MICRORELATS SANT JORDI 4 ESO

MICRO RELATS

reugalaB

àtamlA tutitsnI

4t d'ESO

Un dia solejat d’estiu a les 10 del matí, quedava amb els amics per anar a la piscina i poder passar tot el dia junts.

A les 14:00h anàvem a dinar al bar de la piscina per així poder ser els primers a tornar a entrar a dins del recinte i estar-nos-hi fins les 20:00, que és quan les tanquen. Fins que va arribar el moment de marxar a sopar i, de sobte, em truca un número molt estrany.

Jo contesto i..

XÈNIA BURGUÉS MIRADA 4 ESO B

Un matí com qualsevol altre, m’aixeco content i vaig directament cap a la cuina, em faig l'esmorzar i baixo a córrer. Just quan arribo al port, davant meu es produeix un accident de trànsit. Em quedo impactat.

En tornar cap a casa, xoco amb l'ambulància que es dirigeix cap al port. Em quedo inconscient al terra i quan obro els ulls estic al llit tot suat.

Miro el diari i, per sort, el nom del mort no és el meu.

s e d n e M i a c u l a C o d n a m r A r o g e D B O S E 4

BARCELONA parc

temàtic

La llegenda diu que la ciutat de Barcelona, anomenada primer Barcino, abans que fos un conjunt turístic de propietat d’un fons d'inversió, hi vivien persones anomenades barcelonins i barcelonines.

Sembla que els fons d’inversió van començar a comprar edificis sencers i feien fora les forces de l’ordre, sobretot famílies senceres.

Els pisos estaven en llocs turístics i els preus van pujar tant que els barcelonins van haver d’emigrar a altres ciutats, convertint-se en els primers refugiats turístics.

Avui en dia, Barcelona és una ciutat bastant gran i un dels parcs temàtics més grans del sud d'Europa i més visitats que Marina d’or.

Zoe Delcayre Lejeune

4 ESO B

Una situació VERGONYOSA Després

de

Facebook

,

sopar

ja

que

em

no

vaig

havia

posar

de

a

fer

tafanejar

res

productiu

una

.

estona

Mentre

pel

anava

passant històries de diferents persones em va aparèixer una cara que em resultava familiar

" .

Em vaig posar a

estalquejar

una de les fotos retirar

,

.

-

"

Vaig dir me

però llavors

,

’

el seu perfil i se m va escapar un cor a

“

que tonta ets

-

Ràpidament el vaig

vaig adonar me que es tractava del meu amor

(

platònic als quinze anys jo ara en tinc

-

”.

no haver lo reconegut

.

17)

i em vaig sentir estúpida de

-

No puc negar que en tornar lo a veure vaig

sentir les papallones que sentia cada vegada que em passava pel costat

.

La meva germana em deia

-

: .

Aquest somriure em fa malpensar I jo li contestava

- '

"

M ha fet gràcia un meme

Però

em

va

semblar

",

:

”.

res més

que

no

.

em

creia

.

Als

20

minuts

aproximadament va sonar el timbre La meva germana va arrencar

.

a córrer emocionada i jo no sabia qui podia esperar a aquelles hores De sobte

,

vaig començar a sentir una veu masculina cada vegada

més a prop i em vaig posar nerviosa

.

La meva germana va entrar demanant que tanqués els ulls i ho vaig

.

-

fer Quan va dir me que els obrís vaig exclamar

-

,

Qui coi és aquest

:

?

,

’

,

,

Era un noi alt que no coneixia d esquenes però quan es va girar vaig

!

passar molta vergonya Anava ben vestit amb un ram de roses a la mà i era el mateix a qui havia

"

"

estalquejat no feia gaire

.

-

No voldria explicar vos què va passar

Paula Delgado Martín

...

4 ESO B

Un mal t n e m a ç comen

A EIVISSA Un cop arribat a l'aeroport del Prat, vam agafar les maletes i ens vam dirigir al taulell per consultar on era la porta d'embarcament. Poc després, vam anar a facturar les maletes i vam pujar a l'avió direcció Eivissa.

Quan vam arribar a Eivissa el primer que vam fer va ser agafar les maletes i anar a l'apartament que havíem llogat durant aquella estada. En veure que l'apartament tenia piscina, vam decidir posar-nos els banyadors i anar a fer un bany. Però a l'hora d'obrir les maletes, vam veure que ens havíem equivocat i que havíem agafat les maletes d'uns altres turistes. Tots sorpresos, ens vam mirar i vam dir... -I ara, qui té les nostres maletes?

B O S l E o r e 4 igu

F a n e s l à e r H r Fa

El racó

DELS INNOCENTS L’endemà al matí el poble es va despertar moll per la pluja caiguda durant la nit i amb el retruc de campanades a morts. L’agutzil pregonà que la petita de casa Baulies havia mort i que l’enterrament tindria lloc a les cinc de la tarda.

La nit abans la Maria donava el pit a la seva filleta. Li semblava que li havia de fer el doble de carícies i abraçades perquè la criatura no notés l’absència d’un pare, qui ben aviat es va desentendre d’ella esbocinant-li el cor. Havien estat molts

dies

d’esgotament

i

nits

d’insomni

i

es

va

quedar

profundament

adormida. La menuda xuclava amb desfici. Es va escanyar amb una de les glopades i, enganxada com estava al pit de la mare, no podia respirar… Un terrible tro ressonà dins de la cambra i l’infant plorà en somnis.

A la tarda, els carrers s’anaren omplint de veïns que s’encaminaven cap al cementiri. El mossèn Antonio havia deixat ben clar que no es podia fer una cerimònia religiosa a l’església i que la petita s’havia d’enterrar al “racó dels innocents”, aquell fred racó on reposaven els menuts que no havien tingut temps de ser batejats, sols i desvalguts.

El mossèn Antoni va arribar al cementiri més malhumorat que de costum. Es recargolava

de

mal

de

ventre

per

culpa

dels

dos

platerals

de

fesols

amb

botifarra que s’havia cruspit la nit abans. La gent es regirava, furiosa, perquè no s’havia dignat a beneir la petita. La tensió va anar creixent quan va començar a criticar la mare, jove i indecent, que va caure als braços d’un pinxet sense senderi, una criatura sense pare, sense nom, sense un enterrament digne...

Tenia la cara vermella i de les seves entranyes va sortir un pet eixordador, que va ressonar per tota la vall. Va ser una llufa de tals dimensions que la gent va esclatar a riure bojament. Sense dir res, el poble va traslladar la nena i les flors al costat d’on descansaven algun dels seus familiars. El mossèn, avergonyit, li va tirar aigua beneïda.

El tema de la llufa va ser comentat durant molt temps, tant, que fins i tot n’hi ha que asseguren haver sentit riure la petita aquell dia tan assenyalat.

Júlia Fondevila Farré 4 ESO B

Roma al revés és AMOR Com cada setmana, el veia de dilluns a divendres sis hores al dia al centre on ens estàvem formant per a tindre un millor futur i una millor vida, però a mi això no m’importava, ja que només tenia ulls per a ell. Un nen que em va captivar des del primer dia i ell no ho sap o, més ben dit, no ho sabia.

Farà unes dues setmanes que em vaig atrevir a confessar-li tot el que sentia i, amb un to melós, li vaig dir a cau d’orella: -M’agrades.

I ell, sense saber què dir i com expressar-se es va quedar glaçat i em va dir: -Parlem després.

Unes hores més tard, vam continuar la conversa amb intenció de finalitzar-la, però no va ser així, ja que abans de marxar em va dir: -Estic sempre al poble, vine quan vulguis.

En aquell precís moment, vaig ser jo la que es va quedar glaçada i ara estic esperant ansiosament tornar-lo a veure per poder aclarirho tot.

Em vaig pessigar el braç i vaig comprovar molt alegre que no havia estat un somni, que era un somni fet realitat.

CÈLIA FREIXES MARTINEZ 4 ESO B

·

Col lapse

MENTAL I en aquell moment s’acabava tot, -vaig pensar. Tot el que havia viscut, el temps que havia passat esforçant-me i treballant fent el meu somni possible. Notava una forta pressió al pit, com si el món se'm caigués al damunt.

No notava cap sentit; ni el gust, ni el tacte… Només aquella sensació trista i angoixant. Quan ja pensava que tot s’acabava, em vaig adonar que el terra es començava a esquedar i tot s’enderrocava.

Queia com per un forat negre i trist amb una sensació d'angoixa per tot el cos.

Sorprenentment vaig caure damunt d’un matalàs, el meu matalàs.

Roger Munsó Pociello 4 ESO B

TAFANEJANT La meva habitació és petita, és acollidora, és la més lluminosa de tota la casa. Tinc un armari blanc, el llit blanc, les prestatgeries blanques, en fi, tot blanc. Hi ha dues finestres ben grans on es pot veure perfectament el carrer sencer, ja que visc en un quart pis.

No solia treure el cap per la finestra, fins que un dia, així de normal, vaig decidir xafardejar com una senyora gran i vaig veure que alguna cosa no anava bé. En aquell moment jo acabava de dutxar-me i encara no tenia la roba posada, per la qual cosa no volia treure el cap, però jo ja escoltava crits, molts crits, de nois o noies discutint per alguna tonteria.

Em vaig vestir ràpidament, vaig buscar les ulleres i vaig decidir treure el cap per veure què passava i, efectivament, hi havia un grup de nois que s'estaven barallant. Un portava una barra de ferro a la mà, amb el qual va colpejar tres cotxes diferents, trencant-ne els retrovisors.

Allà va acabar la baralla i la policia va arribar en 5 minuts. Des de la meva finestra vaig poder veure com arrestaven el noi que portava la barra de ferro i se l'emportaven en aquell cotxe de policia.

Vaig sentir com impotència perquè jo vaig veure amb els meus propis ulls tot el que va passar i no vaig poder explicar-ho a cap policia.

Carla Peña Saldaña 4 ESO B

No em vulguis tant si per a tu voler és maltractar; protegir és prohibir; si un "potser" és un "sí"; si després de saludar un amic vas a dir-li que no torni a apropar-se a mi o si no podré anar mai sala enlloc. Si m'has de voler així, no em vulguis tant!

Manel David Sánchez Tirla 4 ESO B

En Joan i en Roger van lluitar a la guerra civil espanyola. Eren grans amics i sempre s’ajudaven. En Roger va anar a la guerra i el van capturar. El van portar a un camp de concentració. En Joan se'n va assabentar i el va anar a salvar. Els dos es van exiliar a França on uns soldats els van trobar.

Van matar el Roger. En Joan va veure com el torturaven i el mataven. També li van tallar les mans, tot era ple de sang.

En Joan va agafar la mà del Roger i es va escapar a Mèxic. Va estar-s'hi durant 20 anys.

Després va tornar a Barcelona i va escriure un llibre sobre la vida del seu amic Roger i la seva pròpia i per signar el llibre, ho va fer amb la seva mà i la mà que va guardar del Roger.

El llibre va ser tot un èxit i el Joan va estar molt content, però li hagués agradat que el Roger hagués pogut veure com el llibre es feia famós.

Jaume Torreguitart Durango 4 ESO B

Avui que et cases "El primer cop que vaig veure la meva germana va ser una tarda d’octubre.

Recordo quan els meus pares em van donar una nina semblant a aquelles que tenia a casa i recordo, també, preguntar-los si era de veritat.

Semblava massa petita i bonica com per ser-ho. Em vaig quedar tota la tarda al seu costat, quieta, admirant-la. Aquesta fascinació va durar poc més. Al cap de tres mesos, aquesta nina havia passat a ser el centre d’atenció de tothom, a ser un animaló que no parava de plorar i xisclar a l’habitació del costat i del qual havia de tenir molta cura.

Van anar passant els anys i nosaltres vam anar creixent.

Cadascuna tenia la seva vida, els seus amics i els seus problemes. I tot i que mai ens ho vam acabar dient, ens encantava saber que sempre ens tindríem a l’habitació del costat per si alguna cosa ens passava. Ens vam anar fent encara més grans i vam anar marxant de casa. Ella ha anat fent la seva i jo la meva.

I avui, estic completament segura que la meva germana és la persona més feliç del món” -dic mentre miro a aquella nina que vaig conèixer una tarda d’octubre vestida amb un vestit blanc i un vel. “I veure la persona amb la qual has compartit mitja vida ser feliç és el millor regal que algú et pot fer”.

Quan acabo el meu discurs, l’abraço més fort que mai.

Berta Torreguitart Forns 4 ESO B

ERA UN DIA COM UN ALTRE. M'HAVIA DE LLEVAR BEN AVIAT PER NO ARRIBAR TARD A L’INSTITUT. LA MARE JA FEIA ESTONA QUE NO HI ERA. AL BAIXAR AL MENJADOR I VEURE LA SILUETA D’UNA PERSONA DESCONEGUDA PEL REFLEXE DEL VIDRE, VAIG DECIDIR PUJAR A L'HABITACIÓ I MIRAR PEL BALCÓ PER INTENTAR CONÈIXER LA PERSONA QUE M’ESPERAVA A LA PORTA. ELS ULLS NO EM DONAVEN PER MÉS, AIXÍ QUE VAIG DECIDIR QUE AQUELL DIA, EL PRIMER DE L'INSTITUT, NO HI ANIRIA. EM VAIG QUEDAR TOT EL DIA TANCAT AL LAVABO. ERA L'ÚNIC LLOC QUE TENIA PASSADOR A LA PORTA. A LA NIT, QUAN LA MARE VA ARRIBAR, EM VA DIR QUE HAVIEN DEIXAT UN MANIQUÍ A LA PORTA ON HI POSAVA EL MEU NOM. ERA DE PART DEL MEU AMIC DAVID.

GUILLEM JIMÉNEZ TENA

4 ESO C

ENS TROBAREM UNA ALTRA VEGADA Tenia 8 anys quan vaig sortir de casa per anar a jugar amb la meva amiga. El carrer per on passava estava totalment buit, però anava avançant sense por. De sobte, vaig notar una mà damunt la meva espatlla. Em vaig girar per mirar qui era.

Era una dona de mitjana edat. Em va agafar fort i se'm va endur amb ella. Al cap d'uns minuts vam entrar en una casa amb molta foscor, em va lligar els peus amb una corda i després va marxar. En aquell moment, vaig començar a cridar ben fort, però ningú contestava, fins que em vaig cansar i em vaig posar a plorar.

Al cap d'unes hores, la porta es va obrir i va entrar la mateixa dona, però ara amb un nen que devia tenir uns 10 anys i que també va lligar. Va sortir.

-Hola, em dic Miso i tu com te dius? Vaig dir.

-Em dic Àlex -Serem amics, Àlex -li vaig estendre la mà- i trobarem una manera per sortir junts.

Hi estàs d'acord?

- D’acord.

Llavors, vaig veure que els nostres peus estaven lligats i vaig començar a plorar una altra vegada perquè pensava que no podríem sortir mai més. L'Àlex va treure un caramel de la butxaca dels seus pantalons i me’l va donar perquè no plorés més.

-Miso, no ploris, que estic amb tu, que no vas dir que sóc el teu amic?- em va somriure.Vaig parar de plorar.

-Sortirem d'aquí segur!

Tot d'una, va entrar una altra vegada la dona i ens va abraçar. Repetia la frase “No us mataran, no mataran els meus fills”.

Jo i l'Àlex ens vam quedar paralitzats. L'Àlex va veure que tenia un petit ganivet a la bossa i quan la dona es va girar, ell va aprofitar el moment i el va agafar per amagar-lo darrere l’esquena. Quan la dona va sortir, ell va tallar les cordes amb el ganivet i vam sortir a poc a poc fins que vam sentir un cop molt fort que sonava en la direcció on anàvem. En arribar a una habitació, vam veure la dona amb els peus molt lluny de terra i una cadira tirada al costat. Semblava penjada. En el moment que jo volia alçar la vista per veure-la millor, l'Àlex me’ls va tapar ràpidament i em va dir que era una aranya molt gran i que tindria por al veure-la.

Em va portar amb els ulls tancats fins que vam sortir fora. Em va portar fins a casa i de camí li vaig contar que anava a veure l’amiga i ell també em va dir que anava a buscar el seu germà.

Quan vam arribar a la porta ens vam acomiadar i vam fer una promesa: quan seríem grans ens tornaríem a veure.

Ho vaig contar tot als meus pares i van fer una denúncia.

A hores d'ara, encara he de complir la promesa. Ja han passat 18 anys i encara no l'he trobat. Em pregunto si ell també m'està buscant o no?

Mariam Laraaj 4 ESO C

I com cada dia, a les 8 del matí, vaig anar al bar del costat de casa a fer el cafè.

Quan hi vaig arribar, hi havia el Joan i la Margarida, els propietaris del bar, la Rosa i el Manel, dos clients habituals i una dona que no havia vist mai. Aquesta, a simple vista, em va semblar de bona casa; amb una bossa de marca i molt ben vestida.

Sense voler-ho, vaig parar l’orella a la conversa que estava tenint amb algú per telèfon. Semblava enfadada, com si discutís. Sentia que deia alguna cosa relacionada amb diners. Molts diners. I, de sobte, vaig lligar caps. Aquella dona estava intentant obrir la caixa forta de l’empresa on treballava i la persona amb qui pretenia fer el robatori s’estava tirant enrere!

No sabia què fer, mai m'havia trobat amb una situació igual.

Vaig pensar que el millor que podia fer era com si no hagués sentit res.

Em vaig acabar el cafè i vaig anar a l’oficina però sense deixar de pensar en la conversa d’aquella dona, a simple vista, de casa bona.

Maria Olives Gómez 4 ES O C

Terra Santa Explica la llegenda que uns monjos que van viure durant molt de temps en una casa de camp amb moltes hectàrees de terra beneïen les terres que cultivaven perquè la collita sortís més bona.

Així, la terra s'anava purificant a mesura que passava el temps.

Un bon dia hi van plantar blat de moro el qual, en una nit, va arribar a créixer el que no està escrit.

Des de llavors, aquella terra és anomenada Terra santa.

Pol Oms Farré 4 ESO C

LA SABATA Corria ràpidament per agafar el tren, que començava a moure’s, però una de les seves sabates li va caure mentre pujava al tren, de manera que es va treure la segona sabata i la va llançar a prop de la primera.

Tothom, sorprès amb el que va fer, li va preguntar: -Per què has llençat l'altra sabata?

Ell va respondre: -Volia que la persona que trobi les sabates, trobi les dues per poder utilitzar-les. No se'n beneficiarà si en troba una ni tampoc no me'n beneficiaré jo.

Islam Rajjaf 4 ES O C

Excursió a la neu Estàvem tota la classe a la parada de bus de l’escola, esperant que arribés l’autocar per marxar a passar el dia a la neu. Quan va arribar el bus, vam deixar les motxilles, vam pujar i ens vam asseure per parelles. Un cop vam arribar a Baqueira, vam començar a caminar per aquelles altes muntanyes plenes d’una blanca i brillant neu.

De sobte, sentírem un crit que venia d’uns metres enrere; era una de les nenes de la classe que havia ensopegat amb una gran pedra que no havia vist perquè estava distreta parlant amb el seu amic.

El professor va trucar a l'helicòpter perquè l'ambulància no accedir a la muntanya i la van portar directament a l’hospital on li van dir que l’havien d’operar d’una greu lesió a la cama i al cap.

La nena va estar inconscient unes hores i finalment va despertar després de l’operació.

Arran d'aquest bon ensurt, la classe va decidir visitar-la a l’hospital i li van portar un ram de flors.

CARLA SOLANA GUARNÉ

4 ESO C

El viatge imaginari Un dia vaig anar a Estats Units de vacances, ja que era el meu país preferit.

Quan hi vaig arribar, vaig anar a visitar lloc emblemàtics i a cadascun dels indrets on vaig estar, em vaig trobar un company de classe.

Vaig

al·lucinar

fins

que

em

vaig

despertar

enmig

de

l'examen de selectivitat!

GEORGHE STASE

4 ESO C

Em trobava a l’avió, de tornada a casa després d’un

viatge

que

extraordinàriament pensaments,

se

m'havia

curt!

encara

em

En

trobava

els

fet meus

contemplant

l’Empire State Building i l’Estàtua de la Llibertat, creuant aquelles avingudes plenes de botigues i menjant

aquells

pretzels

deliciosos

dels

carrets

deambulants.

De sobte, va començar a trontollar l’avió, la veu de

l'hostessa

sonava

per

megafonia

tranquil·litzant els passatgers; estàvem passant a través d’una forta tempesta. Les turbulències eren considerables i durant uns instants em vaig arribar

a

pensar

que

no

en

sortiríem,

d’aquells

núvols grisos, gairebé negres, carregats de pluja torrencial.

En aquells moments, tota la meva vida va passar davant dels meus ulls, i va ser llavors quan me'n vaig adonar que havia tingut una trista vida amb manca

d’aventures.

A

partir

d'aquell

moment

canviaria la meva vida...

Ariadna Viladot Armingol

4 ESO C

Aviat

3

farà

anar

al

meva

anys

metge

’

vam

perquè

germana

l esquena

que

li

a

feia

la

mal

.

El doctor li va mirar la part on li feia més mal i li va dir que

potser

’

d escoliosis

tenia

,

una

mica

però

que

necessitaria una radiografia per

- .

-

a

comprovar ho

La

meva mare va mirar me i va preguntar al doctor a veure si

em

podia

moment

.

Jo

mirar no

a

mi

entenia

un

res

.

Ell va acceptar i va fer el que la meva mare li va demanar

.

Es va posar les mans al cap al

veure

Em

va

la

dir

meva

que

esquena

necessitava

més radiografies i visites

Dies

més

tard

,

la

.

meva

germana i jo vam anar a fer nos

les

radiografies

efectivament meva

,

va

dir

i

que

germana

,

la no

necessitava cap visita més en canvi

,

seguiria

,

a mi em va dir que amb

visites cada

A

.

6

radiografies mesos

’

hores

d ara

segueixo

i

. encara

-

fent me

les

radiografies i les visites que em toquen

.

Alba Viles Farré

4

ESO C