Blanca Casas Brullet Horitzons precaris
A cura de Glòria Picazo Sales d’exposicions de Can Palauet 30.11.19 | 12.01.20
Blanca Casas Brullet Horitzons precaris
Horitzons precaris
Can Palauet 30.11.19 | 12.01.20
Direcció Gisel Noè
Muntatge Serveis de la Direcció de Cultura de l’Ajuntament de Mataró
Coordinació Gemma Tro
Imatge gràfica dos[grapas]
Projecte educatiu Cori Mercadé
Agraïments Daniel Gruat, director del Lycée Polyvalent Dorian, París; Olga Tomás, Galeria RocioSantaCruz, Espinaler
Comissariat Glòria Picazo
Fotografies Blanca Casas Brullet i Ernest Abentin (5) Neó Ludovic Petit, Josy Talbot i Denis Lambert
Una producció de:
El desplegament de conceptes que genera l’horitzó impregna aquesta exposició de Blanca Casas Brullet. Un horitzó, entès com a límit visual, com a llindar, sempre perfecte en la seva projecció lineal, un horitzó susceptible de desencadenar tota mena de suggeriments, que adoptarà formes i materials diversos i es desplegarà posant en evidència els límits físics i temporals que inevitablement l’acompanyen. Un horitzó que pertany al món físic, però no només, perquè també pot mostrar-nos un llindar temporal que deixa de ser unívoc per obrir i ampliar possibilitats de tota mena, un llindar subjectiu, que es debatrà entre un horitzó interior i un d’exterior i que posarà a prova la nostra capacitat d’encuriosir-nos. Un horitzó amb punts de vista diferents, amb dubtes, amb interrupcions, amb discontinuïtats, que l’artista ha volgut materialitzar mitjançant una línia de neó vermell que desafia la perfecció rectilínia, que trenca el seu contínuum previsible. El vidre bufat a mercè de la intensitat d’un alè anirà creant alteracions en el traçat, protuberàncies, accidents, que volgudament posen de manifest el seu interès per "allò no reeixit", per l’error, pel defecte: "Treure les coses del lloc que en principi els pertoca i deixar que certs accidents
s’instal·lin, pot produir a priori l’angoixa de l’imprevist
discontinuïtats el que suggeria les seves certeses i
o la decepció del resultat inesperat. Però deixar existir
els seus dubtes, en el cas de la instal·lació "Horitzó
i donar el seu espai i el seu temps a l’error, a l’atzucac
discontinu", també la línia blavosa sobre el mur pot
o a la marrada és també el que pot permetre fer visible
arribar a ser tant o més expressiva que un text. En el
una resistència que pot ser material o poètica". Però
gest de traçar una línia, un horitzó directament sobre
el neó en sí mateix és una línia lumínica que ha atret
els murs de l’espai expositiu per part de la mateixa
l’atenció de molts artistes; per Lucio Fontana, era
artista mitjançant una llinyola, cordill tenyit de
substància lluminosa i mal·leable, per a Martial Raysse,
pigment blau, com feien tradicionalment els paletes,
un moviment de la sensibilitat sense agitació, per Keith
hi trobarem implícit el que és voluntari i involuntari,
Sonnier una línia lluminosa dibuixada en l’espai i per
el racional i l’irracional, l’objectiu i el subjectiu. El
a Bruce Nauman la facilitat de construir missatges
cos com a mesurador, acció i reminiscència, línia de
lingüístics amb un mitjà més propi del paisatge urbà.
moments irreversibles, que mostra tota la riquesa
Tots ells van constatar que una línia que es dibuixa
de la successió de gestos performàtics per mesurar
amb llum esdevé immediatament línia carregada
amb el seu propi cos un espai donat. El resultat, un
d’energia, però que implica una temporalitat, perquè
dibuix mural a la mesura del cos, de braços i cames,
sempre quedarà subjecte a un temps d’existència, a la
una mena d’escriptura coreogràfica, que ens aboca a
dependència d’una font elèctrica.
reflexionar sobre l’empremta. Una presència contínua
1
que en la seva imperfecció, emfatitza l’absència, els Però la línia que forma part sistemàtica del nostre
buits que genera un horitzó, no hi ha ni cel ni mar
entorn, també la podem entendre com un concepte
o terra, només buidor: un efecte mirall entre dues
abstracte capaç de revelar-nos formes de pensament,
absències. Perquè, com escriu la mateixa artista, la
i així una línia dibuixada pot arribar a ser tant o
seva proposta "És ben bé el quasi res perquè només li
més expressiva que un text. Si en el cas de la línia
queda a la imatge la intuïció del traçat. El palmell de la
de neó era l’alè humà amb les seves fluctuacions i
mà ha esdevingut tot blau . . ." 2.
1. Blanca Casas Brullet: Fer dir. Arts Sana Mònica, Barcelona 2014.
2. Blanca Casas Brullet: Entre-temps. Le Granit, Belfort, 2011.
8
Res més allunyat del que escrivia Paul Virilio quan ens advertia que la nostra visió havia esdevingut un camp de batalla pel bombardeig constant d’imatges al qual ens veiem sotmesos diàriament. Davant de la saturació, Blanca Casas es decanta pel presque-rien del que parlava Vladimir Jankélévitch o la famosa sentència de l’arquitecte Mies van der Rohe "menys és més", pensaments ambdós que ressonen en projectes com el seu. Així també, el fan coincidir amb Byung-Chul Han quan en parlar de taoisme diu: "El buit de sentit o l’absència de meta no és una privació, sinó un guany de llibertat, un més del menys". 3 Per totes aquestes coincidències, l’horitzó blau damunt del mur genera una lectura interpretativa que va més enllà de la seva precarietat visual, deixa espai lliure al pensament i una música sense sons, per a que, com suggeria John Cage amb la seva peça 4’33" de 1952, el silenci absolut ens faci escoltar la sang circulant pel nostre cos. A les referències velades al cos que han anat sorgint al llarg d’aquesta anàlisi, se n’hi afegeix una de nova amb la instal·lació de llençols tèrmics que s’eleven cap al sostre tot saturant-lo, deixant, però,
3. Byung-Chul Han: Ausencia. Acerca de la cultura y la filosofia del Lejano Oriente. Caja Negra Editora, Buenos Aires, 2019, pàg. 28.
l’espai expositiu pràcticament buit. En el recorregut de l’exposició, aquesta peça està concebuda com una mena d’esdeveniment que l’espectador no veu a venir, perquè justament no es delimita en un horitzó. Serà de nou una interrupció, una discontinuïtat, un imprevist, com reflexiona la mateixa artista. Aquest material habitual en el rescat de persones remet, per la seva qualitat material, a la precarietat, però en canvi aporta molt més del que en principi semblaria. I el fet que per aquesta instal·lació s’hagin inflat es converteixen en volums eteris, gairebé informes perquè és ben segur que les condicions climàtiques acabaran afectant-los. Un exemple més d’aquell "equilibri entre allò controlat i allò fortuït" que sovinteja en el seu treball. Un material, els llençols tèrmics, que tenen un precedent amb les bosses de paper inflades amb heli que emulaven els bagatges precaris sovint emprats per emigrants quan es veuen obligats a abandonar les seves llars. Si les bosses enlairant-se evoquen records i pèrdues, en el cas dels llençols tèrmics la referència inevitable ens remet a cossos perduts i oblidats, altres cossos, no el seu, tot plegat una situació en suspensió, ressonància de la societat actual, la inseguretat, la precarietat i la incertesa com a estats habituals en el món actual.
2
En el rastre dels horitzons discontinus i del "gest defectuós reeixit", en paraules de la mateixa artista, hi trobem la sèrie de dibuixos "Debe/Haber". Els darrers anys s’ha dedicat a adquirir llibres de comptabilitat d’arreu del món, avui pràcticament en desús. Arran d’un accident fortuït sobre un dels seus fulls impresos, va observar com la tinta de les línies vermelles i blaves que configuren i estructuren les pàgines, s’aigualien i es diluïen, tot perdent part de la perfecció inherent als seus espais perfectament reglats. Les discontinuïtats es poden produir de forma atzarosa o no, i en conseqüència, donat que li interessa l’accident i el gest defectuós, tractarà de domesticar-lo, segons sosté ella mateixa. Aquesta sèrie de dibuixos i quaderns es diversifica amb d’altres intervencions a més de les dissolucions de les línies, com són el fet d’apedaçar anomalies de les pàgines o bé dissoldre les línies en núvols que fluctuen per les pàgines. Treballs tots ells que sorgeixen com a resposta a la crisi econòmica provocada per les hipoteques subprime l’any 2008, dibuixos en dissolució que ella assimila a termes com precarietat, inestabilitat, manca de garanties, etc. Una manera d’abordar qüestions socials, polítiques i econòmiques des de la posició d’artista, tot defugint l’evidència i evitant qualsevol indici excessivament explícit.
Així mateix, en aquesta sèrie de dibuixos hi trobem un aspecte que, no per ser tangencial és menys important en el seu treball: el fet de recórrer a certs aspectes que ens retrotreuen a usos obsolets, com era el cas del cordill tenyit de pigment blau usat pels paletes o bé, com en aquest cas, uns sistemes de comptabilitat superats actualment per la informàtica. Una manera d’abordar la tradició i les seves pèrdues des de la més estricta contemporaneïtat. I potser també una manera de reafirmar-se en la materialitat del treball, amb l’ús de la ceràmica per la seva manualitat i per l’inevitable efecte d’empremta, inherent al fet de treballar amb fang. Si el treball en ceràmica el va començar el 2012 amb els "Desbordaments", és darrerament quan ha intensificat la recerca en aquest mitjà tècnic i d’on sorgeixen els actuals cabdells en porcellana negre. Línies que es cabdellen creant situacions laberíntiques, línies entortolligades de formes i dimensions diferents, cabdells d’Ariadna que no volen mostrar camins d’escapament, ni sortides incertes, més aviat, horitzons indefinits en suspensió. En realitat, es tracta d’una altra manera de representar els seus horitzons precaris, com també ho són les seves lleixes. Quatre fulloles
7
3
superposades que s’obren mostren la tensió que experimenta la fusta, mostrant un cop més plecs i discontinuïtats, indefinicions i incerteses. Així, doncs, el treball de Blanca Casas es recolza en allò quotidià, en la proximitat de l’entorn immediat, que per ella es circumscriu a analitzar el proper, el gest habitual, l’encert i l’error, la persistència i l’efímer que ens envolta, una actitud que podria trobar certes afinitats amb la "filosofia de la proximitat" i la "resistència íntima", que invoca Josep Maria Esquirol quan escriu: "En lloc de voluntat de poder, la resistència; en lloc del superhome, la proximitat; en lloc de l’afirmació, la "problematicitat"; en lloc del futur, la memòria". 4 A partir d’aquest posicionament de proximitat, el seu treball es nodreix d’un particular procés de recerca, en el que pensadors provinents de camps diferents juguen un paper primordial: l’aprenentatge, la recerca, la troballa, l’encert i l’error es van entrellaçant per configurar línies de treball que, sovint, fins i tot troben en el mateix traçat lineal una fórmula expressiva. Recerca dilatada, temps alentit, amb la lentitud com a procediment, coincideixen en el seu
4. Esquirol, Josep Maria: La resistència íntim: Assaig d’una filosofia de la proximitat. Quaderns Crema, Barcelona, 2014, pàg. 27.
cas amb aquestes reflexions que Jean-Christophe Bailly desenvolupa en el capítol Rechercher del seu llibre L’Élargissement du poème, "l’art com allò que corregeix sense fi, aclareix i retalla la superfície de l’aparença del present". 5
Glòria Picazo Comissària de l’exposició
5. Bailly, Jean-Christophe: L’Élargissement du poème. Christian Bourgois Editeur, Collection Détroits, Paris, 2015.
5
Entrada
1
5
Horitzó prenyat, 2019 Neó i vidre borosilicat bufat 404 cm Cortesia de l'artista amb el suport en la producció del M|A|C
Núvols de Mylar, 2019 Mylar metal·litzat i heli 205 x 155 cm c/u Cortesia de l'artista
Cahier pour projets (Quadern per projectes), 2018-19 Lavis s/ paper imprès | quadern de 32 pàgines 23,2 x 18,1 cm + Cahier pour projets (Quadern per projectes), 2019 Animació vídeo, PAL, no sonor 40" Projecció de dimensions variables Cortersia de l'artista
3
6
Cabdells (Horitzó), 2019 Porcellana Instal·lació. Dimensions variables Cortesia de l'artista
Apedaçats, 2019 Collage de paper quadriculat 44,5 x 65 cm Cortesia de l'artista
4
7
Lleixa, 2019 Contraxapat de fusta i objectes diversos 22 x 250 cm Cortesia de l'artista
Debe haber, 2010 Lavis s/ paper imprès 40 x 30 cm c/u Cortesia de l'artista
2
1 2 5 7
8
4
8
3
6
Horitzó discontinu, 2019 Pigment blau sobre paret + Horitzó discontinu, 2019 Vídeo (durada per determinar en el moment de tancar aquesta edició) Cortesia de l’artista amb el suport en la producció del M|A|C
Blanca Casas Brullet (Mataró, 1973) És llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona i per l’École Nationale Supérieure des BeauxArts de París. Ha exposat el seu treball en exposicions personals i col·lectives tant a Catalunya com a d’altres països de la Unió Europea i d’arreu del món. Des dels seus inicis, els treballs de Blanca Casas Brullet s’han nodrit d’imatges inscrites en el llenguatge quotidià, de la polisèmia i de la càrrega poètica que s’amaga dins les escletxes i en el pas d’un idioma a un altre. Les seves obres estan incloses en col·leccions de tot el món com el The Hammer Museum (Los Angeles), el Centre Pompidou, l’Escola Nacional Superior de Belles Arts i el Fons Nacional d’Art Contemporani (París), els Fons Regionals d’Art Contemporani de Marsella i Besançon (França), la Col·lecció d’Art Banc de Sabadell-Fundació Banc de Sabadell (Barcelona) i l’Ajuntament de Mataró.
Activitats de l’exposició 30.11.19 | 12 h Inauguració i visita comentada a càrrec de Blanca Casas Brullet, artista, i Glòria Picazo, comissària de l’exposició Col·labora: Espinaler 02.21.19 | 20.12.20 Servei educatiu A càrrec de Cori Mercadé Per a alumnes de P5, Primària, ESO i Batxillerat i grups concertats Reserves a educacultura@ ajmataro.cat i al tel. 937 412 930 (de 9 a 14 h).
M|A|C www.mataroartcontemporani.cat
Blanca Casas Brullet Horitzons precaris A cura de Glòria Picazo
Inauguració: dissabte 30 de novembre, a les 12 del migdia Horari: de dimarts a dissabte, de 5 a 8 del vespre dissabtes, diumenges i festius, d’11 a 2 del migdia Tancat els dilluns i els dies de Nadal, Sant Esteve, Cap d'any i Reis.
MAC-Mataró Art Contemporani @macmataro mac_mataro MAC Ajuntament de Mataró (App IOS i Android)
DL: B 27207-2019
Sales d’exposicions de Can Palauet c. d’en Palau, 32 30.11.19 | 12.01.20