Hic et Nunc Sobre paradoxes democràtiques
A cura d’ Imma Prieto Daniel G. Andújar, Eugenio Ampudia, María Cañas, Mateo Maté, Chus García-Fraile, Jordi Colomer, PSJM, Avelino Sala, Marta de Gonzalo i Públio Pérez, Núria Güell, Jorge García i Pelayo Varela. Sales d’exposicions de Can Palauet 19.09.14 | 05.12.14
Hic et Nunc Sobre paradoxes democràtiques
Hic et Nunc és un projecte curatorial que acull una selecció d’artistes que permet dilucidar com l’art funciona com a acció simbòlica de resistència davant els desgreuges de la nostra societat. Hic et Nunc (locució llatina que significa aquí i ara), proposa mirar i veure sense complexes. Dotze obres audiovisuals que donen resposta a un cúmul de desigualtats socials i humiliacions polítiques, oferint una interpretació oberta d’allò polític, partint de l’accepció del zoón politikón (animal polític) aristotèlic. El projecte té com objectiu dur a terme una reflexió sobre la relació existent entre l’art i la resistència. El context fa referència al present més immediat, incidint també en la necessitat de buscar l’origen de l’escletxa sociopolítica actual en la teorització clàssica d’allò que hauria de ser l’Estat.
Hic et Nunc, va veure la llum ara fa un any, dins el Festival Loop Screen Festival de Barcelona. Des de llavors ha iniciat una àmplia itinerància amb la finalitat d’ampliar mirades i lectures que permetin democratitzat i compartir algunes de les idees que genera. Nova York, Washington, Asunción, Ciutat de Guatemala, Cuenca, Mèxic DF, Santo Domingo, Barcelona i Girona són algunes de les seus que s’afegeixen a Mataró per difondre i donar visibilitat al projecte, compartint-lo amb tota la ciutadania. Mataró, al seu torn, esdevé l’última parada d’un recorregut que ha generat una nova proposta expositiva i continua la reflexió que les obres susciten a partir de la incorporació d’artistes d’altres geografies.
Imma Prieto Carrillo
Daniel G. Andújar
Eugenio Ampudia
A vol d’ocell és una proposta col·laborativa que va tenir lloc l’1 de maig del 2011 a la costa del litoral mediterrani. L’acció es va materialitzar com un vol publicitari en què una avioneta transportava un eslògan proposat pel mateix artista: Democraticemos la democracia. Aquest lema es va passejar per la costa com si es tractés d’una acció publicitària més. La peça va ser participativa: a través d’un esdeveniment que García Andújar va obrir a Facebook en què convidava a tothom qui volgués a participar en l’acció enviant qualsevol tipus de documentació audiovisual. Com és habitual en els seus projectes, García Andújar estableix línies de comunicació que permeten que l’obra provoqui un impacte a la població. Crea estratègies i plataformes que requereixen intercanvi i participació amb l’objectiu de democratitzar processos, ja siguin d’índole artística, social o política: "Los procesos de participación son los que le dan vuelo a la democracia, si se truncan, o se pervierten, el sistema entero puede estrellarse o no levantar vuelo hacia ningún destino." Així doncs amb aquesta peça l’artista instaura una doble reflexió: per una banda, el qüestionament en relació amb l’ús de la publicitat i, per l’altra, l’acció concreta que porta a terme, és a dir, la necessitat de democratitzar la democràcia.
El vídeo d’Ampudia es reprodueix com una magnífica metàfora visual de la situació en què es troba l’individu: atrapat per circumstàncies en les quals ens sentim conscientment traïts i enganyats per les múltiples organitzacions que ens governen. La sensació d’impotència és similar a la d’una catàstrofe, situacions kafkianes en les quals l’home no espera més que la pròpia espera. El ciutadà es troba a mercè dels capricis del poder, de la mateixa manera com la naturalesa, a vegades, es rebel·la i no som més que titelles del seu desig. La vista aèria de l’huracà al·ludeix, sense cap mena de dubte, a aquests presagis que ens acompanyen des de l’inici de l’última crisi. La catàstrofe natural entesa com a elecció d’una naturalesa que no reconeix. L’elecció arbitrària es trasllada al desig egoista d’aquells que dirigeixen institucions econòmiques mundials. A la vegada, el saber es tradueix com la capacitat de preveure i actuar sense por, una vida sense por a la pèrdua o amb mitjans per integrar-la. A la faula de la nostra experiència pot ser l’arma més poderosa per combatre el desastre.
María Cañas
Daniel G. Andújar A vol d’ocell Vídeo | 2’ 45’’ | 2012
Eugenio Ampudia Huracà Vídeo | 3’ 01’’ | 2012
L’obra estableix un paral·lelisme entre les forces ocultes de caire espiritual i les dictadures polítiques. Les imatges juguen amb diferents significats per conduir l’espectador cap a un final obert que pot contestar-se mirant el món més enllà de la pantalla. L’obra de María Cañas o, com a ella li agrada denominar-se, l’Arxivera de Sevilla, convida a reflexionar sobre l’estranya barreja de diversió i tremendisme, d’imaginari lúgubre i sensual que ens rodeja, i opera en el canibalisme iconogràfic. Al mateix temps i no exempta d’ironia, la peça juga amb certa perversitat que actua com a modus operandi de tots aquells que ronden el poder, ja sigui polític o religiós. A la seva metodologia, l’ús de vídeo-collages i scratch-documentals pot convergir amb la tradició d’alguns dels franctiradors audiovisuals que van qüestionar els fonaments del cinema clàssic per mitjà del cinema experimental i el found footage, trencant les normes del joc i intentant explorar la veritat oculta de les imatges. L’artista genera les seves obres practicant l’apropiacionisme i el doble vincle, és a dir, les situacions comunicatives de les quals rebem missatges diferents o contradictoris. Com s’aprecia a La meva lluita, amb gran ironia proposa reflexionar sobre els pilars que nodreixen les democràcies europees.
Mateo Maté El límit arquitectònic com a al·legoria de la lluita de classes, com a espai destinat a una presència fantasmagòrica. Una estructura arquitectònica que al seu dia fou una gallera, lloc en el qual es produïen baralles entre galls, i que avui fa al·lusió, no gratuïtament, a la idea de panòptic que va inaugurar Jeremy Bentham al segle xix. Mateo Maté construeix una doble reflexió a partir d’allò visual: allò que es mostra i com o des d’on es mostra. Maté dirigeix la reflexió cap a una idea de control constant, el poder de l’economia que contempla des de gran alçada l’esllavissament de la societat. L’artista disposa dins la gallera la construcció del perfil geogràfic de la península Ibèrica. Una construcció metafòrica que proposa una crítica a un dels principals motius que han conduït l’Estat a la crisi actual. La construcció entesa com a distòpia del lloc, com a emplaçament destinat a la ruïna. La peça es fonamenta en l’elucubració d’una crítica al món de la construcció, en el diner fàcil i en allò que l’artista denomina nacionalismes domèstics. A través d’un fàcil vincle amb el present polític i social, ens permet establir múltiples paral·lelismes entre la situació que afecta milions de famílies i l’acció que es desenvolupa a l’obra. Maté marca certs tòpics nacionals com a ideologia política i assenyala com aquests han alimentat el ciutadà des de la seva carència de valors. En definitiva, no és una qüestió de privilegis territorials, sinó de drets vitals.
María Cañas La meva lluita Vídeo | 5’ | 2011
Mateo Maté Actes heroics Vídeo | 5’ 18’’ | 2011
Chus García-Fraile
Jordi Colomer
La història no deixa de sorprendre’ns: només cal recordar els orígens de la teoria de l’estat. L’apogeu inaugural del concepte estat modern es va gestar a Europa amb personalitats com Hobbes, Voltaire, Hegel, Locke, Voltaire, Heller, Marx o Althusser. La mateixa Europa que avui pretén establir una oligarquia en aquest caòtic territori. Un desordre que no ens afecta a tots de la mateixa manera: ni els diversos estats que formen el territori, ni tots els individus que componen cadascun dels estats. I, malgrat tot, sí que hi ha una línia des de la qual es poden extreure explicacions comunes: allò que des de la fi de la modernitat s’està escrivint no és altra cosa que el procés de l’ensorrament de tots els valors occidentals. És aquí on rau l’origen de la ruptura en què ens trobem, en una demolició sociopolítica que ha generat el propi estat per defensar-nos. El vídeo ens mostra l’acte litúrgic: l’artista ha anat creant les diferents banderes amb espelmes de debò, és a dir, que malgrat conscienciar-se i deixar-se portar per la fe, assistim a la crema i a la posterior desaparició de l’estendard de l’estat. En el fons, queda clar que, ara per ara, l’única llum que deixa passar l’estat és la del passat.
Co-op City és el primer vídeo de la trilogia What will come. Tres narracions audiovisuals ubicades en tres espais diferents de la ciutat de Nova York; un espai que permet resseguir alguns dels errors comesos per la societat capitalista des dels seus inicis fins a l’actualitat. Les tres pel·lícules funcionen com una narració dividida entre Co-op City – ciutat creada als anys setanta al Bronx – Levittown i The Hamptons. En aquest cas ens situem a Co-op City: ens endinsem al lloc a partir de la mirada de l’altre i partint de la construcció de la identitat, no permesa, des de la possibilitat d’habitar i/o ocupar un espai. Com es gesta allò quotidià i es construeix l’acció incideix a habitar partint de l’activitat duta a terme per un dels seus habitants no reconeguts. Des d’aquests postulats, la càmera de Colomer llisca entre una espècie de repetició quotidiana, aquella acció que realitza el protagonista diàriament amb la pretensió de repetir, també, aquest tipus de denúncia que esdevé en atorgar-li visibilitat.
PSJM
Chus García-Fraile Qüestió de fe Vídeo | 10’ 44’’ | 2012
Jordi Colomer Co-op City Vídeo | 8’ 12’’ | 2011
Rememorant els antics vídeojocs, el col·lectiu PSJM dissenya una animació en la qual veiem com, sense saber qui és el bo i qui és el dolent, el peix gran es menja el petit. El crepuscle dels estats nació és una espècie de virus, format pels logotips de les companyies que cotitzen a les borses de Nova York, Frankfurt, París, Londres, Tòquio i Hong Kong. Com qualsevol altre virus danya, en aquest cas, les banderes de diferents països del món. Les banderes, mínims gràfics, símbols dels estats nació, són devorades per emblemes danyats de la "dictadura dels mercats". Un règim sotmet els països i els ciutadans per mitjà del deute, en l’exercici implacable d’un nou feudalisme. I, igual que els seus predecessors, els nous senyors feudals sotmeten els seus servents a través d’un deute etern: rescats, retallades, privatitzacions, atacs d’especuladors i drama social. L’estat del benestar és agredit mortalment per un nombre important de mercats, mentre aquest se’ns mostra en tots els suports com una mà que ens vol acariciar. El virus de marques El crepuscle dels estats nació devora un conjunt de valors per reemplaçar-lo per un altre. Valors com pàtria, raça o nació, els quals abans unien persones de diferents classes socials sota l’autoritat també moral, han perdut la validesa. L’individu a la societat postmoderna i de consum està absolutament desregularitzat, resignat a la seva sort.
Avelino Sala Autrui, peça que tracta molts dels conceptes que defineixen la seva obra, al·ludeix, especialment, a tot un corrent filosòfic vinculat amb l’alteritat. Autrui, l’altre en llatí, exigeix una transformació, no d’aquest altre, sinó de com nosaltres veiem els altres. Com observem en el vídeo, som testimonis silenciosos d’aquell que és cremat, eliminat. Aquell a qui no volem veure i del qual ara ja només queden cendres. Tota una filosofia de l’alteritat que entronca inevitablement amb el passat europeu i la seva actuació. Aquesta peça ens permet assenyalar una sèrie d’idees que són una descripció estètica de la modernitat, analitza ruptures i assenyala sense complexos. El vídeo porta a terme una reflexió entorn de la passivitat que ens caracteritza, i ens obliga a contemplar com som testimonis silenciosos de la crema de l’altre, el qual també forma part de la societat. A través de la peça, Avelino Sala torna a insistir en aquest grup de pràctiques estètiques que formen part d’allò comú. El seu treball s’emmarca en una sèrie de formes de visibilitat de les pràctiques artístiques que tenen com a objectiu interpel·lar el present, desenterrar el passat i apuntalar el futur.
PSJM El crepuscle dels estats nació Vídeo | 10’ 28’’ | 2012
Avelino Sala Autrui Vídeo | 7’ 23’’ | 2011
Marta de Gonzalo i Publio Pérez
Núria Güell
El duo format per Marta de Gonzalo i Publio Pérez Prieto presenta una espècie de paràbola que fa al·lusió a aquesta possibilitat d’una realitat alternativa clarament provocada per la necessitat de buscar una nova manera de relacionar-se amb l’altre i l’entorn. Com molt bé es mostra en el vídeo, el futur ja és aquí, però no aquell que ens van prometre, ni aquell que alguns ens van explicar, sinó aquell que nosaltres mateixos creiem. Aquest present ha resultat ser pitjor que els futurs previsibles, una tornada al passat, una restauració en tota regla de la desigualtat com a norma. Aquell horitzó proclamat per tants no ha estat altra cosa que un precipici, una caiguda lliure directa a l’abisme. A la peça, els artistes creen una mena de relat de ficció amb un rerefons crític i de reivindicació en relació amb la societat actual. A mesura que avança, també veiem com la societat comença a crear models alternatius de supervivència, recuperant velles estructures d’intercanvi i establint-ne de noves. L’obra es compon a partir de diferents escenes que reprodueixen nous motors de canvi, a més d’una banda sonora que rememora algun tipus de cançó popular, encara que cal estar atent i entendre la lletra que es canta.
L’any passat a Espanya es van produir 58.241 desnonaments i la Comunitat Valenciana va ser la més afectada a causa dels expedients oberts per la CAM. En els últims anys, la caixa va créixer de manera exponencial a través de l’especulació en el sector immobiliari i la corrupció interna que compta amb la complicitat dels polítics. La caixa ha estat intervinguda per l’Estat. L’Estat i la justícia permeten que les conseqüències de la seva avarícia siguin el càstig de les víctimes i l’enriquiment dels culpables. Núria Güell repensa l’ètica practicada per les institucions que ens governen. Li interessa detectar els abusos permesos per la legalitat establerta. Paral·lelament, analitza com els mecanismes de poder creen estratègies de control que impliquen una presa de poder de la subjectivitat amb l’objectiu de transgredir i/o posar en crisi les ja establertes. L’artista crea altres realitats possibles i altera les relacions de poder instaurades per mitjà de petites accions com les que es recullen en el vídeo.
Jorge García
Marta de Gonzalo i Publio Pérez Balla la contrareforma Vídeo | 7’ 30’’ | 2012
Núria Güell Intervenció Vídeo | 1’ | 2012
L’obra de Jorge García sorgeix del resultat d’una mirada inquieta i reflexiva davant del món que el rodeja. Jorge García selecciona fragments de realitat i els converteix en el punt de partida per generar noves visions que enriqueixen la vida de l’individu, estén les seves percepcions, estableix qüestionaments i crea interferències lúdiques enmig del nostre trànsit habitual. Per fer-ho, parteix de les esquerdes sistemàtiques que formen part de l’entorn quotidià i popular, al·ludeix al bombardeig sistemàtic que porten a terme les cadenes de televisió i a com es manipula i es distribueix la informació. El resultat és una crítica feta de manera subtil i directa, per crear una metàfora sobre l’absurd. Com podem apreciar en el vídeo, ens situa com a espectadors davant la televisió, encara que mai arribem a percebre res amb claredat. Només els missatges que sembla que es mesclin entre imatges borroses i que serveixen de reflexió crítica davant la nostra actitud passiva de consumidors alienats.
Pelayo Varela El projecte Cap esborrador de Pelayo Varela reflexiona sobre la pèrdua de la identitat. La peça principal és una rèplica del cap de l’autor realitzada amb una goma d’esborrar industrial a escala real. El vídeo narra tot el procés i és, justament, a través de visionar com un mateix es converteix en peça que esborra, que l’obra permet fer entendre com les estratègies actuals pretenen que cada individu sigui una peça anònima més, una peça que en el seu conjunt ha d’actuar segons les estratègies polítiques per suprimir la història, incloent la pròpia. En aquest procés d’elaboració, el dibuix roman visible per patentar les petjades dels traços com una al·legoria de la contaminació del present envers el passat, registre d’una memòria subjectiva que s’esvaeix i explora zones d’incertesa, canvis i metamorfosis.
Jorge García Petits assajos sobre la desesperació Vídeo | 2’ 38’’ | 2013
Pelayo Varela Cap esborrador Vídeo | 6’ 27’’ | 2012
Els artistes
Daniel G. Andújar (Almoradí, 1966) www.danielandujar.org Eugenio Ampudia (Valladolid, 1958) www.eugenioampudia.net María Cañas (Sevilla, 1972) www.animalario.tv Mateo Maté (Madrid, 1964) www.mateomate.com Chus García-Fraile (Madrid, 1965) www.chusgarciafraile.com Jordi Colomer (Barcelona, 1962) www.jordicolomer.com
Tallers
PSJM és un equip artístic format per Pablo San José (Mieres, 1969) i Cynthia Viera (Las Palmas, 1973) que opera des de Berlín. www.psjm.es Avelino Sala (Gijon, 1972) www.sublimeart.net Marta de Gonzalo (Madrid, 1971) i Publio Pérez (Mérida, 1973) www.martaypublio.net Núria Güell (Vidreres, 1981) www.nuriaguell.net Jorge García (Toledo, 1977) www.soyjorgegarcia. wordpress.com Pelayo Varela (Oviedo, 1969) www.pelayovarela.blogspot.com
Ciutadania i identitat: Cabeza borradora, a càrrec de Pelayo Varela. Segona setmana de novembre de 9’15 h a 12’15 h (adreçat a estudiants de primària) i diumenge 16 novembre, d’11 a 14 h (adreçat a famílies). El treball resultant formarà part de la mostra. (sota selecció). Taller d’autoedició: Sublime, a càrrec d’Avelino Sala. 4, 5 i 6 de novembre de 2014, de 5 a 8 de la tarda. dies 4 i 5 de 5 a 8 de la tarda, i dia 6 de 5 a 7 de la tarda i de 7 a 8 del vespre el debat. Obert a públic general. Creació crítica i mercat: aportació de significat i valor, a càrrec de Cynthia Viera i Pablo San José, membres de PSJM. 2, 3 i 4 de desembre de 2014, de 5 a 8 de la tarda. Obert a públic general. (*) Els tallers es realitzaran sempre i quan hi hagi un mínim de persones inscrites.
M|A|C www.mataroartcontemporani.cat
Horari: de dimarts a dissabte, de 5 a 8 del vespre; diumenge, d’11 a 2 del migdia. Tancat els dilluns i festius MAC – Mataró Art Contemporani @macmataro
En col·laboració amb:
DL B 10374-2014
Hic et Nunc Sobre paradoxes democràtiques Sales d’exposicions de Can Palauet 19.09.14 | 05.12.14