__MAIN_TEXT__

Page 1

PUBLICACIONS DEL COL·LEGI SANT MIQUEL COL·LECCIÓ SOCIETAT I ENSENYAMENT 1. Societat i Ensenyament a Vic. El Col·legi de Sant Miquel dels Sants. I, maig de 2004 2. Societat i Ensenyament a Vic. El Col·legi de Sant Miquel dels Sants. II, maig de 2005 3. Societat i Ensenyament a Vic. 150 anys de l’Escola de Música de Vic. III, desembre de 2005. Jordi Mirambell i Fargas 4. Societat i Ensenyament a Vic. Els reptes educatius (Estudi sociològic). IV, juny de 2006 5. Societat i Ensenyament a Vic. 150 anys del Col·legi Sant Miquel dels Sants, maig de 2012 6. Societat i Ensenyament a Vic. 70 anys de poesia catalana al Col·legi Sant Miquel dels Sants, maig de 2015

COL·LECCIÓ SANT JORDI 1. Plomes d’àngel. Sant Jordi 2005, abril 2005 2. Fugides. Sant Jordi 2006, abril 2006 3. Música per a les estrelles. Sant Jordi 2007, abril 2007 4. El sospir del meu nom murmurat tota la nit. Sant Jordi 2008, abril 2008 5. Quan els núvols són de vellut. Mont Bael. Sant Jordi 2009, abril 2009 6. La ballarina de porcellana i les carxofes rebels. Sant Jordi 2010, abril 2010 7. Per què li diuen vida si és atzar?. Sant Jordi 2011, abril 2011 8. Busca’m al cim. Sant Jordi 2012, abril 2012 9. La vella butaca de cuir. Sant Jordi 2013, abril 2013 10. Instants de frenesia. Sant Jordi 2014, abril 2014 11. Ulls cerquen mirades. Sant Jordi 2015, abril 2015 12. Despertar en aquest planeta boig. Sant Jordi 2016, abril 2016 13. Alétheia. Mirall d’una obra disgregada. Sant Jordi 2017, abril 2017 14. Ser invisible. Sant Jordi 2018, abril 2018 15. Finestra oberta. Sant Jordi 2019, abril 2019 EL COL·LEGI EDITA TAMBÉ: 1. “L’ull blau”, revista escolar de les seccions d’Infantil i Primària, 2. “elpetitmiquel”, revista escolar de la secció d’Infantil 3. “MiquelS”, revista escolar de la secció de Secundària i Batxillerat

Carrer Jaume I, 11 _ 08500 Vic T: 938 861 244 Ronda de Francesc Camprodon, 2 _ 08500 Vic T: 938 860 595 stm@santmiqueldelssants.cat www.santmiqueldelssants.cat

santjordi19 / Finestra oberta

COL·LECCIÓ RECERCA 1. Oriflama. Una revista sota el Franquisme. Núria Codina i Solà, maig de 2005 2. La Torre Simon de Tona. Una joia de l’arquitectura modernista. Marc costa i Sitjà, maig de 2006 3. Fotografia històrica de Vic. Josep Ylla i Cassany, 1885-1955. Cristina Alemany i Chavarria, maig de 2007 4. El 9 Nou: 30 anys de periodisme compromès. Miquel Mirambell i Fargas, Roger Molas i Alsina, Marcel Ramírez i Papell, 2009 5. Diccionari d’artistes vigatans (1750-1950). Toni Sadurní i Viñas, maig de 2008 6. Fotografia històrica de Vic. Lluís Jiménez i Cerrada (1913-1993). Elisabet Sanyes i Capdevila, maig de 2009 7. Fotografia històrica de Vic. Francesc Xavier Bach i Puigrefagut (1902-1979). Anna Puntí i Erra, maig de 2010 8. Cartografia històrica de Vic. Júlia Solà i Sirvent, maig de 2011 9. La població de Vic al segle XIX. Núria de Rocafiguera i Montanyà, maig de 2013 10. Retrat d’una dona lliure. Josefa Contijoch i Pratdesaba. Judit Mompín i Sánchez, maig de 2016 11. Cinc generacions de metges osonencs. La família Bayés. Judit Capdevila i Oriol. Maig 2019

Isabel Güell em va obrir els ulls al món, un món que desconeixia. Els meus pares i jo vivíem a la Colònia Güell. Cada matí, quan encara dormia, ells marxaven a la fàbrica de panes i velluts, i jo, unes hores més tard, anava a l’escola i a la tarda, a la fàbrica a ajudar la mare. M’encantava anar a l’escola, aprenia moltes coses. El mestre ens explica que la Colònia Güell, dirigida per Eusebi Güell, era molt moderna; tenia un hospital, escola, teatre i uns jardins preciosos. Així com els matins em passaven volant, les tardes se’m feien una mica més llargues. El que em consolava és que cada tarda, quan sortia de casa i anava de camí a la fàbrica, passava per davant la casa on vivien els amos. Finestra oberta

santjordi19

Portada:

Arnau Dorca i Tomàs / 2n de batxillerat


1


2


Finestra oberta / Sant Jordi 2019


4

Finestra oberta. Sant Jordi 2019 Han col·laborat en la selecció de textos i d’il·lustracions gràfiques: Per les etapes d’infantil i primària: En representació de pares i mares: Àlex Figueras i Nadal; Imma Montañà i Barnolas; Joan Carles Sabadell i Carazo; Núria Vilamala i Coma. En representació del professorat: Núria Esteras i Fernández; Roser Grifell i Trullà; Imma Salarich i Matavacas; Montse Serrat i Palma. Correcció dels textos de primària: Sílvia Torrents i Ballús. Per les etapes d’educació secundària i batxillerat: Dels textos catalans: Ceci Bertran i Cuní; Pere Bescós i Prat, Marta Borrós i Plans; Sílvia Caballeria i Ferrer; Ma Carme Codina i Contijoch; Serafí Curriu i Boixader; Vanesa Ferreres i Vergés; Isabel Jordà i Font; Anna Matas i Figueras; David Pla i Picazo. Dels textos anglesos: Anna Ibáñez i Mir; Anna Matas i Figueras, David Romeu i Tenas; Francesc Sallés i Pla; Laura Sellés i Palau; Mònica Vallín i Blanco. Dels textos alemanys: Astrid Dedisch i Babot. De les il·lustracions gràfiques i les fotografies: Mireia Puntí i Carné Del disseny de la portada: Arnau Dorca i Tomàs Del títol del llibre: Carla Sanuy i Danés De l’edició: Ma Carme Codina i Contijoch Disseny i maquetació: jaumiraHvilaró Impressió: MATER Impressors

Finestra oberta. Sant Jordi 2019 DIPÒSIT LEGAL: B-10258-2019

ISBN: 978-84-09-10578-6

Publicacions del Col·legi Sant Miquel dels Sants Carrer Jaume I el Conqueridor, 11. 08500 Vic. 93 886 12 44. Rda. Camprodon, 2 08500 Vic. 93 886 05 95. Abril 2019 stm@santmiqueldelssants.cat www.santmiqueldelssants.cat


Índex PRESENTACIÓ SANTJORDI 2019

11

INFANTIL

17

_P3 A

“Una carretera i una serp”

Leyre Llorente i Andueza

19

_P3 B

“El pallasso”

Anna Morales i Garcia

20

_P3 C

“Un pop i una casa”

Bruna Pérez i Cabanillas

21

_P4 A

“Els planetes”

Eudald Segarra i Viñeta

22

_P4 B

“La senyora que anava volant amb els seus fills”

_P4 C

_P5 A

23

Carla Torres i Crosas

24

“Els pallassos del circ fan bromes als nens”

_P5 B

Laura Díaz i Montserrat

“La mare regala una flor al pare i el pare li dona un regal”

Mariam Grance i Berrich

25

“Les princeses i les fades van al castell”

Paula Ros i Rufach

26

_P5 C

Dina Moussaoui

27

“La Maria mira les estrelles”

PRIMÀRIA

29

_1r A

“La mòmia i els seus amics”

Magalí Gómez i Masferrer

31

_1r B

“El vampir especial”

Ot Selva i Bigas

32

_1r C

“El cavall i el gat”

Iris Font i Rossich

33

_2n A

“En Dalí i el timbal”

Cèlia Orozco i Vilardell

34

_2n B

“La bruixa i el mitjó”

Aran Garcia i Torres

36

_2n C

“Una aventura a la televisió”

Jana Rusiñol i Codina

38

_3r A

“El drac Rac”

Gerard Alier i Gurt

40

_3r B

“Aventura al Pol Nord”

Àlex Bassas i Vilà

42

_3r C

“L’Oriol i l’aventura”

Ivet Bassols i Roca

43

_4t A

“Un dia inoblidable”

Emma Martín i Mateu

45

_4t B

“Les germanes Mille”

Jiaxin Chen

47

_4t C

“El llibre embruixat”

Sara Martín i Mateu

50

_3r A

“Dansa de primera hora”

Bruna Portet i Lluís

55

_3r B

“Equipatge”

Georgina Fontseca i Viladecans

56

_3r C

“Bon dia”

Àgata Mallarach i Roma

58

_4t A

“El món dels somnis”

Mansour Diouf i Konate

59

_4t B

“El cel”

Daniela Sala i Aguilà

60

_4t C

“Si estic amb tu”

Ivett Albert i Caselles

61


_5è A

“Un cambio de edad”

Laia Prat i Serra

62

_5è B

“Somos un equipo”

Estel Amils i Garcia-Talavera

65

_5è C

“El invierno”

Bruna Puig i Tordera

67

_6è A

“A la recerca de Tara”

Íngrid Muñiz i Leiva

68

_6è B

“El món car”

Júlia Martín i Mateu

71

_6è C

“Pulsacions de colors”

Rita Martínez i Vinyeta

75

_5è A

“El Montseny”

Núria Figueras i Matavacas

77

_5è B

“El pare és mort”

Oleguer Freixenet i Colom

78

_5è C

“La família”

Miquelina Gorgals i Saborit

79

_6è A

“Spring”

Marta Saborit i Sayós

80

_6è B

“Seasons I”

Berta Janer i Macias

81

_6è C

“Summertime”

Laia Mallarach i Urtós

82

EDUCACIÓ SECUNDÀRIA

83

_1r d’ESO

“Una vida”

Edna Yanay Foguet León

85

_1r d’ESO

“El camí dels afores”

Arnau Casas i Morató

86

_1r d’ESO

“Som iguals?”

Sara Dari

87

_1r d’ESO

“La realitat”

Marina Gaja i Subirats

88

_1r d’ESO

“Instintos inocentes”

Edna Yanay Foguet León

_1r d’ESO

“Igor Dragoshev”

Ferran Escoté i Riesco

_1r d’ESO

“Querido diario…”

Cristalbel-Osasogie Eke

105

_1r d’ESO

“El diario de un niño asesinado”

Bernat Campos i Escofet

108

_1r d’ESO

Sam Colomer Newman

110

_1r d’ESO

Abril Arumí i Colom

111

_1r d’ESO

Júlia Pàez i Caro

112

_2n d’ESO

“La llegenda dels Andes”

Ada Solé i Viladecans

113

_2n d’ESO

“La flor del regne”

Irene Espona i Puntí

115

_2n d’ESO

“El riu dels belluts”

Ariadna Conill i Godoy

118

_2n d’ESO

“La petita formiga”

Jordi Sallés i Fargas

120

_2n d’ESO

“Immigration”

Èric Franch i González

122

_2n d’ESO

“Leaves”

Ada Solé i Viladecans

123

_2n d’ESO

“The moonlight”

Marta Montal i Morta

124

_2n d’ESO

“Meine Hobbys” / “Les meves aficions”

“Like the life”

89 101

Pau Cerezo i Rovira

125

_2n d’ESO

“Die Rose” / “La rosa”

Irene Espona i Puntí

126

_3r d’ESO

“Dibuixo la música en un ball”

Judit Alcoba i Salat

127

_3r d’ESO

“Travessen l’ànima”

Anaïs Amils i Garcia-Talavera

128

_3r d’ESO

“Atrapat”

Carla Pérez i Brichs

130


_3r d’ESO

“Tempus Fugit”

Alumnes 3r ESO A Instrumental 1

131

_3r d’ESO

“Rain”

Clara Font i Barniol

132

_3r d’ESO

“Life”

Aniol de Ribot i Ladero

133

_3r d’ESO

“You”

Cristiana Alissa Tolea

134

_3r d’ESO

“Die Katze” / “El gat”

Anna Parramon i Domingo

135

_3r d’ESO

“Die Stadt” / “La ciutat”

Aïna Sala i Villena

136

_3r d’ESO

“Der Himmel” / “Els núvols”

Carla Pérez i Brichs

137

_4t d’ESO

“Epigrames”

Bernat Aceves i Vilaseca

138

_4t d’ESO

“Epigrames”

Helena Parareda i Delgar

139

_4t d’ESO

“Epigrames”

Laura Masoliver i Bigas

141

_4t d’ESO

“It”

Maria Marín i Picó

142

_4t d’ESO

“Pat the lonely cat”

Biel Masnou i Domènech

143

_4t d’ESO

“Joanne”

Laura Masoliver i Bigas

144

_4t d’ESO

“Erinnerung” / “Record“

Enric Manzano i Verdaguer

148

_4t d’ESO

“Das Spiel ist beendet“ / “El joc ha acabat“

Anna Velasco i Portet

BATXILLERAT

149

151

_1r de Batxillerat

“Malalt?”

Eduard Aguirre i Pérez

153

_1r de Batxillerat

“Titelles del revòlver”

Joan Carles Chaves i Juventeny

154

_1r de Batxillerat

Marta Gómez i Requena

155

_1r de Batxillerat

“bAtecs”

Maria Dinarès i Verdaguer

156

_1r de Batxillerat

“La ola”

Carla Mallarach i Urtós

157

_1r de Batxillerat

“Memorias de un verano”

Laura Serrat i Morales

161

_1r de Batxillerat

“La niebla traidora”

Joan Espuny i Parés

163

_1r de Batxillerat

“Buscando (o perdiendo) la Arcadia” Aloma Figueras i Planas

_1r de Batxillerat

“La maravilla infantil”

Honor Lavery Lowther

164 165

_1r de Batxillerat

“Demonios”

Laia Roca i Coma

166

_1r de Batxillerat

“El despertar de la inocencia”

Maria Dinarès i Verdaguer

167

_1r de Batxillerat

“An addict’s dream”

Chloe North Puntí

168

_1r de Batxillerat

“XXI”

Joan Manzano i Verdaguer

170

_1r de Batxillerat

“The last person you know”

Honor Lavery Lowther

171

_1r de Batxillerat

“Der Tempel der gefallenen Engel” / “El temple dels àngels caiguts”

Evelyn Estrella Ferreyra Bastidas

173

_1r de Batxillerat

“Ich” / “Jo”

Maria Vivet i Masó

175

_2n de Batxillerat

“Finestra oberta”

Carla Sanuy i Danés

176

_2n de Batxillerat

“Un dilluns qualsevol”

Laia Vidal i Alcubierre

179

_2n de Batxillerat

“El forat negre”

Ricard Casanovas i Pons

182


_2n de Batxillerat

“Desfent tòpics”

Núria Bosch i Masip

184

_2n de Batxillerat

“Davant l’espadat”

Sara Antentas i Oliveras

186

_2n de Batxillerat

“Plutocràcia”

Marta Masoliver i Bigas

187

_2n de Batxillerat

“El librero de Aranjuez”

Núria Bosch i Masip

188

_2n de Batxillerat

“Sueño”

Pol Viñas i Jiménez

190

_2n de Batxillerat

“Somos veneno”

Abril Coll i Martos

192

_2n de Batxillerat

“Petricor”

Marta Masoliver i Bigas

194

_2n de Batxillerat

“Corazón de mimbre”

Ainhoa Rojas i Barahona

195

_2n de Batxillerat

“Astillas en el alma”

Ricard Casanovas i Pons

196

_2n de Batxillerat

“Tarascadas sombrías”

Noah Estavillo i Bonet

197

_2n de Batxillerat

“Two slices of bread”

Gerard Nogué i Guerrero

198

_2n de Batxillerat

“An unknown destination”

Núria Bosch i Masip

200

_2n de Batxillerat

“1965”

Berta Espona i Canal

_2n de Batxillerat

“Ein Sonnenstrahl” / “Un raig de sol” Núria Bosch i Masip

204

_2n de Batxillerat

“Was Liebe ist” / “el que és amor”

206

Noah Estavillo i Bonet

MOSTRA DE TREBALLS ARTÍSTICS

202

209

_1r d’ESO

Dibuix al natural

Abril Arumí i Colom

213

_1r d’ESO

Dibuix al natural

Hug Marín i Picó

214

_2n d’ESO

Tècnica a l’aquarel·la

Cristina Castany i Fàbregas

215

_2n d’ESO

Tècnica a l’aquarel·la

Ona Cortina i Marco

216

_2n d’ESO

Tècnica a l’aquarel·la

Mariam Drissi i Autet

217

_2n d’ESO

Tècnica a l’aquarel·la

Lioba Freixes i Costa

218

_2n d’ESO

Tècnica a l’aquarel·la

Belén Macías i Pérez

219

_2n d’ESO

Tècnica a l’aquarel·la

Uma Penadès i Jiménez

220

_2n d’ESO

Tècnica a l’aquarel·la

Valentina Pérez i Gómez

221

_2n d’ESO

Tècnica a l’aquarel·la

Anna Saborit i Sayós

222

_3r d’ESO

Rostre

Lucía Agramunt i López

de Santamaría

_3r d’ESO

Rostre

Salma Ouatouit Bolaaouin

223 224

_3r d’ESO

Retrat

Arianne Vera i Reyes

225

_4t d’ESO

Dibuix Científic

Clàudia Andreu i Muñoz

226

_4t d’ESO

Dibuix Científic

Maria Marín i Picó

227

_4t d’ESO

Dibuix Científic

Mariona Montal i Morta

228

_4t d’ESO

Dibuix Científic

Natàlia Quintana i Albareda

229

_4t d’ESO

Projecte Fugides: Refugi

Sergi Ortiz i Barniol

230

_4t d’ESO

Projecte Fugides: Disseny gràfic

Clàudia Caracuel i Juvanteny

231

_4t d’ESO

Projecte Fugides: Disseny gràfic

Marta Font i Valero

232


_4t d’ESO

Projecte Fugides: Disseny gràfic

Laura Masoliver i Bigas

233

_4t d’ESO

Projecte Fugides: Disseny gràfic

Berta Saborit i Sayós

234

_2n de Batxillerat

Dibuix portada

Oihane Pujol i Elguedj

235

9


10


SANT JORDI 2019


12


Amb l’arribada de Sant Jordi, se’ns fa inevitable pensar en l’art de les paraules i en el potencial de l’escriptura en tots els seus formats. Així doncs, quin va ser el seu origen? ¿Com vam arribar a fer ús d’una de les eines més quotidianes i, alhora, més característiques de Sant Jordi? Encara que la condició humana va néixer com a una espècie parlant, fa més de cinc mil anys va sorgir la necessitat d’escriure a les terres de Mesopotàmia. Amb la revolució neolítica, ens vam convertir en sedentaris agrícoles i ramaders que ens concentràvem en nuclis urbans molt poblats. En un context com aquest, calia trobar la manera de comptabilitzar els propietaris de les terres, la distribució de les racions de menjar, la quantitat de productes que entraven als magatzems... I d’aquesta necessitat funcional, es van realitzar les primeres formes d’escriptura en tauletes d’argila. Aquesta escriptura va anar evolucionant en obres mitològiques que pretenien reflexionar sobre les grans preguntes de la humanitat i, al mateix temps, crear mons inexistents que fessin volar la imaginació dels seus receptors. D’aquesta vessant creativa en va sorgir la literatura, dins la qual volem fer referència als Germans Grimm o Perrault, que hi van tenir un paper fonamental en recopilar rondalles i faules com “El llop i les set cabretes” o “El sastre valent”, que es van transmetre generacionalment i encara formen part de l’imaginari col·lectiu. A més, l’analfabetisme es va anar eradicant fins arribar a l’actualitat. El nostre present es defineix per ser una època en la qual el nombre de persones propietàries de l’escriptura és més elevat que en qualsevol període anterior. Tal com confirmen els estudis, mai no s’ha escrit tant com es fa actualment ni amb tipologies de textos tan diverses. Així doncs, és un període ric en paraules, en ganes d’expressar, de crear noves realitats, però també d’experimentar. Les noves tecnologies ens han portat nous formats de comunicació com els correus electrònics, missatges de text, xarxes socials, blocs... que tenen el seu propi registre (abreujaments, omissió d’accents, de majúscules...) del qual els joves són usuaris habituals, però cal que treballem, des de les escoles, per tal que les noves modalitats de textos puguin conviure amb les anteriors i valorar cada registre comunicatiu en els contextos d’ús adequats. Amb tot aquest llegat, és evident que l’escriptura ens ha permès transcriure la tradició oral, fer-la tangible i que perduri en el temps. Tot

13


14

i això, el seu encant no només es redueix a fer-nos coneixedors del nostre passat i de la nostra cultura, sinó que també ens ajuda a descriure el nostre present, a documentar les realitats que ens envolten i a continuar somiant amb la producció de textos que ens fan viatjar als indrets més remots. És, doncs, en aquestes ganes de flotar a través dels llibres, que la festa de Sant Jordi pren tot el seu significat. Una festa en la qual es celebra el gaudi per la lectura, s’exalta tot allò bo de les paraules i es dona reconeixement als escriptors, els veritables artistes d’aquesta disciplina, d’entre els quals aquest any en mencionem dos. En primer lloc, el passat 19 de gener vam commemorar el centenari del naixement de Joan Brossa, el qual va ser un poeta, dramaturg i artista plàstic català conegut principalment per la seva poesia visual. D’entre totes les seves obres, en destaquem el següent poema: Jo mateix sóc un altre. M’anomeneu i m’anomeno i tot plegat esdevé una raó real. Entre el principi i la fi de totes les coses, la unitat i la diversitat, qui pugui remuntar-se a l’origen, trobarà un univers que no seria res sense la paraula. Entre les lletres de l’abecedari encara resta molt per descobrir. Joan Brossa (1993). “Trasllat”. I, des de França, Antoine de Saint-Exupéry, per l’efemèride literària de la commemoració dels 75 anys de la seva desaparició i com a creador d’una de les obres més boniques de la literatura infantil, “El Petit Príncep”. Malgrat que el llibre conté grans cites, no podem acabar aquest pròleg sense fer referència a la següent: “Aquest és el meu secret: només s’hi veu bé amb el cor. L’Essencial és invisible als ulls”. Amb aquesta frase us animem a contribuir que l’escriptura ens segueixi ajudant a fer visible tot allò que amaguen els nostres cors.


Esperem que gaudiu de l’essència que els nostres alumnes han plasmat a través de la seves creacions. Per acabar, només ens queda felicitar els premiats i reconèixer la bona feina de tots els participants. Us desitgem la millor de les diades de Sant Jordi. Laia Rovira i Carla Ylla Mestres d’elpetitmiquel

15


16


Infantil


18


“Una carretera i una serp” Leyre Llorente i Andueza / P3 A DIBUIX_ACCÈSSIT

19


20

“El pallasso” Anna Morales i Garcia / P3 B DIBUIX_ACCÈSSIT


“Un pop i una casa” Bruna Pérez i Cabanillas / P3 C DIBUIX_ACCÈSSIT

21


22

“Els planetes” Eudald Segarra i Viñeta / P4 A DIBUIX_ACCÈSSIT


“La senyora que anava voltant amb els seus fills” Laura Díaz i Montserrat / P4 B DIBUIX_ACCÈSSIT

23


24

“La mare regala una flor al pare i el pare li dona un regal” Carla Torres i Crosas / P4 C DIBUIX_ACCÈSSIT


“Els pallassos del circ fan bromes als nens” Mariam Grance i Berrich / P5 A DIBUIX_ACCÈSSIT

25


26

“Les princeses i les fades van al castell” Paula Ros i Rufach / P5 B DIBUIX_ACCÈSSIT


“La Maria mira les estrelles” Dina Moussaoui / P5 C DIBUIX_ACCÈSSIT

27


28


PrimĂ ria


30


“La mòmia i els seus amics” Magalí Gómez i Masferrer / 1r A LLENGUA CATALANA_ACCÈSSIT Hi havia una vegada una mòmia que no es podia moure perquè estava tota embolicada. Vivia a les piràmides. Tenia les dents corcades. El seu plat preferit eren els ulls de mico i les ungles de fada. Un dia va preparar un sopar a casa seva. Va convidar el seu amic fantasma, el monstre, la bruixa i el drac i s’ho van passar molt bé.

31


32

“El vampir especial” Ot Selva i Bigas / 1r B LLENGUA CATALANA_ACCÈSSIT Hi havia una vegada un vampir que vivia en un castell, però no era un vampir normal i corrent, era un vampir mag! Un dia, tot fent màgia, va sentir que algú picava la porta, i quan la va obrir va quedar impressionat en veure un mag de veritat. El mag li va ensenyar a fer màgia, però li costava aprendre’n. Quan li va sortir es va posar molt content i li va dir: - Moltes gràcies, senyor mag!


“El cavall i el gat” Iris Font i Rossich / 1r C LLENGUA CATALANA_ACCÈSSIT Hi havia una vegada un cavall que vivia en una granja. Tenia un amic que era un gat; tots dos van anar a passejar pel bosc i es van perdre. Van trobar una casa on vivia un unicorn, i aquest els va preguntar: - Què hi feu aquí, al bosc encantat? - És que ens hem perdut i no sabem tornar- van contestar els dos amics. Jo us ajudaré a tornar a casa- va dir l’unicorn. I l’unicorn va fer màgia i tots dos van tornar a casa.

33


34

“En Dalí i el timbal” Cèlia Orozco i Vilardell / 2n A LLENGUA CATALANA_PRIMER PREMI Hi havia una vegada un noi que es deia Dalí que li agradava molt pintar i llegir. Quan anava a la biblioteca li agradava mirar-se un llibre que parlava d’uns avantpassats que tocaven el timbal, i sempre que podia se’l llegia. Un dia la seva mare li va explicar que aquest llibre l’havia fet el seu avi. I en Dalí, tot sorprès, li va preguntar: - Ah sí, mare? I com es deia l’avi? - Es deia Joan, i era el meu pare! També li agradava molt pintar i llegir com a tu. - I tocar el timbal? - va demanar en Dalí. - Doncs, sí! Per això va fer aquest llibre! - va contestar la mare. Al cap d’una estona en Dalí va demanar a la seva mare: - Mare, em compres un timbal? - I per què vols un timbal? - Doncs, per assemblar-me a l’avi - va aclarir en Dalí. Finalment, van anar a comprar el timbal i després van anar a la biblioteca perquè en Dalí volia emportar-se al llibre a casa per ensenyar-lo a la seva mare. - Hola, Gemma! - Hola, Dalí! - va contestar la bibliotecària-. Com estàs? - Bé, estic bé!- va contestar-. Voldria emportar-me aquest llibre a casa. I així ho va fer. A la tarda, mentre la mare era al menjador, en Dalí era a la seva habitació i buscava el que li volia ensenyar. I mentre mirava... de cop va passar una cosa molt estranya: li va sortir el timbal del conte i anava fent “Pamp, pamp, pamp, para pam”.


En Dalí es va espantar i va cridar: - Mare, mare!!! Ha sortit el timbal del llibre! - Què dius? No diguis bestieses, Dalí! - Que sí mare, vine, vine!! La mare va veure que era veritat... Com van poder van fer tornar el timbal a dins del llibre, van tancar-lo i el van tornar a la biblioteca. Però… estaven convençuts que era un senyal de l’avi!

35


36

“La bruixa i el mitjó” Aran Garcia i Torres / 2n B LLENGUA CATALANA_ACCÈSSIT Hi havia una vegada una bruixa que es deia Tina. Era molt diferent de les altres bruixes. Era despistada, ximple i, sobretot, molt pesada. Un dia, quan va tornar a casa, després d’anar a fer de mestra a l’escola de bruixes, estava molt cansada i es va adormir. Encara era de dia. Que despistada era la Tina! Va tenir un somni profund. Deia així: Un dia la Tina tornava de l’escola de bruixes i pel camí va trobar un mitjó. La bruixa es va espantar: - Hola, bruixa! -va dir el mitjó. La bruixa va cridar: - Ahhhhh! Un mitjó que parla! - Què passa? Si només sóc un mitjó! - Sí, i jo sóc una bruixa! -va dir la bruixa, mentre el mitjó li pujava a l’espatlla. Al cap d’una estona va arribar la parella del mitjó. Es van fer un petó i una abraçada. Després, la bruixa es va fer amiga de la parella de mitjons. I vet aquí un mitjó i una bruixa, aquest conte és ple d’aventures.


37


38

“Una aventura a la televisió” Jana Rusiñol i Codina / 2n C LLENGUA CATALANA_ACCÈSSIT Hi havia una vegada un nen i una nena que estaven mirant una pel·lícula d’exploradors que els agradava molt. De cop, la nena va dir: - Seria molt divertit poder entrar a dins de la pel·lícula!! I el nen va contestar: - Sí, molt divertit!!! Al cap d’una estona van veure que sortia una bruixa i van pensar que li ho podrien demanar. Així que tots dos li van dir: - Bruixa, bruixa, et podem demanar un desig? I la bruixa els va demanar quin desig volien, així que ells li van contestar: - Ens agradaria molt poder entrar a la pel·lícula que estem mirant!! I tal dit, tal fet. La bruixa va fer màgia i va fer entrar els dos nens a dins de la pel·lícula. I els va dir: - Heu d’alliberar el drac que hi ha a dins de la cova. Recordeu que haureu de lluitar contra tots els dolents. Els nens van començar l’aventura. Van travessar muntanyes, rius i boscos, i finalment van arribar a la cova i van veure un dels dolents. Llavors la nena va preguntar: - On és el drac? - Heu d’entrar a la cova, anar fins al fons i girar a la dreta. Allà el trobareu. Els dos nens van seguir les indicacions, però no el van trobar. Resulta que el dolent els havia enganyat. Allà hi van trobar un dels ajudants del dolent, i li van demanar si sabia on hi havia el drac. Però l’ajudant els va dir: - No us ho diré!! Així que els nens van marxar cap a un altre costat. Allà hi van trobar


un altre dolent i també li van demanar si sabia on hi havia el drac, però el dolent els va dir que tampoc no els ho diria. D’aquesta manera els nens van decidir seguir el seu camí i buscar tots sols el drac. Van tornar al lloc des d’on havien començat per si trobaven la bruixa i aquesta els podia donar més informació. Quan van arribar van veure que el drac era amb ella!!! I la bruixa els va dir: - Molt bé, nois, heu superat la missió!!! Podeu tornar a casa! Els nens es van acomiadar del drac, van tornar a casa i van continuar mirant la pel·lícula.

39


40

“El drac Rac” Gerard Alier i Gurt / 3r A LLENGUA CATALANA_ACCÈSSIT Fa molt de temps, en un bosc molt bonic hi havia un drac molt petit i eixerit. - Hola! Em dic Rac, drac Rac, són les onze del matí i estic jugant a l’amagada amb els meus amics. Xxxxtttt!!! No feu soroll… em sembla que he trobat un dels meus amics! He trobat el porc! Porc!!! T’he trobat – va dir el drac. I el porc va dir: - D’acord, m’has trobat, i ara tu i jo hem de parar. El porc i el drac buscaven i buscaven, però no trobaven cap amic més. El drac va tenir una gran idea i va dir: - Ja ho sé! Volarem i així serà molt més fàcil trobar-los. El drac, però, era tan petit que no va poder volar. Ho intentava una vegada rere una altra, però per més que ho intentava no podia volar. Cada cop es feia més fosc i el porc somicava: - Estic cansat i vull dormir. Es va fer de nit, tots dos feien badalls i es van adormir de cop: Plooooffff! L’endemà al matí… - Oh! Gallina, ase, vaca… però si sou aquí! Tots van començar a fer la xerrada, i el drac i el porc els van explicar només mitja història del que havia passat, perquè la vaca va interrompre: - Xe, xe, xe… que no saps volar??!!!! Doncs què estàs esperant!!! Te n’hem d’ensenyar!!! - D’acord! – va dir el drac. El drac Rac ho intentava una vegada rere una altra, i mentre ho provava anava dient:


- Estic cansat, no puc més… De cop, el porc va dir: -El drac està volant!!! I el drac va dir: -M’ho estàs dient de broma… I la vaca va dir: -Nooo! És veritat!!! I el drac va mirar avall i va dir: -És veritat, estic volant! I vet aquí un drac i quatre amics, aquest conte i els altres que us explicaré sempre seran finits!

41


42

“Aventura al Pol Nord” Àlex Bassas i Vilà / 3r B LLENGUA CATALANA_ACCÈSSIT Hi havia una vegada una família que vivia al Pol Nord. En total eren sis. El pare, l’Albert, era un home seriós, alt i molt amable. La mare es deia Sílvia. Era una persona afectuosa i amb els ulls verds, i tenien quatre fills, dues nenes i dos nens. Vivien en un iglú bastant gran i maco, però hi feia molt fred. No tenien calefacció ni a les habitacions ni al menjador, ja que si no l’iglú se’ls desfaria i es fondria tot. S’havien d’abrigar amb pell de foca, i així estaven calents, a casa seva. Ja era de nit i estava glaçant. De sobte van sentir un soroll i tots es van despertar, però en veure que no passava res especial i el soroll no es repetia es van tornar a adormir. L’endemà, quan es van llevar van veure una guineu àrtica darrere de l’ iglú. Era mig morta, i els va saber molt greu. Volien trucar al veterinari, però no tenien cobertura i no hi van poder fer res: al final es va morir. Van anar pensant en la pobra guineu i el pare va tenir una idea... Va dir: - Enterrarem la guineu àrtica aquí on l’hem trobada i hi farem una escultura de gel, així tindrem un record d’ella. I els nens van dir contents: - D’acord!!!! Et podem ajudar, pare? I el pare els va dir que sí i la van fer tots plegats. Es van passar tot el dia treballant amb l’escultura, fins que la van acabar, i quan va ser de nit van anar a dormir. Van somiar en ella i se sentien orgullosos d’haver-la enterrat allà i poder-la recordar gràcies a la seva obra. Vet aquí un gat, vet aquí un gos, el conte ja s’ha fos.


“L’Oriol i l’aventura” Ivet Bassols i Roca / 3r C LLENGUA CATALANA_ACCÈSSIT Hi havia una vegada, fa mil anys, un peix que es deia Oriol. Vivia en un mar clar i brillant. Era petitó i tenia bon cor; tenia 7 anys. L’Oriol un dia va dir als seus pares: - Mare, pare, puc anar a fer un volt? - Sí, però vigila, Oriol! –va dir la mare L’Oriol se’n va anar de casa i va anar a voltar... De sobte va veure unes algues que es movien, i anava sentint un soroll que deia: - Auu, ajuda, auu, auu, que algú m’ajudi, si us plau! Era una veu estranya que s’anava sentint... L’Oriol es va ficar enmig de les algues i de cop va aparèixer... una... tortuga que estava atrapada entre les algues. L’Oriol hi va anar corrents i la va deslligar, i la tortuga li va dir: - Gràcies! Com et dius? Jo em dic Mariona... - Jo em dic Oriol –va dir ell. La Mariona era una tortuga de 7 anys, i li agradaven les aventures. L’Oriol i la Mariona van anar a l’aventura, perquè ja tenien 7 anys i ja podien anar sols. Després d’unes quantes setmanes de camí van veure una mena de vaixell que era bastant vell i, de cop, va aparèixer un tauró que se’ls volia menjar. Sort que no els va atrapar perquè, si no..., a dintre la panxa!!! Al cap de poc van veure una cosa estranya de fusta; era un pont. I tot plegat una xarxa va pescar l’Oriol i se’l van endur amb una furgoneta cap a la ciutat. L’Oriol estava tancat en una peixera! Per què l’havien segrestat? Doncs perquè el volien vendre! La Mariona va haver d’anar-lo a buscar ella sola. Estava molt espantada! Primer va veure una corda penjada al pont de fusta. A dalt hi va

43


44

veure tot de persones. Després, una nena que corria la va agafar, la va ajudar a pujar i després la va deixar a terra. La Mariona va veure la persona que havia pescat l’Oriol que entrava en una peixateria. Ella hi va entrar corrents darrere seu, i quan l’home estava distret va treure l’Oriol de la peixera. El va ajudar a sortir agafant-lo de la mà i se’n van anar de la ciutat. Van haver de caminar molt tros per tornar a casa, però estaven contents perquè estaven junts i perquè la Mariona havia pogut salvar l’Oriol, el seu nou amic. I conte contat, conte acabat!


“Un dia inoblidable” Emma Martín i Mateu / 4t A LLENGUA CATALANA_PRIMER PREMI Hola? On sóc? I qui és aquest nen que està enganxadet a mi?- es preguntava el meu germà cada cop que es movia. Jo, el seu bessó, intentava dormir. Que ell encara no sabia que estàvem a dins la panxa de la nostra bonica i amable mare? Tots dos portàvem allà dins vuit mesos i una setmana, i ell s’havia estat tota l’estona gemegant i donant-me coces. Per què rondinava? Allà s’hi estava molt calentó. M’hi volia quedar, però la veritat és que també estava neguitós per saber el meu nom. La mare menjava i s’alimentava molt bé, i des de dins la seva panxa sentia moltes vegades com la cridaven: es deia Angelina. Trobo que és un nom molt bufó, ja que no és molt comú, i a mi m’agraden aquests tipus de noms. El meu germà és totalment diferent: li encanten els noms comuns com Maria i Martina. Ara vaig a dormir, que demà segur que serà un altre dia. Dues setmanes i cinc dies després… - Germà! Germà! Desperta’t! Ja només falten dos dies perquè vegem el món per fora!- ara cridava jo, emocionat-. He sentit que per sortir de la panxa de la mare, ella només ha de pensar en coses boniques. Li tiraran pólvores màgiques, i ja serem fora! El meu germà també cridava; estava fart de ser allà, i per fi podria sortir. Va arribar el dia, però la mare no podia pensar en coses boniques, perquè se sentia sola. Ella no tenia parella i estava trista pensant en com ens hi trobaríem nosaltres, sense pare. Nosaltres la volíem animar,

45


46

però no sabíem com fer-ho. Fins que vaig tenir una idea i la vaig dir al meu germà. Vam començar a tocar la panxa a la mare fent-li carícies, però això no va funcionar. Després se’ns va ocórrer una altra idea: fer un silenci sepulcral...! No parlava ningú i… van passar els angelets! La mare Angelina va aprofitar l’ocasió i va preguntar a un dels angelets: - Com ho faré si no puc pensar en coses boniques? Abans que l’angelet pogués respondre va passar una cosa molt maca: es va obrir la porta de la sala de parts i... era l’àvia! Ja portava preparada la càmera i l’àlbum de fotos de la família per tirar-nos-en una a nosaltres. La mare es va emocionar tant, en saber que ja seríem dos més a la família i que mai no estaria sola! Es va poder tranquil·litzar i pensar en les coses boniques que passaríem tots junts. Li van poder tirar les pólvores màgiques i… ja érem fora! Era molt bonic! I el millor és que em deia Humbert! (un nom no gaire comú). I el meu germà, Pau (un dels noms més comuns). L’àvia ens va tirar la foto a tots i ens va agradar tant aquell dia que les nostres primeres paraules van ser: - UN DIA INOBLIDABLE! I la mare va poder ser molt feliç pensant que mai no estaria sola. Ves a saber si tot això va ser obra dels angelets... Si ho voleu esbrinar, en el temps haureu de viatjar! Conte contat, conte acabat.


“Les germanes Mille” Jiaxin Chen / 4t B LLENGUA CATALANA_ACCÈSSIT Un conte us explicaré, tan bé com jo sabré; si escolteu, el sentireu, qui no el sentirà no el sabrà. Les germanes Mille fan moltes aventures i s’ho passen genial. Però aquesta vegada hauran de viure una aventura diferent de les altres. Un matí normal i corrent les tres germanes estaven a l’escola parlant, i de cop a la Wendy Mille li van enviar un missatge: - Ajuda!!! La Wendy va ensenyar el missatge a les altres germanes: - Qui deurà ser? -va dir la Winne encuriosida. La Wally va exclamar: -Això no importa, potser necessita la nostra ajuda! I la Wendy va dir: -Però on pot ser? Des que van rebre aquell missatge, les germanes Mille van intentar saber on era el misteri. Per fi van trobar on era, era a l’Illa dels Dofins! Les germanes Mille van dir una excusa a la professora Madison per anar-hi: - Professora Madison, hem tingut un problema familiar a l’Illa dels Dofins. La professora va pensar que era una excusa, però igualment les va deixar marxar. Quan van haver preparat les maletes per anar a l’illa van llogar dues motos perquè la Winne encara no tenia el carnet de conduir, i així podria anar a la moto de la Wendy. Hi havia motos de molts colors, i en aquest cas la Wendy va triar el color blanc i la Wally el color negre. Van pujar a les motos i van anar cap a l’Illa dels Dofins. Quan hi van arribar

47


48

van baixar de les motos i la Wendy va treure un mapa de la seva motxilla. Els va cridar molt l’atenció el lloc on posava “Castell Encantat”. Les noies es van mirar i sense dir res van seguir el camí per anar al castell. A la meitat del camí un senyor vellet els va advertir: -Aneu al Castell Encantat? Les nenes van fer que sí amb el cap. L’avi els va dir: -Vigileu molt! Allà, diuen que hi ha bruixes! Les germanes Mille no s’ho van creure i van seguir el camí. Quan estaven a punt d’arribar-hi, una veu baixeta va dir: -Per entrar al castell haureu de respondre una pregunta. Les germanes van veure pel voltant una fada, i la fada va exclamar: -Preparades? Aquí ve la pregunta! Les nenes es van espantar un mica. - Com es diu el polígon amb cinc costats?- va dir la fada. Les germanes van pensar... - Ja ho tinc! Es diu hexàgon!- va exclamar la Winne. La Wendy li va dir a l’orella: -Winne, l’hexàgon és el polígon de sis costats. La Winne quan ho va sentir va exclamar: -Ai! Ho retiro! De cop, a la Wally li va venir al cap: -Em penso que es diu pentàgon. Seguidament, la fada, sorpresa, va dir: -És correcte! A continuació, la fada les va advertir: -Haureu de respondre dues preguntes més, així que penseu quines poden ser. Les germanes estaven confoses, però van continuar el camí. Aleshores va aparèixer un soldadet de plom: -Hola! Sóc el Soldadet de Plom, i a continuació us faré una pregunta; l’haureu de respondre bé per poder continuar el camí.


Les nenes, entusiasmades, van exclamar: -Digues la pregunta, estem preparades! Seguidament, el soldadet de plom els va preguntar: -Què ha de tenir un conte a part d’un títol? La Wendy va dir: -Plantejament, nus i desenllaç! El soldadet de plom va respirar molt fort i va exclamar: -Correcte! A continuació, passeu per aquest camí- va dir assenyalant un camí de sorra. Les germanes Mille van seguir el camí i poc després va aparèixer un unicorn que plorava: - Molt bé noies, ara esteu a l’última pregunta, esteu preparades? - Sí!- van exclamar elles. - Quants municipis té la comarca d’Osona? La Wally va començar a comptar amb els dits i va pensar: -Si a la plana de Vic hi ha 29 municipis, al Lluçanès 13, al Cabrerès 3 i a les Guilleries–Montseny 5, en total serien... La comarca d’Osona té 50 municipis! L’unicorn, sorprès, va dir: -Correcte! Seguiu-me! Les germanes Mille, sorpreses, van seguir l’unicorn. - Hola, germanes Mille -va dir una noia. Les nenes, espantades, van dir: -Què és aquest lloc? Per què no hi ha ningú que necessiti ajuda? La noia va començar a riure i va dir: -Era una prova per saber si ajudaríeu algú que estigués en perill. - I... tu qui ets? -va preguntar la Wendy, encuriosida. - Sóc la directora del grup d’aventurers i aventureres que ajuden a les persones en perill. Em dic Maria. - I... hem passat la prova? -va dir la Winne. - Sí! Esteu a dins del grup! Benvingudes! -va exclamar la Maria. Una reina tenia tres filles: una mandarina, una tarongina, una melmelada... i aquesta història està acabada.

49


50

“El llibre embruixat” Sara Martín i Mateu / 4t C LLENGUA CATALANA_ACCÈSSIT Temps era temps quan els ocells tenien dents, jo estava amb la meva millor amiga, el meu germà… Bé, no m’avanço, començo pel principi. Tinc un germà que és més petit que jo; té 7 anys. És molt simpàtic, però és una mica maldestre. Es diu Jan. Tinc moltes amigues, però la que em cau millor és la Berta. És de la meva edat, té uns 11 anys. És molt llesta, però també és tímida; si t’esforces a conèixer-la, sabràs que és una bona nena. El meu pare es diu Arnau. És bastant alt, és molt amable i fiable, però quan s’enfada és com un lleó salvatge. Jo em dic Laia. Tinc alguns punts febles, com que no m’agraden gaires menjars, però sé aclarir problemes i em diverteixo, i això és el que importa. El dia 13 de març de 1313 estàvem jugant i llegint a casa meva. Qui? Doncs la Berta, en Jan i jo, la Laia. Per cert, també s’hi va afegir l’Arnau quan estàvem més o menys pel començament. El cas és que quan vam acabar el joc, vam veure una cosa que brillava al nostre jardí. La vam anar a veure i, sabeu què hi vam trobar? Hi vam trobar un llibre. Semblava màgic, però alhora antic. Vam tornar a entrar a casa i allà vam obrir el llibre i vam anar llegint una pàgina cadascú. El primer va ser el meu pare. Després, la Berta, el meu germà i finalment jo. Era molt estrany; el llibre parlava sobre quatre persones (bones) i cinc persones malvades (dolentes). També parlava que anaven a parar a un lloc surrealista (imaginari, no real). Després, a la selva… La Berta es pensava que passaria de veritat, però tots, l’Arnau, en Jan i jo, pensàvem que era una història fantàstica. Seguidament el meu pare va cridar: -A sopar! Vam menjar molt, i després, mentre la Berta anava caminant a casa seva, vam estar escoltant música el meu germà i jo. L’endemà, quan en


Jan i jo ens vam despertar vam anar a l’habitació de l’Arnau i la meva mare i vam veure la mare ploriquejant. Li vam preguntar què passava i ens va dir que l’Arnau havia desaparegut. Tots tristos vam anar a l’escola i vam dir a la Berta el que havia passat, i també li vam dir si l’endemà voldria venir a casa nostra a tornar a jugar al joc de les llaunes. El dia 15 de març no havia canviat res, el pare continuava desaparegut. Vam anar a l’escola i hi vam trobar la mare de la Berta, la Paula, que ens va dir tota preocupada: - Heu vist la Berta? Ha vingut a casa vostra? És que no la trobo! Tots tres vam buscar-la però no la vam trobar. El dia següent em vaig despertar molt d’hora perquè estava preocupada i alhora estranyada per tot el que havia passat. Vaig anar a l’habitació d’en Jan perquè havia pensat que deuria espantat, i quan hi vaig entrar no hi era. Vaig avisar la meva mare, l’Eulàlia, i es va preocupar encara més. Havia estat investigant i vaig descobrir per què havien desaparegut l’Arnau, la Berta i en Jan. Pel llibre!! Ja ho entenia tot: eren a dins del llibre, segons l’ordre que havíem seguit per llegir-lo! Així que ara em tocaria a mi!! Vaig estar pensant com podia desprendre’m d’aquell llibre embruixat. Se’m van acudir dues idees, però cap d’aquelles no va funcionar. El dia 17 de març ja no era al meu llit com de costum. Era en una casa feta de llaminadures i de xocolata. Vaig anar a investigar. Hi havia dues cuines, un garatge amb un cotxe… Però quan vaig arribar al lavabo vaig cridar: - Aaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaagggggggggghhhhhhhhhh! Havia vist una persona, però quan vaig voler tornar a mirar-la ja no hi era. Potser havia estat la imaginació -vaig pensar-. Amb el cotxe de “gominoles” vaig anar a buscar l’Arnau, la Berta i al meu germà, en Jan. Vaig haver de recórrer molts quilòmetres, però al final vaig trobar… la Berta i en Jan! Eren a la selva, jugant amb els animals. Havíem de trobar l’Arnau, però… se’ns havia acabat la gasolina! La Berta, com que era molt llesta i havia viscut a la selva tres dies ens va proposar una solució genial! Ens va dir: - I si fem com els micos i com Tarzan i anem de liana en liana? A tots ens va semblar una bona idea, però vam dir:

51


52

-Tu en saps? Ens n’ensenyes? És que no en sabem! La Berta ens va dir que sí, i que no podíem perdre ni 1 minut! Al principi ens va costar una mica, però a mesura que anàvem avançant, n’anàvem aprenent i ho fèiem cada vegada més ràpidament. Quan ens faltava poc per arribar a la ciutat sense persones, imaginària… endevineu què ens va passar? Doncs que… uns micos ens perseguien! Creiem que ells ens havien estat espiant tota l’estona. Tenien com uns ulls de robot! Nosaltres vam pensar que eren de mentida, però resulta que eren de veritat! La Berta va dir, amb molta confiança i segura d’ella mateixa: -Els ulls de robot que tenen són càmeres, i des d’una sala d’informàtica uns homes o dones ens poden vigilar! Vam anar tan de pressa com vam poder fins a la ciutat sense persones, imaginària. Quan hi vam arribar, els micos gairebé ens atrapaven. Ens vam amagar a la casa d’un inventor que s’havia mudat a un altre lloc i allà vam fabricar una ala delta súper estranya… Mentrestant, els micos “robots” ens van llegir el pensament i van fabricar una ala delta però amb motor! Quan nosaltres vam acabar de muntar l’ala delta (amb miralls i menjar… per si de cas) ens en vam anar pitant a buscar l’Arnau, que no sabíem on podia ser, però quan vam sortir vam veure els micos. Sí que són tossuts -vaig pensar- Què volen de nosaltres? Bé, en cinc minuts, cansats d’estar esquivant els micos tot el dia, vam deixar que ens atrapessin. Sabeu on i amb qui ens van portar? Doncs al paradís, i amb el nostre pare, l’Arnau! Ens van dir que si resolíem un Scaperoom en una hora ens deixarien tornar amb la Paula, l’Eulàlia… a fora del llibre que ara havien desembruixat. Però si no el resolíem, ens quedaríem atrapats en el conte per sempre. Tots nerviosos vam dir que acceptàvem l’oferta. Al cap de trenta minuts els micos ja ho tenien tot a punt, tot preparat. Al principi anàvem una mica desorganitzats, però quan ens faltaven trenta minuts ens vam començar a distribuir, vam fer les paus i ens vam divertir! Vam poder sortir d’allà perquè tots érem un equip!


Quan la mare ens va trobar es va posar a plorar, però aquest cop d’alegria. Vam avisar la família de la Berta i vam fer una gran festa! Conte contat, conte acabat, i espero que us hagi agradat.

53


54

Els poemes realitzats pels alumnes de tercer estan basats en l’obra de l’escriptora Lola Casas: CASAS, L., i GIMENO, M. (2015). Poemes per..., Barcelona, Espanya: La Galera. S’han llegit poemes escrits per l’autora, i a l’aula els nens i nenes els han recreat afegint-hi algunes estrofes de més, aquestes sí, de creació pròpia. Els poemes de Lola Casas es converteixen en el punt de partida de la poesia de tercer i, tot seguit, s’han reescrit amb aportacions i versos fets pels mateixos alumnes.


“Dansa de primera hora” Bruna Portet i Lluís / 3r A LLENGUA CATALANA_ACCÈSSIT Com ballarines lleugeres, juganeres, seguint el ritme d’un vals, dins d’un bol de llet calenta, ballen els cereals. LOLA CASAS Que bé que s’ho passen allà, ballant! Però és que jo he d’esmorzar! - No puc quedar-me aquí, m’haig d’anar a vestir! - Ves-te a vestir… i nosaltres, ens quedarem aquí, ballant, saltant i jugant, tots nosaltres, els cereals!

55


56

“Equipatge” Georgina Fontseca i Viladecans / 3r B LLENGUA CATALANA_ACCÈSSIT Tric, trac. La cinta gira. Tothom amb desconfiança la mira. Tric,trac. Plena de maletes. Tric, trac. Amuntegades, juntetes. Tric, trac. Va rodant. Les nostres, apareixeran? Tric, trac. No acaben mai de sortir. Tric, trac. Ai!, quina angúnia i patir! Al final, ja arriben! Aquí estan! Una, dues, tres… Sort que no ens ha agafat l’estrès Ni hem patit cap sotrac. Tric, trac. LOLA CASAS


De la cinta les agafaré. Tric, trac. I cap a casa marxem. Tric, trac. Les maletes desfem ja. Tric, trac. Ja anem a sopar. Tric, trac. Cap al llit a dormir i així demà podrem gaudir.

57


58

“Bon dia” Àgata Mallarach i Roma / 3r C LLENGUA CATALANA_ACCÈSSIT

Ho has notat, Justina? El sol ens somriu. S’allunya la fresca. Per davant, tot l’estiu! Arriben la festa i la gresca! LOLA CASAS Adéu a l’escola fins l’any que ve! Compraré una “gominola” a la botigueta del meu carrer. Anirem a la platja, em banyaré amb els amics, i pintaré una torratxa amb els meus germans petits.


“El món dels somnis” Mansour Diouf i Konate / 4t A LLENGUA CATALANA_ACCÈSSIT Un somni pot ser dolç i mogut com un vals. O pot ser fosc com si fossis al bosc. Sigui com sigui, sortiràs rient o, un dia, perdent. Com la vida mateixa, que sense emocions et deixa. I no parlem dels mal somnis: pots somiar en dimonis o esquelets, tan primets que d’espaguetis semblen fets. O en les bruixes que criden com si tinguessin punxes... I també pots somiar en l’home llop, tan fosc com la tinta d’un pop. Un dia al món dels somnis arribaràs i feliç somiaràs. I, digues, quin és el teu somni?

59


60

“El cel” Daniela Sala i Aguilà / 4t B LLENGUA CATALANA_ACCÈSSIT El cel és ple d’ocells, ocells de molts colors i núvols blancs com la neu que formen castells. Quan arriba la nit la lluna somriu, i al matí el sol és brillant, brillant com les estrelles que es mouen al meu voltant. El cel és molt bonic, bonic amb tons blaus. Què trobaré més enllà de l’horitzó? I més enllà de la capa d’ozó? L’espai és infinit, és fosc com la nit!


“Si estic amb tu” Ivett Albert i Caselles / 4t C LLENGUA CATALANA_PRIMER PREMI Si estic amb tu els àngels volen, els gats miolen i els núvols floten. Un món màgic apareix i en sucre tot es converteix per endolcir els dies quan tu arribes. De galets són les parets, de maduixa, les maletes; de xocolata les pissarres, de caramel omples mirades.  

61


62

“Un cambio de edad” Laia Prat i Serra / 5è A LLENGUA CASTELLANA_ACCÈSSIT En una ciudad llamada Villanueva habitaba una joven muy independiente junto con su familia. Esta joven de catorce años se llamaba Lola Harper y era morena con los ojos verdes. Pero el problema era que Lola era una chica algo testaruda que no hacía caso a sus padres y que no sabía valorar nada de lo que tenía. La madre de esta chica era Vanesa Harper, de 41 años. Era alta, morena y con los ojos marrones. Se preocupaba mucho por todo el mundo, a veces demasiado, pero sobretodo por su familia. Era muy implicada y trabajadora, y a veces le gustaba ir a correr. El padre de Lola se llamaba Raúl. Era un hombre alto, rubio y con los ojos de color azul cielo. También le gustaban mucho las personas con una educación impecable, y odiaba ver las cosas sucias. Estaba obsesionado con la limpieza. La ciudad donde pasaba esta historia se llamaba Villanueva y era una ciudad con muchos años de historia. Era limpia, acogedora y con muchos bosques y jardines. Y en esta Ciudad, en la que vivían muchos habitants, también había un bosque terrorífico que estaba aislado del centro de la ciudad. Todo empezó un lluvioso día de primavera en Villanueva en el que Lola volvió a casa y ni tan solo saludó a sus padres. Cuando llegó entró y se fue a su habitación. Al verla entrar su padre la avisó, pero ella se fue corriendo. Seguidamente Vanesa entró en su cuarto y le preguntó qué era lo que ocorria, y Lola le contestó que no era nada, pero antes de que Vanesa se fuera, Lola le dijo que esa misma noche iba a salir con unas amigas de su clase y que volvería pronto a casa. Vanesa no se lo tragó y, encima, vio que en su móvil había un mensaje de unos chicos de otra escuela invitándola a su fiesta, y éstos le preguntaban si ya se


había escapado de su casa, ya que la fiesta empezaba a las dos de la madrugada. Vanesa y Raúl se enfadaron mucho con ella y la encerraron en su habitación. Al día siguiente, cuando Lola ya se había perdido la fiesta, sus padres decidieron llevarla a navegar con el nuevo barco familiar, pero Lola se negó. Así que la dejaron encerrada en su habitación todo el fin de semana. Como ella era tan testaruda se escapó por la ventana y se dirigió hacia el bosque prohibido. Caminó hacia el final del bosque, pero cuando llegó… Tenía exactamente la misma edad que sus padres!!! Había sido cosa de un hechizo del bosque, y al principio le parecía aterrador, pero luego le parecía fantástico porque ahora ya nadie le podía dar órdenes. Ella simplemente se plantó en un banco a esperar que alguien la acogiera, pero nadie tenía sitio. El hambre apretaba, y Lola se fue a un restaurante; allí pidió unos platos para llevarse y a la hora de pagar hizo la despistada, ya que no tenía dinero, pero un trabajador la pilló y ella intentó soltar una excusa muy barata para no pagar. La cosa no le funcionó y se quedó sin comida. Seguidamente intentó ir a casa de unas compañeras de su classe, pero no las encontró. Al cabo de unas horas se le plantó una abuelita delante con una manta. La abuelita rasgó la manta y se la dio a Lola, quedándose solo un pequeño trozo. El acto fue muy gentil por su parte, pero Lola no lo aceptó porque le decía que le daba mala impresión. Así pues, Lola se quedó muerta de frío aquella noche. Era extraño, pero parecía que Lola estaba esperando a que las cosas se solucionaran solas, teniendo en cuenta que ella era muy egoísta con las otras personas. Ella pensava, sin embargo, que todo el mundo la trataría bien. Aún no había aprendido que si uno quiere algo de verdad, tiene que lucharlo y ganárselo. Se estaba dando cuenta de cómo echaba de menos a su familia a los pocos días de no tenerla a su lado. Quería volver con sus padres, estaba harta de dormir en un banco y de no saber qué hacer. Así que volvió al bosque prohibido para ver si podía cambiar las cosas y… sólo entrar en el bosque quedó como hechizada. Un pequeño elfo se le acercó y le

63


64

explicó como deshacer ese hechizo. Para conseguirlo sólo hacía falta un perdón de corazón. Ella ya se había dado cuenta de sus errores, le dio las gracias y se fue corriendo a casa con sus padres para pedirles perdón. Cuando Lola llegó a casa, sus padres se asombraron al verla, no reconocían el cambio que había experimentado, ¡era una mujer de cuarenta y un años! En un instante los abrazó y se disculpó pidiéndoles perdón y en aquel momento el hechizo se rompió. Apareció otra vez aquella bonita muchacha de catorce años arrepentida de todo lo vivido. Sus padres la abrazaron y la perdonaron. Ahora tenía una nueva oportunidad para cambiar el rumbo de su vida. Esta joven aprendió una gran lección: valorar las coses, porque a veces sin darte cuenta puedes perderlas y jamás recuperarlas.


“Somos un equipo” Estel Amils i Garcia-Talavera / 5è B LLENGUA CASTELLANA_ACCÈSSIT Hoy es lunes por la mañana y tengo que ir a la escuela. - ¡Charlie, levanta! Vístete rápido y ven a desayunar; para comer te he preparado tostadas con jamón y queso, cariño. - Sí, mamá, ya voy, ¡espera! Cuando llego a la escuela todo empeora. De repente veo a mi única amiga Carla; me reúno con ella. Luego subimos a clase y vemos que nos toca historia, pero justo cuando estamos a punto de sentarnos, todos los niños y niñas nos empiezan a tirar bolas de papel, se ríen, gritan, nos insultan... Pero Carla les dice: -¿Podéis parar? ¿Cuál es la razón por la que nos hacéis esto? Los niños no la escuchan y continúan. La profesora Amanda entra en clase y pega un grito para que callen. Yo pienso: que bien que haya venido la profesora. Durante la clase presto mucha atención porque me encanta esta asignatura. Hoy nos explica sobre la Segunda Guerra Mundial. Como soy buen estudiante y siempre escucho puedo ayudar a Carla. A ella le cuesta más estudiar. - Se terminó la classe, -dice Amanda -hora de recreo. Carla y yo salimos un poco tristes de classe, ya que los compañeros nos han hecho enfadar, pues nos tiraban bolas de papel y nos gritaban. Cuando ya estamos en el patio Thomas y Ona, que son los que más nos molestan, se acercan y me sueltan: - ¡Hola! ¿Cómo te va cuatro ojos? - Muy bien, gracioso -le respondo en tono burlón. Luego se van cogidos de la mano, son novios. Carla me mira y me dice: - No te preocupes. Háblalo con tus pedres.

65


66

- Ni pensarlo -le contesto. - Muy bien, haz lo que quieras -y se aleja. Dos semanas después observo que Ona está triste. Me acerco y le pregunto: - ¿Qué te pasa? - Nada que te importe pesado. Mi perro Teddy se ha puesto enfermo. Por la tarde se lo cuento a Carla. Y ella me explica que como sus padres son veterinarios a lo mejor lo pueden visitar. Yo me pongo muy contento. - Gracias, aunque ¿no crees que Ona nos trata muy mal? -dice ella. - Sí, pero le podemos pedir que ya no nos moleste más a cambio de curar a su perro Teddy -digo yo. - De acuerdo, no es mala idea -termina admitiendo ella. Por la tarde le comentamos a Ona nuestra propuesta y le parece muy bien. Trato hecho. El sábado ya estamos con los padres de Carla en la consulta veterinaria. Javier, el padre de Carla, se acerca a Ona y le dice: -Teddy se curarà, pero tendrás que cuidarlo mucho. Al cabo de cuatro meses Ona y yo somos amigos, y también con Thomas. Como siempre digo: uno debe aprender de sus errores y saber perdonar.


“El invierno” Bruna Puig i Tordera / 5è C LLENGUA CASTELLANA_PRIMER PREMI En un lugar del mundo donde todo el mundo tenía nariz, vivía una hormiga muy, pero que muy aventurera. Se llamaba Peny y tenía dos amigas que eran sus mejores amigas; Tank y Goofy. Tank era una yegua y Goofy, una perra. Se acercaba el invierno y Peny tenía que conseguir provisiones de alimento para pasar el invierno como lo pasaba cada año y no quedarse sin comida. Salieron las tres juntas hacia la cima de la Molina, que era el único lugar donde quedaba algo de comida. En medio del camino, de repente, escucharon una voz muy flojita que se ofrecía a ayudarlos para subir a lo alto de la montaña. La voz era de Kiiwi, un copo de nieve. Las tres amigas dijeron que sí, y los cuatro juntos empezaron a subir el camino. Cuando faltaban tres horas para llegar a la cima de la montaña, Kiiwi les avisó que tuvieran cuidado porque había muchos animales salvajes que también buscaban comida en aquella zona más alta. El copo de nieve les dijo también que los animales que había por ahí eran muy peligrosos y que no compartían nada de comida. Las tres amigas empezaron a preocuparse mucho, pero Peny, Goofy y Kiiwi, se subieron encima de la yegua Tank y galoparon. Corrían tan rápido que ningún animal de los que había en la zona los podría atrapar. Al llegar a la cima recogieron toda la comida que pudieron entre los cuatro y bajaron otra vez galopando para llegar a sus casas. Cuando llegaron a casa compartieron, se repartieron y guardaron la comida para pasar todo el invierno.

67


68

“A la recerca de Tara” Íngrid Muñiz i Leiva / 6è A LLENGUA CATALANA_ACCÈSSIT Ahriel viu en una caseta petita entre el que queda de boscúria d’un dels barris d’Irlanda, ara coneguda com Tecnòpolis. Es desperta de bon matí i, cansada ja de viure així, decideix que vol encetar una nova vida lluny de la tecnologia i dels seus inconvenients al bosc de “Glòrian” Quan surt a fora la rep l’aire gèlid de l’hivern que l’acaba de despertar del tot. Sap que ara té l’oportunitat de deixar enrere el seu passat i mirar de cara al seu futur, i conclou que cal aprofitar-la. Fa temps que ha acceptat que els seus pares són morts; finalment ha decidit passar-se al bàndol de la màgia i la natura. Fa dues setmanes que camina, i aquella nit somia: Té 5 anys i està asseguda en un banc al costat d’una porta tancada; se senten veus des de dintre: - Què fem amb ella? - Potser podríem... I si... Què us sembla? - D’acord, però també podem… I també… La nena pensa que potser li volen fer mal i decideix marxar d’allà. L’escena es difumina i queda substituïda per una altra: Es veu una nena que aparenta uns 6 anys lluitant al costat d’un altre nen contra una de les bèsties mutants del “Desert Infinitis”(que és el desert que separa la ciutat del bosc) L’escena es torna a difuminar i es veu la mateixa nena al costat d’un cos embolicat amb la seva capa. Ahriel es desperta de cop. Reflexiona i pensa què faria si ara tingués pares; es pregunta si també tindria germans... Segurament ara aniria a l’institut de Tecnòpolis i estaria estudiant com totes les altres noies de 13 anys. Però no, després que els seus pares i els d’en Guifré morissin en una explosió provocada per empreses rivals a la seva, ella i en Guifré (el


seu millor amic des de molt petits) van prometre marxar molt lluny de Tecnòpolis, però just quan creuaven la frontera els van separar i se’ls van endur; s’havien pogut trobar després i havien fet front a un munt de perills innombrables, fins que finalment en Guifré havia mort en un acte de sacrifici donant la vida per ella. I a l’Ahriel encara li fa mal recordar-ho. Ja és l’alba i decideix reprendre la marxa cap al temple de Tara, que és on havien acordat que anirien amb en Guifré quan s’havien escapat de Tecnòpolis. El sol ja era ben alt al cel quan Ahriel va arribar als límits de Glòrian. No ho va dubtar gens i es va endinsar cap al seu cor, on esperava trobar el temple de Tara; estava tan concentrada que no es va adonar dels ullets curiosos que l’observaven des de la verdor del bosc. Al cap de molts dies de caminar, una nit li va semblar que sentia una veueta que xiuxiuejava coses. Va deduir que venia d’uns matolls que hi havia allà. S’hi va acostar fent el mínim de soroll possible, però va semblar que l’ésser misteriós l’havia sentida, perquè va callar de cop i va dir amb una veu molt aguda: - No em matis! Ahriel es va sorprendre, aquesta veueta li sonava! - Qui ets?-va demanar amb veu amenaçadora- No em recordes? Sóc en Blau! Ahriel es va tornar a sorprendre. El teixó que li havia regalat en Guifré també es deia Blau, però no podia ser que un peluix tingues vida pròpia, a no ser que hagués estat en contacte amb una deessa… Els seus pensaments van quedar interromputs per l’ésser misteriós que va aparèixer de darrere d’uns matolls: - I doncs? Sóc jo o no? - Blau!- va cridar Ahriel emocionada- Ets tu! I ben cert que era ell! El teixó amb ratlles blaves que li havia regalat en Guifré era allà dret, davant seu! - Com has arribat aquí? Qui t’ha donat vida? Com m’has trobat? Què…? - Espera’t, espera’t! No tantes preguntes! Mira, sé que busques el temple de Tara. - Sí - Doncs jo t’hi puc portar. - De debò?? Gràcies!! - Segueix-me. Al cap d’un parell o tres de quilòmetres, finalment van entreveure les

69


70

altes torres del temple de Tara. Ahriel es va emocionar per enèsima vegada. I finalment, desprÊs de tot el que havien passat, van entrar al temple de Tara, com sempre havien somiat ella i en GuifrÊ.


“El món car” Júlia Martín i Mateu / 6è B LLENGUA CATALANA_PRIMER PREMI Aquell dia vaig canviar el món. Tot va començar un bon vespre de diumenge de finals de primavera, quan jo estava asseguda a la taula d’estudi. Davant meu tenia la principal finestra rodona que estava oberta i que donava lloc a un sol rogent a punt d’anar a dormir. També tenia un bolígraf agafat a la mà i un full en blanc a sobre de la taula. Què podia fer? Escriure. Escriure què? Això tampoc no ho sabia. Ui, perdoneu! No m’he ni presentat! Em dic Xantal Guns, i de gran vull ser escriptora. Aquesta passió em ve des de petita; m’encantava escoltar les fabuloses històries de màgia i d’aventura que m’explicava la meva mare. Bé, ara ja tinc 27 anys, però encara recordo el fet més important de la meva vida, i la meva primera història publicada. Això que us explicaré va passar quan tenia 11 anys, i era a casa de la meva tieta Dúnia, que és la meva tieta preferida i que és soltera. Aquell dia em vaig posar a recordar els aprenentatges que havia fet a l’escola: divisions, pronoms, la vostra galàxia... Ui, perdó! No us havia explicat que vivim en galàxies diferents! Al col·legi m’han explicat que vosaltres, “els terrestres”, teniu un sistema solar on hi ha Mart, Júpiter, el Sol, la Terra i algun planeta més. Bé, jo visc a Can Animal, on tot el món té una mascota i pensem que l’animal va primer de tot. La meva tieta viu a Can Somnis, on tots els somnis impossibles es poden fer realitat. Per una banda, la meva mare (la Magdalena Guns) ve de Can Cookie (que en anglès significa galeta), on tot el menjar és dolç, però sa. I per altra banda el meu pare (l’Albert Guns) ve de Can Vegetal, on sempre es mengen verdures de gran qualitat i d’allò més bones. Es van conèixer en un intercanvi de mons, es van estimar i d’aquí vaig sortir jo. A continuació, em vaig estirar al llit i em vaig quedar adormida. No

71


72

vaig sopar, no tenia gana. Recordo que vaig somiar en l’intercanvi de mons que faríem l’endemà. Com sempre, havíem de fer un sorteig per saber a quin món ens tocaria anar; podíem anar a Can Color, a Can Regal, a Can Fantasia i a mil més! A mi em feia il·lusió anar a Can Pizza, perquè diuen que allà hi fan les millors pizzes de tots els mons! Vaig somiar que ens tocava anar a Can Terror, i vaig fantasiejar amb uns fantasmes sanguinolents, pallassos assassins i coses que no et pots ni imaginar. Després d’una nit de malsons, em vaig despertar amb alegria i bon rotllo. Estava contenta i nerviosa perquè fèiem les maletes i la tria del món que ens tocaria intercanviar amb algú de la nostra edat. Em vaig acomiadar de la meva tieta i vaig sortir caminant lleugerament cap a la meva destinació: l’escola. Allà em vaig trobar amb el meu grupet d’amics i amigues de la classe. Tots comentàvem a quin lloc creiem que ens portaria el destí; en Jordi volia anar a Ca n’Antideures, la Judit volia anar a Can Digital (una fan dels videojocs d’última generació), la Laia creia que aniríem a Ca n’Esport (ella era una gran futbolista) i hi havia moltes opinions més, però no hi havia ningú que volgués anar a Can Car. I no és estrany: allà TOT és car! I no exagero! La família, l’amor, l’amistat, el coratge... TOT costa diners. No em puc imaginar viure allà; sincerament no sé qui voldria un món així. Tots els companys teníem fe que no aniríem a parar a aquell indret espantós. A continuació, va sonar el timbre i vam anar corrents per agafar un bon lloc a la sala comuna per al Gran Sorteig. De sobte es va fer silenci. Quedava poc temps per saber la veritat. Ara sabríem per fi la resposta a la pregunta que corria pels nostres caps. La professora Snow (una professora de gran edat) va titubejar: “El Món Car”. Carai! Quina mala sort! Tots ens vam mirar amb cara de decepció i de no entendre res. Com havia estat possible? Però la caixa era màgica, i no es podia canviar. Es diu que la caixa és molt sàvia i té les seves raons. Per exemple: l’any passat a Can Pernil Dolç un alumne va descobrir el pernil salat i va ser la invenció del segle, ja que això va suposar el canvi del nom del món, i aquest fet és molt important, ja que en teoria no s’ha de canviar un nom perquè és sagrat. Tant de bo no existís el Món Car. Tant de bo no tinguéssim tan mala sort.


Més tard, vam arribar a l’autopista espacial, i fins que els mestres no van donar diners per poder parlar no van poder explicar-nos com ens distribuiríem. En acabar, vam anar a donar una volta pel món. En un moment ens vam adonar com funcionava: si tu no donaves diners a uns sergents que hi havia pertot arreu t’enviaven a la presó amb un comandament estrambòtic que t’evaporava fins a la destinació que ells volien. La Niké i jo vam anar a la mateixa família, que va resultar ser molt estricta. Fins que va arribar el punt que anava a fer una abraçada a la Niké per reconfortar-la d’aquesta tragèdia i no em vaig recordar de pagar. Pum! De cop, van aparèixer dos sergents que feien por a la nostra habitació, i el més baix va dir: -Xantal Guns, per falta de diners, estàs condemnada a quatre dies de presó-. Com? No ho havia entès bé. No vaig tenir temps de replicar que de seguida em vaig trobar envoltada de gent dins de petites gàbies plorant desconsoladament. Vaig pensar: -En quin embolic m’he ficat? Al cap d’unes hores, ja havia aconseguit parlar amb dotze persones, de cent que n’hi havia. Hi havia casos molt diferents i tots per falta de memòria de diners. Segurament estareu pensant... -I la gent no es pot canviar de món?Doncs no. Només si tens un permís de tots els mons que hi ha. De tan cansada que estava, em vaig aconseguir adormir a sobre d’un llit extremadament dur. Els tres dies següents van ser iguals, fins que em van deixar anar. Em van portar a veure el rei i em van deixar que parlés amb ell, com feien sempre que deixaven anar un presoner. Suposo que ell devia pensar que em disculparia i que demanaria perdó, però no va ser així. Em vaig plantar davant seu i li vaig fer una simple pregunta: -Vostè és feliç en el món que ha creat? Perquè els seus súbdits no ho són de cap de les maneres-. El rei em va mirar amb cara d’interès. I vaig continuar: -M’agradaria fer-li entendre que tants diners no donen la felicitat. El que sí que fa ser feliç és l’estimació lliure entre les persones; jo estic segura que si la gent del seu planeta fos feliç, tindria molts més habitants contents i d’altres que voldrien venir. Això li faria augmentar els diners d’una

73


74

altra manera, però també la seva felicitat interior i l’orgull de tenir un dels millors planetes de la galàxia. Em va semblar que el rei somreia, però no sé si era perquè les meves paraules l’havien commogut o si es reia de mi. Amb una veu greu va dir: -Feia temps que em sentia buit per dins, però no sabia com arreglar-ho. Gràcies a les teves paraules m’he adonat que la buidor que sentia no l’havia d’omplir amb diners, sinó amb amor. Seria un honor per a mi que m’ajudessis a trobar el destí per fer un món millor, ple d’afecte i tendresa. Així, doncs, faries l’honor d’ajudar el rei a escollir un nom propi d’un bon món? Ràpidament vaig respondre: -Oh, i tant! I tinc el nom adequat: “Can Llibertat”, perquè vull que la gent se senti lliure i feliç sense aquella escorta dels diners. Finalment vam fer una gran festa per celebrar el mundial canvi. Va venir tothom: els meus pares, la meva tieta, tots els meus amics,, i fins i tot la professora Snow, aquella velleta rovellada! Per tancar l’aventura, per fi he entès el perquè de la caixa màgica quan tria el món, i també, que els diners no donen l’amor. Gràcies per estar sempre al meu costat! Us diu adéu, la Xantal Guns.


“Pulsacions de colors” Rita Martínez i Vinyeta / 6è C LLENGUA CATALANA_ACCÈSSIT Eren tots allà: l’avi, la mare, el pare i els tiets, feliços pel naixement de l’Emma. Però els problemes van arribar més tard. El temps va passar ràpid, i l’Emma va fer 4 anys. Vivia amb el pare, la mare i l’avi a Barcelona. Un dia, quan l’Emma pintava, va sentir crits. Venien de la cuina. Ella va voler anar a veure què passava, però l’avi li ho va impedir: - Hola, bonica! Què era això tan maco que pintaves? -va dir l’avi Ramon. - Avi, què passa? És el pare que crida a la mare? -va dir l’Emma. En aquell moment, l’avi Ramon va fer cara de trist. - Ah! Res. Vols que anem a fer un tomb? -va dir l’avi Ramon. - Sí… - va dir l’Emma, no gaire convençuda. Al cap d’un mes, el pare els va abandonar. Des de llavors, els tiets mai més no els van venir a visitar. Mai més no els van veure. L’Emma no va anar a l’escola fins a primer. El dia que va començar no coneixia ningú. Tampoc no sabia llegir ni escriure. A l’hora del pati va intentar dir alguna cosa a un grup de nenes: - Hola..., e...em dic Emma -va dir ella. Una nena morena es va girar cap a l’Emma, la va mirar amb mala cara i va dir : - Hola, rosseta... Per cert, llegeixes molt bé. L’Emma va quedar parada, va enfadar-se i va dir : - Però tu qui et penses que ets? I per què em dius rossa? - Ui vigileu, que s’enfada la cega! No saps ni de quin color tens els cabells? - va dir una nena pèl-roja que estava al costat de la morena. Llavors se’n van anar rient. Quan l’Emma va arribar a casa es va posar a plorar i l’avi la va abraçar.

75


76

- No et preocupis, ara t’ensenyaré una cosa que t’agradarà molt -li va dir l’avi. A l’Emma li va encantar allò que l’avi li va ensenyar. Era una cosa que l’avi havia après de petit, quan havia sigut escolanet de Montserrat. Era una cosa que es deia música. Al cap d’un any van operar del genoll la Maria, la mare de l’Emma; des de llavors no va caminar mai més bé. En aquell moment l’Emma ja sabia prou música per començar a tocar la viola. La hi va comprar l’avi. La primera vegada que va posar l’arc sobre les cordes es va espantar tant que va haver de parar. Què era allò virolat? Què passava? Quan va sortir el primer so de la viola va veure una cosa extraordinària, una cosa que no havia vist mai… Els objectes del seu voltant es van omplir de colors, i ella també! I resulta que tenia els cabells d’un color clar meravellós! Des de llavors no va parar de tocar mai. Cada dia, quan sortia de l’escola, anava a tocar la viola. L’avi li picava les pulsacions. L’ajudava cada dia, excepte quan havia d’anar al metge, i cada cop hi havia d’anar més sovint. -Per què? -es preguntava l’Emma. Al cap de cinc anys, l’Emma va voler entrar al conservatori. Es va estar preparant tot un any. Quan va arribar el dia de la prova, l’Emma va començar tocant malament pels nervis. Estava perduda, fins que se li va aparèixer dins del cap la imatge de l’avi portant la pulsació. Llavors va tocar molt bé. Estava eufòrica! Però quan va sortir de l’examen va saber que en aquell mateix moment l’avi s’havia mort d’un atac de cor. Més endavant, l’Emma va ser una gran compositora. Quan tocava sempre tenia un somriure als llavis i ningú no sabia per què. I és que l’Emma tenia un secret: mai no tocava sola.


“El Montseny” Núria Figueras i Matavacas / 5è A LLENGUA CATALANA_PRIMER PREMI El parc natural del Montseny em transmet tranquil·litat i seny, No només per la calma que hi ha, sinó per la natura i el benestar. Tota la gent hi vol anar per poder-s’hi recrear. Per pujar a tots els cims i seguir tots els camins. El Montseny a l’hivern està vestit de neu. Tothom el vol veure verdejar, però la primavera encara ha d’arribar. Des de la finestra de la meva escola el puc veure reposar; l’observo amb admiració pensant que vull fer-hi una excursió.

77


78

“El pare és mort” Oleguer Freixenet i Colom / 5è B LLENGUA CATALANA_ACCÈSSIT El pare és mort, però el tinc en el meu cor. Hi somio cada dia tant de dia com de nit. És com un ocell que se’n va i que a la nit el vols trobar. És com si una part de tu es destruís com un petard quan el tires al mar. Venen els amics i els familiars i gent que no havies vist mai a ajudar-te et sents malenconiós, espantat i, sobretot, desanimat.


“La família” Miquelina Gorgals i Saborit / 5è C LLENGUA CATALANA_ACCÈSSIT Tinc una família gran com un campanar, valenta com un roure, alegre com un cabirol i simpàtica com un rossinyol. Cridanera com una cadernera, silenciosa com un esquirol, treballadora com una formiga i afectuosa com un gat. Estimo la meva família i, com la meva pàtria, sempre la portaré al cor, i la defensaré fins a la mort!

79


80

“Spring” Marta Saborit i Sayós / 6è A LLENGUA ANGLESA_ACCÈSSIT

Saint George is coming. The temPeratures are high. The floweR s show their beauty to the bees and the bees show great Interest in them. They are colourful and Nice, like the rainbow. All this and more is sprinG.


“Seasons I” Berta Janer i Macias / 6è B LLENGUA ANGLESA_PRIMER PREMI The life of the humanS is here!

In winter naturE is slow, calm and cold.

We feel the breeze of the icy A ir,

Spring, when the animals and the flowers smile. In Summer it‘s always hOt! We freshen up in the water. And finally in autumn we ca N step in the leaves on the wet floor. Well, these are the seasonS…How do you feel? But it‘s different in

81


82

“Summertime” Laia Mallarach i Urtós / 6è C LLENGUA ANGLESA_ACCÈSSIT In summer the Sky is so bright

with the sUn at the top of it

nobody cries because suMmer starts!

girls and boys with an ice-creaM in their hand They are ready to havE fun

this acrostic is finished snd the summeR is here!


Educació Secundària


84


“Una vida” Edna Yanay Foguet León / 1r d’ESO LLENGUA CATALANA_1R PREMI Aquella que obrí els ulls, que brillaren a la llum, que experimentà el novell dolor i l’atzar del seu ser. Que visqué en aquest món i no entengué la humanitat. Que tingué grans pensaments i una ment universal. I el destí se l’emportà dins d’un fràgil moviment, però en sa ànima sempre romandrà l’esperança present.

85


86

“El camí dels afores” Arnau Casas i Morató / 1r d’ESO LLENGUA CATALANA_2N PREMI El camí dels afores, aquell que la gent no t’aconsella, el camí que és lleig, que ningú vol, aquell que mena a llocs estranys. El típic, curiós, que hi vols anar i la gent et mira malament. El que tens ganes de descobrir, indrets diferents, on no hi arriba el vent. Continua endavant, fes el que mai t’has proposat. Potser veus camins per oblidar, camins per recordar, per fer el que vulguis. Per què fer el camí dels altres? Si t’ho penses bé, el camí estrany és el seu: el que només té un tipus d’arbre, només una olor. El millor camí és el teu, el que et fabriques tu mateix, el que ningú hi intervé. El camí dels afores, el camí que és teu i només teu.


“Som iguals?” Sara Dari / 1r d’ESO LLENGUA CATALANA_3R PREMI Si tu i jo som iguals Per què la gent ens diferencia? Per què a tu et pinten de blau? Per què a mi em pinten de rosa? Si tu i jo som iguals, Per què ens classifiquem per colors? Per què jo haig de ser la negra? Per què tu has de ser el blanc? Si tu i jo som iguals, ¡no ens ha d’importar res, siguis d’aquest sexe o de l’altre siguis d’aquest color o de l’altre. Jo no sóc diferent ni tu tampoc.

87


88

“La realitat” Marina Gaja i Subirats / 1r d’ESO LLENGUA CATALANA_ACCÈSSIT Em desperto d’un somni on hi ha pau i gens de por on no hi ha guerres ni dolor. On no et jutgen pel teu color. Em desperto d’un somni on no hi ha fam ni pobresa i l’amistat és riquesa. On la bondat és la bellesa. Em desperto d’un somni, m’adono de la veritat i pregunto Per què no és així la realitat?


“Instintos inocentes” Edna Yanay Foguet León / 1r d’ESO LLENGUA CASTELLANA_1R PREMI El frío recorría las calles, soplando aire helado y húmedo. Sacudía a los árboles con una extraordinaria fuerza, pero estos se resistían y sólo permitían que la brisa sombría se llevase las hojas más viejas y frágiles. Un tiempo lamentable. ¿Cuándo saldría el Sol, e iluminaría las pálidas caras de las personas? Impacientes los humanos por el calor y la luz, se refugiaban en sus hogares cerca del débil calor del fuego de las chimeneas. El viento se oía, como volaba a gran velocidad, produciendo un sonido murmurante. Allí estaba ella, contemplando desde la ventana de su habitación. Concentrada, pensando en sus problemas, sus deseos y sus ambiciones. Sostenía un libro cuyo título era, en letras pequeñas, Orlando. Esos oscuros callejones, visibles desde su ventana, le recordaban sus más malas certezas, la tenebrosa realidad de la muerte, tan cercana; incontrolable, veloz y natural. Reflexionaba por todo su pasado y el futuro que le esperaba con impaciencia. Aquello que su mente no olvidaría nunca, a pesar de todo. Veía lo que había visto, y soñaba en corregir todos aquellos errores. El rostro de papá. Una persona, alguien que la había amado. Sus ojos, reflejados en objetos sin vida, la atribulaban sin compasión. Qué maravillosos ojos, pero que crueles y salvajes eran ahora. La veían, mientras le hacían sufrir una vergüenza horrible, recordando las pasadas veces en que los había visto. Su mirada, sus ojos fijamente penetrantes en él, se intensaban en su pensamiento, en su frágil mente ajena. Un terror emocional, pero profundo. Qué había hecho. Qué vergüenza, qué burla sería si su padre estuviera presente.En su cabeza se reflejaba la culpabilidad, que se extendía como el agua que cae y va mojando el suelo despacio, manchando su cerebro de múltiples problemas. Estaba quieta, tensa, sin poder parar de cavilar sobre tantas influencias, tantos mareos y ansiedad, dentro de ella. No solo la aflicción la espantaba. El odio se apoderabatambién, con ironía, de ella. Sus nervios continuaban calmados, sin exaltarse, pero mental-

89


90

mente estaba perdida. No sabía qué hacer. Miraba la ventana con esperanza, las sensaciones rebotaban brutalmente consigo misma. Miró al suelo. El reloj. Su temido sonido, no paraba. Los segundos seguían. Cada uno pasaba con lentitud. Pronto serían las doce. - ¡Vamos Madeline! ¡Baja ya! - Voy, voy... Madeline iba con un vestido largo de un suave color beige. Su pelo era de un color claro, y corto, cubierto por un pequeño sombrero de color negro. Su cara, de forma prácticamente redonda, le daba un aspecto juvenil. Entró al salón, dónde había las tres hermanas Harbury, Vincent y Howard. Estaban hablando, sentados en unas cómodas butacas de cuero. Los platos, de cerámica detallada, los cubiertos, acomodados con una delicadeza sutil. El mantel, las flores. Todo estaba bien colocado. No entraba mucha luz, pero la sala resplandecía, igualmente. Madeline se sentó al costado de Emily, su prima más joven. - ¿Dónde está papá? – preguntó Stefanie. - Dijo que quería leer. – respondió Emily, antes que nadie-. Lo voy a buscar, enseguida van a llegar los invitados. A papá siempre le había gustado pasar su tiempo libre en la antigua biblioteca. No era un sitio muy acogedor, pero sí interesante; aquella sala, tan amplia, estaba llena de importantes obras. Papá, sentado en una silla de madera, frente a la chimenea, estaba leyendo con atención. No se percató de que su hija había entrado. - ¿Ya han llegado? - No, todavía, no. Dijeron que estarían aquí a la una. Faltan cinco minutos, papá. Papá se levantó con dificultad. Emily lo ayudó. Fanny, una sirvienta, avisó que los señores Kenney habían llegado. El ambiente se transformó en un momento de saludos y abrazos. Emily corrió hacia la entrada, mientras papá se volvía a sentar, esta vez en el salón, observando lo adornado que estaba. La señora Mary y su marido Richard Kenney, acompañados de su hijo Robert – a quién todos llamaban Bob –, estaban en el recibidor. La


familia Kenney vivía en Springhead, cerca de Manchester, pero ese invierno iban a pasar las navidades en Londres, en la casa de los Harbury. A Emily le agradaba que viniera Robert, pues era un chico lleno de humor, con el que siempre podía hablar. Era alto, y estaba bastante flaco, para su edad. De cara alargada, y pelo negro, alguien positivo, alguien que sería extraño, verlo llorar o entristecerse. No era de ese tipo de personas, y todavía era joven, tres años menos que Emily, tenía. Aquella vez entró con una sonrisa torpe, aunque a la vez feliz de ver a la familia Harbury. La tía Mary también se alegró mucho, igual que el tío Richard. Eran personas agradables, de un humor interminable. La tía Mary era una mujer bajita y delgada, que iba con un vestido azul marino y un gran sombrero blanco con una cinta azul que daba la impresión de que fuera una importante duquesa. Una mujer de pelo rizado, a quien le gustaba mucho hablar, y siempre se la conocía por hacer importantes discursos. Mary se había incorporado al grupo del sufragismo, exhibiendo en varias ocasiones sus pensamientos, en reuniones de duraciones largas, ya que cuando empezaba hablar, nadie la callaba. Tenía una farmacia en Springhead, con el tío Richard. Él no era una persona motivada, pero si alguien muy pacífico y calmado, que hablaba cuando creía que era conveniente. Un hombre alto, de cuerpo un poco rollizo, y un fumador sin remedio. Eso sí, siempre iba bien vestido, como si cada día fuera domingo. A las hermanas Harbury les parecía un simple señor, el tío que siempre había estado fuera, esparciendo el humo con su cigarrillo apestoso. No se parecía mucho al padre de Helen, Stefanie y Emily, porque papá era una persona que,en contadas ocasiones, cuando se irritaba, no sabía controlar su enfado como Alfred: que a pesar de que pensase cosas inimaginables, se contenía, y eso era algo bueno que se podía aprender de él. Aunque papá era más amistoso. Físicamente, tampoco eran idénticos. El tío Alfred y papá tenían rasgos parecidos, como la nariz redonda y los ojos, pequeños y oscuros, pero Alfred era más alto y robusto, mientras que Edmund era de mediana estatura y de barriga más ancha. La familia se alegró en verlos, y pasaron una buena jornada. Emily estuvo feliz. Nadie puede ver el futuro. Después de esa alegre ocasión, los días pasaron con gran rapidez. El invierno terminó, los señores Kenney acordaron que Robert entrara

91


92

en la Universidad de Londres y que se quedara en casa de los Harbury, y estos le ofrecieron la mejor habitación del hogar. Helen y Howard volvieron a su casa en Canterbury, dónde Helen dirigía una tienda de ropa. Stefanie se quedó en Londres, con Emily, Robert y el Sr. Harbury, porque Vincent, era un comerciante que viajaba por el Reino Unido continuamente, y no volvería hasta finales de octubre. Entonces Stefanie ya se había graduado en filología, finalizó sus estudios y ejercía de maestra en un internado mixto, cosa que enorgulleció a su padre, pues era un comportamiento diferente al que tenían las otras mujeres jóvenes. Stefanie se fue a vivir en el internado de Saint Michael, eso debió ser en el año 1921. Robert y Emily estudiaron en una escuela de educación secundaria de Londres cerca de casa. Madeline continuó trabajando cómo institutriz en una casa de una familia de clase alta. Los tres se ocupaban de papá, que tenía dificultades para moverse; el médico dijo que tenía los huesos frágiles. Los días pasaban, sin avisar que algo destrozaría la tranquilidad, lo arruinaría todo, con un simple movimiento. A finales de mayo, una tarde, papá se acercó y le cogió la mano. - Hija… - le dijo, susurrando. Emily se acercó y lo ayudó a sentarse en un sillón en el centro de la habitación. - ¿Qué pasa, papá? El Sr. Harbury la miró con sorpresa, arrugando su frente con una expresión preocupada. - ¿Lo has visto, Emily? – respondió, mirando a su alrededor-. ¿Lo has oído? - ¿El qué, papá? - Esa figura… - ¿Alguien ha entrado? – preguntó su hija, con una expresión de inquietud. - No, no… No era un humano, Emily. Ella lo miró sin comprender. Preguntó a las sirvientas, y destapó las cortinas. No se escuchaba nada. Sólo el ruido de las calles, y la gente. - Emily, ¡vuelve! – le gritó su padre, desde el despacho.


Ella entró. - ¡Escúchame! – la agarró sin fuerza alguna por el brazo-. Quiero que me escuches. - Te escucho, papá. - Tenemos de vigilar… con aquello… - la observaba fijamente, con seriedad y a la vez miedo. - Ten cuidado, Emily... - ¿Seguro que te encuentras bien? No hay nadie. Tranquilízate. Estuvo pensando sobre ello. En la cena, lo miró, y él se mantuvo normal con todos. Debía de ser la fiebre. Puede que estuviera incubando un resfriado que le provocase sueños absurdos irreales, como a ella le había pasado a veces. Sí, seguro que era dolor de cabeza. Sin embargo, eso era totalmente incierto. Quizá ella no lo descubrió después de tiempo, o quizás no lo quiso aceptar, ya que no lo entendió. Finalmente, las pequeñas demostraciones de lo inesperado se convirtieron en algo más frecuente. Había comenzado todo muy lento, se distraía, o quería estar solo, después fue cogiendo velocidad. Era el atardecer y habían acabado de cenar cuando Robert se fijó en que su tío, en que el Sr. Harbury, con su bata de dormir, aguantándose con su bastón, miraba la ventana con movimientos rápidos y nerviosos. Él se paró, y lo miró con atención, pese al cansancio que tenía. - ¿Le pasa algo, tío Edmund? – le preguntó, bostezando. El Sr Harbury lo ignoró, y se acercó a la ventana. Robert no le veía la cara, y se aproximó. Su tío se giró, y enseñó su lividez, mirando la negrura de la noche con las pupilas dilatadas. Sus brazos no paraban de moverse con perturbación, temblaba. Su cara estaba llena de una inquietud extrema, pero seguía mirando el cielo oscuro que tapaba Londres. - ¡Tío Edmund! – Robert lo cogió por el brazo, pensando que iba a desmayarse-. ¡Tío Edmund! ¡¿Se encuentra bien?! Finamente el Sr. Harbury lo miró, tranquilizándole. - Estoy bien… no pasa nada… tranquilo, Robert. – dijo con una expresión muy diferente a la de antes. - Vamos Robert, vete a dormir.

93


94

Él lo miró. Ya no temblaba. Su cara continuaba blanca, y las arrugas de la frente lo hacían parecer un espectro, pero dejó de observar la ventana con tanto miedo y se sentó en el sofá. Parecía haberse calmado. Algo le decía que el Sr. Harbury mentía, que le ocultaba algo, pero en estar tan agotado, obedeció a su tío. - Buenas noches. Robert le contó a Emily lo que había pasado, y ella empezó a preocuparse, ya que podía ser que su padre viera a alguien por las noches, un ladrón o algo por el estilo. No quiso hablar con él de aquello, porque pensó que lo atemorizaría más de lo que estaba. Emily empezó a cuidar más de su padre, y cuando era de noche le convencía para que fuese a dormir, y no se fijase en quién había afuera. Una noche, mientras Emily dormía, alguien la despertó. Era Robert. Le dijo que lo siguiera. Ella estaba cansada, aunque el sueño no le prohibió escuchar unos sonidos con la boca. - ¿Bob? - ¿Lo has escuchado? – dijo en voz muy baja. Ella asintió con la cabeza. Estaban a oscuras, y ella encendió una vela para ver. Robert le hizo un gesto para que lo siguiera. Emily se levantó y fueron en dirección a la habitación de papá. Se pararon delante la puerta. Los sonidos eran como unas respiraciones inquietas, como si alguien estuviera asustado o tuviera problemas al respirar. Emily abrió la puerta despacio, iluminó el espacio con la vela. No había nadie. La cama, vacía, estaba con las sábanas arrancadas de su sitio, en el suelo. En aquel instante los sonidos pararon. Ya no se oían. Alguien se había callado. Silencio. Caminaron por el pasillo, y no escucharon nada aparte de sus propios pasos, que, al haber tan profundo mutismo, sonaban más que nada. La única fuente de luz era la pequeña vela que llevaba Emily en la mano. Estaban bajando las escaleras, cuando oyeron un exánime grito angustiado. A Robert le dio un susto de muerte, pero Emily se preocupó por su padre. Con temor de que alguien estuviera allí, Robert cogió un candelabro de hierro. El grito que se había escuchado derivaba del baño de abajo. Otro ruido más fuerte se escuchó. Un grito doloroso para los oídos, grave y siniestro que hizo que Madeline también se despertara y gritara: - ¡¿Qué está pasando?! – con gran desesperación.


Encendió las luces, y bajó. Robert y Emily estaban allí, y Madeline se serenó en verlos. Emily abrió la puerta del baño. Estaba el Sr. Harbury, frente al espejo, sudando y tocándose la cabeza. Tenía una expresión horrible. Los ojos rojos, y la piel más blanca que el otro día. Iba sin zapatos, y estaba muy agitado, movía la boca y temblaba mucho. Su corazón latía, deprisa, como los segundos. Papá lo oía. Oía como alguien se movía por las noches, y sabía bien sus intenciones. Una figura negra, de un sonido cacofónico, de articulaciones horrorosamente deformadas y cara hecha de algo negro y viscoso, un líquido que quería tocarlo, mancharlo de aquella cosa repulsiva y a la vez terrorífica. Lo querían matar, o peor, querían destrozarlo quitándole lo que quería. Y él lo sabía. Lo escuchaba, su voz, su voz que no lo dejaba en paz, que lo martirizaba cómo un espíritu maligno, que entraba en él y le decía cosas horribles. ¿Por qué a él? Cada día por las noches, se producía un oscuro ritual, y aquello se presentaba emitiendo esa voz, que se movía como la música, que le provocaba tanta ansiedad, tanto sufrimiento. Era algo que no podía parar y que cada vez se hacía más pesado, que le haría perder la razón. Se dio cuenta de que lo miraban, y gritó. - ¿Qué hacéis? – preguntó en voz baja. - Papá, ¿estás bien…? – dijo Emily, todavía impactada por la imagen de su padre. Él miró al suelo y salió del lavabo. Subió las escaleras, y volvió a su habitación. Nadie quiso hablarle. Nadie quiso verle. Esa noche ya había sido bastante agitada. Durante toda la noche, ya no se escuchó nada y el silencio reinó en la casa. Pero el Sr. Harbury no pensaba en ellos. Solo sentía aquellas insoportables voces, las imágenes que veía totalmente reales, aquello que lo seguía y hablaba mal de él. La mañana siguiente, el desayuno no fue para nada acogedor. Silencio en la mesa. Cada persona con sus propias cavilaciones, seguramente pensando en la noche anterior, en la que papá había actuado extrañamente para todos. Él, en cambio, se sentía tranquilo, pues esas imágenes de la figura que provocaba pánico habían desaparecido. Emily entró al despacho de papá, que estaba observando la calle transitada, sentado en una silla de madera acolchada. Parecía que hubiera envejecido, que no fuera la misma persona. Notó que había entrado, y

95


96

miró a su pequeño reloj de bolsillo. - Buenos días. – fue lo primero que le dijo Emily. Él se giró. La miró, sin expresar nada. - Buenas, Emily. Su hija, caminó indecisa hasta llegar a su costado. Le dio el periódico. Papá la volvió a mirar, y dejó el diario sobre una mesita. Un silencio impedía hablar. Emily se sentó en un taburete, a su costado. Iba con un vestido sencillo, de color grisáceo. Llevaba el pelo recogido. Su cara estaba fijada en papá. Nunca lo había visto de esa manera. Papá, en cambio, no la quería ver. ¿Cómo le podía decir? Había conocido a muchas personas que hablaban sobre locos mentales, pero él no lo era. A raíz de estas numerosas visualizaciones o apariciones que tenía lo había pensado, pero había descartado la idea. No era un loco. Él lo veía. Un horror, un horror intenso que lo estaba matando, pero real. No era su imaginación. Estaba en su casa, y había visto imágenes conjuntas de su familia, de lo que querían esos espíritus hacer con él, de cuánto dolor iba a pasar. Eso no era una cosa de locos. Era serio. Y toda una tragedia. Puede que su hija lo viera como un enfermo. Aunque él sabía claramente que estaba bien, qué algo pasaba. No lo podían mandar a vivir a una de esas casas para locos llamadas “manicomios”. Se destrozaría, si viera como su propia familia lo veía como un enfermo mental, cómo alguien que ha perdido el juicio. No era verdad. ¿Por qué Emily no lo iba a creer? Era su hija, su querida hija. Le podía explicar, ella lo comprendería, le ayudaría a entender y a saber que eran aquellos espíritus en realidad. Todos los remordimientos se acabarían. Y él estaba seguro de que su mente estaba sana. No podía ser fantasía. Era la feroz realidad, la que iba contra él. Todo eso lo estuvo pensando mucho antes de que ella le preguntase. Con valor, comenzó a hablarle de sus experiencias con la figura, de cómo era, de sus miedos ante aquellos paranormales que le hablaban y le manipulaban, que le hacían ver en sueños como perdía a su gente más querida, o que le hacían pensar que el tiempo iba lento, que el mundo iba lento y lo ponían nervioso. De que era lo que veía por la noche, cuando estaba solo, que a veces le gritaba o que desaparecía


con gran rapidez. Le dijo la verdad, la pura verdad. Y Emily le estuvo escuchando con interés y seriedad. Ahora ella estaba recordando todo eso, queriendo volver al pasado, arreglar sus ideas y poderle advertir a esa Emily que vigilase con lo que hacía, pero ya era tarde, y lo aceptaba con enorme melancolía. En esos momentos, Emily decidió aguardar, una chispa de fe salía entre tanta tenebrosidad. Un deseo quebradizo; volver a su padre de antes. Al contrario, evolucionó y se hizo más fuerte, alimentándose de la moralidad del pobre papá, tan seguro de estar bien, cuando cada vez iba a peor. Y sí, su padre ya no era el mismo, la enfermedad lo había hecho cambiar tan imprevisiblemente, que su mente había enloquecido. Pero Emily quería a su padre. Sabía que era alguien de conocimiento. Podía controlarse. Aquel día, hizo que su ideología cambiara radicalmente. Ella se despertó a altas horas de la madrugada, ya que no pudo volver a dormirse. Estaba leyendo, a la luz tenue de la lámpara de gas, cuando sintió un ruido cómo de algo que cayera. - ¿Papá, estás ahí? –preguntó en voz alta. Como no respondía, pensó que eran esas visiones extrañas que le había explicado hace tiempo. Salió de la habitación, acompañada de su lámpara, y fue a dónde se había sentido ese ruido. Había caído un jarrón de la cocina. No sé rompió, era de un material fuerte, y pesaba. Ella lo volvió a poner en su sitio. Sin que se diera cuenta, alguien pasó detrás suyo. Emily subió las escaleras y entró a la habitación de papá. Él estaba allí, sentado en su cama, cabizbajo. - Papá, vuelve a dormir. – le dijo, acariciándole el hombro-. Vamos. Él se levantó. - Emily. He visto sangre, mucha sangre. – exclamó, respirando rápido. - Papá no hay sangre… - ¡Sí, que hay! – gritó con firmeza-. Hay un líquido espeso. Es humana. Emily, debemos ir con cautela. Hija, vigila… no quiero que pase nada malo… Emily se sobresaltó en oírlo gritar con tan increíble fuerza.

97


98

- No grites, papá. Ve a dormir. – se irritó. Él, en cambio, salió de la habitación y se dirigió hacia la cocina, seguido de Emily, cansada de aquellos comportamientos. En la cocina, arrebató la lámpara que llevaba Emily, y la alzó. Robert estaba allí. El Sr. Harbury vio al chico con incredulidad, sorpresa y afectación y cogió la camisa de Robert y lo estiró con fuerza hacía él, ahora con gran furia, cómo si lo fuese a pegar. Él se intentó defender, pero aquel hombre también tenía fuerza, y lo alzó, como si quisiese estrangularlo. ¡Papá, ¡qué haces! ¡Es Robert, déjalo! – gritó con horror Emily, viendo cómo le hacía daño. Como si hubiera pasado algo, papá miró al chico y lo soltó. Con sorpresa en el rostro, miró a Robert, como si viera con otros ojos lo que estaba haciendo. Lo soltó. Se miró sus manos, y miró a Robert con desconcierto. El chico estaba aturdido, y se fue corriendo hacia arriba. Emily miró a su padre. Se preguntaba qué había visto en lugar de Robert. El Sr. Harbury la miró y vio que ella también se había inquietado por su actitud, y que lo miraba con desconfianza. Al ver lo que había hecho, subió a arriba sin decir ni una palabra más. En cambio, Emily, se sentó al costado de la mesa de la cocina, y empezó a llorar por dentro. Cómo le había trastornado la enfermedad, tejiéndole la mente con delirios y alucinaciones impresionantes... Se había de tomar una decisión. Eso era innegable. No sabía cuáles serían las consecuencias de la elección que tomaría. Pero era cierto que el Sr. Harbury estaba enfermo, y que necesitaba ayuda. La familia se reunió para hablar de papá. Vinieron los tíos Kenney, el tío George, Stefanie, Helen y los compañeros de trabajo de papá. Ahora ya sabían que el Sr. Harbury se había modelado en alguien extraño. El Dr. Westbrook, un psiquiatra joven bastante reconocido, comenzó a venir tres veces por semana. Papá, no consideraba mucho al doctor, pues creía que Westbrook no lo tomaba en serio. Sus entrevistas las hacían en una salita pequeña, donde nadie podía entrar. El doctor, en las primeras visitas, los esperanzaba diciéndoles que no estaba tan mal, que no se abrumasen por ello. Pero las siguientes semanas, Westbrook


estuvo callado. Un día en acabar la entrevista habitual, el Dr. Westbrook quiso hablar con los familiares. - Padece de alucinaciones visuales y auditivas. Creo que será mejor que lo lleven a un centro de rehabilitación. Es grave. – les anunció con su voz grave. - El tratamiento instaurado hasta la fecha no ha funcionado. Fue un momento muy difícil para las hijas de Edmund Harbury. Ya había sido complicado, pero esa vez fue un muro que chocó con sus pensamientos. Un muro de desesperación, una prueba que demostraba que no había más opción y que se había de aceptar la realidad, aunque fuera dolorosa. Emily hacía memoria de todo lo sucedido, en su habitación, observando por la ventana. Fue tan cruel ver como se llevaban a su padre, y ella no hizo nada, se quedó mirando, nunca pensó en él, en lo que él sufría. Como resultado, ese martes, llamaron desde el centro, y dijeron que tenían que ir. Por su culpa, por no haberlo escuchado y comprendido, por no haber visto en realidad la pena que lo seguía, por no haber entendido que era su padre, no ella, la persona que lo estaba pasando mal, su mente vivía con sufrimiento cada noche, por mil razones, ella tenía la culpa. Y por eso, por eso lo habían encontrado sin vida, aquel martes. Emily se derrumbó. Cada día pensaba en él, cada día recordaba su voz, sus gritos suplicantes antes de que se lo llevasen. Esto tenía que terminar. Por fin, en el presente, podía entender cómo de infeliz estaba su padre, cuando su mente no le dejaba libre. Comprendía con gran horror y tristeza por lo que él había pasado. Sus dificultades y la ansiedad le cerraban el camino, ya no había salida. Ella lo vivía ahora. Ese era su castigo, el castigo que se merecía. Ya no podía volver, un muro le impedía pasar. Estaba sujeta a la eterna desgracia. Un gran peso la mataba poco a poco, torturándola. Madeline y Robert iban a llegar a las doce. Faltaban cinco minutos, y ella se marchó de casa, con lágrimas frías en sus mejillas. Miró el cielo, de un color azul puro. El tiempo había cambiado milagrosamente, las nubes ya no tapaban el sol, que iluminaba con fuerza. Qué hermoso paisaje, pero que triste para ella. Se veía cómo la persona más infeliz del universo. En ese mundo dónde se podían crear personas tan maravillosas, ¿qué hacía ella?, se preguntó a ella misma. El sol, le daba un calor agradable en su cara llena de desesperación y melancolía profunda. También observó

99


100

los árboles. Qué bonito verde. Qué naturaleza. Cerró los ojos y pensó. Pensó en sus problemas, sus deseos y en sus ambiciones. Sintió algo que jamás había experimentado. Abrió los ojos. Ese sábado de principios de octubre, Emily Harbury Davison se tiraba por el puente de Richmond, en Londres. Eran las doce del mediodía. Murió ahogada en el río Támesis. Cuando Robert y Madeline llegaron a su casa, encontraron una carta con un papel arrugado dónde había escrito: Cuando leáis esto, no sé dónde estaré. Pero no os entristezcáis por mí. No merece la pena. Siempre os querré mucho, Vuestra Emily con amor. A pesar de haber salido el sol, el viento helado continuaba sacudiendo los árboles, llevándose las hojas más viejas y frágiles sin piedad.


“Igor Dragoshev” 1r d’ESO / Ferran Escoté i Riesco LLENGUA CASTELLANA_2N PREMI 20 de enero del año 1910. Era solo un crío de 10 años, sin padres, con 3 hermanos mayores de 20, 22 y 30 años cuidándome. Éramos conocidos nacionalmente como “Los Hermanos Dragoshev”, por nuestras gestas contra el comunismo. Siempre nos estábamos moviendo de un lado para otro con la intención de escondernos de Stalin, el líder comunista. Pero esa noche no nos fuimos de la base en la que estábamos: mi hermano Viktor advirtió de que si nos íbamos nos descubrirían y que allí estábamos perfectos. Roger acabó esa frase, y al cabo de diez segundos irrumpieron los agentes de Stalin. En casa solo quedamos Viktor, que se fue con los agentes como si no hubiera pasado nada, y yo, que me escondí en el armario de la limpieza. Desde ese momento estoy solo en la vida, con un odio brutal hacia Rusia y Stalin, y con una sed de venganza por lo que les hicieron a mis hermanos. - ¡Otra vez con ese estúpido sueño! ¡Pasó hace muchos años y no quiero seguir recordándolo! - grité sollozando al despertar-me. Eran las 5 de la madrugada, pero seguía sin poder dormir. Lo que no sabía era que ese mismo día cavaría mi propia tumba. Cogí la muleta, me levanté y encendí un puro, como cada día. Esa mañana decidí salir a pasear fuera. ¡Nevaba!, que recuerdos de cuando era niño y jugaba con Vik… ¡Ese nombre no merece ser pronunciado! Paseé y entré en mi base en la nave abandonada, a veinte metros del río. ¿Que por qué tengo una base abandonada? Pues porque quiero acabar con Stalin, sí, con el hombre más poderoso de toda Rusia, y probablemente del mundo entero. Un plan ambicioso, ¿verdad? ¿Y cómo un hombre puede acabar con un país entero? Pues porque soy Igor Dragoshev, el último hermano.

101


102

Voy muy adelantado en mi investigación contra Stalin, que últimamente se está concretando en las desapariciones sin culpables de los últimos días, en las que yo creía que estaba implicado Stalin. Los desaparecidos tenían pocas cosas en común, pero una de ellas era un tanto alarmante. Quizás era una simple coincidencia, pero cuando leí que el último desaparecido era la hija de Ordor Grashev, el más potente ingeniero de Rusia, supe que no podía ser una casualidad que los desaparecidos fueran todos hijos de ingenieros rusos. Tenía que ir a ver a ese hombre, saber qué le había pasado, y con un poco de suerte no habría leído todavía lo ocurrido sobre su hija y habría ido a trabajar. Él estaba en el despacho principal de la sede de su empresa, situada en el centro de Moscú, la misma capital de Rusia, en la que también vivía yo. Me vestí con el disfraz de agente con el que me infiltraba donde quería siempre y emprendí el camino evitando los guardias. Después de caminar cautelosamente hasta llegar a la sede, abrí las puertas del altísimo edificio. Me metí rápidamente en uno de los muchos ascensores y subí hasta la última planta, concretamente la 56. Me dirigí hacia la única puerta de la planta, en la que se encontraban dos guardias de seguridad. Me dejaron pasar al ver mi placa y entré en el despacho de Ordor. Dejé mi sombrero y mi chaquetón y me senté delante de la mesa del hombre. Tenía los ojos muy llorosos: parecía que ya lo sabía. Pero entonces, ¿por qué había ido a trabajar? - ¡¿Quién es usted y qué hace en mi despacho?!- me gritó al entrar. - Soy Igor Dragoshev, rebelde contra el comunismo, y sé que a tu hijo le ha pasado algo, lo que no sé es qué hace aquí, en lugar de estar en casa intentándolo recuperar, si está viva- le respondí. - ¡Pues claro que está viva! Y, además, ¿¡qué sabe usted!?- dijo él seriamente. - Yo solo sé que esto no puede ser una coincidencia. - contesté seriamente. - Nadie mataría a la hija de una persona tan poderosa sin antes utilizarla de rehén. ¡Quiero nombres! - ¿Tú quién te crees que eres para venir aquí a decir-me estas tonterías? - me gritó. - Solo quiero un nombre, sé que hay alguien detrás de esto, y si quiere recuperar a su hija tiene que confiarme esto, soy el único que la puede recuperar.


El hombre se secó las últimas lágrimas y se dispuso a hablar. - Stalin, ¡¡¡Stalin quiere arrebatármelo todo!!! - sollozó- ayudadme, por favor… Stalin, tienes que ir a buscarle a las puertas del Kremlin, me estará esperando en persona, les tengo que entregar los planos de un vehículo brutal, inimaginable, hasta la destrucción del mundo podría causar. - Con esto tengo bastante, ¿a qué hora?- pregunté. - A las 20:30, para que no nos vean. -contestó cambiando el volumen y la forma de su voz totalmente. No me pareció raro, estaba asustado, quizás lo hacía por miedo. Lo que sí que me pareció extraño fue lo que explicó. ¿Stalin en persona? Algo no cuadraba, pero yo confié en él. Cogí mi chaqueta y mi sombrero, y me fui. Salí a tomarme un café antes de ir a buscar a mi eterno enemigo. Me levanté de la mesa y me puse la mano en el bolsillo en el que tenía el arma, dispuesto a partir. A las 20:30 estaba delante de la nieve y las ratas que salían de los cubos de basura. No había nadie esperando y no lo entendí. La verdad es que me confié, dejé de tener el arma en mano, el mayor error de mi vida. - Igor….- escuché de repente. Me giré bruscamente hacia la voz, poniéndome la mano en el bolsillo para tener a mano el arma. Cuando vi la cara del hombre, me quedé de piedra. - Esta.. ¡Estabas muerto! - grité sobresaltado. - No, yo no estaba muerto, desaparecí, y ahora soy la mano derecha de nuestro gran líder, hermanito...- pronunció. Al acabar de hablar me pegó un tiro en el pecho, caí al suelo, sin poder hacer un solo tiro, todo había sido una trampa. Al final, la persona que me mató fue la misma con la que me críe, la persona a quien intentaba vengar, la persona que más quería. Quien me iba a decir que mi hermano Viktor sería mi asesino…

103


104

Estas son mis memorias, las memorias de alguien abandonado en el suelo, desangrĂĄndose, las andanzas de un hombre desgraciado como yo a quien le quedan pocos minutos de vida, en un paĂ­s en declive como Rusia.


“Querido diario…” Cristalbel-Osasogie Eke / 1r d’ESO LLENGUA CASTELLANA_3R PREMI ¡Bienvenida, abuela! Soy Paula: hoy es mi cumpleaños, y también hace un año desde la muerte de mamá. La abuela va a venir a quedarse con nosotros para intentar levantarnos el ánimo. Aunque dudo mucho que lo consiga. Cuando mamá estaba con nosotros, vivíamos en una casa pequeña y antigua. Después del accidente no podíamos estar más en esa casa, y al principio lo lamentaba porque ya no volvería a ver los pasillos estrechos donde jugaba al “pilla pilla” con mi amiga Lola. Papá ha decidido que nos mudemos a la mansión de la abuela. La mansión es grande y oscura. La mayoría de los muebles son negros, los pasillos son largos y las habitaciones polvorientas, con telarañas en las lámparas y en los armarios. Es mi primer cumpleaños sin mamá y todo es muy triste. Cuando era pequeña, Lola era mi mejor amiga. Un día se fue y nunca volví a verla. Mis padres pensaban que era imaginaria, pero no era así. Para nada. Le confiaba todos mis secretos. Carolina, mi madre, y Lola, mi amiga, eran las únicas que podían hacer que saliera de ese rincón oscuro de mí cabeza; y desde que se fueron cada vez es más difícil, no quiero continuar yo sola. Oí sonar el timbre. Papá gritaba mi nombre desde la cocina para que abriera la puerta. Cuando abrí, Claudia, mi abuela, me dio un fuerte abrazo. Corrió a darle un abrazo a papá. Luego me cogió de la mano y me llevo al desván. Tenía una sorpresa para mí. Sacó un libro de su bolso, me lo dio y dijo que Carol hubiera querido que lo tuviera.

105


106

Abuela. – Mi queridísima Paula… Tu padre no está preparado para contártelo, pero yo pienso que tienes derecho a saber que le pasó tu madre… Un día oscuro y frío del año pasado, mientras estabas en la escuela, tus padres y yo fuimos a comprar la cena. Pero cuando estábamos de camino al colegio para recogerte, un coche pasó a alta velocidad y atropelló a tu madre. Nunca podré olvidar esa escena tan violenta en la que Carol fue brutalmente atropellada. Cuando acabó aquella trágica historia comencé a llorar. Le dije que me hacía falta estar sola, y se fue. Después de pasar bastante tiempo entre sollozos decidí abrir el libro, pero tenía un candado. Fui a la cocina y abrí el cajón en el que papá ponía todas las llaves que se encontraba. Encontré una llave y entraba a la perfección. Corrí hacia mi habitación para ver el libro, pero encontré una figura fantasmagórica en el pasillo. Su rostro me parecía familiar, no sabía de qué; pero se veía en su rostro que era una chica joven. Intentaba comunicarse conmigo, no entendí lo que quería decir; lo único que llegué a escuchar fue la siguiente frase: “vuelve con nosotras… por favor”. Y luego una respiración rápida y profunda… Como si estuviera… ¿llorando? Intenté tranquilizarla, pero en cuanto me acerqué, desapareció. Pasados unos minutos, estaba por fin en mi habitación, un cuarto con telarañas y polvo encima de los muebles. Abrí el candado y al parecer era un diario, y era de mi madre. Comencé a leer: Querido diario… Hace una semana nació mi segunda hija; Paula. -¿Segunda hija? – pensé. Es una niña preciosa, su llanto es sencillamente conmovedor, pero nada, absolutamente nada, es comparable a su sonrisa. La quiero con todo mi corazón. Seguro que se llevará genial con su hermana Lola.


Dejé de leer ahí, no podía continuar; ¿tengo una hermana mayor secreta que al parecer era mi “amiga imaginaria” y que supuestamente mis padres no podían ver? Bajé al salón, papá y la abuela estaban viendo la televisión. Me planté delante de la televisión y papá me preguntó - ¿Quieres algo Paula? – no le contesté, solamente le enseñé el diario. Después de aclararlo con papá, descubrí que Lola si que era real y que si que era mi hermana: era dos años mayor que yo y murió con ocho años de un infarto al corazón, por eso aún la recuerdo. Me fui un rato al desván, donde había cosas de mamá. Estaba muy deprimida, comenzó a dolerme mucho el corazón y me quedé dormida. Abrí los ojos y estaba en mi rincón, pero era más acogedor de lo que recordaba. Ya no era oscuro, ni frío, ni triste, era todo lo contrario. Era un pasillo largo y blanco, con ventanas en las que podía ver un paisaje celestial, con cortinas doradas y plateadas. Al final del pasillo estaba el fantasma de antes. Estaba con alguien, no lo podía creer… ¡Era mi madre! A esto se refería el fantasma cuando me pidió ir con ella. Ya sé a quién me recordaba, ¡era Lola y estaba con mamá! Esto era un sueño hecho realidad, me encontraba como en casa. Me acerqué a ellas y de repente todo cambió, todo se volvió oscuro, triste, sucio y daba miedo. Las caras de mamá y de Lola cambiaron por completo, cogieron unas esposas y me encadenaron con ellas a un muro manchado de sangre, y se pusieron a gritar. Se apagó la luz. No entendía nada. ¿Quiénes eran? ¿Qué pasaba? Oí pasos y alcancé a ver una sombra que se acercaba a mí con un cuchillo en la mano, la levanto y…

107


108

“El diario de un niño asesinado” Bernat Campos i Escofet / 1r d’ESO LLENGUA CASTELLANA_ACCÈSSIT ¡Oh, no! Cada vez que cierro los ojos para intentar dormir, ahí está. ¡No paro de pensar en esa visión: el asesino, la sangre, todo! ¡No se me quita de la maldita cabeza! Pero intento relajarme: pienso que todo es una simple visión, que no significa nada. Al fin, me consigo dormir. Al cabo de un rato, me despierto, necesito ir al lavabo. Así que me bajo de la cama y, cuando vuelvo, me encuentro la puerta de mi habitación cerrada. Habría jurado que no la había cerrado… Da igual, tengo mucho sueño, así que lo ignoro. Al dia siguiente, 3/4/1998, no le doy importancia a lo sucedido y vuelve a ser otro gran día aburrido en la escuela. Estoy con mis amigos, me lo paso bien en el recreo... y, de repente, en medio de la clase de historia, me vuelve a la cabeza esa maldita imagen. Ahora no puedo pensar en eso, pero la clase no es muy interesante y, además, no me lo puedo quitar de la cabeza. Al rato de terminar las clases, voy a casa de mi mejor amigo para estar con él un rato. Él me propone de ver una peli, El diario de un niño asesinado y yo le digo que sí porque así no pienso en esas visiones. El problema está en que yo no sabía que la película es de miedo y que sería igual que mis visiones. Esa peli, que tenía que ayudarme a olvidar, solo ha hecho que empeorar las cosas. Pero el gran problema es que, al final, decía: “Está basada en hechos reales”. Ahora sí que estoy lleno de miedo y tensión. Vuelvo a estar en la cama más asustado que nunca y, de repente, me vuelve a aparecer una visión, pero ahora es una distinta, una mucho peor: ese asesino ahora está acabando con la vida de toda mi familia y mis amigos. Pierdo el control de mis sentimientos e, inevitablemente, me pongo a llorar. De esta forma estoy toda la noche, sin apartar la vista de la puerta ni cerrar los ojos ni un momento. Al dia siguiente, 4/4/1998, mi cuerpo está tan agotado por no haber dor-


mido nada que no puedo evitar dormirme en cada clase, en el recreo, a la hora de comer… ¡En todas partes! Me castigan por maleducado, pero lo que no sabían es que no lo hacía a propósito. Pero no quería contar mis miedos y me aguanto todas las broncas de los profesores. Cuando por fin se terminan las clases, me voy a mi casa porque no tengo nada qué hacer. Ese día, mis padres tienen una cena con unos amigos y mi hermano, también. Así que me quedo solo en casa. No era la primera vez que pasaba, pero sí la primera que estoy tan asustado por algo y que, además, estaría solo. Lamentablemente, todo el rato estoy pensando en esas visiones y con el cuerpo encogido por el miedo. Cuando me voy a dormir (o más bien dicho, cuando me voy a la cama), empiezo a oír unos ruidos. Quiero creer que no es nada importante, pero cada vez son más fuertes, más fuertes…¡Crrrrrec! Alguien ha roto el ventanal. Me escondo como puedo, pero de repente escucho una voz: ¿Dónde estás?, ¡Sal de donde estés! Mi corazón late como si me estuviera a punto de explotar. Cuando de repente, se abre la puerta de mi habitación. Alguien me levanta la colcha que me cubre por completo: es él, el hombre que había estado rondando por mi cabeza durante todos estos días está delante de mí, con la misma sonrisa de psicópata que en mi cabeza. No puedo hacer nada más que llorar y pedir ayuda. No sirve de mucho ya que él me coge de los pies y me tira al suelo, coge su gran machete y me lo clava en el corazón. En ese momento, mientras me desangro, trato de pedir ayuda, pero mis gritos no son suficientes para que los pueda escuchar nadie. Ya no siento nada por dentro, solo noto como la sangre recorre todo mi cuerpo para llegar al suelo. No es así como me habría imaginado morir, con sangre en el suelo y lágrimas en los ojos, con un psicópata riendo, mientras pierdo la vida lentamente. No es así, por supuesto que no. Y es por eso, veinte años más tarde, el día 4/42018, se publica el libro y la película El diario de un niño asesinado, gracias a su diario, donde cuenta todo lo ocurrido con todos los detalles. En honor a Fernando, el niño asesinado por sus pensamientos que, al final, fueron reales.

109


110

Sam Colomer Newman / 1r d’ESO LLENGUA ANGLESA _1R PREMI

http://tinyurl.com/yxotsxam

A distant blizzard; wind whistles across mountain tops, valleys fill with snow.


“Like the life” Abril Arumí i Colom / 1r d’ESO LLENGUA ANGLESA_2N PREMI

Take a camera capture all the good moments, edit the bad things.

111


112

Júlia Pàez i Caro / 1r d’ESO LLENGUA ANGLESA_3R PREMI

https://bit.ly/2E10LnR

The first winter blanket covers the village, wraps our hearts in calm.


“La llegenda dels Andes” Ada Solé i Viladecans / 2n d’ESO LLENGUA CATALANA_1R PREMI No se sap ben bé quan, al Perú, hi vivia una família humil i senzilla. El pare treballava de sol a sol venent panotxes a la gent del poblat mentre que la mare es cuidava de la petita cabanya que consideraven casa seva. Vivien al cim d’un turó i cada dia, els tres fills baixaven fins al riu a buscar aigua. El trajecte era llarg i cansat. Sortien de casa just a la sortida del sol, carregats amb càntirsque més tard tornarien plens. Com de costum, en Migueldespertava a la seva germana Carmen i agafava un parell de panotxes pel camí. L’Ande, el germà petit, també els acompanyava i anava agafat de la mà de la noia. Aquell dia, però, els germans es van adormir i, corrents, baixaven la muntanya a mitja tarda. Tothom ja havia tornat al poblat i començava a preparar el sopar quan en Miguel va acabar d’omplir els càntirs amb l’ajuda de la Carmen. Ella, havia deixat a l’Ande al terra mentre es posava a dins del riu, i aquest, havia començat a explorar la zona sense adornar-se que s’allunyava dels seus germans. Va començar a caminar cap a l’entrada de la selva i, poc a poc, s’endinsava en aquell món ple de perills. A sobre seu, el sol es ponia lentament i la nit començava a tenyir el cel de negre.A les ribes del riu, en Miguel i la Carmen buscaven desesperadament al seu germà petit. Cridant preocupats, van anar seguint les petjades de l’Ande. Durant hores, el nen petites va anar endinsant a la selva com si una força invisible l’estirés. Ell no veia res, però sentia el relleu de les fulles a les puntes dels seus dits. Quan ja no controlava cap dels moviments que feia però seguia avançant, el terreny de sota els seus peus va canviar i es va tornar més suau. Caminava sobre la sorra de la platja. De cop, la força que l’havia guiat fins allà va parar i l’Ande, esgotat de tant caminar, es va estirari es va adormir profundament amb el so de les onades.

113


114

L’infant es va despertar amb la calor dels rajos del sol acariciant-li la pell. Es va anar incorporant a poc a poc i va veure com l’aigua que veia al fons, es movia lentament com si l’estigués hipnotitzant. Sense podercontrolar-se, va anar apropant-se al mar que li xiuxiuejava repetidament: -Vine, petit Ande, acosta’t. Vine a jugar amb mi, t’ho passaràs molt bé.Quan va notar el contacte de la pell amb l’aigua freda, un calfred li va recórrer el cos. Era una sensació molt estranya però a poc a poc s’hi va anar -Estan més bé amb mi queamb tu- va respondre el Mar enfurismat. La Mare Terra s’enfadava cada cop més veient que el seu contrari li havia pres un dels humans i se’l volia emportar cap al seu món. Per altra banda, el Mar, enfurismat, lluitava per poder-se quedar amb una mica de tot el que tenia la Terra. La guerra entre els dos territoris va durar hores, en les quals Mar i Terra batallaven amb valentia agitant tot el planeta sencer. No es rendien i cada vegada hi posaven més de la seva part. La Terra va portar els vents més forts que intentaven marejar les onades mentre el Mar reunia tota l’aigua dels oceans propers i feia esclatar ones de l’alçada d’una torre contra la platja on havia començat tot. Durant els últims moments de batalla, els dos enemics van impulsar tota la seva força contra l’altre aixecant el terreny que els separava. L’Ande va anar alçant el cap seguint la muntanya de roca que s’alçava davant seu cap al cel. Al llarg de tota la línia de la costa es va crear una serralada altíssima amb valls, cims i turons.Esgotat, el Mar va fer el seu últim esforç per elevar una onada fins al pic més alt i hi va deixar al nen descansant plàcidament sobre la neu blanca que cobria les muntanyes.En Miguel i la Carmenno s’acabaven de creure el que veien. Van resseguir la serralada amb la mirada i es van aturar al mateix lloc on el més petit de la casa traçava línies sobre la neu enfonsant els peus en cada pas. No tenia fred i reia sense parar. Davant de la immensitat de les muntanyes, la Terra i el Mar es van adonar que junts havien aconseguit tocar el cel. I, de fet, es necessitaven l’un a l’altre i que de la lluita n’havia sorgit una de les meravelles del planeta. Encara ara, quan els nens baixen al riu a jugar, s’expliquen la història del nen que va aconseguir aixecar una serralada amb l’ajuda del Mar i la Terra. La història dels Andes.


“La flor del regne” Irene Espona i Puntí / 2n d’ESO LLENGUA CATALANA_2N PREMI Temps era temps, quan encara regnaven els reis més solemnes i les princeses duien vestits llargs, en una caseta de fusta dels afores, hi vivia una nena d’ulls blaus i cabell daurat que solia lligar-se les trenes amb flors silvestres. De nom Elisenda, era filla d’un reconegut apotecari vidu que havia acumulat per tradició familiar una suma important de coneixements de la cura que podien fer moltes plantes del regne. Segons deien, era la noieta més bonica de totes les mai vistes, tenia el cabell daurat i els ulls brillants i més blaus que el blau més pur i enamorava a tothom. L’Elisenda ajudava a casa i des de ben petita ja havia après molts dels secrets que guardaven aquestes plantes. El seu millor amic era l’Hug, un vailet astut i entremaliat, però que tenia un gran cor. Junts solien rondar pels voltants, cercant i dibuixant plantes curatives per encàrrec de l’apotecarii coneixien tots els racons del regne. L’Elisenda i l’Hug van anar a l’aplec que les bruixes del regne havien anunciat des de feia dies. La nit va començar amb un ball tradicional al voltant d’una foguera i després tothom va fer un gran silenci i la bruixa més vella va fer saber la profecia que feia dies que tothom esperava: -Us anunciem que la noia més bonica del regne que té uns ulls brillants i blaus com el blau més pur i cabells de color com l’or més brillant mai conegut, la més dolça, la més encantadora, la més bona de totes ha estat escollida per salvar tot el regne d’un mal terrible. La nit del seu aniversari serà sacrificada i la seva ànima ens retornarà la pau que els Déus ens volen arravatar. Es va sentir el silenci més intens que mai s’havia sentit al regne. Totes les mirades van anar cap a ella com fletxes en una diana. No hi havia ningú més que respongués a les descripcions que havia anunciat la bruixa. L’Elisenda no s’ho podia creure i pensava que segurament la profecia estava equivocada. Ella, ella no podia salvar tot un regne: era jove, feliç i no prou valor ni cap ganes de morir.

115


116

L’apotecari va quedar glaçat, incapacitat per a fer cap moviment. L’Hug va perdre el bon color que tenia habitualment. Tothom estava molt espantat pel misteriós i desconegut mal que havia de venir i cap vilatà volia entregar la seva estimada Elisenda. Els dies següents van ser molt difícils. Tothom mirava l’Elisenda amb molta pena i l’acariciaven dolçament com un senyal de comiat. El pare de la noia va rumiar nits i dies sencers per trobar una solució i finalment va demanar audiència a palau per demanar ajuda. El rei quan el va rebre no en va fer ni més ni menys. En cap moment va mostrar cap pietat per la situació de la noia i més aviat defensava la necessitat de fer la voluntat dels Déus per tal de salvar tot el regnat del terrible mal. L’Hug va endinsar-se al bosc temorós de tot el que havia de passar. L’Elisenda no parava de plorar i plorar. Els vilatans sabien que la família reial tenia poca estima a l’apotecari i a la seva filla que sovint havia fet notar públicament l’enveja que la bellesa i encants de la noia els provocava. La filla del rei, la princesa Margarida, era una noia poc agraciada i amb un caràcter més aviat eixut i quedava eclipsada davant els encants de l’Elisenda. Despertat per una conversa propera, enlluernat per un raig de sol matiner i mig adormit encara, l’Hug que feia dies que malvivia al bosc amb una gran tristesa, va sentir i veure com el rei, amagat sota una capa poc vistosa, feia l’ofrena d’una clau, la clau d’un castell que regalava a la bruixa vella en senyal d’agraïment a la seva ajuda en poder-se desempallegar finalment d’aquella noia de mala mort que tan de dolor havia fet a la seva pobreta Margarida i a tota la família reial. En aquells moments va intentar de no moure ni una pestanya, no va ni tan sols respirar i va esperar fins que fos de nit per anar a casa l’apotecari i explicar-ho tot. Quan l’apotecari i l’Elisenda van conèixer aquella història van estar molt contents. Segurament trobarien la manera de salvar la noia de tanta desgràcia. I finalment, després de pensar-hi hores i hores van trobar la solució. L’apotecari recordava un dia que el seu avi, tot buscant plantes per fer cures, li havia ensenyat la Flor del Regne, una flor molt especial que te-


nia el poder de modificar el pensament de les persones d’aquell regne. Aquesta flor era molt petita i difícil de trobar però l’apotecari sabia que amb l’ajuda dels nois la trobaria. Es van llevar a trenc d’alba i després de molt buscar el pare va cridar l’Elisenda i l’Hug assenyalant una petita flor de color lila amagada entre roques: era la Flor del Regne. Va arribar el dia que l’Elisenda va ser presentada a la plaça, davant de palau amb un vestit blanc, en senyal de puresa, i amb les seves flors lligades a les trenes. Desprenia tanta bellesa i bondat que tothom que s’havia aplegat al seu voltant va deixar de plorar en veure en ella tanta seguretat. Quan la bruixa va començar el ritual la noia va demanar si es podria prendre un beuratge que el seu pare li havia preparat per fer-li més agradable la mort. La bruixa després de comprovar que el rei mig aclucava els ulls en senyal afirmatiu li ho va consentir. La noia va anar prenent el beuratge molt lentament tal i com li havia explicat el seu pare. Cada glopet que la noia feia, canviava un pensament: primer va canviar el de la bruixa, el botxí, que va anul·lar el sacrifici dient que no havia entès bé el dictat dels Déus i que tot plegat era un error. En el segon glopet va canviar el pensament del rei, que de seguida va estar d’acord amb la decisió presa per la bruixa. Després va canviar el pensament de la resta de la família reial, que va acceptar fàcilment la situació. I finalment, el pensament de tots aquells vilatans que tantes vegades havien tingut enveja d’algú altre. Des d’aquell dia, l’enveja va desaparèixer del Regne. Totes les persones van ser molt felices durant tota la seva vida. I com ja era d’esperar, l’Elisenda i l’Hug, un bon dia es van casar.

117


118

“El riu dels belluts” Ariadna Conill i Godoy / 2n d’ESO LLENGUA CATALANA_3R PREMI No fa massa temps, en el petit poble de Peratallada, hi vivia una jove princesa amb qui tot home voldria casar-s’hi. Tenia el cabell fràgil i castany i els ulls, color de cafè, eren petits i arrodonits. Els llavis carmesins arrodonien el seu bell rostre i les galtes eren vermelles com una rosa acabada de florir. Es deia Margarida i només podia sortir de palau quan era de nit, ja que el rei era estricte i no volia que cap home se li acostés. Margarida, tipa de no poder veure la llum del dia, va decidir escapar-se del palau a l’alba del dia següent. Quan va arribar la matinada, Margarida no tenia son i va posar-se a fer la maleta. A l’obrir l’armari per agafar roba, només hi va trobar vestits i, amb els ulls vermells de ràbia, en va agafar un i, amb l’ajuda de les mans, va esparrecar el vestit fins a fer-lo més còmode i curt. Es va recollir els cabells amb una cua i va anar en busca de menjar. Quan va tenir la maleta feta, va esperar al primer raig de sol per sortir corrent i, mentrestant, va escriure una carta al seu pare a la llum de la lluna: “Quan tot millor-hi, jo tornaré a buscar-vos!” Així doncs, la Margarida, amb un somriure d’orella a orella, va sortir del palau i es va dirigir cap a l’estable. A l’arribar-hi, va saludar educadament a un cavall de pelatge negre que la mirava de fit a fit. La noia li havia portat una poma i la hi va concedir a canvi que la pogués portar lluny d’aquí. El cavall, amb el cap alt, es va menjar la poma i la jove es va acomodar al seu llom. Estava assimilant el moment, però no va tenir temps de pensar-s’ho dos cops, ja que l’animal va començar a córrer elegantment deixant enrere el gran palau. El sol ja no s’amagava i Margarida ja no anava amb tanta pressa. Al contrari, començava a tenir son i va decidir parar en un prat verd ple de roques gegants i de flors de tots els colors que desprenien una aroma deliciosa.


En aquell prat s’hi trobava un riu preciós per on hi baixava aigua fresca i transparent. Es va emocionar al veure’l ja que no havia portat aigua pel seu llarg viatge, i aquell riu era més net de l’habitual. Així que la jove va acostar-s’hi i en va fer un glop i, amb els ulls mig tancats, es va estirar a l’herba verda i va dormir profundament fins que una ventada terrible la va despertar. Va obrir els ulls i es va quedar sense alè. No hi havia rastre de ningú, però el sol estava amagat entre els núvols i la boira espessa que havia aparegut feia impossible veure-hi gaire enllà. Tenia fred i es fregava els braços amb les mans. Va aixecar-se de l’herba i va veure el seu cavall negre mirant arreu i tremolant. Estava desubicada i no es va moure d’on era fins que una veu esgarrifosa va dir el seu nom: -Qui ets, i d’on ha sortit aquesta boira que em fa impossible veure-m’hi? Ningú va respondre, però Margarida no es va rendir. No tenia por, però estava fent tot el possible per trobar el camí de tornada als rajos de sol. -Surt! No t’amaguis! No tinc gens de por! I de la vegetació que hi havia a la riba del riu en va sortir una criatura sense rostre, de pelatge gris, alta i estirada com un arbre, que caminava cap a ella amb seguretat. Tenia les mans llargues i les ungles afilades com una agulla. Un calfred va recórrer el cos de la noia i es va estrènyer al veure que cada cop era més a prop d’ella. Ella va intentar fer un pas enrere, però les cames no reaccionaven. El monstre es va plantar davant seu i Margarida es va adonar que sí que tenia ulls: eren negres com la nit més fosca de l’any i transmetien fredor només mirant-los una vegada. - Margarida, has begut de les aigües dels belluts, i has trepitjat les nostres terres! – deia la veu que portava el vent i que cada cop era més forta-. Et castigarem, com hem fet amb els altres humans que vingueren aquí a destorbar-nos i no podràs mai més tornar a veure el més mínim raig de sol! - No volia molestar a ningú, només volia veure aigua, ja que no tornaré a palau mai més i hauré d’espavilar-me per trobar beguda i menjar! El silenci va regnar durant uns segons entre el bellut i Margarida. - Marxaré d’aquí, i no tornaré a beure aigua d’aquest riu ni tornaré a posar els meus peus en aquesta herba…

119


120

“La petita formiga” Jordi Sallés i Fargas / 2n d’ESO LLENGUA CATALANA_ACCÈSSIT Hi havia una vegada fa molts, molts anys, en el món salvatge, una formiga que es deia Matilda. Ella sempre deia que volia veure la lluna , explicava que no la podia veure mai perquè era molt petita. Tenia un molt bon amic, era un hipopòtam que era molt simpàtic. Un dilluns al matí que passejava per la selva, va veure la seva amiga molt trista, i li va dir: - Què et passa? I la petita Matilda va respondre: - Doncs que vull veure la lluna i mai ho podré fer. L’hipopòtam li va respondre: - No ploris petita Matilda, segur que trobarem una solució! Seguidament, l’hipopòtam li va dir que l’acompanyés ja que coneixia alguns amics que els podien ajudar a complir el seu somni. Tots dos se’n van anar cap a una cova i va sortir un ós negre amb unes dents molt grans . Els dos amics es van espantar i van cridar: - AAhhhhhh!!! L’hipopòtam va dir: - Hola gran ós, et venim a demanar una cosa , a veure si ens podries ajudar; la formiga Matilda no ha vist mai la lluna i li encantaria veure-la però és molt petita i no ho ha aconseguit mai. L’ós va dir: - Oi tant! m’encantaria ajudar-vos, compteu amb mi! - L’hipopòtam li va dir que el convocava dimecres a la nit a la plaça del Lleó. - Perfecte- va respondre el gran ós. Allà seré! I van anar cap a la bassa d’aigua, on hi havia un cérvol bevent i li van dir: - Hola cérvol!- El cérvol es va espantar i va fer un bot. - Hola hipopòtam, m’has espantat!- L’hipopòtam li va preguntar al cèrvol si li agradaria participar, ja que la Matilda no havia vist mai la lluna i els agradaria que l’aconseguís veure. El cérvol va dir que li encantaria ajudar la seva amiga Matilda a veure la lluna. I que comptessin amb ell. L’hipopòtam havia quedat amb tots els seus amics el dimecres a la plaça del Lleó.


Ja s’estava fent fosc i ràpidament van anar a buscar la Sra. girafa i li van demanar si els podia ajudar, i va dir que d’acord, que sí que els ajudaria perquè la girafa era molt amiga de la Matilda perquè li deia quins arbres tenien les fulles verdes i més tendres. Va arribar dimecres i la colla estava preparada, l’hipopòtam va explicar l’estratègia: primer ell es situaria a sota, li pujaria a sobre el gran l’ós i la girafa pujaria a sobre l’ós, la Matilda que estava emocionada veient el pilar animal que estaven realitzant els seus amics , va pujar a sobre les banyes del cérvol que des del terra la va tirar cap amunt amb un cop de banya i va anar a parar al cap de la girafa. Van fer un pilar animal i l’hipopòtam que aguantava tot el pes dels seus amics i que estava suant , va cridar: -Ara!- i la claror de la lluna plena va començar a sortir i la Matilda situada al cap de la girafa , per fi va veure la lluna. Ella molt emocionada i contenta els va donar les gràcies i va apreciar molt l’esforç dels seus amics. Va veure clar que el treball en equip amb qualitats molt diferents sumava i que ella sola no ho hagués aconseguit mai. I vet aquí un hipopòtam i vet aquí una formiga, aquesta estratègia d’equip no fa figa!

121


122

“Immigration” Èric Franch i González / 2n d’ESO LLENGUA ANGLESA_1R PREMI

Trough noise and darkness, yells of despair to wild gods, holding up small hopes.


“Leaves” Ada Solé i Viladecans / 2n d’ESO LLENGUA ANGLESA_2N PREMI

Winter approaches swaying along with the wind, leaves dance to the ground.

123


124

“The moonlight” Marta Montal i Morta / 2n d’ESO LLENGUA ANGLESA_3R PREMI

There is a brightness over the clouds of my sky that lights me the path.


“Meine Hobbys” / “Les meves aficions” Pau Cerezo i Rovira / 2n d’ESO LLENGUA ALEMANYA _1R PREMI Hallo, ich bin Pau und ich mag programmieren, ich mag Roboter bilden. Ich nehme an einem Wettbewerb teil, das First Lego League. Ich nehme mit der Schule teil und mit einem Team. Unser Roboter hat verschiedene Herausforderungen. Ich mag konkurrieren und auch gewinnen. Dieses Jahr geht der Wettbewerb um das Thema Universum. Mein Team heiβt Spacebots. Hola, em dic Pau i m’agrada programar, m’agrada construir robots. Jo participo en una competició, la First Lego League. Hi participo amb l’escola i amb un equip. El nostre robot té diferents reptes. M’agrada competir i també guanyar. Aquest any la competició tracta sobre l’univers. El meu equip es diu Spacebots.

125


126

“Die Rose” / “La rosa” Irene Espona i Puntí / 2n d’ESO LLENGUA ALEMANYA_2N PREMI Die wertvolle Rose rotblutig ist. Frisch ist sie am Morgen, verwelkt am Abend. Plötzlich ist sie da und plötzlich stirbt sie auch. Das Symbol der Liebe ist die Rose. Ich nehme die Rose und rieche sie, sie überfällt meine Sinne. Ist die Rose nicht die wertvollste Blume? Der Kavalier hat die Rose genommen, er hat sie der Prinzessin geschenkt und sie sind mit dem Pferd gegangen. La valuosa rosa és de vermell de sang. Està fresca als matins i pansida als vespres. De sobte neix, i també de sobte mor. La rosa és el símbol de l’amor. Jo l’agafo i l’oloro, m’envaeix els sentits. No és la rosa la flor més preciosa? El cavaller ha agafat la rosa, li ha regalat a la princesa i amb el cavall se n’han anat.


“Dibuixo la música en un ball” Judit Alcoba i Salat / 3r d’ESO LLENGUA CATALANA_1R PREMI La música és un vincle amb l’ànima, els ulls de la consciència i el cor dels sentiments, tal i com la sang és la tinta que impregnarà aquesta làmina. La dansa és l’art que encén la meva flama, la que em consumeix en sentir la melodia que convida els meus peus a seguir-la eternament. La música va néixer dins la meva essència, és present en el meu dia a dia, i serà la meva companya en el meu últim alè. La dansa enderroca tots els murs d’inseguretats, m’aïlla del món del patiment que ens envolta per portar-me en una fantasia de perfectes imperfeccions. Petits músics i ballarins l’art inspira, és la corda a la qual s’aferren per seguir somiant desperts. I així, amb el pas del temps, esdevenir grans intèrprets.

127


128

“Travessen l’ànima” Anaïs Amils i Garcia-Talavera / 3r d’ESO LLENGUA CATALANA_2N PREMI Hi ha paraules que arriben molt lluny, tant que retronen dins meu, fins a fer-me plorar, i sentir que el meu somriure s’esmuny. De les que somico, punxen com fletxes, i escampen dolor arreu àdhuc ataquen el cor sembrant la sang entre les escletxes. Hi ha paraules que fereixen i les ferides el mal encenen i més enllà, costen molt de tancar. De les que consolen, refan l’esperit i escorren el plor fins que del tot s’ha esvaït. Hi ha mots que alleugen els mals i derroten com un exèrcit la infinita tristor, eixugant-te les llàgrimes de la tendra escalfor.


De les que murmuro, fan olor de rosa i et donen aire per respirar per adormir-te dolçament, i només carícia desitjar. Hi ha paraules que curen petites, grans ruptures, i els somnis acallen l’amor, com un enorme cel d’estrelles. De totes les que hem dit, em quedo amb les que donen aquell gran delit que guarden la música de la vida per sempre.

129


130

“Atrapat” Carla Pérez i Brichs / 3r d’ESO LLENGUA CATALANA_3R PREMI Alça d’alè de bandes, ignorància de minoria nítida, lleus llàgrimes melancòliques, fil penjant d’una nit tímida. Pes contingut en balança, equilibri en bogeria, en què en sol s’expecta, dins de negre es realitza. Glòria pobra pensativa ajustable en lupa, vetllades clares de plom, nevades fortes que el foc aviva.


“Tempus Fugit” 3r d’ESO / Alumnes 3r ESO A Instrumental 1 LLENGUA CATALANA_ACCÈSSIT Quan els núvols són de cotó i a l’aire es respira primavera, l’únic que sabem és què som: Una aigua transportada pels corrents que desembarcarà en un mar brau. Somnis d’una llibertat de color de seda. Canvis rebels que ens trenquen les cadenes, som un foc que no s’apaga ni amb la nit. Dies ardents que flueixen dins les venes, la por a no ser acceptats creix a cada instant. Caminant per laberints sense sortida, el plor s’apodera de nosaltres. Sentiments de dol i llum, busquem respostes enmig d’aquest mar d’ombres. Ja som les flors que s’acaben d’un dia massa llarg. El temps passa i, nosaltres, atrapats al balcó. Ànimes d’infants en cossos d’avis, desesperació, foscor, records. Records puntuals en estímuls de nostàlgia, melancolia d’anys passats com el no-res. Moments acabats que no tornaran mai. I al final dels finals, les roses dèbils perden els seus últims pètals en el fred hivern. S’acaba un túnel que ens pensàvem que era infinit. Records d’una primavera blanca, anhels immensos de jugar. Somnis d’una llibertat oblidada, mirant per una finestra el bonic passat. El silenci s’apodera de nosaltres.

131


132

“Rain” Clara Font i Barniol / 3r d’ESO LLENGUA ANGLESA_1R PREMI I am watching a passing storm, my forehead stuck to the car window. It has been raining nonstop all week, not really rare in the country where I live, but it makes everyone depressed. Outside the vehicle, people are hurrying towards the school, the English academy, the ballet club or anywhere that can shelter them from the storm. Some parents pull their kids, walking fast forward, not caring the slightest about the “Mommy, daddy, I want to jump in the puddle” thing all kids say when it rains. I was five once too, and this view never fails to take me back to my rainy childhood. During days like that, when cold stuck to our bones and we started trembling, our parents took us to the nearest cafeteria and asked for hot chocolate. That, of course, was a long time ago, when we were happy and careless and school and extracurriculars didn’t fall on us like heavy bricks. But oh well, life needs to follow its course, and as a teenager I can only accept the consequences of growing. Then I stop thinking about how great life was when we were younger to start feeling like I’m like inside a bubble instead: I can see and imagine what is outside it, but I can’t hear what the lady in the yellow coat is yelling to her son; I can only assume that the guy with baseball cap is calling his mom to ask her to come pick him up and my imagination tells me that the grandmother pushing a pram is telling the little girl inside it to stay still if she doesn’t want to get wet. It is a nice bubble after all, because it keeps me dry and warm, but somehow I can only think about getting out of the car. Inside it, the silence is uncomfortable, as if no one had anything to say. Sadly this situation is not uncommon in our home, but I feel like it gets intensified when it rains. It’s like everything stops without anyone doing anything. It is as if seeing curtains of water fall infront of your nose gives you the right not to say anything. It’s as if everything was frozen, and when someone decides to break the ice it’s just to say “It’s been raining for many days now...”


“Life” Aniol de Ribot i Ladero / 3r d’ESO LLENGUA ANGLESA_2N PREMI While the sea is shouting, and the sky is blowing, a new tree wants to rise, spring is alive. Every day that passes, a new leaf appears, the summer progresses, and the tree the birds hears. Autumn is dancing with the leaves of the tree, the wind makes them swing, and this makes the tree feel free. The winter will arrive, the first snow flakes are falling and while the last leaf is tumbling, the tree remembers his life.

133


134

“You” Cristiana Alissa Tolea / 3r ESO LLENGUA ANGLESA _3R PREMI I was looking at our photo When it started to happen. They had just told me That your light turned off. How can I get through this? How can I start over? I don’t know how to do it, Nobody taught me about it. I’m still young for so many things, So inexperienced for this. But life continues and I can’t stay all day long complaining. I’m single once again, Alone, without you, And another time, I have to find someone. I hope it could be easy, But I always get stuck Thinking about how it used to be. I just can`t forget you.


“Die Katze” / “El gat” Anna Parramon i Domingo / 3r d’ESO LLENGUA ALEMANYA_1R PREMI

mit blauen Augen eine wütende Katze bereit für den Sprung amb ulls blaus un gat enfadat llest per saltar

135


136

“Die Stadt” / “La ciutat” Aïna Sala i Villena / 3r d’ESO LLENGUA ALEMANYA_2N PREMI

einige Wolken an einem sonnigen Tag die Groβstadt wacht auf alguns núvols en un dia de sol la ciutat es desperta


“Der Himmel” / “Els núvols” Carla Pérez i Brichs / 3r d’ESO LLENGUA ALEMANYA_3R PREMI

die weiβen Wolken der gelbe Sonnenaufgang alles im Himmel els núvols blancs la sortida del sol groga tot al cel

137


138

“Epigrames” Bernat Aceves i Vilaseca / 4t d’ESO LLENGUA CATALANA_1R PREMI Kronos Tic, tac...el temps corre però el teu mirar no se m’esborra i quan el meu pols tremola la vida entre les mans s’escola #AvisSavis Viu la vida, et diuen els avis imitant els grecs més savis. Si quan pots no aprofites el moment el fred hivern et farà impotent Els lleons del Congrés Companys de la sabana que trepitjo cada matí enlaireu el vol amb mi abans els felins no ens arrenquin les ales Pluja de sorra Vivint contracorrent mai desaprofitis el moment perquè el temps flueix com l’aigua i jo em mullo sense paraigua.


“Epigrames” Helena Parareda i Delgar / 4t d’ESO LLENGUA CATALANA_2N PREMI El bon amic No menyspreïs mai l’amic lleial per ser fugaç i volàtil, són pocs els que deixen que et recolzis damunt la seva espatlla, quan et cau el món a sobre, no donis mai per segur el que alguns diuen o prometen, les paraules i les promeses se les emporta el vent d’una revolada. Tant de bo Tant de bo haver pogut congelar les agulles dels rellotges quan encara eres aquí amb mi. Tant de bo haver previst el dolor que comporta la càrrega d’un buit irreemplaçable, tant de bo no oblidis la teva essència si et porten lluny els vents, és gracies a les arrels més profundes que creix la sequoia més engalanada. Tant de bo la sort t’acompanyi en el viatge, ara que ja no et tinc aquí, amb mi. El meu poble Tornem a sortir al carrer vestits de pau però també de lluita, fem volar banderes com estels a l’aire tot reclamant els nostres drets que tan vulnerats han estat, cada cop a un pas menys d’assolir la nostra llibertat. Som llavor, revolució, futur i esperança de tots aquells que han de venir, impotent és qui intenta apagar l’espurna d’un poble unit i coratjós en moviment. Armen-nos de valor que no són temps de mirar enrere, i tinguem present que sols el poble salva el poble.

139


140

L’art de viure Què és viure? Viure és art. Viure tot el que succeeixi mentre vius, gaudir de les petites coses de la vida, gaudir del que tens avui, del que potser demà no serà teu i ho enyoraràs, gaudir de les nits màgiques fins que la fi del món t’atrapi ballant i cantant a ple pulmó. Envoltar-se de gent d’ànima sincera i seny però amb aires de rauxa, plorar fins a riure i riure fins a plorar, és realment el que omple de vida un ésser. Que bonic, doncs, l’art de viure!


“Epigrames” Laura Masoliver i Bigas / 4t d’ESO LLENGUA CATALANA_3R PREMI Memòria Com en un bany d’aigua calenta ens submergim en els records més llunyans sospirem la nostàlgia i llavors sabem que som humans. Prejudici És quan te les mires que les roses tenen espines però ja és massa tard quan veus que te les has clavat. Desperta Aixeca el cap i observa infla el pit i respira alça una cama i avança obre els ulls i desperta. Vida Quan caiguda sigui la tarda i s’enfosqueixi el camí gira la cara i veuràs la ruta que mai has de deixar de seguir.

141


142

“It” Maria Marín i Picó / 4rt ESO LLENGUA ANGLESA_1R PREMI Once upon a time, As used-to-be kids Said in their stories, A creature of crying lies Lived in nobodies heart. Some said it was the sheep, Some said it was the wolf, Therefore unloved. It ate dreams, but left with nothing, Sadly. It always missed feelings, As it could not feel, So it had to steal them Replacing them with void And breaking the children’s mind Forcing them to see the world Through adult eyes.


“Pat the lonely cat” Biel Masnou i Domènech / 4t d’ESO LLENGUA ANGLESA_2N PREMI Alone lived a puss Up in a lonely flat He had no friends And his name was Pat In a corner he wept for he was alone He felt a sadness no cat had known He was tired of being alone he was tired of feline pain But it felt impawsible to feel whole once again Then it all came together when he found that hat during that moment he was the earth’s happiest cat Everything was purrfect he loved wearing that black top hat he was so happy he did no more harm to any rat But then the park’s most evil creature decided to take Pat’s joy away He planned a masterful robbery and took the hat as his prey

143


144

So then the world came to a paws when the hat left Pat’s claws taken away by the mighty duck, an animal whose name went by Chuck. Everyone would shiver in fright and go mad Upon gazing on the absolute size of that lad Crying the cat ran away only when he got home he stopped For help he asked an old friend who lived in a parking lot “Hey what’s up dog?” He asked his friend the mutt “I want your help man I need you to save my butt” “Please” He asked, they took my hat! “Everything depends on you, help your friend Pat!” “Nobody can face him!” said the dog with a bark “Even for me this is ruff they made him king of the park!” “Only with your great help We’ll be able to succeed On the moment we get him, you’ll make him plead” So they went to fight Chuck, the great ruler of the park, ruthless and fearsome, the animals’ monarch


Great was their quest More was their goal Real was the danger So they went for a park stroll Ruff was their journey In a day they got to the park “Show yourself Chuck!” Exclaimed the dog with a bark In the end they found Chuck but they found him alone, with no animals to rule over sobbing in his throne With a quack the king said: “I’m alone can’t you see? all the animals left nobody loves me” But Pat answered: “That doesn’t have to be I, too have been lonely, but now you’ve got him and me” The duck, now happy, hopped down his throne by his new friends he was hugged and said bye to being alone Now the puss was not lonely So away flew the hat Away to another story Away to another cat

145


146

“Joanne” Laura Masoliver i Bigas / 4t d’ESO LLENGUA ANGLESA_3R PREMI This poem I dedicate to all the women hurt before. To all the men who have been killers, may they never hurt no more. Joanne walks in the rain, she doesn’t know what’s about to happen. Raindrops taking away her pain and tears falling on the pavement. Joanne is going home tonight, she decided not to stay out late. Her shadow moves as she walks by but her face remains impassive. Joanne remembers all her life, although, maybe just some moments. The love that kept her alive is now just an illusion. Joanne has tried and fought to win the gruesome battle, but all her tries were not enough against the master that she served. Joanne walks through the door and sees the room in darkness. Walks forward, but she’s unsure. Leaves the keys on the table.


Joanne remains silent until dusk, when suddenly she sees the door open. Her husband has come home, but he’s not willing to greet her. Joanne’s eyes are afraid of sighting some kind of monster in the room: in one hand a bottle he is carrying, in the other hand he has a broom. Joanne’s hands shiver, she doesn’t know what to do. She feels the monster so near, and the bottle empty, not full. Joanne’s knees surrender, the broom shines with the light. From the floor her face she covers, she knows this will be the night. Joanne’s scars have been reopened, all the bruises from the past. In red, the bed sheets have been dyed. Her life’s escaping so fast. Joanne is lying on the floor, she couldn’t help the tragedy. She’s lost every trace of hope, now there’s only melancholy.

147


148

“Erinnerung” / “Record“ Enric Manzano i Verdaguer / 4t d’ESO LLENGUA ALEMANYA_1R PREMI Traurig ist das Leben seit du gegangen bist. Das alles, weil du nicht kämpfen wolltest. Ich erinnere mich an dein goldenes Haar, an deine blauen Augen wie das Meer. Ich träume von dir jeden Abend und ich höre noch dein Lächeln. Jetzt muss ich stark sein, sonst schlafe ich ein und werde nie wieder aufwachen. Trista és la vida des de que vas marxar. Tot, perquè no vas voler lluitar. Recordo els teus cabells d’or, els teus ulls blaus com el mar. Somio amb tu cada nit i encara escolto el teu somriure. Ara haig de ser fort, sinó m’adormiré i no em despertaré mai més.


“Das Spiel ist beendet“ / “El joc ha acabat“ Anna Velasco i Portet / 4t d’ESO LLENGUA ALEMANYA_2N PREMI Ich starb. Ich denke, es war ein roboterhafter Kaiman mit Nadelzähnen. Ich erinnere mich nicht gut. Das Spiel beginnt von vorne jedes Mal, wenn das passiert. Ich kann nicht mehr. Ich wünsche, dass es ein Rennwagenvideospiel wäre. Ich bin es satt. Diese kurze Kleidung ist lästig. Warum kann ich nicht einen Trainingsanzug wie die Männer tragen? Ich hasse dieses grüne Trägertop. Ich hasse diese Shorts. Ich hasse diese Stiefel mit hohem Absatz. Die sind nicht praktisch zum Dschungel gehen, wisst ihr? Ich muss die Sachen ändern. Ich möchte nicht das Spiel von vorn beginnen. Ich muss dieses Videospiel löschen. Ich will meine eigenen Entscheidungen treffen. Ich werde mich mit dem roboterhaften Kaiman anfreunden. Ich werde mich mit dem Spieler verfeinden. Ja, das ist eine Drohung. Lass die Fernsteuerung los, Junge. Das Spiel ist beendet.

149


150

Vaig morir. Crec que va ser un caiman robòtic amb dents d’agulla. No me’n recordo bé. El joc es reinicia cada cop que passa. No puc més. Desitjaria que fos un videojoc de cotxes de carreres. Estic farta. Aquesta roba curta és molesta. Per què no puc portar un xandall esportiu com els homes? Odio aquest top verd. Odio aquests pantalons curts. Odio aquestes botes de taló alt. No són pràctics per anar a la selva, sabeu? He de canviar les coses. No vull reiniciar el joc. He d’eliminar aquest videojoc. Vull prendre les meves pròpies decisions. M’amistançaré amb el caiman robòtic. M’enemistaré amb el jugador. Sí, això és una amenaça. Deixa el comandament, noi. El joc ha acabat.


Batxillerat


152


“Malalt?” Eduard Aguirre i Pérez / 1r de Batxillerat POESIA VISUAL_1R PREMI

153


154

“Titelles del revòlver” Joan Carles Chaves i Juventeny / 1r de Batxillerat POESIA VISUAL_2N PREMI


155

Marta Gรณmez i Requena / 1r de Batxillerat POESIA VISUAL_3R PREMI EXAEQUO


156

“bAtecs” Maria Dinarès i Verdaguer / 1r de Batxillerat POESIA VISUAL_3R PREMI EXAEQUO


“La ola” Carla Mallarach i Urtós / 1r de Batxillerat LLENGUA CASTELLANA_1R PREMI NARRATIVA Hundo la cabeza en la almohada intentando evadir la gigantesca ola de oscuros pensamientos que me acecha. Un terrible ardor agota mis ya extenuados ojos, pero aun así intento que no se me cierren, es lo que ella quiere, que me duerma para perseguirme y hacer de mi mente su pasatiempo nocturno. Durante los últimos tres meses la he intentado evitar, quizás por temor; temor a saber qué lleva realmente dentro, temor a tener que afrontar una realidad acerba y dolorosa. Hoy, como siempre, mis ojos se rinden, pero a diferencia de otros días, una sensación de inseguridad inusual se apodera de mí, parece ser que la oleada no viene sola. En la infinidad de mi subconsciente aparecen dos siluetas turbias y sombrías totalmente irreconocibles. Un curioso miedo me empuja a gritar, a bramar palabras incomprensibles que anhelan acobardar las negras figuras. Suelo chillar cuando el inmenso oleaje se acerca; me da tranquilidad, me da libertad, me da el valor que solo en este momento puedo alcanzar. En medio de un estridente vocerío, las veladas figuras llegan a mí. Asombrada, observo las criaturas incapaz de relacionarlas a ningún ser que haya visto antes. Con paso cauto dos pequeños individuos de piel y vello rojizos se acercan a mí. Su rostro alberga una amarillenta mirada vivaz que compite con su traviesa sonrisa, en cierto modo reconfortante. Una enana cabeza de facciones marcadas es sostenida por un cuerpecito delgado cubierto por una túnica blanca. Durante el breve tiempo que los he estado observando no me he dado cuenta de que uno de ellos tiene la mano extendida para rozar mi rostro con la punta de los dedos. Un escalofrío recorre mi inmovilizado cuerpo que deja un tímido tiriteo como rastro, solo interrumpido cuando una voz indescriptible llama mi atención. Una de las criaturas murmura en una lengua muy distinta a la mía, pero azorada me doy cuenta que entiendo cada palabra pronunciada. Se trata de un relato un tanto embriagador donde Lilnumo, así se llama el orador, me cuenta como él y su hermano Lilmano hace ya más de

157


158

seis años que cada noche vagan por las inmensidades del subconsciente intentando rescatar a aquellos que no consiguen, o simplemente no quieren, atravesar la ola que les atormenta. Hace ya más de tres meses que me observan, que observan la interminable lucha en la que me hallo completamente perdida. Una lágrima impotente humedece mi mejilla, y rápidamente me seco los ojos un poco avergonzada. Lilnumo coge mi mano temblorosa, y con tan solo un harmónico gesto, siento un hormigueo persistente en los pies que me indica que ya no pisamos el suelo. Nos alzamos a gran velocidad, cruzando grandes nubes negras que amenazan tormenta y esquivando ventiscas heladas capaces de remover memorias. Si una congoja había empezado a filtrarse dentro de mí, queda ahora totalmente derribada por un torrente de luz que nos ciega durante unos instantes. Tras acostumbrarnos a la brillante luminosidad, me doy cuenta que nos encontramos en un paraje en el que nunca antes había estado. Mientras surcamos los aires, me muestran una zona de mi interior que no conozco, jamás hubiera imaginado que dentro de mi pudiera haber escondida tal belleza. Exploramos los montes más bellos de mi subconsciente, paisajes llenos de colores tropicales que me transmiten una sensación de felicidad que hace ya mucho tiempo que me es privada. Descendemos y nos bañamos en alegres arroyos de un agua cristalina que dan vida a frondosos bosques, los cuales se alzan en medio de hermosos valles, llenos de pequeños animales exóticos que juegan y corretean sin preocupación alguna. Con el pelo mojado, chapoteando como si fuera niña, me río; me río desenfrenadamente y conmigo Lilnumo y Lilmano. Deseo con todas mis fuerzas congelar este momento, retenerlo en mí, para siempre. Pasamos unos minutos en silencio, solo observando nuestro alrededor. No me hace falta verbalizar lo que siento, entre nosotros se ha establecido una conexión que es capaz de traspasar el limitado universo de las palabras, parece ser que por fin he encontrado... parece ser que por fin me he encontrado a mí misma. En medio de este silencioso trance, un potente estruendo rompe el pacífico clima que se había creado. Desconcertada intento buscar el origen de tal sonido, Lilnumo y Lilmano me miran atentamente, noto cierta compasión en sus amarillos ojos. Lilnumo se me acerca, extiende la mano y pronuncia unas palabras que no quiero escuchar. No me quiero ir. No quiero dejar el único lugar donde gozo de una paz inquebrantable. Los dos me abrazan, diciéndo-


me que ya estoy preparada y experimento el mismo hormigueo en los 159 pies que me traslada a la interminable explanada blanca que cada noche se convierte en el escenario de mis sufrimientos. Lilnumo me acaricia el rostro, y un escalofrío reconfortante recorre mi interior. Quizás sí que estoy preparada, preparada para enfrentarme y vencer la ola. Mis nuevos amigos se despiden de mí, rápido. Creo que no quieren que me dé cuenta de las lágrimas que rebosan sus ojos. Vuelvo a estar sola en la lúgubre llanura. Mentira, no estoy sola, delante de mí la ola emerge de la nada. Ésta me grita, intenta asustarme; pero no huyo, cierro los ojos y recupero el instante en el que me he sentido completa, riendo y jugando con Lilnumo y Lilmano. La ola me envuelve, y sigo sin abrir los ojos, grito, pero no rabiosamente, sino riéndome, noto que dentro de mí una esperanza se ha establecido y no pretende marcharse. Chillo hasta que mis pulmones arden. Oscuridad. Aquella noche vencí la ola. Después de atravesarla desperté sudando, con la respiración alterada miré a mi alrededor, todo en mi habitación seguía igual: un seductor Paul Newman cubría la cabecera de mi cama mientras todos mis cachivaches de coleccionista parecían mantener el mismo desorden de siempre, aunque notaba que algo en mí había cambiado. Me incorporé un poco mareada, unos párpados entumecidos luchaban para seguir cerrados, pero aun así me levanté. Mi adormecido cuerpo se estremeció al pisar el frío suelo. Me acerqué como de costumbre al gran espejo, lugar donde a diario disfrazaba una desmejorada joven de valiente. Aquel día, sorprendida, vi en el cristal a una chica distinta, que no necesitaba disfraz, irradiaba una enérgica osadía que me cautivó durante unos minutos. La miré fijamente a los ojos, lentamente se acercó la mano al corazón. Con un asombro creciente observé cómo en la palma de su mano se originaba lo que me pareció una pequeña esfera de luz. De ella surgieron Lilnumo y Lilmano, que con un guiño pronunciaron unas palabras que jamás podré revelar ni olvidar. Cuando aquella misma tarde salí del colegio, me dirigí a la antes temida esquina. Armada solo con una sonrisa esperé que el ejército de las Impresentables me acorralara con la intención de encontrar a la pequeña y dócil Lucy cubriéndose el rostro lloroso con las manos, temblando de puro pánico. Las vi llegar, empuñando su armamento de sagacidad perversa, siempre protegidas por su amparo de hipocresía. Pero aquel


160

día su maliciosa expresión se tiñó de una leve preocupación. No me hallaron sola. Sentía como Lilnumo y Lilnamo estaban conmigo, murmurándome en el oído, recordándome que el coraje, la valentía, aunque habían quedado escondidos, existían en mi interior. La líder de la tropa no dudó en alzar la mano, pero esta vez no agaché la cabeza, mirándola firmemente busqué en mi interior a mis amigos, y juntos de nuevo, vencimos a la dura realidad contra la que cada día luchaba. Lilnumo y Lilmano nunca se han ido, solo debo cerrar los ojos y llamarlos para que acudan a mí. Gracias a ellos he descubierto que no debemos temer ni huir de las olas que nos asustan, porque, aunque nos cueste divisarla, en un rincón de nuestro interior, se alberga nuestra fuerza, nuestro verdadero “yo” capaz de arrastrar y no solo eso sino derrocar las cargas que nos avasallan.


“Memorias de un verano” Laura Serrat i Morales / 1r de Batxillerat LLENGUA CASTELLANA_2N PREMI NARRATIVA Y así, sin más, todo cambia. Y te das cuenta de lo feliz que pudiste ser antes de ese momento, y de lo poco que lo aprovechaste. Tu mundo se viene abajo y no te estás dando cuenta. Todo empezó el verano pasado, hará unos siete meses. Fue uno de los mejores de mi vida. Me gradué en una de las mejores universidades del país, viajé y aprendí mucho sobre mi misma. Aunque puede que no lo suficiente. Conocí a un montón de gente nueva gracias a las oportunidades laborales que conseguí con mi doctorado, incluso tenía ya un puesto de trabajo para cuando empezara septiembre; lo tenía todo previsto, y podía disfrutar sin ataduras, como nunca antes lo había hecho. La verdad es que no me había preocupado nunca de descansar e irme unos días para desconectar y volver con más energía, era algo que mi forma de ser no concebía, al menos no hasta que hubiera terminado los estudios y pudiera permitirme esa pausa. No creía merecerla. Pero en ese momento sí, se presentaban ante mí tres meses de libertad y aventuras, tres meses de un merecido descanso antes de empezar esa nueva etapa en mi vida. En ese momento eso me hacía feliz. Lo cierto es que no visité mucho a mi familia esos meses. No me entendáis mal, por supuesto que tenía ganas de verles, pero prioricé esa liberación personal espontánea y apenas los vi un par de veces. Ese fue uno de mis mayores errores. Ahora que lo pienso, empecé a sentirme mal a mediados de junio, pero no le presté mucha atención y seguí viajando. Ya empezaba a toser sin descanso y a sentir un dolor en el pecho para cuando llegó el mes de julio, pero creí que era algún resfriado a destiempo. En agosto ya me costaba respirar. Mi primera crisis ocurrió en Europa; me caí al suelo sin aliento. Había perdido el conocimiento cuando llegué al hospital más cercano, ni siquiera sé quién me llevó ni cómo llegué ahí. A los

161


162

pocos días me trasladaron al hospital más cercano a mi casa. Uno de los peores trayectos de mi vida. Dos días después me diagnosticaron el cáncer que me está comiendo los pulmones. Me mantuvieron con el tratamiento durante unos meses, pero enseguida vieron que no iba a servir de mucho. La verdad es que les agradezco mucho la atención, pero aún les agradezco más que se rindieran cuando debían y no dieran más falsas esperanzas a nadie. Y aquí estoy ahora, escribiendo una carta de despedida para los que en su día me quisieron. Puede que más bien sean las memorias de un verano distinto. Sea lo que sea, quiero que sepáis que jamás había sido tan feliz como lo fui esos meses. Y, al fin y al cabo, quizá ese sea el problema; debí haber respirado hondo y vivir muchos más momentos en mi vida para no acabar muriéndome sin haber apenas vivido. Debí haber viajado más, debí haber salido más de casa, debí haber pasado más momentos con los míos y muchos, muchísimos menos gritando a todo el mundo por un estúpido trabajo o por el estrés. Y me arrepiento mucho de no haberme dado cuenta de lo poco que estaba disfrutando de mi tiempo. Todo lo que había construido en mi vida se vino abajo en un verano, en un instante por las calles de alguna ciudad perdida en Europa, lejos de mi familia. Y así, sin más, te das cuenta de que, a veces, lo que tú crees que te solucionará la vida para siempre es precisamente lo que te hace echarla a perder. A veces hay que saber qué es lo que realmente te hace feliz. Sin importar que te hagan creer que no es lo correcto.


“La niebla traidora” Joan Espuny i Parés / 1r de Batxillerat LLENGUA CASTELLANA_3R PREMI NARRATIVA EXAEQUO El hombre salió de casa para ir al trabajo, pero se paró justo delante de la puerta. La niebla cubría toda la calle. Estaba todo blanco. Empezó a caminar, conocía el camino muy bien. Cinco minutos después, estaba perdido. Nada de lo que veía le parecía familiar. Él siguió caminando, pues quería volver a casa. No se encontró a nadie. Aún no lo han encontrado. Se dice que sigue caminando, con la esperanza de volver a casa. Nadie sabe dónde está.

163


164

“Buscando (o perdiendo) la Arcadia” Aloma Figueras i Planas / 1r de Batxillerat LLENGUA CASTELLANA_3R PREMI NARRATIVA EXAEQUO Quería llegar a la Arcadia, quería llegar, con solo abrir y cerrar los ojos quería pisar la tierra que los pintores dibujaban en sus finos lienzos. Pensé “no debe ser tan difícil”, así que me dispuse a partir, rumbo a la morada de ninfas y pastores. Caminando entre rascacielos sin alma, caras sin rostro, movida solo por la fuerza de mis piernas, fui dejando el humo atrás para entrar en el bosque. Imaginación idílica que me pintó árboles y flores. Amarga realidad que ha quedado: botellas vacías y bolsas de plástico. En la Arcadia moderna las ninfas se bañan en mares de petróleo y los pastores ya no cantan a sus amadas, basta con un solo like. Seguí caminando, cuando vi a una familia cenando. El plato principal era perro a la brasa, perdón, era cerdo, no temáis, que lo digo a propósito. En la Arcadia moderna hay banquetes de seres muertos en manos del capital. El capital, ser maravilloso que esclaviza y consume, es el que te ahoga y hace que compitas con el amigo para ver quién tiene más y luego mostrarlo para decir “trabajando me lo he ganado”, sin ni siquiera pensar que las temporeras trabajan y no viven en sus sucios palacios. Continué, desesperada por encontrar aunque fuera un trozo de Arcadia, y miré hacia arriba. Allí se estaba celebrando algo. Era una orgía, una orgía de superficialidad, gigantes vacíos que luchaban vestidos de ego. Quise cerrar los ojos, pero continuaba escuchando aquel ruido. Después de la búsqueda fallida pensé “y tan difícil”. Ya no existe la Arcadia –o puede que nunca haya existido-, pero desde luego no es esto. Bonito comienzo para triste final. Yo seguiré buscando aunque todo siga igual. Quizás, si todo se deconstruye, podré escribir unas líneas mejores, o al menos más bellas. Suerte que me queda la voz.


“La maravilla infantil” Honor Lavery Lowther / 1r de Batxillerat LLENGUA CASTELLANA_1R PREMI POESIA Una mariposa de azul, rojo y blanco es lo que vio un niño, con ojos de asombro y con estrellas en ellos, preguntándose cómo llegó ahí y el porqué de su existencia. Un hombre con traje gris, con un maletín verde y con ojos apagados, se pregunta cómo hacer más dinero y que otros tengan menos. El niño, curioso como siempre, ignora sus deberes y sus estudios para observar el mundo con todas sus maravillas. El hombre con traje gris, regaña a su hijo por no concentrarse, porque él ve un futuro redondo, claro, preciso y estable, gris y verde como el suyo. Pero el niño quiere un futuro diferente, lleno de azul, rojo y blanco.

165


166

“Demonios” Laia Roca i Coma / 1r de Batxillerat LLENGUA CASTELLANA_2N PREMI POESIA Ella ella anda sin miedo con los pies descalzos sobre ardientes brasas donde solo los valientes o idiotas osaron pisar. Ha hecho el mismo camino tantas veces que incluso conoce el destello de esa llama desapercibida. Pero en cada ocasión se altera el paisaje aunque hay cosas que siempre están, como esa piedra que de tanto tropezar aprendió cómo saltarla. Se quema en cada intento, le duele, le hierve la sangre, pero ha preferido aprender a sanarse sola las heridas a abandonar esa lucha por algo que claramente no forma parte de su destino. Es adicta, adicta a este cruel juego donde el fracaso está asegurado y el éxito en el aire. Lo sabe, lo ignora, su anhelo por encontrar lo que pocos consiguieron es mayor que su dolor, que su cansancio que sus decepciones. Ella, que tiene más demonios que el maldito infierno, sigue sonriendo como un bendito ángel.


“El despertar de la inocencia” Maria Dinarès i Verdaguer / 1r de Batxillerat LLENGUA CASTELLANA_3R PREMI POESIA Tú, reluciente, conquistada por la curiosidad, exploras la umbría. Pequeña pompa de color bailando, con tu vaivén, en tan desalmado mundo. Débil pompa de inocencia, superviviente de afiladas quejas, acercándose con deseo de verte explorar. ¡Pompa de color, llena de ventura e inocencia, no te dejes empapar por la cruel y oscura realidad!

167


168

“An addict’s dream” Chloe North Puntí / 1r de Batxillerat LLENGUA ANGLESA_1R PREMI Wake up, Shower A coffee, a bus trip Conference call and bills to pay Stability, routine pride and accomplishment found in my day to day Wedding ring, mortgage baby on the way welcome to suburbia A person to Love that loves me back aware of every single flaw A glass of red wine cheese platter addicts charades and goodnight alarm clock Wake up, did I dream? messy hair and missing days the remedy to loneliness A cares to the vein breathable Love an escape way


An eternal night with no dawn in sight colours twist and blind Substance is my life delirium, delirium I see no saviour now The normal path now so far away haunts me day to day

169


170

“XXI� Joan Manzano i Verdaguer / 1r de Batxillerat LLENGUA ANGLESA_2N PREMI Sofa. Blanket. TV. Abducted by a mendacious screen, Pretending to change the world from home. Empty mind. An easy puppet of the powers-that-be The daily business that blows their pocket up. Foggy mind. The tearful and tired gaze facing the mirror Watching someone who was not brave enough, Not anymore. The shouts arise from the darkness From the streets to the ones in the top Making them know what we want. Revolutionary and peaceful fists scratching the sky In the middle of an unison claim A fairer world.


“The last person you know” Honor Lavery Lowther / 1r de Batxillerat LLENGUA ANGLESA_3R PREMI “Hey Lenna!” said Olivia, “Girls, she's here already, we can head over to the restaurant. Oh my god, I can’t wait, we are going to get so pissed tonight.” I wasn’t feeling so well that night, just one of those days but I decided to suck it up for Emma’s birthday but the supper went quite fast because the waiter was a real flirt and he was very funny. After too many drinks, we went to the nightclub. That was all very entertaining because everyone was pretty drunk and did some very stupid things, although this guy came up to us and said “dressed like that, you’ll be asking for it.” We all went “What’s it? A million quid?” He immediately regretted it and went sulking back from the sad hole he came out of. After that eventful night, at about five in the morning, we all went our separate ways and I walked with Olivia back to our flat, because we lived quite close together. On our way back we got cat-called by a bunch of useless idiots… when will they learn? The dreaded moment for Olivia and me to separate arrived. I felt a bit scared but I decided to go through a main avenue, to be safer, until I got to my street, where these two guys were walking in my direction so I quickened my pace a bit, just in case. They started shouting at me, saying “what are you doing out here all on your lonesome?” and “come on baby girl we can have fun together.” I tried to ignore them but they broke into a run and caught me by the arms and covered my mouth. I panicked obviously, I didn't know what to do while they were dragging me to a more hidden spot. One of the guys was holding me from the front and the other from the back and I didn't try to get loose because I knew it would get worse. It then suddenly popped in to my head, at a time when I was younger, when my parents were teaching me some defense moves, like the shin-scrape and how to get loose when they've caught you by the arms. So I had a go and tried them. I managed to hurt one of the guys, who stopped covering my mouth and the other guy loosened his grip. The guy from the back grabbed me from the

171


172

front so I couldn't escape, and somehow, I managed to see his face, “S-s-seth? U-u-uncle Seth?”– I said. “Oh my god, Lenna. Shit Don, she’s my niece, leave her, run, run!”


“Der Tempel der gefallenen Engel” / “El temple dels àngels caiguts” Evelyn Estrella Ferreyra Bastidas / 1r de Batxillerat LLENGUA ALEMANYA_1R PREMI Ich bin in einem traurigen alten Tempel vor gefallenen Engeln. Finstere Gestalten opfern mein Herz, während ich herumgehe, verzweifelt. Mein hypnotischer Blick bleibt im verlorenen Jenseits gefangen. Die Kälte friert meine Sinne ein. Mein Leben ist tot. Ich wünsche nicht die Stimme der Engel, ich wünsche auch nicht die Resonanz vom Bösen... Ich will keine schlechten Träume wiederbeleben, ich will nicht zur Dekadenz zurückgehen... Aber meine Wörter... werden vom Himmel erschüttert. Ich bin nichts mehr als eine blinkende Lampe. Mein Herz ist abwesend, während alles Schatten von einem Winter ist, unbekannt. Ich bin nichts mehr als eine Seele mit stummen Fragen. Ich lebe gefangen in den schlaflosen Tälern der Schmerzen und des Zweifels. Mein Herz wächst nur zwischen Qualen.

173


174

Estic en un fúnebre temple antic d’àngels caiguts. Tenebroses figures immolen el meu cor, mentre faig voltes, desesperadament. La meva hipnòtica mirada resta atrapada en el més enllà perdut. El fred congela els meus sentits. La meva vida és morta. Jo no desitjo la veu dels àngels, no desitjo tampoc el ressò del mal... No vull reviure els mals somnis, no vull tornar a la decadència... Però les meves paraules... són foragitades pel vent. No sóc més que un fanal que fulgura, el meu cor és absent, mentre tot és l’ombra d’un hivern, desconegut. No sóc més que una ànima amb preguntes mudes. Visc atrapada a les valls insomnes del dolor i del dubte. El meu cor només creix entre agonies.


“Ich” / “Jo” Maria Vivet i Masó / 1r de Batxillerat LLENGUA ALEMANYA_2N PREMI Liebesgeschichten Vergangene Geschichten Geschichten zum Wiederholen Süβe Geschichten Immerhin, unsere Geschichten. Erinnerungen aus alten Zeiten Erinnerungen aus zukünftigen Zeiten Erinnerungen, die dauern Erinnerungen, die wir vermeiden Immerhin, unsere Erinnerungen. Erfahrungen zum Erinnern Erfahrungen zum Vergessen Bittere Erfahrungen Erfahrungen, die uns lehren Immerhin, unsere Erfahrungen. Històries d’amor Històries passades Històries per repetir Històries dolces Al capdavall, històries nostres. Memòries de temps passats Memòries de temps futurs Memòries que perduren Memòries que no volem Al capdavall, memòries nostres. Vivències per recordar Vivències per oblidar Vivències amargues Vivències que ens ensenyen Al capdavall, vivències nostres.

175


176

“Finestra oberta” Carla Sanuy i Danés / 2n de Batxillerat LLENGUA CATALANA_1R PREMI NARRATIVA Isabel Güell em va obrir els ulls al món, un món que desconeixia. Els meus pares i jo vivíem a la Colònia Güell. Cada matí, quan encara dormia, ells marxaven a la fàbrica de panes i velluts, i jo, unes hores més tard, anava a l’escola i a la tarda, a la fàbrica a ajudar la mare. M’encantava anar a l’escola, aprenia moltes coses. El mestre ens explica que la Colònia Güell, dirigida per Eusebi Güell, era molt moderna; tenia un hospital, escola, teatre i uns jardins preciosos. Així com els matins em passaven volant, les tardes se’m feien una mica més llargues. El que em consolava és que cada tarda, quan sortia de casa i anava de camí a la fàbrica, passava per davant la casa on vivien els amos. A la segona planta de la casa, sempre hi havia la finestra oberta, per on es podia escoltar el cant d’un piano. Sempre em quedava immòbil sota aquella melodia que m’incitava a entrar en aquell palauet, però era la casa dels amos i jo no hi tenia res a fer, la meva obligació era anar a treballar a la fàbrica. Tot i així, em quedava uns minuts sota la finestra escoltant la música. A l’escola, de tant en tant fèiem classe de música, aquestes classes eren les millors amb diferència! El professor ens ensenyava quatre normes bàsiques sobre harmonia i ens explicava que a Barcelona hi havia un teatre anomenat Liceu. Sempre vaig pensar que aquest teatre era per als rics, i que jo no hi podria entrar mai. Una plujosa tarda d’hivern, mentre anava de camí a la fàbrica, vaig sentir entre gota i gota com les corxeres que cantava el piano s’anaven esvaint a causa del soroll de la pluja. De sobte, una noia de pell molt blanca i cabell negre, va treure el cap per la finestra i em veié tota sola sota un arbre mirant cap a aquella finestra que ja m’era familiar. Al cap d’uns instants, la noia de cabell negre va baixar al carrer i em va convidar a entrar dins la casa que sempre havia admirat. En un primer moment m’hi vaig negar rotundament, era casa dels amos i els pares sempre m’havien dit que els senyors de la colònia eren superiors a nosaltres, per tant, no podia cedir


a la proposta d’aquella jove. La noia de cabells negres em va dir que els seus pares no eren a la casa, i que el servei no diria res sobre la meva visita. Finalment vaig acceptar la proposta i vaig entrar. Vam anar directament a l’habitació de la finestra que donava al carrer on cada tarda em quedava immòbil i es va presentar. Aquella noia de pell blanca i cabells negres es deia Isabel Güell i era la filla dels amos. Era una mica més gran que jo i tocava el piano. Em trobava davant de la intèrpret que cada tarda assajava i que jo, d’amagat sota la finestra, feia d’oient. Jo també em vaig presentar, li vaig dir que em deia Aurora i era la filla d’uns treballadors de la fàbrica de la seva família. Després de les corresponents presentacions, va córrer cap el Gramòfon i va posar una melodia que, si no vaig errada, començava amb un instrument de vent. Li vaig preguntar si allò que escoltàvem ho havia compost ella. La Isabel es va posar a riure i jo vaig notar com les galtes se’m tornaven vermelles. Després de la llarga rialla em va explicar que es tractava de la simfonia del compositor Rus Piotr IIitx Txaikovski anomenada “Patètica”. Al cap d’uns vint minuts, vam sentir l’últim acord d’aquella preciosa música i vaig arrencar a plorar. La Isabel em comentar que aquella música no era res més que una autobiografia de l’autor rus, però que tots ens hi podíem sentir identificats perquè teníem el mateix destí i les mateixes pors. Aquell primer moviment de la simfonia em va ensenyar que encara érem joves i pensàvem en un destí feliç, també em feia veure que havíem tingut les nostres dificultats per arribar a on érem, però que hi havíem arribat. La senyoreta Güell m’explicà que tot això, pel compositor era una simple il·lusió de la vida. Vam tornar a escoltar aquest moviment un cop i un altre, fins que ens vam adormir a la petita habitació que sempre havia somiat haver estat. L’endemà al matí el senyor Güell ens va despertar amb una rialla als llavis. Jo, li vaig demanar disculpes, mentre em dirigia cap a la porta per marxar, m’aturà un moment i em comunicà que veia que tenia una passió molt gran per la música i que podia estudiar amb la senyoreta Isabel. Pel que vaig deduir, el servei de la casa havia sentit les converses que havíem tingut jo i la Isabel i les van fer arribar al senyor Güell. Els meus pares van esclatar d’alegria i em van dir que sempre estarien al meu costat, fes el que fes.

177


178

A la tarda vaig tornar a casa dels Güell, havia quedat amb la Isabel. Aquest cop ja entrava amb seguretat i el servei em va saludar molt amablement. Vam continuar amb el segon moviment de la Patètica. Aquest tenia forma de vals i et portava cap a una sala de ball on es respirava un aire de felicitat, tranquil·litat i ballàvem amb el nostre amor platònic. La Isabel em va explicar que Txaikovski volia transmetre un ambient dolç, però alhora amarg, perquè la felicitat no dura per sempre. En acabar el moviment, ella es posà a tocar el piano i jo vaig començar a fer les meves primeres composicions que el professor d’harmonia m’havia ensenyat a fer. Era una tarda molt assolellada i vaig aprofitar per caminar pels jardins de la colònia mentre reflexionava sobre tot el que m’havia passat en pocs dies. Tenia un professor de música que cada tarda ens ensenyava a compondre, tocar el piano i a cantar. Havia descobert Mozart, Haydn, Txaikovski entre d’altres. Era molt feliç. Quan vaig arribar a casa dels Güell, abans de la classe d’harmonia, la Isabel i jo vam tenir temps d’escoltar el tercer moviment de la Patètica. Vaig veure que l’autor havia arribat en el mateix moment que jo, en el seu clímax de felicitat marcat amb un diàleg entre les cordes i els vents. Després de sopar, mentre explicava la classe de música als meus pares, vaig començar a notar un dolor molt fort al cap i una sensació de mareig molt forta. Com si tot s’acabés molt ràpidament, injustament... L’Aurora va morir quan només tenia 14 anys. Era una noia de pell blanca i cabells rossos. Es va acabar, com el quart moviment de la Patètica de Txaikovski, on tot pot canviar en un sol instant, i només ens queden els records de la seva felicitat, i de la que ella ens va fa recordar a nosaltres. ......... Gràcies a la Isabel Güell, l’Aurora va ser una noia feliç i plena de música. Només falta dir, que si teniu un moment, un moment de tranquil·litat, us demano que escolteu la sexta simfonia del compositor Piotr IIitx Txaikovski, coneguda com la Patètica de Txaikovski, no l’escolteu excessivament, no fos cas que no la poguéssiu superar.


“Un dilluns qualsevol” Laia Vidal i Alcubierre / 2n de Batxillerat LLENGUA CATALANA_2N PREMI NARRATIVA Sona l’alarma de cada mati, ha arribat l’hora d’aixecar-me. Ahir em va costar molt adormir-me, no hi havia manera d’agafar el son. Però finalment ho vaig aconseguir. Segurament era pels nervis, però ara ja està, ha arribat aquest dia que tan de temps porto esperant. Avui, 18 d’agost, és un dia molt esperat per a mi. La veritat és que m’espera un dia molt llarg començant per acabar de preparar la maleta, cosa que em fa una mica de mandra. Així que de seguida em rento la cara, em vesteixo i em poso a acabar d’organitzar-ho tot. El despertador sona, un dilluns més. Un dilluns 18 d’agost, que segur que no recordaré.Miro el meu home amb cara de son. Quina sort que té ell de poder dormir fins tard. La meva mare m’ajuda a preparar les coses i a repassar que no em deixi res, després em demana què vull per esmorzar. Tot i que li sap greu que marxi, em veu feliç. L’avió surt a les 12 del migdia. Encara tenim temps. Vaig tard, no tinc temps per esmorzar, el trànsit de Barcelona és imprevisible i millor que marxi amb temps. L’avió surt a les 12 i vaig una mica justa. Així que agafo una poma que em menjaré pel camí. Un cop tot organitzat i després d’esmorzar, recullo la maleta i finalment sortim cap a l’aeroport. Anem prou d’hora, diria que tenim temps de sobres.Un cop al cotxe penso, amb 16 anys acabats de fer, mai m’hauria pensat que faria el que estic apunt de fer. Un any és un any, i ja veuràs com passa volant, em repeteixo interiorment. A 15 hores d’avió m’espera una nova vida, una nova família, una nova escola, nous amics i noves aventures. En tinc moltes ganes, però a la vegada em provoca nervis i respecte. Surto de casa amb preses tot agafant la maleta. 5 minuts a la carretera i ja comencen les retencions. No hi ha dia que no hi hagi embussos.

179


180

No és la primera vegada que viatjo sola, però, sí que és la vegada que el viatge serà més llarg. No em preocupa gaire ja que estar en un avió no em resulta cap problema, l’únic que em preocupa és l’escala que haig de fer, ja que no tinc gaire temps per canviar d’avió. Miro el rellotge i veig que ja passen de les 10. En menys de dues hores surt el meu vol. Més val que m’afanyi. Arribem a l’aeroport. Aparquem el cotxe i els meus pares m’acompanyen a facturar la maleta. Pesa uns quilos més del que hauria de pesar, però no suposa cap problema i me la deixen passar igualment. Arriba el moment. És hora de dir adéu. Odio els comiats, així que ho faig el més breu possible. Amb tristesa als ulls, però feliç travesso el control de seguretat. Ja són 2/4 d’11 i per fi he arribat. Aparco el cotxe al pàrquing de l’aeroport i em dirigeixo cap a dins. Un cop allà, arribo a la terminal i tinc la sensació que em falta alguna cosa. Busco i comprovo què és el que em falta. Veig que és el passaport. Me l’he deixat a casa. Estic perduda. Perdré el vol. Ja només queden 10 minuts per les 11. Em col·lapso per uns segons. No sé què fer, si intentar buscar una solució o deixar-ho córrer. Decideixo trucar al meu home i li demano que me’l porti el més ràpid possible. Un cop travessat el control em dirigeixo cap a la porta corresponent. Tinc temps de pensar, m’adono que estic molt contenta de poder volar a l’altre punta del món i conèixer tot allò que formarà part de la meva vida durant els propers 10 mesos. Finalment obren la porta i la gent comença a embarcar. És ¼ de 12 i el meu home encara no ha arribat. Decideixo trucar-lo. Resulta que està atrapat en un embús. Els minuts passen més ràpids que mai i en l’únic que puc pensar és que perdré el vol. Em dirigeixo cap a dins l’avió. Busco el meu seient i molt contenta m’adono que m’ha tocat el seient de la finestra.


A ¾ de 12 finalment apareix per la porta de la terminal. Em dona el passaport el més ràpid possible i vaig corrent cap al control de seguretat. Hi ha una cua llarguíssima. Demano a alguna persona que em deixi passar per guanyar encara que sigui una miqueta de temps. Un cop passat el control queden 5 minuts per les 12. Arrenco a córrer el més ràpid que puc. Finalment, arribo a la porta d’embarcament. No pot ser. Acaben de tancar-la. He fet tard. Amb tota la impotència del món miro dins l’avió i veig una noia que em somriu com si estigués molt contenta i amb moltes ganes d’emprendre el vol. L’avió es comença a moure. Ja era hora. Per fi ha arribat el moment. Miro per la finestra i veig una dona que em mira des de dins de la terminal. No fa cara d’estar gaire contenta. I si ha perdut el vol?

181


182

“El forat negre” Ricard Casanovas i Pons / 2n de Batxillerat LLENGUA CATALANA_1R PREMI POESIA Tempestes d’èxit ballen sobre núvols al palau de l’esperança, sempre a tocar del riu de la llibertat. Però del riu el cabal mai para i la llibertat patina com un miratge. Innocent com ell mateix, l’home s’aferra a les columnes de marbre que no l’estimen, mai conscient de la fina corda que el sosté. El marge vacil·la, a l’espera d’un pas en fals. • • • Foscor a l’horitzó d’un forat negre, que l’engola com el coll d’un llop. I cau, sucumbeix lluny de la llum, on res ni ningú el pot salvar. Arrossegat pels falsos murs del temple caigut. Els pols xoquen, deixant l’univers sense control, abandonant el mar a mans de l’engany.


On el riu desemboca, un miler de roses negres abracen l’aigua deixant, il·luses, un nou pont cap als núvols. Com un cavall desbocat, l’home escala entre grises tempestes. Més a prop del bell sostre els somnis taquen els ulls de precioses imatges, privant a l’il·lús de mirar avall. Obligat a pujar perseguit per l’instint traïdor. I a la meta d’aquest dolorós camí de nou un temple s’alça a la ribera on la boira balla seguint un vals. Però sempre el marge vacil·la, a l’espera d’un pas en fals.

183


184

“Desfent tòpics” Núria Bosch i Masip / 2n de Batxillerat LLENGUA CATALANA_2N PREMI POESIA I Transito lentament, per viaranys anònims i gairebé inexplorats, el vent em guia entre camps emboirats, corriols lluents i plàcids estanys. Cerco el meu lloc, mentre faig llarga via. Els records del meu viatge escolliria. II Escolliria omplir un càntir humil en la seva bona i justa mesura, sense massa dolcesa ni amargura i defugint qualsevol obra hostil. El terme mig és excelsa virtut, sempre sense recança benvolgut. III Benvolgut riu, on portes el corrent? Inexorable cap al seu destí, sense aturar-se en tot el seu camí, flueix l’existència pausadament. Cap a l’Elisi convençut avances, o bé a l’Estigi tombant esperances?


IV Esperances amb vilesa trencades, els bells somnis gairebé s’esvaeixen: Caront i Plutó ja se m’apareixen, recordant les il·lusions acabades. El tempo s’esmuny de les nostres mans, que ens defineix com a simples humans. V Humans solcant la marea embravida, vivint tempestes, ventades, tifons, ans sostinc els tòpics sense aprensions: soc el timoner de la meva vida.

185


186

“Davant l’espadat” Sara Antentas i Oliveras / 2n de Batxillerat LLENGUA CATALANA_3R PREMI POESIA Aguaita el venir de les ones la força d’un gegant immanent, que escolta el plor d’aquells homes que fugiren d’un precari present. I un vol que d’eterna durada precipita la fi del seu so. Procedent de remota collita que un bell dia deixà de florir. Si l’equívoc d’aquells que advertien no fos més que un miratge tolit, no aniria mon ànima en pena al confí d’aquell cingle prohibit. I l’esquitx un instant s’eternitza el remull de les ones dansant, pel contorn de la pell viva amb pena d’aquell ens que a la fi desistí.


“Plutocràcia” Marta Masoliver i Bigas / 2n de Batxillerat LLENGUA CATALANA_ACCÈSSIT POESIA Romanen closes les parpelles de l’ull de bou, des de la cova, els ulls cecs guaiten els exèrcits de formigues en posició d’atac. Les antenes freguen els núvols, enverinats de color groc. No hi ha arbres, no respiren, les vaques magres munyen carbó. Ets, i si no ets, seràs, voldràs quatre coves al costat del riu per girar el corrent, tenir el control. Sents com les aigües dringuen a la butxaca, creuen arribar a l’Olimp. Reminiscència podrida, ja no existeixen humils déjà-vus i la carronya al ventre del bou es torna fals caviar. Destrucció imminent, és l’inici tumultuós. Els corbs empaitaran els barrils d’on brolla la vida aparent i borratxos es creuran el domini. Ai, d’aquests! Busques refugi? Allà hi ha una cova, al costat del riu. Que dormin els ulls vermells.

187


188

“El librero de Aranjuez” Núria Bosch i Masip / 2n de Batxillerat LLENGUA CASTELLANA_1R PREMI NARRATIVA La niebla no levanta, como de costumbre. Pastosa, grisácea, inodora. Las primeras luces del alba se reflejan sobre los adoquines de su querido puente, viejo, pétreo y gastado. El gélido amanecer hibernal cala, profunda e implacablemente y sus roídos zapatos se arrastran silenciosamente cual mariposa centelleante. A su alrededor, la vorágine se estremece: tráfico, buses, taxis, cláxones, griterío, multitud de gente apresurada intentando retener el tiempo que se esfuma. ¿Qué es la vida? Un frenesí. Indiferente al torbellino que devora el espacio, avanza el propietario, ya en años adentrado, de la librería del modesto barrio antiguo. Camina cruzando miradas: el director de la oficina bancaria de la esquina con su impecable traje negro; doña Elvira, la esposa del empresario malagueño, con su abrigo de pieles; Emilio, el simpático verdulero al que el año pasado le agració la lotería… Él transita indolente y ajeno, enfundado en su vetusta gabardina de color marrón. Le espera pacientemente la cafetería de don Álvaro, a la cual acude puntualmente todos los viernes por la mañana a degustar el excelso café servido con esmero. Es su humilde recompensa a toda una semana de arduo trabajo. Coge su silla y se sienta, como siempre, ojeando el periódico una y otra vez como si quisiera memorizar sistemáticamente todo su contenido. Acaricia la taza, calentándose las manos, y olfatea ávidamente el aroma de su preciado tesoro negro, siguiendo el ritual iniciático de su monótona vida. A su lado le saluda afablemente Vicente, un antiguo compañero de escuela al que ve a menudo y que se está zampando un plato de ternera guisada—¡y esto es sólo el desayuno!—. Finalizado su pequeño placer mundano, saca su rancia cartera rebuscando en su interior algunas monedas para pagar su consumo. Esboza una sonrisa. Todavía le quedan unas pocas para comprar un par de hogazas de pan.


Se encamina pacientemente hacia su estimada librería, no sin antes pasar por delante del nuevo colmado de exquisiteces que se ha abierto justo al lado de su establecimiento. Siempre le echa un vistazo de reojo, pero nunca entra. La campanilla de su puerta anuncia su llegada. Nunca ha querido poner un ruidoso timbre que perturbe la armonía y el silencio. El aroma del papel impregna el ambiente y su cara resplandece de agradecimiento. Se halla feliz, envuelto por volúmenes de sabiduría que llenan su vacua existencia. Es aquí, en su reducto de paz ajeno al mundanal ruido, donde su vida cobra sentido durante unas horas. Prepara los encargos, tramita los pedidos, ordena las ediciones y, en sus ratos perdidos, continúa saboreando su última lectura: La Metamorfosis, de Franz Kafka, uno de sus autores predilectos. Fuera, un diluvio está cayendo, truenos y relámpagos chasquean sin cesar y los viandantes se apresuran, evitando el chaparrón. Un ring ensordecedor altera su parsimonia. Descuelga el teléfono, un cliente habitual le reclama un pedido que todavía no ha llegado. La era de las prisas le abruma en sobremanera. La sociedad está cambiando. Él no está habituado a esta celeridad desmesurada. Cada cosa a su tiempo. Se desea lo que no se tiene, se desprecia lo que se posee. Es el sentido de la vida lo que está en juego. Sin él, Mozart no habría escrito una sonata ni Edison inventado la bombilla. Sus reflexiones se hunden lentamente en un mar de dudas. El dulce tintineo de la campanilla suena dos veces. Un cliente que revolotea sigilosamente entre los estantes. Busca, rebusca, hojea aparentemente sin sentido. Ahora aquí, ahora allí. Pasado un rato, se acerca felizmente con un libro bajo el brazo. Parece que ha encontrado lo que se proponía. El librero, gran conocedor de la obra, le espeta grácilmente: - ¡Gran elección, amigo mío! - Me parece una obra maestra, una lección para la vida—responde el comprador. - Pero, ¿qué es la vida? Toda la vida es sueño, y los sueños, sueños son.

189


190

“Sueño” Pol Viñas i Jiménez / 2n de Batxillerat LLENGUA CASTELLANA_2N PREMI NARRATIVA Imagina, hermano. Imagina un mundo oscuro y silente. Millones de pupilas observan el vacío, no porque quieran, no, vendas teñidas de libertad cubren sus miradas dejando contemplar, solamente, un mar de opacidad. Millones de labios se niegan a liberar los sentimientos que entierran y a besar vehemente el mundo que tienen delante, no porque quieran no, viven amordazados. Imagina, hermano. Imagina un vulgar rebaño marchar por las calles imitando, inconsciente, la zancada de un pastor. Sin rumbo, sin destino, surcando firme asfalto cual velero bergantín que no vuela, no, se arrastra. El viento y la brisa no golpean, en su lugar lo hace el verde impreso. Miras al cielo y no hay azul. No hay nubes ni aves de día, ni hay estrellas que venzan a la oscuridad. Ahí arriba solo alardea una sombría y espesa niebla, nutrida de miedos, de dudas, de fracaso e incertidumbre. Nutrida de vida. Te lo pido, hermano. Imagina amantes distanciados por mentiras. Miles de mimos y caricias que nunca llegarán a rozar su suave piel. Las voces no palpan su destino pero se oyen, desde lejos, murmullos de papel. Silenciados. Ausentes. Corazones envueltos en cadenas, encerrados en una minúscula celda de porcelana. Fina, suave, sensible porcelana, capaz de quebrarse con un simple soplo y salvar, por fin, ese amor ahí contenido. Pero ni hay soplo, ni quiebra, ni redención. Todo sigue igual. Tu vida, mi vida, toda nuestra humilde existencia juzgada por togas tejidas de ignorancia de la mejor calidad. Obligados a seguir las pautas y a dejar reinar a un bien, que es mal. Mal de incultura y de torpeza. Mal de impostora soberbia que dicta sin saber, ver o sentir. Falsas mazas dictando sentencias de vida cargadas de odio y venganza. Cargadas de sed de sangre. Rojo que ya no sabe igual de bien.


En el albor gestado de la vida, ser infeliz fue el peor de los pecados. Imagina, hermano, un mundo en el que nada ha cambiado desde entonces. Nacer, crecer, vivir y perecer en una cárcel llamada tierra. Cadena perpetua no rota ni en el más profundo de los infiernos, tampoco en el edén más celestial. Tristeza, soledad, desgracia. No me interesa su origen, baladí es su sola presencia. Sin embargo es, existe, un mundo que se cree enorme mientras su enorme insignificancia trasciende de la frontera de la nada. Somos el todo en el cero, el máximo en el mínimo, el cielo en el abismo viviendo en la oscuridad. Imagina, hermano. Imagina por un instante que todo lo imaginado es real y abrirás, por fin, tus ojos vendados, tus labios pegados y las puertas que esconden la salida a la libertad. La libertad que se oculta en tu sueño. Tu dulce y profundo sueño tan cierto y verdadero como la misma realidad.

191


192

“Somos veneno” Abril Coll i Martos / 2n de Batxillerat LLENGUA CASTELLANA_3R PREMI NARRATIVA Yo no maté a la mariposa, pero me siento como si a veces hubiera contribuido a ello. Mariposa, insecto de boca chupadora y con dos pares de alas cubiertas de escamas, generalmente de colores brillantes. No me refiero cabalmente a este tipo de animal al que se ha perdido junto con el invierno. Mariposa es el sobrenombre que se le puso a una chica del colegio. No sé quién se lo puso ni tampoco por qué empezamos a llamarla así. Es fácil seguir a la multitud, si ellos lo hacen, yo también. Pero lo que más duele es que no te das cuenta. Llegas a un punto donde no sabes cómo has llegado aquí, solo sabes que no quieres quedarte. Eso me pasa a mí. Eso le pasa a la mayoría de las personas. Supongo. No te das cuenta que dejas de ser tu mismo y de seguir tu criterio para agradar a los demás. No te das cuenta de que por alguna razón que desconoces o no te interesa conocer eres uno más. Uno más o uno menos. Tú eliges. Si destacas se aseguran de aplastarte. Si sobresales te harán sentir que ese no es tu lugar, que o te adaptas o te hacen adaptarte. No estoy hablando de una situación de instituto, no son solo críos. Así es la vida. O eso me parece. No sé nada. Usted, tampoco. Eso, o los dos lo sabemos todo. Así como no hablaba de una mariposa en su significado estricto, tampoco hablaba de una muerte real. Más bien, una muerte metafórica. Ese tipo de final catastrófico que puede sentir una chica de 16 años en el instituto. O usted mismo lo podría sentir. Ya me entiende. Todos hemos formado parte de crear ese tipo de muerte para alguien. Estoy seguro. También nos han hecho sentir así y eso solo ha fomentado que queramos ser más mediocres para no ser atacados. El problema viene cuando alguien no hace caso a ese tipo de acoso social que ejercemos los unos sobre los otros. Cuando alguien parece una amenaza. Será por inseguridad, por hábito o por envidia que empleamos todas nuestras fuerzas verbales para que deje de ser lo que a nosotros nos gustaría ser. Nos destruimos unos a otros constantemente. Y no lo sabemos. O


no lo queremos saber. Al contrario, parecemos amigos, compañeros, personas. Pero si nos paramos un minuto a pensar sobre cómo somos y qué decimos, nos daremos cuenta de que somos veneno. Era octubre y una chica nueva llegó al instituto. Con algo especial. Con una belleza única. Con personalidad. Parecía que hacía años que no veíamos a alguien así. También era muy lista, puede que hasta demasiado en algunas ocasiones. Pasaron unas semanas y empezaron los rumores. No sabíamos si eran ciertos o no, pero todo iba in crescendo. Tampoco nos importaba mucho si le pasó de verdad o no. Si realmente le hicimos eso a esa persona. Era febrero y estaba en el ojo del huracán. Llegó en octubre y en abril se esfumó. Adiós aire fresco. Adiós. Es preocupante cómo unos jóvenes le habíamos hecho algo así a una persona. Sin darnos cuenta. Sin hacerlo intencionadamente. Solo hacíamos lo que se nos daba bien. Ser veneno. No sabemos qué le ha pasado. Dónde está. Si está bien. No sé si me importa o no. Solo sé que esto es culpa nuestra señor agente. Culpa mía. También de los cientos de alumnos del colegio. Somos veneno que destruimos todo lo que se mueve. Destruimos toda amenaza posible. Solo fueron unos rumores. Unas miradas. Unos empujones por los pasillos. Unas fotos colgadas en Internet. Una persona que estaba siendo acosada por sus compañeros. Solo eso. Solo una buena persona. Ahora no sé ni si sigue siendo buena persona. ¿Es culpa mía? Puede ser. Pero esto va así, o atacas o te atacan señor agente.

193


194

“Petricor” Marta Masoliver i Bigas / 2n de Batxillerat LLENGUA CASTELLANA_1R PREMI POESIA EXAEQUO Perdóname por esconderme de ti, por no dejar que tus lágrimas me gozaran, por desearte más cálida, por no recordar sacar las flores. Perdóname por volver pronto a mi morada, por no querer abrazarte, por correr demasiado, por presentir tu llegada antes de que te hicieras presente. Perdóname por no amarte mientras las rosas sí lo hacían, por descubrirte callada a veces, por olvidar calzarme los botines, por encariñarme antes de tu contrario que de ti. Perdóname. Hoy quise salir a tu encuentro. Quizás tardé demasiado, el cielo olía a azul y ya se escuchaba el verano.


“Corazón de mimbre” Ainhoa Rojas i Barahona / 2n de Batxillerat LLENGUA CASTELLANA_1R PREMI POESIA EXAEQUO Un corazón de mimbre que se desvanece que crece que entorpece. Como un seísmo en octubre un huracán que puede llevarse hasta el miedo, una ola de frío que quema y un corazón de mimbre.

195


196

“Astillas en el alma” Ricard Casanovas i Pons / 2n de Batxillerat LLENGUA CASTELLANA_2N PREMI POESIA EXAEQUO Astillas en el alma remachadas con un millar de martillos. Ilusos son los ojos que las contemplan en vano. Tornillos en la sien, eterno abrazo desdeñado. En un abismo de lobreguez los antes tenaces, exánimes erran. Traidora asfixia romadiza te envuelve como un garrote vil. La oscuridad amenaza, un latido se quebró. Pensamientos sin pausa guiados por su anhelo de exterior. Se desplazan por todo el cuerpo sin dar ventaja ni pudor. Relámpagos por sangre, ataúd por corazón. Ni lustrosos rayos de sol, promesas de calor, derriten mi interior.


“Tarascadas sombrías” Noah Estavillo i Bonet / 2n de Batxillerat LLENGUA CASTELLANA_2N PREMI POESIA EXAEQUO Tarascadas sombrías de dagas perniciosas impregnando pavor en las entrañas del valeroso, como danzas fatídicas, encarnaciones de la desdicha que auguran el inminente deceso. La sangre huye del cuerpo cual presa rehúye su depredador, la esperanza desasiste el espíritu cual devoto carente de su fe, el amor, desampara al fin la humanidad como la paz lo hizo edades atrás. Se arrima el alma a la orilla y con la balandra cruza el río hacia la densa calígine orientada por Carón, donde, aún ensangrentada, emprende errante el eterno sendero.

197


198

“Two slices of bread” Gerard Nogué i Guerrero / 2n de Batxillerat LLENGUA ANGLESA_1R PREMI Two slices of bread, his daily breakfast. Two slices of bread, his daily dinner. Young Alexander Melton could just escape from bread at the dinning room of the school, where his colleagues criticised a menu that for him tasted as the doors of heaven. He knew that at home those bland slices of bread that would torture him all his life were waiting for him 8 o’clock. Dinner time. Or as he said, bread time. His father entered the kitchen, opened a drawer and took two slices of bread. He put them on the table and went back to the living room. Alexander ate them speedily and without making noise he ran to the drawers that were under the oven. There was just a packet of sliced bread. Then, he opened the fridge. There were two bottles of water and the syrup that he took when he had stomachache. Nothing else. “Dad, why don’t we have more things in our fridge?”, he asked. “Listen to me Alexander, I promise you that one day that fridge will be full, but now it isn’t possible”, John Melton answered. He was a quiet man who had arrived in Nassington 6 months after Alexander’s birth with his wife Lorna Murray. John had worked as an agricultural engineer and rapidly become popular in the town, Lorna had opened a butcher’s shop. They were happy. However, on 13th June 2006, one year before the day that I am narrating, everything changed. Beep-beep, beep-beep. John Melton opened his eyes but something was different, he touched the other half of the bed and Lorna wasn’t there. She was nowhere. From that moment, John Melton stopped being John Melton. He sold the butcher’s shop and left his job and he became a plant more in the house. Alexander was conscious about this and knew that there was a taboo when talking with his father, his mother.


13th June 2030. Alexander Melton lands in Kuala Lumpur. He wears a smart suit and takes a taxi. When he arrives to the hotel, he approaches the reception desk and sees a familiar face. His suspicions become true when the other receptionist says to a blonde woman that is writing in a notebook: “Lorna, can you attend this man?”. It can’t be possible. It’s his mother. He gives her his ID card and when she sees the name: “Alexander!”, she screams. She runs to kiss him and he kisses her with contradictory feelings, he has found his mother, but she is the same person who had abandoned him. After 10 minutes talking he invites her to have dinner in his suite that night. At 8 o’clock someone knocks on Alexander’s door, it’s Lorna. He offers her a glass of wine and invites her go in the living room. He switches on the music player and both sit at the table where there are two cloches covering each plate. When Lorna removes her dish cover she can’t understand what she finds: Two slices of bread.

199


200

“An unknown destination” Núria Bosch i Masip / 2n de Batxillerat LLENGUA ANGLESA_2N PREMI Today is a cold day. Through the misted window I can gaze at the snowflakes crowding round us. It really does look like a scene from a fairy tale. Suddenly the din in the train breaks the silence. “Next stop: Audley End. Please mind the gap between the train and the platform”. The woman sitting in front of me with whom I rambled on and on about trivial stuff since the beginning of the journey now takes her worn-out luggage and, with a rather sarcastic look, says farewell with her imposing soprano voice. Yet again, another good soul gets off my train. At this rate, it seems to me I will be left alone in the long-standing wagon. I won’t let nostalgia take over me, it’s the easiest route to becoming a grumpy old man. My train is at a standstill, this stop should have lasted less than two minutes and it has been fifteen minutes and counting. Troubled, I don’t know exactly what’s going on. But, from a long distance, I overhear a conversation from which I can decipher that the problem has something to do with the breaks, but that the train will soon be resuming its ride. A group of students are now occupying the seats behind me. I can’t even hear myself think because of how loud they actually are and it’s bugging me. But I’ll let them be. Youth is a nice time to be alive. In front of me I see the ticket inspector progressing relentlessly. His silhouette seems arrogant, stiff and annoyed like a rabid dog. Silently, he approaches me and blurts out with a hoarse voice: “Please, can I see your ticket?”. I hand him my train pass, he smirks, informs me that my stop is the next one and leaves me standing there, hand raised, holding the ticket. Huh? I am meant to leave the train in four stops. He is definitely not the sharpest tool in the shed.


Further away, a young woman carrying a new-born baby gets on the train. Its red face indicates that he, or she, has been crying for a while. They are followed by an old woman with a tiny lap dog. Today the train is a hive of activity. It continues its journey. I am beginning to doze off and for a moment the slow rattling of the wagon succeeds in making me lose sense of reality. Still, it is impossible to sleep with the deafening sound coming from behind. We are approaching Newport, three stops to go. My grandpa Fred used to live there. The sound becomes more vibrant and the light starts fading. We are entering a long, endless tunnel. My mind begins to wonder about what I should do when I arrive at my destination. I have always travelled by train and have always realised the same: life is basically like a train journey, with its passengers, changes in its path, its breakdowns... I am delighted to be a passenger in this train, but ‌

201


202

“1965” Berta Espona i Canal / 2n de Batxillerat LLENGUA ANGLESA_3R PREMI Monday 2nd of April (2005) 1965 A simple evening of August… We were lying outside, one next to the other, the sun was shining, we were speaking about beginnings and endings. Suddenly he looked at me with those green eyes that instilled an incredible feeling of peace on me, and then some words started to sprout out from his mouth: “Human life is the strangest novel that an author has ever written, it is such a roller-coaster that keeps our food tied up always on the same line, it is the sentence of human condition, but, at the same time, it is beautiful. They are charming, the hugs of people, the “I love you “that you want to say every morning, and the “good night “that you wait to hear every night before going to sleep” - What happened then? - asks Jane, my little granddaughter, with a friendly glance. - After his words - I try to answer without giving too much information to Jane - he looked at me, like wondering what I was thinking about what he had already said, then, a little smile grew up in my face. - Why are you speaking now with a broken smile? -asks Jane - Wasn’t it a perfect evening of August? - Yes it was - I answer- but since that summer I haven’t seen him again, and I have never felt as glad as I was that simple evening of August. Sunday 25th of December (2018) Today we are all sitting around the table, listening to Christmas songs and eating an incredible turkey. David gets up, he is my husband, he is the responsible for taking the dishes from the kitchen. Now I’m following him with the aim of trying to help with all the food that we have to serve. My husband doesn’t realize that I’m following him so he catches some food from the first tray and he goes into the garden. Far away, through


the window, I can see how a lot of little cats appear in front of David. I smile; I know that he loves all these little pets. I go out, I look at him, he looks at me, and we laugh together. - They also have to have a Christmas meal, don’t they? -says my husband with an ironic tone of voice . Now, I’m sitting again in my dining room. I’m looking at all these people, we see each other twice a year, they have changed since the last time that I saw them, in fact, all has changed a lot. My granddaughter is not coming alone this year; Jack, her partner, today is eating with us. He is explaining some stories about his grandfather, who died last year as a consequence of a breast cancer. Finally Jack says a sentence that his grandfather used to say: “Human life is the strangest novel that an author has ever written, it is such a roller-coaster that keeps our… “ Jane looks at me, no one apart from her is looking at me. A huge feeling of emptiness appears in my heart, some tears start to fall through my cheek, after that, SILENCE.

203


204

“Ein Sonnenstrahl” / “Un raig de sol” Núria Bosch i Masip / 2n de Batxillerat LLENGUA ALEMANYA_1R PREMI Die Kälte umgibt ihn wie eine unsichtbare Decke, allein in einer ruhigen Ecke des Zimmers versucht er mit eisigen Händen ein altes Märchen zu lesen. Er kann kaum: das Halbdunkel überfällt ihn. Sein unruhiges Herz sucht Trost. In den bescheidenen Wörtern seines Lesens versucht er seine Existenz herauszufinden: arm, wie Philemon und Baucis. Die Trostlosigkeit bemächtigt sich seiner manchmal und die Traurigkeit bedrückt seinen Verstand, während sein Hunger und sein Wunsch wie eine hungrige Katze schnurren. Aber die Dunkelheit bricht sich plötzlich, ein Sonnenstrahl öffnet sich einen Weg durch die Seiten, und das Kind vorahnt es wie eine Hoffnung, sehnsüchtig dieses Schicksal zu ändern.


205

El fred l’envolta com si fos una manta invisible, sol en un racó plàcid de la seva habitació intenta llegar un vell conte amb les mans glaçades. Gairebé no pot: la penombra l’envaeix. El seu cor inquiet busca consol. En les humils paraules de la seva lectura intenta esbrinar la seva existència: pobre, com Filèmon i Baucis. El desconsol a voltes d’ell s’apodera i la tristor aclapara la seva ment, mentre la seva fam i el seu desig filen com un gat famolenc. Però la foscor de sobte es veu trencada, un raig de sol s’obre camí entre les pàgines, i el nen, com una esperança, l’intueix, delerós de canviar aquest destí.


206

“Was Liebe ist” / “el que és amor” Noah Estavillo i Bonet / 2n de Batxillerat LLENGUA ALEMANYA_2N PREMI Ich erkläre den Krieg gegen die Zeit und, während ich deine Augen geschlossen sehe, schläfrig mit der Katze auf dem Sofa, erkläre ich diesen ewigen Moment. „Alter werden wird niemals alt“ sagst du mir immer, und sicher hast du recht, du hast immer recht. Aber es ist mir egal zu schwächen, solange ich an deiner Seite schwach werde. Ich erinnere mich an den Tag, an dem ich dich gekannt habe, der genaue Tag, in dem Liebe aufhörte, ein Gefühl zu sein, und sich personifizierte, es personifizierte in dir. Und es war mir egal, dass die Zeit, eifersüchtig auf uns, einen Zähler eingeschaltet hatte, du und ich, wir würden aufhören, die Gegenwart zu sein, um immer zu sein.


207

Declaro la guerra al temps i veient els teus ulls clucs, adormida amb el gat al sofà, declaro aquest instant etern. “Envellir mai es fa vell” sempre em dius, i segur que tens raó, sempre la tens. Però m’és irrellevant afeblir-me, sempre que m’afebleixi al teu costat. Recordo el dia en què et vaig conèixer, El dia exacte en què l’amor va deixar de ser un sentiment i es va personificar, personificar en tu. I ja m’era igual que el temps, gelós de nosaltres, hagués engegat un comptador, tu i jo deixaríem de ser present, per ser sempre.


208


Mostra de treballs artĂ­stics


210


Les paraules mai no expliquen prou allò que veuen els ulls. Mirar és un acte voluntari que ens fa abastable l’entorn més immediat. Quan fixem la vista en un element del camp visual no el podem deslligar de tots els altres elements que l’envolten ni tampoc de la nostra manera de veure i de comprendre. El sentit de la vista contribueix a definir el nostre lloc en el món. Vivim en un context dominat per un flux continuat d’imatges que ens fa partícips d’una realitat visual compartida. La imatge artística és el rastre deixat per una presència prèvia que, a través de la recreació o la reproducció, sobreviu i dona continuïtat a l’objecte representat: és el testimoni d’una experiència. Ara bé, la representació en una imatge pot modificar el judici sobre la pròpia naturalesa de l’objecte. És en aquest sentit que l’educació artística pren una gran rellevància per als alumnes, acostumats a transferir-se documents visuals de forma constant. A través de la pràctica de l’art aprenem a seleccionar amb criteri i sensibilitat les eines per a elaborar imatges amb judici propi i alhora experimentem amb suports i tècniques diferents manuals i digitals. L’educació artística és molt important en la formació de les persones i en l’etapa de secundària té com a finalitat desvetllar interès i estimular la d’un segell propi en l’experiència estètica i humana. Us presentem una selecció de treballs que els alumnes de secundària han estat realitzant al llarg d’aquest curs en el marc del Pla de les Arts, un programa d’innovació i recerca que pren com a referència la pintura dels grans mestres de la història, estableix vincles amb les altres disciplines, fomenta l’experimentació utilitzant diversitat de tècniques i suports i promou el coneixement de l’art a través de diversos projectes i activitats didàctiques. La mostra gira entorn de diferents propostes didàctiques: 1. Dibuix al natural engloba les activitats inicials d’educació artística del primer curs de secundària i té com a centre d’interès l’aprenentatge de l’ofici del dibuix i l’educació de la mirada. 2. En la matèria optativa de Tècnica a l’aquarel·la els estudiants practiquen les diferents possibilitats que ofereix aquesta tècnica i evoquen la seva sensibilitat en cadascun dels treballs proposats.

211


212

3. Els alumnes d’Imatge i comunicació han dedicat bona part del curs a l’estudi progressiu de construcció del retrat. Durant el procés han elaborat documents audiovisuals amb finalitats artística i pedagògica. 4. L’Educació Visual i Plàstica modalitat artística de 4t està plantejada per donar una formació completa i especialitzada als estudiants amb interessos en aquest àmbit. D’aquest curs destaquem en primer lloc El dibuix científic, pensat per divulgar, a un públic professional en matèria científica, informació objectiva i rigorosa a través del dibuix . En segon lloc, seleccionem un conjunt de treballs vinculats al projecte Fugides que tracta del fenomen artístic musical i consisteix a elaborar el Disseny d’un disc i una campanya publicitària. Esperem que us agradi i aprofitem l’avinentesa per ressaltar el grau de satisfacció que els alumnes manifesten durant el desenvolupament del seu treball. Mireia Puntí i Carné Departament d’Expressions


Dibuix al natural Abril Arumí i Colom / 1r d’ESO

213


214

Dibuix al natural Hug Marín i Picó / 1r d’ESO


Tècnica a l’aquarel·la Cristina Castany i Fàbregas / 2n d’ESO

215


216

Tècnica a l’aquarel·la Ona Cortina i Marco / 2n d’ESO


Tècnica a l’aquarel·la Mariam Drissi i Autet / 2n d’ESO

217


218

Tècnica a l’aquarel·la Lioba Freixes i Costa / 2n d’ESO


Tècnica a l’aquarel·la Belén Macías i Pérez / 2n d’ESO

219


220

Tècnica a l’aquarel·la Uma Penadès i Jiménez / 2n d’ESO


Tècnica a l’aquarel·la Valentina Pérez i Gómez / 2n d’ESO

221


222

Tècnica a l’aquarel·la Anna Saborit i Sayós / 2n d’ESO


Rostre Lucía Agramunt i López de Santamaría / 3r d’ESO

223


224

Rostre Salma Ouatouit Bolaaouin / 3r d’ESO


Retrat Arianne Vera i Reyes / 3r d’ESO

225


226

Dibuix Científic Clàudia Andreu i Muñoz / 4t d’ESO


Dibuix Científic Maria Marín i Picó / 4t d’ESO

227


228

Dibuix Científic Mariona Montal i Morta / 4t d’ESO


Dibuix Científic Natàlia Quintana i Albareda / 4t d’ESO

229


230

Projecte Fugides: Refugi Sergi Ortiz i Barniol / 4t d’ESO


Projecte Fugides: Disseny gràfic Clàudia Caracuel i Juvanteny / 4t d’ESO

231


232

Projecte Fugides: Disseny gràfic Marta Font i Valero / 4t d’ESO


Projecte Fugides: Disseny gràfic Laura Masoliver i Bigas / 4t d’ESO

233


234

Projecte Fugides: Disseny gràfic Berta Saborit i Sayós / 4t d’ESO


Dibuix portada Oihane Pujol i Elguedj / 2n de batxillerat ACCÈSSIT

235


236

Profile for Publicacions Col·legi Sant Miquel dels Sants. Vic

Sant Jordi 2019. Finestra oberta  

Sant Jordi 2019. Finestra oberta  

Advertisement