__MAIN_TEXT__

Page 1

PUBLICACIONS DEL COL·LEGI SANT MIQUEL COL·LECCIÓ SOCIETAT I ENSENYAMENT 1. Societat i Ensenyament a Vic. El Col·legi de Sant Miquel dels Sants. I, maig de 2004 2. Societat i Ensenyament a Vic. El Col·legi de Sant Miquel dels Sants. II, maig de 2005 3. Societat i Ensenyament a Vic. 150 anys de l’Escola de Música de Vic. III, desembre de 2005. Jordi Mirambell i Fargas 4. Societat i Ensenyament a Vic. Els reptes educatius (Estudi sociològic). IV, juny de 2006 5. Societat i Ensenyament a Vic. 150 anys del Col·legi Sant Miquel dels Sants, maig de 2012 6. Societat i Ensenyament a Vic. 70 anys de poesia catalana al Col·legi Sant Miquel dels Sants, maig de 2015

COL·LECCIÓ SANT JORDI 1. Plomes d’àngel. Sant Jordi 2005, abril 2005 2. Fugides. Sant Jordi 2006, abril 2006 3. Música per a les estrelles. Sant Jordi 2007, abril 2007 4. El sospir del meu nom murmurat tota la nit. Sant Jordi 2008, abril 2008 5. Quan els núvols són de vellut. Mont Bael. Sant Jordi 2009, abril 2009 6. La ballarina de porcellana i les carxofes rebels. Sant Jordi 2010, abril 2010 7. Per què li diuen vida si és atzar?. Sant Jordi 2011, abril 2011 8. Busca’m al cim. Sant Jordi 2012, abril 2012 9. La vella butaca de cuir. Sant Jordi 2013, abril 2013 10. Instants de frenesia. Sant Jordi 2014, abril 2014 11. Ulls cerquen mirades. Sant Jordi 2015, abril 2015 12. Despertar en aquest planeta boig. Sant Jordi 2016, abril 2016 13. Alétheia. Mirall d’una obra disgregada. Sant Jordi 2017, abril 2017 14. Ser invisible. Sant Jordi 2018, abril 2018 EL COL·LEGI EDITA TAMBÉ: 1. “L’ull blau”, revista escolar de les seccions d’Infantil i Primària, 2. “elpetitmiquel”, revista escolar de la secció d’Infantil 3. “MiquelS”, revista escolar de la secció de Secundària i Batxillerat

Carrer Jaume I, 11 _ 08500 Vic T: 938 861 244

Les pupil·les resulta que són una part bonica i important dels ulls. I quan els teus ulls no poden veure la llum, ells no poden veure. Aleshores ser invisible ve amb la ceguesa, una dolorosa ironia. Tots volem ser invisibles per espiar, per passar desapercebuts, però d’altres són tan invisibles per tu com ho ets tu per ells. El món no pot veure’t i tu no pots veure el món.

Ronda de Francesc Camprodon, 2 _ 08500 Vic T: 938 860 595 stm@santmiqueldelssants.cat www.santmiqueldelssants.cat

santjordi18 / Ser invisible

COL·LECCIÓ RECERCA 1. Oriflama. Una revista sota el Franquisme. Núria Codina i Solà, maig de 2005 2. La Torre Simon de Tona. Una joia de l’arquitectura modernista. Marc costa i Sitjà, maig de 2006 3. Fotografia històrica de Vic. Josep Ylla i Cassany, 1885-1955. Cristina Alemany i Chavarria, maig de 2007 4. El 9 Nou: 30 anys de periodisme compromès. Miquel Mirambell i Fargas, Roger Molas i Alsina, Marcel Ramírez i Papell, 2009 5. Diccionari d’artistes vigatans (1750-1950). Toni Sadurní i Viñas, maig de 2008 6. Fotografia històrica de Vic. Lluís Jiménez i Cerrada (19131993). Elisabet Sanyes i Capdevila, maig de 2009 7. Fotografia històrica de Vic. Francesc Xavier Bach i Puigrefagut (1902-1979). Anna Puntí i Erra, maig de 2010 8. Cartografia històrica de Vic. Júlia Solà i Sirvent, maig de 2011 9. La població de Vic al segle XIX. Núria de Rocafiguera i Montanyà, maig de 2013 10. Retrat d’una dona lliure. Josefa Contijoch i Pratdesaba. Judit Mompín i Sánchez, maig de 2016

D’acord. Quan et tornes invisible hi ha avantatges i desavantatges. Per exemple, qui et demanarà perdó quan t’empenyin? En canvi, per altra banda, mai tornaràs a tenir una foto lletja. Això està bé.

Ser invisible

santjordi18

Portada: “Cobalt” Olímpia Solà Inaraja / 2n de batxillerat


1


2


Ser invisible / Sant Jordi 2018


4

Ser invisible. Sant Jordi 2018 Han col·laborat en la selecció de textos i d’il·lustracions gràfiques: Per les etapes d’infantil i primària: En representació de pares i mares: Gemma Camps Serra; Laia Mercadal Vila; Sara Tordera Font; Berta Vaqué Parés. En representació del professorat: Montse Constansó i Farré; Núria Esteras i Fernández; Roser Grifell i Trullà; Montse Serrat i Palma; Mariona Vila i Pujol Correcció dels textos de primària: Sílvia Torrents i Ballús. Per les etapes d’educació secundària i batxillerat: Dels textos catalans: Ceci Bertran i Cuní; Pere Bescós i Prat, Marta Borrós i Plans; Sílvia Caballeria i Ferrer; Ma Carme Codina i Contijoch; Serafí Curriu i Boixader; Vanesa Ferreres i Vergés; Isabel Jordà i Font; Anna Matas i Figueras. Dels textos anglesos: Anna Ibáñez i Mir; Anna Matas Figueras, Marina Roig i Batiste, David Romeu i Tenas; Francesc Sallés i Pla; Mònica Vallín i Blanco. Dels textos alemanys: Astrid Dedisch i Babot. De les il·lustracions gràfiques i les fotografies: Mireia Puntí i Carné Del disseny de la portada: Olímpia Solà i Inaraja Del títol del llibre: Paula Riera i Castells De l’edició: Ma Carme Codina i Contijoch Disseny i maquetació: jaumira*vilaró Impressió: MATER Impressors Ser invisible. Sant Jordi 2018 DIPÒSIT LEGAL: B 9409-2018

ISBN: 978-84-09-01062-2

Publicacions del Col·legi Sant Miquel dels Sants Carrer Jaume el Conqueridor, 11. 08500 Vic. 93 886 12 44. Rda. Camprodon, 2 08500 Vic. 93 886 05 95. Abril 2018 stm@santmiqueldelssants.cat www.santmiqueldelssants.cat


Índex PRESENTACIÓ SANTJORDI 2017 INFANTIL _P3 A

9 15

“La mare va a comprar llet, cereals i xocolata”

Neo López Encinas

17

_P3 B

“Un cotxe per la carretera”

Roger Verdaguer Galobart

18

_P3 C

“La castanyera”

Favour Idemusdia

19

_P4 A

“La família va amb la furgo”

Ona Rovira Llácer

20

_P4 B

“Els germans indis estan ballant”

Aleix Serra Portús

21

_P4 C

“La meva amiga i jo”

Anna Navarro Serradell

22

_P5 A

“Quan seré gran vull ser metge per curar la gent”

Gal.la Franquesa Moruno

23

_P5 B

“Mirem els peixos que estan nedant” Bruna Vilà Matas

24

_P5 C

“La platja dels peixos trempats”

25

Adriana Ordeig Font

PRIMÀRIA

31

_1r A

“L’hivern”

Paula Sallés Delgado

29

_1r B

“El drac i el nen”

Marc Muñoz Cantal

30

_1r C

“La bruixa i la nena”

Paula Novellas Vidal

_2n A

“El sol que volia ser amic de la neu” Bruna Portet Lluís

32

_2n B

“Sirenes”

Anna Armengol Ibáñez

34

_2n C

“L’ensurt”

Àgata Mallarach Roma

36

_3r A

“La foscor”

Jordi Rosell Ruiz

38

_3r B

“El mar”

Bruna Mussons Tarrats

39

_3r C

“Pluja i neu”

Maria Figuerola Junks

40

_4t A

“La clau”

Mariona Ros Vila

41

_4t B

“El bàsquet”

Marc Montal Morta

42

_4t C

“La meva classe”

Ivet Piqué Pacheco

43

_5è A

“L’hivern”

Humbert Guàrdia Calonge

44

_5è B

“Democràcia al poder”

Júlia Martín Mateu

45

_5è C

“En un racó”

Rita Martínez Vinyeta

46

_3r A

“El monstre de color rosa”

Martina López Encinas

47

_3r B

“Problemes a la sabana”

Ignasi Mas Genís

48

_3r C

“Els nombres perduts”

Emma Martín Mateu

50

_4t A

“El somriure de la Paqui”

Martina Pàez Caro

52

31


_4t B

“La vida no és perfecta”

Júlia Espar Puigoriol

_4t C

“Els dos amics, els avions”

Enzo Martínez Bou

53 55

_6è A

“Acabarem?”

Guinedell Faja Sanjaume

57

_6è B

“Una nova vida”

Arnau Casas Morató

59

_6è C

“Somni o realitat, testimoni d’un assassinat”

Edna Foguet León

62

_5è A

“Partida de ajedrez”

Abril Suriñach Soler

65

_5è B

“El viejo árbol”

Sara Drissi Autet

67

_5è C

“Orbil Led Server”

Clara Dalmau Domingo

70

_6è A

“Saint George”

Sam Colomer Newman

73

_6è B

“Saint George”

Moses Osayande Onieze

74

_6è C

“Saint George’s day”

Carlota Molera López

75

SECUNDÀRIA

77

_1r d’ESO

“Si poguéssim”

Joana Espar i Puigoriol

79

_1r d’ESO

“El pianista”

Irene Espona i Puntí

80

_1r d’ESO

“Present?”

Pol Viñets i Torras

81

_1r d’ESO

“La vida”

Mariam Drissi Autet

82

_1r d’ESO

“Lo que se encuentra debajo”

Júlia Ortiz i Barniol

83

_1r d’ESO

“El espíritu del faro”

Ada Solé i Viladecans

87

_1r d’ESO

“El medallón”

Joana Espar i Puigoriol

91

_1r d’ESO

“Dandelions”

Ada Solé i Viladecans

94

_1r d’ESO

Pol Nogué i Ullastre

95

_1r d’ESO

Cristina Castany i Fàbregas

96

_2n d’ESO

“Formig, Ananke i la venjança de Nèmesi”

_2n d’ESO

Clàudia Reniu i Calahorro

97

“Fa anys i panys quan els porcs volaven....”

Joseph Grosse Calm

_2n d’ESO

Aniol de Ribot i Laredo

101

_2n d’ESO

Gerard Castells i Musachs

104

_2n d’ESO

Lucía Agramunt i López de Santa María

“Les llavors d’or”

99

105

_2n d’ESO

Gil Farré i Casacuberta

106

_2n d’ESO

“Der Drache”

Miquel Pagès i Marpons

107

_2n d’ESO

“Die Uhrzeit”

Ferran Reniu i Morales

108

_2n d’ESO

“Mein Haus”

Clara Font i Barniol

109

_3r d’ESO

“Llibre, estimat”

Júlia de Rocafiguera i Campdelacreu

110


_3r d’ESO

“Mort”

Ivet Macià i Sánchez

111

_3r d’ESO

“Tu”

Ivan Izquierdo i Arimany

112

_3r d’ESO

“Somni”

Roi Seoane i Puntí

113

_3r d’ESO

“Ode to Lasagna”

Bernat Ibáñez i Martínez

114

_3r d’ESO

“Trapped on a Zmas glass ball”

Maria Marín i Picó

116

_3r d’ESO

“Rhapsodic chaos”

Clàudia Andreu i Muñoz

117

_4t d’ESO

“Veus del camp”

Aloma Figueras Planas

118

_4t d’ESO

“Igualtat ineludible”

Honor Lavery Lowther

119

_4t d’ESO

“Aquil·les, el millor”

Enric Macià i Sànchez

120

_4t d’ESO

“Fronteres”

Rut Prats i Illana

122

_4t d’ESO

“Feliç aquest”

Martí Font i Barniol

123

_4t d’ESO

“Com la rosa estima el desglaç”

Anna Brusosa i Baulenas

124

_4t d’ESO

“Oda a Dionís”

Anna Brusosa i Baulenas

126

_4t d’ESO

“A life on screen”

Honor Lavery Lowther

127

_4t d’ESO

“A dead feeling”

Bruna Riera i Castells

128

_4t d’ESO

“Steiniger Weg”

Rut Prats i Illana

129

BATXILLERAT

131

_1r de Batxillerat

“Perspectives”

Noah Estavillo i Bonet

133

_1r de Batxillerat

“1984”

Pau Serrat i Salgueda

134

_1r de Batxillerat

“Quan la roba s’eixamora”

Sara Antentas i Oliveras

Anna Roqueta i Fusté

135

_1r de Batxillerat

“Consejo de un escriba”

Núria Bosch i Masip

136

_1r de Batxillerat

“Al revés”

Pau Panadès i Mas

137

_1r de Batxillerat

“Sólo para eternizarme”

Marta Masoliver i Bigas

138

_1r de Batxillerat

“Ineffable”

Marta Masoliver i Bigas

139

_1r de Batxillerat

“Immersion”

Valentin Barbu

140

_1r de Batxillerat

“Morning”

Pol Viñas i Jiménez

142

_1r de Batxillerat

“16 Verse für ein Leben”

Núria Bosch i Masip

143

_2n de Batxillerat

“Ser invisible”

Paula Riera i Castells

145

_2n de Batxillerat

“Quan ja no ets tu”

Arnau Espona i Puntí

150

_2n de Batxillerat

“El diari i un cafè”

Anna Pujol i Pujol

154

_2n de Batxillerat

“Prou”

Júlia Castañé i Soldevila

157

_2n de Batxillerat

“Síndrome de Stendhal”

Helena Ordeig i Gonzalez

159

_2n de Batxillerat

“Au cirque”

Oímpia Solà i Inaraja

162

_2n de Batxillerat

“Londres, 1914”

Joel Juvany i Torrescasana

164

_2n de Batxillerat

Berta Codina i Belmar

167

_2n de Batxillerat

“Changes”

Olímpia Solà i Inaraja

172


_2n de Batxillerat

“The last letter”

Anna Pujol i Pujol

174

_2n de Batxillerat

“Seine Augen”

Berta Codina i Belmar

176

MOSTRA DE TREBALLS ARTÍSTICS

179

_1r d’ESO

Cristina Castany i Fàbregas

183

_1r d’ESO

Mariam Drissi Autet

184

_1r d’ESO

Lioba Freixas i Costa

185

_1r d’ESO

Uma Penadès i Jiménez

186

_1r d’ESO

Valentina Pérez i Gómez

187

_1r d’ESO

Carla Prat i Serra

188

_2n d’ESO

Lucía Agramunt i López de Santa María

189

_2n d’ESO

Mariam Badda

190

_2n d’ESO

Núria Membrive i Benito

191

_3r d’ESO

Salma Ouatouit

192

_3r d’ESO

Martí Farrés Serra

193

_3r d’ESO

Júlia de Rocafiguera i Campdelacreu

194

_3r d’ESO

Clàudia Andreu i Muñoz

195

_4t d’ESO

Irene Salvans i Segalés

196

_4t d’ESO

Dragos- Gabriel Vlad

197

_4t d’ESO

Laura Serrat i Morales

198

_4t d’ESO

Clàudia Vicente i Comorera

199

_4t d’ESO

Núria Ordeix i Casellas

200

_2n de batxillerat

Yiwen Zhang

Lucas Noguera Retamal

201

_2n de batxillerat

Joana Aranda i Portús

201


SANT JORDI 2018


10


L’any 477 aC la ciutat d’Atenes va fundar la Confederació marítima de Delos, també coneguda com a Lliga de Delos. La finalitat d’aquesta confederació era la defensa comuna de les ciutats gregues davant l’amenaça del totpoderós imperi persa. A canvi de protecció, les ciutats adherides pagaven a Atenes un tribut anual, que no era precisament barat. Ara bé, després de l’envestida inicial dels perses, i de les èpiques victòries ateneses a les batalles de Marató i Salamina, amb el pas del temps el perill persa es va anar esvaint, però Atenes, que s’havia acostumat a cobrar el tribut, no va dissoldre la Lliga, sinó que atacava aquelles ciutats que intentaven sortir-ne. D’aquesta manera fou com una coalició defensiva benintencionada va acabar convertida en el temible imperi atenès. Aquest tribut va enriquir la ciutat d’Atenes d’una manera que podríem qualificar d’obscena. No casualment l’època clàssica grega comença en aquesta ciutat i després d’aquestes victòries. Gràcies a la pau, i a les ingents quantitats de riquesa del tribut, el poder polític d’Atenes, fins llavors reservat a uns pocs, es va ampliar a la majoria de la població, anomenada demos pels grecs. Així nasqué la democràcia o ‘poder del demos’, és a dir, ‘poder del poble’. Però aquesta obertura del poder tenia de base un repte enorme. La pràctica totalitat del demos fins llavors havia quedat fora dels òrgans de govern, i la seva opinió, tot i tenir-ne, havia interferit poc en les decisions dels governants. Certament, en aquell moment el demos va passar a valorar, decidir i jutjar afers polítics de primer ordre, i la qüestió més delicada era com obrir el poder i alhora seguir confiant en el sistema polític. Els atenesos van adonar-se de la necessitat imperiosa de formar l’opinió i l’esperit crític del demos amb l’objectiu d’evitar l’error de la majoria, és a dir, aquelles decisions perjudicials a l’interès comú, perquè aquestes podien conduir a l’afebliment, fins i tot a la desaparició, de la ciutat. Així, formar l’esperit crític dels ciutadans va ser una necessitat central del nou sistema, i una de les primeres preocupacions dels governants atenesos. Fet i fet, vist amb perspectiva, potser hagués sigut més fàcil per a Atenes fer les coses d’una altra manera, per exemple, limitant el poder del demos o restringint l’accés al poder executiu, però, contra la lògica de la història, no ho va fer. Compromesos amb el nou règim democràtic,

11


12

percebut com a més just, va elegir formar atenesos conseqüents amb les seves decisions. Referir-se al miracle de la democràcia atenesa és parlar d’aquesta decisió arriscada, i no de la forma concreta que la democràcia adoptà a Atenes. Al cap i a la fi, quin paper reservava aquest nou sistema a dones i esclaus? I com formar el demos? Els atenesos, enginyosos en aquest tipus de reptes, van crear a aquest efecte un certamen literari que, tractant-se de grecs, no podia ser si no era competitiu. I no només idearen una competició literària, sinó que, amb aquesta finalitat van crear un gènere literari nou, el teatre, articulador d’aquesta nova competició. Per això, a Atenes, en els festivals de teatre els autors presentaven peces teatrals, comèdies i tragèdies, el demos les veia al teatre (edifici dissenyat en aquesta època amb aquesta finalitat), i finalment es decidia un guanyador. Així va ser com la competició literària teatral es va convertir en el pilar indispensable de formació en relació a la incipient democràcia, mostrant què calia fer i què calia evitar en benefici de la ciutat. Fou gràcies a aquests festivals que Atenes prengué consciència de comunitat democràtica. I és efectivament així que cal llegir les grans tragèdies ateneses, com l’Èdip rei de Sòfocles, que retrata la tirania com una pesta que cal defugir en favor del bé de la comunitat. El miasma, o corrupció, que aclapara la ciutat al principi de l’obra, és conseqüència directa de la corrupció del tirà Èdip, davant la qual només hi ha una solució, com es veu al final de la peça: l’eliminació i exili del protagonista. En efecte, el tirà no necessitava un demos format i crític, però quan el demos va haver de governar, calia que aquest estigués format i fos crític, perquè el seu grau de formació determinava el grau de fortalesa de la ciutat. Mentre la tragèdia nodria els valors del nou sistema democràtic, la comèdia atenesa tenia una funció corrosiva, però igualment imprescindible per al bon funcionament general. Criticava i es burlava de les decisions polítiques del nou sistema, qualificant-les, més que d’innovadores, d’extravagants. L’escarni i la burla pública de les novetats democràtiques funcionava com a contrapartida equilibrada de la nova formació, evidentment seriosa, de l’esperit crític del demos. Una contradicció? Gens ni mica, perquè d’aquesta ma-


nera les comèdies establien els fonaments de la llibertat d’expressió. Així, a la comèdia Els núvols, Aristòfanes fa befa del filòsof Sòcrates, caracteritzant-lo com un sonat que viu, com el títol indica, als núvols. Sòcrates era contemporani d’Aristòfanes, i amb tota probabilitat es trobava entre el públic quan s’estrenà aquesta comèdia. Encaixà aquesta burla, i crítica mordaç, amb tota naturalitat, conscient que, a ulls de tothom, la seva actitud mostrava el canvi d’actitud necessari en el nou sistema democràtic. Arribats a aquest punt, suposo que més d’un lector o lectora deu preguntar-se quina relació té la nostra batalleta sobre la història d’Atenes amb el Sant Jordi. Bé, des d’aquells inicis a Grècia, formació de l’esperit crític i llibertat d’expressió són indestriables de l’enfortiment i salubritat de la democràcia, i els certàmens literaris juguen un paper central en aquesta ordenació. Podem afirmar que el miracle atenès fou establir un nexe sòlid, ferm i palpable, de causa-conseqüència, entre formació, llibertat d’expressió i bon funcionament de la ciutat. Gairebé dos mil cinc-cents anys després, esperit crític, llibertat d’expressió i bon govern continuen íntimament relacionats. El risc del qual parlàvem, i que assumí Atenes, és un risc ben actual, i té unes solucions tan antigues com les que hem exposat. Mentre les representacions teatrals ateneses eren l’epicentre formatiu, l’essència dels certàmens actuals de Sant Jordi és promoure en totes les edats el gust per la lectura i l’escriptura; en definitiva, seguir nodrint l’esperit crític. La finalitat del certamen podem dir que continua, o hauria de continuar, sent la mateixa: evitar la degeneració i l’empobriment cultural, i en última instància, allunyar la democràcia de la mutació en sistemes de govern no tan amables amb la majoria. Lògicament, aquell demos no és equiparable a la nostra societat, però sí ho són les dinàmiques amb les quals funciona encara avui el sistema ideat pels atenesos. Al cap i a la fi, tal com podem observar fent un cop d’ull al nostre entorn més immediat, el nostre és un sistema fràgil que, com temien els governants d’Atenes, degenera amb facilitat i opta ràpidament per l’opció còmoda de repressió de la llibertat d’expressió i empobriment de l’esperit crític de les persones que en formen part. Feliç diada de Sant Jordi Pere Bescós / Departament de Filologia

13


14


15

Infantil


16


“La mare va a comprar llet, cereals i xocolata” P3 A / Neo López Encinas ACCÈSSIT

17


18

“Un cotxe per la carretera” Roger Verdaguer Galobart / P3 B ACCÈSSIT


“La castanyera” P3 C / Favour Idemusdia ACCÈSSIT

19


20

“La família va amb la furgo” Ona Rovira Llácer / P4 A ACCÈSSIT


“Els germans indis estan ballant” P4 B / Aleix Serra Portús ACCÈSSIT

21


22

“La meva amiga i jo” Anna Navarro Serradell / P4 C ACCÈSSIT


“Quan seré gran vull ser metge per curar la gent” P5 A / Gal.la Franquesa Moruno ACCÈSSIT

23


24

“Mirem els peixos que estan nedant” Bruna Vilà Matas / P5 B ACCÈSSIT


“La platja dels peixos trempats” P5 C / Adriana Ordeig Font ACCÈSSIT

25


26


27

PrimĂ ria


28


“L’hivern” 1r A / Paula Sallés Delgado TEXT IL·LUSTRAT_ACCÈSSIT Hi havia una vegada una nena que es deia Laura. Un dia d’hivern la Laura va sortir de la seva cabanya amb la seva gossa Neula. Hi havia una tempesta molt forta de neu i es van congelar. A la cabanya, el seu avi estava molt preocupat i va sortir a buscar-la. Quan la va trobar van tornar a la cabanya junts. La Neula es va fer mal a la pota. Quan van arribar a la cabanya van embenar la ferida a la Neula. La Laura ja sabia que no es tornaria a escapar.

29


30

“El drac i el nen” Marc Muñoz Cantal / 1r B TEXT IL·LUSTRAT_ACCÈSSIT Hi havia una vegada un drac i un nen que eren molt amics i sempre jugaven junts. El nen sempre preguntava al seu pare: -Ens muntes la tenda de campanya? I el seu pare li deia sempre que sí. El nen i el drac s’explicaven històries, jugaven i alguns dies s’hi quedaven a dormir. Sempre deien que era com a casa, i si un dia entrava un lladre, el drac li deia: -No entris a casa meva! I el lladre marxava esporuguit. I conte contat, ja s’ha acabat.


“La bruixa i la nena” 1r C / Paula Novellas Vidal TEXT IL·LUSTRAT_ACCÈSSIT Hi havia una vegada una nena que estava al lavabo mirant-se al mirall, però no s’hi va veure a ella mateixa, hi va veure una bruixa, i la nena es va espantar molt. La bruixa li va dir: -Calma’t, calma’t! -i es va calmar. Llavors la bruixa li va dir: -Et vols fer amiga meva? -I va contestar que sí. La nena va entrar dins el mirall i van anar a jugar totes dues a un parc d’atraccions.

31


32

“El sol que volia ser amic de la neu” Bruna Portet Lluís / 2n A TEXT IL·LUSTRAT_ACCÈSSIT Hi havia una vegada un sol que volia ser amic de la neu. Un dia el sol, quan es va despertar, va veure el seu voltant ple de neu. -Ohhh! Quina cosa més bonica! -va dir el sol. -Baixaré a tocar-la. Quan la va tocar va dir: -O sigui que això és el fred! Ja entenc per què els humans, que semblen formiguetes, porten aquella espècie de boina al cap i aquells guants. Què passaria si visqués amb la neu? Em desfaria? Em quedaria dur? Em quedaria així? Val més que ho provi. Igualment sóc de foc. I el sol va baixar fins a baix. Quan va ser a baix es va asseure al costat d’un ninot de neu. El sol li anava fent preguntes, però el ninot de neu no contestava, i li va dir: -Que ets mut? El ninot de neu de cop gira el cap. El sol es va posar davant seu. El ninot de neu no es movia i el sol va dir: -Segur que és un somni. Va pujar al cel, es va despertar i va trobar la seva mare al seu llit. -És clar, com que he marxat al vespre, mentre la mare em feia companyia, s’ha ficat al meu llit a dormir. Des d’aquell dia mai no s’ha vist un sol a la neu. I qui no s’ho cregui que ho vingui a veure.


33


34

“Sirenes” 2n B / Anna Armengol Ibáñez TEXT IL·LUSTRAT_ACCÈSSIT Un dia a ple mar hi vivien sirenes amb dues cues de peix molt lluents. Portaven collarets amb perles i braçalets d’or. També duien els cabells molt i molt llargs, eren rosses i unes tenien els ulls blaus i d’altres els tenien verds. Eren molt maques. Un dia van veure una cova i s’hi van ficar a dins. Es van anar endinsant a la cova, van mirar i es van adonar que estaven en un estany. Es van acostar a l’herba i van dir totes alhora: -Com ens agradaria poder caminar!! I el desig es va complir. Totes van sortir de l’aigua i van començar a explorar aquell món. Quan van tornar a l’estany van trobar una barca dels colors de l’arc de Sant Martí i, alhora, van tornar a dir: -Quina barca més bonica!! La van agafar i hi van pujar totes, ja que volien saber on anava. Un cop dins van fer que la barca es mogués i van arribar a l’arc de Sant Martí. Van anar navegant per un mar de colors on hi havia aquests colors: rosa, lila, vermell, blau, verd, groc, taronja, gris, blanc i finalment negre, i van tornar a ser sirenes.


35


36

“L’ensurt” Àgata Mallarach Roma / 2n C TEXT IL·LUSTRAT_PRIMER PREMI Fa molts i molts anys, en un poble molt petit hi vivia una nena que es deia Emma, i a l’Emma li agradava molt anar amb la bicicleta. Un dia el pare de l’Emma la va cridar i li va dir: - Emma, vols venir amb mi a fer un volt amb la bicicleta? - Sí, quina il·lusió! -va respondre la nena. Van anar al garatge a buscar les bicis i van marxar al bosc. - Pare, parem a beure aigua a la font? El pare li va dir que ell no hi volia anar perquè es quedava inflant les rodes, i li va dir que hi anés ella. Al cap d’una estona, quan el pare es va girar l’Emma havia desaparegut. - Emma, Emma! -cridava el pare. Però l’Emma no contestava. Aleshores el pare, trist, se’n va anar a una cova del bosc. L’endemà al matí, el pare estava en un lloc diferent, on hi havia un soterrani. El pare estava encuriosit i hi va entrar. Allà dins hi havia una medalla amb un diamant molt bonic. El pare la va agafar i va pensar: - Ostres, que bonica que és! Al cap d’una estona el pare es va adonar que hi havia poca llum i la medalla cada cop brillava més. Aleshores el pare va descobrir que per allà es veia l’Emma. El pare no s’ho va pensar dues vegades i s’hi va endinsar per rescatar-la. Quan va arribar on hi havia l’Emma la va deslligar i van marxar corrents. I per celebrar que tot havia acabat bé i per passar l’ensurt van anar al zoo a passar el dia.


37


38

“La foscor” 3r A / Jordi Rosell Ruiz POESIA_ACCÈSSIT Cinc nens sols, fora de casa, amb la nit a sobre. És fosca i tenebrosa, espantosa… és tan inquietant que voldrien marxar volant! La foscor els fa por… Per, de sobte, surt la claror del dia i fa fora la foscor. Quina alegria!


“El mar” 3r B / Bruna Mussons Tarrats POESIA_ACCÈSSIT El mar pot ser fred com la neu o suau com quan el gat fa mèu. La brisa calmada fa adormir els nens i la gent cansada. Em pensava que no, però el mar és com la calor que fa a la platja quan canten havaneres a la nit: Tot és alegre i el sentiment és infinit!

39


40

“Pluja i neu” Maria Figuerola Junks / 3r C POESIA_ACCÈSSIT Quan cau la primera gota, jo trec el paraigua. Ja ve el núvol grisós, i amb ell arriben les pors. És un cel de tempesta, sona l’orquestra. El fred ja és aquí, s’acosta cap a mi. Comença a nevar una mica, la neu és tan bonica... Els flocs cauen amb cura, sembla un cel de natura. Para de nevar, i tot està ben clar.


41

“La clau” Mariona Ros Vila / 4t A POESIA_PRIMER PREMI Sóc la clau i portes obro. Però vella estic, i gastada em sento. M’agradaria parar d’obrir i tancar, i, així, poder descansar. Perdurar per sempre, ser jove i vital. Però els anys per a tots passen ... ... i mai no gires ben igual. Potser algun dia el pany de la porta canvien i al fons d’un calaix, oblidada, per fi reposaré.


42

“El bàsquet” 4t B / Marc Montal Morta POESIA_ACCÈSSIT El bàsquet a mi m’agrada perquè és un esport net. Ara faig un triple i una entrada; el tir lliure ja l’he fet. Quan faig botar la pilota, rodona com una bombolla, em sento content perquè tothom està atent. El partit hem de guanyar, però el més important és participar. Jugant en equip milloraré i els meus companys ajudaré.


“La meva classe” 4t C / Ivet Piqué Pacheco POESIA_ACCÈSSIT La meva classe perfecta és! Tretze nens i dotze nenes quin equip que fem! No faré mai les maletes, marxar no voldria pas, perdria aquesta meravella que tan bé em fa estar. Però a ESO ens canviaran encara que no oblidaré mai res. Qui la voldria canviar? El guix escriu a la pissarra tan de pressa com ell pot, la mestra ens ensenya coses dels bombers i dels pilots. Els llibres m’agraden, els de l’escola són millors, estan plens de sentiments, de tristeses i d’amors. La classe és gran, gran com un gegant; la meva classe m’agrada molt, és la millor de tot el món!

43


44

“L’hivern” 5è A / Humbert Guàrdia Calonge POESIA_ACCÈSSIT L’hivern ha arribat, fred, neu, i cel ennuvolat. Els arbres es queden despullats, no tenen fulles i estan glaçats. Boira ploranera, i neu juganera. Rius glaçats com estels il·luminats. L’hivern ens regala, les festes de nadal. L’avet s’engalana, amb l’estrella a dalt. Però quan s’acaben les festes, tornem a treballar. alguns amb queixes, però s’han d’aguantar!


“Democràcia al poder” 5è B / Júlia Martín Mateu POESIA_ACCÈSSIT Llibertat, amiga meva, això és el que necessitem: un grapat de justícia per ser lliures com el vent. Hem d’anar a votar! Hem de decidir el nostre destí! Les urnes, com secrets, ens faran trobar el camí. Els ciutadans com formigues s’enfilen per les parets perquè no els deixen treure el cap. i doncs… què farem? Organitzen una manifestació on la democràcia és la capitana. Se senten crits de tota la gent amb pancartes i senyeres catalanes. Gràcies a la força del poble per fi ens hem decidit, però jo l’únic que vull és que tothom en tregui profit.

45


46

“En un racó” 5è C / Rita Martínez Vinyeta POESIA_PRIMER PREMI Jo miro, tu mires, ell mira, però davant “d’ells” el cap tothom gira. No obstant tots són allà; amuntegats i en un racó abandonats Els pares, ben callats. Tema prohibit! Els grans no en parlen amb els petits! Per als nens el món és un pastís. Però… si jo mirés, tu miressis, i ell/a mirés potser tot això canviaria. I el món valdria més.


“El monstre de color rosa” 3r A / Martina López Encinas PROSA_ACCÈSSIT Un conte us explicaré tan bé com jo sabré; si l’escolteu el sentireu, qui no el sentirà no el sabrà. Un dia, un monstre de color rosa que es deia Rosat no tenia amics perquè era de color rosa, i ell pensava que per ser de color rosa no passava res, però sí, perquè en aquell planeta on vivia només acceptaven monstres de color marró. Un dia en Rosat es va dir: - Si no em volen aquí, me n’aniré a un altre lloc. I així va ser: en Rosat va agafar la seva nau i se’n va anar. Sabeu a on? Se’n va anar a la Lluna. Quan va arribar a la Lluna va veure un monstre plorant en un racó d’una roca. Llavors, en Rosat s’hi va apropar i li va dir: - Què et passa? I el monstre va dir-li amb llàgrimes als ulls… - Que no em volen perquè tinc tres ulls! Llavors en Rosat li va dir: - Vols ser el meu amic? El monstre li va dir que si, i li va demanar com es deia. En Rosat li va contestar: - Em dic Rosat, i tu? - Jo em dic Ximplet. En Rosat es va posar a pensar on podrien anar a viure… En Ximplet deia que coneixia un planeta que es deia Saturn… Tots dos van agafar la nau i se n’hi van anar. Quan van arribar allà, van començar a construir cases per viure-hi amb molts més amics! I el que no ho vulgui creure, que ho vagi a veure.

47


48

“Problemes a la sabana” 3r B / Ignasi Mas Genís PROSA_PRIMER PREMI Hi havia una vegada una família de sis membres, dos nens i dues nenes, un pare i una mare. Un dia en Pau, el germà gran, que era trapella i juganer, va proposar anar a la sabana. Aleshores la Maria, la germana mitjana, una nena rossa i alta, va dir que sí, i així ho va fer també la Marta, la filla petita, que era baixeta i morena i tenia els ulls blaus. Aleshores l’Oriol va proposar agafar la pilota i tots hi van estar d’acord, i el pare, un bon noi, alt i ros, els va portar amb cotxe fins allà. Quan hi van ser van començar a jugar a futbol... Al cap d’una estona la pilota va caure per un precipici. I després van començar els problemes, perquè l’Oriol la va intentar agafar i un minut més tard també va caure pel precipici.. Però va estar de sort, perquè va quedar penjat d’una branca! Al cap de poc va passar per allà una girafa amb faldilla, que parlava i era bona persona, i la Marta li li va demanar ajut, però no va poder rescatar l’Oriol, perquè no era prou alta. I ella va pensar una altra solució, que era anar a cridar el seu amic elefant, groc i gros com un avió. I això va fer. Quan van arribar, tots dos ho van intentar, però tampoc no van poder perquè encara no eren prou alts. Aleshores, l’altra solució era anar a cridar el seu amic tigre, i quan van tornar tots tres tampoc no van poder, perquè el tigre era massa poruc i no va fer gaire força. Els quedava l’última solució, que era anar a cridar el cocodril.. Aleshores van tornar tots quatre,, i el cocodril de pantalons vermells va voler presumir i ho va voler fer sol. Però no va poder, tot sol, i va dir que necessitava ajuda. Els animals no sabien què fer, però al final van dir que sí. L’Oriol anava cridant “Ajuda, ajuda, ajudaaa...!”. Entre tots van fer una cadena: la primera era la Marta; el segon, en Pau i la tercera la Maria. Després venia la girafa; el cinquè era el cocodril, el sisè l’elefant


i finalment venia el tigre, i entre tots s’anaven penjant i anaven baixant en cadena fins que van aconseguir agafar l’Oriol, i encara van baixar una mica més fins que l’Oriol va agafar la pilota. Després de tant esforç per aconseguir-ho es van sentir feliços i van fer una festa en un solar de Vic, i a la festa hi havia tots els amics dels animals: panes, coales... També hi havia tota la família dels nens, i van menjar un menjar exquisit! I van ser feliços i van menjar pastissos.

49


50

“Els nombres perduts” 3r C / Emma Martín Mateu PROSA_ACCÈSSIT Vet aquí que el dia 22 de gener de l’any 1895, la meva amiga i jo érem a Vic caminant pel carrer quan alguna cosa ens va cridar l’atenció. Ai! Perdó, ja m’he tornat a avançar. Jo em dic Jan, tinc nou anys i sóc alt, expert a resoldre problemes. La meva amiga és la Marta, també té nou anys és pigada i li encanten les matemàtiques i el català. D’acord, ara que ja ens hem presentat ja podem tornar al tema d’abans. Com anava dient, alguna cosa ens va cridar l’atenció: - Mira, Jan, hi ha el número zero aquí a terra!- va dir la Marta. - Un número zero a terra i que a més a més ens parla?- em vaig pre- guntar... El zero ens va explicar que ell vivia en una llibreta de matemàtiques, però hi havia tants números a dins i tan poc espai que ell va caure, juntament amb el símbol de la suma (+) i el del percentatge (%). - Els hem de trobar! – vaig exclamar. I vam començar a buscar. Vam estar-hi dues hores i per fi els vam trobar. - Que content estic de veure-us, “nanos”!- va dir el zero. Però encara hem de trobar en Pep, posar-nos a la llibreta i...- va continuar dient el zero. - Ei, zero, no vagis tan de pressa. Primer de tots explica’ns qui és aquest tal Pep - va dir la Marta. - En Pep? És el nostre amo!- va dir el zero. - Ens el pots descriure? – vaig demanar jo. - És clar que sí!- va contestar el zero. I va començar a descriure el seu amo:


- És un professor de matemàtiques de la Universitat de Sacarra. Porta el cabell rapat, té uns trenta anys i cada dia surt de la Universitat a dos quarts de cinc. - Doncs això és el que farem: a dos quarts de cinc anirem a la Universitat a buscar-lo – vaig dir jo. L’endemà a la tarda vam ser allà. Vam trobar al professor a l’hora prevista i ell ens va dir: - Què hi feu aquí, nens? - Et volíem portar això...- va dir la Marta. I li vam ensenyar el zero, el símbol de sumar (+) i el del percentatge (%). Ell, en Pep, va estar tan content de veure el zero i els dos símbols que va estar tota la tarda jugant amb ells i ensenyant als dos nens altres símbols, números i trucs matemàtics, i així va ser com va agrair-los haver trobat els seus números perduts. CONTE EXPLICAT, CONTE ACABAT!

51


52

“El somriure de la Paqui” 4t A / Martina Pàez Caro PROSA_ACCÈSSIT Un dia vaig tenir la sort de conèixer la Paqui. La Paqui és una noia amb capacitats diferents, que durant el dia s’està a Sant Tomàs, un centre per a persones com ella, on els donen feina i els ajuden. La Paqui té uns pares i uns germans. Quan va néixer, els metges van dir a la família que la Paqui era especial. Els pares, en sentir això, es van posar tristos. Durant el seu creixement, la Paqui va trigar força a caminar, i també a parlar. Però, amb els anys, van anar descobrint que tenia moltes altres capacitats, i això els feia molt feliços. La Paqui anava a l’escola, com tots els nens i nenes, i tothom la cuidava molt i se l’estimaven, perquè sempre estava alegre i mai no s’enfadava. Tenia molts amics. La Paqui es va anar fent gran i, al costat de la seva família, anava gaudint de les coses de cada dia, com fem tots: jugar amb els seus germans, anar a la platja, tornar-se boja pel pastís de xocolata... En realitat, la vida de la Paqui me l’he imaginada, perquè jo, a la Paqui, només la vaig conèixer cinc minuts un dia que, amb la classe, vam fer una visita al Centre Ocupacional de Sant Tomàs. Però jo ja en vaig tenir prou per veure la seva gran capacitat: un somriure d’orella a orella que em va robar el cor.


“La vida no és perfecta” 4t B / Júlia Espar Puigoriol PROSA_ACCÈSSIT En un país molt llunyà hi havia una família en una casa apartada de ciutats i pobles. Per allà a prop no hi havia carreteres ni escoles. L’Anna té tretze anys, la seva àvia és una senyora molt alegre, la mare és molt seriosa i el pare, també. L’Anna té una germaneta de cinc anys i és molt pesadeta, segons ella. L’àvia cada nit abans d’anar a dormir els llegia un conte, però els contes sempre eren feliços i l’Anna es preguntava per què. L’Anna no s’atrevia a demanar-li-ho, perquè tenia por que l’àvia s’enfadés; tampoc no ho volia dir a la seva germana, perquè sabia que ho diria als seus pares i a ells els molestaria molt. Cada nit l’Anna pensava en què podia ser, potser no sabia estar trista, potser la van educar amb coses alegres, potser, potser... Una nit, l’Anna va decidir anar a veure l’àvia per descobrir si era una fada de l’alegria o alguna cosa per l’estil, però mentre estava de camí a la seva habitació va veure una ombra petita. Era la seva germana petita. De sobte va sentir: - Maaaaama! Paaaaapa! De seguida els pares van ser allà, i li van dir: - Anna, què hi fas tu aquí? Hauries de ser al llit! - Sí, mare i pare- va respondre ella. Van passar dies i fins i tot alguna setmana fins que l’Anna va decidir demanar a la seva àvia: - Com és que sempre expliques contes alegres? En demanar-li-ho, l’àvia es va posar a plorar, discretament, i va dir: - Ja t’ho explicaré més tard. L’Anna es va sentir malament. L’endemà la seva àvia li ho va explicar

53


54

tot amb un to plorós, i després l’Anna ho va entendre tot. L’àvia li va dir: - La vida no és perfecta. Jo era del temps de la guerra, i em pensava que explicant-vos històries alegres em podria oblidar de la tragèdia de fa anys, però eren tants mals, tants patiments que no es poden oblidar. Des d’aquell dia l’àvia va començar a sentir-se millor i ja va explicar històries més tristes.


“Els dos amics, els avions” 4t C / Enzo Martínez Bou PROSA_ACCÈSSIT Hi havia una vegada, fa molt de temps, a Berlín, Alemanya, dos amics. El nen més gran tenia tretze anys i es deia Jordi. El més menut es deia Roger i tenia un any menys que en Jordi. Com ja sabeu, a l’any 1961 es va construir el gran mur de Berlín, que separava en dues parts la ciutat. Desgraciadament, en Jordi va quedar enganxat al mur al punt est, i en Roger va quedar a l’altre cantó del mur, a l’oest. En aquell temps no hi havia telèfons mòbils. Els dos nens buscaven una solució per comunicar-se entre ells. Finalment, en Jordi va trobar-la! A en Jordi se li donava molt bé fer figures de paper. Va fer un avió de paper amb una nota escrita amb l’explicació d’aquesta idea, la solució. Quan en Jordi va trobar un bon moment, va tirar l’avió per sobre del mur. Mentre l’avió volava va quedar penjat en un arbre. El dia següent, en Roger va veure l’avió penjat. Va moure l’arbre i tot seguit va caure l’avió de paper. Se’l va llegir i se li va acudir que podria respondre al seu amic escrivint en el mateix avió de paper. I així es van anar comunicant durant un any. Aquest cop va ser en Roger qui va tenir una altra gran pensada. Va fer una ballesta de fusta, i també va transformar l’avió de paper en un de fusta. A continuació, va fer una nota encara en un avió de paper per explicar al seu amic aquesta nova construcció que s’imaginava, i el va llençar cap a casa d’en Jordi. En Jordi va rebre la nota, la va obrir, la va llegir i li va semblar bé. A partir d’aquest moment, totes les notes que s’enviaven ja va ser a través d’un avió de fusta. És a dir, escrivien igualment el missatge en un paper, però per fer-lo més resistent, el col·locaven a la part posterior de l’avió de fusta que ja tenien a punt, i l’empenyien a volar! Aquest sistema el van fer servir durant sis anys. Un dia, però, en Roger va enviar

55


56

un avió de fusta a en Jordi i van passar dies i dies i no obtenia resposta. En Jordi no contestava! En Roger va començar a investigar fins arribar a descobrir que en Jordi havia marxat a la mili, a Rússia. És clar, ell ja tenia 19 anys. En Roger, molt decidit, va anar a visitar a un senyor que tenia una avioneta. Després de parlar amb ell, va agafar l’avioneta, es va enlairar per sobre el mur, i va anar cap a Rússia. Quan era a la frontera de Rússia hi havia un control aeri i perquè no el detectessin, ell sabia que havia de sobrevolar uns cent metres d’alçada. Va travessar el mur i va anar camí a la mili, on es trobava el seu amic. Al final va aterrar en un gran prat. Va veure el lloc on s’estava fent la mili. I des d’un lloc amagat on ningú no el veia, ell sí que va poder veure en Jordi! Quan descansaven, en Jordi va entrar a passejar-se pel bosc, sense saber que hi havia el seu amic Roger. I de cop i volta, va trobar-se amb en Roger! Es va quedar paradíssim i molt feliç alhora. Es van abraçar i tots dos junts van anar a buscar l’avioneta, i com que just aquell dia en Jordi acabava la mili, van pujar-hi i van tornar tots dos cap a Berlín. Un cop a Berlín, van retrobar-se amb la seva família i van viure, plegats, noves aventures! Conte contat, conte acabat!


“Acabarem?” 6è A / Guinedell Faja Sanjaume PROSA_PRIMER PREMI Hola, fantàstics lectors! Ara us explicaré una de les aventures més emocionants i divertides que he viscut mai. Jo tinc 10 anys i em dic Drew, per als que no ho sapigueu, i tinc un germà bessó que es diu Will, un germà petit que es diu Scott i un golden retriever d’aquells tan esverats i divertits, en Rocky. Vivim a Nova York, però això tampoc no és del tot cert, perquè sempre estem viatjant per tenir aventures i per seguir els nostres pares responsabilitzant-se de la seva agenda professional tan ajustada. Ja des de petits pensàvem que ens agradaria moltíssim fer la ruta 66 a peu, un repte més a la nostra vida. I, després d’una llarguíssima espera, ens vam decidir: vam comprar un bitllet d’avió fins a Chicago per començar l’eterna ruta que duraria poc més d’un mes. Per fi va arribar el dia. Ens vam despertar ben d’hora, ja amb les maletes fetes, i vam començar a saltar d’alegria. Més tard vam anar a l’aeroport i tot va passar molt ràpidament... de cop, ja estàvem volant!! Era super emocionant!! Després del curt viatge ja tocàvem de peus a terra a Chicago. Aquell dia vam anar a menjar una mica al primer restaurant que vam trobar, i de pet a l’hotel, anar a dormir d’hora i agafar energies perquè el dia següent ja començàvem a caminar per aquells meravellosos camins. Passada la nit, just despertar-nos, ens vam vestir i ja vam començar a caminar, sabíem que seria difícil, però que ho podríem aconseguir. El primer dia va anar perfecte, tot com esperàvem. Cansats, però ja era el previst. El segon dia també va ser meravellós, amb unes vistes impressionants. Tot això va ser així de perfecte fins el 7è dia, quan en Rocky es va escapar. Tots ens vam esforçar al màxim per poder-lo atrapar, però no hi havia manera: aquell gos anava més ràpid que un llamp! Vam seguir corrent i caminant a la vegada per veure si el podíem trobar,

57


58

perquè allà no hi havíem anat mai i no ens coneixíem el terreny, és clar. Aquella nit no va poder dormir ningú, sense aquella espurna d’esverament. Tots nerviosos, al primer poble on vam arribar ens vam parar a demanar ajuda a la primera persona que vam trobar, que no se liva acudir res més que trucar a la policia. Un cop vam haver-nos-hi posat en contacte vam decidir que nosaltres continuaríem fent el camí i ells farien tot el possible per trobar-lo, juntament amb els policies dels pobles més propers, i qui el trobés ho comunicaria als altres. Després de dos dies de recerca ningú no en va trobar rastre, però de sobte l’Scott va veure unes orelletes de gos calcades a les seves. Vam anar fins on hi havia el gos i... Sí, molt espantat, però era en Rocky! Ho vam comunicar a la policia i... problema tancat: ja podríem seguir en la ruta. En Rocky havia perdut el nostre rastre en perseguir un conill salvatge típic de la zona. Dos dies més tard va arribar un huracà de categoria 4 i nosaltres teníem molta por. Vam esperar a arribar a Weatherford per poder-nos refugiar en un centre. Allà on érem va arribar com a tempesta tropical, però igualment vam passar molta por, amb aquelles fortes ràfegues d’aigua i de vent. Després d’haver-hi passat tres dies, per fi vam poder continuar. Aquest cop fins al final de tot, Los Angeles. No hi vam tenir cap més problema, per sort. Vam trigar un mes i sis dies degut a tot el que havia passat en aquells últims moments. Però igualment va ser una de les aventures més emocionants i divertides que hem tingut mai. Mai no l’oblidaré. S’ha d’ampliar territoris a la vida, per poder-se conèixer un mateix, estimat Drew!


“Una nova vida” 6è B / Arnau Casas Morató PROSA_ ACCÈSSIT Un dia més, les persianes de la fàbrica de roba de Jochea s’obrien al matí d’un dia boirós de Gener. L’Eudald i en Jordi, els amos de la fàbrica, l’Aniol, el vicepresident, i un grapat de treballadors més s’esperaven per poder entrar. Un cop a dins, mentre en Jordi estava treballant, el telèfon va sonar. Era una trucada molt important, perquè l’Anthony, el president multimilionari de l’equip de futbol amb més talent del món, el WasFC, havia trucat per demanar que per a la temporada vinent volien les noves equipacions de la marca Jochea. Ells ho van acceptar, i en els següents mesos van estar treballant dedicats només a allò. Va anar passant el temps i va arribar l’agost. L’Eudald i la seva família estaven gaudint de les seves vacances a Palamós, mentre que en Jordi i la seva família eren a Milà. Les vacances anaven d’allò més bé! Un bon dia al matí, l’Eudald va anar a comprar el diari al quiosc per després llegir-se’l a la platja, però un cop allà, mentre llegia tranquil·lament, va passar la pàgina del diari a la secció de successos i va veure, ben gros: GREU INCENDI A L’ÚNICA FÀBRICA JOCHEA. L’Eudald, ben desorientat, va tornar a guaitar el titular i, davant de tothom, li van començar a caure les llàgrimes com una riera del Maresme després d’una pluja torrencial. Va tirar el diari al mar i, amb banyador, unes xancletes i una samarreta de tires, va anar a parar l’autobús que anava a prop de la fàbrica. L’autobús semblava que fos un transport caní, i que l’Eudald fos un gat, perquè tothom el mirava malament. Un cop arribat a la fàbrica s’hi va acostar i els ulls li van plorar encara més: la fàbrica estava feta a miques. També els negocis, la feina, el salari… TOT! Encara plorava més pel contracte que havien acordat amb l’Anthony, ja que segur que en

59


60

comptes de Jochea, contractarien a TomSports, la gran competència en roba esportiva. Tot seguit van arribar en Jordi i l’Aniol amb el mateix estat d’ànim que l’Eudald. Llavors, l’Aniol va explicar la catàstrofe als amos de la fàbrica: -Va ser una cosa terrible, perquè estàvem treballant tots serenament quan en Maurici (un treballador) va veure les flames, i aleshores vam marxar tots a corre-cuita. Per altra banda, el dia següent s’havien d’entregar totes les samarretes a les oficines del WasFC i òbviament no les vam entregar perquè totes estaven cremades o en un estat bastant desastrós. Jochea estava a punt de desaparèixer, però era el moment de decidir posar-se mans a la obra. Això sí, cadascú a casa seva, perquè a la fàbrica no s’hi podia fer res. Van trucar a l’Anthony per avisar que no podria comptar amb ells, cosa que ell ja sabia. Tot i això, ells seguien intentant buscar solucions al conflicte, però no hi havia manera. Vet aquí un dia de tardor, plujós com les llàgrimes d’un elefant, l’Anthony va trucar: -Hola! Ja que fa uns mesos es va cremar la fàbrica, perquè no us quedéssiu sense feina us he trucat per oferir-vos si voleu formar part del WasFC. Voldria que jo, l’Eudald i tu, Jordi, fóssim els presidents del WasFC. La idea és crear set fàbriques més, i que l’Aniol sigui el president de les set fàbriques Jochea. Que els treballadors siguin els mateixos d’abans, incloent nous treballadors. I el nom de l’equip no es dirà WasFC, sinó JocheaFC, i moltes coses més. -Fascinant!! Moltíssimes gràcies! -A vosaltres! Un cop finalitzada la trucada, tothom estava d’allò més content i fent bots d’alegria. A mesura que anava passant el temps, tothom ja s’havia anat incorporant al nou treball, amb molta il·lusió. El gran dilema de l’Anthony, l’Eudald, i en Jordi era fer fora TomSports ara o acabada la temporada. Tot estava anant bé quan de sobte, un dia, per totes les televisions, ràdios, diaris i premsa de tot el país,


s’havia descobert que els autors del terrible incendi a la vella fàbrica Jochea havien estat contractats per en Tom, el president de la marca TomSports. Es veu que en Tom va cremar la fàbrica Jochea perquè s’havia assabentat que el WasFC, ara JocheaFC, volia fer un contracte amb Jochea. L’endemà els portarien als jutjats. Tot seguit, en Tom i els seus sicaris van anar a jutjats i els van caure quaranta-cinc anys de presó, a en Tom, i als seus sicaris, trenta. Seguidament, els presidents del JocheaFC, van ordenar que es fessin ràpidament les equipacions de la marca Jochea. El temps van anar passant i l’èxit era el company de viatge del JocheaFC: Lligues, copes de continent, Mundials de clubs, Supecopes, copes, copes i més que copes. És ben certa aquella frase de “Qui riu últim, riu millor”.

61


62

“Somni o realitat, testimoni d’un assassinat” 6è C / Edna Foguet León PROSA_ ACCÈSSIT - Què, Albert? Un altre cop tard?- va fer el Daniel amb una veu repe- l·lent. Però el Daniel no té cap importància. La professora ja sabia el perquè del retard. Però ningú no li ho pot haver explicat tan bé com jo. No em vull fer l’important, però vull aclarir que només jo vaig viure aquella maleïda nit que per res del món no tornaria a viure. Ho puc explicar. El meu pare és policia. Fa molts anys que ho és, va començar deu anys abans que jo nasqués. El pare treballa de nits. Ell ja hi està acostumat, i jo m’he de quedar sol al pis, però a mi no em fa cap gràcia quedar-me sol totes (o quasi totes) les nits a casa. Abans em quedava a les nits amb la mare, però fa quatre anys que els meus pares es van separar. La mare se’n va anar a viure a Chicago, i ens va dir que no tornaria mai. Però això és una altra història. Aquella nit el pare em va deixar sol al pis, com cada nit. Plovia poc, però els carrers estaven completament molls. En acabar els deures vaig anar al pis de la veïna, on viu un company de classe. Vaig trucar. Ningú no contestava. Vaig tornar a trucar. Però no, no semblava que hi hagués ningú. Segur que no hi era, ves a saber per què. Així que vaig baixar a preguntar-ho a la portera, una dona baixeta, de molt mal humor. La meva sorpresa va ser en veure que la portera no hi era. Em va semblar molt estrany. Però no seria l’única cosa estranya de la nit. Vaig pujar un altre cop. Quan vaig girar el pany, la porta del pis no s’obria. Vaig tornar a provar d’obrir-la però, no!, estava tancada. Llavors vaig agafar el mòbil i vaig trucar al pare; sonava el contestador. Vaig buscar una altra solució, trucar al pis de la veïna de dalt, que és una dona molt amable amb mi. En tocar el timbre, no em va obrir ningú, així que vaig trucar a la porta, i es va obrir a poc a poc. - Hola -vaig dir- Que puc passar?


No vaig sentir ningú. Vaig passar, empès per la curiositat. Al menjador no hi havia ningú, i estava molt desendreçat. Hi havia un cigar mig encès que feia una pudor horrible. Però era estrany, la Georgina no havia fumat mai. A la cuina hi havia una escombra a terra, i sobre la taula hi havia una mena d’hamburguesa plena de mostassa. Vaig trucar un altre cop al pare. I, per fi, va contestar. - Hola- va dir amb total tranquil·litat-. Com vas Albert? - Pare, com és que no contestaves?! He estat angoixat durant una bona estona... El pis està… El pare va penjar sobtadament. Vaig tornar a trucar, però no contestava, i se’m va gastar tota la bateria. Maleït mòbil! La bateria durava molt poc: com a molt, mitja hora. Em vaig sentir sol i amb molta por. Tot era tan estrany… Vaig tancar els ulls: potser tot era un somni, o potser algú vindria a ajudar-me. Però desgraciadament, no; el silenci regnava al meu voltant, només se sentia la pluja que s’anava fent més forta i un gos lladrant al carrer. Vaig seure a les escales. Aquella nit dormiria al terra, fred. En sentir un soroll de passes, em vaig aixecar i vaig baixar ràpidament. Anava amb un paraigua que li tapava la cara. La dona es va girar. No sé com, però els meus ulls van veure la meva mare. - Hola- va dir abans de que pogués dir-li qualsevol cosa- Vius aquí, encara? - Sí, visc aquí.- La mare va somriure. - Bé, he de marxar. Només volia veure’t. Adéu. Va marxar, difuminant-se darrere el seu paraigua negre. No entenia res. El meu cap buscava una explicació lògica a tot el que m’havia passat. Tan sorprès com havia estat de veure la mare, no li vaig demanar ajuda. Vaig intentar obrir la porta per veure si l’atrapava i demanar-li què hi feia, aquí. Encara plovia quan, de sobte, es va sentir un crit. Un crit que em va espantar molt. El cor em bategava fort, molt més ràpidament del que és normal. El crit era d’un home. Un crit llarg i lleig. Tota l’estona va ser molt tensa. Em vaig quedar quiet en una cantonada on no se’m veia. Al cap d’una estona vaig sentir passes d’algú que baixava. Aquest “algú” es va posar a insultar i va marxar del bloc de pisos tancant la porta tan fort que em va semblar sentir un petit soroll de vidres trencats.

63


64

No recordo gaire coses més. Només crec que després em vaig quedar adormit i em vaig despertar en sentir el despertador. El pare vol que parli amb un psicòleg, diu que em tranquil·litzarà. No servirà de gran cosa. A més, els companys de classe se’n riuran: un psicòleg és per a bojos, i jo no estic boig. També m’ha dit que la policia vol parlar amb mi, que aquell crit que he sentit era d’una persona assassinada ahir a la nit. Això vol dir que sóc un testimoni d’assassinat (la persona, no sé qui és). Però el pare, en explicar-li-ho, m’ha dit que ho dec haver somiat. Jo no crec que el que he dit ho hagi somiat. Jo vaig veure la mare. Segur que en tornar em va veure adormit i em va portar al llit. Sigui com sigui, aquella nit, la mare va tornar.


“Partida de ajedrez” 5è A / Abril Suriñach Soler PROSA EN CASTELLÀ_ACCÈSSIT Esta es una historia fantástica donde en una tabla de ajedrez está a punto de empezar una partida muy especial y emocionante. Blancas contra negras, ¿quién ganará? La historia es sobre las fichas negras, que están muy, pero que muy nerviosas, porque no han jugado nunca. Las fichas negras están gobernadas por un rey muy sabio, amable y protegido por todos, junto a la reina. Los dos caballos son hermanos, son traviesos y siempre hacen lo que quieren saltando de un lado a otro. Luego están las torres, tranquilas y obedientes aunque a veces estén en la luna. Los dos alfiles, buenos súbditos, y un sinfín de peones preparados para la batalla. El rey aparenta tranquilidad, pero está hecho un saco de nervios, y por esto empieza a gritar a todo el mundo: -¡Empezamos nosotros! Los peones negros avanzan poco a poco, pero los blancos también. ¿Qué ocurrirá? Un peón blanco cruel ha matado a uno negro, y los otros negros han quedado muy asustados. Suerte que un peón atrevido ha matado en diagonal a un blanco. La lucha va continuando, ahora cae un blanco ahora cae un negro… -!Torre, avanza¡ -grita el rey. Pero la torre se ha dormido. -¡Torre, avanza tres casillas, que tienes un peón que te está esperando! !Despierta de una vez¡ -dice a gritos el rey. - ¿Qué? ¿Cómo? ¡Ah ,vale ,voy! -dice la torre. Cada vez hay menos jugadores… El rey se levanta y da ánimos a todos los luchadores que aún siguen en pie. El caballo, sin que le ordenen nada, avanza haciendo su movimiento en forma de “ele”. El rey no ha llegado a tiempo para detenerle, porque

65


66

enseguida un peón blanco lo ha matado... Cuando el otro caballo negro ve lo que ha pasado con su hermano se pone a llorar una barbaridad… -Tranquilo, caballo, verás que acabaremos la partida con vida -dice la reina. De repente, y sin saber cómo, el equipo contrario (blanco) nos ha matado a un alfil y a una torre que se había vuelto a quedar dormida. ¡Estamos perdiendo! Llegando a la final, el rey se reúne con la reina para pensar un plan de ataque que nos haga ganadores. Dan instrucciones a cada una de las piezas que quedan en el tablero. Las piezas avanzan siguiendo las órdenes del rey y apartando las fichas contrarias que se encuentran en el camino. El caballo, muy feliz, le grita al rey: - ¡Tengo al rey contrario a un paso ! -¿Estás seguro? -dice el rey. -¡ Yo también tengo el rey controladísimo! -dice la torre. -¿ De verdad? –dice el rey . -Está acorralado… -dice el alfil -El rey se levanta muy serio pero, contento, dice: -Dejad que sea yo el que diga las últimas palabras de esta partida: ¡¡¡ JAQUE MATE!!! ¡HEMOS GANADO !!!!!!!


“El viejo árbol” 5è B / Sara Drissi Autet PROSA EN CASTELLÀ_PRIMER PREMI Cada mañana cuando era pequeña mi madre me llevaba a correr. Soy Lucía, ahora tengo 18 años, ya soy mayor, pero igualmente no dejo de pensar en cuando era pequeña y cuando mi madre me llevaba a correr hasta que llegábamos a aquel bosque tan bonito… ¿Como le llamaba? ¡Sí! Le llamaba el verde viejo, ¿sabéis por qué? Pues muy fácil, el verde es porque el bosque (como todos) era verde y viejo es porque allí era donde había el viejo árbol ¡Ay, que me he olvidado de contarlo! El viejo árbol es el árbol de mi familia, la familia Drisstet, un apellido raro ¿eh…? Lo sé, yo también lo pienso, pero me gusta. Bueno seguimos, el viejo árbol lo plantaron mis antepasados hace muuuucho tiempo, y por eso es muy grande y alto y tiene más de cien años. Lo más impresionante es que es mágico, porque tiene tantas hojas como personas de mi família y en cada una de ellas está escrito el nombre del familiar con una letra muy bonita y dorada. Cada vez hay más. La mía está por crecer, porque veo que pone “Lu” pero todavia me falta el “cía”, y por suerte el árbol no es de hoja caduca. Yo todavía voy al bosque a ver como está el árbol. Un día que también iba a ver el árbol, por el camino, vi un cartel colgado, lo cogí y me fijé en él porque había una imagen que me resultaba familiar... En la foto estaba el viejo árbol. En el cartel decía que los forestales lo querían talar. ¿Quééééé? Nada más verlo me empecé a preocupar y me rondaron por la cabeza muchos pensamientos: cómo lo harían, y cómo lo salvaría... ¡Pero no podían talar el árbol de nuestra família! ¡No tenían derecho! ¡Es como si alguien viniera a tu jardín y te empezara a arrancar todas las plantas que tienes! Yo corrí directamente hacia el bosque, aquella podía ser la última vez

67


68

que veía al viejo árbol, pero por supuesto tenía que intentar impedirlo. Cuando llegué al bosque abracé bien fuerte al árbol y justo en aquel momento noté un pequeño golpecito en mi cabeza y después vi algo que cayó en la hierba. Lo cogí y me di cuenta de que había caído del árbol, era una especie de semilla muy rara, me la guardé en el bolsillo de mi chaqueta y volví muy rápido a casa para dar la mala notícia a mi familia. Cuando se lo dije se quedaron todos pasmados y sin palabras, como si no lo hubieran entendido. Al dia siguiente me di cuenta de que todavía tenía el cartel de los forestales, les dije a toda la familia que vinieran y les expliqué que en el cartel ponía cuando lo talarían: Decía: 4/3/2018 a las 10:45 ¡¿Era mañana?¡ Con mi familia decidimos ir justo a aquella hora para impedirlo. Ya era de noche y me fui a dormir, para mi era difícil, porque nadie sabía qué pasaría a la mañana siguiente. Abrí los ojos y vi que ya estaba amaneciendo, me preparé bien rápido, mi familia también y todos comenzamos a salir de casa. Íbamos puntuales, justo llegamos al bosque a las 10:44 (un minuto antes de que empezaran) pero cuando llegamos y me empecé a acercar vi una grúa y unos forestales que estaban subiendo en ella, ya se estaban marchando y no tuve tiempo de decirles nada… Y el árbol… ya estaba talado. No me lo podía creer, ahora era yo la que se había quedado pasmada, sólo quedaba de él aquel pequeño trozo de tronco que siempre queda, corrí hacia él y me eché a llorar, era demasiado tarde, la hora que ponía en el cartel estaba mal, no paraba de ver mis lágrimas sobre el tronco y de pronto noté un pequeño bulto en el bolsillo de mi chaqueta. ¡Claro! llevaba la misma que ayer, o sea que…. ¡todavía tenía la semilla que cayó del árbol! Muy decidida la empecé a plantar. Seguro que de allí volvería a salir un viejo árbol. Al lado todavía estaba el tronco del gran árbol de siempre. Cogí un palo que parecía puntiagudo, y en el pequeño tronco escribí: “Árbol familiar, família Drisstet”. Era un poco difícil, pero al final lo logré. Me lo miré de lejos, y vi que donde había plantado la semilla salió rápidamente un árbol pequeñito, la verdad es que me asusté un poco. Claro, el árbol era mágico, no me extrañaba que creciera así. Después, muy lentamente, le empezó a crecer una hoja y vi como mágicamente se escribió en dorado un nombre, ponía Lucía, y después empezaron a crecer todas las demás.


Ahora todavía voy al bosque para regar el pequeño árbol (que en realidad ya empieza a ser grande). Puede que no sea tan grande como antes, pero a medida que pase el tiempo irá creciendo y además para mi siempre será el VIEJO ÁRBOL.

69


70

“Orbil Led Server” 5è C / Clara Dalmau Domingo PROSA EN CASTELLÀ_ACCÈSSIT -¡Hola! ¿Quieres que te lea un cuento? -Vale, pero… ¡quiero uno muy interesante!... -¡De acuerdo! -Había una vez un libro que se llamaba ORBIL LED SEVER. Tenía un gran secreto que sólo sabía su escritor, Pepito. Había 2 niños que se llamaban Juanito y Ester, querían leer un libro los 2 juntos. Fueron a la biblioteca y cuando llegaron al pasillo 100 les sobresaltó ORBIL LES SEVER, y no dudaron en cogerlo. Se fueron a casa de Ester y cuando lo abrieron se quedaron con la boca abierta. Leyeron: “Sodireuq sogima soím’ so yod al adinevneib la ORBIL LED SEVER’ orepse euq so etsug”. Juanito le dijo a Ester: - Esto tiene que tener una explicación, ¡vamos a investigarlo! Ester y Juanito se fueron a pasear y vieron una casita de madera, y Ester le dijo: - Vamos, Juanito, ven a la casita; será nuestro refugio. Cuando entraron en la casita, ni se lo creyeron… ¡Allí estaba el gran escritor Pepito! Lo que no sabían Juanito y Ester es que él había escrito el famoso… ¡ORBIL LED SEVER! Pepito les dijo: - Sean bienvenidos a la casa: !otipeP oirotircse oterces¡ Los niños se quedaron sin decir nada, pero enseguida Ester respondió: -Muchas gracias, Pepito. Pepito les dijo: -¿Qué queréis de esta casa?- Y Juanito respondió: -¡Queremos que sea nuestro refugio por poder investigar y descubrir el gran secreto de ORBIL LED SEVER-. Pepito les dijo que les ayudaría a descubrir todo lo que quisieran, y Ester y Juanito no sospecharon nada. Empezaron la investigación y Pepito dijo a los niños que leyeran la página 17, y así lo hicieron. Ponía: “odacoviuqe sátse ‘ is sacsub al anigáp···”. Juanito estaba a punto de decirle algo a Pepito, pero Ester le hizo callar porque estaba escribiendo…


Ester le preguntó con dulce voz: -¿Qué escribe, sr. Pepito?- Y Pepito respondió: - Sólo un cuento para un concurso que en el que también estará el escritor sr. Marco...Juanito dijo: -¡Ese escritor es MUY bueno y me encanta! Es mi preferido.- Pepito miró a Juanito con unos ojos nerviosos y dijo con una triste voz: -Todo el mundo piensa que sr. Marco es muy buen escritor, pero… el libro ” LA LUNA EN UNA NOCHE MÁGICA” y los libros “SEÑORITA”, “WORLD, REGRESO A CASA”, “VESTIDO BLANCO”... no los ha escrito él. Los… he escrito yo. Desde que sr. Marco perdió el éxito con mi libro “¡A LAVARSE LOS DIENTES!” se volvió una persona muy cruel y ¡decidió fingir que él había escrito todos esos libros! Por eso a mí no me quedo más remedio que… ¡esconderme! Ester, después de que Pepito hubiera dicho eso respondió rápidamente: - Vale…¡ahora lo entiendo todo! Vamos, Pepito, ve a ese concurso y ¡gana al sr. Marco!!! Pepito dijo: -¡De acuerdo! ¡Así lo haré! Por otro lado sr. Marco también estaba escribiendo su historia y pensaba…”¡Esta vez yo ganaré sin haber podido copiarme el cuento de Pepito!”. Sr. Marco escribía un cuento muy gracioso, la verdad, pero… no muy agradable para Pepito, ya que escribió: “Es Pepito, un payaso muy redondito y gordito…” En la casita, Ester afirmó: - ¡La página 17 no te dice nada que puedas resolver!- Pepito la miró con una sonrisa y le dijo: -Odacoviuqe sátse… ¿es lo que pone, no? Pues escríbelo en esta hoja y haz volar tu imaginación… -¡De acuerdo! -respondió Ester. Juanito refunfuñó: -¿Y yo me quedo sentado sin hacer nada? Pepito le dijo que hiciera lo mismo que estaba haciendo Ester, pero con estas palabras: “Is sacsub al anigáp”. A Juanito se le dibujó una sonrisa y gritó:- ¡Muy bien!. Pepito estaba escribiendo su historia, pero de repente dijo, triste: - No puedo ir al concurso... Si descubren que me he estado escondiendo

71


72

todo este tiempo me echarán fuera de la sección de los 3 mejores escritores porque ¡ya me he saltado 2 pruebas para entrar! Sólo me han cogido porque ¡el año pasado me dieron un premio que me hacía estar en uno de los 3 mejores! Lo siento, niños, ¡pero no queda más remedio que dejar ganar a sr. Marco en el concurso! Ester y Juanito se quedaron muy sorprendidos, pero no dijeron nada. Pepito dijo, un poco bajito y con una voz de intriga: - Yo sé el secreto de ORBIL LED SEVER… He escrito yo este libro y os voy a revelar el secreto con la condición de que no iré al concurso.- Pero Ester y Juanito ya no le escuchaban. De golpe, Ester dijo a Pepito, como si le respondiera: -¡Equivocado estás! Pepito se quedó mirando a Ester, pero Ester dijo: -¡He descubierto el secreto de ORBIL LED SEVER! Aquí dice “equivocado estás”... - Y Juanito continuó: - Si buscas la página”... Se miraron y lo captaron enseguida, dijeron a la vez: - ¡71!” Juanito dijo: - Pues claro, ¡equivocado estás si buscas la página 71!”Pepito, después (cuando le escuchaban), les contó que él había escrito ORBIL LED SEVER y que sabía el secreto. A la vez, sr. Marco se presentó al concurso pero sólo era él de concursante y los que lo organizaban dijeron que se suspendía. Sr. Marco les dijo si se podía quedar la copa y le dijeron que sí, y se quedó TAN contento que se puso a saltar con la copa a la mano y se le cayó al suelo. Se quedó muy triste y se fue a casa con la copa rota, ¡pero ahora la tiene entera porqué la pegó con pegamento! Al fin Ester, Juanito y Pepito supieron el secreto de ORBIL LED SEVER y ¡ahora han escrito juntos ORBIL LED SEVER 2! - ¿Te ha gustado el cuento? - ¡Mucho! ¡Me ha… odatnacne!. Es broma: ¡me ha encantado!


“Saint George”

73

6è A / Sam Colomer Newman ACRÒSTIC EN ANGLÈS_ACCÈSSIT Saint George valiantly defeated the huge and Strong dragon Word got around that there Was a crazy beast eating all the animals The princess gOt saved by a brave knight Lots of blood came out of the dead dRagon, but it all turned into roses After the monster Died the town was never bothered again.


74

“Saint George” Moses Osayande Onieze / 6è B ACRÒSTIC EN ANGLÈS_PRIMER PREMI The Knight Saint George, aN historic legend. The brave man who gave the prIncess the red rose, But before there was a big uGly dragon that was eating all the animals but with the huge, migHty spear of Saint George, The dragon died a terrible death.


“Saint George’s day” 6è C / Carlota Molera López ACRÒSTIC EN ANGLÈS_ACCÈSSIT Saint George’s day is a typical festival in Catalonia. It’s a legend of A knight and a fierce dragon. The brave knight kIlls the monster. The kNight gives the rose to the princess, and They get married. On Saint George’s day roses are very popular the boys gives a rosE to the girls, and the girls give a boOk to the boys. Saint GeoRge appeared on a white horse, and he killed the draGon with his sword. But you have to remembEr that it’s only a legend.

75


76


77

Educació Secundària


78


“Si poguéssim” 1r d’ESO / Joana Espar i Puigoriol LLENGUA CATALANA_1r PREMI Si poguéssim parar el temps, ni que fos per un instant, i aturar-nos un moment a mirar el que està passant: Vivim en un món cruel, ple de guerres i pobresa, torturats pels diners dels quals som la seva presa. Si ens poguéssim desfer tots de les pors que ens horroritzen lluitaríem contra aquells que ens maltracten i esclavitzen. Lluitaríem recitant uns versos de poesia vencent a tot contrincant que no ens vol i que ens odia. Si poguéssim canviar el món perquè fos més just i noble formaríem tots un poble sense odi ni temor. S’omplirien els carrers de joia i d’alegria i cantaríem tots plegats una dolça melodia.

79


80

“El pianista” Irene Espona i Puntí / 1r d’ESO LLENGUA CATALANA_ 2n PREMI Sol en l’immens escenari, llum que se li clava al rostre, jeu amb quietud al tamboret. Cau el silenci i comença un so insistent que es fa gran. Busca en la música l’arma que li permeti enfrontar-se a aquell món desafiant, aquell on ell no pertany. Quan toca no és qui els altres pensen: és qui és ell en realitat. Als qui l’escolten s’emporta, quan els seus dits, àgils, es mouen, obrint-los la porta al seu món: només ell amb el seu piano els fa ser qui realment són. En el moment que tot es frena, esclata en l’uníson la sala. I ell, imperceptiblement, fa una discreta reverència; S’aixeca, saluda i se’n va.


“Present?”

81

1r d’ESO / Pol Viñets i Torras LLENGUA CATALANA_ 3r PREMI Gent condemnada a anys de presó per expressar els seus pensaments. És trist que passi això, però és la nostra realitat. Justícia! #VivimalsegleXXI L’Eva i en Pau treballen al mateix lloc fent el mateix, però cobra més en Pau. Per què hi ha gent que creu que no som capaços de fer-ho igual de bé? Igualtat, si us plau! #VivimalsegleXXI Anava amb tren i un senyor de mitjana edat es va canviar de seient perquè un senyor amb la pell de diferent color se li va assentar al costat. Vergonya! #VivimalsegleXXI Si pactem coses, les complim! Hi havia un acord amb els refugiats, del qual només se n’ha complert un 11%. Indignant! #VivimalsegleXXI Volem llibertat d’expressió. Més feminisme. Menys racisme. I ser més complidors. #VivimalsegleXXI


82

“La vida” Mariam Drissi Autet / 1r d’ESO LLENGUA CATALANA_ACCÈSSIT La flor de la vida somriu a la llum. Una ganyota dolça. Un silenci de mil paraules. Passejant per la ment records plens de buit. Rialles sense gràcia. Personalitats desesperades. La manca de sentiments em podreix per dins. Cansament que desperta. Rutina d’infern. Veus llunyanes. Enyors borrosos. Una ombra negra somriu a l’acollir-me.


“Lo que se encuentra debajo” 1r d’ESO / Júlia Ortiz i Barniol LLENGUA CASTELLANA _1r PREMI Nos pasamos la vida pensando en la muerte, cómo será, qué se siente... y en cambio llega cuando uno menos se lo espera. El día que enterré a mi padre fue terrible, pero cuando descubrí que él fue el asesino de mi madre, fue peor. Él no se merecía ser enterrado, toda la vida nos hizo creer que nuestra madre nos abandonó de bien pequeños, cuando, en realidad fue él el que la mató y sólo por una simple razón, para salvarnos de sus malas intenciones sobre todo con ella. Mi madre sufrió violencia de género. La brutalidad de los golpes fue suficiente para perder un hijo. En esa época, rara vez la mujeres podían hacer algo por sí solas. Aquel discurso fue un homenaje a mi madre, pero aún no se sabe toda la historia. Después de morir mi padre, mi gemela y yo decidimos que era hora de deshacernos de algunas cosas suyas y seguir adelante. Un día, ordenando las cosas del desván, encontramos una caja llena de libros que parecían diarios: Día 7 de agosto de 1976, Ya estoy lista, no aguanto más aquí. Cuando me levanto cada día, siento miedo por si se entera de lo que estoy planeando, me escondo toda la mañana y temo por si viene antes a comer o termina antes de lo previsto y llega antes a casa. Todo está planeado, sólo hay que esperar que se vaya de viaje con sus amigos para que yo pueda irme para siempre y no volver jamás. Quiero estar lo más lejos posible de este monstruo... Al leer esas palabras me quedé petrificado... ¿de quién era este diario? ¿A quién se dirigiría con eso de monstruo? Noté un vacío enorme al pensar que podía ser de mi madre, de la cual mi padre nunca nos habló. Sentí un ruido muy extraño, como si alguien estuviera ahí, espiándome, pero era imposible porque mi hermana ya se había ido y nadie

83


84

vivía ya en esa vieja casa. Un poco asustado me fui a mi propia casa, donde esperaba no atemorizarme más. Pero esa noche volví a oír más ruidos extraños, noté como si alguien intentara hablar conmigo, por un instante me asusté, pero estaba cansado y a lo mejor eran imaginaciones mías. Así que me fui a dormir y la mañana siguiente me desperté y vi una nota debajo de mi almohada, ponía que leyese más páginas de ese diario, que en una de ellas encontraría la respuesta que estaba esperando. Al instante cerré todas las puertas y todas las ventanas. Como bien decía la carta me fui a casa de mi padre con mi hermana donde seguimos leyendo ese diario cuyo autor desconocíamos... Estuvimos leyendo un buen rato, pero no encontrábamos nada, sólo era un simple diario donde a veces se explicaba que un hombre maltrataba a una mujer, pero muchos casos eran iguales así que conocer al autor era como buscar una aguja en un pajar… Ya casi frustrados por no encontrar nada en ese diario, pasé una página y vi una llave escondida entre algunas páginas agujereadas, era como si esa persona no quisiese que nadie viera esa carta. En esa llave había un llavero donde ponía la dirección de esa misma casa, la que perteneció a mis difuntos padres. Naturalmente registramos todas las puertas y no encajaba con la cerradura de ninguna puerta de esa casa. De repente oímos una voz detrás de un armario, era como la de una mujer, como si ella fuese de una película… apartamos ese pesado armario y abrimos la puerta que había detrás de él. Naturalmente costó mucho ya que parecía que no se hubiera abierto en muchos años. Había unas escaleras que bajaban hacia abajo, parecía como si hubiera un extenso sótano bajo esa vieja casa. Al llegar abajo, vimos que ese ruido era acertado, había una película donde mi padre, y suponiendo que la otra era mi madre, casándose. No había visto a mi madre muchas veces, pero me acuerdo que de pequeño mi abuela me enseñaba fotos de mi madre y mi padre juntos, y el parecido era muy similar, demasiado para saber que, evidentemente, era ella. Pero aún no sabíamos nada, esa llave ¿qué puerta abriría? En ese sótano había una puerta, así que decidimos probar si se abría,


la cerradura de la llave encajaba perfectamente. Al abrir la puerta sólo vimos una habitación vacía, pero en medio había una pequeña caja. La abrimos y dentro había unas cintas. Quitamos la cinta de la boda de mis padres y pusimos una detrás de la otra, nada, todo era aburrido, canciones, fotos… pero cuando nos pensamos que ya no había más, vimos el reflejo de una última, una muy bien escondida. Esa cinta parecía una más, aburrida y pesada, íbamos a quitarla cuando… se proyectó la imagen de mi madre en la cinta, parecía preocupada y asustada, nos quedamos mirando atentamente y casi sin respirar, se oyeron gritos, mucho gritos, eran de mi padre. La estaba buscando y parecía muy enfadado. Ella estaba en el sótano, grabando y dijo “aunque puede que no salga de ésta, quiero que el que vea esta grabación, la lleve a la policía y él sea castigado por el daño que ha hecho a su familia y a mis bebés” y en ese momento fue cuando supimos qué pasó cuando sólo teníamos unos meses, éramos nosotros. De pronto, se oyó a alguien bajar las escaleras, ella escondió la cámara y se escondió ella también. Fue cuando llegó mi padre, la encontró y empezó a darle golpes con mucha rabia y fuerza. Ella intentaba defenderse, pero después de tantos golpes, llegó un momento en el que ya que no tenía fuerzas para resistirse, al instante mi padre empezó a gritar “¿¡por qué me haces esto María!?”, “¡yo nunca te he haría esto!, ¿a caso tú has viso que yo quisiera huir de aquí?” mi madre gritaba que la dejase ir y que no volvería jamás, ella luchó con todas sus fuerzas, pero él tenía demasiada fuerza. De un arrebato, mi padre cogió una tubería tirada por ahí y golpeó con todas sus fuerzas a mi madre. Ella después de ese destructivo golpe no se movió, había muerto. Mi padre, con un cadáver entre las manos y lleno de sangre, encerró a mi madre en lo que parecía una trampa bajo el suelo, justamente lo que mi hermana y yo estábamos pisando en ese preciso instante. Tiró a mi madre con el mayor desprecio y sin saber qué hacer, se marchó y nunca volvió a mirar esa trampa en la pared. Al instante, mi hermana y yo apartamos la alfombra que cubría la trampa y levantamos la tapa. Lloramos y lloramos al ver que el cuerpo sin vida y sin carne de mi madre, con el cráneo destrozado, permanecía allí esperando que alguien

85


86

la rescatara de ese monstruo al que toda mi vida había llamado padre. Supongo que nunca podré hacer justicia a mi madre, pero sí que puedo honrarla y enterrarla como es debido y como ella siempre deseó. Así que le dedico a ella este discurso y por supuesto su entierro. Muchas gracias


“El espíritu del faro” Ada Solé i Viladecans / 1r d’ESO LLENGUA CASTELLANA_2n PREMI Era una tarde de otoño. Tres chicas se encontraban en la plaza de un pequeño pueblo irlandés. Estaban sentadas en el borde de la fuente y conversaban animadamente. -Hoy, mi abuelo me ha contado que en los acantilados de las afueras del pueblo hay un faro abandonado. Dice que en él vive el espíritu de un farero que hace muchos años se encargaba de que los barcos no chocasen contra las rocas de la costa -les comentaba Clara con el semblante serio-. -¡Qué dices! Los fantasmas no existen. Tu abuelo sólo te lo ha dicho para asustarte -ahora hablaba Lucía-. No le gustaba que su amiga les contase rumores tenebrosos. -Yo tampoco me lo creo, pero no tengo miedo de ir a comprobarlo -dijo Paula-. -¡Vale! Podemos ir hoy mismo al atardecer. Veréis como tenía razón. ¿Te apuntas, Lucía? –le preguntó Calara-. La chica no estaba demasiado convencida del plan de sus dos amigas. No quería ir. Pero tampoco las quería decepcionar. Sería divertido y le gustaba ver como las otras dos siempre querían tener la razón. Asintió con la cabeza. Habían cenado e iban equipadas con todo lo que ells creían necesario para su aventura. Caminaban rápidamente por el sendero que recorría los acantilados. Había empezado a llover intensamente. No llevaban paraguas pero ya era demasiado tarde para volver atrás. Tras unos cuantos truenos y algún relámpago empezaron a asustarse. Paecía una escena sacada de una película de miedo. El faro ya se encontraba más cerca, y ellas podían ver su silueta. Sorprendentemente, al llegar, la puerta estaba abierta. -No creo que esto sea una buena idea. Tengo miedo y quiero volver a casa

87


88

–sollozaba Lucía-. Estaba aterrada y cada vez que miraba a su alrededor parecía ver millones de sombras que las rodeaban. -No podemos marcharnos ahora. Entramos, miramos y comprobamos que no hay ningún espíritu. Después, volvemos a casa inmediatamente –la confortaba Paula-. Lucía cedió. Entraron, y poco a poco empezaron a subir la escalera de caracol. Iban una detrás de la otra: Paula en frente, Clara en medio y, por último, Lucía. Los escalones crujían debajo sus pies. Olía mucho a humedad y a agua marina. Iban subiendo y de repente oyeron unos pasos. Aguantaron la respiración durante unos segundos y después se volvió a oír otro ruido. Pero ya no eran pasos, era el sonido de un grito escalofriante. Era Lucía que había notado como alguien respiraba profundamente detrás suyo. El fantasma. Aterrorizadas, descendieron la escalera y salieron corriendo del faro. A sus espaldas, la luz del faro se encendió. Una vez. Y después otra más. A la tercera, la silueta de un hombre apareció en el balcón de la estructura. Veinte años más tarde... El tren pasaba por en medio de valles y montañas. La lluvia tamborileaba contra la ventana de su vagón. Era un día húmedo y nublado, de esos que sólo apetece sentarse delante del fuego leyendo y escuchando el leve crujir de la madera ardiente. -Siguiente parada: Kilkeel –anunció el revisor-. Clara se levantó y se puso el abrigo. Cuando se abrieron las puertas, salió y caminó lentamente. No quería estar ahí. Pero su abuelo estaba muy enfermo y tenía que visitarle. Aquellos paisajes le traían malos recuerdos que ella creía haber olvidado. Miró a su alrededor y se dio cuenta de que todo estaba igual, parecía que no había pasado el tiempo: reposadas encima de un gigantesco acantilado, las casas estaban en perfectas hileras formando calles largas y estrechas. A las afueras del pueblo, se podía ver todavía la torre del faro... Un escalofrío recorrió su cuerpo. -¡Clara! –exclamó el anciano cuando vio a su nieta por primera vez en tantos años-. Su rostro se iluminó de felicidad. A la mujer se le negaron los ojos. Era muy extraño verlo así. Se notaba que el tiempo lo había envejecido. Se sentó al lado de su cama y le empezó a explicar todo lo que había sucedido desde que se vieron por última vez.


-¿Te acuerdas del faro? –le preguntó cuando ya llevaban un rato hablando. -Sabes... Nunca te conté toda la historia sobre el faro –le dijo el viejo-. A Clara se le hizo un nudo en el estómago. Él empezó a hablar con voz grave y lenta: “Hace más de cincuenta años, en el faro vivían un matrimonio y su hija. La madre y la hija volvían de viaje una noche de tempestad y el barco en el que viajaban no consiguió llegar a puerto. Al anochecer de aquel mismo día, el farero había estado bebiendo mucho en el bar y se había quedado dormido. No ecendió el faro y por eso creyeron que el barco había naufragado, porque había chocado con el acantilado. El hombre se sintió culpable y se suicidó tirándose del balcón del faro. Dicen que, en las noches de tormenta, su espíritu aparece y enciende la luz del faro. La historia cambiaba lo que Clara había pensado durante todos estos años. Pobre hombre... Clara quedó tan impactada que quiso saber más sobre lo que había ocurrido. Su abuelo guardaba todos los periódicos locales que se habían publicado en esos años. Quizá encontraría algo allí. Salió de la habitación y subió las escaleras hasta el desván y buscó la caja con la etiqueta LA GACETA DE KILKEEL. Abrió la caja y empezó a buscar. 1945, 1944... ¡1943! En la portada el titular ponía: “Un barco naufraga cerca de los acantilados”. Explicaba como el barco estaba a punto de llegar cuando naufragó por culpa de... ¡llevar demasiada carga! No podía ser. En otro periódico decía: “El farero de Kilkeel se suicida”. Había oído que los fantasmas son personas que su alma no estaba en paz cuando murieron. Eso significaba que el fantasma farero aún vivía en el faro y aún no lo sabía. Quizá se lo debería ir a contar... Volvía a encontrarse en el mismo sendero caminando hacia el faro. Era de noche y volvía a llover. De repente, la luz del faro se encendió. Ahora estaba segura de que él estaba allí. Abrió la puerta y empezó poco a poco a subir los escalones. Vio una sombra en la parte alta del faro. ¡Farero! ¿estás ahí? ¡Tengo que hablar contigo! –decía con voz temblorosa-. Seguía oliendo a humedad y agua marina. Ya casi llegaba al balcón. Y justo antes de subir los últimos escalones, lo vio: era un hombre alto y robusto. ¡Estoy condenado a vivir para siempre en este faro por lo que le hice a

89


90

mi familia! –gritó con voz ronca-. Su silueta se veía borrosa y aunque él estaba fuera, en medio de la lluvia, no se mojaba. -¡No es erdad! ¡Tú no hiciste nada! ¡El barco llevaba demasiada carga y se hundió! –exclamó Clara mientras sacaba los periódicos de su bolso. El farero se los miró y pareció aliviado. Una sonrisa triste se dibujó en su cara. Poco a poco se fue desintegrando y mezclándose con la luz dorada del faro.


“El medallón” Joana Espar i Puigoriol / 1r d’ESO LLENGUA CASTELLANA_3r PREMI Sam era un niño que llevaba una vida alegre junto con sus padres: Tom Hudson y Sarah Ralston. Vivían en una bonita casa cercana a un pequeño pueblo llamado Monterojo. Un día su madre cayó muy enferma y murió sin apenas poder despedirse de su querido hijo. Lo único que le dio fue una cajita pequeña que en su interior contenía un medallón de oro. Le dijo que le ayudaría en el futuro. A partir de ese día, Sam no volvió a ser el mismo. Durante el día casi no hablaba y sólo salía de casa cuando su padre, Tom, le ordenaba que fuera a comprar al pueblo. Por la noche se pasaba horas encerrado en su habitación observando ese medallón tan misterioso. Como Sam casi no dormía, cada día estaba más cansado, así que una noche decidió esforzarse al máximo para poder conciliar el sueño. Finalmente lo consiguió pero en seguida quedó perturbado por una inquietante luz que procedía de la caja de su madre. En seguida la abrió y se dio cuenta de que había un extraño símbolo en el cual se distinguían claramente grabados dos mundos: un mundo oscuro, con guerras y lleno de problemas que representaba la vida y otro totalmente contrario, es decir, sin guerras, problemas ni preocupaciones que representaba la muerte. Invadido por la curiosidad, Sam cogió la cajita con el medallón dentro y se escapó silenciosamente de su casa para ir al cementerio a visitar la tumba de su difunta madre. Leyó detenidamente las inscripciones que había en su lápida y enseguida vio un pequeño agujero del tamaño del medallón. Cuando empezó a buscar la cajita en el bolsillo se dio cuenta de que no estaba. Oyó pasos que se acercaban y, de repente, algo o alguien le rozó la mano. Se giró lentamente y vio la inconfundible silueta de su madre. El pobre Sam se asustó como nunca antes se había asustado y se desmayó quedando tumbado en el suelo. A la mañana siguiente, cuando se

91


92

despertó, ya no estaba en el cementerio, estaba en su propia cama. Eso le extrañó mucho porque estaba seguro de que lo que le había sucedido no había sido un sueño. Quizás fue una visión o algún tipo de mensaje que Sarah, su madre, quería compartirle. Se volvió para comprobar si la cajita aún estaba. Efectivamente estaba allí, tal y como la dejo la noche anterior antes de dormirse. Pasaron los días y Sam no podía dejar de pensar en los aterradores sucesos de esa noche. Finalmente, una noche, atormentado por los pensamientos, decidió regresar al cementerio, esta vez, sujetando la cajita con su mano. Al llegar, vio que el medallón se iluminaba y entre las sombras pudo divisar de nuevo, la silueta de su madre. Empezó a oir esos pasos que se dirigían hacia él pero esta vez no estaba atemorizado, justo lo contrario. De repente sintió que le empezaban a doler los pies, luego las rodillas, seguidas del estómago y así sucesivamente hasta la cabeza. El chico no sabía lo que le ocurría. Era como si ya no fuera dueño de su propio cuerpo. Pidió ayuda a su madre y ella le dijo que lo único que debía hacer era colocar el medallón en el pequeño agujero que había en la lápida. Sam no dudó en hacerlo y justo cuando lo metió todo lo que le rodeaba desapareció. Todo excepto su madre que ahora podía verla con claridad. Entonces Sarah le dijo: "hijo mío, sé que lo estás pasando muy mal pero hay un modo de que regrese contigo." Sam estaba dispuesto a hacer lo que fuera para estar con su querida madre. "Lo único que tienes que hacer" continuó Sarah, "es colocar el medallón en el agujero de mi lápida y matar a quien me mató a mí. Entonces, Sam colocó el medallón en el agujero y justo en ese momento se encontró de nuevo en su cama. A la mañana siguiente, Sam estaba algo desconcertado y lo primero que hizo fue ir a hablar con su padre que en ese momento se encontraba en la cocina preparando el desayuno. Sam le explicó todo lo que le había sucedido y luego le preguntó si sabía algo. Tom negó con la cabeza algo inseguro y Sam empezó a presionarlo ya que enseguida se había dado cuenta de que su padre le ocultaba algo y los dos empezaron a discutir hasta que su padre estalló y gritando le dijo: "¡Yo maté a tu madre! ¡Fui yo!" Seguidamente, muy disgustado, Sam le dijo: "¿Y por


qué?" "Tu madre y yo fuimos felices mucho tiempo hasta que descubrí que me estaba engañando. Sin poder contener la ira, le maté apuñalándola y fingí no saber nada de los hechos. Después de escuchar la horrible historia que estaba detrás de la muerte de Sarah, Sam empezó a gritarle a su padre cosas como: "¡asesino! ¡Eres un asesino! ¡Seguro que mamá no te lo ha perdonado y yo nunca lo haré! ¡Tú, y no mamá, deberías estar muerto!" Al escuchar esas palabras, su padre, cogió un cuchillo que tenía grabado un extraño símbolo que le era muy familiar a Sam. ¡Pues claro! Era el mismo símbolo que había grabado en el medallón. Hastiado del sufrimiento y culpabilidad que sentía, Tom agarró con fuerza el cuchillo e intentó clavárselo a su propio hijo pero Sam fue lo suficientemente rápido para esquivarle y rápidamente quitárselo a Tom y clavárselo. A continuación observó como aparecía su madre pero al ver el gran error que había cometido matando a su padre, se clavó él mismo el cuchillo y murió. Sarah, la madre de Sam, vivió pero se pasó el resto su vida sola, alejada de los demás, y nunca jamás ha abandonado la que un día fue una casa feliz y que ahora es un lugar aterrador.

93


94

“Dandelions” Ada Solé i Viladecans / 1r d’ESO LLENGUA ANGLESA_1r PREMI

Childhood fantasy Wishes on dandelions Seeds fly in the wind


95

1r d’ESO / Pol Nogué i Ullastre LLENGUA ANGLESA _2n PREMI

Threatening black thick clouds And far imposing mountains Birds fleeing the storm


96

Cristina Castany i Fàbregas / 1r d’ESO LLENGUA ANGLESA_3r PREMI

Do you ever think, About the end of the days, All will go away


“Formig, Ananke i la venjança de Nèmesi” 2n d’ESO / Clàudia Reniu i Calahorro LLENGUA CATALANA _1r PREMI Formig, fill d'Àlex, un constructor molt pobre, era molt baixet. Sempre anava molt descuidat de roba i també els seus cabells estaven molt abandonats. Es podria dir que era un esclau molt treballador i molt cansat de la construcció. Un dia, fet pols de fer sempre el que li deien, va anar a l'Olimp a parlar amb la deessa Ananke, deessa de la necessitat i de l'obligació, li va dir que estava molt cansat de sempre haver de fer el que li deien i que volia ser gran i alt com un gegant. Ananke, al veure aquell pobre home tan descuidat i desesperat, va decidir fer realitat el seu somni. El va convertir en un gegant molt gran i alt, però li va posar algunes condicions. Alguna d'elles era: que no podria fer res que a ell no li agradaria que li fessin. Formig molt emocionat va accedir sense pensar-ho. Al cap d'unes setmanes, Ananke va anar a casa d'en Formig per visitar-lo i veure com estava, però Formig no hi era. La deessa es va preguntar per què Formig no era a casa seva, si ja havia acabat el seu torn de treball. Així que va decidir parlar amb la seva germana Nèmesi, que era la deessa de la venjança, la justícia i els càstigs, i ella li va dir que no desconfiés, que potser hauria anat a comprar menjar o alguna altra cosa. També li va dir que al cap d'una setmana hi tornés a anar. I així ho va fer, una setmana després va anar a casa d'en Formig i aquest cop sí que hi era, Ananke li va recordar totes les condicions i li va dir que si no les complia tornaria a ser igual que abans, però Formig va dir que ja se’n recordava i que ja hi havia accedit. Ananke va veure un gran canvi en la personalitat d'en Formig per això ja va començar a desconfiar d'ell. Però el que ella no sabia era que quan el sol il·luminava el palau de Marlín, poble on vivia en Formig, Formig vivia com un rei. Aquell que

97


98

no feia el que ell deia l'agafava i el portava a la presó i si després replicava el xafava amb els seus peus grans i forts. Nèmesi li va dir a la seva germana que no podia seguir així, perquè sempre desconfiaria d'ell i perquè realment volia saber el que passava de veritat. Després Nèmesi li va explicar el seu pla. El seu pla consistia a espiar en Formig, Ananke va analitzar fil per randa el pla. Un dia després, una dona desconeguda anomenada Ana va aparèixer al poble d'en Formig, però Formig no la va tractar gaire bé i li va dir: < Si no em tractes com un rei et xafaré!> L'Ana va accedir i va aguantar tot el dia com una esclava, fins que a l'hora de sopar en Formig va demanar: -Porteu-me el sopar, us ho ordeno! -Estem cansats, no ho volem fer- replicà l'Ana -Com t’atreveixes a qüestionar-me!? -No hem de fer el que ens diguis! Formig, molt enfadat, estava disposat a xafar l'Ana quan, de sobte, un raig de sol va il·luminar el palau i l'Ana es va convertir en Ananke. Per descomptat, Ananke va desfer el pacte i Formig tornava a ser un esclau de construcció, Ananke estava tan decebuda que no va voler dir cap paraula. Quan va tornar a l'Olimp, li va explicar tot el que havia vist i tot el que havia passat a Nèmesi. Nèmesi, quan va sentir tals paraules sortir de la boca de la seva germana, va baixar molt enfadada cap al poble d'en Formig; quan va arribar a casa seva, li va dedicar unes paraules: -Et converteixo en una formiga perquè sóc la deessa de la venjança i el que has fet ha estat molt dolent, a partir d'ara seràs molt petit, hauràs de treballar molt dur i també vigilar que la gent del poble no et trepitgi. Nèmesi havia convertit a en Formig en una formiga! Nèmesi va tornar a l'Olimp amb la seva germana i ja no van tornar a sentir res més d'en Formig.


“Fa anys i panys quan els porcs volaven....” 2n d’ESO / Joseph Grosse Calm LLENGUA CATALANA _2 n PREMI Diu la llegenda que fa milers i milers d’anys, el cel del nostre planeta estava farcit d’animals. Tots volaven: els mamífers, els ocells, els rèptils, els amfibis, els insectes... Hi havia tants animals volant que en mirar el cel només es veia la negror dels estols d’animals i gairebé no arribava llum a les plantes. La vida al cel cada dia es feia més difícil, ja que els animals s’havien d’esquivar contínuament uns als altres i per això cada vegada volaven més i més amunt, en cerca d’espai. Tant amunt van volar, que alguns van arribar a l’Olimp. Pels déus de l’Olimp, aquesta situació era molt molesta i es van començar a enfadar per l’augment d’animals que entraven al seu palau. Se’ls trobaven als gots quan anaven a beure nèctar; al llit quan anaven a descansar i no podien parlar sense que algun animaló els entrés a la boca. Era totalment indignant. Un dia es van enfadar tant, que els déus i les deesses menors van anar a veure Zeus. Li van dir que si no feia res per arreglar la situació, abandonarien l’Olimp i anirien a fer companyia al seu germà Hades al món subterrani, ja que almenys allà estarien tranquils. Així que Zeus, per no quedar-se sol, va decidir posar remei a la situació: va condemnar tots els animals que estaven volant en aquell precís moment i els va treure l’habilitat de volar. Durant uns quants segons, per tota la Terra plovien animals del cel. Molts dels animals van morir per la caiguda, però dels que van sobreviure, els que van caure a l’aigua, van esdevenir els animals aquàtics; els que van topar contra el terra, van esdevenir els animals terrestres i només els animals que en aquell moment estaven descansant van poder conservar l’habilitat de volar. Per evitar d’una vegada per totes que la situació es repetís, Zeus va aplicar encara una altra mesura: va fer que només la capa d’aire propera a la Terra fos respirable pels animals. A la capa de més amunt,

99


100

on hi ha l’Olimp, li va treure gairebé tot l’aire i només va deixar-n’hi el suficient perquè poguessin respirar els déus. A partir d’aleshores, el cel va adoptar el color blau que coneixem i, amb la nova llum que arribava del Sol, les plantes de la Terra van prosperar i van colonitzar molts indrets transformant la superfície terrestre. Com tots sabem, encara hi ha animals que volen, però cap s’atreveix a volar massa alt. De vegades, podem veure alguna grua que sembla que desafiï els déus, però hi ha qui diu que es tracta del missatger de Zeus, Hermes, que vigila que ningú s’acosti massa a l’Olimp.


“Les llavors d’or” 2n d’ESO / Aniol de Ribot i Laredo LLENGUA CATALANA _3r PREMI Des de fa molts anys, es diu que en un castell d'un petit poble català, a les dotze en punt de la nit del dia vint-i-tres de setembre s'obre una porta en un punt del castell que et condueix per un passadís bastant llarg que et du a una sala on hi ha un sac ple de llavors de blat. Si surts abans de que toquin les dotze campanades amb el sac de blat, el blat es converteix en or... però si no surts et quedes allà tancat fins l'any que ve; si és que encara en pots sortir. Tot va començar fa molts anys, moltes dècades, i uns quants segles, quan un rei molt generós i amable amb els altres, i també molt jove, que vivia en aquest castell català, va fer una aposta amb el seu germà bessó, que era comte d'un territori. El seu germà bessó, segons el que el rei sabia, era pocs minuts, molt pocs minuts més petit que ell, i no considerava just que per pocs minuts el rei fos el seu germà. Total, que aquesta aposta consistia en el següent: al cap d'un any mirarien quin dels dos havia tingut més bones collites, si el feu del germà petit o un altre feu que el germà gran, el rei, havia escollit del total de tot el territori. El que guanyés passaria o continuaria sent el rei. Per culpa d'això el rei va deixar de ser tan generós i amable amb els pagesos, i es va tornar més exigent i egoista. Va reduir els “luxes” de la gent del poble i els exigia treballar. En canvi, el germà petit va ser més amable i respectuós amb el poble i els va prometre que si tenien bones collites i ell es convertia en rei, els pagaria dues monedes d'or a cada família i que els permetria més privilegis com el de no haver de pagar tants impostos. Quan faltava un mes i mig per acabar el termini marcat pels dos germans, el rei veia que el germà petit el guanyaria, i va enviar un dels seus criats al feu del seu germà bessó per veure què havia fet ell per aconseguir bones collites. Al cap d'una o dues setmanes, el criat va tor-

101


102

nar i li va dir al rei que el seu germà havia ofert tot de beneficis al seu poble si aconseguien el propòsit. Un dels beneficis eren dues monedes d'or a cada una de les famílies del seu feu. Quan el rei va sentir això, el seu cap es va omplir d'odi, i va fer robar als seus homes les monedes d'or del seu germà, amb les quals volia pagar a la gent del seu feu. Els seus homes ho van aconseguir i li van portar les monedes al rei. El rei, les va voler amagar en una sala del castell que només coneixia ell, i per anar a aquesta sala s'havia de passar per un passadís bastant llarg. I així ho va fer; el dia vint-i-tres de setembre a les dotze en punt de la nit va anar a davant d'aquesta porta del castell sense que ningú el veiés i hi va deixar un sac ple de monedes d'or. Ràpidament, va sortir i va fer com si res. Al cap d'uns dies, ja havia acabat el termini i tot i els intents del rei de fer una mala jugada al seu germà, va guanyar el germà bessó. El dia que s'havia de fer rei al germà (fins ara noble), la cerimònia va anar amb tota normalitat, i els dos germans es van canviar els papers. La gent del feu del germà petit estaven enfadats amb ell perquè no els havia donat les monedes d'or promeses. I l'endemà, van trobar el nou rei ferit de mort a la seva habitació. Encara respirava, però pintava molt malament. Al cap de poques hores va fer el seu últim alè, i va morir. Tothom va pensar que s'havia suïcidat perquè al ser una persona molt amable li hagués sapigut greu no haver complert una promesa molt important amb la gent dels seu anterior feu. Tot i això, abans de morir, el nou rei li havia dit al seu germà que fos ell el rei i que confiava que algun dia expliqués el que havia passat amb la seva mort. També li va dir que tot era culpa seva, que no hauria d'haver intentat de cap manera fer fora del tro a la persona que l'havia d'ocupar. El rei, es va arrepentir d'haver assassinat el seu germà però... no ho va dir a ningú, ho va guardar com un secret. Va passar un any governant, i a la nit del dia en el qual feia un any que havia amagat les monedes d’or del seu germà, va anar a la sala on eren per recuperar-les. Les va trobar però al cap de poca estona... el rei va sentir un soroll, ho va anar a comprovar, i va veure que la porta de la sala s'estava tancant.


Durant molts dies va estar intentant sortir però no podia: només la coneixia ell aquesta sala i la porta (que era de pedra) només es podia obrir des de fora. Veient que es moriria, va escriure en un paper i amb una ploma que casualment hi havien a la sala, que reconeixia que havia mort al seu germà bessó per enveja, i que el futur rei seria qui el trobés en aquella sala. Al cap de sis dies va morir de gana i de set. Quan just feia un any que el rei havia entrat a recuperar les monedes d'or, a la nit del vint-i-tres de setembre, un noi del poble que passava per allà, va veure una porta de pedra oberta i hi va entrar. Va trobar un cos ja mig podrit, el va agafar amb una manta i el va treure amb una velocitat admirable d'allà; però les monedes d'or no les va ni tocar. Feia un any que no hi havia rei. Al final, es va descobrir que aquell cos era del rei, i també es va trobar la carta que havia escrit des d'aquella sala, on hi havia tota la veritat. Tal i com deia la carta, es va fer rei al noi que havia trobat el cos sense vida d'un rei, al qual li havia passat factura l'enveja i l'odi. Avui dia encara s'explica el misteri de les monedes d'or que es van convertir en blat, malgrat que només és una llegenda... o potser no?

103


104

2n dâ&#x20AC;&#x2122;ESO / Gerard Castells i Musachs LLENGUA ANGLESA _1r PREMI

https://tinyurl.com/y7n7hqcr

Millions of red tears fall by the painful faces leaving hell behind


105

2n d’ESO / Lucía Agramunt i López de Santa María LLENGUA ANGLESA _2n PREMI

https://tinyurl.com/y8nltge8

A piece of heaven In a square of two inches The best moment of the day


106

Gil Farré i Casacuberta / 2n d’ESO LLENGUA ANGLESA _3r PREMI

You can fly with me Over seas and over towns The world you will see


“Der Drache” 2n d’ESO / Miquel Pagès i Marpons LLENGUA ALEMANYA _1r PREMI Der Drache ist ein Tier und er ist grün. Er hat zwei Flügel und einen Schwanz. Er spuckt Feuer aus dem Mund. Er ist sehr wild und stark. Es gibt eine Legende. Sie spricht von einem Kavalier, der rettet ein Volk vom Drache. Die Legende ist „Die Legende von Sankt Georg“. Diese Legende ist in Katalonien sehr beliebt. Am dreiundzwanzigsten April wird Sankt Georg gefeiert. An diesem Tag geben die Mädchen den Jungs ein Buch und die Jungs geben den Mädchen eine Rose. “El drac” El drac és un animal de color verd. Té dues ales i una cua. Treu foc per la boca. És molt ferotge i fort. Hi ha una llegenda que parla sobre un cavaller, que salva un poble del drac. Aquesta llegenda és “La llegenda de Sant Jordi”, molt popular a Catalunya. El dia vint-i-tres d’abril es celebra la Diada de Sant Jordi. Aquest dia les nenes donen un llibre als nens i els nens una rosa a les nenes.

107


108

“Die Uhrzeit” Ferran Reniu i Morales / 2n d’ESO LLENGUA ALEMANYA_2n PREMI Teil einer Vorstellung, die nicht anfängt und nicht endet. Sie teilen und sie vermehren sich in einer Gruppe der Zeit, die man nicht versteht, die man nicht begreift. Sie geht schnell oder langsam, sie hängt von einem selbst ab. Schlicht und einfach vergeht sie... Eins, zwei, drei, vier, fünf, sechs, sieben, acht, neun, zehn, elf, zwölf. Das sind die Nummern, die man findet. “Les hores” Part d’una il·lusió, que ni comença ni acaba. Es divideix i es multiplica en un conjunt de temps, que no s’entén, no es comprèn. Passa ràpid o lent, tot depèn d’un mateix. Simplement passa… Un, dos, tres, quatre, cinc, sis, set, vuit, nou, deu, onze, dotze. Són els números que hi trobem escrits.


“Mein Haus” 2n d’ESO / Clara Font i Barniol LLENGUA ALEMANYA _3r PREMI Das ist mein Haus. Es ist groβ und die Tür ist braun. Die Wände sind weiβ und die Fenster sind blau. Im Winter machen wir Feuer in dem Kamin. Mein Haus ist wie aus Märchen aber, anstatt Rotkäppchen, leben dort ich und meine Familie. Drauβen, im Garten, gibt es Blumen vieler Farben. “Casa meva” Aquesta és la meva casa. És gran i la porta és marró. Les parets són blanques i les finestres són blaves. A l’hivern fem foc a la xemeneia. Casa meva és com un conte de fades, però enlloc de la Caputxeta vermella, aquí vivim jo i la meva família. A fora, al jardí, hi ha flors de molts colors.

109


110

“Llibre, estimat” Júlia de Rocafiguera i Campdelacreu / 3r d’ESO LLENGUA CATALANA_1r PREMI T’agafo i et veig més a prop, tancant la nit, obrint l’esperit, per emportar-te’m tot de cop. De mi ja t’has apropiat, tancant l’exterior, obrint l’interior, com si fos un titella que se t’ha confiat. La seva posició les paraules abandonen, tancant la raó, obrint la visió, com melodies que m’ensarronen. Fent del somiat, una realitat, tancant el que és, obrint un després, convertit en un inversemblant anonimat. Però a poc a poc t’he consumit, tancant la claror, obrint la rancor, deixant-me un cor ferit. Mirant l’horitzó... tot difuminat, t’he llegit, t’he viscut, t’he perdut... Estimat, per què m’has abandonat?


“Mort” 3r d’ESO / Ivet Macià i Sánchez LLENGUA CATALANA _2n PREMI I de cop, l´últim sospir. L’últim alè de vida al qual t’aferres s’escapa del teu cos. Immòbil, perplex, impotent. El vell cor cansat de tants anys bategant tanca els ulls exhaust. Com el vent que ve i va, el teu record és escampat pel món. Invisible pels ulls dels ignorants, etern pels estimats.

111


112

“Tu” 3r d’ESO / Ivan Izquierdo i Arimany LLENGUA CATALANA _3r PREMI Avui, com tants dies últimament, tanco els ulls i et veig i em provoca un somriure, un altre dels molts que em guardo. Avui, revisc aquell moment en què escrivies el meu nom i dibuixaves la meva silueta entre pensaments. Et trobo, com tantes vegades, i et veig, un cop més, per omplir-me dels teus records. T’estimo, sense condicions ni reserves, en un present, no en un passat, pel sol fer d’haver existit. Qualsevol llum del vespre em porta a tu, més real que tu no hi ha ningú. La teva flama avui brilla, però no puc ser feliç pel pes del teu enyor.


“Somni” 3r d’ESO / Roi Seoane i Puntí LLENGUA CATALANA _ACCÈSSIT Un somni és un sentiment, si no hi creus quedarà latent. Qui sap el futur què ens oferirà? Serà el pensament qui ens guiarà? Un somni s’ha de gaudir, ja que ningú te’l pot transferir. Escolta, pren, sent. Que flueixi lentament...

113


114

“Ode to Lasagna” 3r d’ESO / Bernat Ibáñez i Martínez LLENGUA ANGLESA _1r PREMI The thought came to my mind: What’s the best food I could find? And suddenly it became clear It’s lasagna and forever will. So I checked on the internet, But everyone said: It’s pizza, without a sweat. Why, if you can have lasagna instead? And because i’m a man of my word, I started to preach lasagna abroad. The general public didn’t understand So first i had to draw a plan. And the thought came to my head, While eating lasagna in bed. I’ll create my own fast food brand, Selling all-flavoured lasagna firsthand. But first I had to learn To make the greatest lasagna on earth. So I went to Italy on a plane, And I found the one meal at the end. The first bite was mild, Not sour, but tender as a child. Taunting me to get another bite, I finished it quickly and with delight.


I needed to know the chef, The one that would give lasagna success. But when I entered the kitchen itself, I saw no other than the lasagna god himself. “Delighted to see you, Mr. Jeff” “How did you know my name is Jeff?” And so the all-knowing lasagna became my faith, I needed him to teach me the way. Years upon years of training, Working hard and not complaining. Mastering ancient techniques, Just to get lasagna to the peak. It was a worldwide sensation, So finally I had to make the confession. “It’s the lasagna god that taught me that” And they said: “The lasagna what?” But in that instant he appeared, On the news, on the internet and on TV. And with his long crusty arms, He hugged us all at once. “A lasagna that can talk? We have to make a religion out of that!” Eating lasagna day and night, The number of adepts quickly thrived. And so we have to thank the all-knowing god, For all the finger licking joy he has brought. Now we humans, we won’t have to fight, Because lasagna is the best food we can find.

115


116

“Trapped on a Zmas glass ball” 3r d’ESO / Maria Marín i Picó LLENGUA ANGLESA _2n PREMI When the Snow hides the colors of the floor and the street is full with lights. While people in the background dress trees and break the silence with their talk. An innocent child stares at me with his gleeful eyes. He looks at the house behind me, The one I’ll never be able to call mine even if there I spend my life. He looks but doesn’t realize That what his eyes are seeing is my prison And the transparent and curved glass, the wall that separates us. He looks but doesn’t realize That the reason of my rosy cheeks is not for the wintry cold But for the tears that I’ve been crying since times of old. He looks at me showing his lack of teeth while he smiles While I look at him with my pleading eyes Whispering Help me.


“Rhapsodic chaos” 3r d’ESO / Clàudia Andreu i Muñoz LLENGUA ANGLESA _3r PREMI In a place far from nothing where the time doesn’t pass, all the lovers are running to get away from the past. All the haters are hating, they are breathing hate gas, dictators are dictating how to make a despair blast. All the winners are winning what the losers can’t won, creators are creating melodies for the life jaunt. All the singers are singing symphonies to have fun, believers are believing having everything they want. In a place near from here where the time really exists all the lovers are loving the haters that gave them gifts. Losers are extinguishing, the dictators are adrift, believers are creating a better world we can shift.

117


118

“Veus del camp” Aloma Figueras i Planas / 4t d’ESO LLENGUA CATALANA_1r PREMI Silenci , el vent i un ocell aquell tímid voleiar dels arbres. Pau. Apartat d’anades i vingudes aïllat del brum brum dels motors. Lluny. Agafar aire, mirar amunt, el cel blau m’acaricia la pell. Pur. Quan la tranquil·litat pren sentit és quan la natura m’embolcalla. Bosc. A voltes és per saber d’on vinc a voltes és per saber què em falta. Llar. Uns colors farcits de matisos els millors monuments que he vist mai. Art. A cau d’orella el camp m’ha dit que aquí sóc lliure per ser com sóc. Jo. I puc volar sense mirar enrere sabent que si caic sempre hi seràs. Tu.


“Igualtat ineludible” Honor Lavery Lowther / 4t d’ESO LLENGUA CATALANA_2n PREMI Un ric amb ego inesgotable un cristià sense fe una guerrera sens pèrdua un lladre miserable un geni sens sostre una narcòtica desesperada una mestra de les arts una dona perfecta un homosexual confós un pagès sens patrimoni. Tots amb un sol origen, tots amb un destí ineludible. Tard o d’hora, durador o precari, delicat o groller, amb penediment o sense, la mort els espera.

119


120

“Aquil·les, el millor” Enric Macià i Sànchez / 4t d’ESO LLENGUA CATALANA_3r PREMI EXAEQUO Aquil·les, un petit noi, que de gran es convertí en heroi. Aquil·les, el dels peus lleugers tots en parlaren i lloaren Fill de Peleu, rei de Ftia, i de Tetis, la deessa marina. Fou beneït pels déus de petit i des d’aquell dia els ha servit. La seva mare en el riu el submergí començant un nou mite aquí. Però, ella no se n’adonà que d’enfonsar un taló es deixà. De la guerra Tetis el volgué apartar per això a la cort l’amagà però, Ulisses al final el trobà i a la guerra de Troia se l’emportà. Allà com un heroi destacà i a molts troians matà. Després que Héctor amb Patrocle acabà ell, amb molta ràbia el venjà. Paris, el troià, una fletxa disparà i amb l’ajuda d’Apol·lo al teló encertà i per la seva mala sort, Aquil·les es trobà amb la mort.


Uns jocs funeraris es celebraren on a Aquil·les i Patrocle honoraren. Tots ells en el record quedaren i al gran Aquil·les sempre més lloaren. Al regne d’Hades se n’anà i la posteritat hi passarà. Entre morts i tristesa estarà i la glòria guanyada no el satisfarà.

121


122

“Fronteres” Rut Prats i Illana / 4t d’ESO LLENGUA CATALANA_3r PREMI EXAEQUO On és la mainada que fa rolar la bimba, i aquells que sonant van fent son camí, el del flabiol i el del tamborí? La pàtria sotmesa pels enemics la joia s’ha esborrat de la memòria i la malaurança ha desfigurat la història Els solitaris passatges sense destí farcits de misèria i violència fan del desig d’oblit una constant demència Vull creuar fronteres, fugir d’aquest malson i retrobar la quietud del món.


“Feliç aquest” 4t d’ESO / Martí Font i Barniol LLENGUA CATALANA _ACCÈSSIT Feliç aquest que entre diners i amics gaudeix de la bellesa d’una joventut que creu eterna. Feliç aquest que és bell i fort, convençut que aquesta bellesa li durarà per sempre Feliç aquest que creu no pertànyer a res ni ningú, que es creu lliure essent esclau d’un pensament, Feliç aquest que, esclau, se sent amo d’un mateix Feliç aquell que, sense perdre’s en les coses vanes, Sap que només l’avui té sentit.

123


124

“Com la rosa estima el desglaç” Anna Brusosa i Baulenas / 4t d’ESO LLENGUA CATALANA_1r PREMI Jo vagava per la vida. M’endinsava en la robòtica societat i nedava entre el corrent de la multitud. Em deixava guiar. No tenia un objectiu fix ni una raó per caminar. La ciutat m’havia absorbit en el seu carrer més profund i jo no ho havia intentat evitar. M’havia ofegat en aquell remolí de gent i pensaments i m’havia convertit en una més d’aquella rutina. Els meus dies de glòria i somnis s’havien fos en aquell mar gelat. Cada dia em llevava a la mateixa hora, ja establerta, i les úniques idees que m’impulsaven a continuar eren l’avarícia, el poder i els diners. M’havia oblidat dels meus punts forts i de les meves febleses. M’havia oblidat dels meus gustos i dels meus desitjos. M’havia oblidat de la forta esperança innocent d’esdevenir una humil pintora. M’havia oblidat de qui era. M’havia convertit en una més dins d’aquell lloc anomenat ciutat, que pensant-hi ara, només hi veig normes i estrés, ombres i preocupacions. Però no va ser aquest el meu gran error sinó que, tot i adonar-me’n, no vaig voler canviar, no vaig voler fugir. No va ser fins molts anys més tard, després d’haver recorregut el llarg camí anomenat vida que, poc a poc, et guia a la saviesa, que vaig tenir prou força i voluntat per a escapar i alliberar-me’n. Vaig refugiar-me lluny de les sirenes, els cotxes i el soroll. Vaig refugiar-me lluny dels mal de caps. Em vaig instal·lar en un petit refugi del Montseny i vaig dedicar-me a la pintura per a reprendre les il·lusions i alegries infantils. Va ser allà on vaig trobar la pau i tranquil·litat que necessitava. Tot i així, encara em penedeixo de no haver estat prou valenta abans. Ara, als meus 87 anys, estirada al llit i esperant la innombrable, descobreixo la quantitat de temps perdut durant els anys d’incertesa i insatisfacció. Creu-me, fill, i fuig ara que ets jove de l’estrès de la rutina i retira’t allà on siguis feliç, lluny de l’orgull i l’ànsia de poder. I quan tu, afortunat


com jo, arribis a la saviesa, estima la natura com la rosa estima el desglaç. No defugis l’amor, sigues Apol·lo i enfronta’l. No et rendeixis quan la flor es panseixi, ni quan la nit neixi a les aigües inquietes. I fes de la teva Dafne un etern apassionament.

125


126

“Oda a Dionís” Anna Brusosa i Baulenas / 4t d’ESO LLENGUA ANGLESA_1r PREMI Wait! If you press this button you will lead us to the end of our existance! The temperature of the Earth will quickly rise. As a consequence, the ice of the Poles will melt and the sea level will rise. Storms, hurricanes, floods, droughts… the worst natural fenomenons we have ever imagined will take place all over the six continents. The amount of food will instantly dicrease and a war for the richer lands, in terms of food and shelter, will start. People will kill each other as wildly as never seen. The wars of nowadays are nothing compared to what will come. Children will be born to die, not to live. They will be left to their luck and only the strongest ones will survive. They will become brave and violent soldiers, or maybe frightened creatures struggling to find the safety you are fortunate to have today. However, you do not see how lucky you are. Ambition is blinding you. You have everything you need and you are willing to destroy it in order to look better than the others. But, if you press this button you will not be the best people of the humanity, you will be the worst. You will be the villains, living unhappy and alone, the ones nobody wants to see or even think about. And hold on, because that is not the end of it yet. In seventy years time life in Earth will not be plausible anymore. The world, as we know it today, will no longer exist. So, let me ask you something before you lead us to the beggining of our extinction: Is your desire for being recognised and for fame strong enough to ruin the world we have built? Now it is your time to decide.


“A life on screen” 4t d’ESO / Honor Lavery Lowther LLENGUA ANGLESA _2n PREMI I wish many things. But over all of them, I wish that my life was a movie. I wish I could walk down the streets of New York, And see the Avengers saving the world. I wish the wizarding world existed, And I was accepted into Hogwarts. I wish Middle Earth existed, And that I was in the quest to destroy the Ring. I wish I had a special backpack To bust ghosts with. I wish I was a crazy scientist, And I’ve struck lighting into a dead body. I wish I just simply met a nice boy, Who was born on Mars. I wish I had a British Nanny, That could fly with an umbrella. I wish that I was born in the tribe of the Amazons, And was best female superhero ever. As I said, I wish many things. But over all of them, I wish for the happy endings.

127


128

“A dead feeling” Bruna Riera i Castells / 4t d’ESO LLENGUA ANGLESA_3r PREMI In an instant, no one is standing up. Only a little butterfly with an elegant look is coming and hugging me. She is now in my hand. She’s real, I know that. Memories in my head. I miss you with your pretty smile, with your perfect words, with your light skin. I can feel you now, you are cold and not alive. I remember you looking at me, I remember me looking at you. I touch your bald head, I touch your dead hand. I want to sense that you’re alive, I want to sense that you’re with me. - Butterfly, why are you here= - I want to help you. - But what are you doing? - I’m taking you to a better place, a place with no light.


“Steiniger Weg” 4t d’ESO / Rut Prats i Illana LLENGUA ALEMANYA _1r PREMI Als ich jung war, erzählte mir mein Opa eine Geschichte neben dem Feuer. Mein lieber Groβvater hat uns verlassen und wird nicht umkehren. Das Leben ist ein steiniger Weg, den du überschreiten musst und weitergeht. Als ich zwanzig Jahre alt war, war ich in der Blüte meines Lebens. Als ich dreiβig Jahre alt war, heiratete ich den idealen Mann. Als ich siebzig Jahre alt war, war ich Groβmutter von wunderbaren Enkelkindern. Als ich Groβmutter war, erzählte ich ihnen eine Geschichte neben dem Feuer. Das Leben ist ein lebenswichtiger Kreislauf, in dem wir geboren sind und sterben. Jetzt ist meine Stunde gekommen, ich gehe mit einem Sack voller guten Erinnerungen. “Camí rocós” Quan jo era petita, el meu avi m’explicava una història vora el foc.

129


130

El meu estimat avi ens ha deixat i no tornarà. La vida és un camí rocós que has de superar i seguir en davant. Quan jo tenia vint anys estava a la flor de la vida. Quan jo tenia 30 anys em vaig casar amb l’home ideal. Quan jo tenia setanta anys era àvia d’uns néts meravellosos. Quan jo era àvia els hi explicava una història vora el foc. La vida és un cicle vital on naixem i morim. Ara és la meva hora, marxo amb un sac ple de bons records.


131

Batxillerat


132


“Perspectives” 1r de Batxillerat / Noah Estavillo i Bonet POESIA VISUAL_ 1r PREMI

133


134

“1984” 1r de Batxillerat / Pau Serrat i Salgueda POESIA VISUAL_ 2n PREMI


“Quan la roba s’eixamora” 1r de Batxillerat / Sara Antentas i Oliveras/ Anna Roqueta i Fusté POESIA VISUAL_ 3r PREMI

135


136

“Consejo de un escriba” 1r de Batxillerat / Núria Bosch i Masip LLENGUA CASTELLANA_ 1r PREMI La luz cayendo cual luna menguante, Sombras hadan el presto atardecer. Candela encerada debo encender, Mi labor procura ir adelante. Transcribir con sumo esmero pretendo Y mi pluma se desliza con tiento; Regia obra cuyo final presiento, Vocablos, tintes, van apareciendo. El cenobio es mi benigna morada, Entre las piedras húmidas habito, Quehacer diario bien aquí descrito, Prima hacia el empíreo buscada. Cierta nostalgia de mi abril perdido, Grave hábito cual gavia me atavía, Facultades pierdo con agonía: Mi mano tiembla más de lo debido. Carpe Diem, devenir siempre añejo. Voy consumando mis lánguidos días. Usa tus horas mejor que las mías, Atiende, lector, mi sabio consejo.


“Al revés” 1r de Batxillerat /Pau Panadès i Mas LLENGUA CASTELLANA_ 2n PREMI Desperté de aquel eterno e interminable sueño, la luz entraba por mis ojos, me levanté de aquella horrorosa y escalofriante caja. Mis huesos frágiles y débiles no me dejaban apenas andar, todo me parecía raro, tenía miedo. Cosas muy extrañas estaban sucediendo, mi hijo dejó a su mujer y volvió a casa. Intentaba deducir qué pasaba pero no podía. Cada día que pasaba mi hijo hablaba menos, hasta que un día se lo llevaron y no lo volvimos a ver. A mi mujer el paso del tiempo le favorecía, cada día estaba más guapa y elegante. Al cabo de unos años vendimos la casa y volvimos a casa de nuestros padres; en verdad no sabía por qué, pero no teníamos dinero y creímos que era lo conveniente. En la escuela siempre sacaba buenas notas, hasta que me volví un chico muy inquieto y no paraba de molestar en clase. Llegó el día y un fuego penetrante derritió mis ojos hacia un silencio interminable.

137


138

“Sólo para eternizarme” 1r de Batxillerat / Marta Masoliver i Bigas LLENGUA CASTELLANA_ 3r PREMI Me desnudaré bajo la lluvia, dejaré que se filtre bajo mi piel. Y después, cuando sus gotas se evaporen, yo me iré con ellas, las acompañaré en su ciclo como una rutina que hubiera seguido toda la vida, perdida ya mi existencia anterior, esta es una llamada a la libertad. Que es pura y eminente la Luna, demasiado cándida para deslumbrarla, el Sol. A ritmo ardoroso se cumple el ocaso que predijeron las brujas y son ellas también esclavas de su fato, como ellas, yo. Mis sábanas, las he manchado de espontáneas canciones que escribí un día. Pero ahora ¿qué más da? Las he dejado allí, me he marchado. Si me pusiera a caminar ya no me detendría hasta que llegara a mi quimera que no es del oro, sino de mí, no dejaría ni al viento que me la arrebatase aunque el diminuto soplo se volviera un huracán. Descalza, porque me gusta sentir los pies y porque si no fuera así, ya no lo preferiría. No estoy pisando el suelo, pues duermo en una nube. Nunca dije adiós, tampoco que volvería.


â&#x20AC;&#x153;Ineffableâ&#x20AC;? 1r de Batxillerat / Marta Masoliver i Bigas LLENGUA ANGLESA_ 1r PREMI Raindrops still drenching leaves with subtlety. Tears cried at the same tempo, they are painting you in indigo. Don't panic if your voice is the only perceptible lament. I am crying too. Pain just passed, it only rests the trace. Can you smell the petrichor? But you are lost in the grove. No sense of orientation. Take me to your world, there you can let go. And now you are ethereal, nothing dares to touch thy. Once you have left, no one nor nothing can stop your purpose. Thoughts and memories praying for the white serendipity. We were those wild souls looking for the lost hours in the labyrinth. Now we are two empty hearts warmthless. Look, some clouds are no longer eclipsing the sunlight. Iridescent glitter filtrating through your wings. But they cannot fly by themselves. Because they are broken. And when no one can hear the rain, it will be our chance to raise up the glasses and toast for ourselves and sing that beautiful poem you know.

139


140

“Immersion” 1r de Batxillerat / Valentin Barbu LLENGUA ANGLESA_ 2n PREMI I woke up dizzy. My head was bleeding. I must’ve fallen from my gurney when the explosion occurred. The hospital was almost turned into ruins and it seemed like no one was around. I tried screaming for help but no one answered. My room was empty. Maybe they’d rescued everybody else but me. My dizziness increased as I tried to stand up. No other part of my body was injured but my head. I walked out to the hallway and a piece of the floor fell down. I almost lost my balance but I managed to hold it together. I sat down and started sliding on the piece of cement that had just been broken. I was now on the first floor and I still couldn’t find someone to talk to about what had happened. All I could see were opened doors, blood on the floors and walls. Everything was a massive mess. I kept walking down the stairs which were surprisingly still in one piece and I was finally on the main floor. The air was thicker and it was harder to breathe. The windows were shattered and a couple of guns were lying on the ground. Suddenly, I heard a very loud growl and I could see someone moving in the distance. I started shouting at him and asking for help, but before I could blink, a thousand more of them came from behind and I realised they were not coming to help me but eat me. They were all turned into foul zombies. Confused and terrified I left the building as quickly as I could. I started running in the opposite direction but as I got further, more started crawling from every street corner. I tried dodging all of them, but the more I advanced the more of them appeared. At last, while my stamina was at its lowest, someone grabbed my left shoulder and pulled me over an alley. Without even introducing herself, she told me to follow her and so I did. After some minutes of silently avoiding them we arrived at a flat and open area where there were a lot more of this flesh-eating creatures, gathered as if there was a massive party going on. She looked at me, smiled, and handed me a grenade. Without waiting any longer I pulled the pin off and threw it right in the middle of the crowd. Right after two seconds the grenade exploded sending rot-


ten body parts and spilling blood everywhere. All of a sudden, a green light flashed and we walked onto what seemed to be a big platform. After that, she pressed a button, on the stand right next to it, and said a word I could not understand. Right after this, the platform moved and we began descending deep into the ground. After that, the screen turned black and I took off my virtual reality glasses. I walked to the store owner and said: ‘’I will take this virtual reality set’’.

141


142

“Morning” 1r de Batxillerat / Pol Viñas i Jiménez LLENGUA ANGLESA_ 3r PREMI Calmness. I am listening through the earphones a song I can’t remember. Loneliness. I am observing the gorgeous landscape from the heights. Freedom. I can still savour the taste of the energy drink I had just swallowed. I don’t have any reason to remain here, nor to leave. I simply cannot change my position, motionless, sitting as still as a marble statue. It is not the first time this has happened, nor the last one. But I always try to find time to come here and spend the necessary time doing the same: nothing. That is not a routine, that is a need. The need to recover from the everyday stress. The duty to have a moment of the day, my moment. The instant I place my mind in a blank state, without thinking of anything. When I can travel to a different reality, alternative, a perfect one. A world with no paths to choose, no decisions to make. I travel towards a society in which “future” is only a word. - It is time to leave - I think. Part of me wants to continue flying over this ideal community. Another part wants to come back home and move forward, here, in the real world. Progress without looking back, forgetting the mistakes and celebrating the successes of my trip. A trip towards an uncertain future. Returning home, I stop and I look at the last dose of sunlight on the horizon. It leads us to complete darkness, we think it will forever remain here. But it always goes away and lets the lightness of our star rise again leaving behind all the worries, fears and problems that torment us. It is at that moment when a new morning awakes brave. A morning with new projects, adventures, emotions and goals. Just starting again. When I finally get home, I lie down on the bed, I close my eyes and I begin, determined, a new morning in my life.


“16 Verse für ein Leben“ 1r de Batxillerat / Núria Bosch i Masip LLENGUA ALEMANYA_ 1r PREMI Mein Weg fängt in einer grünen und flachen Wiese an, wo die Blumen sich überall streuen, und verspielte Bienen den Nektar der Götter saugen, die Brise streichelt mich und ich gehe weiter. Der Pfad steigt scheinbar ohne Schicksal an, wo die Kreuzungen mir erscheinen, wie ein Geschenk zum Auswählen. Zweifel, Ängste und ich gehe weiter. Der Aufstieg wird schwer, die Schlaglöcher schaden den Füβen, aber das Ziel ist schon näher, die Sonne brennt und ich gehe weiter. Die Spitze naht, hoch und steil, ich sehe mich um und betrachte die Schönheit, ich sehe nach unten und ich bewundere das Leben, mein Weg endet, aber ich gehe weiter. “16 versos per una vida” El meu camí comença en un prat verd i planer on les flors s’escampen arreu i abelles juganeres xuclen el nèctar dels déus, la brisa m’acarona i segueixo endavant. el corriol s’enfila sense cap destí aparent, on les cruïlles se’m presenten com un regal per destriar, dubtes, pors i segueixo endavant.

143


144

L’ascensió es torna feixuga, els sots malmeten els peus, però la fita ja és més propera, el sol m’abrusa i segueixo endavant. El cim s’acosta, alt i costerut, miro arreu i contemplo la bellesa, miro avall admirant la vida, el meu camí s’acaba, però segueixo endavant.  


“Ser invisible” 2n de Batxillerat / Paula Riera i Castells LLENGUA CATALANA_ 1r PREMI D’acord. Quan et tornes invisible hi ha avantatges i desavantatges. Per exemple, qui et demanarà perdó quan t’empenyin? En canvi, per altra banda, mai tornaràs a tenir una foto lletja. Això està bé. Les pupil·les resulta que són una part bonica i important dels ulls. I quan els teus ulls no poden veure la llum, ells no poden veure. Aleshores ser invisible ve amb la ceguesa, una dolorosa ironia. Tots volem ser invisibles per espiar, per passar desapercebuts, però d’altres són tan invisibles per tu com ho ets tu per ells. El món no pot veure’t i tu no pots veure el món. Aprens en el segon any d’invisibilitat com moure’t. Saps escoltar amb més deteniment tot el que passa al teu voltant. En realitat, encara estàs esperant que algú s’adoni que simplement vas desaparèixer un dia. Abans que succeís, una vegada, l’últim dia de l’escola, el professor va fer una enquesta: “volar o ser invisible”. Una noia va dir “no necessites un poder per ser invisible” i això es veritat. D’acord. Avantatges i desavantatges. Bones notícies, sense responsabilitats. Robar és fàcil. Males notícies, és molt més difícil robar si no veus el que estàs robant. Pitjors notícies, estàs nu. Has provat de posar-te roba unes quantes vegades, però la invisibilitat no t’ho permet. On és el mètode Edna -els increïbles- quan el necessites? Avantatges i desavantatges. Avantatges: El teu cap de feina no sap que hi ets i, per tant, pensa que estàs molt ocupat. Desavantatges: No estàs tan ocupat. Estàs acostumat que les persones t’empenyin, però mentre tu vas navegant entremig de la gent, algú navega a dintre teu. Et costa una estona notar què t’està passant perquè estaves ocupat pensant en altres

145


146

coses. Durant un mes, estàs retardant els teus passos preguntant si redescobriràs aquella persona misteriosa. Has perdut tota l’esperança que torni a ocórrer, (potser va ser simplement una sensació?) quan passa un altre cop. Aquest cop, amb cura, ho segueixes. “Per què estàs fent això?” la seva veu era jove però també semblava enfadada. T’has aturat a la cantonada del carrer. “Per què persegueixes una dona cega? Oh, has comès un gran error. Oh, Déu meu, literalment el pitjor. Està sense alè.” Va dir ella. “Jo...” ha passat un temps des que vas parlar, la teva veu sortia a trossos, “ho sento, jo només...” D’acord, ara és incòmode. Com és de suposar vas continuar dient: “Sóc invisible i m’ha sorprès que passessis per mi”. Ella se’n burla, però sembla que es calma. Potser ella no s’ho ha pres literalment. “Puc escoltar-te. Estàs pràcticament punyent”, ella porta un perfum de llimona i flors, olora bé. “Ho sento un altre cop,” vas dir, “només...” vas aclarir la teva gola, “no molta gent em nota, s’adona que existeixo”. Sí, així sona millor. “Ho vaig fer” va dir ella. “Podries haver-me preguntat en lloc de perseguir-ne”, vas tossir, “sí...”. Vas espirar profundament i finalment vas respondre: “Això va ser un error per part meva. Ho sento, només...” i ella va respondre “només que ets invisible”. Aleshores tu vas respondre “de totes maneres, gràcies per veure’m”. “No ho sabia”, ella et va recordar, i tu vas riure. Ella et va fer una pregunta: “Pots... dir-me quan és segur per travessar el carrer?” En realitat, no pots. Cada cop que creuis, has d’esperar-te i esperar que arribi altra gent per fer-ho. “Uhmmmmm...”, vas dir. “Sóc una espècie..., bé, jo també sóc cec”. Però desprès t’adones que pots escoltar la gent del seu voltant. “D’acord”, vas dir, “esperaré fins que no senti cap altre soroll”.


Per una estona, aquesta és la seva única interacció amb l’espècie humana. No estàs segur quan el temps passa, tot i que sense el sol encara és més difícil. Ho jutges principalment per la densitat de la població que volta pel carrer i també pels rellotges que hi ha a casa seva que marquen el temps audiblement. Passa un temps, possiblement dies, mesos, anys... quan la tornes a trobar en un bar. Seus en una taula a pocs metres de la seva. Algú seu a la teva taula. Avantatges i desavantatges: La gent intenta seure sobre teu, però sempre menges gratuïtament. La cosa és que la gent normalment veu la ceguesa com algun tipus de malaltia que pot contraure. Els pots escoltar com l’intenten evitar. Pots sentir la seva incomoditat quan la serveixen, com parlen amb ella abaixant el cap per no veure-la o explicant coses. “Ei”, no saps com ho has fet però has pres la decisió d’anar a saludar-la i no te’n penedeixes gens. “Et conec, oi?”. La pots escoltar somriure. “Jo no oblido veus. Tu ets el que em perseguia, correcte?” Vas riure. “Continua”, va dir, “posa’t davant meu i seu”. Seus a la cadira i sents el moviment d’una cambrera. “Ja he menjat”, li dius enfront d’un estómac groller, “només m’he parat per dir-te hola”. Ella callava. I així va començar una bonica amistat. Li deies a ella que eres massa tímid per parlar en públic. Compartíeu llibres i projectes d’escultura i d’aquesta manera us sentíeu “normals” encara que fos per una fracció de segon. Anàveu a grups de suport on parlaven sobre el govern que sistemàticament devora qualsevol persona amb discapacitat, sobre la gent que us tracta malament, sobre que no hi ha princeses de Disney que siguin discapacitades. Com totes les històries d’amor sobre persones com tu són tragèdies. L’altra gent t’ajuda a aprendre coses, com utilitzar la tecnologia, com llegir braille, descobrir noves paraules, i una ampla varietat de coneixements més. Bé. Avantatges i desavantatges, perquè va tardar aproximadament dos mesos d’amistat fins que al final se’n va adonar i em va demanar: “Estàs nu?”

147


148

Sí, ho estàs. I per primer cop, va riure. El teu cor embolcalla la idea sobre el que pensa ella d’això. Aleshores li vas agafar la seva mà (perquè el teu cor va a mil per hora? És la por de dir-li el teu secret? És la por a la idea que no s’ho cregui?) i li vas ensenyar el millor del que eres capaç de fer. Vas parlar en públic, i la vas portar un altre cop al bar on us vau conèixer. Vas demanar un cafè i l’home rere el taulell li va demanar a ella que si era una experta en ventrilòquia. Després tots dos vau seure en una taula. Semblava molt familiar. “Ho sento”, dius per quart cop des que la vas conèixer, “no volia mentir-te”. “El teu cos sencer està seient nu en una cadira ara mateix”, va respondre, i va parar de riure. Després d’un moment, et vas unir al seu somriure. Alguna cosa en el seu posat era increïblement infecciosa. Una vegada ja calmada, va demanar una xocolata desfeta. Hi va haver una pausa molt llarga. “Bé, aleshores ningú pot veure’t, però tu tampoc pots veure ningú”. Ella va bufar la seva beguda i vau continuar parlant com si parléssiu a través de bluetooth, a la gent li semblava estrany veure la noia sola que parlava. Vau decidir anar a casa d’ella i la conversa va acabar parlant sobre Harry Potter. Vau seure i bevent un “Sant Francisco”, vau començar a discutir sobre les cases (Ravenclaw, Gryffindor, Hufflepuff, Slytherin), o sobre com en Malfoy es mereixia un millor arc de redempció, entre altres coses. Durant molt temps aquestes eren les vostres tardes, passejant nu amb ella al parc, tenint converses, anant al mateix bar de sempre i acabant a casa seva parlant de Harry Potter. I és hivern. Esteu agafant un arbre de Nadal ajudant-vos l’un a l’altre. Les seves mans troben les teves, les dues fredes. “Està nevant”, diu ella amb un somriure, i després les seves mans gelades troben la teva cara també congelada. Avantatges i desavantatges, penses, quan se’n va, però després li fas un petó i li fas un altre petó i un altre i pares només per demanar una xocolata desfeta i un cafè al mateix lloc de sempre. Sí, us heu enamorat. Aquest Nadal, tu la beses a sota del vesc i sentint els altres dir “oh, finalment” i riure, i unir les vostres mans i fer plans junts i no parar


de tenir raons per poder-la tocar, i l’experiència salvatge d’ella. Això és felicitat. En un dia com avui, tres anys després, us vau casar i, d’alguna manera, ella és més captivadora cada dia.

149


150

“Quan ja no ets tu” 2n de Batxillerat / Arnau Espona i Puntí LLENGUA CATALANA_ 2n PREMI “Boig no és aquell que ha perdut la raó, sinó aquell que ho ha perdut tot, tot, menys la raó.” Gilbert K. Chesterton

Planta 3, habitació 237 Ara el treu, ara l’encerta dins de la ranura fina que esqueixa el teixit de la camisa. Bruscament repeteix una i altra vegada el mateix moviment insistent i immaculadament marcat per alguna pulsació exacta que s’està dictant dins del seu cap. Els dits fins i lleugers, fàcils d’imaginar fent dansar les tecles d’un piano amb una velocitat atroç, s’arrapen amb una força tensa al botó. Aquest és blau ultramar, gros i rodó com els seus ulls inquiets, fixats en algun racó imprecís de la paret nua del seu davant. Està cosit amb un fil blanc imperceptiblement diferent que el del lli de la camisa i tres centímetres més avall n’hi ha un d’igual; el mateix tres centímetres més avall i fins a arribar a comptar set botons. Els minuts corren com si fossin segons i ni un sol pestanyeig: la seva postura d’un excitat abatiment sobre una butaca petita i atrotinada sembla impertorbable. La butaqueta, un llit tot blanc i ell són els únics cossos voluminosos que impedeixen el que seria la imatge d’una sala petita, de parets blanques i terra enrajolat, inundada d’una llum silenciosa que entra per uns grans finestrals i s’estampa a la cara de l’home. Aquest, de sobte, s’aixeca despertant de la llarga letargia amb una força incoherent, tomba per terra la butaca alliberant un estrèpit que ignora per complet i venta un cop de puny al bell mig d’un pany de paret. Els nusos de la mà li couen de dolor, però s’empassa els crits i gemecs gola avall i repeteix el gest amb l’altre puny, l’esquerra, potser encara amb més força. I hi torna fins que, gairebé poèticament, fines gotetes de sang van deixant empremta de la seva fúria a la blancor de la paret com si fos aquesta la que està essent torturada. El dolor li calma el sofriment i els nervis, li apaivaga el frenesí del seu pensament.


*** Xisclava amb entusiasme perquè havia tret un sis. Per què ell no treia mai un sis? Volia enfadar-se però els seus llavis, sempre massa àgils, ja havien dibuixat un somriure que se li escapava per sota del nas. Va aixecar les celles perquè la petita se l’havia quedat mirant. “Va, mou la fitxa!” es va queixar ell i ella es va fer un fart de riure. Era un riure dolç que li agradava, que li activava les comissures, tant si estava moix com rabiós. Va avançar les sis caselles i va guanyar la partida un altre cop. Amb l’oca sempre estava de sort. Ell va agafar-la fort a coll i ella va riure i van caure al sofà, i van riure. *** Les claus van rosegar el pany de la porta abans que s’obrís. Una passa, dues... cataclac! La trompada de la porta, en tancar-se, va ressonar per tots els racons. La van seguir unes corredisses de passos curts i apressats pel passadís. Cataclac! Ara havia estat la porta de la seva habitació. Sorprès va alçar les celles, va abaixar la tapa del portàtil, va aixecar-se de la cadira i va arraconar-la ben encaixada entre les potes de la taula. Va encaminar-se cap al passadís i va obrir els llums, que estaven tancats. Quan va arribar, va trucar i va fer girar el pany. L’habitació estava a les fosques, una foscor quasi esquerdada pels seus plors aguts, amargs i desconsolats. Era la mare la que sempre la consolava quan un dia no havia estat l’esperat; ell més aviat solia ser l’acompanyant dels moments feliços. Amb por li va posar una mà a l’espatlla i suaument li va començar a fer fregues suaus, aquelles de quan vols dir tant i no saps ni què ni com. No li va fer falta gaire més perquè la petita es girés i se li arrapés desesperada al torç plorant a llàgrima viva i deixant-li molla la samarreta. I enmig de les paraules distorsionades pel sentiment li va explicar tot el que li passava, que si li havien dit que duia un vestit lleig, aquell que li havia regalat el pare, que si estava grassa i alguna altra cosa lletja, no recordo quina. I va acariciar-la i li va dir que no, ni pensar-hi amb aquestes bajanades, que el que passava és que tenien enveja que fos tan i tan bonica. I ella es va calmar i es va adormir feliç, fins i tot somrient. I ell va somriure i la va abraçar ben fort. *** No suportava aquell instrument. Mentida; no el suportava quan el tocava ella. De fet, Louis Armstrong li agradava: aquella veu, aquella trompeta dansant enmig de l’acompanyament... Però és que des que havia entrat al conservatori era un no parar. Tocava molt bé, li deien els professors. Però se n’havia cansat: havia d’estudiar i sonava la trompeta, volia mirar la televisió o llegir i també. Sempre sonava la

151


152

trompeta! Tot i això, ja feia massa audicions seguides que li deia que l’aniria a veure i mai ho acabava fent; aquest cop li havia promès, jurat i perjurat uns quants cops fins que l’altra n’havia quedat convençuda. Estaven asseguts a segona fila perquè a primera sempre hi havia els petits músics, a punt per llençar-se amb presses a l’escenari, acabar l’actuació i deixar fugir tots els nervis que duien a dins. Ella li quedava una mica lluny i el va saludar contenta amb la mà, potser fins i tot puc dir que el va saludar radiant. Que ell l’anés a veure semblava haver-la fet molt feliç. Ell, però, tenia certes ganes d’anar a casa per acabar un escrit que tenia a mig fer i l´havia d’entregar. La mare, que estava asseguda al costat d’ell, semblava quasi més nerviosa que tot el reguitzell de músics que havien d’actuar i li comentava, en veu baixa “com que és de les bones està de les últimes!”. I és veritat, així estava assenyalat al programa. Aquest sempre hi era i ben detallat. La professora era molt curosa en aquest sentit. Es recordava de quan al programa hi sortia ell, que sempre era dels primers; no devia acabar de fer-ho bé. Tocava el piano i ho va deixar: quan no connectes amb l’instrument, diuen, val més deixar-ho córrer. Ja havien tocat nou nens i nenes d’un total de dotze quan el novè va baixar descansat de l’escenari i amb pessetes curtes i ràpides s’hi va enfilar ella. Es va posar el faristol a mida, que no calgués fer postures incòmodes per llegir bé les partitures. Van afluixar els llums de la sala i un focus es va encendre il·luminant-la només a ella. I va començar a tocar. Era una melodia que començava dolça però anava agafant força i s’anava envelant amb un ventall d’aguts i greus cada vegada més impressionant. Els ulls del noi van quedar clavats als de la seva germana i li van venir ganes de posar-se a riure. Genial! Quina manera de tocar i quina velocitat als dits i quina cançó més espectacular. Era la seva petita i estava emocionat, amb ganes d’aixecar-se i anar-la a abraçar, de fer-li entendre com d’orgullós n’estava. A la mare, al seu costat, li brillaven els ulls a punt de deixar caure alguna llàgrima. Però si era tota una artista! Va acabar la cançó amb un gest de braços molt musical i tothom va aixecar-se i va aplaudir. Devia haver estat una actuació transcendental. Per mi, segur. *** Acariciava amb el polze tremolós la pell fina del fèretre. Notava com les llàgrimes li erosionaven les galtes. Tanta medicació que li havien


donat, tant drogat, amb el cap emboirat, i encara se sentia igual de rabiós. Ho tenia clar: es volia morir. Havia clavat una xeringa al doctor, li havien dit; no se’n recordava pas. Però el pitjor era que el tanatopràctic s’havia burlat d’ell, pintant i potinejant la seva petita. La seva cara angelical li havia quedat fixada amb total adhesió des que amb un cop sec havien tancat aquella caixa de merda i era igual on mirés que hi topava. Llavors, plorava. *** La infermera amb una cua alta i el seu uniforme impol·lut avança amb pas ferm pel passadís. Subjecta amb fermesa una safata metàl·lica amb un termòmetre i un got d’aigua ple, amb el pertinent sotagot. Just davant de l’habitació 237 gira i hi entra de recules per mantenir l’equilibri i no vessar l’aigua mentre desitja una bona tarda al pacient. No rep resposta però ja és habitual. I quan es gira, del sobresalt està a punt de caure-li tot: hi ha tornat, ara que semblava que estava millorant tant... El pany de paret annex al llit té una taca de sang al bell mig que regalima fins al terra on, estès a terra com mort, hi ha el pacient inconscient. A corre cuita diposita la safata al llit amb poques contemplacions i prem el botó vermell d’alarma adjunt a l’interruptor del llum. Acte seguit, pren el pols del pacient, que és feble però present. I ràpidament arriben dos infermers més i el doctor. Arrapen l’inconscient estès a terra pels canells i pels turmells i l’estenen al llit on li tornen a posar la camisa de força que feia dies que ja havien deixat enrere i els infermers li comencen a curar les mans mentre el doctor pren nota de que el pacient de la 237 sembla haver recaigut.

153


154

“El diari i un cafè” 2n de Batxillerat / Anna Pujol i Pujol LLENGUA CATALANA_ 3r PREMI Observa els carrers de tant en tant, amb alguna preocupació per la sistemàtica. Aplica-t’hi. Dedica-hi el temps que necessitis. Apunta el lloc: la terrassa d’un cafè, a prop de la cantonada del carrer del Bac i el Boulevard Saint-Germain. L’hora: les set de la tarda. I el dia: 7 de maig de 1971. I si et queda una mica d’espai, no estaria de més anotar el temps: privilegiat. Apunta tot el que vegis. Des del titular del diari d’avui fins al color del paraigües del senyor que està assegut a la taula del costat. Qualsevol cosa digna de ser anotada. I et preguntaràs com saber reconèixer allò que és digne de ser anotat. Hi ha d’haver algun color, algun edifici que et cridi l’atenció; si no, és que no saps com mirar. Has d’intentar anar a poc a poc, quasi feixugament. Obliga’t a escriure sobre allò que no té interès, que és obvi, comú, apagat. El carrer: intenta descriure el carrer, i això engloba pensar de què està fet, per què serveix. Però sobretot les persones dels carrers. Els cotxes. Els edificis: adona’t que estan en un lloc còmode i senyorial de la ciutat. Diferencia’ls entre ells. Les botigues. En tens unes quantes per observar en una avinguda com aquesta. Què venen? No hi ha botigues de menjar. Ah, sí! Una bomboneria. Para’t a pensar a on deuen anar a fer les compres del dia a dia la gent que viu per aquí.


Les llibreries. Quantes en veus? Fixa-t’hi bé, n’hi ha una de mig amagada. Sí! Just al costat de la joieria, amb una entrada tan petita que, des d’aquí, costa de veure. I els cafès. N’hi ha un, dos, tres, quatre. Per què vas triar aquest? Segurament perquè el coneixes, perquè li toca el sol, perquè ven xocolatines. Els altres comerços: roba, perfums, etc. No ho diguis, no escriguis “etc”. Fes un esforç per exhaurir el tema, encara que sembli estúpid. Encara no has mirat res, només has anat transcrivint el que van veient els ulls. Obliga’t a veure més senzillament. Detecta un soroll, el que fan els cotxes, per exemple. Arriben en grups perquè una mica més amunt o més avall han estat parats en un semàfor. Compta’ls. Mira les matrícules i ves desxifrant quins són de París i de fora. Adona’t de l’absència de taxis, encara que sembla haver-hi moltes persones esperant-los. Llegeix el que està escrit al mateix carrer: columnes, quioscos, diaris, cartells, pintures. De mica en mica ves descobrint la ciutat. Descriu la quantitat d’operacions que fa algú que ja tanca el seu comerç per anar cap a casa: - fa els números - prepara les claus - tanca la porta del darrere - retira part de l’aparador - abaixa les cortines de l’entrada - apaga els llums - gira el cartell que posa tancat amb majúscules - surt de l’establiment - tanca amb les claus - fa una ullada per mirar que tot hagi quedat ben tancat - abaixa una persiana - hi col·loca un cadenat per seguretat - abans d’allunyar-se s’ho mira per última vegada.

155


156

Desxifra un altre tros de ciutat. Els seus circuits. Uns van en una direcció, els altres a l’inrevés. A on van els autobusos? Recorda que el trajecte d’un autobús a París està definit per un nombre de dues xifres, la primera fa referència a la parada central i la segona a la perifèrica. Entén-los. Els autobusos que comencen per el número 2, surten de Saint-Lazare, els que comencen pel 3, de l’estació de l’Est. En canvi tots els autobusos que acaben amb un 2 arriben més o menys fins al districte 16. La gent del carrer on deu anar? Gent amb pressa. Gent sense pressa. Bosses. Gent prudent que ha sortit amb el paraigües. Intenta classificar la gent: quins són del barri i quins no. No sembla haver-hi cap turista. I quines són les atraccions locals? La casa de Saloman Bernard? El n. 5 del carrer Sébastien-Bottin? El temps passa. Ves bevent el teu cafè. Espera. Nota l’aire, nota que els arbres estan lluny, que no hi ha cinemes ni teatres, ni obres en construcció. Tot i així estàs notant allò particular; has de fer el contrari. Continuar observant. Fins que l’escena sigui improbable. Fins que tinguis la impressió que durant un breu instant, estàs en una ciutat estranya, desconeguda, o fins que entenguis el que passa i el que no passa, fins que no sàpigues ni que això és el que se’n diu una ciutat, un carrer, edificis,... Veus, això és el que faig cada matí, amb el diari a la mà, quan m’assec a la cantonada del carrer del Bac i el Boulevard Saint-Germain, prenent el meu cafè.


“Prou” 2n de Batxillerat / Júlia Castañé i Soldevila LLENGUA CATALANA_PRIMER PREMI Què és aquest escut de pell que portem, què és aquest vestit, aquesta màscara de colors tristos? La valentia i tots els desitjos per complir que alhora es converteixen en temors. Apareixen ximples aturant el nostre camí. Avui protesto contra el que hagués volgut la nostra joventut, perquè no tenim res a perdre. Així doncs, és necessari esborrar l’encanteri. Aquell, que esborra les dones. Aquell, que les tanca amb pany i clau, entre quatre parets. Aquell, que ha trencat promeses, esmicolat somnis i apagat espelmes. Convertint-ho en memòries. La por que ha crescut dins nostre, als nostres cossos, obstaculitza la llibertat i així les nostres vides.

157


158

Tots tenim mil reivindicacions per cridar: Per aquest fet considero que les revolucionàries, les visionàries, les intel·ligents, les optimistes, les aventureres, les artistes, les entregades, les treballadores, les exemplars, les poetes, les belles, les combatives, les fortes, s’ajuntin. I diguin PROU. Perquè el meu cor sap que d’entre el mal temps sorgirà un nou món.


“Síndrome de Stendhal” 2n de Batxillerat / Helena Ordeig i Gonzalez LLENGUA CASTELLANA_1r PREMI ‘’El síndrome de Stendhal es lo que sucede cuando un individuo se expone a una sobredosis de belleza artística, ya sea una escultura o una pintura. Los síntomas del síndrome suelen ser confusión, alucinaciones y una elevación del ritmo cardíaco.’’ Después de leer esta definición me quedé pensando cómo podía ser posible que una obra de arte pudiera crear tal grado de exaltación en uno mismo. Nunca me había parado a reflexionar sobre la importancia del arte para algunas personas y tampoco me había interesado nunca en observar atentamente los cuadros colgados en las paredes de los museos. Me di cuenta de la gravedad de la enfermedad, pero pensé que, sin exceso, el síndrome de Stendhal era bonito y que era mágico que un retrato sobre un lienzo pudiese crear tal conmoción. Mis últimos días, en cambio, se habían caracterizado por una intrascendencia y pasividad extraña que concluía con un sentimiento nostálgico. No podía evitar desear que algo me incendiase y me alterase como le sucedía al pulso del enfermo cuando observaba un Van Gogh. Estaba pasiva. Hacía demasiado tiempo que no sentía ilusión por algo ni alguien en concreto. Había abandonado la partida del amor por miedo a perderla y prefería vivir en mi situación de confort, libros y cafés. Me refugiaba en las rimas de Bécquer y en las tragedias de Shakespeare. Decidí acabar con esta situación y girar la moneda para cambiar de perspectiva. Estaba tan cansada de no sentir nada que empecé a buscar sensaciones en cada rincón de la ciudad. Quería saber qué se sentía y descubrir el arte. Cogía las rutas con más encanto y estas me llevaban a los edificios más artísticamente emblemáticos de toda la urbe. Me sentaba delante y apreciaba las grandes fachadas decoradas pero, sin embargo, nada. Ninguna sensación fuera de lo común. Apreciaba su belleza pero no sentía ninguna alteración dentro de mi cuerpo, no radiaba de felicidad.

159


160

Sin éxito de la búsqueda, volví a mi antigua rutina. Lo que yo no sabía aún es que la sensación Stendhal no se buscaba, sino que se encontraba. Mis amigas confidentes, empeñadas en que apartase los ojos de los libros, me obligaron a salir de mi habitación y me llevaron a un bar nocturno. Entré frívolamente y analicé el espacio. Tenía poca luz y sonaba la radio de fondo. El ambiente era soporífero pero no me importaba en absoluto ninguna presencia en aquella taberna. Parecía como si hubiera pulsado el botón de pausa pero que la vida de los demás seguía transcurriendo. Nos levantamos para hacer una partida de dardos y cuando era mi turno sentí un chirrido que provenía de la puerta. Me giré. Eran un grupo de amigos, cuatro, para ser concretos. Curiosamente eran conocidos de una de mis amigas. Los saludé educadamente y proseguí con mi partida. Mientras ellos hablaban, empecé a sentirme observada por la parte posterior del rabillo del ojo. No hice caso y continué apuntando a la diana. No obstante, me costaba tirar el dardo, notaba dos ojos de búho intimidándome. Tiré y vi que se habían sentado con nosotras, uno de ellos, al lado de mi silla. Intercambiamos algunas palabras y me pareció diferente a sus amigos, me ofreció un trago de su cerveza y accedí. Me gustaba su pelo, era castaño y desmelenado, y su manera de mirar. Sorprendentemente la noche que tenía que ser la más desganada de mi vida se convirtió en uno de mis mejores recuerdos. Desconecté del mundo exterior durante toda la velada pero esta vez, no por mis reflexiones internas sino porque se había creado un universo paralelo de carcajadas causadas por mi nuevo cómplice. Después de esa noche nuestra relación continuó, pasábamos mucho tiempo juntos. Él me unía todos los pedazos que habían sido rotos en tiempos pasados y los estrujaba tan fuerte que parecía que nunca más se fueran a romper. Me quitaba las inseguridades como un escultor quita las sobras en una talla de mármol, tan dulce pero firmemente, a su manera. Un día, mientras caminábamos, me di cuenta de que estábamos pasando por una de las rutas que yo solía frecuentar cuando buscaba las sensaciones perdidas. Llegamos a la catedral y le pedí que se parase. En ese momento lo entendí todo. Para mí, él era paisaje. Arte para mí


era su manera de mirar y la ilusión que se personificaba en sus ojos cuando hablaba de algo que le gustaba. Arte era su manera de reír. En mitad de la nada lo comprendí todo. De golpe y sin más entendí que no se buscaba, que se encontraba, y que él era mi síndrome de Stendhal.

161


162

“Au cirque” 2n de Batxillerat / Oímpia Solà i Inaraja LLENGUA CASTELLANA_ 2n PREMI La pista se llena de gente. Los niños, con su ropa sucia y el pelo despeinado, sonríen emocionados. Resuenan carcajadas y exclamaciones de felicidad por todas partes y los ancianos buscan un hueco donde sentarse para ver bien la función. El polvo que se levanta del suelo aniebla la escena, dándole un aire de misterioso y mágico. Se mezcla con los vestidos de colores malvas y naranjas, y los sombreros exuberantes y ridículos de las mujeres. Los hombres sacan sus pipas y fuman mientras ruegan a los niños que vayan calmándose. Poco a poco el ambiente se relaja. Los pisoteos y las voces van disminuyendo y llega a la pista el hedor de los caballos. Detrás del telón, los artistas se preparan y ensayan por última vez sus diálogos. Todo está listo. Suena la trompeta; empieza el espectáculo. Los más jóvenes se mofan de los payasos y observan atentamente los trucos de los malabaristas. Bailan los gimnastas y saltan de la cinta al trapecio con movimientos tan ágiles que parece que vuelan sujetándose solamente con las manos o los pies. Seguidamente aparecen, como mariposas, las bailarinas danzando al ritmo de la música. Sus vestidos rosados y azules se mueven pareciendo flores. El público aplaude entusiasmado cuando las protagonistas de la noche llegan al trote, sobre un caballo, haciendo cabriolas sin perder el equilibrio.


Se aparta del cuadro y lo observa por última vez. Las líneas frágiles que describen el cuerpo de las dos mujeres, la crin del animal con cada cabello perfectamente trazado… Todos los detalles se insinúan con una sencillez perfecta. Fuera ya del museo, el viento cálido de marzo le sonroja las mejillas y a lo lejos divisa las primeras golondrinas de una nueva primavera. Anda lento por la calle, cansado. Mañana, si hay suerte, venderá algún cuadro en la feria. Saca el mechero del bolsillo de sus bombachos de algodón y enciende el cigarrillo. Le da un par de caladas. Expira y murmura, “Quién fuera Picasso”.

163


164

“Londres, 1914” 2n de Batxillerat / Joel Juvany i Torrescasana LLENGUA CASTELLANA_ 3r PREMI Despertó repentinamente. Se incorporó. Dedicó algunos segundos a tratar de descubrir dónde se encontraba y qué hora era. El humo denso e impenetrable de las fábricas había convertido en algo casi imposible descifrar la hora o incluso lograr vaticinar si había anochecido. Finalmente se acordó, hurgó en su chaqueta y lo encontró. Siempre los había odiado, creía que se trataban de un invento diabólico capaz de controlar la vida humana, pero reconocía que aquel flamante regalo en forma de reloj de bolsillo le había ayudado en más de una ocasión. Las agujas doradas que marcaban exactamente las once y veinticuatro le despejaron la mente. Hacía aproximadamente media hora que había abandonado el palacio de Kensington. Allí se habían reunido los máximos representantes de la élite británica, desde el rey Jorge V al primer ministro Herbert Henry Asquith junto a embajadores de Francia, del imperio Italiano y de otras grandes potencias. Ahora, de regreso a casa, un desagradable escalofrío recorrió el cuerpo de Edmund. Recordó con exactitud las palabras del primer ministro: pediría a la cámara de los Lores del palacio de Westminster permiso para entrar en guerra. Edmund siempre se había considerado a sí mismo un hombre de guerra. De hecho, el negocio armamentístico heredado de su bisabuelo que ahora ostentaba lo había convertido en uno de los hombres más influyentes del país. En los últimos años había ordenado a sus trabajadores un aumento de la producción en vistas a una guerra de ámbito mundial que parecía inevitable. Pero hacía unos meses sus perspectivas habían mutado. El recuerdo de las alarmantes palabras del primer ministro lo aceleraron, aún un poco aturdido por su apasionado sueño que había durado apenas media hora. Había llegado el momento de pasar a la acción. Tomó su antiguo cuaderno Moleskine que siempre usaba y empezó a escribir. Era consciente de que tenía muy poco tiempo y a diferencia de las otras ocasiones fue claro y conciso. Sin embargo, no evitó terminar, como hacía en todas las cartas que le mandaba, con unos versos de algún famoso autor británico. Esta vez el


elegido fue William Blake y su País de los sueños. Escribió cuidadosamente la estrofa escogida, una clara declaración de intenciones: “¿Qué hacemos aquí, en esta tierra de incredulidad y temor? La Tierra de los Sueños es mucho mejor, allá lejos, por sobre la luz del lucero del alba”. Edmund estaba convencido de que sus sueños pronto serían más que sueños, pero no lograba deshacerse de una extraña sensación de temor desagradablemente fundada. Al día siguiente la carta fue depositada en el servicio de correspondencia londinense. Hannah no lograba mantenerse más de un minuto sentada. Las manos le sudaban mientras desde su estancia contemplaba la ciudad de Viena a sus pies por el pequeño ventanal que se abría en la pared, frente a la que pasaba la mayor parte de su tiempo. Hacía una semana que había recibido la última carta y nunca pasaba más de una semana sin recibir otra. Siete días, este era el único horizonte de Hannah desde hacía ya unos meses. Al fin, el momento más anhelado llegó: su criada llamó a la puerta. Ella cada día se encargaba de revisar el correo. Hannah observó apresuradamente el sobre que le había entregado su criada, quien ya había abandonado el aposento. Como siempre ninguna nota, ninguna señal, ningún nombre. Lo abrió pausadamente para evitar romperlo. Sus ojos viajaron desde la parte superior del papel hasta el final surcando el continuo mar de palabras sin prestarles atención alguna. Finalmente convergió con lo que andaba buscando, las seis letras que cerraban el documento y confirmaban su única ilusión: Edmund. Cada vez que abría una carta suya un huracán de recuerdos le azotaban la cabeza. Edmund tenía la amabilidad de perfumarlas todas con la fragancia que solía usar, algo que le ayudaba a recordarlo. En la mente de Hannah se dibujaba aquel baile en el que se conocieron con todo lujo de detalles. Recordaba el frac de un destellante negro que llevaba Edmund, su modo peculiar de saludar a los invitados e incluso todas las notas de la sinfonía número 7 de Shostakóvich que sonaba cuando él hizo acto de presencia. El marido de Hannah había sido invitado a una fiesta en la que se reunieron los máximos propietarios del viejo continente en la capital de Gran Bretaña. Ella odiaba viajar, pero mas tarde se daría cuenta de que aquel viaje forzado era el mejor regalo que su marido le habría hecho en su vida. La porción temporal que puede otorgarse a una mirada, este era el

165


166

tiempo que Hannah y Edmund habían dedicado a cautivarse el uno al otro; el restante, horas y horas dedicadas a escribirse innumerables cartas que siempre terminaban con citas de grandes autores de la época. Esta última era distinta. Después de meses de palabras vacías, Edmund le pedía algo tan arriesgado como inapelable: que se reuniera con él en Londres para viajar juntos lejos del continente europeo en vistas a una gran guerra que podría separarlos para siempre. El incesante devenir de argumentos que precedían esta proposición no eran más que letras sin ningún valor. Hannah se mostraba con rotundidad, y los versos de William Blake ratificaron su decisión: abandonaría en secreto la ciudad de Viena y viajaría a Londres la mañana siguiente. Los pocos segundos que Hannah pudo dedicar a imaginar su vida lejos de su rutina al terminar de leer la cita del famoso autor británico se vieron truncados por un fuerte estruendo seguido de un silbido incesante que podó el silenció impenetrable al que estaba acostumbrada la ciudad de la ribera del Danubio. El nítido vestido de Hannah se tiñó de púrpura y repentinamente todo cuanto poseía y soñaba se manchó de una oscuridad imperturbable. Edmund recorría arriba y abajo su despacho. Se frotaba las manos y no podía mantener las pierna estáticas más de un minuto. Era consciente de la osadía que suponía la propuesta que le había hecho a Hannah pero se mantenía firme en base a una ligera esperanza de aceptación. Su inquietud era tal que había olvidado ojear el periódico, algo que se había convertido en un hábito para él. Finamente lo hizo. La imagen de aniquilación en portada le dejaron aterradoramente indiferente. Las estampas de guerra eran algo común para un hombre que se dedicaba al negocio armamentístico y solo confirmaban algo que todos temían: el inicio de una gran guerra era inminente. Algo muy distinto le sucedió al leer el titular: “el ejército británico bombardea la ciudad de Viena”. Toda brizna de esperanza propia del primer momento de reflexión se disipó al recordar la lentitud del servicio postal; Hannah no habría podido huir. La razón y serenidad que siempre habían caracterizado a Edmund ahora eran reemplazadas por una insecable sensación de culpabilidad. No dudó. Abrió la puerta. Saltó.


167

2n de Batxillerat / Berta Codina i Belmar LLENGUA ANGLESA_ 1r PREMI I wouldn’t say life was sad in there. It was just ordinary, routine taking part of our lives just like of any others. Dreary? Maybe. Boring? Absolutely. But miserable? I wouldn’t say that’s quite the word to define it. Except for the first nights. Sleeping was horrible. I would wake up after one of my nightmares, which usually included my mother being taken away by anonymous people, and my father, sitting drunk on the couch, doing nothing to get her back, and shutting my mouth with one of his dirty fists, always ornamented with ugly, fake gold rings. I would cry desperately to the men who were taking the person I loved the most away, pointing and screaming to my dad, and get no response. The nightmares stopped bothering me after a while. I wasn’t even scared by the time I was ten, which is when it all of this happened. Right at the point when I always screamed for my mom at the top of my lungs, I would hear Mrs Nguyen’s voice babbling insults in Vietnamese. And that, I did truly hate. She was an old, grey haired lady with an enormous wart on the right cheekbone, that she would always scratch with her long nails. She was an awful first morning view of the world. If you want to imagine her, which I don’t recommend, try to think of every witch that has ever come to your mind, every single evil sorceress in all the tales your parents used to read you so you wouldn’t bother them at night. Every single one. Have them in mind? She was all of them. Uglier. Every morning, she yelled until we all woke up. Trust me, you were pitied by the rest of us if that day something happened and you got stuck in bed. You had no breakfast for the rest of the week. And in an orphanage, breakfast is something very deeply cared for.


168

After breakfast, which was usually Pho (noodle soup) with vegetables, we went to school. It is needless to say that school there was barely enough. When this story, I knew how to read my language, but not how to write it, and I was one of the smart ones. But also, sad to say, I was one of the oldest in the orphanage. My problem was not being too rebellious or too much of a troublemaker, too hard for newly-wed couples to take me home, but much far from that. Mrs Nguyen said that I was too stupid. That I didn’t fight for anyone to adopt me. When adoption day came by, some children would stop showering, some of them would even stop eating, so they looked worse in front of possible parents and it was easier for them to be taken home. Surprisingly, it often worked. Sometimes you heard mothers talking to their husbands and saying “Oh, Johnny, the poor kid! I’m so glad we’re adopting him. He’s skinny to the bones! People at church are going to be so happy. I hope they keep us in our prayers.” The more starving you were, the dirtier your clothes were, the easier it was for some new parents to feel like god sent saviours to all of us. I had heard the story of parents thinking they were taking a toy home many times. I wondered how it felt like when they discovered that had to be with someone with a life of their own, with a conscience of their own, and they realised that if there was a reason to all of us being in an orphanage, that reason was not really a funny anecdote we told everyone whenever we felt like it, for the people of church to laugh. I always thought all adopters were like that. But I realised they are not, that most of them are good people. It was an ordinary day with everything that that meant. There was only a little thing that made it special: It was Sunday. And Sunday meant adoption. On those days, I followed my regular routine. I showered, ate my morning Pho, and went to the big room to play with my sticks. We had been told that there was an American couple coming, so we needed to behave especially well. Not many American couples came after the war, despite it was long gone. Lots of couples were still afraid that their adopted kids would grow up into little Stalin’s that would


corrupt their whole kindergarten class into communism. So when a couple from the land of the dreams came by, it was memorable. And that day was, too. I heard them coming up the stairs, but I barely lifted my head up. Since I had learnt how to survive, adopters thought I didn’t need help, so they usually never put an eye on me. What I did listen to, which made me laugh, was Mrs Nguyen’s valuable efforts to babble some words in English, which ended up being “Yes, yes, nice boy!” and “America great, yes, America great, come here!”. She was taking them to the playground, where all the little kids were. They casually walked by my room, and the woman saw me. I looked at her for a moment, and she smiled. I remember how she was dressed. She was wearing these jean bell bottoms that covered her shoes, and she had paired them with a purple top that had some daisies drawn on it. She was wearing a ponytail, which made her white, freckly face look a lot rounder. She was pretty. She was very pretty. Her husband was trying to distract Mrs Nguyen, still insisting on how great America was and trying to rush them to the playground, but she came in shamelessly. She tried to play with me, but we didn’t understand each other, so she just smiled, pointed at herself, and said “Rachel”, and then pointed at me. I finally understood and said my name, too. I spent some time with them and her husband, Finn, who made me feel great, too. He made lots of funny faces just to make me laugh, and we ended up all playing with the sticks I had with me. Then, they started talking. I thought, I knew something was wrong, because they were very serious, and I was worried and lost because I wasn’t able to understand them. They said goodbye, and they left. I don’t know if that Sunday was rainier, foggier or even if it was different from the others, but the rest of the day, and the rest of the week, I felt terrible. I didn’t want to eat, I didn’t sleep well, and the nightmares came back stronger than ever. Why hadn’t they taken me home? And most importantly, why was I worrying about that? I could occupy myself and spend time with other kids for the rest of the years until I be-

169


170

came an adult. But if it was that easy, why was I crying myself to sleep, then? Why wasn’t I able to play with my sticks without thinking about having a possible family? I started to understand why the other kids wanted to look terrible on adoption day. When you meet someone who can take care of you, who pays attention to you, even if it’s only for five minutes, it’s difficult not to want that. Not to strive for that until you finally succeed. I started to think about it a lot, and second guessing myself about all the things I had ever thought about doing with my life. Two months passed. Two more months of hearing the ugly witch scream every morning, two more months of Pho and learning how to write. A Sunday didn’t go by that I didn’t sit peacefully on my bed, playing with my sticks. I was starting to lose my hope, but on the fourth Sunday of May, Mrs Nguyen woke me up earlier, without screaming. Her voice telling me that someone had come to pick me up was the sweetest I would ever hear her be. Or maybe it was just me, knowing that those words would save my life and make me happy, forever. I picked up everything I had (a couple changes of clothing and, most importantly, my sticks), and walked to the playground, where Finn and Rachel, all dressed up, tears on their faces, stood, waiting for me, their new son, as I walked peacefully towards them. Even Mrs Nguyen got excited. I discovered she had a soul right there. I believe she found them for me. She probably conjured a spell when she saw them playing with me. She was still ugly, I guess, but she’d made herself a place in my heart. We left. But when I took that plane, I knew that I’d find a way to come back. I don’t remember the food they gave us on the plane (though it was probably terrible), nor the movies I watched, but I do remember the view from my window. Today, I haven’t found a closer synonym to happiness than the opal coloured sky with those smooth white dots on it. It was as if the plane was walking on a thousand lullabies, those that hadn’t been sung to me by my dad, or my mom. Despite my joy, I was afraid of


everything that was bound to happen. The plane was taking me to the scariest place a ten year old kid can be taken to: the unknown. Adrenaline constantly rushed through my veins as I thought of how difficult would my life be from then on, and all the obstacles I would have to pass until I was able to feel at home once again. Until I could call the couple that was sitting next to me my parents. But oh man, was that sky beautiful.

171


172

“Changes” 2n de Batxillerat / Olímpia Solà i Inaraja LLENGUA ANGLESA_ 2N PREMI We were sitting in the middle of the café, which was packed with all sorts of people. At the corner three boys who had just left school were playing loudly whilst they ate a Snack and next to our table a group of old ladies were catching up on the latest gossip and having their afternoon tea. There were a few tables packed with students and a couple having a serious conversation at the back. The air smelled like hot chocolate, coffee and pastries. “I’ll have a decaf with milk, please” The waitress came back with my drink, a Black coffee and a camomile. Theo took the first sip and choked, “Don’t drink yours yet, it’s still hot”. Robert was stirring his coffee with his spoon while he explained for the hundredth time the day that I fell outside the school in front of everyone. Just like every time, he couldn’t finish the sentence because of how much he and Robert were laughing. My face blushed at an incredible speed and they laughed even more. It was always like this with them, a constant retelling of anecdotes and I ended up grinning. Theo’s small almond-shaped eyes were now smiling as he talked about the coming months. “How different is everything going to be! I can’t believe we’re just a few weeks away of one of the biggest changes in our lives”. His voice couldn’t contain the excitement we were all feeling. We continued with our plans. “We will have plants in every corner of the house” Robert said “and I’ll make your pancakes every Sunday while we listen to The Beatles and drink our morning coffee. The sun will come through the windows and we’ll buy the freshest food at the market next door. We might even become friends with the neighbours. There will be a corner with all our favourite books and we can put the massive Matisse poster on the wall behind the table. In the evenings, Jane, you’ll be studying and we’ll help you with your school project the days we won’t have to study as well”. I could stop smiling. We had been


warned. “Don’t idealise independent life this much or you’ll end up hating it!” our parents would always say”. “Living alone is not as easy and luxurious as it seems”. But we were young, happy and for the first time we felt free and ready to take on the world. And so we did. It was still cold outside but as the sun’s last rays painted the whole scene red, the almond trees were already blooming and soon we would have the birds coming back from the south and singing in the evenings. The air would be warm and the nights shorter. Springtime, as all good things, was on its way.

173


174

“The last letter” 2n de Batxillerat / Anna Pujol i Pujol LLENGUA ANGLESA_3r PREMI Dear grandfather, The first day without you. I’m just trying to write but I can’t find words. My hands are shaking and my mind is grey. I still don’t believe it. Can you listen? That’s the song you always wanted me to play on the piano, the one from that Japanese author. I’m cold. The song stops and I just wait. Now comes our favourite part; the one that while I was playing you pretended to be singing. After that, you always said to me how happy you were, listening to my melodies. I bend my head and I continue writing, the paper has stolen the tears in my eyes. I try to remember the last words you said to me, the last time you gave me your hand, the last time you hugged me. And I still have a grey mind, a little whiter than before. I still hear you talking from your armchair, with that strong but kind voice. I listen to the stories you invented to make me eat or simply smile. When I wanted to learn your peculiar way to whistle with both hands. I still can’t. Going to Barcelona was one of the things I loved most because I knew you would be waiting at home and then you’ll take me to the theme park or walking. I liked asking you questions and know that I would learn from your answers. You left without saying goodbye. Like you used to do when you wanted to be alone. You always knew what to do to make me smile again and again. Do you remember when we crossed some traffic lights in red together? And then you said to me that I just could do it with you and without telling my parents; when we had snacks at the best bakery of Barcelona when mum said I had to eat fruit. And all the Barça matches that we saw covered by scarfs in our seats. You liked telling me things because I loved listening to you, maybe because we lived far from each other and we couldn’t meet every week. However, when we couldn’t come to Barcelona you sometimes came to visit us at the weekend.


A tear is falling down my cheek. Iâ&#x20AC;&#x2122;m cold again. The song is ending and I take a strong breath. I feel that I have never told you an important thing and that makes me sad.

175


176

“Seine Augen” 2n de Batxillerat / Berta Codina i Belmar LLENGUA ALEMANYA_2n PREMI Unter dunklen, braunen Wäldern, getrennt von einem steilen Berg, gibt es zwei Monde, schön wie das ganze Firmament. In der Nacht sind sie blind, vormittags tief, aufmerksam, sie öffnen und schlieβen sich, sie schlieβen und öffnen sich, saugen die Welt auf. Sie haben die Farbe des nassen Grases, der Minze im Sommer, mit Punkten der Eichenrinde und das Zentrum aus Asche. Wenn die Monde glücklich sind, haben sie Form der Mandel und wenn sie traurig sind, regnet es in ihrer ganzen Umgebung. Und wie reizend sind die Monde, wenn sie verliebt sind! Wie sie sehen! Wie sie beobachten! Wie sie ein herrliches Herz und den Sonnenuntergang der Seele reflektieren.


“Els seus ulls” Sota boscos marrons i foscos, separades per una abrupta muntanya, hi ha dues llunes boniques com el firmament sencer. De nit, són cegues, de dia, profundes, atentes, s’obren i es tanquen, es tanquen i s’obren, absorbeixen el món. Són del color de l’herba molla, de la menta a l’estiu, amb punts d’escorça de roure i el centre fet de cendra. Quan les llunes són felices, tenen forma d’ametlla, i quan estan tristes plou a tot el seu voltant. I que boniques són les llunes quan estan enamorades. Com miren! Com observen! Com reflecteixen un cor bonic i la posta de sol de l’ànima.

177


178


179

Mostra de treballs artĂ­stics


180


“Encara que sembli paradoxal, la vida imita més l’art que no pas l’art imita la vida” Oscar Wilde

L’educació artística és molt important en la formació de les persones. Aquesta disciplina, que competeix amb interessos utilitaris i pragmàtics alimentats pels dispositius tecnològics que capturen i mostren la realitat amb rapidesa i sense reflexió, es fa avui més necessària que mai. Els límits del llenguatge són, certament, més estrets que els del pensament, però l’art ens ensenya que els problemes poden tenir més d’una solució i més d’una perspectiva. L’activitat artística crea bullici dins el nostre cervell i pot ser un camí de descoberta d’allò desconegut que portem a dins, acollint accions imprevistes i mantenint la sorpresa en suspens. Cada artista, en el procés creador, estudia i explora els recursos que cal activar, alhora que també mostra una part molt important de la seva manera de ser, pensar, veure i sentir. L’educació artística a l’etapa de secundària té com a finalitat desvetllar la importància d’aquesta formació i fer als alumnes més sensibles i crítics amb el món que ens envolta. Us presentem una selecció de treballs artístics que els alumnes de secundària han estat realitzant al llarg d’aquest curs en el marc del Pla de les Arts. El Pla de les arts és un programa d’innovació i recerca que pren com a referència la pintura dels grans mestres de la història, estableix vincles amb les altres disciplines, fomenta l’experimentació utilitzant diversitat de tècniques i suports i promou el coneixement de l’art a través de diversos projectes i activitats didàctiques. La mostra gira entorn de 3 propostes didàctiques: 1. Una rosa és una rosa. Aquest aforisme atribuït a Gertrude Stein engloba els treballs plàstics que els alumnes de 1r, 2n i 4t han estat realitzant al voltant de la representació d’una rosa de Sant Jordi. A

181


182

través d’aquesta proposta, els alumnes han plasmat damunt del paper i utilitzant diversitat de tècniques la seva pròpia sensibilitat. 2. En el projecte Tangram els alumnes de 3r han modelat la peça fraccionada de la tradició xinesa per crear una nova figura geomètrica i, a través de la silueta resultant, han construït una nova realitat amb un grau elevat d’iconicitat. 3. Hi ha treballs a la mostra que són el resultat de l’aplicació de metodologies concretes amb la finalitat de representar amb sinceritat i ofici la percepció del món que ens envolta. Esperem que gaudiu de la selecció de treballs d’aquest any i aprofitem per valorar l’interès i la dedicació dels alumnes . Mireia Puntí i Carné Departament d’Expressions


183

Cristina Castany i Fàbregas / 1r d’ESO


184

Mariam Drissi Autet / 1r dâ&#x20AC;&#x2122;ESO


185

Lioba Freixas i Costa / 1r dâ&#x20AC;&#x2122;ESO


186

Uma Penadès i Jiménez _1r d’ESO


187

Valentina Pérez i Gómez / 1r d’ESO


188

Carla Prat i Serra / 1r dâ&#x20AC;&#x2122;ESO


189

Lucía Agramunt i López de Santa María / 2n d’ESO


190

Mariam Badda / 2n dâ&#x20AC;&#x2122;ESO


191

NĂşria Membrive i Benito / 2n dâ&#x20AC;&#x2122;ESO


192

2n dâ&#x20AC;&#x2122;ESO / Salma Ouatouit


193

Martí Farrés i Serra / 2n d’ESO


194

3r d’ESO / Júlia de Rocafiguera i Campdelacreu


195

Clàudia Andreu i Muñoz / 3r d’ESO


196

4t d’ESO / Irene Salvans i Segalés


197

Dragos- Gabriel Vlad / 4t dâ&#x20AC;&#x2122;ESO


198

4t dâ&#x20AC;&#x2122;ESO / Laura Serrat i Morales


199

Clàudia Vicente i Comorera / 4t d’ESO


200

4t d’ESO / Núria Ordeix i Casellas


Disseny de portada Yiwen Zhang i Lucas Noguera Retamal / 2n de batxillerat Joana Aranda i PortĂşs / 2n de batxillerat

201


202


203


204

Profile for Publicacions Col·legi Sant Miquel dels Sants. Vic

Sant Jordi 2018. Ser invisible  

Sant Jordi 2018. Ser invisible  

Advertisement