Page 1

2013 PUBLICACIONS DEL COL·LEGI SANT MIQUEL

Es va asseure a la vella butaca de cuir, i en fer-ho es va sentir

Col·lecció Societat i Ensenyament 1. Societat i Ensenyament a Vic. El Col·legi de Sant Miquel dels Sants. I, maig de 2004 2. Societat i Ensenyament a Vic. El Col·legi de Sant Miquel dels Sants. II, maig de 2005 3. Societat i Ensenyament a Vic. 150 anys de l’Escola de Música de Vic. III, desembre de 2005. Jordi Mirambell i Fargas 4. Societat i Ensenyament a Vic. Els reptes educatius (Estudi sociològic). IV, juny de 2006 5. Societat i Ensenyament a Vic. 150 anys del Col·legi Sant Miquel dels Sants, maig de 2012

cruixir l’esquena. Una punxada de dolor el va deixar sense

El col·legi edita també: 1. “L’ull blau”, revista escolar de les seccions d’Infantil i Primària, xx números 2. “Petitmiquel”, revista escolar de la secció d’Infantil 3. MiquelS, revista escolar de la secció de Secundària 4. “mkl.btx”, revista escolar de la secció de Batxillerat

Sant Jordi 2013

dins la casa. Després de perdre-ho tot, encara li quedava aquella butaca. Va agafar aire, va omplir fins a l’últim racó dels seus pulmons, i el va deixar anar, a poc a poc, amb una expressió d’alleujament notable a la cara, mentre els records començaven a dibuixar-se a la seva memòria;

Col·legi Sant Miquel dels Sants C/ Jaume 1, nº11 - VIC 08500 Telèfon 93 886 12 44 stm@santmiqueldelssants.cat www.santmiqueldelssants.cat

La vella butaca de cuir

Col·lecció Sant Jordi 1. Plomes d’àngel. Sant Jordi 2005, abril 2005 2. Fugides. Sant Jordi 2006, abril 2006 3. Música per a les estrelles. Sant Jordi 2007, abril 2007 4. El sospir del meu nom murmurat tota la nit. Sant Jordi 2008, abril 2008 5. Quan els núvols són de vellut. Mont Bael. Sant Jordi 2009, abril 2009 6. La ballarina de porcellana i les carxofes rebels. Sant Jordi 2010, abril 2010 7. Per què li diuen vida si és atzar?. Sant Jordi 2011, abril 2011 8. Busca’m al cim. Sant Jordi 2012, abril 2012

l’esquena al respatller de l’últim moble que quedava

La vella butaca de cuir

Col·lecció Recerca 1. Oriflama. Una revista sota el Franquisme. Núria Codina i Solà, maig de 2005 2. La Torre Simon de Tona. Una joia de l’arquitectura modernista. Marc costa i Sitjà, maig de 2006 3. Fotografia històrica de Vic. Josep Ylla i Cassany, 1885-1955. Cristina Alemany i Chavarria, maig de 2007 4. El 9 Nou: 30 anys de periodisme compromès. Miquel Mirambell i Fargas, Roger Molas i Alsina, Marcel Ramírez i Papell, 2009 5. Diccionari d’artistes vigatans (1750-1950). Toni Sadurní i Viñas, maig de 2008 6. Fotografia històrica de Vic. Lluís Jiménez i Cerrada (1913-1993). Elisabet Sanyes i Capdevila, maig de 2009 7. Fotografia històrica de Vic. Francesc Xavier Bach i Puigrefagut (19021979). Anna Puntí i Erra, maig de 2010 8. Cartografia històrica de Vic. Júlia Solà i Sirvent, maig de 2011 9. La població de Vic al segle XIX. Núria de Rocafiguera i Montanyà, maig de 2013

alè durant uns segons, fins que va aconseguir recolzar

records de quan la casa encara era plena de mobles i de vida, de quan la seva dona encara era amb ell, de quan les nenes encara corrien pels passadissos. Ho recordava tot amb tant de detall que quasi podia tocar, amb la punta dels dits, la tassa de cafè que li oferia la Cristina, una tassa blanca, blanquíssima, amb detalls florals d’un vermell granat, uns detalls que cobrien, a forma de sanefa, la part inferior del recipient i que enfilaven per la nansa, perfectament dibuixada a un costat. De LA VELLA BUTACA DE CUIR


La vella butaca de cuir Sant Jordi 2013


LA VELLA BUTACA DE CUIR. SANT JORDI 2013 Han col·laborat en la selecció de textos i d’il·lustracions gràfiques: Per les etapes d’infantil i primària: En representació dels pares i mares: Dàrius Anglada, Carles Molera, Mònica Verdaguer, Meritxell Vila En representació del professorat: Carles Aceituno i Barcons, Irene Benito i Alier, Fina Bofill i Casellas, Marta Carreter i Mas, Cristina Casabosch i Thos, Núria Esteras i Fernàndez, Laura Oliva i Gallach Correcció dels textos de primària: Sílvia Torrents i Ballús. El jurat ha estat format per: Per les etapes d’educació secundària i batxillerat: Dels textos catalans: Ceci Bertran i Cuní; Marta Borrós i Plans; Sílvia Caballeria i Ferrer; Ma Carme Codina i Contijoch; Serafí Curriu i Boixader; Vanesa Ferreres i Vergés; Anna Ibàñez i Mir; Isabel Jordà i Font. Dels textos anglesos: David Romeu i Tenas; Francesc Sallés i Pla; Mònica Vallín i Blanco. Dels textos francesos: Marta Borrós i Plans; Ceci Bertran i Cuní; Anna Ibàñez i Mir. Dels textos alemanys: Astrid Dedisch i Babot. De les il·lustracions gràfiques i les fotografies: Mireia Puntí i Carner; Martí Riera i Casas. Del disseny de la portada: Sílvia Susín i Calle Del títol del llibre: Olga Cros i Rodríguez. De l’edició: Ma Carme Codina i Contijoch Maquetació i impressió: Artyplan S.A. La vella butaca de cuir. Sant Jordi 2013 DIPÒSIT LEGAL: B-10407-2013 ISBN: Publicacions del col.legi Sant Miquel, C/ Jaume I, 11 08500 Vic, 93 886 12 44. Abril 2013. Rda. Camprodon, 2 08500 Vic. 93 886 05 95.

www.santmiqueldelssants.cat


ÍNDEX

Educació Infantil La princesa plora El rei, la reina i la princesa El papa i la mama van casa L’autobús va cap a l’escola El pare, la mare i jo a la platja En Roger i jo passagem els gossos Als faraons morts els enterraven en una piràmide amb el tresor al seu voltant Els indis ataquen les abelles Sant Jordi salva la princesa

Aran Vinyeta i Ferreria Maria Garcia-Talavera Madelein Ainhoa Loor Morcillo Irati Blum i Ercoreca Chaymae Boubdih Adela Plans i Bellavista

13 14 15 16 17 18

Clara Dalmau i Domingo Cesc Lozano i Martínez Irene De Ribot i Ladero

19 20 21

Ferran Escoté i Riesco Aniol Gorgals i Saborit Gina Rodrigo i Sánchez Ada Solé i Viladecans Sara Corral i Sanabria Max Martí i Grifell Laura Masoliver i Bigas Martí Balcells i Olsé Clara Font i Barniol Carla Pérez i Brichs Bernat Ibáñez i Martínez Joana Clota i Om Pau González del Val Jan Gómez i Grifell Carl Marx Owusu Bruna Alonso i Cunill David Evans i Calm Ivan Izquierdo i Arimany Maria Erra i Euras Judit Balcells i Oslé Andrea González i Hidalgo Roger Puntí i Borrell Arnau Casadesús i Albó Bruna Riera i Castells Nil Isern i Vila Aina Camps i Escofet Laia Roca i Coma Maria Anglada i Molina Albert Vilaró i Ribera

22 23 24 25 26 28 29 34 36 38 39 40 41 42 43 44 45 46 47 48 50 52 54 56 57 58 59 60 61

Educació Primària El follet Oriol i el monstre de les plantes El nen petit La lleona vol anar al Pol Nord L’esquirol i la pluja La tortuga Paula Les formigues i les papallones La importància de l’amistat Els capgrossos de Vic Un signe de pau La Guerda, l’Àlex i l’aventura de la neu El meu avi El ninot de neu El besavi La bicicleta El gat El meu jardí El besavi El gos El punt de vista d’un cavall La flor sense color El sabre del samurai Un somni d’infantesa Confiança Els colors del meu país La música El mar Sí que ho sóc de despistat La matinada La felicitat

Col·legi Sant Miquel dels Sants

7

Certamen literari Sant Jordi 2013


ÍNDEX

Educació Secundària Nit de port El teu record Ara sóc jo qui no vull Nothing Sense títol The leaves Grain of sand Un fresc matí d’estiu L’amor no s’aconsegueix amb la força El paradís de les coses perdudes Shining Uncertainty Shadows, the big monters Sense títol Sense títol La teva vida Cel·la 208 Il·lusions Nothing left Madness in Wonderland Jahreszeiten Una paradoxa singular Memòria Arrelat Sense títol The sleep angel Childhood Alzheimer Passé endormi Mon père

Berta Codina i Belmar Joel Juvany i Torrescasana Sara Pous i Grau Marçal Serra i Pou Berta Codina i Belmar Gil Colom i Carbonell Quim Puigdesens i Casals Marc Brusosa i Baulenas Miquel Anglada i Molina Júlia Torras i Molist Llàtzer Barniol i Verdaguer Oriol Capdevila i Solà Mireia Raurell i Paré Laia Parareda i Tanyà Pol Blancafort i Baulenas Carles Costa i Puigsech Adrià Cros i Rodríguez Phoebe North i Puntí Maria Tena i Villarroya Pol Blancafort i Baulenas Joan Castanyer i Costa Mariona Colomer i Rossell Anna Malavé i Capdevila Núria Solerdelcoll i Vila Anna Malavé i Capdevila Meritxell Generó i Rodríguez Mariona Colomer i Rosell Júlia Traveria i Solà Meritxell Generó i Rodríguez Anna Malavé i Capdevila

62 63 64 65 66 67 68 69 73 76 79 80 81 82 83 84 85 86 88 89 90 92 94 96 98 102 104 105 106 107

Educació Secundària Sense horitzó Els elements de la natura

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Sergi Rossell i Torras Ferran Vilà i Gallach Adriana Capdevila i Feixas Gemma Forcada i Serrabassa

8

108 109

Certamen literari Sant Jordi 2013


ÍNDEX

Lluita Dear nobody Paper boat The player Brièveté La paix Une promenade Die Zauberei der Liebe La vella butaca de cuir Instants fragmentats Caminant The next chapter The fig tree The silent call

Mercè Baulenas i Farrés Marta Clos i Sansalvador Judit Mompín i Sánchez Adriana Capdevila i Feixas Gil Pratsobrerroca i Febrer Irene Sureda i Boixeda Marc Pratsobrerroca i Puigsech Èlia Vilageliu i Jordà

110 111 114 115 117 118 119

Marta Clos i Sansalvador Bruna Roma i Redón Olga Cros i Rodríguez Aniol Torrents i Verdaguer Ignasi Alemany i Juvanteny Laura Gleeson i Vallbona Mireia Solà i Saborit Sílvia Susín i Calle

120 122 126 129 130 133 135

Dibuixos Gil colom i Carbonell Irene Torrabias i Gotarra Míriam Padullés i Edo Mariona Sala i Dorca Mar Torrabias i Gotarra Olímpia Solà i Inaraja Miquel Castany i Crivillers Andrea Corominas i Bosch Ariadna Trabal i Pou Ignasi Ferran i Plans Isaac Macías i Guerra Mar Gómez i Sabaté - Mariona Colomer i Rosell Marc Viver i Carbonell Llàtzer Barniol i Verdaguer Iago Seoane i Puntí - Oriol Subiranas i Casellas Gerard Grifell i Botargues - Pol Icart i Solé Ricard Bach i Bofill - Josep Corretja i Romeu Núria Solerdelcoll i Vila Marçal Danés i Vilardell - Xavier Caro i Tarrés Rocío Rius i Coloma Gerard Torrescasana i Pujols Irene Muñoz i Viladecans

Col·legi Sant Miquel dels Sants

9

138 139 140 141 142 143 144 145 146 147 148 149 150 151 152 152 153 154 155 156 157 158

Certamen literari Sant Jordi 2013


PRESENTACIÓ

Presentació Un any més ens cal presentar i encetar un nou llibre de Sant Jordi: aquest que teniu a les mans que, com sabeu, recull els treballs dels alumnes de totes les seccions de l’escola que han estat premiats en els diferents certàmens literaris que es realitzen amb motiu de l’esmentada festa. El fet que inclogui produccions literàries de tipologia tan diversa, i creades per nens i nenes des de P3 fins a nois i noies de Batxillerat, ens dóna una visió de l’ampli recorregut que fan els alumnes en el seu procés d’aprenentatge de la llengua: des de la primera i inconscient intenció narrativa de posar paraules a una petita història gràfica, passant per la gradual presa de consciència dels factors de planificació, producció i revisió del text per arribar finalment a la capacitat d’atendre’n els aspectes més qualitatius. I, tornant al llibre, ara que sembla que en el seu format tradicional va de baixa, nosaltres seguim insistint en la seva edició com a premi a una vella tasca. Una tasca condemnada segurament a seguir existint malgrat el pas del temps i les noves tecnologies: la tasca d’escriure. I és que la creació literària està més ençà o potser més enllà del suport físic amb el qual es pot transmetre. És, sobretot, el fruit d’una trobada de voluntats: la voluntat de l’escriptor a l’hora d’adreçar-se a si mateix i als altres, i la voluntat del lector de deixar-se portar per un paisatge d’imatges i de pensaments, l’existència dels quals fins llavors potser no havia ni arribat a sospitar. I la voluntat també, és clar, dels qui fan possible aquesta relació entre uns i altres; des de l’edició dels llibres, fins a la seva distribució. I, com a fites que van marcant aquest camí, la figura d’escriptors i escriptores als quals es fa un reconeixement especial per la seva feina, tot lligant la seva cronologia amb el calendari que de manera inexorable va desgranat les nostres vides. Aquest any, per Col·legi Sant Miquel dels Sants

11

Certamen literari Sant Jordi 2013


PRESENTACIÓ

exemple, podem homenatjar dos escriptors que van néixer ara fa cent anys: Salvador Espriu, mort el 1985, i Joana Raspall, plena de vida encara. Fem un petit tast del llegat d’Espriu amb aquest poema de Cementiri de Sinera: “Quina petita pàtria / encercla el cementiri! / Aquesta mar, Sinera, / turons de pins i vinya, / pols de rials. No estimo / res més, excepte l’ombra / viatgera d’un núvol. / El lent record dels dies / que són passats per sempre. I, encara, amb aquest altre, de les Cançons de la roda del temps: “Desperta, és un nou dia, / la llum /del sol llevant, vell guia / pels quiets camins del fum. / No deixis res / per caminar i mirar fins al ponent. / Car tot, en un moment, / et serà pres.” Pel que fa a Joana Raspall, amb una obra dedicada sobretot al món de la literatura infantil i juvenil, us transcrivim dos fragments d’un poema que ens convida a la reflexió: “Si haguessis nascut / en una altra terra, / podries ser blanc, / podries ser negre... / Una altre país fora casa teva, / i diries “sí” / en una altra llengua. [...] Podries... podries... / Per tot això pensa / que importa tenir / les mans ben obertes / i ajudar qui ve / fugint de la guerra / fugint del dolor / i de la pobresa. / Si tu fossis nat / a la seva terra / la tristesa d’ell / podria ser teva. Des de les mans ben obertes que ens demana Joana Raspall, us animem a seguir pel camí de la lectura i l’escriptura per tal que aquest país -manllevant els mots d’Espriusigui cada cop més noble, culte, ric, lliure, desvetllat i feliç.

Lluís Montoliu i Sílvia Torrents

Col·legi Sant Miquel dels Sants

12

Certamen literari Sant Jordi 2013


Premi

La princesa plora | Aran Vinyeta i Ferreira

1r d’Educació Infantil

Col·legi Sant Miquel dels Sants

13

Certamen literari Sant Jordi 2013


Premi

El rei, la reina i la princesa | Maria Garcia-Talavera

1r d’Educació Infantil

Col·legi Sant Miquel dels Sants

14

Certamen literari Sant Jordi 2013


Premi

El papa i la mama van a casa | Madelein Ainhoa Loor Morcillo

1r d’Educació Infantil

Col·legi Sant Miquel dels Sants

15

Certamen literari Sant Jordi 2013


Premi

L’autobús va cap a l’escola | Irati Blum i Ercoreca

2n d’Educació Infantil

Col·legi Sant Miquel dels Sants

16

Certamen literari Sant Jordi 2013


Premi

El pare, la mare i jo a la platja | Chaymae Boubdih

2n d’Educació Infantil

Col·legi Sant Miquel dels Sants

17

Certamen literari Sant Jordi 2013


Premi

En Roger i jo passegem els gossos | Adela Plans i Bellavista

2n d’Educació Infantil

Col·legi Sant Miquel dels Sants

18

Certamen literari Sant Jordi 2013


Als faraons morts els enterraven en una piràmide amb el tresor al seu voltant Clara Dalmau i Domingo

3r d’Educació Infantil

Col·legi Sant Miquel dels Sants

19

Premi

Certamen literari Sant Jordi 2013


Premi

Els indis ataquen les abelles | Cesc Lozano i Martínez

3r d’Educació Infantil

Col·legi Sant Miquel dels Sants

20

Certamen literari Sant Jordi 2013


Premi

Sant Jordi salva la princesa | Irene De Ribot i Ladero

3r d’Educació Infantil

Col·legi Sant Miquel dels Sants

21

Certamen literari Sant Jordi 2013


Primer d’Educació Primària

1r Premi Text il·lustrat

El follet Oriol i el monstre de les plantes | Ferran Escoté i Riesco EL FOLLET ORIOL I EL MONSTRE DE LES PLANTES Hi havia una vegada un follet que es deia Oriol i vivia a Folletelàndia. Era la primavera quan un dia hi va arribar un monstre: els seus ulls eren flors i els braços eren troncs, i les mans, fulles d’arbre. Era el monstre de les plantes, i era tot verd. L’ Oriol, en veure’l, va anar al laboratori i va trobar un llibre on deia que si donava farigola el monstre es quedava adormit per sempre. Al laboratori en tenien. Així que va agafar aquella farigola i la va tirar a la boca del monstre i es va quedar enterrat entre la ciutat dels follets i la dels nans, i es va convertir en un parc molt maco. I conte contat, conte acabat.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

22

Certamen literari Sant Jordi 2013


Primer d’Educació Primària

Accèssit de Text il·lustrat

El nen petit | Aniol Gorgals i Saborit

Al nen petit, l’avi l’ha portat al parc. El porta a coll i s’asseu al banc. Li ha posat la pipa, així no plorarà. El nen petit volia el biberó, i es posa a plorar. Se’l pren tot i s’adorm. Llavors l’avi li posa el xumet i el porta a dormir. L’endemà, quan ja és de dia, el nen petit vol anar al parc.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

23

Certamen literari Sant Jordi 2013


Primer d’Educació Primària

Accèssit de Text il·lustrat

La lleona vol anar al Pol Nord | Gina Rodrigo i Sánchez La lleona Martineta era molt eixerida, i va pensar: -M’agradaria anar al Pol Nord... I va construir-se un avió. Hi va estar anys, i quan el va acabar se’n va anar. Va travessar molts llocs, i va anar a moltes capitals, com París, o Barcelona , i Tòquio. I un dia va arribar al Pol Nord. Va preguntar a un bon ós: - Fa molt de fred, que tens una manta? -Sí, oh, sí: és la meva pell! I es van fer molt amics. L’ós va dir:- Jo em dic Roger, i tu? -Jo em dic Martineta- va dir la lleona. I l’ós va dir: -Anem a pescar peixos? Després se’ls van menjar, i la lleona va tornar a casa. Quan va arribar va dir:- Ha estat bé, el viatge, però m’agrada més casa meva...

Col·legi Sant Miquel dels Sants

24

Certamen literari Sant Jordi 2013


Segon d’Educació Primària

Accèssit de Text il·lustrat

L’esquirol i la pluja | Ada Solé i Viladecans Hi havia una vegada un esquirol que vivia en un cau enmig del bosc. Aquell esquirol tenia un grup d’amics: la guineu, que es deia Lili; el talp, que es deia Miliquituli; un mussol que es deia Merlí i ell, que es deia Camil. Un bon dia, quan en Camil se’n va anar a dormir, va començar a plovisquejar, però no a fer quatre gotes, no, va començar a fer llamps i trons. Pobre Camil! No podia dormir. Semblava un batibull, senyors! Al matí, en Camil, la Lili, en Miliquituli i en Merlí van anar a veure la reina del bosc. Tothom li deia “Sa Majestat”, i la reina va dir: -Ja sé que em veniu a dir que la pluja d’ahir era molt estranya, però només hi ha una manera de solucionar-ho. Algú que tingui ales ha de volar fins al cel i tancar l’aixeta. L’endemà, a les onze, la Martolina, que era una papallona, va tancar l’aixeta, i tothom va anar a la festa i no va ploure mai més. Conte contat, ja s’ha acabat.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

25

Certamen literari Sant Jordi 2013


Segon d’Educació Primària

Accèssit de Text il·lustrat

La tortuga Paula | Sara Corral i Sanabria Hi havia una vegada una tortuga que es deia Paula. Va arribar la primavera i tots els animalets del bosc es despertaven de la hibernació. L’eriçó va dir: -Però, què és això que rasca a terra? Si és la tortuga Paula, que es desperta de l’hivern! L’eriçó va reunir tots els animals, menys a la Pau la. -Per què ens has reunit? -va preguntar la papallona a l’eriçó. -Perquè demà serà l’aniversari de la Paula i li hem de fer un regal. -Jo, si fes 50 anys no voldria cap regal d’aniversari –va dir la papallona. -A mi no em van fer cap festa d’aniversari –va dir el cargol. Mentrestant, la Paula havia trobat una empremta gegant i un objecte estrany. Va anar a investigar, però es va donar un cop al cap i va quedar girada panxa enlaire; no es podia tornar a girar. Uns humans que passaven per allà la van agafar i la van portar fins a la bassa, i quan la tortuga es va despertar estava amb els seus amics. -Però, i la petjada, i l’empremta?-va preguntar la tortuga L’eriçó li va contestar: -Eren uns humans que han vingut per fer-nos una foto, i ara vine a celebrar el teu aniversari i desembolica el teu regal! -Oh! Una closca nova, moltes gràcies!

Col·legi Sant Miquel dels Sants

26

Certamen literari Sant Jordi 2013


Col路legi Sant Miquel dels Sants

27

Certamen literari Sant Jordi 2013


Segon d’Educació Primària

Accèssit de Text il·lustrat

Les formigues i les papallones | Max Martí i Grifell Hi havia una vegada unes formigues i unes papallones que sempre es barallaven i mai no es posaven d’acord. I en el seu barri sempre hi havia molt rebombori. La gent que hi passava deia: - Quin rebombori! Un dia va passar un senyor que volia que hi hagués pau, però elles, com si res. Les reines de les papallones i de les formigues organitzaven concursos de tota mena. Però si guanyaven les formigues, les papallones protestaven i també passava al revés. Feien curses amb bicicleta, salts de llargada, natació sincronitzada, ioga, concursos d’acudits i també de lectura, però no s’avenien. Fins que van organitzar una caminada de Manresa a Vic, per veure si feien les paus. Quan eren a Vic, les dues reines van decidir que sempre més estarien en pau. Llavors, totes van estar molt contentes i van organitzar una festa per celebrar-ho.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

28

Certamen literari Sant Jordi 2013


Quart d’Educació Primària

1r Premi de prosa

La importàcia de l’amistat | Laura Masoliver i Bigas Vaig entrar en aquell bosc amb el meu estimat gos. Estàvem totalment perduts en aquella immensa i solitària selva. L’aigua del riu acariciava les pedres, orgulloses de ser allí. Les fulles feien de panderetes i el vent, de flauta de bec. Semblava que els meus peus en tocar a terra fessin de tambors. Va caure una petita gota d’aigua de dalt de l’àlber centenari. De sobte vaig sentir una veu llunyana, llunyana... -Què fas aquí, viatgera?- va dir la veu, tot refilant. -Qui era?- em vaig preguntar. Vaig avançar, però seguidament em vaig deturar. Vaig optar per seguir avançant, lentament, prudentment. Aquella estranya veu era tan dolça i acollidora que no m’hi vaig poder resistir i hi vaig anar. Quan vaig estar cara a cara amb l’ésser que tenia aquella veu em vaig sorprendre. Ja sé que no us ho creureu, però era una arpa. Les cames em feien figa i el cor m’anava a cent. -Qui ets, viatgera?- va repetir l’arpa. -Sóc la Jane Grey - vaig respondre tremolant. -I... què véns a buscar? -Res. El meu gos i jo ens hem perdut. Vaig tenir una pensada; demanaria a l’arpa si em podia indicar el camí que feia cap a la ciutat. -Amiga arpa, em podries indicar el camí a la ciutat? -l’arpa s’ho va pensar. -Hummmm... potser...va, sí, provem-ho! Va desplegar unes ales grans com un armari, de tots els colors de l’Arc de Sant Martí. Es va dirigir a mi amb un gran sospir i em va dir: Col·legi Sant Miquel dels Sants

29

Certamen literari Sant Jordi 2013


Quart d’Educació Primària

1r Premi de prosa

-Toca la melodia que et vingui més de gust i volaràs. Jo no en tenia la més mínima idea, de com es tocava una arpa. Tal i com m’havia dit, vaig tocar una melodia inventada i l’instrument es va alçar. Tot volant em va dir: -Haurem de travessar tot el bosc, és molt perillós. -Per què? -vaig preguntar molt encuriosida. De sobte, vaig sentir una veu que em va glaçar la sang de les venes. -Xiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiita!-va dir una veu baixa i profunda, i seguidament un respir profund. -Què ha estat? -vaig dir tremolant. -El crit d’una pantera hongaresa, només ho fa per amenaçar! -va dir l’arpa molt tranquil·la. -Xiiiiiiiiiiiiiiitaaaaa! -va repetir-, qui etssssssssssssss? -No responguis! -em va avisar l’arpa-, ni li miris els ulls! La pantera estava a punt de saltar-nos al damunt, quan un ocell amb plomes de foc va arribar. -És l’Au Fènix!!! -Craaa! Craaa! Craaaaaaaa! Darrera seu hi havia un unicorn, la criatura més bella que heu vist mai. Van començar la lluita. La pantera amenaçava amb les dents afilades com agulles. La bèstia, d’una urpada, va malferir l’unicorn. Ara, només quedava l’Au Fènix. Vaig veure que feia tots els esforços per vèncer la bèstia. Finalment i amb esforços ho va aconseguir. De cop, l’unicorn es va refer, l’Au Fènix es va fondre i es va convertir en cendra. Jo estava molt preocupada i em sentia la més Col·legi Sant Miquel dels Sants

30

Certamen literari Sant Jordi 2013


Quart d’Educació Primària

1r Premi de prosa

culpable. Però, com diu la llegenda: “Quan un Fènix es fon, si se l’ha estimat, torna a reviure.” Estava molt nerviosa i al final em vaig posar a plorar. De sobte, vaig sentir un sorollet: -Cruic! Cruic! Cruic! Em vaig girar emocionada; el Fènix s’estava reviscolant!. L’arpa em va donar la mà i va fer sonar una cançó de bressol per al nou Fènix, que era, en aquell moment, un pollet. La meva il·lusió de tocar un pollet de FÈNIX, era invencible. Durant aquella estona vam mantenir-nos en un silenci infinit. L’unicorn de sobte va renillar, amb cara d’espant. Un helicòpter volava damunt nostre, i això és el que havia espantat la bèstia. Tots vam córrer a refugiar-nos, tots, menys el pollet de Fènix. L’arpa, que se’n va adonar, el va socórrer, deixant-lo ben còmode a la seva espatlla. Jo vaig tenir la sort de trobar-me un arbust prou gros per amagar-me. L’helicòpter va aterrar just davant on s’amagaven l’arpa i el petit Fènix. Es van sentir unes veus: -On són aquelles miserables criatures?- va dir un home vestit amb una corbata de cercles vermells, una americana blava i un barret de copa, que fumava un cigarret d’aquells llargs. -Us juro que l’he vist, senyor!-va protestar un altre que feia cara de còmplice del senyor de l’americana. L’helicòpter es va enlairar de nou i va marxar fent un vent de rècord. Uf, quin ensurt! Ja era al capvespre. L’arpa va tocar una melodia que ens va deixar a tots ben adormits. L’endemà vaig recordar-me que la meva idea principal era tornar a casa, bé, a la ciutat Col·legi Sant Miquel dels Sants

31

Certamen literari Sant Jordi 2013


Quart d’Educació Primària

1r Premi de prosa

de Nova York. - Estimada arpa, te’n recordes que et vaig preguntar per anar a la ciutat? -Ara que hi penso... ostres, és veritat! Com no hi podia haver pensat abans! -va respondre l’arpa, que era una mica desorganitzada. L’instrument va tornar a desplegar aquelles ales de somni, i em va dir: -Puja a la meva gropa, noia! -Espera, primer m’he d’acomiadar de tots els amics que hem conegut!-em referia a l’Au Fènix i a l’unicorn. Dit i fet, vaig pujar a la seva espatlla i ens vam enlairar com un ocell, amunt, amunt i més amunt encara fins que ja vaig veure un puntet a l’horitzó. Era... espera! Era la ciutat de Nova York! Ja veia els gratacels, l’estàtua de la Llibertat, blocs i més blocs de pisos! De sobte, em vaig adonar que l’arpa estava plorant. -Per què plores? -li vaig preguntar -És que, …..és que m’ha entrat una cosa a l’ull! Vaig veure de seguida que no es tractava d’això, sinó que no podia evitar emocionar-se per l’imminent comiat. Havíem arribat a la ciutat on jo vivia. Ah, llar, dolça llar! L’arpa va aterrar a Central Park darrere d’un arbust on ningú no ens veia. -Adéu, estimada amiga, et trobaré a faltar! -Jo també!-vaig respondre dolçament provant de tranquil·litzar-la amb una forta abraçada. La paraula adéu m’anava ressonant pel cap, fins que em vaig despertar. Oh, quina llàstima haver-me despertat en aquella part del somni!!! -Jane!!! A esmorzar! -em crida la mare- Va, espavila’t, que avui et toca entrepà

Col·legi Sant Miquel dels Sants

32

Certamen literari Sant Jordi 2013


de formatge! Ho he sentit bé? Hi ha entrepà de formatge? -Ja vinc, vinc volant!!! -vaig dir entusiasmada i pensant en la meva estimada amiga arpa. Quan vaig ser a la taula vaig veure l’arpa que em picava l’ullet, i per sota seu venia el meu gos corrent, i li vaig dir: -Ei! Que em pensava que l’arpa i jo t’havíem deixat! -Que què? no diguis bestieses, dona! -va dir la mare. I tots ens vam posar a riure!

Col·legi Sant Miquel dels Sants

33

Certamen literari Sant Jordi 2013


Tercer d’Educació Primària

Accèssit de prosa

Els capgrossos de Vic | Martí Balcells i Oslé Fa molts i molts anys, quan les oques parlaven, hi havia un nen que es deia Oriol que li agradaven molt els capgrossos de Vic: el Merma, la Vella i el Nen. Com ja sabeu, el juliol és la festa major, i els capgrossos surten i al Merma li diuen: - Mori el Merma! Mori el Merma! Però el Merma al final es va enfadar i va dir que el pròxim any no sortiria per la festa major de Vic. El Nen va sentir que el Merma deia això i va dir: - Si ell s’enfada, jo també! I es va empipar perquè deia que a ell no li feien cas, i la vella va dir: - Què faré jo si tots dos estan enfadats? No tinc més remei que demanar que m’ajudi algú. Llavors va recordar que hi havia l’Oriol que li agradaven tant els capgrossos que segur que l’ajudaria. La vella el va anar a buscar i li va dir: - Que em podries ajudar? - Per què? – va contestar l’Oriol. - Perquè el Merma s’ha enfadat perquè li diuen coses, i el Nen s’ha enfadat perquè no li diuen res. I si no els desenfadem l’any que ve no sortiran a la festa major de Vic i es quedaran a l’ajuntament. - D’acord! T’ajudaré. Però amb una condició: que diguis als meus pares que puc ser de la vostra colla gegantera. Llavors se’n van anar a l’escola i van anar a cada classe per dir als nens i a les nenes que no molestessin al Merma i que diguessin coses al Nen. Després d’anar a totes les escoles de Vic (que van trigar una setmana), van anar Col·legi Sant Miquel dels Sants

34

Certamen literari Sant Jordi 2013


Tercer d’Educació Primària

Accèssit de prosa

a l’ajuntament a dir al Merma que no li dirien res més, i que al Nen li dirien coses. Ells van contestar que si no era veritat marxarien de la colla gegantera de Vic. Al final va arribar el dia de la festa Major i tots els van fer cas i es van quedar a la colla gegantera de Vic, i els pares de l’Oriol el van deixar ser de la colla. L’Oriol va estar molt content. I vet aquí un gat i un gos, que aquest conte ja s’ha fos.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

35

Certamen literari Sant Jordi 2013


Tercer d’Educació Primària

Accèssit de prosa

Un signe de pau | Clara Font i Barniol Fa molt de temps hi havia unes nenes de diferents països que eren molt amigues. La Yue era de la Xina, la Claretta era italiana, la Quelly era anglesa, la Polet equatoriana i la Susanne alemanya. Com que no tenien pares vivien juntes a Eivissa amb la Yana, la tieta de la Quelly, que només parlava anglès. S’estimaven molt i cap força humana no podia destruir la seva amistat. Un dia d’abril la Quelly els va dir: -Avui, la tieta Yana m’ha parlat de la balalaica de cristall. Diu que moltes persones l’han intentat trobar, però els guardes de l’estança on es troba l’instrument et fan una endevinalla i si la contestes bé, te la quedes. Si no, ja pots dir adéu als teus somnis. - ¿Y qué te hacen? ¿Te echan fuera u otra cosa peor?- preguntà aleshores la Polet. - Això no se sap. Ho haurem d’investigar- contestà aleshores la Susanne. - For me, OK. And for you, girls?- digué la Kelly. Poc després la tieta de la Quelly els va preguntar: - Are you good girls or are you hungry? - No, thank you Yana- contestà la Quelly. Llavors li preguntà si podien ser fora de casa un mes o dos i, és clar, la pobra dona no els digué pas que no. Aquella mateixa tarda començaren la travessa d’Eivissa cap a Rússia per cercar el preciós instrument. La travessa durà molts dies, fins que van arribar a l’estança on hi havia la balalaica. S’enfilaren paret amunt, guiades com si fos llur casa, però la felicitat els durà poc. Unes catapultes s’alçaren i els tiraven rocs. Sort que es van ajupir a temps! Passat aquest Col·legi Sant Miquel dels Sants

36

Certamen literari Sant Jordi 2013


Tercer d’Educació Primària

Accèssit de prosa

perill, en vingué un altre: uns micos començaren a tirar-los dàtils, cocos i plàtans al cap, i elles decidiren amagar-se rere unes mates. Com que ja veieu que se’n sortien de totes, gaire cosa més no us puc explicar. En fi, la qüestió és que van arribar a l’estança i, com ja els va dir la Quelly, els van preguntar l’endevinalla: - Quin és l’animal que té peus al cap? - El poll!- cridà immediatament la Yue. - Correcte- murmurà, enfadat, el guarda de l’estança. I, ja amb la balalaica a les seves mans, juntes es posaren a cantar: - Tots els nens del món serem amics! I el so del seu cant ressonà per tota la vall.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

37

Certamen literari Sant Jordi 2013


Tercer d’Educació Primària

Accèssit de prosa

La Guerda, l’Àlex i l’aventura de la neu | Carla Pérez i Brichs

Fa molts anys, en un país molt llunyà hi vivien dos germans que s’estimaven molt. Un es deia Àlex i l’ altra es deia Guerda. Tots dos vivien en un poble molt petit que estava cobert de neu. Un dia, a l’Àlex li va caure el mirall màgic d’una bruixa, que es deia Reina de la Reu. Com que el mirall era màgic, l’Àlex es va tornar molt egoista, i la Reina de la Neu el va fer presoner. La Guerda es va posar molt trista i va decidir anar a rescatar-lo. Com que estava tot glaçat, la Guerda va agafar els patins de gel i es va posar en camí. La Guerda tenia una mica de por perquè podria trobar bandolers, però ella volia salvar el seu germà. Així que no va parar de patinar sobre el gel glaçat, i així va arribar al palau de la Reina de la Neu. Quan va obrir la porta, la Guerda va veure que la Reina de la Neu estava a punt de fer un petó al seu germà. Si li feia el petó, el seu germà quedaria presoner per sempre més a dins del mirall. Com que el palau estava glaçat i cobert de neu, la Guerda tenia molt de fred i patia. Però la Guerda patia perquè el seu germà quedaria congelat a dins del mirall màgic. I de sobte, just quan la Reina de la Neu estava a punt de fer un petó a l’Àlex, la Guerda li va donar una espenta i, de l’emoció, va començar a plorar. Les llàgrimes de la Guerda van caure a sobre del cor del seu germà i gràcies a això l’Àlex es va alliberar de l’encanteri de la Reina de la Neu. I conte contat, ja s’ha acabat.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

38

Certamen literari Sant Jordi 2013


Quart d’Educació Primària

Accèssit de prosa

El meu avi | Bernat Ibánez i Martínez

És un dimecres d’hivern, fred. Allargo la mà per agafar el rellotge. Miro l’hora. Són les vuit... menys deu minuts! Arribaré tard a l’escola! M’aixeco ràpidament, em vesteixo i, tot posant-me la dessuadora, vaig cap a la cuina. Allà m’hi esperen els pares. - Què passa? – pregunto. - S’ha mort l’avi – em diu el pare, amb un to trist. – Ha patit un atac de cor. - El meu pare! – diu la mare posant-se a plorar. – El meu estimat pare... L’enterrament ha estat memorable, amb molts plors, especialment de la mare. Sento pena per la mare. Era el seu pare. Vaig cap a ella, la consolo amb un petó i marxem cap a casa. No ha parlat en tot el viatge. No puc dormir. No paro de pensar en l’avi, en els moments bons que he passat amb ell. Vaig cap a l’habitació dels pares, em fico entremig de tots dos i la mare es desperta. - Què fas, aquí, fill? – em pregunta. - No puc dormir. Em puc quedar aquí, amb vosaltres? - D’acord. I continuo sentint els plors de la mare.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

39

Certamen literari Sant Jordi 2013


Quart d’Educació Primària

Accèssit de prosa

El ninot de neu | Joana Clota i Om Hi havia una vegada una nena que es deia Marta,. Tenia deu anys i vivia en una casa gran. Els seus pares es deien Jordi i Anna, tots dos tenien quaranta-dos anys. La Marta tenia un germà i un gos; el seu germà es deia Albert i el seu gos es deia Rai. Un dia va nevar i els dos germans i el gos van anar al jardí a jugar amb la neu. La Marta va fer un ninot de neu i van estar entretinguts tota l’estona fins a l’hora d’anar a dormir. Mentre ells estaven dormint, el ninot de neu va anar agafant vida, i va anar a l’habitació dels nens, els va despertar i els va dir si volien anar a jugar amb ell, perquè l’endemà quan es llevarien tot estaria desfet per la calor. La Marta i l’Albert, contents, li van respondre que sí, i hi van jugar tota la nit. Van fer molts jocs i es van endinsar dins d’un llibre de contes. Aquella nit van viure les mil i una aventures! Ja de matinada, quan gairebé ja havien entrat a tots els contes, van decidir marxar a dormir. Estaven molt i molt cansats, però també molt contents d’haver viscut aquelles aventures. Es van estirar al llit i van quedar adormits. L’endemà, el ninot ja estava desfet i els nens van estar molt tristos. Van agafar l’aigua desglaçada i la van ficar al congelador. I des de llavors va ser un tros de gel per sempre més. Ara de tant en tant se’l miren i recorden el que van viure amb ell, i no saben si allò va succeir o bé va ser un somni.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

40

Certamen literari Sant Jordi 2013


Tercer d’Educació Primària

1r Premi Poesia

El besavi | Pau González del Val Tenia un besavi molt divertit, estimava la natura des de ben petit. Però un dia es va morir i tota la gent es va entristir. Després que morís un poema li vam dedicar i quan vam acabar orgullosos d’ell vam estar. Ara quan penso en tu em recordo de tot el que hem viscut. Amb alegria ho vaig recordant i espero poder ser com tu de gran.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

41

Certamen literari Sant Jordi 2013


Tercer d’Educació Primària

Accèssit de poesia

La bicicleta | Jan Gómez i Grifell

Corre, corre, com el vent! A poc, a poc, vaig aprenent amb la bicicleta rodant; la faig anar pedalant. Pujo muntanyes, veig pescadors amb canyes, i quan estic cansat em paro a beure aigua per estar preparat.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

42

Certamen literari Sant Jordi 2013


Tercer d’Educació Primària

Accèssit de poesia

El gat | Carl Marx Owusu Un gat entremaliat s’ha enfadat a sobre el teulat. Com que té vertigen s’ha espantat i a terra ha aterrat. Un gos molt furiós, amb cara de mico filós, ha atrapat el gat, i amb les baves del gos el gat s’ha mullat. Una gata passejava i s’ha trobat el gat . L’ha vist tot mullat i amb un paper l’ha eixugat. La gata s’ha enamorat perquè, tot i que el gat anava mullat, també anava ben mudat.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

43

Certamen literari Sant Jordi 2013


Quart d’Educació Primària

Accèssit de poesia

El meu jardí | Bruna Alonso i Cunill

Jo tinc un jardí, el més bonic per a mi. A la primavera hi ha una donzella. Aquella noia m’ha saludat. I... de cop i volta, me n’he enamorat. La meva estimada és la reina de la bellesa. Si jo fos un príncep, ella seria princesa. En un somni estrany que jo vaig tenir, la meva princesa es casava amb mi.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

44

Certamen literari Sant Jordi 2013


Quart d’Educació Primària

Accèssit de poesia

El besavi | David Evans i Calm

Besavi estimat, molt m’has ajudat; besavi rialler, ho fas tot molt bé! Cada dia berenar em fas, pa amb tomàquet i fuet gras, per això cada dia em quedo amb un pam de nas. Besavi bromista, no ets pas madridista, sinó barcelonista i molt col·leccionista.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

45

Certamen literari Sant Jordi 2013


Quart d’Educació Primària

Accèssit de poesia

El gos | Ivan Izquierdo i Arimany A final de març, tot el que hi ha a la terra la vida ha recuperat. La primavera s’ha posat les botes i ha arribat quan, amb un barret de flors tendres, la xicalla ho ha celebrat Ara ve la calor, i el sol, amb la seva resplendor, fa caure a xics i grans sobre el plàcid llençol de les tranquil•les tardes de juliol. Les castanyes, el color marró, i les fulles seques amb la seva olor, regnen en les tardes de tardor. Sobre la humida capa cantem una cançó Al caliu de la foguera, els últims dies de l’any, fan unió de tota la gent que estimes amb tant d’afany.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

46

Certamen literari Sant Jordi 2013


Sisè d’Educació Primària

1r Premi de prosa

El punt de vista d’un cavall | Maria Erra i Euras

Hola ! Em dic Llampec i... a veure si endevineu qui sóc. No? Ja, tu segurament em coneixes com “El cavall blanc de Sant Jordi”, fins i tot n’han fet un acudit, de mi! En fi, que ningú no em coneix pel nom. I tot per culpa d’aquest pet presumit, en Jordi! Perquè a mi ningú mai m’ha demanat què va passar aquell dia, i ara us ho explicaré. El primer que diré és que aquell 23 d’abril l’alarma de dracs va sonar. En Jordi estava dormint com un soc (com sempre) i jo el vaig haver de despertar (com sempre). Es va vestir i va mirar on havia d’anar. Mentre passava tot això a casa, al regne dels Mofets (on hi havia el drac), aquell llangardaix verd i gegant (tal i com jo li dic, al drac) s’ho estava menjant tot. En Jordi, en veure l’espectacle (per una pantalla gegant d’última generació), estava mort de por. Sort que jo no, i el vaig portar fins allà galopant mentre ell es queixava que si els cabells els portava horribles, que si l’armadura estava mal posada... Allà, en veure el foc gairebé es desmaia (quin desastre!). Al final el vaig fer pensar en la meravellosa princesa, i va matar el drac. Hauríeu d’haver vist després en Jordi i la princesa fent manetes (ecs!). Aleshores vàrem tornar a casa (uf!) i es va tornar a posar a dormir (quin manta!) i així es va acabar. Què us ha semblat? És diferent la història? Doncs aquest és el conte des del punt de vista del cavall. Gràcies per escoltar-me!

Col·legi Sant Miquel dels Sants

47

Certamen literari Sant Jordi 2013


Cinquè d’Educació Primària

Accèssit de prosa

La flor sense color | Judit Balcells i Oslé Hi havia una vegada una flor que era una margarida i que estava molt trista. Estava en un camp ple de flors precioses, amb uns colors espectaculars. Ella estava trista perquè era blanca. A ella ja li agradava ser blanca, el que li passava era que les seves companyes de camp es reien d’ella: elles tenien uns colors molt macos i molt variats, com ara vermell, groc, blau, lila, rosa... Però la margarida no, la margarida era blanca, i al cap d’uns mesos se’n va començar a cansar. Passats uns dies, una nena que es deia Anna va anar a collir flors pel camp perquè li agradaven molt. En veure la margarida, no li va fer ni cas, com si no l’hagués vista, i se’n va anar a veure les altres flors que tenien tants colors. La margarida es va enfadar en veure que l’Anna estava tan feliç amb les altres flors, i va decidir marxar a buscar la solució. Caminant pel bosc es va trobar una granota que no coneixia de res. La granota li va preguntar: -Què estàs fent, per aquí? -Doncs busco algú que m’ajudi a canviar de color. -A mi em sembla que ets molt maca així, però si vols canviar, vés a aquella roca d’allà, que hi ha una bruixa que t’ajudarà. -Gràcies, ara hi vaig. La margarida va anar a la roca, decidida. Quan va arribar va trucar a la porta tres cops i al tercer cop una dona vella va obrir la porta i li va dir: -Què vols? -Doncs mira , jo voldria tenir color. -Passa, passa que mirarem què hi podem fer. Quan la margarida ja havia entrat, la vella va tancar la porta i va obrir un llibre sobre una

Col·legi Sant Miquel dels Sants

48

Certamen literari Sant Jordi 2013


Sisè d’Educació Primària

Accèssit de poesia

taula de fusta vella i mig trencada. Al cap d’una estona d’haver mirat el llibre va mirar la margarida i li va dir: -Però tu ets una margarida, i les margarides són blanques. -Ja, però vull ser com les altres. -Ho sento, encara que vulgui no puc. Jo de tu em quedaria així, tal com ets. Adéu- va dir la bruixa. -Adéu. La margarida va marxar molt trista, i continuava essent de color blanc. Al cap d´ una estona de caminar va passar per una casa de pagès i la margarida va anar a veure qui hi vivia. Era la casa on vivia l´ Anna i hi havia tots els seus familiars i ella dinant a la taula del menjador. La margarida va estar mirant-los una estona fins que va veure a sobre la taula un ram de flors... i no sabeu pas de quin color eren, oi? Doncs eren blanques. La margarida es va posar molt contenta en veure que no només les flors de color agradaven, sinó que les blanques també, i va tornar a casa molt feliç i contenta de ser una margarida ben blanca.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

49

Certamen literari Sant Jordi 2013


Cinquè d’Educació Primaria

Accèssit de prosa

El sabre del Samurai | Andrea González i Hidalgo

Vet aquí una vegada la Penya dels Lleons, formada per dos nois i una noia que es deien Lluc Peris, Pau Costa i Virgínia Franquesa. Eren investigadors de misteris de primera classe, i això que només tenien entre 10 i 11 anys. Aquesta història que us explicaré ara va sobre un samurai que tenia el sabre més antic del món, uns comerciants multimilionaris que li van robar l’espasa i la Penya dels Lleons, que ho van investigar. Ha arribat l’hora que ho comenci a explicar. Era un dia calorós de maig i la Penya dels Lleons van quedar al seu amagatall secret, que era a sota del restaurant xinès El Tigre Daurat. Aquell dia els va arribar una notícia bomba que els va deixar amb la cara de pasta de moniato. El samurai amb el sabre més antic del món vindria a la ciutat a fer un espectacle! En Pau, que li agradaven molt els esports, de seguida va dir que el voldria anar a veure, però el problema que tenien era que no sabien ni quin dia es faria l’actuació ni a quina hora. De seguida ho van saber, ja que en Lluc era un “crack” de la tecnologia i ho va resoldre en un no res: el samurai faria l’espectacle el dia 23 de maig, a les 12’50, al Palau dels Gladiadors. Es van informar al “GOOGLE” i van comprar les entrades, sense saber que darrera de tot això hi havia un misteri molt i molt interessant. El dia 23 de maig, a les 12’30, la Penya dels Lleons era davant del palau dels Gladiadors esperant que obrissin. Els va obrir un home gras, de mitjana edat, amb un bigoti llarguíssim. Els nois van entrar a la sala i van quedar impressionats! La sala estava plena de decoracions japoneses, i també hi havia una tarima a dalt de l’escenari amb el nom de Kiwato Weekis. Es van quedar i van seure a les butaques. De seguida es van apagar els llums. Quan va sortir en Kiwato Weekis la gent tenia moltes ganes que comencés l’espectacle. L’actuació va ser magnífica, i van gaudir veient com aquell jove samurai movia el seu sabre amb il·lusió. Quan es va acabar l’espectacle la gent aplaudia amb ganes per aquella magnífica actuació. Quan ja anaven per sortir, Col·legi Sant Miquel dels Sants

50

Certamen literari Sant Jordi 2013


un home va cridar: -“ Han robat el sabre, han robat el sabre del samurai!”. En Lluc, en Pau i la Virgínia en sentir allò van girar cua i, d’amagat, van entrar al passadís dels camerinos. La veu venia d’allà. Van sentir passes i, sense pensar-s’ho dues vegades, van entrar en un camerino. Allà hi van trobar en Kiwato Weekis, assegut amb el cap cot. Quan es va adonar que hi havia algú, no va poder ni reaccionar a temps, que la Penya dels Lleons ja l’omplia de preguntes. Li van dir que ells s’ocuparien del cas i van marxar abans que algú els descobrís. A la nit, en Lluc tenia una festa (com que els seus pares eren milionaris, tenia festes i festetes a tort i a dret). En Lluc va preguntar als seus pares si en Pau i la Virgínia podien anar-hi. La mare va assentir, però li va posar una condició: que estiguessin callats i no cridessin gaire l’atenció. A les 9 del vespre, els Peris eren davant de la porta de la mansió dels Torrebella, una família multimilionària que vivia a prop del mar. Els va obrir el majordom i van entrar. Al jardí hi havia una taula parada i una piscina amb un jacuzzi al costat. Van sopar, tot parlant de coses de feina, i la Penya dels Lleons no va dir “ni piu”. A la Penya dels Lleons els havia semblat veure el majordom amb una caixa forta on deia “Sabre del Samurai”. En Lluc, en Pau i la Virgínia es van aixecar amb l’excusa d’anar al lavabo i van enfilar per allà on havia anat el majordom. Aquest ja havia entrat al soterrani. Quan hi van entrar van quedar meravellats, perquè hi havia tot de sabres de samurai penjats a la paret. I vet aquí el sabre d’en Kiwato Weekis, que també estava penjat a la paret. Els Lleons el van agafar amb molta cura i el van portar al jardí, on hores més tard vindria la policia a detenir el multimilionari. L’endemà el sabre va ser entregat al samurai, que. com a recompensa, els va dir que podrien anar a veure la seva segona actuació gratis. La Penya dels Lleons havia resolt un altre cas i estaven súper contents: “Som els Lleons, som genials i podem resoldre qualsevol cas!”

Col·legi Sant Miquel dels Sants

51

Certamen literari Sant Jordi 2013


Cinquè d’Educació Primaria

Accèssit de prosa

Un somni d’infantesa | Roger Puntí i Borrell Tot va començar un dia d’estiu, quan els meus pares em van portar una setmana a casa dels avis, que vivien a Ribes en una casa apartada del poble. Estava molt content d’anar-hi: tornaria a veure en Pau, en Pol i la Marta, els meus amics. Un cop vaig haver endreçat l’equipatge vaig sortir corrents a buscar els meus amics. Ja sabia on trobar-los: al nostre lloc secret. No em vaig equivocar, tots tres eren allà, asseguts sota el nostre arbre. - Mireu, en Pau!!! – van cridar tots alhora. Ens vam abraçar, i ens vam posar al dia de les nostres vides. Tots teníem la mateixa edat, dotze anys. - Ei, nois – va dir la Marta – recordeu que vam dir que un dia construiríem el nostre refugi? Doncs crec que ara seria un bon moment. Tots hi vam estar d’acord. Cada un de nosaltres va tornar a casa a demanar si ens podrien donar fustes, claus, un martell... tot el que crèiem que ens faria falta. En una hora vam tornar a ser tots a sota de l’arbre. També va venir el pare de la Marta, que era fuster. En un moment tots estàvem treballant. La caseta començava a tenir cara i ulls, ens ho estàvem passant molt bé. Ja era hora de dinar i tots vam tornar a casa. Vam quedar, altra vegada, a les tres de la tarda per acabar-la del tot; faltava molt poc. El dia ens va passar molt de pressa, ja començava a fosquejar, però per fi l’havíem acabat, havíem fet realitat un somni. - Que bé que ens ha quedat! – vaig dir tot emocionat. - Demà podríem portar alguna cosa per fer-la més acollidora, no? – va dir en Roger. - Oi tant!! - va dir en Pol. - Doncs, fins demà a les deu.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

52

Certamen literari Sant Jordi 2013


Quan vaig arribar a casa dels avis tenia molta gana i estava molt cansat, així que vaig sopar i me’n vaig anar a dormir, pensant només en el dia de demà. A les deu ja érem tots allà, carregats de trastos, com diuen els nostres pares. Vam pujar les coses que crèiem que ens podien fer servei per fer les nostres trobades. Per fi vam veure fet realitat el nostre somni d’infantesa! Tots estàvem molt contents perquè tindríem un lloc on trobar-nos i parlar de les nostres coses. I això és el que vam fer, parlar, parlar i riure. Tots ja portàvem el dinar, perquè vam pensar que es necessitava molt de temps per explicar tantes i tantes coses que ens haurien passat al llarg de l’any que no ens havíem vist. Ens vam prometre que cada vegada que jo anés al poble ens trobaríem al nostre refugi, que la nostra amistat havia de durar per sempre. Així van anar passant els dies que vaig estar a casa dels avis: entre la piscina i el refugi. Érem diumenge i els meus pares em van venir a buscar. Jo no volia marxar, però ens n’anàvem de vacances. Jo sabia que sempre que tornés a Ribes hi trobaria els meus amics i una amistat que, encara que ens anéssim fent grans, seguiria present, perquè no hi ha res més maco que tenir algú amb qui poder compartir tant les alegries com les tristeses, algú en qui poder confiar. - Sort que per Nadal tornarem... – vaig dir fluixet mentre anava amb cotxe direcció Barcelona, a casa

Col·legi Sant Miquel dels Sants

53

Certamen literari Sant Jordi 2013


Sisè d’Educació Primaria

Accèssit de prosa

Confiança | Arnau Casadesús i Albó

Què passaria si la tecnologia no existís? Què passaria si la ciència no existís? Això era a la Prehistòria. Aleshores la gent no tenia res, només confiança. I això els va fer evolucionar fins avui. Ara em recordo d’una història antiquíssima: Fa milions i milions d’anys, a la Prehistòria, hi havia un jovenet molt prim i escanyolit que tenia por a tot. Un dia la seva mare es va posar molt malalta. L’única manera de salvar-la era anant a les muntanyes llunyanes i agafar la planta Tuperclis renclious. El jove, anomenat Flentius, va demanar als adults que l’acompanyessin, però també tenien por a la muntanya. El seu millor amic tampoc no s’hi va atrevir. La seva mare cada dia estava més malalt, i en Flentius no podia aguantar més. Un dia, a plena nit, es va escapar i va marxar . Només portava una bossa amb una taronja, una llimona i una barra de pa. El primer dia de camí li va aparèixer un dent de sable. En Flentius va córrer el més ràpid possible, però com que l’animal corria amb les quatre potes el va atrapar i el va queixalar al braç esquerre. Per sort, amb la mossegada l’animal va caure i ell es va poder enfilar en una roca prou alta perquè el dent de sable no hi arribés. Cal dir, però, que, tot i la seva valentia, el jove en veure la pròpia sang es va desmaiar. Mentre dormia va veure en un somni com la seva mare deia: “-Jo tinc confiança en el meu fill”. De sobte, en Flentius es va despertar i es va repetir a ell mateix, en veu alta: - Sí, tinc confiança i ho puc fer! Un cop despert del tot, es va adonar que en la lluita havia perdut la bossa. Es va desanimar, però es va tornar a dir: - Sí, tinc confiança i ho puc fer! I mentre es repetia el mateix un cop i un altre, de sobte va veure la Tuperclis renclious.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

54

Certamen literari Sant Jordi 2013


En el moment en què anava a agafar-la, va notar l’atenta mirada del dent de sable de l’altre dia. En veure’s les cares, l’animal va córrer cap al noi, que es va repetir: - Sí, tinc confiança i ho puc fer! I ell també va voler atacar a l’animal. En el moment en què els seus cossos anaven a xocar, un falcó gegant va agafar el noi i se’l va endur volant. Resulta que el falcó era el seu amic i el va portar fins el poble. En arribar, va donar la planta a la mare, i el noi li va dir: - Sí, tinc confiança i ho he fet! I al cap d’uns dies la mare es va curar.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

55

Certamen literari Sant Jordi 2013


Cinquè d’Educació Primaria

1r premi de poesia

Els colors del meu país | Bruna Riera i Castells Sóc de Catalunya, un petit país dins d’un món divers, on una esfera de foc reparteix rajos a tot lloc. El blau del cel i del mar sovint es confon; el verd del bosc és una joia, el gris de la boira entristeix i el negre, per sort, no existeix. Quan arriba la matinada m’agrada el blanc de la glaçada, i també el de la neu quan miro cap al Pirineu. Quan es balla la sardana, que és la dansa més catalana, algun vermell de barretina la fa encara més bonica. La rosa que tinc al balcó, creix i floreix sense por. És vermella com les quatre barres: Catalunya i la rosa abraçades.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

56

Certamen literari Sant Jordi 2013


Cinquè d’Educació Primaria

Accèssit de poesia

La música | Nil Isern i Vila

La fredor de l’aire que frega els arbres, i la lluna plena, amb el cant dels ocells. El soroll dels arbres i el mar que els acompanya és el ritme de la música. La música és gloria, la música és alegria, la música és el talent. El talent que hi ha al cor, que s’aconsegueix creient en tu mateix i aprenent pas a pas. La música ets tu.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

57

Certamen literari Sant Jordi 2013


Cinquè d’Educació Primaria

Accèssit de poesia

El mar | Aina Campos i Escofet

Et veig de lluny, amb els teus cavalls furiosos, amb els teus colors de blaus enlairats. M’he posat a sota del teu llit blau i he vist figures de tots els pigments que nedaven ràpidament. Si la vida fos eterna em quedaria cada instant al teu costat, observant la bellesa dels teus ulls brillants.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

58

Certamen literari Sant Jordi 2013


Cinquè d’Educació Primaria

Accèssit de poesia

“Sí que ho sóc, de despistat” | Laia Roca i Coma Jo en sóc molt despistat, tinc un gos, però no un gat. Ahir vaig pintar un retrat, i l’he perdut! Sí que en sóc, de despistat. El busco, busco per arreu: sota la taula, sota la cadira… Si el trobo aniré a la fira; si no el trobo, no hi aniré. Busco, busco... quan el trobaré?! Miro bé sota el llit, dins el vàter, ben mirat; em miro de fit a fit... Mira com he quedat! Per fi em miro la mà, què hi veig? El retrat! L’he trobat! Ja veieu que despistat!

Col·legi Sant Miquel dels Sants

59

Certamen literari Sant Jordi 2013


Sisè d’Educació Primaria

Accèssit de poesia

La matinada | Maria Anglada i Molina

Oh, la matinada ja és aquí! I són les quatre del matí, per això el cel s’està blanquejant i sento els galls cantar. Si per l’albada estiguessis despert et sentiries il·lusionat; observant la intensa matinada estaries desvetllat. -Que n’és de bonica, la matinada!diuen tots els bells poetes. I volen despertar-se a l’albada i gaudir de la inspiració. La matinada vol lluir, però cap a les vuit del matí haurà de fugir.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

60

Certamen literari Sant Jordi 2013


Sisè d’Educació Primaria

Accèssit de poesia

La felicitat | Albert Vilaró i Ribera

Si la felicitat vols trobar, una gran recerca hauràs d’afrontar. El viatge començarà en aquest punt, i de sorpreses en tindràs un munt. Moltes claus de la felicitat trobaràs, però fins al final no ho comprendràs. Escull amb amor i tendresa: aquesta serà la més gran saviesa. No et rendeixis, vés fins al final: és un fet elemental. Així no acabaràs desafortunat per arribar segur a la felicitat.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

61

Certamen literari Sant Jordi 2013


Primer d’Educació Secundària

1r Premi

Nit de port | Berta Codina i Belmar

Seca nit, adormida i pura, el mar tremola, dins la bella calma, del poble mort fins a l’ànima. Deu mil somnis, ficats en els ulls tancats dels nens petits, que dormen a la llum de les estrelles. Cels, plens de punts, que distreuen la mirada, una mirada perduda que no descansa. La lluna, blanca, contrasta amb el blau, es perd en l’aigua, que la difumina, sola, en un poble de mar.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

62

Certamen literari Sant Jordi 2013


Primer d’Educació Secundària

2n Premi

El teu record | Joel Juvany i Torrescasana

Va caure l’última fulla d’un arbre dèbil i fràgil. Va aturar-se el rellotge i la buidor ens va inundar el cor. Molts anys de lluita, però l’enemic va ser més fort. No vam guanyar la carrera, vam ser-ne els perdedors. Un dia d’intensa calor d’estiu un disc de foc cegava els nostres ulls i entre llàgrimes i penes et vaig besar per últim cop. El teu record em dóna força, em diu que segueixi caminant. I quan m’arribi a mi l’hora ens retrobarem en algun instant

Col·legi Sant Miquel dels Sants

63

Certamen literari Sant Jordi 2013


Primer d’Educació Secundària

3 r Premi

Ara sóc jo qui no vull... | Sara Pous i Grau Va caure l’última fulla d’un arbre dèbil i fràgil. Va aturar-se el rellotge i la buidor ens va inundar el cor. Molts anys de lluita, però l’enemic va ser més fort. No vam guanyar la carrera, vam ser-ne els perdedors. Un dia d’intensa calor d’estiu un disc de foc cegava els nostres ulls i entre llàgrimes i penes et vaig besar per últim cop. El teu record em dóna força, em diu que segueixi caminant. I quan m’arribi a mi l’hora ens retrobarem en algun instant

Col·legi Sant Miquel dels Sants

64

Certamen literari Sant Jordi 2013


Primer d’Educació Secundària

1r premi haiku en llengua anglesa

Nothing | Marçal Serra i Pou

Small water droplets Grains of sand in a huge desert Little things in a big world.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

65

Certamen literari Sant Jordi 2013


Primer d’Educació Secundària

2n Premi exaequo de haiku en llengua anglesa

Berta Codina i Belmar

A big eye follows you, In the middle of the trees. It sounds like the night.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

66

Certamen literari Sant Jordi 2013


Primer d’Educació Secundària

2n Premi exaequo de haiku en llengua anglesa

The leaves | Gil Colom i Carbonell

The leaves are falling, to the pace of the wind, breaking the silence.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

67

Certamen literari Sant Jordi 2013


Primer d’Educació Secundària

3r Premi de haiku en llengua anglesa

Grain of sand | Quim Puigdesens i Casals

One, two, three seconds I fall down through the hole and the time goes by.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

68

Certamen literari Sant Jordi 2013


Segon d’Educació Secundària

1r Premi

Un fresc matí d’estiu | Marc Brusosa i Baulenas Era una fresca vesprada d’estiu, i les estrelles començaven a aparèixer i a brillar mansament en la foscor, que de mica en mica s’anava fent més evident. Tot estava en silenci. Només intervenien en aquesta quietud els intermitents sorolls dels mussols i les òlibes nocturnes. També es podia escoltar algun grill, emetent el seu soroll característic, i trencant la pau que es mantenia en el petit poble. Sota la claror de la lluna, hi havia dos homes de generacions diferents asseguts vora el foc. L’avi cuidava del nét, com ha estat durant molts anys. El nen, d’uns vuit anyets, estava arraulit sobre la falda del seu avi, protegint-se del fred i de les ventades estiuenques. -Avi, m’expliques un conte? D’aquells dels teus, de quan eres petitet. - deia el jovenet. -D’acord, però no t’adormis, petitó. – li va respondre l’ancià. -Tranquil, avui no tinc gaire son. L’avi va començar: -Doncs bé, temps era temps, en aquestes contrades hi regnava una pau increïble, imposada per l’imperi. Tots aquests camps de blat que veus, eren propietat de Grècia, que estava governada per la brillant Esparta. Aquí, hi havia un petit poble pescador, on jo em vaig criar. Jo vivia en una petita casa al final del poble, a tocar del mar. Cada matí, tots els nens del veïnat, ens reuníem a la plaça del poble, on feien mercat. Allà, compràvem una barra de pa amb les nostres petites setmanades, i ens dirigíem a la platja. Un cop allà, agafàvem la barca del vell Tomàs, un home meravellós. Era l’home més savi que es podia trobar per la zona, i vivia en una vella barraca al costat del Col·legi Sant Miquel dels Sants

69

Certamen literari Sant Jordi 2013


camí. Ell deia que no necessitava res més per a viure, que ell era feliç. Un dels seus trets inconfusibles era la seva marca darrera l’orella, però mai he sabut què volia dir. La seva possessió més important era una petita barca de fusta, ja descolorida. En els vells temps, havia estat pintada de color blanc, i relluïa amb la llum del sol. Cada matí, en Tomàs baixava fins a la platja, mirava a l’horitzó, i tornava a pujar fins al seu modest habitatge, on hi passava la resta del dia llegint o donant consell als que preguntaven. Semblava que esperés alguna cosa, potser alguna nau mercant, que mai va arribar. El cas és que, com que ell ja era d’edat massa avançada per navegar, cedia la barca als joves pescadors, és a dir, a nosaltres, el jovent del poblat. La tractàvem com un tresor. Al matí sortíem en direcció a l’horitzó, per experimentar nou món. Un bon dia, nosaltres vam sortir al mar, com cada matí. Vam visitar una petita cala, on vam dinar i vam passar la tarda. Més tard, quan vèiem que la posta de Sol ja s’apropava, vam decidir de tornar al poble. La petita barca del vell Tomàs s’enfonsava entre les ones. Nosaltres érem conscients que la seva llarga vida estava arribant ja a la seva fi. A mida que ens acostàvem al poble, una estranya olor de sofre s’anava intensificant. Quan hi vam arribar, la casa del vell Tomás s’estava cremant. Vam córrer tots a apagar aquell maleït incendi. En aquell moment, al poble tot eren corredisses. Els homes entraven i sortien de les cases de manera esbojarrada, així que s’havia format un estret passadís humà fins a la casa flamejant. Les galledes que portaven aquests homes estaven plenes d’aigua, i les llançaven amb força contra les rogents i violentes flamerades del petit incendi. Els nens més petits que nosaltres es mantenien allunyats del foc, amb la por per tot el cos. Amb la mirada vaig intentar veure el meu germà petit entre la multitud, però la meva petita recerca no va donar Col·legi Sant Miquel dels Sants

70

Certamen literari Sant Jordi 2013


resultats positius. Estava molt preocupat, així que tots els de la colla vam anar a ajudar als homes més grans a apagar el foc. Al cap de mitja hora de lluita ferotge, vam aconseguir apagar les flames i calmar la situació. Després d’aquell ensurt, vaig anar a demanar una explicació raonable a algú. Un dels homes del poble, em va dir que la situació estava controlada i que no hi havia perill, però que investigarien les causes de l’horrorós incendi. Em va dir però, que el meu germà no apareixia per enlloc i que no tenien ni idea d’on podia ser. La meva preocupació era màxima i el buscava per tot arreu. Vaig mirar a dintre de casa nostra, i res. A casa del seu millor amic, tampoc. Vaig buscar per tots els llocs del poble. Fins i tot em vaig acostar a la platja, arran de mar, buscant alguna cosa ja perduda en l’horitzó. Res. Em vaig posar a plorar sota el roure més robust que vaig trobar. Em vaig despertar al cap d’algunes hores, amb els crits de la multitud. Vaig anar a veure què passava. Em van comunicar que havien trobat un petit paper amagat sota unes fulles al costat del que en quedava de la vella cabana d’en Tomàs. A la petita nota deia això: “Em sap molt greu, però en aquest poble no he trobat la felicitat que busco. Us ho he ocultat durant molt temps, però la meva màgia és infinita, encara que no la faci servir. Per això m’enduc el nano, el petitó, perquè aprengui tots els meus encanteris. He cremat la barraca, ja que no us pot servir de gaire. Un petó gegant a tots, Tomàs”

Col·legi Sant Miquel dels Sants

71

Certamen literari Sant Jordi 2013


Em vaig quedar petrificat. Mai m’havia sentit tan miserable en la vida. Jo cada dia sortia al mar amb els amics, mentre el vell Tomàs s’enduia el meu germà. Em vaig enfonsar en la misèria. Des d’aquell dia mai res ha estat el mateix. Encara mantinc l’esperança de tornar-lo a veure algun dia. I recorda, si algun dia veus un home amb una marca darrera l’orella, fuig ràpidament, perquè segur que es fixa en un marrec espavilat com tu. Ho recordaràs? Ei! Si està dormint... Sempre fa igual... Bé, què hi farem? Jo l’he avisat.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

72

Certamen literari Sant Jordi 2013


Segon d’Educació Secundària

2n Premi

L’amor no s’aconsegueix amb la força | Miquel Anglada i Molina

Heus ací una vegada en un regne molt llunyà una ciutat amb un aspecte impecable: grans carrers amb rajoles de color del mar, cases corbades d’ un color blanc resplendent, uns arbres que restaven tot l’any florits, i la joia més important de la ciutat: el castell on vivia el rei. El castell era immens amb tot de ponts i torres que en penjaven com si es tractés d’un desmai metàl·lic de color blanc. Els habitants d’aquella bonica ciutat no eren gent normal, eren persones de pedra, cabells, ulls, dits i carn eren de roca. Aquells habitants eren anomenats Carrburians. Tots tenien colors diferents, n’hi havia que eren de color maragda, uns altres del color del marbre, i fins hi tot alguns eren de color daurat. Però el rei era el que tenia el color més excepcional de tots els habitants, era de color negre com el carbó i amb uns ulls que combinaven tons daurats i platejats. Per això va ser escollit rei del Carrburians. Però el rei estava arribant a la fi dels seus dies, i necessitava un hereu. Havia sentit que les fades de la llacuna eren les dones més precioses que hi havia en tot el món. I així va ser com el rei dels Carrburians va començar una aventura fins a les llacunes de plata. Juntament amb una guàrdia de 20 homes va anar fent camí fins a les llacunes de plata, però abans d’arribar havien de passar pel bosc negre. El bosc negre Col·legi Sant Miquel dels Sants

73

Certamen literari Sant Jordi 2013


era un lloc on es deia que hi vivien des de bruixes fins a llops gegants amb ulls de foc. El rei i la seva guàrdia s’hi endinsaven cada cop més, els arbres eren molt alts i tapaven l’entrada a la llum, tot era fosc i lúgubre. Pel camí varen poder veure uns arbrets molt petitons anomenats mans de bruixa (eren dits així perquè en acostar-se a un d’ells en sortien centenars d’arrels que es clavaven per tot el cos i provocaven la mort a l’instant). Va ser així com aquests petits arbrets es van endur dos dels integrants de la guàrdia, els més joves que desconeixien el perill. El camí es va fer llarg, van estar-hi tres dies desorientats en aquell bosc i van perdre molts companys de maneres inimaginables: assassinats per un home llangardaix, absorvits per un tros d’herba fantasma, trepitjats per un cérvol de la mort i de moltes formes més! En sortir d’aquell bosc, només quedaven sis guàrdies i el rei. Però a la llunyania ja es podia divisar el que era el resplendor de la llacuna de plata on habitaven les fades. El rei i els seus sis homes ja arribaven a la llacuna quan es va sentir un tro molt fort i al cap de res una estampida de cavalls blancs com la neu que sortien disparats cap al rei i els seus homes. El rei a l’ acte es va tirar a terra però per desgràcia els seus homes no van ser tan ràpids i van perdre la vida. Només en quedaven quatre de carrburians contant-hi el rei però la sort els somreia perquè ja estaven a tocar de les fades. Van trigar poc a arribar a la llacuna. Era tot preciós, però no es divisava cap fada per això el monarca enCol·legi Sant Miquel dels Sants

74

Certamen literari Sant Jordi 2013


furismat va entrar a una casa qualsevol i va veure-hi una fada, la més preciosa que us pogueu imaginar, tenia un llarga caballera negra, uns ulls verds com l’herba, i uns llavis de color carmesí. El rei embogit d’amor s’hi va llençar a sobre però la fada, espantada amb un cop de dit va fer que ell i tots els seus homes es convertissin en pols.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

75

Certamen literari Sant Jordi 2013


Segon d’Educació Secundària

3r Premi

El paradís de les coses perdudes | Júlia Torras i Molist Diuen que ha passat en diverses ocasions un fet semblant al que li va passar al Llibert. No fa gaire temps, no se sap ben bé on, en Llibert vivia amb la seva mare, la seva germana Alba i el seu pare. El noi era un adolescent normal: notes mitjanes, i una mica despistat, res de l’altre món, però de tant en tant perdia alguna cosa. A vegades li tornaven a aparèixer, passés molt o poc temps, però aquell dia no va ser així. El seu jersei preferit no li va tornar. I això l’empipava una mica, o molt. Van passar els dies, va endreçar la seva habitació i la va deixar neta com una patena, va ordenar la resta de la casa, com mai ho havia fet... -Al penja-roba del menjador- li deia la mare. -Al lloc de la roba bruta- afegia el pare. -Ja et dic jo i t’ho juro que no el tinc pas jo- li deia l’Alba, excusant-se I en Llibert continuava sense entendre el que passava. En un primer moment va pensar que havia estat la seva germana petita, però després de remenar fins a les seves intimitats i d’endur-se uns quants crits i bajanades es va donar per vençut. Havia buscat, mirat, remirat, re-remirat... No sabia pas on podia ser. I el mateix va passar amb el rellotge de la mare. Li havien regalat pel seu aniversari però, la veritat és que no li agradava gens ni mica. No se’l posava mai, ni tan sols quan li recordaven amb una mica d’ironia que el tenia. Aleshores, per tenir-lo controlat, anava al tocador, agafava el joier, i allà el trobava, intacte, encara amb el plàstic del precinte. Col·legi Sant Miquel dels Sants

76

Certamen literari Sant Jordi 2013


Però un dia va ser diferent dels altres. Era el dia de cap d’any i el Llibert li va preguntar perquè aquella nit no se’l posava. Ni que fos per respecte a qui li havia regalat. La mare, decidida a posar-se’l per primera vegada, va anar al tocador de l’habitació, va agafar el joier i... no hi havia el rellotge. Al contrari del que va fer en Llibert, la mare no es va dignar a buscar-lo, pensant que finalment tindria una excusa prou convincent per no portar-lo: havia desaparegut. Després del que havia passat en aquella casa amb el jersei den Llibert, tot era creïble. Fins i tot una cosa estúpida com el que li havia passat a la mare. La resposta però, no estava en les seves expectatives. La veritat és que no s’havien quedat a casa cap dels dos objectes: Un perquè estava trist, sol i feia mesos que no respirava l’aire fresc del matí, perquè no es sentia important quan faltaven dos minuts per les nou i no el podien observar cada 10 segons i, finalment, perquè no podia avisar el seu amo de l’hora cada vegada que aquest volia. No se sentia feliç. L’altre, cansat de centrifugar-se a la rentadora, on, degut a una taca que no marxava, portava 3 vegades seguides rentant-se i fregant-se. Havia perdut el color, la joia de ser el preferit, les engrunes de l’hora del pati de l’escola, la vitalitat de la joventut en rentar-se i fer-li malbé la pell.... Fos per la raó que fos, tots dos havien partit, i no per casualitat. Els humans, el que no saben és que hi ha un lloc remot que no coneixen. Una altra dimensió, on els objectes que els desagrada la seva vida, o que es senten abandonats, opten per perdre-s’hi ells mateixos, és a dir, que se’n van al Paradís de les coses perdudes. Allà són lliures i poden tenir una vida ideal: Es poden relacionar, es riuen dels seus amos i els menyspreen. Diuen també que aquell és un lloc estable, però que els objectes sempre poden decidir Col·legi Sant Miquel dels Sants

77

Certamen literari Sant Jordi 2013


d’anar-hi, o no. L’ única condició és que els homes no sàpiguen mai on és. Perquè és un lloc màgic i misteriós; preciós i interessant, on res és rebutjat: tot s’acull amb els braços oberts sigui per la causa que sigui, i on tot té un lloc i una utilitat. Però, tot i que sembla meravellós, us puc assegurar una cosa: en el fons, esperen i desitgen amb totes les seves forces que algun dia els seus amos els vagin a buscar i es comprometin, d’alguna manera, a donar-los una vida millor, encara que sigui amb una acció insignificant. I tot això és tan segur com que tot el que és verd no és madur.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

78

Certamen literari Sant Jordi 2013


Segon d’Educació Secundària

1r premi Haiku en llengua anglesa

Shining | Llàtzer Barniol i Verdaguer

The sun is shining Through your watery eyes Pinching your black skin

Col·legi Sant Miquel dels Sants

79

Certamen literari Sant Jordi 2013


Segon d’Educació Secundària

2n Premi haiku en llengua anglesa

Uncertainty | Oriol Capdevila i Solà

Some waves flowing Broken by a drifting boat Where is it going?

Col·legi Sant Miquel dels Sants

80

Certamen literari Sant Jordi 2013


Segon d’Educació Secundària

3r Premi haiku en llengua anglesa

Shadows, the big monsters | Mireia Raurell i Paré

Walking throught the street Big monsters are behing us The day is ending

Image: http://tinyurl.comaluduhq

Col·legi Sant Miquel dels Sants

81

Certamen literari Sant Jordi 2013


Segon d’Educació Secundària

Premi en llengua alemanya

Laia Parareda i Tanyà Für irgendjemand ist das ein Sport. Für andere eine Sache von jedem Tag. Und für diese, die verstehen, ist das mehr als das Leben. Viel Aufwand und viel Engagement sind die Basis fürs Übertreffen. Üben und üben und Wettbewerbe, das ist das Leben eines Sportlers. Kämpfen für das, was sie wollen. Erinnere, dass es immer etwas zum Kämpfen gibt. Per alguns és un esport. Per altres, una cosa de cada dia. I per aquells que hi entenen, és més que una vida. L’esforç i la dedicació són la base per a superarte. Entrenar i entrenar, competicions, aquesta és la vida d’un esportista. Lluitar pel que volen, ja que si vols pots. Recorda que sempre hi haurà alguna cosa per la qual lluitar.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

82

Certamen literari Sant Jordi 2013


Tercer d’Educació Secundària

1r Premi

Pol Blancafort i Baulenas

Per què ningú sent el meu clam? Els meus crits d’amarga agonia? Per què és tan feble el meu bram, Que ningú no el sent ni el sentia? Per què les llàgrimes d’enyor, Per algú que ni coneixia? Per què sense conèixer amor Ploro com si fos l’últim dia? Per què si res va malament Tinc l’ànima tant afligida? Per què si meu és el lament, No sé la raó de la vida? Per què un dolor tan incoherent Se m’enduu l’ànima i la veu? Busqueu, i quan us vingui en ment, No quedarà res del que és meu.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

83

Certamen literari Sant Jordi 2013


Tercer d’Educació Secundària

2n Premi

La teva vida | Carles Costa i Puigsech

Obre el llibre, i veuràs un conte que encara mai t’havien explicat. Tu l’has d’escriure, l’has de viure, i no deixar que sigui un llibre enterrat. Omple’l d’anècdotes i vivències, de moments bons i dolents, de somriures i llàgrimes, de converses divertides, i de seriosos pensaments. L’ important és que l’omplis de vida i que tu mateix facis que sigui un gran llibre.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

84

Certamen literari Sant Jordi 2013


3r ESO

3r Premi

Cel·la 208 | Adrià Cros i Rodríguez

Sentiments d’odi Posseint el seu cos Enfosquint la seva ànima Envellint el seu rostre Complidor de la sentència Presoner del silenci Víctima del seus actes Esclau dels seus impulsos Somiador de la llibertat Intentant complir condemna Intentant viure en l’oblit Com aquell qui oblida penes.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

85

Certamen literari Sant Jordi 2013


Tercer d’Educació Secundària

1r Premi en llengua anglesa

Il·lusions | Phoebe North i Puntí

A sad clown is a happy clown Because clowns are always happy Happy because we have to be Not because we are Keep strong, keep fighting and don’t give in We are unbreakable Because that is what is wanted from us Not because that’s what we are Exceeding all expectations Being better than the best We are capable Everything is possible. Don’t rest Don’t cry Don’t let anyone down Make it all worth it We hide from ourselves Not wanting to disappoint Col·legi Sant Miquel dels Sants

86

Certamen literari Sant Jordi 2013


Tercer d’Educació Secundària

1r Premi

A whole life to build Without mistakes Wanting to please Wanting to be happy To be who we are Not who they want us to be Wanting to make mistakes Learn from them Make all the wrong decisions, wish we hadn’t All the things we can’t do. So, let’s break free Be who we are, do what we want Fail and triumph Learn our own lessons

Col·legi Sant Miquel dels Sants

87

Certamen literari Sant Jordi 2013


Tercer d’Educació Secundària

2n Premi en llengua anglesa

Nothing left | Maria Tena i Villarroya Her heart and her mind were weak. She was getting consumed. Trying to show her feelings over and over again. Her tears were streaming down to the deep, Showing that all was a mistake. Society showed the worst of her, Not even knowing her qualities. As destiny was already written With no luck, no mercy, no faith. Destroying no matter what.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

88

Certamen literari Sant Jordi 2013


Tercer d’Educació Secundària

3r Premi en llengua anglesa

Madness in Wonderland | Pol Blancafort i Baulenas Running through the streets To a secret place to cry leaving apart the fears to think of the perfect time to die Falling through a warren into a foreign land. Before I realise I’m getting in wonderland The trees have been burned the animals have been kidnapped Everything is destroyed Alice has grown up Everywhere there’s dust and rubble now the red queen rules blood is splashing in the ground on that nation of fools A spear through my heart and I fall on my knees Finally I’m dead and Wonderland doesn’t exist. Col·legi Sant Miquel dels Sants

89

Certamen literari Sant Jordi 2013


Tercer d’Educació Secundària

Premi en llengua alemanya

Jahreszeiten | Joan Castanyer i Costa Alles ist farbig, alles ist neu, die Blätter bewegen sich leicht, ich gehe zu dem offenen Fenster und rieche den guten Geruch von dem hoffnungsvollen Frühling. Ich höre die Wellen und ich fühle das Sonnenlicht auf meiner braunen Haut, ich denke, der Sommer ist sehr entspannend. Das Rote und Orange beherrschen, ein Blatt fällt auf den Boden, ich weiβ, das Beste geht zu Ende, denn jetzt ist hier Herbst. Es schneit über mich, ich gehe nach Haus und ich treffe die Familie, wir schauen den Kamin, dann weiβ ich, es ist ein kalter Winter.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

90

Certamen literari Sant Jordi 2013


ESTACIONS Tot és de colors, tot és nou, les fulles es mouen suaument, vaig a la finestra oberta i sento la bona olor de l’esperançadora primavera. Sento les onades i noto la llum del sol sobre la meva pell morena, penso que l’estiu és molt relaxant. El vermell i el taronja dominen, una fulla cau a terra, sé que el millor s’acaba, ja que ara aquí és tardor. Està nevant sobre meu, vaig a casa, em reuneixo amb la família, mirem la llar de foc, aleshores sé que és un hivern fred.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

91

Certamen literari Sant Jordi 2013


Quart d’Educació Secundària

1r Premi

Una paradoxa singular | Mariona Colomer i Rossell El meu professor de solfeig sempre m’havia semblat excèntric; un artista totalment bohemi, virtuós del seu instrument -l’oboè- i frustrat per no haver arribat a tocar a una de les més prestigioses orquestres d’Europa, l’Orquestra Filharmònica de Viena. Va haver-hi una ocasió on em va deixar del tot desconcertat. El mestre va proposar de realitzar un exercici d’audició, en ell havíem de mencionar la nota que teclejava. Al principi de l’activitat, sonaven notes senzilles però el dilema va començar quan em va assignar una nota confusa. La meva ment va deduir de manera clara que era un mi i em vaig limitar a dir la resposta. - Sento indicar-li que la seva resposta és incorrecte. El to que ha escoltat és un fa bemoll. – Va indicar-me irritat. - Discrepo amb la seva rèplica senyor. El mi sona igual que el fa bemoll i per tant la meva resposta és encertada. – Vaig divergir. - Què en seria de la Sonata en mi menor d’en Vivaldi? Creu francament que si s’anomenés “Sonata en fa bemoll menor” esdevindria el mateix? Acabaria tant majestuosament si finalitzés amb l’acord de fa bemoll menor? – Em va replicar convençut dels seus principis. - Bé professor, estic d’acord amb la seva constatació però crec que aquest cas és diferent ja que vostè no ha indicat cap mena de context. - La música no necessita context! Les melodies han de parlar per si soles, han de fluir.. - D’acord, té raó. – Les seves paraules no m’havien persuadit però vaig decidir asserenar el meu mestre. Col·legi Sant Miquel dels Sants

92

Certamen literari Sant Jordi 2013


Sempre m’havia adonat de la paradoxa que suposava el mi i el fa bemoll, però mai m’havia parat a contemplar aquest problema i a donar-hi una explicació. Vaig considerar que era un problema de transcendència universal i l’endemà vaig trobar summament necessari visitar el Consell Internacional de Música. En exposar-los la contradicció que suposava el mi i el fa bemoll, els membres de l’entitat es van dividir en dos grups clarament diferenciats. - Un bon músic hauria de saber especificar de si es tracta d’un mi o d’un fa bemoll. – Afirmava el més vell del consell. - Considero que el noi té raó, sense context específic és impossible saber si es tracta d’un o de l’altre. Rere la torre de Babel que vaig ocasionar, els afiliats d’aquella societat es van segregar en dos grups, anomenant-se “enharmònics”, els simpatitzants del meu parer, i “harmònics” els partidaris del professor. D’aleshores ençà es va dissoldre l’associació i actualment existeix una palesa rivalitat entre ambdues corporacions.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

93

Certamen literari Sant Jordi 2013


Quart d’Educació Secundària

2n Premi

Memòria | Anna Malavé i Capdevila De fet, em llevo al matí sense esperar res de ningú, jo, tot sol, faig de despertador biològic i amb silenci prenc la primera respiració conscient. El sol crida bon dia, i l’americà a l’entrada em fa la salutació. Penso en el futur, en què faré d’aquí uns minuts per no gastar el temps com estic fent ara. L’esgarrifança matinera en posar els encarcarats peus al glacial terra blanc, mai canvia. Aquesta vida és de pas, és inútil, penso. Ens matem 25 anys estudiant, 35 més treballant i 20 més queixant-nos, i quan fem allò que realment sentim? Això ens porta als records. Quan no fem el què realment sentim, només recordem els moments dolents, per la simple raó que són els que no es deixen oblidar. Em preparo l’esmorzar al meu gust, cada dia, tot és igual. Però un simple canvi, pot repartir un impuls a tota una seqüència de fets. I si fem el canvi? Cada dia una pregunta semblant, proporcional o igual podria dir, passa per moltes ments indecises, i sempre la mateixa solució totalment indefinida, demà m’ho proposo. Podríem dir però, que avui faré una excepció, i em mantindré totalment esclau de la rutina com és de costum. Llegeixo les notícies mentre la meva cama dreta manté el tic d’anar-se movent. La secretària Núria, passarà pel costat amb un dels seus acudits que tenen una gràcia que un dia morirem intentant entendre’ls. I finalment, agafaré la maleta i desfaré el camí cap a casa. I l’endemà no me’n vull recordar, no vull saber res del dia anterior. La meva trajectòria comença aquí, el meu punt de coordenades de l’eix d’abscisses ja marca zero per començar de nou. I el temps ja no serà una constant. Col·legi Sant Miquel dels Sants

94

Certamen literari Sant Jordi 2013


Ben decidit, em poso a dins al llit, discutint i intentant convèncer la meva ment que no planegi hores, que demà, ja no viurem en el mateix món. I fent un esforç, ho acaba entenent mentre el son pren el poder absolut. A partir de d’aquí, ja no recordo res. Sense saber-ho s’esbossa un somriure en els meus llavis.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

95

Certamen literari Sant Jordi 2013


Quart d’Educació Secundària

3r Premi

Arrelat | Núria Solerdelcoll i Vila Va passar aquell dia, justament perquè havia decidit agafar un camí diferent per anar a la feina i, despistada, vaig topar amb un pobre vagabund que estava estès al terra. - Perdoneu-me! – vaig excusar-me, continuant el meu camí a causa de la pressa que m’ocupava. Malgrat tot, al llarg del dia hi vaig anar pensant i, sentint llàstima per aquell home, vaig tornar a passar pel mateix lloc el dia següent amb la intenció de tirar-li algunes monedes. El vaig trobar de la mateixa manera que el dia anterior, però en treure unes monedes de la meva cartera, vaig fixar-me que tenia el barret tan carregat de diners que hauria pogut comprar-se un xalet a la vora del mar. - Però, bon home, vós què hi feu aquí quan podríeu està menjant caviar en un lloc ben bell? - Resulta- va contestar-me amb els ulls morts i amb un murmuri suau- que la consciència i l’amor no em deixen marxar d’aquí. I tanta força té l’esperit, que ha aconseguit arrelar-me al terra. I aixecant-se una mica els parracs que portava com a roba, va mostrar-me unes arrels llargues i fortes que li sortien dels peus i de les cames i es clavaven al terra amb força. - Miri, l’edifici darrere meu era una petita empresa que vam muntar la meva dona i jo. – Va dir-me, tot i que semblava que parlava per a ell mateix – Malgrat tot, un mal dia una malaltia va poder amb ella i va morir, deixant-me sol amb un negoci. La meva dona, que tenia un afecte molt especial a l’empresa, Col·legi Sant Miquel dels Sants

96

Certamen literari Sant Jordi 2013


abans de morir em va demanar com a darrera voluntat que continués l’empresa fins al final dels meus dies. -Aquí va fer una pausa sostinguda i va reprimir un sanglot que li pujava de molt endins-. Però no vaig poder complir el seu desig i, poc després de la seva mort, el negoci es va esfondrar. –Va aixecar el cap amb aire solemne i segur - Estar-me aquí és l’única manera de complir amb els seus desitjos. Me’l vaig mirar una estona, llargament, fins que finalment vaig contestar-li. - El que feu és una pèrdua de temps. D’igual manera que ara us escolto, jo podria estar fent una cosa de més profit. Bon dia, senyor. Després d’aquell episodi no vaig passar per allí durant un llarg temps i, quan per casualitat hi vaig tornar, potser guiat pel destí o la morbosa curiositat, vaig veure un arbre més que decorava el carrer.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

97

Certamen literari Sant Jordi 2013


Quart d’Educació Secundària

1r Premi en llengua anglesa

Anna Malavé Capdevila Dear baby Are you ok? I have the feeling this is the last letter, because the clock whispers to me you won’t return. It’s to tell you how much you have moved me, how you have changed me. I hope you’ll be home soon. The essential never gets out. You were my little princess, and you are yet. You made me forget everything around me, as a doll out of a note and put it in real life. No one could break the barriers that bind us. You were for me, as the winds for the bird. Every day I could offer you a warm embrace, I could hold you for a million years, no doubt in my mind where you belong, I could make you happy, darling don’t be afraid I have loved you for a thousand years, I will love you for a thousand more. You built me by loving me darling. And for that I’m eternally grateful, literally. We were fighting for the same goal. I was thinking about you, so I travelled back, down that road, will you come back? No one knows, I realize, you were only just a dream. And now when I have become alone, I’m seeing I owe you so much, I’m so sorry. Memories of the first day: That day, when I arrived, you were waiting for me. I got carried away by your smell. Col·legi Sant Miquel dels Sants

98

Certamen literari Sant Jordi 2013


Suddenly, something stopped you, one foot in the stirrup, the left hand on your mane, and the right one on the left side of the old dark saddle. Three little jumps and go on. Sitting down, deep look. At the first attempt, my foot came into the other stirrup, I took the reins, contact with the heels and let’s go. Finally we were walking nervously, you felt all I was feeling, however you did your best. I feel the old leather, while your outside leg stroked the sand, feeling the air caressing my skin, and higher still, I hadn’t got both feet on the ground, but completely conscious of what was happening. Memories of the second day: One foot in the stirrup, the left hand on your mane, and the right on the left side of the old dark saddle. Three little jumps and go on. When you ran the ground shook. The wind was touching our hair, the rays of the sun were covering your skin, hearing the sound of speed, running away, winning the wind. I was touching your body with my heel, my hand was just on your ear, screwing it to make you angry. Our views together, run towards the same direction. Till the time that my silhouette and yours became one. A caress, a reaction, a stimulus activated a free termination of your skin, and you ran, and you didn’t stop, and we were looking for a way to go, but it didn’t matter, together anywhere, you chose. The speed of the cheetah, the cunning of the fox, the loyalty of the dog, the elegance of the snake, the view of the eagles, the freedom of the lion, the beauty of the butterfly, the wisdom of the owl, the only that you don’t have is the useless knowledge of the humans. Perfect combination, out of the darker clouds flows the clearer water. Col·legi Sant Miquel dels Sants

99

Certamen literari Sant Jordi 2013


A drop in the ocean, a change in the weather, It’s like a wishing for rain as I stand in the desert, my tears still remember your eyes, my skin wants to feel the same that it felt a time ago, when we might end up together, my eyes don’t want to open, my body no longer responds, it doesn’t have the power that you gave to it. And all you gave me, was in silence. Without a word we can change a tongue. I remember everything about you; the wrinkle which appeared when you yawned, the bizarre noise when you trotted, the movement of your tail, which cut the air. The colours of your skin, every shape, dappled, grey mixed with white, making an irregular but awesome drawing. Each signal that you gave to me: The shape of your horseshoe, the sound of it hitting the ground… The way you walked. The soft and pointy ears, your mane goes from light to dark, the left eye more rounded than the right, the warm air was dropped when we played to put your nose on my cheek, the bump you had in the end of the neck, the wound what makes me angry, and was so difficult to cure. That look of anger when you saw that I was right. Your habit when I put the saddle on, you moved, and it makes me smile. Your face when I touched behind your ears, you closed your eyes when I kissed you. The confidence you gave to me I still have, because you are my heaven. That noise you made when I arrived, you knew I always brought you an apple, your favorite fruit. When I lay on your back, there was contact with every part of you, without any saddle, without anything. My hair so long, coming till your tail, while I was thinking, looking at the deep sky, you were relaxing silently. My fingers ran every part of your body. I made you feel my Col·legi Sant Miquel dels Sants

100

Certamen literari Sant Jordi 2013


love. Look a little bit longer, for something, I can’t find, off the distance. Chasing commitments, living the life I always dreamed, only a whisper, for now, keep on smiling, keep on shining, keep on searching out in the rain, hoping to find it all. Give me just a little bite of hope, those fairytales are full of lies. I wonder if one day the kilometers will become centimeters.. We can’t go back, we can’t be as before, the things have changed. I was living out of your look, but you aren’t here anymore. Everything is filled with shadows, however, the shadows are saying that somewhere there is a place full of light. Come, closer… Tell me, where have you gone, where did you wait in silence, I want to stay with you, and give you all my love, honey. Give you a kiss, and see your eyes enjoying with mine till the end. You can take care of yourself without any help from me. If you can promise me anything, promise that you won’t be afraid to fall in love again. Don’t worry, I’m just a chapter in your life. There is no place which makes me forget the time I have passed walking next to you. So come on, I want to know why you went away without me, for that, yesterday, at night, I asked an angel if he could protect you while you are sleeping. A little time after, he came back and I asked him why he had come back. An angel doesn’t need another to protect him, he answered. I see all my dreams die, it’s normal to be afraid, or insure, or lose complete faith, let’s try to see yourself through in my eyes. Look at you, do you see me? Goodbye little. Take a breath, did you remember what I say? Keep on smiling, I will always Col·legi Sant Miquel dels Sants

101

Certamen literari Sant Jordi 2013


Quart d’Educació Secundària

2n Premi en llengua anglesa

The sleep angel | Meritxell Generó i Rodríguez

I owe everything to her the moments we have shared are countless she taught me to grow, to make me great at his side During the nights of storm She sang that song to me She wanted me to rest and never be afraid The sleep angel He has got white wings He has blond hair and his dress is made of silver I fell tired on the moon He came and swung me sweetly while, on the other side of the sheet, her hand slid on my face Seven springs passed and I never forgot the angel He was still with me every night He made me dream The sleep angel He has got white wings Col·legi Sant Miquel dels Sants

102

Certamen literari Sant Jordi 2013


He has blond hair and his dress is made of silver The springs were eight, nine and ten and the angel was still by my side Behind him was hidden that mom’s love that nobody wants to break…

Col·legi Sant Miquel dels Sants

103

Certamen literari Sant Jordi 2013


Quart d’Educació Secundària

3r Premi en llengua anglesa

Childhood | Mariona Colomer i Rosell

When a candy was enough to take me smile When I felt protected in my mum’s arms When my grandfather was my hero When my teddies were my friends When truth was before lies When I laughed without a reason When I heard the songs I liked When I didn’t care about wasting time When tomorrow didn’t exist When apologising you regained a friend When I was free of concerns When I had my head in the clouds When I was a child, When I used to be myself

Col·legi Sant Miquel dels Sants

104

Certamen literari Sant Jordi 2013


Quart d’Educació Secundària

1r Premi en llengua francesa

Alzheimer | Júlia Traveria i Solà

La lueur tremblante N’arrête pas de clignoter La feuille de papier vieillit Trop de temps sans mots C’est comme un bateau sans essence Je sens un hurlement intérieur La lumière s’éteint, une tâche d’encre Bonne nuit ma mémoire !

Col·legi Sant Miquel dels Sants

105

Certamen literari Sant Jordi 2013


Quart d’Educació Secundària

2n Premi en llengua francesa

Passé endormi | Meritxell Generó i Rodríguez

Aujourd’hui avec les yeux fermés, je me rappelle d’un passé endormi. Je peux sentir l’air qui se trouvait là, le lieu où j’ai grandi où j’ai joué à attraper des étoiles où le temps s’est arrêté Il me manque le chant des oiseaux, quand je me réveille, Il me manque de jouer à cache-cache avec mes amis, Ils me manquent les tendres moments de l’enfance, quand je pouvais montrer aux plus grands que nous devions unir les mains et découvrir la recette pour la paix et le bonheur.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

106

Certamen literari Sant Jordi 2013


Quart d’Educació Secundària

3r Premi en llengua anglesa

Mon père | Anna Malavé i Capdevila

Il ya dix ans que tu me manques Où es-tu? Je ne sais pas Mais l’espoir m’a dit: Du calme, Il est avec toi. Je suis consciente de ton absence éternelle Trois points infinis Je t’appelle ! Peux-tu m’entendre? Je t’aime, tu sais! Tu me manques Peux-tu retourner? Je serai toujours là Ta fille, qui ne t’oublie pas Tu as disparu Mais je compte sur toi.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

107

Certamen literari Sant Jordi 2013


Primer de Batxillerat

1r Premi poesia visual

108

Certamen literari Sant Jordi 2013

Sense horitzó | Sergi Rossell i Torras

Ferran Vilà i Gallach

Col·legi Sant Miquel dels Sants


Primer de Batxillerat

2n Premi poesia visual

τα στοιχεία της φύσης | Els elements de la natura Adriana Capdevila i Feixas Gemma Forcada i Serrabassa

Col·legi Sant Miquel dels Sants

109

Certamen literari Sant Jordi 2013


Primer de Batxillerat

3r Premi poesia visual

110

Certamen literari Sant Jordi 2013

Lluita | Mercè Baulenas i Farrés Marta Clos i Sansalvador

Col·legi Sant Miquel dels Sants


Primer de Batxillerat

1r premi en llengua anglesa

Dear nobody | Judit Mompín i Sánchez Dear Nobody, It’s me the one who is speaking from the bottom of this heart, in the darkness and with low music. Dear Nobody, without face, without a known address, without a common memory, I am writing to you. Dear Nobody, twin soul, hell on earth or heaven blessing, I am here. I don’t know you. Well, maybe yes, maybe I’ve seen you once or twice. Actually, maybe we know each other pretty well. Or not at all. I don’t know. I have not watched you hidden in the shadows; I haven’t thought of you during the day and dreamed about you at night; I have never imagined you by my side talking to me, smiling at me; I haven’t seen you as I will do someday, as my life mate, as my truthful friend, as the hand that will always hold me, as the other half of my soul; there isn’t love in my gaze and my body doesn’t tremble. My pulse hasn’t beaten faster as I’ve seen you and you haven’t taken my breath away with your touch. I don’t feel you as I should. Do you know me? That’s what I wonder. Have you ever noticed me? Have we talked to each other? Have I had you close unknowing you’re the one? Has it happened to you too? Sincerely, I believe we haven’t met yet because, otherwise, how on Earth could we have been together and not know that we were made to love each other yet? How are we not desperate being apart? But, dear Nobody, we are going to meet. One day you will knock on my door. One day we will see each other on the street. I will smile at you in a bar, or you will smile at me in a bar. We will Col·legi Sant Miquel dels Sants

111

Certamen literari Sant Jordi 2013


sit down together in the underground. Perhaps I will have scratched your car and we will have an argument. A friend will introduce us to the other, or maybe an enemy. You will ask me what time it is. I will ask you when a movie starts. We will compete one against the other. I will help you. You will help me. I will see you in the gym. You will see me in a library. At the cinema. In a concert. In a christening. In a wedding. At a funeral. In the park. In the street. Among the people. In the middle of nowhere. But one word. One smile. One glance. And everything will be different. Dear Nobody, if you already know me, these are just empty words. If you don’t… I am not sure who or what I am, but I can tell you what I am not. I am not kind with the ones that offend me. I am not deaf, nor blind, nor dumb, so I try not to behave like one. I am not selfish. I am not jealous. I am not the kind of girl that sits in the background waiting for her turn to be happy. I am not stupid, maybe a bit absurd and absent-minded, but I am not a bad person. I am not quiet, and I am sure that as soon as you meet me you will often wish I was. I am not your fan, nor your toy, nor your servant, nor your worshipper. I am not your mother, nor your goddess, nor your owner, nor your oppressor. I am not perfect. I am writing to you with the hands that one day will caress your face and will memorize your body; I am writing to you with the hands that will hold yours and will take you far away; I am writing to you with the hands that will applaud you, that will lock your house’s doors when the night falls and that will open the windows as the day breaks; I am writing to you with the hands that will embrace you in the silence; I am writing to you with the hands that will heal your wounds and take your pain away. Col·legi Sant Miquel dels Sants

112

Certamen literari Sant Jordi 2013


Dear Nobody, it’s me the one who is speaking from the bottom of this heart, in the darkness and with low music. Dear Nobody, without face, without a known address, without a common memory, I am writing to you. Dear Nobody, twin soul, hell on earth or heaven blessing, I am here. Dear Nobody, I am the girl that will love you more than no one else.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

113

Certamen literari Sant Jordi 2013


Primer de Batxillerat

2n premi en llengua anglesa

Paper boat | Adriana Capdevila i Feixas

I’m on my little boat. The breath clouds my mind. There’s a ship, pretending not to see me. The waves and the spume flood my peace. Meanwhile, my little paper tray, my little carriage of loneliness, sails with a family of goldfishes. Leaving hope behind. And I look at the water, where my tears seem to be smaller, And I turn off the lights, I say goodbye. At the bottom of the bath, a piece of wet paper

Col·legi Sant Miquel dels Sants

114

Certamen literari Sant Jordi 2013


Primer de Batxillerat

3r premi en llengua anglesa

The player | Gil Pratsobrerroca i Febrer

All was in extreme darkness. The sun was eclipsed by a large cloud of dust strong enough to win the wind and the light. The mud and the skeletons of old dead trees ruled on the grass. Everything looked as a big swamp. There wasn’t alive vegetation, no way of life other than the military. The landscape fact, as a nature thing, was reflected in the personality of the residents: the misery took the streets, the avarice killed the freedom and filth was the national hymn. In some places you could see arms pulled up from old soldiers who couldn’t stand the constant fight. This was due to the greed of the ruler who was called “the player”, a superior being with endless power. He was so much bigger than the rest of the residents they hardly were taller than his feet. Really, he was a human child who, as everyone, played with his toy soldiers. He came occasionally subjugated by the pleasure. His footsteps were heard in the distance and everything was preparing for his arrival. He preferred to play by the new soldiers that could shoot farther or have more joints. Meanwhile, the old ones were lying in a pile. The player often picked two, one in each hand, and hit them violently making sadistic noises with his mouth. When he finished the game, the tin soldiers went around the wounded militaries to steal them everything they could. And they fought each other. The alive men were selfishly delighted that “the player” had not chosen them to erupt his ire. Everyone accepted that life of inanimate toy. Col·legi Sant Miquel dels Sants

115

Certamen literari Sant Jordi 2013


This thought went to the mind of a tin military who thought, for just a second, that an opposite life was possible. He imagined for a moment a life in which the equality of the steadfast tin soldiers wins over greed. A world where exploitation does not exist, where they give you a hand to get up. He thought, too, that only the union of all the exploited soldiers could make “the player” fall, the cause of inequality. Every soldier could improve their life, that was sure. He believed that he could not still live in a system which called them: “tool for fun”. He thought that a change could be possible because while the truncheon may be used in lieu of conversation, words will always retain their power. Words offer the means to meaning and for those who will listen, the enunciation of truth. He thought for just a second, that they had to remind themselves that fairness, justice and freedom are more than words, they are perspectives. But this, as I’ve said, was just a fast thought. After that, he descended his head and started to fight the other toys trying to catch something from the wounded soldiers, doing what “the player” wanted. And he continued, one day more, being an obedient toy.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

116

Certamen literari Sant Jordi 2013


Primer de Batxillerat

1r premi en llengua francesa

Brièveté | Irene Sureda i Boixeda

Le temps est juste La vie passe Un second... Il est déjà passé. Beaucoup de choses à faire, Peu de temps pour les remplir On a besoin d’un temps infini Mais alors l’essence de notre vie se dissoudre. On a besoin de deux vies pour pouvoir faire Ce qu’on avait dans nous-mêmes. Court à toute vitesse ! Tu as encore un peu de temps !

Col·legi Sant Miquel dels Sants

117

Certamen literari Sant Jordi 2013


Primer de Batxillerat

2n premi en llengua francesa

La paix | Marc Pratsobrerroca i Puigsech

Les enfants demandent des jouets, les prisonniers la liberté, et je lui demande à la PAIX de ne nous laisser jamais. La paix est justice, la justice est l’amour, et l’amour est tout celui que je veux. Il additionne ta joie, soustrait ta cruauté, multiplie les amis et ne t’oublie pas de la PAIX. La paix est l’amour, la paix est amitié, laisse la guerre et nous allons jouer en liberté “.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

118

Certamen literari Sant Jordi 2013


Primer de Batxillerat

3r premi en llengua francesa

Une promenade | Èlia Vilageliu i Jordà Un chemin passe près de toi On ne peut pas l’ignorer Il sera court, long, facile? Mais… Il faut commencer!!!! Tu verras tes traces avancer Un jour le soleil brillera Quelques nuits, la pluie tombera … Mais… Il faut continuer!!! Tes yeux seront remplis de larmes Tes lèvres seront heureuses de rire Tes sentiments seront blessés…. Mais…. Il faut avancer!!! Pourquoi tu es si fatigué ? Pourquoi tes forces faiblissent ? Pourquoi tu ne te rappelles plus de mon nom ? Il faut terminer!!!

Col·legi Sant Miquel dels Sants

119

Certamen literari Sant Jordi 2013


Primer de Batxillerat

Premi en llengua alemanya

Die Zauberei der Liebe | Marta Clos i Sansalvador Bruna Roma i Redón

DIE ZAUBEREI DER LIEBE Es war einmal ein Prinz und eine Prinzessin, die sehr verliebt waren, aber der König, der Vater der Prinzessin, wollte nicht, dass sie zusammen sind. Alle drei wohnten in dem gleichen Schloss und das war ein Problem für den Vater. Eines Tages hatte der König eine Idee, er besuchte die böse Hexe, die neben dem Schloss wohnte, und fragte sie, ob sie ihm helfen könnte. Die Hexe war sehr froh und erzählte ihm ihren Plan: sie wollte den Prinzen in einen Frosch verzaubern. Alle zwei lachten ganz laut, aber sie wussten nicht, dass die Fee alles gehört hatte. Als sie alles hörte, rannte sie schnell in den Zauberwald um Hilfe zu finden. Der Zwerg und der Wolf, die gute Freunde von der Fee waren, kamen raus und überlegten einen Plan. Am nächsten Tag hatte die Hexe alles vorbereitet und in dem gleichen Moment, als sie den Prinzen verzaubern wollte, kamen die Fee und ihre zwei Freunde und verzauberten die Hexe und den König in Frösche. Die Fee erzählte dem Prinzen und der Prinzessin alles, und so lebten sie glücklich bis ans Ende ihrer Tage.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

120

Certamen literari Sant Jordi 2013


LA MÀGIA DE L’AMOR Hi havia una vegada un príncep i una princesa que estaven molt enamorats, però el rei, el pare de la princesa, no volia que estiguessin junts. Tots tres vivien en el mateix castell i això era un problema pel pare. Un dia el rei va tenir una idea, va visitar la bruixa malvada que vivia al costat del castell i li va preguntar, si el podria ajudar. La bruixa va estar molt contenta i li a explicar el seu pla: volia convertir el príncep en una granota. Tots dos van riure molt fort però no sabien que la fada ho havia sentit tot. Aquesta va córrer ràpidament cap el bosc encantat per tal de trobar ajuda. El nan i el llop, que eren bons amics de la fada, van sortir i van rumiar un pla. El dia següent la bruixa ho havia preparat tot i en el mateix moment en que volia convertir el príncep, van venir la fada i els seus dos amics i van convertir la bruixa i el rei en granotes. La fada va explicar tot al príncep i a la princesa, que van viure feliços fins el final dels seus dies.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

121

Certamen literari Sant Jordi 2013


Segon de Batxillerat

1r premi

La vella butaca de cuir | Olga Cros i Rodríguez Es va asseure a la vella butaca de cuir, i en fer-ho es va sentir cruixir l’esquena. Una punxada de dolor el va deixar sense alè durant uns segons, fins que va aconseguir recolzar l’esquena al respatller de l’últim moble que quedava dins la casa. Després de perdre-ho tot, encara li quedava aquella butaca. Va agafar aire, va omplir fins a l’últim racó dels seus pulmons, i el va deixar anar, a poc a poc, amb una expressió d’alleujament notable a la cara, mentre els records començaven a dibuixar-se a la seva memòria; records de quan la casa encara era plena de mobles i de vida, de quan la seva dona encara era amb ell, de quan les nenes encara corrien pels passadissos. Ho recordava tot amb tant de detall que quasi podia tocar, amb la punta dels dits, la tassa de cafè que li oferia la Cristina, una tassa blanca, blanquíssima, amb detalls florals d’un vermell granat, uns detalls que cobrien, a forma de sanefa, la part inferior del recipient i que enfilaven per la nansa, perfectament dibuixada a un costat. Va sentir de nou el pes de la pipa d’escuma de mar als llavis. La va agafar, com sempre, amb la mà esquerra i se la va apartar de la cara per poder-la mirar amb deteniment. Feia tant que no la fumava... Va poder observar, després de molt de temps, els tons daurats, quasi marrons que havia adquirit al llarg dels anys. Agafant aire es va adonar de quant li agradava aquella aroma amarga del cafè que jugava a dissimular la forta olor de tabac que fumejava dins la pipa. Va dirigir la vista a les seves mans, musculoses i potser una mica ossudes, però gens arrugades. Ni tan sols recordava haver-les tingut així. Es va decidir a fer un primer glop de cafè i, mentre gaudia d’aquell sabor que ja feia anys que Col·legi Sant Miquel dels Sants

122

Certamen literari Sant Jordi 2013


tenia prohibit, va mirar la seva dona, la Cristina, que s’havia assegut al jardí a llegir a l’ombra del vell roure. El sol dels últims mesos no havia aconseguit eliminar el blanc d’aquella pell tan delicada, tot i que les seves galtes havien adquirit un lleuger to rosat que ressaltava aquelles pigues, abundants, que decoraven la seva pell i que ell no es cansava mai de comptar. Va fer un altre glop de cafè i aquesta vegada li va semblar que era més bo que la primera. Aquella cafetera feia verdaders miracles, i no pas aquelles maquinotes que es venien últimament, de les que només en sortia aigua bruta. Va tornar a fixar la vista al jardí, aquell jardí al qual la Cristina dedicava tantes i tantes hores. Va contemplar l’obra d’art de la seva dona, aquells jacints vora l’entrada que li donaven la benvinguda cada tarda en tornar de treballar. Els rosers s’enfilaven paret amunt, en direcció al balcó, com si volguessin entrar a la casa i formar part de moments que només els pertanyien a ell i la Cristina. La dedicació de la seva esposa havia fet d’aquell lloc un petit esbós del paradís, un lloc on poder respirar vitalitat i redescobrir l’evidència. De cop i volta alguna cosa el va apartar dels seus pensaments, havia sentit la veu de les nenes que el cridaven. Va dirigir la vista a les petites, que li mostraven, orgulloses, un dibuix que havien fet entre totes dues. Un dibuix del roure i, a sota, el que semblava una figura humana amb un vestit groc. És clar, la seva mare. En aquell moment es va adonar de la felicitat que l’omplia, una felicitat que havia durat ben poc. Ho recordaria sempre, mai oblidaria aquella data, el 25 de setembre d’aquell mateix any, el 1962. Aquell dia l’havia perdut, aquell dia el Senyor li havia pres. Ja mai més podria esborrar de la seva ment aquella riuada que s’havia endut la Cristina del seu costat, i amb ella un bocí de la seva vida que ja mai es veuria amb cor de recuperar. Col·legi Sant Miquel dels Sants

123

Certamen literari Sant Jordi 2013


La policia havia trucat a la porta ben entrada la nit, li havien demanant si la seva dona era a Sabadell aquell mateix dia. No va necessitar més explicacions, als ulls d’aquell policia ho havia vist tot clar, no la tornaria a veure, no la tornaria abraçar, s’havien acabat els “bon dia” acompanyats d’un petó i els “fins després” amb regust a “ja et trobo a faltar”. Sempre recordaria aquell buit dins el seu pit quan li van dir que l’havia perdut, que l’aigua se l’havia emportat. Va sacsejar el cap. No. Ara no. No podia traslladar- se a aquells dies en què la vida havia perdut el sentit. Volia quedar-se una estona més en aquell estiu, ja a les acaballes. Va tornar a mirar la Cristina mentre feia un últim glop de cafè. La recordava amb tot detall i no havia oblidat com se l’estimava. La trobava molt a faltar, però estava tranquil, no tenia pressa perquè sabia que cada dia que passava s’acostava una mica més a ella. Va deixar la tassa buida damunt la taula de vidre. En sentir el soroll, les nenes es van girar i de seguida li van regalar un gran somriure. Totes dues eren com la seva mare, els mateixos ulls, blaus, profunds, preciosos; el mateix somriure radiant i, sobretot, les mateixes ganes de viure. Els va tornar el gest i va tancar els ulls mentre es col·locava de nou la pipa entre els llavis. Al cap de poc les tornaria a veure, però no a ella, la Cristina encara l’hauria d’esperar una mica més, o això es el que deien els metges. A poc a poc l’olor de cafè va anar desapareixent i el pes de la pipa va disminuir. El riure de les nenes cada vegada era més fluix i aquella calor que inundava l’habitació el va anar abandonant. Estava tornant. Es va aixecar, va mirar aquella butaca que no s’havia mogut mai del centre de la sala, va pensar que seria egoista endur-se-la, aquell era el seu lloc. Volia que algú altre hi pogués seure a prendre cafè, pogués crear records al seu voltant, Col·legi Sant Miquel dels Sants

124

Certamen literari Sant Jordi 2013


i amb els anys la pogués veure amb els mateixos ulls que ell, com un objecte capaç de portar-lo, de nou, a reviure els millors moments de la seva vida. Va acariciar el respatller de cuir. Amb un sospir es va dirigir cap a la porta. Es va ajustar la bufanda al voltant del coll, el fred en aquella època era quasi insuportable i el seu respirar feixuc dibuixava petits núvols blancs a l’aire. Mentre s’allunyava de la casa, es va veure a ell mateix, de la mà de la seva dona, embarassada de la seva primera filla, davant la casa, amb un vestit blau i un mocador blanc que li recollia els cabells, color atzabeja, en una llarga, llarguíssima cua. Va somriure. La memòria encara li permetia petits viatges al passat.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

125

Certamen literari Sant Jordi 2013


Segon de Batxillerat

2n premi

Instants fragmentats | Aniol Torrents i Verdaguer

És estrany córrer sota les estrelles. Estar envoltat del no-res i precipitar-se una i altra vegada al desconegut, a la foscor. El ritme constant dels peus colpejant l’herba seca, el vent suau, la ment en blanc. I la respiració, l’únic que em recorda els meus límits i m’impedeix anar més lluny. Em deixo caure prop d’un vell arbre, ja inert. Seria agosarat fer foc perquè encara és negra nit. Em conformo amb un cigarret mig fet malbé i per fi em concentro a analitzar la meva situació. Silenci. Lluny crema una ciutat, tal com les estrelles al cel. Silenci. En moments com aquest, la tranquil·litat de l’ambient em fa difícil recordar aquest dia a dia, aquesta guerra. Va començar massa anys abans que jo naixés i acabarà massa després que jo mori. El tabac es consumeix mentre surt la lluna decreixent a l’horitzó; espectadora de la ciutat en flames, que a poc a poc s’apaga. La sortida del sol s’intueix a l’horitzó: Quan els homes taquen de sang la terra, el sol tenyeix el cel de roig. M’incorporo i decideixo apropar-me a la ciutat, que ja tan sols fumeja. Quan el sol anuncia el migdia trobo les primeres cases. En aquest lloc no hi ha res, un poble arrasat per la guerra, només ruïnes i silenci. Sens dubte havia estat una ciutat important anys enrere, tal com ho demostraven els pocs edificis alts que encara restaven drets. Però ara no era un lloc segur i m’havia d’afanyar. Entro a algunes cases per rebuscar armaris i calaixos i trobar-hi alguna cosa que em pugui fer servei. Després de minuts de recerca trobo un parell de llaunes on devia ser una cuina. No tinc més temps. Surto al carrer, i de cop, el silenci es trenca. Llunyà, però constant, el so Col·legi Sant Miquel dels Sants

126

Certamen literari Sant Jordi 2013


d’un motor em congela, m’he d’afanyar. Llanço el cos endavant i començo a córrer, en direcció contrària al soroll. Arribo als afores i dubto sobre quin camí prendre. Opto finalment per amagar-me en una casa que em sembla prou segura i espero. El so del motor és més a prop i fa tremolar tota la ciutat, talment com si aquesta temi, esperant el cop de gràcia. La casa és gran, voltada per un ampli jardí a banda i banda. Busco una finestra i escolto l’interior. El so del motor em priva de sentir res, però decideixo entrar. La finestra em porta a un menjador ben il·luminat: Uns amples finestrals permeten l’entrada de la llum de la tarda, que les fines cortines transformen en un ambient acollidor, trencat per la brutícia i el guix caigut de les parets. A vegades és difícil recordar la causa primera d’un conflicte. Després comença a créixer l’odi, i la venjança és cada cop més cruenta entre els bàndols. El peix que es mossega la cua acaba amb tots aquells principis humans que en els bons temps es defensaven com a sagrats: Jo no he conegut la llibertat de l’home, ni la igualtat, ni tan sols la innocència. Aquí l’home és esclau de la guerra i aquesta ens diferencia en dos bàndols molt diferents; i el pitjor és que tots en som culpables. El soroll sembla que és lleugerament més lluny i decideixo que el millor que puc fer és trobar una bona posició i recuperar energia. Pujo al segon pis i arribo a una sala amb parquet, voltada de miralls. És una sala de ball, d’assaig. Els rajos de llum que entren per la dreta permeten veure a través seu les partícules de pols movent-se frenèticament i sense sentit. Miro ben lluny i escolto buscant un moviment, una ombra, un cruixit de runa... però res. Sec lluny de la finestra, trec la cantimplora i bec. Menjo un parell de crostons secs i deixo les llaunes per més endavant. Aquest és el meu dia a dia, arriba un moCol·legi Sant Miquel dels Sants

127

Certamen literari Sant Jordi 2013


ment que esdevé normal. En acabar alço el cap i la meva mirada topa amb la mirada trista d’un noi. Els cabells empolsinats i deixats, a més de la jaqueta militar de diverses talles més grans que la seva li donen un aire decadent, gairebé ridícul com també les sabates gastades. I sobretot aquests ulls profunds, tacats pel dolor. Culpable no, sinó víctima de la guerra. El reflex d’una víctima d’aquesta guerra. Aquest pensament em tranquil·litza per segons. En apartar la vista del mirall, s’esfuma la màgia. L’instant ha fugit. L’impacte amb la realitat em fa aixecar i arrencar a córrer. Poc a poc tot queda enrere: La sala de ball, el so del motor, els edificis alts de la ciutat... fins que es fa de nit, i tot es perd entre la foscor i el silenci, només trencat pels trepig de l’herba i la respiració. L’estranya sensació de precipitar-me al desconegut, fugint talment com una presa del meu caçador.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

128

Certamen literari Sant Jordi 2013


Segon de Batxillerat

3r premi

Caminant | Ignasi Alemany i Juvanteny

Les petjades de la sorra. Passos de l’aire de l’oblit. Cada error, una oblidada esperança, un esforç dret, manté la rosada flor. Miro enllà, a prop llunyà, l’horitzó m’obre camí, cap a belles invisibles portes. Eternes actituds, confusió confiada, immenses qüestions. Infinits reals esbrinant aquell demà, sempre, seguint caminant.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

129

Certamen literari Sant Jordi 2013


Segon de Batxillerat

1r premi en llengua anglesa

The next chapter | Laura Gleeson i Vallbona Everything was dark, cold and gloomy. I couldn’t move, I felt paralysed, as if someone or something was pressing me down, trying to make me stay still. I’d lost all feeling in my legs and my arms. What the hell was going on? Where was I? I figured out that I could only attempt to answer those questions if I calmed myself down and took a deep breath, so I did. I could vaguely recall the last thing I did. It was a Saturday morning. No, wait ... It was a Sunday morning! It was a normal Sunday morning, well; normal was a strong word for me. I could remember getting up, turning on my computer and logging on to my Facebook account. Everything was exactly the same, nothing had changed … I could remember scrolling down my profile page and looking at all the posts on my wall … What had I done to deserve all that? Was I really what those people were calling me? Was it all my fault? I shut down my laptop and ran to the bathroom, opened the first aid kit, picked up a bottle of eszopiclone, my mum’s sleeping pills, and swallowed them as if they were sweets. At that moment, everything started to make sense; I knew where I was and how I’d got there. It was my choice, my actions had led me to where I was and now I couldn’t go back. Why had I done it? Why had I let the bullies get to me? Why hadn’t I ignored them? Why? I’d let them take everything I had, I’d let them brake me like I was glass, I’d let them beat me. Suddenly, out of nowhere, all these images appeared around me: the first time I had ridden a bike, my first day of school, my first play date with my best friend Kate ... What was all that? My mind was all over the place, and then my Col·legi Sant Miquel dels Sants

130

Certamen literari Sant Jordi 2013


mum appeared. She was crying, screaming, but I couldn’t make out what she was saying. I tried to call out to her, but I couldn’t speak, I’d lost my voice. I could feel my heart racing, faster and faster, like it was about to beat out of my chest, and then it occurred to me, it all made sense now. I was in Everlost, the dream stage, the transition between life and death. I had never considered what I would do in such a situation, maybe because I’d never believed that there was such a stage, or maybe because, even though my life was miserable and I hated it, the thought of saying goodbye to everything that was familiar and everything that was comfortable was a reality that I couldn’t face just yet. But now I was there and it all became too real. I could feel my eyes starting to fill with tears, my heart sank, I felt sick. No, this couldn’t be the end, it just couldn’t. I wanted to go back in time, I wished I’d never logged on to that computer, I wished I’d never taken those pills, it was a naive thing to do, I should have thought about it, but in the spur of the moment I couldn’t face life anymore, I was fed up. I cleared my head and started to weep; I was frightened, petrified, I had always disliked endings, and looking back at my life, everything seemed so unimportant and uncomplicated … What if this was the end, the final chapter? The thought of it scared me; I needed to get out of there. As a wise woman had once told me, I had to fight and soldier on, and if it got harder, I had to fight some more. But, what should I do? How? When? I somehow found my inner strength, an indescribable feeling I didn’t know I had. I could feel it; it was getting stronger and stronger. I wasn’t going to give up, not now, I wasn’t going to throw everything away just because some people decided to drag my name through the mud, no, I wasn’t going to give up. I could hear my Col·legi Sant Miquel dels Sants

131

Certamen literari Sant Jordi 2013


mum’s voice; she was calling out my name. I fought. I remembered the first time she’d taken me to my new school, I was scared of leaving her, letting go of her hand. I couldn’t leave her now; I couldn’t let her down like that. I fought harder. My dad’s voice suddenly appeared; he was also calling out my name. I could start to feel my legs again. I was nearly there, just one last effort … Finally, I opened my eyes, I had done it. Everything was still blurry, but I was alive. My mum leapt onto me, hugging and kissing me. I could finally understand what it felt like to overcome your fears and fight through pain, and let me tell you, it was worth it just to see my mum’s face. She was crying and, at that moment, I knew what life was all about. It wasn’t about pretending to be fine and putting all your emotions aside, it was about facing the challenges just to see that I could overcome them and achieve my goals. Three days later I was given the all clear and I went back to my normal life: school, homework, netball practise … But if there’s one thing I learnt from that experience it was to never give up, if you want something so much your heart aches, then no one or nothing can get in your way. For me, there are no such things as endings, they are just new beginnings. The last chapter of a book, the last day of summer, saying goodbye to a dear friend, all of these moments are just the start of a new chapter in my life. I also learnt that, when you find yourself in a dark place, when you think everything is over, there are always those people that care about you who are right by your side to cheer you on, to guide you through life. They are our North Star. Life’s a challenge, but you know what? I’m willing to give it a go, to fight for my place in this world; I’m ready to start again.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

132

Certamen literari Sant Jordi 2013


Segon de Batxillerat

2n premi en llengua anglesa

The fig tree | Mireia Solà i Saborit I remember we used to visit my grandmother’s house at weekends when I was a little child. It was a huge house with gardens leading down to a field, and it seemed to me it was almost like a palace. At the bottom of the field there was the orchard of my grandfather, planted with apples, carrots and twenty walnut trees. In the middle of the field stood an ancient fig tree. It was here, in that fig tree, where my cousins and I would sit and play for hours every day of summer. I can remember the smell of the green leaves every time I close my eyes, the sap that would leak from the leaves and the figs when they ripened. We each had our own special branch and we used to climb up and then sit looking over the countryside and the blue bare sky held over us. I can almost feel the warmth of the sun on our faces and the feeling of safety and security as we hid among the branches. In that tree, we would sit and chatter about life, tell jokes, read books, make plans, discuss what we wanted to be when we grew up and of course, have fig fights. The fig tree knew all our secrets. My grandmother would repeat to me ‘Sometimes less is more’. And I would forever agree with her, when lying on the fig tree I was the happiest girl in the world. When I was ten, my grandmother moved into a small flat and we stopped going to the house. But a few months ago, I was in the area, so I decided to go there back to see if it all was how I had remembered it. The house was almost unrecognisable. It had been turned into a doctor’s surgery, with signposts all around and cars parked all over the drive. The gardens had been redesigned, Col·legi Sant Miquel dels Sants

133

Certamen literari Sant Jordi 2013


and there were benches to sit on and enjoy the views. My grandmother’s wild flower garden was now gone. But behind the house, in the middle of the field, just as if time had never passed, stood the fig tree, full of green leaves, and juicy figs. Its branches hung heavily towards the ground. Just standing in the field brought all the memories of my grandmother and our life there flooding back to me. And touching the trunk of the fig tree, it was all I had to do to sprint to the end of the field to pick an apple or two and then go back to the fig tree to enjoy the rest of the warm summer afternoon.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

134

Certamen literari Sant Jordi 2013


Segon de Batxillerat

3r premi en llengua anglesa

The silent call | Sílvia Susín i Calle Left behind these clothes, you only see the dark. Can you see through the tears? I’m the forgotten. Prisoner behind bars, dumb and blind, there’s no sun shining through. I’m the unknown. Hands tied, legs covered. Living as a black mirror just tasting the ignorance. I’m one of a million. I’m screaming in silence no one hear me. To caress a flower? Impossible, my hands are coated. You can’t see me when I smile. You can’t see me when I cry. You can’t see me when I talk. You only see my shadow, my burka, my pain, my prison.

Col·legi Sant Miquel dels Sants

135

Certamen literari Sant Jordi 2013


MOSTRA DE TREBALLS PLÀSTICS Els treballs que es presenten en aquesta secció han estat realitzats pels alumnes de Secundària Obligatòria durant les classes lectives d’Educació Visual i Plàstica. Per al procés de creació s’han plantejat reptes que han implicat l’ús de tècniques i suports variables; s’han tingut en compte els elements necessaris per a la composició així com també els mecanismes que utilitza el receptor a l’hora d’interpretar. Els alumnes treballen el llenguatge del dibuix i l’anàlisi de l’entorn natural i cultural. Hi ha un interès creixent, al llarg de l’etapa, pel domini de programes informàtics de disseny i manipulació d’imatges i per les manifestacions artístiques contemporànies. La creació d’una imatge té com a base el coneixement del dibuix. Dibuixar és descobrir. El mateix acte de dibuixar convida a mirar l’entorn, a disseccionarlo i a unir-lo amb el conjunt d’observacions passades emmagatzemades a la memòria. A partir del dibuix aprenem a mirar la realitat que ens envolta, a representar-la i a conceptualitzar-la. El procés de dibuixar ja s’inicia en el moment de destriar mentalment la informació que ens ofereix l’entorn, jerarquitzant-la i ordenant-la, i es concreta traduint en una imatge nova allò que es vol expressar. El dibuix s’estableix com a fonament essencial de la matèria d’Educació Visual i Plàstica, i és a partir d’ell que prenen sentit totes les activitats que s’hi desenvolupen. A l’hora d’interpretar, el receptor arriba a les imatges a través d’una aproximació sintètica i global, en la qual totes les parts del conjunt es perceben i es mostren de manera simultània. En això resideix el gaudi estètic, així com la satisfacció del propi alumne en contemplar el resultat final. Mireia Puntí i Carné Departament d’Expressions

Col·legi Sant Miquel dels Sants

137

Certamen literari Sant Jordi 2013


Primer d’Educació Secundària

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Gil Colom i Carbonell

138

Certamen literari Sant Jordi 2013


Primer d’Educació Secundària

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Irene Torrabias i Gotarra

139

Certamen literari Sant Jordi 2013


Primer d’Educació Secundària

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Míriam Padullés i Edo

140

Certamen literari Sant Jordi 2013


Primer d’Educació Secundària

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Mariona Sala i Dorca

141

Certamen literari Sant Jordi 2013


Primer d’Educació Secundària

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Mar Torrabias i Gotarra

142

Certamen literari Sant Jordi 2013


Primer d’Educació Secundària

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Olímpia Solà i Inaraja

143

Certamen literari Sant Jordi 2013


Primer d’Educació Secundària

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Miquel Castany i Crivillers

144

Certamen literari Sant Jordi 2013


Primer d’Educació Secundària

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Andrea Corominas i Bosch

145

Certamen literari Sant Jordi 2013


Segon d’Educació Secundària

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Ariadna Trabal i Pou

146

Certamen literari Sant Jordi 2013


Segon d’Educació Secundària

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Ignasi Ferran i Plans

147

Certamen literari Sant Jordi 2013


Segon d’Educació Secundària

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Isaac Macías i Guerra

148

Certamen literari Sant Jordi 2013


Quart d’Educació Secundària

Col·legi Sant Miquel dels Sants

149

Mar Gómez i Sabaté Mariona Colomer i Rosell

Certamen literari Sant Jordi 2013


Segon d’Educació Secundària

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Marc Viver i Carbonell

150

Certamen literari Sant Jordi 2013


Segon d’Educació Secundària

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Llàtzer Barniol i Verdaguer

151

Certamen literari Sant Jordi 2013


Quart d’Educació Secundària

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Iago Seoane i Puntí - Oriol Subiranas i Casellas Gerard Grifell i Botargues - Pol Icart i Solé

152

Certamen literari Sant Jordi 2013


Quart d’Educació Secundària

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Ricard Bach i Bofill - Josep Corretja i Romeu

153

Certamen literari Sant Jordi 2013


Quart d’Educació Secundària

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Núria Solerdelcoll i Vila

154

Certamen literari Sant Jordi 2013


Quart d’Educació Secundària

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Marçal Danés i Vilardell - Xavier Caro i Tarrés

155

Certamen literari Sant Jordi 2013


Quart d’Educació Secundària

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Rocío Rius i Coloma

156

Certamen literari Sant Jordi 2013


Quart d’Educació Secundària

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Gerard Torrescasana i Pujols

157

Certamen literari Sant Jordi 2013


Quart d’Educació Secundària

Col·legi Sant Miquel dels Sants

Irene Muñoz i Viladecans

158

Certamen literari Sant Jordi 2013


2013 PUBLICACIONS DEL COL·LEGI SANT MIQUEL

Es va asseure a la vella butaca de cuir, i en fer-ho es va sentir

Col·lecció Societat i Ensenyament 1. Societat i Ensenyament a Vic. El Col·legi de Sant Miquel dels Sants. I, maig de 2004 2. Societat i Ensenyament a Vic. El Col·legi de Sant Miquel dels Sants. II, maig de 2005 3. Societat i Ensenyament a Vic. 150 anys de l’Escola de Música de Vic. III, desembre de 2005. Jordi Mirambell i Fargas 4. Societat i Ensenyament a Vic. Els reptes educatius (Estudi sociològic). IV, juny de 2006 5. Societat i Ensenyament a Vic. 150 anys del Col·legi Sant Miquel dels Sants, maig de 2012

cruixir l’esquena. Una punxada de dolor el va deixar sense

El col·legi edita també: 1. “L’ull blau”, revista escolar de les seccions d’Infantil i Primària, xx números 2. “Petitmiquel”, revista escolar de la secció d’Infantil 3. MiquelS, revista escolar de la secció de Secundària 4. “mkl.btx”, revista escolar de la secció de Batxillerat

Sant Jordi 2013

dins la casa. Després de perdre-ho tot, encara li quedava aquella butaca. Va agafar aire, va omplir fins a l’últim racó dels seus pulmons, i el va deixar anar, a poc a poc, amb una expressió d’alleujament notable a la cara, mentre els records començaven a dibuixar-se a la seva memòria;

Col·legi Sant Miquel dels Sants C/ Jaume 1, nº11 - VIC 08500 Telèfon 93 886 12 44 stm@santmiqueldelssants.cat www.santmiqueldelssants.cat

La vella butaca de cuir

Col·lecció Sant Jordi 1. Plomes d’àngel. Sant Jordi 2005, abril 2005 2. Fugides. Sant Jordi 2006, abril 2006 3. Música per a les estrelles. Sant Jordi 2007, abril 2007 4. El sospir del meu nom murmurat tota la nit. Sant Jordi 2008, abril 2008 5. Quan els núvols són de vellut. Mont Bael. Sant Jordi 2009, abril 2009 6. La ballarina de porcellana i les carxofes rebels. Sant Jordi 2010, abril 2010 7. Per què li diuen vida si és atzar?. Sant Jordi 2011, abril 2011 8. Busca’m al cim. Sant Jordi 2012, abril 2012

l’esquena al respatller de l’últim moble que quedava

La vella butaca de cuir

Col·lecció Recerca 1. Oriflama. Una revista sota el Franquisme. Núria Codina i Solà, maig de 2005 2. La Torre Simon de Tona. Una joia de l’arquitectura modernista. Marc costa i Sitjà, maig de 2006 3. Fotografia històrica de Vic. Josep Ylla i Cassany, 1885-1955. Cristina Alemany i Chavarria, maig de 2007 4. El 9 Nou: 30 anys de periodisme compromès. Miquel Mirambell i Fargas, Roger Molas i Alsina, Marcel Ramírez i Papell, 2009 5. Diccionari d’artistes vigatans (1750-1950). Toni Sadurní i Viñas, maig de 2008 6. Fotografia històrica de Vic. Lluís Jiménez i Cerrada (1913-1993). Elisabet Sanyes i Capdevila, maig de 2009 7. Fotografia històrica de Vic. Francesc Xavier Bach i Puigrefagut (19021979). Anna Puntí i Erra, maig de 2010 8. Cartografia històrica de Vic. Júlia Solà i Sirvent, maig de 2011 9. La població de Vic al segle XIX. Núria de Rocafiguera i Montanyà, maig de 2013

alè durant uns segons, fins que va aconseguir recolzar

records de quan la casa encara era plena de mobles i de vida, de quan la seva dona encara era amb ell, de quan les nenes encara corrien pels passadissos. Ho recordava tot amb tant de detall que quasi podia tocar, amb la punta dels dits, la tassa de cafè que li oferia la Cristina, una tassa blanca, blanquíssima, amb detalls florals d’un vermell granat, uns detalls que cobrien, a forma de sanefa, la part inferior del recipient i que enfilaven per la nansa, perfectament dibuixada a un costat. De LA VELLA BUTACA DE CUIR

Sant Jordi 2013. La vella butaca de cuir  

Recull dels premis literaris de Sant Jordi realitzats pels alumnes. Col·legi Sant Miquel 2013

Sant Jordi 2013. La vella butaca de cuir  

Recull dels premis literaris de Sant Jordi realitzats pels alumnes. Col·legi Sant Miquel 2013

Advertisement