REVISTA DE VIC JUNY 106

Editorial

L'Albergueria de Vic

L'Albergueria de Vic és un edifici ubicat a Vic, que antigament funcionava com a hospital per a pobres i transeünts. Es té constància de la seva existència des del segle XVII, però es creu que ja estava en funcionament al segle X, segons es pot deduir del decret de restauració de la canònica vigatana del 957. Les excavacions arqueològiques realitzades entre els anys 1990 i 1994 van revelar restes d'ocupació durant l'època romana, incloent-hi dos grans carreus d'aquesta època trobats a l'angle nord-oest de la sala romànica. L'edifici original de l'albergueria consta d'una gran sala rectangular amb una volta de canó que s'ha conservat fins avui.

Segons E. Junyent, l'albergueria ja existia l'any 1064, però el document més completament documentat és del 1080, quan el bisbe Berenguer Sunifred de Lluçà va donar a Guillem Ramon de Taradell una residència prop del riu Mèder i de l'església de Sant Pere. Aquest lloc havia de ser per al cànon hospitaler de Vic, encarregat de dirigir l'albergueria, un edifici amb funcions tant residencials com hospitalàries. Durant els segles XIV i XV, va ser la residència de l'abat del monestir de l'Estany, una figura estretament vinculada amb la canònica vigatana, ja que tenia un seient al cor i es feia càrrec de les cerimònies litúrgiques en absència dels bisbes.

Editor i director Xavi Ruiz

Maquetació i impressió graficvic.site

Administració Marta Anglada

Redactors Cristina Comerma Andreu Gomez Miquel S. Molist Badiola Elisabet Jorquera Ariadna Jutglar

Dipòsit legal B 18552-2014

Telèfon 655 45 42 33

Mail info@larevistadevic.cat www.revistadevic.cat

Els Llibres La quarta noia per l'esquerra ANDREU

Primera guerra mundial. Mentre les principals ciutats europees es dessagnen en el conflicte, Barcelona és una de les grans perles del Mediterrani. Tot i la seva condició de territori neutral, ningú ignora que a la costa hi ha ports on proveir-se il·legalment de combustible i queviures, amb el beneplàcit de les autoritats locals, i que al cap d'Ixent arriben submarins alemanys on es couen tota mena d'interessos i conflictes amb serveis secrets, agents dobles i espies d'aquí i d'allà.

Al centre neuràlgic d'aquesta Barcelona en plena ebullició urbanística, amb el soroll dels carrers, el brogit dels bars, el jocs del casino i els espectacles nocturns, arriba l'Amadeu, un noi de pagès acabat de sortir del seminari, que busca una ballarina amb qui el seu pare havia viscut una estranya aventura. Només en té una pista: és la quarta noia per l'esquerra d'una fotografia que guarda a la butxaca

de la jaqueta. De seguida descobreix que es diu Amanda Rogent i que s'exhibeix al Moulin Rouge barceloní: tota una vedet a qui li encanta escandalitzar. L'Amadeu necessita trobar respostes, però descobrir la veritat no sempre és el millor que et pot passar... Després de títols com Història de mort, L'Harem del Tibidabo, Tothom et recordarà, La favorita de l'Harem, Ara direu que estic boig i Policies (aquesta darrera, signada amb Joan Miquel Capell), Andreu Martín torna a «Crims.cat» amb una novel·la ben retrospectiva, ambientada en l'excitant Barcelona de les primeres dècades del segle xx.

Andreu Martín (1949) és escriptor especialitzat en novel·la negra i policíaca des que, el 1979, va publicar Muts i a la gàbia.

En l’àmbit de la novel·la infantil, on, juntament amb Jaume Ribera, ha creat el personatge Flanagan

El detective salvaje

"Una història de detectius amb molt ritme. El detectiu salvatge és aquell tipus de novel·la que sembla escriure's a la pàgina tan ràpid com es llegeix."

New York Magazine

El detectiu salvatge comença amb la visita d'una dona a un detectiu privat: Phoebe Siegle, una sarcàstica nova-iorquesa, es presenta a la caravana en runes de Charles Heist, als afores de Los Angeles, perquè l'ajudi a trobar Arabella, la filla desapareguda de la seva amiga. Les úniques pistes que pot donar-li són una estrafolària comunitat budista a Califòrnia i Leonard Cohen, de qui la noia està obsessionada. Heist, un solitari de poques paraules que té una opossum com a mascota en el calaix de l'escritori, acceptarà immediatament l'energètica i parladora Phoebe com a companya. La insòlita parella s'embarcarà en un viatge entre els vagabunds dels afores de Los Angeles i pels paratges més inhòspits del desert de Mojave, on hi habiten estranyes societats fora de tota llei i ordre.

En aquest noir de tons apocalíptics, l'aclamat

autor de Òrfens de Brooklyn ens trasllada a una Estats Units convulsa i políticament fràgil. El detectiu salvatge és un altre assoliment extraordinari d'un dels grans referents de la literatura nord-americana.

Ressenyes:

"El detectiu salvatge investiga el nostre embruixat Estats Units en totes les seves formes contemporànies: al límit de la ciutat, més enllà del desert blanc, a l'apartament del costat. És una obra àgil i misteriosa, plena de la força i l'enginy característics de Lethem."

Colson Whitehead

"El detectiu salvatge és una de les seves novel·les més àgils, un valent viatge a l'ànima traumatitzada de l'era Trump. És un plaer veure un escriptor intel·ligent divertir-se d'una manera tan inquietant."

The Washington Post

"Un dels millors escriptors vius dels Estats Units: irònic, verídic i totalment original. Sorprenent, divertit: és captivador."

The Daily Mail (Escòcia)

Esport Body Combat, un bon entrenament aeròbic per a guanyar força i energia

El Body Combat és un programa d'entrenament inspirat en les arts marcials que combina moviments de diverses disciplines com la boxa, el kickboxing, el muay thai, el taekwondo i el karate. Consisteix en una sèrie de rutines coreografiades que simulen un combat sense contacte físic real, utilitzant moviments de cops, puntades, genolls i colzes.

Els beneficis de practicar Body Combat són varis:

Millora de la condició física: L'entrenament de Body Combat és molt intens i ajuda a augmentar la resistència cardiovascular, la força muscular, la flexibilitat i la coordinació. Els moviments explosius i ràpids fets servir en les rutines de combat ajuden a desenvolupar l'agilitat i la velocitat.

Crema de calories i pèrdua de pes: Es tracta d'un

entrenament cardiovascular d'alta intensitat, per la qual cosa és eficaç per a perdre pes. S'estima que es poden arribar a cremar al voltant de 500-700 calories en una sessió d'una hora.

Enfortiment muscular: Els moviments de cops i puntades en Body Combat impliquen el treball de diversos grups musculars, incloent-hi els braços, espatlles, cames, glutis i abdominals. Amb la pràctica regular, s'enforteixen i tonifiquen els músculs del cos.

Millora de la coordinació i l'equilibri: En executar les seqüències de moviments coreografiats, s'estimula la coordinació entre el cos i la ment. A més, es treballa l'equilibri, ja que molts moviments requereixen mantenir una postura adequada mentre es realitzen puntades i cops.

Alliberament d'estrès: La pràctica de Body Combat pot ser una excel·lent

manera de canalitzar l'estrès acumulat. En dur a terme els moviments de combat de manera enèrgica i vigorosa, s'allibera adrenalina i s'experimenta una sensació d'alleujament i descàrrega emocional.

Millora de la confiança i l'autoestima: El Body Combat és un entrenament reptador que requereix energia, força i determinació. A mesura que es progressa i s'adquireixen habilitats, s'enforteix la confiança en un mateix i es millora l'autoestima.

És important tenir en compte que, com en qualsevol activitat física, és recomanable consultar amb un professional de la salut abans de començar a practicar Body Combat, especialment si es tenen malalties preexistents o lesions. A més, és fonamental seguir les instruccions de l'instructor i utilitzar una tècnica adequada per a evitar lesions.

Eva Remolina / AMIC

L’Ajuntament de Vic subvenciona la rehabilitació de pisos buits

L’Ajuntament de Vic torna a activar un any més els ajuts econòmics per arranjar o reformar habitatges buits. La iniciativa forma part del programa InVic que té l’objectiu de lliurar subvencions (un 25% del qual a fons perdut) per facilitar la rehabilitació de pisos buits amb el compromís que s’incloguin a la borsa de lloguer assequible durant 5 anys. Un cop s’hagi passat aquest període el pis rehabilitat podrà entrar al lliure mercat.

Es lliuraran un màxim de 15.000 euros per reforma. El 25% de la subvenció rebuda és a fons perdut i s’hi poden acollir tant persones físiques com jurídiques. La resta de la subvenció es cobrarà a partir de la renda de lloguer.

Aquestes subvencions, que tenen com a requisit incloure el pis a la borsa de lloguer assequible, beneficien a les dues parts implicades en el lloguer d’un pis. Per una banda els propietaris obtenen una cobertura multirisc, una cobertura jurídica gratuïta per impagament, contracte gratuït i mediació i aval del lloguer i reducció en la quota de l’IBI. D’altra banda, les persones que llogaran el pis obtindran el preu per sota de mercat, contracte gratuït, mediació i un únic mes de fiança obligatòria.

La regidora d’Habitatge, Fabiana Palmero, destaca que aquests ajuts tenen l’objectiu de facilitar l’accés a l’habitatge al mateix temps que es redueix el nombre de pisos buits a la ciutat.

El termini per presentar sol·licituds

a l’Oficina Local d’Habitatge (Pl. Santa Eulàlia, 1) és el 30 de juny de 2023. Per a més informació podeu trucar al 93 702 72 52 o escriure a habitatge@vic.cat.

Qui pot demanar aquestes subvencions per fer habitables pisos buits?

Totes aquelles persones que tinguin un pis de més de 25 anys i que la finalitat de la reforma sigui fer el pis habitable. Cal estar al corrent de les obligacions fiscals i s’haurà de lliurar un projecte de les obres de rehabilitació i el cost. Com a últim requisit la persona propietària del pis haurà de disposar de cèdula d’habitabilitat i certificat d’eficiència energètica i, en cas de no disposar-ne, s’haurà de contemplar en el projecte de les obres.

Realitats de Vic 1896 - 3ª part

Per Miquel dels Sants Molist Badiola

Guerra de Cuba. Trobo un article alarmant a El Norte Catalán de 21 de març que diu així: “Entre nosotros produjo mucha alarma la noticia del choque ocurrido por fatal equivocación, en El Caño (Cuba), entre los batallones de Llerena y San Quintín. Al primero de estos batallones pertenecen varios mozos del último reemplazo, hijos de esta ciudad (Vic), y no es extraño, por consiguiente, que sus respectivas familias, de un modo especial, se sintieran presas de viva ansiedad y zozobra al primer anuncio de tan infausta noticia”. Estic ben segur que, persones preocupades per aquest motiu, que compraven amb caràcter habitual El Norte Catalán, devien saber que hi havia la possibilitat d’establir contacte amb el “Salón del Heraldo, Centro de informaciones, calle de Sevilla, Madrid”, per a resoldre aquesta qüestió (NC , 29/02/1896). A més, donava les instruccions per a saber el parador d’un soldat: expressar el nom de la persona, el regiment i companyia a la qual pertanyia, el mes i el buc en que sortí d’Espanya (si es recordava), i el punt on es trobava la última vegada que es tingueren notícies d’ell. Aquest servei era gratuït i, amb relativa brevetat, es rebia resposta amb els informes sol·licitats.

Després de confirmada la presència de vigatans en el Batalló de Llerena, toca saber d’on era el Batalló de San Quintín. Comprovo al Anuario militar de España de 1895 (pàg. 883) que aquesta última guarnició militar pertanyia a Figueres. Per tant, entre catalans queda l’assumpte.

El Año Político de 1895 (pàg. 435), ens informa que el Batalló de San Quintín embarcà al vapor “Santiago”, al port de Barcelona, el dia 22 de novembre de 1895. Com a membres més destacats d’aquest contingent hi havia el Tinent Coronel, D. Ramón Pérez Ballesteros, i, com a Comandant, D. Juan Salvador Falcón (Correo Español, 02/11/1895). El dia d’arribada a La Habana seria el 9 de desembre (La Unión Católica, 10/12/1895). Es dirigiren cap a la província de Las Villas (El Correo Militar, 12/12/1895), on els insurrectes avançaven i hi havia manca de tropes (no passaven de 12.000 homes disponibles) i de fusells Maüser (La Correspondencia de España, 12/12/1895).

Un cop establert aquest Batalló a les posicions estratègiques que els ordenaven els superiors, puc explicar una de les actuacions de part d’aquest contingent. El 15 de gener, segons El Correo militar d’un dia després hi havia, protegint el municipi de Bejucal (província de Mayabeque), un destacament de 25 soldats del regiment de San Quintín, comandats pel tinent D. Augusto Álvarez de Toledo. Estaven situats a llocs estratègics com són

la Casa del Ajuntament, la presó i la Casa-quartel de la Guàrdia civil. Per la banda contrària, els rebels arribaren a Bejucal, comandats per en Máximo Gómez (en el joc dels escacs era el “Rei Negre”). Feren la típica intimidació per a que les tropes es rendissin, que va ser contestada amb el major menyspreu. En conseqüència, començà el combat que va durar 3 hores. L’enemic, veient que era inútil apoderar-se dels edificis citats es va retirar, aprofitant per incendiar algunes cases i un tren amb l’ajuda del petroli (veure imatge extreta de La Ilustración Ibérica de 25 de març).

Al dia següent, els rebels intentaren de nou entrar a Bejucal, però fracassaren altre cop perquè va arribar la columna Linares, en ajuda dels de San Quintín. El zelador Sr. Cuadrado, d’amagat, va disparar amb el seu fusell apuntant a Máximo Gómez, i no va encertar perquè s’interposà el secretari del “Generalísimo”, el qual va caure mort a l’instant (La Correspondencia de España, 1896/01/16). Aquella acció, podia haver canviat, de manera radical, el curs de la història de la Guerra de Cuba. Máximo ordenà que cremessin la Fonda de Pita d’on va sortir la bala. En total, van ser 30 les cases “devorades” pel foc, quasi totes fetes de fusta i guano.

Però no tot van ser flors i violes pel Batalló de San Quintín. El Imparcial de 5 de febrer ens informa de la mort del tinent D. Eduardo Borges, un sargent i catorze soldats que protegien als obrers ocupats en refer la línia fèrria que unia les ciutats de Esperanza i Jicotea. A més, els rebels havien destruït, ajudats de dinamita, una claveguera, un pas a nivell i dos terraplens, arrencant 11 Km de línia. Les morts es produïren durant la nit del diumenge dia 2, i els executors foren una partida

de 400 mambises, manada pel “cabecilla” Núñez. Quan vingueren reforços del mateix Batalló de San Quintín veieren el desastre: només trobaren amb vida a cinc soldats malferits.

Un cop vistos passatges immediats de les accions del Batalló de San Quintín, anem a veure, com aparegué en terres cubanes el Batalló de Caçadors de Llerena. Primer diré que va marxar a les Antilles el 18 de febrer de 1896, des de Santander, a bord del vapor “Alfonso XII” (La Iberia, 31/01/1896). Desconec el dia d’arribada a Cuba però, fent un símil amb l’anterior cas, hauria d’haver trepitjat terres cubanes el 7 o 8 de març. Un cop en terra ferma, trobo la primera notícia referent a dit batalló en combat. Versa sobre la defensa del “Fuerte Pelayo” (terme de Bejucal) que atacaren les forces mambises el 14 de març. La resposta dels 8 soldats (vigatans?) va ser brillant segons “El Liberal” del dia següent. Duraria poc la felicitat.

Per tant, queda comprovat que ambdós batallons (San Quintín i Llerena) coneixien el terreny de Bejucal i coincidien bastant en les seves ubicacions.

Arribà el fatídic dia 16 de març. Va ser un funest error. Els dos batallons (San Quintín i Llerena) entraren en combat entre sí, sense saber contra qui disparaven, a les rodalies de “El Caño” (terme de Marianao). La obscuritat de la nit i la coincidència d’haver-hi un grup de insurrectes pul·lulant entre mig són dos factors decisius per entendre el que passà. En aquells moments, el destacament que defensava el poblat pertanyia al Batalló de Llerena. Un altre factor decisiu que va influir és el crit de guerra que s’utilitzava per identificar el bàndol al que es pertanyia: “¡Viva

España!” o el nom del Batalló, per un bàndol; i, per l’altre, “¡viva Cuba libre!” o el nom del cabdill rebel. Curiosament, un dels insurgents famosos es deia Quintín Banderas. Aquest, podria haver estat entremig d’aquell conflicte i es devia haver confós el nom del mambise amb el nom del Batalló de Figueres. És una explicació ben lògica que denota el nerviosisme que hi havia entre les tropes catalanes. Alguns corresponsals van informar que el combat durà prop de sis hores.

“El Liberal” de 17 de març no s’explicava que dues forces entressin en lluita sense reconèixer prèviament el contrincant. També li semblà estrany el fet que uns soldats que maniobren en una jurisdicció qualsevol, no tinguin coneixement exacte dels punts d’aquella zona en que hi ha un destacament o guarnició de tropes de l’exèrcit. El despatx oficial, que no cita els noms dels caps que manaven ambdues forces, diu que van morir 12 soldats, i que en resultaren ferits 27 i 5 oficials del Batalló de San Quintín. El General Weyler començava amb mal peu la seva tasca per sufocar la revolta mambise. Relatava: “el lamentable suceso está atenuado por las pruebas de bizarría que dieron las tropas en el ataque y la defensa” (El Liberal, 17/03/1896).

A Vic, les noticies causaren inquietud. Tant és així que, els carlins de la capital osonenca, organitzaren un funeral a l’Església del Carme... “en sufragio de cuantos han perecido defendiendo, así en la Península como en Ultramar, la bandera de la Religión, la Patria y la Monarquía” (El Norte Catalán, 14/03/1896). La concurrència de vigatans/es fou regular, a pesar de les moltes esqueles de invitació que es repartiren. Una dotzena de soldats del Quartel s’afegirien a les pregaries fetes.

Del 26 de juny al 8 de setembre del 2023

200m²

GARATGE

SANTA EUGÈNIA DE BERGA

INSTAGRAM: @habitatgevic

BLOG: blog.habitatge.com

FACEBOOK: @lhabitatgevic

LINKEDIN: @habitatgevic

TIK

@habitatgevic

La recepta La coca de l’Ona amb escalivada i anxoves

Andreu Gomez Cuiner del Restaurant Ona

Agafarem i farem un volcà amb la farina i al mig ficarem els 180 ml d'aigua, els 20 g de llevat de pastisseria, la mantega fosa, que ficarem uns 10 segons el microones, i els 5 g de sal, un pessic d'orenga i un toc de pebre. Ho barrejarem tot amb la mà fins que ens quedi una massa homogènia i farem una bola que ficarem en un bol tapat amb paper film i reservarem 1 hora.

Farem l'escalivada al forn al nostre gust i la pelarem quan estigui freda.

Tallarem tota l'escalivada a tires per decorar les nostres coques.

Passat l'hora agafarem la massa que ens haurà fermentat i li donarem un altre cop una amassada perquè ens perdi l'aire.

Ara farem unes boles de 60 g cada una fins a acabar la massa i amb l'ajuda d'un mica de farina que posarem al marbre de la cuina, les estirarem amb un rodet de pastisseria fins que ens quedi ben prima.

Les anirem ficar en una safata de forn i quan les tinguem totes estirades en forma de coca, les tornarem a deixar reposar 20 minuts.

Preescalfarem el forn a 190°.

Passats uns 20 minuts ficarem les coques 20 minuts al forn i les controlarem, quan estiguin daurades les traurem.

Finalment, les sucarem amb tomàquet madur, personalment jo trituro el tomàquet amb un toc d'oli d'oliva i sal perquè sigui més fàcil sucar-hi i no se'ns trenqui. Per acabar decorarem amb l'escalivada i les anxoves al nostre gust.

Ingredients per 6 persones

Per fer la massa

● 350 g de farina de blat

● 180 ml d'aigua

● 20 g de llevat fresc de pastisseria

● 30 g de mantega fosa

● 5 g de sal, orenga i pebre.

Per l'escalivada

● 2 pebrots vermells

● 2 cebes mitjanes

● 2 albergínies

● Anxoves