REVISTA DE VIC AGOST 84

revistadevic.cat

Agost | Setembre 2021 Núm. 84

Revista de Vic 1'95€

A l'ombra del Roure

Te la regalem gràcies als nostres anunciants

Agost | Setembre Revista de Vic

3

Editorial Vols publicar un article o informació sobre el teu negoci?

Envia'ns un correu a info@larevistadevic.cat o truca'ns al 655 45 42 33

A l'ombra del roure Per Xavi Ruiz Aquí a l'ombra del tronc que t'aguanta, despertes a l'alba somrient amb les branques.

Abraçades a l'aire envoltant les mirades, a l'ombra del roure va passant la tarda.

El temps que no para amb crits que no callen, la terra et recull i tu a ella l'aguantes.

Entrenes el verd amb la calor de la tarda, a l'ombra del roure el silenci acompanya. És l'amor que desprens en mirar-te, des de tots els cantons se't pot veure.

Majestuós et veiem i despertes somriures, a l'ombra del roure ens sentim més lliures.

Esports

Arriba la tardor i et despulles tranquil, saps que de tot se'n surt incloent el fred.

A l'hivern els teus braços s'arronsen, a l'ombra del roure s'observen els estels.

Tant es val el temps que faci, tu no et mous ni deixes d'estar dret.

Poses pau entre estacions, a l'ombra del roure del tronc que jau quiet.

Psicologia

Recordeu que si vols qualsevol de les nostres publicacions per correu, ens podeu enviar un correu electrònic a info@larevistadevic.cat

Llibres

Actualitat

Editor i director Xavi Ruiz Maquetació i impressió graficvic.site Administració Marta Anglada Portada Arxiu Redactors Cristina Comerma Andreu Gomez Miquel S. Molist Badiola Elisabet Jorquera Ariadna Jutglar Dipòsit legal B 18552-2014 Editorial Revista de Vic Preguntes o qüestions info@larevistadevic.cat Telèfon 655 45 42 33 Mail info@ larevistadevic.cat www.revistadevic.cat

4

Revista de Vic Agost | Setembre

JOSEP MARIA SERT Història i virtuds del personatge Per Miquel dels Sants Molist Badiola El currículum de l’artista barceloní és envejable. Ja establert en un magnífic taller de la rue Barbet de Jouy de París, el punt de partida cap el futur èxit el tenim en una decoració encarregada per a ornamentar el pavelló Bing de l’Exposició de París de 1900 (del Castillo 1947, 21) i en una missiva, dirigida al Bisbe Torras i Bages, en que l’informava que “tenía un plan de decorado de esta Catedral, y que en caso de serle aceptado, se ofrecía á hacer el boceto y dirigir la obra gratuitamente”, segons explica el Llibre d’actes del Capítol Catedralici en la seva sessió de 6 de desembre del citat any.

Un aspecte d’aquesta trajectòria està avalat pel Dr. en Història de l’Art, Joan Campàs i Montaner de la UOC, el qual dona molta importància a les instàncies oficials de validació fetes al Saló de Tardor del Grand Palais des Champs de l’Elysée de París (Campàs 2012, 117-120). Les seves exposicions s’iniciaren al 1903 i, avui en dia, encara perduren. Són, per així dir-ho, les que dictaminen el tipus d’obres d’art que, de manera “oficial”, seran art. “L’objectiu era doble: oferir als joves artistes un lloc d’exposició i apropar al públic...” (Campàs 2012, 118).

Josep Maria Sert hi aportà obres seves al 1907 i, a més, ho feu amb tota la pompa entre les 1.788 obres d’art que estaven exposades. Part del projecte realitzat de la Catedral de Vic es pogué contemplar a l’escala que condueix a la Sala primera i a la mateixa Sala (del Castillo 1947, 46). L’obra va cridar l’atenció dels visitants; i, la crítica, entre la qual hi figurava ThiébaultSisson (diari El Norte Catalán de 19 d’octubre de 1907), l’elogià en el que tenia de robustesa i grandiositat decorativa, tant per l’exuberància en la composició, com per la virilitat del dibuix i la originalitat del procediment.

Tres anys més tard, les seves obres tornaren al Grand Palais.

Aquest cop, mostrà la decoració destinada al Saló de Ball del marquès d’Alella (del Castillo 1947, 56).

Traslladant-nos a Londres, exposà a la famosa Agnews Gallery (juliol de 1920). Es pogueren veure els seus murals, destinats a les estances de la marquesa de Ripon i els del menjador del Castell de Wretham Hall. També es pogueren contemplar els esbossos de Maricel (de Sitges) i els del Castell de Laversine del baró de Rothschild. Assistiren els Reis d’Espanya i la família reial anglesa (del Castillo 1947, 99).

El seu caixet augmentava conforme passava el temps i, aquest cop, el cridaren des de Nova York al febrer de 1924.

Exposà una sèrie de llenços a la Galeria Wildenstein entre els quals hi havia la col·lecció de cartrons per a tapisseria que Alfons XIII li encarregà, i que, després cedí al pintor per a que pogués emportar-se’ls per vendre a Amèrica. Un exemple d’aquests el tenim en la pintura, sobre dit material, titulada “Recol·lecció”.

L’exposició tingué tant d’èxit que s’hagué allargar 15 dies més. Gràcies a aquesta exhibició d’obres d’art es feu, amb posterioritat, la decoració del Pabelló d’Esports de Long Island, la del Waldorf Astoria i la del Rockefeller Center.

Finalment, al 1926, mostrà les teles corresponents al políptic del presbiteri de la Catedral de Vic al Jeux de Poume (del Castillo 1947, 128). L’exposició va constituir un vertader esdeveniment artístic a París.

Fou inaugurada amb assistència de les més altes personalitats de l’art, i, novament, amb la presència de la reina d’Espanya.

Era el pintor muralista amb més fama mundial en la primera meitat del segle, declaració que queda recolzada per Alberto del Castillo en narrar la seva biografia: “José María Sert es hoy (1927) una de las figuras preeminentes de la pintura contemporánea” (Del Castillo 1947, 139).

El seus murals, donen la impressió de ser un movie

Mural destinat a la decoració del Saló de Ball del marquès d’Alella (1910)

cut o tall de pel·lícula, o, una fotografia amb postures estridents i inimaginables. La majoria de representacions pictòriques són escenes forçades amb perspectiva molt ben trobada, de caràcter inversemblant i amb una força i vigor desmesurats. En elles es reflexa una imaginació desbocada combinada amb gran moviment i profunditat.

En una entrevista que li va fer Josep Pla, al 1915, en una terrassa del cafè del Rond-Poin de París, Sert li digué: “L’art per a un individu i els seus amics, un art per a la família, ja no té sentit. Són les multituds, les generacions, les aglomeracions humanes, les que exigeixen i imposen, amb la seva presència, el sentit de l’art dels nostres dies” (Pla 1960, 96). Els objectes a muralitzar deia que eren “... catedrals, llotges de mercaders, estadis, palaus, edificis universitaris, cinematògrafs grandiosos, estacions de ferrocarril o del metro...” (Pla 1960, 98).

El moviment, el colossalisme, el retoricisme... també són trets distintius seus. Tenia un gran domini de la geometria i la perspectiva de l’espai en funció de la pintura que realitzava.

Un altre element a tenir en compte en la seva valoració pictòrica és la significació dels símbols apareguts en els seus murals: “Sert ha descrit els símbols que ha volgut representar amb llibertat

completa. Ha romput molts de motllos – gairebé tots els motllos de la simbologia acadèmica” (Pla 1960, 126). Per tant, es guanyà també enemics en el món de la iconografia ja que donava un camp ben ample de interpretació als seus murals.

Criticà també els museus (Pla 1960, 97) i les pintures de cavallet (Pla 1960, 99) amb les que “brindarà batalla” des del seus començaments com a artista (Del Castillo 1947, 47).

Pla afegeix: “Un hombre que se encara con una pared de dieciocho metros de alto, ¿qué puede poner en la pared? ¿Un bodegoncito?” (Del Castillo 1947, 164). Tampoc li agradava auto retratar-se: “La seva pedanteria no té límits... No fan més que pintar-se a si mateixos” (Pla 1960, 103). Així doncs, tocà la “pedra filosofal” dels crítics de la segona meitat del segle XX, i el defenestraren en l’oblit.

La taca franquista l’acabà d’enfonsar. En defensa seva, he de dir que el Bisbe Perelló li oferí pintar de nou, per tercera vegada, la Catedral de Vic un cop acabada la guerra civil. Què havia de dir?.. El 21 de juliol de 1936, segons relata Antoni Bassas i Cuní, “grups armats procedents del cinturó de Barcelona, orientats per ciutadans de la seva simpatia...”

(Farrés 1985,163), van incendiar la Seu vigatana i quasi tots els murals que havien. Així, s’entén la predisposició per part de Sert de tornar-la a decorar, aquest cop, variant l’estil pictòric.

Eren temps molt recents de la

Mural destinat a la decoració del menjador del Castell de Wretham Hall (1920)

Acròbates. Pabelló d’Esports. Long Island. Nova York (1927)

postguerra civil i començava la Segona Guerra Mundial.

En aquells ambients que es respiraven a París, canvià la concepció del cóm havia de fer la nova decoració. Sert, ara sí, es centrà en la Catedral.

Representaria els apòstols martiritzats (una bona part del seu contingut) i importants passatges de la Bíblia, amb cares de dolor i patiment reflectint aquells anys, i, deixant de banda l’element de profunditat, per a que l’espectador identifiqués plenament el personatge representat.

La manera en que va tornar a pintar la Catedral recorda els principis teòrics que va originar l’Expressionisme abstracte americà sorgit als anys 40 ja que, aquest corrent, presenta com a trets distintius, l’angoixa i el conflicte, reflectint la societat que es vivia en aquells moments. Era un enamorat d’aquell país.

Un altre punt a favor seu, durant l’etapa dictatorial, fou la seva bona capacitat negociadora amb les autoritats suïsses, que comportà el retorn de les pintures del Museo del Prado emmagatzemades aleshores a Ginebra (veure la pel·lícula documental “Las cajas españolas” de RTVE). Les seves public relations i la seva

diplomàcia van funcionar a la perfecció. Les havia de deixar allà?

Fins i tot, segons Alberto Del Castillo esmenta: “Sert, … no había tenido ni tendrá nunca ideas políticas concretas, pero se sentía arrastrado por la corriente regionalista catalana…” (Del Castillo 1947, 95). Sabia convèncer a les diferents ideologies i treure’n partit.

Però deixem-nos de polítiques...

Ha de quedar ben clar, que no es pot barrejar l’art amb les demés facetes de la vida. Si comencem a fer aquestes potingues, l’art es desvirtua, perdent tota essència lògica i racional. Tristament, en l’actualitat, ressalten uns pocs artistes que, encara ara, “quadren” amb la concepció artística d’aquests temps. Si la crítica d’un determinat moment, coincideix amb els seus paràmetres ideològics, converteix aquests artistes en ídols i no valoren altres circumstàncies.

La reina Victoria Eugenia i Sert contemplant el murals de la Catedral al Jeux de Paume (1926)

“Recol·lecció”. Cartró exposat a la Galeria Wildenstein (1924)

6

Revista de Vic Agost | Setembre

Esports Els Beneficis psicològics

de practicar esport

Encara que la gran majoria de les persones practiquen esport per motius merament físics, com ara millorar la salut, aprimar-se, guanyar múscul o modelar el cos, els beneficis que aporta l'esport a la nostra ment superen amb escreix als purament estètics. Alguns d'ells són: - Alenteix la deterioració cognitiva. L'Alzheimer és tan sols un exemple, ja que està demostrat científicament que practicar esport retarda els seus efectes.

- Augmenta l'esperança de vida.

- Redueix l'estrès.

L'esport i l'exercici en general ajuda a desconnectar dels problemes quotidians.

- Combat l'insomni.

En ajudar a alleujar l'estrès, això ens permet conciliar abans el somni.

- Millora l'estat d'ànim.

Practicar esport allibera endorfines, unes substàncies

químiques que produeixen eufòria i felicitat, per la qual cosa està especialment indicat en persones que sofreixen episodis de depressió i ansietat.

- Augmenta l'autoestima.

Quan fa un temps que practiques esport, t'acabes veient millor físicament, per la qual cosa si ens veiem millor, augmenta la confiança també en un mateix.

- Serveix per a relacionarse. Practicar qualsevol esport col·lectiu o assistir al gimnàs farà que coneguis a gent nova. A més, realitzar exercici en grup, facilita la motivació mútua.

- Millora la memòria i la concentració.

- Ajuda a controlar les addiccions com l'alcohol o el tabac.

- Combat el sedentarisme i ens fa afrontar el dia amb una major energia, a més d'evitar malalties com el colesterol o la diabetis, perquè mantenir una vida activa evita multitud de malalties.

Els estiraments, base important de l'esport Abans de fer qualsevol activitat esportiva és fonamental estirar bé els músculs, i és que d'aquesta manera evitarem lesions i sobrecàrregues. A més d'evitar lesions i millorar la flexibilitat dels nostres músculs, els estiraments ens ajuden a relaxar-nos, així com a reduir la tensió muscular. També ens ajuden a combatre l'estrès, el mal de cap i, fins i tot, l'insomni.

Per a fer correctament els estiraments, la respiració és fonamental. Hem de respirar de manera rítmica i controlada, i mai aguantar la respiració.

Existeixen diferents tipus d'estiraments: Estirament estàtic: És el que pot realitzar qualsevol persona. Només s'ha d'estar en repòs i estirar el múscul fins a la posició que vulguem. En general ha de mantenir-se en

la posició entre 10 i 30 segons.

Estirament dinàmic: És aquell amb el que s'estira donant impuls, sempre sense excedir els límits.

Estirament actiu: Consisteix a estirar utilitzant el múscul antagonista sense assistència externa.

Estirament passiu: És aquell estirament estàtic en el qual s'exerceix força externa sobre la zona a estirar.

Estirament balístic: Consisteix en un estirament dinàmic però forçant els límits. Es fa de manera ràpida i rebotant.

Estirament isomètric: Es tracta d'aquells estiraments en els quals els músculs fan força contra l'estirament.

Consisteix a tibar els músculs que es vol estirar perquè es redueixi la tensió.

CATALUNYA.COM

BENVINGUDA A LA TEVA

CATALUNYA ANNA

ARA, COM SEMPRE,

UN LLOC FET A MIDA.

8

Revista de Vic Agost | Setembre

Psicologia

Aquest article a la nostra web revistadevic.cat

per Ariadna Jutglar

L’aferrament: què és i quins tipus hi ha?

Masferrer i Munar, l'any 2003, van publicar un article on explicaven que el nadó, quan arriba al món, ve proveït d'una base genètica i unes competències pròpies. Altrament, afegien que mitjançant la interacció del nadó amb l'entorn, s'anava configurant la personalitat d'aquest. I remarcaven que, l'evolució d'aquest petit ésser, depenia en gran part de la relació afectiva entre el bebè i els seus progenitors (o figures equivalents). En aquest article, ens centrarem en aquesta relació pare/mare/ fill. D'acord amb Masferrer i Munar, l'aferrament és "el vincle afectiu que satisfà les necessitats d'afecte del bebè, li atorga protecció, cura i constitueix la base per al seu desenvolupament".

El teòric pioner en teoria d'aferrament des de la perspectiva de la psicologia del desenvolupament fou John Bowlby, que va definir per primera vegada l'aferrament com "la conducta que redueix la distància de les persones o objectes que subministrarien protecció". Ell fou un psicòleg i psiquiatre britànic, que va iniciar el seu interès per aquesta teoria, quan va estudiar a nens que creixien en els orfenats.´ D'acord amb Guerrero (2018), la Teoria de l'Aferrament (1969) va descriure que l'ésser humà pot establir relacions emocionals intenses i estables amb més d'una persona al mateix temps (és a dir, no hi ha una única persona sinó que poden existir vàries persones amb la qual el nen es vincula quan és un nadó).

Altrament, la Teoria afegia que el nadó té aquesta predisposició al vincle de manera innata, però que és necessari que existeixi una relació d'interacció amb l'adult cuidador (sigui el pare, la

mare o una altra figura substitutòria) per tal que es desenvolupi el vincle d'aferrament.

ment de tipus segur, tenen una probabilitat més gran de no tenir dificultats en relacionar-se de manera satisfactòria.

L'autor, descriu l'Aferrament com aquell vincle emocional que s'inicia en el període prenatal i dura tot el cicle vital. Segons ell, l'aferrament és un fenomen cíclic: quan naixem, ens aferrem a les figures maternes/paternes, a l'adolescència ens desaferrem i més endavant tornem a establir el vincle.

6. Continuïtat: els nens amb aferrament de tipus segur, tenen una probabilitat major d'establir relacions socials/ afectives segures, de manera que, les relacions d'aferrament són transgeneracionals.

Altrament, afegeix que qualsevol persona adulta pot ser la figura d'aferrament del nadó, tot i que les probabilitats recauen en la mare donat la seva connexió prèvia al naixement amb ell (embaràs).

CARACTERÍSTIQUES DE L'AFERRAMENT Guerrero (2018) ens parla de 9 característiques rellevants de l'aferrament: 1. Universalitat: l'aferrament es troba en tots i cada un de nosaltres, independentment de cultura, país... És una condició humana.

2. Edat: al voltant dels 7 mesos solen haver-se establert dels primers vincles d'aferrament.

3. Tipus d'aferrament: al voltant d'un 60-65% estableix un aferrament segur.

4. Sensibilitat: l'establiment de l'aferrament segur dependrà de la sensibilitat dels cuidadors principals del nadó (segueix llegint, més endavant parlarem dels tipus d'aferrament!!!).

5. Competència: els nens amb aferra-

7. Nombre de figures d'aferrament: el número és limitat (2-3) i poden establir-se amb diferents persones. La principal, com ja hem dit anteriorment, sol ser la mare.

8. Mentalització /teoria de la ment: l'aferrament segur sol facilitar els processos de reflexió personal sobre els estats mentals propis i dels altres.

9. Narrativa: l'aferrament segur facilitat la capacitat de narrar i explicar el passat/història vital de manera coherent i ordenada.

2. Aferrament ansiós-ambivalent: en aquest tipus d'aferrament el nen no té la certesa de disposar de les figures parentals, ja que tenen una resposta inconsistent, de vegades l'atenen i de vegades no (Gago, 2014). Per tant, presenten respostes ambivalents: pot reaccionar cap a la figura d'aferrament amb ira rebutjant-la i seguidament buscar la proximitat amb aquesta.

Cerca d'atenció, impulsivitat, tensió, passivitat, indefensió.

Els pares/mares no sempre estan disponibles i solen potenciar les separacions i amenaces d'abandó com a mitjà de control del nen (Gago, 2014).

3. Aferrament evitatiu: caracteritzat per l'evitació/ conducta d'ignorar a les figures paternes. Presència d'ansietat No expressen les emocions i rebutgen les (escasses) temptatives de proximitat per part dels pares. Manifesten fredor emocional, falta d'empatia, conducta hostil i antisocial

TIPUS D'AFERRAMENT 1. Aferrament segur: caracteritzat per la incondicionalitat, ja que l'individu té la confiança de la disponibilitat, comprensió i ajuda de les figures davant de situacions que ho requereixi.

Capaç d'expressar una alta gamma de sentiments/emocions. Acceptació d'un mateix i sentiments de pertinença.

Els nens amb aferrament segur tenen ganes d'explorar i interaccionar amb els que els envolta, són actius i confiats.

Els pares/mares solen ser persones atentes i que responen a les necessitats del nen.(Gago, 2014).

Ariadna Jutglar Anglada Psicòloga General Sanitària Col. 27065 Psicologia on-line. Escriu a ajutglaranglada@gmail.com Instagram: @psicologiaajutglar

Prepara els teus somriures d'estiu amb els

Amb el teu tractament un

emblanquiment dental de regal* OBERTS TOT L’ESTIU

RASPALL DE BAMBÚ gratuït amb la teva 1a. visita

RAMBLA DE L'HOSPITAL,3 * Promoció vàlida per a tractaments contractats entre l’1/07/2021 i el 31/08/2021, per valor superior a 1.000 €. Promoció no acumulable a altres descomptes i/o promocions. Tractaments subjectes a prescripció mèdica. Consulteu les tarifes dels tractaments a la vostra clínica Vitaldent. Núm. Reg. Sanitari CS10715.

10

Revista de Vic Agost | Setembre

Llibres

Terres mortes

Una novel·la gòtica i calidoscòpica que desplega un univers atàvic. El magnètic debut de Núria Bendicho Giró.

La mort violenta d’en Joan és l’inici d’aquesta no­vel·la que descabdella la història d’una nissaga maleïda.

Ha estat un tret per l’esquena en un ca­salot aïllat on només hi viu la família. Qui de tots ells ha pogut ser? Era l’únic que ho tenia tot i ara es dessagna en el petit rebost on la mare el va instal·lar després de tres anys d’absència. Quin cor és capaç de proposar que li serrin les cames a un fill per tal d’encabir-lo dins la caixa?

Terres mortes és un relat polifònic que des­plega un univers atàvic.

Una mare que surt d’un infern per crear-ne un altre. Un pare a qui ja po­ques coses importen. El fill gran sorrut i rude que tothom tem. Els del mig que malden per trobar el seu lloc encara que sigui lluny. La noia enca­denada a casa per un embaràs no desitjat. I el nen, lluminós i salvatge. Sobre tots ells pesa un origen feréstec, dues morts i un secret. I malgrat tot, en els seus testimonis despunta el brot d’una bondat resistent que prova de sobreviure a la vi­lesa que tot ho empelta.

mortes ens descobreix una veu nova, que fixa amb força un món rural fet de secrets, abandó i misèria. Tots els personatges, però especialment les dones, es vinclen sota el pes asfixiant de les convencions —i quan no es vinclen, es trenquen—.

Núria Bendicho escriu amb la rara saviesa de qui es reconeix en una tradició i la celebra amb naturalitat: en el seu cas, la que uneix Víctor Català i William Faulkner, i narra el conflicte dels homes amb la terra que els ha vist néixer» (Jordi Puntí).

Editorial: Editorial Anagrama; N.º 1 edició (3 febrer 2021) Tapa blanda: 184 pàgines ISBN-10: 8433915886 ISBN-13: 978-8433915887 Pes del producte: 250 g

SOBRE LA DESCOLONITZACIÓ, SOBRE LA INCOMPRENSIÓ I LA INTOLERÀNCIA.»

Núria Bendicho Giró s’estrena amb una histò­ria gòtica que ens fa preguntar-nos si aquells que semblen culpables no són justament els més lliu­res i si no és que tots som víctimes de la mateixa foscor. Una novel·la calidoscòpica que ens inter­roga sobre la naturalesa humana i ens endinsa en un món sòrdid del qual és difícil sortir sense sentir ràbia i compassió.

«Amb mestria sorprenent en l’òpera prima d'una autodidacta, Núria Bendicho ens serveix cru, adobat amb la dosi justa de compassió com a únic consol, un món familiar travessat per dolors atàvics, tan aspres i salvatges com les terres que habita» (Imma Monsó).

«A través d’una història familiar feta de dolor i violència, Terres

«ÉS UNA GRAN NOVEL·LA

país dels altres_ (primer volum d'una trilogia), la consolida entre els millors escriptors del planeta, amb una energia emotiva, una comprensió de l'ànima humana i - FRANCE INTER El 1944 la una habilitat narrativa de primer Mathilde, una jove alsaciana, s'enamora de l'Amine Belhaj, un oficial ordre. «L'escriptura de Slimani té un marroquí que lluita a l'exèrcit francès. formidable poder d'evocació.» - _La Presse _«L'autora reprèn els seus temes Acabada la Segona Guerra Mundial, preferits: la maternitat, la sexualitat la parella es trasllada a Meknès a femenina i la llibertat en totes les l'interior del Marroc. Mentre l'Amine seves formes.» - _Nuit Blanche_ s'escarrassa perquè una finca de terra pedregós comenci a donar fruit, la Mathilde se sent més i més ofegada ISBN : 978-84-18197-52-9 pels costums i el clima inclement Encuadernació : Rústica del país: aïllada a la finca, amb dos fills petits, pateix la desconfiança Data d'edició : 01/02/2021 que inspira per ser estrangera, Any d'edició : 2021 per ser dona, per ser catòlica.

Autors : Slimani, Leïla Traductors : Gaillard Al llarg dels deu anys que abraça la novel·la, la tensió social i política Francesch, Valèria Nº de pàgines : 368 anirà creixent subtilment, fins que Col·lecció : Narratives al 1955 el Marroc està al caire de la independència. Amb l'anterior Nº de col·lecció : 126 novel·la, _Una dolça cançó_ (Premi Goncourt 2016), Slimani va triomfar en més de cinquanta països.

Ara, l'enorme ambició d'_El

La solució sense obres per a tot tipus d'escales

938 836 683

www.impulsa.cat

12

Revista de Vic Agost | Setembre

Vic guanya un nou espai de qualitat al voltant del riu En la sessió telemàtica, i amb el vot en contra de Capgirem Vic i el PSC i l’abstenció d’ERC, es va aprovar l’adquisició del terrenys de la zona de Genís Antel. Uns terrenys que abans de l’actual POUM estaven programats per construir habitatge i amb el nou Planejament, vigent des de fa dos anys, forma part del Pla Especial del Riu i es preveu com a sòl no urbanitzable.

Per això, la regidora d’Urbanisme, Fabiana Palmero, va detallar que quan el sòl urbanitzable es passa a qualificar com a espai verd la propietat pot reclamar. Ha estat així i un cop s’ha rebut la petició l’Ajuntament ha optat per arribar a un acord, mitjançant una permuta a un preu molt raonable (equivalent a 2,7 milions d’euros) i que estalvia arribar a un contenciós que podia arribar a 10 milions d’euros, gairebé quadruplicant la xifra acordada.

Restauració de l’obra de Sert per reimpulsar el turisme Amb els vots en contra d’ERC, Capgirem Vic i PSC es va aprovar la subvenció de 225.000 euros (repartida en tres anualitats el 2021, 2022 i 2023) per la restauració i valorització de l’obra de Sert a la catedral de Vic. La regidora de Cultura i Turisme, Susagna Roura, va detallar que es té l’objectiu de fomentar el turisme cultural i sostenible com recull el primer Pla Estratègic de Turisme de

Vic i que per això s’actuarà en la Catedral, considerada com a Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN). Roura va exposar que el conveni, a raó de 75.000 euros en tres anys, permetrà acollir els quatre evangelistes de Sert que fins ara eren a l’església de la Pietat, restaurar i adequar diferents elements arquitectònics de la catedral de Sant Pere. La regidora va subratllar la necessitat de donar suport a la restauració de les obres de Sert perquè s’afavoreixi la reactivació del turisme a la ciutat.

Maria Balasch, regidora d’ERC, va mostrar-se en contra de destinar 225.000 euros del romanent, que l’Estat va alliberar per fer front a la pandèmia, i va titllar-ho d’èticament rebuscat. A més, va recordar que se subvencionava al Bisbat que no paga l’IBI. En la mateix línia, Susanna Vives, de Capgirem Vic, va mostrar el seu respecte per l’obra però va qualificar d’escandalós destinar ajuts a l’Església. “Aquests diners es podrien destinar a necessitats socials infinitament més justes”, va reblar.

Anna Erra, alcaldessa de Vic, va recordar que el turisme és una de les activitats que més fa reimpulsar Vic i la inversió per millorar l’obra de Sert l’ajudarà a reactivar encara més. “No ens lliga que estiguin a favor del patrimoni de Sert i que no estiguin d’acord amb La regidora del PSC, Carme Tena, unes subvencions per restaurar les obres també es va posicionar en contra de de Sert”, va exposar Erra. donar una subvenció a l’Església i donar En el mateix àmbit de reimpuls turístic, diners del romanent al Bisbat. “Hi ha moltes altres maneres de reactivar el però amb el vot unànime, es va aprovar el lliurament d’una subvenció de 40.000 turisme”, va afegir. euros al Patronat d’Estudis Osonencs per millorar el Temple Romà i el Palau dels

Montcada durant els anys 2021 i 2022.

El regidor de Barris, Josep-Ramon Soldevila, va exposar que el monument necessita unes intervencions i que la subvenció es proposa després d’haverse reunit amb la junta del Patronat per intervenir en un important punt d’interès de la ciutat.

T U N VE

Carrer Doctor Junyent, 12 08500 Vic - Tel 938814241 - info@finquesvic.com - www.finquesvic.com

La recepta Gaspatxo de maduixes

Andreu Gomez Cuiner del Restaurant Ona

Rentarem totes les verdures.

Agafarem un bol, pelarem totes les verdures les trossejarem i les posarem en un bol, després tallarem les maduixes i un cop tinguem tot fet, afegirem el vinagre, la sal, el pebre i els 250 ml. d'aigua freda i deixarem marina durant 30 minuts.

Passat aquest temps ho triturarem tot fins a aconseguir una crema, per últim sense deixar de triturar afegirem l'oli en forma de fil, molt a poc a poc per tal d'emulsionar i lligar-ho tot.

Ho servirem ben fred de la nevera i ho acompanyarem amb encenall de pernil serrà, daus de maduixa i cruixents de pa.

Se li atribuïx uns orígens romans o àrabs que preparaven mescles amb els productes bàsics del gaspatxo. Nom d'origen incert, es diu que prové del romà caspa, que significa tros o fragment, aludiento que se cap a amb trossos de pa; el sufix acho pareix mossàrab.

Els primers gaspatxos que es coneixen portaven només pa, vinagre, oli i ben sovint all i a vegades fruites seques com l'ametla (all blanc), un dels gaspatxos més antics que es coneixen.

Ingredients: · 450 g de tomàquets madurs · 450 g de maduixes · 1/2 pebrot vermell · 1/2 cogombre · 75 g de pa sec · 20 g de vinagre balsàmic · 60 ml. d'oli d'oliva verge · 250 ml. d'aigua freda mineral · sal i pebre

14

Revista de Vic Agost | Setembre

Revista de Vich

(Part 2)

Per Xavier Tornafoch Yuste

La primera època (24 de març de 1917 - 16 d’octubre de 1917) Des dels seus orígens, la Revista de Vich, que comptarà amb un nombrós estol de col·laboradors locals i de la resta de Catalunya,21 la majoria d’ells periodistes, escriptors i estudiosos de diversos àmbits que també col·laboren en publicacions de Barcelona, i que aportaran habitualment textos originals, s’ocupa de la vida cultural de la ciutat i de Catalunya, dedica les seves planes a l’educació, la poesia, la música i la creació artística en general i reivindica obertament l’herència de Jacint Verdaguer i de Jaume Balmes, dues figures intel·lectuals que el catalanisme local considera patrimoni de la ciutat.

També s’ocupa de detallar les activitats de l’associació Catalunya Vella, una entitat cultural estretament vinculada al nacionalisme vigatà alguns membres de la qual formen part de l’Ajuntament i porten a terme accions explícitament partidistes, amb la voluntat de generar un ambient ciutadà favorable a les idees del catalanisme conservador.22 A més, els temes d’actualitat política també hi seran presents, amb certa freqüència. Així doncs, hi haurà opinió sobre la gran guerra mundial que està destruint Europa, com la que ofereix Lluís Arumí sobre la participació dels Estats Units d’Amèrica en aquest conflicte, la qual justifica perquè «el nombrós contingent germanich que te dintre de casa, constituiria un perill molt gros en el cas de que Alemania triomfés, perill de fer-la esdevenir una mena de colònia alemanya»,23 o les que ofereix Batista i Roca, pel qual la guerra és «la crisi espiritual més forta, potser, per que ha travessat la Humanitat des del Renaixement y la Reforma ençà».24 Tampoc no s’hi estalvien les crítiques a alguns ministres del govern espanyol, com les que en l’article editorial del número del primer d’agost de 1917 dedicaven a José

Sánchez Guerra, responsable de la cartera de Governació en el gabinet del conservador Eduardo Dato, acusant-lo d’inactivitat en relació amb les Juntes de Defensa Militar, que havien estat il·legalitzades, i amb la conflictivitat social que enfrontava violentament els sindicats obrers i la patronal, mentre que li retreien una excessiva contundència amb el moviment catalanista que «ab una oportunitat meravellosa ha pres la iniciativa d’infiltrar una idea noble y consistent a totes les ànsies renovadores del pays y de incorporar a aquesta idea totes les forces oposades y disperses per fer en nom d’ella la primera revolució veritable que s’haurà vist a Espanya [...]».25 Els responsables de la publicació insistiran, també, en la necessitat de modernitzar el país al marge de les estructures, que ells pensen obsoletes, del vell estat centralista, una clara al·lusió a la tasca que s’està portant a terme des de la Mancomunitat. Aquesta aposta «modernitzadora» i «nacionalitzadora» s’evidenciarà en els temes d’algunes col·laboracions que tractaran qüestions com ara la denúncia del feble desenvolupament de l’aviació espanyola, per contraposició a la tasca de promoció que en fan les institucions governades pels catalanistes: «Espanya que en tan bona situació se troba per poder estudiar y fomentar l’aviació, no s’ha donat compte de la importància que tenia y a l’hora de la pau se trobarà, com en tot lo demés, endarrerida y incapassa de poder competir ab les altres nacions. A Barcelona, no obstant, per iniciativa particular s’hi ha implantat una Escola Civil d’aviació dirigida per l’intrèpid Hedilla; aquesta escola compta ja ab regular nombre d’alumnes alguns d’ells ab matrícula pagada per l’Ajuntament y la Diputació.»26 Fins i tot en el camp d’un dels aspectes que més preocupa el catalanisme, el dels símbols, proposaran una actitud

«diferent» que permeti fer avançar el país sense perdre de vista les «essències» d’aquest moviment. Així doncs, Miquel Vilatimó,27 defensa un nou «sentimentalisme patriòtic»: «Ara, doncs, Catalunya —rica d’esperit però encara no plena— ha traspassat ja’l període de les emotivitats sentimentalismes, y ab l’esperit ben desvetllat y ple de vigoria temps ha que trevalla aciençadament y metòdica per la reconstrucció sencera y fins pel renovellament de tot el seu patrimoni nacional,

18.

Per a conèixer el perfil biogràfic d’Eugeni d’Ors: Maximiliano Fuentes, Un viaje por los extre- mos. Eugenio d’Ors en la crisis del liberalismo.

Granada. Editorial Comares, 2017; Enric Jardí Casany, Eugeni d’Ors. Barcelona. Aymà Editora, 1967; Xavier Pla, Eugeni d’Ors, potència i resistència, Barce- lona, Generalitat de Catalunya i Institució de les Lletres Catalanes, 2015; Javier Varela, Eugenio d’Ors (1881-1954), Barcelona, RBA Libros, 2017; Jordi Casassas Ymbert, La voluntat i la quimera...

19.

Vegeu Albert Balcells, Enric Pujol i Jordi Sabater, La Mancomunitat de Catalunya i l’auto- nomia, Barcelona, Edicions Proa, 1996.

20.

Javier Varela, Eugenio d’Ors…, p. 128.

21.

La nòmina de col·laboradors en les dues èpoques de la revista és molt extensa: Felip Graujés, Manuel Brunet, Josep Gros i Raguer, Joan Anglada, M. Serra i Esturí, Lluís Romeu, Lluís

Serrallonga, Salvador Perarnau, Josep Maria Batista i Roca, Lluís Sadurní, M. Fitó, R. Casadevall, Miquel Genís, Jo- sep Pratdesaba, Jaume Collell, Just Cassador, Josep Rierola, Ramon d’Abadal, Joan Delclòs, Josep Maria Girona, Ramon Casanova, Lluís Rosich, Josep Torrents, Benet Morató, Antoni Griera, J. Puntí Collell, Fidel S. Riu Dalmau, Josep Valls, A. Vilar, J. Rubió, Eugeni Xammar, Marià Manent, J. M. de Casacu- berta, J. Capdevila Rovira, Lluís G. Parés, Tomàs Garcés, Cassià Cortal, Francesc Pujol, Joan Tusquets.

22.

Vegeu Miquel dels Sants Ylla-Català i Genís, Catalunya Vella, 1902-1936. Una societat cata- lanista del nou-cents, Vic, Patronat d’Estudis Osonencs, 2013.

23.

Revista de Vich (21 abril 1917), p. 22.

24.

«El retorn a la simplicitat», Revista de Vich (16 setembre 1917), p. 97-99.

25.

«Gente bien», Revista de Vich (1 agost 1917).

26.

«L’aviació civil després de la guerra». Revista de Vich (16 juny 1917), p. 55-56.

27. Miquel Vilatimó Costa, (Vic, 1888 Tarragona, 1936). Estudià al Seminari de Vic i fou orde- nat prevere el dia 20 de setembre de 1913 a Vic.

PISOS PISOS D'OBRA D'OBRA NOVA NOVA EN EN VENDA VENDA Santa Eulàlia de Riuprimer Pis + pàrquing a escollir per les primeres 10 reserves

Vic

A partir de 76.000€

Bonics pisos de 1 i 2 habitacions a 5 minuts del centre!

A partir de 91.040€

VINE I INFORMA'T! www.habitatge.com Pl. de l'Estació, 8 - 08500 Vic Tel. 93 889 42 77

A la terrassa o el menjador, vine a passar una bona estona i descobreix les especialitats de la casa.

NOU BAVIERA, HO FEM PER TU, COM SI FOS PER NOSALTRES!!

3R PREMI LITERARI ‘Revista de Vic’, 2021 3r Premi Literari ‘Revista de Vic’ 2021 Organitza: Revista de Vic Data: del 15 / 08 / 20 Fins al: 10 / 09/ 21

La Revista de Vic convoca el 3r Premi Literari ‘Revista de Vic’, 2021, d’acord amb les següents:

BASES

PRIMERA. Hi podran participar tots els escriptors que ho desitgin, amb una o més obres originals i inèdites escrites en català. No podran concursar aquells que hagin obtingut el premi en altres concursos SEGONA. La dotació del Premi únic serà de la publicació de l’obra, subjecta a la legislació tributària vigent. Es lliurarà també al guanyador un element artístic acreditatiu.

TERCERA. Les obres, de tema lliure, han de tenir un mínim de 500 i un màxim il·limitat de paraules. Es presentaran en PDF, grapats o enquadernats

Destinatari: Escriptors/ res amb una o més obres originals i inèdites escrites en català.

Premi: Publicació de l’obra per LlibreBooks.

degudament, en format Din-A4 o dimensions similars, escrites a màquina o en ordinador a doble espai i per una sola cara, i amb un índex. En els originals només es farà constar el títol de l’obra i un pseudònim. A part, tancat i amb el títol de l’obra i el pseudònim a l’exterior, s’inclouran les dades personals de l’autor: nom i cognoms, adreça, telèfon de contacte i correu electrònic, fotocòpia del DNI o del passaport i una breu nota bibliogràfica.

QUARTA. El termini de presentació d’originals finalitza el dia 10 de setembre de 2021. Els originals s’enviaran a: info@ larevistadevic.cat. Es consideren incloses dins d’aquest termini les obres que s’envien per correu i tinguin mata-segells d’origen d’aquesta data o anterior. Al sobre, s’indicarà obligatòriament: “3r Premi Literari ‘Revista de Vic’, 2021”.

CINQUENA. La Revista de Vic, designarà un comitè de lectura previ, constituït per especialistes, que seleccionarà les obres sobre les quals deliberarà posteriorment el jurat. Si en la deliberació prèvia a la votació es considerés per majoria dels seus membres que cap de les obres presentades posseeix qualitat suficient per a optar al Premi, aquest podrà declarar-se desert.

SISENA. La decisió del jurat serà fet públic durant el mes de novembre del 2021. La decisió serà inapel·lable i l’assistència del guanyador a l’acte de lliurament del Premi, imprescindible per percebre el mateix.

SETENA. L’obra premiada serà publicada per LLIBREBOOKS. El guanyador tindrà dret a rebre cinc exemplars de la seva obra, i s’entén que el Premi supleix els drets d’autor, tant mitjançant impressió com a procés digital i / o a través d’Internet. El guanyador haurà de facilitar, en el termini d’un mes des que se li notifiqui l’obtenció del Premi, un suport informàtic amb el contingut íntegre de l’obra premiada. Sempre que l’obra sigui editada s’haurà de destacar el guardó obtingut per aquesta, amb la indicació ‘3r Premi Literari ‘Revista de Vic’, 2021’.

VUITENA. Els originals no premiats seran destruïts, no admetent peticions de devolució.

NOVENA. La participació en aquest Premi implica la total acceptació de les bases. El Jurat resoldrà tots aquells aspectes no contemplats en aquestes.

ENCARREGA EL NOU CALENDARI DE LA REVISTA DE VIC

‘INFO@LAREVISTADEVIC.CAT’

Ja al teu punt de distribució.

SOM VERDAGUER

montronicuv.com Ja pots respirar aire renovat sempre.

Ja pots desinfectar espais del COVID-19.

Ja pots tenir la llum que vols en cada moment.

www.montronicvic.com