La ratlla groga XIII

LA

RATLLA GROGA

JUNY 2014// NÚMERO XIII

2 | LARATLLAGROGA

Índex 08 // NOTÍCIES CENTENARI DE LA I GUERRA MUNDIAL

04 // HI HA VIDA DESPRÉS DE SANTA ANNA?

10 // NOTÍCIES BON PROFIT!

17 // CRÍTIQUES AM

12 // EL COMTE TALLAFERRO

17 // CRÍTIQUES BANKRUPT!

09 // NOTÍCIES L’AVAR

16 // CRÍTIQUES ELS JOCS DE LA FAM II

18 // EL RACÓ CIENTÍFIC OLOR, A QUÈ?

20 // L’ ESCOLA “LA MEMÒRIA DE LES SOCIETATS ÉS MOLT CURTA” 26 // L’ESCOLA GIMCANA PARVULARI I PRMÀRIA

21// L’ESCOLA PAU JOAN HERNÁNDEZ

22 // L’ESCOLA “MUNDOS SUTILES”

27 // CUINA D’ARREU DEL MÓN

24 // L’ESCOLA JOAN COLOM

28// APLICACIONS

30 // ÚLTIM ADÉU

Editorial

LARATLLAGROGA | 3

Ja és aquí la segon i últim número de La Ratlla Groga! L’hem redactat amb el mateix o més entusiasme que la primera entrega gràcies al vostre interès el dia que la vam publicar.

Aquest número va carregat de nous articles escrits amb molta il·lusió pels nostres redactors.

Incorpora un parell de noves seccions per agilitzar i fer més agradable per a tothom la lectura de la revista i, com no, l’article que no pot faltar en l’últim número: el nostre comiat de Santa Anna. Altrament, també hem conservat alguns apartats afegint-hi les crítiques literàries i musicals.

Així doncs, ens acomiadarem de vosaltres i d’aquesta escola alhora; una escola on hem viscut moltes emocions i alegries. Moltes gràcies per seguir-nos durant aquest any i per ajudar-nos a donar continuïtat a aquest projecte que és tan vostre com nostre. Esperem que l’equip que ens rellevi l’any que ve ho faci amb el mateix entusiasme amb el qual nosaltres ens hi hem dedicat durant aquest curs.

Recordeu que també podreu estar informats de tot el que anem fent abans de publicar la revista a la pàgina de facebook, http://www.facebook.com/laratllagroga o seguint-nos al twitter, @laratllagroga.

Esperem que us agradi! Bones vacances!

Consell de redacció: Gemma Delgado, Anna Gavaldà, Clàudia Riudor, Maria Ullés i Xavi Toledano.

Maquetació: Gemma Delgado i Cèlia Renom.

Col·laboradors: Sabina Bueso, Anna Cortés, Clara Carví , David Feldstein, Eva Miró, Laura Riera, i Lucía Sánchez Amb la participació d’alumnes de 2n d’ESO i 3r d’ESO. Moltes gràcies!

4 | LARATLLAGROGA

Hi ha vida després de Santa Anna?

Francesc Sitges-Sardà

“Què recordo del meu pas per Santa Anna? Home, mític!

Fantàstic! Mil batalles!”

Anna Gavaldà i Clàudia Riudor En aquesta edició de la revista hem contactat amb en Francesc Sitges-Sardà que es dedica al món del cinema, instal·lat a Nova York. · Quan vas començar a interessar-te pel cinema?

Em vaig començar a interessar pel cinema arran d’un curtmetratge de final de carrera de l’ESCAC (Escola de Cinema i Audiovisuals de Catalunya), Backroom, de Guillem Morales, quan corria l’any 1997. Jo m’estava ficant en el món de la producció audiovisual en

general i durant una classe em van passar un paperet preguntant-me si em volia involucrar en un curt de final de carrera de l’ESCAC. Jo, de seguida, vaig dir que sí i va ser una experiència bestial. Realment aquell va ser el meu primer rodatge, i els projectes de final de carrera de l’ESCAC eren i són molt importants.

Vaig al·lucinar. L’any següent vaig entrar a l’ESCAC i vaig produir un altre curt de final de carrera mentre començava el meu primer any i així va començar tot. · En què consisteix, exactament, la teva feina?

LARATLLAGROGA | 5 allò que comença quan s’acaba el rodatge. · Quina és la teva pel·lícula preferida?

Pregunta difícil. Taxi Driver, de Martin Scorsese. · Com ha sigut canviar de ciutat?

Doncs mira, en part ha sigut molt natural. Sempre m’ha agradat viatjar, he viatjat molt i, de fet, quan vaig començar a estudiar producció audiovisual, en gran part, ho vaig fer perquè sabia que era una professió que em permetria viatjar. He viscut a Londres i a Singapur; bé, i a Sabadell un parell de mesos també, i sempre he estat disposat a anar on fes falta. El procés de transició cap Nova York ha sigut llarg, per vàries raons, però després de pràcticament dos anys, ara ja hi estic instal·lat de ple. Segueixo fent projectes a Barcelona, tan presencialment com a distància. Al final, la complicació més gran són les maleïdes administracions. · Què et va portar als Estats Units?

Als Estats Units m’hi va portar una pel·lícula. Un gran amic, director de fotografia, va aconseguir posar-me com a muntador en un projecte i així va començar tot, concretament en una petita ciutat anomenada La Grange, a l’estat de Kentucky. En paral·lel, un cop allà, abans de començar el rodatge, aquest amic, l’Hermes, em va apuntar en el sorteig anual de la Green Card (el permís de residència permanent als EEUU, el document per a immigrants més difícil d’aconseguir del país) que jo no sabia ni que existia, però ell, que ja fa anys que viu als EEUU, sí. I al cap de 6 mesos, em va tocar la loteria. Totalment increïble. Això va ser com una gran empenta. Això, i conèixer durant Produir m’agradava molt, i encara m’agrada, però poc el rodatge a qui seria la meva parella, una noia de a poc vaig anar descobrint el muntatge cinematogràic Seattle, dissenyadora de vestuari, que també estava i a això em dedico a dia d’avui. La meva feina com a participant a la pel·lícula i, de tot l’equip, casualment muntador consisteix a donar sentit a les imatges, a era l’única que vivia a Nova York. L’1 de Setembre de convertir-les en seqüències amb significat i d’aques- l’any passat la meva companya i jo vam llogar un pis ta manera arribar a l’espectador, fent que la història a Brooklyn, al barri de Bushwick. s’entengui i emocioni. El muntador és l’últim guionista d’una pel·lícula. A més de les imatges, treballo · T’ha costat molt adaptar-te a la cultura nord-amersempre amb el so i la música. També sóc músic i en icana? gran mesura, també per això m’agrada tant la feina Doncs sí i no, no ho sé la veritat; no sé com d’adaptat de muntador. Tant la música com el cinema són arts estic. Hi ha coses que em fascinen i de les que penso que es desenvolupen en el temps i s’hi poden trobar que hauríem d’aprendre i altres que no entendré mai. molts paral·lelismes. És complicat viure només de També cal dir que Nova York és una ciutat molt especial muntar cinema, és per això que també em dedico a la i diferent de la resta de Nord-Amèrica i que els EEUU publicitat, documentals, curtmetratges, teatre… i so- són un país enorme, es fa molt difícil generalitzar. vint a motion graphics i retoc i composició d’imatges. Jo pensava que en tant que món occidental, érem Estic començant a fer edició de so també. En general, cultures que compartíem més aspectes, però no. m’agraden tots els processos de postproducció, tot També m’he adonat que tenim molts prejudicis cap

6 | LARATLLAGROGA a la cultura nord-americana, i crec que és perquè la coneixem a través de la maleïda televisió! Pel·lícules, tv movies, sèries… a tones. A l’inrevés, seria com dir que a Espanya només ens coneixen per la becaina, el flamenc, els toros i la platja. Home, és una visió una mica pobra. Cal conèixer els llocs i les persones de primera mà, cal viatjar per conèixer més que quatre tòpics.

Ens pensem que els americans, amb el seu patriotisme a ultrança i les seves escopetes, estan meravellats i molt orgullosos del seu país; bé, no és així. Molts intenten i alguns aconsegueixen importar valors, idees i maneres de fer del vell continent, sobretot en l’aspecte social. A fi de comptes, la base dels EEUU és la immigració.

Doncs molt variat, per sort. Sóc freelance i això fa que sigui pràcticament impossible tenir una rutina del dia a dia. Em moc per projectes i això sí, quan començo, no paro. D’aquí a una setmana marxo cap a Washington DC a un festival de cinema independent, i d’aquí un mes vaig cap a Barcelona a treballar en un documental, i entremig passaré pel festival de cinema de Màlaga, on es presenta l´última pel·lícula en la qual he treballat. A NY les estacions de l’any són molt marcades i això també influeix en com és el dia a dia.

· Tens intenció de tornar?

Tot just començo a NY. És molt d’hora per pensar-hi.

La intuïció em diu que sí, que tornaré, però NY atrau moltíssim i ara tinc la vida muntada aquí. Quan vaig a Barcelona, vulguis o no, encara que estigui molt bé · Ha anat tot com esperaves?

Doncs no ho sé perquè no esperava res. Amb la meva amb la meva mare, ja no hi tinc casa, i sento que ara parella estem la mar de bé, hem trobat un pis amb el meu és lloc és a Brooklyn. Així doncs, de moment un jardí espectacular en un barri fantàstic i segueixo aquí ens quedem. tenint molta feina. Així doncs, el que sí que sé és que estic content d’estar aquí. Intento no fer plans i estar · T’has vist afectat per la crisi? molt present en el present, que el temps passa molt Més que afectat, diria que ha sigut una cosa més que m’ha empès a marxar, era un bon moment. Estava fart ràpidament i no pot ser que no ens n’adonem. de treballar pràcticament gratis. Espanya és un país · On t’agrada més viure, a Barcelona o a Nova York? que m’encanta, me’l conec moltíssim, i és frustrant A Barcelona. Penso que el Mediterrani és el millor veure com es valora tenir contactes i la mediocritat lloc del món per viure i Barcelona especialment, és per sobre de la professionalitat. I evidentment hi ha una ciutat bestial. I sobretot, és on hi tinc molts amics moltíssima gent que treballa molt i molt bé, però ara estimats i la família (bé, la meva germana, també del és un moment complicat i aquí hi ha molta feina, i a Santa Anna, viu a Alemanya, a Munic) i això pesa molt. mi m’agrada treballar i que se’m reconegui. Si amb Amb això no vull dir que no estigui bé a Nova York, una cosa són bons els americans és en reconèixer la però a vegades tinc la sensació que és una ciutat “de professionalitat de la gent. Faig feines de molta més usar y tirar”, no sé si m’explico. A tothom li agrada responsabilitat i on se’m fa molta confiança. I paguen però sembla que ningú la vulgui cuidar massa, és de bé i ràpid. Hi ha de tot, evidentment, però la mitjana proporcions inhumanes i espectacularment bruta. és espectacularment superior a Barcelona, ja no dic Però per altra banda és un circ constant, sorpreses a la resta d’Espanya. constants, mil coses per fer cada dia. Qualsevol cosa que hagi de passar, per estranya que sigui, passarà a · Com es viuen les notícies catalanes des de Brooklyn?

Nova York. Si el món s’ha d’acabar, el principi del final Doncs mira, no me n’assabento massa, la veritat. del món serà a New York City. A més a més, sempre hi Quan pots llegir El Periódico fent un cafè amb llet a ha noves parts de la ciutat per conèixer, i sovint agafo la plaça de la Virreina doncs encara, començant pel el metro o la bicicleta i me’n vaig cap a alguna zona final i cap el principi, això sí. Però llegir-lo on-line, El Periódico, El País o el que sigui, fa que pràcticament que desconec i m’hi perdo.

M’encanta aquesta sensació i aquesta ciutat és només vegis els patètics i tristos titulars i canviïs de perfecte per a això, sobretot acostumat a la petita pàgina, o em miri durant cinc minuts el New York ciutat de Barcelona. Nova York és ideal per caminar, Times o el Facebook. És totalment irracional tot el per descobrir bars, museus, botigues, tallers, sales de què està passant, i amb la distància, encara sembla concert. No s’acaba mai! Però Barcelona sempre hi més increïble, a vegades sembla que sigui un altre país. I sóc molt incrèdul amb la premsa. serà, és la meva hometown. · Com recordes el teu pas per Santa Anna? · Com és el teu dia a dia?

LARATLLAGROGA | 7 Què recordo del meu pas pel Santa Anna? Home, mític! Fantàstic! Mil batalles! La veritat és que jo era dels trapelles… Moltes tardes castigat, molts “avui no hi ha pati”, moltes visites a la Sra. Bofill, qui aleshores era la directora… i sempre érem els mateixos, però no diré noms! Recordo un dia que jo i un amic molt proper en aquella època, entràvem a classe, després del pati, i abans d’entrar, el professor ja ens havia castigat fora de classe! Val a dir que aquell professor va durar un any a l’escola… Aquest mateix amic, portava un dia un entrepà de tonyina gegant per esmorzar i vam decidir utilitzar-lo com a bat de beisbol al mig de no sé quina classe. Des de l’altra punta li vaig tirar un tros de guix i en intentar batejar, l’entrepà es va obrir i tota la tonyina es va escampar per sobre la classe; impressionant! En fi, com aquestes mil més però també tinc molt bons records de molts professors, de moltes classes, de viatges de final de curs, de concerts que organitzàvem, les obres de teatre… El Santa Anna era, i crec que encara és, una escola petita i molt familiar. Jo tenia els meus germans en altres classes, juntament amb germans d’amics de la meva classe, els meus cosins… ens coneixíem tots, i això sempre crea un ambient especial. I jo vivia davant de l’escola. Això va fer que després de marxar de Santa Anna, a 3r de BUP, amb 17 anys, seguia trobant-me constantment molts professors pel barri, sobretot al bar del costat de casa on anaven sovint a fer el cafè i petaven la xerrada durant cinc minuts per posar-se al dia. Els professors són súperherois, de veritat. A més a més d’aguantar gamberrades de nous alumnes cada any, tenen una enorme responsabilitat, hi penso sovint.

També recordo molt la música. A Santa Anna sempre va ser molt important i jo sempre estava involucrat en qualsevol activitat musical extra que es fes fora de la classe i tota la meva primera educació musical, tant de piano com de solfeig com d’audició en general, ve de Santa Anna. I va ser molt bona. Recordo que a l’hivern, les classes de piano particulars, amb el Joan Bofill i la Concepció, que eren durant l’última mitja hora de pati, eren una mica tortura perquè tenia les mans molt fredes i un cop calentes ja s’acabava la classe! De fet, segueixo tocant el piano i altres instruments.

cerveses. A Barcelona em segueixo veient sobretot amb quatre grans amics, tot i que un d’ells viu a Dinamarca i això complica les coses, sobretot ara que jo visc aquí, però sempre intentarem veure’ns.

Desgraciadament tots anem molt enfeinats i alguns amb fills (jo no) i tot plegat fa que si ens veiem un cop l’any ja sigui suficient, però almenys un cop l’any!

A més a més, de tant en tant, per motius personals o professionals, m’he anat retrobant amb antics amics de la classe i sempre és una sensació única. Quan has compartit una part tan gran de la teva vida amb una altra persona, tens un vincle únic i inequívoc que mai més desapareix, i amb la majoria d’aquestes persones, com a mínim, vam viure i créixer junts durant onze anys; Déu n’hi do. I en aquella època el temps passava més a poc a poc. Ara ja deu fer uns cinc o sis anys de l’última trobada de tots, que tampoc no és tant! · Què és el que més trobes a faltar de l’escola?

La Sra. Bofill, quina gran dona! No ho sé… No trobo a faltar res. Vull dir que el que pugui trobar a faltar té més a veure amb la vida que amb l’escola en sí. No tornaria enrere, però viure de manera tan despreocupada i intensa com quan ets estudiant és únic i fantàstic.

· Què t’ha aportat, el teu pas pel Santa Anna?

Doncs educació, valors, experiències, amics… Penso que ha de ser molt complicat trobar una escola per als teus fills on l’educació tingui un bon nivell i sigui la prioritat, i que al mateix temps sigui un lloc, al meu entendre, on la cultura formi part del dia a dia: la música, la pintura, la filosofia, l’escultura, el cinema…

Que serveixi per potenciar la importància de l’opinió personal, del criteri propi, que es lluiti en contra l’homogeneïtzació que se’ns exigeix començant pels aberrants programes d’educació dictats des d’un govern esperpèntic i tan sols interessat en l’estandardització de les masses. En aquest sentit, l’escola concordava molt amb els valors que els meus pares i avis m’han transmès. A més a més, aprenent a discernir, opinar i fer-ho sense complexos aprenem també a respectar l’opinió dels altres i això és clau per poder compartir · Conserves algunes de les amistats de l’escola?

I tant! Mira, curiositats de la vida, aquí a NY m’he la vida amb altres cultures i races. I avui en dia, que retrobat amb un amic meu de Santa Anna, amb podem anar a viure on vulguem, és important tenir qui feia anys que no ens veiem, i ara sovint anem una visió àmplia i estar obert a tot: la globalització no a concerts, exposicions, performances o a fer unes ha de ser només econòmica.

8 | LARATLLAGROGA

Notícies

Centenari de la I Guerra Mundial Anna Gavaldà Aquest any se celebra el centenari de la Primera Guerra Mundial. Fa cent anys de desenes de sagnants batalles que van acabar amb la vida de més de deu milions de persones. Gran part de la joventut alemanya, russa i francesa va quedar reduïda a més de la meitat, i la demografia de principis del s. XX es va veure greument afectada. Aquesta guerra va suposar un gran canvi a tot el món, fins i tot van sortir els primers grups pacifistes, però, realment, va canviar la mentalitat de la gent?

Tot i la brutalitat i les conseqüències que va comportar, sembla mentida que, poc temps després, es desencadenés una guerra encara més devastadora: la Segona Guerra Mundial. És difícil entendre com l’ésser humà no aprèn dels seus errors. Tant és així que avui en dia continuen havent-hi moltes guerres horribles a països com Síria o Somàlia.

I és que per malentesos polítics, econòmics i socioculturals s’ocasionen ferides profundes a les societats.

Es causa dolor innecessari, l’economia s’empobreix i es genera odi i venjança. Les guerres demostren la pitjor cara de l’ésser humà.

De veritat la gent no és capaç de pensar tot el que comporta una guerra? En tots els soldats morts en els camps de batalla? I les morts entre la població civil? En totes aquelles persones innocents que es van veure obligades a marxar i deixar casa seva per poder sobreviure?

Aquest any és important, cent anys de la Gran Guerra, cent anys de l’inici dels conflictes més salvatges, bàrbars i cruels de la nostra història. Una bona data per recordar i per reflexionar sobre les guerres o per, simplement, pensar què podem fer nosaltres mateixos per canviar la realitat del món.

LARATLLAGROGA | 9

L’Avar

Anna Gavaldà i Clàudia Riudor

Aquest any els alumnes de quart ens proposem el repte de representar l’obra de teatre L’Avar, de Molière. Hem emprès aquest projecte amb molta il·lusió, però realment no pensàvem que ens duria tanta feina: vestuari, decorats, text, assajos...

L’Avar és una comèdia protagonitzada per Harpagon, un home ric però molt egoista, el qual té dos fills: Elisa i Cleant. El seu pare els vol casar amb els més rics de París a desgrat d’ells. Tot d’embolics i malentesos constitueixen aquesta obra de la qual no us explicarem el final!

Els personatges principals són: Hapargon: Anna Gavaldà Cleant: David Feldstein Elisa: Gemma Delgado Valeri: Pau Solé Marianna: Clàudia Riudor Anselm:Anna Cortés Frosina: Laura Martínez Mestre Jaume: Xavier Toledano Sageta: Guillem Roma Clàudia: Clara Sansuán Mestre Simó: Clara Carví Bacallà: Helena Valls Brindacivada: Laura Riera Escrivent: Guillem Bagué Comissari: Oriol Pérez Degut a la manca de personatges femenins moltes de les noies de la classe hem de representar personatges masculins, entre ells el mateix protagonista de l’obra.

Tot i els nervis i el neguit que tenim ara mateix estem gaudint molt dels assajos i estem segurs que recordarem l’obra sempre i que constituirà una bona celebració del nostre pas per l’escola. Així doncs, us convidem a la representació de L’Avar el dimecres 18 a les 22:00h, esperem que difruteu de la funció!

10 | LARATLLAGROGA

Notícies Bon profit!

Clàudia Riudor i Gemma Delgado Durant el primer trimestre d’aquest curs, els alumnes de quart d’ESO que vam escollir l’optativa d’Art, vam apadrinar el projecte de redecorar el menjador de l’escola. Hi tenim una paret molt àmplia en la qual sempre s’hi havien exposat els murals del festival de final de curs. Aquest any, però, per temes d’espai, això no ha estat possible.

Se’ns va proposar, doncs, el repte de fer un mural per omplir aquesta paret. Les idees eren diverses i variades, des de fotografies de les cuineres, dibuixos de menjars fets pels més petits a imatges d’estris de cuina. Però finalment ens vam decantar per fotografiar tot l’alumnat, professorat i personal de l’escola, en petits grups, amb un barret de cuiner.

Les fotografies han estat diverses i divertides: des dels somriures més presumits i les abraçades més amistoses fins a les ganyotes i les gracietes dels més atrevits. Tot això editat i immortalitzat en blanc i negre en un marc de polaroid. En mig del mural, tres grans títols vermells desitjant “Bon profit” en idiomes diferents.

Després d’una llarga temporada de feina el mural ja està acabat i exposat. Estem molt contentes amb el resultat obtingut. Hem anat veient cada dia durant el dinar com tots els nens es buscaven impacients, alguns amb més èxit que d’altres, entre els retrats.

LARATLLAGROGA| 11

12 | LARATLLAGROGA

EL COMTE TALLAFERRO, UN HEROI DESCONEGUT Un dens núvol de fletxes volava per damunt dels nostres caps amb un objectiu clar: debilitar les forces enemigues. Desenes de sarraïns queien com mosques travessats per les fletxes mortals. Vaig fer el segon senyal. Un altra massa de fletxes queia amenaçadorament contra aquells soldats que de manera poc organitzada s'havien salvat del primer atac. L'exèrcit sarraí perdia força amb cada fletxa que queia sobre algun dels seus cavallers. Els arquers havien acabat la seva feina. Havien complert amb èxit la seva missió i ara era el nostre torn, el dels cavallers. Tots havíem somiat en aquell moment. Segurament el camí cap a la victòria no seria ni tan pla ni tan fàcil com en els nostres somnis, però ho donaríem tot en el camp de batalla.

Els cops volaven a tort i a dret. La pols que aixecaven els cavalls m'ofegava i m'emboirava la vista. Tot i així, jo donava cops d'espasa a tot sarraí que se m'acostava. Em sentia indestructible, ningú no podia parar-nos. Matava sarraí rere sarraí sense pietat, no em feien cap mena de pena aquells pocavergonyes! Havien intentat fer mal al meu poble, però, com era d'esperar, no ho havien aconseguit. No podia consentir que se'ls passés pel cap acabar amb la meva gent, abans moririen entre terribles patiments. Cap sarraí podia escapar dels ferotges cops que repartia la meva espasa. Vaig veure com en Felip, un vell amic bregat en mil batalles al meu costat, gemegava de dolor. *

*

*

LARATLLAGROGA| 13

Segona part

Xavier Toledano i Maria Ullés El següent que recordo és que em vaig despertar a una cambra borrosa. El constant balanceig i el soroll de les onades m'indicaven que estava dins d'un vaixell. Els records m'arribaven un per un com fuetades . Ja ho entenia tot, l’armadura que duia els havia indicat el meu rang com a general de l'exèrcit. Em trobava en un bodega infestada d’una pudor a peix que ofenia els narius i feia picar els ulls. Poc després, vaig tornar a caure rodó, encara mig estabornit.

Quan vaig tornar a recobrar el coneixement no sabia quant de temps havia passat, però a la bodega hi regnava la foscor i la petita escotilla em mostrava un cel estrellat. M’hi vaig acostar i vaig veure que era lluna plena.

L’únic que esperava era que haguéssim guanyat la batalla i que l’Eliseu i la meva estimada esposa estiguessin bé. Vaig pensar que era hora de reaccionar i vaig analitzar el lloc on em trobava. Efectivament, era una bodega d’un dels vaixells dels sarraïns, totalment infestada de rates i d’altres repugnants animals que no sabria dir exactament què eren. La cambra on em trobava no tenia més de vuit metres quadrats, proporcionats a la petita escotilla, però totalment desproporcionats respecte a la porta, un gran tros de fusta mig podrida. Havia de sortir d’allà, i aquella porta era l’única opció. Però sentia passos a l’altra banda de la porta, i fos qui fos qui m’estava custodiant, segur que anava armat. Mentre hi pensava, va començar a sortir el sol i en despuntar el primer raig vaig sentir una remor. Estava salvat! Els meus soldats em venien a buscar! O això creia. Em vaig acostar ràpidament a l’escotilla i vaig veure com s’atansaven, ràpids com el vent, els nostres vaixells, disposats a atacar.

Devien pensar que m’havien executat, i tornaven per venjança. Qui acabaria amb mi, finalment, serien ells.

14 | LARATLLAGROGA

EL COMTE TALLAFERRO, UN HEROI DESCONEGUT La meva fi s’acostava, inevitable, com la sortida del sol a primera hora del matí. L’angoixa que em va agafar en adornar-me’n va ser terrible, però la meva valentia i les ganes de seguir en vida van passar per davant de tots els sentiments porucs que començaven a aflorar.

Els vaixells van arribar més ràpidament del que em pensava, i aviat van començar les batusses. PIM! Em sentia impotent davant d’aquella situació. PAM! De tata gent a coberta va trontollar el vaixell com si el sacsegessin. Vaig fer un crit de l’ensurt, ja que, de sobte, es va inclinar el terra i les parets van canviar els seus angles. Se sentien corredisses a coberta i molts crits inintel·ligibles, en un idioma que em removia l’estómac cada cop que en sentia una paraula. Sobre el meu cap grinyolaven les tortes fustes a cada passa dels soldats sarraïns, fins que un últim cop de bota va enfonsar el sostre i va mostrar-me, juntament amb la visió d’un cel blau de després de tempesta, una guspira d’esperança que em va fer reaccionar de seguida. Vaig enfilar-me cap a coberta recolzant-me al soldat caigut que, sense voler-ho, m’havia salvat la vida. Tothom estava tan ocupat evitant l’atac enemic que ningú no va reparar en la meva presència. No hi havia bots en aquell vaixell tan diferent als nostres, així que la meva única opció de salvació era llençar-me a l’aigua i nedar fins que se

LARATLLAGROGA| 15

Segona part

Xavier Toledano i Maria Ullés m’esgotessin les forces. Després el meu destí estaria en mans del corrent marí, que esperava que em portés fins a la costa catalana. Així que, fent el cor fort, em vaig acostar a la barana de proa i vaig saltar, impactant violentament contra les onades. Això em va desorientar, i em vaig posar a nedar cap on el meu instint em guiava. Per molt que nedés, la força de les ones era superior a la meva i m’ofegava cada cop que me’n passava una per sobre. Al final, les forces em van fallar. No podia amb la meva ànima i, mig estabornit pel cansament, em vaig deixar endur pel corrent, fins que em vaig despertar sota aquest arbre, on vós molt amablement m’heu portat per recuperar-me. *

*

*

D’aquesta manera em va acabar de relatar la seva història el Comte Tallaferro mentre li curava les nafres i les ferides de guerra, la majoria de les quals segur que li deixarien una marca per tota la vida, si és que sobrevivia. En aquest punt de la història, el Comte, després d’un sospir de tristor i compassió, va començar a delirar, pensant en els pobres pares dels joves sarraïns morts.

16 | LARATLLAGROGA

Crítiques

Els Jocs de la Fam II: En flames Gènere: ciència-ficció Any: 2013 Durada:146 min.

Director: Francis Lawrence Protagonistes: Jennifer Lawrence, Josh Hutcherson i Liam Hemsworth

Laura Riera Després d’una espera de ben bé un any i mig, ens arriba amb grans expectatives la segona entrega dels Jocs de la Fam, on podem seguir l’evolució d’uns personatges que en han robat el cor a tots: la valenta Katniss Everdeen, després d’haver guanyat els Jocs de la Fam i desafiar un sistema capitalista com el Capitoli, per fi ha aconseguit seguretat i estabilitat amb la seva família. O això creuen. Després de la rebel conducta de la jove, tots els districtes han seguit el seu exemple i han començat a rebel·lar-se. El que no s’esperen la Katniss i en Peeta és que ha arribat el setanta-cinquè aniversari dels Jocs de la Fam, i això es celebra d’una manera diferent: els tributs que

participaran seran antics guanyadors, un noi i una noia de cada districte. Això implica que a la Katniss li torni a tocar i que en Peeta es presenti voluntari.

Així que tornen a l’arena i, ara més que mai, han de lluitar per les seves vides, ja que són els símbols de la llibertat i la rebel·lió. Aconseguiran sortir amb vida per segon cop?

El director Francis Lawrence ha fet una feina impol·luta trencant el tòpic de les segones parts i les desgràcies que s’han fet amb aquestes, i presenta una versió completament fidel al segon llibre dels Jocs de la Fam. Al contrari que la primera part, ens ha transmès tot el que diu el llibre amb tots els detalls més insignificants, però necessaris per al conjunt de la saga. A més, és una pel·lícula visualment impressionat, amb uns efectes especials molt ben trobats, sobretot pel que fa als animals i als efectes meteorològics. Les escenes violentes són molt reals, i en això els actors han fet una feina espectacular: cal destacar la interpretació de Jennifer Lawrence, que, com sempre, ens ha sorprès amb aquest paper insuperable que ha completat el cercle d’una pel·lícula que ha tingut un gran èxit i ha agradat tant als més joves de la casa com als adults.

LARATLLAGROGA| 17

Phoenix - Bankrupt!

Sabina Bueso

Arctic Monkeys - AM Sabina Bueso Arctic Monkeys és una banda de rock formada l’any 2002 a Sheffield, Anglaterra, la ciutat natal dels integrants del grup. L’any 2001 els veïns Alex Turner, que més tard esdevindria el solista, i Jamie Cook, el guitarrista principal, van decidir formar el grup amb dos companys d’escola, Andy Nicholson i Matt Helders. A partir d’aquell moment van començar a adquirir fama gràcies a la seva pàgina de MySpace i a les còpies de les seves demos, que els fans distribuïen.

Tot i haver compost cançons des que es van conèixer, no va ser fins l’any 2006 que van firmar un acord amb la coneguda discogràfica independent Domino Record i van gravar el seu primer àlbum, Whatever People Say, That’s What I Am Not. L’àlbum va tenir un èxit enorme, esdevenint l’àlbum de debut amb més èxit de tota l’historia del Regne Unit.

AM, estrenat el 9 de setembre de 2013, ha fet del rock actual i de l’indie en general un gènere accessible per a tothom: ja no cal haver seguit a The Strokes o Queen Of The Stone Age per a entendre el so de la banda. Amb Do I Wanna Know o Why’d you only Call Me When You Are HIgh?, dos dels principals èxits del disc, Arctic Monkeys han fusionat el ritme del Hip-Hop, amb Dr.Dre com a màxim exponent, amb el seu rock particular. Ja ho va dir Alex Turner en recollir el premi Brit al millor disc britànic de l’any: “El rock mai morirà (encara que hagi de sofrir alguna transformació)”.

Phoenix és un grup format el 1999 a Versalles, França.

La seva música es descriu sovint com una barreja de rock alternatiu i Synthpop, és a dir, pop-dance electrònic. Phoenix forma part del mateix moviment que va veure néixer Daft Punk a finals dels 90 i el seu so, sovint proper al Funk, ho demostra. Phoenix va començar fent un remix del senzill Kelly Watch the Stars del duo francès Air. Es va convertir ràpidament en un èxit underground, cosa que va representar el tret de sortida del seu primer àlbum, United (2000).

Bankrupt!, l’últim disc del grup, va sortir el 19 d’abril de 2013. Els que han seguit la seva trajectòria sabran que sempre s’havien decantat cap a la sonoritat típica del rock alternatiu, fusionada amb el seu estil característic. Aquest cop, però, Phoenix sona més pop que mai i amb el single introductori de l’àlbum, Entertaiment, ja ens ho diuen tot: potser la intenció de Bankrupt! és entretenir-nos sense més pretensions. S’ha de dir que si aquest era l’objectiu, l’han aconseguit: el single Trying To Be Cool faria ballar fins i tot al més rígid.

18 | LARATLLAGROGA

Racó científic cèl·lules nervioses (les molècules odorants queden solubilitzades en la mucosa olfactiva).

Aquests odorants es desprenen de qualsevol substància (en el cas de la primera imatge, d’una Gemma Delgado Morell rosa). Entren per les fosses nasals i ascendeixen per la Olors: cavitat nasal fins a arribar als receptors olfactius que, La majoria de substàncies desprenen unes mitjançant uns processos bioquímics, transmeten molècules anomenades odorants. Aquestes són la informació d’aquest odorant a unes neurones les encarregades de transmetre’ns les olors i es receptores de l’estímul olfactori que, a la vegada, caracteritzen, entre d’altres coses, per ser volàtils, transmeten tota aquesta informació al cervell. És és a dir, per transformar-se en gas ràpidament i fàcil; aleshores quan es percep una olor, en aquest cas, tenir una baixa polaritat, en la qual la distribució l’agradable i fresca olor d’una rosa. de les seves càrregues elèctriques és homogènia, i Definim olor, doncs, com a una impressió, una ser parcialment solubles en aigua i greixos, per tal sensació complexa que és deguda a la suma d’activade penetrar a la mucosa aquosa de la membrana cions de receptors olfactoris produïdes per diferents olfactiva i a la capa de lípids de les membranes de les odorants. És per això que si una substància desprèn molècules que són solubles només en aigua o només en greixos i no en totes dues coses com ho seria una molècula odorant, la substància serà inodora. Dels elements, només set són olorosos: fluor, clor, brom, iode, oxigen en forma d’ozó, fòsfor i arsènic. La temperatura i la humitat influeixen en la percepció de les olors.

Olor, de què?

Receptors olfactoris en humans:

La sensació olfactiva depèn de molts factors diferents, tant culturals com psicològics. L’olfacte és el sentit més desconegut i està poc desenvolupat en els humans en comparació amb altres animals. La seu d’aquest sentit es troba al nas, que és l’encarregat de descobrir i processar les olors.

L’epiteli olfactori, situat a la part superior de la cavitat nasal, és l’òrgan sensorial que detecta les olors. Està recobert de mucositat, com tots els revestiments nasals, i és on es troben les neurones receptores de l’olfacte. Aquestes tenen un nombre d’entre 3 i 50 cilis que fan que la seva superfície membranal augmenti unes 40 vegades. És en el cilis on es troben els receptors olfactoris.

Cada neurona té uns receptors per a algunes molècules odorants. Aquestes tenen una estructura general comuna però amb petites variacions en alguns aminoàcids de la part on s’uneix l’odorant. Una mateixa neurona conté un tipus de receptors concrets.

LARATLLAGROGA| 19

Cada receptor pot unir una determinada substància amb més o menys afinitat; així, una mateixa substància pot ser detectada per més d’un receptor, que pot presentar diferent afinitat per a aquesta. És a dir, hi ha diferents tipus de receptors, uns centrats en un odorant, uns en un altre. Si hi ha una gran concentració d’un mateix odorant, primerament serà detectat pel receptor que li pertoca i després per altres que captarien un odorant molt similar. Tant és així com que un mateix receptor pot detectar les substàncies que s’assemblen químicament. Amb només 347 receptors olfactius diferents podem percebre més de 10.000 olors.

En el nostre genoma hi trobem 400 gens i 600 pseudogens de receptors olfactius. La raó per la qual conservem tants pseudogens olfactius és perquè, al llarg de l’evolució, l’espècie humana ha anat prescindint cada cop més del sentit de l’olfacte, atès que les mutacions en els gens dels receptors olfactius no condicionaven la nostra supervivència. Això no ha passat en altres espècies, que tenen més gens actius i tenen, per tant, un millor olfacte, més desenvolupat.

Una mica d’història:

Fa uns quants anys, hi havia una teoria que deia que moltes de les sensacions olfactòries eren causades per unes quantes sensacions primàries independents; és a dir, que hi havia un nombre limitat de substàncies que es podien detectar i que les diferents olors eren combinacions d’aquestes sensacions primàries. A partir d’uns estudis psicològics que es van fer, es van intentar classificar aquestes sensacions primàries: · Càmfor: aroma fort i penetrant que en grans dosis pot resultar tòxic. És el de les boles de naftalina. · Almesc: olor poderosa i duradora que serveix d’ingredient a molt perfums. És el d’algunes aigües de colònia. · Floral: olor fresca, típica que desprenen les plantes, com la del gessamí, la rosa... · Mentolat: olor a menta. · Eteri: semblant a l’olor de l’èter. · Picant: olor forta que produeix una certa picor, com la del vinagre. · Pútrida: olor de les coses fetes malbé, com els ous

podrits.

En els últims anys, però, múltiples dades d’estudis que s’han anat fent indiquen l’existència d’un mínim de 100 sensacions primàries. Alguns d’aquests estudis, fins i tot, suggereixen que poden existir fins a 1.000 tipus de receptors diferents.

Vocabulari:

Receptors olfactius: Es troben a la cavitat nasal i deriven del nervi olfactori. Detecten es odorants i estimulen les cèl·lules olfactòries.

Cada receptor està especialitzat en un odorant diferent, és a dir, els odorants no s’uneixen a un receptor de forma aleatòria.

Els podem comparar amb les papil·les gustatives, però en comptes de detectar i associar un estímul a un gust determinat, els receptors olfactius detecten i associen un estímul (l’odorant) a una olor determinada.

Neurones receptores de l’olfacte: Neurones bipolars –que tenen dues prolongacions: un axó (que travessa l’os etmoide, que forma el sostre del nas, anant cap al cervell) i una dendrita– amb el seu soma o cos a la part basal, interior de l’epiteli. Les seves dendrites formen un botó des d’on surten els cilis olfactoris, que contenen els receptors olfactius.

Genoma: Totalitat de la informació genètica que posseeix un organisme o una espècie en particular.

El nostre genoma comprèn l’ADN, contingut en el nucli i organitzat en cromosomes, entre altres.

Pseudogen: Gen no funcional que ha perdut els fragments.

20 | LARATLLAGROGA

L’Escola “La memòria de les societats és molt curta” “El capitalisme té inconvenients: per una banda crea grans desigualtats injustes i, per altra, genera crisis”.

Gemma Delgado, Lucía Sánchez i Xavier Toledano El capitalisme té inconvenients: per una banda crea grans desigualtats injustes i, per l’altra, genera crisis. Toni Comín, exalumne de Santa Anna i fill del reconegut filòsof català Alfons Comín, ens va venir a fer una conferència: “El ressorgiment del nou feixisme a Europa”. En Toni va ser diputat al Parlament de Catalunya, com a representant dels socialistes.

Juntament amb altres va fundar la plataforma Ciutadans pel Canvi, un moviment associat al PSC, actualment dissolt.

Com bé va dir ell, “per entendre el que està passant avui, hem d’entendre el que va passar al passat”. Per tant, va començar la conferència explicant-nos la famosa crisi dels anys 30. Ens va presentar una situació molt semblant a l’actual, però més dramàtica, ja que en aquells moments no existien recursos que avui en dia tenim per ajudar els més desafavorits, com ara el subsidi d’atur; no existia l’estat del benestar, “un invent del capitalisme que corregeix els defectes del capitalisme”.

“Quan el capitalisme es col·lapsa hi ha dues opcions: la fàcil, buscar el fals culpable i la difícil, canviar les regles del joc buscant els veritables culpables”.

Això és el que va passar a conseqüència d’aquella situació: la teoria del boc expiratori, que consisteix a buscar una persona que pagui per tots. Un exemple va ser Alemanya que va fer culpables els jueus i va voler acabar amb ells. Això, entre d’altres motius, va fer que les principals forces mundials s’enfrontessin a la Segona Guerra Mundial.

Comín va dir que creure que retallant acabarem amb el dèficit és il·lús. Va afegir també que la memòria de la societat és molt curta, i raó no li falta. Hem oblidat per complet el que va passar el segle passat i hem tornat a ensopegar amb la mateixa pedra. Sense fer cas a Keyness, l’economista que va assentar les bases de l’estat del benestar, va dir que estem tornant a retallar tant a nivell autonòmic i nacional com europeu.

A més a més, els governs són de dretes i retallen en temes socials.

La conferència, entre metàfores entenedores i divertides i preguntes, va fluir de tal manera que en Toni va prestar menys atenció al tema del que ens venia a parlar, el feixisme, i vam dedicar gran part del matí a parlar de temes actuals com són les retallades i la independència de Catalunya.

LARATLLAGROGA| 21

Pau Joan Hernández Núria Cugat i Sara Hamann

Escriptor des de jove, professor de secundària i molt apassionat pel món de la literatura, Pau Joan Hernández ofereix a un públic jove una sessió de preguntes sobre el seu exitós llibre El Mussol i la Forca, una novel·la situada a la ciutat de Barcelona, principalment en el seu clavegueram. Una novel·la negra per a joves.

Pau Joan Hernàndez ens parla de les seves inspiracions per crear els personatges del llibre, ja que són molt específics. La seva obra s’orienta cap al món fantàstic combinant la realitat amb la fantasia. Per dur a terme aquesta novel·la va necessitar molta ajuda professional, va haver de visitar el clavegueram de la ciutat, va parlar amb la policia i va consultar sobre antics mites de Barcelona.

La trama del llibre és fàcil de seguir, és apte per a tots els públics i està escrit de forma que el lector pot anar intuint què passarà en els capítols següents. El narrador va donant pistes al llarg del relat que al final serviran per teixir la història.

Durant la ronda de preguntes els estudiants van anar

descobrint en què es basa un escriptor en escriure un llibre, en les seves dificultats i les experiències personals que hi pot aportar. També va revelar alguns dels secrets per començar a escriure en l’adolescència.

Pau Joan Hernández va començar a dedicar-se a la literatura des de molt jove: als 16 anys va publicar el seu primer llibre. Ha guanyat diversos premis, com ara el Premi EDEBÉ de Literatura Juvenil per La Tripulació del Pànic.

L’escriptor també ens va donar una lliçó de vida explicant-nos que moltes vegades la realitat supera la ficció, com en el cas en què ell, després d’haver publicat el llibre El Mussol i la Forca, va conèixer una noia que s’adaptava perfectament a una de les seves protagonistes.

Finalment , Hernàndez va motivar a tots els presents a començar amb l’escriptura i a seguir endavant amb els nostres somnis ja que és el que va fer ell i sembla molt orgullós de les seves decisions.

22 | LARATLLAGROGA

“Mundos sutiles” Pere Vallribera Març de 1939, Argelers. És de nit. L’obscuritat envaeix els cors dels refugiats, però també la platja on es troben, perquè no hi ha electricitat. Una ombra estesa a la sorra s’aixeca sigil·losament, procurant no ser vista. Dirigeix la vista al mar, des d’on bufa un vent gèlid que li glaça les llàgrimes. Amb pas ferm arriba a l’aigua. Porta un embalum als braços, tremolant. No hi ha volta enrere, no hi esperança. És tal l’estat d’aquella gent que l’amor d’una mare no vol que el seu fill el pateixi. Només hi ha una sortida. Amb una força sobrehumana, força de mare, volent salvar-li la vida, agafa el nadó i el submergeix a les aigües. Un gemec de dolor inunda tota la costa. No fou el primer; ni tampoc l’últim.

Situacions com aquestes ens va explicar el 12 de febrer l’escriptora Assumpta Montellà en aquella plat-

ja francesa, sobre la sorra on tantes persones havien mort de la pitjor manera en una guerra: malalts, de fred, de fam, embarassades, vells, ferits, invàlids, infants... Tots ells sumaven mig milió de refugiats sense sostre, envoltats per un tancat de filferro i vigilats per soldats inhumans.

Aquí és on entra la protagonista de la colpidora obra de l’escriptora, La maternitat d’Elna, Elisabeth Eindenbenz. Aquesta jove suïssa va lluitar amb tot el que trobà per salvar els més desvalguts de la Guerra Civil Espanyola, sobretot les embarassades. Si bé Europa trontollava en aquells moments, la noia va buscar un bon edifici on acollir les futures mares.

Es van instal·lar en una antiga mansió propera.

El primer nen nasqué el 7 de desembre de 1939.

Juntament amb l’associació de la que formava part Elisabeth (SCI) i altres com la Creu Roja Internacional,

LARATLLAGROGA| 23

van aconseguir donar vida a 597 bebès, 200 dels quals jueus. A aquesta última xifra va anar lligada la impactant escena que ens va descriure l’Assumpta. La d’una noia jueva que, buscant refugi, va ser acollida a la Maternitat. Quan uns soldats nazis anaren a buscarla, amenaçant les mares, la mateixa Elisabeth es va oferir a canvi d’ella. La jueva, però, ho va impedir, i s’entregà a la mateixa sort que la de tantes altres persones com ella durant la Segona Guerra Mundial.

En el relat d’aquesta trista realitat, Montellà no buscava que comencéssim a plorar (alguns ho van fer), sinó que volia obrir-nos els ulls. Hauríem fet el mateix que els francesos quan veieren entrar una enorme massa d’exiliats, deixar-los passar per què morissin a mans de l’oblit? Segurament sí, però segur que d’ara endavant aquesta impressionant història ens ha de servir per fer petites obres humanitàries.

De ben segur que en tornar a passar la frontera no érem els mateixos.

Però si la platja va ser escenari de calamitats, quan hi anàrem també en va ser d’alegries. A Cotliiure vam dinar acompanyats del mar i de les gavines, de la nostra estimada escriptora i de l’esperit d’Antonio Machado, mort en aquell indret. De fet, el vam acomiadar com millor es pot dir adéu a un poeta: llegint-li un poema: «Yo amo los mundos sutiles, ingrávidos y gentiles, como pompas de jabón».

Per acabar, el moment més solemne del dia: allà a la sorra, aquella dona tan vital ens va demanar un minut de silenci, seixanta segons tan sols escoltant el vent, les ones del mar. Potser la mort i els sospirs que encara sentíem d’aquella gent ens va servir per a sentir més la vida.

24 | LARATLLAGROGA

Joan Colom “Jo faig el carrer” Valeri Belbel Barcelona. Anys 60. Catalunya està sotmesa sota el règim de Franco en plena postguerra. Barcelona és una ciutat on tot s’hi concentra, des dels llocs més rics, fins als barris més decadents de l’època. I aquí és on entra Joan Colom.

Joan Colom era un comptable, un home respectat, que cada dia anava a les oficines de l’empresa tèxtil on ell treballava. Però ell no havia tingut sempre més privilegis que la gent del carrer. Ell havia vist com era el carrer de veritat, les coses que hi passaven, la gent que hi havia. Es podria dir que fins i tot hi havia nascut. Va néixer al Raval de Barcelona, fill de pares immigrants, i allà es va criar. Aquesta va ser la raó que el va impulsar a, un cop va tenir feina i diners suficients, portar aquest món decadent, aquesta part tan fosca de la ciutat, a la fotografia i a la vista de la gent. Més tard fins i tot va formar part d’un grup de fotògrafs, el Mussol, on ell exposava conjuntament amb altres artistes les fotografies de forma anònima.

Joan Colom capturava els moments que més l’impactaven amb la seva càmera, que ocultava fingint que la subjectava com si estigués pensant, i després les retocava per tal que es veiés allò que ell desitjava remarcar. Quan va començar, l’any 1960, una de les seves primeres exposicions famoses va ser una en què ensenyava dones que anaven pel carrer i homes que els llençaven floretes. Aquesta i altres exposicions el van fer conegut en el món de la fotografia.

Va ser un dels cofundadors del grup El Mussol, grup amb els membres del qual va compartir moments i idees. El seu objectiu principal era el Barri Xino, avui en dia conegut com el Raval. Allà era on es concentraven totes aquestes foscors que Colom portava a la llum.

Fotografies de nens jugant a pilota i somrient a la càmera, prostitutes fent el carrer, homes discutint, dones portant nens. Probablement una de les imatg-

es més famoses és la d’un pare subjectant la seva filla en braços amb un somriure que retratava què era la felicitat en un lloc com aquell, i com era de difícil trobar-la; però també com d’alleujat s’està quan es troba. Aquestes imatges colpidores van obrir un camí per a Colom. Però aquest camí es va tallar en sec.

L’any 1964 va fotografiar una prostituta i en un llibre escrit per Camilo José Cela sortia aquesta imatge on es deia que aquella dona era una treballadora sexual.

La dona va posar una denúncia a Colom i aquest va deixar la fotografia en veure la situació que s’havia creat.

Però anys més tard, Colom hi torna. Són els anys 90. És llavors quan comença una altra etapa de la seva carrera: retratar el carrer com és anys després i constatar com tot ha canviat per fora, però per dins segueix igual de fosc. Gràcies al seu retorn, exposicions com Jo faig el carrer poden ser visitades avui en dia, on es mostra tant l’obra antiga com la contemporània de Colom. En la meva opinió és molt més descriptiva la part antiga, on es veu com es vivia en general a l’època, però més captivadora la part contemporània, on es veu com al cap i a la fi res no ha canviat, sinó que potser, en els barris on ja es vivia malament, ara encara s’hi viu pitjor. Imatges de les Rambles i el Raval que mostren el pitjor de la ciutat concentrat en una sala, l’última. Definitivament és una exposició recomanable que s’ha d’anar a veure.

Perquè al cap i a la fi, Colom busca només retratar el pitjor de cada època, perquè veiem com el món està pitjor del que ens pensem.

“Jo faig el carrer. Amb les meves fotografies busco ser una mena de notari d’una època”

LARATLLAGROGA| 25

26 | LARATLLAGROGA

Gimcana a parvulari i primària Júlia Chimenos, Núria Cugat i Irene Machín El passat divendres 5 d’abril, els nois i noies de 2n d’ESO van organitzar la gimcana infantil dels nens de parvulari i primària.

La gimcana constistia en un seguit de proves segons l’edat dels participants. Es van organitzar dos grups: els nens de P3 a P5 i els de 1r de primària a 4t de primària, d’aquesta manera les proves es podien adequar a les habilitats de cada grup.

Un alumne de 2n d’ESO es va encarregar d’acompanyar els nens de parvulari de prova en prova, ja que ells sols es perdien. Hi havia diverses proves molt divertides, des de la casa dels terror fins a la prova de la nata. Tots els nens en sortien ben contents, alguns enfarinats i d’altres mullats de cap a peus.

Les proves es puntuaven de la següent manera: cada grup tenia un cartell en el qual hi havia el número de cada prova i al costat un espai blanc. Els nois de 2n d’ESO que acompanyaven els grups completaven l’espai amb símbols diferents, segons si ho havien fet millor o pitjor a la prova. D’aquesta manera els nens no sabien si ho havien fet bé o no. Després es comptaven els punts que havia aconseguit cada grup per poder saber qui eren els guanyadors.

Tots els nens van disfrutar molt de l’esdeveniment i s’ho van passar d’allò més bé. I els oreganitzadors, també!

Els guanyadors van ser: les Fruites, els Donetes, les Mandonguilles, els Croissants i finalment els Galets.

LARATLLAGROGA| 27

Cuina d’arreu del m ´n Argentina!

En aquest número de la revista, us expliquem com preparar un plat que prové del país on es consumeix més carn per habitant. Es tracta d’unes EMPANADES CRIOLLES DE LA VIEJA i el David Feldstein, de pare argentí, ens ha explicat pas per pas com cuinar-les. Bon profit!

Para las empanadas argentinas (6 comensales, 24 empanadas en total) necesitás: 24 discos de masa de empanada para hornear. ½ kg de carne picada o cortada a cuchillo, los argentinos valoramos más la carne cortada a cuchillo en trocitos pequeños.

1 pimiento rojo (ají morrón), bien picadito.

1 pimiento verde (ají verde), bien picado 3 dientes de ajo 1 cebolla bien picadita.

1 cucharadita de comino ( éste es el secreto) Aceitunas picades a discreción.

Huevo duro picado.

Per a les empanades argentines (6 comensals, 24 empanades en total) necessitareu: 24 discs de massa d’empanada per coure. ½ kg de carn picada o tallada a ganivet, els argentins valorem més la carn tallada a ganivet a trossets petits.

1 pebrot vermell (ají morrón), ben picat 1 pebrot verd (ají verde), ben picat 3 grans d’all 1 ceba ben picadeta.

1 culleradeta de comí (aquest és el secret) Olives picades a discreció.

Ou dur picat.

Preparación: Poner a sofreir los ajos picados, después la cebolla y por último el pimiento rojo y el verde.

Agregás la carne picada, hasta que se dore.

Sal a gusto y si querés un poquito de pimienta.

Al final ponés las aceitunas y el huevo duro.

El comino es lo último, y dejás enfriar.

Hay que rellenar las tapas (círculos de empanadas) con la preparación anterior.

Ponés el horno a 180º, para que te salgan brillantes las empanadas, pasás huevo batido por la masa de la empanada.

En 20 minutos más o menos ya están, si chorrean grasita mejor; están riquísimas.

Preparació: Poseu a sofregir els alls picats, després la ceba i finalment el pebrot vermell i el verd.

Afegiu la carn picada, fins que es dauri.

Saleu al gust i si voleu afegiu una mica de pebre.

Al final, afegiu les olives i l’ou dur.

El comí és l’últim. Deixeu refradar la mescla.

Cal omplir les tapes (cercles d’empanades) amb la preparació anterior.

Escalfeu el forn a 180º. Per tal que les empanades surtin brillants, passeu ou batut per la massa de l’empanada.

En 20 minuts més o menys ja estaran llestes. Són boníssimes.

28 | LARATLLAGROGA

Aplicacions Anna Gavaldà i Clàudia Riudor Per als més moderns, hem introduït un nou apartat en aquest número en el qual us explicarem i recomanarem les aplicacions més curioses.

S DE LA FAMÍLIA:

PER ALS BENJAMIN

Tic Toc Time: Amb aquest joc educati u, els més petits aprend ran a llegir les hores, tant d’u n rellotge digital com d’u n d’analògic, en diferents idiomes i de manera div er tida mitançant tres jocs diferents.

Addition Master 2: a les seves ió posaran a prov ac lic ap a st ue enta aq Amb La dificultat augm l. ta en m ul lc cà ent, així, habilitats de els nivells permet s ce an av e qu a a mesur es. en les matemàtiqu t ta ci lo ve la ar or mill

PER DIVERTIR-SE: Subway Surfers: Corre tant com puguis per escapar dels trens que van cap a tu. Una esbojarrada persecució en la qual pots desafiar o ajudar els teus amics.

Splashy fish: de moda arreu del món, Semblant al nou joc que s’ha posat obstacles per avançar de Flappy Bird, l’objectiu és esquivar els t, rapidesa i reflexos. nivell. Un joc que requereix habilita

INFORMATIU: Weather Pro: És l’home del temps a la teva butxaca i fa pronòstics cada tres hores (temperatures en graus Celsius i Fahrenheit). També t’informa de la velocitat i direccó del vent, la pressió atmosfèrica i la precipitació acumulada, entre d’altres.

LARATLLAGROGA| 29

EDUCATIUS: Geomaster: És un senzill joc per millorar les teves competències en geografia. Sigues el més ràpid i podràs desbloquejar fins a 40 nivells de dficultat.

Learn English Gram mar: Aplicació interacti va pensada per aj udar a millor la gramàtica anglesa. És una ap p ideal per a estudiants de tots els nivells.

S: QUIZZE Cierto o falso: unciat r decidir si un en pe d pi rà r se de S’ha e temes unt de dades sobr és cert o fals; un m teus n a prova els ra sa po os rs ve di molt r és guanyar! coneixements. Sabe Weird but true: Joc de trivial amb què posaràs a prova si et creus o no certs enunciats que despertaran la curiositat de tots. Fet pel departament de National Geographic Kids.

PER ALS MÉS ESPORTISTES: Moves: Aplicació que realitza un seguiment automàtic de l’exercici que fas diàriament, només has de portar el teu telèfon mòvil a la butxaca.

Eurosport: T’ofereix una cobertura en directe de tots els teus esports preferits. Amb reportatges i vídeos cada dia.

30 | LARATLLAGROGA

Hi ha una veritat universal que tots hem d’acceptar, tant si volem com si no: al final tot s’acaba. L’últim dia d’estiu, l’últim capítol d’un bon llibre, l’últim dia al Santa Anna. Els finals són inevitables. Arriba la tardor, tanques el llibre, dius adéu.

Avui tots nosaltres acabem un capítol, però no és l’últim. Passem pàgina i en comencem un de nou.

Deixem enrere tot el que ens ha sigut familiar, còmode, i totes les persones i moments que ens han acompanyat en aquest trajecte.

El submarí del Rafel, l’entrada dels nous amics a secundària, les danses del ventre de la Magdalena,

la primera cançó apresa a l’escola, la puntualitat del Ferran, les nombroses notícies, els alegres festivals de final de curs, els nostre Papa Jordi -jove, fort i musculós-, el viatge a Mundaka...

Als 3 anys ens preguntaven què voldríem ser de grans i contestàvem coses com: ballarina, futbolista, cantant o famós. Però ara, 13 anys més tard, som més grans i volen una resposta seriosa. I si no la tenim? Què hem de respondre? Ara és l’edat de provar, equivocar-nos i aprendre dels errors. Potser ens sembla que aquí som els més grans, però encara som molts joves i ens queda molt per viure. Veure nous mons, sumar noves

LARATLLAGROGA| 31

L’últim adéu experiències, gaudir cada petit moment i sobretot adquirir nous coneixements.

Avui tots ens acomiadem del Santa Anna i prenem diferents camins. Alguns més clars, altres menys.

Mentiríem si no diguéssim que estem indecisos, que marxem insegurs i amb por. Però alhora amb un repte per endavant. Els camins es separen i s’obren noves rutes que haurem d’afrontar sols. La vida continua, ens empeny cap endavant malgrat que vulguem mirar enrere, malgrat que vulguem aturar el temps.

Però ja ho diuen: més val marxar d’un lloc amb ganes de tornar.

Molts moments viscuts ens passen per la ment, ens treuen un somriure i un sospir. I aquests moments dels quals no ens volem despendre són els que ens donaran força més endavant. Per això hi ha persones que són una part tant important de nosaltres que hi seran passi el que passi. Són la nostra terra ferma, la nostra estrella polar i una veu que sempre restarà amb nosaltres i ens acompanyarà. Sempre.

Qui és del Santa Anna sempre serà del Santa Anna.

32 | LARATLLAGROGA

LARATLLAGROGA Escola Santa Anna C. Bailèn 53-59 08009 Barcelona www.santaanna.cat