01
En defensa de l’individualisme Ariadna Fitó
És possible que alguns de vosaltres, en llegir el títol d’aquest article, hàgiu pensat que es tracta d’una provocació, i en certa manera no aneu errats: enaltir l’individualisme, en una revista que pretén ser de difusió dels valors cooperatius, no és el que hom s’espera d’entrada. Fins i tot hi haurà qui pensarà que és una contradicció, però, des del nostre parer, té molt sentit situar l’individu al centre de les iniciatives cooperativistes. L’individualisme, avui, arrossega, sobretot des de determinades perspectives esquerranes, connotacions gairebé sempre negatives, que l’associen a la imatge més directa d’un sistema social, econòmic i polític al qual s’oposen frontalment. En les últimes dècades, la crítica a l’individualisme ha esdevingut emblemàtica, com a signe visible d’oposició als valors sustentats pel capitalisme. Tant és així que en l’imaginari social perviu la idea de l’individualista com a sinònim d’aquell que «va a la seva», que actua únicament en benefici propi sense tenir en compte les necessitats o interessos dels altres. Però si per «individualisme» entenem la reafirmació d’un mateix, aquest mot no necessàriament ha d’anar associat a l’expressió d’interessos purament egoistes. Sobretot, si partim del reconeixement que la necessitat de vinculació de l’individu amb el món social, la forma d’unió i entesa per excel·lència, aquella que cohesiona el grup, és la solidaritat. En el moment en què esdevenim conscients no només de les nostres pròpies limita-
16
cions individuals sinó del reconeixement de les potencialitats dels altres, se’ns obre un univers de possibilitats, també en l’esfera econòmica i productiva. En els últims anys, arreu del territori català revifa el cooperativisme com a alternativa a altres models empresarials en què existeix una forta dissociació entre la força de treball i el capital; és a dir, entre aquells que inverteixen econòmicament en el projecte i prenen les decisions, i aquells que produeixen. En un projecte cooperatiu, les relacions entre les persones sòcies han de ser com més horitzontals millor, perquè s’entén que les estructures jeràrquiques generen tota mena de dependències, i en el cooperativisme del que es tracta és d’educar i treballar per a la independència, d’aportar coneixements i habilitats de cadascú per a una empresa col·lectiva, per a un projecte en comú. Això només és possible si es parteix del respecte mutu i d’un tracte entre iguals, que faci que cap individu se senti subordinat a un(s) altre(s). La solidaritat respectuosa dels altres és la que garanteix el ple exercici de la llibertat de cadascun dels integrants. Sense solidaritat i «sentit comú» -en totes les accepcions del terme- no pot existir el cooperativisme. Però, i encara que a alguns, d’entrada, això us pugui semblar contradictori, tampoc sense llibertat i autonomia individual i col·lectiva. És a dir, per cooperar de veritat cal tenir en consideració la manera de ser
de cada membre i el foment de la seva iniciativa individual. Diverses experiències cooperativistes ens mostren com els individus, en veure’s capaços de realitzar unes tasques determinades, tenen la voluntat de continuar-les duent a terme i de millorar-se permanentment. Fent això, al seu torn adquireixen consciència de com les seves pròpies accions poden incidir de manera directa sobre la realitat social. Aquest procés de capacitació de les persones sòcies a escala individual implica també l’adquisició de coneixements sobre l’entorn social i polític, incorporant capacitats per comprendre la seva situació i posició en l’estructura de les relacions socials, desenvolupant una visió crítica, juntament amb la inquietud i la voluntat de treballar conjuntament per transformar aquelles realitats que no són del seu grat. Aplicat a la dimensió productiva i organitzativa d’una cooperativa, això es tradueix en el fet que les persones treballadores a la vegada en són copropietàries, de manera que les possibilitats d’autoexigència de la força de treball augmenten. Una cosa com aquesta, que sembla ben lògica, no és pas gens fàcil. Per aquest motiu, tot projecte cooperatiu necessita d’un aprenentatge per al treball col·lectiu i d’una estratègia de creixement individual dels seus membres. Això no es pot menystenir de cap manera. L’aprenentatge cooperatiu és, doncs, el pal de paller per no acabar a garrotades. Un aprenentatge que ha d’incorporar una