__MAIN_TEXT__

Page 1


Amunt i avall:pageses,cusc i alls

Autors: Isabel Mullins i Alejandro Lanas Il·lustracions: Matías Acosta Diseño Libro: Consuelo Barrera Jofré 2017


La Jacinta era una pagesa que conreava la seva terra molt a prop de la gran ciutat. Ho feia de forma ecològica, sense cap producte químic. D’aquesta manera alimentava el sòl i els seus habitants, per a què entre tots alimentessin les seves plantes. Però estava molt preocupada, cada dia tenia menys veïns i el soroll dels cotxes més a prop. La ciutat avançava tan ràpidament que en qualsevol moment s’oblidaria d’ells, els camperols. Un matí de tardor després de collir les primeres carxofes, la Jacinta va tornar a casa. Estava tan cansada que sense adonar-se’n es va adormir.


—Jo sóc el malson del subsòl. El meu nom és Progrés i em menjo els pagesos ecològics amb cebes transgèniques! Jacinta pobreta, estàs molt cansada. El treball al camp és molt dur per a una noia com tu! Per què et compliques la vida? És molt millor viure al mig de la ciutat. A la ciutat hi ha supermercats, restaurants, hamburgueses, patates fregides, pizzes, mmmmm. Ja veuràs, ni recordaràs les teves carxofes! Per això, nena, el millor és que venguis les teves terres. Per què seguir conreant-les com ho feia la teva àvia? Això és el passat. El futur és construir-hi una bonica urbanització amb piscines i pàrquing. Tot serà de ciment, fàcil i perfecte. Tu podries viure aquí si ho desitges... Pensa-t’ho reina!


La Jacinta va despertar astorada. La Merla, molt preocupada es va acostar ràpidament a veure què li passava a la seva amiga. —No!, no vull vendre les meves terres! —,va cridar la Jacinta en despertar. —Què ha passat Jacinta? —, li va preguntar la Merla. —Ai Merla, és que he tingut un somni terrible, però ara no vull pensar en això. Vine, acompanya’m al compost, la gran cuina del nostre benvolgut cuc Festuc. —Sí, anem Jacinta! Festuc em va dir que li faltaven uns quants ingredients per completar la seva recepta especial d’humus de pastanaga, nyammm. —Merla! Una altra vegada has anat amb els cucs? —va preguntar la Jacinta curiosa. —Però només a visitar-los, t’ho prometo! No me n’he menjat cap, saps que des de fa un mes que sóc un ocell vegetarià. —Molt bé Merla! Estic molt orgullosa de tu. Ara explica’m, què necessita en Festuc per a la seva nova recepta d’humus. —Pells de patates i pastanaga, però, com ja saps, totes les restes vegetals serveixen al nostre gran cuiner! —Els tenim Merla! Anem al compost, la gran cuina del subsòl!


La Jacinta, com a bona pagesa, compartia la terra, l’aigua, l’aire i el sol amb un grup de graciosos personatges que vivien sota la terra. Un d’ells era el seu gran amic en Festuc, el cuc cuiner i el seu fill en Joanet. —Hola Festuc! T’hem portat els ingredients que et faltaven per la teva recepta. —Quina alegria veure-us! Pensava que ja no vindríeu ¬—,va dir en Festuc. —Disculpa’ns, és que hem tingut molta feina, estem començant la collita de carxofes. A veure quan fas un bon humus de carxofes per al nostre sòl! —Què ha passat Jacinta? No tens molt bona cara —,va dir Festuc, sense deixar de remenar la seva gran olla. —Ai Festuc!, és que ens anem quedant sols. Pere, el nostre veí pagès, ha venut la seva terra i ara volen construir-hi una urbanització. —Una urbanització?! Amb piscina?! Quina canya! —,va ser el primer que va pensar en Joanet el cuquet. —Però què es conrea a les urbanitzacions? —,va preguntar en Festuc preocupat. —Res de res —,va dir tristament la Jacinta. —Reeees!!! —va cridar en Festuc a la seva cuina, fent trontollar l’olla. El seu crit es va sentir al món del subsòl, i en un tancar i obrir d’ulls van arribar els seus companys: L’Ernesta la Remolatxa, sempre disposada a defensar els drets de la seva terra; l’Anneta, una sentimental cebeta; la Joana, una elegant pastanaga; l’All Vert un all cantant i poeta; en Biel, un porro molt relaxat que mai s’estressa i en Narcís, un despistat i tímid rave.


—Què ha passat Festuc? —,van exclamar tots alhora. —Amics, la Jacinta ens està donant una molt mala notícia. Segons sembla, haurà de vendre la seva terra. —Em cauen les fulles només de pensar-ho! —,va dir la Joana la pastanaga, mentre es doblegava i no aconseguia mantenirse d’arrel. —La desgràcia plana damunt la nostra existència. Morirem tots! —,va dir la cebeta Anneta, plorant com si l’haguessin tallat. —Hem d’organitzar-nos companys per defensar els drets del nostre sòl! —,va assegurar fermament l’Ernesta, la remolatxa. —Si, hi ha que organitzar-nos!, hi ha que organitzar-nos! —cantava l’All Vert. —Calma, respirin profund, no en traiem res de desesperar-nos —,el Porro Biel sempre intentava tranquil•litzar-los. Va ser llavors quan en Festuc, el cuc més vell i respectat del subsòl, intentant comprendre la situació, va preguntar a la Jacinta. —Llavors la Jacinta, no tots els sòls són iguals que el nostre? —No Festuc, la majoria de pagesos s’han vist obligats a treballar la seva terra com si fos una fàbrica, utilitzant productes químics per alimentar les seves plantes i eliminar herbes. Per això el sòl ha anat empobrint-se i emmalaltint. Cada vegada menys pagesos poden tenir una relació directa i natural amb la seva terra, així com la tenim nosaltres. —Però Jacinta, no estaràs pensant a marxar, oi? —,va preguntar en Biel el porro, espantat i a punt de perdre la calma. —Ho sento, però crec que no tinc altra alternativa que vendre la nostra terra. Haig de decidir-ho en els propers dies, amics. —Llavors, quan construeixin la urbanització i la piscina nosaltres també haurem de marxar, papà? —,va preguntar en Joanet el cuquet. —Sí, Joanet —,va dir la Jacinta. Tots haurem de trobar un altre lloc; amb aliment, aigua i oxigen per poder viure. Ho sento moltíssim, amics. Ara, jo i la Merla hem de continuar amb la collita de la carxofa. Cuideu el sòl, ens veiem després. En marxar-se la Jacinta, el caos es va apoderar del subsòl. Festuc va apagar el seu fogó, cosa que no passava feia anys. I va ser en aquest moment que l’Ernesta la remolatxa va convocar una assemblea d’emergència.


—Companys i companyes del sòl, estem davant una emergència! La cuina de’n Festuc convoca una assemblea! —,va dir l’Ernesta la remolatxa, sempre amb la seva arrel disposada a defensar els valors del sòl. —Cal organitzar-se, cal organitzar-se —,va cantar l’All Vert a viva veu. En menys de cinc minuts tots els habitants del subsòl es van trobar a la plaça envoltant en Festuc, que presidia l’assemblea. —Les meves benvolgudes cebes, alls, pastanagues i patates; porquets de Sant Antoni, germans cucs i altres éssers del nostre món. Tenim un greu problema! A la Jacinta una immobiliària li vol comprar la seva terra per a fer una urbanització! L’assemblea va esclatar en un crit de noooooo! —Si us plau mantingueu la calma i la bogeria! Que aixequi la mà qui tingui alguna proposta —,va dir l’All Vert amb la seva profunda veu de poeta. Tots els habitants del subsòl van començar a donar idees, més o menys boges, però no aconseguien trobar una solució. I, de cop i volta, en una cantonada de la plaça va aparèixer la Talp Flora, una de les habitants més temudes del sòl, especialment pels cucs. Va ser així, com enmig del caos, es va fer el més profund silenci.


—No tingueu por, no he vingut a menjar-vos —,va dir la Talp Flora. —He sentit el que ha dit la Jacinta i no m’agradaria acabar els meus dies vivint en un embornal. Aquí sota, en les profunditats d’aquest sòl, hi viu una de les arrels de la Vella Alzina del Bosc, una anciana molt sàvia, que ha sobreviscut en aquest sòl molt de temps. Si algú pot ajudar-nos a trobar una solució segur que és la Vella Alzina. Seguiu el camí de la seva arrel i arribareu fins a ella. La Talp Flora va desaparèixer i un silenci general es va apoderar de l’assemblea. —De pressa, no tenim més temps per perdre! Un grup d’entre els que som aquí viatjarà cap a l’Alzina. Qui s’apunta? —,va dir en Festuc entusiasmat amb la idea.


Va ser així com un grup de valents exploradors va emprendre el viatge a través del sòl per cercar ajuda. Al capdavant de l’expedició hi havia en Festuc i en Joanet, els seguien fermes l’Ernesta la remolatxa, l’Anneta la cebeta, la Joana la pastanaga, en Narcís el rave i Vert l’all. Tal com els hi havia dit la Talp Flora, uns metres per sota de la cuina de’n Festuc, van trobar els pèls de l’arrel de la Vella Alzina. Ja havien trobat el camí! Després de caminar una bona estona a la foscor seguint l’arrel, es van trobar tot d’una al subsòl d’una ciutat.


—Però quina pudor més fastigosa —,va dir la Joana la pastanaga. I en aquest mateix moment, va aparèixer una famolenca Rata. —Nyam, m’encanten aquests humans tan bruts que em deixen les seves restes per sopar —,va dir la rata de claveguera. —Disculpi, podria vostè dir-nos on ens trobem? —,va dir en Festuc, amb una mica de fàstic. —Això és la gran ciutat. Bé, això d’aquí a sobre —,va dir la rata sense deixar de recercar el seu sopar entre les escombraries. —Gran ciutat? I això què és Sra. Rata? —,va preguntar en Festuc. —La ciutat és el lloc on viuen els éssers humans. Tots junts, uns damunt dels altres. —I què conreen aquí? —,va preguntar la Joana la pastanaga, intentant no respirar l’aire pudent. La Rata va començar a riure-se’n a riallades. —De què riu? —,va dir la Joana la pastanaga molesta. —Jijiji, és que a les ciutats no es conrea res, benvolguda pastanaga. —I llavors les persones allà a dalt què mengen? —,va preguntar en Festuc curiós. —Tot el que mengen ho compren en llaunes, plàstics i tetrabrics... Jo què sé, a mi m’agrada tot! —,va dir la Rata sense parar de menjar. Tots es van quedar callats, sorpresos i molt espantats. —Però vostè sap on podríem trobar una mica d’aigua i una mica més d’oxigen —,li va preguntar en Festuc. —Podeu anar al parc seguint aquest mateix camí, jo allà no m’hi acosto ni boja! —,i els va assenyalar per on continuar. Espantats del que passava en el subsòl de la ciutat, els viatgers van seguir el camí fins a trobar el sòl del parc. Més alleujats i contents es van trobar de cop i volta amb l’arrel d’una elegant flor.


—Aigua, oxigen, mmm!! —,va dir en Joanet mentre abraçava amb força un dels braços de l’arrel de la flor. —Ei tu, m’estàs asfixiant, va cridar la Flor. —Sou estrangers? Feia molt que no es veien espècies tan exòtiques en aquest parc. —Sí, som de camp —,va dir en Festuc orgullós del seu origen. —Ah, ja veig: sou verdures. Ara esteu en un Parc —va dir la Flor. —Aquí vivim les flors, els arbres, els arbustos. I no servim per alimentar els éssers humans, sinó per brindar-los amor, pau i la il•lusió de viure en harmonia amb la naturalesa. El nostre director i dissenyador de “Parcs i Jardins” ho té molt clar, nosaltres fem Art! —Però tu exactament què ets? —,l’Ernesta la remolaxta era desconfiada de qui no coneixia. —Què no em reconeixeu?!, sóc un Chrysanthemun leaucanthemum —,va dir la Flor molt presumida. —Una margarida —va dir en Festuc. —Cuc, no sóc només una Margarida! Sóc la inspiració dels amants que passegen pels parcs, la protagonista d’innombrables poemes d’amor, sóc... (la comencen a agitar des de damunt). Eh? què està passant?En aquest mateix moment, un enamorat que estava assegut sobre la gespa del parc, va començar a estrebar la margarida fins que la va arrencar, per donar-la a la seva parella. Tots es van mirar espantats sense entendre ben bé el que havia passat. Al costat de la margarida hi havia una altra arrel, la d’una Ruca. Era una Ruca salvatge que havia arribat al parc com a una llavor arrossegada pel vent. —I tu qui ets? ¬—,va tornar a preguntar en Joanet. —Sóc l’arrel d’una Ruca. Aquesta és la tercera vegada en aquesta setmana que em canvien la veïna, les flors als parcs duren molt poc. —Per què? —,va continuar Joanet. —Sempre hi ha algú que les arrenca per omplir una florera, regalar-la, no sé. És el que té ser una flor tan bonica —,va dir la Ruca una mica trista. —Però si les teves flors són divines i el picant de les teves fulles és tan saborós. Què fas en aquest parc? —,La Joana la pastanaga estava encuriosida. —Bé, en realitat la meva família no és d’aquí, som de l’hort escolar del barri. —Hort escolar? —,va interrompre la conversa Festuc. —Sí, ara la majoria de les escoles tenen hort. Com haureu vist a la ciutat la gent no conrea, compren els seus aliments envasats en els supermercats i no tenen l’oportunitat de veure créixer una carbassa, florir un tomàquet o veure com s’enfilen les mongetes. Encara que us sembli increïble hi ha gent que mai ha vist florir un enciam. —I a nosaltres els cucs tampoc ens coneixen? —,va preguntar en Joanet. —Sí que us coneixen, però no sou molt populars. Encara que això ha anat canviant i, per exemple, els cucs en els horts escolars viuen molt bé, poden alimentar-se i fer el seu humus sense problemes. I va continuar la Ruca —. Això és perquè algunes persones van entendre la importància d’ensenyar als nens a cuidar i respectar la terra i a tots els que vivim en ella. Així, a les escoles i també a alguns barris, s’han començat a fer horts per alimentar-se bé, saber a quina època es sembren les albergínies, quan es cullen els tomàquets o quant triga un all a fer-se gros i gran. —Que interessant el que ens expliques Ruca! —,va dir en Festuc. Moltes gràcies per la teva informació, ens agradaria quedar-nos-hi més per acompanyar-te però hem de continuar el nostre camí en la cerca de la Vella Alzina.


Sense saber què estava passant sota terra, la Jacinta i la Merla van anar al Mercat de pagès de la ciutat, com feien cada setmana. Encara que estava molt preocupada pel futur de la seva terra, la Jacinta estava molt orgullosa de poder oferir les seves primeres carxofes de la temporada. El Mercat estava animat, la gent s’hi acostava a comprar i les verdes carxofes s’anaven acabant ràpidament. Mentrestant, els viatgers, il•lusionats amb el que els havia explicat la Ruca sobre els horts escolars, van continuar la seva expedició, van sortir del parc i van travessar el sòl de la ciutat. Però poc a poc, tota la vida que acompanyava l’arrel va anar desapareixent. El sòl es va transformar llavors en un desert on s’acumulaven deixalles i abocaments tòxics, plom, metalls pesants, mercuri, alumini. Una panerola grossa i peluda els va sortir al pas.


—Benvolguts visitants, benvinguts! —,va saludar la Panerola. —En realitat només estem de pas, anem de camí a la Vella Alzina. Però ens agradaria saber què ha succeït en aquest lloc —,va dir en Festuc sorprès. —Ah turistes! Si us plau benvolguts amics passeu per aquí —,va continuar la Panerola. Aquest és el famós Museu-Cementiri del sòl de la fàbrica de detergents Blanca Neus. Fa més de 80 anys aquest lloc era un camp de cultiu. —I què va passar? —,va preguntar en Festuc horroritzat. —La ciutat va créixer i van arribar les indústries, i els pagesos d’aquestes terres van haver de marxar —,va dir la Panerola molt tranquil•lament —.Detergents Blanca Neus va ser una de les fàbriques més pròsperes i, alhora, de les més contaminants. La seva producció va contaminar la terra i l’aigua. Només resistim aquí les valentes paneroles! —va dir orgullosa. Tots es van mirar sense poder creure el que estaven sentint. —Bé moltes gràcies per la seva ajuda Sra. Panerola, però seguirem el nostre viatge —,va dir l’Ernesta la remolatxa una mica espantada i a l’instant va cridar —: anem companys, tenim una missió per complir i un sòl per defensar! Desanimats pel que havien vist en el sòl de la fàbrica, van continuar caminant seguint l’arrel. L’All Vert intentava animar els seus amics recitant poemes i cantant cançons. Així, després d’una llarga caminada van arribar a “L’Edèn de la tomaquera” un modern hivernacle de tomàquets.


—Quin sòl més estrany, mira quina quantitat d’arrels de tomàquet, i quina calor —,va exclamar l’Anneta la cebeta, que volia desfer-se de totes les seves capes. —I aquesta olor? —,va dir l’Ernesta la remolatxa preocupada. —Olor d’humitat, molta humitat —,va dir un gran Fong que va sortir a rebre’ls. —Vostè és un fong si no m’equivoco —,va dir en Festuc. —Afirmatiu, cuc —,va dir el Fong amb un to mecànic. —Per què aquí està tot tan humit? —,va preguntar a l’aire en Festuc. —I les tomaqueres? Però si no és època de tomàquets! i aquestes arrels tan petites? —,va exclamar espantat l’All Vert. —Calma, calma amics. És que mai havíeu estat a un hivernacle? —,va dir el Fong fent cara rara. Aquí es cullen tomàquets tot l’any. Tots de gran qualitat, el menjar i l’aigua els arriba a través d’un tub. En mirar-vos diria que heu crescut en un sistema de cultiu tradicional, sense pesticides, ni fertilitzants químics, a terra ferma, a l’aire lliure i amb un pagès que us cuidava. —Una pagesa, i es diu Jacinta! —,va cridar en Joanet, qui ja feia dies que trobava a faltar la Jacinta. —Sapigueu que vosaltres i aquesta tal Jacinta sou el passat de l’agricultura. En canvi , nosaltres som el present i el futur, que visquin els hivernacles i la tecnologia! —,va dir el Fong orgullós, i continuant va preguntar —.Però no entenc, què feu aquí? —Anem a trobar-nos amb la Vella Alzina, la coneix? —,va preguntar en Festuc. —Com no conèixer-la, diuen que és molt sàvia però no sap gens de tecnologia, s’ha quedat al passat, igual que vosaltres. Per trobar-la seguiu aquest camí, encara us queda una mica. Molt sorpresos pel que van veure a l’hivernacle, els viatgers van continuar seguint l’arrel. Però ja començaven a estar cansats. Joanet dormia sobre els anells de’n Festuc, l’All Vert ja gairebé no tenia energia per cantar i recitar les seves poesies, l’Anneta la cebeta estava perdent les seves primeres capes, l’arrel de la Joana la pastanaga s’estava començant a debilitar amb tan llarga caminada i en Narcís el rave cada vegada estava més tou i empal•lidit. Va ser així com, quan les energies ja començaven a baixar, l’arrel els va endinsar a un profund sòl de bosc. Arribaven just per celebrar la festa de la tardor. Un grup de cucs de bosc preparaven un exquisit humus.


—Què està passant?! Tantes fulles en descomposició! Mmmm humus! Això és com estar a casa —,va dir ple d’alegria en Festuc. —Benvinguts!, va dir un grup de Cucs del Bosc —. Us estàvem esperant. Els habitants del sòl del bosc hem estat avisats per la vella arrel de l’Alzina que estàveu de camí. Estem aprofitant tot el que els arbres ens vulguin donar per preparar-vos un deliciós humus. —Venim del costat més bèstia de la vida! —,va cantar l’All Vert —. Un hivernacle on no es podia menjar gens, tot era químic. —Sí, quin fàstic! —,van cridar tots. —Pel que sembla ja no existeixen sòls com el nostre —,va dir l’Anneta la cebeta, a punt de deixar anar una llàgrima. —I com és el vostre sòl? —,va preguntar un robust cuc del bosc. —És un sòl molt maco, tenim molt aliment, aigua i oxigen. Ho conreem tots junts amb la Jacinta, és un treball en equip. Així, podem créixer totes sanes i fortes! —,va dir l’Anneta la cebeta. —Oh! que bé el que m’expliques. Però no us desanimeu! Aquí hi ha algú que us està esperant, endavant! —,va dir un dels Cucs del bosc.


—Bon dia amics! —.va dir la Vella Alzina —. Us estàvem esperant. El camí que heu recorregut és un dels milers de camins que, per terres llunyanes, han obert les meves arrels. Com ha anat el llarg viatge? Va ser Festuc qui li va contestar —: Després de viatjar pels sòls de la ciutat i visitar el parc, l’antiga fàbrica de detergents i l’hivernacle, ens hem adonat que gairebé no queden sòls com el nostre. La gent prefereix viure a la ciutat i a poc a poc s’oblida dels pagesos. —Els cucs necessiten fer humus per viure i per alimentar-nos, d’aquesta manera, podem alimentar els humans. No hem vist res de tot això en tot el nostre viatge! —,es va lamentar la Joana la pastanaga. —Com ha dit el Fong gros: nosaltres som el passat segons sembla! —,va dir en Narcís el rave totalment desorientat. La Vella Alzina va començar a riure i va dir —: és veritat, vosaltres sou el passat i també el futur. Vosaltres no sou el problema sinó part de la solució. A veure, tu, el petitó, què penses de tot això? —Que a casa nostra es viu molt millor —, va saltar en Joanet. —Veniu, acosteu-vos als meus braços, tanqueu els ulls i escolteu amb atenció —. I la Vella Alzina els va parlar amb molta tendresa. Va ser així com tots es van acostar a la gran arrel de la Vella Alzina, van tancar els ulls i van començar a escoltar atentament el que estava succeint en sòls no gaire llunyans.


—Escolteu! Aquestes són les veus d’uns cucs que viuen a l’hort escolar de la ciutat. I aquesta altra ve d’un hort com el vostre, molt a prop del riu. Per aquí s’escolta el que està passant a un mercat de pagès i per aquí... Sentiu? Uns cucs estan fent humus, mentre que per allà les arrels estan fent una festa bevent-se tota l’aigua de les últimes pluges! —Sí! No estem sols aquí sota! —,va dir plorant d’alegria l’Anneta la cebeta. —Sembla que esteu sols però no ho esteu! Ni per sota ni per sobre. Hi ha molts altres llocs on els insectes i les arrels segueixen lluitant per continuar vivint en un sòl sa i lliure, mentre que, com la Jacinta, hi ha camperoles i camperols que continuen conreant la terra i treballant en conjunt amb tots els habitants del sòl —. Els va animar la Vella Alzina. —És veritat —,va dir en Festuc —. La Ruca del parc ens va parlar d’un hort escolar on els cucs viuen molt feliços, fent l’humus molt a gust. I va ser en aquest moment que la Vella Alzina els va acollir entre les seves arrels i va dir: —Amics com heu vist, les dones i homes de la ciutat no poden conrear els seus aliments perquè no tenen espai, però cada dia més persones als seus barris, parcs, col•legis i terrasses comencen a fer petits horts per aprendre a conrear. Així, a poc a poc, la gent va comprenent la importància de cuidar la terra, el que mengen i la seva salut. Cada dia més gent vol comprar verdura conreada per pagesos com la Jacinta, cada dia hi ha més grups de consumidors ecològics, més mercats camperols! Per això digueu-li que al Vallés Oriental i a l’Occidental, a la Ribera del Llobregat i per tota Catalunya, hi ha pagesos i pageses que cuiden i treballen el sòl com ella. —Moltes gràcies Alzina —,va dir en Festuc —. Tornarem a explicar-li tot això a la Jacinta. Necessita saber el que està passant en altres sòls!


Va ser així com el grup de petits aventurers va tornar a casa a explicar-li a la Jacinta i a la Merla tot el succeït en el viatge. Asseguts al voltant del fogó de la cuina de’n Festuc, els hi van explicar el vist en els sòls de la ciutat, del parc, la fàbrica, l’hivernacle i el bosc. En Festuc va ser l’encarregat d’explicar el que havien escoltat de les mateixes arrels de la Vella Alzina: no estaven sols, cada vegada hi ha més i més gent que valora el treball dels camperols i camperoles, calia sortir a trobar-los! La Merla, després de saber el que passava “per sota”, aprofitava cada vol per observar el que estava passant “per sobre” en els sòls veïns, a les ciutats veïnes. Així, mica en mica, va anar descobrint nous mercats de pagès, noves botigues ecològiques i nous grups de persones que segur estarien interessades en les verdures de la Jacinta. La Jacinta estava feliç i molt agraïda, el gran viatge dels seus amics li havia lliurat la il•lusió que necessitava per seguir treballant. Així, va decidir que al seu costat i ajudada per la Merla, seguiria conreant la seva terra amb tota la seva energia! I així és com, amunt i avall, continuen treballant pageses, cucs i alls!


Profile for La Cuentista Teatro

Amunt i Avall, pageses, cucs i alls  

Conteconte d'educació agrícola.

Amunt i Avall, pageses, cucs i alls  

Conteconte d'educació agrícola.

Advertisement