El feminisme; Les preguntes del fòrum del 20 è congres POR El moviment feminista és el que és i la seva força radica amb la capacitat de critica radical, és un crit a la insubordinació que parteix de lo personal de cada dona fins el poder institucional passant per lo social i laboral. El més significatiu dins del feminismes és la seva diversitat: les diferents mirades i maneres d'entendre les lluites de les dones, i això hauria de servir de referent per altres moviments socials, als partits i als sindicats. El feminisme és un moviment de dones molt ampli, ha estat transgressor amb el poder masclista, també amb la família tradicional, amb la religió i amb la societat patriarcal. Les feministes sempre, de maneres molt diferents, han estat properes i fidels col∙laboradores amb els moviments d’avantguarda i democràtics dels partits, sindicats revolucionaris i de esquerres. Les dones han encapçalat totes les revoltes i revolucions del món, des del començament de l'edat moderna, la revolució francesa fins la darrera primavera àrab; les dones han estat protagonistes a primera fila, però desgraciadament a l'hora de repartir els beneficis d’aquestes o quan les coses han anat baldades o també davant retallades, com les d’ara, les reivindicacions, les llibertats i els drets de les dones han estat sempre els primer en ser ignorades o cedits. El poder polític dels estats, la dreta i la religió, sempre han temut i han perseguit al feminisme. La cultura patriarcal, ha assignat sempre el poder al sexe masculí; el capitalisme ha utilitzat puntualment, a les dones de la burgesia per justificar moltes de les seves polítiques de canvis "democràtics" o d'opressió, d'explotació i fins hi tot per justificar la guerra. Per posar algun exemple estem vivint o hem viscut : Margaret Thatcher, l’Angela Merkel, o altres d'arreu del món i al nostre país, la Cospedal, la Santamaria, o la Botella entre altres. Les dones que ocupen aquests càrrecs de poder, transgredeixen, d’alguna manera el patriarcat tradicional, però no són ni tenen res a veure amb el feminisme. Es el poder d'un estat capitalista que per guardar la seva imatge de normalitat d'un suposat progrés "democràtica", utilitza a les dones per donar una imatge novadora, perquè sap que els canvi més important de la manera de viure de les persones en el darrers anys , han estat protagonitzats per les dones. És en aquest sentit que em costa entendre el sentit de algunes les preguntes per preparar el debat de les dones del congrés del POR; que no les vull canviar per poder‐ho parlar, però personalment em sonen com haver de demostrar que... , com si el feminisme, sense nombrar‐lo en cap de les preguntes, hagués de inventar alguna cosa nova perquè encaixi en els partits d'esquerra, quan jo ho veig totalment el inrevés, els partits i els sindicats actuals haurien de poder mirar el moviment feminista amb altres ulls. Masses vegades hem sentit a persones d'esquerres expressar: De quin costat estan les feminismes? El feminisme és d’esquerres? o és un moviment petit burgés ? molts dirigents de partits d'esquerra del segle passat creien que el feminisme no estava en la "línia ", dins la lògica molt masclista de “estàs amb mi i o contra mi”? . Aquest tipus de preguntes, clàssiques de la cultura patriarcal, demostren sobre tot la por a la diferencia, son les típiques d'un raonament dualista, es la por a lo desconegut i davant d'això és més fàcil tirar del dogma, o de frases fetes o de les proclames de tota la vida. Ningú, avui, entendria debatre de les qüestions laborals sens parlar dels sindicats, per la qüestió es semblant és imprescindible per parlar de la llibertat femenina nombrar feminisme.
La revolució serà feminista o no serà ! Les indignades del 15M van cridar la consigna: –«la revolució serà feminista o no serà!». Personalment a mi m'agradaria més poder contestar a aquesta qüestió i trobo que pot ser molt més interessant per a les dones i també pels homes, perquè des d’aquesta afirmació, de manera
real o intuïtiva, tot i la dificultat per formular una resposta, ens situem en un debat nou que mira cap el futur i que pensa que en la llibertat femenina hi ha un valor afegit per a tothom. Desgraciadament, molts homes d’ esquerres amb bona voluntat, acostumen a plantejar el “problema" de les dones en termes d’ajudar‐les en la seva emancipació, o en el de la col∙laboració en les feines de la llar i amb els fills, coses no poc importants, però aquesta es una visió molt paternalista vers el "problema" de les dones. Els comunistes han estat els primers en escriure sobre la doble i triple jornada que les dones treballadores han i hem patit. És ben cert que les dones hem estat doblement explotades, maltractades, silenciades, sense drets, discriminades, assassinades etc, ¡ pel sol fet de ser dones!, però aquesta gran veritat és una visió de la vida de les dones també molt paternalista , esbiaixada. Durant el segle XX, quan encara se'n sabia poc de la historia de la vida i la cultura de les dones, en el món occidental (perquè el patriarcat ho havia ocupat tot), era, en certa manera, “normal” dins la seva lògica de veure a les dones com "miserables", el sexe dèbil, el quan havia de dependre sempre d' algú, però en el segle XXI, avui, atenent a la realitat, als molts estudis sobre el feminisme, sobre tot a la lluita de les dones i davant la bancarrota de la masculinitat tradicional, és absolutament insuficient plantejar el "problema" de les dones nomes ajudar‐les o en la de doble l'explotació, o en el de la igualtat respecta als homes, aquest punt de vista no ajuda a ningú i es un entrebanc per pensar en un altre tipus de societat més igualitària i socialista. La carta que convoca el congres diu que cal posar el món potes enlaire, que el món ha de canviar, que no tornarà a ser com abans; canviar el món, canviar les persones. Què ha de canviar en el món? Què vol dir canviar les persones? Alguns moviments socials criden: –«Sí es pot!»–, –«salvar les persones i no els bancs»–, en definitiva: posar les persones en el centre, tenir cura del món. Davant d'això hauríem de poder mirar qui ha tingut cura de nosaltres, o qui hem volgut tenir al nostre costat quan hem patit alguna infermetat, i sobre tot qui ens ha donat la vida? Ja sé ,que, per sort, hi ha persones del sexe masculí que fan també treballs de cura, però tradicionalment aquest ha estat fet per les dones. Quan els moviments social del 15M , la PAH, i altres, criden i demanen: –«Les persones primer!»– en realitat això vol dir canviar molts del valors actuals , és en aquest sentit que hauríem de poder re‐significar el que tradicionalment han fet les dones en la historia del món, hauríem de poder mirar i reconèixer allò que la societat patriarcal ha menyspreat i ha ignorat. Les dones ha estat les principals responsable i s'han ocupat sempre, de tot allò que no té valor pel capitalisme, allò que mai ha cotitza’t a la borsa, com : l'amor, la solidaritat, l'empatia... de les persones. Moltes de les feines que, tradicionalment, han fet les dones treballadores, i encara fem, han estat en condicions de una sobreexplotació, hauríem de poder preguntar‐nos per què les dones han aguantat i fan aquestes dobles jornades ? perquè en moltes d'aquestes tasques, hi ha moltes vegades un altra mirada que comporta un valor afegit al treball físic com : l'amor; als fill, al marit, companys , pares, mares, als amics i amigues ...al món. Per il∙lustrar millor el que estic dient en tota la seva profunditat i posant‐ho en el terreny de la cultura o l'educació, vull recordar una experiència viscuda impartint classes de dibuix i de historia de l'art entre adolescents en un projecte de coeducació. Vaig buscar totes les dones pintores per incloure‐les al programa, en vaig trobar moltes, en totes les èpoques. Vaig preparar aquestes classes partint de les injustícies i les exclusions que havíem patit les dones en la historia de l'art. Al impartir aquestes classes les alumnes més joves, les quals pensava que els hi interessaria molt, responien amb molt poc interès i alguns de l'alumnat masculí es creixien fent brometes o cometaris fora de lloc o, en el millor dels casos, protegint a les dones. Tot això em va fer pensar en el perquè ?. Més tard vaig descobrir, al compartir aquesta experiència amb altres feministes de la coeducació que no era suficient, tot i fet en les millors intencions, només afegir les dones a la historia oficial, tot i que bona falta hi feia, perquè això col∙locava a les dones en un terreny devaluat, i crec que és això el que naturalment no agradava a les noies ni a cap dona. Per què no hi
hagut en la historia cap dona Picasso o Goya? Podríem explicar la història d'un altra manera? Em va costar entendre‐ho, però era com girar el món el inrevés. La història no és imparcial ni “neutre”, fins hi tot aquella més progressista i objectiva, l’escriuen les persones i per tant els vencedors. La pregunta és: Hi ha una altra història ?,Hi ha un altra física o un altra química o un altra literatura, hi ha una altre manera de explicar la mates? Te una resposta clara: sí. Hi ha una altra manera de veure i de fer‐ho tot, fins i tot allò més racional i científic, però el primer pas es que cal desplaçar‐se de la lògica patriarcal i canviar la mirada, sortir del concepte androcèntric de la cultura i buscar altres maneres de veure el món; és obrir un horitzó diferent nou de llibertats mai experimenta. Penso que això té relació directa en posar el món potes enlaire, és des de aquí el que havia de preparar i explicar entre les meves alumnes sobre les dones pintores o el que sigui. Segurament aquesta experiència està més lligat al sentir, en buscar amor, gaudir, en buscar les arrels en la terra lo natural, en descobrir la diferencia no com una reresa . No m’ha estat fàcil intentar deixar el victimisme de les dones en la educació, però vull remarcar una cosa important: allò que no els hi agradava a les noies joves o les deixava indiferents tampoc no ajudava als nois ni els homes a una formació en llibertat.
La violència masclista. Amb molt bones intencions es demana la igualtat de gènere, però les dones som més que un gènere. El gènere obeeix a qüestions culturals, socials. Es poden i s'han de modificar molts estereotips de gènere però, el plantejar la llibertat femenina des el gènere, l’experiència m'ha demostrat que, en molt casos, significa entrar en una falsa guerra de lo tradicional masculí i de lo tradicionalment femení: Què o quin és millor? i penso que en cap cas es tracta d'això. La societat patriarcal ha dividit la humanitat només en dos sexes, el masculí i el femení, el masculí hegemònic primer i el femení de complement del masculí. Qualsevol variant de la dualitat hegemònica, ha estat prohibida fins fa ben poc i considerada, una malaltia. El gènere ha estat una manera de controlar les persones, la sexualitat i les conductes socials. La heterosexualitat és un estil de vida de la societat del capitalisme, on la religió ha marcat les normes i la ciència ha col∙laborat tractant sempre les minories de rareses a la norma. La diferencia sexual ha obert molts debats importants com el de la igualtat de les persones, no hi ha llibertat sense la diferencia. La igualtat és una reivindicació molt antiga, arrelada en totes les tendències culturals, humanistes que, en moltes èpoques i ocasions, han estat transgressores, però avui han sorgit diferents punts de vista. El moviment feminista a debati't molt sobre d'igualtat o el dret a la diferència, la pregunta seria: iguals a què? Quina és la mesura referen de la igualtat? No serà un home de pell blanca, alt i de cultura occidental ? Quin és el refent per la anomenada igualtat en una societat capitalista ? Perquè les dones hauríem de voler ser iguals a qui ? Als privilegis masculins del patriarcat ?. Sabem totes i tots que moltes dones han aconseguit fer moltes coses que tradicionalment han fet el sexe masculí, però això es això la llibertat femenina ? Ara no entraré en aquesta polèmica perquè és més complexa i per sobre d’aquesta hi ha el gust en la relació de poder‐ne seguir parlant entre les feministes, però les dones hem pogut accedir a molts del llocs tradicionalment masculins, hem guanyat la igualtat jurídica, no fa tants anys, culturalment les dones tenien prohibits fer les tasques dels homes, també els homes tenien prohibit fer el que fets tradicionalment les dones, tot hi que el valor social del fer femení era subsidiari del masculí; la política d'igualtat ha ajudat a canviar algunes coses sobre tot a accedir a les dones a llocs nous, però s'ha fet molt poc, al inrevés que els homes facin els treballs tradicionals de les dones. Recordo l'any 1976, llavors en el PORE un grup de dones, camarades del partit, ens vam reunir apart de les reunions oficials, per parlar de les primeres Jornades Feministes a la Universitat de Barcelona, volíem parlar de les reivindicacions i de la participació de les dones en el partit, però
ràpidament se’ns va censurar dient‐nos que el partit ja ho discutiria en els seus òrgans. En aquells anys el nostre partit, de manera molt paternalista, pensava que les dones no havíem de reunir‐nos apart de les reunions tradicionals del partit i que l'emancipació de la dones seria una conseqüència que resoldria la mateixa revolució. Avui, per sort, ha plogut molt i tots veiem les coses molt diferents, ningú s'atreveix obertament a fer callar una dona per ser dona i certs debats sobre si el feminisme si és o no és ... semblen fora de lloc. Les dones del POR ens reunim quan volem sense el permís de ningú, en el congrés tenim un espai per debatre i la carta convocatòria del 20è congrés diu: –«els drets i llibertats no son complerts sense la llibertat plena per les dones...»– La convocatòria també parla de poder debatre temes fonamentals com: –«...superació de l'opressió masclista i patriarcal.»– La mateixa carta fa un apartat important sobre la violència masclista, –«cada dia mort una dona assassinada pel seu amant, marit o exmarit...»– Les lleis més innovadores vers la violència a les dones no han servit per aturar‐la, i aquest congres vol debatre el com ho podem fer. M’agradaria poder escriure més sobre la violència a les dones però aquest es un tema que sem fa difícil, pot ser perquè en aquest terreny, tan punyent, es mou tota l’opressió de totes les dones i també la meva i es en aquest sentit em sento jo també una dona maltractada. Acabar amb la violència vers les dones és molt complexa, perquè el maltracta a les dones es mou en un terreny privat; personal però que t'ascendeix a l'espai públic i toca moltes vegades allò tant importat per viure les persones: els valors, el concepte d’estimar, així com la manera de viure l'amor. Les feministes, fa un quants anys, van treure la consigna que deia: –«lo privat és política»– , això traduït a la pràctica quotidiana vol dir una altra vegada : cal tornar a posar en el centre d’atenció polític la vida de les persones. Perquè accepta tantes una dones han acceptat ser maltractades? Per què no han marxat, o han denuncia o s'han separat ? La societat parla de dones víctimes o de dones febles, però: Què és la feblesa femenina? Es diu a vegades que una dona maltractada és perquè ha perdut la mesura d'estimar, és depenent... Quina és la mesura de l'amor? que és la feblesa femenina ? moltes vegades la feblesa femenina ha estat estar al contacta amb la realitat , perquè no ens preguntem: quins són els motiu perquè un home mati o maltracti la seva parella? Tots el estudis sobre violència diuen que els mal tractadors són homes normals sense cap malaltia o trastorn mental. Per què un senyor normal pot matar a una dona que diu estimar i en molts casos, es la mare dels seus fills i filles? Per què? La veritable resposta és : perquè aquest senyor com molts altres, només coneix la seva llibertat individual, es un home que només sap estimar‐se a ell mateix, es un home que creu que ser lliure és independentment del que destrueix, menysprea, trenca, mata o maltracta... No ens sona tot aquest discurs? No és això el que passa en la cultura capitalista, de les multinacionals, a la banca, i en el poder ...? La "llibertat" que un mal tractador reclama i justifica, no es la mateixa doctrina que predica el mercat "lliure" capitalistalisme ? No és veritat que el capital actua sempre sense cap empatia i al marge del que destrueix, mata o maltracta? No és cert que el capitalisme actua i menyspreant tot el que no sigui rendible en termes beneficis empresarials, el capitalisme li importa ben poc el que destrueix o fa desaparèixer pel camí lo únic important es complir els seus objectius finals de benefici ? no es veritat que pel capital el fí justifica els medis. No es veritat que els interessos de la Bolsa, els bancs, estan per davant de les persones i de la natura del nostre planeta? La "llibertat" que justifica el masclisme actuar o per maltractar la "seva" dona, es sempre la mateixa: era meu, la vaig matat perquè era meva, i no es això la mateixa filosofia del lliure mercat del capitalisme, no és la lògica del sistema de producció capitalista quan decideix tanca quan vol d'empreses o la dels desplaçaments a altres països on l'explotació de persones és més fragant amb l'objectiu de obtenir més beneficis. No fa gaires dies a Bangladesh, casi un miler de persones, majoritàriament dones, van morir cremades o aplastades, les raons: les condicions d'explotació i de treball. Aquestes 100 dones que van morir , produïen la roba de les maraques més famoses del món occidental: Kelvin Klerk, HM GAP, Zara... la llibertat del mercat capitalista per matar
expropiar, explotar a les persones, no es això un crim contra l' humanitat ? El capitalisme es el responsable de moltes de les tragèdies i de la fam al món i no té alternatives davant la destrucció i pobresa. El model Europeu no és transportable a la resta de món, només cal mirar la quantitat d’escombraries que generem. Podem posar preu en euros , a tot ? la vida de les persones té algun valor dins els mercats bolsatils ? Els governs d'Europa tenen alguna alternativa davant el patiment de les persones o de l'atur, o de les retallades en sanitat, o en l’educació, en els serveis socials? El model social capitalista, com la masculinitat tradicional, està absolta , no té cap solució, excepte la violència, el patiment, les retallades i la misèria. Acabar amb la violència contra les dones esta molt més lligat del que sembla en canviar de valors culturals i de convivència de les persones, hauria poder fer cada vegada més paral∙lelismes i relacionar masclisme i valors, maneres d'actuar del capitalista, i ben segur que ajudaria a mots homes i dones a canviar moltes coses.
Llibertat del cos femení: la llibertat del món Desgraciadament avui en alguns països del món les dones depenen, en cara, del pare o del marit o del fill o d'algun personatge masculí. En el món occidental les dones som en aquest sentit legalment lliures, el patriarcat tradicional ha mort, no és com abans, però la mentalitat patriarcal viu amb bona salut amb molts llocs de nostre societat capitalista; la violència vers les dones n'és una prova. La finalitat del capitalisme es conquerir com sigui tot, també els recursos naturals del planeta, això en la practica és la destrucció i un menysprea de la vida natural al planeta, arbres, camps, mars, muntanyes... Aquesta manera de actuar davant el món és extensible al cos de les persones, i de manera especial al cos femení. El capitalisme ha posat el cos de les dones més enllà dels seus límits, amb les modes, amb la cosmètica, amb les operacions d'estètiques... amb els cànons de bellesa, amb el consum dels fàrmacs. El cos de les dones és un element de poder polític dels governs capitalistes occidentals de torn, controlar la vida de les dones és controlar les persones, saben i volen controlar lo femenina, perquè es un estratègia indispensable per controlar el món. La tracta dones es il∙legal a occident però esta menys penalitzada que la tracta d'armes. Davant aquest món misogin, les dones vivim sempre en una constant una inadequació, que ens acompanya de diferent manera al llarg de la vida. Recordo una gran veritat en una frase que deia: –«el dèficit de la humanitat, es el dèficit de la feminitat.» Prova d'això es com el ministre que semblava el més "demòcrata" del PP, el Gallardón, ha emprès una creuada contra la llei de l'avortament. Per què és tan importat reformar la llei contra l'avortament per la dreta espanyola? Com un govern amb tants problemes, gasta el temps i els diners per canviar la llei de l'avortament ? Com pot un govern en nom reclamar el dret a "la vida", canviar la llei de l'avortament i paral∙lelament retallar en escoles bressols, mestres, professorat i deixar al carrer a famílies senceres amb canalla sense cap empatia per la vida d'aquestes? Com és capaç aquest govern modificar en nom del dret que diu defensar sobre la vida feto i negar el dret a decidir de la mare? davant d'aquest cinisme, que és la cosa important per el govern del PP per emprendre aquesta creuada contra les dones ? Tots els governs de dretes capitalistes necessiten de les religions, perquè les religions son la teologia del Pare. La cultura patriarcal sempre s'ha emparat i recolzada en la religió, les religions actuals totes son totes monoteistes, Deu pare es creador de tot i per tant no pot acceptar dones, perquè ? ha de negar permanentment la capacitat que té el cos femení de poder donar vida i a la llibertat del seu cos. Les dones s'han recluti moltes vegades en tot allò lo espiritual, el materialisme no ho pot explicar tot els sentits de la vida. Avui davant la bancarrota del sistema capitalisme s'ha posat de moda
tota classe de creences alternatives en molts sectors de la nostre societat, aquestes maneres alternatives han estat dirigides i animades per dones. Aprofito aquest punt per dir que "Dèu" no es patrimoni de la religió, o dels que son d'un color, o de la dreta, segurament vencé els valors creats per la cultura capitalista occidental, necessita d'una bona dosis d'espiritualitat de respecta i de sentit diferent de la vida.
La unitat, diàleg, relació, unió, solidaritat, ...? El descontent és polític, però també ho son les passions, les il∙lusions i els somnis. La energia del descontent social es un gran motor de canvis polítics, socials i ha estat sempre un element indispensable per canviar les coses més establertes. El descontent pot ser explosiu i revolucionari, però també quan l'esquerra es dèbil pot ser utilitzat per les politiques més negatives i destructives per l' humanitat com el feixisme el racisme. L'actual descontent que ha esclatat davant les mesures del govern de torn estan capitalitzades pels moviments més revolucionaris i progressistes, cap un somni de canvis socials, fa un parell d'anys, en ple consumisme semblava impossible consignes com –«sí que es pot!»–,sí se puede ! La historia dels darrers tres o quatre anys va a una velocitat exaordinadaria, avui tothom sap que pot succeir tot allò que fa molt temps ens semblava impensable, només cal sentir a la TV o llegir les noticies elaborades per la burgesia dels diaris de cada dia. Avui el descontent social davant l'atur i les retallades pot ser una explosió revolucionaria, les manifestacions, les vagues, concentracions, escraches..., són els síndromes del desig de canvi social profund, un desig de renovació, és l'expressió de la necessitat d'una evolució davant la situació social política estancada. Es el crit contra les injustícies, les desigualtats, l'atur, retallades... Els nostres governants, no tenen cap pla per oferir a les persones davant la perdut la feina o l’habitatge... només més, i més, i més retallades, en tots els sentits més importants per la vida de les persones: en la sanitat, en la educació, en la llei de dependència... Què podem esperar d'un govern que ha deixat la nostra joventut amb més del 50% d'aturats? Una part important d'aquest descontent va estar i està capitalitzat de manera positiva amb els somnis del 15M, i ara també amb els o els de la PAH, i d'un altre manera a Catalunya pel moviment per la sobirania a Catalunya, i electoral amb un sector cap també de la CUP, però també cap Izquerda Unida, (IC) . A la societat capitalista les dones hem aconseguit poder anar a tot arreu; som clara majoria en els moviments de voluntariat o de solidaritat, també en les activitats cíviques i culturals dels barris obrers on la gran majoria de participants socials son dones de totes les edats colors i procedències; en canvi les dones estem en franca minoria en la participació activa, dins dels sindicats i dels partits polítics de les esquerres, aquest és un punt important de debat i de reflexió. He dibuixat moltes portades de l’Aurora demanat la unitat, sempre m'he sentit una gran defensora d'aquesta, mai he pogut entendre certes divisions, fraccions i subdivisions dins l’esquerra o entre els mateixos partits trotskistes. Segurament ara, passats uns quants anys més de la revolució de 1917, estiguem en condicions d'analitzar d'un altra manera el fracàs i els encerts de la unitat ; Per què la consigna «proletaris del món, uniu‐vos» (que s’atribueix a Karl Marx, però en realitat la primera en escriure‐la va ser la Flora Tristán al 1840) no acabat mai de tenir els seu significat pràctic de veritat entre els partits i grups sindicat que s'anomenen del l'esquerra ?. En el segle passat un partit revolucionari podia fer‐nos somiar amb els canvis: amb el socialisme; avui els partits, els sindicats no son cap referent per somiar, pesa massa sobre aquest la
burocràcia, els desencerts partidismes i en alguns casos la traïció o de clara col∙laboració amb l'adversari. Segurament ara, amb la suficient distancia, estiguem en condicions d'estudiar i aprendre, d'una altra manera que encara mai no hem podem respondre al fracàs i la degeneració de les revolucions del segle passat, anar més lluny i completar amb altres elements el balanç i reflexió que va començar el Lev Trotsky , en el seu escrit de la revolució traïda. Una primera idea es que en el transcurs de la història, les societats més lliures, més democràtiques i amb més justícia social que han existit, han estat sempre lligades profundament a la llibertat femenina, perquè la pràctica històrica cultural de la cosa essencial del femení està lligat a la democràcia i al llibertat més amplia de totes les persones i no el inrevés com moltes vegades em plantejat: Primer el socialisme i desprès les llibertats de les dones. El materialisme històric, el marxisme, ha servit molt i ha estat un avanç per entendre dant el món del darrer segle, ha significat un avenç indiscutible en la manera d'entendre lluitar contra la desigualats socials, però no tot es pot explicar partint de lo l'estudi racional o del materialisme. Masses vegades, els marxistes ha posposat als resultats lo personal o lo privat. Avui molt jovent que no està d'acord amb la societat i els valors d'aquesta han començat, de manera paral∙lela a la societat convencional una nova manera de viure, a buscar alternatives reals al sistema, en les maneres de vestir, de consumir i d'estar en el món, això no és nou, però aquesta és una altre via de llibertat que nosaltres, els marxistes revolucionaris hem de poder contemplar d'una altra manera més real, com la llibertat femenina i el re significar moltes de les coses que les dones han fet al llarg de la historia. El panorama de divisió en d'organitzacions i partits d'esquerres, no ajuda gens a la participació activa de les dones. La unió de partits, des de dalt, tot hi sent molt lloable no serveix, perquè sempre acaba sent en realitat una repartiment del poder; acaba posant percentatges dins el nou partit, les conseqüència són sempre: rebaixar o callar plantejaments polítics. La unitat per agrupar classificant i repartir quotes es un model inspirat en el funcionament del patriarcat i no es vàlid per un grup de persones que diu que vol canviar la societat. La experiència ens ha ensenyat que en un principi pot semblar correcta, però en poc temps aquesta unitat es converteix en una cosa pesada que impedeix avançar, perquè en la majoria dels casos cada fracció acaba concentrada i desgastada en les pròpies baralles i trifulgues de camarilles de l'organització i en conseqüència, descuidant tot allò important de la lluita del dia . Les dones que temi'm un certa predisposició a lo real i pràctic per la vida, no ens agrada perdre el temps escoltat discursos i baralles o batalletes internes o en protagonismes clàssics individualistes de caràcter tradicionalment masclistes, tot hi que avui hi ha dones que es mouen en aquesta lògica, aquesta manera de fer es d'arrel patriarcal. La unitat només pot tenir sentit si està lligada a la seva pròpia capacitat critica radical i contra el poder (entès aquest com el domini de l'altre ) de dins i de fora de la pròpia organització. La unitat és vàlida quan es basa i està lligada al diàleg sempre que aquest sigui sincer, en primera persona, que sigui capaç de posar‐se en joc, sense la finalitat de convèncer, sinó d’APRENDRE; escoltar, intercanviar, créixer i sobretot ser molt conseqüents amb el que és predica i entre el que es diu i que és fa, tant en les coses publiques com en les privades o personals. Les discrepàncies entre les persones d'esquerres, quan ens separen es perquè no sabem gestionar‐ les. A vegades sentim una ofensa gran quan algú nostre pensa diferent, o ens importa tant la relació que no diem el que pensem per no danyar el vincle, quan passo això es que estem deixant escapar la llibertat de veritat, i sempre que les dues parts. La força i el sentit de la unitat hauria de ser la llibertat que genera la mateixa diversitat. La unitat es interessant en l’actual situació dels partits d'esquerres quan no pretén convèncer, ni pretén destruir o anular a l'altre, la unitat és interessant quan no es fa pel desig de poder ni de manipular o de la claudicació de l'altre. Diem : Canviar les coses canviar el món, la primera reflexió que sento és que els models de organització partit i de debat del segle passat han de ser revisats i
canviar tot allò que no ens ha funcionat, en la realitat ja molts ho hem fet però ara cal experimentar més i anar molt més lluny. Conquerir el poder és la base principal del comportament patriarcat, el poder entès del domini sobre l'altre, personal, polític, o econòmic, o intel∙lectual. Cosa ben diferent és l'autoritat, paraula malmesa per culpa dels polítics irresponsables de tots color, però l'autoritat és una cosa que és guanya que tu reconeixes en un l’altre sense imposicions, ni violència, el primer que hauria de treballar per guanyar un nou moviment és l'autoritat davant les persones com ho ha fet la PAH. Es possible una unitat que no cancel∙li ni anul∙li les discrepàncies? Quin sentit té una unitat que conservi la diferencia? És possible discrepar o canviar d'opinió? Treballant de professora aquests darrers anys amb l'augment de la diversitat d'alumnat he après que la pluralitat en si mateixa no és política, perquè amaga lo dominant, i en els millors del casos més democràtics és molt sovint paternalista , però si ho és l'escolta atenta. Escoltar és el primer pas per acceptar la diferencia com un coneixement. A mi, a vegades, m'ha costat, i em costa, escoltar, estar atenta a l’altre, no perquè no m'interessi l'altre, sinó perquè tinc por, por a no "guanyar" a no tenir la raó, amb el temps he après que la relació i l'escolta atenta amb les persones és on està posada la meva llibertat, i en aquest sentit la de tothom. El moviment feminista, molt els costi a alguns i pot ser a algunes, amb totes les seves contradiccions, diferencies i versions viscudes, es un exemple de diàleg dins d'una gran pluralitat que ha sobreviscut sense vinculacions amb el poder al llarg de casi un segle i que avui té bona salut, les persones dels partits i dels sindicats haurien de poder mirar amb uns altres ulls molt més receptius al feminisme. El POR tenim una llarga historia, som un petit grup dins la complexitat i diversitat del moviment social de l'esquerres, el congres vol escolar les dones perquè volem canviar el món, i això vol dir predicar amb l'exemple, ara : resinificar‐ho tot el que puguem, des de la política pública a la política personal però sense perdre de vista en els seus debats el feminisme. Molt cordialment. Roser Pineda Vull agrair molt especialment l'escolta atenta que m'han brindat amb la lectura d'aquesta escrit a la Nuria Martí i a l'Assun Franquesa i també als companys Ramon Cases i el Miguel Sales