El Roure 54 by Juanjo Valeros

3r quadrimestre 2016

L’Hospital Santa Caterina, un referent gironí en salut

ENTREVISTA

Josep Maria Tor Malagelada, mossèn Tor IMATGES PER AL RECORD

De Nadal a Reis

Editorial

Salut i gent gran e tothom és conegut i està demostrat que els hàbits i els estils de vida que s’adopten a la infància, a la joventut i a l’edat adulta influeixen en l’estat de salut de les persones en la vellesa, per això les activitats preventives que van dirigides a promocionar-la i educar en aquest sentit la gent gran han demostrat que comporten una millora del seu estat de salut. En la vellesa tenen especial importància les activitats de prevenció de malalties com les de promoció dels hàbits saludables amb consells sobre els estils de vida; així com les accions de caire preventiu encaminades a un envelliment actiu de la nostra gent gran i a la millora de la seva salut, entenent per salut un estil de vida autònom, joiós i solidari. En la societat actual, malauradament, la vellesa és vista com una etapa negativa, una època de pèrdues. Però aquesta imatge ha de ser superada per la noció que és possible un envelliment més saludable i que la gent gran aporta molt a l’àmbit familiar i social. No podem oblidar que hi ha una part del col·lectiu de la gent gran en situació de risc, que necessita iniciatives que tinguin presents aspectes de la mateixa persona gran com del seu entorn més proper. La salut no s’entén només com a absència de malaltia, sinó com un tot, un estat òptim de benestar físic, psicològic i social, tenint en compte tot el que envolta l’in-

dividu i que fa que la persona pugui viure d’una manera més autònoma, integrada en el seu entorn i que es relacioni socialment. Cal promoure les conductes que adoptin les persones en relació amb l’alimentació, l’activitat física, l’estrès, la son, el descans, el temps lliure, etc. No es tracta només de prevenir i tractar malalties, sinó que també cal promoure una perspectiva positiva i global de la salut a nivell individual i comunitari per aconseguir una millora en la qualitat de vida i benestar de les persones. La promoció de la salut s’entén com el foment i l’adquisició d’hàbits saludables, per assolir un estil amb més qualitat de vida, amb l’objectiu de modificar les actituds i comportaments sans de les persones. Des de la Regidoria de Salut de l’Ajuntament de Girona, som coneixedors i defensors d’aquests conceptes, i treballem, mitjançant diferents projectes, perquè la gent gran de la nostra ciutat disposi de les eines necessàries per poder assolir el més elevat nivell de benestar físic, psíquic i social que les seves circumstàncies personals permetin.

Eva Palau Gil, Regidora de Salut Ajuntament de Girona

SUMARI Núm. 54 - 3r quadrimestre 2016 Publicació del CONSELL MUNICIPAL DE LA GENT GRAN: Una eina per a l’intercanvi i la comunicació EQUIP DE REDACCIÓ: Pere Madrenys, Joan Miró, Àngela Ferrer, Narcís Sureda i Pere Heras CORRESPONSALS: Teresa Delgado (Esplai G.G. St. Narcís), Marisol Lagares (Assoc. de Pensionistes i Jubilats de Vila-roja), Luis Herrera (Assoc. G. G. La Unió de Pont Major), Maria Garrié (Assoc. de Pensionistes i Jubilats St. Joan), M. Oliva Moreno (Assoc. de Pensionistes i Jubilats de Taialà), Pere Heras (G. G. "Barri Vell-Mercadal"), Dolors Estañol (Assoc. de G. G. Montilivi), la Junta (Assoc. G.G. de Pedret), Consuelo Toledano (Assoc. G.G. Vall de Sant Daniel) i Evelyn Méndez (Assoc. G. G. Sta. Eugènia de Ter)

El Consell Municipal de la Gent Gran Plaça del Vi, 1 - 17004 Girona

Foto portada: Ajuntament de Girona Coordinació: Plural Comunicació Disseny: Juanjo Valeros / Impressió: Gràfiques Alzamora SA Dipòsit legal: GI-066-96

2 EDITORIAL 4 OPINIÓ 6 CIUTAT 11 16 IMATGES 18 ENTREVISTA 21 GENT 21 QUALITAT 24 DE VIDA 24 26 CULTURA 28 30 RACONS 32 AHIR I AVUI

Vida Associativa L’Hospital Santa Caterina, dipositari de la història hospitalària gironina De Nadal a Reis Josep Maria Tor Malagelada, mossèn Tor El nostre record a l’amic d’El Roure, Narcís-Jordi Aragó Gastronomia A la farmaciola hi procurarem tenir farigola Prevenció i promoció de la salut quan ens fem grans Una revista de 62 anys El cel nocturn i la nostra salut La porta de la Reina Joana Carrer Emili Grahit

Editorial

▼ CARTES

Carta a la Sra. Alcaldessa Benvolguda Sra. Alcaldessa,

Rebi com sempre una cordial salutació de tots els components de la revista El Roure: redactors, corresponsals i components de les diferents entitats cíviques, que sempre procuren ajudar i millorar amb la seva aportació tot el que sigui possible de la nostra ciutat, ja que tot i sempre és millorable. Estem comprovant dia a dia que la tasca que l'Ajuntament és immensa i segurament mai s'arriba a fer tot el que fóra necessari, encara que sabem que tant vostè com el seu equip procuren fer el possible perquè tinguem una ciutat de prestigi i com cal. És evident que sempre queda algun assumpte per resoldre o que no es fa al gust de tothom, mes el que és important és posar-hi l'esforç necessari per aconseguir al màxim objectius ciutadans que ens han de beneficiar a tots els que hi vivim i lògicament els que vénen a visitar-la, que són molts, i la veritat és que queden encantats. Girona és bella i vella en el bon sentit de la paraula, però com tot és millorable i és el que tots esperem del nostre Ajuntament i lògicament de la nostra alcaldessa. Una cosa positiva és el seu do de la ubiqüitat. La veiem a gairebé tots els actes importants que tenen lloc a Girona i és d’agrair. Fa il·lusió veure-la signant la declaració de Khàrkiv en l'assemblea de ciutats associades pel manteniment de la pau al món, tan necessària, i a multitud d'actes benèfics que tenen lloc a Girona. Veiem que s'ha posat fil a l'agulla per senyalitzar convenientment la ciutat i que s'ha engegat un pla per tenir netes moltes rodalies que de vegades queden una mica oblidades. Hi ha hagut un cas espinós, el del quiosc de Jaume I que s'ha eliminat, i la veritat, tot el que pot aportar cultura (lectura, llibres...) sap molt greu treure-ho tenint en compte que a Girona no hi abunden els quioscs, ans al con-

trari. Suposa que les raons de fer-ho són importants i això esperem. Ens queda pendent també el projecte de la Devesa que no acaba de tirar endavant. Un lloc tan meravellós com podria ésser! També s'està treballant en el tema de les bicicletes, de les caques de gossos i, és clar, de la manca d'aparcaments, entre altres assumptes prou importants. Com diem en català, de mica en mica s'omple la pica i és desig de tots que l'Ajuntament dirigit per vostè procuri dia a dia fer de Girona una ciutat per viure bé i de bona acollida. Ben afectuosament i esperant molt de vostè, la saludem molt gratament. Àngela Ferrer i Mató

EL ROURE OBRE LA BÚSTIA DELS SUGGERIMENTS DEL LECTOR Amb l’objectiu d’enriquir la revista El Roure i tractar aquells temes que més puguin interessar als nostres lectors, hem obert una adreça de correu electrònic perquè ens pugueu fer arribar els vostres suggeriments, crítiques constructives i totes aquelles aportacions que considereu adients a la publicació. Bústia de suggeriments: cmgg@ajgirona.cat Caldrà que us identifiqueu amb el vostre Nom i Cognom i DNI. La revista El Roure es reserva el dret de refusar aquelles aportacions que es considerin ofensives/inoportunes.

Opinió

Peregrinatge a Lourdes per Dolors Estañol

quest any he tingut l’oportunitat de participar en el 51è peregrinatge a Lourdes, organitzat per l’Hospitalitat de Lourdes del Bisbat de Girona. La participació va ser molt nombrosa, al voltant d’unes 700 persones, entre malalts o persones amb discapacitats, infermeres, brancadiers (nom designat als voluntaris que realitzen les tasques d’atenció a les persones amb necessitats físiques durant la peregrinació), joves, personal sanitari, acompanyants, alguns

capellans i el propi bisbe de Girona, Sr. Enric Pardo. La meva participació va ser com a infermera. La tasca encomanada era la d’aten-

dre les necessitats quotidianes de persones malaltes, molt grans o amb discapacitat. També havíem de fer llits, parar les taules pels àpats, acompanyar-los o portar-los durant els desplaçaments en les cadires de rodes ... L’experiència va ser inoblidable i molt enriquidora: les relacions personals amb altres persones, la convivència i la distribució de tasques, l’aprenentatge, la solidaritat, l’harmonia van formar part de la nostra vida durant aquells dies.

La gent gran, avui E

ls avenços que, actualment, s’estan fent al camp de la medecina i l’augment de la qualitat de vida fan que l’esperança de vida de les persones s’hagi allargat considerablement. Els que ja som de grans, recordant els nostres avantpassats —besavis i avis— a partir dels cinquanta ja se’ls considerava vells, per la seva fisonomia i la seva forma de vestir, en especial la gent del camp; en canvi avui veus persones grans, de setanta cap amunt, sobretot les senyores, que fan un bon goig de veure. A més a més, hi ha molta gent que, en anar-nos fent grans —aquí també ens hi comptem nosaltres—

per Lluís Torner i Callicó procurem seguir aquella dita de no limitar-nos a posar anys a la vida, sinó de completar-ho posant vida als anys. Molts, a part de fer d’avis o àvies, donem corda a les nostres afeccions, fem alguna mena de voluntariat, intentem mantenir-nos al dia en temes culturals —aules per a la gent gran, universitat—, sovintegem els centres cívics, assistim a conferències, viatgem, i fins els que sentim interès per les coses de l’esperit tenim, entre altres, Vida Creixent —un moviment cristià—, etc. Tot això, però, és molt bonic, gairebé idíl·lic, si no fos que, avui dia, hi ha molta gent gran que passa vertaderes necessitats, econòmiques

i afectives, que no els permeten tenir un mínim de qualitat de vida, i els perjudiquen anímicament i física. És molt trist que després d’una vida de treball, s’arribi a gran amb aquestes mancances; i encara ho és més que la societat i els polítics no hi posin les adequades solucions. Sort n’hi ha de les institucions benèfiques, però no poden donar l’abast. Per tant, de poc serveix augmentar l’esperança de vida, si no n’augmentem la qualitat de moltes i molts dels que arriben a grans. Una cosa no lliga amb l’altra. Fem sentir, ben alt, les nostres veus, a veure si se’ns escolta. És el nostre parer.

Opinió

LLAMBREGADES

Els remeis de l’àvia E

stem en una època en què tot és sofisticat i veritablement els avenços en tot tipus de vivències és bestial. L'era en què vivim és plena d'innovacions en tots els camps: comunicacions, transports, ensenyament ... i, és clar, en el món de la medecina i la medicina res tenen a veure a com es vivia tan sols fa mig segle. S'ha avançat més en pocs anys que en segles. Però mireu, jo recordo que quan era petita es resolien molts problemes sanitaris sense gens de sofisticació, ans al contrari, amb elements naturals, i s'aconseguia acabar amb moltes malures. Molt sovint passava llargues temporades a casa de la meva àvia i ella tenia remeis per a tot o per a gairebé tot. Em fa il·lusió recordar els seus remeis casolans i alhora efectius d'una època ja passada però que tenia petites i/o grans solucions per remeiar sobretot les malalties infantils més comunes com refredats, mal de coll, anèmia, etc., etc. Com que es jugava molt al carrer sovintejaven els cops d'aire, com en deia ella, i calia curar-se sense gastar gaires diners, que era època de butxaques tirant a buides. Segur que la meva àvia seria feliç si pogués saber com recordo com ens estimava a tots i com trobava remei a aquestes dolències, no greus, però sí empipadores. Si el que et dolia era la gola ella agafava un mitjó vell, fregia segó i quan era ben calent farcia el mitjó i el lligava a la gola, us asseguro que donava resultat i molt més barat que tot el que cal comprar actualment a la farmàcia. Si el que tenies era mal d'orella, no calia patir: fre-

per Àngela Ferrer i Mató

gia uns alls a la paella i calentons i suquejant d’oli, cap a l'orella patidora. I almenys jo em curava. Si tenia tos em pintava el pit i l’esquena amb tintura de iode i si persistia feia un cataplasma de farina de llinet prèviament fregida i posada entre dos draps i calenta tota la nit o les nits que fes falta, a suar i remei segur. Si malaltejaves amb una mica de febre, al llit, "suc de llençols", deia, i m'alimentava amb bols d'un bon caldo i/o llet de pot "La Lechera" que era millor de gust. Com que solies quedar lànguida pels dies de llit i poc menjar, em feia prendre Ceregumil, que era un bon reforçant, i si costava de remuntar em donava cada matí una cullerada d'oli de bacallà, més dolent que un dimoni, però et retornaven les ganes de menjar. Res d'antibiòtics ni injeccions ni paracetamols ... A la nova generació si els ho expliques no ho deuen ni creure. Ah!, i si es necessitava una mica més d'ajuda en qualsevol sentit el farmacèutic/a feia uns preparats. Ara

no veig que hagin fe fer més que cercar noms pels prestatges ... Millor ara? No ho sé però jo almenys vaig créixer sense grans problemes de salut: “Ets un roure”, em deien, i he demostrat ser-ho. De gana mai en tenia gaire, era i sóc selectiva en el menjar. A casa només es feia escudella cada dia i arròs el dijous i el diumenge, i aquesta manca de varietat i que de pa res de res (solia ser dolent, i tant que n'hi ha de bo ara) perquè no quedés denerida la meva àvia, sempre ella, em feia "un bouillon", en deia. Em preparava un rovell d'ou batut i el barrejada amb moscatell i me’l bevia en dejú. Era boníssim i no t'aficionava a l'alcohol, de cap manera. En altres aspectes, es fabricava la colònia amb flors i alcohol, criava a la terrassa un conill o un pollastre (menjar exquisit en aquella època de penúries), en els testos hi conreava carbassons, de les pells de conill en feia magnífiques catifes, ens confeccionava amb retalls de roba que li regalava una fàbrica de productes químics procedents de restes d'uns sacs d'envasar productes, calcetes, jupes (una espècie de samarretes fines), bruses ... i els afegia per fer llençols i roba de llit, ja veieu com amb enginy es pot viure dignament. Ah!, i si calia, el metge venia a casa, cosa insòlita en l'actualitat. A la joventut, segur que li sembla el meu escrit un conte de fades, però és real com la mateixa vida. I potser més sana, vés a saber! Ah!, i si teniu mal de cap, després de llegir el meu relat, agafeu un drap, el mulleu amb vinagre, l'escorreu i us el poseu sobre el front i us guarireu. Salut a tots i totes!

Ciutat

VIDA ASSOCIATIVA Secció dedicada als casals i associacions de gent gran de Girona, com a espai d’intercanvi, de participació, relació intergeneracional en la vida de la ciutat i com a exponent de cohesió social. ASSOCIACIÓ GENT GRAN LA UNIÓ DE PONT MAJOR

Nadal a Pont Major La tardor encara tímida i just una mica acolorida ha arribat a Pont Major anunciant fires. És la festa grossa de Girona on no hi falta res, des d’allò més tradicional: el pregó, la popular cercavila de gegants i capgrossos, el correfoc, les sardanes, o els castells passant per la històrica fira de mostres, el certamen n’havíem dit sempre o bé l’emotiva passejada entre els plàtans de la Devesa, testimonis muts d’aquests dies d’atraccions i paradetes de fires. Tot junt i ben barrejat, oferint un ventall d’entreteniments per a petits, grans i més grans per a gaudir de la gran festa de la ciutat que tanta falta ens fa en aquests temps convulsos. Des de l’Associació la Unió de Pont Major ja ho hem celebrat amb la tradicional castanyada on hem tingut l’honor de gaudir de la presència de la nostra alcaldessa, Marta Madrenas i altres autoritats. També hem aprofitat per a portar al circ els mes menuts de casa.

Assistents a la castanyada.

I d’aquí poc Nadal, dies de recolliment, joia i retrobament, d’animats àpats familiars on no hi poden faltar torrons, polvorons i cava, clàssics acompanyants d’interminables tertúlies. Esperem que amb l’arribada de les festes nadalenques, les nostres vides s’omplin d’alegria, i el nou any ens porti salut i benestar.

ASSOCIACIÓ DE LA GENT GRAN SANTA EUGÈNIA DE TER El 17 de juny a la sala d’actes de l’Espai Marfà, l’Associació de la Gent Gran de Santa Eugènia de Ter vam celebrar el dinar de socis amb la participació de 150 persones. Com sempre la Junta de l’entitat vam fer un petit homenatge a la Sra. Encarnació, que aquest any va fer 91 anys, que com podeu veure a la foto està molt guapa. A aquestes alçades, ja han començat tots els tallers i cursos al casal amb moltes ganes i entusiasme. Volem ensenyar-vos els protagonistes de la classe de sevillanes, que ho fan molt bé, igualment com la resta dels 11 tallers que es porten a terme enguany. Us volem explicar que els dijous la Bea fa el taller de costura on es fa una mica de tot, fins i tot patchwork.

Luis Herrera

Des de la junta de La Unió volem aprofitar aquestes línees per desitjar-vos un Bon Nadal ple d’esperança i llum i els millors desitjos per l’any nou. “Esta noche es nochebuena y mañana Navidad les deseamos a todos los socios ¡mucha salud y felicidad!” Evelyn Méndez García

A l’esquerra, l’homenatge a la Sra. Encarnació. A dalt, una imatge del tradicional dinar de socis.

Com que ara som en plena tardor, el 21 d’octubre s’ha organitzat al casal un berenar castanyada i ball amb música en directe. Són moments en

què gaudim de la companyia de tots. Estem a punt de començar les Fires de Girona, per tant, us desitgem que les gaudiu moltíssim!

Ciutat

VIDA ASSOCIATIVA ASSOCIACIÓ DE GENT GRAN DEL BARRI VELL - MERCADAL Aquest quadrimestre s’han produït canvis a la nostra associació, hi ha hagut eleccions i si bé el resultat a l’hora d’escriure aquesta crònica encara no es coneixia, el que sí que hi haurà hagut és un canvi de president, ja que l’actual president (un servidor de vostès), per motius de salut, no es va presentar a la reelecció. Quant a les activitats fetes el mes de setembre, un nombrós grup de socis va fer un viatge organitzat per l’Associació a Viena, Bratislava i Budapest, que segons em comenten els va anar d’allò més bé, acompanya aquest escrit una bonica fotografia que m’han facilitat. Entre setembre i octubre han començat tots els cursets i tallers amb un notable èxit de participació. També l’octubre varen tenir lloc una sessió de ball, un concert i una excursió d’un dia a Cotlliure amb una molt bona participació de socis. Per al mes de desembre d’enguany, concretament dels dies 12 al 16, tindran lloc les Festes Pre-Nadal 2016 amb un programa que sintetitzem tot seguit: Dilluns 12 de desembre: a dos quarts de sis de la tarda, cantada del grup Els

Pere Heras

Imatge de grup del viatge per Europa.

Galligans, havaneres i cançons nadalenques. Dimarts 13 de desembre: a dos quarts de sis de la tarda, concert de Nadal a càrrec del grup Metderband. Dimecres 14 de desembre: a dos quarts de sis de la tarda, sessió de ball. Dijous 15 de desembre: a les vuit del matí, excursió de germanor per visitar la Fira de Santa Llúcia a Barcelona, amb esmorzar i dinar especial de Nadal inclòs. Divendres 16 de desembre, a les cinc

de la tarda, sorteig de lots nadalencs per als socis i seguidament tradicional quina de Nadal. No tenim espai per a més, encara que i hauria molts més temes a ressaltar, un dels més importants és que, segons la informació que tenim en el moment d’escriure aquesta col·laboració, a partir de primers de l’any que ve, 2017, la nostra associació estarà ubicada a les noves instal·lacions, a la plaça Jordi de Sant Jordi. Bon Nadal i millor any nou 2017.

ASSOCIACIÓ DE PENSIONISTES I JUBILATS DE CAN GIBERT DEL PLA Un cop passat l’estiu i amb la sensació d’aquest any se’ns ha avançat l’hivern, al Casal de Sant Joan ja hi comença a haver bon caliu. Engeguen les activitats i els espectacles i l’Espai Cívic de Can Gibert s’omple d’una gran diversitat d’assistents. Tenim els que s’acosten a les activitats però que alhora no renuncien a passar una estona al bar del local, altres que a través de nous projectes s’acosten al barri, en fomenten la participació i conviuen amb la gent gran i d’altres que no falten mai a la seva cita de la tarda per prendre un cafè, jugar al bingo o llegir el diari. Com a novetat d’aquest any, el dinar que es fa habitualment al casal canviarà de localització i es durà a terme el dia 29

d’octubre a l’Hotel La Terrassa de Platja d’Aro. En aquesta ocasió ens agradaria fer especial menció a la figura de José Martínez Puente, que va ser el fundador del Casal de Sant Joan i una persona estimada per la gent del barri. Els inicis, entre amics, de qui també es recorden noms com els d’en Pepe, que durant molts anys es va fer càrrec del bar, van fer que hi hagués sempre un bon ambient i es comencessin a fer els balls i trobades que perduren en els nostres dies. José, el primer soci del casal, va deixar-nos fa uns mesos enrere però la seva presència segueix encara molt viva entre tots els que van tenir la sort d’haver-lo conegut.

Maria Garrié

José Martínez Puente.

Ciutat

VIDA ASSOCIATIVA ESPLAI DE LA GENT GRAN DE SANT NARCÍS Hola, amics, després de l'estiu, com la quitxalla també nosaltres tornem amb il·lusió al nostre estimat Esplai de la Gent Gran. El nostre barri és un lloc ple de vida i el nostre centre no es queda enrere. Ja tots els nostres cursos estan en ple rendiment, gimnàstica, taitxí, country, patchwork, informàtica... I aquest any hem afegit lectura teatralitzada, classes de diferents manualitats i ornamentacions de Nadal. Us vull recordar que el nostre ball quinzenal segueix sent tot un èxit d'assistència, des d'aquí em permeto dir als cavallers que s'animin a venir, ja que ells potser són els més indecisos. Del 2 al 9 d'octubre, la nostra excursió a la Galícia gastronòmica ens ha donat una gran satisfacció, ja que tots els assistents ho han passat de meravella, per la companyonia, les visites, algunes de sorpresa, ja que no estaven en el nostre recorregut, amb el nostre guia

Teresa Delgado

El grup a la sortida a Galícia.

sempre pendent de tots; els hotels i els diferents restaurants, on cada dia hem pogut degustar les diverses classes de peixos, marisc i vins que ofereix

aquesta meravellosa terra, Galícia. Recordeu que el nostre horari és dilluns, dimecres, divendres de 5 a 7 de la tarda.

ASSOCIACIÓ DE GENT GRAN MONTILIVI Pilates és un mètode que s'utilitza per entrenar a partir de la combinació de diverses disciplines com el ioga i la gimnàstica. El nom fa referència a Joseph Hubertus Pilates (1883-1967), el model, esportista, infermer i estudiós que va desenvolupar aquest sistema. Al centre de l’Associació de Gent Gran Onyar hem adaptat aquesta metodologia d'entrenament, tenint en compte múltiples factors: edat, patologies, vida actual, desequilibris posturals..., i hem posat l'accent en les necessitats de moviment que demanden els nostres clients amb exercicis que es basen en consciència, respiració, equilibri, mobilitat i reforç muscular. Els beneficis que obtenim són clars: major equilibri, més mobilitat i increments de força, ajudem a corregir hàbits posturals que es tradueixen en dolors d'esquena, alliberem tensions musculars i reduïm el nivell d'estrès. La majoria dels exercicis es fan mitjançant una sèrie de moviments suaus i lents, adaptats a tot tipus de clients. D'aquesta manera s'eviten gestos violents o incontrolats que poden ser agressius per a l'organisme. Recordeu que sense consciència no hi ha control.

Una classe de pilates al centre.

Oskar García del Rio

Ciutat

VIDA ASSOCIATIVA ASSOCIACIÓ DE PENSIONISTES I JUBILATS DE TAIALÀ El mes de setembre vam tornar a obrir les portes del nostre centre, i vam iniciar així una nova temporada d’activitats. Hem començat amb molta empenta. Coincidint amb la Setmana de la Mobilitat Sostenible i Segura, una vintena de persones vam fer una caminada fins a Sant Narcís, allà ens van rebre amb un esmorzar, que després de l’esforç fet, Participants a la caminada. vam agrair i gaudir plenament. Garanger, acompanyat al piano pel La tornada va ser en autobús. Amb la tardor, i tal com tenim per mestre Àngel Comalada. Ens han costum en el nostre centre, hem acompanyat durant dos dies repreorganitzat la Setmana Cultural, ja hem sentants del nostre ajuntament. El arribat a la vintena edició! Aquest any dissabte dia 8 van compartir amb s’ha dut a terme del 3 al 9 d’octubre. nosaltres una estupenda fideuà, l’alEntre moltes activitats, podem desta- caldessa, Marta Madrenas, la pricar l’actuació del gran cantant Jordi mera tinenta d’alcalde, Sílvia Paneque

M. Oliva Moreno i el regidor Joan Alcalà. També ens van acompanyar el diumenge dia 9 a la tradicional desfilada de vestits de paper, confeccionats i lluïts per les senyores de la nostra associació. Estem molt agraïts per la seva presència, així han pogut ser testimonis de la gran família que formem els membres del casal, amb una àmplia participació i amb un públic sempre expectant de les nostres activitats. Un grup de jubilats ha fet un viatge a Cantàbria del dia 17 al 22 d’octubre. I així, de seguida ens trobem amb les Fires de Girona, durant les quals podrem gaudir d’aquests dies festius i plens d’alegria que tant ens agraden i que desitgem que tots vosaltres pugueu gaudir.

ASSOCIACIÓ DE LA GENT GRAN DE LA VALL DE SANT DANIEL

Consuelo Toledano

El parc de la salut Ja que aquest número està dedicat a la salut, parlarem del nostre parc gimnàstic que gaudeixen els nostres socis i veïns. Des de fa centenars d’anys sabem que l’esport té efectes beneficiosos per a la salut, tant físicament, com psíquicament i socialment: • Millora la forma física, el to muscular i la mobilitat de les articulacions. • Disminueix els símptomes d’ansietat estrés i depressió. Millora l’estat d’ànim i produeix sensació de benestar. • Ajuda a relaxar-se i a alliberar tensions. • Disminueix el risc de patir malalties cardiovasculars, diabetis de l’adult, osteoporosi ... • Ajuda a controlar la pressió arterial i el pes. • Ajuda a millorar la nostra autoconfiança i la nostra imatge. És per això que al Centre Cívic de la Vall de Sant Daniel hem fet una aposta important per promoure la pràctica de

Practicant exercicis al parc de la salut.

l’esport. Tenim dues propostes perquè els nostres grans puguin gaudir fent aquesta activitat. La primera es fa a l’interior del centre. Es tracta de classes dirigides per un professional de la salut. Ell diu en cada moment quins exercicis es fan i en marca la intensitat i la durada.

La segona és un circuit gimnàstic i lúdic que tenim a l’exterior. D’aquesta manera es disposa d’un espai a l’aire lliure per fer exercici. Està dissenyat per tal que les persones grans puguin desenvolupar una rutina d’exercicis adequats i saludables. Així només ens queda dir-vos que us animeu a gaudir de l’esport.

Ciutat

VIDA ASSOCIATIVA ASSOCIACIÓ DE LA GENT GRAN DE PEDRET

Homenatge a Josep Torrent Fa uns anys, al Centre Cívic de Pedret, hi assajava un grup de gent gran que tocava la guitarra i cantava cançons. S’anomenava “Les guitarres de Pedret i les seves veus” i estava format per homes i dones del barri que interpretaven cançons tradicionals, des d’ Havaneres fins a Nadales. Solien oferir els seus recitals al mateix Centre Cívic. Una de les ànimes del grup era en Josep Torrent. En Josep tocava la guitarra, i amb l’ajut d’en Joan Massaguer, va compondre una sardana dedicada al Centre Cívic que porta per títol

“Sardana de Pedret”. A més de fer la sardana, en Josep es va encarregar de gravar-la en un CD juntament amb les altres cançons del grup.

ASSOCIACIÓ DE JUBILATS I PENSIONISTES DE VILA-ROJA Des de l’última publicació fins avui ha passat ja temps, comptant que hem tingut el mes d’agost i les vacances pel mig. Ara la nostra entitat ha reprès les activitats. Hem iniciat l’octubre amb una sortida de tres dies a Calatayud. Hem estat al Monasterio de Piedra, la Casa de la Dolores, i també hem visitat diferents esglésies i monuments reconeguts de Calatayud. De camí ens vàrem aturar a Saragossa per fer una estada al Pilar, obligada. Vàrem poder viure en primera persona la preparació de les festes de la Verge del Pilar: veure com instal·laven les llums, els entarimats ...; tothom anava amunt i avall i es respirava l’ambient de festa major. El recull de les impressions dels companys que ens varen acompanyar en la sortida ha estat molt positiu. Calatayud els va sorprendre, una ciutat molt bonica i amb moltes coses per visitar. Properament farem dues sortides d’un sol dia alhora que estem preparant una nova sortida de tres dies a les terres del Cid. Anirem cap a Sòria, Numància, Burgo de Osuna, entre altres.

La Junta

Malauradament, en Josep ens ha deixat fa poc, i la seva pèrdua ha estat molt sentida per tothom al barri. Ara, els membres del grup s’han tornat a reunir amb la intenció de recuperar algunes d’aquelles cançons i tornar-les a cantar per fer-li un merescut homenatge. L’acte es farà en el marc del dinar de Nadal que cada any l’Associació de Gent Gran de Pedret organitza al Centre Cívic, i que enguany es farà el dia 22 de desembre. A més del dinar i l’homenatge, també hi haurà Quina i repartiment de premis. De ben segur que serà una festa molt emotiva. Marisol Lagares

Fotografia de grup en la sortida a Calatayud.

Volem convidar-vos que us animeu a cantar. Si en teniu ganes, podeu venir a la nostra coral, sereu molt ben

rebuts. Molt bona entrada de curs a tots els companys.

Ciutat

HISTÒRIA

L’Hospital Santa Caterina, dipositari de la història hospitalària gironina Tot i que segurament el proUn nou Hospital Santa jecte ja venia de lluny, no va ser Caterina L’any 1654, les autoritats milifins al segle XIII (1211) que els tars van decidir enderrocar l’edimembres de la confraria de fici i el servei es traslladà a un Sant Martí van decidir bastir un espai proper, a les terres situahospital a la ciutat de Girona, des a tocar de la nova muralla als terrenys ocupats avui per la de la ciutat. Es tractava del conplaça del mercat. El pas d’ajunt assistencial format per quells homes bons que seguien l’Hospital Santa Caterina (1666sant Martí, el que es va partir la 1679) i pels edificis veïns que pròpia capa amb un pobre, va s’hi van anar sumant al llarg del quedar enregistrat en un docutemps —la Casa de Misericòrdia ment que, en essència, avalava (1765), l’Hospici (1776) i la Casa la compra d’una feixa de terra de Convalescència (1781)—, més per ampliar i consolidar l’hospila resta dels equipaments distrital de l’Areny, extramurs de la buïts pel territori. ciutat. Aquest és un d’aquells La construcció del nou Hospital fets que enllacen una tradició Santa Caterina va ser finançada de solidaritat des de l’alta edat pels ciutadans gironins, per l’Amitjana fins al segle XXI. Molts juntament de la ciutat i per l’Eshan estat els actors, però tots 1 glésia. Els llits, alineats en grans interpretaven el mateix guió: sales separades entre homes i ajudar els desvalguts, segons 1- La primera data documental relacionada dones, acollien un centenar de els mitjans i els valors de cada amb els orígens de l’Hospital Santa Caterina pacients que tenien com a con(el 21 de març del 1212) apareix al pergamí època. El 21 de març del 1212, així núm. 19 de l’Arxiu Històric de Girona, fons de dició comuna la seva pobresa. Des de l’edat mitjana i fins doncs, els confrares de Sant l’Hospital Santa Caterina. entrat el segle XX, l’assistència Martí van comprar una feixa de terra per bastir un hospital al Cap de ment des del segle XIV, al costat del als malalts de l’Hospital Santa Catel’Areny, on ja existia una casa amb cementiri de l’església de Sant Feliu. rina va recaure en els ordes religiosos funcions hospitalàries que, arran d’a- El quart hospital (1211-1650) era al hospitalaris: primer, els Germans de questa adquisició, s’ampliaria i es sud de la vila, a l’areny de l’Onyar, on la Caritat de la Santa Creu i Sant Pau consolidaria. ara s’ubica el mercat del Lleó. Aquest (1793-1911), i després, les Filles de la La Girona de principis del segle XIII darrer, l’hospital de la confraria de Caritat de Sant Vicenç de Paül, que a tenia uns vuit mil habitants que, Sant Martí, ja sota l’advocació de partir del 1908 van assumir progresmajoritàriament, habitaven el Santa Caterina, esdevindria el prece- sivament el govern i l’assistència de recinte murat de la Força, on com- dent directe dels equipaments de l’Hospital, mentre que els Germans i les Germanes de la Caritat van ser partien l’espai amb el pròsper call l’antiga plaça de l’Hospital. jueu. Els hospitals, com a lloc d’aco- L’Hospital Santa Caterina d’extra- destinats a l’Hospital Psiquiàtric de llida de malalts i desvalguts, es tro- murs era un edifici de sòlida i noble Salt. baven extramurs: l’Hospital de Cape- construcció equipat amb trenta-cinc El segle XVIII va començar a veure les llans, prop del Galligants, Sant Llàt- llits. Fins a l’any 1648 fou de titulari- primeres institucions especialitzades zer, a Pedret, i l’Hospital de Sant tat municipal i després passà a mans en els diferents camps de l’assistència, i per primera vegada es va distinJaume dels Pelegrins, en funciona- del Capítol de la Catedral.

Ciutat HISTÒRIA

gir la funció d’acolliment de desvalguts i la de guariment. No obstant això, la terapèutica i la presència regular dels metges als hospitals no van arribar fins al segle XIX. L’any 1880 s’aprovava la primera disposició que prohibia definitivament acollir pobres i rodamons als hospitals.

1849: el naixement de la beneficència com a competència pública Paral·lelament al procés de definició de l’hospital com a espai de curació de malalties i de l’hospici i l’orfenat com a institucions d’acolliment dels necessitats socials, van tenir lloc dos processos més que han configurat la història tal com la coneixem avui. Un d’aquests processos és el que han protagonitzat els alienats i l’evolució del seu estatus en el context de l’assistència. L’altre, directament imbricat amb l’anterior i decisiu, és la participació dels poders públics en l’atenció als necessitats: el naixement de la beneficència com a competència pública i la seva progressió,

2- L’any 1666 es va iniciar la construcció de l’hospital, inclosa l’estança de la farmàcia. Dins el conjunt de peces conservades hi ha més de tres-cents pots de ceràmica blanca vitrificada, entre els quals en sobresurten disset del segle XVI. 3- El 16 de maig del 1666 el bisbe Ninot col·locava la primera pedra del nou hospital, i al cap d’un any s’habilitaven les primeres sales. El 28 de desembre del 1679 es va inaugurar la capella. 4- La iconografia de santa Caterina, amb la roda dentada, la palma que simbolitza el martiri i una espasa que recorda la seva mort per decapitació. segons el signe dels temps. La gestió i el manteniment de l’Hospital Santa Caterina i de l’Hospici es van encomanar a la Diputació de Girona, mentre s’esperava que l’Estat creés els seus propis hospitals. El Reglamento para el Régimen y Administración de la Beneficencia Pública Provincial de Gerona (1885) distingia les funcions de l’Hospici de les de l’Hospital, tot i que ambdues institucions compartirien serveis comuns i personal. Al Santa Caterina es van establir tres departaments que agrupaven els diferents col·lectius: malalts, dements i maternitat. Aquesta última secció assistia només dones pobres o naixements «il·legítims»; les gironines benestants parien a casa.

Del Santa Caterina de Girona al Mas Cardell de Salt L’atenció als alienats va ser una de les darreres conquestes de l’assistència. Al principi estaven barrejats amb la resta dels asilats, en un context general de manca de definició de la

malaltia mental. Tanmateix, a mesura que va anar avançant l’especialització del tractament, mèdic o social, de la resta dels allotjats, els alienats van passar a tenir una secció pròpia a l’Hospital Santa Caterina; en casos de saturació i en altres circumstàncies especials eren enviats a l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona (públic) o al manicomi de Sant Boi de Llobregat (privat). A partir de mitjan segle XIX, les successives lleis de beneficència van encomanar a les diputacions l’atenció als malalts mentals. Després de valorar diverses alternatives, els responsables de la Diputació de Girona del moment van decidir adquirir el Mas Cardell de Salt (1886) per instal·lar-hi un primer grup de dements. Naixia així el primer manicomi públic de Catalunya.

El projecte de la Mancomunitat L’any 1920, la Mancomunitat, constituïda el 1914, va assumir la gestió dels asils, els hospitals i les cases de maternitat de les quatre diputacions

Ciutat

5- La plaça de l’Hospital fou, durant anys, el nucli de la beneficència provincial. L’edifici de l’Hospici és a l’esquerra, i el de l’Hospital, a la dreta. 6- Escut de la ciutat, procedent de l’antic hospital medieval de Santa Caterina.

Julià de l’època republicana i l’actual de Parc Hospitalari Martí i Julià de Salt. La seva reforma es va veure frustrada per la Dictadura de Primo de Rivera.

La Dictadura de Primo de Rivera

catalanes. Heretava els problemes d’unes infraestructures insuficients en nombre de llits i personal i desfasades quant a assistència mèdica, en un moment en què l’atenció hospitalària començava a ser considerada un dret dels ciutadans. La Mancomunitat va projectar la rehabilitació de la funció social dels establiments locals i comarcals per obtenir un rendiment, més enllà del paper d’asil de crònics i ancians a què havien quedat relegats. Aquest criteri es va aplicar també a l’Hospital Santa Caterina, que continuava essent regentat per un administrador i pels ordes religiosos però que, a poc a poc, havia anat creixent en nombre de facultatius i augmentant les seves

capacitats curatives, en detriment de les d’asil. L’acció de la Mancomunitat sobre l’Hospital es va traduir en la millora de les instal·lacions de llum, aigua i calefacció i també de les especialitats, amb l’objectiu de fer-les extensives al conjunt de la població. La Mancomunitat va impulsar una política sanitària decidida de lluita contra les malalties amb més incidència, como ara la tuberculosi, el tifus i el paludisme. Durant aquest període es va iniciar la reforma de l’atenció psiquiàtrica al manicomi de Salt, a càrrec del metge psiquiatre, humanista i polític català Domènec Martí i Julià; a ell li devem, precisament, el nom de Sanatori Martí i

L’any 1922, a l’Hospital Santa Caterina hi exercien vuit metges: dos cirurgians, dos metges de medicina general, un uròleg, un ginecòleg que feia les funcions de pediatre, un oftalmòleg i un otorinolaringòleg. El personal auxiliar seguia essent majoritàriament religiós. Malgrat la precarietat pressupostària, les millores en l’Hospital van avançar en dos sentits: en els serveis hotelers del centre, que afecten les condicions d’allotjament dels malalts i l’estat de l’edifici, i en l’assistència mèdica. Entre el 1926 i el 1930 es va registrar l’adquisició de diferents instrumentals mèdics, i l’any 1928 es va fer l’adjudicació per concurs públic de la instal·lació de raigs X, teràpia i serveis complementaris. A més, es van crear consultoris especialitzats com, per exemple, el dedicat a les patologies genitourinàries, atès els estralls que la sífilis causava entre les classes populars, i també un dispensari de lluita antituberculosa i d’acció social.

L’avenç de la Segona República, estroncat per la guerra La República va assumir, en virtut de l’Estatut del 1932, les competències sanitàries de les dissoltes diputa-

Ciutat HISTÒRIA

7- La sala d’operacions de l’Hospital Santa Caterina a principi del segle XX. Fons de l’Arxiu Històric del COAC. 8

8- Durant la Dictadura, l’artista Josep M. Busquets va restaurar els esgrafiats del pati. cions. Se substituïa així el concepte de beneficència pública pel d’assistència social. L’any 1934, la Llei de bases per a l’organització dels serveis de sanitat i assistència social ordenava la utilització de tots els recursos existents a Catalunya (públics i privats) sota el paraigua de la Generalitat, amb l’objectiu d’optimitzar les seves funcions i assegurar l’assistència mèdica i social al ciutadà sobre la base territorial dels municipis. L’Hospital Santa Caterina, que va passar a dir-se Hospital de les Comarques Gironines, visqué la retirada de les monges i l’inici de la formació d’un primer contingent d’infermeres referenciades com a aspirants al Cos Auxiliar Sanitari. El Santa Caterina es va integrar a la

científic i en una manca important de metges i de pressupost per reconstruir i millorar serveis. El Santa Caterina, l’Hospital de les Comarques Gironines, va tornar a dir-se Provincial i s’hi instal·là de nou el concepte de beneficència provincial, amb els ordes religiosos al capdavant. El Sanatori Martí i Julià, d’altra banda, també va recular a la denominació de Manicomio Provincial. L’any 1952, l’Hospital Santa Caterina atenia 1.357 malalts en 267 llits, dins d’unes estructures revellides la major part de les quals datava del segle XVIII: fou una llarga i precària etapa d’administració d’una realitat molt punyent, amb uns recursos limitats i uns equipaments obsolets. L’arribada de la democràcia va plantejar una nova situació en què els diferents centres hospitalaris i d’assistència van haver de maldar per trobar el seu lloc.

La dècada dels setanta, temps de transició xarxa d’hospitals que ordenava la Llei del 1934 amb la voluntat de convertir-se en una institució supracomarcal. Durant aquell període, es va avançar en la consolidació de les especialitats i en el desplegament de centres de prevenció dins l’Hospital. La Guerra Civil del 1936 i la llarga postguerra van marcar un retrocés abismal en les conquestes aconseguides al país i també a l’Hospital. Molts professionals van haver de fugir a l’exili i d’altres van pagar les conseqüències del conflicte amb la presó o amb la suspensió de la seva activitat. La fi de la Guerra Civil i la postguerra van comportar el retorn de les competències a les diputacions, i l’autarquia econòmica es va traduir en un aïllament del país del coneixement

Durant la dècada dels setanta van arribar a la societat les recomanacions de l’OMS. Els drets de tots els ciutadans de mantenir la salut i d’accedir als recursos esdevingueren una demanda formal que propiciava un nou concepte ideal d’hospital aleshores inexistent al nostre territori. El sistema estatal de beneficència feia aigües i s’imposava una seguretat social per a tots els «espanyols» que no era suficient. L’Estat va recórrer de nou als hospitals provincials per donar un servei públic a la població. El Plan de Desarrollo destinaria diners a adequar i modernitzar l’Hospital Santa Caterina, però fou només un pedaç. La institució centenària s’enfrontava al repte dels nous models hospitalaris amb unes infraestructures deteriorades, amb

Ciutat

9- Al Santa Caterina, a iniciativa del doctor Pompeu Pascual i Carbó (1897-1977), es va fundar el primer servei de pediatria, inaugurat el 22 de febrer del 1933 pel president de la Generalitat, Francesc Macià. Imatge extreta de: CASTELLS, N; PUIGDEVALL, N; REIXACH, F. L’Hospital Santa Caterina (1989). 10- Imatge de dues nenes juntament amb una auxiliar i amb sor Modesta, a l’Hospital Santa Caterina (1952). Les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül van deixar definitivament d’exercir a l’Hospital l’any 2003. 11- La bomba de cobalt es va inaugurar l’any 1985. sobreocupació de malalts i amb un equip mèdic i d’infermeria insuficient. Les especialitats i els seus mitjans diagnòstics havien evolucionat molt poc en trenta anys. El Psiquiàtric de Salt, d’altra banda, vivia la seva etapa més massificada, amb 830 malalts, uns pavellons deteriorats i unes mancances econòmiques i professionals que impedien oferir tractaments efectius sobre la base d’un model d’atenció caduc. El Santa Caterina afrontava la disjuntiva entre esdevenir una institució residual, com a hospital geriàtric o de crònics, en el nou mapa sanitari català o jugar la carta de l’excel·lència i acreditar-se dins la Xarxa Hospitalària d’Utilització Pública (XHUP) com a centre proveïdor de serveis de la xarxa pública catalana. L’any 1979, l’Hospital tenia 234 llits i quatre especialitats bàsiques: obstetrícia, ginecologia, urologia, pneumologia i oncologia. A més, disposava de serveis centrals de radiologia, radioteràpia, farmàcia i aneste-

sistes i de dispensaris d’oncologia, otorinolaringologia, dermatologia, cirurgia, traumatologia, tocoginecologia i medicina general.

La dècada dels vuitanta, temps de decisió L’any 1985 s’optava per integrar el Santa Caterina a la XHUP. La punta de llança fou l’atenció en oncologia, que aleshores no tenia cap hospital gironí de referència. Al seu redós van prosperar, en la via cap a un hospital general ben dotat i competitiu, altres especialitats, com ara el Servei de Ginecologia i Obstetrícia o la Unitat de Valoració de la Memòria i les Demències. El 1988 s’inauguraven unes noves sales d’operacions, acte en el marc del qual el Departament de Sanitat va plantejar per primera vegada públicament la necessitat d’un nou edifici per a l’Hospital Santa Caterina. L’esforç de molts professionals i l’aposta decidida i il·lusionada de gestors i polítics van fer possible

aconseguir el repte, i la institució va resoldre el seu futur amb la perspectiva d’un canvi d’edifici i el trasllat als terrenys del Mas Cardell.

El 18 de setembre del 2004: un nou Hospital Santa Caterina per als ciutadans El 18 de setembre del 2004 es tancaven les portes de l’històric Hospital Santa Caterina de la plaça de l’Hospital per obrir les d’un nou centre ubicat al Parc Hospitalari Martí i Julià de Salt. Es configurava així un espai sanitari basat en un concepte integrador de la salut que abraça l’assistència psiquiàtrica, sociosanitària i social i l’atenció a les malalties físiques. Amb l’obertura del nou Hospital Santa Caterina prenia forma el Parc Hospitalari Martí i Julià, que, lluny de recloure’s en si mateix, s’obria a la ciutadania i al municipi. Amb el Parc Hospitalari, l’Institut d’Assistència Sanitària (IAS), empresa pública de la Generalitat de Catalunya, aportava un salt qualitatiu en la sanitat de les comarques gironines. La Regió Sanitària de Girona es convertia en la primera de Catalunya on la reconversió psiquiàtrica i la modernització sanitària s’integraven en un sol projecte. Al mateix temps, els gironins recuperaven l’edifici històric situat al cor de la ciutat per allotjar-hi els Serveis Territorials de la Generalitat de Catalunya.

Imatges per al record

De Nadal a Reis SecciĂł dedicada a fotografies que pertanyen a la histĂ˛ria de la ciutat de Girona i als seus habitants.

Parades de fanals per anar a esperar els Reis d'Orient instalÂˇlada sota les voltes de la Rambla. 1957. Ajuntament de Girona. CRDI (Autor desconegut)

Parada de figures del pessebre a la rambla de la Llibertat. 1957. Ajuntament de Girona. CRDI (Xavier Puig)

Imatges per al record

Representació de l'anomenat pessebre gòtic, consistent en un pessebre vivent amb diferents escenes en espais del passeig. 1970. Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans)

Diferents escenes de Pastorets en una escola de Girona. 1958. Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans)

Entrevista

Mossèn Josep Maria Tor Malagelada

Ha exercit el seu ministeri sacerdotal de forma exemplar durant més de 60 anys a diverses parròquies del Bisbat, i a l’Hospital Santa Caterina

Mossèn Josep Maria Tor a la capella de l’Hospital Santa Caterina. Mossèn Josep Maria Tor és un clergue que, després d’una llarga trajectòria al servei de diverses parròquies del nostre territori, va ser capellà de l’Hospital Santa Caterina durant molts anys. Primer al vell hospital, avui seu de la Generalitat a Girona, i més tard a les noves instal·lacions de Salt, la seva enriquidora experiència el converteix en un perfecte interlocutor per conèixer la part més humana i propera d’aquest centre hospitalari. Un cen-

tre del qual, amb motiu del seu 350è aniversari, s’ha parlat a bastament... de la seva gran història com a edifici sí, tot i que no tant de les petites històries viscudes al seu interior - Mossèn Tor, com es va produir el fet que fos nomenat capellà de l’Hospital Santa Caterina? - Quan el 1952, amb 23 anys, vaig ser ordenat sacerdot, la meva vocació ja era la de capellà d’hospital, però per a aquesta tasca fa falta

experiència pastoral i per això no ho vaig sol·licitar mai. Després de 27 anys destinat a diverses parròquies i a causa del meu delicat estat de salut (atacs d’arítmies freqüents), el bisbe monsenyor Camprodon, el sacerdot titular de l’hospital, em va proposar l’any 1979, en jubilar-se, si volia fer aquest servei pastoral, la qual cosa vaig acceptar encantat perquè, com ja he comentat, era una antiga aspiració que, des de l’ ordenació, em feia molta il·lusió.

Entrevista

“L’atenció als malalts a l’hospital també em va fer descobrir com es pot ajudar als malalts no cristians ...”.

- En el moment de la seva entrada a l’hospital quins són els principals canvis que s’hi estaven produint? - Els màxims responsables dels principals canvis de millora varen ser el Dr. Pau Viladiu i la directora d’infermeria, la Sra. Pilar de la Fuente, amb la implantació de la unitat oncològica al servei de les comarques gironines, amb les més modernes tecnologies i uns professionals de primer nivell que van fer d’aquesta especialitat un dels serveis més acreditats del país. En aquest punt també m’agradaria destacar, sobretot, l’adaptació de la Comunitat de Germanes F.F. de la Caritat de Sant Joan de Déu als canvis que s’anaven produint. Feien el seu servei hospitalari amb una dedicació exemplar. - Seguint amb l’evolució de l’hospital, com va viure el trasllat a les noves instal·lacions de Salt? - En primer lloc es va tenir en compte que calia conservar “l’esperit del Santa Caterina”. I efectivament, aquest es va saber transformar sense perdre els valors del seu servei. Es va prioritzar l’atenció a la reforma i la integració de la psiquiatria. Un dels objectius era que els pacients aguts de psiquiatria estiguessin també atesos a l’Hospital Santa Caterina, aconseguint així que, a nivell social, estiguessin considerats com qualsevol altre malalt, amb els mateixos drets i obligacions. La idea és evitar el trauma i l’estigma, sent el pacient el que pot optar per quedar-se hospitalitzat o, al recuperar-se de l’afectació que l’ha obligat a ingressar, poder sortir, cosa que equipara aquest malalt al de qualsevol altra especialitat. - Parli’m del personal hospitalari

El 30 de maig de 2014 l’Institut d’Assistència Sanitària va dedicar a mossèn Tor un acte d'homenatge, amb motiu de la seva jubilació i en reconeixement a la gran tasca realitzada al capdavant del Servei Religiós de la institució vers els pacients i les seves famílies durant trenta-cinc anys. La senzillesa i el saber estar en cada moment amb els pacients i usuaris que han necessitat la seva persona, però també la bona relació amb els treballadors van motivar aquest sentit homenatge, ideat i participat per un gran nombre de professionals i usuaris. Hi van voler col·laborar també els grups religiosos i de reflexió fundats i/o participats per mossèn Tor, així com el bisbe de Girona, monsenyor Francesc Pardo, que va presidir la missa concelebrada. Foto: Plural Comunicació. en general? - El personal sanitari és l’element essencial de l’hospital. Durant els 35 anys que hi he conviscut, aquest m’ha demostrat el seu gran esperit de sacrifici i la seva gran capacitat en l’atenció personalitzada. La seva rapidesa i eficàcia s’ha traduït en una bona harmonia, que ha estat mútua. Per mi la convivència amb el personal sanitari ha estat molt important i enriquidora. - I dels malalts? - Amb els malalts he tingut moltes experiències. De totes en guardo un gran record i estima. A continuació en citaré algunes per poder fer un petit resum de l’ensenyament que

ha suposat el meu tracte amb ells: A l’antic Santa Caterina, la majoria d’habitacions eren de dos, tres i fins i tot quatre llits. Pensem que en el seu origen els malalts ocupaven grans sales amb malalts, a vegades moribunds. Recordo els malalts oncològics i de la sida (malalts que per la seva malaltia solien repetir en la hospitalització) i com acceptaven conviure en la mateixa cambra hospitalària... com el més dèbil preguntava al que ja estava millor si volia canviar-se a una altra cambra. La seva resposta era “no”, ja que preferia i pensava que amb la seva companyia, atenció, i dins de les seves possibilitats, conversa, podia

Entrevista

“Per mi la convivència amb el personal sanitari ha estat molt important i enriquidora.”

El 23 de maig de 2003, l’Hospital Santa Caterina va celebrar un acte de comiat a les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül. La missa fou oficiada pel bisbe de Girona (en primer pla). Aleshores, mossèn Tor exercia al vell hospital gironí (en segon pla a la foto). Foto: Pep Iglesias. aconseguir donar suport i tranquil·litat al seu company i, dins del que es podia, benestar. Això és extraordinari ja que, sovint, tenien la mateixa malaltia. En moltes ocasions, després que els pacients sortissin de l’hospital, els visitava a casa seva i, sempre, sempre m’han rebut molt bé i han estat molt agraïts. També he observat el gran valor que els pacients donen als petits gestos. Una salutació, un somriure, una paraula amable. També el fet de saber escoltar, de no voler fer el que no et correspon, de tractar-los sempre de manera positiva, etcètera. Recordo una senyora, de 92 anys, amb la qual vaig posar en pràctica “l’operació targetes”. Consistia a donar cada vegada que em trobava amb un familiar seu, una targeta amb unes poques paraules per a ella . Un dia, que vaig anar a veure-la, vaig comprovar, amb gran satisfacció, que les havia guardat totes com un gran i estimat tresor. He repetit aquesta “operació” amb moltes ocasions amb altres malalts, i sempre amb una molt bona acollida.

El tracte amb persones disminuïdes psíquicament o amb malaltia mental també em va donar moltes satisfaccions, tinguem en compte que jo era una persona que residia a l’hospital. Vaig poder veure gestos d’una bondat exemplar. Un detall que em va emocionar d’un d’aquests pacients, va ser quan em varen organitzar la festa de comiat en jubilar-me. Va venir a veure’m a la residència uns dies abans i em va fer saber que no vindria a la festa però que no volia deixar d’acomiadar-se. - Quins valors ressaltaria? - Ressaltaria el valor de la presència familiar i l’ajut dels voluntaris que col·laboraven amb el servei religiós. Cal ressaltar també l’acolliment que molts donen a l’atenció religiosa. - Quines altres qüestions li semblem dignes de ser destacades? - Voldria destacar que l’atenció als malalts té molta cabuda als Evangelis (si no m’equivoco, un 10%). Això l’Església ho va aprendre al seu bell començament, ja en els temps apostòlics. Molts sants i santes, en tota la seva història, hi han obert lluminosos camins. També les famí-

lies i les comunitats cristianes al llarg dels temps. L’atenció als malalts a l’hospital també em va fer descobrir com es pot ajudar als malalts no cristians, per exemple, saludant-los. Amb tres malalts joves vaig poder resar (amb el seu consentiment) uns minuts junts, al mateix temps i en silenci. Dono gràcies a Déu per haver pogut residir a l’Hospital Santa Caterina compartint i ajudant als malalts durant aquests llargs anys. Com va dir el sacerdot Martín Descalzo, escriptor i durant molts anys tractat amb diàlisi: “Cal acostar-se al malalt com Moisès a la terra sagrada o el cirurgià a la ferida que toca.” - Voldria afegir alguna cosa més? - Gràcies per haver-me donat l’ocasió d’explicar les meves vivències a l’hospital. - Moltes gràcies mossèn. Aquesta entrevista amb vostè ha sigut molt enriquidora per a mi i penso que també ho serà per als nostres lectors.

Pere Heras Montal

Gent

HOMENATGE

El nostre record a l’amic d’El Roure, Narcís-Jordi Aragó Narcís-Jordi Aragó entre el periodista i director del consell de redacció de la revista El Roure, Pere Madrenys (esquerra), i la periodista Isabel Juanola, a la seu del col·legi de Periodistes de Girona, durant una diada electoral. Foto: Arxiu de Pere Madrenys.

a pocs dies que el periodista Pep Colldemont Oliva publicava a La Tribuna d’El Punt Avui un article dedicat a Narcís-Jordi Aragó. Deia: “ ... No sé si en Narcís era Girona o Girona era en Narcís-Jordi Aragó. Estic convençut que sense ell Girona hauria estat diferent. Estava enamoradíssim de la seva dona, però no sé si igual o més estava enamorat de Girona ...”. “Ho sabia tot de Girona, ...”. I és ben cert, era així i així ho reflectien tots els articles que amb gust i puntualitat va aportar a la nostra revista, des de bon començament. El 23 d’agost, l’amic Aragó ens va deixar. Escriptor, i mestre de periodistes. Nascut a Girona el 29 de juny de 1932, es va llicenciar en dret per la Universitat de Barcelona, i es va diplomar en Periodisme a l'Escola Oficial de Madrid. La faceta periodística la va iniciar a Ràdio Girona. Va ser redactor en cap de la revista Vida

Catòlica (1962-1967) i destaca també la seva etapa com a director del setmanari Presència (19671980). També va ser cofundador de l'Associació de Premsa de Girona (1977) i del Col·legi de Periodistes de Catalunya (1985), del qual va presidir la delegació de Girona fins al 1993. Des del 1979 va col·laborar amb el diari El Punt i entre el 2007 i 2012 va ser-ne president del Consell Editorial. Director de la Revista de Girona entre el 1985 i el 2009, era des del 2008 president d'honor de la Fundació Rafael Masó de Girona.

Nebot de l’arquitecte noucentista Rafel Masó Juntament amb el seu fons documental, d’incalculable valor, i el de la seva esposa, la pintora Mercè Huerta, Aragó va cedir la casa natal del seu oncle, l’arquitecte noucentista Rafel Masó, a l'Ajuntament de la ciutat. Encara hi vivia i allí va exercir d’ad-

vocat i va escriure la seva gran obra. En la seva llarga trajectòria com a escriptor, destaquen obres com ara Girona, grisa i negra (1972), que va escriure juntament amb Just Manuel Casero, Jaume Guillamet i Pius Pujades; La Devesa, paradís perdut (1980); Girona ara i sempre: (una crònica) (1982); Rafael Masó i els noucentistes (2008), o Periodisme sota sospita (2013). Se li van atorgar nombroses distincions. Entre d’altres, l'any 2002, la Creu de Sant Jordi de la Generalitat i la distinció Ciutadania de l'Ajuntament de Girona (2001). També va rebre el premi Ofici de Periodista del Col·legi de Periodistes de Catalunya (2009) o la Mosca d'Honor de la demarcació de Girona del mateix col·legi professional (1994). Amic Narcís, et durem per sempre més al nostre cor. Consell de redacció Revista El Roure

Qualitat de vida GASTRONOMIA

(Per a 4 persones)

ROSTIT DE NADAL

Pollastre amb prunes i pinyons INGREDIENTS: ● 1 pollastre de pagès ● 2 cebes trinxades ● 6 alls sense pelar ● 100 g de llard de porc ● 1 copa de brandi, ● 1 copa de vi blanc ● 200 g de prunes amb pinyol ● Un grapat de pinyons ● 1/2 branca de canyella ● pebre negre, ● 2 fulles de llorer, ● Oli d’oliva ● Aigua ● Sal

VARIANTS Podeu cuinar de la mateixa manera qualsevol altra au, amb ànec és deliciós però tingueu en compte que ha de coure 60 a 80 minuts.

PREPARACIÓ Netegem el pollastre, que tindrem tallat a talls. Començarem per desfer una mica de llard amb una mica d'oli d'oliva, que ens servirà per enrossir el pollastre. Salem i empebrem tot el pollastre, el daurarem a poc a poc. Ha d'agafar un bon coloret. Això és molt important perquè el plat tingui un bon color. Mentre es daura el pollastre, anirem tallant la ceba a trossos grans i els alls sencers, amb la pela. Un cop marcat, reservem tot el pollastre. Ara haurem de retirar l'excés d'oli per evitar que el rostit quedi massa oliós. Deixarem el greix just per sofregir la ceba i l'all. La resta, el podeu reservar

per fer altres rostits. Sofregirem la ceba amb l'all i una branca de canyella, que deixarà anar gran aroma. El llorer també l'hi posem. Ho heu de sofregir 3 o 4 minutets, fins que agafi una mica de color tot plegat. A continuació, afegiu-hi tot el pollastre i barregeu-ho bé. Seguidament, hi posarem un got de brandi (conyac) i al mateix temps un got de vi blanc. Ara ho tapem i deixem que s'evapori l'alcohol durant uns 10-15 minuts a foc mitjà. De tant en tant, ho remenarem tot plegat. A continuació, hi tirarem aigua calenta fins gairebé cobrir tot el pollastre. Ho podeu salar una mica, que ja ho rectificarem al final de la cocció. No us passeu ara amb la sal. Deixarem que es cogui a foc lent durant 60-70 minutets. Tot dependrà del tipus de pollastre. El millor, sempre, serà tastar com està la carn. Tapeu-ho i vigi-

leu sovint, que no hi falti aigua. Afegiu-ne si cal. Mentrestant, podeu anar preparant les prunes (amb pinyol) i els pinyonets. Quan faltin uns 20 minuts per acabar definitivament la cocció del pollastre, hi tirarem els pinyons i les prunes. Ho remenarem una mica, sense malmetre les prunes, i rectificarem de sal. Un cop cuit, deixeu-ho reposar dins la mateixa cassola durant almenys una nit. El pollastre es conservarà perfectament en el seu propi greix i anirà agafant gustos i matisos, i la carn s'estovarà una mica més. És important deixar-lo reposar almenys una nit. Si són més dies, el podeu guardar a la nevera, que s'aguantarà molt de temps. Una hora abans de consumir-lo, feu arrencar el bull a la cassola i apagueu el foc. I ja podeu emplatar-ho.

Qualitat de vida

Bombons d’avellana (Per a 20/25 unitats) INGREDIENTS: ●

● ●

●

100 g de musli cruixent de xocolata 150 g d'avellanes torrades 150 g de xocolata amb llet (o xocolata fondant) 20 avellanes torrades, per decorar Motlles de paper per a bombons

PREPARACIÓ Tallarem la xocolata petitona i la fondrem al microones, vigilant que no es cremi, o si no, al bany maria. Trinxarem amb la picadora les avellanes, a una mida mitjaneta, no gaire petites, i també el musli, també anant amb compte, no gaire triturat. Un cop tinguem la xocolata ja des-

feta podem barrejar tots els ingredients. Fem els bombons amb l'ajuda de dues culleretes o amb les mans si us va millor. Una opció és introduir l’avellana dins del bombó. O fer la bola i decorar amb una avellana per

sobre. Els col·loquem als motlles de paper i deixem que s'endureixin, i els posem a la nevera unes 2 hores. Una altra opció és substituir la xocolata amb llet per xocolata fondant, si us agrada més la xocolata negra. Deliciosos i molt senzills de fer!

Cursos de Cuina - Professora: Montse Busquets

Consells per alleugerir els àpats dels dies de festa En relació a l’aperitiu... Recordeu que l'aperitiu és l'inici d'un àpat, i no un àpat en si mateix, per tant és convenient que l’aperitiu sigui una lleugera degustació, una tasta en petita quantitat (tant d’aliments com de begudes) per tal de donar pas a l’àpat principal, tot evitant aliments i begudes molt energètiques.

En relació al menú... En la composició del menú, procureu fer combinacions entre el primer i el segon plat que es complementin: primers plats suaus i lleugers amb segons més consistents, o bé a l’inrevés i també triar aliments i preparacions que no aportin massa greix.

Suggerim Prioritzar les postres a base de fruita fresca, ja que després d’un àpat contundent, s’agraeixen unes postres refrescants i lleugeres.

Presentar els dolços en porcions ben menudes, per tal que els comensals en puguin degustar diferents tipus en petites quantitats. Procurar que els dolços no estiguin presents durant tota la sobretaula. Són una temptació massa gran i les sobretaules d’aquests dies s’allarguen fins tard. Evitar l'excés de begudes amb gas i sobretot de begudes alcohòliques. Són ben tolerades d'una a dues copes de vi o cava en els àpats, si s’hi està acostumat. Planificar una bona complementació dels àpats al llarg del dia, és a dir, si la celebració es fa a l’hora de dinar, proposar esmorzars i sopars lleugers, i a l’inrevés. Servir racions petites. Sempre hi ha la possibilitat de repetir si el comensal ho vol. Tot aliment que quedi al plat, acabarà a les escombraries. Evitem el malbaratament d’aliments. Recordeu que poden ser molt reconfortants les infusions d’herbes digestives després dels àpats enlloc d’infusions estimulants com el cafè o el te.

Qualitat de vida REMEIS NATURALS

A la farmaciola hi procurarem tenir farigola S

egons el meu entendre, a la farmaciola i al rebost de casa, hi ha algunes plantes i arrels que no haurien de faltar, ja que els nostres avantpassats les varen utilitzar i amb molt d’èxit. La comoditat ha fet que les anéssim deixant de banda. Avui sembla més còmode anar al metge i que t’ompli la butxaca de pastilles que no pas sortir a passejar, collir-te les plantes que necessites i fer-te les infusions que calguin. L’avantatge d’aquest sistema és que si ens ho preparem nosaltres, estem utilitzant la nostra pròpia energia i ho reforcem amb la intenció que hi posem per alleujar les nostres pròpies molèsties i sovint curar-les. Si no és possible accedir a les plantes de manera natural, a les dietètiques les trobarem per a qualsevol remei. Al rebost (el seu equivalent d’avui, la nevera o el congelador) crec que no

hi hauria de faltar: l’all, la ceba, la remolatxa, la pastanaga, el pebrot, l’albergínia, el tomàquet, l’enciam i l’escarola. Tampoc la col i el bròquil de qualsevol varietat, etc. Se sol aconsellar que les verdures com l’enciam es consumeixin crues en forma d’amanida i la mongeta tendra, etc. amb poca cocció, i molt millor al vapor, ben amanida amb oli d’oliva. A la farmaciola hi procurarem tenir farigola, que pot servir per desinfectar ferides i per a refredats: aigua amb farigola, tres gots al dia. També plantatges, qualsevol de les dues varietats: ovalata i lanceolata. Jo em decanto més per la varietat lanceolata, que es troba amb més facilitat (l’ovalata necessita més humitat), i és quasi inconfusible. En farem servir la fulla, que és allargada en forma de llança i que té cinc nervis, els quals tenen un to groguenc. A aquests plantatges se’ls atribuei-

xen força qualitats: antihemorràgics, desinfectants en potència, cicatritzants, i que descongestionen les vies respiratòries. Se’n pot utilitzar la fulla directament, acabada de collir, ben mastegada a la boca o aixafada en un morter, i cal aplicar-ho damunt de la ferida. Si es tracta de faringitis o infecció de boca en mastegarem una, dues o tres fulles (depenent de la grandària que tin-

PREVENCIÓ

Prevenció i promoció de la salut quan ens fem grans P

er començar hem de dir que des de fa un temps entenem per salut una forma de viure autònoma, solidària i joiosa i no tan sols l’absència de malaltia. La prevenció és una forma d’actuar per evitar o disminuir en la mesura del possible problemes físics, mentals i socials, que sovint poden alterar el nostre estat vital, desitjablement salu-

dable. La promoció de la salut és una forma de prevenció primària que ofereix recursos perquè les persones que ho desitgin sàpiguen com adquirir coneixements sobre els hàbits de vida saludables. Així doncs, l’activitat física, una alimentació equilibrada, l’autocura, l’estimulació de les funcions intel·lectuals, fomentar les relacions

Qualitat de vida

guin) i ho farem com si fos un xiclet, produint força salivera que ens anirem empassant si hi ha irritació al coll. En un principi fa una mica de coïssor, però en poques hores desapareix la irritació. També són bons netejadors pulmonars. Se’ls atribueixen curacions d’asma i bronquitis crònica. Sempre, com ja he esmentat, utilitzarem la planta acabada de collir. És molt eficaç. I sino és possi-

socials i el voluntariat, són algunes de les eines més valuoses per aconseguir una millor qualitat de vida. Tot i que és recomanable adoptar aquestes pràctiques des de la infantesa, hem de tenir clar que per obtenir bons resultats haurem de procurar mantenir-les i si fos possible millorarles al llarg de tot el cicle vital, i sobretot en aquesta etapa de la vida, plena d’oportunitats i que serà quan podrem recollir els beneficis de les bones pràctiques prèvies. L’envelliment és una etapa que hem de valorar i viure de la forma més activa i saludable possible, tenint en compte

ble, la utilitzarem seca de l’herbolari o assecada a casa. També fa bona feina utilitzar-la amb tintura o extracte amb base alcohòlica, que aleshores es pren en gotes diluïdes amb aigua o infusió, durant el dia. Per altra banda, la til·la, el romaní i l’espígol tenen la capacitat de tranquil·litzar. Cal que escollim la que sembla que ens atreu més i fer-ne la infusió. Per a problemes de fetge, vesícula biliar i ronyons, tenim la planta que es coneix com a trencapedres (el nom botànic és Lepidium Latifolium). També el card marià (cardo mariano), que prendrem en forma d’infusió. Cal triar la que més ens agradi. Per a les vies urinàries: cua de cavall, perruca de blat de moro, cloves de mongeta seques, carxofera i mil fulles. Totes es poden anar provant en forma d’infusió. Triarem la que més ens cridi l’atenció. Nota: les infusions són més eficaces i aromàtiques si es preparen amb l’aigua freda. Cal posar la quantitat de planta que faci falta per a la necessitat del dia, tapar el cassó i deixar-la macerar durant dotze o catorze

hores. L’endemà l’escalfem a temperatura corporal o una mica més calenta per tal de poder beure la infusió sense dificultats. Després la colem i ja la tenim a punt. Cal tenir en compte que per damunt dels 45 graus comencen a evaporar-se aromes i enzims que de l’altra manera restarien a l’aigua. Per endolcir es pot utilitzar estèvia. Hem d’assegurar-nos que sigui el producte veritable, ja que n’hi ha algun que porta el nom d’estèvia però que pràcticament no en conté. També la mel és un bon edulcorant (sense passar-se en la quantitat), i el sucre morè. No és aconsellable utilitzar el sucre blanc ni la sacarina si volem mantenir un bon estat de salut. Per finalitzar, voldria afegir que cal que anem recuperant la utilització de les plantes abans que passin a l’oblit ja que és una manera senzilla i natural de sanar i forma part de la nostra tradició i costums. Salut i benestar per a tothom.

“Entenem per salut una forma de viure autònoma, solidària i joiosa i no tan sols l’absència de malaltia.”

per planificar i tenir projectes que ens facin sentir en pau i harmonia amb nosaltres mateixos i el nostre entorn més proper. Vull acabar amb la reflexió “No hi ha edat sinó persones”, que recentment vaig poder escoltar d’una companya experta en el tracte amb la gent gran i que vaig trobar molt significativa i digna de ser recordada, i que resumeix el que volen transmetre aquestes idees que s’han anat exposant.

que com les altres és una experiència personal i gairebé única, en funció dels determinants del propi entorn (família, serveis sanitaris, recursos econòmics, etc.) i de com ha viscut prèviament cadascun de nosaltres. Hem de pensar que sempre som a temps per a l’adquisició i millora dels nostres hàbits i costums, i aprofitar

Paulí Boada Sales

Lídia Vidal Responsable de l’Equip Municipal de Promoció de la Salut

Cultura PUBLICACIONS

Una revista de 62 anys

esconec si existeix una revista que superi aquesta edat a Catalunya i qui sap si fora de Catalunya. No és impossible però penso que costaria de trobar. I més encara una que tingui unes característiques semblants a la Revista de Girona, que és de la que ara vull parlar. Una revista amb un contingut cultural d’ampli espectre que se centra en l’àmbit de les comarques gironines. Complir 62 anys és assolir una bona edat per a una publicació bimensual però aquest aniversari, per si mateix, no vol dir gaire res. El cas és que els números de la revista estan a les acaballes del tercer centenar i d’aquí a pocs números arribarà als 300. El número de generfebrer de 2017 ja seran l 300 els números que s’hauran repartit en el decurs de 62 anys de vida. Avançant-nos a aquest esdeveniment és un honor per a la nostra revista El Roure adherir-nos, en primícia, a la satisfacció de tenir com a veïna i conciutadana la revista degana entre les gironines de les mateixes característiques.

Fem-ne una mica d’història La Revista de Girona nasqué l’any 1955 per iniciativa de la Diputació Provincial, entitat que l’ha finançat i potenciat fins ara. El contingut de les primeres revistes ja marcava el caire cultural de la publicació amb nombrosos articles d’arqueologia —cosa de la qual la gent es queixava per excessivament monogràfic— acompanyats per articles divulgatius de les actuacions de la Diputació en l’àmbit municipal de les nostres comarques, és a dir, propaganda institucional.

"El contingut de les primeres revistes ja marcava el caire cultural de la publicació amb nombrosos articles d’arqueologia” En l’inici, els primers números sortien amb una notòria irregularitat i és de destacar que en el núm. 1 ocupava tota la portada una fotografia de l’autoanomenat “caudillo”, a qui es dedicava amb una gens original ensabonada. Era l’any 1955 i el president de la Diputació era el Sr.

Bretxa, també alcalde d’Olot —a tall d’anècdota olotina ell donà el seu nom a les famoses patates farcides d’Olot, el primer nom de les quals fou patates Bretxa i després patates de la Deu, ja que es veu que l’alcalde encarregà al cuiner del restaurant la Deu que li fes algun plat original per obsequiar un personatge que venia de Madrid, i així nasqueren les, encara vives, patates d’Olot. La presidència d’un consell de redacció més fictici que real l’anà ocupant el diputat de cultura de l’entitat, que en canviar la presidència de vegades

Cultura

"La presidència d’un consell de redacció més fictici que real l’anà ocupant el diputat de cultura de l’entitat ... (la Diputació)..." també es canviaven els diputats. Se succeïren els senyors Cosme Casas, regidor; Guardiola, alcalde de Figueres; Joan Tarres, regidor, i algun altre que no recordo i sota diversos presidents de la Diputació, els senyors Ordis, Llobet, Xutglà, Salvador Carrera, Vidal Gaiolà, Arnau i els

següents fins avui. Fou, però, en l’etapa del president Llobet que la revista prengué una embranzida amb la publicació d’articles sobre història de Girona. De fet, qui manegava la revista era el recordat periodista Miquel Gil Bonància, que s’ho anava fent tot sol fins que un canvi de president li imposà la col·laboració de Xavier Carbó. Això no obstant, fou als inicis de les diputacions democràtiques quan el Sr. Vidal Gaiolà i el seu equip es proposà donar un nou aire a la revista

que la Diputació patrocinava i es decidí organitzar un consell de redacció pluridisiciplinari en el qual intervinguessin historiadors, escriptors, docents universitaris, periodistes i membres de professions liberals per aconseguir un mosaic complet d’opinió no solament de Girona, sinó també de les comarques. Un consell que havia de presidir un professional de periodisme i amb la presidència institucional del diputat ponent de cultura, que representava el president de la Diputació. Després de diverses consultes, el nomenament recaigué en el conegut advocat i periodista Narcís-Jordi Aragó i Masó, que, fins a la seva jubilació voluntària del càrrec, dirigí la revista amb gran encert. I és mèrit seu que la revista sigui el que és ara. Aleshores la labor d’Aragó —que seguí en el consell— fou assumida pel professor i escriptor Xavier Cortadellas, que, ajudat per un reduït nombre de periodistes, forma l’anomenat comitè de redacció, que té una tasca més contínua que el consell de redacció, que es reuneix bimensualment, assistit també pels membres del comitè. I és així com l’èxit i la divulgació han anat creixent. Des del consell de redacció i d’El Roure desitgem que aquest final d’etapa fins al número 300 sigui també l’inici d’una de més llarga amb el prestigi d’ara, i mantingut i àdhuc superat. Felicitats també a la Diputació de Girona. Narcís Sureda i Daunis

Cultura

El cel nocturn i la nostra salut

e nit, miro sovint el cel. De la ciutat estant, puc veure els planetes més brillants, com ara Júpiter i Saturn, si estan per damunt de l’horitzó; veig alguna estrella, no gaires, i la Lluna, naturalment, si no és nova. Si vull veure més estrelles sense telescopi, haig de sortir de la ciutat. I no n’hi ha prou amb allunyar-se’n uns quants kilòmetres, potser pujar a les muntanyes de l’entorn i buscar un lloc aïllat. La llum de Girona, la de les poblacions veïnes, fins i tot les de la costa, es mengen una bona part del cel. Fa uns anys encara era pitjor. A més de llums més intenses, teníem làsers discotequers que ferien la nit com fletxes. Potser millora la visió si trobem un espai arrecerat que estigui obert al cel però oculti els llums urbans. Llavors, cal triar el lloc amb encert per disposar d’un bon horitzó. Aleshores, localitzem constel·lacions, identifiquem astres, estudiem els seus camins celestes, descobrim detalls

sorprenents, com el color, L’altra alternativa requereix anar més lluny, molt més lluny. Al Montsec, que té la qualificació d’excepcional en el catàleg de foscor nocturna, al Montsant, amb bona qualificació, a les Canàries, a un desert…

L’espectacle de la nit És un espectacle encisador, el del cel nocturn. Un espectacle que no demana pagar entrada. Potser té l’inconvenient que no controlem el teló, els núvols; però és un espectacle que, a més de meravellar, inspira emocions, somnis, poesia, desitjos… I desperta la temptació de saber-ne més. Les estrelles estimulen. Vols saber què són, quina ha estat la seva vida, quines distàncies ens separen i potser si encara viuen. Quan era petit, m’engrescaven; ara que en sé més, m’apassionen. En la foscor camperola descobrim que fan prou llum perquè la nit no sigui negra malgrat la negror del cel. Combi-

nem sensacions de calma i d’immensitat, ens submergim al·lucinats en les profunditats de l’espai i el temps. Unes sensacions que són més intenses com més saps de les estrelles. I potser fins i tot distingim núvols tènues que són grandioses acumulacions estel·lars. I també comprenem que viatgem amb la Terra per l’univers a una velocitat espectacular: a uns 2 milions de kilòmetres per hora.

Un dret saludable Contemplar les estrelles és un dret. Ho ha reconegut la Unesco. Així ho va entendre una associació astronòmica amb seu a Figueres, presidida per un filòsof amb aficions astronòmiques, P. Horts. L’associació va llançar, fa anys, una campanya per reclamar el dret a tenir un cel fosc. No ha estat sola. Altres organitzacions han reclamat el mateix dret. És possible tècnicament disminuir la difusió de la llum de les ciutats cap al cel sense perdre qualitat en la

Cultura

Al Parc

il·luminació dels carrers i les places. La reivindicació va obtenir resposta en forma d’iniciatives legislatives. El Parlament català va dotar a Catalunya de la Llei 6/2001, de 31 de maig, d'ordenació ambiental de l'enllumenament per a la protecció del medi nocturn. En l’àmbit estatal, el Reial decret 1890/2008, de 14 de novembre, reglamentava l’eficiència energètica en instal·lacions d’enllumenat exterior. Mirem el cel nocturn, és un consell saludable. No ens limitem a veure’l, mirem-lo. Directament, sense aparells, per sentir-nos connectats a la immensitat de l’univers sense mitjancers. Segurament ens provoca emissions d’endomorfines que milloren el nostre estat d’ànim i la nostra salut física i mental. Jo crec que fins i tot rejoveneix. És una teràpia a l’abast de tothom. I eficaç! Tanmateix, de nit, a les ciutats, no veig prou estrelles. Joan Miró Ametller

Tot passejant un dia, al parc vaig arribar. El sol picava i una ombra vaig buscar.

Quina sensació tan bona era la que en aquell moment sentia, deguda al fresc aire que respirava impregnat de perfum de les flors que hi havia.

Vaig fer una mirada per tot el meu voltant, i a prop meu es trobava un arbre molt gran.

Al jardí que em trobava, ple d’espígols plantats estava. D’allà venia el perfum, que tant m’agradava.

L’arbre era un desmai, i les branques penjants del qual, cap a terra arriben a tocar fent ombra a tot el seu voltant.

M’hi trobava tan bé, que per partir no sabia què fer, més el sol s’estava ponent i a refrescar començava.

Un solitari banc, al peu de l’arbre es trobava. Al veure’l, m’hi vaig assentar, per poder, el paisatge, contemplar.

Tan embadalit estava, que el guarda amb el seu xiulet, dels meus pensaments em va fer tornar I així va ser com del parc em vaig retirar.

De sobte el seu fullatge va començar a ballar. A causa d’una suau brisa, que començava a bufar.

Cecilia Seres

Racons

Fotos: Juanjo Valeros

La porta de la Reina Joana E

n el gran esdeveniment anual de Girona, Temps de Flors, molts gironins i forasters visiten l’anomenat jardí dels Alemanys, que conté les ruïnes d’una antiga caserna que havia estat ocupada per un regiment de mercenaris alemanys durant el segle XVII. Aquell espai, cenyit per la muralla al nord, per llevant el tanca una gran torre quadrada que anomenem torre del Telègraf o del Llamp, construïda sobre les restes d’una torre romana de l’època imperial, i que són ben visibles. Davant d’aquesta torre, una porta dovellada amb arc de mig punt i d’acurada factura, en un pany de paret de carreus de pedra ben escairats, dóna entrada al recinte de la

torre Gironella, de la qual resten nombrosos vestigis medievals, incloent dues sales subterrànies i una cisterna i també nombrosos vestigis romans. Efectivament, el castell de Gironella era, des de la fundació de la ciutat, el més ben situat i fortificat. Acabada la romanització, els àrabs i els francs carolingis conservaren aquella fortalesa com a defensa important i això es mantingué durant tota l’edat mitjana i en l’època moderna fins que el 1814 els francesos, en abandonar Girona, la dinamitaren. El castell en totes les èpoques acabava, en l’extrem de llevant, amb una gran torre que fou rehabilitada i modificada en moltes ocasions i de la qual encara es veuen restes dels murs, producte de la voladura i la

seva base circular. Al castell de Gironella s’hi accedia per dues portes. Des de dins de la ciutat hom hi penetrava per la porta de la Reina Joana de la qual ja hem fet esment, i per l’exterior en la banda nord, per una altra porta dovellada construïda amb carreus de pedra sorrenca d’origen en l’època romana que encara es pot observar i des de fa molt és tapiada.

Però per què la porta de la Reina Joana s’anomena així? Situada en un veritable racó medieval, sobre l’arc s’hi pot veure un escut heràldic cisellat sobre un bloc de pedra sorrenca, presumiblement aprofitat d’un carreu romà. És l’escut de la reina Joana Enríquez, muller de Joan II de Trastàmara, rei

Racons

d’Aragó i comte de Barcelona, ambdós progenitors de l’infant Ferran que seria el futur Ferran el Catòlic. En versió reduïda i acudint a la història de Catalunya de Ferran Soldevila, veiem que des de la mort de Martí l’Humà, darrer rei de la dinastia catalana, que no tenia descendent, després de nombrosos episodis i intrigues polítiques fou rebutjada la pretensió del comte Jaume d’Urgell, que tenia major ascendència de sang, per ser nomenat rei. Els parlaments catalans, amb postures dividides, s’avingueren que una sèrie de compromissaris decidissin si havia de ser rei el d’Urgell o Ferran de Trastàmara, d’ascendència castellana. El compromís se celebraria a la ciutat de Casp (compromís de Casp) i s’atorgà la designació de rei a Ferran de Trastàmara, que fou Ferran I d’Aragó i Catalunya. Regnà pocs anys i a la seva mort es tornaren a produir desavinences. El seu fill Joan II, que parlava castellà, no s’avenia a jurar els furs de Catalunya ni a respectar el seu parlament, i contra la desobediència dels catalans hi oposà els seus exercits. Això encara enverinà més la qüestió, de tal manera que Catalunya es va alçar contra ell. La Generalitat decretà la lleva immediata d’un exèrcit. Els catalans que encara tenien Joan II i la reina Joana com a sobirans legítims, els rebutjaren i els declararen enemics de la república al mateix temps que reconeixien el seu fill, l’infant Ferran, com l’hereu legítim, i la Generalitat assumí la regència del regne. En aquells moments, la reina Joana Enríquez i el seu fill Ferran eren a Girona. El 29 de maig de 1462, el rei Roger de Pallars sortí de Barcelona davant del sometent per atacar Girona i fer presonera la reina Joana.

Diverses imatges de la porta de la Reina Joana, entrada al recinte de la torre Gironella des del jardí dels Alemanys.

El rei, veient la seva esposa en perill, amb el seu exercit ajudat pel del tortuós rei de França Lluís XI, que ambicionava el Rosselló i la Cerdenya, atacaren els exercits de la Diputació del General que havien arribat a ocupar la ciutat baixa de Girona —aleshores es produí l’incendi de l’edifici que avui coneixem com la Fontana d’Or, que era el més important en les proximitats de la murada de la Força—, i obligaren la reina a no moure’s del recinte de la Força Vella, i concretament del Castell de Gironella, a on tenia fixada la

residència i per això a la porta s’hi va posar el seu escut. Sols la intervenció de l’exèrcit del rei Joan i el francès comandat per Gastò de Foix va evitar que mare i fill caiguessin en mans dels revoltats. La revolta, amb això, no s’acabà. La guerra civil continuà encara molt temps. Sembla una història com la de Joc de trons però aquesta fou ben real. Si visiteu el jardí dels Alemanys atureu-vos al racó de la porta de la Reina Joana, mireu les seves armes, timbrades de corona, i reviviu per un instant aquelles intrigues, aquelles lluites, aquells morts i ferits i la quantitat de sang vessada per causa d’un rei que no volia parlar català i no respectava els catalans. Va guanyar Joan II per l’aliança amb França, que tenia interessos de domini sobre Catalunya? O perquè diversos jurats de les ciutats catalanes no anaren prou units i d’acord? Potser ho sabrem si la història es repeteix. Narcís Sureda i Daunis

Ahir i avui

Ahir

Carrer Emili Grahit

Avui

Màquina treballant a l’altura de la Fàbrica Pagans, al carrer Emili Grahit. Al fons, l’església de Sant Josep. (1973). Ajuntament de Girona. CRDI (Autor desconegut)

El carrer Emili Grahit en l’actualitat. (Foto: Juanjo Valeros)