De Loiola a Jerusalem, «solo y a pie»:

Sis mesos de pelegrinatge

Ell i jo vàrem fer les 4 setmanes de Camí, i en cada setmana se’ns afegia un grup de persones de les diferents entitats educatives, socials, universitàries i pastorals de la Companyia de Jesús a Catalunya. La segona part, del 4 de juliol a l’1 de desembre, de Manresa a Jerusalem, tot sol.

Una idea boja, un somni... La necessitat d’aturar-me i prendre temps per a mi en el moment de fer els 50 anys... necessitat de silenci, de pregària... Tot això va anar coent dins meu i va acabar essent projecte i realitat: un temps sabàtic per pelegrinar a peu a Jerusalem i passar un temps a Terra Santa.

Les respostes de la gent –inclòs el meu superior!–al comentar aquesta idea eren de tots els colors. Parar tota l’activitat durant set mesos? No ha estat evident ni fàcil. Però a poc a poc la idea estrafolària va anar agafant forma i concrecions. Un camí de sis mesos de Loiola a Jerusalem i una estada de dos mesos a Terra Santa. Camí dividit en dues parts. La primera, del 13 de març al 9 d’abril: experiència del Camí Ignasià de Loiola a Manresa. Iniciativa liderada per l’Eduard Rovira (promoció del 1984).

El Camí Ignasià va ser una experiència preciosa de fer comunitat al voltant de la vida senzilla dels pelegrins. Iniciat amb l’eucaristia impressionant i sentida a la Sagrada Família, amb el cor espectacular de més de 500 persones, on els pelegrins rebíem una preciosa benedicció per posar-nos en camí. Amb molt treball en equip, vam descobrir com el caminar junts ens connectava a cadascú amb el seu propi cor i ens connectava entre nosaltres. Les eucaristies del final del dia, ben senzilles, eren el lloc de compartir de manera molt lliure i personal el que cadascú havia pensat i pregat durant les tres primeres hores del dia, caminant en silenci. Per a tots va ser una experiència molt consoladora i lluminosa.

De cara a la segona part, la més aventurera i solitària, vaig decidir unir-me al jerusalemway.org, petita associació liderada per l’apassionat Johannes Aschauer, que proposa un traçat concret i t’ajuda molt durant el pelegrinatge. Gràcies a ells, jo tenia l’itinerari al meu mòbil, a través del GPS, i també les indicacions dels POI’s («Points of Interest»): monestirs o famílies que et poden acollir, llocs bonics per visitar, hotels o pensions barates i en bones condicions...

Així que el 4 de juliol sortia de Manresa, on havia acabat el 9 d’abril la meva primera part del pelegri- natge. El dia abans, a la parròquia Sant Ignasi de Lleida, rebia una benedicció ben sentida de la comunitat parroquial. És impossible resumir aquí els mesos del meu camí i l’estada a Terra Santa. El camí exterior ressegueix 11 països: França, Suïssa, Àustria, Hongria, Sèrbia, Kosovo, Macedònia, Grècia, Turquia, Jordània, Israel i Palestina. Com que només disposava de set mesos vaig decidir dedicar 5 mesos a caminar i 2 mesos a gaudir de Terra Santa. Com que en 5 mesos no es pot fer tot el camí a peu, vaig haver d’agafar alguns busos i, sobre tot, un avió d’Antalya (Turquia) a Amman (Jordània). Així, en total, han sigut 5.600 Kilòmetres recorreguts, 3.250 dels quals a peu i 2.350 km en bus o avió. Dels cinc mesos, he caminat 130 dies (uns 25 kilòmetres al dia de mitjana) i he fet 20 dies de descans, visita o desplaçament. Tot això amb un cost total (per als 5 mesos de camí) de 3.280 € (655 € euros al mes, és a dir 22 € al dia).

Què he viscut per dins? Quin ha estat el meu viatge interior? Descriuré només alguns flaixos.

En primer lloc, l’experiència física de les ampolles dels primers dies (al cap d’una setmana van desaparèixer). Sents el dolor a cada pas, però una força impressionant m’empenyia endavant. Ni les ampolles ni res em podia aturar!

En segon lloc, també des dels inicis, un sentiment dominant, quasi constant: l’alegria. Per la iŀusió d’un somni fet realitat, però també per la vida sen- km zilla del pelegrí. Vida que et porta a coses essencials: caminar, respirar, integrar-te en la natura, fer silenci, pregar, lloar, admirar, conversar amb la gent, viure l’austeritat del pelegrí...

Per altra banda, el camí ha estat profundament marcat pels encontres, per l’acollida de la gent, per les converses... Aquest és un altre sentiment repetit mil cops: un agraïment desbordant. Camines moltes hores amb aquesta pregunta: què faré amb tant agraïment? a qui i com el podré retornar?

Perquè, evidentment, el pelegrí és un «marciano», un «pringat», un estrany que va apareixent en els llocs amb la seva motxilla, la seva suor i les seves necessitats: aigua, menjar, un sostre, mil preguntes, moltes ganes de conversar... La gratuïtat, la confiança, la bondat que he anat trobant l’heu de viure. Si te l’expliquen, no t’ho creus!

Comparteixo només alguns exemples. La Marie, a Ginebra. Apareixia en una llista de persones disposades a acollir pelegrins del Camí de Santiago (fins a Hongria el «Jerusalem Way» ressegueix el traçat del Camino, en sentit invers). Però la seva acollida va ser així: em va obrir casa seva, em va deixar les claus i em va dir: «Alexis, aquí tens les claus. Queda’t el temps que necessitis». Com podeu imaginar, no oblidaré mai a la Marie. O el Bozidar, amic del guia del monestir serbi de Studenica, amb qui vam simpatitzar i em van convidar a sopar. El Bozidar, en el sopar no va poder obrir boca perquè no parlava anglès. Però, quan ja anàvem a dormir, em va dir: «Alexis, jo et vull regalar una cosa meva». Es va treure un anorac que portava i me’l va reglar.

Ara bé, he d’esmentar especialment dos països: Turquia i Jordània. Els dos països musulmans en el camí, i clarament els més acollidors i hospitalaris. A Jordània la paraula en llavis de tothom era «wellcome!», «wellcome!». Per tot arreu la gent m’aturava, em convidava a un té, a menjar... persones soles, nens, joves, famílies... Explico només un exemple: a un poble al nord d’Amman, em vaig adreçar a la mesquita del poble per demanar ajuda. Em va rebre l’Abu Usama, que em va portar a casa seva, em va donar de menjar, de sopar, em va arreglar una habitació, em demanava que em quedés tres dies... i quan ja marxava, l’armilla que portava se la va treure i em va dir: «Alexis, pren aquesta armilla, per a què no t’oblidis de mi». I quan preguntava a un musulmà per què m’acollia d’aquella manera la resposta era sempre aquesta: «perquè la nostra religió ens ho mana: acollir a tothom, sigui de la religió que sigui».

Són molts detalls, moltes anècdotes i experiències... Conversant amb altres pelegrins, de creences diverses, coincidíem en això: «caminar et guareix». És una experiència de renovació, de retorn a coses essencials, de reconciliació amb un mateix, de sanació de la memòria, de les ferides del passat... El pelegrí està necessitat de moltes coses, és fràgil i vulnerable. Està obert a tot, necessita ajuda i, per tant, està obert. Obert als altres, a la natura... i a Déu! Probablement l’experiència més fonda per a mi ha estat aquesta: el Déu que ha estat sempre el centre de la meva vida, se’m feia palès de manera molt singular al llarg del camí. Presència senzilla, silenciosa però lluminosa. També perquè m’he sentit abraçat per Déu amb mans franceses, hongareses, sèrbies, jordanes... He caminat exteriorment cap a Jerusalem. Però, interiorment, Jerusalem ha estat també cada rostre, cada persona que m’ha acollit, cada encontre, cada conversa. Déu em feia sentir que, més que caminar cap a la Terra Promesa, caminava cap a Ell. Ell m’atreia a través de tots els instants i persones amb què m’anava trobant.

I què dir de Jerusalem, destí del meu viatge, i dels dos mesos passats a Terra Santa? Caldria un altre article! Jerusalem és energia espiritual concentrada... i tensió i conflicte! Ciutat Santa per al Judaisme, Cristianisme i Islam. Ple de creients, de pregàries, de murs, càmeres i soldats! Em semblava com el cor de la humanitat. A Jerusalem Déu li ha promès la pau i la seva benedicció. I Déu no es fa enrere de les seves promeses. Però, mentrestant, els homes ens separem, ens enfrontem, ens tenim por els uns als altres i ens matem. I la tasca de la pau segueix pendent. Galilea, en canvi, és més pacífica. Les relacions entre israelians i palestins allà també són més tranquiŀes. Caminar per la vora del Llac de Galilea, contemplar i llegir els passatges dels evangelis com el de les Benaurances. Imaginar en aquells paisatges com va començar tot... expe- riència única, la que més petjada deixa en mi a Terra Santa.

Ah! I per acabar. Molta gent em diu «quin mèrit, quin sacrifici tot aquest camí». Us asseguro que la meva experiència ha estat la d’un privilegi enorme, un regal increïble, únic en la vida i una cosa... molt fàcil! Cal tenir una mica de forma física (no es necessita ser un atleta), però sobre tot moltes ganes, i temps. Per la resta, el camí es fa bastant sol. Sapigueu, per exemple, que m’he trobat varies dones (de la meva edat o més joves) que també fan el pelegrinatge, i soles!