Page 1

Articles

CONFERÈNCIES

“Català és...” El discurs sobre immigració i identitat nacional durant el franquisme: Francesc Candel i Jordi Pujol Domingo, Andreu

Invisible Others: Muslims in European cities in the time of the burqa ban Hancock, Claire

“Torisme cultural occitan”: d’una politica territorial a una aisina de conscientizacion?  Rayssac, Sébastien; Philippe Sour; Valerià Paül El levantamiento del mapa topográfico a escala 1:50.000 en Cataluña (1912-1932) Urteaga, Luis; Francesc Nadal La urbanització turística com a materialització espacial de l’acumulació de capital hoteler: els casos de Platja de Palma (Mallorca) i Saïdia (Marroc) Yrygoy, Ismael

Verso una nuova dimensione metropolitana Indovina, Francesco El nuevo Madrid: infraestructuras contra naturaleza Mollá Ruiz-Gómez, Manuel The Radicalization of Geography Peet, Richard La transformació històrica del paisatge entre l’economia, l’ecologia i la història: podem posar a prova la hipòtesi de Margalef? Tello, Enric

75 juny 2013

NOTES I DOCUMENTACIÓ CRÒNICA DE LA SCG

Treballs de la Societat Catalana de Geografia núm. 75 - juny 2013

El procés de desindustrialització del nucli urbà de Sabadell a través de les zones de transformació d’ús (1978-2010) Mestre Vall, Oriol

TREBALLS DE LA SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA

SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS

http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital)


TREBALLS DE LA SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA 75 juny 2013

SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS

http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital)


Treballs de la Societat Catalana de Geografia és una revista acadèmica de tota temàtica d’interès geogràfic. Té com a objectius la divulgació de l’enfocament científic propi de la geografia, la sensibilització de la societat envers els diversos problemes territorials, socials i ambientals, així com l’enriquiment del bagatge científic català en l’àmbit de les diverses disciplines geogràfiques. Treballs de la Societat Catalana de Geografia és editada per la Societat Catalana de Geografia (SCG) –filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC)– d’ençà 1984 i en l’actualitat té una periodicitat semestral. S’edita alhora en format tradicional i electrònic. Publica textos inèdits resultat de la recerca de persones interessades en la geografia, així com de les conferències i altres actes realitzats a la Societat Catalana de Geografia. Aquesta revista es regeix pel sistema d’avaluació anònima externa. Treballs de la Societat Catalana de Geografia és objecte d’avaluació com a revista científica a: IN-RECS, DICE, Latindex, RESH, CIRC, CARHUS i MIAR. Figura a les bases de dades ISOC i URBADOC. Tots els números de Treballs de la Societat Catalana de Geografia es poden obtenir en suport digital al web de l’Hemeroteca Científica Catalana, http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG i al portal de revistes catalanes RACO. Com a revista en línia, s’autoritza el públic en general a reproduir, distribuir i comunicar lliurement l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica (SCG/IEC) i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada. Les opinions expressades a Treballs de la Societat Catalana de Geografia són, exclusivament, responsabilitat de les persones que han escrit els textos.

Editor Jesús Burgueño (SCG; Universitat de Lleida) Consell Editor Enric Bertran (Societat Catalana de Geografia) Montserrat Cuxart (Societat Catalana de Geografia) Antoni Luna (SCG; Universitat Pompeu Fabra) Enric Mendizàbal (SCG; Universitat Autònoma de Barcelona)

Xavier Úbeda (SCG; Universitat de Barcelona) Consell Científic Joan Becat (IEC; Universitat de Perpinyà) Georges Bertrand (Université de Toulouse-Le Mirail) Paul Claval (Université Paris IV-Sorbonne) Jordi Cortès (Societat Catalana de Geografia) Josefina Cruz Villalón (Universidad de Sevilla) João Carlos Garcia (Universidade do Porto) Montserrat Galera (Fundació Ernest Lluch) Maria Dolors Garcia Ramon (IEC; Universitat Autònoma de Barcelona)

Joan Mateu (Universitat de València) Janice Monk (University of Arizona) Francesc Nadal (SCG; Universitat de Barcelona) Joan Nogué (Universitat de Girona) Redacció. Subscripció i Administració. Intercanvi Societat Catalana de Geografia Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona Telèfon: 935 529 104 A/e: scg@iec.cat Web: http://scg.iec.cat Adquisicions: http://publicacions.iec.cat Disseny de la portada: Pau Alegre

Carmen Ocaña (Universidad de Málaga) Ana Olivera (Universidad Autónoma de Madrid) Lluís Riudor (Universitat Pompeu Fabra) Joan Manuel Soriano (Universitat Autònoma de Barcelona)

Katsuyuki Takenaka (Aychi Prefectural University) Joan Tort (Universitat de Barcelona) Tim Unwin (Royal Holloway, University of London) Tomàs Vidal (Universitat de Barcelona; Institut Menorquí d’Estudis)

Joan Vilà-Valentí (IEC; Universitat de Barcelona) Membres nats Núria Benach (SCG; Universitat de Barcelona) Jaume Feliu (SCG; Universitat de Girona) Rafael Giménez-Capdevila (Societat Catalana de Geografia)

Carme Montaner (SCG; Institut Cartogràfic de Catalunya)

Josep Oliveras (Universitat Rovira i Virgili) Anna Ortiz (SCG; Universitat Autònoma de Barcelona)

Albert Pèlachs (SCG; Universitat Autònoma de Barcelona)

Roser Serra (Societat Catalana de Geografia) Edició i impressió El Tinter, SAL

(Empresa certificada ISO 9001, ISO 14001 i EMAS)

Carrer de la Plana, 8-10 08032 Barcelona

ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital) Dipòsit legal B. 24190-1985 URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

© dels autors dels articles © Societat Catalana de Geografia, filial de l’Institut d’Estudis Catalans Aquest número 75 de Treballs de la Societat Catalana de Geografia ha estat editat amb la col·laboració de la Diputació de Barcelona.


ÍNDEX articles DOMINGO, Andreu: “Català és...” El discurs sobre immigració i identitat nacional durant el franquisme: Francesc Candel i Jordi Pujol............9 MESTRE VALL, Oriol: El procés de desindustrialització del nucli urbà de Sabadell a través de les zones de transformació d’ús (1978-2010)...............33 Rayssac, Sébastien; Philippe Sour; Valerià Paül: “Torisme cultural occitan”: d’una politica territoriala a una aisina de conscientizacion?..............55 URTEAGA, Luis; Francesc NADAL: El levantamiento del mapa topográfico a escala 1:50.000 en Cataluña (1912-1932)..............................81 YRYGOY, Ismael: La urbanització turística com a materialització espacial de l’acumulació de capital hoteler: els casos de Platja de Palma (Mallorca) i Saïdia (Marroc)....................................................................................109 CONFERÈNCIES Hancock, Claire: Invisible Others: Muslims in European cities in the time of the burqa ban..............................................................................135 INDOVINA, Francesco: Verso una nuova dimensione metropolitana............149 MOLLÁ RUIZ-GÓMEZ, Manuel: El nuevo Madrid: infraestructuras contra naturaleza.....................................................................................165 Peet, Richard: The Radicalization of Geography.........................................185 TELLO, Enric: La transformació històrica del paisatge entre l’economia, l’ecologia i la història: podem posar a prova la hipòtesi de Margalef?..............195 NOTES I DOCUMENTACIÓ ARBIOL ROCA, Laia; Javier GONZÁLEZ GÁMEZ; Natalia MARTÍN HERNÁNDEZ: La qualitat de l’aigua del riu Cardener en dos moments extrems...........................................................................225


Barrera, Francisco de la; Darío Moreira: Recognizing how ecosystem services of Mahuida Park (Santiago de Chile) benefit citizen: a strategy to link the protection of natural areas to urban settings...............243 Gombau Martorell, Lluc: Els lligallos canareus. Camins de transhumància a les Terres de l’Ebre.........................................................255 Lladó Mas, Bernat: Per les rutes del Gran Khan fins a la monotonia de la Mar Nova......................................................................................277 López Bustins, Joan Albert; Eduard PLA; Diana PASCUAL; Javier RETANA; Robert SAVÉ: El clima i la producció d’olives a la Catalunya seca: el cas de Cabacés (el Priorat)............................................291 Soriano i Piqueras, Víctor-Manuel: Breu esquema d’actuacions per a la revaloració territorial d’un municipi d’horta: el cas d’Almàssera (València)...............................................................................................305 CRÒNICA DE LA SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA BURCKHART, Kerstin; Rafael GIMÉNEZ-CAPDEVILA: Cicle de conferències “El tren d’alta velocitat i la seva intermodalitat en ciutats mitjanes”................................................................................................317 FELIU, Jaume: Girona i el tren d’alta velocitat..........................................321 Informació per als autors i autores...............................................................325


SUMMARY articles DOMINGO, Andreu: “Catalan is…” The discourse on immigration and national identity during the Franco regime: Francesc Candel and Jordi Pujol..................................................................................................9 MESTRE VALL, Oriol: The process of deindustrialization of the urban core of Sabadell through the “use transformation areas”(1978-2010)...............33 Rayssac, Sébastien; Philippe Sour; Valerià Paül: “Occitan cultural tourism”: from Local Policy to Conciousness-Raising Tool?..............................55 URTEAGA, Luis; Francesc NADAL: The survey of the Topographic Map at 1:50.000 in Catalonia (1912-1932)...............................................81 YRYGOY, Ismael: Tourism urbanization as an spatial materialization of hotelier capital accumulation: the case studies of Platja de Palma (Majorca) and Saïdia (Morocco)...............................................................109 CONFERENCES Hancock, Claire: Invisible Others: Muslims in European cities in the time of the burqa ban..............................................................................135 INDOVINA, Francesco: Towards a new metropolitan dimension.................149 MOLLÁ RUIZ-GÓMEZ, Manuel: The new Madrid: infrastructures against nature.........................................................................................165 Peet, Richard: The Radicalization of Geography.........................................185 TELLO, Enric: The historical transformation of the landscape between economy, ecology and history: can we test the Margalef’s hypothesis?..............195 NOTES AND DOCUMENTATION ARBIOL ROCA, Laia; Javier GONZÁLEZ GÁMEZ; Natalia MARTÍN HERNÁNDEZ: Water quality of the Cardener River at two extreme moments....................................................................................225


Barrera, Francisco de la; Darío Moreira: The benefit of natural areas on urban areas by recognizing the ecosystem services: a strategy to link the protection of natural areas to urban settings (Mahuida Park, Santiago de Chile)..................................................................................243 Gombau Martorell, Lluc: The livestock tracks of Alcanar...............255 Lladó Mas, Bernat: On the routes of Great Khan towards the monotony of the New Sea........................................................................277 López Bustins, Joan Albert; Eduard PLA; Diana PASCUAL; Javier RETANA; Robert SAVÉ: Climate and olive production in dry regions of Catalonia: the case study of Cabacés (Priorat)............................291 Soriano i Piqueras, Víctor-Manuel: Short summary of performances for the territorial revalorization of an orchard base municipality: the case of Almàssera (Valencia)...........................................305 CHRONICLE OF THE CATALAN SOCIETY OF GEOGRAPHY BURCKHART, Kerstin; Rafael GIMÉNEZ-CAPDEVILA: Conference Cycle “The High Speed Train and its intermodal connectivity in middle size urban areas”.....................................................................................317 FELIU, Jaume: Girona and the High Speed Train......................................321 Information to authors...............................................................................325


ARTICLES


Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 75, juny 2013, p. 9-32 ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.20

“Català és...” El discurs sobre immigració i identitat nacional durant el franquisme: Francesc Candel i Jordi Pujol1 Andreu Domingo Centre d’Estudis Demogràfics Universitat Autònoma de Barcelona adomingo@ced.uab.cat

Resum Durant el franquisme es conformà a Catalunya un nou discurs sobre la immigració, que va coincidir amb la segona gran onada migratòria procedent de la resta d’Espanya de 1950 a 1976. En la formulació d’aquest discurs destacaren dues figures principals, procedents ambdues de l’activisme polític des de posicions molt contrastades: per un costat el polític Jordi Pujol, per l’altre, l’escriptor Francesc Candel. Aquest article analitza tant el discurs resultant –gènesi, continguts i mútues influències–, com les crítiques que va rebre des de diversos sectors (polítics i acadèmics). Les aportacions d’aquest discurs seran: 1) la interiorització de la immigració en la definició nacional de Catalunya; 2) la inspiració de la praxi política que es desenvoluparà amb l’arribada del Règim de les Autonomies; i, 3) l’anticipació d’una forma específica de buscar en el relat de vida de l’immigrat, tant la pròpia comprensió com la de l’altre. Paraules clau: demografia, migració, integració, franquisme, Catalunya.

1. Aquest treball s’inscriu dins el projecte d’I+D ¿De la complementariedad a la exclusión? Anàlisis sociodemográfico del impacto de la crisis económica en la población inmigrada (Ref. CSO2011/24501) dirigit pel Dr. Andreu Domingo i finançat pel Ministerio de Ciencia e Innovación, mitjançant el Plan Nacional de I+D+I 2008-2011. Forma també part dels treballs de recerca del Grup d’Estudis Demogràfics i de les Migracions (GEDEM, http://gedemced.uab.cat).

–9–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 9-32 Andreu Domingo “Català és...” El discurs sobre immigració i identitat nacional durant el franquisme

Resumen: “Catalán es…” El discurso sobre inmigración e identidad nacional durante el franquismo: Francesc Candel y Jordi Pujol Durante el franquismo se conformó en Cataluña un nuevo discurso sobre la inmigración, que coincidió con la segunda gran oleada migratoria procedente del resto de España de 1950 a 1976. En la formulación de este discurso destacaron dos figuras principales, procedentes ambas del activismo político desde posiciones muy contrastadas: por un lado el político Jordi Pujol, por el otro, el escritor Francesc Candel. Este artículo analiza tanto el discurso resultante –génesis, contenidos y mutuas influencias–, como las críticas que recibió desde diversos sectores (políticos y académicos). Las aportaciones de este discurso serán: 1) la interiorización de la inmigración en la definición nacional de Cataluña; 2) la inspiración de la praxis política que se desarrollará con la llegada del Régimen de las Autonomías; y, 3) la anticipación de una forma específica de buscar en el relato de vida del inmigrado, tanto la propia comprensión como la del otro. Palabras clave: demografía, migración, integración, franquismo, Cataluña.

Abstract: “Catalan is…” The discourse on immigration and national identity during the Franco regime: Francesc Candel and Jordi Pujol In Catalonia, during the Franco regime, a new discourse on immigration took shape, coinciding in time with the second big migratory wave (1950-1976) from the rest of Spain. In the formulation of this discourse two principal figures, recognised for their political positions standout: on the right the politician Jordi Pujol, and on the left the writer Francesc Candel. This article analyses the resulting discourses – genesis, contents and mutual influences–, together with the criticism received from political and academic sectors. The main contributions of this discourse have been: 1) to internalise immigration in the national definition of Catalonia; 2) influence for policy makers in the Autonomous government; and, 3) to anticipate a specific way of gaining in deeper understanding of Catalan identity and the lives of migrants by reading their life stories. Key words: Demography, Migration, Integration, Franco’s regime, Catalonia.

***

1. Introducció: l’emergència d’un nou discurs Després de la fi de la Guerra Civil, el pitjor malson de l’economista Josep Maria Vandellós semblava a punt de materialitzar-se: l’acceleració de la desnacionalització de Catalunya. L’obsessió de l’economista figuerenc havia estat la baixa fecunditat (Vandellós, 1935a), culpable al seu torn, segons ell, de la immigració (1935b), que abocaria a “la Catalunya sense catalans”. Tot just acabada la Guerra Civil, l’exili, les anomenades migracions de la fam dels anys 40 procedents d’altres regions espanyoles, però sobretot la repressió política i cultural, i la penúria econòmica que patia Catalunya feia que el panorama resultés desolador. –10–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 9-32 Andreu Domingo “Català és...” El discurs sobre immigració i identitat nacional durant el franquisme

El particular acarnissament amb què es perseguí el català ha estat explicat pel fet que la llengua representava la culminació del catalanisme polític i la presa de consciència d’ésser una nació. Malgrat aquesta persecució no s’hauria de deduir que tot l’activisme catalanista, en els seus inicis, va significar automàticament una posició antifranquista: entre la militància sociocultural catalanista trobem representants d’una burgesia vinculada al règim –alguns d’ells amb un passat relacionat amb la Lliga i el nacionalcatolicisme–, juntament amb d’altres que, majoritàriament procedents del catalanisme catòlic, evolucionarien a posicions clarament opositores (Marín, 2006). A finals dels anys 50, la immigració anunciava el que seria la gran segona onada migratòria del segle xx que culminaria a la segona meitat dels seixanta, el baby boom tot just s’apuntava, però ningú no se l’esperava. Amb la creixent immigració, començà a articular-se de nou el moviment obrer, deslligat del sindicalisme cenetista de l’època republicana, i capitalitzat a Catalunya per un PSUC que progressivament s’allunyaria dels orígens estalinistes. És en aquest context demogràfic i polític que de diverses bandes i sota l’allargada ombra vandellosiana (Domingo, 2012), comença a confegir-se un nou discurs sobre la immigració i la identitat nacional. Més d’un discurs. Tot i que la migració esdevindrà un dels temes primerencs de disciplines com la Sociologia a Catalunya (Pascual de Sans, 2011) –en la qual destaquen tant els sectors catòlics que s’acosten a la disciplina empesos per la sensibilitat social (per exemple, Duocastella, 1957a; o Nualart, 1959), o els més renovadors (Maluquer i Sostres, 1963) que entroncaran i promocionaran la interpretació guiada pel materialisme històric (Jutglar et al., 1968)–, el discurs sobre la integració, malgrat recollir progressivament les veus de l’acadèmia, es forjarà fora d’ella. Dos noms seran reconeguts com els responsables d’un nou discurs sobre la immigració, procedents de posicions polítiques divergents. D’un costat, el jove militant democristà Jordi Pujol, nacionalista i europeista, representant de la tradició d’una burgesia que tradueix la seva preocupació social en filantropia; de l’altre el jove immigrat Paco Candel, treballador amb consciència de classe que intenta explicar-se i explicar als altres la pròpia realitat i que es vincularà al PSUC. Sota la pressió comuna del franquisme, la relació de les dues enunciacions, marcada pel segell de l’oposició, acabarà essent dialèctica, oberta a mútues influències, i també a mútues incomprensions. En aquesta nova definició del paper de la immigració en la identitat de Catalunya, que comença sota la ineludible ombra del pensament vandellosià, comporta, com veurem, l’anàlisi renovada del paper del territori i la demografia en la governabilitat del país, és a dir en la política. El discurs que es perfila i la reacció adversa que des de diversos sectors va produir, i que aquí analitzarem, per un costat posarà les bases del que serà la interiorització de la immigració en la definició nacional de Catalunya i certa praxi política que es desenvoluparà amb l’arribada de l’autogovern, durant els primers anys de la Transició Democràtica. Per l’altre, prefigura també un esbós de les posicions enfrontades que utilitzen la immigració i el concepte “integració” per a definir –11–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 9-32 Andreu Domingo “Català és...” El discurs sobre immigració i identitat nacional durant el franquisme

la identitat de Catalunya i, conseqüentment, la seva ordenació política, que es desenvolupen fins a l’actualitat.

2. El context demogràfic: la segona onada migratòria, 1951-1975 La integració econòmica de les diferents províncies espanyoles a partir del Pla d’Estabilització de 1959, i la represa de l’èxode rural un cop finalitzada la guerra, aguditzada per les condicions de penúria de la postguerra, expliquen l’embranzida del que seria la segona onada migratòria que ocuparà la segona meitat del segle xx (Pujadas, 2007). Tenint en compte els components del creixement de la població, ens adonem que en aquest període l’increment del saldo migratori registra nivells mai no assolits fins aleshores, que s’acompanya d’un augment també espectacular del creixement vegetatiu, a causa del baby boom al qual també contribuïren de forma decisiva els nouvinguts. D’un saldo migratori positiu de 232.288 efectius al quinquenni 1951-1955, que representava el 71% de tot el creixement, passem a un saldo màxim per al període 1966-70, que malgrat multiplicarse per 1,4 respecte a l’anterior quinquenni i assolir els 425.831 efectius, veu reduir el seu pes en el creixement total al 61,8%. La conjunció entre una elevada natalitat i immigració, que fan augmentar tant el saldo vegetatiu com el migratori, acaben produint un creixement total de 689.160 efectius en un sol quinquenni, assolint la taxa de creixement quinquennal més important de tot el segle, del 2,93%. El quinquenni 1971-75 experimenta una davallada significativa reduint gairebé a la meitat el saldo migratori, que passa a ser de 227.481 efectius, compensats des de la perspectiva del creixement total per l’increment del creixement natural, que arribà al màxim del segle, amb 310.345 efectius. Com a conseqüència d’aquest ritme de creixement accelerat, en els vint-i-cinc anys que van de 1951 a 1976, la població de Catalunya passa dels 3,2 milions habitants als 5,6 milions, cosa que vol dir un increment anual de 100.000 persones. El mapa de la fig. 1, corresponent a la província d’origen de la població nascuda fora de Catalunya al 1970, representa força bé com aquesta immigració massiva va significar l’extensió del camp migratori català. Catalunya tenia aleshores 5.079.140 habitants i la població nascuda a la resta d’Espanya, amb 1.860.719 censats i un 36,6% del total, aconseguia el màxim pes en la població de Catalunya. El creixement del volum de la població s’acompanya a parts iguals de la seva diversificació en les províncies d’origen com de la seva difusió dins el territori català. Aquesta dispersió no obstant, no és completa, de manera que la persistència de la concentració de la població immigrada, convivia amb la despoblació i l’envelliment, especialment de les comarques pirinenques i àrea prepirinenca, ampliant-se també a comarques de la plana de Lleida, les –12–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 9-32 Andreu Domingo “Català és...” El discurs sobre immigració i identitat nacional durant el franquisme

Figura 1. Població censada a Catalunya, 1970, i nascuda a la resta d’Espanya, segons província de naixement

Font: elaboració pròpia de les dades del Cens de 1970 (INE)

comarques vitivinícoles tarragonines, o els eixos fluvials abans protagonistes del creixement industrial. El resultat era un fort desequilibri poblacional en el territori, accentuant la tradicional concentració de la població a Catalunya (Pujadas, 2007). En aquells moments les noves migracions procedents d’Andalusia, i que substituirien i superarien els antics fluxos migratoris més propers territorialment (Aragó, País Valencià i Múrcia), feien que tres províncies andaluses, ocupessin els tres primers llocs; per ordre: Granada, Jaén i Còrdova, amb una població entre les 166.327 persones de la primera, i les 144.631 de la darrera. A aquestes tres províncies les seguien Badajoz i Sevilla, abans de trobar un àmbit que també era fruit d’antics fluxos, com és Almeria. La major varietat d’orígens explica que en termes percentuals les tres primeres províncies només se situïn, cadascuna d’elles, al voltant del 8% de la població nascuda fora de Catalunya. Per comunitats autònomes però, a part d’Andalusia, prenen una especial rellevància Extremadura i Castella-La Manxa. És també aquesta l’època del creixement salvatge de les ciutats, dels barris de barraques (Tatjer et al., 2010), les mateixes barraques que impactaren el –13–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 9-32 Andreu Domingo “Català és...” El discurs sobre immigració i identitat nacional durant el franquisme

jove activista Jordi Pujol i de les que en Paco Candel guardarà memòria, per a situar el punt d’arrencada del seu discurs, anticipat en l’obra literària (Candel, 1957).

3. A l’ombra de Vandellós: “barreja” i “assimilació” a l’enunciació inicial de Jordi Pujol El primer debat rellevant després del tall que va representar la Guerra Civil va sorgir a finals dels anys cinquanta, com hem avançat, impulsat pels cercles més progressistes i nacionalistes catalans de l’Església catòlica. L’aportació de Jordi Pujol n’és cabdal; un parell d’articles “Per una doctrina de la integració” i “Immigració i integració” de 1958, que circularen de forma clandestina durant aquells anys –més tard recollits a La immigració, problema i esperança de Catalunya (1976)–, marcarien el to del que s’aniria perfilant com la doctrina sobre la immigració del corrent democratacristià del nacionalisme català. Com el mateix autor ha fet constar a les seves memòries, la lectura dels articles de Carles Sentís sobre la immigració murciana a la revista Mirador, així com l’obra de Vandellós, tant La immigració a Catalunya com Catalunya, poble decadent, seran la seva primera font d’inspiració (Pujol, 2009, p. 151-157). Aquesta influència esdevindrà tan important que pot ser considerada un dels pocs elements de continuïtat respecte a l’època republicana, d’un projecte polític de reconstrucció del país, que tot i invocar constantment el passat, va haver de trencar amb la tradició republicana. El paper de la Lliga en el temps de la República i durant la Guerra Civil, d’un costat, i la preponderància de l’esquerra durant la República, de l’altre, dificultaven la legitimació del projecte catalanista de dretes en la represa històrica (McRoberts, 2001). L’herència de Vandellós es palesa en cadascun dels postulats sobresortints que esmentarem a continuació i ho seguirà essent en el transcurs del temps, començant per l’ambivalència del títol del recull d’articles de 1976, que reflecteix de forma positiva les pors ja esmentades a l’obra de l’estadístic. Però entre els dos primers textos de 1958 i la resta hi ha clares diferències: alguns dels arguments vandellosians es van polint i s’incorporen d’altres provinents de tradicions diferents, encara que en la seva publicació divuit anys més tard s’opta per mantenir els manuscrits més antics intercalats entre els escrits més recents. Les matisacions es poden considerar tan fruit de la influència de l’obra d’Emmanuel Mounier, com de la pròpia filiació cristiana i la participació en la confraria de Virtèlia que l’aproparia a la realitat de barris d’immigració i a la companyia de persones dedicades a l’acció filantròpica i el compromís social en aquest camp, com el sociòleg i sacerdot Rogeli Duocastella (1914-1984), creador de la secció social de Càrites Diocesana l’any 1958, o en Jaume Nualart, també citats a les seves memòries (Pujol, 2009). El treball de tots dos per separat obligarà a matisar i reconsiderar la mirada vandellosiana de Pujol. Així, –14–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 9-32 Andreu Domingo “Català és...” El discurs sobre immigració i identitat nacional durant el franquisme

en Rogeli Duocastella valora la immigració andalusa com més procliu a la integració (en dirà adaptació) mesurada per l’acceptació de la llengua catalana, precisament per la seva distància en termes de classe social si es compara amb immigrants d’altres orígens peninsulars, com afirma en un treball sobre l’adaptació de la immigració a Mataró (1957b). Els més pobres, definits com els que tenen més a guanyar, s’adaptarien més ràpidament que la resta al nou lloc d’arribada –segons la seva anàlisi–, en aquest cas a Catalunya. Si tenim en compte aquestes influències i d’altres posteriors, com la del propi Candel, val la pena fer-ne una interpretació doble d’aquests materials originàriament difosos al 1958: la primera a partir del context de redacció; la segona l’any 1976, tenint en compte la recepció i dels matisos que poden proporcionar els altres textos, quan les condicions sociodemogràfiques i polítiques han canviat radicalment. La immigració ocupa un lloc central dins la doctrina nacionalista elaborada per Jordi Pujol des de les seves primeres enunciacions ja que es converteix en pedra de toc per a la distinció entre “comunitat” i “societat”, seguint l’estela del sociòleg Ferdinand Töennies, fonamental en la seva concepció del nacionalisme, on la primera seria “el poble” i la segona l’Estat. A més però, li donà l’oportunitat de mostrar la dimensió europea –comparant amb d’altres regions i estats europeus–, i l’espanyola del projecte –reclamant un pla de redreçament de les regions més subdesenvolupades–, entroncant amb la voluntat intervencionista del catalanisme conservador de principis de segle xx (Santamaría, 2011). Els textos de 1958, són opuscles pensats per a circular entre els grups catalanistes cristians que aglutinava el moviment CC, fundat el 1950 a instàncies de l’abat de Montserrat Aureli Maria Escarré, com a grup de reflexió, i que tingueren en Ramon Galí un revulsiu inicial per replantejar el lloc del catalanisme catòlic a partir de la crítica del seu passat. Jordi Pujol, que des de 1954 havia estat secretari de CC, precisament va demanar la seva renúncia per a dedicar-se a pensar i escriure sobre la immigració (Barrio López, 2001). Per aprofundir en aquest fenomen, acompanyat de Jaume Nualart, va emprendre un viatge a algunes de les regions originàries dels immigrats a Catalunya –Sevilla, Jaén i Badajoz–, que va marcar la redacció d’uns textos, concebuts per al debat. Tot i que l’empremta vandellosiana és fàcil de reconèixer, els arguments eugenèsics i la discussió sobre les característiques racials dels immigrats han desaparegut per complet, han estat substituïts no obstant per la valoració de la “cultura” d’aquests. Així, en definir la immigració de treballadors, després de parlar dels funcionaris que arriben amb mentalitat colonial, escriu: “L’altre tipus d’immigrat és, igualment, un home poc fet. És un home que fa centenars d’anys que passa gana i que viu en un estat d’ignorància i de misèria cultural, mental i espiritual. És un home desarrelat, incapaç de tenir un sentit una mica ampli de comunitat. Sovint dóna proves d’una excel·lent fusta humana, i tot ell és una esperança, però d’entrada, constitueix la mostra de menys valor social i espiri–15–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 9-32 Andreu Domingo “Català és...” El discurs sobre immigració i identitat nacional durant el franquisme

tual d’Espanya. Ja ho hem dit abans: és un home destruït i anàrquic.” (Pujol, 1976, p. 67-68).

La desvaloració cultural del treballador immigrat apareix com a requisit per a la seva integració, convertint-se així en un home despullat de la seva cultura d’origen. Una tabula rasa on el nacionalisme pot començar de nou. A més, volem fer notar que, al nostre parer, la utilització de l’adjectiu “anàrquic”, tot i que clarament no s’utilitza en el sentit polític del terme, tampoc no es pot considerar banal, si tenim en compte la història de Catalunya i la centralitat del tema de l’anarquisme en el precedent vandellosià. La idea d’integració esbossada pel Jordi Pujol d’aquests primers anys s’associa més als conceptes de “barreja” i “d’assimilació” inqüestionables en el pensament de Vandellós, que a la definició ulterior que en farà el propi Jordi Pujol. Encara que ja no només es tracta del reconeixement de la necessitat de la immigració per a l’economia a Catalunya com a l’obra de l’economista figuerenc, sinó que la integració es converteix en “una condició prèvia per l’existència de Catalunya com a poble i per la seva afirmació” (1976, p. 72). És en la definició de què és ser català, on s’inclouen els elements que posteriorment diferenciaran amb aparent claredat assimilació i integració. A “Per una doctrina d’integració” s’afirma: “Però la definició que ens agrada més és aquella que diu: català és tot home que viu i treballa a Catalunya, i, que amb el seu treball, amb el seu esforç, ajuda a fer Catalunya. Hem d’afegir-hi només: i que, de Catalunya, en fan casa seva, és a dir, que d’una manera o altra s’hi incorpora, s’hi reconeix, s’hi entrega, no li és hostil” (Pujol, 1976, p. 69-70).

Fixem-nos que si bé d’aquesta forma hi té cabuda el factor voluntari, actiu, per part del migrant “en fan casa seva”, es manté l’ambigüitat, quan afirma que “s’hi entrega”. És just recordar, com en aquesta fórmula, que amb certes modificacions faria fortuna suficient per capitalitzar la visió de la identitat catalana a partir del fet migratori, es recupera la tradició de part de l’esquerra a Catalunya anterior a la Guerra Civil, com per exemple, les postures del socialista Rafel Campalans, que al seu El socialisme i el problema de Catalunya del 1923 (p. 41-43) ja afirmava: “Per a nosaltres, però, contràriament, els forasters que vénen a Catalunya –que sempre acollim amb els braços oberts– i pateixen amb els nostres dols i gaudeixen amb les nostres alegries, i ens donen fills, que les nostres dones no en pareixen prou, són tan catalans, en la nostra interpretació futurista de la nació com nosaltres mateixos. No fem absolutament cap diferència” (citat a Nadal, 1965, p. 32-33; també a Cucurull, 1975, p. 239).

Mobilitat social i llengua ocuparan un lloc preeminent en el procés d’integració de la població immigrada. Des del punt de vista econòmic afirma taxativament que: “La integració no és bàsicament un fenomen català, és també un fenomen social. Integrar vol dir introduir en un ambient, una estructura social, una mentalitat, unes –16–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 9-32 Andreu Domingo “Català és...” El discurs sobre immigració i identitat nacional durant el franquisme

possibilitats de tot ordre... de les quals abans n’estava exclòs. De tot ordre i prèviament d’ordre econòmic i d’ordre social. (....) Integració vol dir igualtat” (Pujol, 1976: 75).

Des del punt de vista lingüístic, l’ús de la llengua catalana es mostra, si no com a condició indispensable per la integració, sí com a prova irrefutable de la catalanitat: “l’home que parla català i que parla català als seus fills, és un català de soca i arrel” (Pujol, 1976, p. 83). La por a la desnaturalització no obstant, persisteix, i la política demogràfica és presentada com el marc general de la política d’integració, retornant al tema vandellosià del dèficit de naixements com una de les causes que provoca que la immigració sigui considerada un problema. Així doncs, al punt d’arrencada del disseny d’una política d’integració, hi trobem la definició d’una “política de població” amb el natalisme com pedra angular (on, a part de la font vandellosiana, també s’hi pot trobar la inspiració francesa): “Política de població vol dir política de redreçament de la natalitat mitjançant l’estímul econòmic, mitjançant una especial ordenació social, mitjançant l’ajut a les parelles joves; vol dir una política d’habitatges, tant en el sentit que cada família tingui la seva llar com que els joves es puguin casar aviat, etc... com que els grans barris de cases barates serveixen per a barrejar la gent de procedència, llengua i condicions socials diferents i així dur a terme la integració; vol dir una política cultural, vol dir, finalment, crear un clima d’esperança i d’il·lusió col·lectives, és a dir, aconseguir que els homes i les dones creguin en el país i en el seu futur” (Pujol, 1976, p. 73-74).

La política d’ordenació territorial compta amb la fragmentació cultural de l’immigrat com a principi actiu de la integració. Com a corol·lari apareix el credo nacionalista “la fe en el país”, presentant-se com a projecte interclassista projectat en el futur que dóna sentit al procés d’integració, i que amb el temps veurem convertit en “cohesió social”. Per fi, d’acord amb Vandellós, identifica la manca de capacitat política per regular la immigració com el gran perill per a Catalunya, i no la immigració en ella mateixa.

4. La veu de la immigració i la identitat: Francesc Candel L’any 1959 Francesc Candel publica l’article “Los otros catalanes” a la revista La Jirafa que, així com a la novel·la Donde la ciudad cambia su nombre publicada dos anys abans, anticipa alguna de les proposicions que ampliarà a l’assaig Els altres catalans de 1964. Des del principi Francesc Candel, procedent del catolicisme progressista, es va significar com una rara avis, tant del camp literari com del polític, aleshores i ara. Abans d’analitzar l’article i l’assaig, pot ser útil fer un repàs a la novel·la, que significarà la irrupció de la Barcelona marginal i proletària de la immigració en el camp de la literatura –com reivindicava l’escriptor Manuel Vázquez Montalbán (Sinca, 2008)– i a on, a més a més, alguns dels principals postulats de l’autor respecte a la integració es veuen clarament reflectits. Don–17–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 9-32 Andreu Domingo “Català és...” El discurs sobre immigració i identitat nacional durant el franquisme

de la ciudad cambia de nombre constitueix una crònica de la vida veïnal a la Zona Franca, centrada en els caràcters reals que com l’autor residien a les cases barates del barri de Port. El xoc cultural entre els emigrants murcians –presos com a metonímia de la resta d’immigrats, aleshores ja amb una forta representació de l’Andalusia oriental–, es palesa per l’adaptació del ritu del rapte de la núvia a les noves precàries situacions materials i la reacció del capellà, representant en aquest cas el pes de la institució eclesiàstica. També es fa ressò de cert exotisme, és a dir, de la reacció d’estranyament que provoquen les pràctiques (rurals) del país d’origen, adaptades a les condicions (urbanes) en les quals s’assenta la immigració. El mateix podríem dir de la difícil cohabitació amb l’ètnia gitana que es tradueix en l’ambivalent posició del propi Candel. I tot això en un context de violència, la violència institucional imposada pels gua­nyadors de la guerra, executada per agents fatxendes, però per damunt de tot, violència de la misèria i la violència com a forma de socialització del gènere masculí: on es dirimeixen les qüestions que afecten l’honor, la construcció de la virilitat, la definició del gènere femení, que implica la percepció i la relació amb les dones, del valor de la pròpia paraula, de la camaraderia. Els dos principals personatges que apareixen com a catalans es caracteritzen per la seva filantropia d’arrel religiosa: d’un costat el capellà, mossèn Jaume Cuspinera, representant de l’obrerisme catòlic –el joicisme de les Joventuts Obreres Catòliques–, animador de la vida cultural del barri, i de l’altre el doctor Carles Ribas Magri, l’anomenat “metge dels pobres” (Sinca, 2008), ambdós clarament diferenciats per classe social. A aquests, afegirem els venedors ambulants, més propers. La presència de la cultura catalana es dóna precisament en el fet lingüístic: en la infiltració dels catalanismes en el vocabulari dels personatges, que actua també com a marcador sociolaboral. El respecte de l’immigrat per la terra que l’acull i la previsió de mobilitat social ascendent, presents a l’obra, poden considerar-se les llavors de la producció assagística posterior. Tocat per la lectura de “Los otros catalanes”, el jove activista catalanista de vint-i-vuit anys, que aleshores era Jordi Pujol, va expressar la necessitat de fer la coneixença de l’autor. No és d’estranyar, ja que com el mateix Pujol ha repetit sovint, a pesar de les diferències polítiques i de caràcter entre tots dos, el text de Candel connectava directament amb alguns dels seus objectius polítics, remarcant la necessitat peremptòria d’aconseguir la unitat del país, però des de la perspectiva de l’immigrat. Més exactament, donant-li l’oportunitat d’arribar on ell no podia. L’advocat i polític Josep Benet, que és qui va tenir la idea de proposar-li escriure un llibre on desenvolupés els seus supòsits, va encomanar en Max Cahner, aleshores director de la nounada Edicions 62, fer-se càrrec de l’empresa. El director editorial i Jaume Casajoana –militant democratacristià que acabaria essent director de l’Enciclopèdia Catalana– a la fi van prendre contacte amb en Candel i li van suggerir inicialment la redacció d’un Nosaltres, els immigrants, seguint l’estela de l’èxit que havia –18–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 9-32 Andreu Domingo “Català és...” El discurs sobre immigració i identitat nacional durant el franquisme

obtingut l’obra de Jaume Fuster Nosaltres, els valencians, que s’havia publicat el mateix any de la fundació de l’editorial, l’any 1962. El 1964 es publicava, traduït al català per Ramon Folch i Camarasa, Els altres catalans, que va gaudir d’un èxit fulgurant: només tres setmanes després de la seva sortida al carrer havia venut trenta mil exemplars (Sinca, 2008). S’ha assenyalat repetidament que la principal virtut de l’obra de Francesc Candel, que la farà esdevenir una de les contribucions més influents en el discurs sobre la integració a Catalunya, fóra la mirada crítica que lliura des dels ulls d’un immigrat. Aquesta afirmació és certa però tendeix a minimitzar altres mèrits que expliquen el seu bon resultat. En primer lloc hauríem de destacar l’estil desdramatitzador de tot l’escrit, un estil planer, on a l’experiència com a immigrat s’afegeix el seu apropament humanístic aconseguint fer que el lector abandoni l’abstracció, malgrat que l’axioma central sigui que: “l’home s’aclimata. La terra és impertorbable” (1964, p. 15). A diferència d’altres obres, l’immigrat se’ns mostra com una persona de carn i ossos, i no una simple idea. En la ficció l’autor es presenta com a àrbitre, li agradarà destacar el to “apaivagador i conciliador” com destaca al pròleg de l’edició de butxaca de 2002 (Candel, 2008, p. 403). Es tracta d’entendre tant la postura dels immigrats com la dels no immigrats, paper que ell mateix reivindicarà posteriorment, afirmant que “la definición altres catalans fue la panacea, por decirlo así, lo que sirvió de moderador del conflicto” (Candel, 1972, p. 15). El reconeixement del conflicte és, doncs, el que obre les portes al discurs sobre la integració, tant o més que el reconeixement dels beneficis que efectivament comporta als immigrats i als no immigrats, tots dos marcats per la mobilitat social ascendent. Encara que “renyant-los a uns i als altres”, com s’ha dit, no obstant, té com a interlocutor privilegiat el lector català no immigrat. El llibre és essencialment el relat d’un immigrat que clarament situat com a treballador, es dirigeix a un públic català, al qual també obre les portes a l’autoreconeixement d’una biografia familiar immigratòria. El mateix Candel ens ho deixa clar quan ens explica perquè va acceptar d’escriure aquest llibre: “Així doncs, vaig acceptar l’encàrrec de seguida, en part per la satisfacció que comportava la seguretat de tenir un llibre acceptat abans d’haver-ho fet, però sobretot perquè immediatament vaig veure la possibilitat d’esplaiar-me parlant –como així ho vaig fer– d’unes persones que eren els meus germans de classe i condició, que eren la meva família, que eren jo mateix” (Candel, 1973, p. 37).

Com ja s’ha esmentat, l’article de 1959 –que, traduït al català, es reprodueix íntegrament al pròleg de l’assaig– comença amb l’anècdota del cartell penjat al límit entre Sants i la Torrassa, per plantejar d’entrada el principi territorial de la identitat, la preeminència de l’ius solis sobre l’ius sanguis, si voleu. A més a més, hi trobem la resta de tesis que es desenvoluparan al llibre: la discriminació entre treballadors immigrats i la resta d’immigrats procedents d’Espanya, el concepte d’integració lligat a la mobilitat social, i el paper de la llengua, –19–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 9-32 Andreu Domingo “Català és...” El discurs sobre immigració i identitat nacional durant el franquisme

sense estar-se’n d’assenyalar la desafecció del català per part d’alguns membres de la burgesia del país. En el pas del text de 1959 al primer capítol de l’assaig de 1964, on reprendrà el mateix tema, es verifica la influència de Jordi Pujol sota la forma de la polèmica amb Vandellós. En efecte, Jordi Pujol va introduir Francesc Candel a la lectura de l’economista aleshores ja difunt, fet reconegut verbalment per Jordi Pujol, tot i que minimitzant-ne la importància, presentant-ho simplement com a font de dades (per exemple, a la presentació de la biografia de Francesc Candel, el 20 de novembre de 2008). De la lectura de Catalunya, poble decadent, incorporarà la tesi sobre el dèficit de la fecunditat de les catalanes com a causa dels moviments migratoris d’abans de la Guerra Civil (Candel, 1964, p. 44-45). El descobriment de La immigració a Catalu­nya va tenir un calat més profund: per un costat, trobem les cites de tercers autors no referenciades, com per exemple les de Francesc Pujols (1933) que apareixen en el primer capítol defensant el protagonisme dels catalans en el moviment anarcosindicalista, o la de Rossell i Vilar (1930), en parlar de la “Immigració d’abans”, per refutar les acusacions sobre el paper de la immigració en la despesa social en concepte de beneficència i en la delinqüència per raons de caracterologia racial; però per l’altre, li servirà per establir un diàleg amb l’autor figuerenc, on a més de contestar les seves afirmacions contrastant-les pels resultats amb el pas del temps, fent gala del seu esperit conciliador, en destaca els elements positius. A l’igual que a Jordi Pujol, l’obra de Vandellós també li servirà com a punt de referència, però en aquest cas mostrant-se disposat a respondre a les angoixes –la por a la desnacionalització–, que la immigració planteja a la continuïtat de la cultura catalana. Començant per la seva primera assumpció sobre el pes determinant de la territorialitat, és de destacar la relació de l’espai amb el temps, traduïts com el lloc i la memòria, que podem considerar una de les aportacions preeminents de Francesc Candel a la comprensió teòrica de la relació entre identitat i integració, malgrat que l’autor no ho sistematitzi. No és el paper del teòric el que pren Candel. La profunditat de la seva càrrega teòrica ha passat desapercebuda enmig de la lleugeresa de l’enunciació autobiogràfica –salpebrada d’anècdotes– i de la coqueta (i calculada) ambigüitat en la seva formalització, potser fins i tot per al mateix Candel. S’assenyala com el fet primordial en la construcció identitària respecte a la catalanitat de la majoria d’immigrats “el trobar-s’hi, més que ésser”. En aquest joc, la memòria, la transformació de l’espai a través de la relació d’identificació o d’evocació que s’hi estableix, juntament amb la percepció que d’un tenen els altres –tant en el lloc de destinació com en el d’origen– es converteix en el centre neuràlgic per a la comprensió del procés d’integració. El desplegament identitari que parteix de la relació de reconeixement amb l’espai, entès com a lloc, es mou en cercles concèntrics: del local (el carrer, el barri, el poble o la ciutat) al més genèric (la regió, l’Estat). Un cop establert el paper predominant del territori en l’abordatge del fet migratori i la identitat, que condicionarà el concepte d’integració, apuntarà a –20–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 9-32 Andreu Domingo “Català és...” El discurs sobre immigració i identitat nacional durant el franquisme

la discriminació entre treballadors immigrats i la resta d’arribats a Catalunya: funcionaris de l’Estat i directius, que per a ell, amb les excepcions de torn, explicarà les diferències en les seves actituds front la llengua i, en general, en relació a la realitat del país on migren. És la mateixa distinció que havia reconegut també Jordi Pujol, depurada de les valoracions sobre les essències culturals d’uns i altres. Discriminació sobre la qual retornarà reiteradament en les obres posteriors. En aquest punt es preguntarà sobre les raons d’aquests moviments migratoris, recuperant els postulats vandellosians per introduir l’element demogràfic entre els factors d’atracció que expliquen aquests corrents, mentre que entre els factors d’expulsió es parla de la propietat de la terra i de les condicions de misèria en què es troba el camperol a les regions d’origen. Ben aviat però, Candel intueix que es tracta d’un sistema que s’autoreprodueix, és a dir, que junt amb el creixement industrial, en el procés d’integració, tant el comportament demogràfic de reducció de la fecunditat com la pròpia mobilitat social, creen les condicions necessàries per a seguir generant una demanda de nous immigrants. La reducció de la fecunditat entre les dones immigrades serà aportada com a prova d’integració al país, alhora que la tesi més important la constituirà la millora de les condicions laborals i salarials del treballador català gràcies a l’afluència de treballadors forasters: “Abans, com ara, l’augment general, cada vegada més creixent, de l’activitat industrial de Catalunya ha permès que els immigrants substitueixin els obrers catalans –els darrers “no” són els primers– en les feines més feixugues, denigrants i mal pagades, i que gairebé tots aquests treballadors catalans aconsegueixin d’esdevenir obrers especialitzats, amb un salari més elevat que l’immigrant comú” (Candel, 1964, p. 51).

A l’igual que en l’obra de Jordi Pujol, mobilitat social i, com veurem, la llengua, són identificades com dues peces claus del procés d’integració a Cata­ lunya. A diferència d’aquest, en canvi, posa l’èmfasi en el que anomenarem la “complementarietat” entre immigrats i autòctons, que fa que l’entrada d’immigrants signifiqui una promoció per als treballadors catalans d’una banda, i en el paper de la llengua com a signe d’identitat i d’aquesta mobilitat de l’altra, però insistint que no cal parlar el català per a integrar-se. Abans de passar a la situació en referència a la llengua, es pregunta sobre els factors de continuïtat i ruptura respecte a l’onada migratòria anterior a la Guerra Civil (de la qual ell ha estat partícip) i la posterior (que recordem significa de 1940 fins a 1963, de la qual és testimoni). A més del major nombre d’efectius a la segona onada, remarca les condicions polítiques que comporta la dictadura i que determinen la posició més vulnerable de la llengua, sobretot per la seva expulsió de l’escola i de la vida pública, i de la seva desvaloració. Les dificultats en l’adopció del català, doncs, hauríem de cercar-les, segons l’autor, en la conjugació d’aquests tres ingredients, resultant decisiu el segon. El rebuig al català (a l’idioma i també a la gent, fixada en els estereotips), es recolza en el paper subordinat front al castellà (en l’idioma, com a mostra de la subordinació al règim –21–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 9-32 Andreu Domingo “Català és...” El discurs sobre immigració i identitat nacional durant el franquisme

polític), en què l’“Estamos en España” com a argument final, constitueix un exemple, malauradament tan conegut com adient. Però igualment, segons Candel, hi trobem el rebuig a la classe social a la qual es pertany, enyorant el lloc d’origen i sovint fantasiejant sobre la pròpia extracció social: la immigració hauria comportat una mobilitat social descendent (ni que sigui imaginària). Quant a l’actitud dels catalans envers la pròpia llengua, després de denunciar la desafecció de part de la burgesia catalana al català, relacionada amb la seva adscripció al règim, també apunta que una mobilitat social descendent entre els catalans es pot veure acompanyada en paral·lel d’una regressió lingüística envers el castellà, cap a les formes que el castellà adopta en els suburbis. Per últim, el capítol dedicat a la integració arrenca de la por de Vandellós a la minorització dels catalans a Catalunya, argumentant que la realitat migratòria els anys seixanta ja ha desbordat les pitjors previsions de l’economista i en canvi el resultat no ha estat la desaparició de Catalunya o del català a Catalunya. Per contra, es reivindica la catalanitat dels immigrats mitjançant la qual, en correspondència, obtenen el reconeixement de la immigració a la identitat catalana i la confirmació de Catalunya com a gresol. Aquesta enunciació és fonamental en el llibre, perquè sense proposar-s’ho ha desplaçat el fet migratori al centre de la definició de Catalunya i de la identitat catalana. És una asseveració que ens pot semblar òbvia avui dia, i inclús es pot objectar que ja representava un lloc comú a l’època de Candel, però no ho era en el discurs de Vandellós, ni a la Catalunya dels 30, ni en els escrits de Jordi Pujol, ni a la Catalunya dels 60. Ni en la pròpia presentació de Catalunya com a terra de pas de Vicens Vives (1954). Fins a aquest moment, la immigració havia estat reconeguda com un fenomen de creixent importància que afectava la definició identitària i el futur (la supervivència) de la cultura catalana, però la identitat no s’edificava sobre el fet migratori, aquesta és la gran inflexió i la novetat. Un cop acceptada aquesta tesi, Candel passa a la reivindicació d’eines per afrontar la tasca de la integració, entesa com la incorporació de l’immigrant a la societat i cultura catalanes, començant per l’escola, i seguint per l’ordenació territorial, denunciant el problema de l’habitatge, resumit en les condicions del barraquisme, els rellogats, i els monoblocs on havien viscut i vivien els immigrats. Cal destacar que del capítol “Integració”, gràcies a la recent edició no censurada del llibre (Candel, 2008, p. 352), es va silenciar la proposta “evangèlica” de dur la cultura catalana als suburbis, encara que fos en castellà; juntament amb la descripció de les condicions de vida a Andalusia és allà on més s’hi va acarnissar la censura.

5. Discriminació entre “assimilació” i “integració” en Jordi Pujol Al 1976, apareix l’obra de Jordi Pujol La immigració, problema i esperança de Catalunya, un recull de textos dispersos en el qual, com ja hem dit, s’incloïen –22–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 9-32 Andreu Domingo “Català és...” El discurs sobre immigració i identitat nacional durant el franquisme

els dos de 1958 causants de les primeres polèmiques. Aquesta publicació s’ha de contextualitzar en la lluita per a donar a conèixer l’ideari pujolista i consolidar Convergència Democràtica de Catalunya, tot just fundada el 1973, de cara a les primeres eleccions democràtiques de 1980. Els nous escrits, signifiquen una aproximació més elaborada del que significa integració, fent seva la definició de la identitat catalana a partir del projecte futur dirigit a la construcció del país, distingint entre “assimilació” i “integració”. I aquí seria just assenyalar la possible influència de l’obra de Candel en la seva comprensió més oberta de la integració. Quant a la definició de què entén per català, en el “Comentari a Els altres catalans”, publicat a Serra d’Or, el juny de 1964 (també inclòs al llibre), repeteix el que ja havia anticipat el 1958: “I cuito a afegir que per català entenc tot home que viu i treballa a Catalunya, i que, de Catalunya, en fa casa seva, el seu país, al qual s’incorpora i es reconeix” (Pujol, 1976, p. 126); definició que reiterarà en un dels dos únics textos que es presenten com a nous, “La immigració a Catalunya”, on diu: “... català és tot home que viu i treballa a Catalunya, i que amb el seu treball, amb el seu esforç, ajuda a fer Catalunya.” (Pujol, 1976, p. 42). És el “fer Catalunya”, que sintetitzava la doctrina nacionalista (en escrits com el de 1958 Fer poble, fer Catalunya; i reculls com el de 1979), i que anticipa el “Fer país”, que s’acabarà convertint en eslògan electoral. Al costat de l’influx de Candel, també s’ha apuntat l’empremta, o com a mínim la sintonia amb la interpretació “demogràfica” a l’obra de l’economista Joaquim Maluquer i Sostres (1963) o amb la lingüística del filòleg Antoni Maria Badia i Margarit (1966) (Santamaría, 2011). Respecte a la diferència entre “assimilació” i “integració”, aconsegueix introduir per primer cop, la consideració que en la integració ens trobem davant d’una relació a dues bandes, definint-la com: “un procés d’interrelació, un joc de mútua influència que té un objectiu fonamental, la creació d’una unitat unitària. D’una realitat unitària que és resultat d’aquest joc de mútua influència. Hi ha en el procés d’integració un protagonisme, també, de l’element nouvingut” (Pujol, 1976, p. 34).

Tot i que s’apressarà a afirmar que aquesta interrelació està supeditada a la idea de nació, “la idea de fons de la integració és la idea nacional, que vol dir, global” (Pujol, 1976, p. 34). A més d’aquests criteris reitera el paper de la mobilitat social com a peça central de l’adscripció voluntària de l’immigrat a la identitat catalana, i el model del Quebec, que més tard es convertirà en una referència constant de la política catalana en matèria d’immigració. La pregunta obligada és: per què es varen incloure els textos de 1958, tot i les distincions introduïdes? D’un costat podríem pensar en raons tàctiques, ja que es mantenen definicions contradictòries del que s’entén per “integració”: les assimilacionistes pròpies dels arguments netament vandellosians del 1958 i les posteriors més –23–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 9-32 Andreu Domingo “Català és...” El discurs sobre immigració i identitat nacional durant el franquisme

evolucionades, que parlen d’interrelació, tot satisfent d’aquesta manera a tiris i a troians. Les respostes poden ser diferents, no obstant, si atenyem a la caracterització de l’immigrat des de la doctrina nacionalista en la definició de poble, i a la reivindicació de capacitat política per regular les migracions. En primer lloc considerarem el manteniment de les desafortunades afirmacions sobre els trets dels treballadors immigrats a Catalunya, i especialment sobre els d’origen andalús i sobre Andalusia, que provocarien la protesta, entre d’altres, de José Acosta Sánchez a les planes de La Vanguardia, reclamant el reconeixement identitari dels andalusos a Catalunya. Acusant l’autor de presentar la integració com una voluntat de des-integració de l’immigrat (aculturant-lo), i oposant a la teoria de la integració una teoria de la solidaritat, que acaba reclamant la institucionalització de la protecció de les cultures pròpies dels immigrats (Acosta, 1977). La rèplica del propi Jordi Pujol, que va seguir a les planes del mateix diari, subratlla la descontextualització a l’hora d’utilitzar aquestes cites, i posa l’èmfasi en el problema que el subdesenvolupament econòmic de regions com l’andalusa comporta per al desenvolupament democràtic i econòmic de la pròpia Andalusia (Pujol, 1977). De tota manera, la resposta de per què va mantenir aquests escrits sembla clara: perquè segueixen essent una enunciació que confon la majoritària situació de subdesenvolupament econòmic regional i de desigualtat econòmica en les condicions del migrant a l’arribada a Catalunya, amb la subordinació social i cultural, infravalorant la cultura de l’immigrat, des d’una perspectiva classista. L’immigrat, segons l’enunciació pujoliana, no té cultura, i el subdesenvolupament de la seva regió no li ha permès assolir la consciència nacional. Aquest subjecte mancat de cultura, d’un perfecte caràcter mal·leable, seria la condició idònia de la integració. En segon lloc, cal referir-se al context demogràfic i polític a les acaballes del franquisme. Al 1976, tot i que ja els corrents migratoris havien començat a minvar, pocs eren els que s’atrevien a preveure la seva dràstica reducció. Les migracions doncs, i les repercussions que havien tingut per al territori català, seguien podent-se utilitzar com a punta de llança en la reivindicació que la democratització d’Espanya no podia obviar la necessitat d’autogovern per a redreçar el país. En aquest sentit l’argument en favor de les regulacions dels fluxos migratoris a partir de Vandellós, que com hem vist s’incloïa en els articles de 1958, era plenament sostenible. Es referma en el plantejament de les solucions polítiques supeditades a la demografia: mantenint en el centre de la problemàtica sobre la integració el comportament demogràfic dels catalans que afebleix la vitalitat del país, i per tant la seva capacitat integradora (llegiu assimiladora). En haver conservat els textos de 1958, encara que entressin en aparent contradicció amb els escrits posteriors, com el propi títol del recull de 1976 –transcripció de la conferència pronunciada el 26 de març de 1976 a l’Hospitalet de Llobregat, plaça forta del PSUC (Santamaría, 2011)–, se segueix transmetent l’ambivalència de part de la burgesia catalana front a la immigració, com ja havíem subratllat en parlar de Vandellós (Domingo, 2012): –24–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 9-32 Andreu Domingo “Català és...” El discurs sobre immigració i identitat nacional durant el franquisme

la malfiança (la problematització) envers una immigració de la qual ella mateixa depèn i ha fet imprescindible (i que s’ha convertit en esperança). El salt dels escrits que van de 1958 a 1976, representa el salt adaptatiu d’un entorn torresibagista “Catalunya serà cristiana o no serà”, a l’acceptació d’una interpretació del fet nacional en una Catalunya on l’esquerra s’ha consolidat i la recuperació de la democràcia sembla propera, que força una enunciació nova del lloc de l’immigrat dins la formulació de la identitat catalana, de la mateixa manera que força la proposta socialdemòcrata del propi catalanisme conservador “laïcitzat” (Lorés, 1985).

6. Les reaccions contra el discurs sobre “la integració” L’èxit d’Els altres catalans, no va estar exempt de crítiques, de vegades demolidores, però que quasi sempre l’associaven o fins i tot es dirigien preferentment a la persona i el discurs de Jordi Pujol. La primera seqüela de l’assaig, publi­cada nou anys més tard, al 1973, Encara més sobre els altres catalans, s’encarregaria d’explicar les circumstàncies de la seva creació i les reaccions populars a l’edició, així com les primeres crítiques rebudes pel text. Entre aquestes, Francesc Candel n’assenyalarà dues corrents contraposades, i en farà la contrarèplica: en primer lloc, les d’Antoni Jutglar i d’Antonio Pérez González, procedents del marxisme (i del camp de la sociologia); en segon lloc, les de Manel Cruells, que sorgien de part del nacionalisme català arrelat en la tradició prebèl·lica. Els no catalans i nosaltres de Manel Cruells, es publicà com a rèplica a l’obra de Candel, només un any més tard, el 1965. Tot i que en el primer capítol, la idea del pamflet de quaranta planes centrat a definir les condicions d’ésser català o no, i les relacions entre uns i altres, es reivindica anterior a la publicació de l’assaig de Candel. La recerca de l’essencial el porta a denunciar “l’estovament sentimental” de Candel, així com el de Jordi Pujol (avui potser hauria parlat de “bonisme”). En aquesta obra la definició estricta de la identitat catalana a partir de l’ús de la llengua representa la línia divisòria per la qual es denuncia el discurs de l’escriptor de la Zona Franca com una prova precisament que les pors vandellosianes s’han acomplert: efectivament el país s’ha desnacionalitzat prou com per a no reconèixer ja la llengua com a base de la identitat nacional, al temps que els immigrats no demostren cap mena de voluntat per a la integració. El concepte d’integració que utilitza Cruells és clarament sinònim d’assimilació, ja que “integrar suposa que una comunitat es dilueix dintre de l’altra” (Cruells, 1965, p. 10). La taxativa diferenciació entre “catalans” i “no catalans”, que sosté la impossibilitat d’existència d’uns “altres catalans”, a què apunta és a la negació de la transitorietat definitòria del procés d’integració vista des de la perspectiva de l’immigrat. Cruells va més enllà: denuncia la substantivació de Candel com a coartada per a justificar precisament la manca de voluntat d’integració (d’assimilació). Inevitablement –25–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 9-32 Andreu Domingo “Català és...” El discurs sobre immigració i identitat nacional durant el franquisme

se’n dedueix la minorització dels “catalans” convertits en “quatre gats”; segons el parer de Cruells són els catalans els que a la fi es diluiran en una altra comunitat, essent definitivament aculturats. El discurs sobre la integració defensat pel tàndem Candel/Pujol només és, doncs, un discurs que permet accelerar –fent acceptable– la desnacionalització de Catalunya. Per altra banda ens trobarem la posició d’Antoni Jutglar i Antonio Pérez González, tots dos provinents del catolicisme social, que evolucionaren cap al marxisme, havent tingut el segon un paper fonamental en la deriva cap a l’esquerra de CC, coincidint amb l’estada de Jordi Pujol a la presó després dels fets del Palau (Muñoz, 1999), fins que l’any 1964 es converteix en Comunitat Catalana (en comptes de Cristianisme i Catalunya). De tal manera que el propi Jordi Pujol declararà sentir-se’n exclòs (Huertas i Fabre, 1982). Un cop convertit en cadàver polític l’anarquisme, malgrat el protagonisme que els moviment socialista i marxista tingueren en la unificació de la lluita nacional i obrera, resultava fàcil i temptador identificar de forma simplista cultura catalana amb burgesia i immigració espanyola amb proletariat. En diversos escrits, tots dos coincideixen que l’obra de Candel dóna arguments a la burgesia (catalana) per sentir-se legitimada i legitimar la seva explotació de classe (sobre els immigrats), emmascarant la realitat social amb l’element de la diferenciació cultural, que resumirem sumàriament com la mistificació de la cultura catalana. La vàlua de “la terra” en el discurs de Candel va ser fortament criticada com a deutora de l’esmentada mistificació que fa de la societat el nacionalisme burgès. La formulació confusa i l’excés de lirisme literari, en parlar de les “forces tel·lúriques” contribuïren a facilitar la crítica, menystenint en canvi, que una definició d’aquest tipus és molt més oberta a considerar les contradiccions existents en una societat concreta que no pas el determinisme de la sang, en el qual els seus crítics s’emparaven en nom de “la població”, sense que tampoc no es reconegui la reelaboració identitària què significa l’acceptació d’aquest postulat. Des d’aquesta perspectiva, “la integració” resulta un discurs ideològic que únicament pretén la perpetuació de l’explotació dels treballadors. Tots dos sociòlegs també estan pensant més en Jordi Pujol i el seu pensament polític que en el propi Candel o fins i tot en la pròpia cultura catalana. I per fi, tots dos, en el cas de les crítiques a Candel assumeixen un paper condescendent, en el qual la seva pertinença al “camp científic” es presenta com un argument que avala les pròpies propostes alhora que devalua el discurs candelià. Candel es queixa del caràcter mel·liflu i paternalista de la carta oberta que Antoni Jutglar li va adreçar a Cuadernos para el Diálogo (Jutglar, 1965), i de la insidiosa qualificació de “novel·la” que rebia el seu assaig Els altres catalans per part d’Antonio Pérez González (1965) a l’article publicat a la revista Promos, l’òrgan de difusió de CC. El discurs d’ambdós s’atrinxera tant en el suposat caràcter científic del marxisme que professen, com en el de la disciplina de la sociologia des de la qual es pronuncien per a desprestigiar el treball de Candel; el camp –26–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 9-32 Andreu Domingo “Català és...” El discurs sobre immigració i identitat nacional durant el franquisme

literari o el propi camp assagístic, és clarament situat per sota del seu “treball científic”. També cal subratllar com tots dos autors, després de desprestigiar l’adversari per la seva no pertinença a l’Acadèmia, usurpen la veu de la classe treballadora per definir quina ha de ser la seva posició front al fet migratori i el discurs sobre la integració. El sociòleg Antonio Pérez González insistirà a finals dels anys seixanta en la crítica a un discurs sobre la integració del qual fa responsables Candel i Pujol, tot i que no els esmenti. Així, proposava un escenari dicotòmic on l’homogeneïtat social de l’immigrat (proletari i subproletari) es veu enfrontada amb la fragmentació social (de classe) i cultural del que l’autor anomena “peculiaritat catalana” (Pérez, 1968). En aquest context torna a posar de relleu que la integració tan sols és una proposta alienadora, brindada pel sector minoritari que representa la burgesia catalana. Evidentment també aquesta interpretació pot ser tinguda per una mistificació, en prendre la part per la totalitat: ni tots els immigrats pertanyen a una sola classe social caracteritzada per l’explotació econòmica, ni la cultura catalana és la superestructura de la qual es dota la classe dominant per perpetuar la seva dominació –per utilitzar el seu propi vocabulari–, ni la integració és un procés unilateral que té com a objectiu l’alienació, tot i que la definició que en va fer Jordi Pujol als escrits de 1958, i el discurs imperant entre els sectors afins a les seves postures, com ja hem dit, poguessin donar peu a aquesta lectura reduccionista. Per a Antonio Pérez no hi ha altre possible definició d’integració, més enllà de la ideologia comunitarista abocada a l’essencialisme enunciada per Jordi Pujol el 1958. Antonio Santamaría (2011) assenyalarà com aquestes tesis esdevindran la guia d’altres autors marxistes també procedents dels cercles cristians socials (i producte de la immigració recent), com el propi Antonio Pérez o Alfonso Carlos Comín i Juan N. García Nieto (1974). La incapacitat d’aquest marxisme provincià de donar una resposta de classe i nacional a l’enunciació conservadora de Jordi Pujol, va fer créixer el pujolisme tant o més que la feble teorització acomodatícia del propi Jordi Pujol. Gairebé una dècada després dels arguments exposats per Jutglar i Pérez González, als darrers anys del franquisme, s’apunta el debat sobre la integració durant la transició democràtica, que se suscitarà arran de l’organització política de l’Estat de les Autonomies. És en aquest moment que apareix la primera demanda d’institucionalitzar una societat binacional a Catalunya, partint d’una lectura restrictiva de la identitat catalana (només els nascuts a Catalu­nya o només els que parlen català) on la força del nombre, efectivament acaba imposant-se donant lloc a reivindicacions de caire territorial del nacionalisme espanyol, com l’expressada per Aurelio Pérez Fusteguera, en l’article de 1976 “Hablar en catalán”. Així, s’afirma que: “...Cataluña es un ámbito geográfico binacional. Por tanto, el problema nacional catalán no es un problema, sino dos problemas nacionales. Uno, el de las relaciones de la nacionalidad catalana con el resto de España, y otro, el de las relaciones entre las dos comunidades nacionales dentro de Cataluña” (Pérez Fusteguera, 1976, p. 23). –27–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 9-32 Andreu Domingo “Català és...” El discurs sobre immigració i identitat nacional durant el franquisme

Les tesis biculturalistes, es justifiquen en la imatge que ja hem esmentat d’una cultura catalana com a construcció alienadora de la burgesia enfrontada a una cultura immigrada de caràcter espanyol, corresponent a la creació o l’herència de les regions dels treballadors industrials. La integració és presentada com el canto de sirena al qual fatalment sucumbeixen els que s’anomenarà los catalanizados. Aquesta dicotomia segueix oblidant interessadament tant la pluralitat de la cultura catalana –es treu importància a l’alta burgesia que ha abandonat la llengua–, com la diversitat de classe entre els immigrats –la burgesia castellanoparlant i els funcionaris s’identifiquen amb els treballadors castellanoparlants, sense que aquí l’interclassisme sembli un llast. De la mateixa manera, les condicions històriques de subordinació que han condicionat l’evolució desigual en favor de la implantació del castellà i del procés de substitució lingüística són ignorats tan olímpicament com el propi paper hegemònic indiscutible del castellà en tot el camp cultural i polític –així, encara que es reconeix que només existeix (en aquells moments) un diari en català, aviat s’afegeix, que en els que s’utilitza el castellà, la ideologia és catalanista–, alhora que contribueix a la mistificació de la cultura espanyola com a expressió de la cultura oficial de l’Estat (la referència al gran capital cultural que representa la llengua castellana que després es convertirà en els xovinistes 300 millones, ara en nom d’una concepció de la cultura pluralista y democrática que també opera com a expressió de la cultura immigrada. La rèplica que per al·lusions va publicar Francesc Vallverdú en la mateixa revista Triunfo “Hablar el catalán y los fantasmas imperialistas” (Vallverdú, 1976), es pot considerar també un dels exemples clàssics de la defensa de la normalització lingüística, abans de la restitució de la Generalitat de Catalunya, subratllant tant la subordinació del català com la garantia dels drets del castellà a Catalunya, i el caràcter democràtic de l’assimilació lingüística dels immigrants.

7. Conclusions: el mirall migratori El que ha succeït a Catalunya en termes migratoris, però també en termes del discurs que pretén definir “la integració” no és original. D’altres països receptors d’immigració experimentaren el mateix desplaçament del discurs que va de l’assimilació, que va dominar des dels anys vint fins a l’inici dels seixanta (tal i com l’entengueren els primers teòrics de l’Escola de Chicago, com Park i Burgess, el 1921, per exemple), fins a un concepte d’integració en què el migrant deixa de ser un subjecte passiu del procés, que pren cos a mitjans dels seixanta, malgrat que se segueixi utilitzant el vocable “assimilació” (Gordon, 1964). Aquest desplaçament obrirà les portes, en un futur, a reconèixer que també la societat d’acollida canviarà de forma radical. El que és desafortunadament excepcional en el cas de Catalunya és el context polític en què es produirà aquest debat –marcat per l’absència de democràcia, –28–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 9-32 Andreu Domingo “Català és...” El discurs sobre immigració i identitat nacional durant el franquisme

la subordinació política i la marginació cultural–, amb uns fluxos immigratoris d’extraordinari volum i intensitat, als quals se sumaria l’alça de la natalitat a què els propis immigrats varen contribuir, fent que la població de Catalu­nya, que el 1950 era de 3.218.596 habitants, es multipliqués per 1,7 un quart de segle més tard, a la fi del franquisme, coincidint amb l’inici de la inflexió del cicle migratori provocada per la crisi econòmica. Aquest creixement vertiginós va permetre a Catalunya seguir amb la seva representació proporcional en la població mundial al voltant de l’1,34 per mil en un període marcat pels màxims creixements demogràfics planetaris (Cabré, 1999). Les arrels del discurs sobre la immigració i la integració de Jordi Pujol es basen en l’obra de J. M. Vandellós, d’aquí el paper central de la qüestió demogràfica en el punt d’arrencada i la por a la desnacionalització que l’acompanya constantment en la seva formulació. Tan important ha estat aquesta influència que ens arrisquem a afirmar que part de l’obra de govern duta a terme sota la presidència de Jordi Pujol, un cop recobrat l’autogovern, s’ha d’entendre de fet, com una política vandellosiana sense immigració. Tot i que la presència del territori fou rellevant des del principi, ho era en forma de política de població (l’ordenació del territori), però no com a concepte per a reformular la integració, aquesta és una de les aportacions cabdals de Francesc Candel. No en la mistificació d’una “cultura” (portadora dels valors burgesos) identificada amb “la terra”, sinó com el producte d’una història (també lluita de classes) en què s’empelta la biografia (i la memòria) de l’immigrat, concretament del treballador immigrat. Del fecund diàleg entre els dos autors, la principal conseqüència va ser la redefinició de forma clarament inclusiva del paper de la immigració en la construcció de la identitat nacional més que no pas el discurs sobre “la integració de l’immigrat”, del qual efectivament les característiques “de la catalanitat” sovint s’assemblen sospitosament als valors petit burgesos (l’exaltació de l’esperit de sacrifici i ètica del treball, per exemple). Part de les crítiques a la formulació candeliana, com hem vist, es dirigien de fet al projecte polític conservador de Jordi Pujol. Des de l’essencialisme catalanista de Cruells (arrelat també en el discurs de Vandellós), fins a la crítica marxista (que destaca la instrumentalització de la cultura catalana, simplificada fins a la caricatura, com a eina de dominació), passant per l’essencialisme espanyolista que persegueix imposar un relat sobre el caràcter binacional de Catalunya (els esmentats José Acosta i Aurelio Pérez Fusteguera, per exemple). Aquesta denúncia essencialista espanyola s’instal·larà en la impostura, fins a esdevenir un lloc comú en els anys posteriors, on funcionaris i ideòlegs nacionalistes espanyols, es presenten com a defensors dels drets dels treballadors castellanoparlants. Actua doncs, de forma simètrica al nacionalisme català quan pretén imposar una forma canònica d’identitat, presentant el projecte polític del catalanisme que representen com el conjunt de la cultura catalana. Entendre la formació del discurs crític al concepte “d’integració” és important ja que prefigura la discussió actual –29–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 9-32 Andreu Domingo “Català és...” El discurs sobre immigració i identitat nacional durant el franquisme

entre els que reclamen una tornada al concepte d’assimilació i els que, en l’extrem oposat, posen en dubte, per limitat i alienador, la validesa del d’in­ tegració, en termes molt similars als que aquí s’utilitzen, però des de la reivindicació del biculturalisme de Catalunya. En aquest text s’ha destacat el diàleg entre l’obra de Pujol i la de Francesc Candel, així com les principals crítiques provocades des de diferents perspectives polítiques, algunes d’elles antagòniques. Per suposat que en la conformació del discurs que configurarà una nova definició d’identitat catalana hi varen contribuir molts més actors socials, i no exclusivament des de la producció escrita, també en la praxi política, en la mobilització de la lluita contra el franquisme. De tots aquests actors volem assenyalar l’invisible però massiu públic lector, que va fer de l’obra de Candel un èxit editorial: els catalans àvids de reconèixer-se, de comprendre’s i de comprendre a l’altre, en el mirall migratori. La narrativa biogràfica de Candel impulsarà l’eclosió molt posterior de la història de vida, encara que des del camp periodístic, com a mirall exemplar de la integració. Exemplar i especular, ja que és a través de les històries d’arrela­ ment que es definirà la identitat catalana (Pernau, 1995). Aquesta primerenca aproximació periodística tindrà, quan arribi la tercera onada migratòria, cor­ responent a la immigració internacional, la seva rèplica assagística on també s’inclouen entrevistes, començant per la darrera seqüela de l’assaig de 1964 (Candel, i Cuenca, 2002; Alexandre, 2008; Subirós, 2010).

Bibliografia Acosta Sánchez, José (1977). “En torno al problema de la inmigración en Cataluña”. La Vanguardia, 22-II-1977, p. 6. Alexandre, Víctor (2008). Nosaltres els catalans. Barcelona: Editorial Pòrtic. Badia i Margarit, Antoni M. (1966). “La integració idiomàtica i cultural dels immigrats. Reflexions, obres, plans”. Qüestions de vida cristiana, núm. 31, p. 91-103. Barrio López, Astrid (2001). “Les arrels de Convergència Democràtica de Catalunya”, dins: Joan B. Culla i Clarà. El pal de paller. Convergència Democràtica de Catalunya (19742000). Barcelona: Pòrtic. Cabré, Anna (1999). El sistema català de reproducció. Barcelona: Proa. Campalans, Rafael (1923). El socialisme i el problema de Catalunya, citat per: Fèlix Cucurull, 1975. Candel, Francesc (1957). Donde la ciudad cambia de nombre. Barcelona. – (1959). “Els altres catalans”. La Jirafa, Homenaje a Cataluña, año III, núm. 13-14. Reproduït a F. Candel, 1964, p. 15-21. – (1964). Els altres catalans. Barcelona: Edicions 62 (s’ha utilitzat la novena edició de 1966). – (1972). Inmigrantes y trabajadores. Barcelona: Plaza & Janés. – (1973). Encara més sobre els altres catalans. Barcelona: Curial. – (2008). Els altres catalans. Edició no censurada. Barcelona: Edicions 62. Candel, Francesc; Josep Maria Cuenca Flores (2002). Els altres catalans del segle xxi. Barcelona: Planeta. –30–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 9-32 Andreu Domingo “Català és...” El discurs sobre immigració i identitat nacional durant el franquisme

Comín, Alfonso C.; Juan García Nieto (1974). Juventud y conciencia de classe. La juventud obrera y su formación innovadora en la sociedad catalana. Barcelona, Edicusa, Cuadernos para el Diálogo. Cruells, Manuel (1965). Els no catalans i nosaltres. Barcelona: Edicions d’Aportació Catalana. Cucurull, Fèlix (1975). Panoràmica del nacionalisme català. Vol 4. Del 1914 al 1931. París: Edicions Catalanes de París. Domingo, Andreu (2012). “Immigració i política demogràfica en l’obra de Josep Antoni Vandellós”, Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 73, p. 9-26. Duocastella, Rogeli [ed.] (1957a). Los suburbios, 1957. Barcelona: Gráficas Levante. – (1957b). “Problèmes d’adaptation dans le cas de migrations intérieures. Un exemple en Espagne”. Population, núm. 1, p. 115-128. Gordon, Milton M. (1964). Assimilation in American Life. The Role of Race, Religion and National Origins. New York: Oxford University Press. Huertas, Josep M.; Jaume Fabre (1982). “Jordi Pujol. Catalanista des dels 12 anys”. L’Avenç, núm. 50, p. 11-18. Jutglar, Antoni (1965). “Carta abierta a Francesc Candel”. Cuadernos para el diálogo, núm. 15. Jutglar, Antoni et al. (1968). La immigració a Catalunya. Barcelona: Edició de Materials, p. 23-32. Lorés, Jaume (1986) La Transició a Catalunya (1977-1984). El pujolisme i els altres. Barcelona: Empúries. Maluquer i Sostres, Joaquim (1963). L’assimilation des immigrés en Catalogne. Ginebra: Librairie Droz. Marín, Martí (2006). Història del franquisme a Catalunya. Lleida: Pagès Editors i Eumo Editorial. McRoberts, Kenneth (2001). Catalonia. Nation Building Without A State. Oxford: Oxford University Press. Muñoz, Xavier (1999). Negocis privats i dèries públiques. Memòries. Barcelona: Edicions 62. Nadal, Jordi (1965). “Pròleg”, dins: Joaquim Maluquer. Població i societat a l’àrea catalana. Barcelona: Editorial AC, p. 9-36. Nualart, Jaume (1959). “La inmigración en Barcelona”. Los poblemas de la inmigración española. Semanas Sociales de España. Madrid: Junta Nacional de Semanas Sociales, p. 35-52. Park, Robert E.; Ernst W. Burgess (1972). Introduction to the Science of Sociology. Chicago i Londres: The University of Chicago Press [1921]. Pascual de Sans, Àngels (2011). “L’estudi de les migracions a Catalunya, l’estudi de la societat catalana”. Revista Catalana de Sociologia, núm. 27, p. 5-14. Pérez Fusteguera, Aurelio (1976). “Hablar en catalán”. Triunfo, núm. 713, 4-IX-1976, p. 23-25. Pérez Gonzàlez, Antonio (1965). “Neocapitalismo comunitario”. Promos, núm. 31. – (1968). “Problemàtica sociològica de la integració dels immigrats”, dins: Antoni Jutglar et al.. La immigració a Catalunya. Barcelona: Edició de Materials, p. 75-104. Pernau, Josep (1995). El somni català. Barcelona: La Campana. Pujadas, Isabel (2007). “Les migracions dels anys seixanta a Catalunya”. Nadala 2007, Immigració. Les onades immigratòries en la Catalunya contemporània. Barcelona: Fundació Lluís Carulla, p. 35-47. Pujol, Jordi (1976). La immigració, problema i esperança de Cataluña. Barcelona: Nova Terra. – (1977). “La inmigración, problema y esperanza de Cataluña”. La Vanguardia, 1-III-1977, p. 5. – (1979). Construir Catalunya. Barcelona: Pòrtic. – (2009). Memòries. Temps de construir (1980-1993). Barcelona: Proa. Pujols, Francesc (1933). “L’anarquia murciana”. Las Noticias, 22-XII-1933, citat per: Josep A. Vandellós (1935). La immigració a Catalunya. Barcelona: Altès, p. 175. Rossell i Vilar, Pere M. (1930). La Raça. Barcelona: Llibreria Catalònia. –31–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 9-32 Andreu Domingo “Català és...” El discurs sobre immigració i identitat nacional durant el franquisme

Santamaría, Antonio (2011). Els orígens de Convergència Democràtica de Catalunya. La reconstrucció del catalanisme conservador (1939-1980). Madrid: El Viejo Topo. Sentís, Carles (1994). Viatge en Transmiserià. Barcelona: La Campana. Sinca, Genís (2008). La providència es diu Paco. Biografia de Francesc Candel. Barcelona: Dèria Editors, La Magrana. Subirós, Pep (2010). Ser immigrant a Catalunya. Barcelona: Edicions 62. Tatjer, Mercè; Cristina Larrea [ed.] (2010). Barraques. La Barcelona informal del segle xx. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, Institut de Cultura. Vandellós i Solà, Josep Antoni (1935a). Catalunya, poble decadent. Barcelona: Biblioteca catalana d’autors independents. – (1935b). La immigració a Catalunya. Barcelona: Altès. Vallverdú, Francesc (1973). El fet lingüístic com a fet social. Barcelona: Edicions 62. – (1976). “Hablar el catalán y los fantasmas imperialistas”. Triunfo, núm. 713, 25-IX-1976, p. 41. Vicens i Vives, Jaume (1954). Notícia de Catalunya. Barcelona: Destino.

–32–


Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 75, juny 2013, p. 33-54 ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.21

El procés de desindustrialització del nucli urbà de Sabadell a través de les zones de transformació d’ús (1978-2010)1 Oriol Mestre Vall orimestre@gmail.com

Resum L’article analitza el procés de la transformació urbanística, els rendiments públics, l’impacte social i la conservació del patrimoni industrial del centre urbà de Sabadell durant el procés de desindustrialització, en base a les 46 zones de transformació d’ús identificades en el Pla general d’ordenació de la comarca urbanística de Sabadell de 1978. El centre, l’antiga ciutat fàbrica, conclou l’estratègia traçada en el planejament dels anys setanta amb la desindustralització i buidatge industrial i el pas a l’especialització en habitatge privat, serveis i equipaments públics. Paraules clau: desindustrialització, planejament, patrimoni industrial, transformació urbana, centre urbà.

Resumen: El proceso de desindustrialización del núcleo urbano de Sabadell a través de las zonas de transformación de uso (1978-2010) El artículo analiza la transformación urbanística, los rendimientos públicos, el impacto social y la conservación del patrimonio industrial del centro urbano de Sabadell durante el proceso de desindustrialización, tomando como muestra las 46 zonas de transformación de uso identificadas en el Plan general de ordenación de la comarca urbanística de Sabadell de 1978. El centro, la antigua ciudad fábrica, concluye la estrate1. El següent article és un resum del treball de recerca dirigit pel professor Abel Albet Mas i presentat el setembre de 2010 en el màster Estudi Territorials i de la Població del Departament de Geografia de la Universitat Autò­noma de Barcelona. El seu contingut conté la informació i conclusions més rellevants, i s’ha elaborat amb la supervisió i col· laboració del professor Enric Mendizàbal Riera.

–33–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 33-54 Oriol Mestre Vall El procés de desindustrialització del nucli urbà de Sabadell a través de les zones de transformació d’ús

gia trazada en el planeamiento de los años setenta con la desindustrialización y vaciado industrial y el paso a la especialización en vivienda privada, servicios y equipamientos públicos. Palabras clave: desindustrialización, planeamiento, patrimonio industrial, transformación urbana, centro urbano.

Abstract: The process of deindustrialization of the urban core of Sabadell through the “use transformation areas” (1978-2010) This article analyzes urban transformation, public returns, social impact and industrial heritage conservation in the city center of Sabadell during the deindustrialization process, on the basis of the 46 “use transformation areas” identified in the 1978 General Urban Development Plan of the Sabadell borough. The city center, the old factory town, concludes the urban Planning strategy of the seventies by deindustrialization and industrial vacuum policies towards a new emphasis (or “towards the focusing”) on private housing, services and public equipments. Keywords: deindustrialization, urban plan, industrial heritage, urban transformation, city center.

***

Introducció Recordo el so dels telers de la fàbrica de l’antic vapor Sampere caminant pel carrer Jardí, cap a les 9 del matí, quan anava fent camí cap a col·legi. O l’enor­ me impressió en passejar per les naus limítrofes al Vapor Gran del Cotó (carrer Alemanya cantonada amb Ferran Casablanques) i contemplar el reducte d’una gran fàbrica metal·lúrgica: màquines velles totes alineades a la nau central, zones inutilitzades amb una construcció molt malmesa, estoc acumulat tot apilotat... O pujar caminant pel carrer Sant Pau per una vorera estreta al costat d’unes parets llargues amb els vidres de les finestres trencats. Records d’un jove aliè al procés de reconversió industrial i d’inici de la transformació urbanística del centre de Sabadell. En general, un aspecte gris i brut propi d’una activitat malauradament en decadència. La sensació que en aquest procés de transformació de l’antiga ciutat fàbrica (tal com l’anomena Benaul, 1994) a l’actual Sabadell s’han perdut oportunitats i s’han fet alguns passos enrere en aspectes socioeconòmics, estratègics i culturals, és una de la raons que obren la inquietud de descobrir el perquè d’aquesta situació. Evidentment, un parteix d’uns supòsits i idees preconcebudes que a partir de la recerca realitzada s’han pogut conèixer i contrastar, per modificar, afirmar o canviar. Especialment, és de l’etapa del primer període democràtic quan més dubtes i qüestions s’han plantejat: és un moment històric on les contradiccions dels nous governants i les ganes per endegar una nova societat eren constants en les decisions diàries. –34–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 33-54 Oriol Mestre Vall El procés de desindustrialització del nucli urbà de Sabadell a través de les zones de transformació d’ús

La indústria, amb la configuració d’un paisatge urbà singular, és (o era) un dels llegats més importants de la història de Sabadell. Marcada (i recordada) per l’impacte de les consecutives crisis econòmiques, amb el consegüent tancament de l’activitat i abandonament de les fàbriques, feia (i era causa) d’un nucli urbà decadent i impropi d’una ciutat, per a la gran majoria, ja postindustrial. Ara bé, el conjunt del patrimoni industrial i històric (maquinària, edificacions, drets i lluites socials, institucions econòmiques...) en general poc valorat, difós i conservat, és part de la història i memòria col·lectiva d’una ciutat que, a partir de la segona meitat del segle xix, fou una de les ciutats industrials més importants de Catalunya i Espanya. La motivació principal plantejada a la recerca és comprendre, descobrir i analitzar aquesta intensa transformació de l’antiga ciutat industrial als últims 30 anys, i alhora buscar elements que permetin exposar les causes i conseqüències dels seus efectes. Què ha passat amb la indústria tèxtil que hi havia als eixamples industrials? Continuen actives les empreses que hi havia ubicades? Com s’ha produït el procés de renovació urbana d’aquestes illes? Quines figures contemplava el planejament per promoure aquest procés? En quin grau s’han desplegat i com s’ha produït? Quin paper ha tingut l’administració en aquest procés? Quin llegat en queda de tot plegat? Quines iniciatives es van emprendre per conservar-lo? El treball empíric es fonamenta en l’anàlisi de 46 illes industrials del centre urbà afectades com a zones de transformació d’ús pel Pla de 1978.2 A partir de la consulta a diferents fonts d’informació s’ha aconseguit un conjunt d’indi­ cadors per a cadascuna de les zones. Indicadors que abasten des de l’activitat econòmica industrial existent l’any 1978 fins als elements arquitectònics incorporats al catàleg de patrimoni local. Les fonts i documents utilitzats són: el Pla General de Sabadell i comarca de 1978; el Registre de Planejament Urbanístic de Catalunya; la Modificació de les Zones de transformació d’ús de 1990; el Pla General d’Ordenació Municipal de Sabadell de 1993; el Pla Especial de Protecció de Patrimoni (PEPPS) del 2008; el Mapa dels vapors de Sabadell de l’any 1916, elaborat per J. Benaul; el Cens de les empreses tèxtils actives l’any 1966, editat per la Cambra de Comerç i Indústria i el Gremi de Fabricants de Sabadell; i el parcel·lari de Sabadell de 1972 (Arxiu Municipal). La informació obtinguda amb les fonts citades s’ha completat amb treball de camp; aquest ha permès registrar indicadors vers l’estat actual i les característiques principals de les zones a l’any 2010. La quantitat i la grandària de les illes i el conjunt d’indicadors elaborats, suposen una mostra i un volum d’informació prou significatiu i actual de la transformació urbanística de les principals illes i antigues fàbriques de la ciutat i, en conseqüència, del conjunt del nucli urbà. 2. L’any 1978, els ajuntaments de Castellar del Vallès, Palau de Plegamans, Polinyà, Sabadell, Sant Quirze del Vallès, l’actual Barberà del Vallès (aleshores Santa Maria de Barberà), Santa Perpètua de Mogoda i Sentmenat aproven el Pla General de Sabadell i comarca.

–35–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 33-54 Oriol Mestre Vall El procés de desindustrialització del nucli urbà de Sabadell a través de les zones de transformació d’ús

A part del treball quantitatiu exposat, s’han realitzat 8 entrevistes a diferents persones implicades i/o expertes en aquest procés de transformació i història de Sabadell. Entrevistes obertes i amb diferents objectius segons el perfil i experiències dels entrevistats, que han donat respostes a diferents dubtes i qüestions. Tres d’elles, les primeres que s’han realitzat, han permès construir el marc d’anàlisi i metodologia i, les 5 restants, s’han centrat en l’obtenció d’informació dels espais afectats i la valoració de les causes i conseqüències de la desindustrialització urbana.3 L’article s’estructura en 6 apartats i unes conclusions finals. El primer apartat exposa el context general del procés d’elaboració del Pla de 1978 i descriu les zones de transformació d’ús. Del segon al cinquè es presenten els resultats generats a partir de l’explotació i anàlisi del treball empíric. El sisè fa una valoració de les debilitats de les zones de transformació com a figura específica del planejament urbanístic. Finalment es fan unes conclusions a mode de síntesi general.

1. La decadència de la ciutat industrial: el Pla General d’Ordenació de la Comarca de Sabadell de 1978 com a revulsiu i les zones de transformació d’ús com a mecanisme de renovació urbana A partir dels anys setanta del segle xx i, especialment, al llarg de les tres primeres legislatures democràtiques locals (1979-1991), es modifiquen les prioritats en l’urbanisme i la construcció de les grans ciutats industrials: d’un planejament pensat pel creixement urbà del sector industrial es passa a una ciutat capaç de resoldre, entre d’altres, els greus problemes d’habitatge, les crisis del sector tèxtil, el dèficit en equipaments i serveis públics bàsics o la fi de l’autonomisme local amb l’arribada de la metropolització de les ciutats (Puig, 1988). La crisi estructural de la indústria madura, amb la seva base productiva en fallida, la diversificació del teixit productiu amb un procés de reconversió cap a l’anomenada economia cognitiva (Ascher, 2001), la relocalització d’activitat a noves zones perifèriques del centre urbà o l’inici dels processos de deslocalizació, canviaran el concepte i ús de la fàbrica i, per tant, de la pròpia ciutat. El resultat més fefaent és la construcció de nous polígons industrials en zones exteriors, als afores dels nuclis de població i a prop de les comunicacions. 3. Persones entrevistes per odre de realització: Roger Sauquet i Llonch, arquitecte i membre de la Comissió d’Urbanisme de la Fundació Bosch i Cardellach; Josep Vall i Abad, enginyer industrial i assessor i secretari de la Comissió d’Urbanisme i Transports de la Cambra de Comerç i Indústria de Sabadell (1987-1998); Francesc Llonch i Solé, president del Gremi de Fabricants de Sabadell (1994-1998); Manel Larrossa i Padrós, arquitecte i regidor d’urbanisme de Sabadell (1979-1987); Josep Maria Benaul i Berenguer, doctor en filosofia i lletres i professor d’història de la Universitat de Barcelona; Teresa Mira i Lozano, arquitecta i coordinadora dels serveis d’urbanisme de l’Ajuntament del Part; Dolors Calvet i Puig, regidora d’urbanisme i tinent alcalde de Sabadell (1994-2003), i professora de la Universitat Politècnica de Barcelona; i Manel Somoza i Barreiro, arquitecte i en l’actualitat director d’àrea d’urbanisme, habitatge i patrimoni de l’ajuntament de Sabadell.

–36–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 33-54 Oriol Mestre Vall El procés de desindustrialització del nucli urbà de Sabadell a través de les zones de transformació d’ús

El planejament dels nous governs democràtics, en part hereu de l’impuls iniciat al final del franquisme, tindrà un paper clau per planificar i dirigir aquest procés de canvi i per projectar les necessitats del futur. Són també interessants algunes de les seves conseqüències negatives presents a dia d’avui: increment de la mobilitat, allargament de la jornada laboral, problemes ambientals i de congestió (Nel·lo, 1994), problemàtiques que requereixen d’una gestió integral i supralocal per abordar-les (Cebollada i Miralles, 2009). En un moment d’incerteses i dubtes econòmics generals (crisi del petroli de 1973 i posteriors pactes de la Moncloa el 1977), d’inexperiència del sistema polític (primeres eleccions generals l’any 1977 i locals el 1979), i de canvis i modernització de l’administració pública (es reconstitueix la Generalitat de Catalunya l’any 1980), s’inicia la transformació del sòl urbà industrial del centre de les grans ciutats metropolitanes, com Sabadell. El Pla General d’Ordenació de la Comarca de Sabadell aprovat el 1978, després d’un debat prou intens des de l’àmbit local4 i de l’experiència dels primers casos de tancament de fàbriques ubicades al centre, amb la posterior transformació de sòl industrial a residencial,5 apostarà pel progressiu i definitiu trasllat de la indústria fora del nucli urbà de Sabadell. I és que Sabadell, terme municipal amb una escassa superfície de 37,8 km2 i amb una forta densitat de població,6 disposava de menys espai per mantenir ubicada la indústria manufacturera al seu municipi. El Pla, d’àmbit supralocal, va preveure la reubicació d’aquest sòl industrial amb el desenvolupament de nous polígons industrials a ciutats veïnes. En poc temps, amb aquests nous usos ja efectius, el mercat de sòl industrial de la conurbació sabadellenca serà altament competitiu respecte Barcelona i les comarques veïnes. Principalment per la nova quantitat d’oferta disponible a Polinyà, Castellar del Vallès, Sant Quirze del Vallès, Santa Perpètua de Mogoda o Barberà del Vallès (Caso, 1994). Als eixamples de Sabadell, l’antiga zona industrial, el Pla de 1978 permetia transitòriament l’activitat industrial existent però hi potenciava i promocionava els usos residencials i de serveis. Les noves activitats industrials eren permeses únicament en unes categories determinades compatibles amb l’habitatge: 4. Serveixi d’exemple la publicació al 1969 del monogràfic Dinámica y perspectiva del Vallés editat per la Caja de Ahorros de Sabadell. És un estudi realitzat per vàries entitats, entre elles la Cambra de Comerç i Indústria de Sabadell, on es posaven sobre la taula diferents necessitats del territori del Vallès i de la ciutat de Sabadell, algunes d’elles recollides en el Pla de 1978. 5. A finals dels seixanta i principis del setanta es realitzen un nombre important de transformacions en base al pla del 1962 i el Proyecto de Ordenanzas Municipales de Edificación del 1967. Processos que responien a l’inici de la relocalització industrial o el tancament d’alguna de les indústries. Alguns exemples de reconversió són: el Vapor Casanoves (bloc del carrer Indústria amb Concepció), el bloc del carrer Alemanya amb Ferran Casablanques i Portugal, els blocs entre el carrer Escola Pia i Garcilaso amb Estrella i Unió o les cases unifamiliars del darrera l’Escola Industrial (carrer Pare Sellarès, entre Jovellanos i Corominas). 6. Segons dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT), l’any 1981 la densitat de Sabadell era de 4.924 hab/km2, gairebé cinc vegades més que la comarca del Vallès Occidental amb 1.026 hab/km2.

–37–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 33-54 Oriol Mestre Vall El procés de desindustrialització del nucli urbà de Sabadell a través de les zones de transformació d’ús

Figura 1. Localització de les zones de transformació

Elaboració pròpia

laboratoris o tallers de caràcter familiar, i tallers o petites indústries que no desprenguessin gasos, olors i pols. Els redactors del pla, a més de la relocalització del conjunt de la indústria madura ubicada al nucli urbà, també es van plantejar quines altres necessitats col·lectives tenia la ciutat i com les podien resoldre. La seva experiència en l’elaboració d’altres plans, la pressió exercida per les primeres però importants associacions de veïns i la influència de professionals de la ciutat a l’àmbit, va configurar un pla amb l’objectiu, entre d’altres, de recuperar sòl públic per a equipaments i zones verdes pels barris residencials, especialment, al nucli industrial històric. És en aquest context que el Pla de 1978 va delimitar 46 zones repartides pels eixamples industrials de la ciutat (fig. 1), majoritàriament illes senceres. La modificació d’usos d’aquestes 46 zones estava regulada amb unes condicions especials i a partir de la figura urbanística de les zones de transformació d’ús. –38–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 33-54 Oriol Mestre Vall El procés de desindustrialització del nucli urbà de Sabadell a través de les zones de transformació d’ús

El Pla (article 192, p. 161) defineix aquestes zones de la següent forma: “Comprende los suelos urbanos actualmente ocupados por instalaciones industriales en relación con los cuales, el Plan dispone su progresiva u opcional transformación para usos residenciales, estableciendo además les medidas necesarias por recuperar superficies con destino a espacios libres y dotaciones en proporciones adecuadas para restablecer el equilibrio interno de la operación residencial y contribuir a la disminución de les déficits del sector en el que se insertan las operaciones.”

Les condicions especials en general eren: 50% de cessió del sòl a l’Ajuntament per a sistemes (equipaments o zones verdes), un índex d’edificabilitat bruta per als nous habitatges d’1,60 m² de sostre per metre quadrat (superior, per exemple, a l’1,4 m² previst en zona residencial oberta), transformació mitjançant planejament derivat amb l’aprovació de plans especials i regulació transitòria dels usos industrials existents. El context social i polític de la ciutat, amb una societat civil organitzada, van permetre aprofundir i accentuar les condicions de transformació en favor d’un major benefici col·lectiu, amb la recuperació de sòl públic. Les zones de transformació d’ús serveixen d’exemple per destacar el debat i consens general aconseguit durant la redacció del Pla entre els diferents sectors socials i econòmics de la ciutat. Tant és així, que l’aprovació del Pla es va fer l’any 1978 per l’últim govern franquista i qui el va desenvolupar va ser el primer govern democràtic dirigit per l’alcalde Farrés l’any 1979. La gran majoria de zones de transformació es localitzaren a l’interior del Projecte d’Eixample i Reforma de Miquel Pascual i Tintorer (1884), que ja integrava el primer eixample previst en el projecte fallit de Francesc Daniel i Molina (1864). Aquestes zones de transformació són grans illes on es construïren els vapors i indústries a redós dels dos grans eixos de comunicació de la ciutat del segle xviii: la carretera de Montcada (actual N-150 i construïda el 1852) i la línia del Ferrocarril del Nord (actualment Renfe, de 1855). Destaca la concentració de zones a l’àmbit de la Rambla, on es va desenvolupar el primer eixample industrial.

2. La renovació del nucli urbà a partir de les zones de transformació, un llarg procés pràcticament finalitzat Si analitzem l’estat de les zones de transformació a partir de la transformació efectiva del sòl i dels usos des de l’aprovació del pla l’any 1978 fins a l’any 2012 (fig. 2), 33 ja han fet la transformació total (el 72%), 6 una transformació parcial (el 13%), 4 estan en curs (el 9%) i 3 no s’han transformat (el 6%).7 7. Cal apuntar que des de la presentació del treball de recerca, el setembre de 2010, fins a la redacció del present article, el juny de 2012, les zones de transformació número 12 i 44 (fig. 1) van modificar la seva situació: de zones no transformades van passar a zones en curs (solars).

–39–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 33-54 Oriol Mestre Vall El procés de desindustrialització del nucli urbà de Sabadell a través de les zones de transformació d’ús

Figura 2. Zones de transformació segons desplegament i període

Elaboració pròpia

Figura 3. Exemple zona transformació total amb equipament públic (número 21)

Figura 4. Exemple zona sense transformació (número 12)

Totes les fotografies són de l’autor

Les zones considerades sense transformació són aquelles que mantenen l’estructura de la fàbrica original (en cap d’elles, però, s’hi manté l’activitat industrial d’origen), les zones en curs són solars, les parcials són les que no han transformat el 50% d’una de les dues titularitats del terreny (públic o privat), –40–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 33-54 Oriol Mestre Vall El procés de desindustrialització del nucli urbà de Sabadell a través de les zones de transformació d’ús

i les ja realitzades són aquelles que han transformat el 100% del sòl amb els nous usos. Si analitzem la utilitat i els diferents elements arquitectònics que disposen les zones, identifiquem fins a 13 resultats diferents (taula 1). Si bé és un nombre força alt de possibilitats, la gran majoria es concentra en la combinació d’habi­tatge i zona verda (amb un total de 14) o habitatge i equipament públic (8). Taula 1. Usos i elements arquitectònics actuals de les zones de transformació Habitatge i zona verda

Zones Característiques principals 14 Edifici de nova planta i espai públic amb la transformació total realitzada a totes elles

Habitatge i equipament públic

8

Solar

4

Equipament públic

4

Fàbrica

3

Fàbrica i equipament públic

2

Habitatge i solar

2

Habitatge, equipament públic i activitat Habitatge, zona verda i equipament públic Fàbrica, habitatge i zona verda Habitatge

2

Habitatge, zona verda i activitat Habitatge, zona verda, equipament i activitat Total

2 2 1 1 1

Edifici de nova planta i equipament públic; en el segon cas pot conservar els edificis antics. Transformació total excepte en un cas de parcial Transformació en curs: s’ha enderrocat l’antic edifici però no s’ha iniciat la renovació física Ús exclusiu per equipament públic a causa de la transformació mitjançant la compra o permuta de sòl per a sistemes amb altres zones de transformació Sense la transformació realitzada. Encara mantenen l’edificació antiga però no l’activitat industrial Transformacions parcials. Només s’ha desenvolupat la part pública i resta pendent la part privada la qual encara manté l’antic edifici Transformacions parcials. Només s’ha desenvolupat la part privada, resta pendent la pública (actuals solars) Transformacions totals en zones de grans dimensions que han permès la compatibilitat de tres grans usos Transformacions totals en zones de grans dimensions que ha permès al 50% de sòl públic ubicar dos usos Transformació parcial. En una part del 50% privat no s’ha iniciat la transformació Transformació total. Ús exclusiu d’habitatges en ser una transformació conjunta amb permuta del sòl Transformació total en què les grans dimensions han permès l’ús de tres elements Transformació total de grans dimensions amb cabuda pels quatre usos efectius identificats

Codi de les zones 4, 6, 9, 13, 16, 17, 22, 26, 29, 35, 41, 42, 43 i 46 3, 7, 11, 15, 20, 21, 28 i 31 10, 24, 40 i 44 5, 37, 38 i 39 12, 36 i 45 23 i 33 8 i 14 2 i 18 27 i 30 1 i 34 25 19 32

46 Elaboració pròpia

–41–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 33-54 Oriol Mestre Vall El procés de desindustrialització del nucli urbà de Sabadell a través de les zones de transformació d’ús

L’habitatge de nova planta és l’ús majoritari en el conjunt de les zones. De les 39 zones amb una transformació d’usos total o parcial, en 33 hi ha habitatge residencial, amb un clar predomini dels habitatges plurifamiliars. Únicament en 2 zones s’ha realitzat una promoció d’habitatges exclusivament unifamiliars, en 2 casos més s’han mantingut o rehabilitat cases existents i, finalment, en una zona s’ha realitzat una petita promoció de cases unifamiliars combinades amb blocs de pisos plurifamiliars. En relació a les 5 zones on s’han identificat noves activitats econòmiques combinades amb altres usos, 4 estan vinculades als serveis (hotel, eix comercial, supermercat i centre d’oci nocturn) i la cinquena correspon a activitats vinculades amb serveis a la indústria. No s’ha categoritzat com activitat econòmica el petit comerç (bar, forn de pa...) ubicat a la planta baixa dels nous edificis plurifamiliars, ja que són petits usos que no representen l’ús general final donat a les zones. D’altra banda, aquests usos es poden identificar en molts altres edificis plurifamiliars de la ciutat, ja que la normativa urbanística potencia la combinació de pisos amb petit comerç a la planta baixa. Pel que fa als usos individuals, sense cap altra combinació, 4 són equipaments públics i un habitatge. S’expliquen per processos de compra per part de l’administració, cessió per part d’institucions (Gremi de Fabricants) o per compensacions a partir d’ajuntar la transformació de zones contigües. Si ens fixem en el període del desplegament de les 39 zones amb una transformació total o parcial distribuïdes entre les tres últimes dècades,8 10 es van realitzar a la dècada dels vuitanta (el 26%), 15 als anys noranta (el 38%) i 14 a partir de l’any 2000 (el 36%). La dècada dels vuitanta és un període amb un conjuntura econòmica general negativa. Les escasses 10 transformacions realitzades en zones on l’empresa industrial ja havia fet fallida, van tenir com a causa principal l’impuls del govern municipal per cobrir la necessitat de dotar la ciutat de nous equipaments i serveis públics. El desplegament del conjunt de les zones va ser molt dificultós a causa de la poca iniciativa privada. Calvet (2005, p. 126) exposa clarament aquestes dificultats: “La realitat del moment (1981) constata el baix nivell d’inversió industrial, per no dir nul·la, i la situació generalitzada de crisi econòmica, que no permet pensar en les transformacions previstes en el planejament”.

Les perspectives econòmiques negatives provocades per la crisi bancària espanyola del 1979, l’elevat índex d’atur conseqüència de la pèrdua de llocs de

8. S’han considerat tres períodes diferents en base als cicles econòmics i electorals. S’ha pres de referència la informació disponible a la proposta de modificació de les zones de transformació de l’any 1990 feta per l’Ajuntament de Sabadell, la qual identificava les zones transformades. En alguns casos també s’ha consultat el registre urbanístic de Catalunya per identificar els plans especials de les transformació i la data d’aprovació per la Comissió Urbanisme de la Generalitat. Per completar la informació s’ha utilitzat la memòria dels entrevistats i/o l’any de la construcció de les habitatges.

–42–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 33-54 Oriol Mestre Vall El procés de desindustrialització del nucli urbà de Sabadell a través de les zones de transformació d’ús

treball dels sectors industrials més madurs,9 la desconcentració de la producció d’una resistent activitat tèxtil (especialment fins a l’entrada a la Comunitat Econòmica Europea l’any 1986) i, en conseqüència, un ritme molt lent en el procés de transformació de les zones, comportà un replantejament de la seva filosofia. Davant les dificultats del trasllat de la indústria, l’aprovació de la modificació de 1990, debatuda els anys anteriors, establia el següent criteri: el manteniment de part de la indústria en coexistència amb la residència, per tal de mantenir una activitat industrial, en les condicions adequades i compatibles amb aquella que és característica del paisatge urbà a Sabadell. I és que, de 1970 a 1981, si bé es van reduir de forma molt considerable els telers instal·lats en fàbrica (de 2.779 a 965), els telers auxiliars van augmentar (de 1.698 a 1.913), reduint, això sí, el volum total de producció i, en menor mesura, la disponibilitat de maquinària del sector (Casals, 1994). Aquest fenomen s’ha d’entendre com un procés de resistència i adaptació del sector local, amb la creació d’indústria complementària a les grans empreses, que permetia ajustar les demandes del mercat, sense provocar grans volums d’estocs. Un cop acabada la crisi soferta a Catalunya els dos anys posteriors als Jocs Olímpics de Barcelona 1992, i amb el tancament de gairebé totes les empreses tèxtils amb procés productiu al centre urbà de Sabadell, es va iniciar un nou període en relació al desplegament de les zones de transformació. Les bones expectatives del mercat immobiliari i la ubicació de les zones en llocs estratègics de la ciutat, va conduir al desplegament de moltes transformacions fins aleshores estancades, deixant enrere les dificultats de la dècada dels anys vuitanta i les modificacions del planejament del 1990, per iniciar un cicle més intensiu de les transformacions i amb un paper predominant de la iniciativa privada. Caravaca i Méndez (2003, p. 45) expliquen perfectament aquest tipus d’activació del procés de renovació urbana: “Cuando la presión del mercado a favor del cambio de usos en áreas con una elevada renta de situación se ve acompañada por operaciones urbanísticas de renovación, el proceso se acelera hasta convertirse en uno de les fenómenos que más han contribuido a transformar la estructura interna de numerosas ciudades con tradición industrial en los últimos años”.

3. Fi de l’activitat productiva a l’antiga ciutat-fàbrica: deslocalització, tancament o reconversió de les indústries tradicionals Actualment, Sabadell i el conjunt del Vallès Occidental disposen d’una indústria productiva molt més diversificada que 30 anys enrere, amb una presència important del metall, la química, l’electrònica i d’un sector tèxtil tradicio9. Segons Casals (1994), l’any 1979 la taxa d’atur a Sabadell era d’un 42,9%.

–43–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 33-54 Oriol Mestre Vall El procés de desindustrialització del nucli urbà de Sabadell a través de les zones de transformació d’ús

nal reconvertit, que es complementa amb activitats econòmiques en serveis avançats i intensius en coneixement en constant creixement. Les dades són incontestables en relació a la brutal disminució de la indústria tèxtil i el final de la dependència econòmica de la ciutat d’aquest sector: de l’any 2000 al 2009 el sector industrial redueix a la meitat el nombre de treballadors/es, de 13.230 a 6.655; la reducció d’ocupats en el sector tèxtil n’és un de les principals causes, de 5.557 a 1.471 treballadors/es; tot i així, l’any 2009 representava encara un 22% del ocupats industrials de la ciutat.10 Si comparem aquesta reducció general de l’activitat industrial amb les empreses localitzades a les zones de transformació abans de l’aprovació del Pla del 1979, veurem com la tendència de cessament de l’activitat productiva es va produir en la seva pràctica totalitat. El cens d’empreses tèxtils elaborat pel Gremi de Fabricants i la Cambra de Comerç l’any 1966 identificava un bon nombre d’empreses localitzades a les 46 zones de transformació. Aquest cens era únicament de les 388 empreses del sector tèxtil de la ciutat. La no representativitat en totes les zones d’aquesta font d’informació empresarial es va pal·liar amb la consulta del parcel·lari urbà de 1972 disponible a l’Arxiu Municipal de Sabadell.11 Amb la informació recopilada en el present treball, en el conjunt de les zones es localitzaven 68 empreses, el 87% del sector tèxtil, principalment de filatura però també alguna d’acabats i tints, seguides amb un 9% del metall. La fi de l’activitat al nucli industrial de la ciutat, la desindustrialització econòmica, anava directament relacionada amb l’evolució del sector tèxtil. En cap zona de transformació, estiguin o no transformades, s’hi manté l’activitat productiva de les empreses inventariades. En tres casos concrets s’ha identificat l’empresa original en una nova localització, fora del nucli urbà. Tot i així, no s’ha de menystenir la possible transformació de les antigues empreses productives cap a noves activitats més comercials, de distribució o disseny. Finalment, com ja s’ha assenyalat en l’apartat II, en relació al procés de transformació de l’ús final donat a les zones, únicament en 5 de les transformades s’han ubicat noves activitats empresarials.

4. Una aportació a la construcció de la ciutat: 20 nous equipaments i 22 espais lliures amb funció de plaça o corredor interior De les 37 zones de transformació d’ús en què el 50% del sòl públic s’ha consolidat, en 17 hi ha espais lliures, en 14 equipaments, i en 5 zones s’ha ubi­cat un equipament i un espai lliure. Les causes que expliquen aquest doble ús a 10. Font: Departament d’Empresa i Ocupació, Generalitat de Catalunya. 11. En algunes zones hi havia empreses tèxtils de dimensió molt petita que no s’han comptabilitzat.

–44–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 33-54 Oriol Mestre Vall El procés de desindustrialització del nucli urbà de Sabadell a través de les zones de transformació d’ús

Taula 2. Llistat d’equipaments de les zones segons tipus i període Codi 5 11 11 15 28 31 37 28 2 3 7 23 27 32 33 39 20 21 18 30

Equipament Escola Superior de Disseny i Imatge (ESDI) CEIP Joanot Alisenda Conservatori Municipal de Música CEIP Amadeu Vives Servei de promoció econòmica. Vapor Llonch Equipament cultural. Futur Museu d’història Equipament esportiu Can Marcet Serveis centrals i Policia Municipal (Can Marcet) Escola oficial d’idiomes Seu de la Creu Roja Pàrquing públic d’aparcament de cotxes Centre de Formació Ocupacional (Carrer Cervantes) Centre de producció i creació artística (Escola Illa) Equipament cultural. Ca l’Estruch Equipament cultural: magatzem arxiu històric CEIP Teresa Claramunt CEIP Martí i Pol Guardaria municipal Vapor Buixeda Centre formació ocupacional (Fàbrica Molins) Equipament històric (Vapor Buixeda Vell)

Tipus Formació Formació Formació Formació Promoció econòmica Cultural Esportiu Serveis generals Formació Serveis socials Altres Formació Cultural Cultural Cultural Formació Formació Formació Formació Cultural

Període desplegament Primer (1978-89) Primer (1978-89) Primer (1978-89) Primer (1978-89) Primer (1978-89) Primer (1978-89) Primer (1978-89) Primer (1978-89) Segon (1990-99) Segon (1990-99) Segon (1990-99) Segon (1990-99) Segon (1990-99) Segon (1990-99) Segon (1990-99) Segon (1990-99) Tercer (2000-10) Tercer (2000-10) Tercer (2000-10) Tercer (2000-10)

Elaboració pròpia

5 zones és una grandària de superfície superior a la resta i que l’equipament ubicat no és de grans dimensions. Resten per avaluar les 7 zones sense transformació efectiva i 2 parcials sense transformar el 50% del sòl cedit a sistemes. Els 20 equipaments creats es distribueixen en 19 zones diferents i 10 són centres formatius (taula 2): 4 escoles primàries (CEIP), el Conservatori de Música, l’Escola Oficial d’Idiomes o centres de formació ocupacional, equipaments que requereixen una superfície important pel seu funcionament. Hi ha també 5 equipaments culturals, així com altres tipus de serveis: generals, socials, esportius o de promoció econòmica. En relació a les zones lliures, el Pla de 1978 tenia com un dels objectius l’esponjament i descongestió de la ciutat, especialment a l’àmbit de la Rambla. Les grans fàbriques industrials estaven construïdes molt a prop del carrer, amb poca vorera per a la circulació de vianants. El procés de renovació urbana havia d’afavorir aquesta millora en l’ús de l’espai col·lectiu; de fet, la normativa general d’edificació ja preveia una millora en l’ampliació de la voravia, i les zones de transformació, en els casos on s’ubicava una zona d’espai lliure, ho havien de potenciar amb més intensitat. –45–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 33-54 Oriol Mestre Vall El procés de desindustrialització del nucli urbà de Sabadell a través de les zones de transformació d’ús

Figura 5. Plaça Mestre Rius, exemple plaça exterior (zona número 16)

Figura 6. Exemple de corredor interior (zona número 1)

En total, es disposa de 22 espais lliures catalogats segons dues funcionalitats diferents a partir del treball de camp: com a zona exterior (plaça) i pati o cor­ redor interior. La idea de zona exterior és la de fàcil accessibilitat, sense edificis al davant i ubicat al costat d’eixos de pas, espais que a la nit no generen la sensació d’inseguretat (fig. 3); són espais amb un ús social de plaça pública. En canvi, els patis interiors (o nous corredors de pas) són aquells que estan disposats com a zones a l’interior dels nous habitatges, amb entrades i sortides de difícil accés, i que difícilment serà utilitzat per persones que no siguin de la comunitat dels habitatges de l’illa (fig. 4). El 55% del total s’han identificat com a zona exterior. A aquest conjunt de dotacions públiques, equipaments i de zones lliures, caldrà afegir-hi les previstes a les 9 zones de transformació pendents d’executar el 50% del sòl de titularitat pública. Segons la informació del Pla urbanístic aprovat l’any 1993, en 5 s’ubicaran zones lliures i en 4 equipaments (2 centres educatius i 2 sanitaris-assistencials). Tanmateix, és probable que els equipament previstos o fins i tot el seu ús es modifiqui, ajustant-se a les noves necessitats socials i a la dotació dels equipaments existents a la ciutat.

5. Els vapors, les fàbriques i les xemeneies: un llegat industrial trossejat i poc revalorat La història i desenvolupament de la ciutat de Sabadell, el seu creixement urbà i de població està directament lligat a l’evolució de la indústria tèxtil llanera. El que és avui la ciutat, les persones, les empreses i la seva pròpia morfologia, s’explica, essencialment, a partir de la implantació i expansió industrial –46–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 33-54 Oriol Mestre Vall El procés de desindustrialització del nucli urbà de Sabadell a través de les zones de transformació d’ús

Figura 7. Edifici Acondicionaments i Docks de 1897. Conservat, actual seu de l’ESDI (zona número 5)

Figura 8. Vapor Buixeda Vell de 1852. Conservat i obert al públic (zona número 30)

iniciada a la segona meitat del segle xix. És doncs evident que un dels valors i actius més important és el conjunt del patrimoni industrial produït al llarg d’aquests gairebé 150 anys. Per la ubicació a la ciutat i la seva grandària, les zones de transformació analitzades concentren una part importat d’aquests actius històrics. En 18 zones hi havia funcionat un vapor (taula 4) dels 96 inventariats a la ciutat (Benaul, 1994).12 Només en 2 trobem vestigis destacats i complets dels vapors originals: el Vapor Buixeda Vell (fig. 8), que disposa de la secció energètica restaurada i accessible al públic, i el Vapor Pissit, que conserva la maquinària original i el conjunt de l’edifici està en procés de restauració per ubicar-hi el futur Museu de la Història Tèxtil de Sabadell. En 4 zones on havia funcionat un vapor es manté bona part de l’estructura de les naus industrials reformades durant la construcció dels nous equipaments públics: Ca l’Escapçat, Buixeda Nou, Ca l’Estruch i Vapor Llonch. En cap d’elles, però, es té constància de conservar l’antiga maquinària. Finalment, en 3 zones pendents de transformació i, per tant, d’enderrocar les naus industrials, es podria investigar si queda algun llegat dels antics vapors. Aquests són el Vapor Borni Duch, el Vapor Marcet (la part de la zona número 36) i el Vapor de la O, tot i que aquest darrer està ubicat fora dels límits geogràfics compresos a la zona de transformació. Als 8 vapors restants identificats i dels quals ja s’ha fet la transformació de les zones, la catalogació, inventari i conservació dels vapors ja s’hauria d’haver 12. El Mapa dels establiments industrials en força de vapor a Sabadell fet per Benaul i publicat pel Museu d’Història de Sabadell, es basa en el Pla General de 1916 de l’arquitecte Renom, i identifica el nom i any dels vapors en força de carbó fins al 1908, i permet saber en quina parcel·la hi havia funcionat un vapor.

–47–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 33-54 Oriol Mestre Vall El procés de desindustrialització del nucli urbà de Sabadell a través de les zones de transformació d’ús

realitzat en el moment de l’enderroc i construcció dels nous edificis, com va ser el cas del Vapor Marcet.13 De les 16 zones transformades que conserven l’estructura dels edificis industrials, d’antics vapors o fàbriques construïdes ja amb l’electricitat com a única font d’energia, només 4 es localitzen al 50% del sòl privat, sempre per a usos terciaris i en cap cas per a usos residencials. En les 12 restants la conservació està vinculada amb la dotació d’un equipament públic. De les naus conservades, cal destacar 4 edificis industrials construïts al segle xx, amb un disseny original i en els quals la seva arquitectura sobresurt de la resta: la fàbrica Arrahona, Acondicionamients i Docks (fig. 7), Molins Germans i el conjunt de Cal Marcet. En canvi, els vapors construïts al segle xix no disposaven d’una arquitectura ostentosa a diferència d’altres ciutats com Terrassa o Mataró; aleshores no era una prioritat dels propietaris invertir en les edificacions industrials destacant per la seva pobresa ornamental (Larrosa, 1994). La baixa conservació i integritat dels edificis industrials i vapors originals contrasta amb les xemeneies. Amb elles es va simbolitzar la icona del passat industrial. La baixa utilització de sòl les feia compatibles amb la construcció de nous edificis en planta i amb les zones lliures, sense disminuir els ingressos per la venda del sòl. D’altra banda, eren de fàcil restauració, permetien uns resultats ràpids i molt visibles i, finalment, tampoc requerien dotar-les de cap ús ni de manteniment. De les 45 xemeneies identificades a la ciutat (Ribé, 2010) 12 estan ubicades i conservades a les zones de trans­ formació. Assenyalat el principal llegat industrial arquitectònic de les zones de transformació, és interessant vincular-les amb els plans de protecció i conservació previstos en el planejament; en el cas de Sabadell, amb el Pla Especial de Protecció de Patrimoni de Sabadell (PEPPS) aprovat l’any 2007, tercer pla especial després dels aprovats l’any 1988 i 1992. Habitualment, però, aquestes figures no són suficients ni completes i requereixen de l’aportació i inquietud de la societat civil per disposar d’un catàleg complet. Serveixi d’exemple el cas del barri de Poblenou a Barcelona (Tatjer, 2008). En 28 zones no s’identifica cap element amb interès de conservació mentre que 18 tenen algun tipus d’afectació: 16 per qüestions volumètriques, 1 documental i només 1 global (taula 3). De 28 zones que no tenen cap element catalogat només en 18 ja s’ha efectuat la transformació d’usos. Destaquen 3 petites naus industrials no catalogades que s’han conservat i que són prou significatives: Escola Illa, Cal Giralt i una 13. Cal precisar que molts vapors s’havien enderrocat durant la modernització de les fàbriques fruit dels constants canvis tecnològics o de les necessitats de les noves empreses que s’hi instal·laven. L’exemple documentat del Vapor Marcet per part del Museu d’Història de Sabadell durant l’enderroc de la fàbrica Vicente Planas i la construcció del CEIP Teresa Claramunt, ens detalla la troballa, sota terra, de les calderes i la sala de màquines (Calvet, Ribé i Soler 2002).

–48–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 33-54 Oriol Mestre Vall El procés de desindustrialització del nucli urbà de Sabadell a través de les zones de transformació d’ús

petita part de Cal Balart. D’altra banda, tampoc formen part del catàleg l’antiga localització de 2 vapors: Cal Tous i Cal Marcet. Del primer no es té cap constància documentada i la nau actual que es conserva és d’una construcció posterior, i pel que fa al segon està soterrat després de l’inventari realitzat pel Museu Històric l’any 1998. Taula 3. Tipus de catalogació per rellevància i possibles actuacions Tipus Global

Rellevància Arquitectònica, paisatgística, historicoartística i/o tipològica Volumètrica Paisatgística

Possibles actuacions a realitzar Restauració i rehabilitació

Restauració, rehabilitació, ampliació i reconstrucció sempre que mantinguin els valors del bé catalogat Parcial Destaca part del seu valor arquitectònic, Restauració, rehabilitació, ampliació i historicoartístic, cultural i/o tipològic reconstrucció, sempre que mantinguin els valors del bé catalogat. Documental Memòria històrica Restauració, rehabilitació, ampliació, deconstrucció, obra nova, ampliació, desplaçament i reconstrucció sempre que es mantingui la memòria dels valors del bé catalogat. Elaboració pròpia a partir del PEPPS

De les 10 zones restants no protegides i sense la transformació realitzada cal destacar que en 4 d’elles hi va haver ubicat un vapor i que en 2 zones encara es manté l’estructura de la fàbrica original: Cal Cases i Cal Ribé. Pel que fa a les 18 zones catalogades afectades pel PEPPS, en 15 ja s’ha fet la transformació. En distingim tres nivells de conservació: parts importants de naus industrials on s’havia ubicat un vapor (6), edificis industrials del segle xx (5) o espais on s’ha conservat exclusivament les xemeneies (4). En les 3 catalogades pendents de transformació una està en curs i conserva la sala de calderes moderna, si bé la façana de l’antiga nau, destacada en el mateix PEPPS, s’ha enderrocat (Can Casablanques); una altra resta pendent d’iniciar la transformació (Cal Borni Duch); i la darrera es troba en transformació parcial, i comprèn la nau de l’antic vapor la Farinera, amb l’edifici en ruïnes (fig. 10), i l’antic vapor Vila i Fusté, on ja s’han construït pisos plurifamiliars.

6. Un procés de renovació individual i aïllat, amb debilitats endògenes d’inici i algunes conseqüències negatives en la configuració dels nous espais urbans D’entrada, cal apuntar, uns resultats ben diferents en relació als dos objectius estratègics principals de les zones de transformació. D’una banda, va facilitar el procés de renovació urbana reconvertint els usos industrials a residencials i –49–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 33-54 Oriol Mestre Vall El procés de desindustrialització del nucli urbà de Sabadell a través de les zones de transformació d’ús

Taula 4. Estat de les 46 zones de transformació Codi zona Transformació

Ús 50% sòl públic

Afectat pel PEPPS i grau

Existència Vapor al 1906 i estat actual

1 Parcial

Corredor interior

Sí, volumètric

Vila i Fusté; la Farinera (no conservats) No

No

2

Equipament

No

No

Parcial, Cal Balart

Total

No

3

Total

Equipament

No

No

No

No

4

Total

Plaça

No

No

No

No

5

Total

Equipament

Sí, volumètric

No

No

Sí, Acond. i docks

6

Total

Corredor interior

Sí, volumètric

No

No

7

Total

Equipament i plaça

No

No

No

No

8

Parcial

Pendent

No

D’en Borrell (no conservat)

No

No

9

Total

Plaça

No

Cremat (no conservat)

No

10 En curs (solar) Pendent transformació

No

No

No

No

11 Total

Sí, volumètric

D’en Palà o Brutau (no conservat)

No

Sí, volumètric

Cal Borni Duch (pendent)

Equipament

12 En curs (solar) Pendent transformació 13 Total

Corredor interior

No

No

No

No

14 Parcial

Pendent

No

No

No

No

15 Total

Equipament

Sí, volumètric

Ca l’Escapçat (no conservat)

16 Total

Plaça

No

No

No

No

17 Total

Plaça

No

No

No

No

18 Total

Equipament i plaça

Sí, volumètric

No

No

Sí, Molins Germa.

19 Total

Plaça

Sí, volumètric

No

No

Sí, Arrahona

20 Parcial

Equipament

No

Narcís Nonell (no conservat)

No

Parcial

21 Total

Equipament

Sí, volumètric

Buixeda Nou (no conservat)

22 Total

Plaça

No

No

No

No

23 Parcial

Equipament

No

No

No

Sí, Cervantes

24 En curs (solar) Pendent transformació

Sí, volumètric

De la O (pendent)

No

25 Total

Compensació

No

No

No

No

26 Total

Plaça

No

No

No

No

27 Total

Equipament i corredor interior No

No

No

Sí, Escola Illa

28 Total

Equipament

Sí, volumètric

Llonch (no conservat)

No

29 Total

Corredor interior

Sí, volumètric

Gran del cotó (no conservat)

No

30 Total

Equipament i corredor interior Sí, global

Buixeda Vell (conservat)

Parcial

31 Total

Equipament

Sí, volumètric

D’en Pissit (conservat)

32 Total

Equipament i plaça

Sí, volumètric

Ca l’Estruch (no conservat)

33 Parcial

Equipament

No

No

No

Sí, Cal Cases

34 Total

Corredor interior

No

Cal Tous (no conservat)

No

Sí, Cal Giralt

35 Total

Plaça

No

No

No

No

36 No

Pendent transformació

No

Marcet (no conservat)

Sí, Cal Rifé

37 Total

Equipament

Sí, volumètric

No

No

Sí, Can Marcet

38 Total

Equipament

Sí, volumètric

No

Sí, Marcet fàbrica

39 Total

Equipament

No

Marcet (no conservat)

No

No

40 En curs (solar) Pendent transformació

No

Plans i Campmajó (no conservat)

No

No

41 Total

Corredor interior

No

No

No

No

42 Total

Corredor interior

No

No

No

No

43 Total

Plaça

No

No

No

No

No

No

No

No

44 En curs (solar) Pendent transformació 45 No

Pendent transformació

No

No

No

Sí, Cal Ribé fàbric.

46 Total

Corredor interior

No

No

No

No

Font: Elaboració pròpia i PEPPS

–50–

Naus Xemeneia (No, parcial, Sí)


Treballs de la SCG, 75, 2013, 33-54 Oriol Mestre Vall El procés de desindustrialització del nucli urbà de Sabadell a través de les zones de transformació d’ús

equipaments o espais públics. Però d’altra banda, no va suposar la continuïtat de la indústria productiva local, mitjançant un procés general de relocalització de l’activitat o amb la inversió de les plusvàlues privades generades en noves activitats productives o de valor afegit. En segon lloc, les 46 peces analitzades gairebé sempre van funcionar com un procés autònom, tant en la fase de redacció com en la seva execució, a causa de dos conjunts de factors. Els factors interns, derivats de la complexitat de cadascuna de les 46 peces (nombre de propietaris, estat i quantitat de les activitat existents, herències...), i de les característiques reguladores de les zones (execució per la via de pla parcial pactat amb l’Ajuntament). I els factors externs, per no disposar d’una estratègia sectorial de ciutat en temes clau com el patrimoni, la mobilitat i l’arquitectura. En aquest procés de transformació aïllada trobem tres conseqüències negatives provocades per la manca d’una estratègia integral i global: la congestió visual en alçada, la manca d’una circulació entrellaçada per als vianants i la laxitud temporal en el desplegament de les zones. La congestió visual en alçada. Sabadell, l’any 2012, té més alçada que 30 anys enrere. Aquest fet, causat pel poc sòl disponible del municipi i la necessitat de nous habitatges per a l’increment poblacional, no hauria de ser negatiu. Però, aquesta sensació de massa altitud en alguns nous habitatges plurifamiliars ubicats a les zones de transformació, incrementada per la manca de coherència conjunta en els volums dels pisos contigus, té el seu origen en l’objectiu d’esponjar la ciutat (fig. 9). Segurament, no hi havia altra forma de fer-ho que mitjançant un augment de l’índex d’edificabilitat i l’administració no volia (ni podia) iniciar un procés de compra o expropiació del total del sòl de les zones. Però, especialment en zones on el sòl per a sistemes ha derivat en patis o cor­ redors interiors inconnexos, s’hagués pogut reduir una part del sòl de cessió amb la conseqüent disminució de l’alçada dels habitatges plurifamiliars. I si bé en algun dels 7 àmbits geogràfics de les zones es visualitza una ordenació i estètica conjunta (avinguda de Barberà o Rambla Oest façana amb Gran Via), l’establiment d’unes directrius específiques en la construcció dels nous habitatges i espais hagués afavorit una major integritat en el seu disseny i volums d’alçada. La manca d’una circulació entrellaçada per als vianants. La no continuïtat en la trama urbana entre zones de transformació molt properes, essent aquestes limítrofes amb altres illes amb una normativa diferent (amb menys alçada edificatòria i, per tant, menys amplitud de les voreres), així com el procés de transformació aïllat de les zones, van suposar que es produís un efecte embut, tot i eixamplar el voral per disposar de més capacitat de pas. A les zones en les quals es va dedicar el sòl de sistemes per esponjar la ciutat però no eren contigües a un gran carrer, la vorera acaba morint a una altra de més estreta, sense generar una continuïtat en l’amplitud ni un corredor fluid i entrellaçat per als vianants. –51–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 33-54 Oriol Mestre Vall El procés de desindustrialització del nucli urbà de Sabadell a través de les zones de transformació d’ús

Figura 9. Vista general zones 20 i 29. Pisos de nova planta, conservació d’elements industrials i un nou equipament públic

Figura 10. Part de la zona 1 pendent de transformació

La laxitud temporal en el desplegament de les zones per una doble dependència: la fi de l’activitat econòmica i unes bones perspectives del mercat immobiliari. El planejament no preveia una supervivència del sector tèxtil tan important als anys vuitanta. Tot i els intents de l’administració per promoure les transformacions, aquestes es feien molt difícils sense la iniciativa del sector privat, aleshores amb poca capacitat d’inversió. D’altra banda, la definició al Pla de 1978 dels usos industrials de les zones com a “temporals indefinits” era un paraigua per a la propietat privada: sabia que obligatòriament havia de cedir una part del sòl amb un procediment especial però, d’altra banda, que ho podia fer un cop cessés l’activitat industrial o es relocalitzés la producció. O bé esperar a fer la transformació del usos quan el mercat immobiliari fos molt més avantatjós, fet que sovint en fou la principal raó.

Conclusions La reestructuració i configuració de l’actual nucli urbà de Sabadell té com a eix central la modificació dels usos de les grans indústries i la seva transformació urbanística. Les velles indústries són ja habitatges de nova planta i, en alguns casos, espais públics amb equipaments o zones verdes. Després d’un llarg període de transició de més de 30 anys –iniciat als anys setanta i impulsat amb l’aprovació del Pla general d’ordenació de la comarca urbanística de Sabadell de 1978– caracteritzat per la degradació social del sector industrial i el desmantellament progressiu dels edificis i espais industrials, sovint en ruïnes, queden escasses fàbriques per enderrocar i poc antic teixit urbà industrial per transformar. La figura urbanística específica de les zones de transformació d’ús del Pla de 1978, amb 46 casos concrets, concentrava bona part de la indústria existent i –52–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 33-54 Oriol Mestre Vall El procés de desindustrialització del nucli urbà de Sabadell a través de les zones de transformació d’ús

són un bon exemple per entendre la renovació urbana. També ens demostra com el planejament, amb una previsió per afrontar el procés de desindustrialització, permet (re)construir les ciutats i proporcionar als governs locals eines per gestionar i implementar polítiques de transformació urbana. Ara bé, l’aplicació d’una figura complexa com les zones de transformació, amb la finalitat principal de recuperar sòl públic, va tenir tres conseqüències negatives concretes: lentitud en l’execució del procés, congestió visual en alçada per l’altitud dels nous habitatges plurifamiliars construïts i un esponjament parcial i discontinu de la mobilitat dels vianants. A més, no es van executar des d’una planificació conjunta i integral, que contemplés aspectes com la mobilitat, el disseny arquitectònic i la conservació patrimonial. El lent procés de buidatge industrial i el canvi definitiu i efectiu dels usos demostra com, tot i la voluntat del govern local de Sabadell per incentivar-lo –especialment en les tres primeres legislatures del nou període democràtic amb més necessitats de disponibilitat de sòl per construir nous equipaments–, la influència del mercat immobiliari i el capital privat és determinant per endegar-lo. La resistència del sector tèxtil local, juntament amb una forta capacitat d’adaptació a la conjuntura econòmica, també provocà un alentiment del procés de renovació urbana. Tot i així, el desmantellament de l’activitat industrial es palesà, finalment, amb el tancament de les fàbriques històriques i l’escassa relocalització de l’activitat productiva als nombrosos nous polígons industrials de la zona. Si bé les 46 zones presenten múltiples combinacions en els elements arquitectònics i funcionals que les configuren a dia d’avui, el procés de renovació urbana de les 39 zones transformades, 33 en total i 6 parcialment, està marcat per l’homogeneïtat dels nous usos: uniformitat en el 50% de sòl privat, amb una forta concentració en habitatges plurifamiliars i escassos habitatges unifamiliars i activitats econòmiques; i dualitat al 50% de sòl públic, repartit entre nous equipaments i zones verdes. Els resultats tangibles del procés de modificació d’usos i de la renovació urbana de les zones transformades es resumeix en quatre punts. Primer, una dotació molt important d’habitatges de promoció privada plurifamiliars que han augment la capacitat d’ubicar nova població residencial al centre de la ciutat. Segon, l’escassa generació de noves activitats econòmiques, únicament en 5 zones es localitzen activitats significatives com per exemple un hotel, un supermercat o un conjunt d’empreses de serveis industrials. Tercer, una dotació de 20 nous i importants equipaments per a la ciutat destinats a serveis bàsics, com ara centres formatius (escoles de primària, una guardaria, escola d’idiomes, conservatori de música o centres de formació professional) o bé serveis culturals i d’oci com són centres de producció cultural, museus i un centre esportiu municipal. I quart, la recuperació de sòl públic amb la generació de 12 places i 10 corredors destinats als vianants per afavorir la circulació. –53–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 33-54 Oriol Mestre Vall El procés de desindustrialització del nucli urbà de Sabadell a través de les zones de transformació d’ús

Finalment, una bàsica, reactiva i tardana conservació del conjunt del patrimoni industrial, concentrat gairebé tot en la conservació d’edificis per a equipaments públics, en alguns casos per a activitats de serveis i mai en habitatges, demostra el poc interès per revalorar de nou i conjuntament, entre tots els agents de la ciutat, uns espais emblemàtics. Això sí, amb les xemeneies es troba el símbol del llegat industrial, però elles soles no expliquen la història i desenvolupament industrial de la ciutat.

Bibliografia Ascher, François (2004). Los nuevos principios del urbanismo. Madrid: Alianza Editorial. Benaul, Josep Maria (1994). “La industrialització a Sabadell: per què i com”, dins: Sebastian Balfour; Josep Maria Benaul; Jordi Calvet [ed.]. Indústria i ciutat. Sabadell, 1800-1980. Barcelona: Abadia de Montserrat, p. 27-65. Benaul, Josep Maria (1994). Fàbriques i establiments en força de vapor a Sabadell (1838-1915). Sabadell: Museu d’Història de Sabadell. Caja de Ahorros de Sabadell (1969). Dinàmica y perspectiva del Vallés. Sabadell. Calvet, Dolors (2005). Incidència de l’urbanisme en la funció econòmica i social de la ciutat: el rol de les ciutats mitjanes en un entorn metropolità. Barcelona: Universitat Politècnica de Catalunya. Calvet, Jordi; Genís Ribé; Glòria Soler (2002). “El conjunt industrial de l’antic vapor de cal Marcet i de la fàbrica de Vicenç Planas”. Actes de les V Jornades d’Arqueologia Industrial de Catalunya. Barcelona: Associació d’Enginyers Industrials de Catalunya – Marcombo, p. 421-436. Caravaca, Inmaculada; Ricardo Méndez (2003). “Trayectorias industriales metropolitanas: nuevos procesos, nuevos contrastes”. Revista Eure, vol. XXIX, núm. 87, p. 37-50. Casals, Muriel (1994). “La diversificació de la base econòmica: crisi i reconversió industrial”, dins: Sebastian Balfour; Josep Maria Benaul; Jordi Calvet [ed.]. Indústria i ciutat. Sabadell, 1800-1980. Barcelona: Abadia de Montserrat, p. 125-150. Caso, Jordi (1994). “El planejament urbanístic vigent al Vallès Occidental”. Revista Papers, núm. 31, p. 23-40. Cebollada, Àngel; Carme Miralles (2009): “Una proposta metodològica de delimitació d’àmbits industrials bàsics. El Vallès Occidental com a exemple”. Documents d’Anàlisi Geogràfica, núm. 54, p. 81-103. Larrosa, Manel (1994). “La construcció de l’espai urbà, 1840-1970”, dins: Sebastian Balfour; Josep Maria Benaul; Jordi Calvet [ed.] (1994). Indústria i ciutat. Sabadell, 18001980. Barcelona: Abadia de Montserrat, p. 223-245. Nel·lo, Oriol (1994). “L’impacte social de la reestructuració industrial a la Regió Metropolitana de Barcelona”. Revista Papers, núm. 18, p. 65-81. Puig, Jaume. (1991). El procés de formació de la ciutat de Sabadell. Sabadell: Ajuntament de Sabadell. Ribé, Genís (2010). Xemeneies de Sabadell. Un recorregut històric. Sabadell: Dilema. Tatjer, Mercedes (2008). “El patrimonio industrial de Barcelona entre la destrucción y la conservación, 1999-2008”. Scripta Nova, vol. XII , núm. 270, p. 140.

–54–


Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 75, juny 2013, p. 55-80 ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.22

Torisme cultural occitan: d’una politica territoriala a una aisina de conscientizacion?1 Sébastien Rayssac CERTOP (UMR-CNRS 5044) / ISTHIA Universitat de Tolosa II - Lo Miralh rayssac@univ-tlse2.fr

Philippe Sour Mission Lenga e Cultura Occitanas Conselh General de Tarn philippe.sour@cg81.fr

Valerià Paül Departamento de Xeografía Universidade de Santiago de Compostela v.paul.carril@usc.es

Resumit Lo torisme cultural occitan es un concèpte emergent qu’estructura una politica publica a la fasa iniciala lançada pel Conselh general de Tarn (França). A partir d’una revision de concèptes teorics coma lo torisme lingüistic e d’una presentacion de la sociolingüistica francesa, aqueste article questiona la mesa en torisme de la lenga e de la cultura occitanas. Contra las idèas preconcebudas, d’estudis recents joslinhan una demanda sociala receptiva en la matèria. Aqueste article agís d’analisar las apevasons d’un projècte toristic e ne considerar las consequéncias pel desvelopament territorial. La reflexion mòstra que lo torisme cultural occitan pòt far tanben un otís de conscientizacion al servici de la promocion d’aquesta lenga. Mots-claus: torisme cultural, lenga e cultura occitanas, politica territoriala publica, Tarn. 1. Mercejaments: Los autors tenèm a far lo merci a Muriel Vernières pel trabalh de traduccion.

–55–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 55-80 Sébastien Rayssac, Philippe Sour, Valerià Paül Torisme cultural occitan: d’una politica territoriala a una aisina de conscientizacion?

Resum: “Turisme cultural occità”: d’una política local a una eina de conscienciació? El turisme cultural occità és un concepte emergent que estructura una política pública en fase inicial impulsada pel Consell general del Tarn (França). A partir d’una revisió de conceptes teòrics tals com turisme lingüístic i d’una presentació de la sociolingüística francesa, aquest article examina l’ús turístic de la llengua i de la cultura occitanes. En contra de les idees preconcebudes, estudis recents subratllen una demanda social receptiva en la matèria. Aquest article pretén analitzar els fonaments d’un projecte turístic i considerar-ne les conseqüències en termes de desenvolupament territorial. La reflexió mostra que el turisme cultural occità pot igualment constituir una eina de conscienciació al servei de la promoció d’aquesta llengua. Mots clau: turisme cultural, llengua i cultura occitanes, política local pública, Tarn.

Resumen: “Turismo cultural occitano”: ¿de una política local a una herramienta de concienciación? El turismo cultural occitano es un concepto emergente que estructura una política pública en fase inicial impulsada por el Consejo General de Tarn (Francia). A partir de una revisión de conceptos teóricos tales como turismo lingüístico y de una presentación la sociolingüística francesa, este artículo examina el uso turístico de la lengua y de la cultura occitanas. En contra de las ideas preconcebidas, estudios recientes subrayan una demanda social receptiva en la materia. Este artículo pretende analizar los fundamentos de un proyecto turístico y considerar sus consecuencias en términos de desarrollo territorial. La reflexión muestra que el turismo cultural occitano puede igualmente constituir una herramienta de concienciación al servicio de la promoción de esta lengua. Palabras clave: turismo cultural, lengua y cultura occitanas, política local pública, Tarn.

Résumé: “Tourisme culturel occitan”: d’une politique territoriale à un outil de conscientisation? Le tourisme culturel occitan est un concept émergent qui structure une politique publique en phase initiale impulsée par le Conseil général du Tarn (France). A partir de la mobilisation de concepts théoriques tel que le tourisme linguistique et d’une présentation de la sociolinguistique française, cet article interroge la mise en tourisme de la langue et de la culture occitanes. Contrairement aux idées reçues, de récentes études soulignent une demande sociale réceptive en la matière. Cet article vise à analyser les fondements d’un projet touristique et envisage ses conséquences en termes de développement territorial. La réflexion montre que le tourisme culturel occitan peut également constituer un outil de conscientisation au service de la promotion de cette langue. Mots-clés: tourisme culturel, langue et culture occitanes, politique territoriale publique, Tarn.

Abstract: “Occitan Cultural Tourism”: from Local Policy to Conciousness-Raising Tool? Occitan cultural tourism is an emerging concept organising a public policy driven by the General Council of Tarn (France) in its early phase. Departing from a review of theo–56–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 55-80 Sébastien Rayssac, Philippe Sour, Valerià Paül Torisme cultural occitan: d’una politica territoriala a una aisina de conscientizacion?

retical concepts such as language tourism and a presentation of sociolinguistics in France, this paper examines the promotion of Occitan language and culture for tourism purposes. Contrary to common belief, recent studies have highlighted that there is a receptive social demand in this field. This paper tries to analyse the basis of this tourism initiative and to consider its impact in regional development terms. The reflections show that Occitan cultural tourism might also act as a tool to raise awareness for the promotion of the Occitan language. Keywords: cultural tourism, Occitan language and culture, local public policy, Tarn.

***

1. Introduccion “Dins la lengo un mistèri, un vièi tresor s’atrovo” (Mistral, 1889). Lenga literària dins Euròpa tota al sègle xiien demèrces l’influéncia dels trobadors, l’occitan se tròba duèi classat demest las lengas en dangièr seriós d’escantiment. De fach, après una longa passa de marginalizacion, entre que se tirès de l’escrich oficial jusca que se matès d’un biais cèrt dins son usatge oral, l’occitan dapasset a perdudas sas foncions lingüisticas. Aquesta lenga çaquelà totjorn suscita l’interès emai l’estacament d’una part de la populacion locala. Los darrièrs resultats de las enquistas sociolingüisticas sus las percepcions de l’occitan confirman lo desir dels ciutadans de veire la lenga servada. En mai, lo mond entrevistats tenon per de politicas publicas de promocion e de valorizacion de l’occitan. Presenta dins uèch regions francesas e d’unes territòris en Itàlia e Catalonha, la lenga d’òc s’impausa duèi dins lo debat public, tant e tan plan qu’òm coneis una institutionnalizacion de politicas culturalas occitanas. L’occitan fa traça tanben dins l’espaci public. Testimòni inescafable de l’istòria, la toponimia sembla duèi desvelar sos secrets al mond, pel bilingüisme dins la senhaletica mai que mai. L’oralitat es pas de manca, qu’a Tolosa las estacions del metrò se dison ara en occitan. Aquelas especificitats socioculturalas associadas a de marcas identitàrias fòrtas fan de l’occitan una ressorga culturala vertadièra que pel passat se requerissiá pas gaire emai se desvalorizava. Per çò que van contra l’uniformizacion culturala traçada per un pan de la mondialization, las lengas minoradas2 semblan duèi de ressorgas inesperadas que fondan los projèctes toristics. Dins aqueste anar, lo “torisme cultural occitan” es un concèpte novèl qu’estructura una politica territoriala naissenta e lançada pel Conselh general de 2. Dins aqueste article, l’apròcha privilegiada dempuèi la sociolingüistica visa de destriar las lengas minoritàrias de las lengas minoradas. De fach, las unas son las lengas que per opausicion a las que se parlan dins lo monde, an un nombre modèste de locutors; autrament dich, la màger part de las 5.000 lengas environ presentas a l’escala internacionala (Crystal, 2003), son de lengas minoritàrias. Per contra, las lengas minoradas son de lengas que venon o que son vengudas minoritàrias dins un territòri donat, a causa dels conflictes amb la lenga dominanta, associada de costuma a l’aparelh poderós de l’Estat.

–57–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 55-80 Sébastien Rayssac, Philippe Sour, Valerià Paül Torisme cultural occitan: d’una politica territoriala a una aisina de conscientizacion?

Tarn. Politica territoriala se referís en França a totas las politicas elaboradas per las autoritats localas, despartamentalas e regionalas, quala que ne siá la tematica (sociala, economica, toristica, eca.). Per contra, en Catalonha e en Espanha, una politica territoriala a un usatge pus restrench, generalament associat a l’amainatjament del territòri, a l’encòp per totas las accions o operacions ligadas a l’organizacion de l’espaci (infrastructuras, planificacion, equipaments, eca.) mas tanben per las accions en ligam amb la gestion d’aqueste espaci (politica de la montanha, de la coësion territoriala, eca.). Lo “torisme cultural occitan” pòt far una aisina de conscientizacion al servici d’aquesta lenga regionala.3 A partir d’un trabalh d’enquista,4 aqueste article questiona la mesa en torisme de la lenga e de la cultura occitanas. La partida 2 vòl precisar lo camp estudiat en caracterizant la relacion complèxa entre torisme e lengas, tot en privilegiant l’apròcha basada sus la ressorga culturala que fonda lo projècte toristic. La partida 3 questiona la politica lingüistica de la França; ací s’agís de soscar a l’evolucion estatutària de las lengas regionalas per fin de comprene melhor las logicas qu’an menat a ne far de lengas en dangièr d’escantiment. N’es aital per la lenga occitana, que duèi es a se pèrdre après un long camin de marginalizacion que s’estudiarà dins la partida 4 e permetrà de metre en question las representacions novèlas favorablas a l’occitan. Enfin, las doas partidas pus darrièras questionan lo “torisme cultural occitan”: lai s’agís de descriptar un projècte toristic (partida 5) e sas consequéncias eventualas sus la societat locala e mai enlà en matèria de desvelopament territorial (conclusion).

2. Torisme e lengas: una relacion complèxa La relacion entre torisme e lengas sembla evidenta mas se revèla mai complèxa dins l’analisi. Una primièra apròcha centrada sul torisme permet d’estudiar aquesta relacion d’una part, en considerant la lenga coma una especificitat que lo toriste aurà afar amb ela del temps del sojorn et d’autra part, en iden3. Aqueste emplec del tèrme lenga regionala es ligat al quadre politic francés (Sibille, 2000). De fach, dins aqueste estudi, se consideran coma talas, totas las lengas istoricament parladas sus una part del territòri de França metropolitana, estant que d’unas lengas coma lo catalan o lo flamand an un estatut de lenga nacionala de l’autre costat de la frontièra. Segon la Carta europenca de las lengas regionalas o minoritàrias: “L’adjectiu regional concernís las lengas parladas dins una partida limitada del territòri d’un Estat, que d’alhors i pòdon èsser parlada per la majoritat dels ciutadans” (Conseil de l’Europe, 2000, p. 7). Se deu reténer dins aqueste punt la complexitat de las denominacions majoritari e minoritari en sociolingüistica (v. nòta n° 2). 4. Aquesta cèrca s’engatgèt en 2010 dins l’encastre d’un partenariat entre lo Conselh general de Tarn e l’Universitat de Tolosa II - Lo Miralh sus la tematica del Torisme Cultural Occitan (TCO). Las donadas de l’enquista venon de tres sorgas complementàrias: l’observacion participanta dins l’encastre del grop de trabalh TCO (v. partida 5); una tièra d’entretens mièg-directius amb d’actors publics, privats e associatius ligats a-n-aquesta politica; amai l’analisi dels tèxtes oficials (comptes renduts, rapòrts et esquèma de desvelopament) e del caractari toristic (brocaduras) rapòrt a-n-aquesta politica. Enfin, aqueste article es d’un trabalh collaboratiu que duèi s’inscriu dins l’encastre d’un programa de recèrca qu’associa los tres autors de l’article: Les hauts lieux du tourisme en Midi-Pyrénées. Dispositifs de valorisation et organisation des territoires touristiques, que lo cercaire coordenador n’es Sébastien Rayssac.

–58–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 55-80 Sébastien Rayssac, Philippe Sour, Valerià Paül Torisme cultural occitan: d’una politica territoriala a una aisina de conscientizacion?

tificant la lenga coma la motivacion principala del desplaçament toristic. Lo projècte toristic pòt constituïr una segonda apròcha per comprene la relacion entre torisme e lengas. Dins aquesta accepcion, la lenga se pòt considerar coma una ressorga territoriala, aicí culturala, requesida dins l’encastre d’un projècte toristic. 2.1. Las lengas al còr de l’experiéncia toristica Per Amirou (2000, p. 64), lo torisme “es la cultura, la curiositat, l’enveja de se cultivar, una apeténcia estetica, tanben, la quita expression de “torisme cultural”, es per d’unes aspèctes, pleonastica”.5 Per son desplaçament e la causida del territòri visitat, lo torista se pòt trobar directament o indirectament en contacte amb una lenga familhièra o mai luènha. Per consequent, l’experiénçia toristica pòt miralhar mai d’un biais de far, de cercar de parlar la lenga juscas a ne fa pas cas. Que doblidèssem pas “lo torista es –plan sovent– un visitaire pressat qu’estima mai los monuments que non pas los èstres umans” (Todorov, 1992, p. 453). Sols, sas rasons e sos desirs, amai son sistèma de representacions l’encitaràn a parlar una lenga pendent son sojorn toristic. De fach, “lo besonh fondamental de s’escapar se pòt manifestar jos la forma de motius pus especifics, tant e tan plan que ne resulta d’esquèmas d’interaccions particulièrs en foncion del gra que diferentas destinacions i pòdon respondre, o semblan poder respondre a-n-aquestes diferents besonhs” (Pearce, 1993, p. 232). De las qualques frasas-claus culhidas pel guida toristic als ensenhaments dispensats abans de partir, lo torista se freta a d’especificitats sociolingüisticas ligadas al territòri visitat. D’alhors, los quites luòcs son lo rebat d’una cultura e d’una istòria marcats per una lenga o una endevenénçia d’influéncias sociolingüisticas. La lenga pòt èsser tanben la causa de la mobilitat toristica. D’efièch, son tantes e maites los toristas que causisson una destinacion per fin d’aprene una lenga. A l’escala internacionala, aquestes toristas s’aparentan al torisme lingüistic, qu’en França dison séjours linguistiques. Dins lo monde anglo-saxon, dison mai generalament language learning tourism. Per joslinhar que la dimension lingüistica pren lo pas sul sojorn toristic, d’unes autors emplegan lo concèpte de tourilinguisme. Per tan nombrosas que siagan la òbras sul tèma del torisme lingüistic, notem que se perpausa plan paucas de definicions per çò especific d’aquesta activitat. Apiejat sus un desplaçament fòra lo luòc de vida costumièr, amb un albergament sovent especific e de despensas toristicas, aquesta forma de torisme a per amira mai que mai d’aprene una lenga e ven possible d’aprene amb une immersion dins lo país d’acuèlh. “Las activitats que realizan las personas pendent lors viatges e sojorns fòra los sitis diferents de lor environament costumièr per 5. Las citacions totas son reviradas en occitan. La revirada es de nos.

–59–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 55-80 Sébastien Rayssac, Philippe Sour, Valerià Paül Torisme cultural occitan: d’una politica territoriala a una aisina de conscientizacion?

un periòde de temps consecutiu inferior a un an, per tal de far una immersion lingüistica dins una lenga autra que la de lor environament natural” (Turespaña, 2008, p. 11). De fach, l’aprendissatge se bòrna pas als ensenhaments de lengas. “Lo torisme linguistic compren la possibilitat de s’immergir dins un environament estrangièr, en s’expausant a diferentas experiéncias culturalas, istoricas e naturalas, tot en aumentant e en desvelopant simultanèament sas coneissenças e competéncias lingüisticas, e aital en enrichissent çò que seriá estat simplament una experiéncia de viatge normala, toristica de gaire” (Correia, 2011, p. 10). L’experiénçia toristica deu ajudar a la formacion del locutor en lo confrontant a un environament especific, que permet de conéisser e comprene la cultura pròpia de la lenga ensenhada (Yarymowich, 2003). A-n-aqueste prepaus, planes d’estudis cèrcan de comprene melhor la demanda de sojorns lingüistics. Valcárcel (2010) estudièt dètz bonnes pratiques del torisme lingüistic dins l’encastre de la metodologia de benchmarking (Castro et al., 2011) e joslinhèt los succèsses dels produches que jonhon corses de lengas a mantunas activitats culturalas coma francés e vin (Lengadòc), francés e balneoterapia (Auvèrnha), anglés e rugbí (Anglatèrra) aimai espanhòl e flamenco (Andalosia). Se l’ensemble d’aqueles articles miran puslèu la compreneson de la demanda que non pas l’analisi de l’ofèrta, totjorn son ligats a las grandes langues o fòrça majoritàrias, que dins lo monde, son de las mai sollicitadas. Se retendrà l’anglés e l’espanhòl, dins una mesura mendra, lo francés e l’allemand, e çò pus novèl, lo chinés, l’arab e lo portugués. Aqueste apprendissatge de las grandes langues e lor difusion a l’escala internacionala, dins las activitats economicas mai que mai (Valle e Villa, 2006) contribuïsson a n’assolidar la primautat. D’unas derivas se mençonan que mai rapòrt al torisme, e se parlariá de mercandizacion de las lengas (Piller et al., 2010; del Valle e Villa, 2006; Yarymowich, 2003). De qué ne vira de las lengas minoritàrias? Farián un efièch menaça sul torisme, o ajudarián a far plaça per las lengas minoradas? 2.2. Lengas e projèctes toristics: l’activacion de las ressorgas culturalas Proveseire d’images ideals (Cazes, 1992), lo torisme demòra una industria potenta que pòt representar una menaça per las lengas minoritàrias e minoradas. L’exemple de la Galícia es dels pus parlaires. Valcárcel e Santos (1997) an descrich cossí lo desvelopament del torisme en campanha aviá fach dintrar e difusar l’espanhòl amai aculturada pauc a pauc la populacion galiciana. D’efièch, l’acuèlh en giste rural implica una negociacion subtila al nivèl de la lenga entre lo visitat et le visitaire. Aqueste dialòg s’es enrengat mai que mai en favor de la lenga dels visitaires, implicitament tenguda per portar prestigi e ressorgas economicas. Fàcia la lenga autoctòna que dapasset se despreciava –lo galician aicí– l’espanhòl s’identifiquèt coma lenga utila. Dins aqueste sens, “lo castilhan, –60–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 55-80 Sébastien Rayssac, Philippe Sour, Valerià Paül Torisme cultural occitan: d’una politica territoriala a una aisina de conscientizacion?

coma lenga de prestigi renfortís sa pausicion demèrces lo torisme” (Santos, 1999, p. 160). Lo cas de la Galícia permet atanben de relevar las dècas del marketing e de la promocion toristica. Dins aquesta escasença, Valcárcel e Santos (1997, p. 93) an mostrat que lo procediment “restrenh al folclorisme las particularitats lingüisticas”. Lo galician se redusís a qualques dires tipics ligats a la gastronomia, la dança o d’unas costumas, e finalament sembla pas plan requesit. Pièger, pòt semblar un obstacle, que contribuïs a complicar lo rencontre amb lo visitaire. De fach, d’unes professionals del torisme semblan mancar de practica en espanhòl e la lenga mairala –lo galician aicí– agrevariá lo problèma. Atanben, aicí se pausa la question centrala de las politicas publicas e de lors articulacions al nivèl lingüistic e toristic. Un messatge doble pòt ateunar las menaças sus las lengas minoritàrias: lo primièr, cap als toristas, tend a los assabentar sus las especificitats sociolingüisticas del territòri visitat; lo segond, cap als autoctòns e als professionals del torisme, tend a una presa de consciéncia de la richessa e del potencial de la lenga parlada que pòrta pèira a l’originalitat de l’experiénçia toristica viscuda. Pus cap d’originalitat per contra quand lo projècte toristic s’apièja sus qualquas ressorgas emblematicas del territòri –lo bastit monumental mai que mai– et daissa de costat de particularitats lingüisticas e culturalas. Dins lo procediment, la patrimonializacion selectiva (Santos, 1999, p. 159) pòt semblar una menaça per las lengas minoritàrias o minoradas. A contrario, lo torisme pòt far mòstra d’una lenga amai la far valer. Lo contèxt galés, aicí, pòt fa lum. Los residents que parlan anglés e/o galés an respondut en massa que los “toristas devon èsser mai conscients de l’importància de la lenga per la subrevivéncia de la cultura galesa” (Prentice e Hudson, 1993, p. 302). Dins aquesta amira, las agéncias governamentalas del País de Galas an requesida la lenga galesa, identificada aicí coma ressorga culturala que permet de se destriar dins la promocion de la destinacion galesa sul mercat britanic e internacional (Phillips e Thomas, 2001; Pritchard e Morgan, 2001; Prentice e Hudson, 1993). En mai, lo torisme fa a l’encòp figura de salvador (Prentice e Hudson, 1993, p. 298); baste que lo procediment de construccion e de mesa en valor de la ressorga territoriala, aicí culturala, se faga dins lo respècte de l’integritat del patrimòni viu e en ligam amb lo mond del país. “Per donar una definicion de la ressorga territoriala, conven de raprochar aquesta nocion del concèpte de territòri, amb son evolucion e son apropriacion per las societats localas. Aital, cada territòri ten de potencialitats que las societats localas (e lors subjèctes) an la capacitat d’elaborar e de reconéisser dins l’encastre de projèctes. Aital, las societats localas reconeisson d’unes objèctes del territòri [...] coma utiles e susceptibles d’èsser meses en valor. Dins aqueste processús de constructibilitat, aqueles objèctes de territòri ganhan una valor –61–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 55-80 Sébastien Rayssac, Philippe Sour, Valerià Paül Torisme cultural occitan: d’una politica territoriala a una aisina de conscientizacion?

reala e pus solament potenciala, la de la ressorga territoriala” (Rayssac, 2007, p. 100). Segon Rayssac (2007), los procediments de definicion de la ressorga territoriala comprenon sièis fasas: la del reconéisser, la del connéisser, la de l’avalorar, la del dire lo projècte, la del far, amai la del reïnvestir per reïnterpretar. Demest los objèctes bastits amb intencion sus de compausantas materialas e/o idealas (Corrado, 2004; Gumuchian e Pecqueur, 2004), una lenga se pòt far ressorga culturala al còr d’un projècte de desvelopament local mai que mai fondat sul torisme. Una lenga fa un element intangible ligat a una cultura e a de coneissenças produchas a-n-un moment istoric precís e a d’endreches especifics. Joslinhem atanben, que lo procediment de bastir e valorizar la ressorga culturala dins l’encastre d’un projècte toristic es enregat per un grope d’actors que vòlon aténher un objectiu. Una lenga pòt èsser reïnvestida pels actors d’un projècte toristic, que tornarà far créisser l’interès per aquesta ressorga e favorizar, qual sap, una presa de consciéncia identitària (Ascher, 1984). Pel cas de las lengas minoradas, l’activacion de las ressorgas dichas culturalas e lors valorizacions toristicas, fan pròva sens cap de dobte d’un cambiament social (v. partida 4) associat a un procediment portat per d’actors (v. partida 5) desiroses de reafirmir las especificitats de lengas e de culturas que plan sovent se marginalizèron (v. partida 3) al punt que lor quita subrevida ne s’amenaçès.

3. La politica lingüistica de França: una impausicion pluriseculària del monolingüisme estatal La lenga et la cultura occitanas fan una ressorga culturala que la poténçia publica pòt requesir. Aqueste camp dels possibles s’apièja duèi sus la territorializacion de las politicas publicas. Mas aquestas evolucions non saurián far doblidar una istòria mai complèxa ligada a de sègles d’intervencion de l’estat qu’an menat al monolingüisme françés al detriment de las lengas regionalas de França, a l’image de l’occitan. Mantunas lengas son istoricament parladas sus l’actual territòri metropolitan de França (Fernández Rei, 2007, p. 492; fig. 1). En tot, nòu lengas, dont sièis romanas (lengas o domènis lingüistics istorics) e quatre non romanas. Cossí que siá, la question de las lengas e dels dialèctes en França es pas causa simpla amai a menat a planas controvèrsias. De fach, “res empacha pas un dialècte de venir lenga novèla” (Fernández Rei, 2007, p. 478), sens que los critèris tradicionalament mençonats –distància lingüistica objectiva, compreneson entre locutors, la tradicion istorica, eca.– siagan pas jamai conclusents per aquò. Lo cas de l’occitan, que nos interessa que mai dins aquesta reflexion, joslinha plan la complexitat de la question. A l’epòca medievala, dins lo sud de la França de duèi, –62–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 55-80 Sébastien Rayssac, Philippe Sour, Valerià Paül Torisme cultural occitan: d’una politica territoriala a una aisina de conscientizacion?

Figura 1. Carta dels domènis lingüistics de França

Sorgas: Fernández Rei (2007, p. 493) e mantunas mapas lingüisticas6

los trobadors escrivián dins un6koinè7 qu’èra pas precisament un dels dialèctes parlats dins aqueste domèni lingüistic (Gargallo, 1989, p. 198 i 1996, p. 58); de sòrta que se’n pòt deduïre qu’existissiá una presa de consciéncia ligada a una unitat lingüistica de “l’occitan” (las virguetas son intencionalas), mas encara i aviá pas de denominacion unenca per aquesta lenga: lenga romana, lemosi, proensal, gascon, eca. (Alén, 2006, p. 28; Gargallo, 1996, p. 58-59). 6. Cartas consultadas (12.2012) suls sites que seguisson: http://www.tlfq.ulaval.ca/axl/monde/langues_de_France. htm; http://www.lexilogos.com/france_carte_dialectes.htm; http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/d/dd/Dialetti_parlati_in_Italia.png; http://www.fristoria.ch/mod/resource/view.php?id=285 i http://www.ethnologue.com/map/ADFR. 7. Langue koinè designa tota varianta comuna e modèla d’una lenga, normalament formada a partir de divèrses dialèctes d’aquesta lenga.

–63–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 55-80 Sébastien Rayssac, Philippe Sour, Valerià Paül Torisme cultural occitan: d’una politica territoriala a una aisina de conscientizacion?

A l’epòca modèrna, las denominacions apevadas sus de regions se son generalizadas, pr’exemple, per l’occitan podèm mençonar lo gascon, lo provençal o lo lengadocien, tot d’un còp associats a la denominacion “patois / patés / patoès”, que s’es emplegat en França tota. Lo mot patois designa, amb una volontat pejorativa evidenta, las varietats lingüisticas que se podián pas assimilar al francés estandard (Alén, 2006, p. 29). Gargallo (1989, p. 194-195) resumís l’idèa de patois coma una “denominacion pejorativa e indistincta per tota modalitat lingüistica mai o mens diferenta del francés culte o oficial”. Per consequent, la denominacion occitan es recenta de fach, e remònta a las annadas 1970 (Alén, 2006, p. 30; Gargallo, 1996, p. 59), dins la mesura ont aparéis coma un nom novèl (Posner, 1998, p. 240). 3.1. De lengas veïculàrias a las lengas minoradas: l’evolucion estatutària de las lengas regionalas del sègle xvien al sègle xxen Segon Jung e Urvoas (2012), al sègle xvien, solament 1% de la populacion parlavan françés: las lengas regionalas èran lengas de comunicacion e d’escambis economics al cada jorn. Al jorn de duèi, lo francés es la sola lenga oficiala de la Republica coma estipulat dins l’article 2 de la Constitucion francesa. Aqueste cambiament radical de situacion es d’una istòria especificament francesa que farà de las lengas regionalas quora de victimas corollàrias, quora de ciblas clarament identificadas dins lo procediment d’uniformizacion culturala e d’egemonia lingüistica impulsat tre lo sègle xvien (Sour, 1998, p. 20). L’ordonància de Villers-Cotterêts fondarà en 1539 l’exclusivitat del francés dins la redaccion dels documents relatius a la vida publica. Lo francés ven aital lenga oficiala de la justícia e de l’administracion, en luòc e plaça del latin. Las lengas regionalas s’enrengan alara dins un processús de marginalizacion de l’esfèra publica. Pendent la primièra fasa de la Revolucion francesa (1789-1792), se lo françés tend a se far lenga federala, s’endeven amb las autras lengas mairalas parladas en França (Perrot, 1997). I aurà un borroladís en 1793, quand los caps jacobins8 consideraràn que los ideals revolucionaris son incompatibles amb d’autras lengas que lo francés. La Revolucion marcarà la consciéncia collectiva francesa juscas a duèi en erigissent en principis republicans de prejutjats que volián desvalorar las lengas regionalas, e a los associar a d’antipatriotisme. Quatrevint-dètz ans pus tard, las leis escolàrias de Jules Ferry (1881-1882) rendan l’ensenhament obligatòri jusca tretze ans e instauran l’emplec exclusiu de la lenga francesa a l’escòla. Otra l’aspècte positiu de l’ensenhament a gràtis e 8. A l’origina, lo jacobinisme es une doctrina politica que defend en França la sobeiranetat populària e l’indivisibilitat de la Republica. Ten son nom del Club des Jacobins que los membres s’èran establits pendent la Revolucion francesa dins l’ancian convent dels Jacobins a París. Lo mot jacobinisme designa duèi una doctrina que tend e organizar lo poder d’un biais centralizat sul plan administratiu e politic e qu’afirma mai que mai l’exclusivitat e l’egemonia d’una sola lenga d’Estat.

–64–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 55-80 Sébastien Rayssac, Philippe Sour, Valerià Paül Torisme cultural occitan: d’una politica territoriala a una aisina de conscientizacion?

obligatòri per totes, aquelas leis permetràn d’utilizar l’escolarizacion massiva per plegar la populacion tota a l’usatge del francés. Malgrat d’unas resisténcias localas, lo processús de marginalizacion de las lengas e culturas regionalas per l’escòla primària faguèt son òbra als sègles xixen e xxen. S’apièjava sus dos aspèctes principals: la desvaloracion de las lengas regionalas dichas patois amb la defensa de las emplegar al dintre de l’escòla; amai la punicion e l’umiliacion dels escolans qu’aviá parladas las lengas regionalas dins l’escòla. Aquestas marcas volián far nàisser “un sentiment de vergonha e de culpabilitat cò l’escolan pres en fauta e l’incitar, un còp vengut adulte, a transmetre pas la lenga als enfants seus” (Jung e Urvoas, 2012, p. 21). L’interiorizacion de la desvalorizacion lingüistica e de l’umiliacion culturala pels quites locutors de las lengas regionalas serà mai que mai la causa que tomben. Per consequent, la transmission intergeneracionala de las lengas regionalas s’arrestarà dins la primièra mitat del sègle xxen, assolidarà la substitucion lingüistica que, indefectiblament, mena las lengas regionalas en dangièr de s’escantir. 3.2. De la rompedura de la transmission intergeneracionala al dangièr d’escantiment: la subrevida de las lengas minoradas al sègle xxen L’ereitatge de la pensada jacobina de la Revolucion francesa e de l’educacion anti-patois de la IIIna Republica contribuïrà a crear un environament politic majoritarament ostil a las lengas regionalas pendent el sègle xxen. Dins aqueste contèxt, las qualquas iniciativas politicas en favor de las lengas regionalas trairàn mal. Aital, l’adopcion en 1951 de la lei Deixonne “relativa a l’ensenhament de las lengas e dialèctes locals” se coneisserà pas de gaire: s’agís d’un ensenhament non obligatòri limitat a doas oras setmanièras. Lo discors de Lorient prononciat en març de 1981 pel futur President François Mitterrand (1981-1995) se còpa vertadièrament de l’ideologia jacobina dominanta: “es indigne de la França que regete sas richessas, que siá lo país d’Euròpa pus darrièr a refusar a sas compausantas los dreches culturals elementaris reconescuts dins las convencions internacionalas […]. Lo temps es vengut d’un estatut de las lengas e culturas de França que lor reconeisserà una existéncia reala” (Jung e Urvoas, 2012, p. 37). Las leis de decentralizacion de 1982 et 1983 e las circulàrias aferentas faràn dintrar las lengas regionalas dins los mediàs publics radiofonics e televisuals e lor conferiràn un estatut especific al sen de l’educacion. La lei d’orientacion sus l’educacion del 12 de julhet de 1989 confirmís que la formacion “pòt compréne un ensenhament de las lengas e culturas regionalas”. Çaquelà, las annadas 1990 se caracterizan per una estagnacion del processús de reconeissença de las lengas regionalas, mai que mai a causa del cambiament de l’article 2 de la Constitucion per lai precisar que lo francés es la lenga de la Republica. Aqueste cambiament voliá contrar l’egemonia de l’anglés, lo Conselh d’Estat e lo Conselh Constitucional se serviràn puèi d’aqueste article 2 d’un biais desfavorable a las lengas regionalas mai que mai per contrar lo processús de ra–65–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 55-80 Sébastien Rayssac, Philippe Sour, Valerià Paül Torisme cultural occitan: d’una politica territoriala a una aisina de conscientizacion?

Figura 2. Airal lingüistic e division dialectala de l’occitan

Sorgas: Atlàs interactiu de l’intonacion de l’occitan9 e sorgas de la fig. 1

tificacion per la França de la Carta europenca de las lengas regionalas ou minoritàrias (adoptada en 1992 pel Conselh de l’Euròpa). Los darrièrs presidents (Jacques Chirac, 1995-2007, e Nicolas Sarkozy, 2007-2012) s’opausèron a la ratificacion d’aquesta Carta europenca de las lengas regionalas o minoritàrias, la Constitucion se revisèt çaquelà en 2008 per precisar que “las lengas regionalas son del patrimòni de França” (article 75-1), mas sens jamai cambiar l’article 2. La question de l’estatut de las lengas regionalas en França demòra complèxa: d’interrogacions perduran rapòrt al biais de las aparar juridicament e als actors institucionals competents per assegurar lor promocion dins la vida publica.9

4. L’occitan: cap a de representacions novèlas Cal precisar qu’en França, l’airal lingüistic occitan ten mai de trenta despartaments dins tot o una partida de uèch regions administrativas del sud (fig. 2). L’occitan se parla atanben en Itàlia dins qualquas valadas de l’oèst del Piemont italian (conescudas coma Valadas), Guardia Piemontese/La Gàrdia (comuna de la region de Calàbria, Itàlia), amai en Catalonha (en Val d’Aran), que i aprofita l’estatut de lenga oficiala. Los territòris de cultura occitana comptan 15,5 milions d’abitants e, segon las chifras oficialas, environ un milion de lo9. http://prosodia.upf.edu/atlasintonacion/occitan/mapa.html (consultada 8.5.2013).

–66–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 55-80 Sébastien Rayssac, Philippe Sour, Valerià Paül Torisme cultural occitan: d’una politica territoriala a una aisina de conscientizacion?

cutors en comptant las personas que tenon la lenga per transmission intergeneracionala, d’un sol parent o dels dos (Héran et al., 2002, p. 2). 4.1. L’occitan n’es un de millenàri: de la lenga literària europenca a la lenga regionala minoritària A costat de las autras lengas romanas, l’occitan es plan una lenga, aquí a l’es­crich dins des tèxtes literaris o non tre l’an 1000 environ. Tre lo sègle xiien, lo movement literari e filosofic dels Trobadors, escrivans e artistas que compausan en occitan, treslusís dins Euròpa tota e fa nàisser la poësia lirica europenca. Parlada dins las corts europencas mai bèlas, l’occitan serà lenga de cultura dins Euròpa tota al sègle xiien. Tre lo sègle xiiien , l’occitan s’emplega coma lenga scientifica. “Als sègles xiven e xven, l’usatge de l’occitan, concurrement al latin, es corrent dins totes los domènis de l’escrich” (Caubet et al., 2002, p. 18). A l’epòca medievala, l’occitan èra donc una lenga que teniá totas las foncions lingüisticas, amb lo latin de còps. L’impausicion del francés coma lenga administrativa oficiala se fa al quite moment que l’occitan es a mand de suplantar definitivament lo latin coma lenga escricha usuala. L’ordonància de Villers-Cotterêts (1539) enrega ainsi lo processús de desclassament diglossic, que “representa lo passatge d’un estat que l’occitan i ocupa totas las foncions que pòt ocupar una lenga a-n-aqueste d’una lenga subordonada a una autra: la lenga nauta alara es lo francés que servís pels registres socialament valorats (administracion, educacion, etc.) e l’occitan, d’ara en davant desclassat, [...] reservat als registres considerats coma los pus basses (oralitat, racontes, contes, eca.)” (Lieutard, s.d.). Après las leis Ferry, l’interdiccion e la desvalorizacion de l’occitan a l’escòla menaràn los locutors a un sentiment de vergonha dintrada que la passaràn pas pus als mainatges apuèi la lenga que se ditz ‘inferiora’, aquel patois, causa de semonça e d’umiliacion. Aquesta autocensura romprà la transmission intergeneracionala de l’occitan al lendeman de la Segonda Guèrra mondiala et legitimarà per las generacions que venon lo desinterès per aqueste dialècte vist coma una entrava a l’ascencion sociala. Pel primièr còp dins l’istòria millenària de la lenga occitana, la darrièra generacion dels locutors natius es per s’escantir. Aicí se parla de “fin de la substitucion lingüistica” (Alén, 1999, p. 315). En França, la transmission familhala de la lenga d’òc es a de nivèls plan fèbles e confirma lo classament d’aquesta lenga per l’UNESCO (2003) “en dangièr seriós d’escantiment”. A-n-aqueste prepaus, l’enquista de l’INSEE de 1999 es la sola basa de donadas oficiala e nacionala, que permet d’evaluar la dimension quantitativa de la practica de las lengas regionalas presentas en França (Alén, 2006; Héran et al., 2002). Sens suspresa, los resul­tats fan pròva d’un monolingüisme absolut de gaire e d’una transmission intergeneracionala de las lengas a de nivèls plan fèbles –a costat del francés– e que fan mòstra en sociolingüistica d’un fenomèna plan conescut: “la mòrt de las lengas” (Crystal, 2003; Junyent, 1992). –67–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 55-80 Sébastien Rayssac, Philippe Sour, Valerià Paül Torisme cultural occitan: d’una politica territoriala a una aisina de conscientizacion?

4.2. L’occitan: d’una lenga que perís a una cultura alternativa que tòrna nàisser Se la transmission intergeneracionala tend a far de l’occitan una lenga en “perdicion”, cal çaquelà aportar d’unas nuanças, tan del punt de vista de sa practica que de las mudacions que conéis aquesta cultura. Observat dempuèi França, la Val d’Aran fa duèi un illòt vertadièr per l’occitan. Maldespièch sa situacion geografica al còr dels Pirenèus e a la broa de l’airal lingüistic de l’occitan, la Val d’Aran es lo sol territòri que l’occitan i es reconescut coma lenga oficiala; en mai, dempuèi 2006, l’estatut oficial de l’occitan s’est espandit a Catalonha tota: “Era lengua occitana, denominada aranés en Aran, ei era lengua pròpria d’aguest territòri e ei oficiau en Catalonha” (art. 6.5, Estatut d’Autonomia de la Catalonha, 2006). En 2010, lo Parlament de Catalonha aprovèt la lei sus l’occitan per desvelopar l’estatut novèl de l’occitan en Catalonha;10 pr’aquò l’aplicacion n’es contrada en partida pel recors del govèrnament espanhòl al Tribunal Constitucional, dins la passa conflictuala entre las institucions catalana et espanhòla sus d’unes dorsièrs. En matèria de reconeissença oficiala e de vitalitat, la Val d’Aran se pòt considerar coma una excepcion dins l’airal lingüistic de l’occitan (Fernández Rei, 2007; Gargallo, 1999). D’unes autors parlan quitament de comunautat lingüistica isolada per çò que la Val d’Aran representariá duèi lo sol territòri que l’occitan i demòrariá lenga parlada e viva (Gonzàlez Planas, 2002). Del punt de vista sociolingüistic, los estudis recents mòstran que l’aranés aprofita una percepcion excellenta d’autant que s’es sachut impausar aquestas decennias passadas dins l’administracion mai que mai (locala e de la valada) 11 e dins lo monde cultural (Gonzàlez Planas, 2002). Çaquelà, sa coneissença e son usatge al cada jorn son pas tan corrents. D’alhors, la primièra lenga parlada de Val d’Aran (amb 10.056 abitants en 2012) demòra l’espanhòl (taula 1). Gargallo (1999) examinèt aital las estapas principalas de la normalizacion de l’aranés, finalament resolguda amb una legislacion favorabla a l’occitan. “Amb las annadas, e amb l’introduccion de l’aranés dins l’ensenhament, a aumentat lo sentiment d’appartenéncia a una entitat culturala mai bèla coma Occitània, e gausariam dire que la Val d’Aran es venguda, d’un biais, un centre de difusion cultural associat a-n-aquesta idèa occitana” (Gonzàlez Planas, 2002, p. 86). Se l’Estat francés maganha a enregar d’accions significativas en aqueste sens, sembla qu’arribe de representacions novèlas que duèi an un agach mai tolerant e progressiste sus las lengas regionalas. De fach, l’immensa majoritat dels Miègjorn-Pirenencs e Aquitans estiman que “l’occitan es un signe de dobertura” 10. Lei 35/2010, deth 1 d’octobre, der occitan, aranés en Aran. 11. L’Aran a un estatut especial en Catalonha, amb una autonomia de mantuns nivèls gerits pel Conselh Generau d’Aran (administracion de la valada). Aquesta lei especiala d’Aran data de 1990 e dempuèi l’Estatut de 2006, mantunas negociacions se son dubèrtas per aprovar una novèla lei d’Aran.

–68–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 55-80 Sébastien Rayssac, Philippe Sour, Valerià Paül Torisme cultural occitan: d’una politica territoriala a una aisina de conscientizacion?

Taula 1. Lenga pus primièra, d’identificacion e d’usatge costumièr en Val d’Aran (populacion de mai de 15 ans, 2008)

Aranés Catalan Castelhan Galèc Lengas autras Combinasons de lengas autras Total

Lenga iniciala milierats de personas % 1,9 22,4 1,2 14,6 3,1 37,3 0,5 5,6 1,2 14,5 8,4

100

Lenga d’identificacion milierats de personas % 2,3 27,1 1,3 15,0 3,0 36,0 1,2

14,5

8,4

100

Lenga costumièra milierats de personas % 2,0 23,4 1,3 16,0 3,2 38,0 1,0 0,8 8,4

11,8 9,1 100

Sorga: Institut d’Estadística de Catalunya (2009, p. 157)

(taula 2). Esparnhats per las semonças e las situacions diglossicas, semblariá que se portès un agach mens complexat e cargat de prejutjats sus l’occitan. E mai las personas enquistadas siagan plan majoritarament non occitanofònas,12 desiran una proteccion per la diversitat culturala e lingüistica que veson coma un patrimòni de servar. Malgrat lo processús de marginalizacion de la vida publica e de desvaloracion menat pel poder central envèrs las lengas regionalas, los Franceses i tenon totjorn, coma ba mòstran dins cada region, las diferentas enquistas menadas dempuèi vint ans. Alén (1999) per sa part a plan mostrat aqueste cambiament d’agach sus l’occitan, a partir d’enquistas fachas dins les annadas 1990 per la Region Lengadòc-Rosselhon. Los resultats de las darrièras enquistas en Miègjorn-Pirenèus e en Aquitània confirman atanben aquelas percepcions novèlas que l’occitan i sembla mai presat (taula 2).13 Segon Alén (1999, 2006), aqueste cambiament progressiu d’agach se conéis atanben a l’emplec plan mens frequent de la nocion de patois per la populacion, que de mai en mai designa “l’occitan” coma una lenga, d’alhors las enquistas en Miègjorn-Pirenèus e en Aquitània confirman l’usatge del mot patois. Una granda majoritat dels respondents de Miègjorn-Pirenèus afirman que los symbòls e la lenga regionala pòdon servir a valorizar los produches regionals (taula 2), aital mòstran un estacament fòrt dels ciutadans a la lenga d’òc. Un estacament que pòt trobar un resson amb las recentas iniciativas portadas per qualquas collectivitats territorialas francesas mai que mai per la valorizacion toristica de las lengas e culturas regionalas.

12. Las personas enquistadas que se consideran capablas de parlar l’occitan sens dificultat o pro per téner una convèrsa simpla son en Miègjorn-Pirenèus pel 12% e en Aquitània pel 9%. 13. En Aquitània, qualques comunas de Gironda e Òlt e Garona se son tiradas de l’enquista, coma de comunas de tradicion basca en Pirenèus-Atlantics.

–69–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 55-80 Sébastien Rayssac, Philippe Sour, Valerià Paül Torisme cultural occitan: d’una politica territoriala a una aisina de conscientizacion?

Taula 2. Usatges et percepcions de l’occitan Miègjorn-Pirenèus (2010) Fa partida del patrimòni nòstre la lenga occitana? 93% 90% La disparicion de las lengas regionalas fariá una pèrda culturala per la França e las regions? Cresètz interessant de servar/manténer l’occitan? 74% A vòstre avís, apréne l’occitan fa mòstra de replec o de 72% dobertura? (% de respondents dobertura) Diriatz qu’i tenètz a l’occitan? 57% Fa partida de vòstra identitat la cultura occitana? 49% Se vei d’unes produches que i a escrich dessús de mots en 89% occitan o de symbòls coma la crotz occitana. Pensatz qu’es una iniciativa interessanta per valorizar los produches regionals?

Aquitània (2008) 89% 90% 82% 74% 47% 57% –

Sorgas: Région Midi-Pyrénées (2010) e Région Aquitaine (2009)

Figura 3. Localizacion del despartament de Tarn en Miègjorn-Pirenèus

5. Torisme cultural occitan: descriptatge d’una iniciativa dins Tarn Au còr del domèni lingüistic de l’occitan, lo despartament de Tarn (fig. 3), sa collectivitat mai que mai (lo Conselh general), es al cap duèi dins los procediments que vòlon tornar pensar la plaça e lo ròtle de l’occitan dins los di–70–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 55-80 Sébastien Rayssac, Philippe Sour, Valerià Paül Torisme cultural occitan: d’una politica territoriala a una aisina de conscientizacion?

ferents sectors de la vida publica. Aquesta institucionalizacion de la politica culturala occitana s’inscriu donc dins una dinamica de cambiament social que se coneis que jamai a las iniciativas portadas per d’unas collectivitats territorialas de l’airal geografic occitan. La singularitat de nòstre biais tend a descriptar lo processús d’elaboracion d’una iniciativa publica partenariala dins lo domèni del torisme e fondada sus la lenga e la cultura occitanas. Delà d’especificitats localas qu’esclaira l’estudi d’aqueste projècte, es plan lo sistèma d’actors en preséncia, los partenariats creats tan coma los biaisses d’accion privilegiats que s’abordaràn dins aquesta partida. Per consequent, lo torisme cultural occitan se deu pensar coma un concèpte-fondason d’una politica territoriala naissenta que se declina en diferents aisses d’intervencion. 5.1. Genèsi de la politica territoriala tarnesa en matèria de torisme cultural occitan A costat de l’excepcion aranesa, Figura 4. Torisme e movement occitan: de decennias d’incompreneson los procediments recentament engat­ jats en França cap a l’institucionalizacion de la question occitana pareisson plan tardièrs. L’apròcha sembla renovelada çaquelà e marca una ruptura amb las decennias passadas. De fach, l’institucionalizacion permet de despolitizar e des­ passionar la tematica de l’occitan juscas ara enganada dins d’embolhs ideologics. Pendent la segonda mitat del sègle xx en , las associacions foguèron forçadas de gerir solas un sector cultural abandonat pels poders publics. Aqueste vuòge institucional faguèt que poguès sortir de conflictes inter-associatius e interpersonals me­ nats per de divergéncias sus las accions prio­ritàrias a menar per sauvar Sorga: Mediatèca interegionala occitana: http:// la cultura occitana. Per çò que pemet www.locirdoc.fr/ (consultada 23.1.2013) de se destriar fàcia lo torisme uniformizat de massa, lo torisme cultural occitan es una tèrra nòva, una “mina d’òc” vertadièra, pauc investida duscas ara e que los quites Occitanistas ne volguè­ ron pas a moment donat: lo movement occitan Volèm viure al païs placardava dins las annadas 1980 las afichas amb escrich dessús: Torista, atencion, aicí siás en Occitania. –71–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 55-80 Sébastien Rayssac, Philippe Sour, Valerià Paül Torisme cultural occitan: d’una politica territoriala a una aisina de conscientizacion?

L’activitat toristica èra sentida per una part dels militants occitanistas coma un element que fasiá ganhar l’uniformizacion culturala en creant una dependéncia del territòri a-n-un sector especific. Paradoxalament, duèi es lo sector toristic que sembla identificat coma ajuda possibla per sauvar la cultura occitana en la valorizant, per afortir l’especificitat e l’atirament del territòri. A l’escart dels interèsses privats o antagonistas, las politicas territorialas en matèria de cultura occitana semblan duèi menadas per l’interès general per fin de porgir un servici public que responde a la demanda ciutadana. Dins lo Despartament de Tarn, aquesta politica s’est estructurada demèr­ces un processús que ligava reflexion estrategica, consultacion dels actors locals, dotacion d’otisses d’analisi e mesa en òbra de partenariats institucionals, amb los moments-claus que seguisson: – creacion en novembre de 2008 de la mission “Lenga e cultura occitanas” encargada d’estructurar una politica de sauvagarda e de promocion de la cultura occitana dins lo Despartament; – nomenacion d’un Conselhièr general encargat de la politica lingüistica occitana; – realizacion d’un “Estat dels luòcs sus la lenga e la cultura occitanas dins Tarn” en junh de 2009; – consultacion dels actors associatius tarneses per las “Assisas Despartamentalas de la cultura occitana” en novembre de 2009; – “Enquista sociolingüistica sus las percepcions de l’occitan pels ciutadans tarneses” en genièr de 2010; – e enfin l’elaboracion d’un “Esquèma Despartamental de Desvelopament de l’Occitan 2012-2018” (Conseil général du Tarn, 2012a) portat per l’Assemblada despartamentala14 lo 21 de junh de 2012, fixant los objectius e las modalitats operatòrias per integrar l’occitan dins los diferents sectors de la vida publica (coma l’ensenhament, l’economia, lo torisme, las arts, la cultura, la solidaritat e los mediàs). En ligam amb aqueste document precisem qu’es atanben dins lo sector economic e toristic que la collectivitat territoriala a decidit de menar d’experimentacions apiejadas sus la valorizacion de la lenga e la cultura occitanas. L’estat dels luòcs (Conseil général du Tarn, 2009) a lançada l’idèa que l’occitan podiá far un atot de mai dins un contèxte de crisi economica. De fach, lo torisme es pas esparnhat per la conjonctura: la tendéncia es d’acorchir lo temps dels sojorns e de causir d’anar pas tan luènh; çaquelà, lo desir d’evasion e de cambiament demòra intacte e explica que las especificitats culturalas, localas mai que mai, son plan recercadas pels toristas. D’alhors, lo primièr bacin de practica toristica de Tarn ven de la Region Miègjorn-Pirenèus amb los 29% de la practica totala (Comité Départemental de Tourisme du Tarn, 2011). Pr’aquò, pels 86% dels Miègjorn-pirenencs “l’istòria, la lenga e la cultura oc14. L’Assemblada despartamentala se compausa dels conselhièrs generals, cadun representant son canton.

–72–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 55-80 Sébastien Rayssac, Philippe Sour, Valerià Paül Torisme cultural occitan: d’una politica territoriala a una aisina de conscientizacion?

citanas contribuïsson a valorar las activitats toristicas” (Région Midi-Pyrénées, 2010, p. 69). Fòrt d’aqueles constats, e dins l’encastre de la politica publica partenariala menada amb las autras collectivitats territorialas de la region, lo Conselh general de Tarn causiguèt en genièr de 2010 de far despartament-pilòta en Miègjorn-Pirenèus pel desvelopament economic e toristic apevat sus la ressorga culturala occitana. L’adesion ciutadana, los agents dels Oficis de Torisme e dels Sindicats d’Iniciativas (OTSI) de Tarn l’an confirmada tanplan. Questionats dins un estudi comandat en mai de 2011 pel Conseil général du Tarn (2011b), los 80% d’entre eles se diguèron favorables a l’integracion de l’occitan dins lors activitats toristicas a doas condicions: d’une part que lo procediment fosquès coordenat dins lo despartament pel Conselh general e lo Comitat Despartamental de Torisme de Tarn e d’autra part, que de documents pedagogics e de formacions professionalas sul patrimòni occitan lor foguèsson porgits. Lo crosament de las donadas chifradas rapòrt a la cultura occitana e las activitats toristicas menèt lo Conselh general de Tarn a far sortir le concèpte de torisme cultural occitan en 2011 e a endralhar una politica experimentala en la matèria. 5.2. Lo torisme cultural occitan o lo processús d’activacion de la ressorga territoriala Lançada per la collectivitat despartamentala (Conseil général du Tarn, 2011b), aquesta politica de desvelopament toristic apevat sus la lenga e la cultura occitanas ven d’un trabalh de maduracion junch a un procediment partenarial (intra/infra-despartamentalas) amb d’actors del monde institucional, economic, associatiu e universitari. Aquesta collectivitat territoriala pilòta dos grops de trabalh. Lo primièr a l’escala de la region Miègjorn-Pirenèus: creat en genièr de 2010 al sen del Conselh de Desvelopament de la lenga e la cultura occitanas en Miègjorn-Pirenèus, le grop regional “Economia, torisme e occitan”15 rassembla mai que mai d’actors institucionals encargats d’estudiar las accions possiblas per far dintrar la cultura occitana dins lo sector economic. En complement d’aqueste grop de reflexion regional e per fin de menar de procediments experimentals, lo Conselh general de Tarn montèt en febrièr de 2012 un grop de trabalh tecnic especific de Tarn. Dich torisme cultural occitan (TCO),16 aqueste grop de prospectiva (Conseil général du Tarn, 15. Membres del grop “Economia, torisme e occitan”: Conselhs generals de Tarn, Gèrs e de Nauts-Pirenèus; Region Miègjorn-Pirenèus; Direccion Regionala de l’Alimentacion de l’Agricultura e de la Forèst; Conselh Economic, Social e Environamental Regional; Institut d’Estudis Occitans; Institut Superior del Torisme de l’Ostalariá e de l’Alimentacion de l’Universitat de Tolosa II. 16. Membres del grop de trabalh tecnic Torisme cultural occitan: Associacions culturalas e artisticas occitanas; Associacion dels guidas-interprètas de Tarn; Crambas de comèrci e d’industria de Tarn e de Miègjorn-Pirenèus; Comitat Despartamental de Torisme de Tarn; Conselh general de Tarn; Institut Superior del Torisme de l’Ostalariá e de l’Alimentacion de l’Universitat de Tolosa II; Tarn Reservacion Torisme.

–73–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 55-80 Sébastien Rayssac, Philippe Sour, Valerià Paül Torisme cultural occitan: d’una politica territoriala a una aisina de conscientizacion?

2012c) e intersectorial a per vocacion de concebre e testar sul territòri tarnés d’aisinas de desvelopament e de produches toristics aissats sus la ressorga culturala occitana. Las reflexions menadas dins aqueles grops amai las experimentacions dins Tarn son un “laboratòri d’idèas” que permet dins un segond temps, lo trans­ fèrt de coneissenças e de bonas practicas alprèp de las collectivitats territorialas de Miègjorn-Pirenèus que desiran dispausar d’un mòde operatòri institucional en matèria de desvelopament economic et toristic ligat a la cultura occitana. Aital, lo Conselh general de Tarn faguèt dos rapòrts (Conseil général du Tarn, 2011a, 2012b) sus aquesta tematica que foguèron adoptats en febrièr de 2011 e julhet de 2012 pel Conselh de Desvelopament de la lenga e la cultura occitanas en Miègjorn-Pirenèus que se ditz tanben Amassada. Per consequent, l’emergéncia del concèpte de torisme cultural occitan traduïs un processús de definicion d’una ressorga territoriala (Rayssac, 2007, p. 103), qu’a per fasa primièra, la reconeissença de las potencialitats endogènas del territòri. Quand lo Conselh general de Tarn (al cap) causiguèt de s’apiejar sus la lenga e la cultura occitanas per lançar una politica de desvelopament toristic local, un primièr trabalh foguèt de cambiar l’agach sus l’occitan. L’istòria, la len­ga e la cultura occitanas an existit per de bon mas se son pas vistas dins los libres d’istòria oficials. Convencir los iniciats de l’utilitat de mobilizar aqueste patrimòni viu a de fins toristicas, foguèt tan plan determinant coma de far prene consciéncia d’una paradòxa als pus novelaris: aquesta istòria millenària –que per d’unes fa patrimòni– se pòt tornar revelar e venir un atot de modernitat. Lo torisme cultural occitan fa apèl tanben a une dobla dimension de la cultura occitana: d’una part, un pan istoric que s’enrasiga dins de sègles d’existéncia (istòria, tradicions, saupre-far, arquitectura, legendas, eca.) e un pan contemporan fan mòstra de l’evolucion d’una cultura que pòt assegurar duèi lo ròtle de palanca devèrs d’autras lengas latinas. Conéisser aques­ ta dualitat favoriza un diagnostic partetjat entre los diferents actors del projècte e permet de conciliar imperatius economics e sauvagarda culturala. Dins lo cadre de la formulacion del projècte, lo torisme cultural occitan permet aital als professionals del torisme de diversificar lor ofèrta en marcant una particularitat territoriala (fig. 5). Dins aquesta amira, mantunas accions se son enregadas dejà amb los diferents membres del grop TCO. D’en d’abòrd, un trabalh d’inventari – que s’afina– per tal de repertoriar l’estat de la coneissença sul sicut: descripcion e declinason de la ressorga culturala (recensament de las sorgas disponiblas e identificacion de las especificitats per site); identificacion de las iniciativas individualas e/o collectivas mai que mai vengudas del monde socioprofessional (valorizacion de l’occitan per de produches e lor commercializacion); cèrca de procediments similaris en França e a l’estrangièr. –74–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 55-80 Sébastien Rayssac, Philippe Sour, Valerià Paül Torisme cultural occitan: d’una politica territoriala a una aisina de conscientizacion?

Figura 5. Sojorn toristic occitan dins Tarn prepausat a la practica catalana

Sorga: Conseil général du Tarn e Comité Départemental de Tourisme du Tarn (2012)

Braç armat del Conselh general en matèria de torisme, lo Comitat Des­ partamental de Torisme de Tarn (CDT) pren en carga dins un segond temps, las accions mai que mai per la comunicacion toristica e la comercializacion d’una ofèrta naissenta e complementària: dintrada de paginas sul patrimòni occitan dins las brocaduras17 promocionalas despartamentalas; creacion d’une pagina oèb18 consagrada a l’occitan sul site internet del CDT; inscripcion de procediments rapòrt a l’occitan dins le Schéma de développement et le Plan de marketing touristique du Tarn 2012-2014 amai dins Destination Tarn-Le Guide des interventions du Conseil général du Tarn 2012; difusion pel micromercat e lo Salon Internacional del Torisme a Barcelona en 2012 de plaquetas bilingüas occitan-catalan (fig. 5) qu’ofrisson de sojorns toris­tics sul tèma del patrimòni occitan dins Tarn. La proximitat lingüistica e culturala entre Occitans e Catalans es sorga d’escambis economics e toristics que las doas regions los pòdon aprofitar d’un costat de l’autre dels Pirenèus. Enfin, se fa dins un tresen temps tot un trabalh de sensibilizacion amb d’accions cap a mantuns actors: formacions dels professionals del torisme tarnés (institucionals, socioprofessionals, actors privats e associatius) al patrimòni occitan amb mai que mai l’organizacion de jornadas de formacion e l’edicion d’un libret (fig. 6); rencontre amb los mediàs franceses e estrangièrs catalans mai que mai19 per fin d’ensajar los produches toristics e d’in17. Cf. a las brocaduras: Le Tarn en poche, Les itinéraires Tarn e lo Dossier de presse annuel. 18. http://www.tourisme-tarn.com/fr/territoires/j-adopte-le-caractere-tarnais/une-ame-occitane (consultada 8.5.2013). 19. Lo produch toristic occitan prepausat al mercat catalan se testèt alprèp dels mediàs catalans los 14, 15 e 16 de novembre de 2012.

–75–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 55-80 Sébastien Rayssac, Philippe Sour, Valerià Paül Torisme cultural occitan: d’una politica territoriala a una aisina de conscientizacion?

Figura 6. Libret de sensibilizacion sus lo torisme cultural occitan

Sorga: Rayssac e Sour (2013)

teragir sul procediment engatjat (Bonaventura, 2012). Lo libret (Rayssac e Sour, 2013) es sortit en abrial de 2013 e a per vocacion de sensibilizar los actors del torisme tarnés a-n-aquesta politica territoriala e mai enlà a l’istòria e a l’actualitat de la cultura occitana. Aital presenta lo patrimòni occitan de 17 sites toristics tarneses, los testimònis de 13 actors, una bilbiografia detalhada e de ligams utiles.

6. Conclusion Ensenhada en Itàlia, en Alemanha, en Espanha, en America e dins doas universitats de Japon, l’occitan vendriá duèi en França, l’apanatge de qualqu’unes: los ainats, las familhas que tenon de velhada la transmission, o los qualques erudits que pòrtan coneissenças e sabers. Figura nostalgica dels temps passats per d’unes, la lenga d’òc poiriá tornar ganhar de locutors e aital cambiar son camin de declin dempuèi de sègles? Cap de lenga mòrta, aicí la lenga mairala a facha plaça a la lenga minoritària e minorada. Rompre lo processús de desvalorizacion impulsat per de politicas organizadas, aquí segur lo ròtle novèl assignat a la poténcia publica. Lo respècte de la diversitat culturala es tanben una demanda de l’Euròpa e de las instàn­cias internacionalas, un atot cognitiu per las generacions novèlas e un dever moral per la Patria dels dreches de l’òme (sic) que decentament pòt pas refusar los –76–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 55-80 Sébastien Rayssac, Philippe Sour, Valerià Paül Torisme cultural occitan: d’una politica territoriala a una aisina de conscientizacion?

dreches pus elementaris a sas compausantas culturalas territorialas. En despassant lo debat retrograda sus la ierarquia de las lengas, cossí se poiriá pretendre encara al sègle xxien que d’unas culturas foguèsson superioras e que d’autras, jutjadas inferioras, agèsson pas d’interès nimai lo drech de viure? Çò que los poders publics an deroït en França, eles sols, es a dire, l’Estat e las collectivitats territorialas, son a biais per lo reactivar. Aquò implica de menar una politica volontarista e concertada que permete a las collectivitats de gerir lo dorsièr en se dotant dels servicis competents encargats de la politica culturala occitana. Pauc de collectivitats territorialas son dotadas duèi de missions especificament cargadas sauvagardar e promòure la lenga e la cultura occitanas. A l’escala de las uèch regions concernidas, aquelas prerogativas, pò­ don evolüir, jos quinas formas e a quinas escalas territorialas? L’estacament creissent dels ciutadans a l’occitan, se truca encara a d’unes prejutjats e al substrat jacobin. Amb los 89% de Miègjorn-Pirenencs qu’afirman que los symbòls e la lenga regionala pòdon servir a valorizar los produches regionals e los 86% qu’estiman favorabla la dintrada de l’occitan dins lo sector toristic, lo torisme cultural occitan contribuïs çaquelà a respondre a la demanda ciutadana e economica. Aquesta iniciativa ajuda a la mesa en malhum e a l’interconnexion dels actors culturals e economics que duscas alara trabalhavan pas ensemble. Se vei aquí que poncha, lo ròtle determinant que pòt téner una collectivitat territoriala que vòl far endevenir los interèsses economics dels unes amb las preocupacions culturalas dels autres tot en gardant per objectiu de renfortir l’atirament del territòri e l’estabilizacion de sos emplecs. En faguent de tal biais que l’occitan siá valor aponduda pels professionals del torisme e que las activitats economicas socializen e legitimen la valorizacion de la cultura occitana, una question fondamentala se pausa: l’occitan caldriá que foguès util per aver lo drech d’existir? Lo torisme cultural occitan es atanben una formidabla escasença per enregar de partenariats interterritorials (en França) e transfrontalièrs, amb Catalonha mai que mai e son enclava occitana Val d’Aran. Mai enlà, aquesta iniciativa pòt metre en avant una cultura comuna en despassant los particularismes locals e en mostrant qu’es a se recompausar. Per tombar pas dins la trapanèla de la folclorizacion tan descridada dins lo sector toristic, lo processús de construccion e de mesa en valor de la ressorga territoriala se deu far en tenguet de velhat: resumir pas l’occitan a qualquas especificitats o luòcs comuns per dire de res­ pondre a las quistas toristicas, e crear las condicions favorablas per una difusion larga d’aquesta iniciativa e de son apropriacion per las societats localas. Car es ben a partir d’aquesta reconeissença per l’ensemble de la societat locala que la lenga e la cultura occitanas se poiràn erigir coma patrimòni immaterial requesit dins l’encastre d’un projècte toristic qu’i s’endevenon tradicion e modernitat, cultura e economia, local e internacional. Mai enlà, aqueste article a mençonada una relacion especifica entre torisme e lenga. De fach, aicí es ben de la valorizacion toristica e de la sensibilizacion a la lenga e la cultura occitanas, que pòdon venir, enfin, la descobèrta e la –77–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 55-80 Sébastien Rayssac, Philippe Sour, Valerià Paül Torisme cultural occitan: d’una politica territoriala a una aisina de conscientizacion?

pratica d’aquesta lenga. En soma, lo torisme cultural occitan coma aisina de presa de consciéncia.

Referéncias Alén, Mª Carme (1999). “Do patois ó occitano: datos para un novo milenio”, dins: Francisco Fernández Rei; Antón Santamarina [ed.]. Estudios de sociolingüística románica. Linguas e variedades minorizadas. Santiago de Compostela: Universidade de Santiago de Compostela, p. 303-318. – (2006). “Algunas consideraciones sociolingüísticas sobre dos lenguas minoritarias: el occitano y el asturiano”. Lletres Asturianes [Uviéu], núm. 91, p. 25-37. Amirou, Rachid (2000). “Imaginaire du tourisme culturel”, dins: Rachid Amirou; Philippe Bachimon [ed.]. Le tourisme local. París: L’Harmattan, p. 61-70. Ascher, François (1984). Tourisme. Sociétés transnationales et identités culturelles. París: UNESCO. Bonaventura, Daniel (2012). “Tres dies al País d’Oc”. Diari de Girona [Girona], 2.12.2012, p. 8-10. Castro, Belén; Montserrat Iglesias; María José Piñeira; Valerià Paül (2011). “Benchmarking of tourism products and implementation in Galicia”. European Journal of Tourism, Hospitality and Recreation [Leiria], núm. 2(1), p. 117-136. Caubet, Dominique; Salem Chaker; Jean Sibille (2002). Codification des langues de France. París: L’Harmattan. Cazes, Georges (1992). Fondements pour une géographie du tourisme et des loisirs. París: Bréal. Comité Départemental de Tourisme du Tarn (2011). Synthèse bilan touristique – Année 2010. Albi: Comité Départemental de Tourisme du Tarn. Conseil de l’Europe (2000). Charte européenne des langues régionales ou minoritaires. Strasbourg: Conseil de l’Europe. Conseil Général du Tarn (2009). Etat des lieux “La langue et la culture occitane dans le département du Tarn”. Albi: Conseil général du Tarn. – (2011a). Les modalités de développement du label “oc per l’occitan”. Albi: Conseil général du Tarn. – (2011b). Le développement de l’attractivité touristique du territoire tarnais basé sur la valorisation de la culture occitane. Albi: Conseil général du Tarn. Rapòrt d’estagi d’Anaïs Tressols – Mission “culture occitane”. – (2012a). Schéma Départemental de Développement de l’Occitan 2012-2018. Albi: Conseil général du Tarn. – (2012b). Second rapport du groupe “Economie et Culture Occitane”. Albi/Tolosa: Amassada Midi-Pyrénées. – (2012c). Le tourisme culturel occitan dans le Tarn: genèse d’une politique novatrice. Albi: Conseil général du Tarn. Rapòrt d’estagi d’Anaïs Tressols – Mission “culture occitane”. Corrado, Federica (2004). “Vers un concept opératoire: la ressource territoriale”. Montagnes Méditerranéennes [Grenoble], núm. 20, p. 21-24. Correia, Maisa (2011). Youth Tourism in South Africa: The Case of Language Travel. Johannesburg: University of the Witwatersrand. Tèsi de mastèr. http://wiredspace.wits.ac.za/bitstream/handle/10539/10451/Maisa%20Correia_YTravel%20in%20South%20Africa_Language%20Travel.docx.pdf?sequence=2 (consultat 30.11.2012). Crystal, David (2003). A morte das linguas. Vigo: Galaxia. Fernández Rei, Francisco (2007). “Plurilingüismo y contacto de lenguas en la Romania europea”, dins José Enrique Gargallo; Maria Reina Bastardas [ed.]. Manual de lingüística románica. Barcelona: Ariel, p. 477-516. –78–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 55-80 Sébastien Rayssac, Philippe Sour, Valerià Paül Torisme cultural occitan: d’una politica territoriala a una aisina de conscientizacion?

Gargallo, José Enrique (1989). Guía de lingüística románica. Barcelona: Promociones y Publicaciones Universitarias. – (1996). Les llengües romàniques. Barcelona: Empúries. – (1999). “Unha encrucillada pirenaica: a variedade occitana do Val de Arán”, dins: Francisco Fernández Rei; Antón Santamarina [ed.]. Estudios de sociolingüística románica. Linguas e variedades minorizadas. Santiago de Compostela: Universidade de Santiago de Compostela, p. 319-340. Gonzàlez Planas, Francesc (2002). “Era Val d’Aran: una comunidad lingüística aislada”. Ianua. Revista Philologica Romanica, núm 3, p. 76-88. Gumuchian, Hervé; Bernard Pecqueur [ed.] (2004). “La notion de ressource territoriale”. Montagnes Méditerranéennes [Grenòble], núm. 20. Héran, François; Alexandra Filhon; Christine Deprez (2002). “La dynamique des langues en France au fil du xxe siècle”. Population & Sociétés [París], núm. 376, p. 1-4. Institut d’Estadística de Catalunya (2009). Enquesta d’usos lingüístics de la població 2008. Barcelona: Institut d’Estadística de Catalunya. Jung, Armand; Jean-Jacques Urvoas (2012). Langues et cultures régionales: en finir avec l’exception française. París: Jean Jaurès Fondation. Junyent, Carme (1992). Vida i mort de les llengües. Barcelona: Empúries. Lieutard, Hervé [ed.] (s.d.). L’occitan: une langue, une littérature, une histoire. Montpelhièr: Université Paul-Valéry Montpellier 3/Université Ouverte des Humanités. http://www. univ-montp3.fr/uoh/occitan/ (consultat 30.11.2012). Mistral, Frédéric (1889). Les îles d’or: texte et traduction. París: A. Lemerre. Pearce, Douglas (1993). Géographie du tourisme. París: Nathan. Perrot, Marie-Clémence (1997). “La politique linguistique pendant la Révolution Française”. Mots [París], núm. 52, p. 158-167. Phillips, Dylan; Catrin Thomas (2001). The Effects of Tourism on the Welsh Language in North-West Wales. Aberystwyth: Canolfan Uwchefrydiau Cymreig a Cheltaidd Prifysgol Cymru. Piller, Ingrid; Kimie Takahashi; Yukinori Watanabe (2010). “The Dark Side of TESOL: The Hidden Costs of the Consumption of English”. Cross-Cultural Studies [Seol], núm. 10, p. 183-201. Posner, Rebecca (1998). Las lenguas romances. Madrid: Cátedra. Prentice, Richard; Jayne Hudson (1993). “Assessing the linguistic dimension in the perception of tourism impacts by residents of a tourist destination: a case study of Porthmadog, Gwynedd”. Tourism Management [Amsterdam], vol. 14, p. 298-306. Pritchard, Annette; Nigel J. Morgan (2001). “Culture, identity and tourism representation: marketing Cymru or Wales?”. Tourism Management [Amsterdam], vol. 22, p. 167-179. Rayssac, Sébastien (2007). Tourisme et devenir des territoires ruraux. Jeux d’acteurs, discours et requalifications de la ruralité dans trois Pays du sud-ouest français. Tolosa: Université de Toulouse. Tèsi de doctorat. Rayssac, Sébastien; Philippe Sour [ed.] (2013). Le tourisme culturel occitan dans le Tarn. Albi: Conseil Général du Tarn. Région Aquitaine (2009). Enquête sociolinguistique: «Présence, pratiques et représentations de la langue occitane en Aquitaine». Bordèu. Repòrt. Région Midi-Pyrénées (2010). Résultats de l’étude sociolinguistique: «Présence, pratiques et perceptions de la langue occitane en Midi-Pyrénées». Tolosa. Repòrt. Santos, Xosé Manuel (1999). “Reflexións en torno ó papel do turismo no desenvolvemento local”, dins: Román Rodríguez; Alcides dos Santos; José Mascarenhas [ed.]. Desarrollo local y regional en Iberoamérica. Santiago de Compostela: Universidade de Santiago de Compostela, p. 149-165. Sibille, Jean (2000). Les langues régionales. París: Flammarion. –79–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 55-80 Sébastien Rayssac, Philippe Sour, Valerià Paül Torisme cultural occitan: d’una politica territoriala a una aisina de conscientizacion?

Sour, Philippe (1998). Les Régions Unies de France. Tolosa: Institut d’Etudes Politiques de Toulouse. Memòri DEA Sciéncia Politica. Todorov, Tzvetan (1992). Nous et les autres. París: Le Seuil. Turespaña (2008). Turismo idiomático. Madrid: Instituto de Turismo de España. Unesco (2003). Vitalité et disparition des langues. París: UNESCO. Valcárcel, Carlos (2010). Experiencias exitosas. Turismo lingüístico. Santiago de Compostela. Repòrt. http://85.214.56.107/benchmarking/gl/turismo-linguistico.php (consultat 30.11.2012). Valcárcel, Carlos; Xosé Manuel Santos (1997). “Turismo rural, lingua e desenvolvemento local”. Semata [Santiago de Compostela], vol. 9, p. 79-106. Valle, José del; Laura Villa (2006). “Spanish in Brazil: Language Policy, Business, and Cultural Propaganda”. Language Policy [Berlin], núm. 5, p. 369-392. Yarymowich, Maia (2003). Language Tourism in Canada. Theorizing Language Education as a Global Commodity. Toronto: University of Toronto. Tèsi de doctorat.

–80–


Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 75, juny 2013, p. 81-108 ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.23

El levantamiento del mapa topográfico a escala 1:50.000 en Cataluña (1912-1932)1 Luis Urteaga urteaga@ub.edu

Francesc Nadal fnadal@ub.edu Universitat de Barcelona

Resumen El primer levantamiento topográfico a gran escala del territorio catalán, efectuado con carácter sistemático, completo y uniforme, fue realizado entre 1912 y 1932. Este artículo estudia la organización del citado levantamiento, que formaba parte de la ejecución del Mapa topográfico de España a escala 1:50.000, y que en Cataluña fue llevado a término por el Instituto Geográfico y Estadístico y el Depósito de la Guerra. Se analiza el desarrollo de las labores topográficas, y se describe el personal y el instrumental empleado en las mismas. Una de las novedades de los trabajos topográficos conducidos en Cataluña fue la introducción de la fotogrametría terrestre en las zonas de montaña. Palabras clave: cartografía topográfica, historia de la cartografía, Mapa Topográfico Nacional, Instituto Geográfico y Estadístico, Depósito de la Guerra. 1. Este trabajo se ha realizado en el marco del proyecto de investigación CSO2008-06031-C02-01/GEOG, financiado por la Dirección General de Investigación del Ministerio de Ciencia e Innovación. Una versión preliminar del mismo se publicó formando parte del estudio sobre “La primera edició del Mapa topogràfic d’Espanya a escala 1:50.000. Fulls relatius a Catalunya (1910-1945)”, en Atles topogràfic-històric de Catalunya 1:50.000, Barcelona, Institut Cartogràfic de Catalunya, 2012, 13-64. Estamos muy agradecidos por la ayuda prestada a Elena Camacho Arranz, Joan Capdevila Subirana, Jesús Sastre Domingo y Paz Vellón Serrano del Instituto Geográfico Nacional; Luis Magallanes del Centro Geográfico del Ejército; Jaume Massó, Carme Montaner, Rafael Roset y Marc Torres del Institut Cartogràfic de Catalunya; y nuestros colegas del Grupo de Estudios de Historia de la Cartografía Jesús Burgueño Rivero y José Luis Villanova Valero.

–81–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 81-108 Luis Urteaga, Francesc Nadal El levantamiento del mapa topográfico a escala 1:50.000 en Cataluña (1912-1932)

Resum: L’aixecament del mapa topogràfic a escala 1:50.000 a Catalunya (1912-1932) El primer aixecament topogràfic a gran escala del territori català, efectuat amb caràcter sistemàtic, complet i uniforme, va ser realitzat entre 1912 i 1932. Aquest article estudia l’organització del citat aixecament, que formava part de l’execució del Mapa topográfico de España a escala 1:50.000, i que a Catalunya va ser portat a terme per el Instituto Geográfico y Estadístico i el Depósito de la Guerra. S’analitza el desenvolupament de les tasques topogràfiques i se’n descriu el personal i l’instrumental emprat. Una de les novetats dels treballs topogràfics realitzats a Catalunya va ser la introducció de la fotogrametria terrestre a les zones de muntanya. Paraules clau: cartografia topogràfica, historia de la cartografia, Mapa Topográfico Nacional, Instituto Geográfico y Estadístico, Depósito de la Guerra.

Abstract: The survey of the Topographic Map at 1:50.000 in Catalonia (1912-1932) The first large-scale survey of Catalonia, done on systematic, comprehensive and uniform basis, was carried out between 1912 and 1932. This article examine the organization of that survey, which was part of the implementation of the Topographic Map of Spain at 1:50.000, and that in Catalonia was carried-through by the Instituto Geográfico y Estadístico and the Depósito de la Guerra. It analyzes the development of the topographic work, and describes the personnel and equipment used in them. A novelty of the survey conducted in Catalonia was the introduction of terrestrial photogrammetry in mountain areas. Key words: topographic cartography, history of cartography, National Topographic Map, Instituto Geográfico y Estadístico, Depósito de la Guerra.

*** Entre 1912 y 1932 se llevaron a término las operaciones topográficas, de campo y de gabinete, necesarias para proceder a la formación de las hojas correspondientes a Cataluña del Mapa topográfico de España a escala 1:50.000 (actualmente Mapa Topográfico Nacional, MTN50). La importancia de estas operaciones es difícil de exagerar. Pese a la existencia de antecedentes destacados, se trata del primer levantamiento topográfico a gran escala que abarca todo el territorio catalán con carácter sistemático, completo y uniforme (ver Montaner, 2000; Burgueño, ed., 2008; Roselló, 2008). Una empresa cartográfica de gran ambición, que exigió movilizar a centenares de cartógrafos y emplear considerables recursos técnicos y económicos. La carta topográfica española consta en total de 1.114 hojas, con un formato de 10’ de latitud por 20’ de longitud, ochenta y cinco de las cuales corresponden a Cataluña. Su levantamiento fue durante muchos años competencia exclusiva del Instituto Geográfico y Estadístico, la agencia cartográfica oficial española, que actualmente recibe el nombre de Instituto Geográfico Nacional. –82–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 81-108 Luis Urteaga, Francesc Nadal El levantamiento del mapa topográfico a escala 1:50.000 en Cataluña (1912-1932)

Sin embargo, durante la dictadura del general Primo de Rivera pasaron a tomar parte en las operaciones topográficas los cartógrafos del Cuerpo de Estado Mayor. En consecuencia, en lo que se refiere a Cataluña, el levantamiento topográfico corrió a cargo de dos instituciones distintas: el propio Instituto Geográfico, que inició las operaciones de este género en 1912, y el Depósito de la Guerra, que efectuó trabajos en las provincias de Girona y Lleida entre 1924 y 1931. La mayor parte del territorio se levantó mediante topografía clásica. No obstante, en la fase final del levantamiento, y en unas pocas hojas correspondientes a zonas de montaña, se empleó la fotogrametría terrestre. Ambos aspectos, la colaboración de cartógrafos civiles y militares, y el empleo de la fotogrametría terrestre, contribuyen a explicar la relativa rapidez del levantamiento, que quedó prácticamente concluido en dos décadas. La literatura consagrada a la historia del mapa topográfico 1:50.000 es razonablemente generosa. La investigación realizada en las últimas décadas ha aclarado el marco político e institucional en que se gestó (Muro, Nadal y Urteaga, 1996), los pasos esenciales en el establecimiento de la red geodésica (Paladini, 1969; Castro Soler, 1991; Ruiz Morales y Ruiz Bustos, 2000; Ruiz Morales, 2005), la participación de diversas corporaciones profesionales en su formalización (Muro, 1991; Ruiz Morales, 2003), y el interesante proceso de ramificación de su serie matriz en múltiples ediciones nacionales e internacionales (Urteaga y Nadal, 2001). Lógicamente, la mayor parte de estos estudios han adoptado una aproximación global al mapa, considerándolo en su conjunto y de modo unitario. Sin embargo, los mejores conocedores de la carta topográfica española han advertido reiteradamente de su heterogeneidad (Núñez de las Cuevas, 1991 y 2007). Dada la cobertura territorial del 1:50.000, y su dilatado proceso de formación, hubo sucesivos cambios de criterio en la organización del levantamiento, en el instrumental empleado, en la redacción cartográfica, y en las técnicas de reproducción de las hojas. Debido a ello, puede resultar oportuna una aproximación centrada en una escala espacial más reducida, que es la que aquí se elige. Tal aproximación encuentra un buen precedente en los estudios sobre la demarcación de los municipios catalanes efectuada por el Instituto Geográfico (Ticó Duran y García Martínez, 1994; Capdevila, 2005). El propósito de nuestro trabajo es doble: primero, dar cuenta de las vicisitudes del levantamiento de la carta 1:50.000; segundo, propiciar la consulta de la abundante documentación generada por esta operación cartográfica. La exposición se divide en cuatro partes. La primera describe la organización del levantamiento, y consigna el personal empleado en el mismo por parte del Instituto Geográfico. En la segunda se analizan las labores topográficas, poniendo énfasis en la planimetría, la nivelación y los planos de poblaciones. La tercera alude a los trabajos específicos desarrollados por el Depósito de la Guerra, y la cuarta a las operaciones de fotogrametría terrestre. –83–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 81-108 Luis Urteaga, Francesc Nadal El levantamiento del mapa topográfico a escala 1:50.000 en Cataluña (1912-1932)

El personal del Instituto Geográfico y Estadístico en Cataluña: ingenieros y topógrafos El levantamiento topográfico del territorio catalán requirió la movilización de un pequeño ejército de topógrafos e ingenieros geógrafos. La consulta de una copia de las planimetrías conservadas en el fondo documental de delimitación municipal del Institut Cartogràfic de Catalunya, cuyo original se custodia en el Instituto Geográfico Nacional, ha permitido lograr una identificación casi exhaustiva de este colectivo.2 En concreto, se han podido identificar cincuenta y seis ingenieros geógrafos y ciento setenta y cuatro topógrafos que protagonizaron el levantamiento. A este nutrido colectivo hay que añadir cinco oficiales del Estado Mayor y once topógrafos militares del Depósito de la Guerra. En total, doscientos cuarenta y seis profesionales con una elevada cualificación.3 Detrás de ellos, y en un irreversible anonimato, una cifra mucho mayor de trabajadores que incluye delineantes, escribientes, portamiras, peones, y otro personal auxiliar. Según nuestras estimaciones es razonable suponer una relación de uno a cuatro entre la suma de ingenieros y topógrafos, y el resto del personal auxiliar. Si nuestros cálculos no andan errados, el levantamiento topográfico debió ocupar a no menos de mil personas. Creemos que estas cifras ofrecen una buena aproximación para calibrar la dimensión de la empresa cartográfica conducida en Cataluña en el primer tercio del siglo xx. Debido al numeroso personal implicado en el mismo, el levantamiento topográfico exigió el establecimiento de una estructura estable en Cataluña por parte del Instituto Geográfico y Estadístico. Cuando iban a dar comienzo las operaciones en una nueva provincia se procedía a la creación de una oficina topográfica, denominada centro directivo, que tenía su sede en la capital provincial. El centro directivo quedaba a cargo de un ingeniero jefe provincial, y de un segundo jefe que era también ingeniero geógrafo. De estos centros provinciales dependían varias brigadas topográficas, cada una de las cuales estaba integrada por un ingeniero geógrafo, en calidad de jefe de la brigada, y de dos a cuatro topógrafos auxiliares de geografía. El primer centro directivo fue creado en la provincia de Tarragona, en la primavera de 1912, y fue dotado inicialmente con ocho ingenieros geógrafos y veintiún topógrafos (Dirección General del Instituto Geográfico y Estadístico, 1912a y 1912b). A cargo de todos ellos quedó un cartógrafo muy veterano, el ingeniero geógrafo Eduardo de Bordóns y Martínez de Ariza (18631918), que permaneció en Tarragona hasta 1917, año en que fue nombrado 2. Fons documental de delimitació municipal de l’Institut Cartogràfic de Catalunya. ICCB. Debido a la ilegibilidad de algunas firmas, las planimetrías no siempre permiten la clara identificación de los responsables del levantamiento. Para completar la información esta fuente se ha complementado con la consulta de los escalafones del Cuerpo de Ingenieros Geógrafos y del Cuerpo de Topógrafos Auxiliares de Geografía. Cf. Dirección General del Instituto Geográfico y Estadístico, 1910 a 1922. 3. La relación nominal completa de estos profesionales puede encontrarse en Nadal y Urteaga, 2012.

–84–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 81-108 Luis Urteaga, Francesc Nadal El levantamiento del mapa topográfico a escala 1:50.000 en Cataluña (1912-1932)

jefe de los trabajos topográficos de la provincia de Barcelona. Tras su traslado a Barcelona, le sucedieron en el cargo de ingeniero jefe provincial Rafael Páramo Bureau (1917) y José Pujades Salgado (1918-1920). En 1913, y casi simultáneamente a la entrada en actividad del centro directivo de Tarragona, se había creado una oficina paralela en Barcelona. A ella fueron destinados inicialmente siete ingenieros geógrafos y una veintena de topógrafos. El primer responsable de la oficina topográfica de Barcelona fue Ramón Soto Bobadilla (1847-?), un hombre que tenía tras de si un larguísimo peregrinar por media España, y también por los escalafones del Instituto Geográfico. Al alcanzar la jubilación, en 1917, asumió el cargo de ingeniero jefe el ingeniero geógrafo Ramón María Herrera Polo (1917-1920). La trayectoria profesional de Eduardo de Bordóns y la de Ramón Soto anticipan el perfil biográfico de la mayoría de los ingenieros geógrafos que asumieron el cargo de jefe provincial de los trabajos topográficos en Cataluña. Eran profesionales con una sólida experiencia, buenos conocedores de las rutinas del levantamiento topográfico, y duchos en la dirección de equipos. Pero la mayoría de ellos se encontraban ya en el tramo final de su carrera. Cuando se organizó el centro directivo de Lleida, en 1918, la persona elegida para dirigirlo, Fernando Blanc Duquesnay,4 venía a abundar en el mismo perfil. El modelo de un centro directivo por provincia fue temporalmente abandonado entre 1919 y 1921. En 1919, cuando estaba a punto de iniciar su actividad el centro directivo de Girona, el Instituto Geográfico y Estadístico decidió simplificar su organización periférica, creando un único distrito, o centro regional, que abarcaba las cuatro provincias catalanas. Al frente del mismo se situó un ingeniero geógrafo relativamente joven: Julián Freixenet Cortés.5 La experiencia del distrito único fue efímera. En 1921 el Instituto Geográfico mudó la organización anterior por otra basada en “Grupos topográficos” que podían operar en una o varias provincias, según las necesidades del servicio. En el territorio de Cataluña actuaron los grupos topográficos cuarto, quinto y sexto, con demarcaciones territoriales variables, y sedes cambiantes en Barcelona, Lleida y Zaragoza. En cualquier caso, los responsables de los grupos topográficos desempeñaban las mismas funciones que los anteriores jefes provinciales. A partir de 1921, y hasta la conclusión del levantamiento, actuaron en Cataluña como jefes de grupo topográfico los ingenieros geógrafos Juan López Lezcano (1921-1922), Domingo Sala Mitjans (1921-1923), Francisco Bellosillo Pérez (1921-1923), Antonio García del Real Manchola (1922-1927), Numeriano Mathé Pedroche (1922-1927), Alejandro García de Arboleya Gutiérrez (1922-1928) y, de nuevo, Julián Freixenet Cortés (1928-1929). 4. Fernando Carlos Blanch Duquesnay y Campbell había nacido en Liorna (Italia) en 1856. Ingresó como geodesta en el Instituto Geográfico y Estadístico en 1880. Permaneció en Lleida como jefe provincial de los trabajos topográficos entre 1918 y 1920. 5. Ingeniero agrónomo de formación, Julián Freixenet había nacido en Sádaba (Zaragoza) en 1879. Ingresó en el Cuerpo de Ingenieros geógrafos en 1911, y en 1920 fue nombrado jefe de la Región topográfica de Cataluña.

–85–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 81-108 Luis Urteaga, Francesc Nadal El levantamiento del mapa topográfico a escala 1:50.000 en Cataluña (1912-1932)

Los ingenieros jefes de cada provincia, y luego de los grupos topográficos, asumían la responsabilidad sobre todo el levantamiento. Distribuían a las brigadas las zonas de trabajo, establecían el calendario de las campañas, y estaban facultados para disponer las visitas de vigilancia y comprobación que juzgasen oportunas (Dirección General del Instituto Geográfico y Estadístico, 1907 y 1920). Periódicamente debían informar a Madrid del trabajo realizado y sobre la conducta del personal a su cargo. También tenían competencia sobre el mantenimiento del instrumental y material de campo, debiendo justificar la solicitud de nuevo material en caso de deterioro del mismo. Cuando el trabajo de una brigada topográfica sufría demora, el ingeniero jefe provincial podía hacerse cargo de la misma, hasta normalizar su desempeño. Los interlocutores directos de los responsables provinciales eran los ingenieros jefes de brigada. El empleo de jefe de brigada era una de las primeras responsabilidades que solía asumir un ingeniero geógrafo, usualmente nada más finalizar su reglamentario período de prácticas. Se desprende de ello que generalmente eran ingenieros jóvenes, y que existía una fuerte rotación en los destinos. Hemos identificado un total de cuarenta y cuatro ingenieros geógrafos que desempeñaron el cargo de jefes de brigada en Cataluña. Resulta en extremo difícil tratar de ofrecer un perfil ponderado de este colectivo. Algunos de ellos, tras una dedicación relativamente corta a la dirección de los trabajos topográficos, tuvieron una carrera profesional muy destacada. Este es el caso, por ejemplo, de Fernando Gil Montaner, jefe de brigada en la provincia de Barcelona entre 1914 y 1916, y luego protagonista de una relevante carrera como geodesta. Y también de Vicente Puyal Gil, activo como ingeniero geógrafo en Cataluña entre 1923 y 1927, y que posteriormente alcanzaría el cargo de director general del Instituto Geográfico Nacional. En otros casos, sin embargo, las operaciones topográficas en Cataluña no fueron una mera estación de paso, sino que constituyeron el eje de una dedicación profesional que se prolongaría durante muchos años. Cabe destacar, en este sentido, a los ingenieros geógrafos José Núñez Calderón,6 Francisco Javier Osés Clarés7 y Josep Soler i Bas.8 6. José Núñez Calderón nació en A Coruña en 1883. Cursó estudios en la Escuela especial de Ingenieros Industriales de Barcelona entre 1903 y 1907, y una vez obtenido el título, trabajó como ingeniero para la casa Bertrand e hijo de Barcelona (1909-1910). Ingresó en el Cuerpo de Ingenieros Geógrafos el 6 de marzo de 1912, realizando las prácticas reglamentarias de topografía en la provincia de Soria, y luego en el negociado de Geodesia. Fue destinado a la cuarta brigada topográfica de Barcelona el 9 de abril de 1913, donde en adelante transcurrirá toda su carrera hasta prácticamente su jubilación. Fue jefe de brigada en la provincia de Barcelona, desde 1913 hasta 1925, y en la provincia de Girona desde 1925 hasta 1929. El 12 de abril de 1929, cuando el levantamiento topográfico en Girona estaba a punto de finalizar, solicitó incorporarse a la segunda brigada de parcelación de Tarragona, donde había dado comienzo el levantamiento catastral. Regresó a Barcelona en 1930, al iniciarse los trabajos catastrales en esta provincia, manteniéndose como jefe de una brigada de parcelación hasta el estallido de la Guerra civil. Cfr. Archivo del Instituto Geográfico Nacional (en adelante IGNM). Serie expedientes personales. Tabla I. Expediente personal de José Núñez Calderón. 7. Francisco Javier Osés Clarés nació en Madrid en 1883. Ingresó en el Cuerpo de Ingenieros Geógrafos el 21 de marzo de 1910 y fue jefe de una brigada topográfica en las provincias de Zamora (1910) y Soria (1911). En abril de 1912 fue nombrado jefe de la tercera brigada topográfica de la provincia de Tarragona a las órdenes de Eduardo de Bordóns. Tras una breve estancia en Tarragona, tuvo el mismo cargo en la provincia de Barcelona desde 1913 hasta 1918, y de nuevo en la provincia de Tarragona desde 1918 hasta 1924. En mayo de 1924 fue destinado al cuarto Grupo Topográ-

–86–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 81-108 Luis Urteaga, Francesc Nadal El levantamiento del mapa topográfico a escala 1:50.000 en Cataluña (1912-1932)

De los cincuenta y seis ingenieros geógrafos que trabajaron en el levantamiento topográfico, bien como jefes provinciales, bien como jefes de brigada, hemos logrado averiguar el lugar de nacimiento de treinta y ocho de ellos (el 68%). De estos últimos tan sólo tres eran naturales de Cataluña: el ya citado Soler i Bas, Domingo Sala Mitjans, y Arturo Revoltós Sanromá. La cifra es llamativamente reducida: supone un 8% del total, y entraña un marcado contraste con el número de ingenieros nacidos en el País Valenciano (13%), en Aragón (16%) o bien en Madrid (24%). Naturalmente la reducida presencia de ingenieros catalanes destinados en Cataluña viene a reflejar el corto porcentaje de catalanes en el Cuerpo de Ingenieros Geógrafos. Lo dicho sobre la procedencia geográfica de los ingenieros geógrafos vale también para los topógrafos, pero corregido y aumentado. Hemos logrado identificar el lugar de nacimiento del 95% de los ciento setenta y cuatro topógrafos destinados por el Instituto Geográfico en Cataluña. El resultado es francamente sorprendente. Tan sólo dos de ellos, Pedro Smith Fontana y Ferran Paladella Folqué, habían nacido en territorio catalán. La procedencia de sus colegas se reparte de modo muy desigual por toda la geografía española. A título de ejemplo, frente al poco más del 1% nacidos en Cataluña, el 7% nacieron en el País Valenciano, la misma cifra en Aragón, y un 20% en la provincia de Madrid. He aquí un buen tema de reflexión para los interesados por la sociología de las corporaciones profesionales. La abundancia de geómetras catalanes es un hecho bien establecido en la bibliografía, al menos desde la segunda mitad del siglo xix (Nadal, Urteaga y Muro, 2006; Montaner, Nadal y Urteaga, eds, 2011). Sin embargo, estos profesionales no quisieron, o no lograron, abrirse paso hasta el Cuerpo de Topógrafos.

La labor topográfica: planimetría, altimetría y planos de poblaciones La unidad del levantamiento topográfico era el término municipal. Dado que los municipios son muy heterogéneos en cuanto a su extensión superficial, el Instituto Geográfico había implantado el procedimiento de agrupar en un solo lote los términos municipales contiguos de poca superficie, y subdividir en varias zonas los de gran extensión (Dirección General del Instituto Geográfico y Estadístico, 1920, p. 16-17). Este procedimiento era particularmente fico (Madrid), solicitando poco después el pase a la situación de supernumerario. IGNM. Serie expedientes personales. Tabla I. Expediente personal de Francisco Javier Osés y Clarés. 8. Josep Soler i Bas nació en Tarragona en 1893, y estudió la carrera de ingeniero de montes en la Escuela de Villaviciosa de Odón. Ingresó en el Cuerpo de Ingenieros Geógrafos el 10 de julio de 1919 y en noviembre de ese mismo año fue destinado como jefe de una brigada topográfica a la provincia de Tarragona. Desde 1919 hasta 1929 trabajó como jefe de brigada en las cuatro provincias catalanas, siendo uno de los ingenieros más activos en los trabajos topográficos. Al finalizar el levantamiento en la provincia de Girona, en mayo de 1929, fue destinado a Madrid. Sin embargo, en el mes de octubre de ese mismo año solicitó pasar a la situación de supernumerario.

–87–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 81-108 Luis Urteaga, Francesc Nadal El levantamiento del mapa topográfico a escala 1:50.000 en Cataluña (1912-1932)

necesario en Cataluña, dado que la heterogeneidad superficial de sus municipios es extrema. En la época en la que se efectuó el levantamiento topográfico el municipio mayor (Tortosa) tenía una superficie de 424,60 km2. El menor (Puigdàlber) tenía una superficie mil veces más reducida (0,40 km2). En consecuencia, los casos de agrupación y subdivisión fueron relativamente frecuentes. A título de ejemplo, el término municipal de Tortosa se subdividió en doce zonas, o unidades de levantamiento, diferentes. Los trabajos topográficos de cada término municipal (o zona de levantamiento) comprendían la triangulación topográfica, el deslinde y amojonamiento del término, la representación planimétrica de los accidentes topográficos (ríos, canales, ferrocarriles, carreteras, etc.), la representación del relieve del terreno, el dibujo de los polígonos con diferentes masas de cultivo, y los planos de todas las poblaciones que excediesen de diez edificios (Dirección General del Instituto Geográfico y Estadístico, 1907, p. 5). La triangulación topográfica era competencia de los ingenieros jefes de brigada, así como también el levantamiento de las actas de deslinde, los planos de población, y las tareas de comprobación, fiscalización y dirección de cada brigada topográfica. El resto de las operaciones las llevaban a cabo los topógrafos. El levantamiento se realizó, hasta 1927, exclusivamente por el método de topografía clásica. En 1928 se introdujo, como sistema complementario para algunas zonas de montaña, la fotogrametría terrestre. En este apartado se describen las operaciones de topografía clásica, dejando para una próxima sección la presentación de los trabajos fotogramétricos. Somos deudores, en este apartado, del excelente trabajo publicado por el ingeniero geógrafo Joan Capdevila Subirana (Capdevila, 2005), en el que se describe con detalle la rutina del levantamiento topográfico, el instrumental empleado, así como la documentación derivada del mismo. En su desarrollo espacial el levantamiento tuvo una clara orientación geográfica: de sur a norte. Las operaciones comenzaron en la provincia de Tarragona, en 1912, iniciándose en las comarcas de Montsià y Baix Ebre. Al año siguiente, los topógrafos arrancaban su labor en la provincia de Barcelona, en la comarca del Garraf. En las provincias de Lleida y Girona el levantamiento se inició, respectivamente, en 1918 y 1920, también en sus comarcas meridionales. La conclusión de los trabajos se fue sucediendo en el mismo orden. En 1923 finalizó el levantamiento en Tarragona, en 1927 en Barcelona, y en 1932 en Girona y Lleida (fig. 1). La primera operación del levantamiento consistía en la triangulación topográfica del término municipal. Los jefes de brigada empezaban por reconocer el terreno a triangular, construyendo un croquis que debía servir para la elección de vértices. Este croquis se levantaba con brújula, estacionando en los puntos de terreno que fuesen accesibles, y que por su elevación permitiesen un buen horizonte visible. La triangulación se componía de los polígonos necesarios para cubrir toda la superficie municipal, con lados de longitud variable –88–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 81-108 Luis Urteaga, Francesc Nadal El levantamiento del mapa topográfico a escala 1:50.000 en Cataluña (1912-1932)

Figura 1. Evolución espacial del levantamiento topográfico en Cataluña, 1913-1932

Elaboración propia

entre dos y cinco kilómetros. Los ángulos de los triángulos no podían ser inferiores a 20º, ni superiores a 90º. Dado que la red geodésica de tercer orden ya estaba observada, se procuraba que el mayor número de lados de esa red quedasen integrados en la topográfica. En cualquier caso, uno de los lados de la red geodésica servía de base a la triangulación. En caso de necesidad se procedía a la medición de una base, empleando para ello hilos invar, que se orientaba con observaciones a la Polar o al Sol. La observación definitiva de la red topográfica se efectuaba con teodolito reiterador, midiendo los acimuts (mediante la técnica de vuelta de horizonte) y los ángulos cenitales. El aparato más común en la observación de la triangulación topográfica fue el teodolito reiterador de Brunner. En las situaciones en –89–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 81-108 Luis Urteaga, Francesc Nadal El levantamiento del mapa topográfico a escala 1:50.000 en Cataluña (1912-1932)

las que se requería operar con rapidez se utilizaba un teodolito Kern, prescindiendo de las observaciones cenitales. El error admitido en el cierre de los triángulos era inferior a 1’, y la medición de los lados debía tener una precisión mayor de 1:1.000. Concluida la triangulación topográfica del término municipal, los topógrafos procedían al levantamiento del plano topográfico, ejecutando en primer lugar la planimetría y seguidamente la nivelación. El trabajo planimétrico comenzaba siempre con el reconocimiento y levantamiento de las líneas límite, por medio de itinerarios realizados con brújula taquimétrica. Dado que el mapa 1:50.000 debía servir como mapa administrativo y como avance catastral, las líneas límite tienen un valor primordial y constituyen el detalle topográfico levantado como mayor precisión. El desarrollo ortodoxo de esta operación requería que se hubiese procedido previamente al deslinde del término municipal a cargo de los ayuntamientos implicados. Si el deslinde no se hubiese efectuado antes de dar comienzo los trabajos topográficos, el personal del Instituto Geográfico estaba facultado para trazar la línea perimetral, con el objeto de cerrar los polígonos que constituyen los términos municipales (Fossi, 1911, p. 334). En la fase de gabinete se efectuaba el desarrollo gráfico de estas operaciones en planimetrías a escala 1:25.000. Las planimetrías se dibujaban sobre hojas cuadriculadas standard, con una zona de dibujo que ocupa 10 x 12 km (40 x 48 cm). La cuadrícula de la zona de dibujo está dividida en cuadros de un kilómetro cuadrado (4 x 4 cm), subdivididos en otros de una hectárea (4 x 4 mm). El margen izquierdo de la hoja se reserva para la rotulación. En la parte superior, rotulado en negro y con mayúsculas, se indica “Dirección General del Instituto Geográfico y Estadístico. Trabajos Topográficos”. A continuación, y de arriba a abajo, se identifica la provincia, el término municipal, la escala numérica, la firma del topógrafo que efectuó el levantamiento, la comprobación del ingeniero jefe de brigada, y la revisión del ingeniero jefe provincial, todo ello con las fechas respectivas (fig. 2). El dibujo de las planimetrías se hacía con tinta china, excepto la hidrografía que se representa en azul. Las correcciones y añadidos posteriores, de existir, se hacían en rojo. Las planimetrías reflejan la triangulación topográfica del término municipal, identificando nominalmente los vértices topográficos, el itinerario del perímetro del término y los itinerarios de relleno. Se indican los municipios, o zonas de levantamiento colindantes, las edificaciones, los caminos, carreteras, ferrocarriles y líneas eléctricas. En las ciudades el espacio urbano se presenta como un continuo, acotando la zona edificada. En los levantamientos realizados por el Instituto Geográfico la toponimia es abundante. Las masías y construcciones aisladas, cuando son numerosas, se indican en el plano mediante clave numérica, aprovechándose los vacíos de la zona de dibujo para consignar el topónimo correspondiente. Los trabajos altimétricos se efectuaban después de los planimétricos. Tenían por objeto la obtención de número de perfiles necesarios para determinar las –90–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 81-108 Luis Urteaga, Francesc Nadal El levantamiento del mapa topográfico a escala 1:50.000 en Cataluña (1912-1932)

Figura 2. Planimetría del término municipal de Amposta. Zona Oeste. Hoja 1ª. Levantada en 1913 por el topógrafo del Instituto Geográfico y Estadístico Senén Mateos Izquierdo

Información geográfica del Instituto Geográfico Nacional (copia depositada en el Institut Cartogràfic de Catalunya)

curvas de nivel a la equidistancia de diez metros, con las altitudes referidas al nivel medio del mar en Alicante. Para ejecutar la nivelación del término municipal se empezaba por hacer un anteproyecto de las líneas de nivelación sobre la planimetría del término a escala 1:25.000 (Fossi, 1911, 539). Posteriormente se practicaba un reconocimiento para rectificar sobre el terreno los perfiles croquizados en gabinete. Con el proyecto acabado se iniciaban propiamente las observaciones comenzando por las líneas de doble nivelación. Estas líneas partían del punto de las nivelaciones de precisión más próximo al término municipal, y tenían como punto de llegada algún edificio destacado de la cabecera municipal (usualmente el ayuntamiento o la iglesia parroquial). También se realizaban por doble nivelación los perímetros municipales. Seguidamente, se levantaban los itinerarios de nivelación simple, llevados a lo largo de carreteras, caminos, ríos, arroyos y otros elementos característicos del relieve, como divisorias de aguas y vaguadas. Por último, se establecían algunos perfiles adicionales, entrelazados con los anteriores, para comprender aquellos vértices geodésicos que permitiesen mejorar la precisión de las referencias altimétricas. –91–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 81-108 Luis Urteaga, Francesc Nadal El levantamiento del mapa topográfico a escala 1:50.000 en Cataluña (1912-1932)

El desarrollo gráfico de la altimetría se hacía sobre un plano a escala 1:25.000, construido en hojas cuadriculadas análogas a las empleadas para las planimetrías. Las altimetrías contienen todas las líneas, perfiles y polígonos nivelados en el término municipal. Las curvas de nivel se dibujan de 10 en 10 metros en color siena, representándose las curvas maestras en trazo más grueso. La toponimia de las altimetrías es más reducida que en las planimetrías, limitándose casi exclusivamente a los principales elementos de la orografía y la hidrografía. ¿Cuál era la precisión del trabajo altimétrico? Según los analistas del Cuerpo de Estado Mayor, que tenían el máximo interés en este punto, la precisión de la altimetría distaba de igualar a la del levantamiento planimétrico (Estado Mayor Central. Servicio Geográfico del Ejército, 1947). La observación de las principales líneas orográficas e hidrográficas se hizo con cuidado, empleando la brújula taquimétrica. Sin embargo, el espacio comprendido entre los perfiles, que en ocasiones alcanzaba hasta un kilómetro de distancia, se croquizó a ojo. En consecuencia, pueden detectarse sensibles errores en la representación del relieve en esas zonas intermedias. En 1928, ya en la fase final del levantamiento, el Instituto Geográfico introdujo algunas novedades en sus procedimientos de trabajo. En las zonas de montaña, muy poco urbanizadas, el levantamiento topográfico dejó de hacerse por municipios aislados, como hasta entonces había sido la norma, y pasó a realizarse por zonas o polígonos continuos referidos a las hojas del mapa 1:50.000. Paralelamente, la planimetría y la altimetría pasaron a representarse conjuntamente en una única hoja que contiene tanto los elementos planimétricos como la nivelación. En ocasiones, las zonas cartografiadas corresponden a parte de un único término municipal; más frecuentemente, comprenden varios términos colindantes en parte o en su totalidad. Entre 1928 y 1930 se realizaron medio centenar de estas representaciones conjuntas, dieciséis de ellas correspondientes a zonas de la provincia de Lleida y el resto a la de Girona (fig. 3). Una parte esencial de los trabajos topográficos la constituía el levantamiento de los planos de poblaciones. Desgraciadamente, este aspecto es el menos conocido de todo el proceso, tanto en el aspecto normativo como en lo que se refiere a las realizaciones.9 Las instrucciones para los trabajos topográficos aprobadas en 1907, vigentes cuando se inició el levantamiento en Cataluña, distinguían dos supuestos básicos: los planos relativos a las capitales de provincia y ciudades importantes, y los de las poblaciones menores (Dirección General del Instituto Geográfico y Estadístico, 1907). En el primer caso se estipulaba un levantamiento de mucho detalle, con dibujo final de las hojas a escala 1:2.000. La formación del plano urbano comenzaba con una triangulación topográfica especial, apoyada en los vértices

9. Hasta donde conocemos, sólo se ha estudiado con cierto detalle el levantamiento del plano de Granada, ejecutado por el Instituto Geográfico en 1909. Ver Calatrava y Ruiz Morales, 2005.

–92–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 81-108 Luis Urteaga, Francesc Nadal El levantamiento del mapa topográfico a escala 1:50.000 en Cataluña (1912-1932)

Figura 3. Planimetría y nivelación conjunta. Hoja 333. Zona “Osor”. Términos municipales de Susqueda y Osor

Información geográfica del Instituto Geográfico Nacional (copia depositada en el Institut Cartogràfic de Catalunya)

geodésicos situados tanto en el interior de las ciudades como en su periferia. Los lados de esa triangulación debían tener una longitud de entre 1.000 y 2.000 metros. Seguidamente, se proyectaban y observaban una serie de itinerarios topográficos, convenientemente enlazados a los vértices de la triangulación. Apoyándose en los vértices del perímetro exterior se trazaban una serie de líneas poligonales, que seguían las principales calles con acceso al centro urbano. En las poblaciones en las que existía una división oficial reconocida en barrios o distritos, los polígonos debían ajustarse a esa división. Los polígonos de los distritos se dividían a su vez en otros menores, hasta dejar delimitadas las manzanas. La observación angular se ejecutaba con teodolito Kern, capaz de apreciar 1’, dirigiendo visuales al pie de las señales colocadas en los vértices, con una sola puntería. Los lados de los polígonos se medían dos veces directamente, con cinta metálica. Cada itinerario debía nivelarse, trigonométricamente o por alturas, a fin de obtener las curvas de nivel de metro en metro. El desarrollo del plano se hacía, como se ha indicado, a escala 1:2.000. La ejecución de levantamientos urbanos a escala 1:2.000, con curvas de nivel equidistantes un metro, constituye, claro está, una tarea sumamente am–93–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 81-108 Luis Urteaga, Francesc Nadal El levantamiento del mapa topográfico a escala 1:50.000 en Cataluña (1912-1932)

biciosa, y muy cara. Tales planos podían tener sentido como instrumento de planificación urbanística, o para ser objeto de una publicación independiente, pero desde luego tenían escasa justificación para formar un mapa que debía publicarse finalmente a escala 1:50.000. La representación del casco urbano a escala 1:2.000, compuesta inevitablemente por varias hojas para cualquier ciudad de tamaño mediano, debía ser objeto posteriormente de una potente generalización para lograr su encaje en las minutas a escala 1:25.000. Tal generalización entrañaba pérdidas significativas de información. En 1915, y acuciado por la doble necesidad de concluir el levantamiento y ahorrar recursos, el Instituto Geográfico decidió aligerar la carga de este tipo de trabajos. En primer lugar, se cursaron instrucciones a los ingenieros jefes de brigada para que se dirigiesen a los ayuntamientos de las ciudades para verificar la existencia de algún plano oficial. En caso de que así fuese, se ordenaba realizar una copia del mismo por parte de un topógrafo. En el caso de que el plano no estuviese completo o actualizado, el ingeniero geógrafo podía proceder a su ampliación, pero “procurando limitar esta operación a lo estrictamente indispensable” (Dirección General del Instituto Geográfico y Estadístico, 1920, p. 28). En definitiva, el levantamiento de planos quedó reducido a aquellas poblaciones de las que no existía cartografía oficial previa. Y en este caso, además, la planimetría urbana se haría con menores requisitos de precisión. Las poligonaciones se hacían exclusivamente con brújula taquimétrica, suprimiendo la ejecución de los trabajos de detalle relativos al interior de las manzanas. El desarrollo gráfico debía efectuarse a escala 1:5.000, una fracción de más fácil generalización al múltiplo de las minutas. En cualquier caso, el levantamiento de los planos de población siguió siendo una tarea de mucho empeño (fig. 4). Una vez concluidas las planimetrías de los términos municipales, las altimetrías y los planos de poblaciones, estos documentos gráficos eran remitidos a Madrid, para que se hiciese cargo de ellos el servicio de Cartografía y Publicaciones del Instituto Geográfico. Allí los delineantes debían acometer la compleja tarea de armonizar, ensamblar y dibujar de nuevo a escala 1:25.000 todos estos elementos, para obtener las minutas del mapa topográfico, conocidas internamente como “telones”. Dada la diversidad y complejidad de las operaciones topográficas descritas hasta ahora, y el instrumental empleado, puede esperarse que la productividad de los operadores no fuese muy elevada. En efecto, no lo era. En la década de 1920 el Instituto Geográfico tenía estipulada una producción media por operador de 1.000 hectáreas por cada 30 días de trabajo efectivo (20 para los trabajos de campo, y diez para los de gabinete). Es dudoso que se alcanzase realmente tal rendimiento. La productividad de los topógrafos con más años de experiencia puede resultar significativa: reunían la pericia necesaria como para operar con rapidez, y trabajaron en terrenos diferentes y en municipios de extensión desigual. Los cinco topógrafos con mayor dedicación en Cataluña consiguieron completar el levantamiento de 140 términos municipales (o unidades de levan–94–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 81-108 Luis Urteaga, Francesc Nadal El levantamiento del mapa topográfico a escala 1:50.000 en Cataluña (1912-1932)

Figura 4. Plano de población de Tortosa. Hoja 2ª. Levantamiento topográfico ejecutado por el topógrafo Félix Ariza Quintana en 1916. El plano de Tortosa corresponde a la etapa en que se efectuaron los levantamientos urbanos a escala 1:5.000. En los márgenes de la zona de dibujo se recoge la toponimia urbana

Información geográfica del Instituto Geográfico Nacional (copia depositada en el Institut Cartogràfic de Catalunya)

tamiento), sumando conjuntamente la friolera de 83 años de trabajo.10 Dada la superficie media de las unidades de levantamiento, consiguieron un rendimiento aproximado de 4.300 hectáreas por año trabajado.

Trabajos topográficos del Depósito de la Guerra En 1924 los cartógrafos del Depósito de la Guerra pasaron a colaborar en el levantamiento del mapa topográfico a escala 1:50.000, sumando su esfuerzo al de los técnicos del Instituto Geográfico. Se trata de un cambio en toda regla en la tradición cartográfica española, que fue propiciado por la dictadura del general Primo de Rivera. El golpe de estado de Primo de Rivera tuvo lugar el 13 de septiembre de 1923. Dos semanas después de su llegada al poder firmaba un decreto nombrando una comisión encargada de presentar al Directorio militar “un 10. Se trata de Luis Camps Jaén, Senén Mateos Izquierdo, Jesús Piniés San Martín, Cristóbal Prats Cruells y Antonio Romero Lao.

–95–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 81-108 Luis Urteaga, Francesc Nadal El levantamiento del mapa topográfico a escala 1:50.000 en Cataluña (1912-1932)

proyecto de unificación de todos los trabajos geográficos, topográficos, catastrales y estadísticos que realizan en la actualidad los distintos organismos oficiales, a fin de que sean efectuados en un mismo centro y bajo una sola dirección, que atenderá en todos los casos a los intereses de la defensa nacional”.11 El objetivo explícito de la reforma era la finalización urgente del mapa topográfico de España. El deseo de que se acelerase la formación de la carta topográfica española era comprensible. A la altura de 1923 se habían publicado sólo 243 hojas del mapa, es decir, poco menos de la cuarta parte del total previsto. En consecuencia, para la mayor parte del territorio, la administración debía seguir dependiendo de una cartografía a escala inapropiada y generalmente obsoleta. La preocupación de los militares ante este hecho era más que razonable. El desarrollo de la Gran Guerra había puesto de manifiesto la importancia crucial de la cartografía topográfica a gran escala para la dirección de las operaciones militares (Collier, 2002). Ahora bien, la aceleración de la carta topográfica significaba solamente un cambio de prioridades en la actividad cartográfica oficial. La pretensión paralela de reorientar el conjunto de los trabajos geográficos y catastrales era ya otra cosa muy diferente. En este caso, el propósito del directorio militar venía a chocar con un esquema organizativo consolidado, que tenía más de medio siglo de antigüedad. El decreto de de reforma de Primo de Rivera apareció el 28 de diciembre de 1923.12 Todas las agencias gubernamentales con responsabilidad sobre las operaciones geográficas y catastrales se mantenían en actividad, pero se modificaba su ámbito de competencias y su esquema de prioridades. El Instituto Geográfico debía concentrar toda su capacidad en la formación del mapa topográfico, reduciendo al mínimo indispensable el resto de sus trabajos geográficos y geofísicos. El Depósito de la Guerra, por su parte, pasaría a colaborar en el levantamiento del mapa de España. Dado que la formación de la carta topográfica comprendía también la operación administrativa de deslinde de los términos municipales, fue preciso autorizar a los cartógrafos del Cuerpo de Estado Mayor para que pudiesen firmar las actas de deslinde. El Estado Mayor no se anduvo por las ramas. El 2 de enero de 1924 se constituyó la Inspección general de Cartografía, procediendo acto seguido a distribuir los trabajos pendientes del mapa 1:50.000 entre el Instituto Geográfico y el Depósito de la Guerra. Al Depósito de la Guerra, que a partir de 1928 pasó a denominarse Depósito Geográfico e Histórico del Ejército, le fueron asignados los territorios de mayor importancia militar, en particular las zonas de frontera. Por lo que respecta a Cataluña, se asignó inicialmente a los cartógrafos militares el levantamiento de veintiuna hojas del mapa, correspondientes a zonas fronterizas de las provincias de Girona y Lleida. Posteriormente, cuando ya los trabajos estaban en curso, se acordó una nueva distribución de tareas reduciéndose la carga encomendada al Depósito de la Guerra a tan solo 11. Gaceta de Madrid, nº 273, 30 de septiembre de 1923, 1.275. 12. Gaceta de Madrid, nº 362, 1.435-1.437.

–96–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 81-108 Luis Urteaga, Francesc Nadal El levantamiento del mapa topográfico a escala 1:50.000 en Cataluña (1912-1932)

Figura 5. Ejecución del levantamiento topográfico. Zonas asignadas al Instituto Geográfico y al Depósito de la Guerra

Elaboración propia

trece hojas: nueve correspondientes al sector oriental de la provincia de Girona, y las restantes al Pirineo13 (fig. 5). La unidad militar encargada del levantamiento en Cataluña fue la Comisión Geográfica del Nordeste de España, que tenía su sede en Barcelona. Había sido creada en 1914 y era, entre las unidades periféricas del Depósito de la Guerra, una de las que disponía de mayor dotación de personal. En 1924 estaba dirigida por un veterano cartógrafo, que era experto en fotogrametría: el teniente coronel de Estado Mayor José García Puchol.14 13. Estado Mayor Central. Servicio Geográfico del Ejército, 1947. 14. Nacido en Burgos, en 1877, José García Puchol había ingresado en la Escuela Superior de Guerra en agosto de 1894. En 1910 fue nombrado profesor de topografía y fotografía práctica en la Escuela Superior de Guerra, cargo que iba a mantener durante una década entera. Hablaba francés correctamente y podía traducir del alemán. Su dedicación docente le permitió realizar diversos viajes al extranjero para visitar establecimientos cartográficos militares, y fábricas de instrumental topográfico. En 1914, tras su ascenso a comandante de Estado Mayor, se le comisionó para viajar a Jena (Alemania), con el objeto de visitar la casa Zeiss y estudiar el funcionamiento del estereoautógrafo

–97–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 81-108 Luis Urteaga, Francesc Nadal El levantamiento del mapa topográfico a escala 1:50.000 en Cataluña (1912-1932)

A la órdenes de García Puchol tomaron parte en los trabajos topográficos cuatro integrantes del Cuerpo de Estado Mayor: el comandante Darío Gazapo Valdés, que pasados los años llegaría a dirigir el Servicio Geográfico el Ejército, y los capitanes Juan Arnau Mercader, Manuel Sánchez Puelles e Ignacio Torrente Piserra. Participó asimismo en esta tarea un considerable contingente de topógrafos militares, procedentes de la Brigada Obrera y Topográfica, que estaban adscritos a la Comisión Geográfica del Nordeste de España: entre otros, el jefe de taller Valentín Manzano Manzano, y diez maestros de taller. Los oficiales de Estado Mayor, y el jefe de taller de la Brigada Obrera y Topográfica, desempeñaban funciones análogas a las de los ingenieros geógrafos que eran jefes de brigada. Los maestros de taller hacían la misma labor que los topógrafos del Instituto Geográfico. Los cartógrafos militares empleaban sistemas de trabajo semejantes a los del Instituto Geográfico, pero con algunas diferencias de relieve. Nos limitaremos aquí a presentar los procedimientos específicos del Depósito de la Guerra. Al igual que venía haciendo el Instituto Geográfico, la Comisión Geográfica del Nordeste de España empleó principalmente el sistema de topografía por itinerarios, recorriendo a la fotogrametría terrestre tan sólo en las zonas de relieve muy accidentado. El curso de las operaciones fotogramétricas será descrito en el próximo apartado. Antes de comenzar las operaciones de campo, el Instituto Geográfico facilitaba al Depósito de la Guerra las coordenadas geográficas de los vértices geodésicos de las redes de primero, segundo y tercer orden. En consecuencia, los cartógrafos del Estado Mayor no tenían necesidad de medir bases para proceder a la triangulación topográfica. La primera diferencia sensible estribaba en la unidad de levantamiento. A diferencia del Instituto Geográfico, que consideró como unidad de trabajo la superficie de un término municipal, o de un grupo de términos colindantes, si estos eran de reducida extensión, el Depósito de la Guerra adoptó como unidad de levantamiento la superficie completa de las hojas del 1:50.000. Por lo tanto, los cartógrafos militares efectuaron la triangulación topográfica de modo que cubriese toda la superficie de cada hoja, abarcando en una sola red todos los términos municipales incluidos en la misma. La distancia máxima entre vértices se fijó en 5 kilómetros, siendo determinados los triángulos por trisección inversa (Depósito de la Guerra, 1924, p. 5). En el levantamiento de detalle los militares recurrieron al procedimiento taquimétrico, fijando la distancia entre estaciones entre 50 y 400 metros. El

fabricado por esta firma. De nuevo, en 1920, fue comisionado para visitar el Istituto Geografico Militare de Florencia, la casa Zeiss de Jena, y la sede central de la Sociedad Estereográfica de Flum (Suiza). En 1922, pasó a dirigir la Comisión Geográfica del Nordeste de España. El teniente coronel García Puchol permaneció en Cataluña durante casi diez años, hasta que, tras el advenimiento de la Segunda República, fue nombrado jefe del servicio de fotogrametría de la Sección Cartográfica del Estado Mayor Central, radicado en Madrid.

–98–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 81-108 Luis Urteaga, Francesc Nadal El levantamiento del mapa topográfico a escala 1:50.000 en Cataluña (1912-1932)

empleo del taquímetro les permitió extender la radiación hasta 800 metros de distancia, cubriendo así una superficie mucho mayor de la que podría ser observada mediante brújula. En los trabajos de nivelación utilizaron un teodolito repetidor Zeiss II, y miras de tres metros de longitud. La organización de los trabajos se hizo del modo siguiente. Las hojas del 1:50.000 se dividieron en cuatro cuartos, asignando cada cuarta parte a una sección, que estaba mandada por un oficial o jefe del Cuerpo de Estado Mayor. Los oficiales organizaban y dirigían las partidas (equivalentes a las brigadas del Instituto Geográfico) necesarias para el trabajo de campo. Las partidas encargadas de la triangulación estaban formadas por un maestro de taller y cuatro operarios auxiliares, reservando para las labores de gabinete a uno o dos dibujantes y dos auxiliares para los cálculos. Las partidas que debían ejecutar el levantamiento de detalle se componían de un maestro aparatista, un cuadernista, un operario para las señales, cuatro o seis portamiras y un acemilero encargado del transporte del material. Por último, las partidas de nivelación las integraban un maestro de taller, un cuadernista, uno o dos portamiras y un operario para las señales. A partir de la citada asignación de recursos, puede estimarse que el Depósito de la Guerra movilizó alrededor de unos 80 efectivos por hoja, incluyendo en esta cifra a oficiales, topógrafos y todo el personal auxiliar. Terminados los trabajos de campo se procedía a las labores de gabinete necesarias para obtener el dibujo de la planimetría y la altimetría de los términos municipales. También en este caso se registran diferencias. Los cartógrafos del Depósito de la Guerra efectuaron el desarrollo gráfico de las planimetrías y de las altimetrías a escala 1:20.000, y no a 1:25.000 como hacía el Instituto Geográfico. Las planimetrías se dibujaron sobre hojas cuadriculadas, con una zona de dibujo de 8x10 km, situando en el margen izquierdo de la hoja la rotulación. El estilo gráfico de las hojas planimétricas es más uniforme que en las dibujadas por los topógrafos del Instituto Geográfico. La toponimia, en general, es menos abundante (fig. 6). Para los planos de poblaciones el Depósito de la Guerra adoptó las mismas restricciones que había adoptado el Instituto Geográfico en 1915: levantar únicamente los núcleos de los que no existiese planimetría oficial disponible. Sin embargo, mantuvo como escala para estos levantamientos la de 1:2.000, que era la habitual en la cartografía militar. Los planos se efectuaban con auxilio de una poligonal circunscrita, basada en la triangulación topográfica, en la que se apoyaban el mayor número posible de vértices. Los itinerarios se levantaban por manzanas, procurando que pasasen por la iglesia parroquial, que servía usualmente como vértice de la triangulación topográfica. El Instituto Geográfico mantenía separados, y asignados a diferente personal, el levantamiento topográfico y el dibujo de las minutas o “telones”. El Depósito de la Guerra no. La propia Comisión Geográfica del Nordeste de España se encargaba del dibujo final y de la rotulación de las minutas de las hojas del 1:50.000, entregándolas acabadas al Instituto Geográfico, donde se –99–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 81-108 Luis Urteaga, Francesc Nadal El levantamiento del mapa topográfico a escala 1:50.000 en Cataluña (1912-1932)

Figura 6. Planimetría del término municipal del Port de la Selva. Levantada por el jefe de taller del Depósito de la Guerra Valentín Manzano en 1930

Información geográfica del Instituto Geográfico Nacional (copia depositada en el Institut Cartogràfic de Catalunya)

procedía posteriormente a la labor de grabado y edición. Las minutas se dibujaban también a escala 1:20.000, con curvas de nivel equidistantes diez metros. Usualmente el dibujo de las minutas se hacía por medias hojas, divididas por el meridiano central, para hacer más fácil su manejo. Los cartógrafos militares iniciaron el levantamiento en abril de 1924, comenzando por el territorio correspondiente a las hojas nº 366 (Sant Feliu de Guíxols), 335 (Palafrugell), y 334 (Girona) que fueron completadas y entregadas al Instituto Geográfico, respectivamente, en 1925, 1926 y 1927. Los trabajos topográficos prosiguieron de sur a norte en la provincia de Girona. Al propio tiempo, en 1928 se iniciaron las operaciones en el Pirineo de Lleida, en las hojas 150 (Noarre) y 182 (Tírvia), y también en la zona fronteriza de Puigcerdà (hoja 217), en los tres últimos casos mediante fotogrametría terrestre. La Comisión Geográfica del Nordeste de España trabajó con un fuerte ritmo hasta 1931, logrando entregar acabadas diez hojas, y casi completar el levantamiento de las tres restantes. Sin embargo, su actividad quedó parada en seco en julio de 1931. La instauración de la Segunda República dio lugar a una nueva reforma de los servicios cartográficos. Manuel Azaña, por entonces ministro de la Guerra, decidió desandar el camino y restaurar el estado de cosas anterior a 1923: limitó los trabajos del ejército a los de estricta finalidad militar, y devol–100–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 81-108 Luis Urteaga, Francesc Nadal El levantamiento del mapa topográfico a escala 1:50.000 en Cataluña (1912-1932)

vió al Instituto Geográfico la competencia exclusiva sobre la ejecución de la carta topográfica de España (Urteaga y Nadal, 2011). Tras la aprobación del decreto de reforma, publicado el 29 de julio de 1931, los cartógrafos del Estado Mayor debieron abandonar los trabajos que tenían en curso para el 1:50.000. En el caso de Cataluña esta decisión no fue realmente muy afortunada. Los cartógrafos del ejército tenían en julio de 1931 tres hojas pendientes, pero muy próximas a su conclusión. De la hoja 258 (Figueres) faltaban por levantar 800 hectáreas; de la hoja 221 (Port-Bou) restaban tan sólo 350 hectáreas, y de la 220 (Agullana) quedaba pendiente el deslinde de algunos términos municipales. Pero los trabajos quedaron efectivamente paralizados. El destino de las tres hojas citadas es tan enrevesado como la historia del país. La orden de cese de la colaboración de los cartógrafos militares en la formación del mapa topográfico a escala 1:50.000, dictada en julio de 1931, no llegó a cumplirse por completo. El 30 de marzo de 1935, el director del Instituto Geográfico se dirigió a la Sección Cartográfica del Estado Mayor Central (nueva denominación del Depósito de la Guerra), para que este organismo se hiciese cargo de la finalización del levantamiento de las hojas nº 220, 221 y 258, que habían quedado paralizadas cuatro años atrás. El motivo aducido era la necesidad urgente de estas hojas, correspondientes a la zona fronteriza con Francia. La Sección Cartográfica del Estado Mayor Central accedió a esta petición, y ordenó a la Sección topográfica de la cuarta División Orgánica (nueva denominación de la Comisión Geográfica del Nordeste de España) que concluyese el levantamiento “a fin de que los métodos operativos fueran los mismos y presidiera en la formación de las hojas la debida unidad” (Estado Mayor Central. Servicio Geográfico del Ejército, 1947, 50). Los trabajos de campo se reanudaron en enero de 1936, para quedar paralizados de nuevo seis meses más tarde, como consecuencia de la insurrección militar de julio de 1936. Tras la guerra civil de 1936-39, el nuevo régimen dio marcha atrás al reloj y devolvió la cartografía oficial al modelo implantado durante la dictadura de Primo de Rivera. Los cartógrafos militares volvieron a participar en el levantamiento del 1:50.000, concluyéndose el dibujo de las hojas de Agullana, Portbou y Figueres en 1943. Descontando este accidentado final, del que naturalmente no eran responsables, los cartógrafos del Depósito de la Guerra habían hecho una destacada labor. Entre 1924 y 1931 levantaron un total de 344.000 hectáreas, que representan casi un 11% del territorio catalán. En general, la productividad de los topógrafos del ejército fue muy elevada. Baste un solo ejemplo: el maestro de taller Luis Martín Méndez, que trabajó con continuidad desde 1925 a 1930, consiguió completar el levantamiento de cuarenta términos municipales (o unidades de levantamiento), a razón de casi siete términos por año trabajado. Sin embargo, hay que recordar que el instrumental empleado y los procedimientos de observación del Depósito de la Guerra y del Instituto Geográfico no eran asimilables, siendo más precisas las planimetrías levantadas por esta última institución. –101–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 81-108 Luis Urteaga, Francesc Nadal El levantamiento del mapa topográfico a escala 1:50.000 en Cataluña (1912-1932)

Operaciones de fotogrametría terrestre Con la llegada del levantamiento a las zonas de alta montaña, tanto el Instituto Geográfico como el Depósito de la Guerra optaron por introducir una nueva técnica: la fotogrametría terrestre. Dadas las características del terreno, la opción era totalmente pertinente. La aplicación de la fotogrametría terrestre para realizar levantamientos topográficos venía estudiándose desde mediados del siglo xix, y el conocimiento de la técnica había llegado en fechas tempranas a España (Muro, Nadal y Urteaga, 2002). A finales del ochocientos existía consenso en apreciar que los levantamientos fotogramétricos ofrecían resultados más precisos, en áreas de relieve abrupto, que los derivados de la topografía clásica. Sin embargo, el empleo de la fotogrametría no se había generalizado aún. Dos inconvenientes se presentaban entonces. Primero, que los operadores debían estacionar las cámaras en lugares donde se obtuvieran buenas vistas panorámicas. En consecuencia, las zonas montañosas resultaban favorables, mientras que en las áreas llanas, o con vegetación muy densa, debían recurrir a los métodos taquimétricos. Además, las operaciones de gabinete precisas para efectuar el dibujo del mapa resultaban muy lentas. El Instituto Geográfico y Estadístico llevó a término los primeros ensayos de levantamiento fotogramétrico en 1902. Los trabajos se realizaron en el término municipal de Otero de Herreros (Segovia), seleccionado precisamente por contener terrenos de condiciones muy diversas. De su ejecución se encargó una brigada dirigida por el ingeniero geógrafo José Galbis Rodríguez (1868-1952). Otra brigada dirigida por José Borus realizaba, en paralelo, el mismo trabajo por los métodos tradicionales, a fin de comparar las ventajas e inconvenientes de cada sistema. Las conclusiones de este ensayo fueron hechas públicas por Galbis y Borus en 1908. Según su criterio, la precisión alcanzada por el método fotogramétrico igualaba a la de cualquier otro sistema siempre que el terreno permitiese aplicarlo en buenas condiciones. Sin embargo, aunque podía ser de gran ayuda las zonas de relieve accidentado, la técnica fotogramétrica no podía sustituir a los métodos ordinarios en los trabajos del mapa. Las reservas expresadas a comienzos del siglo xx eran comprensibles. La fotogrametría terrestre no podía suplantar por completo los procedimientos de topografía clásica, toda vez que el levantamiento de la carta topográfica incluía el establecimiento de los límites jurisdiccionales, la determinación de las masas de cultivo, y la formación de los planos de poblaciones, operaciones todas ellas en las que la fotografía resultaba de escasa utilidad. Por otra parte, los trabajos de restitución seguían siendo caros y muy laboriosos. El ensayo de 1902 no tendría continuidad hasta pasada una decena de años. Por entonces la técnica fotogramétrica había dado pasos decisivos. En 1902 Carl Pulfrich había construido un aparato de medición estereoscópica –102–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 81-108 Luis Urteaga, Francesc Nadal El levantamiento del mapa topográfico a escala 1:50.000 en Cataluña (1912-1932)

que permitía levantar los mapas directamente a partir de las fotografías (Collier, 2002). En 1909 la casa Zeiss de Jena construyó el primer estereoautógrafo diseñado por Eduard von Orel, que facilitaba notablemente las tareas de restitución. José María Torroja Miret (1884-1954), un joven ingeniero recién ingresado en la plantilla del Instituto Geográfico, seguía atentamente el curso de estas innovaciones. En 1913 ideó un fototaquímetro que consiguió la aprobación del Instituto Geográfico, y en la primavera del año siguiente obtuvo permiso para realizar un levantamiento fotogramétrico en la sierra de Guadarrama a título de ensayo. Esta vez el ensayo se consideró satisfactorio y en 1914 el Instituto Geográfico decidió adoptar como método complementario para los trabajos en zonas de montaña el estereofotogramétrico. Para efectuar estos levantamientos se organizó una brigada dirigida por José María Torroja, que operó con continuidad hasta 1926. En definitiva, el Instituto Geográfico incorporó sin excesivo retraso las innovaciones en el campo de la fotogrametría. Sin embargo, no se pusieron los medios necesarios para sacar el máximo partido de la nueva técnica. Una sola brigada era a todas luces insuficiente para dar un impulso significativo al levantamiento topográfico. Por otra parte, la práctica de ejecutar el levantamiento por términos municipales aislados, que como ya hemos indicado, se mantuvo invariable hasta 1927, impedía sacar el máximo partido a los procedimientos fotogramétricos. En aquellas condiciones, la fotogrametría estaba condenada a seguir desempeñando un papel auxiliar. El reto de levantar la orografía pirenaica permitió replantear las cosas. En las zonas de alta montaña los núcleos de población son escasos, y las zonas cultivadas muy reducidas. En consecuencia, dos de los obstáculos tradicionales para el empleo de la fotografía, la obtención de los planos de población y las masas de cultivo, quedaban muy atenuados. Por el contrario, en los relieves abruptos, en los que la topografía clásica presenta grandes dificultades, la fotogrametría podía simplificar notablemente los trabajos de campo y reducir su coste. Por añadidura, la técnica fotogramétrica permite obtener una reproducción exacta del relieve, mejorando sensiblemente uno de los aspectos menos logrados de la carta topográfica española. La introducción del levantamiento por zonas extensas, correspondientes a las hojas del 1:50.000, y no por municipios aislados, decantó la balanza a favor de la fotogrametría. En 1928 el servicio fotogramétrico del Instituto Geográfico fue reforzado. Se incorporaron al mismo los ingenieros geógrafos Luis Rodríguez Valderrama, José Soriano Viguera y José Luis Valentí Dorda, que pasaron a trabajar bajo la dirección de José María Torroja Miret, constituyendo dos brigadas fotogramétricas (Martínez Cajén, 1929, p. 7). El equipamiento del servicio fue ampliado con la adquisición de una estereoplanígrafo Bauersfeld-Zeiss, que podía utilizarse indistintamente para levantamientos de fotogrametría terrestre y aérea (Sastre, 1995, p. 45). Disponían asimismo de tres transfor–103–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 81-108 Luis Urteaga, Francesc Nadal El levantamiento del mapa topográfico a escala 1:50.000 en Cataluña (1912-1932)

madores Zeiss, un transformador Wild y una ampliadora-transformadora de la casa Hoh-Hahne, de Leipzig. Los ingenieros citados realizaron sendas campañas de trabajos fotogramétricos en 1928 y 1929, para levantar las hojas nº 148 (Vielha) y 149 (Isil), correspondientes a las zonas más escarpadas del Pirineo de Lleida. En 1930 y 1931 regresaron a la misma zona para levantar la hoja 180 (Benasque), en la que se encuentra el Aneto (3.404 metros de altitud), y la hoja 181 (Esterri d’Àneu). Los trabajos de campo se efectuaban durante los meses de julio a septiembre, los más apropiados dadas las condiciones climatológicas dominantes. Situados en el campo, los equipos fotogramétricos procedían a la elección de las bases, y a su medición mediante teodolito y mira. Desde cada extremo de la base se obtenían tres fotografías: la normal, la oblicua derecha (declinada 35º a la derecha) y la oblicua izquierda (declinada 35º a la izquierda). Los tres pares de fotografías proporcionaban los datos necesarios para levantar el plano del terreno comprendido en un frente de 120º, cuya profundidad venía determinada por la longitud de la base. Cada una de las brigadas trabajaba sobre sectores de media hoja, con lotes de superficie de unas 30.000 hectáreas aproximadamente, alcanzando una producción media anual de 40 a 50 bases fotogramétricas por brigada. El rendimiento de las bases oscilaba entre 600 y 700 hectáreas (Gastardi, 1934). Los trabajos de restitución, que se encomendaron a los ingenieros Luis Rodríguez Valderrama y José Soriano Viguera, se efectuaban en Madrid, desde el mes de diciembre al mes de mayo. Aún cuando se elijan cuidadosamente las bases, las panorámicas fotográficas tomadas desde tierra presentan siempre algunos ángulos muertos que no pueden ser captados por el objetivo. Por tanto, fue preciso realizar trabajos complementarios en todas estas hojas, por procedimientos de topografía ordinaria, para obtener el relleno de lagunas. Y también para levantar los planos de población, las líneas límite jurisdiccionales, y el detalle de los usos del suelo, que no pueden tomarse mediante fotografía. La actividad fotogramétrica del Instituto Geográfico tuvo su correlato en el Depósito de la Guerra, que dio una fuerte extensión a estas operaciones. A finales de 1923 el Depósito de la Guerra había adquirido un moderno estereoautógrafo Orel (modelo 1923) y varios equipos de campo Zeiss (modelo 1916). Los equipos de campo Zeiss fueron probados al año siguiente en levantamientos de reducida extensión realizados en las inmediaciones de Ripoll y Ribes de Freser (Isasi Isasmendi, 1927). Tras un corto período de aprendizaje, los cartógrafos militares pasaron a emplear la fotogrametría terrestre primero en Marruecos, y poco después en la Península. El primer levantamiento fotogramétrico para el mapa de España, conducido por equipos militares, se realizó en el verano de 1926 en la zona de Núria, obteniéndose un total de 19.600 hectáreas. En 1928 la Comisión Geográfica del Nordeste de España organizó una ambiciosa campaña fotogramétrica para ejecutar el levantamiento de las ho–104–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 81-108 Luis Urteaga, Francesc Nadal El levantamiento del mapa topográfico a escala 1:50.000 en Cataluña (1912-1932)

jas nº 150 (Noarre), 182 (Tírvia) y 217 (Puigcerdà), sobre una superficie total superior a las 75.000 hectáreas (Estado Mayor Central. Servicio Geográfico del Ejército, 1947). La dirección de los trabajos de campo fue realizada por el teniente coronel José García Puchol que, como hemos indicado, era un experto en fotogrametría. Terminados los trabajos de campo, las placas fotográficas sin revelar, y los cuadernos de campo, se remitieron directamente a los laboratorios del Depósito de la Guerra en Madrid, para proceder al revelado de las placas, y luego a su restitución mediante el estereoautógrafo Orel. La restitución se hacía a escala 1:20.000, y excepcionalmente a escala 1:10.000, con equidistancia de diez metros para las curvas de nivel. Concluido el trabajo de restitución, se envió el dibujo resultante a la Comisión Geográfica del Nordeste de España, para que esta procediese al relleno de lagunas, la ultimación de la planimetría, y el rotulado y encaje de las hojas. Estas tareas fueron ejecutadas en la primavera de 1929, entregándose las tres hojas acabadas al Instituto Geográfico en julio de ese mismo año.

Conclusión El levantamiento topográfico en Cataluña corrió a cargo del Instituto Geográfico y Estadístico y del Depósito de la Guerra. El Instituto Geográfico levantó setenta y dos de las ochenta y cinco hojas ejecutadas; el resto correspondió a los cartógrafos del Ejército. En el curso del levantamiento se emplearon dos técnicas diferentes: la topografía clásica (con itinerarios taquimétricos o de brújula), y la fotogrametría terrestre. La fotogrametría terrestre se utilizó en el levantamiento de tan sólo siete hojas (tres a cargo del Depósito de la Guerra y cuatro a cargo del Instituto Geográfico). Las restantes se levantaron por itinerarios. El sistema de levantamiento empleado en Cataluña supuso una transición entre el modelo tradicional heredado del siglo xix (el término municipal como unidad de levantamiento, ejecución mediante topografía clásica y separación de la representación planimétrica y altimétrica), y el modelo asentado durante la Segunda República, que se prolongaría después de la Guerra civil (levantamiento por zonas continuas coincidentes con la superficie de las hojas del 1:50.000, representación conjunta de la planimetría y la altimetría, y recurso a la fotogrametría terrestre para las áreas de montaña). Pese a estas innovaciones, los recursos humanos empleados en las operaciones topográficas fueron muy considerables. Los trabajos de campo ocuparon a casi dos centenares de topógrafos. La dirección del levantamiento, y las tareas de triangulación, corrieron a cargo de medio centenar de ingenieros geógrafos, que contaron además con el concurso de un grupo de oficiales del Depósito de la Guerra. –105–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 81-108 Luis Urteaga, Francesc Nadal El levantamiento del mapa topográfico a escala 1:50.000 en Cataluña (1912-1932)

La suma de los trabajos ejecutados por el Depósito de la Guerra y por el Instituto Geográfico dejó tras de si una mina de documentación de considerables dimensiones y de notable valor histórico: actas de delimitación municipal, cuadernos de campo de líneas límite, cuadernos de triangulación, cuadernos de nivelación, cuadernos de poligonación, cuadernos de itinerarios planimétricos, croquis de campo, cálculos de triangulación, cálculos de coordenadas, reseñas de vértices y placas fotográficas. A todo ello hay que sumar una abundante cartografía integrada por las planimetrías municipales, las altimetrías municipales y los planos de poblaciones. La parte relativa a Cataluña totaliza 3.461 actas de deslinde, 3.905 cuadernos de campo de líneas límite, 1.244 planimetrías, 1.288 altimetrías y 736 planos de poblaciones, que se conservan en el Instituto Geográfico Nacional, y de los que existe una copia digital en el Institut Cartogràfic de Catalunya. Por razones que desconocemos, las actas de deslinde, cuadernos de campo, y cálculos de coordenadas correspondientes a las hojas nº 220 (Agullana), 221 (Portbou) y 258 (Figueres), levantadas por el Depósito de la Guerra, no fueron entregadas al Instituto Geográfico. Esta documentación se encuentra depositada en el Centro Geográfico del Ejército (Madrid), institución heredera del Depósito de la Guerra.

Fuentes y bibliografía Fuentes Depósito de la Guerra (1924). Instrucciones para la confección del Mapa Nacional en 1:50.000 complementarias a las técnicas para los trabajos geográficos y topográficos del Cuerpo de Estado Mayor del Ejército, aprobadas por R. O. C. de 26 de septiembre de 1912. Madrid: Talleres del Depósito de la Guerra. Dirección General del Instituto Geográfico y Catastral (1907). Instrucciones para los trabajos topográficos. Madrid: Imprenta de la Dirección General del Instituto Geográfico y Estadístico. – (1910). Escalafón del Cuerpo de Ingenieros Geógrafos en 1º de junio de 1910. Madrid: Talleres del Instituto Geográfico y Estadístico. – (1911). Escalafón del Cuerpo de Topógrafos Auxiliares de Geografía en 1º de marzo de 1911. Madrid: Talleres del Instituto Geográfico y Estadístico. – (1912a). Escalafón del Cuerpo de Ingenieros Geógrafos en 15 de julio de 1912. Madrid: Talleres del Instituto Geográfico y Estadístico. ­– (1912b). Escalafón del Cuerpo de Topógrafos Auxiliares de Geografía en 15 de julio de 1912. Madrid: Talleres del Instituto Geográfico y Estadístico. – (1915a). Escalafón del Cuerpo de Ingenieros Geógrafos en 1º de febrero de 1915. Madrid: Talleres del Instituto Geográfico y Estadístico. – (1915b). Escalafón del Cuerpo de Topógrafos Auxiliares de Geografía en 1º de febrero de 1915. Madrid: Talleres del Instituto Geográfico y Estadístico. – (1920). Instrucciones complementarias para los trabajos topográficos. Madrid: Talleres del Instituto Geográfico y Estadístico. –106–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 81-108 Luis Urteaga, Francesc Nadal El levantamiento del mapa topográfico a escala 1:50.000 en Cataluña (1912-1932)

– (1927a). Escalafón del Cuerpo de Ingenieros Geógrafos en 13 de enero de 1927. Madrid: Talleres del Instituto Geográfico. – (1927b). Escalafón del Cuerpo de Topógrafos Ayudantes de Geografía en 20 de octubre de 1927. Madrid: Talleres del Instituto Geográfico. Elola, José de (1908). Levantamientos y reconocimientos topográficos. Madrid: Sucesores de Rivadeneyra, 2 tomos. Estado Mayor Central. Servicio Geográfico del Ejército (1947). Mapa Nacional. Escala 1:50.000. Colaboración con el Instituto Geográfico. Manuscrito, 117 p. CGEM. Fossi, Ignacio (1911). Tratado de Topografía. Cádiz: Imprenta y Litografía de la Marina. García Baquero y Sáinz de Vicuña, Manuel (1930). La fotogrametría en el Servicio Geográfico del Ejército. Madrid: Talleres del Depósito Geográfico e Histórico del Ejército. Gastardi, Enrique (1934). Informe en Español y Francés sobre los trabajos topográficos, fototopográficos y cartográficos ejecutados por el Instituto Geográfico y Catastral durante los años 1931, 1932 y 1933. Presentado al Congreso Internacional de Geografía. Varsovia, agosto 1934. Madrid: Talleres del Instituto Geográfico y Catastral. Institut Cartogràfic de Catalunya: Fons documental de delimitació municipal de l’Institut Cartogràfic de Catalunya. ICCB. Isasi Isasmendi y Arostegui, Joaquín de (1927). “La fotogrametría terrestre militar en España, en Asociación Española para el progreso de las ciencias”. Undécimo congreso, Madrid: Huelves y Compañía, p. 67-82. Martínez Cajén, Paulino (1929). “La fotogrametría en el Instituto Geográfico y Catastral de España”. Anales de la Sociedad Española de Fotogrametría, II, p. 5-7. Uriol Duties, Fernando (1930). État actuel de la carte nationale. Madrid: Ateliers de l’Institut Géographique et Cadastral.

Bibliografía Burgueño, Jesús [ed.] (2008). El mapa com a llenguatge geogràfic. Recull de textos històrics (ss. xvii-xx). Barcelona: Societat Catalana de Geografia. Institut d’Estudis Catalans. Burgueño, Jesús (2010). “Mapas para una guerra. El Plano Director a escala 1:25.000 (19371939)”. Ería, nº 83, p. 261-289. Calatrava, Juan; Mario Ruiz Morales (2005). Los planos de Granada, 1500-1909. Granada: Diputación de Granada. Capdevila i Subirana, Joan (2005). “Els treballs de delimitació municipal del Instituto Geográfico Nacional a Catalunya, 1909-1930”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, Barcelona, nº 60, p. 45-68. Castro Soler, Joaquín (1991). El proyecto del Mapa de España en la segunda mitad del siglo xix (1853-1900). La red geodésica fundamental y las labores astronómicas. Tesis doctoral dirigida por Antonio E. Ten Ros. Universitat de València. Collier, Peter (2002). “The Impact on Topographic Mapping of Developments in Land and Air Survey: 1900-1939”. Cartography and Geographic Information Science, vol. 29, nº 3, p. 155-174. Martín López, José (1997). “El Mapa Topográfico Nacional como base de la cartografía actual”. En R. Rey de las Peñas [dir.]. Terceras jornadas archivísticas: el documento cartográfico como fuente de información. Huelva: Diputación Provincial de Huelva, p. 7-25. Montaner, Carme (2000). Mapes i cartògrafs a la Catalunya contemporània (1833-1941). Els inicis i la consolidació de la cartografia topográfica. Barcelona: Rafael Dalmau editor - Institut Cartogràfic de Catalunya. Montaner, Carme; Francesc Nadal; Luis Urteaga [eds.] (2011). Cartografia i agrimensura a Catalunya i Balears al segle xix. Barcelona: Institut Cartogràfic de Catalunya. –107–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 81-108 Luis Urteaga, Francesc Nadal El levantamiento del mapa topográfico a escala 1:50.000 en Cataluña (1912-1932)

Muro, José Ignacio (1991). “Geodestas, topógrafos e ingenieros geógrafos para un Instituto Geográfico y Estadístico (1870-1904)”, Estudios Geográficos, nº 202, p. 29-50. Muro, José Ignacio; Francesc Nadal; Luis Urteaga (1996). Geografía, estadística y catastro en España (1856-1870). Barcelona: Ediciones del Serbal. Muro, José Ignacio; Luis Urteaga; Francesc Nadal (2002). “La fotogrametría terrestre en España”. Investigaciones Geográficas, nº 27, p. 151-172. Nadal, Francesc; Luis Urteaga (2012). “La primera edició del Mapa topogràfic d’Espanya a escala 1:50.000. Fulls relatius a Catalunya (1910-1945)”. Atles topogràfic-històric de Catalunya 1:50.000. Barcelona, Institut Cartogràfic de Catalunya, p. 13-64. Nadal, Francesc; Luis Urteaga; José Ignacio Muro (2006). El territori dels geòmetres. Barcelona: Diputació de Barcelona. Núñez de las Cuevas, Rodolfo (1991). “El Mapa Topográfico Nacional, en Real Academia de Ciencias Exactas, Físicas y Naturales”. Historia de la cartografía española. Madrid: Real Academia de Ciencias, p. 79-106. – (2007): “La evolución de la cartografía española desde la creación del Instituto Geográfico”. 150 aniversario de la creación de la Comisión de Estadística del Reino. Madrid: Instituto Nacional de Estadística, p. 335-356. Paladini, Ángel (1969): “La red geodésica española”. Boletín de Información del Servicio Geográfico del Ejército, nº 5, p. 45-72. – (1991): “Notas para la historia del Mapa Topográfico Nacional de España”. Militaria. Revista de Cultura Militar, nº 3, p. 83-100. Rosselló Verger, Vicenç M. (2008). Cartografia històrica dels països catalans. València: Universitat de València. Institut d’Estudis Catalans. Ruiz Morales, Mario (2003). Los Ingenieros Geógrafos. Origen y creación del cuerpo. Madrid: Instituto Geográfico Nacional. – (2005). Complementos geodésicos y cartográficos. Granada: Universidad de Granada. Ruiz Morales, Mario; Mónica Ruiz Bustos (2000). Forma y dimensiones de la Tierra. Síntesis y evolución histórica. Barcelona: Ediciones del Serbal. Sastre Domingo, Jesús (1995). “Documentos de fotogrametría terrestre en el IGN (español). Pasado, presente y futuro”. Topografía y Cartografía, vol. XII, nº 66, p. 40-49. Ticó Duran, Maria Isabel; María Antonia García Martínez (1994). “Recopilació de la documentació de delimitació municipal de Catalunya”. Terra, nº 22, vol. XIX, p. 28-38. Urteaga, Luis; Francesc Nadal (2001). Las series del mapa topográfico de España a escala 1:50.000. Madrid: Instituto Geográfico Nacional. – (2011). “La sección cartográfica del Estado Mayor Central durante la Segunda República (19311936)”, Hispania, LXXI, nº 239, p. 763-788. Vila, Pau (2008). “El mapa espanyol de Catalunya”. En: Jesús Burgueño [ed.]. El mapa com a llenguatge geogràfic. Recull de textos històrics (ss. xvii-xx). Barcelona: Societat Catalana de Geografia, p. 194-202 (original de 1934).

–108–


Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 75, juny 2013, p. 109-131 ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.24

La urbanització turística com a materialització espacial de l’acumulació de capital hoteler: els casos de Platja de Palma (Mallorca) i Saïdia (Marroc)1 Ismael Yrigoy Departament de Ciències de la Terra Universitat de les Illes Balears ismael.yrigoy@uib.es

Resum Una de les activitats econòmiques que provoquen grans canvis territorials és el turisme. En aquest article es quantifica la importància de la urbanització d’origen hoteler en el conjunt del desenvolupament urbanístic. En segon lloc s’analitzen les distintes solucions espacials de les empreses hoteleres. Aquestes solucions espacials han estat: la producció de l’espai turístic (Platja de Palma), la reestructuració de l’espai turístic cap a un de residencial (Platja de Palma) i la reproducció del model (Saïdia). Paraules clau: urbanització turística, urbanització residencial, solució espacial, Platja de Palma, Saïdia.

1. L’article es basa en la tesi de màster “La huella glocal de los espacios turísticos litorales: El caso de la Platja de Palma” dirigida pel doctor Joan Carles Llurdés i Coit del Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona. La recerca que dóna lloc a aquest article s’ha finançat amb els projectes de recerca titulats: “Sistema d’Informació Geogràfica dels establiments turístics de les cadenes hoteleres balears al Magreb, el Carib i Centreamèrica” de la Convocatòria d’Acció Específica d’Investigació en Matèria de Cooperació al Desenvolupament o Aplicada al Desenvolupament dels Països del Sud de l’Oficina de Cooperació Universitària al Desenvolupament de la UIB i la Direcció General de Cooperació del Govern de les Illes Balears, i “La Geoeconomía y la Geopolítica turística. Análisis de la glocalización turística balear, implicaciones socioambientales” (CSO2009-08400) del Plan Nacional de I+D+I del Ministerio de Ciencia e Innovación.

–109–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 109-131 Ismael Yrigoy La urbanització turística com a materialització espacial de l’acumulació de capital hoteler

Resumen: La urbanización turística como materialización espacial de la acumulación de capital hotelero: los casos de Platja de Palma (Mallorca) y Saïdia (Marruecos) Una de las actividades económicas que provocan grandes cambios territoriales es el turismo. En este artículo se cuantifica la importancia de la urbanización de origen hotelero en el conjunto del desarrollo urbanístico. En segundo lugar se analizan las distintas soluciones espaciales de las empresas hoteleras. Estas soluciones espaciales han sido: la producción del espacio turístico (Platja de Palma), la restructuración del espacio turístico hacia uno residencial (Platja de Palma) y la reproducción del modelo (Saïdia). Palabras clave: urbanización turística, urbanización residencial, solución espacial, Platja de Palma, Saïdia.

Abstract: Tourism urbanization as an spatial materialization of hotelier capital accumulation: the case studies of Platja de Palma (Majorca) and Saïdia (Morocco) One of the economic activities that cause large territorial changes is tourism. This paper quantifies the importance of hotelier urbanization in relation to the total urban development. Secondly, the different spatial fixes of the hotel chains are analyzed. Those spatial fixes have been: the production of the tourist space (Platja de Palma), the restructuring of the tourism space (Platja de Palma) the restructuring of the tourist space towards a residential one (Platja de Palma), and the reproduction of the model (Saïdia). Keywords: tourism urbanization, residential urbanization, spatial fix, Platja de Palma, Saïdia.

***

1. Introducció. El procés d’urbanització turística com a solució espacial a l’acumulació de capital 1.1. Producció i articulació espacial del capital turístic Segons l’OMT, el turisme va suposar 980 milions de arribades internacionals l’any 2011 i va generar 693.000 milions d’euros el 2010, cosa que representa un 30% de totes les exportacions mundials de serveis comercials, i suposa aproximadament el 5% del PIB mundial (OMT, 2012). La materialització espacial d’aquesta activitat econòmica es dóna a partir del procés d’urbanització turística (Mullins, 1991; Anton, 1998) articulant l’anomenada “geografia dels resorts” (Pearce, 1979, p. 252). Tal i com afirmà Britton (1991), la literatura turística no s’ha centrat en les estructures i les relacions inherents a la producció i la distribució turística, quan allò que dirigeix l’articulació de l’espai és l’organització del procés de producció en el conjunt de les seves operacions. Tot i així, des dels anys 90, els estudis referents a la geografia del turisme s’han anat decantant cada cop més cap a –110–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 109-131 Ismael Yrigoy La urbanització turística com a materialització espacial de l’acumulació de capital hoteler

l’anàlisi dels processos de producció i consum turístic. Autors com Ioannides i Debbagge (1997), Mow­forth i Munt (1998), Milne i Ateljevic (2001), Agarwal (2002) i Shaw i Williams (2004), tot traslladant al turisme un debat cada vegada més present en la geografia humana a partir de les aportacions de l’escola de la regulació (Lipietz, 1979), van centrar el debat epistemològic en els processos de producció i consum del producte turístic i els canvis espacials inherents: l’anomenada reestructuració dels espais turístics. Segons Clancy (1998) les empreses hoteleres i les aerolínies estarien al centre de la cadena productiva (commodity chain) del turisme i per tant els canvis que en elles es pro­duei­xen comporten canvis a la seva manifestació espacial. 1.2. Hipòtesi, objectius i metodologia 1.2.1. Hipòtesi La hipòtesi de partida principal és que la urbanització turística dels espais de sol i platja ha vingut donada per la construcció hotelera. Derivada d’aquesta hipòtesi principal, es considera que la urbanització turisticohotelera representa una solució espaciotemporal a les crisis de sobreacumulació que s’havien vingut donant en altres sectors econòmics i que, en un moment donant, s’han fixat al sòl mitjançant la construcció d’hotels. El terme solució espaciotemporal es un concepte teòric elaborat per David Harvey. Segons l’autor, aquesta solució es dóna en un doble sentit: a) quan una certa porció de capital ha estat literalment fixada al territori mitjançant la construcció, b) com a metàfora d’una solució conjuntural concreta a les crisis cícliques capitalistes a través de l’expansió geogràfica de l’entorn construït, produint així l’ajornament temporal de la crisi (Harvey, 2003, citat a Arrighi 2004, p. 527-528). Per tant, es considera que la urbanització turística ha representat una solució espaciotemporal particular a l’acumulació de capital que es va donar a partir de la postguerra. Així doncs, aquesta solució espaciotemporal es va materialitzar amb la producció dels espais de sol i platja i es va articular a partir de la materialització de l’acumulació del capital hoteler. D’una altra banda, en aquest treball es considera que el mateix sector hoteler balear ha tingut la seva pròpia crisi de sobreacumulació a partir de la dècada dels anys 80, i ha tingut la seva particular solució espacial, que ha consistit en l’expansió geogràfica cap a altres indrets del globus. 1.2.2. Objectius Els objectius d’aquest article són els següents: a) explicar la connexió entre els processos d’acumulació del capital (a partir del turisme), la formació del capital hoteler i la transformació espacial (la urbanització massiva) de la Platja de Palma, –111–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 109-131 Ismael Yrigoy La urbanització turística com a materialització espacial de l’acumulació de capital hoteler

b) analitzar i quantificar el paper de les cadenes hoteleres en la urbanització turística de l’espai de la Platja de Palma, c) explicar els processos de creació de noves perifèries turístiques com una continuació de les estratègies d’acumulació de capital que s’han vingut donant a la Platja de Palma, fent èmfasi en els nexes glocals dels espais turístics litorals, tot posant un exemple concret (Saïdia, Marroc) dels clarobscurs socioambientals que es deriven d’aquestes transformacions. 1.2.3. Metodologia La metodologia s’ha desenvolupat en primer lloc a partir d’una anàlisi qualitativa, a partir del recull bibliogràfic del marc teòric i d’informació addicional d’altres fonts indirectes sobre els casos d’estudi i el marc conceptual estudiat. En segon lloc s’han emprat diverses fonts d’informació quantitativa en relació al procés urbanitzador de la Platja de Palma. Aquesta informació quantitativa ha estat obtinguda a partir del Catàleg d’establiments hotelers del 2010 de la Conselleria de Turisme del Govern de les Illes Balears. Addicionalment s’ha creuat la informació de la Conselleria amb les dades turístiques del Consorci de la Platja de Palma. La superfície dels hotels oberts a l’actualitat s’ha obtingut a partir de la base de dades del Consorci de la Platja de Palma. En canvi, per a aquells hotels clausurats i reconvertits a altres usos, s’ha calculat la seva superfície fent una mitjana de la superfície per plaça hotelera (14,68 m2) i multiplicant-la pel nombre de places dels hotels clausurats. Per obtenir la informació relativa a la urbanització residencial, s’ha usat la informació estadística facilitada pel Consorci de la Platja de Palma. La informació referida a Saïdia s’ha obtingut a partir de fonts indirectes. Com que el procés urbanitzador de Saïdia s’està produint en l’actualitat, no hi ha cap tipus d’informació quantitativa directa, la qual cosa explica l’asimetria i complementarietat de la informació que es presenta als dos casos d’estudi. En definitiva, es pretén explicar el paper de les cadenes hoteleres com a motor urbanitzador interrelacionat en el context més ampli dels processos d’acumulació de capital, i veure les transformacions espacials que es deriven d’aquests processos.

2. El paper del sector hoteler en la urbanització turística de la Platja de Palma durant el fordisme: l’articulació de la solució espacial 2.1. Caracterització de la Platja de Palma La Platja de Palma és un enclavament de sol i platja ubicat a l’est de la ciutat de Palma (fig. 1) i que se situa entre els municipis de Palma i Llucmajor. Aquesta zona està formada per diversos nuclis turisticoresidencials (Can Pas–112–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 109-131 Ismael Yrigoy La urbanització turística com a materialització espacial de l’acumulació de capital hoteler

Figura 1. Localització de la Platja de Palma

Elaboració pròpia

tilla, Sometimes, les Meravelles, S’Arenal, Son Verí, Cala Blava i Bellavista) i ocupa una superfície de 1.000 hectàrees, té 30.099 habitants, 43.109 places turístiques i 1.248.420 turistes anuals (Consorci Platja de Palma, 2010). 2.2. 1956-1973: L’articulació de la urbanització turística de matriu hotelera dins el règim d’acumulació fordista Després de la Segona Guerra Mundial, l’articulació del règim d’acumulació fordista2 assentà les bases necessàries per al desenvolupament del model de turisme de masses (Ioannides i Debbage, 1997; Torres, 2002; Shaw i Williams, 2004). Aquest desenvolupament turístic es produí gràcies a una conjuntura econòmica expansiva –els anomenats trenta gloriosos– (Barciela, 2005), a la implantació a nivell europeu de les polítiques keynesianes de l’estat del benestar que assegu2. El terme “fordisme” va ser encunyat per Antonio Gramsci i deriva de la producció en cadena de Henry Ford, com un reflex de la forma dominant de producció durant gran part del segle xx. El fordisme se centra en la producció en massa de béns estandarditzats elaborats en grans quantitats. La seva característica principal és que cada treballador realitza una única funció a la cadena de muntatge.

–113–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 109-131 Ismael Yrigoy La urbanització turística com a materialització espacial de l’acumulació de capital hoteler

raven les vacances pagades a la classe treballadora, i també a la posada en escena de l’aviació comercial a reacció i un valor relativament baix dels costos energètics (Rullan, 2007),3 la qual cosa determinà un període establert de vacances pagades. Aquesta articulació del turisme fordista (Ioannides i Debbage, 1997; Shaw i Williams, 2004) necessità de la construcció d’espais turístics també fordistes (preferentment litorals, però també d’altres tipus, com per exemple les estacions d’esquí). Així doncs, el concepte de turisme fordista es refereix tant al procés de producció de l’activitat turística com al procés de consum, un doble procés que modifica l’espai sobre el qual s’actua. Paral·lelament a aquest desenvolupament de la producció i consum turístic de masses es consolidà la producció la producció d’una perifèria turística fordista (la tercera perifèria turística d’acord amb Gormsen, 1997). A l’àmbit espanyol, la industrialització va fracassar com a via de desenvolupament, i l’especialització turisticoimmobiliària es va constituir com a element vertebral del fordisme hispà (López i Rodríguez, 2010). En el marc de la consolidació del turisme de masses fordista, durant els seixanta el nombre de visitants a les Illes Balears augmentà dels 321.222 de l’any 1959 als 2.381.096 del 1969 (Seguí, 2006, p. 7-10), en el que s’ha anomenat primer boom turístic (Rullan, 2007). La nova doctrina econòmica del franquisme permetrà l’entrada de capital d’organismes multilaterals per la construcció de les infraestructures necessàries per al desenvolupament de l’activitat turística. Així es construí el nou aeroport (Son Sant Joan) l’any 1960; després, la producció energètica necessària per a l’activitat turística arribà el 1963 amb la inauguració d’una central tèrmica, just davant de l’aeroport. A més, es posà en marxa un ambiciós pla d’autopistes que permeté connectar la zona de Palma amb l’aeroport, gràcies al finançament del Banc Mundial que va aportar el crèdit necessari (Buades, 2006, p. 35). 2.3. El procés d’urbanització turística a la Platja de Palma El procés d’urbanització preturística a la Platja de Palma començà a finals del segle xix i principis del xx als extrems occidental i oriental del territori, amb una funció principalment residencial. A causa d’aquesta incipient urbanització, es va passar de només 21 habitants el 1888 a 860 hab. l’any 1940 (Consorci Platja de Palma, 2009). A partir de la postguerra, els incipients establiments turístics van començar a viure d’un turisme provinent de l’Estat i que visitava l’illa a través de campanyes com “Lluna de Mel a Mallorca”, promogudes pel Foment de Turisme de Mallorca (Amer, 2005, p. 47). Ja durant la dècada dels cinquanta, les places hoteleres a la zona d’estudi van passar de 7 el 1950 a 1.727 el 1959, i es construïren en total de 15 hotels (1,25 hotels/any). En total es varen urbanitzar 3. Igualment, el règim franquista i més concretament el govern tecnòcrata, tingué un paper clau en la irrupció del turisme de masses a Espanya, amb el desenvolupament d’un corpus legislatiu que afavoria la construcció massiva, i amb el beneplàcit dels organismes multilaterals.

–114–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 109-131 Ismael Yrigoy La urbanització turística com a materialització espacial de l’acumulació de capital hoteler

amb hotels 18.386 m2. En canvi, el total residencial urbanitzat el 1959 totalitzava 264.130 m2, dels quals 133.949 m2 es varen produir en el període 1950-59 (la resta és de construcció anterior). Igualment cal tenir en compte que la població gairebé es va duplicar des dels 1.057 habitants el 1950 fins als 1.966 hab. el 1960, a causa del creixent desenvolupament turístic que va tenir lloc i que necessità d’espais per acollir els treballadors del turisme. Però el gran creixement de l’activitat turística i hotelera i la corresponent urbanització es produí a la dècada dels seixanta. Aquesta serà una gran fase d’expansió, ja que el nombre total de places se sextuplicà en tan sols deu anys, passant de 1.767 el 1959 a 15.126 el 1969. Dels 18 establiments existents el 1959 es va passar a 98 només una dècada després: un ritme mitjà de construcció d’un hotel cada mes i mig. La construcció d’hotels va ser de 268.883,88 m2 en aquesta dècada, mentre que el desenvolupament en forma de vivendes va ser de 502.950 m2. Així doncs, en comparació amb els anys cinquanta hi hagué un major desenvolupament residencial, i sobretot hoteler, vinculat al boom turístic, que es materialitzà a partir de la producció d’un nou espai d’acumulació capitalista. En aquest sentit, cal destacar el fet que la relació de superfície de noves construccions hoteleres enfront a les construccions residencials fou, durant el primer boom, d’1 a 2. 2.4. El finançament de la urbanització turística i l’origen i articulació dels capitals hotelers D’acord amb Ivan Murray (2012) per dur endavant tota aquesta construcció turística calien importants quantitats de diners. En aquest sentit, les autoritats franquistes mantenien el que s’anomenà com la “política dels terços”. Aquesta consistia en què la inversió turística s’havia de realitzar en base a un terç de capital espanyol, un terç de capital estranger i un terç de crèdit oficial (Cals, 1974). Segons Joan Cals (1974, p. 180) el terç oficial no s’assolí, motiu pel qual fou cobert en part per capital estranger. En aquest sentit, gran quantitat de capitals provinents d’altres sectors (hotelers, industrials, financers, contraban, etc.) acumulats amb anterioritat a la dècada dels 1960 foren invertits en el negoci hoteler (Murray, 2012). Així doncs, l’origen d’aquests capitals es poden sintetitzar en: a) la reinversió de capitals preexistents en la construcció d’hotels, b) l’ajuda oficial mitjançant el crèdit hoteler, c) les inversions estrangeres, principalment d’operadors turístics. Pel que fa a la reinversió de capitals preexistents, a la Platja de Palma destaquen els casos de Joan Riu Masmitjà, provinent d’Olot i fundador del grup Riu, que va reinvertir els beneficis obtinguts a un hotel de Veneçuela en la compra de l’únic hotel existent a la Platja de Palma aleshores, el San Francisco. D’altra banda, la corporació hotelera Barceló havia sorgit a partir de la compra, per part de Simó Barceló, d’un hotel a partir de les plusvàlues obtingudes de l’explotació d’una línia rural d’autobusos (Buades, 2004, p. 72). Iberostar va sorgir a l’entorn –115–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 109-131 Ismael Yrigoy La urbanització turística com a materialització espacial de l’acumulació de capital hoteler

d’una agència de viatges propietat dels Fluxà, una família lligada a la indústria del calçat durant el segle xx (Buades, 2004; Murray, 2012). Encara que no es pugui determinar la magnitud exacta, l’historiador David Ginard (1999, p. 42) també apuntava que en la dècada dels quaranta s’acumularen importants fortunes, “de tal manera que una part de les inversions turístiques del decenni dels seixanta tingueren el seu origen en la formació de capital creat gràcies a les pràctiques estraperlistes”. Ferrer (2008, p. 38) afirma que molts dels capitals que s’invertiren per construir la primera planta hotelera a Mallorca provenien dels guanys del contraban. Segons Murray (2012), un exemple d’aquesta reinversió del contraban al sector hoteler és el cas d’Andreu Amengual, Castellitxo, qui invertí en la construcció i promoció immobiliària, construí habitatges barats i finançà la seva adquisició als treballadors de la part forana i de la Península que anaven a Palma, i promogué la construcció d’hotels a Can Pastilla (Platja de Palma), com els Hotels Linda i l’Hotel Leo. Uns altres capitals, provinents d’altres sectors, foren els del Grupo Isern S.L. (p. ex. Hotel Gran Fiesta, a la Platja de Palma), el capital original dels quals provenia de Minas Isern S.A. (mines de lignit). Un segon element important fou l’ajuda financera del règim franquista a la inversió hotelera, donada a partir del Servei de Crèdit Hoteler. El crèdit hoteler no finançava ni tota la planta hotelera de les zones turístiques ni en la mateixa intensitat durant tot el temps, però el que sí fou significatiu és que aquell crèdit serví de brúixola per tal d’orientar els capitals turístics internacionals que ater­ raven als espais de producció turística un cop el règim havia establert els pilars de la seva industrialització turística (Murray, 2012). Ha resultat impossible esbrinar la quantitat de capital provinent del Servei de Crèdit Hoteler a la Platja de Palma. A una escala general, es calcula que un 6% del total invertit en l’hoteleria provenia d’aquest servei (Buades, 2004, p. 159). Entre 1943 i 1963, el Servei del Crèdit Hipotecari va concedir 1979 milions de pessetes, de les quals les Illes Balears van copar el 13,03% (Buades, 2004, p. 160). Tot i el paper rellevant que va tenir el crèdit hoteler (Buades, 2004; Murray, 2012) el principal element explicatiu de l’explosió urbanoturística (conjuntament amb les reinversions dels capitalistes locals) el trobem en els capitals internacionals, especialment els dels operadors turístics europeus. Els operadors són els principals protagonistes d’aquesta època en què es canalitzaren abundants capitals envers la construcció hotelera a les Illes (Murray, 2012), i són l’element imprescindible que explica la formació de grans cadenes hoteleres. D’acord amb Mario Gaviria (1974, p. 20) els tour operators “s’abocaren sobre Espanya perquè cap altre país va tenir ni l’agilitat empresarial ni la tolerància estatal que permetés un creixement tan accelerat del nombre de llits, sobretot entre els anys 68 i 72”. La particularitat de la Platja de Palma (i de les Balears i l’Estat en general) va ser que els constructors d’hotels van ser els propis empresaris locals, en lloc dels grans operadors turístics alemanys i britànics, ja que aquests veien més avantatjós –116–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 109-131 Ismael Yrigoy La urbanització turística com a materialització espacial de l’acumulació de capital hoteler

l’avançament de préstecs a baix interès als empresaris locals, amb la condició que les habitacions estiguessin garantides per a aquests mateixos operadors turístics, a preus fixos per un període de cinc o deu anys (Barke et al., 1996). Aquesta particularitat respon a l’arquitectura institucional del moment, amb un control sobre el règim de propietat a Espanya, que havia de ser espanyol. Això va fer que la majoria dels establiments hotelers de la Platja de Palma quedessin en mans locals, facilitant l’aparició d’uns hotelers que s’han anomenat “empresaris d’oportunitat”, estretament vinculats des d’un principi als grans operadors turístics (Organización Sindical de Baleares, 1970; Amer, 2005). En el cas de la Platja de Palma, les grans corporacions hoteleres han esdevingut a partir de la reinversió de capitals, però també en gran mesura per la integració vertical amb tour operators. Per exemple, des del 1993 Riu manté una aliança amb TUI (primer operador d’Europa) que posseeix un 50% de les accions de Riu. Per la seva banda, el 1972 Iberojet es va fer amb la representació a Balears de l’operador turístic alemany Neckermann. En definitiva, la Platja de Palma destaca perquè va ser on van sorgir figures tan rellevants al món hoteler com Riu o Barceló. El que veiem en aquest període és la producció de l’espai turístic com un clar exemple de solució espaciotemporal del capital. La conjuntura econòmica pròspera d’Europa va generar una disponibilitat de capitals que es van invertir en la creació d’espais turístics al sud d’Europa: en un sentit metafòric, el capital va ser “fixat” al territori a través de la construcció d’hotels.

3. L’espai de sol i platja fordista en un règim d’acumulació flexible 3.1. El turisme i els seus espais davant el trànsit del règim d’acumulació fordista al flexible. Els canvis a les Balears El règim d’acumulació fordista, així com el mode de regulació i el projecte social que hi és associat, es considera que entrà en crisi –segons els autors de l’escola de la regulació– a partir de la dècada dels setanta (les causes que conduïren a aquesta crisi s’expliquen als escrits d’Amin, 1994; Lipietz, 1994; Rustin, 1989; o Tickell i Peck, 1995). Durant la dècada dels setanta, i sobretot després de l’anomenada crisi del petroli (1973) s’inicià un procés de reestructuració capitalista que en la dècada dels 90 desembocà en el que s’ha anomenat com a règim d’acumulació postfordista o flexible. Aquesta transició entre el fordisme i el postfordisme també es aplicable al turisme (Lash i Urry, 1994; Mowforth i Munt, 1998; Ioannides i Debbage, 1998; Shaw i Willams, 2004) i es reflecteix a nivell espacial en l’expansió geogràfica dels capitals turisticohotelers, el creixement de noves perifèries de sol i –117–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 109-131 Ismael Yrigoy La urbanització turística com a materialització espacial de l’acumulació de capital hoteler

platja, així com també en la reinvenció d’antics espais fordistes i la incorporació de tot l’espai geogràfic al negoci turístic. Encara que l’oferta turística i l’afluència de turistes va seguir creixent, des dels setanta i vuitanta es van fer palesos els problemes estructurals de l’espai i del model turístic fordista, marcats per una acceleració de les lògiques competitives entre les diferents destinacions de sol i platja amb la incorporació de noves perifèries turístiques (com per exemple el sud del Mediterrani o el Carib). El creixement turístic a Balears va continuar fins al 1974, any en què l’afluència de turistes va baixar per primera vegada respecte als anys anteriors i es va trencar el ritme de creixement. A partir d’aquest any (crisi del petroli) s’accentua la crisi del turisme, i per tant del procés d’acumulació derivat del mateix, a les Balears. A partir d’aquest moment es parlarà d’una crisi estructural del model de sol i platja fordista a l’arc mediterrani espanyol (Gaviria, 1974) i a les Balears (Garrido, 1978), amb un debat entre l’aposta pel turisme de quantitat i el de qualitat que continuà els anys noranta (Morgan, 1991) i arriba fins a l’actualitat (Consorci Platja de Palma, 2010). A la segona meitat dels setanta, l’empresariat començà a pensar en solucions per a neutralitzar la situació a què s’havia arribat, amb uns costos en augment i una minva dels ingressos, uns fets derivats tant de la competició entre companyies hoteleres i entre els espais turístics com de la millora de les condicions laborals i l’augment salarial que tingué lloc durant la transició política espa­ nyola. L’hoteler es va plantejar la futura adaptació de l’oferta a la demanda mitjançant nous tipus d’unitat operativa, com ara la cadena hotelera, l’associació o la federació d’hotels, amb la qual cosa es va aconseguir una important racionalització dels costos (Amer, 2005). Aquesta problemàtica estructural de l’estratègia d’acumulació del sector hoteler via turisme fordista va impulsar la internacionalització de les grans cadenes hoteleres que tenien la base del seu negoci a la Platja de Palma (Barceló, Iberostar i Riu), un fet al qual ens referirem més endavant. Efectivament, les empreses hoteleres sorgides en la Platja de Palma tenien un capital acumulat que ja no tenia possibilitats de fixar-se a les illes, on la taxa de benefici era inferior a les que s’obtindrien a altres emplaçaments. És per això, que la solució espacial per a aquest capital es donarà mitjançant l’expansió geogràfica amb la internacionalització de les hoteleres. Aquesta internacionalització es produeix a partir de 1985, any en què Barceló construeix el seu primer hotel a Playa Bávaro (República Dominicana). 3.2. La solució espacial per a la Platja de Palma: del creixement hoteler al residencial? Durant la dècada dels setanta, el creixement de les places turístiques va ser de 11.826; la major part d’aquest nou creixement es va produir a la primera meitat de la dècada (1971-75). En aquest període hi va haver un creixement –118–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 109-131 Ismael Yrigoy La urbanització turística com a materialització espacial de l’acumulació de capital hoteler

de 7.766 places repartides en 27 establiments, cosa que vol dir que de mitjana es construïa un hotel cada dos mesos, mentre que de 1976 a 1980 es va créixer en 4.010 places i 18 establiments (un hotel cada 4,5 mesos). Aquest menor ritme del segon quinquenni fonamentalment es deu a què es van començar a notar les conseqüències de la crisi del petroli de 1973. Sorprenentment, la superfície de nova construcció fou de 233.796,24 m2; una superfície quasi equivalent a les dels seixanta però amb menys hotels, la qual cosa indica un canvi creixent en els patrons de construcció hotelera: hotels més grans amb més places. D’altra banda, durant aquesta dècada es produí un creixement residencial de 432.631 m2. Paral·lelament la població es va duplicar, passant dels 5.370 habitants el 1970 a 11.612 el 1981, un creixement absolut molt similar a la dècada anterior però molt menor en termes relatius. A la dècada dels vuitanta, la superfície construïda per hotel va ser de 61.573,96 m2, inferior a les taxes de la dècada dels seixanta i setanta, però superior a la dels cinquanta. Aquesta dècada s’obriren 26 nous hotels (un hotel cada 2,5 mesos, de mitjana), augmentant en 2.290 el nombre de places hoteleres. D’altra banda, els anys vuitanta la urbanització residencial va ser de 649.026 m2. Novament, tal i com havia passat els anys cinquanta (abans del boom turístic), la ràtio d’urbanització hotelera/urbanització residencial fou d’1/10, fet que es pot atribuir a un progressiu desenvolupament residencial front al turisticohoteler. A finals dels anys vuitanta, i sobretot a la dècada dels noranta, tot coincidint amb el procés de reestructuració capitalista i l’inici del procés d’internacionalització, es produïren pèrdues de places turístiques a l’illa. De fet els municipis amb major pèrdues de places turístiques entre el 1988 i el 1994 foren els de Palma i Llucmajor, que experimentaren una disminució de places d’allotjament turístic del 24,11% (14.187 places) i del 7,34% (905 places) respectivament (Murray, 2012). Només a la Platja de Palma es varen tancar entre els anys 1993 i 1994 46 hotels i 2.536 places turístiques (fig. 2). Aquestes disminucions corresponen principalment al tancament d’establiments d’allotjament turístic considerats obsolets, la major part d’ells hostals, fondes o cases d’hostes, i la transformació d’establiments d’allotjament turístic en habitatges. En aquest sentit, cal destacar el rol que van tenir els decrets Cladera I i II. Aquestes disposicions normatives varen duplicar la ràtio mínima per a la construcció o ampliació de noves places turístiques. Segons Murray (2012), aquest fet afavorí un doble joc: d’una banda, a les zones turístiques madures es duia a terme una reconversió d’hotel a residencial que era profitosa econòmicament, i alhora, mitjançant un mecanisme de transferència de ràtios turístiques, aquestes es transferien a zones amb més potencial de desenvolupament turístic. Amb aquesta conjuntura, a partir de la dècada dels noranta s’assisteix a la progressiva implantació d’usos residencials als antics hotels de les àrees consolidades de la Platja de Palma. Tot i així, en els darrers 20 anys s’han obert nous hotels que ocupen una superfície de 96.842 m2. Als anys noranta s’obriren 9 –119–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 109-131 Ismael Yrigoy La urbanització turística com a materialització espacial de l’acumulació de capital hoteler

Figura 2. Evolució de les places hoteleres (altes i baixes) a la Platja de Palma (1949-2010)

Font: Elaboració pròpia a partir de Conselleria de Turisme, 2010

hotels nous (menys d’un hotel l’any), amb 20.445 noves places hoteleres. Tot i així, en termes globals es passà de 46.111 places hoteleres a 43.119 (fig. 2), a causa que el tancament d’hotels fou superior a l’obertura de nous establiments. A la dècada del 2000 s’han obert 6 hotels (un cada dos anys) amb 1.059 places hoteleres, però se n’han tancat 2.010. Així doncs, hi ha hagut una disminució, baixant de 42.911 places hoteleres el 2000 a 42.265 el 2012. Pel que fa a la urbanització de caràcter residencial, aquesta ha vingut marcada per una expansió vinculada a l’aprovació dels plans urbanístics de Palma i Llucmajor a finals dels vuitanta, que han suposat 534.467 m2 de noves construccions (al que s’hauria d’afegir els antics hotels reconvertits a ús residencial) en un context estatal de desenvolupament de la gran bombolla immobiliària (1995-2007). 3.3. La solució espacial per al capital hoteler: l’expansió dels capitals hoteleres amb matriu a la Platja de Palma Les empreses hoteleres van anar evolucionant de forma paral·lela als canvis que les dinàmiques del capital anaven produint a la Platja de Palma, i algunes d’aquestes cadenes (Iberostar, Riu i Barceló) han crescut fins al punt que avui dia es troben entre les cinc cadenes hoteleres més importants de l’Estat espa­ nyol, en nombre d’hotels i d’habitacions. Aquest creixement empresarial s’ha produït gràcies a un context econòmic favorable i a nivell espacial s’ha sustentat en una expansió geogràfica de les –120–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 109-131 Ismael Yrigoy La urbanització turística com a materialització espacial de l’acumulació de capital hoteler

hoteleres (fig. 3). Així, segons Seguí (1995), si observem l’evolució general dels capitalistes mallorquins i les seves cadenes hoteleres es constaten les següents etapes: – Inicis a la Platja de Palma (anys cinquanta i seixanta): l’aventura comença amb un hotel a la Platja de Palma, ja sigui en propietat, de lloguer o amb dret d’explotació, i quan les coses van bé es van afegint més hotels. – Expansió a altres illes de l’arxipèlag balear (anys seixanta): primer Eivissa i després Menorca, de forma paral·lela als booms turístics d’aquestes illes. – Desembarcament a la Península (anys setanta): les prioritats varen ser la Costa del Sol i en menor mesura, Benidorm. – Arribada a les illes Canàries (anys setanta): és la continuació lògica d’aquesta expansió, no només pel caràcter insular sinó perquè els mateixos operadors turístics alemanys i britànics, amb qui els hotelers mallorquins tenen relació comercial, controlen també el turisme a l’arxipèlag canari, on la temporada alta és a l’hivern, la qual cosa es complementa a la perfecció amb les Balears. – L’expansió internacional de les cadenes (anys vuitanta). Amb la crisi de la segona meitat dels setanta ja s’havia constatat que el model turístic de les Balears –i del conjunt d’Espanya– no creixeria infinitament. A partir dels anys vuitanta, just quan la Platja de Palma donava símptomes d’esgotament (i es parla també de l’inici del turisme postfordista) els empresaris de més èxit i propietaris de grans cadenes internacionals donen el salt a altres llocs per continuar amb el negoci de sol i platja, amb el know-how ja adquirit sobre com explotar l’espai turístic. Cal insistir en el fet que els canvis en l’estructura empresarial s’expliquen en funció dels que es produeixen en el règim d’acumulació del capital, que es reflecteixen en els processos cíclics d’expansió/crisi econòmica, així com en el procés d’expansió geogràfica (taula 1). Aquesta darrera etapa d’expansió geogràfica i de noves solucions espacials per a les cadenes hoteleres –l’expansió internacional– començà arran dels canvis en la producció i en el consum turístic que es van reflectir en la crisi –conjuntural i estructural– del turisme a les Balears (Picornell i Picornell, 2002; Seguí, 2006), la qual cosa impedia cada cop més a les hoteleres reinvertir de manera rendible el capital acumulat durant els anys anteriors a les Illes. D’aquesta manera, ens trobem a finals dels vuitanta i principis dels noranta, davant d’una crisi de sobreproducció que s’ajornarà mitjançant la internacionalització, un procés que serà possible gràcies a l’onada neoliberal. L’onada neoliberal permeté l’obertura als capitals turístics de nombrosos països del Sud global, mentre que les corporacions turístiques es van internacionalitzar cada cop més durant les dècades dels setanta i vuitanta (Lea, 1988); un procés d’internacionalització de les transnacionals turístiques espanyoles que es va donar a la dècada dels noranta i dos mil (Ramón, 2000; Verger, 2003). Paral·lelament, segons Papatheodorou (2004) el poder corporatiu de –121–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 109-131 Ismael Yrigoy La urbanització turística com a materialització espacial de l’acumulació de capital hoteler

Taula 1. Canvis econòmics generals, desenvolupament turístic i expansió geogràfica Cicle econòmicrègim Període d’acumulació 1945-59 Expansió del règim d’acumulació fordista 1959-73 Expansió del règim d’acumulació fordista a Espa­ nya i Europa 1973-90 Recessió i pos­ terior transició al règim d’acumu­ lació flexible 1990-2010 Règim d’acumulació flexible / recessió econòmica des del 2007

Evolució turístic Illes Balears Societat preturística

Urbanització hotelera a Platja de Palma Inicis urbanització i turisme (anys 50) 1r boom turístic: Un hotel nou de 321.222 cada mes i mig turistes el 1959 (1959-69) a 4.310.000 el 1973 1a crisi turística Un hotel nou (1973-80) 2on cada dos mesos boom turístic (1970-75) i cada (anys 80) 4 mesos (75-80) 3r boom Un hotel nou turístic (anys a l’any (199090: postfordista 2000). Un hotel residencial) nou cada dos anys (2000-2010)

Canvis empresariat hoteler Empresariat tradicional

Expansió geogràfica hoteleres Platja de Palma

Empresariat d’oportunitat

Illes Balears

Empresariat financer

Estat espanyol (sobretot Llevant i Canàries)

Empresariat internacional

Expansió internacional: Centreamèrica, Carib i Mediterrani

Font: elaboració pròpia a partir de dades d’Amer (2005), Seguí (1995) i Rullan (2007)

les empreses turístiques va augmentar gràcies a la desregulació i liberalització neoliberals dels anys vuitanta i noranta, quan es van produir una successió de fusions, adquisicions i aliances que crearen nous actors globals als sectors de les aerolínies, operadors turístics i hoteleres. Aquesta estratègia de continuació (mitjançant la internacionalització) del negoci fordista, s’ha centrat a Amèrica Llatina –principalment al Carib–, en alguns espais del sud mediterrani –Marroc i Tunísia– i també a Europa de l’Est (fig. 3), expandint així l’urbanització turística de matriu hotelera (la quarta perifèria turística, d’acord amb Gormsen, 1997). A més, l’expansió internacional de la indústria hotelera presenta un espectacular potencial de creixement, perquè, encara que el turisme de vacances organitzat sigui un producte madur a les destinacions turístiques tradicionals, a les noves destinacions es troba en una etapa incipient de desenvolupament, caracteritzada per una notable manca de know-how empresarial (Ramón, 2000) i un ambient institucional molt favorable a aquestes entrades de capital. També cal tenir en compte els, sovint, baixos costos salarials, la menor conflictivitat laboral i la feble regulació ambiental i laboral dels països empobrits (Verger, 2003). Igualment, les companyies que s’internacionalitzen tenen un accés més fàcil als crèdits dels mercats financers. A més, amb la internacionalització es poden aconseguir més beneficis que als mercats nacionals, gaudint així d’un gran avantatge comparatiu en relació a altres empreses d’un mateix sector. En definitiva, les noves destinacions turístiques són llocs ideals per a les empreses hoteleres a on fixar el capital. Els darrers anys, les empreses hoteleres amb matriu a la Platja de Palma han adoptat dues estratègies d’expansió. D’una banda, Barceló ha decidit obrir-se –122–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 109-131 Ismael Yrigoy La urbanització turística com a materialització espacial de l’acumulació de capital hoteler

Figura 3. Localització dels establiments de les empreses hoteleres de la Platja de Palma: Riu, Barceló i Iberostar (2010)

Elaboració pròpia –123–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 109-131 Ismael Yrigoy La urbanització turística com a materialització espacial de l’acumulació de capital hoteler

a diferents segments de turisme, la qual cosa es reflecteix en una major diversificació de la seva planta hotelera: tot i que mantenen l’expansió en destinacions de sol i platja, també s’estenen cap a destinacions culturals, urbanes, etc. Per la seva banda, les altres dues companyies (Riu i Iberostar) semblen haver optat clarament per continuar amb el turisme de sol i platja, i mantenen els mercats de sempre: costa mallorquina, Costa del Sol i Canàries. Això no exclou la creació de noves destinacions de sol i platja a Amèrica Llatina i al Carib (Mèxic, Cuba o Brasil) i també a la Mediterrània (Tunísia o Grècia). A més, amb els processos d’integració vertical han aconseguit alinear-se amb els operadors turístics més poderosos, amb la qual cosa reforcen la seva presència en el mercat turístic mundial.

4. La (re)producció de l’urbanització turística: implicacions territorials i ambientals. L’exemple de Saïdia (Marroc) Des de la independència del Marroc el 1956, s’ha produït un desenvolupament considerable del turisme, però no ha estat fins a finals dels noranta quan el Marroc ha apostat per entrar de manera decidida en l’economia mundial: un dels pilars bàsics d’aquesta política és el sector turístic. Per facilitar aquest procés es va impulsar, entre els anys 1999 i 2001, un potent cos legislatiu que potencia el desenvolupament del turisme de masses al país. La mesura més important que posà en marxa el govern és l’anomenat Pla Vision 2010, que preveu la construcció de sis grans complexos turístics de litoral a les localitats de Mazagan, Mogador-Essaouira, Port Lixus, Plage Blanche i Taghazout-Argana Bay (a la costa atlàntica) i Saïdia (a la costa mediterrània) 4.1. Localització i principals característiques de Saïdia Saïdia és un petit poble costaner de 3.338 habitants del nord-est mediterrani del Marroc, a la província de Berkane (fig. 4). Aquest municipi es troba situat a una franja compresa entre la desembocadura del riu Mouloya i el Kiss, fronterer amb Algèria. Aquí s’ubica un dels sis resorts previstos en el Pla Vision 2010 (Chahine, 2009), i es tracta del complex del Marroc amb més presència d’empreses hoteleres de la Platja de Palma. Dins d’aquest projecte està prevista la construcció de 9 hotels amb una capacitat total de 17.000 places turístiques, a més de 3.000 habitatges i 13.000 places residencials: un total 30.000 places. A més a més, també estan en fase de construcció 3 camps de golf de 18 forats cada un, un port esportiu amb 800 amarradors, un heliport, diverses pistes esportives, un parc aquàtic, un palau de congressos, un centre comercial que imita una medina àrab i 8 km de platges verges. –124–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 109-131 Ismael Yrigoy La urbanització turística com a materialització espacial de l’acumulació de capital hoteler

Figura 4. Localització del ressort de Saïdia

Font: elaboració pròpia d’imatges de Google Earth

4.2. La construcció de Mediterrània-Saïdia: aliança entre el sector hoteler i immobiliari El complex turístic Mediterrània Saïdia es va iniciar el 2003 amb la concessió, per part del Govern marroquí, a la immobiliària espanyola Fadesa 4 del projecte inicial de parcel·lació i pla general d’ordenació urbana de la zona. Ràpidament Fadesa va forjar aliances amb empreses hoteleres per dur a terme, a més del desenvolupament immobiliari previst, la construcció de la planta hotelera. Novament es va confiar en la capacitat dels hotelers mallorquins: Barceló ha estat l’encarregat de construir un hotel de 5 estrelles amb 615 habitacions (1.200 places), convertint-se així en el primer hotel del continent pel que fa a nombre de places; Iberostar també és present a Saïdia amb un hotel de 4 estrelles (484 habitacions i 970 places), i finalment, una altra empresa hotelera mallorquina, Oasis5, també té adjudicat un hotel amb una capacitat 4. Fadesa (i la seva filial marroquina) van fer fallida al 2008. Al moment de la fallida l’empresa Addoha (la primera constructora marroquina) va adquirir Fadesa Maroc (Reuters, 20/10/2008: http://www.reuters.com/article/ idUSLK29871820081020). Malgrat el canvi de promotor, el projecte continuà endavant i s’inaugurà –si més no oficialment– el juny del 2009, tot i que s’espera que no estigui finalitzat fins a finals del 2012. 5. Oasis es una companyia hotelera filial del Grupo Globalia, empresa familiar que és propietària d’empreses com Air Europa, Viajes Halcón o Travelplan. Tot i ser fundada l’any 2000, el 2003 ja s’havia internacionalitzat.

–125–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 109-131 Ismael Yrigoy La urbanització turística com a materialització espacial de l’acumulació de capital hoteler

de 500 places.6 La resta d’establiments hotelers, fins arribar a les 17.000 places, són d’altres conegudes empreses hoteleres, com ara la nord-americana Best Western o la mallorquina Riu. L’aterratge d’Iberostar a Saïdia es va produir a través d’Inhova, una societat integrada, a més d’Iberostar, per Caja Madrid, Caixa Galicia i Caixa de Balears (“Sa Nostra”); Inhova va signar un acord amb Fadesa pel qual adquiria el 70% de la propietat d’un dels hotels del complex Mediterrània Saïdia construït per Fadesa, que va mantenir el 30% restant. La societat Inhova va cedir la gestió de l’establiment a Iberostar durant un període inicial de deu anys.7 Per la seva banda, l’arribada de Barceló al Marroc va tenir lloc l’any 2004, quan va formalitzar una aliança amb Fadesa: la constructora es feia càrrec de l’edificació d’hotels mentre que la gestió restava a mans de Barceló. La manera d’operar consistia a promoure societats patrimonials conjuntes en què Fadesa assumia el 83,5% del capital i Barceló la resta. Sota aquest paraigua, en un primer moment l’aliança va començar a construir hotels al llarg de la costa espanyola; el següent pas va ser fer el salt al Marroc, primer amb la construcció d’un hotel de luxe a Casablanca i després amb el complex de Saïdia. No obstant això, la constructora va fer fallida el 2008, fet que ha provocat la compra dels 8 hotels a Fadesa per part de Barceló, que ja abans els gestionava en virtut de l’aliança esmentada.8 Tot i que dissortadament no s’han pogut obtenir dades sobre els patrons de la construcció hotelera i residencial a Saïdia, el rol força important que han jugat les companyies immobiliàries fa pensar que la urbanització residencial serà central a l’hora de produir l’espai turístic, tal i com actualment succeeix a la Platja de Palma. 4.3. Conflictivitat socioambiental associada a la urbanització hoteleroresidencial a Saïdia Oficialment, amb les obres de Mediterrània Saïdia s’han creat 1.700 llocs de treball directes i 8.500 indirectes; quan entri en ple funcionament es preveuen 8.000 llocs directes i 40.000 indirectes.9 A més, la construcció del complex turístic té en compte, en principi, la necessitat d’un “equilibri territorial” del país. Es preveu que l’activitat turística de l’estació generarà 5.500.000 per6. “El primer hotel de Globalia en Marruecos estará en Saidia”, Hosteltur (25/03/2010): http://www.hosteltur.com/ noticias/67329_primer-hotel-globalia-marruecos-estara-saidia.html 7. “Iberostar Hotels & Resorts gestionará hotel en el resort Mediterrania Saïdia, promovido por Fadesa en Ma­ rruecos”, El Economista (16/04/2007): http://www.eleconomista.es/empresas-finanzas/noticias/197894/04/07/IberostarHotels-Resorts-gestionara-hotel-en-el-resort-Mediterrania-Sadia-promovido-por-Fadesa-en-Marruecos.html 8. “Matinsa-Fadesa presenta concurso con una importante cartera de proyectos”, Alimarket (16/07/2008): http:// www.alimarket.es/noticia/m3292011/MARTINSA-FADESA-PRESENTA-CONCURSO--CON-UNA-IMPORTANTE-CARTERA-DE-PROYECTOS 9. “SM le Roi inaugure la station “Mediterrania Saïdia”. OujdaPortail (19/06/2009). http://oujda-portail.net/ar/ content/view/2300/38/

–126–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 109-131 Ismael Yrigoy La urbanització turística com a materialització espacial de l’acumulació de capital hoteler

noctacions l’any, cosa que suposaria uns ingressos de 4.904.000 de dírhams anuals (aproximadament 435 milions d’euros); a més, per al període 20032017 s’estima una recaptació d’un total de 2.700 milions de dírhams (uns 240 milions d’euros) mitjançant taxes i impostos d’activitats relacionades amb la indústria turística (Chahine, 2009, p. 132). No obstant això, front al discurs oficial del govern que veu el desenvolupament dels resorts en general i d’aquest en particular com una necessitat estratègica per al país, estan sorgint diverses veus que posen en dubte la viabilitat d’aquest projecte. Així, les ONG locals han denunciat sistemàticament la destrucció del medi ambient local. D’entre aquestes alteracions territorials i ambientals, caldria destacar en primer lloc que la recent construcció del port de Mediterrània-Saïdia, obra estrella del complex, ha alterat la deriva litoral dels sediments fins el punt que la majoria dels sediments s’acumulen a l’entrada del port i impedeixen l’entrada a iots de gran calat. En segon lloc, s’estan destruint les dunes costaneres a causa dels projectes immobiliaris (les construccions han estat realitzades directament sobre les dunes davanteres) o bé a causa de l’extracció d’àrid (per a ús com a materials de construcció), que provoca la desaparició de la reserva de sediments necessaris per a l’equilibri del sistema dunar (Bouabdallah i Larue, 2009). Tercer, deixant de banda la desaparició progressiva de la platja, la ubicació del resort és adjacent a la desembocadura del riu Moulouya, una important zona humida declarada RAMSAR10. A més, s’està bombejant aigua del riu i això provoca una ràpida desaparició de la zona humida de la desembocadura del Moulouya, i alhora també la salinització de pous agrícoles. I quart, algunes previsions apunten que entre els anys 2050 i 2100 el complex de Saïdia podria quedar submergit sota les aigües, a causa de l’augment del nivell del mar i la destrucció del sistema dunar (Snoussi et al., 2008), la qual cosa posa en dubte la viabilitat econòmica a llarg termini del projecte. Si deixem de banda aspectes ambientals i ens centrem una mica en els socials, cal dir que encara és aviat per valorar els possibles impactes que es derivin del resort de Saïdia, atès que encara és molt recent la seva posada en funcionament. De moment no hi ha hagut cap conflicte, però el model turístic de sol i platja acostuma a provocar un cert xoc cultural i social amb les societats locals (Wilson, 2008). I això potser sigui més cert si es tracta d’una societat com la marroquina –i especialment la rifenya– amb uns determinats valors morals i religiosos que, sens dubte, poden entrar en conflicte amb el fenomen turístic. A més, a la Platja de Palma ha aparegut, amb el pas dels anys, una sèrie de problemàtiques socials que estan estretament lligades al model, i que ens atrevim a preveure que també poden manifestarse a Saïdia. 10. Tom Pfeiffer: “ Development threatens Morocco’s wild shoreline”, Reuters (12/12/2007): http://www.reuters. com/article/2007/12/12/idUSL20720168

–127–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 109-131 Ismael Yrigoy La urbanització turística com a materialització espacial de l’acumulació de capital hoteler

Si la sostenibilitat territorial i ambiental d’aquest projecte és bastant discutible, cada vegada es dubta més també de la seva sostenibilitat econòmica, no ja a llarg termini sinó fins i tot a curt. En primer lloc s’ha criticat la manca de determinats serveis. Per exemple, el complex encara no té una estació de servei al port esportiu, de manera que les embarcacions que amarren a Saïdia s’han d’aprovisionar a partir de bidons de benzina del servei de duanes. Segon, els compradors –atrapats per l’esclat de la bombolla immobiliària– s’han queixat del retard en el lliurament dels seus habitatges, fet que s’ha vist agreujat perquè una gran part dels clients britànics i espanyols han exigit la devolució de l’import pagat en comprovar que els seus habitatges ni tan sols s’havien construït. Per tant, s’està dibuixant un escenari molt semblant a tantes altres urbanitzacions litorals dels espais de la tercera i quarta perifèria turística, amb l’agreujant que en llocs com el nord-est marroquí, el govern del Marroc ha apostat decididament pel desenvolupament dels resorts com a única estratègia econòmica viable per al futur de la població. En definitiva, podem retreure una frase que s’ha esgrimit per defensar la conveniència del resort de Saïdia: “parlem de desenvolupament sostenible quan les aportacions benèfiques d’un projecte són més importants que els impactes, és a dir, quan el balanç global és positiu que la població local és la principal beneficiària”.11 En l’actualitat aquesta afirmació es pot emprar per posar en dubte la utilitat d’un macroprojecte com el de Saïdia.

5. Conclusions Tot i que la urbanització hotelera ha estat força important en els casos d’estudi, la hipòtesi principal plantejada per a aquesta recerca no s’ha complert, ja que la producció dels espais turístics de sol i platja no només ha vingut donada per la urbanització hotelera, sinó que la urbanització residencial ha estat inclús més important (almanco en superfície construïda) que la urbanització hotelera. Tot i així, si bé la urbanització hotelera ha tingut un menor protagonisme del que s’havia pressuposat, aquesta ha exercit com a motor darrere el qual ha sorgit el desenvolupament residencial, més important quant a extensió que l’hoteler. La segona hipòtesi plantejada en aquesta recerca s’ha demostrat, ja que el triple procés de producció, reestructuració i reproducció dels espais turístics de sol i platja aporta solucions a les dinàmiques d’acumulació d’aquests actors, que consisteixen a nivell geogràfic en una urbanització de l’espai. La Platja de Palma ha estat un laboratori en el qual s’ha assajat un model turístic que posteriorment ha estat exportat a altres regions del planeta (princi11. “Station Saïdia: Le groupe Addoha rassure”. L’Economiste (2010): http://www.leconomiste.com/article/stationsaidia-le-groupe-addoha-rassurebrientretien-avec-jawad-ziyat-dg-du-groupe-en-charge-

–128–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 109-131 Ismael Yrigoy La urbanització turística com a materialització espacial de l’acumulació de capital hoteler

palment al Carib i la Mediterrània). Si la Platja de Palma va sorgir –com altres espais turístics del llevant espanyol– com una forma rendible i segura d’invertir els beneficis dels tour operators britànics i germànics, l’exportació del model Platja de Palma a altres països ha estat el resultat de la necessitat de reinvertir els beneficis de les empreses hoteleres (que havien aflorat gràcies als operadors turístics); un capital que –donada la normativa cada vegada menys complaent amb el sector hoteler– no podia ser fixat en forma de construcció de nous hotels a les Balears, i d’aquí el salt cap a davant de l’exportació del model. Malgrat les moltes similituds –a grans trets– entre l’espai originari (la Platja de Palma) i els espais reproduïts (en aquest article Saïdia), hi ha també nombroses diferències. Comparant el procés d’urbanització dels dos llocs, s’aprecia una transició d’una urbanització turística fordista clàssica, en què l’hotel era el vector guia (cas de la Platja de Palma), envers una nova urbanització turística en què cada vegada té més importància el sector immobiliari, que en el cas de Saïdia és el que presumiblement porta la batuta del procés d’urbanització i que, a més, aporta el 42% de la nova oferta turística. Sens dubte, als països de la perifèria global com el Marroc, l’entrada del país en els mercats globals és cada vegada més important, però paral·lelament hi ha clares amenaces a la dimensió ambiental i social del procés d’urbanització turística, com hem pogut veure en el cas de Saïdia. Es podria discutir fins a quin punt els beneficis derivats d’aquests espais turístics han repercutit en la societat; és cert que hi ha hagut un procés de “degoteig” de riquesa del turisme cap a la societat, però també ho és que la majoria dels beneficis han repercutit a les empreses turístiques. Però, tot i que la majoria dels beneficis del turisme ha quedat dins dels cercles del sector, el cost que suposa reposicionar el territori després de mig segle d’explotació turística intensiva és assumit en la seva major part per les institucions públiques, de manera que ens trobem en bona mesura davant la privatització dels beneficis i la socialització de les pèrdues de l’activitat turística, la qual cosa ens fa dubtar de si aquesta activitat és l’eina de progrés social adequada, tal i com normalment s’afirma.

Bibliografia Agarwal, Sheela (2002). “Restructuring Seaside Tourism: The Resort Lifecycle”. Annals of Tourism Research, vol. 29, núm. 1, p. 25-55. Amer, Joan (2005). Turisme i política. L’empresari hoteler de Mallorca. El període autonòmic de 1983 a 2003. Tesi doctoral inèdita, Universitat de les Illes Balears. Amin, Ash (1994). Post-fordism: A Reader. Oxford: Blackwell Publishers. Anton, Salvador (1998). “La urbanización turística. De la conquista del viaje a la reestructuración de la ciudad turística”, Documents d’Anàlisi Geogràfica, núm. 32, p. 17-43. Arrighi, Giovanni (2004). “Spatial and other fixes of Historical capitalism”. Journal of World Systems Research, vol. 10, núm. 2, p. 527-539. –129–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 109-131 Ismael Yrigoy La urbanització turística com a materialització espacial de l’acumulació de capital hoteler

Barciela, Carlos (2005). “La edad de Oro del capitalismo (1945-1973)”, dins: Enrique Llopis Agelán; Mauro Hernández Benítez; Francisco Comín Comín. Historia económica mundial: siglos x-xx. Madrid: Crítica, p. 339-390. Barke, Michael et al. (1996). Tourism in Spain: Critical Issues. Oxford: CAB International. Bouabdallah, Mostafa; Jean-Pierre Larue (2009). “ Évolution du littoral de la baie de Saïda: dynamique naturelle et impact des aménagements (Maroc Oriental)”. Physio-Géographie Physique et Environnement, vol. III, p. 113-130. Britton, Stephen (1991). “Tourism, capital and place: towards a critical geography of tourism”. Environment and Planning D: Society and Space, vol. 9, núm. 4, p. 451-478. Buades, Joan (2004). On brilla el sol. El turisme abans del boom. Eivissa: Res Pública Edicions. – (2006). Exportando paraísos: La colonización turística del planeta. Palma: La Lucerna. Cals, Joan (1974). Turismo y política turística en España. Una aproximación. Madrid: Ariel. Chahine, Samia (2009). Desarrollo turístico del litoral mediterráneo de Marruecos. Saidia como destino. Treball de Màster inèdit, Universidad de Màlaga. Clancy, Michael (1998). “Tourism and Development: Evidence from Mexico”. Annals of Tourism Research, vol. 26, núm. 1, p. 1-20. Conselleria de Turisme (2010). Catàleg d’establiments turístics. Govern de les Illes Balears (CD). Consorci Platja de Palma (2009). Memoria de información urbanística: Evolución histórica y antecedentes de planeamiento. Palma: Consorci Platja de Palma. – (2010). Plan de reconversión integral: Memoria de ordenación. Palma: Consorci Platja de Palma. Ferrer, Pere (2008). Contraban, república i guerra. Palma: Documenta Balear. Garrido, Carlos (1978). “Mallorca busca la calidad”. La Vanguardia, 07/12/1978, p. 20. Gaviria, Mario (1974). España a go-go. Turismo charter y neocolonialismo del espacio. Madrid: Turner. Ginard, David (1999). L’economia balear (1929-1959). Palma: Documenta Balear. Gormsen, Erdmann (1997). “The impact of tourism on coastal areas”. Geojournal, vol. 42, núm. 1, p. 39-54. Ioannides, Dimitri; Keith Debbage (1997). “Post-Fordism and flexibility: the travel industry polyglot”, Tourism Management, vol. 18, núm. 4, p. 229-241. Lash, Scott; John Urry (1994). Economies of Signs and Space. Londres: SAGE Publications. Lea, John (1988). Tourism and Development in the Thirld World. Londres: Routledge. Lipietz, Alain (1979). El capital y su espacio. México: Siglo xxi. – (1994). “El posfordismo y sus espacios: Las relaciones capital-trabajo en el mundo”. México: Piete. López, Isidro; Emmanuel Rodríguez (2010). Fin de ciclo. Financiarización, territorio y sociedad de propietarios en la onda larga del capitalismo hispano (1959-2010). Madrid: Traficantes de Sueños. Milne, Simon; Irene Ateljevic (2001). “Tourism, economic development and the globallocal nexus: theory embracing complexity”. Tourism Geographies, núm. 3 (4), p. 367-388. Morgan, Michael (1991). “Dressing up to survive: Marketing Majorca anew”. Tourism Management, vol. 12, núm. 1, p. 15-20. Mowforth, Martin; Ian Munt (1998). Tourism and sustainability: new tourism in the thirld world. Londres: Routledge. Mullins, Patrick (1991). “Tourism Urbanization”. International Journal of Urban and Regional Research, vol. 15, núm. 3, p. 326-342. Murray, Ivan (2012). Geografies del capitalisme balear: poder, metabolisme socioeconòmic i petjada ecològica d’una superpotència turística. Tesi doctoral inèdita, Universitat de les Illes Balears. OMT (2012). Panorama OMT del turismo internacional. Edición 2011. http://mkt.unwto. org/sites/all/files/docpdf/unwtohighlights11splr_2.pdf (consultat 02/2012). –130–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 109-131 Ismael Yrigoy La urbanització turística com a materialització espacial de l’acumulació de capital hoteler

Organización Sindical de Baleares (1970). Análisis socioeconómico de la hostelería en Baleares. Palma: Organización Sindical de Baleares. Papatheodorou, Andreas (2004). “Exploring the Evolution of Tourism Resorts”. Annals of Tourism Research, vol. 31, núm. 1, p. 219-237. Pearce, Douglas (1979). Towards a Geography of Tourism. Annals of Tourism Research, núm. 6(3), p. 245- 272. Picornell,Climent; Mateu Picornell (2002). “L’espai turístic de les Illes Balears. Un cicle de vida d’un àrea turística? Evolució i planificació a la darrera dècada”, dins: Mateu Picornell; Àngel Maria Pomar. L’espai turístic. Palma: INESE, p. 31-96. Ramón Rodríguez, Ana Belén (2000). “La internacionalización de la industria hotelera española”. Tesi doctoral inèdita, Universitat d’Alacant. Rullan, Onofre (2007). L’ordenació territorial a les Balears (segles xix-xx). Palma: Documenta Balear (Quaderns d’Història Contemporània de les Balears, núm. 53). Rustin, Mike (1989). “The polítics of post-fordism, or the troubles with new times”. New Left Review, núm. 175, p. 4-18. Seguí, Miquel (1995). Les nouvelles Baléares: La rénovation d’un espace touristique mythique. París. L’Harmattan. – (2006). El turisme a les Balears (1950-2005). Palma: Documenta Balear (Quaderns d’Història Contemporània de les Balears, núm. 51). Shaw, Gareth; Alan Williams (2004). Tourism and Tourism Spaces. Londres: SAGE Publications. Snoussi, Maria et al. (2008). “Vulnerability assesment of the impact of sea-level rise and flooding on the Moroccan coast: The case of the Mediterranean Eastern zone”. Estuarine, Coastal and Shelf Science, vol. 77, núm. 2, p. 206-213. Tickell, Adam; Jamie Peck (1995). “The social regulation of uneven development: ‘regulatory deficit’, England’s South East, and the collapse of Thatcherism”. Environment and Planning A, vol. 27, núm. 1, p. 15-40. Torres, Rebeca (2002). “Cancun’s tourism development from a fordist spectrum of analysis”. Tourist Studies, vol. 2, núm. 1, p. 87-116. Verger, Antoni (2003). El sutil poder de las transnacionales: Lógica, funcionamiento e impacto de las grandes empresas en un mundo globalizado. Barcelona: Icaria. Wilson, Tamara Diana (2008). “Introduction: The Impacts of Tourism in Latin America”. Latin American Perspectives, vol. 35, núm. 3, p. 3-20.

–131–


CONFERÈNCIES


Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 75, juny 2013, p. 135-148 ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.25

Invisible Others: Muslims in European cities in the time of the burqa ban1 Claire Hancock Université Paris-Est, Créteil Lab’Urba Institut Universitaire de France

Abstract This paper analyzes specific local forms taken by “burqa bans” in some European cities and looks at the ways in which visibility is used in different contexts, and with different meanings. It establishes a parallel between women wearing the veil and LGBTQ activists, and the similar ways in which their presence in public blurs established limits between the personal and the political. While feminism has often been enlisted to defend the bans, I argue that an authentically feminist position should lead us to take claims made by Muslim women more seriously. I do this both by using published research about women wearing the full-face veil in France, and by quoting interviewees who wear a simple veil, and who all point to the negative effects of the law on their daily lives and mobilities. Keywords: visibility, European cities, Muslim citizens, burqa, veil, feminism.

Resum: Els altres invisibles: musulmanes en ciutats europees en els temps de la prohibició del burca Aquest article analitza la forma específica en què certes prohibicions en l’ús del burca s’han desenvolupat a algunes ciutats europees i analitza com el concepte de visibilitat és emprat en diferents contextos i els seus significats. S’estableix un paral·lelisme entre les dones que empren el vel i els activistes LGBTQ, i les similituds que la seva presència en públic ocasiona, produint una dissolució dels límits establerts entre allò personal i allò polític. Mentre el feminisme habitualment s’ha mostrat a favor d’aquest tipus de prohi1. Claire Hancock va impartir la seva conferència a la SCG, el 12 d’abril de 2012.

–135–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 135-148 Invisible Others: Muslims in European cities in the time of the burqa ban

Claire Hancock

bicions, jo afirmo que una posició autènticament feminista hauria de considerar seriosament les reivindicacions de les dones musulmanes. Faig això analitzant per una banda les investigacions publicades a França sobre l’ús del vel que cobreix sencerament la cara, i a partir d’entrevistes a dones que empren un simple vel, i que assenyalen els efectes negatius que aquestes lleis tenen sobre la seva vida diària i la seva mobilitat. Paraules clau: visibilitat, ciutats europees, ciutadanes musulmanes, burca, vel, feminisme.

Resumen: Los otros invisibles: musulmanas en ciudades Europeas en los tiempos de la prohibición del burqa Este artículo analiza la forma específica como ciertas prohibiciones en el uso del burqa se han desarrollado en algunas ciudades europeas y analiza cómo el concepto de visibilidad es utilizado en diferentes contextos y sus significados. Se estable un paralelismo entre las mujeres que usan el velo y los activistas LGBTQ, y las similitudes que su presencia en público ocasiona, produciendo una disolución de los límites establecidos entre lo personal y lo político. Mientras el feminismo habitualmente se ha mostrado a favor de este tipo de prohibiciones, yo afirmo que una posición auténticamente feminista debería considerar seriamente las reivindicaciones de las mujeres musulmanas. Hago esto analizando por una parte las investigaciones publicadas en Francia sobre el uso del velo que cubre por entero la cara, y a partir de entrevistas a mujeres que usan un simple velo, y que señalan los efectos negativos que estas leyes tienen sobre su vida diaria y su movilidad. Palabras clave: visibilidad, ciudades europeas, ciudadanas musulmanas, burqa, velo, feminismo.

*** The aim of this paper is to use some tools from feminist thought and feminist geography and apply them to an understanding of what seems to be going on in many continental European countries in terms of the acceptance of Muslim citizens. In a deliberately provocative way, I am going to use elements that have been put forward in the geography of LGBTQ2 movement to read this issue in a different light, but I am going to try and show that this way of thinking is not as counter-intuitive as might be assumed, in particular because in both instances we are dealing with minorities. In theoretical terms I am particularly indebted to authors such as Eric and Didier Fassin, who have done a lot to apply to the French situation an understanding of what they call the “minoritarian paradox” –the fact that for minority groups, there is in the process of claiming recognition an ambiguous need to “speak up as in order to refuse being treated as” (Fassin & Fassin, 2006). They draw on Joan Scott’s work on French feminism (1996), which clearly underlines the paradoxical situation of feminists who have to both assert and refuse difference as part of their political mobilization. I have also been inspired 2. Lesbian, Gay, Bisexual, Transsexual i Queer (N. de l’E.).

–136–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 135-148 Invisible Others: Muslims in European cities in the time of the burqa ban

Claire Hancock

by Nancy Fraser’s work on issues of recognition (2000), and Jacques Rancière’s work on the process of “political subjectification”, which he describes as ‘heterology’, a “logic of the other”, “never the simple assertion of an identity, always also the refusal of an identity imposed by another” (1998). What this paper discusses is how visibility underpins subjectification, but also how difficult it may be to differentiate between visibility and exposure; exposure tending to lead to objectification, not subjectification. I’ll be assuming that visibility is a geographic issue per se, following Michel Lussault’s description of space as the “visibility regime of social substances” (2003). That I use both Francophone and Anglophone references is not to imply that language issues, or the national contexts within which these debates are embedded, are inessential, quite the reverse : I think we need here to pay great attention to the way things play out differently in different national contexts, and at very local scales. Therefore I’ll begin by looking at the way the question seems to be framed in the Catalan context, before drawing on research that has been carried out in France, where a wealth of material was produced prior to the 2010 law prohibiting the full-face veil which started being applied in April 2011. To date this law has led to 299 fines imposed on women wearing the full-face veil (Le Monde, April 12th, 2012), but I want to show that this law has had many more far-ranging consequences on the lives of Muslim women who do not wear the full-face veil. I will argue that we might dismiss as empty electoralist posturing on the part of politicians, in Catalunya as well as in France, turns out to have very material, exclusionary consequences on much wider sections of the Muslim community.

Abans moros que espanyols Looking up on the internet for some information on the Catalan situation, I came across this short report on an event which took place in Barcelona in 2011: «Durante un acto de ERC (Esquerra Republicana de Catalunya) en el Parque de la Ciutadella, (…) destacó el testimonio de uno de los intervinientes, (…) al señalar que “antes preferimos ser pobres que españoles”. Cerca, un veterano militante de ERC, apostilló: “I moros, volem ésser abans moros que espanyols” (…), frase que fue sorprendentemente acogida con aplausos por una parte de los asistentes, muchos de los cuales eran inmigrantes magrebíes.»

This report, which was formulated in very critical terms on website alertadigital.com, November 2nd, 2011, had me wondering whether there was something specific at play in the Catalan context with regard to relations with Muslim, Maghrebi immigrants: some degree of affinity deriving from the experience of being a minority culture in a wider whole, for instance. This, of course, contradicted several other reports, which underlined the fact that Cat–137–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 135-148 Invisible Others: Muslims in European cities in the time of the burqa ban

Claire Hancock

alan local authorities had been most active in proposing and enforcing bans on the burka (11 of the 13 local authorities who did so in the whole of Spain), and which showed that the rhetoric and arguments used to justify the bans were generally very similar to the arguments deployed in France: «El Tribunal Superior de Justicia de Cataluña ha avalado el veto al entender que “en la cultura occidental” el velo integral puede “perturbar la tranquilidad” del resto de ciudadanos porque “oculta el rostro”. Y que no casa con los valores de igualdad entre mujeres y hombres que “defiende la sociedad española”.» (report in El País, June 10th, 2011)

The report also emphasized the Figure 1. The poster advertising the leading part played by Lleida in the 2012 Festa de moros i cristians in Lleida bans. Looking further into local specificities of Lleida, I was struck by the fact that this is a city that yearly commemorates its history of 430 years of Muslim rule (719-1149) by staging a very ritualized Festa de moros i cristians, during which, the city website explains, ‘Moors’ and ‘Christians’ in historical costumes fight for domination over the city. The outcome is also highly ritualized since ‘Moors’ and ‘Christians’ win on alternate years. This yearly celebration of the hybridity of the city’s past, which was, quite literally, “Moorish before it was Spanish”, does not however seem to lead to greater openness to the Muslims actually living in Lleida: one estimate quoted in the Guardian, July 2nd, 2010, mentions 29.000 immigrants, 21% of the population of the city, but it is unclear whether all or most are Muslims.3 People interviewed in this article mentioned they had never, in several decades living in Lleida, come across a woman wearing the ‘burka’ or full-face veil. One interviewee had an explanation for the “burka ban” in the virtual absence of such clothing practices: “Catalan elections are coming up (…) election time is when they go after the foreigners and the Muslims” (Abderrahim Boussira, quoted in The Guardian, July 2nd, 2010). 3. Segons dades del padró de 2011, elaborades i facilitades per Laura Aguilar (UdL), la majoria d’immigrants són magrebins (6.324) i altres 5.272 provenen de la resta d’Àfrica. La població total de Lleida és de 138.416 hab. (N. de l’E.)

–138–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 135-148 Invisible Others: Muslims in European cities in the time of the burqa ban

Claire Hancock

It seems that electoralism, and the need to appear “tough on immigration”, has been one of the motivations of “burka bans” in many places: governments unable to solve economic problems, to deal with youth unemployment or housing problems, will use this sort of policy to divert political debate and attention from these embarrassing facts. They of course will claim that their only concern is gender equality, and that even in the absence of women wearing the full-face veil, it is appropriate to “send a message” that the practice will not be tolerated, in order to prevent anyone from taking it up. As to why Catalunya, in particular, has been prone to such posturing in Spain, there are several possible explanations: the French example is maybe closer than in other Spanish regions, or there may be specific cultural anxieties from having been a repressed minority culture under Franco, which triggers fears of cultural loss in the presence of Otherness. This political tendency should not, however, be confused with a widespread dislike of foreigners: the Facebook page “Catalunya sense burka” (Catalonia without burka) only had 42 likes as of April 2012…

(In)visibility “… in European democracies, social actors become citizens by becoming public. Which implies a certain visibility. Political life thrives on affairs of a private, intimate order, intimate affairs considered as secret, buried or taboo until then, which are brought into the public arena by certain movements, as was the case with feminism in the 70s, or the homosexual movement.” Nilüfer Göle, in her hearing by the Parliamentary Commission on « the practice of wearing the full-face veil on the national territory, December 8th, 2009 (Rapport d’information, 2010)

As this quote by Nilüfer Göle aptly reminds us, ‘visibility’ was historically part of the claims formulated by feminist and by LGBTQ movements. The claim for visibility often takes form as a claim for a “right to the city”, with the organisation of yearly, highly publicized demonstrations such as “Gay Prides” or March 8th demonstrations. Incongruous as the parallel may seem, it does a lot to illuminate the situation of Muslim citizens in countries where Islam has been stigmatised over the years, in particular since 2001. Specialists of the sociology of religion have used the metaphor of the “coming out” to describe how young Muslims in France, often of the second or third generation, are much more assertive about their religion and no longer feel the need to hide it as did their parents or grand parents. Nor is the metaphor necessarily as offensive to Muslims themselves as one might think: Valérie Amiraux reports having been congratulated by an imam she worked with for using the phrase “coming out” in an interview (Amiraux, in Amiraux, Jonker, 2006, p. 48). Others have talked of “Muslim hype”, as for instance Raphaël Liogier in his discussion of the full-face veil as “hyper-modern trend” (2010): –139–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 135-148 Invisible Others: Muslims in European cities in the time of the burqa ban

Claire Hancock

“If faith cannot be demonstrated, it can however be shown. In fact it is because, by its very nature, faith cannot be demonstrated, that it needs, as a compensation, to be shown, that it needs pomp, sparkle, decorum. To the point that the sacred is sometimes defined by decorum (…). Some areas, such as the one around the rue Jean-Pierre Timbaud in Paris, where there are Muslim accessory shops and «fundamentalist» bookstores all over the place, have become, as have some gay streets, places where one exhibits one’s style, shows oneself «more Muslim than thou», hype Muslim”.

Figure 2. The Good Friday procession This need for “pomp, sparkle and in Lleida decorum” can easily be understood in a Catholic country such as Spain where very spectacular religious processions take place, for instance during the Easter period, such as the processions of nazarenos con capirotes, in which men with their faces covered by large hoods walk the streets in very colourful garb (in Lleida for instance, but also in many other cities). Such processions also challenge the claim that “hiding one’s face” is necessarily disruptive of public order; in fact, in the French law there was a specific exception spelled out to allow “traditional religious processions” to continue taking place, since politicians from the South of France, in particular, had voiced concerns about the continuity of such celebrations in their cities (the French law bans “covering one’s face in public space” generally, and it was therefore necessary to include a list of exceptions, for medical or security reasons, or for more trivial reasons such as “Santa Claus disguises”…). This of course raises the question of why it is acceptable for Catholic men to walk the streets in such clothing, while it is deemed unacceptable of Muslim women: the fact that the former is traditional, while the latter isn’t, is probably not a sufficient explanation; that the former is but a one-shot display of “Christian pride” while the other is a daily practice is probably more convincing. Visibility is key to what Muslim citizens are reproached with in European cities: veils, minarets are deemed ‘ostentatious’, too visible, akin to a claim for power. However, that visibility cannot be equated with power has been perceptively demonstrated by Peggy Phelan whose remark “if representational visibility equals power, then almost naked young white women should be running Western culture” (1993, p. 10) is much quoted. In this instance, and maybe also in the instance of European Muslims, visibility actually amounts to public exposure, and a form of exposure that points to a specific form of vulnerability to objectification: sexual objecti–140–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 135-148 Invisible Others: Muslims in European cities in the time of the burqa ban

fication in the case of young women, objectification as threat in the case of Muslims. Images such as these are all over the walls of European cities, making veiled women a potent sign with quasi-iconic value and resonance. Again the sexual and the religious become conflated in unexpected yet compelling ways, with the link between the two clearly drawn out by Göle: “This demand in public space that we expose our face and body ever more freely, this spiral of secularisation is a source of oppression for many women and a pathological symptom of our own societies” (N. Göle, 2009 hearing, in Rapport d’information, 2010).

Claire Hancock

Figure 3. Poster advertising a play in a Paris theatre, March-April 2012

Muslim pride? There is by now a consistent body of work on the views and experiences of women wearing the full-veil in France, among which the documentary films by anthropologist Agnès De Féo (to which Liogier refers in his article, see http://www.agnesdefeo.book.fr/sous-la-burqa) and a 2011 report by Naïma Bouteldja funded by the Open Society Foundation ; these are supplemented by regarded academics such as Farhad Khosrokavar or Samir Amghar, who were also heard by the Parliamentary Commission in 2009 (Rapport d’information, 2010). What emerges from such research is that, far from being the embodiment of an “Islamist threat” in Europe, the women wearing the fullface veil in France are not a sign of the growing influence of Islamist movements, but quite the reverse: they embody a global trend, taken up in Europe, Australia, North America, by the same sorts of very committed individuals who want to assert their pride in their religion. For Liogier (2010), the full-face veil is not proselytizing, it’s a sign of distinction. The question of whether it is an authentic Muslim garment or prescribed by the Kuran is irrelevant, he argues, recalling that in Catholicism, there are no prescriptions for the Pope or priests wear robes, it’s just part of the decorum. But women who wear the full-face veil are by no means respecting a tradition, they are innovating, and inventing a personal version of islam with no connexion to its history; they talk of a personal spiritual –141–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 135-148 Invisible Others: Muslims in European cities in the time of the burqa ban

Claire Hancock

quest, a voluntary personal transformation. While there appear to be several types of motivation, depending on age or family situation, the practice, according to Liogier, is never devoid of an erotic dimension: it has to do with preserving mystery, being the unavailable and unapproachable beauty, the highest prize that has to be deserved and is not freely bestowed. These women by no means renounce modern life, and still go shopping, to the cinema, to the restaurant, and practice sports. For some of them, islam symbolizes roots that they yearn for while they are effectively lost, a sense of nostalgia for something that has been lost, fantasized origins. Liogier compares their quest to that of neo-buddhists who shave their hair and walk barefoot in Western cities : in their case, tourists are amused; in the case of the full-face veil, tourists are scared, because of the associations with “Islamic fundamentalism”, “female oppression”, “war on the West”, etc. Khosrokavar also emphasizes the transnational, cosmopolitan nature of the movement; for Amghar, it is “hyper-individualistic” as well as “a sign of distinction” (Rapport d’information, 2010). All researchers agree on the fact that a significant proportion of the women are French-born converts, which was confirmed by French Minister of Home Affairs Guéant in a January 2012 interview with Le Monde: a quarter of the 237 women fined for wearing the full-face veil were in fact in such a situation, he stated, with more than a hint of surprise. He admitted that the “citizenship class” that was also provided for in the law had never, so far, been necessary, because most of the women are French-born or at least hold French nationality. This remark underlines how bound up with issues of national identity the question has become, and how it is used to collapse and confuse geographical scales (Hancock, 2008): most discourse about this form of veiling, while emphasising nationhood and national values, in fact leaps deftly from the scale of a handful of female bodies, to that of global geopolitical issues, as exemplified in Nicolas Sarkozy’s June 2009 statement that “The burqa is not welcome on the territory of the Republic” –a strange formulation which seems to imply that it is in fact French national territory that is being covered by the burqa, rather than the heads of women. This resonates with political posters which frequently set a (veiled) female figure side-by-side with iconic representations of national flags or country outlines, making the dominion over women’s bodies as major geopolitical goal (Hancock, 2011). This of course is strongly redolent of what Foucault called ‘biopower’, the exercise of the power of the state on bodies (Foucault, 1976) ; in the French instance, this idea has been built on by Elsa Dorlin in her influential 2006 book La Matrice de la race in which she shows that “Sexism and racism are not so much theoretically comparable as historically inseparable (…) dominant categories literally made bodies, sexed and racialized bodies, including the very body of the Nation” (Dorlin, 2006). –142–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 135-148 Invisible Others: Muslims in European cities in the time of the burqa ban

Claire Hancock

All hyped up and no place to go? I want to argue that, while the issue of framed as one of national, if not global, importance, it has very material consequences on the lives of women at the local scale, by excluding them from certain spaces. This is clear from Naïma Bouteldja’s report, which emphasizes the alarming frequency of abuse (mostly verbal but sometimes also physical) endured by women who wear the full-face veil in France. Verbal aggressions not only challenge the victim’s belonging in France (with phrasings such as “Go back to your country” or “We’re in France, here”), but also restrict their access to some parts of the city and inhibit their mobility because they feel more threatened in some areas than others: “INTERVIEWER: Are there certain places you are scared to go with your niqab? TALIBAH: Yes, as it happens, there are some shopping centres which are more in central Paris. FARAH: Well, [the insults] don’t happen every day because, for example, if I stay in my neighbourhood there’s no problem, people smile. If I go to other places, inevitably. ... when I take the train to go to Paris, for example, it’s true that many people are going to insult me.” (Open Society report, 2011)

This sort of treatment, and their spatial consequences, is however not reserved to wearers of the full-face veil, and young women who wear a simple veil also report the same sorts of limitations on their mobility. The following are quotes from interviews carried out by Anissa Ouamrane, with whom I am conducting research about Muslim practices in a banlieue to the east of Paris: “Are there places where you would rather not go, outside our neighbourhood? –Yeah, some parts of Paris… very… [laughs] once, at Haussmann, yeah Haussmann… I went shopping… I never went back… (…) sure, there are places I avoid (…) And how do you know which places to avoid? –Well, because I’ve been there (…) well, there are places… places that are really rich, there, I know, no thanks, I’m not going there, I prefer not to go…” (Myriam –who wears a simple veil– interviewed by Anissa, Feb. 2012)

This testimony converges with those gathered by Naïma Bouteldja : regardless of the type of veil worn, Muslim women are made uncomfortable by the attention, usually hostile, they attract in wealthy parts of town, upper-class shopping districts, and thus confined to neighbourhoods close to their homes where people are familiar with them and less likely to display unpleasant or aggressive behaviour. Myriam also describes the situation as deteriorating: “… I get the feeling people do that more now than before, it’s gotten worse, in the past two years, it happens much more than before”, she says, which tends to point to a correlation between the aggressive behaviour of some French people, and the public fingerpointing at Muslims which occurred in France in 2010, as part of the so-called “debate on national identity” and of the run-up to the 2010 law banning the –143–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 135-148 Invisible Others: Muslims in European cities in the time of the burqa ban

Claire Hancock

burqa in public space. It is therefore too facile to dismiss such political posturing as blatant electoralism, and unlikely to be taken seriously: blatant as it is, it still has very real consequences on the daily lives of many women who are not seeking attention, but merely conforming to their understanding of their faith. What many participants in our research point to is particular resentment and aggression on the part of middle-aged women who define themselves as feminist and who blame veiled women for “selling out” or compromizing feminist achievements. This is for instance what Myriam describes: «Some of them go, “women’s oppression”, like, they fought for us to have the vote, the right to wear trousers… one day a woman said that to me, on the bus, she goes ‘what are you doing, have you forgotten everything they’ve done for us’… a Frenchwoman, pure breed, and all… it has nothing to do with voting or wearing trousers!» (Myriam –who wears a simple veil– interviewed by Anissa, Feb. 2012)

While noone seems to ask whether (male) pénitents who choose to hide their faces under hoods to take part in Catholic processions, or Catholic priests who wear robes, are being in any way obliged to do so, the implication is that women wearing the veil are giving in to pressure from family or neighbourhood, despite the fact that many of them explain and argue very articulately that they are making a deliberate, personal choice (Chouder, Latrèche et Tévanian, 2008). I agree with Liogier’s remark, about women wearing the full-face veil, that: “There is probably no worse form of male domination than saying that these women are unable to say what they think (…). Not believing them when they argue, explain, illustrate their choice, and repeating endlessly (and mechanically) that they are being manipulated, is a discrete, but nonetheless efficient, form of contempt.” (Liogier, 2010)

And indeed the research indicates that women generally choose to wear this type of veil against their husband’s, parent’s or environment’s opposition (Open Society report, 2010). These are not the weak, downtrodden creatures the media or politicians would have us believe, but, if one carries on the parallel between homophobia and islamophobia, these women are the “drag queens” of Islam, the most assertive and individualistic of believers, who are willing to put themselves on the line to challenge and subvert dominant norms. They may, as are drag queens, be disapproved of by sections of their own community who seek first and foremost to demonstrate their own normalcy and gain acceptance by conforming to norms and remaining discrete; they are however doing their utmost to fight invisibility (by choosing to remain invisible). Most importantly, they are agents, not victims.

Post or neo-colonialism? Religious faith, after long being disregarded by social sciences, has enjoyed a revived interest in recent years, with prominent figures such as Jürgen Haber–144–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 135-148 Invisible Others: Muslims in European cities in the time of the burqa ban

Claire Hancock

mas and Judith Butler taking part in a discussion about “the power of religion in the public sphere” (Mendieta & Vanantwerpen, 2011). In geography, this “postsecular turn” has been interpreted not only as a consequence of geopolitical events, but also as consistent with a renewed interest for emotions, and particularly religious emotion, in geography (Della Dora, Yorgason, 2009). Some contributions within geography (Gökariksel, 2009) as well as without (Saktanber, 2002, Bracke, 2003, Bilge, 2010) enable a better theorization of religious agency, in particular when it comes to Muslim women, who are often constructed as victims, or as merely reactive beings, in dominant discourse. There are specificities to the French case which give a particular twist to debates in France. The culture of laïcité (“combat secularism” in the words of Olivier Roy, 2005), selectively as it may be wielded in public debates (Christian fundamentalists are hardly ever targeted), renders the adoption of the post-secular framework more unlikely than it is in Anglophone countries, or other European countries like Germany, the Netherlands or Spain where the separation of church and state has never been enforced with such stringency. In addition, French culture has historically constructed the display of female bodies as crucial to the emancipatory nature of the Republic, and systematically depicted religion as intrinsically sexist, secularism as intrinsically feminist, in ways that are profoundly misleading (Scott, 2009). A further specificity is the one underlined above by Dorlin: the postcolonial resonance of the issue of the veil, in France, is maybe more pronounced than anywhere else. There are historical precedents to the veil debate that played a crucial part in French colonisation of North Africa, with the unveiling of women being granted a central place, in particular, in France’s domination over Algeria (Shepard, 2004). A no lesser figure of Algeria’s struggle for independence than Frantz Fanon wrote eloquently about the way the veil became a major stake in the war: “The situation of women was taken as theme for action. The colonial administration proclaimed it would defend the humiliated, set aside, shut away woman… (…) To the colonialist offensive on the veil, the colonized answers by a cult to the veil” (Fanon, 1959, p. 19 and 29). Colonial history resonates also in the ways banlieues in France are depicted and run as threats to the Republican state (Dikeç, 2007), as well as in the very frequent implication that banlieues, and their Arab and African residents in particular, are the location of sexism and homophobia in France (Guénif-Souilamas & Macé, 2004). This particular framing of the issue as geographic, linked to certain, specific spaces, and hence as geopolitical, as a question of governmentality over certain parts of the national territory, tends to deny the effects at the level of individuals, or even the humanity of people involved, as Nadia, another young woman who wears a veil, points out here: “I was with veiled sisters, I remember once someone threw us an egg… (…) Once a truck tried to run us over on the pavement, I was traumatized (…) In the end it’s our faith that is targeted. Because our faith is made visible by acts, some claim it’s ostenta–145–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 135-148 Invisible Others: Muslims in European cities in the time of the burqa ban

Claire Hancock

tion (…) In the end they’re bothered by islam, but they’re bothered by our clothing, and that’s really ridiculous, because there’s someone behind the clothing, he wants to hide, it doesn’t change the fact that there’s a human being underneath who deserves respect, honestly, you don’t attack someone for, because of his choice of clothing, frankly it’s, it’s ridiculous!” (Nadia –who wears a simple veil– interviewed by Anissa, March 2012)

Concluding remarks “An enemy is someone whose story you have not heard” (Living Room dialogues on the Middle East, quoted in Brown, 2006).

So what, exactly, is made invisible, and what is made visible by the desire, on the part of some women, to wear a full-face veil in European cities, and the legal obstacles some municipalities and countries decide to put to that practice? What is made invisible is the female body, the visibility of which was historically constituted, in France at least, as a symbol of emancipation from conservatism; however, as has been pointed out by Joan Scott who coined the term sexularism, this constitution was based on the fallacy that secularism would necessarily entail an equal status for women and men that religion denied (2009). That the burka may in fact express a disapproval of, or at least discomfort with, the injunction in Western culture to expose and objectify female bodies, is part of Nilüfer Göle’s compelling, yet little heard, argument in the Rapport d’information handed in to the French National Assembly (2010). In that sense, the burqa makes visible forms of objectification of women intimately bound up with Western, commercialized cultures, of which feminism used to be very critical before it made the situation of Muslim women its primary concern (on ways in which the Othering of Muslim women has contributed to the emergence of postfeminism, see Scharff, 2011). What is also made manifest and visible, is the presence of Islam in Europe, a presence that no longer accepts injunctions to remain discrete and invisible, but actually uses visibility to make a political point, much as other minorities have in earlier decades (Amiraux & Jonker, 2006). “The personal is political” for Muslim citizens of Europe as it was, and is, for feminists, LGBTQ activists, and despite laïcité principles religion can probably no more remain confined to the private or intimate sphere than sexuality or gender when it leads to forms of discrimination and structural inequality in access to the public sphere, or public representation. If we follow the Fassin, what minorities want to have recognized is not a specific identity, but the reality of the discriminations they encounter (2006). Or, in Nancy Fraser’s words, they are just claiming equal status and “parity of participation in social life”, not the recognition of a group identity that –146–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 135-148 Invisible Others: Muslims in European cities in the time of the burqa ban

Claire Hancock

would be problematic to define anyway (Fraser, 2000). A similar distinction is made by Rancière, who emphasizes the difference between the sociological (identity) and the political (subjectivity) and explains that new forms of racism and xenophobia have arisen from the tendency to see Otherness in purely sociological terms, and not as a political issue: hence, for him, “the new visibility of the Other in the nudity of his intolerable difference” (Rancière, 1995). Finally, what also becomes visible, in the debates about veiling in European countries, or, if we follow Tévanian, “what is being unveiled”, is the true nature of our democracies, which turn out to be far more sexist, racist and anthoritarian than they want to appear (Tévanian, 2012), by promoting exclusion and condoning aggression of a religious minority. That feminism has lent a hand to such tendencies is not to its credit.

References Amiraux, Valérie; Gerdien Jonker (2006). Politics of Visibility, Young Muslims in European Public Spaces. Bielefeld: Transcript Verlag. Bilge, Sirma (2010). “Beyond Subordination vs. Resistance: an intersectional approach to the agency of veiled Muslim women”. Journal of Intercultural Studies, num. 31:1. Bracke, Sarah (2003). “Author(iz)ing agency. Feminist scholars making sense of women’s involvement in religious ‘fundamentalist’ movements”. European Journal of Women’s Studies, num. 10:3. Brown, Wendy (2006). Regulating Aversion. Tolerance in the Age of Identity and Empire. Princeton University Press. Chouder, Ismahane; Malika Latrèche; Pierre Tévanian (2008). Les filles voilées parlent. Paris: La Fabrique. Della Dora, Veronica; Ethan Yorgason (2009). “Geography, Religion and Emerging Paradigms: Problematizing the Dialogue”. Social and Cultural Geography, num. 10:6, p. 629637. Dikeç, Mustafa (2007). Badlands of the Republic. Space, Politics and Urban Policy. Oxford: Blackwell. Dorlin, Elsa (2006). La matrice de la race. Généalogie sexuelle et coloniale de la nation française. Paris: La Découverte. Fanon, Frantz (1959). L’An V de la Révolution algérienne. Paris: La Découverte (réédition 2001). Fassin, Didier; Eric Fassin (2006). De la question sociale à la question raciale. Paris: La Découverte. Fraser, Nancy (2000). “Rethinking Recognition”. New Left Review, num. 3, May-June. Gökariksel, Banu (2009). “Beyond the officially sacred: religion, secularism and the body in the production of subjectivity”. Social and Cultural Geography, num. 10:6, p. 657-674. Guénif-Souilamas, Nacira; Eric Macé (2004). Les féministes et le garçon arabe. Éditions de L’Aube. Hancock, Claire (2008). “Spatialities of the Secular: Geographies of the Veil in France and Turkey”. European Journal of Women’s Studies, num. 15:3, p. 165-179. Hancock, Claire (2011). “Le corps féminin, enjeu géopolitique dans la France postcoloniale”. L’Espace politique, num. 13. http://espacepolitique.revues.org/index1882.html –147–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 135-148 Invisible Others: Muslims in European cities in the time of the burqa ban

Claire Hancock

Liogier, Raphaël (2010). “Le voile intégral comme trend hypermoderne”. Multitudes, num. 42, automne. http://multitudes.samizdat.net/Le-voile-integral-comme-trend Lussault, Michel (2003). “Visibilité (régime de)”. In: Lévy, Jacques; Michel Lussault [dir.]. Dictionnaire de la Géographie et de l’Espace des Sociétés. Paris: éditions Belin, p. 997. Mendieta Eduardo; Jonathan Vanantwerpen [ed.] (2011). The Power of Religion in the Public Sphere. New York: Columbia University Press. Open Society (2011). Unveiling the Truth: Why 32 Women wear the full-face veil in France. Report researched and written by Naïma Bouteldja. Phelan, Peggy (1993). Unmarked, the politics of performance. London: Routledge. Rancière, Jacques (1995). La Mésentente. Politique et philosophie. Paris: Galilée. – (1998). Aux bords du politique. Paris: Gallimard. Rapport d’information sur la pratique du port du voile intégral sur le territoire de la République (2010). Rapport num. 2262, déposé le 26 janvier à la Présidence de l’Assemblée Nationale (available online). Roy, Olivier (2005). La laïcité face à l’islam. Éditions Stock. Saktanber, Ayse (2002). Living Islam. Women, Religion and the Politicization of Culture in Turkey. London: I. B. Tauris. Scharff, Christina (2011). “Disarticulating Feminism: Individualization, Neoliberalism and the Othering of Muslim Women”. European Journal of Women’s Studies, num. 18:2, p. 119134. Scott, Joan (1996). Only Paradoxes to Offer. French Feminists and the Rights of Man. Harvard University Press. Scott, Joan (2009). Sexularism. Lecture at the Robert Schuman Centre for Advanced Studies, European University Institute, Florence. http://cadmus.eui.eu/handle/1814/11553 Shepard, Todd (2004). “La bataille du voile pendant la guerre d’Algérie”. In Nordmann, Charlotte [dir.] Le foulard islamique en questions. Paris: éditions Amsterdam. Tévanian, Pierre (2012). Dévoilements. Du hijab à la burqa : les dessous d’une obsession française. Paris: éditions Libertalia.

–148–


Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 75, juny 2013, p. 149-164 ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.26

Verso una nuova dimensione metropolitana1 Francesco Indovina Istituto Universitario di Architettura di Venezia

Riassunto La diffusione territoriale attuale del fenomeno urbano ha mostrato non solo come i vantaggi dell’agglomerazione possono convertirsi in problemi (congestione, aumento dei costi di trasporto, perdita della qualità ambientale) ma anche come questi vantaggi possono essere raggiunti senza agglomerazione. La città diffusa funziona così come una città concentrata senza le sue caratteristiche morfologiche ma con le sue stesse caratteristiche funzionali e sociali. In questo processo, nel quale la città centrale ha continuato a mantenere buona parte delle funzioni di centro culturale, economico e commerciale, si nota anche come una parte dei centri di potere seguono il modello della diffusione e si re-localizzano in centri medi e piccoli, dando luogo a ció che l’autore denomina come arcipelaghi metropolitani. Sebbene questi processi di diffusione abbiano apparentemente una elevata componente di auto-organizzazione, si sostiene qui che se il processo di diffusione è guidato e governato dal potere pubblico, la città diffusa sarà organizzata meglio e gli effetti negativi rimarranno minimizzati. Parole chiave: urbanizzazione diffusa, città diffusa, arcipelago metropolitano, governo della città.

Resum: Vers una nova dimensió metropolitana La difusió territorial actual del fenomen urbà ha mostrat no només com els avantatges de l’aglomeració poden esdevenir problemes (congestió, augment dels costos de transport, pèrdua de qualitat ambiental) sinó també que aquests avantatges poden ser aconseguits sense aglomeració. La ciutat difusa funciona així com una ciutat concentrada sense les seves característiques morfològiques però amb les mateixes característiques funcionals i socials. En aquest procés, en el qual la ciutat central ha seguit mantenint bona part de les 1. [Francesco Indovina va impartir la seva conferència “De la ciutat difusa a l’arxipèlag metropolità”, a la Societat Catalana de Geografia, el 15 de novembre de 2012. N. de l’E.] Il testo costituisce una versione diversa dell’Introduzione al volume: Dalla città diffusa alla metropoli territoriale, F. Angeli, Milano.

–149–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 149-164 Verso una nuova dimensione metropolitana

Francesco Indovina

funcions de centre cultural, econòmic i comercial, es detecta també com una part del centres de poder segueixen la pauta de difusió i es relocalitzen en centres mitjans i petits, donant lloc al que l’autor anomena arxipèlags metropolitans. Encara que aquests processos de difusió tenen aparentment un elevat component d’autoorganització, se sosté aquí que si el procés de difusió està guiat i governat pel poder públic, la ciutat difusa està millor organitzada i els efectes negatius queden minimitzats. Paraules clau: ciutat difusa, arxipèlag metropolità, govern de la ciutat.

Resumen: Hacia una nueva dimensión metropolitana La difusión territorial actual del fenómeno urbano ha mostrado no sólo cómo las ventajas de la aglomeración pueden convertirse en problemas (congestión, aumento de costes de transporte, pérdida de calidad ambiental) sino también que estas ventajas pueden ser alcanzadas sin aglomeración. La ciudad difusa funciona así como una ciudad concentrada sin sus características morfológicas pero con sus mismas características funcionales y sociales. En ese proceso, en el que la ciudad central ha seguido manteniéndolo buena parte de las funciones de centro cultural, económico y comercial, se detecta también cómo una parte de lo centros de poder siguen la pauta de difusión y se relocalizan en centros medios y pequeños, dando lugar a lo que el autor denomina archipiélagos metropolitanos. Aunque estos procesos de difusión tienen aparentemente un elevado componente de autoorganización, se sostiene aquí que si el proceso de difusión está guiado y gobernado por el poder público, la ciudad difusa estará mejor organizada y los efectos negativos quedarán minimizados. Palabras clave: ciudad difusa, archipiélago metropolitano, gobierno de la ciudad.

Abstract: Towards a new metropolitan dimension The current process of territorial diffusion urban has shown not only that the advantages of agglomeration can become problems (congestion, increase of transport costs, loss of environmental-quality) but also that these benefits can be achieved without agglomeration. The diffuse city works very much as a concentrated city with a complete different morphology but with the same social and functional characteristics. In this process, in which the central city has kept many of the cultural, economic and commercial functions, it can be seen that some of these functions has followed the diffusion pattern and that they have been relocated in middle and small size cities, leading to what the author calls metropolitan archipelagos. Although these diffusion processes have an apparently high component of self-organization, it is argued here that when the diffusion process is publicly guided and governed, the diffuse city is better organized and the negative effects can be minimized. Keywords: diffuse city, metropolitan archipelago, city government.

***

1. Nostalgia versus progresso La nostalgia è sentimento della staticità, il rimpianto per quello che era e non è più, perché si è trasformato: è il rifiuto psicologico, non fattuale, del presente rispetto al passato. Ma è anche un sentimento dell’abbellimento, –150–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 149-164 Verso una nuova dimensione metropolitana

Francesco Indovina

quello che si rimpiange, quello di cui si ha nostalgia, gode di un’aurea meravigliosa. È un sentimento della vecchiaia, della memoria distorta o, se si preferisse, selettiva. I meravigliosi anni della giovinezza, meravigliosi perché ricordati con indulgenza, meravigliosi perché tutte le ombre sono state cancellate, i lati scuri e dolorosi evaporati, ma allora, forse, molti si riconoscevano in quanto scritto Nizan: “Avevo vent’anni. Non permetterò a nessuno di dire che questa è la più bella età della vita”. Forse non è azzardato sostenere che questa nostra epoca si caratterizza per un diffuso sentimento di nostalgia. I cambiamenti, infatti, sono molto più numerosi e molto più rapidi, la nostra attitudine ad adattarci scarsa. È enormemente cresciuta la tecnologia che ci siamo “abituati” ad usare; lo spazio si è dilatato per la crescente possibilità di muoversi; il consumo dilaga a confronto della parsimonia del passato; siamo bombardati da informazioni che vengono da tutto il mondo; la secolarizzazione ci lascia senza Dio. Siamo lanciati in un futuro di cui non vediamo né conosciamo i confini ma siamo pieni di rimpianti per il passato: le buone vecchie cose, il sapore dei pomidori, il gusto del latte..., ignorando come quello che appare come una perdita è molto spesso il risultato di processi che hanno portato grandi benefici all’umanità (Pascale, 2008). Devo confessarlo, sono fiducioso “nelle meravigliose sorti del progresso”: questo mi suggerisce l’avanzamento della tecnica, le meraviglie della medicina, la riduzione della mortalità infantile, il prolungamento della vita, rapporti sociali più liberi, l’istruzione di massa, le aumentate possibilità di comunicazioni, ecc. Ma tutto questo è senza contraccolpi? Certo che no! Tutto questo è patrimonio comune di tutta l’umanità? Certo che no! Ma contrastare le distorsioni, generalizzare i benefici è compito nostro, fa parte della dialettica nella società; così come è compito collettivo l’attenzione agli indirizzi del progresso, agli effetti dei risultati della ricerca scientifica, all’uso controllato delle risorse. Non ad occhi chiusi verso il futuro, non camminando con la testa rivolta in dietro, ma occhi aperti e cautela ad ogni passo. Gli ideali di giustizia sociale e di libertà si sono sempre scontrati con gli egoismi e le appropriazioni individuali, non è mai esistita un’epoca d’oro, ma a questi ideali bisogna avvicinarsi, per la realizzazione di questi ideali vale la pena di porre il massimo impegno. Così, il rimpianto per la città che non c’è più, appare per quello che è: memoria selettiva che abbellisce una realtà che è sempre stata densa di contraddizioni, di ineguaglianze, di ingiustizie. Da sempre si è manifestata l’ispirazione a costruire la città utopica, la città perfetta, sia sotto l’aspetto morfologico (Coppa, 1986) che su quello sociale (si pensi al falansterio di Fourier). Esercizi sempre frustrati dalla complessità sociale. La concezione (europea) della città è quella che ci viene dal rinascimento e dal barocco con le forzature e le “violenze” dello sviluppo industriale: la città compatta dentro le mura o definita da un preciso confine. Lo sviluppo industriale ha violentato questa immaginaria realtà, nonostante l’emergere di peri–151–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 149-164 Verso una nuova dimensione metropolitana

Francesco Indovina

ferie molto spesso slabbrate e per certi versi indefinite, quell’immagine esercitava il suo richiamo. Ma al di là della nostalgia, bisogna riconoscere l’esistenza di una forza che la compattava pur nelle grandi trasformazioni: la forza dell’agglomerazione. Capitale e popolazione si accentravano nella città: la città industriale, la città del capitale è un città compatta. Ma non si è trattato del risultato dell’applicazione o conservazione di un modello, ma della ricerca di “convenienze” e opportunità economiche e sociali. Tutte le ideologie antiurbane, anche quelle non reazionarie ma fondate su buone intenzioni e con la speranza di far bene, hanno fallito proprio per non avere tenuto in debito conto la forza dell’agglomerazione, i suoi vantaggi, tra i quali la costruzione di una “società” sempre più articolata e complessa. La città non è un corpo autonomo rispetto alla società essa, così ci si può esprimere, è la proiezione della struttura economica-sociale sullo spazio. Di quella struttura mantiene le contraddizioni, le diseguaglianze, ma anche le opportunità, le ricchezze, il dinamismo economico e sociale. Le città si sono adattate continuamente ma sono state anche all’origine delle trasformazioni sociali, dell’affermazione di nuovi diritti, dell’espressione di nuovi disaggi e di rinnovati conflitti. Osservata nel lungo periodo la città si dimostra plastica, si adatta e si modifica (Secchi, 2005). Questo processo di adattamento si è manifestato anche come continua dialettica tra una forzatura individualistica ed esigenze collettive e generali (tra pratiche sociali e politiche, per dirlo in altro modo). Essa tuttavia è stata sempre “pensata” come luogo della collettività, dove interazione sociale da una parte e intervento politica dall’altra costruivano un tessuto adatto a mitigare le condizioni degli strati meno abbienti, e dove i diritti di cittadinanza si affermavano. Se fosse vera la relazione tra trasformazioni socio-economiche organizzazione dello spazio, bisogna prendere atto che la volontà di cristallizzare una qualunque forma di città appare come un non senso.2 La città non è una forma o una struttura fisica ma è relazioni sociali, rapporti sociali tra chi l’abita, lavoro, ricerca, commerci, divertimenti, e quanto gli uomini e le donne che la popolano sono capaci di fare e di inventarsi per la loro vita. Non che la forma urbana sia indifferente e non conti, ma si vuole sottolineare come una “città” segnata dall’assenza dell’uomo, costituisce un sito archeologico, qualcosa che è stata città e non lo è più proprio per quell’assenza. Tutto questo è noto e banale, eppure, quando ragioniamo di città, si tende a dimenticare questo dato, si suole dare massima importanza alla forma e non alla sua vita. 2. Non a caso quando, sempre più raramente, si incontra un piccolo insediamento che ha conservato le caratteristiche tradizionali di un’epoca passata si suole esclamare “qui, il tempo si è fermato”. Ma è vero, il tempo in quel luogo si è fermato nel senso che la struttura socio-economica è rimasta abbastanza immutata. E quando quello stesso paese –capita sempre più spesso– è investito da una trasformazione in “seconde case”, una trasformazione che ne mantiene integra la morfologia e la struttura fisica, sentiamo che c’è qualcosa di falso. Una non corrispondenza tra la funzione e la forma: i suoni delle macchine che entrano o escono dalle stalle trasformate in box per automobili, ci appaiono fuori luogo, ci aspetteremmo il muggito di buoi e vacche. Il che non vuol dire che non si tratti di luoghi piacevoli, ma certo un senso di estraniazione si impossessa di noi.

–152–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 149-164 Verso una nuova dimensione metropolitana

Francesco Indovina

È possibile convenire che quanto gli abitanti di un luogo fanno per realizzare i proprio obiettivi3 costituisca l’essenza stessa della città, compresa la sua continua trasformazione fisica. Se si assumesse questo punto di vista allora le “trasformazioni urbane” e la stessa “trasformazione della città” andrebbero lette a partire proprio dalle trasformazioni economiche, sociali, culturali e negli stili di vita, che ogni epoca propone.

2. Agglomerazione e diffusione Possiamo considerare la città densa e concentrata, quella che tutti hanno in mente all’evocazione del nome “città”, come l’effetto della forza dell’agglomerazione; la concentrazione di popolazione e capitale offriva dei grandi vantaggi, economici e sociali, e sono stati, in sostanza, queste opportunità che hanno determinato l’affermarsi della città nell’epoca moderna. I vantaggi dell’agglomerazione riguardavano la sfera della produzione e la sfera sociale: il raggiungimento di livelli superiori di produttività o di efficienza del lavoro determinato dalla divisione tecnica del lavoro, dalla specializzazione, dalla possibilità di confrontare esperienze e anche idee; ma ancora vantaggi nello scambio, le città mercato facilitavano gli scambi tra produttori anche lontani; vantaggi nell’organizzazione delle relazioni tra le diverse funzioni; vantaggi della socializzazione, della diffusione culturale e delle conoscenze. Tutto questo è stato “prodotto”, per così dire, nella città insieme a riduzioni di libertà, differenziazioni sociali sempre più accentuate, controlli, obblighi sociali e istituzionali, emarginazione, organizzazione sociale dello spazio, ecc. Ma questi svantaggi erano compensati dalle opportunità di cui si è detto. L’agglomerazione, con i suoi vantaggi, quindi, costituisce il collante senza il quale non ci sarebbe stata la città che conosciamo. Questa osservazione non vale soltanto per la città moderna, ma ha senso anche nella città di origine, anche se in quel caso i vantaggi erano diversi, ma comunque è la loro esistenza che hanno spinto le popolazioni ad agglomerarsi. In un certo senso la forza dell’agglomerazione costituisce un fattore coattivo: costringeva gli uomini a stare agglomerati, a preferire, in un certo senso, obbligatoriamente la città.4 Fuori da essa, infatti, si avevano minori opportunità, minori occasioni, minori conoscenze, minori difese, ecc. Non a caso gli abitanti della città sono stati distinti dagli abitanti del territorio come diversi e “migliori”, più socialmente ricchi, più colti, più tecnologicamente progrediti, ecc. 3. Si tratta sia dell’attività delle pratiche sociali, che parziali e individuali generano dinamismo ed innovazione, che delle politiche che vengono sollecitate e attivate per esaltare i risultati positivi delle pratiche sociali e correggere esiti e pratiche che risultassero incompatibili con l’interesse generale. 4. La città industriale è proprio l’esito dell’immigrazione di massa di uomini e donne che spinte dalla miseria, scacciati dalle campagne, hanno cercato occupazione nelle manifatture che sorgevano.

–153–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 149-164 Verso una nuova dimensione metropolitana

Francesco Indovina

Da queste brevissime considerazioni si può trarre una conclusione (forse non condivisa da tutti): la città che oggi molti rimpiangono, messa sostanzialmente in discussione da una parte dal suo dilatarsi in abnorme periferie, in una forma indeterminata, in una crescita senza regole e, dall’altra parte, dall’esplosione urbana, cioè dalla diffusione territoriale di quelli che sono stati gli elementi costitutivi (fisici e sociali) della città, è il risultato di una coazione, di una forza obbligante. Non l’espressione costruttiva di libere volontà, ma una necessità implicita nella forma dell’organizzazione sociale. E possibile affermare come sia stata questa relazione tra necessità e opportunità ad avere “costruito” un obbligo e un ordine urbano. Non fa meraviglia che questa coazione sia stata ideologicamente elaborata fino all’affermarsi dell’ideologia urbana che esalta la condizione urbana come quella della libertà, il che è in un certo senso vero, ma nasconde la contraddittorietà di tale condizione: l’essere cioè una composizione di elementi positivi e negativi, luogo della libertà ma anche della sfruttamento, della ricchezza ma anche della miseria estrema, dove i diritti di cittadinanza trovano strumenti di realizzazione ma dove vige una forte discriminazione. Dando il giusto significato ai processi e considerando quella che è stata chiamata “coazione” che ha obbligato uomini e donne dentro il “male città” (Calabi, 1979) si è in grado di dare alla città la sua giusta collocazione all’interno del processo sociale e di assumere ogni sua trasformazione come l’esito non evitabile del processo dinamico della società, dei mutamenti degli strumenti tecnici e dei suoi modelli di convivenza e di socialità. Dicendo questo non si vuole né affermare né sottintendere che tutte le trasformazioni nell’organizzazione della città e del territorio, poiché effetto delle trasformazioni nella società, siano buone e accettabili, ma soltanto che per governare i fenomeni di trasformazione nell’interesse generale questi devono essere analizzati e ben individuati. La diffusione che si contrappone alla concentrazione e che è costituita dallo spostamento di popolazione, attività e servizi fuori dalle mura della città (non importa se fisici o ideali), non costituisce un preordinato attacco alla città, ma piuttosto l’esito di una modificazione nell’organizzazione sociale che pone problemi di trasformazione dell’organizzazione dello spazio. Si può affermare, detto in modo molto semplice e schematico, che mentre da una parte i vantaggi dell’agglomera-zione si sono spesso trasformati in svantaggi (congestione, tempi e costi di trasporto, qualità ambientale, costo della vita, ecc.), dall’altra parte gli stessi vantaggi dell’agglomerazione (occasioni, informazione, socialità, ecc.) pare possano essere raggiunti anche senza l’agglomerazione. È proprio questo mutamento che ha determinato l’esplosione della città: la città concentrata ha iniziato a perdere popolazione, attività e servizi i quali hanno trovato più opportuna e conveniente collocazione nel territorio ampio, fuori dalla città, mentre al suo interno si affermava un processo di polarizzazione sociale, professionale e di attività. –154–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 149-164 Verso una nuova dimensione metropolitana

Francesco Indovina

Studiando questi fenomeni si è giunti alla formalizzazione del concetto di città diffusa e della sua futura evoluzione, sul quale si tornerà nel prossimo paragrafo. Qui si vorrebbe sostenere che la formazione della città diffusa è l’esito di un bisogno di città, cioè dei rapporti (economici, sociali, ecc.) che sono costitutivi della città. Questo non paia in contraddizione con quanto sostenuto in precedenza circa una sorta di coazione a “formare” città, perché la città è stata anche il luogo delle opportunità e ha fornito le condizioni per lo sviluppo della società (è proprio il rapporto dialettico tra necessità e opportunità non deve essere perso di vista). La realizzazione di una forma di relazione sociale di tipo urbano (e si vedrà anche metropolitana) in un contesto morfologicamente non urbano chiarisce quale sia, di fatto, il dato fondativo della condizione urbana: non le mura, non una data forma morfologica, ma la società costituita e costituente. Quel che sta succedendo, di questo bisognerà prendere coscienza, è che essendosi allentata la coazione ad agglomerarsi si danno forme diverse di città. La città concentrata non sparisce, ma essa non è più l’unica forma di città: il “destino” urbano si articola, individui e organizzazioni tendono a scegliere quella forma che meglio risponde alle proprie esigenze, alla realizzazione dei propri progetti e alla conquista di quei vantaggi che ci si aspetta da una localizzazione. Non si vorrebbe dare l’impressione che si voglia contrapporre la coazione agglomerativa con una sorta di piena libertà di scelta; vincoli, obblighi e coercizioni sono costitutivi, fino ad oggi, della nostra società, ma se da una parte si modificano e si allentano coazioni e vincoli, dall’altra parte bisogna riconoscere che oggi esistono le condizioni per una scelta più articolata tra diverse opportunità. Anche la diffusione subisce gli effetti del rapporto tra uno stato di necessità e la ricerca di opportunità, quello che pare evidente e che oggi esistono più numerose alternative. Molto spesso si è fatto riferimento alla città diffusa come un fenomeno di sprawl di tipo nord-americano. La questione è stata già affrontata (Fregolent, 2005), ma qui si vorrebbe schematicamente mettere in luce due fondamentali differenze non considerando le quali non si può avere comprensione dei fenomeni in corso. Lo sprawl, così come pare di conoscerlo, ha molte differenze con l’esplosione urbana che caratterizza molte situazione europee, ma fondamentali sembrano le seguenti due (ovviamente si tratta di una schematizzazione): esso costituisce una procedura di intervento nel territorio per rilevanti aggregati, blocchi di villette, ecc., mentre al contrario la diffusione è un fenomeno che in larghissima parte si presenta come “singolare”, scelta di singole famiglie o imprese; ancora lo sprawl è una modalità di “costruire” città (anche se in un senso forse non condivisibile), mentre la diffusione è una modalità di modificare una situazione urbana consolidata. Inoltre gli esiti sono completamente differenti poiché la diffusione ingloba centri e insediamenti storici ricostruendo un tessuto urbano –155–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 149-164 Verso una nuova dimensione metropolitana

Francesco Indovina

sicuramente non identico a quello di passato ma che con quello ha fortissimi agganci, mentre lo sprawl è costruzione di un paesaggio completamente nuovo.

3. La trasformazione del territorio Nei saggi di seguito pubblicati sono identificati i fattori che hanno determinato in modo diretto e indiretto le più recenti trasformazioni del territorio; in massima sintesi (per i dettagli si rinvia ai testi in questo volume) questi possono essere individuati in: – abbandono di quote rilevanti di attività agricola, che ha come esito la disponibilità5 di aree per usi alternativi; – modifiche nei processi produttivi, con riduzione delle convenienze a produzione di massa concentrate;6 – mutamenti negli stili di vita come conseguenza di maggiori disponibilità di risorse economiche, modifica dei modelli di riferimento, soprattutto per quanto riguarda l’abitare, alta propensione alla mobilità; – aumento dei costi della città concentrata,7 – indebolimento della forza agglomerativa; – modifiche nell’organizzazione del commercio al dettaglio con la diffusione della grande concentrazione commerciale; – nascita delle grandi attrezzature per il tempo libero e il divertimento (all’aperto e al chiuso).8 Questi i fattori principali che hanno determinato prima l’urbanizzazione della campagna e poi la formazione della città diffusa. Il processo, ovviamente, non è stato istantaneo, ma si è sviluppato nel tempo ma anche –se consideriamo i tempi della città– con una certa rapidità. L’urbanizzazione della campagna è stata il risultato di una somma di decisioni individuali, sia in ordine alla localizzazione di attività economiche, sia delle famiglie. Le prime hanno dato luogo ad un “disordine territoriale” la cui descrizione più appropriata ci pare quella fornita da Marco Paolini (1999) in un immaginario viaggio attraverso questo nuovo paesaggio: 5. Non inganni l’uso del termine “disponibilità”: esso fa riferimento non tanto ad una disponibilità normata, regolata e definita da strumenti giuridici o di pianificazione quanto piuttosto ad una speranza, all’attesa da parte del proprietario di vedere trasformata la destinazione d’uso agricolo in edificabile. La disponibilità, ancora, si riferisce, come dire, all’esistenza cioè di un’area agricola non utilizzata o scarsamente utilizzata che verrà trasformata in modo abusivo o aggirando divieti e norme, in un’area edificabile. 6. Sempre più la produzione di massa non ha necessità di essere realizzata in modo concentrato in un luogo, ma può esserlo utilizzando unità produttive sparse in zone, regioni o nazioni diverse. 7. Il “successo” della città, ai diversi livelli, comporta un aumento del suo valore d’uso e quindi un aumento del suo valore di scambio (esemplificativo, quello della casa), il che seleziona famiglie e attività in grado di pagare i maggiori costi mentre espelle chi non riesce ad adeguarsi ai maggiori oneri. 8. Attrezzature che per il costo, lo spazio e l’accessibilità tendono a localizzarsi all’esterno della città concentrata.

–156–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 149-164 Verso una nuova dimensione metropolitana

Francesco Indovina

“Se cerchi di seguire il nome di una ditta al terzo incrocio sei finito. Tocca accostare a destra domandare informazioni…. E si resta parcheggiati a bordo strada tra due platani pelati a colonna, bloccando una fila di tir che ti sfiorano uno a uno con le loro bestemmie diesel, le enormi ruote vicine al finestrino, allo specchietto. Non resta che chiedere aiuto con il cellulare ad una premurosa segretaria d’azienda multilingue: Guardi you ciappa da Conelliano verso Sacille, al semaforo di Pianzano gira a destra e non sbaglia. El va ’vanti sette chilometri, s’el trova il passaggio a livello, vuol dire ch’el ga sbaglià strada, non lo passa, torna indietro, el vede una strada a destra, non la ciappa. Quella dopo a sinistra, oltre il sottopassaggio e non sbaglia. Trova una rotatoria non la prima, non la seconda... la quarta. Bravo! Va ’vanti, prosegue e non sbaglia. Se arriva a San Fior è andato troppo avanti, torna indietro, sulla destra c’è una zona artigianale, là el domanda ancora ma... el’ se rivà”.

Pare che la descrizione delle disavventure di questo viaggiatore siano abbastanza chiare della situazione dell’organizzazione del territorio, aggiungendo che i singoli enti locali hanno incrementato tale disordine con la definizione di aree, per lo più chiamate “aree artigiane”, prive di ogni attrezzature ma buone per valorizzare terreni, localizzare imprese (artigiane e no, nuove o trasferite, ecc.) e lucrare sugli oneri. I comuni fanno cassa e il territorio si disarticola. Più complessa appare l’evoluzione della localizzazione delle famiglie. Se l’inizio può essere assegnato alla parte giovane delle famiglie contadine, che lasciano il lavoro dei campi per il lavoro nell’industria, ma restano, tuttavia, legati fisicamente alla famiglia di origine, e che con i primi risparmi, per lo più in autocostruzione, realizzano una nuova casa sul terreno di famiglia. Ma se questo è l’inizio a questo segue la realizzazione della “casa unifamiliare”, di chi si sposta dalla città o anche dal piccolo centro per realizzare un sogno: la villa, costruita su un artificiale rialzo del terreno, con giardino, talvolta con piscina, taverna, ecc. Un’abitazione che costituisce un mix estetico, in un certo senso micidiale, della casa contadina con la villa dei serial televisivi. Il sogno di chi non vuole più vivere in città, non solo nella grande città ma anche nei medi centri (anche storici) sparsi sul territorio. A queste iniziative individuali, o per lo più familiari (le “biville” di due fratelli o parenti, ecc), si sommano le iniziative delle cooperative che con la costruzione di case a schiera, per lo più duplex, soddisfano il desiderio di chi non può permettersi la villa singola, ed anche piccoli promotori che con le stesse case a schiere soddisfano altri segmenti di domanda. Ed ancora gli istituti per l’edilizia economica e popolare, che utilizzano i più bassi costi dei terreni per costruire insediamenti da assegnare a famiglie aventi diritto ma trasferendole fuori dalla città. Per avere piena comprensione della fenomenologia prima indicata bisogna tenere conto che ad un certo punto questa urbanizzazione del territorio si incrocia con un processo di nuova organizzazione produttiva –specialmente tessile e –157–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 149-164 Verso una nuova dimensione metropolitana

Francesco Indovina

abbigliamento, ma non solo– che decentra molta della propria produzione sia verso piccole imprese sia anche verso il lavoro a domicilio. Ecco allora che alcune di questa case isolate diventano luoghi di produzione alla quale danno il loro contributo (“danno una mano”) tutti i membri della famiglia, compresi i bambini, non impegnati all’esterno (con un peggioramento degli standard abitati conquistati). Per alcune di queste famiglie il lavoro a domicilio diventa nel tempo fondamentale il che li porta ad aggiungere alla casa la costruzione di un nuovo locale (il laboratorio), riconquistando così l’edificio principale all’abitare. Ma nella dinamica dell’economia, alcuni di questi si mettono in proprio magari mantenendo un rapporto con il loro originale datore di lavoro, e allora ecco che all’originale costruzione si sopraeleva un piano dove si trasferisce l’abitazione, mentre il primo piano diventa ancora luogo di produzione oltre che vetrina e negozio, contribuendo alla costruzione della “strada mercato”. Il fenomeno della diffusione, in sostanza, appare complesso, segue la ricerca di vantaggi di singole famiglie e di imprese, è investito dalla trasformazione del processo produttivo, si colloca in un ampliamento delle possibilità economiche e nella creazione di nuove forme di attività. La domanda a questo punto è: quando e come l’urbanizzazione diffusa diventa città diffusa? E ancora quando e come la città diffusa diventa arcipelago metropolitano? È molto difficile rispondere al “quando”: si tratta di processi lunghi, con momenti di accelerazione e di rallentamento, ma del resto definire un momento temporale nel quale la trasformazione avviene compiutamente non è neanche molto importante. Tempi diversi in luoghi diversi, velocità diverse in situazioni diverse, ecc. Di maggiore interesse è cercare di descrivere quali siano gli eventi e le condizioni di queste trasformazioni. Questa trasformazione, intanto, è un indizio del bisogno di città, ma vale la pena inizialmente definire in che senso parliamo di città. Si è già fatto riferimento all’importanza che si deve attribuire alla natura delle relazione (di tutti i tipi) che si intrecciano tra gli uomini nella città. Sono queste relazioni che costituiscono l’essenza della città, comprese le modalità con le quali uomini e donne usano la città stessa. Densità, intensità, assenza di soluzione di continuità, morfologia e forma non sono accidentali, ci mancherebbe, ma da sole non fanno città. Dal processo storico si è abituati a considerare le relazioni sociali e la conformazione fisica come un’unità inscindibile. La città diffusa dimostra che non è così. L’urbanizzazione diffusa, così come si è cercato di descrive in precedenza, si è continuamente arricchita di “oggetti” da una parte e di relazioni funzionali e sociali dall’altra. Non solo “abitazioni” e “imprese produttive”, ma anche attività di servizio. La crescita della localizzazione dentro l’area vasta di queste attività di servizio (private) è stata determinata in parte dalla loro espulsione dalla città concentrata, in parte dall’“opportunità” che gli imprenditori del settore hanno visto nel “servire” una popolazione ragguardevole di numero, povera di attrezzature di servizio e diffusa in un territorio ampio. All’inizio –158–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 149-164 Verso una nuova dimensione metropolitana

Francesco Indovina

banali ipermercati, poi centri commerciali, multisala cinematografici, centri di divertimento, discoteche, centri sportivi, ecc. Nello stesso tempo sorgevano, frutto della trasformazione produttiva commerciale delle piccole imprese (che avevano origine spesso nel lavoro a domicilio), negozi specializzati (“tutto luce”, “tutto scarpe”, “tutto sposa”, ecc.) che costruivano “strade mercato”, mentre vecchie trattorie si trasformavano in moderni ristoranti, nuovi posti di ristoro aprivano (vinerie, gelaterie, paninerie, ecc.). Questo processo di arricchimento di “oggetti” diversificati si intrecciava con la tendenza della popolazione ad usare tutti questi servizi secondo le proprie necessità, insomma l’area vasta veniva usata come se fosse una città, anche perché questa area vasta conteneva (quasi) tutto ciò che prima era contenuto nella città compatta. Quasi tutto, poiché la città concentrata risultava ancora sede delle attività di “eccellenza” (su questo si tornerà) e poi perché il processo descritto è stato generalmente auto-organizzato senza nulla o minimo apporto di governo e di investimenti pubblici che non siano infrastrutture stradali. Una situazione questa che in parte nel tempo si corregge. Infatti, i centri (storici o meno) preesistenti all’urbanizzazione diffusa prendono in parte coscienza che essi costituiscono punto di riferimento e di servizio per una popolazione più ampia, molto più ampia in certi casi di quella direttamente insediata nell’ambito del centro compatto. A partire da qui si hanno casi di rinnovo urbano, di ampliamento, ristrutturazione e miglioramento degli spazi pubblici, arricchimento di servizi, ecc. Questo processo spiega come si sia passati dall’urbanizzazione diffusa alla città diffusa: un’anomala città senza che di questa abbia le caratteristiche fisiche morfologiche tradizionali, mentre ne conserva quelle funzionali e sociali. Una città caratterizzata da ampia dotazione di tutto ciò che è “privato”, ma sottodotata di tutto quello che è solitamente pubblico. La città diffusa “funziona” come una città concentrata senza averne le caratteristiche di concentrazione e densità, si tratta, cioè, di una nuova forma di città, che della vecchia forma conserva alcuni difetti e pregi e che a questi si aggiungono difetti e pregi propri. Il momento di passaggio si ha, quindi, quando il territorio ampio si arricchisce di servizi e quando la popolazione insediata usa il territorio ampio, cioè i servizi ivi collocati, nello stesso modo nel quale si usano nella città compatta. Dotazione e uso fanno di un’urbanizzazione diffusa una città diffusa. Per fare il successivo passo avanti, verso l’arcipelago metropolitano, è necessario considerare cos’è avvenuto nella città concentrata. Nel processo di diffusione, cioè dell’urbanizzazione diffusa, fino alla città diffusa, che è successo alla città concentrata, soprattutto quella di media e grande dimensione? Si è osservato che in questo caso l’espulsione (di famiglie, attività e servizi) ha determinato un processo di polarizzazione, ma non è questo il fenomeno che interessa in questa sede. La città concentrata ha trattenuto al suo interno le istituzioni di governo (non solo politico, ma anche finanziario, della cultura, della formazione, della sicurezza, della comunicazione, ecc.) nonché i centri di eccellenza (ricerca, formazione superiore, ecc.). La città concentrata, in so–159–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 149-164 Verso una nuova dimensione metropolitana

Francesco Indovina

stanza, ha mantenuto un suo ruolo di centro propulsore della cultura, dell’economia dell’amministrazione. Il consolidamento della città diffusa, compresi i processi di densificazione che si manifestavano o nel solito modo “spontaneo” o per timidi interventi pubblici, da una parte, e, dall’altra, la necessità di allentare la “dittatura dei costi urbani” della città concentrata (aree ed edifici, congestione, costo dei trasporti, ecc.), collegati ad una dislocazione esterna della maggior parte dei clienti e utenti e degli stessi lavoratori (con grossi problemi di pendolarismo degli uni e degli altri), hanno determinato un ripensamento circa la migliore localizzazione di questi centri di governo e poli di eccellenza. Succede allora che una parte, o porzioni, di questi centri del potere e poli di eccellenza seguono il flusso della diffusione e si rilocalizzano, o localizzano loro porzioni nel territorio ampio (si può dire nella città diffusa). Ma mentre i servizi di cui si è parlato prima (centri commerciali, multisala, discoteche, ecc.), proprio in ragione della dislocazione della popolazione-cliente, avevano come ottica fondamentale nella scelta del punto di localizzazione l’accessibilità, cioè la possibilità che i loro clienti potessero raggiungerli facilmente con l’automobile (quindi in generale agli incroci o ai margini di importanti infrastrutture di trasporto), i centri di governo e di eccellenza privilegiavano una localizzazione urbana, anche se in città di minore dimensione. Ragioni psicologiche, di prestigio, di visibilità, per la necessità di disporre di servizi immediati, per permettere l’accessibilità agli utenti anche con mezzi di trasporto pubblico, per una sorta di miglior comfort, ecc., le nuove localizzazione privilegiavano in qualche modo l’ambiente urbano tradizionale.9 Ma c’è di più: la massa della popolazione allocata nell’area vasta comincia ad avere la consistenza e la dimensione di una metropoli,10 cosa che induce alla nascita di servizi privati e pubblici di tipo metropolitano (negozi altamente specializzati; servizi alle persone rari, servizi e funzioni, pubblici e privati, di alto ed esclusivo contenuto; ecc.). Il territorio della città diffusa si arricchisce di centri di governo e di poli di eccellenza, che si collocano nei centri di media e media piccola dimensione esistenti al proprio interno. Va sottolineato che ciascuna di queste nuove localizzazioni serve, tendenzialmente, tutta l’area non già la sola popolazione insediata nell’area contigua e ristretta alla propria localizzazione. In sostanza il territorio di de-gerarchizza e i flussi di persone, merci e informazioni diventano multipolari. Non bisogna commettere l’errore di considerare eliminata ogni forma di gerarchia ma, piuttosto, si ha un forte indebolimento delle gerarchie territoriali. 9. Si osservi, per esempio, che un centro commerciale tenta di costruire un’immagine di città ed anche la sua toponomastica interna ha questo scopo, mentre più difficile o impossibile risulta la stessa operazione nei centri di governo o nei poli di eccellenza. 10. La differenza tra “città” e “metropoli” si assume non sia solo quantitativa ma anche qualitativa, la dimensione della popolazione permette l’attivazione di servizi “rari” che hanno bisogno di un bacino di utenti molto vasto. La tendenza verso la metropoli si è concretizzata soprattutto con le città metropolitane fortemente gerarchizzate e con flussi di persone, merci e informazioni mono-direzionali.

–160–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 149-164 Verso una nuova dimensione metropolitana

Francesco Indovina

Queste nuove localizzazioni rafforzano il processo di densificazione che non elimina la diffusione, ma l’organizza meglio (anche se in forma spesso ancora auto-organizzata). Il paesaggio che si presenta allora appare come un paesaggio ricco e articolato, denso di funzioni, esasperato nella sua mobilità, ma che offre ai suoi abitanti una dimensione di vita metropolitana, anche se non concentrata (del resto solo in apparenza la città metropolitana, nel suo insieme, risultava concentrata, le sue distanze interne spesso sono di modesta lunghezza). Un paesaggio dove si possono notare: città grandi, medie e piccole, insediamenti sparsi e piccoli borghi, zone industriali-artigianali, ma anche attività produttive sparse, strade mercato e poli di specializzazione commerciale, aggregati per il divertimento, poli sportivi, centri di governo e poli di eccellenza non concentrati ma sparsi in tutto il territorio, insediamenti di edilizia economica e popolare, aree agricole, campi abbandonati, ecc. Questa nuova struttura territoriale è stata denominata arcipelago metropolitano, termine che tende a sottolineare, anche in questo caso –come per la città diffusa– la funzionalità e la socialità piuttosto che struttura fisica: arcipelago perché costituito da entità separate ma fortemente integrate, metropolitano perché esprime e funziona come una metropoli. Tutto questo attraversato da una popolazione in grande movimento ma che gode di un ambiente metropolitano dilatato senza l’oppressione della grandissima concentrazione. Una condizione metropolitana che prima costituiva privilegio –perché di questo si tratta– solo di alcuni segmenti di popolazione mentre oggi è un’opportunità per quote crescenti di popolazione. La metropolizzazione del territorio, come è stata definita, costituisce, infatti, una tendenza comune ad ampi territori, sia di tipo diffuso, sia appartenenti alle tradizionali aree metropolitane. Fenomeno questo che sfrutta sia le nuove tecnologie informatiche, sia l’accresciuta propensione alla mobilità delle persone, sia l’aumentata possibilità di scelta tra modelli dell’abitare differenti, sia una nuova attenzione alle condizioni ambientali.

4. Governare le trasformazioni In precedenza si è spesso rilevato come i processi analizzati siano caratterizzati da un forte elemento di auto-organizzazione; in questo modo si è inteso sottolineare come questi processi rispondessero soltanto ed esclusivamente all’interesse dei singoli decisori privati (famiglie o imprese) e come queste decisioni non avessero quasi mai occasione di confrontarsi con un interesse collettivo. La pura affermazione di interessi particolari, e spesso di soggetti non necessariamente dotati di grande “potere” (economico, per esempio). Si tratta di un caso nuovo di organizzazione dello spazio. In precedenza, infatti, i singoli interventi privati dovevano fare i conti con piani, norme, regole, vincoli ecc., non che questi venissero sempre rispettati, spesso veni–161–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 149-164 Verso una nuova dimensione metropolitana

Francesco Indovina

vano ignorate o aggirate, ma comunque era evidente che le regole non venissero rispettate, il che poteva portare a conflitti con l’amministrazione o gruppi di cittadini. Nel caso che si sta esaminando, quasi in modo generalizzato, le regole o non esistevano, o erano molto labili, o erano fatte in modo da permetterne l’evasione, o erano finalizzate perchè i singoli potessero realizzare i loro interessi particolari senza nessuna o poca considerazione dell’interesse collettivo. Apparentemente laissez faire e l’assenza di intervento pubblico hanno dato, come esito, quello che sembrava impossibile, la città. Ma solo apparentemente, e questo per numerosi motivi che si possono così schematizzare: – un intervento pubblico diretto c’è stato, ed è possibile definirlo di “risposta”. È il caso, per esempio, delle infrastrutture di trasporto: a mano a mano che la città diffusa si organizzava l’intervento pubblico o costruiva o migliorava la viabilità. Si è definito di “risposta” perché si tratta di un intervento non di indirizzo ma di semplice soddisfazione di un bisogno emergente, quindi frammentario; – come si è già osservato, è stato realizzato il miglioramento e l’organizzazione degli spazi pubblici in molti centri; – la città non è una sommatoria di singole scelte, ma piuttosto un progetto collettivo e pubblico. In assenza di un tale progetto, come nel caso della città diffusa e della sua evoluzione, non solo si ha un risultato insufficiente di funzionalità, ma tale carenza finisce per essere un ostacolo alla realizzazione degli obiettivi individuali e spesso una complicazione della vita quotidiana; – l’assenza di un progetto di governo di tale trasformazione ha prodotto, inoltre, esiti negativi sia dal punto di vista collettivo che individuale: eccessiva motorizzazione, notevole quantità di tempo impiegata in spostamenti, degrado dell’ambiente, alto consumo energetico, eccessivo costo che la collettività deve sostenere per garantire servizi minimi (a partire dalla raccolta dei rifiuti), ecc.; – la socializzazione generale si è spesso accompagnata con fenomeni di isolamento, soprattutto per le donne e gli anziani; – si manifestano localizzazioni incompatibili con anche gravi conseguenze per la salute della popolazione. Il risultato è una città e una metropoli, come già detto, iperdotata di funzioni e servizi privati e ipodotata di funzioni e servizi pubblici; ma la questione non è solo un problema di quantità, ma un problema di funzionalità e di qualità. Osservando qualche periferia di grande città troviamo, anche in questo caso, un’ipodotazione di funzioni e servizi pubblici (spesso anche di privati) e una scarsa funzionalità urbana. In forma diversa il fenomeno si riscontra nel diffuso. Nella tradizione dell’urbanistica è la città il punto di massima attenzione, mentre per il territorio, anche se non viene considerato un residuo, si ha un –162–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 149-164 Verso una nuova dimensione metropolitana

Francesco Indovina

occhio analitico più distratto e un intervento meno attento.11 Questo atteggiamento poteva essere giustificato, da una parte, e non avere gravi conseguenze, dall’altra, quando lo spazio extra-urbano era sostanzialmente uno spazio agricolo, ma è diventato pernicioso nel momento dell’urbanizzazione diffusa. Se il processo di diffusione fosse stato guidato, governato e contrastato nei suoi episodi più paradossali e inutili, oggi si disporrebbe di un città diffusa meglio organizzata e funzionale, con la minimizzazione dei suoi aspetti negativi, più densa di come è risultata,12 con un migliore ambiente, un minor consumo di suolo, minori costi collettivi e maggiori soddisfazioni private. Non una situazione senza contraddizioni (non lo è la città compatta non si capisce perché dovrebbe esserlo la città diffusa), ma una condizione che avrebbe potuto ridurre alcuni degli aspetti negativi della città compatta ed esaltato quelli positivi propri. Non avere analizzato il fenomeno, averlo sottovalutato e irriso, aver immaginato di poter riportare tutto dentro le mura urbane, ha avuto come conseguenza l’affermarsi di un città senza regole, dove gli aspetti negativi della mancanza di governo pubblico non sono esplosi proprio in ragione della dilatazione dell’insediamento nel territorio. La città diffusa ha espresso, consapevolmente o meno, un bisogno di città (di una migliore città) in una situazione tradizionalmente non urbana: non si è compreso che si trattava di un fenomeno che proiettava sul territorio una profonda modifica economica, sociale e culturale e non soltanto la realizzazione di un sogno piccolo borghese o le convenienze delle imprese indifferenti agli interessi collettivi e all’ambiente. Non comprendere oggi che si è di fronte ad un’altra trasformazione che esalta la possibilità di insediamenti fortemente differenziati ma uniti funzionalmente, con bassi livelli di gerarchia, sarebbe ancora più grave. Più grave perché il gioco si fa più pesante, perché i nuovi insediamenti di strutture di governo o di poli di eccellenza hanno effetti sull’organizzazione (o disorganizzazione) del territorio molto più rilevanti, e perché è data la possibilità di costruire un arcipelago metropolitano di grande efficienza, di notevole efficacia, di sostegno ad uno sviluppo meno squilibrato e più conforme agli obiettivi di sostenibilità. Lo strumento principale di governo del territorio oggi non può essere il Prg, ma piuttosto la pianificazione di area vasta che comprende sia un piano di uso del suolo, sia una serie di politiche specifiche per la realizzazione dei singoli obiettivi. A conclusione, data la situazione, appare lecito chiedersi come reagiranno i territori ad organizzazione diffusa alla crisi economica in atto. Non è semplice dare un risposta ad un simile interrogativo anche considerando che l’organizzazione dei territori diffusi presentano un certo grado di rigidità, che sebbene 11. Questo non vuol dire che nella tradizione del nostro paese non si siano avuti piani molti attenti al territorio, ma in generale si tratta più di casi (Giovanni Astengo nel caso del piano di Assisi, per esempio) che non di un dato generalizzato. 12. Si osservi a questo proposito come, pur nell’assenza di governo, si ha un processo, auto-organizzato, di densificazione degli insediamenti.

–163–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 149-164 Verso una nuova dimensione metropolitana

Francesco Indovina

inferiore a quello della città compatta, pur tuttavia non risulta modellabile in forma istantanea. Quelli che saranno colpiti dalla crisi, ovviamente, non sono i territori, in quanto tali, ma i soggetti sociali che li abitano. Inoltre, la lunghezza temporale della crisi non è una variabile indifferente. Per quanto riguarda le famiglie, premesso che non si tratta di una struttura sociale omogenea, ma molto articolata, volendo generalizzare si può affermare che queste avranno una capacità di maggior esistenza. Intanto perché una parte dello spazio potrà essere destinato a produzione per l’auto-consumo; ancora terreni abbandonati potranno tornare ad essere produttivi. Inoltre risulterà più facile in questi contesti cogliere le occasioni di acquisti direttamente dal produttore con notevoli risparmi. La disoccupazione colpirà molte famiglie, come in ogni altro contesto territoriale; quello che non si può dire –non si hanno elementi di analisi in proposito– è se la situazione diffusa costituisca un tessuto più o meno favorevole per l’impiego (parziale, momentaneo, in lavoretti, ecc.) di questa manodopera disoccupata (in generale relativamente giovane). La struttura economica del diffuso è molto composita: si trovano poche imprese con buona capacità tecnologica e di penetrazione nel mercato, che magari sono quelle che potranno sentire maggiormente il peso della crisi ma con un buona capacità di resistenza. Maggiore sarà il numero delle imprese che per dimensione, autonomia finanziaria e rapporti con il mercato saranno travolte. Bisogna tenere conto, tuttavia, che si tratta di una struttura produttiva con un alto tasso di flessibilità (come si è potuto osservare nel periodo dello sviluppo passato), questo vuol dire che dipenderà molto dagli interventi pubblici che il governo assumerà. Se il governo attivasse delle politiche per lo sviluppo di nuovi prodotti e nuove tecnologie in funzione del risparmio energetico, la produzione di energie alternative, ecc. una parte del tessuto produttivo del diffuso sarebbe capace di cogliere l’occasione. In sostanza, la crisi morderà questi territori in misura uguale a tutto il resto del paese; forse, questi territori avranno una maggiore (anche se modesta) capacità di resistere delle situazioni compatte. Ma in questo caso, come nell’organizzazione del territorio, quello che risulterà fondamentale sarà l’azione di governo pubblico che dovrebbe essere in grado di fornire indirizzi, di indicare vie di uscita, di collaborare per individuazione di nuovi sentieri di sviluppo.

Riferimenti bibliografici Calabi, Donatella (1979). Il male città. Diagnosi e terapia. Roma: Officina edizioni. Coppa, Mario [ed.] (1986). Introduzione allo studio della pianificazione urbanistica. Torino: Utet. Fregolent, Laura (2005). Governare la dispersione. Milano: FrancoAngeli. Paolini, Marco (1999). Bestiario veneto. Parole mate. Pordenone: Biblioteca dell’immagine. Pascale, Antonio (2008). Scienza e sentimento. Torino: Einaudi. Secchi, Bernardo (2005). La città nel ventesimo secolo. Roma: Laterza. –164–


Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 75, juny 2013, p. 165-184 ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.27

El nuevo Madrid: infraestructuras contra naturaleza1 Manuel Mollá Ruiz-Gómez Departamento de Geografía Universidad Autónoma de Madrid manuel.molla@uam.es

Resumen Una de las pocas y mayores ventajas de Madrid, es su proximidad a la sierra de Guadarrama, un espacio natural muy apreciado por los madrileños desde que Francisco Giner de los Ríos se lo descubrió y enseñó a disfrutar a finales del siglo xix. Sin embargo, el crecimiento de la ciudad está acercando peligrosamente la Sierra al continuo urbano, al igual que otros espacios naturales, más o menos valorados, pero siempre de interés. El viejo modelo de crecimiento a lo largo de las carreteras radiales que salen de Madrid quedó agotado hace mucho tiempo y uno nuevo, el de anillos concéntricos, se ha impuesto. Palabras clave: Madrid, espacios protegidos, infraestructuras, crecimiento urbano.

Resum: El nou Madrid: infraestructures contra natura Un dels pocs avantatges importants de Madrid és la seva proximitat a la Sierra de Guadarrama, un espai natural molt preuat pels madrilenys des que Francisco Giner de los Ríos els hi va fer descobrir i gaudir, a finals del segle xix. Tanmateix, el creixement de la ciutat està atansant perillosament la Sierra al continu urbà, de la mateixa manera que succeeix amb altres espais naturals, més o menys valorats però sempre interessants. El vell model de creixement al llarg de les carreteres radials que surten de Madrid es va exhaurir fa molt de temps i un altre model nou, d’anells concèntrics, s’ha imposat. Paraules clau: Madrid, espais protegits, infraestructures, creixement urbà.

1. El professor Manuel Mollá (UAM) impartí la seva conferència a la Societat Catalana de Geografia el 10 de maig de 2012.

–165–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 165-184 El nuevo Madrid: infraestructuras contra naturaleza

Manuel Mollá Ruiz-Gómez

Abstract: The new Madrid: infrastructures against nature One of the few major advantages of Madrid, is its proximity to the Sierra de Guadarrama, a natural space very appreciated by locals since Francisco Giner de los Ríos discovered and taught how to enjoy it at the end of the 19th century. However, the urban sprawl is dangerously approaching to the Sierra, as well as to other interesting natural spaces. The old model of growth along the radial roads coming out of Madrid became worn out long ago and a new model of concentric rings was imposed. Key words: Madrid, Protected Spaces, Infrastructures, Urban Growth.

***

1. Introducción La ciudad de Madrid ha experimentado un rápido crecimiento en los últimos decenios, tanto en cuanto a infraestructuras viarias como en lo referente a la extensión por sus límites, lo que ha afectado en no pocas ocasiones también a los municipios limítrofes. A la vez, la mayor conciencia ambiental ha hecho que se crearan nuevos espacios protegidos y que, en consecuencia, se produjeran conflictos de intereses porque no siempre ambos crecimientos han sido armónicos. El desarrollo de las infraestructuras se modificó radicalmente cuando a las sucesivas ampliaciones de las seis vías radiales se unieron los nuevos cinturones periféricos y nuevas autopistas, ahora de peaje, paralelas a algunas de las radiales y destinadas, lo mismo que todas las demás, a facilitar una mayor fluidez de un tráfico en permanente aumento. Ello, debido a que, casi de forma simultánea, junto a las nuevas vías se producían cambios de uso de suelo, con la aparición de nuevas barriadas, tanto en la ciudad de Madrid como en los municipios aledaños. Esto ha provocado nuevas congestiones que demandaban, a juzgar por las autoridades correspondientes, nuevos desarrollos viarios, en una especie de espiral infinita sólo interrumpida por la crisis inmobiliaria de los últimos años. Además, el nuevo crecimiento de las ciudades del área metropolitana ha abandonado las viejas formas de hacer ciudad para dar paso a otras, habituales en los países americanos, por ejemplo; es decir, en forma de viviendas unifamiliares o, en muchos casos también, volviendo a la manzana cerrada, pero con amplios patios interiores para infraestructuras de los vecinos (jardines o piscinas) y, en general, con alturas que no van más allá de los cuatro o cinco pisos en muchas de ellas, lo que demanda compensar las menores densidades con mayor ocupación del suelo. Por supuesto, este modelo “americano” necesita de otras infraestructuras complementarias y casi imprescindibles para que vivir cada vez más lejos del centro resulte atractivo y no sólo por el mejor precio de las viviendas. Es decir, los grandes centros comerciales que han proliferado, y siguen proliferando en la periferia madrileña; con una fuerte competencia que los hace cada vez más grandes y con mejores ofertas desde el punto de vista comercial o de ocio. –166–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 165-184 El nuevo Madrid: infraestructuras contra naturaleza

Manuel Mollá Ruiz-Gómez

Por otro lado, la necesidad de hacer estas carreteras cada vez más alejadas de la capital ha supuesto entrar en conflicto con espacios naturales protegidos en la misma Comunidad Autónoma, con una clara tendencia a resolverse casi siempre a favor de las primeras, con casos, como se verá, no resueltos aún y que podrían dar lugar a nuevas invasiones de dichos espacios, algunos de alto valor ecológico. Este artículo afronta una parte de la cuestión, la que se refiere estrictamente a cómo la ciudad de Madrid invade lo que quedaba vacante de su propio término municipal y cómo, siguiendo el modelo, los municipios del área metropolitana han seguido el ejemplo. Quedaría por analizar la otra parte del proceso, la de los agentes en todas sus dimensiones; tarea por otro lado compleja dado que una de las fuentes fundamentales para su estudio, el Registro de la Propiedad, es complicado y caro de utilizar, pero imprescindible para saber quiénes compran el suelo, cómo son los procesos de acumulación y que, en el pasado, ha dado tan buenos ejemplos en la literatura geográfica española.

2. La incorporación de la Sierra de Guadarrama a la ciudad Hace unos años, el profesor Martínez de Pisón (2007, p. 178) resumía así el recorrido de una excursión por la sierra de Guadarrama: “Vimos, pues, la sierra machadiana de piedra, agua y bosques y también uno de los rostros humanos nobles de la montaña”. Sin embargo, a continuación, establece las importantes relaciones que guarda la Sierra con la ciudad de Madrid: “No obstante, es tal la potencia territorial de Madrid que hasta la próxima Sierra de Guadarrama, hasta la cumbre que aún guarda la excelencia de una vigorosa personalidad natural, tiene ya una clara dependencia de la ciudad, de sus redes materiales y, por fortuna, además, de sus iniciativas inmateriales. Cada día que pasa, la montaña, todavía original y de marcados rasgos naturales, pertenece más al dominio territorial de la capital. De este modo, esa naturaleza contrasta casi sin transición con terrenos urbanizados, pero esa relación intensa también le ha permitido adquirir señalados prestigios nacidos de la admiración, del estudio y de la vivencia cultural de la naturaleza. De estos derivaron su valoración como paisaje y la voluntad de preservarlo.” (Martínez de Pisón, 2007, p. 178).

Con otras palabras, se podría decir que la historia del espacio natural más importante y valorado de la provincia de Madrid, la sierra de Guadarrama, se ha ido integrando en la ciudad a medida que, desde esta última, avanzaban sus infraestructuras hacia las montañas. Cómo era la relación de los madrileños con la Sierra a comienzos del siglo xx lo recoge Constancio Bernaldo de Quirós en un texto de 1929 y que alude a su primera excursión al Guarrama, en 1902. Escribió Bernaldo de Quirós (1929, p. 236): “(…) y por los senderos de la Sierra no circulaban sino raros grupos muy poco numerosos, de un carácter muy íntimo y cerrado, tales como el de los alumnos de la Insti–167–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 165-184 El nuevo Madrid: infraestructuras contra naturaleza

Manuel Mollá Ruiz-Gómez

tución Libre de Enseñanza, dirigido por D. Francisco Giner de los Ríos y D. Manuel B. Cossío; el de la Sociedad de Excursionistas Militares, capitaneados por el entonces comandante D. José Ibáñez Marín; el de los naturalistas del Museo, con D. Ignacio Bolívar a la cabeza, y el de los alemanes guiados por Carlos Coppel. Desde aquella fecha, inolvidable para nosotros, nuestro grupo de cinco2 fue uno más, el más reducido, sin duda, pero no el menos entusiasta.”

No habían pasado veinte años de aquella excursión iniciática para el grupo que acabaría creando el Club de los Doce Amigos, poco tiempo después, en 1913, la Real Sociedad Española de Alpinismo Peñalara, cuando Bernaldo de Quirós (1921, p. 85) escribía en unos términos muy diferentes: “En realidad el snovista es un mundano, a quien la montaña no interesa por sí misma, y que, consiguientemente, carece de las afinidades electivas que impulsan hacia ella. Sobre una pista artificial con un fondo de telones pintados y entre una atmósfera de tocador, es decir, en el Palacio del Hielo, seguiría practicando sus ejercicios, con tal de moverse en una vida social, alegre y confiada, con la exótica indumentaria y atavíos recomendados en los catálogos de objetos de sport más exigentes.”

Lo que había ocurrido en tampoco tiempo para que el autor de ambos textos pasara de describir a unos grupos de entusiastas del excursionismo y la montaña a su definición de “snovista” no fue otra cosa que la utilización cada vez más masiva de toda una serie de infraestructuras que permitieron un acceso más rápido y cómodo al Guadarrama, especialmente a la zona del puerto de Navacerrada y que cambiaron de manera absoluta el sector noroeste de la provincia de Madrid. El ferrocarril, dada la escasez de carreteras y de coches particulares en el cambio de siglo, fue el elemento impulsor de un excursionismo que, poco a poco, se haría masivo. En las polémicas surgidas a mediados del xix sobre si las nuevas vías férreas hacia el norte y el noroeste debían ir por Ávila o Segovia, Francisco Coello, autor de una completa monografía sobre el tema escribió: “La importancia de La Granja es indisputable por más que quieran negarla los partidarios de Ávila, pues como todos sabemos, a este sitio se traslada, no sólo la corte, sino también gran parte de la población de Madrid, durante los meses calurosos del estío, y aun se puede asegurar fuera más considerable la concurrencia, si hubiese una prontitud y comodidad en el viaje, considerando el aliciente que ofrece su fresca temperatura puesta en contraste con la abrasadora de Madrid en la misma estación.” (Coello, 1855, p. 210).

Aunque se hiciera antes la línea de Ávila que la de Segovia, a finales del siglo era posible acceder por tren a Cercedilla, base para las actividades relacionadas con todo ese sector de la sierra y que tenía su gran centro de deportes en Navacerrada. xix

2. El grupo estaba formado por él mismo, Enrique de Mesa, Enrique García Herreros, Luis Gorostizaga y Enrique de la Vega.

–168–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 165-184 El nuevo Madrid: infraestructuras contra naturaleza

Manuel Mollá Ruiz-Gómez

Sin embargo, el sector más septentrional de la Sierra, entre el puerto de los Cotos y la carretera de Francia (Nacional 1), quizá la más apreciada por los alpinistas madrileños, quedaba todavía lejos en tiempo. Por esta razón, el plan de ferrocarriles secundarios, de 1917, que uniría, entre otros puntos, Madrid con Navacerrada, fue muy bien acogido por las distintas sociedades deportivas y excursionistas, que veían cubierta, por fin, la zona serrana más alejada de Madrid. En enero de ese año las secciones del Congreso eligieron a los miembros de la Comisión que habría de dictaminar una proposición de ley para incluir, en el mencionado plan, una línea de Madrid a Navacerrada y el puerto de la Fuenfría, con un ramal a Torrelaguna. Tal y como se recogió en la revista Peñalara (1917, p.19), el trazado iba a ser el siguiente: “Subsuelo del paseo del Prado (frente al Monumento al 2 de Mayo) – plaza de la Lealtad – Retiro – estación de Arganda (hasta aquí con un recorrido subterráneo) – paseo de Ronda – (en donde se bifurcaría en dos ramales): S y W –centros militares y los Carabancheles-; y N –Necrópolis del Este, Puente de Vallecas – Madrid Moderno – La Guindalera y Prosperidad – Caserío de las Cuarenta Fanegas y Chamartín de la Rosa (dejando a la derecha el colegio de los jesuitas) – Fuencarral – Colmenar – Manzanares el Real (la estación se construiría junto al embalse). De este pueblo partirían tres ramales hacia Navacerrada (por el curso del río Samburiel), puerto de la Fuenfría y Miraflores – Torrelaguna.”

Este proyecto, que no se llegó a realizar, dio paso a otro que llegaría a buen fin, el tren eléctrico Cercedilla – Navacerrada. El 25 de octubre de 1918 se publicó en el Boletín Oficial de la provincia de Madrid la solicitud del ferrocarril Cercedilla – Puerto de Navacerrada, por parte de Carlos Lezcano y Fernández como presidente del Sindicato de Iniciativas de Guadarrama. Así, el 12 de julio de 1923, Alfonso XIII inauguró el nuevo tren (abierto al público el 11 de agosto del mismo año). En 1964 se completaría la obra, con la prolongación de la vía hasta el puerto de los Cotos. De los primeros decenios del siglo xx quedan otros muchos proyectos que no se llegaron a realizar y que tenía, como fin primordial, dar acceso fácil al sector más oriental antes mencionado. La consecuencia directa, al margen de la mayor afluencia de madrileños a la Sierra, fue la aparición de numerosas colonias de veraneantes junto a las nuevas estaciones, especialmente en Torrelodones, Collado Villalba y Cercedilla, marcando el futuro residencial de ese sector de la provincia, del que buena parte hoy es ya de primera residencia. Además, marcó el desigual desarrollo de la Sierra desde el punto de vista tanto deportivo como de veraneantes, como se puede comprobar en las imágenes (fig. 1). Para terminar esta primera parte sobre el desarrollo de las infraestructuras madrileñas y cómo han ido afectando a los espacios naturales de la provincia, queda señalar la preocupación que en aquellos primeros guadarramistas produjo esta “avalancha”, por lo que en los primeros años veinte del pasado siglo –169–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 165-184 El nuevo Madrid: infraestructuras contra naturaleza

Manuel Mollá Ruiz-Gómez

Figura 1. Dos aspectos muy diferentes de la Sierra, el puerto de Navacerrada y el valle de Lozoya

Fotografías: Manuel Mollá

comienza una seria campaña a favor de la creación del parque nacional de la sierra de Guadarrama. Sobre esta cuestión ya escribí un artículo que se publicó en la revista Ería.

3. El nuevo Madrid El objeto, no obstante, de este trabajo, es la situación de Madrid en la actualidad, en esa dualidad que se presenta entre el fomento de las infraestructuras, con la consiguiente ocupación de suelo, y la conservación de la naturaleza. Tres asuntos reflejan muy bien lo ocurrido en lo que va de siglo en Madrid y su provincia, la creación siempre en ascenso de la red de autovías y autopistas, el desbordamiento de la ciudad por casi todos sus límites y la política indecisa en cuanto a la protección de espacios naturales. Madrid se ha convertido en los últimos treinta años en la suma de dos tipos diferentes de entender la ciudad, la tradicional, con su centro histórico y las zonas que se fueron añadiendo desde la creación del Ensanche de Castro, y la que sigue el modelo americano de áreas dispersas de vivienda unifamiliar o de baja densidad en general, que vive gracias a un aumento exponencial de la construcción de nuevas carreteras y, además en el caso madrileño, de reforzar las líneas de cercanías y de metro. A la vez, un informe de LDC Gestión de Fincas y Administrador de Finca señala que, a finales de 2011, más de 300.000 estaban vacías en la provincia de Madrid. El problema aquí es separar las que están realmente cerradas de las que son segunda residencia, por lo que no voy a insistir más sobre el hecho, aunque sí está claro que en la ciudad hay un altísimo número de ellas. Madrid entró en el siglo xx como una ciudad caótica y muy desvinculada de su entorno más inmediato, pero hubo que esperar hasta los años treinta para –170–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 165-184 El nuevo Madrid: infraestructuras contra naturaleza

Manuel Mollá Ruiz-Gómez

que se hiciera el primer intento serio de plan general para la ciudad y su entorno. En junio de 1929 se convocó un concurso internacional para la ordenación de Madrid, resuelto en diciembre de 1930 a favor del proyecto presentado por el equipo formado por los arquitectos Secundino Zuazo y Hermann Jansen. Si bien las carreteras radiales juegan un papel fundamental en la conexión de Madrid con sus municipios periféricos, Jansen estableció ya un primer eje norte sur que supondría el cierre de la ciudad por el Este: “(…) y, por último –y entiendo que sería el proyecto más importante– establece desde las inmediaciones de Pacífico –y lo desarrolla paralelo al eje de la Castellana– un proyecto lineal, donde junto a un nuevo viario y nuevo sistema de parques se compone un conjunto de nuevas edificaciones que buscan, sobre todo, establecer el “borde”, el límite, del crecimiento de Madrid en todo el frente Este. Sorprendentemente, este plano no figuraría en la Memoria presentada y entiendo que analizar cómo y por qué fue rechazado por Zuazo sería uno de los aspectos importantes para comprender cuál era la capacidad de decisión del español frente a las propuestas del alemán.” (Sambricio, 1995, p. 15).

El Plan general de ordenación de Madrid, aprobado en 1946 y dirigido por Pedro Bidagor, se plantea en base al hecho de que Madrid es la capital y ello supone tres funciones, tal y como se señala en el capítulo I del mismo (AA. VV., 2003, p. 129-130): I. Organización eficaz de la Dirección Política y Económica de la Nación. II. Exaltación de los valores tradiciones que nos unen espiritualmente a nuestro pasado histórico. III. Representación simbólica material de la realidad, la fuerza y la misión de España. Conviene destacar, en relación con los objetivos del artículo, reproducir los apartados 6º y 7º de este primer capítulo del Plan (AA.VV., 2003, p.131): “6º El mejor emplazamiento de la Ciudad por sus valores geográficos, por sus recuerdos históricos y por sus posibilidades representativas es la cornisa de las colinas que miran al Valle del Manzanares. Reúne el paisaje típico velazqueño de la sierra madrileña, la belleza de las luces de Poniente, el prestigio histórico de los recintos antiguos con el recuerdo de la primera Reconquista, la tradición imperial de esta fachada, la emoción de la lucha y la victoria de la Segunda Reconquista. 7º En consecuencia, la función suprema debe ocupar el emplazamiento mejor. La Capitalidad debe organizarse, exaltarse y representarse en el Valle del Manzanares.”

Esta organización de la ciudad, con la zona representativa de la misma, destina el sector oriental (zonas naturales, campos de cultivo o, simplemente, baldíos) al crecimiento urbano, por lo que es preciso abrir nuevas vías de comunicación. Surge así, de nuevo, el refuerzo de las radiales, convertidas en autopistas, y la necesidad de nuevas avenidas (vías de la Victoria, de Europa y del Imperio), además de la construcción de dos nuevos cinturones de ronda. “La cintura exterior es la aprobada en el Plan de Obras Públicas y enlaza los pueblos de Fuencarral, Hortaleza, Canillas, Canillejas, Vicálvaro, Vallecas, Vi–171–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 165-184 El nuevo Madrid: infraestructuras contra naturaleza

Manuel Mollá Ruiz-Gómez

llaverde, Carabanchel, Cuatro Vientos, Pozuelo, El Plantío y El Pardo” (AA. VV., 2003, p. 132). Se sigue diciendo en el Plan de 1946: “Otra cintura más apretada y de mucho mayor servicio urbano está constituida por la Vía del Abroñigal, la Vía del Manzanares y la transversal del Norte por el Arroyo de los Pinos. Esta cintura delimita un primer desarrollo del casco de Madrid. La importancia de sus elementos es variable, pues la vía del Abroñigal juega además el papel de eje auxiliar de la Castellana en el Gran Madrid enlazando los núcleos industriales del Norte con los del Sur.” (AA.VV., 2003, p. 132).

Dos cinturones que unen los núcleos urbanos de la periferia madrileña y, a la vez, desvían el paso de buena parte del tráfico de las zonas centrales. Si bien ninguno de los dos cinturones se desarrollaron con el Plan de 1946, quedaron sentadas las bases del futuro para el crecimiento vial de la ciudad y el consecuente crecimiento urbano, con un peso mucho mayor de la construcción y la ocupación de zonas de interés natural, no sólo de la Sierra, mientras que se descuidaban, a pesar de todo, las cuestiones de conservación ambiental, por más que se fuera declarando, con el tiempo, la protección de algunos espacios naturales bajo alguna de las figuras legales establecidas para ello. 3.1. La M-30 Pasaron más de veinte años (1970) hasta que se iniciaron las obras de construcción de una de las dos “cinturas” proyectadas en el Plan Bidagor, la M-30 (fig. 2), “la más apretada” y que uniría esos núcleos industriales del Norte y del Sur, además de servir de vía de descongestión de lo que en aquellos años eran todavía el paseo de la Castellana y la avenida del Generalísimo. Por lo que se refiere a su trazado, mantiene el trazado de Bidagor prácticamente en todo su recorrido, con un tramo oriental (conocido como avenida de la Paz) sobre el antiguo arroyo del Abroñigal, que tuvo que ser canalizado y enterrado bajo la autovía, entre las radiales de Irún (N-1) y de Andalucía (N-4); y el sector occidental (autopista del Manzanares), como se señala en el Plan, paralelo al río Manzanares, desde el puente de los Franceses hasta la N-4. La construcción de ambos tramos concluyó en 1974 y tuvo bastante oposición, en su trazado occidental, porque el espacio entre el río y las viviendas era escaso y buena parte del vecindario no quería una autopista tan próxima. El cierre por el norte se concluyó mucho más tarde, en 1990, y no tuvo el carácter de autopista, sino de calle (la avenida de la Ilustración), con varios cruces y, en consecuencia semáforos. Su trazado está muy próximo al propuesto en el Plan, el arroyo de los Pinos, que discurría desde el viejo pueblo de Chamartín de la Rosa hasta el Manzanares, a la altura del hipódromo de la Zarzuela. En este caso se evitó uno de los espacios verdes más emblemáticos de Madrid, la Dehesa de la Villa, un parque de 70 hectáreas (de las más de 900 que parece llegó a tener) y con una historia que se remonta a Alfon–172–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 165-184 El nuevo Madrid: infraestructuras contra naturaleza

Manuel Mollá Ruiz-Gómez

Figura 2. Trazados de la M-30 so VII, quien en 1152 donó a la Villa de Madrid. Sin embargo, no se tuvo el mismo cuidado con la carretera de Madrid a El Pardo, una de las más pintorescas de los alrededores de la capital, y que desapareció en buena parte de su trazado por el cierre noroeste de la autopista. La M-30 tiene algo más de 32 kilómetros de longitud y se sitúa a un radio medio de casi 6 kilómetros respecto a la Puerta del Sol. En 2004 el Consejo de Ministros aprobó la firma de un convenio entre el ministerio de Fomento y el ayuntamiento capitalino, transfiriendo a este último la titularidad del tercer cinturón de ronda, lo que lo convirtió en el primer ayuntamiento español dueño de una autopista. Esta cesión per- Fuente: http://www.softguides.com/madrid_guide/ mitió al Ayuntamiento, gobernado maps/graphics/zoom_m30.jpg por el Partido Popular, comenzar con la ejecución del proyecto “Madrid Calle 30”. El proyecto nació con una fuerte oposición por parte de PSOE e IU, los otros dos partidos presentes en el Ayuntamiento, así como de Ecologistas en Acción, que interpusieron recursos contencioso-administrativos contra las resoluciones por las que el proyecto se aprobó. Sin entrar en detalles, el proyecto plantea, en sus aspectos más destacados, el soterramiento de la M-30 en el sector del río y la creación de un gran parque lineal, conocido con el nombre de “Madrid Río”. En la legislatura 2003-2007 se realizaron las obras de soterramiento, a la vez que se convocaba (año 2005) un concurso internacional de ideas para recuperar los espacios ganados al tráfico. Resultó ganador el proyecto presentado por el equipo M-Río, formado por los estudios de arquitectura Burgos & Garrido; Porras & La Casta; Rubio & Álvarez Sala; y por el estudio holandés de paisajismo West 8. Las obras de recuperación se iniciaron en 2007 y el parque quedó inaugurado el 11 de abril de 2011 (fig. 3), aunque todavía no se ha podido cerrar el sector frente al estadio Vicente Calderón, a la espera de su demolición. Es interesante contrastar la información dada por el ayuntamiento de Madrid en su página web, en la presentación de “Madrid Río”, con los argumentos presentados por Ecologistas en Acción ante el Tribunal de Justicia de la Unión Europea y ante el Tribunal Superior de Justicia de Madrid. –173–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 165-184 El nuevo Madrid: infraestructuras contra naturaleza

Manuel Mollá Ruiz-Gómez

Figura 3. El nuevo parque lineal del Manzanares a su paso por el puente de Toledo

Fotografía: Manuel Mollá

Dice la página web (Madrid Río): “El soterramiento de la M-30 en la zona del río, ha supuesto la mayor operación de reequilibrio ecológico en la historia reciente de nuestra ciudad. Donde antes circulaban miles de coches ahora se ha convertido en un gran parque lineal, un corredor verde que se extiende desde El Pardo hasta Getafe, uniendo bosques, espacios verdes, jardines históricos y parques urbanos, que estaban dispersos y sin conexión entre ellos, dotando a Madrid de una infraestructura medioambiental única en el concierto de las grandes metrópolis. Esta operación ha permitido que la ciudad mire hacia el sur y el oeste, incorporando al centro la Casa de Campo, recuperando e integrando, por fin, el río en la estructura urbana, y haciendo del Manzanares un nuevo eje vertebrador de la ciudad.”

Estas palabras están en plena consonancia con la idea de Bidagor de hacer de la fachada occidental de la ciudad la imagen del Madrid (fig. 4) representativo y más noble, como se recogía en páginas anteriores. Por el contrario, el Tribunal de Justicia de la Unión Europea, en sentencia de 25 de julio de 2008, como consecuencia del recurso presentado por Ecologistas en Acción, declaró que la Directiva 85/337/CEE del Consejo de 27 de junio de 1985, obligaba al Ayuntamiento a realizar una Declaración de Impacto Ambiental, cosa que en ningún momento se hizo. Con esta sentencia, Ecologistas en Acción presentaron recurso en Madrid y, en sendas sentencias de los días 15 y 22 de marzo de 2011 (un mes antes de la inauguración del parque), tras una victoria en primera instancia desfavorable a los argumentos del Ayuntamiento, el Tribunal Superior de Justicia de Madrid declaró que la resolución –174–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 165-184 El nuevo Madrid: infraestructuras contra naturaleza

Manuel Mollá Ruiz-Gómez

Figura 4. La nueva imagen de la fachada representativa de Madrid, con edificios tan simbólicos como la Torre de Madrid, el Edificio España, el Palacio Real y la Catedral. El río en primer término.

Fotografía: Manuel Mollá

por la que se aprobó el proyecto era nula de pleno Derecho, ya que se había omitido la preceptiva Declaración. A efectos prácticos, la sentencia carece de efecto, puesto que a fecha de su emisión el proyecto estaba concluido. Sin embargo, para muchos de los vecinos del Manzanares el soterramiento de la autopista más la construcción del nuevo parque lineal supone el final de una lucha que comenzó con el proyecto y que se oponía al paso de esta vía a escasos metros de sus viviendas, con lo que significó en cuanto a contaminación por ruidos y del aire y, en consecuencia, a la pérdida de valor de los inmuebles; más allá de los años molestos causados por las obras y del endeudamiento que para el ayuntamiento madrileño ha supuesto su realización. Una consecuencia directa de esta importante remodelación fue el Plan de renovación urbana del entorno del Río Manzanares, cuya propuesta inicial presentó el Ayuntamiento en enero de 2010. La M-30 iba por fin a cumplir los deseos de Jansen y de Bidagor, que sirviera de nuevo eje viario norte-sur, como descongestión de la Castellana, pero también articuló espacios poco valorados desde el punto de vista de su ocupación y que dieron lugar rápidamente a un crecimiento de la ciudad en toda la orilla oriental de la autopista, en el sector conocido como avenida de la Paz. Desaparecido el obstáculo del arroyo del Abroñigal y construidos nuevos puentes y túneles entre ambas orillas, ese sector oriental se colmató en pocos años con distintos usos urbanos, especialmente viviendas y algunos usos nuevos o que tenían mal acomodo dentro de la ciudad consolidada, como el nuevo tanatorio, la mezquita y edificios de oficinas. También sirvió, con no poca polé–175–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 165-184 El nuevo Madrid: infraestructuras contra naturaleza

Manuel Mollá Ruiz-Gómez

Figura 5. Edificio El Ruedo de Sainz de Oíza, al este de la M-30, en el límite de Moratalaz

Fuente: http://imageshack.us/f/43/1245869497extrasalbumes.jpg/

mica, para la reinstalación de vecinos de barrios marginales, muy mal vistos por las clases medias allí asentadas, como en el caso del edificio El Ruedo (fig. 5) del arquitecto Sainz de Oíza, destinado a alojar a más de trescientas familias procedentes del poblado de chabolas conocido como el Pozo del Huevo. 3.2. Los nuevos cinturones de ronda Tres son las autopistas que, completas o no, rodean la ciudad de Madrid, construidas después de la M-30, cada vez más lejos del centro y más próximas a las zonas de máximo valor ambiental de la región (M-40, M-45 y M-50). La primera en construirse fue la M-40, que se correspondería con el cinturón exterior que en su momento propuso también Bidagor en el Plan de 1946, aunque no necesariamente siguiera el mismo recorrido; pero daba una buena vía de comunicación a los municipios del área metropolitana de Madrid (fig. 6), sobre todo en sus sectores este y sur, tradicionalmente mal comunicados entre ellos por la disposición radial de las carreteras con inicio en la capital, y con el objetivo también de descongestionar la M-30, considerada la vía más tráfico del país. –176–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 165-184 El nuevo Madrid: infraestructuras contra naturaleza

Manuel Mollá Ruiz-Gómez

Figura 6. Trazados de la M-40, M-45 y M-50

Fuente: http://img402.imageshack.us/img402/2372/tpardo01gy0.jpg

Con una longitud de casi el doble que la M-30 (62 kilómetros) y separada con un radio medio de 10 de la Puerta del Sol, la M-40 se inauguró en su primer tramo en 1987, uniendo Mercamadrid con la carretera de Valencia (A-3). En 1995 quedó definitivamente terminada con la construcción de los túneles de El Pardo, con tres carriles por sentido y 760 metros de longitud. Posiblemente esta fue la fase más polémica del proyecto, ya que discurren bajo el borde del monte de El Pardo, encinar de 16.000 hectáreas gestionado por Patrimonio Nacional. La M-45, obra de la Comunidad Autónoma de Madrid, tiene un recorrido de 37 kilómetros y une la M-40 en el municipio de Leganés con la M-50 en el de Coslada, poniendo en comunicación las radiales A-2 (Barcelona) y A-5 (Extremadura). Esta autopista fue inaugurada en 2002. Por último, la M-50, la más importante de las autopistas periféricas por su longitud, con 85 kilómetros de recorrido y a un promedio de 13,5 de la Puerta del Sol, forma una herradura abierta hacia el Norte. Su construcción se inició en 1990 en su tramo sur, entre la A-4 (Getafe) y la M-409 (Fuenlabrada). En años posteriores se fue completando hasta llegar en la actualidad a la A-1 (San Sebastián de los Reyes) y la A-6 (Las Rozas). La intención de la –177–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 165-184 El nuevo Madrid: infraestructuras contra naturaleza

Manuel Mollá Ruiz-Gómez

Comunidad de Madrid es la de unir ambos extremos septentrionales mediante túneles por debajo del monte de El Pardo, a lo que se oponen los grupos ecologistas y los partidos de la oposición en la Asamblea de la Comunidad. El argumento a favor de la construcción de los túneles, que serían de peaje en el proyecto de la CAM, es que ya se hicieron los del AVE a Valladolid sin consecuencias ambientales para la zona. Además, se tuvieron que detener las obras en 2003, entre la M-45 y la A-3 porque se descubrieron unos yacimientos de silex. Se modificó el trazado y fue inaugurada en 2007. Por encima del papel de esta autopista como unión de núcleos del área metropolitana o de descongestión de la M-30, estas autopistas aparecen ligadas al crecimiento urbano más importante que ha tenido Madrid en muchos años, dirigido por la figura del Programa de Actuación Urbanística, cuyo marco legal se definió en el Real Decreto 2159/1978 de 23 de junio. Como se puede ver en la figura 7, todos los nuevos desarrollos urbanísticos de la ciudad de Madrid tienen su soporte en estas tres autopistas, además de darle cobertura a los municipios del este, fundamentalmente. Seis PAU, más ocho nuevos conjuntos urbanos se han construido en los últimos años de norte a sur por el sector oriental del municipio de Madrid, con un total de 236.556 viviendas,3 entre los proyectos en marcha y los ya aprobados pero sin ejecución por el momento, como la prolongación de la Castellana, otro de los proyectos estrella del Ayuntamiento y que pretende, entre otras cosas, soterrar las vías de la estación de Chamartín y prolongar esa avenida por la cuña que queda entre los PAU de Montecarmelo y Las Tablas.4 Con fecha de 29 de julio de 2011 (página web del ayuntamiento de Madrid) se firmó el acuerdo del llamado Nuevo modelo para facilitar los desarrollos urbanos del Este, entre el ayuntamiento de Madrid y los representantes de El Cañaveral, Los Berrocales, Los Ahijones, Valdecarros y Los Cerros. En la misma web se puede leer lo siguiente respecto a estos nuevos desarrollos: “Este nuevo modelo se extiende a la denominada “Estrategia de desarrollo del Este”, prevista en el Plan General de Ordenación Urbana, que la configura como una operación estructurante que abarca el territorio comprendido en la corona metropolitana del sureste, desde la carretera de Andalucía hasta el límite con los términos municipales de Coslada y San Fernando de Henares, entres las autovías M-40 y M-50. Se incluyen en esta zona los ámbitos de desarrollo de El Cañaveral, Los Berrocales, Los Ahijones, Valdecarros y Los Cerros, con una superficie de suelo de más de 42 millones de metros cuadrados, donde se prevé construir 116.804 viviendas, de las cuales el 54% tendrán algún tipo de protección. Se destinan además 6 millones de metros cuadrados edificables a nuevas actividades económicas.”

3. Información del Área de Gobierno de Urbanismo y Vivienda (Departamento de Información Geográfica) del Ayuntamiento de Madrid. 4. No se incluyen algunos conjuntos algo más antiguos, también en el Este del municipio de Madrid y con un importante número de viviendas, como es el caso de Valdebernardo, prolongación de Moratalaz hacia el Este.

–178–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 165-184 El nuevo Madrid: infraestructuras contra naturaleza

Manuel Mollá Ruiz-Gómez

Figura 7. Mapa de distribución de los La fórmula utilizada combina nuevos desarrollos urbanos las viviendas de protección oficial y de protección pública (VPO), las de precio tasado (VPT) y las viviendas libres (VL). En general, en estos nuevos conjuntos domina la manzana cerrada, sin edificios muy elevados en general y con dotaciones para zonas verdes y otros usos. La política de nuevos desarrollos urbanos del ayuntamiento de Madrid en el Este del municipio encuentra, está claro, su apoyo en las tres autovías, a la vez que contradicen el carácter de descongestión que se invoca para las mismas. Es cierto que se han hecho trabajos para prolongar algunas líneas de Metro hacia esos sectores, de la misma forma que se hizo Fuente: Área de Gobierno de Urbanismo y Vivienda (Departamento de Información Geográfica) del en el Norte, tanto con la prolonAyuntamiento de Madrid gación de las tres líneas de Metro como con la construcción de la línea 1 del Metro Ligero. Sin embargo, estas dotaciones son insuficientes si se compara con el número de habitantes que ha ocupado esas zonas, además de la presencia de importantes centros de oficinas (como las de Telefónica en Las Tablas, por poner un ejemplo) y de grandes centros comerciales, lo que atrae a un elevado número de usuarios, sobre todo con automóvil privado, transporte mayoritario en los centros comerciales y de oficinas (fig. 8). Como se decía en la introducción de este artículo, además del sistema americano de vivienda unifamiliar de menores densidades (muy utilizado en años pasados), con los nuevos modelos de urbanización se vuelve al modelo más clásico de manzana cerrada, con grandes patios interiores para uso de las comunidades de vecinos, con amplios viarios y zonas verdes y comerciales (fig. 9). Se consigue así una densidad más baja que en las zonas centrales de la ciudad a base de un altísimo consumo de suelo. Este modelo tiene numerosos ejemplos en el Sureste de la ciudad, como en el ya mencionado Valdebernardo o el más antiguo de Madrid Sur en Vallecas, y donde está la sede de la Asamblea de Madrid. Otros dos aspectos caracterizan a los nuevos barrios, la contratación de arquitectos de reconocido prestigio, tanto españoles como extranjeros (fig. 10), y la búsqueda de soluciones sostenibles desde una perspectiva ambiental en edificios y calles. –179–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 165-184 El nuevo Madrid: infraestructuras contra naturaleza

Manuel Mollá Ruiz-Gómez

Figura 8. Congestión en los aparcamientos de las oficinas de Telefónica en el PAU de Las Tablas

Fotografías: Manuel Mollá

Figura 9. Imágenes del centro comercial La Gavia (ensanche de Vallecas) y de una calle de Valdebernardo

Fotografías: Manuel Mollá

Por lo que se refiere a soluciones ambientales, sin duda el más conocido es el Eco-bulevar del ensanche de Vallecas, al que se ha dado una solución temporal mientras el arbolado del mismo crece hasta dar la suficiente sombra. El proyecto es obra de Ecosistema Urbano (Belinda Tato, José Luis Vallejo y Diego García-Setién). Se basa el proyecto en la construcción de –180–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 165-184 El nuevo Madrid: infraestructuras contra naturaleza

Manuel Mollá Ruiz-Gómez

Figura 10. Edificio Mirador (Sanchinarro) del grupo holandés MVRDV y de Blanca Lleó

Fotografías: Manuel Mollá

Figura 11. Dos imágenes de unos de los árboles de aire del Eco-bulevar de Vallecas

Fotografías: Manuel Mollá

tres “árboles de aire” (fig. 11) que crean un microclima en el bulevar con funcionamiento autónomo gracias a paneles solares, proporcionando un espacio de sombra y temperaturas más adecuadas. Estos árboles se desmontarán, así se explica, cuando se haya desarrollado de forma suficiente el bosque, de manera que quedarían como tres espacios o claros en medio del conjunto. –181–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 165-184 El nuevo Madrid: infraestructuras contra naturaleza

Manuel Mollá Ruiz-Gómez

4. Espacios naturales protegidos La última cuestión a tratar en el presente trabajo es de los espacios protegidos de la Comunidad de Madrid, muchas veces perjudicados por el implacable avance de infraestructuras y construcción. En la actualidad, la Comunidad de Madrid gestiona diez espacios naturales protegidos (cuadro 1) en su territorio, bajo diversas categorías de protección, y que ocupan más del 13% (110.569,46 hectáreas) del territorio de la Comunidad. La mayor parte del territorio protegido, como se puede ver en el mapa (fig. 12) se reparte entre la sierra de Guadarrama y los ríos de la cuenca baja de Madrid, aunque históricamente han tenido una valoración muy diferente por parte de los madrileños, muy volcados a la Sierra por las razones que se explicaban en las primeras páginas del artículo. Los espacios protegidos más antiguos son de 1930 (cumbre, circo y lagunas de Peñalara5 y la Peña del Arcipreste de Hita6). La realidad es que esta protección se consiguió como “premio menor” a la muy activa campaña que muchos intelectuales y deportistas, amantes en general de la Sierra, realizaron desde los años veinte del pasado siglo para lograr que el Guadarrama fuera declarado parque nacional, siguiendo el camino iniciado unos años antes con los dos primeros, el de Covadonga y el de Ordesa. Cuadro 1. Espacios naturales protegidos de la Comunidad de Madrid Nombre Cuenca Alta del Manzanares Cursos bajos de los ríos Manzanares y Jarama (Sureste) Curso medio del Guadarrama y su entorno Cumbre, circo y lagunas de Peñalara Pinar de Abantos y zona de la Herrera El Regajal – mar de Ontígola Hayedo de Montejo de la Sierra Peña del Arcipreste de Hita Laguna de San Juan Soto del Henares Total

Figura de protección Parque regional Parque regional Parque regional Parque natural Paraje pintoresco Reserva natural Sitio Natural de Interés Nacional Monumento Natural de Interés Nacional Refugio de fauna Régimen de protección preventiva

Superficie (ha) 52.796,00 31.550,00 22.656,00 768,00 1.538,60 629,21 250,00 2,65 47,00 332,00 110.569,46

Fuente: Consejería de Medio Ambiente, Vivienda y Ordenación Territorial. CAM

A estos espacios habría que añadir uno más, el monte de El Pardo, con sus 16.000 hectáreas. No aparece ni en el cuadro ni en el mapa de la Comunidad 5. Se declararon en conjunto como Sitio Natural de Interés Nacional, figura derogada cuando se creó el parque en 1990. 6. A propuesta de la Real Academia Española.

–182–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 165-184 El nuevo Madrid: infraestructuras contra naturaleza

Manuel Mollá Ruiz-Gómez

Figura 12. Mapa de los espacios protegidos Autónoma de Madrid porque, de la Comunidad de Madrid como ya se ha dicho, está gestionado por Patrimonio Nacional; lo que no impide que se recuerde que es uno más de los espacios protegidos en el territorio de la CAM y, en consecuencia, también expuesto al avance de las infraestructuras y de la urbanización. Aunque ambos elementos puedan afectar a todo el territorio madrileño en su conjunto, el crecimiento de la ciudad de Madrid puede impactar, y ha impactado, sobre todo, en los sectores Este y Sur de la Comunidad, espacios en los que el suelo vacante del municipio era más abundante y tenía menos obstáculos (espacios protegiFuente: Consejería de Medio Ambiente, Vivienda y Ordenación Territorial. CAM dos) que en el Oeste (Casa de Campo, por ejemplo) y en el Norte (monte de El Pardo), aunque, como se ha visto, todavía ha sido posible acercar la ciudad a los límites de este encinar protegido. Los problemas ambientales de la sierra de Guadarrama tienen relación con la ciudad de Madrid, desde luego, pero en otro sentido. La Sierra, desde que fue descubierta, se fue convirtiendo en un lugar buscado por la segunda residencia y en el que realizar numerosas actividades deportivas. La falta de un control eficaz en las calificaciones o recalificaciones de suelo han jugado un papel decisivo en este aspecto, especialmente en los municipios del sector más occidental del Guadarrama, aunque no exclusivamente en ellos, entre otras cosas porque la demanda de segunda residencia se ha mantenido a lo largo del tiempo. Su proximidad a la capital hace que, durante el periodo estival, además, se convierta de hecho en primera residencia para muchos madrileños, lo que provoca intensos flujos de tráfico especialmente en las radiales A-1 y A-6, así como en algunas de las carreteras administradas por la Comunidad. Pero no todo son malas noticias en lo que se refiere a la protección ambiental del territorio madrileño. Hace apenas unos días, el pasado 5 de junio, el Consejo de la Red de Parques Nacionales ha aprobado la creación del Parque Nacional de las Cumbres del Guadarrama, propuesta hecha por la Asamblea de Madrid en julio de 2010. Se calcula que será una realidad en 2013, una vez que pase el trámite de su aprobación en Cortes. –183–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 165-184 El nuevo Madrid: infraestructuras contra naturaleza

Manuel Mollá Ruiz-Gómez

El parque tendrá una extensión en torno a las 36.000 hectáreas (quinto mayor en la red de parques nacionales), de las que algo más de 21.000 pertenecen a la Comunidad de Madrid (12 municipios), quedando las 11.000 restantes en la provincia de Segovia (16 municipios).

Bibliografía AA.VV. (2003). Plan Bidagor 1941-1946: plan general de ordenación de Madrid. Madrid: Nerea. Bahamonde Magro, Ángel; Luis Enrique Otero Carvajal (1989). “Madrid, de territorio fronterizo a región metropolitana”. En: Juan Pablo Fusi [ed.]. España. Autonomías. Madrid: Espasa Calpe, tomo V. Bernaldo de Quirós, Constancio (1921). La Pedriza del Real de Manzanares. Madrid: Comisaría Regia del Turismo y Cultura Artística. – (1929). “La colonización del Guadarrama”. Peñalara, núm. 190, p. 231-240. Coello, Francisco (1855). Proyecto de las líneas generales de Navegación y de Ferrocarriles en la Península Española. Madrid: Imprenta de Tomás Núñez Amor. Madrid Río: http://www.madrid.es Martínez de Pisón, Eduardo (2007). “Excursión por la Sierra de Guadarrama”. Ería, núm. 73-74, p. 178-191. Mollá Ruiz-Gómez, Manuel (2007). “La Junta Central de Parques Nacionales y la Sierra de Guadarrama”. Ería, núm. 73-74, p. 161-177. Sambricio, Carlos (1995). “Hermann Jansen y el concurso de Madrid de 1929”. Arquitectura, núm. 303, p. 8-15.

–184–


Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 75, juny 2013, p. 185-193 ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.28

The Radicalization of Geography1 Richard Peet Clark University (Worcester, Mass.)

Abstract In the early 1960s, American geography was dominated by regional descriptions, spatial science and cultural geography. The politicized atmosphere of those years pointed to the inadequacy of these approaches to address the concerns of many geographers. That dissatisfaction with the existing geography led to new research areas (poverty, Third World development) and soon to a radical change in the models of explanation that came from the Marxist theory. In the late 1980s and during the 1990s these approaches, which had come to be the dominant with geographers such as David Harvey, Neil Smith and Jim Blaut, were harshly criticized and challenged from postmodern and post-structuralist positions. In recent years, however, growing awareness of the effects of financial capitalism, neoliberal politics and the environmental crisis has led to an emergence of a new and more diverse generation of radical geographers Keywords: radical geography, marxist theory, neoliberalism, environmental crisis.

Resum: La radicalització de la Geografia A començaments dels anys 1960, la geografia nord-americana estava dominada per les descripcions regionals, els enfocaments neopositivistes i la geografia cultural. L’atmosfera polititzada d’aquella dècada va posar de relleu la inadequació d’aquells enfocaments per abordar els problemes del moment. Aquella insatisfacció amb la geografia existent va comportar, primer una dedicació a nous temes d’estudi (la pobresa, el desenvolupament del Tercer Món), després un canvi radical en els models d’explicació a partir de la incorporació de la teoria marxista. A finals dels anys 1980 i durant els 1990 aquestes aproximacions, que havien arribat a ser les dominants en mans de geògrafs com David Harvey, Jim Blaut o Neil Smith, van ser durament criticades i qüestionades des de posicions post estructuralistes i postmodernes. En els darrers anys, però, la consciència creixent dels 1. Text de la conferència de Richard Peet, impartida a la Societat Catalana de Geografia el 10 d’octubre de 2012, transcrit per Núria Font i revisat per l’autor.

–185–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 185-193 The Radicalization of Geography

Richard Peet

efectes del capitalisme financer i les polítiques neoliberals i de la crisi ambiental ha donat lloc de nou al sorgiment d’una nova generació, més diversa, de geògrafs radicals. Paraules clau: geografia radical, teoria marxista, neoliberalisme, crisi ambiental.

Resumen: La radicalización de la Geografía A comienzos de los años 1960, la geografía norteamericana estaba dominada por las descripciones regionales, los enfoques neopositivistas y la geografía cultural. La atmósfera politizada del momento puso de relieve la inadecuación de aquellos enfoques para abordar los problemas del momento. Aquella insatisfacción con la geografía existente comportó, primero una dedicación a nuevos temas de estudio (la pobreza, el desarrollo del Tercer Mundo), después un cambio radical en los modelos de explicación a partir de la incorporación de la teoría marxista. A finales de los años 1980 y durante los 1990 estas aproximaciones, que habían llegado a ser las dominantes en manos de geógrafos como David Harvey, Jim Blaut o Neil Smith, fueron duramente criticadas y cuestionadas desde posiciones post estructuralistas y postmodernas. En los últimos años, sin embargo, la conciencia creciente de los efectos del capitalismo financiero y las políticas neoliberales y de la crisis ambiental ha dado lugar de nuevo al surgimiento de una nueva generación, más diversa, de geógrafos radicales. Palabras clave: geografía radical, teoría marxista, neoliberalismo, crisis ambiental.

*** I will discuss the radicalization of geography in two intersecting ways. Firstly, in general about the radicalization process in the discipline. Secondly I intervene with my personal recollections. I will try to do the two together. Let me say that the prelude to radicalization in geography was the entry into academia of a completely new and different group of people. In the late 1940’s and 1950’s governments began to financially support bright working class kids, who could pass examinations, to go to the university. I was the first of my family even to be able to conceive of going to university, by which I mean university education entered the possibility of the imagination –that people like us could afford to go to university, and more than that, have the confidence that we could actually succeed there. We spoke in entirely different ways than the intellectuals of the past, who in England especially, “spoke like the queen”, whereas we all had broad regional accents. And we came as a completely different species, dressed differently, different body language, interested in different kinds of things. The entry of people like us changed academia completely. For the better! And I think geography for the better, as well! In the early 1960’s geography was composed of two types of interest –maybe three. First of all regional description, with very little theory, but cast in terms of an implicit environmental determinism –you always started with the physical environment and worked up towards economy and the human population– so, implicitly, regional environmental determinism. Second spatial –186–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 185-193 The Radicalization of Geography

Richard Peet

science, location theory, and central place theory –interested in the location of phenomena in space simplified into distance. The two groups of people, looking at geography from these vantage points, did not like each other, did not get on. I did my PhD at the University of California, Berkeley where was a third group interested in historical cultural geography, influenced by Carl Sauer –closer to the regionalists than the spatial scientists. These were the three alternatives that you had. In my own case, I did location theory. My PhD thesis was on Von Thünen at the global level. Basically I looked at the spread of agricultural zones in global space, considering the industrial regions of the world as “the city” and then the rest of the world as “the plane”. While it was very geometrical, it worked surprisingly well. I published several articles out of it, and those articles got me tenure, after which I changed research direction completely. So, I did my first degree at the London School of Economics, the second, a Master’s degree, at the University of British Columbia, in Vancouver, Canada, and then my PhD at the University of California, Berkeley. I arrived at the University in Berkeley just in time, for the “good years”. We were demonstrating every day, sometimes twice a day, sometimes you got gassed by the police twice a day. There was a perpetual haze over the campus from the tear gas. Dramatic things were occurring in the United States. A crisis occurred there, and there were mass social movements in opposition to war, for civil rights etc. So, on one hand we were involved in the civil rights movement, the anti-war movement and the beginnings of the environmental movement, or the beginnings of women’s liberation, as we called at the time, and other social movements. On the other hand, we were doing location theory or regional geography. There was little relationship between political practice and academic pursuit. And so we would be heavily involved in radical, political practice and then go back to the geography department. It was like returning to the monastery, worshiping the old gods of geography. We were schizophrenic, completely split between our disciplinary imaginations and our political consciousness. Bit by bit the contradiction between these two entirely different life styles, thought styles, practice styles, began to change our consciousness. Many people, almost at the same time, decided that we had to change our discipline and our geographical practice. It was difficult for us, as young unknown intellectuals, very hard to do that in face of the entrenched power in the discipline controlling jobs and grants, or even whether graduate students received their degrees. But it was even more difficult to change the geographical imaginary. What we did first was simply to try to change the topics of geographical investigation in the direction of issues like environment, Third World development, poverty, etc. So, take the case of poverty. I got a job at Clark University, almost by accident. I was there two years, teaching location theory to small classes, in what seemed to be an obscure department in terms of politics and social move–187–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 185-193 The Radicalization of Geography

Richard Peet

ments. What happened personally is that I simply wrote a new course description, and before I could stop myself, put it through the university bureaucracy. The course was called “Geography of American Poverty” –the Economics department opposed the idea, saying that poverty was economics, not geography! And they were right. I searched the geographical journals for the word poverty. Not a single article had ever been published, in Anglo-American geography, on the topic of poverty. I had to ransack the sociology, economics, and anthropology literatures to compile a miscellaneous, poorly-organized, course outline, with not a single reading from the geographical literature. Then during the summer before I taught the course I become a migrant farm worker, working on the tobacco fields of Connecticut and the potato fields of Long Island, New York, immersing myself among the poor people of the United States. At that time when we went to a class, we didn’t know how many students were going to be there. I was walking along to the classroom, and it was in a building I was not familiar with, and I couldn’t find the room. I’m walking along the corridor, and there is a room completely full of students, with some waiting outside the door. I wondered what course could that be? I kept walking and realized that was my geography of poverty class! And there were a hundred and fifty students trying to get into a modest sized room. Clearly this was the beginning of a new time, completely different, with totally different students coming into geography (activists rather than memorizers). When I first started teaching –location theory, and similar courses– I had taught in a calm, boring way… I spoke as a “scientist”. But when I taught poverty I awoke from my scientific slumber, spoke in a lively, committed way, as an activist-scholar, because when you talk about poverty, you feel it as you say it. You speak from emotion, whereas when you talk about location theory you speak from the supposed rigor of some kind of mathematical logic. This was the late 1960’s and early 1970’s. All over, especially in the United States, not so much Britain, they were maybe five years behind, we simply started to teach entirely different topics in entirely different styles. This was the first stage of radical geography: it consisted of different topical foci. The theoretical background to our courses was more or less the existing spatial, environmental theory – what else did we know? But the theoretical imaginaries we held were not suited to topics like poverty. So for example, if you looked at poverty in space –the spatial distribution of poor people– this told you very little about the basic causes of poverty (we ended up calling this “spatial fetishism” –mistaking distribution in space as fundamental cause). We desperately needed some kind of theoretical and philosophical base, to lend explanations greater depth. So you were not doing a particular good job explaining, because the theory was inadequate to the topic. It led to difficult times: feeling intellectually inadequate, making contradictory statements, or having no reply to questions, in front of hundreds of students is truly embarassing. –188–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 185-193 The Radicalization of Geography

Richard Peet

Little by little we drifted in the direction of Marxism. But none of us had any background in Marxism, and really to be able to understand Marx you have to have be able to think philosophically and understand at the social-structural theoretical level. It takes a while to remake your consciousness into a structural theoretical consciousnesst. And then David Harvey, visited Clark. I knew him as the author of Explanation in Geography, which was the Bible of positivistic geography. Yet he had long hair, and looked like a hippie, and didn’t look like a positivist at all. We were walking one day, and he grabbed my arm and he said… “You have got to read Marx!” I had tried to read Marx. As a working class kid in England, I picked up volume one of Capital, read page one, and gave up. I did not understand a word of it! The first sentence was: “the wealth of societies in which the capitalist mode of production prevails appears as an immense collection of commodities”. But I hadn’t been to the United States yet, so I had not noticed that the world presents itself as a pile of commodities! So I gave up, put it back on the library shelf and that was that for Marx, as far as I was concerned for life. But you have got to read Marx to be a (leftist) radical intellectual. So again I wrote a course description, this time called “Reading Capital”, a graduate course. And I started to read Marx by force, knowing I was just about to teach it. For about three years we read mainly just volume one of Capital and gradually began to understand. During the 1970’s geography changed again in theory and philosophy as we became committed revolutionary Marxists. People would come to Worcester, Massachusetts –Maria-Dolores Garcia Ramon was one– as though there were going to Mecca. Worcester became the place where people from all over the world would come to hear about radical geography, about anarchism, socialism, Marxism in geography. Bit by bit we even began to know what we were talking about! The great transition in Marxism is when you go from learning Marx off by heart to taking the ideas in, and thinking as a Marxist. That moment is liberating, especially for people from the working class. If you haven’t being through it yet, I recommend it! Being able to think independently and creatively, and in your own way, but as a Marxist theoretician. The 1970’s were years of committed revolutionary thought. We were becoming theoretically deeper and more politically committed to Marxism, broadening the set of concepts and topics that we could adequately think and talk about. We began to publish a journal, as a lot of movements do. Within a few weeks of mentioning the idea, we put together the first issue. The secretaries in the Department agreed to type it, for free after work or, when no-one was looking, during work. We mimeographed the pages using one of those machines where you turn a handle, and the pages fly out at the end, and you grab them, put them in order, stamp them with a stapler and there was a journal. And we bought envelopes, put the copies in, and licked the stamps. We did this using collective, volunteered labor and had a superb time. After a –189–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 185-193 The Radicalization of Geography

Richard Peet

while we had people writing to us, with contributed articles, or asking for subscriptions. That is how we started the journal Antipode. I was guest editor for the third edition, with Ben Wisner as general editor. By necessity, I became editor, and remained so for… fifteen years, could it have been? So, frenetic activities like these consumed the 1970’s and by the early 1980’s we had become a leading faction in geography, if not the leading faction –the most progressive and perhaps even the hegemonic group of people, in the discipline. Our opponents in regional geography and spatial science dropped off the map by comparison. We were armed with some heavy intellectuals like David Harvey, Jim Blaut, Gunnar Olsson and the late Neil Smith. Then we began to be criticized by people who had read, and committed to, poststructural, and postmodern notions. It was a period of (I thought) nasty, critical interaction between postmodern, poststructural people and us, “old line” Marxist (who had only just begun to think creatively as Marxists). Even though some poststructuralists had been fringe members of the radical geography movement, we were the object of their critique. I don’t think that was necessary, and I thought it was overly aggressively turned on us. There was a period of several years when we spent all of our time arguing among two or three basic, political-philosophical positions. We were utterly fascinated by these discussions, spent all of our time thinking about the relationships among postmodernism, postructuralism and critical Marxism. In the late 1970’s and early 1980’s, capitalism was changing as neoliberal capitalism was coming in. Yet we hardly noticed, because we were theoretically entertained by this debate. I think that can happen, when you become overly fascinated by theoretical and philosophical debates. You dream philosophy, instead of watching the world. The world changed before we could theorize it. And we found ourselves faced by a far more aggressive, far more powerful, far more persuasive form of capitalism. While we were arguing about the possibility of structural explanation, the structure of capitalism was changing. Of course we noticed that Reagan and Thatcher were elected at the immediate level, but the interest in neoliberalism as a type of capitalism came much later. We should have been on it, immediately. Not that little old geography would have made that much difference, but we should have been involved with the critique of neoliberalism immediately. So the 1980’s was this period of theoretical, philosophical, political debate. I was editor of the journal Antipode until 1985. Just as I was leaving the post I signed a contract with a commercial publisher called Blackwells, to publish the journal for us. We had to persuade them to do so –we had tried Routledge and they looked at our balance sheet and said: “not a chance”. Blackwell agreed to take it over because we had personal contacts with the publisher. When I left the editorship, we were charging $20 dollars a year for a library subscription of four issues. Now Blackwell is part of Wiley, a gigantic multinational corporation. Do you know how much John Wiley charges for a radical journal –190–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 185-193 The Radicalization of Geography

Richard Peet

that was the result of our hard labor –carrying boxes, licking envelopes, getting comrades all over the world to get their library to subscribe, so we could hand over to Wiley-Blackwell one thousand names of committed subscribers? 995 dollars a year. And we gave them a thousand subscribers –Wiley makes a million dollars a year from what used to be “our journal”. What happened is that even radical journals became big business. Enormous business, some publishers publish two thousand journals! Some of them charge three thousand dollars a year for a subscription. University libraries are spending all of their money on Journal subscriptions. Which is one reason we started a new journal, called Human Geography. The 1980’s were bad years for Marxist Geography. During the 1990’s the project started to cohere again. Essentially what most intelligent Marxists did is read the poststructural, feminist and postmodern ideas, and simply take from them useful concepts which could be synthesized into an essentially Marxist, but broader critical-theoretical project. Not become overly obsessed, not spend years puzzling over Deleuze, but get the ideas and bring them back to our theoretical base. When I first tried to read Foucault in the original I just couldn’t get anything, I read a whole book on “the Statement” without knowing what the statement was. In cases like this, have somebody else puzzle through it, read their version, read some yourself in the original, but do most work on the synthesis. And then in the late 1990s and 2000’s capitalism started to come into increasing contradiction. All over the world, people are looking for fundamental structural explanation again. We found ourselves going from being old, decrepit Marxist dinosaurs, to people who understand and can give convincing explanations. When we hold sessions at meetings the room is packed again. History in some ways repeats itself. But you have to make it repeat itself, by your hard work and through constant rethinking and renewal of the ideas. What has happened recently is that neoliberalism has culminated into the financial stage of capitalism, in which financial institutions, especially banks and investment banks, rather than industrial corporations, are the dominant institutions. Particularly in the United States, Investment Banks are quite different from Commercial Banks. In the 1930’s banking, insurance and share brokering were separated by the Glass Steagall Act, with the banks split again between commercial banks, which have branches on Main Street, and the investment banks, who have offices on Wall Street. Investment banks become increasingly powerful over time. These are banks in which very wealthy people and some mutual fund holders deposit huge amounts of money and then the investment banks very aggressively invest this money and return a high rate of interest. They are particularly powerful because they are interpenetrated with the government. In some ways the government is utterly dependent on investment banks. For example, leading members of the Treasury Department, the Federal Reserve, etc., are from the investment banks. This is in part by neces–191–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 185-193 The Radicalization of Geography

Richard Peet

sity, because they are the only people who can understand the intricacies of the present banking and financial system. Interpenetrated too because the investment banks invest in the government in the form of huge donations to presidential and congressional candidates, hundreds of millions of dollars and then also spend billions of dollars a year on lobbying. So, essentially investment banks buy the government. An investment banker ran as a candidate to be president of the United States –Mitt Romney. I call him Mitt Wrongme. So, the financial institutions and the state form this interpenetrated complex, like a finance-capital-state surrounded by investment banks and financial institutions in a powerful, controlling force. Increasingly we are interested in this as theoreticians, to understand the complexities of this new system, and we are interested in it as political people, we are interested as critics, and a whole new line of thought on neoliberalism and finance capitalism has been written, and thought, and discussed over the last ten to twelve years. I would say right now the topic of neoliberalism and finance capitalism is, among Marxist radical geographers, probably the leading theme, the leading topic. We are also doing very serious work on the environment. In the early 1980’s we put together political economy with a critic of cultural ecology into a field called political ecology. Anthropologist had already used that term and were involved in it, but geography definitely came along next. So we have a whole environmental movement in radical geography. I will say those are probably leading themes, and certainly in my own case, so these are the things that utterly fascinate me –for more detail see Benach (2012). All right, let me tell you about Human Geography the new journal that we started five years ago. It came out of the international critical geographers meeting in Mumbai, India, and the idea was to publish again a new radical journal in the discipline of geography. We began to publish it for a couple of reasons. Firstly, a number of younger geographers were having their articles denied publication, because they used the word Marx in the title or referred to Marx too much in the text. Younger radicals were saying to us, it must have been nice, in your day, to be able to publish freely as a Marxist, whereas I just had an article rejected, because it had Marx in the title. What I am to do about it? And I would say, take the word Marx out of the title and put it in the third paragraph where they will not notice. Of course! Be practical! And they would reply saying… but I thought you were a principled person. I said, wait on principals, wait until you have tenure, until you get power, and then you can afford to practice your principles. In the meantime… be quiet, take it easy… and they replied, no! So, on the one hand the intense pressure from people who felt they were being discriminated against, as Marxist authors. Secondly the notion that I explained earlier: journals are now big money makers. And the money is made out of professional labor, it is our surplus value, the multinational publishing corporations are extracting value produced by our talent. Look what we do. We spend two years writing an article. Every –192–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 185-193 The Radicalization of Geography

Richard Peet

night you go to bed thinking about the article, and you wake up at three in the morning, write a note down, write a phrase down, write an idea down, and go back to dreaming again about the article. Then you submit the article to an editor, a dedicated person who sends it to three peer reviewers, who sit there in anonymity and write critical things about the love of your life, the article that you have written out of your dedication. And you get these three reviews, each sometimes two or three pages long. You put six months work into renewing the article and you send it off with your heart bumping, and try again to get it published, and then you get another review, and finally perhaps you get the letter of acceptance. All these authors, reviewers and editors do serious professional work. They don’t get paid for it, they do it out of respect for knowledge, I guess, plus a little bit of glee, because they all know who you are, even if your name is not on the article. And then they publish the article, and you get the issue of the journal, and open it up, and there is your name, and there is your article. Especially when it is a good international journal, this is an utter delight… to be published. Books are even better. But the point is: serious dedicated labor produces high quality academic work, and multinational corporations are making large quantities of money from that professional, dedicated labor. So, there is money to be made in publishing journals. Why don’t we intellectuals make that money? Human Geography the cheapest journal around. But we are already making money, and we reinvest that money in radical research, and in subsidizing radical meetings. We want to invest the income produced by radical academic labor in underwriting high quality radical research. That is a basic purpose of our journal. So for five years I have been doing exactly what I did in the early 1970’s. Human Geography even looks like the old Antipode. And it is doing fantastically well. We get so many articles submitted that, as editor, I can’t even open the emails for several days. The quality of the work that we are getting is as good or better than that we originally published in Antipode. A new generation, particularly with Third World intellectuals involved, is producing a renewal in a more diverse radical geography movement.

Reference Benach, Núria (2012). Richard Peet: Geografia contra el neoliberalismo. Barcelona: Icaria.

–193–


Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 75, juny 2013, p. 195-221 ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.29

La transformació històrica del paisatge entre l’economia, l’ecologia i la història: podem posar a prova la hipòtesi de Margalef?1 Enric Tello Departament d’Història i Institucions Econòmiques Facultat d’Economia i Empresa de la Universitat de Barcelona tello@ub.edu

Resum Es presenta un resum dels plantejaments teòrics i el conjunt de metodologies emprades al projecte de recerca internacional d’història ambiental “Sustainable farm systems: long-term socio-ecological metabolism in western agriculture”, que combina l’anàlisi de fluxos d’energia i materials de l’economia ecològica i l’agroecologia, amb l’estudi dels canvis d’usos i cobertes del sòl avaluats des del punt de vista ambiental amb les mètriques i índexs de l’ecologia del paisatge. La hipòtesi orientadora bàsica del projecte prové de la idea de Ramon Margalef segons la qual els paisatges agroforestals tradicionals en mosaic són una bona forma d’explotació de la natura, que fins i tot incrementen la biodiversitat del territori perquè mantenen integrats diferents nivells de dissipació d’energia antròpica per unitat de superfície en una estructura complexa capaç de combinar producció amb conservació. Els mapes d’estructura i connectivitat ecològica mostren els efectes d’haver-los abandonat a la segona meitat del segle xx. Paraules clau: agroecosistemes, ecologia del paisatge, metabolisme social, balanços d’energia i nutrients, transicions socioecològiques.

1. Aquest text reelabora la conferència de l’autor a la Societat Catalana de Geografia, el 19 de juny de 2102. Aquest treball ha estat realitzat en el marc dels projectes de recerca HAR2012-38920-C02-02 Sistemas Agrarios Sostenibles y Transiciones en el Metabolismo Social: desigualdad y cambio institucional en España finançat pel Ministerio de Economía y Competitividad de España, i de la Partnership Grant SSHRC-895-2011-1020 Sustainable farm systems: long-term socio-ecological metabolism in western agriculture finançat pel Social Sciences and Humanities Research Council de Canadà.

–195–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 195-221 La transformació històrica del paisatge entre l’economia, l’ecologia i la història

Enric Tello

Resumen: La transformación histórica del paisaje entre la economía, la ecología y la historia: ¿podemos poner a prueba la hipótesis de Margalef? Ofrecemos un resumen de los planteamientos teóricos y las metodologías del proyecto de investigación internacional en historia ambiental “Sustainable farm systems: long-term socio-ecological metabolism in western agriculture”, que combina el análisis de flujos de energía y materiales de la economía ecológica y la agroecología, con el estudio de los cambios de usos y cubiertas del suelo evaluados desde el punto de vista ambiental con las métricas e índices de la ecología del paisaje. La hipótesis básica proviene de Ramon Margalef, según el cual los paisajes agro-forestales tradicionales en mosaico son una buena forma de explotación de la naturaleza que incluso incrementan la biodiversidad del territorio porque mantienen integrados distintos niveles de disipación de energía antrópica por unidad de superficie en una estructura compleja capaz de combinar producción con conservación. Los mapas de estructura y conectividad ecológica muestran los efectos de haberlos abandonado en la segunda mitad del siglo xx. Palabras clave: agroecosistemas, ecología del paisaje, metabolismo social, balances de energía y nutrientes, transiciones socioecológicas.

Abstract: The historical transformation of the landscape between economy, ecology and history: can we test the Margalef ’s hypothesis? We present a summary of the theoretical insights and the combination of methods used by the international research project in environmental history called “Sustainable farm systems: long-term socio-ecological metabolism in western agriculture”, which combines the energy and material flow analysis from an agroecology or an ecological economics standpoint with the study of land cover and land-use changes environmentally evaluated using the metrics and indices of landscape ecology. The basic hypothesis guiding the project is the idea of Ramon Margalef according to which the traditional agro-forestry landscape mosaics are a good way of exploiting nature, which even increase biodiversity thanks of using different levels of anthropic energy dissipation per unit area within an integrated matrix able to combine production with conservation. The maps of ecological structure and ecological connectivity are showing the effects of having abandoned these mosaics during the second half of the twentieth century. Keywords: agroecosystems, landscape ecology, social metabolism, energy and nutrients balances, socioecological transitions.

***

1. Introducció Ignoro si algú ha posat mai per escrit les regles bàsiques de la recerca transdisciplinària, però al meu entendre la primera de totes hauria de ser aquesta: “quan t’atansis als límits d’allò que coneixes i comencis a endinsar-te en terreny desconegut no pretenguis aparentar allò que no ets. Simplement, demana ajut a algú altre que hi estigui més avesat”. És per a mi un gran honor, però també una gran responsabilitat que no deixa d’intimidar-me, que la Societat Catalana de Geografia m’hagi demanat cloure el seu cicle de conferències del 2012 –196–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 195-221 La transformació històrica del paisatge entre l’economia, l’ecologia i la història

Enric Tello

a l’Institut d’Estudis Catalans. El meu títol oficial diu que soc doctor en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona, però el cert és que em vaig especialitzar en història contemporània i ben poca geografia vaig estudiar a la carrera. Han estat els viaranys imprevistos d’una recerca cada cop més interdisciplinària els que m’han portat a estudiar el territori i la transformació del paisatge. És a dir, atrevir-me a abordar l’assumpte central de la geografia sense gaudir d’una formació adient com a geògraf. Espero, doncs, que entengueu el meu atreviment en els termes d’aquella primera regla que ha de regir qualsevol aventura transdisciplinària: com un reconeixement, i una demanda d’ajut i col·laboració. Rere un projecte de recerca amb ambició hi ha sempre una intuïció bàsica. En el nostre cas, rere la recerca de les forces motrius i els agents rectors de la transformació històrica dels paisatges de la Mediterrània rau aquesta idea: els paisatges es poden entendre com l’expressió territorial d’un determinat metabolisme social. És a dir, podem veure i analitzar el paisatge com una transformació cultural de la natura que opera a través dels fluxos d’energia i materials que les societats humanes remouen al territori (Haberl et al., 2004; Marull et al., 2010). Els ecosistemes es reprodueixen i evolucionen per ells mateixos. Però els paisatges són una natura transformada per l’acció humana. Per mantenir-se els cal un flux constant d’energia, materials i informació que els ve de fora (Gliessman, 2002; Altieri i Nicholls, 2005; Snapp i Pound, 2008). Si hom deixa d’invertir-hi aquest treball, els paisatges evolucionen novament cap alguna altra forma d’ecosistema natural que tampoc no serà mai com el que havia estat originàriament transformat pel metabolisme social (González de Molina i Toledo, 2011). Voldria compartir amb vosaltres els plantejaments i resultats d’aquesta recerca, començant per exposar en primer lloc per què ens hem proposat estudiar l’evolució del paisatge agrari com una expressió territorial del metabolisme social que canvia (Tello, 1999 i 2010). En segon lloc, em referiré a una hipòtesi de Ramon Margalef sobre el paper dels mosaics agroforestals en relació amb el que ell en deia “ecologia de la pertorbació”, i que ha esdevingut una noció orientadora bàsica per a la nostra recerca. En tercer lloc, exposaré amb quins mètodes cerquem corroborar o corregir empíricament i històricament aquella hipòtesi que relaciona els fluxos sociometabòlics dels paisatges culturals amb els seu funcionament ecològic. Finalment, us mostraré alguns dels primers resultats obtinguts que són encara massa parcials i limitats per assolir gaire conclusions definitives.

2. Posant en primer lloc el bon estat ecològic del territori Sóc dels qui creuen que la recerca ha de cercar respondre preguntes socialment rellevants, per trobar després resultats que ajudin a resoldre els grans –197–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 195-221 La transformació històrica del paisatge entre l’economia, l’ecologia i la història

Enric Tello

desafiaments als quals s’enfronta la Humanitat. No cal que perdi temps a argumentar que entre aquests destaca ara la crisi ecològica global, i que la seva resolució implica un gran capgirament dels enfocaments i els valors encara predominants que hem heretat del segle xx. Vivim instal·lats en la creença que allò que més importa, o gairebé l’únic que importa, és el creixement econòmic. La gestió ambiental, i tot el que comporta com a cost o condicionant de l’activitat econòmica, es troba sempre relegat al capdavall de la llista de prioritats oficials. Però com a mínim ja tenim un text normatiu que desafia aquest inveterat ordre simbòlic. La Directiva Marc de la Gestió de l’Aigua a la Unió Europea de l’any 2000 proclama obertament que el primer objectiu ha de ser mantenir el “bon estat ecològic”, i restaurar-lo si ha estat malmès. La idea és ben simple: si el recurs natural es deteriora, tard o d’hora tota la resta en patirà, des de l’activitat econòmica fins els drets socials de la gent. Però aquesta noció tan de sentit comú no ha arribat encara a la dimensió clau del territori. Tenim una Carta Europea del Paisatge, també de l’any 2000, on es diu que “tot el territori és paisatge” i que ha inspirat la Llei del Paisatge 8/2005 del Parlament de Catalunya. És un pas endavant, perquè introdueix la noció que allò que importa de veritat és l’estat del territori entès com un tot. Però encara no hem assolit aquell punt d’inflexió clau consistent a reconèixer que conservar i millorar el funcionament ecològic dels paisatges hauria de ser el primer objectiu de qualsevol ordenació i intervenció en el territori. Que tots els usos i totes les funcions han de poder conviure en aquesta matriu territorial, dins un gradient diversificat de presència i intervenció humanes compatibles amb mantenir-hi el bon estat ambiental. Tanmateix, la imminència del “pic de petroli” (peak oil), que ens endinsarà inexorablement cap una nova era d’energia cara després de la Gran Recessió actual –o potser a la vegada que aquesta–, obligarà a localitzar de nou al nostre territori una petjada ecològica que durant l’era del creixement econòmic basat en els combustibles fòssils barats havíem projectat cap el subsòl, o altres indrets molt allunyats de la Terra. Això generarà nous dilemes i conflictes –ja els està provocant, de fet, per exemple en relació amb els aprofitaments de l’energia eòlica–, que obligaran a redescobrir la virtut perduda de l’eficiència territorial. Per això pensem, modestament, que la nostra recerca sobre què és i com opera aquesta “eficiència territorial” és ara molt necessària, i que els seus resultats poden esdevenir socialment útils. El mateix podem dir de l’estudi de la transició socioecològica des de les agricultures orgàniques del passat cap a la insostenible agricultura industrialitzada posterior a l’anomenada Revolució Verda, per tal de treure’n lliçons útils per a una nova transició cap agricultures més ecològiques i sustentables. Vosaltres sabeu millor que jo que hi ha diverses maneres d’entendre i estudiar el paisatge. En cap cas creiem que la nostra sigui millor que una altra, ni que la forma materialista i quantitativa que fem servir per estudiar la relació entre els fluxos del metabolisme social i el funcionament ecològic dels paisatges no –198–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 195-221 La transformació històrica del paisatge entre l’economia, l’ecologia i la història

Enric Tello

hagi de ser complementada des d’altres visions del paisatge entès com a percepció, informació, representació simbòlica o identitat. Tanmateix, comptar bé les coses que es poden comptar i comparar acostuma a revelar coses importants que poden diferir força de les percepcions o idees prèvies predominants. Sense anar més lluny, els Land Accounts for Europe publicats per l’Agència Europea de Medi Ambient ens diuen que en un continent tan densament poblat i farcit d’activitat econòmica humana com el nostre, les àrees urbanes i els sòls industrials només ocupen un 4,7% de tot el territori. Els mosaics agroforestals s’escampen pel 84%, i la vegetació seminatural o els aiguamolls ocupen un 8,5% (la resta són roquissars o cursos d’aigua). Quan hom veu les xifres dels canvis d’usos a les darreres dècades s’adona que la dinàmica predominant consisteix a tot el continent en una contraposició entre l’urban sprawl i l’abandonament dels antics mosaics agroforestals (European Environment Agency, 2006; Weber, 2007; Feranec et al., 2010). A Catalunya els ordres de magnitud són semblants: els usos urbans i industrials ocupen el 4,7% del sòl mentre un 94,5% del territori resta cobert d’espais agroforestals: el 32,5% són conreus, un 31,3% matollar, i un 30,7% es pot considerar forestal. En conjunt la superfície arbrada s’estima en el 36% del total, una proporció comparable a la dels Estats Units i força per sobre la mitjana espanyola o de la Unió Europea (25%).2 Una part gens menyspreable del territori català, superior a un terç del total, són espais naturals protegits si més no sobre el paper. Ara bé, quan hom mira el mapa d’espais protegits s’adona d’immediat que es tracta d’un conjunt de taques aïllades que no conformen per si sol un sistema viable per preservar la biodiversitat del nostre territori. Això ens recorda també que arreu del món les polítiques de conservació de la natura han arribat a un atzucac, més enllà del qual cal abandonar dues creences errònies: 1) que la protecció dels espais naturals ha de consistir en la retirada de qualsevol forma d’intervenció o presència humana –aquells “parcs naturals sense gent” que la pròpia UICN ja ha posat en qüestió– per tal de “retornar-los” a un suposat “estat natural primigeni” inexistent; i 2) que, més enllà de la frontera dels espais naturals protegits, les accions humanes sobre la resta del territori es poden seguir desenvolupant sense gaire miraments atès que la “conservació de la natura” ja estaria garantida. La sortida de l’atzucac implica entendre que el veritable objectiu ha de ser mantenir i millorar l’estat ecològic de tot el territori, amb nosaltres a dins, perquè la natura no entén ni respecta els límits administratius entre espais protegits, cultivats o abandonats i aforestats (Farina, 2000). Aquest canvi de paradigma ens porta cap a una visió més ecològica del ter­ ritori com un tot, i també cap a una ecologia capaç de veure els humans formant part dels propis ecosistemes (McDonnell i Pickett, 1993; Haberl et al., 2004). És a dir, una lectura que entengui el paisatge com una complexitat 2. Dades facilitades per Joan Marull a l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona (UAB).

–199–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 195-221 La transformació històrica del paisatge entre l’economia, l’ecologia i la història

Enric Tello

organitzada i en evolució que té una estructura (un seguit d’elements i patrons que conformen la seva disposició a l’espai terrestre), un funcionament (fluxos d’energia, materials i informació que circulen al territori) i una dinàmica evolutiva (la història del canvi en la trajectòria de l’estructura i el funcionament) que podem estudiar. En paraules de Ramon Margalef, “a la biosfera qualsevol augment d’entropia està associat a l’adquisició de complexitat” atès que els sistemes vius empren la radiació solar como si fos una mena de “llibreta d’estalvis termodinàmica” que aprofita la dissipació d’energia “per augmentar la informació, complicar-se la vida i escriure la història” (Margalef, 1993, p. 79-103). Quan l’augment d’energia dissipada disminueix la complexitat del sistema, la degradació ambiental esdevé pregona, tan dins el seu territori com en indrets molt allunyats. Per això cal entendre la sostenibilitat d’un paisatge no com una cosa, o una situació estàtica, sinó com la sostenibilitat d’una coevolució dinàmica que és funció directa de la complexitat, i inversa a la dissipació d’energia (Odum, 1984 i 2007). La biodiversitat que un territori és capaç d’acollir està estretament relacionada amb la complexitat i resiliència del seu funcionament ecològic, i esdevé per tant un indicador del bon o mal estat ambiental. No es tracta només de quantes espècies vegetals i animals hi ha en un espai determinat, sinó com es combinen i interaccionen entre elles. La riquesa en biodiversitat sorgeix de les combinacions i connexions de la diversitat biològica en l’espai, que donen diferents expressions al territori. Per això la biodiversitat està molt relacionada amb la topodiversitat: és a dir, el caràcter de la matriu, la mida de gra i les combinacions de les tessel·les o unitats de paisatge, la multiplicitat d’ecotons, i el funcionament dels connectors o corredors ecològics. Per afavorir i conservar la biodiversitat la clau es troba en l’estructura i connectivitat ecològica de la matriu territorial sencera. Totes aquestes nocions bàsiques, i aquesta terminologia, provenen del model matriu-tessel·la-corredor emprat per l’ecologia del paisatge (Forman, 1998). La matriu és la unitat de paisatge més gran i característica d’un territori, que conté les demés. La diversitat de tessel·les afavoreix la biodiversitat per dos camins. D’una banda hi ha un nombre més gran d’espècies d’interior (inner species) que les habiten, i de l’altra la generació d’espais de contrast també dóna oportunitat a espècies de vora (edge species) especialistes en aprofitar els ecotons (Murcia, 1995). Les tessel·les que conformen connectors amplis, o també cor­ redors més estrets sovint lligats als cursos d’aigua, permeten a aquestes espècies moure’s pel territori i interactuar entre elles. Això explica per què certs graus d’heterogeneïtat a l’estructura espaial, i certs nivells de pertorbació temporal en la dinàmica dels ecosistemes, poden afavorir la biodiversitat (Benton et al., 2003). Ara bé, tot depèn de l’escala i intensitat de l’heterogeneïtat o la pertorbació en qüestió, perquè una excessiva fragmentació o freqüentació i la imposició de barreres que impedeixin la connectivitat també esdevenen amenaces molt directes que minven la biodiversitat (Guirado et al., 2006). –200–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 195-221 La transformació històrica del paisatge entre l’economia, l’ecologia i la història

Enric Tello

Figura 1. “Eficiència territorial” entesa com una sinèrgia entre els fluxos d’energia i materials moguts pel metabolisme social, i el funcionament ecològic del paisatge

Font: Marull i Tello (2010)

És amb aquestes eines bàsiques de l’ecologia del paisatge que podem tractar d’endinsar-nos en la recerca d’un vincle perdut entre els usos de l’energia i el territori, que en Joan Marull i jo proposem anomenar eficiència paisatgística o territorial per referir-nos a aquelles formes d’ús del territori que satisfan les necessitats humanes a la vegada que mantenen la complexitat i bon estat ecològic del paisatge. Per avaluar aquesta eficiència territorial cal analitzar tres interfases força complexes: 1) les relacions que uneixen l’ús de l’energia amb l’eficiència en la gestió integrada dels diferents usos del sòl; 2) entre les pautes estructurals del paisatge i els processos ecològics que s’hi desenvolupen (patterns & processes); i 3) entre la pertorbació exercida pels fluxos d’energia externa, o l’apropiació humana de biomassa, i el funcionament ecològic de la matriu territorial (fig. 1). Els ecòlegs Joan Marull i Joan Pino, i l’ambientòleg Josep M. Mallarach amb altres col·laboradors, han desenvolupat dos índexs complexos d’estructura ecopaisatgística i connectivitat ecològica adreçats a una avaluació ambiental estratègica dels plans i programes d’actuació en el territori (Marull et al., 2007). La cartografia que han obtingut per a tota Catalunya permet observar que la capacitat d’acollir moltes espècies no sempre es localitza als espais més remots, sovint aforestats des de fa mig segle per l’abandonament rural, que la conservació d’espais naturals ha tendit fins ara a privilegiar. Sovint es troba a zones de transició entre aquells entorns protegits i els espais més agraris on encara sovintegen antics paisatges agroforestals en mosaic. –201–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 195-221 La transformació històrica del paisatge entre l’economia, l’ecologia i la història

Enric Tello

Ara bé, com que aquests mosaics es troben més a prop de les zones urbanes i industrials, farcides d’infraestructures lineals que actuen com a barreres, la seva connectivitat ecològica també es troba sovint reduïda i amenaçada. Aquesta constatació ens porta cap a una idea bàsica que inspira la nostra recerca: l’estat ecològic de la matriu territorial depèn principalment dels mosaics agroforestals (Benton et al., 2003; Marull et al., 2008a i 2008b). Entre les zones urbanes o industrials, i els espais naturals protegits, són els espais agrícoles i forestals els que ocupen la major proporció de la matriu territorial. Moltes espècies que nien en espais protegits fan un intens aprofitament tròfic dels mosaics agrícoles, hortícoles i forestals on troben gran part del seu aliment. Si tot això és cert, implica un corol·lari prou important: atès que l’agricultura, la ramaderia i la silvicultura han esdevingut activitats econòmiques cada cop més residuals, resulta que l’estat ambiental actual i futur de la major part del nostre territori depèn d’una població activa agrària cada cop més empetitida i empobrida. Les velles cultures pageses es troben en perill d’extinció quan més necessàries esdevenen en un món sotmès a un canvi ambiental global incert! Aquesta convicció ens ha portat a bastir un projecte de recerca internacional, anomenat Sustainable farm systems: longterm socio-ecological metabolism in western agriculture, finançat des del Canadà, en el qual participen les universitats de Saskatchewan i Michigan (amb una gran base de dades sobre les Grans Planures nord-americanes), l’Institut d’Ecologia Social a Viena (primer centre internacional de referència en l’estudi del metabolisme social), la Universidad Pablo de Olavide (Sevilla), la de Barcelona, la Nacional de Colòmbia, i la Fundación Antonio Núñez para el Estudio de la Naturaleza y el Hombre a Cuba. L’objectiu és interpretar de manera comparada el procés històric de les transicions sociometabòliques a les agricultures a una i altra banda de l’Atlàntic, i els seus impactes ambientals, per identificar les forces motrius que ens han portat fins aquí. També tractem d’entendre i recuperar pràctiques del coneixement tradicional quan puguin esdevenir útils a l’hora d’afavorir una nova transició cap agricultures i paisatges més sostenibles.

3. La hipòtesi de Ramon Margalef sobre “l’ecologia de la pertorbació” Partim d’una hipòtesi formulada per Ramon Margalef, segons la qual els antics mosaics agroforestals bastits al llarg de molts segles pel treball pagès eren –i són encara– una bona explotació humana del medi natural: “A Europa l’explotació tradicional del sòl es basava en granges que organitzaven l’espai al seu voltant com un mosaic de camps de conreu, bardisses, pastures i fragments de boscos, seguint una organització del camp més o menys relacionada amb –202–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 195-221 La transformació històrica del paisatge entre l’economia, l’ecologia i la història

Enric Tello

les conques de recepció. S’ha comprovat que aquest mosaic resulta un instrument de conservació molt eficaç, i així mateix ha mantingut i fins i tot ha augmentat la diversitat de les comunitats vegetals. [...] El mecanisme bàsic que ha conduit a una estructura d’aquest tipus és el diferent grau d’explotació [...], és a dir, l’explotació va ser més intensa on el sistema ja era més productiu, i més suau a les regions més agrestes i els sòls més pobres. [...] Probablement a causa d’una certa impregnació cultural i a causa de la tradició considerem aquest paisatge humanitzat com a “natural” i estèticament agradable, i és també “raonable” des de qualsevol punt de vista ecològic. [...] Diversos ecòlegs han destacat la conveniència de desenvolupar algun tipus de mosaic adequat constituït per zones dedicades a diferents usos, les més importants de les quals són les que Odum anomena “protectores” i “productores”. [...] Un objectiu important en gestió ambiental seria conservar el que queda i reconstruir, fins on sigui possible i en les millors condicions, algun tipus de nova estructura complexa” (Margalef, 2006, p. 59-60).

Per què era tan “bona” aquella forma d’explotació del medi natural? Els fonaments de la resposta rauen en el que Ramon Margalef anomenava “ecologia de la pertorbació”, que convidava a estudiar: “La nostra civilització realitza contínuament experiments a gran escala, que podrien ser més utilitzats del que són per al desenvolupament dels fonaments d’una ecologia de la pertorbació. [...] L’home és molt poderós en l’ús de l’energia externa per moure materials, especialment sobre el pla horitzontal. El transport horitzontal destrueix el mosaic d’àrees que podien tenir un desenvolupament independent. [...] L’home crea sistemes de control i amplificació de les vies d’energia externa cada cop més poderosos. [...] A través de la consideració de l’energia subsidiària estem en millors condicions per entendre l’acció de l’energia externa als ecosistemes” (Margalef, 1993, p. 250).

En termes històrics podríem presentar la hipòtesi de Margalef dient que les formes pageses tradicionals de treballar la terra cercaven ser territorialment eficients a través d’uns paisatges agraris en mosaic capaços de combinar producció amb conservació. Treballant amb els trets distintius de la matriu territorial mediterrània, aprengueren per assaig i error a coevolucionar amb ella tot cercant diferents equilibris dinàmics entre explotació i conservació a través de la localització en l’espai de tessel·les diverses. El resultat fou una gran varietat de paisatges en mosaic, on la intervenció humana en el medi tendia a incrementar o mantenir l’agrodiversitat i la biodiversitat com a garanties d’estabilitat i resiliència. Tanmateix la industrialització de l’agricultura a través del que s’ha anomenat Revolució Verda ha provocat la fi sobtada d’aquella antiga eficiència territorial, en provocar una greu dislocació entre el cultiu, la cria ramadera i el bosc. La vella gestió integrada del territori ha estat abandonada, i la consegüent desintegració espacial dels fluxos materials i energètics de l’activitat agrària ha originat una dràstica simplificació dels paisatges culturals. L’antic mosaic agroforestal ha estat substituït a les planes per peces cada cop més grans i uniformes de monocultius intensius, on sovintegen granges industrials d’engreix animal desintegrades del territori, mentre –203–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 195-221 La transformació històrica del paisatge entre l’economia, l’ecologia i la història

Enric Tello

als vessants abandonats proliferen noves masses contínues i uniformes de boscos joves, monoespecífics, excessivament densos, molt vulnerables i no aprofitats (fig. 2). Figura 2. Metabolisme social i biodiversitat: la hipòtesi de la “pertorbació intermèdia”

Elaboració pròpia, basada en Margalef (1993 i 2006) i Wrbka et al. (2004). HANPP és el percentatge d’apropiació humana de la producció primària neta.

4. Com podem corroborar empíricament i històricament aquesta hipòtesi? Per posar a prova aquella hipòtesi de Ramon Margalef –que òbviament no és només seva, i està molt relacionada amb altres línies i estratègies de recerca a l’àmbit energètic o agroecològic (Giampietro, 1997; Gliessman, 2002; Wbrka, 2004)–, el nostre projecte cerca establir un pont entre dues metodologies: l’elaboració de balanços sociometabòlics dels fluxos d’energia, nutrients o aigua dels sistemes agraris i urbans, d’una banda; i de l’altra la reconstrucció digital mitjançant SIG dels mapes d’usos del sòl, avaluant el seu funcionament ambiental amb els índexs i mètriques de l’ecologia del paisatge. Ras i curt, podríem dir que vinculem les eines i indicadors de l’economia ecològica, l’agroecologia, l’estudi del canvi global en els usos del sòl, i l’ecologia del paisatge. Tot seguint literalment Margalef, la densitat d’energia dissipada per unitat de superfície –que esdevé també un indicador indirecte del transflux de materials que aquesta energia permet remoure al territori– és considerada al –204–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 195-221 La transformació històrica del paisatge entre l’economia, l’ecologia i la història

Enric Tello

nostre projecte com una força motriu bàsica del canvi ambiental, l’impacte ambiental del qual cerquem avaluar després amb els indicadors d’ecologia del paisatge. Com que seguim sent historiadors, encara que ens haguem posat a treballar amb equips interdisciplinaris per analitzar una qüestió massa complexa per ser abordada des d’un sol angle, també distingim entre les forces motrius de caire sociometabòlic –que bàsicament ens revelen com s’esdevenen les transformacions del paisatge en “obrir la caixa negra” dels agroecosistemes–, i els agents rectors socioeconòmics de dits canvis que ens han d’aclarir per a què i per a qui van ser adoptades i dutes a terme aquelles transformacions. Per facilitar l’estudi dels balanços d’energia i nutrients dels sistemes agraris hem elaborat una aplicació informàtica pròpia, anomenada MENBAS (Manager of Energy and Nutrient Balances of Agricultural Systems), per a què la puguin fer servir tots els grups de recerca vinculats al projecte Sustainable Farm Syslems, i que també esperem poder oferir aviat en accés obert a totes les persones interessades en aquesta aventura per tal de crear una base de dades internacional que permeti comparar-ne els resultats. Ara bé, aquesta és només una eina de càlcul. Els resultats que se n’obtinguin seran comparables o no depenent del marc previ de referència i els criteris emprats per definir diverses taxes de retorn energètic a l’energia invertida en el funcionament d’un sistema agrari (EROIs). Per això estem treballant també en una proposta analítica i comptable de dits EROIs que permeti aclarir una mica la complexitat dels perfils energètics de diferents agroecosistemes, i les diverses maneres d’avaluarne l’eficiència energètica. La idea bàsica de partida és que un agroecosistema és sempre resultat d’un bucle energètic com el representat a la figura 3. Fixeu-vos que no hi ha només uns inputs que entren i uns outputs que surten, atès que cal considerar també la funció cabdal que realitzen el fluxos de reinversió en el propi agroecosistema d’una part del producte total obtingut en forma de biomassa (BR). Només invertint-hi un determinat flux d’energia interna o externa els agricultors poden transformar un ecosistema en un agroecosistema, que únicament pot perdurar en el temps si segueix rebent aquella dissipació d’energia organitzada a través de la informació. Mercès aquesta circulació d’energia, els qui operen l’agroecosistema no només s’apropien de la producció primària neta d’un determinat territori, sinó que modifiquen les cobertes del sòl i la seva composició específica per derivar de la fotosíntesi un determinada composició del producte final útil per a ells. Per tant, el producte total (TP) apropiat es divideix –en proporcions i continguts diferents segons els diversos tipus de sistemes agraris– entre un producte final consumible (FP) i uns fluxos interns de biomassa reutilitzada (BR) que directament o indirecta –per mitjà d’altres bucles interns com la conversió animal– són reinvertits en el sistema juntament amb els fluxos externs (EI). Segons quins d’aquests fluxos posem en el numerador i –205–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 195-221 La transformació històrica del paisatge entre l’economia, l’ecologia i la història

Enric Tello

Figura 3. Dos exemples del bucle energètic bàsic d’un agroecosistema: el municipi de Sentmenat pels voltants de 1860, i el 1999

Font: elaboració pròpia (Tello et al., 2013).

el denominador obtindrem taxes de retorn energètic de l’energia invertida (EROIs) força diferents. Nosaltres pensem que cal emprar varis EROIs per donar compte adient de les diferents facetes del rendiment energètic d’un agroecosistema. Quan hom entén l’agroecosistema com un bucle energètic, és fàcil adonar-se que si a dalt –206–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 195-221 La transformació històrica del paisatge entre l’economia, l’ecologia i la història

Enric Tello

i a baix de la ràtio d’eficiència posem l’output total i els inputs totals estem incorrent en doble comptabilitat perquè els IFBR són a les dues bandes. Només podem mantenir l’output total al numerador si al denominador posem únicament els inputs externs, la qual cosa expressa molt bé el grau de dependència energètica externa de la producció bruta total (o de la part consumible final si substituïm TP per FP), però al preu de deixar en situació de caixa negra el bucle energètic intern de l’agroecosistema que passa per la BR. També podem dividir el producte final (FP) pels inputs totals consumits (TIC), però aleshores els agroecòlegs ens adverteixen, amb raó, que estem sumant uns fluxos externs i interns que són de naturalesa ben diferent i tenen impactes o externalitats associades de signe contrari. Topem aleshores amb un curiós dilema: si comptem tots els inputs estem barrejant massa coses diferents, però si només comptem els inputs externs estem deixant de banda uns fluxos interns que l’agroecologia ens diu que juguen un paper clau en el bon o mal estat ambiental del agroecosistema: fertilitat del sòl, biodiversitat, etc. (Edwards et al., 1993; Giampietro, 1997; Altieri i Nicholls, 2005; Snapp i Pound, 2008). La via de sortida a aquest dilema, que hem pogut trobar conjuntament amb l’ambientòloga Elena Galán gràcies a l’inestimable ajut del bioquímic David Moreno (UB) i la matemàtica Vera Sacristán (UPC), rau a descompondre l’EROl final en els seus components externs i interns a través de la fórmula que els relaciona, segons la qual l’eficiència conjunta final és resultat del producte dels retorns energètics parcials interns i externs dividit per la seva suma:

on

, ,

i

,

L’expressió (1) és l’equació de la superfície quadràtica que apareix a continuació a la Figura 4, que resulta ser un con centrat a l’origen o, per ser més precisos, la porció d’un con atès que els valors de EFEROI i IFEROI només poden ser positius: Les coordenades que localitzen en aquesta figura la descomposició interna i externa de l’eficiència energètica final dels nostres dos casos d’estudi el 1860 i 1999, permeten constatar-hi els perfils simètricament oposats d’un agroecosistema orgànic tradicional i d’un altre industrialitzat. Els agroecosistemes tra–207–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 195-221 La transformació històrica del paisatge entre l’economia, l’ecologia i la història

Enric Tello

Figura 4. Localització en la superfície cònica de l’equació (1) dels retorns energètics interns i externs corresponents al EROI final assolit per un agroecosistema (Sentmenat cap a 1860 amb les coordenades de color vermell, i el 1999 de color verd)

Font: Tello et al. (2013)

dicionals contrarestaven el seu elevat “cost de sostenibilitat” que havien internalitzat a base d’operar amb un gran flux de reutilitzacions internes de biomassa, la qual cosa els permetia practicar un estalvi sistemàtic d’inputs externs (Guzmán-Casado i González de Molina, 2009; Guzmán-Casado et al., 2011). Aleshores, tal com podem comprovar a la taula 1, un gran retorn energètic extern aconseguia compensar el baix retorn energètic intern derivat de l’assumpció d’aquell cost de la seva pròpia sostenibilitat. Les agricultures industrialitzades posteriors a la Revolució Verda funcionen, per contra, injectant enormes fluxos energètics externs derivats de combustibles fòssils barats que deterioren la seva eficiència energètica externa fins a nivells extrems. En aquestes circumstàncies l’única manera que tenen per compensar-ho –i només en part, atès que l’EROI Final és ara de 0,21 enfront 1,23 el 1860– consisteix a desfer-se del cost d’unes reutilitzacions internes de biomassa que els han deixat de ser útils a curt termini (taula 1). Quan disposem d’una base de dades suficientment àmplia per dur a terme un estudi comparatiu, podrem localitzar en la mateixa superfície cònica les coordenades de cada sistema per comprovar mitjançant una anàlisi de clúster si, en efecte, els diferents sistemes s’agrupen o no en regions específiques d’aquella figura. També podrem situar les trajectòries seguides per les coordenades EFEROI i IFEROI del retorn energètic final obtingut a un mateix sistema al llarg del temps, i calcular el pes que la variació d’aquells retorns interns i externs han jugat en qualsevol augment o disminució de l’eficiència energètica final experimentada per un agroecosistema entre dos o més períodes. –208–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 195-221 La transformació històrica del paisatge entre l’economia, l’ecologia i la història

Enric Tello

Taula 1. Diferents taxes de retorn energètic de l’energia emprada en el funcionament del sistema agrari (EROIs) en el cas d’estudi de la comarca del Vallès Definició

1860 2,21

1999 0,25

EROI total extern

107,04

0,25

EROI final

1,23

0,21

EROI final extern

59,68

0,22

EROI final intern

1,26

6,80

EROI bàsic

Font: Tello et al. (2013)

Entre tant, però, aquesta aproximació analítica ja permet intuir un aspecte força rellevant de la qüestió: l’equació (1), que relaciona el retorn energètic final amb els seus components intern i extern, incorre en rendiments decreixents en qualsevol dels punts del con representat a la figura 4. Per aconseguir un augment del EROI final conjunt sempre calen augments proporcionalment majors del retorn energètic intern (IFEROI), del retorn energètic extern (EFEROI) o ambdós alhora.3 L’única escapatòria a aquesta mena de “maledicció d’Adam” rau en el fet que dins de certs límits hom pugui substituir inputs energètics externs per interns o a l’inrevés. En aquestes circumstàncies, hi ha la possibilitat de compensar la disminució d’un EROI final, a causa per exemple de la necessitat d’emprar una quantitat creixent de fluxos interns de biomassa reutilitzada (IFBR), substituint amb aquests fluxos una certa quantitat d’entrades externes (EI). Aquella reducció d’inputs externs (EI) farà augmentar l’EROI final extern (EFEROI), que al seu torn compensarà en certa mida la disminució de l’EROI final intern (IFEROI) per obtenir un determinat EROI final conjunt. El contrari també és cert. Els rendiments decreixents de l’EROI final deguts al fet d’emprar quantitats creixents d’inputs externs (IE) es poden contrarestar substituint amb ells una certa quantitat de fluxos interns de biomassa reutilitzada (IFBR). Aquesta reducció en els fluxos interns reinvertits augmentarà l’EROI final intern (IFEROI), compensant al seu torn en certa mesura la disminució de l’EROI final extern (EFEROI) per obtenir un determinat EROI final conjunt. 3. De fet, a qualsevol punt (x,y) de dita superfície la derivada direccional en la direcció del gradient és , que és estrictament menor que 1 per a tots els punts amb coordenades no nul·les i és igual a 1 quan qualsevol coordenada és 0.

–209–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 195-221 La transformació històrica del paisatge entre l’economia, l’ecologia i la història

Enric Tello

Donades aquestes relacions bàsiques del funcionament d’un agroecosistema entès com a bucle energètic que combina inputs externs i interns, un cop els seus operadors adopten una estratègia basada en les reutilitzacions internes troben un fort incentiu a estalviar al màxim inputs externs. O a la inversa, quan passen a basar el funcionament en la injecció d’inputs externs troben un fort incentiu a alliberar-se del cost de les reutilitzacions internes. És forca evident que l’estratègia basada en les reutilitzacions internes i l’estalvi d’inputs externs encaixa plenament en tot el que sabem de les agricultures orgàniques tradicionals anteriors a la Revolució Verda, i amb les noves estratègies agroecològiques del que ara s’anomena un canvi tècnic agrari adreçat a minimitzar dependències externes (Low External Input Tecnologies, o LEIT; Snapp i Pound, 2008). Per contra, l’estratègia consistent a desfer-se del cost de reutilitzacions internes que es puguin substituir per energia externa barata d’origen fòssil és el veritable origen de la desintegració territorial de les agricultures industrialitzades posteriors a la Revolució Verda. Mentre la primera estratègia va crear aquells paisatges en mosaic que tan agradaven Ramon Margalef, la segona porta mig segle abandonant-los i degradant-los davant els nostres ulls. No volem donar a entendre amb tot això que les agricultures orgàniques tradicionals hagin estar sempre ambientalment positives, o fins i tot “virginals”. Ben al contrari, de fet ens preguntem fins a quin punt Karl Marx tenia raó quan, tot seguint els advertiments de Justus von Liebig i altres agrònoms, va considerar en una data tan primerenca com 1867 que el desenvolupament del capitalisme a les agricultures del seu temps –que aleshores eren totes “ecològiques” per necessitat– estaven obrint una fractura sociometabòlica entre el camp i la ciutat que degradava sense remei la fertilitat dels sòls. Volem saber fins a quin punt la transició socioecològica cap a la Revolució Verda va iniciar-se o no amb un procés de mineria de nutrients dels sòls que podria haver fer “necessària” la introducció creixent de fertilitzants minerals i de síntesi (Foster, 1999 i 2004; Moore, 2000). El tema torna a ressonar a les pàgines de vàries revistes internacionals, però no sortirem de dubtes fins que reconstruïm una quantitat significativa de balanços de nutrients a diverses escales i en diferents etapes històriques. De moment partim de la hipòtesi que l’arribada de la “invasió de gra” a baix preu provinent de les Gran Planures nord-americanes, o altres fronteres agrícoles obertes amb la Primera Globalització (1870-1930), esdevingué un tombant decisiu que podria haver portat a una intensificació dels usos del sòl que anés més enllà dels límits aleshores possibles per a les agricultures orgàniques europees. Per això el nostre programa informàtic MENBAS està dissenyat per elaborar un balanç de nutrients juntament amb el balanç d’energia d’un mateix sistema agrari. De moment, el primer resultat obtingut en la nostra àrea d’estudi del Vallès durant els anys 1860 ens ha mostrat una situació força límit. D’una banda, la via d’intensificació orgànica consistent a equilibrar l’augment de les densitats de població humana amb un augment correlatiu de les densitats ra–210–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 195-221 La transformació històrica del paisatge entre l’economia, l’ecologia i la història

Enric Tello

maderes productores de fems –com es va fer amb el famós high farming anglès introduint farratges lleguminosos a les rotacions i estabulant el bestiar– era molt difícil, si no directament impossible a la bioregió mediterrània, a causa de l’inferior nivell i regularitat de les precipitacions (Pujol et al., 2001; González de Molina, 2005). Igual que els nostres col·legues d’Andalusia amb qui treballem, només trobem densitats de bestiar entre 6 i 13 unitats ramaderes estandarditzades de 500 quilos per quilòmetre quadrat en cultiu (UR500/km2), quan a Àustria o França ja s’assoliren 24 LU500/km2 durant el segle xix. La disponibilitat mitjana de fems oscil·lava de 0,3 a 2,6 tones per hectàrea en cultiu, poc comparat amb el promig de 5 t/ha aplicades al Regne Unit des de mitjan segle xix, o amb les 10 t/ha recomanades pels agrònoms del període. Resulta evident que només amb els fems animals no es podien reposar al sòl els nutrients extrets per les collites. Tanmateix sabem que, si més no a Catalunya, es van practicar tot un seguit de mètodes de fertilització alternatius típics de petits pagesos pobres (Altieri, 2002; Schneider i McMichael, 2010), que en força casos semblen haver estat més relacionats amb la gestió dels components estructurals i biòtics de la fertilitat que directament amb la mera reposició de N-P-K als sòls (Snapp i Pound, 2008). Hem estudiat, i seguim estudiant des d’aquest punt de vista, l’elaboració i crema de “formiguers” o l’enterrament de biomassa fresca entre fileres de ceps (Olarieta et al., 2011). També hem tingut en compte l’aprofitament de residus humans o domèstics (Garrabou i González de Molina, 2010). Comptant-ho tot plegat, arribem a la conclusió que potser encara el 1860 els pagesos de Sentmenat podrien haver equilibrat globalment el balanç de nutrients a costa, això si, d’una elevadíssima intensitat de treball esmerçada en aquelles tasques (Tello et al., 2012). Però pensem que la desigualtat d’accés al bestiar o a la biomassa dels boscos i matolls podria haver forçat molts petits rabassaires a practicar la mineria de nutrients a les seves pobres vinyes. Els nostres col·legues andalusos també estan trobant que l’especialització olivarera podia haver estat, juntament amb la vitícola o en altres cultius llenyosos, la iniciadora d’una fractura sociometabòlica a l’etapa final de les agricultures orgàniques tradicionals de la península Ibèrica (González de Molina i Guzmán-Casado, 2002; Guzmán-Casado i González de Molina, 2006; Infante-Amate, 2012). La reconstrucció experimental de les taxes d’erosió a partir del volum de sòl perdut a nivells inferiors de la peanya de la soca sortida de la plantació original d’antics oliverars andalusos està donant resultats en el mateix sentit (Vanwalleghem et al., 2011). També sembla encaixar prou bé en aquesta hipòtesi el fet que les cooperatives o sindicats agraris sorgits com a resposta a la crisi agrària finisecular provocada per la Primera Globalització (1870-1930) assumissin com a tasca prioritària la comercialització de superfosfats, i que aquests fossin més intensament consumits per petits viticultors que a les grans explotacions més bladeres (Planes, 2004). Però, tal com passa amb els primers –211–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 195-221 La transformació històrica del paisatge entre l’economia, l’ecologia i la història

Enric Tello

balanços d’energia, ens manquen més exemples en diverses dates i a diferents escales per arribar a resultats concloents.

5. Una ullada als resultats cartogràfics obtingut fins ara aplicant els índexs d’ecologia de paisatge, per concloure L’altra vessant de la nostra estratègia de recerca és la reconstrucció digital amb SIG dels mapes històrics de cobertes del sòl, per poder avaluar després el seu estat ambiental aplicant-hi els índexs o mètriques de l’ecologia del paisatge tal i com es resumeix a la figura 5. D’aquesta forma, com ja hem explicat, podrem arribar a posar a prova la hipòtesi de Margalef sobre la relació no lineal entre els nivells o formes que adquireix la dissipació antròpica d’energia i el funcionament ecològic del territori on es produeix. D’aquesta forma els balanços energètics permeten assignar a cada ús del sòl de cada agroecosistema un transflux total d’energia per unitat de superfície, que podrem després etiquetar com informació georeferenciada a les unitats de paisatge dels mapes digitals d’ús del sòl per generar una altra cartografia de l’energia antropogènica dissipada per unitat de superfície i any. A través d’una retícula, també podrem calcular a continuació els valors mitjans adquirits a cada cel·la per la dissipació antròpica d’energia externa als ecosistemes, i els valors mitjans dels índexs o mètriques d’ecologia del paisatge, per correlacionar-los finalment en un gràfic com el presentat hipotèticament a la figura 1. Però ens queda encara molt camí per recórrer abans d’arribar fins aquí. L’únic que podem avançar de moment són els primers resultats que estem trobant amb l’aplicació de les mètriques i índexs d’ecologia del paisatge als mapes històrics i actuals d’usos i cobertes del sòl que anem digitalitzant al diversos casos d’estudi en marxa. El primer que cal dir al respecte és que una gran part del que hem aconseguit avançar en aquest aspecte és gràcies a la magnífica feina feta pel Grup d’Estudis d’Història de la Cartografia (GEHC) coordinat a diverses universitats catalanes des de la Universitat de Barcelona. Des d’aquí vull fer arribar a tots els recercadors que en formen part el nostre reconeixement. No sé si vosaltres podreu mai rebre de nosaltres res comparable al que ens heu donat, excepte potser la satisfacció de saber que ens hem convertit en uns dels principals usuaris de la vostra producció intel·lectual. La disponibilitat de fons cartogràfiques o de fotografia aèria condicionen els talls cronològics de la nostra observació als anys 1850-1870, 1950-1956 i de 1993 en endavant. Sempre tenint en compte aquestes cauteles, podem dir que l’estudi diacrònic de la transformació dels paisatges ens porta cada vegada més a emfasitzar el tombant dels anys 1950-1960. Des d’un punt de vista territorial, la veritable gran transformació ha estat la difusió massiva de la Revolució Verda a la segona meitat del segle xx. –212–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 195-221 La transformació històrica del paisatge entre l’economia, l’ecologia i la història

Enric Tello

Figura 5. Esquema metodològic del projecte “Sistemes agraris sostenibles i transicions en el metabolisme agrari” a Catalunya i Mallorca (ordenat de baix a dalt) Identificació de les forces motores i els agents rectors de les transicions socio-ecològiques en perspectiva històrica

vies de millora possibles i impossibles (o probables i improbables)

mapa de l’energia antropogènica dissipada per unitat de superfície i any

correlació entre pertorbació antròpica i funcionament ecològic del territori (p.e. biodiversitat)

localització en el con de l’equació que relaciona els components interns i externs de l’eficiència energètica final

transfluxos d’energia (= inputs totals consumits + output total produït) per unitat de superfície en cada ús del sòl

diversos EROIs mapes del funcionament ecològic aplicant les mètriques i índexs d’ecologia del paisatge als usos del sòl

perfils socio-metabòlics dels fluxos d’energia i nutrients (MENBAS) dels agroecosistemes mapes cadastrals d’usos del sòl

+

informació biofísica, tècnica i socio-econòmica del funcionament de l’agroecosistema

Font: Tello i Galán (2013).

Així, per exemple, en el mateix cas d’estudi de la comarca del Vallès hem pogut constatar com l’abandonament de les reutilitzacions internes de biomassa, i del maneig integrat de l’agroecosistema que requerien, ha provocat durant la segona meitat del segle xx un profund trastocament territorial dels fluxos biofísics del metabolisme social que, en globalitzar-se i passar a dependre dels combustibles fòssils barats, han esdevingut territorialment indiferents a l’entorn que travessen tot generant una dràstica reducció de la connectivitat ecològica i la capacitat d’acollir biodiversitat dels paisatge agraris de la plana vallesana –juntament, és clar, amb l’extensió del sòl urbà o industrial i el traçat d’infra­ estructures lineals– (fig. 6).

–213–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 195-221 La transformació històrica del paisatge entre l’economia, l’ecologia i la història

Enric Tello

Figura 6. El canvi de les pautes estructurals i del funcionament ecològic dels paisatges agroforestals del Vallès (1954-2004) Estructura ecopaisatgística

Índex d’estructura 0 - Zones urbanitzades 1 - Valoració molt baixa 2 3 4 5 6 7 8 9 10 - Valoració extrema Àmbit d’estudi Límits municipals

Índex d’estructura 0 - Zones urbanitzades 1 - Valoració molt baixa 2 3 4 5 6 7 8 9 10 - Valoració extrema Àmbit d’estudi

–214–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 195-221 La transformació històrica del paisatge entre l’economia, l’ecologia i la història

Enric Tello

Connectivitat ecològica

Índex de connectivitat ecològica 1 - Connectivitat baixa 2 3 4 5 6 7 8 9 10 - Connectivitat alta Àmbit d’estudi Límits municipals

Índex de connectivitat ecològica 1 - Connectivitat baixa 2 3 4 5 6 7 8 9 10 - Connectivitat alta Àmbit d’estudi

Font: Tello et al. (2008), Marull et al. (2010). Les zones en color s’han obtingut a partir de cartografia cadastral, i les que són en blanc i negre per fotointerpretació de les imatges del vol americà de 1956 o les imatges via satèl·lit recents. –215–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 195-221 La transformació històrica del paisatge entre l’economia, l’ecologia i la història

Enric Tello

Convé subratllar que aquell deteriorament ecològic l’han generat tant la intensificació fins a límits insostenibles desenvolupada en algunes cobertes del sòl, com l’abandonament de la intervenció humana en moltes altres parts del territori. Ha estat aquesta conjunció d’intensificació i abandonament el que ha provocat la pèrdua dels antics paisatges en mosaic, tal com la hipòtesi de Ramon Margalef sintetitzada a la figura 1 feia preveure. Podríem dir que aquests mapes esdevenen un veritable epítom del que Ramon Margalef considerava al final de la seva vida un dels problemes ambientals més greus: “la “inversió topològica de les pautes del paisatge”, és a dir que “la xarxa “domesticada” esdevé continua i més poderosa mentre la resta del paisatge gairebé passa a la categoria residual” (Margalef, 2005, p. 217-219). Potser també cal afegir, però, que allò que resta en els intersticis d’aquesta matriu territorial tan domesticada és encara prou valuós com per esmerçar esforços a mantenir-ho i millorar-ho, com fan tants grups ecologistes i pla­ ta­formes ciutadanes que malden per salvar el Vallès. Estem trobant pautes molt similars en altres casos d’estudi, tal com es pot observar al conjunt de comarca litoral del Maresme entre 1956, 1993 i 2005 (fig. 7). A la secció nord-oriental d’aquesta comarca, travessada per la vall de la Tordera, ens ha estat possible retrotraure l’anàlisi de la connectivitat ecològica fins a mitjan segle xix, la qual cosa permet comprovar que les modificacions ja significatives enregistrades entre 1850 i 1956 van ser força menors en comparació a la gran transformació esdevinguda durant la segona meitat del segle xx (fig. 8). Aquests i altres resultats en curs semblen avalar la interpretació que, a escala de paisatge, els grans capgiraments socioecològics s’han produït a la segona meitat del segle xx (Fischer-Kowalski i Haberl, 2007). Això no vol dir que la transició socioecològica no hagués començat abans. De fet, pensem que els primers desafiaments i canvis significatius es van començar a produir durant els anys de la Primera Globalització liberal (1870-1930), i van anar seguides d’un període molt interessant que cal estudiar a fons: els de la coexistència entre formes encara orgàniques i l’adopció –en bona mesura com a resposta a la crisi agrària finisecular– de peces significatives del paquet tecnològic que després s’anomenarà Revolució Verda (Van Zanden, 1991). Per entendre per què l’expressió territorial de tot això a escala de paisatge es va fer esperar fins a la segona meitat del segle xx cal prendre en consideració que entre una modificació inicial i encara parcial de certs fluxos de nutrients o energia, i un canvi fefaent en la seva conformació territorial en un paisatge, pot transcórrer tot el temps que es solen prendre les propietats emergents pròpies de la dinàmica de sistemes complexos.

–216–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 195-221 La transformació històrica del paisatge entre l’economia, l’ecologia i la història

Enric Tello

Figura 7. La pèrdua de connectivitat ecològica als paisatges agroforestals del Maresme (1956, 1993 i 2005)

Font: Parcerisas et al. (2012).

–217–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 195-221 La transformació històrica del paisatge entre l’economia, l’ecologia i la història

Enric Tello

Figura 8. Evolució de la connectivitat ecològica als paisatges agroforestals a la vall del riu Tordera (1850, 1956, 1993 i 2005)

Font: Parcerisas et al. (2012).

Amb aquestes hipòtesis interpretatives treballem, i esperem poder oferir en el futur resultats més concloents sobre la llarga història de la fi de les agricultures orgàniques tradicionals, i la trajectòria seguida per la transformació sociometabòlica cap a les insostenibles agricultures actuals. Haurem d’anar pensant a canviar-les de soca-rel, si la sostenibilitat del desenvolupament humà ha d’arribar a ser alguna cosa més que una pietosa jaculatòria. Espero, entre tant, haver-vos convençut que per posar en marxa aquesta nova transició socioecològica una anàlisi conjunta del metabolisme social i l’ecologia del paisatge pot ser-nos de gran utilitat (Haberl et al., 2004; Wrbka et al., 2004; Marull et al. 2010). –218–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 195-221 La transformació històrica del paisatge entre l’economia, l’ecologia i la història

Enric Tello

Bibliografia Altieri, Miguel (2002). “Agroecology: the science of natural resource management for poor farmers in marginal environments”. Agriculture, Ecosystems & Environment [Amsterdam], núm. 93(1-3), p. 1-24. Altieri, Miguel; Clara Nicholls (2005). Agroecology and the Search for a Truly Sustainable Agriculture. Berkeley & Los Angeles: University of California Press. Benton, Tim G.; Juliet A. Vickery; Jeremy D. Wilson (2003). “Farmland biodiversity: is habitat heterogeneity the key?”. Trends in Ecology and Evolution [Amsterdam], núm. 18(4), p. 182-188. Edwards, Clive A.; Timothy L. Grove; Richard R. Harwood; C. J. Pierce Colfer (1993). “The role of agroecology and integrated farming systems in agricultural sustainability”. Agriculture, Ecosystems & Environment [Amsterdam], núm. 46(1-4), p. 99-121.European Environment Agency (2006). Land accounts for Europe 1990-2000. Towards integrated land and ecosystem accounting. Luxembourg: Office for Official Publications of the European Communities. http://www.eea.europa.eu/publications/eea_report_2006_11 (consultat 10/01/2013). Farina, Almo (2000). “The Cultural Landscape as a Model for the Integration of Ecology and Economics”. BioScience [Washington], núm. 50(4), p. 313-320. Feranec, Jan; Gabriel Jaffrain; Tomas Soukup; Gerard Hazeu (2010). “Determining changes and flows in European landscapes 1990-2000 using CORINE land cover data”. Applied Geography [Amsterdam], núm. 30(1), p. 19-35. Fischer-Kowalski, Marina; Helmut Haberl [ed.] (2007). Socioecological Transitions and Global Change. Trajectories of Social Metabolism and Land Use. Cheltenham: Edward Elgar. Forman, Richard T. (1998). Land Mosaics: The ecology of landscape and regions. Cambridge: Cambridge University Press. Foster, John Bellamy (1999). “Marx’s Theory of Metabolic Rift: Classical Foundations for Environmental Sociology”. American Journal of Sociology [Chicago], núm. 105(2), p. 366405. – (2004). La ecología de Marx: materialismo y naturaleza. Barcelona: El Viejo Topo. Garrabou, Ramon; Manuel González de Molina [ed.] (2010). La reposición de la fertilidad en los sistemas agrarios tradicionales. Barcelona: Icaria. Giampietro, Mario (1997). “Socioeconomic constraints to farming with biodiversity”. Agriculture, Ecosystems & Environment [Amsterdam], núm. 62(2-3), p. 145-167. Gliessman, Stephen R. (2002). Agroecología: procesos ecológicos en agricultura sostenible. Turrialba: CATIE. González de Molina, Manuel (2002). “Environmental constraints on agricultural growth in 19th century Granada (Southern Spain)”. Ecological Economics [Amsterdam], núm. 41(2), p. 257-270. González de Molina, Manuel; Gloria I. Guzmán-Casado (2002). Tras los pasos de la insustentabilidad. Agricultura y medio ambeinte en perpsectiva histórica (s. xviii-xx). Barcelona: Icaria. González de Molina, Manuel; Víctor M. Toledo (2011). Metabolismos, naturaleza e historia. Hacia una teoría de las transformaciones socioecológicas. Barcelona: Icaria. Guirado, Maria; Joan Pino; Ferran Rodà (2006). “Understorey plant species richness and composition in metropolitan forest archipelagos: effects of forest size, adjacent land use and distance to the edge”. Global Ecology and Biogeography [Ottawa], núm. 15(1), p. 50-62. Guzmán-Casado, Gloria I.; Manuel González de Molina (2006). “Sobre las posibilidades del crecimiento agrario en los siglos xviii, xix y xx. Un estudio de caso desde la perspectiva energética”. Historia Agraria [Murcia], núm. 40, p. 437-470. –219–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 195-221 La transformació històrica del paisatge entre l’economia, l’ecologia i la història

Enric Tello

Guzmán-Casado, Gloria I.; Manuel González de Molina (2009). “Preindustrial agriculture versus organic agriculture: The land cost of sustainability”. Land Use Policy [Amsterdam], núm. 26(2), p. 502-510.Guzmán-Casado, Gloria I.; Manuel González de Molina; Antonio Alonso (2011). “The land cost of agrarian sustainability. An assessment”. Land Use Policy [Amsterdam], núm. 28(4), p. 825-835. Haberl, Helmut; Marina Fischer-Kowalski; Fridolin Krausmann; Heinz Weisz; Verena Winiwarter (2004). “Progress towards sustainability? What the conceptual framework of material and energy flow accounting (MEFA) can offer”, Land Use Policy [Amsterdam], núm. 21(3), p. 199-213. Infante-Amate, Juan (2012). “Cuántos siglos de aceituna”. El carácter de la expansión olivarera en el sur de España (1750-1900)”. Historia Agraria [Múrcia], núm. 58, p. 39-72. Mallarach, Josep Maria; Joan Marull; Joan Pino (2008). “Aportacions de l’índex de connectivitat ecològica a la planificació territorial i a l’avaluació ambiental estratègica, en el context de les recerques i les polítiques de connectivitat ecològica a Catalunya”. Documents d’Anàlisi Geogràfica [Cerdanyola del Vallès], núm. 51, p. 113-128. Margalef, Ramon (1993). Teoría de los sistemas ecológicos. Barcelona: Publicacions de la Universitat de Barcelona. – (2005). “Acelerada inversión de la topología de los sistemas epicontinentales humanizados”, dins: José Manuel Naredo; Luis Gutiérrez [ed.]. La incidencia de la especie humana sobre la faz de la tierra (1955-2005). Granada: Universidad de Granada/Fundación César Manrique. – (2006). “La teoria ecològica i la predicció en l’estudi de la interacció entre l’home i la resta de la biosfera”. Medi Ambient. Tecnologia i Cultura, núm. 38, p. 38-61. Marull, Joan; Joan Pino; Josep Maria Mallarach; María José Cordobilla (2007). “A Land Suitability Index for Strategic Environmental Assessment in metropolitan areas”. Landscape and Urban Planning [Amsterdam], núm. 81(3), p. 200-212. Marull, Joan; Joan Pino; Enric Tello; Josep M. Mallarach (2008a). “El tratamiento del territorio como sistema: criterios ecológicos y metodologías paramétricas de análisis”. Ciudad y Territorio. Estudios Territoriales [Madrid], núm. XL (157), p. 437-453. Marull, Joan; Joan Pino; Enric Tello (2008b). “The Loss of Landscape Efficiency: An Ecological Analysis of Land-Use Changes in Western Mediterranean Agriculture”. Global Environment. Journal of History and Natural and Social Sciences [Nàpols], núm. 2, p. 112-150. Marull, Joan; Joan Pino; Enric Tello; Maria José Cordobilla (2010). “Social metabolism, landscape change and land-use planning in the Barcelona Metropolitan Region”. Land Use Policy [Amsterdam], núm. 27(2), p. 497-510. Marull, Joan; Enric Tello (2010). “Eficiència territorial: la sinergia entre energia y paisatge”. Medi Ambient. Tecnologia i Cultura [Barcelona], núm. 46, p. 75-80. McDonnell, Mark J.; Steward T. A. Pickett [ed.] (1993). Humans as Components of Ecosystems. The Ecology of Subtle Human Effects and Populated Areas. New York: Springer. Moore, Jason W. (2000). “Environmental Crisis and the Metabolic Rift in World-Historical Perspective”. Organization and the Environment [Nova York], núm. 13(1), p. 123-158. Murcia, Carolina (1995). “Edge Effects in fragmented forests: implications for conservation”. Trends in Ecology and Evolution [Amsterdam], núm. 10(2), p. 58-62. Odum, Howard T. (1984). “Energy Analysis of the Environmental Role in Agriculture”, dins: Gerald Stanhill [ed.]. Energy and Agriculture. Berlin: Springer-Verlag, p. 24-51. – (2007). Environment, power, and society for the twenty-first century. The Hierarchy of Energy. Nova York: Columbia University Press. Olarieta, José Ramón; Ramon Padró; Gerard Masip; Rafael Rodríguez-Ochoa; Enric Tello (2011). “Formiguers, a historical system of soil fertilization (and biochar production?)”. Agriculture, Ecosystems and Environment [Amsterdam], núm. 140(1-2), p. 27-33. –220–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 195-221 La transformació històrica del paisatge entre l’economia, l’ecologia i la història

Enric Tello

Parcerisas, Luis; Joan Marull; Joan Pino; Enric Tello; Francesc Coll; Carolina Basnou (2012). “Land use changes, landscape ecology and their socioeconomic driving forces in the Spanish Mediterranean coast (El Maresme County, 1850”. Environmental Science & Policy [Amsterdam], núm. 23, p. 120-132. Planas, Jordi (2004). “Dos models de cooperativisme vitivinícola agrari al Vallès”. Recerques. Història, Economia, Cultura [Barcelona], núm. 49, p. 73-96. Pujol, Josep; Manuel González de Molina; Lourenzo Fernández-Prieto; Domingo Gallego; Ramon Garrabou (2001). El pozo de todos los males. Sobre el atraso en la agricultura española contemporánea. Barcelona: Crítica. Schneider, Mindi; Philip McMichael (2010). “Deepening, and repairing the metabolic rift”. The Journal of Peasant Studies [La Haia], núm. 37(3), p. 461-484. Snapp, Sieglinde; Barry Pound [ed.] (2008). Agricultural Systems: Agroecology and Rural Innovation for Development. Amsterdam: Elsevier. Tello, Enric (1999). “La formación histórica de los paisajes agrarios mediterráneos: una aproximación coevolutiva”. Historia Agraria [Murcia], núm. 19, p. 195-212. – (2010). “Un vínculo perdido: energía y uso del territorio en la transformación histórica de los paisajes agrarios mediterráneos”, dins: Ricardo Robledo [ed.]. Sombras del progreso: las huellas de la historia agraria. Homenaje a Ramon Garrabou. Barcelona: Crítica, p. 353-386. Tello, Enric; Ramon Garrabou; Xavier Cussó; José Ramon Olarieta; Elena Galán (2012). “Fertilizing methods and nutrient balance at the end of traditional organic agriculture in the Mediterranean bioregion: Catalonia (Spain) in the 1860s”. Human Ecology [Nova York], núm. 40(3), p. 369-383. Tello, Enric; Elena Galán (2013). “Sistemas agrarios sustentables y transiciones en el metabolismo agrario: desigualdad social, cambios institucionales y transformaciones del paisaje en Catalunya (1850-2010)” (propera publicació com a capítol de llibre). Tello, Enric; Elena Galán; Vera Sacristán; Geoff Cunfer; Gloria Guzmán; Manuel González de Molina; Fridolin Krausmann; Simone Gingrich; David Moreno (2013). “A Proposal for a Workable Analysis of Energy Return on Investment (EROI) in Agroecosystems”. IFF Social Ecology Working Papers (de propera publicació). Van Zanden, Jan Luiten (1991). “The first green revolution: the growth of production and productivity in European agriculture, 1870-1914”. Economic History Review [Glasgow], núm. XLIV(2), p. 215-239. Vanwalleghem, Tom; Juan Infante-Amate; Manuel González de Molina; David SotoFernández; José Alfonso-Gómez (2011). “Quantifying the effect of historical soil management on soil erosion rates in Mediterranean olive orchards”. Agriculture, Ecosystems & Environment [Amsterdam], núm. 142(3-4), p. 341-351. Weber, Jean-Louis (2007). “Implementation of land and ecosystem accounts at the European Environment Agency”, Ecological Economics [Amsterdam], núm. 61(4), p. 695-707. Wrbka, Thomas; Karl-Heinz Erb; Niels B. Schulz; Johannes Peterseil; Christoph Hahn; Helmut Haberl (2004). “Linking pattern and process in cultural landscapes. An empirical study based on spatially explicit indicators”. Land Use Policy [Austràlia], núm. 21(3), p. 289-306.

–221–


NOTES I DOCUMENTACIÓ


Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 75, juny 2013, p. 225-242 ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.30

La qualitat de l’aigua del riu Cardener en dos moments extrems1 Laia Arbiol Roca Javier González Gámez Natalia Martín Hernández Resum En el present article s’ha volgut comparar la qualitat de l’aigua del riu Cardener en dos moments extrems: octubre de 2010 en un moment de pluges abundants; octubre de 2011 en un moment de sequera atípica. L’anàlisi s’ha realitzat a partir de les propietats fisicoquímiques de l’aigua i, de manera específica, a partir del cabal sòlid i la concentració en sals. El resultat ha estat la disminució del cabal sòlid durant el moment més sec, i un equilibri en els dos moments extrems quant a concentració en sals, amb una petita variació al tram final de l’àrea d’estudi. Paraules clau: salinitat, Cardener, cabal sòlid, qualitat de l’aigua.

Resumen: La calidad del agua del río Cardener en dos momentos extremos En el presente artículo se ha querido comparar la calidad del agua del río Cardener en dos momentos extremos: Octubre de 2010 en un momento de lluvias abundantes; Octubre de 2011 en un momento de sequedad atípica. El análisis se ha realizado a partir de las propiedades físico-químicas del agua y, de modo más específico, a partir del caudal sólido y la concentración en sales. El resultado es que los valores de caudal sólido disminuyen más en el momento de sequía que en el de lluvias, y los valores de la concentración en sales son bastante parecidos en ambos momentos, pero difieren en el tramo final del curso fluvial. Palabras clave: salinidad, Cardener, caudal sólido, calidad del agua. 1. Volem agrair el suport rebut per part del Dr. Xavier Úbeda i del Dr. Joaquim Farguell al llarg del treball; així com als Serveis Cientificotècnics de la Universitat de Barcelona.

–225–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 225-242 Laia Arbiol, Javier González, Natalia Martín La qualitat de l’aigua del riu Cardener en dos moments extrems

Abstract: Water quality of the Cardener River at two extreme moments In this article, we aim to compare the water quality in the Cardener River at two different moments: October 2010, with abundant rain, and October 2011, with an atypical drought. An analysis is carried out on the physical and chemical properties of the water and, more specifically, on solid flow and salt concentration. The results show a greater decrease in solid flow values during the drought period than that of abundant rains while the salt concentration values are fairly similar in both moments, though varying in the final segment of the river. Keywords: salinity, Cardener River, solid flow, water quality.

***

1. Introducció El present treball pretén observar com la presència de les mines de Cardona i Súria, prop del riu Cardener, fa augmentar el grau de salinitat al seu curs mitjà i fins a la unió amb el riu Llobregat. A més a més, vol analitzar els diferents elements i compostos de l’aigua del riu en un moment de pluges i en un moment de sequera. En els dos moments de mos­ treig s’han recollit deu mostres. Vuit d’elles, corresponen a diferents punts al llarg del curs fluvial del mateix riu Cardener; una altra correspon al tram del riu Llobregat abans de la confluència amb el Cardener, a prop de la Torre del Breny; i la darrera, correspon a Sant Vicenç de Castellet, una vegada ja s’ha produït la unió entre tots dos rius (fig. 1). En primer lloc, i un cop obtinguts els resultats, s’han interpretat els valors de cada un dels punts de mostreig. Seguidament s’han comparat els dos moments d’estudi (pluges abundants i sequera atípica) per veure les di–226–

Figura 1. Localització de les mostres als rius Cardener i Llobregat


Treballs de la SCG, 75, 2013, 225-242 Laia Arbiol, Javier González, Natalia Martín La qualitat de l’aigua del riu Cardener en dos moments extrems

ferències. Finalment s’han relacionat algunes de les mostres amb estudis rea­ litzats altres anys. El riu Cardener és un dels principals afluents del riu Llobregat. L’estat en què es troben les seves aigües és molt important per a Catalunya perquè, junt amb el riu Ter i els aqüífers de la comarca del Baix Llobregat, abasteix d’aigua nombroses poblacions, inclosa Barcelona i la seva àrea metropolitana (Casas, 2004). El Cardener neix al municipi de la Coma i la Pedra (Solsonès) a una altitud de 1.050 m. Després de Sant Llorenç de Morunys troba l’embassament de la Llosa del Cavall; i passat Olius hi ha l’embassament de Figura 2. Litologia Sant Ponç. Aigües avall passa per les explotacions mineres de sal de Cardona i Súria. S’uneix al Llobregat prop de Castellgalí, comarca del Bages. La presència de les explotacions mineres i l’acumulació de runams salins són un factor important que cal tenir en compte en la variació del grau de salinitat del riu i la seva qualitat. Per una banda, les sals es dissolen amb l’aigua de pluja que passa per la superfície del sòl i arriben al riu; i per altra, l’aigua que s’infiltra en el terreny pot causar la salinització de les aigües subterrànies. A causa de la importància de l’abastiment d’aigua de les conques Cardener-Llobregat, s’han fet alguns estudis sobre la seva qualitat, com ara: La qualitat ecològica del Besòs i el Llobregat (Diputació de Barcelona, 2010); l’article Influència de la mineria a la conca Cardener-Llobregat (Casas, 2004) o la tesi doctoral La conca salina del Bages i la qualitat de l’aigua del Llobregat (Rovira, 2008). Font: Otero et al. (2005) simplificat.

–227–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 225-242 Laia Arbiol, Javier González, Natalia Martín La qualitat de l’aigua del riu Cardener en dos moments extrems

Figura 3. Imatges que mostren la presència d’activitat humana: tram 1 (Molí de Pont), tram 2 (Súria), tram 3 (Castellgalí)

Font: ICC

2. Àrea d’estudi El riu Cardener, amb una conca de 1.373 km2, és un riu mediterrani que presenta un règim hidrològic marcadament estacional. A partir de dades de cabal mitjà des de 1974 fins al 2007 (ACA), es pot afirmar que el cabal presenta dos màxims anuals: a la primavera (maig) i a la tardor (octubre-novembre); i dos mínims, l’un a l’hivern (gener) i l’altre a l’estiu (agost) (Rovira, 2008). Els materials geològics (fig. 2) que es troben al curs del riu Cardener pertanyen a l’Eocè i l’Oligocè superior. Es tracta de margues, calcàries i conglomerats; i a les conques sinorogèniques predominen les graves, sorres i llims, sediments de les terrasses fluvials de l’antic curs del riu. Al curs mig destaquen els materials més antics, a les zones anticlinals descobertes per l’erosió es poden veure les sals de Cardona i el guix de Súria. I tant al curs baix com a la unió amb el Llobregat, hi ha materials siliciclàstics, que de fet són els que predominen al llarg del curs fluvial (Soler et al., 2002). Els dipòsits salins de la zona són una formació evaporítica terciària, resultat de l’evaporació de les aigües i la precipitació de les sals dissoltes d’un mar interior que s’havia format durant l’Eocè Superior. Part d’aquesta formació aflora a la superfície a Cardona, però no a Súria (Rovira, 2008). Pel que fa a l’activitat humana, a l’àrea d’estudi es diferencien tres parts: el primer tram del curs fluvial té un ús majoritàriament forestal. Hi són presents masies, petites agrupacions de cases i alguns establiments, com restaurants. En el tram mitjà, es troba l’activitat de major interès per al present treball: les explotacions mineres de sal. La de Cardona es va clausurar l’any 1990 i actualment, només s’hi fa una extracció subterrània de sal comuna. A Súria en canvi, continua l’explotació de potassa (Rovira, 2008). Al tram final l’activitat és més intensa: hi ha una important activitat industrial i una concentració de la població considerable, destacant Sant Joan de Vilatorrada i la Fàbrica, a Castellgalí (fig. 3). –228–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 225-242 Laia Arbiol, Javier González, Natalia Martín La qualitat de l’aigua del riu Cardener en dos moments extrems

Figura 4. Mapa de precipitacions

Font: Meteociel, 2010

Del 10 al 12 d’octubre de 2010 va tenir lloc un episodi de pluges que va afectar la zona NE de la península Ibèrica, deixant grans precipitacions als Pirineus i a la zona central de Catalunya, de manera que el dia de mostreig, el 13 d’octubre, hi havia un gran cabal atípic (fig. 4). Figura 5. Mapa de temperatura El 12 d’octubre de 2011 es realitzà el segon mostreig. Aquest cop, el mes d’octubre va estar marcat per un domini d’altes pressions durant la primera quinzena del mes (fig. 5). Va ser considerat atípicament molt calorós i sec, amb una temperatura mitjana mensual 2,1ºC superior al valor mitjà normal per al mes d’octubre, per al període de referència 1971-2000 (AEMET, 2011). Font: SMC, 2011

3. Metodologia i resultats S’han recollit vint mostres, deu per a l’any 2010 i deu per al 2011. Les mostres han estat analitzades al laboratori de Geografia Física de la Facultat de Geografia de la Universitat de Barcelona, seguint la metodologia estipulada a la Guia pràctica per a l’estudi de l’aigua (Úbeda et al., 2002). Les dades de cabal –229–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 225-242 Laia Arbiol, Javier González, Natalia Martín La qualitat de l’aigua del riu Cardener en dos moments extrems

de les diferents estacions d’aforament s’han obtingut a partir de les dades de l’Agència Catalana de l’Aigua. El pH de les mostres s’ha mesurat mitjançant un pHímetre. La concentració de dissolts s’ha determinat mitjançant un conductímetre que permet mesurar tant la conductivitat (µS/cm) com la concentració de sals (mg/l). Per determinar els sediments en suspensió (g/l) s’ha emprat el mètode de filtratge. També s’han realitzat mètodes colorimètrics per determinar els bicarbonats (HCO3-), clorurs (Cl-), duresa d’aigua (CaCO3-), fosfats (PO4-), nitrats (NO3-) i nitrits (NO2-). Les mostres, un cop filtrades, s’han analitzat al Servei Cientificotècnic de la Universitat de Barcelona mitjançant el mètode de l’espectroscòpia d’emissió òptica de plasma acoblat inductivament (ICP-OES). Aquesta tècnica es basa en la vaporització, dissociació, ionització i excitació dels diferents elements químics d’una mostra en l’interior d’un plasma. Els elements determinats han estat: Al, Zn, Fe, P, Ca, Mg, K, SO42-, Mn, Na i SiO2. A continuació es mostren els resultats que s’han obtingut en l’estudi de la qualitat de l’aigua del riu Cardener, l’any 2010. A la Taula 1 es mostren els paràmetres físics (sòlids en suspensió) i paràmetres químics: conductivitat, pH, HCO3-, Cl-, duresa, PO4-, NO3- i NO2-. Taula 1. Paràmetres físics i químics (2010)

Riu Cardener

Aforament La Llosa de Cavall Cardener Molí del Pont Cardener Clariana de Cardener Cardener Cardona Cardener Colònia Valls Cardener Súria Cardener St. Joan de Vilatorrada Cardener La Fàbrica (Castellgalí) Llobregat Torre del Breny Llobregat Sant Vicenç de + Cardener Castellet

Sòlids en Conductivitat pH suspensió HCO3- Cl- Duresa PO4µS/cm g/l mg/l mg/l ºTh mg/l 463 7,63 0,015 207,4 70,90 312,48 0,2

NO3mg/l 3

NO2mg/l 0,00

492 512

7,82 7,97

0,028 0,053

231,8 42,54 262,08 256,2 53,18 302,40

0,2 0,5

3 3

0,05 0,00

423 571 681 987

8,02 8,21 8,21 8,25

0,058 0,057 0,103 0,116

219,6 244 237,9 262,3

0,2 0,2 0,2 0

5 5 5 10

0,00 0,05 0,10 0,05

1416

8,17

0,158

256,2 453,76 383,04

0

10

0,10

903 909

8,3 8,06

0,187 0,22

292,8 134,71 423,36 298,9 148,89 493,92

0 0

20 10

0,50 0,25

49,63 70,90 159,53 230,43

231,84 252,00 292,32 393,12

Pel que fa als paràmetres físics (sòlids en suspensió) els valors augmenten progressivament; el valor màxim es troba a Sant Vicenç de Castellet amb 0,22 g/l i el valor mínim a la Llosa de Cavall amb 0,015 g/l. En referència als paràmetres químics de l’aigua, els valors de conductivitat van en augment durant tot el curs del riu, amb una excepció: el valor de la mostra de Cardona és inferior a l’anterior, però després segueix la tendència –230–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 225-242 Laia Arbiol, Javier González, Natalia Martín La qualitat de l’aigua del riu Cardener en dos moments extrems

en augment. El valor més elevat el trobem a la Fàbrica (Castellgalí) amb 1.416 µS/cm, i el valor mínim a Cardona amb 423 µS/cm. El pH de l’aigua augmenta progressivament menys a Sant Vicenç de Castellet, una vegada s’han unit els dos rius, on és inferior a l’estació anterior; el valor màxim és de 8,3 a la Torre del Breny i el mínim és de 7,63 a la Llosa de Cavall. Els bicarbonats (HCO3-) no presenten una tendència progressiva a l’augment; els valors van variant, el màxim és de 298,9 mg/l a la Torre del Breny i el mínim a la Llosa de Cavall amb 207,4 mg/l. Pel que fa als clorurs (Cl-), també varien al llarg del riu, el valor màxim és de 453,76 mg/l a la Fàbrica (Castellgalí) i el valor mínim al Molí del Pont amb 42,54 mg/l. Quant a la duresa del aigua, no s’observa una tendència clara al llarg del curs fluvial: el valor màxim és de 493,92ºTh i el mínim de 231,84ºTh. Els fosfats (PO4-), pel contrari, disminueixen al llarg del riu; el valor màxim es troba a Clariana de Cardener amb 0,5 mg/l i el mínim a Sant Joan de Vilatorrada, la Fàbrica (Castellgalí), Torre del Breny i Sant Vicenç de Castellet, on no es troben fosfats; el valor mitjà és de 0,2 mg/l. El nitrats (NO3-), augmenten progressivament; els mínims es concentren al curs alt del riu amb 3 mg/l a la Llosa de Cavall, Molí del Pont i Clariana de Cardener; el valor màxim és de 20 mg/l a la Torre del Breny. Per últim, pel que fa als nitrits (NO2-) el màxim és de 0,50 mg/l i els mínims són nuls: 0,00 mg/l a la Llosa de Cavall, Clariana de Cardener i Cardona. Taula 2. Elements químics, en mg/l (2010) Riu Cardener

Aforament La Llosa de Cavall Cardener Molí del Pont Cardener Clariana de Cardener Cardener Cardona Cardener Colònia Valls Cardener Súria Cardener St. Joan de Vilatorrada Cardener La Fàbrica (Castellgalí) Llobregat Torre del Breny Llobregat Sant Vicenç de + Cardener Castellet

Al Zn Fe P Ca 0,0062 0,0109 0,0024 0,3098 67,80

Mg 8,70

K SO4-2 Mn Na SiO2 0,78 18,10 0,0056 14,31 1,87

0,0051 0,0073 0,0019 0,3126 66,23 8,97 0,89 17,76 0,0044 13,55 1,92 0,0051 0,0078 0,0013 0,3305 65,03 10,09 1,31 17,92 0,0050 12,08 1,95 0,0043 0,0106 0,0079 0,0052

0,0060 0,0080 0,0139 0,0342

0,0007 0,0017 0,0010 0,0003

0,3386 0,2776 0,4317 0,4303

65,29 67,07 74,69 76,88

10,25 11,29 14,96 18,62

1,26 2,54 7,91 16,62

18,09 17,63 20,97 23,63

0,0080 0,0076 0,0088 0,0085

12,87 26,70 53,04 86,26

1,93 2,19 2,48 2,54

0,0184 0,0132 0,0009 0,4520 69,32 16,28 16,61 24,43 0,0179 164,13 2,17 0,0069 0,0242 0,0008 0,6203 97,88 20,63 15,42 31,51 0,0090 58,70 3,52 0,0094 0,0131 0,0011 0,7812 100,10 21,05 16,53 32,52 0,0020 63,90 3,59

A la taula 2 es mostren els elements químics, tots mesurats en mg/l. Els valors de l’alumini (Al) són relativament petits, el màxim és a la Fàbrica (Castellgalí) amb 0,0184 mg/l, i el mínim a Cardona, amb 0,0043 mg/l. Els valors de zinc (Zn) varien al llarg del riu, amb un valor màxim de 0,0342 mg/l a Sant Joan de Vilatorrada i un mínim de 0,006 a Cardona. Pel que fa al ferro (Fe) el valor –231–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 225-242 Laia Arbiol, Javier González, Natalia Martín La qualitat de l’aigua del riu Cardener en dos moments extrems

màxim és de 0,0024 mg/l a la Llosa de Cavall i el mínim és de 0,0003 mg/l. Quant al manganès (Mn), el valor màxim és de 0,0179 mg/l a la Fàbrica (Castellgalí) i el mínim de 0,0020 mg/l a Sant Vicenç de Castellet. El magnesi (Mg) augmenta progressivament durant el curs del riu, amb un valor màxim a Sant Vicenç de Castellet (21,05 mg/l) i un de mínim a la Llosa de Cavall (8,7 mg/l). Pel que fa el calci (Ca) el valor màxim és de 100,10 mg/l a Sant Vicenç de Castellet i el mínim de 65,03 mg/l a Clariana de Cardener. Quant al potassi (K) els valors augmenten progressivament seguint el curs fluvial; el valor mínim és 0,78 mg/l a la Llosa de Cavall, i el màxim 16,62 mg/l a Sant Joan de Vilatorrada. Per últim, els valors de sodi (Na) varien durant el curs del riu Cardener: el màxim pertany a la mostra de la Fàbrica (Castellgalí) amb 164,13, i el mínim és de 12,08 mg/l a Clariana de Cardener. Taula 3. Cabal sòlid i concentració de sals (2010) Riu Cardener Cardener Cardener Cardener Cardener Cardener Cardener Cardener Llobregat Llobregat + Cardener

Aforament La Llosa de Cavall Molí del Pont Clariana de Cardener Cardona Colònia Valls Súria St. Joan de Vilatorrada La Fàbrica (Castellgalí) Torre del Breny Sant Vicenç de Castellet

Cabal sòlid g/s 1.648,36 1.504,47 1.791,09 1.827,77 2.139,55 3.627,52 4.768,60 7.505,83 4.678,67 5.064,93

Concentració sals mg/l 244 239 242 252 297 397 537 856 465 463

A la taula 3 es mostra el cabal sòlid mesurat (g/s). Es pot veure que la tendència dels valors és anar augmentant progressivament des de la Llosa de Cavall; encara que hi ha una disminució al Molí del Pont, torna a augmentar fins a l’últim punt de mostreig, abans de la unió amb el riu Llobregat, a la Fàbrica (Castellgalí). Finalment, els últims dos valors disminueixen, als punts on els dos rius s’han unit. El valor màxim de cabal sòlid el trobem a la Fàbrica amb 7.505,83 g/s i el valor mínim al Molí del Pont amb 1.504,47 g/s. Igualment s’hi indica la concentració en sals, mesurada em mg/l. En un principi augmenta progressivament (excepte a la Llosa de Cavall, que té un valor superior a l’estació següent) fins a la Fàbrica (Castellgalí), punt a partir del qual els valors posteriors són inferiors. El valor màxim de concentració de sals el trobem a la Fàbrica amb 856 mg/l i el valor mínim es de 239 mg/l al Molí del Pont. –232–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 225-242 Laia Arbiol, Javier González, Natalia Martín La qualitat de l’aigua del riu Cardener en dos moments extrems

A continuació es mostren els resultats que s’han obtingut en l’estudi de la qualitat de l’aigua del riu Cardener l’any 2011. Taula 4. Paràmetres físics i químics (2011)

Riu Cardener

Aforament La Llosa de Cavall Cardener Molí del Pont Cardener Clariana de Cardener Cardener Cardona Cardener Colònia Valls Cardener Súria Cardener St. Joan de Vilatorrada Cardener La Fàbrica (Castellgalí) Llobregat Torre del Breny Llobregat Sant Vicenç de + Cardener Castellet

Sòlids en Conductivitat pH suspensió HCO3- Cl- Duresa PO4µS/cm g/l mg/l mg/l ºTh mg/l 514 7,87 0,001 213,5 42,54 262,08 0

NO3mg/l 3

NO2mg/l 0,00

508 505

8,07 8,10

0,001 0,017

189,1 49,63 272,16 189,1 39,00 262,08

0,05 0,05

5 5

0,05 0,20

512 531 803 1343

8,02 8,13 8,11 8,08

0,004 0,003 0,008 0,010

201,3 219,6 231,8 231,8

312,48 302,40 302,40 352,80

0,05 0,1 0,1 0,1

5 10 10 10

0,30 0,30 0,30 0,30

1317

8,06

0,011

305

265,88 403,20

0,1

10

0,30

1324 1323

8,09 8,08

0,019 0,001

262,3 269,42 413,28 298,9 272,97 383,04

0,1 0,02

20 10

0,30 0,30

46,09 60,27 131,17 251,70

A la Taula 4 es mostren els paràmetres físics (sòlids en suspensió) i els paràmetres químics: conductivitat, pH, HCO3-, Cl-, duresa, PO4-, NO3- i NO2-. Pel que fa als paràmetres físics, els sòlids en suspensió oscil·len als primers punts de mostreig, mentre que després segueixen en augment fins a la disminució que es dóna a Sant Vicenç de Castellet; el valor màxim es troba a la Torre del Breny amb 0,019 g/l i el valor mínim a la Llosa de Cavall i Molí del Pont amb 0,001 g/l. Respecte als paràmetres químics, els valors de conductivitat de les primeres mostres van variant al voltant dels 500 µS/cm, mentre que a partir de Colònia Valls van en augment durant tot el curs del riu. El valor més elevat el trobem a la Torre del Breny amb 1324 µS/cm i el valor mínim a Clariana de Cardener amb 505 µS/cm. Els valors del pH de l’aigua van variant al llarg del riu; el màxim és de 8,13 a la Colònia Valls i el mínim de 7,87 a la Llosa de Cavall. Quant als bicarbonats (HCO3-), van progressivament en augment amb un pic màxim a la Fàbrica (Castellgalí) de 305 mg/l; el valor mínim es registra al Molí del Pont i Clariana de Cardener, amb 189,1 mg/l. Els clorurs (Cl-) augmenten progressivament excepte a Clariana de Cardener; el valor màxim és de 272,97 mg/l a la Torre del Breny i el valor mínim a Clariana de Cardener amb 39,00 mg/l. Pel que fa a la duresa de l’aigua, els valors varien al llarg del riu, el màxim és de 413,28ºTh a la Torre del Breny i els mínims de 262,08ºTh a la Llosa de Cavall i Clariana de Cardener. Els fosfats (PO4-) augmenten al llarg del curs –233–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 225-242 Laia Arbiol, Javier González, Natalia Martín La qualitat de l’aigua del riu Cardener en dos moments extrems

del riu excepte a Sant Vicenç de Castellet; el valor màxim el trobem a la Colònia Valls, Súria, Sant Joan de Vilatorrada, la Fàbrica (Castellgalí) i la Torre del Breny, amb 0,1 mg/l; a la Llosa de Cavall on no es troben fosfats; els valors mitjans són de 0,2 mg/l. El nitrats (NO3-) augmenten progressivament, excepte a Sant Vicenç de Castellet; el valor mínim es troba a la Llosa de Cavall amb 3 mg/l, mentre que el màxim és de 20 mg/l a la Torre del Breny. Per últim, pel que fa als nitrits (NO2-) es mantenen estables a partir de Cardona fins a Sant Vicenç de Castellet, on es troben els valors màxims de 0,30 mg/l; manquen totalment a la Llosa de Cavall. Taula 5. Elements químics, en mg/l (2011) Riu Cardener

Aforament

La Llosa de Cavall Cardener Molí del Pont Cardener Clariana de Cardener Cardener Cardona Cardener Colònia Valls Cardener Súria Cardener St. Joan de Vilatorrada Cardener La Fàbrica (Castellgalí) Llobregat Torre del Breny Llobregat Sant Vicenç de + Cardener Castellet

Al

Zn

Fe

P

Ca

Mg

K

SO4-2 Mn

Na SiO2

0,0028 0,0067 0,0019 0,3506 94,34 12,73 1,37 21,44 0,0005 19,37 2,12 0,0004 0,0139 0,0009 0,3537 85,49 11,83 1,23 22,85 0,0004 17,48 2,06 0,0116 0,0062 0,0045 0,2577 84,78 13,55 1,78 24,87 0,0001 20,64 1,82 0,0078 0,0157 0,0174 0,0067

0,0061 0,0082 0,0086 0,0066

0,0049 0,0039 0,0066 0,0021

0,3590 0,3235 0,2914 0,1752

88,36 86,25 89,95 47,63

14,26 15,03 20,49 15,95

1,89 2,83 13,83 24,09

24,12 25,36 27,49 15,69

0,0001 0,0003 0,0003 0,0001

21,78 28,16 67,64 72,87

1,86 1,65 1,65 0,78

0,0140 0,0051 0,0034 0,2561 48,90 15,47 21,90 17,67 0,0001 71,28 0,70 0,0120 0,0088 0,0057 0,4894 104,98 25,17 40,35 40,35 0,0003 141,81 1,43 0,0110 0,0125 0,0029 0,2357 50,98 13,31 18,25 18,25 0,0004 70,72 0,67

A la taula 5 es mostren els elements químics. Pel que fa a l’alumini (Al), el valor màxim és a la Colònia Valls amb 0,0174 mg/l i el mínim al Molí del Pont amb 0,0004 mg/l. Els valors del zinc (Zn) oscil·len durant el curs del riu, amb un màxim de 0,0139 mg/l a Molí del Pont i un mínim de 0,0051 a la Fàbrica (Castellgalí). Pel que fa al ferro (Fe) el màxim és de 0,0066 mg/l a Súria i el mínim de 0,0009 mg/l al Molí del Pont. Respecte al manganès (Mn), el valor màxim és de 0,0005 mg/l a la Llosa de Cavall i els mínims de 0,0001 mg/l a Clariana de Cardener, Cardona, Sant Joan de Vilatorrada i la Fàbrica (Castellgalí). El valor del magnesi (Mg) varia al curs del riu, amb un valor màxim a la Torre del Breny (25,17 mg/l) i un de mínim al Molí del Pont (11,83 mg/l). Pel que fa el calci (Ca) el valor màxim és de 104,98 mg/l a la Torre del Breny i el mínim de 47,63 mg/l a Sant Joan de Vilatorrada. Quant al potassi (K) els valors registrats augmenten progressivament seguint el riu, excepte a Sant Vicenç de Castellet, on davallen; el valor màxim és de 40,35 a la Torre del Breny –234–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 225-242 Laia Arbiol, Javier González, Natalia Martín La qualitat de l’aigua del riu Cardener en dos moments extrems

i el mínim al Molí del Pont amb 1,23 mg/l. Per últim, els valors de sodi (Na) augmenten pel curs del Cardener, exceptuant una disminució a Sant Vicenç de Castellet; el valor màxim (141, 81) el trobem a la Torre del Breny i el mínim, de 17,48, al Molí del Pont. Taula 6. Cabal sòlid (g/s) i concentració en sals (mg/l) (2011) Riu Cardener Cardener Cardener Cardener Cardener Cardener Cardener Cardener Llobregat Llobregat + Cardener

Aforament Llosa de Cavall Molí del Pont Clariana de Cardener Cardona Colònia Valls Súria St. Joan de Vilatorrada La Fàbrica (Castellgalí) Torre del Breny Sant Vicenç de Castellet

Cabal sòlid (g/s) 797,06 792,10 840,04 836,49 937,85 1.491,18 1.806,17 1.863,16 2.666,97 1.836,04

Concentració sals (mg/l) 247 245 245 246 261 394 682 650 465 463

A la taula 6 es mostra el cabal sòlid mesurat (g/s). Es pot veure que el cabal sòlid augmenta progressivament (encara que a la Llosa de Cavall el valor és més elevat que al Molí del Pont) fins a l’última mostra del riu Cardener, abans de la seva unió amb el Llobregat, a la Fàbrica (Castellgalí). Després disminueix, tan bon punt s’uneixen els dos rius. El valor màxim de cabal sòlid el trobem a la Torre del Breny amb 2.666,97 g/s i el mínim al Molí del Pont amb 792,10 g/s. També s’hi mostra la concentració en sals mesurada em mg/l. Es pot veure que, en principi, el valor augmenta progressivament (excepció feta de la Llosa de Cavall, on la concentració de sals és més elevada que a la següent mostra) fins a la Fàbrica (Castellgalí) i a partir d’aquest punt els valors són inferiors. El valor màxim de concentració de sals el trobem a St. Joan de Vilatorrada amb 682 mg/l i el mínim de 245 mg/l al Molí del Pont i a Clariana de Cardener.

4. Discussió En aquest apartat s’han comparat els resultats obtinguts en els dos moments extrems. La discussió de les dades s’ha fet seguint les directrius per a la interpretació de resultats de paràmetres físics i químics de les aigües fluvials, recollides a la Guia pràctica per a l’estudi de l’aigua (Úbeda et al., 2002). En els següents gràfics, les dues últimes mostres s’indiquen amb un color diferent de –235–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 225-242 Laia Arbiol, Javier González, Natalia Martín La qualitat de l’aigua del riu Cardener en dos moments extrems

la resta per tal de diferenciar les recollides al riu Cardener de les que corresponen pròpiament al Llobregat: la Torre del Breny i Sant Vicenç de Castellet (situada després de la confluència del Cardener). 4.1. Nitrits (NO2-) i nitrats (NO3-) A les figures 6 i 7 es mostren les dades de nitrits (NO2-) i nitrats (NO3-) per als dos moments estudiats. Segons la Directiva Europea (78/659/CEE) l’aigua amb 0,01 mg/l de nitrits es considera en situació de risc. La Directiva Europea distingeix tres nivells: aigües netes són les que tenen valors <0,01 mg/l i es poden destinar al consum humà; aigües amb risc de produir efectes tòxics per alguns organismes, de 0,01 a 0,1 mg/l; i aigües contaminades i amb elevat risc de toxicitat pels organismes, amb valors >0,1 mg/l. Els valors obtinguts l’any 2010 tenen menys contingut de nitrits que els del 2011. En aquest sentit, el període de sequera fa augmentar el risc de toxicitat per nitrits, ja que gràcies a la pluja el 2010 hi havia una dissolució dels elements químics. Pel que fa a les concentracions de nitrats, la seva presència al medi depèn de la matèria orgànica que s’hi descompongui de manera natural. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) concreta en 50,00 mg/l el nivell màxim de concentració de nitrats en els sistemes aquàtics. En aquest cas, els valors de nitrats Figura 6. Nitrits (NO2-) (2010 i 2011) 0,600

0,350

0,500

0,300 0,250 mg/l

0,300

0,200 0,150

0,200

0,100

0,100

0,050

lle t te

de

de

C as

lB

re ny

al í

da

el lg

Sa n

St

Sa nt

.J

Vi c

en ç

C

as t

to rra Vi la

de oa n

To rre

ria

Va lls

C ol òn ia

er

C ar d

C de

na

C la

ria

To r

ar de n

l

nt

al

Po

C av Ll os a

ol í

de

de l

al re í tV de ic lB en re ç n de y C as te lle t

da

llg

rra to

St .

C

la

Jo a

ria

n

na

de

C

Vi la

as

ia òn ol

C

de

te

ls

ria

Va l

r

na

ne

do ar

de ar C

C

l

nt

al

Po

av C

el

de

íd M ol

os a Ll

on a

0,000

0,000

M

mg/l

0,400

25,00

20,00

20,00

15,00

15,00 mg/l

25,00

10,00 5,00

5,00

ny

de

Vi c

en ç

re Sa nt

de lB

lg al í el

as t C

To rre

ria

rra da

Vi la de

oa n .J St

to

ar do na ol òn ia Va lls C

C

C ar

de

Po de na

ne r

nt

ll av a C

de l

de

de

C

a

ol í M

la ria C

t lle te

0,00

as

al í

en y

re

en ç

Vi c

To r

C

de l

el

Br

lg

da rra

as t

Sa nt

St

.J

oa n

de

C

ol ò

ni

a

Vi la to

ria

ls Va l

na do

C

de ar C

de na

ar

ne r

nt

el íd ol

M C

la ria

Ll

os a

de

C

av

Po

al

l

0,00

–236–

10,00

Ll os

mg/l

Figura 7. Nitrats (NO3-) (2010 i 2011)


Treballs de la SCG, 75, 2013, 225-242 Laia Arbiol, Javier González, Natalia Martín La qualitat de l’aigua del riu Cardener en dos moments extrems

de les mostres recollides en tots dos anys estudiats estan per sota del nivell màxim marcat, si bé són més elevats en determinats punts del període de sequera del 2011. 4.2. Elements alcalins i alcalinoterris La figura 8 mostra la concentració en mg/l dels elements alcalins (Na i K) i alcalinoterris (Mg i Ca). La concentració màxima admissible per a la qualitat de les aigües fluvials en el cas del sodi és entre 50 i 150 mg/l (Úbeda et al., 2002). En el cas de l’episodi de pluges del 2010, el valor de la mostra a Castell­ galí supera aquest nivell. La resta de mostres es mantenen per sota. Els valors de 2011 també. Pel que fa a la concentració màxima admissible de potassi, la concentració màxima és de 12 mg/l (Úbeda et al., 2002). L’any 2010 es supera el valor en els quatre últims punts de mostreig. L’any 2011 es supera el valor en els cinc últims punts de mostreig, aquest fet es fa més notable a la Torre del Breny. Pel que fa als alcalinoterris, el magnesi (Mg) té una concentració màxima de 50 mg/l (Úbeda et al., 2002). En tots dos anys d’estudi els valors estan per sota del nivell guia, que és de 30 mg/l. S’ha de dir, però, que en el període de sequera de 2011 els valors augmenten a la Torre del Breny, però es redueixen a Sant Vicenç de Castellet, on té lloc la confluència Cardener-Llobregat. Pel que fa al calci, el nivell guia que es pren com a referència és de 100 mg/l, i en aquest cas en tots dos anys els valors de les concentracions estan per sota d’aquest nivell. Figura 8. Elements alcalins i alcalinoterris (2010 i 2011) 160,00

180,00 160,00

140,00

Ca

100,00

Mg

80,00 60,00

mg/l

120,00

120,00

80,00

Na

60,00

K Na

t

y re n

te lle as

lB

C

de

de

re

ç

To r Sa n

tV ic

en

da

llg al í te

to rra

as

Vi la St

.J

oa

n

de

C ol

C

ls

Sú ria

Va l ia òn

ar do na

er

de na

C

t C

ar de n

al l av

el Po n ria

C de a

íd la

ç en Vi c

M ol C

el le t

de

C

as t

llg

al í

lB re ny de

re To r nt Sa

rra da

te

to Vi la de n oa .J St

ria la C

C as

ls Va l

ar d

ia òn ol C

de ne r ar C

de na

C

on t

av a C

el P íd ol

M

de Ll

Sú ria

0,00

on a

20,00

0,00

ll

20,00

a

Mg

40,00

40,00

os

Ca

100,00

K

Ll os

mg/l

140,00

4.3 Cabal sòlid S’entén per cabal sòlid la quantitat de materials sòlids que passen per una secció i unitat de temps, és a dir, és el càlcul del total de transport de sediment en suspensió i dissolt per unitat de temps (g/s). A la figura 9 es pot veure una clara diferència entre els resultats obtinguts en els dos moments estudiats. Al –237–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 225-242 Laia Arbiol, Javier González, Natalia Martín La qualitat de l’aigua del riu Cardener en dos moments extrems

2010 les pluges van fer augmentar el transport de sediment en suspensió, el cabal sòlid. I en canvi, al 2011 passa el contrari, la poca quantitat d’aigua redueix el transport de sòlids en suspensió. Figura 9. Cabal sòlid (2010 i 2011) 3000,0000

8000,0000 7000,0000

2500,0000

6000,0000 2000,0000

5000,0000 g/s

g/s

4000,0000 3000,0000

1500,0000 1000,0000

2000,0000 500,0000

1000,0000 0,0000

y

et

nt

Vic en

ç

To rre

de

C

de

lB

as te ll

ga

re n

a

as te ll

to rra d

C

Sa

C

la

St .J oa

ria

n

na

de

C

de

olò

Vil a

nia

Va ll

s

ria

na ar do

r C

C

ar de

on

ne

t

av all

de olí

Llo

M

sa

de

C

de

as

C

lP

et te ll

re lB de

re Vic nt Sa

C

St .J

la

oa

en

ç

To r

de n

na ria

ny

da

ga

ra

te ll

to r

as

Vil a

nia olò C

de

C

s

ria

Va ll

r

na do ar

ar C

C

de

on

av

lP

C

de

de

olí

sa

M

Llo

ne

t

all

0,0000

4.4. Concentració en sals A la figura 10 es pot veure com la salinitat augmenta progressivament a partir de Cardona i fins Sant Joan de Vilatorrada. En el cas del 2010, però, el valor després disminueix, s’equipara amb la mostra del riu Llobregat i es redueix després de la confluència. En el cas de 2011, es dóna un augment molt marcat en totes les mostres del Cardener. Les últimes, també s’equiparen entre si. Aquest fet mostra que la presència de les explotacions mineres de Cardona i Súria al llarg del riu Cardener aporta una concentració en sals superior a les aigües de la conca del riu, mentre que l’aiguabarreig que es produeix a la confluència fa disminuir aquest valor, ja que les aigües del Llobregat, en aquest punt, no tenen tanta concentració en sals. Figura 10. Concentració en sals (2010 i 2011) 900

800

800

700

700

600 mg/l

500 400

500 400 300

300

t

re

te l

le

ny

al llg

de

C

as

lB de

Vi ce n

ç

re To r

nt

as

te

Sa

de n oa St .J

C

to Vi la

ia òn ol

í

da rra

ria Sú

ls

na

Va l

do ar C

de na ria la

C

C

ne

nt el íd

M ol

C de Ll

os

a

C

Po

av al

t lle as

lB de

de ç en

Vi c nt Sa

as

te re To r

C

te

re

llg

al

ny

í

da

ria

rra

St

.J

oa

n

de

C

ol

òn

Vi la

ia

to

Va l

ls

na do ar

ar C de na

ria la C

C

de

Po

ne

r

nt

l al av C

el íd ol M

de a os Ll

de

0

ar

100

0

l

100

r

200

200

C

mg/l

600

4.5. Qualitat de l’aigua Després de comparar les dades dels dos moments extrems, aquestes s’han volgut relacionar també amb les presentades a algun dels estudis efectuats els darrers anys, per tal de veure l’evolució dels valors de conductivitat en l’aigua del riu Cardener. La conductivitat, com s’ha dit, és una mesura indirecta de la –238–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 225-242 Laia Arbiol, Javier González, Natalia Martín La qualitat de l’aigua del riu Cardener en dos moments extrems

quantitat de càrrega dissolta en l’aigua (Úbeda et al., 2002). Per tant, està relacionada amb el grau de salinitat, i en conseqüència amb la qualitat de l’aigua. La taula 7 recull els valors de l’informe de la Diputació de Barcelona sobre La qua­litat ecològica del Besòs i el Llobregat de l’any 1995 i els compara amb els obtin­guts en el nostre estudi. Es pot veure que els valors de conductivitat (µS/cm) són semblants als de 1995 prop de Clariana de Cardener; han disminuït molt a Súria i Sant Joan de Vilatorrada; i també disminueixen, però no tant, prop de Castellgalí. Taula 7. Paràmetres fisicoquímics del riu Cardener, 1995 i 2010-11 Localitat Clariana de Cardener

Súria

Sant Joan de Vilatorrada

Castellgalí

Data 12/09/1995 13/10/2010 12/10/2011 12/09/1995 13/10/2010 12/10/2011 12/09/1995 13/10/2010 12/10/2011 12/09/1995 13/10/2010 12/10/2011

Conductivitat (µS/cm) 502 512 505 2.240 681 803 2.110 987 1.343 1.904 1.416 1.317

Font: Diputació de Barcelona (2011) i elaboració pròpia

La taula 8 recull les dades de la tesi doctoral sobre La conca salina del Bages i la qualitat de l’aigua del Llobregat (Rovira, 2008) per a les àrees de mostreig que coincideixen amb les de la tesi doctoral. En aquest cas, per a Cardona i Súria també es pot veure una disminució dels valors de conductivitat (µS/cm) del 2010 i 2011, en relació amb els valors del 2003. Però en el cas de Castellgalí els valors més recents augmenten respecte els presentats a la tesi doctoral de Maria Rovira. Taula 8. Paràmetres fisicoquímics del riu Cardener (2003 i 2010-11) Localitat Cardona

Súria

Castellgalí

Data 2003 13/10/2010 12/10/2011 2003 13/10/2010 12/10/2011 2003 13/10/2010 12/10/2011

Conductivitat (µS/cm) 560 423 512 852 681 803 1.280 1.416 1.317

Font: Rovira (2008) i elaboració pròpia –239–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 225-242 Laia Arbiol, Javier González, Natalia Martín La qualitat de l’aigua del riu Cardener en dos moments extrems

Per últim, si es comparen els resultats del present treball amb els de la tesi doctoral sobre el Comportament de l’aigua subterrània a la vall Salada de Cardona (Font, 2005), es pot veure com s’accentuen les diferències entre els valors passats i els actuals. Cal observar que la forma de mesurar la conductivitat de fa aproximadament vint anys podria ser diferent de l’actual, i això fer que els valors d’aleshores fossin més alts que els obtinguts amb la metodologia actual. Tanmateix, el valor de 1997 és molt semblant al de 1995 presentat per la Diputació de Barcelona, i per aquest motiu tenim en consideració aquest any a l’hora de comparar els resultats. Des de 1997 fins al 2011 es pot afirmar que l’aigua que passa prop de Súria ha reduït molt el valor de la seva conductivitat. Taula 9. Evolució dels paràmetres fisicoquímics del riu Cardener a Súria Data 1987 1992 1997 13/10/2010 12/10/2011

Conductivitat (µS/cm) 7.839 2.220 2.272 681 803

Font: Font (2005) per als anys 1987-97 i elaboració pròpia per als anys 2010-11

5. Conclusions S’ha comprovat que la concentració de sals, és a dir, el grau de salinitat de l’aigua del riu Cardener, augmenta a partir del curs mitjà, una vegada ha passat per Cardona i Súria. S’ha vist també que just després de la confluència de les seves aigües amb les del riu Llobregat es produeix una regulació o reequilibri de la concentració de sals: el Cardener té una concentració major al seu tram final, i en canvi al Llobregat és menor abans de la unió. A més, quan es produeix la confluència dels dos rius disminueix la concentració respecte el riu Cardener i augmenta feblement respecte del Llobregat. Per tot plegat es pot concloure que el riu Cardener és un abocador de sal cap al riu Llobregat. Pel que fa a la comparació dels dos moments extrems, que segueixen la tendència abans esmentada, s’ha de destacar que el moment de sequera (2011), presenta una major concentració de sals perquè hi ha una menor quantitat d’aigua, en comparació al moment de pluges (2010). Aquest fet provoca que la sal es dissolgui més en l’aigua. En relació al cabal sòlid s’ha comprovat que l’any 2010 tenia un valor elevat en comparació a l’any següent. Aquest fet és conseqüència que el cabal del –240–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 225-242 Laia Arbiol, Javier González, Natalia Martín La qualitat de l’aigua del riu Cardener en dos moments extrems

riu, i per tant la seva força, era major i feia que arrossegués més sediments. Cal dir que en el moment de mostreig del 2011, la Torre del Breny compta amb el valor de cabal sòlid més elevat. Aquest fet és degut a la gran quantitat d’aigua del riu Llobregat en comparació amb el riu Cardener, en tant que en el moment de mostreig del 2010, el cabal sòlid del tram final del Cardener era superior al que duia el Llobregat. Pel que fa al valor de la conductivitat, que en línies generals ha anat disminuint els darrers anys, s’ha de dir que aquest es veu influït per l’activitat humana. Als llocs més o menys antropitzats, el valor està relacionat amb els usos del sòl o la presència d’abocaments d’aigües residuals que aporten al riu clorurs i altres sals. És especialment notori, si no hi ha un bon tractament de les aigües residuals, l’augment de la conductivitat de l’aigua dels rius a les zones amb extraccions mineres de sal o amb un ús industrial de productes descalcificadors. Les aigües per a usos agrícoles o de consum humà no poden tenir una conductivitat excessivament elevada. Es consideren els 1.000 µS/cm com el límit a partir del qual les aigües són difícils de potabilitzar per al consum humà (Diputació de Barcelona, 2010). Tot i així, es pot dir que l’aigua del riu Cardener és de millor qualitat actualment.

Bibliografia AEMET (2010). “Resumen climático del mes de octubre de 2010”. http://www.aemet.es/es/s:pdf/noticias/2010/11/climatologicooctubre2010 AEMET (2011). “Resumen climático del mes de octubre de 2011”. http://www.aemet.es/documentos/es/serviciosclimaticos/vigilancia_clima/radiacion_ozono/radiacion_solar/2011/InformeRad_Solar_2011_10.pdf Casas Pérez, Josep (2004). “Influència de la mineria a la conca Cardener-Llobregat”. AMBIENT Curso 2003-2004. Sección de Ingeniería Sanitaria y Ambiental. ETS de Ingenieros de Caminos, Canales y Puertos. Universitat Politècnica de Catalunya, p. 1-4. http://ocw. upc.edu/sites/default/files/materials/15012077/51032-2959.pdf Diputació de Barcelona (2007-2011). “Informe qualitat rius 1995”. Programa de qualitat ecològica dels rius. http://ecobill.diba.cat/index.php?page=met1_intro Font, Josep (2005). “Comportament de l’aigua subterrània a la vall Salada de Cardona”. Programa de doctorat. [Manresa] Departament d’Enginyeria Minera i Recursos Naturals. UPC. http://tesisenred.net/bitstream/handle/10803/6989/08Jfs08de12.pdf?sequence=8 METEOCIEL (2010). Forums de Météociel. http://forums.meteociel.fr/index.php?sid=3c4c453 34daaf6c10b7bb844a04174a4 Oms, O.; F. Vallès; J. Biosca; J. Badia (2010). “Geomorfologia del Bages”. Medi Natural del Bages. http://ichn.iec.cat/bages/geologia/cgeologia1.htm Otero, N.; R. Tolosana-Delgado; A. Soler; V. Pawlowsky-Glahn; A. Canals (2005). “Relative vs. Absolute statistical analysis of compositions: A comparative study of surface waters of a Mediterranean river”. Water Research, núm. 39, p. 1404-1414. Rodríguez, R. (2001). “Estudio de la contaminación por metales pesados en la cuenca del Llobregat”. Universitat Politècnica de Barcelona. http://www.tesisenred.net/handle/10803/6978 –241–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 225-242 Laia Arbiol, Javier González, Natalia Martín La qualitat de l’aigua del riu Cardener en dos moments extrems

Rovira, Maria (2008). “La Conca Salina del Bages i la qualitat de l’aigua del Llobregat”. Tesis, Tesinas y DEAs [Barcelona], núm. 12, setembre’10, p. 62-63. http://www.ehu.es/sem/ macla_pdf/macla12/Macla12_62.pdf SMC (2011). Anàlisi 12 octubre 2011. www.meteo.cat Soler, A.; A. Canals; S. Goldstein; N. Otero; N. Antich; J. Spangenberg (2002). “Sulphur and stronium isotope composition of the Llobregat River (NE Spain): tracers of natural and anthropogenic chemicals in stream waters”. Water, Air and Soil Pollution, núm. 136, p. 207-224. Úbeda, Xavier; M. Sala; A. Rovira; R. Batalla (2002). Guia pràctica per a l’estudi de l’aigua. Barcelona: Universitat de Barcelona (Textos Docents, 255).

–242–


Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 75, juny 2013, p. 243-253 ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.31

Recognizing how ecosystem services of Mahuida Park (Santiago de Chile) benefit citizen: a strategy to link the protection of natural areas to urban settings1 Francisco de la Barrera Researcher at CEDUS and Cienciambiental Consultores PhD, Universitat de Barcelona fdelabarrera@cienciambiental.cl

Darío Moreira Researcher at Cienciambiental Consultores Master in Universitat Autonoma de Barcelona PhD Student, University of Alberta dmoreira@cienciambiental.cl

Abstract Chilean Mediterranean ecosystems represent a hotspot of biodiversity; however, its biological importance has not been an enough argument to protect them. In this study, by using Mahuida Park as a model, we proposed a different approach based on the identification and maximization of ecosystem service to promote the conservation these well conserved ecosystems. We argued that its native vegetation structure in combination with other topography attributes can provide regulating ecosystem services to urban areas around it. This approach may be used as an argument to protect the Mediterranean vegetation within the park, and at the same time, increasing the economic resources given 1. An earlier version of this work was presented at Biodivercities Conference in Paris, in 2010. We would like to thanks Sonia Reyes for inviting us to participate in the study “Designing a Sustainability Strategy for the Management of Public Parks (La Reina district)” and Marjorie Tapia for her assistance in GIS analysis. We gratefully acknowledge to Municipality of La Reina and Mahuida Park teams for data and discussions, and Paulina Elizalde and Antonio Tironi for manuscript editing. The authors are fellows “Becas Chile” (CONICYT-Chile FONDAP/15110020).

–243–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 243-253 Francisco de la Barrera, Darío Moreira Recognizing how ecosystem services of Mahuida Park (Santiago de Chile) benefit citizen

by local government. The approach is based on the inhabitants’ daily well-being who live close to natural areas. We expect that this proposal be useful to incorporate this functional aspect in planning, management and decision-making related to urban and periurban parks. Keywords: ecosystem services, landscape, periurban public parks, urban ecology

Resum: Reconèixer com els serveis ecosistèmics del Parc Mahuida (Santiago de Xile) beneficien els ciutadans: una estratègia per vincular la protecció d’ecosistemes naturals a sistemes urbans Els ecosistemes mediterranis xilens representen un hotspot de biodiversitat, però, la seva importància biològica no ha estat un suficient argument per protegir-los. En aquest estudi, utilitzant el Parc Mahuida com a model, proposem un enfocament diferent basat en la identificació i maximització dels serveis ecosistèmics per promoure la conservació d’aquests. Hem argumentat que l’estructura de la vegetació nativa en combinació amb altres atributs de la topografia d’aquest parc pot proporcionar serveis ecosistèmics de regulació a les zones urbanes que l’envolten. Aquest enfocament pot ser utilitzat com un argument per donar protecció a la vegetació mediterrània dins del parc, i al mateix temps, augmentar els recursos econòmics donats pels governs locals. L’enfocament es basa en el benestar diari dels que viuen més a prop de zones naturals. Desitgem que aquestes proposta pugui ajudar a incorporar aquest aspecte funcional en la planificació, la gestió i la presa de decisions relacionades amb parcs urbans i periurbans. Paraules clau: ecologia urbana, paisatge, parcs públics periurbans, serveis ecosistèmics.

Resumen: Reconociendo cómo los servicios ecosistémicos del Parque Mahuida (Santiago de Chile) benefician a los ciudadanos: una estrategia para vincular la protección de ecosistemas naturales a sistemas urbanos Los ecosistemas chilenos mediterráneos representan un hotspot de biodiversidad; sin embargo su importancia biológica no ha sido un argumento suficiente para protegerlos. En este estudio, utilizando el Parque Mahuida como modelo, proponemos un enfoque diferente basado en la identificación y maximización de la producción de servicios ecosistémicos para promover la conservación de estos ecosistemas. Mostramos que la estructura de la vegetación nativa en combinación con otros atributos topográficos del parque puede proveer servicios ecosistémicos a áreas urbanas cercanas. Este enfoque puede ser usado como argumento para proteger la vegetación mediterránea dentro del parque, y al mismo tiempo, aumentar los recursos económicos entregados a esta. El enfoque se basa en el bienestar diario de quienes viven cerca de áreas naturales. Se espera que esta propuesta sirva para incorporar este aspecto funcional en la planificación, en la gestión y en la toma de decisiones asociada a parques urbanos y periubanos. Palabras claves: ecología urbana, paisaje, parques públicos periurbanos, servicios ecosistémicos.

–244–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 243-253 Francisco de la Barrera, Darío Moreira Recognizing how ecosystem services of Mahuida Park (Santiago de Chile) benefit citizen

Introduction Invoking ecosystem services has become a new tool conservationist to reduce the global loss of biodiversity in human-created ecosystems (Perrings et al., 2010). Natural areas around urban and suburban areas may provide spaces where practicing sport and spiritual activities; also, depending on their level of disturbance, they can maintain a small sample of wildlife and lend more intangible services such as carbon sequestration and water supply (Bolund & Hunhammar, 1999). These areas are particularly important in South America countries since most of their cities are being quickly urbanized and most of them without urban planning for sustainable development (Barton, 2006). What is the future of these areas next to growing cities? How can managers highlight the value of them? These surrounding areas are under pressure and we need innovative and robust arguments to protect them. Understanding which ecosystem services these natural area can provide (and planning its management), represents a conceptual and operative way to link efforts of quality life improvement and biodiversity conservation. Also it is required to innovate in governance aspects, recognizing socio-economic and institutional differences within cities.

Geographical and ecological context Chilean Mediterranean ecosystems are widespread recognized by their biological diversity and its high number of endemic species of plants and animals (Myers et al., 2000). Despite this importance, farming and urbanization activities, which are increasing since the late 20th century, have reduced the natural land surface and the ecosystem services production, especially in Santiago city’s watershed (Romero & Vasquez, 2005; Schulz et al., 2010). As result, the Mediterranean vegetation is mainly represented by a single-vegetation layer composed of shrub and herbs, and controlled by anthropogenic agents (Holmgren, 2002). Currently, these ecosystems represent small areas isolated within a human-dominated landscape at present. The Andean piedmont area, a pre-mountain formation between 800 and 1500 masl that includes many ravines, is one of the ecosystems that conserves native vegetation and that receives a higher urban pressure (Pavez et al., 2010). This kind of ecosystem is located next Santiago city (33.5° S 70.6° W), which concentrates 6.8 million of inhabitants (projected at 2012), with higher population density and urbanized surface (around 700km2) than other Chilean cities (fig. 1). In comparison with other regions in Chile, the central region that includes Mediterranean ecosystems contains few officially protected areas within National System of Protected Areas (Luebert & Becerra, 1998). Because of most –245–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 243-253 Francisco de la Barrera, Darío Moreira Recognizing how ecosystem services of Mahuida Park (Santiago de Chile) benefit citizen

Figure 1. Andean piedmont area (black rectangle) in Santiago de Chile. Chilean Mediterranean ecosystems are showed to the left.

of the lands belong to private property within this region the scarce representation within this public system has not allowed an effective conservation of this type of ecosystems (Armesto et al., 1998). Unfortunately, in order to increase the economic status, the Chilean State sold many natural areas to private landowners in the early 80s. Since then, these areas were used for farming and urbanization. So, other kind of protected natural areas are needed in order to protect the Mediterranean ecosystem. Mahuida Park, a 112-hectare park placed in the Andean piedmont (fig. 2), represents our case of study. Although it is not part of this official system, plays an important function for Santiago’s population. Mahuida Park was opened in the year 2000 using a municipal land and it is administered by a foundation, which has been created by the local government. This local foundation is composed by the major, two council members, three inhabitants (representatives) and three businessmen that offer services in the park. Local municipalities next to Mahuida Park have a high socioeconomic status population and accelerated urbanization rates. Between 1975 and 2003 the urban surface in these districts showed an increase of 30% (Pavéz et al., 2010). Currently, the urbanization process of this municipalities and non-controlled outdoor activities within the park have increased the pressure on it, promoting the degradation of vegetation cover in some areas and increasing the presence of exotic species as well (Romero & Vásquez, 2005; Becerra, 2006). As a result, an urgent regulation frame has been recognized by the local government to be incorporated. Due to Mahuida Park is close to main urban –246–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 243-253 Francisco de la Barrera, Darío Moreira Recognizing how ecosystem services of Mahuida Park (Santiago de Chile) benefit citizen

Figure 2. Mahuida Park in the geographical context

areas (fig. 2) and it contains remnants of well conserved Mediterranean vegetation, including evergreen sclerophyllous shrubs and forest distributed mainly within ravines, we propose this Park have to be considered as a semi-natural ecological system able to generate ecosystem services for the inhabitants living nearby. Incorporating these aspects within the environmental planning of this municipality could allow managers to link natural conservation goals with social benefits for surrounding population.

The Mahuida Park environmental plan We developed the Mahuida Park environmental plan based on land use and species-based criteria and included an innovative approach based on the assessment and protection of those areas able to produce ecosystem services that are consumed by local inhabitants. We used the Millenium Ecosystem Assessment classification that identifies four ecosystem services classes and its linkages with the constituents of human well-being (Alcamo et al., 2003). We suggested that the mainly consumed ecosystem services in Santiago’s periurban parks should be “cultural” and “regulating” services, more than “support” (related to essencial natural process) and “production” (extraction of resources). For the first services, people can access into these places in order to use and enjoy the nature, even from further districts. The second services have expression both at local scale (for example water regulation) and at global scale (for –247–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 243-253 Francisco de la Barrera, Darío Moreira Recognizing how ecosystem services of Mahuida Park (Santiago de Chile) benefit citizen

example carbon sequestration). In other words, there are services that can be produced in one place of the Earth to be used by inhabitants of the whole world, but, other services can be enjoyed only by inhabitants that live near to the place where they are being produced. Regulation services are directly perceptible, quantifiable and inhabitants cannot decide if they will use them, so always are used. Urban areas that obtain benefits from these ecosystem services are spatially demarcated and are in function of its closeness to natural areas and the urban settings. Thus, these regulation services are consumed outside the park. To infer regulating services provided for Mahuida Park, We first assessed the topography within the park. For that, we built a Digital Elevation Model (represented as a vector-based triangular irregular network, TIN) using contour lines and slope-exposition data. Then, we identified the topography features of the study area such as ravines and strong slopes. Then, we characterized the vegetation within the park by identifying the diversity of strata and cover of each vegetation class. For that, first, we used Google Earth imagery to get a general description for the vegetation (by using photointerpretation, fig. 3). Finally, we used field verification to describe the species composition and species dominants of each class. Because the park is functionally connected to the city, we recognized three of ecosystem services provided by Mahuida Park: (1) air quality maintenance, (2) local climate regulation and (3) water regulation. Interestingly, these services may help to solve partially three of the main environmental problems of those municipalities of Santiago city next to Mahuida Park: atmospheric pollution, energy spending in heating or cooling systems, and floods generated after intense rainfall. To recognize the areas that may produce more ecosystem services within the park, we hypothesized that those areas with higher biomass and linked with slope classes (> 15%, in watershed oriented to urbanised areas), could indicate the higher potential of ecosystem services such as water regulation, especially in raining events (Reid et al., 1999). Thus, in order to choose which areas to preserve, we prioritized those areas that produce these three mentioned ecosystem services. For water regulation we mapped the land vegetation cover located surrounding small sporadic basin within the park. These areas can enhance the rainwater infiltration and preventing faster and aggressive runoff. Thus, the rain water flows towards urban areas through the groundwater, reducing the volume of rainwater derived to the sewage system, and preventing catastrophic events like floods or landslides. The vegetation of the Mahuida Park would have the capacity of removing airborne particulate matter and absorbing gases and aerosols pollutants. The areas that offer these services have higher biomass and photosynthetic activity, and are located against the direction of the wind charged with pollutants. Based on a general estimation, the park’s vegetation land cover could remove –248–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 243-253 Francisco de la Barrera, Darío Moreira Recognizing how ecosystem services of Mahuida Park (Santiago de Chile) benefit citizen

Figure 3. Vegetation park structure A: dominant species association, B: structural strata diversity and C: land vegetation cover.

around 20 tons by year of Carbon and 1.2 of particulate matter, among other pollutants. We applied the general equation designed by Rowntree & Nowak (1991), and our land cover vegetation data, to estimate carbon sequestration of the Mahuida Park. Moreover, in order to get the extraction ability over other pollutants (O3, SO2, NO2 and CO), we used other removing rates calculated for Santiago’s urban trees (Hernandez, 2008).We notice that doubling the vegetation land cover would also duplicate its ability to extracting and/or absorbing pollutants. Finally, since the areas that control the local temperature and the wind speed are defined by the flow of the same air mass, protecting the areas for air qual–249–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 243-253 Francisco de la Barrera, Darío Moreira Recognizing how ecosystem services of Mahuida Park (Santiago de Chile) benefit citizen

ity maintenance also would help to promote the maintenance of temperature and wind speed. Environmental planning proposed included the production of ecosystem services taking into account these three different criteria. Also specific actions were designed to preserve and enhance the ecosystem services production. This environmental plan represents a scientific proposal that was explained to the park authorities. Our current challenge is to explore the surface (extension and form) of urban areas that are favoured with these ecosystem services. This could be achieved by mapping these urban areas and identifying the amount of inhabitants favoured by these services. We suggest that a key factor to achieve this is by knowing how the ecosystem services are spread into the urban areas. These flows are conditioned by: (1) the maximum production of ecosystem service by the natural area, (2) physical variables that facilitate or constrain the flows inside the park (for example slope and wind), (3) the urban settings that could facilitate or constrain the flow outside the park and, (4) additional features of the urban area (for example urbanization process and population density) that could affect the ecosystem services supply in some areas with high consumption rates. For example, an assumption is that nowadays the runoff from park to city is around 0%, even in sporadic event of intense rainfalls, so, the water regulation service will be related with the watercourses and the main streets connected with the park, and the people that live near them will be the most benefited.

Reflections about this study and governance Here we provided a conceptual framework based on the recognition of ecosystem services, to promote the conservation of parks around urban and suburban areas. By identifying vegetation and topography attributes within Mahuida Park and their link with different ecosystem services, we were able to highlight the conservation of this natural park by mean of the benefits this area can lend to districts around it. We considered that this approach may be used and improved to promote the conservation in other parks around urban zones. Mahuida Park is part of a network of small natural areas surrounding Santiago city which are managed by public and private institutions. These organizations have increased their interest on the conservation of natural areas which are used by Santiago’s inhabitants and inhabitants from other cities as well. These areas represent a new style of public parks with educational and conservation goals. Since they are near to the city, it is possible to access by using public transportation system, increasing the amount of visitors. Moreover, because the parks are bounded by urban and natural areas, its conservation –250–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 243-253 Francisco de la Barrera, Darío Moreira Recognizing how ecosystem services of Mahuida Park (Santiago de Chile) benefit citizen

value is high. This represents an evolution in the relationship between citizen and nature. Aguas de Ramón (3.624 ha with 200 ha at piedmont) and Cantalao (40 ha) parks are other natural areas placed close to Mahuida Park. The first one is located in a public property given in temporarily commodatum both the main private sanitary enterprise in Santiago and the association of districts near the Andean piedmont. The second one is located in an army land, also given in temporarily commodatum to a Chilean Non-Government Organization instead. Aguas de Ramón and Mahuida parks created new institutions to administrate them and both receive income from recreational activities inside the parks. Traditionally, the main arguments to protect the natural areas are the endangered and uniqueness degree of biodiversity. This argument is strong to some environmentally conscious citizens and politicians. This ecosystem services approach is based on the inhabitants’ daily well-being who are living close to these areas and is consistent with the essential roles of periurban parks (access to nature for urbanites, environmental education, etc.). Therefore, the strategy is to include a new argument able to seduce private companies, estate agencies, citizen organizations, and local governments to protect natural periurban areas. That, because the natural areas close to cities are functionally connected, and the protection of the linkages between Nature and human well-being could be a strong argument to be included in the environmental management of cities, local governments and natural periurban parks. Because the importance of ecosystem services of this parks at global and local scale, who should plan, manage and finance them? On one hand, global ecosystem services have a worldwide interest and international organizations are protecting them, especially large natural areas. These institutions get and donate funds, make research, work with local communities and manage them through a great diversity of mechanisms. On the other hand, local ecosystem services may be protected by local government institutions and the private agencies (e.g. estate agencies). This is particularly important for small and periurban natural areas that are under urban pressure since landowners want to obtain direct and/or indirect economic benefits. Although the ecosystem services provided by the Mahuida Park are a reason to protect it, the park receives pressure from the city. The Santiago city consumes natural resources and produces air pollution. So, the relation must be bidirectional. The park must offer services and the city must offer protection to the park, especially for its vulnerable ecosystems and biodiversity. Then, how do we integrate the protection of these areas in society? Although nature does not distinguish the socio-economic status of the populations favoured by ecosystem services in general terms, it has different impacts on poor and rich populations. On one hand, low-income segments –251–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 243-253 Francisco de la Barrera, Darío Moreira Recognizing how ecosystem services of Mahuida Park (Santiago de Chile) benefit citizen

depend on the ecosystem services because they cannot substitute them for technologies. So, for poor populations, the lack of ecosystem services affects directly their well-being. On the other hand, the ecosystem services would have a less importance in higher socioeconomic status population because they can use human-made materials, heating or cooling systems and, water and air purifiers. However, the implementation of these “privileged services” can generate significant environmental impacts. Thus, the ecosystem service supply could be more appropriately managed by local governments through the management of periurban public parks, increasing its prioritization and influence in decision making process. In rich population, could be the private sector instead, specially the estate agencies, which are able to develop urbanization programs absorbing the adaptation costs and/or implementing actions in near public parks, as a result of the environmental impact assessment of new urban projects. Quantifying the environmental impacts and preventing or mitigating them is not an easy task. We suggest that a worthwhile challenge for scientific in the field is to be able to identify who are being benefited by the ecosystem services of periurban parks, in order to know who should maintain them. On the other hand, urban projects located close to natural systems will affect the structure of these areas. As a consequence, the ecosystem services production capacity of these areas will also be modified, affecting the people who were previously benefited. Thus, the environmental damage must be repaired and those affected should be compensated. The protected area administrators could get resources from private sector (e.g. derived from urban projects close to periurban parks), or from public funds. These funds can be oriented to benefit directly and indirectly to citizens. Finally, to sum up, we propose for periurban parks: (1) quantifiying the regulating ecosystem services production and the areas and inhabitants that are favoured with these services and; (2) the implementation, management and/or financing of periurban public parks must be shared between public and private institutions, according to the socio-economic population status. This, in order to protect and maximize the ecosystem services production in order to promote the inhabitants’ well-being. These would have positive effects on the biodiversity conservation, representing an alternative way to protect natural areas near cities.

References Alcamo, J.; N. J. Ash; C. D. Butler; J. B. Callicot; D. Capistrano et al. (2003). Ecosystem and human well-being. A framework for assessment. Washington, D.C.: Island Press (Millennium Ecosystem Assessment). http://www.maweb.org/en/Framework.aspx Armesto, J. J.; R. Rozzi; C. Smith-Ramírez; M. T. K. Arroyo (1998). “Conservation targets in South American temperate forests”. Science, núm. 282, p. 1271-1272. –252–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 243-253 Francisco de la Barrera, Darío Moreira Recognizing how ecosystem services of Mahuida Park (Santiago de Chile) benefit citizen

Barton, J. R. (2006) “Sustentabilidad urbana como planificación estratégica”. EURE [Santiago de Chile], núm. 96, p. 27-45. http://www.scielo.cl/scielo.php?script=sci_ arttext&pid=S0250-71612006000200003&lng=es&nrm=iso Becerra, P. (2006). “Invasión de árboles alóctonos en una cuenca pre-andina de Chile central”. Gayana Botánica [Concepción], núm. 63, p. 161-174. Bolund, P.; S. Hunhammar (1999). “Ecosystem services in urban areas”. Ecological Economics, núm 29, p. 293-301. Hernández, J. (2008). “La situación del arbolado urbano en Santiago”. Revista de Urbanismo [Santiago de Chile], núm. 18. http://revistaurbanismo.uchile.cl/CDA/urb_completa /0,1313,ISID%253D734%2526IDG%253D2%2526ACT%253D1%2526PRT%25 3D21177,00.html Holmgren, M. (2002). “Exotic herbivores as drivers of plant invasion and switch to ecosystem alternative states”. Biological Invasions, núm. 4, p. 25-33. Luebert, F.; P. Becerra (1998). “Representatividad vegetacional del Sistema Nacional de Áreas Silvestres Protegidas del Estado (SNASPE) en Chile”. Ambiente y Desarrollo [Santiago de Chile], núm. 14, p. 62-69. Myers, N.; R. Mittermeir; C. G. Mittermeir; G. A. da Fonseca; J. Kent (2000). “Biodiversity hotspots for conservation priorities”. Nature, núm. 403, p. 853-858. Pavéz, E.; G. Lobos; F. Jaksic (2010). “Cambios de largo plazo en el paisaje y los ensambles de micromamíferos y rapaces en Chile central”. Revista Chilena de Historia Natural [Santiago de Chile], núm. 83, p. 99-111. Perrings, C.; S. Naeem; F. Ahrestani; D. E. Bunker; P. Burkill; G. Canziani; T. Elmqvist; R. Ferrati; J. Fuhrman; F. Jaksic; Z. Kawabata; A. Kinzig; G. M. Mace; F. Milano; H. Mooney; A. H. Prieur-Richard; J. Tschirhart; W. Weisser (2010). “Ecosystem Services for 2020”. Science, núm. 6002, p. 323-324. Reid, K. D.; B. P. Wilcox; D. D. Breshears; L. MacDonald (1999). “Runoff and erosion in a pinon-juniper woodland: Influence of vegetation patches”. Soil Science Society of America Journal, núm. 63, p. 1869-1879. Romero, H.; A. Vásquez (2005). “Evaluación ambiental del proceso de urbanización de las cuencas del piedemonte andino de Santiago de Chile”. EURE [Santiago de Chile], núm. 94, p. 97-18. Rowntree, R.; D. Nowak (1991). “Quantifying the role of urban forests in removing atmospheric carbon dioxide”. Journal of Arboriculture, núm. 17, p. 269-275. Schulz, J.J.; L. Cayuela; C. Echeverria; J. Salas; J. M. Rey Benayas (2010). “Monitoring land cover change of the dryland forest landscape of Central Chile (1975–2008)”. Applied Geography, núm. 30, p. 436-447.

–253–


Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 75, juny 2013, p. 255-276 ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.32

Els lligallos canareus. Camins de transhumància a les Terres de l’Ebre1 Lluc Gombau Martorell llucgoma@gmail.com

Resum Es reivindica la recuperació i regulació de les vies pecuàries, al mateix temps que es proposen nous usos adaptats als temps actuals. Es remarca, en el cas del municipi d’Alcanar (Terres de l’Ebre), l’origen dels diferents nuclis de població al voltant d’aquests lligallos. Paraules clau: carrerada, lligallo, camí ramader, transhumància, Alcanar.

Resumen: Las cañadas de Alcanar Se reivindica la recuperación y regulación de las vías pecuarias, a la vez que se proponen unos nuevos usos adaptados a la actualidad. Se subraya, en el caso del municipio de Alcanar (Tarragona), el origen de los diferentes núcleos de población alrededor de estas cañadas. Palabras clave: cañada, vía pecuaria, trashumancia, Alcanar.

Abstract: The livestock tracks of Alcanar This paper claims the recovery and regulation of livestock tracks, while proposing new uses adapted to modern times. Emphasizes in the case of the municipality of Alcanar (Catalonia), the origin of the different villages around these old tracks. Keywords: livestock tracks, transhumance, Alcanar.

1. Aquest treball va obtenir el Premi Joan Palau i Vera, de la Societat Catalana de Geografia, en l’edició de 2011.

–255–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 255-276 Els lligallos canareus. Camins de transhumància a les Terres de l’Ebre

Lluc Gombau Martorell

1. Els lligallos: aproximació lingüística, històrica i jurídica 1.1. Concepte i etimologia Una paraula desconeguda a la major part dels territoris catalans és lligallo, ben viva al dialecte tortosí; d’origen medieval, designava una institució antiga dedicada a la conservació i foment de la ramaderia que es va estendre a Morella, Tortosa i el Maestrat. És possible que l’etimologia de la paraula es trobi en una institució de pastors, que en certs llocs eren considerats una lliga, i per derivació d’aquesta paraula sorgís lligallo. Una altra possibilitat és que les vies pecuàries que transitaven els pastors unissin diversos llocs d’interès o poblacions i els lligallos “lliguessin” aquests punts. Tot i que en un principi la paraula lligallo s’usava com a nom per a l’esmentada associació de pastors, va acabar per definir les vies pecuàries del nostre entorn. A les terres del Montsià, Baix Ebre i Maestrat, lligallo és el terme utilitzat per a denominar una sèrie de vies pecuàries, és a dir, rutes o itineraris per on discorren o han transitat els diversos moviments ramaders (el bestiar). Nosaltres ens referim al lligallo de les nostres contrades com una via originàriament ramadera que, amb el pas del temps, ha tingut altres usos (principalment agrícoles) i ha servit per a la interconnexió de diferents llocs i espais. 1.2. Pinzellades històriques La història dels camins ramaders comença en un temps difícil de concretar, tot i que es pot dir amb certesa que són els camins més antics de la península Ibèrica. Les primeres notícies escrites que es tenen en relació a tota aquesta activitat, són les que apareixen al Liber Iudiciorum visigot, posteriorment anomenat Fuero Juzgo. S’hi protegia la ramaderia, s’hi parlava de les amplades dels camins i les pastures dels ramats i es permetia la pastura en camps oberts, establint la comu­ nitat d’herbes i facilitant el lliure pas dels ramats pels camins pecuaris. Tot i les disposicions del Liber Iudiciorum, ni durant l’època visigoda ni als primers temps de l’època àrab va existir un moviment ramader continuat, a causa de la gran quantitat de robatoris existent a les zones frontereres cristianes i islàmiques. Els especialistes en l’edat mitjana assenyalen el naixement de la transhumància als voltants del segle xiii. Es produeixen grans desplaçaments ramaders a conseqüència de la seguretat que proporciona l’establiment continu dels ordes militars a la Meseta sud. Arran d’això es crea la Mesta,2 gràcies als privilegis de 2. “Agregado o reunión de los dueños de ganados mayores y menores, que cuidaban de su crianza y pasto, y vendían para el común abastecimiento”.

–256–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 255-276 Els lligallos canareus. Camins de transhumància a les Terres de l’Ebre

Lluc Gombau Martorell

Gualda (Cifuentes, Guadalajara), atorgats cap a l’any 1273 pel rei Alfons X; a partir d’aleshores es produeix l’estructuració i la definició de les característiques més genèriques de les vies pecuàries. Paral·lelament, al territori de la Corona d’Aragó, cap a l’any 1259 s’autoritza els pastors de Terol a formar lligallo, una organització gremial que els agrupava. Els ordes militars, als quals els monarques van fer donació del nostre territori ebrenc, volien treure profit econòmic de la transhumància. Per això van establir alguns dels seus dominis de manera que tinguessin una zona d’agostada i una d’hivernada: així l’orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem –senyors feudals d’Alcanar, llavors encara unit a Ulldecona– es va adjudicar la comanda d’Aliaga (on els ramats pasturarien a l’estiu) i les d’Amposta i Ulldecona (per a les pastures d’hivern). 1.2.1. Els inicis Les vies pecuàries es van formar gràcies al pas dels animals que buscaven rutes per anar als llocs de pastura o per anar a beure i, posteriorment, les feien servir els depredadors que seguien els primers com a preses. Cal dir que els animals buscaven el trajecte més curt per anar d’un lloc a un altre i per aquest fet no tenien present l’orografia ni els forts pendents. A Alcanar han confluït molts lligallos, potser perquè el terme municipal i en general les terres del Montsià han estat tradicionalment un lloc de pastura, on sovint els ramats transitaven per diversos indrets a l’hora d’anar des de les serres fins a les pastures del Delta, les fonts de la plana litoral o les basses i fonts de la foia d’Ulldecona, formant així els lligallos. Tot i que detectar els camins prehistòrics presenta moltes dificultats, no va ser fins al Neolític quan les primeres societats ramaderes van utilitzar aquestes vies per a la transhumància i per a ubicar els seus assentaments al llarg Figura 1. El nucli urbà de l’Alcanar de de zones amb millor accessibilitat i l’any 1957 i els lligallos que hi confluïen amb major possibilitat de relació amb la resta de la població. A l’antiguitat les vies pecuàries ja comencen a constituir una xarxa d’itineraris prou delimitats destinada al trànsit dels ramats. Aquests camins s’utilitzaven per la transhumància del bestiar –especialment oví– que creuaven el país per aprofitar les pastures segons les diferents estacions de l’any. Situades estratègicament, aquestes vies, unien les pastures d’estiu a la muntanya amb les d’hivern a la terra Font: Ajuntament d’Alcanar baixa. –257–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 255-276 Els lligallos canareus. Camins de transhumància a les Terres de l’Ebre

Lluc Gombau Martorell

Fins l’edat mitjana, els lligallos no rebien aquest nom tan peculiar. Aquest terme resta desconegut fins que al segle XII va aparèixer una associació (o lliga) de pastors de la Corona d’Aragó amb un nom provinent d’un terme mossàrab, lligallos. Per metonímia, es va passar a designar amb el nom del gremi de ramaders els camins per on aquests solien transitar amb els animals. Els lligallos com a camins ramaders també han estat importants en molts aspectes al llarg de la història per al desenvolupament d’alguna ciutat. Un cas molt clar és el d’Alcanar, llavors anomenada Canar. 1.2.2. La decadència Les vies pecuàries, juntament amb la ramaderia, van ser un tret important del desenvolupament de les societats medievals, però van anar perdent importància en favor de l’agricultura. A mitjan segle xviii, amb l’arribada de la Il·lustració i Carles III, la ramaderia va anar decaient, a causa sobretot a la nova política econòmica de Campomanes, que va donar prioritat a l’agricultura per sobre de la ramaderia, ja que l’espectacular i constant creixement demogràfic requeria disposar d’aliment i l’agricultura va guanyar terreny. Més tard, cap al segle xix comença l’auge industrial que fa que la Mesta deixi de tenir sentit. Cap a l’any 1836 definitivament s’aboleix i es substitueix per l’“Asociación General de Ganaderos”.3 1.2.3. Actualitat Malgrat que avui dia la ramaderia no és gaire present, els lligallos i la resta de vies pecuàries segueixen sent un patrimoni cultural important. En els temps actuals, els lligallos han sofert algunes transformacions. Pel que respecta als d’Alcanar, alguns o part d’aquests son emprats com a camins rurals (Lligallo del Carreró, Lligallo de la Tancada, Lligallo del Pou, Lligallo del Cementiri...), d’altres són el cordó d’unió entre nuclis de població germans com Alcanar i les Cases (Lligallo de Metxa), n’hi ha que íntegrament han esdevingut una veritable carretera (Lligallo de Sòl de Riu), fins i tot algun té un tram del seu recorregut que actualment forma part del passeig marítim, denominat Parc Litoral del Marjal (Lligallo del Mar). Els que encara no han estat engolits per la vegetació de les zones munta­ nyoses faciliten el trànsit de la gent amant de la natura com si de senderes es tractés (Lligallo de la Capelleta del Remei, Lligallo de la Roca Roja...). Finalment hi ha alguns trams de lligallos que han estat intrusionats o usurpats per l’acció de l’home o coberts per la vegetació (Lligallo del Riu Sénia).

3. És la continuadora del “Honrado Concejo de la Mesta”, a la qual es va donar aquesta denominació per reial ordre de 31 de gener de 1836, separant de la presidència les funcions judicials. El reglament de 31 març de 1854 va disposar que, tot i que quedava confiat a l’Associació tot el que interessa de la riquesa pecuària, corresponia al ministre de Foment la suprema inspecció i jurisdicció sobre les carrerades reials. L’associació va estar vigent fins a la creació del Sindicat Vertical de Ramaderia, després de la Guerra Civil.

–258–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 255-276 Els lligallos canareus. Camins de transhumància a les Terres de l’Ebre

Lluc Gombau Martorell

1.3. Característiques de les vies pecuàries Els camins de la Mesta eren de tres tipus, els més importants las cañadas reales, los cordeles i las veredas. Entre aquests tres tipus de vies es va crear una autèntica xarxa de camins que va arribar a tenir una extensió de prop d’uns 100.000 km. Els alcaldes mayores entregadores eren els encarregats de vigilar que aquestes vies es mantingueren lliures de tot el que pogués obstaculitzar el pas dels ramats. A diferència del que passa a l’àrea castellana, a la zona mediterrània l’esta­ bliment i conservació de les vies pecuàries era una competència local, i cada poble s’ocupava de les seves. A banda, a la Corona d’Aragó les vies pecuàries no tenien una amplària i una denoFigura 2. Vista aèria de les restes d’un minació uniformes, sinó que en cada antic corral situat tocant el traçat del territori les anomenaven d’una malligallo de la Roca Roja nera diferent: cabañeras o veredas, assagadors, carrerades o lligallos. Els lligallos eren considerats com a béns destinats a l’ús comú dels ramaders, i els lligalleros vetllaven per la seva protecció i conservació. Un dels exemples més destacats de la situació i delimitació dels lligallos és el Llibre del Pastoret, en què es van recollir alguns privilegis i drets. Vinculats a la xarxa de vies pecuà­ ries es trobaven infinitat d’elements Font: ICC relacionats: – Parets de pedra en sec, mollons, fites, pilons i marques, tots per a delimitar el traçat dels lligallos. – Corrals, tancats i mallades per albergar el bestiar de nit, o de dia a causa de les inclemències del temps. – Basses, fonts, pous i cisternes per abeurar els ramats. – Descansadors, ponts, guals, comptadors (punts adequats per a comptar més fàcilment la quantitat de caps de bestiar que hi passaven), etc. Les principals característiques de les vies pecuàries eren: – Gran amplada. – Desconsideració de l’orografia, la topografia i els grans pendents. – Creuament dels rius mitjançant el guals a les vies petites i per sobre dels ponts a les vies grans. – Pràctics i fàcils desviaments a abeuradors, descansadors i llocs accessoris. – Inexistència d’instal·lacions annexes. Així, amb les grans amplades s’aconseguia un trasllat fàcil dels ramats, amb comoditat i facilitat per a la seva conducció. Tot i això, la pastura no –259–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 255-276 Els lligallos canareus. Camins de transhumància a les Terres de l’Ebre

Lluc Gombau Martorell

era del tot suficient per als animals, per la qual cosa s’hi van afegir ‘descansadors’, que com el nom indica eren àrees on el lligallo s’eixamplava perquè el bestiar pogués descansar, reagrupar-se i resguardar-se de la calor en les hores de més sol. Les diferents formes i perfils dels variats terrenys que creuaven les vies pecuàries no atemorien en cap cas ni a persones ni a animals, els traçats eren totalment independents de la geografia física d’allà per on passaven, ignorant l’abrupte que fos el terreny. Amb els lligallos no s’unien ni pobles ni ciutats, els pastors dormien al ras i portaven les seves provisions, així no havien d’entrar a cap nucli de població i anaven més de pressa. 1.4. Elements i usos complementaris Se’ns plantegen una sèrie de qüesFigura 3. Les fonts de Sant Pere de tions i preguntes sobre els usos que Codonyol amb les restes de l’Abeurador de Codonyol al fons podrien tenir o tenen els camins ramaders en l’actualitat. Ara la transhumància està en decaïment i en la ramaderia ja no són necessaris camins per a dur els animals d’unes zones de pastura a altres. He classificat els usos dels lligallos en tres grups: principals i naturals, compatibles i complementaris. – Usos principals i naturals. Són aquells en què l’home no ha intervingut en el seu desenvolupament. L’ús pels depredadors per a trobar les seves preses, com a via de comunicació entre Fotografia de l’any 1960, de l’Ajuntament diferents punts de pastura per d’Alcanar als animals, la utilització com a vies d’accés al mar i vies de comunicació de mar (si els lligallos van a parar-hi o si serveixen com a evacuació de les aigües pluvials) i finalment com a mitjà de comunicacions per terra. – Usos compatibles amb l’activitat pecuària: els usos tradicionals que, sent de caràcter agrícola i no posseint una naturalesa jurídica de l’ocupació, es poden exercir en harmonia amb el trànsit ramader. Les comunicacions rurals i en particular el desplaçament de vehicles i maquinària agrícola han de respectar la prioritat del pas als ramats, evitant així el seu desviament o la interrupció prolongada del seu trànsit. –260–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 255-276 Els lligallos canareus. Camins de transhumància a les Terres de l’Ebre

Lluc Gombau Martorell

– Usos complementaris. Els lligallos del nostre terme municipal poden tenir diferents usos complementaris, entre els quals podem trobar les passejades, la pràctica del senderisme i BTT. En cas que alguns terrenys presents a les vies pecuàries podessin suposar incompatibilitat amb la protecció d’ecosistemes sensibles, masses forestals amb alt risc d’incendi, espècies protegides i pràctiques esportives tradicionals, es podran establir restriccions temporals per als usos complementaris. 1.5. Règim jurídic Les lleis i normes reguladores de les vies pecuàries no sempre han estat les mateixes ni han tingut la mateixa importància, sinó que han anat evolucionant al llarg del temps. En base a això podem distingir tres èpoques: anterior a l’any 1974, de 1974 a 1994, i de 1995 fins a l’actualitat. 1.5.1. Anterior a l’any 1974 Com ja he esmentat anteriorment, cal recordar en uns primers temps el Liber Iudiciorum (o Lex Visigothorum) un cos de lleis visigot que el rei Recesvint (649–672) va promulgar probablement cap allà a l’any 654. Des llavors ençà comença l’elaboració de la normativa, cosa que va produir un efecte positiu sobre les diverses vies ramaderes. A causa de les diverses possessions il·legals de les terres en què es troben les vies es planteja la unió en un sol cos legal totes les normes que tenen relació amb aquestes, per poder començar una classificació i així evitar problemes futurs. Es comença a parlar de les vies pecuàries com a béns de domini públic que s’han de mantenir i conservar en perfectes condicions. Mitjançant decret de 23 de desembre de 1944 s’aprova el Reglamento de vías pecuarias al mateix temps que es deroga el decret de 5 de juny de 1924 i l’apartat B) Vías pecuarias del decret de 7 de desembre de 1931. Aquest nou decret ve justificat per les contradiccions i la impossibilitat d’una refosa de les dues lleis anteriors. Així mateix també resulta condicionat pel fet que s’havia extingit la Asociación General de Ganaderos que era la que fins al moment assumia la plena gestió de les vies pecuàries. Com a complement i a causa de la seva importància, també es volia evitar les usurpacions de terrenys de les vies pecuàries que es venien multiplicant de forma alarmant, sancionar enèrgicament i accelerar la seva “classificació” i “delimitació i fitació”. El decret 1508/1963 de 4 de juliol aprova la modificació de l’art. 30 del Reglamento de vías pecuarias per tal de dedicar exclusivament per a les mateixes vies pecuàries totes les quantitats obtingudes per l’alienació de terrenys sobrants d’elles. Amb aquesta modificació es pretenia assegurar una disponibilitat econòmica per a les necessitats que poguessin sorgir per al manteni­ ment, neteja i conservació de les pròpies vies. –261–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 255-276 Els lligallos canareus. Camins de transhumància a les Terres de l’Ebre

Lluc Gombau Martorell

1.5.2. De 1974 a 1994 La nova llei de Vies pecuàries (22/1974 de 27 de juny) suposa l’època més fosca dels camins ramaders. En aquesta llei s’argumenta la falta d’ús dels camins i es presenta l’abandó de les vies per culpa del seu costós manteniment i a les constants ocupacions. 1.5.3. De 1995 fins a l’actualitat En aquest últim període les vies tornen a adquirir certa importància, amb la Llei 3/1995 de 23 de març de Vías pecuarias. Es busca una protecció gairebé total d’aquestes vies, tot compatibilitzant-les amb una societat moderna on la ramaderia no és un sector important del seu desenvolupament, però reconeixent el patrimoni de les vies pecuàries com a importants i necessaris “corredors ecològics” essencials per a la migració, la distribució geogràfica i l’intercanvi genètic de les espècies silvestres. També es considera afavoridor i atractiu l’ús d’aquestes vies com instrument de contacte de l’home amb la natura i per a l’ordenació de l’entorn mediambiental. És considerable també la labor legislativa territorial feta per diferents comunitats autònomes respecte del tema, però sobta la inexistència de cap regulació dels camins ramaders per part de la Generalitat de Catalunya.

2. L’Alcanar ramader i els seus lligallos 2.1. La ramaderia canareva i la seva empremta en la toponímia local Segons diu Agustí Bel en diversos articles publicats a la revista canareva Lo Rafal, l’any 1239 els senyors feudals, cavallers de l’orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem, donen als pobladors el nou lloc anomenat Canar, “amb totes les seues entrades i sortides, amb tot allò que els pertany des de l’abisme fins al cel”, “les serres i les planes, els boscos i la llenya”, “els prats, les pastures i la cacera” i “les aigües dolces i salines”. Per tant, aquests primers canareus havien de sobreviure basant-se en l’aprofitament dels recursos que tinguessin al seu abast, cinegètics, forestals i sobretot ramaders. És per això que els fundadors d’Alcanar serien més que res pastors, i amb aquesta activitat hi trobaren llana per a fer vestits i aliments com la carn, la llet i el formatge. Tot i sabent que a l’any 1222 ja hi havia repobladors a Alcanar, va ser el 28 de febrer de 1239 quan es va atorgar la carta de població, encarregant el repartiment a Bernat Terraçola, Pere Vallsera, Ramon Safont, Martí Casals, Ramon Llopis... gent del Pirineu la majoria. Avesats, a l’hora d’establir-se, a les formes d’hàbitat pròpies del seu lloc d’origen. El punt que ells escollirien per a viure havia de ser el que més els convenia: un terreny natural on van trobar aixopluc sense necessitat d’alçar-hi cap casa, –262–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 255-276 Els lligallos canareus. Camins de transhumància a les Terres de l’Ebre

Lluc Gombau Martorell

en unes coves4 (posteriorment anomenades Coves d’en Terraçola) ben solejades i situades a l’enforcament d’unes vies de comunicació. Les vies que els primers pobladors van trobar eren el Lligallo de Sòl de Riu, que provenia de la vora de la mar, de les fonts de l’abeurador dit del mateix nom que allí hi havia; aquell confluïa, en arribar al peu de la serra, amb tres camins ramaders més, posteriorment anomenats Lligallo de Metxa, Lligallo del Pou i Lligallo del Cementiri. Tots aquests camins ramaderes s’ajunten formant-ne un de sol que, pujant pels primers pendents del que avui es el Rocall,5 continua per l’Aixaragall6 que les bèsties feréstegues havien aprofitat com a pas natural i, posteriorment convertit per l’home en camí ramader, arriba al cap d’amunt de la Serreta pel Coll de Bonmatí. Al mig d’aquest recorregut, en allò que avui és el Carrer del Camp, estaven situades les Coves d’en Terraçola, on viurien els primers ramaders canareus i hi tancarien les seves bèsties. L’any 1252, uns anys després de la guerra contra els moros de la Serra d’Espadà, cinc dels fundadors del 1239 donaren un vilar “al costat del Canar” per establir-s’hi Berenguer Daroca, els germans Berenguer i Guillem Martí i d’altres. Van triar un lloc al centre del nucli actual, buscant altre cop el sol a la cara meridional de la serra, al futur Carrer del Forn. Tal com diu Agustí Bel (2004): “Ordenances municipals i reglaments com el Llibre del Pastoret (s. xv) prohibiran de tancar, estretir o ocupar lligallos. Fins a set canes a banda i banda, els ramats podran pasturar l’herba de les finques. Barata7 això, els pagesos tindran dret a mu­ nyir ovelles i a unes esmostes8 del fem eixerri que deixen al seu pas. Un grapat de partides testimoniaran la vida ramadera d’Alcanar: les Mallades, el Lligallo, el Prat, el Boveral, les Saleres, la Devesa, la Tancada, les Comes, el Corral de Venacà... El terme estava dividit en quartos, que el Consell municipal llogava cada any per a farratge i pastures.”

Les nissagues de pastors canareus continuaran entre els anys 1550 i 1600. Però aviat, la Cort local de justícia no donarà l’abast per les diferències i desacords que hi havia entre pagesos i pastors, reclamant el mal que els ramats feien als conreus, i així és com la ramaderia va anar decaient. Cent anys 4. Ho ha estudiat el professor M. Riu: la forma més antiga d’habitatge rural desenvolupada a Catalunya entre els segles xi i xiii, sobretot a les zones frontereres amb l’Islam, solia aprofitar una cova o espluga (spelunca, en llatí). La concavitat hi feia de sostre natural; la roca horitzontal artificialment allisada, de sòl; la penya vertical, de paret del fons. Si en traspuava aigua, l’aprofitaven deixant-la degotejar en piles de pedra, les quals formaven part d’un mobilia­ ri i uns estris d’allò més rudimentaris: un foc de terra central, un banc lateral interior d’obra o excavat a la roca, algun forat als murs a tall d’armari o rebost, sitges per guardar-hi la collita, olles i gerres de ceràmica grisenca, plats i culleres de fusta, algun ganivet de ferro... 5. Barri situat a la part més alta del poble, format pel Raval de Sant Isidre i els carrers perpendiculars que hi arriben; com el seu nom indica està situat sobre la part rocosa dels últims estreps del Montsià. 6. Còrrec, regueró que forma l’aigua de pluja en escampar-se per un terreny inclinat i excavant la terra (Diccionari català-valencià-balear). 7. Barata: paraula canareva que significa ‘a canvi de’, barata això = a canvi d’això. 8. Esmosta: paraula canareva que significa ‘conjunt, grapat, quantitat considerable, etc.’

–263–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 255-276 Els lligallos canareus. Camins de transhumància a les Terres de l’Ebre

Lluc Gombau Martorell

després, el declivi irreversible de la ramaderia en un poble pagès que ja no se’n recorda que el seu passat va ser de pastors, donarà peu a la usurpació dels Lligallos de Codonyol, del Mar, del Carreró, del Coll de les Forques, de la Roca Roja, del Coll de la Punta... 2.2. Els lligallos d’Alcanar: noms, traçats i tipologies Per a l’estudi i coneixement dels nostres lligallos, es imprescindible en primer terme tenir constància de tots els que al llarg dels temps hem pogut identificar, estiguin o no classificats. Els camins ramaders han passat per moltes etapes, en algunes no se’ls ha donat importància però en altres sí, i això ha fet que es dugueren a cap les classificacions, uns treballs que consistien en realitzar una mena d’inventari en què es descrivien totes les característiques dels camins ramaders, el seu estat, dimensions, intrusions, traçats i fitacions, així com afegir-hi tota la documentació recopilada dels diferents organismes encarregats durant els temps de controlar els lligallos. Tanmateix podrem veure com, almenys en el cas dels nostres lligallos, hi ha diferències de nom i fins i tot sospitoses variacions de traçat segons èpoques. Al nostre municipi hi ha constància d’un expedient de delimitació i fitació dels lligallos del mes d’agost de l’any 1862. En aquest document es descriuen els següents: – Ligajo del Mar, amplada 40 vares.9 – Lligallit (Lligallet o Lligallo del Pou). – Ligajo de la Tancada de Miquí (Lligallo de la Tancada). – Ligajo de Codoñol (Lligallo de Codonyol) amplada 30 vares. – Ligajo del Río de la Cenia (Lligallo del Riu Sénia) amplada 15 vares. – Ligajo de los Barranques o Ligajo que desde el Rio Cenia sube a la ermita de la Virgen de los Remedios o Ligajo que sube desde los Barranquetes a la Capillita del Remedio (Lligallo de la Capelleta del Remei) amb una contradicció de l’amplada entre 22-23 vares. – Ligajo del Carrero (Lligallo del Carreró) amplada 34 pams.10 – Ligajo del Coll de las Forques (Lligallo del Coll de les Forques o Lligallo de les Comes) amplada 16 vares. – Ligajo que entre ambos términos (Alcanar i Ulldecona) se dirige a la balsa de San Jaime y de allí a montes comunes (Lligallo de la Roca Roja) amplada 23 vares. – Ligajo del Coll de la Punta, amplada 16 vares. Als arxius de l’Àrea del Medi Natural dels Serveis Territorials de Terres de l’Ebre del Departament de Medi Ambient i Habitatge trobem un document 9. 1 vara ≈ 0,836 metres. 10. 1 pam ≈ 0,209 metres.

–264–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 255-276 Els lligallos canareus. Camins de transhumància a les Terres de l’Ebre

Lluc Gombau Martorell

Figura 4. Els lligallos canareus segons la delimitació i fitació de 1862

Base cartogràfica: ICC

de l’any 1930. En aquest hi trobem les dades completes de delimitació i fitació dels següents lligallos: I. Ligajo del Río de la Cenia, amplada 15 vares ≈ 12,54 m; II. Ligajo del Carreró, amplada 34 pams ≈ 8,5 vares ≈ 7,11 m; III. Ligajo del Coll de les Forques, amplada 16 vares ≈ 13,38 m; IV. Ligajo del Remedio o de la Jurisdicción (Lligallo de la Capelleta del Remei), amplada 23 vares ≈ 19,23 m; V. Ligajo de la Roca Roja, amplada 23 vares ≈ 19,23 m; VI. Ligajo del Coll de la Punta, amplada 19,5 m. (a la part cultivada l’amplada és de 6 vares ≈ 5,02 m); VII. Ligajo de Codoñol, amplada 30 vares ≈ 25,08 m; VIII. Ligajo del Mar, amplada normal/mínima = 20 m; IX. Ligajo del Pou, amplada 34 pams ≈ 7,11 m; X. Ligajo de Sol de Río (Lligallo de Sòl de Riu), amplada 34 pams ≈ 7,11 m; XI. Ligajo del Cementiri, amplada 34 pams ≈ 7,11 m; XII. Ligajo de la Tancada, amplada 34 pams ≈ 7,11 m; XIII. Ligajo de Mecha (Lligallo de Metxa), amplada 34 pams ≈ 7,11 m. A l’ordre de 8 d’abril de 1961 s’aprova la classificació de les vies pecuàries del terme municipal d’Alcanar (publicada també el 2 de maig al Boletín Oficial de la Provincia de Tarragona). Els tretze lligallos –allí anomenats coladas, són: – Colada del rio de la Cenia, amplada 12,54 m; – Colada del Carrero (Lligallo del Carreró), amplada 4,39 m; –265–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 255-276 Els lligallos canareus. Camins de transhumància a les Terres de l’Ebre

Lluc Gombau Martorell

Figura 5. Els lligallos canareus segons la delimitació i fitació de 1930

Base cartogràfica: ICC

– Colada del Coll de los Forquets (Lligallo del Coll de les Forques o Lligallo de les Comes), amplada 13,38 m; – Colada del Remedio (Lligallo de la Capelleta del Remei), amplada 19,23 m; – Colada de la Trancada (Lligallo de la Tancada), amplada 7,11 m; – Colada de la Roca Roja, amplada 19,23 m; – Colada del Coll de la Punta, amplada 5,02 m; – Colada del Codoñal (Lligallo de Codonyol), amplada 25,08 m; – Colada del Lligallo del Mar, amplada 20 m; – Colada del Pou, amplada 7,11 m; – Colada del Sol al Río (Lligallo de Sòl de Riu), amplada 7,11 m; – Colada del Cementerio (Lligallo del Cementiri), amplada 7,11 m; – Colada de Mecha (Lligallo de Metxa), amplada 7,11 m. També en aquesta ocasió es van classificar: – Abrevadero del Mar situat a la confluència del Lligallo del Riu Sénia i el Lligallo del Mar, ocupant una superfície de 5.000 m2; – Abrevadero del Codoñal de 1.985 m2 de superfície, situat al final d’aquesta via, ja tocant al Lligallo del Mar; – Descansadero-Abrevadero de La Granja ubicat també dins del Lligallo del Mar amb una superfície de 1.500 m2. Aquesta classificació va ser modificada per ordre de 30 de octubre de 1971 en el sentit de desclassificar el tram final del Lligallo de Codonyol, comprès entre la carretera nacional 340 i el Lligallo del Mar, tot declarant també innecessari l’abeurador situat al mateix indret. Al Pla General d’Ordenació Urbana d’Alcanar, aprovat l’any 1997, també es va tenir en compte l’existència de les vies que en altres temps van ser camins –266–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 255-276 Els lligallos canareus. Camins de transhumància a les Terres de l’Ebre

Lluc Gombau Martorell

Figura 6. Els lligallos canareus segons la classificació de vies pecuàries de 1961

Base cartogràfica: ICC

ramaders, encara que actualment no tinguin aquest ús. L’article 151 de l’esmentat text diu: “Pel que fa als camins pecuaris i atenent a la Llei Estatal 3/1995 de 23 de març i tenint en compte la darrera revisió oficial de 1961, confirmada el 28 de maig de 1971, els amples definitius mínims corregits pel Pla General seran com segueixen. 1. Camí pecuari del Riu de la Sènia 12,54 m 2. Camí pecuari del Carreró 18,00 m 3. Camí pecuari Coll de les Forques 13,38 m 4. Camí pecuari del Remei 19,23 m 5. Camí pecuari de la Tancada 7,11 m 6. Camí pecuari de la Roca Roja 19,23 m 7. Camí pecuari del Coll de la Punta 5,02 m 8. Camí pecuari del Codonyol (en els primers 4.015 m) 25,08 m 9. Camí pecuari del Mar 20,00 m 10. Camí pecuari del Pou 10,00 m 11. Camí pecuari del Sòl de Riu 7,11 m 12. Camí pecuari del Cementiri-Calafes 10,00 m 13. Camí pecuari Virol 10,00 m 8. Camí pecuari del Codonyol (en els darrers 85 m) 25,08 m”

2.2.1. Lligallo del Riu Sénia Comença tot just al lligallo del Mar, on antigament hi havia l’Abeurador del Mar, a la desembocadura del riu Sénia, al lloc conegut com a Sòl de Riu; voreja tot el recorregut d’aquest riu i arriba fins al Barranquet, un petit barranc a la partida de les Canals al límit entre el nostre terme i els de Vinaròs i Ulldecona, allí també comença el lligallo de la Capelleta del Remei. Longitud aproximada: 7,5 km. –267–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 255-276 Els lligallos canareus. Camins de transhumància a les Terres de l’Ebre

Lluc Gombau Martorell

2.2.2. Lligallo del Carreró Lligallo amb dos traçats diferenciats segons l’època. La versió anterior a 1961 s’inicia al lligallo de la Capelleta del Remei, que va pel límit dels termes d’Ulldecona i Alcanar, prop de la zona anomenada el Racó del Buscall; baixa de la serra travessant l’actual camí de la Cova Grossa i, més avall, creua el camí de dalt de les Planes, antigament dit de l’Almenara; acte seguit recorre un petit tram del camí de les Planes (actual prolongació del carrer de l’Alcalde Sanmartí) i baixa pel camí del Carreró; després travessa l’actual carretera de l’Estació (TV-3321) i segueix paral·lel a aquesta per a acabar a la confluència amb el lligallo del riu Sénia, on actualment està el pont de l’esmentada car­ retera de l’Estació (TV-3321). Longitud aproximada: 2,4 km. L’any 1961, aquest lligallo també s’inicia al lligallo de la Capelleta del Remei, però en un altre punt, baixa aprofitant el traçat del camí de la Cova Grossa, passant per davant mateix d’aquesta; més avall s’ajunta amb el seu traçat primitiu i ja segueix el mateix recorregut. La longitud d’aquest tram més modern té aproximadament 2,6 km. 2.2.3. Lligallo del Coll de les Forques / Lligallo de les Comes Un altre lligallo que, amb el pas del temps, ha tingut dos recorreguts totalment diferents, en aquest cas amb traçats pràcticament independents, que només coincideixen en un petit tram del principi. Al recorregut contemplat a l’expedient de delimitació i fitació dels lligallos de 1862 i a les actes i croquis de delimitació i fitació del 1930, la via ramadera comença –igual que l’anterior– al lligallo de la Capelleta del Remei, utilitza un tram de l’antic Figura 7. Traçat primitiu del Lligallo del Coll de les Forques, amb la Casa Camí Vell d’Ulldecona i vorejant la Ecològica (antic corral d’ovelles del serra de la Vila baixa fins a l’actual Nano) al fons carretera del Remei, creuant-la per tornar a pujar a la Serreta i arribar fins a les antigues eres del poble, a la zona actual del Mirador. Longitud aproximada: 1,8 km. A la classificació de l’any 1961, el recorregut canvia pràcticament tot: l’inici és al lloc de sempre (al lligallo de la Capelleta del Remei) i baixa cap al poble per l’antic Camí Vell d’Ull­decona. Longitud aproximada: Foto: autor 1 km. 2.2.4. Lligallo de la Capelleta del Remei / Lligallo del Remei Comença el seu recorregut al lligallo del riu Sénia, al límit entre els termes d’Alcanar, Vinaròs i Ulldecona, mitjançant el Barranquet puja per la serra de –268–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 255-276 Els lligallos canareus. Camins de transhumància a les Terres de l’Ebre

Lluc Gombau Martorell

l’Avenc, sempre per la partició i arriba fins a la Capelleta del Remei, entroncant amb l’actual carretera del Remei (TP-3318). Longitud aproximada: 3,9 km. 2.2.5. Lligallo de la Tancada Un altre lligallo amb doble recorregut. El primer, el que es contempla als documents de 1862 i 1930, comença al lligallo del Mar, al fondo de Jan, puja per aquest camí i creua el lligallo de Metxa (camí de Virol), segueix fins a l’actual N-340, creuant-la molt a prop de l’Àngol. A partir d’aquí segueix pel camí del Mas de Mulet, creua el camí de les Calafes i més tard el camí que avui va al nucli urbà de la Selleta; després inicia un ascens per les crestes de la serra de la Tancada fins arribar a l’anomenada Mola de Bolea (també dita de Trullos) on s’entronca amb el lligallo de la Roca Roja. Longitud aproximada: 4,7 km. L’any 1961, la classificació dels lligallos d’Alcanar canvia una part del recor­ regut d’aquest lligallo a partir del seu encreuament amb el camí a la Selleta. En aquest punt segueix tot el traçat actual del camí de la Tancada de Miqui en busca de la pujada del Rubio, punt on acaba el seu recorregut, trobant-se a la seva dreta amb l’inici –en aquesta època– del lligallo de la Roca Roja. Longitud aproximada: 3,7 km. 2.2.6. Lligallo de la Roca Roja Com ja s’ha pogut deduir a la descripció del Lligallo de la Tancada, aquesta via pecuària te una longitud diferent depenent de l’època a què ens referim. Antigament se situa el seu començament a la Mola de Bolea; segueix tot Figura 8. Un dels carrers de la Selleta, situat dins del traçat del lligallo de la el límit amb el terme d’Ulldecona pasRoca Roja sant pel nucli urbà de la Selleta; creua el camí de Sant Jaume i, pel barranc de les Cases, arriba fins al camí del Mas d’en Serrà, travessant-lo i pujant serra amunt per la zona on està l’assentament de la primera edat del ferro de Sant Jaume–Mas d’en Serrà (ss. vii–vi aC); es troba amb el començament del lligallo del Coll de la Punta (primer traçat), la serra del Fandango i el Racó de la Riva per acabar a la Roca Roja. Longitud aproximada: 5,8 km. El recorregut modern és més curt: comença a la pujada del Rubio (camí de la Tancada) i acaba al mateix lloc, a la Roca Roja. Longitud aproximada: 4,9 km (5,5 km. segons la classificació de 1961). Foto: autor –269–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 255-276 Els lligallos canareus. Camins de transhumància a les Terres de l’Ebre

Lluc Gombau Martorell

2.2.7. Lligallo del Coll de la Punta A l’expedient de delimitació i fitació dels lligallos del 1862 i a les actes i croquis de delimitació i fitació del 1930, comença el seu traçat al lligallo de la Roca Roja, baixa en direcció a la mar creuant la carretera N-340 a la zona de l’actual urbanització Roca Tallada;11 des d’aquí, utilitzant el camí que ve de les Cases, arriba fins a l’actual carrer de Juan Sebastián Elcano. Baixant per aquest s’ajunta amb el barranc de les Cases i acaba al lligallo del Mar, al final de l’actual plaça del Barranc. Longitud aproxiFigura 9. Vista de les Cases d’Alcanar mada: 3 km. L’altre recorregut d’aquesta via ra- des del primer traçat del lligallo del Coll de la Punta madera, contemplat a la classificació del 1961, s’inicia també al lligallo de la Roca Roja, però al lloc on s’entronca amb el camí del Mas d’en Serrà; continua per aquest fins una mica abans de creuar la N-340, cosa que fa juntament amb el barranc de les Cases, seguint la llera d’aquest fins al mateix lloc d’acabament que tenia en el recorregut anterior. Longitud aproxiFoto: autor mada: 2,7 km. 2.2.8. Lligallo de Codonyol El seu inici es troba dalt la serra de Montsià, a les Faixes Tancades, baixa fins al barranc de Codonyol, segueix els seu descens deixant a un costat el Mal Pas de Rialla,12 una mica més avall, manté el pendent i abandona el barranc, continua buscant la mar per tot el que avui és el camí de Codonyol, creua la variant de la carretera N-340 i arriba entre les urbanitzacions de Serramar i Garbí fins a l’antiga N-340, on acaba segons la modificació de la classificació aprovada per l’ordre de 30 d’octubre de 1971. Abans d’això, aquest camí ramader arribava fins al lligallo del Mar, a les fonts de Sant Pere de Codonyol,13 situades a la desembocadura del barranc de Codonyol, on també es trobava l’Abeurador de Codonyol. La longitud total aproximada del recorregut és de 4,5 km.

11. En el procés administratiu de l’expedient de la urbanització es va realitzar la tramitació pertinent per tal de desviar el traçat del lligallo. 12. Indret de la serra del Montsià en què es passa una cinglera per un mínim relleix de la roca, de només uns 10 cm d’amplada. 13. Aquestes fonts, de les quals brolla aigua dolça tocant la mar i també dins d’ella, ja estan documentades en la donació d’Amposta que Ramon Berenguer IV va fer l’any 1149.

–270–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 255-276 Els lligallos canareus. Camins de transhumància a les Terres de l’Ebre

Lluc Gombau Martorell

2.2.9. Lligallo del Mar El terme municipal d’Alcanar anteriorment arribava per la part nord fins a l’Església Nova14, en aquells temps situada al costat de Sant Carles de la Ràpita. Avui dia està situada dins d’aquest nucli urbà, al lloc que anteriorment s’anomenava “Paseo de la Iglesia Nueva”, al final del qual, avui s’inicia el passeig marítim de la banda sud de Sant Carles de la Ràpita, on començava el lligallo del Mar. La via pecuària segueix tota la vora de la mar, trobant tot seguit el Descansador i Abeurador de la Granja (ja desaparegut) als voltants de la desembocadura del barranc de la Granja; passa pel far de Sant Carles de la Ràpita,15 troba pel camí tots els barrancs que des de la serra del Montsià baixen a la mar i també els Figura 10. Les timbes de la platja de lligallos de Codonyol, del Coll de la Sòl de Riu dibuixen el traçat del lligallo del Mar, amb el Montsià al fons Punta, de la Tancada i del Pou. Travessa les Cases pel que avui és el carrer de Lepant i continua pel passeig marítim del Marjal. Després de passar per l’Estanyet i pel Camaril arriba fins al límit del terme, al riu de la Sénia, on es troba amb el lligallo del mateix nom, a la zona on hi havia l’antic Abeurador del Mar. La seva longitud aproximada és de 12,8 km, incloent la part que actualment està dins el terme Foto: autor municipal de la Ràpita. 2.2.10. Lligallo del Pou / Lligallet Comença el seu recorregut al lligallo del Mar, davant mateix on avui està el càmping Estanyet; puja cap amunt creuant el lligallo de Metxa (camí de Virol), el camí de les Cases i la carretera N-340; continua en direcció al poble i, quan hi arriba, travessa la Ronda de Circumval·lació (variant de la TP-3318), i acaba al lligallo de Sòl de Riu (Carretera de Sòl de Riu, TV-3316) passant per la prolongació de l’avinguda de Catalunya. La longitud aproximada és de 3,2 km. 2.2.11. Lligallo de Sòl de Riu Comença dins del poble d’Alcanar, a l’inici de l’actual carretera de Sòl de Riu (TV-3316) i, segons les actes i croquis de delimitació i fitació de l’any 1930, segueix l’eix del llavors anomenat camí de Sòl de Riu, recte com un fil fins arribar al lligallo del Riu Sénia, tot just on encara avui estan les restes d’un 14. Construcció neoclàssica de planta quadrangular que no va arribar a acabar-se, promoguda pel rei Carles III a la segona meitat del segle xviii. 15. Situat a uns 800 m al sud de la població, l’edifici és d’una sola planta quadrada de 13 x 13 m, sobre la qual s’eleva just enmig la torre cilíndrica que sosté la llanterna.

–271–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 255-276 Els lligallos canareus. Camins de transhumància a les Terres de l’Ebre

Lluc Gombau Martorell

antic molí, anomenat del Lluco. A la classificació de l’any 1961 comença poc més o menys al lloc on avui hi ha la cruïlla dels carrers de Suñer, de la Verge de Montserrat i la carretera de Sòl de Riu. El lligallo també seguiria l’eix de l’actual carretera de Sòl de Riu, però ara en tot el seu recorregut, sense tallar recte cap al riu, sinó fins enllaçar amb el lligallo del Riu Sénia, poc després d’haver passat la carretera nacional. La longitud aproximada és de 2,7 km. 2.2.12. Lligallo del Cementiri Aquest lligallo ha conegut dues ubicacions diferents al llarg del temps. Ambdues passen prop del Cementiri, però no tenen en comú ni l’inici ni el final. Al traçat de l’any 1930, d’una longitud aproximada d’1,1 km, el començament se situa al lligallo del Coll de les Forques, al lloc mateix on aquest es creua amb el camí de Sant Jaume, del qual el lligallo del Cementiri empra un tros del recorregut. Després baixa fregant, per la seva mà dreta, la falda de la Serreta. Passant per davant mateix del Cementiri creua els camins dels Castellans i de les Calafes per arribar a la carretera de l’Àngol (TP-3318). Acte seguit la travessa i continua fins arribar al lligallo del Pou. La classificació dels lligallos que es va aprovar l’any 1961 situa aquesta via per un altre lloc totalment oposat. Així com la versió primitiva tenia una orientació NW-SE, aquesta la té NE-SW i a més a més els dos traçats es creuen entre ells. Comença el recorregut a la cruïlla del lligallo de la Tancada amb el camí de les Calafes i n’utilitza tot el seu traçat fins arribar a l’entrada d’Alcanar. La longitud aproximada d’aquest recorregut és de 2,1 km. 2.2.13. Lligallo de Metxa El traçat més antic, el detallat a les actes i croquis de delimitació i fitació de l’any 1930, comença al lligallo del Coll de la Punta a la zona de l’actual urbanització Roca Tallada, continua en direcció SW passant pel barranc de les Cases, creuant els lligallos de la Tancada i del Pou, per acabar, desprès d’haver girat cap a l’oest, al lligallo de Sòl de Riu. La longitud aproximada és de 4,9 km. La classificació de l’any 1961 situa l’inici al camí dels Bandolers, al seu pas per darrera de la serra de Tana o serra de la Punta. Baixa cap a la mar, creua la carretera N-340 i a partir d’aquí ja segueix el mateix traçat anterior fins arribar al mateix punt final. La longitud aproximada és de 5,9 km (7 km segons la classificació de 1961). Tot i que en un principi els lligallos presenten les mateixes característiques generals anteriorment detallades, en tenen d’altres que els fan diferents els uns dels altres. Alguns voregen cursos d’aigua (lligallo del Riu Sénia, lligallo del Mar), altres van per la carena de la serra i fan de límit jurisdiccional (lligallo de la Capelleta del Remei, lligallo de la Roca Roja), la majoria comuniquen les parts altes de les serres amb les terres baixes on es podia trobar aigua (lligallo del Carreró, –272–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 255-276 Els lligallos canareus. Camins de transhumància a les Terres de l’Ebre

Lluc Gombau Martorell

lligallo de la Tancada, lligallo del Coll de les Forques, lligallo del Coll de la Punta, lligallo de Codonyol) i uns altres possiblement servien com a connectors amb els altres lligallos (lligallo del Cementiri, lligallo de Metxa, lligallo de Sòl de Riu).

Conclusions L’elaboració d’aquest treball d’alguna manera sintetitza la història d’Alcanar, des d’abans de l’ocupació d’aquestes terres per l’home fins a l’actualitat. Va ser l’home el que va anar en busca dels lligallos. I en tenim clars exemples: el poblat ibèric de Sant Jaume–Mas d’en Serrà, situat al mig del de la Roca Roja; la vila romana de les Calafes al costat del lligallo primitiu del Cementiri; la Punta de Benifallim al lligallo del Coll de la Punta; les Cases estan al peu del lligallo del Mar, el lligallo de Metxa i el lligallo del Coll de la Punta; i el més clar és el cas d’Alcanar, ubicat en un encreuament de lligallos. És molt probable que es trobés algun nucli habitat més al costat d’algun dels lligallos. Per tant, van ser les primeres vies de comunicació. El nostre terme municipal és molt ric en lligallos. I com a tals hem de considerar-los tots, els que han existit en qualsevol època, estiguin o no classificats, sempre que no hi hagi documentació justificativa de la seva alienació, venda, etc. A la classificació de 1961, a l’apartat tercer diu: “Si en el término municipal existieran otras vías Pecuarias aparte de las clasificadas, aquellas no perderán su carácter de tales y podrán ser incorporadas a la presente clasificación mediante las oportunas adiciones”. Les modificacions del traçat de les vies pecuàries estan contemplades per la Llei 3/1995 i anteriors, sempre i quan s’asseguri el manteniment i la integritat d’aquesta via, juntament amb la continuïtat del trànsit ramader i els seus altres usos compatibles, i sempre s’haurà de mantenir el predomini dels seus usos principals i naturals. Alguns dels nostres lligallos també han experimentat alguns canvis al llarg dels anys. S’han fet petites modificacions del traçat, com als trams finals del lligallo de Sòl de Riu i lligallo de Metxa; fins i tot podríem tenir en compte el darrer tram del lligallo de la Tancada i el primer del lligallo del Carreró. Però una cosa és una modificació i una altra ben diferent és canviar pràcticament tot el recorregut, com és el cas del lligallo del Coll de les Forques, el lligallo del Coll de la Punta i el lligallo del Cementiri. En aquests casos les modificacions són molt significatives. Tot i això, les diferents versions del mateix lligallo, amb més o menys volta, poden comunicar els mateixos indrets però de forma ben diferent, ja que la filosofia no és la mateixa. Però el cas del lligallo del Cementiri és excepcional: no tan sols no connecta els mateixos llocs, sinó que el traçat té orientacions ben diferents i fins i tot creua els seus dos traçats existents entre ells. Aquest lligallo sí que necessita una especial atenció perquè el seu recorregut està pràcticament desaparegut. –273–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 255-276 Els lligallos canareus. Camins de transhumància a les Terres de l’Ebre

Lluc Gombau Martorell

Figura 11. Situació dels nuclis de població més importants del terme d’Alcanar i traçat de tots els lligallos canareus

Base cartogràfica: Google

És clar que l’ús actual dels lligallos com a vies exclusivament ramaderes és obsolet. Però sí és importantíssima la immensa riquesa que aquests camins representen: la disponibilitat d’aquests espais possibilita, segons els diferents casos, la utilització variada per a diferents fins. Els lligallos, segons la seva situació i pel que respecta a les parts menys humanitzades, tenen utilitats diferents i variades: corredors ecològics, vies verdes, rutes excursionistes, vies per a extinció d’incendis... Els traçats més populars i propers a l’home ja tenen usos assignats: la major part d’ells s’han convertit per inèrcia en camins rurals, car­ reteres, passejos, carrers, etc. L’ús quotidià ja els ha reconvertit . Tot això i molts avantatges més ens poden aportar els nostres lligallos. Però una gran part d’aquestes vies pecuàries ha estat víctima de les intrusions de l’home, les seves amplades s’han vist reduïdes i fins i tot han desaparegut tram sencers d’alguns d’ells. És imprescindible una nova classificació de tots els lligallos coneguts, estiguin o no ja classificats. I un cop classificats, realitzar la delimitació i fitació de tots els traçats, confeccionar un informe de totes les superfícies usurpades i identificar-les per tal de procedir a l’actuació jurídica pertinent per a tornar a recuperar totes les propietats públiques. La neteja i restabliment dels traçats seria el pas següent i, com a culminació (atès que la Generalitat de Catalunya no disposa de cap legislació pròpia sobre camins ramaders) s’hauria d’aprovar una llei catalana que desplegués la Llei 3/1995 estatal, incloent i tenint en compte les peculiaritats catalanes i també les de les Terres de l’Ebre. Aquesta normativa actualitzada hauria de permetre retornar a aquestes vies ancestrals el protagonisme perdut amb el temps, condicionar la realització dels plans urbanístics, futures urbanitzacions i obertura –274–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 255-276 Els lligallos canareus. Camins de transhumància a les Terres de l’Ebre

Lluc Gombau Martorell

de nous vials quan s’interposi l’existència d’algun lligallo, regulant l’actuació i preservant els drets i la propietat pública.

Bibliografia i legislació Legislació Decret de 23 de desembre de 1944. “Reglamento de vías pecuarias”. Boletín Oficial del Estado, 11 de gener de 1945, núm. 11. Ordre de 8 d’abril de 1961. “Aprobación classificación de las vías pecuarias existentes en el término municipal de Alcanar, provincia de Tarragona”. Boletín Oficial del Estado, 17 d’abril de 1961, núm. 91. Decret 1508/1963 de 4 de juliol de modificació de l’article 30 del “Reglamento de Vías Pecuarias”, aprovat per decret de 23 de desembre de 1944. Boletín Oficial del Estado, 5 de juliol de 1963, núm. 160. Ordre de 30 d’octubre de 1971. “Modificación clasificación de las vías pecuarias del término municipal de Alcanar, provincia de Tarragona”. Boletín Oficial del Estado, 29 de novembre de 1971, núm. 285. Llei 22/1974, de 27 de juny de “Vías Pecuarias”. Boletín Oficial del Estado, 29 de juny de 1974, núm. 155. Llei 3/1995, de 23 de març, de “Vías Pecuarias”. Boletín Oficial del Estado, 24 de març de 1995, núm. 71.

Bibliografia Asociación Española para la Defensa de las Vías Pecuarias. Vías pecuarias. http://www. viaspecuarias.org Associació de Recerca Històrica del Perelló (2006). Lligallos i autopistes: els camins de la civilització. El Perelló: Associació de Recerca Històrica del Perelló (Memòria del Perelló, núm. 2). Associació Salvem la Tossa. “Un lligam amb el passat camí del futur”. Benicarló. http:// www.latossa.org/documentacio/article-lligallos.php. Bel Beltran, Agustí (2000). Alcanar. Edicions Cossetània (La Creu de Terme). – (2004). “Dels pastors canareus contra el vent roig: La pèrdua dels lligallos és la de l’ofici dels ramaders del segle xiii”. Lo Rafal [Alcanar], núm. 79. – (2003-04): “El melic oblidat d’Alcanar: Les Coves d’en Terraçola”. Lo Rafal [Alcanar], núm. 76, 77 i 78. Blanco Orús, Ramón “Algunas notas sobre el pasado, presente y futuro de las vías pecuarias. Especial referencia a la Comunidad Autónoma de Aragón”, Foresta, núm. 43. http://www. forestales.net/archivos/forestal/especial%20aragon/vias_pecuarias.pdf Bueno Hernández, Francisco (1993). “Los caminos históricos de la provincia de Salamanca hasta el siglo xv”. OP (Revista del Colegio de Ingenieros de Caminos, Canales y Puertos). Caminos I, vol. 25. Eroski Consumer. Vies pecuàries. http://revista.consumer.es/web/ca/20040401/medioambiente/68532.php Farnós, Àlex (1995). “Els Lligallos: organitzacions ramaderes locals”. Ebre: Setmanari independent de les Terres de l’Ebre [Tortosa], núm. 855. Farnós, Àlex; Xavier Ribas (1994). Els lligallos al Delta de l’Ebre. Amposta: Museu Comarcal del Montsià (Informatiu, núm. 24). –275–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 255-276 Els lligallos canareus. Camins de transhumància a les Terres de l’Ebre

Lluc Gombau Martorell

Fibla, Helena; Toni Forcadell; Jordi Arasa (2000). “L’aprofitament del riu de la Sénia a Alcanar. Xarxa i artilugis hidràulics”. II Congrés d’Història d’Alcanar. Alcanar: Ajuntament d’Alcanar. Generalitat de Catalunya. Els Camins ramaders a Catalunya. http://www20.gencat.cat/portal/site/DAR/menuitem.3645c709047c363053b88e10b031e1a0/?vgnextoid=0c9fe90b20d21 310VgnVCM2000009b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=0c9fe90b20d21310VgnVCM20000 09b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=default Hernández Pacheco, Isidoro de (1792). Leyes del Fuero-juzgo o recopilación de las leyes de los wisi-godos españoles. Madrid. L’Institut Agrícola (2009). “La normativa referent als camins en el món agrari (I): Les Vies Pecuàries a Catalunya”. http://www.institutagricola.org/index.php?id=36&idOpi=37&idC=3. Ollé Albiol, Manel (1996). El llibre de les abelles: de setis, lligallos i abellers. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat (Cavall Bernat). Rebull, Joan Pere (2007). Cabres i pastors: evolució d’un poble ramader. El Perelló: Associació de Recerca Històrica del Perelló (Memòria del Perelló, núm. 3). I Congreso Nacional de Vías Pecuarias (2005). Madrid: Ministerio de Medio Ambiente, 4-7 de maig de 2005.

–276–


Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 75, juny 2013, p. 277-289 ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.33

Per les rutes del Gran Khan fins a la monotonia de la Mar Nova1 Bernat Lladó Mas Grup de Recerca de Geografia i Gènere, UAB. bernat.llado@gmail.com

Resum Sovint es considera que la cartografia és el llenguatge de la geografia. Seguint la filosofia de Ludwig Wittgenstein, podem afirmar que qualsevol llenguatge és l’expressió d’una “forma de vida”. Marco Polo i Cristòfor Colom representen dues “formes de vida” distintes perquè utilitzen llenguatges cartogràfics diferents. La seva experiència del viatge i del territori està condicionada per això. La nostra “forma de vida”, marcada per l’imperatiu de la velocitat, té el seu origen en les representacions cartogràfiques modernes. Paraules clau: llenguatge cartogràfic, Wittgenstein, Marco Polo, Cristòfor Colom, velocitat.

Resumen: Por las rutas del Gran Khan hacia la monotonía del Nuevo Mar A menudo se considera que la cartografía es el lenguaje de la geografía. Siguiendo la filosofía de Ludwig Wittgenstein, podemos afirmar que cualquier lenguaje es la expresión de una “forma de vida”. Marco Polo y Cristóbal Colón representan dos “formas de vida” distintas porqué utilizan lenguajes cartográficos diferentes. Su experiencia del viaje y del territorio está condicionada por eso. Nuestra “forma de vida”, marcada por el imperativo de la velocidad, tienen su origen en las representaciones cartográficas modernas. Palabras clave: lenguaje cartográfico, Wittgenstein, Marco Polo, Cristóbal Colón, velocidad. 1. Aquest treball s’ha escrit en el marc dels projectes 2009 SGR 1321 (Generalitat de Catalunya) i CS02009-10913 (MICIIN). Agraeixo igualment els comentaris que han fet d’una primera versió del text els professors Abel Albet i Enric Mendizábal, del Departament de Geografia de la UAB.

–277–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 277-289 Per les rutes del Gran Khan fins a la monotonia de la Mar Nova

Bernat Lladó Mas

Abstract: On the routes of Great Khan towards the monotony of the New Sea It is usually considered that cartography is the language of geography. Following Ludwig Wittgenstein’s philosophy, we can affirm that any language is the expression of a “form of life”. Marco Polo and Christopher Columbus represent two different “forms of life” because they use different cartographic languages. Their trip and territory experiences are determined by it. Our “form of life”, influenced by the imperative of speed, has its origin in the modern cartographic representations. Keywords: cartographic language, Ludwig Wittgenstein, Marco Polo, Christopher Columbus, speed.

***

1. Introducció Que el mapa sigui el llenguatge propi de la Geografia és un lloc comú de la nostra disciplina.2 Alguns podrien arribar a dir, fins i tot, que el mapa no només delimita un espai del saber, sinó que disciplina aquest mateix saber. Perquè el llenguatge és al mateix temps un camp de possibilitats i de limitacions. Ens obre al món, sí; però per recloure’ns després en el mirall de la nostra cultura. En temps estructuralistes es deia del llenguatge que era la “nostra presó”. Ho és no només perquè es pot considerar com un sistema tancat, una estructura, sinó perquè fa referència al món i, al mateix temps, a les representacions culturals d’aquest mateix món. Quan el filòsof Ludwig Wittgenstein substituí la noció lògica i formal de llenguatge per l’expressió més pragmàtica i polivalent dels “jocs de llenguatge” –és a dir, quan deixà de preguntar-se per la naturalesa del llenguatge i començà a investigar com funcionen els diferents “jocs de llenguatge”– avançava ja algunes de les premisses anteriorment exposades. Escrivia Wittgenstein en el seu llibre Philosophische Untersuchungen (Investigacions filosòfiques): “L’expressió joc de llenguatge ha de posar de relleu aquí que parlar el llenguatge forma part d’una activitat o d’una forma de vida” (Wittgenstein, 1997, p. 68). D’aquesta manera, seguint el filòsof, hom ja no pot preguntar-se pel llenguatge sense conèixer el context dels seus usos; ni tampoc sense inscriure’l en aquest domini de les “formes de vida” (Lebensformen). Si bé es cert que aquesta darrera expressió resta indefinida, oberta, fins i tot ambigua en l’obra de Wittgenstein, convé no obstant donar-li un sentit més precís. Se sol traduir i interpretar com una “representació del món”; d’aquesta manera, un grup humà comparteix una “forma de vida” si té una mateixa representació del món –una Weltbild, per dir-ho en la seva expressió original 2. Un ampli desenvolupament d’aquesta perspectiva es pot consultar a les publicacions que la Societat Catalana de Geografia publicà amb motiu del “Segon Congrés Català de Geografia”, dedicat, precisament, a “El mapa com a llenguatge geogràfic” (Alegre, 2010; Burgueño, 2008; Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 65, 2008)

–278–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 277-289 Per les rutes del Gran Khan fins a la monotonia de la Mar Nova

Bernat Lladó Mas

(Kenny, 2005, p. 466). Per Michael R. Curry és “una cosa a través de la qual es construeix el món” i, per aquest mateix autor, té connotacions similars a les “formacions discursives” de Michel Foucault. Es diu ‘construeix’, ja que no s’espera del llenguatge que sigui aquest substrat lògic, neutre, pur espill de la naturalesa, sinó més aviat que sigui ‘marc’, ‘punt de vista’, ‘filtre’. Finalment, Pierre Hadot entén la “forma de vida” com un a priori social que “determina el nostre comportament, la nostra manera de viure, la nostra visió del món [i] les nostres actituds quotidianes.” (Curry, 2000, p. 107; Hadot, 2007, p. 89). Amb el llenguatge no només figurem el món natural seguint la mateixa lògica d’aquest món, tal i com el mateix Wittgenstein afirmava en el Tractatus logico-philosophicus. Amb el llenguatge ‘fem’ més coses: actuem, cert. Ara es diu: el llenguatge té una dimensió performativa. Podríem dir, seguint Hadot, que el llenguatge “determina el nostre comportament” si no haguéssim deixat enrere aquell determinisme geogràfic decimonònic; aquí som més possibilistes: el medi proposa i l’home i la dona disposen. Què és el llenguatge sinó un medi, el nostre entorn més proper i, per això mateix, més allunyat, més estrany i aliè? Que el mapa sigui un llenguatge es diu de moltes maneres. Carl O. Sauer recull tota una tradició quan afirma que el “mapa parla a través de les barreres del llenguatge; s’ha sostingut en ocasions que és el llenguatge de la geografia” (Sauer, 1985, p. 40). D’una altra manera, però per expressar el mateix, Paul Zumthor sosté que “el mapa és globalment un signe” (Zumthor, 1994, p. 305). Amb el seu significant (el suport) i el seu significat. Però quin és el significat del mapa? És el seu referent, és a dir, el territori? Sí i no. No, si un vol entendre’l com un objecte cultural. Deia Jean-Marc Besse en relació a l’atles modern que aquest no és “només un mitjà pràctic de reunir mapes, sinó que és portador d’un nou concepte de l’espai terrestre” (Besse, 2005, p. 94). També el mapa, cada mapa, és portador d’un ‘concepte’ d’espai. El seu significat no es redueix al referent, al territori real, físic, que representa, en la mesura que introdueix sempre “alguna cosa més”: una idea, és cert; però també una “forma de vida”. També Franco Farinelli ha estudiat les implicacions d’entendre el mapa com un llenguatge; més concretament, i seguint la teoria figurativa del primer Wittgenstein, el mapa com un “artefacte logicolingüístic”. Ara bé, aquest mateix autor també ha mostrat, fins i tot sense saber-ho o explicitar-ho, fins a quin punt el mapa, cada mapa, és portador d’un concepte, d’una idea d’espai (Farinelli, 1991, p. 19). És a dir: d’una visió o representació del món que és, al seu torn, un reflex o proposta d’una determinada manera de viure, experimentar i actuar sobre aquest mateix món. Doble premissa. Acceptem que el mapa és un llenguatge; aquest llenguatge, com qualsevol altre, implica una determinada “forma de vida”, és a dir, una representació del món o una imatge que no és neutra sinó que, més aviat, dirigeix la nostra relació amb aquest mateix món. –279–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 277-289 Per les rutes del Gran Khan fins a la monotonia de la Mar Nova

Bernat Lladó Mas

2. De la durada a l’extensió Malgrat que Franco Farinelli, com ja he anticipat abans, no arribi a formular-ho amb els termes expressats aquí, no hi ha cap dubte que ha ‘trobat’ –o, potser hauríem de dir, ha reconstruït– en les figures viatgeres de Marco Polo i de Cristòfor Colom, dues “formes de vida” distintes en la mesura en què els dos utilitzen llenguatges cartogràfics diferents (Farinelli, 2001 i 2007). Fins i tot, diu el mateix geògraf bolonyès, més per apuntalar el seu discurs amb la força dels extrems que per mostrar fidelitat al fet històric, si Polo mostra a Il Milione una experiència particular del viatge completament diferent a la de Colom és perquè aquell viatja sense mapes. Escriu Farinelli: “Al llarg de la ruta de la seda, així com durant tota l’edat mitjana, les coses (les muntanyes, els boscos, els deserts) no són distants unes respecte les altres o més o menys extenses sinó [que] tenen una durada diversa. És a dir, aquelles són mesurades no una en relació a l’altra i segons la seva dimensió, i encara menys en relació a un índex abstracte, sinó segons el temps o, millor dit, segons la relació entre dues temporalitats diferents: [la temporalitat] existencial del caminant i aquella astronòmica de l’alternança entre els dies i les nits. El resultat d’aquesta relació és el món” (Farinelli, 2001a, p. 11)

I segueix: “Al contrari, per Colom ja no existeix el món, sinó tan sols l’espai, terme que deriva del grec stadion i que implica per això l’existència d’una mesura mètrica lineal estàndard (justament, l’estadi dels antics grecs) que ocupa el lloc del mateix món. ‘Avui hem recorregut trenta llegües’, escriu Colom en el seu diari de a bord. No hi ha cap necessitat d’afegir res més, perquè a diferència de Marco Polo, per Colom el problema és afanyar-se, guanyar temps, que és ja la única forma moderna de benefici, aquella de la qual en descendeixen totes les altres. El resultat és que, a diferència de Polo, Colom no entén res del món, com tots saben. O millor dit, no vol entendre res. Gairebé fins al final dels seus dies (fins al quart viatge) estarà convençut d’haver arribat a la Xina. I això perquè la seva única preocupació consisteix en fer coincidir allò que veu amb el model que té a la butxaca, la carta redactada a la seva època per Paolo del Pozzo Toscanelli, que li arribà a través del rei de Portugal. D’aquesta manera és el món que s’ha de correspondre amb el model, i no al revés” (Farinelli, 2001a, p. 12-13).

Si el món que imprevisiblement es desplega al llarg de la Ruta de la Seda és un món sense distàncies, sense extensions, on l’experiència del viatge s’allarga, dura, en funció del temps subjectiu i del temps còsmic, això es deu al fet que Polo té una visió medieval del món; el seu transcórrer no ve mediatitzat encara pel llenguatge cartogràfic modern. Per ser més exactes, hauríem de dir que el venecià no coneix la idea de distància segons un patró normalitzat, estàndard, de mesures; ni tampoc concep la realitat com una extensió. El seu món és encara un món de llocs –un “espai d’agregats”, per utilitzar una expressió una mica contradictòria d’Erwin Panofsky. On el temps que uneix aquests llocs encara no s’ha reduït a una mesura espacialitzada; perquè, citant de nou Farinelli, “llocs i jornades són la mateixa cosa, coincideixen en l’experiència del –280–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 277-289 Per les rutes del Gran Khan fins a la monotonia de la Mar Nova

Bernat Lladó Mas

camí, els uns serveixen de mesura de les altres i a l’inrevés” (Farinelli, 2007, p. 7). Per anar d’un lloc a un altre es necessiten tantes jornades. Per aquesta raó Marco Polo pot acumular experiències, sedimentar coneixements; el seu avenç no ve marcat per l’anticipació, pel desig de confirmar amb els ulls allò que està escrit sobre el paper. La seva mateixa obertura a l’inesperat li permet deixar-se influir, aprendre d’allò desconegut: acabarà parlant el turc, el persa, el mongol; i tornarà a la seva terra original, Venècia, amb la indumentària pròpia dels llocs recorreguts. El temps li permet la demora, és a dir, habitar els llocs, que vol dir: adquirir el seu hàbit i la seva costum. La seva ètica. Cristòfor Colom, contràriament, no vol demores ni retards; ell no vol deixarse habitar. “El seu problema –diu Farinelli– és la pressa, retornar el més aviat possible” (Farinelli, 2007, p. 9). D’aquí un dels motius de la seva empresa: trobar una via més ràpida per arribar al mateix lloc de Polo, al país de Catai (on es diu que hi ha or i espècies). D’aquí també la profusió de mesures normalitzades. Colom ja utilitza: milles per hora, llegües, graus de latitud. Sense oblidar-se encara, certament, de nomenclatures anteriors: tirs de ballesta, passos d’amplada. De fet, el seu relat ja ve filtrat pel llenguatge cartogràfic modern; i amb ell la velocitat –una “relació abstracta entre quantitats abstractes”, segons Farinelli– s’imposa com la dimensió que absorbeix la mateixa experiència del viatge. Poques vegades es permet una aturada en el seu viatge. El 17 d’octubre de 1492, escriu en el seu primer relat, s’aturà “por espaçio de dos oras” a l’Illa Fernandina (Colón, 2007, p. 69). Un gest estrany i revelador al mateix temps. En primer lloc, perquè s’atura; després perquè, efectivament, en aquest moment el temps ha esdevingut espai. Si l’Almirall descansa poc i avança molt no és només perquè es mou ja per aquest espai homogeni, ‘sistemàtic’ en diria ara Panofsky, que el mapa construeix; o, per ser més precisos, aquest espai ideal i abstracte que la tot just recuperada retícula de meridians i paral·lels descriu. Ho fa perquè el mapa funciona com una promesa i una expectativa. Tota promesa suspèn el temps present, l’aparca, el posa entre parèntesi o l’anul·la en virtut del seu compliment futur. Quan el temps present es comprimeix, l’acceleració de les coses s’imposa, tot i que només sigui en el registre de les sensacions. Qui diu el “temps present” també diu la seva realitat: Colom creurà fins pràcticament el seu darrer viatge haver arribat a la Xina només perquè així ve representat en el mapa. Però, podem dir que Marco Polo i Cristòfor Colom condensen efectivament dues “formes de vida” diferents? Farinelli afirma que Polo viatja sense mapes; segons altres autors, això no és cert (Larner, 2001). No obstant això, una cosa sembla evident: si aquell viatgés amb algun mapa, seria un mapa que encara no ha incorporat la matriu ptolemaica, que en la seva concepció moderna no és anterior al segle xv. L’època de Marco Polo, per tant, desconeix la idea d’espai com a extensió. Si bé és cert, val a dir, que aquesta idea ens ve de lluny, de la Grècia clàssica. Paraula culta i d’ús general limitat durant l’edat mitjana, l’espai designa fins als segles xvi i xviii “un interval cronològic o topogràfic que –281–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 277-289 Per les rutes del Gran Khan fins a la monotonia de la Mar Nova

Bernat Lladó Mas

separa dos punts de referència” (Zumthor, 1994, p. 51). I les descripcions de Polo no tenen efectivament aquests punts, prova evident d’un desconeixement de les coordenades cartogràfiques. Acceptem per tant que Colom i Polo viatgen amb dos mapes formalment diferents, cada un amb un llenguatge propi. Si el llenguatge implica una “forma de vida”, aleshores hem d’aïllar els elements que configuren, que donen forma, a aquesta vida. El primer: una representació o visió del món. Però, quin és l’esquema més sintètic per expressar una representació del món? Aquí escollim l’eix de l’espai i del temps. El segon: un comportament general que es dedueix del primer; en altres paraules, un determinat “ritme o cadència del món”. Marco Polo i Cristòfor Colom: dos llenguatges, dues representacions; d’un món de llocs a l’espai-món; cada un amb el seu ritme i mesura. Ara bé, on hem de situar el tall històric, el límit sempre simbòlic de la periodització temporal? Sembla ser que la clau es troba a l’espai. Com si per sí mateixa fos la categoria de les categories, la porta d’accés a aquesta època nova del modern. Amb el naixement de l’espai inaugurem la nostra modernitat; sense aquell, aquesta seria inconcebible. Sempre i quan entenguem aquesta època a la llum d’això que Giacomo Marramao ha convingut a anomenar “dromomania” (de drómos, carrera), que és allò propi de la nostra “situació espiritual” present, és a dir, “l’imperatiu de la velocitat” i el “síndrome de la pressa”, per dir-ho amb les seves pròpies paraules (Marramao, 2008a, 2008b i 2009).

3. El mapa com a promesa Fins a quin punt el fet de considerar els dos viatgers, l’un medieval i l’altre modern, com a figures paradigmàtiques de dues “formes de vida”, és més l’efecte del discurs que una realitat de la història; és més aviat la reconstrucció d’un sentit que la prova dels fets? En altres paraules, com en podem estar segurs de que no forma part de la tensió o del joc, del diàleg o la imaginació pròpia d’un exercici hermenèutic? Això és una qüestió pertinent si partim de la diversitat i la naturalesa de les fonts. Podem posar dos resultats, dues conclusions, al mateix nivell si el seu punt de partida és diferent? Perquè si alguna cosa sembla certa és que els dos textos comentats, el llibre de Polo i la relació de viatges de Colom, corresponen a gèneres literaris heterogenis; o com a mínim direm que són dos textos originalment amb un objectiu, una estructura i un públic divers. Sabem, en primer lloc, que el llibre de Polo no va ser escrit per ell mateix, sinó per un tal Rustichello da Pisa. Sembla ser que els dos compartiren cel·la en una presó de Gènova poc després que el primer tornés dels seus viatges. Allà el venecià contà les seves aventures pel regne del Gran Khan, mentre Rustichello transcrivia sobre el paper el relat oral del seu company de cel·la. Aquest darrer era conegut com autor d’un relat cavalleresc titulat Meliadus, fet gens banal si tenim en compte que l’estil narratiu que donarà al llibre de Polo –282–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 277-289 Per les rutes del Gran Khan fins a la monotonia de la Mar Nova

Bernat Lladó Mas

correspon al dels llibres de cavalleria. Si el contingut de l’obra el podem atribuir al mercader, l’estil i la forma és de Rustichello; aquest ordena un conjunt d’informacions, de descripcions i experiències de tal manera que puguin ser fàcilment intel·ligibles segons els codis estètics del moment. Rustichello li dóna un format per al gran públic. I no tenim cap dubte que el seu treball serà recompensat: el llibre de Polo és un llibre d’èxit; no en el sentit actual, evident­ ment, ja que encara és un manuscrit. No obstant això, una cosa sembla clara: els llibres de cavalleria han de tenir un topos –un cronotopo en diria Franco Moretti seguint Mijaíl M. Bajtin– i amb ell una estètica (Larner, 2001; Moretti, 2001). Ètica del caminar i del nomadisme per una banda; el camí com a figura geogràfica, per altra. Podem deduir d’això que l’experiència del viatge de Polo, tal i com aquesta es recull a Il Milione, experiència “existencial del caminant” com diu Farinelli, està codificada per l’èpica cavalleresca i, per tant, no té valor expositiu? És cert que això introdueix reserves, matisos, però no resta valor pedagògic als dos exemples escollits per Farinelli. L’estil dels seus relats és diferent, de la mateixa manera que diferent és el públic al qual van destinats. No escriu Colom el seu diari per justificar el seu viatge davant els Reis Catòlics? No són aquests, per tant, els destinataris últims del seu relat? Però tot i així, els seus textos permeten reconstruir els sentits del món i les seves mediacions cartogràfiques. I què passa amb el mapa com a promesa? “Per tal d’aconseguir que la Terra concordi amb la seva imatge cartogràfica –escriu de nou Farinelli–, Colom és capaç d’enfrontar-se a puntades de peu amb el mateix món” (Farinelli, 2007, p. 10). Com si en aquest cas la relació lògica entre el món i la seva representació s’hagués invertit, ocupant el mapa el lloc d’una realitat inqüestionable, inamovible. No sembla que aquest sigui el cas de Polo; la realitat que descriu, el seu divisament dou monde, no ve determinada per cap imatge cartogràfica. Això no vol dir que Marco Polo viatgi sense mapes, com diu Farinelli; de fet, segons John Larner, el mateix ordre narratiu d’Il Milione, l’avenç del viatger per les rutes del Gran Khan, podria venir marcat per un mapa administratiu de la Xina durant la dinastia Yuan, que segons sembla podria haver estat en mans del venecià. Tot i amb això, i sense conèixer el text i el context d’aquest mapa, podem intuir que no porta la idea d’espai com a extensió. I, per tant, tampoc aquest temps espacialitzat, origen del “síndrome de la pressa” i de “l’imperatiu de la velocitat”. En qualsevol cas, el mapa que Polo deu tenir a les seves mans no anticipa la seva experiència ni tampoc ha adquirit el valor d’una realitat inapel·lable. En canvi, amb Colom el mapa ha començat a formar part d’aquest tribunal de la raó. Una cosa que no és aliena a una nova cultura visual que la cartografia ha contribuït en part a fomentar (Bouwsma, 2001). “Colonitzador colonitzat” podria ser el títol d’aquest personatge, perquè si per una banda és un dels primers participants en aquesta drómos europea per la conquesta dels territoris d’ultramar, per altra el seu imaginari es troba ja saturat i colonitzat per la representació cartogràfica. –283–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 277-289 Per les rutes del Gran Khan fins a la monotonia de la Mar Nova

Bernat Lladó Mas

4. L’origen de l’espai unificat Paul Zumthor diu que durant l’edat mitjana es “mesurava l’espai per mitjà del temps”, mentre que en l’època moderna es “mesura el temps gràcies a l’espai” (Zumthor, 1994, p. 15). Constatació certa i contradictòria a la vegada. Certa si seguim l’argument aquí desenvolupat en relació als dos viatgers. Contradictòria si agafem al peu de la lletra la noció d’espai. Perquè les dues relacions pressuposen la idea d’espai, i aquesta no es desenvolupa abans del segle xv; per tant, és més aviat la condició de possibilitat perquè tingui lloc aquesta transició. Ara bé, quina és la genealogia d’aquest concepte, de la seva construcció? S’acostuma a estar d’acord en què el concepte d’un “espai unificat”, per recuperar l’expressió de Panofsky, s’origina al llarg del segle xv en el si de les arts visuals. En aquesta època, art i cartografia encara no són camps ben delimitats; ho demostra no només el fet que són molts els artistes que realitzen mapes sinó també que la paraula ‘pintura’ es refereix al mateix temps a un mapa i a un dibuix. Si no són camps autònoms és perquè l’art del renaixement i la cartografia de la època comparteixen un interès comú: aproximar-se a una representació el més realista possible de la naturalesa; una naturalesa que es presenta als sentits amb ‘profunditat’, però que s’ha de traslladar a la superfície plana de la tela o del paper. A la realització d’aquesta representació contribuirà sense dubte aquest nou ‘dispositiu’, per utilitzar l’expressió de Hubert Damisch (1997) que és la perspectiva. Si bé és cert que les relacions històriques i epistemològiques entre el redescobriment a Florència de la Geografia de Ptolomeu per una banda, i la perspectiva de Brunelleschi i Alberti per altra encara no són molt clares, convé no obstant posar els dos esdeveniments un al costat de l’altre. Per alguns autors existeix, en efecte, una continuïtat temporal entre l’un i l’altre; fins a tal punt que el procediment de la perspectiva correspondria a una de les tècniques que Ptolomeu utilitzà al segle ii per traslladar (descriure, en diria el geògraf i astrònom alexandrí) el cos esfèric de la Terra sobre el pla (Farinelli, 1995). Amb tot, altres autors, o bé defensen la idea segons la qual la perspectiva renaixentista és del tot inèdita –i per tant Brunelleschi va ‘inventar’ aquest procediment– o bé troben més similituds entre l’obra de Ptolomeu i l’art holandès del segle xvii que no pas amb l’art italià del quattrocento (Damisch, 1997; Alpers, 1987). Però una cosa sembla certa: ambdós –és a dir, la Geografia de Ptolomeu amb les seves representacions cartogràfiques, el seu sistema de coordenades, la retícula de meridians i paral·lels, i la perspectiva renaixentista– conceben un espai ideal, geomètric; un espai que de vegades s’identifica amb l’espai euclidià (continu, homogeni, isòtrop) i altres amb la idea cartesiana de l’extensió. Aquí, però, el més important no és el debat tècnic o especialitzat. Més aviat allò significatiu és entendre que tant la perspectiva en les arts visuals, com el nou llenguatge cartogràfic, en construir aquest “espai sistemàtic” donen vida –284–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 277-289 Per les rutes del Gran Khan fins a la monotonia de la Mar Nova

Bernat Lladó Mas

a una nova visió del món que es tradueix en una nova experiència del mateix. O com a mínim, la perspectiva i la nova malla cartogràfica condensen, resumeixen, serveixen de metàfora per expressar una nova mentalitat, un nou “hàbit del pensament”, la pantometria com diria Alfred W. Crosby (1998), l’obsessió per trobar la mesura universal, per quantificar-ho tot –inclòs el temps i l’espai. Per això la perspectiva és una “forma simbòlica” per Panofsky i un “paradigma de coneixement” o un “model de pensament” per Damisch. No molt allunyat del que representa el mapa –el llenguatge cartogràfic– per Farinelli. Quin significat li podem atribuir ara al mapa si és portador d’aquesta nova idea d’espai? El seu referent, és a dir, el territori físic? Sí, però també aquest altre significat històric i cultural: el mapa significa, representa, una nova “forma de vida”. Marco Polo viatja per un món de llocs incommensurables entre si –encara no existeix la “mesura universal”. Per això la seva experiència és la del caminant: entre allò subjectiu i allò astronòmic, entre el cansament dels peus i l’alternança dels dies. En canvi, a l’Almirante Mayor de la mar Occéana y Visorey e Governador perpetuo de todas las islas y tierra firme [que] descubriese y ganase, se li pot atribuir aquest gran passatge de Michel Serres que diu que “la visió de la raó sobre la superfície del mar és totalment monòtona, però la percepció del patró no” (Serres, 1983). Colom navega entre dues aigües. Encara no ha deixat les aigües que banyen el litoral de l’edat mitjana per aventurar-se en aquesta mar monòtona feta de presses i distàncies que defineix la modernitat. El seu mar és un mar raonat –no hi ha lloc per als monstres en aquest espai quadriculat, tot i que el mateix Colom cregui encara en ciclops i sirenes– però “el primer viatger modern”, en paraules de Farinelli, conserva alguna cosa d’un saber antic. Encara sap interpretar els signes de la naturalesa (Todorov, 1993, p. 28). Un exemple: el 17 de setembre de 1492, Colom intueix que es troba a prop d’una illa perquè en “aquella manyana dize [és Bartolomé de las Casas qui escriu] que vido una ave blanca que se llama rabo de junco que no suele dormir en la mar” (Colón, 2007, p. 48). Interpretació de la naturalesa, sí; i també apreciació, admiració per ella. El lector i la lectora contemporània poden quedar sorpresos davant la ceguesa de Polo pels paisatges. El venecià, ha escrit Zumthor, “creua tot Àsia a través de regions la bellesa de les quals entusiasma al viatger modern” i, no obstant això, “ell no diu res, el seu discurs no es meravella” (Zumthor, 1994, p. 88). També Larner ha observat que en el llibre de Polo no hi ha “descripcions de paisatges perquè el gòtic segle xiii havia descobert la naturalesa però encara no el concepte de paisatge” (Larner, 2001, p. 143). Què fa falta perquè aquest terme sigui ‘descobert’? Per Augustin Berque el concepte de paisatge no apareix amb tota la seva profunditat a Europa abans del Renaixement (Berque, 1997, p. 8). Per això en els diaris de a bord de Colom apareixen ja descripcions de paisatges, encara que sigui difícil saber si aquestes descripcions corresponen encara al símbol religiós –relat de l’exuberància natural del pa–285–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 277-289 Per les rutes del Gran Khan fins a la monotonia de la Mar Nova

Bernat Lladó Mas

radís, indici de la proximitat de l’Edèn– o complaença envers els Reis Catòlics –en la mesura que la grandiositat de la naturalesa d’aquest nou món ‘recorda’ alguns paisatges de Castella. Si acceptem que Colom manifesta certa sensibilitat paisatgística, aleshores podem afirmar que el seu univers forma part de la “constel·lació epistemològica” de la perspectiva, per utilitzar una expressió de Damisch. Perquè un paisatge pugui existir, diu de nou Farinelli, es necessiten tres coses: “no tan sols un subjecte que mira i alguna cosa que és mirada, sinó també el màxim d’horitzó possible” (Farinelli, 2009, p. 43). Es poden considerar aquestes tres coses com un efecte de la perspectiva. Quan Colom relata el seu viatge la perspectiva ja ha creat aquesta distància, aquest horitzó que permet a l’individu prendre consciència de si com a subjecte que mira, que observa, que es dirigeix al món per conèixer-lo i dominar-lo. La nova cultura visual acabarà d’artealitzar in visu el paisatge, si volem fer ús del concepte d’Alain Roger (2007). La temporalitat del relat de Colom no és menys ambigua que el mar que travessa. Si és cert que experimenta el temps dels moderns, temps accelerat, no ho és menys que encara creu en el temps cristià. És cert que els dos comparteixen la mateixa forma: la línia, oblidant definitivament el cercle dels antics. De fet, un dels objectius principals de Colom és trobar el Paradís Ter­renal, al qual estarà convençut d’haver arribat durant el seu tercer viatge, quan es troba a la desembocadura del riu Orinoco (Barrientos, 1986). Per això, segons Dreyer-Eimbke (1989), Alexandre von Humboldt pogué afirmar que el llibre que més influí Colom va ser l’Imago Mundi de Pierre d’Ailly (1410), on es deia que l’Edèn es troba en una zona temperada més enllà de l’Equador. Voler trobar el Paradís Terrenal és una actitud medieval, pròpia d’una cosmovisió simbòlica de les coses; voler fer-ho el més ràpidament possible és, no obstant, allò que permet Farinelli atribuir a Colom l’adjectiu de “viatger modern”. Però quin és l’origen de la velocitat? Ho hem vist anteriorment: la velocitat és una “relació abstracta entre quantitats abstractes”. El divendres 5 d’octubre de 1492, Colom i la seva tripulació “andarían onze millas por ora” (Colón, 2007, p. 55). Per tant, quan aquest escriu, el temps ha perdut el “seu caràcter qualitatiu, canviant, fluid”, per paralitzar-se en un “continuum delimitat de forma exacta, mesurable quantitativament [...], un espai” (Georg Lukacs, citat a Damisch, 1997, p. 15). Des d’aquest moment, l’espai és allò fix per a l’imaginari occidental. Però aquí el que és significatiu és que el temps objectiu i la velocitat pressuposen l’espai ‘projectat’; una projecció, per cert, que el mateix L. B. Alberti comparava amb les “reixes d’una gàbia” (Brotton, 2003, p. 141). Sens dubte l’aparició del rellotge mecànic al llarg del segle xviii contribuirà, i molt, a la nova manera d’entendre el temps; si a això li afegim l’escassetat crònica d’or a Europa –Colom marxa en busca d’aquest metall– no ens ha de sorprendre que en aquest moment el temps es converteixi en or; en un recurs escàs que es perd o es –286–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 277-289 Per les rutes del Gran Khan fins a la monotonia de la Mar Nova

Bernat Lladó Mas

guanya (Kleinschmidt, 2009, p. 23-45). Per entrar de ple en aquesta cultura d’allò sincrònic, d’allò immediat, fa falta, no obstant això, que el temps i l’espai es puguin mesurar exactament (Glaser, 1992, p. 97). Això no tindrà lloc fins dos segles després. Colom ja guanya temps viatjant per la ruta més curta i més ràpida, anticipant d’aquesta manera l’organització capitalista del benefici. Si el principi “aniquilar l’espai a través del temps” és el principi que segons Marx organitza el territori capitalista, això és així perquè aquest principi s’inscriu en un procés més ampli que ell mateix anomenà “l’acceleració del temps de rotació del capital”. Per augmentar la taxa de benefici, l’empresa capitalista ha de recuperar la inversió inicial en el menor temps possible. Això depèn d’una coordinació i una sincronització exacta del territori. Amb tot, la “compressió espai-temporal” només és possible si abans s’ha construït l’espai com a tal (Harvey, 1998). És clar que al nostre món les coses no només han de succeir molt ràpidament; també el present s’ha de sacrificar en funció del futur. Un futur promesa, desig, que per la seva mateixa naturalesa sempre es reactualitza; com diria Marramao, és sempre un “futur-passat”. Colom sembla viure instal·lat en aquest temps desitjat; incapaç d’aturar-se –té pressa– viu una realitat imaginada, ‘projectada’, a l’espera de trobar alguna cosa de la qual només en rep indicis. D’aquest fenomen en diem ara especulació: impossibilitat de viure el present, d’usar els seus objectes i els seus llocs, d’experimentar amb ells, a l’expectativa de la seva revalorització futura. Amb Colom el món sencer, l’espaimón, ha començat a entrar en l’esfera del valor de canvi. Ha estat Giacomo Marramao qui ha caracteritzat la modernitat com l’època del predomini de la “visió futurocèntrica”. Per a ell, això implica la reducció de “l’espai d’experiències” a expenses d’una ampliació de “l’espai d’expectatives”. A mesura que l’horitzó de les nostres expectatives augmenta, s’amplia, gua­nya terreny. ¿Ens podem imaginar, en aquest sentit, el mapa de Toscanelli –si aquest és en efecte el mapa que impulsà a Colom a partir de Palos de la Frontera vers les Índies– funcionant com les imatges turístiques actuals? La possibilitat d’experimentar amb la realitat present es redueix. Una cosa similar sembla passar-li a Colom: espera trobar or, espècies i universalitzar la seva religió; espera trobar el Paradís, el Gran Khan i Zipango. I per això avança; avança veloçment. Però en canvi no sembla experimentar, i encara menys conèixer. Per a Colom els habitants del Nou Món no tenen “secta alguna”; motiu afegit per a la seva evangelització. El viatge no el transforma, com a mínim no en el sentit en què ho féu en el cas de Marco Polo. El més sorprenent del diagnòstic de Marramao és que situa la perspectiva renaixentista en el mateix pla històric que l’expectativa; com si l’una i l’altra fossin la cara i la creu d’una mateixa evolució. Perspectiva i expectativa són conceptes simètrics; però així com el primer té connotacions espacials, el segon té ressonàncies temporals. L’un i l’altre tenen en el “punt de fuga”, l’infinit, el lloc del desig, és a dir, el lloc del que és il·limitat. –287–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 277-289 Per les rutes del Gran Khan fins a la monotonia de la Mar Nova

Bernat Lladó Mas

5. Apunts finals I amb això arribem a port. Hem començat el viatge amb una metàfora (“la cartografia és el llenguatge de la geografia”) que ens hem pres al peu de la lletra. Per això, seguint Wittgenstein, hem afirmat que, com qualsevol llenguatge, també el mapa és l’expressió d’una “forma de vida”, és a dir, una representació del món que ens impulsa a actuar d’una manera i no d’una altra. A partir de Farinelli hem recuperat l’exemple de dos viatgers, un medieval i l’altre modern, Marco Polo i Cristòfor Colom, per il·lustrar dues “formes de vida” lligades a dos llenguatges cartogràfics distints. Un que concep el món de forma discontínua, un “món de llocs”; l’altre que introdueix el concepte d’espai. Tot i el risc de simplificar les coses, podríem dir: un model qualitatiu, un altre quantitatiu. A partir d’aquí, hem fet una genealogia de la ‘velocitat’; aquesta pressuposa el temps homogeni que, al seu torn, pressuposa l’espai tal i com l’hem definit. Colom pot i ha d’anar ràpid. El seu món comença a estar coordinat perquè la informació, el diner i les mercaderies circulin ràpidament i sense dificultat. Però també és un món d’expectatives il·limitades. Si Colom no pot viure el present, és perquè no viu en la seva realitat: està on no hauria d’estar; les seves expectatives li neguen la possibilitat de conèixer el lloc al qual ha arribat. I malgrat tot, les conseqüències de tot plegat seran ben reals, marcaran no només el present de la seva gent sinó també el seu futur. Aquesta població veurà com el seu territori és sacrificat i transferit a aquesta nova esfera del sagrat: pur valor de canvi. Es diu que si una cosa es percep com a real, és real en les seves conseqüències. Res és més cert en el cas de Colom.

Bibliografia Alegre, Pau [ed.] (2010). El mapa com a llenguatge geogràfic. Recull de reflexions contemporànies (Segle xx). Barcelona: Institut d’Estudis Catalans/Societat Catalana de Geografia. Alpers, Svetlana (1987). El arte de describir. El arte holandés en el siglo xvii. Madrid: Herman Blume. Barrientos, Juan José (1986). “América, ese paraíso perdido. Disparidad de opiniones respecto a Colón”. Humboldt, núm. 89, p. 19-23. Besse, Jean-Marc (2005). “El nacimiento del atlas moderno: Ortelius, Lafreri”, dins: El mundo de los mapas. Santander: Fundación Marcelino Botín (Cuadernos del Observatorio de Tendencias, núm. 7), p. 93-129. Bouwsma, William (2001). El otoño del Renacimiento, 1550-1640. Barcelona: Crítica. Brotton, Jerry (2003). El bazar del Renacimiento. Sobre la influencia de Oriente en la cultura occidental. Barcelona: Paidós. Burgueño, Jesús [ed.] (2008). El mapa com a llenguatge geogràfic. Recull de textos històrics (ss. xvii-xx). Barcelona: Institut d’Estudis Catalans/Societat Catalana de Geografia. Colón, Cristóbal (2007). Los cuatro viajes. Testamento. Madrid: Alianza Universidad. Curry, Michael R. (2000). “Wittgenstein and the fabric of everyday life”, dins: Mike Crang; Nigel Thrift [ed.], Thinking Space. Londres: Routledge, p. 89-113. –288–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 277-289 Per les rutes del Gran Khan fins a la monotonia de la Mar Nova

Bernat Lladó Mas

Crosby, Alfred W. (1998). La medida de la realidad. La cuantificación y la sociedad occidental, 1250-1600. Barcelona: Crítica. Damisch, Hubert (1997). El origen de la perspectiva. Madrid: Alianza. Dreyer-Eimbke, Oswald (1989). “La cosmovisión de Colón y las influencias por parte de la cartografía de eruditos alemanes”. Humboldt, núm. 98, p. 54-61. Farinelli, Franco (1991). “In-traduzione: dal bar di Saussure alla balera di Girard”, dins: G. Olsson, Linee senza ombre. Roma-Nàpols: Edizioni Theoria, p. 9-20. – (1995). “L’arte della geografia”. Geotema, núm. 1, p. 139-155. – (2001). “La moneta, la mappa, il globo”, dins: F. Farinelli [ed.], Una Europa una moneta. Bolonya: Pendragon, p. 9-16. – (2007). “La razón cartográfica, o el nacimiento de Occidente”. Revista de Occidente [Madrid], núm. 314-315, p. 5-18. – (2009). “El don de Humboldt: el concepto de paisaje”, dins: Clara Copeta; Rubén Lois [ed.], Geografía, paisaje e identidad. Madrid: Biblioteca Nueva, p. 43-49. Glaser, Hermann (1992). “Cielo, infierno, montaña y camino. Coordenadas del paisaje cultural europeo en tiempos de Cristóbal Colón”. Humboldt, núm. 7, p. 88- 97. Hadot, Pierre (2007). Wittgenstein y los límites del lenguaje. València: Pre-Textos. Harvey, David (1998). La condición de la posmodernidad: investigación sobre los orígenes del cambio cultural. Buenos Aires: Amorrortu. Kenny, Anthony (2005). Breve historia de la filosofía occidental. Barcelona: Paidós. Kleinschmidt, Harald (2009). Comprender la Edad Media. La transformación de ideas y actitudes en el mundo medieval. Madrid: Akal. Larner, John (2001). Marco Polo y el descubrimiento del mundo. Barcelona: Paidós. Marramao, Giacomo (2008a). Kairós. Apología del tiempo oportuno. Barcelona: Gedisa. – (2008b). Minima temporalia. Tiempo, espacio, experiencia. Barcelona: Gedisa. – (2009). “Neu-Zeit. Modernidad y experiencia del tiempo”. Anthropos [Bellaterra], núm. 223, p. 19-133. Moretti, Franco (2001). Atlas de la novela europea. 1800-1900. Madrid: Trama editorial. Panofsky, Erwin (1999). La perspectiva como forma simbólica. Barcelona: Tusquets. Roger, Alain (2007). Breve tratado del paisaje. Madrid: Biblioteca Nueva. Sauer, Carl O. (1985). “La educación de un geógrafo”, dins: María Dolores García Ramon [ed.]. Teoría y método en la Geografía Humana anglosajona. Barcelona: Ariel, p. 38-53. Serres, Michel (1983). “Realidades”, dins: F. Alquié et al., Doce lecciones de Filosofía. Barcelona: Juan Granica, p. 81-94. Todorov, Tzvetan (1993). La conquista de América. El problema del Otro. Buenos Aires: Siglo xxi. Wittgenstein, Ludwig (1997). Investigacions filosòfiques. Barcelona: Edicions 62. Zumthor, Paul (1994). La medida del mundo. Madrid: Cátedra.

–289–


Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 75, juny 2013, p. 291-303 ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.34

El clima i la producció d’olives a la Catalunya seca: el cas de Cabacés (el Priorat)1 Joan A. López-Bustins Grup de Climatologia. Universitat de Barcelona jlopezbustins@ub.edu

Eduard Pla Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF) eduard.pla@uab.cat

Diana Pascual Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF) d.pascual@creaf.uab.cat

Javier Retana Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF) javier.retana@uab.cat

Robert Savé Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA) robert.save@irta.cat

Resum En un context de canvi climàtic cal estudiar les vulnerabilitats del territori a escala local. En aquest treball s’analitza la producció d’oli de qualitat en un indret de la Catalunya seca, Cabacés (el Priorat), i es posa en relació amb la variabilitat climàtica. Els re1. Els autors volen manifestar el seu agraïment al projecte ACCUA (Adaptacions al Canvi Climàtic en l’Ús de l’Aigua), el qual va ser finançat per la Fundació Obra Social-CatalunyaCaixa, al vicepresident de la comunitat de regants del pan­tà de Margalef, Sr. Francisco Prats, per la cessió de dades de producció d’olives i oli de la cooperativa agrícola de Cabacés, al DAAM (Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural de la Generalitat de Catalunya) per la disponibilitat de dades de producció agrícola del Priorat, a l’Agència Estatal de Meteorologia (AEMET) i al Dr. José Carlos González Hidalgo, de la Universitat de Saragossa, per la cessió de sèries climàtiques. El coautor J.A. López-Bustins és membre del Grup de Climatologia (grup de recerca consolidat de la Generalitat de Catalunya, 2009 SGR 443).

–291–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 291-303 J.A. López-Bustins, E. Pla, D. Pascual, J. Retana, R. Savé El clima i la producció d’olives a la Catalunya seca: el cas de Cabacés (el Priorat)

sultats mostren que el clima té una influència important en la producció d’olives, sobretot les temperatures màximes del mes d’abril i les precipitacions del mes més sec, juliol. S’obté un model de regressió múltiple a partir d’aquestes dues variables climàtiques més influents en la producció. No obstant això, els valors del model s’allunyen dels reals a partir de l’any 2003 a causa d’un creixement molt elevat de la producció per l’extensió del reg de suport. Les futures vulnerabilitats no només depenen del canvi climàtic, sinó dels efectes del canvi global, fenomen que també engloba tots aquells canvis en els usos, hàbits i consums del territori. Paraules clau: canvi climàtic, Priorat, oliveres, producció agrícola, sèries climàtiques.

Resumen: El clima y la producción de aceitunas en la Cataluña seca: el caso de Cabacés (Priorat) En un contexto de cambio climático es necesario estudiar las vulnerabilidades del territorio a escala local. Este trabajo analiza la producción de aceite de calidad en una localidad de la Cataluña seca, Cabacés (Priorat), en relación con la variabilidad climática. Los resultados muestran que el clima tiene una influencia importante en la producción de aceitunas, sobre todo las temperaturas máximas de abril y las precipitaciones del mes más seco, julio. Se obtiene un modelo de regresión múltiple a partir de estas dos variables climáticas más influyentes en la producción. No obstante, los valores del modelo se alejan de los reales a partir de 2003 debido al importante aumento de la producción por la extensión del riego de soporte. Las futuras vulnerabilidades no dependen solamente del cambio climático, sino de los efectos del cambio global, fenómeno que también incluye todos aquellos cambios en los usos, hábitos y consumos del territorio. Palabras clave: Cambio climático, Priorat, olivos, producción agrícola, series climáticas.

Abstract: Climate and olive production in dry regions of Catalonia: the case study of Cabacés (Priorat) In the current context of climate change, proper studies of regional and local vulnerabilities are required. This study analyses the relationship between the high quality olive production in a municipality of southern Catalonia, Cabacés (Priorat), and climate variability. Results show the climate effects –maximum temperature in April, and rainfall in July– on olive production. Nevertheless, irrigation caused a high increase in olive production along the last decade. This fact leads to a disagreement in the multiple regressions, modelled by the climatic variables above-mentioned, after 2002. Thus, to define future vulnerabilities must be taken the global change into account, which considers climate change and other changes in land and water uses. Keywords: Climate change, Priorat, olive trees, crop production, climatic series.

***

1. Introducció En l’actualitat, els estudis sobre els impactes del canvi climàtic en el territori són d’importància prioritària, sobretot a escala local, on la incertesa del grau d’afectació és força elevada. La conca mediterrània serà molt probablement –292–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 291-303 J.A. López-Bustins, E. Pla, D. Pascual, J. Retana, R. Savé El clima i la producció d’olives a la Catalunya seca: el cas de Cabacés (el Priorat)

una de les regions del planeta més afectades pel canvi climàtic, tant per un augment significatiu de les temperatures com per una reducció de les precipitacions (Christensen et al., 2007). Les onades de calor podrien esdevenir més freqüents i la precipitació esdevenir encara més escassa a l’estiu (Beniston et al., 2007; Heinrich i Gobiet, 2012). La vulnerabilitat del territori ocupat per l’home davant el canvi climàtic es pot estudiar des de diferents vessants: social (migracions poblacionals), econòmic (pèrdua de territori urbà, agrícola o forestal i abandonament d’infraestructures), sanitari (afectacions a les condicions de salut humana), ambiental (canvis en la biogeografia i usos del sòl), etc. (Ribas et al., 2010). Un dels components econòmics importants que cal considerar en aquesta avaluació és la sensibilitat de l’agricultura. A nivell internacional s’han estudiat les greus conseqüències en l’agricultura que poden produir condiciones climàtiques de sequera com les que es preveuen en el futur per a la Mediterrània (Austin et al., 1998; Earl i Davis, 2003; Parry et al., 2005; Aggarwal, 2008). En aquesta regió, la trilogia blat-oli-vinya, que són els conreus tradicionals i bàsics de la població mediterrània, es pot veure afectada, en certa mesura, a escala local. A Catalunya, alguns estudis sobre les afectacions del canvi climàtic en la vinya i les mesures d’adaptació ja s’han dut a terme (Nadal et al., 2008; Herralde et al., 2012) i empreses catalanes vitivinícoles han començat a fer els seus propis estudis. No obstant això, no s’han trobat estudis concrets sobre la resposta de l’olivera a Catalunya davant el canvi climàtic i les possibles conseqüències d’aquestes noves condicions climàtiques en aquest cultiu. En aquest treball es proposa l’estudi del cultiu tradicional d’olivera i la seva relació amb el canvi climàtic. Cal centrar l’estudi en l’anàlisi de la influència del clima en la producció d’olives per poder valorar la susceptibilitat del cultiu al canvi de les condicions climàtiques. L’objectiu d’aquest estudi és, doncs, descriure quina influència pot tenir el clima en la producció d’olives a escala local en una regió mediterrània subàrida com és la Catalu­nya seca. La Catalunya seca comprèn bona part de les terres de la Depressió Central i de Tarragona, on les precipitacions no arriben als 700 mm anuals de mitjana (Carreras, 1996). La primera aproximació en aquest tipus de treballs se centra en la recopilació de dades històriques disponibles de producció agrícola i de clima per detectar aquelles variables climàtiques que han modulat en el passat recent de forma més significativa els cicles vegetatius dels cultius.

2. Àrea d’estudi i dades L’àrea d’estudi és Cabacés (el Priorat) (fig. 1), una localitat situada al sud de Catalunya i dins la conca del riu Siurana, on es produeix oli de la Denominació d’Origen Protegida Siurana (DOP Siurana). Cal destacar la impor–293–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 291-303 J.A. López-Bustins, E. Pla, D. Pascual, J. Retana, R. Savé El clima i la producció d’olives a la Catalunya seca: el cas de Cabacés (el Priorat)

tància de l’olivera en l’economia local d’aquesta part de la comarca del Priorat. La varietat d’olivera (Olea europaea) de la DOP Siurana és l’arbequina i aquesta es caracteritza per ser poc anyívola, és a dir, per tenir poca variabilitat interanual en la producció d’olives en condicions naturals estables. Aquesta varietat és adequada per permetre un estudi de la influència del clima perquè la seva producció acostuma a ser similar any rere any de forma natural, i les variacions importants que es puguin donar en la seva producció estan directament vinculades a factors externs a la planta com és el clima. A més, a Cabacés, l’olivera arbequina ha patit molt poques plagues, com la mosca o l’ull de gall. L’espècie té dos moments crítics al llarg de l’any en què les condicions climàtiques han de ser favorables per obtenir una bona producció d’olives: una és a l’abril-juny, que és el moment de la floració; i l’altra al setembre-octubre, que és quan es forma el pinyol de l’oliva. Al mes de novembre és quan té lloc la collita. L’any 1995 es construí el pantà de Margalef al riu Montsant (fig. 1), afluent del riu Siurana, amb una capacitat força reduïda (2,98 hm3), que ha permès donar reg de suport a la majoria de les explotacions d’oliveres de Cabacés a partir dels primers anys del segle xxi. Per tant, l’aigua hauria d’haver deixat de ser un factor limitant de la producció d’olives, i el factor climàtic condicionant més important en l’olivera actualment hauria de ser la temperatura, tot i que cal tenir en compte altres factors no climàtics com els decrets de sequera –aquest fou el cas de l’any 2005– que poden donar lloc a restriccions de reg. Es disposa d’unes dades molt precises de la cooperativa agrícola de Cabacés sobre la producció d’olives en kg des de 1970 fins a 2007. També es disposa de dades de producció d’oli, també en kg, però només des de 1980. Les produccions corresponen únicament a terres del municipi de Cabacés perquè les poblacions veïnes de la Bisbal de Falset, Margalef i la Figuera ja tenen les seves pròpies cooperatives. Aquests municipis del nord-oest del Priorat es distingeixen per haver-se especialitzat en la producció d’oli en detriment de la vinya i l’ametller. La davallada de la viticultura a mitjans segle xx fou la principal causa del declivi demogràfic en aquests municipis (Biete, 1991). L’any 1941 la cooperativa de Cabacés registrà 200 ha d’oliveres, 90 ha de vinya i 50 ha d’ametllers. Al 2008 aquesta cooperativa va comptabilitzar gairebé 500 ha d’oliveres a causa de la conversió dels altres dos cultius i l’aparició de nous camps de conreu per desforestació al llarg de les darreres dècades. Les dades de precipitació disponibles de Cabacés són, des de 1970 fins a 2000, de la base de dades MOPREDAmes (González-Hidalgo et al., 2009), i de 2001 a 2007 de l’Agència Estatal de Meteorologia (AEMET). Segons el test d’homogeneïtat absoluta von Neumann aplicat a les sèries pluviomètriques utilitzant el programa AnClim (Stepanek, 2007), no es detectaren inhomogeneïtats en ajuntar les dades d’ambdues fonts. Les dades de tempera–294–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 291-303 J.A. López-Bustins, E. Pla, D. Pascual, J. Retana, R. Savé El clima i la producció d’olives a la Catalunya seca: el cas de Cabacés (el Priorat)

Figura 1. Localització de l’àrea d’estudi

tura són, des de 1971 fins a 2007, de l’Agència Estatal de Meteorologia (AEMET), i es compta amb valors de temperatura màxima (Tmàx), temperatura mínima (Tmín) i, en conseqüència, temperatura mitjana (Tmit). Aquestes sèries climàtiques tenen resolució mensual, però també es disposa de les dades diàries per detectar algun episodi excepcional. Només hi ha un buit de dades en les sèries de temperatura al mes de maig de 1993. –295–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 291-303 J.A. López-Bustins, E. Pla, D. Pascual, J. Retana, R. Savé El clima i la producció d’olives a la Catalunya seca: el cas de Cabacés (el Priorat)

D’aquestes sèries climàtiques, deduïm que Cabacés té un clima mediterrani continental amb una precipitació mitjana de 510 mm, pròpia de la Catalunya seca, una Tmit pròpia d’un àmbit mediterrani (14,8ºC) i una amplitud tèrmica mitjana anual força elevada, de 18,8ºC, que delata la seva localització resguardada de la influència marina.

3. Mètodes Per deduir, de forma directa, una primera influència climàtica sobre la producció d’olives i oli a Cabacés es van calcular els coeficients de cor­ relació de Pearson entre les dades de producció i les sèries climàtiques. Una elevada correlació positiva és indicativa d’una relació directament proporcional entre la variable climàtica i la producció d’olives i oli, i viceversa. S’estableix el llindar estadístic 95% del nivell de confiança per deduir-ne la significació. L’aplicació d’una anàlisi de components principals (ACP), tècnica estadística multivariant àmpliament usada amb el propòsit de reduir o agrupar variables, a les variables climàtiques juntament amb la producció d’olives, ens va permetre corroborar la selecció d’aquelles variables com a les més influents en les produccions. La matriu de partida va ser de tipus espacial (S-mode) on les variables d’entrada o origen, les sèries climàtiques i la producció d’olives, es van situar a les columnes i l’eix temporal, els anys del període 1970-2007, foren els casos i es col·locaren a les files. Es va extreure un nombre determinat de components principals (CP) a partir d’una matriu de correlacions i una rotació Varimax. Aquesta rotació simplifica la discriminació de les variables assignades a cada CP, és a dir, es minimitza el nombre de variables que saturen cada CP i la dependència entre els CP continua essent nul·la (Richman, 1986). Un dels resultats de sortida són les càrregues factorials o coeficients de correlació entre cada una de les variables d’entrada i cada un dels CP, que permeten el procés d’agrupament de variables. Aquelles variables climàtiques que quedaren agrupades amb la producció d’olives eren les que tenien un comportament més similar al patró temporal de la collita d’olives. En aquesta anàlisi no es va contemplar la producció d’oli per disposar d’un nombre força menor d’anys amb dades. Un cop es va deduir i seleccionar quines eren les variables climàtiques més influents en la producció d’olives a partir de les anàlisis estadístiques anteriors, es va procedir a calcular un model de regressió múltiple a partir d’aquestes variables seleccionades. El càlcul del model de regressió múltiple tenia per objectiu explicar la variabilitat de la producció d’olives mitjançant el conjunt de les variables climàtiques seleccionades, no cadascuna individualment. –296–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 291-303 J.A. López-Bustins, E. Pla, D. Pascual, J. Retana, R. Savé El clima i la producció d’olives a la Catalunya seca: el cas de Cabacés (el Priorat)

4. Resultats 4.1. Correlacions entre les variables de producció i les variables climàtiques La primera anàlisi fou calcular els coeficients de correlació de Pearson entre la sèrie de producció d’olives i oli i algunes variables climàtiques com la precipitació, les Tmàx, les Tmín i les Tmit. Les correlacions es calcularen per mesos (de gener a desembre), estacions (primavera, estiu, tardor i hivern) i anualment. Quant a la precipitació, és al mes més eixut, juliol (mitjana de 10,9 mm), quan hi ha una influència significativa (taula 1a). Aquells anys en què els mesos de juliol són relativament humits la producció augmentaria notablement. L’hivern és la segona estació més seca després de l’estiu a Cabacés i també té una certa correlació positiva amb la producció d’olives, tot i que la collita d’olives, que es realitza al novembre, té lloc gairebé un any més tard. Aquests resultats es corroboraren amb els obtinguts en la producció d’oli (taula 1b). Mentre en la precipitació es detectà una certa relació directament proporcional amb la producció d’olives i oli en les estacions més freda i càlida, en les temperatures fou en les estacions de transició, primavera i tardor. Les temperatures dels mesos d’abril i octubre són les que es correlacionaren més satisfactòriament i positiva, tant amb la producció d’olives com d’oli, sobretot al mes d’abril segons les Tmàx. Anualment hi ha una correlació positiva i significativa entre les produccions d’olives i oli i les Tmàx i les Tmit. En general hi ha una dèbil dependència natural entre les Tmín i les produccions. Taula 1. Coeficients de correlació de Pearson entre (a) la sèrie de producció d’olives i (b) la producció d’oli, i la precipitació, les temperatures mínimes (Tmín), les temperatures màximes (Tmàx) i les temperatures mitjanes (Tmit) a resolució mensual, estacional i anual a Cabacés. Els coeficients significatius al 95% del nivell de confiança es mostren en negreta. Les dades de producció d’olives corresponen al període 1970-2007 i les de producció d’oli al període 1980-2007 (a) Producció d’olives G Precipitació 0,18 Tmín 0,11 Tmàx 0,40 Tmit 0,28

F 0,19 -0,10 0,20 0,07

M -0,07 0,13 0,30 0,24

A -0,06 0,47 0,70 0,67

M 0,18 0,09 0,23 0,17

J -0,04 0,23 0,22 0,23

G Precipitació 0,31 Tmín 0,12 Tmàx 0,39 Tmit 0,28

F 0,09 -0,17 0,17 0,03

M -0,02 -0,02 0,22 0,13

A 0,01 0,45 0,68 0,66

M 0,16 0,08 0,26 0,19

J -0,05 0,25 0,26 0,26

J 0,43 0,09 0,16 0,13

A 0,03 0,23 0,39 0,33

S -0,01 -0,03 0,32 0,17

O -0,10 0,34 0,47 0,43

N -0,07 0,08 0,34 0,22

D 0,22 0,00 0,32 0,17

P 0,05 0,37 0,58 0,53

E 0,07 0,23 0,32 0,29

T -0,10 0,20 0,53 0,41

H 0,30 0,02 0,39 0,24

A 0,06 0,23 0,56 0,47

N -0,18 -0,14 0,22 0,03

D 0,37 0,00 0,30 0,16

P 0,09 0,34 0,57 0,54

E 0,12 0,18 0,32 0,28

T -0,27 0,02 0,54 0,35

H 0,42 -0,01 0,36 0,22

A 0,07 0,10 0,58 0,51

(b) Producció d’oli J 0,54 -0,04 0,06 0,01

A 0,08 0,14 0,37 0,29

S -0,10 -0,16 0,30 0,08

O -0,22 0,37 0,49 0,46

–297–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 291-303 J.A. López-Bustins, E. Pla, D. Pascual, J. Retana, R. Savé El clima i la producció d’olives a la Catalunya seca: el cas de Cabacés (el Priorat)

Figura 2. Variables d’origen de l’anàlisi de components principals (ACP) derivades de les variables climàtiques de precipitació, Tmàx, Tmín i Tmit per mesos, estacionalment i anualment, i de producció d’olives, per al període d’estudi 19702007, ordenades de major a menor quant als coeficients de correlació obtinguts amb el primer CP a la matriu de components rotades 1,00

0,80

0,60

0,40

0,20

-0,20

Tmàx tardor Tmit abril Tmàx primavera Tmit primavera Tmàx abril Tmàx anual Tmàx març Producció d'olives Tmit anual Tmit març Tmit tardor Tmàx octubre Tmit octubre Tmín abril Tmín primavera Tmín octubre Tmàx novembre Tmàx agost Tmàx setembre Tmàx hivern Tmín març Tmín tardor Tmín anual Tmit agost Tmàx febrer Tmit novembre Tmàx gener Tmàx estiu Tmit setembre Tmàx maig Tmàx desembre Tmit maig Tmit estiu Tmín agost Tmín maig Tmit hivern Tmín estiu Tmit febrer Tmín juny Tmit gener Tmit juny Tmín novembre Precipitació hivern Precipitació desembre Tmàx juny Precipitació gener Precipitació juliol Tmín setembre Tmàx juliol Tmit desembre Tmit juliol Precipitació abril Tmín juliol Precipitació maig Precipitació juny Tmín gener Precipitació novembre Precipitació estiu Tmín febrer Tmín hivern Precipitació anual Precipitació setembre Precipitació tardor Precipitació febrer Precipitació octubre Tmín desembre Precipitació primavera Precipitació agost Precipitació març

0,00

-0,40

4.2. Efecte conjunt de les variables climàtiques sobre la producció d’olives Per complementar l’anàlisi de correlacions es va portar a terme una ACP de totes les variables climàtiques (precipitació, Tmàx, Tmín i Tmit) per mesos, estacionalment i anualment, i de la producció d’olives, per al període 19702007. Es van extreure 7 components principals (CP) que explicaven el 75% de la variància i eren 7 noves variables que s’assimilaven en menor o major grau a les variables d’entrada. Vam centrar només l’atenció en el primer CP perquè la producció d’olives hi tenia la seva contribució més destacada. La variable producció d’olives obtingué la càrrega factorial més elevada (0,77) amb aquest primer CP, i amb la resta de CP obtingué càrregues inferiors a /0,30/. Les altres variables d’entrada que es correlacionaven més significativament amb aquest primer CP eren les Tmàx de primavera, sobretot el mes d’abril, i la tardor, sobretot el mes d’octubre (fig. 2). Es detectà, com en l’anàlisi anterior de cor­ relacions, una influència destacada de les Tmàx dels mesos d’abril i octubre en la producció d’olives. Les Tmín no es correlacionaven per sobre de /0,75/ amb aquest primer CP. Cap variable derivada de la precipitació va contribuir significativament amb el primer CP. Tenint en compte els resultats obtinguts en l’anàlisi de correlacions i l’ACP, es podria concloure que la bona producció d’olives i oli depèn de les Tmàx –298–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 291-303 J.A. López-Bustins, E. Pla, D. Pascual, J. Retana, R. Savé El clima i la producció d’olives a la Catalunya seca: el cas de Cabacés (el Priorat)

Figura 3. Evolució temporal de la producció real d’olives i la nova variable modelitzada segons les Tmàx d’abril i la precipitació del mes de juliol a Cabacés durant el període 1971-2007 1.200.000

Producció d'olives 1.000.000

y = 112.675,0 Tmàx abril + 8.249,8 precipitació juliol - 1.670.190 R = 0,78

Model

800.000

600.000

400.000

200.000

0

1971 1972 1973 1974 1975 1976 1977 1978 1979 1980 1981 1982 1983 1984 1985 1986 1987 1988 1989 1990 1991 1992 1993 1994 1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007

kg

de dos mesos de transició entre l’estació freda i càlida, abril i octubre, i en menor grau, de l’estrès hídric al moment més sec i càlid de l’any, el juliol. Per tant, es va assajar una regressió múltiple per analitzar la dependència entre la producció d’olives i aquestes variables climàtiques: les Tmàx d’abril, les Tmàx d’octubre i la precipitació de juliol. A la figura 3 es pot comprovar com el model s’ajusta satisfactòriament als canvis de la producció d’olives, obtenint un coeficient de correlació (R=0,78) entre ambdues variables –la producció real d’olives i la nova variable del model– superior al 99,9% del nivell de confiança. L’estadístic R-quadrat indica que el model explica un 60,8% (R2=0,608) de la variabilitat de la producció d’olives. El programa estadístic emprat, Statgraphics (http://www.statgraphics.com/) va simplificar el model eliminant la variable Tmàx d’octubre en no millorar significativament la predicció de producció d’olives. En relació amb les tendències recents de les variables climàtiques més influents en la producció d’olives, les Tmàx d’abril i la precipitació de juliol, es va detectar que la precipitació del mes de juliol ha davallat només 1 mm per dècada al llarg del període 1970-2007. Els mesos de juliol més secs van tenir lloc a finals dels anys 80, a principis dels anys 90 i en els darrers anys. En canvi, les Tmàx d’abril han augmentant significativament, sobretot des de finals dels anys 80, de l’ordre de gairebé un 1ºC per dècada.2 2. Aquest increment de gairebé d’1ºC per dècada de les Tmàx d’abril pot estar lleugerament sobreestimat per alguna petita falta d’homogeneïtat que s’ha detectat a posteriori a principis dels anys 90 en la sèrie de la temperatura mitjana anual de Cabacés.

–299–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 291-303 J.A. López-Bustins, E. Pla, D. Pascual, J. Retana, R. Savé El clima i la producció d’olives a la Catalunya seca: el cas de Cabacés (el Priorat)

5. Discussió i conclusions La variable ambiental més influent en la producció d’olives i oli és la Tmàx primaveral, sobretot la del mes d’abril. També ho són les Tmàx de la tardor i la precipitació del mes de juliol. L’anàlisi multivariant ha demostrat una major afinitat de les variables derivades de la temperatura, que no pas de la precipitació, per explicar les produccions de les oliveres. La influència de la temperatura i la precipitació en la producció d’olives i oli té lloc en diferents moments de l’any. En el cas de la temperatura és en les estacions de primavera i tardor, que coincideixen amb la floració i la formació del pinyol de les olives, respectivament, i en el cas de la precipitació, l’estiu i, en menor grau, l’hivern. El moment de la floració de l’olivera a la primavera és clau per relacionar-ho amb les temperatures màximes d’abril, ja que l’arbequina és una varietat d’olivera que es caracteritza per no ser gaire anyívola. No obstant això, pot haver-hi una petita part de la variabilitat de la producció que pot estar condicionada per aquest mecanisme fisiològic. El model de regressió múltiple, com a anàlisi determinística a partir de les Tmàx d’abril i la precipitació del mes de juliol, explica gairebé el 61% de la variabilitat de la producció real d’olives. El reg de suport, juntament amb la conversió d’altres cultius com la vinya o els ametllers, han incrementat la superfície de conreu de l’olivera i el seu rendiment per hectàrea a Cabacés al llarg de la darrera dècada, independentment de l’evolució de les variables climàtiques. Això no obstant, en el conjunt de la comarca del Priorat, des de 1995 l’increment de la superfície destinada a l’explotació de l’olivera ha estat força moderat si es compara amb l’augment sobtat al 2001 de l’extensió del reg de suport de l’olivera (fig. 4). Aquesta expansió del reg de suport a la comarca del Priorat a principis del present segle podria explicar per què el model s’allunya dels valors reals a partir de 2003; no obstant això, l’àrea irrigada al Priorat s’ha estabilitzat en els darrers anys. Les tendències recents d’aquestes variables climàtiques que regeixen el model poden qüestionar la futura viabilitat del conreu d’olivera a la comarca. L’estiu és el moment de l’any amb una major necessitat d’aigua (tant per l’aplicació de reg com per l’aprofitament de la reserva en el sòl) i una major demanda evaporativa, donant lloc a un important estrès hídric en aquest cultiu. La lleugera davallada de precipitació detectada al mes de juliol a Cabacés és coherent amb la reducció de la precipitació estival que està tenint lloc arreu de la conca mediterrània occidental per una disminució de les tempestes convectives associades als fronts de brisa, entre altres factors (Millán et al., 2008; Ribas et al., 2010). En el futur, les reserves del pantà de Margalef podrien ser insuficients per abastir totes les plantacions d’oliveres si la precipitació estival continua amb certa tendència negativa. Malauradament, les projeccions climàtiques segons el darrer informe de l’IPCC (Intergovernmental Panel on Climate Change) de 2007 mostren per a la meitat càlida de l’any una reducció –300–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 291-303 J.A. López-Bustins, E. Pla, D. Pascual, J. Retana, R. Savé El clima i la producció d’olives a la Catalunya seca: el cas de Cabacés (el Priorat)

important de la pluviometria a la península Ibèrica. Les Tmàx d’abril a Cabacés han tingut un increment molt significatiu a finals del segle xx. Aquest increment és coherent amb l’augment de temperatura detectat a la primavera per al conjunt de Catalunya (Brunet et al. 2001). Es tracta d’un fenomen conforme amb l’escalfament global actual. En conseqüència, aquest fort augment de la temperatura probablement ha donat lloc a un increment de l’evapotranspiració real del mes d’abril a Cabacés durant les darreres dècades. Aquest augment significatiu de les temperatures primaverals del Priorat està vinculat a l’ocurrència de fenòmens excepcionals com la ratxa de 6 dies en què a Cabacés se superaren els 25ºC el mes d’abril de 1992; aquell any la producció fou abundant. També cal comentar altres casos de les Tmàx del mes d’abril, com el de 2006, en què durant el 90% dels dies se superà la mitjana mensual de les Tmàx d’aquest mes (18,4ºC). Aquest fet comportà que el 2006 també fos un any molt productiu. Quan la Tmàx diària el mes d’abril supera el llindar de 18,4ºC en un percentatge elevat de dies, sens dubte afavoreix la producció d’olives i oli, com també és el cas dels anys 1997, 1999 i 2001 (fig. 3). Tanmateix, l’abril de 1994 també van ser freqüents els dies que superaren aquest llindar, però la producció fou modesta, possiblement a causa de les minses precipitacions d’aquell estiu: una sequera que persistia des de mesos anteriors i que va tenir lloc a diverses regions de la península Ibèrica (Olcina Cantos, 2001). D’altra banda, glaçades persistents en aquest mes d’abril poden tenir conseqüències greus en la producció d’olives, en trobar-se l’olivera plenament en la seva fase de floració (Sakai i Larcher, 1987). Les glaçades extremes en qualsevol època de l’any sempre poden perjudicar la producció d’olives (Bar­ ranco i Gómez del Campo, 2005), com succeí en la davallada productiva de 2002, com a conseqüència de les fortes glaçades de desembre de 2001. L’expansió de les plantacions d’oliveres s’ha aturat a Cabacés en els darrers anys, un fet molt probablement vinculat a l’esgotament del potencial d’àrea irrigada segons la capacitat d’abastiment del pantà de Margalef, entre altres motius. S’ha arribat a un estadi d’equilibri en què es mantenen uns alts nivells de producció gràcies al reg de suport implantat al voltant del 35% de la superfície conreada d’oliveres al Priorat (fig. 4), un percentatge probablement superior en el cas de Cabacés per la seva proximitat al pantà de Margalef. Emperò, aquestes elevades produccions es troben subjectes a altes variabilitats quant a l’ocurrència de fenòmens meteorològics extrems. En els anys que té lloc algun d’aquests fenòmens, els valors de producció són similars als dels anys 70 i 80, però ara es declaren com a catastròfics (fig. 3). Per tant, la vulnerabilitat agrícola de l’olivera a Cabacés ha augmentat notablement en la darrera dècada. Tot i l’important reg de suport de què gaudeixen actualment les explotacions d’oliveres, les condicions climàtiques continuen influint significativament en la producció d’olives. En conclusió, les Tmàx del mes d’abril poden ser un indicatiu fiable per a la previsió productiva d’olives i oli, sempre que l’olivera no estigui condicionada per altres factors climàtics com ara l’estrès hídric que pot patir l’olivera en el –301–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 291-303 J.A. López-Bustins, E. Pla, D. Pascual, J. Retana, R. Savé El clima i la producció d’olives a la Catalunya seca: el cas de Cabacés (el Priorat)

Figura 4. Evolució al Priorat del % de superfície d’explotació d’oliveres amb reg de suport i de l’àrea total de producció d’olives (km2) durant el període 1995-2007 40 35 30 25 20 15 10

% de superfície amb reg de suport

5

àrea total d'explotació (en km )

0 1995

1996

1997

1998

1999

2000

2001

2002

2003

2004

2005

2006

2007

Font: elaboració pròpia a partir de les dades de producció agrícola del DAAM (Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural de la Generalitat de Catalunya)

període estival per manca de reg de suport, o les fortes glaçades que es poden donar durant l’hivern anterior a la collita. Aquest increment de la vulnerabilitat de la producció d’olives i oli a Cabacés ha de ser entès en un context de canvi global (Martín-Vide, 2009), on no només s’està produint un escalfament global, sinó també una pèrdua de biodiversitat, transformacions socioeconòmiques accelerades i canvis constants dels usos del sòl, els quals poden tenir un pes determinant en la producció agrícola.

Bibliografia Aggarwal, P. K. (2008). “Global climate change and Indian agriculture: impacts, adaptation and mitigation”. Indian Journal of Agricultural Sciences, núm. 78, p. 911-919. Austin, R. B.; C. Cantero-Martínez; J. L. Arrúe; E. Playán; P. Cano-Marcellán (1998). “Yield-rainfall relationships in cereal cropping systems in the Ebro river valley of Spain”. European Journal of Agronomy, núm. 8, p. 239-248. Barranco, D.; M. Gómez del Campo (2005). “Frost tolerance of eight olive cultivars”. HortScience, núm. 3, p. 558-560. Beniston, M.; D. B. Stephenson; O. B. Christensen; C. A. T. Ferro; C. Frei; S. Gollete; K. Halsnaes; T. Holt; K. Jylhä; B. Koffi; J. P. Palutikof; R. Schöll; T. Semmler; K. Woth (2007). “Future extreme events in European climate: an exploration of regional climate model projections”. Climatic Change, núm. 81, p. 71-95. Biete, Vicenç (1991). Cabacés, un poble al peu del Montsant. Cabacés: Ajuntament de Cabacés. –302–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 291-303 J.A. López-Bustins, E. Pla, D. Pascual, J. Retana, R. Savé El clima i la producció d’olives a la Catalunya seca: el cas de Cabacés (el Priorat)

Brunet, M.; E. Aguilar; O. Saladié; J. Sigró; D. López (2001). “The Variations and Trends of the Surface Air Temperature in the Northeastern of Spain from Middle Nineteeth Century Onwards”, dins: Manola Brunet i Diego López [ed.]. Detecting and Modelling Regional Climate Change. Berlín: Springer, p. 81-93. Carreras, Carles [ed.]. (1996). Geografia de Catalunya. Vilassar de Mar: Oikos-tau. Christensen, J. H.; B. Hewitson; A. Busuioc; A. Chen; X. Gao; I. Held; R. Jones; R. K. Koll; W. T. Kwon; R. Laprise; V. Magaña Rueda; L. Mearns; C. G. Menéndez; J. Räisänen; A. Rinke; A. Sarr; P. Whetton (2007). “Regional Climate Projections”, dins: S. Solomon; D. Qin; M. Manning; Z. Chen; M. Marquis; K. B. Averyt; M. Tignor; H. L. Miller [ed.]. Climate Change 2007: The Physical Science Basis. Contribution of Working Group I to the Fourth Assessment Report of the Intergovernmental Panel on Climate Change. Cambridge: University Press. Earl, H. J.; R. F. Davis (2003). “Effect of drought stress on leaf and whole canopy radiation use efficiency and yield of maize”. Agronomy Journal, núm. 95, p. 688-696. González-Hidalgo, J. C.; J. A. Lopez-Bustins; P. Štepánek; J. Martin-Vide; M. de Luis (2009). “Monthly precipitation trends on the Mediterranean fringe of the Iberian Peninsula during the second half of the 20th century (1951-2000)”. International Journal of Climatology, núm. 29, p. 1415-1429. Heinrich, G.; A. Gobiet (2012). “The future of dry and wet spells in Europe: A comprehensive study based on the ENSEMBLES regional climate models”. International Journal of Climatology, núm. 32, p. 1951-1970. Herralde, F. de; R. Savé; E. Pla; M. Nadal; J. A. López-Bustins (2012). “Global change influence on wine quality in Priorat and Montsant (NE Spain)”. Acta Horticulturae, núm. 931, p. 39-46. IPCC (2007). Contribution of Working Group I to the Fourth Assessment Report of the Intergovernmental Panel on Climate Change. http://www.ipcc.ch (consultat 31/10/2012). Martín-Vide, Javier (2009). “Conceptos previos y conceptos nuevos en el estudio del cambio climático reciente”. Investigaciones Geográficas, núm. 49, p. 51-63. Millán, M. M. (2008). “Perturbaciones climáticas al ciclo hídrico en la Cuenca Mediterránea Occidental: origen y propagación a escalas regional-europea y global”. Tractat de l’Aigua, núm. 1, p. 24-33. Nadal, M.; A. Mateos; M. Lampreave (2008). “Influence de la topographie et du mésoclimat sur la composition des raisins et rendement dans le terroir de l’AOC Priorat”. Proceedings of the VII Congrès International des Terroirs Viticoles. Nyon, Suïssa. Olcina Cantos, Jorge (2001). “Causas de las sequías en España. Aspectos climáticos y geográficos de un fenómeno natural”, dins: A. Gil Olcina; A. Morales Gil [ed.]. Causas y consecuencias de las sequías en España. Alicante: Institut Universitari de Geografia de la Universitat d’Alacant i Caja de Ahorros del Mediterráneo, p. 49-110. Parry, M. A. J.; J. Flexas; H. Medrano (2005). “Prospects for crop production under drought: research priorities and future directions”. Annals of Applied Biology, núm. 147, p. 211-226. Ribas, A.; J. Calbó; A. Llausàs; J. A. López-Bustins (2010). “Climate change at the local scale: trends, impacts and adaptations in a northwestern Mediterranean region (Costa Brava, NE Iberian Peninsula)”. The International Journal of Climate Change: Impacts and Responses, núm. 1, p. 247-264. Richman, M. B. (1986). “Rotation of principal components”. Journal of Climatology, núm. 6, p. 293-335. Sakai, A.; W. Larcher (1987). “Frost survival of plants. Responses and adaptation to freezing stress”. Berlín: Springer-Verlag. Stepanek, P. (2007). AnClim – Software for Time Series Analysis. Department of Geography, Faculty of Natural Sciences, MU, Brno. http://www.climahom.eu/software-solution/anclim (consultat 31/10/2012). –303–


Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 75, juny 2013, p. 305-313 ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.35

Breu esquema d’actuacions per a la revaloració territorial d’un municipi d’horta: el cas d’Almàssera (València) Víctor-Manuel Soriano i Piqueras Estudiant de Geografía a la Universitat de València vicsoipi@valencia.edu

Resum En forma de breu esquema es planteja la situació actual de l’espai rural d’Almàssera, a la Comunitat Valenciana, conformat per l’horta i les seues activitats i els plantegen breument unes línies d’actuació per tal de revalorar-la. Paraules clau: revaloració territorial, desenvolupament local, Almàssera, horta, agricultura.

Resumen: Breve esquema de actuaciones para la revalorización territorial de un municipio de huerta: el caso de Almàssera (Valencia) En forma de breve esquema se plantea la situación actual del espacio rural de Almàssera, en la Comunitat Valenciana, conformado por la huerta y sus actividades, y se plantean brevemente unas líneas de actuación a seguir para su revalorización. Palabras clave: Revalorización territorial, desarrollo local, Almàssera, huerta, agricultura.

Abstract: Short summary of performances for the territorial revalorization of an orchard base municipality: the case of Almàssera (Valencia) We arise the actual situation of the rural space in Almàssera, in the Region of Valencia, formed by the orchard (huerta) and its related activities, and we propose a brief agenda to be followed to enhance its revalorization. Keywords: Land revalorization, local development, Almàssera, huerta, agriculture. –305–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 305-313 Víctor-Manuel Soriano i Piqueras Breu esquema d’actuacions per a la revaloració territorial d’un municipi d’horta: el cas d’Almàssera

1. Introducció L’horta de l’àrea metropolitana de València és un espai únic on se juxtaposen interessos econòmics –tant agrícoles, com industrials, comercials i urbanístics–, valors identitaris i tradicionals, i la necessitat de preservació del patrimoni cultural, històric i paisatgístic. La seua complexitat així com la presència de molts actors vinculats a aquest territori fan necessari prendre un model d’actuació per a la seua continuïtat, preservació i inclusió a la vida ciutadana i econòmica que permeta aprofundir la connexió d’aquestos diferents actors de l’horta (agricultors, ciutadans, empresaris, turistes, poders públics, etc.) amb l’espai, així com donar viabilitat i continuïtat en el futur a les seues activitats per tal de garantir que aquest paisatge cultural de gran valor no s’abandonarà ni serà fagocitat per l’expansió urbanística dels municipis de l’àrea metropolitana. Per aconseguir això, donat la multiplicitat de factors i actors que intervenen a l’horta, així com la seua realitat complexa, s’ha de prendre un complet paquet de mesures que arreplegue des de fórmules de dinamització del territori, fins a instruments de conscienciació social passant per ferramentes de garantia de la rendibilitat agrària, fonamental per a permetre la continuïtat d’aquest paisatge, que és a la vegada un gran espai productiu. A aquest document proposem de forma esquemàtica i breu unes mesures que abracen un ampli ventall d’aspectes per a la protecció, la preservació i la dinamització de l’horta de l’àrea metropolitana de València, centrant-nos a un dels municipis que es troba en millor estat de conservació: Almàssera.

2. Marc geogràfic Almàssera és un petit municipi de 7.295 habitants segons dades del padró municipal (INE, 2012), amb una extensió de 2,70 km2, enclavat en plena comarca de l’Horta Nord, a l’àrea Figura 1. Ubicació del terme metropolitana de València (fig. 1), municipal d’Almàssera a la Comunitat formant part d’una regió de gran Valenciana i a la comarca tradicional de densitat de població que constitueix l’Horta de València tota una megalòpolis que s’ha conegut com Arc Mediterrani i és un dels majors pols de desenvolupament del sud d’Europa. La situació d’Almàssera com a municipi amb una important faceta rural, sustentada sobre l’activitat agrícola a l’horta, un paisatge cultural únic i en perill (ja classificat per l’informe Dobris de 1998 de l’Agència Europea –306–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 305-313 Víctor-Manuel Soriano i Piqueras Breu esquema d’actuacions per a la revaloració territorial d’un municipi d’horta: el cas d’Almàssera

del Medi Ambient) enclavat dins d’una gran regió urbana, genera multitud de pressions, tant urbanístiques i d’infraestructures com també socials (per la urbanització dels costums i l’abandonament de les activitats tradicionals) que suposen un repte per a l’establiment de mesures de revaloració i consolidació de l’espai, l’activitat i les tradicions rurals. El municipi d’Almàssera, envoltat dels d’Alboraia (23.228 hab.), Tavernes Blanques (9.335), Bonrepòs i Mirambell (3.454), València (797.028) i Meliana (10.666), ocupa encara la regió més rural de tota l’Horta de València, i en conseqüència la de major valor ambiental i paisatgístic, però també agrícola. L’Horta, amb una antiquíssima forma de cultiu, regada per un mil·lenari sistema de sèquies encara en ús, s’assenta al centre de la depressió litoral comunament anomenada Plana Central Valenciana, fruit d’un procés de subsidència iniciat al Pliocè i que ha durat fins l’actualitat. L’arrossegament de materials sòlids pels corrents fluvials (i en concret, en el nostre àmbit d’estudi, pel bar­ranc del Carraixet, que circula pel terme municipal d’Almàssera abans de desembocar al mar a Alboraia) juntament amb l’acció humana en la dessecació de les marjals constituïdes després de la protecció de les restingues formades pel mar entre les desembocadures dels rius de la plana, han transformat el relleu fins arribar a configurar una regió pràcticament plana i composta per sediments molt recents. Sobre aquest territori, el pas dels segles ha constituït una superfície de cultiu minifundista, però de grans rendiments –i també amb una forta càrrega de treball enfront d’altres cultius com el taronger, que dificulta el relleu generacional–, amb forta presència de cultius tradicionals com la xufa (amb la qual s’elabora l’orxata), la creïlla, la ceba, el meló, l’encisam o la pastanaga, i que es troba en forta regressió. Així, enfront de les gairebé 15.000 hectàrees d’horta que el 1959 encara existien a la comarca tradicional de l’Horta, el 2010 només en quedaven 5.200 (Piqueras, 2012), fruit de l’abandonament de cultius, la invasió del cultiu del taronger, i sobretot, la urbanització i la construcció d’in­fraestructures (fig. 2). En l’actualitat Almàssera és un municipi que segueix concentrant una important presència agrícola tradicional, amb preeminència de l’horta, tot i la recent irrupció dels cítrics, que ja representen 13 hectàrees de les 186 totals destinades a usos agrícoles del municipi. L’augment del cultiu dels cítrics per mitjà de la substitució de cultius tradicionals d’horta és més rellevant encara si comparem l’evolució entre 2002 i 2009, amb dades de Institut Valencià d’Estadística, i observem que mentre la superfície destinada als cultius tradicionals de l’horta es redueix en 40 hectàrees –fruit de l’expansió urbana en els anys previs a la crisi econòmica, financera i immobiliària de 2008–, la superfície destinada al cultiu de cítrics es manté inalterada. Aquesta presència d’un cultiu impropi de l’horta es fonamenta en la major comoditat del cultiu d’aquests arbres, que requereixen menys atencions i és fàcilment compatible amb un treball en el sector industrial o en els serveis. A més de l’horta, al terme municipal d’Almàssera –completament interior, i en certa manera, per això aliè al desenvolupament urbanístic lligat al turisme –307–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 305-313 Víctor-Manuel Soriano i Piqueras Breu esquema d’actuacions per a la revaloració territorial d’un municipi d’horta: el cas d’Almàssera

Figura 2. Mapa d’usos del sòl diacrònic dels termes municipals d’Almàssera (NW) i els seus veïns Tavernes Blanques (SW) i Alboraia (E). S’observa el fort creixement de la urbanització i de les grans infraestructures lineals que trenquen la permeabilitat del territori, entre 1957 i 2009.

Elaboració pròpia

de sol i platja– està constituït per un únic nucli urbà continu, d’una densitat no molt elevada, caracteritzat encara pels habitatges unifamiliars i els edificis de pisos de poca alçada, i amb un polígon industrial d’escassa entitat, format al voltant de les instal·lacions d’una important empresa de transformació agrària centrada en la comercialització d’arròs procedent dels arrossars de l’Albufera, a l’Horta Sud (fig. 3). L’horta d’Almàssera té, malgrat tot, un insuficient nivell de protecció en el planejament urbanístic, sigui en el municipal (que la qualifica com a sòl no urbanitzable protegit d’interès agrícola i paisatgístic) com en el supramunicipal. L’horta no gaudeix de cap figura de protecció de les previstes en la legislació d’espais naturals protegits, i el planejament territorial fonamental per a la protecció de l’horta (el Pla d’Acció Territorial de Pro­tecció de l’Horta de València, o PATPHV, que inclou l’horta d’Al­màs­sera en el major nivell de protecció) malgrat que està enllestit encara no s’ha aprovat. A més, múltiples administracions han previst actuacions amb una gran afectació sobre el paisatge de l’horta d’Almàssera, tant d’infraestructures (com la nova carretera CV-300 projectada per la Generalitat, o l’ampliació de la carretera CV-311 a càrrec de la Diputació de València), com de desen–308–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 305-313 Víctor-Manuel Soriano i Piqueras Breu esquema d’actuacions per a la revaloració territorial d’un municipi d’horta: el cas d’Almàssera

Figura 3. Mapa d’usos del sòl del terme municipal d’Almàssera (NW) i els seus veïns Tavernes Blanques (SW) i Alboraia (E), segons les dades de CORINE (2009)

Elaboració pròpia

volupament urbanístic, aquest últim vinculat a la necessitat de l’administració local d’obtenir ingressos de les plusvàlues del procés urbanitzador, amb els quals emprendre el soterrament de la línia 3 del metro de València, que discorre pel marge oriental del nucli urbà; una actuació que al nostre entendre és prescindible.

3. Avaluació actual de l’horta d’Almàssera L’horta és l’element clau en la revaloració territorial del municipi d’Almàssera, ja que ocupa tot l’espai no urbanitzat i conforma l’únic paisatge diferenciador del municipi. Per això, resulta interessant analitzar sintèticament i des d’una perspectiva global (que inclogui els enfocaments paisatgisticoambiental, econòmic i social) els punts forts i els punts febles de l’horta i de l’activitat agrària que la manté activa. Punts forts – L’horta és omnipresent al paisatge d’Almàssera, el nucli urbà es troba gairebé completament envoltat d’amplis espais oberts, que a manera –309–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 305-313 Víctor-Manuel Soriano i Piqueras Breu esquema d’actuacions per a la revaloració territorial d’un municipi d’horta: el cas d’Almàssera

d’infraestructura verda la connecten paisatgísticament amb el mar i la muntanya (serra Calderona) (fig. 4a). – Està incorporada a la vida de la ciutadania. La via verda construïda sobre l’antic traçat de la via xurra, ferrocarril de València a Saragossa, avui anomenada Via Augusta (pel camí romà que també discorria per aquest traçat, fig. 4b) és un lloc habitual per a la pràctica esportiva i el passeig de tota la comarca. A més, la venda de productes de collita pròpia és habitual en els mercats i fins i tot a les plantes baixes dels habitatges particulars. L’horta és un lloc d’esbarjo habitual molt valorat pels qui habiten els nuclis urbans que l’envolten, tot i les mancances que es presenten a aquest tipus de potencial usuari de l’espai. – Encara aporta suficient rendibilitat agrícola com per a mantenir-se en plena activitat, en bona part lligada a les empreses de transformació agrària vinculades a la comercialització de la xufa i la producció d’orxata, amb presència gairebé única a la comarca (fig. 4c). – Es manté viva la saviesa popular vinculada a l’agricultura de l’horta, els costums i les tradicions. – El metro, que ocupa el traçat que fins al 1995 va seguir l’antic ‘trenet’ inaugurat el 1888 entre València (Pont de Fusta) i Rafelbunyol, ha servit com a barrera de contenció al desenvolupament urbanístic, però també com a limitació abrupta del nucli urbà, separant dels possibles contagis negatius a l’horta, però permetent sense massa afectació la continuïtat del paisatge (fig. 4d). Punts febles – El minifundisme que és propi de l’horta afecta negativament la competitivitat i els rendiments agraris. Això dificulta la continuïtat generacional, ja que la rendibilitat està directament vinculada en molts casos al treball personal del camp, perquè les explotacions són de vegades tan petites que no permeten assumir costos salarials. Això redunda en un abandó progressiu d’explotacions, i també en una migració des del cultiu d’horta, més exigent en treball, cap al cultiu de cítrics, que es pot compatibilitzar amb l’activitat laboral en la indústria o els serveis. – L’abandonament de l’horta juntament amb la desprotecció de les construccions tradicionals i la xarxa de sèquies redunda en un empobriment del paisatge i en una pèrdua de patrimoni (fig. 4e), irreparable a llarg termini. També la manca de regulació, o la deixadesa de l’administració en la seva aplicació, ha provocat rehabilitacions poc respectuoses amb la imatge de les construccions tradicionals (fig. 4f ) o abusos urbanístics en forma de construccions il·legals i petits nínxols de marginalitat (fig. 4g). – Es troba a faltar una major oferta d’activitats lúdiques i culturals amb l’horta com a protagonista i com a marc, i també de serveis per al sector –310–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 305-313 Víctor-Manuel Soriano i Piqueras Breu esquema d’actuacions per a la revaloració territorial d’un municipi d’horta: el cas d’Almàssera

Figura 4. Fotografies de l’horta d’Almàssera i mapa d’ubicació a

b

c

d

e

f

g

h

i

Elaboració pròpia –311–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 305-313 Víctor-Manuel Soriano i Piqueras Breu esquema d’actuacions per a la revaloració territorial d’un municipi d’horta: el cas d’Almàssera

turístic. El museu etnogràfic de l’horta amb què compta la localitat es troba infrautilitzat (fig. 4h i 4i), no hi ha una oferta real de rutes turístiques ni activitats d’interès per a centres escolars o grups de visitants. A més, el planejament urbanístic municipal (PGOU) vigent prohibeix expressament qualsevol activitat en les construccions de l’horta que no sigui residencial o agrícola, impedint la instal·lació de restaurants, hotels, comerços, despatxos professionals, etc. – En les últimes dècades s’han desenvolupat infraestructures des d’una visió que es podria qualificar de temerari menyspreu envers el paisatge i amb una voluntat clara d’afavorir el desenvolupament urbanístic a costa de l’horta. En concret, la ronda de circumval·lació pel sud i l’est de la localitat suposa un atemptat irreparable sobre una gens menyspreable superfície d’horta de gran valor, agreujat per la dubtosíssima necessitat de desenvolupar una infraestructura clarament sobredimensionada. Una actuació també desafortunada, encara que d’afecció infinitament menor, és la reforma de la carretera del barranc del Carraixet, que si bé no influeix determinantment en el paisatge (implica una mera millora de la via preexistent amb una petita ampliació de la seva secció), resulta atractiva per al trànsit entre Almàssera i Alboraia i València, amb les conseqüències negatives (en forma de molèsties, contaminació acústica, pèrdua de qualitat paisatgística i de potencialitat turística, etc.) que se’n deriven.

4. Proposta de mesures Per abordar la problemàtica exposada i amb la finalitat de revalorar territorialment el municipi d’Almàssera, amb especial atenció al paisatge cultural de l’horta, es proposen les següents mesures. – Com a mesura alternativa a la protecció que atorgaria el planejament d’àmbit territorial supramunicipal no aprovat, es proposa la declaració de l’horta d’Almàssera com a paratge natural municipal, a l’empara del que disposa la Llei 11/1994, d’Espais Naturals Protegits, de la Comunitat Valenciana, motivant la seva declaració en els valors ambientals i culturals de l’horta, i permetent la realització d’activitats agrícoles i altres compatibles amb les tradicionals que aportin un valor afegit al territori, revalorant-lo, però sense afectar negativament, com ara amb la instal·lació d’establiments d’hostaleria, allotjaments rurals, comerços de productes locals o despatxos professionals, utilitzant les edificacions de tipologia tradicional. – Cal modificar la normativa municipal que impedeix la instal·lació de les activitats abans esmentades a l’horta, i a més prendre mesures per a la potenciació d’aquestes activitats, com l’exempció o bonificació dels tributs –312–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 305-313 Víctor-Manuel Soriano i Piqueras Breu esquema d’actuacions per a la revaloració territorial d’un municipi d’horta: el cas d’Almàssera

municipals o les subvencions per a la rehabilitació de construccions tradicionals. – Desenvolupar una xarxa local de camins, interconnectada a nivell comarcal, i que tinga el seu eix en l’actual Via Augusta, que permeta fer passejades a peu, amb bicicleta o a cavall per l’horta, amb seguretat, i que incloga els llocs de major interès cultural, paisatgístic, panoràmic, etc., així com també facilite la comunicació amb els establiments que puguen establir-se en les construccions tradicionals. Aquesta xarxa s’ha de senyalitzar homogèniament. – Documentar les tradicions i els costums vinculats al món rural del municipi, i també la saviesa popular sobre l’agricultura, per garantir la continuïtat generacional d’aquests coneixements. – La venda directa de productes de l’agricultor als ciutadans de l’entorn és una forma senzilla d’afavorir la rendibilitat de les explotacions més petites i alhora la valoració positiva de l’horta entre la ciutadania. Així doncs, es proposa establir un mercat periòdic de productes agrícoles locals. – Abordar únicament el problema de l’abandonament dels cultius des de la perspectiva de la rendibilitat resultaria incomplet. És necessari un pla de custòdia del territori, que permeti la gestió de les propietats susceptibles d’abandonament i la seva reconversió en horts urbans socials. – El municipi compta amb unes magnífiques instal·lacions gairebé en desús en el seu Museu etnogràfic de l’Horta. S’ha de potenciar la seva activitat i afavorir la seva utilització com a espai de promoció de l’horta i la ruralitat. Així mateix es proposa que s’establixca un Aula de l’Horta, de caràcter permanent, que organitze cursos, debats i trobades amb professionals, acadèmics, agricultors, agents socials i ciutadans sobre la problemàtica de la revaloració del territori.

Bibliografia Piqueras Haba, Juan (2012). Geografía del territorio valenciano: naturaleza, economía y paisaje. València: Universitat de València. Romero, Joan; Miquel Francés et al. (2012). La Huerta de Valencia: un paisaje cultural con futuro incierto. València: Universitat de València.

–313–


CRテ誰ICA DE LA SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA


Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 75, juny 2013, p. 317-319 ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Cicle de conferències “El tren d’alta velocitat i la seva intermodalitat en ciutats mitjanes” Kerstin Burckhart Rafael Giménez-Capdevila De l’11 al 14 de març del 2013 la Societat Catalana de Geografia acollí un cicle de conferències sobre el tema del tren d’alta velocitat i el paper de la intermodalitat a les ciutats mitjanes, organitzat per la Universitat de Lleida com una acció Jean Monnet, en el marc del Lifelong Learning Programme de la Unió Europea, i coordinat pels socis Jordi Martí-Henneberg i Kerstin Burckhart (http://hsteurope.eu). El cicle comportà cinc conferències, presentades a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans a Barcelona, i la jornada “El Tren d’Alta Velocitat a Europa i la seva connexió a les ciutats mitjanes: Diferents solucions a la intermodalitat”, que acollí el Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya a la seva seu de Barcelona, el 15 de març. La sortida “Girona i el TAV”, organitzada per la Societat Catalana de Geografia el 16 de març, s’inclogué com a activitat complementària del cicle de conferències. El dilluns 11 de març Alessio Sitran, de l’empresa de consultoria TRT Trasporti e Territorio de Milà, exposà l’exemple de la intermodalitat a partir de la xarxa ferroviària d’alta velocitat d’Itàlia. La topologia d’aquesta xarxa forma una T, amb una línia d’est a oest (de Torí a Venècia) i una de nord a sud (de Milà a Salerno). El fet que aquestes línies comptin amb dos operadors (Trenitalia i NTV) en fa un cas únic a Europa. Com a exemples de ciutats mitjanes amb nusos intermodals presentà els casos de Bolonya i Florència. En el cas de Bolonya destacà la interconnexió de l’estació ferroviària amb l’aeroport mit­ jançant un people mover o metro automàtic. Per a Florència, subratllà la importància que tindrà la nova estació d’alta velocitat com a punt de centralitat –317–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 317-319 Kerstin Burckhart, Rafael Giménez-Capdevila Cicle de conferències “El tren d’alta velocitat i la seva intermodalitat en ciutats mitjanes”

quan estarà connectada a les xarxes de transport urbà regional i de ferrocarril convencional. El dimarts 12 de març, Rafael Giménez Capdevila, en substitució del ponent inicialment previst, Oliver Klein, presentà l’exemple de França. En la seva conferència “Alta velocitat ferroviària a França: regions i intermodalitat” destacà el fet que les Regions tenen la competència en matèria de transports fer­ roviaris d’abast regional. Això ha permès la creació de serveis ferroviaris regionals que connecten l’alta velocitat amb el conjunt del territori regional. D’altra banda, el Grenelle de l’Environment, un procés iniciat l’any 2007 des del govern central que comptà amb la participació d’altres organismes públics i privats, determinà l’objectiu de crear un model de transports sostenible, a fi de reduir la contribució del sistema de transports al canvi climàtic. Comentà dos exemples d’iniciatives regionals en matèria de transport públic. Un és la promoció de l’ús del tren regional pel preu simbòlic d’un euro (independentment de la distància recorreguda a l’interior del territori regional) que ja ha començat a posar en pràctica la Regió Llenguadoc-Rosselló. L’altre és el concepte de tren regional d’alta velocitat, el “TERGV” (per contracció del termes TER, tren exprés regional, i TGV, tren d’alta velocitat), serveis que circulen per algunes línies d’alta velocitat, sobretot de la regió Nord-Pas de Calais, amb connexions entre la capital regional, Lilla, i les ciutats mitjanes. El dimecres 13 de març es presentaren dues conferències. La primera a càrrec de Hans-Luidger Dienel, de la Universitat Tecnològica de Berlín, sobre el tema de la intermodalitat a Alemanya: “Connecting the High-speed train in German cities. Good practices of intermodality”. El ponent és autor del llibre Unconnected Transport Networks, on sosté la tesi que la planificació per al tren d’alta velocitat fou monomodal, sense oferir intermodalitat amb altres mitjans de transport. Amb la construcció d’estacions d’alta velocitat en aeroports s’inicià el canvi de concepte i ara les estacions compten amb una bona intermodalitat que inclou tant el vehicle privat (aparcaments) com els trens regionals, el tramvia i els mitjans de transport no motoritzats. Com a exemple capdavanter menciona el portal web FLINC (https://flinc.org/), que ofereix un servei per compartir el cotxe a tot Alemanya. La segona conferència “El potencial turístico en ciudades con conexión de alta velocidad ferroviaria”, fou impartida per José M. Coronado i Maddi Garmendia, de la Universidad de Castilla-La Mancha, a Ciudad Real. Presentaren un estudi realitzat en tres ciutats mitjanes a Espanya: Albacete, Ciudad Real i Toledo. L’estudi es focalitza en els trajectes a peu per a turistes entre les estacions ferroviàries d’alta velocitat i els respectius centres urbans. Analitzen la llegibilitat i la senyalització de l’itinerari, l’estat i amplada de les voreres i la qualitat de l’entorn immediat (nivell de trànsit als carrers, atractius addicionals en l’itinerari, com ara vistes panoràmiques, etc.). Malgrat que l’experiència turística comença a l’estació, conclouen que en aquests casos les connexions per a vianants són la baula perduda en la cadena de transport. –318–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 317-319 Kerstin Burckhart, Rafael Giménez-Capdevila Cicle de conferències “El tren d’alta velocitat i la seva intermodalitat en ciutats mitjanes”

El dijous 14 de març Roger W. Vickerman, de la Universitat de Kent (Regne Unit), clogué el cicle de conferències amb una exposició sobre el ferrocarril d’alta velocitat i el desenvolupament regional a partir de la línia entre Londres, París i Brussel·les. Els problemes causats per la segregació jurisdiccional de les xarxes i la competició entre operadors (fronteres, regulacions, finançament...) tenen una particular incidència en les ciutats mitjanes, que queden relegades pel predomini dels fluxos intermetropolitans. Les autoritats locals i regionals tenen en aquest camp un paper rellevant en tant que poden facilitar l’accés a la xarxa d’altes prestacions i convertir l’estació en un centre de serveis i negocis.

–319–


Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 75, juny 2013, p. 321-324 ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Girona i el tren d’alta velocitat Jaume Feliu La primera sortida del 2013 de la Societat es va portar a terme el dissabte setze de març a la ciutat de Girona. Tenia com a principal motivació el coneixement de les novetats sorgides arran de l’arribada del tren d’alta velocitat, com ara els espais de la nova estació ferroviària o les estratègies territorials que s’han emprès per aprofitar les potencialitats del nou servei de transport. A més, la sortida també tenia la finalitat de fer un reconeixement del territori urbà de Girona per contextualitzar la informació i les reflexions al voltant de la nova infraestructura i, com no, per retrobar-se amb els nous i vells espais emblemàtics de la ciutat. Podem considerar que la sortida va tenir un bon èxit d’assistència, amb quaranta-cinc participants i que els actes preparats van ser de l’interès dels socis i les sòcies de la Societat. Només el temps ens va fer una mica la guitza i haguéssim agraït una mica més de sol, però hem de pensar que el temps també forma part de la identitat d’aquesta època de l’any i, fins i tot, de la pròpia ciutat de Girona. La sortida començà a les nou i cinc del matí a l’estació de Sants de Barcelona per als assistents que sortien des de la capital del país. No hi havia millor forma de començar aquesta sortida sinó pujant de bon matí al tren d’alta velocitat per anar a Girona, en trenta-set minuts de viatge. Tot i que el tren està preparat per circular a uns tres-cents quilòmetres per hora, es va donar la circumstància que el vehicle no va arribar a unes altes velocitats perquè era el primer comboi del dia. Però l’efecte del guany de temps en el recorregut va ser ben apreciable. A les deu del matí ens vam trobar al vestíbul de la nova estació d’alta velocitat amb la resta d’assistents que venien de les comarques gironines, i fins i tot de Perpinyà. Des d’allà es donà la benvinguda als assistents i ens deixàrem guiar per les instal·lacions per José Luis de Frutos, cap de les estacions de l’àmbit de Girona, un bon coneixedor del procés de construcció de la línia d’alta velocitat al pas –321–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 321-324 Girona i el tren d’alta velocitat

Jaume Feliu

Jaume Feliu (SCG, esquerra) Jordi Xirgo, Carles Ribas i José L. de Frutos (Adif ) i Josep Campmajor. Fotos: Rafael Giménez-Capdevila

per la ciutat i de la pròpia estació, encara en una localització provisional i amb nombrosos espais per desenvolupar. De Frutos ens va mostrar primer un conjunt de mapes de localització i plànols de l’estació i va explicar les característiques bàsiques del nou equipament. Ja des del primer moment les curiositats i preguntes dels participants es van fer paleses i el cap d’estacions les anà responent pacientment. Va desglossar diversos aspectes com el traçat d’alta velocitat que travessa la ciutat de nord a sud mitjançant una llarga estructura soterrada de més de tres quilòmetres, quines dimensions i quina estructura té la nova estació, quins serveis d’alta velocitat s’ofereixen per la nova línia. Per conèixer l’estructura de l’estació vam visitar les diferents plantes subterrànies existents. Vam començar per la planta -1 on es troba un espai destinat a la futura terminal d’autobusos, encara sense acabar i tancada al públic. Quan les administracions disposin de diners, allà es podrà construir una estació de trenta-dues andanes amb una extensió de 15.000 m2. Les plantes -2 i -3 es van destinar als futurs aparcaments de cotxes, tot i que encara no han estat condicionades. La capacitat potencial d’aparcaments arriba fins a les mil places. La possibilitat de visitar aquestes plantes tancades al públic ens va fer adonar de l’autèntica dimensió de tot l’equipament de l’estació, l’existència d’uns espais que superen de molt les necessitats actuals i que no imaginem en ple funcionament a curt o fins i tot a mitjà termini. Costa de valorar si aquests equipaments estan sobredimensionats o si els percebem així pel context de contracció econòmica actual, i que el futur sabrà treure profit dels grans espais. La darrera planta a visitar fou la -4, on es troben les dues andanes disponibles, amb quatre vies. Finalment, de Frutos ens va fer pujar a les andanes de l’estació convencional, que es troben a dalt del viaducte ferroviari, i així vam poder apreciar la dimensió de les obres exteriors que ha suposat la construcció de l’estació i l’enorme trasbals per els veïns del barri de Sant Narcís, que han hagut de patir les obres durant anys i que han vist desaparèixer el Parc Central de la ciutat. –322–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 321-324 Girona i el tren d’alta velocitat

Jaume Feliu

El grup de la SCG a les escales de la catedral de Girona, tot envoltant Isabel Salamaña. Foto: Anna Ortiz

Després de l’estació, el grup es va dirigir cap a l’Ajuntament passant pel carrer de Santa Eugènia, plaça de Marquès de Camps, carrer Nou, el pont de Pedra i la plaça del Vi. Ja que havíem arribat més aviat del previst, hi hagué temps de dispersar-se per diferents cafès del voltant i prendre quelcom calent. A dos quarts d’una del migdia ens esperava el Regidor del Projecte Ferroviari, Carles Ribas, per donar-nos la benvinguda i presentar-nos el seu punt de vista sobre el nou tren a la ciutat. Va quedar clar que el regidor estava força descontent de com s’havia dut el procés de construcció de l’estació, de la provisionalitat de la situació actual, i de la manca de capacitat d’incidir en la decisió de les infraestructures ferroviàries. Tot i això, es va mostrar esperançat de les oportunitats del TAV per a Girona. Així mateix, el cap de la Unitat Municipal d’Anàlisi Territorial (UMAT), el geògraf Jordi Xirgo, ens va explicar les problemàtiques de la gestió urbana que suposa tenir l’estació del TAV al centre de la ciutat i les estratègies que la ciutat ha anat endegant per solucionar-les i per extreure el màxim profit de la infraestructura. D’entre les iniciatives, va destacar el projecte europeu Enter.Hub, recentment atorgat a la ciutat. Es tracta d’una “xarxa europea per explotar els efectes dels hubs ferroviaris i els seus beneficis urbans” i hi participen un conjunt de tretze ciutats mitjanes d’arreu d’Europa, liderades per Reggio de l’Emília, a Itàlia. El projecte contempla la reflexió conjunta de diversos aspectes del TAV, com la intermodalitat amb la resta de modes de transport, la capacitat de generar –323–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 321-324 Girona i el tren d’alta velocitat

Jaume Feliu

activitat econòmica o la sinèrgia amb la pròpia regió. Uns dels aspectes més innovadors i interessants del projecte és que promou la participació ciutadana (el què solem anomenar governança urbana) a partir de la creació d’un Grup de Suport Local, un grup independent dels òrgans de govern local, que ha d’elaborar un Pla d’Acció Local, una mena de pla estratègic dirigit a les accions al voltant del TAV. El Grup, constituït recentment, reuneix les principals institucions i associacions de la ciutat i va estar representat en la xerrada per el seu coordinador, en Josep Campmajor. Campmajor va dibuixar breument quin és el rol del Grup de Suport Local, que qualificava com a lobby de pressió ciutadà, i va participar activament en el debat que es va generar al final de la xerrada. Arribada l’hora de dinar, els participants a la sortida no haguérem de caminar gaire lluny, passant pel carrer Nou del Teatre, per arribar al restaurant els Jardins de la Mercè, ben bé al costat de l’antic convent de la Mercè. Allà ens havien preparat una taula ben llarga on cabíem tots, en un espai agradable. Menjàrem i férem una bona sobretaula tot guaitant el temps que feia allà fora, amb pluja intermitent. Just quan ens decidírem a començar la caminada de la tarda, la pluja més intensa va fer variar el recorregut previst. Però la cosa no anà a més i el temps es va anar aguantant tota la tarda, encara que amb una mica de vent que donava una certa sensació de fred. La professora de geografia de la Universitat de Girona, i durant quinze anys regidora de la ciutat, Isabel Salamaña, fou l’encarregada de guiar-nos pel recorregut urbà. Des de la Mercè, resseguírem el carrer del Portal Nou, travessàrem la muralla, i pujàrem fins a la torre de Sant Domènec, una de les torres històriques situada al darrera de l’antic convent de Sant Domènec, ara Facultat de Lletres de la Universitat de Girona. Des d’aquest punt elevat, Salamaña va ajudar a interpretar el paisatge urbà de la ciutat de Girona i de les poblacions veïnes, ja integrades en una mateixa dinàmica urbana, com Salt, Sarrià de Ter, Sant Gregori, Fornells de la Selva, etc. Va fer també un repàs històric dels creixements urbans contemporanis, des de les migracions dels cinquanta i seixanta fins a l’actualitat, i va anar indicant els diferents espais on s’ubicaven els creixements o les renovacions urbanes. Aquesta explicació va ser molt ben complementada amb una lectura social dels barris que s’han anat desenvolupant i amb un bon conjunt d’anècdotes i exemples concrets experimentats al llarg dels anys de treball a l’ajuntament. Posteriorment resseguírem la muralla fins a la Torre Gironella, probablement l’indret on hi hagué el poblament més antic de la ciutat. Allà ens va mostrar els diversos espais recuperats per al lleure, en bona part gràcies a iniciatives com Girona Temps de Flors, com ara els jardins dels Alemanys o els jardins de la Francesa. Ja arribats a la catedral, vam descendir pel carrer de la Força fins al centre de la ciutat on es donà per acabada la sortida, amb la bona sensació d’haver aprofitat i gaudit d’aquella jornada. I els assistents que tornaven a Barcelona van prendre el tren d’alta velocitat de les vuit i deu minuts puntualment. –324–


Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 74, desembre 2012, p. 325-330 ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Informació per als autors i autores 1. Presentació. Treballs de la Societat Catalana de Geografia és una revista acadèmica de tota temàtica d’interès geogràfic, que es publica alhora en suport paper i electrònic. Té com a objectius la divulgació de l’enfocament científic propi de la geografia, la sensibilització de la societat envers els diversos problemes territorials, socials i ambientals, així com l’enriquiment del bagatge científic català en l’àmbit de les diverses disciplines geogràfiques. És editada per la Societat Catalana de Geografia (SCG), filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), d’ençà 1984 i en l’actualitat té una periodicitat semestral. Publica textos inèdits resultat de la recerca de persones interessades en la geografia, així com de les conferències i altres actes realitzats a la Societat Catalana de Geografia. Els articles adreçats a Treballs de la Societat Catalana de Geografia han de ser originals i escrits en català, anglès o qualsevol llengua romànica. Es poden publicar articles i conferències en edició bilingüe, principalment català/anglès. La revista es regeix pel sistema d’avaluació anònima externa dels articles. A banda de la secció d’articles, la revista conté també les seccions: ‘Conferències’, ‘Notes i documentació’, ‘Ressenyes’ i ‘Crònica de la SCG’. Com a revista en línia, s’autoritza el públic en general a reproduir, distribuir i comunicar lliurement l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica (SCG/IEC) i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada. 2. Enviament d’originals. Cal enviar-los en suport digital a l’adreça scg@iec.cat. També es poden fer arribar per correu postal i en paper, però sempre acompanyats del format digital, a la secretaria de la Societat Catalana de Geografia (carrer de Maria-Aurèlia Capmany, 14-16, 08001 Barcelona). Han d’anar acompanyats d’una pàgina en arxiu a part on figuri: autoria, lloc de treball o professió i adreça electrònica, així com una declaració que, si més no, faci constar: a) el coneixement i acceptació de les normes de la –325–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 325-330 Informació per als autors i autores

revista (això afecta en particular a la cessió del drets d’edició i a l’acceptació d’esmenes d’estil per part del Consell de Redacció), b) el compromís que l’article no ha estat simultàniament enviat a altres revistes, c) l’afirmació del caràcter original del treball amb una enumeració breu de les novetats que aporta, d) opcionalment, els agraïments que es vulguin fer constar o la declaració d’inserció de l’aportació en determinat projecte de recerca (de cara a la publicació, tot això donarà lloc a una primera nota al peu, que tanmateix no ha de figurar en el text destinat a ser avaluat), e) la declaració de comptar amb autorització per a la reproducció de les imatges inserides al text quan s’escaigui. 3. Estructura de l’original 3.1. El document estarà paginat però no contindrà cap mena d’encapçalament o peu de pàgina. 3.2. El títol ha de reflectir de manera clara i directa el contingut del treball. 3.3. Es recomana a qui vulgui signar amb els dos cognoms, que adopti el criteri d’unir-los amb un guió, per tal de facilitar la seva identificació a les bases de dades científiques. 3.4. S’inclouran tres resums de l’article amb cos de lletra 10,5, cadascun d’un màxim de 150 paraules, redactats en català, castellà i anglès, així com en la llengua de l’original si no és cap de les esmentades; també s’admetran resums en altres idiomes atenent al territori a què l’article faci referència. Cada resum anirà precedit de la corresponent traducció del títol i es clourà amb entre tres i cinc paraules o conceptes clau en les llengües esmentades. El resum ha d’exposar, amb frases curtes i clares, els objectius, metodologia i principals resultats del treball. 3.5. Convé que l’article tingui una breu introducció que expliqui l’objectiu del treball, l’interès que té per a la geografia, els treballs previs sobre el tema, els aspectes que s’intenten resoldre o millorar, i l’estructura formal de l’article. Les fonts i mètodes emprats s’han d’indicar de tal manera que el lector pugui verificar i entendre com s’ha dut a terme la investigació. Les conclusions faran un breu resum i síntesi dels resultats obtinguts, donaran peu a una valoració de caire més personal i poden apuntar a futurs aprofundiments. 3.6. Els articles no han de superar els 60.000 caràcters sense espais (inclosos resums, notes i bibliografia) ni les 30 pàgines (incloses il·lustracions, mapes, gràfics i fotos). En tot el treball cal emprar un interlineat d’1,15 i tipografia Times New Roman. El cos de lletra del text general és de 12 punts. Es prega imitar, en el que sigui possible, l’estil i disposició d’elements que s’observarà en el darrer número publicat de la revista. –326–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 325-330 Informació per als autors i autores

3.7. El sistema de diferenciació dels apartats de l’article és lliure, però ha de presentar una estructura lògica i una clara ordenació jeràrquica. En cas d’haverhi molts subapartats es recomana l’ús de numeració (1, 1.1, 1.1.1). Els títols dels apartats aniran en negreta i en cap cas en majúscules. 3.8. Les referències bibliogràfiques s’han de limitar a les fonts consultades pels autors. Les citacions s’inseriran dins el text general entre parèntesis mitjançant cognom i any d’edició (i opcionalment pàgina), segons els següents models referits a un, dos o més autors: (Casassas, 2000, p. 222), (Lluch i Nel·lo, 1987) i (Vilà-Valentí et al., 1995); cal obviar el nom de l’autor si aquest acaba de ser esmentat en el text: “com diu H. Capel (1981a, p. 45)”. En ocasions, la citació de pàgines web pot ser més àgil mitjançant una nota al peu. 3.9. Les notes al peu aniran en cos 8. Cal reduir-les al que sigui estrictament necessari. 3.10. Els articles poden contenir dues menes d’il·lustracions: figures (única denominació genèrica que inclourà mapes, gràfics, croquis, fotos...) i taules, unes i altres amb la seva pròpia numeració, aràbiga i correlativa. El respectiu títol (breu i clar) s’inserirà en el text, no pas dins la pròpia figura o taula. La font i/o autoria s’indicarà al peu de la il·lustració. El títol precedeix la il·lustració i la font la segueix. Aquests dos elements serviran també per indicar la ubicació idònia de la il·lustració encara que aquesta sigui presentada en arxiu a part. Altres normes referides a les il·lustracions són les següents. a) El text ha de fer referència explícita a totes les figures i taules que s’hi incloguin, encara que sigui entre parèntesis: (fig. 1). b) Les taules i esquemes han de ser editables (no imatges) i no han d’emprar colors de fons. Els mapes i gràfics s’adjuntaran en arxiu a part en un suport informàtic que permeti fer-hi retocs en la tipografia, la posició i dimensió d’elements com la llegenda, etc. c) Les fotografies i altres imatges han de tenir qualitat, amb una resolució mínima de 200 DPI (punts/píxels per polzada). El Consell de Redacció pot recomanar la retirada de les imatges que no compleixin aquests requisits i consideri prescindibles. d) Treballs de la Societat Catalana de Geografia es publica alhora en blanc i negre (en paper) i color (pdf ). Convé aprofitar la potencialitat expressiva del color particularment per a fotografies i mapes, encara que en la reproducció tradicional pugui no ser el format idoni. e) L’elaboració pròpia s’indicarà com a autoria quan hi pugui haver confusió amb la font; quan sigui obvi que la il·lustració és part de les aportacions originals dels signants de l’article simplement no s’indicarà res. f ) La llegenda de les figures ha de ser ben llegible tenint en compte les dimensions de la revista en paper. –327–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 325-330 Informació per als autors i autores

g) Els mapes originals han de dur escala gràfica (mai numèrica) i han d’incloure el símbol de nord (o bé indicació de xarxa geogràfica o de coordenades) si el territori representat no és prou conegut per al lector habitual. h) Les imatges i altres il·lustracions que ho requereixen hauran de comptar amb els oportuns drets de reproducció, gestionats pels autors dels treballs. i) Les taules duran les línies verticals invisibles. 3.11. Els possibles annexos aniran situats al final de l’article amb cos de lletra 11. 3.12. La bibliografia (ordenada alfabèticament i cronològica) anirà amb cos de lletra 10. Els cognoms van en versaletes (no pas en majúscules). Les pautes per a la bibliografia són les següents: a) Per als llibres Cognom(s), Nom sencer; Nom sencer Cognom(s) (any). Títol del llibre. Número de l’edició. Lloc de publicació: Editorial (Nom de la Col·lecció; número dins de la col·lecció) [any de la primera edició]. Daveau, Suzanne; Orlando Ribeiro (1973). La zone intertropicale humide. París: Armand Colin (Collection U). b) Per a les parts de llibres Cognom, Nom sencer (any). “Títol de la part del llibre”, dins: Nom Cognom, Títol del llibre. Número de l’edició. Lloc de publicació: Editorial (Nom de la Col·lecció; número dins de la col·lecció), p., números de les pàgines en què apareix aquesta part. Bianchetti, Alma (1987). “L’editoria geografica: le riviste”, dins: Giacomo Corna Pellegrini [ed.], Aspetti e problemi della geografia. Milà: Marzorati, vol. 2, p. 273-317. c) Per als articles Cognom, Nom sense abreujar (any). “Títol de l’article”. Títol de la revista [Lloc d’edició], número del volum, número de l’exemplar, números de les pàgines en què apareix aquest article. Hägerstrand, Torsten (1982). “Diorama, path and project”. Tijdschrift voor Economische en Sociale Geographie [Amsterdam], vol. LXXIII, núm. 6, p. 332-339. d) Al final d’una cita bibliogràfica es pot incloure també l’adreça electrònica on es pugui trobar el document. e) Per a les cites de documents que només es troben a Internet, s’imitarà, tant com sigui possible, el format de les cites bibliogràfiques. Si més no inclouran un nom d’autor (persona o institució) que permeti la citació abreujada en el text de l’article, encara que no s’hi pugui aportar l’any d’edició. També s’inclourà el títol o bé es farà una descripció sintètica del contingut. SCG. Crèdits de la revista Treballs de la Societat Catalana de Geografia. http://scg.iec.cat/Scg8/Scg81/S811.htm (consultat 01/01/2011). –328–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 325-330 Informació per als autors i autores

En aquest cas, la citació dins el text seria: (SCG. Crèdits...). Opcionalment les cites de documents electrònics poden donar lloc a nota al peu. De les informacions indicades als models anteriors es poden obviar aquelles parts que figuren: entre parèntesi (excepte l’any), entre claudàtors (excepte l’abreviatura ed., única emprada per a tot tipus de coordinació) així com el número d’edició. També es poden emprar claudàtors per indicar dades insegures o que no figuren en el document. L’autoria repetida en obres consecutives de la relació bibliogràfica serà substituïda per un guió llarg ( – ). En cas d’obres d’una mateixa autoria i any, es distingiran mitjançant lletres darrere la data (1982a, 1982b) per tal de facilitarne la citació. 4. Altres seccions de la revista 4.1. La secció Notes i documentació acull originals de perfil molt divers; entre d’altres: entrevistes, notes biogràfiques, edició de documents inèdits, estats de la qüestió, reculls bibliogràfics, recerques d’un abast limitat, articles breus, cròniques d’esdeveniments aliens a la SCG, opinió, recull d’informació estadística o d’altra mena. Els autors i les autores poden suggerir la publicació dels seus treballs dins aquesta secció; el Consell de Redacció, d’acord amb l’avaluació externa, també pot considerar més escaient la publicació d’un treball en aquest apartat o bé en el d’articles. Els treballs presentats explícitament a aquesta secció seran avaluats ordinàriament pel Consell de Redacció. Els treballs publicats a Notes i documentació han de seguir els criteris generals, però han de tenir un màxim de 40.000 caràcters sense espais (incloses notes i bibliografia) i no poden superar les 25 pàgines, comptant-hi les il·lustracions. La inclusió o no de resums resta a criteri de l’autoria. 4.2. La secció Ressenyes és oberta a comentaris de llibres geogràfics publicats darrerament i en qualsevol llengua. Les ressenyes han de tenir una extensió màxima de 15.000 caràcters sense espais. Opcionalment s’hi pot afegir bibliografia. 4.3. La secció Conferències recull textos que han estat objecte d’una presentació pública a la SCG. Formalment respondran a les característiques dels articles. 5. Procés editorial 5.1. Recepció d’articles. El Consell Editorial acusarà als autors la recepció dels articles que li arribin i posteriorment informarà de l’acceptació o el rebuig de publicació. La recepció de l’article no comporta necessàriament la seva acceptació. 5.2. Revisió interna d’articles. El Consell Editorial valorarà si el treball pot ser publicat atenent a la qualitat i interès aparent de l’article en funció dels criteris –329–


Treballs de la SCG, 75, 2013, 325-330 Informació per als autors i autores

editorials de la revista, així com al compliment dels requisits de presentació formal. 5.3. Avaluació externa d’articles. Treballs de la Societat Catalana de Geografia es regeix pel sistema d’avaluació externa i anònima dels articles. El Consell enviarà a avaluació els treballs que consideri aptes per a la secció d’articles. La relació d’avaluadors es publica periòdicament. 5.4. El Consell Editorial de la revista es reserva els drets de: a) Acceptar o rebutjar els articles presentats a partir dels informes externs b) Ubicar un treball a la secció de ‘Notes i documentació’ c) Esmenar lleument els treballs per tal d’adequar-los als criteris i normes de la revista d) Demanar a l’autoria que escurci un text o que faci determinades modificacions. 5.5. Els factors en què es fonamenta la decisió sobre l’acceptació o rebuig dels treballs per part dels editors de la revista són els següents: a) Originalitat b) Actualitat, oportunitat i novetat c) Rellevància: aplicabilitat dels resultats per a la resolució de problemes geogràfics concrets d) Significació per a l’avenç del coneixement científic geogràfic e) Fiabilitat i validesa científica: qualitat metodològica contrastada f) Presentació: bona redacció, organització (coherència lògica) i qualitat gràfica. 5.6. Una vegada finalitzat el procés d’avaluació s’enviarà a l’autoria principal (el remitent o bé el primer dels signants) la notificació d’acceptació o rebuig de la publicació del treball. A partir de l’acceptació de l’article, l’autor/a podrà demanar a l’editor una certificació que es troba en curs de publicació. 5.7. En el procés de composició o maquetat, l’autoria rebrà un pdf del seu article per tal de fer-hi una sola revisió. 5.8. Un cop publicada, l’autoria rebrà un exemplar de la revista. Si entre els autors d’un treball hi ha un membre de la SCG se’n podran demanar fins a 5 exemplars.

–330–


Articles

CONFERÈNCIES

“Català és...” El discurs sobre immigració i identitat nacional durant el franquisme: Francesc Candel i Jordi Pujol Domingo, Andreu

Invisible Others: Muslims in European cities in the time of the burqa ban Hancock, Claire

“Torisme cultural occitan”: d’una politica territorial a una aisina de conscientizacion?  Rayssac, Sébastien; Philippe Sour; Valerià Paül El levantamiento del mapa topográfico a escala 1:50.000 en Cataluña (1912-1932) Urteaga, Luis; Francesc Nadal La urbanització turística com a materialització espacial de l’acumulació de capital hoteler: els casos de Platja de Palma (Mallorca) i Saïdia (Marroc) Yrygoy, Ismael

Verso una nuova dimensione metropolitana Indovina, Francesco El nuevo Madrid: infraestructuras contra naturaleza Mollá Ruiz-Gómez, Manuel The Radicalization of Geography Peet, Richard La transformació històrica del paisatge entre l’economia, l’ecologia i la història: podem posar a prova la hipòtesi de Margalef? Tello, Enric

75 juny 2013

NOTES I DOCUMENTACIÓ CRÒNICA DE LA SCG

Treballs de la Societat Catalana de Geografia núm. 75 - juny 2013

El procés de desindustrialització del nucli urbà de Sabadell a través de les zones de transformació d’ús (1978-2010) Mestre Vall, Oriol

TREBALLS DE LA SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA

SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS

http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital)