TSCG - 71, 72

TREBALLS DE LA SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA

Monogràfic sobre incendis forestals

SOCIETAT

INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS

Treballs de la Societat Catalana de Geografia és una revista acadèmica de tota temàtica d’interès geogràfic. Publica textos inèdits resultat de la recerca de persones interessades en la geografia, així com de les conferències i actes realitzats a la Societat Catalana de Geografia.

Treballs de la Societat Catalana de Geografia és editada per la Societat Catalana de Geografia d’ençà 1984 i té una periodicitat semestral.

Aquesta revista es regeix pel sistema d’avaluació anònima externa.

Treballs de la Societat Catalana de Geografia és objecte d’avaluació d’impacte a: IN-RECS, Latindex, RESH, CARHUS i MIAR. Figura a les bases de dades DICE, ISOC i URBADOC.

Tots els números de Treballs de la Societat Catalana de Geografia es poden obtenir en suport digital al web de l’Hemeroteca Científica Catalana, http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG i al portal de revistes catalanes RACO.

Les opinions expressades a Treballs de la Societat Catalana de Geografia són, exclusivament, responsabilitat de les persones que han escrit els textos.

© Les autores i els autors dels articles. Aquesta edició és propietat de la Societat Catalana de Geografia (SCG), filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC).

Editor

Jesús Burgueño (SCG; Universitat de Lleida)

Consell Editor

Enric Bertran (Societat Catalana de Geografia)

Montserrat Cuxart (Societat Catalana de Geografia)

Antoni Luna (SCG; Universitat Pompeu Fabra)

Enric Mendizàbal (SCG; Universitat Autònoma de Barcelona)

Xavier Úbeda (SCG; Universitat de Barcelona)

Consell Científic

Joan Becat (IEC; Universitat de Perpinyà)

Georges Bertrand (Université de Toulouse-Le Mirail)

Paul Claval (Université Paris IV-Sorbonne)

Jordi Cortès (Societat Catalana de Geografia)

Josefina Cruz Villalón (Universidad de Sevilla)

João Carlos Garcia (Universidade do Porto)

Montserrat Galera (Fundació Ernest Lluch)

Maria Dolors Garcia Ramon (IEC; Universitat Autònoma de Barcelona)

Joan Mateu (Universitat de València)

Redacció. Subscripció i Administració. Intercanvi

Societat Catalana de Geografia

Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona

Telèfon: 935 529 104

A/e: scg@iec.cat

Web: http://scg.iec.cat Adquisicions: http://publicacions.iec.cat

Janice Monk (University of Arizona)

Joan Nogué (Universitat de Girona)

Carmen Ocaña (Universidad de Málaga)

Ana Olivera (Universidad Autónoma de Madrid)

Josep Oliveras (Universitat Rovira i Virgili)

Lluís Riudor (Universitat Pompeu Fabra)

Joan Manuel Soriano (Universitat Autònoma de Barcelona)

Katsuyuki Takenaka (Aychi Prefectural University)

Joan Tort (Universitat de Barcelona)

Tim Unwin (Royal Holloway, University of London)

Tomàs Vidal (Universitat de Barcelona; Institut Menorquí d’Estudis)

Joan Vilà-Valentí (IEC; Universitat de Barcelona)

Membres nats

Mireia Baylina (SCG; Universitat Autònoma de Barcelona)

Rafael Giménez-Capdevila (SCG; Institut d’Estudis

Territorials)

Carme Montaner (SCG; Institut Cartogràfic de Catalunya)

Francesc Nadal (SCG; Universitat de Barcelona)

Albert Pèlachs (SCG; Universitat Autònoma de Barcelona)

Roser Serra (Societat Catalana de Geografia)

Edició i impressió

El Tinter, SAL (Empresa certificada ISO 9001, ISO 14001 i EMAS)

Carrer de la Plana, 8-10

08032 Barcelona

ISSN: 1133-2190

Dipòsit legal B. 24190-1985

Disseny de la portada: Pau Alegre

La reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment és rigorosament prohibida sense l’autorització escrita dels titulars del copyright, i estarà sotmesa a les sancions establertes a la llei. S’autoritza la reproducció del sumari i dels resums sempre que n’aparegui la procedència.

Aquest número 71-72 de Treballs de la Societat Catalana de Geografia ha estat editat amb la col·laboració de la Diputació de Barcelona.

ARTICLES

DOMÈNECH, Rut; Elsa PASTOR; Eulàlia PLANAS: Efectivitat dels tractaments de combustible en la reducció del risc de propagació d’incendi ..... 11

LLOvET LóPEz, Joan; v. Ramon vALLEJO CALz ADA: Foc, pluges i resposta hidrològica del sòl a les muntanyes d’Alacant ................................ 35

PEREIRA, Paulo: Efectes de les temperatures del foc en les cendres produïdes per algunes espècies vegetals mediterrànies ................................................ 49

PLANA BACH, Eduard: Integració del risc d’incendis en la planificació forestal estratègica i l’ordenació del territori .............................................. 69

PRAT GuITART, Núria; Teresa vALOR; vladimir KRIvTSOv: Efectes postincendi en una torbera d’Escòcia ...... ...................................... 93

RODRIGO DOMÍNGuEz, Anselm; Xavier ARNAN vIADIu; Javier RETANA ALuMBREROS: És homogènia la recuperació, després del foc, de les comunitats de plantes i formigues dels boscos de Catalunya? ............ 115

RODRÍGuEz CARRERAS, Roser: Els incendis forestals des d’una perspectiva antròpica ............................................................................

CONFERÈNCIES

PAASI, Anssi; Kaj zIMMERBAuER: Theory and practice of the region: a contextual analysis of the transformation of Finnish regions .................. 163

PRADOS, María José: Naturbanización. Algunos ejemplos en áreas de montaña y periurbanas .................................................................... 179

SALADIé GIL, Sergi: Els conflictes territorials del sistema elèctric a Catalunya .........................................................................................

NOTES I DOCUMENTACIÓ

GORDI SERRAT, Josep: La percepció dels incendis forestals per la propietat rural a Catalunya ................................................................................

JuAN PETIT, Ingrid: Causes d’incendis a Collserola: l’ús de sistemes d’informació geogràfica .........................................................................

PLANA BACH, Eduard: Cultura del risc i comunicació sobre el foc i els incendis forestals ................................................................................... 265

TORRES SáNCHEz, Jorge: Caracterització cartogràfica de la vulnerabilitat dels usos del sòl a Catalunya davant incendis superiors a 50 hectàrees (1986/2005). Implementació a través d’eines SIG .................................. 283

R ESSEN y ES

Artemi Cerdà; Pete R. robiChaud [eds.] (2009). Fire effects on soils and restoration strategies, per Paulo Pereira ................................................ 303

Artemi Cerdà; Jorge Mataix-Solera [ed.] (2009). Efectos de los incendios forestales sobre los suelos en España. El estado de la cuestión visto por los científicos españoles, per Antonio Jordán ............................................ 305

C Rò NICA DE LA S OCIETAT C ATALANA DE G EOGRAFIA

MONTANER, M. Carme: Per la ruta verdagueriana de la Plana de Vic .... 313

NADAL, Francesc: Per la via romana del Capsacosta: de Sant Salvador de Bianya a Sant Pau de Segúries .............................................................. 317

ÚBEDA, Xavier: Presentació de la Fundació Pau Costa Alcubierre d’Ecologia del Foc i Gestió d’Incendis ..................................................................... 321

Acta de l’Assemblea General Ordinària anual de la Societat Catalana de Geografia, 2011 .................................................................................. 325

Memòria de les activitats de la Societat Catalana de Geografia (Institut d’Estudis Catalans). De l’1 de setembre del 2010 al 31 d’agost del 2011 .... 327

Persones externes al Secretariat de Redacció de Treballs de la Societat Catalana de Geografia que han avaluat anònimament els textos rebuts entre gener de 2006 i desembre de 2010 ................................................................. 335

Normes per a la tramesa d’originals .......................................................... 337

Presentació

Els incendis forestals són un fenomen global. Així doncs, a Catalunya també tenen lloc aquests focs, segurament, més sovint que en altres indrets, perquè som un país muntanyós i amb una gran superfície de bosc. val a dir, a més, que els incendis forestals formen part de l’evolució dels nostres ecosistemes i per tant han modelat els nostres boscos des de sempre.

El foc, per altra banda, malgrat que crema la vegetació durant un incendi, és també des d’un punt de vista social, quelcom imprescindible, i així des de sempre s’ha fet ús del foc per a molts motius. un d’aquests motius ha estat l’ús del foc en els nostres espais agraris, per cremar restes silvícoles i agrícoles innecessàries, o cremar fusta per produir carbó. O sigui, hem utilitzat des de sempre el foc.

Quin és el problema doncs? Avui dia l’incendi forestal i el foc mateix, són concebuts com un perill. La societat s’estima els seus boscos, malgrat que gran part de la població desconeix les seves dinàmiques, i el fet d’intentar deslligar bosc i foc, pot haver estat el principi del problema.

Els usos que fèiem del bosc també han canviat. Ara, segurament l’ús més important a Catalunya que fem del bosc és el residencial. Hem envaït unes zones boscosos amb edificacions que han augmentat el risc, i en augmentar el risc, l’incendi forestal fa incrementar el perill.

Amb tot això, els incendis forestals, a les últimes dècades han esdevingut un problema social, mediambiental i fins i tot econòmic. I per aquesta raó, des d’un punt de vista científic, s’ha estudiat i s’està investigant des de molts enfocaments diferents.

Aquest volum monogràfic de Treballs de la Societat Catalana de Geografia que aquí presentem és un conjunt d’articles que tracten temàtiques variades, que abasten diversos punts de vista del fenomen, també des de diferents disciplines, però tots amb un tret comú, els incendis forestals. L’Eduard Plana, tracta en el primer dels seus articles un tema important avui dia com és la planificació territorial, és a dir, incorporar el fenomen dels incendis com un aspecte més a tenir en compte a l’hora d’ordenar el territori, ja que els incendis

sobrepassen l’espai estrictament forestal i són un fet que té lloc en el que s’anomena la interfase urbano-forestal. El treball de Roser Rodríguez busca, des d’una perspectiva sociològica, la solució als problemes presents mirant com ha estat el passat. Com hem percebut els boscos, els incendis forestals i quins han estat els canvis en el paisatge agrícola forestal i en quin marc polític i social s’han desenvolupat. L’aportació d’Anselm Rodrigo et al., tracta un tema molt interessant a nivell mediambiental però també de gestió forestal. Es pregunta quina capacitat de regeneració tenen els nostres boscos i quines espècies poden ser les millors en cada lloc per a poder arribar a ser un bosc després d’un incendi i de tots els estats de successió. Aquest treball és prou interessant amb la inclusió d’un indicador tant fonamental a nivell ecològic com són les formigues que viuen als nostres boscos. Paulo Pereira fa una anàlisi molt exhaustiva del resultat més immediat després del foc, com són les cendres que es generen. No se sap gaire cosa d’aquest producte dels incendis, i és sense dubte un tret fonamental. Fa una contribució molt important al coneixement dels tipus de cendres depenent de la intensitat de foc i quines particularitats tenen aquestes depenent del temps d’exposició al foc. és molt interessant que el treball estigui fet amb espècies mediterrànies molt comunes. El treball de Joan Llovet i Ramon Vallejo està realitzat a Alacant. Fan una anàlisi de la seqüència foc-pluja i la resposta hidrològica dels sòls. Com poden influir moltes característiques del tipus de sòl en què aquest no perdi propietats que afectin la vegetació i acabi per haver-hi una degradació del paisatge. El moment en què es dóna l’incendi i també el tipus de precipitació postincendi determinarà les conseqüències en la capacitat d’infiltració del sòl i la vegetació jugarà un paper molt important en la resiliència de l’ecosistema. L’estudi de la Núria Prat es centra en un determinat tipus d’ecosistema, que a casa nostra es redueix a algunes zones del Pirineu, però que a altres llocs del món suposen grans extensions de territori: les torberes. Malgrat que sembla que les torberes són molt humides i és difícil que es puguin cremar, en determinades situacions de sequera es poden produir incendis en aquests àmbits i són des d’un punt de vista ambiental un greu problema perquè poden cremar grans extensions sense possibilitat d’intervenir en la seva extinció, per tractar-se de focs de subsòl. L’article de Ruth Domènech et al., és una aportació molt tècnica sobre l’efectivitat dels tractaments de reducció de combustible en la propagació del foc en cas d’incendis forestals. un dels greus problemes a Catalunya i a molts altres indrets és que els canvis socials han fet que els boscos no s’explotin econòmicament i així doncs la massa forestal creix molt i provoca acumulació de combustible viu i mort. Els estudis que van dirigits a saber com disminuir aquesta càrrega que en cas d’incendi poden esdevenir grans incendis forestals devastadors són sempre interessants i necessaris. El segon dels articles d’Eduard Plana parla dels incendis com a problemàtica transversal: social, ambiental i econòmica. La nostra societat ha fet que els incendis forestals siguin un risc, i ara ha de ser aquesta mateixa societat la que ha de millorar la comprensió del fenomen per a aconseguir la col·laboració i complicitat social davant l’emergència global

a la qual s’enfronten els sistemes d’extinció. També en la mateixa línea de la visió del problema per part de la societat, l’article de Josep Gordi analitza, a partir de les opinions dels propietaris rurals, el parer d’aquests davant dels incendis. La població rural, segons l’autor, desconfia de l’administració tant pel que fa a gestió abans del foc, com a actuació quan està cremant i gestió post-incendi, tot i que a Catalunya hi ha hagut el que anomenem Grans Incendis Forestals.

El treball d’Ingrid Juan aborda el problema de les causes dels incendis forestals en un indret tant proper a una gran ciutat com és la serra de Collserola. Amb un estudi recolzat amb tecnologies informàtiques de Sistemes d’Informació Geogràfica fa una anàlisi de les causes i els indrets més favorables per a que es comenci a produir un incendi forestal. Coneixent aquestes dinàmiques es poden plantejar solucions, de les quals destaca com a molt important l’educació ambiental de la població, cada cop més fonamental en llocs d’interfase urbanaforestal com la serra de Collserola. Finalment, l’aportació de Jorge Torres també fa servir les noves tecnologies per a poder fer una relació entre incendis forestals, usos del sòl, tipologia d’incendi i hectàrees cremades. Conèixer quin és el tipus d’evolució dels incendis en determinats moments i quins són els factors, que no tan sòls desencadenen l’incendi, sinó que els fan evolucionar, és molt important, no tant sols per la planificació del territori sinó també per les pròpies tasques d’extinció d’incendis.

En aquest monogràfic també hi trobaran la presentació que la Societat Catalana de Geografia va fer de dos llibres dedicats als incendis forestals i la presentació posterior de la Fundació Pau Costa Alcubierre d’ecologia del foc i gestió d’incendis forestals.

Xavier Úbeda

ARTICLES

Efectivitat dels tractaments de combustible en la reducció del risc de propagació d’incendi1

Rut Domènech rut.domenech@upc.edu

Elsa Pastor elsa.pastor@upc.edu

Eulàlia Planas eulalia.planas@upc.edu

Centre d’Estudis del Risc Tecnològic (CERTEC) Universitat Politècnica de Catalunya

Resum

Els programes de simulació han estat àmpliament utilitzats en l’estudi del comportament dels incendis forestals i concretament en l’avaluació de l’efectivitat dels tractaments de combustible. Aquests tractaments, tals com les cremes prescrites o les aclarides, provoquen la modificació de l’estructura de les masses forestals i, per tant, de certs paràmetres bàsics del combustible que condicionaran el comportament d’un eventual incendi. Els diferents estudis que han avaluat els tractaments de combustible en la reducció del risc de propagació d’incendi evidencien la seva efectivitat. Tanmateix, aquests estudis no estan en consonància sobre quin tipus de tractament és el més efectiu. En aquest treball s’inclou una revisió bibliogràfica sobre l’avaluació de l’efectivitat dels tractaments de combustible, detallant en profunditat la metodologia utilitzada i els resultats obtinguts.

1. Aquest treball ha estat possible gràcies al suport proporcionat pel Ministerio de Ciencia y Educacion mitjançant el projecte AGL2008-01161, per la Generalitat de Catalunya mitjançant el projecte 2009SGR1118 i per la Diputació de Barcelona a través del projecte IRvA.

Paraules clau: tractaments silvícoles, aclarides, comportament del foc, simulació d’incendis forestals.

Resumen: Efectividad de los tratamientos de combustible en la reducción del riesgo de propagación de incendio

Los programas de simulación han sido ampliamente utilizados en el estudio del comportamiento de los incendios forestales y concretamente en la evaluación de la efectividad de los tratamientos de combustible. Estos tratamientos, tales como las quemas prescritas o clareo provocan la modificación de la estructura de las masas forestales y, por lo tanto, de ciertos parámetros básicos del combustible que condicionarán el comportamiento de un eventual incendio. Los diferentes estudios que han evaluado los tratamientos de combustible en la reducción del riesgo de propagación de incendio evidencian su efectividad. Aun así, estos estudios no están en consonancia sobre qué tipo de tratamiento es el más efectivo. En este trabajo se incluye una revisión bibliográfica sobre la evaluación de la efectividad de los tratamientos de combustible detallando en profundidad la metodología utilizada y los resultados obtenidos.

Palabras clave: tratamientos silvícolas, clareos, comportamiento del fuego, simulación de incendios forestales.

Abstract: Fuel treatment effectiveness in reducing the fire risk propagation

Simulation tools have been widely used in evaluating the effectiveness of fuel treatments on wildfire behavior. Fuel treatments, such as prescribed burning or thinning, lead to changes in the forest structure and therefore modify certain basic parameters that may influence the fuel’s behavior in a potential fire. Fuel treatments have been shown to be effective at mitigating fire damages in various studies. However, these studies are not consistent regarding what treatment is the most efficient. This paper reviews the state of the art on the evaluation of the effectiveness of fuel treatments paying special attention to the methodology used to assess them and the results obtained.

Keywords: forest management, thinning, fire behavior, fire simulation.

Introducció

Els tractaments de combustible modifiquen la composició de les espècies vegetals, l’estructura, la disponibilitat, la distribució i la humitat del combustible i el comportament dels vents de superfície. Els objectius d’aquests tractaments inclouen la redistribució del creixement anual dels arbres, la regulació de les espècies d’arbres existents, l’increment de la producció forestal, la millora de l’ecosistema, especialment en termes d’hàbitat de fauna salvatge, i la reducció de la vulnerabilitat davant l’incendi forestal (Graham et al., 1999).

En els casos en què els tractaments de combustible s’utilitzen per modificar el comportament dels incendis forestals, genèricament el que es pretén és reduir la càrrega de combustible per tal que en cas que tingui lloc un incendi forestal aquest es propagui més lentament i amb menys intensitat, tingui menys severitat i sigui més fàcil de controlar. Per tal d’assolir aquest objectiu i a la vegada assegurar una bona resiliència dels boscos davant els incendis forestals, els tractaments de combustible han de considerar un o més dels següents quatre principis bàsics (Agee i Skinner, 2005): la reducció de la quantitat de combustible de superfície, l’increment de la distància entre el combustible de superfície i el de capçada, la reducció de la densitat de les capçades i la preservació dels arbres grans de les espècies més resistents, que són els que tenen unes capçades més elevades respecte la superfície i una escorça més gruixuda. Els tractaments de combustible més utilitzats per tal de reduir el risc de propagació d’incendis són les cremes prescrites, les aclarides de combustible o una combinació d’ambdues, tot i que sovint també s’usen herbicides per eliminar específicament un determinat tipus de combustible o bé es fan tallafocs, és a dir, franges de diferent amplada en les quals s’ha eliminat totalment el combustible. Les cremes prescrites utilitzen el foc de baixa intensitat i sota condicions controlades per a reduir la quantitat de combustible forestal. Els tractaments d’aclarida poden efectuar-se manualment o mecànicament i consisteixen en la reducció de combustible de capçada, l’eliminació de combustible intermedi situat entre el combustible de superfície i el de capçada, responsable de la continuïtat vertical de les masses forestals, o bé la disminució de la densitat d’arbres. Les restes originades amb les aclarides poden dipositar-se en el mateix lloc del tractament de diferent forma: tal com s’han originat, repartides de manera uniforme o agrupades formant piles, i a més, en els tres casos, poden ser trossejades. Altres opcions són retirar totes les restes o bé eliminar-les in situ mitjançant cremes prescrites. Conèixer l’efectivitat d’aquests tractaments és fonamental per tal d’escollir les millors alternatives i alhora establir prioritats per a la gestió de les masses forestals. Tanmateix, la seva avaluació presenta certes dificultats a causa de la varietat de factors que hi intervenen.

L’efectivitat dels tractaments de combustible en la reducció del risc de propagaciód’incendi es va començar a estudiar sistemàticament a finals dels anys noranta als E uA amb diferents enfocaments. Aquests estudis avaluen l’efectivitat dels tractaments atenent al comportament del foc, la seva severitat o els efectes ecològics que provoquen, i es poden classificar en tres categories: experimentals, observacionals i de modelització (Roccaforte et al ., 2008).

Els estudis experimentals avaluen el comportament del foc efectuant incendis a propòsit i analitzant els efectes durant i després del foc. Aquest tipus d’estudis són força anecdòtics i la majoria avaluen incendis d’in -

tensitats relativament baixes (Covignton et al. , 1997). No obstant això, els enfocaments més utilitzats han estat els observacionals, basats en l’anàlisi dels efectes d’incendis forestals esdevinguts en el passat (Cram et al. , 2006; Martinson i Omi, 2008), i els de modelització, que utilitzen eines de simulació per predir el comportament del foc ( van Wagtendonk, 1996; Stephens et al ., 2009). Cal esmentar que existeixen també treballs experimentals de camp sense foc que utilitzen variables referides a l’estructura de la vegetació (com per exemple la càrrega de combustible, l’alçada o el diàmetre dels arbres) per avaluar l’efectivitat dels tractaments, però que en cap cas determinen el comportament del foc (Reiner et al ., 2009).

A continuació es detallen els principals treballs observacionals i de simulació realitzats en aquest camp en els darrers anys, fent especial esment als diferents tipus de tractaments de combustible utilitzats i als resultats obtinguts sobre la seva efectivitat, així com als mètodes i eines emprades per avaluar els tractaments i els avantatges i inconvenients que presenten. Existeixen també diversos treballs que valoren els efectes ecològics dels tractaments de combustible (Scherl, 2005; Oliveras i Bell, 2008) però aquesta anàlisi queda fora dels objectius del nostre treball.

Treballs observacionals

Els treballs observacionals permeten una avaluació directa de l’efectivitat dels tractaments; no obstant això, són costosos i difícils de dur a terme en zones extenses i per períodes de temps llargs. Aquest tipus de treballs es caracteritzen per l’estudi de zones afectades per incendis forestals a les quals prèviament s’havia aplicat algun tipus de tractament al combustible. La dificultat a l’hora d’abordar aquests estudis rau en què el disseny experimental s’ha de realitzar a partir d’observacions posteriors a l’incendi i, per tant, a partir de la situació actual cal cercar informació prèvia al foc. En els treballs observacionals es comparen zones tractades amb les no tractades avaluant diferents variables que permeten inferir la severitat de l’incendi, com ara la fracció de capçada socarrimada o la mortalitat d’arbres.

Com a compendi dels treballs observacionals recopilats (taula 1) cal assenyalar que els tractaments més efectius han resultat ser aquells que eliminen el combustible de superfície, tals com les cremes prescrites i les aclarides seguides de cremes (Skinner et al. , 2004, Raymond i Peterson 2005; Cram et al ., 2006; Safford et al ., 2009). En els treballs on s’han avaluat els tractaments d’aclarida, amb o sense eliminació de les restes, s’han obtingut diferents resultats. Així, Skinner et al . (2004) observaren que la severitat dels incendis en les zones tractades fou semblant a les zones no tractades, mentre que a Cram et al. (2006) fou inferior i a Raymond i Peterson (2005) superior.

Efectivitat dels tractaments de combustible en la reducció del risc de propagació d’incendi 15

Taula 1. Principals treballs observacionals realitzats per avaluar l’efectivitat de tractaments silvícoles en la reducció del risc de propagació d’incendi

Treball

Pollet i Omi (2002)

Actuació forestal (tractament de les restes)

Skinner et al. (2004)

Raymond i Peterson (2005)

Cram et al. (2006)

Any del tractament

Incendi (any)

Crema prescrita 1989 Webb fire (1994)

Aclarida (Cr) 1970 i 1983 Tyee fire (1994)

Aclarida (Re) 1989 i 1990 Cottonwood fire (1994)

Aclarida (Cr) 1970 i 1995 Hochderffer fire (1996)

Aclarida (Es, Cr) 1996-2002

Cone fire (2002)

Aclarida (Nt, Cr) 1996 2001 Biscuit fire (2002

Aclarida (Es, Ap-Cr) 1999 Rodeo-Chediski fire (2002)

Combustible (lloc)

Bosc de coníferes (Montana, EuA)

Bosc de coníferes (Washington, EuA)

Bosc de coníferes (Califòrnia, EuA)

Bosc de coníferes (Arizona, EuA)

Variables descriptores de la severitat de l’incendi

CSP, CDR

Bosc de coníferes (Califòrnia, EuA) M, CSH, BSH

Bosc de coníferes (Oregon, EuA) CSV, CSH, M

Bosc de coníferes (Arizona, EuA) BSH, CSH, CSP, CDR, SDR

Aclarida (Cr) 1998 Borrego fire (2002) Bosc de coníferes (Nou Mèxic, EuA)

Aclarida (Cr) 1994 Oso fire (1998)

Strom i Fulé (2007) Aclarida

Martinson i Omi (2008) Crema prescrita

1990-1999

Rodeo-Chediski fire (2002)

1988, 1998 i 1992 Fontainebleau fire (1999)

Safford et al. (2009) Aclarida (Nt, Cr) 1996-2006 Angora fire (2007)

Bosc de coníferes (Arizona, EuA) BSH, M

Bosc de coníferes (Mississipí,EuA) CSH, CSP, CDR, SDR

Bosc de coníferes (Califòrnia i Nevada,EuA)

BSH, CSH, CCH CSP, CCP

*En aclarides: restes dipositades en el mateix lloc que s’han generat (Nt), repartides uniformement pel terreny (Es), apilades (Ap), triturades (Tr), retirades (Re), cremades (Cr). Ap-Cr: restes apilades i a continuació cremades. variables descriptores de la severitat de l’incendi: CSP, fracció de capçada socarrimada; CCP, fracció de capçada consumida; CSH, altura de capçada socarrimada; CCH, altura de capçada consumida; CSV, fracció de volum de capçada socarrimada; BSH, altura de socarrimat dels troncs; M, mortalitat d’arbres; CDR, índex de dany a les capçades; SDR, índex de dany a la superfície.

Els treballs que han avaluat un únic tractament, ja sigui aclarida (Strom i Fulé 2007) o crema prescrita (Martinson i Omi, 2008), mostren l’efectivitat d’aquests mètodes en la reducció de la severitat de l’incendi. A l’únic treball on s’ha comparat l’efectivitat de les cremes prescrites i de les aclarides amb gestió de les restes (Pollet i Omi, 2002), els resultats apunten que les aclarides són més efectives en la reducció de la severitat de l’incendi, tot i que cal destacar que en aquest treball es comparen zones tractades afectades per diferents incendis i amb distintes característiques topogràfiques i que, per tant, els resultats no poden ser concloents.

En la majoria dels treballs observacionals recopilats el tractament de combustible s’aplicà entre 0 i 5 anys abans de l’incendi; tanmateix, en algun cas el temps transcorregut fou superior a 10 anys. Malgrat la importància de conèixer els anys transcorreguts des de l’aplicació del tractament per avaluar la seva efectivitat al llarg del temps, en cap dels treballs observacionals recopilats s’ha realitzat aquesta tasca, segurament a causa de la dificultat per abordar experimentalment aquests estudis, ja què el mètode observacional és un mètode amb un grau elevat d’incertesa i està subjecte a l’ocurrència del foc en zones que prèviament hagin estat tractades.

Treballs de simulació

En la gran majoria de treballs publicats sobre l’efectivitat dels tractaments de combustible en la reducció del risc de propagació d’incendi, s’han fet servir simulacions per predir el comportament del foc. A diferència de l’enfocament observacional, aquestes són eines més ràpides i barates que permeten avaluar els tractaments de combustible en l’espai i el temps. Com a comparativa dels dos enfocaments, cal dir que l’observacional necessita òbviament que per ventura hi hagi un incendi; per tant és una anàlisi a posteriori i no a priori. Tanmateix, cal ressaltar que les eines de simulació estan sotmeses a la capacitat del model que incorporen per descriure de forma acurada el comportament de l’incendi.

Els programes de simulació es basen en models matemàtics que descriuen, en major o menor nivell de detall, certs aspectes relacionats amb el comportament del foc. Aquests models esdevenen útils per a les agències forestals quan es presenten en forma de sistema de suport a les decisions. Els models s’utilitzen per diverses raons, genèricament per predir el comportament d’un incendi i en particular per tasques més especifiques, com per exemple fer inferències respecte a determinats paràmetres d’interès, per determinar els potencials efectes de les actuacions de gestió forestal o per analitzar teories i assumpcions que no es poden avaluar mitjançant treballs experimentals.

Els models matemàtics desenvolupats per a la simulació d’incendis forestals es classifiquen genèricament en models físics, quasifísics, empírics i quasiempírics (Sullivan, 2009).

Els models físics i quasifísics es basen en les lleis que governen la dinàmica de fluids, la combustió i la transferència de calor. Els models físics tenen en compte tant la física com la química de la propagació del foc. Estudien el comportament dels incendis en base a la resolució de les equacions de conservació de la massa, la quantitat de moviment i l’energia, i intenten explicar els fenòmens físics i químics involucrats en els incendis forestals (piròlisi, combustió, turbulència, radiació, etc.). Els models quasifísics representen només la física del fenomen i es basen genèricament en una única equació deduïda del balanç d’energia global.

Efectivitat dels tractaments de combustible en la reducció del risc de propagació d’incendi 17

Els models empírics, d’altra banda, s’obtenen a partir d’estudis experimentals o incendis històrics, i els mecanismes físics i químics no es tenen en compte. Els models quasiempírics contenen expressions teòriques generals i senzilles, i es completen a partir de l’experimentació. Tot i que, de la mateixa manera que els models quasifísics, es basen en el principi de la conservació de l’energia, aquests no distingeixen els mecanismes de transferència de calor implicats en la propagació del foc.

Els models físics i quasifísics són els més complexos pel que fa a la seva formulació, disseny, utilització pràctica i capacitat de còmput necessària, però tenen l’avantatge que es poden extrapolar a un rang molt ampli d’escenaris, és a dir, es poden aplicar per a simular múltiples situacions meteorològiques, topogràfiques i de combustible. A dia d’avui no existeix encara cap eina disponible a nivell operacional (utilitzable per agències públiques forestals) que hagi estat implementada amb models teòrics, ja que aquesta tecnologia està encara en fase experimental i de desenvolupament. No obstant això, la seva aplicació a nivell de recerca és força estesa arreu de la comunitat científica, sobretot als EuA i al sud d’Europa, i està donant resultats molt positius i engrescadors pel que fa a la seva fiabilitat i precisió (Morvan et al., 2006).

Els models quasiempírics no són tan versàtils com els físics i quasifísics, ja que tot i que han estat desenvolupats partint de principis físics teòrics, moltes de les expressions matemàtiques que contenen han estat extretes a partir del treball experimental, bé al laboratori o al camp. Per tant, la validesa d’aquesta tipologia de models queda restringida a situacions idèntiques o molt similars a les experimentals. Això òbviament també és aplicable als models totalment empírics. Tanmateix, les eines informàtiques que deriven de la implementació de models empírics o quasiempírics inclouen una matemàtica més senzilla, amb la qual cosa la capacitat de càlcul requerida és molt menor. Aquestes eines acostumen a ser molt més fàcils d’utilitzar i han estat dissenyades amb interfícies més intuïtives i amigables, per això moltes d’elles estan essent emprades habitualment en agències de planificació forestal i prevenció i extinció d’incendis d’arreu del món. Per a poder ser utilitzats a nivell operacional, però, aquests models requereixen estudis previs de validació per als diferents ecosistemes on s’han d’aplicar. Aquest és especialment el cas de les eines de simulació basades en el model quasiempíric de Rothermel (1972), que han estat desenvolupades als EuA a partir de dades experimentals de laboratori o de camp en forests típicament nord-americanes. Els models físics, quasifísics, empírics i quasiempírics són, doncs, la base de diferents programes de simulació que descriuen el comportament d’un incendi, amb més o menys detall, a través de representacions gràfiques o bé, en els cas dels més desenvolupats, a partir de la visualització de les variables descriptores dels incendis sobre bases cartogràfiques. Entre totes les eines que ha desenvolupat la comunitat científica, ja des dels anys 70, destaquem alguns dels models més emprats per a l’estudi del comportament d’incendis i que poden ser d’interès per l’estudi de l’efectivitat dels tractaments de combustible per reduir el risc de propagació d’incendi (taula 2).

Taula 2. Simuladors d’incendis forestals

Simulador Origen Referència Tipus de model

BEHAvEPLuS

NEXuS

FARSITE

FLAMMAP

uSDA, FireLab (EuA)

uSDA, FireLab (EuA)

uSDA, FireLab (EuA)

uSDA, FireLab (EuA)

FMAPLuS Fire Program Solutions (EuA)

FvS-FFE

CFIS

uSDA, FireLab (EuA)

ADAI i FERIC (Portugal i Canadà)

FIRESTAR u. Méditerranée (França)

WFDS

National Institute of Standards and Technology (EuA)

Andrews (1986), Rothermel (1972)

Andrews (1986), Rothermel (1972)

Finney (1998), Rothermel (1972)

Finney (1998), Rothermel (1972)

Quasiempíric

Quasiempíric

Quasiempíric

Quasiempíric

Carlton (2004) Quasiempíric

Stage (1973), Wykoff et al.(1982)

Alexander et al. (2006)

Quasiempíric

Quasiempíric

Morvan i Dupuy (2004) Físic

McGrattan (2004), Mell et al. (2007) Físic

FIRETEC Los Alamos National Laboratory (EuA) Linn (1997) Físic

MK5

CSIRO (Austràlia)

CFBP system Forestry Canada Fire Danger Group (Canadà)

McArthur (1967) Empíric

Taylor et al. (1997) Empíric

En les simulacions, a partir de la caracterització del combustible i del coneixement de determinats factors ambientals i topogràfics, s’obté informació sobre diverses variables descriptores del comportament d’un eventual incendi. Aquestes variables es poden agrupar en variables descriptores de l’incendi de superfície o de l’incendi de capçades (taula 3). A la taula 4 es recopilen els treballs de simulació que amb més detall han avaluat l’efectivitat dels tractaments de combustible.

Efectivitat dels tractaments de combustible en la reducció del risc de propagació d’incendi 19

Taula 3. Principals variables descriptores del comportament dels incendis forestals utilitzades en els estudis d’efectivitat dels tractaments de combustible

Variable

velocitat de propagació del front (Rate of spread)

Intensitat lineal del front (Fireline intensity)

Flux de calor de l’incendi (Heat per unit area)

Incendi de superfície

Longitud de la flama (Flame length)

Àrea cremada (Burned area)

Descripció

Espai recorregut pel front per unitat de temps

Símbol Unitats

ROS m/min

Potència calorífica que s’allibera en l’incendi per longitud del front I kW/m

Calor emès per àrea cremada Q kJ/m2

Distància existent entre l’extrem de la flama i el punt mitjà de la seva amplada

Superfície cremada per l’incendi

Perímetre de l’incendi (Fire perimeter) Contorn de l’incendi

Índex de vulnerabilitat (Fire susceptibility index)

Incendi de capçades

Índex de torxa (Torching index)

Índex de capçades actiu (Crowning index)

Aparició de focus secundaris (Spotting)

Ocurrència d’incendis de capçades (Crowning occurrence)

L m

A ha

Simuladors

BEHAvE, NEXuS, FARSITE, FMAPLuS, CFIS

BEHAvE, FARSITE, FLAMMAP, FMAPLuS

BEHAvE, NEXuS, FARSITE

BEHAvE, NEXuS, FARSITE, FLAMMAP, FMAPLuS

BEHAvE, FARSITE, FLAMMAP

P m BEHAvE

Indicador de la probabilitat que una zona es cremi a partir de 5 categories (molt baixa, baixa, moderada, alta o molt alta). Es calcula a partir de variables descriptores del comportament del foc i variables meteorològiques FSI – PROMETHEuS

velocitat del vent a partir de la qual es pot iniciar un incendi de capçades

velocitat del vent a partir de la qual es pot donar un incendi de capçades actiu

Indicador de l’aparició d’un focus secundari

Indicador de l’ocurrència d’un incendi de capçades

TI km/h

FMAPLuS, FMAPLuS, FvS-FFE

CI km/h NEXuS, FMAPLuS, FvS–FFE

AFS –FARSITE, FLAMMAP

OIC –NEXuS, FARSITE, FLAMMAP, CFIS

Taula 4. Principals treballs realitzats amb simuladors quasi empírics per avaluar l’efectivitat de tractaments silvícoles en la reducció del risc de propagació d’incendi

Variables descriptores del comportament de l’incendi

Paràmetres de simulació

Condicions ambientals (percentils)

Caracterització del combustible

ROS, I, Q, L, A, AFS, OIC

Escenaris moderat i extrem (P75, P95)

Models de combustible propis

Simulador

Combustible (lloc)

Actuació forestal (tractament de les restes)

Treball

FARSITE

Bosc de coníferes (Califòrnia, E u A)

Crema prescrita, aclarida (Re, Es, Ap i Cr, Cr)

v an Wagtendonk (1996)

n. e.

Models de combustible propis

Behave

Bosc de coníferes (Colorado, E u A)

Kalabokidis i Omi (1998) Aclarida (Nt, Re, Es, Ap-Cr)

TI, CI

TI, CI

Models de combustible estàndards n. e.

FFE–F v S

ROS, I, Q, A, AFS, OIC

n. e.

ROS, I, Q, L, A, P Scott (1998a)

Crema prescrita, Aclarida (Nt, Re Ap i Cr)

FFE–F v S n. e. n. e.

Escenaris moderat i extrem (P75, P95)

Models de combustible estàndards i propis

FARSITE

Bosc de coníferes (Montana, E u A)

Crema prescrita, Aclarida (Nt, Ap i Cr)

Scott (1998b)

ROS, Q, L, TI, CI,

Escenaris alt i extrem (P90, P97)

Models de combustible propis

NEX u S

Bosc de coníferes (Califòrnia, E u A)

Crema prescrita, Aclarida (Es, Ap i Cr, Cr)

Stephens (1998)

ROS, Q, L, TI, CI

Escenaris alt i extrem (P90, P97)

NEX u S n. e.

Fulé et al. (2001a) Aclarida (Cr) Bosc de coníferes (Arizona, E u A)

Fulé et al. (2001b) Aclarida (Es-Cr) Bosc de coníferes (Arizona, E u A)

ROS, L

ROS, Q, L, TI, CI

Models de combustible propis n. e.

Behave

Sotabosc d’un bosc de coníferes (Florida, E u A)

Crema prescrita, aclarida, herbicides

Escenaris alt i extrem (P90, P97)

Models de combustible propis

NEX u S

Bosc de coníferes (Arizona, E u A

Crema prescrita, aclarida (Cr)

Condicions extremes CI

FFE–F v S n. e.

Bosc de coníferes (Nou Mèxic, E u A)

Aclarida (Es-Cr, Ap-Cr)

FFE–F v S n. e. n. e. CI

Bosc de coníferes (Montana, E u A)

Aclarida

Brose i Wade (2002)

Fulé et al . (2002)

Fiedler i Keegan (2003)

Fieldler et al. (2004)

I, L, A AFS , OIC

Escenaris moderat, alt i extrem (P75, P85, P95)

Models de combustible estàndards i propis

FARSITE i FlamMap

Bosc de coníferes ( u tah, E u A)

Stratton (2004) Aclarida (Ap-Cr)

ROS, I, L, TI, CI

Escenaris moderat, alt i extrem (P80, P90, P97,5)

Escenaris moderat, alt i extrem (P80, P90, P97,5)

FMAPlus n. e.

FMAPlus n. e.

Bosc de coníferes (Califòrnia, E u A)

Bosc de coníferes (Califòrnia, E u A)

Crema prescrita, aclarida (Tr-Es, Cr)

Aclarida (Es, Tr-Es)

Stephens i Moghaddas (2005a)

Stephens i Moghaddas (2005b)

ROS, I, TI, CI Scott (2006)

ROS, I, L, TI, CI

Models de combustible estàndards n. e.

CFIS, NEX u S i FLAMMAP

Bosc de coníferes (Montana, E u A)

Aclarida (Nt)

Escenaris moderat, alt i extrem (P80, P90, P97,5)

Models de combustible estàndards

FMAPlus

Bosc de coníferes (Califòrnia, E u A)

Crema prescrita

ROS, OIC v aillant et al. (2006)

CI

ROS, I, A

Escenari extrem (P97)

Bosc de coníferes (Oregon, E u A) F v S-FFE n. e.

Models de combustible estàndards n. e.

FARSITE

Bosc mediterrani de pi blanc ( v alència)

Aclarida (Re, Cr)

Ager et al. (2007)

TI, CI

n. e.

ROS, L, Q, A, TI, CI

Escenaris moderat, alt i extrem (P80, P90, P97,5)

Nexus Models de combustible propis

Bosc de coníferes (Nou Mèxic, E u A)

Models de combustible estàndards

Nexus, BEhavePL u S, FARSITE

Bosc de coníferes (Califòrnia, E u A)

Models de combustible estàndards n. e. FSI

PROMETHE u S

Bosc de coníferes (Alberta, Canadà)

ROS, L,

Escenaris alt i extrem (P90, P97,5)

FMAPlus n. e.

Bosc de coníferes (Califòrnia, E u A)

Models de combustible estàndards

FMAPlus

Bosc de coníferes (costa oest dels E u A)

I, TI, CI

Aclarida, tallafoc

Aclarida (Ap-Es)

Crema prescrita, aclarida (Nt, Cr)

Crema prescrita

Crema prescrita, aclarida (Nt, Cr)

Duguy et al. (2007)

Manson et al . (2007)

Schmidt et al . (2008)

Beverly et al . (2009)

Kobziar et al . (2009)

Crema prescrita, aclarida (Nt, Cr)

Escenaris alt i extrem (P90, P97,5)

Models de combustible estàndards

FMAPlus

Escenaris moderat, alt i extrem (P80, P90, P97,5) TI, CI v aillant et al . (2009)

Stephens et al . (2009)

Bosc de coníferes (Califòrnia, E u A)

Crema prescrita

En aclarides: restes dipositades en el mateix lloc que s’han generat (Nt), repartides uniformement pel terreny (Es), apilades (Ap), triturades (Tr), retirades (Re), cremades (Cr); n. e.: no especificat.

Incidència en l’ús dels simuladors

D’entre el conjunt de simuladors, NEX uS ha estat el simulador que més s’ha fet servir (figura 1) ja que del conjunt de la família “Behave” és el que permet fer una anàlisi més detallada dels incendis de capçades. Altres eines força utilitzades són FARSITE, F v S-FFE i FLAMPLu S que incorporen altres sistemes addicionals que permeten complementar i millorar la informació obtinguda, com per exemple visualitzar els efectes sobre una base cartogràfica (FARSITE), avaluar la variabilitat del combustible al llarg del temps (F vS-FFE) o millorar la caracterització del combustible generat en els tractaments com són les restes (FLAMPLuS). Alguns dels estudis recopilats utilitzen diversos simuladors, per aquesta raó la suma de la freqüència d’utilització mostrada a la figura 1 és superior a 100.

Figura 1. utilització dels simuladors en els diferents treballs de simulació recollits que avaluen l’efectivitat dels tractaments de combustible

D’altra banda, les variables més extensament utilitzades han estat aquelles que avaluen la propagació dels incendis de capçada (CI) i de superfície (ROS) (figura 2). Aquestes són, en general, les variables més utilitzades en els estudis de simulació per avaluar el comportament del foc. L’àmplia utilització del CI s’explica perquè aquesta variable s’obté a partir d’un dels simuladors més utilitzats, NEXuS. Per la seva banda, la ROS és una variable utilitzada per tots els simuladors.

Simulador

Efectivitat dels tractaments de combustible en la reducció del risc de propagació d’incendi 23

Figura 2. utilització de les variables descriptores del comportament dels incendis forestals en els diferents treballs de simulació recollits que avaluen l’efectivitat dels tractaments de combustible

Índex de torxa (CI), velocitat de propagació del front (ROS), índex de capçades actiu (TI), longitud de la flama (L), intensitat lineal del front (I), flux de calor de l’incendi (Q), àrea cremada (A), ocurrència d’incendis de capçades (OIC), aparició de focus secundaris (AFS).

Parametrització del combustible

En els simuladors esmentats, els principals paràmetres d’entrada que cal conèixer adequadament i que condicionen en bona part els resultats obtinguts, fan referència a la caracterització del combustible i a les condicions ambientals. Ambdós grups de paràmetres poden presentar valors molt diversos i poden canviar significativament tant al llarg del temps com en el mateix territori.

La caracterització del combustible és un factor determinant per realitzar prediccions acurades sobre el comportament d’un incendi forestal i la seva evolució en el territori. En les eines de simulació quasiempíriques, per representar el combustible s’acostuma a utilitzar models de combustible forestal. un model de combustible és una descripció estructurada i simplificada del combustible que s’utilitza com a estructura de paràmetres d’entrada en els models matemàtics que descriuen el comportament del foc. Per a cada model de combustible es defineixen determinats paràmetres extrínsecs i intrínsecs del combustible de superfície necessaris per resoldre el model matemàtic de propagació de l’incendi, tals com la càrrega de combustible, la relació àrea-volum, l’altura del llit de combustible, la humitat d’extinció del combustible mort i la calor de combustió.

Els models de combustible utilitzats pels simuladors de la família “Behave” poden ser els models estàndards del NFDRS (National Fire Danger Rating

System) implementats per defecte (Anderson, 1982; Scott i Burgan, 2005) i definits a partir de claus fotogràfiques, o bé es poden construir nous models de combustible per caracteritzar un determinat tipus de vegetació no inclòs en els models estàndards. Aquests són els anomenats models de combustible propis i es construeixen introduint nous valors a les diferents categories de paràmetres, tot obtenint les dades mitjançant estimacions o tècniques de mostreig experimental. Els models de combustible propis permeten caracteritzar més detalladament el combustible; tot i amb això, s’utilitzen menys freqüentment perquè cal determinar les propietats del combustible a camp. En canvi, els models estàndards permeten caracteritzar el combustible sense necessitat de realitzar treball de camp, són més directes i senzills d’utilitzar.

El nivell de detall de la informació del combustible en els models quasiempírics que inclouen cartografia digitalitzada, com FARSITE i FLAMMAP, depèn de la resolució cartogràfica sobre la qual es treballa (normalment de 30 x 30 m), essent en moltes ocasions poc detallada per poder realitzar una caracterització del combustible suficientment acurada. En el cas concret de la conca Mediterrània s’utilitzen els mateixos models de combustible esmentats, els quals han estat desenvolupats a partir de la caracterització del combustible dels E uA; per aquesta raó la utilització d’aquests models sovint no s’adapta prou acuradament a les condicions reals del territori i requereix prèviament parametritzar al camp el model per al combustible típic de la zona, tal i com realitzaren Duguy et al. (2007).

D’altra banda, el simulador PROMETHE u S, basat en el model empíric CFBP system, utilitza 16 models de combustible per descriure els diferents tipus de vegetació canadencs (De Groot, 1993). A diferència del models de combustible utilitzats pels simuladors de la família “Behave”, aquests es descriuen de forma qualitativa mitjançant paràmetres com el tipus de sòl, la capa d’humus, la continuïtat dels diferents tipus de combustibles de superfície (herbaci i matollar, sotabosc de coníferes i combustible mort) o el tipus de combustible de capçades.

L’eina CFIS, pensada bàsicament per a avaluar l’activitat de les capçades, no utilitza pròpiament models de combustible. Per caracteritzar el combustible utilitza variables com la càrrega de combustible de capçades, la humitat del combustible o la distància entre la superfície i les capçades. CFIS, per determinar la probabilitat d’iniciació d’un incendi de capçades, defineix quatre models diferents que tenen en compte paràmetres com la humitat del combustible o la velocitat del vent, entre d’altres.

En les eines físiques com WFDS no s’utilitzen models de combustible per caracteritzar els combustible, sinó que els paràmetres que el defineixen s’introdueixen directament com a variables d’entrada. Els paràmetres d’entrada fan referència a característiques com la temperatura inicial de la vegetació, la relació àrea-volum, la humitat del combustible, la densitat aparent de la vegetació o la geometria del combustible.

Parametrització de les condicions ambientals

Les condicions ambientals són un factor clau a l’hora d’avaluar un determinat tractament. Els principals paràmetres ambientals requerits pels simuladors són la temperatura, la humitat relativa i la direcció i velocitat del vent. Així mateix, també cal determinar la humitat del combustible, un paràmetre molt lligat a les condicions ambientals existents i que es calcula a partir del coneixement d’aquestes. Les dades meteorològiques introduïdes en els cas dels simuladors quasiempírics que inclouen cartografia digitalitzada (FARSITE i FLAMMAP) poden variar en el temps i en l’espai. Tanmateix, les condicions ambientals emprades en aquests simuladors no tenen en compte comportaments locals com ara remolins de vent, la interacció local de la meteorologia i la topografia o aquells efectes causats pel mateix incendi. Tampoc consideren fenòmens provocats per vents forts, com són la caiguda d’arbres o la disminució de l’altura de la flama, els quals modifiquen el comportament de l’incendi (Cruz i Alexander, 2010).

A la bibliografia específica és freqüent la utilització d’escenaris ambientals teòrics per a realitzar les simulacions. Aquests escenaris s’elaboren mitjançant el càlcul de percentils, és a dir, de la distribució de freqüència acumulada de les dades meteorològiques històriques d’una determinada variable. D’aquesta manera es tenen en compte per separat els valors més freqüents per a cadascuna de les variables considerades. Els valors obtinguts per a cada variable en cada percentil s’agrupen en els diferents escenaris teòrics: els escenaris moderats (percentils 75 o 80), escenaris alts (percentils 85 o 90) i els escenaris extrems (percentils 95, 97 o 97,5). A tall d’exemple, un escenari meteorològic extrem de temperatura amb percentil 97 implica la utilització d’aquell valor de temperatura per sota del qual hi ha el 97% de les dades observades. Cal, però, anar amb cautela a l’hora d’utilitzar aquesta pràctica, ja que de vegades els escenaris construïts no reflecteixen situacions reals perquè consideren situacions extremes simultàniament per a totes les variables. Els percentils es calculen per a cada variable separadament, és a dir, es cerquen els valors extrems de temperatura, humitat i velocitat del vent, essent poc realista la probabilitat de què es donin simultàniament totes aquestes condicions ambientals extremes en determinades regions. una alternativa que caldria considerar per realitzar els escenaris mitjançant aquestes simulacions seria determinar la variable que té un efecte més destacat sobre el comportament del foc i utilitzar els valors de la resta de variables associats a aquesta variable de referència.

S’observa també en alguns dels treballs de simulació recopilats que se subestima la potencialitat dels incendis de capçades per a determinades condicions ambientals extremes (Fulé et al., 2002; Raymond i Peterson, 2005). Caldria esperar que amb humitats de combustible baixes la velocitat de vent requerida per iniciar i propagar un incendi de capçades fos també baixa; tanmateix, en els casos esmentats els resultats mostren velocitats de vent excessi-

vament elevades per a iniciar i propagar un incendi de capçades, si és té en consideració que aquestes simulacions es basen en humitats del combustible extremadament seques (Cruz i Alexander, 2010).

Cruz i Alexander (2010) van comparar els valors obtinguts en diferents treballs de simulacions amb els d’incendis forestals històrics dels EuA, i van observar que les condicions utilitzades en les simulacions eren extremadament severes i no representatives de les condicions típiques registrades en incendis forestals reals d’alta intensitat que inclouen activitat de capçades. Per exemple, mentre que en els treballs de simulació els valors de la humitats del combustible varien entre 1 i 4%, els registrats en incendis reals es situen entre 6 i 10%. Així mateix, com a tendència general, tot i que els estudis de simulació es basen en condicions extremes d’humitat del combustible, requereixen velocitats del vent superiors per arribar a les mateixes velocitats de propagació del foc registrades en incendis forestals històrics. Segons aquests autors, els errors són deguts tant a la utilització de paràmetres d’entrada imprecisos com al funcionament dels mateixos simuladors i a la pròpia matemàtica utilitzada pel simulador.

Resultats comparatius d’eficàcia de tractaments obtinguts amb simulacions

Els resultats obtinguts amb els descriptors del comportament dels incendis són molt variables en els diferents treballs recopilats, ja sigui perquè les variables d’entrada són molt diferents, pel tipus de tractament aplicat o per la utilització de diferents simuladors.

En els treballs que se centren en l’avaluació de l’efectivitat dels tractaments d’aclarida, s’ha utilitzat aquesta tècnica silvícola per realitzar reduccions de combustible amb diferents intensitats o bé per reduir un determinat tipus de combustible (de capçada, intermedi o de superfície, arbres joves, arbres superiors o inferiors a un determinat diàmetre, etc.) (Fulé et al., 2001a; Fielder i Keegan, 2003; Fiedler et al., 2004; Stratton, 2004; Stephens i Moghaddas, 2005b). En aquests treballs les variables descriptores dels incendis de superfície mostren reduccions importants en els tractaments d’aclarida que afecten l’estrat arbori jove o intermedi, mentre que per a les variables descriptores dels incendis de capçades els tractaments que redueixen la càrrega de combustible de capçada, com per exemple l’eliminació d’arbres madurs, són els més efectius. Tots els treballs de simulació que avaluen l’efectivitat dels tractaments d’aclarida evidencien que els tractaments que tenen per objectiu assolir una estructura vegetal madura són els més efectius. Així, els tractaments que únicament eliminen el combustible de superfície són efectius a l’hora d’augmentar l’índex de torxa, però si els mateixos tractaments no inclouen l’aclarida de les capçades, el foc es pot propagar per aquestes fàcilment i l’índex de capçades actiu assoleix valors baixos.

En molts dels treballs recollits es comparen els tractaments d’aclarida i les cremes prescrites ( van Wagtendonk, 1996; Fulé et al., 2002; Stephens i Moghaddas, 2005a; Schmidt et al., 2008). En aquests treballs no hi ha un consens general sobre quin és el tipus de tractament més efectiu: tot i que en molts treballs les cremes prescrites són les més efectives, les aclarides també tenen una efectivitat elevada, sempre i quan se’n gestionin les restes.

La majoria de treballs que han avaluat l’efectivitat dels tractaments d’aclarida coincideixen en què aquests poden augmentar efectivament la resiliència dels boscos front als incendis. En aquests treballs s’apunta que els tractaments d’aclarida són eines més selectives i precises que les cremes prescrites i que provoquen menys danys sobre les poblacions forestals afectades (Schmidt et al., 2008). una de les conseqüències negatives que pot tenir lloc posteriorment a les cremes és la mort i caiguda d’arbres que s’acumulen a la superfície, provocant un increment del combustible de superfície (Stephens i Moghaddas 2005a).

un fet clau a l’hora d’avaluar l’efectivitat d’aquestes actuacions té a veure amb el tractament de les restes obtingudes en l’aclarida. En aquest cas, tal i com s’ha esmentat anteriorment, existeixen múltiples opcions i combinacions pel tractament de les restes. van Wagtendonk (1996) i Stephens (1998) aplicaren diferents tractaments a les restes: les dipositaren en el mateix terreny on es realitzà l’aclarida escampant-les uniformement, les apilaren i després les cremaren o bé realitzaren cremes per tota la superfície indistintament. van observar que quan es realitzaven cremes posteriorment a l’aclarida, el risc de propagació d’incendi era inferior que quan les restes s’apilaven primer i després es cremaven, ja que en el primer cas s’eliminaven les restes originades en l’aclarida i també tot el combustible de superfície, mentre que en el segon s’eliminava exclusivament el combustible originat en l’aclarida. Els mateixos autors també van observar que la disposició del material de l’aclarida uniformement en el mateix lloc suposava un augment del risc de propagació d’incendi, fins i tot superior al de les zones no tractades, amb increments de la velocitat de propagació propers al 70%. D’altra banda, Manson et al. (2007) van observar que l’índex de capçada actiu era superior en zones on les restes s’apilaren que quan les restes s’escampaven uniformement per la zona tractada.

Alguns dels treballs recopilats avaluen i comparen l’efectivitat en la reducció del risc de propagació d’incendi de diferents tipus de tractaments de combustible, principalment les cremes prescrites, les aclarides, l’ús d’herbicides o els tallafocs. Així, Brose i Wade (2002) van comparar l’efectivitat de les cremes prescrites, dels tractaments d’aclarida i de l’aplicació d’herbicides durant els 5 anys posteriors a l’aplicació del tractament. Com a resultat van trobar valors inferiors de velocitat de propagació i longitud de la flama en el cas de les cremes prescrites. No obstant això, al llarg del temps el tractament amb herbicides fou el que mantingué uns valors inferiors d’aquestes variables. Els autors van concloure que les cremes prescrites són el tractament que permet millorar més ràpidament l’estructura forestal per evitar un incendi. Això no obstant, la millor alternativa és l’aplicació de tractaments conjunts. En el cas de Duguy et al. (2007) s’estudià el compor-

tament d’un incendi en zones que es caracteritzaven per tenir diferent quantitat de combustible i zones on s’havien realitzat tallafocs. Els tallafocs aplicats sense realitzar cap altre tractament de combustible no resultaven efectius per si sols en la reducció del risc de propagació d’incendi.

En els pocs treballs recopilats on es va tenir en compte l’evolució temporal d’aquests tractaments s’assenyala que les zones aclarides on es dipositaren les restes al mateix lloc del tractament, en comparació amb les zones no tractades (Manson et al., 2007; Fiedler i Keegan, 2003) i les tractades amb cremes prescrites (Schmidt et al., 2008), presentaven al llarg del temps una major efectivitat en la disminució del risc de propagació d’incendi i eren capaces de formar estructures forestals més resistents.

Malgrat que els simuladors de la família “Behave” han estat àmpliament utilitzats per avaluar l’efectivitat de tractaments de combustible, algunes de les seves prediccions presenten certes divergències amb les realitzades per altres simuladors o les obtingudes en escenaris reals. Per exemple, Scott (2006) avaluà l’efectivitat de diversos tractaments d’aclarida mitjançant la selecció d’arbres i trobà diferències significatives en el comportament del foc de capçades predit per les eines FLAMMAP, NEXuS i CFIS, mostrant aquesta darrera uns valors de velocitat de propagació dels incendis de capçada i d’inici de foc de capçada més elevats. Cruz i Alexander (2010) realitzaren una exhaustiva revisió crítica sobre les prediccions realitzades per simuladors quasiempírics en l’avaluació de l’efectivitat de tractaments de combustible específicament per incendis de capçades. Els autors apuntaren diverses evidències que reflecteixen la subestimació dels incendis de capçades, com són la utilització de condicions ambientals extremes i força improbables i l’obtenció de resultats de vegades poc realistes. Els autors donen diverses raons per explicar aquests errors, alguns inherents als mateixos programes de simulació semiempírics, obtinguts a partir d’unes condicions determinades i que deixen de ser vàlids quan les condicions de simulació són diferents.

El desenvolupament de simuladors que porten implementats models físics obre un nou camp per a l’avaluació de l’efectivitat dels tractaments de combustible. Tot i que requereixen d’una capacitat computacional molt elevada poden ser de gran utilitat per complementar els estudis d’efectivitat dels tractaments realitzats amb els models quasiempírics. Recentment, s’han realitzat treballs de simulació d’incendis forestals basats en models físics amb l’objectiu d’entendre les relacions entre els fenòmens físics que es donen en els incendis i els canvis en les característiques topogràfiques, les condicions ambientals i les característiques del combustible. Per exemple, Porterie et al. (2000) avaluaren l’efecte del vent en el comportament del foc mitjançant l’eina FIRESTAR; Morvan i Dupuy (2001) utilitzaren la mateixa eina per avaluar l’efecte de diferents càrregues de combustible. Morvan et al. (2009) modelitzaren la propagació d’un incendi en prats d’herbassars utilitzant FIRESTAR, l’eina empírica MK5 i la quasiempírica BEHAvE, i ho compararen amb les dades reals de l’incendi. Amb la mateixa eina, Dupuy i Morvan (2005) ava-

luaren l’efectivitat de tallafocs situats en zones tractades. Mell et al. (2007) simulà incendis en prats d’herbassars amb WFDS i comparà els resultats amb els obtinguts amb dades experimentals reals. Mell et al. (2009) desenvoluparen el mateix plantejament en boscos de coníferes.

Conclusions

Amb aquest treball es fa palès que l’avaluació de l’efectivitat dels tractaments de combustible en la reducció del risc de propagació d’incendi és una tasca de certa complexitat. En els estudis recopilats s’avaluen tractaments de combustible en condicions ambientals molt variades, es comparen diversos tractaments que a la vegada s’apliquen de diferent forma i s’avaluen tractaments que tenen dimensions desiguals i es distribueixen heterogèniament en el territori. Per tant, els valors obtinguts en els simuladors són valors relatius útils únicament per fer comparacions entre tractaments avaluats sota les mateixes condicions ambientals. En alguns treballs es dóna el cas que les variables descriptores dels incendis obtingudes a partir de diferents escenaris prenen valors molt elevats que en la realitat no es poden donar. Tot això fa que sigui difícil comparar diferents tractaments entre si i avaluar-ne el grau d’efectivitat. A més, existeixen moltes i variades eines per avaluar aquests tractaments que presenten diferents avantatges i inconvenients. Tot i això, es poden observar certes tendències, que a tall de conclusions es resumeixen a continuació.

La modelització i simulació d’incendis forestals ha estat la metodologia més extensament utilitzada per avaluar l’efectivitat dels tractaments de combustible donat el seu caràcter ‘no destructiu’ enfront dels observacionals de camp i, per descomptat, dels experimentals. La simulació de tractaments implica, en tot cas, una bona caracterització del combustible. D’entre les diverses opcions disponibles, la caracterització pròpia és la més indicada per obtenir bones dades sobre el combustible particular de la zona d’estudi, ja que permet tipificar-lo més acuradament, tot i que també és més costosa a nivell econòmic i de temps. A més, també és molt important la caracterització de les condicions ambientals típiques de la zona estudiada, ja que provoquen considerables variacions en els resultats obtinguts amb les simulacions. Amb tot, les simulacions no estan exemptes d’errors. Les principals fonts d’aquests poden venir donades per les assumpcions i limitacions dels propis models que porten implementats els simuladors, pel desconeixement de les condicions que envolten el foc i per la dificultat de descriure amb aquests simuladors l’heterogeneïtat del combustible i les condicions ambientals locals. No obstant això, el desenvolupament dels models físics per a la predicció d’incendis forestals obre noves perspectives en l’avaluació de l’efectivitat dels diferents tractaments.

Pel que fa als resultats d’eficàcia dels tractaments, les variables descriptores del comportament d’un potencial incendi posen en evidència l’efectivitat dels tractaments de combustible en la reducció del risc de propagació d’incendi,

excepte en els casos en què el tractament d’aclarida no va seguit d’una gestió de les restes. Tanmateix, els diferents treballs no estan d’acord sobre quin tipus de tractament és el més efectiu, ja que els contextos en els quals s’han desenvolupat els treballs són molt diferents, i això repercuteix fortament i directa a l’efectivitat dels tractaments estudiats. A més, les múltiples opcions disponibles pel que fa al tractament de les restes originades amb les aclarides, així com la seva diferent evolució en el temps, fan difícil avaluar aquesta tècnica i comparar-la amb l’efectivitat de les cremes prescrites. El que sí queda palès és que els tractaments que utilitzen el foc, ja sigui com a tractament principal o bé posteriorment a l’aclarida per eliminar les restes, han estat els més efectius en la reducció del risc de propagació d’incendi. Tanmateix, tot i que en molts dels estudis s’observa un elevat risc de propagació d’incendi en els tractaments d’aclarida, quan aquests s’avaluen al llarg del temps semblen ser els més efectius i els que presenten un menor impacte ecològic sobre les poblacions afectades.

Bibliografia

agee, J.; Skinner, C. (2005). “Basic principles of forest fuel reduction treatments”. Forest Ecology and Management, núm. 211, p. 83-96.

ager, a.; MCMahan, J.; barrett, J.; MChugh, C. (2007). “A simulation study of thinning and fuel tratments in a wildland-urban interface in eastern Oregon, uSA”. Landscape and Urban Planning, núm. 80, p. 292-300.

alexander, M.; Cruz, M.; loPeS, A. (2006). “CFIS: A software tool for simulating crown fire initiation and spread”. A: Proceedings of the V International Conference of Forest Fire Research, 27-30 november, Coimbra, p. 13.

anderSon, h. (1982). “Aids to determining fuel models for estimating fire behavior”. Intermountain Forest and Range Experimental Station, Ogden, Utah: USDA Forest Service. General Technical Report INT-122.

andrewS, P. (1986). “Behave: Fire behavior prediction and fuel modeling system. Burn subsystem. Part1”. Intermountain Forest and Range Station, Ogden, Utah: USDA Forest Service. General Technical Report INT-194.

beverly, J. L.; herd, E. P. K.; Conner J. C. R. (2009). “Modeling fire susceptibility in west central Alberta, Canada”. Forest Ecology and Management, núm. 258 (7), p. 1465-1478. broSe, P. H.; wade, D. D. (2002). “Potential fire behavior in pine flatwood forests following three different fuel reduction techniques”. Forest Ecology and Management, núm. 163 (1-3), p. 71-84. Carlton, D. (2004). “Fuels Management Analyst Plus Software, Version 3.8.19”. LLC, Estacada, Oregon: Fire Program Solutions.

CraM, D.; baker, T.; boren, J. (2006). “Wildland fire effects in silviculturally treated vs. untreated stands of New Mexico and Arizona”. Rocky Mountain Research Station, Fort Collins, Colorado: USDA Forest Service. Research Paper RMRS-RP-55.

Cruz, M.; alexander, M. (2010) “Assessing crown fire behaviour potential in conifer forests of western North America: a critical review of modelling approaches used in recent simulation studies”. International Journal of Wildland Fire, en premsa.

Covington, W. W.; Fulé, P. z.; Moore, M. M.; hart, S. C.; kolb, T. E.; Mast, J. N.; Sackett, S. S.; Wagner, M. R. (1997). “Restoration of ecosystem health in southwestern ponderosa pine forests”. Journal of Forestry, núm. 95 (4), p. 23-29.

de groot, W. J. (1993). “Exemples of fuel types in the Canadian Forest Fire Behavior Prediction (FBP) System”. Forestry Canada, Northern Forestry Centre, Edmonton, Alberta, pòster. duguy, B.; alloz, J.; röder, A.; valleJo, R. (2007). “Modelling the effects of landscape fuel treatments on fire growth and behaviour in Mediterranean landscape (eastern Spain)”. International Journal of Wildland Fire, núm. 16, p. 619-632.

duPuy, J. L.; Morvan, D. (2005). “Numerical study of a crown fire spreading toward a fuel break using a multiphase physical model”. International Journal of Wildland Fire, núm. 14, p. 141-151.

Fiedler, C.; keegan, C. (2003). “Reducing crown fire hazard in fire-adapted forests of New Mexico”. A: oMi, P.N.; JoyCe, L. A. [eds.]. Fire, Fuel Treatments, and Ecological Restoration: Conference Proceedings. 16-18 Abril 2002; Fort Collins, CO. Proceedings, RMRS-P-29. Rocky Mountain Research Station, Fort Collins, CO: uSDA Forest Service, p. 39-48

Fiedler, C.; keegan, C.; woodall, C.; Morgan, T. (2004). “A strategic assessment of crown fire hazard in Montana; Potential effectiveness and costs of hazard reduction treatments”. Pacific Northwest Research Station, Portland, OR: USDA Forest Service . General Technical Report PNW-GRT-622.

F inney , M. (1998). “Farsite: Fire area simulator-Model development and evaluation”. Intermountain Forest and Range Experimental Station, Ogden, Utah: USDA Forest Service. Research Paper RMRS-RP-4.

Fulé, P. z.; MChugh, C.; heinlein, T. A.; Covington, W. W. (2001a). “Potential fire behavior is reduced following forest restoration treatments”. A: vanCe, R. K.; edMinSter, C. B.; Covington, W. W.; blake, J. A. [eds.]. Ponderosa pine ecosystems restoration and conservation: steps towards stewardship. 25-27 Abril 2000; Flagstaff, Az. Proceedings, RMRSP-22. Rocky Mountain Research Station, Ogden, uT: uSDA Forest Service, p. 28-35.

Fulé, P. z.; waltz, A. E. M.; Covington, W. W.; heinlein, T. A. (2001b). “Measuring forest restoration effectiveness in reducing hazardous fuels”. Journal of Forestry, núm. 99 (11), p. 24-29.

Fulé, P. z.; Covington, W. W.; SMith, H. B.; SPringer, J. D.; heinlein, T. A.; huiSinga, K. D.; Moore, M. M. (2002). “Comparing ecological restoration alternatives: Grand Canyon, Arizona”. Forest Ecology and Management, núm. 170, p. 19-41.

grahaM, R.; harvey, A.; Jain, T.; tonn, J. (1999). “The effects of thinning and similar stand treatments on fire behavior in western forest”. Intermountain Forest and Range Experimental Station, Ogden, Utah: USDA Forest Service . General Technical Report PNW-GRT-463.

kalabokidiS, K. D.; oMi, P.N. (1998). “Reduction of fire hazard through thinning/residue disposal in the urban interface”. International Journal of Wildland Fire, núm. 8, p. 29-35. kobziar, L. N.; MCbride, J. R.; StePhenS, S. L. (2009). “The efficacy of fire and fuels reduction treatments in a Sierra Nevada pine plantation”. International Journal of Wildland Fire, núm. 18, p. 791-801.

linn, R. R. (1997). “A transport model for prediction of wildfire behaviour”. Los Alamos National laboratory, Science Report LA-13334-T, Los Alamos, NM.

Main, W. A.; Paananen, D. M.; burgan, R. E. (1990). “Fire Family Plus”. North Central Forest and Range Experiment Station, USDA Forest Service, St. Paul, MN . General Technical Repprt. NCGTR–138.

ManSon, G.; baker, T.; CraM, D.; boren, J.; Fernald, A.; vanleeuwen, D. (2007). “Mechanical fuel treatment effects on fuel loads and indices of crown fire potential in a south central New Mexico dry mixed conifer forest”. Forest Ecology and Management, núm. 251, p. 195-204.

MartinSon, E. J.; oMi, P. N. (2008). “Assessing mitigation of wildfire severity by fuel treatments; an example from the Coastal Plain of Mississippi”. International Journal of Wildland Fire, núm. 17, p. 415-420.

MCarthur, A. (1967). “Fire behaviour in eucaliptus forests”. Commonw. Aust., Dep. Nat. Devel., Forest and Timber Bureau, Canberra, Leaflet 107, Canberra, Austràlia.

MCgrattan, K. (2004). “Fire Dynamics Simulator ( version 4), Technical Reference Guide”. NISTIR Special Publication 1018.

Mell, W.; JenkinS, M.; gould, J.; Cheney, P. (2007). “A physics-based approach to modelling grassland fires”. International Journal of Wildland Fire, núm. 16, p. 1-22.

Mell, W.; MaranghideS, A.; MCderMott, R.; Manzello, S. (2009). “Numerical simulation and experiments of burning Douglas Fir trees”. Combustion and Flame, núm. 156, p. 2023-2041.

Morvan, D.; duPuy, J. (2001). “Modeling fire spread through a forest fuel bed using a multiphase formulation”. Combustion and Flame, núm. 127, p. 1981-1984.

– (2004). “Modelling the propagation of a wildfire through a mediterranean shrub using a multi-phase formulation”. Combustion and Flame, núm. 138, p. 199-210.

Morvan, D.; duPuy, J.; rigolot, E.; valette, J. (2006). “FIRESTAR: a physically based model to study wildfire behaviour”. Proceedings of the V International Conference of Forest Fire Research, 27-30 november. Coimbra.

M orvan , D.; M érad J i , S.; a CC ary , G. (2009). “Physical modelling of fire spread in grasslands”. Fire safety Journal, núm. 44, p. 50-61.

o livera S , I.; b ell , T. (2008). “An Analysis of the Australian Literature on Prescribed Burning”. Journal of Forestry, núm. 106 (1), p. 31-37.

Pollet, J.; oMi, P. (2002). “Effect of thinning and prescribed burning on crown fire severity in ponderosa pine forests”. International Journal of Wildland Fire, núm. 11, p. 1-10.

Porterie, B.; Morvan, D.; loraud, J.; larini, M. (2000). “Fire spread through fuel beds: modeling of wind-aided fires and induced hydrodynamics”. Physics of Fluids, núm. 12 (7), p. 1762-1782.

rayMond, C. L.; PeterSon, D. L. (2005). “Fuel treatments alter the effects of wildfire in a mixed-evergreen forest, Oregon, uSA”. Canadian Journal of Forest Research, núm. 35, p. 2981-2995.

reiner, A. L.; vaillant, N. M.; FiteS-kauFMan, J.; dailey, S. N. (2009). “Mastication and prescribed fire impacts on fuels in a 25-year old ponderosa pine plantation, southern Sierra Nevada”. Forest Ecology and Management, núm. 258 (11) p. 2365-2372.

roCCaForte, J. P.; Fulé, P. z.; Covington, W. W. (2008). “Landscape-scale changes in canopy fuels and potential fire behaviour following ponderosa pine restoration treatments”. International Journal of Wildland Fire, núm. 17, p. 293-303.

rotherMel, R. (1972). “A mathematical model for predicting fire spread in wildland fuels”. Forest and Range Experimental Station, Ogden, Utah: USDA Forest Service. Research Paper INT–115.

SaFFord, H. D.; SChMidt, D. A.; CarlSon, C. H. (2009). “Effects of fuel treatments on fire severity in an area of wildland-urban interface, Angora Fire, Lake Tahoe Basin, California”. Forest Ecology and Management, núm. 258, p. 773-787.

Santoni, P. (1998). “Elaboration of an evolving calculation domain for the resolution of a fire spread model”. Numerical Heat transfer, Part A: Applications, núm. 33 (3), p. 279-298.

S C h M idt , D.; t aylor , A.; S kinner , C. (2008). “The influence of fuels treatment and landscape arrangement on simulated fire behavior, Southern Cascade range, California”. Forest Ecology and Management, núm. 255, p. 3170-3184.

SCott, J. H. (1998a). “Sensitivity analysis of a method for assessing crown fire hazard in the northern Rocky Mountains, uSA”. A: Proceedings of the III International Conference on Forest Fire Research and 14th Conference on Fire and Forest Meteorology, Luso, Portugal. 16-20 November 1998, vol II, p. 2517-2532.

– (1998b). “using the Fire and Fuels Extension to the Forest vegetation Simulator to assess long-term changes in crown fire hazard”. A: Proceedings of the III International Conference on Forest Fire Research and 14th Conference on Fire and Forest Meteorology, Luso, Portugal. 16-20 November 1998, vol II, p. 2621-2629.

– (2006). “Comparison of crown fire systems used in three fire management applications”. Intermountain Forest and Range Experimental Station, Ogden, Utah: USDA Forest Service. Research Paper RMRS-RP-58.

SCott, J.; burgan, R. (2005). “Standard Fire Behaviour Fuel Model: A Comprehensive Set for use with Rothermel´s Surface Fire Spread Model”. Rocky Mountain Research Station, Fort Collins, Colorado: USDA Forest Service . General Technical Report RMRSGTR-153.

SCherl, T. (2005). “At the crossroads: A comparison of current social, scientific and political influences on fire management in Australia and the u SA”. World Forest Institute, Portland, Oregon.

Skinner, C. N.; ritChie, M.W.; haMilton, T.; SyMonS, J. (2004). “Effects of prescribed fire and thinning on wildfire severity”. A: CooPer, S. [ed.]. Proceedings 25th Annual Forest Vegetation Management Conference, university of California Cooperative Extension, Redding, CA, January 20-22, 2004, p. 80-91.

Stage, A. (1973). “Prognosis Model for stand development”. Intermountain Forest and Range Experimental Station, Ogden, Utah: USDA Forest Service. Research Paper INT-137.

StePhenS, S. (1998). “Evaluation of the effects of silvicultural and fuel treatments on potential fire behaviour in Sierra Nevada mixed-conifer forests”. Forest Ecology and Management , núm. 105, p. 21-35.

StePhenS, S.; MoghaddaS, J. (2005a). “Experimental fuel treatment impacts on forest structure, potential fire bahavior, and predicted tree mortality in a California mixed conifer forest”. Forest Ecology and Management, núm. 215, p. 21-36.

– (2005b). “Silvicultural and reserve impacts on potential fire behavior and forest conservation: 25 years of experience from Sierra Nevada mixed conifer forests”. Biological Conservation, núm. 125, p. 369-379.

StePhenS, S.; MoghaddaS, J.; edMinSter, C.; Fiedler, C.; haaSe, S.; harrington, M. (2009). “Fire treatment effects on vegetation structure, fuels, and potential fire severity in western u.S. forests”. Ecological Applications, núm. 19, p. 305-320.

Stratton, R. (2004). “Assessing the effectiveness of landscape fuel treatments on fire growth and behavior”. Journal of Forestry, núm. 102, p. 32-40.

StroM, B. A.; Fulé, P. z. (2007). “Pre-fire fuel treatments affect long-term ponderosa pine forest dynamics”. International Journal of Wildland Fire, núm. 16, p. 128-138.

Sullivan, A. (2009). “Wildland surface fire spread modelling, 1990-2007. 1: Physical and quasi-physical models”. International Journal of Wildland Fire, núm. 18, p. 349-368.

taylor, S. W.; Pike, R. G.; alexander, M. E. (1997). “Field guide to the Canadian Forest Fire Behavior Prediction (FBP) System”. Canadian Forest Service, Northern Forestry Centre, Edmonton, AB. Special Report 11.

vaillant, N. M.; FiteS-kauFMan, J.; StePhenS, S. L. (2006). “Effectiveness of Prescribed Fire as a Fuel Treatment in Californian Coniferous Forests”. A: andrewS, P. L.; butler, B.W. [eds.]. Fuels Management-How to Measure Success: Conference Proceedings . 28-30 Març 2006; Portland, OR. Proceedings RMRS-P-41. Rocky Mountain Research Station, Fort Collins, CO: uSDA Forest Service, p. 465-476.

vaillant, N. M.; FiteS-kauFMan, J.; reiner, A. L.; noonan-wright, E. K.; dailey, S. N. (2009). “Effect of fuel treatments on fuels and potential fire behavior in California National Forests”. Fire Ecology, núm. 5 (2), p. 14-29.

van wagtendonk, J. (1996). “use of a deterministic fire growth model to test fuel treatments”. Sierra Nevada Ecosystem Project, Final Report to Congress, vol. II. Assessments and Scientific Basis for Management Options . Centers for Water and Wildland Resources, university of California, Davis, CA.

wykoFF, W.; CrookSton, N.; Stage, A. (1982). “user’s guide to the stand Prognosis Model”. Intermountain Forest and Range Experimental Station, Ogden, Utah: USDA Forest Service. Research Paper INT-133.

Foc, pluges i resposta hidrològica del sòl a

les muntanyes d’Alacant1

Joan Llovet López

Fundación de la Comunidad Valenciana

Centro de Estudios Ambientales del Mediterráneo Unidad Mixta CEAM-Universitat d’Alacant juan.llovet@ua.es

V. Ramon Vallejo Calzada

Departament de Biologia Vegetal Universitat de Barcelona vvallejo@ub.edu

Resum

El foc afecta el sòl mitjançant l’increment de la temperatura i la deposició de cendres, però també per la pèrdua de vegetació i horitzons orgànics, modificant la incidència de la pluja sobre la superfície. El risc de degradació postincendi està controlat, entre altres factors, pel clima, la vegetació prèvia i el tipus de sòl. Les localitats d’estudi es situaren en zones de transició entre climes semiàrid i subhumit. Se seguí la dinàmica temporal de l’escolament superficial i de la producció de sediments mitjançant simulació de pluja. En ambient semiàrid, la capacitat d’infiltració no es modificà tot just després de l’incendi. Tant en ambient semiàrid com subhumit, s’observà una pèrdua de la capacitat d’infiltració comparant els períodes previ i posterior a l’acció de la pluja sobre el sòl cremat. La resposta de la vegetació va ser un factor fonamental en el control de la degradació del sòl posterior al foc.

Paraules clau: capacitat d’infiltració, dinàmica temporal, curt termini, incendi forestal, resposta de la vegetació.

1. Aquesta investigació ha estat finançada pel Programa CONSOLIDER-INGENIO 2010 (Projecte GRACCIE, CSD2007-00067). La Fundació Centro de Estudios Ambientales del Mediterráneo (CEAM) rep l’ajut de la Generalitat valenciana i de la Fundació Bancaixa. Els suggeriments d’un revisor anònim han estat molt útils per a millorar aquest treball.

Resumen: Fuego, lluvias y respuesta hidrológica del suelo en las montañas alicantinas

El fuego afecta al suelo a través del incremento de la temperatura y la deposición de cenizas, pero también por la pérdida de vegetación y horizontes orgánicos, modificándose la incidencia de la lluvia sobre la superficie. El riesgo de degradación post-incendio está controlado, entre otros factores, por el clima, la vegetación previa y el tipo de suelo. Las localidades de estudio se situaron en zonas de transición entre climas semiárido y subhúmedo. Se estudió la dinámica temporal de las producciones de escorrentía y sedimentos mediante simulaciones de lluvia. En ambiente semiárido, la capacidad de infiltración no se vio modificada directamente por el fuego. Se observó una pérdida general de capacidad de infiltración comparando los periodos previo y posterior a la acción de las lluvias sobre el suelo quemado. La respuesta de la vegetación fue un factor fundamental en el control de la degradación del suelo posterior al fuego.

Palabras clave: capacidad de infiltración, dinámica temporal, corto plazo, incendio forestal, respuesta de la vegetación.

Abstract: Forest fires, rainstorms and soil hydrological response in the Alicante rangelands (SE Iberian Peninsula)

Forest fires directly affect the soil surface through the increment of temperature and the deposition of ashes. Fires also result in the reduction or elimination of aboveground biomass and organic layers, thereby modifying the impact of raindrops on the soil surface. The post-fire degradation risk is controlled by diverse factors, e.g. climate, pre-fire vegetation and soil characteristics. Study sites were located in transitional areas between semiarid and subhumid climates. We assessed the temporal dynamics of runoff and sediment yield using a rainfall simulator. under semiarid climate, the infiltration capacity was not directly modified by the fire. Both under semiarid and under subhumid climates, an increase in runoff and sediment production was observed by comparing the post-fire results obtained prior to and after than the rainy season. Plant response was one of the main factors controlling the post-fire soil degradation risk.

Keywords: infiltration capacity, temporal dynamics, short term, forest fires, plant response.

Introducció

La Convenció de les Nacions unides de Lluita contra la Desertificació considera la següent definició del terme desertificació: la degradació de terres de zones àrides, semiàrides i subhumides, resultant de diversos factors, com poden ser les variacions climàtiques i les accions humanes ( u NCCD, 1994). Els ecosistemes de l’Europa Mediterrània presenten trets que els fan, almenys potencialment, proclius a patir aquest tipus de processos. Per aquest motiu, la Convenció esmentada fa una menció explícita a la Mediterrània del Nord, a

la qual dedica l’annex Iv. Hi influeixen diferents causes, algunes d’origen natural i d’altres degudes a la intervenció humana, i la seva interacció dóna lloc a un ampli ventall de possibilitats. El foc és un dels factors que pot promoure la desertificació.

El règim hidrològic de la Mediterrània es caracteritza per la seva irregularitat i la reiteració aleatòria de períodes de sequera i tempestes agressives que, junt amb un relleu sovint accidentat, fa de la pluja un agent destacat de l’erosió i la degradació de sòls (López-Bermúdez i Albaladejo, 1990). El substrat litològic afecta el relleu (Calvo, 1987; Strahler i Strahler, 1989), els sòls ( vallejo et al., 1998) i, mitjançant aquests, la vegetació (Kosmas et al., 2000). Així mateix, influeix en les característiques del sòl lligades a la seva erosionabilitat (López-Bermúdez i Albaladejo, 1990; Sanroque et al., 1990; Cerdà, 1999). Els sòls forestals de les muntanyes d’Alacant sovint presenten un règim hídric xèric o arídic, són poc desenvolupats i les seves característiques estan molt relacionades amb el substrat geològic. A més, els sòls actuals són hereus del seu ús anterior, especialment si va ser agrícola ( vallejo et al., 1998). Aquesta herència influeix en la matèria orgànica, la fertilitat i el cicle de nutrients, l’estructura, l’activitat biològica, la vegetació i els seus propàguls, fins i tot en el règim hidrològic dels vessants, com és el cas de les antigues terrasses, tant freqüents en temps d’agricultura de subsistència, per cert no tant llunyà (Rodríguez-Aizpeolea i Lasanta, 1992; Padilla, 1998).

La conca mediterrània ha tingut impactes humans mil·lenaris (Naveh, 1990; Grove, 1996), però al llarg de les últimes dècades s’ha produït una intensa concentració de l’economia i la població (Puigdefábregas i Mendizábal, 1998). Aquest fenomen, junt amb els canvis tecnològics dins l’agricultura, a més de les polítiques agràries de la unió Europea, ha donat lloc a l’abandonament d’àmplies àrees marginals, una gran disminució de la pressió humana sobre els ecosistemes forestals i un increment de la pròpia superfície forestal (Alloza, 2003). L’abandonament d’activitats agrícoles, ramaderes i d’explotació del bosc està lligat a l’increment de la coberta i biomassa vegetal, l’acumulació de combustible, la proliferació d’espècies pioneres i l’homogeneïtzació del paisatge (Fernández-Alés et al., 1992; Puigdefábregas i Mendizábal, 1998; vallejo et al., 2005). Diferents estudis relacionen aquests canvis amb increments en la quantitat, extensió i virulència dels incendis forestals (Trabaud, 1991; Moreno et al., 1998; Baeza, 2001; vélez, 2004), amb una variació interanual lligada a la magnitud de la sequera estival (Pausas, 2004). Així mateix, la reiteració de grans incendis forestals suposa la potenciació d’espècies de cicle curt i alta inflamabilitat, que poden contribuir a l’augment del risc de nous incendis (vallejo, 1996; Pérez et al., 2003).

El foc és un agent que pot posar en marxa o potenciar processos del sòl. Afecta directament les propietats físiques, químiques i biològiques, alterant l’erosionabilitat mitjançant canvis en l’estructura, la matèria orgànica i la infiltració, entre altres factors. Hi ha bones revisions del tema, com ara les de Molina i Sanroque (1996), Giovannini i Lucchesi (1997), Neary et al. (1999), Certini (2005) i Shakesby i Doerr (2006).

A més a més, el foc produeix un canvi sobtat de la coberta del sòl (Neary et al., 1999), tant la deguda a la vegetació com als horitzons orgànics. El sòl de cop es troba, almenys temporalment, més exposat als agents externs, especialment a la pluja dins la nostra regió de treball. La resposta del sòl després del foc dependrà, a més dels canvis immediats a causa del propi incendi, de com respondrà el conjunt del sistema a les pluges posteriors al foc i de la seva capacitat per tornar a protegir la superfície del sòl dels agents externs. En aquest treball s’exposen alguns avenços sobre la resposta del sòl al foc portats a terme a les muntanyes d’Alacant.

Resposta al foc en ambient semiàrid

El cap de la Nau representa una divisòria climàtica molt important, marcant una ràpida transició cap a la regió àrida del sud-est peninsular (Gil-Olcina, 1994). Així, a les comarques de la Marina, en menys de 50 km es passa de localitats amb precipitacions mitjanes anuals superiors als 900 mm a indrets amb valors inferiors als 350 mm. En aquests ambients semiàrids la vegetació potencial són sovint màquies i brolles. A l’actualitat la vegetació està dominada per brolles, timonedes i espartars d’Stipa tenacissima. Les condicions ambientals no afavoreixen el creixement d’espècies arbòries, excepte en localitats especialment favorables. Malgrat tot, hi ha algunes pinedes de Pinus halepensis, sovint producte de plantacions i de vegades colonitzant conreus abandonats. Malgrat que aquestes comunitats vegetals acostumen a presentar poca acumulació de combustible, essent relativament baix el perill d’incendis forestals, també s’hi poden produir, com és el cas que tot just explicarem.

Sota condicions semiàrides, on la recuperació de la vegetació acostuma a ser lenta, les pluges posteriors al foc poden ser crítiques, en incidir sobre un sòl no protegit i sovint poc estable. Per aquest motiu, vàrem fer un experiment amb l’objectiu d’analitzar els canvis en els processos de generació d’escolament i arrossegament de sediments provocats per les pluges posteriors al foc.

La zona d’estudi pertany al terme municipal de Benidorm, comarca de la Marina Baixa. Està situada al sud-est de la serra Cortina, entre el Murtal i el Moralet. L’altitud oscil·la entre els 100 i els 200 m. La zona s’inclou dins el Prebètic, caracteritzat morfològicament per l’alternança de llargues crestes i depressions paral·leles. Aquest cas, es troba al sinclinal ‘la Marina’, disposat en direcció SO-NE (IGME, 1958). El relleu és en general suau, creuat per barrancs que donen lloc a llomes allargades on predominen les orientacions E-NE i S-SO. La litologia dominant és eocènica, composta per margues gris-groguenques amb intercalacions de calcària margosa, freqüentment coberta per dipòsits quaternaris. Els sòls són del tipus Lithic camborthid (uSDA, 2003), Calcaric cambisol (FAO, 2001). El clima correspon al semiàrid, amb unes mitjanes anuals de 19,6ºC de temperatura, 293 mm de precipitació i 1026 mm d’evapotranspiració potencial (Elías Castillo i Ruiz Beltrán, 1977). Els màxims pluvi-

omètrics es donen a la tardor, sovint després d’una llarga sequera estival. La vegetació potencial correspon a la sèrie Chamaeropo-Rhamnetum lycioidis, dins el sector alacantí de la província corològica Murciana-almeriense (Rivas-Martínez, 1987). La vegetació prèvia a l’incendi estava formada por una brolla calcícola amb Sideritis angustifolia, Globularia alypum, Fumana laevis, Helianthemum lavandulifolium, Atractylis humilis, Thymus vulgaris y Ephedra fragilis. L’estrat herbaci estava dominat per Brachypodium retusum i l’arbori per alguns peus de Ceratonia siliqua i exemplars aïllats o en taques de Pinus halepensis. Just després de l’incendi, es van instal·lar 10 parcel·les (0,24 m2 cadascuna) per avaluar la capacitat d’infiltració del sòl, per relacionar-la amb les pluges posteriors i la resposta de la vegetació. Les parcel·les es van repartir per igual entre zones afectades i no afectades pel foc. Per a les mesures es va utilitzar un simulador de pluja basat en el descrit per Calvo et al. (1988) i Cerdà et al. (1997). Es tracta, bàsicament, d’un sistema manual de bombeig d’aigua cap un broquet subjecte a una estructura metàl·lica. Tant la pressió com la intensitat de la pluja es calibren prèviament al laboratori. un cop al camp, la pluja simulada s’aplica sobre parcel·les tancades amb una eixida per l’aigua que s’escola superficialment, que es recull regularment durant la simulació de pluja. En el cas de les parcel·les en zona cremada es van fer dues sèries de simulacions de pluja: la primera, un mes després del foc, i la segona cinc mesos més tard, després de l’acció de les pluges de la tardor.

Els resultats no mostren diferències entre la capacitat d’infiltració de les parcel·les en zona no cremada (48 ± 6 mm h-1, mitjana i desviació estàndard, respectivament), respecte a les instal·lades dins l’àmbit cremat, poques setmanes després del foc (45 ± 11 mm h -1, ídem) (figura 1). Aquestes capacitats d’infiltració es poden considerar altes, semblants a les obtingudes per Cerdà (1995) en zones semiàrides de Petrer i el Montnegre, per la vall del vinalopó i l’Alacantí, sota cobertes vegetals superiors al 80%.

Contràriament, es trobaren diferències comparant la resposta hidrològica del sòl cremat poc després del foc (abans de les pluges de tardor) i cinc mesos més tard (després de les pluges) (figura 1). La capacitat d’infiltració va disminuir significativament, passant dels 45 ± 11 mm h-1 previs, a 27 ± 12 mm h-1 després de les pluges (mitjanes i desviacions estàndard, respectivament). La capacitat d’infiltració postpluja recorda els resultats obtinguts per altres autors en ambient semiàrid amb escassa cobertura vegetal (Cerdà, 1995; Martínez-Mena, 1995).

Aquests resultats ens indicarien que el foc no va afectar directament les característiques del sòl relacionades amb la seva capacitat d’infiltració, que es mantindria alta just després de la pertorbació. La pèrdua posterior de capacitat d’infiltració i l’increment en l’escolament superficial, es podrien explicar per l’impacte de la pluja sobre una superfície que ha perdut la coberta de vegetació i fullaraca a causa del foc, que actuaria com a agent indirecte. De fet, al llarg de la tardor va haver tempestes amb intensitat superior als 45 mm h-1 en 10 minuts, o amb una precipitació total de més de 30 mm. L’impacte directe de les gotes de pluja provoca: trencament dels agregats del sòl, transport per es-

quitxada (splash), segellament i obstrucció dels porus per les cendres (Inbar et al., 1998; De Bano, 2000), tots fenòmens associats a la pèrdua d’infiltració i l’augment d’escolament superficial al sòl. L’increment en l’arrossegament de sediments pot tenir explicació tant pel major volum d’escolament posterior a les pluges com per la degradació estructural abans esmentada.

Figura 1. Evolució temporal de la capacitat d’infiltració del sòl respecte a l’estimada abans de l’incendi sota diferents climes i tipus de sòl

Cremat prepluges

Cremat postpluges

Margues, semiàrid Margues, subhumit Calcàries, subhumit

Llovet

El cas de formacions arbustives sota clima subhumit

En zones més humides, com és el cas d’ambients subhumits al nord del Sistema Prebètic (Martín- v ide i Olcina-Cantos, 2001), la vegetació potencial sovint correspon al carrascar o alzinar continental. Actualment les garrigues i brolles, acompanyades de Pinus halepensis , ocupen una gran extensió. Acostumen a colonitzar antics conreus i a aparèixer com a resposta a incendis forestals. Aquestes comunitats són denses, acumulen molt combustible sec, el qual presenta una gran continuïtat tant horitzontal com vertical. Les condicions fan molt alt el risc de grans incendis forestals. Per una altra part, la litologia influeix en la comunitat vegetal present. Tal com s’ha comentat abans, els sòls dominants estan poc evolucionats i les seves característiques estan molt relacionades amb el substrat geològic, afectant per tant la vegetació present en funció de les seves exigències ecològiques. La litologia també ha marcat diferències en els usos històrics del sòl, havent sigut lògicament més usades per l’agricultura les zones amb roques relativament toves i els sòls que es podien treballar, com és el cas

Font:

(2005)

de les margues i els col·luvions, que no pas les zones amb roques dures i sòls sovint fissurals, com és el cas de les calcàries i les dolomies. La capacitat de colonització (en antics conreus) i la resiliència (en zones forestals, que s’usaven per extreure llenya) són trets de la vegetació que determinen la seva presència i estructura actual en resposta a la història dels usos del sòl. Així, sobre roques dures i sòls fissurals dominen espècies amb arrelament profund i capacitat de rebrotar. Pel que fa a substrats tous, aprofitats per l’agricultura en algun moment, dominen espècies amb bon potencial de germinació, amb major capacitat de colonització de nous espais, però menys resilients i de resposta al foc més lenta i irregular (Ferran et al ., 1991; Abad et al ., 1997; vallejo i Alloza, 1998).

Es va portar endavant un estudi per avaluar l’efecte del foc i de les pluges sobre un sòl cremat, aquesta vegada en clima subhumit i comparant les dues litologies més abundants a la regió, margues i calcàries en sentit ampli, amb les corresponents comunitats vegetals prèvies al foc: pins esparsos dins formacions arbustives denses, dominades per espècies germinadores sobre margues o dominades per espècies rebrotadores sobre calcàries.

Les zones d’estudi estaven repartides entre el nord de la província d’Alacant i sud de la de valència; les localitats grans més properes són Alcoi i Banyeres de Mariola (l’Alcoià) i la Font de la Figuera (la Costera). Queden limitades per les coordenades geogràfiques 38º45’N – 0º43’O i 38º42’N –0º34’O. L’altitud oscil·la entre els 800 i els 1.000 m i el clima és subhumit.

Per aquest treball es va utilitzar també la simulació de pluja, seguint la metodologia comentada anteriorment. Es varen instal·lar 60 parcel·les (0,24 m 2 cadascuna d’elles) en zones cremades i no cremades, sobre margues i calcàries, recollint diferents orientacions geogràfiques. En el cas de les parcel·les en zona cremada es van fer dues sèries de simulacions de pluja, 3 i 15 mesos després del foc.

Els resultats mostren una major capacitat d’infiltració en els sòls sobre calcàries. En aquest cas, les mitjanes i desviacions estàndard van ser de 55 ± 1 mm h -1 (no cremat), 41 ± 3 mm h -1 (3 mesos postfoc) i 30 ± 7 mm h -1 (15 mesos postfoc). En el cas de sòls sobre margues, la capacitat d’infiltració estimada va ser de 40 ± 17 mm h -1 (no cremat), 34 ± 8 mm h -1 (3 mesos) i 24 ± 9 mm h -1 (15 mesos).

Aquests resultats recorden els obtinguts sota ambient semiàrid, però amb matisos (figura 1). Si comparem la infiltració obtinguda després de l’acció de les pluges respecte a la de les parcel·les no cremades, s’aprecia una disminució general entre el 40 i el 50%, tant en ambient semiàrid com en ambient subhumit, i igualment en sòls sobre calcàries com sobre margues. Però hi van aparèixer diferències en l’efecte relatiu del foc i de les pluges. Tal com s’ha comentat anteriorment, en ambient semiàrid no s’hi van trobar pèrdues d’infiltració degudes directament al foc, però sí després de l’acció de la pluja sobre un sòl cremat i sense protecció. En el

cas d’ambients subhumits, la pèrdua d’infiltració explicable directament pel foc va ser superior a la de l’ambient semiàrid, però va romandre moderada. Aquesta pèrdua va ser superior en sòls desenvolupats sobre calcàries. Així, la capacitat d’infiltració tot just després del foc va ser equivalent al 85% (sobre margues) i al 75% (sobre calcàries) respecte de l’estimada en les parcel·les no cremades. Encara en relació a les parcel·les instal·lades sota clima subhumit, la pèrdua d’infiltració posterior, explicable per l’acció de les pluges sobre el sòl cremat, va ser del 25% en el cas de margues i del 20% en el cas de calcàries (figura 1).

El paper de la vegetació

Aquests resultats donen indicis que l’efecte directe del foc en la capacitat d’infiltració del sòl estigué directament relacionat amb les condicions de la vegetació prèviament a l’incendi. Així, en condicions en què la vegetació té més limitacions per al seu creixement (ambient semiàrid) l’efecte directe del foc va ser pràcticament nul. Sota ambient subhumit, l’efecte directe del foc va ser inferior en sòls sobre margues, on normalment la vegetació està poc estructurada i dominada per espècies amb gran capacitat de colonització però poca resiliència. El major efecte directe del foc sobre la capacitat d’infiltració el trobàrem en sòls sobre calcàries, on normalment les comunitats vegetals són més madures. Aquestes diferències en la resposta hidrològica immediata pot estar relacionada amb la quantitat de combustible i, per tant, en la intensitat i virulència de l’incendi. També podria explicar-se pel desenvolupament dels horitzons orgànics. En ambients semiàrids els horitzons orgànics són molt pobres i dins d’ambients subhumits acostumen a ser més potents en sòls sobre calcàries que no pas sobre margues; en sòls sobre calcàries, especialment quan no han estat conreats, són freqüents les garrigues o coscollars dominats per Quercus coccifera , espècie que acostuma a acumular gran quantitat de fullaraca. Això significa que aquestes comunitats vegetals presenten una elevada acumulació de combustible just a la superfície, en contacte directe amb el sòl. La seva combustió pot fer pujar la temperatura del sòl més que quan es cremen les capçades, a més de provocar la corresponent deposició de cendres i la destil·lació de compostos orgànics potencialment hidrofòbics. Altre aspecte de la vegetació està lligat a l’exposició de la superfície del sòl als agents externs, especialment a la pluja en els nostres ambients. Després de l’eliminació, total o parcial, de la vegetació i dels horitzons orgànics a causa del foc, el període durant el qual la superfície del sòl es manté insuficientment protegida dependrà de la resposta de la vegetació. En el nostre cas, la capacitat d’infiltració posterior a l’acció de les pluges, mesos després del foc, es va relacionar positivament amb la resposta de la vegetació, estimada com a cobertura vegetal. é s a dir, les parcel·les que

tingueren una millor resposta de la vegetació presentaren una major capacitat d’infiltració i menor producció d’escolament superficial. Aquest fenomen es va manifestar tant en ambient semiàrid, encara que no significativament (figura 2, esquerra) com en ambient subhumit, de forma significativa en aquest cas (figura 2, dreta). Tanmateix no és pas sorprenent, diversos autors han estudiat l’efecte de la coberta vegetal en la capacitat d’infiltració del sòl, l’escolament superficial i l’erosió hídrica, essent referències properes: Francis i Thornes (1990), Bautista (1999) i Cerdà (2001), entre d’altres.

Figura 2. Relació entre la coberta vegetal i la capacitat d’infiltració de sòls cremats després de l’acció de les pluges. Dades obtingudes en ambient semiàrid (esquerra) i en ambient subhumit (dreta)

)

Infiltraci ó (mmh

Infiltraci ó (mmh -1 )

Coberta vegetal (%)

A més a més, la relació entre la resposta de la vegetació i la capacitat d’infiltració del sòl no semblà limitar-se a un període concret (després de les pluges en aquests experiments). Els resultats obtinguts indicaren un efecte de la resposta de la vegetació com controladora de la pèrdua de capacitat d’infiltració deguda a les pluges posteriors al foc. Analitzant la diferència entre la capacitat d’infiltració estimada tot just després del foc i després de les pluges, la pèrdua d’infiltració tendí a ser major en les parcel·les on la resposta vegetal va ser inferior, i al contrari en les de resposta vegetal més ràpida. Aquesta tendència es va mostrar en les diferents localitats d’estudi, fossin sota ambient semiàrid (Figura 3, esquerra) o subhumit (Figura 3, dreta), encara que de forma no significativa. La pràctica totalitat de parcel·les amb una coberta vegetal superior al 40% després de les pluges, mantingueren la capacitat d’infiltració que presentaven tot just després del foc, i en alguns casos fins i tot es va incrementar lleugerament. Al contrari, les majors pèrdues de capacitat d’infiltració es presentaren en parcel·les amb cobertes vegetals inferiors al 25-30%.

Font: Llovet (2005)

Figura 3. Relació entre la coberta vegetal i la pèrdua d’infiltració deguda a l’acció de les pluges sobre sòl cremat. Dades obtingudes en ambient semiàrid (esquerra) i en ambient subhumit (dreta)

pluges (mmh -1 ) Infiltraci ó

= -0,200 p = 0,747

vegetal (%)

Conclusions

= -0,266 p = 0,189

vegetal (%)

Llovet (2005)

Aquests resultats mostren evidències de l’efecte del foc en l’hidrologia del sòl, en ocasions directes, a causa de l’increment sobtat i elevat de la temperatura de la superfície, però també indirectes, mitjançant canvis en la coberta que modifiquen l’acció de les pluges sobre el sòl.

D’altra banda, la reducció de la coberta vegetal i d’horitzons orgànics implica dos tipus de conseqüències: la disminució d’intercepció i redistribució de l’aigua de pluja accelera la producció d’escolament superficial, i la protecció insuficient dóna lloc a una degradació física i estructural de la superfície del sòl.

El paper de la vegetació i els horitzons orgànics es manifesta complex, fins i tot contradictori. Actuen com a protectors de la superfície del sòl, però alhora com a combustible quan hi ha un incendi forestal. A més, la rapidesa en la resposta de la vegetació al foc gradua l’efecte de l’impacte de la pluja sobre la superfície del sòl.

Bibliografia

abad, n.; Caturla, r n.; baeza, J.; bladé, C.; vieira, F.; Carbó, e.; valdeCantoS, a.; bonet, a.; SerraSolSeS, i.; guàrdia, r.; raventóS, J.; alloza, J. a.; eSCarré, a.; bellot, J.; valleJo, v. R. (1997). “Regeneración de los montes quemados”. A: valleJo, v R. [ed.]. La restauración de la cubierta vegetal en la Comunidad Valenciana, valència: Fundación CEAM, p. 51-148.

Font:

alloza, J. A. (2003). Análisis de repoblaciones forestales en la Comunidad Valenciana. Desarrollo de criterios y procedimientos de evaluación. Tesi doctoral, universitat Politècnica de valència.

baeza, J. (2001). Aspectos ecológicos y técnicas de control del combustible (roza y quema controlada) en matorrales con alto riesgo de incendio, dominados por Ulex parviflorus (Pour). Tesi doctoral, universitat d’Alacant.

bautiSta, S. (1999). Regeneración post-incendio de un pinar ( Pinus halepensis , Miller) en ambiente semiárido. Erosión del suelo y medidas de conservación a corto plazo. Tesi doctoral. universitat d’Alacant.

Calvo, A. (1987). Geomorfología de laderas en la montaña del País Valenciano. valència: Institució valenciana d’Estudis i Investigació (Col·lecció Politècnica).

Calvo, a; giSbert, J. M.; Palau, e.; roMero, M. (1988). “un simulador de lluvia portátil de fácil construcción”. A: Sala, M.; gallart, F. [eds.]. Métodos y técnicas para la medición en el campo de procesos geomorfológicos. Sociedad Española de Geomorfología (Monografía 1), p. 6-15.

Cerdà, A. (1995). Factores y variaciones espacio-temporales de la infiltración en los ecosistemas mediterráneos. Geoforma Ediciones (Monografías Científicas).

Cerdà, a.; ibáñez, S.; Calvo, A. (1997). “Design and operation of a small and portable rainfall simulator for rugged terrain”. Soil Technology, núm. 11-2, p. 163-170.

Cerdà, A. (1999). “Parent material and vegetation affect soil erosion in eastern Spain”. Soil Science Society of America Journal, núm. 63, p. 362-368.

– (2001). Erosión hídrica del suelo en el territorio valenciano. Logronyo: Geoforma Ediciones. Certini, G. (2005). “Effects of fire on properties of forest soils: a review”. Oecologia, núm. 143, p. 1-10.

de bano, L. F. (2000). “The role of fire and soil heating on water repellency in wildland environments: a review”. Journal of Hydrology, núm. 231-232, p. 195-206.

elíaS-CaStillo, F.; ruíz-beltrán, L. (1977). Agroclimatología de España. Madrid: Instituto Nacional de Investigaciones Agrarias, Ministerio de Agricultura.

FAO (2001). Lecture notes on the major soils of the world. www.fao.org/docrep/003/y1899e/ y1899e00.htm

Fernández-aléS, r.; Martín, a.; ortega, F.; aléS, E. E. (1992). “Recent changes in landscape structure and function in a Mediterranean region of SW Spain (1950-1984)”. Landscape Ecology, núm.7-1, p. 3-18.

Ferran, a.; SerraSolSeS, i.; valleJo, v. R. (1991). “Soil evolution after fire in Quercus ilex and Pinus halepensis forests”. A: teller, a.; Mathy, P.; JeFFerS, J. N. R. [eds.]. Responses of forests ecosystems to environmental changes. Londres: Elsevier, p. 397-405.

FranCiS, C. F.; thorneS, J. B. (1990). “Runoff hydrographs from three Mediterranean vegetation cover types”. A: thorneS, J. B. [ed.]. Vegetation and erosion. Chichester: John Wiley & Sons Ltd., p. 363-384. gil-olCina, A. (1994). “Els climes del sud d’Alacant”. A: Pérez-Cueva, A. J. [ed.]. Atles climàtic de la Comunitat Valenciana valència: Generalitat valenciana, Conselleria d’Obres Públiques, urbanisme i Transport (Col·lecció Territori; núm. 4), p. 138-141. giovannini, g.; luCCheSi, S. (1997). “Modifications induced in soil physico-chemical parameters by experimental fires at different intensities”. Soil Science , núm. 162-7, p. 479-486.

grove, A. T. (1996). “The historical context: Before 1850”. A: brandt, C. J.; thorneS, J. B. [eds.]. Mediterranean desertification and land use. Chechester: John Wiley & Sons Ltd., p. 13-28.

IGME (1958). Mapa geológico de España, Escala 1:50.000. Hoja 848 (Altea). Madrid: Instituto Geológico y Minero de España.

inbar, M.; taMir, M.; wittenberg, L. (1998). “Runoff and erosion processes after a forest fire in Mount Carmel, a Mediterranean area”. Geomorphology, núm. 24, p. 17-33.

koSMaS, C.; gerontidiS, St.; Marathianou, M. (2000). “The effect of land use change on soils and vegetation over various lithological formations on Lesvos (Greece)”. Catena, núm. 40, p. 51-68.

l lovet , J. (2005). Degradación del suelo posterior al fuego en condiciones mediterráneas. Identificación de factores de riesgo. Tesi doctoral, universitat d’Alacant.

lóPez-berMúdez, F.; albadaleJo, J. (1990). “Factores ambientales de la degradación del suelo en el área mediterránea”. A: albadaleJo, J.; StoCking, M. a.; díaz, E. [eds.]. Degradación y regeneración del suelo en condiciones ambientales mediterráneas . Múrcia: Consejo Superior de Investigaciones Científicas, p. 15-45.

M artín - v ide , J.; o l C ina -C anto S , J. (2001). Climas y tiempos en España . Madrid: Alianza Editorial.

Martínez-Mena, M. (1995). Respuesta hidrológica en medios semiáridos: Factores de control y modelización. Tesi doctoral, universidad de Murcia.

Molina, M. J.; Sanroque, P. (1996). “Impact of forest fires on desertification processes: a review in relation to soil erodibility”. A: rubio, J. l.; Calvo, A. [eds.]. Soil degradation and desertification in Mediterranean environments. Logronyo: Geoforma Ediciones, p. 145-163.

Moreno, J. M.; vázquez, a.; vélez, R. (1998). “Recent history of forest fires in Spain”. A: Moreno, J. M. [ed.]. Large forest fires. Leiden: Backhuys Publishers, p. 159-185. n aveh , z . (1990). “Fire in the Mediterranean. A landscape ecological perspective”. A: g olda MM er , J. g .; J enkin S , M. J. [eds.]. Fire in ecosystem dynamics . La Haia: SPB Acad. Publ., p. 1-20.

neary, d. g.; kloPatek, C. C.; de bano, l. F.; FFolliott, P. F. (1999). “Fire effects on belowground sustainability: a review and synthesis”. Forest Ecology and Management , núm. 122, p. 51-71.

Padilla, A. (1998). Colonización vegetal en campos de cultivo abandonados en la provincia de Alicante. Alacant: Publicacions de la universitat d’Alacant.

P au S a S , J. G. (2004). “Changes in fire and climate in the Eastern Iberian Peninsula (Mediterranean Basin)”. Climatic Change, núm. 63, p. 337-350.

Pérez, b.; Cruz, a.; Fernández-gonzález, F.; Moreno, J. M. (2003). “Effects of the recent land-use history on the postfire vegetation of uplands in Central Spain”. Forest Ecology and Management, núm. 182, p. 273-283.

P uigde F ábrega S , J.; M endizábal , T. (1998). “Perspectives on desertification: western Mediterranean”. Journal of Arid Environments, núm. 39, p. 209-224. rivaS-Martínez, S. (1987). Mapa de series de vegetación de España. Madrid: ICONA.

rodríguez-aizPeolea, J.; laSanta, T. (1992). “Los bancales en la agricultura de la montaña mediterránea: una revisión bibliográfica”. Pirineos, núm. 139, p. 105-123.

Sanroque, P.; rubio, J. l.; izquierdo, L. (1990). “Relaciones entre la erosionabilidad, el material de origen y el tipo de suelo en zonas de la provincia de valencia (España): Relationships among erodibility, parent material and soil type in areas of the valencia province (Spain)”. Soil Technology, núm. 3, p. 373-384.

ShakeSby, R. A.; doerr, S. H. (2006). “Wildfire as a hydrological and geomorphological agent”. Earth-Science Reviews, núm. 74, 3-4, p. 269-307.

Strahler, a. n.; Strahler, A. H. (1989). Geografía física. 3ª ed. Barcelona: Omega. trabaud, L. (1991). “Le feu est-il un facteur de changement pour les systèmes écologiques du bassin méditerranéen?”. Sécheresse, núm. 2, p. 163-174.

uNCCD (1994). United Nations convention to combat desertification in those countries experiencing serious drought and/or desertification, particulary in Africa. París: uNCCD.

uSDA (2003). Soil taxonomy. Washington: Soil Survey Staff. http://soils.usda.gov/technical/ classification/tax_keys/

valleJo, v. R. (1996). La restauración de la cubierta vegetal en la Comunidad Valenciana valència: Fundación CEAM.

valleJo, v. r.; alloza, J.A. (1998). “The restoration of burned lands: The case of eastern Spain”. A: Moreno, J. M. [ed.]. Large forest fires. Leiden: Backhuys Publishers, p. 91-108.

valleJo, v. r.; Cortina, J.; Ferran, a.; FonS, J.; roManyà, J.; SerraSolSeS, I. (1998). “Sobre els trets distintius dels sòls mediterranis”. Acta Botanica Barcinonensia, núm. 45, p. 603-632.

valleJo, v. r.; aronSon, J.; PauSaS, J. g.; Cortina, J. (2005). “Restoration of Mediterranean woodlands”. A: van andel, J.; aronSon, J. [eds.]. Restoration ecology from an European perspective. Blackwell Science.

vélez, R. (2004). “Europa: Desarrollo y fuego”. 2nd Symposium on Fire Economics, Planning and Policy: A Global View. Córdoba, 19-22 abril 2004.

Efectes de les temperatures del foc en les cendres produïdes per algunes espècies vegetals mediterrànies1

Paulo Pereira

Department of Environmental Policy

Mykolas Romeris University, Vilnius, Lituània pereiraub@gmail.com

Resum

L’objectiu d’aquest treball és estudiar els efectes de la temperatura a les cendres produïdes per algunes espècies mediterrànies a través de simulacions d’incendi al laboratori i així estimar els efectes de les cremes controlades. Els resultats indiquen que la mateixa temperatura té una severitat més elevada en els Pinus que en els Quercus . D’altra banda, s’ha demostrat que a temperatures reduïdes pot haver un increment del percentatge de carboni total (TC) i nitrogen total (TN), que disminueix a temperatures més elevades. S’ha comprovat també una reducció significativa de la relació C/N en totes les especies (amb excepció del Quercus suber ) i un augment significatiu del pH i conductivitat elèctrica (CE) amb la temperatura d’exposició. A les cendres recollides a la crema controlada, s’ha identificat una reducció del TC i C/N i un increment del TN, pH i CE de les cendres.

Paraules clau: foc, temperatura, cendres, espècies mediterrànies.

1. Aquest estudi va ser possible a causa del suport del projecte CGL2006-11107-C02-02/BOS “Evaluació de la Qualitat dels sòls mediterranis afectats pel foc a mitjà i llarg termini” i el Fons Europeu de Desenvolupament Regional (FEDER). L’autor agraeix també als Serveis Cientifico-Tècnics de la universitat de Barcelona per l’anàlisi de mostres i la important ajuda dels GRAF a la nostra recerca sobre els efectes de les cremes controlades en les propietats físiques i químiques de les cendres.

Resumen: Efectos de las temperaturas del fuego en las cenizas producidas por algunas especies vegetales mediterráneas

El objetivo de este trabajo es estudiar los efectos de la temperatura en las cenizas producidas por algunas especies mediterráneas a través de simulaciones de incendio en el laboratorio y estimar los efectos de las quemas controladas. Los resultados indican que la misma temperatura tiene una severidad más elevada en los Pinus que en los Quercus . Por otra parte, se comprueba que a temperaturas reducidas puede haber un incremento del porcentaje de carbono total (TC) y nitrógeno total (TN), disminuyendo a temperaturas más elevadas. Se ha podido ver una reducción significativa de la relación C/N en todas las especies (con excepción del Quercus suber ) y un aumento significativo del pH y conductividad eléctrica (CE). En las cenizas recogidas en la quema controlada, se ha identificado una reducción significativa del TC y del C/N y un aumento del TN, pH y CE de las cenizas.

Palabras clave: fuego, temperatura, cenizas, especies mediterráneas.

Abstract: The effects of the fire’s temperature in ashes produced by some Mediterranean plants

The aim of this work is study the effects of the temperature on the ash produced from some Mediterranean species throughout laboratory fire simulations and estimate the effects of prescribed burning. The results show that at the same temperature the severity is higher in Pinus than in Quercus species. Also we observed that at reduced temperatures the % of Total Carbon (TC) and Total Nitrogen (TN) could increase, being reduced at higher temperatures. It was observed a significative reduction of the C/N in all species (with exception of Quercus suber ) and a significant increase of pH and Electrical Conductivity (EC). In the ash collected in the prescribed fire, it was identified a significative reduction of TC and C/N and an increase of ash TN, pH and EC.

Key words: fire, temperature, ash, Mediterranean species.

Introducció

Els incendis forestals a l’ambient mediterrani cremen centenars d’hectàrees de boscos, destruint propietats amb impactes incalculables en els ecosistemes. Però la problemàtica dels incendis va una mica més enllà que els efectes en els ecosistemes: sovint causa pèrdues humanes. Atès el que s’ha esmentat, els incendis són un problema ecològic i social de gran importància. Des dels anys 60 s’ha observat un augment del nombre d’incendis i àrea cremada a la conca mediterrània, que resulten de canvis sòcioculturals (èxode rural, canvis en l’ús del sòl, major acumulació de biomassa en els boscos, expansió recent de zones urbanitzades en àrees forestals, etc.), origen criminal (venjances, con-

flictes, piròmans, etc.) (Mataix-Solera i Cerdà, 2009) i a causa del canvi climàtic (augment de l’extensió de l’època d’incendis com a conseqüència de l’augment de temperatura i reducció de la humitat relativa, que canvien la inflamabilitat de la vegetació) (Lavorel et al ., 1998; Mouillot et al ., 2002; Moriondo et al., 2006).

No obstant això, el foc és un element ecològic dels ecosistemes i, en l’ambient mediterrani, la vegetació està adaptada al seu efecte, tot rebrotant o dispersant les llavors a terra (Pausas, 1997; Schwilk i Ackerly, 2001; Pausas i verdú, 2005; Úbeda et al ., 2006). D’altra banda, des del Paleolític l’home fa servir el foc com a eina de gestió forestal, amb una gran amplitud d’usos, des de la caça fins a l’agricultura, entre d’altres activitats, tal com refereixen amb detall Mataix-Solera i Cerdà (2009). D’acord amb alguns mites, només ens tornem humans després de dominar el foc (Pausas i vallejo, 1999; Pyne, 2001). Així, el foc, a més de ser un element natural dels ecosistemes, va ser emprat durant mil·lennis, particularment en els ecosistemes mediterranis, on són part del seu procés evolutiu. Després d’una crema controlada o incendi la distribució de les cendres en el sòl és el factor més visible. En elles resideixen gran part dels nutrients disponibles per al creixement de les plantes i recuperació de l’ecosistema. No obstant això, la concentració de nutrients en les cendres depèn de l’espècie afectada, temperatura assolida i temps d’exposició (Mataix-Solera i Guerrero, 2007; Pereira et al ., 2009).

Observar els efectes de temperatures específiques en la vegetació és una tasca molt complicada durant les cremes prescrites i principalment en incendis forestals, on les condicions no són controlades i les temperatures són impossibles de monitoritzar. Acceptant aquesta limitació, les simulacions en laboratori són una bona estratègia per tal de poder identificar els impactes de les temperatures que poden ocórrer durant una crema controlada o incendi forestal en les característiques físiques i químiques de les cendres produïdes, particularment al llarg d’un gradient de temperatura.

L’objectiu d’aquest treball és estudiar els efectes de la temperatura a les cendres produïdes per algunes espècies mediterrànies a través de simulacions d’incendi al laboratori i així estimar els efectes de les cremes controlades i incendis reals. Les espècies seleccionades per a aquest estudi van ser el Quercus suber , Quercus ilex , Quercus robur , Pinus pinea i Pinus pinaster perquè són les dominants a l’ecosistema en estudi. Les propietats físiques de les cendres seleccionades per a aquest estudi en les simulacions d’incendi de laboratori i crema controlada són la pèrdua de massa (LOI %), només en les cremes de laboratori. Les propietats químiques són el carboni total (TC), nitrogen total (TN), relació C/N, pH, conductivitat elèctrica (CE). L’article està dividit en tres parts. A la primera s’exposen els resultats obtinguts en les simulacions de laboratori, a la segona s’observen els resultats de la crema controlada i a la tercera es demostren les relacions entre els nivells esmentats.

Àrea d’estudi i característiques de les especies estudiades

L’àrea d’estudi es troba al nord-est de Catalunya, més precisament a Mas Bassets, al massís de les Gavarres, ubicada a 41º 87’ N i 02º 87’ W (figura 1). El substrat geològic de l’àrea és especialment compost per granits d’estructura dèbil (Úbeda et al., 1998) i els sòls són classificats com Luvisols (FAO, 2006) amb un gran contingut de sorres i baix en matèria orgànica, pH, EC i capacitat d’intercanvi catiònic (Úbeda et al ., 2009a). El clima de Mas Bassets es classificat com a Mediterrani sub-humit, amb una temperatura mitjana mínima anual de 7,78ºC, temperatura mitjana anual de 13,9ºC i temperatura mitjana màxima de 19,77ºC. La precipitació mitjana anual és de 768 mm, amb un coeficient de variació molt elevat (33,61%). La precipitació és més elevada a la tardor i a l’hivern, i més reduïda a l’estiu. El regim climàtic és marcadament mediterrani, amb temperatures més elevades a l’estiu. La precipitació es concentra majoritàriament en els mesos de tardor i hivern, i és bastant irregular interanualment (Pereira, 2010). La vegetació de Mas Bassets forma part de l’associació fitosociològica Quercetum ilicis galloproviciale Br.-Bl. (Bolòs, 1962). La vegetació arbòria està composada principalment per Quercus suber, però també es pot trobar Quercus robur, Quercus ilex, Pinus pinea i Pinus pinaster. L’estrat arbustiu està composat principalment per Erica arborea, Arbutus unedo, Cistus monspeliensis, Cistus salviifolius, Calicotome spinosa, Virburnum tinus, Ulex parviflorus i Rosmarinus officinalis (Pereira, 2010).

42º05’N

42º00’N

41º75’N

41º70’N

41º65’N

0 20km

Segons la classificació de Raunkiaer (1934) el Quercus suber és un mesofaneròfit, amb el període de floració entre abril i juny, que es distribueix per tota l’Europa mediterrània i nord d’Àfrica. é s una espècie perennifòlia i

Figura 1. Àmbit d’estudi

Mas Bassets

Cassà de la Selva

Lloret de Mar

Mar Mediterrani

Girona

habita espais amb una precipitació superior a 450 mm anuals, des del nivell del mar fins als 2.000 m d’altitud. Prefereix sòls silícics. Tant el Quercus ilex com el Quercus suber són espècies que es distribueixen per tota la conca mediterrània, però l’alzina és més tolerant que la surera pel que fa a l’aridesa i colonitza igualment sòls àcids com calcaris. El període de floració de l’alzina és igualment entre abril i juny (Raunkiaer, 1934). El Quercus robur és també un mesoneròfit i prefereix climes temperats amb un període sec curt i sòls amb característiques silícies.

El Pinus pinea és un megafaneròfit i es considera una de les especies més importants de l’ecosistema mediterrani, que es troba freqüentment associada a altres especies, com el Quercus suber i el Pinus pinaster. Prefereix sòls rics en sorres. Es pot trobar freqüentment, sempre en llocs situats a una altitud inferior als 1.000 m. Com el Pinus pinea, el Pinus pinaster és un megafaneròfit que prefereix sòls secs amb textura sorrenca. Té capacitat per colonitzar indrets entre 0 i 1.800 m. La seva distribució bioclimàtica es molt semblant a la del Quercus (Pereira, 2010).

Materials i mètodes

Mostreig i anàlisi de laboratori

Les mostres per a simulacions d’incendis en laboratori van ser recollides sobre el terreny la primavera i estiu de 2007, en els espais on les respectives espècies eren més abundants. Cada espècie va ser recollida en una àrea d’aproximadament 15 m2. La crema controlada va ser realitzada el desembre de 2007, en una àrea contigua a l’espai on s’han recollit les mostres per a simulacions d’incendi al laboratori. Abans de la crema controlada es va dibuixar una malla de 40 x 70 m, on les mostres de fulles van ser recollides cada 10 metres. Però no tots els punts van ser afectats pel foc (5) i, per tant, no va ser possible recollir mostres de cendres després de la crema. Així, 7 mostres van ser recollides en altres punts no considerats prèviament a la crema. En total s’han recollit 35 mostres abans de la crema i 43 després.

Les fulles destinades a ser utilitzades en les simulacions de laboratori, van ser recollides i dutes al laboratori, separades d’altres espècies i petites branques i netejades amb aigua destil·lada per tal d’eliminar totes les impureses. Després d’aquesta tasca, les mostres es van deixar assecar durant unes 24 hores a temperatura ambient. Totes les fulles de les espècies seleccionades foren sotmeses a un gradient de temperatura (150º, 200º, 250º, 300º, 350º, 400º, 450º, 500º i 550ºC) durant dues hores a la Muffla (Dinko Mod. D61-D) en recipients de porcellana. L’amplitud de temperatures seleccionades es deu al fet que les cremes controlades i incendis forestals ocorren en la seva gran majoria en aquest rang. Així doncs, les mostres van ser sotmeses a les temperatures esmentades durant dues hores. El LOI (%) de les mostres va

ser calculat estimant la diferència entre el % anterior i posterior a l’exposició. Per observar el TC i TN de les mostres es va polvoritzar 1 g de cendres amb el polvoritzador Friche Pulverizate 23, i va ser analitzada a través del mètode de combustió reducció amb cromatografia de gasos amb detector de conductivitat tèrmica EA Flash sèries 1112 (Thermo-Fisher Scientific, Milà). L’adquisició de dades i els respectius càlculs van ser efectuats utilitzant el programari Eafer 3000 (Thermo-Fisher Scientific, Milà). El pH i CE de les cendres va ser estimat mesclant 6 g de cendres amb 36 ml d’aigua destil·lada, remenant-ho durant dues hores al mesclador Thermo Scientific variomag Poly. La solució va ser filtrada amb filtres Whatman QMA amb porus de 0,45 μm. Després d’aquesta tasca, el pH va ser mesurat amb el Crisol GLP 22 pH meter i l’EC amb l’Hanna instruments HI 8,820.

Anàlisi estadística

Les diferències del LOI (%) entre temperatures i entre espècies van ser observades a través d’aplicació d’un test ANOvA-ONE WAY, les diferències entre temperatures són considerades significatives a un p<0,05, seguides d’una anàlisi post-hoc amb el Tukey HSD test, en el sentit d’identificar diferències entre cada temperatura. Les dades de TC i TN foren calculades en diferència percentual en relació a la mostra de control (no cremada).

Les mostres recollides en la crema van ser calculades amb estadístiques descriptives: mitjana (m), desviació estàndard (SD), coeficient de variació (C v%), mínim (min.), mediana (M) i màxim (max.). Les diferències pre-post crema van ser identificades mitjançant el test no-paramètric Kolmogorov-Smirnov two sample test significatiu a un p<0,05. Totes les anàlisis van ser efectuades en programari Statistica 6.0 per a Windows (Statsoft. Inc).

Resultats i discussions. Simulacions d’incendi al laboratori. Pèrdua de massa (LOI%)

Els resultats del LOI% es representen a la figura 2. D’acord amb els resultats del test ANOvA-ONE WAY, les diferències entre les temperatures d’exposició són significatives en tots els casos, i d’una forma general més elevats en els Pinus que en els Quercus. Això significa que en un context general les agulles dels primers són més vulnerables que les fulles dels segons. La correlació entre la temperatura i el LOI% és bastant elevada en tots els casos: 0,96 (p<0,001) Q. suber, 0,94 (p<0,001) Q. ilex, 0,93 (p<0,001) Q. robur, 0,93 (p<0,001) P. pinea, i 0,92 (p<0,001) P. pinaster. S’observa igualment en totes les espècies que l’evolució és molt semblant, amb un augment entre els 150-250ºC, però especialment apreciable entre els 250-400ºC (principalment al Quercus robur) que sembla ser on la majoria del LOI% augmenta.

Efectes de les temperatures del foc en les cendres produïdes per algunes espècies vegetals mediterrànies 55

Figura 2. Evolució del LOI (%) en relació a la temperatura en les diferents espècies estudiades

F(9,39)=261.051, p<0.0000

150 200 250 300 350 400 450 500 550

F(9,39)=1445.387, p<0.0000

150 200 250 300 350 400 450 500 550

Temperatura(ºC)

mitjana

± SD

A) Quercus suber, B) Quercus ilex, C) Quercus robur, D) Pinus pinea i E) Pinus pinaster. Diferències significatives en l’ANOvA–ONE WAY a un p<0,05. Separació de mitjanes significatives (p<0,05) segons la classificació de Tukey de la més elevada cap a la més reduïda. A>B>C>D>E>F.

A temperatures >400ºC el LOI% resulta superior a 90% en totes les espècies, principalment en el Quercus ilex (figura 2B), Pinus pinea (2C) i Pinus pinaster (2E). Les diferències entre el LOI% de cada espècie a una determinada temperatura estan exposades a la taula 1.

Taula 1. Comparació entre cada espècie i cada temperatura estudiada a Mas Bassets a través de l’aplicació de l’ANOvA–ONE-WAY significatiu a un p<0.05, seguit d’un Tukey HSD test a un df = 20, també significatiu a un p <0.05. n. s. (no significativa). Separació de mitjanes significatives segons la classificació de Tukey de la més elevada cap a la més reduïda. A>B>C>D>E.

Temperatura

550 98,9

500

300

250

200

150 190,89 ** E A D B C

En totes les temperatures les diferències són substancialment més elevades a 150 ºC, i això es deu probablement al major contingut en aigua. Alguns estudis demostren que el LOI% cap als 200ºC és principalment donat a causa de la vaporització de l’aigua higroscòpica present a les fulles (Grier, 1975; Misra et al., 1993). Amb excepció de les temperatures de 250-350 ºC, les diferències entre espècies són en tots els casos significatives.

Aquest fet és de màxima importància, perquè indica que a la mateixa temperatura el LOI% és diferent depenent de l’espècie en estudi. Pensant en el cas d’una crema controlada o incendi forestal les espècies responen a la mateixa temperatura de diferents maneres, induint un mosaic molt complex d’efectes del foc en el paisatge. D’altra banda, pensant que durant una crema controlada –i molt més en un incendi real– pot passar que hi hagi un elevat rang de temperatures, aquesta complexitat pot ser molt més gran. Comparant totes les espècies, a temperatures de 150ºC el LOI% és més elevat en Quercus ilex i més baix en Quercus suber. A 250ºC les diferències són menors, però el major LOI% és identificat en el Quercus ilex. A partir de 350ºC el LOI% és sempre més reduït en el Quercus suber (amb excepció de la temperatura de 550ºC). A aquesta temperatura no són identificades diferències entre les altres espècies. Entre 400-450ºC, el LOI% més elevat és identificat en el Quercus ilex i en els Pinus a 500 i 550ºC. Això indica que, a temperatures més elevades, la severitat és més acusada en les pinàcies en comparació amb les altres espècies. La inflamabilitat de les fulles depèn del seu contingut en humitat, característiques químiques i estructura física. Normalment els Pinus són més inflamables que els Quercus a causa del contingut en olis i resines força inflamables (Núñez-Regueira et al., 1996 i 2000; Weise et al., 2005). En el present estudi això és particularment evident

a temperatures més elevades. A temperatures menors, el contingut d’humitat de les fulles pot tenir alguna influència en la inflamabilitat de l’espècie i les característiques químiques no són tan transcendents.

Carboni total (TC), nitrogen total (TN), C/N, pH i conductivitat elèctrica

El contingut de TC en relació a la mostra control es veu incrementat en totes les espècies de l’estudi entre 150º i 300ºC, però mai més del 30% (fig. 3). A 350ºC només és més elevat en el cas del Quercus ilex i dels Pinus . Més enllà d’aquesta temperatura es verifica un accentuat descens fins als 500ºC, en què el contingut de TC de les cendres és menor en més d’un 85% en relació a la mostra no cremada. A temperatures reduïdes, de 150-350ºC, la variació positiva de TC és principalment observable en els Pinus i menys en els Quercus , particularment en Quercus suber . A temperatures mitjanes i elevades (450ºC) la disminució de TC en relació a la mostra no cremada és sempre més elevada en el Pinus pinea . La correlació entre la temperatura d’exposició i les espècies és en tots els casos negativa i significativa: –0,88 ( p <0,001) Q. suber , –0,88 ( p <0,001) Q. ilex , –0,91 ( p <0,001) Q. robur , –0,88 ( p <0.001) P. pinea , i –0,89 ( p <0,001) P. pinaster .

Figura 3. variació en % del contingut de TC en relació a la temperatura en les diferents espècies estudiades

El major contingut de TC en les cendres produïdes a temperatures reduïdes és causat per la crema incompleta de la matèria orgànica i a la formació de carboni negre (BC) a temperatures de ± 200 ºC (González-Pérez et al ., 2004; Mataix-Solera i Guerrero, 2007). A temperatures més elevades, la reducció de TC és més evident a partir de 450ºC d’exposició en totes les espècies. Neary et al . (2005) indiquen que amb una exposició de 450ºC durant dues hores el 99% de la matèria orgànica és destruïda.

Figura 4. variació en % del contingut de TN a la mostra no cremada en relació a la temperatura en les diferents espècies estudiades

En totes les espècies en estudi, entre 150º i 400ºC el contingut de TN es veu incrementat en relació a la mostra de control, i disminueix dràsticament a temperatures més elevades d’exposició (figura 4). Aquest increment és particularment observat en els Pinus i en un menor grau al Quercus ilex . El percentatge de TN en els Pinus a 350º i 400ºC és força més elevat que la mostra de control. A temperatures superiors a 400ºC les concentracions de TN a les cendres són molt baixes, i fins i tot a 550 ºC no és identificat en cap espècie. La correlació entre les quantitats de TN a les cendres i la temperatura d’exposició és en tots els casos negativa, però no significativa a un p <0,05: –0,49 Q. suber , –0,66 Q. ilex , –0,30 Q. robur , –0,23 P. pinea, i –0,12 P. pinaster . El major contingut de percentatge de TN en les mostres cremades a temperatures mitjanes i reduïdes no significa que el TN es vegi incrementat. Com expliquen DeBano et al. (1998) els continguts de TN poden augmentar o disminuir segons la tècnica d’anàlisi. Segon els autors, normalment si el contingut és estimat en % de mostra seca (com en aquest cas) la

concentració de TN pot augmentar perquè no tot el N és perd i es pot trobar en % més gran que altres elements. Aquest factor pot explicar l’increment de TN cap als 400ºC. D’altra banda l’increment de TN es pot deure a la formació de nitrogen negre (BN), com refereixen alguns estudis (Knicker et al., 2006; Rovira et al., 2008). La volatilització del nitrogen passa a valors semblants als identificats en el carboni, que és completa a 500ºC (Neary et al., 2005), el que està concorda amb els nostres resultats.

A la figura 5 s’exposa la dinàmica de la raó C/N en cada espècie d’acord amb la temperatura d’exposició. Es pot observar una tendència negativa en totes les mostres, que presenten un valor mínim a 400ºC, quan els valors de %TN són més elevats. A temperatures inferiors 350ºC el C/N és sempre més elevat en els Pinus. Després dels 400ºC el C/N augmenta molt a causa del descens del TN, particularment en Quercus ilex i Pinus pinaster.

Figura 5. Evolució de la relació C/N de les cendres en funció de la temperatura en les diferents espècies estudiades

A una temperatura d’exposició més elevada la raó C/N és 0, perquè no es va identificar TN a les cendres. La correlació entre la temperatura i el C/N de les cendres és negativa i significativa en tots els casos, excepte per a l’alzina surera ( Q. suber –0,16 ( p >0,05), Q. Ilex –0,90 ( p <0,001), Q. robur –0,94 ( p <0.001), P. pinea –0,91 ( p <0,001) i P. Pinaster –0.99 ( p <0.001). Segons Quintana et al . (2007) la reducció de la raó C/N és causada per la volatilització del carboni. Igualment altres estudis realitzats

Quercus suber Quercus ilex

Quercus robur Pinus pinea Pinus pinaster

en sotmetre sòls a diferents temperatures també identifiquen una reducció de la raó C/N amb la temperatura d’exposició (Badia i Martí, 2003; Fernández et al ., 2004; Quintana et al ., 2007; Marcos et al ., 2007).

Figura 6. Evolució del pH de les cendres en relació a la temperatura en les diferents espècies estudiades

Quercus suber Quercus ilex

Quercus robur Pinus pinea Pinus pinaster

A la figura 6 es pot observar l’evolució del pH de les cendres de cada espècie d’acord amb les temperatures considerades. Fins els 300ºC el pH és reduït en totes les espècies i no hi ha grans variacions. Després d’aquesta temperatura i cap als 450ºC s’observa un gran augment, per estabilitzar-se en les temperatures més elevades, però a valors molt alts, >10. Les grans diferències entre les espècies es registren a temperatures reduïdes (150ºC) i també a les superiors a 400ºC. A les temperatures més altes els valors són més grans en les cendres de Pinus pinea i més reduïdes a Quercus suber. Com calia esperar, la correlació entre la temperatura d’exposició i el pH de les cendres és en totes les espècies prou elevada i significativa: 0,87 ( p<0,01) Q. suber, 0,86 (p<0,01) Q. ilex, 0,90 (p<0,001) Q. robur, 0,85 (p<0,01) P. pinea, i 0,85 (p<0.01) P. pinaster. L’augment de pH amb la temperatura, particularment als valors més alts, es deu essencialment a l‘elevat contingut en òxids, hidròxids de cations de base, força disponibles per a ser transportats. Són identificades diferències importants a temperatures elevades entre Pinus pinea i Quercus suber , el que indica que l’efecte de les temperatures a la primera espècie és més sever que a la segona, probablement a causa de la seva gran composició d’olis i resines inflamables (ja ens hi hem referit abans en relació al LOI%). Henig-Sever et al. (2001)

també va identificar un increment del pH de les cendres de Pinus halepensis al llarg d’un gradient de temperatura. La reducció del pH a 300ºC pot estar relacionat amb l’alliberament d’alumini (Al3+) (Giovannini et al., 1990), tal i com es va identificar en aquestes cendres.

L’efecte de les temperatures a la CE cap als 300ºC d’exposició és bastant semblant entre les espècies, augmentant després d’aquesta temperatura en totes elles, però en diferents amplituds (fig. 7). Al llarg del gradient la CE augmenta, principalment en les solucions generades pel Quercus suber i Pinus pinea , i especialment en l’última, en què s’assoleixen valors força elevats. Al Quercus ilex i Pinus pinaster la CE de les solucions disminueix després dels 450ºC i al Quercus robur a partir dels 500ºC. Les correlacions entre la CE i la temperatura són en tots els casos positives i, com s’esperava, més elevades en el Quercus suber i Pinus pinea: 0,96 (p<0,001) Q. suber, 0,79 (p<0,05) Q. ilex, 0,71 (p<0,05) Q. robur, 0,90 (p<0,001) P. pinea, i 0,84 (p<0,01) P. pinaster.

Figura 7. Evolució de la CE de les cendres en relació a la temperatura en les diferents espècies estudiades

La mineralització imposada per les temperatures en la matèria orgànica ha induït un augment de la disponibilitat d’elements per al transport, principalment a partir dels 300ºC. No obstant això, és interessant el fet que a temperatures més elevades d’exposició es va registrar un descens de la quantitat d’ions en solució. Aquesta reducció a temperatures semblants també va ser identificada en alguns estudis en sòls (Iglesias et al., 1997; Badia i Martí, 2003; Quintana et al., 2007), i es deu essencialment a la gran riquesa de CaCO3 en la com-

posició de les cendres (Úbeda et al., 2009b). Aquest mineral presenta una solubilitat bastant reduïda, especialment a pH molt elevats i en interacció amb altres metalls en solució com el magnesi (Mg2+), manganès (Mn2+) i ferro (Fe2+) (Steenari et al., 1999; Arvidsson et al., 2003; Dolgaleva et al., 2006; vinson et al., 2007). D’altra banda, aquest mineral presenta una gran capacitat de capturar ions en suspensió com refereixen alguns estudis (zachara et al., 1991; Brady et al., 1999; Ettler et al., 2006). Donat que les superfícies de CaCO3 es tornen negatives a l’augmentar el pH entre 7 i 10, s’incrementa la capacitat de capturar ions. (Somasundaran i Agar, 1967; Balaz et al., 2005; Wolthers et al., 2005). El fet de l’augment de carbonats fa reduir la CE.

Crema controlada: carboni total (TC), nitrogen total (TN), C/N, pH i conductivitat elèctrica (CE)

Els efectes de la crema controlada en tots els elements en estudi estan descrits a la taula 2. S’hi pot observar que el TC disminueix significativament amb la crema controlada, amb valors que no suposen impactes negatius en l’ecosistema. En alguns punts d’observació el contingut en les cendres va ser més elevat, molt probablement a causa de formar-s’hi BC. Contràriament al TC, el TN de les cendres augmenta molt significativament en relació al de la fullaraca. Com era d’esperar la mineralització induïda pel foc redueix força la raó C/N, però incrementa la seva variabilitat espacial. En tots els casos la variabilitat espacial de la variable és més elevada en les mostres recollides després de la crema.

Taula 2. Estadístiques descriptives de TC, TN i raó C/N a la fullaraca (abans) i a les cendres (després)

Diferències significatives a: * p <0,05 i *** p <0,001. TC i TN: dades en % per mostra seca. CE en μms/cm3

L’aportació de nutrients al sòl després d’una crema o incendi forestal es deu en gran part a la incorporació de cendres en els seus horitzons (MataixSolera i Guerrero, 2007).

El pH i CE de les cendres també són significativament més elevades que les identificades en les fulles, i això posteriorment afectarà les propietats del sòl. Aquest impacte depèn de la quantitat i grau de combustió de les cendres i de la capacitat del sòl d’esmorteir aquests canvis (Mataix-Solera et al., 2009).

Simulacions d’incendi a laboratori i cremes controlades

un dels objectius d’aquest treball era identificar les simulacions d’incendi en laboratori que, d’alguna manera, podrien estimar l’efecte de les temperatures en els nutrients que contenen les cendres produïdes en les cremes controlades, i quines temperatures resulten més positives o negatives.

En aquesta crema controlada les temperatures no van ser més elevades de 300-400ºC (Pereira, 2010). D’una manera general, podem afirmar amb seguretat que els estudis realitzats amb les simulacions d’incendi de laboratori ens ajudaran a comprendre l’efecte del foc en la dinàmica dels nutrients a la crema controlada. No obstant això, aquestes relacions depenen no només de la temperatura sinó també de l’espècie afectada. Com s’ha observat en les simulacions d’incendi a laboratori, a relativament baixes temperatures es va trobar un increment del TC, tot i que en un % petit, principalment en els Pinus. Als Quercus, particularment al Q. suber, la variació positiva és sempre més reduïda que en relació a les altres espècies (figura 2). A 350ºC la concentració de TC en les cendres és més reduïda que en la mostra de control. La crema va ser aplicada en un bosc dominat per Quercus suber i s’ha observat una disminució significativa del contingut de TC. Així, d’acord amb els resultats obtinguts en laboratori, es pot afirmar que la concentració de TC en les cendres depèn del bosc a què s’aplica la crema. La reducció de TC en les mostres recollides després de la crema, molt probablement es deu a que el bosc és majoritàriament format per Quercus suber.

En relació al TN, el % contingut en les cendres després de l’aplicació de la crema controlada és major que la identificada a les fulles. En les simulacions de laboratori també es va verificar que cap als 400ºC el % de variació del TN en relació a la mostra de control era sempre positiva en totes les espècies. Malgrat que en menor % en relació a les altres espècies, l’augment en el Quercus suber va ser també important, principalment a temperatures entre 300 i 400ºC. Aquest fet pot explicar l’augment del TN a les cendres reals, perquè com s’ha dit les temperatures estimades en la crema van ser inferiors a 400ºC. Amb la mineralització imposada per les temperatures en la matèria orgànica es podia esperar que la raó C/N disminuís; efectivament es va identificar una reducció força significativa pre-post crema, que també es va comprovar per les simulacions de laboratori, on s’identifica un fort descens en els 200-400ºC.

En relació al pH i CE, s’ha identificat un augment força significatiu en les solucions produïdes per les cendres. En relació al primer paràmetre les simulacions d’incendi en laboratori han registrat una tendència negativa entre els 150-300ºC, i en alguns casos més reduïda que el control, seguida per un fort increment desprès dels 350ºC. A la crema segurament hi ha cendres que s’han generat entre 150-300ºC, però en altres es va arribar als 400ºC, el que pot explicar l‘augment de pH pre-post crema. Atès que la crema va arribar a temperatures de 400ºC, és normal que s’observin, en alguns punts, valors més elevats de pH. En les simulacions de laboratori el CE de totes les mostres en totes les temperatures considerades és sempre més elevat, fet esperat a causa de l’efecte mineralitzant del foc en la matèria orgànica, que indueix una major disponibilitat d’elements per a transport.

Consideracions finals

Els resultats obtinguts demostren que els efectes de les temperatures són més severs en els Pinus que en els Quercus; això significa que els boscos compostos per les primeres espècies són més vulnerables a les temperatures del foc. Normalment els Quercus, particularment el Q. suber, és molt resistent a les temperatures de foc, gràcies a l’escorça que protegeix els seus òrgans vitals. En aquest estudi podem afegir també que els efectes de les temperatures en les seves fulles són els que presenten una severitat més reduïda en comparació amb les altres espècies, la qual cosa significa que aquesta espècie està plenament adaptada als efectes del foc, que acostuma a visitar amb freqüència el seu hàbitat. D’altra banda, s’observa que les diferents vulnerabilitats de les espècie a les temperatures produeixen un mosaic de gravetat molt complex, atesa la diferent composició dels boscos. Cremar un bosc de Pinus o de Quercus a temperatures semblants produeix diferents impactes, que poden ser de gran magnitud amb l’increment de la temperatura d’exposició. Així, cada cas ha de ser observat com a singular i fer-ne extrapolacions pot ser d’alguna manera perillós; igualment, quan es cremen boscos semblants localitzats en diferents ecosistemes, els impactes solen ser diferents. Les simulacions de laboratori ens han permès entendre la dinàmica d’alguns nutrients d’acord amb la temperatura i comprendre per què el TC disminueix o el TN i els altres elements augmenten d’acord amb la temperatura d’exposició. En aquest cas, la composició del bosc té implicacions importants en la resposta a les temperatures de foc. Això es pot observar perfectament en el cas del TC o el TN, en què probablement si el bosc afectat fos colonitzat majoritàriament per Pinus les respostes serien diferents, ja que la variació positiva és més gran en relació amb els Quercus.

D’una manera general, es pot afirmar que la crema controlada ha tingut impactes positius en el bosc, perquè la quantitat i disponibilitat de nutrients s’ha incrementat, particularment a causa de la mineralització de la matèria orgànica, que permet una major dissolució dels nutrients que posteriorment

s’incorporaran al sòl i estaran disponibles per a les plantes. Aquest fet té una particular importància perquè la crema va ser aplicada en un bosc que colonitza sòls àcids, de manera que es van afegir una gran quantitat de nutrients a terra i molt probablement s’incrementà el pH i les condicions favorables a la germinació i creixement de les plantes.

L’aplicació de cremes controlades de baixa intensitat, realitzades a la tardor, hivern i primavera, tenen com a primer objectiu reduir la quantitat de biomassa forestal i disminuir el risc d’incendi durant l’estació estival. Amb aquest estudi hem pogut observar que les cremes controlades tenen una component ecològica molt important, ja que afegeixen nutrients fonamentals al sòl, sense degradar-ne les funcions vitals. Convé que aquests resultats –com d’altres investigacions– siguin a l’abast dels qui gestionen els boscos i de la societat en general, per tal que no es vegi només el foc com un mal que pateixen els nostres boscos, sinó també com un element natural i de vegades fonamental, alhora que s’entengui que la utilització de cremes controlades és una eina necessària i potser imprescindible per al manteniment dels boscos mediterranis.

Bibliografia

arvidSSon, r. S.; ertan, i. e.; aMonette, J. e.; luttge, A. (2003). ”variation in calcite dissolution rates: A fundamental problema”. Geochimica et Cosmochimica Acta, núm. 67, p. 1623-1634.

badia, d.; Martí, C. (2003). “Plant ash and heat intensity effects on chemical and physical properties of two contrasting soils”. Arid Land Research and Management, núm. 17, p. 23-41.

balaz, P.; alaCova, a.; brianCin, J. (2005). “Sensitivity of Freundlich equation constant 1/n for zinc sorption on changes induced in calcite by mechanical activation”. Chemical Engineering Journal , núm. 114, p. 115-121.

bolòS, O. de (1962). El paisaje vegetal barcelonés. Barcelona: universitat de Barcelona. brady, P. v.; PaPenguth, h w.; kelly, J. W. (1999). ”Metal sorbtion to dolomite surfaces”. Applied Geochemistry, núm. 14, p. 569-579.

Cerdà, a.; Mataix-Solera, J. (2009). “Incendios forestales en España. Ecosistemas terrestres y suelos”. A: Cerdà, a.; Mataix-Solera, J. [eds.]. Efectos de los incendios forestales sobre los suelos en España. El estado de la cuestión visto por los científicos españoles. valència: Càtedra de divulgació de la Ciència. universitat de valència, p. 27-53.

debano, l. F.; neary, d. g.; FFolliott, P. F. (1998). Fire effects on ecosystems. New York: John Wiley & Sons.

dolgaleva, i. v.; goriChev, i. g.; izotov, a. d.; StePanov, v. M. (2005). “Modeling of the effect of the ph on the calcite dissolution kinetics”. Theoretical Foundations of Chemical Engineering, núm. 39, p. 614-621.

ettler, v.; zelena, o.; MihalJeviC, M.; Sebek, o.; Strnad, l.; CouFal, P.; bezdiCka, P. (2006). “Removal of trace elements from landfill leachate by calcite precipitation”. Journal of Geochemical Exploration, núm. 88, p. 28-31.

FAO (2006). “World reference base for soil resources 2006. A framework for international classification and communication”. World soil resources report. Rome, p. 130.

Fernández, a. P.; CarballaS, M.; CarballaS, T. (2004). “Inorganic and organic N pools burned or heated: imediated alterations and evolution after forest wildfires”. Geoderma, núm. 121, p. 291-306.

g iovannini , g .; l u CC he S i , S.; g ia C hetti , M. (1990). “Effects of heating on some chemical parameters related to soil fertility and plant growth”. Soil Science , núm. 137, p. 457-463.

gonzález-Pérez, J. a.; gonzález-villa, F. J.; alMendroS, g.; kniCker, H. (2004). “The effect of fire on soil organic matter”. Environmental International , núm. 30, p. 855-870. grier, C. C. (1975). “Wildfire effects on distribution and leaching in a coniferous ecosystem”. Canadian Journal of Fish and Aquatic Sciences, núm. 5, p. 599-607.

h enig -S ever , n .; P oliakov , d .; b roza , M. (2001). “A novel method for estimating of wildfire intensity based on ash pH and soil microarthropod community”. Pedobiologia, núm. 45, p. 98-106.

igleSiaS, t.; Cala, v.; gonzález, J. (1997). “Mineralogical and chemical modifications in soils affected by a forest fire in the Mediterranean area”. The Science of Total Environment, núm. 204, p. 89-96.

kniCker, h.; hilSCher, a.; gonzález-vázquez, r.; alMendroS, g.; gonzález-villa, F. J. (2006). “How important is “Black Nitrogen” for C-sequestration in soils?”, ASA-CSSA-SSSA International Meeting, Indianapolis. http://acs.confex.com/crops/2006am/ techprogram/P20230.HTM (consultat 01/05/2010).

lavorel, S.; Canadell, J.; raMbal, S.; terradeS, J. (1998). “Mediterranean terrestrial ecosystems: research priorities on global change effects”. Global Ecology and Biogeography Letters, núm. 7, p. 157-166.

M arC o S , e .; t àrrega , r .; l ui S , E. (2007). “Changes in a Humic Cambisol heated (100–500°C) under laboratory conditions: The significance of heating time”. Geoderma, núm. 138, p. 237-243.

Mataix-Solera, J.; guerrero, C. (2007). “Efectos de los incendios sobre las propiedades edaficas”. A: Mataix-Solera, J. [ed.]. Incendios forestales, suelos y erosión hídrica . Caja Mediterráneo, CEMACAM, p. 7-40.

Mataix-Solera, J.; guerrero, C.; arCenegui, v.; bárCenaS, g.; zornoza, r.; PérezbeJarano, a.; bodi, M. b.; Mataix-beneyto, J.; góMez, i.; garCía-oreneS, F.; navarro-Pedreño, J.; Jordán, M. M.; Cerdà, a.; doerr, S. h.; úbeda, x.; outeiro, l.; Pereira, P.; Jordán, a.; zavala, l. M. (2009). “Los incendios forestales y el suelo: un resumen de la investigación realizada por el Grupo de Edafologia Ambiental de la uMH en colaboración con otros grupos”. A: Cerdà, A.; Mataix-Solera, J. [eds.]. Efectos de los incendios forestales sobre los suelos en España. El estado de la cuestión visto por los científicos españoles. valència: Càtedra de divulgació de la Ciència. universitat de valència, p. 187-217. MiSra, M. k.; ragland, k w.; baker, A. J. (1993). “Wood ash composition as function of furnace temperature”. Biomass and Bioenergy , núm. 4, p. 103-116.

Moriondo, M.; good, P.; durao, r.; bindi, M.; giannakoPouloS, C.; Corte-real, J. (2006). “Potential impact of climate change in fire risk in the Mediterranean Area”. Climate Research, núm. 31, p. 85-95.

Mouillot, F.; raMbal, S.; JoFFre, R. (2002): “Simulating climate change impacts on fire frequency and vegetation dynamics in a Mediterranean-type ecosystem”. Global Change Biology, núm. 8, p. 423-437.

neary, d g.; ryan, k. C.; debano, L. F. (2005). “Wildland fire in ecosystems: effects of fire on soils and water”, Gen. Tech. Rep . RMRS-GTR-42-vol.4. Ogden, u T: u .S. Department of Agriculture, Forest Service, Rocky Mountain Research Station, p. 250. n úñez - r egueira , l .; r odríguez a ñón , J. a .; P rou P in C a S tiñera S , J. (1996): “Calorific values and flammability of forest species in Galicia. Coastal and hillside zones”. Bioresource Technology , núm. 57, p. 283-289.

– (2000). “Design of risk índex maps as a tool to prevent forest fires. Continental high mountainous zone of Galicia (NW Spain)”. Bioresource Technology , núm. 71, p. 51-62.

PauSaS, J. G. (1997). “Resprouting of Quercus suber in NE Spain after a fire”. Journal of Vegetation Science, núm. 8, p. 703-706.

PauSaS, J. g.; valleJo, R. (1999). “The role of fire in European Mediterranean Ecosystems”. A: ChuvieCo, E. [ed.]. Remote sensing of large wildfires in the Mediterranean basin. Berlin: Springer, p. 3-16.

PauSaS, J. g.; verdú, M. (2005). “Plant presistence traits in fire-prone ecosystems of the Mediterranean basin: a phylogenetic approach”, Oikos, núm.109, p. 196-202.

Pereira, P. (2010). Efeitos da intensidade de fogo nas caracteristicas físico-quimicas das cinzas das espécies vegetais Mediterrâneas e o seu impacto na qualidade da água. PhD thesis, universitat de Barcelona.

P ereira , P.; ú beda , x .; o uteiro , l .; M artín , d A. (2009). “Factor analysis applied to fire temperature effects on water quality”. A: g ó M ez , e .; á lvarez , k [eds.].

Forest Fires: Detection, Suppression and Prevention, Series Natural Disaster Research, Prediction and Mitigation. Nova York: Nova Science Publishers, capítol 9, p. 273-285.

Pyne, S. J. (2001). Fire: a brief history. Huddersfield: Jeremy Mills Publishing. quintana, J. r.; Moreno, a. M.; Parra, J. G. (2007). “Effecting of heating on mineral components of the soil organic horizon from Spanish juniper Juniperus thurifera L.) woodland”. Journal of Arid Environments, núm. 71, p. 45-56.

raunkiaer, C. (1934). The life forms of plants and statistical geography. Oxford: Claredon. rovira, P.; duguy, b.; valleJo, R. (2008). “Black carbon in wildfire-affected shrubland Mediterranean soils”. Journal of Plant Nutrition and Soil Science , núm. 172, p. 43-52.

SChwilk, d w.; aCkerly, d D. (2001). “Flammability and serotiny as strategies: correlated evolution in pines”. Oikos, núm. 94, p. 326-336.

SoMaSundaran, P.; agar, G. E. (1967). “The zero point of charge of calcite”. Journal of Colloid and Interface Science, núm. 24, p. 433-440.

Steenari, b. M.; SChelander, S.; lindkviSt, O. (1999). “Chemical and leaching characteristics of ash from coal peat and wood in 12 MW CFB – a comparative study”, Fuel, núm. 78, p. 249-258.

úbeda, x.; reina, l.; Sala, M. (1998). “Cuantificación de la erosión en un camino forestal de un bosque típico mediterráneo de Quercus suber”. Norba. Revista de Geografía [Cáceres], núm. X, p. 185-196.

úbeda, x.; lorCa, M.; outeiro, l r.; bernia, S.; CaStellnou, M. (2005). “Effects of a prescribed fire in soil quality in Mediterranean grassland (Prades Mountains)”. International Journal of Wildland Fire, núm. 14, p. 379-384.

úbeda, x.; outeiro, l.; Sala, M. (2006). “ vegetation regrowth after a differential intensity forest fire in a Mediterranean environment, Northeast Spain”. Land Degradation and Development, núm. 17, p. 429-440.

úbeda, x.; outeiro, L. (2007). “Efectos de los fuegos prescritos de Cataluña en las propiedades edaficas”. A: Mataix-Solera, J. [ed.]. Incendios forestales, suelos y erosión hídrica. Caja Mediterraneo, CEMACAM, p. 41-53.

úbeda, x.; Pereira, P.; outeiro, l.; Martín, d. A. (2009a). “Effects of fire temperature on physical and chemical characteristics of the ash from two plots of cork oak (Quercus suber)”. Land Degradation and Development, núm. 20, p. 589-208.

úbeda, x.; Pereira, P.; Martín, d. A. (2009b). “A new approach to the study of fire severity in Mediterranean species. Loss on ignition, ash colour and carbonate content”. A: International Meeting of Fire Effects on Soil Properties 2nd Edition, 11-15 February, 2009, Marmaris, Turquia.

vinSon, M. d.; arvidSon, r. S.; lutge, A. (2007). “Kinetic inhibition of calcite (104) dissolution by aqueous manganese(II)”. Journal of Crystal Growth, núm. 307, p. 116-125.

weiSe, d. r.; white, r. h.; beall, F. C.; etlinger, M. (2005). “use of the cone calorimeter to detect seasonal differences in selected combustion characteristics of ornamental vegetation”. International Journal of Wildland Fire, núm. 14, p. 321-338.

woltherS, M.; Charlet, l.; van CaPPllen, P. (2008). “The surface chemistry of divalent metal carbonate minerals, a critical assessment of surface charge and potential data using the charge distribution multi-site ion complex model”. American Journal of Science, núm. 308, p. 905-941.

zaChara, C.; owan, C. e.; reSCh, C. T. (1991). “Sorption of divalent metals on calcite”. Geochimica et Cosmochimica Acta , núm. 55, p. 1549-1562.

Integració

del risc

d’incendis en

la

planificació forestal estratègica i l’ordenació del territori

Eduard Plana Bach

Enginyer de forest

Centre Tecnològic Forestal de Catalunya eduard.plana@ctfc.cat

Resum

L’actual règim d’incendis a Catalunya i el seu marc causal estructural mostren l’important component territorial del fenomen. Els recurrents episodis de grans incendis forestals i nous coneixements tècnics han fet evolucionar conceptualment “la lluita contra el foc” amb nous paradigmes i eines d’anàlisi. Les estratègies de gestió del risc d ’ incendis forestals s’amplien i incorporen, a les polítiques de prevenció i extinció comunes, la planificació dels usos del sòl; mentre les aplicacions del coneixement dels incendis que ‘esdevindran’ es van concretant. L’article analitza el marc idoni que ofereix el model escalonat de planificació forestal i el model concertat de planificació forestal i planejament territorial per a integrar el risc d’incendi des d’una perspectiva transversal, i actuar sobre els elements vulnerables i la capacitat de propagació del territori amb caràcter normatiu i prevalent.

Paraules clau: incendis forestals, planificació territorial, planificació forestal.

Resumen: Integración del riesgo de incendios en la planificación estratégica y la ordenación del territorio

El actual régimen de incendios forestales en Cataluña y su marco causal estructural muestran la importante componente territorial del fenómeno. Los recurrentes episodios de grandes incendios forestales y los nuevos conocimientos han hecho evolucionar conceptualmente “la lucha contra el fuego” con nuevos paradigmas y herramientas de análisis. Las estratégicas de gestión del riesgo de incendios forestales se amplían, e incorporan a las políticas de prevención y extinción comunes la planificación de los usos del suelo, mientras las aplicaciones del conocimiento de los

incendios “predecibles” se van concretando. El artículo analiza el marco idóneo que ofrece el modelo escalonado de planificación forestal y el modelo concertado de planificación forestal y planeamiento territorial para integrar el riesgo de incendios de forma transversal, y actuar sobre los elementos vulnerables y la capacidad de propagación del territorio con carácter normativo y prevalente.

Palabras clave: incendios forestales, planificación territorial, planificación forestal.

Abstract: Integrating fire risk in strategic forest planning and spatial planning

The current fire regime in Catalonia and its underlying causes frame show us the extended territorial component of the phenomena. The recurrent large wildfires events and new technical knowledge have made evolve the “fight against fire” concept with new paradigms and assessment tools. Wildfire risk management strategies are extended, and integrate land-use patterns into the preventions and suppression common policies, while the utilities of the “predictable fires” knowledge are making concrete. This report assess the suitable frame that offers the hierarchic forest planning model and coordinated model with the spatial and settlement planning to integrate wildfire risk from a cross-sectoral perspective, and acting over vulnerable elements and spread capacity at landscape scale with a normative and prevalent rang.

Keywords: wildfire risk, forest planning, spatial planning.

1. Introducció

L’anàlisi del risc d’incendi forestal té una llarga tradició a Catalunya, fruit dels diversos episodis de grans incendis forestals patits en una època ‘recent’ que podem definir d’ençà els primers anys 80. Des d’aleshores, el marc institucional i les millores tecnològiques han avançat en la direcció de millorar l’eficàcia i l’eficiència de la “lluita contra el foc”. Possiblement es pot afirmar que no hi ha res del que avui es pugui millorar en aquest camp, que no tingui en compte tot l’aprenentatge i experiència acumulada durant els anys precedents. Sovint, a mesura que s’amplia la visió del fenomen dels incendis, apareixen nous conceptes o se’n reformulen d’altres. La “integració del risc d’incendi en la planificació forestal” és un d’aquests enunciats que, de moment, sovint s’usa de forma ambigua i amb excessives generalitzacions. Recull tant el tenir en compte el risc d’incendi en els tractaments silvícoles de la gestió forestal a nivell de finca (Cervera i Piqué, 2009; Larrañaga i Piqué, 2009), com la modelització de la vulnerabilitat a la ignició i propagació a les masses forestals (González et al., 2006), fins a la visió de la matriu territorial i la perspectiva de l’ecologia del paisatge (Cerdan, 2002 i 2005).

El model escalonat de planificació forestal (apartat 3.3) dóna un marc de referència per a distingir quan parlem d’integració del risc d’incendi en la

gestió forestal a nivell de finca a través dels plans de gestió (parlaríem llavors de planificació forestal operativa) o quan fem referència a una escala territorial superior. Aquest treball se centra en aquest segon nivell, incloent el que es coneix en el model escalonat com el planejament estratègic (escala de comunitat autònoma) o tàctic (subregió, que a Catalunya correspondrà a les vegueries). Atès que molts preceptes són comuns a aquestes dues últimes escales, pel que fa a l’anàlisi del risc d’incendis parlarem de planificació forestal territorial. La integració del risc d’incendis al nivell operatiu o territorial té característiques pròpies suficients (tot i que també elements comuns) com per a què siguin conceptes tractats de forma diferent.

En definitiva, caldrà distingir quan parlem de la integració del risc d’incendis en la gestió forestal (silvicultura) de la integració en la planificació forestal (anàlisi del risc, disposicions als instruments de planificació, etc.). I dins la planificació forestal, si s’escau, també caldrà diferenciar quan ho fem a nivell operatiu –és a dir, a nivell de finca– o bé per a un territori més ampli (massís, comarca, regió). Sovint, per “integració en la gestió forestal” es podrà assimilar al primer cas. Això permetria generalitzar les següents accepcions:

– Integració del risc d’incendis en la gestió forestal: quan fa referència al mètode silvícola a desenvolupar a nivell de forest i els preceptes i aspectes metodològics a tenir en compte als plans de gestió a nivell de finca forestal (planificació forestal operativa).

– Integració del risc d’incendis en la planificació forestal : quan es refereix a l’anàlisi del risc i les disposicions de planejament corresponents, en el marc del model escalonat de planificació forestal, des del nivell estratègic a l’escala territorial superior, el nivell tàctic a escala intermèdia, i fins al nivell operatiu de l’instrument d’ordenació forestal a nivell de finca. Podrem referir-nos a la planificació forestal territorial quan estiguem contemplant els nivells estratègics i tàctic, i parlar de planificació forestal operativa quan centrem l’atenció a les figures a nivell de finca.

El diversos nivells de planificació forestal són, alhora, un planejament sectorial que forma part del marc de referència més global i integrador de la planificació o ordenació del territori a escala superior, i del planejament urbanístic a nivells inferiors.

2. La dimensió territorial de la gestió del risc d’incendis forestals

2.1. Els incendis forestals: un sistema complex

L’estadística de l’historial d’incendis a Catalunya ens mostra que estem en el context de la “paradoxa de l’extinció” 1, on uns pocs incendis que escapen de la capacitat d’extinció en anys desfavorables cremen una gran

1. Segons la qual l’èxit de l’extinció d’incendis afavoreix l’acumulació de combustibles i l’aparició de grans incendis forestals en episodis climàtics més severs (Minnich, 1983).

superfície (figura 1). La creixent inversió en mitjans d’extinció sembla voler accentuar aquesta tendència a disminuir la proporció del nombre d’incendis que cremen més superfície (taula 1).

Figura 1. Nombre d’incendis i superfície forestal afectada a Catalunya (1986-2009)

Lineal (ha arbrades) ha arbrades Nombre d’incendis

Lineal (nre. d’incendis) ha no arbrades

Font: Servei de Prevenció d’Incendis Forestals de la Generalitat de Catalunya (SPIF)–DMAH

Taula 1. Nombre d’incendis per rangs de superfície afectada a Catalunya (1982-2008)

Font: SPIF-DMAH

Per explicar aquesta aparent contradicció, les anàlisis de causalitat dels incendis forestals posen l’accent en la seva dimensió transversal, on la component socioambiental de les forces que modulen el paisatge són el punt de partida per explicar l’actual règim d’incendis forestals (Badia et al., 2002). El canvi d’usos sofert al territori que ha permès un increment del combustible forestal (augment del risc de propagació) i de la freqüentació i installació d’infraestructures i elements vulnerables (increment del risc d’ignició), juntament amb el límit tecnològic de la capacitat d’extinció i de la gestió de l’emergència (episodis de simultaneïtat o incendis que afecten la interfase

urbana-forestal) són els tres elements que resumeixen l’increment del risc dels grans incendis forestals (GIF) (Plana, 2007; figura 2). Precisament, els incendis que cal planificar són els que poden arribar a ser GIF, ja que per als incendis petits, la inversió en sistemes d’extinció ja és suficient (Castellnou et al., 2009).

Figura 2. usos relacionats amb el risc d’incendis i relacions causa-efecte d’augment del risc de grans incendis forestals (GIF)

Gestió de l’espai forestal

Gestió forestal i ramadera del sotabosc

Gestió de l’espai agrícola

Activitat agroramadera, i de vigilància i detecció immediata

Combustible forestal disponible

Risc de propagació

Risc d’ignició

Freqüentació en espais forestals

Ús recreatiu i turístic

Risc de GIF

Infraestructures de risc

Planificació urbanística i territorial

Incendis de comportament extrem cas de simultaneïtat

Límit capacitat extinció i gestió de l’emergència

Sistema extinció

Episodis de simultaneïtat i incendis en interfase urbana forestal

Atesa la relació entre els usos del sòl i el risc d’incendis, és d’esperar una distribució territorial dels incendis diferent en funció de la distribució d’usos pròpia de cada lloc. Les zones amb grans extensions de boscos són més susceptibles a patir grans incendis forestals, mentre que la fragmentació del territori (a causa de la xarxa viària, urbanitzacions, etc.) de les zones periurbanes dificultarà la propagació de les flames. En agregar l’estadística d’incendis a partir d’una caracterització regional dels terrenys forestals feta amb criteris socioeconòmics (productivitat, règim de propietat, grau de ruralitat, etc.) es veu com la distribució del nombre d’incendis i de la superfície cremada manté relació amb l’estructura del paisatge (taula 2). A les zones periurbanes, un major nombre d’incendis (major risc d’ignició) de menor grandària acaben afectant la mateixa superfície mitjana que en zones rurals, amb menor nombre d’incendis però de major grandària (major continuïtat de combustible).

Foto: Celsona

Taula 2. Règim d’incendis a diferents unitats forestals (1986-2009)

Pirineus: Alta Ribagorça, Alt urgell, Cerdanya, Pallars Sobirà, Pallars Jussà i vall d’Aran

Nord-est: Alt Empordà, Baix Empordà, Garrotxa, Gironès, Pla de l’Estany i Selva.

Eix central: Bages, Berguedà, Noguera, Osona, Ripollès i Solsonès. Eix central bis: Ídem sense Ripollès.

Periurbana: Barcelonès, Maresme, vallès Occidental i vallès Oriental.

Ponent-Meridional: Alt Penedès, Anoia, Baix Llobregat, Garraf, Garrigues, Pla d’urgell, Segarra, Segrià, urgell i província de Tarragona.

Font: elaboració a partir de la base de dades d’incendis forestals del SPIF i el Mapa de Cobertes del Sòl de Catalunya

A unes jornades celebrades després dels greus incendis de l’estiu de 1994, Josep Puigpelat (1995, p. 36) es preguntava: “Es pot pensar resoldre el tema dels incendis forestals sense pensar a resoldre les mancances i dificultats de la gent que viu al camp?”. En la mateixa publicació, Maza (1995, p. 38) deia que als països mediterranis “el foc forestal no ha de contemplar-se únicament com un accident, sinó que s’ha d’entendre com un element més a l’hora de planificar i gestionar el territori”, i continuava exposant que cal tenir-lo present no només en la planificació forestal, sinó també en el desenvolupament urbanístic, “evitant ubicacions d’urbanitzacions en indrets potencialment perillosos”. La dimensió territorial de la problemàtica dels incendis forestals i la necessitat d’una planificació del risc que tingui en compte les dinàmiques del territori són ben explicitades en les aportacions de Cerdan (2002 i 2005).

Davant la complexitat del fenomen dels incendis forestals, són diverses les institucions i els actors socials relacionats amb la gestió del risc d’incendis (taula 3). Més enllà de la gestió dels boscos, tot allò relacionat amb els usos agroramaders (paisatge en mosaic) i la planificació urbanística i territorial (assentaments urbans i infraestructures de risc) afectaran tant el perill com la vulnerabilitat del territori. L’elevada proporció de propietat forestal privada, el model d’explotació familiar agropecuària que integra els subsectors agrícoles, ramaders i forestals, en el flux econòmic empresarial, o les competències en protecció civil dels ajuntaments, fan posar l’accent en la importància de la participació dels agents socials.

En definitiva, la dimensió tranversal del marc causal subjacent dels incendis fa palès el caràcter territorial del fenomen, i la necessitat d’incloure en les polítiques de gestió del risc una elevada component de coordinació institucional i de participació dels agents socials (Plana 2007).

Taula 3. Competències, administracions del Govern i institucions vinculades, i plans i figures relacionades amb la gestió del risc d’incendis forestals a Catalunya

Àmbit temàtic Institucions vinculades Plans i figures

SGF-DGMNB-DAAM

Gestió del paisatge

Planificació dels aprofitaments i usos forestals

Prevenció d’incendis

CPF-DAAM

Gestió agroramadera DAAM

Restauració de zones cremades

Silvicultura preventiva (àrees tallafoc, cremes controlades) i infraestructures de protecció (punts d’aigua, camins, etc.)

vigilància

Investigació de causes

Pla General de Política Forestal de Catalunya, Projectes d’Ordenació dels Recursos Forestals (PORF, vegueries) i Plans d’Ordenació Forestal (POF, nivell de finca)

Plans Tècnics de Gestió i Millora Forestal (PTGMF) i Plans Simples de Gestió Forestal (PSGF), ambdós a nivell de finca

Pla de Desenvolupament Rural, Contracte Territorial d’Explotació

SGF-DGMN-DAAM zones d’Actuació urgent (zAu)

SPIF, SGAR, SGF-DGMNB-DAAM

Cos de Bombers-DIRIP

SPIF, SGAR, DGMNBDAAM

ADF

SPIF, SGAR-DGMNBDAAM

DGPC-DIRIP

Sensibilització DAAM i DIRIP

Extinció

Protecció civil

DGPEIS-DIRIP ADF

DGPC-DIRIP

Planificació territorial i urbanística DTS

Cremes controlades en pastures de muntanya. Plans de prevenció d’Incendis Forestals (urbanitzacions, municipals i comarcals). Perímetres de Protecció Prioritària (PPP)

Cremes de control del combustible

Cos d’Agents Rurals. Estadística d’Incendis

Pla INFOCAT. Cos de Bombers.

Pla INFOCAT

Pla d’Actuació Municipal i Comarcal

Pla General Territorial de Catalunya, Plans Territorials Parcials, Plans urbanístics (entre altres figures)

ADF: Agrupacions de Defensa Forestal. CPF: Centre de la Propietat Forestal. DAAM: Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural. DGMNB-Direcció General del Medi Natural i Biodiversitat. DGPEIS: Direcció General de Prevenció, Extinció d’Incendis i Salvaments. DGPC: Direcció General de Protecció Civil. DTS: Departament de Territori i Sostenibilitat. GRAF: Grup de Recolzament d’Actuacions Forestals. SGAR: Subdirecció General d’Agents Rurals. SGF: Servei de Gestió Forestal. No incloem les iniciatives de les diputacions provincials i altres administracions locals

2.2. De la prevenció i extinció d’incendis al concepte, més ampli, de gestió del risc d’incendis forestals

La complexitat del marc causal estructural dels grans incendis i alguns aspectes de la “paradoxa de l’extinció” ens mostren que la estratègies de gestió del risc d’incendis haurien d’anar orientades cap a un enfocament més holístic que el que acompanya habitualment les polítiques de prevenció i extinció comunes. El context canviant del risc necessita d’estratègies adaptatives i ja hem vist com l’evolució del risc d’incendis manté relació amb el canvi d’usos i dinàmiques territorials. La Gestió del Risc d’Incendis Forestals (GRIF) hauria d’integrar no només l’extinció, la protecció civil i la prevenció d’incendis, sinó també l’anàlisi dels patrons d’usos del territori i l’anàlisi de les demandes i percepcions socials (els temes de comunicació estan prenent cada vegada més importància, qüestió a què ens referim en una altra col·laboració a aquest mateix número de Treballs).

El marc conceptual de la GRIF contempla tres vessants relacionades: – Des d’un punt de vista ecològic es passa, d’entendre únicament l’incendi com a enemic a combatre, a veure el foc com a pertorbació natural de l’ecosistema (Castellnou et al. 2004). Des d’aquesta perspectiva, els esforços se centren a aconseguir patrons de paisatge més tolerables a la pertorbació incendi, tenint en compte l’ecologia del foc de les espècies forestals. El repte es troba a com fer coincidir els interessos dels propietaris forestals, la societat i els gestors, justament en zones poc productives de la Mediterrània on, precisament, els risc és més elevat.

– Des de la perspectiva social, reconeix la necessitat de millorar, per una banda, la comprensió social, el paper del foc a l’ecosistema, com a pas previ per promoure una estratègia basada en la gestió del combustible per aconseguir paisatges més tolerants a la pertorbació i els focs de baixa intensitat. I, per l’altra, la millora de la comprensió social a l’exposició al risc, per tal de promoure actituds d’autoprotecció i responsabilitat compartida. En ambdós casos, tenint en compte la influència dels mitjans de comunicació en la percepció social del fenomen: “els fets són els fets però la percepció és la realitat”.

– Finalment, des de la perspectiva econòmica, amb la finalitat de millorar la relació cost-eficiència de la gestió del risc, integra als fluxos econòmics de les activitats agràries (Plana, 2008) i infraestructures del territori les externalitats positives i negatives, relacionades respectivament amb la disminució i increment del risc d’incendis. Per exemple donant suport a la gestió forestal i ramadera dels boscos com a mesures de gestió del combustible, o incloent al cost dels habitatges el cost de les franges perimetrals a les zones d’interfase urbana forestal.

En un context de risc com l’actual, on la prevenció i l’extinció són necessàries, el veritable repte pels economistes es troba no tant a afrontar els pressupostos d’aquestes partides, sinó a quantificar els beneficis del desenvolupament rural i l’ordenació del territori en la reducció de la severitat dels grans incendis forestals (que suma els costos de prevenció, extinció i restau -

ració dels terrenys cremats), a banda de tots els altres beneficis associats: manteniment de la identitat del paisatge, conservació de la biodiversitat i altres serveis ambientals, resposta a les demandes socials, etc. Sense modificar la capacitat de propagació del territori (processos d’acumulació del combustible), la capacitat actual de prevenció i extinció suposa el nivell de risc que la societat ha d’assumir. Per tant, la planificació de la prevenció i l’extinció van de la mà, i s’integrarien a la GRIF a un nivell superior en la planificació forestal i l’ordenació del territori per tal de reduir la vulnerabilitat i capacitat de propagació del paisatge.

3. El risc d’incendi i la planificació forestal i territorial

3.1. Situació i reptes per a la planificació integrada de la gestió del risc d’incendis forestals

Plana et al. (2005) analitzen la inclusió del risc d’incendi en els instruments de planificació forestal i mostren com, normalment, la política forestal no integra de forma completa els aspectes referits a la gestió del risc d’incendis des de la perspectiva de les causes subjacents i, per defecte, no existeix un marc coherent amb la planificació territorial. En la majoria de documents, la diagnosi del fenomen dels incendis fa referència al seu marc estructural, diferenciant els factors de risc d’ignició i de risc de propagació, i fent èmfasi en la necessitat d’actuar sobre la capacitat de propagació del paisatge. En canvi, les mesures concretes només fan referència a les mesures de prevenció convencionals (àrees tallafocs, punts d’aigua, neteja de vorals...), i no a crear vincles entre els aprofitaments forestals, els usos agroramaders i la planificació territorial amb la gestió del risc d’incendis. Els mateixos autors conclouen sobre la necessitat de:

“Dissenyar la política forestal integrant el risc natural del foc en tots aquells aspectes referits a la gestió i conservació dels recursos forestals, en lloc de segregar-los en capítols estancs. Millorar els vincles entre els instruments de planificació forestal i territorial per a enfortir el rang normatiu i l’aplicabilitat de les mesures.”

(Plana et al., 2005, p. 65)

un altre element que dificulta la transversalitat de les mesures és el caràcter reactiu de l’administració, segons el qual el desenvolupament del marc institucional de la gestió del risc d’incendi està relacionat amb els episodis de grans incendis forestals (Cerdan, 2002). La creació de les Agrupacions de Defensa Forestal després de l’episodi de 1986, del pla INFOCAT després de l’estiu de 1994, la creació del Grup de Recolzament d’Actuacions Forestals al Cos de Bombers l’any 1999 o la posada en marxa del model de gestió de les associacions de propietaris forestals de la Diputació de Barcelona a partir del mateix any, en són alguns exemples a Catalunya.

Per altra banda, la segregació en unitats departamentals funcionals diferents de temes relacionats amb el risc d’incendi és una dificultat més a la gestió integrada del risc. un exemple d’això el tenim quan les competències sobre boscos i sobre l’ús agrícola i ramader del territori queden separades en departaments diferents, sobretot tenint en compte el model predominant d’explotació familiar agrària que integra els tres subsectors a la finca. un altre exemple seria, a Catalunya, la Llei 5/2003 de Mesures de prevenció d’incendis forestals en les urbanitzacions sense continuïtat immediata amb la trama urbana, que força, de forma subsidiària, a què el Departament de Medi Ambient suporti unes despeses preventives estretament relacionades amb el planejament urbanístic. Finalment, la manca de figures de planificació forestal territorial aprovades dificulta integrar el risc d’incendi en la planificació de les infraestructures i de l’urbanisme, atès que aquest també demana un enfocament territorial (adaptantlo a les diferents escales de treball, si més no per a establir les prioritats d’actuació). Més endavant ens referim a l’oportunitat que hi ha de traslladar, a través de la planificació territorial, la gestió del risc d’incendi al territori. Tanmateix, l’ambigüitat sobre el nivell de prevalença de la planificació forestal sobre la territorial i urbanística, sense un rang normatiu clar i ben definit, és una dificultat afegida.

3.2. El punt de partida: l’aportació del coneixement dels incendis forestals que s’esdevindran

La creació, l’any 1999, del Grup de Recolzament d’Actuacions Forestals al cos de Bombers de la Generalitat de Catalunya va permetre integrar el coneixement sobre els patrons de propagació i la tipologia d’incendis en el dispositiu d’extinció. L’estudi dels incendis que han succeït a Catalunya al llarg de la història ha permès identificar certes coincidències en els esquemes de propagació, ja sigui en funció dels episodis sinòptics meteorològics o bé del tipus de relleu. Aquests esquemes singulars de propagació repetits reben el nom d’incendis tipus (Castellnou, 2000; Grillo et al., 2008). Això permet concloure que, si bé tots els incendis són diferents, es poden agrupar en patrons definits i amb característiques similars. Aquest fet permet predir quan tenim condicions que afavoreixen un o altre tipus d’incendi, i identificar les zones geogràfiques de règim homogeni d’ocurrència2 (Castellnou et al., 2009).

A partir dels incendis tipus de cada zona i per a unes condicions sinòptiques concretes, obtenim per a una zona del territori l’incendi de disseny associat, és a dir: l’incendi de referència màxim o amb capacitat de ser un gran incendi forestal. Disposar d’un incendi de referència i un patró similar permet millorar la capacitat de predicció del comportament i la identificació d’oportunitats d’atac

2. zones on un territori pot originar, en les mateixes condicions meteorològiques, un mateix incendi tipus. Han de respondre de la mateixa manera davant les variables territorials que determinen la propagació dels incendis: orografia similar, estar afectades pel mateix règim de vents generals, tenir el mateix règim de vents locals generats en una situació meteorològica general, vegetació similar... (Castellnou et al., 2009).

del foc, incrementant alhora l’eficiència del sistema de prevenció i extinció en anticipar-nos a l’incendi futur, i identificar les zones més vulnerables (Castellnou, 2000). Ens permet, per tant, preparar el territori en funció d’aquest incendi futur a través de, per exemple: fomentar estructures forestals resistents al foc, identificar punts crítics (canvi del comportament de l’incendi a pitjor) on es pot realitzar un tractament de baixa càrrega de combustible o la identificació d’altres punts estratègics de gestió que permeten l’ancoratge de maniobres d’extinció o zones de seguretat i lliures de vegetació per als serveis d’extinció.

Aquesta aportació és de gran rellevància, no només per oferir una resposta anticipada al foc (preextinció) i millorar la gestió de l’emergència, sinó perquè suposa un punt de trobada entre els serveis d’extinció, els planificadors del territori, els usos i aprofitaments forestals, i la prevenció a banda de la preextinció. També les infraestructures urbanes es poden veure condicionades pel patró de GIF, i aquest coneixement permet disminuir-ne la vulnerabilitat a l’hora de la seva planificació, o prendre les mesures adients per fer-les més tolerants a la pertorbació (Rifà i Castellnou, 2007).

Des d’aquesta perspectiva, les accions de prevenció i extinció és dilueixen en una única estratègia indivisible. A partir del coneixement dels incendis que succeiran, es planifiquen les actuacions al territori, ja sigui per disminuir la vulnerabilitat dels elements integrants, o per oferir una oportunitat d’extinció en cas de GIF. Precisament maximitzar l’eficiència de la prevenció i l’extinció a través dels incendis de disseny, juntament amb un canvi de prioritat des de l’extinció total envers la gestió del foc quan sigui possible, i potenciar les pertorbacions de baixa i mitja intensitat com a eina d’extinció i gestió del combustible, són les tres propostes que exposen Castellnou et al. (2007) per a reduir la capacitat de propagació del foc a curt termini. En resum, algunes aplicacions del coneixement dels patrons de propagació d’incendis són:

– A nivell dels sistemes d’extinció: millorar l’eficiència a través d’un enfocament proactiu per a preparar el territori per als incendis que s’esdevindran en condicions extremes (actuacions de ‘preextinció’)

– A nivell de gestió forestal i mesures de prevenció: determinar les zones prioritàries d’actuació, adaptar la gestió a l’ecologia del foc de les espècies forestals (règim natural d’incendis), gestió adaptada a l’objectiu prioritari de producció i/o prevenció, planificació de les cremes controlades, incentius per aplicar una silvicultura productiva/preventiva, etc.

– A nivell de planejament territorial: integració de la silvicultura, la ramaderia i el paisatge en mosaic com a mesures i infraestructures preventives, reducció de la vulnerabilitat de la interfase urbana–forestal, mesures correctores en infraestructures de risc (xarxa viària, de ferrocarril, línies elèctriques, abocadors..), millora de la capacitat d’autoprotecció, integració del risc d’incendi a totes les polítiques sectorials, etc.

La qüestió rau en com integrar aquest coneixement en el conjunt dels instruments de planificació forestal, territorial i urbanística, per fer més efectiva i eficient la gestió del risc d’incendis i corresponsabilitzar els sectors implicats.

3.3. El model escalonat de planificació forestal

La planificació forestal a escala territorial a Espanya té una història molt curta, perquè fins no fa gaire es reduïa a la figura dels plans forestals autonòmics, el primer dels quals va ser el Pla Forestal Andalús de l’any 1989. El Pla General Forestal de Catalunya (PGPF) fou aprovat el 1994, amb una vigència de 10 anys. Tot i que a l’any 2007 es va donar per enllestit l’esborrany del nou PGPF, aquest encara no ha estat aprovat.

No ha estat fins al canvi de segle quan sorgeix, arran de la Ley 43/2003 de Montes de España, la figura dels Projectes d’Ordenació de Recursos Forestals (PORF) que ve a cobrir el buit històric existent entre la planificació regional i la planificació a nivell de finca forestal (Alcanda, 2005). L’article 31 de la mateixa llei els defineix com una figura de planificació forestal subregional, integrada en el marc de l’ordenació territorial. El seu contingut és obligatori i executiu en matèries regulades per la llei i té caràcter indicatiu respecte d’altres actuacions, plans o programes sectorials. Aquesta figura intermèdia de planificació ja es preveia a la Llei forestal catalana 6/1988, de 3 de març, amb la figura dels anomenats Plans de producció, contemplats als articles 6.2 i 9, però que no van ser desenvolupats.

Taula 4. Model escalonat de planificació forestal

Tipus de planificació Escala de planificació

ESTRATÈGICA

Ordenació extrínseca

TÀCTICA

Ordenació intrínseca OPERATIvA

Àmbit de decisió

Nacional / autonòmic

Àmbit comarcal, subregional i/o provincial

Local, finca o forest

Instrument de planificació forestal General Catalunya

Plans forestals nacionals, regionals i autonòmics

Pla General de Política Forestal (PGPF)

Plans d’ordenació dels recursos forestals (PORF) PORF-vegueries

Instruments d’ordenació Forestal

Projectes d’Ordenació Forestal (POF), Plans Tècnics de Gestió i Millora Forestal (PTGMF) i Plans Simples de Gestió Forestal (PSGF)

Font: Elaboració pròpia a partir d’Alcanda (2005).

Amb l’aparició dels PORF, per tant, es consolida el model jeràrquic de planificació tan habitual, per exemple, en l’ordenació del territori, on els plans de rang superior estableixen les determinacions amb caràcter prevalent per a les figures inferiors, les quals han de ser coherents amb aquells (taula 4). Alcanda (2005), precursor del model escalonat de planificació forestal a Espanya, ens aporta les llums i ombres d’un gradient del tot necessari enfront els reptes actuals de la planificació forestal, obligada a integrar les noves relaciones entre els boscos i la societat.

3.4. La planificació forestal territorial i la seva relació amb el planejament territorial i urbanístic

Per al territori català es va determinar que el PORF tinguessin una escala de planificació corresponent amb el límit administratiu de les vegueries, fet que no contradiu l’article 31.4 de la Ley 43/20033. Els motius principals van ser:

– Facilitar el seu desplegament d’acord amb l’organització territorial de les administracions prevista a l’Estatut (Llei 30/2010, del 3 d’agost, de vegueries).

– Facilitar la coordinació amb els instruments de planificació i ordenació del territori, els quals prenen les vegueries com un dels àmbits funcionals de referència (ens hi referim més endavant).

A més dels apartats de descripció de les forest i els seus processos, segons l’article 31.6 de la Ley 43/2003 els PORF podran incloure, entre altres:

“e) Zonificació per usos i vocació del territori. Objectius, compatibilitats i prioritats.

f) Planificació de les accions necessàries pel compliment dels objectius fixats en el pla, incorporant les previsions de repoblació, restauració hidrològica-forestal, prevenció i extinció d’incendis, regulació d’usos recreatius i ordenació de boscos, inclòs, quan procedeixi, l’ordenació cinegètica, piscícola i micològica.

g) Establiment del marc en el que podran subscriure’s acords, convenis i contractes entre l’administració i els propietaris per la gestió dels boscos.

h) Establiment de les directrius per a l’ordenació i aprofitament dels boscos, garantint que no es posi en perill la persistència dels ecosistemes i es mantingui la capacitat productiva de les forests.”

Els PORF ofereixen, per tant, un marc idoni per integrar l’anàlisi del risc d’incendi forestal en la planificació forestal ja que;

– Tenen una escala territorial d’aplicació que s’adequa a l’anàlisi del risc dels grans incendis forestals des de la perspectiva dels patrons de propagació i els incendis de disseny, circumscrits a grans conques orogràfiques o massissos forestals, traduïdes en les zones de règim homogeni (Castellnou et al., 2009).

– Planifiquen sobre el conjunt dels terrenys forestals, i poden abordar la gestió del risc des de la perspectiva de l’emergència global, que inclou l’anàlisi de la capacitat d’extinció i de la capacitat de gestió de l’emergència (episodis de simultaneïtat i interfase urbanoforestal) (Rifà i Castellnou, 2007).

– En el marc del model escalonat de planificació forestal (figura 3), les disposicions dels PORF podran ser orientatives o vinculants, cara a la planificació operativa a escala de finca.

– Atenent al rang normatiu del Pla General de Política Forestal (PGPF) com a pla territorial sectorial, a través dels PORF es pot establir el lligam amb

3. L’àmbit territorial dels PORF seran els territoris forestals amb característiques geogràfiques, socioeconòmiques, ecològiques, culturals o paisatgístiques homogènies, d’extensió comarcal o equivalent. Es podran adaptar a aquelles divisions comarcals i divisions d’àmbit subregional plantejades per l’ordenació del territori o altres específiques divisions administratives pròpies de les comunitats autònomes.

la planificació urbanística i l’ordenació territorial. Aquest és un aspecte de gran rellevància atesa la importància dels patrons de distribució del combustible i dels elements vulnerables en la gestió del risc dels incendis forestals. L’encaix que el Pla Territorial General de Catalunya (Llei 23/1983) preveu pel PGPF és molt clar i es troba explicitat a la Memòria del Pla, dins l’apartat “Directrius específiques respecte a la planificació dels sòls d’especial interès forestal” (p. 92): “Impulsar la redacció del pla territorial sectorial corresponent, definit a la Llei 6/1988, forestal de Catalunya, com a Pla General de Política Forestal, amb totes les determinacions que cal que contingui, entre les quals hi ha la de classificar els terrenys forestals i determinar-ne l’ús”, tot afegint que “Aquestes determinacions seran recollides pels plans territorials parcials”.

val a dir que, mentre la prevalença dels plans territorials parcials sobre el planejament urbanístic és molt clara jurídicament, no ho és tant entre els plans territorials sectorials i la planificació urbanística4. Per altra banda, l’article 11.3 de la Llei 23/1983, de política territorial, fa referència a la necessària adequació dels plans territorials sectorials a les directrius dels plans territorials (el general i els parcials): “Els plans sectorials previstos en aquesta Llei s’han d’adaptar a les orientacions dels plans territorials, cosa que caldrà justificar expressament”.

Per la seva banda, tot i que el PTG no planteja una política territorial específica per al conjunt dels terrenys forestals, sí ho fa per als que considera com d’especial interès forestal (memòria, p. 87), que són:

– Els situats a la capçalera de les xarxes hidrogràfiques i amb masses forestals arbrades.

– Els situats a les ribes dels rius, rieres i torrents.

– Aquells pròxims a poblacions, la funció dels quals respon a criteris d’esbarjo i de protecció del paisatge.

L’objectiu que fixa el PTG per a aquests espais d’interès és: conservar, ampliar i mantenir la superfície forestal existent, per la seva productivitat, pel valor ecològic i el valor paisatgístic i pel seu ús com a espais d’esbarjo. Entre les directrius que estableix per a la protecció dels sòls d’especial interès forestal (memòria, p. 90 i 92) destaquen:

– Impulsar la redacció del pla territorial sectorial forestal per tal que delimiti els espais dels seu interès definits pel PTG i, alhora, prengui les mesures sectorials adients per a la seva protecció, preservació, explotació o millora, d’acord amb els seus objectius (p. 90).

– Impulsar la redacció del pla territorial sectorial definit a la Llei 6/1998 com a PGPF, amb totes les determinacions que cal que contingui, entre les quals hi ha la de classificar els terrenys i determinar-ne l’ús. Aquestes determinacions seran recollides pels plans territorials parcials5.

4. L’article 11 de la Llei 23/1983, de política territorial, únicament esmenta el PTG i els plans territorials parcials quan estableix que els plans d’ordenació urbanística han de ser coherents amb les determinacions d’aquells i facilitarne el compliment.

5. S’entén que en ambdós casos es refereix al mateix pla sectorial.

Per tant, els PTP, que es desenvolupen a una escala de vegueria, han de recollir les determinacions relatives a la classificació i ús dels terrenys forestals, i la definició de les terres d’ús forestal d’especial interès.

Amb tot, l’Acord per a un govern catalanista i d’esquerres (2003) preveia l’elaboració de diversos PTS (espais agraris, sistema de connexions biològiques, etc.) entre els quals no s’incloïa el PGPF. Per contra, el mateix acord preveia la formulació d’un Pla estratègic de gestió forestal de Catalunya, tot rebaixant el rang normatiu del suposat PGPF.

A una escala de planejament territorial més petita, els plans d’ordenació urbanística municipal (PO u M) constitueixen la figura central de tot el sistema de planejament urbanístic. Entre altres determinacions, estableixen la classificació del sòl (urbà, urbanitzable i no urbanitzable). Aquests es veuen complementats pels plans especials urbanístics (PE u ), que poden tenir aplicacions molt diverses tant pel que fa als continguts, com als àmbits territorials, per bé que no tenen la capacitat de classificar el sòl. En canvi, la legislació urbanística permet que puguin imposar restriccions d’ús dels terrenys quan la seva finalitat és la protecció de zones de gran valor agrícola, forestal, ramader, etc. Finalment, els plans directors urbanístics (PD u ) tenen un abast supramunicipal, i poden establir mesures per a la protecció del sòl no urbanitzable, entre les quals poden trobar-se les relatives a la protecció urbanística dels terrenys forestals per raó dels seus valors productius, ecològics paisatgístics, etc., o per motius de protecció hidrològica, de lluita contra l’erosió o de prevenció de riscs, entre altres. En tots els casos, les seves disposicions han de ser coherents amb el que estableixin els plans territorials parcials.

D’acord amb el decret legislatiu 1/2005, de 26 de juliol, pel qual s’aprova el Text refós de la Llei d’urbanisme: “És prohibit d’urbanitzar i d’edificar en zones inundables i en altres zones de risc per a la seguretat i el benestar de les persones ... ” (art. 9.1). També apunta que: “El planejament urbanístic ha de preservar els valors paisatgístics d’interès especial, el sòl d’alt valor agrícola...” (art. 9.2), sense fer cap esment als terrenys forestals d’especial interès. En canvi, a l’article 32 sobre “Concepte de sòl no urbanitzable” , determina com a factor per a ser classificat com a no urbanitzable “Un règim especial de protecció aplicat per la legislació sectorial i pel planejament territorial que exigeixi aquesta classificació com a conseqüència de la necessitat o la conveniència d’evitar la transformació dels terrenys per a protegir-ne l’interès connector, natural, agrari, paisatgístic, forestal o d’un altre tipus”. Aquest lligam amb la planificació forestal territorial queda enfortit amb la disposició addicional quarta sobre “Planejament urbanístic i legislació sectorial” que diu: “El planejament urbanístic ha de tenir en compte les determinacions que conté la legislació sectorial en relació amb el territori i que, en conseqüència, limiten, condicionen o impedeixen la urbanització, l’edificació, la utilització i la divisió la segregació de finques”.

3.5. La planificació forestal a nivell de finca

Catalunya és la comunitat autònoma d’Espanya amb un major desenvolupament de la planificació forestal a nivell de finca. La creació l’any 1988 del Centre de la Propietat Forestal (òrgan descentralitzat del Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural), amb l’objectiu de promoure l’ordenació i la gestió dels boscos de titularitat privada, així com l’impuls a les ordenacions en boscos públics del Servei de Gestió Forestal del DAAM, han afavorit el desplegament dels instruments d’ordenació forestal (IOF) al territori.

Amb la finalitat de proveir de contingut tècnic als IOF a escala de finca, des de l’administració forestal s’han elaborat les Orientacions de Gestió Forestal (ORGEST) des d’una perspectiva multifuncional, i integrant la vulnerabilitat de les principals formacions forestals de Catalunya als incendis forestals (Cervera i Piqué, 2009). La finalitat de les ORGEST és oferir itineraris silvícoles per aplicar una gestió forestal diferenciada en funció de l’espècie, la qualitat d’estació i l’objectiu prioritari de producció, prevenció d’incendis o altres objectius: millora paisatgística, conservació de la biodiversitat, etc.

Tot i les mancances tècniques que encara queden per resoldre, com ara l’estabilitat de les estructures resilients al foc, l’evolució de la massa forestal després de les actuacions o l’extensió de les mesures de foment en l’escenari de boscos privats i poc productius a les zones de major risc d’incendis (Cervera et al., 2009), la redacció de les ORGEST suposa una important aportació al model escalonat de planificació forestal (figura 3). S’obre la possibilitat que, des d’un document de planificació forestal superior (funció que, en el cas que ens pertoca, desenvolupa els PORF) es puguin establir els criteris per a prioritzar les zones d’actuació en el procés de concessió de subvencions lligat amb l’aplicació de les ORGEST a nivell de finca (Cervera et al., 2009).

Aquest priorització, per tant, caldrà fer-se en base a l’anàlisi dels grans incendis forestals a l’escala territorial dels PORF, d’acord amb l’anàlisi regional del risc que reconeix el pla general de política forestal. D’una altra manera, s’estaria atorgant a un instrument de planificació a escala de finca una funció d’anàlisi del risc d’un àmbit regional superior i es crearia una disfunció en el model jeràrquic; és a dir, s’adoptaria un model de baix cap a dalt (bottom-up) quan els mateixos factors de valoració del risc com les zones de Règim Homogeni o l’anàlisi dels elements vulnerables tenen una escala territorial superior, i necessiten d’una planificació a escala territorial i decisions de dalt cap a baix (top-down). Tanmateix, la metodologia per a la integració del risc d’incendi en la planificació forestal operativa que exposen Larrañaga i Piqué (2009) conté elements comuns que són independents de l’escala territorial d’anàlisi. La tipificació i l’estudi dels patrons de propagació, per exemple, determina la localització dels punts estratègics de gestió, tant si l’anàlisi és a escala de finca, com de massís forestal. Les anàlisis de sensibilitat, en canvi, quedaran circumscrites a una escala espacial petita, atès que necessiten d’inventari de camp (taula 5).

Taula 5. Aplicació de la metodologia per a l’anàlisi del risc d’incendis forestals (Larrañaga i Piqué, 2009) en el model escalonat de planificació forestal

Fase metodològica

Anàlisi de la pertorbació; caracterització de l’incendi (règim de foc, situacions sinòptiques de GIF, patró espacial de propagació)

Determinació dels punts estratègics de gestió (zones on el comportament del foc serà favorable per implementar maniobres d’extinció eficaces)

Determinació de la vulnerabilitat al foc (probabilitat de pas de foc d’alta intensitat)

X X

X

X

Determinació de la sensibilitat (grau d’alteració de la massa forestal davant la pertorbació foc) X

Anàlisi d’infraestructures de prevenció i extinció, i elements de vulnerabilitat

Per al cas que ens ocupa però, i de forma resumida, es podria dir que els PORF integren l’anàlisi del risc des de la perspectiva de territori (on actuo per preparar el territori front als episodis de GIF?). I les ORGEST ho fan des del punt de vista de la propietat (quin risc de patir GIF tinc a la meva finca i com això em condiciona l’objectiu de la meva gestió?). Finalment, el pla de gestió a nivell de finca podrà tenir en compte l’anàlisi del PORF com a referència per a identificar els punts estratègics de gestió dins la finca i les zones més vulnerables de la forest, i adoptar els itineraris silvícoles proposats a les ORGEST per cada tipologia forestal i objectiu prioritari.

3.6. La relació amb altres figures de planificació del risc d’incendis forestals

La taula 2 mostra l’ampli marc institucional a Catalunya de la gestió del risc d’incendis. El model escalonat de planificació forestal haurà de preveure, també, com integrar les diferents figures de prevenció d’incendis existents a diferents escales. En aquest apartat destaquem els Perímetres de protecció prioritària de massissos forestals (PPPM, emprem aquí la terminologia prevista a l’esborrany del nou Pla General de Política Forestal) i els plans de prevenció municipal o supramunicipals.

El Pla especial d’emergències per als incendis forestals a Catalunya (Pla INFOCAT), aprovat l’any 1994 estableix 34 zones d’alt risc de grans incendis que cobreixen el 36% de la superfície de Catalunya. Inclouen unitats geomorfològiques amb característiques forestals homogènies. Cada PPPM ha de comptar amb el seu corresponent Projecte Integrat de Protecció (PIP) i el seu desenvolupament i aprovació va a càrrec del DAAM. Destaca el cas d’algunes comarques com el Solsonès o el Bages, on la pràctica totalitat dels terrenys forestals són dins un PPPM.

En aquest supòsit, els PORF haurien de reconèixer els límits dels perímetres i els seus plans específics en cas d’estar elaborats. Tanmateix, la redacció dels projectes integrats hauran de considerar les disposicions generals previstes als PORF. Sempre correspondria als PPPM el replanteig i concreció de les actuacions sobre el territori: infraestructures de prevenció, execució dels punts estratègics de gestió, etc.

é s important tenir en compte que, tot i que els PPPM representen una proporció del territori molt gran, encara resten àmplies zones forestals al marge on el risc de patir grans incendis és ben present. Per això han de quedar emmarcades en els PORF les disposicions a una escala territorial superior de la gestió del risc de GIF al territori. L’única incompatibilitat aparent la podem trobar en la no coincidència dels límits administratius de les vegueries amb els límits físics dels massissos forestals. Aspecte que es solucionaria amb el desplegament dels PORF per al conjunt del territori.

Per altra banda les entitats locals declarades d’alt risc d’incendi forestal han de disposar d’un pla de prevenció d’incendis forestals per a llur àmbit territorial (la relació d’entitats queda recollida al Decret 64/1995, de 7 de març de 1995, pel qual s ’estableixen mesures de prevenció d ’incendis forestals6). Aquest pla ha de contenir les mesures operatives i administratives a prendre i les infraestructures a crear per a defensar-se dels incendis forestals i disminuir-ne el risc. A més, obliga els propietaris dels terrenys forestals, les Agrupacions de Defensa Forestal i les entitats locals a prendre mesures adequades per a prevenir els incendis forestals, de manera que han de fer pel seu compte els treballs que els pertoquen en la forma, els terminis i les condicions continguts en el Pla de Prevenció, amb els ajuts tècnics i econòmics establerts per l’Administració. També es dóna llibertat a les entitats locals, sempre dins l’àmbit de llurs competències, per a que puguin establir normes addicionals de prevenció d’incendis per als terrenys forestals del corresponent terme municipal.

De la mateixa manera que succeeix amb els PPPM, els PORF haurien de reconèixer l’existència dels plans de prevenció vigents. Quan la redacció d’aquests sigui posterior a la del PORF de la vegueria corresponent, aquests haurien d’assumir les disposicions que s’hi preveuen.

3.7. El model concertat de planificació forestal i territorial, i la integració del risc d’incendis

D’acord amb l’exposició de conceptes dels apartats anteriors, queda ben definida la relació jeràrquica del model escalonat de planificació forestal amb el planejament territorial i urbanístic. Ambdós planejaments, lluny d’anar per

6. Les entitats locals no considerades d’alt risc d’incendi també poden redactar un pla de prevenció d’incendis forestals per al seu àmbit territorial.

separat, es poden relacionar entre ells, atès que el planejament territorial ja preveu el rang de pla territorial sectorial al Pla General de Política Forestal. Per tant, el model concertat de planificació forestal i territorial (figura 3) passa per atorgar el rang normatiu de pla territorial sectorial al PGPF (ni la Llei forestal 3/88 ni l’anterior PGPF fan cap referència al respecte). El seu caràcter seria fonamentalment estratègic i la seva concreció es duria a terme a través dels plans d’ordenació dels recursos forestals, els quals adopten els límits administratius de les vegueries. Aquesta coincidència de límits facilita que les disposicions d’aquests siguin fàcilment adaptades pels plans territorials parcials, també redactats a escala de vegueria. D’aquesta manera es resol l’ambigüitat jurídica entre un pla sectorial i el planejament urbanístic, ja que la prevalença entre els plans territorials i la planificació urbanística sí que resta clarament establerta en la planificació territorial7.

Segons aquest model, previsiblement també quedarien resoltes certes contradiccions que apareixen a vegades entre els instruments d’ordenació forestal i el planejament urbanístic (normalment a través de plans especials o normes urbanístiques que afecten la gestió dels terrenys forestals), ja que ambdós planejaments haurien de ser coherents amb els preceptes dels PORF sobre la classificació dels terrenys forestals que s’hauran traslladat als plans territorials parcials.

Figura 3. Model concertat de planificació forestal i territorial

ÀMBIT TERRITORIAL

CATALUNYA

INSTRUMENT DE PLANIFICACIÓ TERRITORIAL I URBANISTIC FORESTAL Orientacion i Directrius de Gestió forestal

Eixos estratègics, objectius i accions generals i normativa

Objectius i accions a la vegueria, zonificació d’usos i normativa

ORGEST

Font: elaboració pròpia 8

7. Sense perjudici de vincular-hi clarament el planejament urbanístic, com succeeix amb el Pla d’Espais d’Interès Natural, que també és un pla sectorial. Tant la Llei 12/1985, d’espais naturals, com el PTG i el propi PEIN estableixen explícitament disposicions d’obligat compliment per al planejament urbanístic.

8. Consta a la memòria de l’esborrany del Pla General de Política Forestal 2007-2016 (o 2009-2018, amb diverses edicions) entre altres documents del DMAH en relació al PGPF

D’acord amb aquest esquema, els PORF haurien d’incorporar (Cerdan, 2005), les anàlisis dels patrons de comportament dels grans incendis forestals dins de la seva demarcació (incendis de disseny) i, específicament:

– Anàlisi de vulnerabilitat dels assentaments humans davant els GIF.

– Control de combustibles en prevenció: discontinuïtats en l’interior de les masses i línies de ruptura i confinament (cremes controlades, gestió silvícola, mosaic agroforestal, zones de pastures...).

– Articulació i integració de les mesures preventives en tot el planejament forestal i territorial implicat (també el sectorial, com el pla de carreteres, habitatges, etc.).

El coneixement dels patrons de propagació dels incendis ofereixen la possibilitat de determinar les zones de major risc de grans incendis forestals. Això permet crear una categoria específica sobre terrenys forestals d’especial interès per a la gestió del risc d’incendis, que atès el model concertat permetria que les seves disposicions es traslladessin –amb caràcter normatiu– a la planificació forestal, territorial i urbanística. Més enllà de la identificació dels punts estratègics de gestió, si la determinació d’aquests terrenys és zonal, podria servir també com a criteri per a prioritzar-hi les acciones de silvicultura preventiva/ productiva d’acord amb les ORGEST a nivell de finca, per al conjunt del territori. En el marc del finançament públic és fonamental assegurar la coherència entre les intervencions a nivell de finca i les prioritats a nivell territorial. Aquesta anàlisi territorial del risc d’incendi quedaria integrat en la zonificació dels terrenys forestals en el marc d’un mapa de funcions socioambientals on s’identifiquessin les vocacions del territori des de la perspectiva de l’ecologia del paisatge (Cerdan, 2005). Les seves determinacions, d’acord amb la definició dels PORF a la Ley 43/2003 de Montes de España, podran incloure directrius de caràcter indicatiu o preceptiu.

Aquests terrenys forestals d’especial interès per a la gestió del risc formarien part del conjunt de criteris per a ser classificats com a terres d’ús forestal d’especial interès, que reconeix el planejament territorial i posteriorment l’urbanístic. Sobre aquests terrenys es podrien impedir les activitats que suposessin un risc addicional d’incendi, o promoure mesures concretes de gestió per a reduir la seva vulnerabilitat. és a dir, s’estableix el marc legal per poder condicionar la planificació dels assentaments i infraestructures al risc d’incendi, i incentivar la gestió del combustible per tal de reduir la capacitat de propagació del foc.

Per tant, la definició del caràcter normatiu d’aquests terrenys al PGPF, la seva posterior concreció al territori durant el desplegament dels PORF (a nivell cartogràfic pot ser orientatiu, no necessàriament vinculant) i l’existència d’una eina com les ORGEST per al desenvolupament de la silvicultura preventiva a nivell de finca, ofereixen els elements bàsics per a la integració del risc d’incendi en la planificació forestal territorial (figura 4). Alhora, a través del model concertat de planificació forestal i territorial, s’amplia aquesta integració al conjunt del planejament territorial, sectorial i urbanístic.

Amb tot, el procés d’Avaluació Ambiental Estratègica de Plans i Programes vetlla pel bon engranatge del model (Cerdan, 2005).

Figura

4.

Model per a la integració del risc d’incendis als instruments de planificació forestal a Catalunya.

Instrument de planificació Escala Continguts

PGPF

Orientacions i directrius de gestió prevalents

PORF

Orientacions i directrius de gestió prevalents

IOF

Catalunya

Vegueria

4. Conclusions

Finca

-Objectius generals de politica forestal a Catalunya amb rang normatiu de Pla Territorial Sectorial, a ser desplegat amb els PORF -Diagnosi del risc d’incendis forestals i Pla d’Acció -Defineix normativament els terrenyes forestals d’especial interès per a la gestió del risc d’incendis (TFEI-GRIF), i s’equiparen a les “terres d’ús forestal d’especial interès” del planejament territorial i urbanístic

-Integrar totes les mesures i instruments de gestió del risc d’incendis (Plans de prevenció, plans d’emergencia, agents socials, marc legal...) -Incorpora als TFEI-GRIF la identificació dels Punts Estratègics de Gestió del risc d’incendis a partir del coneixement expert dels patrons de propagació i incendis tipus

-Zonifica el conjunt dels TFEI-GRIF i extableix criteris de priorització, i orientacions de gestió. Completat amb el Pla d’Acció genèric sobre GRIF

- A partir de la zonificació i els criteris de priorització cost-eficient, s’apliquen les Orientacions de Gestió de silvicultura productiva i/o preventiva (ORGEST) a través de les mesures de foment

La transversalitat i complexitat del fenomen dels incendis forestals fa necessari integrar la gestió del risc d’incendis a les diferents escales de planificació forestal, i del planejament territorial i urbanístic.

Cal avançar cap a una gestió del risc d’incendi en un sentit ampli, que vagi més enllà d’únicament les polítiques de prevenció i extinció convencionals, i incorpori les dinàmiques territorials i aspectes de percepció social i comunicació.

El model escalonat de planificació forestal ofereix un marc idoni per traslladar l’anàlisi del risc d’incendis del nivell territorial al nivell de finca forestal, i fer-ho de manera cost-eficient.

Alhora, el model concertat de planificació forestal i d’ordenació del territori garanteix la coherència entre els preceptes únics de disminució del risc d’incendi que actuen sobre els elements vulnerables i la capacitat de propagació del paisatge. Novament, també des de la perspectiva cost-eficient.

Per tal d’integrar la gestió del risc d’incendis en la planificació forestal i l’ordenació del territori, alguns dels requisits que s’han de donar a Catalunya són:

– Incloure el coneixement especialista sobre els patrons de propagació i els incendis de disseny al model escalonat de planificació forestal, on les orientacions regionals prevaldran sobre les figures d’escales territorials inferiors.

– Dotar un marc legal i de finançament específic per a la gestió del combustible d’aquelles zones identificades en els documents de planificació forestal com a prioritàries per a la gestió del risc d’incendis forestals. Aquesta zonificació ha de ser complementada amb la resta de funcions ambientals i productives dels terrenys forestals per afavorir les sinèrgies o evitar incompatibilitats d’usos (d’altres planejaments sectorials).

– Elevar el rang normatiu de la planificació forestal amb la finalitat d’enfortir la relació amb l’ordenació del territori i el planejament urbanístic. D’aquesta manera es facilita la integració de l’anàlisi del risc d’incendi en el disseny i desenvolupament de les infraestructures i elements vulnerables, i la internalització dels costos de les mesures preventives dels riscos associats.

Bibliografia

alCanda, Pedro (2005). “El PORF, un reto de futuro para la integración de la planificación forestal y la ordenación del territorio”. 4º Congreso Forestal Español. Zaragoza, septiembre 2005. http://www.congresoforestal.es/index.php?men=200 badia, Anna; David Saurí; Rufí Cerdan; Joan Carles llurdéS (2002). “Causality and management of forest fires in Mediterranean environments: an example from Catalonia”. Environmental Hazards, núm. 4, p. 23-32.

CaStellnou, Marc (2000). “Nuevas metodologías de prevención de grandes incendios”. Congreso Forestal Ibérico. Castelo Branco. Portugal. Desembre 2000.

CaStellnou, Marc; Luis rodríguez; Marta MiralleS (2004). “Replantejant-se el futur de la prevenció i extinció d’incendis forestals”. A: Plana, Eduard [ed.]. Incendis forestals, dimensió socioambiental, gestió del risc i ecologia del foc. Solsona: Xarxa ALlNFO XCT 2001-00061, p. 44-49.

CaStellnou, Marc; Edgar nebot; Marta MiralleS (2007). “El papel del fuego en la gestión del paisaje”. Wildfire 2007. 4ª Conferencia Internacional sobre Incendios Forestales. Sevilla. http://www.fire.uni-freiburg.de/sevilla-2007/contributions/index.htm

CaStellnou , Marc; Jordi PagèS; Marta Miralle S; Míriam Piqué (2009). “Tipificación de los incendios forestales de Cataluña. Elaboración del mapa de incendios de diseño como herramienta para la gestión forestal”. 5º Congreso Forestal Español. á v ila,. http://www.congresoforestal.es/index.php?men=100

Cerdan, Rufí (2002). Planificació territorial i dimensió socioambiental: una lectura geogràfica dels incendis forestals al Bages. Departament de Geografia de la uAB, tesi doctoral. – (2005). “Articulación de la planificación forestal sectorial y territorial para la prevención de incendios en Catalunya: retos y oportunidades”. Actas de la II Conferencia Internacional de Prevención de Incendios al Sur de Europa. Barcelona. CTFC. http://www.ctfc.es/confeinfor/ Cervera, Teresa; Ricard Farriol; Asier larrañaga (2009). “La gestión forestal en la prevención de grandes incendios forestales: tratamiento selvícola en formaciones de Pinus halepensis en bosques de titularidad privada de Cataluña”. 5º Congreso Forestal Español. Ávila. http://www.congresoforestal.es/index.php?men=100

Cervera, Teresa; Míriam Piqué (2009). “Integració del risc d’incendis en la gestió forestal: Mesures de foment i orientacions de gestió forestal multifuncional (ORGEST)”. Jornades Tècniques del Cos de Bombers: Capacitat de gestió dels incendis forestals. Girona. www.jornadesbombers.ctfc.cat/ gonzález, José Ramon; Marc Palahí; Antoni traSobareS; Timo Pukala (2006). “A fire probability model for forest stands in Catalonia (northe-east Spain)”. Annals of Forest Science, vol. 63, núm. 2, p. 169-176

grillo, Federico; Marc CaStellnou; Domingo Molina; Eduard Martínez; Dídac díaz (2008). Análisis del incendio forestal: Planificación de la extinción. El Chaparral (Granada): AIFEMA.

larrañaga, Asier; Míriam Piqué (2009). “Integración del anàlisis de las perturbaciones en la planificación forestal. Caso de los incendios forestales”. 5º Congreso Forestal Español. Ávila. http://www.congresoforestal.es/index.php?men=100

MinniCh, Richard A. (1983). “Fire mosaic in Southern California and Northern Baja California”. Science, núm. 219, p. 1287-1294.

Plana, Eduard (2007). Los incendios forestales en Cataluña. Una propuesta de política preventiva transversal. Treball de suficiència investigadora; programa de doctorat en Ciències Ambientals; universitat Autònoma de Barcelona. – (2008). “Anàlisi econòmica de la gestió forestal i la prevenció dels grans incendis forestals a escala de paisatge”. Forest & Rural, núm. 9, p.18-31

Plana, Eduard; Elena CarloMagno; Sergio de Miguel (2005). “Gestión del riesgo de incendios, política forestal y planificación territorial: análisis comparado y propuestas para un modelo integrado”. Actas de la II Conferencia Internacional de Prevención de Incendios al Sur de Europa. Barcelona. CTFC. http://www.ctfc.es/confeinfor/ riFa, Antoni; Marc CaStellnou (2007). “El modelo de extinción de incendios forestales catalán”. Wildfire 2007. 4ª Conferencia Internacional sobre Incendios Forestales. Sevilla. http://www.fire.uni-freiburg.de/sevilla-2007/contributions/index.htm

Efectes postincendi en una torbera d’Escòcia1

Núria Prat Guitart Geògrafa prat.nur@gmail.com

Teresa Valor Centre Tecnològic Forestal de Catalunya teresa.valor@ctfc.es

Vladimir Krivtsov Universitat d’Edimburg e96kri69@netscape.net

Resum

Es presenten els efectes directes i indirectes del foc causats per un incendi forestal en el sòl orgànic de torbera en un exemple escocès de Rothiemurchus forest a l’estiu del 2006. Els resultats han estat una alteració de les propietats del sòl a causa de la calcinació de bona part de la matèria orgànica acumulada que formava la base del sòl. Després d’un any i mig de l’incendi es poden apreciar canvis en els paràmetres fisicoquímics i les seves conseqüències visibles a l’ecosistema del bosc. La possibilitat que la variació del clima pugui fer augmentar la freqüència d’incendis d’aquest tipus, fa plantejar quina és la importància dels incendis forestals de subsòl en regions fredes de latituds mitjanes i altes. S’aporta informació sobre els efectes del foc en sòls de torbera i es compara amb l’àmbit d’estudi mediterrani.

Paraules clau: torberes, Pinus contorta, foc de subsòl, bosc de Rothiemurchus, Escòcia.

1. volem agrair a Joan Weber, Colin Legg i Xavier Úbeda la seva important col·laboració en la realització d’aquest treball

Resumen: Efectos post-incendio en una turbera de Escocia

Se presentan los efectos directos e indirectos del fuego causados por un incendio forestal en un suelo orgánico de turbera en un ejemplo escocés de Rothiemurchus forest en el verano de 2006. Los resultados han sido una alteración de las propiedades del suelo a causa de la calcinación de parte de la materia orgánica acumulada que formaba la base del suelo. Después de un año y medio del incendio se pueden apreciar cambios en los parámetros físico-químicos y sus consecuencias visibles en el ecosistema forestal. La posibilidad que la variación en el clima pueda aumentar la frecuencia de este tipo de incendios, plantea la importancia de los incendios forestales en subsuelos de regiones frías de latitudes medias y altas. Se aporta información sobre los efectos del fuego en suelos de turbera y se compara con el ámbito de estudio mediterráneo.

Palabras clave: Turberas, Pinus contorta, fuego de subsuelo, bosque de Rothiemurchus, Escocia.

Abstract: Post-fire effects in an organic peat soil in Scotland

This article presents the direct and indirect effects of fire caused by a wildfire in organic peat soil in a Scottish example of Rothiemurchus forest during the summer of 2006. The results have been an alteration of soil properties due to the burning of accumulated organic matter that formed the base of the soil. After a year and a half since the fire, there are some changes in the physico-chemical characteristics and also a visible impact on the forest ecosystem. The possibility that the variation in climate may increase the frequency of such fires, raises the importance of underground fires in cold regions of mid and high latitudes. This article is intended to provide information on the effects of fire on peat soils in comparison to Mediterranean soil studies.

Keywords: Peat soils, Pinus contorta , smoldering fires, Rothiemurchus forest (Scotland).

1. Introducció

1.1. Problemàtica dels incendis

Històricament s’ha de considerar el foc com un element natural de gestió de l’ecosistema (Naveh, 1974, p. 37). Les diferents espècies que componen aquests sistemes s’han anat adaptant a aquestes pertorbacions, assimilant-les com a mitjans per dur a terme el seu desenvolupament (Foster et al. , 1998, p. 5). D’aquesta manera els incendis han esdevingut elements essencials per determinar l’estructura i la composició de molts ecosistemes planetaris, des de prats i sabanes a boscos boreals i taigà (Johnstone, 2006, p. 14).

El sòl és un element bàsic dels esmentats ecosistemes, que pateix canvis directes produïts per l’escalfament que comporta el pas del foc, tant en les seves propietats químiques i físiques, com biològiques. Dependrà de la intensitat de l’incendi que aquestes propietats es vegin més o menys alterades i puguin produir conseqüències indirectes, com és el retard en el creixement d’una nova coberta vegetal i la seva exposició als agents erosius (Mataix-Solera, 2007, p. 8).

Normalment els incendis afecten els primers centímetres del sòl, però quan es tracta de sòls amb una gran quantitat de matèria orgànica es poden anar consumint de forma lenta subsuperficialment a causa de la baixa disponibilitat d’oxigen (Ruiz del Castillo, 2000). Aquests tipus d’incendis són més propis de zones amb una alta disponibilitat d’aigua, que permeten l’acumulació de matèria orgànica.

A latituds més septentrionals, la tipologia dels incendis es distancia dels característics de les regions mediterrànies (en freqüència i intensitat), però el foc continua sent el principal gestor natural de l’ecosistema. La pertorbació que causa el foc és pràcticament l’única que gestiona l’estructura i la composició dels ecosistemes forestals, provocant la mortalitat i la regeneració de la vegetació (Johnstone, 2006, p. 15).

El foc tradicionalment havia estat causat pels llamps i ocasionava superfícies cremades d’unes poques hectàrees. Però aquesta pertorbació natural s’ha vist alterada per l’acció de l’home que, juntament amb condicions meteorològiques extremes de llargs períodes de sequera i forts vents, ha contribuït a que el foc pogués cremar amb una severitat i recurrència fora de control (Foster et al., 1998, p. 5).

Les característiques geogràfiques de cada regió –climatologia, topografia i usos del sòl– són elements a tenir en compte a l’hora d’estudiar el risc d’incendi i els efectes una vegada aquest s’ha produït. La gran magnitud del foc en algunes regions comporta tipologies d’incendis determinades (Outeiro, 2007, p. 231) com serien els Grans Incendis Forestals –GIF– a les regions mediterrànies, concentrats al període sec i càlid estival, que s’acompanyen de la posterior erosió del sòl durant l’època de pluges torrencials, debilitat per haver patit la combustió de la matèria orgànica (Úbeda, 2000, p. 6).

Els efectes dels incendis seran diferents d’una regió planetària a una altra, però el foc sempre hi serà present (Foster, 1998, p. 501). Així doncs, els incendis afecten una gran varietat d’ecosistemes; per això en aquest estudi es considera interessant contemplar efectes en les propietats del sòl d’altres tipus d’incendis, poc habituals en ambients mediterranis, com són els incendis subsuperficials de torberes de boscos de regions fredes.

1.2. Característiques de les torberes

Les torberes es consideren l’acumulació de diferents horitzons de matèria orgànica en diferents estats de degradació. Són producte de les diferents fases d’evolució dels residus vegetals a causa d’una sèrie de factors edàfics, topogrà-

fics, climàtics, etc. (Certini, 2005, p. 1), que redueixen la concentració d’oxigen provocant una baixa activitat biològica.

La torba constitueix la primera etapa del procés de transformació de la vegetació en carbó mineral. Es forma com a resultat de la putrefacció i carbonificació parcial de la vegetació en aigua àcida amb poc moviment. és un material orgànic compacte, de color marró fosc i ric en carboni, format per una massa esponjosa i lleugera en la qual s’aprecien els components vegetals que la van originar. Les seves propietats físiques i químiques variaran en funció del seu origen. El pas dels anys va produint una acumulació de torba que pot variar de centímetres a desenes de metres de gruix, a un ritme de creixement mitjà de deu centímetres cada cent anys. Des del moment que els residus animals i vegetals s’incorporen als cicles metabòlics dels microorganismes, són progressivament degradats en molècules orgàniques més senzilles. Es creen col·loides de neoformació (compostos húmics) molt resistents a la biodegradació (Amigó, 2001, p. 407).

El tipus d’espècies vegetals és un altre factor important a tenir en compte, ja que segons les característiques de cada espècie contribuiran a un ritme de descomposició del teixit vegetal. En el cas de les torberes, s’acostumen a trobar espècies de lenta degradació, que afavoreixen l’acumulació de matèria orgànica (Joosten, 2002, p. 31).

La topografia tindrà un paper determinant per situar aquests sòls de llarga formació, ja que requereixen un terreny pla que permeti l’acumulació de sediment i un estancament de l’aigua. A més, si l’aportament de matèria orgànica està assegurat per part de la vegetació, se’n produirà una acumulació progressiva, restant estable durant segles, per l’acumulació successiva de capes de matèria orgànica experimentant el mateix procés, constituint un sòl amb més d’un 60% de materials grollers (superiors a 2 mm).

La composició química d’aquest tipus de sòl és, de mitjana, d’un 59% de carboni, un 33% d’oxigen, un 6% d’hidrogen i un 2% de nitrogen. L’elevada capacitat d’emmagatzemar carboni que contenen és un dels principals motius pels quals aquest tipus de formacions tenen una gran importància. Es considera que pot arribar a retenir un terç del carboni mundial (Joosten, 2002, p. 33).

Perquè es desenvolupi aquest tipus de sòl calen condicions ambientals que només es donen en llocs molt concrets del planeta, per això es parla d’una escassa distribució en comparació amb altres tipus de sòls a nivell mundial. En total ocupen uns 4 milions de km2 (un 3% de la superfície mundial). De torberes n’hi ha des que la vegetació va ocupar el planeta, tot i que les existents a l’actualitat s’han desenvolupat els darrers 15.000 anys (Joosten, 2002, p. 33).

La condició indispensable és que es trobin en climes humits, amb precipitacions superiors als 1.500 mm/any, i que l’orografia dificulti la circulació del fluid. Seguint aquestes característiques es genera un mapa de distribució que s’acaba de definir mitjançant un segon factor: la temperatura (Joosten, 2002, p. 41), que diferencia les torberes pantanoses de latituds baixes (15-20% del total de torberes) de les de regions fredes (80%).

No obstant això, a latituds mitjanes i sota climes mediterranis també es poden trobar algunes concentracions d’aquests sòls orgànics que han patit un lent procés de degradació a causa de condicions ambientals propícies, a llocs molt determinats on l’aigua ha pogut acumular-se al sòl. és possible, doncs, trobar-ne en valls de zones muntanyoses on s’ha donat una gran acumulació de sediment, juntament amb una retenció d’aigua d’origen nival durant bona part de l’any. Seria l’exemple de regions localitzades al Pirineu català que, per manca de recerca, encara no han pogut ser detallades amb exactitud. També és poden trobar a zones d’aiguamolls, com ara les Tablas de Daimiel, a la Manxa (Moreno, 2010, p. 2).

L’exemple de bosc de torbera que es tractarà en el present estudi es classifica com a bosc de torbera de regions fredes de latituds septentrionals, i s’hi pretén analitzar el que succeeix en les propietats del sòl una vegada ha tingut lloc un incendi.

1.3. Efectes dels incendis a les torberes

un foc de subsòl de combustió interna va consumint la matèria orgànica disponible i es produeix simultàniament a l’incendi superficial. Té una propagació lenta i persistent a causa de les característiques tèrmiques dels agregats grollers derivats de la matèria orgànica, que permeten un millor transport de l’oxigen cap a la superfície (Ohlemiller, 1985, p. 290).

Les conseqüències generades dependran de la porció orgànica de l’estructura, ja que constitueix la base que sustenta el sòl i és alhora el principal combustible (Bertschi, 2003, p. 5). El resultat és una conversió de la biomassa en carbó, cendra, gasos i components volàtils, difícils de detectar i extingir, a més de ser els causants de generar nous incendis superficials.

La diferència principal amb el foc de flama es troba en la reacció d’oxidació i d’alliberament de calor. La temperatura alliberada és molt menor, així com la seva capacitat de propagació (foc latent: 500-700ºC a 1-50 mm h-1, mentre que el foc de flama té una temperatura mitjana de 1.500ºC, amb una capacitat de propagació de 1.000 mm h-1) (Drysdale, 1998, p. 76).

una altra diferència entre els dos tipus d’incendis és la severitat tèrmica, que és la relació entre la temperatura assolida i la resistència a l’escalfament del sòl. El foc de flama assoleix temperatures molt elevades durant curts períodes de temps, suposant un mínim escalfament en profunditat del sòl (Úbeda, 2005, p. 4). En els incendis subsuperficials, la calor transferida per la lenta combustió té una durada més llarga i es pot expandir des de la superfície fins a capes profundes, cosa que afecta una extensió més gran del subsòl (Hartford i Frandsen, 1992, p. 142).

Segons la intensitat podrà afectar més o menys el volum total del sòl, de manera que les conseqüències poden ser molt variables. En incendis severs s’han detectat pèrdues d’una part important de la torba. Estudis realitzats al

laboratori han demostrat una disminució del 90% de la quantitat de matèria orgànica, amb el conseqüent augment de la porció mineral (Rein, 2008, p. 6).

Les causes per les quals el sòl orgànic es pot veure reduït són dues: la pèrdua de massa del sòl i les altes temperatures assolides. La pèrdua comporta, en primer lloc, una desestabilització de les capes superiors del terreny, fet que provoca un augment de l’erosió a nivell superficial i problemes amb l’estabilitat de les arrels. En segon lloc, les altes temperatures poden modificar la química natural del sòl: pèrdua de carboni, nitrogen i fòsfor orgànic, i per altra banda guany de fòsfor inorgànic i calci. Alhora també comporta canvis en la biologia del sòl (Certini, 2005, p. 6), modificant les dinàmiques microbianes, així com disminuint la disponibilitat de nutrients per a la massa arbrada.

A més, aquesta propagació subsuperficial pot ser la causa de la reobertura de nous fronts de flames superficials, en localitzacions inesperades; de la mateixa manera, es poden manifestar després d’un cert període de temps en què l’incendi superficial sembla inactiu, perquè es pot reactivar gràcies a la combustió subterrània latent.

La propagació de l’incendi, també genera l’alliberament de gasos a l’atmosfera. Durant la piròlisi de la torba –a partir de temperatures entre 250 i 300ºC (usup, 2004, p. 8)– a mesura que augmenta la temperatura la taxa de piròlisi creix, produint-se la carbonificació i emetent components volàtils (per exemple CH4, C3H8, CH3OH), hidrocarburs poliaromàtics, traces de CO i CO 2. A més profunditat de combustió, on la presència d’oxigen disponible i la calor són menors, les taxes de CO i CO2 emeses seran superiors a les emeses pel foc més pròxim a la superfície (Rein, 2009, p. 3).

El foc latent emet gasos a causa de la seva incompleta combustió; s’ha estudiat que poden suposar un 130% més de CO i un 670% més d’hidrocarburs poliaromàtics, però per altra banda, un 15% menys de CO2 i gens de NOx, si es comparen amb el foc de flama (Bertschi, 2003, p.8).

Els estudis que s’han realitzat mostren grans emissions de gasos de carboni. El CO2 aportat és 3.000 vegades superior a la mitjana emesa per les torberes en el seu estat de descomposició natural (Rein, 2009, p. 10). Tot i que els incendis de torbera representen només el 20% del total mundial, produeixen el 94% de les emissions (Page, 2002, p. 3). Fet pel qual tenen un paper molt important per a l’actual canvi climàtic.

Els incendis de torbera poden ser originats de manera natural, com a conseqüència de llargs períodes de sequera que provoquen tal estrès hídric a plantes i subsòl de torba, que aquesta es comença a escalfar, assolint temperatures elevades i generant autocombustió. un incendi subsuperficial d’aquestes característiques pot cremar durant setmanes o fins i tot mesos, causant nombrosos rebrots d’incendis superficials (Rein et al., 2009).

L’exemple més recent i pròxim és l’incendi subsuperficial declarat a les Tablas de Daimiel des del mes d’agost fins al desembre de 2009. Es va iniciar de forma natural, accentuat per un període de calors estivals intenses, i va cremar de manera latent el sòl, mobilitzant-se a través dels conductes subterranis assecats

per on havia circulat aigua. L’efecte visible era mínim, només s’apreciava el fum de la combustió que apareixia a la superfície. La solució per salvar la reserva fou d’inundar la zona mitjançant un transvasament d’aigües fet a finals del 2009 (Moreno et al., 2010).

La reserva natural humida es trobava en una situació extrema, en què només l’1% de les 1.800 hectàrees estaven inundades; la manca d’aportament hídric es veia accentuada per la sequera que patia des del 2005, causada en gran part per l’explotació de pous il·legals. Segons Rein et al. (2009), tot i haver inundat la regió, subsuperficialment el foc pot seguir avançant de manera latent, fins que l’aigua no arribi a ocupar tota l’extensió de l’aiguamoll.

Els casos d’incendis que s’han detectat en torberes de les regions fredes septentrionals del planeta van des d’efectes locals, on es veuen perjudicades les arrels d’alguns pocs exemplars, fins a altres casos on es cremen grans extensions que destrueixen la xarxa d’arrels de tota una àrea forestal. Les conseqüències de l’incendi dependran de la seva magnitud, però en general les dificultats d’extinció d’aquest tipus d’incendi fan que hi hagi una forta alteració del sistema del sòl (Mallik, 1984, p. 6).

El pas del foc també comporta determinats canvis en el comportament de les aigües de la regió: la hidrofobicitat del sòl causada per la presència de partícules de cendra redueix la capacitat d’infiltració fins a un 70% durant els primers mesos, amb la cual cosa augmenta l’escolament i l’erosió, si bé s’ha demostrat que la recuperació pot ser ràpida (Mallik, 1984, p. 7).

L’efecte més visible durant els anys següents és el fort increment de l’erosió, que no es reduirà fins que es torni a establir la vegetació. Aquest període variarà segons la capacitat de regeneració de cada ecosistema (Tallis, 1987, p. 30).

2. Materials i mètodes

2.1.

Àrea d’estudi

El cas d’estudi que s’ha fet servir és un incendi de torbera de latituds altes, produït al bosc de Rothiemurchus (Escòcia), el 16 de juliol de 2006, on es va cremar un total de 12 ha i el foc de subsòl va romandre durant 6 setmanes. El bosc era una plantació d’uns 40 anys de Pinus contorta i la causa de l’incendi va ser accidental, va començar prop de la carretera i es va propagar cap a l’interior de la zona boscosa.

Per poder dur a terme l’estudi sobre l’estat del sòl es va fer treball de camp i es van prendre mostres el 24 de febrer de 2008, a més de dur a terme un inventari dels canvis en la vegetació.

L’efecte directe més visible era el consum total de la part orgànica del sòl, sobretot a les zones on la combustió havia estat més persistent. Molts arbres no havien mort pels efectes directes del foc, sinó que durant els dos anys transcorreguts havien caigut a causa de la desaparició de la torbera que els sostenia

Figura 1. Caiguda dels arbres durant els dos anys següents després del pas del foc

Fotografies: Xavier Úbeda (24/02/2008)

i pels danys causats a les arrels juntament amb l’ajuda del vent (figura 1). A més, els exemplars que seguien vius s’havien debilitat per culpa del canvi en els components químics del sòl, que impedien l’accés als nutrients necessaris.

A la part aèria de la capa arbrada es podien veure les cremades a l’escorça, sovint colonitzades per espècies de fongs que desgastaven els arbres fins a provocar-los la mort. Indirectament, aquesta és la segona causa de mortalitat del bosc en condicions de postincendi.

Amb tot, els símptomes de recuperació de l’ecosistema eren evidents: una capa muscinal recobria les restes vegetals que s’havien anat acumulant, fet amb què començava un nou cicle de la formació de torba. una etapa que pot durar centenars d’anys.

2.2.Recollida de mostres i metodologia de laboratori

Es van recollir mostres al llarg de diferents transsectes dins de la zona cremada i de l’àrea adjacent que no havia estat afectada pel foc, per tal de poder dur a terme una comparació.

En total es van recollir 40 mostres de diferents punts, 21 de les quals eren representatives de sòl cremat i 19 de sòl intacte. A més, les mostres es van recollir amb de manera que es va prendre sòl en superfície (SuP) de 0 a 20 cm (figura 2) i en profunditat, de 20 a 40 cm (PROF); a més, en el perfil 3 es va fer un mostreig de 40 a 60 cm, ja que el sòl permetia aprofundir-hi més.

Les mostres van ser analitzades al laboratori de Geografia Física de la Facultat de Geografia de la uB amb la intenció de conèixer quins havien estat els canvis en les propietats físiques i químiques del sòl amb el pas del foc. van ser tamisades amb sedàs per a conèixer-ne la textura, obtenir la porció de terra fina (<2mm) i poder dur a terme la resta d’anàlisis. La part més interessant per a l’estudi, la matèria orgànica, es va analitzar a través de dos mètodes. Primer per mitjà del mètode gravimètric de valoració per calcinació de la matèria orgànica, amb el forn de mufla a 900ºC durant 2 hores. I en segon lloc es va analitzar el carboni total amb l’analitzador elemental per tal d’aconseguir els percentatges de carboni/nitrogen, amb els aparells dels Serveis Cientificotècnics de la universitat de Barcelona.

Per avaluar les propietats químiques es va analitzar el pH, fent les pertinents mesures amb la solució de pasta saturada de sòl amb una relació 1/2,5

amb aigua MiliQ, utilitzant un pHímetre d’elèctrode de vidre. Amb la mateixa solució es va mesurar la conductivitat elèctrica (CE) amb el conductímetre.

3. Resultats

La matèria orgànica que es va eliminar durant la combustió ha comportat la desaparició d’una porció molt important del sòl, amb nombroses conseqüències visibles, directes i indirectes. La primera conseqüència directa de l’incendi és la combustió d’alguns dels arbres del bosc de Pinus contorta. un altra conseqüència directa fou l’eliminació per combustió de la matèria orgànica, quantificant-la al voltant d’uns 20 cm de profunditat (figura 3); aquesta és la conseqüència més greu de l’incendi, no tan sols per la pròpia desaparició sinó també pels efectes posteriors de caiguda d’arbres per manca de base i també per l’afectació de moltes arrels, el que ocasionà la mort de nombrosos peus que aparentment no havien resultat afectats per l’incendi. Aquesta manca de suport físic també ha comportat, que molts individus de Pinus contorta, amb l’ajut de factors meteorològics com el vent, anessin caient per manca de base sòlida que els aguantés, tot provocant un efecte dòmino que malmetia bona part el bosc (figura 4).

Per altra banda, els arbres que van conservar la seva estructura subterrània sovint van patir cremades a la part aèria, com a conseqüència del foc

Figura 3. Descalçament dels peus d’arbres afectats per la combustió de matèria orgànica després de l’incendi

Figura 4. Efectes del vent en els arbres afectats per l’incendi subsuperficial

Figura 2. Mostra de sòl cremat

de flama. La humitat elevada de l’indret va provocar que es donessin bones condicions perquè proliferessin alguns fongs que ataquen els pins (figura 5).

Figura 5. Tronc afectat per fongs

Les restes vegetals que s’han anat dipositant a la superfície des de juliol de 2006 han contribuït a la nova aportació de matèria orgànica, que s’anirà descomponent de forma lenta, seguint les característiques ja explicades d’aquest tipus de sòls, i anirà formant una nova torbera amb el pas del temps. El problema rau en el fet que per poder formar-se una quantitat similar a la que hi havia hauran de passar centenars d’anys (figures 6 i 7).

Els diferents elements analitzats proporcionen una idea de quin és l’estat de les propietats fisicoquímiques del sòl un any i mig després de l’incendi. La comparació de les mostres entre sòls cremats i no cremats d’indrets molt pròxims, permet apreciar-ne els canvis.

Tot i que ha passat un cert temps després del foc i l’ecosistema ha començat a recuperar-se, les mostres només poden ser indicatives de l’estat actual del sòl. No es pot saber si la recuperació està sent ràpida o lenta, ja que no es coneixen els factors temporals en què estan evolucionant aquests paràmetres, per tant l’estudi es limita a analitzar l’estat del sòl en el moment que van ser preses les mostres, per intentar mostrar els canvis que succeeixen quan un sòl de torbera es veu afectat per un incendi.

També cal aclarir que les anàlisis comparen el perfil del sòl en diferents nivells –generalment superfície i profunditat–, per això, amb l’eliminació

Figura 6. Part del bosc no afectada pel foc

Figura 7. Imatge del bosc dos anys després de l’incendi

dels 20 primers centímetres del sòl per la seva combustió, entre unes mostres i altres s’estan comparant diferents parts del perfil: les mostres no cremades són pròpiament sòl amb acumulació natural de matèria orgànica, en canvi, les mostres de sòl cremat són sòl profund que ha quedat al descobert un cop s’han cremat els primers centímetres. A continuació es presenten els resultats de les analítiques realitzades estructurades segons localització, crema i perfil del sòl.

Taula 1. Resultats de les anàlisis realitzades per al perfil de sòl 1

Perfil 1

La zona del perfil 1 (taula 1) mostra un sòl molt orgànic on el material groller domina tant en superfície com a 20 cm de profunditat, que es redueix entre un 13 i un 30% en els sòls cremats. En canvi, la matèria orgànica en els cremats augmenta un 50% en superfície però presenta un descens del 18% en profunditat. Com a resultat, els percentatges de carboni i el nitrogen també es veuran afectats. El carboni dels sòls sense cremar presenta una diferència d’un 37% entre les parts superior i inferior del perfil, amb una concentració més elevada a la part inferior, mentre que en els sòls cremats aquesta diferència es redueix a l’1,09%. El nitrogen també té un comportament similar. El pH en superfície presenta un valor 0,39 inferior en els sòls cremats, mentre que en profunditat s’incrementa en 0,44 respecte el pH dels sòls sense cremar. La conductivitat elèctrica augmenta a la superfície dels sòls cremats, amb una diferència de 18,4 μ S·cm -1 sobre els no cremats i disminueix lleugerament en profunditat: 33,7 μ S·cm -1 .

Per altra banda, si es comparen les mostres dins el mateix perfil de sòl, el no cremat té una diferència molt més gran de pH entre la part superior i la inferior, de 0,77, mentre que al perfil cremat la diferència només és de 0,06. La variació de la conductivitat elèctrica dins el perfil és de 41,7 μ S·cm -1 per al sòl sense cremar i de 10,4 μ S·cm -1 per al cremat.

En el perfil 2 (taula 2) la quantitat de material groller existent es veu poc reduïda, entre un 0,22% i un 4% una vegada cremat el sòl. La nova acumulació de biomassa suposa alhora un increment de matèria orgànica en els sòls

cremats d’un 16,1% en superfície i un 43% en profunditat respecte els sòls no cremats, contribuint a què el carboni orgànic i el nitrogen mostrin valors també en augment: el carboni de +10% en superfície i +20% en profunditat, i el nitrogen d’un +0,45% en superfície i +0,66% en profunditat. La conductivitat elèctrica en superfície s’incrementa en 37,5 μS·cm-1 un cop cremat el sòl, mentre que en profunditat l’augment és de 16,9 μS·cm-1. En canvi, el pH es veu reduït en les mostres cremades, amb una diferència en superfície de 0,1 i en profunditat de 0,49.

Taula 2. Resultats de les anàlisis realitzades per al perfil de sòl 2

Perfil 2

En les mostres del perfil 2 (mostra superficial i profunda), la matèria orgànica (m.o.) sense cremar presenta una diferència vertical del 35%, mentre que una vegada cremada és del 8%. El Carboni i Nitrogen també presenten comportaments similars. El pH té una diferència de 0,31 en els sòls no cremats i de 0,08 en els cremats. La conductivitat elèctrica és 8 μS·cm-1 entre la part superior i inferior del perfil sense cremar, mentre que en el sòl cremat és de 18,6 μS·cm-1.

En el perfil 3 (taula 3), s’ha pogut extreure una tercera mostra de la part intermèdia del perfil, a causa de la major profunditat d’aquest sòl (fondària mostrejada de 60 cm). Permet veure la gradació dels canvis que es produeixen en profunditat. La mostra superficial i la intermèdia, tenen característiques més homogènies i es distancien de la tercera, la qual cosa indicaria que la majoria dels canvis en els paràmetres tenen lloc entre la part intermèdia i la profunda del perfil.

Si es compara el sòl cremat i el sòl no cremat del perfil 3, es pot veure una lleugera variació del material groller, entre un –0,6% i un 3,8% a favor del sòl postincendi. La matèria orgànica es manté pràcticament estable en la part superior del perfil, però augmenta en la part intermèdia dels sòls cremats (5%) i en la part inferior (47%). El carboni orgànic i el nitrogen augmenten proporcionalment a l’augment de la matèria orgànica; el carboni presenta un increment més significatiu a la part profunda del perfil en sòls cremats, amb un augment del 25%. De la mateixa manera, el nitrogen augmenta un 0,63% en

aquesta part inferior. El pH té una variació molt insignificant, excepte si es compara la part profunda del sòl cremat amb el no cremat, on presenta una disminució de 0,35 un cop cremat. La conductivitat elèctrica registra un increment evident en els tres punts del perfil, augmentant en sòls cremats en 12,6 μS·cm-1, 26,2 μS·cm-1 i 45,9 μS·cm-1 respectivament.

La diferència de la matèria orgànica entre els tres punts del perfil es fa molt més evident en els sòls sense cremar, disminuint un 83% entre la part superficial i la profunda, es pot veure com un 80% de la matèria orgànica disminueix en profunditat, sobretot a partir de la part intermèdia i fins a mostra profunda del perfil. En canvi, en els sòls cremats la diferència és molt menor, amb una pèrdua del 40% en profunditat. Com a conseqüència, carboni i nitrogen també presenten variacions concordants. El pH augmenta en profunditat, majoritàriament des de la part intermèdia del perfil fins a les capes profundes amb un increment del pH en 0,44; en canvi, en els sòls cremats es manté pràcticament sense variacions al llarg del perfil. La conductivitat elèctrica varia en 58 μS·cm-1 en el perfil sense cremar des de la superfície fins a la mostra profunda, mentre que en sòls cremats varia 34,2 μS·cm-1.

Taula 3. Resultats de les anàlisis realitzades per al perfil de sòl 3

Perfil 3

Els perfils 4, 5 i 6 (taula 4) es presenten conjuntament pel fet de ser representatius d’una mateixa zona dividida per un rierol. Fou el límit a on el foc va poder arribar de forma latent fins a quedar interceptat (figura 8). Tot i ser transsectes molt pròxims, presenten característiques molt discontínues en les mostres analitzades.

En tots tres casos, les mostres analitzades presenten menys matèria orgànica que en els altres perfils, sobretot en els sòls no cremats, i en general en guanyen. El cas més extrem és la part superficial del perfil 5, que augmenta un 76%, passant d’un 11 a un 87% de matèria orgànica. En el perfil 4, el material groller i la matèria orgànica es veuen molt reduïts en les mostres on el sòl s’ha cremat. El perfil 4 no és un sòl especialment orgànic: en els sòls cremats el material groller només representa un 22,73% del sòl en capes profundes (de 20 a 40 cm), augmentant-hi la presència de terra fina; la matèria orgànica és d’un 5,29% i conseqüentment el carboni també representa una petita part: només el 2,44%.

El perfil 5 és més orgànic en el seu estat postincendi, amb més d’un 80% de matèria orgànica. En canvi, el perfil 6 torna a reduir la matèria orgànica, ja que en superfície no arriba al 10%, ni en sòls cremats ni als sense, i en profunditat no supera el 44%. El carboni orgànic i el nitrogen varien amb concordança amb la quantitat de matèria orgànica existent. El pH mostra valors molt variables, sobretot tractant-se de mostres tant pròximes, arriba a assolir el valor menys àcid de tots els mostrejats, en el perfil 4 amb 5,77; en canvi, a les proximitats apareixen valors àcids (perfil 5 al voltant dels 3,60), això suposa una variació màxima del pH de 2,17. El mateix passa amb la conductivitat elèctrica, mostrant valors molt elevats a la part superficial del perfil 4, amb 238 μS·cm-1, i en altres ocasions no arriba als 50 μS·cm-1: una variació total de 188 μS·cm-1.

les anàlisis realitzades per als perfils de sòl 4, 5 i 6

Prat Guitart, Teresa valor i vladimir Kristov

Taula 4. Resultats de

Perfil 4

Figura 8. El rierol delimita la part cremada (a la dreta) i la sense cremar (esquerra)

Mostra superficial

Perfil 5

Mostra superficial Mostra profunda

Perfil 6

Quant a la comparació en les diferents parts del perfil, es pot veure una gran diversitat segons les mostres. El perfil 4 és més orgànic en aquelles mostres que no han estat cremades, ja que en el conjunt del perfil, els percentatges de materials grollers, matèria orgànica, carboni orgànic i nitrogen són superiors. En aquest cas concret, el perfil de sòl cremat és més heterogeni en comparació amb el no cremat. El perfil 5, en canvi, presenta paràmetres molt més similars en les mostres de sòl cremades. La quantitat de matèria orgànica presenta una diferència del 7% entre les dues mostres, mentre que el sòl no cremat és del 62%. Altres paràmetres com la salinitat també s’ajusten molt més en els perfils cremats, amb una diferència de 10 μS·cm-1, que en els sòls sense cremar és de 78 μS·cm-1. En el perfil 6, altra vegada es presenten perfils heterogenis, la matèria orgànica té diferències en profunditat del 34%, mentre que el perfil que no s’ha alterat pel foc és només del 4%. Pel que fa als paràmetres químics, el pH té valors molt similars en superfície i profunditat, tant en els sòls cremats com en els intactes; la conductivitat elèctrica, en canvi, presenta més diferències en el perfil cremat (65 μS·cm-1) que no pas en el preservat: 12,6 μS·cm-1.

El perfil 7 (taula 5) també és molt orgànic, tot i algunes diferències que fan evidents les anàlisis de laboratori fetes a les mostres. Tant en superfície com en profunditat hi ha un augment del 16% en el material groller de les mostres cremades i més d’un 78% en matèria orgànica. Aquest darrer aug -

ment també comporta increments significatius del percentatge de carboni orgànic, de l’ordre del 40% en els sòls cremats, i en el nitrogen, que experimenta el mateix tipus de canvi. El pH es veu reduït en els sòls cremats, disminuint de mitjana 1,06. En canvi, la conductivitat elèctrica augmenta al voltant del 50 μS·cm-1.

Es pot apreciar que hi ha hagut un canvi dels valors dels paràmetres físics i químics analitzats. Però en aquest cas concret, les diferències entre les diferents parts del perfil són molt homogènies, tant en les mostres cremades com en les sense cremar.

Taula 5. Resultats de les anàlisis realitzades per al perfil de sòl 7

4. Discussió

En aquest estudi es desconeixen les dades sobre les característiques específiques de l’incendi. Tampoc, com hem assenyalat abans, no se saben els efectes del foc a curt termini en el sòl i per tant no es pot precisar l’evolució de la possible recuperació, a causa de la falta de perspectiva temporal que permeti identificar l’estat de recuperació en què es troba el sòl després d’un any i mig del pas del foc.

Algunes dades recollides a la literatura fan referència als efectes observats en plantes i sòls segons la temperatura del foc assolida durant l’incendi. Els teixits de les plantes moren entre els 50º i 60ºC, de manera que la humitat, el contingut de sucres o l’espessor de l’escorça condicionaran la resistència de cada individu. La majoria de microorganismes no poden sobreviure a temperatures superiors als 100ºC. Les llavors de plantes herbàcies poden sobreviure en temperatures superiors als 150ºC durant 5 minuts, i algunes llavors de matolls poden sobrepassar aquest temps. Els organismes de la capa d’humus i els primers centímetres del sòl mineral hauran mort en arribar a aquestes temperatures. Si la temperatura segueix augmentant, es produeixen canvis físics i químics en la matèria orgànica i els nutrients del sòl. La piròlisi s’accelera entre els 300ºC i els 390ºC, s’incrementa el pH del sòl i es perd una part superior al 75% del nitrogen. Si la calor segueix cap a temperatures

Perfil 7

d’entre 400º i 500ºC s’incinera la matèria orgànica existent i es produeixen canvis estructurals del sòl (Hartford, 1992, p. 143).

és evident que al bosc estudiat va haver-hi una gran combustió de matèria orgànica que va desaparèixer, i això permet identificar que es va arribar, com diu Hartford (1992), a temperatures superiors als 500ºC en els primers centímetres orgànics del sòl.

El pH del sòl augmenta després del foc (Giovannini, 1994, p. 6), tot i que en les mostres succeeix en un 30% dels casos. El nitrogen, després de dos anys, presenta una disminució en un 40% dels casos.

La conductivitat elèctrica del sòl –un paràmetre important en relació a la quantitat de nutrients disponibles– marca una tendència majoritària a ser més elevada a les mostres cremades que a les de control sense cremar; aquest resultat és típic en situacions postincendi d’altres estudis (Úbeda, 2001, p. 3). Així passa en un 75% de les mostres analitzades.

Pel que fa als elements físics analitzats, tot sembla indicar que la pèrdua de la matèria orgànica, com a element principal d’aquest tipus de sòl, ha provocat variacions evidents en l’estructura i hi ha redistribucions en els percentatges de partícules físiques del sòl.

Pel que fa a les conseqüències indirectes del foc de torbera s’han comparat els resultats observats al bosc de Rothiemurchus amb alguns estudis realitzats en diverses espècies de Pinus a Montana (E uA) a finals dels anys vuitanta (Ryan, 1991, p. 113). S’hi comprova que la mortaldat dels individus va augmentant a mesura que passa el temps després de l’incendi. Onze mesos després alguns exemplars encara presentaven un fullatge sa, però 23 mesos després molts havien mort. També es van observar com plagues d’escarabat Dendroctonus poderosae es beneficiaven d’exemplars cremats, tot i que 6 anys després es mantenien vius.

Els estudis realitzats per Ryan (1991, p. 110) van indicar la mort del 45% dels exemplars estudiats. Segons l’extensió i severitat de les cremades a la base de l’arbre o a la seva part subsuperficial, alguns exemplars van sobreviure els 6 anys, però els més afectats no van arribar als 3 anys. La mort era provocada per la ruptura del funcionament del sistema radicular, ja que ni les capçades ni els troncs havien resultat greument afectats.

En el cas dels efectes indirectes en el bosc escocès objecte d’estudi, les similituds són múltiples: l’observació al camp va constatar un gran nombre de peus caiguts a causa de la calcinació de les arrels, mentre que l’aparença aèria dels arbres es mantenia en bon estat. En el cas del bosc de Rothiemurchus, després d’un any i mig del foc ja havien caigut la majoria de pins situats en sòl cremat, ja que la calcinació de bona part de la matèria orgànica que feia de base als arbres la va fer desaparèixer pràcticament per complet.

Per altra banda, les plagues i malalties també segueixen els mateixos models de propagació biogeogràfics, aprofitant la feblesa dels individus afectats per a desenvolupar-se i crear un nou hàbitat molt perillós per la vegetació parcialment afectada per un incendi.

4.1.Comparació amb els sòls mediterranis

Si es comparen els incendis de torbera, com el del bosc de Rothiemurchus, amb els incendis mediterranis, que són molt més habituals, es poden destacar importants diferències tant en el tipus d’incendi, com en els efectes.

D’entrada les condicions ambientals de les regions mediterrànies i les regions fredes tenen característiques molt diferents, sobretot originades per la climatologia. Mentre a les zones septentrionals escoceses les precipitacions són abundants, a les regions meridionals l’estrès hídric és molt significatiu, com a conseqüència d’un clima molt més sec. De la mateixa manera, també hi ha unes diferències de temperatura importants: als boscos de regions fredes són baixes durant tot l’any, havent-hi entre 95 i 150 dies gelades l’any (Met Office, 2010); per això, l’activitat biològica actua amb lentitud. En canvi, a les zones mediterrànies les temperatures tenen un règim més oscil·lant, però són en general càlides tot l’any i especialment durant l’estiu, coincidint amb l’època més seca. Això fa concloure que els factors ambientals han causat al Mediterrani un desenvolupament de la vegetació ben diferenciat, així com també una major rapidesa de la mineralització de la matèria orgànica en comparació amb regions més fredes.

La dinàmica dels factors geomorfològics ha caracteritzat una topografia desigual a ambdós indrets. En el cas escocès, l’aigua s’acumula a les zones més planeres on la vegetació ha anat dipositant la matèria orgànica a causa de la lenta activitat de mineralització (Ray, 2008, p. 6). La topografia mediterrània per altra banda, s’ha constituït a base de torrentades, que han originat formes de relleu que provoquen escolament. D’aquesta manera es tendeix a l’erosió del sòl, tant de la capa orgànica com de la mineral.

Per les diferències geogràfiques dels dos indrets, la tipologia dels incendis serà molt distinta. Al món mediterrani predominen els focs aeris d’alta intensitat, on el combustible és la part superficial dels vegetals. Les condicions desfavorables de l’època estival comporten una humitat molt baixa i conseqüentment faciliten el desenvolupament d’aquest tipus de focs. Ben al contrari del que succeeix als boscos de les regions fredes, on no acostumen a tenir lloc incendis de tan alta intensitat (Drysdale,1998, p. 76).

Tal i com es coneixen els incendis de subsòl en torberes, no es podrien produir a la gran majoria de l’àmbit mediterrani, ja que hi ha catalogats pocs sòls tan orgànics i profunds (Departament de Medi Ambient i Habitatge, 2004) on el foc latent pogués desenvolupar-se durant llargs períodes de temps.

El tipus de foc comportarà uns determinats efectes postincendi, tant directes com indirectes. Si els incendis de baixa intensitat de subsòl generen un impacte poc visible, els incendis d’alta intensitat poden causar una calcinació molt extensa en el paisatge.

Per això els efectes i la recuperació a llarg termini seran molt diferents. Dependrà sobretot de la intensitat i severitat del foc; però en general es pot establir que mentre els sòls orgànics canvien la seva estructura i constitució a

causa de la falta de matèria orgànica que els sustenti, els sòls més minerals mediterranis conserven la majoria de les seves característiques en la fase postincendi. D’aquesta manera es generaran menys impactes al conjunt de l’ecosistema.

La preservació del sistema d’arrels serà un punt important per sobreviure en condicions adverses. Per això les plantes afectades pels focs forestals mediterranis que cremen la part aèria de la vegetació tindran més supervivència (a banda que gran part de les espècies són rebrotadores), mentre que els focs forestals de torbera consumiran el subsòl i conseqüentment les arrels, causant la mort de la majoria dels arbres.

un dels motius principals de la més ràpida recuperació dels sòls mediterranis, serà la seva composició química, amb pH menys extremats i amb una major disponibilitat de nutrients, que comportaran un accés als aliments necessaris perquè la planta es desenvolupi de nou. En condicions més extremes de pH àcids, com en el cas del bosc escocès, les plantes tindran més dificultats per aconseguir els nutrients.

Alhora, al món mediterrani la vegetació està molt adaptada a la regularitat dels incendis, de manera que ha desenvolupat mecanismes d’adaptació i recuperació que permeten a les plantes regenerar-se o rebrotar amb molta facilitat. Contràriament al que es podria pensar de les espècies de regions fredes, aquestes també presenten adaptacions a les pertorbacions dels incendis forestals, bàsicament perquè aquests permeten una regeneració del bosc, eliminant antics peus i creant les condicions necessàries perquè es produeixi una sembra de noves llavors que germinin de forma natural sense tanta competència (Johnstone et al., 2006, p. 15).

A banda d’això, cal no oblidar que el foc és un element més de gestió natural dels ecosistemes, sobretot mediterranis, contribuint a regular la biomassa i a gestionar els boscos, sempre que els éssers humans ho permetin. En canvi, la morfologia dels boscos de regions fredes no genera tants excedents de vegetació de sotabosc que necessitin ser gestionats, com passa a la Mediterrània, les restes vegetals es van acumulant i descomponent lentament formant la torba.

4.2. Projecció futura

Els canvis en les condicions climàtiques que es preveuen a nivell planetari, lligats a un augment de les temperatures a latituds septentrionals així com a un augment de les precipitacions, podrien causar greus efectes en els sòls de torbera (Ray, 2009, p. 8).

Tal i com apunten alguns estudis realitzats sobre els impactes en els boscos escocesos, una estacionalitat més marcada en la distribució de les precipitacions, tendint a hiverns més humits i estius més secs, podria tenir impactes importants en els boscos de regions fredes i boreals, i en la seva gestió.

A més, la possibilitat de llargs períodes sense nova aportació d’aigua conduiria a un estrès hídric molt perniciós per a les torberes. Hi hauria la possibilitat d’assecar-se i esdevenir regions potencials de risc d’incendis forestals, tal i com va succeir a les Tablas de Daimiel (Rein, 2009), generant autocombustió de la torba una vegada s’hagi consumit l’aigua disponible.

Dins un context global, la major regularitat dels incendis forestals de torbera s’hauria de tenir en compte com a potencial emissor de gasos d’efecte hivernacle, mitjançant la transmissió de carboni a l’atmosfera.

5. Conclusions

Tal i com es pot veure amb les anàlisis de mostres de sòl de torbera, un any i mig després del foc el sòl ha canviat les seves característiques físiques i químiques. S’ha perdut bona part de la matèria orgànica, és a dir, el material primari d’una torbera.

Tot i que els resultats no siguin representatius d’una recuperació, es pot veure que l’ecosistema ha seguit evolucionant, acumulant noves capes de matèria orgànica que s’anirà descomponent pausadament i passarà a formar part de la torba del sòl. val a dir que aquest serà un procés lent que es pot prolongar durant centenars d’anys.

En aquest sentit, els sòls d’Escòcia analitzats presenten ritmes de recuperació molt diferents dels mediterranis, aquests últims més adaptats als incendis forestals. Per això cal encetar una petita reflexió sobre el que suposa el fet que el clima estigui canviant i pugui suposar una major freqüència d’incendis a les regions septentrionals. La conservació de sòls de torbera mil·lenaris requereix d’una gestió adequada per tal d’evitar que les conseqüències dels possibles incendis puguin ser perjudicials.

Bibliografia

aMigó, Josep Maria; Luis E. oChando (2001). Geologia i Química del Cosmos i de la Terra valència: universitat de valència (Educació Materials; 51).

bertSChi, Isaac; Robert J. yokelSon; Darol E. ward; Ron E. babbitt; Ronald A. SuSott; Jon G. goode; Wei Min hao (2003). “Trace gas and particle emissions from fires in large diameter and belowground biomass fuels”. Journal of Geophysical Research [EuA], núm. 108, D13, p. 84-72.

Certini, Giacomo (2005). “Effects of fire on properties of forest solid: a review”. Oecologia [EuA], núm. 143-1, p. 1-10.

drySdale, Dougal (1998). An Introduction to Fire Dynamics. Segona edició. Regne unit: John Wiley & Sons.

FoSter, d. r.; d. h. knight; J. F. Franlin (1998). “Landscape Patterns and Legacies Resulting from Large, Infrequent Forest Disturbances”. Ecosystems [EuA], núm. 1, p. 497-510.

giovannini, Giacomo (1994). “The effect of fire on soil quality”. A: Sala , Maria; J. L. rubio [eds.]. Soil erosion as a consequence of forest fires. Barcelona: Geoderma Ediciones, p. 15-27.

hartFord, Roberta A.; William H. FrandSen (1992). “When it’s hot, it’s hot etc. or maybe it’s not!, surface flaming may not portend extensive soil heating”, International Journal of Wildland Fire [EuA], núm. 2, p. 139-144.

JohnSon, E. A.; K. MiyaniShi; J. M. H. weir (1998). “Wildfires in the western Canadian boreal forest: landscape patterns and ecosystem managment”. Journal of Vegetation Sicence [Canadà], vol. 9, núm. 4, p. 603-610.

JohnStone, Jill. F.; Francis Stuart ChaPin iii (2006). “Effects of Soil Burn Severity on Post-Fire Tree Recruitment in Boreal Forest”. Ecosystems [Canadà], núm. 9, p. 14-31.

JooSten, Hans; Donal Clark (2002). “Wise use of mires and peatlands, Background and Principles Including a Framework for Decision Making”. A: International Mire Conservation Group and International Peat Society, NHBS, Regne unit, document online.

Mallik, Azim u.; Charles Henry giMMinghaM; A. A. rahMan (1984). “Ecological effects of heather burning. I Water infiltration, moisture retention and porosity of surface soil”. Journal of Ecology [Regne unit], núm. 72, p. 767-776.

Mataix-Solera, Jorge; César guerrero (2007). “Efectos de los incendios forestales en las propiedades edáficas”. A: Mataix-Solera, Jorge; César guerrero; Xavier úbeda; Luis outeiro; M. Pilar torreS; Artemi Cerdà; Merche b. bodí; viky arCenegui; Raúl zornoza; Ignacio góMez; Jorge Mataix-beneyto. Incendios forestales, suelos y erosión hídrica valència: Caja Mediterráneo CEMACAM, vol. 1, p. 5-40.

Moreno, Luis; María-Emilia JiMénez; Héctor aguilera; Patricia JiMénez; Almudena de la loSa (2010). “The 2009 smouldering Peat Fire in Las Tablas de Daimiel National Park (Spain)”. Fire Technology [EuA], núm. 10.

naveh, z. (1974). “Effects of the fire in the Mediterranean region”. A: kozlowSki, t. t.; C. ahlgren, [eds.]. Fire and Ecosystems. Oregon: Academic Press, p. 214-219.

o hle M iller , Thomas. J. (1985). “Modelling of smouldering combustion propagation”. Progress Energy Combustion Science [EuA], núm. 11, p. 277-310.

outeiro, Luis; Francesc aSPeró; Jorge Mataix-Solera; Xavier úbeda (2007). “El foc com a causant de canvis en les propietats del sòl. Incendis forestals i cremes prescrites”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia [Barcelona], núm. 63, p. 229-250.

P age , Susanne; Florian S iergert ; John O. r ieley ; Hans-Dieter v b oeh M ; Andy J aya ; Suwido liMin (2002). “The amount of carbon released from peat forest fires in Indonesia during 1997”. Nature [EuA], núm. 420, p. 61-65.

ray, Duncan; Dave wainhouSe; Joan webber; Barry gardiner (2008). Impacts of climate change on forests and forestry in Scotland. Regne unit: The Research Agency of Forestry Commission.

r yan , Kevin C.; William H. F rand S en (1991). “Basal Injury from Smoldering Fires in Mature Pinus Ponderosa Laws”. International Journal of Wildland Fire [EuA], núm. 1, p. 107-118.

rein, Guillermo; Simon Cohen; Albert SiMeoni (2009). “Carbon Emissions from Smouldering Peat in Shallow and Strong Fronts”. Proceedings of the Combustion Institute [Regne unit], núm. 32, p. 2489-2496.

rein, Guillermo; Natalie Cleaver; Clare aShton; Pablo Pironi; Jose L. torero (2008).

“The severity of smouldering peat fires and damage to the forest soil”. Fire Effects on Soil Properties. Catena [EuA], vol. 74,3,15, p. 304-309.

ruiz del CaStillo, J. (2000). “Efectos del fuego en los ecosistemas forestales”. A: vélez, Ricardo [ed.]. La defensa contra incendios forestales. Fundamentos y experiencias. Espanya: Mc Graw Hill, capítols 4-5.

talliS, John H. (1987). “Fire and flood at Holme Moss (England, uK). Erosion processes in an upland blanket mire”. Journal of Ecology [Regne unit], núm. 75, p. 1099-1130.

úbeda, Xavier (2000). “Els incendis forestals com a causants de l’increment d’erosió del sòl”. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural [Barcelona], vol. 68, p. 5-14. – (2001). “Cambios en las características de un suelo quemado a diferente intensidad después de un incendio forestal”. Edafología [Santiago de Compostel·la], núm. 8, p. 41-49.

úbeda, Xavier; Marc lorCa; Luis R. outeiro; Sara bernia; Marc CaStellnou (2005). “The effects of prescribed fire on soil quality (Prades Mountains, North East Spain)”. International Journal of Wildland Fire [Australia], núm. 14, p. 379-384.

u S u P , Aswin; Yoshihiro h a S hi M oto ; Hidenori t akaha S hi ; Hiroshi h aya S aka (2004). “Combustion and thermal characteristics of peat fire in tropical peatland in Central Kalimantan, Indonesia”. Tropics [Japó], núm. 14 (1), p. 1-19.

Webgrafia

Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya (2004). Inventari de zones humides de Catalunya. http://mediambient.gentcat.net (consultat 17/04/2009) Met Office uK. http://www.metoffice.gov.uk (consultat 01/04/2009) rein et al. Presentació sobre els incendis de torbera. http://www.see.ed.ac.uk/~grein/others/ Rein_IncendiosSoterrados_ICAI_Nov09.pdf (consultat 25/03/2009)

És homogènia la recuperació, després del foc, de les comunitats de plantes i de formigues dels boscos de Catalunya?

Anselm Rodrigo Domínguez anselm.rodrigo@uab.es

Xavier Arnan Viadiu x.arnan@creaf.uab.es

Javier Retana Alumbreros Javier.Retana@uab.es

Unitat d’Ecologia de la Universitat Autònoma de Barcelona i CREAF (Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals)

Resum

Es presenten les principals conclusions de diversos estudis amb l’objectiu d’avaluar la resiliència dels boscos de Catalunya després d’un incendi. Es mostra que hi ha un ventall ampli de respostes, que inclou boscos amb una alta resiliència al foc i que recuperen ràpidament l’espècie o espècies arbòries dominants, però també altres boscos en què l’espècie dominant abans del foc no es recupera i són substituïts per altres formacions boscoses o arbustives. La substitució de les espècies dominants i estructuradores del bosc comporta que tota la comunitat de plantes i de formigues que hi viuen tinguin menor resiliència al foc que les dels boscos que mantenen les mateixes espècies dominants d’abans del foc. Aquests resultats impliquen repensar algunes idees sobre les possibles conseqüències dels focs sobre la biodiversitat i quins han de ser els objectius de la gestió de determinades zones cremades.

Paraules clau: autosuccessió, resiliència, foc, plantes, formigues.

Resumen: ¿Es homogénea la recuperación, tras el incendio, de las comunidades de plantas y de hormigas de los bosques de Cataluña?

Se presentan las principales conclusiones de diversos estudios con el objetivo de evaluar la resiliencia de los bosques de Cataluña después de un incendio. Se muestra que existe un amplio abanico de respuestas, que incluye bosques con una alta resiliencia al fuego y que recuperan rápidamente la especie o especies arbóreas dominantes, pero también otros bosques donde la especie dominante no se recupera y son sustituidos por otras formaciones boscosas o arbustivas. La sustitución de estas especies dominantes y estructurantes del bosque supone que toda la comunidad de plantas y de hormigas que viven tengan menor resiliencia al fuego que las de los bosques que mantienen las mismas especies dominantes antes del fuego. Estos resultados implican replantear algunas ideas sobre las posibles consecuencias de los fuegos sobre la biodiversidad y cuáles deben ser los objetivos de gestión de determinadas zonas quemadas.

Palabras clave: autosucesión, resiliencia, incendio, plantas, hormigas.

Abstract: Is homogeneous the postfire recovery of plant and ant communities in Catalan forests?

We presents the main conclusions of different studies to analyze the forest resilience in Catalonia after fire. It shows how there is a sufficiently broad range of responses, which include forests with high resilience to fire and quickly recover the species or dominant tree species, but also other forests where before fire, the dominant species are not recovered and then, are replaced by other types of woodland and shrubs. In these cases, the replacement of dominant species and forest structure means that the whole community of plants and ants that live in these forests have less resilience to fire than forests that maintain the same dominant species before fire. These results imply think about the possible consequences of fires on biodiversity and also what should be the objectives of management of certain areas burned.

Keywords: autosuccession, forest resilience, fire, plants, ants.

Introducció

Els incendis forestals representen la major pertorbació en els ecosistemes mediterranis (Trabaud, 1994; Whelan, 1995), especialment en la conca mediterrània, on la incidència del foc és particularment alta com a conseqüència de l’impacte humà en els ecosistemes (Trabaud , 1987; L’Houreou, 1987. El comportament, l’extensió i intensitat del foc determina l’èxit de la regeneració postincendi d’una zona. No obstant això, i malgrat la variabilitat dels efectes del foc en la vegetació, està àmpliament acceptat que els ecosistemes mediterranis afectats per focs presenten un patró de regeneració directa.

és homogènia la recuperació, després del foc, de les comunitats de plantes i de formigues... 117

és a dir: un procés pel qual la base d’aquesta regeneració és el mateix conjunt d’espècies existents immediatament abans de la pertorbació i, en conseqüència, en pocs anys es restableix la mateixa comunitat prèvia a l’alteració. Hanes (1971) va introduir la idea de regeneració directa en els ecosistemes mediterranis encunyant el terme “autosuccesió” per a descriure aquest procés en un chaparral mediterrani. Trabaud i Lepart (1980) també van descriure un patró similar de successió postincendi en comunitats mediterrànies a França. Aquests autors van trobar que la composició florística d’aquestes comunitats uns pocs anys després del foc diferien poc de les comunitats més madures de la mateixa àrea. Aquest procés d’autosuccessió implica que les plantes estan altament adaptades a la pertorbació, per la qual cosa el risc d’extinció a nivell local és molt baix i, per tant, no cal aplicar de manera urgent estratègies de gestió i conservació postincendi.

L’alta resiliència postincendi de les comunitats de plantes mediterrànies s’explica per la capacitat que tenen moltes espècies de rebrotar després del foc gràcies a unes estructures llenyoses resistents a les altes temperatures (Hodgkinson, 1998; López Soria i Castell, 1992; Espelta et al., 2003) o bé a causa de la germinació de llavors capaces de resistir el foc i que es troben emmagatzemades en bancs del sòl o de capçada (Lloret, 1998; Arianoutsou i Ne’eman, 2000). Tanmateix, no és possible generalitzar que totes les plantes de la conca mediterrània sobreviuen al foc en totes les situacions, ja que diverses espècies de plantes mediterrànies no tenen mecanismes de regeneració postincendi eficients (Piussi, 1992, Riera i Castell, 1997, Quevedo et al., 2007; Rodrigo et al. 2007). Per tant, el model de regeneració directa o autosuccessió no pot explicar totalment la recuperació de totes les espècies de plantes mediterrànies. La principal conseqüència de la no consecució d’un patró d’autosucessió seria la reducció de l’abundància de certes espècies de plantes que, sobretot si són espècies llenyoses dominants, podria alterar les interrelacions amb altres espècies i, en definitiva, el funcionament global de l’ecosistema.

Per altra banda, aquesta modificació posterior al foc de l’estructura i composició de la comunitat vegetal pot condicionar també les comunitats d’animals presents a les àrees cremades. La composició d’aquestes comunitats d’animals dependrà, doncs, no només de la seva capacitat de sobreviure al foc o de colonitzar les zones cremades (Niemelä et al., 1996; Moretti et al., 2004; Brotons et al., 2005) sinó també de la possibilitat de trobar refugi, lloc on niar i aliment, recursos que proporciona la vegetació. En aquest context la resposta de les comunitats de formigues és interessant ja que moltes espècies sobreviuen prou bé al foc en els seus nius (Bernard, 1983) però poden presentar canvis significatius en la composició de les seves comunitats en zones cremades (Jackson i Fox, 1996; Folgarait, 1998; York, 2000) en resposta a canvis en l’estructura i composició de les comunitats de plantes.

En aquest context ens varem plantejar tres preguntes:

Les espècies arbòries dominants en el paisatge de la conca mediterrània occidental presenten un patró de regeneració directa o autosuccessió després de l’incendi?

– El canvi en la composició i estructura de tota la comunitat de plantes està directament relacionada amb la regeneració de l’espècie d’arbre dominant? – La recuperació de les comunitats de formigues després del foc depèn de la recuperació de la vegetació?

Per abordar la primera pregunta es va desenvolupar un model estocàstic basat en dades de camp obtingudes en diverses zones cremades de Catalunya (Rodrigo et al. , 2004), capaç de predir la dinàmica a mig termini de diverses espècies forestals a partir del monitoratge de la regeneració dels primers anys després de l’incendi. Per abordar les dues altres preguntes es va comparar la composició de les comunitats de plantes (Arnan et al ., 2007) i formigues (Arnan et al ., 2006) de diverses zones cremades amb les de zones no cremades equivalents en comunitats forestals dominades per espècies amb una resposta contrastada de recuperació després del foc. A més, es va analitzar a mig termini la recuperació postincendi de les comunitats de formigues en boscos de P. nigra cremats (Rodrigo i Retana, 2006).

Mètodes i resultats

Pregunta 1: Les espècies arbòries dominants en el paisatge de la conca mediterrània occidental presenten un patró de regeneració directa o autosuccessió després d’un incendi?

Material i mètodes

Es van establir a l’atzar un total de 356 parcel·les de 10 m de radi, en zones cremades amb foc de capçada en tres grans incendis esdevinguts a la Catalunya Central l’any 1994. Aquestes zones presentaven abans del foc cobertes arbòries dominades per combinacions d’una, dues o tres de les set espècies arbòries més abundant als boscos mediterranis i submediterranis de Catalunya: Pinus halepensis (pi blanc), P. nigra (pinassa), P. pinaster (pinastre) , P. pinea (pi pinyoner) , P. sylvestris (pi roig) , Quercus ilex (alzina), Q. cerrioides (roure cerrioide) i Q. suber (alzina surera). Els incendis triats foren els de Bages-Berguedà (BB), Bigues i Riells (BR) i Montseny-Guilleries (MG) (fig. 1). El rang de temperatures mitjanes anuals se situa entre 10-13ºC a BB, 15,2ºC a BR i 14,6 ºC a MG, i les precipitacions mitjanes anuals oscil·len entre 550-900 mm a BB, 625 mm a BR i 750 mm a MG. Les mesures dins les parcel·les es van prendre entre un i tres anys després del foc i van ser:

– La densitat de peus (entenent com a peu, troncs amb diàmetre més gran de 5 cm mesurat a 1,30 m del terra) abans del foc de totes les espècies estudiades.

– La supervivència arbòria després del foc. Els arbres amb fulles verdes en la capçada es van considerar vius i els que tenien totes les fulles mortes o cre-

és homogènia la recuperació, després del foc, de les comunitats de plantes i de formigues... 119

mades com a morts. En el cas de les espècies rebrotadores es van considerar vius el arbres cremats però que havien rebrotat.

– La densitat de plàntules (individus d’espècies arbòries de menys d’un metre d’alçada i que no provenen d’una soca rebrotada) de les espècies estudiades en 4 parcel·les de 5 x 5 m dins de cada parcel·la.

Figura 1. Localització geogràfica de les parcel·les (punts blancs) mostrejades per tal de mesurar la regeneració de diferents espècies arbòries dins tres àrees afectades per grans incendis el 1994 (àrees negres). Coordenades uTM.

Bages-Berguedà

Parametrització del model

El model integra dades de camp obtingudes en parcel·les situades en els tres grans incendis i simula la composició d’aquestes parcel·les 30 anys després de l’incendi (Rodrigo et al., 2004). Primer de tot es va determinar el tipus de bosc previ a l’incendi per a cada parcel·la, d’acord amb la densitat de peus de les diferents espècies abans del foc. Les categories establertes són: – Matollars o herbassars; parcel·les que presentaven un cobertura arbòria inferior al 10%, la resta de casos els considerem boscos. Boscos monoespecífics; aquells on la densitat de l’espècie arbòria més abundant supera el 66,6% de la densitat arbòria total. – Boscos mixtos d’espècies de Pinus; aquells no considerats monoespecífics i amb una densitat de l’especie de Pinus més abundant superior al 33,3% de la densitat arbòria total.

Catalunya

Bigues-Riells

Montseny-Guilleries

Espanya

– Boscos mixtos d’espècies de Quercus ; aquells no considerats en les altres categories i amb una densitat de l’espècie de Quercus més abundant superior al 33,3% de la densitat arbòria total.

Els diferents tipus de bosc previs a l’incendi que es van obtenir mitjançant aquesta classificació i el nombre de parcel·les que el presentaven en cada un dels focs es mostra a la taula 1.

Taula 1. Nombre de parcel·les de cada tipus de bosc (classificat segons les espècies arbòries dominants) preincendi mostrejades en les tres àrees d’estudi

Tipus de bosc

Per cada tipus de bosc preincendi i per cada zona separadament es van obtenir els següents vectors:

– Densitat inicial de plàntules o individus rebrotats de cada espècie en cada tipus de bosc i just després del foc.

– Supervivència de plàntules per a cada any a partir del foc, obtingut amb funcions ajustades exponencialment mitjançant seguiment al camp de la supervivència de les plàntules els primers anys després del foc.

– Nombre de peus per individu per a cada any després del foc, obtingut amb funcions potencials ajustades a dades de peus per individu, obtingudes al camp en diferents zones seguint una cronoseqüència després de la pertorbació.

– Nombre d’individus adults supervivents de cada espècie, en les parcel·les de camp de cada zona.

Llavors es va computar, amb un model estocàstic, la probabilitat de canvi de cada tipus de bosc de cada zona fins a 30 anys desprès del foc. Per fer-ho es van calcular mil simulacions per a cada espècie present després del foc en les parcel·les d’un tipus de bosc de cada zona. Per a cada simulació el model seleccionava a l’atzar un valor de densitat inicial de plàntules o d’individus rebrotats desprès del foc del vector corresponent a l’espècie i tipus de bosc; aleshores:

– en el cas d’una espècie de Pinus multiplicava la densitat de plàntules per una taxa de supervivència triada a l’atzar del vector de supervivència corresponent; – en el cas d’una espècie de Quercus multiplicava la densitat d’individus rebrotats pel nombre de peus per individu triat a l’atzar del vector de peus per individu corresponent a l’espècie; – al valor obtingut li sumava un valor de peus vius després del foc que seleccionava a l’atzar del corresponent vector d’arbres vius.

Amb això s’aconseguien mil simulacions de densitat per a cada espècie present a la parcel·la, i sumant aquestes densitats obtenim un miler de combinacions de la composició del bosc postincendi per a cada tipus de bosc preincendi. Aquestes mil composicions es classifiquen en els diferents tipus de bosc amb el mateix criteri que per als boscos preincendi i aleshores s’estableix la proporció de cada tipus. Aquestes proporcions es consideren la taxa de manteniment, si es tracta del mateix bosc, o bé de canvi envers altres tipus de formacions.

Validació del model

Per validar els resultats obtinguts amb el model es van seleccionar quatre zones cremades en incendis antics (20-33 anys després del foc) de les quals es coneixien el tipus de bosc preincendi: en un cas un bosc monoespecífic de P. halepensis, un altre un bosc mixt de P. halepensis i Q.lex , altre un bosc monoespecifíc de P. nigra i finalment un bosc monoespecifíc de Q. suber. El març de 2000 es va mostrejar la densitat de peus adults de les espècies arbòries presents i es va a determinar el tipus de bosc actual amb el mateix criteri utilitzat en el model, tot comparant, mitjançant c 2, les proporcions reals obtingudes amb les simulades pel model per al corresponent tipus de bosc preincendi.

Resultats

Respostes post incendi de les espècies d’arbres estudiades

Les tres espècies de Quercus van mostrar una rebrotada molt vigorosa després del foc (> 92 % dels individus). P. halepensis va mostrar la major regeneració per plàntules després del foc en les dues àrees on estava present. La regeneració després del foc de P. pinaster i P. pinea va ser apreciable durant els primers anys després del foc, mentre que la de P. nigra i P. sylvestris va ser pràcticament nul·la. La regeneració per plàntules de les tres espècies de Quercus va ser nul·la (taula 2).

Taula 2. Mitjana (± desviació estàndard) del percentatge de peus adults vius, del percentatge d’individus rebrotats, i del nombre de plàntules per hectàrea de les diferents espècies d’arbres; tot plegat mesurat un any després del foc a les parcel·les de les tres àrees d’estudi. Per poder obtenir valors comparables entre parcel·les i evitar valors poc representatius en parcel·les amb pocs individus de l’espècie corresponent, només s’inclouen els valors obtinguts en parcel·les (N indica el nombre) on l’espècie considerada hi tenia una presència superior al 33,3% de la densitat d’arbres de la parcel·la. BR = Bigues i Riells; BB = Bages-Berguedà; MG = Montseny-Guilleries.

Espècies

Pinus halepensis

Pinus halepensis

Pinus nigra

Pinus sylvestris

Quercus cerrioides

Quercus ilex

suber

Probabilitats de canvi després d’incendi dels diferents tipus de bosc

El resultat conjunt de les probabilitats de canvi dels diferents tipus de bosc a les tres zones es mostra a la figura 2 (els resultats per separat de cada zona a Rodrigo et al., 2004). A la figura es veu com boscos monoespecífic de P. nigra, P. sylvestris i P. pinea van evidenciar una nul·la probabilitat de manteniment, presentant en canvi altes probabilitats de canvi cap a boscos dominats per diferents espècies de Quercus o cap a formacions de matollar o herbassar. En el cas de boscos mixts d’aquestes mateixes espècies amb espècies rebrotadores, la tendència majoritària és cap a boscos monoespecífic o mixts de Quercus. Els boscos mixts de P. halepensis o P. pinaster també mostren una alta probabilitat de canviar cap a boscos dominats per les mateixes espècies de Pinus presents abans del foc. En canvi, els boscos monoespecífics d’aquestes espècies de Pinus i els boscos (ja siguin monoespecífics o mixts) de Quercus (rebrotadors), mantenen una probabilitat molt alta d’estabilitat; només en el cas monoespecífic de P. pinaster es va mostrar una certa probabilitat de canvi cap a matollar o bosc mixt d’aquesta espècie amb altres rebrotadores.

Validació del model

La validació del model confirma que el resultat simulat amb el model s’ajusta a l’obtingut en tres de les zones estudiades, en el bosc de Q. suber ( c 2=0.2, p=0.89), de P. halepensis ( c 2=2.5, p=0.29), i de P. nigra ( c 2=1.7,

és homogènia la recuperació, després del foc, de les comunitats de plantes i de formigues... 123 p=0.41). En canvi, en el cas del bosc mixt de P. halepensis-Q.ilex , el resultat del model no va coincidir amb les dades de camp ( c 2=11.6, p=0.003) perquè, tot i que la probabilitat de manteniment del bosc mixt era similar, la validació indicava que les parcel·les que havien canviat ho feien majoritàriament cap a l’alzinar, mentre que el model predeia que tendirien envers a una pineda.

Figura 2. Probabilitat (%) dels diferents tipus de bosc (mostrant conjuntament els de les tres àrees cremades amb espècies dominants amb similars patrons de recuperació després del foc) de canviar cap a altres tipus de bosc (fletxes rectes) o bé de mantenir-se el mateix tipus de bosc (bucles) 30 anys després del foc. No s’hi representen les probabilitats inferiors al 10%.

Rebrotadors: alzina, suro i roure

Matollar/herbassar

Mixt de rebrotadors

Germinació

i rebrotadors

Pregunta 2: El canvi en la composició i estructura de tota la comunitat de plantes està directament relacionat amb la regeneració de l’espècie d’arbre dominant?

Material i mètodes

Per abordar aquesta qüestió es van comparar les diferències florístiques entre llocs cremats i llocs no cremats, en vuit tipus de vegetació tot al llarg d’un gradient climàtic (Arnan et al., 2007). Els tipus de vegetacions triats van ser: matollar dominat per germinadores, matollar dominat per rebrotadores, boscos de P. halepensis (pinedes de pi blanc) amb sotabosc arbustiu i amb sotabosc

Germinació alta: pi blanc i pinastre

Germinació alta i rebrotador

Germinació baixa: pinassa, pinyoner i pi roig

baixa

Font: Rodrigo et al., 2004, modificat

arbori, boscos de P. nigra (pinedes de pinassa), boscos de Q. ilex (alzinars), boscos de Q. suber (suredes) i un bosc de Fagus sylvatica (fageda). Per a cada bosc es van localitzar tres localitats (només una en el cas de la fageda) que haguessin patit un foc el 1994, fent així un total de 22 localitats. A la figura 3 es mostra la ubicació d’aquestes localitats i a la taula 3 les seves característiques principals. A cada localitat es van triar cinc parells de parcel·les: una a la zona no cremada en aquest incendi (en tots els casos eren, a més, parcel·les que no havien patit cap incendi, com a mínim des de 1975) i l’altra a la zona cremada però que totes dues s’assemblessin en les característiques topogràfiques i edàfiques (220 parcel·les en total).

Figura 3. Àrea dels 15 incendis de 1994 (en gris) i les 22 localitats d’estudi on es va mostrejar la comunitats de plantes i de formigues. Les principals característiques de cada indret es descriuen a la taula 3.

Entre juny i juliol del 2002, 8 anys després de l’incendi, s’hi van inventariar a cada parcel·la totes les plantes superiors trobades dins un quadrat de 100 m2, i es va calcular la cobertura de les espècies mitjançant dos transsectes de 25 m, a on cada mig metre s’anotaven les espècies de plantes que hi tocaven, tot obtenint 100 punts per parcel·la.

La vegetació de cada parcel·la es va caracteritzar mitjançant la cobertura total, la riquesa d’espècies, la diversitat i l’índex de dominància de les dues espècies més abundants. A més, es va calcular l’abundància relativa en cobertura i riquesa de les diferents espècies, agrupades segons la seva resposta al foc: germinadores, rebrotadores, facultatives i sense mecanisme de regeneració després del foc (Pausas et al., 2004). Per comparar el grau de semblança entre parcel·les de cada parell (indret cremat i no cremat) es va emprar

Font: Arnan et al., 2007, modificat

és homogènia la recuperació, després del foc, de les comunitats de plantes i de formigues... 125

l’índex de similitud proporcional, calculat com: ISP=1–0,5 Σ | pci – pnci |, on pci i pnci són les abundàncies relatives de cada una de les espècies i en la parcella cremada i no cremada respectivament.

Taula 3. Principals característiques de les localitats ubicades dins àrees afectades per incendis produïts el 1994, i on vuit anys després del foc es va fer un mostreig de la comunitat de plantes i de formigues en zona cremada i en zona no cremada. Les localitats (figura 3) s’agrupen pel tipus de vegetació previ al foc. L’àrea correspon a l’extensió total de l’incendi on s’ubica la localitat del mostreig. DHE és el dèficit hídric a l’estiu

Tipus de vegetació abans del foc

Matollar dominat per germinadores

Pinedes de pi blanc amb sotabosc arbustiu

Pinedes de pi blanc amb sotabosc arbori

Matollar dominat per rebrotadores

Alzinars

Suredes

Pinedes de pinassa

Fageda

Localitat

Àrea (ha) DHE (mm)

Tipus de sòl

1. Colera 229 –191,9 silícic

2. vacarisses 3.165 –182,1 calcari

3. Llaberia 2.359 –197,7 calcari

4. la Pobla de Massaluca 5.793 –327,4 calcari

5. Sant Joan de vilatorrada 24.300 –226,4 calcari

6. Sant Quirze del vallès 346 –219,5 calcari

7. el Figaró 2.692 –161,3 calcari

8. la Bisbal del Penedès 1.360 –225,5 calcari

9. Tivissa 2.359 –205,4 calcari

10. Garraf 4.594 –210,5 calcari

11. la Sénia 297 –212,8 calcari

12. Montcada 914 –176,6 calcari

13. Olvan 24.300 –101,2 calcari

14. el Figaró 2.692 –149,1 calcari

15. Gualba 9.049 –210,2 silícic

16. la Jonquera 81 –169,4 silícic

17. Llagostera 124 –170,5 silícic

18. Breda 9.049 –176,9 silícic

19. Castelltallat 24.300 –160,0 calcari

20. Serrateix 24.300 –152,2 calcari

21. Oristà 232 –157,0 calcari

22. Santa Fe del Montseny 9.049 –70,9 silícic

L’efecte del tipus de vegetació, la localitat i el foc sobre les variables que descriuen l’estructura i composició de les comunitats vegetals de cada parcel·la (abundància total de la planta, riquesa d’espècies, diversitat d’espècies i la presència relativa de cada estratègia de regeneració postincendi) es van analitzar mitjançant una test d’anàlisi de la variança (ANOvA) de mesures repetides. En aquestes anàlisis, el tipus de vegetació va ser el factor principal, la localitat es va

considerar com un factor niat dins del tipus de vegetació, i el foc com a variable de mesures repetides per tal d’aparellar cada parcel·la cremada amb la seva corresponent no cremada. Quan hi va haver diferències significatives per al factor principal, es van dur a terme comparacions post-hoc mitjançant la prova de Tukey. El cas de la fageda no es va incloure perquè només es disposava d’una mostra; tot i amb això, els resultats corresponents s’indiquen a les figures.

Resultats

Es van identificar 371 espècies de plantes (el llistat complet a Arnan et al., 2007). El 60,1% dels contactes amb els transsectes eren d’espècies rebrotadores, el 23,8% d’espècies germinadores, el 13,5% d’espècies facultatives i el 2,6% d’espècies sense mecanisme de regeneració. Per a cap de les variables que descriuen les comunitats es va registrar efecte del tipus de vegetació, però en tots els casos afectava la localitat. En el cas del foc es va trobar un efecte significatiu en tots els casos menys per a la diversitat, mentre que la interacció tipus de vegetació/foc fou significant per a totes tres variables (abundància, riquesa i diversitat), fet que evidencia una resposta regenerativa després del foc diferent segons el tipus de vegetació prèvia (taula 4). L’efecte d’interacció entre el tipus de vegetació i el foc també va ser significatiu en la presència relativa dels diferents grups funcionals; així, les rebrotadores eren molt més presents a les zones no cremades que a les zones cremades, excepte al matollar dominat per germinadores.

Taula 4. valors d’F i nivell de significació (p) del test ANOvA de mesures repetides per testar els efectes del tipus de vegetació, la localitat i el foc en les variables que descriuen l’estructura i la composició de les comunitats de plantes. En negreta els efectes significatius.

Espècies Graus de llibertat Abundància Riquesa Diversitat

Tipus de vegetació (Tv)

Localitat

També l’índex de similitud proporcional va mostrar diferències significatives entre tipus de vegetació (p=0.009). Els valors més grans van ser els dels dos tipus de matollars, i els menors els registrats als boscos de P. nigra, Q. ilex i F. sylvatica que, per tant, mostraven una menor capacitat de recuperació de la vegetació (fig. 4). De fet, aquest idea es referma pel fet que es va trobar una relació inversa i significativa (R2=0.64, p<0.0001) en relacionar mitjançant una regressió la diferència en la cobertura de l’espècie forestal dominant entre àmbit cremat i no

és homogènia la recuperació, després del foc, de les comunitats de plantes i de formigues... 127

cremat de cada localitat i el corresponent valor mig de l’índex de similitud proporcional. De manera que, a les localitats on la diferència entre l’espècie forestal dominant entre la zona cremada i la no cremada era baixa, la composició de la comunitat de plantes era molt similar, i allà on més diferia la cobertura (com per exemple a les localitats de pinassa) la diferència era major (Arnan et al., 2007).

Figura 4. Mitjanes (± desviació estàndard) de l’índex de similitud proporcional de les espècies de plantes entre parcel·les cremades el 1994 i les respectives parcel·les no cremades de cadascun dels tipus de vegetació analitzats. Les diferències significatives entre mitjanes testades mitjançant el test de Tukey (amb p<0,05) es mostren amb lletres minúscules, així quan dues mitjanes no difereixen significativament tenen al menys un lletra en comú, quan són diferents no tenen cap lletra en comú.

Abreviatures: matollar dominat per germinadores (Mat ger), matollar dominat per rebrotadores (Mat reb) i boscos de pi blanc amb sotabosc arbustiu (Pb arbu) i amb sotabosc arbori (Pb arbr).

Pregunta 3: La recuperació de les comunitats de formigues després del foc depèn de la recuperació de la vegetació?

Material i mètodes

Per abordar aquesta pregunta vàrem fer dos treballs. En un (Arnan et al., 2006) vàrem utilitzar exactament les mateixes 220 parcel·les que en el treball de l’apartat anterior. En aquest cas es va mostrejar, mitjançant 10 trampes de caiguda per parcel·la, la composició i estructura de la comunitat de formigues de la zona. Per a cada parcel·la es van calcular: l’abundància total de formigues, la riquesa d’es-

Font: Arnan et al., 2007, modificat

pècies, la diversitat, i l’índex de dominància de les dues espècies més abundants. A més a més també es va establir l’abundància i la riquesa d’espècies relativa de cada un dels grups funcionals de formigues definits segons el tipus d’alimentació. La comparació entre les comunitats de cada una de les parcel·les cremades amb la no cremada aparellada es va fer utilitzant l’índex de Jaccard (IJ = a/(a+b+c)); on a és el nombre d’espècies presents en ambdues parcel·les, la cremada i la no cremada, b el nombre d’espècies que hi ha només en la parcel·la cremada i c el nombre d’espècies que només són a la parcel·la no cremada).

Taula 5. valors (mitjana ± desviació estàndard) de percentatge de cobertura en les diferents localitats i segons tipus de foc. Les localitats estan definides pels anys transcorreguts entre l’incendi i el mostreig (1, 5, 13 i 19 anys, respectivament).

d’ençà el

Amb el mateix objectiu d’analitzar la recuperació de les comunitats de formigues després del foc, es va realitzar un altre estudi en quatre zones cremades en diferents anys (1980, 1986, 1994 i 1998) i que abans estaven cobertes per boscos de P. nigra, una espècie que no es recupera després del foc (Rodrigo i Retana, 2006). El mostreig en aquest cas es va fer situant 4 o 5 transsectes per zona i en cada transsecte es van situar tres parcel·les, una en la zona no cremada, una altra en una zona cremada amb foc de sotabosc, i la darrera en una zona afectada per foc de capçada. Les tres parcel·les d’un mateix transsecte presentaven característiques topogràfiques i geològiques similars. El mostreig de les formigues es va fer el 1999, és a dir: 1, 4, 13 i 19 anys després del foc, depenent de l’indret. Les formigues es van capturar en cada parcel·la amb 15 trampes de caiguda i amb 10 trampes adhesives situades en el tronc dels arbres. A més, en cada una de les parcel·les es va mesurar el percentatge de cobertura arbòria, arbustiva i herbàcia (taula 5). Les variables calculades per caracteritzar la comunitat de formigues per parcel·la van ser les mateixes que al primer treball.

és homogènia la recuperació, després del foc, de les comunitats de plantes i de formigues... 129

En el primer estudi, les anàlisis estadístiques de les dades de cada parcel·la van ser les equivalents a l’anàlisi de la vegetació descrita a l’anterior apartat. En el segon cas es van analitzar totes les variables calculades per descriure la comunitat de formigues mitjançant un ANOvA de mesures repetides utilitzant com a factor principal la zona estudiada i analitzant com a mesures repetides la severitat de crema. L’índex de Jaccard es va analitzar amb un ANOvA amb la zona com a únic factor. Per a analitzar el paper dels factors ambientals (cobertura dels estrats de vegetació i severitat de crema) en l’abundància de les espècies de formigues es va utilitzar una anàlisi canònica de correspondències.

Resultats

En el primer estudi realitzat en les 8 zones amb diferent vegetació es van capturar 49 espècies de formigues de 18 gèneres (Arnan et al., 2006). No es va trobar cap efecte del foc en les variables que descriuen l’estructura de la vegetació, però sí que hi havia un efecte de la interacció entre foc i tipus de vegetació en la diversitat (p=0.033) i en la dominància numèrica (p=0.027). Es va trobar que el foc modificava la presència relativa dels diferents gremis alimentaris de formigues (p<0.001). El percentatge de formigues que s’alimenten de menjar líquid (nèctar i melassa) i de llavors s’incrementen en llocs cremats, mentre que les que mengen insectes abunden més en zones no cremades. En general, les comunitats de formigues en boscos amb una alta resiliència també es recuperen ràpidament després del foc; en canvi les de boscos que no es recuperen desprès del foc mostren una baixa resiliència, tal com mostren els valors de l’índex de Jaccard (figura 5).

En el cas del treball sobre l’efecte del foc a les comunitats de formigues realitzat als boscos de P. nigra es varen identificar 34 espècies corresponents a 16 gèneres (Rodrigo i Retana, 2006). Els resultats suggereixen que el foc no provoca un efecte a nivell global en l’estructura de les comunitats de formigues. Tanmateix es va trobar una interacció entre foc i temps transcorregut des de l’incendi en l’abundància relativa d’espècies rares (p=0.044); entre 4 i 13 anys després del foc, el nombre d’espècies rares era major en les zones cremades per foc de capçada, fet que suggereix un efecte positiu dels focs recurrents per a aquestes espècies. Els resultats de l’anàlisi canònica de correspondències mostra la relació entre les diferents variables del tipus de foc i d’estructura de la vegetació amb les diferents espècies de formigues, el que permet identificar-ne quatre grups (figura 6). La major part d’espècies (grups 2 i 3) són poc sensibles tant als efectes del foc com a diferències en la cobertura vegetal. En canvi, hi ha un grup de formigues que s’alimenten sobretot de llavors (grup 1) que es relacionen amb foc de capçada i per tant amb una menor cobertura arbòria. Contràriament, hi ha un altre grup de formigues (grup 3) que s’alimenta de menjar líquid (especialment melassa dels pugons), i que es relaciona principalment amb zones amb alta cobertura arbòria, incloent-hi les zones de foc de sotabosc. Aquest resultat suggereix que el que més afecta a les comunitats de formigues no sembla ser la temperatura del foc com a tal, sinó els canvis que

Rodrigo, Xavier Arnan i Javier Retana

provoca en l’estructura de la vegetació. Resulta molt rellevant la poca incidència que té el temps des del foc en l’estructura de la comunitat, cosa que indica que en els cas dels boscos de P. nigra, on l’espècie principal desapareix després del foc, les comunitats de formigues tampoc es recuperen a mig termini, especialment si no hi ha una recuperació de l’estructura arbòria.

Figura 5. Mitjanes (± desviació estàndard) de l’índex de Jaccard de les espècies de formigues entre parcel·les cremades el 1994 i les respectives parcel·les no cremades de cadascun dels tipus de vegetació analitzats. Les diferències significatives entre mitjanes testades mitjançant el test de Tukey (amb p<0,05) es mostren amb lletres minúscules (fig. 4). Les abreviatures són les de la figura 4.

Arnan et al., 2006, modificat

Discussió i conclusions

Regeneració postincendi de les comunitats de plantes i formigues dels boscos mediterranis

Els resultats obtinguts al primer treball indiquen que els tipus de boscos amb una resiliència alta són els dominats per espècies arbòries rebrotadores ( Q. ilex , Q. cerrioides i Q. suber ) o amb un eficient reclutament de plàntules postincendi ( P. halepensis i P. pinaster ). No obstant això, aquest patró de recuperació no és general, ja que solament 7 dels 16 tipus de boscos analitzats mostren una probabilitat superior al 50 % de manteniment del mateix tipus de bosc que hi havia abans de l’incendi (figura 2).

Font:

és homogènia la recuperació, després del foc, de les comunitats de plantes i de formigues... 131

Figura 6. Representació de les espècies de formigues (en cursiva) i les variables relacionades amb el foc i amb l’estructura de la vegetació, en els dos primers eixos de l’anàlisi canònica de correspondències calculat amb les dades de presència de les espècies de formigues en les diferents parcel·les mostrejades. Les línies discontínues agrupen les espècies en quatre tipus definits amb mètodes de classificació automàtica.

Sot

Mgra Tning

TcaeFgag

Ppal Ppyg Flem Cpic

Dqua Tlic Caet

Cscu Lnig

Csyl CcruAgib Mspe

Ttri Trec Dlat

Asub

Tkra Csor Fruf

Clat

Abreviatures de les espècies: Agib (Aphaenogaster gibbosa), Asub (Aphaenogaster subterranea), Caet (Camponotus aethiops), Ccru (Camponotus cruentatus), Clat (Camponotus lateralis), Cpic (Camponotus piceus), Csyl (Camponotus sylvaticus), Cibe (Cataglyphis iberica), Csor (Crematogaster sordidula), Cscu (Crematogaster scutellaris), Dlat (Diplorhoptrum latro), Dqua (Dolichoderus quadripunctatus), Fgag (Formica gagates), Flem (Formica lemani), Fruf (Formica rufibarbis), Fsub (Formica subrufa), Laff (Lasius affinis), Lmyo (Lasius myops), Lnig (Lasius niger), Tkra (Temnothorax kraussei), Tlic (Temnothorax lichtensteini), Trec (Temnothorax recedens), Tspe (Temnothorax specularis), Ttri (Temnothorax tristis), Mcap (Messor capitatus), Mstr (Messor structor), Mgra (Myrmecina graminicola), Mspe (Myrmica specioides), Ppig (Plagiolepis pygmaea), Ppal (Pheidole pallidula), Tnig (Tapinoma nigerrimum), Tcas (Tetramorium caespitum), This (Tetramorium hispanicum), Tsem (Tetramorium semilaeve) Abreviatures dels diferents factors: Cap (foc de capçada), Sot (foc de sotabosc), Tem (temps transcorregut d’ençà el foc), Arbr (% cobertura arbòria), Arbu (% cobertura arbustiva), Herb (% cobertura arbòria), Sòl (% sòl nu).

Font: Rodrigo i Retana, 2006, modificat

De fet, tant els boscos monoespecífics com mixts de P. nigra , P. sylvestris i P. pinea mostren una estabilitat baixa o nul·la després d’incendi i, en canvi, moltes possibilitats de canviar a boscos dominats per Quercus o matollars. Per tant, la regeneració després de l’incendi de molts d’aquests tipus de boscos no poden ser interpretats com un procés de regeneració directa o autosuccessió, ja que l’estructura i la composició dels tipus de bosc sorgits després de l’incendi són diferents als que hi havia abans de la pertorbació.

La resiliència de P. halepensis i P. pinaster depèn en gran mesura de la seva gran capacitat d’establiment de plàntules després del foc, gràcies a que formen un banc permanent de llavors de copa, protegint-les en pinyes seròtines que les preserven de les altes temperatures i s’obren en acabat el foc (Saracino et al. , 1993; Daskalakou i Thanos, 1996; Habrouk, 1999; Moya et al ., 2008). No obstant això, existeix una gran variabilitat en la germinació d’aquestes espècies entre parcel·les, fet que explica l’alta probabilitat de canvi d’aquests boscos mixts. L’absència total de P. nigra i P. sylvestris després del foc és conseqüència de la molt baixa densitat de plántules establertes després de l’incendi. Aquests pins no tenen pinyes seròtines i, a més, es dispersen i germinen a la primavera, de manera que els incendis d’estiu –els més comuns al Mediterrani– cremen les plàntules (Retana et al ., 2002; Saracino et al ., 1993). En el cas de P. pinea la seva baixa capacitat de resiliència no és només a causa el baix establiment postincendi de plàntules, sinó també per una alta mortalitat d’aquestes plàntules en els primers anys després del foc (Rodrigo et al ., 2007). La gran estabilitat de les tres espècies de Quercus és deguda a la seva capacitat de rebrotar després del foc (Pausas, 1997; Espelta et al ., 2003).

La diferent capacitat de regeneració de les espècies forestals dominants també ha determinat fortament la capacitat de regeneració després del foc de les comunitats de plantes. Així, com veiem al segon treball presentat, la regeneració és superior quan s’incrementa la recuperació de l’espècie d’arbre o arbust dominant. Per altra banda, la recuperació també és superior a les localitats on hi ha major abundància d’espècies germinadores en la comunitat preincendi, probablement a causa de la seva gran capacitat de germinació, però també al fet que tenen major taxes de creixement i reproducció (Bellingham i Sparrow, 2000; Pausas et al., 2004, Pausas i verdú, 2005) que les rebrotadores, que tanmateix tenen major tolerància a la competència.

El foc no sembla produir grans canvis ni en l’abundància ni en la riquesa d’espècies de formigues de manera global, coincidint amb el que passa en altres sistemes (Andersen, 1991; Andrew et al., 2000), probablement perquè sobreviuen al foc amagades als nius (Andersen i Yen, 1985). Tanmateix, a l’igual que amb la vegetació, la composició de les comunitats de formigues sí que varia; a més, semblen tenir una recuperació postincendi fortament marcada per la recuperació de la vegetació i en especial de les espècies dominants. Això és així perquè el restabliment de la mateixa cobertura implica la recuperació dels recursos alimentaris i de la disponibilitat de microhàbitats per a les formigues; en canvi, la pèrdua d’aquesta cobertura (i per tant també dels recursos associats) pot modificar l’estructura de les comunitats de formigues de les zones cremades (Andersen, 1988; Niemelä et al. , 1996). Però a més, en el cas dels boscos de P. nigra , on el canvi en l’estructura forestal és més clar perquè la recuperació d’aquest pi és pràcticament nul·la, sembla que la diferenciació entre les comunitats de formigues de les zones cremades i les no cremades es manté a mitjà termini.

és homogènia la recuperació, després del foc, de les comunitats de plantes i de formigues... 133

Aquesta diferenciació en la composició de la comunitat entre zones cremades i no cremades pot implicar que la major riquesa d’espècies a nivell regional s’obtindrà en un mosaic de zones cremades i no cremades. Amb tot, si es produeixen incendis de grans dimensions i amb certa freqüència en regions dominades per boscos de P. nigra, les espècies pròpies del bosc podrien veure dràsticament reduïda la seva abundància.

Implicacions dels resultats en la gestió de les zones cremades

En les últimes dècades, el nombre i la superfície cremada per incendis relacionats amb les activitats humanes ha augmentat considerablement en la conca mediterrània (Piñol et al., 1998; Pausas et al., 2008) i ha arribat a ser un factor molt important en el paisatge i en la distribució de les espècies forestals (Naveh, 1994; Blondel i Aronson, 1995). En aquesta regió, el foc pot tenir dos papers oposats. D’una banda, els focs de dimensions petites o moderades, que probablement es produeixen en zones forestals homogènies, tendeixen a incrementar l’heterogeneïtat del paisatge (Lloret et al., 2002). Per contra, en els grans incendis, diferents tipus de bosc es poden veure afectats per un mateix foc. En aquest cas, atès que no tots els boscos són capaços de recuperar-se després del foc, la diversitat del mosaic forestal obtingut anys després de la pertorbació es reduirà en proporció a la presència de boscos poc resilients que hi havia abans del foc. Cal afegir-hi el fet que la no recuperació afectarà també les comunitats de plantes i formigues, i possiblement a d’altres organismes (Niemelä et al., 1996; Brotons et al., 2005; Saint-Germain et al., 2005; Moretti et al., 2004; Rodrigo et al., 2008). Per tant, un escenari d’increment de grans incendis en el Mediterrani, especialment en zones submediterrànies on es distribueixen els boscos amb menys capacitat de regeneració després del foc (Pausas et al., 2008), produiria una major homogeneïtzació del paisatge forestal i un augment de comunitats arbustives i herbàcies en les zones dominades per boscos de pins sense capacitat de regeneració.

El resultat més rellevant d’aquests estudis suggereixen que cal revisar la idea tradicional que l’autosuccessió de les comunitats de plantes i animals mediterrànies després del foc és un mecanisme que ha protegit els ecosistemes mediterranis de l’impacte humà durant mil·lennis, atès que diversos boscos mediterranis canvien considerablement amb el foc. Considerant l’alta biodiversitat de la conca Mediterrània –que justifica que sigui prioritària la seva conservació a escala mundial (Myers et al., 2000)– la incapacitat de regeneració postincendi mostrada per algunes espècies forestals sota l’actual règim de focs podria tenir conseqüències importants en la pèrdua de diversitat. I aquesta pèrdua no només afectaria a espècies d’arbres sinó, com s’ha vist, també a altres espècies de plantes o animals afectats per canvis a escala de comunitat. Aquestes evidències plantegen la necessitat de reconsiderar la gestió dels boscos cremats, assumint la possibilitat real que certes espècies o comunitats no es recuperin després d’un incendi.

Bibliografia

anderSen, A. N.; yen, A. L. (1985). “Immediate effects of fire on ants in the semi-arid mallee region of northwestern victoria”. Australian Journal of Ecology, núm. 10, p. 25-30. a nder S en , A. N. (1991). “Responses of ground-foraging ant communites to 3 experimental fire regimes in a savanna forest of tropical Australia”. Biotropica , núm. 23(4), p. 575-585.

– (1995). “A classification of Australian ant communities, based on functional groups which parallel plant life-forms in relation to stress and disturbance”. Journal of Biogeography, núm. 22, p. 15-29.

andrew, n.; rodgerSon, l.; york, A.(2000). “Frequent fuel-reduction burning: the role of logs and associated leaf litter in the conservation of ant biodiversity”. Austral Ecology, núm. 25, p. 99-107.

ariatnoutSou, M.; ne’eMan, G. (2000). “Post-fire regeneration of natural Pinus halepensis forests in the east Mediterranean Basin”. A: ne’eMan, G. i trabaud, L. [eds.]. Ecology, Biogeography and Management of Pinus halepensis and P. brutia Forest Ecosystems in the Mediterranean Basin. Leiden: Backhuys Publishers, p. 269-290.

arnan, x.; rodrigo, a.; retana, J. (2006). “Post-fire recovery of mediterranean ground ant communities follows vegetation and dryness gradients”. Journal of Biogeography , núm. 33, p. 1246-1258.

– (2007). “Post-fire regeneration of Mediterranean plant communities at a regional scale is dependent on vegetation type and dryness”. Journal of Vegetation Science, núm. 18, p. 111-122. bellinghaM, P. J.; SParrow, A. D. (2000). “Resprouting as a life history strategy in woody plant communities”. Oikos, núm. 89, p. 409-416.

bernard, F. (1983). Les fourmis et leur milieu en France méditérranéenne . París: Editions Lechevalier.

blondel, J.; aronSon, J. (1995). “Biodiversity and ecosystem function in the Mediterranean Basin: human and non-human determinants”. A: daviS, G. W. i riChardSon, D. M. [eds.]. Mediterranean-type ecosystems. The function of biodiversity. Berlin: Springer-verlag, p. 43-105.

brotonS, l.; PonS, P.; herrando, S. (2005). “Colonization of dynamic Mediterranean landscapes: where do birds come from after fire?”. Journal of Biogeography, núm. 32(5), p. 789-798.

daSkalakou, e.n.; thanoS, C.A. (1996). “Aleppo pine (Pinus halepensis) postfire regeneration: the role of canopy and soil seed banks”. International Journal of Wildland Fire , núm. 6, p. 77-78.

eSPelta, J.M.; retana, J.; habrouk, A. (2003). “Resprouting patterns after fire and response to stool cleaning of two coexisting Mediterranean oaks with contrasting leaf habits on two different sites”. Forest Ecology and Management, núm. 179, p. 401-414.

Fernández-Fernández, M. M.; Salgado-CoStaS, J. M. (2004). “Recolonization of a burnt pine forest (Pinus pinaster) by Carabidae (Coleoptera)”. European Journal of Soil Biology, núm. 40, p. 47-53.

Folgarait, P. J. (1998). “Ant biodiversity and its relationship to ecosystem functioning: a review”. Biodiversity and Conservation, núm. 7, p. 1221-1244.

és homogènia la recuperació, després del foc, de les comunitats de plantes i de formigues... 135

habrouk, a.; retana, J.; eSPelta, J. M. (1999). “Role of heat tolerance and cone protection of seeds in the response of three pine species to wildfires”. Plant Ecology, núm. 145, p. 91-99. haneS, T. (1971). “Succession after fire in the chaparral of southern California”. Ecological Monographs, núm. 41, p. 27-42.

hodgkinSon, K.C. (1998). “Sprouting success of shrubs after fire: height-dependent relationships for different strategies”. Oecologia, núm. 115, p. 64-72.

holliday, n. J. (1991). “The carabid fauna (Coleoptera Carabidae) during postfire regeneration of boreal forest: properties and dynamics of species assemblages”. Canadian Journal of Zoology, núm. 70, p. 440-452.

JaCkSon, g. P.; Fox, B.J. (1996). “Comparison of regeneration following burning, clearing or mineral sand mining at Tomago, NSW: II. Succession of ant assemblages in a coastal forest”. Australian Journal of Ecology, núm. 21, p. 200-216.

le houérou, h N. (1987). “ vegetation wildfires in the Mediterranean basin: evolution and trends”. Ecological Mediterranea, núm. 13, p. 13-24.

lloret, F. (1998). “Fire, canopy cover and seedling dynamics in Mediterranean shrubland of northeastern Spain”. Journal of Vegetation Science, núm. 9, p. 417-430.

lloret, F.; Calvo, e.; PonS, x.; díaz-delgado, R. (2002). “Wildfires and landscape patterns in the Eastern Iberian Peninsula”. Landscape Ecology, núm. 17, p. 745-759.

lóPez-Soria, l.C.; CaStell, C. (1992). “Comparative genet survival after fire in woody Mediterranean species”. Oecologia, núm. 91, p. 493-499.

Moretti, M.; obriSt, M.k.; duelli, P.(2004). “Arthropod biodiversity after forest fires: winners and losers in the winter fire regime of the southern Alps”. Ecography, núm. 27, p. 173-186.

Moya, d.; eSPelta, J. M.; lóPez-Serrano, F.r.; eugenio, M.; de laS heraS, J. (2008). “Natural post-fire dynamics and serotiny in 10-year-old Pinus halepensis Mill. stands along a geographic gradient. International Journal of Wildland Fire, núm. 17, p. 287–292.

MyerS, n.; MittMerMeier, r. a.; MittMerMeier, C. g.; da FonSeCa, g.; kent, J. (2000). “Biodiversity hotspots for conservation priorities”. Nature, núm. 403, p. 853-858. naveh, z. (1994). “The role of fire and its management in the conservation of Mediterranean ecosystems and landscapes”. A: Moreno, J. M. i oeChel W.C. [eds.]. The Role of Fire in Mediterranean Type Ecosystems. New-York: Springer-verlag, p. 163-186.

nieMelä, J.; haila, y.; Punttila, P. (1996). “The importance of small-scale heterogeneity in boreal forests: variation in diversity in forest-floor invertebrates across the succession gradient”. Ecography, núm. 19, p. 352-368.

P au S a S , J. G. (1997). “Resprouting of Quercus suber in NE Spain after fire”. Journal of Vegetation Science, núm. 8, p. 703-706.

PauSaS, J. g.; bradStoCk, r.a.; keith, d. a.; keeley, J. E; the GCTE (Global Change of Terrestrial Ecosystems) Fire Network (2004). “Plant functional traits in relation to fire in crown-fire ecosystems”. Ecology, núm. 85, p. 1085-1100.

PauSaS, J. g.; verdú, M. (2005). “Plant persistence traits in fire-prone ecosystems of the Mediterranean basin: a phylogenetic approach”. Oikos, núm. 109(1), p. 196-202.

PauSaS, J. g.; llovet, J.; rodrigo, a.; valleJo, R. (2008). “Are wildfires a disaster in the Mediterranean basin? A review”. International Journal of Wildland Fire , núm. 17, p. 713-723.

PerrakiS, d. d. b.; agee, J. K. (2006). “Seasonal fire effects on mixed-conifer forest structure and ponderosa pine resin properties”. Canadian Journal of Forest research, núm. 36, p. 238-254.

Piñol, J.; terradaS, J.; lloret, F. (1998). “Climate warming, wildfire hazard, and wildfire occurrence in coastal eastern Spain”. Climate Change, núm. 38, p. 345-357.

PiuSSi, P. (1992). “Environmental changes in forests. Examples from the south of Europe”. A: teller, a; Mathy, P.; JeFFerS, J. N. R. [eds.]. Responses of forest ecosystems to environmental changes. Londres: Elsevier Applied Science, p. 298-309.

r etana , J.; e SPelta , J. M.; h abrouk , a .; o rdóñez , J. l .; S olà -M orale S , F. (2002). “Regeneration patterns of three Mediterranean pines and forest changes after a large wildfire in NE Spain”. Ecoscience, núm. 9, p. 89-97.

riera, J.; CaStell, C. (1997). “Efectes dels incendis forestals recurrents sobre la distribució de dues espècies del Parc Natural del Garraf: el pi blanc (Pinus halepensis): i la savina (Juniperus phoenicea)”. Butlletí de la Institució Catalana de Història Natural, núm. 65, p. 105-116.

rodrigo, a.; retana, J. (2006). “Post-fire recovery of ant communities in Submediterranean Pinus nigra forests”. Ecography, núm. 29, p. 231-239.

rodrigo, a.; retana, J.; PiCó, X. (2004). “Direct regeneration is not the only response of Mediterranean forests to large fires”. Ecology, núm. 85, p. 716-729.

rodrigo, a.; quintana, v.; retana, J. (2007). “Fire reduces Pinus pinea distribution in the northeastern Iberian Peninsula”. Ecoscience, núm. 14, p. 23-30.

rodrigo, a.; Sardà-PaloMera, F.; retana, J.; boSCh, J. (2008). “Changes of dominant ground beetles in black pine forests with fire severity and successional age”. Ecoscience, núm. 15, p. 442-452.

SaraCino, a.; leone, v.; de natale, F. (1993). “Permanent plots for the study of natural regeneration after fire of Pinus halepensis Milkler in dunal environtment”. Annali di Botanica, núm. 51, p. 209-217.

trabaud, L. (1987). The Role of fire in Ecological Systems. La Haia: SPB Academic. – (1994). “Postfire plant community dynamics in the Mediterranean Basin. In The Role of Fire in Mediterranean Type Ecosystems”. A: Moreno, J. M.; oeChel, W. C. [eds.]: New-York: Springer-verlag, p. 1-15.

trabaud, L.; lePart, J. (1980). “Diversity and stability in garrigue ecosystems after fire”. Vegetatio, núm. 43, p. 49-57.

whelan, r. J. (1995). The Ecology of Fire. Cambridge: Cambridge university Press. york, A. (2000). “Long-term effects of frequent low-intensity burning on ant communities in coastal black butt forests of southeastern Australia”. Austral Ecology, núm. 25, p. 83-98.

Els incendis forestals des d’una perspectiva antròpica

Roser Rodríguez Carreras

Llic. sociologia, PhD–Planificació Territorial i Gestió Ambiental Departament de Geografia Física i AGR Universitat de Barcelona roserbover@yahoo.es

Resum

Cercar relacions entre l’evolució socioeconòmica, cultural i política d’un territori i els incendis forestals que l’hagin afectat en els darrers decennis, ens pot ajudar a comprendre part de les arrels d’aquesta problemàtica socioambiental. Saber d’on venim, pot esdevenir, també, una eina per decidir cap on volem anar; o com a mínim per a focalitzar certes qüestions, reptes de futur, sobre els boscos i el seu paper en la nostra societat.

Paraules clau: grans incendis forestals, Catalunya, socioecologia, problemàtica socioambiental.

Resumen: Los incendios forestales desde una perspectiva antrópica

Establecer nexos entre la evolución socio-económica, cultural i política de un territorio y los incendios forestales que le hayan podido afectar en los últimos decenios, puede ser de utilidad para comprender parte de las raíces de esta problemática socioambiental. Saber de dónde venimos puede ser, también, una herramienta para decidir hacia dónde pretendemos ir o como mínimo para centrarnos en ciertas cuestiones y retos de futuro, sobre los bosques y su papel en nuestra sociedad.

Palabras clave: grandes incendios forestales, Catalunya, socioecología, problemática socioambiental.

Abstract: Forest fire from anthropic perspective

To find the relationships between the evolution of social-economics, culture and politics of a territory, and a forest damaged by fire in the last decades, this can then help us to understand the roots of this socio-environmental problem. To know where we come from is essential to decide where we want to go or at least, can give us some perspectives and future goals about the forests and their role in our society.

Keywords: Big forest fire, Catalonia, socio ecology, socio-environmental problem.

Introducció

Els incendis forestals, un problema social?

una de les qüestions que ens plantegem des de la sociologia ambiental és si tots els problemes ambientals gaudeixen d’igual reconeixement social, i per tant tenen ressò en l’esfera pública i resposta a través de les polítiques públiques, o si n’hi ha que adquireixen major protagonisme que d’altres i en funció de què. Així, els corrents construccionistes considerarien que els individus i les col·lectivitats seleccionen els problemes ambientals en resposta a uns determinats valors culturals, ideologia o, fins i tot, per la seva posició social, és a dir, per la seva funcionalitat en el sistema simbòlic dels actors implicats. Mentre que per als corrents realistes els problemes ambientals existirien malgrat que no tinguin visibilitat ni gaudeixin de reconeixement social (Tàbara, 1999, p. 27).

L’estudi de la percepció social de la realitat està vinculat a l’estudi del poder, que rau en la capacitat de produir i transformar formes legitimades de percepció (Bourdieu, 1991; Foucault, 1999). La posició dels individus, doncs, condiciona les seves percepcions i les possibilitats d’imposar els seus criteris, valors i representacions en cada situació. La producció de formes legitimades, ‘objectives’ de percepció estan en mans de professionals i especialistes, que de forma progressiva modifiquen i objectiven les diverses visions sobre les problemàtiques alhora que sofistiquen les formes de participació (Tàbara, 1996, p. 63). Cal tenir en compte també les sinèrgies generades entre aquests ‘experts’, moviments socials, població afectada o societat en general per comprendre com se socialitza el coneixement científic de les problemàtiques ambientals i com això contribueix a que saltin a l’esfera pública (Sempere et al., 2005).

és a dir, que el fet que siguin filtrades socialment i acceptades com a problemàtiques pel conjunt social dependrà, en bona mesura, de la comunitat científica que les estudiï, dels moviments socials que s’hi enfrontin, de la res-

posta dels actors directament implicats i/o afectats pel problema, de la capacitat d’assumpció del problema dels gestors polítics, de les sinèrgies que entre tots ells generin i finalment del ressò mediàtic (és a dir que sigui noticiable) i dels discursos que aquests mitjans de comunicació difonguin. Malgrat tot, el fet que un problema gaudeixi de visibilitat en l’escena pública i sigui present en l’agenda política, no significa que existeixi la capacitat ni que hi hagi suficient voluntat política per tal que pugui ser resolt a curt o mitjà termini.

Pel que fa al tema d’aquest monogràfic, ens podem preguntar qui genera actualment els discursos en relació al bosc i les problemàtiques socioambientals que li son associades. és la propietat forestal i el món rural i agrari o bé s’imposa una visió més urbana d’aquests espais? Preval la visió de les entitats conservacionistes que promulguen la seva intangibilitat aplicant un model amazonista arreu o es va imposant la dels agents que preconitzen la seva gestió com a millor forma de conservació i per exemple, com a eina de prevenció davant els incendis forestals? é s l’àmbit científic que prové del camp de l’enginyeria forestal o cada vegada hi ha una major heterogeneïtat i interdisciplinarietat treballant sobre boscos? és a dir, abordem l’estudi i la gestió dels boscos per la part forestal i tècnica o en clau més socioambiental i global? Els discursos científics que es generen són complementaris o contraris? I com afecta això en la construcció social del problema? Com es transmet la problemàtica al conjunt social? Pel que fa a les polítiques forestals, cap on s’orienten i a través de quins mecanismes? Són tots els incendis elements negatius pels ecosistemes o també estan realitzant una gestió? O bé ho són més per a la societat?

Objectius i metodologia

L’objectiu principal d’aquest article és, tot provant de respondre algunes preguntes de la introducció, analitzar factors socials, culturals, econòmics i polítics, així com les relacions que s’estableixen entre ells en el context actual, però també amb algunes referències històriques, que ens ajuden a entendre part del món rural i forestal català. A la vegada podrien ser considerats factors estructurals davant fenòmens com els grans incendis forestals des dels anys 70 ençà (focs i factors que es poden extrapolar a altres indrets del planeta de característiques climàtiques semblants, on s’han donat processos similars). Això també ens servirà per a reflexionar sobre si els incendis forestals són o no greus problemes socioambientals i s’apuntaran algunes qüestions que potser cal que la societat resolgui, per tal d’abordar més globalment la temàtica d’espais forestals i incendis.

L’article s’emmarca en una recerca molt més àmplia basada en una revisió bibliogràfica, hemerogràfica i digital, dades estadístiques i d’entrevistes en profunditat a diferents actors socials (polítics, tècnics, propietaris forestals o altres agents del món rural) que tinguin relació amb la temàtica estudiada.

Anàlisi

Foc versus incendis i grans incendis

D’incendis forestals n’hi ha hagut sempre en els boscos mediterranis, tot i que amb diferencies en la freqüència i la intensitat. De fet, sense intervenció humana, els incendis (juntament amb altres fenòmens naturals com sequeres, nevades i ventades o plagues) serien els principals gestors del paisatge, i un nombre destacat d’espècies d’aquest ecosistema hi estan adaptades. Diuen Panareda i Arola (1999, p. 109) que “el paisatge en general i la vegetació en concret de les terres mediterrànies no poden ser entesos sense la consideració dels incendis forestals recurrents. La flora i la fauna s’hi ha adaptat, i els sòls tenen una estreta relació amb els processos d’erosió induïts pels incendis”.

Però l’ésser humà, des de temps immemorials, ha intervingut en el medi configurant diferents paisatges, més o menys antropitzats, i la seva activitat també ha repercutit en el règim d’incendis. Com apunta Soler (1995, p. 17), “l’home exerceix una influència sobre el paisatge natural que cada vegada esdevindrà més i més notable, fins a superar els processos naturals en la seva modificació”.

Si ens centrem en la relació home-foc, veiem que en la Prehistòria el foc havia estat objecte de culte, a causa “de la seva terribilitat inexplicable i de la cura que calia per a mantenir-lo viu” i s’inventaren sistemes per a conservar-lo i transportar-lo, mitjançant brases o torxes (Panareda i Arola, 1999, p. 5).

Consideren Carbonell i Bermúdez (2004) que un món a les fosques hauria estat un món mut, i que gràcies a la interacció múltiple al voltant del fogar es va articular el llenguatge i socialitzar el coneixement.

Al llarg de la història, i fins no fa massa anys, el foc ha estat un element indispensable per a l’ús domèstic (per cuinar, escalfar-se...) a la vegada que una eina fonamental per a modificar el medi en benefici propi. Per exemple, s’ha emprat per a obtenir terres de pastura i conreu i per facilitar la caça, també com instrument de guerra. En la tradició agrícola es cremaven marges i rostolls, però aquests costums van ser regulats a finals dels anys 80, quan es va començar a desencadenar una successió d’incendis forestals que s’escapaven del control humà i desbordaven els mitjans d’extinció vigents: els grans incendis forestals (GIF) també anomenats focs integrals o focs de massa1 (segons la classificació oficial, aquells que superen les 500 hectàrees).

I és que en els darrers 40 anys els incendis forestals han estat força presents en el territori català. El nombre d’ignicions des que tenim dades, a principis dels anys 70, fins l’any 2000 ha anat creixent i s’ha passat d’una mitjana de 449 incendis per any en el període 1970-1979 (ambdós inclosos) a una altra

1. Panareda i Arola (1999, p. 20-23) defineixen el foc integral com aquell on l’ incendi afecta tots els estrats de vegetació, i descriuen els grans incendis com aquells on es pot donar foc de sòl o de subsòl, de superfície i de capçades. Es caracteritza per una taxa elevada d’emissió d’energia, gran velocitat de propagació, intensitat i alçada de flames.

de 744 incendis/any del 1990 al 1999. Amb tot, en la dècada següent (20002009) el nombre ha disminuït lleugerament, passant a una mitjana de 661 incendis anuals (taula 1). Aquestes dades, però, han de ser considerades com a orientatives, ja que va ser a partir de 1986 quan es va registrar sistemàticament qualsevol ignició, per petita que fos, i no abans.

Pel que fa a la superfície afectada pel foc, si comparem les dades per dècades a partir de l’índex 10.000 (superfície cremada per cada deu mil hectàrees forestals), observem que en els darrers 10 anys ha disminuït, després d’una trentena d’anys amb fort impacte sobre la superfície forestal (taula 1). En anys com el 1986 o 1994 es van sobrepassar les 65.000 hectàrees cremades.

Taula 1. Incendis per any i índex 10.000* per decennis a Catalunya (1970–2009)

Període (decenni) Mitjana d’incendis per any Valor mitjà de l’índex 10.000 *

* Es pren com a superfície forestal total de Catalunya 1.996.885 ha. Així 10.000/superfície forestal = 0,0051 Font: DARPMN

Tanmateix, el fet que la superfície cremada anual hagi descendit de mitjana en el darrer decenni, no significa que no n’hi hagi hagut d’incendis virulents. Si prenem les dades per estrats, observem que uns pocs incendis (menys de l’1%) són els responsables de cremar entre el 70 i 80% de la superfície forestal afectada pel foc (taula 2). Les dades també mostren com s’ha multiplicat el nombre d’incendis menors d’una hectàrea i això vol dir que amb els actuals cossos, sistemes i mitjans d’extinció s’acostuma a apagar qualsevol ignició amb celeritat i eficiència.

Taula

Estrats (extensió)

Font: http://www20.gencat.cat/docs/dmah/Home/Ambits%20dactuacio/Medi%20natural/Prevencio%20dincendis/ Dades%20dincendis/Estadistiques%20daltres%20anys/documents/pdf_catala/estrat.pdf

2. Incendis per extensió a Catalunya (1982-2005)

L’origen dels focs en gairebé el 90% dels casos tenen una causa humana, directa o indirecta, sobretot fruit de negligències i accidents o provocats. Podem concloure, amb Folch (1996, p. 256) “que sabem fer foc, que el portem al bosc i que el foc forestal el calem nosaltres per sobre de qualsevol altre fenomen o pertorbació”.

Però la situació actual dels espais forestals catalans i segurament els grans incendis forestals recents no poden ser explicats sense tenir en compte una multiplicitat de factors directes i indirectes de caire social, econòmic, polític i cultural, que han intervingut en les dinàmiques del bosc des de segles enrere; tot aquest cúmul d’aspectes roman en la seva memòria i deixa, encara que sigui petita, la seva empremta.

Modificacions en la composició, estructura i continuïtat dels espais forestals

Pel que fa a la composició, els nostres boscos mediterranis han estat modelats per l’home en funció de les seves necessitats, afavorint localment aquelles espècies de major utilitat, més productives o més rendibles econòmicament.

Per exemple, a la serra de Castelltallat (Bages) m’expliquen diversos propietaris forestals que a mitjans s. xix, la fusta de roure va ser talada de forma intensiva per a la construcció de línies fèrries. Posteriorment, en l’autarquia de postguerra hi va haver un nou període d’extracció de roure i alzina per a la producció del carbó vegetal com a font d’energia calorífica. Però l’expansió dels alzinars també havia estat afavorida, allà on era possible, per a l’alimentació del bestiar i com a complement de l’alimentació humana en temps d’escassetat (Boada, 2003, p. 68-69).

Tanmateix, en aquesta mateixa zona a principis del s. xx, la fusta d’alguns pins era més valorada econòmicament que la d’altres espècies mediterrànies; això a la vegada va ajudar a generar uns discursos que afavorien la seva gestió en detriment de les alzines i roures, que van ser associats a brutícia o deixadesa, semblant a la “mala herba o la cugula” en un camp de cereal. Les pràctiques associades a aquests discursos van contribuir a transformar boscos mixtos de coníferes i planifolis, en boscos menys diversos2.

Per altra banda, l’agricultura s’ha acostumat a desenvolupar en sòls més rics, ocupats per boscos planifolis; per tant, en moments d’expansió agrícola aquesta mena d’espais forestals decreixien. En l’actualitat, gran part de les superfícies forestals són superfícies agrícoles abandonades, i són espècies de creixement ràpid i poc exigents les que tenen capacitat d’habitar aquests sòls empobrits (Soler, 1995, p. 20).

Pel que fa a la continuïtat dels espais forestals, cal tenir en compte els canvis d’usos dels sòl, que no es poden desvincular de la demanda de

2. D’aquí, però no hem de concloure que els pins son espècies invasores o teories similars, ja que la presència de coníferes en el paisatge mediterrani es remunta a fa 3,2 milions d’anys, segons estudis pol·línics fruit de la col·laboració entre paleontòlegs i ecòlegs (Soler, 1995). De la mateixa manera i com ja hem esmentat, l’expansió de l’alzina i el roure també havia de ser entesa com a fruit de l’activitat humana. Panareda (2005, p. 49) considera que l’alzinar ocupa una parcel·la que fa més anys que fou abandonada pel conreu.

productes agrícoles i forestals i d’un equilibri entre el camp i la ciutat al que ens referim més endavant.

Tal i com s’observa en els gràfics següents, que comparen dos contextos socioeconòmics diferenciats, la revolució industrial catalana (s. xix) i el període actual, un sistema econòmic basat principalment en l’explotació de matèries primeres i de recursos naturals, amb un pes important del sector primari, evidentment té un impacte sobre el medi natural i és motor de la seva transformació (fig. 1).

Durant la revolució industrial catalana, les transformacions demogràfiques i agrícoles van avançar de forma paral·lela. L’evolució de l’agricultura catalana, va estar marcada per: l’extensió dels cultius (amb rompudes de terres noves, desboscament i bancals muntanya amunt), una intensificació (millores tècniques, regatges i rotacions) i una especialització en funció de la zona, adoptant els conreus més aptes a les característiques físiques de l’indret, un fet que va afavorir la intensitat dels intercanvis comercials (Fontana, 1993, p. 57-58). De manera que a principis del s. xx, superada la crisi de la fil·loxera, disposem de sòl agrari en el 88% del territori (Termes, 1993, p. 100) i uns espais forestals, amb una extensió delimitada pels camps de conreu i pastura, dels quals s’obtenia fusta, llenya, carbó vegetal, suro... però també aliments i remeis medicinals. L’accés i la obtenció d’aquests recursos del bosc afavorien, a més, una estructura de bosc poc densa i un sotabosc controlat.

Durant els mesos d’hivern, per exemple, els pagesos –alliberats de feina al camp– eren llogats per propietaris forestals per a fer la llenya, que consistia a fer estassades i destriar els troncs de les branques. Amb les branques s’arranjaven els feixos que eren venuts a les bòbiles (on s’utilitzaven com a energia calorífica per a la fabricació de les totxanes i teules) i a forns de pa. En canvi, el tronc es carbonitzava i se n’extreia el carbó vegetal (habitualment de roure, alzina i pi, aquest darrer d’una qualitat més baixa), per a la indústria metal·lúrgica o ús domèstic.

1. Relació entre població i usos del sòl al s. xix

CREIXEMENT POBLACIÓ

Augmenten terres de conreu i pastures. Importància del sector primari

Demanda de productes agraris. Augment de la ramaderia, millores en l’agricultura

CANVI USOS DEL SÒL

Moviment migratori, però es conserva l’equilibri camp-ciutat

Reducció dels espais naturals i forestals

Desenvolupament indústria paperera, carbó, construcció, fusteria, tèxtil... combustible vegetal

Canvis en l’estructura, densitat i composició dels boscos

Figura

En canvi, a mitjans del s. xx (fig. 2), el procés de despoblament de les zones rurals i la seva concentració en les ciutats de la primera i, cada vegada més, segona corona metropolitana i de l’interior, els canvis estructurals del món agrari (amb una tendència cap a la intensificació de la producció agroramadera i l’abandó de terres agrícoles menys productives i de difícil accés) i la pèrdua de les activitats vinculades amb l’explotació directa del bosc (per exemple per la substitució del combustible vegetal per energies fòssils), afavoreixen una homogeneïtzació d’espècies, hàbitats i paisatges (Boada, 1999; varga i vila, 2006) i una densificació del bosc.

Disminució terres de conreu i pastures. Augment de la productivitat agrícola

Excedents agrícoles UE Polítiques europees Mercat de la fusta/paper globalizat

POBLACIÓ

CANVI USOS

SÒL

Èxode rural, desequilibri camp - ciutat, edificació de zones interurbanes

Creixement dels espais naturals i forestals

Canvi de patrons de consum: petroli, energia elèctrica... deseconomia del bosc

Demanda protecció d’espais verds

Manca de gestió, descens del rendiment econòmic dels boscos, densificació

Tot plegat, ha comportat canvis en l’estructura d’un paisatge que, com a mínim, en els darrers segles ha estat íntimament lligat a les pràctiques agràries: la continuïtat horitzontal de la coberta forestal ha anat substituint el mosaic agroforestal característic de molts espais mediterranis.

En referència a l’estructura dels boscos, els espais forestals sense gestionar –i on hi ha poca incidència sobre el sotabosc i el brancam d’arbusts, arbres, llenya i fusta– afavoreixen la continuïtat vertical de la vegetació, és a dir, que hi ha material combustible des de la base dels arbres fins a les seves capçades.

El binomi camp-ciutat: més que proveïdors i consumidors

Durant segles, el creixement de les ciutats, ha contribuït a configurar, no només reestructuracions polítiques i administratives sinó també l’organització dels conreus al seu voltant. Burgesos i mercaders han esdevingut agents moduladors de l’entorn agrari en demandar als camps circumdants els productes específics per als seus negocis (Fontana, 1993) i la demanda urbana com a “gran ventre consumidor d’aliments” ha estat un factor clau en el procés de mercan-

Figura 2. Relació entre població i usos del sòl, s. xxi

tilització del món agrari (Garrabou et al., 2006, p. 257); malgrat que en l’esfera política tenia un major pes la ciutat, els pagesos eren la classe productora bàsica i proveïen d’aliments la societat, i l’un no podia existir sense l’altre.

L’articulació de la xarxa urbana catalana es va iniciar al voltant del s. xviii. La redistribució dels habitants va suposar una modificació profunda de la grandària dels municipis, perdent població els llocs petits (menors de 1.000 hab.) i incrementant-se el nombre de municipis de més de 10.000 hab. (Fontana, 1993, p. 16). La revolució industrial catalana tampoc pot ser entesa sense l’existència d’una protoindústria a les zones rurals, domèstica, fruit d’un treball familiar que complementava sovint l’agricultura tradicional (Fontana, 1993, p. 67; vicedo, 2006, p. 477). un teixit protoindustrial que es va anar perdent en un procés de concentració de nuclis fabrils urbans i una diversificació econòmica que també es va reduir i que actualment es basa, quan és possible, en l’impuls de l’activitat turística.

Durant el primer terç del s. xx, la població va esdevenir urbana; sobretot als eixos dels rius Ter, Congost, Llobregat i Cardener, per les instal·lacions fabrils i mineres. El procés migratori es va intensificar fins el 1930, principalment a la ciutat de Barcelona i el seu entorn immediat. En la segona gran onada migratòria, entre els anys 1950 i 1975, el territori va assolir alts graus d’urbanització, de manera que l’any 1971, per exemple, el 80% de la població catalana residia en municipis de més de 10.000 habitants. L’any 1950 el nombre de localitats de més de 20.000 habitants era d’11, passant a 34 l’any 1975 (Termes, 1993, p. 282-288).

Potser una de les claus per a entendre el procés d’emigració i les transformacions rurals sigui la desaparició de la pluriactivitat que complementava els jornals del camp, una agricultura i ramaderia sovint de subsistència. Això comprèn des d’activitats artesanals i el transport de mercaderies fins a la protoindústria abans esmentada amb un seguit d’activitats –directes i indirectes– com l’obtenció de pega, glaç, calç, carbó vegetal, llenya, fusta, totxanes, teules, rajoles..., amb oficis com llenyataire, freixinaire, suraire, ruscaire, brucataire, herbaire, trementinaire, escorçaire, pegaire..., i amb unes matèries primeres que s’obtenien dels recursos naturals de l’entorn, és a dir dels espais forestals. Paral·lelament a aquest procés, el nombre de persones ocupades en el sector primari s’ha reduït per sota de la meitat en una mica més de 30 anys. Malgrat les explotacions agràries disminueixen, aquestes no s’ajusten amb el nombre d’hectàrees de sòl agrari, que descendeix però de forma menys acusada. Tot sembla apuntar cap un augment en la dimensió de les explotacions agrícoles i una major concentració de terres i de l’espai que ocupen entre un menor nombre d’agricultors; a la vegada, l’abandó de les terres menys productives, de difícil accés i més marginals, dóna lloc a la seva revegetació.

Aquestes i altres transformacions, sense un projecte clar vers el futur del camp català, han dut de forma inherent l’enfonsament d’una forma de viure; segons Rueda (1999) “assistim a una desestabilització de les relacions socials que unien fins aleshores els diversos actors implicats en el paisatge rural”.

La transformació simbòlica del paisatge i el valor dels espais forestals: una visió urbana

En la mesura que canvien els sectors d’ocupació del sector primari cap al secundari i sobretot terciari (amb un mercat laboral que condiciona, en bona part, la mobilitat dels individus) i que la població es concentra en municipis mitjans i grans, es va configurant una nova visió dels boscos i dels espais naturals, una perspectiva que adopta diverses vessants.

Per una banda una visió romàntica d’idealització de determinades manifestacions ‘extraordinàries’ de la natura, per la seva excepcionalitat en un determinat territori o la seva condició de genuí o autèntic, allunyat del món civilitzat i sense manipulació humana, és a dir: allò que es troba en l’externalitat cultural (Prats, 1998, p. 64-65). Aquesta concepció es va gestar durant el romanticisme, al voltant del s. xix , amb l’exaltació dels paisatges llunyans o exòtics i de les forces tel·lúriques de la naturalesa plena. El Romanticisme, contrari a la industrialització, evocava la pèrdua de la natura verge i va impulsar els primers moviments i iniciatives conservacionistes3 envers determinats espais naturals a Europa i EuA4 (Riechmann, 1994). En la nostra societat actual roman part d’aquesta construcció estètica i conceptual del territori, d’idealització dels paisatges i de la natura “en estat pur”, allunyada de l’entorn urbà i industrial i presentada simbòlicament com a verge o intocable.

Per altra part, sorgeix a mitjan s. xx una visió construïda arran del paradigma ecològic, impulsada pels moviments ecologistes i ambientalistes amb autoritats científiques que introdueixen nous conceptes i criteris que redefineixen la relació entre l’ésser humà i la natura. Llavors la percepció sobre els espais forestals, i sobretot els boscos, s’amplia i passen a ser tinguts en compte també, pel seu valor ecològic, protector o fins i tot simbòlic, com una representació de l’ecosistema complet (Cerdan, 1995).

Així, en un context de reconeixement de múltiples problemàtiques mediambientals, han eixit moviments i la consciència –potser per l’adopció d’uns valors postmaterialistes5– que els espais ‘naturals’ (entre ells els forestals) han

3. Afirma Riechmann (1994, p. 105) que aquesta voluntat conservacionista responia no tant a la voluntat explícita de protegir el medi ambient sinó a “pautas de apropiación estetizante de los paisajes amenazados por la industrialización: pautas vinculadas con el ejercicio de los tradicionales deportes de la caza y la pesca y el desarrollo del turismo entre las clases ociosas”.

4. L’any 1848, a proposta d’un grup de pintors francesos, es va crear la primera mesura de protecció d’un espai natural mitjançant una disposició oficial per a conservar les 624 ha dels boscos de Fontainebleau, prop de París. També a Estats units va néixer la idea de preservar grans extensions de terreny com a santuaris per a la vida silvestre i de conservar els seus paisatges, creant una nova forma de gestionar aquests espais: els Parcs Naturals. L’any 1864 es van protegir las grans sequoies del Yosemite valley i Mariposa Grove, a Califòrnia, i el 1872 es va crear el primer Parc Natural del món, Yellowstone.

5. El 1977, Inglehart descrivia a The Silent Revolution, el pas gradual, en les societats industrials avançades, cap a valors postmaterialistes: una major participació en les decisions públiques, més llibertat d’expressió, una major descentralització política i més participació cívica en temes mediambientals. Entre els valors postmaterials trobaríem la cerca d’una millor qualitat de vida i de l’entorn, buscant els ideals de bellesa i estètica en les ciutats i també en la natura. Tot i això, aquestes teories han estat força criticades perquè hi ha problemes ambientals que són percebuts per tota mena de cultures i sectors.

de ser conservats i que cal establir mecanismes per a la seva protecció. D’aquesta manera, els discurs proteccionista ha permeabilitzat en un sector ampli de la nostra societat, tot i que després, no tothom mantingui unes pràctiques coherents amb aquests discursos.

De forma paral·lela sorgeixen les polítiques mediambientals, amb la creació d’un entramat organitzatiu encarregat de definir i implementar eines i planejaments per a la conservació, manteniment i gestió del patrimoni natural, juntament amb el desplegament d’un marc legislatiu que li doni suport. En aquest procés també cal comptar amb el destacat paper de la uE pel que fa a aspectes conservacionistes, tot i que no hi hagi una legislació específica en matèria forestal sinó orientacions o directives que cada estat membre prova de fer complir a través de la legislació pròpia.

La natura esdevé patrimonialitzable, amb el concepte de natura–museu, quan les polítiques són molt restrictives amb l’activitat humana en els espais forestals i l’ecomuseu, nascut de la preocupació per la defensa de l’entorn i la identitat dels petits nuclis rurals (des d’una vessant integradora entre la natura i l’ésser humà i d’aquest com a creador de paisatge), per col·laborar en el desenvolupament econòmic i social de les poblacions rurals i el manteniment tant d’aquestes com dels seus paisatges ( ventosa, 1994, p. 58). una ruralitat que es presenta, sovint, de forma idealitzada i des d’una òptica eminentment urbana.

L’aparició de turisme de natura, dins el marc de desenvolupament general de la indústria turística es produeix en paral·lel a l’evolució endògena de la societat catalana: una població predominantment urbana que cerca, en el seu temps de lleure, el contacte amb el medi natural, l’autenticitat o simplement noves experiències (Jiménez Setó, 2003, p. 54) i unes zones rurals que, de forma progressiva, es van adequant a aquesta demanda i ofereixen un turisme alternatiu, lluny de la massificació de la costa.

Llavors els espais forestals també s’urbanitzen6, és a dir, esdevenen espais de trànsit, també d’oci i de consum, freqüentats per transeünts anònims, usuaris d’un espai privat però que és considerat públic. Mentre les relacions tradicionals s’establien mitjançant contractes d’ús, tala o carboneig, i eren obra de gent de la contrada, avui en dia en els boscos podem trobar-hi individus d’arreu amb interessos diversos (boletaires, motoristes, naturalistes, excursionistes...), sense que el propietari necessàriament en tingui coneixement. De manera que l’urbà ha territorialitzat el forestal, i en aquest procés ha de defensar el bosc per exemple, d’aquells que li donen altres valors, d’aquells que “talen els arbres” o malmeten la natura (segons aquesta visió urbana i urbanitzada). un darrer aspecte a tenir en compte ha estat la construcció de segones o primeres residències envoltades de forest, que apropen l’ésser humà a la natura; una natura idealitzada i amb la que bona part de la població vol tenir contacte, però on persones i habitatges corren el risc de veure’s afectats pels incendis i sovint tenen un alt nivell de vulnerabilitat. Les zones interurbanes son proble-

6. Emprant el terme d’urbanització de Delgado (1999).

màtiques per les dificultats que tenen els mitjans d’extinció a l’hora de protegirles del foc (algunes no han implementat les mesures d’autoprotecció establertes i definit o assajat el PAu7) o pel fet de contribuir a l’augment del risc d’incendi (per determinades actituds imprudents en un espai proper a la forest).

Els discursos científics: de la intangibilitat del bosc a la importància de la gestió; paradigmes i paradoxes

Relacionat amb l’impuls de l’ecologisme i l’estudi de les problemàtiques socioambientals, una de les qüestions que ha ocupat durant anys a la comunitat científica dedicada a l’estudi de les forests mediterrànies gira al voltant del paper de l’ésser humà en els canvis de la vegetació. Explica Lloret (1996, p. 157-161) que fins els anys 70 una de les formes d’entendre la dinàmica de la vegetació era a partir del model de successió , basat en la idea que les comunitats vegetals van canviant amb el temps, substituint-se les unes per les altres fins arribar a un estadi estable anomenat clímax. Aquest model adoptat pels fitosociòlegs sigmatistes8 va establir el concepte de sèrie progressiva, quan s’acompleixen les diverses associacions de comunitats vegetals fins arribar a aquest estadi ideal i estable; i de sèrie regressiva , per l’acció continuada de l’home, que provoca el trencament dels processos naturals i que l’allunya de l’etapa clímax.

Però a partir dels anys 70 esdevenen tot un seguit d’incendis que sensibilitzen l’opinió pública i que serveixen de revulsiu perquè tècnics i estudiosos de la natura provin d’esbrinar quin paper juga el foc en el canvi de les comunitats vegetals, arribant a la conclusió que el foc forestal és tant determinant de la vegetació mediterrània com ho és el clima o els sòls, i que aquests incendis trenquen de forma irreversible els processos naturals.

A la vegada, també es plantegen si algunes espècies, adaptades al foc, podrien veure afavorida la seva regeneració amb el pas d’un incendi forestal. Per això es va considerar important conèixer els mecanismes de regeneració de cada espècie per adquirir una capacitat predictiva, aplicant el model d’autosuccessió sobre la dinàmica de la vegetació després del foc. Es va posar de relleu que la vegetació mediterrània tenia molts mecanismes per a sobreposar-se als efectes dels incendis, començant a qüestionar la visió catastrofista que suposava que després dels incendis la natura havia de tornar a començar des de zero. Però alhora, es van adonar que el model d’autosuccessió pot no donar-se sempre perquè, per exemple, la reiteració d’incendis pot reduir la capacitat de supervivència de les rebrotadores o impedit l’acumulació suficient de llavors i nutrients dels sòls.

7. Pla d’autoprotecció, integrat en el pla d’actuació municipal. Entre les mesures d’autoprotecció destaquen la necessitat de tenir cases i vies d’accés ben senyalitzats per actuar en cas de sinistre i establir franges perimetrals de 25 m d’amplada netes de vegetació o material inflamable que pugui actuar com a propagador del foc.

8. De SIGMA, Station Internationale de Géobotanique Mediterranéene et Alpine

En els darrers decennis han sorgit, de la mà d’alguns ecòlegs, teories crítiques amb la fitosociologia clàssica, que qüestionen els conceptes de clímax, sèries de vegetació, vegetació potencial, secundària o la mateixa unidireccionalitat de la vegetació. “La fisonomia del paisatge ve molt marcada per l’evolució de la vegetació, que no es produeix de manera determinista , en un sentit unidireccional” (Soler, 1995, p. 16). Aquestes teories topen amb les tesis que consideraven moltes de les coníferes (aliades del foc per regenerar), com a espècies d’etapes substitutives dels boscos climàcics formats per frondoses (més resistents al foc), és a dir, com a estadis secundaris que formen part de sèries de vegetació regressiva (Soler, 1995, p. 20; Castelló, 1999; Cerdan, 2002, p. 34). Però el rerefons ideològic de l’escola fitosociològica, lligada a la petjada cultural que hem explicat en el punt anterior, perviu encara en les conviccions de fons d’alguns grups o entitats ecologistes, que consideren que cal protegir la natura de la intervenció humana per tal que els boscos siguin ecosistemes que evolucionin espontàniament cap a la natura perfecta. Cerdan (1995 i 2002) opina que l’administració pública catalana va ser molt receptiva a aquestes teories, i va desenvolupar unes polítiques d’intangibilitat que, al capdavall, requerien poques inversions econòmiques en el bosc (malgrat que sí es va invertir en mitjans d’extinció). En determinats sectors socials també es planteja el dualisme entre una concepció ecologista del bosc –associada a una mentalitat d’esquerres i progressista– i una concepció forestalista, que s’ha vinculat a la idea de la propietat privada i d’afany de lucre amb poc respecte pel medi ambient (Cerdan, 2002).

Actualment però, es tendeix a parlar de gestió com la millor forma de conservació, i segurament això està relacionat amb el protagonisme que ha anat adquirint el cos d’enginyers forestals 9. L’accent es posa no només en l’espai forestal sinó també en relació amb el món rural que el gestiona. També s’estableixen mecanismes de cooperació entre tècnics i propietaris forestals, per exemple a través del Centre de la Propietat Forestal o de l’Oficina Tècnica de Prevenció Municipal d’Incendis Forestals de la Diputació de Barcelona.

Cerdan (2003) i Plana (2006), a més, apunten la necessitat d’un canvi de paradigma per fer front als incendis forestals catastròfics. Plana et al. (2004) consideren que, davant els escenaris conceptuals diferents:

“d’Extinció, (detecció immediata i supressió del foc enfortint els mitjans i la tecnologia del sistema d’extinció); Prevenció d’incendis o reactiva, desenvolupament d’infrastructures de protecció (punts d’aigua, camins,...) silvicultura preventiva (línies i faixes tallafoc, cremes controlades) en zones planificades, acompanyat de mesures legislatives per a disminuir el risc d’ignicions (neteja de marges de xarxa viària, neteja de línies elèctriques, prohibició d’accés, protecció d’urbanitzacions)... [cal impulsar] l’escenari de Gestió del territori (o prevenció proactiva), basat en la disminució de les càrregues de combustible a través de promoure les activitats agroramaderes i forestals en el marc del desenvolupament rural”.

9. No va ser fins el 1989 que es van crear els estudis d’Enginyeria Tècnica Forestal a la universitat de Lleida, i l’any 1992 el segon cicle d’Enginyers de Forest (Rojas, 2006, p. 2).

un revulsiu també ha estat la creació del GRAF, que ha capgirat algunes conceptualitzacions envers el foc forestal i la seva extinció10. Han introduït la idea de la paradoxa d’extinció segons la qual, tot i disposar de mitjans d’extinció més tecnificats, sota condicions climatològiques extremes i amb disponibilitat de biomassa, un incendi pot adquirir grans dimensions, sense que aquests mitjans puguin evitar-ho. La paradoxa d’extinció, però, també qüestiona el sentit d’apagar qualsevol incendi declarat en zona forestal no habitada. Cada vegada que un petit foc és controlat en un curt espai de temps, està afavorint la continuïtat de les masses forestals i deixant la natura en unes condicions òptimes perquè s’esdevingui un incendi forestal de grans dimensions. En els darrers decennis el bosc i els incendis s’estudien des de molt diverses vessants, des dels efectes del foc sobre el sòl (Úbeda, Mataix-Solera, Cerdà) o sobre la vegetació (Panareda, Lloret, Espelta, Retana, Gracia, Sabaté), des del planejament territorial (Cerdan) o en relació als habitants de les zones rurals i propietaris forestals afectats per l’incendi (Plana, Domínguez). un major diàleg entre totes aquestes disciplines i entre els ens que desenvolupen els diferents escenaris conceptuals –extinció, prevenció i gestió– ajudaria a entendre més globalment el fenomen.

La propietat forestal catalana: desconeixement i oblit

una dada que trobem de forma reiterada en força articles que tracten el tema forestal a Catalunya és que al voltant del 75% de la superfície forestal és de titularitat privada.

Però resulta difícil parlar de la propietat forestal quan no hi ha cap estudi del territori català que aprofundeixi en les característiques de la propietat; per exemple: quina propietat és només forestal, agroforestal o vinculada a altres usos com les urbanitzacions; quins propietaris hi resideixen i quin percentatge d’aquests són absentistes; quina és l’edat mitjana del titular; quines expectatives té vers la propietat: fa gestió forestal, té relleu generacional i té intenció d’implicar-s’hi?, etc. és a dir que pocs –si exceptuem la tesi doctoral de Domínguez (2008), l’estudi d’Aldomà (1989) i alguns treballs del CTFC (Plana et al., 1999)– s’han aturat a analitzar socialment la propietat. és a dir, que disposem de diversos inventaris forestals però de cap dels propietaris d’aquestes terres.

Fins i tot és difícil trobar un número concret de propietaris i propietats forestals a Catalunya. Fent un buidatge bibliogràfic es troben diferències no gens petites que oscil·len de les 20 mil a les 225 mil propietats forestals, se suposa que en funció de què o de quina manera les considerem; per tant, també seria positiu establir una definició consensuada de propietat forestal.

10. Castellnou (2009) afirma que cal passar de la idea d’extinció sempre cap a la gestió del foc i l’emergència, de l’extinció generalista cap a eliminar l’eix de la propagació, del màxim nombre de recursos a prioritzar el mínim dany, de l’atac inicial potent cap a la planificació estratègica i tàctica

Dels propietaris sabem, per exemple, que són “un grup heterogeni que té dificultats per agrupar-se per analitzar el futur dels seus boscos i crear noves expectatives econòmiques” (Castelló, 1999). Malgrat això, els episodis d’incendis forestals han esperonat iniciatives conjuntes i un incipient associacionisme, començant per les Agrupacions de Defensa Forestal (ADF) i l’actual Federació Catalana d’Associacions de Propietaris Forestals (BOSCAT). El teixit social i associatiu dels propietaris forestals es troba també aglutinat entorn d’alguns sindicats agraris com unió de Pagesos, i sobretot per la figura del Consorci Forestal de Catalunya (CFC), que han estat fins el moment un dels principals interlocutors amb l’administració pública i la societat en general. La propietat forestal no respon al que s’entén, dins els cànons tradicionals, com a propietat privada. Hom hi pot passar d’una finca a una altra sense ni adonar-se’n. En la majoria dels casos l’accés acostuma a ser lliure, i sovint la població que n’és usuària desconeix que una part important d’aquests boscos, als que van a buscar bolets, tòfones, espàrrecs, a passejar o a córrer amb moto, són privats. Tampoc hi ha una contraprestació pel que s’obté. Qualsevol ciutadà, tornant a l’exemple dels bolets, en pot anar a collir lliurement, vendre’ls en el mercat i obtenir uns beneficis que difícilment revertiran al bosc11.

La manca de fiscalitat ambiental, juntament amb els baixos beneficis de l’explotació de la fusta i els elevats costos de gestió, fan que els propietaris forestals obtinguin unes rendes generalment baixes, si ho comparem amb els beneficis socials que genera (regulació del cicle hídric, fixació de CO2, qualitat paisatgística, béns o productes comercialitzables) i els riscos que un propietari forestal corre, per exemple en cas d’incendi. El conjunt de la societat és, doncs, una de les grans beneficiàries de la gestió forestal, en proporcions semblants o més que el propi gestor directament, i aquest fet justificaria la necessitat d’intervenció pública.

L’aprofitament de la biomassa forestal per a la producció d’energia tèrmica i elèctrica12 es presenta com una oportunitat per revalorar econòmicament aquella fusta que actualment no té cabuda en el mercat, a la vegada que pot ser un incentiu per a la gestió de la superfície forestal i una possible eina de prevenció d’incendis de gran intensitat. Actualment hi ha 18 productors i distribuïdors d’estella a Catalunya i 3 productors de pèl·let (Famadas, 2010) i entre els primers s’han creat dues cooperatives: d’una banda la cooperativa de productes forestals del Bages, vinculada al Consell comarcal del Bages, la Federació d’ADF del Bages i a BOSCAT, entre altres; segonament, la Cooperativa de Serveis Forestals del Consorci Forestal de Catalunya (CFC). Resulta interessant i demostra fins a quin punt els incendis forestals són percebuts com un greu problema social, la declaració que es fa al web de la Federació d’ADF del Bages sobre la creació de

11. En aquest sentit, periòdicament a Catalunya s’obre i reobre el debat al voltant del control d’accés a les zones boscoses i d’aplicar-hi uns cànons, les ecotaxes o els carnets de boletaires, que possibilitarien al propietari forestal l’obtenció d’uns ingressos que podrien revertir en la conservació del bosc.

12. En la Revisió del Pla de l’Energia 2006-2015 del 2009, es pretén assolir un consum de 306,6 ktep provinents de la biomassa forestal i agrícola (font: http://www20.gencat.cat/docs/empresaiocupacio/16%20-%20Energia% 20i%20Mines/Arxius/revisiodelpladel’energiadecatalunya2006-2015.pdf ).

la cooperativa de productes forestals, quan especifica que neix amb “l’esperit d’aglutinar els esforços i d’aprofitar les sinèrgies creades, potser per la imposada obligació d’unir els esforços per fer front els nostre únic enemic: el foc” (http://www.federacioadfbages.org/index.php/projecte/biomassa).

Boscos privats, gestió pública

En el cas dels boscos privats, la llei forestal catalana va preveure la creació del Centre de la Propietat Forestal (CPF), una empresa pública adscrita recentment al Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural13, que integra els propietaris privats a través de representants elegits pels seus membres (propietaris de terrenys forestals de més de 25 ha que tinguin vigent un Pla de Gestió Forestal) i d’altres anomenats per la Generalitat, incloent-hi representants dels sindicats agraris i amb un pes important del Consorci Forestal. El Centre de la Propietat Forestal (CPF) pretén “actuar com una agència dels boscos privats de Catalunya que unifiqui els criteris per a la gestió racional dels boscos, d’acord amb els principis de desenvolupament sostenible i alhora fomenti el coneixement i les relacions entre els propietaris i el sector forestal” (www. gencat.cat/dmah/cpf/).

També s’han establert instruments d’ordenació forestal (IOF): el Pla Tècnic de Gestió i Millora Forestal (PTGMF) i el Pla Simple (PSGF) –eines de gestió per a la superfície forestal de títol privat depenent de la dimensió de la propietat–i els Projectes d’Ordenació per a boscos públics. Cada pla s’ha d’ajustar als principis establerts de gestió sostenible i, posteriorment a l’aprovació i la supervisió de les tasques realitzades, permetrà al propietari obtenir una dotació econòmica que li subvencionarà un percentatge de la feina feta de cara al manteniment de la seva finca (varia en funció del pressupost anual aprovat). és el CPF qui acorda l’atorgament dels ajuts dels PTGMF i dels PSGF.

Però aquests instruments de planificació forestal no s’han aplicat arreu. L’any 2007 només el 27% de superfície forestal privada disposava de PTGMF o PSGMF14: una progressió lenta, malgrat que l’evolució sigui ascendent. Igualment, el fet que una finca disposi de Pla de gestió no significa que aquest s’executi, per tant no garanteix que la gestió es realitzi (i el CPF no disposa de dades sistematitzades d’aquesta qüestió). una forma d’abaratir costos de gestió és a través de la gestió conjunta de finques, que l’administració comença a recolzar. Pel que fa al tema d’aquest article, cal mencionar que els PTGMF no són instruments de prevenció d’incendis, si més no de forma directa, encara que actualment el CPF està treballant amb el Centre Tecnològic Forestal per incorporar en els Plans Tècnics de Gestió el risc d’incendis (programa ORGEST).

13. Abans del darrer canvi de Govern estava adscrit al Departament de Medi Ambient i Habitatge; segons la Llei 7/1999 del Centre de la Propietat Forestal, aquest s’adscriu al departament de la Generalitat que determini el Govern. 14. un total de 2.931 Plans: 2.732 PTGMF i 199 PSGMF, amb una superfície ordenada de 408.102,5 hectàrees.

La importància de les polítiques d’ordenació territorial i la lentitud en la seva aplicació

veiem, doncs, que la gestió dels espais forestals s’executa principalment de forma parcel·lada, és a dir a nivell de finca, a través dels Plans Tècnics de Gestió (PTGMF) en el cas de boscos privats i dels Projectes d’Ordenació per a boscos públics, però manca definir una planificació per sobre d’aquest nivell que doni coherència a aquests plans, més enllà dels límits de cada finca, tenint en compte l’entorn en el que està immersa i les característiques, tant físiques com socials, de la zona. A la vegada, cal conèixer com evoluciona el territori, definint també cap on volem que vagi, per exemple, si es vol potenciar unes determinades espècies, o la fusta, la biomassa, la conservació d’uns hàbitats... Per tant, és important que hi hagi aquesta planificació general i no solament de manera individual, per a cada propietat.

Amb aquesta finalitat el primer Pla General de Política Forestal (PGPF) –que havia de desenvolupar els principis de la Llei 6/1988, de 30 de març, Forestal de Catalunya, i que va ser concebut com una eina de planificació, d’uns 10 anys de durada, que marqués els objectius a assolir i les estratègies a seguir de la política forestal catalana– va convenir la necessitat d’elaborar uns Plans de Producció Forestal amb l’objectiu de determinar unes línies bàsiques de gestió per a la millora de les espècies forestals existents en cada Regió Forestal. Però aquesta figura, que mai es va desenvolupar, ha estat substituïda pel que s’ha anomenat com a Projectes d’Ordenació dels Recursos Forestals (PORF), que deriva de la llei estatal Ley 43/2003 de Montes i que queda recollida en l’esborrany del segon Pla General de Política Forestal (2007-2016), encara no aprovat, com tampoc no ho ha estat cap PORF (malgrat que n’hi hagi dos en procés de redacció, un a les comarques centrals i l’altre a les de Girona).

Les connexions entre la política forestal i l’ordenació territorial, formalment van més enllà, ja que l’àmbit d’aplicació dels PORF coincideix territorialment i administrativament amb les delimitacions que estableixen els Plans Territorials Parcials, les 7 vegueries, tampoc reconegudes formalment. A la vegada es preveia que el segon Pla General de Política Forestal tingués categoria de Pla Territorial Sectorial.

La multiplicitat d’ens relacionats amb el món forestal i la seva difícil coordinació

Tenim doncs que, a nivell competencial en matèria forestal, la Generalitat de Catalunya ha assumit el traspàs, s’ha dotat d’estructura administrativa, programes i plans, així com d’un marc legislatiu extens. De fet, Catalunya és de les poques comunitats autònomes que van fer ús de les seves prerrogatives constitucionals i va redactar una llei forestal pròpia (Boada, 2003, p. 111). Però aquest marc estructural, en canvi, no s’ha desenvolupat d’una manera

àmplia i coherent, sinó de forma parcial i sovint inconnexa, deixant sense articular parts importants de lleis, programes i plans, que han restat com a declaracions de bones intencions15 (Rojas, 2006, p. 2).

Pel que fa a l’administració forestal autonòmica, ha estat redefinida canviant tant de nom com de departament: Direcció General de Medi Rural, D. G. de Política Forestal, D. G. del Medi Natural, primer depenent del Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca (DARP) i posteriorment del Departament de Medi Ambient i Habitatge (DMAH)16, per tornar a passar a finals del 2010 al Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural (DARPAMN). I aquests canvis exemplifiquen diferents formes de conceptualitzar els espais forestals.

A part, el sector forestal està incardinat amb altres departaments com el d’Empresa i Ocupació que s’encarregaria, entre d’altres temes, del foment de la indústria forestal o també de la biomassa a través de l’Institut Català d’Energia. També la gestió dels espais naturals com a eina de planejament i estructuració territorial tindria vinculacions amb l’actual Departament de Territori i Sostenibilitat. A la vegada, també hi ha relació amb el Departament d’Interior (DI) del qual depenen el cos de bombers i les unitats dels GRAF. En canvi, el Cos d’Agents Rurals, les Agrupacions de Defensa Forestal (ADF) i els voluntaris forestals, relacionats amb el Servei de Prevenció d’Incendis Forestals, es van crear dins el DARP, van ser traspassats al DMAH i ara han tornat al DARPAMN.

Altres cossos són, per exemple, els guaites, vigilants i guardes forestals dels espais naturals que gestiona la Diputació de Barcelona. Aquest organisme (malgrat no tenir formalment competències en aquesta matèria), va crear l’Oficina Tècnica de Prevenció Municipal d’Incendis Forestals, que promou la gestió associada dels boscos a través del Pla Marc, un contracte consensuat entre associacions de propietaris, tècnics i administració (una figura que és compatible amb el PTGMF, però que demanen equiparar-la a aquest instrument de gestió). La gestió associada dels boscos es va posar en marxa després dels incendis forestals del 1998 a les àrees cremades, per treballar conjuntament propietaris i administració en projectes de reforestació, tractament de la regeneració natural i prevenció d’incendis forestals, encara que actualment també té associacions en zones verdes, algunes afectades per les nevades o ventades dels darrers anys.

A l’empara de la Diputació també s’ha estructurat la Federació Catalana d’Associacions de Propietaris Forestals BOSCAT, “una entitat sense afany de lucre que vol donar veu al moviment associatiu del bosc català”. BOSCAT també pretén ser “una marca de producció coneguda, fiable i de reconeguda

15. Són exemples el cas de l’aprovació del primer Pla General de Política Forestal sense que es donés per acabat l’Inventari Ecològic i Forestal de Catalunya, l’aprovació de la llei d’accés motoritzat al medi natural sense que s’hagi conclòs l’Inventari comarcal de camins, l’aprovació de Plans Tècnics de Gestió i Millora Forestal sense que s’hagin redactat els Plans de Producció Forestal, o a nivell territorial l’aprovació de plans sectorials, municipals... sense l’elaboració dels plans territorials parcials.

16. Segons el Decret 297/1999 de 26 de novembre.

qualitat, que millori la força comercial de què disposem les associacions de forma individual i ens faci estar més preparats pels canvis que es puguin esdevenir en la indústria de primera transformació” (http://www.boscat.cat). La Federació ha demanat participar formalment en la Taula Intersectorial Forestal i en la revisió de la nova llei del Centre de la Propietat Forestal i del seu nou Consell Consultiu, del que ja formen part, com s’ha esmentat, representants de l’associació de propietaris forestals Consorci Forestal de Catalunya.

Però l’estructura administrativa vinculada al sector forestal és encara més diversa, i està formada per altres entitats: el CPF, la Taula Intersectorial de la Fusta, el Centre Tecnològic Forestal de Catalunya, l’Institut Català de la Fusta, el Consell de Protecció de la Natura, l’Associació Catalana Promotora de la Certificació Forestal PEFC o l’empresa pública Forestal Catalana, S.A., entre altres. veient la multiplicitat d’organismes implicats, s’evidencia la necessitat d’establir protocols de coordinació així com una distribució lògica i eficient de tasques i recursos.

Assolir uns protocols de treball conjunt entre les administracions competents en matèria forestal (Generalitat, diputacions, consells comarcals, consorcis, ajuntaments) i la col·laboració entre tots ells, per tal de compartir estudis, bases de dades, o qualsevol informació de què es disposi, així com eliminar les traves burocràtiques que dificulten i alenteixen aquest traspàs d’informació, sembla important per poder consensuar decisions. També per poder establir prioritats i uns objectius comuns que es tradueixin en preses de decisió i actuacions transversals en matèria rural i forestal.

Perquè, pot una administració burocratitzada i altament dispersa en organismes i funcions, ser sensible i adequar-se als canvis socials, alguns exposats fins el moment, que afecten el món rural i forestal?

Per concloure tot retornant a les percepcions...

Cal que ens preguntem, finalment, si els incendis forestals són o no un greu problema socioambiental. Al marge de la pertorbació que representa el pas d’un foc de grans dimensions (GIF) i de les repercussions tant mediambientals com socials que té, el que ens podem preguntar, reprenent les tesis del GRAF, és si s’ha d’apagar tot allò que crema o si cal, en ocasions –o bé perquè és impossible per la disponibilitat de combustible que aquell foc esdevingui un GIF i no hi ha possibilitats que afecti assentaments humans, o bé perquè per les característiques orogràfiques, climatològiques, etc, en les quals es desenvolupa l’incendi representa una greu amenaça per als cossos d’extinció que intenten sufocar-lo– deixar que l’incendi es desenvolupi amb la mínima intervenció antròpica, o en tot cas esperar la idoneïtat del moment per sufocar-lo.

Per afrontar aquest tema hem de superar, però, els discursos socials que simplifiquen el fenomen dels incendis forestals per anar més enllà de la idea que els boscos estan ‘bruts’ o que hi ha incivisme, conductes negligents i piròmans.

Abans de tot, per exemple, cal que com a societat definim què són els espais forestals, quina relació pretenem establir-hi i per tant com els volem gestionar, què entenem per gestió sostenible, més enllà de ser una mera declaració de principis, o per propietat forestal i, en definitiva, quin futur els reservem. Hem provat de mostrar alguns canvis socials dels darrers segles relacionats amb aquestes qüestions, que ens ajudin a entendre quina és la situació actual. Però cal que tinguem en compte que els paisatges poden ser fotografies en la nostra memòria, però no en la realitat. Per tant, sabent que els canvis en el medi son inevitables, i que aquests no “es poden desvincular dels usos socials a què el sotmetem” (Estalella i Carrasco, 1998, p. 369), l’únic que podem fer és gestionar l’evolució del nostre paisatge, plantejant-nos com volem que siguin els nostres espais dits naturals17 .

Si pretenem monetaritzar els espais forestals com una forma de prevenir els incendis, ho volem fer directament fomentant l’ús de la fusta, de la llenya (biomassa per energia tèrmica i elèctrica) i dels productes i subproductes del bosc, o de forma indirecta a través de taxes pels usuaris del bosc o d’ecotaxes generals? és una aposta ferma internalitzar les externalitats negatives que l’activitat humana genera sobre boscos i espais naturals, per exemple l’impacte ambiental ocasionat per determinades instal·lacions i infraestructures o la regulació i el pagament de taxes per la recol·lecció de bolets o l’accés motoritzat a les pistes forestals, entre altres? O monetaritzar els outputs positius que els espais forestals generen, com la fixació del sòl, de CO2, la regulació del cicle hídric, la qualitat del paisatge, garant de biodiversitat i refugi d’espècies?

A la vegada significa fer un pas més i decidir, com diu Florinda Plans (2000) per tal d’afrontar reptes de futur: “canviar la pregunta que molt sovint ens fem: què s’ha de fer perquè no marxem de pagès? per la de, quin projecte de món rural volem?”, establint un diàleg entre dos móns, actualment de límits difosos, rural i urbà, i definir quina relació establim entre ells. Podem pensar en una societat sense capacitat d’abastir de matèries primeres, aliment i energia el seu consum intern amb productes de proximitat i amb garanties de bona gestió? O pretenem només protegir aquells aspectes que garanteixen certs paisatges independentment de la seva producció? Esdevé necessari, doncs, repensar tant els espais forestals com aquells aspectes econòmics, socials i culturals que, interaccionant amb la natura, els mantenen. Això significa reivindicar el paper dels habitants de les zones rurals com a veritables gestors del territori i afavorir i facilitar la seva tasca, i segurament també reflexionar sobre models productius i de gestió.

Paradoxalment, malgrat creix la pressió social per tal que es mantinguin els espais naturals i forestals en òptimes condicions i s’estén una consciència ecològica, es mantenen pràctiques que malmeten el medi ambient. Llavors

17. La dicotomia més important és en gestionar els canvis o evitar-los. Les fórmules no seran úniques, segurament dependrà de les característiques de l’espai. volem parcs amb aparença de boscos o boscos amb dinàmiques pròpies: amb formes de gestió pròpies, plagues, incendis...? No suposa un major artifici crear i mantenir un parc amb aparença de bosc, de la mateixa manera que un jardí dionisíac en el fons és més fals que un jardí apol·lini?

prenen rellevància els plantejaments construccionistes, perquè aquestes qüestions posen en entredit aspectes del nostre “desenvolupament econòmic” i suposen una crítica al sistema econòmic i social vigent. Conseqüentment, cal que ens qüestionem quins mecanismes culturals i socials actuen a l’hora de percebre els problemes mediambientals i quina escala de valors apliquem en situar cadascun.

és a dir que el foc, en un context com el descrit en tot l’apartat d’anàlisi, ha passat de ser un recurs i eina de gestió a ser considerat una amenaça, arran dels grans incendis forestals: les transformacions del paisatge, la vegetació (estructura, densitat i continuïtat) i els usos del sòl (les zones interurbanes), la deseconomia del bosc, la percepció social dels espais forestals, relacionats també amb els canvis de distribució de la població en el territori i les activitats econòmiques que s’hi desenvolupen, determinats corrents científics, etc, han configurat l’escenari on l’incendi forestal ha de ser eliminat.

Si prenem l’altre extrem epistemològic, les corrents realistes, que asseguren l’existència dels problemes ambientals i neguen que la nova situació respongui únicament a un constructe social, observem que a nivell ecològic s’està investigant des de fa temps les repercussions dels incendis forestal sobre els ecosistemes, que variaran sempre en funció de la durada i intensitat del foc així com de les característiques biofísiques del territori. Pel que fa als efectes sobre el sòl, el foc pot provocar una esterilització parcial i temporal, canvis en les seves propietats físiques, lixiviació i pèrdua dels seus nutrients i erosió, malgrat en determinades condicions i tipus d’incendi el sòl recupera les seves propietats (Úbeda et al., 2005), també canvis hidrològics (Alcañiz et al., 1996 i Àvila, 1996); en la vegetació el foc pot alterar la reproducció de les plantes i la seva floració, interrompent el cicle reproductiu dels individus afectats (Lloret et al., 1996, p. 141-156). També caldrà analitzar les conseqüències que provoca la recurrència d’incendis forestals en una mateixa àrea, incendis successius en intervals curts de temps.

A nivell social, els grans incendis forestals posen en perill vides humanes i els béns materials. Són una amenaça per als habitants del medi rural, agricultors, ramaders, propietaris forestals que viuen de les seves explotacions i veuen com, de cop i volta, desapareixen propietats i el fruit de la seva dedicació, aguditzant els problemes que ja hi ha de per si per tirar endavant la seva ocupació i mode de vida.

Els mitjans d’extinció dediquen també grans esforços a la protecció dels habitants de les zones interurbanes i els seus béns, habitatges, infraestructures... A més, el foc malmet la bellesa paisatgística (socialment i culturalment construïda) i atempta contra un dels espais de lleure de la nostra societat.

Però, podrien els habitants del medi rural i de les zones interurbanes o els propietaris forestals, adaptar la seva forma de vida a la successió d’incendis forestals de baixa intensitat? Cal seguir alimentant iniciatives, des d’aquesta òptica urbana, com massives plantades d’arbres i alimentant la idea que els és negativa la gestió del bosc i la tala d’arbres? Cal seguir provant d’eradicar tot el foc

dels nostres paisatges o buscar patrons de distribució del combustible més resistents al pas del foc (Cerdan, 2002; Plana, 2006)? és a dir, sabent que tot fenomen ambiental té efectes socials, podem afavorir sistemes de gestió i ocupació del territori que minimitzin aquests efectes i relativitzin la problemàtica?

Avançar l’estudi de causes i efectes dels incendis forestals, des de diverses disciplines científiques i posar-les en comú per anar articulant discursos que cerquin la complicitat de tots els agents socials implicats, així com de la resta de la ciutadania, és un exercici responsable que ens ajudarà a afrontar reptes com aquests. Això significa democratitzar les dificultats que afronta el món rural i forestal (que en definitiva ens afecta a tots i en som tots responsables) així com els processos d’avaluació i de gestió de polítiques mediambientals i de planificació del territori.

Bibliografia

alCañiz, Josep; Isabel SerraSolSaS; Ramon valleJo (1996). “Efectes dels incendis forestals sobre el sòl”. A: terradaS, Jaume. Ecologia del foc. Barcelona: Proa – CREAF, p. 111-130. àvila, Anna (1996). “Efectes hidrològics dels incendis”. A: terradaS, Jaume. Ecologia del foc. Barcelona: Proa – CREAF, p. 131-140.

aldoMà, Ignasi (1989). L’estructura de la superfície forestal a Catalunya. Barcelona: Oficina Tècnica de Prevenció Municipal d’Incendis Forestals, Diputació de Barcelona (Quaderns d’Informació Tècnica; núm. 2).

boada, Martí (1999). “L’increment de superfície forestal redueix la biodiversitat”. Revista Medi Ambient, Tecnologia i Cultura [Barcelona], núm. 23. http://www.gencat.cat/mediamb/ revista/rev23-7.htm

– (2003). Boscos de Catalunya. Història i actualitat del món forestal. Brau edicions –Consorci Forestal de Catalunya– Departament de Medi Ambient i Habitatge. bourdieu, Pierre (1991). El sentido práctico. Madrid: Taurus. Carbonell, Eudald; José María berMúdez (2004). Atapuerca. Perduts al turó. Barcelona: Editorial Columna.

CaStellnou, Marc (2009). “Canvi global i foc forestal a Catalunya. 10 anys de GRAF”. Centre Tecnològic Forestal de Catalunya CTFC: http://www.jornadesbombers.ctfc.cat/ docs/presentacions/01_M_Castellnou_ponencia%20inaugural.pdf

CaStelló, J. Ignasi (1999). “El bosc, un negoci rendible?” Revista Medi Ambient, Tecnologia i Cultura [Barcelona], núm. 23. http://www.gencat.cat/mediamb/revista/rev23-3.htm – (2009). “Anàlisi per a la preparació de la ponència Incendis Forestals. Estat de la qüestió i reptes de futur”. A: La planificació de la prevenció contra incendis forestals a la província de Barcelona. Barcelona: Diputació de Barcelona (Documents de Treball. Sèrie Territori; núm. 10), p. 11-46.

Cerdan, Rufí (1995). “Maneig del bosc i plans de prevenció”. A: Prevenció d’Incendis forestals i reforestació. Manresa: dossier de l’Escola de Capacitació Agrària de Manresa, p. 7.1-7.19. – (2002). Planificació territorial i dimensió socioambiental: una lectura geogràfica dels incendis forestals al Bages. Tesi doctoral. universitat Autònoma de Barcelona.

Cerdan, Rufí (2003). “Els incendis forestals a la Catalunya central. Riscos Ambientals”. A: nel·lo, Oriol [ed.]. Aquí, no! Els conflictes territorials a Catalunya . Barcelona: Editorial Empúries, p. 274-297.

delgado, Manuel (1999). El animal público. Hacia una antropología de los espacios urbanos Barcelona: Anagrama (Argumentos).

diPutaCió de barCelona (2009). La planificació de la prevenció contra incendis forestals a la província de Barcelona. Barcelona: Diputació de Barcelona (Documents de Treball. Sèrie Territori; núm. 10).

doMínguez, Glòria (2008). Understanding forest owners in a Mediterranean context. Building theory through descriptive and interpretational analysis. A Study in Catalonia. Tesi doctoral. universitat Albert-Ludwig, Freiburg.

eStalella, Helena; Sílvia CarraSCo (1998). “La Catalunya rural contemporània”. A: giner, Salvador [ed.]. La societat Catalana. Barcelona: Institut d’Estadística de Catalunya – Generalitat de Catalunya, p. 367-376.

F a M ada S , Francesca (2010). “Situació actual del mercat de la biomassa a Catalunya”. Conferència impartida a Olius, Centre de la Propietat Forestal i DMAH, Generalitat de Catalunya.

giner, Salvador [ed.]. La societat Catalana. Barcelona: Institut d’Estadística de Catalunya –Generalitat de Catalunya.

FolCh, Ramon (1996). “Socioecologia dels incendis forestals”. A: terradaS, Jaume. Ecologia del foc. Barcelona: Edicions Proa – CREAF, p. 255-259.

Fontana, Josep (1993a). “El nombre dels catalans”. A: vilar, Pierre [ed.]. Història de Catalunya. Barcelona: Edicions 62, vol. v, p. 27-31.

– (1993b). “Els treballs”. A: vilar, Pierre [ed.]. Història de Catalunya. Barcelona: Edicions 62, vol. v, p. 57-89.

FouCault, Michel (1999). Estrategias de poder. Barcelona: Paidós Ediciones.

garrabou, Ramon; Carles Manera; Francesc vallS (2006). “La mercantilització dels sistemes agraris”. A: g iralt , Emili [ed.]. Història agrària dels Països Catalans, s. xix i xx . universitats dels Països Catalans – Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació, vol. Iv, p. 251-304.

inglehart, Ronald (1977). The Silent Revolution. Changing Values and Political Styles Among Western Publics. Princeton (NJ): Princeton university Press [edició castellana: El cambio cultural en las sociedades industriales avanzadas. CIS – Siglo XXI, 1991].

J i M énez S etó , Soledad (2003). “El turisme de muntanya: de la mentalitat a la racionalitat. El cas del Pallars Sobirà”. Revista d’etnologia de Catalunya [Barcelona], núm. 22, p. 54-67.

l loret , Francesc (1996). “La resposta de la vegetació al foc: la dinàmica de la comunitat vegetal”. A: t errada S , Jaume. Ecologia del foc. Barcelona: Proa – CREAF, p. 141156.

nel·lo, Oriol (2001). Ciutat de ciutats. Barcelona: Empúries. Panareda, Josep M.; Josep arola (1999). Els incendis forestals vic: Eumo, universitat de vic. Panareda , Josep M. (2005). “Com volem que siguin els boscos”. A: vilar , Lluís et al Els boscos a Catalunya. Aprofitament i futur. Girona: Competium (Ciència, Cultura i Humanisme, núm. 2), p. 45-52.

Plana, Eduard et al. (1999). Anàlisi socioeconómica de la zona afectada per l’incendi de la Catalunya central de l’estiu de 1998. Solsona: Centre Tecnològic Forestal de Catalunya.

Plana, Eduard; Sergi Magaña; Mireia PeCurul; Glòria doMínguez (2004). “La gestió del risc d’incendi forestal i la gestió del territori” Solsona: Centre Tecnològic Forestal de Catalunya.

Plana, Eduard (2006). Los incendios forestales en Catalunya. Una propuesta de política preventiva transversal. universitat Autònoma de Barcelona, tesina.

PlanS, Florinda (2000). Entre dos focs. Desgovern, polítics i grans incendis a la Catalunya central. Lleida: Pagès editors.

PratS, Llorenç (1998). “El concepto de patrimonio cultural”. Política y sociedad [Madrid], núm. 27, p. 63-76.

rieChMann, Jorge (1994). “Ecologismo, proteccionismo, ambientalismo: una aproximación histórica”. A: rieChMann, Jorge; Francisco Fernández-buey Redes que dan libertad: Introducción a los nuevos movimientos sociales. Barcelona: Edicions Paidós, p. 103-116.

roJaS, Eduard (2006). “Evolució del sector forestal a Catalunya (1992-2006)”. Silvicultura, núm. 50, p. 2-5.

rueda, Josep M. (1999). “Població autòctona i protecció d’espais naturals”. Revista Medi Ambient, Tecnologia i Cultura [Barcelona], núm. 23. http://www.gencat.cat/mediamb/revista/rev23-5.htm

SeMPere, Joaquim; Roser rodríguez CarreraS; Jordi torrentS (2005). El paper dels experts en els moviments ambientalistes a Catalunya. Barcelona: Fundació Jaume Bofill (Finestra oberta, núm. 45).

Soler, Bernat (1995). “Consideracions històriques sobre la dinàmica del paisatge natural”. A: Prevenció d’incendis forestals i reforestació. Manresa: Escola de Capacitació Agrària de Manresa, p. 15-21.

tàbara, Joan David (1996). La percepció dels problemes de medi ambient. Barcelona: Beta editorial.

– (1999). Acció Ambiental. Aprenentatge i participació vers la sostenibilitat. Binissalem: Di7-Edició.

terMeS, Josep (1993a). “L’agricultura”. A: vilar, Pierre [ed.]. Història de Catalunya. Barcelona: Edicions 62, vol. vI, p. 99-104. – (1993b). “Evolució demogràfica i econòmica”. A: vilar, Pierre [ed.]. Història de Catalunya Barcelona: Edicions 62, vol. vI, p. 282-293.

vila, Josep; Diego varga; Albert llauSàS; Anna ribaS (2006). “Conceptos y métodos fundamentales en ecología del paisaje (landscape ecology ). una interpretación desde la geografía”. Documents d’Anàlisi Geogràfica, núm. 48, p. 151-166. v ento S a , Sílvia (1994). “El rol dels museus etnogràfics en la societat actual”. Revista d’Etnologia de Catalunya, [Barcelona], núm. 7, p. 54-61.

viCedo, Enric (2006). “El món pagès”. A: giralt, Emili [ed.]. Història agrària dels Països Catalans, s. xix i xx universitats dels Països Catalans – Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació, vol. Iv, p. 465-506.

úbeda, Xavier; Marc lorCa; Luis outeiro; Sara bernia; Marc CaStellnou (2005). “Effects of prescribed fire on soil quality in Mediterranean grassland (Prades Mountains, north east spain)”. Wildland fire, vol. 14, núm. 4, p. 379-384.

CONFERèNCIES

Theory and practice of the region: a contextual analysis of the transformation of Finnish regions1

Anssi Paasi Kaj Zimmerbauer Department of Geography University of Oulu

Abstract

Regions and regional identities are today important in academic research, regional planning schemes, development ideologies and marketing strategies pursued by regional, national and supranational actors. This is a consequence of both the neoliberalization of the global economy and a regionalist response. This article will problematize the current interpretations of region and regional identity. Further, based on a range of illustrations from Finland, this study will analyse the social production and transformation of regionality and spatial meaning making or identity building in this context. The article will study how discourses on regional identity have been historically produced, and how they are currently being exploited in various institutional contexts, especially regional planning. The paper also discusses how purported regional identities are related to the mobility of citizens and how this mobility challenges and claims to re-conceptualize spatial categories.

Keywords: region, regional identity, Finland.

1. Text elaborat amb motiu de la conferència que Ansii Paasi va impartir a la Societat Catalana de Geografia el 23 de març de 2011.

Resum: Teoria i pràctica de la regió: una anàlisi contextual de la transformació de les regions fineses

Regions i identitats regionals són avui dia qüestions rellevants en la investigació acadèmica, la planificació regional, les iniciatives de desenvolupament i estratègies promocionals promogudes per agents regionals, nacionals i supranacionals. Això és conseqüència alhora de la neoliberalització de l’economia global i d’una reacció regionalista. Aquest article pretén qüestionar les actuals interpretacions de regió i identitat regional. A més, en base a exemples referits a Finlàndia, s’analitza la producció social i transformació de la regionalitat i la creació de significació espacial o la corresponent construcció identitària. El treball pretén estudiar com els discursos sobre la identitat regional tenen una gènesi històrica, i com actualment són aprofitats en diversos contextos institucionals, particularment en la planificació regional. També es planteja que preteses identitats regionals es relacionen amb la mobilitat de la ciutadania i com aquesta mobilitat obliga a reconceptualitzar les categories espacials.

Paraules clau: regió, identitat regional, Finlàndia.

Resumen: Teoría y práctica de la región: un análisis contextual de la transformación de las regiones finlandesas

Regiones e identidades regionales son hoy día cuestiones relevantes en la investigación académica, la planificación regional, las iniciativas de desarrollo y estrategias promocionales promovidas por agentes regionales, nacionales y supranacionales. Ello es consecuencia tanto de la neoliberalización de la economía global como de una reacción regionalista. Este artículo pretende cuestionar las actuales interpretaciones de región e identidad regional. Además, en base a ejemplos referidos a Finlandia, se analiza la producción social y transformación de la regionalidad y la creación de significación espacial o su correspondiente construcción identitaria. El trabajo pretende estudiar cómo los discursos sobre la identidad regional tienen una génesis histórica, y cómo actualmente son aprovechados en diversos contextos institucionales, particularmente en la planificación regional. También se plantea que pretendidas identidades regionales se relacionan con la movilidad de la ciudadanía y cómo esa movilidad obliga a reconceptualizar las categorías espaciales.

Palabras clave: región, identidad regional, Finlandia.

Introduction

Region and regional identity have been important categories for geographers since the institutionalization of the academic field. These keywords have seen a revival in academic research and policy debates since the 1990s. New interest has blossomed in geography, International Relations and political science, for instance, and has been related to the transformation of the globalizing geoeconomic landscape (Paasi, 2009). Respectively, the region, the traditional key category of geography and territorial governance, has been recognized as a key

context for economic success and competitiveness, and for regional planning activities (Keating, 1998; Bristow, 2010). Scholars such as Scott and Storper (2003) soon specified the regions in question as ‘city-regions’, agglomerations with dense masses of interrelated economic activities which were regarded as locomotives of economic growth in national economies. Respectively cityregion has become the core of regional planning and development schemes in many states but ‘region’ itself has also maintained its position in both academic studies and planning circles. Regional identity, for its part, has become important in cultural discourse, planning and region/place marketing. It is seen as important in the globalizing world since regional economic success is inseparable from social, cultural and institutional accomplishment (Cooke and Morgan, 1994). Regional identity has also been important in the Eu policies with the aim to use this ‘soft’ tool to create new ground for regional development and competitiveness and to promote territorial cohesion and to achieve spatial equity.

Regional transformation and the production and re-scaling of state spaces, the context for the purported competition between regions, has been interpreted as a consequence of both neo-liberalization of the global economy and a regional(ist) response to this (Rumford, 2000). There has been much debate on how ‘region’ should be understood under such circumstances (Allen and Cochrane, 2007; Morgan, 2007). Researchers suggest increasingly often that ‘region’ is not a separate scale in the hierarchical spatial organization of the state but rather an outcome and manifestation of perpetual and contested meaning making occurring in a wide network of social relations that come together in ‘regions’. At the same time the universalizing tendencies often hidden in regional concept have been challenged, and the context-bound character of both regions and identity discourses has been accentuated. Keating (1998, p. 92), for example, accentuates the contextual character of regional identity and how it is moulded by diverging events and political strategies, and can be mobilized for different purposes.

The paper will study the ideas of region and regional identity with a particular emphasis on Finnish context . Yet, to follow the approach discussed above, this implies, that Finnish regions are not separate islands in the world or even in the Finnish state but part of the wider region-building processes occurring in the contemporary Europe and international geo-economic landscape. The text will both theorize the meanings attached to region and regional identity and examine these issues empirically with the aim of unpacking the elements that are often taken for granted in the use of such categories (Paasi, 2010). Regions are not merely passive backgrounds for social action, but rather they are both constituted by and constitutive of the institutionalization of this very action that fuses space, power relations, ideological struggle over meanings and identity discourses and materiality. In order to look at such issues in context, the paper analyses the institutionalization of the Finnish regions, the changing relations between local/municipal and regional govern-

ance, and the escalation of multi-scalar regional dynamics during the last 16 years since Finland became a member of the Eu. The institutionalization of regions is understood here as a condensation of path-dependent political and regional economic geographies as part of a wider spatial and social division of labour and power relations.

The article will first discuss the contexts of the resurgence of the region and the question of regional boundedness. The next step is to map how ‘regional identity’ has become a catchword in regional development discourse, how it has been understood, and how it has been conceptualized. These conceptual perspectives will be used to scrutinize the transformation of the Finnish regions. As a particular case, the paper will investigate how the ideas of region and regional identity are used in regional planning by Finnish Regional Councils. The aim is to look at, by analysing the institutionalization of the Finnish regional system and the perpetual production of ‘regionality’, how this process brings together traditional inwards-looking regional identity discourses, the Eu’s aims to create social solidarity and cohesion, and the neo-liberal desire for regional competition. Finally, the paper will discuss how the increasing mobility of citizens between regions suggests that it is useful to conceptualize identities in new ways.

The resurgence of regions and regional identity

The state has been the key context for region-building and regionalization processes, and this seems to hold good also in the post-Cold War world. From this angle, the new interest in regions is an expression of the changing functions and re-scaling processes of state governance that have occurred as part of globalization and of efforts to manage uneven development and regulate the forms of capital accumulation (Jessop, 2002; Brenner et al., 2003). State governments have not simply downscaled or up-scaled their regulatory powers through regionalization (even if this may be one motive in the transformation of governance), but rather have tried to institutionalize competitive relations between major sub-national units as a means of positioning the ‘regional’ and ‘local’ strategically within broader, supranational (European and global) circuits of capital (Brenner, 2004). It is crucial to recognize that such ‘scales’ are not neatly separated hierarchical elements but are always bound to, or perhaps even ‘wrapped’ within, each other.

Regions are more often than not seen as ‘social constructs’, but this idea seems to mean different things to different authors (Paasi, 2010). For some scholars, regions are ready-made constructs that are ‘background’ contexts for social action, while others see them as historically contingent social processes and discourses “in the making” that may become institutionalized as part of wider social and material relations and frameworks of power (Paasi, 1991). The so-called relational view has challenged the boundedness of regions, and

Theory and practice of the region: a contextual analysis of the transformation of Finnish regions 167 suggests that regions should be recognized as open, unbound entities (Allen et al., 1998). Other scholars have reminded us that the boundedness of regions is ultimately an empirical rather than a theoretical matter (Hudson, 2007). The boundedness of regions is also historically contingent. Although regions may be ‘bounded units’ in administration, this does not mean that they should be exclusive or that they are necessarily significant in other spheres of society or in the region in question (Morgan, 2007). Indeed, regions may exist concomitantly in various overlapping territorial shapes.

Regional identity has become a much used slogan in planning and regional governance, and it is often understood as a ‘soft’ tool used by authorities worldwide in the promotion of social cohesion, cooperation, regional marketing and economic development. It has thus become a political resource for performance in a wider regional development process. The performing of regional identity means that the identity discourse is produced and reproduced in social action rather than existing prior to it (Donaldson, 2006). One part of the rescaling of the state is thus the ‘mobilization of minds’ that takes place through such performances. Regional identity is also related to the debate on the bounded vs. open nature of regions and some scholars have challenged not only bounded regions but also regional identities. Given that boundedness is related to the institutionalization of regions, a border is not merely a line surrounding a regional entity but a complex element that is fused with territorial practice: symbolism, institutions and meaning making all around the region (Paasi, 2009). This means that ‘boundedness’ is in fact one modality of the institutional complexity of a region. Regional symbols and meanings often bring together the past, present and future of a region, and they have a key role in making the region a meaningful unit for social and economic life both ‘inside’ and ‘outside’. The key function of symbols is to produce and reproduce social integration and socio-spatial distinction. Such symbolism also renders possible the representation, signification and legitimation of the regional ‘reality’ that exists outside immediate daily experience. Respectively regions or territories can have ‘borders’ but they do not need to be strictly ‘bounded’. Indeed borders are often results of networked activities or what Allen (2009) calls topological relations.

Respectively regional identity is, contrary to the blunt assumption that there is (or is not) such an entity as ‘regional identity’, an analytical category that forces us to make abstractions regarding the time/space-specific structuration of relations between individuals, institutions, power and wider socio-spatial structures. It is hence beneficial to distinguish analytically between the identity of a region , and the regional identity or regional consciousness of the people living in a region or outside it. The former refers to elements of nature, culture and citizens that are exploited in the discourses and classifications of science, politics, cultural activism, regional marketing, tourism, governance and political or religious regionalization (Paasi, 2003). Such classifications are normally used to distinguish one region from others for vari -

ous purposes, and are acts of power performed to delimit and symbolize space and inherent groups of people. The regional identity of people, or regional consciousness, refers to the identification of people with ‘regions’, which is just one element of complex socio-spatial identifications. People may, of course, identify themselves with a number of spatial units and social groups that take on different material and social shapes.

Discourses on regional identity are one element in the perpetual struggle to institutionalize and re-institutionalize regions, and in the ideological meanings inherent in this. The analytical division between forms of regional identity implies that institutional identity discourses are related to (spatial) divisions of labour. This raises a question concerning the actors that contribute to the production and reproduction of institutional identities and what their forms of action are, i.e. the ‘identity work’ that they perform. It is possible to distinguish two forms of agency and make an analytical distinction between activists and advocates, which helps to understand how spatial socialization takes place (Paasi, 2010).

Activists are persons (or social groups) that may participate in the politics of region and struggle over specific meanings which they either represent as ‘regional’ or which are generated in a specific regional context. The former is typical in the case of regionalist movements that are typically led by visible, charismatic actors. Activists typically manage publicity and participate in public political debates. During the last few decades ethnic consciousness has increasingly emerged from minorities themselves, and this has accentuated the role of activists and the media in how they can make their voices heard. The idea of a specific (culturally, ethnically or politically) bounded ‘region’ and a purported regional identity may be important in prompting the actions of such social groups.

Advocates are actors operating in certain institutionalized subject positions with a continuity which means that even if the actors as such change, their advocacy will continue. They can be activists at the same time, but we suggest that much of their power in the production of identity discourses and regional ideologies emerges from their institutional position, and thus, contrary to visible activists, they are constitutive of the ‘anonymous authority’ that manifests itself in regional public opinion or ‘structures of expectations’ (Paasi, 1991).

The distinction between activists and advocates helps us to understand how different social positions may be significant in the production and reproduction of social institutions, spatial images and symbolism, which may ultimately become structured along with the rise of organizations that are linked with a region via their function and/or sphere of influence. The next section will look at such elements by scrutinizing the transformation of Finland’s regional structures and how the institutional meaning making of regions has occurred historically and during the current Eu period. Respectively, the key emphasis in this paper is on identity discourses generated by regional advocates.

The transformation of the Finnish regional system

We will now look briefly at the Finnish regional units that have been crucial in administration and regional identity discourse. A distinction between ‘old’ and ‘new’ regions will help us to recognize the fact that with the regional worlds increasingly becoming networked, the political, cultural and economic meanings of regions often manifest themselves simultaneously on various historical and spatial ‘scales’ (Paasi, 2009).

Old regions have normally become institutionalized as part of the rising spatial and social divisions of labour, and are often established parts of the regional system and social consciousness. They may be significant contexts for identification and also for institutional identity discourses and practices performed by advocates involved with regional development, the media or the cultural and economic promotion of the region in question. New regions are typically constructed as ad hoc projects aimed at developing or increasing the competitiveness of such units (Paasi, 2009). Good examples are the ‘nonstandard’ or ‘unusual’ regions in the Eu (Deas and Lord, 2006). As a-historical, bureaucratic constructs, they often remain separate from daily life and the identification of citizens, even though they may be important in institutional identity discourses developed by advocates in regional planning or marketing circles, for instance.

Finnish regional system is a complex mix of old and new regions existing on several spatial levels. By tradition, they have had different meanings in both governance and as sources of regional identity discourses. The most important ‘old regions’ from the viewpoint of state governance have been the counties (lääni) and municipalities (kunta). The counties originate from the 16th century, when nine ‘castle counties’ (linnalääni) were established by the Swedish crown to control the area of Finland. Their number increased gradually until the 1980s, finally reaching 12. The efforts to adapt Finland to the regional system of the Eu led to a reduction in their number to five in 1997. The counties have been headed by governors, who have often been important advocates of their regions in public debates. The long history of the counties came to the end in the course of 2009, when the system was abolished and the functions of the counties were devolved to other regional units. The decision to abolish the system of counties led the peripheral regional press to mourn the passing of the visible institution of governor and insist that ‘the provinces need a face’, an authoritative, high-profile figure who can ‘fill the vacuum that has emerged with the loss of the governors’ (Kaleva, 2009).

The Castle counties have been referred to at times as historical provinces. The original nine historical provinces are no longer significant, nor do they have any actual meaning in popular consciousness –even though each of them is symbolized by an old coat of arms. This regional division also differs from current system of 19 provinces (plus Åland islands that have an autonomous position) that became the key units of regional governance and identity discourses in the

mid-1990s. Most provinces have become institutionalized gradually since the 19th century as part of the emerging spatial divisions of labour between the centers and the surrounding (rural) areas. In this process a more or less clear territorial and symbolic shape (name, provincial symbols and cultural institutions) and various institutions aimed at maintaining such shapes emerged (Paasi, 1986). The provincial associations established earlier to act as cultural and economic advocates became known as Regional Councils (RC) in 1994. These units received new functions that merged their old role of regional advocacy with the earlier state-related regional planning tasks (e.g. land use planning) performed by the Regional Planning Associations that had represented federations of municipalities. The transfer of the responsibility for regional development to the RCs enhanced the regional networks of governance and improved the lucidity of administration (Haveri, 1997, p. 151). The main improvement, however, was the augmentation of bottom-up processes in regional development. These trends may also have caused unnecessary competition inside the regions, however, as it is often felt, for example, that the provincial centre is being developed at the expense of the more peripheral municipalities.

The municipalities were established during the 19th century on the basis of the old parishes, as the church had had a key role in the administration of society at large prior to that time.Their role as representatives of local government and foci of local identity is based not only on their long standing as institutions but also on their functions as cradles of ‘local paternalism’, being the providers of basic education, local health care and a number of services and cultural facilities (such as sports, libraries and theatres), sources of political representation, collectors of municipal and property taxes and creators of a symbolic, or even symbiotic, exchange network between the region and its citizens. A number of municipalities also have local media (newspapers, radio, etc.) and numerous institutions of civil society operate at this level.

The number of municipalities, which was more than 600 before World War II, has gradually decreased because of mergers, but there are still 336 of them. They vary considerably in size and population, and many of them are now experiencing difficulties in producing the statutory services because of their unfavourable demographic structure. January 2009 witnessed a wave of no less than 32 mergers involving altogether 99 municipalities, which reduced their total number by 67. Such mergers have become an attractive image-building strategy in competitive urban policy in recent years, since, besides creating more functional labour and housing market areas, this has become one way of altering the rank order of the cities. On the other hand, the decision-makers in many rural municipalities located on the borders of cities are adamant in maintaining their independence while benefiting from the adjacent labour markets and services. Many mergers of municipalities have aroused major debates over the names of new entities created, and demands have been made for the holding of plebiscites on the issue. The role of the municipalities in regional identity has become evident in movements that have expressed a ‘resistance identity’ (Castells, 2004).

The 70 sub-regions were a fitting example of new regions that were officially established as NuTS Iv areas in 1994 as part of the process of adaptation to the Eu’s regional system, although some units had a history of a sort as mental constructs (including their names). These ‘new regions’ have been somewhat heterogeneous, however, consisting of some city-regions, several minor towns with their surrounding country areas or simply alliances of rural municipalities. Regional identity in connection with these units has also been problematic. Firstly, their institutionalization has not occurred historically but in an ad hoc manner and through a form of place promotion that does not fit with any existing, well-known regional demarcations. Secondly, citizens do not generally identify themselves with these new regions, which are regarded as artificial, primarily administrative constructs created in a top-down manner (zimmerbauer, 2004 and 2011).

Apart from these key divisions, the Finnish regional administration has consisted of innumerable ‘invisible’ overlapping systems of districts representing various sectors of state administration. A major government-commissioned restructuring (in addition to the current wave of municipality mergers) was finished by 2010, when the whole regional administration was once again reorganized. The new plan represents an attempt to overcome various obstacles that have emerged as a consequence of the historical fragmentation of the administration (Pribilla, 2006) and involved the establishment of two new authorities with the aim of creating a system of regional state administration which builds on citizens and customers needs and works in an efficient and effective way. The first of these authorities, the Regional State Administrative Agency (AvI), is responsible for security, legal protection and immigration, and the other, the Centre for Business and Industry, Transport and the Environment (ELY) for employment, business, transport and cultural matters. There are 15 ELY regions and 6 AvI regions nationwide, most of the latter being created by combining several provinces. This was a strictly top-down process that added yet another layer of re-definition to the history of the Finnish regions. It was also regional, however, in the sense that regional actors had an opportunity to express their needs and ideas regarding the regions that were under construction (HS, 2008). It is even possible that the number of provinces may be cut down in the long run by combining them into larger units, a tendency that will be represented initially by the AvI network.

Institutional identity discourses and the making of provinces

As we see from the above, the Finnish regional system is both complex and historically contingent and has been perpetually ‘spread’ or ‘networked’ to several spatial scales that have carried different meanings and have represented forms of governance and cultural and economic practices that have

interacted across these scales and have been regionalized in complex ways. To make any theoretical or practical sense of ‘regional identity’ in the case of such regions, we have to reflect on ‘identity’ both from the institutional viewpoint, i.e. how identity discourses are produced and reproduced by activists and advocates representing various institutions or organizations, and from the perspective of individual actors, by looking at regional consciousness. The current institutional advocacy on regional identities, learning regions, or social capital has emerged from the changes that have taken place in national and E u politics. This advocacy is an example of how the rescaling of the state is related to the ‘mobilization of minds’ and the identity discourses are produced and reproduced in the course of this activity rather than existing prior to it.

While a number of surveys have shown that the Finns typically identify themselves with their municipalities, institutional identity discourses have not been historically associated with these units. The province ( maakunta) has been most significant region in this respect since the 19 th century, and its historical role as the key unit for identity discourses has been effectively recycled by the RCs since Finland joined the E u . We will look next at the how Regional Councils representing provinces promote regional identities.

How do the Regional Councils mobilise ‘regions’ and regional identities?

Provincial planning is now the most important strategic tool for regional development, i.e. the instruments for development are largely regionally based. The plans laid down by the RCs every four-five years define long-term objectives and strategies, provide comprehensive treatments of regional development and integrate the relevant policies. Wallin and Roininen (2005) conclude that regional plans accentuate economic performance and the attractiveness of the region. Business and marketing discourses are significant in most reports, and the objectives of development are linked to the goal of ensuring the smooth functioning of businesses by boosting the structures of ‘know-how’ and expertise. Practically every plan wants to profile its province as a ‘high-tech region’. In addition, the improvement of the regional image for marketing purposes is a key objective in many plans.

Although the provincial plans apparently stand for bottom-up development, many of their themes and the rhetoric in them are in fact top-down by nature, which is obviously closely connected with the policies and structural funds of the Eu, as the RCs are dealing with these and are forced to use the appropriate language. The policies and rhetoric of European competitiveness are thereby effectively absorbed into the regional plans, causing a striking similarity

2. This section is based on an analysis of 39 regional plans that have been prepared between 1999-2011.

between them. Planners and developers in the regions end up by reconstituting the same phrases that have been fed to them by the Eurocrats. This means that competitiveness, creativity and innovativeness are frequently used catchwords in the current vocabulary of regional development in a way confirming observations on the transnationalisation of the planning vocabulary (Healey and upton, 2011).

The relatively open and ambiguous historical identity of provinces has not prevented the use of identity discourse in the strategic long-term plans drawn up by the RCs. An analysis of the plans shows that a both spatially and temporally inward-looking regional identity is discussed in most plans, but that they rarely specify what this purported identity means, i.e. whether it is the identity of the region, the regional consciousness of its inhabitants or both that is being discussed (Paasi, 2009). At times identity is related to the image of the region, which accentuates the marketing aspects. The reports do not consist only of text, however, but also include maps and illustrations that clearly strive to give an impression of the unique character of the province concerned and its position in the wider world (Wallin and Roininen, 2005).

Regional identity is not the only popular (transnational) term used in strategic planning, as social capital and learning region are similarly common. But although their importance for regional development is recognized, they are not conceptualized in any way. While regional identity discourses normally have a material and historical connection with regions, social capital and learning region do not: the plans include a number of examples of development rhetoric that is ‘plucked out of the air’, which may lead to unrealistic policy perspectives (Lovering, 1999; Raco, 2006). Diverging aspects of identity, traditions, myths and development optimism often come together in this rhetoric (Paasi, 2009). While regional identity is mentioned in most documents, it is on the whole relatively marginal among the development assets presented in the plans (Wallin and Roininen, 2005).

The social message of these discourses is clear, since they tend to pass over societal antagonisms and see the people as ‘regional citizens’ in the sense that none of the plans contains any discussion or information on the existence of social classes or political conflicts, for example. Those producing such plans are constructs an image of ideal, harmonious communities (Paasi, 2009). The ethnic dimension is noted implicitly in some cases when the importance of multiculturalism is raised. On the other hand, the reports also personalize regions at times and present them as collective actors engaged in a struggle with other regions, although the existence of such inward-looking identity discourses in the plans does not mean that regions are seen as selfcontained, since their openness and their roles as nodes in a wider economic and cultural matrix are typically accentuated at the same time. This illustrates well how social activities occurring on different spatial scales may become fused.

Regional identification of citizens

If the production of regional identity discourse in Finland emerged as one part of the nation-building process the current discourse promoted by planning organizations are often associated with the processes of globalization and the purported competition between ‘regions’ in the neo-liberal capitalist landscape, i.e. these discourses have also become rescaled. What about people in this landscape? Where the carefully constructed discourses of provincial plans remain remote from daily life, as their main audience is composed of other civil servants, it is obvious that ordinary people are faced with the region as it “really exists” and the institutional identity discourses in newspapers, school books or novels that provide the tools for regional attachment.

Several studies have been conducted to scrutinize such attachment in Finland, usually barometer studies in which respondents have been asked to choose between given regions or scales. The results vary to some extent from study to study, but one common observation is that the Finns seem to identify themselves most typically with the national scale and municipal levels. A large survey involving 1.500 Finns in six provinces revealed the generally modest role of the provinces in everyday life (Kuitunen et al., 2003). People had rarely been in contact with their RC, and 50-60% could not name any provincial institution such as an RC. As many as 30-40% did not know who can be appointed to a regional assembly, and 6-25% were unable to name the director of their own regional council. About 70% of people suggested that the decision-making that took place in RCs was far removed from daily life. In spite of these results, the survey showed that identification with the respective region was fairly strong (69-85%) in all the provinces. This doubtless partly harks back to regional advocacy, in that 50-70% of the respondents in these regions said that they “follow provincial matters” in the media a great deal or to some extent and mentioned “provincial events” and the history of the provinces as the major backgrounds for their identification. Furthermore, 60-85% agreed that ‘togetherness’ should be strengthened.

The current realities of mobility force us to develop new perspectives in order to understand how individual life histories –which are rarely confined to just one region– are related to the regions. Fig. 1, which shows the percentage of inhabitants born in the municipalities, sub-regions and provinces where they lived in 2007, indicates that most people were living outside the municipality of their birth, and this was also the case with a number of sub-regions that were created to represent NuTS 4 level in Finland, especially those in the more urbanized regions and corridors. Only on a provincial scale does the situation change, so that typically 60-80% of people were still living in the province of their birth. This certainly gives some soundboard for regional identity discourses. The only exception to this pattern is the densely populated ‘mixed’ area in southern Finland. These observations raise some questions. How do ‘individual’ and ‘institutional’ considerations come together in

Theory and practice of the region: a contextual analysis of the transformation of Finnish regions 175

the creation of social ‘memberships’ in regional contexts? How do such identities become scaled and manifest themselves? Earlier studies suggest that people do not inevitably reflect identity in spatial terms in their lives (Paasi, 1996). Technical surveys have shown that people still identify with various areal units such as municipalities and provinces, but they do not always actually reveal what the areas in question are.

Thus, it is useful to conceptualize the region as an institutional process created in the framework of the division of labour. In a mobile society it is useful to refer to the personal accumulation and reserve of spatial experiences and meanings as ‘place’, simply to challenge the traditional concept of place that is normally associated with spatial locations (Paasi, 1996). The realities of spatial mobility in Finland lead us to conceptualize spatialities on the basis of people’s biographies, and we suggest that identities regarding single regions become part of the collection of personal spatial experiences and meanings. These ‘collections’ based on human mobility and interactions actually show how important is the analytical distinction between institutional identity discourse and the identities accumulated during personal life histories.

Figure 1. Percentages of Finns living in their province (a), sub-region (b) and municipality (c) of birth (2007)

Much of the spatial identification in daily life takes place in civil society through participation in social networks and associations, often in many locations. Indeed, the empirical observations of Savage (2007) from the uK on the relations between biographies and identity and the change in identities from hierarchical (in the 1960s) to the current more relational or ‘granular’ ones lends

strong support to our analytical distinction between region and place, the former being an institutionally mediated category while the latter is associated with individual life histories rather than one specific bounded location (Paasi, 2002). As Savage (2007) shows, the level and form of identification can today reflect the increasing power of the granular spatial identities and ‘elective belonging’ associated with biographies. These personal spatial identifications exist in parallel with the identity discourses found in policy and planning documents. Such accumulated ‘places’ are unique, but partly shared because people also live their regional lives –permanently or temporally– in the institutional realities of regions and participate in their production and reproduction.

Discussion

Contemporary regional systems and their dynamics are extremely complex, which also force us to conceptualize regions in dynamic and contextual ways. In this paper regions have been conceptualized as institutionally mediated dynamic structures that are produced, reproduced and at times removed in complex power relations and in the spatial division of labour. This means that once regions have become institutionalized they do not disappear even if some strategic activists involved in the region and its identity building process or ‘regional advocates’ (journalists, politicians, teachers, etc.) move away from the region and go on to accumulate their personal ‘place’ elsewhere; others will simply come in to fill these institutional positions in the division of labour. Conversely, activists may also continue to work from outside a region.

The analysis of regional dynamics and identity discourse in a Finnish context suggest that both regions and regional policies are increasingly being constructed by fusing social practices and discourses so that institutional needs and policies are related to the purported will and needs of citizens. Planning practices and rhetoric seem to have become increasingly global and divorced from the daily lives of citizens.

This analysis shows that the ‘region’ is not a separate, bounded unit or ‘scale’ but a process of institutionalization that simultaneously brings together local, national and global processes, interactions and power relations. A region is thus not a fixed ‘horizontal’ expression of spatial organization, but is also vertical and historical at the same time. We may well understand regions as constituted by networks, so that the boundedness of regions that exists in certain social practices (such as administration) is also realized in and through such networks and interactions. Evidence for this can be found in Finnish provincial planning, as analysed here, which is not based on interviews with citizens but leans strongly on normative assumptions and idea(l)s of a self-evident role for the regional identities of social collectives.

Correspondingly, spatial scales are not fixed, distinct levels of the social world but, as manifestations of regionality, they are structured and institutionalized in complex ways in de-/re-territorializing practices and discourses that may be partly concrete, powerful and bounded, and partly unbounded, vague and invisible

Theory and practice of the region: a contextual analysis of the transformation of Finnish regions 177

–perhaps even at the same time. Region is thus best seen through abstractions that strive to conceptualize the process through which such a unit emerges as part of the quest to structure reality and becomes a vehicle for institutionalizing the spatialities involved in such a complex social process. From this viewpoint the effort to answer categorically the question of whether borders are important or not, is simply absurd. Such an answer would always require the conceptualization and analysis of spatialities, power relations and meanings in context.

References

allen, J. (2009). “Three spaces of power: territory, networks, plus a topological twist in the tale of domination and authority”. Journal of Power, núm. 2, p. 197-212.allen, J.; CoChrane, A. (2007). “Beyond the territorial fix: regional assemblages, politics and power”. Regional Studies, núm. 41, p. 1161-1175.

allen, J.; MaSSey, d.; CoChrane, A. (1998). Rethinking the Region. London: Routledge. brenner, N. (2004). New State Spaces. Oxford: Oxford university Press. brenner, n.; JeSSoP, b.; JoneS, M.; MaCleod, G. [eds.] (2003). State/Space Reader. Oxford: Blackwell.

briStow, G. (2010). Critical Reflections on Regional Competitiveness. London: Routledge. CaStellS, M. (2004). The Power of Identity. The information age: economy, society and culture, Volume 2. Oxford: Blackwell.

Cooke, P.; Morgan, K. (1994). “Growth regions under duress: renewal strategies in Baden Wurttenberg and Emilia Romagna”. In: aMin, a.; thriFt, N. [eds.]. Globalizartion, institutions, and regional development. Oxford: Oxford university Press, p. 91-117.

deaS, i.; lord, A. (2006). “From new regionalism to an unusual regionalism? The emergence of non-standard regional spaces and lessons for the territorial reorganization of the state”. Urban Studies, núm. 43, p. 1847-1877.

donaldSon, A. (2006). “Performing regions: territorial development and cultural politics in a Europe of the Regions”. Environment and Planning A, núm. 38, p. 2075-2092. haveri, A. (1997). Aluehallinto muutoksessa. Tampere: Tampereen yliopisto, hallintotieteen laitos A 11.

healey, P.; uPton, R. [eds.] (2010). Crossing Borders: International Exchange and Planning Practices. London: Routledge. HS (2008). “Maakuntien yhteistyökuviot vielä sekaisin”. Helsingin Sanomat, 16-9-2008. hudSon, R. (2007). “Regions and regional uneven development forever? Some reflective comments upon theory and practice”. Regional Studies, núm. 41, p. 1149-1160. JeSSoP, B. (2002). The Future of the Capitalist State. Cambridge: Polity. kaleva (2009). “Pääkirjoitus: Alue tarvitsee kasvot”. Kaleva, 11-1-2009. keating, M. (1998). The New Regionalism in Western Europe. Cheltenham: Elgar. kuitunen, S.; PaJunen, J.; aho, P. (2003). “ Maakuntien merkitys ja tehtävät”. Kunnallisalan kehittämissäätiö, tutkimusjulkaisut Helsinki, núm. 36.

lovering, J. (1999). “Theory led by policy: the inadequacies of the ‘new regionalism’ (Illustrated from Wales)”. International Journal of Urgan and Regional Research, núm. 23, p. 379-395.

Morgan, K. (2007). “The polycentric state: new spaces of empowerment and engagement”. Regional Studies, núm. 41, p. 1237-1251.

PaaSi, A. (1986). “Neljä maakuntaa”. Joensuun yliopisto, Yhteiskuntatieteellisiä tutkimuksia [Joensuu], núm. 8.

– (1991). “Deconstructing regions. Notes on the scales of spatial life”. Environment and Planning A, núm. 23, p. 239-54.

– (1996). Territories, Boundaries and Consciousness. Chichester: Wiley. – (2002). “Place and region: regional worlds and words”. Progress in Human Geography, núm. 28, p. 802-811.

– (2003). “Region and place: regional identity in question”. Progress in Human Geography, núm. 28, p. 475-485.

– (2009). “The resurgence of the ’region’ and ’regional identity’: theoretical perspectives and empirical observations on regional dynamics in Europe”. Review of International Studies, núm. 35 S1, p. 121-146.

– (2010). “Regions are social constructs, but ‘who’ or ‘what’ constructs them? Agency in question”. Environment and Planning A, núm. 42, p. 2296-2301.

P ribilla , M. (2006). “Maakunnat vastaan läänit. 1990-luvun aluehallintouudistus poliittisena prosessina”. Suomen kuntaliitto, ACTA [Helsinki], núm. 184.

raCo, M. (2006). “Building new subjectivities: devolution, regional identities and the rescaling of politics”. In: tewdwr-JoneS, M.; allMendinger, P. [eds.]. Territory, Identity and Spatial Planning. London: Routledge, p. 320-334.

ruMFord, C. (2000). “European cohesion? Globalization, autonomization, and the dynamics of the Eu integration”. Innovation, núm. 13, p. 183-197.

Savage, M (2007). “Townscapes and landscapes”. Paper presented at the Colloquium 3: urban-Rural Flows and Boundaries, 09-10 January 2007. Institute for Advanced Studies, Lancaster university.

SCott, a.; StorPer, M. (2003). “Regions, globalization, development”. Regional Studies, núm. 37, p. 579-593.

wallin, S.; roininen, J. (2005). Maakuntasuunnitelmien analyysi. Aluerakenteen, elinkeinojen ja osaamisen kehittäminen. Helsinki: Ympäristöministeriö.

ziMMerbauer, K. (2011). “From image to identity: building regions by place promotion”. European Planning Studies, núm. 19, p. 243-260.

ziMMerbauer, k.; Suutari, T. (2004). “Imago, identiteetti ja alue? Seudullisen kehittämistyön haasteet”. Alue ja Ympäristö, núm. 33, p. 30-40.

Naturbanización. Algunos ejemplos en áreas de montaña y periurbanas1

María José Prados Universidad de Sevilla

Resumen

En este artículo se presentan los procesos de naturbanización en una serie de ámbitos, tomando como ejemplo los parques nacionales de Doñana y de Sierra Nevada (España), de Peneda-Gerês (Portugal) y de Kampinoski (Polonia). En todos ellos el detonante del desarrollo residencial es el reconocimiento de la calidad ambiental y paisajística de los espacios naturales protegidos. Las investigaciones realizadas permiten identificar cambios residenciales y nuevas dinámicas en torno a esos espacios, cambios que presentan paralelismos evidentes entre parques de montaña y periurbanos. Los resultados proponen avanzar en la exportación del concepto y la metodología para reforzar la visión comparada y plantear propuestas para la correcta inserción de los procesos detectados en la conservación de los espacios naturales protegidos.

Palabras clave: naturbanización, espacio natural protegido, desarrollo urbano, usos del suelo.

Resum: Naturbanització. Alguns exemples en àrees de muntanya i periurbanes

S’aborden les diferències en els processos de naturbanització en un seguit d’àmbits, prenent com a exemple els parcs nacionals de Doñana i de Sierra Nevada (Espanya), de Peneda-Gerês (Portugal) i de Kampinoski (Polònia). En tots ells el detonant del desenvolupament residencial és el reconeixement de la qualitat ambiental i paisatgística dels espais naturals protegits. Les investigacions realitzades permeten identificar canvis residencials i noves dinàmiques al voltant d’aquests espais, canvis

1. Conferència impartida el 26 de maig de 2011 a la Societat Catalana de Geografia.

que presenten paral·lelismes evidents entre parcs de muntanya i periurbans. Els resultats proposen avançar en l’exportació del concepte i la metodologia per a reforçar la visió comparada i plantejar propostes per a la correcta inserció dels processos detectats en la conservació dels espais naturals protegits.

Paraules clau: naturbanització, espai natural protegit, desenvolupament urbà, usos del sòl.

Abstract: Naturbanization. Some examples in mountain and peri-urban areas

This paper presents the naturbanization processes in a number of areas, like the national parks of Doñana and Sierra Nevada (Spain), Peneda-Gêres (Portugal) and Kaminoski (Poland). They all have in common that the tigger fo urban growth is the recognition of the environmental and landscape values of the protected areas surrounding. The research attempts to demonstrate both urban and land use changes dynamics around these areas, changes wich have obvious parallels between mountain and peri-urban protected areas. The results suggest progress on the concept and the methodology to enhance comparative analysis, and make proposals for the preservation of protected areas afected by naturbanization processes.

Key words: naturbanization, protected areas, urban growth, land use changes.

Introducción

Este trabajo presenta los resultados de las investigaciones realizadas en los últimos años sobre los procesos de naturbanización. La naturbanización explica cómo la presencia de un espacio natural protegido estimula los procesos de urbanización en las áreas de influencia. Estos procesos parten de un cambio en las preferencias residenciales de la población, que obedece al reconocimiento del valor ambiental y la calidad de los paisajes. La idea motriz es que estos entornos constituyen un activo para la población que desea vivir, trabajar y disfrutar de su tiempo libre en espacios de calidad ambiental y paisajística reconocida. La naturbanización identifica estos procesos a partir de la llegada de población inmigrante y de las motivaciones que subyacen a este cambio residencial. A partir de ello se centra en el análisis de las consecuencias territoriales y paisajísticas de la naturbanización.

Las primeras investigaciones llevadas a cabo en relación con las áreas de influencia de los espacios protegidos han estado centradas en la competencia entre usos agrícolas y la preservación ambiental. En el entorno del parque nacional de Doñana la presión sobre los usos del suelo y las captaciones de agua para riego ha venido siendo un foco tradicional de conflictos. una primera aproximación a partir de la tesis doctoral sobre Teledetección, agricultura y medio ambiente, puso

de manifiesto la competencia entre los usos agrícolas y las áreas protegidas (Prados, 1995). Esta confluencia se manifestaba tanto en la necesidad de disponer de las aguas subterráneas como en la ocupación de las mismas áreas. El desarrollo de la agricultura de regadío vinculada tanto a cultivos extensivos de arrozal como los regadíos de promoción pública del Plan Almonte–Marismas, ocupaba una parte de las áreas de protección delimitadas en el sector nororiental del parque nacional de Doñana. En el arco occidental estos conflictos se explicaban por los cultivos de fresón, muchos de ellos desarrollados a costa de la ocupación de manchas de pinares. La suma de demandas sobre los recursos suponía una fuente continua de conflictos para los objetivos de preservación del medio natural. La presión sobre el entorno de Doñana no se limitaba a los conflictos con los agricultores. El desarrollo inmobiliario ya había provocado en su día, la sustracción al espacio protegido de una franja litoral que garantizaba la continuidad de la urbanización turística de Matalascañas. Pero los desarrollos urbanos proseguían, de una parte en nuevos proyectos inmobiliarios o de desarrollo turístico en zonas vírgenes como el de Costa Doñana, y de otra en nuevas construcciones en el propio Matalascañas o en el vecino Mazagón. Aunque los primeros fueron abortados, la densificación de las tramas urbanas de los núcleos costeros se materializaba paulatinamente con desarrollos parciales del planeamiento. Paradójicamente muchos de ellos, lejos de apoyar el desarrollo turístico, provocaron un stock de viviendas que en la actualidad presta servicio a los inmigrantes y temporeros agrarios. La actividad agrícola y la industria asociada han continuado avanzando a tal ritmo que a pesar de la profunda crisis que atraviesa este sector, ejercen una fuerte competencia espacial y funcional con las actividades y usos turísticos. Los intereses contrapuestos no son lógicamente privativos de Doñana. Los trabajos científicos realizados hasta la fecha para diferentes contextos económicos y sociales evidencian cómo los conflictos, las tensiones y los enfrentamientos están presentes en todos los casos en los que la defensa de un espacio natural protegido se plantea a costa de la población local (Elbersen y Prados, 1999). Las situaciones específicas descritas en relación con Doñana guardan un claro paralelismo con las experiencias de otros países europeos. La nota común estriba en la permanencia de las actividades tradicionales extensivas en las áreas de influencia de los espacios protegidos, centradas en la actividad agropecuaria y forestal. Pero también son destacables otros intereses vinculados al carácter virgen de estos espacios y a una menor densidad demográfica. Lo que facilita determinado proyectos, ya se trate de actividades militares, centrales de energía o la práctica de actividades deportivas como la caza o el esquí. La actitud de la población local suele moverse en la misma dirección, apoyando iniciativas que fomenten actividades para la reactivación de la economía de los municipios afectados, aún en detrimento de la conservación de los espacios naturales protegidos. Mientras tanto, las actitudes de las administraciones parecen difusas, unas veces como garantes de la protección y conservación de los espacios naturales, y otras como defensoras de las iniciativas de la población local (Elbersen y Prados, 1999). Sin embargo y pese a que un mayor grado de protección trae consigo restricciones

sobre determinadas actividades económicas, también es cierto que éstas se ven beneficiadas por la presencia del espacio protegido en comparación con otras áreas rurales aledañas. El crecimiento de las inversiones publicitan la condición de “sitio especial” del espacio protegido, por lo que las nuevas infraestructuras, la atracción de visitantes y de turistas o la promoción de productos y servicios autóctonos entre otros, están siendo claves para el desarrollo local. Y ello revierte en una consideración distinta del espacio protegido por parte de la población. Identificados los conflictos y tensiones, el paso siguiente debía intentar canalizarlos hacia una visión menos polarizada. La oportunidad vino de la mano de la tesis doctoral Nature on the doorstep una investigación comparada sobre las relaciones entre los espacios protegidos y los desarrollos urbanos en parques nacionales europeos (Elbersen, 2001). El punto de partida era conocer la influencia de los espacios naturales en el desarrollo de actividades económicas. Los parques nacionales seleccionados fueron los de Doñana, Dwingelderveld, Lauwersmeer, Northumberland y Weerribben. Si esta influencia resultaba positiva, la integración entre conservación y desarrollo sería cierta y los espacios protegidos se vincularían al desarrollo local y a una mejor calidad de vida de esta población. Para averiguarlo se realizaron encuestas a la población residente en los núcleos urbanos localizados en las proximidades de los parques –tanto residentes temporales como permanentes– en las que se interrogaba acerca de sus expectativas y percepciones en relación con la presencia de un área protegida y el desarrollo de la comarca. El conjunto de aptitudes y valoraciones manifestadas por la población fue diferente en función del nivel formativo, ingresos medios y la condición de residentes permanentes o temporales. Los grupos de entrevistados/as con nivel formativo y de ingresos superior a la media valoraban muy positivamente el entorno: la presencia de la costa, la calidad del paisaje y del medio natural. También consideraban muy positiva la mejora de la accesibilidad al área de influencia del parque y las buenas comunicaciones con las aglomeraciones urbanas. Sobre todo entre los residentes temporales, la suma de estas condiciones era un factor decisivo ante la posibilidad de convertirse en residentes plenos.

En el caso de Doñana, las opiniones diferían claramente de la del resto de parques (Elbersen, 2001). La población con menor nivel formativo y económico declaraba que la motivación principal para vivir en Doñana era disponer de empleo; no obstante y en segundo lugar, coincidía en mostrar una valoración positiva de la belleza del entorno como una razón añadida que le aportaba calidad de vida. Lógicamente la percepción y la valoración acerca de las cualidades medioambientales del parque estaban ya por entonces, forzosamente relacionadas con las preferencias en la movilidad residencial y el disfrute del entorno. El resultado esperado era la atracción de población inmigrante, que podría actuar en dos direcciones contrapuestas: apoyar la reactivación de actividades insostenibles para con los objetivos de conservación, o constituir una masa crítica de residentes que ejerciera mecanismos de control sobre dichas actividades. Las opiniones favorables a la consideración de Doñana como valor añadido de la comarca frente a otras áreas rurales estaban claramente condicionadas por el nivel de instrucción y de ingresos. Cuando ambos

Naturbanización. Algunos ejemplos en áreas de montaña y periurbanas 183

planos evolucionen de forma favorable contribuirán eficazmente a la valoración positiva de las medidas de conservación de los espacios protegidos. Pero para ello era preciso determinar el modo en el que la llegada de población inmigrante a las áreas de influencia de los parques nacionales podía incidir en los procesos económicos, sociales y territoriales. Este artículo se centra en explicar la naturbanización en una serie de parques nacionales europeos con objeto de analizar las consecuencias de estos nuevos pobladores. una primera parte presenta el concepto y la hipótesis de trabajo, incorporando algunas pautas metodológicas para abordar los procesos a que da lugar. A continuación se presentan dos temas claves; de una parte el crecimiento del espacio urbanizado, los modelos de implantación espacial y cómo afecta a la conservación del patrimonio territorial; y de otra, los cambios en los usos del suelo y su repercusión sobre los paisajes culturales. Estos temas y procesos se analizan de forma comparada en las áreas de influencia de los parques nacionales de Doñana y Sierra Nevada en España, parque nacional de Peneda–Gerês en Portugal, y parque nacional de Kampinoski en Polonia.

Naturbanización. Concepto, hipótesis y procesos

El concepto de naturbanización es una paráfrasis del término contraurbanización, desarrollado a partir de la década de 1970 en los estudios de autores como Berry (1976 y 1978), Fielding (1986) y Champion (1989). Estos autores vinieron a señalar los cambios en los procesos de urbanización de países como Estados unidos o Gran Bretaña, consistentes según Berry en “un proceso de desconcentración de población” que “implica un movimiento de un estado de más concentración hacia un estado de menos concentración” (Champion, 1989, p. 20). Ello se traduciría en la ralentización y reducción del tamaño de las áreas metropolitanas, al tiempo que áreas menos urbanizadas o incluso áreas rurales remotas crecían en población. Esta idea de la contraurbanización guarda cierto paralelismo con las aportaciones del urbanismo español de principios de siglo. Los conceptos de rururbanización planteados por I. Cerdà y la ciudad lineal de A. Soria intentaban propiciar la ordenación de nuevos modelos urbanos desconcentrados como nuevas formas de urbanización (Terán, 1982). Ambas aportaciones pretendían ofrecer una respuesta a la relación “urbanización-ruralización” desde la planificación urbana, en línea con las teorías sobre desarrollo urbano de principios del siglo xx. Siguiendo la propuesta de la contraurbanización de definir y tipificar los procesos centrípetos en la movilidad de la población, el concepto de naturbanización explica cómo la presencia de un espacio natural protegido estimula los procesos de urbanización en las áreas de influencia (Prados, 2009). Por tanto, la naturbanización vincula la traslación o expansión de procesos de pérdida de población en las áreas urbanas y metropolitanas hacia aquellas áreas rurales que cuenten con recursos naturales, ambientales o paisajísticos. Las investigaciones preliminares en Doñana han demostrado la importancia del entorno en las preferencias residenciales de la población y cómo ese entorno puede ser a su vez, detonante de acti-

vidades económicas apoyadas en sus recursos. En los parques nacionales de Gran Bretaña, Holanda y España se han recabado diferentes percepciones y aptitudes que constatan el valor que la población concede al entorno protegido; y en segundo lugar, ponen de manifiesto cómo la existencia de recursos por rentabilizar ejerce una presión muy fuerte y muy favorable a la explotación de los mismos: léase desarrollo turístico; desarrollo agrícola intensivo; o actividad constructiva (Prados, 1994 y 1995; Elbersen y Prados, 1999; Elbersen, 2001). La situación mostrada por los parques nacionales en Europa alerta sobre la existencia de diferencias en estos comportamientos, pero también de las actuaciones en política ambiental y de la falta de coordinación con otras políticas territoriales de gran importancia para el cumplimiento de los objetivos de conservación ambiental (Elbersen, 2001). De ahí el interés por avanzar en investigaciones comparadas en el plano del desarrollo residencial, crecimiento económico y sus repercusiones territoriales en relación con la protección ambiental; investigaciones que enlazan con la redefinición funcional del espacio rural y la condición de ‘marginal’ que califica a buena parte del mismo. Conceptos clave como neoruralismo, rururbanización, reestructuración, mercantilismo, idealización y elitización rural, dan paso a un pensamiento específico en razón de las preferencias residenciales y las oportunidades de negocio en los espacios naturales protegidos (Nogué, 1988; Smith y Phillips, 2001; Phillips, 1993 y 2004; Ghose, 2004; Dam et al., 2002).

La formulación del concepto de naturbanización da paso al establecimiento de la hipótesis de la investigación. Esta defiende el reconocimiento de la calidad ambiental y paisajística de determinados ámbitos como motor de los cambios en las preferencias residenciales de la población, que se muestran cada vez menos dependientes de las dinámicas impuestas por las áreas urbanas (Prados, 2009). Asumida la existencia de procesos contraurbanizadores a partir de la pérdida de atractivo de las ciudades, habría que valorar las motivaciones que imperan en los cambios residenciales de la población. una de ellas puede ser la búsqueda de espacios con una calidad ambiental demostrada. La extraordinaria proyección social lograda por la conservación del medio ambiente y la consideración de los espacios naturales protegidos como catalizadores de dichos objetivos de conservación, ha propiciado el acercamiento a esos espacios al tiempo que abre nuevos frentes de presión (Rasker, 1993). Por ello y frente a los trabajos que analizan los movimientos de población en dependencia del comportamiento de las áreas urbanas, la hipótesis de la naturbanización valora la importancia del reconocimiento ambiental como justificación de las nuevas pautas en la movilidad y preferencias residenciales de la población (Brown y Wardel, 1980; Williams y Jobes, 1990). Es en este contexto donde cobra importancia la caracterización socio-demográfica de las áreas de influencia de los espacios naturales protegidos, con un doble objetivo: constatar la llegada de población inmigrante a las áreas de influencia y analizar el perfil de los nuevos residentes (Prados, 2005; Elbersen, 2005).

El interés por estas áreas rurales remotas como nuevos enclaves residenciales se enmarca dentro del proceso de reestructuración rural y está repercutiendo en la dinámica urbanística y socioeconómica del territorio. Por ello esta hipó-

Naturbanización. Algunos ejemplos en áreas de montaña y periurbanas 185

tesis no implica únicamente la construcción de nuevas edificaciones para uso residencial (a partir de demandas reales o especulativas), infraestructuras para el acercamiento de estos espacios, o la provisión de los servicios y equipamientos para nuevos residentes. Además, identifica y valora el surgimiento de actividades productivas y de servicios orientadas al “consumo de la naturaleza”, junto con la reactivación de otras relacionadas con el sector agropecuario. De ahí que el segundo eje sobre el que se sustenta la hipótesis guarde relación con las actividades económicas que están siendo reactivadas o las nuevas que surgen utilizando la presencia de un espacio protegido (Johnson y Rasker, 1995; García-Bellido y García, 2002). La naturbanización contribuye a identificar el valor mercantil de los parques en relación a las actividades económicas que se apoyan en su existencia y a la inversión pública en materia medioambiental. La planificación integrada del desarrollo urbanístico y la creación de nuevas infraestructuras, equipamientos y servicios; el seguimiento de la dinámica económica en el contexto de reestructuración rural unido al factor añadido de la existencia de un parque nacional; y la vinculación de la población residente con los objetivos de conservación ambiental, son los ejes directrices que marcan el interés por validar la hipótesis.

Las primeras investigaciones confirman el cumplimiento de la hipótesis en base a la existencia de cambios en la población de las áreas de influencia de parques nacionales europeos, y también en el conjunto de la red de parques naturales de Andalucía (Prados, 2005). Los resultados constatan la importancia de la calidad del entorno residencial, la accesibilidad y la posibilidad de desarrollar actividades económicas como factores de atracción de población hacia estos espacios. También es evidente la influencia del espacio protegido en el desarrollo económico, tanto por el sesgo positivo que lleva implícita la presencia del espacio protegido como, sobre todo, por las posibilidades vinculadas al desarrollo del turismo de naturaleza y a la protección ambiental (Prados y Flores, 2009). A la vez permiten identificar con claridad las diferencias existentes entre los parques periurbanos y litorales frente a los del interior. Los parques litorales se muestran influenciados por la dinámica del turismo, la construcción o la nueva agricultura y la actividad industrial asociada. Los parques de interior también presentan rasgos de naturbanización, en algunos casos muy intensos debido a la ventaja comparativa de los territorios, en otros simplemente por la intensificación de la presión agraria o la proximidad a las principales áreas urbanas de la región. Pero en ambos casos parecen determinantes las relaciones entre atracción de población y repercusiones sobre las actividades y la explotación de nuevos recursos.

Es evidente que la contrastación de la hipótesis precisa de un análisis que va más allá de los cambios en la evolución de la población y la reactivación económica. Este artículo aborda la contrastación de la hipótesis en el marco de los procesos territoriales en los que la naturbanización tiene lugar y de los que es, a su vez, un claro detonante. Entre ellos cabe incorporar la búsqueda de un nuevo entorno residencial en el que la calidad del medio ambiente sea un hecho palpa-

ble; la reactivación de actividades económicas tradicionales; su influencia sobre la promoción de nuevas actividades relacionadas con el consumo de la naturaleza; el desarrollo del sector de la construcción vinculado al desarrollo residencial; o la inversión pública en infraestructuras para la mejora de la accesibilidad. Se trata de procesos territoriales coetáneos o que ocurrirán en un plazo corto de tiempo, pero cuyo impacto sobre la ordenación territorial y la conservación ambiental de los espacios protegidos se dejará notar durante décadas.

Figura 1. Esquema metodológico de la naturbanización (Prados, 2009)

Desarrollo urbano y nuevas construcciones

Ortofotos

Tipologías edificatorias

Cambios en las coberturas y usos del suelo

Cartografía digital y teledetección

Análisis y seguimiento de cambios de usos

Superficies Temporales Morfológicos Locacionales

Mapas de cambios y permanencias

Mapas de unidades de paisaje

Modelización de usos del suelo

El análisis de los procesos sigue dos líneas de trabajo fundamentales. De una parte, es preciso establecer análisis empíricos que constaten la existencia de la naturbanización, cuantifiquen los beneficios económicos que reportan sobre los parques y evalúen la presión que ejercen sobre el medio. Y de otra, realizar análisis comparados en áreas de influencia de parques nacionales con diferentes valores ambientales y paisajísticos, y diferentes localizaciones en relación a la dinámica diferenciada de los espacios protegidos de montaña y periurbanos. La opción por contrastar la naturbanización en ellos guarda relación con la dinámica diferenciada de los espacios de montaña y la mayor presión sobre los emplazados en la franja costera. Mientras que los primeros tienen una trayectoria común dibujada por condiciones ancestrales de ‘perificidad’ y aislamiento, en el caso de los parques litorales y periurbanos la situación vienen marcada por el desarrollo de la urbanización, el desarrollo del sector turístico (vinculado o no a los valores ambientales y paisajísticos de los parques) y las relaciones funcionales con territorios vecinos. Responde también a resultados previos de las investigaciones preliminares, que han contribuido a poner de manifiesto un comportamiento diferenciado de los parques de montaña respecto a los parques litorales más próximos a los enclaves urbanos de la región (Prados, 2005). Y por último, porque presentan unos rasgos singulares que les son propios en razón de su dimensión superficial, tamaño demográfico y grado de articulación territorial.

El abordaje metodológico de los procesos de naturbanización se apoya en tres pilares esenciales: la disponibilidad de información proporcionada por instrumentos periódicos de reconocimiento territorial y bases de datos estadísticos; la evaluación de cambios en los usos del suelo y su incidencia sobre los paisajes culturales; y en tercer lugar, la posibilidad de formular modelos sostenibles para la gestión territorial. La información estadística sobre población y actividades económicas se une a las herramientas de reconocimiento territorial de manera que, con las escalas espacial y temporal adecuadas a las características del proceso, constituyen un buen punto de partida de cara a la contrastación de la hipótesis. El estado y evolución de los usos del suelo y la identificación de unidades paisajísticas se contemplan como elementos vinculados por la existencia de cambios territoriales provocados, en parte, por la evolución de las actividades extensivas. Todo ello es posible gracias al empleo de un sistema de información geográfica como elemento trasversal que permite, además, incorporar el reconocimiento y descripción de los diferentes parques y sus áreas de influencia, que se consideran esenciales en la constatación y seguimiento de los procesos de forma comparada. Al tiempo que se podrá avanzar en el grado de implantación de la naturbanización en las áreas de influencia de diferentes parques nacionales.

Nuevos pobladores y desarrollo residencial

El primer indicador de la naturbanización es la llegada de nuevos pobladores al área de influencia de los parques nacionales, atraída por la calidad ambiental y paisajística del entorno, y cómo afecta al desarrollo de nuevas construcciones. Estas relaciones entre movilidad de la población y valor ambiental del entorno habían sido establecidas en la década de 1970. Algunos autores identificaban cómo los movimientos de población, el desarrollo residencial y la relocalización de las actividades económicas en áreas rurales encontraban explicación en la importancia concedida a la calidad de vida y la belleza del paisaje (Goldstein, 1976; Brown y Wardell, 1980; Williams y Jobes 1990; Johnson y Rasker 1995; Gude et al., 2006).

Sin dejar a un lado las razones estrictamente económicas o de accesibilidad, estos trabajos reconocían la valoración del entorno natural como motor de una parte de la inmigración rural y, por tanto, apoyan la tesis de la naturbanización.

La constatación de estas relaciones es muy importante tras el fuerte éxodo rural de algunas áreas rurales a lo largo de la segunda mitad del siglo xx, motivado por la pérdida de valor económico de las actividades hasta entonces dominantes en dichas áreas. La fuerte emigración ha desestabilizado la composición de la población, dando lugar a procesos de despoblamiento, retracción de la fecundidad y de envejecimiento. El abandono del hábitat rural disperso y la concentración de la población en los núcleos de mejor accesibilidad y dotación de servicios es también una consecuencia del éxodo rural. Ante este panorama desalentador, el proceso que dio lugar a la creación de espacios naturales protegidos ha supuesto una relectura de las áreas rurales, que han pasado de ostentar la condición de marginales

a suponer una apuesta de futuro de cara a lograr la reactivación económica de las áreas rurales aledañas. Paradójicamente, estos mismos factores que generan nuevas dinámicas en las áreas protegidas pueden desencadenar efectos no deseados, como el aumento de la superficie construida, la presión sobre los recursos o la degradación del paisaje (Ghose, 2004). Analizar el grado en que la valoración del entorno natural y paisajístico es un activo de cara a las nuevas pautas de desconcentración de la población, puede contribuir a identificar la llegada de nuevos pobladores y el desarrollo de nuevas construcciones como desencadenantes de estos procesos.

Algunos trabajos recientes sobre naturbanización realizados en diferentes espacios protegidos apuntan cambios en el comportamiento de las áreas de influencia de los parques naturales y nacionales y permiten bosquejar diferencias regionales (Prados, 2009). La mayor parte de ellos coincide en la reducción de las pérdidas en el crecimiento de la población tras un fuerte proceso de despoblamiento, mientras que algunos registran valores positivos. En Andalucía la evolución de las tasas de crecimiento y migratorias en los parques naturales vienen confirmando el freno en las pérdidas ocasionadas décadas atrás por la acción conjunta de la emigración y el envejecimiento de la población. Dentro de un contexto general de crecimiento moderado de la población andaluza en su conjunto, debe enfatizarse el hecho de que la evolución de los parques naturales y sus áreas de influencia no se aparta del comportamiento promedio de otras áreas rurales o del conjunto de la región (tabla 1). Este comportamiento se ve condicionado sin embargo por factores locales, de manera que los parques litorales y periurbanos tienden a crecer mientras que los parques del interior registran ganancias menos significativas o incluso pérdidas (Prados, 2005).

Tabla 1. Evolución de la tasa de crecimiento en Andalucía, 1981-2001 Ámbito

Fuente: Prados, 2005

La evolución de la población en los dos parques nacionales andaluces muestra situaciones contrastadas. Mientras Doñana ha mantenido un crecimiento continuado a un ritmo anual de entre el 1 y el 1,5% de 1970 a 1990, el parque nacional de Sierra Nevada presenta pérdidas continuadas desde mediados del siglo pasado. La situación parece cambiar en 2001, cuando el censo permite registrar una tasa de crecimiento real del 0,58% anual para la década 20011991 (Prados y valle, 2010). Este dato plantea una situación más optimista que la de los parques naturales para ese mismo periodo y le aproxima al de otros ejemplos europeos. En Cataluña, el Parque Nacional de Aigüestortes i Sant Maurici arroja un crecimiento anual del 0,28% entre 1991 y 2001, fren-

Naturbanización. Algunos ejemplos en áreas de montaña y periurbanas 189

te a las pérdidas anuales de -0,63% que venía registrando desde la década de 1970 (Tulla et al. , 2008). Pero también encontramos ejemplos de parques nacionales que han continuado registrando pérdidas, menos importantes que en momentos anteriores marcados por el éxodo rural, pero pérdidas al fin. Es el caso del Parque Nacional de Peneda-Gerês en Portugal (Lourenço, Quental y Barros, 2009); en el Parque Nacional de Kampinoski, en Polonia, la situación es más dramática incluso, debido a las medidas de realojamiento de amplios sectores de la población fuera del área protegida tras la creación del parque (Czerny, Lecka y Wujek, 2009).

Orden Factores explicativos

1 vivienda en propiedad

2 valoración del entorno paisajístico y natural

3 Nacido o procedente de un área rural

4 Estudios secundarios o universitarios

5 Población activa o jubilada

6 Trabajo en la zona o tele-trabajadores

7 Nivel de ingresos medio-alto

8 Ocio en relación con el área protegida

9 valoración positiva del área protegida como estímulo económico

Fuente: Prados, 2008

De nuevo en Andalucía, el análisis de las tasas migratorias confirma el comportamiento descrito, de manera que los parques nacionales atraen población inmigrante con diferente ritmo e intensidad. Doñana presenta por lo general saldos y tasas con valores positivos, con oscilaciones que se mueven entre el centenar y el millar de efectivos, y que responden al dinamismo del área de influencia y a la variabilidad de las altas y bajas padronales registradas por la Estadística de variaciones residenciales (Prados y valle, 2010). En Sierra Nevada el comportamiento es el mismo aunque a un ritmo más pausado; pese a la alternancia de valores positivos y negativos, la tendencia señala el crecimiento de la población inmigrante. La percepción de los nuevos pobladores, los naturbanitas, sobre el atractivo residencial de estos parques nacionales, confirma la importancia de la calidad del entorno, la accesibilidad y la posibilidad de desarrollar actividades económicas como factores llamada a la inmigración rural. Esta percepción se reafirma entre los residentes temporales, para quienes la presencia de playas vírgenes o el paisaje de alta montaña han sido factores determinantes en la elección de la segunda vivienda. En ambos casos, la accesibilidad y proximidad de grandes enclaves urbanos juegan un importante papel en la atracción de población, y los nuevos pobladores valoran además, la cercanía de servicios y equipamientos de primer

Tabla 2. Perfil de los naturbanitas

nivel, la accesibilidad que favorece los desplazamientos, y la posibilidad de desarrollar nuevas actividades económicas o reactivar las existentes. Las motivaciones que subyacen en los procesos de naturbanización tienen un impacto territorial evidente en el desarrollo de nuevas construcciones, tanto por las necesidades de vivienda de los nuevos pobladores, como por las actividades económicas relacionadas con el sector terciario. Diversas investigaciones han puesto de manifiesto la importancia de los valores naturales en la elección de un nuevo entorno residencial. Aquellos que podríamos designar como naturbanitas buscan un estilo de vida más pausado y cercano al medio natural. Se sienten atraídos por áreas rur-naturales, de las que valoran sus características ambientales y paisajísticas. un clima agradable y la proximidad a las zonas litorales o de la alta montaña son, entre otros, coadyuvantes de la presión residencial sobre estos espacios (Krannich et al., 2006). La cercanía a espacios donde el patrimonio territorial y los paisajes culturales son activos bien valorados da lugar a la adquisición de viviendas y a la promoción de nuevas formas de negocio. En ocasiones también juegan en favor de la naturbanización los procesos de redefinición funcional de las áreas rurales y las expectativas generadas por actividades económicas basadas en el consumo de la naturaleza. La diversificación económica, una mayor inversión pública, precios del suelo competitivos y las características de la vivienda, son centrales a la hora de entender el acaecimiento de los procesos de naturbanización.

Esta dinámica lleva a unas primeras conclusiones sobre el desarrollo de procesos de urbanización en las áreas de influencia de los parques nacionales. La primera es que no existe una relación directa entre este desarrollo y el crecimiento de la población o la inmigración rural. En municipios del interior del parque de Sierra Nevada se ha comprobado cómo la evolución del espacio construido y de la población ha seguido progresiones divergentes. El análisis de las ortofotos muestra un crecimiento continuado de las superficies construidas a lo largo de la segunda mitad del siglo pasado hasta casi duplicar la extensión de partida, con tres fases bien marcadas: una primera de crecimiento lento entre 1959 y 1980; una fase de estabilidad en las décadas de 1980 y 1990; para finalmente retomar el comportamiento alcista coincidiendo con la burbuja inmobiliaria de principios del presente siglo. Por su parte la evolución de la población ha venido lastrada por un fuerte éxodo rural hasta la década de 1980, moviéndose luego con ligeras oscilaciones entre la estabilidad y las ganancias moderadas (Prados y Giusti, 2010). Esta relación inversa entre evolución de la población y crecimiento de la superficie construida se corresponde con otras dos variables. El número de visados aprobados por el Colegio de Arquitectos muestra cómo las autorizaciones de nueva obra se han ralentizado en estos años, mientras que las tasas netas de inmigración vienen siendo positivas. De ello cabe concluir que, con independencia de la llegada de nuevos pobladores a las áreas de influencia de los parques nacionales, se constata un desarrollo del espacio construido superior a la demanda real y, en consecuencia, existe una presión urbanística en lugares en los que, paradójicamente, estos inmigrantes buscan un entorno de mayor calidad.

Figura 2. Evolución de la población y de la superficie construida en Bubión, parque nacional de Sierra Nevada (1950-2004)

Evolución superficial del área construida en Bubión

Evolución de la población en el municipio de Bubión

Fuente: Prados y Giusti, 2010

una segunda conclusión se refiere a los modelos de implantación territorial de las construcciones nuevas. Para el municipio de Bubión, el análisis de la ortofoto muestra el proceso de abandono progresivo del hábitat rural tradicional, de carácter disperso y apoyado en el control de los recursos que demandaban las actividades agropecuarias. El resultado de este proceso se traduce en el crecimiento de la superficie construida en el núcleo urbano principal, al tiempo que surgen nuevas edificaciones diseminadas pero próximas al núcleo principal, siguiendo líneas marcadas por la orografía y las vías de comunicación (Prados y Giusti, 2010). A falta de un análisis más detallado sobre las causas de esta implantación territorial, la evolución del modelo viene a enfatizar la accesibilidad y la disponibilidad de servicios y equipamiento propiamente urbanos como aspectos clave en esta nueva distribución.

En otros casos analizados, como en el parque nacional de Peneda-Gerês, el comportamiento es semejante en relación al desarrollo de nuevas construcciones, con independencia de la estabilidad en los procesos de recuperación demográfica. Entre 1991 y 2001 la mayor parte de los municipios de este parque nacional han visto decrecer su población al tiempo que el número de viviendas ha seguido otra evolución. Como se observa en la figura 3 sólo en casos contados ambos crecimientos van vinculados, siendo mayoría aquellos municipios en los que la superficie construida crece mientras la población se mantiene prácticamente estable. Son las situaciones de municipios como Castro Laboreiro en la frontera norte, Terras de Bouro o también de Montalegre. En línea con lo avanzado para el caso de Sierra Nevada, en Peneda-Gerês se registra una nueva polarización del crecimiento en las freguesías de mayor centralidad dentro del municipio, al tiempo que el desarrollo del espacio construido se extiende a lo largo de las vías de comunicación que dan acceso al interior del parque nacional (Lourenço, Quental y Barros, 2009).

Lógicamente ello tiene consecuencias sobre la evolución de los usos del suelo y más allá, en la estabilidad de los paisajes culturales y la conservación de elementos del patrimonio territorial. La tercera conclusión sería la dicotomía existente entre, por un lado, el abandono de prácticas tradicionales relacionadas con las actividades extensivas –básicamente agrícolas y ganaderas– y la pérdida de elementos del patrimonio territorial, y por otro, la recuperación de la arquitectura religiosa y civil en calidad de arquetipos para la puesta en valor del patrimonio cultural. El modelo de implantación territorial nos traslada a un cambio de paradigma en el que el abandono de las formas de vida tradicionales se vincula a modos de explotación económica dependientes de los gustos y exigencias urbanas. De ahí que sea necesario enfatizar la importancia de elementos patrimoniales que, una vez pierden sentido para la funcionalidad económica de los habitantes, deben ser identificados e integrados en el territorio como garantía de su salvaguarda y protección. El abanico de elementos es muy amplio, y va desde el propio hábitat, la red de caminos y vías rurales, el sistema de acequias, los molinos u otros elementos de la arquitectura para la producción que sufren las consecuencias lógicas derivadas de la falta de uso. veamos cómo ello se traslada a los procesos de cambios de usos y marginalidad en estos espacios.

Los usos extensivos del suelo, evolución y horizontes

un segundo indicador de los procesos de naturbanización corresponde a los cambios en los usos y cómo se establece una red de complejas interacciones con los factores socioeconómicos y medio ambientales. En correspondencia con la llegada de nuevos pobladores y la presión sobre el espacio urbanizado, los usos del suelo extensivos también se ven afectados por los procesos de naturbanización. El despoblamiento, como consecuencia de la fuerte emigración y la crisis de las actividades económicas del sector primario, ha supuesto la retracción de

Figura 3. Superficie construida y crecimiento de la población en el parque nacional de Peneda-Gerês, Portugal (1991-2001)

Melgaço

Monção

Paredes de Coura

Arcos de Valdevez

Ponte da Barca

Terras de Bouro

Vila Verde

Amares

Braga

Poputation and dwellings change (1991-2001)

Municipalites

Heads of municipalities

Nationals roads

PNPG and natura 2000

Dynamics (1991-2001)

Population and dwellings

Boticas

Vieira do Minho

Póvoa de Lanhoso

Population decline and dwellings stabilization

Population decline and dwellings growth

Population stabilization and dwellings growth

Population growth and dwellings decline

Population growth and dwellings stabilization

Population and dwellings growth

Lamas de Mouro

Castro Laboreiro

Gavieira

Naturbanización. Algunos ejemplos en áreas de montaña y periurbanas 193 las bases económicas y de la funcionalidad territorial de estos espacios, cuando no su estancamiento. De todo ello se deriva una tendencia regresiva que ha marcado profundamente a estos territorios. Otra consecuencia es la marginalidad y el abandono de las explotaciones agrícolas y ganaderas, que se manifiestan en las coberturas y los usos del suelo. Los usos del suelo son expresión territorial del

Soajo

Britelo

Entre-Ambos-os-Rios

Germil

Lindoso

Campo do Gerês

Covide

Vilar da Veiga

Tourém

Pitões das Júnias

Covelães

Outeiro

Cabril

Fuente: Lourenço, Quental. y Barros, 2009

Montalegre

aprovechamiento y la explotación de los recursos, de manera que la evolución de la actividad agrícola y ganadera les repercute. Los procesos de intensificación y de marginalidad se manifiestan, en cambio, en los modos de aprovechamiento, que a la larga conducen a cambios en los usos del suelo. En esta nueva coyuntura, los recursos naturales modifican su participación en el sistema, pero también, y no menos importante, se ven condicionados por determinadas prácticas y modos de aprovechamiento (Fernández y Prados, 2010).

El modo de aprovechamiento, entendido como explotación económica del medio, es un elemento central en la construcción y alteración de los paisajes culturales que constituyen el solar de las áreas de influencia de los espacios protegidos. La intensificación o la marginalidad de los aprovechamientos provocan cambios en las coberturas y usos de los suelos, y éstos a su vez inciden en el mantenimiento y preservación paisajística. Las tipologías de usos y su nivel de explotación influyen en las diferentes unidades del paisaje, y la transformación de estas unidades puede dar lugar a cambios en los usos del suelo (Hietel, Waldhardt y Otte, 2004). Por lo tanto, procesos, funciones y estructuras del paisaje guardan una relación muy estrecha con la componente dominante de los usos del suelo en un territorio dado. El entendimiento de estas dinámicas debe ser de utilidad en el análisis de cambios en las coberturas y usos del suelo y predecir comportamientos futuros. Y debe contribuir en la elaboración de prácticas de gestión sostenibles con el objetivo de preservar las funciones esenciales del paisaje en las áreas de influencia de los parques nacionales. Los parques nacionales del interior son áreas de montaña caracterizadas por una intervención prolongada sobre los recursos naturales, debido al predominio de los usos y modos de aprovechamiento agrarios. En las dos últimas décadas están siendo partícipes de procesos de intensificación en el espacio construido, el desarrollo de insfraestructuras y el avance de ciertas formas de agricultura que introducen elementos de tensión inusuales en sus áreas de influencia. Ello tiene consecuencias importantes sobre el estado y conservación de los recursos, pero también sobre los modos de vida tradicionales que se manifiestan, a su vez, en los cambios sobre los usos del suelo y en la construcción de paisajes culturales. En relación con la evolución de los usos de los suelos extensivos y el estado de los paisajes, se ha comprobado que los procesos de naturbanización se manifiestan de forma contrapuesta: procesos de intensificación agrícola frente a procesos de degradación y abandono de los modos de aprovechamiento y ocupación tradicionales. El escenario final guarda semejanzas con los conflictos de otras áreas rurales más dinámicas, pero no hay que olvidar el papel otorgado a las áreas de influencia de los parques nacionales en la conservación ambiental como colchón de amortiguación de impactos.

El seguimiento y control de estos procesos se viene realizando en base al análisis y la interpretación comparada de series cartográficas sobre usos y aprovechamientos, y en el análisis de la ortofoto como apoyo al reconocimiento de campo a nivel de municipio. La tabla 3 muestra uno de los ejemplos analizados en Portugal. La figura muestra la situación de los usos del suelo extensivos en el muni-

cipio de Terra do Barros para el periodo que media entre 1990 y 2006. Los usos principales corresponden a las áreas rocosas y las superficies cubiertas por bosques; en relación con ello son también destacadas las superficies sin vegetación, que en estos años son probablemente el resultado de incendios estivales. De estos grandes usos sólo uno de ellos presenta una evolución decreciente, el correspondiente al bosque. Frente a éstos, los usos extensivos más reducidos en superficie, como los usos agrícolas, muestran un claro comportamiento expansivo. Las 370 hectáras dedicadas a cultivos en 1990 pasan a ocupar una superficie de 650 ha en 2006. El crecimiento de esta categoría en quince años ha sido del 74%, el más importante en términos porcentuales de toda la serie de usos. A ello hay que unir la categoría definida como agricultura con vegetación natural: la superficie ocupada ha decrecido un 4%, con una reducción de unas 80 hectáreas; sin embargo su extensión es de 1.700 ha, muy superior a la obtenida para la categoría de cultivos. Pese a la leve reducción superficial, esta mezcolanza de usos en las categorías de cultivos y vegetación natural estaría apuntando el avance de la agricultura sobre la cobertura de vegetación pudiendo derivar hacia procesos de intensificación. En el caso del parque nacional de Sierra Nevada la situación se repite, aunque lógicamente adaptada a las características propias de este espacio. La tabla 4 recoge las superficies dedicadas a los usos del suelo presentes en la cuenca del Guadalfeo, en la cara sur del macizo montañoso, entre los años 1975 y 1999. Los datos más destacadas afectan nuevamente, a las dinámicas de los usos agrícolas, los pastos y la evolución del bosque. La superficie de coníferas y eucaliptal ha decrecido de forma significativa, al tiempo que las áreas cubiertas de pastizalmatorral han visto aumentar su extensión en estos años. En lo referente a los usos agrícolas los resultados muestran una situación contrapuesta. De un lado, retroceden las categorías tanto de regadío como de secano, respectivamente en un 64% y un 46%. De otro lado, se asiste a la irrupción de una nueva categoría correspondiente a cultivos subtropicales y cítricos. La tabla 4 también pone de manifiesto el avance del viñedo. Estas dos situaciones estarían marcando una especilización productiva agraria, de carácter intensivo y vinculada al sector agroindustrial, en parte apoyado en los recursos existentes, en parte en denominaciones específicas de origen de la producción. Mientras tanto, la agricultura tradicional cede terreno y mantiene una evolución regresiva consecuencia de procesos de despoblamiento y abandono del hábitat rural diseminado y de los usos agrarios tradicionales.

Finalmente y en relación a otros parques analizados, cabe introducir algunos comentarios sobre los parques de Kampinoski y Doñana. En el caso del parque nacional de Kampinoski el estudio de la evolución de los usos se remonta a 1957. Lógicamente los cambios son más destacados y enfatizan situaciones extremas. Junto al avance de los usos urbanos y la agricultura en forma de huertas, resulta destacable el retroceso de zonas de vegetación natural, tanto bosques como zonas de matorral (Ternero, 2011). El crecimiento del espacio construido no encuentra correlato en el crecimiento de población, que como ya se dijo se vió afectado por la política de reubicación impulsada por el Gobierno tras la creación del parque.

Tabla 3. usos del suelo en el parque nacional de Peneda-Gerês, Portugal (1990-2006)

Usos del Suelo en el parque nacional de Peneda-Gerês

con vegetación

y pastos naturales

Asociación de vegetación

de vegetación escasa

Superficies cubiertas de agua 6,44 6,44 2,3 2,3 0,0

Total 277,26 km2

Fuente: Lourenço, Quental y Barros, 2009

Estos nuevos desarrollos urbanos se apoyan en el borde noreste del parque, próximo a la frontera del área metropolitana de varsovia y a lo largo del antiguo cauce del vístula y los arenales de Gochal. Por su parte, el desarrollo de la agricultura se asocia las más de las veces al avance de la urbanización, y se vincula al nuevo hábitat disperso (Ternero, 2011). La situación se asemeja a la del parque nacional de Doñana, donde los usos agrícolas intensivos constituyen una de las amenazas más serias para la conservación del medio natural y del paisaje. La valoración final de los resultados alcanzados incide en una situación que pivota entre procesos de abandono e intensificación y su relación con las dinámicas socioeconómicas de los procesos de naturbanización en cada área de influencia.

Este complejo entramado de relaciones refuerza la importancia de reconocer el predominio de la componente natural y paisajística en el análisis de los procesos de naturbanización, planteamientos que deben ser centrales ante las presiones que se establecen en las áreas de influencia. Como se ha puesto de manifiesto en los diferentes cortes temporales de la información cartográfica analizada en cada caso, los cambios en los usos del suelo son procesos pausados, iniciados en paralelo al despoblamiento de las áreas rurales pero cuyos efectos se dejarán sentir a lo largo del tiempo. La misma reflexión cabe realizar respecto de los nuevos frentes de presión asociados al desarrollo urbano y los usos agrícolas, motivados o no por los procesos de naturbanización. Por un lado los usos marginales en el plano económico, son usos tradicionales en proceso de abandono ante la pérdida de funcionalidad, pero a su vez son necesarios para el mantenimiento de los paisajes y de elementos del patrimonio. Por otro, los usos intensi-

Tabla 4. usos del suelo en la cuenca del Guadalfeo, parque nacional de Sierra Nevada (1975-1999)

Usos del suelo en la cuenca del Guadalfeo, parque nacional de Sierra Nevada

Coníferas

Eucalipto

Improductivo

Invernadero

Área 1975 (ha) Área 1999 (ha) Evolución 19751999 (%)

Subtropical-cítricos

Fuente: Fernández y Prados, 2010

vos dinamizan el territorio aunque sea a costa de ejercer una mayor presión sobre los recursos naturales, introduciendo actividades y modos de ocupación nuevos. En definitiva, la presión creciente y la fragmentación del territorio entre áreas marginales e intensivas pueden constituir un revulsivo para los objetivos de conservación ambiental y protección de los paisajes que son el leitmotiv de los procesos de naturbanización.

Conclusiones

El concepto de naturbanización desarrolla un marco para la correcta interpretación de los procesos de cambio que están ocurriendo en las áreas de influencia de los parques nacionales y naturales. Estos procesos de cambio parten de los procesos de contraurbanización e incorporan los desplazamientos de la población no metropolitana hacia estos espacios. Las áreas afectadas por procesos de naturbanización son aquellas en las que tiene lugar un crecimiento de población, un balance migratorio positivo, y cambios en la composición y estructura de la población implicada. La razón principal de la atracción de nuevos residentes hacia estas áreas estriba en las cualidades paisajísticas y ambientales de las áreas que rodean a los parques nacionales y naturales. También son importantes la mejora en la dotación de servicios y equipamientos públi-

cos que favorecen la accesibilidad a lugares remotos; y las perspectivas de desarrollo económico. Todo ello forma un conjunto de elementos propiciatorios de un nuevo tipo de residente rural que busca un nuevo entorno residencial y/o laboral en el que se valora o pone en valor el medio natural y paisajístico. Si la naturbanización implica que los valores ambientales y los paisajes culturales del territorio son claramente apreciados por la población, el marco territorial y el paisaje deben ocupar un lugar preferente. El análisis comparado de estos procesos en las áreas de influencia de algunos parques nacionales del sur y este de Europa ponen de manifiesto la semejanza de los procesos de naturbanización. En parques nacionales y naturales de montaña, en zonas costeras y en enclaves periurbanos, la naturbanización se identifica con una presión in crescendo de nuevas construcciones e infraestructuras; y en un segundo término, por actividades extensivas que aúnan el abandono de las prácticas tradicionales y la degradación de los paisajes culturales. Los resultados insisten en la confrontación entre el aumento de la presión sobre el espacio construido y la intensificación agrícola, con situaciones de marginalidad y abandono de modelos productivos extensivos. El desbordamiento de las zonas urbanas se acompaña de la invasión de áreas agrícolas y de alto valor natural, siendo de fuerte intensidad en casos muy señalados. Ello debe llevar a una planificación que acote y controle el impacto de la expansión urbana y de los procesos agrícolas intensivos sobre el medio rural y natural. Entre ambos extremos cabe también incluir los aspectos positivos que son la fortaleza de los procesos de naturbanización. La atracción de población, el desarrollo de actividades económicas sostenibles y la puesta en valor de la agricultura tradicional son puntales que habrá que fortalecer. Del lado de los usos marginales destaca su papel en la conformación de paisajes culturales, sostén de elementos del patrimonio territorial, el mantenimiento de hábitats naturales, y el suministro de bienes y servicios ambientales. Como conclusión, el resultado final dibuja la estructura de los procesos de naturbanización allí donde ocurren, en las áreas de influencia de los parques nacionales y otras áreas protegidas. Y proyecta la necesidad de profundizar en estos análisis cuantificando el coste ambiental de los procesos de naturbanización, la defensa de aquellos modelos productivos que contribuyan a la preservación del medio, y la conservación de los paisajes culturales y del patrimonio territorial.

Bibliografía

berry, B. J. (1976). “The counterurbanization process: urban América since 1970”. En: berry, B. J. [ed.] Urbanization and Counterurbanization. Nueva York: Arnold, p. 17-30. – (1978). “The Counterurbanisation Process: How General?” En: hanSen, N. [ed ] Human Settlement Systems. Cambridge: Ballinger, p. 25-50. brown, D. L.; wardell, J. M. [eds.] (1980). New Directions in Urban-Rural Migration. The Population Turnaround in Rural América. Nueva York: Academic Press.

ChaMPion, A. (1989). Counterurbanization. The change peace and nature of population deconcentration. Londres: Arnold.

Czerny, M.; leCka, i.; wuJek, M. (2009). “The development of urbanization in the neighbourhod of Kampinoski National Park”. En: PradoS, M. J. [ed.] Naturbanization in the European Union. New Identities and Processes for Rural-Natural Areas. Leiden: Taylor & Francis, p. 29-44.

daM, F. van; heinS, S.; elberSen, b. S. (2002). “Lay discourses of the rural and stated and revealed preferences for rural living. Some evidence of the existence of a rural idyll in the Netherlands”. Journal of Rural Studies [Amsterdam], núm. 18 (4), p. 461-476.

e lber S en , B. S. (2001). Nature on the Doorstep. The Relationship between Protected Natural Areas and Residential Activity in the European Countryside . Wageningen: Alterra.

– (2005). “Combining Nature Conservation and Residential Development in the Netherlands, England and Spain”. Journal of Environmental Planning and Management [Oxford], núm. 48, p. 37-63.

elberSen, B.; PradoS, M. J. (1999). “Desarrollo rural y calidad de vida en el entorno del Parque Nacional de Doñana”. Estudios Regionales [Málaga], núm. 55, p. 47-76.

Fernández, M.; PradoS, M. J. (2010). “Cambios en las coberturas y usos del suelo en la Cuenca del río Guadalfeo, España (1975-1999)”. Geofocus. Revista Internacional de Ciencia y Tecnología de la Información Geográfica [Madrid], núm. 10, p. 158-184.

Fielding, A. J. (1986). “Counterurbanization”. En: PaCCione, M. [ed.] Population Geography: progress and prospects. Londres: Croom Helm, p. 224-256. garCía-bellido, a.; garCía de diego, J. (2002). “La cuestión rural: patología urbanística del espacio rústico”. Ciudad y Territorio: Estudios Territoriales [Madrid], núm. 132, p. 277-323. ghoSe, R. (2004). “Big Sky or Big Sprawl? Rural Gentrification and the Changing Cultural Landscape of Missoula, Montana”. Urban Geography [Birmingham], núm. 25, p. 528-549.

hietel, e.; waldhardt, r. M.; otte, A. (2004). “Analysing land-cover changes in relation to environmental variables in Hesse, Germany”. Landscape Ecology , núm. 19, p. 473-489.

JohnSon, J. d.; raSker, R. (1995). “The role of economy and quality of life values in rural business location”. Journal of Rural Studies [Amsterdam], vol. 11, núm. 14, p. 405-416. kranniCh, R. et al. (2006). “Social change and well-being in Western Amenity Growth Communities”. En: kandel, w.; brown, D. L. [eds.] Population Change and Rural Society. Dordrecht: Springer, p. 311-331.

lourenço, J.; quental, n.; barroS, F. (2009). “Naturbanization and sustainability at PenedaGerês National Park”. En: PradoS, M. J. [ed.] Naturbanization in the European Union. New Identities and Processes for Rural-Natural Areas. Leiden: Taylor & Francis. p. 44-74.

nogué Font, J. (1988). “El fenómeno neorrural”. Agricultura y Sociedad [Madrid], núm. 47, p. 145-175.

PhilliPS, M. (1993). “Rural gentrification and the processes of class colonisation”. Journal of Rural Studies [Amsterdam], núm. 9, p. 123-140.

– (2004). “Other geographies of gentrification”. Progress in Human Geography, núm. 28, p. 5-30.

PradoS velaSCo, M. J. (1994). “Actividad agrícola intensiva em espacios naturales: los impactos ecológicos del fresón en el entorno de Doñana”. En: VII Coloquio de Geografía Rural (Córdoba), p. 435-440.

– (1995). Teledetección, agricultura y medio ambiente. Madrid: Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación.

– (2000). “La revitalización de espacio rural andaluz en el contexto de las políticas de protección ambiental”. En: garCía, F.; larrull, a.; MaJoral, r. [eds.], Los espacios rurales en el cambio de siglo: incertidumbres ante los procesos de globalización y desarrollo . Lleida: universitat de Lleida, p. 1-9.

– (2005). “Territorial recognition and the control of changes and dynamic rural areas. Analysis of naturbanisation process in Andalucía-Spain”. Journal of Environmental Planning and Management [Oxford], núm. 48, p. 65-83.

– [ed.] (2009). Naturbanization in the European Union. New Identities and Processes for RuralNatural Areas. Leiden: Taylor & Francis.

PradoS, M. J.; CunninghaM, C. (2002). “Calidad ambiental y nuevas pautas en la movilidad residencial de la población. Propuesta metodológica para el estudio de procesos de naturbanización”. En: XI Coloquio de Geografía Rural. Los espacios rurales entre el hoy y el mañana. Santander: universidad de Cantabria, p. 425-433.

PradoS, M. J.; FloreS, M. J. (2009). “Dinamismo económico en las áreas de influencia de los parques nacionales de Andalucía. Apuntes sobre los procesos de terciarización”. En: garCía, J. L. [ed.] La organización territorial del desarrollo local en España. La Laguna: Grupo de Desarrollo Local de la AGE, p. 101-118.

PradoS, M. J.; guiSti, M. (2010). “Naturaleza y espacio construido. un análisis exploratorio de la naturbanización en Andalucía”. En: Espacios y paisajes urbanos: reflexionar sobre su presente para proyectar su futuro. X Coloquio y Jornadas de Campo de Geografía Urbana. Santander: Asociación de Geógrafos Españoles i universitats de Cantàbria, Oviedo i País Basc, p. 304-320. PradoS, M. J.; valle, C. del (2010). “Naturbanización y cambios en la población de los espacios naturales de Doñana y Sierra Nevada”. Documents d´Anàlisi Geogràfica [Bellaterra], núm. 56/3, p. 437-462.

r a S ker , R. (1993). Rural development, conservation and public policy in the Greater Yellowstone Ecosystem. Society and Natural Resources, núm. 6, p. 109-126. SMith, d. P.; PhilliPS, d a (2001). “Socio-cultural representations of greentrified Pennine rurality”. Journal of Rural Studies [Amsterdam], núm. 17, p. 457-469. t erán , F. de (1982). Planeamiento urbano en la España contemporánea (1900-1980).

Madrid: Alianza Editorial.

ternero, M. R. (2011). Procesos de naturbanización en el Parque Nacional de Kampinoski, Varsovia. Treball final de màster, Master de Ordenación y Gestión del Desarrollo Territorial y Local. Sevilla: Facultad de Geografía e Historia, universidad de Sevilla (en elaboració).

tulla, a.; vera, a.; badia, a.; PallarèS, M. (2008).“Actividades económicas y naturbanización en el entorno de los parques naturales del Cadí–Moixeró y del Alt Pirineu (Pirineo catalán)”. A: II Coloquio Hispano-Francés de Geografía Rural / IIie Colloque Franco-Espagnol de Géographie Rurale. Baeza: universidad Internacional de Andalucía, p. 93-116.

williaMS, a. S.; JobeS, P. C. (1990). “Economic and quality-of-life considerations in urbanrural migration”. Journal of Rural Studies [Amsterdam], núm. 12, p. 187-194.

Els conflictes territorials del sistema elèctric a

Catalunya1

Sergi Saladié Gil

Grup d’Anàlisi Territorial i Estudis Turístics Departament de Geografia, Universitat Rovira i Virgili sergi.saladie@urv.cat

Resum

A Catalunya hi ha un alt grau de consens social sobre la necessitat d’implantar sistemes de generació elèctrica alternatius per tal de fer front als increments constants dels nivells de contaminació atmosfèrica i radioactiva. Els darrers anys hi ha hagut un ampli debat sobre la proliferació de projectes d’implantació de centrals elèctriques en diferents indrets del territori català, especialment a les comarques meridionals, que són les que històricament han concentrat més propostes d’instal·lació de centrals elèctriques. A finals de 2008 aplegaven 3 centrals nuclears, 4 centrals tèrmiques i 237 aerogeneradors. Han concentrat, per tant, 5.306 MW i el 62% del total de potència elèctrica instal·lada a Catalunya. Per això, des de finals de la dècada dels 90 han proliferat moviments socials amb discursos de rebuig al model d’implantació elèctrica, que encara avui plantegen tant les empreses com les administracions.

Paraules clau: central elèctrica, energia elèctrica, conflictes socials, Catalunya.

Resumen: Los conflictos territoriales del sistema eléctrico en Cataluña

En Cataluña hay un alto grado de consenso social sobre la necesidad de implantar sistemas de generación eléctrica alternativos para hacer frente a los incrementos constantes de los niveles de contaminación atmosférica y radiactiva. Los últimos años ha habido un amplio debate sobre la proliferación de proyectos de implantación de centrales eléctricas en diferentes lugares del territorio catalán, especialmente en las comarcas meridionales, que son las que históricamente han concentrado más propuestas de instalación de centrales

1. Conferència impartida a la Societat Catalana de Geografia el 18 de gener de 2011.

eléctricas. A finales de 2008 contaban con 3 centrales nucleares, 4 centrales térmicas y 237 aerogeneradores. Han concentrado, por tanto, 5.306 MW y el 62% del total de potencia eléctrica instalada en Cataluña. Por este motivo, desde finales de la década de los 90 han proliferado movimientos sociales con discursos de rechazo al modelo de implantación eléctrica, que aún hoy plantean tanto las empresas como las administraciones.

Palabras clave: central eléctrica, energía eléctrica, conflictos sociales, Cataluña.

Abstract: Territorial conflicts of electrical system in Catalonia

In Catalonia we find a high degree of social consensus on the need to implement systems of alternative power generation, to face up the rising number of levels of air pollution and radiation. During the last years different positions and views have emerged in the public debate related to the proliferation and implementation of different projects of power plants which are located especially in the southern regions of Catalonia, those that historically have focused more proposals for installation of power plants. In late 2008 they have 3 nuclear plants, 4 groups of thermal of combined cycle and 237 wind turbines, with a total of 5.306 MW, 62% of the total power installed in Catalonia. Consequently, since the late 90s, different social movements have appeared in these regions with strong discourses of rejection against the implementation of the imposed electric model by power companies and administrations.

Keywords: power plant, electric power, social conflict, Catalonia.

* * *

En aquest treball es pretén incidir en l’anàlisi sobre la conflictivitat territorial existent a Catalunya en relació al sistema elèctric, especialment en el procés d’implantació de centrals de producció energètica.

L’aproximació que Slavoj Žižek fa sobre les relacions entre els llocs ‘llestos’ i ‘no llestos’2, on els primers exporten als segons els elements o pràctiques negatives, és una bona base de partida per intentar explicar el perquè d’algunes de les dinàmiques d’implantació dels diversos sistemes de producció d’energia elèctrica en el territori català.

Efectivament, al marge de l’existència o no del recurs energètic en qüestió en un territori concret (especialment important per explicar algunes lògiques d’implantació de sistemes de producció d’electricitat que usen recursos renovables com l’aigua o el vent), la marginalitat/perifèria/invisibilitat d’alguns territoris respecte els centres, generalment acompanyada d’una absència de planificació territorial i especialment de projectes de futur propis de cadascun d’aquests territoris marginals, expliquen en bona mesura els processos d’implantació de centrals de producció d’energia elèctrica.

2. “I el mateix succeeix amb l’oposició entre les aproximacions ‘llesta’ i no-’llesta’. Aquí la noció clau és la subcontractació. Subcontractant, exportes el (necessari) costat obscur; salaris baixos, pràctiques laborals dures i pol·lució, a llocs no-’llestos’ al Tercer Món (o llocs invisibles dins del propi Primer Món)” (Žižek, 2006).

Aquesta situació s’estén molt bé quan hom es pregunta per què les centrals nuclears a Catalunya estan instal·lades a les Terres de l’Ebre. és conegut (La Clau, 2011) que l’any 1964 França i Espanya van signar un acord per construir una central nuclear que pretenien ubicar prop de la línia fronterera, concretament al litoral del municipi de Pals (Baix Empordà). El projecte, però, va quedar anul·lat l’any 1965 per l’oposició d’empresaris i polítics de la Costa Brava just quan es preparava l’ascens turístic d’aquesta destinació turística. La central nuclear finalment es va acabar construint als peus del coll de Balaguer, al sud del municipi de vandellòs (Baix Camp), just en una de les entrades a les Terres de l’Ebre. Precisament les Terres de l’Ebre fins fa una dècada han estat el gran territori invisible de Catalunya, com molt bé explica l’escriptor rapitenc Emili Rosales (2008): “Si el paisatge i la història de l’Ebre han estat marginals per ser llunyans o distants o desconeguts, ara han esdevingut interessants i significatius just pels mateixos motius. Passarà l’Ebre de ser el paisatge invisible a esdevenir el gran descobriment? Només ho sap el temps.”

El procés d’implantació de centres productors d’electricitat a Catalunya al llarg del segle xx

El procés d’electrificació a Catalunya va estretament lligat al procés industrialitzador de finals del segle xix i principis del xx, en un context geogràfic marcat per l’absència de recursos energètics (carbó, gas...). L’elevat grau de dependència energètica respecte aquests recursos va poder ser parcialment mitigat, primer per les modestes centrals tèrmiques i després pels aprofitaments hidroelèctrics dels rius pirinencs.

Tal i com indica Horacio Capel (1994), és a partir del 1883 quan s’instal·la a Catalunya la primera central elèctrica d’una certa entitat. Es tracta de la central tèrmica construïda entre el carrer Mata i el Paral·lel de Barcelona. Aquesta central, propietat de la societat Española de Electricidad, tenia 220 kW de potència, i aportava “la part essencial de l’electricitat consumida a Barcelona”. Més tard, a partir de 1896, la Compañía Barcelonesa de Electricidad va afegir noves centrals tèrmiques a la ciutat per anar cobrint l’increment de la demanda d’electricitat.

A partir de 1911 apareix una nova empresa de producció d’electricitat, la Barcelona Traction, Light and Power Company Limited, també coneguda popularment com La Canadenca, fundada per l’enginyer Frank S. Pearson. Aquesta empresa inicia la seva expansió a Catalunya amb la construcció de grans preses hidroelèctriques al sistema prepirinenc, per una banda, i l’adquisició d’empreses elèctriques catalanes, per l’altra. Entre aquestes empreses adquirides per la Barcelona Traction hi ha la Compañía Barcelonesa de Electricidad (1912), Saltos del Segre (1912), Energía Eléctrica de Cataluña (1923), Sociedad Española Hidráulica del Freser (1923), Saltos del Ebro SA (1930), Hidroeléctrica del Segre (1933) i Saltos de Cataluña SA (1935).

La construcció de grans centrals hidroelèctriques al Prepirineu significà la construcció de línies d’alta tensió a 110.000 volts per al transport de l’electricitat fins a Barcelona. Com a conseqüència de l’entrada de Barcelona Traction, ja des de l’any 1914 la potència elèctrica instal·lada de les centrals hidroelèctriques superava la de les centrals tèrmiques. Després d’unes primeres dècades de segle xx en què el creixement de l’oferta d’electricitat va esperonar un increment de la demanda més o menys constant, arribarien un anys de contenció de la demanda, provocada pels episodis de la Guerra Civil i la postguerra. Aquest context de retrocés social i econòmic, es caracteritza des del punt de vista elèctric per l’absència de nous grans projectes de construcció de centrals de producció. En paral·lel a una certa recuperació de l’economia la dècada de 1950, que ja no tindria aturador, i tal com afirma Capel: “A partir dels anys 1950, amb la creació de FECSA, es va donar un nou impuls a les construccions hidroelèctriques, es va augmentar la potència de les centrals tèrmiques i es van instal·lar les més potents centrals nuclears del país”. Efectivament, entre 1950 i 1990 es van construir noves centrals hidroelèctriques al Prepirineu i Pirineu, es van construir noves centrals tèrmiques (Badalona el 1957 i 1965, Besòs el 1968 i 1972, Cercs el 1971 i Cubelles el 1979), i se’n van potenciar d’antigues (St. Adrià de Besòs, 1973) 3 , i es van construir les centrals nuclears de vandellòs I (1973), Ascó I (1984), Ascó II (1986) i vandellòs II (1988).

La darrera dècada del segle xx es caracteritza per un cert estancament de la demanda que coincideix amb un moment en què hi havia una sobreoferta de centrals productores d’electricitat. Tot plegat comporta l’absència de projectes de construcció de grans centrals. Així doncs, no es construeixen ni centrals tèrmiques, ni nuclears, ni hidroelèctriques. Ans al contrari, és un dècada on es produeix el tancament progressiu de les antigues centrals tèrmiques de gasoil, com les de Badalona i Besòs. Tanmateix, sí que és la dècada que inicia el desplegament de l’energia eòlica a Catalunya, amb els projectes de construcció de les centrals eòliques de Roses (1991) a l’Alt Empordà, i Pebesa (1994) al municipi de Tortosa (Baix Ebre). Es tractava de centrals eòliques de petites dimensions: 0,6 MW i 6 aerogeneradors, i 4,05 MW i 27 aerogeneradors, respectivament, amb una tecnologia encara senzilla. Ja a la segona meitat de la dècada s’inicia la implantació de centrals eòliques d’un major nombre d’aerogeneradors cada cop més potents. Així, al 1998 es construeix la central eòlica de Trucafort, a cavall de les comarques del Priorat i el Baix Camp, amb una potència de 30,08 MW i 91 aerogeneradors, i el 1999 la central eòlica de les Colladetes, al Perelló (Baix Ebre), amb 35,7 MW i 54 aerogeneradors.

3. Les centrals tèrmiques de Badalona, Besòs, Cubelles i St. Adrià de Besòs funcionaven amb fuel, mentre que la Cercs ho feia amb carbó.

Els primers anys del segle xxi: el moment de les centrals tèrmiques de cicle combinat i les centrals eòliques

Durant els primers anys de la primera dècada del segle xxi, i coincidint amb uns anys de fort creixement econòmic a l’Estat espanyol, s’inicia el procés de construcció de diverses centrals eòliques i l’aparició de diversos projectes per a la construcció de centrals tèrmiques de cicle combinat.

En el cas de les centrals eòliques, continuen el seu desplegament a les comarques meridionals de Catalunya, tot i que apareixen els primers projectes fora d’aquest àmbit territorial. Així doncs, en el període 2000-2008 es construeixen a Catalunya 11 centrals eòliques, amb una potència elèctrica instal·lada de 274,8 MW, i un total de 202 aerogeneradors (taula 1). D’aquestes, vuit es construeixen a les comarques meridionals, amb 109,8 MW de potència i 92 aerogeneradors; dos ho fan a les comarques de Lleida, amb 90 MW i 60 aerogeneradors; i una a les comarques centrals, amb 75 MW i 50 aerogeneradors.

Taula 1. Centrals eòliques construïdes a Catalunya en el període 2000-2008 Central eòlica Municipi

Serra del Tallat vallbona de les Monges / Passanant i Belltall urgell / Conca de Barberà 49,5 33 vilobí Fulleda / Tarrés Garrigues 40,5 27

Rubió I+II Rubió / Òdena / Castellfollit del Boix Anoia / Bages 75 50

Font: Departament de Medi Ambient i Habitatge (www.gencat.cat/mediamb), Eoliccat (www.eoliccat.net) i DOGC (www.gencat.net/diari)

Són nombrosos els projectes de centrals eòliques que a Catalunya han iniciat els tràmits administratius en aquests darrers anys. En aquest sentit, segons Eoliccat, l’Associació Eòlica de Catalunya, a principis de 2008 hi havia 50 centrals eòliques amb autorització administrativa que sumaven

Taula 2. Projectes de centrals eòliques amb autorització administrativa i en tràmit a Catalunya (febrer 2008)

Província Centrals MW Aerogeneradors

Tarragona 38 (51,4%)

Lleida 14 (18,9%)

(53,9%)

(19,7%)

(54,3%)

(22%)

Barcelona 11 (14,9%) 337,77 (15,2%) 184 (14,5%)

Girona 11 (14,9%) 249,10 (11,2%) 117 (9,2%)

Total 74

Font: Departament de Medi Ambient i Habitatge (www.gencat.cat/mediamb), Eoliccat (www.eoliccat.net) i DOGC (www.gencat.net/diari).

1.507,8 MW de potència eòlica i 918 aerogeneradors, i 24 projectes de centrals eòliques en tramitació, que sumaven 715,87 MW de potència elèctrica i 352 aerogeneradors (EOLICCAT, 2008). Segons aquestes dades (taula 2), a Catalunya hi hauria un total de 74 projectes, amb una potència elèctrica instal·lada de 2.223,67 MW i 1.270 aerogeneradors. A l’àmbit de les comarques meridionals hi correspondrien 38 projectes (51,4%), amb un total de 1.198,45 MW (53,9%) i 947 aerogeneradors (54%).

Pel que fa a nous projectes de centrals tèrmiques, a principis de la dècada del 2000 les empreses elèctriques fan una aposta per la instal·lació de centrals de cicle combinat. Aquest tipus de centrals utilitza preferentment el gas natural com a combustible principal, i millora l’eficiència respecte de les tèrmiques convencionals, arribant fins al 50% d’aprofitament tèrmic per generar electricitat (les tèrmiques convencionals i les nuclears només aprofiten un 35% de l’escalfor generada per a la producció d’electricitat). Si bé la tendència de localització d’aquestes noves centrals de cicle combinat sembla que va encaminada a la substitució de les velles centrals tèrmiques de l’entorn del Besòs, apareixen altres projectes per ubicar-ne de noves a les comarques meridionals, com el que plantejava l’empresa ENRON per construir una tèrmica de 1.600 MW a Móra la Nova.

Durant el període 2000-2008 s’instal·len a Catalunya un total de sis grups de cicle combinat d’aproximadament 400 MW cadascun. A l’àmbit del Besòs, el 2002 se n’instal·len dos amb una potència total de 819 MW; al polígon químic sud de Tarragona, entre 2003 i 2004 s’instal·len dos grups amb una potència total de 824 MW; i al terme de vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant (Baix Camp) el 2007 es posen en marxa dos grups més amb una potència total de 833 MW.

En efecte, durant el període 2000-2008, a l’entorn del Besòs es donen de baixa un total de cinc centrals tèrmiques convencionals (gas i fuel), amb una potència total de 1.144 MW (taula 3). Per la seva banda, conti -

Taula 3. Baixes de centrals tèrmiques de fuel/gas a Catalunya (2000-2008)

Nom central tèrmica Tipus de combustible

Badalona I

Badalona II

Besòs I

Besòs II

Sant Adrià II

Fuel

/ Gas

/ Gas

Font: Red Eléctrica de España (www.ree.es)

Potència elèctrica (MW) Data de baixa

172 març 2003

172 març 2003

150 març 2003

300 març 2005

350 gener 2008

Taula 4. Tipus i distribució territorial de les centrals elèctriques instal·lades a Catalunya (2008)

Tipus de central Potència elèctrica (MW) % sobre el total de potència

Tarragona (% sobre el tipus de central) Barcelona (% sobre el tipus de central)

Lleida (% sobre el tipus de central)

Girona (% sobre el tipus de central)

Nuclear 3.147 37 3.147 (100%) – – –

Tèrmica 3.655 43 1.657 (45%) 1.998 (55%) – –

Hidroelèctrica 1.404 16 322 (23%) 7 (1%) 970 (69%) 105 (7%)

Eòlica 345 4 180 (52%) 75 (22%) 90 (26%) –

Total 8.551 100 5.306 (62%) 2.080 (24%) 1.060 (13%) 105 (1%)

Font: Departament de Medi Ambient i Habitatge (www.gencat.cat/mediamb), Eoliccat (www.eoliccat.net), DOGC (www.gencat.net/diari) i Red Eléctrica de España (www.ree.es)

nuaven actives, tot i que funcionant molt poques hores al cap de l’any 4 , les tèrmiques convencionals de fuel/gas de Foix (520 MW), Sant Adrià I (350 MW), i Sant Adrià III (309 MW), així com la tèrmica de carbó de Cercs (162 MW).

Així doncs, a finals de 2008 a Catalunya hi havia un total de 8.551 MW de potència elèctrica instal·lada, dels quals 3.142 MW corresponien a centrals nuclears, 3.655 MW a centrals tèrmiques, 1.404 MW a centrals hidroelèctriques mitjanes i grans (més de 10 MW de potència unitària), i 345 MW a centrals eòliques. Com es pot observar a la taula 4, la majoria de la potència elèctrica instal·lada correspon a centrals nuclears i tèrmiques, amb un 80%, mentre que les energies renovables representaven un 20% del total. Pel que respecta a la distribució territorial dels diversos tipus de centrals, les comarques meridionals acollien un total de 5.306 MW, un 62% de la potència elèctrica

4. Segons Red Eléctrica de España (REE, 2009), l’any 2008 el conjunt de les centrals tèrmiques de Foix, St. Adrià I i St. Adrià III van funcionar només amb un promig del 5,2% del total d’hores que varen estar disponibles al llarg de l’any. Per la seva banda, també segons REE, la central tèrmica de carbó de Cercs només ho va fer en un 34,4%.

instal·lada, mentre que les comarques de Barcelona tenien 2.080 MW (24%), les de Lleida 1.060 MW (13%), i les de Girona 105 MW (1%). Així doncs, les comarques meridionals acollien el 100% de les centrals nuclears (3.147 MW), el 45% de les centrals tèrmiques (1.657 MW), el 23% de les hidroelèctriques (322 MW), i el 52% de les centrals eòliques (180 MW).

Característiques actuals del sistema elèctric a Catalunya

Pròpiament no es pot parlar de l’existència d’un sistema elèctric català, ja que els sistemes de producció, transport i distribució de l’electricitat situats a Catalunya estan integrats a la xarxa elèctrica espanyola, controlada per l’empresa pública estatal Red Eléctrica de España. Tanmateix, el sistema elèctric instal·lat a Catalunya presenta unes característiques globalment similars al sistema elèctric on s’insereix, és a dir, l’espanyol. Les principals característiques d’aquest sistema són: la ineficiència, el malbaratament, l’excedència, la injustícia social, i la inseguretat i la contaminació.

Ineficiència

La major part del sistema de producció d’electricitat implantat a Catalunya està configurat per centrals nuclears i centrals tèrmiques, que representen un 80% (6.802 MW) de la potència elèctrica instal·lada, i es caracteritza per presentar un parc productor amb un nombre relativament baix de centrals però cadascuna de gran potència. A més, la majoria d’aquestes centrals, un 71% (4.804 MW), està situat a la demarcació de Tarragona (fig. 1), que ni de bon tros consumeix tota l’electricitat produïda (el seu consum és el 13% del total d’electricitat generada a Catalunya). Així doncs, la major part de l’electricitat produïda per les centrals ubicades a la demarcació de Tarragona s’ha de evacuar fins als grans centres consumidors de la regió metropolitana de Barcelona (fig. 2) a través de línies d’alta tensió (més de 220 kv) o de molt alta tensió (més de 400 kv). Aquesta situació fa altament ineficient el sistema per dues raons principals. En origen, a les centrals nuclears només es converteix en electricitat el 35% de la calor generada per la fissió de l’urani, mentre que a les centrals de cicle combinat l’eficiència arriba al 50%. Això significa que el 65% de la calor en el cas de les nuclears i el 50% en el cas de les de cicle combinat, es malbarata en el propi entorn de les centrals en forma de vapor o aigua calenta, sense que pugui ser aprofitat per a altres usos industrials o domèstics. A més, durant el transport d’electricitat, però sobretot en els intercanvis de tensió (imprescindibles per poder ser transportada), s’estimen unes pèrdues d’electricitat de l’ordre del 2% en transport i 10% en intercanvis de tensió i distribució. Per tant, es pot concloure que de cada 100 unitats d’energia que entren al sistema de generació elèctrica, al consumidor final només hi arriben 30 unitats.

Figura 1. Instal·lacions productores d’energia elèctrica a Catalunya (febrer 2008)

Llegenda: tipus de centrals productores d’energia elèctrica

Central nuclear: en funcionament/ desmantellada

Central hidroelèctrica: en funcionament

Central eòlica: en funcionament/ autoritzada/proposta

menys de 10 Mw entre 10 i 50 Mw entre 50 i 100 Mw més de 100 Mw

Central tèrmica: en funcionament aprovada/en tramitació tancament futur més de 400 Mw menys de 400 Mw

Nota: no s’han inclòs les centrals més petites d’1 Mw

Resum potència energia elèctrica a Catalunya

Proposta de producció energia elèctrica (octubre 2007)

menys de 5

entre 5 i 14

entre 15 i 29

30 i més

Potència instal·lada actualment (octubre 2007) :

Nuclear: 3.147 Mw

Tèrmica: 3.792 Mw

Hidroelèctrica: 1.404 Mw

Total: 8.568 Mw

Eòlica: 225 Mw

Nota: No s’han inclòs els productors particulars

Nuclear: 0 Mw

Tèrmica: 3.200 Mw

Hidroelèctrica: 0 Mw

Eòlica: 2.371 Mw

Total: 5.159 Mw

Nombre d’aereogeneradors en cada central eòlica

Producció energia elèctrica futura (actual+propostes):

Nuclear: 3.012 Mw

Tèrmica: 6.180 Mw

Hidroelèctrica: 1.404 Mw

Total: 1 13.727 Mw

Eòlica: 2.596 Mw

Font: Departament de Medi Ambient i Habitatge (www.gencat.cat/mediamb), Eoliccat (www.eoliccat.net) i Red Eléctrica de España (www.ree.es)

Figura 2. Consum d’electricitat per municipis (2003)

Intervals de consum municipal (GWh)

< 25 25-50

50-100

100-250

250-500 >500

Font: Pla de l’Energia de Catalunya 2006-2015

Malbaratament

Des de la semiliberalització del mercat elèctric espanyol el 1997, la tarifa elèctrica està regulada pel Govern de l’Estat espanyol. Els successius governs s’han caracteritzat per aplicar polítiques de contenció de l’increment de la tarifa elèctrica per sota dels costos reals de producció, per la impopularitat que significaria fer el contrari. Aquesta contenció, com es pot comprovar a la figura 3, ha significat que durant la major part de l’últim decenni el k v /hora fos més barat que l’any 1998, mentre la resta de productes energètics per a usos domèstics han pujat de preu en funció de l’increment del cost de la vida i dels mercats energètics. L’Estat subvenciona d’una forma encoberta els costos reals de la producció d’electricitat assumint el diferencial entre aquests i la tarifa, a través del que es coneix com a dèficit de tarifa . El dèficit de tarifa ascendia, a 31 de desembre de 2010, a 17.719 milions d’euros. Aquesta situació no fomenta l’estalvi energètic per part dels consumidors que, d’una altra manera, amb unes tarifes elèctriques més de d’acord amb els costos reals de producció, sens dubte aplicarien mesures de contenció de la despesa.

Figura 3. Evolució comparada del preu de l’electricitat i d’altres productes energètics per a usos domèstics a l’Estat espanyol (1998-2009)

Gasoli calefacció 271,9

Butà, 191,4 Eurosúper, 182,7

Gas, 140,8

Electricitat, 119,3

Font: uNESA, 2010

Excedentari

A 31 de desembre de 2010, el sistema elèctric peninsular espanyol disposava de 97.447 MW de potència elèctrica instal·lada, més del doble de la màxima demanda històrica de potència (44.876 MW, el 17 de desembre de 2007). Per tant, es tracta d’un sistema elèctric amb una sobrecapacitat notable respecte a les necessitats pròpies de l’Estat espanyol. De fet, tant els propis promotors com el regulador estatal (Red Eléctrica de España) assumeixen aquesta sobrecapacitat5

Aquesta sobrecapacitat, juntament amb l’estancament de la demanda interna, ha incidit de manera notòria en aquests últims anys en l’increment de la taxa exportadora d’electricitat de l’Estat espanyol a territoris veïns. En efecte, des de

5. “La caída de la demanda ha dejado al descubierto otra realidad del sistema energético español, que no es otra que la sobrecapacidad existente en el ámbito de la generación, que está provocando que las centrales de ciclo combinado estén funcionando por debajo del umbral de un óptimo rendimiento económico.” Discurs d’Eduardo González, responsable de FCC Energía i expresident del Foro Nuclear durant la 35na reunió anual de la Sociedad Nuclear Española, el 29 d’octubre de 2009 (El Correoweb, 2009). Per la seva banda, Luis Atienza, president de REE, afirmava el 5 de març de 2010 (ECOticias, 2010): “con el actual escenario de demanda eléctrica, no hay hueco térmico para más potencia de base, de modo que no resulta recomendable el desarrollo de más energía nuclear. […] De hecho, durante la noche y los fines de semana el sistema eléctrico, entre base y producción eólica, genera un exceso de electricidad que habrá que verter si no se desplaza la demanda al valle”.

Taula 5. Balanç d’intercanvis internacionals del sistema elèctric espanyol amb territoris veïns (GWh), 2004-2010

Saldo positiu: exportació; saldo negatiu: importació. Font: REE (www.ree.es)

2004 l’Estat espanyol presenta un balanç global anual netament exportador d’electricitat amb els territoris veïns (taula 5), i el 2010, per primera vegada a la història, el saldo net en la interconnexió amb França ha passat a ser positiu. En aquest context, s’entenen les pressions de les empreses elèctriques al Govern espanyol per desenvolupar noves interconnexions elèctriques amb l’Estat francès.

Injust socialment

El sistema elèctric català, i per extensió l’espanyol, es basa en bona part en la socialització dels costos i la privatització dels beneficis. un exemple clar són les ajudes públiques que han rebut històricament les empreses elèctriques. En el cas de les centrals nuclears, i així ho admeten els responsables públics 6, la finalització de la construcció de bona part de l’actual parc nuclear (conegut com a Moratòria nuclear) va a càrrec dels consumidors d’electricitat, a través d’un recàrrec en la tarifa elèctrica (amb un màxim del 3,54%, actualment un 0,813%) que s’implanta des de gener del 1995 i fins a un màxim de 25 anys (CNE, 2007). un cop liquidat, el desemborsament total a les empreses elèctriques serà de 4.383,24 milions d’euros.

6. “Es conocido que en pleno proceso de transición democrática el sector público tuvo que rescatar financieramente a las empresas eléctricas del país, que se habían embarcado en un proceso de inversión faraónico, derivado de una planificación delirante, en absoluta contradicción con las necesidades constatadas de la demanda eléctrica en España. La preferencia por la energía nuclear contenida en aquellos planes puso en marcha la construcción de más grupos nucleares de los razonablemente necesarios, lo que llevó, por razones más financieras que de cualquier otro tipo, a la llamada moratoria nuclear a partir de 1982. Los costes de la paralización de proyectos de construcción en curso, así como el saneamiento financiero de las empresas, recayeron sobre los consumidores durante largos años, mediante recargos pagados en el recibo de la luz”; Juan Manuel Eguiagaray, ministre d’Administracions Públiques (1991-1993) i d’Indústria (1993-1996) (Eguiagaray, 2008). També: “El 6 de mayo de 1983, el gobierno del PSOE firmó el Protocolo de Acuerdo de las Empresas Eléctricas […] se introdujo y se valoró todo el sistema de bonificaciones […] y se decidió que el 50% de aumento en las tarifas se habría de dedicar al saneamiento financiero del sector que, sencillamente, estaba quebrado” (Redondo i Rubio, 2005).

També per al cas de les centrals nuclears, el seu desmantellament i la gestió dels residus radioactius van a càrrec de l’empresa pública ENRESA. Aquesta empresa es va finançar íntegrament, des de la seva creació el 1985 fins al 31 de març de 2005, a través d’un recàrrec en la tarifa elèctrica, de l’ordre del 0,258%, que paguen tots els consumidors. D’acord al Sisè Pla General de Residus Radioactius (ENRESA, 2006), a 31 de desembre de 2006 el fons econòmic disponible era de 1.835 milions d’euros, bona part dels quals van ser aportats pels consumidors. Dels costos futurs previstos des de 2007 a 2070, 9.734.000 euros, es preveu que el 65%, 6.340 milions d’euros, es recaptin via recàrrec a la tarifa elèctrica.

A més, la Llei 54/1997, de 27 de novembre, del sector elèctric (BOE, 1997), va reconèixer l’existència d’uns costos de transició al règim de mercat competitiu (Costos de Transició a la Competència, CTC), pels quals es reconeixia a les empreses elèctriques el dret a percebre una compensació per aquests costos durant el període 1998-2007. L’import global d’aquests costos, en valor el 31 de desembre de 1997, no podia superar els 10.438.000 euros. A partir de juliol de 2007 es van suprimir aquests costos (BOE, 2006).

D’altra banda, s’ha de tenir en compte que una central nuclear tipus, de 1.000 MW, factura aproximadament 600.000 cada dia de funcionament, o el que és el mateix, uns 219 milions d’euros anuals (Balcells, 2008).

Insegur i contaminant

Les emissions contaminants que generen les centrals tèrmiques de carbó, de fuel/gas, i de cicle combinat representen aproximadament un 24% del total d’emissions de contaminants de l’Estat espanyol (WWF, 2010). El 2010 aquestes centrals van emetre 0,166 kg/kWh de CO 2, 0,254 g/kWh de diòxid de sofre i 0,217 g/kWh d’òxids de nitrogen, amb unes emissions totals estimades d’unes 100.000 quilotones de CO 2 equivalent. Aquests contaminants contribueixen a l’escalfament global del planeta, a més de perjudicar les condicions ambientals dels territoris propers a aquestes instal·lacions.

En relació a les centrals nuclears, el conjunt de l’actual parc nuclear espanyol està format per 8 reactors (taula 6), que sumen un total de 7.734,8 MW de potència elèctrica instal·lada. L’edat mitjana del parc nuclear actual és de 28,75 anys, superior a la mitjana mundial (22,5 anys) i europea (24,5 anys) (Froggatt, 2009).

A més, hi ha dues centrals nuclears clausurades i actualment en procés de desmantellament. Aquestes són la central nuclear José Cabrera (Almonacid de zorita, de 150 MW i que va funcionar durant 37 anys, del 1969 al 2006, fins que es va clausurar per Ordre del Ministeri d’Indústria, Comerç i Turisme), i la central nuclear vandellòs-I, de 480 MW, que ho va fer durant 17 anys, de 1972 fins al 1989, quan es va clausurar per un incident important classificat de nivell 3 en l’escala INES (www.csn.es).

Taula 6. Centrals nuclears en funcionament a l’Estat espanyol (2011)

Central nuclear

Almaraz 1

Almaraz 2

Ascó 1

Ascó 2

Cofrentes

Santa María de Garoña

Trillo

vandellòs 2

Mitjana

Font: CSN (www.csn.es)

Any posada en marxa (edat) Potència elèctrica instal·lada (MWe)

1980 (31)

980

1983 (28) 984

1982 (29)

1.032,5

1985 (26) 1.027,2

1984 (27) 1.092

1970 (41) 466

1987 (24) 1.066

1987 (24) 1.087,1

28’75 anys 966,85

D’acord a l’elevada edat mitjana del parc nuclear espanyol, amb unes instal·lacions inicialment dissenyades per a una vida de 25 anys, i el fet que en general hi ha hagut un procés de desinversió en manteniment (CSN, 2005), el nombre d’incidents és cada vegada més elevat. Tot això repercuteix en un augment de les parades no programades, que redueixen la disponibilitat de les centrals nuclears (fig. 4) i incrementen la incertesa i la inseguretat, ja que cadascuna de les parades no programades obliga al regulador (REE) a realitzar de forma urgent una reconfiguració del sistema elèctric.

Caracterització dels conflictes territorials al voltant del sistema elèctric a Catalunya

Els conflictes territorials recents al voltant del sistema elèctric apareixen a Catalunya a finals de la dècada de 1990, sobretot a les comarques meridionals. Com s’ha explicat anteriorment, és en aquest territori on es van començar a implantar les primeres grans centrals eòliques: Tortosa (1995), Pradelll’Argentera (1998) i el Perelló (1999).

Si bé els primers projectes de centrals eòliques no van despertar excessiva oposició social, essent vistos com a fenòmens singulars i aïllats (centrals de Colladetes al Perelló, o Trucafort a Pradell-l’Argentera), o fins i tot més o menys ben integrats paisatgísticament (només en el primer cas), a poc a poc es va anar creant en aquest territori un moviment crític amb el procés d’implantació de centrals eòliques. un moviment que no s’oposava a l’energia eòlica en si, sinó als impactes que sobre el medi natural i socioeconòmic podrien tenir determinats projectes, ja sigui per la ubicació en llocs d’especial valor ecològic, històric i/o paisatgístic, o per la massificació que representava la concatenació territorial de diversos projectes que es tramitaven independentment. Aquest moviment

Figura 4. Disponibilitat de les centrals nuclears a l’Estat espanyol, en % d’hores de l’any (2001-2009)

Font: Red Eléctrica de España

va prendre forma de diverses plataformes que actuaven en l’àmbit comarcal corresponent. En aquest sentit destaquen la Plataforma per la Defensa del Patrimoni Natural del Priorat, la Plataforma per a la Defensa de la Terra Alta, i la Plataforma en Defensa de la Ribera d’Ebre. Aquestes plataformes d’àmbit comarcal es van unir al voltant de la Coordinadora de Plataformes Meridionals, que a més, rebutjaven la instal·lació de centrals tèrmiques de cicle combinat (com la de 1.600 MW que ENRON volia construir a Móra la Nova, i que finalment va fer fallida, o la de 800 MW que GasNaturalSDG volia aixecar al municipi de vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant, que finalment es va posar en marxa), i s’oposaven al transvasament de l’Ebre (Esteban, 2004).

Des del punt de vista d’aquestes plataformes territorials i d’alguns grups ecologistes, com el Grup d’Estudi i Protecció dels Ecosistemes del Camp (GEPEC), inicialment es van denunciar públicament moltes d’aquestes propostes de producció d’energia elèctrica perquè no responien a un criteri de reequilibri entre la producció i el consum elèctric, i perquè els projectes de centrals eòliques es consideraven poc respectuosos amb els espais naturals on inicialment es pretenien localitzar alguns projectes: serres del Montsant, Pàndols i Cavalls o el massís de Tortosa-Beseit, entre d’altres espais d’interès natural (Esteban, 2004). Amb el temps, un cop constatada la gran quantitat de projectes de centrals elèctriques que afectaven les comarques meridionals, van ampliar el discurs contrari al model elèctric que estaven impulsant les empreses promotores i amb el vist-i-plau de la Generalitat de Catalunya. Entre aquests arguments, es trobaven:

1) la denúncia que el model d’implantació de centrals eòliques en el territori no anava acompanyat d’un calendari de tancament de les centrals nuclears operatives a Ascó i vandellòs, i, a més, es projectava la construcció de noves centrals tèrmiques;

2) que es tractava de projectes de grans centrals elèctriques situades lluny dels principals pols consumidors d’electricitat, per als quals s’havien de construir noves línies elèctriques d’alta tensió, i això repercutia en unes pèrdues d’electricitat durant el transport;

3) que hi havia un procés de concentració de centrals eòliques en l’àmbit territorial de les comarques meridionals, que comportaria com a resultat una massificació i una industrialització d’amplis territoris rurals o naturals;

4) que el model escollit pels promotors i ratificat per la Generalitat de Catalunya per justificar una major implantació de centrals eòliques en aquest territori, es basava, no tant en l’existència del recurs eòlic (Saladié, 2008; Corbalán, 2005), sinó més aviat en el fet que aquests territoris es troben entre els més pobres de Catalunya (Saladié, 2010); i 5) que el procés d’implantació de centrals elèctriques estava controlat per unes poques empreses que exercien un domini sobre els territoris que es considerava abusiu, deixant només de l’1 al 3 % dels beneficis.

Per la seva banda, les empreses promotores, així com la majoria de les institucions públiques (ajuntaments, Generalitat de Catalunya...) es mostraven favorables al procés d’implantació de centrals elèctriques a partir d’una sèrie d’arguments, alguns d’ells compartits pels que estaven en contra del procés, que intentaven positivitzar el model emprat. D’una banda posaven en relleu que en el cas de l’energia eòlica es tracta d’una tecnologia no contaminant que contribueix a la disminució de les emissions de contaminants a l’atmosfera, alhora que es redueix la dependència energètica exterior. D’altra banda, i sobretot per part de la majoria d’ajuntaments implicats, s’esgrimia l’argument que les centrals elèctriques representaven una oportunitat per contribuir al desenvolupament econòmic dels respectius municipis, també per a fixar població al territori atenent a les expectatives laborals que es prometen per part dels promotors.

El model general que perseguien els promotors eòlics i l’administració pública, si és que es pot parlar de l’existència d’algun model, es basava:

1) en la proposta de projectes plantejats, definits i executats per agents externs al territori, el que comportava que bona part de les decisions no recaiguessin en les comunitats locals;

2) en què la majoria dels beneficis econòmics generats per les centrals eòliques no recaiguessin en el territori que les acollia, sinó que eren apropiats per les empreses promotores;

3) que el procés implicava poc esforç per a les administracions locals, que sense fer gairebé res veien com els arribaven projectes que prometien beneficis econòmics, encara que no tots els que potencialment es podrien obtenir amb un model de desenvolupament endogen;

i 4) en l’aparició de processos d’oposició ciutadana que generaven un malbaratament d’esforços col·lectius, i enfrontaments i tensions entre les parts.

Entre els arguments dels promotors eòlics i l’administració pública per a la solució als conflictes que s’anaven generant, es troben:

1) descartar alguns projectes de centrals tèrmiques, com la que ENRON volia tirar endavant a Móra la Nova;

2) la creació de parcs naturals, com el de Montsant (Priorat) el 2001 o el dels Ports (Terres de l’Ebre) el 2003, on inicialment estaven previstos diversos projectes de centrals eòliques;

3) zonificació i agrupació de diversos projectes de centrals eòliques en forma de grans polígons eòlics, amb l’argument d’acotar territorialment els impactes i minimitzar el nombre de noves línies elèctriques necessàries (Departament de Treball, 2005);

4) modificacions puntuals en la localització d’alguns aerogeneradors per minimitzar el seu impacte ambiental i/o paisatgístic;

i 5) elaboració de nous decrets eòlics, o modificació puntual dels existents (Saladié, 2008).

D’altra banda, des dels moviments opositors al procés d’implantació de centrals elèctriques a les comarques meridionals de Catalunya, i des d’una òptica més propera als postulats de la nova cultura del territori (AGE/Colegio de Geógrafos, 2006), s’ha anat desenvolupant un discurs favorable a una implantació racional de l’energia elèctrica. un discurs basat en:

1) desenvolupar projectes energètics basats en fonts renovables des de i per al territori;

2) redundar els beneficis de la generació elèctrica en el propi territori;

3) que el territori controli el procés d’implantació de centrals productores d’electricitat (tipologia, ubicació, intensitat, ...);

4) implicar més les administracions i societat del territori en el desenvolupament de projectes energètics basats en fonts renovables;

5) necessitat d’implantar processos de concertació i presa de decisions compartits entre diverses escales de l’administració i amb la participació de la societat civil (Plataforma del Priorat, 2001);

6) crear major complicitat entre els agents territorials que comportaria a majors índexs d’efectivitat i eficiència en els processos de presa de decisions.

Des d’aquests postulats, els moviments opositors plantegen una sèrie de solucions que es basen en:

1) desenvolupament integral del conjunt de recursos renovables (vent, aigua, biomassa...), d’acord amb la promoció de l’estalvi i l’eficiència energètica;

2) millorar els estudis sobre els recursos eòlics;

3) acostament dels grans projectes de centrals elèctriques als grans centres consumidors d’electricitat;

4) acompanyar el procés d’instal·lació d’energies renovables amb un pla de tancament de les centrals nuclears, i la no instal·lació de noves centrals tèrmiques;

5) afavorir el desenvolupament de la generació distribuïda amb un paper destacat dels agents territorials en els processos de presa de decisions i en el control dels sistemes de producció; i 6) desenvolupar mecanismes de gestió del territori i del paisatge (tipus cartes de paisatge).

Conclusions

Es constata que davant una mateixa dinàmica d’implantació de centrals elèctriques, aquesta es percep de manera diametralment oposada entre promotors i administracions públiques, d’una banda, i plataformes i alguns grups ecologistes, de l’altra. D’una part, el discurs de les administracions i de les empreses promotores, es basa sobretot en la necessitat d’implantar energies renovables i d’altres, com les tèrmiques de cicle combinat, per fer front al canvi climàtic, alhora que les centrals eòliques s’han d’instal·lar allà on hi ha el recurs, en aquest cas el vent. D’altra banda, el discurs dels moviments socials dels territoris on majoritàriament s’han anat instal·lant les centrals elèctriques, profunditza en les incoherències del sistema elèctric existent i planteja les seves reivindicacions a través de l’aportació d’alternatives. Aquests moviments, com s’ha dit, parteixen de la base que les energies renovables són imprescindibles, però s’oposen a les polítiques públiques d’implantació de l’energia eòlica pel fet que aquestes aprofundeixen en processos de concentració territorial i empresarial, i perquè creuen que no només el recurs eòlic justifica les localitzacions de les centrals sinó que també influeixen qüestions com les menors rendes existents en aquests territoris.

L’existència d’aquests discursos diferents davant el procés d’implantació dels diversos sistemes de generació elèctrica comporta l’aparició de conflictes entre les parts implicades. Per a la solució a aquests conflictes, cada part implicada aporta una sèrie de propostes. Aquests diversos paquets de propostes tenen poc en comú i, juntament amb l’absència de punts de trobada i debat entre les parts, poc aporten a la solució del conflicte.

Per tant, per poder superar les situacions descrites anteriorment és necessari emprendre una sèrie d’accions possibles, com la generació distribuïda, que haurien de permetre assolir un sistema elèctric alternatiu com ja s’està implementant des de fa anys en altres països europeus com Dinamarca, Holanda o Alemanya. Les primeres mesures que s’haurien d’implantar són les d’estalvi i eficiència energètica que permetrien reduir la demanda elèctrica. Només acostant els centres productors als centres consumidors es podria arribar a estalviar fins a un 50% de les actuals instal·lacions contaminants i perilloses (centrals nuclears i tèrmiques), en aprofitar la calor residual per a cogeneració (és a dir, fer calefacció i aigua calenta sanitària per a habitatges i indústries). També caldria establir un pla de desenvolupament i aprofitament integral de totes les energies renovables que es tinguin a l’abast (solar tèrmica, solar fotovoltaica, termosolar,

eòlica, biomassa), i no centrar-se només en un sol recurs, com fins ara s’ha estat fent a Catalunya amb l’energia eòlica. I establir polítiques públiques que afavoreixin una major implicació dels ciutadans en la implantació de les energies renovables d’una forma descentralitzada.

Aquestes propostes no són utopies, sinó que es tracta d’objectius perfectament assolibles. és, com s’ha indicat anteriorment, el que fan diversos països com ara Alemanya, que ha establert un programa de tancament progressiu de les centrals nuclears i en paral·lel ha iniciat una campanya d’instal·lació massiva, que no massificada, de plaques solars fotovoltaiques (per produir electricitat) i solars tèrmiques (per escalfar aigua). L’aspecte interessant del cas alemany, més enllà de destacar la gran quantitat de plaques solars instal·lades en un territori on el sol precisament no és un recurs excessivament abundant, és la forma com s’està portant a terme aquest procés. Dels 15.391 MW instal·lats en energia solar fotovoltaica a finals de 2010, el 18% ho està en teulades particulars i són propietat dels ciutadans (tant individuals com propietats compartides), el 66% en edificis i equipaments públics, espais urbans i naus industrials (i controlats per consorcis públic-privats, cooperatives de productors-consumidors, o petites empreses locals), i un 17% estan instal·lats sobre terra (el que a l’Estat espanyol es coneix com hortes solars, i que estan controlades per grans/mitjanes empreses). Aquest model alemany és altament eficient, ja que la majoria d’energia que es produeix es consumeix en el propi territori, i a més, la majoria dels beneficis econòmics reverteixen de forma equitativa entre els propis ciutadans.

Altres exemples que podrien seguir són el cas d’Holanda i Dinamarca. A Holanda l’ús de la microgeneració elèctrica (petites centrals tèrmiques installades als sistemes urbans), abasta el 52% de l’electricitat produïda. A Dinamarca, on des del 1979 està prohibit per llei l’ús d’electricitat per a sistemes de calefacció, el 60% dels habitatges reben la calefacció a través de sistemes comunitaris.

Així doncs, seria ambientalment més respectuós, econòmicament més viable, i socialment més just, establir les mesures necessàries per avançar cap a un sistema elèctric on predominin les fonts renovables diversificades (solar, eòlica, biomassa), distribuïdes territorialment en funció de la demanda, i en petitesmitjanes unitats productores controlades per propis consumidors i/o empreses mixtes públic-privades.

Bibliografia

aSoCiaCión de geógraFoS eSPañoleS/Colegio de geógraFoS (2006). Manifiesto por una nueva cultura del territorio. http://age.ieg.csic.es/docs_externos/06-05-manifiesto_ cultura_territorio.pdf

balSellS, Ferran (2008). “La Generalitat culpa de las averías a las nucleares por recortar gastos”. El País.com , 31/08/2008. http://www.elpais.com/articulo/sociedad/Generalitat/culpa/ averias/nucleares/recortar/gastos/elpepisoc/20080828elpepisoc_4/Tes

BOE (1997). “Ley 54/1997, de 27 de noviembre, del Sector Eléctrico”. Boletín Oficial del Estado . http://www.boe.es/boe/dias/1997/11/28/pdfs/A35097-35126.pdf (editat 28/11/1997)

– (2006). “Real Decreto-Ley 7/2006, de 23 de junio, por el que se adoptan medidas urgentes en el sector energético”. Boletín Oficial del Estado. http://www.boe.es/boe/dias/2006/06/24/ pdfs/A23979-23983.pdf (editat 24/06/2006).

C a Pel , Horacio (1994). “La electricidad en Cataluña, una historia por hacer”. Las Tres Chimeneas. Implantación industrial, cambio tecnológico y transformación de un espacio urbano barcelonés. Barcelona: FECSA, vol. III, p. 165-216. http://www.ub.edu/geocrit/ sv-13.htm

CNE (2007). Moratoria nuclear. Cálculo de la anualidad y del importe pendiente de compensación a 31 de diciembre de 2006. Madrid: Comisión Nacional de la Energía. http://www.cne.es/cne/doc/publicaciones/cne02_07.pdf

Corbalán, Aida; Jordi Ferré; Ester godia (2005). Cálculo del potencial eólico de emplazamientos. Tarragona: Departament de Geografia, universitat Rovira i virgili (inèdit).

dePartaMent de treball i indúStria (2005). Pla de l’Energia de Catalunya 2006-2015. Barcelona: Generalitat de Cataluña. Departament de Treball i Indústria.

– (2005). Impuls de la Generalitat a l’energia renovable . Treball i Indústria presenta els projectes d’implantació de parcs eòlics de Catalunya . Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Treball i Indústria. http://www.belltall.net/noticies/v05/ ParcEolics.pdf

eCotiCiaS (2010). “Atienza (REE) no ve hueco para más nuclear y aprecia un sobrecoste muy importante en las primas a la solar”. www.ecoticias.com/imprimir_noticia.php?id_ noticia=23444 (editat 06/03/2010).

eguiagaray, Juan Manuel (2008). “Reflexiones sobre la incertidumbre energética”. Cuadernos de Energía [Madrid], núm. 21 (juny).

e l C orreoweb (2009). “La demanda de energía no se recuperará hasta 2020”. www.elcorreoweb.es/economia/072946/energia/nuclear/congreso/reunion/sevilla/ sociedad/fcc/combustibles/gasnatural (editat 29-10-2009)

ENRESA (2006). Sexto Plan General de Residuos Radiactivos. Madrid: Empresa Nacional de Residuos. http://www.enresa.es/files/multimedios/6PGRR_Espa_ol_Libro_versi_n_ indexada.pdf

e oli C C at (2008). L’energia eòlica a Catalunya . Barcelona: EolicCat, Associació Eòlica de Catalunya. http://www.eoliccat.net/parcs-eolics-de-catalunya/llistat-de-parcs-eolics.html

eSteban, Juli; Àlex tarroJa (2004). Anuari Territorial de Catalunya 2003. Barcelona: Societat Catalana d’Ordenació del Territori-Institut d’Estudis Catalans. Froggatt, Antony et al. (2009). Informe sobre el estado mundial de la industria nuclear 2009. Ministeri Federal Alemany de Medi Ambient, Conservació de la Natura i Seguretat Nuclear. http://www.energiasostenible.org/upload/World%20Nuclear%20Industry%20 Status%20Report%202009%20ES.pdf

la Clau (2011). “El 1964, França i Espanya volien una central nuclear a la Costa Brava”. http://www.la-clau.net/noticia/6192/el-1964-franca-i-espanya-volien-una-central-nucleara-la-costa-brava-6192 (editat 20/03/2011)

PlataForMa Per a la deFenSa del PatriMoni natural del Priorat (2001). Acord comarcal per a la implantació de l’energia eòlica al Priorat. Plataforma per la Defensa del Patrimoni Natural del Priorat. http://plataformapriorat.alvent.net/Catala/ACORD.htm

REE (2009). El sistema eléctrico español en el 2008 . Madrid: Red Eléctrica de España. http://www.ree.es/sistema_electrico/pdf/infosis/Inf_Sis_Elec_REE_2008_v4.pdf

redondo, Marce; Iván rubio (2005). “La política energética de los últimos 25 años, a debate”. El Siglo , núm. 662. http://www.elsiglodeuropa.es/siglo/historico/dossier2005/ 662dossier.htm (editat 19/09/2005).

r o S ale S , Emili (2008). “una visió literària: les Terres de l’Ebre, un paisatge invisible”. A: lloP, Carles [ed.]. Visions del paisatge de les Terres de l’Ebre. Benicarló: Onada Edicions, p. 149-153.

Saladié, Sergi (2008). “Conflictes territorials al voltant del procés d’implantació de centrals eòliques a les comarques meridionals de Catalunya”. A: arroyo, Mercedes et al. [eds.]. Actas del X Coloquio Internacional de Geocrítica. Barcelona: universitat de Barcelona. www. ub.es/geocrit/-xcol/370.htm

– (2010): “Conflictos paisajísticos en las comarcas del Priorat y la Terra Alta (Tarragona)”. Actas del VI Congreso Internacional de Ordenación del Territorio (VI CIOT) . Pamplona: FuNDICOT (inèdit).

u NESA (2010). La industria eléctrica en 2010. Avance estadístico . Madrid: Asociación Española de la Industria Eléctrica. www.unesa.es/documentos/avance2010.pdf

WWF (2010). Observatorio de la electricidad. Sistema peninsular. World Wildlife Foundation. http://assets.wwfspain.panda.org/downloads/oe_anual_sistema_peninsular_2010.pdf

CSN (2005). Informe sobre la degradación del sistema de servicios esenciales de Vandellós II Consejo de Seguridad Nuclear. http://www.csn.es/descarga/ACR3.pdf

Žižek, Slavoj (2006). “The Liberal Communists of Porto Davos”. In these times. http://www. inthesetimes.com/article/2574/ (editat 11/04/2006; versió castellana: http://www.13t.org/ decondicionamiento/forum/viewtopic.php?p=1137).

NOTES I DOCUMENTACIÓ

La percepció dels incendis forestals per la propietat rural a Catalunya

Josep Gordi Serrat1 Professor titular de Geografia Física Universitat de Girona Josep.gordi@udg.edu

Resum

Aquest article analitza, a partir d’opinions de propietaris rurals extretes de la premsa escrita i d’entrevistes, quina és la seva percepció davant dels incendis forestals. Hem estudiat aquesta percepció en tres moments diferents de la pertorbació. En primer lloc, quan s’inicia el foc i es desenvolupa; en segon lloc, un cop s’han apagat les flames i, en tercer lloc, quan han passat uns dies o unes setmanes. una de les conclusions de l’estudi és el sentiment de desconsol i desconfiança que s’ha instal·lat en la propietat rural envers l’administració, ja que malgrat haver-se produït a Catalunya diverses onades de grans incendis segueixen donant-se les mateixes mancances, és a dir: la necessitat de fer més inversions en prevenció i la de millorar la política comunicativa entre els cossos de bombers i la població local.

Paraules clau: percepció, propietat rural, incendi forestal.

Resumen: La percepción de los incendios forestales por la propiedad rural en Cataluña

Este artículo analiza, a partir de opiniones de propietarios rurales sacadas de la prensa escrita y de entrevistas, cuál es su percepción ante los incendios forestales. Hemos estudiado esta percepción en tres momentos diferentes de la perturbación. En primer lugar, cuando se inicia el fuego y se desarrolla; en segundo lugar, una vez apagadas las llamas y, en tercer lugar, cuando han pasado unos días o unas semanas. una de las conclusiones del estudio es el sentimiento de desconsuelo y desconfianza que se instala en la propiedad rural hacia la

1. www.josepgordiarbresipaisatge.cat

administración, producto de que, a pesar de haberse producido en Cataluña varias oleadas de grandes incendios, siguen dándose las mismas carencias, es decir: la necesidad de hacer más inversiones en prevención y la de mejorar la política comunicativa entre los cuerpos de bomberos y la población local.

Palabras clave: percepción, propiedad rural, incendio forestal.

Abstract: Perception of forest fires in rural community in Catalonia

This article analyzes, according to different opinions made by rural owners in interviews and press, which is their perception of forest fires. We’ve studied this perception in three different moments. Firstly, when the fire begins and develops. Secondly, right after the fire has been put out. Finally, what happens some days or weeks later. One of the main conclusions is the frustration and anguish feeling in the rural community against Government, because even after several fire strakes, they keep doing the same mistakes. Therefore, there is a need of increase the investments in prevention and improve the communication politics between fireman department and local people.

Key words: perception, rural properties, forest fire.

1. Introducció

Els incendis forestals són un dels problemes ambientals de major repercussió mediàtica i impacte social i, per tant, política (Plana et al., 2003). També tenen importants efectes econòmics. Per exemple, els incendis que van tenir lloc a la Catalunya Central entre els dies 18 i 21 de juliol de 1998 van deixar 27.000 ha cremades, de les quals 18.000 eren boscos i 9.000 conreus i, a la vegada, van afectar 130 masies (Plana, 2000). A tot això cal afegir la desvaloració de la fusta, la pèrdua de renda durant els 60 anys que el bosc trigarà a oferir les condicions d’explotació anteriors i la dificultat d’utilitzar el bosc com espai de lleure, ja sigui per caminar o per anar a buscar bolets; fets de gran transcendència si la finca té una activitat de turisme rural (Bertran, 1998).

Sobre les causes i conseqüències dels incendis forestals a la Mediterrània s’han escrit milers de pàgines en treballs de recerca, publicacions de divulgació així com notícies i articles d’opinió a la premsa. En aquest darrer àmbit assistim, any rere any, al mateix procés. Cada estiu eixut que genera onades de foc (com les de 1986, 1994, 1998 o 2003) que s’enduen per endavant vides, cases i boscos, les informacions s’acompanyen d’articles d’opinió sobre el que no s’ha fet i el que caldria haver fet. Els principals autors d’aquests articles són càrrecs polítics, tècnics, estudiosos i, en alguns casos, propietaris rurals.

Després de llegir moltes notícies, articles i treballs de recerca i divulgació al voltant dels incendis forestals es dibuixen, al nostre entendre, tres grans grups d’opinió.

El primer d’ells és el dels polítics, els quals segons estiguin al govern o a l’oposició presenten uns o altres arguments sobre la feina feta o la manca d’inversions i prevenció que calia haver dut a terme.

El segon grup està format pels tècnics i estudiosos. és un col·lectiu força heterogeni format per geògrafs, biòlegs, enginyers de forests. Es tracta de persones que treballen com a tècnics a l’administració o a entitats lligades al sector forestal, o bé que són investigadors o professors universitaris. Aquest grup és el més present en la premsa i, generalment, aposta per la necessitat de promoure la planificació i la gestió forestal i, per tant, per dedicar més esforços a la prevenció dels incendis forestals.

Per comprovar la gran diversitat de professionals que opinen sobre els incendis volem reproduir un fragment de l’article d’una psicòloga i escriptora titulat “Patrimoni natural”, on s’expressen idees tant simples i urbanes que simplement esgarrifen:

“Hay unas cuestiones de sentido común que deberían cumplirse a través de una legislación y las consecuentes inspecciones. Todo el mundo las sabe, aunque no se aplican vete a saber porqué. En primer lugar, el bosque tiene que limpiarse después de cada primavera, después de la crecida del sotobosque.” (Margarit, 2003)

és enormement perillós concebre el bosc com un parc urbà on cada matí passa la brigada de neteja i el deixa net perquè els ciutadans el gaudeixin, ja que el parc és de titularitat pública i té uns treballadors dedicats al seu manteniment finançats pels pressupostos públics; en realitat, el bosc és, majoritàriament, de propietat privada i si cal fer alguna actuació els diners han de sortir del pressupost familiar, malgrat que es poden demanar subvencions a l’administració forestal.

El tercer grup d’opinió està format pels propietaris rurals. Aquest darrer grup és poc present en els mitjans de comunicació, segurament perquè tenen molta altra feina a fer després d’un incendi. Tot i això, cal esmentar el colpidor article del president del Consorci Forestal de Catalunya, després del foc del 1998:

“En los pasados días hemos asistido a un dantesco incendio que nos privará de unos paisajes únicos. Centenares de familias han perdido patrimonios que son fruto del esfuerzo y ahorro de generaciones. Y lo que es peor, ha habido víctimas humanas irremplazables. ¿Se ha hecho todo lo posible para evitar este desastre? vaya por delante nuestra respuesta: claramente, no.” (Massaneda, 1998)

L’objectiu principal d’aquest article és presentar, de forma clara i entenedora, com és la percepció de la propietat rural dels incendis forestals. Cal tenir present (Costa, 2009a) que els incendis, a part de pèrdues materials i ambientals també generen afeccions psicològiques, ja que la relació de la propietat amb els boscos no es redueix simplement a un valor patrimonial, sinó que també hi ha un coneixement i una cultura popular que conforma un sentiment d’identitat individual i col·lectiva.

L’article es divideix en els següents apartats: les fonts utilitzades, el marc econòmic i social de la propietat rural, la percepció que té la societat dels boscos, com percep el foc la propietat rural al llarg de l’incendi i després, i les conclusions.

2. Fonts utilitzades

La primera font que s’ha utilitzat és la lectura de les notícies en diaris2 sobre els incendis de la Catalunya Central de l’estiu de 1998, el foc de Sant Llorenç de Munt de 2003, l’incendi de l’Empordà de 2004 i el foc d’Horta de Sant Joan de 2009. També hem cercat opinions de propietaris a les revistes Catalunya Forestal i Silvicultura.

La segona font són les entrevistes. Aquestes tenen tres procedències. El treball de recerca oral sobre els hisendats gironins realitzat per l’Associació d’Història Rural de les Comarques Gironines.3 El conjunt d’entrevistes realitzades amb els alumnes de l’Estudi de Geografia de la udG en el marc de l’assignatura de Geografia Física Aplicada.4 Finalment, les entrevistes realitzades personalment amb motiu de la redacció d’altres treballs, com és el cas de la feta a J. M. Ribot, un fragment de la qual es troba reproduïda en un dels capítols del llibre Els boscos (Gordi, 2005).

3. El propietari rural en una cruïlla de camins

El propietari rural viu, des de fa dècades, enmig d’una cruïlla de camins, sense saber quina és la direcció adequada que cal prendre o si, simplement, el que cal és aturar-se i abandonar.

La propietat rural assisteix amb una important sensació d’impotència a un notable canvi del món que l’envolta, ja que la societat és cada cop més urbana i té una important necessitat de consumir natura, producte de viure en un món urbà i de valorar allò que no es té.

Aquesta nova consciència és especialment sensible davant de les agressions al medi ambient i als desastres naturals, com els incendis forestals (Pérez vilariño, 1998). Aquests són moltes vegades percebuts, bàsicament, com una pèrdua ambiental, ecològica i paisatgística; en poques ocasions es valoren com a pèrdua patrimonial de la propietat i com un drama personal. un editorial de la revista Silvicultura expressa amb molta claredat el que succeeix al món forestal:

2. Els diaris consultats, tant versió escrita com digital, són els següents: El Periódico, La vanguardia, Regió7, Avui i Diari de Terrassa.

3. vegeu Saguer, 2005. Cal dir que només hem utilitzat les dades que feien referència a propietaris forestals.

4. De les entrevistes dels alumnes de Geografia Física al llarg dels cursos 2004-05 i 2005-06 hem utilitzat per a aquest article els testimonis de Joan Rovira i Josep Cabana.

“L’existència d’una societat urbana separada de la societat rural, amb el canvi de valors que això suposa, i l’abandonament progressiu de la gestió per la baixa rendibilitat de l’explotació tradicional ha provocat un creixent dèficit de cultura rural en general, i de cultura forestal en particular.” (Consell Rector del CPF, 2004)

Aquesta societat urbana ha generat una important reconversió del món rural ja que, en poques dècades, s’ha passat de ser productors d’aliments i béns –com les tòfones, la fusta, el suro o la llenya– a formar part de l’oferta turística i, per tant, a vendre també lleure, natura, gastronomia, tranquil·litat, paisatge... Per tant, una part de les rendes de moltes de les famílies rurals està relacionada amb el turisme a partir de la creació d’allotjaments rurals, restaurants, hotels...

El propietari rural observa al seu voltant i veu que cada cop en són menys, ja que el món rural, des de fa més d’un segle, viu en procés de progressiu despoblament. Davant d’aquesta situació, el socioecòleg Ramon Folch (1996) deia que un dels grans reptes del món rural és la fixació de la població rural romanent en unes condicions de vida dignes sense haver de quedar reduïts a la humiliant condició de jardiners de les seves finques per a l’esbarjo gratuït de la ciutadania urbana.

Com diem, el sector forestal viu en una cruïlla de camins amb el dubte de continuar o abandonar definitivament els aprofitaments forestals, ja que la caiguda continuada de la cotització de la fusta (producte de l’existència d’una forta competència exterior, de la manca d’un sector forestal amb totes les baules del seu engranatge plenament funcionant i de la manca d’una administració que aposti plenament per noves fórmules, com l’aprofitament de la biomassa) dificulta mirar en futur amb optimisme. Cal tenir present que, en els darrers decennis, una part important de les tales va lligada als incendis o altres pertorbacions naturals, com la ventada de gener de 2009 (fig. 1) o la tempesta de neu del 8 de març de 2010.

Per exemple, a les comarques gironines els aprofitaments fusters varen tenir un creixement continuat durant la segona meitat del segle xx (Gordi, 2009): així com a la dècada dels cinquanta el total de m3 extrets dels boscos gironins van ser de 838.264, a la dècada dels noranta van ser 2.183.061 m3; és a dir, que en 50 anys els aprofitaments es van duplicar. Les causes d’aquesta evolució són el creixement de la superfície arbrada i la mecanització del sector forestal, però també els incendis, o més ben dit: els grans incendis. Els quatre incendis més grans (1973, 1978, 1986 i 1994), que conjuntament van cremar 60.788 ha i representen el 59,3% del total d’hectàrees cremades en el període 1968-2000, van anar seguits de períodes intensos de tala. La fusta que es va tallar els anys posteriors als incendis va ser de 903.529 m3, xifra que s’aproxima a la mitjana desenal del període 1950-2000 (1.327.777 m3); és a dir: en els cinc anys posteriors als grans incendis es va talar tanta fusta com en deu anys normals.5

5. Les dades provenen de la consulta dels següents anuaris:

Estadística Forestal de España, que apareix el 1947 (amb dades del 1946) i es publica fins el 1977,

Figura 1. Efectes de la ventada del gener del 2009 sobre els boscos de Gallecs

La situació descrita fins ara ha portat a l’abandó de conreus i pastures i a un important creixement de la superfície forestal. Si tornem a l’exemple de les terres gironines ens adonarem que, al llarg de la segona meitat del segle xx, la superfície forestal va créixer en 58.989 ha. Aquesta evolució és comuna a la resta de l’Estat espanyol i a Europa. Segons Gold (2004) la superfície forestal dels països de l’oest d’Europa es va incrementar en un 30% en el període 1950-2000 i, a l’Europa de l’est i del sud, en un 20% i un 16%, respectivament.

Cal tenir present que per estudiar la superfície arbrada només podem utilitzar les dades dels inventaris forestals que cobreixen el període que va dels anys setanta al 2000. En aquest període la superfície arbrada a les terres gironines es va incrementar en 47.922 ha com a resultat de la dinàmica natural, ja que simultàniament la superfície no arbrada va disminuir en 52.331 ha. A nivell d’espècies, les que van guanyar més superfície van ser l’alzina i el suro, amb 22.668 i 21.341 ha respectivament. Per tant, l’abandó dels conreus i la reducció dels aprofitaments de les llenyes i dels planifolis van generar un augment superficial dels boscos climàcics (alzinars, rouredes de

Anuario de Estadística de España (1950-77), publicat per l’INE, Anuario de Estadística Agraria, que recull dades forestals des del 1978 i publica el Ministerio de Agricultura, Estadístiques Agràries i Pesqueres que des del 1980 (any en què es van transferir les competències forestals a les comunitats autònomes) publica el Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat de Catalunya.

Foto de l’autor

roure martinenc, fagedes...) al llarg dels darrers quatre decennis. Aquesta evolució ha tingut importants efectes sobre el paisatge. En els paisatges montans, el bosc ha arribat a ocupar grans extensions i alguns massissos s’han convertit en grans continuïtats forestals, com les Gavarres, l’Ardenya, Cadiretes, Alta Garrotxa...

La dinàmica comentada es deriva un canvi paisatgístic notable. El tret característic d’aquest canvi és l’homogeneïtzació del paisatge, que té importants efectes sobre els hàbitats, la biodiversitat i el risc d’incendi (Lasanta et al., 2007). és molt interessant constatar com és percebut aquest canvi paisatgístic en els agents socials del món rural. En aquest sentit, volem comentar els resultats d’un estudi sobre l’evolució del paisatge a l’Alta Garrotxa ( vila et al., 2009). Per exemple, les persones que es dediquen com a empresaris als esports d’aventura no han detectat aquests importants canvis sobre el paisatge ja que, segurament, o són joves o fa poc temps que viuen en el territori. En canvi, els que valoren més negativament l’augment de la superfície forestal són els agricultors, ramaders, els propietaris forestals i els caçadors. Per tant, apareix una percepció dual dels canvis del paisatge. una part dels agents socials que parteixen d’una base antropocèntrica valoren negativament el canvi experimentat, ja que l’associen amb un paisatge més tancat i forestal que s’identifica amb una natura més salvatge i fora del control humà. En canvi, una altra part dels agents socials que parteixen d’una base ecocèntrica valoren positivament el canvi paisatgístic, perquè entenen que és el resultat de la lògica dinàmica natural en reduir-se l’activitat antròpica.

La propietat rural, davant de la prevenció i extinció dels incendis té diferents veus. D’una part apareix l’opinió dels sindicats agraris, com unió de Pagesos, que reclama a l’administració que treballi per aconseguir un món rural viu i amb activitat econòmica vinculada al sector primari, la qual ha de permetre la gestió del territori i dels boscos i, per tant, reduir el risc de grans incendis forestals (Costa, 2009b). El sindicat proposa apostar decididament per una cultura de la prevenció enfront de l’extinció. A les conclusions d’un debat sobre els incendis forestals organitzat per la Institució Catalana d’Estudis Agraris a Manresa la tardor del 1994 (ICEA, 1995), ja s’expressava la idea que sostenir l’activitat pagesa és una bona inversió a favor dels boscos i que cal revalorar el paper de la societat civil davant dels incendis forestals.

D’altra part apareix la veu dels propietaris forestals, expressada pel Consorci Forestal de Catalunya, que pressiona l’administració per aconseguir una adequada política d’ajuts a la gestió forestal, per fomentar l’ús de la biomassa i per reclamar un contracte ambiental que signifiqui un retorn econòmic a les prestacions ambientals i socials de les finques forestals. un element important de relació de la propietat amb la lluita contra els incendis són les ADF, les quals després del catastròfic estiu de 1994 en què es van cremar 76.625 ha, van reforçar-se amb més ajudes per a formar-se i dotar-se del material necessari, fer tasques de vigilància i de primera intervenció en cas d’incendi .

4. Tipologia de propietaris

Des d’un punt de vista sociològic alguns estudiosos (Plana et al., 2004) estableixen la necessitat de diferenciar entre la propietat forestal activa, que gestiona la seva finca, de la propietat absentista. El grau de vinculació de la propietat amb la finca és variable i està relacionat amb la funció productiva dels boscos i amb el lloc de residència. Eduard Plana (2004) proposa una triple tipologia de propietari forestal, relacionada amb models de gestió diferent:

1) Propietari ruralista: és aquell que viu bàsicament de les rendes de la seva finca i que acostuma a residir-hi. Les rendes provenen majoritàriament del bosc però també pot tenir altres activitats agràries. La seva finca acostuma a ser mitjana o gran.

2) Propietari hedonista: és aquell que no viu de les rendes de la finca i duu a terme treballs silvícoles per tal de protegir el patrimoni, sobretot, davant del risc d’incendis. Acostuma a residir en ciutats i les seves rendes provenen, majoritàriament, d’activitats industrials o terciàries. Les finques acostumen a ser mitjanes o petites.

3) Propietari absentista: és aquell que no realitza cap tipus de gestió sobre la seva finca. Resideix a la ciutat i està desvinculat de l’activitat agrària i forestal.

5. La percepció del bosc per la societat

La visió o percepció que té la societat de l’espai forestal ha anat canviant notablement en els darrers decennis, com a conseqüència de que la major part de la població es pot catalogar com a urbana i, per aquesta raó, per la generalització d’uns hàbits o comportaments urbans fins i tot en passejar-se per un medi rural o natural.

Actualment la natura té una important valoració estèticocultural (Albelda, 2004). Per alguns autors (Lage, 2004) el bosc és percebut per la societat com un sistema ecosocial, ja que sobrepassa a material per a convertir-se, en moltes ocasions, en un espai d’utilitat sensorial.

Darrera d’aquesta percepció del paisatge forestal s’amaga la idea que la natura és un espai pristí o semiverge, on la presència de l’activitat humana pren una connotació clarament negativa6. un exemple d’aquesta darrera afirmació ens apareix en els resultats d’una enquesta realitzada a Itàlia a partir d’enviar un atles fotogràfic de diferents situacions forestals i demanar als ciutadans que les valoressin (Scrinzi et al., 1995). una de les dades més interessants d’aquest treball és que la tipologia forestal més valorada no presenta cap resta d’aprofitament forestal i es tracta d’un bosc sense sotabosc i amb una densitat d’arbres molt baixa; és a dir, per als ciutadans italians el bosc ideal és un forest de co-

6. un exemple d’aquesta visió la podem llegir a l’entrada: “De qui són els arbres de la fageda monumental de Sant Esteve d’en Bas?” del bloc: www.arbresjosepgordi.blogspot.com

níferes montana fàcilment accessible: un espai força semblant a un parc urbà. En conseqüència, per a l’imaginari col·lectiu tots els aprofitaments i les pertorbacions (com ara arbres caiguts per ventades o cremats pel foc) són percebuts com una pèrdua i, en alguns casos, com una tragèdia ecològica i social. Per tot plegat, resta clar que el bosc es converteix, per a la societat contemporània, en un dels ecosistemes que millor representa la idea estèticament positiva de la natura. Per tant, quan la població passeja per un bosc no vol trobar elements que li recordin que es troba davant d’un recurs econòmic que s’aprofita regularment, sinó en un paisatge d’una gran bellesa i que, si és possible, incorpori també referents culturals.

6. Percepció dels incendis forestals per la propietat rural

6.1. Durant l’incendi

El foc és com un ésser que fa remor, crida i es belluga a diferents velocitats i, en ocasions, amb una inesperada rapidesa i voracitat, devorant tot el que es troba pel seu davant. L’inici d’un incendi forestal és un moment molt difícil, ja que cal actuar amb rapidesa per intentar extingir el foc i, si hi ha població pels voltants, desallotjar-la immediatament. En conseqüència, les primeres hores (força conflictives) són de vital importància per evitar que un foc s’acabi convertint en un incendi d’importants dimensions. Cal coordinar el desallotjament de les masies i urbanitzacions amb les tasques d’extinció del foc. Cal tenir present que un dels primers objectius dels bombers és evitar víctimes. Per tant, entren en joc, a més a més dels bombers, els diferents cossos policials i les ADF.

Mentre es manté l’incendi hi ha tres tipus de sensacions entre els propietaris rurals. La primera és l’esgarrifança, la por de perdre la vida, el patrimoni... La segona és el conflicte entre els bombers i els propietaris per haver de marxar de les seves masies i cases ja que la prioritat dels bombers és evitar danys personals i, per tant, cal desallotjar tothom que es pugui veure afectat pel foc. La tercera és el sentiment, un cop lluny del foc, d’estar viu i veure des de la distància l’avanç o la fi de les flames. Quan en un incendi hi ha víctimes personals, ja siguin habitants de la zona o bombers, aquest tercer grup de sentiments pren una gran dimensió social i política. Només cal comprovar com els efectes del foc de l’estiu de 2009 a Horta de Sant Joan, amb la terrible pèrdua de cincs bombers, s’han mantingut a la premsa i en les relacions polítiques al llarg de molts mesos.

A continuació relacionem algunes manifestacions de propietaris extretes de la premsa al llarg dels tres moments esmentats. Quan comença el foc afloren, ràpidament, els sentiments de por i pànic davant del fum i les flames que s’acosten. un ramader ho explica amb molta claredat: El foc venia del cel, va ser tot molt ràpid... de sobte un cop de vent que devia ser gregal ens va

portar el foc fins aquí. Era mitja tarda i semblava de nit . 7 Els propietaris desallotjats de cases d’urbanitzacions pateixen pels efectes del foc sobre les seves propietats i bens. veiem-ne alguns exemples: Tinc discos i equips de música que valen molts diners. I si es cremen, què passa? És una pena. Em vaig comprar la casa perquè m’agrada molt el bosc, i ara estarà tot cremat. 8 un altre deia: No sé què ha passat. La gent començava a fer sonar el clàxon, tothom corria. Em volia quedar i salvar casa meva, però era impossible. No sé on és el meu marit . 9 un veí de la serra de Marina explicava: No ens ha donat temps ni de treure la compra del cotxe. El foc s’ha estès ràpidament i els mossos ens han demanat que abandonessin les cases. 10

Sobre les relacions entre bombers i voluntaris i ADF adjuntem els següents comentaris. un jove voluntari deia: Volem ajudar i no ens deixen. Hem portat equips, furgoneta... i hem estat esperant des de primera hora que ens cridin. Nosaltres volem col·laborar perquè el bosc és de tots . 11 un exemple corprenedor va ser el del vicepresident de l’ADF del Pinyó, que va defensar la seva masia, Ca l’Armengol, sense l’ajuda dels bombers a l’incendi de Sant Llorenç del Munt de l’estiu de 2003: Ens van deixar sols allà dalt. Envoltats pel foc i sense aigua. Encara estic esperant que un sol bomber s’acosti a aquesta casa. M’han decebut. Els bombers em van prometre que hi enviarien un camió per protegir la casa, però a mig camí van fer mitja volta . 12 un propietari de Monistrol de Calders deia sobre l’acció del bombers: Ningú estava vigilant les zones ja cremades. Si el vent no hagués canviat de direcció, les flames ja serien a Navarcles. Falta coordinació i més mitjans. Aquest incendi se’ls ha fet massa gran . 13 una veïna de Maçanet expressava la seva ràbia: Lluitaré encara que només sigui amb una branca, perquè jo sóc de Maçanet i aquest és el meu bosc. No suporto pensar que fins d’aquí molts anys no tornaré a veure el que feia dos dies veia. 14 un segon moment de gran dificultat apareix si el foc no s’ha pogut aturar i fa referència a la coordinació entre els bombers i els voluntaris que desitgen col·laborar amb les tasques d’extinció. Aquest segon període acostuma a generar una percepció des de la propietat d’exclusió de les decisions, a causa que per als bombers l’extinció d’un incendi ha de restar, únicament, en mans de professionals i no hi ha temps de consultes. Cal precisar que en alguns casos les ADF d’algunes comarques sí s’han pogut integrar al Centre de Comandament Avançat. El resultat és que la gent del territori no pot aportar el seu coneixement i experiència sobre com és l’espai que s’està cremant i com s’han comportat altres incendis. En conseqüència, els mitjans de comunicació recullen moltes queixes i lamentacions dels veïns respecte de les actuaci-

7. El Periódico, 28 de setembre de 2004.

8. Ídem

9. El Periódico, 14 d’agost de 2003.

10. El Periódico, 15 d’agost de 2003.

11. El Periódico, 14 d’agost de 2003.

12. Ídem.

13. Ídem

14. El Periódico, 15 d’agost de 2003.

ons dels bombers. En les compareixences de diferents càrrecs dels cossos de bombers a la Comissió d’Investigació del Parlament de Catalunya per l’incendi d’Horta de Sant Joan de l’estiu de 2009, més d’un va manifestar que cal millorar la comunicació entre els bombers i la població local.

6.2. Passat el foc

La propietat, després de passar el foc experimenta una varietat de sentiments o emocions. La primera és que el mal tràngol ja ha passat i es dibuixa una lleugera sensació de calma i, a la vegada, d’aclaparament pels estralls del foc. Començarem esmentant l’opinió d’un propietari i literat, Joaquim Ruyra (1928) que ens explica les seves emocions després d’un gran incendi que afectà el massís de les Gavarres als anys vint:

“El desastre ha sigut espantós i nombroses famílies pageses que estan en la més gran misèria, enmig d’un país cendrós i carbonitzat, sense un bri d’herba verda, ni un branc de rama per donar al bestiar. Jo, també força empobrit pel desastre, no sé com ho hauré de fer per auxiliar els meus masovers i veïns; i això em neguiteja més que la meva pròpia desgràcia. Si digués que la pèrdua que he sofert no m’ha afligit, mentiria. Aquelles formoses suredes de Montnegre jo me les estimava en tanta manera, que no me les vaig voler vendre quan, durant la guerra, me n’oferien un dineral. Ara no són més que fum i cendra”.

El bisbe de Solsona, Antoni Deig, després dels focs de l’estiu del 1998 al Solsonès deia en un article: Ja ha passat el foc. Tal com ens deia amb la seva agudesa el rector de Torà, el foc ja ha passat i està controlat perquè s’han acabat els pins i ja no hi ha res més per cremar. 15

un cop ha passat el foc els propietaris poden retornar a les seves finques, cases o xalets i els apareix, davant seu, un paisatge de fum i cendres. és una situació que restarà durant molt de temps a la ment ja que es pensa en allò que les flames s’han endut: vides, patrimoni, boscos i paisatge. Sens dubte aquesta és una de les situacions més tristes i doloroses, sobretot, quan hi ha persones que han desaparegut amb el foc.

Quan passen els primers dies és quan es comença a fer balanç amb el cor calent i la ment s’omple de preguntes: com ha començat el foc? Es podia haver evitat el foc? Què ha passat perquè cremés tanta superfície? S’ha fet tot el que es podia fer? Què farem a partir d’ara? Com ens en sortirem? Moltes d’aquestes preguntes van dirigides a l’administració, en primer lloc als polítics responsables de les polítiques de prevenció i extinció d’incendis, però també als bombers, al cos d’agents rurals.

Al cap d’unes setmanes apareixen les crítiques més contundent contra l’actuació de l’administració. Per exemple, els veïns de Sant Llorenç Savall i els

15. Avui, 25 de juliol de 1998.

propietaris forestals van dirigir la seva mirada vers la gestió duta a terme pel Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac i va ser molt crítica amb la gestió dels camins. En el cas dels incendis de la Catalunya Central del 1998 la crítica va ser molt més virulenta, ja que el territori calcinat va molt notable. El resultat de la reflexió més serena genera un sentiment molt important de desconfiança de la propietat envers els polítics que tenen responsabilitat en el món rural. Només cal llegir les paraules de Joan Rovira (2007) secretari general del Consorci Forestal de Catalunya, per adonar-se del sentiment de llunyania i malestar que experimenta la propietat forestal:

“és realment sorprenent que un país que ha viscut episodis dramàtics ocasionats pel foc (1994, 1998, 2003...) que encara té gent sobre el territori preocupada i amb voluntat de treballar i invertir per a la gestió i conservació i que, també, té un nombre d’experts de tots els àmbits i col·lectius (bombers inclosos) que porten demanant un esforç en aquest sentit, doni l’esquena a aquesta realitat i incompleixi reiteradament els compromisos establerts pel mateix govern”.

Després de la calma ve el lament per les pèrdues materials, d’animals i boscos i, en llastimoses ocasions, de vides humanes. Per tant, a continuació de la calma apareix la desolació i la tristesa (fig. 2). un pastor que ha vist com el seu ramat de 300 ovelles i cabres havia mort sota l’empenta del fum i els flames deia: Ningú em va ajudar. Si, em vaig ferir la mà. No vaig poder fer res. Tu saps qui m’ajudarà?16 un veí de Torà explicava: Anàvem a recollir les bales de palla, però s’ha cremat tot [...] Crec que no tindré l’oportunitat de tornar a veure tot això de color verd. L’alcalde de Sant Llorenç Savall deia sobre la mort de diferents veïns en l’incendi de Sant Llorenç del Munt de l’estiu del 2003:

“L’aparició de cinc cadàvers va canviar la nostra vivència del foc. Fins aquell moment era un incendi més. Però a partir d’aquell moment la situació ens va descol·locar: es va produir un salt de nivell, que va generar una autèntica lluita entre l’home i el foc [...] totes les víctimes eren coneguts del poble, gent que l’ha trobaves el divendres quan anaves a comprar”.17

A continuació del lament acostuma a aparèixer l’agraïment als bombers i als veïns i voluntaris que han ajudat a lluitar contra el foc. Per exemple un veí de la Terra Alta ho expressava amb molta contundència: Aquesta nit han estat treballant aquí molts membres del GRAF, que han encès foc contra foc per evitar que les flames s’acostessin massa i d’aquesta manera hem pogut salvar la casa. Es mereixen un 10.18 un veí de Sant Llorenç Savall deia en un article d’opinió:

“un deu per als voluntaris que arribaren d’arreu de Catalunya; un zero per als polítics encorbatats que s’acostaren al poble amb la boca plena de promeses –a bona hora!– i a fer-se la fotografia de rigor. I a nosaltres els llorençans què ens queda?

16. La Vanguardia, 22 de juliol de 1998.

17. La Vanguardia, 10 d’agost de 2004.

18. El Periódico, 4 de juliol de 2009.

Hem recorregut molts camins plegats i hem descobert que vivim en un poble molt bell. Molts d’aquests camins mai més tornaran a ser el que havien estat. Ens resta el record, és clar. I també un nus a l’estómac que no s’acaba mai de desfer i unes bafarades de dolor que s’enfilen coll amunt omplint els ulls de llàgrimes quan menys t’ho esperes”.19

El coordinador de l’ADF Cap de Creus–Serra de Rodes a finals de l’agost del 2003 expressava el següent: És innegable que s’han destinat molts mitjans d’extinció als incendis, moltíssims, i que aquests han treballat bé, molt bé. Però siguem realistes, també és evident que hem tingut molta sort. 20

Figura 2. Paisatge després d’un incendi a la comarca del Berguedà

Al cap d’uns dies apareixen les reflexions, encara sota l’efecte de la tragèdia, però més argumentades. Per exemple, un propietari forestal en nom del Consorci Forestal expressa el següent: Després dels incendis del 1994 es va reaccionar bé davant de la tragèdia. Ara bé, aquesta voluntat no ha perdurat en el temps. I aquesta constatació genera un sentiment de desolació i desconfiança. 21 Per part dels propietaris forestals hi ha voluntat i cultura forestal, però se senten impotents perquè no poden assumir els costos que això representa. Joan Jou, responsable del sector forestal d’unió de Pagesos, comenta el següent després del foc del 1998:

“Quan cíclicament es produeix un incendi forestal gran, torna a la memòria l’anterior i es comprova que no se’n va aprendre res. Després ve l’estudi dels fets, causes, actitud, encerts i errades. Es fan valoracions, comença el ball de xifres i se segueix amb les propostes i resolucions, que s’aplicaran o no, i sembla que ja s’ha fet tot”.22

Les relacions amb l’administració són una de les temàtiques que genera més opinions des de la propietat. un dels incendis que més confrontació ha generat va ésser el de Sant Llorenç del Munt de l’estiu de 2003, sobretot, perquè un cop apagat va generar-se una llarga discussió entre la propietat i els gestors del parc natural. Fixem-nos en les següents informacions i opinions. En primer lloc:

19. Diari de Terrassa, 2 de setembre de 2003.

20. www.snadf.org (consultat 21/01/2010).

21. La Vanguardia, 27 de juliol de 1998.

22. El Periódico, 26 de juliol de 1998.

Foto de l’autor

“A les primeres hores de l’incendi, el director del Parc, Pau Pérez, va demanar a crits a un responsable dels Bombers de la Generalitat la presència immediata de més camions. Aquest últim li va contestar: I per on vol que entrin? La gestió del parc és ineficaç. Si talles un arbre estàs matant la naturalesa. I ara, què és això? un genocidi, va explicar un veí desallotjat de casa seva. Nombrosos habitants de la zona van criticar l’escàs pressupost que la Diputació de Barcelona destina a la neteja del sotabosc, que és l’autèntic combustible en cas d’incendi.” 23

Poc després de l’incendi es va constituir la Plataforma Cendra formada per veïns de Sant Llorenç Savall i propietaris forestals i membres de l’ADF. un dels actes d’aquesta plataforma va ser convocar una manifestació el 23 de setembre al coll d’Estenelles, que va aplegar unes 500 persones per reivindicar una major inversió en el bosc i la redacció d’un pla de prevenció d’incendis del parc. Posteriorment, el 19 d’octubre es va organitzar una jornada per agrair als voluntaris la seva participació en l’extinció del foc. Es calcula que més de mil persones van acostar-se per ajudar en la lluita contra el foc. Els ADF també es van incorporar al debat sobre els camins en el parc natural. El coordinador de l’ADF deia: Cal cercar un equilibri. Si no volen fer més camins caldrà trobar algun mecanisme per poder combatre el foc. Avui per avui, el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt és inaccessible. 24 A primers de setembre de 2003 els propietaris forestals afectats pel foc es van reunir amb l’alcalde de Sant Llorenç Savall per tal que els recolzés en la seva demanda per tal que el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt canviés el seu model de gestió. En aquest sentit un veí explicava que cal un debat social sobre la gestió del bosc: La societat tindrà de decidir si volem un bosc de postal que qualsevol dia pot desaparèixer i que implica també un important risc per les persones o, en contrapartida, volem un bosc ben gestionat . 25 L’estiu del 2004, un any després de l’incendi, els propietaris es queixaven de no haver rebut els diners per actuar a les seves propietats. Alguns propietaris que havien invertit els seus diners, segons comentava Joan vallhonrat, president de l’agrupació de propietaris afectats, havien obtingut el recolzament de tres serradores que havien prioritzat la compra de la fusta cremada per davant de la verda, i es queixava que la Diputació no els havia donat el recolzament que esperaven. 26 Aquest mateix propietari forestal en un article d’opinió expressava un mes després del foc en una de les conclusions de l’article: estem perdent la poca cultura forestal que queda i que és justament quan vivim d’esquenes al bosc quan trontollen els esquemes romàntics que algú s’entesta a explicar però que no responen al nostre temps . 27

23. El Periódico, 21 d’agost de 2003.

24. Diari de Terrassa, 22 d’agost de 2003.

25. Diari de Terrassa, 4 de setembre de 2003.

26. Diari de Terrassa, 10 d’agost de 2004.

27. Diari de Terrassa, 24 de setembre de 2003.

Ara bé, malgrat avançar els diners i comptar amb el recolzament de les serradores el balanç econòmic era desolador. un propietari forestal explicava a un diari que havia venut deu mil pins que es trobaven en tres-centes hectàrees cremades de la seva propietat a un euro el pi.28

Els focs de la Catalunya Central del 1998 també van deixar un llarg reguitzell de manifestacions per part de la propietat i envers l’administració. El 17 de juliol de 1999, un any després del gran incendi, es va redactar la Declaració de Matamargó, on s’afirma que el foc ha cremat també:

“una forma de vida i cultura que ja estaven ferides de mort: el despoblament rural, la pèrdua de pes econòmic del sector agrari, la tradicional manca d’inversions públiques en infraestructures i serveis. [...] De l’endemà del foc que ara recordem fins avui, no hem notat que es prenguessin mesures serioses per frenar el despoblament que dia a dia buida els nostres pobles i les nostres cases de pagès”.

un treball sobre la percepció del medi rural fet 5 anys més tard (Plana, 2004) posava de manifest que hi havia una opinió d’indiferència respecte de l’administració i els polítics. En concret, es criticava la manca de sensibilitat dels polítics després dels incendis i la manca de polítiques a llarg termini. Al cap d’uns anys la reflexió s’esdevé més clara i contundent. un propietari forestal de les comarques gironines ens explicava amb una certa indignació:

“Immediatament entremig hi va haver lo dels focs de Montserrat, cèlebres, eh? Hi va haver tota una moguda. Llavors també la major part de propietaris –va ser una cosa de molt mal gust– se’ls hi fotia en cara que cremaven el bosc per poder vendre la fusta. Que bueno, també s’ha mantingut. Encara fa poc tornava a sortir. La resta d’Espanya encara es diu, no? vull dir, com aquell qui diu: crema la casa per vendre les teules.”29

Per tant, després de patir els efectes del foc se sentien difamats. Aquesta pressió que sent la propietat, en ocasions, també prové d’estudiosos aliens a la gestió forestal. Per exemple, després dels focs de l’estiu del 2003 el director de l’Escola de Prevenció i Seguretat Integral de la uAB deia:

“Sorprèn, de totes maneres, l’escassa atenció que es dedica al factor de la propietat forestal [...] La llei estableix a més a més deures de manteniment per al propietari, l’incompliment dels quals és sancionable, i l’Administració fins i tot pot recórrer a l’expropiació. No són tolerables, per tant, les masses forestals en risc d’incendi per deixadesa dels seus propietaris i s’han d’activar els mecanismes de responsabilitat corresponents.”30

un segon exemple prové d’un article d’opinió on, de forma quasi belligerant, s’afirma: Tanmateix si algun propietari no creu en la rendibilitat del seu bosc, sempre té la possibilitat de vendre’s la finca i en paus. 31

28. Diari de Terrassa, 15 d’octubre de 2003.

29. Entrevista realitzada per l’autor per al llibre Els boscos (Gordi, 2005).

30. El Periódico, 1 de setembre de 2003.

31. Diari de Terrassa, 28 de gener de 2004.

En ocasions aquest plany es produeix als pocs dies del foc. Per exemple, respecte als focs a les terres interiors de l’estiu del 2009, unió de Pagesos va censurar l’atribució automàtica que es fa de l’origen dels focs a l’activitat agrària sense considerar altres factors com els incidents en torres d’alta tensió o l’efecte de burilles sobre els vorals bruts.32 El sindicat va denunciar pressions sobre diferents segadors perquè es consideressin culpables de provocar alguns focs sense que se n’hagi demostrat la causa. Per tant, es culpabilitzava sense proves les màquines de segar i embalar de fer saltar les guspires del foc. un altre debat que apareix després del foc és el que fa referència a les espècies. un propietari del Lluçanès sobre aquesta temàtica ens deia a la pregunta de què fer després d’un incendi: Primer, tallar-ho tot i de pressa, perquè la fusta es passa molt de pressa i has d’esperar que es repobli naturalment. Fa unes centúries, tota aquesta zona devia estar poblada de roures perquè és el primer que surt després d’un incendi. 33

Dins l’apartat de les solucions, la propietat creu que cal potenciar les actuacions preventives, entre les quals es destaca el tema de la freqüentació i, sobretot, de la circulació motoritzada. En aquest sentit reproduïm unes altres paraules d’un propietari forestal de la comarca de la Selva:

“Potser trobarem altres solucions per apagar foc. Comencem per la base. Al bosc i segons l’època de l’any hi hem d’entrar una mica de puntetes. Si s’hi entra s’ha de fer d’una manera ordenada. Per sort, uns anys enrere es va tenir el gran encert d’actuar amb contundència per eliminar les paelles i costellades d’estiu en espais forestals. va ser un gran pas, però no n’hi ha prou.”

Potser un dels temes que a nivell de premsa genera més opinions és el tema del sotabosc dels boscos. Tornem a utilitzar les paraules de l’anterior propietari forestal de les comarques gironines:

“Bruts ni mica, pot haver-hi un sistema herbaci o arbustiu més o menys desenvolupat, però això de brut no en té res. és tan verd i vegetal com els arbres. S’han arribat a dir moltes coses: primer que calia introduir dins del bosc vaques, després cavalls i més tard cabres. Per favor, tinguem una mica de sentit comú i d’imaginació. Fa molts anys que ho dic i he escandalitzat molta gent.”

Quan es van complir deu anys del gran incendi de la Catalunya Central, amb més de 24.000 ha calcinades es va organitzar una jornada titulada Un món rural viu. Un paisatge sense cendres , que va recollir moltes de les idees que han sortit al llarg d’aquest article. De les conclusions voldríem destacar dues idees força. La primera és que cal avançar cap a una nova cultura forestal, on la gestió forestal ha de ser la principal eina de gestió i, la segona, deu anys després la vulnerabilitat del territori ha augmentat ja que el paisatge és cada cop més homogeni i la gestió forestal ha disminuït notablement.

32. www.regio7.cat/fet-divers/2009/07/08

33. Entrevista feta amb els alumnes de Geografia Físcia de la udG el curs 2004-2005

7. Conclusions

Cal situar el conjunt de vivències i reflexions de la propietat forestal davant d’un incendi en el marc del canvi paisatgístic i socioeconòmic en què està immers el món rural a Catalunya des de fa dècades. Aquesta realitat genera que les seves declaracions i opinions a la premsa tinguin, al nostre entendre, un to més greu.

En el moment d’inici del foc, el primer gran conflicte que apareix és el que hi ha entre els cossos de Bombers i la Policia amb els habitants del territori. La necessitat de desallotjar tothom ràpidament genera un sentiment d’incomprensió.

El segon tipus de problema apareix quan s’està lluitant contra el foc. El cos de Bombers té un control centralitzat i són un cos de professionals i, en els moments decisius d’extingir el foc no estan per processos participatius. D’altra part, la població local que coneix el territori, és a dir, els camins, les muntanyes, l’evolució del vent... se sent ignorada. Potser caldria que existís un professional del cos de Bombers que fes d’enllaç permanent entre el centre de control i la població local.

Després d’analitzar aquest primer conjunt de manifestacions fetes en moments difícils sorprenen els sentiments positius que la població manifesta respecte al bosc. Per exemple hem llegit frases com: jo volia viure al bosc i el bosc és de tots o aquest és el meu bosc que, al nostre entendre posen de relleu l’estret lligam que s’estableix entre la propietat rural i el bosc.

Després del foc i passades unes hores i uns dies apareix una reflexió més serena de la propietat, que aquest cop es dirigeix envers els representants polítics, i en la qual es manifesta un sentiment d’abandonament i, en ocasions, de desconfiança

Respecte al paper de l’opinió de la propietat dins els mitjans de comunicació a l’hora de parlar dels incendis forestals cal assenyalar que és molt present en els moments inicials per tal de presentar el dramatisme que implica haver de marxar de casa o veure com es crema la finca. Si el foc es converteix en un gran incendi, tot el protagonisme mediàtic passa als bombers i, sobretot, als polítics que governen i als que estan a l’oposició. Per tant, la crònica de la lluita per extingir el foc i explicar els seus efectes i conseqüències es converteix en una crònica política, on el foc és simplement el mitjà per confrontar-se partidàriament. L’exemple més paradigmàtic d’utilització de l’incendi per la lluita política és el cas del foc d’Horta de Sant Joan de l’estiu del 2009, que ha estat més de vuit mesos present en els mitjans de comunicació. Coincideixo amb Eduard Plana (2010) quan proposa que cal evitar la instrumentalització política i mediàtica del fenomen dels incendis ja que dificulten el necessari debat pausat postemergència.

Bibliografia

Albelda, José (2004). “La naturaleza y su valoración estética contemporànea”. A: DoMínguez, Gloria; Eduard Plana; Mireia PeCurul; Sergio de Miguel [eds.]. Bosques y sociedad. Actas del V Forum de Política Forestal. Solsona: Centre Tecnològic Forestal de Catalunya, p. 407-412.

Bertran, Enric (1998). “Arran del foc de la Catalunya central”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 47, p. 17-30.

ConSell reCtor del CPF (2004). “Editorial”. Silvicultura, núm. 44, p. 1.

CoSta, Marc (2009a). “El foc s’apaga a l’hivern”. El Periódico, 23/07/2009.

– (2009b)”Els boscos, més enllà de l’estiu”. El Periódico, 26/07/2009.

FolC h , Ramon (1996). “Sociologia dels incendis forestals”. A: Terrade S , Jaume [ed.].

Ecologia del foc. Barcelona: Edicions Proa.

Gold, Stefan; Alexander Korotov; volker, SaSSe (2006). “The devlopment of European forest resources, 1950 to 2000”. Forest Policy and Economics, núm. 8, p. 183-192.

Gordi, Josep (2005). “Els boscos”. Quaderns de la Revista de Girona, núm. 118.

– (2009). L’evolució del paisatge forestal a les terres gironines a la segona meitat del segle xx. Girona: Associació d’Història Rural de les Comarques Gironines (Estudis, núm. 13).

ICEA (1995). Dossiers Agraris ICEA. Incendis Forestals . Barcelona: Institució Catalana d’Estudis Agraris.

Lage PiCoS, Xesús (2004). “Cambio social, naturaleza, y política forestal” A: DoMínguez, Gloria; Eduard Plana; Mireia PeCurul; Sergio de Miguel [eds.]. Bosques y sociedad. Actas del V Forum de Política Forestal . Solsona: Centre Tecnològic Forestal de Catalunya, p. 413-423.

LaSanta, T.; S. M. viCente-Serrano (2007). “Cambios en la cubierta vegetal en el Pirineo aragonés en los últimos 50 años”. Pirineos, núm. 162, p. 125-154.

Margarit, Remei (2003). “Patrimonio natural”. La Vanguardia, 23/08/2003.

MaSSaneda, Miquel (1998). “Los bosques pasan factura”. La Vanguardia, 23/07/1998.

Pérez vilariño, José (1998). “Construcción social del monte y desarrollo corporativo del sector forestal”. Agricultura y Sociedad, núm. 85, p. 15-42.

Plana , Eduard (2000). “Grandes incendios forestales y desarrollo rural. El incendio de la Catalunya Central de 1998”. Revista de Desarrollo Rural y Cooperativismo Agrario, núm. 3, p. 163-174.

– (2004a). “Sinopsis del sector forestal i la propietat forestal. Discursives i demandes”. Jornada de debat Gestió forestal i custòdia del territori. Solsona, 14/12/2004. http://www.xct.cat/ ca/cdr/docsocasionals.html

– [ed.] (2004b). “Incendis forestals, dimensió socioambiental, gestió del risc i ecologia del foc”. Actes de les Jornades sobre Incendis Forestals i Recerca de la xarxa ALINFO. Solsona.

– (2006). Los incendios forestales en Catalunya. Una propuesta de política preventiva transversal universitat Autònoma de Barcelona, Departament d’Economia Aplicada, Treball de recerca.

– (2010a). “El foc i la gestió de la informació”. El Periódico, 22/01/2010.

– (2010b). “Informació i comunicació sobre els incendis forestals. La gestió del risc com a oportunitat per a promoure el sector forestal”. Catalunya Forestal, núm. 104, p. 5-11.

Plana, Eduard; Sergio de Miguel; Glòria DoMínguez (2004). “Gestió forestal i percepció social sobre el paper dels boscos com a eina per al desenvolupament rural”. Silvicultura, núm. 44, p. 7-8.

Plana, Eduard; Sergio de Miguel) “DoMínguez, Gloria; Eduard Plana; Mireia PeCurul; Sergio de Miguel [eds.]. Bosques y sociedad. Actas del V Forum de Política Forestal. Solsona: Centre Tecnològic Forestal de Catalunya, p. 4

Plana, Eduard; Joan Muntané (2004). “Diagnosi socioambiental de la zona afectada per l’incendi de la Catalunya Central. Evolució 1998-2003”. A: Plana, E. [ed.]. Incendis forestals, dimensió socioambiental, gestió del risc i ecologia del foc. Solsona: Xarxa Alinfo.

Rovira, Joan (2007). “Sobre prevenció d’incendis i el debat polític en la qüestió forestal”. Catalunya Forestal, núm. 85, p. 5.

Ruyra, Joaquim (1928). Entre flames. Barcelona: Ed. La Nova Revista.

Saguer, Enric (2005). Els últims hereus. Història oral dels propietaris rurals gironins 1930-2000 Barcelona: Departament de Cultura, Generalitat de Catalunya.

S C rinzi , Gianfranco; Antonio F lori S ; Tiziana F la MM in J ; Paola A gatea (1995). “un modello di stima della qualità estetico-funzionale del bosco”. ISAFA. Comunicazioni di Ricerca, núm. 95, p. 1-37. http://mpf.entecra.it/files/95-2.pdf

vila, Josep; Anna RibaS; Diego varga; Albert LlauSaS (2009). “Medio siglo de cambios paisajísticos en la montaña mediterránea. Percepción y valoración social del paisaje en la Alta Garrotxa (Girona)”. Pirineos, núm. 164, p. 69-92.

Causes d’incendis a Collserola: l’ús de sistemes

Ingrid Juan Petit Geògrafa ijonpetit@hotmail.com

Resum

El propòsit d’aquest estudi és analitzar les principals causes d’incendis dins el Parc de Collserola (àrea metropolitana de Barcelona) i la seva relació amb la xarxa elèctrica, la xarxa viària i el creixement de sòl urbà, durant el període 1990-2007. Després de diverses operacions mitjançant eines SIG, s’ha arribat a la conclusió que la majoria dels incendis produïts al Parc són causats per la proximitat a vies de comunicació; la xarxa elèctrica mostra un descens del nombre d’incendis en els darrers anys. Ni la legislació ni les millores de vigilància han pogut acabar amb els focs. Per poder disminuir el seu nombre es proposa un replantejament de la legislació per introduir possibles millores, utilització dels nous sistemes i propostes preventives, així com un esforç en l’educació per a la prevenció d’incendis.

Paraules clau: incendi, focus d’incendi, Collserola, xarxa elèctrica, xarxa viària.

Resumen: Causas de incendios en Collserola: el uso de SIG

El propósito de este estudio artículo es analizar las principales causas de incendios en el Parque de Collserola (área metropolitana de Barcelona) y su relación con la red eléctrica, la red viaria y el incremento de suelo urbano, durante el periodo 1990-2007. Tras varias operaciones mediante herramientas SIG, llegamos a la conclusión que la mayoría de los incendios que se producen son causados por la proximidad a las vías de comunicación; últimamente la red eléctrica muestra un descenso del número de incendios. Ni la legislación ni las mejoras de vigilancia han podido disminuir los incendios. Para reducir su número se propone un replanteamiento legal, la utilización de los nuevos sistemas y propuestas preventivas, así como un esfuerzo educativo de prevención de incendios.

Palabras clave: incendios, focos de incendio, Collserola, red eléctrica, red viaria.

Abstract: Causes of fires in Collserola: using GIS

The aim of this study is to analyze the main causes of fires in Collserola Park (metropolitana area of Barcelona) and its relationship with the electricity grid, road network and the growth of urban land from 1990 to 2007. After several operations using GIS tools has concluded that most fires are caused by the park’s proximity to roads, where there is an increased movement of people. The grid shows a decrease in the number of fires in recent years of the study. Neither the law nor have improved surveillance could appease them. To reduce the number of fires in the Park presents a reconsideration of the legislation to introduce possible improvements, use of new systems and proposals for fire prevention and education for fire prevention.

Keywords: fire, fire starting points, Collserola, electrical grid, road network.

1. Introducció

Tot i gaudir de protecció des de l’any 1987, cada any la serra de Collserola registra incendis, de majors o menors proporcions. La vegetació mediterrània propicia els focs i Collserola no és una excepció; ben al contrari, el risc d’incendi s’accentua a causa de la seva proximitat a grans àrees urbanes, a les carreteres que la creuen i a les nombroses torres d’alta tensió, entre d’altres factors (Panareda i Arola, 1999).

és per aquesta raó que s’ha decidit fer un estudi sobre els incendis en una part d’aquesta serra, el Parc de Collserola, i per un període de 18 anys, del 1990 al 2007. Per a aquestes dates s’ha pogut disposar de les dades necessàries per al treball proposat.

Aquest projecte pretén valorar els incendis dins el Parc de Collserola, així com determinar-ne la possible relació amb la xarxa elèctrica, la xarxa viària i els nuclis urbans; aquests darrers creixen en paral·lel a la xarxa viària. Després de fer-ne la valoració, es pretén trobar solucions per aquest problema periòdic.

Des del primer moment cal aclarir que es treballa amb punts d’inici d’incendis, és a dir, aquells focus on comença el foc, i no pas amb les àrees cremades.

L’estudi s’ha dividit en cinc parts principals, relacionant-les totes amb els punts d’inici d’incendis, l’estudi de la xarxa elèctrica, dels tallafocs, de les vies de comunicació, les superposicions i els usos del sòl.

2. Àmbit d’estudi

El Parc de Collserola té una superfície aproximada de 8.000 hectàrees; se situa entre els rius Besòs, Llobregat, la depressió del vallès i el pla de Barcelona. Inclou part de nou municipis: Barcelona, Esplugues de Llobregat, Sant Just

Desvern, Sant Feliu de Llobregat, Molins de Rei, el Papiol, Sant Cugat del vallès, Cerdanyola del vallès i Montcada i Reixac.

Collserola conté una àmplia mostra d’ambients naturals mediterranis, en els quals hi ha, predominantment, boscos. Aquests, juntament amb diverses formacions de vegetació baixa, formen un mosaic que acull una variada fauna. Hi són presents gairebé totes les espècies animals del bosc mediterrani. Aquesta diversitat és la riquesa biològica de la serra.

L’empremta humana hi és palesa, tant pel que fa a la modificació del paisatge com per la quantitat de restes arqueològiques i construccions que s’hi troben i que constitueixen un patrimoni molt valuós.

Per tal de preservar aquest espai tant notable, es va redactar i aprovar el Pla Especial d’Ordenació i de Protecció del Medi Natural (1987). El Consorci del Parc de Collserola és l’organisme encarregat de desenvolupar la gestió del Parc, fent compatibles els dos objectius bàsics del Pla Especial: conservar els recursos naturals i l’equilibri ecològic, alhora que donar resposta a la demanda de lleure i aprenentatge dels ciutadans (http://www.parccollserola.net). El incendis fan que aquesta tasca de preservació sigui dificultosa; és per aquesta raó que cal intentar trobar les causes i les solucions convenients per disminuir al mínim els focs dins el Parc de Collserola.

3. Objectius

Els objectius marcats en aquest estudi són:

– En primer lloc, detectar la quantitat dels incendis produïts a les proximitats de les línies elèctriques. El mal estat de la xarxa elèctrica, els factors climatològics, el poc manteniment o la inexistència dels tallafocs poden generar incendis dins l’àrea de influència de les línies. S’ha trobat idònia la mesura de 30 m per a l’àrea d’influència de les línies elèctriques, ja que és l’amplada que solen tenir els tallafocs o les zones netes sota les línies elèctriques dins el Parc de Collserola (amplada detectada mesurant els tallafocs en els ortofotomapes a escala 1:5.000 versió 5.0 de l’Institut Cartogràfic de Catalunya).

– En segon lloc s’ha cregut convenient fer una valoració dels tallafocs, íntimament lligats a la xarxa elèctrica i a la prevenció dels incendis propiciats per aquesta. La finalitat d’aquesta anàlisi és detectar quina quantitat de punts d’inici d’incendis es produeixen a les proximitats dels tallafocs.

– En tercer lloc, detectar la quantitat d’incendis que es produeixen a les proximitats de les vies de comunicació i, per tant, si l’accessibilitat és la possible causa dels incendis dins el Parc. Cal aclarir que òbviament no són les vies de comunicació les que produeixen els incendis, sinó els usuaris d’aquestes vies els qui, conscientment o inconscientment, propicien un incendi.

Durant el període de 1973 a 1998, a Catalunya es va determinar que un 43% dels incendis produïts van ser causats per negligències, un 16% van ser intencionats, un 9% accidents, un 7% per causes naturals i un 1% reproduïts (Panareda i Arola, 1999).

– En quart lloc, després de crear les àrees d’influència de 30 m per a les dues xarxes, elèctrica i viària, s’analitzen els punts d’inici d’incendis que se sobreposen i, per tant, poden ser propiciats per ambdues xarxes. L’objectiu és detectar quin nombre de punts d’inici d’incendis són, possiblement, produïts per cada una de les xarxes, elèctrica i viària.

– En cinquè lloc es fa un estudi dels usos del sòl, que és important a l’hora de determinar dos factors. En primer lloc, conèixer quins usos són els que més es cremen, fent-ne una valoració i, conseqüentment, dedicantlos una especial atenció per a la prevenció d’incendis dins el Parc. Segonament, visualitzar el creixement de trama urbana dins el Parc.

El poblament i les infraestructures són dos elements potencialment vulnerables pels incendis forestals segons el Pla Especial d’Emergències INFOCAT 2007. 1

4. Material i mètodes

4.1. Xarxa elèctrica

Per poder dur a terme l’estudi de la xarxa elèctrica s’han utilitzat dos mapes principals, ambdós cedits pel Parc de Collserola. un mapa de la xarxa elèctrica actual i un altre on es presenten els punts d’inici d’incendis forestals per al període 1990-2007.

El mapa de les línies elèctriques s’ha complementat amb la informació extreta de la base topogràfica a escala 1:5.000 versió 2.0 de l’Institut Cartogràfic de Catalunya.

Mitjançant eines de SIG s’han:

– Adaptat els mapes a l’àmbit d’estudi, és dir, al Parc de Collserola.

– S’han localitzat el punts dels incendis produïts a 30 m de les línies elèctriques; per tant, els punts que es troben a una distància de 15 m a banda i banda de les línies elèctriques. Amb aquests punts s’ha creat un nou mapa (fig. 2).

– Després d’estudiar el període 1990-2007 com a conjunt, s’ha analitzat any per any, y se n’han obtingut 18 mapes amb els punts d’inici d’incendis.

4.2. Tallafocs

Per poder fer l’estudi dels tallafocs s’ha creat un nou mapa a partir dels ortofotomapes a escala 1.5.000 versió 5.0 de l’ICC corresponents a l’àmbit d’estudi.

1. http://www20.gencat.cat/docs/interior/Home/030%20Arees%20dactuacio/Proteccio%20Civil/Plans%20 de%20proteccio%20civil/Plans%20de%20proteccio%20civil%20a%20Catalunya/Documents/Infocat.pdf

Per poder dur a terme aquest estudi s’han necessitat dos mapes principals. En primer lloc, el mapa amb els tallafocs que inclouen una línia elèctrica. Segonament, el mapa on apareixen tots els focus d’inici d’incendis dins el parc per al període 1990-2007.

Per localitzar el punts d’incendi produïts a 30 m dels tallafocs s’ha creat una àrea d’influència de 15 m a banda i banda respecte l’eix dels tallafocs, s’han triat tots aquells punts d’inici d’incendis que s’han trobat dins aquesta àrea per crear un nou mapa (fig. 4).

4.3.

Vies de comunicació

Per fer comparatiu l’estudi de les vies de comunicació amb el de les línies elèctriques, i fent diferents proves amb els mapes, s’ha cregut convenient crear també una àrea d’influència de 30 m al voltant de les vies de comunicació.

Per poder dur a terme aquest estudi s’han utilitzat dos mapes principals. En primer lloc, el mapa que indica els punts d’inici d’incendi forestal, en el període 1990-2007. Aquesta informació, cedida pel Consorci de Collserola, procedeix de dades obtingudes pels Agents Rurals de Catalunya. En segon lloc, el mapa que representa les vies de comunicació dins el Parc de Collserola, amb dades obtingudes a partir de la base topogràfica a escala 1:5.000 versió 2.0 de l’ICC.

Per localitzar el punts d’inici d’incendis produïts a 30 m de les vies de comunicació s’ha creat una àrea d’influència de 15 m a banda i banda respecte l’eix de la carretera i tots aquells punts que han quedat dins d’aquesta àrea s’ha convertit en base de l’estudi i per tant se n’ha obtingut un nou mapa (fig. 6).

Després d’estudiar el període 1990-2007, com a conjunt, s’ha d’analitzat també la mateixa informació any per any.

4.4. Superposicions

Per poder dur a terme l’estudi les superposicions dels punts d’inici d’incendis propers a la xarxa elèctrica amb els propers a les vies de comunicació, s’han necessitat dos mapes principals. En primer lloc, el mapa que representa els punts d’inici d’incendis del període 1990-2007 que es troben inclosos a l’àrea d’influència de 30 m de les línies elèctriques. En segon lloc, el mapa on es representen els punts d’inici d’incendis que es troben dins l’àrea d’influència de 30 m de les vies de comunicació.

Mitjançant eines SIG s’ha fet la intersecció entre els dos mapes per tal d’obtenir els solapaments, és a dir els punts coincidents (fig. 9).

4.5. Usos del sòl

Per tenir una visió dels canvis d’usos dins el Parc s’han utilitzat diversos mapes dels usos del sòl extrets del web del Departament de Territori i Sostenibilitat.

Només s’han trobat quatre mapes d’usos útils per al nostre estudi, dins el web DTS amb la denominació “Classificació dels usos del sòl a Catalunya 1987” (igualment per a 1992, 1997 i 2002).

Tot i que l’any 1987 no resta dins els anys de l’estudi, pot ser representatiu dels primers anys del període. Per a l’any 2007 no s’ha trobat cap mapa d’usos, i per tant s’ha adaptat el mapa d’hàbitats per tal d’equiparar-lo amb els usos. El mapa d’hàbitats el podem trobar al mateix web del DTS “Cartografia dels hàbitats de Catalunya 2006”.

Mitjançant eines SIG s’han preparat els mapes i les posteriors anàlisis. Per saber allò que s’ha cremat al voltant dels punts d’incendis, s’ha creat una àrea d’influència de 20 m al voltant dels punts d’ignició per a cada un dels anys dels que es té informació. D’aquesta operació s’obtenen quatre nous mapes. S’ha fet la intersecció d’aquests amb els mapes d’usos i hàbitats corresponents. Aquesta operació ha permès saber quins són els materials més cremats.

En aquest apartat també s’ha volgut observar el creixement urbà dins el Parc. Per obtenir aquest resultat s’han seleccionat totes les tipologies urbanes que s’han trobat tant als mapes d’usos com al d’hàbitats, obtenint d’aquesta manera cinc nous mapes (anys 1987, 1992, 1997, 2002 i 2007), els quals permeten veure l’evolució del sòl urbà (fig. 7).

5. Resultats

5.1. Xarxa elèctrica

En nombres absoluts no s’ha observat que hi hagi cap pauta de creixement o decreixement en el nombre dels punts al llarg del període. L’any que es produeixen més incendis és el 2003, amb 206 casos i l’any amb menys és el 1996 amb 10 focus (taula 1).

S’ha observat que l’any que hi ha més incendis al voltant de les línies és el 1998, amb 51 focus, els quals representen aproximadament una tercera part dels incendis que es generen als voltants de les línies. Els anys 1992 i 1996 amb 3 casos, són els que s’originen menor quantitat de punts d’ignició.

Dins el període 1990-2007 s’han produït 1.119 conats d’incendi, dels quals 197 s’han localitzat dins l’àrea d’influència a 30 m de les línies elèctriques, és a dir: un 17,6% dels casos (el 82,4% dels casos restants s’han produït per altres factors).

Taula 1. Relació entre punts d’inici d’incendis i la xarxa elèctrica

Anys Incendis

En cursiva els valors extrems.

Font: Elaboració pròpia a partir de dades de l’ICC i el Consorci de Collserola

Figura 1. Comparació entre total de conats d’incendi i punts pròxims a la xarxa elèctrica

Focus inicial totals Focus inicial a menys de 30 m de la xarxa elèctrica

El gràfic (fig. 1) evidencia que no hi ha un paral·lelisme perfecte entre ambdues línies, encara que sí s’estableix certa correlació. Els anys 1993, 1994 i 2003 presenten les diferències més acusades.

Per saber si el nombre d’incendis relacionats amb les línies elèctriques ha disminuït respecte el total al llarg del període, s’ha calculat el percentatge anual dels incendis pròxims a la xarxa elèctrica. Es constata una disminució en el temps del nombre d’incendis produïts a les proximitats de la xarxa elèctrica. Aquest descens és a causa de la millora i neteja dels tallafocs i al major manteniment de la xarxa. El decreixement s’evidencia a partir de 1999; encara que el total d’incendis no disminueix, sí que ho fa el percentatge d’incendis pròxims a línies elèctriques.

Dues mesures legals han incidit en el decreixement del casos d’ignició a les proximitats de les línies elèctriques:

– Decret 64/1995, del 7 de març (DOGC núm. 2022) pel qual s’estableixen les mesures de prevenció d’incendis forestals. L’article 5 regula el manteniment de la xarxa elèctrica i estableix que han de ser els titulars de les línies aèries de conducció elèctrica els encarregats de disposar la neteja de la vegetació de les seves zones d’influència.

– Decret 268/1996, de 23 juliol (DOGC núm. 2236) pel qual s’estableixen mesures de tallada periòdica i selectiva de vegetació en la zona d’influència de les línies aèries de conducció elèctrica per la prevenció d’incendis forestals i la seguretat de les instal·lacions.

La figura 2 mostra les línies elèctriques que creuen el Parc de Collserola i, en forma de punts, els incendis que s’han produït en el període estudiat dins l’àrea d’influència de 30 m de l’esmentada xarxa.

Trobem una concentració de punts d’inici d’incendis al NE del Parc de Collserola, a la zona on s’observa una acumulació de les línies elèctriques.

Figura 2. Relació entre línies elèctriques i punts d’inici d’incendis 1990-2007

Punts d’inici d’incendis Línies elèctriques

5.2. Tallafocs

Sabent que durant el període 1990-2007 s’han produït 1.119 punts d’inici d’incendis, dels quals només 11 s’han originat a 30 m dels tallafocs relacionats amb línies elèctriques, deduïm que sols en menys d’un 1% dels casos l’inici d’incendis es produeix als tallafocs (taula 2).

El màxim s’observa l’any 1990, amb un 6,9% dels casos produïts a les proximitats dels tallafocs, i el mínim el 2003, amb un 0,97% respecte al total d’incendis, que precisament aquell any assoliren el màxim històric.

A partir del 1998 s’aprecia un descens en el nombre d’incendis relacionats amb els tallafocs respecte al total dels punts d’inici d’incendi, que assoleixen percentatges inferiors al 3%.

En tot cas és clar que no hi ha relació directa entre nombre d’inici d’incendis totals i els incendis relacionats amb els tallafocs.

Taula 2. Relació entre punts d’inici d’incendis i tallafocs

Anys Focus inicial a <30 m dels tallafocs

sobre el total d’incendis de l’any

Font: Elaboració pròpia a partir de dades de l’ICC i el Consorci de Collserola

La figura 3 indica els tallafocs existents sota les línies elèctriques i, en blanc, els punts d’inici d’incendis produïts a menys de 30 m del tallafocs. El mapa inclou les dades dels 18 anys estudiats. El nombre d’incendis és mínim i en alguns casos els punts d’inici es troben al principi o al final del tallafocs, és a dir: la generació del foc pot ser causada per un altre factor que no sigui el mal estat del tallafoc. La figura 4 mostra les línies elèctriques (gris) i els tallafocs (negre) que hi tenen relació. Podem apreciar que no totes les línies disposen de tallafocs o zona neta i les que en tenen, no cobreixen tota la línia que travessa el Parc. Aquest mapa palesa la necessitat d’un estudi més acurat sobre les línies elèctriques i la necessitat de crear nous tallafocs.

Figura 3. Relació entre tallafocs i punts d’inici d’incendis 1990-2007

Punts d’inici d’incendis

Tallafocs

Font: Elaboració pròpia a partir de dades de l’ICC i el Consorci de Collserola

Figura 4. Tallafocs relacionats amb les línies elèctriques

Línies elèctriques

Tallafocs

Font: Elaboració pròpia a partir de dades de l’ICC i el Consorci de Collserola

Taula 3. Relació entre els punts d’inici i les vies de comunicació

Anys Focus inicial a <30 m de les vies de comunicació

En cursiva els valors extrems.

Font: Elaboració pròpia a partir de dades de l’ICC i el Consorci de Collserola

5.3. Vies de comunicació

Com ja hem comentat, durant el període 1990-2007 s’han produït 1.119 conats d’incendi; un total de 568 s’han localitzat dins l’àrea d’influència de 30 m de les vies de comunicació, és a dir, un 50,8% dels casos.

El 1996 és l’any en què hi ha menys incendis (10 casos) però també és l’any amb la màxima relació entre incendis i focus propers a les vies de comunicació: 7 dels 10 incendis es van produir en les immediacions de la xarxa de carreteres.

La figura 5 evidencia un paral·lelisme entre les dues línies, i per tant fa pensar en una relació directa entre incendis i aparició al voltants de la xarxa de comunicacions.

Tanmateix, el percentatge d’incendis relacionats amb la xarxa viària ni ha disminuït ni s’ha incrementat respecte al total de focs, en el període 1990-2007

Figura 5. Comparació entre incendis històrics i incendis pròxims a les vies de comunicació

Focus totals Focus

a

de 30 m de les vies de comunicació

Els resultats observats fan pensar que les mesures d’intervenció per frenar aquest tipus d’incendis no han donat el resultat esperat. Les mesures d’intervenció més freqüents per intentar aturar els incendis al Parc de Collserola són: campanyes d’informació i divulgació, vigilància del compliment de la legislació vigent i control de les àrees de lleure.2

Dins la normativa forestal de Catalunya hi ha dos decrets que contemplen la relació entre incendis i vies de comunicació:

– Decret 64/1995, del 7 de març (DOGC núm. 2022), pel qual s’estableixen mesures de prevenció d’incendis forestals. L’article 6.1 parla sobre les vies de comunicació i diu que les entitats propietàries o concessionàries de carreteres i altres vies públiques han de mantenir com a zona de seguretat una franja mínima d’un metre a comptar des del límit exterior de la calçada.

– Decret 130/1998, del 12 de maig (DOGC núm. 2659), pel qual s’estableixen mesures de prevenció d’incendis forestals en les àrees d’influència de les carreteres.

A la figura 6 s’indiquen les vies de comunicació (camins, carreteres...) en gris i els punts d’inici d’incendis a 30 m de les vies (punts negres).

2. http://www.parcnaturalcollserola.cat/pages/dispositiu-de-prevencio-d-incendis

Es detecta una concentració de punts d’ignició al NE del Parc, tocant al límit per aquell sector. Cal avançar que els punts d’inici d’incendi totals també presenten una concentració en aquest sector (fig. 8). També a la part central del Parc trobem un concentració de punts disposada linealment. Ambdós casos coincideixen amb usos del sòl urbà. En les altres zones del Parc els punts d’inici d’incendis es troben més dispersos.

Figura 6. Relació entre xarxa viària i punts d’inici d’incendis (1990-2007)

Punts d’inici d’incendis Xarxa viària

5.4. Usos del sòl més afectats pel foc

L’any 1992 l’ús del sòl amb una major afectació van ser les bosquines i els prats. L’any 1997 les bosquines i el prats tornen a ser els més cremats, seguides per les urbanitzacions; en menor grau es cremen infraestructures viàries i nuclis urbans. L’any 2002 les urbanitzacions són les que surten mes perjudicades, en segon lloc les bosquines i prats, i en tercer lloc el bosc d’aciculifolis; la resta d’usos es cremen d’una manera menys significativa.

Font: Elaboració pròpia a partir de dades de l’ICC i el Consorci de Collserola

Font: Elaboració pròpia a partir de dades de l’ICC i el Consorci de Collserola

Figura 7. Evolució de sòl urbà al parc de Collserola

Figura 8. Relació entre el sòl urbà i l’evolució dels incendis

Punts d’inici d’incendis

1990-2007

Sòl urbà 2007

Font: Elaboració pròpia a partir de dades de l’ICC i el Consorci de Collserola

La major densitat de punts d’inici d’incendi s’observa al sector més central del Parc de Collserola, coincidint amb la urbanització del sòl.

Als límits orientals del Parc es detecta també una forta acumulació de focus d’incendi. Encara que en aquest sector, dins el Parc pròpiament dit, no hi hagi sòl urbà, és clar que a l’altra banda dels límits es troba la concentració urbana barcelonina. En particular, Nou Barris és el districte de Barcelona amb un major nombre de focus d’incendis.

Els elements vulnerables més importants dins el parc de Collserola són els barris i urbanitzacions sense continuïtat amb la trama urbana. Cal recordar que entre les principals causes dels incendis destaquen les negligències humanes i els focs intencionats (Bombers de Barcelona). Es pot afirmar que allà on hi ha veïnatge amb l’ús urbà hi ha una alta concentració d’incendis.

6. Conclusions i possibles solucions

6.1. Conclusions

6.1.1. Xarxa elèctrica

La xarxa elèctrica és generadora d’incendis, que en molts casos no estan relacionats amb la tendència general de producció de focs. una de les causes

més freqüents, entre d’altres, és la caiguda de cable elèctric a causa de fortes ventades. En els últims anys la legislació és més estricta i la presa de consciència de les empreses propietàries de les xarxes elèctriques han fet possible un decreixement d’aquests incendis respecte el total.

6.1.2. Tallafocs

Cal constatar que hi ha incendis cada any del període estudiat, però només en 8 dels 18 anys hem obtingut incendis pròxims als tallafocs, és a dir, es tracta de valors mínims (taula 2). Amb tot, no hem d’oblidar que precisament es tracta de tallafocs, i per tant en aquesta àrea d’influència hauríem de tenir menys punts d’ignició i en el millor dels casos cap incendi.

6.1.3.

Vies de comunicació

La proximitat del Parc a les àrees urbanes, la gran trama de vies de comunicació que el drena i l’alta accessibilitat al seu interior fa que Collserola presenti un gran nombre d’incendis a les proximitats de les carreteres, camins i altres vies. é s per aquesta raó que el Consorci de Collserola pren moltes mesures preventives, passives i actives, a l’hora de tractar els incendis3. Tot i la normativa forestal catalana, i en particular dos decrets que tracten el problema, (Decret 64/1995, del 7 de març, DOGC núm. 2022 i Decret 130/1998, del 12 de maig, DOGC núm. 2659) no sembla que hagin donat el resultat desitjat.

6.1.4. Superposicions

Els resultats d’aquest estudi permeten valorar el nivell d’importància en la producció d’incendis d’ambdues xarxes, essent la xarxa viària la que pren més força.

A la figura 9 s’observa que existeix una molt més gran abundància de punts negres, indicadors dels incendis produïts prop de la xarxa viària. La xarxa elèctrica resta molt en segon terme i, a més, molts d’aquests punts d’inici d’incendi en realitat coincideixen amb la xarxa viària.

6.1.5. Usos

Si observem les similituds en els tres anys, veiem que les bosquines i els prats són els usos que més vegades es cremen. A mesura que van passant els anys es cremen més usos, prenent importància les urbanitzacions, a causa del seu creixement. Dins les zones urbanes els incendis s’incrementen envers l’actualitat.

Cal deixar molt clar que els incendis forestals han estat sempre molt presents en el paisatge mediterrani, fins i tot en indrets on l’home no intervenia (Panareda i Arola, 1999), però a Collserola el factor humà té una gran importància, pel fet de ser una serra altament influenciada per l’home.

3. http://www.parcnaturalcollserola.cat/pages/dispositiu-de-prevencio-d-incendis

Figura 9. Possibilitat d’incendi per xarxa viària o elèctrica

a <30m de la xarxa viària a <30m de la xarxa elèctrica a <30m d’ambdues xarxes

Font: Elaboració pròpia a partir de dades de l’ICC i el Consorci de Collserola

6.2. Possibles solucions

6.2.1 Xarxa elèctrica

Per reduir encara més el nombre d’incendis relacionats amb la xarxa elèctrica es proposa:

– El compliment de la llei i la revisió d’aquesta per a possibles millores.

– Creació de nous tallafocs per aquelles línies que no en tenen.

– Millora dels nous sistemes de detecció d’incendis.

6.2.2. Tallafocs

Constant neteja dels tallafocs: en poc temps hi creix vegetació, de fàcil ignició. Cal fer un estudi més acurat sobre els tallafocs i la necessitat de creació de nous tallafocs o zones netes sota les línies elèctriques dins el Parc.

6.2.3 Xarxa viària

Seguir el treball de vigilància i prevenció dins el Parc.

Educació sobre la cultura del foc. Cal educar als ciutadans sobre el perill de fer foc a les zones amb vegetació i fer veure que les cigarretes són un dels perills més grans en la producció d’incendis sobre tot en zones pròximes a nuclis urbans.

Esperar que la incorporació dels nous sistemes de detecció d’incendis donin els resultats esperats.

Possibles solucions per a reduir els incendis en funció dels usos més cremats. Posar especial atenció en la vigilància i neteja de totes les zones on hi hagi bosquines i prats, ja que són aquestes les més cremades.

6.3. Comentari final

Aquest estudi conclou que on es produeixen major nombre d’incendis és a les proximitats de les vies de comunicació, amb una diferència considerable en comparació amb les línies elèctriques. Tot i que les lleis intenten posar mesures per prevenir els incendis, el creixement urbà constant, dins i fora del Parc de Collserola, fa que s’incrementin les vies de comunicació i per tant l’accés al Parc i la possibilitat d’incendis.

Com a possibles solucions generals es fan els següents suggeriments:

– valorar la legislació vigent i si cal millorar-la.

– Seguir el treball de vigilància i prevenció dins el Parc de Collserola.

– Educació sobre els mètodes de prevenció d’incendis. Cal educar els ciutadans sobre el perill de fer foc a les zones amb vegetació.

– Esperar que la incorporació del nou sistema de detecció d’incendis amb càmeres digitals FIREWATCH4 sigui fructífer.

Fonts i bibliografia

boMberS de barCelona. Actuació en incendis forestals a Barcelona. http://www.bcn.es/bombers/pdf/publicacions/24/FHT-21-22-23.pdf (consultat 05/06/2008).

dePartaMent de territori i SoStenibilitat (DTS). Cartografia dels hàbitats de Catalunya 2006. http://www20.gencat.cat/portal/site/dmah/menuitem.e464dd7d28bf30af3e9cac3b b0c0e1a0/?vgnextoid=21513f43432f7210vgnvCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextcha nnel=21513f43432f7210vgnvCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextfmt=default&pagina =2&id=6793590eb6ee1210vgnvCM1000000b0c1e0aRCRD (10/12/2008).

– Classificació dels usos del sòl a Catalunya 1987. http://www20.gencat.cat/portal/site/dmah/ menuitem.e464dd7d28bf30af3e9cac3bb0c0e1a0/?vgnextoid=21513f43432f7210vgnvC M1000008d0c1e0aRCRD&vgnextchannel=21513f43432f7210vgnvCM1000008d0c1 e0aRCRD&vgnextfmt=default&pagina=2&id=6793590eb6ee1210 vgnvCM1000000b0 c1e0aRCRD (consultat 10/12/2008).

– Classificació dels usos del sòl a Catalunya 1992. http://www20.gencat.cat/portal/site/dmah/ menuitem.e464dd7d28bf30af3e9cac3bb0c0e1a0/?vgnextoid=21513f43432f7210vgnvC

4. El Consorci del Parc de Collserola va assajar, l’estiu del 2008, el sistema FIREWACH. Aquest dispositiu, de fabricació alemanya, es va implantar el 2003 al land de Brandenburg, i l’empresa que el desenvolupa ha volgut iniciar la seva implantació als països mediterranis posant-lo a prova al Parc de Collserola. Aquest sistema complementa la missió del guaita.

M1000008d0c1e0aRCRD&vgnextchannel=21513f43432f7210vgnvCM1000008d0c1 e0aRCRD&vgnextfmt=default&pagina=2&id=6793590eb6ee1210 vgnvCM1000000b0 c1e0aRCRD (consultat 10/12/2008).

– Classificació dels usos del sòl a Catalunya 1997. http://www20.gencat.cat/portal/site/dmah/ menuitem.e464dd7d28bf30af3e9cac3bb0c0e1a0/?vgnextoid=21513f43432f7210vgnvC M1000008d0c1e0aRCRD&vgnextchannel=21513f43432f7210vgnvCM1000008d0c1 e0aRCRD&vgnextfmt=default&pagina=2&id=6793590eb6ee1210 vgnvCM1000000b0 c1e0aRCRD (consultat 10/12/2008).

– Classificació dels usos del sòl a Catalunya 2002. http://www20.gencat.cat/portal/site/dmah/ menuitem.e464dd7d28bf30af3e9cac3bb0c0e1a0/?vgnextoid=21513f43432f7210vgnvC M1000008d0c1e0aRCRD&vgnextchannel=21513f43432f7210vgnvCM1000008d0c1 e0aRCRD&vgnextfmt=default&pagina=2&id=6793590eb6ee1210 vgnvCM1000000b0 c1e0aRCRD (consultat 10/12/2008).

generalitat de Catalunya. INFOCAT 2007. http://www20.gencat.cat/portal/site/interior/ (consultat 16/08/2008).

inStitut CartogràFiC de Catalunya. Base topogràfica a escala 1:5.000, versió 2.0. www. icc.cat (consultat 15/10/2008).

– Ortofotomapes a escala 1:5.000, versió 5.0. www.icc.cat (consultat 07/08/2008).

Panareda, Josep Maria; Josep Arola (1999). Els incendis forestals.vic: Eumo.

ParC de CollSerola. http://www.parccollserola.cat (consultat 10/7/2008).

Cultura del risc i comunicació sobre el foc

i els incendis forestals

Eduard Plana Bach

Enginyer de forest Centre Tecnològic Forestal de Catalunya eduard.plana@ctfc.cat

Resum

Els incendis forestals són un fenomen complex, amb una forta component transversal, i sovint el principal problema ambiental dels boscos percebut per la societat. Les polítiques de prevenció i extinció es veuen obligades a adaptar-se al context canviant de vulnerabilitat, caracteritzat per un augment del perill d’ignició i de propagació, i una manca de cultura del risc i del foc. Es discuteix sobre la necessitat de millorar la comprensió social del fenomen per a aconseguir la col·laboració i complicitat social davant l’emergència global a la qual s’enfronten els sistemes d’extinció. També sobre la importància d’integrar en les polítiques de gestió del risc d’incendis estratègies de comunicació que vagin més enllà de missatges simplificats o eventuals, i tinguin en compte les diferents construccions socials relacionades amb el foc.

Paraules clau: incendi forestal, vulnerabilitat, cultura del risc, percepció social, comunicació.

Resumen: Cultura del riesgo y comunicación sobre el fuego y los incendios forestales

Los incendios forestales son un fenómeno complejo con una fuerte componente transversal y, a menudo, el principal problema ambiental de los bosques que percibe la sociedad. Las políticas de prevención y extinción se ven obligadas a adaptarse al contexto cambiante de vulnerabilidad, caracterizado por un aumento del peligro de ignición y propagación, y una pérdida de la cultura del riesgo y del fuego. Se plantea

la necesidad de mejorar la comprensión social del fenómeno para conseguir la colaboración y complicidad social ante la emergencia global a la que se enfrentan los sistemas de extinción. También la importancia de integrar en las políticas de gestión del riesgo de incendios, estrategias de comunicación que vayan más allá de mensajes simplificados o eventuales, y tengan en cuenta las diferentes construcciones sociales relacionadas con el fuego.

Palabras clave: incendio forestal, vulnerabilidad, cultura del riesgo, percepción social, comunicación.

Abstract: Risk culture and communications on fire and wildfires

Wildfires are a complex system with a strong cross-sectorial component and, often, the main forest’s environmental problem perceived by society. Prevention and extinction policy is forced to adapt it to changing vulnerability context, resulting from the increase of spread and ignition risk, and the loose of risk and fire culture. The need of improving the social understanding of the phenomena to get the social cooperation and complicity needed in front of the global emergency which has to deal the extinction system is discussed. And so the relevance of the integration into forest fire risk management, global communication strategies, further than simplified or temporary messages. Considering also the different social constructions related to the fire.

Keywords: wildfires, vulnerability, risk culture, social perception, communication.

1. Objectius i estructura del treball

Els incendis forestals són un dels fenòmens naturals que desperta una major sensibilitat social. Actualment, els aspectes relacionats amb la percepció del risc i la comunicació cada vegada tenen major consideració dins les estratègies de prevenció i extinció d’incendis. Això és degut, fonamentalment, al seu marc causal complex, els nous paradigmes tècnics que incorporen el foc com a element de l’ecosistema i centren l’atenció en la gestió dels focs forestals més que no pas en la seva completa desaparició, la percepció social envers els incendis com a resultat d’allò que expliquen els mitjans, i el context de risc canviant (amb una tendència a accentuar les repercussions socials, ambientals, econòmiques i polítiques dels incendis).

El present treball s’organitza en tres blocs. En el primer s’analitza el fenomen dels incendis des de la teoria del risc i es presenta el marc conceptual sobre la realitat i les percepcions del fenomen dels incendis. El segon bloc aprofundeix en les característiques i reptes específics de la comunicació sobre el foc i la gestió del risc d’incendis forestals. El tercer bloc articula un conjunt de propostes per a un model integrat de comunicació sobre els incendis forestals. El treball finalitza amb unes conclusions.

2. Anàlisi del fenomen dels incendis forestals des de la teoria del risc

La vulnerabilitat com a origen del “desastre”

El foc és un element natural present en gran part dels ecosistemes del planeta i, tanmateix, els incendis forestals normalment suposen un desastre per a les persones i l’ecosistema, o si més no així són percebuts. Quan passem de l’element al desastre? En general es considera com a desastre natural la coincidència entre un fenomen natural perillós (inundacions, terratrèmols, sequeres, incendis, etc.) i determinades condicions vulnerables (Maskrey, 1989). Existeix el risc que succeeixi un desastre quan un o més perills naturals es manifesten en un context vulnerable, és a dir: el risc resulta de la suma de perill més vulnerabilitat. Per tant, segons la teoria del risc, els fenòmens naturals no són necessàriament desastres naturals sinó que necessiten d’un context social (i provocar alteracions intenses a les persones, bens, serveis i/o al medi ambient) i són conseqüència de la vulnerabilitat dels elements exposats (Hermelin, 1995). L’impacte del desastre que pot tenir un fenomen natural dependrà del grau de vulnerabilitat del medi afectat.

L’èmfasi que es posa en la vulnerabilitat com a “agent actiu” dels desastres naturals, i no en el fenomen per se , constitueix una interpretació que permet aprofundir en el context social i estudiar els desastres naturals com a part dels processos socials i econòmics. Els riscos deixen de ser interpretats com un simple fet natural ( acte de Déu ) per a convertir-se en un fenomen més complex on s’observa una interacció dels sistemes naturals, socials i tecnològics (Cutter, 1996). En aquest sentit, els grans incendis forestals (GIF) 1 poden justificar-se per unes condicions climatològiques crítiques (fatalitat davant la qual l’home no pot fer-hi res), o explicar-se pels canvis en la capacitat de propagació dels incendis (condició física), la falta de cultura preventiva (aspecte social) i els límits de la capacitat d’extinció (qüestió tecnològica).

Des d’aquesta perspectiva, els desastres naturals arriben a plantejar-se com el detonador d’una situació social, econòmica i/o política crítica prèviament existent, amb una causa de naturalesa múltiple fonamentada en les característiques socioeconòmiques i ambientals de la regió afectada (García, 1993). Si s’assumeix que la capacitat d’extinció té un límit a partir del qual l’increment de mitjans no suposa una millora de l’eficàcia (o, el que és el mateix, a partir d’un nivell d’intensitat de flama el foc no es pot apagar amb els mitjans actuals), el major risc de GIF en períodes recents s’explicaria a través del “triangle de l’augment del risc de GIF” (Plana, 2007; figura 1) segons

1. Oficialment a l’Estat espanyol són aquells incendis de més de 500 ha, tot i que des d’un punt de vista tècnic se’n defineixen aquells que de manera continuada mostren un comportament que resta fora de la capacitat del sistema d’extinció, determinada per un nivell d’intensitat de flama, velocitat i tipus de propagació (Grillo et al., 2008).

el qual fins i tot sense augmentar el risc d’ignició (perill), la vulnerabilitat és creixent a causa de l’augment de la capacitat de propagació. Per tant, sense modificar la vulnerabilitat del territori, el límit dels mitjans d’extinció representa el nivell de risc que la societat ha d’assumir. Aquest nivell, és acceptable des del punt de vista social, econòmic i ecològic?

El mite tecnològic i la falsa sensació de seguretat

Segons Saurí (2003), la gestió dels riscos naturals s’ha decantat més per les accions que intenten modificar l’espai biofísic (com el cas de les franges tallafocs) que no pas per les mesures que proven de modificar el comportament humà en relació al fenomen: cultura del risc, capacitat d’autoprotecció i autogestió de l’emergència, etc. Aquesta estratègia de control tecnològic del fenomen, en canvi, mai garantirà el risc ‘zero’ i, per contra, pot contribuir a generar una falsa sensació de seguretat i incrementar encara més les pèrdues. Cutter (1996) apunta en la mateixa direcció i exposa que la reducció dels riscos només es portarà a terme mitjançant grans canvis en la societat. Les solucions tecnològiques aporten una mitigació a curt termini, però a la llarga exacerbaran els perills. Badia et al . (2002) destaca com els esforços s’han dedicat principalment als mitjans d’extinció i a la causalitat d’ignicions, obviant les forces socioestructurals que estan darrera del marc causal subjacent dels incendis (i que es relaciona amb la seva propagació), la qual cosa ha dut, en part, a la paradoxa

Figura 1. Triangle de l’augment del risc de GIF

Font: Plana, 2007

de l’extinció 2 . Alhora, l’eficiència en la majoria de les ignicions d’incendis forestals i la concepció urbana de la lluita contra el foc reforça el mite tecnològic 3 (Javaloy et al ., 1995), augmentant la vulnerabilitat de les persones (Cutter, 1996). un exemple d’això es troba a les zones d’interfase urbana–forestal (urbanitzacions i cases en contacte amb les forests), amb habitants dins el medi forestal i una baixa percepció dels riscos als quals estan exposats (Mira i Badia 2008).

Precisament, el grau de coneixement individual dels riscos és un element clau en aquesta anàlisi. Segons Beck (2001), la percepció del risc determina pensament i acció: coneixent els perills, la seva distribució en l’espai i els factors que els provoquen, és més fàcil adoptar mesures conscients per a disminuir els seus efectes adversos. Des d’aquesta perspectiva, la presa de consciència sobre l’exposició al risc hauria d’afavorir la iniciativa pròpia dels individus (al capdavall es tracta de la seva propietat i la seva pròpia seguretat) sense la necessitat d’incentius externs.

Del foc com a recurs a l’incendi com amenaça, o com a pertorbació natural?

En les societats rurals, tradicionalment el foc ha estat interpretat més com un ‘recurs’, usat per a millorar la qualitat de vida, enlloc de com una ‘amenaça’ (Pyne, 2000). En un context de vulnerabilitat creixent, el foc com a fenomen natural i recurs, passa a incendi, com a desastre natural i amenaça. Què succeeix, en canvi, quan es deixa evolucionar l’incendi provocat per causes naturals en un ecosistema verge i despoblat? és pot esperar que una població ben informada i que entengui el paper del foc en la dinàmica de l’ecosistema percebi l’incendi, no com un desastre, sinó com un fenomen natural. El paisatge cremat passaria llavors, hipotèticament, de ser quelcom tètric a un espai on la naturalesa reprèn la vida en tot el seu esplendor, ‘purificada’. En canvi, són aplicables aquestes premisses en un medi fortament humanitzat, uns ecosistemes sobradament modificats i una cultura que ha promogut el foc com l’enemic a combatre? Té cabuda el paper natural del foc en els ecosistemes, paisatges i construccions socials actuals? A nivell de percepció individual del risc, és previsible que algú que ha utilitzat el foc tota la seva vida sigui plenament conscient de la situació de risc actual? En canvi, la societat urbana a la qual sempre se li ha presentat el foc com una amenaça, és capaç d’assumir que certs incendis poden ser beneficiosos per l’ecosistema i fins i tot per a prevenir incendis futurs?

2. Segons la qual l’èxit de l’extinció d’incendis afavoreix l’acumulació de combustibles i l’aparició de grans incendis forestals en episodis climàtics més severs (Minnich, 1983). val a dir que hi ha certes opinions contràries a explicar a través de la “paradoxa de l’extinció” l’actual règim d’incendis a Catalunya, però aquestes semblen relacionar-se amb una interpretació de la paradoxa com a l’única raó de l’increment dels grans incendis forestals (Castelló, 2007).

3. Segons el qual, sota el predomini d’una concepció urbana del foc forestal, existeix la creença o mite de què la tecnologia pot aturar sempre les flames. També pot relacionar-se amb l’èxit dels sistemes d’extinció en la majoria d’incendis forestals: recordem que, per exemple a Catalunya, els darrers anys el 96% dels incendis són menors de 10 ha.

L’evolució reactiva de les estratègies de gestió del risc d’incendi

un aspecte de gran rellevància són les conseqüències dels desastres i els seus efectes en la revisió de les polítiques de gestió del risc. Segons les “hipòtesis de Prince”, els esdeveniments catastròfics indueixen un ràpid canvi social (Prince, 1920, citat a: Garcia, 1993). Independentment de l’impacte ecològic sobre les zones afectades, la rellevància social del fenomen dels incendis ha permès avançar en els escenaris sobre com abordar la seva solució. Partint de la perspectiva que n’hi ha ben bé prou amb els mitjans d’extinció, passant per la necessitat de mesures preventives directes, fins a la visió més integradora i completa que propugna actuar sobre la capacitat de propagació del territori 4 . El caràcter reactiu de l’administració enfront els incendis forestals (Cerdan, 2002) posa de manifest la necessitat d’esdeveniments catastròfics per a què es produeixin canvis a una escala políticosocial. En la mesura que els riscos i amenaces es tornen més polítics, s’adopten decisions sobre la base de criteris socials i no de qüestions tècniques (Mitchell et al ., 1989; Kates, 1985). Alhora, la rellevància mediàtica i política dels incendis acostuma a ser més gran si afecten elements emblemàtics (incendi de la muntanya de Montserrat, el 1986) o a zones periurbanes (incendi de Sant Llorenç Savall i Cassà de la Selva, l’any 2003), que no pas si succeeixen a una zona rural, poc coneguda o freqüentada, o allunyada d’aglomerats urbans (com l’incendi de la Granja d’Escarp, els mateixos dies del 2003). La transcendència social passa a ser més important que la superfície afectada o aspectes relacionats amb les pèrdues ecològiques, i les conseqüències socials, polítiques i econòmiques són molt diferents.

La percepció del risc en un context de vulnerabilitat canviant

Seguint el principi d’actualisme enunciat per Hutton (“el passat és la clau del present”), allà on va succeir un esdeveniment natural, sota les mateixes condicions pot tornar a esdevenir un fet similar (Alfonso de Anta, 2005). é s aplicable aquest principi en el cas que ens ocupa? En un context de vulnerabilitat canviant, amb tots els avenços tecnològics dels darrers anys, el risc d’incendis disminueix? O proporcionalment augmenta més ràpidament la vulnerabilitat del territori? Suposant un perill constant (probabilitat d’ignició) el risc augmentarà si creix la vulnerabilitat

4. En un altre lloc (Plana, 2004a) he proposat tres escenaris conceptuals de gestió del risc d’incendis: l’Escenari d’extinció (basat en la detecció immediata i extinció del foc); l’Escenari de prevenció reactiva (o directa, activa, basat en el desenvolupament d’infraestructures de protecció, aplicació de silvicultura preventiva i legislació per al control de les ignicions), i l’Escenari de prevenció proactiva (o passiva, o indirecta, basat en la disminució de la vulnerabilitat a escala de paisatge dels incendis d’alta intensitat, amb el control de les càrregues de combustible a través de la promoció de les activitats agràries en el marc del desenvolupament rural).

del territori i la capacitat de propagació de l’incendi. El conjunt afecta la capacitat de resposta (extinció) i l’eficàcia de les mesures preventives. I afecta també la percepció, col·lectiva i individual, del risc d’incendi, posant en crisi el coneixement tradicional sobre l’ús del foc, la prevenció i l’extinció. El mite tecnològic o l’autosuficiència també resideixen en la percepció rural del risc d’incendi, i comentaris com que “mai abans s’havia vist un incendi amb tanta virulència” són habituals després d’incendis catastròfics entre la gent gran de les zones rurals (que tenen com a únic referent els incendis viscuts fa anys, aquells que es podien apagar s’apagaven “amb un encenedor [contrafoc] i una rama”).

A un altre nivell, moltes de les urbanitzacions que actualment es troben rodejades de massa forestal estaven envoltades de camps de conreu quan van ser construïdes. Actualment, seria concebible la urbanització d’una rambla mediterrània sotmesa a crescudes d’aigua estacionals? El context canviant, el desconeixement del perill i la manca de cultura forestal i del foc afavoreixen l’exposició al risc, focalitzant la frustració per les pèrdues sofertes en cas d’incendi en els mitjans d’extinció (que no són els responsables de la gestió del paisatge o de les normes urbanístiques) o en les administracions competents, però sense assumir, en canvi, la pròpia responsabilitat (cas de les franges perimetrals de les urbanitzacions o l’arbrat proper als habitatges).

3. Comunicació sobre el foc i la gestió del risc d’incendi forestal

Comunicar per a millorar la percepció del risc i la legitimitat de les accions

En l’analitzar el fenomen dels incendis forestals ens trobem davant d’una qüestió complexa i fortament influenciada pel context. Aparentment, més enllà d’una actitud proteccionista, una política de gestió del risc d’incendi necessitarà d’una actitud de prevenció conscient, que parteixi de la comprensió completa del fenomen i incideixi en reduir la vulnerabilitat com a estratègia de prevenció més efectiva. Per tant, serà necessari distingir les causes directes dels incendis (relacionades amb la ignició o inici del foc), de les causes subjacents o estructurals (relacionades amb la capacitat de propagació). Sense un coneixement complet del seu marc causal i de les relacions causa-efecte que s’estableixen, difícilment podrà assumir-se una estratègia del risc d’incendi efectiva i eficient. Previsiblement, la millora de la comprensió social del fenomen hauria de permetre millorar la legitimitat social de les mesures referides a l’escenari de la prevenció proactiva, basades en actuar sobre la capacitat de propagació dels incendis a escala de paisatge.

Divergències entre la realitat social i la realitat tècnica. Com sabem què sabem, i què desconeixem?

Segons Javaloy et al. (1995) és assumible que la imatge que els ciutadans tenen dels incendis forestals dependrà especialment de les informacions amb què els mitjans de comunicació els han representat, on generalment ha predominat el sensacionalisme i la manca d’especialització dels periodistes (Molina i Sánchez, 2007). En l’estudi d’opinió sobre el medi ambient de Díez (2004) un 18% dels enquestats destacaven els incendis forestals com el principal problema mediambiental, que obtenien la màxima puntuació. Per contra, només un 2% opinava sobre la “manca de neteja” dels boscos com a causa dels incendis.

En l’estudi sociològic d’APAS (2003), a la pregunta sobre quins són els principals problemes socioambientals percebuts per la societat, els incendis forestals ocupen el primer lloc, per sobre de la contaminació o els residus. Les iniciatives de l’Administració més valorades per a la ‘lluita’ contra els incendis són: l’educació ambiental, la vigilància i l’extinció. I entre les mesures que s’haurien d’impulsar, conseqüentment i per aquest ordre de prioritats: augmentar l’educació ambiental i la vigilància, i endurir les penes per delicte ecològic. Tot i tractar-se d’un estudi recent, el treball no planteja, ni en l’anàlisi de la causalitat ni en el de les alternatives de gestió del risc, qüestions relacionades amb la capacitat de propagació del territori i l’augment de la vulnerabilitat del medi, més enllà de les convencionals àrees tallafocs (que, per cert, són ben valorades com a eina per a la ‘lluita’).

L’atenció prioritària que es dedicada a la causalitat d’ignicions queda també palesa en l’estudi de la mateixa APAS del 2004. En tot el treball no s’aborda el grau de coneixement de la població sobre el marc causal estructural, relacionat amb l’abandonament rural i l’augment de la vulnerabilitat del medi, tot reduint el concepte de “causes dels incendis” a la causalitat d’ignicions, fins i tot reconeixent “la complexitat que rodeja al problema dels incendis forestals i per tant, la dificultat i per altra part, simplicitat que suposaria reduir les seves causes i motivacions a un grup de variables o indicadors quantitatius inconnexos entre si” (APAS, 2004, p. 30). L’estudi destaca en diverses ocasions la influència dels mitjans de comunicació sobre la percepció de les causes (d’ignició) dels incendis.

Per altra banda, alguns dels elements que dificulten la comprensió de la dimensió social del fenomen i limiten la capacitat de pressió social per a demanar mesures relatives al marc causal subjacent són: el desconeixement de les causes estructurals dels incendis, la simplificació de la seva problemàtica al caràcter fortuït i la fatalitat de les ignicions, així com l’excés d’atenció en la intencionalitat i en les condicions climatològiques ‘extraordinàries’, sense abordar en els mitjans de comunicació, sovint per desconeixement periodístic, el binomi capacitat de propagació–capacitat d’extinció.

Majoritàriament l’incendi sempre s’ha presentat com un enemic a combatre, utilitzant expressions pròpies de l’àmbit de l’extinció, desnaturalitzant el rol

ecològic que li és propi i presentant l’eliminació com a única alternativa possible davant del fenomen (Castellnou et al ., 2004). Tot plegat dificulta la comprensió del foc per part de la societat com a part inherent de l’ecosistema i la possibilitat de disminuir la vulnerabilitat del paisatge com a estratègia de prevenció alternativa a la supressió del fenomen. Alhora, l’escàs reconeixement social del paper de la gestió forestal i les activitats agràries en la prevenció d’incendis, i tòpics com la ‘virginitat’ i ‘intangibilitat’ dels boscos, dificulten la comprensió d’una política de gestió del risc d’incendis basada en la gestió activa del territori, que disminueixi la seva vulnerabilitat amb el control de les càrregues de combustible a través de les activitats agràries o d’altres, a escala de paisatge.

La influència dels experts en la construcció de la realitat tècnica

Sempere et al. (2005, p. 69), en un interessant treball sobre la influència dels experts en els moviments ambientalistes de Catalunya, destaca l’important paper dels especialistes en les societats complexes i tecnificades actuals, i apunta: “Hi ha un món que s’està reciclant i alguns tècnics no estan fent res per adaptar-s’hi”. Tanmateix, hi ha poques aproximacions acadèmiques que tractin les diferències que existeixen entre les realitats tècnica i social, sobre allò que la gent coneix o percep d’un determinat fenomen. I encara són més escadusseres les anàlisis sobre les divergències sobre la realitat tècnica de la comunitat científica o el col·lectiu d’experts, i com aquesta afecta la realitat social. Cerdan (1993 i 2002) analitza fins a quin punt determinades tesis fonamentades en preceptes ecològics simplificats van condicionar les polítiques forestals 5 i preventives, i conformen l’imaginari col·lectiu. Conceptes com la ‘intangibilitat’ de les forests, una pretesa incompatibilitat entre les funcions productives i de conservació de l’ecosistema, el pirofitisme de les pinedes (que substitueixen el suposat bosc climàcic d’alzines i roures) com a causa dels incendis, o la no necessitat d’intervenir atès que el bosc evoluciona per ell mateix i de forma espontània cap a l’estadi de bosc climàcic format per planifolis resistents al foc. Si bé aquestes idees s’han matisat en anys recents, han aconseguit formar part d’un estat d’opinió predominantment urbà i sobretot canalitzat des de la perspectiva de l’ecologisme benintencionat. Com manifesta Cerdan (2002, p. 37): “Aquests fets posen de manifest l’existència de punts de vista molt diferents entre les necessitats dels gestors tradicionals del paisatge rural, i un ecologisme desarrelat que recolza les seves influents opinions en una visió naturalista bucòlica, més inspirada en la perspectiva urbana que en el coneixement de la dinàmica real del funcionament del paisatge rural”.

5. L’autor presenta el primer objectiu de la Llei forestal catalana de 1998, d’evitar la disminució de la superfície forestal, com a resultat del “context ideològic marcat per la visió dominant de la teoria de la successió ecològica”, que en el cas concret de la prevenció d’incendis va impedir, en els primer anys, l’obertura de nous tallafocs.

un exemple d’això el trobem en les ‘polèmiques’ (sovint esperonades pels mitjans de comunicació) que es generen al voltant del concepte simplificat i mal expressat de “bosc brut” i “bosc net”. Ja al 1976, el reconegut ecòleg Ramon Folch escrivia: “Hay voces que claman por la ‘limpieza’ de nuestros bosques. Se comprende la buena intención, pero también se pone en evidencia la falta de conocimientos; ‘limpiar’ completamente nuestros ‘bosques’ de pinos sería un trabajo titánico, inútil, antiestético, y contraproducente...”. De forma recurrent, encara ara és fàcil trobar articles que versen sobre el mateix (Plana, 2003), que al seu torn suposen qüestionar el concepte de la discontinuïtat d’estrats de vegetació induïda pel règim natural d’incendis en determinades formacions forestals, demostrada científicament (Sala, 2005). Propostes d’actuació sobre els combustibles molt allunyades de la seva generalització al conjunt dels terrenys forestals del país, com sembla que sovint es vol interpretar.

Aquest fet és especialment rellevant atès que la manca de coherència en el discurs dels grups de reflexió (figura 5) afecta la credibilitat dels continguts i dificulta la transmissió dels coneixements i l’apropament entre la realitat social i la realitat tècnica.

Altres elements d’opinió i realitat social

Són pocs els mitjans de comunicació que poden permetre’s tenir periodistes ambientals, i en general hi ha un tractament excessivament sensacionalista, simplista i poc professional del fenomen dels incendis (Molina i

Figura 2. Tipologia de noticia sensacionalista sobre els incendis forestals

Sánchez, 2007). Es conforma tot una tipologia de notícies on prevalen les imatges alarmistes (gent fugint en l’últim moment, flames arrasant amb tot el que troben per davant, manca de mitjans, etc.), i es desaprofita l’oportunitat d’introduir conceptes d’autoprotecció, conductes socials o protocols d’emergència, essent a més poc exactes les informacions pràctiques com ara l’àrea afectada, l’estat de les vies de comunicació, la participació del voluntariat, etc. (figura 2).

Al món periodístic cal afegir el discurs de les organitzacions ecologistes de gran projecció urbana (sovint per damunt d’organitzacions professionals o d’experts en el tema) que, en ocasions, s’ha sustentat en tòpics àmpliament superats pels experts, tot generant confrontació tècnica i confusió social. Tot i així, l’anàlisi del material divulgatiu de les dues grans organitzacions ecologistes d’Espanya, Greenpeace i WWF/Adena, mostra una evolució en el discurs i una atenció cada vegada més gran al marc causal estructural dels incendis i a l’escenari de prevenció proactiva, incorporant conclusions del discurs científic (figura 3). Aquests aspectes, lluny de ser una anècdota, resulten de gran rellevància atès l’abast del missatge d’aquesta tipologia de “generadors d’opinió social”.

Plana et al. (2004) i altres autors (Domínguez, 2008) han destacat la importància de diferenciar les diverses tipologies de propietaris forestals que, des de la perspectiva de les actituds, percepcions i pràctiques, determinen la construcció social i la relació amb el bosc (Cruz, 2008). Interessa distingir especialment el perfil dels propietaris que gestionen els boscos d’aquells que actuen únicament com a propietaris. La, progressivament, major proporció de propietaris ‘urbans’ (amb una font principal de rendes no agràries) i/o passius (que no gestionen les seves finques), sobretot en zones forestals periurbanes, fa necessari adaptar el discurs per a la comprensió del fenomen i l’aplicació de les mesures de prevenció.

Des d’un punt de vista mediàtic, davant l’elevada sensibilitat social enfront els incendis sovint es polititza i instrumentalitza el tema (sobretot davant d’episodis ocorreguts greus amb moltes hectàrees afectades o pèrdua de vides humanes), fet que dificulta el debat postemergència, necessàriament pausat, i que recupera tòpics com ara la manca de coordinació entre bombers i la gent del territori, que poden estar àmpliament superats. Aquests dialèctiques distreuen del debat de fons i no permeten avançar en les qüestions estructurals (figura 4).

Tot i així, davant una realitat social en què la demanda cap a l’ús i gaudi del paisatge és creixent, la prevenció del risc d’incendi pot ser un argument més a favor de la dinamització de les activitats agràries que gestionen i conserven aquest mateix paisatge. Això permetria assumir la gestió del risc d’incendis no com un problema, sinó com una oportunitat per al desenvolupament de les zones rurals, amb arguments socials, ecològics i econòmics plenament justificats (Plana 2008).

Treballs de la SCG, 71-72, 2011 Eduard Plana Bach

Figura 3. Material divulgatiu de Greenpeace i WWF/ADENA els darrers anys

Font: Greenpeace, WWF/ADENA i Plana (2004)

Figura 4. Titulars de notícies de l’incendi de St. Llorenç Savall de 2003

4. Cap a un model integrat de comunicació sobre incendis

forestals

Cruz Maecín (2008) ens recorda que no existeix una única construcció social de les percepcions, al fil de la repetida expressió: “els fets són els fets però la percepció és la realitat”. Els diferents grups d’opinió entren en convergències o divergències, que passen a formar part de la mateixa realitat forestal (figura 5). I dins d’un mateix grup la diversitat d’enfocaments pot ser igualment dispar, o similar6. Siguin les que siguin les estratègies de comunicació, sempre hauran de tenir en compte aquesta diversitat d’agents i percepcions, i adaptar-ne els continguts per a millorar la capacitat de comprensió i èxit del missatge.

Figura 5. Casuística del model de construcció social de les percepcions

Población general:

-ámbit urbà

-àmbit rural

Grups de reflexió: -professionals de l’extinció -investigadors -grups ecologistes -associacions de propietaris

Mitjans de comunicació: -especialitzats -no especialitzats

REALITAT FORESTAL

Font: adaptat de Cruz Maecín, 2008

Tenint en compte la influència dels mitjans de comunicació en l’opinió pública, la seva capacitat per abordar i millorar la comprensió social del binomi capacitat de propagació– capacitat d’extinció, podria facilitar el desenvolupament de l’escenari de prevenció proactiva des del punt de vista de la legitimitat i rèdit

6. La ponència marc sobre els incendis forestals al II Congrés Forestal Català és un bon exemple de les diverses visions tècniques del tema. Tanmateix, de l’article no es treu cap conclusió sobre el grau de representativitat dels diversos postulats esmentats (Castelló 2007).

polític (figura 6). En aquest sentit, estem duent a terme estudis per veure fins a quin punt la recurrència d’episodis de GIF es relaciona amb el desenvolupament del discurs periodístic cap al marc causal subjacent (Plana 2010). En l’incendi de St. Llorenç Savall de l’estiu de 2003, per exemple, la disjuntiva entre boscos ‘nets’ i ‘bruts’ va tenir un ressò significatiu en la premsa per diverses raons (Plana 2003). Els darrers anys, en canvi, la necessitat de la ‘neteja’ entesa com actuacions puntuals en zones estratègiques per a la prevenció dels grans incendis forestals està assumida de forma més natural. Sembla lògic pensar que el conjunt d’iniciatives públiques i privades, d’investigació i transferència (jornades, congressos, articles als diaris, atenció als mitjans audiovisuals, etc.) en relació a cada episodi de GIF, és el marc en què les conclusions dels grups de reflexió es poden transmetre als mitjans i a la societat. L’any 2008 vam publicar el primer manual per a periodistes sobre els incendis forestals (Plana i Barrigón, 2007). Hem elaborat material similar adreçat a propietaris forestals del Solsonès (Plana et al., 2009), i a tècnics d’administracions locals de la província de Lleida (Plana i Brull, 2010). En gran mesura, les publicacions de WWF/Adena i Greenpeace s’han nodrit del coneixement i els contactes amb professionals especialitzats en la matèria, generant una interessant aliança de comunicació entre dos grups de reflexió.

Figura 6. Tipologia de notícies relacionades amb el marc causal subjacent dels incendis forestals i l’escenari proactiu de gestió del risc

Gschwandtl (2008) exposa com, davant de fenòmens complexos, la possibilitat que les polítiques de comunicació obtinguin l’efecte desitjat es redueixen. Per tant, resulta obligat establir una comunicació sistemàtica i focalitzada, basada en una aproximació estratègica ben calibrada. Els elements bàsics que determinen una aproximació estratègica per a la comunicació són sempre els mateixos i segueixen el cicle habitual de: anàlisi del statu quo, definició d’objectius, identificació de mesures, implementació, avaluació... i, si cal, nous anàlisis i objectius, etc. Destaca la identificació curosa del públic objectiu i del missatge, que ha de ser clar, concís, comprensible i creïble (les quatre c). Això implica, per una banda, identificar i adaptar els missatges i discursos al tipus de destinatari objectiu; i prèviament, establir el màxim de consens institucional possible sobre un mínim comú denominador respecte als continguts d’aquest missatge.

Segons els arguments exposats, per a promoure una cultura del risc capaç d’afrontar els reptes actuals de l’emergència global caldria (Plana, 2006 i 2007):

– Millorar la comprensió social sobre el marc causal dels incendis, distingint el risc d’ignició del binomi capacitat de propagació – capacitat d’extinció.

– Explicar el paper del foc com a pertorbació natural (paisatges menys vulnerables per evitar els GIF).

– Millorar la comprensió de la fragilitat i vulnerabilitat del medi per a la presa de consciència de l’exposició al risc, autoprotecció, responsabilitat individual, etc.

– Explicar la gestió del risc d’incendi com una oportunitat per al desenvolupament rural, reconeixent el paper de les activitats agràries en la gestió del combustible i la seva relació amb la qualitat del paisatge i altres serveis ambientals.

Per altra banda, la comunicació sobre incendis hauria, de forma adaptada i comprensible a cada context sociocultural:

– Distingir entre foc i incendi (de la mateixa manera que són diferents la neu i l’allau).

– Evitar els plantejaments simplistes centrats en la part final de la cadena causal dels GIF.

– Evitar enfocaments fatalistes, eventuals i basats en casuístiques extraordinàries per justificar un règim de pertorbació que en realitat és recurrent.

– Relativitzar el “mite tecnològic”.

– Restar espectacularitat i sensacionalisme a la gestió de l’emergència.

– Evitar instrumentalitzar l’emergència i no promoure debats sociopolítics i mediàtics que estan superats entre els experts.

En aquest marc conceptual, el desenvolupament d’ una Estratègia de comunicació sobre el foc i la gestió del risc d’incendis forestals, podria complir amb els objectius de:

– Promoure un canvi cultural en la societat i els agents relacionats amb el tema.

– Millorar la capacitat pedagògica del tractament informatiu del fenomen dels incendis forestals.

– Millorar el coneixement i la comunicació entre els agents relacionats (fonts d’informació i aliances).

I obtenir, entre altres, com a resultats:

– Establir els conceptes comuns de referència sobre el foc i la gestió del risc d’incendi, i recomanacions per a la comunicació i prevenció social.

– Crear aliances de comunicació amb els agents socials, adaptant el missatge als diferents canals i destinataris.

5. Conclusions

Els incendis forestals són un fenomen complex, que alhora suscita una gran atenció social, però on sovint la realitat del discurs tècnic (expert) i social (allò que la societat coneix o percep) es troben distanciades. Aquestes tres facetes –la complexitat, la sensibilitat social i el desconeixement sobre el fenomen– s’interrelacionen entre si, i alerten sobre la necessitat de millorar la comprensió social del fenomen. Altrament, davant el context actual d’emergència global, difícilment podrem tenir una societat i uns estaments polítics preparats per a assumir els reptes actuals de la gestió de la vulnerabilitat del territori. un aspecte amb resultats a mig i llarg termini, poc tangibles, que dificulta la implicació de les institucions i els agents socials, donada la forta component de transversalitat, coordinació institucional i participació social necessàries davant el marc causal complex dels incendis forestals (Plana, 2007). L’aproximació estratègica per a una comunicació sistemàtica ofereix un entorn metodològic sobre el qual estructurar la identificació i transmissió de la informació entre els grups d’opinió.

Bibliografia

alFonSo de anta, Hilda M. (2005). “Peligros y riesgos provocados por fenómenos naturales en la zona tropical americana. Ejemplos de mitigación en Cuba y otros países”. Revista bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales [Barcelona], vol. X, núm. 590.

APAS (2003). Estudio sociológico sobre la percepción de la población española hacia los incendios forestales. Madrid: Asociación para la Promoción de Actividades Socioculturales. – (2004). Estado del conocimiento sobre las causas de los incendios forestales en España. Madrid: Asociación para la Promoción de Actividades Socioculturales.

badia, Anna; David Saurí; Rufí Cerdan; Joan Carles llurdéS (2002). “Causality and management of forest fires in Mediterranean environments: an example from Catalonia”. Environmental Hazards, núm. 4, p. 23-32.

beCk, ulrich (2000). “Retorno a la Sociedad del Riesgo”. Boletín de la Asociación de Geógrafos Españoles, núm. 30, p. 9-20.

CaStellnou, Marc; Luis rodríguez; Marta MiralleS (2004). “Replantejant-se el futur de la prevenció i extinció d’incendis forestals”. A: Plana, Eduard [ed.]. Incendis forestals, dimensió socioambiental, gestió del risc i ecologia del foc. Solsona: Xarxa ALlNFO XCT2001-00061, p. 44-49.

CaStelló, Joan Ignasi (2007). “Incendis forestals. Estat de la qüestió i reptes de futur”. A: Llibre de ponències i resums del II Congrés Forestal Català (Tarragona 26-28/09/2007), p. 78-113.

Cerdan, Rufí (1993). “Implicacions socials dels incendis forestals (una lectura geogràfica)”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 35, p. 179-192.

– (2002). Planificació territorial i dimensió socioambiental: una lectura geogràfica dels incendis forestals al Bages. Departament de Geografia de la uAB, tesi doctoral.

Cruz MaeCín, José Luis (2008). “Percepción social del bosque y de la gestión forestal”. A: VI Fòrum de Política Forestal. Solsona: CTFC. http://www.ctfc.es/forumpf08/cat/index.htm

Cutter, Susan (1996). “Social Responses to Environmental Hazards”. International Social Science Journal, núm. 47 (4), p. 525-536.

díez, Juan (2004). El dilema de la supervivencia. Obra Social de Caja Madrid. doMínguez, Glòria (2008). Understanding Forest Owners in a Mediterranean Context. Freiburg: Faculty of Forest and Environmental Sciencies, Albert-Ludwigs-universität.

FolCh, Ramon (1976). “El incendio forestal, fenómeno biológico”. Cuadernos de ecología aplicada, núm. 1, p.7-32.

garCía, virginia (1993). Enfoques teóricos para el estudio histórico de los desastres naturales. http:// www.desenredando.org/public/libros/1993/ldnsn/html/cap8.htm

grillo, Federico; Marc CaStellnou; Domingo Molina; Eduard Martínez; Dídac díaz (2008). Análisis del incendio forestal: Planificación de la extinción. El Chaparral (Granada): AIFEMA.

gSChwandtl, Ingwald (2008). “Forest sector communication policy”. A: VI Fórum de Política Forestal. Solsona: CTFC.

herMelin, M. (1995). “Environmental Geology and Applied Geomorphology”. Colombia AGIG Rport., núm. 16, p. 21-34.

Javaloy, Federico; Sergi valera; álvaro rodríguez (1995). Les notícies sobre els incendis forestals en els mitjans de comunicació: una anàlisi psicosocial. Departament de Psicologia Social (universitat de Barcelona) – Dir. Gral. Medi Natural (Dep. Agricultura, Ramaderia i Pesca). Inèdit.

kateS, Robert W. (1985). “Success, strains and surprise”. Issues in Science and Technology, vol. 11 (1), p. 46-58.

MaSkrey, Andrew (1989). El manejo popular de los desastres naturales Estudios de vulnerabilidad y mitigación. Lima: ITDG.

MinniCh, Richard, A. (1983). “Fire mosaic in Southern California and Northern Baja California”. Science, núm. 219, p. 1287-1294.

Mira, Núria; Anna badia (2008). “La vulnerabilitat de les zones d’interfase urbana i forestal davant els incendis: estudi de cas de l’incendi de Mont-roig del Camp (Baix Camp)”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 66, p. 29-51.

MitChell, James K.; Neal devine; Katheleen Jagger (1989). “A context model on natural hazard”. Geographical Review, núm. 79 (4), p. 391-409.

Molina, Jorge; Montserrat SánChez (2007). “La información periodística de los incendios forestales”. Wildfire 2007. 4ª Conferencia internacional sobre incendios forestales. Sevilla http://www.fire.uni-freiburg.de/sevilla-2007/contributions/index.htm

Plana, Eduard [ed.] (2004). Incendis forestals, dimensió socioambiental, gestió del risc i ecologia del foc. Solsona: Xarxa ALINFO CT2001-00061.

Plana, Eduard [ed.] (2006). Gestión versus eliminación del riesgo de incendios forestales. Dificultades para su comprensión e interiorización a nivel social y político . Seminario de expertos en investigación social sobre los incendios forestales. 20-21/Abril 2006, Córdoba. Instituto de Estudios Sociales Avanzados de Andalucía.

– (2007). Los incendios forestales en Cataluña. Una propuesta de política preventiva transversal. Treball de suficiència investigadora; programa de doctorat en Ciències Ambientals; universitat Autònoma de Barcelona.

– (2008). “Anàlisi econòmica de la gestió forestal i la prevenció dels grans incendis forestals a escala de paisatge”. Forest & Rural, núm. 9, p. 18-31.

– (2010). “Informació i comunicació sobre els incendis forestals. La gestió del risc com a oportunitat per a promoure el sector forestal”. Catalunya forestal, núm. 104, p. 5-11.

Plana, Eduard; Jordi brull (2010). La gestió del risc d’incendis forestals des dels municipis i les administracions locals. CTFC – Diputació de Lleida.

Plana, Eduard; Lorena barrigón; Fermí garriga; Xavier anguera (2009). El risc d’incendis i la gestió de les finques forestals a la comarca del Solsonès. CTFC – Fundación Biodiversidad.

Plana, Eduard; Lorena barrigón (2007). Manual para la comprensión y tratamiento informativo del fenómeno de los incendios forestales. Manual per a la comprensió i tractament informatiu del fenomen dels incendis forestals. FSE – Fundación Biodiversidad – CTFC.

Plana, Eduard; Sergio de Miguel; Glòria doMínguez (2004). “Ruralidad y percepción social sobre el papel de los bosques como herramienta de desarrollo rural”. A: doMínguez, Glòria; Eduard Plana; Mireia PeCurul; Sergio de Miguel [eds.]. Bosques y sociedad. Actes del V Fòrum de Política Forestal. Solsona, 16-18 de juliol de 2003, p. 455-466.

Pyne, Stephen (2000). Vestal fire: an environmental history, told thought fire, of Europe and Europe’s encounter with the World. Seattle: university of Washington Press.

ribaS, Anna; David Saurí (2006). “De la geografía de los riesgos a las geografías de la vulnerabilidad”. A: nogué, Joan; Joan roMero [eds.]. Las otras geografías. valència: Tirant lo Blanc, p. 285-300.

Sala, Anna (2005). “Fire exclusion in Ponderosa pine forest on the western united States: Consequences management options and associated responses”. A: II Conferència Internacional sobre Estratègies de Prevenció d’Incendis al Sud d’Europa. Barcelona: CTFC, p. 122-129 (CD).

SeMPere, Joaquim; Roser rodríguez; Jordi torrentS (2005). El paper dels experts en els moviments ambientalistes a Catalunya. Barcelona: Fundació Jaume Bofill (Finestra oberta, 45). http://www.fbofill.cat/intra/fbofill/documents/publicacions/418.pdf

Caracterització cartogràfica de la vulnerabilitat dels usos del sòl a Catalunya davant incendis superiors a 50 hectàrees (1986/2005).

Implementació a través d’eines SIG

Jorge Torres Sánchez

Tècnic en cartografia i SIG a Bilbomática, Consultoría e Ingeniería de Software jorodi@gmail.com

Resum

Fent servir eines pròpies dels Sistemes d’Informació Geogràfica (SIG) i mitjançant dades disponibles a la web, es genera un seguit de mapes de Catalunya sobre vulnerabilitat d’usos del sòl amb incendis per a, partint d’ells i de les dades que se’n poden derivar, intentar conèixer millor la idiosincràsia pròpia dels incendis analitzats i fer-ho de manera que es pugui trobar una relació consistent entre el tipus d’ús del sòl afectat i el propi incendi. una vegada caracteritzada la vegetació afectada i partint de la informació generada es construeixen quatre mapes de “vulnerabilitat d’ús” a Catalunya per als períodes considerats: els lustres 1986-1990, 1991-1995, 1996-2000 i 2001-2005.

Paraules clau: incendis, usos del sòl, vulnerabilitat, SIG.

Resumen: Caracterización cartográfica de la vulnerabilidad de los usos del suelo en Cataluña ante incendios superiores a 50 hectáreas (1986/2005). Implementación a través de herramientas SIG

utilizando herramientas propias de los Sistemas de Información Geográfica (SIG) y a partir de datos disponibles en la web, se genera una serie de mapas de Cataluña sobre vulnerabilidad de usos del suelo ante incendios para, a partir de ellos y de los datos que se pueden derivar, intentar conocer mejor la idiosincrasia propia de los incendios analizados y hacerlo de manera que se pueda encontrar una relación consistente entre el

tipo de suelo afectado y el propio incendio. una vez caracterizada la vegetación afectada y a partir de la información generada se construyen cuatro mapas de “vulnerabilidad de uso” en Cataluña para los periodos considerados: los lustros 1986-1990, 1991-1995, 1996-2000 y 2001-2005.

Palabras clave: incendios, usos del suelo, vulnerabilidad, SIG.

Abstract: Mapping characterization of the vulnerability of the land uses in Catalonia to fires over 50 hectares (1986/2005). Using tools of Geographic Information Systems

using tools of Geographic Information Systems (GIS) and from data available on the web, we generate a series of maps of Catalonia on land use vulnerability to fire for a better understanding of the idiosyncrasies of this kind of fires. The objective is to find a consistent relationship between soil type affected and the fire itself. Once characterized the vegetation affected and the information generated from the four maps it is constructed the “vulnerability of use” in Catalonia for the periods considered: 1986-1990, 19911995, 1996-2000 and 2001-2005.

Key words: fires, land uses, vulnerability, GIS.

1. Introducció

Els incendis que afecten espais forestals, rurals i en general naturals són un fenomen que forma part del normal devenir mediambiental de la natura. D’incendis n’hi ha hagut sempre i sembla més que probable i natural que així continuarà passant. Tot i així, els incendis forestals, entenent com a tals també els que es donen en espais rurals, esdevenen desastres naturals quan, ja sigui per les seves dimensions, ja sigui per que afecten més o menys directament o indirectament l’home i les seves activitats socioeconòmiques, passen a representar un risc massa alt per a la salut de les persones o un cost ambiental i/o econòmic insostenible per a les societats que els pateixen, quan no ambdues circumstàncies a la vegada. El problema ha esdevingut un clar exemple del que s’ha vingut a anomenar “catàstrofes humanes” als desastres naturals. Aquesta problemàtica resulta especialment greu als països que comparteixen la conca del Mediterrani. En el Mediterrani s’apleguen les condicions ideals per a fer dels incendis un fenomen natural massa habitual. A unes particulars condicions climàtiques (en especial pel que fa a l’existència d’estius calorosos i secs) i a la presència de grans espais forestals (sovint de gran valor ecològic), s’afegeixen extenses zones urbanes i periurbanes densament poblades que donen lloc a infinitat d’infraestructures, que fins i tot es confonen amb els espais forestals naturals i que representen factors de risc molt alts que afavoreixen l’aparició del foc.

A les regions mediterrànies la problemàtica dels incendis com a desastres naturals pren una especial rellevància quan a l’alarma social que desperten s’afegeix el coneixement que al voltant del 90% dels que es produeixen en l’àmbit forestal tenen el seu origen en l’activitat humana ( v élez Muñoz, 2000). Aquesta dada reveladora indica que la capacitat de càrrega dels sistemes naturals per assimilar les conseqüències dels incendis de forma sostenible i sense posar en perill l’estabilitat de les seves estructures, queda totalment desbordada pel nou element afegit a l’ecosistema que representa l’home i el conjunt de les seves activitats.

La gestió dels incendis forestals abans, durant i després que es produeixin, es converteix en tota una ciència aplicada i pluridisciplinar, en la qual diferents professionals de diferents branques poden tenir alguna cosa a dir. Així, llicenciats en Biologia, en Geografia o en Ciències Ambientals, enginyers tècnics i superiors forestals, polítics i agents socials diversos, bombers i agents rurals, etc, han de ser els encarregats de reduir al mínim possible l’impacte que els incendis, diguem-ne antròpics, tenen sobre els espais naturals i rurals, sobre les instal·lacions i infraestructures ‘humanes’ i sobre les mateixes persones.

Avui dia, i des de fa ja uns quants lustres, existeix la possibilitat d’abordar la problemàtica de la gestió del risc d’incendis a través de determinades aplicacions o grups d’aplicacions informàtiques que es poden utilitzar com a eines per arribar a conclusions satisfactòries sobre la problemàtica objecte d’estudi. Es tracta, en aquest cas, d’eines pròpies dels Sistemes d’Informació Geogràfica (SIG). Tot i així, aplicar la tecnologia SIG a aquesta problemàtica en cap cas s’ha de considerar com un objectiu en si mateix, sinó només com una eina més a utilitzar entre unes altres que, en conjunt, han de servir per obtenir informació decisiva, arribar a conclusions i aplicar decisions.

La proposició de determinades mesures de prevenció passa necessàriament per la seva justificació. Aquestes mesures han de ser proposades sobre una base fidedigna en la qual s’hagin considerat els innombrables factors que influeixen en l’aparició del foc (Plana, 2004). La gestió del risc d’incendis sobre una regió porta a considerar el problema en el context d’un ‘sistema’, tal i com s’entén aquest des del punt de vista científic. En el sistema que representa l’àrea d’estudi els seus diferents elements (interns i externs, coneguts i desconeguts) es relacionen entre si a través de múltiples relacions (internes i externes, conegudes i desconegudes) que en forma de fluxos de matèria i energia recorren la regió en qüestió. Així, una forma d’abordar part de la complexitat descrita per a la problemàtica considerada, és utilitzant eines com les que, precisament, ofereixen els SIG (Torres Sánchez, 2005).

Tenint en compte que l’objectiu últim d’un pla de prevenció del risc d’incendi passa per proposar mesures de prevenció amb dues finalitats essencials: (1) minimitzar el risc que s’iniciï un foc i (2) condicionar aquestes zones més crítiques perquè, en cas que es doni la ignició, les tasques d’extinció siguin el més eficients i segures possibles (Plana, 2004), les possibilitats de produir informació a través dels SIG per a tals finalitats són senzillament enormes.

2. Context

En el context de la prevenció d’incendis fins fa poc el sistema imperant de lluita contra els focs forestals es basava gairebé exclusivament en l’extinció dels conats detectats. Prioritzant aquesta premissa, en apagar els petits focs es provoca que els boscos, que ja gairebé ningú treballa, vagin a poc a poc acumulant aquells combustibles que es van lliurant de les flames. Quan les condicions ambientals resulten crítiques i el sistema “gestió d’incendis” es col·lapsa perdent-se el control sobre un o dos incendis, la biomassa disponible acumulada és capaç de convertir un foc que generalment es propaga entre els combustibles de superfície en un altre que ja es pot propagar a través dels diferents estrats de la vegetació i les seves diferents parts, inclosa l’arbòria. En definitiva, es van establint les condicions més idònies perquè es desenvolupin focs capaços de generar enormes quantitats d’energia, amb grans velocitats de propagació i les característiques dels quals en fan molt difícil l’extinció directa, ja sigui mitjançant mitjans terrestres o aeris. Aquest paradigma de la gestió del foc basat en l’extinció i que es pot denominar ‘reactiu’, es basa en la idea que la successió biològica natural que es produeix en l’espai forestal ha de portar el bosc necessàriament a un estat d’incombustibilitat.

No obstant això, l’experiència acumulada i la realitat dels fets han portat a apreciar que la gestió reactiva del foc ha desencadenat, precisament, un insostenible creixement selvàtic de les masses forestals que no fa sinó servir d’aliment als incendis catastròfics (GIF: grans incendis forestals, superiors a 500 hectàrees). La constatació d’aquest fracàs ha anat portant gradualment a buscar un nou model de gestió ‘preventiva’ que assumeixi el principi d’inestabilitat entre els diferents factors i que doni per fet que és necessari actuar sobre les causes estructurals que provoquen la problemàtica dels incendis, tenint en compte que el model que actuava sobre les causes directes i immediates de les ignicions s’ha mostrat clarament ineficaç.

El nou model considera, entre altres qüestions, que el sistema de gestió del risc d’incendi ha de concentrar les actuacions en noves estratègies de tipus socioeconòmic que, entre d’altres coses, incentivin l’actuació com a gestors del foc dels mateixos titulars dels boscos, propietaris de la major part de les superfícies forestals que es troben més exposades al risc a Catalunya (Plana, 2004).

Entre les principals tècniques de prevenció d’incendis que es poden utilitzar es diferencia entre les que actuen directament sobre causes d’origen humà i les que ho fan més específicament sobre l’espai forestal. La probabilitat que s’iniciï un incendi es defineix com el nivell d’activitat dels agents causants del foc ( vélez Muñoz, 2000). Tenint en compte que als països mediterranis la gran majoria dels incendis tenen el seu origen, de forma més o menys directa, en les activitats humanes, actuar sobre les causes antròpiques que afavoreixen el foc esdevé la pedra angular de la prevenció. Però la prevenció dels incendis d’origen humà és una tasca complexa que requereix l’ús de múltiples tècniques per incentivar certes conductes i dissuadir d’altres amb la finalitat d’evitar que s’iniciïn els focs.

Sense entrar en profunditat en el tema, val la pena anotar que entre les tècniques sobre causes d’origen humà, en la literatura tècnica corresponent es citen, d’una banda, la persuasió, la conciliació d’interessos i la persecució i sanció als infractors de la llei, i d’altra banda, la legislació preventiva i tot el grup d’actuacions derivades de l’educació ambiental.

També sense entrar en profunditat sobre les tècniques de prevenció aplicades sobre el propi espai forestal, sí que es pot anotar que la literatura tècnica sobre aquest tema és molt extensa, però bàsicament es pot parlar de tres conceptes principals, les pràctiques resultants dels quals s’entrellacen entre si: la silvicultura preventiva (amb les seves diferents tècniques d’actuació i modificació/eliminació sobre les masses forestals), el foc prescrit (que no deixa de ser una eina de l’anterior) i la presència d’infraestructures preventives en els espais forestals, l’objectiu de les quals és, essencialment, procurar les condicions òptimes per a desenvolupar la silvicultura i el foc prescrit i, també, facilitar al màxim les tasques d’extinció dels focs que finalment hagin pogut escapar a la prevenció (pistes d’accés a la muntanya, punts d’aigua, etc.) ( vélez Muñoz, 2000).

és en aquest últim aspecte on la informació que resultaria d’un projecte SIG com el que aquí es presenta pot ser més útil des del punt de vista pràctic. I és que si es volen practicar tècniques de prevenció sobre els usos del sòl més vulnerables, entre d’altres coses s’han de conèixer quins són, precisament, aquells usos (cobertures) que s’han mostrat més afectats per la problemàtica dels incendis en funció de l’experiència (incendis produïts els darrers 20 anys), tal com fem en aquest treball.

3. Objectius

Convé reiterar que la prevenció dels incendis forestals és el conjunt d’activitats que tenen per objecte reduir o anul·lar la probabilitat que s’iniciï un foc, així com limitar els seus efectes si finalment s’acaba produint. Com ja s’ha anotat, entre les múltiples tècniques que es poden aplicar existeix tot un conjunt que es refereix a operacions destinades a modificar els tipus de combustibles i, fins i tot, d’usos del sòl en determinades zones objecte de plans preventius. En ocasions pot tractar-se de propiciar canvis en els usos o simplement de practicar cremes controlades per disminuir els volums disponibles de material potencialment incendiable (biomassa). Per abordar aquestes tècniques es pot necessitar saber quin ús del sòl resulta ser el més propens a patir els efectes del foc en cada lloc específic i en cada època. una bona manera per aconseguir aquest objectiu pot ser caracteritzar la vegetació cremada (o ús afectat) en un determinat lloc durant un determinat període (Torres Sánchez, 2005).

La idea bàsica d’aquest treball és caracteritzar els usos del sòl afectats per incendis a Catalunya durant el període de 20 anys que va de 1986 a 2005

(tendències, evolució, tipologia més afectada, estadística). L’objectiu és intentar conèixer millor la idiosincràsia pròpia dels incendis superiors a 50 hectàrees esdevinguts durant aquests 20 anys i fer-ho de manera que es pugui trobar una relació consistent entre la tipologia del sòl afectat i els propis incendis. una vegada caracteritzada la vegetació afectada, o més aviat els usos del sòl afectats, i a partir de la informació produïda, es construiran diferents mapes de “vulnerabilitat d’ús” a Catalunya per al període considerat. Concretament seran quatre mapes: els corresponents als períodes 1986-1990, 1991-1995, 1996-2000 i 2001-2005.

4. Metodologia

Per dur a terme els objectius proposats, la idea era ‘creuar’ superfícies cremades i usos del sòl per generar quatre mapes de Catalunya en els quals d’alguna manera es reflectís la vulnerabilitat dels usos del sòl davant els incendis superiors a 50 ha ocorreguts en el període considerat (1986-2005). Cada mapa reflectiria aquesta vulnerabilitat per a un període de cinc anys referits a quatre lustres consecutius mostrant-se, per tant, la tendència de la vulnerabilitat al llarg dels vint anys del període.

Les dades essencials per generar els mapes havien de ser les superfícies afectades en els incendis ocorreguts al llarg de cada període de cinc anys o, millor dit, les superfícies afectades de cada ús. Això dóna idea que els resultats de l’anàlisi tenen un clar vessant empíric en utilitzar dades d’entrada que són fruit d’observacions reals. A continuació es compararia la superfície total afectada de l’ús x (per exemple “Fruiters de secà”) durant el lustre y (per exemple 1991-1995), amb la superfície total que aquest ús concret ocupava en tot Catalunya en aquest període concret. Els percentatges resultants (superfícies afectades sobre els seus totals a Catalunya) serien els valors quantitatius necessaris a través dels quals s’establirien els definitius intervals qualitatius de vulnerabilitat: nul·la o poc significativa, moderada, alta, i molt alta. Aquests són els valors qualitatius i continus en l’espai que havien de reflectir els mapes finals.

4.1. Informació de base (inputs)

La cartografia de base utilitzada com a inputs en el software SIG és constituïda per les següents capes d’informació:

– Els mapes (capes) d’incendis superiors a 50 ha ocorreguts a Catalunya entre el 1986 i el 2005 (format vectorial) (figura 1).

– Els mapes (capes) d’usos del sòl a Catalunya dels anys 1987, 1992, 1997 i 2002 (formats ràster) (figura 2).

Figura 1. Incendis superiors a 50 ha, 1994

Font: http://dmah.nexusgeografics.com/

Figura 2. usos del sòl, 2002

Font: http://dmah.nexusgeografics.com/

Aigua continental

Aigua marina

Bosc d’aciculifolis

Bosc d’escleròfil·les

Bosc de caducifolis

Bosquines i prats

Congestes

Conreus herbacis de regadiu

Conreus herbacis de secà

Fora de l’àmbit de Catalunya

Fruiters de regadiu

Fruiters de secà

Infraestructures viàries

Nuclis urbans

Prats supraforestals

Sorrals i platges

Sòl amb vegetaciò escassa o nul·la

Urbanitzacions

Vegetació de zones humides

Vinya

Zones industrials i comercials

4.2. Mapes d’incendis

Els incendis anuals superiors a 50 ha ocorreguts a Catalunya entre 1986 i 2005, es troben disponibles en format vectorial (fig. 3) al web del Departament de Territori i Sostenibilitat, a l’apartat de Medi Ambient. Les fonts d’informació base de referència per obtenir-los van ser, bàsicament, les dades facilitades per les diferents comunitats d’agents rurals i, especialment, les imatges del satèl·lit LANDSAT.

Figura 3. Incendis superiors a 50 ha (1986-2005)

Font: elaboració pròpia a partir de http://dmah.nexusgeografics.com/

Quant al mètode de captura, la delimitació de les zones cremades va ser obtinguda mitjançant el tractament d’imatges satèl·lit en el marc d’un conveni entre el Departament de Territori i Sostenibilitat i l’Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC). Els perímetres cartografiats en el seu moment queden subjectes a la disponibilitat, representativitat, processament i qualitat de les imatges de satèl·lit utilitzades. Els perímetres queden igualment subjectes als resultats derivats de les operacions de transformació de l’Índex Normalitzat de vegetació (NDvI), així com a l’anàlisi dels seus components principals i a la correcta interpretació del fitxer resultant de la classificació digital utilitzada per determinar els píxels de les imatges de satèl·lit corresponents a les superfícies cremades. Els mètodes d’obtenció de perímetres, com l’ús de GPS sobre el terreny, també poden haver donat lloc a algunes variacions en les superfícies afectades segons la diferent tecnologia utilitzada.

Les delimitacions dels incendis d’Artés i Artesa de Segre esdevinguts el 2005 presenten una àrea inferior a la cremada per no haver-se detectat les àrees agrícoles cremades en les imatges de satèl·lit utilitzades. No obstant això, els responsables de l’edició d’aquests mapes opinen que la delimitació final considerada en aquests casos s’ajusta a la realitat. Tot i que per a alguns anys es disposa de resolucions superiores (20 ha en 2003 i 2004, i 10 ha el 2005) només hem considerat les superfícies cremades superiors a 50 ha.

4.3. Mapes d’usos del sòl

D’entrada cal aclarir que per a aquest exercici es considera que els usos del 1987 són representatius dels usos corresponents al lustre 1986-1990. De la mateixa manera, els usos del 1992 representen els usos del període 1991-95, els del 1997 els del període 1996-2000 i els del 2002 els usos del lustre 2001-05. Com en el cas dels incendis anuals, els mapes d’usos del sòl (87, 92, 97 i 02) es troben disponibles al web de Medi Ambient del Departament de Territori i Sostenibilitat. Les bases contenen la classificació dels usos del sòl per tot Catalunya, agrupats en 22 categories (taula 1).

Taula 1. Categories per a l’elaboració dels mapes d’usos del sòl a Catalunya

Categoria Ús del sòl

Categoria Ús del sòl

1 Fora de l’àmbit de Catalunya 12 Fruiters de regadiu

2 Aigua continental 13 vinya

3 Aigua marina 14 Prats supraforestals

4 Congestes de neu 15 Bosquines i prats

5 Infraestructures viàries 16 Bosc d’escleròfil·les

6 urbanitzacions 17 Bosc de caducifolis

7 Nuclis urbans 18 Bosc d’aciculifolis

8 zones industrials i comercials 19 vegetació de zones humides

9 Conreus herbacis de secà 20 Sòl amb vegetació escassa o nul·la

10 Conreus herbacis de regadiu 21 zones cremades

11 Fruiters de secà 22 Sorrals i platges

La base de referència per a la construcció d’aquests mapes van ser imatges del satèl·lit LANDSAT. El mètode de captura utilitzat va ser a partir del tractament de dades multitemporals captades pel sensor Thematic Mapper (TM) del satèl·lit durant els anys corresponents a cada mapa.

5. Anàlisi espacial i resultats

Com s’ha anotat a l’anterior apartat, les dades necessàries per realitzar l’anàlisi espacial i produir els mapes de vulnerabilitat, eren les superfícies cremades de cada ús durant cada lustre en relació (%) a la superfície total que ocupaven a Catalunya aquests mateixos usos afectats.

una vegada ‘creuats’ els mapes d’incendis i els mapes d’usos del sòl per a cada període i determinades les superfícies afectades que ocupaven els diferents usos en el conjunt de Catalunya, els resultats, excloent els usos sense incendis i els no significants, van ser els següents (taula 2).

Taula 2. Superfície cremada i % afectat corresponent a cada ús

* vegeu taula 1

5.1. Determinació dels intervals de vulnerabilitat (“usos de risc”)

Les dades a partir de les quals es van determinar els intervals de vulnerabilitat són les referents al percentatge d’ús cremat al llarg de cada lustre sobre la superfície total de cada ús a Catalunya en aquests mateixos quinquennis (taula 2). A continuació es mostren els valors de tall i la vulnerabilitat associada a cada període.

Taula 3. Reclassificació per quinquennis del % d’ús cremat en nivells de vulnerabilitat

Ús del sòl

Infraestructures viàries

Taula 4. Resum de la reclassificació

Vulnerabilitat 86/90 Vulnerabilitat 91/95 Vulnerabilitat 96/00 Vulnerabilitat 01/05

Moderada Moderada Nul·la Moderada urbanitzacions

Moderada Alta Moderada Moderada

Nuclis urbans Nul·la Nul·la Nul·la Nul·la zones industrials i comercials Nul·la Nul·la Nul·la Nul·la

Conreus herbacis de secà Nul·la Alta Molt Alta Molt Alta

Conreus herbacis de regadiu Nul·la Nul·la Nul·la Nul·la

Fruiters de secà

Moderada Alta Nul·la Alta

Fruiters de regadiu Nul·la Nul·la Nul·la Nul·la

vinya

Moderada Moderada Moderada Nul·la

Prats supraforestals Nul·la Nul·la Moderada Nul·la

Bosquines i prats

Bosc d’escleròfiles

Molt Alta Molt Alta Molt Alta Molt Alta

Molt Alta Molt Alta Alta Moderada

Bosc de caducifolis Nul·la Moderada Molt Alta Nul·la

Bosc d’aciculifolis

Moderada Molt Alta Molt Alta Molt Alta

Sòl amb vegetació escassa o nul·la Alta Moderada Alta Moderada

Sorrals i platges Nul·la Nul·la Nul·la Nul·la

5.2. Mapes de vulnerabilitat

En funció dels diferents processos duts a terme i dels valors obtinguts, es produïren els següents mapes de vulnerabilitat (figures 4 a 8).

Figura 4. Evolució de la vulnerabilitat dels usos del sòl (1986/2005)

Figura 5. vulnerabilitat dels usos del sòl davant incendis superiors a 50 ha (1986-1990)

Incendis superiors a 50 ha (86/90)

Vulnerabilitat Nul·la o poc significativa Moderada Alta Molt alta

Vulnerabilitat “Molt alta” (86/90)

2,0% de superfícies afectades

Caracterització cartogràfica de la vulnerabilitat dels usos del sòl a Catalunya davant incendis...

Figura 6. vulnerabilitat dels usos del sòl davant incendis superiors a 50 ha (1991-1995)

Incendis superiors a 50 ha (91/95)

Vulnerabilitat

Nul·la o poc significativa Moderada Alta Molt alta

Vulnerabilitat “Molt alta” (91/95)

3,3% de superfícies afectades

Figura 7. vulnerabilitat dels usos del sòl davant incendis superiors a 50 ha (1996-2000)

Vulnerabilitat Nul·la o poc significativa Moderada Alta

Molt alta

Incendis superiors a 50 ha (96/00)

Vulnerabilitat “Molt alta” (91/00)

1,1% de superfícies afectades

Figura 8. vulnerabilitat dels usos del sòl davant incendis superiors a 50 ha (2001-2005)

Incendis superiors a 50 ha (01/05)

Vulnerabilitat

Nul·la o poc significativa Moderada Alta Molt alta

Vulnerabilitat “Molt alta” (01/05)

0,6% de superfícies afectades

6. Conclusions

6.1.

Resultats

Quant als resultats en si, cal tenir present que al llarg dels quatre períodes considerats les superfícies cremades han anat variat prou com per afectar els valors que es plasmen en els mapes d’usos de risc. No obstant això, no té per què donar-se una relació directa entre un augment de superfícies cremades i un augment de la vulnerabilitat general. Tenint en compte la metodologia emprada, la vulnerabilitat depèn més de la tipologia i presència a Catalunya de l’ús afectat que de les superfícies totals cremades.

Més enllà dels mateixos mapes d’usos de risc, i sense aprofundir en els resultats –cosa que potser escaparia a la naturalesa d’aquest treball i als objectius pretesos– a la taula 4 es mostren i resumeixen sintèticament bona part dels valors obtinguts.

Quant als mapes de vulnerabilitat (figures 4 a 8), el primer que mostren és la tendència al llarg d’un determinat període de temps d’uns determinats valors continus en l’espai. També cal tenir en compte que encara que la vulnerabilitat s’expressa de forma qualitativa (nul·la, moderada, alta, molt alta) els valors que han portat a aquesta classificació són, és clar, quantitatius.

Centrant-nos en els mapes, l’estat dels usos de risc durant el període 86/90 és clarament més favorable que en la resta dels períodes, en els quals destaquen els lustres 96/00 i 01/05 com els que presenten una major quantitat de superfícies considerades amb una vulnerabilitat molt alta. Curiosament, a pesar que el lustre 86/90 és el segon en percentatge de superfícies totals cremades (2,0%), també és el que menys superfícies amb molt alta vulnerabilitat presenta, dominant clarament els valors corresponents a nul·la i moderada. En aquest període els usos afectats, amb majors percentatges relatius respecte a les seves superfícies totals a Catalunya, van ser menys que en la resta. També crida l’atenció que el període 01/05, amb gran presència de vulnerabilitat molt alta, al mateix temps reflecteixi una clara recuperació en relació a les superfícies totals cremades; 0,6% del país, el valor més baix dels quatre períodes.

Sembla clar que al llarg dels 20 anys considerats hi ha una sèrie de regions que mantenen usos de risc amb una vulnerabilitat als incendis entre nul·la i moderada. Els usos de risc baix destaquen a les regions del delta de l’Ebre, la plana de Lleida (a bona part del Segrià i el Pla d’urgell), les àrees metropolitanes del Camp de Tarragona i, especialment, de Barcelona, la conca baixa del Ter, sobretot a l’altura de la desembocadura (Baix Empordà), i l’àmplia regió de les terres baixes dels Aiguamolls de l’Empordà (Alt Empordà). Precisant una mica, es poden apreciar altres regions significatives com, per exemple, la corresponent a l’Alt Penedès, en la qual mai es supera una vulnerabilitat moderada. En aquest grup també caldria incloure les àrees muntanyenques de major altitud i part de les franges costaneres. En molts casos es tracta de

regions urbanes (Barcelona, Tarragona o Manresa), agrícoles (Segrià, regió dels canals d’urgell, Alt Penedès o delta de l’Ebre) o muntanyenques ( vall d’Aran). Aquestes zones presenten uns usos del sòl fins a cert punt poc susceptibles a ser víctimes d’incendis, ja sigui per la mateixa tipologia d’ús, generalment “poc forestal”, ja sigui perquè aquesta tipologia fa que la presència humana en aquestes àrees tendeixi a ser menor que en d’altres.

D’altra banda, i sobretot en els períodes que van del 1991 al 2005, també trobem regions amb un comportament regular però amb vulnerabilitats altes o molt altes. Especialment destaca la Catalunya central, en la qual totes les comarques des de la Noguera i el Pallars Jussà, a l’oest, i fins el Mediterrani, tot passant pel Solsonès, el Bages o Osona, presenten usos de risc clarament favorables als incendis. En aquestes regions hi ha gran presència d’espais forestals en els quals destaquen els boscos d’aciculifòlies i caducifòlies i “bosquines i prats”. Donat l’estat de la “qüestió forestal” a Catalunya, no és difícil entendre que aquestes regions presentin una vulnerabilitat davant els incendis sempre alta o molt alta. També cal tenir en compte que alguns anys concrets els episodis relacionats amb incendis forestals han estat molt importants en aquestes zones. En aquest sentit, els anys 1994 i 1998 van ser especialment complicats en tota Catalunya, més encara en aquestes comarques de la Catalunya central. Sens dubte, aquells episodis tenen bastant a veure amb els valors de vulnerabilitat reflectits en els mapes per a aquests períodes.

En definitiva, es pot dir que la tendència que mostren els mapes és a un increment dels usos de risc moderats i alts, a més d’una perpetuació d’usos amb risc nul i molt alt en determinades regions de l’àrea d’estudi.

6.2. Metodologia

Treballant amb no massa capes d’informació i fent-ho amb dades disponibles públicament a través de la web, s’han pogut produir dades de sortida que, com a mínim, donen una idea aproximada tant espacial com a temporal de l’estat de la qüestió “usos del sòl/incendis” en el conjunt de Catalunya.

La metodologia que s’ha utilitzat no és complicada i la naturalesa del treball requeria acotar bastant els objectius previstos. Naturalment els resultats presentats es podien haver completat, per exemple, amb gràfics de superfícies cremades per usos o amb estadístiques d’usos afectats per comarques. En qualsevol cas, queda clar que els resultats obtinguts es podrien complementar, incrementar i precisar molt més si afegíssim altres variables que no s’han considerat. Per exemple, als usos del sòl es podrien afegir d’altres elements com l’altitud, la distància a les vies de comunicació i als nuclis urbans, l’època de l’any i el lloc en què es van generar els incendis, etc, etc, elements que afecten de forma molt directa la presència o absència d’incendis i la seva perillositat.

6.3. Utilitat

L’objectiu últim d’un projecte SIG en el qual es fa un estudi espacial sobre el risc d’incendi, ha de ser intentar minimitzar la seva incidència de cara al futur, és a dir, la prevenció del risc d’incendis. El treball presentat no té valor des del punt de vista pràctic de la prevenció. A més d’haver-se d’utilitzar més variables com a elements relacionats amb el risc d’incendis, perquè un projecte pugui dirigir-se a la prevenció l’escala espacial de les dades no es pot referir a tot Catalunya. Les dades que es puguin obtenir d’aquest exercici no són suficients per abordar un determinat pla de prevenció i fer-ho per a tot el país. El més correcte a l’hora de dur a terme plans de prevenció és treballar a una escala cartogràfica més gran: comarques, municipis, massissos muntanyencs, conques hidrogràfiques, espais sota plans de protecció especial, etc. D’altra banda, conèixer la relació incendi/ús del sòl no és suficient per abordar la complexa problemàtica de la gestió del risc del foc forestal, tan sols és un pas més per obtenir dades que es puguin afegir a unes altres (tal vegada també aconseguides a través d’eines SIG) i que en conjunt han de portar a poder abastar el problema amb un mínim de garanties. Cal no oblidar que altres factors com l’altitud, l’època de l’any, la presència de vies de comunicació o la de nuclis urbans o periurbans en àrees conflictives, són elements capaços d’interaccionar amb els usos del sòl determinant la seva vulnerabilitat davant els incendis; per tant, caldrà tenir-los en compte quan s’hagi d’abordar un pla de prevenció concret sobre una àrea concreta.

Bibliografia

dePartaMent de territori i SoStenibilitat. Descàrregues de cartografia. http://dmah. nexusgeografics.com/ gould, M.; gutiérrez Puebla, J. (2000). SIG: Sistemas de información geográfica. Madrid: Síntesis (Espacios y Sociedades, núm. 2). ordóñez, C.; Martínez-alegría, r. (2003). Sistemas de Información Geográfica. Aplicaciones prácticas con Idrisi32 al análisis de riesgos naturales y problemáticas medioambientales Madrid: RA-MA. Plana, e. [ed.] (2004). “Incendis forestals, dimensió socioambiental, gestió del risc i ecologia del foc”. Actes de les Jornades sobre Incendis Forestals i Recerca de la Xarxa (Temàtica) ALINFO. Anàlisi d’alternatives a la problemàtica dels grans incendis forestals. Solsona: Xarxa ALINFO XCT2001-00061. t orre S S án C hez , J. (2005): Gestión preventiva del riesgo de incendios. Aplicación de herramientas informáticas: SIG y simuladores de incendios (Farsite). Treball de doctorat (DEA), Departament de Geografia Física i Anàlisi Geogràfica Regional, universitat de Barcelona, inèdit. vélez Muñoz, r. (2000). La defensa contra los incendios forestales. Fundamentos y experiencias. Madrid: McGraw-Hill/Interamericana de España.

RESSENyES

Artemi Cerdà; Pete R. robiChaud [eds.]

(2009).

Fire effects on soils and restoration strategies. Enfield, New Hampshire: Science Publishers (Land reconstruction and management series, 5), 589 p.1

Aquest llibre sobre els efectes del foc en els sòls i estratègies de restauració estudia amb molt detall una de les qüestions ambientals més importants dels nostres dies, especialment en un context de canvi climàtic i també de canvis d’ús del sòl, els efectes dels incendis forestals a les propietats del sòl i com mitigarne els efectes. L’obra és un compendi de coneixements sobre el tema, així com també de metodologies emprades en els estudis realitzats durant dècades per reconeguts investigadors d’Europa, Austràlia i els Estats units, amb un total de 21 capítols.

El primer capítol, escrit per Scott, ens mostra una visió general sobre els incendis forestals en el registre geològic, i sobre el paper del foc des de temps paleoecològics i com es pot mesurar a través dels sediments de carbó. Les següents seccions es divideixen en tres parts, la primera és sobre els efectes del foc en el sòl. En el capítol 2, l’atenció es dóna als efectes del foc sobre el procés geomòrfic, Moody i Martin analitzen i revisen els efectes del foc sobre la creació de les característiques del paisatge i la seva morfologia, l’exportació de sediments i les complexes característiques geomorfològiques que impulsen aquests efectes. El capítol 3, escrit per Cerdà i Robichaud, estudia els efectes del foc sobre el procés d’infiltració de l’aigua i els efectes de les cendres, la repel·lència a l’aigua del sòl i la recuperació de la vegetació en diferents àrees afectades de forma diferent pel foc. Els efectes del foc sobre les propietats físiques i químiques són estudiats per Úbeda i Outeiro; els autors descriuen els impactes del foc en assajos de laboratori, cremes prescrites i incendis forestals en les propietats físiques i químiques del sòl. Mataix et al. (capítol 5) van fer una recopilació dels coneixements actuals sobre els efectes dels incendis forestals a la microbiologia del sòl. Els autors descriuen els principals factors que afecten les comunitats microbiològiques, les seves respostes i com la població microbiològica es va mantenir, en el sòl. Scott et al. (capítol 6) realitzen una visió general sobre el procés de l’erosió després del foc. L’erosió pot ser de magnituds diverses i depèn de les característiques del paisatge després de l’incendi i el clima i les variables meteorològiques. En el capítol 7, Doerr et al. fan una síntesi acurada i important sobre els efectes del foc a la repel·lència a l’aigua en el sòl i el seu paper en l’erosió postincendi. Els autors descriuen les

1. Els dos llibres objecte d’aquestes ressenyes van ser presentats a la Societat Catalana de Geografia el 4 de febrer de 2010. van intervenir a l’acte Artemi Cerdà, catedràtic de la universitat de valència, Jorge Mataix-Solera, professor de la universitat Miguel Hernández d’Elx, i Xavier Úbeda, professor de la universitat de Barcelona.

variables que interactuen en la repel·lència del sòl després de l’incendi, la dimensió espacial i temporal i les repercussions sobre el procés d’erosió. Raison et al. (capítol 8) fa una visió general sobre els efectes del foc sobre els cicles de nutrients dels boscos i la manera com els processos afecten la disponibilitat dels nutrients. Els autors posen èmfasi en la importància dels nutrients en els ecosistemes afectats per incendis i les seves conseqüències sobre el medi ambient. El capítol 9, escrit per Lloret i zedler se centra en els efectes del foc sobre la vegetació. Els autors fan una descripció completa de la funció de règim de foc, resistència dels ecosistemes, la successió vegetal i les diferències entre els ecosistemes.

A la segona part del llibre Fire effects on soils and restoration strategies es va realitzar un recull exhaustiu de tot el món sobre les estratègies de més èxit i la clau per a la restauració postincendi. En el capítol 10, Robichaud descriu els tractaments més importants que actualment s’utilitzen per a reduir l’erosió postincendi en els vessants, camins, canals i en les variables més importants per a seleccionar una determinada tècnica. Byers, en el capítol 11, explicà amb detall l’ús de les plàntules natives o no amb la finalitat de reduir l’erosió amb la recuperació de la vegetació. Robichaud, en el capítol 12, fa una descripció de les barreres per a l’estabilització de l’erosió postincendi i la comparació entre diferents tipus de barreres i la seva efectivitat. En el capítol 13, Bautista et al. van realitzar una visió general dels efectes del ‘mulching’ com a tècnica per a la reducció de l’erosió de l’incendi i els seus efectes en la cobertura del sòl, els materials utilitzats, els costos i els desavantatges de l’aplicació. vallejo et al. estudien, en el capítol 14, les estratègies de restauració d’àrees cremades a llarg termini i les tècniques usades, els seus objectius, procediments tècnics i els llocs on és convenient l’aplicació d’aquestes tècniques.

En la tercera part del llibre s’exposen diverses experiències d’estratègies de restauració postincendi en diferents parts del món. Així tenim l’exemple de Portugal, escrit per Ferreira et al. (capítol 15); Estats units per MacDonald i Larsen (capítol 16); Canadà per Curran i Scott (capítol 17); Austràlia per Dunkerley et al. i per Wohlgemuth et al. (capítols 18 i 19) i Xile per Armesto et al. (capítol 20). Acaba el volum amb unes consideracions finals dels editors, Cerdà i Robichaud.

El llibre es considera com una recopilació amb un valor excepcional, real, amb informació pertinent, de fàcil comprensió i interpretació per a no experts, de manera que es pot llegir no només pels científics, sinó per tothom interessat en qüestions de focs. Pot ser útil per als científics, administradors, responsables polítics, però especialment per als estudiants, ja que poden obtenir informació vàlida i rellevant sobre els efectes del foc sobre els sòls i les estratègies de restauració.

Paulo Pereira

Artemi Cerdà; Jorge Mataix-Solera [ed.] (2009).

Efectos de los incendios forestales sobre los suelos en España. El estado de la cuestión visto por los científicos españoles.

València: Universitat de València, 529 p.

Aunque los incendios forestales han sido estudiados por la comunidad científica española de manera significativa desde el último cuarto del siglo pasado, la proyección internacional y la calidad de la investigación realizada por el conjunto de los investigadores españoles ha aumentado significativamente en los últimos años, con grupos de investigación que han adquirido gran prestigio internacional. Esta publicación, junto a otras, constituye parte de los esfuerzos dedicados a la coordinación y colaboración de los grupos de investigación españoles en el seno de la Red Temática Nacional Efectos de los Incendios Forestales sobre los Suelos (FuEGORED). Esta publicación continúa la línea de dos publicaciones previas: Soil erosion and degradation as a consequence of forest fires, editado por Maria Sala y José Luis Rubio en 1994 e Incendios forestales, suelos y erosión hídrica, editado por Jorge Mataix-Solera en 2007. En el primero se compiló una serie de trabajos de investigación discutidos durante la “Conferencia sobre erosión y degradación del suelo como consecuencia de los incendios forestales”, celebrada en Barcelona y valencia en 1991, además de proponer una serie de conclusiones generales que pusieron de manifiesto la gravedad del problema de la degradación del suelo por causa de los incendios en el área mediterránea. En la segunda publicación se llevó a cabo la revisión de aspectos concretos así como la discusión de nuevas metodologías en el ámbito de la investigación sobre las consecuencias del fuego en los suelos.

En esta publicación han participado más de 70 investigadores españoles que pretenden mostrar el “estado del arte” de la investigación llevada a cabo por los investigadores españoles sobre los diversos efectos del fuego en los suelos. Constituye, por tanto, un ‘fotograma’ de la investigación actual en nuestro país y de los retos planteados para el futuro. El propósito primordial de esta publicación es condensar en un libro el conocimiento adquirido sobre los efectos del fuego en los suelos, y darlo a conocer a la comunidad científica, a los gestores y a la sociedad en general.

El texto está dividido en dos secciones principales: “Los incendios forestales como gestores de los procesos hidrológicos y erosivos” y “Efectos de los incendios forestales sobre los suelos. Estado de la cuestión en España”, además de una introducción y un capítulo final de síntesis y conclusiones. De este modo, en el capítulo 1.1, Jorge Mataix-Solera y Artemi Cerdà realizan una revisión general de los efectos de los incendios forestales en los ecosiste-

mas terrestres y los suelos, con especial énfasis en las causas y consecuencias de estos procesos en nuestro país.

En la segunda sección Stefan H. Doerr y Rick Shakesby realizan una revisión sobre la hidrofobicidad del suelo inducida por el fuego (capítulo 2.1), propiedad que hasta hace relativamente poco tiempo se consideraba anecdótica, pero que recibe una atención creciente por parte de la comunidad científica internacional y cuyas consecuencias son clave en la respuesta hidrológica y erosiva de los suelos afectados por fuegos.

En el capítulo 2.2, Antonio Ferreira y col. llevan a cabo una revisión sobre los impactos del fuego en la degradación de suelos y aguas en Portugal, donde anualmente se quema una superficie equivalente al 1% del territorio nacional, mostrando un resumen de los trabajos realizados por investigadores del CERNAS-CESAM en este país, un espacio muy cercano para nosotros y del que podemos aprender por los resultados allí obtenidos y por la comparación con nuestros resultados.

En la tercera sección, se lleva a cabo la revisión de los resultados obtenidos por los principales grupos de investigación que han contribuido a avances substanciales en los efectos de los incendios sobre los suelos en España. Así, en el capítulo 3.1 (Jorge de las Heras y col.) revisan los resultados obtenidos por el Grupo de Investigación Gestión Forestal en la universidad de CastillaLa Mancha, con el objetivo de la obtención de herramientas forestales y de gestión para mejorar el estado y la resiliencia del bosque mediterráneo. Para ello se describen y valoran técnicas de manejo preventivo, restauración y recuperación del bosque mediterráneo tras la acción del fuego.

En el capítulo 3.2 (Elena Marcos y col.) se resume la investigación llevada a cabo sobre los efectos del fuego en suelos bajo comunidades arbustivas y arbóreas de la provincia de León. En el capítulo se describe la problemática asociada a los incendios forestales en la provincia de León durante las últimas décadas y los principales efectos del fuego en las propiedades físico-químicas del suelo y en su respuesta erosiva en comunidades forestales y en brezales a corto y largo plazo en función de la temperatura alcanzada.

En el capítulo 3.3, David Badia y Clara Martí resumen la investigación realizada por su grupo en zonas afectadas por incendios forestales en el valle medio del Ebro durante los últimos años, analizando la sucesión vegetal tras el fuego y el impacto de este en las propiedades de suelos yesosos y margosos del valle medio del Ebro. Finalmente, se muestran también los resultados de algunas prácticas de rehabilitación postincendio como la siembra de herbáceas y la plantación de especies arbustivas y arbóreas.

En el capítulo 3.4, Jorge Mataix-Solera y col. muestran una revisión de los resultados más relevantes obtenidos por el grupo de trabajo de la universidad Miguel Hernández (Elx) en colaboración con otros grupos procedentes de las universidades de Barcelona, valencia, Sevilla y Swansea (Reino unido), en el ámbito de la investigación sobre el impacto del fuego en la estabilidad de agregados, hidrofobicidad y la microbiología del suelo, además de presen -

tar innovaciones metodológicas como es el caso del uso de la espectroscopia en el infrarrojo cercano (NIR) para estimar las temperaturas alcanzadas en el suelo durante el incendio.

En el capítulo 3.5, además de resumir la investigación realizada durante más de tres décadas por su grupo de investigación en el seno del Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Francisco J. González- vila y col. realizan una profunda revisión de los efectos de los incendios forestales en la composición y propiedades de la materia orgánica del suelo, analizando de manera precisa el estado de la cuestión, las diferentes aproximaciones analíticas al estudio de los cambios inducidos por el fuego en la materia orgánica, la formación de black carbon y los resultados obtenidos a partir de experimentos de campo y laboratorio.

El capítulo 3.6, Tarsy Carballas y col. revisan profundamente los efectos de los incendios forestales sobre los suelos en Galicia, donde el fuego constituye un problema extremadamente importante en comparación con otras zonas de la Península, como se está viendo a lo largo de este mismo año. En este capítulo se exponen los resultados obtenidos durante los últimos años por este prestigioso grupo de investigación, describiendo y analizando el impacto del fuego sobre las propiedades físicas, químicas y biológicas del suelo, lo que es de especial relevancia para el diseño de estrategias de control y recuperación.

En el mismo ámbito geográfico, Elena Benito y col. presentan en el capítulo 3.7 los resultados de diferentes experiencias llevadas a cabo en zonas quemadas con el objeto de analizar los efectos de los incendios forestales en las propiedades físicas de los suelos y sobre las consecuencias que estos cambios ocasionan en la respuesta hidrológica y erosiva de los suelos, resaltando el papel de la alteración de la materia orgánica y los efectos de la temperatura. Entre otras conclusiones, los autores sugieren que la inclusión de estos aspectos en la estructura de los modelos hidrológicos y de erosión permitirá aumentar la fiabilidad de sus predicciones para zonas quemadas y por tanto resultará más asequible diseñar medidas de protección frente a la erosión y de mejora del comportamiento hidrológico de las zonas quemadas.

En el capítulo 3.8 se resume la investigación realizada por Xavier Úbeda y col., miembros del Grup de Recerca Ambiental Mediterrània ( universitat de Barcelona), analizando también la problemática asociada a los grandes incendios forestales en Cataluña durante las últimas décadas, prestando atención a su contexto social y económico. En el texto se describe el efecto del fuego sobre los suelos, fundamentalmente desde el punto de vista de las consecuencias sobre el riesgo de erosión. Se discuten también aspectos como la utilización de quemas prescritas en la gestión y manejo de las zonas afectadas por incendios forestales.

En el capítulo 3.9, Artemi Cerdà y col. muestran una visión global de los trabajos realizados por el grupo de investigación Soil Erosion and Degradation Research Group (SEDER) durante las dos últimas décadas, discutiendo

los efectos del fuego sobre las propiedades hidrológicas, la estabilidad estructural y el riesgo de erosión del suelo. Los autores destacan el papel de las cenizas y de la evolución temporal y distribución de la hidrofobicidad del suelo quemado, y discuten los métodos para medir la evolución de la erosión e hidrología del suelo recién quemado. En el texto se presta gran atención a la evolución de la vegetación natural y del suelo tras el fuego y su papel en la recuperación de las condiciones previas al incendio, concluyendo que posiblemente el impacto del fuego en la erosión del suelo sea menor que el impacto causado por los cultivos. También destacan el papel de las cenizas como acolchado efímero del suelo recién quemado, que hace que las tasas de infiltración sean altas en las semanas posteriores al incendio.

En el capítulo 3.10, Joan Llovet y col. resumen la investigación realizada durante las últimas dos décadas, el grupo de investigación forestal de la Fundación CEAM y del departamento de Ecología de la universidad de Alicante. Durante ese tiempo, los autores han estudiado las condiciones que afectan al comportamiento hidrológico y la erosión postincendio en los suelos forestales mediterráneos, y muestran en este capítulo sus aportaciones más relevantes derivadas de estudios realizados a diversas resoluciones espaciales y temporales. En el texto se muestra la complejidad espacial y temporal de los procesos de pérdida de suelo a diferentes escalas y se discute el papel del sellado superficial en el comportamiento hidrológico del suelo tras los incendios forestales, así como el papel de la vegetación como determinante de la severidad potencial del fuego y la erosión post-incendio.

En el capítulo 3.11 (Fernando Pérez Cabello y col.) se describe la importancia del planeamiento en la gestión forestal mediante ejemplos de Aragón, tras la investigación llevada a cabo por le grupo de investigación GEOFOREST en la universidad de zaragoza y el Instituto Pirenaico de Ecología. En el texto se discute el efecto de los incendios forestales a medio y corto plazo, analizando la dinámica hidrogeomorfológica postincendio mediante la utilización de diferentes técnicas de medición. Se proponen también innovaciones metodológicas interesantes para el análisis del los efectos inmediatos del fuego y el seguimiento multitemporal de zonas quemadas, como el uso de fotografía digital de alta resolución espacial (FDARE) en parcelas experimentales.

En el capítulo 3.12, José R. Ruiz Gallardo y col. revisan los resultados de investigación obtenidos por este grupo de investigación de la universidad de Castilla-La Mancha mediante la utilización de técnicas de teledetección y sistemas de información geográfica, como metodología para la delimitación espacial de niveles de prioridad de actuación tras el fuego en función de la severidad del fuego, el relieve y la orientación de las laderas. Se discute también la validación de la metodología tras el trabajo llevado a cabo en casos concretos tras grandes incendios ocurridos en la provincia de Albacete. La gestión de la actuación forestal según el grado de afectación del ecosistema permite una mejor administración de los recursos en la gestión postincendio, minimizando así, algunos de los efectos que suceden al fuego.

En el capítulo 3.13, Jesús Notario ( universidad de La Laguna, Tenerife) lleva a cabo una profunda revisión sobre las causas e impactos en el suelo de los incendios forestales en Canarias, atendiendo a los rasgos particulares derivados de la singularidad de la vegetación, el clima y los suelos del archipiélago. Finalmente, se analizan y resumen los temas que aún han de tratarse en profundidad para un mejor conocimiento del fenómeno.

Finalmente, Jorge Mataix-Solera y Artemi Cerdà, editores del volumen, realizan una síntesis del texto y plantean los próximos retos en la investigación y gestión de los suelos afectados por incendios.

Antonio Jordán

CRòNICA DE LA SOCIETAT CATALANA

DE GEOGRAFIA

Per la ruta verdagueriana de la Plana de Vic

M. Carme Montaner

El 9 d’abril de 2011 la Societat Catalana de Geografia va organitzar la sortida de primavera a la Plana de vic, on es realitzà una ruta “ verdagueriana” tot seguint les empremtes del poeta per la seva terra natal. La idea era de dur a terme una reflexió sobre geografia i literatura i més concretament sobre un fenomen que ens els darrers anys ha proliferat per tot Catalunya: les rutes literàries. Per parlar de tot plegat s’escollí d’exemple l’autor nacional més conegut, Jacint verdaguer, i es visitaren alguns dels indrets de la Plana de vic on va viure i que han estat patrimonialitzats.

De bon primer visitàrem les Masies de voltregà, un municipi amb poblament dispers i d’una gran extensió, que fins fa poc no tenia un nucli urbà desenvolupat i que n’envolta un altre de molt petit i pràcticament tot urbanitzat: Sant Hipòlit de voltregà. Anàrem fins a l’Ajuntament, recentment traslladat a la Casa Forta del Despujol, dels segles xv-xviii, antiga casa dels marquesos de Palmerola. Envoltada d’un jardí romàntic ha estat declarada bé cultural d’interès nacional. Allà ja ens esperava Carme Torrents, directora de la Fundació verdaguer i la casa-museu verdaguer de Folgueroles, que ens acompanyà tota la jornada. A l’Ajuntament de les Masies de voltregà, visitàrem l’exposició “Desencís d’un paisatge”, elaborada l’any 2002 per la casamuseu verdaguer en ocasió del centenari de la seva mort. Seguidament anàrem al Santuari de la Gleva, on verdaguer fou reclòs, entre 1893 i 1895, per ordre del bisbe de vic. visitàrem el magnífic temple barroc i la cambra del poeta, i gaudírem de les explicacions del rector de la Gleva, així com de Joaquim Ma. Puigvert i Jaume Ayats.

Després ja férem camí cap al poble natal del verdaguer, Folgueroles, situat en un extrem de la Plana on comencen a enfilar-se les Guilleries. Aquí el gruix dels participants va fer una petita caminada fins a l’ermita de Sant Jordi de

Puigseslloses, situada en un extrem allunyat del municipi, on el poeta cantà missa. Allí gaudírem d’una bona vista de la Plana, tot escoltant els versos que d’aquest paisatge va escriure verdaguer i que van ser magníficament recitats pel consoci Pere Andreu. També vam poder apreciar els contrastos del paisatge entre l’idíl·lic indret de l’ermita, amb una magnífica vista del Pirineu i just a sota les obres d’ampliació de l’Eix Transversal i de construcció de la MAT (línia elèctrica de Molt Alta Tensió). Cal remarcar que tot i tractar-se d’un dissabte del mes d’abril va fer un temps més propi del mes de juliol, amb un sol que va fer-nos el camí un xic més feixuc del que és habitual. Els qui varen quedar-se a Folgueroles van poder gaudir d’una visita guiada a la casa-museu. vam dinar tots junts en un restaurant a la plaça de la mateixa població.

A la tarda vam conèixer pròpiament la ruta literària acompanyats per Anna Maluquer, una gran rapsoda especialitzada en Jacint verdaguer. La intensitat de la calor, que no va minvar en tot el dia, va aconsellar de fer la sessió dins de l’església de Folgueroles, on poguérem escoltar diversos poemes dedicats al seu poble, al Pirineu i fins als costums de la gent de la contrada. Després ens vam desplaçar a l’ermita de la Damunt, en el mateix poble on continuà la ruta literària.

Finalment vam celebrar una taula rodona a l’Ajuntament de Folgueroles amb el títol Espais escrits: geografia, literatura i turisme, que comptà amb la participació de Carles Baronet, alcalde de Folgueroles; Carme Torrents, directora de la casa-museu verdaguer de Folgueroles i membre de la junta d’Espais Escrits, l’associació que agrupa les cases i museus vinculats als llegats dels escriptors dels Països Catalans; Joan Pujolar, autor d’un treball on examina les trajectòries de representació del paisatge i del territori nacional a través de la literatura en tres territoris de minoria lingüística; i Carme Montaner en nom de la SCG.

Es remarcà la importància de poder disposar d’un valor en aquest cas literari com a element de projecció i dinamitzador del poble. Se’ns explicaren algunes experiències i com pel fet de tenir un valor com el del poeta, Folgueroles es pot posicionar en relació a d’altres viles i ciutats molt més destacades pel que fa al nombre d’habitants. Des de la SCG s’apuntà la possibilitat d’estudiar també com el fenomen verdaguer ha sigut entès i utilitzat en diferents èpoques històriques i com han anat deixat empremtes a cada una d’elles. La visita finalitzà amb una visita col·lectiva a la casa-museu, els que encara no ho havien fet, i amb l’adquisició de la típica “coca del mossèn”.

Casa Forta del Despujol (les Masies de voltregà).

Foto: J. Burgueño

Explicacions de Jaume Ayats al santuari de la Gleva.

Foto: P. Alegre.

M. Carme Montaner

Anna Maluquer recitant verdaguer a l’arboretum plantat vora l’ermita de N. S. de la Damunt. Foto: C. Montaner.

Taula rodona a Folgueroles. D’esquerra a dreta: Carme Torrents, Joan Pujolar, Carles Baronet i Carme Montaner. Foto: E. Bertran.

Per la via romana del Capsacosta: de Sant Salvador de Bianya a Sant Pau de Segúries

Francesc Nadal

La sortida realitzada per la SCG el 4 de juny de 2011va consistir a recórrer un tram de l’antiga “ via Annia”, que els romans construïren per tal de connectar l’extensa àrea agrícola de la vall del Fluvià amb els jaciments miners de l’alta Garrotxa i del Ripollès. La “ via Annia” començava prop de Figueres i, a partir d’allà, es dirigia, en sentit oest, vers Besalú, Castellfollit de la Roca i la plana de Bianya. Al bell mig d’aquesta plana el seu traçat canviava d’orientació i s’enfilava, de forma decidida, cap a la collada de Capsacosta, situada més al nord.

A partir d’aquesta collada, que separa les actuals comarques de la Garrotxa i el Ripollès, la via es dirigia, des de l’actual municipi de Sant Pau de Segúries, fins a Camprodon i el coll d’Ares. Allà connectava amb la “ via vallespirana”, que tot seguint el curs del riu Tec s’ajuntava amb la “ via Domitia” en el terme municipal del voló (el Rosselló). El caràcter relativament marginal de la “ via Annia” dins de l’àmplia xarxa viària que els romans bastiren a Hispània ha estat un factor determinant que sigui una de les vies romanes millors conservades de la península Ibèrica.

El recorregut es va iniciar al pla de Bianya, prop de Sant Salvador de Bianya, a uns quatre-cents metres d’altitud. Des del punt de partida, es va seguir, pujant sense descans, la calçada romana, l’estat de conservació de la qual és, com van poder comprovar els assistents, en alguns trams, excel·lent. Al llarg del recorregut es van poder veure diferents elements d’aquesta via (empedrat, murs de contenció, guarda-rodes, desguassos), els quals van donar-nos una idea de la magnitud i importància d’aquesta extraordinària obra d’enginyeria romana.

La pujada va ser escalada amb bon tremp i millor cara pels expedicionaris fins assolir el seu punt més elevat a la collada de Capsacosta, situada a 972

metres d’altitud. I, un poc més avall d’aquesta divisòria d’aigües entre les conques del Ter i del Fluvià, la font de l’Arç va acollir-los per a l’avituallament imprescindible de cara a no defallir durant el darrer tram de la sortida que, bo i seguint un camí que fa una suau baixada, discorre fins l’església de Sant Pau vell, situada a uns 760 metres d’altitud, punt final del recorregut. Mitja hora de camí efectuat sota una sorollosa tempesta, la qual va desfermar-se tot just acabats de dinar i que va posar a prova les botes de muntanya, la roba d’abric i els impermeables i capelines recomanats encaridament a la presentació de la sortida.

Després d’una ben merescuda restauració complementària a la cafeteria del càmping “Els Roures” de Sant Pau de Segúries, una estona durant la qual es van poder eixugar camals de pantalons, mànegues d’anorac i altres abillaments xops d’aigua, l’autocar va conduir el grup a la propera localitat de Sant Joan de les Abadesses per a rendir detallada visita al temple, claustre i museu de l’antic cenobi. Amb la pluja a la baca fins el Figaró, l’expedició va reingressar a Barcelona.

Inici del recorregut, assenyalat per un ‘mil·liari’ modern. Fotos de J. Burgueño.

El grup de la SCG, al claustre del Palau de l’Abadessa (Sant Joan de les Abadesses), avui dia reconvertit en sala de casaments civils. D’esquerra a dreta, en primer terme: Lluís Riudor, Francesc Nadal, M. Carme Montaner, Mireia Baylina i Núria Arnan; al darrere, drets: Pau Alegre, Anna Bastida, Mercè Noguera, Cèsar Pasadas, Teodoro Gómez, Montserrat Arnan, Tomàs Giménez-Capdevila, Roser Noguera, Anna Borbonet, Teresa Mar, Rafael Giménez, Elisa González, Jordi Ramoneda, Mercè Rueda, Jordi Alberich, Núria viver i Jesús Burgueño.

Anna Borbonet i Carme Montaner enfilen un revolt de paella de la calçada romana en un dels indrets més ben conservada. Fotos de J. Burgueño.

Presentació de la Fundació Pau Costa Alcubierre

d’Ecologia del Foc i Gestió d’Incendis

Xavier Úbeda

Dimecres 1 de juny de 2011 va tenir lloc a la Sala Pi i Sunyer de l’Institut d’Estudis Catalans, organitzada des de la Societat Catalana de Geografia, la presentació de la Fundació Pau Costa Alcubierre d’Ecologia del Foc i Gestió d’Incendis.

L’acte va ser introduït per Xavier Úbeda, membre de la Junta de Govern de la SCG i patró de dita fundació, que va agrair la confiança rebuda tant de la Societat com de la Fundació per a l’organització de la jornada. va explicar que la presentació constaria de dues parts, la primera seria una conferència, a càrrec de la professora Cristina Montiel, i la segona, la presentació, pròpiament dita, de la Fundació.

El president de la SCG, Francesc Nadal, va presentar la Dra. Montiel, que va dictar una conferència titulada Buenas prácticas del uso del fuego en Europa. Cristina Montiel Molina, catedràtica de Geografia a la universitat Complutense de Madrid, porta molts anys treballant en temes de gestió dels boscos i últimament en el projecte Fire Paradox, que planteja l’ús del foc com a alternativa per a la gestió forestal.

un cop va concloure la conferència, en Marc Castellnou, com a president de la Fundació Pau Costa i l’Albert Bartolomé, com a director general, van explicar el perquè de la Fundació i la seva organització. Marc Castellnou parlà sobre el perquè era necessari crear una fundació d’aquest tipus. va descriure quina és la problemàtica actual dels grans incendis forestals a tot el món i com Catalunya es podria veure afectada de nou per incendis com l’any 1994 o 1998, o fins i tot més grans.

va parlar de com l’estat dels nostres boscos fa possible que el foc pugui recórrer molts quilòmetres en poc temps si la situació meteorològica ho

permet, i també va fer notar que l’organització territorial, amb moltes zones d’interfase urbanoforestal, fa molt perillosos els incendis en aquestes zones tan poblades. També va destacar que és pràcticament impossible poder afrontar l’extinció d’aquest grans incendis, per molt mitjans de què es disposi.

Lligat amb el tema de la xerrada de la Dra. Montiel, sobre l’ús del foc com a eina de gestió, va explicar com en els seus viatges als Estats units, on va aprendre com fer servir el foc per a la gestió del bosc i per a la lluita contra incendis, va poder parlar amb gent que li varen explicar que foren els colons catalans, navarresos i bascos que van emigrar en aquelles terres, els que van portar-hi la pràctica de la crema de pastures i rostolls i que més tard els indis americans, a les seves reserves, també van fer servir. vet aquí la paradoxa, que hem anat allà a aprendre una tècnica que nosaltres mateixos vàrem exportarhi fa molts anys.

Albert Bartolomé va explicar com estava organitzada la Fundació, el nombre inusual de fundadors, 60 exactament, tots ells tècnics o investigadors molt lligats al tema dels incendis, i que és aquest elevat nombre un valor únic que fa de la Fundació un recurs humà molt important. Aquests fundadors varen signar el mes de gener de 2011 en el registre per a poder formalitzar la Fundació Pau Costa.

La Fundació du el nom de Pau Costa, analista d’incendis del GRAF que va morir a l’incendi d’Horta de Sant Joan, el 24 de juliol de 2009. En Pau creia fermament en aquest projecte arran de la seva experiència arreu d’Europa en la gestió i lluita en incendis forestals i va ser un dels impulsors perquè aquesta idea prengués força i pogués arribar a ser un fet.

La Fundació Pau Costa té per objecte l’estudi i el desenvolupament de coneixements, tècniques i eines per a l’educació, gestió i actuació davant incendis forestals, la formació de personal en aquest camp, la captació i difusió de coneixements dins l’àmbit de l’ecologia i la gestió dels incendis forestals, així com l’estudi del comportament d’aquests i de les causes que els originen.

La Fundació, vol liderar un canvi profund en la percepció de l’ecologia del paisatge així com també en el maneig del foc com a eina d’extinció i gestió del paisatge, posant els coneixements de la recerca a l’abast dels professionals en aquestes operacions.

L’objectiu de la Fundació és també canviar el concepte de prevenció d’incendis cap a un concepte de paisatges resistents al foc. Ha de servir també com a plataforma reconeguda de coordinació i punt de contacte per a l’intercanvi i transferència de coneixements en el camp de la investigació de l’ecologia del foc i gestió d’incendis forestals.

Per a la consecució de les finalitats fundacionals, la Fundació desenvolupa les activitats que el Patronat considera necessàries directament i/o en collaboració amb altres entitats, institucions o persones, d’acord amb el que estableix la normativa sobre fundacions. Per tal de fer realitat les finalitats fundacionals, la Fundació Pau Costa posa èmfasi en les següents activitats:

– Dur a terme i donar suport a la recerca en el camp de l’ecologia del foc bàsica i aplicada.

– Promoure una gestió del paisatge adient als incendis que s’hi desenvolupen i una certificació de paisatges de qualitat.

– Assessorar en la gestió del paisatge per a les intervencions en el canvi climàtic ·

– Difusió eficaç d’experiències i coneixements en la recerca de l’ecologia del foc i la gestió forestal.

– Promoure intercanvis internacionals entre operatius d’extinció així com el món de la recerca.

– Promoció de la gestió de l’emergència i assistència en operacions en episodis d’incendis forestals i desenvolupar les guies operatives respectives als diferents territoris i tipus d’incendis associats.

– Desenvolupar noves eines per al món operatiu.

– Anàlisi del comportament i moviment dels incendis en els territoris i assessoria en la investigació de les causes que els provoquen.

El Patronat gaudeix de plena llibertat per seleccionar entre les activitats esmentades les que consideri més oportunes i adequades a les circumstàncies o, fins i tot, realitzar-ne d’altres que acompleixin igualment les seves finalitats essencials i la voluntat dels fundadors.

Encara que ha estat una fundació creada aquí a Catalunya, té caràcter internacional, ja que els patrons, que són 12, són de molts països diferents. A part de Catalunya, hi ha patrons de Madrid, Cantàbria, Portugal, Estats units, Canadà, Sud-àfrica, Alemanya i Suècia.

Acta de l’Assemblea General Ordinària anual de la Societat Catalana de Geografia, 2011

A les sis de la tarda de dimecres 15 de juny de 2011 i en segona convocatòria, es reuní a Barcelona, a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), l’Assemblea General Ordinària de Socis i Sòcies de la Societat Catalana de Geografia (SCG) corresponent al curs 2010-11.

Obrí l’acte el president, Francesc Nadal Piqué, que donà la benvinguda als presents i agraí als membres de la Junta de Govern i als socis i sòcies que hi collaboren, la tasca feta aquest curs, del qual posà de relleu el nombre d’actes celebrats, fet que palesa la vitalitat de la Societat. Entre les conferències pronunciades, destacà la de la professora Rita Gardner, directora de la Royal Geographical Society, que serví de cloenda del 75è aniversari de la fundació de la SCG.

En un altre ordre de coses, informà de la tramesa dels carnets de l’IEC-SCG a principi del curs vinent i, pel que fa a les activitats futures, advertí que hi haurà menys recursos econòmics, a causa de la reducció de les subvencions de l’IEC i la Diputació de Barcelona. Això no obstant, conclogué que hom no havia de patir per la realització de dites activitats. Tot seguit, el president pronuncià unes paraules en record de quatre membres de la Societat traspassats aquest curs: Núria Coll, Francesc Beato, Joan Tomàs i Oriol Riba.

A continuació, el president expressà el seu reconeixement envers el secretari Enric Bertran, qui no es presentava a la reelecció per imperatiu estatutari. Fou una glossa afectuosa en què rememorà els temps d’estudiant, quan ambdós eren dos joves alumnes de Lluís Casassas, i amb la qual agraí la generosa dedicació i l’eficaç tasca del secretari cessant en els vint-i-cinc anys d’exercici del càrrec.

En acabat, l’Assemblea de Socis i Sòcies, a proposta del president i de la Junta de Govern de la SCG, ratificà per unanimitat la creació de la Comissió de secretaria i de l’Obrador Obert, de la qual formaran part inicialment el nou secretari, el secretari cessant i l’editor del web.

Tot seguit, el secretari, Enric Bertran, agraí els mots pronunciats pel president i la confiança que li havia dispensat, féu extensiu aquest reconeixement a totes les altres presidències sota les quals havia exercit el càrrec i acabà dient que haver desplegat aquesta feina havia estat un privilegi.

A continuació, el secretari llegí l’acta de l’anterior Assemblea General Ordinària i presentà la Memòria d’Activitats del curs 2010-11, que foren aprovades per l’Assemblea. Després, el tresorer, Albert Pèlachs, presentà l’estat de comptes de l’any 2010 i el pressupost per al 2011, que foren ratificats per l’Assemblea.

Tot seguit es procedí a la renovació dels càrrecs de la Junta de Govern que cessaven reglamentàriament. un cop feta la votació i comptabilitzats els vots per correu, resultà elegida l’única candidatura presentada, avalada per Anna Badia, Gemma Cànoves, Antoni Durà, Enric Mendizàbal, Juan Antonio Módenes, Oriol Nel·lo, Joan Manuel Soriano i Ana vera:

Jesús Burgueño Rivero, vicepresident (56 vots)

Rafael Giménez-Capdevila, secretari (54 vots)

Xavier Úbeda Cartañà, vocal cinquè (55 vots)

Carme Montaner Garcia, vocal sisena (55 vots)

Es van registrar 11 vots en blanc i 4 de nuls.

En acabat, l’Assemblea ratificà la gestió de la Junta de Govern durant el curs 2010-11.

Sense més temes a tractar, el president donà per acabada l’Assemblea.

Memòria de les activitats de la Societat Catalana de Geografia (Institut d’Estudis Catalans).

De l’1 de setembre del 2010 al 31 d’agost del 2011

Activitats científiques

1. Conferències

Dimarts 13 d’octubre de 2010, se celebrà la sessió inaugural del curs 2010-11, amb una conferència a càrrec de Jordi Ausàs i Coll, conseller de Governació i Administracions Públiques de la Generalitat de Catalunya, titulada Vers una nova organització territorial de Catalunya. Les lleis de vegueries i de l’àrea metropolitana de Barcelona.

Dijous 21 d’octubre de 2010, Eugenio Ruiz de Urrestarazu, catedràtic d’Análisis Geográfico Regional de la Euskal Herriko unibertsitatea-universidad del País vasco, dissertà sobre Euskal Herria ¿Un país virtual?

Dimarts 25 de novembre de 2010, David Pavon, professor del Departament de Geografia de la universitat de Girona, parlà de Gran obra hidràulica i territori a les conques de la Muga i del Fluvià: dels projectes a les realitzacions (1850-1980).

Dimarts 14 de desembre de 2010, Rita Gardner, directora de la Royal Geographical Society (amb Institute of British Geographers), dissertà sobre Geography in the 21st century – challenges, opportunities and the role of learned societies.

Dimarts 18 de gener de 2011, Sergi Saladié, professor del Departament de Geografia de la universitat Rovira i virgili, parlà sobre Els conflictes territorials del sistema elèctric a Catalunya.

Dijous 17 de febrer de 2011, Francisca Segura, professora de Geografia de la universitat de valència, dissertà sobre La pantanada de Tous 25 anys després. Lliçons d’un desastre.

Dimecres 23 de març de 2011, Ansii Paasi, professor del Departament de

Geografia de la university of Oulu, dictà una conferència titulada Region in theory and practice.

Dimarts 12 d’abril de 2011, Gilles Palsky, professor de la université de Paris, pronuncià una conferència titulada “Jacques Bertin et la réflexion théorique en cartographie. Mythologie et mystères de la semiologie graphique.”

Dijous 26 de maig de 2011, María José Prados, professora del Departamento de Geografía Humana de la universidad de Sevilla, parlà sobre Naturbanización. Algunos ejemplos en áreas de montaña y periurbanas.

Dimecres 15 juny de 2011, Javier Martín Vide, catedràtic de Geografia Física de la universitat de Barcelona pronuncià la lliçó de cloenda del curs, titulada Los límites del planeta y el cambio climático.

2. Cursets i taules rodones

Dimarts 9 de novembre de 2010, se celebrà una taula rodona sobre el lema L’ensenyament de la cartografia en els estudis de geografia a Catalunya, que serví de presentació de les publicacions del Segon Congrés Català de Geografia. Hi intervingueren Jesús Burgueño i Pau Alegre, professors de les universitats de Lleida i Autònoma de Barcelona, que presentaren els dos llibres titulats El mapa com a llenguatge cartogràfic, juntament amb Josep M. Rabella i Jaume Feliu, professors de les universitats de Barcelona i Girona, respectivament. L’acte es féu al Centre Cultural la Mercè, de Girona. Amb anterioritat s’efectuà una visita guiada a la Cartoteca de la universitat de Girona i als serveis cientificotècnics del Departament de Geografia ja citat.

El mes de març de 2011, es realitzà el curset titulat Manifestacions del canvi global a Catalunya, dirigit per Martí Boada, del Departament de Geografia i Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la universitat Autònoma de Barcelona. Dijous 10, Iago Otero tractà sobre El canvi global. Introducció i cas d’estudi; dijous 17, Sònia Sànchez dissertà sobre Canvi global a la vall de Santa Fe (Montseny). Evolució dels usos i les cobertes del sòl des de la perspectiva sociecològica; dijous 31, Roser Maneja i Diego Varga tractaren del Seguiment dels efectes del canvi global a través d’indicadors. L’exemple de la conca de la Tordera, el cas de l’Observatori de la Tordera. El curset es clogué, dissabte 2 d’abril, amb una sortida de camp a la vall d’Olzinelles (Montnegre), guiada per Martí Boada.

El mes de maig de 2011 es realitzà el seminari titulat La variabilitat climàtica a la Península Ibèrica, coordinat per Xavier Úbeda, de la universitat de Barcelona. Dijous 12, intervingueren Joan Albert López Bustins, de la universitat de Barcelona, que parlà de L’oscil·lació de la Mediterrània Occidental i la precipitació als Països Catalans, i Paulo Pereira da Silva, de la Mykolas Romeris university, de Lituània, que tractà sobre Extrems climàtics a la Península Ibèrica. Dijous 19, parlaren Isabel Cacho, de la universitat de Barcelona, que dissertà sobre Variabilitat climàtica passada a la Península Ibèrica, un

relat d’arxius marins i terrestres, i Marc J. Prohom i Duran, del Servei Meteorològic de Catalunya, que parlà de la Incidència del vulcanisme en el clima. El cas de la Península Ibèrica.

3. Presentacions de llibres i fundacions

Dimarts 9 de novembre de 2010, en el decurs de la taula rodona celebrada a Girona abans esmentada, es presentaren els llibres El mapa com a llenguatge cartogràfic. Recull de textos històrics (ss. XVII-XX) i El mapa com a llenguatge cartogràfic. Recull de reflexions contemporànies (segle XX), editats a cura de Jesús Burgueño i Pau Alegre, professors de les universitats de Lleida i Autònoma de Barcelona, respectivament.

Dimarts 22 de febrer de 2011, es presentà el llibre Edward W. Soja. La perspectiva postmoderna de un geógrafo radical, a cura de Núria Benach i Abel Albet, docents respectivament de les universitats de Barcelona i Autònoma de Barcelona. L’acte comptà amb la intervenció de Maria Dolors Garcia Ramon, catedràtica de geografia de la universitat Autònoma de Barcelona i membre de l’IEC, i dels autors citats.

Dijous 5 de maig de 2011, es presentà l’obra El món rural a Catalunya, de Joan Vilà-Valentí, reeditada per la Societat Catalana de Geografia. L’acte, presidit per Salvador Giner, president de l’IEC, comptà amb les intervencions de Francesc Nadal, catedràtic de Geografia Humana de la universitat de Barcelona i president de la SCG, Maria Dolors Garcia Ramon, catedràtica de geografia de la universitat Autònoma de Barcelona i membre de l’IEC; Maria de Bolòs i Capdevila, catedràtica emèrita de Geografia Física i Regional de la universitat de Barcelona; i el propi autor, catedràtic emèrit de la universitat de Barcelona i membre emèrit de l’IEC.

Dimecres 1 de juny de 2011, s’efectuà la presentació de la Fundació d’Ecologia del Foc i Gestió d’Incendis Pau Costa Alcubierre, a càrrec de Marc Castellnou, president, i Albert Bartolomé, director general. L’acte inclogué la conferència Buenas prácticas de uso del fuego en Europa, dictada per la Dra. Cristina Montiel Molina, catedràtica de Geografia de la universidad Complutense de Madrid i patrona de dita fundació.

Tots els actes ressenyats fins ara se celebraren a la seu de Barcelona de l’IEC, fora de quan s’indica expressament.

4. Sortides d’estudi, visites a exposicions i d’altres sortides

Dissabte 18 de setembre de 2010, tingué lloc una visita a l’exposició Cerdà i Barcelona. La primera metròpoli, 1853-1897, parada al Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona, sota el guiatge de Marina López Guállar, comissària de l’exposició.

Dissabte 23 d’octubre de 2010, es realitzà una sortida d’estudi al Segre Mitjà, dins el cicle Les altres comarques, dirigida per Jesús Burgueño, professor de la universitat de Lleida. El matí s’esmerçà en una caminadeta fins a Sant Pere de Ponts, on Manuel Gabriel i Forn, president de l’Associació d’Amics de Sant Pere de Ponts, explicà les característiques arquitectòniques de la col·legiata. Seguidament se efectuà un recorregut per la Baronia de Rialb, amb parada a l’embassament del mateix nom, sota el guiatge de Jesús Burgueño, i amb explicacions etnomusicals de Jaume Ayats, a l’església de Santa Maria de Rialb. A la tarda, hom féu cap al santuari de Salgar, acompanyats pel geògraf d’Artesa de Segre Josep M. Sabartés. Al col·loqui que clogué la sortida, celebrat a la sala de plens de l’Ajuntament d’Artesa de Segre, Manuel Gabriel i Ramon Giribet, en representació, respectivament, de les revistes locals de Ponts i Artesa, oferiren les seves visions sobre l’organització territorial del Segre Mitjà.

Dissabte 9 d’abril de 2011, tingué lloc la sortida d’estudi titulada Geografia i literatura: Ruta Verdagueriana per la Plana de Vic, dirigida per Carme Montaner. Al matí, hom féu cap a la Casa Forta del Despujol, per veure-hi l’exposició Desencís d’un paisatge, i al santuari de la Gleva, on es visità el temple barroc i l’habitació de Mn. Cinto. Abans de dinar, s’efectuà una caminada fins a Sant Jordi de Puigseslloses. A la tarda, es realitzà un recorregut poètic amb la veu d’Anna Maluquer i es visità el museu verdaguer, a Folgueroles. Per acabar la jornada, se celebrà una taula rodona, introduïda per la geògrafa Carme Montaner, en representació de la SCG, amb la participació de Carles Baronet, alcalde de Folgueroles, Carme Torrents, directora de la Casa-Museu verdaguer, i Joan Pujolar, etnolingüista de la universitat Oberta de Catalunya i estudiós de les relacions literàries entre territori nacional i paisatge.

Dissabte 4 de juny de 2011, es realitzà una travessa per la via romana del Capsacosta, des de Sant Salvador de Bianya a Sant Pau de Segúries, dirigida pel professor Francesc Nadal. Aquesta sortida substituí la que estaba programada al Matarranya, on les pluges havien fet impracticable el camí del Parrissal.

Dijous 16 de juny de 2011, s’efectuà una visita al túnel ferroviari en construcció entre la Sagrera i Sants, a Barcelona, guiada per Jordi Prat, delegat del Ministerio de Fomento per a les actuacions ferroviàries a Catalunya, i Jorge Laguna, enginyer d’INECO (Ingeniería y Economía del Transporte) adscrit a la direcció de les obres.

5. Altres actuacions

La Junta de Govern publicà al web de la SCG el document Pel dret a decidir la nostra organització territorial, arran la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, ensems que s’adherí al manifest difós a l’efecte per l’IEC.

Francesc Nadal, com a president de la SCG, participà regularment en les reunions de la Secció de Filosofia i Ciències Socials i en el plenari de l’IEC. També representà l’àrea d’humanitats a la comissió de publicacions de l’Institut.

La SCG és membre del comitè assessor del Congrés Internacional 2011 organitzat per l’EuGEO, associació de societats de Geografia, associacions de geògrafs i altres organitzacions representatives dels geògrafs i de la ciència geogràfica als països de la unió Europea. Antoni Luna fou el representant institucional de la SCG al Comitè Espanyol de la unió Geogràfica Internacional i a la reunió de Roma de l’EuGEO. A la trobada anterior, feta a Londres, hi assistí Mireia Baylina.

La Setmana Santa d’enguany, es féu un viatge a Albània, organitzat per ARAC (A la recerca d’altres Cultures), Cultural Travel Association, sota els auspicis de la SCG, guiat pel consoci Pere Andreu.

La SCG ha estat impulsora de la II Conferència Econòmica de la Mediterrània Nord-Occidental, que va tenir lloc a Barcelona, els 6 i 7 de juny de 2011. La SCG s’ha adherit al Congrés Internacional d’Onomàstica, que se celebrà el setembre de 2011, a Barcelona.

6. Publicacions

Aquest curs s’han editat el volum 67-68 (monogràfic sobre organització territorial en ocasió del 75è aniversari de la SCG) i 70 de Treballs de la SCG, corresponents a 2009 i 2010, i el llibre El món rural a Catalunya, de Joan vilà-valentí, amb pròleg de Maria Dolors Garcia Ramon.

Jesús Burgueño Rivero és a partir del volum 70 de Treballs de la SCG el nou editor de la revista, en substitució d’Enric Mendizàbal. Així mateix, s’han actualitzat la pàgina de crèdits i les normes de presentació d’articles.

7. Premis de la Societat

El vII Premi Joan Palau vera per a treballs de recerca d’estudiants de batxillerat fou atorgat a Martí Burcet Rodríguez, de l’Escola Pia de vilanova i la Geltrú, pel treball Els camins de Vilanova a Montserrat a peu. El jurat era format per Roser Serra Coma, Enric Mendizàbal Riera i Anna Serra Salvi.

El XvI Premi Lluís Casassas i Simó fou declarat desert. El jurat era format per Albert Pèlachs Mañosa, Roser Serra Coma i valerià Paül Carril.

8. El web de la Societat: l’obrador obert (scg.iec.cat)

L’obrador obert, editat per Pau Alegre, ha continuat informant a través d’anuncis, convocatòries, notícies, cròniques i ressenyes, de tots els actes celebrats a la SCG, així com d’activitats d’altres institucions d’interès geogràfic, com ara conferències, congressos, col·loquis, premis, llibres i revistes. Conté ja més de 400 ressenyes de llibres escrits per membres de la SCG i la totalitat de la revista en

versió digital. A més, s’ofereixen els índexs d’audiència que fan inventari de les consultes efectuades.

Les activitats científiques organitzades per la SCG i ressenyades fins aquí han estat possibles gràcies a les subvencions econòmiques de la Diputació de Barcelona i l’IEC.

Obituari

Durant aquest curs han traspassat les consòcies Núria Coll Roig i Mercè Comes Maymó, i els consocis Francesc Beato Vicens, Joan Tomàs Bonell i Oriol Riba Arderiu. A més a més, hem de lamentar les pèrdues de Manuel Riu Riu, antic soci, i Emmanuelle Bonerandi, professora participant en el col·loqui internacional Les transformacions territorials a banda i banda dels Pirineus.

Notes diverses

El consoci Joan Nogué fou guardonat amb el premi Joan Fuster d’Assaig 2010, la consòcia Anna Cabré fou nomenada col·legiada d’honor del Col·legi d’Economistes de Catalunya, i la consòcia i expresidenta de la SCG Maria Dolors Garcia Ramon ha estat distingida amb el Premio Internacional Geocrítica 2011. Martí Boada ha estat nomenat comissari a Catalunya de l’Any Internacional dels Boscos 2011. Javier Martín Vide ha estat escollit membre numerari de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona.

Assemblea General Ordinària 2011

El 15 de juny de 2011, se celebrà l’Assemblea General Ordinària de Socis i Sòcies de la Societat Catalana de Geografia (SCG), filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). Obrí l’acte el president, Francesc Nadal Piqué, que donà la benvinguda als presents i agraí als membres de la Junta de Govern i als socis i sòcies que hi col·laboren, la tasca feta aquest curs, del qual posà de relleu el nombre d’actes celebrats, fet que palesa la vitalitat de la Societat. Entre les conferències pronunciades, destacà la de la professora Rita Gardner, directora de la Royal Geographical Society, que serví de cloenda del 75è aniversari de la fundació de la SCG.

En un altre ordre de coses, informà de la tramesa dels carnets de l’IEC-SCG a principi del curs vinent i, pel que fa a les activitats futures, advertí que hi haurà menys recursos econòmics, a causa de la reducció de les subvencions de l’IEC i la Diputació de Barcelona. Tot seguit, el president pronuncià unes paraules en record de quatre membres de la Societat traspassats aquest curs: Núria Coll, Francesc Beato, Joan Tomàs i Oriol Riba.

A continuació, el president expressà el seu reconeixement envers el secretari Enric Bertran, qui no es presentava a la reelecció per imperatiu estatutari. Fou una glossa afectuosa, amb la qual agraí la generosa dedicació i l’eficaç tasca del secretari cessant en els vint-i-cinc anys d’exercici del càrrec.

En acabat, l’Assemblea de Socis i Sòcies, a proposta del president i de la Junta de Govern de la SCG, ratificà per unanimitat la creació de la Comissió de secretaria i de l’Obrador Obert, de la qual formaran part inicialment el nou secretari, el secretari cessant i l’editor del web.

Tot seguit, el secretari, Enric Bertran, agraí els mots pronunciats pel president i la confiança que li havia dispensat, féu extensiu aquest reconeixement a totes les altres presidències sota les quals havia exercit el càrrec i acabà dient que haver desplegat aquesta feina havia estat un privilegi.

A continuació, el secretari llegí l’acta de l’anterior Assemblea General Ordinària i presentà la Memòria d’Activitats del curs 2010-11, que foren aprovades per l’Assemblea. Després, el tresorer, Albert Pèlachs, presentà l’estat de comptes de l’any 2010 i el pressupost per al 2011, que foren ratificats per l’Assemblea.

Tot seguit es procedí a la renovació dels càrrecs de la Junta de Govern que cessaven reglamentàriament. un cop feta la votació i comptabilitzats els vots per correu, resultà elegida l’única candidatura presentada. La Junta de Govern queda així formada per:

Francesc Nadal Piqué president

Jesús Burgueño Rivero vicepresident

Albert Pèlachs Mañosa tresorer

Rafael Giménez Capdevila secretari

Antoni Luna Garcia vocal primer

Mireia Baylina Ferré vocal segona (vacant) vocal tercer

Roser Serra Coma vocal quarta

Xavier Úbeda Cartañà vocal cinquè

Carme Montaner Garcia vocal sisena

Joan vilà-valentí delegat IEC

L’Assemblea ratificà la gestió de la Junta de Govern durant el curs 2010-11.

Nombre de socis i sòcies

En acabar el curs 2010-11, el nombre de membres de la SCG és de 416, dels quals 16 són honoraris i 400 són numeraris.

Enric Bertran i Gonzàlez Secretari de la SCG

Persones externes al Secretariat de Redacció de Treballs de la Societat Catalana de Geografia que han avaluat anònimament els textos rebuts entre gener de 2006 i desembre de 2010, i que corresponen als números 61-70

Joan Alberich (universitat Rovira i virgili)

Pau Alegre (universitat Autònoma de Barcelona)

Rosa Ascon (universitat Autònoma de Barcelona)

Carles Barriocanal (universitat de Girona)

Alejandro Barsky (universidad de Buenos Aires)

Mireia Baylina (universitat Autònoma de Barcelona)

Jordi Bayona (universitat de Barcelona)

Carme Bellet (universitat de Lleida)

Vicenç Biete (Societat Catalana de Geografia)

Margarita Castañer (universitat de Girona)

Irene Compte (universitat de Girona)

Emilio Chuvieco (universidad de Alcalá)

Antoni Durà (universitat Autònoma de Barcelona)

Anton Erkoreka (Euskal Herriko universitatea)

Daniel G. Gade (university of vermont)

Montserrat Galera (Fundació Ernest Lluch)

João C. Garcia (universidade do Porto)

M. Dolors Garcia (universitat Autònoma de Barcelona)

Eduardo Martínez (universidad Autónoma de Madrid)

Sergi Martínez (universitat de Barcelona)

Héctor Mendoza (universidad Nacional Autónoma de México)

Jaume Miranda (Institut Cartogràfic de Catalunya)

Janice Monk (university of Arizona)

Carme Montaner (Institut Cartogràfic de Catalunya)

Francesc Nadal (universitat de Barcelona)

Ferjan Omerling (International Cartographic Association)

Albert Pèlachs (universitat Autònoma de Barcelona)

Xavier Pons (universitat Autònoma de Barcelona)

Ramon Pujades (Arxiu de la Corona d’Aragó)

Josep M. Rabella (universitat de Barcelona)

Lluís Riudor (universitat Pompeu Fabra)

Santiago Roquer (universitat Rovira i virgili)

Vicenç M. Rosselló (universitat de valència)

Joana M. Seguí (universitat de les Illes Balears)

Roser Serra (Societat Catalana de Geografia)

David Serrat (universitat de Barcelona)

Joan M. Soriano (universitat Autònoma de Barcelona)

Katsuyuki Takenaka (Aychi Prefectural university)

Joan Tort (universitat de Barcelona)

Antoni F. Tulla (universitat Autònoma de Barcelona)

José L. Urteaga (universitat de Barcelona)

Ana Vera (universitat Autònoma de Barcelona)

Joan Vilà-Valentí (universitat de Barcelona)

Perla Zusman (universidad de Buenos Aires)

La Junta de Govern de la Societat Catalana de Geografia agraeix vivament la feina desinteressada que han realitzat aquestes persones, i que serveix per assegurar la qualitat i rigor científic dels articles publicats a Treballs de la Societat Catalana de Geografia.

Normes per a la tramesa d’originals

1. Els articles tramesos a Treballs de la Societat Catalana de Geografia han de ser originals i escrits en català, anglès o qualsevol llengua romànica. Cal enviarlos en suport digital a l’adreça scg@iec.cat . També es poden fer arribar per correu postal i en paper, però sempre acompanyats del format digital, a la secretaria de la Societat Catalana de Geografia (carrer de Maria-Aurèlia Capmany, 14-16, 08001 Barcelona).

2. Els articles no han de superar els 60.000 caràcters sense espais, inclosos resums, notes i bibliografia. Han d’emprar un interlineat d’1,5 i cos 12. La inclusió d’il·lustracions, mapes, gràfics, fotos (tot plegat designat com a figures, amb numeració aràbiga i correlativa), i de taules (amb numeració pròpia de la mateixa mena) no ha de fer que l’article superi les 30 pàgines. L’encapçalament de l’article haurà de constar de: títol, autoria, lloc de treball o professió i adreça electrònica.

3. L’encapçalament anirà seguit dels resums de l’article, cadascun d’un màxim de 150 paraules, redactats en català, castellà i anglès, així com en la llengua de l’original si no és cap de les esmentades; també s’admetran resums en altres idiomes atenent al territori a què l’article faci referència. Cada resum anirà precedit de la corresponent traducció del títol i es clourà amb entre tres i cinc paraules clau en les llengües esmentades.

4. Les referències a les obres de la bibliografia han d’anar en nota dins el text general, posant entre parèntesis el cognom de l’autor o l’autora citats en lletra normal, una coma, l’any de l’edició, una altra coma i la pàgina o les pàgines corresponents precedides de l’abreviatura p . Exemple: (Casassas, 2000, p. 222).

5. Les normes per a les il·lustracions són les següents.

a) El text ha de fer referència explícita a totes les figures i taules que s’hi incloguin. Les taules i esquemes han de ser editables (no imatges) i no han d’emprar colors de fons.

b) Les fotografies i altres imatges han de tenir uns mínims de qualitat, tant de contingut com de resolució (un mínim de 200 DPI o punts/píxels per polzada). El Consell de Redacció pot recomanar la retirada de les imatges que no compleixin aquests requisits i consideri prescindibles.

c) Les imatges poden ser en blanc i negre o en color, però s’ha de tenir en compte que Treballs de la Societat Catalana de Geografia es publica en blanc i negre. Tanmateix, atès que la revista també es difon per Internet en format pdf, les fotografies i il·lustracions, en aquest mitjà, es reproduiran en color.

d) Les il·lustracions han de tenir títol i, si escau, autoria i/o font d’informació; l’elaboració pròpia s’indicarà com a autoria quan pugui haver confusió o bé simplement no s’indicarà res quan sigui obvi que la il·lustració és part de les aportacions originals de qui signa l’article.

e) La llegenda de les figures ha de ser ben llegible tenint en compte les dimensions de la revista.

f) Els mapes originals han de dur escala gràfica (mai numèrica) i han d’incloure el símbol de nord (o indicació de la xarxa geogràfica) quan el territori representat no sigui prou conegut.

g) Les imatges i altres il·lustracions que ho requereixen hauran de comptar amb els oportuns drets de reproducció, gestionats pels autors dels treballs.

6. El sistema de diferenciació dels apartats de l’article és lliure, però ha de presentar una estructura lògica i una clara ordenació jeràrquica.

7. Els possibles annexos aniran amb un cos de lletra inferior.

8. Les normes per a la bibliografia (ordenada alfabèticament i cronològica) són les següents:

a) Per als llibres

CognoM(S), Nom sencer; Nom sencer CognoM(S) (any). Títol del llibre. Número de l’edició. Lloc de publicació: Editorial (Nom de la Col·lecció; número dins de la col·lecció) [any de la primera edició].

daveau, Suzanne; Orlando ribeiro (1973). La zone intertropicale humide . París: Armand Colin (Collection u).

b) Per a les parts de llibres

CognoM, Nom sencer (any). “Títol de la part del llibre”. A: CognoM, Nom. Títol del llibre. Número de l’edició. Lloc de publicació: Editorial (Nom de la Col·lecció; número dins de la col·lecció), p., números de les pàgines en què apareix aquesta part.

bianChetti, Alma (1987). “L’editoria geografica: le riviste”. A: Corna Pellegrini, Giacomo [ed.]. Aspetti e problemi della geografia. Milà: Marzorati, vol. 2, p. 273317.

c) Per als articles

CognoM, Nom sense abreujar (any). “Títol de l’article”. Títol de la revista [Lloc d’edició], número del volum, número de l’exemplar, números de les pàgines en què apareix aquest article.

hägerStrand, Torsten (1982). “Diorama, path and project”. Tijdschrift voor Economische en Sociale Geographie [Amsterdam], vol. LXXIII, núm. 6, p. 332-339.

d) Al final de la cita es pot incloure la referència a un suport electrònic. Les adreces electròniques no inclouran cap símbol aliè que pugui induir a confusió. Les cites d’Internet imitaran, tant com sigui possible, el format de les cites bibliogràfiques. Si més no inclouran un nom d’autor (persona o institució) que permeti la citació abreujada en el text de l’article, encara que

no s’hi pugui aportar l’any d’edició. També s’inclourà el títol o bé es farà una descripció sintètica del contingut.

SCg. Crèdits de la revista Treballs de la Societat Catalana de Geografia. http://scg.iec.cat/ Scg8/Scg81/S811.htm (consultat 01/01/2011).

En aquest cas, la citació dins el text seria: (SCG. Crèdits...)

Es poden obviar les informacions indicades als models anteriors que figuren: entre parèntesi (excepte l’any), entre claudàtors (excepte l’abreviatura ed.) així com el número d’edició. També es poden emprar claudàtors per indicar dades insegures o que no figuren en el document.

L’autoria repetida en obres consecutives de la relació bibliogràfica serà substituïda per un guió llarg ( – ).

9. La secció Notes i documentació acull originals de perfil molt divers; entre d’altres: entrevistes, notes biogràfiques, edició de documents inèdits, estats de la qüestió, reculls bibliogràfics, recerques d’un abast limitat, articles molt breus, cròniques d’esdeveniments aliens a la SCG, opinió, recull d’informació estadística o d’altra mena. Els autors i les autores poden suggerir la publicació dels seus treballs dins aquesta secció; el Consell de Redacció, d’acord amb l’avaluació externa, també pot considerar més escaient la publicació d’un treball en aquest apartat o bé en el d’articles. Els treballs presentats explícitament a aquesta secció seran avaluats ordinàriament pel Consell de Redacció. Els treballs publicats a Notes i documentació han de seguir els criteris generals, però han de tenir un màxim de 40.000 caràcters sense espais (incloses notes i bibliografia) i no poden superar les 25 pàgines, comptant-hi les il·lustracions. La inclusió o no de resums resta a criteri de l’autoria.

10. La secció Ressenyes és oberta a comentaris de llibres geogràfics publicats darrerament i en qualsevol llengua. Les ressenyes han de tenir una extensió màxima de 15.000 caràcters sense espais. Opcionalment s’hi pot afegir bibliografia.

11. La secció Conferències recull textos que han estat objecte d’una presentació pública a la SCG. Formalment respondran a les característiques dels articles.

12. Treballs de la Societat Catalana de Geografia es regeix pel sistema d’avaluació externa i anònima dels articles. La relació de qui se n’ha encarregat es publicarà periòdicament en aquesta revista.

13. Es poden publicar articles i conferències en edició bilingüe, per exemple en català i anglès.

14. El Consell de Redacció es reserva el dret d’esmenar lleument els treballs per tal d’adequar-los als criteris i normes de la revista.

15. El Consell de Redacció anima els autors i les autores a fer compatibles, mitjançant els corresponents enllaços, els recursos d’Internet amb els articles de recerca publicats a Treballs de la Societat Catalana de Geografia, tenint en compte que la revista també és accessible a la xarxa.

16. Aquesta revista s’afegeix a les recomanacions de la uNESCO referents a un ús no discriminador del llenguatge. Aquesta pràctica consisteix a evitar les expressions i construccions gramaticals que es refereixin explícitament o implícitament a un sol sexe i que el seu ús representi una discriminació de qualsevol mena.