Issuu on Google+

Treballs de Sociolingüística Catalana 2012

Institut d’Estudis Catalans

2012

22

Societat Catalana de Sociolingüística

Els usos lingüístics a Catalunya. Un estat de la qüestió Llindar, per Emili Boix-Fuster Secció monogràfica I. Els usos lingüístics a Catalunya. Balanç i perspectives de futur Introducció, per Albert Fabà Prats

Taula rodona. Joves, mitjans de comunicació i consum cultural (I): música, premsa musical i ràdio

Els usos lingüístics: tres consideracions sobre la delimitació conceptual, la consolidació i la modificabilitat, per Isidor Marí

Joves, mitjans de comunicació i consum cultural, per Lluís Gendrau i Julià

L’evolució dels usos privats a Catalunya del 1997 al 2008, per Joaquim Torres-Pla L’evolució dels usos professionals a Catalunya del 1997 al 2008, per Albert Fabà Prats Els usos interpersonals o privats a Catalunya. Balanç i perspectives de futur, per Josep Maria Aymà Aubeyzon Secció monogràfica II. El català mola? Competències, representacions i usos de la llengua en l’àmbit juvenil Introducció, per Miquel Àngel Pradilla Cardona El català i els joves: propostes de política lingüística del Consell Social de la Llengua Catalana, per Albert Bastardas i Boada Els canvis sociolingüístics en el pas de primària a secundària: el projecte RESOL a la ciutat de Mataró, per Vanessa Bretxa i F. Xavier Vila i Moreno

Joves i ràdio: l’experiència del Grup Flaix, per Judith Rodríguez Vallverdú El projecte «Canto sense vergonya», per Joanjo Ardanuy Taula rodona. Joves, mitjans de comunicació i consum cultural (II): televisió i Internet Literatura i rock: el català mola?, per Pep Blay Joves i televisió: l’experiència de Televisió de Catalunya, per Raül Tidor El català mola si mola el que fem en català… o no, per Oriol Grau i Elias Secció miscel·lània Entrevista a Modest Reixach (1931-2011), per Emili Boix-Fuster Integració lingüística de la població alemanya resident a Mallorca, per Bàrbara Sastre

Característiques demolingüístiques dels joves de Catalunya a finals de la primera dècada del segle XXI, per Miquel Àngel Pradilla Cardona i Joaquim Torres-Pla

Sociolingüística galega. Problemas e pescudas, per Henrique Monteagudo

Taula rodona. Els usos interpersonals de la llengua i la creació de contextos facilitadors (I): experiències als territoris de parla catalana

Català o castellà amb els fills?, d’Emili Boix-Fuster, per Llorenç Comajoan Colomé

Experiències per a l’extensió de l’ús del català en l’educació en el lleure. El Taller d’educació per la llengua, per Carles Palau i Puig

Les llengües al sofà, d’Emili Boix-Fuster i Rosa M. Torrens Guerrini (ed.), per Mireia Galindo Solé

Llengua i modernitat: comunicació i ús educatiu i social del català. L’experiència d’Escola Valenciana, per Gerard Fullana Martínez

Ètica, política i diversitat lingüística, d’Elvira Riera Gil, per Llorenç Comajoan Colomé

Trobades entre joves autòctons i joves nouvinguts per crear un entorn que estimuli l’ús de la llengua, per Paula Fluxà Taula rodona. Els usos interpersonals de la llengua i la creació de contextos facilitadors (II): experiències en altres territoris Duplo R. Experiencia de dinamización lingüística para a poboación xuvenil viguesa, per Marta Souto González 022-Coberta TSC22_llom18.indd 1

Programes per promoure l’ús del basc en l’àmbit del temps lliure infantil i juvenil, per Odei Sagardia Iraundegi i Izaro Susperregi Olaizola

Ressenyes

De política i planificació lingüística, de Miquel Àngel Pradilla, per Marina Massaguer Comes Democratic policies for language revitalisation, de Miquel Strubell i Emili Boix-Fuster (ed.), per Joan Pujolar Estudis de demolingüística, de F. Xavier Vila (dir.) i Eva Gomàriz (col·l.), per Raquel Casesnoves Ferrer

Els usos lingüístics a Catalunya. Un estat de la qüestió

http://revistes.iec.cat/index.php/TSC • ISSN (ed. impresa): 0211-0784 • ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

TSC22

Els usos lingüístics a Catalunya. Un estat de la qüestió

Memòria d’activitats del 2011 30/01/13 13:21


01 Sec Monografica 1 TSC22.indd 12

30/01/13 13:11


TREBALLS DE SOCIOLINGÜÍSTICA CATALANA, 22 Revista de la Societat Catalana de Sociolingüística

01 Sec Monografica 1 TSC22.indd 1

30/01/13 13:11


TREBALLS DE SOCIOLINGÜÍSTICA CATALANA, 22

Direcció Emili Boix-Fuster (Universitat de Barcelona), eboix@ub.edu

Comitè Editorial Xavier Albó (CIPCA, Bolívia), cipca@cipca.org.bo Andrés Barrera (Universitat Complutense de Madrid), abarrera@cps.ucm.es Gabriele Berkenbusch (Universitat de Zwickau, Alemanya), gabriele.berkenbusch@fh-zwickau.de Henri Boyer (Universitat de Montpeller 3 Paul Valéry, França), henri.boyer@univ-montp3.fr Henrique Monteagudo (Universitat de Santiago de Compostel·la), henriquemonteagudo@gmail.com Juan Carlos Moreno Cabrera (Universitat Autònoma de Madrid), juancarlosmoreno@gmail.com Joan Peytaví (Universitat de Perpinyà), jpeytavi@iec.cat Benjamín Tejerina (Universitat del País Basc), b.tejerina@ehu.edu Miquel Strubell i Trueta (Universitat Oberta de Catalunya), mstrubell@uoc.edu Joaquim Torres-Pla (Societat Catalana de Sociolingüística), jotorresp@hotmail.com

Comitè Científic Antoni M. Badia i Margarit (Institut d’Estudis Catalans i Universitat de Barcelona), estudis.romanics@iec.cat Graciela Barrios (Universitat de la República, Montevideo, Uruguai), grabar@adinet.com.uy Albert Bastardas (Universitat de Barcelona), albertbastardas@ub.edu Domènec Bernardó (Universitat de Perpinyà), bernardo@univ-perp.fr Helena Calsamiglia (Universitat Pompeu Fabra), helena.calsamiglia@upf.edu Georg Kremnitz (Universitat de Viena, Àustria), georg.kremnitz@univie.ac.at Joan Melià (Universitat de les Illes Balears), jmelia@uib.cat Brauli Montoya (Universitat d’Alacant), bmontoya@iec.cat Christian Lagarde (Universitat de Perpinyà), lagarde@univ-perp.fr Rafael Lluís Ninyoles (Generalitat Valenciana), ninyoles@hotmail.com Gentil Puig-Moreno (Universitat de Perpinyà), g.puig-moreno@wanadoo.fr Modest Reixach (Universitat de Vic), reixach.modest@cmail.cat Maria Teresa Turell (Universitat Pompeu Fabra), teresa.turell@upf.edu Francesc Vallverdú (Institut d’Estudis Catalans), fvallverdu@iec.cat F. Xavier Vila i Moreno (Universitat de Barcelona), fxvila@ub.edu Kathryn A. Woolard (Universitat de Califòrnia, San Diego, EUA), kwoolard@ucsd.edu

Societat Catalana de Sociolingüística Institut d’Estudis Catalans Carrer del Carme, 47 08001 Barcelona Tel.: 932.701.620 socs@iec.cat http://socs.iec.cat

01 Sec Monografica 1 TSC22.indd 2

30/01/13 13:11


SOCIETAT CATALANA DE SOCIOLINGÜÍSTICA FILIAL DE L’INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS

TREBALLS DE SOCIOLINGÜÍSTICA CATALANA, 22 J UL I O L 2 0 1 2

Els usos lingüístics a Catalunya. Un estat de la qüestió

http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784  •  ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

01 Sec Monografica 1 TSC22.indd 3

30/01/13 13:11


Treballs de sociolingüística catalana (TSC) és una publicació anual de la Societat Catalana de Sociolingüística, filial de l’Institut d’Estudis Catalans. TSC es publica des del 1977. TSC és l’anuari de la Societat Catalana de Sociolingüística (abans s’anomenava Grup Català de Sociolingüística), filial de l’Institut d’Estudis Catalans. D’acord amb els objectius estatutaris de la Societat, TSC estimula i reflecteix la recerca en sociolingüística, entesa en el sentit ampli i integrador que l’ha caracteritzada en els països de llengua catalana. Són, doncs, benvinguts a la revista tots els articles i col·laboracions inèdits dins dels camps de la sociologia de la llengua, l’antropologia de la llengua, el variacionisme, la psicologia social de la llengua, la política i planificació lingüístiques i el dret lingüístic, etc., especialment els referits a la nostra àrea lingüística i als processos de normalització lingüística, de manera preferent en llengua catalana. Els destinataris de la revista són tant els especialistes en sociolingüística, dins i fora dels àmbits universitaris, com els ciutadans amatents a conèixer en profunditat la situació sociolingüística als nostres països. A partir del número 22, TSC s’edita electrònicament a http://revistes.iec.cat/index.php/TSC mitjançant el sistema Open Journal System (OJS), que ha estat adoptat per l’Institut d’Estudis Catalans per a desenvolupar el portal de l’Hemeroteca Científica Catalana, amb la intenció de facilitar l’edició i la difusió de les revistes científiques en línia. Aquesta revista proporciona accés lliure immediat als seus continguts a través del seu URL (http://revistes.iec.cat/index.php/TSC), abans que siguin publicats en paper, basant-se en el principi que el fet de posar la recerca a disposició del públic de manera gratuïta afavoreix l’intercanvi global de coneixement. TSC és accessible en línia des de: http://publicacions.iec.cat http://revistes.iec.cat/index.php/TSC Revista indexada a Directory of Open Acces Journals, Periodicals Index Online, RACO i Sumaris CBUC. La revista té un índex de difusió (ICDS) de 6,477 (http://miar.ub.edu). © dels autors dels articles © de l’edició: Societat Catalana de Sociolingüística, filial de l’Institut d’Estudis Catalans Tiratge: 425 exemplars Text revisat lingüísticament per la Unitat de Correcció del Servei Editorial de l’IEC Compost per Anglofort, SA Imprès a Limpergraf, SL ISSN (ed. electrònica): 2013-9136 ISSN (ed. impresa): 0211-0784 Dipòsit Legal: CS-151-2002

  Els continguts de TSC estan subjectes —llevat que s’indiqui el contrari en el text, en les fotografies o en altres il·lustracions— a una llicència Reconeixement - No comercial - Sense obra derivada 3.0 Espanya de Creative Commons, el text complet de la qual es pot consultar a http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/deed.ca. Així, doncs, s’autoritza el públic en general a reproduir, distribuir i comunicar l’obra, sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada.

01 Sec Monografica 1 TSC22.indd 4

30/01/13 13:11


ÍNDEX

Treballs de Sociolingüística Catalana • 22

Llindar, per Emili Boix-Fuster . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 9 Secció monogràfica i. Els usos lingüístics a Catalunya. Balanç i perspectives de futur

      •

Introducció, per Albert Fabà Prats . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 13

      •

Els usos lingüístics: tres consideracions sobre la delimitació conceptual, la consolidació i la modificabilitat, per Isidor Marí . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 17

      •

L’evolució dels usos privats a Catalunya del 1997 al 2008, per Joaquim Torres-Pla . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 27

      •

L’evolució dels usos professionals a Catalunya del 1997 al 2008, per Albert Fabà Prats . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 41

      •

Els usos interpersonals o privats a Catalunya. Balanç i perspectives de futur, per Josep Maria Aymà Aubeyzon . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 59

Secció monogràfica ii. El català mola? Competències, representacions i usos de la llengua en l’àmbit juvenil       •

Introducció, per Miquel Àngel Pradilla Cardona . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 75

      •

El català i els joves: propostes de política lingüística del Consell Social de la Llengua Catalana, per Albert Bastardas i Boada . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 77

      •

Els canvis sociolingüístics en el pas de primària a secundària: el projecte RESOL a la ciutat de Mataró, per Vanessa Bretxa i F. Xavier Vila i Moreno . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 93

01 Sec Monografica 1 TSC22.indd 5

30/01/13 13:11


6

TSC, 22 (2012)

      •

Característiques demolingüístiques dels joves de Catalunya a finals de la primera dècada del segle xxi, per Miquel Àngel Pradilla Cardona i Joaquim Torres-Pla . . . . . . . . . . . . . 119

Índex

Taula rodona. Els usos interpersonals de la llengua i la creació de contextos facilitadors (i): experiències als territoris de parla catalana       •

Experiències per a l’extensió de l’ús del català en l’educació en el lleure. El Taller d’educació per la llengua, per Carles Palau i Puig . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 137

      •

Llengua i modernitat: comunicació i ús educatiu i social del català. L’experiència d’Escola Valenciana, per Gerard Fullana Martínez . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 147

      •

Trobades entre joves autòctons i joves nouvinguts per crear un entorn que estimuli l’ús de la llengua, per Paula Fluxà . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 153

Taula rodona. Els usos interpersonals de la llengua i la creació de contextos facilitadors (ii): experiències en altres territoris       •

Duplo R. Experiencia de dinamización lingüística para a poboación xuvenil viguesa, per Marta Souto González . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 163

      •

Programes per promoure l’ús del basc en l’àmbit del temps lliure infantil i juvenil, per Odei Sagardia Iraundegi i Izaro Susperregi Olaizola . . . . . . . . . . . . . 171

Taula rodona. Joves, mitjans de comunicació i consum cultural (i): música, premsa musical i ràdio       •

Joves, mitjans de comunicació i consum cultural, per Lluís Gendrau i Julià . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 179

      •

Joves i ràdio: l’experiència del Grup Flaix, per Judith Rodríguez Vallverdú . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 189

      •

El projecte «Canto sense vergonya», per Joanjo Ardanuy . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 199

01 Sec Monografica 1 TSC22.indd 6

30/01/13 13:11


Índex

TSC, 22 (2012)

7

Taula rodona. Joves, mitjans de comunicació i consum cultural (ii): televisió i Internet       •

Literatura i rock: el català mola?, per Pep Blay . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 209

      •

Joves i televisió: l’experiència de Televisió de Catalunya, per Raül Tidor . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 219

      •

El català mola si mola el que fem en català… o no, per Oriol Grau i Elias . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 225

Secció miscel·lània       •

Entrevista a Modest Reixach (1931-2011), per Emili Boix-Fuster . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 233

      •

Integració lingüística de la població alemanya resident a Mallorca, per Bàrbara Sastre . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 249

      •

Sociolingüística galega. Problemas e pescudas, per Henrique Monteagudo . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 271

Ressenyes       •

Català o castellà amb els fills? La transmissió de la llengua en famílies bilingües a Barcelona, d’Emili Boix-Fuster, per Llorenç Comajoan Colomé . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 289

      •

Les llengües al sofà. El plurilingüisme familiar als països de llengua catalana, d’Emili Boix-Fuster i Rosa M. Torrens Guerrini (ed.), per Mireia Galindo Solé . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 294

      •

Ètica, política i diversitat lingüística. Per una política lingüística responsable, d’Elvira Riera Gil, per Llorenç Comajoan Colomé . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 301

      •

De política i planificació lingüística. Mirades contemporànies a l’ecosistema comunicatiu català, de Miquel Àngel Pradilla, per Marina Massaguer Comes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 304

01 Sec Monografica 1 TSC22.indd 7

30/01/13 13:11


8

TSC, 22 (2012)

      •

Democratic policies for language revitalisation. The case of Catalan, de Miquel Strubell i Emili Boix-Fuster (ed.), per Joan Pujolar . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 309

      •

Estudis de demolingüística. Actes de la Primera Jornada de Demolingüística de la Xarxa CRUSCAT, de F. Xavier Vila (dir.) i Eva Gomàriz (col·l.), per Raquel Casesnoves Ferrer . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 313

Índex

Memòria d’activitats del 2011 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 317 Normes per a la presentació d’originals . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 323

01 Sec Monografica 1 TSC22.indd 8

30/01/13 13:11


Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 22 (2012), p. 9-10 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC

Llindar Emili Boix-Fuster

Societat Catalana de Sociolingüística

A

quest número 22 de Treballs de Sociolingüística Catalana és el tercer publicat en el marc de l’Institut d’Estudis Catalans, d’ençà que la Societat Catalana de Sociolingüística n’esdevingué filial. Gràcies al seu suport tècnic i especialment gràcies a l’eficiència de Natxo Sorolla, secretari de redacció, i a la col·laboració de tot el Comitè Científic i de tot el Comitè Editorial, la revista està millorant clarament la seva posició en els rànquings de qualitat, fita fonamental en moments de creixent competitivitat entre les revistes científiques. Com és habitual, aquest número consta de dues parts, una primera part amb dues sessions de caire monogràfic que presenten amb més detall a continuació els seus coordinadors, Albert Fabà i Miquel Àngel Pradilla, respectivament, i una segona part, més breu, de caire miscel·lani. La primera secció monogràfica, coordinada per Albert Fabà, porta per títol «Els usos lingüístics a Catalunya. Balanç i perspectives de futur» i inclou quatre articles. La segona secció monogràfica, coordinada per Miquel Àngel Pradilla, s’intitula «El català mola? Competències, representacions i usos de la llengua en l’àmbit juvenil», i consta de quatre taules rodones i de catorze textos sobre els països de llengua catalana, Galícia i Euskadi. En la segona part d’aquest volum, la secció miscel·lània, el lector podrà trobar el següent. En primer lloc, una entrevista a Modest Reixach, que ens ha deixat fa pocs mesos, un dels pioners i capdavanters de la sociolingüística catalana, que permet resseguir i entendre millor la seva rica trajectòria personal i intel·lectual. En segon lloc, un article de Bàrbara Sastre sobre les actituds lingüístiques dels residents alemanys a Mallorca, fruit de la seva tesi doctoral sobre aquest tema, presentada en català a Hamburg. En tercer lloc, publiquem un estat de la qüestió de la sociolingüística gallega a càrrec d’Henrique Monteagudo. Aquest article és una novetat doble. D’una banda, perquè analitza els problemes i les recerques d’una sociolingüística «germana» que, com hi escriu el mateix autor, s’ha inspirat sovint en la sociolingüística dels nostres països. Les dues sociolingüístiques han de dialogar mútuament perquè Correspondència: Emili Boix-Fuster. Departament de Filologia Catalana, Universitat de Barcelona. Gran Via de les Corts Catalanes, 585. 08007 Barcelona. Tel.: 934 035 617. A/e: eboix@ub.edu.

01 Sec Monografica 1 TSC22.indd 9

30/01/13 13:11


10

TSC, 22 (2012)

Emili Boix-Fuster

tenim molt per aprendre els uns dels altres. D’altra banda, perquè és un article en gallec, en una revista com la nostra, on fins ara sols s’havia usat el català. Estem convençuts que els articles en llengües romàniques representaran escassos maldecaps de comprensió als nostres lectors. Com també és costum, completen el volum ressenyes de novetats de sociolingüística (sis en aquest número) i la memòria d’activitats de la Societat Catalana de Sociolingüística corresponent a l’any 2011.

01 Sec Monografica 1 TSC22.indd 10

30/01/13 13:11


Secció monogràfica i Els usos lingüístics a Catalunya. Balanç i perspectives de futur

01 Sec Monografica 1 TSC22.indd 11

30/01/13 13:11


01 Sec Monografica 1 TSC22.indd 12

30/01/13 13:11


Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 22 (2012), p. 13-15 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Introducció Albert Fabà Prats

Societat Catalana de Sociolingüística - Institut d’Estudis Catalans

L’

any 2001, el Grup Català de Sociolingüística va organitzar unes jornades de debat sobre l’ús interpersonal del català, en què es tractava d’analitzar la situació d’aquests usos a Catalunya, d’acord amb les dades de què es disposava en aquell moment. Alhora, es proposava fer una reflexió rigorosa sobre les possibilitats i la utilitat d’incidir en aquest tipus d’usos lingüístics. Les jornades van resultar força profitoses1 i, fins i tot, van tenir una certa repercussió en el desenvolupament de campanyes de sensibilització dels òrgans de la política lingüística del país (Direcció General de Política Lingüística i Secretaria de Política Lingüística), com ara «Tu ets mestre» (2003), «Dóna corda al català» (2005) o «Encomana el català» (2009-2010). La iniciativa també va ser un èxit des d’un altre punt de vista. A l’apartat de conclusions de les jornades es recollia la necessitat de promoure estudis sociolingüístics que permetessin la comparació de la situació sociolingüística dels diversos territoris de parla catalana. Per aquest motiu, una comissió del Grup Català de Sociolingüística va proposar a la Direcció General de Política Lingüística un projecte d’aquestes característiques. El projecte va ser molt ben rebut i, tot plegat, va tenir com a resultat la sèrie d’enquestes d’usos lingüístics de Catalunya, les Illes Balears, la Franja d’Aragó, la Catalunya del Nord i l’Alguer, que es van realitzar els anys 2003 i 2004, segons el territori. Paral·lelament, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua també portava a terme una àmplia enquesta, que es va efectuar l’any 2004 i, en molt bona part, era plenament comparable amb les altres enquestes.2 L’any 2010, el Grup Català de Sociolingüística s’havia convertit en una societat filial de l’Institut d’Estudis Catalans i havia passat a anomenar-se Societat Catalana de Correspondència: Albert Fabà Prats. Societat Catalana de Sociolingüística, Institut d’Estudis Catalans. C. del Pare Manyanet, 35, 4t 1a. 08030 Barcelona. Tel.: 933 452 188. A/e: afaba@cpnl.cat. 1.  El material de les jornades es va recollir en el núm. 17 de Treballs de Sociolingüística Catalana: L’ús oral del català. Dades, reflexions i propostes (Benicarló, Onada), (2003). Els textos es poden consultar a <http://revistes.iec.cat/index.php/TSC/issue/view/887>. 2.  S’ha publicat una explotació comparada de les dades dels diversos territoris a E. Querol (coord.), Llengua i societat als territoris de parla catalana a l’inici del segle xxi, Barcelona, Generalitat de Catalunya, 2007.

01 Sec Monografica 1 TSC22.indd 13

30/01/13 13:11


14

TSC, 22 (2012)

Albert Fabà Prats

Sociolingüística. Gairebé una dècada semblava un temps suficient com per fer un balanç dels canvis que s’havien esdevingut, relacionats amb el tema que ens ocupa. D’aquesta manera, conjuntament amb la Càtedra de Multilingüisme LinguamónUOC, es va convocar una jornada de debat amb el títol «Els usos lingüístics a Catalunya. Balanç i perspectives de futur», que es va portar a terme el setembre de l’any 2010 a l’Institut d’Estudis Catalans. Els cinc articles següents recullen la majoria de les intervencions d’aquella jornada. Isidor Marí, com a membre de la Càtedra de Multilingüisme Linguamón-UOC, va iniciar les intervencions amb una ponència sobre «Els usos lingüístics: tres consideracions sobre la delimitació conceptual, la consolidació i la modificabilitat». En la primera consideració, s’intentava avançar en la delimitació més clara de dos camps diferents dels usos: els institucionalitzats (o institucionals) i els individualitzats (o individuals), tot proposant l’ús dels termes usos professionals, d’una banda, i usos particulars, de l’altra. En la segona s’insistia en la necessitat d’identificar i distingir el grau de consolidació dels hàbits de comportament lingüístic, en els seus diferents estadis. Finalment, Marí recorda que en la nostra història sociolingüística i en el debat sobre la política lingüística hi ha hagut una certa oscil·lació —un efecte pèndol— en la importància atribuïda a l’un o l’altre dels dos grans tipus d’usos lingüístics a què ens hem referit. I que és important no deixar-se portar per aquesta tendència i, per contra, reconèixer la importància de tots dos usos, i no subratllar la importància d’uns en detriment de la dels altres. En un segon bloc d’intervencions, Joaquim Torres, president de la Societat Catalana de Sociolingüística (SOCS), i Albert Fabà, vocal de la Junta de la SOCS, van exposar dues ponències sobre «L’evolució dels usos lingüístics a Catalunya del 1997 al 2008», el primer fent referència als usos interpersonals o privats, mentre que el segon concentrava la seva atenció en els usos professionals. Aquesta comparació diacrònica ha estat possible gràcies, d’una banda, a la incorporació de l’Enquesta d’Usos Lingüístics de Catalunya3 com a estadística oficial i, de l’altra, al fet que aquestes enquestes es basen en una altra enquesta, amb un sòlid qüestionari, que la Direcció General de Política Lingüística va realitzar l’any 1997.4 La utilització, per part dels dos autors, de la mateixa metodologia comparativa permet arribar a conclusions molt semblants: en general, s’ha comprovat que han disminuït de manera apreciable els percentatges d’ús del català, mentre que generalment, en nombre de parlants, en canvi, l’ús del català ha variat molt poc. Una conseqüència, sens cap mena de dubte, del notable procés immigratori que s’ha produït durant la dècada analitzada. Així, durant el període estudiat, el que va del 1997 al 2008, a Catalunya s’ha produït una gran immigració internacional, que suma una mica més d’un milió de persones entre la població adulta. Aquest canvi 3.  L’any 2003 l’enquesta s’anomenà Enquesta d’Usos Lingüístics a Catalunya (EULC 2003), mentre que el 2008 es va dir Enquesta d’Usos Lingüístics a la Població de Catalunya (EULP 2008). 4.  L’enquesta de l’any 1997 es coneix com a Enquesta Lingüística sobre l’Ús Oral del Català (EUOC 1997).

01 Sec Monografica 1 TSC22.indd 14

30/01/13 13:11


Introducció

TSC, 22 (2012)

15

demogràfic a la força havia de tenir conseqüències importants sobre l’ús interpersonal de les llengües. Finalment, en un darrer bloc, Josep Maria Aymà fa un balanç del que s’havia esdevingut aquests darrers nou anys, alhora que planteja algunes propostes. Així, Aymà, en la seva ponència «Els usos interpersonals o privats a Catalunya. Balanç i perspectives de futur», fa un recull de les diverses actuacions de política lingüística relacionades amb el foment del català en els usos interpersonals. Resulta especialment útil el balanç de les diverses campanyes de sensibilització que ha portat a terme la Direcció General de Política Lingüística o la Secretaria de Política Lingüística durant aquest període, com ara les ja esmentades «Tu ets mestre» (2003), «Dóna corda al català» (2005) o «Encomana el català» (2009-2010). Només cal desitjar que les reflexions de les jornades resultin tan fructíferes com ho van ser les de l’any 2001. Si fóssim capaços, com bé deia Isidor Marí en la seva ponència, d’evitar l’efecte pèndol (adés considerant, sobretot, la importància dels usos professionals, adés fixant-se, sobretot, en els particulars), ja tindríem molt de guanyat. Cal avançar, al màxim, i en tots els terrenys, sense menystenir-ne cap.

01 Sec Monografica 1 TSC22.indd 15

30/01/13 13:11


01 Sec Monografica 1 TSC22.indd 16

30/01/13 13:11


Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 22 (2012), p. 17-26 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01.39 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Els usos lingüístics: tres consideracions sobre la delimitació conceptual, la consolidació i la modificabilitat Language uses: three considerations on conceptual delimitation, consolidation and modifiability Isidor Marí

Càtedra de Multilingüisme Linguamón - Universitat Oberta de Catalunya Data de recepció: 10 de gener de 2012 Data d’acceptació: 18 de febrer de 2012

Resum L’article reprèn algunes qüestions de fons que sempre han estat presents en el debat sociolingüístic i polític sobre l’evolució dels usos lingüístics en la societat catalana, alhora que planteja tres consideracions que tenen una intenció clarificadora: En primer lloc, s’avança en la delimitació més clara de dos camps diferents dels usos: els institucionalitzats (o institucionals) i els individualitzats (o individuals). Per afinar en la distinció conceptual entre aquests dos grans tipus d’usos i en la precisió i la transparència de la terminologia amb què els designem, es proposa l’ús dels termes usos professionals, d’una banda, i usos particulars, de l’altra. En segon lloc, s’insisteix en la necessitat d’identificar i distingir el grau de consolidació dels hàbits de comportament lingüístic, en els seus diferents estadis. Finalment, es recorda que en la nostra història sociolingüística i en el debat sobre la política lingüística hi ha hagut una certa oscil·lació —un efecte pèndol— en la importància atribuïda a l’un o l’altre dels dos grans tipus d’usos lingüístics a què ens hem referit. L’article planteja la necessitat de ponderar adequadament la interdependència i la complementarietat entre els usos que s’anomenen, com hem vist, professionals i particulars, i s’insisteix que cal reconèixer la importància de tots dos usos, i no subratllar la importància d’uns en detriment de la dels altres. Paraules clau: usos lingüístics professionals, usos lingüístics particulars, hàbits de comportament lingüístic, política lingüística catalana.

Abstract T������������������������������������������������������������������������������������������ his paper returns to some fundamental issues that have always formed part of the sociolinguistic and political debate on the evolution of language uses in Catalan society, making three considerations that seek to clarify these points. Firstly, it provides a clearer outline of two different fields of use, namely institutionalised (or institutional) uses and individualised (or individual) uses. In order to define more closely the Correspondència: Isidor Marí. Càtedra de Multilingüisme Linguamón, Universitat Oberta de Catalunya. Av. Tibidabo, 39-43. 08035 Barcelona. Tel.: 932 542 130. A/e: imari@uoc.edu.

01 Sec Monografica 1 TSC22.indd 17

30/01/13 13:11


18

TSC, 22 (2012)

Isidor Marí

conceptual distinction between these two basic types of use and to lend greater precision and transparency to the terms by which they are designated, it is proposed that professional uses and private uses, respectively, should be employed. Secondly, insistence is placed on the need to identify and distinguish the degree of consolidation of language behaviour habits in their various stages. Thirdly, it is recalled that in Catalan sociolinguistic history and in the debate on language policy there has been a certain fluctuation —a pendulum effect— with respect to the importance attributed to one or the other of these two basic types of language use. The paper poses the need to weigh appropriately the interdependence and complementarity of professional and private uses, insisting that the importance of both types should be acknowledged without emphasising either to the detriment of the other. Key words: professional language uses, private language uses, language behaviour habits, Catalan language policy.

1.  Introducció

E

l propòsit de la meva intervenció en aquest debat no és fer un estat de la qüestió de caràcter general, sinó simplement recollir algunes qüestions de fons que sempre han estat presents en el debat sociolingüístic sobre l’evolució dels usos lingüístics en la societat catalana, que ja s’havien tractat en la jornada de l’any 2001 i que aplega el volum 17 de Treballs de Sociolingüística Catalana (2003), i plantejar tres consideracions que tenen una intenció clarificadora: En primer lloc, val la pena que avancem en la delimitació clara de dos camps diferents dels usos: els institucionalitzats (o institucionals) i els individualitzats (o individuals). En el contínuum dels usos lingüístics que apuntava Albert Bastardas (2003), podem mirar d’afinar en la distinció conceptual entre aquests dos grans tipus d’usos i en la precisió i la transparència de la terminologia amb què els designem. En segon lloc, reprenent les reflexions de Miquel Strubell (2003) sobre els aspectes psicosocials dels usos lingüístics, insistiré en la necessitat d’identificar i distingir el grau de consolidació dels hàbits de comportament lingüístic, en els seus diferents estadis. No és el mateix un comportament inicial que un hàbit consolidat de comportament lingüístic. Les possibilitats de modificar els usos depenen molt d’aquest grau de consolidació. Finalment, sabem que en la nostra història sociolingüística i en el debat sobre la política lingüística hi ha hagut una certa oscil·lació —un efecte pèndol— en la importància atribuïda a l’un o l’altre dels dos grans tipus d’usos lingüístics a què ens hem referit. Les dues primeres legislatures de la política lingüística a Catalunya (19801988) van posar èmfasi en la conversa bilingüe —l’anomenat bilingüisme passiu. Després es va desplaçar la prioritat cap a la importància dels usos institucionalitzats, amb el Pla General de Normalització Lingüística. Les jornades de 2001, precedent d’aquestes, van recuperar l’interès central dels usos individualitzats o interpersonals... Val la pena que ponderem adequadament la interdependència i la complementarietat entre els usos que, com veurem, proposo d’anomenar professionals i particulars. Cal

01 Sec Monografica 1 TSC22.indd 18

30/01/13 13:11


Els usos lingüístics: tres consideracions

TSC, 22 (2012)

19

reconèixer la importància de tots dos, i no subratllar la importància d’uns en detriment de la dels altres. 2. Usos professionals i usos particulars Albert Bastardas (2003) ens recordava la coneguda distinció de Jean-Claude Corbeil (1980) entre usos institucionals o institucionalitzats i usos individuals o individualitzats. Els usos institucionals eren descrits com actes comunicatius emesos pels organismes «formals» de la societat i pels seus representants personalitzats: administració, jutges, locutors de ràdio o televisió, diaris, llibres, retolació, etiquetatge, mestres, etc. Els individuals es caracteritzaven, en contraposició, com a comportaments lingüístics dels individus com a particulars: amb familiars, amics, veïns, coneguts, etc. Subratllo aquesta qualificació, especialment aclaridora: comportament lingüístic dels individus com a particulars. Encertadament, Bastardas descrivia la diversitat dels usos lingüístics com un contínuum. No hi ha una distinció nítida entre aquests dos blocs d’usos. Hi ha rols «institucionalitzats» molt pròxims a un tracte «individualitzat» i informal: persones que atenen en petits establiments, locutors locals sense ànim de formalitat, funcionaris molt empàtics, etc. Com diu Bastardas, en aquestes situacions la distinció entre usos institucionalitzats i individualitzats tendeix a esvair-se. Val la pena recordar, també, les relacions que apuntava Bastardas entre aquesta dualitat dels usos lingüístics institucionals o individuals i altres distincions similars pròpies de les ciències socials: estatus/solidaritat; distància/proximitat; estàndard / vernacle o col·loquial; escriptura/oralitat; discurs planificat / espontani... Aquestes polaritats no són coincidents amb les dels usos lingüístics, però hi podem observar una certa correlació entre els primers elements i els segons, respectivament. El mapa dels usos lingüístics que presentava Bastardas era força clar i complet, però quina és la distinció clau entre els usos institucional(itzat)s i els individual(itzat)s? Bastardas ho indicava, també, quan ens deia que ens representem el (propi) comportament lingüístic d’una manera dual. Ens representem alternativament, diu Bastardas: — Com a executors d’un paper social determinat que implica uns usos susceptibles de ser regulats. — Com a persones que podem seguir comportaments guiats per hàbits d’espontaneïtat en les relacions amb els altres. En efecte, aquesta és la distinció bàsica. Però considero que la terminologia adoptada no facilita la transparència interpretativa de la distinció. Per això postulo una terminologia diferent: usos professionals vs. usos particulars. Els usos professionals donen a entendre no sols els usos que tenen lloc en un marc organitzatiu institucional, sinó també els que trobem en contextos de relació individual propis de la feina. I adoptar el terme d’usos particulars ens permet distingir aquestes relacions individua-

01 Sec Monografica 1 TSC22.indd 19

30/01/13 13:11


20

TSC, 22 (2012)

Isidor Marí

litzades amb professionals de les que mantenim sense que cap dels interlocutors estigui treballant —i això fins i tot en un context organitzatiu, com succeeix en les converses particulars entre companys de treball, que no formen part de la feina de cap dels interlocutors. La taula 1 reflecteix els trets distintius principals entre aquests dos grans blocs d’usos lingüístics. En els usos professionals exercim una funció predefinida, encara que no ens trobem en un context clarament institucional. S’hi inclouen, fins i tot, funcions no remunerades, com les que corresponen als membres d’entitats associatives. En els usos particulars, en canvi, actuem d’acord amb criteris de comportament purament personals, encara que ens trobem en un context institucional. No representem ningú més que nosaltres mateixos. Això fa que en els usos professionals la nostra identitat individual estigui (almenys relativament) desactivada, perquè ens expressem en nom d’una organització o un col· lectiu, mentre que en els usos particulars la nostra identitat personal és plenament activa. Finalment, en els usos professionals els enunciats que s’intercanvien en la comunicació formen part de l’activitat professional (o de l’entitat o col·lectiu que representem), mentre que en els usos particulars són enunciats estrictament personals. Taula 1 Trets distintius principals entre usos professionals i particulars Usos professionals

Usos particulars

Exercim una funció predefinida, encara que sigui fora d’un context «institucional»

Actuem segons els nostres propis criteris de comportament, fins i tot en un marc «institucional»

Ens expressem com a membres d’una organització o d’un col·lectiu (la nostra identitat personal està relativament «desactivada»)

Ens expressem a títol estrictament individual (la nostra identitat personal és plenament activa)

L’enunciat és part de l’activitat professional

L’enunciat és tan sols un intercanvi entre persones

Considero que aquestes denominacions ens permeten diferenciar més clarament molts dels usos lingüístics que es troben a la frontera entre els dos grans blocs del contínuum, i que són més entenedores de cara als usuaris que han d’assumir uns determinats comportaments en el cas dels usos professionals i no tenen per què fer-ho en els usos particulars. Certament, hi ha casos intermedis en què es combinen els usos professionals i els particulars. En la interacció entre professionals i particulars, el professional s’ajusta a un comportament predefinit i el particular, no, però hi ha interaccions professionalparticular fortament personalitzades, en què es poden entremesclar passatges de conversa particular amb els intercanvis específicament professionals o propis de la feina d’un dels interlocutors.

01 Sec Monografica 1 TSC22.indd 20

30/01/13 13:11


Els usos lingüístics: tres consideracions

TSC, 22 (2012)

21

També hi ha ocasions en què els professionals s’expressen a títol particular i no estan exercint la seva feina o activitat específica, com seria el cas d’un metge, un agricultor o una arquitecta entrevistats en un mitjà de comunicació. I, sobretot, hi ha casos en què el mateix exercici de la professió consisteix precisament a fer un ús fortament particular, personal i creatiu de la llengua, com correspon als escriptors, als còmics o als cantants. Tot i això, crec que la clarificació dels límits en el contínuum és més precisa si adoptem aquest marc conceptual i terminològic dels usos professionals i particulars. 3. El grau de consolidació dels comportaments (lingüístics) Vegem, ara, en quina mesura podem avançar en la consideració dels aspectes psicosocials dels usos lingüístics, reprenent les reflexions de Miquel Strubell en la jornada de 2001. Recordem, en primer lloc, que els comportaments —també els lingüístics— es perfilen i modelen al llarg del procés de socialització, amb la interiorització personal d’un conjunt de valors, creences, actituds, rols, etc. Com veurem tot seguit, els estudis del comportament indiquen que les actituds —o predisposicions de comportament— i les normes socials —o pautes interioritzades a partir de l’entorn— intervenen més en l’orientació dels comportaments no consolidats. En canvi, un comportament repetit es va consolidant i esdevé un hàbit, de manera que disminueix la possibilitat de remodelar-lo. La conclusió és òbvia: en la perspectiva de modificar algun comportament, la primera qüestió que cal aclarir és si es tracta d’un hàbit o encara no s’ha consolidat. Un treball recent sobre els comportaments repetits (Neal et al., 2006: 198) recull observacions que valoren entorn d’un 45 % la proporció dels comportaments quotidians que tendeixen a ser repetitius i en la mateixa ubicació, una proporció realment elevada i que, sens dubte, afecta els comportaments lingüístics. Per tant, la utilitat de les intencions com a predictors del comportament disminueix a mesura que creix la força dels hàbits. Això explica que les intervencions o campanyes orientades a modificar les intencions de comportament per raons d’interès públic —en temes de salut, d’alimentació o de transport, per exemple— tinguin una eficàcia molt relativa: les campanyes de persuasió poden modificar les intencions de comportament, però això no assegura el canvi efectiu dels hàbits de comportament arrelats (Neal et al., 2006: 200). Els hàbits solen ser comportaments vinculats a un determinat context, en el qual tendeixen a produir-se sense gaire control conscient —amb poca influència, per tant, dels canvis d’intenció. És més aviat un canvi del context d’actuació el que facilita la modificació dels hàbits de comportament, perquè els fa més receptius a un control conscient. Els moments naturals en què es produeix un canvi de context serien, segons això, els períodes més propicis a la modificació dels hàbits (Neal et al., 2006: 201).

01 Sec Monografica 1 TSC22.indd 21

30/01/13 13:11


22

TSC, 22 (2012)

Isidor Marí

Un altre treball recent (Verplanken i Wood, 2006) analitza com es formen i com canvien els hàbits de comportament, i quin efecte hi poden tenir les intervencions persuasives. Aquest article reitera que les campanyes públiques generals d’informació i persuasió tenen uns efectes limitats sobre el canvi real dels comportaments, perquè no hi ha una connexió directa entre el canvi d’opinió i el canvi de comportament —els hàbits, com dèiem, estan fortament associats amb el context del comportament. Per això, les accions persuasives tenen efectivitat sobretot quan canvia de manera natural el context de comportament —per exemple, amb un canvi del lloc de residència o un canvi d’ocupació. Un canvi de residència afavoreix l’adopció de nous hàbits de mobilitat, per exemple, i pot facilitar la utilització del transport públic. L’accés a un nou lloc de treball, de manera semblant, comporta una segona socialització, amb la interiorització d’una sèrie nova de maneres de fer.1 D’altra banda, hi ha etapes en què els hàbits es formen gradualment i de manera natural, durant les quals és més fàcil promoure els comportaments adequats.2 Quan un comportament és nou, no provat, no après, el component intencional és el responsable únic o principal del comportament. Les explicacions, les argumentacions, el component cognitiu del comportament, hi tenen un pes important. En canvi, en el procés d’adquisició d’un hàbit, els factors cognitius i motivacionals cedeixen gradualment el control de l’acció als elements externs del context, de manera que les seqüències d’acció es desencadenen sobretot a partir de les circumstàncies apropiades de l’entorn, i el control racional esdevé escàs. Això constitueix un avantatge —una economia del control conscient del comportament humà—, ja que seria impossible que totes les accions fossin objecte d’un control conscient i directe. L’automatització d’alguns comportaments —com ara teclejar un ordinador o un piano— resulta una condició indispensable de l’eficàcia i de la mateixa viabilitat d’algunes activitats humanes. La reducció de la consciència en el comportament permet guanyar eficiència, però redueix la influència de la intencionalitat i del control, de manera que els hàbits es fan menys accessibles a la modificació conscient. En conclusió, si es vol intervenir en la formació o la modificació dels comportaments, a part de les consideracions sobre la legitimitat democràtica de les maneres d’orientar els comportaments, cal partir de la valoració del grau de consolidació del comportament: és un hàbit o encara no ho és? Els hàbits en formació poden ser 1.  Fins i tot, s’ha observat que amb les convocatòries de llocs de treball es produeixen casos de socialització anticipada —adopció d’unes capacitats i predisposicions de comportament prèvies a la incorporació al futur lloc de treball. Tots els aspirants ajusten el seu comportament a les característiques (també lingüístiques) del possible lloc de treball, i no tan sols la persona que finalment hi accedeix. Un idioma que figura (encara que només sigui com a mèrit) en la convocatòria atreu l’adequació de tots els candidats, mentre que el compromís d’aprenentatge a posteriori, encara que sigui com a requisit, només afectarà la persona que hagi accedit a la plaça. 2.  Això no exclou que hi pugui haver canvis arrelats de comportament que siguin conseqüència d’una experiència singular excepcional i emotivament impactant o fins i tot traumàtica (és a dir, no graduals ni naturals).

01 Sec Monografica 1 TSC22.indd 22

30/01/13 13:11


Els usos lingüístics: tres consideracions

TSC, 22 (2012)

23

receptius a intervencions persuasives, però els hàbits consolidats només se solen transformar quan es produeix un canvi natural de context (inherent a l’evolució que fa la vida de cadascú, com un canvi de lloc o un canvi de feina), que comporta una socialització secundària (un nou aprenentatge de valors, normes i comportaments).3 Verplanken i Wood ho resumeixen en una taula (taula 2), de la qual es desprèn la conveniència d’optar per intervencions selectives —més que no pas universals— per a la modificació dels comportaments. Com es pot veure, la taula distingeix en la columna de l’esquerra entre comportaments no habituals, o que responen a un hàbit encara feble, i comportaments fortament habituals. En cadascun d’aquests casos, els autors distingeixen entre intervencions downstream (a favor del corrent de comportament) o upstream (contra corrent del comportament). Quan els comportaments no tenen un caràcter fortament habitual, les intervencions a favor del corrent, dins del procés de socialització, poden tenir una eficàcia considerable: educar o informar entorn dels comportaments que permeten augmentar la pròpia eficàcia, modificar les creences o intencions de comportament socialment desaconsellables, motivar la capacitat de control conscient del comportament, etc. Fins i tot, en aquest tipus de comportaments, les intervencions contra corrent dels comportaments inicialment adquirits poden tenir una eficàcia significativa, si les accions educatives s’acompanyen d’incentius, regulacions, adequacions de l’entorn, incorporació de tecnologies adequades, etc. Taula 2 Intervencions efectives de modificació dels hàbits segons que siguin febles o forts (Verplanken i Wood, 2006) Comportament

Intervencions a favor del comportament (downstream)

Intervencions contra corrent del comportament (upstream)

Hàbit feble o no habitual

Informar/educar per a: •  augmentar la pròpia eficàcia •  canviar creences o intencions •  motivar l’autocontrol •  formar intencions d’actuació

Educació •  incentius econòmics •  legislació i regulació •  disseny de l’entorn •  desenvolupament de tecnologies •  aproximacions normatives

Fortament habitual

Canvi de context + intervenció downstream

Incentius econòmics •  legislació i regulació •  disseny de l’entorn •  desenvolupament de tecnologies •  aproximacions normatives

3.  Si els canvis de context són conseqüència d’una intervenció externa i forçada —no naturals, doncs, en el sentit que esmentàvem abans—, la modificació dels comportaments pot resultar més dificultosa.

01 Sec Monografica 1 TSC22.indd 23

30/01/13 13:11


24

TSC, 22 (2012)

Isidor Marí

En el cas dels comportaments fortament habituals, tal com hem comentat, les intervencions seran més efectives en la mesura que es puguin combinar amb un canvi de context (els autors les anomenen downstream plus). Les intervencions en sentit contrari al comportament (upstream) només tindran efectivitat en la mesura que puguin combinar incentius econòmics amb les altres mesures que poden modificar l’entorn de manera significativa. Voldria acabar aquesta segona part de les consideracions fent referència a un estudi recent que il·lustra la dinàmica dels canvis de comportament lingüístic. Em refereixo a l’estudi de Pujolar et al. (2010), que ens mostra els moments i els àmbits en què tenen lloc el que els autors anomenen mudes lingüístiques de la joventut a Catalunya, que són un concepte diferent, però coincident, en part, amb els canvis de comportament lingüístic que nosaltres analitzem avui. Hi ha un primer moment de muda lingüística en el pas de l’entorn familiar a l’escolar (l’escolarització). Més endavant, el pas a l’ensenyament secundari comporta una readaptació dels comportaments lingüístics a un nou context. L’accés a la universitat seria un altre dels canvis de context en què es produeixen canvis de comportament lingüístic. La incorporació al mercat de treball constitueix una altra etapa decisiva per als comportaments lingüístics —i d’efectes molt amplis sobre el conjunt de la població. I en moltes ocasions, la formació d’una família implica, també, una reorganització important dels usos lingüístics previs. Suggereixo que una reflexió sobre aquests moments de muda lingüística des de la perspectiva de l’evolució i la reorganització dels usos i hàbits lingüístics ens oferiria un ventall d’ocasions selectives d’intervenció. 4. La interdependència entre els usos professionals i els particulars Finalment, tal com havíem apuntat al començament, voldria argumentar a favor de la consideració conjunta dels dos grans tipus d’usos lingüístics, que evolucionen de manera interdependent i complementària. La importància que atribuïm a qualsevol dels dos tipus d’ús no hauria d’anar mai en detriment o en desatenció de l’altre. Crec que al llarg dels darrers decennis hem estat massa impacients respecte a l’eficàcia esperada de les intervencions en un dels dos camps. L’evolució dels usos socialment establerts és lenta, i no ha estat positiu —en la meva opinió— que abandonéssim la intervenció en un dels dos camps per consideracions precipitades d’ineficàcia, sobretot perquè l’envergadura de les intervencions, tant en un camp com en l’altre, sempre ha estat reduïda. Al cap d’uns anys de promoure el «bilingüisme passiu» (la conversa bilingüe mantenint el català sempre que la comunicació fos viable), s’estengué la impressió que aquesta política era ineficaç. Però l’esforç que es va fer des de la Campanya de la Norma per tal de crear models de referència per al comportament lingüístic va tenir una eficàcia proporcional als mitjans i recursos mobilitzats. Els qui podíem contrastar l’evolució dels comportaments lingüístics a Catalunya (on incidia la campanya) amb

01 Sec Monografica 1 TSC22.indd 24

30/01/13 13:11


Els usos lingüístics: tres consideracions

TSC, 22 (2012)

25

els d’altres territoris (les Balears o el País Valencià) en què no hi havia una intervenció semblant, coneixíem clarament l’eficàcia dels referents de comportament que presentava, per exemple, la televisió catalana. Aquesta impressió d’ineficàcia va comportar que l’èmfasi es posés —especialment en el Pla General de Normalització Lingüística— en la reorganització dels usos professionals (aleshores anomenats institucionals) en la perspectiva que produirien un efecte d’atracció sobre els usos particulars —que van passar, clarament, a un lloc d’atenció molt secundari. Al cap d’uns anys, de nou, s’estengué la impressió que aquest efecte d’arrossegament no es produïa de manera perceptible. Potser hauria calgut valorar en quina mesura s’havia aconseguit reorganitzar els usos professionals, i, per tant, en quina mesura es podia esperar que influïssin sobre els altres. Els estudis més recents (Pujolar et al., 2010) mostren clarament l’efecte de l’entorn de treball sobre l’activació de les competències lingüístiques adquirides —no en va, la feina és un dels àmbits en què més es manifesten les «mudes lingüístiques» a què ens hem referit abans. El cas és que la jornada de 2001, precedent d’aquesta, es va fer dins d’un context en què es volia recuperar la importància dels usos particulars en la vitalitat de la llengua i la necessitat d’intervencions públiques a gran escala orientades a la seva transformació. És l’oscil·lació o l’efecte pèndol a què em referia a l’inici d’aquesta ponència. Avui hem de ser conscients que les intervencions sobre els usos professionals han estat limitades. La disponibilitat lingüística s’ha desplegat relativament en el sector públic, però encara no en el privat. I fins i tot en les organitzacions del sector públic no es pot considerar que l’adopció formal de mesures regulatives dels usos lingüístics —com els decrets o reglaments d’ús— hagi anat acompanyada d’una modelització concreta dels comportaments. Les persones que s’incorporen a les unitats de treball dels organismes públics reben alguna informació concreta sobre els criteris de funcionament lingüístic? Saben què comporta a la pràctica la disponibilitat lingüística? Hem de reconèixer que hem desconfiat massa aviat de l’eficàcia de la intervenció sobre els usos professionals quan es tracta, evidentment, del camp en què la intervenció és més legítima i viable, per més que l’efectivitat no sigui immediata ni automàtica. La intervenció sobre els usos particulars mereix una atenció equivalent, però ha de ser necessàriament respectuosa amb la llibertat individual i, d’acord amb les consideracions psicosocials que acabem de fer, sembla que ha de ser també diversificada selectivament. Les campanyes públiques generals —en aquest àmbit o en un altre— poden crear un efecte d’imatge, que doni a entendre que hi ha polítiques actives en el sector considerat, però només tindran efectivitat si aquestes polítiques actives realment existeixen. En cas contrari, poden ser més aviat una aparença d’actuació. Confio que aquestes tres consideracions permetin abordar els debats d’aquesta jornada —i els subsegüents— a partir d’unes posicions més clarificades.

01 Sec Monografica 1 TSC22.indd 25

30/01/13 13:11


26

TSC, 22 (2012)

Isidor Marí

Bibliografia de referència Bastardas, Albert (2003). «Comunicacions institucionalitzades i comunicacions individualitzades: la complexitat de l’ús social de les llengües». Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 17, p. 315-322. Corbeil, Jean Claude (1980). L’aménagement linguistique du Québec. Mont-real: Guérin. Neal, David T.; Wood, Wendy; Quinn, Jeffrey M. (2006). «Habits - A Repeat Performance». Current Directions in Psychological Science, vol. 15, núm. 4, p. 198-202. Pujolar i Cos, Joan; González i Balletbò, Isaac; Font i Tanyà, Anna; Martínez i Sanmartí, Roger (2010). Llengua i joves: Usos i percepcions lingüístics de la joventut catalana. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Strubell, Miquel (2003). «Possibles aportacions de la psicologia aplicada per al canvi de les normes i els hàbits de tria lingüística». Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 17, p. 235-261. Verplanken, Bas; Wood,Wendy (2006). «Interventions to break and create consumer habits». Journal of Public Policy and Marketing, vol. 25 (1), p. 90-103.

01 Sec Monografica 1 TSC22.indd 26

30/01/13 13:11


Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 22 (2012), p. 27-40 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01.40 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

L’evolució dels usos privats a Catalunya del 1997 al 2008 The evolution of private language uses in Catalonia between 1997 and 2008 Joaquim Torres-Pla

Societat Catalana de Sociolingüística - Institut d’Estudis Catalans

Data de recepció: 10 de gener de 2012 Data d’acceptació: 19 de febrer de 2012

Resum L’article analitza l’evolució dels usos lingüístics a Catalunya del 1997 al 2008. En aquest període s’ha produït una important immigració provinent de diverses regions del món, superior al milió de persones, i això ha comportat canvis notables en la situació sociolingüística. De manera matemàticament inevitable, han disminuït els percentatges d’ús del català, però, en canvi, se n’ha mantingut bàsicament el nombre de parlants. En la transmissió lingüística familiar intergeneracional, el català ha continuat creixent de manera notable, mentre que les altres llengües han continuat retrocedint. Durant el període estudiat, ha augmentat de manera clara el nombre dels que canvien cap al català en l’esmentada transmissió intergeneracional. Els que adopten el català són sobretot persones de llengua inicial castellana, mentre que els que no tenen cap d’aquestes dues llengües com a inicial tendeixen més a canviar cap al castellà. Paraules clau: usos lingüístics privats, evolució dels usos lingüístics, transmissió lingüística intergeneracional, llengua catalana, Catalunya.

Abstract In this paper, a study is made of the evolution of the language uses in Catalonia from 1997 to 2008. A large-scale immigration from different parts of the world took place in this period. This involved over one million people and brought about notable changes in the country’s sociolinguistic situation. With mathematical inevitability, the percentages of use of the Catalan language have decreased while the number of Catalan speakers has remained basically stable. In inter-generational family language transmission, Catalan has continued to undergo notable growth while the other languages have continued to recede. In the period under study, the number of persons who have shifted to Catalan in the inter-generational transmission has clearly increased. The persons adopting the Catalan language are above all initially Spanishspeaking, while persons whose initial language is neither Catalan nor Spanish show a greater tendency to shift to the latter. Key words: private language uses, evolution of language uses, inter-generational language transmission, Catalan language, Catalonia. Correspondència: Joaquim Torres-Pla. Societat Catalana de Sociolingüística, Institut d’Estudis Catalans. C. del Carme, 47. 08001 Barcelona. Tel.: 932 701 620. A/e: jotorresp@hotmail.com.

01 Sec Monografica 1 TSC22.indd 27

30/01/13 13:11


28

TSC, 22 (2012)

Joaquim Torres-Pla

1.  Introducció

D

es dels últims anys del segle passat fins al final de la primera dècada de l’actual s’ha produït a Catalunya una gran immigració provinent de diverses regions del món, la qual havia de comportar necessàriament transformacions sociolingüístiques importants; entre aquestes, canvis en els usos interpersonals o privats de les diferents llengües. L’objectiu d’aquesta comunicació és la descripció i l’anàlisi, des del punt de vista demolingüístic, d’alguns d’aquests canvis en els usos privats. Per poder tractar la qüestió calia trobar enquestes sobre el tema, tant del principi del període com dels darrers anys. Pel que fa al principi del període, l’enquesta més idònia és una d’efectuada el 1997, l’Enquesta Lingüística sobre l’Ús Oral del Català (DGPL, 1998), anomenada EUOC97. Aquest recull de dades és en diversos aspectes un precedent de les enquestes posteriors denominades enquestes sobre els usos lingüístics, EUL, efectuades a Catalunya el 2003 i el 2008, i, per tant, part dels resultats de totes tres són comparables. En relació amb les enquestes recents, a més de l’EUL del 2008, denominada EULP08 (DGPL, 2011), n’hi ha d’altres; per tant, ha calgut triar les més adequades a l’objectiu fixat. Concretament, he buscat en les enquestes recents preguntes sobre l’ús privat de les quals pogués disposar dels resultats i que fossin plenament comparables a alguna de les preguntes incloses a l’EUOC97; és a dir, comparables tant pel que fa al redactat de la pregunta com a les opcions de resposta. He triat, així, dues enquestes recents, cadascuna de les quals té algunes preguntes comparables a les corresponents de l’EUOC97. Es tracta de l’esmentada enquesta EULP08 i d’una de les enquestes que fa periòdicament el Baròmetre de la Comunicació i la Cultura, concretament l’efectuada del maig del 2008 a l’abril del 2009.1 Així, d’una banda, empraré les dades de l’EUOC97 i de l’enquesta del Baròmetre esmentada, per comparar els resultats de les preguntes sobre la llengua inicial i la llengua habitual, i, d’altra banda, les dades de l’EUOC97 i de l’EULP08 per comparar els resultats relatius al percentatge global d’ús, la llengua amb els progenitors i la llengua amb els fills.2 En primer lloc, m’ocuparé de l’evolució demogràfica bàsica de 1.  El Baròmetre té com a objectiu la mesura de les audiències dels mitjans de comunicació, però també inclou en el seu qüestionari algunes preguntes demolingüístiques bàsiques. Dono les gràcies tant a la Secretaria de Política Lingüística com a la Fundació Audiències de la Comunicació i la Cultura, per haver-me permès utilitzar les dades, respectivament, de l’EULP08 i de l’enquesta del Baròmetre efectuada del maig del 2008 a l’abril del 2009. 2.  Pel que fa a l’EUOC97, la mostra s’havia construït partint del cens del 1991, i jo he reponderat les dades, tant els percentatges com els valors absoluts, segons la distribució per lloc de naixement de la font censal més propera a la recollida de les dades, que ha resultat ser el padró de l’1 de maig del 1996. En relació amb l’enquesta del Baròmetre efectuada del maig del 2008 a l’abril del 2009, he reponderat les dades segons la distribució per lloc de naixement del padró de l’1 de gener del 2008, una data més propera a la recollida de la informació que l’emprada en la construcció de la mostra. Encara que l’enquesta del Baròmetre s’efectua a la població de catorze anys i més, a diferència de les altres dues, que s’efectuen als de quinze i més, he considerat que els resultats lingüístics en percentatges per a cadascun dels grups

01 Sec Monografica 1 TSC22.indd 28

30/01/13 13:11


L’evolució dels usos privats a Catalunya del 1997 al 2008

TSC, 22 (2012)

29

Catalunya del 1996 al 2008, i després presentaré els canvis produïts durant el període en les funcions lingüístiques esmentades. 2. Evolució demogràfica de Catalunya durant el període Una manera de mostrar l’evolució demogràfica produïda a Catalunya durant el període analitzat consisteix en la presentació dels canvis en la població adulta des del punt de vista de l’origen. Tal com es pot veure en el gràfic 1, entre els de quinze i més anys ha crescut notablement el percentatge de nascuts a l’estranger, un 14,2 %, la qual cosa ha fet disminuir apreciablement les proporcions de nats a Catalunya i a la resta de l’Estat. Es tracta d’un canvi demogràfic de gran magnitud. GRÀFIC 1 Població de Catalunya de 15 i més anys, segons el lloc de naixement.

Percentatges. Anys 1996 i 2008 100 %

3,0

90 % 80 %

17,2 33,5

70 %

24,2

60 % 50 % 40 % 30 %

63,5

58,6

20 % 10 % 0% 1996 Nats a Catalunya

Nats a la resta de l’Estat

2008 Nats a l’estranger

FONT: Dades provinents dels padrons de l’1 de maig del 1996 i de l’1 de gener del 2008 (Idescat).

definits pel lloc de naixement serien bàsicament els mateixos per als dos intervals d’edat. He emprat les dades poblacionals de quinze i més anys de la font de referència, per poder fer les comparacions. Referent a l’EULP08, he mantingut els percentatges provinents de la mateixa enquesta, l’últim calibratge de la qual empra com a referència temporal el padró continu de l’1 de gener del 2008, però he utilitzat les magnituds de població d’aquest mateix padró, quan en l’explotació de l’enquesta s’havien emprat les magnituds de població a 1 de gener del 2007.

01 Sec Monografica 1 TSC22.indd 29

30/01/13 13:11


30

TSC, 22 (2012)

Joaquim Torres-Pla

Taula 1 Població de Catalunya de 15 i més anys, segons lloc de naixement, en valors absoluts. Anys 1996 i 2008 A

B

1996

2008

B−A

(B − A) / A en %

Nats a Catalunya

3.314.352

3.679.434

365.082

11,0

Nats a la resta de l’Estat

1.728.156

1.521.081

−207.075

−12,0

155.101

1.079.612

924.511

596,1

5.197.609

6.280.127

1.082.518

20,8

Nats a l’estranger Total

Font:  Dades provinents dels padrons de l’1 de maig del 1996 i de l’1 de gener del 2008 (Idescat).

Si es mira l’evolució en valors absoluts, tal com mostra la taula 1, apareixen més informacions interessants. Resulta que l’augment total de la població adulta és d’una mica més d’un milió de persones, que correspon a un creixement del 20,8 %, i, tal com era d’esperar, la major part d’aquest augment prové de l’arribada de nats a l’estranger. En canvi, hi ha una disminució apreciable de nats a la resta de l’Estat, perquè la immigració d’aquest origen es va concentrar en un període ja llunyà en el temps. GRÀFIC 2 Edats de la població de Catalunya, per lloc de naixement. Any 2008

De 80 a 84 De 70 a 74 De 60 a 64 De 50 a 54 De 40 a 44 De 30 a 34 De 20 a 24 De 10 a 14 De 8 a 4 0 Nascuts a Catalunya

100.000

200.000

300.000

400.000

500.000

600.000

700.000

800.000

De 0 a De 5 a De 10 a De 15 a De 20 a De 25 a De 30 a De 35 a De 40 a De 45 a De 50 a De 55 a De 60 a De 65 a De 70 a De 75 a De 80 a De 85 i 4 9 14 19 24 29 34 39 44 49 54 59 64 69 74 79 84 més 379.915 300.368 261.614 268.010 294.359 388.903 466.564 418.049 371.919 296.158 233.151 193.470 165.395 117.896 142.612 135.559 103.727 83.668

Nascuts a la resta de l’Estat

4.690

5.835

6.430

8.393

Nascuts a l’estranger

19.683

47.821

57.595

64.726 116.548 188.992 192.886 159.559 119.540 82.617

15.843

Nats a Catalunya

28.125

42.782

63.114

95.800 142.212 170.570 192.352 193.369 148.414 150.650 120.231 82.713 54.025

Nats a la resta de l’Estat

34.245

22.502

16.528

10.709

8.271

4.947

66.513 3.517

Nats a l’estranger

FONT: Elaborat a partir del padró continu del 2008 (Idescat).

01 Sec Monografica 1 TSC22.indd 30

30/01/13 13:11


L’evolució dels usos privats a Catalunya del 1997 al 2008

TSC, 22 (2012)

31

L’augment tan important dels nats a Catalunya, de quasi un 1 % anual, pot ser causat, entre altres motius, per la conjunció de dos factors. Un d’aquests és que gran part dels afectats per la mortalitat durant aquest període són nascuts a la resta de l’Estat integrants de la gran immigració del tercer quart del segle passat. L’altre factor és que entre els que han entrat al grup dels adults durant el període analitzat, és a dir, els que el 2008 tenien de 15 a 27 anys, la gran majoria són nats a Catalunya (vegeu gràfic 2). 3. Llengua inicial La primera funció lingüística de la qual presento l’evolució és la llengua inicial, és a dir, la primera llengua parlada, perquè es tracta d’una informació bàsica que cal conèixer per poder després interpretar l’evolució dels altres usos. L’impacte de la immigració sobre els percentatges d’aquesta variable no depèn del capteniment lingüístic dels nouvinguts una vegada arribats, sinó només del fet que arribin, ja que es tracta d’una dada individual permanent, que queda fixada en els primers anys de vida. Per això és en certa manera una dada estructural. En el gràfic 3 podem veure que, en el període considerat, el català disminueix com a llengua inicial de la població en un 5,5 %, mentre que el castellà no varia de manera significativa i el conjunt de les altres llengües creix. Aquest és l’impacte primari sobre les proporcions d’ús de les llengües que ha produït la immigració pel GRÀFIC 3 Població de Catalunya de 15 i més anys. Llengua inicial.

Percentatges. Anys 1997 i 2008 100 %

2,6 7,7

90 % 80 % 70 %

57,7

58,1

60 % 50 % 40 % 30 % 20 %

39,7

34,2

10 % 0% 1997

2008 Català

Castellà

Altres

FONT: Elaboració pròpia a partir de les dades de l’EUOC97 i del Baròmetre efectuat entre el maig del 2008 i l’abril del 2009.

01 Sec Monografica 1 TSC22.indd 31

30/01/13 13:11


32

TSC, 22 (2012)

Joaquim Torres-Pla

sol fet d’arribar, independentment dels efectes sociolingüístics posteriors d’aquesta arribada. Taula 2 Població de Catalunya de 15 i més anys, segons llengua inicial, en valors absoluts. Anys 1997 i 2008 A

B

1997

2008

Català

2.063.451

2.149.328

85.877

4,2

Castellà

2.999.020

3.653.211

654.190

21,8

Altres

135.138

477.588

342.451

253,4

Total

5.197.609

6.280.127

1.082.518

20,8

B−A

(B − A) / A en %

Font:  Elaboració pròpia a partir de les dades de l’EUOC97 i del Baròmetre efectuat entre el maig del 2008 i l’abril del 2009.

L’examen de l’evolució de la població en valors absoluts durant el període mostra, tal com es pot veure a la taula 2, que tots tres grups de llengua inicial creixen, encara que el de llengua catalana és el que creix menys. El grup de llengua inicial castellana creix en bona part perquè una proporció substancial de la immigració prové de l’Amèrica del Sud. A partir d’aquestes xifres caldrà examinar les relatives als altres usos interpersonals, que desgranaré seguidament. Tenint en compte, tanmateix, que la comparació referent a la llengua inicial es basa en preguntes amb només tres opcions de resposta («català», «castellà» i «altra»), mentre que algunes de les comparacions que faré més endavant es fan amb preguntes amb una opció més, l’opció bilingüe català-castellà, i que això cal tenir-ho en compte a l’hora d’interpretar les dades. 4. Llengua habitual La significació concreta que els enquestats atorguen a la pregunta sobre la llengua habitual no és clara del tot i per això la qüestió ha estat objecte de reflexió (per exemple, a Fabà, 2011, p. 77-80). Aquesta reflexió ens porta a creure que els enquestats interpreten majoritàriament que la llengua habitual és la de més ús, però també n’hi ha que la veuen com la llengua amb què s’identifica lingüísticament l’individu. Tal com es pot veure en els gràfics 3 i 4, durant el període estudiat el català disminueix en percentatge de manera més accentuada com a llengua habitual que com a llengua inicial. En aquest darrer ús disminueix en un 5,5 %, tal com indica el gràfic 3, mentre que en el cas de la llengua habitual el gràfic 4 mostra que el decreixement és del 9,4 %, quasi el doble. En valors absoluts, això es tradueix en una lleu disminució del nombre dels que declaren parlar habitualment el català, tal com es pot veure a la taula 3, contràriament al que passa en el cas de la llengua inicial, en el qual el català augmenta lleugerament. Tot plegat indica que la disminució del català com a llengua

01 Sec Monografica 1 TSC22.indd 32

30/01/13 13:11


L’evolució dels usos privats a Catalunya del 1997 al 2008

TSC, 22 (2012)

33

habitual no es deu exclusivament al capteniment lingüístic dels nouvinguts, ja que si fos així no disminuiria més que la llengua inicial, sinó que obeeix a canvis en el comportament lingüístic de la població no immigrada. Concretament, atès allò esmentat abans, a canvis en l’ús predominant i en la llengua d’identificació. GRÀFIC 4 Població de Catalunya de 15 i més anys. Llengua habitual.

Percentatges. Anys 1997 i 2008 100 %

0,7

3,8

90 % 80 % 70 %

52,3 58,6

60 % 50 % 40 % 30 % 20 %

47,0 37,6

10 % 0% 1997

2008 Català

Castellà

Altres

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de l’EUOC97 i del Baròmetre efectuat entre el maig del 2008 i l’abril del 2009.

Taula 3 Població de Catalunya de 15 i més anys, segons llengua habitual, en valors absoluts. Anys 1997 i 2008 A

B

1997

2008

Català

2.442.876

2.361.328

−81.548

−3,3

Castellà

2.718.350

3.680.154

961.805

35,4

Altres

36.383

238.645

202.262

555,9

Total

5.197.609

6.280.127

1.082.518

20,8

B−A

(B − A) / A en %

Font:  Elaboració pròpia a partir de les dades de l’EUOC97 i del Baròmetre efectuat entre el maig del 2008 i l’abril del 2009.

D’altra banda, cal tenir en compte que, si comparem els percentatges d’ús del català com a llengua inicial i habitual en cada un dels dos moments estudiats, el 1997 i el 2008, en ambdós casos l’ús habitual és clarament més alt que l’inicial. Hi ha, per tant,

01 Sec Monografica 1 TSC22.indd 33

30/01/13 13:11


34

TSC, 22 (2012)

Joaquim Torres-Pla

una part de la població que inicia el seu recorregut vital en castellà i posteriorment considera que el català és la seva llengua habitual. El que passa és que al llarg del període estudiat disminueix el percentatge de progrés del català en aquest aspecte, ja que passa del 7,3 % el 1997 al 3,4 % el 2008. Per tant, el canvi bàsic que hi ha hagut des d’aquest punt de vista durant el període analitzat consisteix en què ha disminuït l’avenç del català com a llengua principal durant la vida de les persones, tot i que aquest avenç continua produint-se. 5.  Ús lingüístic en general L’evolució del percentatge d’ús del català en general durant el període analitzat, que podem veure en el gràfic 5, permet verificar que el resultat sobre la llengua habitual no es refereix exclusivament a l’ús, cosa que confirma el que s’ha comentat abans sobre la qüestió. En el gràfic 5 es pot veure que el percentatge d’ús del català disminueix un 5,3 %, la qual cosa constitueix un decreixement clarament menys accentuat que el que es dóna en el cas de la llengua habitual, que és del 9,4 %, tal com mostra el gràfic 4. Quan es contempla, per tant, la declaració dels percentatges d’ús de les diferents llengües, es troba que la disminució de la proporció d’ús del català durant el període és similar a la minva de la proporció del català com a llengua inicial. Aquesta dada sembla indicar que la disminució del percentatge d’ús del català respon només al fet de GRÀFIC 5 Població de Catalunya de 15 i més anys. Mitjana d’ús de les llengües.

Anys 1997 i 2008 100 %

1,2 4,8

90 % 80 % 70 %

50,9 52,6

60 % 50 % 40 % 30 % 20 %

47,9

42,6

10 % 0% 1997

2008 Català

Castellà

Altres

FONT: Elaboració pròpia a partir de les dades de l’EUOC97 i de l’EULP08.

01 Sec Monografica 1 TSC22.indd 34

30/01/13 13:11


L’evolució dels usos privats a Catalunya del 1997 al 2008

TSC, 22 (2012)

35

l’arribada d’immigrants, sense que aquesta arribada hagi repercutit en una disminució de l’ús entre la població preexistent. Per tant, la disminució de la llengua habitual respondria a altres motius, diferents de la disminució de l’ús. Cal matisar la solidesa de la comparació entre la llengua habitual i l’ús en general, tanmateix, ja que la dada relativa a la llengua habitual és un percentatge, es tracta de la proporció de persones que contesten «català», mentre que en el cas de l’ús global el que tenim és una mitjana de percentatges, és a dir, de la mitjana dels percentatges d’ús que cada enquestat atribueix al català. 6. Llengua amb els progenitors i amb els fills Dos altres usos lingüístics privats dels quals tenim dades per poder-ne fer la comparació 1997-2008 són l’ús amb els progenitors i amb els fills. Es tracta d’elements centrals de la interacció lingüística familiar, i, per tant, representen un percentatge important del total de converses. Cal tenir en compte que, en el cas d’aquests dos usos, a diferència dels anteriors, les opcions de resposta inclouen l’opció «català i castellà», la qual cosa, com s’ha dit abans, cal tenir present a l’hora d’analitzar els resultats. En el cas de la llengua amb els progenitors (gràfic 6 i taula 4), es veu que els resultats no són exactament els mateixos que els de la llengua inicial (gràfic 3 i taula 2), tot i que sembli que es tracta de preguntes que indiquen el mateix. Així, per exemple, la minva GRÀFIC 6 Població de Catalunya de 15 i més anys. Llengua amb els progenitors.

Percentatges. Anys 1997 i 2008 100 %

1,9 9,3

90 % 80 % 70 %

54,5

53,5

60 % 50 % 40 %

6,5 7,4

30 % 20 %

37,1

29,9

10 % 0% 2008

1997 Català només o sobretot

Altres combinacions cat./cast.

Castellà només o sobretot

Altres llengües o combinacions

FONT: Elaboració pròpia a partir de les dades de l’EUOC97 i de l’EULP08.

01 Sec Monografica 1 TSC22.indd 35

30/01/13 13:11


36

TSC, 22 (2012)

Joaquim Torres-Pla

Taula 4 Població de Catalunya de 15 i més anys, segons la llengua amb els progenitors, en valors absoluts. Anys 1997 i 2008

Català només o sobretot Altres combinacions cat./cast. Castellà només o sobretot Altres llengües o combinacions Total

A

B

1997

2008

1.928.313

1.879.439

−48.874

–2,5

337.845

466.200

128.355

38,0

2.832.697

3.349.959

517.262

18,3

98.755

584.528

485.774

491,9

5.197.609

6.280.127

1.082.518

20,8

B−A

(B − A) / A en %

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de l’EUOC97 i de l’EULP08.

del català com a llengua inicial durant el període és de 5,5 %, mentre que en el cas de la llengua amb els progenitors la disminució és de 7,2 %. La diferència entre els resultats de les dues preguntes es deu bàsicament a dos motius. Un és la divergència en les opcions de resposta que s’acaba d’esmentar, és a dir, que en el cas de l’ús amb els progenitors hi ha l’opció «català i castellà» i en el cas de la llengua inicial, no. L’altre motiu és que a la pràctica resulta que no tots els enquestats interpreten de la mateixa manera les preguntes relatives a la llengua amb progenitors i a la llengua inicial, tal com es posa de manifest a Torres (2011: 84). Si, tenint en compte aquests condicionaments, s’examina l’evolució percentual de la llengua amb els progenitors durant el període analitzat, mostrada en el gràfic 6, es veu que ha disminuït el percentatge d’ús prioritari del català i ha augmentat la proporció dels que empren el conjunt de les llengües altres, tal com era d’esperar atesa la informació vista. El castellà i les combinacions de català i castellà no varien de manera estadísticament significativa. Si s’examina des del punt de vista de les magnituds poblacionals, tal com indica la taula 4, només el català prioritari disminueix, lleugerament, tot i que l’augment de les combinacions de català i castellà matisa aquest retrocés. En el cas de la llengua amb els fills (vegeu gràfic 7), també disminueix percentualment l’ús prioritari del català mentre augmenta l’ús d’altres llengües, però en aquesta ocasió creixen les combinacions de català i castellà. Des del punt de vista del nombre de parlants, totes les opcions lingüístiques van a més, encara que l’ús prioritari del català augmenta molt lleugerament, mentre que l’ús del català i castellà creix més que el del castellà prioritari. És interessant remarcar que, tant el 1997 com el 2008, la funció lingüística en la qual s’empra més el català és en la interacció amb els fills, tant tenint en compte les preguntes aquí contemplades com de manera més general. Es tracta d’una informació certament positiva per a la llengua catalana, ja que aquest ús és el més decisiu de cara al futur.

01 Sec Monografica 1 TSC22.indd 36

30/01/13 13:11


L’evolució dels usos privats a Catalunya del 1997 al 2008

TSC, 22 (2012)

37

GRÀFIC 7 Població de Catalunya de 15 i més anys. Llengua amb els fills.

Percentatges. Anys 1997 i 2008 100 %

0,7 5,9

90 % 80 %

44,3

42,1

70 % 60 % 50 %

4,7 10,1

40 % 30 %

50,2

20 %

41,9

10 % 0% 2008

1997 Català només o sobretot

Altres combinacions cat./cast.

Castellà només o sobretot

Altres llengües o combinacions

FONT: Elaboració pròpia a partir de les dades de l’EUOC97 i de l’EULP08.

Taula 5 Població de Catalunya de 15 i més anys, segons la llengua amb els fills, en valors absoluts. Anys 1997 i 2008

Català només o sobretot Altres combinacions cat./cast. Castellà només o sobretot Altres llengües o combinacions Total

A

B

1997

2008

1.637.128

1.662.862

25.734

1,6

B−A

(B − A) / A en %

153.580

401.898

248.318

161,7

1.445.065

1.669.444

224.379

15,5

23.816

234.836

211.021

886,1

3.259.588

3.969.040

709.452

13,6

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de l’EUOC97 i de l’EULP08.

7. La transmissió lingüística intergeneracional La transmissió lingüística intergeneracional es pot mesurar de diferents maneres. Una és la comparació entre els percentatges d’ús amb els progenitors i amb els fills. Vist des d’aquest punt de vista, l’examen de les xifres dels gràfics 6 i 7 mostra que no hi ha hagut gaire variació en la transmissió intergeneracional de les llengües entre el 1997 i el 2008. Tal com indica la taula 6, quan passem de l’ús amb els progenitors a l’ús amb els fills, el català avança un 13,1 % el 1997 i un 12 % el 2008, mentre que el castellà retrocedeix

01 Sec Monografica 1 TSC22.indd 37

30/01/13 13:11


38

TSC, 22 (2012)

Joaquim Torres-Pla

Taula 6 Transmissió intergeneracional de les diferents llengües a Catalunya el 1997 i el 2008. Percentatges A

B

B−A

Any 1997 Llengua amb progenitors Altres llengües o combinacions Castellà només o sobretot Altres combinacions cat./cast. Català només o sobretot

Llengua amb fills

1,9

0,7

−1,2

54,5

44,3

−10,2

6,5

4,7

−1,8

37,1

50,2

13,1

Any 2008 Altres llengües o combinacions Castellà només o sobretot Altres combinacions cat./cast. Català només o sobretot

9,3

5,9

−3,4

53,3

42,1

−11,2

7,4

10,1

2,7

29,9

41,9

12

Font:  Elaboració pròpia a partir de les dades de l’EUOC97 i de l’EULP08.

un 10,2 % el 1997 i un 11,2 % el 2008. El conjunt de les altres llengües també retrocedeix en els dos casos. Per tant, malgrat la clara disminució dels percentatges d’ús del català causats per la important immigració, al final del període estudiat aquesta llengua continua avançant en la transmissió intergeneracional en un grau similar al que tenia al principi. Una altra manera de contemplar la transmissió lingüística intergeneracional és calculant el nombre de persones que, quan es passa de l’ús amb els progenitors a l’ús amb els fills, canvien cap a una determinada llengua, venint de qualsevol altra opció lingüística (vegeu taula 7). Des d’aquest punt de vista, la taula 7 mostra el nombre de persones que canvia cap al català i cap al castellà el 1997 i el 2008. S’hi veu, en primer lloc, que els que canvien al català són notablement més que els que ho fan cap al castellà, i, en segon lloc, que, mentre els que canvien al castellà es mantenen pràcticament en la mateixa xifra, els que adopten el català han augmentat de manera apreciable. Aquesta és una altra manera de posar de manifest el progrés del català en la transmissió intergeneracional. Si tenim en compte l’origen lingüístic dels que canvien de llengua en la transmissió intergeneracional, resulta que, entre els que canvien cap al català, tant el 1997 com el 2008, el grup més nombrós és el dels que parlen castellà als seus progenitors. En canvi, entre els que adopten el castellà, el grup d’origen principal no és el mateix en els dos moments.3 El 1997, el grup d’origen més nombrós entre els que canvien al castellà és el dels que parlen combinacions de català i castellà amb els progenitors, mentre que 3.  Les dades relatives al 1997 han estat elaborades a partir dels resultats de l’EUOC97 i les del 2008 apareixen a DGPL (2011).

01 Sec Monografica 1 TSC22.indd 38

30/01/13 13:11


L’evolució dels usos privats a Catalunya del 1997 al 2008

TSC, 22 (2012)

39

Taula 7 Població de Catalunya que canvia de llengua en la transmissió intergeneracional, adoptant el català o bé el castellà. En valors absoluts. Anys 1997 i 2008 A

B

1997

2008

B−A

Adopta el català

407.645

506.086

98.441

(B − A) / A en % 24,1

Adopta el castellà

98.264

98.191

−73

−0,1

Font:  Elaboració pròpia a partir de l’EUOC97 i de l’EULP08.

el 2008 és el dels que els parlen altres llengües. Això darrer es produeix perquè, en la transmissió intergeneracional, els parlants d’altres llengües tendeixen molt més a canviar al castellà que no pas al català. El motiu principal d’aquest fet és que, atesos els condicionaments que pesen sobre el català, en general el castellà és més necessari socialment per als nouvinguts. 8. Conclusions — Durant el període estudiat, el que va del 1997 al 2008, a Catalunya s’ha produït una gran immigració internacional, que suma una mica més d’un milió de persones entre la població adulta. Aquest canvi demogràfic havia de tenir necessàriament conseqüències importants sobre l’ús interpersonal de les llengües. — Així, s’ha comprovat que han disminuït de manera apreciable els percentatges d’ús del català. — En nombre de parlants, en canvi, l’ús del català varia molt poc. Algunes funcions, com la llengua inicial i la llengua amb els fills, creixen lleugerament en nombre, mentre que d’altres disminueixen una mica. — El català manté el seu avenç en la transmissió intergeneracional, mentre que el castellà i el conjunt de les altres llengües continuen retrocedint en aquest aspecte. A més, ha augmentat apreciablement la quantitat de persones que adopten el català en la transmissió, mentre que els que canvien al castellà, més minoritaris, no han crescut en nombre. — Tant al principi com al final del període, els que canvien cap al català en la transmissió intergeneracional són sobretot persones que parlen castellà amb els progenitors. Els parlants inicials de les altres llengües adopten bastant més el castellà que el català. Això fa que el 2008, els que adopten el castellà siguin sobretot parlants inicials d’altres llengües. — Aquestes dades porten a pensar que aconseguir una més efectiva aproximació de la població immigrada a la llengua catalana hauria de continuar sent un dels objectius centrals de la política lingüística a Catalunya durant els pròxims anys.

01 Sec Monografica 1 TSC22.indd 39

30/01/13 13:11


40

TSC, 22 (2012)

Joaquim Torres-Pla

Bibliografia de referència Fabà, Albert (2011). «Capítol 3: Les llengües a Catalunya». A: Enquesta d’usos lingüístics de la població 2008: Anàlisi. Volum I: Les llengües a Catalunya: coneixements, usos, transmissió i actituds lingüístics. Disponible en línia a: <http://www20.gencat.cat/docs/Llengcat/ Documents/Publicacions/BTPL/arxius/8_EULP_2008.pdf>, p. 63-81. Direcció General de Política Lingüística (DGPL) (1998). Enquesta lingüística sobre l’ús oral del català entre la població de Catalunya major de 15 anys: Informe i resum. Barcelona: Generalitat de Catalunya. [Estudi inèdit] —  (2011). Enquesta d’usos lingüístics de la població 2008: Anàlisi. Volum I: Les llengües a Catalunya: coneixements, usos, transmissió i actituds lingüístics. Disponible en línia a: <http:// www20.gencat.cat/docs/Llengcat/Documents/Publicacions/BTPL/arxius/8 _EULP_2008.pdf>. Torres i Pla, Joaquim (2011). «Capítol 4: La transmissió lingüística intergeneracional». A: Enquesta d’usos lingüístics de la població 2008: Anàlisi. Volum I: Les llengües a Catalunya: coneixements, usos, transmissió i actituds lingüístics. Disponible en línia a: <http:// www20.gencat.cat/docs/Llengcat/Documents/Publicacions/BTPL/arxius/8_EULP_2008. pdf>, p. 82-100.

01 Sec Monografica 1 TSC22.indd 40

30/01/13 13:11


Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 22 (2012), p. 41-58 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01.41 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

L’evolució dels usos professionals a Catalunya del 1997 al 2008 The evolution of professional language uses in Catalonia between 1997 and 2008 Albert Fabà Prats

Societat Catalana de Sociolingüística - Institut d’Estudis Catalans

Data de recepció: gener de 2012 Data d’acceptació: 14 de març de 2012

Resum L’article analitza l’evolució dels usos lingüístics professionals a Catalunya des de l’any 1997 fins al 2008. Tanmateix, clarifica, en primer lloc, a què ens referim quan diem usos professionals. Els usos orals amb els veïns, les botigues, els bancs o les caixes ens permeten constatar que en els dos primers casos es produeix una reducció percentual de l’ús del català, però que aquesta reducció és fruit, sobretot, de l’arribada de persones immigrades amb llengües altres que el català, en aquest període de poc més de deu anys, i no tant d’una defecció en l’ús del català per part dels que ja eren residents a Catalunya l’any 1997. L’oferta de català de les organitzacions s’analitza mitjançant l’Ofercat, una eina desenvolupada per la Direcció General de Política Lingüística i el Consorci per a la Normalització Lingüística, amb l’objectiu d’observar l’oferta lingüística en un determinat territori, normalment una ciutat. L’article es clou amb unes recomanacions per a millorar els coneixements i els usos lingüístics del català. Paraules clau: usos lingüístics professionals, evolució dels usos lingüístics, oferta lingüística, Ofercat.

Abstract This paper analyses the evolution of professional language uses in Catalonia from 1997 to 2008. To do so, it begins by clarifying what is meant by the term professional uses. The observation of oral uses in dealings with neighbours, shops and banks allows it to be affirmed that there has been a percent decrease in the use of Catalan in the first two cases. However, this reduction has been due above all to the arrival of immigrants with languages other than Catalan in this period of a little over ten years, and not to a defection in the use of Catalan by persons who were already living in Catalonia in 1997. The Catalan language offering provided by organisations is analysed by using Ofercat, a tool developed by the Catalan Government’s Directorate-General for Language Policy jointly with the Consortium for Linguistic Normalisation to allow observation of the language offering in Correspondència: Albert Fabà Prats. Societat Catalana de Sociolingüística, Institut d’Estudis Catalans. C. del Pare Manyanet, 35, 4t 1a. 08030 Barcelona. Tel.: 933 452 188. A/e: afaba@cpnl.cat.

01 Sec Monografica 1 TSC22.indd 41

30/01/13 13:11


42

TSC, 22 (2012)

Albert Fabà Prats

specific territories, usually entailing towns. In concluding, this paper makes some recommendations for improving the knowledge of the Catalan language and its uses. Key words: professional language uses, evolution of language uses, language offering, Ofercat.

1.  Introducció

A

l’article anterior, Joaquim Torres ha centrat la seva atenció en l’evolució dels usos privats o particulars a Catalunya entre el 1997 i el 2008. Per tal de com plementar aquesta visió, ara ens centrarem en l’evolució dels usos professionals,1 durant el mateix període. Per facilitar la possibilitat d’obtenir una perspectiva de conjunt, he utilitzat les mateixes eines metodològiques que també ha emprat Torres2 en el seu treball. Així, he pres com a inici de la sèrie les dades de l’Enquesta Lingüística sobre l’Ús Oral del Català (DGPL, 1998), anomenada EUOC97. Aquest recull de dades és el precedent més immediat de les enquestes posteriors denominades enquestes sobre els usos lingüístics, EUL, efectuades a Catalunya el 2003 i el 2008 (EULC03 i EULP08), i, per tant, els resultats de totes tres són comparables, especialment pel que fa a les preguntes que jo analitzaré. Tot i això, atès que a les dues primeres (però molt especialment a l’EULC03) el nombre de persones nades a l’estranger s’hi trobaven infrarepresentades, treballaré amb una reponderació de les respectives mostres, tal com ho ha fet, també, Joaquim Torres.3 La principal novetat respecte al treball de Torres és que, en aquells casos que això és factible, proporcionaré una perspectiva temporal més àmplia, en incorporar a la sèrie les dades de l’any 2003. Aquesta perspectiva no és possible en totes les ocasions, atès que en l’enquesta de l’any 2003 es van incorporar preguntes que no es van fer l’any 1997. En aquests casos, la comparació temporal serà més limitada, només dels darrers cinc anys que podem analitzar, entre el 2003 i el 2008. Tot i que el nom de l’article fa referència a l’evolució dels usos professionals a Catalunya, amb la intenció de fer una síntesi comparativa entre els usos privats i els professionals, també faré una anàlisi comparativa entre alguns dels usos privats que Torres no ha emprat en la seva anàlisi (com ara l’ús amb els veïns) i d’altres més directament professionals. 1.  Per a una discussió sobre la pertinença o no d’emprar aquesta terminologia, vegeu el següent apartat d’aquest article. 2.  Faig meves, d’altra banda, les anàlisis de Torres a l’apartat 2 del seu article («Evolució demogràfica de Catalunya durant el període»), on remarca la necessitat de tenir en consideració la importància de la darrera onada immigratòria que s’ha produït a Catalunya. 3.  Quant a l’EUOC97 i l’EULP08, cal tenir en compte els comentaris metodològics de l’article de Torres, en aquest mateix volum, a la nota 2. Pel que fa a l’EULC03, he utilitzat les dades que l’Institut d’Estadística de Catalunya ha recalibrat, per tal d’ajustar les dades al nombre de persones nades a l���estranger d’acord amb el padró respectiu i així evitar el biaix que tenia l’enquesta originària. Hom pot trobar aquestes dades en el volum Enquesta d’usos lingüístics de la població. 2008, editat per la Generalitat de Catalunya l’any 2009, a l’apartat «Dades enllaçades 2003-2008».

01 Sec Monografica 1 TSC22.indd 42

30/01/13 13:11


L’evolució dels usos professionals a Catalunya del 1997 al 2008

TSC, 22 (2012)

43

I ja posats a fer, abans d’iniciar l’anàlisi pròpiament dita, faré algunes reflexions sobre diverses tipologies d’usos. Passaré, després, a estudiar l’evolució de l’ús amb els veïns i a les botigues entre el 1997, el 2003 i el 2008 i, més endavant, els usos amb els metges i als bancs, però ara només entre el 2003 i el 2008. Acabaré amb una síntesi temporal comparativa, que tindrà en compte algunes dades, tant d’aquest article com del treball anterior de Joaquim Torres. Finalment, afegiré una perspectiva complementària que es fonamenta en els resultats d’Ofercat, una anàlisi de l’oferta lingüística en una ciutat. Clourem aquest article amb unes conclusions. 2. Una tipologia sobre els usos lingüístics. interlocutors i context de la interlocució

Durant aquesta jornada hem convingut, en bona part, a dividir els usos lingüístics en dos grups principals: els usos privats o particulars i els usos professionals. Isidor Marí ha defensat l’interès d’utilitzar aquesta terminologia, amb tots els matisos que calgui, i no la que vam utilitzar a les Jornades sobre l’ús interpersonal que vam organitzar l’any 2001. Ja em sembla bé, tot i que no m’apassionen els debats terminològics. És cert que el terme professional evoca, sobretot, el món econòmic, el de les empreses, els professionals, etc., i quan parlàvem de les comunicacions institucionalitzades també ens referíem, òbviament, a altres mons, i de manera molt especial al de l’Administració pública o a les associacions sense afany de lucre (que també són institucions). Com deia, però, fets aquests aclariments, parlar d’usos professionals ja m’està bé. Tanmateix, jo voldria fer algunes distincions més, tot tenint en compte dos elements diferenciats, en analitzar l’ús lingüístic d’una determinada interlocució: el caràcter dels interlocutors, d’una banda, i el context en què es produeix la interlocució, de l’altra. Així, ens podríem trobar amb dues persones físiques, dos particulars que, alhora, estan parlant en un context privat, com ara dos veïns que parlen a l’ascensor. Es tractaria d’usos particulars en sentit estricte. Ara bé, podríem tenir dos particulars parlant, però, en un context institucional o professional, com per exemple dos companys d’escola, que estan parlant dintre de l’escola, encara que no sigui dintre de l’aula (on seria més discutible quin és el seu estatus). Es tractaria d’usos particulars, però en un context professional o institucional. També cal tenir en compte dos casos mixtos, quan els interlocutors tenen característiques diferents (tot i que sempre en un context institucional o professional): l’un actua com a professional i l’altre com a particular. Seria el cas, per exemple, dels comerciants, els metges, etc. (que actuen com a professionals), que interactuen amb els seus clients (que no deixen de ser particulars). Finalment, tindríem els usos professionals en sentit estricte, on ambdós interlocutors actuarien com a professionals i, alhora, en un context professional. Es tractaria dels usos professionals en sentit estricte.

01 Sec Monografica 1 TSC22.indd 43

30/01/13 13:11


44

TSC, 22 (2012)

Albert Fabà Prats

Si hom vol precisar encara més, potser caldria introduir altres elements, com ara la intensitat formal de la interlocució, d’una banda, i qui inicia la interlocució, de l’altra, amb la qual cosa la quantitat de tipologies se’ns multiplica, una mostra de la complexitat d’analitzar sistemàticament l’ús lingüístic. Això, deixant de banda que només ens estem referint als usos orals... 3. Usos orals amb els veïns i a les botigues. Anys 1997, 2003 i 2008 Iniciarem el nostre recorregut amb l’ús a les botigues. D’acord amb les reflexions que hem fet anteriorment, hem de tenir en compte que aquí ens referim a les respostes dels ciutadans enquestats com a clients, quan van a comprar. Seria un d’aquells casos mixtos, on les persones enquestades actuen com a particulars, però en un context professional, tot i que les botigues són, normalment, d’un baix nivell de formalitat. GRÀFIC 1 Llengua a les botigues. Anys 1997, 2003 i 2008.

Percentatges 0,3

100 %

1,1

90 % 80 %

36,6

36,9

43,9

70 % 60 %

14,8

15,5

50 %

15,0

40 % 30 %

48,6

47,3

20 %

40,0

10 % 0% 2003

1997 Català només o sobretot

Altres combinacions cat./cast.

Castellà només o sobretot

2008 Altres llengües o combinacions

FONT: EUOC97, EULC03 i EULP08 (dades enllaçades).

El 1997 gairebé la meitat de la població enquestada afirmava que, en anar a comprar a les botigues, utilitzava el català de manera exclusiva o majoritària. Aquesta proporció havia davallat de manera notable l’any 2008, on ja només hi trobàvem un 40 % de persones que manifestaven aquest ús majoritari de la llengua catalana. El català perdia i el castellà guanyava, mentre que els usos intermedis quedaven igual. La davallada més intensa es produeix entre el 2003 i el 2008. Així, entre el 1997 i el 2003,

01 Sec Monografica 1 TSC22.indd 44

30/01/13 13:11


L’evolució dels usos professionals a Catalunya del 1997 al 2008

TSC, 22 (2012)

45

el català només perd 1,3 punts i el castellà pràcticament no augmenta. Per contra, del 2003 al 2008 el català perd més de 7 punts percentuals. Però les dades percentuals enganyen, atès que el 2008 no parlem de la mateixa població que hi havia el 1997. Enmig, l’intens procés migratori al qual ens hem referit més amunt i que Joaquim Torres ha analitzat en el seu article. Per aquest motiu, és fonamental apreciar, també, la dinàmica de les dades absolutes, tal com fem a la taula 1. Taula 1 Llengua a les botigues. Població de 15 anys o més, en valors absoluts. Anys 1997, 2003 i 2008 A Català només o sobretot Altres combinacions cat./cast. Castellà només o sobretot

1997

2003

2008

B−A

2.526.038

2.658.024

2.512.051

−13.987

769.246

871.023

942.019

172.773

1.902.325

2.073.596

2.756.976

854.651

16.859

69.081

69.081

5.197.609

5.619.500

6.280.127

1.082.518

Altres llengües o combinacions Total

B

Font:  Elaboració pròpia4 a partir de les dades d’EUOC97, EULC03 i EULP08 (dades enllaçades).

Ara la perspectiva és força diferent: si abans el català perdia efectius de manera radical, amb les dades absolutes pràcticament no hi ha pèrdua, i la que hi ha (−13.987) es produeix a favor de les altres combinacions entre català i castellà. El balanç més adient pel que fa a la llengua a les botigues és el següent: hi ha una certa estabilitat pel que fa a l’ús exclusiu o majoritari del català, un creixement important de l’ús combinat de català i castellà i, sobretot, un intens creixement de l’ús del castellà, fruit de la immigració massiva de persones nades a l’estranger que fan la seva aparició a la societat catalana, sobretot, entre l’any 2003 i 2008. Tot i que una part d’aquestes persones, com hem vist en el capítol anterior, aporten altres llengües inicials, en l’ús a les botigues la seva presència és molt limitada. Ens interessa, ara, contrastar aquest ús a les botigues, de caràcter mixt, amb un context clarament particular. Ho farem estudiant les dades dels anys 1997 i 2008 (la perspectiva del 2003 no difereix gaire de l’anterior i, per no complicar excessivament el gràfic, n’obviarem les dades) de dos tipus d’usos, amb els veïns, d’una banda, i a les botigues, de l’altra. Si abans observàvem l’evolució temporal d’una d’aquestes situacions, l’ús a les botigues, ara ens interessa comparar els capteniments lingüístics dels enquestats en dues situacions diferents, l’anterior i l’ús amb els veïns. És important recordar que ambdues tenen característiques diferents, tot i que són contextos relativament infor4.  Les dades i els càlculs no s’haurien pogut fer sense les estimacions que Joaquim Torres va elaborar per al seu article, al qual expresso el meu agraïment per poder-ne disposar.

01 Sec Monografica 1 TSC22.indd 45

30/01/13 13:11


46

TSC, 22 (2012)

Albert Fabà Prats

GRÀFIC 2 Llengua amb els veïns i a les botigues. Anys 1997 i 2008.

Percentatges 1,8

100 %

1,1

90 % 36,6

80 % 46,5

70 %

43,9 49,1

60 %

14,8

50 %

15,0

14,6

16,6

40 % 30 %

48,6

20 %

40,0

38,9

32,4

10 % 0% Amb veïns. Any 1997 Català només o sobretot

A les botigues. Any 1997 Altres combinacions cat./cast.

Amb veïns. Any 2008 Castellà només o sobretot

A les botigues. Any 2008 Altres llengües o combinacions

FONT: EUOC97, EULC03 i EULP08 (dades enllaçades).

mals, ja que l’ús entre els veïns és un ús que es produeix entre particulars, en un sentit estricte. Tant el 1997 com el 2008, el percentatge de català a les botigues sempre és superior que l’ús amb els veïns. Així, del 38,9 % d’ús de català, només o sobretot, amb els veïns, es passa a un 48,6 % amb els veïns, el 1997. Un increment de 9,7 punts. De la mateixa manera, el 2008 hi ha un augment de 7,6 punts, una mica inferior, però de la mateixa magnitud. Conclourem, doncs, encara que de manera provisional (atesa la limitació de l’anàlisi), que els usos més nítidament particulars proporcionen índexs de català més baixos que d’altres on, d’alguna manera, hi intervenen o bé interlocutors o bé contextos més vinculats a la vida professional, institucional o pública. 4. Usos orals amb metges, bancs i caixes. Anys 2003 i 2008 Per ampliar-ne la perspectiva, introduirem dues noves situacions, l’ús amb els metges i als bancs. Són situacions semblants a l’ús a les botigues, però en un context més clarament formal. Lamentablement, com hem indicat abans, aquestes dues preguntes no es van fer l’any 1997 i, per tant, haurem de limitar la perspectiva temporal a la comparació entre els dos darrers anys, 2003 i 2008.

01 Sec Monografica 1 TSC22.indd 46

30/01/13 13:11


L’evolució dels usos professionals a Catalunya del 1997 al 2008

TSC, 22 (2012)

47

GRÀFIC 3 Llengua amb els metges. Anys 2003 i 2008.

Percentatges 0,8

0,7

100 % 90 % 80 %

40,7

46,0

70 % 60 % 11,4

50 %

11,6

40 % 30 % 47,2

20 %

41,6

10 % 0% 2008

1997 Català només o sobretot

Altres combinacions cat./cast.

Castellà només o sobretot

Altres llengües o combinacions

FONT: EULC03 i EULP08 (dades enllaçades).

El 2003 gairebé la meitat de la població enquestada afirmava que, en anar al metge, utilitzava el català de manera exclusiva o majoritària. Aquesta proporció havia davallat de manera notable l’any 2008, on ja només trobàvem un 41,6 % de persones que manifestaven aquest ús majoritari de la llengua catalana. El català perdia i el castellà guanyava, mentre que els usos intermedis quedaven igual. Però, tal com ha passat abans, les dades percentuals ens juguen males passades i convé analitzar l’evolució a partir de les dades absolutes, a la taula 2. Taula 2 Llengua amb els metges. Població de 15 anys o més, en valors absoluts. Anys 2003 i 2008

Català només o sobretot Altres combinacions cat./cast. Castellà només o sobretot Altres llengües o combinacions Total

A

B

2003

2008

2.652.404

2.612.533

−39.871

−1,5

640.623

728.495

87.872

13,7

2.287.137

2.888.858

601.722

26,3

39.337

50.241

10.905

27,7

5.619.500

6.280.127

660.627

11,8

B−A

(B − A) / A en %

Font:  Elaboració pròpia a partir de les dades d’EULC03 i EULP08 (dades enllaçades).

01 Sec Monografica 1 TSC22.indd 47

30/01/13 13:11


48

TSC, 22 (2012)

Albert Fabà Prats

Com abans, la pèrdua de català que es produïa, d’acord amb les dades percentuals, és ara molt més limitada, tot i que 40.000 persones no és una xifra negligible. Tot i això, les xifres indiquen, com abans, que el traspàs es produeix, molt probablement, cap al grup d’altres combinacions de català i castellà, més que directament cap al castellà. GRÀFIC 4 Llengua a bancs o caixes. Anys 2003 i 2008.

Percentatges 100 %

1,7

1,6

90 % 80 %

35,6

42,6

70 % 60 %

9,0

50 %

10,8

40 % 30 %

53,8 44,9

20 % 10 % 0%

2008

1997 Català només o sobretot

Altres combinacions cat./cast.

Castellà només o sobretot

Altres llengües o combinacions

FONT: EULC03 i EULP08 (dades enllaçades).

La dinàmica, ara, és molt semblant a l’anterior, encara que amb uns índexs de català superiors als bancs que amb els metges, i una reculada una mica més intensa. Així, el 2003 l’ús del català amb els metges, de manera exclusiva o majoritària, era del 47,2 % Taula 3 Llengua a bancs i caixes. Població de 15 anys o més, en valors absoluts. Anys 2003 i 2008

Català només o sobretot Altres combinacions cat./cast. Castellà només o sobretot Altres llengües o combinacions Total

A

B

2003

2008

B−A

(B − A) / A en %

3.023.291

2.819.777

−203.514

−6,7

505.755

678.254

172.499

34,1

2.000.542

2.675.334

674.792

33,7

89.912

106.762

16.850

18,7

5.619.500

6.280.127

660.627

11,8

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades d’EULC03 i EULP08 (dades enllaçades).

01 Sec Monografica 1 TSC22.indd 48

30/01/13 13:11


L’evolució dels usos professionals a Catalunya del 1997 al 2008

49

TSC, 22 (2012)

i es reduïa 5,6 punts, fins arribar al 41,6 %, el 2008. Pel que fa a l’ús als bancs i caixes, s’iniciava en un 53,8 % el 2003, però reculava 8,9 punts, fins al 44,9 %, el 2008. Una dinàmica que també es produeix, tot i que amb menys intensitat, en les dades absolutes. Tot i això, és remarcable que, malgrat la pèrdua important de català, també en termes absoluts (més de 200.000 persones), des del punt de vista relatiu segueix sent el grup majoritari, un fet que no es produïa en els altres dos casos que hem analitzat en xifres absolutes. 5. Síntesi temporal comparativa Per completar la perspectiva que hem adoptat anteriorment, farem un resum d’alguns dels resultats, tant d’aquest article com de l’anterior de Joaquim Torres. Per tenir aquesta perspectiva sintètica, hem elaborat uns índexs de català de la següent manera: hem ponderat els resultats de les preguntes d’ús atorgant a «només català», el valor 1; «més català que castellà», el valor 0,75; «ambdues llengües», el valor 0,5, i a «més castellà que català», el valor de 0,25 punts, mentre que la resta de casos s’anul·laven, atès que no tenien català. En el gràfic 5 expressem els valors d’aquests índexs en diversos anys i contextos: als bancs, a les botigues, al metge, amb els fills, amb els veïns i els valors de la llengua inicial. GRÀFIC 5 Ús lingüístic en diverses situacions. Anys 1997, 2003 i 2008.

Percentatges 70 % 60 %

57,5 52,5

50 %

56 52

51 47,5

52,5 49,6 47

47

46,2 46,1 40,7

40 %

45,8

43,5 37,3

30 % 20 % 10 % 0% Als bancs

A botigues Any 1997

Al metge

Amb els fills

Any 2003

Amb veïns

Amb la parella

Any 2008

FONT: Elaboració pròpia a partir de les dades d’EUOC97, EULC03 i EULP08 (dades enllaçades).

01 Sec Monografica 1 TSC22.indd 49

30/01/13 13:11


50

TSC, 22 (2012)

Albert Fabà Prats

Si no tenim en compte els fills, la mitjana d’ús del català de les situacions relacionades amb contextos professionals sempre és més alta que les vinculades als usos particulars. Així, la mitjana d’ús de català a les botigues l’any 1997 és de 56 punts, mentre que la mitjana d’ús amb els veïns i amb la parella, durant el mateix any, és de 46 punts, deu menys. Quant a l’any 2003, la mitjana d’ús del català als bancs, a les botigues i al metge és de 53,5 punts, mentre que la mitjana de veïns i parella és de 44,8 punts, gairebé nou punts de diferència. I de la mateixa manera, el 2008 la diferència és altre cop de deu punts, atès que la mitjana de bancs, botigues i metge és de 49 punts i la de veïns i parella, de 39 punts. Sembla, doncs, raonable de concloure que la intervenció en la interlocució d’algun tipus d’interlocutor o context professional o institucional afavoreix el català. L’única excepció a aquest fet és que també hi ha un tipus de situació en què el català també guanya protagonisme: l’ús amb els fills. Fins ara ens hem referit a situacions en les quals avaluem l’ús lingüístic de particulars, tot i que de vegades els situem en contextos de tipus professional i/o interactuant amb altres persones que actuen com a professionals, com ara els comerciants o els metges i els treballadors dels bancs i les caixes. Per completar l’article, ens referirem directament als usos de persones que actuen directament com a professionals o com a membres d’altres organitzacions, però no a títol particular o privat. I ho farem de la mà de l’Ofercat, una eina per analitzar l’oferta de tot tipus d’organitzacions d’un territori. 6. Usos professionals orals i escrits. Ofercat5 L’Ofercat és una eina d’anàlisi territorial desenvolupada per la Direcció General de Política Lingüística i el Consorci per a la Normalització Lingüística, amb l’objectiu d’observar l’oferta lingüística en català en un determinat territori. Es refereix a l’oferta, tant oral com escrita, que ofereixen, valgui la redundància, les diverses organitzacions que actuen, directament o indirecta, en aquesta ciutat, barri o districte. No abunden les dades que adopten aquesta perspectiva sobre l’ús lingüístic. Si a més a més, tenim en compte que l’Ofercat ja compta amb un nombre força important d’anàlisis territorials desenvolupades, és justificat l’espai que li concedirem. Les característiques principals de l’Ofercat són les següents: — A través d’un conjunt d’indicadors prefixats, el programa resumeix, en un índex numèric global i en diferents índexs sectorials, amb una representació gràfica, l’oferta lingüística d’una població. — L’Ofercat mesura aquells usos lingüístics que fan les institucions o bé els individus en representació d’alguna organització. No s’estudien els usos lingüístics particulars o en les converses privades. 5.  Expresso el meu agraïment a la Direcció General de Política Lingüística i al Consorci per a la Normalització Lingüística per poder disposar de les dades que nodreixen aquest apartat.

01 Sec Monografica 1 TSC22.indd 50

30/01/13 13:11


L’evolució dels usos professionals a Catalunya del 1997 al 2008

TSC, 22 (2012)

51

— Es treballa amb una aplicació informàtica que recull un màxim de 124 indicadors orals i escrits, tant de les institucions públiques com de les entitats privades i de la societat civil. — La població estudiada es divideix en cinc sectors: Administració pública, economia, societat i oci, mitjans de comunicació, i ensenyament i sanitat. Les dades de l’Ofercat provenen de l’observació directa mitjançant la combinació de quatre tècniques diferents: rutes aleatòries (i estratègiques) per observar comerços i empreses de serveis, visites a organitzacions, trucades telefòniques i altres observacions. Els indicadors seleccionats són fàcils de recollir i s’agrupen en factors segons el tipus de comunicació a què es refereixen. S’observen tres factors de llengua escrita i dos de llengua oral. Els factors relacionats amb la llengua escrita són: la retolació identificativa (la que identifica l’entitat, que sol ser el rètol principal, el que en diu el nom), la retolació informativa (la que dóna informació sobre l’organització o sobre la ciutat: horaris, noms de carrers, indicació d’oficines o serveis…) i les comunicacions escrites que emeten les organitzacions. Pel que fa a la llengua oral, s’observa la llengua d’identificació oral (llengua en què les organitzacions s’adrecen als ciutadans en un primer moment) i la llengua d’adaptació oral (llengua amb què l’organització respon al ciutadà quan aquest se li ha adreçat en català). Tots aquests indicadors es ponderen d’acord amb uns elements el màxim d’objectius i al final s’obté un índex, l’índex Ofercat, que indica la presència del català en el territori analitzat. Fins ara, tenim índexs Ofercat de divuit6 ciutats catalanes, amb observacions que s’han desenvolupat durant els primers sis anys del segle xxi, a més de deu observacions als deu districtes de la ciutat de Barcelona, l’any 2005. Els índexs que en resulten són els que s’indiquen en el gràfic 6. Com es pot veure, l’esglaonament dels índexs és prou marcat. Va des dels 51 punts de Santa Coloma de Gramenet fins als 80 d’Olot. Una diferència, doncs, pràcticament de 30 punts. Fins a cert punt, s’assembla al que es produeix quan s’analitzen els percentatges d’algunes competències lingüístiques. Així, segons el cens del 2001, a Santa Coloma el 53,1 % de la població afirmava saber parlar el català, mentre que a Olot n’era el 87,3 %. Una diferència aproximada de 34 punts. I, si ens referim a la capacitat d’escriure en català, les xifres sempre són més baixes, però amb un esglaonament semblant. A Santa Coloma el 34,6 % de la població deia que sabia escriure el català i a Olot el 64,3 %. Si classifiquem les ciutats en tres grups, a la banda baixa hi hauria Santa Coloma de Gramenet, Cornellà i l’Hospitalet de Llobregat i a la banda alta vuit ciutats que van de Reus, amb 72 punts, a Olot, amb 80 punts. En el primer cas són poblacions de la primera corona metropolitana barcelonina, molt marcades pel fet immigratori dels anys cinquanta, seixanta i setanta, amb un 6.  També s’han portat a terme els Ofercat de Salt i Figueres, a iniciativa dels ajuntaments respectius. Però en aquests dos casos no està assegurat que se’n faci una segona edició.

01 Sec Monografica 1 TSC22.indd 51

30/01/13 13:11


52

TSC, 22 (2012)

Albert Fabà Prats

GRÀFIC 6 Índexs Ofercat 2001-2007 100 % 90 % 80 %

80

79

78

77

75

70 %

74

73

72

70

69

60 %

68

68

67

67

64 59

50 %

54

51

40 % 30 % ers Llo re Ta rra t go na Sa ba de Ba l rce l l o L’H na os pit al Co et rn Sa e nt a C llà olo ma

oll

an Gr

ssa

ata

M

us

rra

Re

Te

ida

sa

Lle

rto

To

a

na ro

Gi

res

p M

an

ll

em

rge

Tr

Ol La

Se

ud

’U

ot

20 %

FONT: DGPL i CPNL.

important percentatge de persones de llengua inicial castellana. Les ciutats de la banda alta, més disperses territorialment, són poblacions menys afectades per aquell procés immigratori i, per tant, amb un nombre de catalanoparlants inicials més nombrós. Enmig queden ciutats més complexes des del punt de vista sociolingüístic, amb diferències internes importants, la qual cosa en pot explicar, ni que sigui parcialment, la situació intermèdia. L’altre aspecte que cal remarcar és que els índexs no baixen mai de 50 punts. Aquest fet pot semblar estrany, si s’evoca la imatge que sovint tenim de les ciutats metropolitanes del grup amb índexs inferiors. Unes ciutats on podríem pensar que el català té una presència molt migrada. Cal tenir en compte, però, que les xifres es refereixen al conjunt de sectors analitzats, des de l’Administració pública fins als mitjans de comunicació, passant per l’ensenyament o la sanitat, o les associacions i els comerços. I els contrastos entre aquests àmbits són molt grans, com veurem en el següent gràfic. Per no fer el gràfic massa complex, hem triat tres sectors que tenen una dinàmica diferent: ensenyament i sanitat, molt vinculats a l’Administració pública; economia, on s’analitzen, sobretot, els comerços i les empreses de servei, i, finalment, els mitjans de comunicació, on tenen un pes fonamental els mitjans generalistes, amb una oferta idèntica a tot el territori. Destaquen, precisament, els baixos índexs d’aquest darrer àmbit, el dels mitjans de comunicació, sempre situats entre 30 i 41 punts, amb una oferta en català molt homogènia arreu del territori.

01 Sec Monografica 1 TSC22.indd 52

30/01/13 13:11


L’evolució dels usos professionals a Catalunya del 1997 al 2008

53

TSC, 22 (2012)

GRÀFIC 7 Índexs Ofercat 2001-2007 per sectors 100 % 90 % 80 %

98

98

95

88

83

84

98

96

82

92

78

91

91

94

89

87

87

89

88

70 %

68

65

60 %

64

65

65

54

41

38

38

38

37

37

80

39

41

34

30 %

36

34

33

81

74

65 61

50 % 40 %

84

75

36

41

53

37

55 33

40 32

33

20 % 10 %

Ensenyament i sanitat

ers Llo re Ta rra t go na Sa ba de Ba l rce l L’H lon a os pit al Co et r Sa ne nt a C llà olo ma

oll

Gr

an

ssa

ata

M

us

rra

Re

Te

ida

sa

Lle

rto

na

To

a

Gi

ro

p

res

M

an

ll

em

Tr

rge

’U

La

Se

ud

Ol

ot

0%

Economia

Mitjans de comunicació

FONT: DGPL i CPNL.

Per la banda alta s’aprecien, també, els contrastos relativament limitats dels índexs d’ensenyament i sanitat. Així, l’índex d’ensenyament i sanitat de Santa Coloma és de 74 punts, mentre que el d’Olot és de 98 punts. És, certament, una diferència de 24 punts, però és que la diferència dels índexs d’economia és de 55 punts! Santa Coloma té un índex de 33 punts i Olot, un de 88. I és que en aquest darrer cas les característiques sociolingüístiques de les ciutats tenen una influència molt important en l’oferta que es produeix en català. Atesa la importància que hem concedit en l’apartat anterior als comerços i les empreses de servei, també ho farem ara. Els índexs integren, en aquest cas, les dades de retolació identificativa dels comerços, de la llengua observada en els aparadors i de la llengua inicial telefònica, així com la llengua d’adequació quan l’observador o l’observadora parlava en català. Es produeix, tal com ja hem indicat anteriorment, un esglaonament més marcat entre els índexs dels comerços que en els índexs generals Ofercat. Tornen a situar-se set ciutats en el grup de capçalera (Olot, la Seu d’Urgell, Tremp, Manresa, Girona, Tortosa i Lleida) i les tres ciutats de l’àrea metropolitana barcelonina a la part baixa. I el cas especial de Lloret, una ciutat gironina amb un percentatge significatiu de catalanoparlants inicials, però que fa de l’activitat turisticocomercial la seva principal activitat econòmica.

01 Sec Monografica 1 TSC22.indd 53

30/01/13 13:11


54

TSC, 22 (2012)

Albert Fabà Prats

GRÀFIC 8 Índexs Ofercat globals, i de comerços i empreses de servei 100 %

94

90 %

91 84

81

80 %

84

80

78

72

70 %

69

68

72 64

60 %

68 57

50 %

50 41

40 % 30 %

36

34

20 % 10 % ers Llo re Ta rra t go na Sa ba de Ba l rce l L’H lon a os pit al Co et r Sa ne nt a C llà olo ma

oll

an Gr

ssa

ata

M

us

rra

Re

Te

ida

sa

Lle

rto

a

na

To

ro

Gi

res

p M

an

ll

em

Tr

rge

’U

La

Se

ud

Ol

ot

0%

Comerços i empreses de servei

Índex Ofercat

FONT: DGPL i CPNL.

A la ciutat de Barcelona es van fer observacions d’Ofercat a tots deu districtes, l’any 2005. Per aquest motiu, tenim una mostra força àmplia dels seus comerços i empreses de servei, la qual cosa ens permet fer-ne un comentari més detallat, per sectors d’activitat comercial. Un dels sectors comercials amb millor oferta de català és el de les finances (bancs, caixes i altres organitzacions financeres), amb 62 punts a la retolació identificativa, 67 punts a la llengua de l’aparador, 77 punts a la llengua d’identificació oral i 92 punts a la llengua d’adequació oral. I el sector amb una oferta de català més baixa és el de la restauració i l’hostaleria, amb 49 punts a la retolació identificativa, 26 punts a la llengua de l’aparador, 22 punts a la llengua d’identificació oral i 45 punts a la llengua d’adequació. 7. Usos professionals orals i escrits, una perspectiva temporal També tenim la possibilitat d’analitzar l’evolució temporal dels índexs temporals d’algunes ciutats en el següent gràfic. Les observacions de les ciutats de Manresa, Lloret i del districte de Ciutat Vella de Barcelona es van fer els anys 2001 i 2007, mentre que les de Santa Coloma de Gramenet es van realitzar l’any 1998 i 2003, respectivament.

01 Sec Monografica 1 TSC22.indd 54

30/01/13 13:11


L’evolució dels usos professionals a Catalunya del 1997 al 2008

TSC, 22 (2012)

55

GRÀFIC 9 Evolució temporal dels índexs Ofercat 100 % 90 % 80 %

78

77

70 %

66

68 61

62

60 % 51

50 %

47

40 % 30 % 20 % 10 % 0% Manresa

Lloret

Ciutat Vella

Sta. Coloma de G.

FONT: DGPL i CPNL.

Com es pot veure hi ha molt poques variacions, tret del cas colomenc, on hi ha un increment de 4 punts. No obstant això, sí que hi ha canvis temporals en l’àmbit del comerç, com veurem més endavant. Ens referim, aquí, a la retolació que identifica el comerç, que normalment es troba a la façana de l’edifici, on consta de manera prioritària el seu nom. L’evolució temporal ha estat positiva, ja que s’ha passat d’una mitjana de 52 punts el 2002 a una de 57 el 2007. Tot i això, la situació és força diversa, d’acord amb les característiques de cada ciutat: mentre els municipis que ja tenien un índex alt el 2002 pràcticament no han variat la seva situació lingüística, les ciutats amb índexs més baixos com Lloret, Badia o Santa Coloma de Gramenet han incrementat d’una manera notable els seus índexs de català. Què passa quan ens referim a la llengua oral? Les observacions a Manresa, Tarragona i Lloret es van fer el 2001 i el 2007, mentre que al districte de Ciutat Vella de Barcelona van ser el 2001 i el 2005. Finalment, a Santa Coloma de Gramenet la primera anàlisi es va fer el 1998 i la segona el 2003. Contràriament a la dinàmica de la retolació identificativa, quan ens referim a la llengua en què són atesos els clients, l’evolució temporal és, en la majoria dels casos, negativa. L’únic cas on hi ha una evolució positiva és a la ciutat de Santa Coloma de Gramenet, que partia d’un índex molt baix.

01 Sec Monografica 1 TSC22.indd 55

30/01/13 13:11


56

TSC, 22 (2012)

Albert Fabà Prats

GRÀFIC 10 Evolució temporal de l’oferta en català de la retolació comercial (rètol principal) a diverses ciutats catalanes

100 % 90 %

86 87

80 %

73

71

70 %

65

62

60 %

60

57 59

54 54

51

50 %

52 48

50 50

50 38

40 %

47 37

33

30 %

23

20 % 10 %

de

G.

dia Ba

ret

erà rb

Llo

Any 2002

Sta

.C

olo

ma

rd Ce

Ba

yo an

Ve at ut

Ci

on M

la

lla

da tca

na go rra

lle

t Ta

po Ri

nt Sa

M

an

Cu

res

ga

a

t

0%

Any 2007

FONT: DGPL i CPNL.

GRÀFIC 11 Evolució temporal de la llengua d’identificació oral als comerços 100 %

92

90 % 81

80 %

72

70 %

62 47

60 %

42

50 %

46

43

40 % 30 % 20

20 %

12

10 % 0% Manresa

Tarragona

Lloret

Primera edició

Ciutat Vella

Sta. Coloma de G.

Segona edició

FONT: DGPL i CPNL.

01 Sec Monografica 1 TSC22.indd 56

30/01/13 13:11


L’evolució dels usos professionals a Catalunya del 1997 al 2008

TSC, 22 (2012)

57

8. Conclusions 8.1.  Usuaris particulars en contextos professionals — En els usos lingüístics que es produeixen en aquests contextos (usuaris particulars que parlen amb comerciants, metges, als bancs...), entre l’any 1997 i el 2008 (o entre el 2003 i el 2008, en altres casos) s’ha produït una disminució percentual del català. — Tot i això, el nombre de parlants majoritaris de català no ha sofert un canvi espectacular (encara que sempre ha disminuït), tret de l’àmbit financer, on 200.000 persones han abandonat el català. — Aquest procés és fruit, probablement, de factors demolingüístics (una part dels usuaris, la gran majoria dels nats a l’estranger, no saben parlar prou bé en català i, per tant, no el poden usar), però també d’una certa disminució de l’oferta en català dels professionals. — Malgrat tot, els contextos professionals continuen sent els més favorables (tret de l’ús amb els fills) cap al català i, molt especialment, als bancs i les caixes. 8.2.  L’oferta lingüística — Pel que fa a l’oferta lingüística en català (en àmbits professionals, però també en altres tipus d’organitzacions), els valors sempre són superiors als que hem analitzat anteriorment, com indiquen els índexs Ofercat de diverses ciutats catalanes. — No obstant això, els índexs sempre són més modestos si només ens referim a la llengua d’identificació oral. — Un dels elements fonamentals que incrementa l’oferta en català és el seu ús preferent i majoritari per part de l’Administració local i de la Generalitat i dels organismes que en depenen (centres escolars i sanitaris, molt especialment). — Quant a l’evolució temporal, no hi ha canvis significatius entre els anys 2001 i 2007, tot i que sí que n’hi ha en l’àmbit del comerç i les empreses de servei. — En aquest àmbit creix l’ús del català en la retolació (molt especialment en la retolació identificativa a l’àrea metropolitana barcelonina, on els índexs eren, anteriorment, molt baixos), però minva la llengua d’identificació oral en algunes ciutats. 8.3.  Què caldria fer? — Millorar el coneixement del català oral, especialment entre els nats a l’estranger. — Mantenir la difusió de la idea que és important iniciar les converses en català (i només canviar a una altra llengua si el nostre interlocutor no ens entén). Un model que serveix tant per als contextos particulars com professionals.

01 Sec Monografica 1 TSC22.indd 57

30/01/13 13:11


58

TSC, 22 (2012)

Albert Fabà Prats

— Aprofitar el context favorable de les llars d’infants i l’ensenyament primari per continuar afavorint l’ús del català amb els fills. — Incrementar l’oferta professional en català, tot utilitzant diverses estratègies. — Avançar, per tant, en tots els terrenys, sense menystenir-ne cap: l’increment del coneixement, però també dels usos, tant particulars com professionals. 9.  Agraïments Expresso el meu agraïment a la Direcció General de Política Lingüística per poder disposar de les matrius de dades necessàries per poder elaborar els càlculs que es presenten en aquest article. Bibliografia de referència Institut d’Estadística de Catalunya (2009). Enquesta d’usos lingüístics de la població 2008. Barcelona: Generalitat de Catalunya.

01 Sec Monografica 1 TSC22.indd 58

30/01/13 13:11


Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 22 (2012), p. 59-72 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01.42 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Els usos interpersonals o privats a Catalunya. Balanç i perspectives de futur Interpersonal or private language uses in Catalonia. A balance and future prospects Josep Maria Aymà Aubeyzon

Direcció General de Política Lingüística

Data de recepció: 21 de novembre de 2011 Data d’acceptació: 16 de febrer de 2012

Resum L’objectiu de l’article és fer un recull de les diverses actuacions de política lingüística relacionades amb el foment del català en els usos interpersonals. Alhora, es tracta de fer-ne un balanç analític i elaborar algunes propostes de futur. Primerament, s’analitzen les actuacions d’un primer període, des de l’any 1981 al 2000, subdividit en dues dècades, la dels anys vuitanta i, posteriorment, la dels noranta. Mentre a la dècada dels vuitanta es porten a terme les campanyes de la «Norma» (1981) i «Depèn de vostè (que aquí es parli català...)», a la dècada següent ja no es creu convenient incidir en aquest tipus de campanyes de sensibilització. Més endavant es reprenen aquest tipus de campanyes, ja durant la primera dècada del segle xxi: «Tu ets mestre» (2003), «En català, tu hi guanyes» (2003), «Dóna corda al català» (2005), «El català va amb tu» (2006) i «Encomana el català» (2009-2010). Alhora, es porten a cap actuacions de dinamització, molt especialment la campanya «Voluntariat per la llengua». L’article es clou amb un balanç i una sèrie de propostes de futur. Paraules clau: usos lingüístics interpersonals, campanyes de sensibilització lingüística, política lingüística.

Abstract The purpose of this paper is to present an overview of the various language policy actions aimed to foster the Catalan language in interpersonal uses. It also draws up an analytical balance and offers some proposals for the future. To begin with, a study is made of the actions carried out in an initial period, from 1981 to 2000, subdivided into two decades —the 1980s and the 1990s. Whereas the campaigns Norma (1981) and Depèn de vostè (que aquí es parli català...) were unfolded in the 1980s, in the following decade it was no longer considered appropriate to carry out this type of awareness actions. Subsequently, the opening decade of the 21st century saw a resumption of campaigns of this type, such as Tu ets mestre (2003), En català, tu hi guanyes (2003), Dóna corda al ca-

Correspondència: Josep Maria Aymà Aubeyzon. Direcció General de Política Lingüística, Generalitat de Catalunya. Passatge de la Banca, 1. 08001 Barcelona. Tel.: 935 671 052. A/e: jmayma@gencat.cat.

01 Sec Monografica 1 TSC22.indd 59

30/01/13 13:11


60

TSC, 22 (2012)

Josep Maria Aymà Aubeyzon

talà (2005), El català va amb tu (2006) and Encomana el català (2009-2010). Promotion actions were also carried out, especially including the campaign Voluntariat per la Llengua. The paper concludes with a balance of the situation and a set of proposals for action in the future. Key words: interpersonal language uses, language awareness campaigns, language policy.

1.  Introducció

E

m sembla que es pot dir que la celebració de la Jornada sobre els usos interpersonals organitzada pel Grup Català de Sociolingüística a final de 2001 hi va marcar una fita. Efectivament, el discurs i les campanyes de sensibilització dels anys 1980 van anar esvaint-se, i al llarg dels noranta la política lingüística es va centrar sobretot en les actuacions sectorials, la planificació lingüística i l’elaboració d’una nova llei de política lingüística. Va ser en aquest marc que, cap a final dels noranta, el Grup Català de Sociolingüística va creure que la qüestió dels usos personals requeria una reflexió aprofundida i una actuació prioritària en la política lingüística. 2. Primer període: 1981-2000 Anys 1981-1989 La Campanya de la Norma (1982) Contenia diversos missatges. El que ens interessa era el que promovia la interlocució català-castellà, anomenat bilingüisme passiu per Aina Moll, la directora de Política Lingüística aleshores. La realitat d’aquell discurs va ser polièdrica: d’una banda, tant el discurs com la Norma i la mateixa directora arribaven molt bé a amplíssimes capes de la població, tant la catalanoparlant com, fins i tot, la castellanoparlant, amb una acceptació molt considerable (tot i les reaccions sempiternes i potents del búnquer de Catalunya i sobretot de l’espanyol, grups de pressió ideològica espanyolista sempre contra la normalització del català); però, d’una altra, un sector influent aleshores als mitjans de comunicació, com ideòlegs, periodistes i escriptors, feien certa mofa de la teoria i la pràctica demanada, en bona part perquè aleshores encara hi havia un discurs progre que convertia els governs de Jordi Pujol en blanc permanent dels seus atacs. Des d’un punt de vista estrictament sociolingüístic, no es pot dir que la proposta tingués seguiment, però és cert que va ser el començament d’algunes entrevistes per ràdio i televisió fetes de manera bilingüe i que persones catalanoparlants s’atrevissin més a parlar en català en trobades o reunions on altres hi parlaven en castellà, fet que abans era pràcticament inversemblant. Diria que, si bé no va arrelar en aquell moment en la pràctica quotidiana, sí que va fer adonar que parlar en català en qualsevol ocasió

01 Sec Monografica 1 TSC22.indd 60

30/01/13 13:11


Els usos interpersonals o privats a Catalunya

TSC, 22 (2012)

61

era correcte (tothom hi sortiria guanyant); també em sembla que aquest missatge va arribar nítidament a tots, catalanoparlants i no catalanoparlants, i que el fet que es difongués per part d’una persona que tenia bon prestigi i la màxima credibilitat en la matèria des de la institució de la Generalitat va ser decisiu a l’hora de fer notar la importància d’aquell missatge. Probablement és des d’aleshores que parlar en català on sigui no té pràcticament cap contestació a Catalunya. «És millor parlar malament el català que no parlar-lo» (1983-1984) Aquesta campanya no va arribar a néixer, pel que podrien dir-hi els lingüistes més puristes si el missatge era malentès. Amb tot, sí que van circular alguns dels adhesius amb aquest mateix lema en alguns sectors, com el dels mestres de català. I en part va ser des d’aquest mateix sector que es va detectar que podria semblar que s’incitava a parlar malament el català, fet que aniria, a més, en detriment dels esforços dels ensenyants. L’objectiu no era, òbviament, promoure de parlar malament el català, sinó de facilitar la incorporació dels castellanoparlants a parlar-lo, encara que fos amb les mancances lògiques de les dificultats que comporta començar a parlar una llengua no practicada (en aquells moments era un tòpic dir que els catalanoparlants es reien d’aquells que cometien errors en les seves pràctiques primerenques de parlar-lo, fet que els provocaria vergonya o indignació). «Depèn de tu/vostè (que aquí es parli català...)» (1985-1986) Aquest era l’eslògan d’una campanya que va tenir força repercussió, on es podien visualitzar diversos àmbits del treball, socials i quotidians, respecte als quals es convidava els catalanoparlants a parlar-hi en català, sobretot si aquesta llengua hi era absent. Potser ha estat el més directe, concís, clar i, per tant, encertat de tots els que s’han fet en les campanyes de sensibilització, ja que amb aquestes poquíssimes paraules s’anava directament al moll del problema. Certament, també va ser força contestat, ja que es deia, fins i tot des de dins de l’àmbit sociolingüístic, que era traspassar una responsabilitat de l’Administració al ciutadà. Aquestes tres actuacions eren encertades en contingut del missatge i forma, tenint en compte el que passava al carrer o públicament. Però probablement no es va posar prou èmfasi en el discurs explicatiu, en el sentit que l’Administració no pot entrar o obligar en els usos personals. I tot i que s’hi deia que el ciutadà hi tenia responsabilitat, era prou estès el discurs que «al ciutadà ja se li ha demanat que utilitzi el català i que ho faci correctament, i aquest esforç l’ha de fer l’Administració». De no gaire, doncs, devien servir, almenys aparentment, aquells esforços per fomentar els usos personals del català en la vida quotidiana, llevat, probablement, del que ja s’ha esmentat quant a l’adopció d’actituds positives.

01 Sec Monografica 1 TSC22.indd 61

30/01/13 13:11


62

TSC, 22 (2012)

Josep Maria Aymà Aubeyzon

Anys 1990-1999 Va continuar una època llarga d’esvaïment del discurs sobre els usos personals, fins i tot abans d’acabar-se la dècada dels vuitanta, coincidint amb el relleu en la direcció i amb canvis en l’enfocament de la política lingüística. Efectivament, diria que es van succeir o superposar quatre línies bàsiques de pensament i d’actuació: — la creença que l’extensió del procés de normalització lingüística faria adoptar l’ús del català entre els qui no el parlaven, especialment per la influència dels usos institucionalitzats (amb èmfasi a l’Administració, l’ensenyament i mitjans de comunicació); — la creença que el català calia fer-lo necessari a través de més força reguladora, inclosa una renovada llei de política lingüística que fos més contundent; — la posada en pràctica del Pla General de Normalització Lingüística; — l’abandonament de les campanyes per sensibilitzar respecte a l’ús del català, ja que, segons es deia, les enquestes demostraven que les actituds ja eren bones entre la població i, per tant, només calia imposar-lo, amb la seguretat que no s’hi trobarien actituds negatives. Aquest marc, aparentment potent, va fer creure, doncs, que no calia treballar específicament sobre els usos personals, ja que el desenvolupament de les línies exposades ja generaria un marc favorable a l’ús del català en els usos personals. A la segona meitat dels noranta, el Grup Català de Sociolingüística va prendre en consideració la importància bàsica dels usos personals en la continuïtat de la llengua, en un moment, doncs, en què el discurs oficial se n’havia allunyat força. Després de diverses sessions en què es va tractar de la interlocució català-castellà des d’un punt de vista psicoanalític, la revisió de les estadístiques pertinents i altres qüestions metodològiques, es va concloure que era un tema que requeria la formació d’una comissió per encarregar-se’n, la qual va convocar la Jornada sobre els usos interpersonals abans esmentada. S’hi va fer una Crida, que resumia les conclusions, d’on extrec aquest paràgraf: Conscients que el futur de la llengua passa, també i sobretot, per garantir-ne una preeminència en la comunicació espontània, no institucionalitzada, considerem peremptori un nou impuls que capgiri els dèficits detectats. En aquest sentit, la potenciació d’un nou capteniment en la població de primera llengua catalana, que desterri la sinistra presència d’una acomodació, gairebé sempre innecessària, a la llengua primera de l’interlocutor castellanoparlant (o no catalanoparlant) ocupa un lloc primordial.1

Posteriorment, es van fer entrevistes amb personalitats polítiques, intel·lectuals, etc., per explicar la situació complexa del català i les polítiques que es veien necessà1.  Comissió de l’ús interpersonal del Grup Català de Sociolingüística. Crida publicada a «L’ús oral del català. Dades, reflexions i propostes», Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 17 (2003), p. 312.

01 Sec Monografica 1 TSC22.indd 62

30/01/13 13:11


Els usos interpersonals o privats a Catalunya

TSC, 22 (2012)

63

ries. Les més rellevants de cara a la pràctica van ser les fetes amb líders polítics en tant que podrien influir en la confecció de la política lingüística. 3.  Jornades sobre usos interpersonals: 2001 La ressonància que van tenir les conclusions va ser considerable, fos de manera directa o indirecta a través d’efectes multiplicadors, encara que difícilment destriable de si les circumstàncies socials (com la immigració) feien que a poc a poc les persones inquietes per la situació del català haguessin arribat a conclusions semblants pel seu compte més o menys alhora o poc després. En tot cas, és indicatiu que fos a l’entorn de la primera meitat dels 2000 que van néixer programes com les parelles lingüístiques, els tallers per la llengua, els opuscles sobre el tema publicats per la Plataforma per la Llengua, el programa Quedem?, el web Català sempre, etc., com també ho és que a la pregunta de «quina creieu que és la mesura més urgent per millorar l’ús del català», responien «parlar sempre en català», el 47,1 %; «introduir el català en la cultura de masses (cinema, TV, videojocs, etc.)», el 38,6 %, i «fer complir les lleis de política lingüística o altres mesures legals», només el 14,3 %, tot i que hi haguessin participat només setanta persones.2 L’experiència personal adquirida a través de conferències sobre aquests temes em deia que les actituds havien canviat radicalment en pocs anys. En definitiva, entre totes les aportacions, el discurs ha quedat estructurat més o menys així: «mantinguem el català a les converses perquè a més de donar-li vida facilitem la integració de tots». Aquest discurs s’ha anat difonent cada vegada amb més força, i per primera vegada no ha estat fàcilment contestat com havia passat als vuitanta. És més, s’han produït actituds tan honorables com la de rectificar, tal com ho ha manifestat el doctor Solà en el llibre El futur del català, del qual és coautor.3 La inclusió de la qüestió dels usos personals per part de la màxima autoritat, la Secretaria de Política Lingüística, ha consolidat i difós el discurs. Des d���aleshores la política respecte a aquests usos ha comprès dos grans apartats: les campanyes de sensibilització i la dinamització, efectuada sobretot a través del «Voluntariat per la llengua» (V×L). A continuació es presenta un resum d’aquestes activitats de campanyes i de dinamització, amb la inclusió d’algunes reflexions globals.

2.  Enquesta realitzada per la Federació d’Organitzacions per la Llengua Catalana a través del seu web (consultada el 2009). 3. J.-L. Carod-Rovira, A. Rossich i J. Solà (2005), El futur del català, Barcelona, Empúries.

01 Sec Monografica 1 TSC22.indd 63

30/01/13 13:11


64

TSC, 22 (2012)

Josep Maria Aymà Aubeyzon

4. Segon període: 2001-2010 La sensibilització «Tu ets mestre» (2003) De fet, recollia una idea de les primeres èpoques: que cada catalanoparlant és el millor mestre de català, atès que la interlocució en la vida quotidiana sempre és més rica i real que no el que es pugui ensenyar en una aula. «Tu ets mestre» incideix en el paper dels catalanoparlants en el manteniment de l’ús social: «Perquè els que vénen de fora coneguin i parlin el català, tu ets el millor mestre. Parla’ls en català». Els espots de televisió i ràdio presentaren tres situacions de la vida quotidiana: un mercat, la cuina d’un restaurant i una conversa entre dos joves. En tots tres casos, un català s’adreça en aquesta llengua a una persona immigrada que tanca l’anunci dient: «Ajuda’m, parla’m en català». Els anuncis en la premsa escrita reprodueixen una fotografia de cadascuna d’aquestes situacions, amb el lema «Tu ets mestre». «En català, tu hi guanyes» (2003) El programa «En català, tu hi guanyes» n’és la continuació, amb un missatge molt clar: el català és un factor de benefici per a tota la societat, per als empresaris, per als treballadors i per als ciutadans. Si fomentem l’ús del català en l’atenció al públic, tots hi sortim guanyant. «Dóna corda al català» (2005) Segons consta a la memòria,4 els objectius eren: Associar valors positius al voltant de l’ús de la llengua; conscienciar les persones nouvingudes perquè parlessin català, i conscienciar les persones catalanoparlants de la importància del seu paper a l’hora de fixar l’ús i el prestigi de la llengua. Els destinataris eren públics diversos, però des del punt de vista de l’edat s’adreçava, d’una banda, als joves (el grup amb més coneixements de català i que menys la feien servir [...] i, de l’altra, al conjunt d’homes i dones que en el moment de la implantació de la campanya tenien entre 25 i 45 anys.

4.  Totes les citacions textuals del període 2009-2010 procedeixen de: Secretaria de Política Lin(2010), Balanç de política lingüística 2004-2010, Departament de la Vicepresidència, Generalitat de Catalunya. güística

01 Sec Monografica 1 TSC22.indd 64

30/01/13 13:11


Els usos interpersonals o privats a Catalunya

TSC, 22 (2012)

65

«El català va amb tu» (2006) Una continuació de l’anterior, enfocada més específicament als joves. «Encomana el català» (2009-2010) Objectiu genèric: Incrementar l’associació de valors positius a l’ús del català com a llengua moderna i útil per a la promoció social a Catalunya, especialment promoure la sensibilització de les persones que viuen a Catalunya envers els valors de les llengües i del seu coneixement, i continuar fomentant les comunicacions orals espontànies i informals en català a fi de reduir el desequilibri existent entre el coneixement i l’ús d’aquesta llengua.

Objectiu específic: Fomentar que les persones que parlaven habitualment català el mantinguessin de manera natural en les converses amb persones que no el parlaven però l’entenien, en espais públics (laborals, educatius, d’oci...). Es va definir que el públic destinatari seria la població catalanoparlant, especialment els usuaris i prestadors de serveis i els ciutadans en situacions comunicatives mínimament formals.

Segons una enquesta de seguiment, un 70 % de la població estava d’acord amb el lema principal de la campanya, no canviar de llengua davant persones que entenguin el català, encara que no el parlin. Aquestes campanyes, a semblança de les primeres dels anys 1980, s’han compost de missatges publicitaris a través dels mitjans de comunicació i d’actuacions al carrer fent-hi escenificacions dels arguments bàsics, tot aprofitant esdeveniments locals d’arreu de Catalunya. Reflexió: Probablement, hi ha una certa percepció popular que les campanyes que fomenten els usos personals s’han convertit una mica en una rutina amb continuïtat entre elles, un contínuum, com si ja formessin una part esperable de la política lingüística, en el sentit que sembla que esdevenen una normalitat on caldria canviar tan sols els eslògans, mentre que les diferències conceptuals poden resultar poc apreciables, tot i que els ciutadans acceptin bé els missatges i els continguts. Més endavant s’inclou una reflexió més genèrica sobre les campanyes.

01 Sec Monografica 1 TSC22.indd 65

30/01/13 13:11


66

TSC, 22 (2012)

Josep Maria Aymà Aubeyzon

La dinamització «Voluntariat per la llengua» (V×L) (2003) El programa més important ha estat i és el de les parelles lingüístiques («Voluntariat per la llengua», V×L). Fins a l’agost de 2010 se n’han fet 40.000. Ha esdevingut força conegut, ja que els mitjans de comunicació n’han parlat molt. Aquest programa posa en contacte voluntaris catalanoparlants amb aprenents d’aquesta llengua que encara no la parlen gaire amb l’objectiu que el puguin aprendre i posar-s’hi a parlar-lo sense vergonya. A més, l’aprenent, generalment estranger, coneix persones del país i la seva cultura, per la qual cosa és també un programa interessant per a la seva integració social. El Consorci per a la Normalització Lingüística vetlla pel compliment de la seva normativa i la difusió territorial. Reflexió: Hi ha una normativa que fa que s’apliqui de manera regularitzada i que no es perdi en multitud de formes diferenciades i puntuals que en dificultarien l’homogeneïtat, el discurs pedagògic, els problemes de relació, l’avaluació, el control, etc. Però probablement caldria reglamentar, tanmateix, altres formes que permetessin progressar tot eixamplant el programa a altres possibilitats: — Per exemple, fer grups de tres o més persones, o parelles de parelles, experiències que s’han dut a terme en algunes institucions, amb bons resultats (cal considerar que hi ha persones a qui els costa de fer de parella amb una altra a qui coneixen, individualment, però que ho farien si hi hagués una altra persona, coneguda seva o no, per tenir més confiança o superar la por de no saber què dir, etc.). — Un altre aspecte és que el programa exigeix que l’aprenent ja tingui un cert nivell de català. També en aquesta qüestió s’han dut a terme experiències amb èxit amb aprenents que no en tenien cap. — Una altra proposta seria de fer trobades de parelles amb una persona preparada que dirigeixi la conversa. — Obrir més el projecte dins d’un col·lectiu gran, com un sindicat, fent conversa des de casa a través d’Internet (com l’Skype), ja que posaria en contacte persones amb sentiments i preocupacions semblants. 5. Balanç El projecte per aconseguir que el català sigui parlat per una majoria de la població en els diversos usos lingüístics comprèn tres fases: elaboració del discurs, elaboració i execució de projectes adients i obtenció de resultats de manera degudament contrastada. 1.  Elaboració del discurs. Actualment, em sembla que es pot dir que aquesta primera fase ha estat reeixida, ja que el discurs ha superat la fase de construcció participativa.

01 Sec Monografica 1 TSC22.indd 66

30/01/13 13:11


Els usos interpersonals o privats a Catalunya

TSC, 22 (2012)

67

2.  Elaboració i execució dels projectes adients. Cal repensar les dues menes d’actuacions que s’hi poden dur a terme: les campanyes i la dinamització. 3.  Obtenció dels resultats. Mantenir el català és una pràctica que s’incrementa per part d’universitaris sobretot, constatació feta a través del treball de camp que efectuo des de fa onze anys a carrers cèntrics de Barcelona i en alguns transports públics.5 Tot i que es tracta de situacions encara molt infreqüents, cal tenir en compte que fa pocs anys era inversemblant. 6. Tercer període: futur immediat o previsible En principi, estan més desenvolupats els projectes de dinamització que no els que han de servir per continuar la tasca de sensibilització. Dinamització Atès l’èxit del programa de V×L, sembla del tot lògic aprofitar tant l’experiència com el ressò i l’acceptació que té per estendre’l a àmbits més delimitats (per exemple, sindicats, professionals, etc.), més enllà de la ciutadania en general. Atès que hi ha un ampli consens a considerar que l’àmbit laboral (on s’estableix un pont entre l’àmbit empresarial, el món econòmic, amb el dels treballadors, l’àmbit social) és bàsic per millorar el desenvolupament del català en els usos personals, s’està planificant la manera d’actuar-hi. A més, també es té en compte la possibilitat d’arribar al sector de serveis per tal que les persones que tenen més contacte amb el públic estiguin en condicions de tenir almenys uns coneixements de català. Per tot plegat, es compta amb un desenvolupament del programa V×L aplicat a aquests sectors, especialment el primer. Actualment, el programa per desenvolupar l’aplicació específica del V×L a l’àmbit laboral ja és una realitat, però encara cal tant la difusió com el seguiment d’aquells llocs on ja s’està començant a desenvolupar. La informació rebuda sobre l’interès per part d’empreses com per part dels treballadors per la confecció de parelles és, per ara, bona, encara que l’experiència és molt limitada; d’altra banda, l’interès de les empreses se centra (i aquesta deurà ser la dinàmica en un futur proper) en la part de l’empresa que està més en contacte amb el públic, fet positiu pel que s’ha dit suara, però que també marcarà, si és així, unes possibles limitacions. Tot està per veure encara.

5.  Josep M. Aymà Aubeyzon (2010), El català, al carrer, Barcelona, UOC.

01 Sec Monografica 1 TSC22.indd 67

30/01/13 13:11


68

TSC, 22 (2012)

Josep Maria Aymà Aubeyzon

7. Perspectives de futur. Opinió personal La magnitud del problema reclama mesures molt més potents de les que s’han pres fins ara, amb més planificació i execució de programes. No es pot guarir un elefant francament tocat amb una aspirina. Si els programes estel·lars són les campanyes i el V×L, caldrà desenvolupar-los molt més i sobretot superar-los amb nous programes que puguin ser més eficaços. Només indicaré algunes possibilitats. Primer de tot, dos aspectes de les formes: — Caldria que els màxims responsables de la política lingüística (i si cal des de més amunt) publicitessin sovint el discurs sobre la necessitat d’usar el català en les interlocucions, els programes previstos, etc., amb articles, discursos, entrevistes, intervencions públiques. És la manera més clara, efectiva, compromesa, prestigiosa i econòmica de fer arribar els missatges a la població, per sobre de les campanyes publicitàries. — Amb referència, també, a l’eficàcia i en un altre ordre de qüestions, atès que la vessant dels usos personals requereix creativitat i que, en canvi, les administracions són per definició òrgans de gestió, caldria que existís un ens (com una empresa) perquè es pogués treballar amb iniciatives exploradores més enllà dels encotillaments administratius que impossibiliten contínuament iniciatives vàlides des de tots els punts vista (polítics, sociolingüístics, socials, ètics, etc.). Amb referència, ja, a les actuacions per promoure els usos personals del català, continuaré fent la distinció entre sensibilització i dinamització, ja que aquest binomi representa, per una banda, procurar fer arribar el discurs a la part de la població que considerem el públic diana i, per una altra, aplicar-hi les eines més oportunes per convertir aquest discurs en realitat. Sensibilització Caldria replantejar amb profunditat les campanyes. Una cosa són els resultats de les enquestes de recordança, estar d’acord o no amb els missatges bàsics, etc., i una altra els resultats tangibles, més enllà, doncs, de l’efecte publicitari. El concepte campanya té actualment estudiosos i se’n poden fer de moltes menes. Personalment, crec que fóra millor adreçar-les més a públics específics amb missatges també específics. En principi, la possibilitat que em sembla més interessant és estudiar molt bé els sectors més proclius a mantenir el català per tal d’estendre la taca d’oli als sectors que els siguin més propers. Això representa localitzar les persones properes al nucli dels més practicants i estudiar-ne i analitzar-ne amb profunditat les variables que els caracteritzen. Actuar d’aquesta manera també ens permet deixar, de moment, les persones i sectors socials que es troben més allunyats o que se situarien a la banda del pol oposat. Els missatges no fan canviar immediatament les pràctiques de la gran majoria d’individus, però sí que els pot pre-disposar, perquè introduir novetats és lent per la força de la inèrcia, però els missatges s’accepten o rebutgen ràpidament. Per això és fàcil

01 Sec Monografica 1 TSC22.indd 68

30/01/13 13:11


Els usos interpersonals o privats a Catalunya

TSC, 22 (2012)

69

investigar l’acceptació o rebuig d’una campanya, però en canvi és molt complicat esbrinar-ne els canvis reals que hagi pogut comportar. Aquests missatges de sensibilització als sectors més proclius i als adjacents han de correspondre als programes de dinamització que se’ls apliquin. Dit d’altra manera: els programes de dinamització han de tenir el suport publicitari corresponent. Dinamització Actualment, la dinamització és limitada pràcticament al V×L. El fons de la qüestió és, però, que aquest programa té unes limitacions evidents o, dit d’altra manera, no se li pot confiar gairebé tota la responsabilitat de la dinamització per fer que els catalanoparlants parlin en català amb els qui no el parlen. En primer lloc, el nombre de parelles, encara que pugui resultar impactant, no seria mai suficient per aconseguir un canvi en la situació global sociolingüística, que és d’una magnitud de milions de persones. En segon lloc, l’eficàcia és més relativa probablement del que pot semblar també per les xifres, ja que són moltes les parelles que funcionen menys, si funcionen, del que en un principi podria semblar (per manca de temps i altres problemes diversos). En tercer lloc, no he trobat una constància sistematitzada dels resultats obtinguts. Tot això dit des del respecte i fins l’admiració per la feina feta i per les persones que hi participen, d’una manera o una altra, passant pel reconeixement per la feina d’integració desenvolupada i per l’acceptació total de la teoria que «tota pedra fa paret», absolutament fonamental en aquests tipus d’actuacions. En tot cas, es tracta d’un programa que ni té ni tenia la vocació de resoldre per ell mateix la situació. I per molt que se l’estiri a més àmbits no donarà més del que pot. Per això, proposo un programa que el superi, anant més enllà del concepte de parella lingüística, en tant que aquesta és tancada a les persones involucrades en cada cas. Així, un programa efectiu hauria de tenir l’objectiu últim que els catalanoparlants parlessin en català als qui no el parlen o no el saben. El marc més idoni és l’àmbit laboral, com ja s’ha esbossat abans, ja que és on moltes persones senten el català pràcticament per primer cop en forma quotidiana i és de pas obligat; a més, hi coincideixen dues qüestions bàsiques per al català: la necessitat d’augmentar-ne l’ús en totes les vessants de l’empresa i poder correspondre en català amb els consumidors, en el cas dels serveis. Alguns aspectes destacables d’aquest programa, que ja està elaborat, són: — encara que és previsible que en un principi només seria un petit nucli de catalanoparlants els qui s’adheririen a la tasca de parlar en català amb normalitat a tots, o gairebé (potser una mitjana d’un 30 %), altres catalanoparlants s’hi afegirien en veure que no tan sols no passa res desagradable, sinó probablement tot al contrari; — tots aquests catalanoparlants s’acostumarien a parlar en català més o menys sistemàticament també fora de la feina; — a poc a poc, els qui no parlaven en català hi entrarien o farien petites intervencions;

01 Sec Monografica 1 TSC22.indd 69

30/01/13 13:11


70

TSC, 22 (2012)

Josep Maria Aymà Aubeyzon

— per facilitar-los-ho s’instituiria un dia de la setmana, o unes hores determinades, en què hi hauria la consigna d’esforçar-se a parlar en català, en la mesura de les possibilitats de cadascú. La creació d’aquest marc de complicitat i comprensió és bàsic perquè les persones superin la por a fer el ridícul. No hi haurà, però, un èxit ràpid ni fàcil. Es requerirà temps, paciència, comprensió i esforç per totes bandes i no forçar res. A més, caldrà tenir ben present algunes normes: — quan una relació s’estableix en una determinada llengua és difícil, al començament, de canviar aquesta llengua per una altra o fins i tot a vegades pot ser inconvenient. Per tant, es tracta d’actuar sempre amb complicitat, amb pactes, amb precaució; — encara que el projecte s’adreça a tots els treballadors i les treballadores, s’hauria d’adreçar preferentment als menors de 40 anys, i més especialment encara als de 20-30, ja que tenen més coneixement del català, disposició a fer noves coneixences i incorporar nous hàbits, i ho poden trobar normal i no reivindicatiu; en canvi, entre els majors hi pot haver més tancament i hàbits i prejudicis paralingüístics; — formen part de la normalitat les distintes capacitats de les persones en matèria lingüística, ja que algunes poden tenir coneixements d’altres llengües, plasticitat neurolingüística, estar més exposades a sentir la llengua catalana, etc., i, per tant, els serà més fàcil llançar-se a parlar en català que altres. També és qüestió de paciència i comprensió. Tot plegat fa que calgui no posar el llistó més alt del que permetin les circumstàncies. L’important és no cremar-se posant-hi esperances excessives i no ser massa exigents amb els qui encara no parlin en català. Naturalment, es pretén que, més enllà del dia de la setmana indicat, les persones d’origen no català s’anessin acostumant a parlar en català cada cop més sovint, en tota mena d’usos personals. I que més enllà del marc de la feina també s’hi sentissin impel·lides. Un programa d’aquest tipus es pot aplicar a molts altres col·lectius, més enllà de l’àmbit laboral. Per exemple, a l’àmbit de l’ensenyament (on, de fet, ja es va experimentar en un cas concret, amb molt d’èxit per part dels alumnes).

Bibliografia de referència S’inclou tant la bibliografia usada per l’autor com de complementària per al lector. De tipus general sobre els usos interpersonals del català i actuacions per fomentar-los: Areny i Cirilo, M. Dolors (2004). «Campanyes i programes institucionals per promoure l’ús de la llengua». Butlletí del Cercle XXI, núm. 2. Disponible en línia a: <http://www.cercle21.cat/butlleti/02/campanyes.htm>. [Article contingut dins el número monogràfic dedicat als usos orals i interpersonals: El futur del català es juga en l’ús oral] Areny i Cirilo, M. Dolors [et al.] (2003). «Comissió de l’ús interpersonal del GCS». Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 17, p. 311-312.

01 Sec Monografica 1 TSC22.indd 70

30/01/13 13:11


Els usos interpersonals o privats a Catalunya

TSC, 22 (2012)

71

Aymà Aubeyzon, Josep M. (2003). «El foment de l’ús interpersonal de llengües minoritzades. Tipologies de programes». Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 17. Disponible en línia a: <http://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000066/00000066.pdf>. [Article contingut dins el número monogràfic dedicat als usos orals i interpersonals: L’ús oral del català. Dades, reflexions i propostes] — (2010). El català, al carrer. Barcelona: UOC. Boix-Fuster, E.; Melià, J.; Montoya, B. (2011). «Policies promoting the use of Catalan in oral communications and to improve attitudes towards the language». A: Boix-Fuster, E.; Strubell, M. (ed.). Democratic policies for language revitalisation: The case of Catalan. Basingstoke, Hamps.: Palgrave Macmillan. Carod-Rovira, J.-L.; Rossich, A.; Solà, J. (2005). El futur del català. Barcelona: Empúries. De tipus específic sobre algunes de les campanyes realitzades per la Direcció General de Política Lingüística (Secretaria de Política Lingüística) a la segona meitat de la dècada de 2000: La millor font d’informació és la revista Llengua i Ús, editada per la mateixa Direcció General de Política Lingüística (Secretaria de Política Lingüística). Per diversificar-la s’inclou al final un recull de premsa referent a la campanya «Dóna corda al català». Àlvarez, G.; Ipsos Insight; Genovès, I.; Secretaria de Política Lingüística (2006). «Els grups de discussió per a l’avaluació de la campanya “Dóna corda al català”». Llengua i Ús, núm. 35 (primer quadrimestre). Disponible en línia a: <http://www6.gencat.cat/ llengcat/liu/35_550.pdf>. Blaya, E.; Secretaria de Política Lingüística (2006). «Qui dóna corda a la Queta? Una conversa amb Carles Mira i Joan Carles Montagut, el portant i l’acompanyant del corpori de la mascota». Llengua i Ús, núm. 35 (primer quadrimestre). Disponible en línia a: <http://www6.gencat.cat/llengcat/liu/35_549.pdf>. Centre de Documentació de la Direcció General de Política Lingüística (2005). «Sumari del dossier temàtic: la campanya “Dóna corda al català” (I) (gener-abril 2005)». Disponible en línia a: <http://bit.ly/MtRcKR>. Ferret, A.; Perramon, D.; Romà, M.; Secretaria de Política Lingüística (2010). «Aspectes participatius de la campanya “Encomana el català” 2009». Llengua i Ús, núm. 47 (primer quadrimestre). Disponible en línia a: <http://www6.gencat.net/llengcat/ liu/47_22.pdf>. Guerrero, À.; Nadal, M.; Solé, J.; Torrijos, A.; Secretaria de Política Lingüística; Simó, M.; Universitat de Barcelona (2006). «Aproximació a l’avaluació de la campanya “Dóna corda al català” (i II)». Llengua i Ús, núm. 36 (segon quadrimestre). Disponible en línia a: <http://www6.gencat.cat/llengcat/liu/36_562.pdf>. Joan, B.; Secretaria de Política Lingüística (2008). «Algunes consideracions sobre la campanya per a l’ús social de la llengua catalana». Llengua i Ús, núm. 43 (tercer quadrimestre). Disponible en línia a: <http://www6.gencat.net/llengcat/liu/43_11.pdf>. Secretaria de Política Lingüística (2005). «“Dóna corda al català”». Llengua i Ús, núm. 33 (segon quadrimestre). Disponible en línia a: <http://www6.gencat.cat/llengcat/ liu/33_524.pdf>.

01 Sec Monografica 1 TSC22.indd 71

30/01/13 13:11


72

TSC, 22 (2012)

Josep Maria Aymà Aubeyzon

Simó, M.; Universitat de Barcelona; Solé, J.; Torrijos, A.; Secretaria de Política Lingüística (2006). «Aproximació a l’avaluació de la campanya “Dóna corda al català” (I)». Llengua i Ús, núm. 35 (primer quadrimestre). Disponible en línia a: <http:// www6.gencat.cat/llengcat/liu/35_551.pdf>. Directori actualitzat d’informació de les campanyes de foment de la llengua catalana: Direcció General de Política Lingüística: <http://www.gencat.cat/llengua/campanyes>.

01 Sec Monografica 1 TSC22.indd 72

30/01/13 13:11


Secció monogràfica ii El català mola? Competències, representacions i usos de la llengua en l’àmbit juvenil

02 Sec Monografica 2 TSC22.indd 73

30/01/13 13:14


02 Sec Monografica 2 TSC22.indd 74

30/01/13 13:14


Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 22 (2012), p. 75-76 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Introducció Miquel Àngel Pradilla Cardona Universitat Rovira i Virgili - Xarxa Cruscat - Institut d’Estudis Catalans

L

a part monogràfica «El català mola?...» del número 22 de Treballs de Sociolingüística inclou tres ponències de les Jornades amb el mateix nom, realitzades l’any 2010 a Tarragona. A més, s’acompanyen per un seguit d’aportacions de caràcter aplicat, concebudes amb un to volgudament divulgatiu i sintètic, que han seguit un procés paral·lel als cànons de qualitat d’aquesta revista. Els dies 11 i 12 de novembre de 2010, el Palau Firal i de Congressos de Tarragona va acollir les jornades intitulades «El català mola? Competències, representacions i usos de la llengua en l’àmbit juvenil». L’esmentada activitat acadèmica, coorganitzada per la Xarxa CRUSCAT de l’Institut d’Estudis Catalans, la Universitat Rovira i Virgili i l’Ajuntament de Tarragona, va acollir un públic amatent a incorporar noves eines interpretatives sobre el capteniment comunicatiu d’un segment de la població, el jovent, de gran transcendència per al futur de la llengua catalana. La convocatòria de la jornada s’ha de vincular a la inquietud creixent que ha generat tot un seguit de dades que darrerament s’han ocupat d’avaluar l’ús del català en unes cohorts d’edat que, paradoxalment, són les que presenten uns resultats competencials més compactats a l’alça en les diferents habilitats comunicatives. Així doncs, la ponència inaugural va anar a càrrec d’Albert Bastardas, que va presentar un informe encomanat pel Consell Social de la Llengua Catalana de la Generalitat de Catalunya amb propostes per a la millora de la llengua catalana en l’àmbit juvenil. Tres ponències més es van ocupar de la caracterització acadèmica dels resultats a l’abast. Foren dutes a terme per Vanessa Bretxa i F. Xavier Vila, la primera; per Miquel Àngel Pradilla i Joaquim Torres, la segona, i per Joan Pujolar, la darrera. Bretxa i Vila ens van oferir dades sobre els canvis sociolingüístics observats en el trànsit educatiu de l’ensenyament primari al secundari a la ciutat de Mataró. Pradilla i Torres ens van presentar una aproximació demolingüística al coneixement i l’ús del català dels joves a Catalunya segons les dades de l’enquesta EULP 2008. La ponència de Joan Pujolar, més centrada en aspectes qualitatius —els perfils lingüístics dels joves Correspondència: Miquel Àngel Pradilla Cardona. Departament de Filologia Catalana, Universitat Rovira i Virgili. Av. Catalunya, 35. 43002 Tarragona. Tel.: 977 559 767. A/e: miquelangel.pradilla@urv.cat.

02 Sec Monografica 2 TSC22.indd 75

30/01/13 13:14


76

TSC, 22 (2012)

Miquel Àngel Pradilla Cardona

catalans—, no va prendre forma escrita, de manera que no s’ha pogut incorporar a la secció monogràfica. Tanmateix, remetem el lector interessat al treball Llengua i joves: Usos i percepcions lingüístics de la joventut catalana (Generalitat de Catalunya, 2010), un estudi col·lectiu elaborat per Pujolar, juntament amb Isaac Gonzàlez, Anna Font i Roger Martínez. Aquest treball emmarca les consideracions fetes per Pujolar en la jornada tarragonina. L’aproximació teòrica de les ponències es va complementar amb tot un seguit d’aportacions de caràcter aplicat, destinades a exposar experiències reeixides i a donar a conèixer propostes pràctiques en relació amb l’extensió de l’ús social del català entre la joventut. Aquestes aportacions, concebudes amb un to volgudament divulgatiu i amb un format més sintètic que les ponències, es van exposar en diferents sessions conjuntes. Sobre els usos interpersonals i la creació de contextos facilitadors, n’hi va haver dues: una amb experiències als territoris de parla catalana i una altra amb experiències procedents d’altres comunitats lingüístiques. Les aportacions domèstiques van anar a càrrec de representants de Tallers per la Llengua, Escola Valenciana i el Departament de Política Lingüística de l’Ajuntament de Palma. Les aportacions foranes ens van arribar dels àmbits gallec i basc: «Duplo R: regueifa i rap» (Servei de Normalització Lingüística del Consell de Vigo) i «Kuadrillategi», un programa de promoció del basc en l’oci infantil i juvenil (Urtxintxa Eskola). L’article corresponent a l’experiència basca, originàriament en eusquera, per raons de distància lingüística hem cregut oportú traduir-lo al català. L’altre eix temàtic que va acollir la resta d’intervencions fou el dels mitjans de comunicació i el consum cultural del jovent. Així, la primera sessió va aplegar les aportacions fetes per Lluís Gendrau (director del Grup Enderrock), Judith Rodríguez (assessora lingüística del Grup Flaix) i Juanjo Ardanuy (responsable de Política Lingüística a Lleida), al voltant de la música, la premsa musical i la ràdio. La segona va recollir les consideracions fetes per Pep Blay sobre la literatura i el rock, Raül Tidor a propòsit de l’experiència de la Televisió de Catalunya en l’àmbit juvenil i Oriol Grau, que va reflexionar sobre la vitalitat del català en els àmbits de la televisió, el teatre i el cinema. No voldria acabar aquesta introducció sense fer una menció concreta a la vàlua extraordinària i a l’esforç organitzatiu portat a terme per Marina Massaguer (Servei de Política Lingüística de l’Ajuntament de Tarragona) i Agnès Toda (Departament de Filologia Catalana de la Universitat Rovira i Virgili). A totes dues, veritables coorganitzadores de les jornades, els vull traslladar la meua gratitud més sentida.

02 Sec Monografica 2 TSC22.indd 76

30/01/13 13:14


Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 22 (2012), p. 77-92 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01.43 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

El català i els joves: propostes de política lingüística del Consell Social de la Llengua Catalana1 Catalan and young people: language policy proposals of the social council for the Catalan language 2 Albert Bastardas i Boada Departament de Lingüística General. Grup de Complexitat, Comunicació i Sociolingüística. CUSC (Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació). Universitat de Barcelona

Data de recepció: 21 de desembre de 2011 Data d’acceptació: 18 de gener de 2012

Resum Segons els estudis existents, en general, els joves són la franja més capacitada per utilitzar el català en tots els àmbits i contextos, però, en conjunt, són els que menys el fan servir. En l’àmbit metropolità, on resideix la majoria de la població de Catalunya, l’ús del català per part dels joves és encara més baix. Alhora, se sap que l’assoliment de la competència de l’expressió oral en català al final del primer cicle de l’ESO no és pas general, per la qual cosa tot sembla indicar que el model escolar actual no té gaire influència en els usos lingüístics més individualitzats. En el marc d’aquesta situació, el Govern de la Generalitat de Catalunya va encarregar al Consell Social de la Llengua Catalana un informe sobre les possibles mesures a prendre per tal d’intervenir-hi i potenciar més l’ús de la llengua. Les conclusions del Consell assenyalen que caldria actuar preferentment sobre els hàbits d’ús intergrupals i socials a través de la formació sociolingüística dels mestres i professors en general, i tot transformant els centres escolars que ho necessitin per la seva composició demolingüística en institucions molt conscients del seu paper en el desenvolupament eficaç d’una L2 (llengua segona). Igualment, es recomana que les polítiques lingüístiques no ignorin el pla cognitivoemotiu dels individus i que s’acompanyin de discursos legitimadors integradors. Per tal d’augmentar la percepció d’utilitat i funcionalitat del català, és imprescindible aconseguir que es converteixi en la llengua laboral més habitual, fet pel qual la intervenció sobre el món socioeconòmic té la màxima importància. En

Correspondència: Albert Bastardas i Boada. Departament de Lingüística General. Grup de Complexitat, Comunicació i Sociolingüística. Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació, Universitat de Barcelona. Gran Via de les Corts Catalanes, 585. 08007 Barcelona. Tel.: 934 035 657. Fax: 933 189 822. A/e: albertbastardas@ub.edu. 1.  Resum de la intervenció de l’autor a les jornades «El català mola? Competències, representacions i usos de la llengua en l’àmbit juvenil», celebrades a Tarragona l’11/12.XI.2010. 2.  Summary of the author’s presentation at the symposium El català mola? Competències, representacions i usos de la llengua en l’àmbit juvenil, held in Tarragona on 11-12 November 2010.

02 Sec Monografica 2 TSC22.indd 77

30/01/13 13:14


78

TSC, 22 (2012)

Albert Bastardas i Boada

paral·lel, el Govern ha de procurar incidir en tot l’àmbit ludicomediàtic juvenil, ja que és una generació plenament integrada en aquest univers tecnològic. Paraules clau: política lingüística, llengua catalana, joventut.

Abstract In general terms, according to different studies, young people are the most qualified to use Catalan in all spheres and contexts but they are also, on the whole, the social group that uses this language the least. In metropolitan areas, where the majority of Catalonia’s population lives, the use of Catalan by young people is even lower. It is likewise known that the achievement of competence in oral expression in Catalan by the end of the first cycle of compulsory secondary education is not a generalised phenomenon. Everything seems to indicate, therefore, that the current school model has little influence on the most individualised language uses. In this context, the Catalan Government commissioned the Social Council for the Catalan Language to prepare a report on possible measures to strengthen the use of the language. The Council’s conclusions state that action should be taken with priority on the habits of intergroup and social use through the sociolinguistic training of primary and secondary school teachers. Furthermore, schools with a complex demolinguistic composition should become acutely aware of their role in the effective development of an L2 or second language. Likewise, the Council recommends that language policies should not ignore the cognitiveemotional functioning of individuals and that these policies should be accompanied by integrative legitimating discourses. In order to increase the perception of usefulness and functionality of the Catalan language, it is crucial to see that it becomes the most common language at the workplace, to which end the intervention on the socioeconomic sphere is of maximum importance. At the same time the Government should seek to influence the recreational and media sphere of children and young people as a whole, since today’s generations are fully integrated into the world of technology. Key words: language policy, Catalan language, youth.

1.  Introducció

A

sol·licitud del plenari del Consell Social de la Llengua Catalana, a començaments de l’any 2008 es va constituir una ponència, que vaig tenir l’honor de presidir, encarregada d’elaborar una proposta de recomanacions al Govern pel que fa a polítiques de foment del català entre la joventut de Catalunya. La ponència, constituïda per membres del Consell Social representants de diverses entitats,3 3.  La ponència va quedar constituïda, a més de pel president, per Santiago J. Castellà i Surribas, Lluís Gendrau i Julià, M. Bruguers Jardí i Anguera, Maria Mora i Radó, Jordi Roig i Bonet, i Agnès Russiñol i Amat. Podeu veure els detalls de les sessions de treball, i també els documents presentats, a l’informe final Recomanacions al Govern de la Generalitat de Catalunya pel que fa a polítiques de foment del català entre la

02 Sec Monografica 2 TSC22.indd 78

30/01/13 13:14


El català i els joves: propostes de política lingüística

TSC, 22 (2012)

79

va dur a terme els seus treballs entre abril i juliol de 2008, amb la participació d’experts i de representants de diversos sectors i organismes que hi van aportar contribucions molt importants. Posteriorment, tingué lloc la síntesi dels treballs i la redacció de l’informe final, el qual, presentat al ple del Consell Social, va ser aprovat en la sessió plenària del 25 de març de 2009 i a continuació va ser elevat als departaments corresponents del Govern. En el text que segueix justifico l’enfocament de l’informe i explico i resumeixo, a grans trets, el document aprovat pel Consell Social, tot ampliant-ne i comentant-ne els aspectes més importants des d’un punt de vista personal. 2. Els enfocaments de partida Per tal de proposar unes bases comunes que permetessin posar d’acord el col·lectiu de persones que, procedents de distints camps, havien de portar endavant el projecte, i a fi de poder consensuar els trets generals i els conceptes fonamentals de la representació que sostindríem sobre la realitat a la qual ens volíem referir, vaig proposar alguns punts que poguessin facilitar el curs dels treballs. Les idees inicials més fonamentals les resumeixo a continuació. Heterogeneïtat dels joves El terme joventut —quantificat com la població entre 15-29 [35] anys— podia ser massa ampli per al nostre objecte d’estudi, ja que recobreix un temps massa llarg si tenim en compte els fenòmens que experimenta l’ésser humà en aquesta etapa. Calia, doncs, distingir subedats i/o subetapes, ja que els individus poden viure de manera molt diferent la realitat si es troben, per exemple, encara en l’etapa adolescent, o bé ja s’han aparellat i fins i tot si tenen ja fills. Igualment, els «joves» poden presentar característiques diferenciades segons les tipologies socio(demo)lingüístiques de procedència i/o de residència, de classe o estatus socioeconòmic, de configuració identitària i ideològica, etc. Els contextos i les ments No es poden entendre —ni intentar influir-hi— els comportaments, competències i representacions sociolingüístics dels individus si no tenim en compte els contextos socials, generals i particulars, en què desenvolupen la seva vida. Calia, per tant, que joventut, disponible en línia a <http://www20.gencat.cat/docs/Llengcat/Documents/SPL/Arxius/recomanacionsCSLC2009.pdf>. S’ha publicat, també, un resum extens de les propostes a: A. Bastardas, I. Genovès i J. Solé Camardons (2009), «Per una política lingüística per als joves», Llengua i Ús, núm. 45, p. 3-11. Disponible en línia a <http://www6.gencat.net/llengcat/liu/45_11.pdf>.

02 Sec Monografica 2 TSC22.indd 79

30/01/13 13:14


80

TSC, 22 (2012)

Albert Bastardas i Boada

prenguéssim una perspectiva «socioecològica», ja que el pla lingüístic pot ser molt influït per altres factors precisament extralingüístics, que són els que al capdavall acaben decidint les evolucions sociolingüístiques. Igualment calia partir del fet que tota la realitat social és finalment interpretada —i viscuda també emotivament— per l’individu en el seu procés mental, i a partir de les seves necessitats i desitjos. Polítiques i prioritzacions La ponència havia de tenir clar des del principi que el resultat final dels nostres treballs, més que no pas l’elucubració estrictament academicista, havia de ser la proposta d’accions precises per part de les instàncies governamentals catalanes. Calia, per tant, tenir en compte que no podríem abraçar la totalitat dels elements de la realitat, sinó que caldria indicar a les autoritats quins sectors haurien de ser els prioritaris de la seva actuació. La ponència havia de reflexionar sobre això i decidir quines haurien de ser les línies més importants de l’actuació glotopolítica. Calia, també, evitar la tendència simplificadora de pensar els joves massa exclusivament en termes «lúdics» i d’entreteniment, que ens duu a fixar l’atenció, bàsicament, en els àmbits més lligats en aquests aspectes, tot oblidant-nos que la determinació fonamental dels comportaments lingüístics rau més en els aspectes demosociolingüístics, en els educatius i —molt important— en els laborals. Els joves, doncs, no només es diverteixen, sinó que, com la resta de la societat, conviuen entre ells i amb altres persones adultes, estudien i/o treballen, i tenen projectes vitals concrets. Calia encertar bé en la priorització dels àmbits d’acció, ja que els recursos no són pas infinits i calia reconèixer els límits de les actuacions possibles en un món cada vegada més ple d’influències «globals», que s’escapen dels poders «locals» dels distints grups humans. Les influències socials generals D’altra banda, els joves, tot i les seves idiosincràsies com a segment en desenvolupament, viuen plenament inserits en la societat més general, i poden rebre’n influències importants i ser força determinats per aquella. Vol dir això que també ells, molt probablement, experimenten i han experimentat la influència dels hàbits i representacions lingüístics de la societat «adulta». És clar, doncs, que molts dels problemes sociolingüístics que podríem identificar en els segments juvenils no eren pas exclusius seus, sinó que seguien pautes establertes i majoritàries en la societat en conjunt. La diferència, però, era que mentre la resta «adulta» de la societat podíem considerar-la de més difícil transformació, en els joves, en canvi, semblaria poder-hi haver més camp per poder intervenir amb possibilitats de (cert) èxit. A més, l’actuació sobre els joves —i, és clar, infants— semblaria l’única possibilitat de canvi sociolingüístic de cara a afaiçonar un futur en què el català pogués ser més habitualment usat com a llengua habitual de comunicació social general a Catalunya. Calia, per tant,

02 Sec Monografica 2 TSC22.indd 80

30/01/13 13:14


El català i els joves: propostes de política lingüística

TSC, 22 (2012)

81

concebre el comportament lingüístic com a auto-co-determinat i, tot i la seva complexitat, com a susceptible d’intervenció, a condició que s’encertessin les vies d’actuació i no hi hagués altres factors socials que influïssin fortament en direcció contrària a la cercada. 3.  Les problemàtiques identificades (què no va bé?) Arribar a proposar actuacions precises i prioritzades demanava, certament, aclarir-nos sobre el que consideràvem «problemàtic» de la situació actual en relació amb com voldríem idealment que fos —sempre atenent-nos, però, als límits que la realitat imposa. Què era, doncs, el que ens preocupava de la situació sociolingüística dels joves catalans. Atenent-nos al document-síntesi elaborat pel Servei d’Informació, Difusió i Estudis de la Secretaria de Política Lingüística (SIDE),4 vam establir, a títol indicatiu, que algunes de les problemàtiques principalment identificades eren: a)  que els joves «són la franja més capacitada per utilitzar el català en tots els àmbits i contextos, i són els que menys la fan servir» (p. 4). Per exemple, s’observa que «sobre l’ús del català fora de la llar, [...] excepte en el cas de amb els companys de feina, la població d’entre 15 i 29 anys també fa servir menys la llengua que el conjunt de la població» (p. 5); b)  que en l’àmbit metropolità, on resideix la majoria de la població de Catalunya i amb forta influència donada la seva centralitat i «capitalitat», l’ús del català per part dels joves és molt més baix i clarament minoritari (26 %) que en el conjunt; c) que en el cas del consum mediàtic, ludicoelectrònic i en el de la premsa, el català és clarament també minoritari respecte del del castellà (p. 7); d)  que en els encontres socials «la tendència és usar el castellà en el primer moment de contacte i amb els castellanoparlants», ja que «el desig de prioritzar la comunicació fàcil i la convivència per sobre de l’idioma s’imposa la majoria de vegades», cosa que afavoreix l’ús del castellà en detriment del català, ja que en el primer cas «es dóna per descomptat que l’entén tothom» (p. 8); e)  que el percentatge de l’assoliment de la competència de l’expressió oral al final del primer cicle de l’ESO no és pas general (65 %), com tampoc no ho és l’expressió escrita (50 %) (p. 3); f )  que «el model escolar ha tingut poc pes en els usos lingüístics més individualitzats», ja que «la competència lingüística que s’adquireix a l’escola i la competència necessària per tal d’utilitzar una llengua amb normalitat a la vida quotidiana no es corresponen», i que «fora de les activitats més dirigides, els infants i joves caste4.  La ponència va comptar, com a base de partida, amb un document de síntesi de les dades disponibles en aquell moment elaborat pel SIDE esmentat i, en especial, per Joan Solé i Camardons, el qual també va assistir tècnicament la ponència de manera continuada, amb la participació temporal, també, d’Ignasi Genovès.

02 Sec Monografica 2 TSC22.indd 81

30/01/13 13:14


82

TSC, 22 (2012)

Albert Bastardas i Boada

llanoparlants inicials continuen instal·lats en la seva llengua familiar, i els catalanoparlants continuen tenint més tendència a passar-se al castellà» (p. 9); g) que «el català és sovint associat a una imatge de correcció social» i tendeix a ser vist com «una llengua institucional, estereotipada i encotillada», sobretot pels individus de llengua inicial castellana (p. 8 i 14); h) que «entre bona part dels adolescents castellanoparlants [...] que no conviuen quotidianament amb adolescents catalanoparlants, el català és una llengua que més aviat pot generar cert rebuig per les associacions subjacents que s’hi fan» (p. 14). 4. Les causes (per què?) La configuració demosociolingüística dels joves actuals Un dels factors fonamentals que cal prendre en consideració per començar a entendre el baix ús del català entre els joves actualment residents a Catalunya —i, en especial, a les àrees metropolitanes— és els distints orígens de les poblacions, i, per tant, també les diferències existents en les seves llengües inicials. Cal tenir molt clara la necessitat de diferenciar entre l’abandonament lingüístic intragrupal —la «substitució lingüística» clàssica— i el fet de la presència de noves poblacions de llengua inicial distinta, que són fenòmens diferents però que poden provocar efectes estadístics semblants i que poden induir a confusió. No ens podem escapar, doncs, d’haver d’analitzar la situació sociolingüística actual distingint bé entre els diferents grups de llengua inicial, tal com ja va recomanar Uriel Weinreich en el seu dia. A causa de les grans migracions del segle passat i de les més recents, en conjunt, el castellà ha passat per davant del català com a llengua de les famílies. Això, però, no vol pas dir que la població d’origen catalanoparlant hagi abandonat a Catalunya l’ús habitual de la seva llengua ni que no hi hagi població d’altres orígens que adopti el català com a llengua habitual i dels seus fills. El que passa és que les estadístiques reflecteixen els canvis en el conjunt de la població resident, que ha estat extraordinàriament modificada per aquests massius desplaçaments. Les dades de què disposàvem a l’inici de la ponència, provinents de l’EULC 20035 sobre la població de quinze i més anys a Catalunya, es podien resumir —arrodonint-les— en aquestes: — L1 (inicial): 40 % L1 català (CT) 53 % L1 castellà (CST)   3 % CT/CST   3 % Altres 5.  Estadística d’usos lingüístics a Catalunya 2003, realitzada conjuntament per la Secretaria de Política Lingüística i l’Idescat.

02 Sec Monografica 2 TSC22.indd 82

30/01/13 13:14


El català i els joves: propostes de política lingüística

TSC, 22 (2012)

83

— «Quina és la teva llengua?» 49 % CT 44 % CST   5 % CT/CST   2 % Altres — Usos a la feina i al lloc d’estudis: 33 % CT principalment 41 % CST principalment 25 % CT/CST A més, l’evolució d’una situació com aquesta pot portar a resultats distints segons diversos factors, i, entre ells, la taxa de natalitat de cada un dels grups lingüístics presents. Una situació pot començar amb unes determinades proporcions i, sense que hi hagi noves migracions, per exemple, aquelles es poden anar modificant si el nombre de nous individus que produeix cada grup lingüístic és asimètric. Si, posem per cas, els immigrats tenen més fills que no pas els autòctons, els volums inicials de cada un dels grups es poden anar modificant i, per tant, també els volums d’ús de cada una de les llengües en el conjunt estadístic. Podrà augmentar l’ús de la llengua del grup demogràficament més actiu, i podrà disminuir —en termes relatius— el de l’idioma del grup menys actiu. Molt probablement aquest és un factor que, entre d’altres, podria explicar els percentatges de disminució d’ús del català entre el jovent de les àrees metropolitanes. I encara n’hi ha un altre: a conseqüència de la minorització demolingüística del grup catalanòfon en aquestes zones, pot passar perfectament que alguns dels seus membres, immersos en escoles i grups socials molt majoritàriament castellanoparlants, renunciïn a l’ús del català en aquests àmbits i usin habitualment el castellà a l’exterior de la família. A la inversa, també algunes persones d’origen castellanoparlant poden decidir, en contextos socials de predomini catalanoparlant, d’usar més la seva llengua segona que no pas la inicial. Competències i comportaments sociolingüístics Sobre aquesta diversa configuració sociolingüística de la Catalunya actual, augmentada encara més pels nous moviments migratoris, s’hi projecta una política lingüística escolar que, tot prioritzant l’ús del català com a llengua vehicular —en especial en l’ensenyament primari—, cerca de bilingüitzar de manera efectiva els infants —la majoria ja nascuts a Catalunya— d’origen no catalanoparlant. El fet, però, que a l’escola els individus de llengua inicial no catalana puguin aprendre i fer servir el català com a idioma formal d’escolarització no significa que de manera automàtica hagin d’adoptar aquesta llengua per a altres usos socials, especialment els informals i quotidians. Aquests, sobretot en els casos de gran concentració de població de la mateixa llengua inicial, tendiran a continuar essent realitzats per l’idioma d’origen d’aquestes persones.

02 Sec Monografica 2 TSC22.indd 83

30/01/13 13:14


84

TSC, 22 (2012)

Albert Bastardas i Boada

Això només canvia en les situacions en què les proporcions demolingüístiques són molt favorables al conjunt receptor i/o en aquelles en què és molt clara la pressió social, política i econòmica a favor de l’adopció de la llengua de la societat d’acollida, factors que ara com ara es donen en poca intensitat a la Catalunya contemporània. En l’estrat adolescent-juvenil en concret, segons les dades del Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu, publicades el 2008,6 referents als alumnes de 4t d’ESO, les dades —també arrodonides— són aquestes: — Van parlar a casa només o sobretot CT: 40 % — Van parlar a casa només o sobretot CST: 43 % — Van parlar a casa CT/CST: 14 % — Van parlar a casa Altres:   3 % — Quina és la teva llengua? 36 % CT 34 % CST 28 % CT/CST — Comportament lingüístic autoadscrit: 34 % parlen només o més en català 42 % parlen només o més en castellà 25 % parlen igual en català i en castellà — A quin d’aquests subgrups voldries pertànyer: 40 % als que parlen igual en català i en castellà 32 % als que parlen només o més en català 23 % als que parlen només o més en castellà Fixem-nos que l’evolució sociolingüística, tot i que el nombre d’individus que declaren usar només o principalment el català és més baix que els que declaren el castellà, sembla portar cap a un creixement dels que diuen que usen tant el català com el castellà, la qual cosa indicaria un augment, tot i que no pas total, de la bilingüització efectiva dels individus de L1 no CT. Una altra cosa és saber en quines funcions i en quin grau aquestes persones reparteixen els usos de les seves llengües. També crec que és important destacar les respostes que donen a la pregunta sobre a quin dels subgrups de comportament lingüístic voldrien pertànyer. En aquest sentit, només un 23 % es voldria quedar parlant només en castellà. Tot i que, en conjunt, aquest resultat pot ser vist com a no completament satisfactori, sembla, però, que hi ha una part important d’aquests joves d’origen no catalanoparlant que estaria disposada a augmentar el seu ús del català respecte del del seu nivell actual. 6. Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu (2008), Estudi sociodemogràfic i lingüístic de l’alumnat de 4t d’ESO de Catalunya, Barcelona, Generalitat de Catalunya.

02 Sec Monografica 2 TSC22.indd 84

30/01/13 13:14


El català i els joves: propostes de política lingüística

TSC, 22 (2012)

85

Com sabem, un dels problemes amb què ens trobem en aquest cas, i que pot dificultar de dur a la pràctica aquest augment desitjat d’ús del català, és l’hàbit dels individus de llengua primera catalana d’usar el castellà de manera immediata amb aquells interlocutors que els parlen o responen en aquest idioma, o bé que són simplement percebuts com a no catalanoparlants per raó d’algun element que els acompanya, com ara la fesomia, el color de la pell, la professió que exerceixen, el lloc on es troben, l’accent que els noten en parlar, etc. Es tracta, doncs, d’una imitació del comportament ja existent i que es va establir en les èpoques inicials del contacte amb la població castellanòfona, quan aquesta encara podia no tenir competències suficients en català. Ara, però, el cas ja no es dóna —si de cas només minoritàriament en població arribada recentment— i la comprensió del català és molt generalitzada, i, entre els joves, també la competència —si més no potencial— per poder parlar-lo. Aquest hàbit té com a efecte clar el de dificultar la pràctica conversacional del català per part de tots aquells que no el tenen com a llengua inicial, atenent al fet que si ja s’adapta un, no cal que s’adapti l’altre, ja que la tendència majoritària és a convergir lingüísticament. Això certament pot disminuir la motivació per fer l’esforç de practicar el català, i de retruc pot augmentar la percepció d’inutilitat i prescindibilitat d’aquesta llengua. Si ni la mateixa població d’origen no prefereix el català per conversar, per quins set sous l’han de parlar les altres poblacions d’origen immigrat? La qüestió és completament crucial i s’ha de portar el problema a la consciència dels joves, per fer-los veure els efectes evolutius «cecs» del seu comportament actual. 5. Les propostes d’actuació (què s’hi pot fer?) A partir d’aquí, passo a resumir i també a justificar les propostes que recull el document aprovat pel Consell Social de la Llengua Catalana. La ponència va identificar sis àrees prioritàries d’actuació, per a les quals es van proposar objectius fonamentals i determinades mesures específiques. Incloc directament, sense distingir-los, alguns fragments directes del document, ja que així es recull més fidelment el parer de la ponència i del ple del Consell. El canvi dels hàbits lingüístics intergrupals dels joves de llengua inicial catalana (L1 CT) La instauració inicial de l’hàbit El document del Consell considera prioritària l’actuació damunt dels comportaments lingüístics intergrupals dels joves de llengua inicial catalana, ja que es constata encara un alt ús innecessari del castellà en les converses amb els joves d’origen familiar no catalanoparlant. És a dir, sembla que l’hàbit de no usar el català amb persones percebudes —perquè se sap o s’imagina— que no tenen el català com a L1 es repro-

02 Sec Monografica 2 TSC22.indd 85

30/01/13 13:14


86

TSC, 22 (2012)

Albert Bastardas i Boada

dueix intergeneracionalment d’una manera important. Això sembla afectar tant els adults —que sembla que no siguin conscients del pas pel sistema educatiu català de tots els infants i joves— com els joves que, malgrat trobar-se i conèixer-se en un àmbit escolar en què el català és predominant com a llengua vehicular, poden tendir a no usar-lo o a usar-lo menys en les comunicacions individualitzades, entre iguals. Així, el document considera que el canvi dels hàbits d’ús dels adolescents i joves actuals ha de ser considerat com a matèria urgent de reflexió i d’intervenció, ja que no només dificulten la imprescindible pràctica de la llengua, sinó que determinen diàriament en milers de casos que sigui finalment el castellà i no pas el català l’idioma que ocupi la funció intergrupal a Catalunya. Certament, una de les observacions sociolingüístiques més freqüents és la gran persistència que acostuma a tenir l’ús lingüístic que emergeix en els inicis de les relacions interpersonals. Si dues persones es coneixen parlant en una de les llengües presents en la societat, i ja s’acostumen quotidianament a utilitzar aquest codi, el canvi posterior cap a usar l’altra pot no ser gens fàcil. És per això, que cal posar molta atenció en les tries lingüístiques dels individus al començament dels seus encontres, tot afavorint i estimulant contextualment que siguin en català. Al contrari, més tard el canvi ja pot costar molt més o ser impossible. El Consell creu que una de les possibles accions més eficaces en aquest sentit podria ser aconseguir la instauració d’una norma general «persona ja en edat escolar o jove» = «llengua catalana», a fi de trencar la reproducció aconscient de l’hàbit de no parlar el català intergrupalment. Cal fer conscient, en especial el sector catalanoparlant d’origen, que tots els infants de Catalunya s’escolaritzen principalment en català i que, per tant, estan capacitats per parlar-lo, i que fóra bo que els que no el tenen com a L1 el poguessin col·loquialitzar quotidianament. De cara a poder aconseguir aquest canvi social, cal tenir molt clares les limitacions de les campanyes purament «publicitàries». Més que campanyes, hem de concebre els canvis com a processos graduals que cal anar produint i consolidant gradualment. Al costat, doncs, de campanyes que incitin a la reflexió i a la consciència del comportament lingüístic —que hi han de ser—, cal dur a terme simultàniament microactuacions específiques sobre els comportaments més pròxims als individus i en els àmbits més quotidians de la població infantil i juvenil, com és clarament, per exemple, l’espai escolar. Caldria disposar, per tant, d’estratègies de dinamització sociolingüística escolar que fessin possible que els infants es parlessin en català quan es coneguessin, o bé anessin fent possible l’adopció interpersonal d’aquesta llengua a mesura que n’anessin tenint la competència necessària. En aquest sentit, un altre moment summament necessitat d’atenció sobre els hàbits i expectatives d’ús és el canvi de centre o d’àmbit, tant si és de la llar d’infants a una escola primària, com d’aquesta última a un institut de secundària, o bé d’aquest a la universitat o l’empresa. Aquests canvis de centre i/o de grup social són, de nou, moments de (re)instauració de normes lingüístiques interpersonals i, per tant, han de ser d’especial atenció per part de mestres i professors, que s’han de fer conscients dels llargs efectes de la negociació interindividual de la llengua, i, en especial, entre els

02 Sec Monografica 2 TSC22.indd 86

30/01/13 13:14


El català i els joves: propostes de política lingüística

TSC, 22 (2012)

87

adolescents en el pas de primària a secundària i també de secundària al batxillerat. També en el món laboral, les empreses n’haurien de ser conscients i haurien d’acompanyar els joves que hi entren a treballar cap a l’ús habitual del català. La modificació de l’hàbit lingüístic intergrupal ja instaurat Paral·lelament a l’objectiu d’aturar noves instauracions d’usos desfavorables per al català en les relacions entre individus de distint origen lingüístic, cal actuar també sobre el canvi dels comportaments actuals que ja estan implantats i que, en molts casos, acostumen a afavorir més el castellà que no pas el català. Un element important de partida és que cal tenir molt en compte el caràcter rutinitzat i molt sovint aconscient i automatitzat del comportament lingüístic, cosa que fa que aquest no es pugui modificar sense passar necessàriament per la consciència i la reflexió. Per canviar els comportaments ja instaurats en els adolescents i joves actuals, cal que el català sigui projectat clarament com a llengua habitual d’interrelació grupal, es provingui d’on es provingui. El Govern hauria de promoure un programa nacional integrat que, amb la participació sinèrgica de campanyes mediàtiques, debats a la premsa, ràdio i TV, documents audiovisuals i webs informatius a Internet, i, sobretot, discussions i accions als centres escolars i entitats socials, portés intel·ligentment a la consciència l’impuls del canvi dels hàbits lingüístics favorables encara a l’ús intergrupal del castellà. El que és clar és que cal anar més enllà de les campanyes clàssiques i debatre clarament el tema arreu, sense por, i amb un conjunt d’arguments rigorosos i universals. L’optimització de les competències dels joves de llengua inicial no catalana (L1 no CT) Ús i competències lingüístics no són elements que vagin pas separats, sinó que s’interinflueixen recíprocament. No arribarem mai a «saber parlar» una llengua si no és precisament parlant-la. I també, certament, no n’arribarem a tenir un domini fluid i col·loquial si no és usant-la en funcions quotidianes i entre les persones amb les quals més freqüentment ens relacionem. La manca de contextos apropiats de pràctica, en especial en aquells casos en què hi ha molta concentració de població d’origen no catalanoparlant, és un problema real en la Catalunya contemporània, que ha registrat desplaçaments importantíssims de persones arribades d’altres àrees lingüístiques. Això explica, en gran part, la inseguretat lingüística en l’ús del català per part de molts joves als quals no s’ha facilitat espais habituals de pràctica conversacional regular. Des d’aquest punt de vista, cal modificar la visió bàsicament «escripturista» o «literària» de la llengua que pugui tendir a tenir el professorat, per complementar-la amb una perspectiva més pragmàtica i social de la llengua, fonamental en la situació sociolingüística catalana actual. Cal, certament, veure que més que «llengües» el que hi

02 Sec Monografica 2 TSC22.indd 87

30/01/13 13:14


88

TSC, 22 (2012)

Albert Bastardas i Boada

ha són «llenguars», és a dir, accions humanes conjuntes de comunicació, i no pas només objectes teòrics d’estudi. En aquest context metropolità, en què el llindar de la bilingüització «espontània» per contacte social en molts llocs s’ha depassat de totes totes, ha de ser fonamentalment l’organització educativa del país la que faciliti el desenvolupament adequat dels coneixements lingüístics comuns de la població que avui resideix a Catalunya. Per tant, és bàsic que els centres escolars es percebin i s’organitzin com a autèntics centres de L2, és a dir, d’ensenyament i/o aprofundiment de «llengua segona», ja que, en molts casos, la gran majoria dels alumnes no tenen pas el català com a llengua inicial. Això implica reforçar les metodologies més adequades per a aquest objectiu i, sobretot, un compromís clar dels mestres i professors per tal de poder assolir la bilingüització efectiva en català dels milers de nois i noies que no han adquirit aquest idioma en la família o en l’entorn social immediat. Els ensenyants —tots— han de ser conscients d’aquesta responsabilitat lingüística afegida, ja que, en molts casos, les escoles i els instituts seran els únics espais possibles de pràctica de l’oralitat conversacional del català. I el Govern, per tant, ha d’emprendre les actuacions necessàries, i amb els recursos que calgui, per afavorir aquest objectiu. L’impuls de l’ús en el grup de L1 no CT Aconseguida una competència oral i escrita adequada en català, però, no significa necessàriament que la persona —si és bilingüe o multilingüe— usi exclusivament aquesta llengua en les seves activitats socials. De fet, pot passar fins i tot que, tot i que la sàpiga suficientment, l’usi molt poc o mai. Cal, per tant, vetllar perquè els infants, els adolescents i els joves puguin trobar en els seus espais vitals àmbits i/o activitats que es duguin a terme preferentment en català, a fi que el puguin continuar desenvolupant i puguin arribar a sentir-s’hi còmodes i veure’l com a útil i normal. És per això que el Consell Social també proposa que el Govern promogui un gran programa nacional de promoció de les activitats esportives i de lleure en què el català sigui l’idioma troncal habitual, i d’aquesta manera es pugui ajudar els joves de L1 no catalana a identificar aquests àmbits —ja no purament escolars— com a apropiats, també, per a l’ús del seu bilingüisme en català. El discurs sobre les polítiques lingüístiques Una de les dificultats importants que cal vèncer per dur a bon port les accions governamentals en política lingüística és la manera com són interpretades per les poblacions, és a dir, els significats socials que s’hi adscriuen. Cal, per tant, explicar molt clarament el sentit de les actuacions lingüístiques a la societat per tal de desfer les incomprensions lògiques que sovint poden sorgir. Les polítiques lingüístiques en els diferents àmbits no van adreçades òbviament a la persecució d’una llengua que és

02 Sec Monografica 2 TSC22.indd 88

30/01/13 13:14


El català i els joves: propostes de política lingüística

TSC, 22 (2012)

89

l’idioma natiu de la meitat dels residents a Catalunya i la L2 usada àmpliament per la resta, sinó cap a l’organització d’un sistema que faci possible una distribució estable de funcions on el català en tingui unes de pròpies i precises que justifiquin el seu coneixement i li donin utilitat i, per tant, en facilitin la sostenibilitat en un context multilingüe. El Consell Social creu, també, que el Govern ha d’introduir amb força en el discurs públic la perspectiva europea, que surti del marc purament espanyol, tot fent conèixer a la població, i especialment als joves, que el català no és cap llengua «minoritària» en el marc continental. La comparació amb altres comunitats semblants —com ara la sueca, la noruega, la danesa, la neerlandesa, etc.— ha d’actuar com a horitzó per a la catalana, ja que no hi ha cap justificació perquè el català no hagi de tenir, interiorment i exteriorment, el mateix que tenen aquestes altres col·lectivitats europees, encara que puguin tenir distintes formes d’estructuració política. Igualment ha de ser emfasitzada la legítima funció del català com a llengua comuna de comunicació i de cohesió social entre els distints col·lectius residents avui a Catalunya, tot respectant adequadament els diferents idiomes d’origen, i afavorint la integració de tots els grups en un projecte nacional compartit. Clarament, la preeminència del català en els usos socials generals té plena justificació, si tenim en compte precisament la integració de Catalunya en el marc espanyol general, en què l’ús del castellà és pràcticament general i exclusiu en la comunicació pública. Es tracta, per tant, d’una organització compensatòria que cerca l’equitat funcional. Per a això, el Govern també ha de fer atenció en el fet que els programes de ciències socials dels instituts de secundària incorporin les explicacions històriques i socials que calguin, per tal de vehicular un coneixement adequat de les causes que ens han dut a la situació actual i dels valors que han de presidir la convivència multilingüe a Catalunya. En aquest sentit, cal igualment evitar la identificació de la llengua catalana només amb determinades formes socioculturals i maneres de viure, ja que s’ha de veure, en tant que llengua comuna i compartida per tots, com a vehicle vàlid i plenament apte per a reflectir i expressar la diversitat cultural i d’orígens existent. El món laboral En tots els estudis sociolingüístics la llengua de la feina es mostra com un factor molt important, i ho és més encara a Catalunya si tenim en compte les desfavorables condicions demolingüístiques. Una de les accions cabdals si volem que el català tingui futur és també que la Generalitat impulsi amb claredat que el català sigui la llengua laboral més habitual a les empreses i organitzacions de Catalunya. Les migracions, que cerquen el millorament social i econòmic, tendiran sempre a ser sensibles a les condicions de la seva vida laboral. Per exemple, el simple fet de normalitzar efectivament la retolació, els catàlegs, l’etiquetatge, l’atenció oral i escrita als clients, etc., com a àmbits de la comunicació amb el consumidor, ja representaria un avenç important que podria contribuir a fer

02 Sec Monografica 2 TSC22.indd 89

30/01/13 13:14


90

TSC, 22 (2012)

Albert Bastardas i Boada

replantejar altres aspectes interns de l’actual política lingüística de les organitzacions. Això podria portar a un canvi substancial, tenint en compte que es crearia l’expectativa d’exigència als treballadors de bancs, botigues, bars, restaurants, discoteques, etc., de conèixer la llengua per accedir al lloc de feina, i en confirmaria la seva utilitat. Cal una acció resolta del Govern per tal de fer que els preceptes estatutaris i legals actuals siguin aplicats efectivament en els centres comercials i laborals, tot comptant igualment amb la responsabilitat social corporativa de les empreses. Per a això, haurà d’establir comissions específiques que estudiïn i concretin les millors intervencions, amb diàleg constant —imprescindible per a l’èxit de la tasca— amb les organitzacions patronals i sindicals, així com també amb col·lectius d’immigrants. Els usos lingüístics laborals són doblement importants, ja que donen sentit i utilitat al coneixement del català i, a més, poden afaiçonar els usos lingüístics interpersonals que s’establiran entre els empleats i treballadors. Els media i el consum ludicocultural Una altra de les actuacions fonamentals ha de ser sobre els mitjans de comunicació i el consum ludicocultural, que tenen una influència creixent en els joves. Des d’aquesta perspectiva, dos semblen els objectius fonamentals que el Govern hauria de perseguir: 1) aconseguir servir prioritàriament en català els joves d’origen catalanoparlant en totes les seves activitats «institucionalitzades no oficials» (musicals, mediàtiques, de diversió, de relació personal mediada per Internet, d’informació, etc.) i aconseguir, així, que usin —en recepció i en expressió— el català en aquestes activitats, i 2) fer que tots aquests mitjans de tanta repercussió en la cultura juvenil puguin també atraure els joves de llengua inicial no catalana i puguin afavorir, així, el seu ús social del català. Com a usuaris privilegiats d’Internet i de tots els nous ginys de la comunicació que van apareixent, els joves reben indefectiblement les influències lingüístiques que se’n deriven. El català, tot i que potser no pot competir en pla d’igualtat amb les grans llengües mundials, no ha de renunciar a tenir-hi una presència important i, en tot cas, no ha de ser mai menor que l’assolida per altres comunitats lingüístiques europees de demografia semblant. En aquest sentit, les autoritats catalanes haurien d’aconseguir augmentar la presència del català en l’oferta televisiva —que ara, amb els nous canals de TDT, ha quedat molt disminuïda en relació amb la del castellà— i que el màxim de continguts catalans es trobessin disponibles «a la carta» en la televisió IP per Internet. Igualment caldria trobar les solucions adequades per augmentar la presència de publicacions periòdiques en català en els quioscos, especialment adreçades al públic adolescent i juvenil. A més, caldria també corregir l’escandalosa poca presència del català en els diaris gratuïts metropolitans sufragats per la publicitat —molt sovint institucional— que es reparteixen quotidianament. Pel que fa a Internet, el Govern ha de vetllar perquè el català hi tingui la presència adequada i la població catalana hi pugui trobar continguts i materials atractius, inte-

02 Sec Monografica 2 TSC22.indd 90

30/01/13 13:14


El català i els joves: propostes de política lingüística

TSC, 22 (2012)

91

ressants i útils, que facin que no hagi d’anar a cercar-los necessàriament a webs en altres llengües. És molt important que es vigoritzi al màxim el domini .cat i que s’hi incloguin les comunitats internacionals de més acceptació (com ara YouTube, Facebook, etc.), que haurien de trobar-s’hi disponibles en català. Igualment, el Govern ha d’explorar la possibilitat que el català pogués ser inclòs en els videojocs de més èxit, com fa i ha de continuar fent perquè sigui inclòs en la telefonia mòbil i altres ginys semblants. També cal no ignorar la gran importància que els referents musicals, cinematogràfics i audiovisuals en general poden exercir sobre els joves, i, per tant, cal que el Govern ajudi i promogui la creació pròpia i el sorgiment de grups i productes en català potents i de qualitat. Pel que fa al cine que ve de fora, caldrà desenvolupar la Llei del cinema, ara ja aprovada, a fi de disposar d’una oferta àmplia de cine en català. Calen, en general, polítiques audaces i adequades per tal d’oferir entreteniment juvenil mediàtic i musical en català, que pugui ser acceptat pel conjunt dels joves, tinguin l’origen que tinguin. 6. Conclusions El Govern ha d’aconseguir transmetre amb força a la població d’origen catalanoparlant el missatge que hi ha molts i molts joves que saben i voldrien parlar en català, però que no troben l’oportunitat perquè és ella mateixa qui no els deixa. La població ha de tenir clarament la percepció que el català és ja a hores d’ara parlat també per infants i joves de tots colors i orígens, a fi de trencar definitivament amb l’hàbit d’usar el castellà amb qualsevol persona que sigui categoritzada —erròniament— com a «no catalanoparlant». Els hàbits d’ús intergrupals i socials, en general, han de ser considerats, doncs, com a matèria urgent de reflexió i d’intervenció. El Govern ha de dissenyar i dur a la pràctica coordinadament un gran pla de conscienciació de la població en general i, en especial, de formació sociolingüística dels mestres i professors, per tal que no ignorin el problema i sàpiguen desplegar les estratègies interpersonals i de dinàmiques de grup pertinents. Segons les condicions demolingüístiques, els centres escolars han de ser reconvertits clarament en institucions d’ensenyament de L2 (llengua segona), ja que és això el que el català serà per a la gran majoria dels alumnes d’aquestes zones. Cal revisar i adequar les metodologies dites d’«immersió» tenint sempre present, al llarg dels períodes d’escolarització, el fet de voler aconseguir no solament una alta competència oral i escrita en aquesta L2 dels alumnes d’origen lingüístic no català, sinó també d’impulsar-ne al màxim el seu ús social habitual. Cal que també els centres de secundària facin possible que aquests es converteixin en espais clars de pràctica del català per als alumnes, tot proposant a la població de L1 no catalana que prengui el català com a «llengua adoptada», assegurant-ne el seu ús, ja que el català també és seu.

02 Sec Monografica 2 TSC22.indd 91

30/01/13 13:14


92

TSC, 22 (2012)

Albert Bastardas i Boada

Les polítiques lingüístiques no poden ignorar el pla cognitivoemotiu dels individus, ja que intervindrà de manera decisiva en la legitimació de les accions públiques i dels mateixos comportaments dels individus. Des del principi general que la política lingüística catalana no va en contra de cap llengua, el Govern ha de promoure la recuperació del màxim d’usos socials possibles per al català, i n’ha de fer la llengua habitual usada per defecte en les relacions individuals intergrupals i per les organitzacions socials, polítiques, econòmiques i culturals del país. Cal ser conscients que els usos reservats principalment al català a Catalunya només poden fer, si de cas, de cert contrapès davant de l’abassegadora presència del castellà, i que són, doncs, absolutament necessaris des de l’òptica de la sostenibilitat lingüística universal, tot aplicant el principi de subsidiarietat lingüística que afavoreix les llengües locals pròpies davant de les d’ús més general i internacional. Un dels elements fonamentals per a la percepció d’utilitat i funcionalitat del català és que es converteixi en la llengua laboral més habitual, tant per a les tasques pròpies de l’organització a què hom pertanyi com per a les relacions socials en general a dins de l’empresa o institució. La perspectiva del català com a llengua laboral pot tenir un impacte sociolingüístic molt important, ja que si la competència lingüística és condició d’accés o mèrit públic molt preferent per a un lloc de treball desitjat, tots els candidats que hi concorrin s’orientaran cap a l’adquisició d’aquesta competència, que arribaran a tenir molts dels que no obtenen la plaça. El fet, doncs, actua com a incentiu i dóna sentit al desenvolupament de les competències en català. Igualment, el Govern, i tot i que la tasca pot no ser fàcil, ha de procurar incidir en tot l’àmbit ludicomediàtic juvenil, ja que és una generació plenament integrada en aquest univers tecnològic. Cal anticipació, imaginació i intel·ligència, i cooperació clara amb els distints sectors. Tant en aquest àmbit com en els altres, el que sí que es recomana és que el Govern tingui la visió suficient per crear grups de treball específics encarregats de dissenyar les actuacions, amb la participació, quan calgui, d’experts extragovernamentals i de representants directes dels àmbits afectats, a fi d’encertar al màxim en les actuacions i d’aprofitar totes les idees i energies disponibles en el país. El futur és, doncs, obert. El punt de partida no és fàcil però tampoc no vol dir que no es puguin aconseguir canvis importants. Si hi ha intel·ligència i efectivitat en els poders públics i alhora fraternitat i comprensió entre les poblacions, el català pot anar avançant en les funcions que li corresponen legítimament a Catalunya, i, per tant, tenir un futur estable no pas diferent del d’altres comunitats lingüístiques de talla semblant. El que és important és auscultar bé els significats socials i els sentiments de les poblacions, i saber emprendre els discursos i les mesures adequats per fer evolucionar positivament la situació. Alhora, caldrà, també, saber plantejar i obtenir dels poders públics les configuracions juridicopolítiques més adequades que afavoreixin i no pas dificultin la consolidació del català com a llengua social comuna en una Catalunya d’orígens plurals.

02 Sec Monografica 2 TSC22.indd 92

30/01/13 13:14


Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 22 (2012), p. 93-118 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01.44 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Els canvis sociolingüístics en el pas de primària a secundària: el projecte RESOL a la ciutat de Mataró Sociolinguistic changes in the transition from primary to secondary education: the RESOL project in Mataró Vanessa Bretxa i F. Xavier Vila i Moreno CUSC (Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació de la Universitat de Barcelona)

Data de recepció: 10 de febrer de 2012 Data d’acceptació: 14 de març de 2012

Resum Aquest treball presenta part dels principals resultats del projecte RESOL, el qual pretén analitzar els canvis que experimenta la població preadolescent en les seves pràctiques lingüístiques i culturals durant el pas de l’educació primària a la secundària, a la ciutat de Mataró. El projecte està concebut de manera longitudinal, amb dues etapes de recollida de dades: una primera etapa, en què s’analitza el comportament dels informants en el seu últim any d’ensenyament primari (6è grau), i una segona etapa, un any més tard, amb l’anàlisi dels informants a la fi de 1r de l’educació secundària obligatòria. La base de l’anàlisi és la comparació diacrònica dels indicadors d’usos lingüístics interpersonals (llengua familiar i usos en les xarxes socials), de tries lingüístiques en el consum mediàtic (elecció de llengua en el consum cultural, mediàtic i d’oci) i de les competències declarades en català i castellà. Els resultats mostren que, malgrat considerar que tenen una alta competència en totes dues llengües, les pautes de tria lingüística dels informants estan clarament correlacionades amb la seva llengua inicial. En termes generals, la transició entre aquests dos cursos es veu acompanyada per un retrocés moderat de l’ús del català com a llengua vehicular educativa, un retrocés significatiu del català com a llengua de consum cultural i un retrocés moderat de l’ús del català en comunicacions interpersonals, aquest darrer liderat pels al·loglots. Paraules clau: demolingüística, adolescència, usos lingüístics.

Correspondència: Vanessa Bretxa i F. Xavier Vila i Moreno. Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació, Universitat de Barcelona. Gran Via de les Corts Catalanes, 585. 08007 Barcelona. Tel.: 934 037 065. Fax: 934 075 757. A/I: http://www.ub.edu/cusc/. A/e: cusc@ub.edu, vanessa.bretxa@ub.edu, fxvila@ub.edu.

02 Sec Monografica 2 TSC22.indd 93

30/01/13 13:14


94

TSC, 22 (2012)

Vanessa Bretxa i F. Xavier Vila i Moreno

Abstract This paper summarises some of the main results of the RESOL project on changes in language practices among preadolescents in Mataró, Catalonia. Data for the project was collected in a longitudinal, two-stage process. The first stage focuses on the behaviour of participants in their last year of primary education (6th grade) and the second stage, a year later, analyses the very same participants’ behaviour at the end of their first year of secondary education. The basis of the analysis is a diachronic comparison of several indicators of interpersonal language use, the language choices in media consumption, and the competences declared in Catalan and Spanish. According to the data, whilst these preadolescents consider themselves to be highly competent in both languages, they show remarkably different patterns of language choice that are clearly correlated with their first language. In general terms, the transition between these two grades is accompanied by a moderate decrease in the use of Catalan as language of education, a significant decrease in the use of Catalan as the language of cultural consumption, and a moderate decrease in the use of Catalan in interpersonal communication led by speakers for whom Catalan is not their first language. Key words: demolinguistics, adolescence, linguistic uses.

1.  Introducció

A

quest treball presenta part dels resultats del projecte RESOL, el qual pretén analitzar els canvis que experimenta la població preadolescent de diversos territoris de llengua catalana pel que fa a les seves pràctiques lingüístiques i culturals durant el pas de l’educació primària a la secundària. El projecte està concebut de manera longitudinal, amb dues etapes de recollida de dades: 1.  Una primera etapa, en què s’analitza el comportament dels informants en el seu últim any d’ensenyament primari (6è grau). 2.  Una segona etapa, un any més tard, amb l’anàlisi dels informants a la fi de 1r de l’educació secundària obligatòria. En aquest article s’identifiquen els canvis sociolingüístics més rellevants durant aquest període en una de les localitats estudiades al projecte RESOL: Mataró (Maresme). La base de l’anàlisi és la comparació diacrònica dels indicadors d’usos lingüístics interpersonals (llengua familiar i usos en les xarxes socials), de tries lingüístiques en el consum mediàtic (elecció de llengua en el consum cultural, mediàtic i d’oci) i de les competències declarades en català i castellà. L’univers d’estudi són els alumnes de Mataró nascuts l’any 1995 que durant el curs escolar 2006-2007 cursaven 6è de primària (11 a 12 anys) i durant el curs escolar 20072008 cursaven 1r d’ESO (12 a 13 anys).

02 Sec Monografica 2 TSC22.indd 94

30/01/13 13:14


Els canvis sociolingüístics en el pas de primària a secundària

TSC, 22 (2012)

95

2. Una relació complexa: el català i l’adolescència D’ençà de la seva reintroducció com a llengua oficial i de la seva extensió com a llengua vehicular a l’ensenyament, la llengua catalana ha guanyat posicions, en tant que idioma d’ús institucional en tot el seu domini. Avui dia el català és, a Catalunya, la principal llengua vehicular (Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu 2008). Ara bé, a pesar del clar avenç d’aquest idioma en els usos institucionalitzats, s’han intensificat en els darrers anys les veus que assenyalen una creixent fragilitat del català entre les generacions més joves, en bona mesura —però no exclusivament— a causa de les noves immigracions. Opinions com aquestes sovintegen en fòrums de mestres i professors, com va mostrar el 3r Simposi sobre l’Ensenyament del Català a No-catalanoparlants (Fargas [coord.], 2003). També sociòlegs com Salvador Giner i Marina Subirats van assenyalar la reculada del català com a llengua d’identificació en l’Enquesta Metropolitana de Barcelona del 2000 i 2006 (Subirats, 2002, 2010, 2012). L’any 2003, el catedràtic de llengua catalana Joan Solà afirmava que entre les noves generacions s’estaria afeblint l’adhesió a l’idioma, el seu ús espontani, el seu coneixement i fins i tot la seva qualitat. L’acompanyava en el diagnòstic el catedràtic de psicologia Ignasi Vila (2005), i hi coincidien altres veus de prestigiosos acadèmics, com Joan Argenter o Josep Murgades. El retrocés intergeneracional del català en les franges més joves no es corrobora en totes les fonts (vegeu Vila i Sorolla, 2011; Pujolar et al., 2010), però alguns especialistes han arribat a argumentar que el català hauria entrat ja en la fase crítica de la substitució lingüística (Junyent i Unamuno [ed.] 2002).1 I, de manera gairebé general, aquests i altres autors han apuntat al trànsit entre la infància i la joventut com una etapa especialment perniciosa per a la llengua catalana. El retrocés de la llengua minoritzada en el pas de primària a secundària té referents en altres llengües històricament minoritzades, com el basc, el gal·lès o l’irlandès, però no hi ha fins ara cap recerca que validi empíricament aquesta percepció als països de llengua catalana. El tema de les normes d’ús en les joves generacions és objecte de recerca de l’equip de sociolingüística educativa del CUSC-UB des de fa dècades. Amb anterioritat, aquest equip havia analitzat els usos lingüístics i les pautes de tria i alternança de llengües als centres educatius catalans tant en l’àmbit de primària (Vila, 1996, 1998; Vila i Vial, 2000; Rosselló, 2003; Galindo, 2006, 2008; Galindo i Vila, 2009) com de secundària (Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu, 2008; Bretxa i Parera, 2010), així com en l’educació preescolar (Rosselló, 2010). Tanmateix, fins al projecte RESOL, ni aquest equip ni cap altre no s’havia plantejat la possibilitat d’estudiar el canvi de les normes d’ús al llarg de la vida i, de fet, no hi havia antecedents d’estudi d’aquesta realitat des d’una perspectiva cronològica. 1.  «N’hi ha prou a observar el comportament lingüístic dels joves per adonar-se que els 50 anys [per a l’extinció del català] no eren una predicció gens desencaminada, és a dir, que allà on hi ha el trencament és en la franja entre els 20-30 anys segons les zones: i no parlo de competència, parlo de comportament lingüístic.» (Junyent i Unamuno, 2002: 157)

02 Sec Monografica 2 TSC22.indd 95

30/01/13 13:14


96

TSC, 22 (2012)

Vanessa Bretxa i F. Xavier Vila i Moreno

3. El projecte RESOL Els objectius del projecte El projecte que ens ocupa2 va prendre forma a finals de l’any 2006 com a resposta a la creixent preocupació, tant entre els especialistes com entre el públic sensibilitzat per la llengua en general, pels efectes lingüístics del pas de primària a secundària. L’equip de recerca es plantejà com a objectiu general analitzar l’evolució dels usos lingüístics, les actituds i els coneixements lingüístics de l’alumnat dels territoris de llengua catalana en el seu pas de primària a secundària. En passar d’educació primària a secundària es produeixen un seguit de canvis en la vida dels preadolescents que poden arribar a comportar un procés de resocialització que modifiqui substancialment els comportaments lingüístics i no lingüístics d’almenys part dels afectats. D’entrada, durant aquest procés sovint es viu la creació de noves comunitats de pràctiques (d’aprenentatge), i moltes vegades s’experimenta, també, la reconfiguració profunda de les xarxes socials, molt especialment en els casos de canvi de centre educatiu. El projecte RESOL va plantejar-se d’esclarir fins a quin punt aquesta potencial resocialització repercuteix en una modificació significativa de: 1.  els usos lingüístics interpersonals (normes d’elecció de llengües, pràctica d’alternança de codis); 2.  les pautes de tria de llengües en el consum mediàtic i en els espais de lleure; 3.  les varietats utilitzades, especialment en relació amb els fenòmens de contacte de llengües; 4.  les competències idiomàtiques en català i en castellà; 5.  les representacions lingüístiques, tant en les identificacions lingüístiques com en la confiança en les capacitats expressives en L1 i L2. El projecte de recerca va ser presentat a les convocatòries ordinàries de l’aleshores Ministeri d’Educació i Ciència del Govern espanyol sota el títol «Resocialització i llengües (RESOL): els efectes lingüístics del pas de l’educació primària a secundària en contextos plurilingües», i va ser avaluat positivament (HUM2006-05860). El projecte adoptà la denominació de RESOL jugant amb el fet que aquest mot servia, alhora, com a acròstic de reso(cialització) l(ingüística) i com a expressió de la voluntat de trobar desllorigador a l’interrogant que pretenia resoldre.3

2.  Resocialització i llengües: els efectes lingüístics del pas de l’educació primària a secundària en contextos plurilingües (HUM2006-05860). Equip investigador: F. Xavier Vila (dir.), Llorenç Comajoan, Joan Melià, Vanessa Bretxa, Natxo Sorolla, Eva Gomàriz, Neus Nogué, Marina Álamo, Mireia Galindo, Marta Juanhuix, Antoni Ignasi Alomar i Miquel Àngel Pradilla. 3.  Tres anys després, el projecte va rebre de nou el suport del Ministeri sota el títol «Resocialització lingüística en l’educació secundària» (FFI2009-09968). En aquest article ens limitarem a exposar dades del primer trienni de recerca.

02 Sec Monografica 2 TSC22.indd 96

30/01/13 13:14


Els canvis sociolingüístics en el pas de primària a secundària

TSC, 22 (2012)

97

El disseny del projecte Un dels primers reptes metodològics del projecte RESOL era com arribar a copsar adequadament el canvi lingüístic entre les dues etapes esmentades. Per a aquest objectiu es plantejaven dues vies. D’entrada, hi havia la possibilitat d’analitzar simultàniament dues mostres d’informants de cadascuna de les franges d’edat visades, i donar per descomptat que, si es controlaven adequadament les variables altres que l’edat, les diferències que es detectessin entre els dos grups havien d’assignar-se a unes transformacions sociolingüístiques estructurals en la societat catalana. En altres paraules, aquest plantejament havia d’assumir que els informants de més edat assenyalaven el camí que havien de seguir indefectiblement els més joves a mesura que passés el temps. Malauradament, aquest pressupòsit restava lluny de ser demostrable i no disposava d’antecedents de recerca sòlids que permetessin estintolar-hi la investigació de RESOL. De fet, una part significativa de la recerca sociolingüística contemporània es basa, precisament, en el pressupòsit contrari, conegut com la hipòtesi del temps aparent, la qual parteix de la idea que les diferències entre les varietats vernaculars dels grups d’edat més jove respecte dels de més edat mostren la direcció del canvi lingüístic, ja que els joves acabaran reemplaçant els grans sense modificar la seva varietat (Labov, 1994, 2001). Atesos aquests inconvenients, l’equip de recerca es va decantar per dur a terme un estudi longitudinal o, segons la terminologia variacionista, en temps real, seguint un plantejament d’estudi panel o estudi rèplica (Turell, 2003). D’acord amb aquesta metodologia, hom va decidir identificar una mostra d’informants que s’anirien seguint durant un període de temps i als quals s’aplicarien les mateixes proves. En conseqüència, el projecte es va dissenyar de manera longitudinal, amb dues onades de treball de camp separades per un any. Una primera onada centrada en informants en el seu últim any d’ensenyament primari (6è grau) i una onada, un any més tard, en la qual s’han analitzat els mateixos informants a la fi de 1r d’educació secundària obligatòria (ESO). El segon gran repte metodològic que va plantejar-se a l’equip de treball tingué a veure amb el tipus de dades que calia recollir-se i les proves que volien aplicar-se. Tal com s’ha exposat, l’anàlisi pretenia acostar-se als quatre vèrtexs del fet lingüístic, és a dir, al sistema de la llengua, els coneixements, els usos i les ideologies i discursos lingüístics (Vila, 2004, 2010), i fer-ho partint d’una visió sistèmica o ecolingüística, és a dir, tenint en compte la totalitat del repertori lingüístic dels nostres informants. Per tal d’aconseguir-ho, hom va adoptar un plantejament multidisciplinari pel que fa a la recollida de dades i, així, l’equip de recerca va dissenyar un qüestionari escrit anònim per tal de recollir dades —òbviament, declarades— sobre coneixements lingüístics, consum cultural i ús del temps, usos lingüístics i aspectes ideologicoactitudinals. A banda del qüestionari, també van recollir-se dades experimentals sobre la competència en català i castellà, així com entrevistes en grup que no s’abordaran aquí.

02 Sec Monografica 2 TSC22.indd 97

30/01/13 13:14


98

TSC, 22 (2012)

Vanessa Bretxa i F. Xavier Vila i Moreno

Finalment, el tercer gran repte per al disseny d’aquest projecte raïa en la definició de l’univers i la tècnica de mostratge. Atesa la necessitat de resseguir amb el màxim de precisió no sols l’evolució de cada individu, sinó l’impacte que en aquesta evolució podia tenir l’entorn immediat i el centre escolar, hom va decantar-se per l’estudi no pas d’informants solts, sinó d’un seguit de localitats senceres, entre les quals hi havia la ciutat de Mataró. En el moment d’escriure aquestes línies, les dades del projecte RESOL estan en procés d’anàlisi i, pel que fa a la recollida de la tercera onada, fins i tot en procés de recol·lecció. En la resta de l’article ens ocuparem només de les dades demoscòpiques obtingudes a la ciutat de Mataró durant la primera i la segona onada. Per a altres resultats parcials del projecte, vegeu Bretxa (2009), Bretxa, Comajoan i Sorolla (2009) i Comajoan et al. (en preparació). El projecte RESOL a Mataró: la recollida i el tractament de les dades Igual com a la resta de localitats analitzades en aquest projecte, la recollida de dades demoscòpiques es va realitzar a través d’un qüestionari distribuït a tot l’alumnat de la ciutat del curs seleccionat. La primera onada del treball de camp —la que s’ocupava de 6è de primària— es va iniciar el dia 9 de febrer de 2007, després d’haver concertat les hores de visita a les vint-i-vuit escoles de primària de Mataró, i es va finalitzar el dia 22 de març de 2007. Així doncs, la fase demoscòpica de la primera onada del treball de camp va tenir una durada aproximada d’un mes i mig. La segona fase quantitativa de l’estudi es va iniciar el dia 21 d’abril de 2008, després d’haver concertat les hores de visita a les dinou escoles i instituts de secundària de Mataró, i es va finalitzar el dia 22 de maig de 2008, és a dir, la fase demoscòpica de la segona onada del treball de camp va tenir una durada aproximada d’un mes. En total es van aplegar 1.017 qüestionaris corresponents a informants de 6è de primària durant el curs 2006-2007, i 1.124 qüestionaris que cursaven 1r d’ESO durant el curs acadèmic 2007-2008. Tots els qüestionaris van ser introduïts en un full de càlcul Excel per tal de poder ser analitzats mitjançant els paquets estadístics SPAW17. D’aquesta manera, es van obtenir dues bases de dades que contenien un nombre molt significatiu d’informants coincidents, però les bases encara no estaven enllaçades entre elles: hom podia veure el canvi dels dos conjunts, però no pas resseguir els canvis que un mateix individu experimentava. Per tal d’aconseguir-ho, calia enllaçar les dades de les dues bases fent que cada registre de 6è quedés connectat amb el que li corresponia l’any següent. Per raons de privacitat evidents, tots els qüestionaris eren anònims. A l’hora d’enllaçar les dades dels informants de primària i secundària es van utilitzar diverses variables que ens facilitessin la identificació de l’alumne mantenint-ne l’anonimat. Aquestes variables foren: l’escola, el curs acadèmic, el codi de alumne sobre el total de l’univers (exemple: M0043P), la data de naixement, el sexe, la llengua inicial, el nom del germà 1, el nom del germà 2, el nom del germà 3, el nom del germà 4 i el nom del germà 5, el lloc de naixement del pare i de la mare i la professió del pare i de la mare.

02 Sec Monografica 2 TSC22.indd 98

30/01/13 13:14


Els canvis sociolingüístics en el pas de primària a secundària

99

TSC, 22 (2012)

Així, finalment, es van aconseguir identificar 888 alumnes que amb total certesa havien format part de l’estudi tant a primària com a secundària. Durant el procés es van perdre 129 alumnes de primària que representen el 12,7 % del total de la població de 6è. Dit d’una altra manera, es van poder seguir en el pas de cicle educatiu el 87,3 % de la població escolar de primària de Mataró. La taxa de pèrdues en els estudis panel experimentals és d’un 20 % dels casos (Alvira, 2004: 67). Així doncs, el percentatge és raonable dins els barems de pèrdues en estudis d’aquestes característiques. Cal tenir present que un percentatge significatiu d’aquestes pèrdues correspon a alumnes que van repetir 6è i que, per tant, no apareixien l’any següent a 1r d’ESO. Igualment, un percentatge important d’alumnat de 1r d’ESO no enllaçat està format per repetidors de 1r, un grup que lògicament no havia estat enquestat a 6è l’any anterior. En termes generals, el grup lingüístic més afectat per la manca d’enllaç va ser el dels alumnes al·loglots, i principalment els procedents del Marroc. Aparentment, en la cultura nord-africana la data de naixement és un element poc important, els infants no celebren l’aniversari i, per aquest motiu, força nens van cometre errors en la seva data de naixement que van fer molt difícil el seu seguiment a secundària. 4. La realitat sociolingüística i educativa de Mataró Mataró és una de les deu ciutats principals de Catalunya. L’any 2008, Mataró ocupava el vuitè lloc en la llista de les ciutats més grans del Principat amb 119.858 habitants (2008), darrere de Barcelona, l’Hospitalet de Llobregat, Badalona, Terrassa, Sabadell, Tarragona i Lleida. La ciutat ha estat una notable receptora d’immigració al llarg del darrer segle, tant espanyola com estrangera, la qual cosa té una traducció sociolingüística clara. Així, segons les dades de l’Enquesta demogràfica de l’any 2007, només un de cada tres mataronins té el català com a llengua primera, mentre que un 56,9 % hi té el castellà i un 12,2 % hi té una altra llengua. El català hi té, doncs, una posició lleugerament més feble que en el conjunt de Catalunya, per bé que a la comarca que l’envolta la situació sigui força més favorable a la llengua pròpia del país (vegeu taula 1). Taula 1 Primera llengua parlada 2007 (total població 2 anys i més) segons dades Idescat. Percentatges Catalunya

Barcelona

Maresme

Mataró

32,2

28,7

40,3

28,9

7,4

12,8

3,8

Castellà

50,2

49,3

49,5

56,9

Altres llengües i combinacions

10,2

9,1

6,1

12,2

Total

100

100

100

100

Català Català i castellà

Font:  Elaboració pròpia a partir de les dades Idescat (enquesta demogràfica).

02 Sec Monografica 2 TSC22.indd 99

30/01/13 13:14


100

TSC, 22 (2012)

Vanessa Bretxa i F. Xavier Vila i Moreno

Des del punt de vista de les competències (vegeu taula 2), gairebé tota la població de Mataró entén el català, prop del 70 % és capaç de parlar-lo i llegir-lo, i aproximadament la meitat de la població creu que pot escriure’l. Pel que fa a la cohort adolescent de l’any 2001, el coneixement de les quatre habilitats augmenta considerablement en comparació a la població adulta, és a dir, el 98 % entén el català, el 90 % el parla i llegeix i el 85 % l’escriu sense dificultats. L’impacte del sistema educatiu en aquest sentit és més que evident. Taula 2 Coneixement de català 2007 (total població 2 anys i més). Percentatges Catalunya

Barcelona

Maresme

Mataró

Entén

93,8

93,2

94,8

88,8

Parla

75,6

72,9

78,6

70,7

Llegeix

73

70,6

76,5

69,8

Escriu

56,3

56,3

60,8

55,1

No entén

6,2

6,8

5,2

11,2

Total

100

100

100

100

Font:  Elaboració pròpia a partir de les dades Idescat (enquesta demogràfica).

D’acord amb les dades de l’Enquesta demogràfica (vegeu taula 2), Mataró té un coneixement de català inferior a la mitjana de Catalunya en les quatre habilitats, i se situa per sota de la mitjana de Barcelona i de les poblacions de la segona corona de la Regió Metropolitana de Barcelona (RMB), com Terrassa, Martorell o Vilafranca del Penedès, les quals tenen uns valors més semblants al conjunt de Catalunya. Per contra, Mataró se situa per sobre de les poblacions de la primera corona de la RMB, tal com Badalona o l’Hospitalet de Llobregat, grans receptores de població immigrant dels anys seixanta. D’altra banda, com tantes altres ciutats de l’entorn metropolità, Mataró presenta una forta diversitat interna entre els barris històrics del municipi i els nascuts arran de les immigracions, ja que la presència i el coneixement de català són molt més elevats als primers que no pas als segons. La consciència de la forta diversitat interna, agreujada per la ubicació irregular de les noves immigracions, ha empès les autoritats municipals a adoptar una política escolar activa. Aquesta política es basa en una zonificació de la matriculació dels infants en l’àrea est i oest, i en la redistribució de la població immigrada d’origen estranger. En paraules de la Sindicatura de Greuges de Catalunya: «[...] Olot, Vic o Mataró, són municipis emblemàtics per les polítiques actives de distribució de l’alumnat nouvingut desenvolupades des de fa anys. La menor segregació escolar d’aquests municipis, malgrat l’impacte del fet migratori, constata de nou el marge d’actuació existent per a la política educativa» (Síndic de Greuges de Catalunya, 2008: 80).

02 Sec Monografica 2 TSC22.indd 100

30/01/13 13:14


Els canvis sociolingüístics en el pas de primària a secundària

TSC, 22 (2012)

101

5. Els resultats obtinguts: caracterització demogràfica i demolingüística dels informants

Tal com s’ha comentat a l’apartat metodològic, i d’acord amb el procediment establert, van respondre al qüestionari tots els alumnes de 6è del curs 2006-2007 —llevat dels que no eren a classe el dia de l’aplicació del qüestionari— i, un any després, tot l’alumnat de 1r d’ESO. En aquest sentit, resulta metodològicament inadequat parlar de mostra, ja que parlem de pràcticament tota la població escolar. Un cop enllaçades les dades de 6è amb les de 1r, la base de dades de 1.017 alumnes de 6è i 1.141 de 1r va quedar reduïda a una base de 888 alumnes dels quals es tenien dades de 6è i 1r. La distribució per sexes és molt igualada: el 49,1 % són nois i el 50,9 % són noies. La gran majoria d’aquest alumnat residia al municipi: 92,2 %. Només seixanta-vuit alumnes, que representaven el 7,8 %, provenien d’altres localitats, bàsicament d’Argentona, Sant Andreu de Llavaneres i Sant Vicenç de Montalt, i es concentraven en tres escoles concertades. Pel que fa a l’origen, la gran majoria dels informants eren nats a Catalunya, concretament un 86,5 % i només set informants eren nats a la resta de l’Estat espanyol (0,8 %). Del 13,5 % restant, un 5,1 % provenia del nord d’Àfrica, concretament del Marroc, i un 5,4 % de països del centre i sud d’Amèrica (l’Argentina, Colòmbia, Cuba, el Paraguai, la República Dominicana, l’Uruguai, Veneçuela, Xile, Bolívia, el Perú, l’Equador, Mèxic i el Brasil). Els països d’on més en provenien eren l’Argentina i l’Equador. Un 0,3 % era originari de països de la Unió Europea, concretament d’Itàlia, França, Romania i Portugal. Un 1,2 % havia nascut a l’Àsia (la Xina, el Paquistan i el Nepal). La resta provenien d’Amèrica del nord, de la resta d’Europa i Àfrica del sud (Gàmbia, el Senegal, Guinea, Kenya), però no arribava a l’1 %. Tot i no haver nascut a Catalunya, la majoria d’aquests preadolescents feia entre cinc i sis anys (segons el curs) que residien a Mataró. El grup més arrelat eren els nascuts al Marroc, amb una mitjana de sis anys i mig, és a dir, pràcticament la meitat de la seva vida. Els alumnes que provenien d’Amèrica del centre o del sud també feia força anys que vivien al país, gairebé cinc anys i mig. L’origen geogràfic dels progenitors diferia força de l’origen dels informants, ja que només en un 46,1 % dels nens els seus dos progenitors eren nascuts a Catalunya o als territoris de parla catalana. Un 22 % tenien un progenitor nascut a Catalunya i l’altre a la resta de l’Estat espanyol. Per a un 9,8 %, els seus progenitors havien nascut a la resta de l’Estat espanyol. Finalment, un 16,7 % tenia tots dos pares nascuts fora de l’Estat espanyol. També es donaven altres combinacions més minoritàries: un 4,4 % tenia un progenitor nascut a Catalunya i un altre nascut fora de l’Estat espanyol, i un 1,1 % era fill de progenitors nascuts un a la resta de l’Estat espanyol i l’altre procedent d’un altre país. Pel que fa el nivell d’estudis dels progenitors, cal dir que es tracta de dades declarades pels alumnes, que en molts casos no en tenien un coneixement precís. Un 34,1 % de les mares dels nostres informants havia acabat una carrera universitària, un

02 Sec Monografica 2 TSC22.indd 101

30/01/13 13:14


102

TSC, 22 (2012)

Vanessa Bretxa i F. Xavier Vila i Moreno

43,5 % havia acabat l’escola secundària, un 16,1 % havia acabat l’escola primària i, finalment, un 6,3 % no havia acabat l’escola primària. Pel que fa als pares, un 34,5 % havia acabat una carrera universitària, un 45 % havia acabat l’escola secundària, un 15,6 % havia acabat l’escola primària i un 5 % no havia acabat l’escola primària. Per tal d’avaluar la situació laboral familiar dels nostres informants, se’ls va preguntar la professió de la mare i del pare. Davant la gran diversitat de respostes, es van categoritzar les dades segons la situació laboral dels pares. Segons les dades declarades dels nostres informants, el 83,6 % de les mares treballava fora de la llar, un 9,3 % estava desocupat i un 6,9 % feia feines de la llar. Pel que fa als pares, un 97,8 % estava ocupat i un 1,3 % desocupat. Cal recordar, en tot cas, que les dades corresponen al període abans de la crisi de finals dels primers 2000. Ara bé, si ens fixem en la tipologia de centres escolars, és a dir, si els alumnes estudiaven en escoles concertades o públiques, observem que a primària el 46,3 % estudiava a l’escola pública i el 53,7 % a l’escola concertada, i a secundària aquesta distribució encara es fa més evident: el 32,2 % dels alumnes estudiaven en instituts públics i el 60,8 % en escoles concertades. Així doncs, hi ha un 50,2 % dels preadolescents que continuen la secundària al mateix centre on han cursat la primària i un 49,8 % que canvia de centre en el pas d’etapa educativa. Tot i que la meitat dels alumnes van canviar d’escola, no es va produir un canvi de titularitat del centre educatiu: el 92,7 % no va canviar de titularitat de centre; és a dir, si cursaven estudis en centres públics, continuen i si ho feien en centres concertats, també, i només el 7,3 % va canviar de titularitat. Finalment, pel que fa a la llengua inicial (L1) dels informants —obtinguda a partir de la pregunta: «Quina llengua vas parlar primer a casa quan eres petit/a?», una pregunta utilitzada en nombrosos estudis demolingüístics, com ara l’EULC03 i l’EULP08—, el resultat (vegeu taula 3) deixava en primer lloc els castellanoparlants inicials: 39,6 % dels de 6è de primària i 41,1 % a 1r d’ESO. El segon grup segons llengua inicial era el d’aquells que van començar a parlar en català: un 31,6 % l’any 2007 i un 31,5 % l’any 2008. En tercer lloc hi havia els bilingües inicials català i castellà: 18,3 % i 17,2 %, respectivament, a cada nivell escolar. I, finalment, un 10,4 % a primària i un 10,2 % a secundària deien que havien après a parlar en altres llengües. Taula 3 Llengua inicial dels informants a 6è i a 1r Llengua inicial

6è primària

1r ESO

Diferència

Català

31, 6

31,5

−0,1

Català i castellà

18,3

17,2

−1,1

Castellà

39,6

41,1

1,5

Altres llengües i combinacions

10,4

10,2

−0,2

Total

100

100

Font:  RESOL 2006-2008.

02 Sec Monografica 2 TSC22.indd 102

30/01/13 13:14


Els canvis sociolingüístics en el pas de primària a secundària

TSC, 22 (2012)

103

Resulta interessant de notar els canvis en relació amb les dades de la població general de la taula 1. D’acord amb les dades de RESOL, el percentatge de castellanoparlants inicials cauria més de quinze punts i el percentatge de parlants d’altres llengües també retrocediria, mentre que el percentatge de catalanoparlants inicials romandria estable amb una lleu tendència al creixement. El grup que creixeria més seria el dels bilingües inicials català-castellà, una categoria inexistent en les dades de la població general. 6. L’evolució sociolingüística entre 6è i 1r La competència lingüística en català i castellà Entenem per coneixement o competència d’una llengua la capacitat que hom té de servir-se d’aquest idioma. L’adquisició d’una llengua és el resultat d’un procés social: tant els infants com els adults necessiten relacionar-se amb parlants per a aprendre una llengua determinada. Però en si, el coneixement lingüístic és una realitat eminentment psicològica, cognitiva, de base individual. Per tant, cal distingir acuradament el coneixement —és a dir, saber una llengua— de l’ús —o sia, el fet d’utilitzar-la en un moment determinat (Vila, 2005). En aquesta recerca ens basem en el coneixement declarat dels alumnes de Mataró, «el qual no deixa de ser una opinió expressada per una persona en relació amb les seves pròpies capacitats lingüístiques en un moment determinat. La formulació exacta de la pregunta, el context de l’entrevista, la valoració social de cadascuna de les llengües en contacte o la pròpia autoestima de l’entrevistat, entre molts altres factors, fan que les dades sobre coneixements declarats sempre s’hagin de contemplar amb cert grau de distanciament crític» (Vila, 2005; Huguet et al., 2011). Els alumnes de Mataró s’autoavaluaven amb una alta competència tant en català com en castellà, tant a primària com a secundària (vegeu taula 4 i taula 5). Els resultats de castellà eren una mica superiors als de català en totes les habilitats i en tots dos cursos. La mitjana de les puntuacions se situava entre el 8 i el 10 (en una escala on 0 és gens ni mica i 10 perfectament) en les quatre habilitats. En general, els nivells més alts en tots els casos es declaraven en l’habilitat de comprensió oral, seguit per la capacitat de parlar, llegir i escriure Taula 4 Competència declarada en català en mitjanes 6è primària

1r ESO

Diferència

Entendre

Competència en català

9,25

9,19

−0,06

Parlar

9,00

8,88

−0,12

Llegir

9,00

8,90

−0,10

Escriure

8,39

8,08

−0,31

Font:  RESOL 2006-2008.

02 Sec Monografica 2 TSC22.indd 103

30/01/13 13:14


104

TSC, 22 (2012)

Vanessa Bretxa i F. Xavier Vila i Moreno

Taula 5 Competència declarada en castellà en mitjanes Competència en català

6è primària

1r ESO

Diferència

Entendre

9,46

9,35

−0,11

Parlar

9,30

9,18

−0,12

Llegir

9,29

9,19

−0,10

Escriure

8,78

8,46

−0,32

Font:  RESOL 2006-2008.

Tot i que es detecten certes diferències entre les quatre habilitats, la llengua inicial i l’origen geogràfic, per contra, es detecten pocs canvis en el pas de nivell educatiu, limitats a canvis de dècimes o menys. Els informants s’autoavaluaven una mica menys competents en les habilitats de parlar i escriure en totes dues llengües, i en castellà declaraven retrocedir una dècima també en les habilitats receptives. Resulta molt difícil de valorar si aquests retrocessos es deuen a minves reals de competència o més aviat a un major nivell de consciències de les pròpies limitacions. En tot cas, però, totes les mitjanes són prou altes com per dir que l’alumnat analitzat se sentia molt competent en totes dues llengües en les dues edicions del qüestionari. Les llengües de l’escolarització Un altre àmbit interessant d’estudiar és què passa dins les aules de les escoles de Mataró. Val a dir que l’estudi parteix de dades declarades, és a dir, de la percepció que tenen els alumnes entorn de la llengua majoritària que ells parlen als professors i que els professors parlen amb ells a classe. La primera pregunta d’aquest apartat fa referència a la llengua que l’alumne declara parlar majoritàriament amb els professors a classe, sense comptar les classes de català, castellà i anglès. Segons les respostes recollides (vegeu taula 6), el català era la llengua que els alumnes més parlaven amb els professors a classe: un 67,9 % a primària i un 59,1 % a secundària deia que només o sobretot parlava català amb els professors. L’ús ampli de les dues llengües era també molt significatiu: un 29,2 % a 6è i un 36,5 % a 1r d’ESO de l’alumnat deia que parlava tant català com castellà amb els professors. En canvi, l’ús únic del castellà era més escàs, amb un 3 % i 4,4 %, respectivament. S’observen certes diferències en el pas a secundària, bàsicament un descens de l’ús del català (una diferència de 8,8 punts percentuals) i un increment de l’ús bilingüe, que arriba al 36,5 % dels alumnes, a banda d’un petit increment de l’ús monolingüe del castellà, que assoleix un 4,4 %. De tota manera, el català seguia essent la llengua majoritària dins l’aula. En la gran majoria de les escoles, el català era la llengua predominant tant de l’alumne, del professor i de les classes, però es veien certes diferències

02 Sec Monografica 2 TSC22.indd 104

30/01/13 13:14


Els canvis sociolingüístics en el pas de primària a secundària

TSC, 22 (2012)

105

Taula 6 Llengua emprada pels informants amb els seus professors. Percentatges Llengua dels alumnes amb professors

6è primària

1r ESO

Diferència

Només o sobretot en català

67, 9

59,1

−8,8

Català i castellà

29,2

36,5

7,3

3

4,4

1,4

100

100

Només o sobretot en castellà Total Font:  RESOL 2006-2008.

especialment en l’ús bilingüe vinculat, principalment, a la llengua inicial de l’alumnat, especialment a secundària. La segona pregunta que feia referència a l’àmbit escolar avaluava la llengua que els professors parlaven als alumnes a classe. En aquest cas, el català torna a ser la llengua majoritària, fins i tot substancialment per sobre de les dades alumnes → professors: un 75,1 % a primària i un 66,5 % a secundària deien que els professors es dirigien a ells en català. Segons un 22,8 % (primària) i un 31,6 % (secundària), el professorat utilitzava tant el català com el castellà. Finalment, només un 2,1 % (2 % a secundària) deia que utilitzava exclusivament el castellà. Taula 7 Llengua emprada pels professors amb els informants. Percentatges 6è primària

1r ESO

Diferència

Només o sobretot en català

Llengua dels professors als alumnes

75,1

66,5

−8,6

Català i castellà

22,8

31,6

8,8

Només o sobretot en castellà

2,1

2,0

−0,1

Total

100

100

Font:  RESOL 2006-2008.

Hi ha diferències remarcables entre la llengua que els alumnes parlen amb els professors i la llengua que els professors parlen a classe en el pas de cicle educatiu. En la gran majoria de les escoles, el català era la llengua predominant tant de l’alumne com del professor a les classes, però és detecten certes diferències, especialment en l’ús bilingüe vinculat principalment a la llengua inicial de l’alumnat i especialment a secundària. En poques paraules, d’acord amb les dades recollides, el català era la llengua vehicular predominant als centres educatius de Mataró, però es trobava lluny de ser l’única llengua de docència, especialment en l’educació secundària. De fet, en el pas a secundària, l’ús escolar del castellà guanyava terreny, no tant de manera isolada, sinó en règim de bilingüisme, fins al punt que a 1r prop d’un terç de l’alumnat deia funcionar activament en les dues llengües.

02 Sec Monografica 2 TSC22.indd 105

30/01/13 13:14


106

TSC, 22 (2012)

Vanessa Bretxa i F. Xavier Vila i Moreno

7. Les tries lingüístiques en el consum cultural i de mitjans de comunicació La televisió és la columna vertebral del consum cultural contemporani. Segons les dades del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura de l’any 2008 (FUNDACC, 2008), la televisió és el mitjà de comunicació amb més capacitat de penetració en la població catalana: un 90,6 % dels catalans consumeix habitualment televisió. Els nostres informants seguien la mateixa dinàmica, ja que durant la setmana hi dedicaven entre una i tres hores al dia, xifra que durant el cap de setmana i a les vacances d’estiu arribava a les més de tres hores diàries en un 53,3 % dels casos, tant a primària com a secundària. Pel que fa a les tries lingüístiques, el consum televisiu era majoritàriament en castellà tant a primària com, molt especialment, a secundària: 69,0 % i 83,6 %, respectivament. El consum de programes en català decreixia en el pas de primària a secundària de manera important: 11,9 punts percentuals, la qual cosa deixava el consum només en català en tan sols un 10 %. D’altra banda, el consum de televisió en castellà augmentava de 15,5 punts amb el canvi d’etapa educativa. Taula 8 Tries lingüístiques en el consum televisiu Llengua TV Només o sobretot en català Català i castellà Només o sobretot en castellà

6è primària

1r ESO

Diferència

22,0

10,0

−11,9

5,9

2,7

−3,2

69,0

83,6

14,5

Altres llengües i combinacions

2,5

2,5

0,0

No mira TV

0,7

1,2

0,6

Total

100

100

Font:  RESOL 2006-2008.

Segons les dades de RESOL, entre els alumnes de Mataró, durant la setmana, el consum de llibres era inferior a una hora diària, i no augmentava gaire el cap de setmana, tot i que a l’estiu se situava entre una i tres hores al dia. El percentatge de lectors decreixia en el pas a secundària: a primària hi havia un 6,6 % d’alumnes que deien que no llegien mai i a secundària passava a ser el 13,2 %, és a dir, un augment de 6,5 punts percentuals. Pel que fa a les llengües, el consum de llibres era força igualat, encara que a 1r d’ESO la balança es decantava més pels llibres escrits en castellà. Dels alumnes que cursaven el seu últim any a primària, el 44,7 % llegia llibres en català, el 37,7 % en castellà i la resta en altres llengües. A secundària, en el 33,1 % dels alumnes els tres últims llibres que havien llegit eren en català i en un 45 % eren en castellà. Segons l’Enquesta de consum i pràctiques culturals 2006 (ECPC06) (Idescat, 2007), el 95,9 % de la població general són aficionats a l’audició de música; d’aquests,

02 Sec Monografica 2 TSC22.indd 106

30/01/13 13:14


Els canvis sociolingüístics en el pas de primària a secundària

TSC, 22 (2012)

107

Taula 9 Tries lingüístiques en la lectura de llibres Llengua llibres Només o sobretot en català Català i castellà

6è primària

1r ESO

Diferència

44,7

33,1

−11,6

4,7

6,0

1,2

37,7

45,0

7,3

Altres llengües i combinacions

6,2

2,7

−3,5

No llegeixen

6,6

13,2

6,5

44,7

33,1

−11,6

Només o sobretot en castellà

Total Font:  RESOL 2006-2008.

un 79,5 % hi són afeccionats habituals (cada dia o més d’un cop a la setmana). Els preadolescents estudiats de Mataró eren afeccionats habituals a la música: la majoria escoltava música aproximadament una hora al dia. El consum de música augmentava durant el cap de setmana i les vacances d’estiu, tot i que d’una manera molt poc perceptible. Tal com passa també amb la televisió, els adolescents disposen d’una àmplia oferta musical; aquest fet provoca que la diversitat de grups musicals sigui amplíssima, fins al punt que els informants van esmentar més de 200 grups musicals diferents en tots dos anys. Des d’un punt de vista lingüístic, el consum musical era radicalment diferent de la resta de pràctiques culturals, ja que la llengua prioritària esmentada era l’anglès, seguida de prop pel castellà. El consum de música en català era molt baix. La preeminència de l’anglès es dispara en arribar a secundària i depassa el 63 %, mentre que el castellà davalla fins a un terç. El català, en canvi, té una presència molt i molt baixa. Ben entrat el segle xxi ens trobem davant la generació digitalment autòctona, la generació que ha nascut davant les noves tecnologies. La Generació M, com alguns autors l’anomenen, són joves nascuts entre 1982 i 1998, que es caracteritzen per Taula 10 Tries lingüístiques en l’audició de música Llengua música

6è primària

1r ESO

Diferència

Només o sobretot en català

1,4

1,2

−0,1

Català i castellà

0,1

0,9

0,8

Només o sobretot en castellà

45,0

30,6

−14,4

Altres llengües (anglès) i combinacions

50,0

63,6

13,6

No escolta música

3,5

3,6

0,1

Total

100

100

Font:  RESOL 2006-2008.

02 Sec Monografica 2 TSC22.indd 107

30/01/13 13:14


108

TSC, 22 (2012)

Vanessa Bretxa i F. Xavier Vila i Moreno

utilitzar moltes «m» en el seu dia a dia: mòbil, multimèdia, multi tasques, multicanal, etc. Internet està totalment integrat en la vida quotidiana dels adolescents, i ja a primària el 88 % l’utilitzava habitualment i a secundària, el 94,7 %. Per als preadolescents de Mataró, el castellà era la llengua predominant en l’ús de pàgines web: prop del 50 % de les pàgines més visitades eren en castellà, més d’un 20 % eren en ambdues llengües i el català era minoritari. La presència del català amb el pas a secundària encara es reduïa més, però, contràriament al que hom podria esperar, la llengua que guanyava terreny amb el pas a secundària no era pas l’anglès, sinó el castellà. Taula 11 Llengua de les pàgines web més visitades Llengua Internet

6è primària

1r ESO

Diferència

7,1

5,6

−1,5

Català i castellà

21,1

13,4

−7,7

Només o sobretot en castellà

48,3

60,9

12,6

Altres llengües i combinacions

11,5

14,8

3,3

No utilitza Internet

12,0

5,3

−6,8

Total

100

100

Només o sobretot en català

Font:  RESOL 2006-2008.

GRÀFIC 1 Evolució de les llengües usades en el consum cultural i mediàtic

14,5

13,6

12,6

7,3 3,3

1,2

0,0

0,8 –0,1

–3,2

–1,5

–3,5 –7,7 –11,6

–11,9

–14,4

TV

Llibres Català

Català i castellà

Música Castellà

Internet Altres (anglès)

FONT: RESOL 2006-2008.

02 Sec Monografica 2 TSC22.indd 108

30/01/13 13:14


Els canvis sociolingüístics en el pas de primària a secundària

109

TSC, 22 (2012)

En termes generals, el castellà era la llengua predominant del consum cultural dels adolescents.4 En el moment d’analitzar aquests preadolescents, es detectava un buit televisiu important en català, de manera que els infants que seguien la programació infantil del K3 no trobaven el seu espai televisiu en català en el pas a l’adolescència. El consum de música en català era molt minoritari, mentre que el consum de llibres en català era més igualat en les dues llengües, tot i que el català també reculava en el pas a l’adolescència. Els usos lingüístics interpersonals Hi ha diferents indicadors per avaluar els usos lingüístics interpersonals. En aquesta recerca es va demanar als informants sobre la xarxa social i que expliquessin els seus usos lingüístics amb les vint persones amb qui més es relacionaven durant la setmana. Val a dir que en aquesta etapa de la vida la relació entre iguals del mateix sexe és predominant, i així els nois es relacionaven més amb els nois (67,3 % a primària i 69,3 % a secundària) i les noies més amb les noies (66,1 % a primària i 67,8 % a secundària). Pel que fa a la freqüència de relació amb els seus contactes de la xarxa social, observem que més de la meitat dels preadolescents declaraven tenir una relació força intensa tant a primària com a secundària. Un 55,3 % a 6è i un 51,9 % a 1r d’ESO deia que es relacionava molt sovint amb els seus contactes de la xarxa social. La reflexió sobre la composició de les xarxes socials resulta pertinent per a entendre’n el funcionament lingüístic. Si tenim en compte el tipus de relació, se’ns presenta un escenari on els iguals, les relacions horitzontals, eren essencials. La relació entre iguals (amics, companys de classe i cosins) representa el 75,4 % de les relacions esmentades lliurement a 6è de primària, i aquest percentatge puja al 82,5 % de les relacions a secundària. En altres paraules, en el pas de cicle educatiu hi havia un augment Taula 12 Freqüència de la relació amb els membres de la pròpia xarxa social 6è primària

1r ESO

Diferència

Pares i germans (família nuclear)

Tipus de relació en la xarxa social (%)

10,5

8,5

−2

Amics, companys de classe i cosins (entre iguals)

75,4

82,5

7,1

Avis i tiets (família extensa)

8,4

4,3

−4,1

Professors i monitors

5,3

4,4

−0,9

Altres

0,3

0,3

0

Total

100

100

Font:  RESOL 2006-2008.

4.  Per aprofundir en l’anàlisi d’aquest àmbit, vegeu Bretxa, 2009.

02 Sec Monografica 2 TSC22.indd 109

30/01/13 13:14


110

TSC, 22 (2012)

Vanessa Bretxa i F. Xavier Vila i Moreno

de set punts percentuals. A la família nuclear, entesa com a pares i germans, també se li atorgava un paper important en el dia a dia dels preadolescents mataronins (10,5 % a 6è i 8,5 % a 1r d’ESO). Tot seguit, apareix la família extensa (avis i tiets), on hi ha un descens important de relació en el pas d’etapa educativa (4,1 punts percentuals), i, finalment, apareixia l’entorn més escolar, integrat per professors i monitors, que representava aproximadament un 5 % de mitjana de les relacions esmentades. Pel que fa a la llengua, els preadolescents de Mataró a 6è, en la seva xarxa social deien usar, de mitjana, el català en un 34,5 % de les seves relacions, i el castellà en un 45,5 %. Enmig de les dues opcions observem que els nostres informants declaraven tenir interaccions bilingües en català i castellà amb un mateix interlocutor en un 16,3 % de les seves relacions. En el pas a secundària, les dades mostren un augment de 4,5 punts del nombre de relacions en castellà i un descens de dos punts percentuals en l’ús de català. Taula 13 Llengües usades amb els membres de la pròpia xarxa social. Percentatges Llengua en la xarxa social (%)

6è primària

1r ESO

Diferència

Només o sobretot en català

34,5

32,5

−2,0

Català i castellà

16,3

14,7

−1,6

Només o sobretot en castellà

45,5

49,6

4,1

Altres llengües

3,7

3,1

−0,5

Total

100

100

Font:  RESOL 2006-2008.

Observant les dades d’usos lingüístics per grups de llengua inicial (vegeu gràfic 2), s’obtenen dues constatacions: en primer lloc, una polarització dels usos i, en segon lloc, un manteniment moderat de les tries en el pas d’un nivell educatiu a l’altre. D’altra banda, la tria de llengües amb els interlocutors de la xarxa social tendeix a coincidir fortament amb la llengua inicial dels informants, especialment a 6è de primària. En aquest curs: — El col·lectiu catalanoparlant inicial declarava que el 72,9 % de les seves interrelacions era en català, un 11,2 % en català i castellà i un 15,3 % en castellà. — Els bilingües inicials tenien el castellà com a primera llengua d’interrelació, ja que l’usaven amb un 45,3 % dels interlocutors esmentats a la xarxa social, mentre que usaven el català en prop del 30 % de les seves interaccions i se servien de les dues llengües en un 25 % dels seus contactes. — Els castellanoparlants inicials mostraven una imatge similar a la dels catalanoparlants però a la inversa: el 71 % de les seves interaccions eren en castellà, entorn al 15 % eren bilingües i un 11 % eren en català. — Finalment, a 6è de primària, els al·loglots tenien el castellà com a primera llengua de relació amb els iguals, ja que se’n servien en un 38,3 % dels casos; la seva sego-

02 Sec Monografica 2 TSC22.indd 110

30/01/13 13:14


Els canvis sociolingüístics en el pas de primària a secundària

TSC, 22 (2012)

111

GRÀFIC 2

L1 altres llengües

1r ESO

L1 castellà

1r ESO

L1 català i castellà

1r ESO

L1 català

Evolució de les llengües emprades amb els membres de la seva xarxa social (XS) entre 6è i 1r segons llengua inicial de l’informant. Percentatges

1r ESO

7,4

19,2

49,4

17,9 11,8

11,4

17,6

38,3

12,3

26,2 75,6

16,1 20,3

28,3

25,2

Ús català i castellà XS

1,5

45,3 13,4

72,9

Ús català XS

1,4 48,7

69,2

0,4

71,1

29,5

24,0

11,2

Ús castellà XS

1,2 16,7 15,3

0,7 0,6

Ús altres llengües XS

FONT: RESOL 2006-2008.

na opció lingüística eren altres llengües (i combinacions), que afectava un 26,2 % dels contactes. L’ús alternat de català i castellà era present en un 17,6 % dels contactes, mentre que l’ús exclusiu del català només es produïa en un 17,9 % de les seves relacions. En el pas de 6è de primària a 1r de secundària es detecta una tendència general al manteniment de les tries lingüístiques, tot i que en el marc d’un cert retrocés del català, atribuïble, sobretot, al canvi de comportament dels al·loglots inicials. Tal com mostra el gràfic 3, l’ús exclusiu del català recula una mica —quasi quatre punts— entre els catalanoparlants inicials, creix una mica entre els bilingües inicials, no canvia quasi entre els castellanoparlants, però s’ensorra més de deu punts entre els al·loglots inicials. En altres paraules, en el pas de primària a secundària es detecta un creixement de l’ús interpersonal del castellà en les xarxes dels alumnes de Mataró i un descens concomitant de l’ús del català i de les llengües altres. El creixement del castellà és molt lleu entre els catalanoparlants, i una mica més perceptible entre bilingües inicials i els castellanoparlants. La caiguda del català i l’augment del castellà és molt marcat entre els al·loglots inicials. La primera variable clau per explicar el canvi dels usos lingüístics en el grup d’al· loglots és el canvi d’escola en el pas de cicle educatiu. En el conjunt de la població escolar, el canvi de centre educatiu en el pas de primària a secundària té certes repercussions en les tries lingüístiques en la xarxa social; és a dir, en termes generals l’ús del castellà creix més —6,4 punts percentuals— entre els alumnes que canvien de centre

02 Sec Monografica 2 TSC22.indd 111

30/01/13 13:14


112

TSC, 22 (2012)

Vanessa Bretxa i F. Xavier Vila i Moreno

GRÀFIC 3 Creixement o decreixement de les llengües emprades amb els membres de la seva xarxa social (XS) entre 6è i 1r segons llengua inicial de l’informant. Percentatges

11,1

2,2

4,5

3,4 1,4

1,7

1,2

0,3

0,3

– 0,1

– 0,9 – 2,3

– 3,7

– 3,8

– 4,9

– 10,5

L1 català

L1 català i castellà

Ús català XS

L1 castellà

Ús català i castellà XS

Ús castellà XS

L1 altres llengües Ús altres llengües XS

FONT: RESOL 2006-2008.

educatiu que no pas entre els que es mantenen al mateix centre, entre els quals només creix 2,2 punts. El grup lingüístic que es veu més afectat per aquest augment és el dels al·loglots inicials, els quals, si canvien de centre en el pas de cicle educatiu, redueixen de 9,3 punts percentuals l’ús de català en les seves xarxes socials i de 5,9 punts l’ús de llengües altres, mentre que augmenta de 13,2 punts l’ús de castellà. En canvi, els que continuen estudis al mateix centre només modifiquen molt lleument els seus comportaments lingüístics (vegeu taula 14). Taula 14 Llengües usades amb els membres de la pròpia xarxa social (XS) del grup d’al·loglots inicials segons el canvi o no de centre educatiu. Percentatges Grup d’al·loglots inicials (%) N = 87

No canvia de centre

Sí que canvia de centre

Ús de català en la XS

6è 1r

21 17 (−4)

16,8 7,5 (−9,3)

Ús de català i castellà en la XS

6è 1r

17,6 20,2 (+2,6)

17,6 19,5 (+1,9)

Ús de castellà en la XS

6è 1r

38,2 40 (+1,8)

38,3 51,5 (+13,2)

Ús d’altres llengües en la XS

6è 1r

23,2 22,8 (−0,4)

27,4 21,5 (−5,9)

02 Sec Monografica 2 TSC22.indd 112

30/01/13 13:14


Els canvis sociolingüístics en el pas de primària a secundària

TSC, 22 (2012)

113

La segona variable a tenir en compte a l’hora d’explicar les diferències dels usos lingüístics en el pas de cicle educatiu en el grup d’al·loglots és el sexe (vegeu taula 15). Les dinàmiques entre nois i noies són diferents. Les noies mostren uns canvis molt més acusats que els nois, i reculen pel que fa a l’ús del català (−13,1) i de les llengües altres (−7,3). En canvi, l’ús del català entre els nois només retrocedeix d’1,5 punts i el de les llengües altres no arriba a un punt (−0,8). Entre les noies, la caiguda del català i les llengües altres beneficia les relacions bilingües (9,1) i el castellà (11,3). Entre els nois, en canvi, les interaccions bilingües també reculen (−4,9) i l’únic que creix són les relacions exclusivament en castellà (7,9), tot i que no tant com en les noies. Taula 15 Llengües usades amb els membres de la pròpia xarxa social (XS) del grup d’al·loglots inicials segons el sexe. Percentatges Grup d’al·loglots inicials (%) N = 87

Nois

Noies

Ús de català en la XS

6è 1r

10,5 9,0 (−1,5)

24,4 11,3 (−13,1)

Ús de català i castellà en la XS

6è 1r

20,7 15,8 (−4,9)

14,7 23,8 (+9,1)

Ús de castellà en la XS

6è 1r

45,8 53,1 (7,3)

32,2 43,4 (+11,3)

Ús d’altres llengües en la XS

6è 1r

23,0 22,2 (−0,8)

28,7 21,4 (−7,3)

Val a dir que els canvis esmentats entre els al·loglots no semblen guardar una relació especial amb la llengua inicial. En termes generals, tots els grup lingüístics —llengües del Marroc, llengües de l’Àfrica subsahariana, llengües de l’Àsia, llengües d’Europa i altres— segueixen la mateixa pauta; un descens de la presència del català en la xarxa social pròpia i un augment de la presència de relacions en castellà. 8. Síntesi i conclusions En aquests moments ja estem en condicions de respondre la pregunta inicial: hi ha canvi en l’ús del català a primària i a secundària? La resposta és que, a Mataró, les dades ens diuen que sí. De fet, hi ha molts canvis i força diferents segons els àmbits, però es pot dir que, en general, hi ha un retrocés del català. Val a dir que, si més no a partir de les autoavaluacions, el que no sembla canviar són les competències en català i en castellà, totes dues molt altes, encara que la segona es trobi una mica per sobre de la primera. Els canvis es troben no pas en els coneixements, sinó en els usos. El primer dels contextos estudiats és l’escolar, i aquí les dades són clares: en el pas de primària a secundària, el català continua essent la llengua predominant entre els professors i els alumnes i —una mica menys— viceversa. Ara bé, els usos bilingües, molt significatius a finals de primària, creixen força a secundària.

02 Sec Monografica 2 TSC22.indd 113

30/01/13 13:14


114

TSC, 22 (2012)

Vanessa Bretxa i F. Xavier Vila i Moreno

Una altra esfera en què es registra un canvi significatiu de tries lingüístiques és en el camp del consum cultural i mediàtic: enmig d’una reducció de la lectura de llibres i un augment de l’ús d’Internet, es detecta una disminució del consum cultural en català sobretot en televisió i llibres, i un augment del consum de televisió, llibres i Internet en castellà. En darrer lloc, observem un augment del consum de música en anglès. Finalment, els usos interpersonals són precisament un dels contextos en què els canvis han resultat ser menors —o, si n’hi ha, es compensen entre ells. En termes generals, els nostres informants han descrit unes xarxes socials amb uns usos lingüístics clarament marcats per les seves llengües inicials. L’únic col·lectiu en què s’observa una caiguda molt significativa del català i un augment del castellà és entre els al·loglots inicials. Sintetitzant, les dades de Mataró apunten que, en el pas de primària a secundària, mentre que els usos orals i interpersonals dels parlants de català i castellà tendeixen a experimentar pocs canvis, són els que podem denominar usos més estructurals —els del centre educatiu, els de l’oferta televisiva, de llibres o Internet— els que experimenten canvis més acusats. Val a dir que aquests resultats fan referència als canvis, o manca de canvis, en els usos d’una o altra llengua en general en el col·lectiu estudiat. Tal com es mostrarà en un altre article, l’estudi de les trajectòries individuals mostra que molts dels informants modifiquen les seves pautes de comportament. Ara bé, com que la direcció dels canvis és contradictòria, els canvis dels uns acaben neutralitzant, en bona mesura, l’evolució dels altres en l’àmbit general. Aquests resultats tenen la virtut de mostrar la realitat sociolingüística dels preadolescents des d’una perspectiva diferent de la que sovint se’ls atribueix. En primer lloc, contràriament al que de vegades se’ls imputa, els adolescents catalans no mostren un grau de (des)lleialtat lingüística gaire superior al d’altres grups d’edat: de fet, tot i trobar-se en minoria demogràfica, els preadolescents catalanoparlants inicials deien usar el català majoritàriament en les seves relacions personals. Això sí, no per haver-se bilingüitzat, els preadolescents castellanoparlants inicials de Mataró han adoptat el català com a llengua interpersonal o de consum, si més no de manera majoritària. I resulta molt preocupant que la feina feta a primària entre els al·loglots es desfaci com un bolado en arribar a secundària. És clar que, tenint en compte l’avenç del castellà com a llengua docent en aquest sector, potser no sigui gaire difícil d’explicar. El que sí que mostren aquestes dades és un conjunt de mancances del sistema cultural català que, si més no en el moment de realitzar-se els treballs de 6è i 1r, resultaven molt acusades. Els resultats mostren la feblesa de l’oferta —si més no, de l’oferta atractiva— en el camp de la televisió, la música i Internet en català. Val a dir que darrerament s’han produït innovacions importants en aquest sentit, com l’aparició d’un canal de televisió en català dedicat als joves.5 No tenim eines per afirmar que aquestes iniciatives estiguin tenint èxit, tot i que el treball de camp amb els informants ja a 4t sembla insinuar un increment de consum en català. Però probablement el 5.  El canal 3XL deixà d’emetre l’1 d’octubre de 2012. (N. de l’e.)

02 Sec Monografica 2 TSC22.indd 114

30/01/13 13:14


Els canvis sociolingüístics en el pas de primària a secundària

TSC, 22 (2012)

115

camp per córrer encara és encara molt gran, i aquest sí que és un terreny sobre el qual es pot treballar de manera relativament fàcil. Sigui com sigui, si cal prendre iniciatives davant d’aquest panorama, se’n poden suggerir algunes. En primer lloc, explorar el grau de col·loquialització del català entre els infants castellanoparlants i al·loglots, i mirar d’incrementar-lo a base de treballar la llengua oral. Per més que mostressin una alta confiança en les seves capacitats en català, les proves de competència experimental no corroboren del tot aquesta seguretat. En segon lloc, i davant de les deficiències de connexió entre els productes culturals en català i els seus possibles consumidors, cal revisar no sols la qualitat d’aquests productes, sinó també els seus canals de distribució. L’escola té un paper en aquest sentit, ajudant a fer coincidir l’oferta d’aquests productes culturals d’altres àmbits —com Internet i música— igual com fa amb el món del llibre. Finalment, cal tenir especialment present la pèrdua d’ús del català amb iguals dels al·loglots inicials en el pas a secundària. És en aquest col·lectiu on la feina de promoció del català realitzada durant l’educació primària recula de manera més significativa. És ben possible que aquest retrocés es degui als estereotips racialitzats vigents en el món adult, que associen les aparences no europees amb la impossibilitat de parlar català. És possible que en passar a secundària aquest alumnat d’origen estranger fos rebut en castellà pels seus companys dels seus nous centres, com si pesés sobre ells l’estigma de ser incapaços de parlar en català. També és possible que a secundària aquest alumnat tingui menys contactes amb els catalanoparlants i els bilingües familiars que no pas a primària. Sigui com sigui, aquesta reducció de freqüència d’ús del català no és un bon senyal per al procés d’integració de les noves immigracions en la societat catalana. Trencar aquesta racialització dels usos lingüístics pot ser una aportació fonamental dels centres de secundària no sols a la recuperació de la llengua, sinó a la construcció d’una societat amb fonaments antiracistes.

9.  Agraïments Aquest article ha estat possible gràcies al suport del projecte «Resocialització lingüística a la secundària» (FFI2009-09968) per part del Ministeri de Ciència i Innovació, i a l’ajut del Grup de Recerca Consolidat Grup d’Estudi de la Variació (2009 SGR 521) de la Generalitat de Catalunya.

Bibliografia de referència Alvira, Francisco (2004). La encuesta: Una perspectiva general metodológica. Madrid: Centro de Investigaciones Sociológicas. Bretxa, Vanessa (2009). «El salt a secundària: els preadolescents, consum cultural i llengua». Zeitschrift für Katalanistik [Berlín], núm. 22, p. 171-202. Disponible en línia a: <http:// www.romanistik.uni-freiburg.de/pusch/zfk/22/11_Bretxa.pdf>.

02 Sec Monografica 2 TSC22.indd 115

30/01/13 13:14


116

TSC, 22 (2012)

Vanessa Bretxa i F. Xavier Vila i Moreno

Bretxa, Vanessa; Comajoan, Llorenç; Sorolla, Natxo (2009). «De les pràctiques monolingües familiars a la identificació bilingüe: el cas dels preadolescents de Mataró i la Franja». Noves SL: Revista de Sociolingüística [Barcelona: Generalitat de Catalunya]. Disponible en línia a: <http://www6.gencat.net/llengcat/noves/hm09hivern/docs/ bretxa_comajoan_sorolla.pdf>. Bretxa, V.; Parera, M. À. (2010). «Et dóna la base. Itineraris biogràfics d’adquisició i ús del català del jovent castellanoparlant de Sabadell i Santa Coloma de Gramanet». A: Vila i Moreno, F. Xavier (dir.). Posar-hi la base: Usos i aprenentatges lingüístics en el domini català. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, Xarxa CRUSCAT. [En premsa] Comajoan Colomé, Llorenç; Bretxa, Vanessa; Sorolla Vidal, Natxo; Tenorio, Xavi; Vila i Moreno, F. Xavier. «Les tries lingüístiques dels infants d’origen al·lòcton en diverses comarques de Catalunya i la Franja». A: Vila i Moreno, F. X. (ed.). Actes del 18è Col·loqui Lingüístic de la Universitat de Barcelona: Barcelona 22 de novembre de 2011. [En preparació] Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu (2008). Estudi sociodemogràfic i lingüístic de l’alumnat de 4t d’ESO de Catalunya: Avaluació de l’educació secundària obligatòria 2006. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament d’Educació. Disponible en línia a: <http://www20.gencat.cat/docs/Educacio/Home/Consell%20supe rior%20d%27avalua/Pdf%20i%20altres/Static%20file/Informes11.pdf>. Fargas i Riera, Assumpta; Puntí i Jubany, Teresa (coord.) (2004). Actes del 3r simposi sobre l’ensenyament del català a no catalanoparlants: Conferències, ponències, comunicacions i conclusions: Vic, 4, 5 i 6 de setembre de 2002. Vic: Eumo. FUNDACC (2008). El Baròmetre de la Comunicació i la Cultura: Resum 1a onada 2008. Barcelona: Fundació Audiències de la Comunicació i la Cultura. Galindo, Mireia (2006). Les llengües a l’hora del pati. Usos lingüístics en les converses dels infants de primària a Catalunya. Tesi doctoral inèdita. Barcelona: Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Catalana. Disponible en línia a: <http://www.tdx.cat/ handle/10803/1681>. — (2008). Les llengües en joc, el joc entre les llengües: L’ús interpersonal del català entre els infants i joves de Catalunya. Lleida: Pagès. Galindo, Mireia; Vila i Moreno, F. Xavier (2009). «Els factors explicatius dels usos lingüístics informals entre l’alumnat català: llengua inicial, xarxes socials, competència i llengua vehicular d’ensenyament». Noves SL: Revista de Sociolingüística (hivern). Disponible en línia a: <http://www6.gencat.cat/llengcat/noves/hm09hivern/galindo_vila1_9.htm>. Huguet, Ángel; Lapresta, Cecilio; Sansó, Clara; Chireac, Silvia-Maria (2011). «Reflexiones sobre el conocimiento lingüístico declarado por los escolares catalanes al final de la Educación Secundaria Obligatoria». Estudios sobre Educación: Revista Semestral del Departamento de Educación de la Facultad de Filosofía y Letras: Universidad de Navarra, núm. 21, p. 119-137. Hurrelmann, K. (1994). International handbook of adolescence. Washington D. C.: Library of Congress. Idescat (2007). Enquesta de consum i pràctiques culturals 2006. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Junyent, Maria Carme; Unamuno, Virginia (ed.) (2002). El català: mirades al futur. Barcelona: Octaedro. Labov, William (1994). Principles of linguistic change. Volum 1: Internal factors. Oxford: Basil Blackwell.

02 Sec Monografica 2 TSC22.indd 116

30/01/13 13:14


Els canvis sociolingüístics en el pas de primària a secundària

TSC, 22 (2012)

117

Labov, William (2001). Principles of linguistic change. Volum II: Social factors. Oxford: Basil Blackwell. Pujolar, Joan [et al.] (2010). Llengua i joves: Usos i percepcions lingüístics de la joventut catalana. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Rosselló i Peralta, Carles de (2003). «Catalan or Spanish? Language choice from home to school». A: Sayahi, L. (ed.). Selected Proceedings of the First Workshop on Spanish Sociolinguistics. Somerville, MA, EUA: Cascadilla Proceedings Project, p. 30-42. Disponible en línia a: <http://www.lingref.com/cpp/wss/1/index.html>. — (2010). Aprendre a triar. L’adquisició de les normes d’ús i alternança de codis en l’educació infantil. Tesi doctoral inèdita. Barcelona: Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Catalana. Disponible en línia a: <http://www.tesisenred.net/handle/ 10803/21625>. Síndic de Greuges de Catalunya (2008). La segregació escolar a Catalunya. Informe extraordinari. Barcelona: Síndic de Greuges de Catalunya. Solà, Joan (2003). Ensenyar la llengua. Barcelona: Empúries. Subirats, Marina (2002). «Els trets lingüístics». A: Giner, Salvador (dir.). Enquesta de la regió de Barcelona 2000. Barcelona: Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona: Diputació de Barcelona. — (2010). «Els trets lingüístics de la població metropolitana». Papers, núm. 52 (setembre), p. 78-90. [Monogràfic dedicat a la societat metropolitana de Barcelona] — (2012). Barcelona, de la necessitat a la llibertat: Les classes socials al tombant del segle xxi. Barcelona: L’Avenç. Turell Julià, Maite (2003). «El temps aparent i el temps real en estudis de variació i canvi lingüístic». Noves SL: Revista de Sociolingüística (tardor), p. 1-11. Disponible en línia a: <http://www6.gencat.net/llengcat/noves/hm03tardor/docs/turell.pdf>. Vila, Ignasi (2005). «Cohesió social i llengua catalana: raons per fer del català la llengua vehicular del sistema educatiu de Catalunya». Ponència presentada a les Segones Jornades «Llengua i ensenyament». Grup Català de Sociolingüística i Centre Universitari de Sociolingüísica. (Barcelona, 25 novembre). Vila i Moreno, F. Xavier (1996). When classes are over. Language choice and language contact in bilingual education in Catalonia. Proefschrift aangeboden tot het behalen van de graad van Doctor in de Taal. Tesi doctoral. Facultat de Lletres i Filosofia de Brussel·les. — (1998). «El model de conjunció en català: impacte sobre les normes d’ús lingüístic». A: Arnau, J.; Artigal, J. M. (ed.). Els programes d’immersió lingüística: Una perspectiva europea. Barcelona: Publicacions de la Universitat de Barcelona, p. 381-390. — (2004). «De l’ús al coneixement: algunes reflexions sobre la promoció de la llengua al sistema educatiu». A: Vallverdú, F. (ed.). Jornades de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans a Vic: 17 i 18 d’octubre de 2003. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans; Vic: Universitat de Vic: Ajuntament de Vic, p. 149-177. — (2005). «Els usos lingüístics interpersonals fora de la llar. Els usos lingüístics en general». A: Torres, Joaquim (coord.). Estadística sobre els usos lingüístics a Catalunya 2003: Llengua i societat a Catalunya en els inicis del segle xxi. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Secretaria de Política Lingüística. p. 109-170. — (2012). «Algunes bases per a la recerca sociolingüística en sentit ampli». A: Vila i Moreno, F. Xavier (dir.). Posar-hi la base: Usos i aprenentatges lingüístics en el domini català. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. Xarxa CRUSCAT.

02 Sec Monografica 2 TSC22.indd 117

30/01/13 13:14


118

TSC, 22 (2012)

Vanessa Bretxa i F. Xavier Vila i Moreno

Vila i Moreno, F. Xavier; Sorolla Vidal, Natxo (2011). «Capítol 5: Les llengües en els usos interpersonals i en el consum mediàtic i cultural». A: Enquesta d’usos lingüístics de la població 2008: Anàlisi. Volum 1: Les llengües a Catalunya: coneixements, usos, transmissió i actituds lingüístics. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Secretaria de Política Lingüística. p. 101-135. Disponible en línia a: <http://www20.gencat.cat/docs/Llengcat/ Documents/Publicacions/BTPL/arxius/8_EULP_2008.pdf>. Vila i Moreno, F. Xavier; Vial i Rius, Santi (2000). Informe «Escola i ús»: Les pràctiques lingüístiques de l’alumnat de 2n nivell de cicle superior d’educació primària de Catalunya en situacions quasi espontànies. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament d’Ensenyament.

02 Sec Monografica 2 TSC22.indd 118

30/01/13 13:14


Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 22 (2012), p. 119-134 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01.45 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Característiques demolingüístiques dels joves de Catalunya a finals de la primera dècada del segle xxi Demolinguistic characteristics of Catalonia’s young people at the close of the first decade of the 21st century Miquel Àngel Pradilla Cardona1 i Joaquim Torres-Pla2 1.  Departament de Filologia Catalana. Universitat Rovira i Virgili - Xarxa CRUSCAT Institut d’Estudis Catalans 2.  Societat Catalana de Sociolingüística - Institut d’Estudis Catalans

Data de recepció: 10 de febrer de 2012 Data d’acceptació: 12 d’abril de 2012

Resum De la mà de les dades que ens ofereix l’Enquesta d’usos lingüístics de la població 2008 (EULP08), l’article s’ocupa, d’una banda, de caracteritzar el grup de joves de Catalunya (15-34 anys) en funció del seu origen, la llengua inicial i la llengua d’identificació. De l’altra, aborda una avaluació global dels usos de la població juvenil i n’analitza un parell de contextos d’interacció: la llengua amb els amics i la llengua emprada a les entitats financeres. La complexitat del grup de joves és un reflex diàfan de la important transformació demolingüística que ha propiciat l’arribada els darrers quinze anys d’un fort contingent de població al·lòctona. I l’ús del català d’aquesta població juvenil es troba fortament vinculat amb el fet d’haver nascut a Catalunya, ser fill de progenitors també nats a Catalunya, a la pertinença al grup de catalanoparlants inicials i a la identificació catalanòfona. Paraules clau: llengua catalana, demolingüística, sociolingüística, planificació lingüística, multilingüisme.

Abstract On the basis of the information provided by the Survey of the Population’s Language Uses 2008 (EULP08), this paper characterises the young people of Catalonia (ages 15-34 years) according to their origin, initial language and identification language. Likewise, it makes an overall assessment of the young people’s language uses, studying two specific contexts of interaction: the language used with friends and the language used at financial institutions.

Correspondència: Miquel Àngel Pradilla Cardona. Departament de Filologia Catalana, Universitat Rovira i Virgili. Av. Catalunya, 35. 43002 Tarragona. Tel.: 977 559 767. A/e: miquelangel.pradilla@urv.cat. Correspondència: Joaquim Torres-Pla. Societat Catalana de Sociolingüística, Institut d’Estudis Catalans. C. del Carme, 47. 08001 Barcelona. Tel.: 932 701 620. A/I: http://socs.iec.cat/. A/e: jotorresp@hotmail.

02 Sec Monografica 2 TSC22.indd 119

30/01/13 13:14


120

TSC, 22 (2012)

Miquel Àngel Pradilla Cardona i Joaquim Torres-Pla

The complexity of the group formed by Catalonia’s young people very clearly reflects the major demolinguistic transformation that has come about with the arrival of a large number of persons from abroad in the last 15 years. In this respect, the use of the Catalan language by young people is closely tied to the circumstances of being born in Catalonia, of being the offspring of parents likewise born in Catalonia, of belonging to the group of initially Catalanspeaking people and of identifying oneself as a Catalan-speaker. Key words: Catalan language, demolinguistics, sociolinguistics, language planning, multilingualism.

1.  Introducció

L’

objectiu d’aquest article és posar damunt la taula algunes de les dades més recents i significatives referides al capteniment comunicatiu dels joves a Catalunya. Cal tenir en compte que durant la primera dècada del segle xxi, en aquest territori hi ha hagut una important transformació demolingüística, produïda bàsicament per la gran immigració internacional que hi ha arribat. Es tracta d’un contingent al·lòcton que ha tingut una incidència especial en l’àmbit juvenil, de manera que la composició demolingüística d’aquest grup és al final del decenni apreciablement diferent que al seu inici, i l’entorn lingüístic en el qual es mouen els joves també és en part diferent. La major part de les informacions que presentem provenen de l’Enquesta d’usos lingüístics de la població 2008 (EULP08), portada a terme per la Secretaria de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya i l’Institut d’Estadística de Catalunya l’any 2008 (DGPL, 2011).1 Es tracta d’una enquesta sociolingüística, amb un ampli ventall de preguntes i amb una mostra gran, que pertany a la sèrie denominada EUL (enquestes sobre els usos lingüístics). A més, és l’enquesta més recent amb informació demolingüística sobre el conjunt de Catalunya, i l’amplitud de la mostra permet analitzar de manera independent el grup dels joves. Pel que fa a la delimitació del grup juvenil, en l’avinentesa que ens ocupa considerarem, tal com s’ha fet en altres estudis recents, per exemple a Miret et al. (2008), que joves són les persones que tenen entre 15 i 34 anys. El contingut d’aquesta intervenció serà el següent. En primer lloc, ens ocuparem de la composició del grup dels joves segons el seu origen, la llengua inicial (la primera llengua parlada) i la llengua d’identificació (la resposta a la pregunta «Quina és la seva llengua?»). En segon lloc, abordarem una caracterització global dels usos i l’anàlisi d’un parell de contextos d’interacció, la llengua amb els amics i la llengua emprada a les entitats financeres. Finalment, esbossarem unes conclusions.

1.  Agraïm a la Direcció General de Política Lingüística haver-nos permès emprar les dades de l’enquesta.

02 Sec Monografica 2 TSC22.indd 120

30/01/13 13:14


Característiques demolingüístiques dels joves de Catalunya

TSC, 22 (2012)

121

2. L’origen dels joves Entre els últims anys del segle passat i el període final de la primera dècada del segle present, Catalunya ha acollit una nodrida immigració internacional provinent d’una gran varietat d’orígens. Aquesta immigració, que ha vingut molt majoritàriament per motius econòmics, està composta en gran part de joves i, per tant, ha propiciat un canvi important en la composició del grup juvenil segons el lloc de naixement. El gràfic 1, que mostra aquesta composició el 1996 i el 2008, indica de manera diàfana aquest canvi. S’hi observa clarament que el percentatge de nats a l’estranger ha crescut de manera notable (22,2 %). Es tracta d’una conseqüència lògica de l’esmentada immigració. També s’hi mostra que aquest creixement comporta una disminució important de la proporció de nats a Catalunya i a la resta de l’Estat. El decreixement d’aquests darrers és proporcionalment més fort, perquè la immigració d’aquest origen ha esdevingut molt minsa durant el segle xxi. Les informacions més destacades del gràfic són que en l’actualitat més d’una quarta part dels joves són nats a l’estranger i més d’un 30 % són nats fora de Catalunya. Una altra manera, més elaborada, de contemplar l’origen de la població és tenir en compte no només el lloc de naixement dels enquestats, sinó també dels seus progenitors. Per això emprarem la variable «Origen geogràfic familiar», que reparteix la població en grups definits per aquestes dues variables, i que ens permet copsar una de les GRÀFIC 1 Lloc de naixement dels joves de Catalunya de 15 a 34 anys, el 1996 i el 2008 100 %

3,5

90 %

11,4

25,7

80 % 4,7

70 % 60 % 50 %

85,1

40 %

69,6

30 % 20 % 10 % 0% Any 1996 Catalunya

Any 2008 Resta Estat

Estranger

FONT: Elaboració pròpia a partir del padró de l’1 de maig de 1996 i de les dades de l’EULP08.

02 Sec Monografica 2 TSC22.indd 121

30/01/13 13:14


122

TSC, 22 (2012)

Miquel Àngel Pradilla Cardona i Joaquim Torres-Pla

claus que expliquen la situació demolingüística de Catalunya: la diferent composició en aquest aspecte dels joves i dels adults. El gràfic 2 mostra el repartiment dels dos grups segons l’origen geogràfic familiar. S’hi observa, entre altres qüestions, que la població més arrelada, això és, la dels nats, ells i els seus dos progenitors, a l’àmbit lingüístic català, és la que mostra menys diferències percentuals entre els joves i els adults. De fet, la diferència entre els percentatges resultants no és estadísticament significativa, mentre que sí que ho són les diferències entre totes les altres parelles de columnes del gràfic. GRÀFIC 2 Origen geogràfic familiar de dos segments de la població de Catalunya:

els joves (15 a 34 anys) i els adults (35 i més anys). Percentatges. 2008 35,0 30,0

29,6

32,3

31,3

25,0

21,0

19,5

20,0

13,5

15,0

13,5

12,1

9,8

10,0

4,2

5,0

5,6

7,4

0,0 Subjecte i Subjecte més Subjecte nat a progenitors un progenitor territoris de nats a territoris nats a territoris parla catalana i de parla de parla progenitors no catalana catalana Els joves

Subjecte nat a Subjecte nat a la resta de l’estranger: l’Estat països de parla castellana

Subjecte nat a l’estranger: països de parla no castellana

La resta dels adults

FONT: Elaboració pròpia a partir de les dades de l’EULP08.

Una altra dada interessant és que la divergència més gran es dóna entre els nats a la resta de l’Estat. Els adults n’acullen un alt percentatge a causa de la gran immigració peninsular del tercer quart del segle xx, mentre que entre els joves ja hem vist que aquesta immigració és minsa. En els altres quatre grups d’origen, en canvi, la magnitud percentual entre els joves és clarament més gran que entre els adults. El motiu del fenomen és també la immigració, l’antiga i la recent. D’una banda, entre els joves hi ha més nats a Catalunya descendents de nats a fora, perquè es tracta dels fills dels integrants de la gran immigració peninsular esmentada. D’altra banda, hi ha més joves nats a l’estranger, perquè la immigració estrangera recent està composta, en bona part, de joves. Aquest complex panorama d’orígens explica, en gran mesura, tant les característiques demolingüístiques del jovent com la diferència entre aquest i els adults, en diversos aspectes.

02 Sec Monografica 2 TSC22.indd 122

30/01/13 13:14


Característiques demolingüístiques dels joves de Catalunya

123

TSC, 22 (2012)

Els àmbits territorials en què es divideix Catalunya són set i resulten bastant diversos entre ells en diferents aspectes. Un dels aspectes que mostra força contrastos és el demogràfic. I un cas de divergència seria, per exemple, el grau d’intensitat de les diferents immigracions. De cara a l’anàlisi demolingüística, pot ser il·lustratiu examinar els percentatges dels joves que, en cadascun dels àmbits territorials, formen el grup més arrelat, això és, el dels que són nats, ells i els seus progenitors, a les terres de llengua catalana. El gràfic 3 mostra aquesta informació. Cal tenir en compte que en aquest gràfic l’àmbit metropolità ha estat dividit en dues parts, la ciutat de Barcelona i la resta, amb la finalitat de poder veure de manera individualitzada les dades de la capital. El gràfic mostra de manera palpable les diferències demogràfiques entre els territoris. Concretament, s’hi veu que els tres territoris amb més percentatge de població arrelada familiarment són l’àmbit de ponent, les Terres de l’Ebre i les comarques centrals, mentre que les que en tenen una proporció inferior són, per aquest ordre, la resta de l’àmbit metropolità, el Camp de Tarragona i la ciutat de Barcelona. Aquesta informació serà útil per a l’anàlisi dels usos que efectuarem més endavant. GRÀFIC 3 Percentatge de joves de 15 a 34 anys nats, ells i els seus dos progenitors, en terres de llengua catalana, en vuit zones de Catalunya. 2008 60,0 52,2

50,0

46,0 36,7

40,0

44,3 36,1

31,9 27,1

30,0 22,1

20,0 10,0

4,2

0,0 Barcelona ciutat

Resta de Comarques Camp de l’àmbit gironines Tarragona metropolità

Terres de l’Ebre

Àmbit de Comarques Alt Pirineu ponent centrals i Aran

FONT: Elaboració pròpia a partir de les dades de l’EULP08.

3. La llengua inicial La llengua inicial, és a dir, la primera llengua parlada, constitueix el punt d’inici de la història lingüística de l’individu i, per tant, condiciona la resta de la seva trajectòria en aquest aspecte. D’altra banda, és a partir d’aquesta informació que podrem determinar els canvis en el capteniment lingüístic que es produeixen al llarg de la vida de les persones. Per això la presentem en primer lloc.

02 Sec Monografica 2 TSC22.indd 123

30/01/13 13:14


124

TSC, 22 (2012)

Miquel Àngel Pradilla Cardona i Joaquim Torres-Pla

El gràfic 4 mostra la llengua inicial dels joves i dels adults. Hi veiem que, entre els joves, una mica menys d’un terç declara tenir únicament el català com a llengua inicial, una mica més de la meitat declara tenir-hi el castellà i un percentatge apreciable (13,4 %), altres llengües. Uns resultats, en bona part, deguts a les diferents immigracions rebudes i a la manera com han repercutit en els orígens familiars dels joves. Aquests percentatges de llengua inicial esdevenen les xifres de partida que cal tenir presents per interpretar els resultats de les altres funcions lingüístiques que veurem seguidament. GRÀFIC 4 Llengua inicial de dos segments de població de Catalunya: els joves (15 a 34 anys) i els adults (35 i més anys). 2008 100 %

7,5

13,4

90 %

3,4

4,9

80 % 70 %

56,4

60 %

52,3

50 % 40 % 30 % 20 % 29,4

32,8

10 % 0% Els joves Català

Castellà

Els adults Català i castellà igual

Altres llengües i combinacions

FONT: Elaboració pròpia a partir de les dades de l’EULP08.

La comparació entre els usos dels joves i dels adults que mostra el gràfic 4 indica que la principal diferència es troba en el creixement del percentatge de terceres llengües quan passem dels adults als joves. Aquest fenomen podria explicar-se per dos factors ja esmentats abans. D’una banda, els immigrats estrangers són més nombrosos entre els joves i, d’altra banda, tal com mostra el gràfic 2, més de la meitat provenen de països que no són de llengua castellana. Aquest augment del percentatge de persones que tenen terceres llengües com a inicials quan passem dels adults als joves es compensa amb una disminució percentual tant del castellà com del català sols entre la joventut. Hom podria concloure, doncs, que els joves tenen un origen lingüístic més divers, tot i que el castellà hi és la llengua inicial més freqüent.

02 Sec Monografica 2 TSC22.indd 124

30/01/13 13:14


Característiques demolingüístiques dels joves de Catalunya

125

TSC, 22 (2012)

Tal com hem vist en el gràfic 3, els àmbits territorials de Catalunya presenten força divergències pel que fa a la intensitat de les diverses immigracions. En conseqüència, potser serà il·lustratiu examinar la llengua inicial dels joves en els diversos territoris. El gràfic 5 mostra aquesta informació. S’hi observa que els tres territoris amb un percentatge de llengua inicial catalana més alt són l’àmbit de ponent, les Terres de l’Ebre i les comarques centrals, i que les tres àrees amb les proporcions més baixes són la resta de l’àmbit metropolità, el Camp de Tarragona i la ciutat de Barcelona. La prelació apuntada coincideix amb l’establerta en el gràfic 3, en què es mostra el percentatge de població més arrelada familiarment en cada territori. La proporció d’aquest grup en cada zona és, per tant, un factor determinant del percentatge de català com a llengua inicial. Aquesta gran influència de l’arrelament familiar en la llengua inicial dels joves mostra que, tot i que una part apreciable dels descendents de la immigració peninsular de la segona meitat del segle passat ha adoptat d’alguna manera el català, aquella immigració encara condiciona de manera notable la situació demolingüística de Catalunya. GRÀFIC 5 Llengua inicial dels joves de Catalunya de 15 a 34 anys, segons els territoris. 2008 100 % 90 %

8,5

14,7

11,3 21,5

5,0

18,7

20,6

70 % 60 %

25,4 48,2

34,3 32,9

16,0

34,0

66,6

50 %

21,7

29,9

80 %

48,1

40 % 30 % 20 %

52,0 25,0

10 % 0%

51,7 42,5

38,4

31,7

54,5

19,9

Barcelona ciutat

Resta de Comarques Camp de l’àmbit gironines Tarragona metropolità

Català

Castellà

Terres de l’Ebre

Català i castellà igual

Àmbit de Comarques Alt Pirineu ponent centrals i Aran Altres llengües i combinacions

Els valors que no apareixen en el gràfic són dades no significatives estadísticament. FONT: Elaboració pròpia a partir de les dades de l’EULP08.

02 Sec Monografica 2 TSC22.indd 125

30/01/13 13:14


126

TSC, 22 (2012)

Miquel Àngel Pradilla Cardona i Joaquim Torres-Pla

4. La llengua d’identificació Una altra variable clau per conèixer la situació demolingüística d’un grup social és la llengua d’identificació, és a dir, la resposta a la pregunta «Quina és la seva llengua?». El resultat d’aquesta pregunta dóna informació sobre la llengua amb què la persona s’identifica de manera primordial, i per això s’ha anomenat llengua d’identificació. En certa manera, podríem considerar que es tracta de la llengua principal de l’individu en el moment actual i per això és una dada demolingüística important. La llengua d’identificació dels joves a Catalunya es pot veure en el gràfic 6. El gràfic mostra que els joves que tenen el català com a llengua d’identificació són al voltant d’un terç i que els que hi tenen el castellà són una mica menys de la meitat. També hi ha percentatges importants de població que s’identifiquen amb d’altres llengües, o bé amb el català i el castellà conjuntament. Aquests resultats tenen una certa semblança amb els de la llengua inicial. Tanmateix, també hi ha diferències, i algunes són importants. De fet, la comparació entre la llengua inicial i la d’identificació permet veure si hi ha canvis en la llengua principal de l’individu en el seu recorregut vital, és a dir, si hi ha canvis quan es passa del moment en què va començar a parlar fins al moment en què es troba actualment. Aquesta comparació constitueix, doncs, un indicador de la dinàmica lingüística que es produeix durant la vida de cada persona i, concretament, del que Joan Pujolar i altres autors, en un informe recent, han anomenat mudes lingüístiques (Pujolar et al., 2010). GRÀFIC 6 Llengua d’identificació dels joves de Catalunya de 15 a 34 anys, segons els territoris.

Percentatges. 2008 Altres llengües i combinacions: 11,2 %

Català i castellà igual: 11,2 % Català: 32,5 %

Castellà: 46,1 % FONT: Elaboració pròpia a partir de les dades de l’EULP08.

02 Sec Monografica 2 TSC22.indd 126

30/01/13 13:14


Característiques demolingüístiques dels joves de Catalunya

TSC, 22 (2012)

127

En el gràfic 7 es comparen els resultats de la llengua inicial i de la llengua d’identificació entre els joves de Catalunya. El gràfic mostra que entre els joves el català progressa com a llengua principal, encara que de manera limitada. Entre els adults el creixement és més alt (6,6 %), però cal tenir en compte que com més llarga és la vida de les persones més probabilitats hi ha que es produeixin canvis de llengua. Alguns dels canvis vitals que poden comportar canvis lingüístics són la sortida de la llar inicial o l’entrada al món laboral, i entre els joves analitzats n’hi ha una part important que no ha viscut encara cap d’aquests fets. Per tant, podríem dir que no ha esgotat la potencialitat de canvi lingüístic que presumiblement tindrà la seva vida. D’altra banda, els que declaren identificar-se amb el català i el castellà conjuntament també han crescut, i ho han fet de manera més notòria que en el cas del català. En canvi, el castellà disminueix com a llengua principal d’una manera força clara. Les altres llengües també minven. Tot plegat sembla indicar que el català, tot i no ser la llengua amb més percentatge, té prou capacitat d’atracció entre els joves perquè alguns l’hagin adoptat com a llengua principal malgrat no tenir-lo com a llengua inicial, i que aquest canvi es fa sobretot en detriment del castellà. Hom podria concloure que, entre els joves, el català sembla tenir, pel que fa a les mudes lingüístiques, més capacitat d’atracció que el castellà. GRÀFIC 7 Els joves de Catalunya de 15 a 34 anys. Llengua inicial i d’identificació.

Percentatges. 2008 60 %

52,3

50 % 40 % 30 %

29,4

46,1

32,5

20 %

0%

13,4

10,2

10 %

4,9

3,1

Català

Castellà

Català i castellà igual

– 6,2

–10 % Llengua inicial

Llengua d’identificació

11,2

5,3 – 2,2

Altres llengües i combinacions

Identificació-Inicial

FONT: Elaboració pròpia a partir de les dades de l’EULP08.

5. Mitjana d’ús de les llengües Una manera de copsar l’ús global de les llengües és mitjançant el resultat de la pregunta que demana als enquestats quin percentatge empren de cada una de les llengües en presència. La mitjana d’aquestes respostes individuals per part dels joves de Catalunya queda reflectida en el gràfic 8.

02 Sec Monografica 2 TSC22.indd 127

30/01/13 13:14


128

TSC, 22 (2012)

Miquel Àngel Pradilla Cardona i Joaquim Torres-Pla

GRÀFIC 8 Mitjana d’ús de les llengües dels joves de Catalunya de 15 a 34 anys.

Percentatges. 2008 Altres: 7,04 %

Català: 39,25 %

Castellà: 53,71 %

FONT: Elaboració pròpia a partir de les dades de l’EULP08.

En aquesta ocasió, el percentatge de terceres llengües és més petit que en els casos anteriors, i a causa de l’estructura de la pregunta no apareixen els usos bilingües. Això fa que les proporcions de català i de castellà siguin més altes. El català assoleix quasi el 40 % i el castellà té un percentatge lleugerament superior al 50 %. Aquesta podria ser l’aproximació més fidedigna al percentatge d’exposició a cada llengua en les relacions interpersonals que es dóna en el conjunt del món juvenil català. També se’n podria dir la banda sonora lingüística dels joves en el seu conjunt. 6. Els usos contextualitzats Efectivament, la banda sonora a què acabem d’al·ludir pot ser una bona metàfora dels usos lingüístics de la joventut. Però aquesta banda sonora, que acabem de caracteritzar globalment, pren modulacions diferents en funció de tot un seguit de contextos, on les interaccions lingüístiques mostren especificitats. En la nostra tradició sociolingüística se sol fer una distinció inicial entre els usos a la llar (els usos familiars) i els usos fora de la llar. Per a l’avinentesa que ens ocupa, ens referirem a un parell de situacions comunicatives de fora de la llar: la llengua emprada pel jovent amb els amics i a les entitats bancàries. Es tracta de dues interaccions que es donen en contextos extrems d’una mena de contínuum de formalitat. La primera, la llengua amb els amics, constitueix una interacció força col·loquialitzant. La segona, en canvi, pot estar mediatitzada per la política lingüística de cada entitat bancària. En qualsevol cas, som davant d’un context, aquest darrer, relativament formal, on l’informant enquestat actua com a consumidor o usuari.

02 Sec Monografica 2 TSC22.indd 128

30/01/13 13:14


Característiques demolingüístiques dels joves de Catalunya

TSC, 22 (2012)

129

Malgrat no haver pogut contrastar en aquest article els resultats de l’EULP08 amb els de l’enquesta EUL del 2003, serà bo no perdre de vista alguna de les tendències esbossades en l’explotació d’aquesta darrera (Torres [coord.], 2005). Ens referim, sobretot, a la constatació que l’ús del català a Catalunya es troba directament relacionat amb la formalitat de la situació. Vegem, doncs, el gràfic 9, referit a la llengua amb els amics el 2008. GRÀFIC 9 Llengua amb amics dels joves (15 a 34 anys) de Catalunya. Percentatges. 2008 Altres llengües o combinacions: 8,7 %

Igual català que castellà: 17,6 %

Català només o sobretot: 28,7 %

Castellà només o sobretot: 45,0 % FONT: Elaboració pròpia a partir de les dades de l’EULP08.

S’hi observa que l’ús exclusiu o preferent del castellà amb els amics és força superior al del català (diferencial de 16,3 punts). D’altra banda, el comportament bilingüe català-castellà ofereix un percentatge considerable (17,6 %). I, finalment, la presència d’interaccions amb altres llengües ja comença a mostrar una certa consistència. Si ens preguntem per les causes d’aquests usos, hi ha diverses correlacions que ens poden ajudar. Sembla clar que l’ús del català es troba fortament vinculat amb el fet d’haver nascut a Catalunya i ser fill de progenitors també nats a Catalunya, a la identificació catalanòfona dels informants i a la pertinença al grup de catalanoparlants inicials. El gràfic 10 ens informa de la correlació entre la llengua inicial de l’enquestat i l’ús lingüístic amb els amics. S’hi observa, d’una banda, una quasi equiparació de percentatges pel que fa a l’ús del català amb els amics i el grup catalanoparlant inicial, enfront d’un decalatge negatiu de l’ús (7,3 punts) del grup castellanoparlant; d’una altra, es constata un augment prou important (12,7 punts) d’usos bilingües. La hibridació lingüística torna a fer-se present. D’entrada, sembla clar que la preeminència del castellà en la interacció amb els amics té una raó de pes que la condicionaria: una composició demolingüística majoritària. Una anàlisi més acurada ens hauria de portar a avaluar la solidesa de la tendència als usos bilingües. Una tendència, no ho oblidem, ja detectada el 2003 per

02 Sec Monografica 2 TSC22.indd 129

30/01/13 13:14


130

TSC, 22 (2012)

Miquel Àngel Pradilla Cardona i Joaquim Torres-Pla

GRÀFIC 10 Els joves (15 a 34 anys) de Catalunya. Llengua inicial i amb amics. 2008 60 %

52,3

50 %

45,0

40 % 30 %

29,4

28,7 17,6

20 %

–12,7

10 %

13,4 8,7

4,9

0%

Català

Castellà

–10 %

Català i castellà igual

–7,3

Altres llengües i combinacions

–20 % Llengua inicial

–4,7

Llengua amb amics

Amb amics-Inicial

El valor que no apareix en el gràfic és una dada no significativa estadísticament. FONT: Elaboració pròpia a partir de les dades de l’EULP08.

Vila (2003: 105 i 153), que apuntava, això sí, a un ús feble i ocasional del català. I, d’altra banda, també ens caldria endinsar en l’observació de les normes de tria lingüística, en la vigència, en definitiva, de la norma de subordinació del català en els usos interpersonals. El gràfic 11 ens mostra els usos dels joves quan acudeixen a les entitats financeres (bancs o caixes). En aquesta ocasió s’hi observa que, tot i que el castellà presenta uns GRÀFIC 11 Llengua dels joves (15 a 34 anys) de Catalunya quan acudeixen a entitats financeres. Percentatges. 2008

Igual català que castellà: 14,6 %

Altres llengües o combinacions: 0,2 %

Català només o sobretot: 40,8 %

Castellà només o sobretot: 44,4 %

FONT: Elaboració pròpia a partir de les dades de l’EULP08.

02 Sec Monografica 2 TSC22.indd 130

30/01/13 13:14


Característiques demolingüístiques dels joves de Catalunya

TSC, 22 (2012)

131

usos més elevats que el català, el diferencial apuntat en relació amb la llengua utilitzada amb els amics disminueix considerablement (ara no arriba als quatre punts). D’altra banda, es constata que els usos bilingües són importants (14,6 %), però també inferiors als del context anterior. Finalment, queda clar que els usos d’altres llengües són molt esporàdics, de manera que hom podria concloure que la interacció lingüística en el context financer es fa en les llengües dels dos grups lingüístics majoritaris. Si ara correlacionem aquests resultats amb els percentatges de llengua inicial (gràfic 12), el panorama comunicatiu resultant serà diferent al de la llengua amb els amics. Vegem-ho. GRÀFIC 12 Els joves (15 a 34 anys) de Catalunya. Llengua inicial i amb amics. 2008 60 %

52,3

50 %

44,4 40,8

40 % 30 %

29,4

20 % 10 % 0%

14,6 –11,4

4,9

13,4

–9,7 0,2

Català

Castellà

–10 %

Català i castellà igual

–7,9

Altres llengües i combinacions –13,2

–20 % Llengua inicial

Llengua a entitats fin.

Amb ent. fin. / Inicial

FONT: Elaboració pròpia a partir de les dades de l’EULP08.

En aquesta ocasió, els resultats percentuals dels usos financers dels joves en català superen clarament (+11,4 punts) el percentatge de catalanoparlants inicials, mentre que els usos en castellà dels joves són inferiors (quasi vuit punts) al percentatge de castellanoparlants de llengua inicial. Els usos bilingües també són més elevats que el grup de bilingües inicials. La interpretació d’aquests resultats ens porta a concloure que hi ha contextos, i el bancari n’és un, on la llengua catalana troba un encaix més còmode. Els percentatges d’ús superen els del grup de llengua inicial, cosa que vol dir que en aquest context el català té força d’atracció. Una força d’atracció on, tal com s’ha dit, els plantejaments lingüístics (atenció al client, retolació, etc.) de la mateixa entitat hi deuen tenir molt a veure. D’altra banda, en correlacionar l’ús dels joves del català a les entitats financeres i la llengua inicial segons territoris (gràfic 13), ens adonarem que la composició demolingüística també hi serà important.

02 Sec Monografica 2 TSC22.indd 131

30/01/13 13:14


132

TSC, 22 (2012)

Miquel Àngel Pradilla Cardona i Joaquim Torres-Pla

GRÀFIC 13 Percentatges de joves (15 a 34 anys) de Catalunya que tenen el català com a llengua inicial i dels que el tenen com a llengua d’ús amb les entitats financeres, segons els territoris. 2008 80 % 68,6

70 % 56,9

60 %

58,7

54,5

52

68,2

65,1 51,7

50 %

30 %

37,3

38,4

31,7

29,7 25 19,9

20 % 10 %

42,5

40,7

40 %

9,0

18,5 12,3

9,8

16,6

10,6

16,5

16,2

0% Barcelona ciutat

Comarques gironines

Llengua inicial català

Terres de l’Ebre

Ús cat. a entitats fin.

Comarques centrals Amb ent. fin. / Inicial

El valor que no apareix en el gràfic és una dada no significativa estadísticament. FONT: Elaboració pròpia a partir de les dades de l’EULP08.

Així, a les Terres de l’Ebre, les comarques centrals i l’àmbit de ponent, l’ús del català hi és clarament majoritari, amb percentatges que s’apropen al 70 %. També hi és majoritari, encara que amb menor mesura, a l’Alt Pirineu i l’Aran, i a les comarques gironines. En canvi, les conurbacions barcelonina i tarragonina presenten uns usos més deficitaris malgrat ser sempre superiors als percentatges de llengua inicial. Sembla, doncs, que la catalanització dels usos amb les entitats bancàries experimenta una modulació on la base demolingüística del territori sol ser determinant. Tanmateix, a l’àmbit de ponent els usos podrien ser més grans, ja que és el territori amb més pes de la llengua inicial catalana. 7. Conclusions En primer lloc, cal insistir en el fet que els resultats que hem presentat corresponen a una anàlisi primària de les dades demolingüístiques del grup de població jove (15-34 anys) que ens aporta l’EULP08. La gran immigració internacional que ha rebut Catalunya, especialment activa la primera dècada del segle xxi, ha propiciat una alteració demolingüística de gran magnitud. El fet que aquesta immigració presenti un fort component de persones en edat laboral ha incidit especialment en la conformació del grup juvenil. Així, avui dia, més d’una quarta part del jovent de Catalunya és nat a l’estranger. Tanmateix, els nascuts a la resta de l’Estat no arriben a un 5 %, mentre que en el grup dels adults, com a conseqüència de les migracions del tercer quart del segle passat, aquest percentatge acull

02 Sec Monografica 2 TSC22.indd 132

30/01/13 13:14


Característiques demolingüístiques dels joves de Catalunya

TSC, 22 (2012)

133

gairebé un terç de la població. Una altra diferència entre aquests dos grups rau en el fet que en el dels joves hi ha més nats a Catalunya descendents de progenitors nats a fora. Novament, la immigració del segle xx es fa ben present en la caracterització de la dinàmica demolingüística domèstica. Pel que fa a la llengua inicial, la població catalana reflecteix la diversitat d’orígens al·ludits. El castellà, amb més de la meitat de la població, és la llengua inicial més nombrosa, mentre que el català no arriba al terç. El decalatge percentual entre les dues llengües és d’uns vint-i-tres punts. I la gran diferència entre el grup de joves i el d’adults és que aquells presenten un percentatge significatiu de terceres llengües (13,4 %). El grup jove és el que millor representa, doncs, el mosaic lingüístic que ens ha arribat amb les migracions més recents. D’altra banda, la distribució territorial de la llengua inicial ens dibuixa unes zones amb una proporció alta de llengua catalana (l’àmbit de ponent, les Terres de l’Ebre i les comarques centrals) i unes altres on el català té una presència més deficitària (la resta de l’àmbit metropolità, el Camp de Tarragona i la ciutat de Barcelona). En ambdós casos, s’estableix una correlació clara amb el grau de presència de població arrelada, això és, de nats a Catalunya fills de progenitors que també hi han nascut. Quant a la llengua d’identificació de la població catalana, les magnituds percentuals acabades d’esmentar varien significativament. Així, el decalatge entre els dos grans grups lingüístics, tot i que es manté clarament favorable a la llengua castellana, es redueix a un 13,6 % entre els joves, gairebé deu punts menys que el diferencial apuntat per a la llengua inicial. Aquesta dada és força important, ja que constitueix un indicador de la capacitat d’atracció de la llengua catalana. Val a dir, però, que el progrés del català com a llengua principal és menor en el grup jove (3,1 punts) que en l’adult (6,6 punts). Alhora, també és ressenyable l’augment de bilingües identitaris (5,3 punts entre els joves). Una aproximació global als usos de la població jove a Catalunya ens presenta una banda sonora on la llengua castellana es trobaria al voltant del 50 % i la catalana, al 40 %. Tanmateix, l’anàlisi contextualitzada de les comunicacions interpersonals ens aporta matisos rellevants. Aquest treball s’ha ocupat exclusivament de dos contextos extrems en termes de formalitat comunicativa. Les dades obtingudes corroboren la tendència assenyalada en anteriors treballs segons la qual la presència de la llengua catalana millora en funció de la formalitat de la situació. Així, quant a la llengua amb els amics, el castellà gaudeix d’una situació de privilegi associada a un grup de llengua inicial clarament majoritari. En canvi, malgrat continuar presentant un ús superior al català, a les entitats financeres s’observa una reculada significativa en relació amb el percentatge de llengua inicial (−8 punts). Sens dubte, l’entorn lingüístic de les entitats bancàries, força catalanitzat, influeix en la demanda dels usuaris. D’altra banda, els usos bilingües augmenten en ambdós contextos en relació amb el grup d’origen. Hom podria concloure que l’ús del català entre els joves es troba fortament vinculat amb el fet d’haver nascut a Catalunya, ser fill de progenitors també nats a Catalunya, a la pertinença al grup de catalanoparlants inicials i a la identificació catalanòfona. A més, entre els joves el català té una certa capacitat d’atracció. És bàsicament el mateix que passa amb els adults, tot i la diferent composició per orígens dels dos grups.

02 Sec Monografica 2 TSC22.indd 133

30/01/13 13:14


134

TSC, 22 (2012)

Miquel Àngel Pradilla Cardona i Joaquim Torres-Pla

Bibliografia de referència Direcció General de Política Lingüística (DGPL) (2011). Enquesta d’usos lingüístics de la població 2008: Anàlisi. Volum I: Les llengües a Catalunya: coneixements, usos, transmissió i actituds lingüístics. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Secretaria de Política Lingüística. Disponible en línia a: <http://www20.gencat.cat/docs/Llengcat/Docu ments/Publicacions/BTPL/arxius/8_EULP_2008.pdf>. Miret, Pau; Salvadó, Antoni; Serracant, Pau; Soler, Roger (2008). Enquesta a la joventut de Catalunya 2007. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament d’Acció Social i Ciutadania, Secretaria de Joventut. Disponible en línia a: <www.gencat.cat/joventut/ observatori>. Pujolar, Joan; Gonzàlez, Isaac; Font, Anna; Martínez, Roger (2010). Llengua i joves: Usos i percepcions lingüístics de la joventut catalana. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament d’Acció Social i Ciutadania. Secretaria de Joventut. (Aportacions; 43). Disponible en línia a: <www.gencat.cat/joventut/observatori>. Torres, Joaquim (coord.); Vila, F. Xavier; Fabà, Albert; Bretxa, Vanessa; Pradilla, Miquel Àngel (2005). Estadística sobre els usos lingüístics a Catalunya 2003: Llengua i societat a Catalunya en els inicis del segle xxi. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de la Presidència. Secretaria de Política Lingüística: Institut de Sociolingüística Catalana. (Publicacions de l’Institut de Sociolingüística Catalana. Estudis; 8) Vila, F. Xavier (2003). «Els usos lingüístics interpersonals no familiars a Catalunya». Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 17, p. 77-158.

02 Sec Monografica 2 TSC22.indd 134

30/01/13 13:14


Taula rodona Els usos interpersonals de la llengua i la creaci贸 de contextos facilitadors (i): experi猫ncies als territoris de parla catalana

03 Taula Rodona 1 TSC22.indd 135

30/01/13 13:15


03 Taula Rodona 1 TSC22.indd 136

30/01/13 13:15


Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 22 (2012), p. 137-145 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Experiències per a l’extensió de l’ús del català en l’educació en el lleure. El Taller d’educació per la llengua Experiences in spreading the use of Catalan in leisure education. The education for language workshops Carles Palau i Puig Tallers per la Llengua

Resum Per aconseguir que una llengua moli i se n’estengui l’ús cal, en primer lloc, establir una estratègia seductora. I per a Tallers per la Llengua, en el context actual del català, aquesta estratègia implica necessàriament recórrer a elements com el prestigi i la dignitat de la llengua: cal trencar prejudicis lingüístics (com el fet que el català és una llengua minoritària) i desenvolupar la llengua amb seguretat i respecte. L’article fa una explicació detallada de les diferents sessions que ofereix Tallers per la Llengua per intentar millorar les actituds i els hàbits lingüístics d’alguns perfils de població. Un d’aquests tallers és el TEL (Taller d’educació per la llengua): adreçat als estudiants d’ESO i batxillerat. Està orientat a desfer prejudicis i promoure el respecte per la diversitat lingüística. També s’exposa el TELP (Taller d’espai lingüístic personal), que, destinat a persones amb una certa sensibilitat lingüística, pretén modificar conductes i treballar l’assertivitat lingüística. Finalment, l’article presenta la iniciativa «Estén el català al teu barri», un joc premiat pel Servei de Política Lingüística de l’Ajuntament de Tarragona. Paraules clau: política i planificació lingüístiques, promoció de l’ús social, joves, lleure, cohesió social.

Abstract In order to make a language «cool» and spread its use, in the first place a seduction strategy needs to be established. For the Language Workshops, in the current context of Catalan, this strategy necessarily implies working with the prestige and dignity of the language. Language prejudices (such as the idea that Catalan is a minority language) must be done away with and the language must be developed with confidence and respect. This paper describes in detail the various sessions that are run by the Language Workshops with the aim to improve the linguistic attitudes and habits of various population profiles. One of these sessions is the Education for Language Workshop (TEL). Addressed to compulsory secondary education and upper secondary education students, it seeks to eliminate prejudices and promote respect for linguistic diversity. Also described here is the PerCorrespondència: Carles Palau i Puig. Tallers per la Llengua. C. Marc Mir, 15. 08770 Sant Sadurní d’Anoia. Tel.: 663 342 456. A/e: gestió@tallers.cat.

03 Taula Rodona 1 TSC22.indd 137

30/01/13 13:15


138

TSC, 22 (2012)

Carles Palau i Puig

sonal Linguistic Space Workshop (TELP), addressed to persons with a certain linguistic awareness, which seeks to modify behaviours, working on linguistic assertiveness. The paper concludes by presenting the initiative «Spread Catalan in your neighbourhood», a game that has been awarded the prize of the Tarragona City Council’s Language Policy Service. Key words: language policy and planning, promotion of social use, youth, leisure, social cohesion.

P

lantejar-se si el català mola o no mola és plantejar-se si té prou prestigi per seduir la gent jove de tal manera que desitgi usar-lo. Per a altres grups de població i en altres moments de la història, el prestigi ha vingut a través d’elements diversos i canviants, i els elements que ara poden significar prestigi per als joves probablement no tenen res a veure amb el fet de parlar la llengua de Ramon Llull. Durant les dècades recents de campanyes per a la normalització lingüística s’ha utilitzat (implícitament o explícita) la victimització de la llengua catalana com a via (no l’única!) per captivar gent a parlar el català. La idea de parlar-lo per solidaritat amb una llengua castigada i en perill d’extinció ha estat, i encara és, present especialment en iniciatives de la societat civil i en un discurs informal de conversa de cafè, i també ha estat present, en certa mesura, en el discurs institucional. És ben cert que sumar-se a una causa ha pogut atraure alguna gent, però passats tants anys ja podem certificar que no és una estratègia eficaç per normalitzar plenament la llengua, i menys entre els joves. Pretendre que parlin en català per compassió no ha funcionat. En canvi, des de diverses experiències de la societat civil estem comprovant que és molt més potent, eficient i eficaç mostrar-nos forts, mostrar que el català és una llengua de grans dimensions aquí i a escala mundial. En els tallers que impartim des de la nostra entitat fa anys que estem experimentant que aquesta via provoca uns canvis d’actitud instantanis envers el català, tant entre adults com entre joves. La majoria dels assistents passen de cop de la idea que el català és una llengua inferior a assabentar-se que es tracta d’una llengua de primera, i molt sovint ho reconeixen explícitament. És molt important, doncs, diagnosticar que hi ha la creença social que el català és una llengua inferior, com ho mostren diversos símptomes. Per exemple, la baixa exigència en la qualitat dels usos del català en àmbits com ara el del periodisme, l’alegria sobredimensionada que molts de nosaltres mostrem quan un estranger l’aprèn encara que sigui amb un nivell molt precari..., i és especialment crucial el fet que veure-la com una llengua inferior permet que, com a societat, ens creguem la mentida que hi ha una gran part de nosaltres que no entén el català. No resulta gens creïble que algú que faci trenta o cinquanta anys que viu al país d’una llengua de primera, per exemple Itàlia, no l’entengui; en canvi, això sí que ens ho creiem nosaltres per al català. I no cal dir que aquestes nocions, que fan saó en la societat des de fa tants anys, també les van percebent totes les generacions de joves. (Ells també passen al castellà massa sovint amb el pretext que l’altre potser no entén el català.)

03 Taula Rodona 1 TSC22.indd 138

30/01/13 13:15


Experiències per a l’extensió de l’ús del català en l’educació en el lleure

TSC, 22 (2012)

139

Així doncs, també per seduir els joves, cal un nou paradigma: som una llengua molt important a escala mundial. Si som la desena del món en producció literària i la primera amb més bona nota a la Viquipèdia, és massa freak viure al país d’aquesta llengua i no parlar-la. Ara bé, també hi ha altres prejudicis associats al català amb la funció volguda de desprestigiar-ne l’ús. En aquest sentit, destaca l’enigma del fet que en certs entorns de joves no mola parlar el català perquè fa de pijos o burgesos. Aquest fenomen és sorprenent perquè les coses que connoten per a un estatus major solen posar-se de moda amb molta facilitat. Com pot ser que actualment això no funcioni per al català entre els joves? El fet que aquesta mateixa llengua també pugui connotar per a pagès o de poble suggereix que es tracta d’uns prejudicis falsos (en el sentit que els joves no se’ls deuen creure realment) i que responen a una contrapropaganda ideada des de certs entorns de pensament. Tampoc encaixa del tot el pretext de no parlar el català perquè els l’imposen a l’escola. Hi ha moltes coses imposades en la societat i els joves les segueixen amb gran alegria, com ara les modes del vestir, i a l’escola s’imposen moltes més coses que el català. La qüestió, potser, rau en el fet que el català només es fa valdre a l’escola, i d’una manera massa vacil·lant, amb no gaire seguretat per part de molts docents, cosa que invita a mirar de burlar-se de les normes. Això ens porta a una altra gran qüestió a l’hora de modelar les representacions lingüístiques dels joves: la submissió lingüística d’un adult o d’un professor davant els joves dinamita l’ús i la percepció de la llengua. Per descomptat que no mola una llengua de la qual els seus parlants s’amaguen, fins i tot els que volen tenir l’autoritat. De la mateixa manera que mai no aconseguiré que molin gens unes sabates esportives que tinc, perquè me les han regalat els pares, però que jo mateix em canvio cada cop que he de veure els amics. En aquest sentit, des de la nostra entitat oferim el Taller d’espai lingüístic personal (TELP) per aprendre a mantenir-se en català, que presentarem més avall. Així doncs, amb tot el que he exposat fins aquí, establim que per moure els joves a fer servir el català la dignitat és l’estratègia més seductora. Es tracta de desenvolupar la llengua amb autoritat. No d’aquella autoritat que hom exigeix amb rampells, sinó aquella autoritat que hom es guanya perquè es guanya respecte. I des d’aquest punt de vista, com que els joves viuen i creixen en el món que fan els adults, també cal estar alerta en què fan les institucions. Mentre tants ajuntaments treballin amb la base del bilingüisme oficial, el català seguirà essent percebut com la llengua que realment no cal, i que sempre necessita anar amb bastó, una llengua imbècil (del llatí imbecillis, ‘feble’). Amb l’objectiu d’incidir en les actituds, representacions i hàbits lingüístics de joves i adults, Tallers per la Llengua ofereix sessions i cursos de diversos formats adreçats a grups de perfils lingüístics específics. Es tracta de sessions de treball cara a cara adreçades a transformar efectivament les actituds i els hàbits lingüístics de persones concretes. La innovació metodològica dels tallers rau en el fet de treballar cara a cara amb persones concretes durant unes quantes hores. Deixar que els assistents siguin els primers a parlar ens permet saber què necessita cada persona per augmentar el seu ús

03 Taula Rodona 1 TSC22.indd 139

30/01/13 13:15


140

TSC, 22 (2012)

Carles Palau i Puig

del català, quins plantejaments seran realment eficaços per a cadascú. Considerem que és molt poc veraç pretendre que un mateix lema, discurs o llenguatge sigui incisiu, no ja per a tota la societat, sinó per a gaires persones. Tot seguit us exposem alguns materials i experiències dels tallers especialment aplicables als joves.

Aquest taller es planteja com una sessió de transmissió de valors. Pensem que és poc realista pretendre que amb dues hores puguem canviar els hàbits lingüístics d’un grup d’adolescents. Ara bé, sí que podem exposar uns conceptes perquè ells tinguin unes bases quan, en la creixença com a membres de la societat, vagin rebent diferents plantejaments i fent-se preguntes en relació amb la llengua i els seus usos. Es tracta d’introduir uns valors lingüístics dins del corpus de valors que ja es transmeten actualment com a políticament correctes dins i fora de l’escola, com ara l’ambientalisme, la igualtat de gènere, la resolució pacífica de conflictes, la convivència intercultural, el civisme... Entre les diverses qüestions que s’exposen al taller n’hi ha cinc de principals: 1.  No hi ha llengües superiors ni inferiors. Aquesta idea no és inclosa en cap temari formal, i és urgent que tothom s’ho hagi, com a mínim, plantejat. Hem comprovat que, tant entre joves com entre adults, és ben present la creença que sí que hi ha llengües inferiors i superiors, i això permet que molta gent visqui amb la noció que el català és inferior. 2.  Per tal de mostrar el valor de la diversitat lingüística del món, seguim un fil d’analogia amb la biodiversitat. 3.  La majoria de llengües no s’extingeixen per processos naturals, sinó per projectes planificats políticament. Això pretén evitar la idea que la situació del català és llei de vida i que no hi ha res a fer i, en última instància, significa que depèn (també) de nosaltres que el català vagi a més o vagi a menys. 4.  Posar en qüestió l’hàbit de passar al castellà quan l’interlocutor parla en aquesta llengua, hàbit que els mateixos joves també tenen del tot assumit. Exposem que això no ha de ser necessàriament així i que es pot fer diferent, que també és lícit, viable i còmode mantenir-se en català. L’enfocament del treball sobre aquest hàbit és radicalment diferent segons el perfil lingüístic dominant al grup.

03 Taula Rodona 1 TSC22.indd 140

30/01/13 13:15


Experiències per a l’extensió de l’ús del català en l’educació en el lleure

TSC, 22 (2012)

141

5.  El català és una llengua de grans dimensions a escala mundial. És una llengua de primera divisió. A l’inici d’aquest taller es mostren curiositats de llengües del món per ensenyar el valor de la diversitat lingüística, partint de la idea que cada llengua és una forma una mica diferent de percebre o descriure el món.

En un altre bloc del taller es treballa, amb molt d’èmfasi, sobre la rellevància del català al món. Això es fa amb els objectius argumentats a l’inici de la ponència.

Més enllà d’aquest taller per a adolescents, si com a objectiu més general pretenem incidir sobre els hàbits lingüístics dels joves, cal abordar un treball previ sobre els hàbits dels adults que els envolten, ja que aquests exerceixen de models conductuals. Per això és útil impartir sessions del Taller d’espai lingüístic personal per a professors i monitors. Aquest taller sí que serveix per transformar hàbits i s’adreça a persones que ja tenen una certa sensibilitat lingüística.

03 Taula Rodona 1 TSC22.indd 141

30/01/13 13:15


142

TSC, 22 (2012)

Carles Palau i Puig

Aquest taller treballa des del paradigma que la consciència (o sensibilitat) sobre un tema no garanteix una determinada conducta en conseqüència. Per passar a la conducta ens cal que aquesta sigui viable, aplicable amb comoditat i, per tant, que resulti un hàbit sostenible en el temps. Per això, el TELP busca que cada participant aprengui a desenvolupar els seus recursos de conducta, que són les maneres de mantenir-se en català que li resultin més còmodes a cadascú. I aquests recursos estan compostos per tres nivells d’anàlisi de la conducta.

03 Taula Rodona 1 TSC22.indd 142

30/01/13 13:15


Experiències per a l’extensió de l’ús del català en l’educació en el lleure

TSC, 22 (2012)

143

Com a mostra del que es fa en aquest taller, en el camp dels recursos cognitius, abordem alguns dels prejudicis que ens limiten a l’hora de mantenir-nos en català davant d’algú, per tal que els nostres pensaments justament ens hi ajudin. Els dos principals prejudicis són que parlar en català a algú que et parla en espanyol és de mala educació i que parlant en català hi ha una gran probabilitat que tot de gent no ens entengui. Col·lectivament, ens hem arribat a creure tan profundament que el català és una llengua críptica i que moltíssima gent no l’entén, que veiem com a normal que al nostre entorn es tradueixin mots com atenció/atención o horari/horario. En realitat, algú que no entengués el català seria algú de qui podríem malparlar tenint-lo al costat sense que s’immutés. Com ja hem argumentat al principi, l’acceptació d’aquests prejudicis descansa sobre la noció (el megaprejudici) que el català és una llengua inferior. Al TELP cadascú es fa un itinerari per maximitzar el nombre d’interaccions que certament podrà desenvolupar en català. L’assertivitat lingüística es presenta com a objectiu de conducta: mantenir-nos en català respectant les nostres pròpies preferències lingüístiques, bo i respectant els drets dels nostres interlocutors, especialment el dret a ser tractats amb respecte. Sóc jo qui decideix quina llengua parlo, no l’altre.

Finalment, una eina que oferim amb l’objectiu de transformar les representacions i actituds lingüístiques dels joves és el joc «Estén el català al teu barri», premiat pel Servei de Política Lingüística de l’Ajuntament de Tarragona i compost per tres proves.

03 Taula Rodona 1 TSC22.indd 143

30/01/13 13:15


144

TSC, 22 (2012)

Carles Palau i Puig

Aquí no entrarem a explicar tot el desenvolupament del joc i el seu desenllaç; només en mostrem dues proves. En la prova del linguòmetre cal que els participants endevinin preguntes com: quantes llengües hi ha al món? Quin lloc ocupa la llengua catalana si les ordenem totes segons el nombre de parlants? Quin lloc ocupa la llengua catalana en producció editorial? Per fer-ho ben visual, el monitor té una cinta mètrica de deu metres i tres imants de colors. Aquesta cinta mètrica s’anomena linguòmetre, i la ratlleta de cada mil·límetre representa una llengua del món. Un metre conté mil mil·límetres i, per tant, representa mil llengües. El monitor va descargolant o cargolant la cinta segons li diguin si hi ha més o menys llengües al món, i va col· locant els imants més amunt o més avall segons li diguin quin lloc ocupa la llengua catalana. Com que cada mil·límetre representa una llengua, les respostes són: sis mil llengües al món són igual a sis metres; si el català és la vuitanta-quatrena llengua en nombre de parlants, correspon a vuitanta-quatre mil·límetres (és a dir, al centímetre 8,4); si el català és la desena llengua en àmbit editorial, correspon a deu mil·límetres (és a dir, al centímetre 1). El català cau entre les capdavanteres! Una altra prova del joc és la República veridiana. L’objectiu que persegueix és mostrar com els hàbits individuals tenen gran rellevància social. Els participants han d’anar esbrinant quines seran les proporcions d’usos socials en aquest país imaginari, on els veridianoparlants canvien de llengua sempre que en la conversa és present l’habitant cramovinoparlant. Així, de les onze possibles converses, només quatre seran en veridià.

Quan les proporcions de parlants passen a ser de 1:1 (és a dir, del 50 % de parlants per a cada llengua), el veridià només és present en una sola conversa.

03 Taula Rodona 1 TSC22.indd 144

30/01/13 13:15


Experiències per a l’extensió de l’ús del català en l’educació en el lleure

TSC, 22 (2012)

145

Bibliografia de referència Per conèixer més bé la nostra feina i els nostres plantejaments, podeu consultar: Segarra, Marina; Vila, David (coord.) (2009). De la consciència a la conducta. Sabadell: 7dquatre. Suay, Ferran; Sanginés, Gemma (2010). Sortir de l’armari lingüístic. Manresa: Angle. Tallers per la Llengua: <http://www.tallers.cat>.

03 Taula Rodona 1 TSC22.indd 145

30/01/13 13:15


03 Taula Rodona 1 TSC22.indd 146

30/01/13 13:15


Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 22 (2012), p. 147-151 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Llengua i modernitat: comunicació i ús educatiu i social del català. L’experiència d’Escola Valenciana Language and modernity: communication and the educational and social use of Catalan. The Escola Valenciana experience Gerard Fullana Martínez Escola Valenciana

Resum Escola Valenciana, una entitat cívica formada per vint-i-quatre associacions comarcals, ha creat un sistema educatiu amb el valencià com a llengua vehicular que, més enllà de la llengua, destaca per la qualitat educativa que comporta. Actua a partir de tres conceptes clau: la inseparabilitat de llengua i modernitat; la comunicació com a eina indispensable per a la normalització lingüística, i la necessitat d’innovació en el sistema educatiu. Conscient de la importància de les TIC en la societat actual, Escola Valenciana ha apostat per l’activisme a Internet i a les xarxes socials (a més dels mitjans de comunicació tradicionals), i hi ha difós un discurs obert al plurilingüisme i tolerant amb la diversitat social. Aquesta voluntat de modernització també s’ha fet palesa a les aules, on s’ha aconseguit vincular llengua, qualitat i innovació. L’article explica el naixement i l’evolució d’Escola Valenciana, així com les accions que han permès que aquesta entitat hagi esdevingut un pilar fonamental per a la vida social, educativa i política del País Valencià. Paraules clau: ús social del català, infants, joves, ensenyament, educació.

Abstract Escola Valenciana is a civic organisation formed by twenty-four regional associations that has created an educational system in which Valencian Catalan is the medium of instruction. Beyond its use of the language, however, this organisation stands out for its educational quality. Escola Valenciana bases itself on three essential concepts: the inseparability of language and modernity, communication as an indispensable tool for linguistic normalisation, and the need for innovation in the educational system. Aware of the importance of ICTs in today’s society, Escola Valenciana maintains an active presence on the Internet, in online social networks and in traditional communication media. It has spread a discourse that is open to plurilingualism and tolerant with social diversity. This spirit of modernisation is also patent in its classrooms where it has effectively linked language, quality and innovation.

Correspondència: Gerard Fullana Martínez. Escola Valenciana. C. Josep Grollo, 91, baixos. 46025 València. Tel.: 963 472 783. A/e: escola.v@fev.org.

03 Taula Rodona 1 TSC22.indd 147

30/01/13 13:15


148

TSC, 22 (2012)

Gerard Fullana Martínez

This paper describes the birth and evolution of Escola Valenciana and the actions that have made this organisation a fundamental pillar of the social, educational and political life of the Valencian Country. Key words: social use of Catalan, children, youth, teaching, education.

1.  Què és Escola Valenciana?

É

s una escola? És una entitat cívica? És una xarxa d’escoles? Escola Valenciana és una entitat cívica formada per vint-i-quatre associacions comarcals que té com a principal objectiu la normalització lingüística de la llengua catalana en tots els àmbits. Comença la seua activitat en el camp educatiu l’any 1984, i el curs 1985-1986 naixen les primeres coordinadores, que finalment es federen el 1990 sota el nom d’Escola Valenciana - Federació d’Associacions per la Llengua, amb la finalitat de potenciar la creació d’un sistema educatiu amb el valencià com a llengua vehicular. En els darrers anys, Escola Valenciana ha obert les portes de la normalització lingüística a la resta d’àmbits d’ús social. Educació, música, cinema, literatura, cultura popular, multiculturalitat, voluntariat, sostenibilitat i democràcia participativa són els pilars d’una nova visió d’Escola Valenciana com a entitat global, que ha sigut i és un grup de pressió constant i constructiu per a la vida social, educativa i política del País Valencià. Els conceptes clau sobre els quals actua són: — Llengua i modernitat són dos conceptes inseparables. — La comunicació té una importància cabdal en el projecte d’Escola Valenciana per a la normalització lingüística al País Valencià. — L’ensenyament en valencià serà innovador o no serà. 2. Llengua i modernitat són dos conceptes inseparables Cal donar normalitat a totes les nostres propostes. Hem d’estar presents en l’espai mediàtic i emprar el sistema per influir en el sistema. Cal difondre campanyes en els mitjans tradicionals i cal comptar amb tots els mitjans de comunicació en les nostres campanyes. L’objectiu és sumar nous parlants i, per tant, hem d’intentar generar empatia (si s’escau, mitjançant inversió) en mitjans que arriben a nous públics. Cal apostar per la innovació i l’activisme 2.0 i fer un esforç per identificar la llengua amb els nous paràmetres comunicatius del segle xxi. La nostra situació requereix un esforç permanent d’estar a l’avantguarda tecnològica. Cal donar el pas d’informar a involucrar en els projectes. Actualment és necessari estar present físicament en tots els fòrums, però també en totes les plataformes digitals i xarxes socials: Escola Valenciana va ser de les primeres entitats cíviques,

03 Taula Rodona 1 TSC22.indd 148

30/01/13 13:15


Llengua i modernitat: comunicació i ús educatiu i social del català

TSC, 22 (2012)

149

l’any 2007, a tenir presència en les xarxes socials. Està present a Twitter, Tuenti, Ning, Flick i YouTube i compta amb l’espai audiovisual Escola TV. Convé tenir en compte que estar present en les noves xarxes de comunicació no pot significar mai abandonar les tradicionals. Per què tot això pren especial importància quan ens adrecem a la gent jove? Perquè ens adrecem a la generació de joves nascuts a partir de 1990, la que s’ha batejat com a generació digital. — Són joves nascuts en el moment d’expansió de les TIC. — Estan en constant adaptació tecnològica. Un 60 % dels adolescents adquireix els coneixements de manera autodidàctica. — Fan servir mecanismes altament interactius, propis de la tecnologia 2.0. — Un 40 % dels joves d’entre 14 i 22 anys afirmen tenir un nivell alt de coneixement de les TIC i un 53 %, un nivell mitjà-alt. — Segons l’Eurobaròmetre, un 85 % dels joves de 14 a 22 anys utilitza Internet. D’aquests, un 89 % té telèfon mòbil. En menys de dos anys, el 90 % de telèfons tindrà connexió a Internet. — Això no escapa al màrqueting: els adolescents són el públic objectiu preferit per les empreses. En certes ocasions se senten alguns prejudicis envers llengua i innovació: — «Els joves de hui en dia no escriuen.» No podem generalitzar. Quantes vegades escrivia al dia la generació dels setanta i vuitanta? La generació digital escriu cada dia SMS, missatges de correu electrònic, participacions a xats i a xarxes socials... — «Les TIC estan degradant el llenguatge.» Potser hi ha part de raó en aquest missatge, però fem una reflexió: les TIC han portat l’eclosió del text de caràcter col·loquial escrit. Les converses amb amics s’han traslladat a la xarxa. No podem avaluar aquests textos com a formals, sinó que els haurem de comparar amb el llenguatge que nosaltres empràvem jugant al carrer. Aprofitem l’ocasió per codificar un registre col·loquial en valencià. — «Les xarxes socials són font de conflicte i actuen contra la intimitat» (en clau escolar). En el fons, aquesta afirmació no és més que un motiu més d’intervenció escolar en aquesta matèria. Cal que els alumnes siguen conscients de les conseqüències de compartir informació a la xarxa: fotos, vídeos, comentaris... Això és, com diu la LOE: «utilitzar amb solvència i responsabilitat les TIC». 3. La comunicació té una importància cabdal en el projecte d’Escola Valenciana per a la normalització lingüística al País Valencià En el context educatiu valencià, els pares han de triar quina volen que sigui la llengua vehicular de l’ensenyament dels fills (català o castellà). Per això cal fer campanya. El poder polític treballa fent contrapès al plurilingüisme que parteix del català com a llengua vehicular. En aquest sentit, hi ha una gran campanya orquestrada

03 Taula Rodona 1 TSC22.indd 149

30/01/13 13:15


150

TSC, 22 (2012)

Gerard Fullana Martínez

pels grups de pressió del PP valencià. Es percep clarament una nova tendència consistent a enfrontar el català i l’anglès: «millor fer anglès que català; és més útil». El màxim exponent d’aquesta realitat és l’assignatura d’educació per a la ciutadania en anglès. En aquest marc, l’objectiu comunicatiu és potenciar el nostre marc conceptual: els alumnes que estudien en immersió lingüística o ensenyament del valencià són els únics que assoleixen l’objectiu del bilingüisme i, a més, això els facilita l’adquisició d’una tercera llengua estrangera. Se’n dóna una visió positiva: com més llengües es dominen, més facilitat hi ha per aprendre’n de noves. Per estendre aquest discurs s’han impulsat actuacions diverses. — Trobades d’Escoles en Valencià. El 2010 van fer vint-i-cinc anys. Van néixer per reivindicar un model d’ensenyament i ara són les festes per la llengua. El 2009 hi van assistir 200.000 persones i es van fer vint-i-tres trobades comarcals. — Campanyes publicitàries: «Obri la porta a les llengües», «Matricula en futur», «Matricula en valencià». S’han impulsat a través de la participació de personatges famosos, insercions en la premsa escrita, falques, espots, informació als centres, xerrades comarcals, etc. També s’han tirat endavant campanyes reivindicatives: — Creació de la Plataforma per l’Ensenyament Públic, contra ciutadania en anglès i a favor del plurilingüisme. — Enviament massiu de missatges a Camps. Es van enviar 70.000 postals i, a més, també es va fer campanya via Facebook i correu electrònic. — Actes reivindicatius puntuals: carabasses per a Camps i Font de Mora. S’ha redactat un informe de la situació de l’ensenyament en valencià: infantil, primària i secundària, en el qual es fa un balanç de la demanda i l’oferta. Tot seguit en resumim els punts principals: — La demanda potencial supera la real en unes 90.000 persones. Actualment, un 30 % d’alumnes estudien en valencià a infantil i primària. Allà on es pot triar, més del 50 % tria valencià. — En el pas de primària a secundària hi ha una davallada de 79.000 alumnes a l’ensenyament en valencià per manca de places. Una altra iniciativa que s’impulsa és La Gira - Festival Itinerant de Música en Valencià. Es tracta d’un circuit itinerant de música en valencià destinat a l’alumnat de secundària, batxillerat i universitat. La finalitat és ampliar l’oferta de les trobades escolars a l’àmbit juvenil i potenciar un circuit estable amb infraestructures de qualitat i amb la possibilitat de promocionar els músics i cantants en valencià per tot el territori. Amb aquest propòsit, les coordinadores comarcals que formen la Federació Escola Valenciana aporten una xarxa descentralitzada idònia per a la producció del festival. Les dades en l’edició del 2010 són les següents: — Trenta concerts al País Valencià, i també a Catalunya, les Illes Balears i el País Basc. — 25.000 assistents. — Objecte: distribuir grups.

03 Taula Rodona 1 TSC22.indd 150

30/01/13 13:15


Llengua i modernitat: comunicació i ús educatiu i social del català

TSC, 22 (2012)

151

— Estructura participativa i campanyes 2.0. Concurs a Facebook per triar els grups que hi participen. — Més de quaranta grups participants i cinc mil quilòmetres de recorregut. 4. L’ensenyament en valencià serà innovador o no serà Als anys vuitanta es va treballar molt per associar la idea d’immersió lingüística a qualitat i progrés. La immersió lingüística donava com a resultat millors competències i alhora estava lligada a una generació de docents innovadors relacionats amb els moviments de renovació pedagògica. Al País Valencià, amb el seu sistema de doble línia educativa, aquesta tendència s’accentuava: els docents que impulsaven l’ensenyament en valencià estaven lligats a una visió moderna de l’ensenyament. El resultat en aquest territori és evident: allà on es pot triar, més del 50 % de famílies opten per l’ensenyament en valencià, i ho fan no tan sols pel factor lingüístic, sinó per la qualitat a la qual s’associa. Tot i la campanya de desprestigi i menyspreu del Govern valencià, la matrícula en valencià creix any rere any. Doncs bé, ara, vint anys més tard, cal continuar en aquesta tendència renovadora. De fet, al País Valencià, lligar llengua, qualitat i innovació és l’única via de supervivència dels programes d’ensenyament en valencià. L’element lingüístic és garantia de qualitat indiscutible, però per si mateix no és suficient. No ens podem adormir: l’escola en català serà innovadora o no serà.

03 Taula Rodona 1 TSC22.indd 151

30/01/13 13:15


03 Taula Rodona 1 TSC22.indd 152

30/01/13 13:15


Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 22 (2012), p. 153-159 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Trobades entre joves autòctons i joves nouvinguts per crear un entorn que estimuli l’ús de la llengua Meetings between native and newcomer youth to create an environment stimulating the use of the Catalan language Paula Fluxà Política Lingüística de l’Ajuntament de Palma

Resum Més del 50 % de la població de Palma ha nascut fora de les Illes Balears i en principi, doncs, no té el català com a llengua primera: segons un estudi coordinat per la Universitat de les Illes Balears, a Palma es parlen unes cent seixanta llengües diferents. Davant d’aquesta diversitat, l’any 2008 es va crear el servei de dinamització lingüística de la ciutat, l’anomenat Projecte:D, que consta de deu dinamitzadors lingüístics i actua en tres àmbits: territorial, intercultural i escolar. L’article fa un repàs de l’evolució del projecte i d’algunes experiències pràctiques (com els tallers prelingüístics o les colònies lingüístiques). En definitiva, exposa com el Projecte:D, amb les seves microaccions, ha permès promoure l’ús de la llengua catalana a Palma, crear contextos facilitadors de l’ús de la llengua pròpia de les Balears i, alhora, afavorir la comunicació intercultural i la cohesió social entre la població més jove. Paraules clau: política i planificació lingüístiques, promoció de l’ús social del català, joves, lleure, interculturalitat, cohesió social.

Abstract Over 50 % of the inhabitants of Palma were born outside the Balearic Islands and, consequently, Catalan is not their first language. Indeed, according to a study coordinated by the University of the Balearic Islands (UIB), over 160 different languages are currently spoken in Palma. Faced with this diversity, a city language promotion service called Projecte:D was created in 2008. It is staffed by ten language promoters and is active in territorial, intercultural and educational fields. This paper reviews the project’s evolution and some of its practical experiences, such as the pre-linguistic workshops and the language holiday camps. A brief description is given of the way in which Projecte:D, with its micro-actions, has promoted the use of Catalan in Palma, forming contexts that foster the use of the Balearic Islands’ own language, while favouring intercultural communication and social cohesion among young people. Key words: language policy and planning, promotion of the social use of Catalan, youth, leisure, interculturality, social cohesion. Correspondència: Paula Fluxà. Ajuntament de Palma. Plaça de Cort, 1. 07001 Palma. Tel.: 971 225 900.

03 Taula Rodona 1 TSC22.indd 153

30/01/13 13:15


154

TSC, 22 (2012)

Paula Fluxà

1. El context: una radiografia de la ciutat de Palma

A

bans de centrar-nos en el contingut que abraça el títol d’aquesta exposició, crec que és important fer una breu i senzilla radiografia de Palma, a partir d’una descripció de les dades demogràfiques més significatives, dels usos lingüístics dels seus habitants i del context polític i social que han ajudat a definir la ciutat els darrers anys. Crec que també és oportú descriure els mecanismes i les eines que s’han impulsat a escala municipal per contribuir al procés de recuperació de la llengua pròpia del territori. Sobretot és necessari conèixer aquestes eines per entendre com s’han creat i promogut aquests espais de trobada entre joves autòctons i joves nouvinguts. Segons les dades del darrer padró del municipi, relatives a l’any 2009, Palma té una població de 426.526 persones. D’aquestes, 212.978 han nascut a les Illes Balears; 104.096, a d’altres comunitats de l’Estat espanyol, i 109.452, a l’estranger. Això vol dir que més del 50 % de la població de Palma ha nascut fora de les Illes Balears i que, per tant, en principi no té el català com a llengua primera. A més, també sabem que el creixement poblacional que s’ha donat a Palma aquests darrers anys, bàsicament ha afectat la població provinent de països estrangers, mentre que la població nascuda a les Illes Balears s’ha mantingut estable. És probable que el 2010 sigui el primer any que tenguem dades negatives pel que fa al creixement de la població, com a conseqüència de la crisi econòmica mundial i l’atur que ha generat. Segons un estudi recent coordinat per la Universitat de les Illes Balears, es calcula que a Palma es parlen unes cent seixanta llengües diferents. De fet, estudiant les dades de població, es pot concloure que a la ciutat conviu gent provinent de pràcticament tots els estats del món reconeguts oficialment. Malgrat aquestes dades, les darreres enquestes que tenim pel que fa al coneixement i ús de la llengua catalana a les Illes Balears (que daten de 2003) assenyalen que el 91,3 % de la població de la badia de Palma entén el català, el 68,9 % el sap parlar, el 77,8 % el sap llegir i el 45,1 % el sap escriure.1 El juny de 2007, coincidint amb el canvi de govern de l’Ajuntament de Palma (el municipi havia estat governat pel Partit Popular ininterrompudament des de 1991 fins al 2007), es creà per primera vegada una direcció general de política lingüística i ja des del principi s’optà per prioritzar la dinamització lingüística al carrer.

1.  A principi de 2011 hem pogut analitzar les conclusions d’una nova enquesta sobre els usos lingüístics dels habitants de les Illes Balears, que ens aporta una informació més actualitzada que la que es va poder exposar a la taula rodona de les jornades «El català mola?», realitzades a Tarragona el novembre de 2010. Aquesta nova enquesta assenyala que a la badia de Palma el 83 % de la població entén el català, el 55 % el sap parlar, el 69 % el sap llegir i el 43 % el sap escriure. Aquestes noves dades, per tant, mostren que respecte al 2003 els usos lingüístics dels habitants de Palma han davallat.

03 Taula Rodona 1 TSC22.indd 154

30/01/13 13:15


Trobades entre joves autòctons i joves nouvinguts

TSC, 22 (2012)

155

2. Les eines: el Projecte:D - Servei de Dinamització Lingüística de Palma Projecte:D és com s’anomena el Servei de Dinamització Lingüística que l’Ajuntament de Palma posà en funcionament l’octubre de 2008, com a prova pilot i iniciativa pionera. Partint del fet que l’Administració municipal, que gestiona molts dels serveis públics finalistes, és la més propera i accessible a la ciutadania, l’Ajuntament de Palma optà per prioritzar la dinamització lingüística dins la seva tasca de foment de la llengua pròpia, per possibilitar i afavorir la intervenció directa de professionals a la societat. El servei s’adreça a tots els ciutadans i ciutadanes de Palma i té com a objectius generals: a)  Promoure l’ús de la llengua catalana entre els ciutadans i les ciutadanes de Palma. b)  Facilitar l’accés i l’aprenentatge de la llengua a la comunitat nouvinguda. c)  Treballar per assolir la recuperació de la llengua catalana a tots els àmbits de la societat. d)  Promoure la cohesió social, el respecte i la comunicació entre les cultures i la igualtat d’oportunitats dels ciutadans i les ciutadanes de Palma. Actualment, el Projecte:D és un servei externalitzat de l’Ajuntament de Palma que consta de deu dinamitzadors lingüístics. S’estructura en tres àmbits o espais d’actuació diferents: a) dinamització lingüística territorial, b) dinamització lingüística intercultural i c) dinamització lingüística escolar. La dinamització lingüística territorial centra les actuacions en un entorn concret i definit: el barri. El Projecte:D s’inicià amb tres dinamitzadors lingüístics a tres barris diferents de Palma. Posteriorment, després d’analitzar els resultats positius obtinguts, el servei s’amplià a tres barris més i s’hi incorporaren tres dinamitzadors nous, que formen part dels sis treballadors que actualment constitueixen el servei de dinamització lingüística territorial. Aquest servei s’adreça a tota la població, sense fer distincions d’edat ni de procedència. Segons la tipologia, el paisatge i les característiques pròpies del barri, les actuacions prioritzen uns aspectes o d’altres de la normalització lingüística: no presenta les mateixes necessitats un barri on la immigració representa més del 70 % de la població que un altre amb una presència alta de bars, restaurants i comerços que activen la zona amb una població canviant i no resident al barri. Entre les seves tasques, podem destacar: a) donar suport a les festes i les celebracions populars del barri, de manera que es pugui aconseguir un ús de la llengua coherent i impulsor de la Llei de normalització lingüística i el Reglament municipal de normalització lingüística; b) organitzar tallers i activitats prelingüístics per a infants, joves i adults per fomentar el coneixement, l’aprenentatge i la seguretat lingüística dels ciutadans i les ciutadanes; c) difondre porta a porta campanyes, convocatòries d’ajuts, materials, etc., que fomenten l’ús de la llengua. La dinamització lingüística intercultural té com a objectius principals fomentar un model intercultural per a la ciutat de Palma, impulsar la cohesió social dels dife-

03 Taula Rodona 1 TSC22.indd 155

30/01/13 13:15


156

TSC, 22 (2012)

Paula Fluxà

rents col·lectius culturals que conviuen a la ciutat i fer accessible la llengua catalana a la comunitat nouvinguda. Actualment, el servei consta de dos dinamitzadors lingüístics. Les funcions més importants són: a) fer conèixer a la comunitat nouvinguda la realitat lingüística i cultural del territori i facilitar-li les eines i els recursos per poder aprendre la llengua catalana; b) organitzar i supervisar cursos de català inicial per a no catalanoparlants; c) organitzar aules d’acollida lingüística i cultural per a infants i joves; d) organitzar activitats complementàries de caire lúdic i cultural adreçades a la comunitat nouvinguda, com itineraris culturals, excursions, tallers, etc.; e) promoure i organitzar accions que fomentin el coneixement entre cultures i el català com a llengua de trobada i d’ús públic. La dinamització lingüística escolar, malgrat que el seu nom sigui massa genèric, centra la seva tasca a treballar i fomentar l’ús de la llengua entre els joves escolaritzats als denou instituts d’educació secundària de Palma. Tot i que la població jove és la que presenta un índex més elevat de coneixement de la llengua catalana, també és el sector de població que, proporcionalment, menys fa servir el català per comunicar-se. Entre les seves tasques, podem destacar: a) difondre i promoure les campanyes de foment de la llengua per a joves als IES; b) donar suport al professorat del centre en l’organització d’activitats que afavoreixin l’ús del català (diada de Sant Jordi, sortides culturals, campanya de parelles lingüístiques, tallers, concursos literaris...); c) coordinar i dinamitzar la mini biblio mòbil, que és un estand mòbil que incorpora recursos en català especialment atractius per als joves (CD de música variada, còmics, llibres, revistes, etc.), que els professors poden emprar com a recurs a les hores d’estudi quan falla algun professor, com a suport a les hores de català, etc.; d) coordinar la revista cabòrIES, feta per alumnes dels diferents instituts de Palma, que té l’objectiu de fomentar la lectura i l’escriptura en català entre els adolescents; e) promoure i coordinar les colònies lingüístiques, que s’expliquen més detalladament més endavant. El Projecte:D, amb els seus deu dinamitzadors lingüístics, permet fer una política lingüística participativa i pròxima a la ciutadania, té en compte les seves necessitats i demandes, i permet programar actuacions amb més èxit i personalitzades. La seva força justament rau en l’impacte que l’organització contínua de microaccions acaba significant en el dia a dia de la població. A més, es prioritza el treball comunitari amb els altres equips professionals del barri, cosa que pot acabar tenint, també, una influència positiva damunt les actituds lingüístiques de la resta de treballadors públics. 3. Els exemples Algunes activitats que fomenten la relació entre joves autòctons i joves nouvinguts.

03 Taula Rodona 1 TSC22.indd 156

30/01/13 13:15


Trobades entre joves autòctons i joves nouvinguts

TSC, 22 (2012)

157

Els tallers i les activitats prelingüístiques En aquest apartat ens referim a aquelles accions que, de manera natural, posen en contacte joves autòctons amb joves nouvinguts. Precisament, quan especificam que es fa de manera «natural», volem dir que, com que són activitats obertes a tothom, que es duen a terme als barris, als instituts d’educació secundària, als centres culturals, etc., la presència de joves autòctons i nouvinguts es regula sense cap mecanisme de control previ. La idea és oferir activitats que resultin atractives per als joves, a partir de les quals es treballarà l’ús de la llengua de manera secundària. Amb aquest tipus d’accions el que es vol aconseguir és deslligar el català de les aules, ja que per a molts joves, segons el context on viuen, el català significa només una assignatura més de classe, que treballen dins l’aula o estudien a casa quan és necessari. També serveixen per demostrar, precisament, que el català és una llengua que mola, que el català és una llengua moderna i actual amb la qual es poden fer activitats atractives i interessants. Aquestes activitats permeten promoure actituds lingüístiques positives: es revalora la llengua, es demostra que és útil i pràctica, i el fet que el monitor no canviï de llengua i s’expressi sempre en català permet, també, visualitzar i refermar la fidelitat lingüística. Finalment, aquestes activitats faciliten l’aprenentatge de la llengua en un ambient més distès i relaxat, allunyat de la pressió escolar. Un altre aspecte molt positiu que té l’organització d’aquest tipus d’accions és la incidència i l’impacte que poden tenir damunt altres professionals i treballadors públics (ens referim a educadors socials, dinamitzadors juvenils, orientadors, etc.). Aquestes activitats funcionen en català sense cap tipus de problema. Independentment de la llengua que fa servir el jove participant, l’activitat es desenvolupa amb normalitat i l’experiència demostra que els vincles que es creen entre el monitor o el conductor de l’acció i el jove no depenen de la llengua que faci servir cadascun. Precisament, la sinceritat, la naturalitat i la seguretat que pot donar expressar-se amb la llengua pròpia solen tenir conseqüències positives per a la relació entre els joves i el professional que els atén. Alguna de les activitats per a joves que s’han impulsat seguint aquesta idea han estat tallers puntuals o cursets de hip-hop, grafits, futbet, ball modern, còmic, rol, etc. Les colònies lingüístiques Joves de Mallorca per la Llengua (http://www.jovesllengua.cat) va ser l’entitat pionera en el disseny i l’execució de les primeres colònies lingüístiques, i actualment encara les segueix organitzant. Les colònies lingüístiques són un mitjà que permet millorar la competència oral del català de joves que tenen la capacitat de parlar-lo, però que necessiten un espai i un context que els ajudi a fer-ho. És cert que també signifiquen un espai d’immersió lingüística, i que, per tant, també poden resultar útils per a qualsevol catalanoaprenent

03 Taula Rodona 1 TSC22.indd 157

30/01/13 13:15


158

TSC, 22 (2012)

Paula Fluxà

amb uns coneixements mínims de la llengua. Però per la durada que tenen (generalment una setmana) són més apropiades per a les persones que entenen, llegeixen i que, fins i tot, poden escriure correctament el català, però a les quals manca seguretat per parlar-lo. És una activitat lúdica i formativa que es realitza, generalment, durant el període de les vacances escolars d’estiu o de Pasqua, i que combina activitats d’aventura, d’esbarjo i d’oci amb d’altres de contingut més cultural. L’única llengua que s’hi usa és el català: és la llengua vehicular de les activitats, és la llengua que empren els monitors i és la llengua que han de fer servir els participants. Les colònies lingüístiques segueixen, per tant, la forma i l’estructura de qualsevol campament per a joves tradicional: durant un període de temps determinat, un grup de joves conviu en unes instal·lacions degudament equipades, amb uns monitors i un programa d’activitats prèviament definit. Tot i seguir aquest esquema, que és comú a la majoria dels campaments juvenils, les colònies lingüístiques han de tenir en compte una sèrie de requisits, necessaris per assolir els objectius educatius establerts. Pel que fa al perfil dels participants, és aconsellable establir torns diferents segons l’edat, de manera que cada grup agafi una franja d’edat determinada i no gaire àmplia. La diferència de coneixements entre els participants és menys important que la diferència d’edat. Entre un 60 i un 70 % dels participants ha de ser catalanoparlant, independentment que aquesta sigui o no la seva llengua primera. La resta, entre un 40 i un 30 % ha de ser catalanoaprenent. Respectar aquests percentatges és necessari per aconseguir crear un context favorable, natural i positiu que permeti assolir els objectius de l’activitat. Per al bon funcionament de la iniciativa, també resulta imprescindible tenir cura de l’actitud i els usos lingüístics dels participants, ja que la llengua vehicular sempre ha de ser la catalana. És per això que es fa necessari establir i definir uns processos de selecció dels joves que assistiran a les colònies lingüístiques, que van més enllà de seguir l’ordre d’inscripció o fer un sorteig entre totes les persones que hi estiguin interessades. Generalment, cada participant és proposat de manera personalitzada per algun professional, que pot ser el seu professor o professora, que és la persona que coneix millor el perfil i la competència lingüística del jove; en alguns casos, és el seu educador o educadora social qui també pot participar d’aquest procés de selecció. És imprescindible que els joves catalanoparlants i els joves catalanoaprenents coneguin l’objectiu i el sistema de funcionament de les colònies lingüístiques, i que mantinguin una actitud favorable i coherent amb el projecte. Si ens centram en la tipologia de les activitats, tant aquestes com la programació global de les colònies lingüístiques no han de diferir gaire de les activitats habituals que es planifiquen en uns campaments tradicionals. Així, el programa pot incloure activitats d’aventura, d’esbarjo, tallers diversos, excursions a l’aire lliure, activitats de natura, activitats esportives, jocs, etc. A l’hora d’elaborar la programació, però, sí que és necessari tenir en compte que

03 Taula Rodona 1 TSC22.indd 158

30/01/13 13:15


Trobades entre joves autòctons i joves nouvinguts

TSC, 22 (2012)

159

també s’hi han d’incloure activitats que impliquin un ús oral de la llengua (per exemple, un taller de ràdio, de rol, de teatre, un karaoke...), que es combinin amb d’altres que impliquin un ús lingüístic menor. També és important programar algun espai que promogui actituds positives envers la llengua i la cultura pròpies, la protecció de la diversitat lingüística, la promoció del respecte entre cultures, etc. (per exemple, un debat, una gimcana, un joc de rol...). Pel que fa a l’equip de monitors, la seva tasca i la seva actitud són determinants a l’hora de crear el clima i el context que permetin assolir uns bons resultats. Cal que el monitor expliqui a cada participant quin és el seu paper, i ha de ser didàctic i positiu a l’hora de promoure i garantir que els catalanoparlants usin el català i que els catalanoaprenents mantinguin la motivació per practicar-lo. També és imprescindible que ell mateix en doni exemple en tot moment.

03 Taula Rodona 1 TSC22.indd 159

30/01/13 13:15


03 Taula Rodona 1 TSC22.indd 160

30/01/13 13:15


Taula rodona Els usos interpersonals de la llengua i la creaci贸 de contextos facilitadors (ii): experi猫ncies en altres territoris

04 Taula Rodona 2 TSC22.indd 161

30/01/13 13:16


04 Taula Rodona 2 TSC22.indd 162

30/01/13 13:16


Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 22 (2012), p. 163-169 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Duplo R. Experiencia de dinamización lingüística para a poboación xuvenil viguesa Duplo R. A language promotion experience among the young people of Vigo Duplo R. Experiència de dinamització lingüística per a la població juvenil de Vigo Marta Souto González Concellaría de Normalización Lingüística

Resumo Duplo R é un programa de dinamización lingüística do Servizo de Normalización Lingüística do Concello de Vigo dirixido á mocidade co obxectivo de promover entre mozos e mozas o uso do galego. A maioría das mozas e mozos de Vigo valoran o galego como positivo e sábeno falar mais non o empregan. Duplo R baséase na aglutinación de dúas propostas musicais ben distintas: regueifa e rap, co obxecto de vincular a tradición e a modernidade e ter unha concepción diferente da lingua galega. O galego apréndese e emprégase xogando e pasándoo ben. Conséguese, deste xeito, o obxectivo de fomentar o emprego do galego entre a poboación xuvenil de Vigo. Palabras clave: galego, mocidade, dinamización lingüística, música.

Abstract Duplo R is a language promotion programme of Vigo City Council’s Linguistic Normalisation Service and its aim is to promote the use of the Galician language among young people. Although most young people in Vigo have a positive attitude towards Galician and know how to speak it, they do not generally use it. Duplo R bases its action on the combination of two clearly distinct forms of music – regueifa and rap – in order link tradition to modernity and establish a different conception of the Galician language. In this way, young people of Vigo learn and use Galician while playing and enjoying themselves. This leads to the achievement of the programme’s goal of fostering the use of Galician among them. Key words: Galician language, youth, language promotion, music.

Resum Duplo R és un programa de dinamització lingüística del Servei de Normalització Lingüística del Consell de Vigo adreçat als joves per tal de promoure entre ells l’ús del gallec. Tot i que la major part de la joventut de Vigo valora el gallec com a positiu i el sap, normalment no l’usa. Correspondència: Marta Souto González. Servizo de Normalización Lingüística do Concello de Vigo. Praza do Rei, 1. 36202 Vigo. Tel.: 986 810 152. Fax: 986 220 678. A/e: ofi.normalizacion@vigo.org, marta.souto@vigo.org.

04 Taula Rodona 2 TSC22.indd 163

30/01/13 13:16


164

TSC, 22 (2012)

Marta Souto González

Duplo R es basa en l’aglutinació de dues propostes musicals ben diferents: regueifa i rap per tal d’aconseguir vincular la tradició amb la modernitat i tenir una concepció del gallec diferent. El gallec s’aprèn i s’utilitza jugant i passant-s’ho bé. S’assoleix, d’aquesta manera, l’objectiu de fomentar la utilització del gallec entre la població juvenil de Vigo. Paraules clau: gallec, joventut, dinamització lingüística, música.

1. Contextualización

C

omezamos esta comunicación sobre o programa Duplo R contextualizando o marco no que nace esta actuación dinamizadora dirixida á xente moza viguesa desde o Servizo de Normalización Lingüística do Concello de Vigo (SNL). Cremos necesaria unha mínima información sobre o marco sociolingüístico, especialmente a situación do galego entre a mocidade e as súas opinións ao respecto. Son datos de 2008, tirados de distintos estudos e enquisas, principalmente das do Instituto Galego de Estatística do 2008.

04 Taula Rodona 2 TSC22.indd 164

30/01/13 13:16


Duplo R.

TSC, 22 (2012)

165

O 58,8 % da poboación galega di falar sempre en galego e só un 3 % di non saberentender a lingua propia de Galicia. Galicia está perdendo falantes da lingua propia a ritmos preocupantes, e pouco favorecedora é a asociación xente nova e urbana: castelán, xente maior: galego. Vigo, xunto con Ferrol, son as dúas cidades que presentan os peores datos para o galego. Un 80,8 % utiliza só ou máis galego (fronte á media do 67,5 % das cidades galegas) e un 19,2 % só galego ou máis galego (fronte ao 32,5 %). Con todo, máis do 75 % di poder utilizalo sen problemas. Só o 3,96 % das familias din utilizar sempre o galego (fronte, por ex., ao 13,59 % de Ourense). Hai un notable aumento do coñecemento do galego (vía ensino) pero non se traduce nun aumento correlativo do uso. Respecto da opinión da xente moza verbo do galego a maioría di que se debe aprender galego, é positivo pero non se acepta o compromiso de usalo. Non hai hostilidade contra a lingua propia, e mesmo se lles demandan máis actuacións e compromiso ás autoridades para fomentar o coñecemento, o uso... pero non ven a utilidade de falar galego (si para traballar na administración ou na universidade). Podemos resumir dicindo que a xente moza coñece a lingua, saben utilizala potencialmente, len en galego, teñen capacidade para utilizala pero non é a súa lingua cotiá de relación, sobre todo nos eidos urbanos, e claramente en Vigo. O SNL realizou no ano 2002 un estudo sociolingüístico, e nos dous anos seguintes comeza a elaborar o Plan de dinamización lingüística do Concello de Vigo (PDL), que foi aprobado no ano 2007 polo Consello Social da Lingua. Articulado en 7 sectores estratéxicos (administración local, ensino e mocidade, medios de comunicación, asociativo, inmigración, crenzas relixiosas e socioeconómico) o PDL ten como obxectivo último «facer normal o uso do galego en calquera ámbito da sociedade viguesa», para o cal, entre outras moitas directrices cómpre «tecer redes de información e cooperación cara a actuacións conxuntas na dinamización lingüística, posibilitando así a xeración de dinámicas globais e interconectadas na mellora da situación da lingua galega na cidade». Conscientes da importancia do sector infantil e xuvenil, o SNL, xunto con outras áreas do Concello, como Deportes, Cultura e Mocidade, elaboramos programas de dinamización partindo dunha premisa: aprender xogando, gozando e xogar aprendendo. Neste cometido contamos tamén coa complicidade dos equipos de normalización e dinamización dos centros de ensino, asociacións xuvenís, e de tempo libre e lecer. O PDL analiza a situación do galego nestes sectores (infantil, xuvenil, lecer e ensino) e presenta distintas propostas dirixidas a acadar os obxectivos marcados: — Acadar o uso normalizado do galego nas iniciativas que desenvolven os centros de ensino de Vigo. — Promover unha mellor actitude das familias para que cumpran un papel máis activo na promoción do galego. — Implicar os xestores e programadores da oferta lúdica xuvenil na promoción social do galego.

04 Taula Rodona 2 TSC22.indd 165

30/01/13 13:16


166

TSC, 22 (2012)

Marta Souto González

— Fomentar o uso do galego entre os colectivos xuvenís da cidade. Cara a conseguirmos estes obxectivos articulamos proxectos que vinculan o galego ás actividades ofertadas desde e para a mocidade, creando espazos alternativos de lecer nos que se fomente o uso da lingua galega como lingua de relación entre eles. Un norte que perseguimos é afastar, na medida do posible, o galego do ensino e levalo alí onde eles e elas se desenvolven a cotío: cines, centros comerciais, espazos públicos abertos, discotecas... e da man de actividades que lles molan... porque en galego nos divertimos. 2.  Duplo R É un dos programas que maior encaixe ten nesta oferta. Duplo R xorde de unir a regueifa e o rap, tradición e modernidade, galego e castelán/inglés, rural e urbano. A cultura hip-hop é un referente entre a mocidade viguesa mentres a regueifa é un mundo alleo, descoñecido. Para lograr a atención desta franxa de idade na regueifa e na nosa lingua é necesario facelo desde o que eles valoran e aprecian. Preténdese que vexan o galego como unha lingua da modernidade e que vai cos novos tempos. Unha lingua que é válida para a nosa tradición e para as novas tendencias que acollemos. Os obxectivos deste programa son varios: — Ver o galego como lingua vehicular da música e da cultura hip-hop. — Coñecer a regueifa (tradición, historia, métrica, ritmo, rima...). — Coñecer o rap (influencias, ritmo, métrica...). — Coñecer e valorar as posibilidades da interactuación entre a regueifa e o rap (semellanzas, puntos en común das dúas expresións artísticas...). — Coñecer as relacións entre música e poesía e as posibilidades de traballo en común. — Como achegar a poesía por medio da música. — Coñecer as posibilidades didácticas do teatro e a performance. — Coñecer a cultura hip-hop (historia, raíces, evolución...). Temos que botar a vista atrás para explicar Duplo R. E nese mirar cara a atrás cómpre deternos nos Obradoiros de regueifas nos centros de ensino, dirixidos a alumnado de secundaria, que comezan no 2003 (houbo 3 anos que o goberno municipal daquela non os considerou) e que culminan cun certame escolar de regueifas entre alumnado dos centros participantes. Máis de 5000 alumnos/as pasaron por estes obradoiros, e é unha das actividades máis demandadas tanto polos escolares como polo profesorado. A dinámica destes obradoiros (son dous de 1 hora cunha semana por medio para traballar nas aulas eles) permítelles aos mozos e mozas entrar en contacto e crear as súas propias composicións. Os regueifeiros explican a orixe da regueifa, a rima e ritmo, métrica, estrutura... mediante distintas actividades: xogos de palabras, iniciar versos cunha palabra, rematar con outra...

04 Taula Rodona 2 TSC22.indd 166

30/01/13 13:16


Duplo R.

TSC, 22 (2012)

167

Na segunda quenda, traballan a improvisación oral co alumnado: a creación de cuartetas, o ritmo do verso, enlazar cuartetas e fan que o alumnado teña que compor as súas regueifas e desafiar aos seus compañeiros e compañeiras nun simulado combate. Isto último permite escoller aquelas/aqueles máis áxiles na improvisación cara a preparalas/los para o certame escolar de regueifas.

Estes obradoiros desenvolvéronse no segundo trimestre e ao remataren celébrase o Certame escolar de regueifas. Neste certame o alumnado seleccionado dos centros simula un combate de improvisación oral por eliminatorias ata quedar as e os mellores. Ao redor de 80 mozos e mozas subiron ao escenario para regueifar mentres os seus compañeiros están a animalos, xurdindo un pique san entre os centros. Engadimos no certame (como parte doutro eixo do traballo do SNL, o canto de desafío portugués) a improvisación oral do outro lado do Miño. A cultura galegoportuguesa. Regueifa1 e rap: desafío improvisado en verso Regeifa (rural) e rap (urbano) presentan concomitancias aínda que non o parece: — Proveñen de estratos sociais desfavorecidos. — Carácter contestatario e de denuncia no relato da realidade cotiá. — Importancia da palabra e da memoria, do humor e da ironía. — Baséanse no xogo de réplicas e contrarréplicas. — Elaborados no e para o momento. Tradición e modernidade, ritmo e rima; humor e retranca; ironía e controversia... Queremos achegar os mozos e mozas á poesía oral improvisada e incentivar a súa participación desde as culturas modernas nas que están empapados: hip-hop, break, graffiti... en galego desde o galego. 1.  A regueifa é un molete de pan que noutrora se repartía nas vodas. Cantar a regueifa era unha disputa dialéctica de coplas improvisadas e quen gañaba era quen partía e repartía o molete.

04 Taula Rodona 2 TSC22.indd 167

30/01/13 13:16


168

TSC, 22 (2012)

Marta Souto González

Concerto Duplo R Nace así o primeiro Concerto Duplo R no 2009. O marco é ben distinto: unha sala de festas coñecida e frecuentada pola mocidade e na tardiña: o galego nas discotecas!!! O concerto prográmase con distintas actuacións: hip-hop, música tradicional, rap, regueifa e rap-regueifa. Os grupos e artistas escollidos para o concerto están, na súa maioría afincados na cidade de Vigo e gozan de recoñecemento por parte dos rapaces e rapazas da cidade. Actúan como axentes de dinamización social, e neste caso de dinamización da lingua galega. Á vez converxen as dúas realidades culturais, a modernidade chegada de fóra das nosas fronteiras e a tradición oral da regueifa, símbolo de identidade do noso facer e xogar coas verbas e o noso sentido do humor e retranca. Tamén ten presenza a lingua portuguesa con grupos punteiros de rap. A entrada é de balde e só é necesario presentar unha invitación na entrada, invitacións que se distribúen nos puntos xoves, Casa da Xuventude e Servizo de Normalización do Concello, así como nos Centros Cívicos da cidade. A aceptación por parte das mozas e mozos invítannos a continuar co proxecto e mesmo tentar novas experiencias como foi unir o jazz.

3.  Avaliación O programa foi articulando novas actividades, e así xorden os obradoiros Duplo R, para profesorado e alumnado; un programa específico en Nadal: Rapeándolle e regueifándolle ao Nadal. Pero do que máis orgullosas nos sentimos é de atender unha demanda dos propios mozos e mozas: a creación dun centro onde poder continuar perfeccionado os seus coñecementos e habilidades na improvisación oral. Continuar perfeccionando a súa valía, mais fóra do espazo escolar. A partir de maio comezará a funcionar o Centro municipal da improvisación oral, seguindo esa premisa de unir tradición e modernidade.

04 Taula Rodona 2 TSC22.indd 168

30/01/13 13:16


Duplo R.

TSC, 22 (2012)

169

Semella que sementamos en boa terra e que a semente foi a axeitada. Agardamos que xermole cada mil primaveras mรกis para garantirmos o futuro da lingua galega.

04 Taula Rodona 2 TSC22.indd 169

30/01/13 13:16


04 Taula Rodona 2 TSC22.indd 170

30/01/13 13:16


Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 22 (2012), p. 171-175 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Programes per promoure l’ús del basc en l’àmbit del temps lliure infantil i juvenil Programmes to promote the leisure use of Basque among children Odei Sagardia Iraundegi i Izaro Susperregi Olaizola Urtxintxa Eskola (Guipúscoa) Traducció: Agnès Toda i Bonet1

Resum Urtxintxa Eskola realitza diferents programes de gestió del temps lliure infantil i juvenil en els quals incorpora la llengua basca per aconseguir normalitzar-ne l’ús. Kuadrillategi és un entorn distès de trobada en què es pretén incidir en els hàbits lingüístics per trencar amb la percepció negativa del basc. Bidaide és el programa que dóna continuïtat a Kuadrillategi i es basa a oferir un servei a la comunitat com a guia de les persones nouvingudes. Lagunarteko Hizkerarekin Jolasean es realitza en hores escolars i pretén trobar paraules basques, amb l’alumnat, entorn a la vacil·lació, l’enuig i el fet de lligar. HEZHIZ també es realitza en hores lectives i aborda directament el tema de la llengua. Paraules clau: basc, temps lliure, educació, joventut, infància.

Abstract Urtxintxa Eskola develops various programmes to promote the organisation of children’s and young people’s leisure time while incorporating the Basque language to normalise its use. Kuadrillategi provides a relaxed meeting place that seeks to influence linguistic habits in order to do away with the negative perception of Basque among certain groups. Lending continuity to Kuadrillategi, Bidaide is a programme that serves the community as a guide for newcomers. Lagunarteko Hizkerarekin Jolasean is a programme held during school-time, and seeks to interact with students to find Basque words used in jokes, personal issues, dating and other matters of interest to young people. Hezhiz is also held at school and deals directly with the subject of language. Key words: Basque language, leisure, education, young people, children.

Correspondència: Odei Sagardia Iraundegi i Izaro Susperregi Olaizola. Mundaiz bidea 8, 2. E. 20012 Donostia. Tel.: 943 270 033. Fax: 943 270 079. A/e: gipuzkoa@urtxintxa.org. 1.  Atesa la dificultat de poder comprendre un text en basc per aquelles persones que no en dominin la llengua, s’ha decidit traduir el text elaborat per Urtxintxa Eskola.

04 Taula Rodona 2 TSC22.indd 171

30/01/13 13:16


172

TSC, 22 (2012)

Odei Sagardia Iraundegi i Izaro Susperregi Olaizola

L

es actuacions d’Urtxintxa Eskola parteixen de la següent pregunta: és suficient que una llengua moli per parlar-la? El que hem vist al llarg dels anys és que la gent s’ha de trobar a gust amb una llengua per parlar-la. I la nostra feina se centra en això, en aconseguir que els joves se sentin a gust amb el basc. Us preguntareu com ho fem perquè s’hi sentin a gust. El nostre àmbit de treball és el temps d’esbarjo dels joves d’entre 12 i 16 anys. Ens sembla important, abans de seguir, aclarir què és per a Urtxintxa el temps d’esbarjo. Josep Maria Puig Rovira i Jaume Trilla Bernet, en el seu llibre La pedagogía del ocio (1996), ens n’ofereixen una fórmula per explicar com l’entenem: temps d’esbarjo = temps lliure + llibertat + gaudir

L’esbarjo és el temps lliure en el qual, sigui quina sigui l’activitat desenvolupada, les actituds que predominen són les de satisfer les necessitats personals que estan relacionades amb l’elecció autònoma, el desenvolupament lliure, el gaudi, el descans i la diversió. Precisament d’això és del que ens aprofitem nosaltres. Han escollit participar en els nostres programes, i gaudeixen i es diverteixen realitzant-los. Penseu un moment. Com és el dia a dia d’un jove d’entre 12 i 16 anys? Es passen tot el dia escoltant què han de fer i com ho han de fer. Nosaltres els oferim un espai on poder ser. Un espai on poder estar. Un espai on poder estar a gust. I com se sent a gust un jove d’aquesta edat? Perquè ho vegeu més clar, us parlarem dels diferents programes que realitzem. 1.  Kuadrillategi No podem parlar de Kuadrillategi sense fer referència a Pello Jauregi. Va ser ell qui el va crear el 1991. Abans d’explicar en què consisteix el programa, ens sembla important aclarir el significat etimològic de la paraula kuadrillategi. Kuadrilla significa, com ja sabreu, ‘grup d’amics’. Tegi és un sufix basc que fa referència al lloc. De manera que kuadrillategi és el ‘lloc on s’ajunta un grup d’amics’. La iniciativa està dirigida a joves de 1r, 2n i 3r d’ESO, i cada grup s’ajunta amb dos monitors, d’octubre a juny, els divendres a la tarda. Podríem explicar-vos les activitats que realitzem, però ens sembla molt més interessant que us quedeu amb l’essència de l’educació en el temps lliure. Paraules com: contenció i seguretat, respectar els ritmes, deixar fer, deixar que s’equivoquin, acompanyar i no dirigir, empatitzar, recollir propostes…, i dur-les a terme. És d’aquesta manera que aconseguim que vulguin venir, que vulguin quedar-se, que vulguin seguir amb nosaltres. Quan hem aconseguit que vinguin, que estiguin aquí i que no se’n vulguin anar, ens plantegem què fer per incidir en els hàbits lingüístics, ja que aquest és el principal objectiu del programa. Intentem trencar amb la percepció que:

04 Taula Rodona 2 TSC22.indd 172

30/01/13 13:16


Programes per promoure l’ús del basc

TSC, 22 (2012)

173

— El basc és una assignatura que s’estudia entre quatre parets. — El basc és una cosa seriosa que només serveix per treure’s l’EGA (certificat d’aptitud de la llengua basca). — El basc és per a la festes folklòriques. — En basc no es pot lligar. — I un llarg etcètera. I intentem que els joves relacionin el basc amb diversió, modernitat, comunicació…, amb la seva identitat. Això és bàsicament Kuadrillategi. 2. Bidaide Què passa quan s’acaba Kuadrillategi? Els joves que vulguin seguir amb nosaltres passen a un altre programa. Passen a Bidaide. Bidaide significa ‘company de viatge’, en basc. Kuadrillategi i Bidaide són molt similars. Els joves segueixen fent les mateixes coses i els monitors segueixen les mateixes directrius. Però fem un pas més. Els joves passen per una fase d’aprenentatge per després oferir un servei a la comunitat. Fa dos anys va arribar a les nostres mans des de Sabadell un projecte que es deia Joves Guies; dues coses ens van cridar l’atenció d’aquell projecte: 1. La filosofia d’aprenentatge i servei. 2. La rebuda d’igual a igual que realitzaven els joves nascuts a Sabadell als nouvinguts. Imagineu-vos que teniu entre 15 i 16 anys, imagineu-vos-ho… Acabeu d’arribar amb la vostra família a una ciutat que no coneixeu. No en coneixeu ni els costums ni la llengua, i no coneixeu ningú. És inevitable que us pregunteu: «qui m’explicarà com funciona tot aquí?», «qui m’ho ensenyarà tot això?», «no entendré res!». Imagineuvos, ara, que hi ha un grup de joves de la vostra edat que han realitzat un aprenentatge i estan preparats per donar-vos aquest servei que necessiteu. Això és Bidaide. En aquest moment, el jove nouvingut està a gust entre iguals. I és just aquí quan tenim l’oportunitat de complir els nostres objectius lingüístics. Però hi ha molts altres serveis a oferir. Us n’hem explicat només un. En cada grup es decideix quin serà el servei comunitari a realitzar. 3. Lagunarteko hizkera En aquests dos programes els objectius lingüístics es treballen d’una manera no conscient per als joves; no arribem a parlar amb ells ni sobre llengua ni sobre objectius lingüístics i creiem que, a vegades, cal treballar aquests aspectes d’una manera

04 Taula Rodona 2 TSC22.indd 173

30/01/13 13:16


174

TSC, 22 (2012)

Odei Sagardia Iraundegi i Izaro Susperregi Olaizola

conscient, ja que sovint els joves no disposen de recursos lingüístics per comunicar-se en la vida quotidiana. A partir d’aquesta observació, va sorgir Lagunarteko Hizkerarekin Jolasean (‘Jugant amb el Llenguatge Col·loquial’). Els tres temes principals són: la vacil·lació, l’enuig i el fet de lligar. En aquest programa, d’una manera molt lúdica i divertida recollim les expressions en basc que ells utilitzen, els n’oferim algunes de noves i es treballa la capacitat de creació de noves expressions; ja que la base d’aquest programa és adonar-se que la llengua basca és una llengua viva i, per tant, en canvi constant. A diferència dels programes anteriors, aquest programa es realitza en l’àmbit escolar, en hores lectives, en mòduls d’entre 6 i 10 hores. Tot i que es realitzi en hores lectives, la nostra metodologia és de temps lliure, de manera que aconseguim que els joves enriqueixin el seu vocabulari al mateix temps que es diverteixen. 4. HEZHIZ Fa tres anys vam decidir fer un pas més enllà. Ens vam preguntar: per què no parlem amb els joves de què pensen sobre les llengües? Què n’opinen? Què pensen sobre tot això? I vam creure que potser si partíem de les actituds, dels valors i de les normes socials cap a la llengua que tenen els joves, podríem aconseguir que la parlessin més. Un company acostuma a explicar una anècdota que en un curs va explicar una professora d’institut. Ella, fastiguejada d’escoltar els seus alumnes parlar en castellà en l’estona d’esbarjo, s’hi va apropar i els va dir que parlessin en basc. Els joves li van preguntar que per què ho havien de fer. La professora els va respondre que aquella era la nostra llengua. La nostra no, van respondre els joves. I així, va sorgir HEZHIZ. HEZ = Hezkuntza = educació HIZ = Hizkuntza = llengua

En aquest procés que dura els quatre anys que cursen l’ESO, treballem quatre temes principals: 1.  Prejudicis (inter)lingüístics i diversitat de llengües 2.  Prejudicis del basc 3.  El basc i la seva cultura 4.  Dificultats en l’ús, oportunitats i eines Es realitza en hores lectives —un total de seixanta, a tall de quinze hores per curs— i es fa amb el tutor a l’aula per tal que pugui, en altres cursos, realitzar el programa ell mateix.

04 Taula Rodona 2 TSC22.indd 174

30/01/13 13:16


Programes per promoure l’ús del basc

TSC, 22 (2012)

175

5. Conclusions Aquests són alguns exemples de com treballem la normalització lingüística en l’àmbit del temps lliure dels joves. Com hem recalcat al principi, el primer objectiu és atreure els joves i aconseguir que se sentin a gust amb nosaltres. Quan s’ha aconseguit la sensació de benestar i de llibertat, es tracta d’aconseguir que els i les joves vegin que poden ser ells mateixos / elles mateixes, per tal d’aconseguir que estiguin a gust amb nosaltres. Aleshores comencem a treballar els objectius lingüístics, a vegades de manera implícita i altres vegades de manera explícita. Així, aconseguim que ells i elles associïn el basc a sensacions positives. Nosaltres no sabem si el basc mola o no, però sí que hem comprovat que és important sentir-se a gust i còmode amb el basc per tal de parlar-lo.

04 Taula Rodona 2 TSC22.indd 175

30/01/13 13:16


04 Taula Rodona 2 TSC22.indd 176

30/01/13 13:16


Taula rodona Joves, mitjans de comunicació i consum cultural (i): música, premsa musical i ràdio

05 Taula Rodona 3 TSC22.indd 177

30/01/13 13:17


05 Taula Rodona 3 TSC22.indd 178

30/01/13 13:17


Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 22 (2012), p. 179-188 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Joves, mitjans de comunicació i consum cultural Youth, communication media and cultural consumption Lluís Gendrau i Julià Grup Enderrock

Resum Sembla que, d’entrada, el català no mola (si més no, segons les definicions del DIEC, que no incorporen molar en el sentit de ‘resultar agradable’), com tampoc ho fan la música i la cultura en català: segons les dades del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura de 2007, només un 7,8 % de la població de Catalunya escolta música en català i un 30 % llegeix revistes en aquesta llengua. Cal dir, però, que els hàbits culturals han canviat: l’accés a Internet, que ha obert les portes al consum cultural d’arreu, ha afavorit el consum cultural especialitzat; així, per exemple, les publicacions especialitzades han guanyat adeptes, mentre que els mitjans generalistes han perdut públic. En aquest sentit, les revistes musicals com Enderrock, nascuda fa vint anys, s’han hagut de transformar radicalment: s’han posat en marxa nous canals de difusió (web, xarxes socials, espais televisius, aplicacions per a iPod i iPad...) i s’han dut a terme moltes accions sobre el terreny (concursos, maquetes, cicles de concerts, etc.). L’article detalla com la revista s’ha adaptat a l’escena musical actual i com s’ha convertit en un motor de dinamització de la música en català. A més, ha aconseguit crear un model lingüístic adequat al panorama musical català d’avui dia, amb una llengua «sense cursives i alhora sense barbarismes». Paraules clau: ús social del català, joves, música, revistes, mitjans de comunicació, consum cultural.

Abstract It would appear at first sight that Catalan is not “cool” and that neither is music or culture in Catalan: according to the data of the Communication and Culture Barometer for 2007, just 7,8 % of the people of Catalonia listen to music in Catalan and only 30 % read magazines in this language. It should be noted, however, that cultural habits have changed: access to the Internet, which has opened the doors to the consumption of culture from everywhere, has favoured

Correspondència: Lluís Gendrau i Julià. Grup Enderrock. C. Muntaner, 477, baixos 2A. 08021 Barcelona. Tel.: 932 370 805. A/e: web@enderrock.cat.

05 Taula Rodona 3 TSC22.indd 179

30/01/13 13:17


180

TSC, 22 (2012)

Lluís Gendrau i Julià

specialised cultural consumption: for example, the readership of specialist publications has increased while that of the generalist media has declined. In this respect, music magazines such as Enderrock (which made its appearance 20 years ago) have had to undergo a radical transformation, starting up new channels of circulation (website, online social networks, TV programmes, iPod and iPad applications, etc.) while carrying out a number of diverse actions (contests, demos, concert cycles...). This paper describes how magazines have adapted themselves to the current music scene, becoming a motor of Catalan music promotion. Likewise, magazines have successfully created a linguistic model that is well-suited to today’s Catalan music panorama, using a language “without italics or barbarisms”. Key words: social use of Catalan, youth, music, magazines, communication media, cultural consumption.

1.  Introducció: no mola!

H

e estat analitzant aquesta qüestió i he arribat a la conclusió que el català, ara mateix, no mola. No mola segons l’Institut d’Estudis Catalans, malgrat que la forma molar apareix al diccionari normatiu amb vuit accepcions diferents, ja sigui com a adjectiu o com a verb. I, en canvi, sí que mola el castellà... Segons el Diccionario de la lengua española de la Real Academia de la Lengua, es pot afirmar que: «[El castellano] mola: gusta, resulta agradable y estupendo». La música en català tampoc no mola: no arriba a representar ni un 5 % del consum musical als Països Catalans (4,8 %), d’acord amb les dades del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura de 2007. Segons l’enquesta, només uns 450.000 catalans diuen haver escoltat música en català els darrers tres mesos; un 75,1 % ha escoltat música en castellà, i un 18 % ha escoltat música en anglès i altres llengües. Això, d’arreu dels Països Catalans. Si agafem només el Principat de Catalunya, no us penseu que canvia gaire la tendència: tan sols el 7,8 % dels oients escolta música en català. Els concerts de música en català no molen. Només un 16 % dels catalans va a concerts de música en català. L’assistència a concerts de música en castellà és del 63,5 % i, en anglès, del 19,8 %. Aquestes dades fan referència, sobretot, als adolescents i joves de 14 a 24 anys. Al Principat s’arriba fins al 21,6 % de joves que van a concerts de música en català. La música en català a la ràdio i a la televisió no mola. I no mola ni per llei! La Llei de promoció de la llengua aprovada al Parlament, que obliga les emissores de ràdio i televisió a programar un 25 % de música en català a la ràdio, no es compleix, i tan sols s’arriba a una mitjana entre el 10 i el 12 %. A més, un dels darrers estudis de mercat que es van presentar a les emissores de la Generalitat de Catalunya indica que quan sona una cançó en català a iCat fm els oients tenen tendència a canviar d’emissora. Les revistes en català no molen. La promoció de la lectura que fa la Generalitat de Catalunya entre els joves de divuit anys perquè escullin una subscripció gratis a un

05 Taula Rodona 3 TSC22.indd 180

30/01/13 13:17


Joves, mitjans de comunicació i consum cultural

TSC, 22 (2012)

181

diari o una revista és majoritàriament en castellà: sis de cada deu joves trien un mitjà en aquesta llengua. Cal dir, però, que hi ha un 30 % de lectors de revistes en català que sí que els mola! I això que gairebé un 27 % d’aquests lectors no tenen el català com a primera llengua. Malgrat aquestes dades, només un 5 % de la publicitat dels grans anunciants a Catalunya —molts dels quals tenen contractes milionaris amb la mateixa administració catalana— arriba a les revistes en català (quan en realitat, com he assenyalat, el mercat de lectors en català en aquest àmbit suposa més d’un 30 % de l’audiència). 2. Canvi de context La música i els mitjans de comunicació estan en un procés absolut de transformació cultural, social i també econòmica. Canvien els conceptes que teníem assumits fins ara, canvia l’accés a la música i a la informació. Canvia també el paper de la llengua. L’escriptor i pedagog Joan Triadú (Ribes de Freser, Ripollès, 30 de juliol de 1921 —Barcelona, 30 de setembre de 2010), diu a les Memòries d’un segle d’or (Proa, 2008) que el segle xx ha estat el segle d’or de la cultura catalana. I ho argumenta apuntant que mentre Catalunya va viure fora del règim de l’Estat, la cultura va estar en mans de la societat civil, i que això va permetre la construcció d’una xarxa civil. Els nostres avis escoltaven música catalana als ateneus. I, a més, eren els responsables de les programacions musicals. Ara els joves escolten música en català gràcies als llançaments de la indústria, als webs i a les xarxes socials (Spotify, Myspace, recomanacions al Facebook), en què el que mana és la indústria dels aparells i els controladors de la difusió a Internet. El consum de cultura depenia de la societat civil al segle passat i ara depèn de la indústria de consum. Hem passat d’una cultura compartida al carrer i als locals a una cultura domèstica de consum individual, encara que estiguem connectats a la xarxa. Hi ha hagut un canvi d’accés a la cultura i un canvi d’accés a la informació. La gran demanda de diaris a mitjan segle passat es tradueix avui en dia en una caiguda radical de lectors joves per als diaris. Els joves ja no van a buscar la informació —ni la música: és la informació —i la música— que els busca a ells. Ara fa un segle, un grup de joves aficionats i melòmans muntava la Jazz Cava de Terrassa o el Club del Ritme de Granollers per escoltar música i fer-ho en directe. Ara, els joves fan llistes de reproducció a l’Spotify i les envien als amics. Ja no paguen una entrada per a un concert o per comprar-se un disc, sinó una quota de 9,9 euros per tenir l’opció Premium sense publicitat durant un mes, i amb accés directe a l’iPhone o a l’iPad. Es va pensar que la xarxa Internet seria la gran democratització del consum cultural i informatiu, i que representaria la possibilitat d’accedir-hi tothom per igual i amb les mateixes oportunitats. Però això és fals. En les opcions de consum cultural —també a la xarxa— funciona allò que és únic i que és excepcional, allò que està per

05 Taula Rodona 3 TSC22.indd 181

30/01/13 13:17


182

TSC, 22 (2012)

Lluís Gendrau i Julià

damunt de la mitjana. I això només està a l’abast dels que controlen els mitjans i la indústria cultural. Hem passat del teatre i la ràdio compartits al cinema i la televisió familiars i, posteriorment, a un consum individual amb un gran pes de la descàrrega massiva, impossible de pair i amb un gran pes de consum ràpid i fàcil: la cultura del zàping. 3.  La música i la cultura en català són invisibles Han canviat els protagonistes i també ha canviat l’estètica. La tecnologia s’ha imposat econòmicament i políticament. Al segle xx, una cultura forta volia dir una societat civil potent; al segle xxi, una cultura forta vol dir una indústria cultural forta i ben implantada a les xarxes socials. 3.1. Creació equival a cultura (s. xx) La creació d’indústria cultural al segle xx va permetre editar diaris i revistes en català, convertir la Nova Cançó en un fenomen cultural de dimensions internacionals i amb una gran influència en la creació de corrents musicals a la resta de l’Estat, a Europa i a l’Amèrica del Sud. Una explosió cultural que assolia corrents d’adhesió arreu: la cançó en català molava! 3.2.  Cultura catalana no equival a indústria (s. xxi) La cultura catalana arriba al postfranquisme, ara fa trenta-cinc anys, amb un cap molt gran i un cos molt petit (frase de l’historiador de la literatura Joaquim Molas); o sigui, una cultura amb una indústria cultural molt poc musculada (cultureta) i sense capacitat per competir, ni per exportar, ni per fer grans produccions. De fet, es deixa tota aquesta gimnàstica a les institucions públiques, que han de reconstruir i subsidiar totes les escenes culturals. La transformació industrial de la cultura es produeix en ple franquisme i es consolida a Espanya, mentre el mercat cultural català queda desassistit. La nova indústria cultural neix dels grans mitjans de comunicació públics i privats espanyols, mentre a Catalunya ens hem de limitar a Catalunya Ràdio i Televisió de Catalunya que, per ser moderns i que no se’ls acusi de folklòrics, s’allunyen de la cultura popular pròpia per copiar els referents dels mercats anglosaxó i espanyol. La televisió genera el nou teixit industrial (cinema i música); en aquest sentit, és clar que TV3 ha estat motor de la indústria cultural. De fet, ha estat la gran aposta d’estructuració nacional i cultural. La cultura catalana assoleix l’excel·lència però no la divulgació. La música catalana és de qualitat, però la seva difusió no és de cultura de masses. El boom del rock català

05 Taula Rodona 3 TSC22.indd 182

30/01/13 13:17


Joves, mitjans de comunicació i consum cultural

TSC, 22 (2012)

183

dels noranta aconsegueix ser el primer gran fenomen de masses del segle xx, però aviat és un bluf perquè no hi ha una indústria potent de distribució i promoció. I ara, al segle xxi, en una dècada en què diuen que la música en català assoleix el millor moment de la seva història en creació, diversitat i qualitat, no disposa de grans mitjans ni d’indústria cultural per garantir-ne la difusió. La música en català s’ha tornat invisible: ja no és als discos (vendes, rànquings), ni al carrer (locals, circuits, festivals) de manera massiva. Ni tampoc té una visualització a través de la ràdio i la televisió (5-10 %). Potser és a l’ordinador dels joves, de consum en solitari, en algun bloc especialitzat, en alguna llista de seguidors incombustibles o al nou Facebook dels Manel. A tall d’exemple, el grup «Visc amb la por que no m’agradi el nou disc de Manel» ja té 135 amics. 4. Els nous mitjans de comunicació i la música L’accés a la música i a la informació ha canviat radicalment. El canvi i la transformació que han succeït amb la música i els suports físics (LP, CD, iPod, Internet) és molt similar al que s’està produint als mitjans de comunicació escrits, diaris i revistes (paper, digital, iPad, iPhone). La gent vol música i vol informació gratis. Ja no es paga pels discos, ja no es paga pels diaris. Només els continguts de referència i especialitzats tenen valor. Les revistes musicals i les publicacions especialitzades augmenten el nombre de lectors, mentre que els mitjans generalistes cauen. La publicitat i les vendes baixen, i cal buscar el valor en projectes multimèdia i interactius en què es doni valor als continguts. Les revistes musicals com Enderrock vam néixer fa vint anys gràcies al suport de les vendes i les subscripcions, i a la publicitat de les companyies de discos i empreses promotores de concerts. Avui ens hem hagut de transformar radicalment. Vendes, subscripcions i publicitat ja només representen el 50 % dels ingressos totals. La resta és fruit de posar en valor els continguts a través de molts més canals i suports: paper, però també digital, web, televisió, ràdio, actes i esdeveniments, etc. Per tant: 1. La música en català ja no sona —només— a la ràdio. 2. Les revistes en català ja no són —només— en paper. Els tecnofòbics ja no tenen espai en aquest nou sistema cultural. Els mitjans i els consumidors culturals han de ser multimèdia, interactius i digitals, i això afecta també els periodistes, els educadors… 3. Els grups de música en català ja no són de masses. Les vendes de discos ja no són massives. Ni les descàrregues ni els amics del Facebook són massius; hi ha límits tecnològics que també ho impedeixen. Enderrock es dirigeix, ara, als seus lectors per canals molt diferents per oferir un contingut que manté el mateix criteri: la música vista des d’una perspectiva catalana. Per això es pot accedir a la revista en paper als quioscos o per subscripció, des de l’espai web (iMusic.cat) multimèdia i interactiu, des de les aplicacions de la revista a

05 Taula Rodona 3 TSC22.indd 183

30/01/13 13:17


184

TSC, 22 (2012)

Lluís Gendrau i Julià

l’iPad i a l’iPhone, a través de dos programes de televisió setmanals a Comunicàlia (EDR TV i Un tal Jaç), ràdio i televisió per Internet. I sobretot moltes accions sobre el terreny: concursos, maquetes, cicles de concerts, xarxes socials (Facebook, Myspace, Spotify, Twitter), en tots els actes públics, etc. 5. El pop català mola! Les cançons pop actuals són un mitjà primordial de transmissió de la llengua, sobretot entre els joves. L’escena musical catalana s’ha transformat també amb el nou pop català: Manel (30.000 discos, disc d’or), Antònia Font, Mishima, Els Amics de les Arts (2.000 entrades al Palau de la Música per al 7 de febrer del 2011 esgotades en menys de trenta dies, quan encara falten tres mesos). Totes les llengües incorporen neologismes; senyal que són vives i que evolucionen. La manera com ho fan és especialment important, i la música és un dels canals prioritaris: persones de 15 a 24 anys (97,6 % de consum musical), de 25 a 44 anys (93,1 % de consum musical) i de 45 a 64 anys (81,5 % de consum musical). El 80 % de la població escolta música de manera habitual i un milió de catalans es descarrega música a través d’Internet. El pop incorpora paraules noves al català. El fet que una llengua incorpori bàsicament mots presos d’altres llengües es considera un senyal més aviat de debilitat. Alhora, si incorpora neologismes en els llenguatges tècnics i científics, però en poca mesura en els contextos informals, també es considera senyal de poca salut. La vitalitat en els contextos informals és especialment important per al futur d’una llengua, ja que són els contextos en què se sol moure la gent jove. Un bon exponent d’aquest estat de salut són, sens dubte, els seus referents musicals, les cançons pop. El camp de la música sempre ha estat especialment propens a incorporar mots procedents d’altres llengües, des dels conceptes de la música clàssica fins a les tendències més actuals. Això fa que qui escrigui sobre música —i cada cop és més gent, amb el creixement de blocs i xarxes socials— senti certa inseguretat davant la necessitat d’escriure formes d’altres llengües: dubtes, per exemple, sobre si una forma té una alternativa catalana prou convincent, sobre si cal escriure la forma manllevada i, en aquest cas, si es pot adaptar gràficament a l’ortografia catalana o bé si s’ha d’escriure en cursiva amb l’ortografia pròpia de la llengua original. A l’Enderrock tenim un llibre d’estil per adaptar noves paraules i referències musicals: llocs, estils, instruments. Hem establert un model de llengua sense cursives i alhora sense barbarismes. En anglès, als Estats Units la paraula rap ja volia dir ‘parlar’ en l’argot dels joves i de determinats barris negres als anys seixanta. Molts cantants van incorporar aquest mot a les seves cançons, quan recitaven textos o seguien el ritme de la música —jazz i blues, sobretot— tot parlant. Va ser el naixement del hip-hop. Al nostre país ja fa anys que hi ha rapers. Es graven discos de hip-hop en català des dels anys noranta i actualment hi ha un centenar de MC i DJ que fan rimes en català, les graven i les pengen a la xarxa. Però, hip-hop encara no és un neologisme acceptat pel Termcat. De fet, en el diccionari

05 Taula Rodona 3 TSC22.indd 184

30/01/13 13:17


Joves, mitjans de comunicació i consum cultural

TSC, 22 (2012)

185

de noves paraules, la Neoloteca, hip-hop no existeix: hip vol dir ‘guardamalucs’ i hop és el ‘crit que fa un fondista per demanar a un altre fondista que s’aparti perquè el vol avançar, i que comporta la desqualificació del fondista que es nega a deixar pas’. Hi ha molts altres estils de música el nom dels quals no està oficialment normalitzat en català. Els grups de pop en català han estat els primers a introduir paraules noves a la llengua catalana, mostrant-ne així la vitalitat. Els mallorquins Anegats parlen del zàping a la cançó «Caviar i pa eixut»; els Antònia Font introdueixen mots com sushi, sudoku o cibernauta al disc Batiscafo Katiuskas; els Brams parlen de patxaran i orujo; el Cesk Freixas o la Sílvia Comes i la Lídia Pujol tracten de la sida; els Dr. Calypso fan un ska sobre els sense sostre; Els Amics de les Arts triomfen al darrer àlbum Bed & Breakfast amb el xauarma o el wok, i Els Pets, és clar, denuncien la petroquímica, graven en cassets i fan cançons dels drogoaddictes. Gerard Quintana passeja per Barcelona menjant kebab; els Inadaptats es clonen. Els Manel fan swing i tasten el brie amb Els millors professors europeus; Mazoni té un escàner i passa el seu ADN. Mesclat balla la cúmbia; Quimi Portet s’enamora d’una hostessa; Joan Miquel Oliver s’estira al chaise longue, i el Super 3 s’enlaira al ciberespai. Les cançons són l’exemple de vitalitat de la llengua. 6.  Interacció música - llengua - mitjans de comunicació El Grup Enderrock té cinc capçaleres en paper, revistes digitals, web..., però sobretot busca visibilitat i complicitat. Organitza els Premis EDR de la música catalana, populars i de la crítica, amb més de 10.000 vots per Internet. Utilitza el Facebook i el Twitter de manera permanent, amb més de 20.000 adreces electròniques i amb 5.000 amics. També disposa del web iMusic.cat, amb una descàrrega de novetats (discos i cançons en català: 500 cada any) per enviar a totes les emissores de ràdio dels Països Catalans. El «Músic del mes» és una proposta educativa i musical per portar els músics catalans a les escoles. En els apartats següents exposo tres exemples de projectes. 6.1.  Hip-hop.cat a les escoles La idea del concurs Hip-hop.cat neix de la confluència de quatre actors diferents: d’una banda, la revista Enderrock, aparador habitual de l’escena musical del país. De l’altra, el segell Propaganda pel Fet!, cooperativa discogràfica i de management amb una llarga trajectòria en el sector alternatiu que té en el seu catàleg les dues referències més consolidades de l’escena (At Versaris i El Nota) i que sempre ha destacat per unir el seu compromís musical amb un fort component social i polític. El tercer actor són les Cases de la Música Popular, una xarxa de sales d’arreu del país amb finançament públic i privat, i que tenen com a objectiu dinamitzar el teixit musical dels respectius territoris. I, per acabar, el festival Hipnòtik, trobada de referència del rap a Catalunya i un dels festivals més potents a l’Estat espanyol.

05 Taula Rodona 3 TSC22.indd 185

30/01/13 13:17


186

TSC, 22 (2012)

Lluís Gendrau i Julià

L’Hipnòtik, per bé que programa majoritàriament artistes que s’expressen en llengua castellana, també ha comptat en alguna ocasió amb la participació de grups com At Versaris i El Nota, i té la voluntat de potenciar en la mesura que pugui l’escena del rap en català. Així mateix, la Fundació PuntCat també va implicar-se en el projecte a partir de la realització d’un web específic i el finançament del disc recopilatori, amb la voluntat que el concurs fos al màxim de present possible a la xarxa. Cal esmentar, també, el suport del Departament d’Educació i de la Secretaria de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, claus per tirar endavant la iniciativa. La idea de tots aquests actors era impulsar un concurs on poder trobar nous talents per al rap. I sabent que aquest és un gènere que atreu especialment la gent jove, va estar clar des del principi que el principal viver on treballar serien les escoles i instituts de secundària. Els objectius del concurs eren molts i diversos. a)  Potenciar una vessant emergent i innovadora de l’escena musical catalana, donant suport a una aposta creativa fins ara inèdita en el panorama musical del país i aprofitant la inèrcia dels grups i artistes que ja han apostat per aquests ritmes i rimes. b)  Mediatitzar i impulsar creacions alternatives que sorgeixen arreu, impulsant la nova indústria musical que ja intervé en aquest sector i donant noves oportunitats als artistes que fan música en català per desenvolupar propostes alternatives a les que ja sorgeixen en castellà. c)  Treballar amb col·lectius de foment de la cultura musical arreu del territori, com les Cases de la Música Popular. Globalment, es tracta d’intervenir amb un programa educatiu, cultural i musical als instituts, a més d’impulsar la presència del rap en català en els mitjans de comunicació. Els quatre grups van preparar-se a fons el directe de cara a la final, i el guanyador va ser Kelar, de disset anys, un jove MC de Sant Quirze. El concurs va tenir, també, un ampli ressò en els mitjans de comunicació: TV3 va dedicar una peça del Telenotícies migdia a la final i va destacar l’esdeveniment per davant de la resta de la programació de l’Hipnòtik. Ha servit per assentar les bases d’una proposta amb molta potencialitat. 6.2.  Concurs de maquetes Sona 9 Concurs de grups emergents en català, amb el suport de Catalunya Ràdio, TV3 i Ritmes.cat, i de la Secretaria General de Joventut i la Conselleria de Cultura. En deu anys hi han passat 1.500 grups joves que canten en català, una mitjana de 150 grups a l’any, de tal manera que és un dels més importants, populars i participatius d’Europa. La promoció dels artistes es fa en una plataforma web, interactiva i que crea xarxa social. D’aquí han sortit Manel, Els Amics de les Arts, Ix!, Bikimel, Rauxa, La Iaia...

05 Taula Rodona 3 TSC22.indd 186

30/01/13 13:17


Joves, mitjans de comunicació i consum cultural

TSC, 22 (2012)

187

Molts grups tradueixen les seves cançons per participar al concurs. Des de la convocatòria, a l’abril, fins a la final, al novembre, es fa un seguiment dels artistes. Inicialment es trien divuit bandes de les 150 i se’ls grava un CD recopilatori distribuït amb la revista Enderrock. També se’n fa un seguiment al web Sona9.cat, al programa d’iCat fm Sona 9 i a Televisió de Catalunya (TVC), amb càpsules informatives. Es fan quatre concerts en directe a sales i festivals de tot Catalunya. Hi ha nou semifinalistes per actuar a l’Acústica de Figueres, al BAM de Barcelona i al Mercat de Música Viva de Vic. Se’ls plantegen dues proves: adaptar un poema d’un poeta novell i versionar en català una cançó internacional. Els cinc finalistes graven un miniconcert acústic a iCat fm i un tema a un estudi professional amb el productor Miqui Puig. El guanyador del premi Sona 9 grava un CD, fa un videoclip i una gira de concerts, i participa en una campanya de promoció a tots els mitjans. També es donen altres premis: el premi Joventut, en què el grup grava un mini CD i fa una minigira de concerts i promoció, i el premi Èxit, en què el grup rep 2.000 euros en material musical. També es dóna el premi per votació popular, en què participen divuit grups; s’hi pot votar a través dels webs de l’Enderrock i del Sona 9, amb gairebé 40.000 vots. El 2010 va tenir lloc la desena edició. 6.3.  Premi Miquel Martí i Pol del Certamen Terra i Cultura Patrocinat pel Celler Vall-Llach, de Lluís Llach, aquest premi s’atorga cada any a la millor cançó amb música original basada en un poema en llengua catalana. El guanyador rep la suma de 5.000 euros i una escultura de Josep Bofill. El certamen, creat el 2008 per iniciativa del Celler Vall-Llach i la Fundació Miquel Martí i Pol, pretén premiar i promocionar les millors cançons enregistrades amb música original i basades en poemes en llengua catalana. A través d’un llibre-CD, es vol convertir la gran producció anual de musicacions de poemes en català —prop de mig miler— en un material didàctic per als centres educatius i per a la divulgació pública. Fins ara l’han guanyat Clara Andrés, amb el poema «Protagonistes», de Josep Pedrals; Sílvia Pérez Cruz, amb «Covava l’ou de la mort blanca», de Maria Mercè Marçal; Joan Manuel Galeas, amb «Em sento vençut», de Martí i Pol, i Òscar Briz, amb «Sense futur», de Salvador Espriu. És un aparador de la creació poeticomusical i una eina de treball ludicocultural per a les escoles. El jurat del certamen estava compost aquest any per l’escriptor Emili Teixidor; el director de l’àrea mediterrània de la SGAE, Ramon Muntaner; el periodista i editor del Grup Enderrock, Lluís Gendrau; el periodista Lluís Marrassé, i el cantant Lluís Llach. La cançó en català ha estat tradicionalment el canal més popular per a la popularització i el coneixement de la poesia. Des de la Nova Cançó fins a l’actualitat, els grans poetes s’han donat a conèixer a través de les cançons. Des de Ramon Muntaner, amb Miquel Martí i Pol, fins a Lluís Llach, Raimon, Serrat i altres centenars de cantants.

05 Taula Rodona 3 TSC22.indd 187

30/01/13 13:17


188

TSC, 22 (2012)

Lluís Gendrau i Julià

Cada any es continuen publicant al voltant de 350-400 poemes musicats. La música catalana és una de les més literàries d’Europa. Aquesta eina és valuosíssima per a les escoles. Per aquest motiu, des de l’any passat s’edita Terra i cultura, amb el suport del Departament d’Educació i de Lluís Llach, un CD amb una vintena de cançons i un llibret amb les biografies i les adaptacions musicals dels poetes catalans. Aquest material s’envia a tots els instituts públics catalans i a les biblioteques, i també es distribueix a les llibreries. Es complementa amb la difusió a través del web Música de Poetes. 7. Conclusions 1) La música és molt més que entreteniment. — Les cançons són una fotografia sonora de la realitat de la llengua i la cultura d’un país; en definitiva, de la gent d’un país. — Un país que no canta és un país sord i mut i, per tant, sense referents. — La música és una mostra de la vitalitat de la llengua, la llengua informal dels joves. 2) Els mitjans de comunicació són estratègics. — La música és la banda sonora dels ciutadans. — Els mitjans han d’estar al servei dels joves i, per tant, la música ha de ser un vehicle d’integració. — Els referents socials de la gent jove també són els músics, les estrelles del rock o del pop, la música comercial (i en català?), i la televisió és la cara del glamour. 3) La música i els mitjans han de ser tecnològics. — Música i mitjans s’han d’adaptar als formats multimèdia i han de ser interactius. Les xarxes socials són el principal ecosistema dels joves. — La llengua i la música s’han d’interrelacionar a través dels nous usos i accessos a la informació, i a través de les noves tecnologies. 4) El català mola si és entreteniment, si utilitza els mitjans i la indústria cultural més potents i si és present en els nous canals tecnològics.

05 Taula Rodona 3 TSC22.indd 188

30/01/13 13:17


Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 22 (2012), p. 189-197 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Joves i ràdio: l’experiència del Grup Flaix Youth and the radio: the Grup Flaix experience Judith Rodríguez Vallverdú Grup Flaix

Resum El Grup Flaix, que disposa de dues emissores actives (Flaix FM i Ràdio Flaixbac), ha ofert, des que es va crear, l’any 1992, tots els continguts en català. Gràcies a una llengua col·loquial, viva i natural, i amb el suport de les noves tecnologies, ha aconseguit atraure més de 600.000 oients diaris, bona part dels quals són joves castellanoparlants. L’article explica les característiques del Grup, la creació d’un model lingüístic a partir del Diccionari del català col·loquial, i com s’ha aconseguit dinamitzar l’oferta radiofònica en català per a la població jove. Paraules clau: ús social del català, joves, mitjans de comunicació, ràdio, consum cultural.

Abstract With two radio stations in operation (Flaix FM and Ràdio Flaixback), Grup Flaix has been broadcasting entirely in Catalan since 1992. Thanks to its lively, natural and colloquial language, and with the support of new technologies, it has succeeded in drawing a daily audience of over 600,000 listeners, a large part of whom are young Spanish-speakers. This paper describes the group’s characteristics, its creation of a linguistic model based on the Diccionari del català col·loquial, and how it has enlivened and promoted the radio offering in the Catalan language for the youth of Catalonia. Key words: social use of Catalan, youth, communication media, radio, cultural consumption.

1.  Introducció

E

n aquesta intervenció dins la taula rodona «Joves, mitjans de comunicació i consum cultural (i): música, premsa musical i ràdio», celebrada en el marc de les jornades «El català mola?», volem presentar-vos la tasca de foment de l’ús de la llengua catalana duta a terme durant els més de divuit anys d’existència del Grup Flaix. Correspondència: Judith Rodríguez Vallverdú. Grup Flaix. Passeig de Gràcia, 55, 9a planta. 08007 Barcelona. Tel.: 935 055 555. A/e: flaixbac@grupflaix.cat.

05 Taula Rodona 3 TSC22.indd 189

30/01/13 13:17


190

TSC, 22 (2012)

Judith Rodríguez Vallverdú

Per fer-ho, en primer lloc aportarem dades concretes i actualitzades sobre el Grup i les seves emissores actives, i a continuació perfilarem el seu públic objectiu i exposarem les estratègies aplicades per captar-ne l’atenció i fidelitzar-la. Una vegada posats en situació, presentarem el Departament Lingüístic del Grup i descriurem tant les accions que duu a terme per garantir la qualitat lingüística de les emissions i els productes derivats com el model o directrius lingüístics que aplica per oferir un registre de la llengua que, sense perdre genuïnitat, resulti atractiu i pròxim per a un públic jove. Conclourem la intervenció amb unes consideracions sobre com creiem que aquest públic acull el model de llengua utilitzat. 2. El Grup Flaix El Grup Flaix és un grup radiofònic privat que va ser fundat l’any 1992 pels periodistes catalans Miquel Calçada i Carles Cuní, els quals avui hi continuen al capdavant. Emet en l’àmbit dels Països Catalans i actualment arriba als territoris de Catalunya, les Illes Balears, el País Valencià i Andorra. Es dirigeix a un públic bàsicament juvenil. El Grup Flaix destaca per oferir continguts cent per cent en llengua catalana, no solament pel que fa a la programació radiofònica, sinó també a la publicitat i als productes que difon per altres canals, com veurem més endavant. 3.  Les emissores del Grup Actualment, el Grup disposa de dues emissores actives: — Flaix FM va ser la primera. Es va fundar l’any 1992 i se centra en la música dance i les seves variants (techno, house, progressiu, etc.) i les noves tendències. — Ràdio Flaixbac va començar a emetre dos anys després, el 1994, i ofereix èxits nacionals i internacionals actuals i dels anys noranta dels gèneres musicals pop, rock i també, en menor grau, dance. La programació de les dues emissores combina la radiofórmula musical amb programes de contingut que també tenen una base musical. 4.  Audiència i estratègies de captació de l’atenció i fidelització Els oients del Grup Flaix són principalment joves (públic objectiu d’entre 15 i 44 anys). Segons dades de la quarta onada del 2010 del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura:

05 Taula Rodona 3 TSC22.indd 190

30/01/13 13:17


Joves i ràdio: l’experiència del Grup Flaix

TSC, 22 (2012)

191

— 70 % de l’audiència de Flaix FM i Ràdio Flaixbac pertany a la demarcació de Barcelona. — Un fet destacable és que el 63 % de l’audiència de Flaix FM és castellanoparlant. Per captar l’atenció de l’oient i fidelitzar-lo, des del Grup s’utilitzen una sèrie de recursos i estratègies que veurem a continuació: — En primer lloc, i de manera més evident, la programació oferta, que va destinada a un públic jove tant pel que fa als gèneres musicals emesos com als continguts dels diversos espais radiofònics, en què s’aborden temes com l’actualitat del món de la música, el cinema, la televisió o els esports; es fa un seguiment de l’actualitat del sector de les noves tecnologies; hi ha espai per a l’humor, etc. — Una altra estratègia rellevant és el model lingüístic utilitzat, ja que la llengua és l’eina de treball més important del mitjà radiofònic. Parlarem d’aquest punt en profunditat més endavant. — Per aconseguir la proximitat amb l’oient, el Grup Flaix també utilitza els recursos que les noves tecnologies posen al seu abast. Actualment, s’està donant una importància creixent a aquesta estratègia, ja que resulta fonamental per potenciar la interactivitat amb els oients i permet establir noves vies de comunicació en què l’audiència pren un paper molt participatiu: a)  Emissió en directe a través d’Internet (streaming). b)  Aplicacions informàtiques que permeten escoltar la ràdio a través de dispositius mòbils com ara l’iPhone o l’iPod Touch. c) El web de cadascuna de les dues emissores, des d’on, entre d’altres, es poden descarregar programes i continguts, participar en xats i fòrums, consultar informació diversa sobre concursos, promocions i llistes d’èxits i llegir notícies d’actualitat del món de la música, el cinema o les noves tecnologies. d) Presència a les principals xarxes socials, com Facebook o Twitter (actualment, el Grup disposa de pàgines generals de cada emissora i d’específiques per a cada programa). — La publicitat és una altra estratègia essencial per a tot mitjà de comunicació. El Grup Flaix disposa d’un departament de creativitat intern que vetlla per oferir un producte de qualitat en tots els sentits, tant pel que fa a la redacció com a la llengua utilitzada, la tria de les veus i la producció final. — Finalment, la informació també és un punt clau. Les emissores del Grup Flaix ofereixen butlletins d’informació general d’àmbit nacional, estatal i internacional, fets des d’un punt de vista estrictament català i que tenen en compte els interessos de la gent jove. A més, des de Ràdio Flaixbac també es fan desconnexions a ponent, el Camp de Tarragona, l’Ebre i les comarques gironines, amb informació específica de cada territori. Com veurem a continuació, el Departament Lingüístic del Grup intervé en totes aquestes actuacions.

05 Taula Rodona 3 TSC22.indd 191

30/01/13 13:17


192

TSC, 22 (2012)

Judith Rodríguez Vallverdú

5. El Departament Lingüístic del Grup Flaix El Departament Lingüístic (d’ara endavant, DL) del Grup Flaix existeix des de la seva creació i n’és una part intrínseca. Un dels compromisos del Grup és vetllar per la utilització d’un model de llengua que sàpiga trobar l’equilibri entre la correcció i la genuïnitat lingüístiques i la naturalitat i l’espontaneïtat pròpies d’un mitjà radiofònic destinat a un públic jove. Els locutors del Grup, que també són joves, tenen l’objectiu d’acostar-se als oients, de connectar-hi. En definitiva, de buscar la complicitat amb l’audiència. Una de les principals tasques del DL és assessorar-los perquè ho aconsegueixin sense deixar de banda la genuïnitat ni acostar-se massa a llengües de gran influència com el castellà o l’anglès. Més endavant abordarem aquesta qüestió de manera més detallada. A banda d’aquest paper, però, des del DL també es duen a terme altres tasques: — Correcció de guions. — Correcció de la publicitat creada internament. Tot el procés de creació publicitària passa per la revisió del DL, des de la redacció creativa fins a la locució i producció final. — Correcció dels butlletins informatius. — Correcció prèvia de tot el material web i revisió posterior dels textos publicats a les xarxes socials (la immediatesa d’aquestes últimes fa impossible la correcció prèvia de tot el material publicat). — Assessorament lingüístic a tot el personal del Grup. 6. Model de llengua del Grup Flaix: el Diccionari del català col·loquial A grans trets, fins ara ja s’ha comentat que els locutors del Grup Flaix utilitzen un model de llengua col·loquial que evita caure en les incorreccions i en les interferències d’altres llengües com el castellà o l’anglès, però que a la vegada vol ser pròxim i familiar per als oients, amb l’objectiu que l’assimilin amb naturalitat. Passarem, ara, doncs, a parlar de la llengua emprada pel Grup Flaix amb més profunditat, i per fer-ho presentarem l’obra Diccionari del català col·loquial. Dubtes davant del micròfon (d’ara endavant, DCC), que és una de les principals eines de treball del DL. El DCC va ser editat l’any 2009 per Enciclopèdia Catalana. Aquesta obra és fruit d’anys de buidatge dels seguiments lingüístics que es fan periòdicament als locutors i de recerca d’alternatives que donin resposta als errors lingüístics —tant sistemàtics com puntuals— que s’han anat detectant al llarg d’aquest temps. En un primer moment es va voler publicar un compendi o llibre d’estil de caràcter més genèric, però finalment es va optar per aquest diccionari, que es va concebre com una guia de consulta ràpida per resoldre dubtes concrets adreçada als professionals dels mitjans de comunicació.

05 Taula Rodona 3 TSC22.indd 192

30/01/13 13:17


Joves i ràdio: l’experiència del Grup Flaix

TSC, 22 (2012)

193

El DCC conté gairebé 1.700 entrades i 700 subentrades, marcades com a correctes o incorrectes, i inclou una gran quantitat d’exemples d’ús extrets de les mateixes emissions radiofòniques. La compilació de dades va anar a càrrec del DL, la redacció és de Jaume Salvanyà i la revisió va ser a càrrec dels lingüistes Carles Riera i Josep Ruaix. El DCC es caracteritza perquè no vol ser exhaustiu a l’hora d’oferir solucions, ja que té la voluntat de despertar el bagatge lingüístic de l’usuari i d’aconseguir que ell mateix sigui capaç de trobar opcions correctes de manera autònoma. La finalitat del DCC és promoure un llenguatge radiofònic (i, per extensió, d’altres mitjans com la televisió) de qualitat. Tenint en compte la immediatesa i espontaneïtat del llenguatge dels mitjans, és essencial que els professionals que hi treballen assimilin l’ús correcte de la parla. A l’hora de compilar les dades per elaborar el DCC, es van distingir dos tipus de fonts: — D’una banda, les obres que es van considerar normatives: la segona edició del Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, edició en línia; el Gran diccionari de la llengua catalana d’Enciclopèdia Catalana, edició en línia, i el Cercaterm del Termcat. — De l’altra, les obres considerades complementàries a la normativa: el Diccionari català-valencià-balear d’Alcover i Moll, edició en línia; el Gran Diccionari 62 de la llengua catalana d’Edicions 62; el Diccionari auxiliar de Josep Ruaix; el Diccionari complementari del català normatiu de López del Castillo; el Diccionari d’ús dels verbs catalans de Ginebra i Montserrat, i el portal lingüístic en línia ésAdir de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. L’usuari pot saber en tot moment a quin grup pertanyen les solucions proposades, ja que les que es documenten a les obres considerades complementàries van seguides d’un asterisc. Finalment, a l’hora de proposar alternatives a paraules i expressions de la llengua castellana, es va tenir en compte molt especialment el Diccionari castellà-català d’Enciclopèdia Catalana, encara que el DCC també conté solucions que no consten en aquesta obra i que provenen dels buidatges de seguiments de locució, validades d’acord amb les fonts esmentades anteriorment. A continuació presentarem el contingut del DCC. A grans trets, es pot dir que recull molts dels problemes lingüístics que es detecten més sovint en el mitjà radiofònic, tant pel que fa a aspectes fonètics com morfològics, sintàctics i lèxics, i també proposa nombroses solucions per a casos de locucions i fraseologia. Passem a tractar cadascun d’aquests aspectes de manera individual. 6.1. Fonètica Les orientacions fonètiques del DCC es fan sobre la base del català central, tenint en compte que el Grup Flaix es troba ubicat físicament a Barcelona i que la majoria

05 Taula Rodona 3 TSC22.indd 193

30/01/13 13:17


194

TSC, 22 (2012)

Judith Rodríguez Vallverdú

dels seus locutors pertanyen a aquesta variant. En tot cas, es respecta la fonètica pròpia de cada parlant i, si escau, s’encoratja a utilitzar-la. Exemples: Neutralització de la e en posició àtona a la paraula bucle. Pronunciació de la paraula gai a la catalana, i no a l’anglesa. 6.2. Morfologia Es recullen alguns dels errors morfològics més habituals entre els parlants, com ara dubtes sobre el gènere o el nombre de determinades paraules o les terminacions i les formes de plural de determinats substantius. Exemples: El gènere correcte de la paraula calor és femení: la calor. La paraula postres és femenina i sempre s’expressa en plural: les postres. Les paraules fix, complex, perplex, etc. acaben en -x i no en -xe, i fan el plural en -os i no en -es: fixos, complexos, perplexos. 6.3. Sintaxi El DCC recull diverses qüestions de sintaxi que solen provocar dubte entre els parlants, com ara: — Perífrasis d’obligació (haver de en comptes de tenir que). — Usos dels verbs ser i estar (per exemple, ús incorrecte del verb estar per indicar localització o presència). — Usos dels pronoms febles (per exemple, verbs que porten integrat el pronom hi, com ara veure-hi, sentir-hi o tocar-hi, i en els quals el significat canvia o queda matisat respecte de quan van sense el pronom). 6.4. Lèxic El DCC tracta bàsicament qüestions de lèxic i fraseologia. El gruix del lèxic recollit pertany al registre col·loquial, però també hi ha paraules que, sense ser pròpiament col·loquials, són més o menys recurrents a les emissores del Grup. Per exemple: — Termes de l’àmbit musical: cançó de regal o tema extra en comptes de bonus track, èxit en comptes de hit, actuació en directe en comptes de live act. — Termes relacionats amb el cinema i el món de l’espectacle: backstage al costat de darrere l’escenari, entre bastidors i zona de camerinos; com es va fer, com-s’ha-fet o imatges del rodatge en comptes de making of; patrocinador en comptes de sponsor. — Termes de l’àmbit de les noves tecnologies: enllaç en comptes de link, emoticona en comptes d’emoticó o emoticon; sense fil, sense fils o sense cables en comptes d’inalàmbric.

05 Taula Rodona 3 TSC22.indd 194

30/01/13 13:17


Joves i ràdio: l’experiència del Grup Flaix

TSC, 22 (2012)

195

— Termes relacionats amb la informació general: recerca i captura en comptes de busca i captura, pastera en comptes de patera, venjança en comptes d’ajustament de comptes. D’altra banda, pel que fa al lèxic col·loquial, podem distingir tres tipologies: — Paraules no catalanes d’ús més freqüent que tenen una solució equivalent i pràcticament única. Exemple: el DCC proposa les alternatives didalet o gotet per al castellà chupito. Aquest cas és una mica especial, ja que es va optar per allunyar-se de la normativa (la Neoloteca estableix l’equivalent xopet) i presentar propostes pròpies, que des del DL es va considerar que tenien més possibilitats d’implantació (cosa que en general s’ha anat aconseguint, malgrat haver provocat sorpresa o rebuig inicial en alguns casos). — Paraules no catalanes que tenen una solució diversa segons el sentit. Exemples: el verb agobiar, segons el context, es pot substituir per atabalar, carregar, cansar, fastiguejar, etc. El substantiu event, segons el cas, es pot substituir per esdeveniment, festival, espectacle, actuació, cerimònia, acte, acció, etc. — Parelles de paraules catalanes que volen dir coses diferents i que presenten vacil· lacions d’ús perquè el castellà només en té una. Exemples: número/nombre (en castellà, sempre número), desvetllar/desvelar (en castellà, sempre desvelar). 6.5.  Locucions i fraseologia El DCC recull un gran nombre de locucions i frases fetes i de casos de fraseologia, tant pel que fa a equivalents d’expressions de la llengua castellana de les quals es desconeix l’alternativa en català com a calcs d’aquestes expressions, per a les quals existeix un equivalent català genuí. — Equivalents de locucions i frases fetes no catalanes. Exemple: l’expressió castellana apaga y vámonos tindria els equivalents ja podem plegar, estem arreglats, pleguem veles, bona nit i tapa’t, tururut pa amb oli, cagada pastoret, etc. — Equivalents de calcs de locucions i frases fetes no catalanes. Exemple: les expressions tenir un humor de gossos o estar d’un humor de gossos són un calc de les expressions tener un humor de perros o estar de un humor de perros. Algunes alternatives genuïnes serien, segons el context: tenir mala lluna (o mala gaita o mala llet), llevar-se amb el peu esquerre. 7.  Formació i motivació dels locutors Abans d’acabar, ens agradaria tornar a incidir en les funcions del DL per parlar-vos amb més detall d’una de les seves tasques principals: la formació i motivació lingüística dels locutors, tant pel que fa als de nova incorporació com als veterans. Com comentàvem abans, la funció del DL no només consisteix a corregir la llengua utilitzada pels locutors, sinó també a animar-los a trobar solucions per ells mateixos,

05 Taula Rodona 3 TSC22.indd 195

30/01/13 13:17


196

TSC, 22 (2012)

Judith Rodríguez Vallverdú

a fer que explotin el bagatge lingüístic propi per trobar alternatives correctes de manera autònoma i espontània. A més, també se’ls vol conscienciar de la seva tasca com a transmissors d’una llengua totalment viva en tots els àmbits, així com fer-los entendre que l’audiència que els escolta s’identifica amb ells i que, per tant, és molt probable que acabi acceptant com a pròpies les expressions i paraules que ells utilitzen. Amb aquest objectiu, des del DL s’ha establert un protocol de seguiments de locució periòdics. El veurem pas a pas des de la perspectiva de l’arribada d’un nou locutor. En primer lloc, durant el procés de selecció, la competència lingüística ja és un dels factors que es tenen en compte, juntament amb la dicció, la naturalitat, l’empatia i els coneixements tècnics necessaris per desenvolupar aquesta tasca. Quan s’incorporen al Grup, els nous locutors: — Reben un dossier de benvinguda que recull alguns aspectes lingüístics que solen ser objecte d’error: qüestions de fonètica, equivalents genuïns d’expressions col· loquials influïdes pel castellà, etc. En el cas dels locutors d’informatius, també se’ls proporcionen llistes amb noms propis de personatges d’actualitat, topònims, equips esportius, etc. — Se’ls presenta el DCC, se’ls informa sobre els seus continguts i se’ls encoratja a utilitzar-lo com a eina de consulta habitual. Els locutors sempre el tenen a l’abast a les instal·lacions del Grup. A més, també se’ls convida a posar-se en contacte amb el DL quan sigui necessari (en preparació de guions, continguts web, etc.). — A partir d’aquí, se’ls preparen seguiments de locució amb una periodicitat elevada. Des del DL s’escolten els programes enregistrats i s’elaboren informes d’errors individualitzats. A continuació, es convoca una reunió amb el locutor en qüestió, durant la qual se li mostra un document que conté els errors en context i en el qual no s’indiquen les solucions corresponents. El locutor ha de llegir cadascun dels fragments, intentar trobar-hi l’error i, en cas que el detecti, proposar una o més solucions correctes. Si no se’n surt, se li proposen i comenten una sèrie d’alternatives. Al final de la reunió, el locutor rep un document semblant a l’anterior però que en aquest cas conté el solucionari corresponent, perquè el conservi i el tingui a l’abast. Aquests seguiments es fan amb una voluntat de reflexió i amb la intenció que els locutors obtinguin solucions de manera espontània i natural. La freqüència i l’extensió es determinen segons les necessitats de cada cas individual. — En cas que es detectin problemes significatius, es preparen materials ad hoc per reforçar els punts febles concrets de cada locutor (pronunciacions problemàtiques, castellanismes o anglicismes recurrents i les seves solucions genuïnes, etc.). — Es procura que la comunicació amb els locutors sigui fluïda i constant. Sovint són ells mateixos qui s’adrecen al DL per sol·licitar materials, fer consultes, etc.

05 Taula Rodona 3 TSC22.indd 196

30/01/13 13:17


Joves i ràdio: l’experiència del Grup Flaix

TSC, 22 (2012)

197

8. Conclusions: com reben els oients el model de llengua utilitzada? Com dèiem a l’inici d’aquesta exposició, la prioritat del Grup Flaix en matèria lingüística és difondre una llengua correcta però a la vegada fresca i espontània. La intenció és que el català utilitzat sigui percebut com una llengua viva i natural, totalment apta per a l’ús col·loquial i juvenil, i alhora trencar el tòpic encara vigent segons el qual és una llengua difícil d’aprendre i d’utilitzar. A més, es produeix un efecte de reciprocitat força interessant, ja que, d’una banda, és l’audiència la que condiciona el model de llengua utilitzat pels locutors del Grup, mentre que, de l’altra, aquest model ha aconseguit penetrar en capes de la societat que habitualment no utilitzen el català i que, malgrat això, l’han acabat assimilant amb naturalitat i no han tingut en compte la qüestió lingüística com un factor determinant a l’hora de triar el producte que volen escoltar. Des del Grup Flaix considerem que el model de llengua utilitzat assoleix en gran mesura el grau desitjat d’identificació amb l’oient, tant pel que fa a la comunitat catalanoparlant com a la castellanoparlant que comentàvem abans. No podem oblidar, però, el fet que la llengua és canviant i evoluciona constantment —encara més en el cas del registre col·loquial—, per la qual cosa ens trobem amb el repte constant de lluitar tant contra formes lingüístiques efímeres i passatgeres com contra la interferència cada vegada més forta d’altres llengües veïnes o de gran influència, sempre amb l’objectiu de garantir la genuïnitat. Així mateix, les noves vies de comunicació establertes gràcies a la implantació de les noves tecnologies també ens plantegen nous desafiaments a l’hora d’encarar la nostra tasca, i és que ara les vies de comunicació utilitzades ja no es limiten a l’oralitat, sinó que també s’estenen al canal escrit.

05 Taula Rodona 3 TSC22.indd 197

30/01/13 13:17


05 Taula Rodona 3 TSC22.indd 198

30/01/13 13:17


Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 22 (2012), p. 199-205 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

El projecte «Canto sense vergonya» The «Canto sense vergonya» project Joanjo Ardanuy Política Lingüística a Lleida

Resum «Canto sense vergonya» és un instrument de promoció del català i de l’occità a través de la música. Sorgit d’una iniciativa de la Secretaria de Política Lingüística i vinculat a la campanya «Dóna corda al català», el projecte agrupa formacions joves de diferents estils musicals —l’únic requisit és que cantin en català o occità— que participen desinteressadament en un concert conjunt. Si bé les tres primeres actuacions van tenir lloc exclusivament a Lleida, la darrera s’ha dut a terme simultàniament a Reus, Girona, Lleida i Vic, amb la col·laboració de diversos mitjans de comunicació locals que han retransmès els diferents concerts. L’article fa un repàs dels orígens de la proposta i de com ha anat creixent amb el temps, fins a convertir-se en Canto.cat, un producte exitós entre el públic jove. L’autor destaca que una de les claus d’aquest èxit ha estat aconseguir que els joves siguin i se sentin actors del projecte, i no solament destinataris. Canto.cat gaudeix del suport de músics de renom i de diverses organitzacions privades, que han aportat capital i noves idees al projecte. Paraules clau: política i planificació lingüístiques, promoció del català, joves, música, consum cultural.

Abstract “Canto sense vergonya” (I Sing and I’m not Ashamed of It) is an instrument for the promotion of the Catalan and Occitan languages through music. Arising from an initiative of the Secretariat for Language Policy in connection with the campaign “Dóna corda al català”, the project brings together young musical groups of different styles. The only conditions are that they sing in Catalan or Occitan and that they appear for free in a joint concert. Although the first three actions were carried out in Lleida alone, the latest event was held simultaneously in Reus, Girona, Lleida and Vic, with the cooperation of various local communication media that broadcast the respective concerts. This paper reviews the origins of the project and how it has developed over time, becoming Canto.cat, a successful product among young people. The author emphasises that one of the keys to this success has been to induce young people to participate and feel they are an important part of the project and not just its target. Canto.cat has the support of prominent Correspondència: Joanjo Ardanuy. Direcció General de Política Lingüística a Lleida. Rambla d’Aragó, 8. 25002 Lleida. Tel.: 973 030 499. Fax: 973 279 201.

05 Taula Rodona 3 TSC22.indd 199

30/01/13 13:17


200

TSC, 22 (2012)

Joanjo Ardanuy

musicians and various private organisations that have provided ideas and funding for the project. Key words: language policy and planning, promotion of Catalan, youth, music, cultural consumption.

C

anto sense vergonya» és el nom d’un instrument de promoció del català i de l’occità a través de la música. Abans d’entrar en l’explicació d’aquesta iniciativa de la Secretaria de Política Lingüística, però, vull fer algunes reflexions que poden ajudar a contextualitzar-la i a entendre millor el perquè de «Canto sense vergonya» i del seu format. El primer que vull remarcar és que les administracions públiques tot sovint tenim una certa tendència a decidir per. Quan preparem una actuació, definim uns destinataris i ens fem un mapa d’allò que pot resultar realment efectiu per arribar a una determinada població i aconseguir uns determinats objectius. Aquest procés pot ser més o menys llarg i complex, però acostuma a servir-se d’entrevistes, estudis, grups d’opinió i assessoraments d’experts. Al final de tot plegat, neix un projecte que considerem útil per a algú. Aquest és el mètode que es va fer servir en el moment de posar en marxa la campanya «Dóna corda al català», l’any 2005, que volia arribar als joves, per fomentar l’ús del català entre aquest col·lectiu, a través de les idees de llibertat («parla amb llibertat»), constància («si m’equivoco torno a començar») i desinhibició («parla sense vergonya»). La presentació de la campanya a Lleida es va fer el dia de Sant Jordi de 2005: un envelat informatiu en una plaça cèntrica, materials de promoció de tota mena, música enllaunada per amenitzar l’esdeveniment i un concert en directe per atreure més públic. Aquest és l’escenari. Ara, la gran qüestió: quin grup havia de fer el concert? Aleshores és quan un, que a part de tot és pare, tot sopant amb els fills (15 i 18 anys en aquell moment), els demana quin grup els agradaria que portéssim, i els fa una llista de possibles candidats, segons un criteri adult i professional, naturalment. És llavors quan la meva filla va i em diu que, si volem atreure els joves, el que hem de fer és que siguin els joves els que hi actuïn. Touché. Una veritat tan evident que se m’havia fet invisible. Així neix el primer «Canto sense vergonya», en el qual actuen tres formacions lleidatanes de músics molt joves. Com que la nostra fe en la joventut, malgrat tot el que diguem, no és absoluta, tanca el concert Carles Yuste, Lo Beethoven, músic lleidatà prou conegut i que acabava de rebre el premi de millor tema en la categoria de rock del concurs «Ballem en català» promogut per l’Associació Professional de Músics de Catalunya, Musicat, amb el seu tema «Rock de la pera llimonera». Un èxit de crítica i públic. Val a dir que qui menys públic va congregar va ser el nostre artista convidat. Curiós i significatiu.

05 Taula Rodona 3 TSC22.indd 200

30/01/13 13:17


El projecte «Canto sense vergonya»

TSC, 22 (2012)

201

L’any següent calia fer un pas més i millorar el producte. Els Serveis Territorials d’Educació i el Centre de Normalització Lingüística de Lleida es van sumar al projecte. Calia arribar a més grups joves. L’edició de 2006 va aplegar vuit formacions, l’actuació de les quals es va cloure amb un concert de Roger Mas, que tot just acabava de rebre un parell de premis Enderrock pel seu magnífic Mística domèstica. Com es pot constatar, encara no ens acabem de refiar plenament dels joves. El resultat, una magnífica resposta «dels públics»: un per als grups joves i un altre de diferent per a Roger Mas. I arribem al tercer «Canto sense vergonya», on som nosaltres, els organitzadors, qui ens desvergonyim i assentem les bases del que serà, al capdavall, el projecte que ara comento. Aquesta tercera edició reuneix onze formacions, totes joves, vingudes d’instituts o constituïdes ja com a banda independent, de tots els estils musicals: pop, rock, cançó, coral... Ara ja apostem definitivament pels joves i no programem cap artista convidat. Si el projecte ha de tenir futur, ha de ser gràcies a aquests músics joves, exclusivament. En aquest moment es fixen els tres principis bàsics que constituiran el «codi genètic» de «Canto sense vergonya» a partir d’aquell moment: — Totes les cançons que s’interpretin han de ser en català o en occità. — Tothom hi participa de manera desinteressada. — No té caràcter competitiu. Aquest mateix any, Lleida Televisió ens fa arribar el seu interès per col·laborar amb aquesta iniciativa i es compromet a preparar un projecte de cara a l’edició 2008. Algú més creu en el nostre projecte, tot just acabat de definir, i li veu futur. El 2008 és l’any de la desvinculació de «Canto sense vergonya» de la campanya «Dóna corda al català» i de l’entrada als mitjans, concretament, de Lleida Televisió i Segre Ràdio. Què suposa això? — Set programes de televisió en què els diferents grups comparteixen música i experiències amb artistes reconeguts del nostre panorama musical. En aquesta primera edició dels programes de televisió (amb el nom Canto sense vergonya) col·laboren Marc Parrot, Natxo Tarrés (Gossos), Roger Mas, Joan Masdéu (Wiskyn’s), Manu Guix i Mone. Aquests programes estan presentats i conduïts per un altre músic i periodista: Carles Gómez (Lexu’s). — Un programa televisiu amb el resum del concert. — Versió radiofònica de tots els programes de televisió. — Un DVD per a cada banda, amb tots els programes de televisió perquè el puguin utilitzar, si volen, com a material de promoció. El salt endavant ja estava fet, sustentat en tres grans pilars: — Aposta decidida pels músics joves (ara sí) i novells. — Cobertura televisiva i radiofònica. — Incorporació de músics reconeguts que donen suport a les noves formacions.

05 Taula Rodona 3 TSC22.indd 201

30/01/13 13:17


202

TSC, 22 (2012)

Joanjo Ardanuy

En aquell moment s’havia conformat l’arquitectura definitiva d’un «Canto sense vergonya» que reuneix quinze formacions, una de les quals interpreta totes les cançons en occità, cosa que no havíem pogut aconseguir l’any anterior. Calia, però, seguir avançant, perquè el retorn que teníem de tots els agents implicats en el projecte era absolutament positiu. D’aquesta manera, l’any 2009 s’incorporen dos nous elements que seran molt importants en el futur: — D’una banda, Musicat, l’Associació Professional de Músics de Catalunya, facilita, a totes les formacions que participen a «Canto sense vergonya», assessorament sobre els aspectes legals de la música, molt importants per a les seves incipients carreres. — D’altra banda, es fa la primera prova de transmissió en temps real de tot el concert per Internet. Estem parlant de nou hores de música, a càrrec de divuit formacions que canten en català i en occità. La prova és plenament satisfactòria i s’hi registren més de 1.500 connexions, tot i que pràcticament no es va publicitar, ja que es tractava d’una prova amb poca amplada de banda. Els programes de televisió segueixen sent un èxit i comptem amb la col·laboració de Pep Sala, Oriol Ribes (Filippo Landini), Pep Poblet, El Fill del Mestre, Miquel Abras i Virgínia Martínez i Oriol Saltor (La Porta dels Somnis). I així és com arribem a la darrera edició, la de 2010, amb el mateix format que les dues anteriors, amb els mateixos principis bàsics i objectius, i amb la mateixa resposta de públic. Aquest any, però, la transmissió per Internet ja no és en proves, sinó amb una amplada de banda suficient, que permet seguir fàcilment tot el concert en directe. També es posa en marxa el web www.canto.cat, des d’on, per exemple, es poden descarregar tots els programes de televisió. A més, s’obre un grup a Facebook perquè l’èxit del projecte recomana crear una comunitat amb tothom que en vulgui formar part. Finalment, els programes de televisió superen l’àmbit purament local, d’una banda, per la irrupció de la TDT i, d’una altra, perquè s’emeten també per Canal Nord TV, el 9TV, Canal Reus TV, TV de Girona i TV de Manresa, totes emissores de TVlocal.cat, grup al qual també pertany Lleida Televisió. En aquesta ocasió comptem amb la col·laboració, pel que fa als programes de televisió, de Salva Racero (Lax’n’busto), Quico Pi de la Serra, Joan Reig (Els Pets), Jofre Bardagí, Quim Vila i Ruben Sierra (La Pegatina). I vull destacar que molts d’aquests artistes, com molts dels que han participat en edicions anteriors, ens pregunten: «i això només es fa a Lleida?». Fins aquí, una mica d’història de què és i què vol «Canto sense vergonya», una experiència que considerem molt positiva pel que fa a la promoció de les llengües catalana i occitana a través de la música. Un apunt a propòsit de la presència de l’occità en aquest projecte: l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, en el seu article 6.5 explicita que «la llengua occitana, denominada aranès a l’Aran, és la llengua pròpia d’aquest territori i és oficial a Catalunya, d’acord amb el que estableixen aquest Estatut i les lleis de normalització lingüística». D’altra banda, el

05 Taula Rodona 3 TSC22.indd 202

30/01/13 13:17


El projecte «Canto sense vergonya»

TSC, 22 (2012)

203

dia 22 de setembre de 2010, el Parlament de Catalunya aprovava la Llei de l’occità, aranès a l’Aran, un primer pas del desplegament normatiu del mandat estatutari. Reprenem ara, però, la pregunta que ens feien els artistes convidats als programes de televisió: «i això només es fa a Lleida?». La resposta, evidentment, era «sí», però la nostra voluntat era «no», raó per la qual manteníem contactes amb Musicat per veure com podíem fer més gran i, per tant, més eficaç, aquest projecte. La culminació de tot plegat arriba ara, tot just passat l’estiu. Musicat posa en marxa el nou projecte «Canto.cat», amb el suport de l’Obra Social ”la Caixa”, que recull l’esperit i l’experiència de «Canto sense vergonya», amb el compromís d’arribar allà on l’Administració no pot arribar. Què és «Canto.cat»? Canto.cat «jubila» «Canto sense vergonya», del qual hereta els principis bàsics: la iniciativa té un caire no competitiu, tothom hi participa de manera desinteressada i totes les cançons que s’hi interpreten són en català i en occità. El gran canvi, però, és que ara es programen concerts simultanis, el dia 9 d’abril de 2011, a Girona, Lleida, Reus i Vic. Així, seran quaranta formacions de tot el país les que es reuniran en una gran festa de la música en la nostra llengua, amb prioritat per a les més amateurs. Pel que fa a suport televisiu, TVlocal.cat es posa en marxa per enregistrar i retransmetre en temps real els quatre concerts per Internet (Canal Reus TV, TV de Girona i el 9TV). Per la seva banda, Lleida Televisió, a més, enregistrarà els programes amb els grups participants i els artistes convidats, sota el format bàsic que tenia «Canto sense vergonya», però introduint-hi millores per fer-los més adequats a la nova dimensió del projecte. En total, seran deu programes de mitja hora cadascun; un altre de resum, també de mitja hora, i dos especials d’una hora cadascun amb el millor dels quatre concerts, que s’emetran, els primers, les deu setmanes anteriors a la del concert (9 d’abril de 2011) i, els segons, les immediatament posteriors, pels diferents canals de TVlocal.cat. El salt que des de fa anys volíem fer tots plegats es fa, finalment, realitat. Vull fer, ara, algunes reflexions sobre joves, música i llengua, a partir de l’experiència d’aquests sis anys de «Canto sense vergonya»: 1.  Si volem una promoció real i efectiva de la llengua entre els joves, hem d’aconseguir que siguin ells els protagonistes, no els destinataris, de les nostres actuacions. 2.  La música és un excel·lent vehicle d’incorporació lingüística. Cal, però, que siguin els mateixos músics els que prenguin consciència que el català o l’occità són llengües perfectament útils per a la música (quin drama, haver-ho de dir, encara), per més que el missatge de globalització musical sigui omnipresent. La llengua no és cap obstacle; en tot cas ho és la qualitat, o la seva absència, més concretament. 3.  Cal associar elements útils i positius per als joves si volem la seva implicació. Si mirem «Canto sense vergonya», els grups que hi participen i que, per tant, tenen un repertori en català o en occità de trenta minuts com a mínim —el temps que tenen per actuar— guanyen: — Presència i promoció televisiva i per Internet amb qualitat d’enregistrament professional.

05 Taula Rodona 3 TSC22.indd 203

30/01/13 13:17


204

TSC, 22 (2012)

Joanjo Ardanuy

— L’oportunitat d’actuar en una sala amb un equipament professional i davant un públic de veritat. Un aparador de luxe per a bandes amateurs. — La possibilitat de compartir la seva música amb altres formacions, en un entorn col·laboratiu, no competitiu, que afavoreix el contacte entre músics de diferents nivells tècnics, d’estils diferents..., però amb una mateixa vocació. — Absoluta llibertat per a qualsevol tipus de proposta musical. — L’oportunitat de compartir experiències i rebre consells de músics reconeguts, i sovint admirats, i amb molts anys d’ofici a l’esquena, a través d’un contacte molt directe. — Un material audiovisual enregistrat amb qualitat professional, a la seva plena disposició, com a eina de promoció. Com a exemple de tot això que acabo d’exposar, i des d’una perspectiva de promoció musical, vull comentar alguns casos de grups que han participat en diferents edicions de «Canto sense vergonya», com ara una banda que va fer el seu primer concert en una edició de «Canto sense vergonya», que allà mateix ja va rebre propostes per a altres actuacions i que està fent una progressió magnífica cap a la professionalització. També hem tingut algun grup que hem vist néixer, evolucionar cap a una formació definitiva, fer bolos, editar el primer disc... Amb tot això, vull deixar constància que oferir una plataforma adequada, amb absoluta llibertat creativa (no una línia de subvencions, ni la incorporació a programacions fetes per les administracions), és un instrument magnífic, a més a més, per a l’aflorament de propostes musicals de qualitat. També m’agradaria esmentar el cas de l’actuació d’una formació d’un determinat institut, que va ser tot un èxit de públic pel seu caràcter fortament transgressor i que va motivar, als pocs dies, una telefonada de disculpa pels seus «excessos» per part del professor responsable. La nostra resposta va ser que no hi havia motiu per demanar excuses de res i que els esperàvem en l’edició següent. Aquesta banda va presentar la seva proposta d’espectacle i el públic hi va donar la seva absoluta aprovació. Nihil obstat. De fet, no van tornar perquè la formació, lamentablement, es va dissoldre en acabar els estudis, com dissortadament passa amb tants i tants grups, però sí que hem seguit tenint bandes del mateix centre any rere any, així com contactes puntuals amb alguns dels seus integrants. Si tornem al començament d’aquesta intervenció, veurem que el producte final «Canto sense vergonya» recull plenament els tres principis bàsics de la campanya «Dóna corda al català» que el va fer possible: llibertat, constància i desinhibició. Des de la perspectiva de l’Administració pública, per tant, no em puc estar de presentar el projecte com un model d’actuació d’èxit, que es pot exportar a altres àmbits i a altres projectes, i que té com a característiques bàsiques: 1. Invertir en un col·lectiu social al qual difícilment s’orientarà la iniciativa privada. En aquest cas, els músics joves. 2. Propiciar les sinergies necessàries entre llengua i música, que afavoreixen la mútua potenciació i, per tant, el mutu benefici. 3. Crear un entorn de qualitat per a l’activitat, tant amb aportacions públiques, que n’han de ser la base, com privades, que poden aportar recursos dels quals

05 Taula Rodona 3 TSC22.indd 204

30/01/13 13:17


El projecte «Canto sense vergonya»

TSC, 22 (2012)

205

no disposem a l’Administració: televisió, contacte amb músics professionals, mitjans tècnics... 4. Consolidar un producte útil per a la llengua, amb una forma perfectament definida, simple i clara, al qual tothom es pugui sumar, d’una manera fàcil i amb total llibertat creativa. 5. Un cop obtingut aquest producte d’èxit, fer un pas enrere i deixar que sigui la societat qui el faci seu, el faci gran... La inversió pública ha de ser limitada, pel que fa al seu import, però també en el temps, encara que això darrer sovint costi d’acceptar, quan una proposta realment funciona. Aquest és l’esquema de treball que hem seguit amb «Canto sense vergonya» i que ens ha portat a «Canto.cat», un magnífic instrument de promoció de la música en català i en occità i, per tant, del català i de l’occità a través de la música, que compta amb el suport de l’Administració, però que tira endavant, a partir d’ara, amb iniciativa i capital exclusivament privats. Per anar acabant, una reflexió a partir del títol d’aquesta taula rodona: «Joves, mitjans de comunicació i consum cultural (i): música, premsa musical i ràdio»: és fonamental que pensem en els joves com a actors dels mitjans de comunicació, dels mitjans culturals, etc. Només si se saben actors, si senten que allò realment és seu, se’n faran consumidors. Com a exemple, «Canto sense vergonya». Estic absolutament segur que els músics que hi han passat, perquè van ser i s’hi han sentit actors, ara escolten més música en català, coneixen més músics en la seva llengua i se’ls han fet més seus. I en aquest resultat hi tenen molt a veure la televisió i Internet, per la seva funció de plataformes de difusió, en un sentit ampli, no només com a espais de consum de continguts. I tanco amb la reflexió que el gran repte de les administracions públiques, en aquest i altres camps, potser, és facilitar que es puguin desenvolupar realment els potencials i les capacitats de la gent del nostre país. En aquest sentit, hem de ser capaços de crear espais que facilitin aquest aflorament en total llibertat, no a través de mecanismes tradicionals que, si bé sovint van carregats de bones intencions, sovint també són percebuts com a limitadors, quan no excloents, per part d’aquells que els han de fer servir i que, al capdavall, acostumen a presentar resultats, si de debò els analitzem, molt poc positius. El català mola? El català molarà si el sabem deixar en mans d’aquells que l’han d’utilitzar, i aquest és un enorme i apassionant repte d’imaginació i d’innovació en el desenvolupament de noves polítiques i de noves línies de treball per part de les administracions, si el volem assumir. Perquè, com va dir Albert Einstein, «si busques resultats diferents, no facis sempre el mateix».

05 Taula Rodona 3 TSC22.indd 205

30/01/13 13:17


05 Taula Rodona 3 TSC22.indd 206

30/01/13 13:17


Taula rodona Joves, mitjans de comunicaci贸 i consum cultural (ii): televisi贸 i Internet

06 Taula Rodona 4 TSC22.indd 207

30/01/13 13:18


06 Taula Rodona 4 TSC22.indd 208

30/01/13 13:18


Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 22 (2012), p. 209-218 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Literatura i rock: el català mola? Literature and rock music: is Catalan “cool”? Pep Blay Escriptor i periodista musical

Resum El català no es fa servir amb la mateixa intensitat en tots els àmbits i, en conseqüència, la resposta a la pregunta de si el català mola —és a dir, si està de moda entre la població jove— varia segons l’àmbit d’atenció, l’època, la conjuntura social i l’esperit de cada generació. En aquest article, Pep Blay analitza les condicions de dos camps concrets: la literatura i el pop-rock català. Si bé en el primer ens hem de rendir a l’evidència que el català no mola —els best-sellers en llengua catalana els consumeix un públic d’edat mitjana-alta, mentre que els joves tendeixen a llegir novel·les d’autors estrangers traduïts al castellà—, en el món de la música el català «ara mola». Artistes com Manel, Els Amics de les Arts, Anna Roig o Mazoni estan de moda i fan modern a qui els escolta. Ara bé, l’autor es pregunta «Fins quan?». Paraules clau: ús social del català, joves, literatura, música, mitjans de comunicació, consum cultural.

Abstract Catalan is not used with the same intensity in all spheres so the answer to the question of whether Catalan is a “cool” language – that is to say, whether it is popular among young people – varies according to the field involved, the current social situation and the spirit of each generation. In this paper Pep Blay analyses the prevailing conditions in two specific fields: Catalan literature and pop rock. While in the case of literature one must bow to the evidence that Catalan is not “cool” – young people tend to read novels by foreign authors translated into Spanish whereas bestsellers in Catalan have a middle-aged plus readership – in the music sphere Catalan is indeed “cool” for now. Musicians like Manel, Els Amics de les Arts, Anna Roig or Mazoni are very popular and qualify people who listen to them as modern. The author wonders, however, “for how long?” Key words: social use of Catalan, youth, literature, music, communication media, cultural consumption.

06 Taula Rodona 4 TSC22.indd 209

30/01/13 13:18


210

TSC, 22 (2012)

Pep Blay

N

omés qui faci ús del verb molar en el seu dia a dia pot saber del cert si la llengua catalana mola o no mola. Entenc que el plantejament d’aquesta taula rodona va lligat a l’ús de la llengua entre els joves, i en aquest sentit és molt probable que, a causa de l’educació més o menys normalitzada que han rebut les darreres generacions, en la seva quotidianitat, hi sovintegi més el català que abans. Això és el que sembla vist des de fora. Però segurament tots estarem d’acord si afirmo que el català no es fa servir amb la mateixa intensitat segons els àmbits: canviarà radicalment si es tracta d’un partit de futbol, si es juga a la consola, si parlem de televisió, si es llegeix un llibre o si es canta una cançó. Matisem i concretem el sentit del verb molar. Si entenem la qüestió com «El català està de moda?» o «El català fa modern?», ens haurem de rendir davant l’evidència: varia notablement segons l’àmbit, l’època, la conjuntura social i l’esperit de cada generació. Els dos àmbits que plantejaré en aquesta ponència són un clar exemple d’aquesta diversitat: la literatura i el pop-rock català. És en aquests dos territoris culturals on em veig amb cor de «dictar sentència» a través de la meva experiència com a «novel· lista pop» —amb quatre novel·les publicades— i com a periodista musical —amb vint-i-un anys de trajectòria al diari Avui i a Televisió de Catalunya. Encara que no exposaré una realitat científica, crec que serà prou il·lustrativa la meva exposició. He preferit substituir el rigor fred de l’estadística per les vivències pròpies, suficients per justificar, al meu entendre, tots els arguments. 1.  La novel·la catalana: el català no mola

Com a escriptor, no hi ha dubte: si parlem de literatura catalana, el català no mola. Qualsevol estudi estadístic demostra que la joventut actual no va a l’institut ni a la universitat presumint d’autors catalans. Els best-sellers creats en la nostra llengua són consumits en el millor dels casos per un públic d’una edat mitjana-alta, massa sovint més militant de la nostra cultura que apassionat pel llibre que ha decidit comprar. Amb una estona en un bar d’universitaris n’hi ha prou per adonar-se dels noms que surten a la conversa o dels volums que es poden ullar sobre les taules. Els joves intel·lectuals porten sota el braç les novel·les de les editorials Tusquets i Anagrama, de grans plomes estrangeres com Paul Auster, Ian McEwan o Amélie Notomb. Essent generosos, podríem incloure-hi un català que escriu en castellà, Enrique Vilamatas. I potser també Monzó, com una excepció que compleix la regla. Ho intueixo, perquè de fet jo no l’he vist mai. A nivells de culte més extrem, es podria afegir un poemari d’Enric Casasses, i prou. Para de comptar. La modernitat catalana llegeix en castellà. Poden ser autors espanyols, anglosaxons o francesos, però en castellà. I si hi ha productes alternatius en català, passen desapercebuts perquè estan barrejats amb altres productes amb un únic denominador comú: la llengua. I en aquest calaix de sastre sense intenció estètica, perden credibilitat. Un exemple que demostra aquest fet són les mateixes llibreries, allà on el lector àvid de xafardejar ha de trobar fàcilment allò que busca. Per què no es manté un ordre

06 Taula Rodona 4 TSC22.indd 210

30/01/13 13:18


LITERATURA I ROCK: EL CATALÀ MOLA?

TSC, 22 (2012)

211

i una distribució dels llibres en funció d’un perfil de lector? La separació de novel·les o de poemaris es fa segons la llengua —en català o en castellà—, cosa que no té cap sentit des d’un punt de vista divulgatiu, perquè la persona que vol descobrir un autor no es decideix per quina llengua utilitza, sinó perquè respongui als seus gustos i inquietuds. Així, mentre els volums de narrativa espanyola i internacional —traduïts al castellà— s’agrupen en les taules d’aparador segons tendències, estils o corrents, els que estan escrits en català s’agombolen tots junts com si el lector de Tenim un nom de Villatoro hagués de ser el mateix que el de l’Egosurfing de Llúcia Ramis. Error. D’una manera no gaire diferent es reflecteix aquesta realitat en els mitjans de comunicació. Sembla que en literatura hi hagi dues lligues, la dels catalans i la de la resta del món. Tal com ho plantegen els articles dels crítics i periodistes, els primers s’autoreferencien en ells mateixos, d’una manera vertical; els segons són susceptibles d’entrar d’una manera paral·lela i transversal en les altres cultures del món. Podria il·lustrar-ho amb una anècdota viscuda personalment. La meva primera novel·la, Vampíria Sound (Rosa dels Vents, 2004), ambientada en el món de la música, la nit i els vampirs, va provocar un debat a la ràdio —l’antiga Catalunya Cultura, ara iCat fm— per l’ús del català que, segons alguns crítics, excedia en vulgarismes gratuïtament (no per barbarismes, sinó per insults i paraules «baixes»). Una crítica a La Vanguardia va ser el detonant d’aquesta teoria, un agraït article que lloava el llibre amb un sol qüestionament: el llenguatge excessiu de carrer, de la nit, barroer, «que no calia». Perdonin, però, per què no? És evident que per la meva carrera —filologia catalana— i per la meva trajectòria professional en mitjans de comunicació de parla catalana, els meus vulgarismes eren pretesos, sorgits del mateix món que retratava. Però és que al meu entendre, el problema de base era que tots aquests periodistes referenciaven la meva novel·la amb relació a altres novel·listes catalans, la major part dels quals jo no havia llegit mai i, per tant, difícilment em podien influenciar. En canvi, pocs van fer notar que el meu mestratge procedia de la literatura nord-americana contemporània, del dirty realism, i, sobretot, de quatre noms que han fet grans novel·les a partir d’un anglès vulgar però que mola: Hunter S. Thompson (Miedo y asco en Las Vegas), Irvine Welsh (Trainspotting), William S. Burroughs (El almuerzo desnudo) o Nick Hornby (Alta fidelidad). Escriptors rockers amb vocació de narradors trash. I no hi ha dubte que em sento molt més proper a ells que a les novel·les de Màrius Serra (que també m’agrada, i el respecto, però no m’hi assemblo gens. Punt). Per tant, qui surt perdent en aquesta barreja indiscriminada d’estils i perfils? Tenint en compte que tradicionalment el lector català ha estat aquell qui ha militat amb la cultura, i que aquest ha anat envellint amb els anys, en surten escaldats els escriptors moderns i atrevits. Perquè les editorials opten per promocionar novel·les que tenen més sortida per a un sector nacionalista de la societat, i per a un públic d’avançada edat. Llibres escrits molt correctament, poc o gens transgressors, mínimament entretinguts i amens, amb descripcions familiars del nostre entorn. Amb aquest panorama, els joves intel·lectuals se’n van a buscar les seves modernitats a les llibreries i en aquella renglera que els interessa només troben els que estan

06 Taula Rodona 4 TSC22.indd 211

30/01/13 13:18


212

TSC, 22 (2012)

Pep Blay

publicats en castellà. Fàcil d’entendre. Quina feinada anar al prestatge de catalans i mirar un per un quin és modern i quin no ho és! A causa d’aquesta política de «en català, tot s’hi val», s’han quedat en un segon terme al llarg de les últimes dècades alguns brillants volums que haurien de ser d’obligada lectura per a qualsevol jove amb un mínim de vocació intel·lectual, com els Cavalls salvatges, de Jordi Cussà. Un llibre que pel seu tractament de les drogues i els seus atrevits jocs literaris no pot ser de cap manera un best-seller per a la militància tradicionalista catalana, i que lamentablement tampoc va arribar als consumidors de novel·les amb un perfil jove i cool com els que edita amb gran èxit la col·lecció «Contraseñas» d’Anagrama. Perquè no estava en el mateix aparador. Ni els periodistes en parlaven a les mateixes pàgines. En definitiva, estic convençut que no és cap mentida proclamar que la gent jove no farda d’escriptors catalans. I si baixem el target d’edat fins als instituts, allà on es cou el que buscaran els joves de l’endemà, el panorama no és gaire més esperançador. Tot i que llegeixen molt més en català —perquè bona part de les lectures els vénen recomanades/obligades per l’escola i/o comprades pels seus familiars—, els seus llibres «de moda» s��n traduccions d’escriptors estrangers. De Harry Potter al Crepuscle. Almenys, això sí, s’està aconseguint que un cert argot juvenil de la nostra llengua vagi traspassant a través dels fulls impresos, ni que sigui amb calcs de l’anglès. Voldria acabar aquesta primera part amb un detall prou significatiu del periodista Iu Forn, que es podria catalogar com a punyent, corrosiu i amb un enfocament divertit de la política atractiu per als joves. Va ser el segon Sant Jordi que ens va tocar signar llibres junts, l’un al costat de l’altre. La primera vegada va ser pel meu recull de relats d’amor, sexe i música Eròtica Mix (Rosa dels Vents, 2009), i la segona per Pretòria (Ara Llibres, 2010), un thriller trash tarantinesc inspirat en el cas Pretòria de corrupció urbanística. Recordo que mentre les cues s’agombolaven davant dels autors mediàtics, un grupet d’estudiants va apropar-se al meu lloc, algunes ben maquillades i estarrufades. Llavors l’Iu em va dir: — M’agrada signar al teu costat perquè ets l’únic català a qui li vénen a demanar autògrafs la penya jove. Preocupant. I que consti que si el meu nom com a escriptor ha penetrat en les joves generacions, no és tant per la meva narrativa ni per l’enfocament de la promoció de l’editorial, dels mitjans ni de les llibreries, sinó pel fet d’haver publicat la biografia d’alguns ídols del rock, com Sopa de Cabra, Els Pets o Bunbury. Així de clar. Part dels seus seguidors ara també són meus. I és que en el món de la música, el català mola d’una altra manera que en la literatura. Aquí sí que es farda. 2. El pop-rock català: el català ara mola Vigileu amb el matís d’aquest títol. Dic «ara mola». Ara. I amb tota la intenció. Perquè considero que només amb una perspectiva històrica es pot entendre per què actualment no fa vergonya proclamar des de la modernitat que mola el pop en català.

06 Taula Rodona 4 TSC22.indd 212

30/01/13 13:18


LITERATURA I ROCK: EL CATALÀ MOLA?

TSC, 22 (2012)

213

O que estiguin de moda entre el gran públic bandes com els Manel o Els Amics de les Arts, sense que per això s’enutgin els sectors més alternatius, o que la crítica s’estiri dels cabells. Però... quant durarà? Observem l’evolució. El pop va arribar a Catalunya als anys seixanta, via Elvis, Beatles i Rolling Stones. Les primeres bandes autòctones basaven el seu repertori a versionar aquests artistes i altres èxits similars, adaptant-los al castellà, com els Sírex, els Mustang o Los Salvajes. Molt pocs ho van provar en català, sense gairebé repercussió, com Els Dracs. Interpretant en català, no podien viure com a artistes de pop, que era el seu somni. El seu objectiu no era difondre la cultura catalana, sinó un nou ball generacional, la importació d’un fenomen juvenil anglosaxó per tot Espanya. No oblidem que el sol fet de practicar rock-and-roll no feia cap gràcia als estaments que regien la dictadura, que ho qualificaven com «la música del dimoni». Si, a sobre, haguessin pretès convertir-se en grups de reflexió reivindicativa sobre la cultura catalana, què els hauria passat? D’entrada, s’haurien barrat el mercat de les revetlles a tot l’Estat espanyol. No s’haurien pogut professionalitzar en el que més els agradaria: ser intèrprets de rock-and-roll sobre els escenaris. El somni a fer punyetes! De tota manera, els Sírex, Mustang o Los Salvajes van ajudar a desencotillar la joventut a través del fenomen ie-ie, un vehicle més per sentir-se alliberats de repressions en un país encaixonat fèrriament pels rancis dictàmens de Franco. Que consti que ningú els va discutir que es posessin de moda en castellà, en cap racó de Catalunya. Encara més: per ser sincers, molt pocs s’imaginaven que una música tan cosmopolita com la d’Elvis, Beatles o Rolling Stones podria tenir mai cap èxit essent cantada en una llengua «de poble»: el català. Una llengua que no dominaven gens perquè no l’havien estudiat mai a l’escola, ni es parlava en els mitjans, ni en cap lloc públic, oficial. Per a aquesta generació, doncs, el català no molava. O simplement, no podia molar. Paral·lelament a aquesta generació, va apareixent un moviment contrari: la Nova Cançó. Un dels seus punts de partida era precisament no deixar-se imposar una còpia de la moda anglosaxona, sinó crear amb arrels pròpies. Buscar els referents en la mateixa cultura catalana, i trobar lligams amb d’altres de més properes, com per exemple la francesa o la italiana. D’aquesta manera, inspirant-se tot sovint en la chanson, van néixer Els Setze Jutges, gràcies als quals més endavant, ja als setanta, triomfarien Raimon, Llach, Serrat o Maria del Mar Bonet. Els de la Nova Cançó van utilitzar l’amor a la literatura com una mostra de defensa de la cultura. Reivindicant que el català no era una llengua «de poble», únicament útil en l’àmbit familiar, sinó que amb aquella llengua es podia fer art en majúscules. Martí i Pol, Salvador Espriu, Ausiàs March, Salvat-Papasseit..., alguns dels grans poetes van arribar al cor dels catalans a través de la música. No cal dir que en general les lletres eren molt més elaborades i més belles que les del pop en castellà d’aquelles bandes de rock-and-roll que triomfaven a les revetlles de festa major. La paraula era la gran arma de la Nova Cançó. En aquest fenomen musical el contingut es prioritzava tant o més que la forma. La situació del país sota el règim franquista exigia una protesta i una reivindicació. Al carrer no es podia fer de cap altra manera legal que en format de concert. Raimon,

06 Taula Rodona 4 TSC22.indd 213

30/01/13 13:18


214

TSC, 22 (2012)

Pep Blay

Llach, Serrat i companyia van adquirir una gran popularitat no solament per l’encert d’algunes de les seves cançons, sinó perquè van personalitzar el símbol d’una lluita no violenta contra la dictadura. Amb el temps es van convertir en una peça clau en el canvi polític, igual que Violeta Parra o Víctor Jara a l’Amèrica del Sud. O, a la seva manera, George Brassens a França. En el fons, tots seguien el model de cantautor que ja havia mobilitzat masses d’estudiants i treballadors anteriorment als Estats Units: Bob Dylan o Pete Seeger. Precisament d’aquest vessant musical nord-americà va sortir a Catalunya un corrent més alternatiu, via Sisa, Pau Riba i el Grup de Folk. Ells van coquetejar amb un folk-rock surrealista que es va coure al Zeleste, mítica sala de l’underground barceloní on va créixer el que es va conèixer com a ona laietana, amb grans compositors que fusionaven el jazz amb el rock: Amargós, l’Orquestra Mirasol, Blai Tritono. La Companyia Elèctrica Dharma en va ser un dels grans exponents. I sense cap mena de vergonya, van renovar la música tradicional catalana per donar-li un aire contemporani. Fins i tot la sardana va passar pel sedàs modern! Gràcies a la Nova Cançó, doncs, el català molava. Molava lluitar i defensar la cultura. I gràcies a l’ona laietana, molava ser alternatiu i català. Per tant, el jovent comprava discos en català i els seus ídols cantaven en aquella llengua que abans estava limitada a l’àmbit familiar. L’èxit va traspassar Catalunya: a la resta d’Espanya, se saludava amb alegria l’empenta política que duien tots aquests intèrprets per ajudar a tombar la dictadura. Llach, Serrat o Raimon omplien en les seves convocatòries a Madrid, al País Basc o a Andalusia. Sisa era reivindicat per cantautors com Javier Krahe. A les parets de la capital espanyola es llegien pintades com «La Dharma la arma». El fenomen va culminar a mitjan anys setanta i durant la primera fase de la transició. Però curiosament, amb l’esperada democràcia, la tendència va canviar. El brillant alcalde de Madrid i professor d’universitat, Tierno Galván, va apostar decididament per treure a la llum tot el teixit musical que s’amagava en el seu underground, tapat abans per la dictadura. L’alliberament ideològic va permetre que apareguessin artistes provocadors i renovadors com Alaska, Nacha Pop o Radio Futura, que van adaptar les últimes tendències del pop internacional al castellà. Era una manera de reivindicar una identitat amb orgull, desfent-se dels complexos culturals que Espanya havia patit en temps de Franco. El Ministeri de Cultura, a través de subvencions, els ajuntaments a través d’escenaris i festivals, els mitjans, la televisió i les ràdios —es va crear una ràdio nacional, Radio 3, que es va fer farts de difondre els grups espanyols sota el pedigrí de la modernitat— van col·laborar decididament a l’explotació d’aquest moviment. I com més grups triomfaven, més en sortien. Allò important no era només que sortissin bons artistes, sinó que es popularitzés el castellà com a eina de cultura popular. Que ningú trobés estrany que s’escoltés pop i rock en la mateixa llengua que la copla, el flamenc o la canción ligera que tant havia promocionat la dictadura, sense manies. En definitiva, que la gent jove tingués els seus propis himnes per cantar i ballar en la seva llengua. I ho van aconseguir: l’espanyol es va posar de moda.

06 Taula Rodona 4 TSC22.indd 214

30/01/13 13:18


LITERATURA I ROCK: EL CATALÀ MOLA?

TSC, 22 (2012)

215

Punks, rockers, sinistres, new-wave, glam, mod, heavy... totes les tribus urbanes londinenques que vivien en plena efervescència als anys vuitanta van trobar la seva rèplica en castellà. I a Catalunya va passar el mateix: semblava que des de la modernitat es relacionava tendència cultural amb idioma, perquè els grups de pop i rock que van triomfar ho van fer en llengua castellana, com Loquillo y Trogloditas, Rebeldes i El Último de la Fila. Eren bandes d’indubtable frescor i qualitat, que tenien punch a l’escenari. Però pocs músics o gairebé cap s’atrevien a fer-ho en català. I és que ja no molava. Per què? No havíem quedat que els de la Nova Cançó havien dignificat la llengua catalana com a eina de cultura? Doncs no n’hi va haver prou. Aquells cantautors amb el temps van allunyar-se dels prototips d’icona que buscava la joventut dels vuitanta, la dels videoclips, la dels rockers, la del pop. I aquella llengua que utilitzaven era massa elaborada, massa literària, no s’adeia amb el pop del carrer. No feien servir prou argot urbà com el rock. I és que el fenomen de la Movida va ser eminentment urbà, nascut al cor d’un Madrid que s’emmirallava en Londres, Amsterdam, Berlín i Nova York, i Barcelona li va anar al darrere. A més, els mitjans de comunicació cool també procedien de Madrid, com Radio 3, i els escenaris que entronitzaven els artistes eren a la capital espanyola, com el mític Rock Ola. En resum, que si un català volia triomfar com a músic de pop, havia de fer-ho a Madrid, com ho van fer Loquillo, Rebeldes i El Último de la Fila, amb tota justícia. Però és evident que en català aquesta gesta era impossible, per raons polítiques i ideològiques del centralisme d’Estat. Va haver de ser la generació següent la que va aconseguir que sonessin naturals el pop i el rock cantats en català. A mesura que la Movida va deixar de ser novetat per convertir-se en fenomen comercial i el pop en espanyol va copar amb normalitat els mitjans i escenaris del país, a Catalunya van aparèixer bandes que perdien tots els complexos per parlar en el nostre idioma. Ells van protagonitzar una autèntica alternativa. La seva procedència no era barcelonina. Els grups de pop que havien intentat agafar volada als vuitanta, com els Detectors, N’Gai N’Gai o Duble Buble —que tenia com a èxit una lletra de l’escriptor Quim Monzó—, no van trobar empatia en els dirigents i opinadors culturals de la capital catalana. Potser perquè la seva proposta no era prou interessant o potser perquè el seu públic natural ho consumia tot en castellà o en anglès, i els sonava estranya a l’orella la llengua d’aquí. A finals dels vuitanta un grup de Girona, els Sopa de Cabra, va començar a omplir recintes amb una simple maqueta. Eren els Rolling Stones a la catalana. Potser no eren uns mestres en l’àmbit musical, però sonaven frescos, espontanis, i la seva lírica parlava amb la llengua del carrer. Un català amb argot de les colles de joves gironines, sense grans pretensions literàries, però sí amb gran capacitat de connexió popular —que és el que sempre ha definit per essència la música pop. Ells explicaven històries que passaven a l’Empordà i reflectien els sentiments de la joventut inquieta que es movia fora de Barcelona. No eren els únics. D’una manera paral·lela, succeïa tres quarts del mateix amb els Sau —formats a Vic—, Els Pets —des de Tarragona—, els Lax’n’Busto —al Ven-

06 Taula Rodona 4 TSC22.indd 215

30/01/13 13:18


216

TSC, 22 (2012)

Pep Blay

drell— o els Sangtraït —els heavy metal de la moguda. Una nova generació estava rutllant per tot Catalunya, a excepció de Barcelona. Fins i tot a les Illes, amb els Ja T’ho Diré. Algunes discogràfiques hi van apostar, com Salseta Discos o Discmedi, i un públic que es va fer còmplice de les bandes va ajudar a fer-les créixer fins a límits insospitats. Abans que hi apostés amb decisió cap mitjà d’abast català, els Sopa, Sau o Pets ja comptaven amb centenars de seguidors, aconseguits en circuïts creats a partir de les festes majors. De fet, aquest era l’escenari natural de la música en directe a fora de Barcelona, ja que aleshores no existia pràcticament cap club de directe o pub musical «a comarques», i els que hi havia no contractaven grups en català, perquè no els consideraven rendibles. L’esclat va ser el 1989, gràcies a l’èxit «L’Empordà», de Sopa de Cabra. A partir d’aleshores, els mitjans de comunicació —ubicats a Barcelona— es van rendir a l’evidència. Els diaris, revistes, ràdios i televisions d’abast català es van començar a fer ressò del moviment. Les institucions també van prendre consciència del fenomen i hi van voler col·laborar amb subvencions a les discogràfiques, tant per a l’edició, com per a videoclips, promoció... El model que es va seguir des del govern de la Generalitat no distava gaire del que havia seguit el Ministeri de Cultura espanyol per promocionar la Movida. De fet, els objectius que es van marcar eren exactament els mateixos: eliminar prejudicis i normalitzar la llengua autòctona en el món de la cultura juvenil. Contribuir a crear un orgull i a eliminar complexos. L’evolució, però, no va ser exactament la mateixa que la de la Movida. Sí que la potenciació del rock en català va servir per normalitzar aquest gènere entre la joventut. El català va tornar a molar i des dels anys noranta ningú no n’ha tornat a qüestionar la viabilitat com a llengua de pop. Les orelles s’hi han anat acostumant, i allò que semblava tan estrany va deixar de ser-ho. Els Sopa van inventar allò de «Bona nit, malparits»; els Sau, allò de «Sou collonuts»; el públic ja no cridava al final dels concerts allò de «Otra», sinó «No n’hi ha prou!». Fins i tot va néixer un programa de televisió destinat a potenciar el pop-rock català, l’Sputnik; una revista de rock en català, l’Enderrock, i un festival per a grups en català, el Senglar Rock. Tota aquella generació la vam seguir de prop els periodistes del diari Avui, que vam crear un suplement musical dins el diari, anomenat Rock & Clàssic. Nosaltres vam apostar decididament per barrejar la música catalana amb la internacional en una mateixa pàgina. Fins aleshores, en els diaris era habitual referenciar els artistes catalans al costat d’altres catalans. A Rock & Clàssic parlàvem d’Els Pets al costat dels Oasis, dels Sopa de Cabra al costat de Bruce Springsteen, de Maria del Mar Bonet amb Cesária Évora. No es tractava de comparar, sinó de normalitzar el perfil de lector i fer entendre que el català era un vehicle natural per fer música popular, no una mera arma de reivindicació identitària. La conseqüència d’aquella eufòria va ser que les discogràfiques, repenjant-se en un sistema de subvencions que fomentava la quantitat, van publicar de qualsevol manera tot allò que sonava en català. I a diferència de la Movida, els nostres lobbies de modernitat van girar la cara al fenomen per considerar-lo artísticament d’interès menor.

06 Taula Rodona 4 TSC22.indd 216

30/01/13 13:18


LITERATURA I ROCK: EL CATALÀ MOLA?

TSC, 22 (2012)

217

El problema és que aquesta mateixa modernitat va menysprear discos i cançons d’artistes a causa de crítics que no sabien distingir els errors de producció ni sabien valorar les limitacions dels estudis de gravació i dels escenaris —la crítica catalana d’aquell moment, com els músics de rock català, tenien més voluntarietat i perfil de col· leccionisme discogràfic que coneixements musicals; no sé si cap crític sabia què era un acord o una harmonia! A la llarga, moltes d’aquelles cançons criticades han tornat a ser reivindicades com a mostres de talent, sobretot en el cas d’Els Pets o dels primers Sopa de Cabra. I això que en el seu moment els van crucificar! No podem negar que els grups més populars no van ser els més avançats compositivament. No pretenien ser avantguarda ni últimes tendències, sinó mainstream a la catalana. El fet que els sectors nacionalistes i radicals fessin seus els grups que cantaven en català va tirar enrere els melòmans que no volien identificar música amb estelades. Però és que els músics que teòricament havien d’arriscar amb noves tendències no es van atrevir a utilitzar amb naturalitat el català. I la modernitat de Barcelona no va apostar amb decisió per grups de sobrat talent artístic i d’esperit alternatiu com els Umpah-pah o els Kitsch, per posar un exemple. Els van abandonar. La conclusió de tot aquell fenomen és, doncs, que a principis dels noranta, gràcies al boom del rock català, la nostra llengua molava, i que a mitjan dècada va deixar d’estar de moda. La segona generació del rock català, la de Gossos, Glaucs i Whiskyn’s, va haver de lluitar contra tots els prejudicis haguts i per haver en la crítica de la capital. Molts artistes catalans van rebutjar el nostre idioma pel pànic a ser etiquetats com a rock català, i van optar per l’anglès. Així va néixer un moviment indie (generació independent), reflex del que s’estava coent en l’àmbit britànic i americà. Un altre cop, doncs, com després de la Nova Cançó, la llengua va tornar a ser la sacrificada. A final del mil·lenni, el català ja no molava. Conjuntament amb la generació indie, l’any 2000 també va saludar tota una galeria d’artistes que van donar lloc al que es va anomenar so Barcelona o mestissatge. Músiques d’arrel barrejades amb el pop, la rumba o la cúmbia, grups com Ojos de Brujo o Macaco. Però aquesta onada underground, nascuda bàsicament en ambients d’emigrants, es va donar a vendre amb naturalitat en espanyol, i gairebé només Dusminguet i Cheb Balowski van utilitzar el català, tot i que combinant-lo amb el castellà. En tot aquest temps es van publicar alguns dels millors discos de tota la història en la nostra llengua, com el Bon dia d’Els Pets, el Nou de Sopa de Cabra, el Primer curset d’iniciació al fracàs de Kitsch o qualsevol dels d’Adrià Puntí en solitari. Alguns artistes de gran qualitat van optar pel català, com va ser el cas de Quimi Portet —exÚltimo de la Fila— i Marc Parrot. Pomada i Obrint Pas van trencar motllos en la renovació del folk català, per demostrar que el mestissatge amb la nostra cultura també era possible. Bandes com Antònia Font i cantautors com Roger Mas es van convertir en l’excepció de la «regla» marcada per la modernitat, i els crítics no van tenir més remei que rendir-se davant de la brillantor i l’originalitat de la seva proposta. Així, de mica en mica es va anar destruint el tòpic que en català no es podia ser modern. La feina ben feta va donar les seves llavors. La raó l’han donada l’última generació d’artistes, com els Manel, Els Amics de les Arts, Mazoni, Anna Roig, Pau

06 Taula Rodona 4 TSC22.indd 217

30/01/13 13:18


218

TSC, 22 (2012)

Pep Blay

Vallvé (Estanislau Verdet), Maria Coma i companyia, que han demostrat que la nostra llengua no és cap impediment per fer propostes alternatives interessants. Part dels elements de connexió amb el públic són els mateixos que els de la generació dels noranta: ambientacions identificables de Catalunya, referents pròxims a la cultura autòctona, argot i frases fetes de la joventut... Això sí, desacomplexats i alliberats de connotacions reivindicatives —com els de la Nova Cançó— i nacionalistes/independentistes —com els del rock català. Tenen una major qualitat des d’un punt de vista formal, amb una àmplia cultura de referents, segurament per una educació musical molt més gran —avui en dia està normalitzat estudiar per ser rocker i Internet ha posat a l’abast tota la música del món— i tenen un major accés a la gravació gràcies a la informàtica i les noves tecnologies. Actualment, doncs, quan parlem de pop, el català mola. És més, està de moda i fa modern. Ara bé, fins quan?

06 Taula Rodona 4 TSC22.indd 218

30/01/13 13:18


Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 22 (2012), p. 219-223 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Joves i televisió: l’experiència de Televisió de Catalunya Youth and television: the Televisió de Catalunya experience Raül Tidor Canal 3XL

Resum El català mola? Si ens referim que el català pot ser una llengua d’ús habitual en els mitjans de comunicació quan es vol abordar un públic jove, podem dir que el català pot molar. Dependrà, però, de com juguem les nostres cartes. L’aparició del Canal 3XL,1 adreçat a públic jove, ha suposat un repte per a la creació de models lingüístics que equilibrin l’observació de la realitat, la creativitat i la tradició. L’article exposa com cal treure profit de les possibilitats que obre el món actual i com es poden assolir models que permetin connectar amb el públic jove. S’ha procurat construir un model normatiu però alhora viu i fresc, que incorpori el llenguatge dels blocs, de Facebook o dels SMS (amb la fragmentació del discurs que això comporta), i que permeti afirmar, sense cap mena de dubte, que el català mola. Paraules clau: ús social del català, joves, mitjans de comunicació, televisió, consum cultural.

Abstract Is Catalan “cool”? If this means that Catalan can be a language that is ordinarily used in the communication media when seeking to reach out to young people, it may be said that Catalan can be “cool”. It all depends, however, on how the media play their cards. The appearance of Channel 3XL, which is addressed to young people, has faced the challenge of creating language models that strike a balance between the observation of reality, creativity and tradition. This paper describes how advantage should be taken of the possibilities offered by today’s world and how to achieve models that will allow young people to relate to the media. It has been sought to build a model that is prescriptive as well as fresh and lively; that incorporates the language of blogs, Facebook or text messages (with the fragmentation of the discourse that this entails), and that will allow it to be affirmed, beyond the shadow of a doubt, that Catalan is “cool”. Key words: social use of Catalan, youth, communication media, television, cultural consumption. Correspondència: Raül Tidor. Televisio de Catalunya. C. de la TV3, s/n. 08970 Sant Joan Despí. Tel.: 934 999 333. 1.  Va deixar d’emetre l’1 d’octubre de 2012. (N. de l’e.)

06 Taula Rodona 4 TSC22.indd 219

30/01/13 13:18


220

TSC, 22 (2012)

Raül Tidor

E

l català mola? És una pregunta fàcil de formular, però difícil de respondre. Puntualitzem què volem dir amb la pregunta. Vol dir que el català pot ser una llengua d’ús habitual (normal i normalitzada) en els mitjans de comunicació quan es vol abordar un públic jove? Que el català que els joves veuen i senten a la televisió pot ser vist tan a prop com el que fan servir a Internet? Si tot plegat s’engloba dins la pregunta, llavors podríem respondre: «sí, el català pot molar». I ho pot fer depenent de com juguem les nostres cartes. Perquè, al capdavall, els mitjans audiovisuals s’alimenten de diverses fonts com ara la creativitat, la tradició i, sobretot, la realitat. Tinguem-ho sempre present: la realitat és el punt d’arribada i de tornada dels mitjans de comunicació, la seva font d’inspiració i el seu gran destinatari. És una realitat que hem de «vestir» amb capes de creativitat, tenint molt present la tradició, que seria tot l’equipatge que portem a l’esquena i que ens pot donar més joc del que ens pensem. Depenent de quina proporció fem servir a la nostra fórmula entre l’observació de la realitat, la creativitat que li afegim i les picades d’ullet a la tradició, arribarem al nostre públic o serem rebutjats. Depenent de la proporció, ens veuran com a imaginatius i divertits o com a grotescos i paròdics. I en el cas dels joves, aquest equilibri és especialment delicat, i un sol moviment en fals ens farà travessar línies que trenquen el nostre discurs. Quines cartes hem de jugar, doncs, perquè el català moli? D’entrada, una obvietat: per arribar als joves, o bé has de ser jove o bé tenir esperit jove. O ets un d’ells o bé has de pensar com ells. Si no compleixes cap d’aquestes condicions, ho tens una mica magre... o xungo, que dirien ells. De fet, el que és tan obvi en el fons no és tan habitual com pot semblar. A Anglaterra, el canal E4 (la branca juvenil del Channel 4, canal que va néixer als anys vuitanta com a alternativa «jove» a l’adulta i encarcarada BBC) va donar llum verda a un projecte amb una equació lògica: una sèrie, barreja de drama i comèdia, dirigida a joves i escrita per joves, per guionistes d’entre vint i vint-i-tres anys. La majoria d’aquests guionistes no tenia experiència prèvia a televisió, i provenia de la blocosfera, de les xarxes socials, de lideratge d’opinió al 2.0. Resultat? Skins, un èxit total entre els joves, que destacaven sobretot la versemblança de les històries i el llenguatge dels protagonistes. Normal. Els personatges de les sèries parlen i fan coses de joves perquè està escrit des de l’experiència, des de la realitat més pròxima. Sembla lògic i natural, però traslladem-ho a les sèries i programes fets a Espanya i a Catalunya i d’idèntica temàtica. Són qualsevol cosa excepte creïbles, versemblants. I, per descomptat, pocs dels guionistes d’aquestes sèries solen estar a la vintena. Seria recomanable adoptar el model Skins? No sé si aquesta és la gran solució, però ens hauria de fer reflexionar sobre com assimilem la realitat en els nostres discursos. D’entrada, s’hauria de traduir i ser conscient dels usos i hàbits que envolten els joves. Abans d’entrar en detall, hem de tenir en compte un fet que es repeteix generació rere generació: el jove és radical. Els seus judicis de valors se solen moure en dos extrems: mola vs. és una puta merda. Així, sense matisos. Sense raonaments sofisticats. Blanc o negre. Es pot canviar l’expressió, però el missatge serà el mateix: o sabem captar el seu ritme natural o el rebuig serà total. Acostar-se als joves no ha estat mai

06 Taula Rodona 4 TSC22.indd 220

30/01/13 13:18


Joves i televisió: l’experiència de Televisió de Catalunya

TSC, 22 (2012)

221

fàcil, i l’àmbit lingüístic no n’és cap excepció. El salt generacional no és nou, però els usos i hàbits que marquen la realitat dels joves han canviat moltíssim la darrera dècada. Actualment, els joves dediquen bona part de les seves hores de lleure a Internet i videojocs. La televisió (amb les cadenes de televisió al capdavant) ha deixat de ser la pantalla que mana, per posar-se a la cua dels murs de les xarxes socials, els avatars dels jocs multijugadors en línia, etc. Amb ells, arriben neologismes, barbarismes, anglicismes i més ismes que sovint se’ns escapen. La lectura es fragmenta, els discursos llargs i en bloc perden terreny davant la immediatesa, i els salts entre petites unitats d’informació es mengen els discursos lineals. I tot d’una, els mitjans «tradicionals» ens quedem bocabadats, sense capacitat de reacció. Què fem? Insisteixo: no podem negar aquesta realitat, i les possibilitats que ens obre. En comptes de fer veure que no passa res, hem d’afegir a aquest públic acostumat a la rapidesa i a la fragmentació de missatges tot el que comporta la creativitat i la tradició. Sona fàcil, però no ho és gens ni mica. Podríem triar molts àmbits lingüístics per veure com es pot aplicar aquesta «fórmula», amb alguns de ben obvis com ara el tecnològic, però un que sempre m’ha cridat l’atenció és el dels insults. Si obviem els més barroers, els insults diuen molt de la cara més escatològica, divertida i surrealista del català. Però a l’era d’Internet, de la globalització i de la connexió total, quan hem de crear textos, discursos i situacions que incloguin insults i girs propis dels joves, salta la sorpresa. No és tan obvi i fàcil com sembla. Per exemple, als patis de les escoles de la plana de Vic (d’on és un servidor) amb una majoria desbordant de catalanoparlants, els nens s’insulten en castellà. I això és insòlit, perquè si alguna cosa som els catalans és un poble ric en escatologia, metàfores florides i jocs de paraules que involucren panteons familiars i religiosos. Llavors, per què els joves s’insulten en castellà? Doncs, perquè a moltíssima gent li sona més insult, més fort i més dur. I tot és una qüestió d’hàbit, del que el públic dóna per fet que és habitual. El cine n’és una bona mostra: ens sona igual una seqüència de Tarantino en castellà i en català? No, perquè en la majoria de casos hem vist aquestes pel·lícules directament doblades al castellà, i ho donem com a normal i prevalent. Per tant, d’entrada, el que tenim és un problema d’hàbits. De debò ens sona més fort i dur «hijo de puta» que «fill de puta»? Pitjor encara: estem tan acostumats a sentir certs productes audiovisuals en castellà que, quan els traductors i actors de doblatge han introduït la creativitat, ens ha sonat estrany. És a dir, sona a realitat adulterada i els joves ho rebutgen. Afortunadament, no sempre és el cas. Tenim casos en la nostra història recent que demostren que, si juguem bé els tres elements comentats anteriorment, la connexió amb el públic jove és possible. És ben conegut el cas de la sèrie Bola de drac, que arriba primer en català (amb un sonadíssim boom entre els més joves, a inicis dels anys noranta) i després a la resta de la Península. Un dels personatges de la sèrie, en Vegeta, recollia el testimoni de gran insultador del capità Haddock de Tintín per obrir la capsa dels trons. Vista la impossibilitat de traduir literalment els insults japonesos, es va optar per recórrer a la tradició, a paraules en desús per a la majoria de joves. En boca d’aquest personatge, amb un context d’animació i aventures, l’efecte va ser fulminant:

06 Taula Rodona 4 TSC22.indd 221

30/01/13 13:18


222

TSC, 22 (2012)

Raül Tidor

superat el «xoc» inicial, els joves recuperen expressions «antigues» i les adopten com a pròpies. Quan veuen l’equivalent castellà, no ho veuen més dur, sinó més artificial i infinitament més pobre. Per tant, hem invertit el flux de manera natural. Frases com «ets un tifa», «ets un baliga-balaga» i altres frases d’en Vegeta han marcat diverses generacions de catalans. Uns altres personatges que també van crear escola als anys noranta van ser els de la sèrie anglesa Els joves. En aquesta sèrie hi havia una suma d’incorreccions, argot de carrer i surrealisme sense frens. Era del tot impossible traduir literalment el que deien els personatges; per tant, es va optar per afegir-hi girs lingüístics propis del català i frases tretes de la realitat del moment, com el mític «ei, tios» del hippy Neil (inexistent en la versió original), que han creat escola. Potser el model lingüístic d’Els joves era un dels referents de la sèrie Plats bruts, plenes de tios, buenos i vales. Segur que a més d’un li xiulaven les orelles, però la sèrie va assolir una fita que encara és hora que una altra sèrie de producció pròpia repeteixi: els nens imitaven els personatges a les escoles. I això vol dir que també imitaven el que deien personatges tan entranyables com en López i en David: barbarismes, incorreccions diverses i alhora paraules cent per cent catalanes integrades en un discurs coherent, fluid i natural. Ara bé, què passa quan l’any 2010 es crea un canal com el 3XL2 adreçat al públic jove? Doncs que no podem replicar exactament cap dels mecanismes de les sèries anteriors. Les sèries Misfits i The Inbetweeners en són una prova, perquè tenen un llenguatge que va molt més enllà que qualsevol dels exemples anteriors: són sèries més crues, directes i més farcides d’argot de carrer. La realitat ha canviat, i el llenguatge de les noves sèries també. Els lingüistes dels estudis de doblatge i de TV3 van entendre la peculiaritat del canal i de les sèries, la necessitat de tenir un llenguatge normatiu sense perdre la frescor de carrer que transmeten aquestes sèries. El resultat ha merescut elogis de la nostra audiència. Un cop més, després de veure The Inbetweeners i Misfits en català, la versió en castellà els sonarà estranya, fins i tot artificial. Aquestes sèries ens demostren que podem arribar als joves tocant diverses notes, de les més incorrectes a les que revifen la tradició catalana, les paraules pròpies d’una terra, o d’un moment històric que ara podem reinterpretar. Aquesta via obre portes a la creativitat, i encara seria l’hora que n’aprofitéssim les possibilitats. Prenem nota del que ha fet Joaquín Reyes amb la seva tropa de Muchachada Nui i La hora chanante. Reyes va adoptar una vis còmica arriscada: en els seus gags, els personatges sempre parlen amb accent del seu Albacete natal. Reyes ha fet que els joves de tot el país hagin adoptat paraules com viejuno, o les terminacions en ico en el seu dia a dia, en els seus perfils de Facebook, als seus mòbils, etc. Podem fer-ho nosaltres amb la diversitat dialectal que té el català? Definitivament, sí. Podem fer-ho inspirant-nos directament en les expressions de carrer més sorprenents, incorrectes i descarades? Definitivament, sí. Ara bé, cap dels dos casos és fàcil d’aplicar. Els guionistes de la sèrie de gags Vinagre, per exemple, ho van intentar, i en casos puntuals la van encertar de ple, amb 2.  Va deixar d’emetre l’1 d’octubre de 2012. (N. de l’e.)

06 Taula Rodona 4 TSC22.indd 222

30/01/13 13:18


Joves i televisió: l’experiència de Televisió de Catalunya

TSC, 22 (2012)

223

expressions extretes directament del dia a dia de molta gent. Qui no hagi sentit a dir mai «a l’igual» potser hauria de tenir més contacte directe amb joves. La creativitat i la imaginació sempre són uns elements que ens permeten afegir noves capes a la realitat. Un exemple: als països anglosaxons hi ha una paraula prohibida (bé, més d’una, tampoc cal enganyar-nos...): fuck. Com sap qualsevol persona amb uns mínims coneixements d’anglès, fuck és una paraula multiusos, que funciona com a verb, adverbi, etc. Què podem fer davant la prohibició? En sèries com Battlestar Galactica, davant la prohibició de dir fuck és van inventar una paraula, frak, que es feia servir exactament com el fuck de tota la vida. Tothom ho entenia, però no se saltava cap llei. Seguint l’exemple de Battlestar Galactica, al Canal 3XL, els nostres presentadors (com a cara visible d’un món de ficció que ens permetia aquest malabarisme) fan un homenatge a aquesta expressió fent servir com a insult la paraula flac. Flac sona com fuck en anglès, però és una paraula ben catalana: flac, prim, no gras. És un joc de paraules que l’audiència ha acceptat, i que ens ha obert la porta al joc amb la tradició. «Flac, tros de fong» i girs de carrer com ara «si o què» han començat a calar entre la nostra audiència, que adopta aquestes expressions com a pròpies. De fet, creiem que ha d’anar a més, que cal ser més imaginatiu i imprevisible per sorprendre l’audiència. El famós fuck sembla fàcil de traduir, però no cardis no és ben bé el mateix que no fotis. Llavors, com ho traduïm? S’admeten suggeriments... No hi ha, doncs, una única via per impactar i recollir tot el que implica el món dels joves. El que és clar és que seria recomanable treure’s moltes manies de sobre. No cal maleir els ossos a fenòmens com ara el llenguatge SMS, la presència brutal d’anglicismes a Internet o la minorització del català respecte al castellà en molts àmbits del dia a dia. El que cal és actuar, mirant amb detall aquesta realitat i adonar-nos que televisió (juntament amb la resta de mitjans «tradicionals») i Internet es retroalimenten a gran velocitat. Acabem amb els tòpics que els joves ja no miren la tele. Per què, si això és cert, nens i no tan nens imiten i parlen en els seus blocs, murs i SMS com els personatges de Crackòvia i Polònia? La gent jove continua mirant la tele, però el cicle de retroalimentació entre mitjans i realitat s’ha accelerat i s’ha enriquit amb nous mitjans. És repte nostre, doncs, saber extreure els elements clau d’aquesta realitat i d’aquests nous mitjans, i aportar creativitat, diversió i imaginació. Podem regirar l’armari, perquè potser les solucions lingüístiques més imaginatives ja estan inventades des de fa temps o bé seguir l’exemple de sèries com Skins i buscar talent i recursos al present més ràpid i fugaç que ens proporciona Internet. Sumem-ho i traguem-ne el còctel més explosiu possible. Segur que els joves no tindran cap mena de por de fer-lo servir. Llavors podrem dir sense ànims d’equivocar-nos que el català no és que moli, és que el català mola i és de puta mare. Perdoneu, però algú ho havia de dir…

06 Taula Rodona 4 TSC22.indd 223

30/01/13 13:18


06 Taula Rodona 4 TSC22.indd 224

30/01/13 13:18


Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 22 (2012), p. 225-230 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

El català mola si mola el que fem en català… o no Catalan is cool if what we do in it is cool… or then again maybe it isn’t Oriol Grau i Elias Universitat Rovira i Virgili

Resum Tot i que hi ha àmbits, com la música i la ràdio, en què els joves disposen d’una gran oferta en català, en altres camps, com la televisió, el teatre o el cinema, hi ha hagut, durant molt de temps, un gran buit. En la televisió aquest problema s’ha resolt, almenys parcialment, amb l’aparició del Canal 3XL,1 dirigit a joves d’entre 16 i 20 anys. Amb tot, el ventall de productes encara és molt reduït en els casos del teatre (tot i que els joves tendeixen a assistir-hi poc, sigui en la llengua que sigui) i del cinema (la proporció de pel·lícules en català és molt baixa, si la comparem amb la de pel·lícules en castellà). L’article parteix de la idea que «el català mola si mola el que fem en català» i en posa dos exemples pràctics: Plats bruts, una comèdia de televisió que, amb una llengua viva i col·loquial (plena, això sí, de paraules no recollides per la normativa), va assolir un gran èxit, i el ball parlat de Dames i Vells de Tarragona, que atrau públic de totes les edats i, especialment, gent jove. Paraules clau: ús social del català, joves, mitjans de comunicació, televisió, cultura popular, consum cultural.

Abstract Although there are spheres, like music and radio, in which young people enjoy a large offering in Catalan, in other fields, such as television, theatre or cinema, there has long been a void. In television, this problem has been solved, at least partially, with the appearance of Channel 3XL, addressed to young people between the ages of 16 and 20. Nevertheless, the range of available products is still quite small in theatre (even though it is also true that young people don’t tend to go to the theatre, regardless of the language involved), as well as in cinema (the proportion of films in Catalan in comparison to those in Spanish is very low). This paper is based on the idea that “Catalan is cool if what we do in it is cool” and gives two practical examples: Plats bruts, a TV sitcom featuring a lively colloquial language (albeit full of non-prescribed words), which became a big success, and Tarragona’s Ball Parlat de Correspondència: Oriol Grau i Elias. Departament d’Estudis de Comunicació, Universitat Rovira i Virgili. Campus Catalunya. Avinguda Catalunya, 35. 43002 Tarragona. Tel.: 977 558 582. A/e: joseporiol. grau@urv.cat. 1.  Va deixar d’emetre l’1 d’octubre de 2012. (N. de l’e.)

06 Taula Rodona 4 TSC22.indd 225

30/01/13 13:18


226

TSC, 22 (2012)

Oriol Grau i Elias

Dames i Vells, a popular festival that draws spectators of all ages and young people in particular. Key words: social use of Catalan, youth, communication media, television, popular culture, cultural consumption.

S

embla mentida que una pregunta tan simple com la que presideix aquestes jornades no sigui gens fàcil de respondre. Sabeu com he titulat la meva intervenció? Doncs amb una resposta a aquesta pregunta. La més immediata que em va venir a la ment: «El català mola si mola el que fem en català». Posteriorment, hi afegeixo «o no», perquè tampoc no n’estic gaire segur. Què volia dir amb aquesta resposta? Doncs que si el producte que oferim és prou atractiu, es consumirà en la llengua que surti de fàbrica. Aquesta resposta ràpida em va venir arran d’una anècdota real que em servirà d’exemple: l’any 2005, Andreu Buenafuente va passar de treballar a TV3 en català a fer-ho a Antena 3 en castellà. Un any més tard van muntar una gira per portar el programa per alguns teatres d’Espanya. I va ser, justament, al vestíbul del teatre Alcalá de Madrid, que una noia d’uns divuit anys em va saludar amb el meu nom i cognoms. A mi em va sorprendre perquè en aquella època jo sortia a la tele disfressat i, per tant, a Madrid no se’m coneixia. Em va explicar que m’havia reconegut pels programes de TV3 que veia per satèl·lit. Com que em parlava en català li vaig preguntar d’on era, i em va dir que era madrilenya. Que havia descobert el Buenafuente fent zàping, i com que l’emprenyava sentir les rialles del públic del programa i no entendre els gags, s’havia apuntat a les classes de català que donen a l’ambaixada de la Generalitat a Madrid. «I justament ara que ja anava pel nivell C, va el Buenafuente i canvia de llengua!». Em va dir que continuaria anant a classes de català perquè ara li havia agafat gust a mirar TV3 via satèl·lit. En aquest cas, el producte li va resultar tan atractiu que va aprendre la llengua. Hi ha un fotimer de gent que va començar a interessar-se per l’anglès per entendre les lletres dels Beatles, en una època en què aquí la segona llengua estrangera era el francès. Una altra cosa és que un cop traduïdes, les lletres dels Beatles no eren cap meravella poètica. Però això és un altre tema. Tots coneixem estrangers que han après català perquè els és útil, els agrada o simplement volen entendre’ns i fer-se entendre. És molt estimulant que el català moli a algú de fora, però em vaig adonar que aquests exemples no responen a l’enunciat de les jornades. Aquí debatem sobre l’ús del català a Catalunya, entre la gent jove d’aquí. I d’això, exactament, és del que no tinc ni idea. Vull dir que no sé si els joves usen més o menys el català entre ells. En primer lloc, perquè ni sóc jove ni sóc sociolingüista i, en segon lloc, perquè la meva relació amb la joventut, deixant a part els vincles familiars, s’estableix en els paràmetres d’actor-espectador i de professor-alumne. És a dir, de generador de continguts a consumidor d’aquests continguts, i d’aquí que parli tota l’estona en termes de consum. Dedueixo, també, que aquesta taula rodona ha d’anar per aquí, ja que han convidat Pep Blay i Raül Tidor, coneixedors, respectivament, dels gustos musicals i televisius

06 Taula Rodona 4 TSC22.indd 226

30/01/13 13:18


EL CATALÀ MOLA SI mola el que fem en català… o no

TSC, 22 (2012)

227

de la gent jove. Cal confessar que a mi em van fer la invitació quan era el cap de Programes d’Entreteniment de TV3, però com que ja no en sóc, em puc permetre parlar del que em doni la gana. Encara que vindria a dir el mateix amb càrrec o sense càrrec… em sembla. Sí que exposaré una de les reflexions que preocupaven l’equip directiu de TV3 quan jo vaig entrar a formar-ne part —i espero que per confessar-vos-ho no incorri en la revelació de secrets empresarials: amb el Club Super3 l’oferta per al públic infantil queda molt ben coberta. I val a dir que és una fórmula d’èxit que es manté de fa molts anys. Si no heu anat mai a la Festa dels Súpers, us ho recomano, per comprovar in situ la convocatòria de canalla catalana de tots els orígens. És espectacular. Però un cop aquests infants deixaven de ser-ho, l’oferta de la tele en català per al públic juvenil era, comparativament, ridícula. Feia l’efecte que la tele els acompanyava de petits, però els abandonava d’adolescents. A alguns els tornava a recuperar d’adults, però a d’altres ja no. Per sort, l’aparició el passat 19 de setembre del Canal 3XL,2 dedicat als nois i noies entre els 16 i els 25 anys, contribueix a pal·liar aquest dèficit. Abans ja existia un programa amb el mateix nom, que funcionava molt bé gràcies a les sèries que emetia. El programa va passar pel Canal 300, i ara, convertit ell mateix en canal, es reparteix la freqüència amb el Canal Super3, buscant la consolidació en aquesta cada dia més salvatge selva televisiva, i enfront d’una competència molt forta i poderosa, com poden ser el Canal Disney o l’MTV, que emeten només en castellà o en anglès. Així doncs, l’oferta de tele juvenil en català es limita només al Canal 3XL i a algun altre programa de tele local, molt puntual, de tota l’oferta llarga de canals que podem veure avui amb la TDT o a través de satèl·lit. Permeteu-me que passi d’una disciplina a una altra. De la tele al teatre, que és el camp on treballo ara, per fer una comparativa. Els joves són els espectadors més poc freqüents al teatre, sigui en català o en castellà. Si hi van és a través de l’escola, de l’institut o de la família. És molt difícil veure un grup de joves sols al teatre. A més, per veure teatre cal pagar una entrada. I com que el poder adquisitiu jove no acostuma a ser gaire alt, a l’hora de prioritzar escullen altres tipus d’oci. L’oferta teatral per a ells tampoc és gaire generosa: aquesta mateixa setmana la cartellera barcelonina ofereix uns quaranta muntatges teatrals, dels quals vint-i-cinc són per a adults, onze són per a tots els públics, tres són espectacles infantils i només un està destinat específicament a la gent jove. Porta per títol Impro Horror Show. L’ofereix el Teatreneu i són una companyia d’actors que improvisen a partir dels suggeriments del públic, que acostuma a ser bàsicament jove i molt entusiasta. Hi ha tota una cultura juvenil al voltant d’aquests muntatges que va des de rànquings per escollir el millor improvisador de la temporada a grups socials en xarxa, cursos d’improvisació i altres activitats. Però, malgrat que la majoria dels actors són catalans, gairebé totes les improvisacions les fan en castellà. Dels onze espectacles que hi ha per a tots els públics, joves inclosos, n’hi ha vuit en 2.  Va deixar d’emetre l’1 d’octubre de 2012. (N. de l’e.)

06 Taula Rodona 4 TSC22.indd 227

30/01/13 13:18


228

TSC, 22 (2012)

Oriol Grau i Elias

castellà i tres en català. Ja veieu que és una proposta molt petita, i només d’iniciatives privades. El teatre públic té els joves oblidats. Com a mínim durant aquesta setmana. Així doncs, ara mateix la situació de l’oferta de productes televisius i teatrals en català, destinats específicament a la joventut, és molt poca. Això no passa tant amb l’oferta musical i radiofònica, però, en canvi, la situació cinematogràfica també és escassa. De cinema en català, se n’ha parlat força perquè ja fa temps que és centre de debat arran de l’aprovació de la Llei del cinema pel Parlament, i de la seva impugnació per part del Partit Popular (PP) i de la defensora del poble… espanyol. Aquesta llei, ja ho sabeu, haurà de normalitzar la situació del català a les pantalles. Us dic quatre xifres de la cartellera actual: s’estan projectant seixantaset pel·lícules a Barcelona, de les quals només nou són en català, i, d’aquestes, cinc són per a tots els públics. Però el més preocupant no és que hi hagi poca oferta juvenil en català. El que realment és greu és que la demanda és més baixa que l’oferta. No són una majoria, precisament, els joves que miren el 3XL, i televisió catalana en general, ni ho són els que omplen els teatres ni les sales de cinema. Què ho fa que noies i nois que han estudiat tota la vida en català, en rebaixin l’ús quan arriben a certa edat? No sóc sociolingüista i no m’atreveixo a respondre. Estem com al principi. No sé si el català mola o no mola. Però com que m’han convidat, bé he de dir-hi alguna cosa, i ho faré des de l’experiència professional, amb dos exemples diferents però que tenen en comú que són en català i que van tenir i tenen molt d’èxit entre la gent jove: estic parlant de la sit-com Plats bruts i del ball parlat de Dames i Vells de Tarragona. Plats bruts va ser un comèdia de televisió, estrenada el segle passat, l’any 1999, que va durar sis temporades. I s’ha reemès tantes vegades que s’ha convertit en el producte dramàtic més amortitzat de TV3. Plats bruts es va convertir en un fenomen televisiu entre els joves, en part, gràcies al llenguatge col·loquial que utilitzàvem, i, en altra part, evidentment, per la interpretació, els guions, la realització i molts altres elements que ho van afavorir. Però amb la llengua vam crear alguns precedents en els dramàtics de TV3. Els nostres guions ja contenien d’origen incorreccions lingüístiques, paraules de l’argot i castellanismes, que no passaven pel sedàs dels correctors, a més d’algunes paraulotes que no eren del gust d’algun directiu. Nosaltres vam argumentar que aquest era el llenguatge del carrer, el popular, el de la joventut, que la gent no parlava com els de Nissaga de poder, que no sonava igual dir «Hòstia, tio, mira que ets gilipolles, vale?» que, per exemple, «Recoi, nano, que n’ets de talòs!», i que si volíem la identificació del televident, que li fos versemblant la farsa i que li provoqués la hilaritat, havíem de parlar com ell. Després d’alguns estira-i-arronsa, vam acordar que al plató no hi hauria cap corrector, i que, per part nostra, rebaixaríem la incorrecció lingüística i les «hòsties». Vull dir la paraula hòstia, i és que l’Arquebisbat de Barcelona havia trucat a la direcció de la tele per aquest tema. Poca feina, també. La qüestió és que sovint traspassàvem la línia vermella, tot i la voluntat de mante-

06 Taula Rodona 4 TSC22.indd 228

30/01/13 13:18


EL CATALÀ MOLA SI mola el que fem en català… o no

TSC, 22 (2012)

229

nir un equilibri, però com que la fórmula funcionava, el control lingüístic, i també el moral, es van relaxar. Plats bruts es va convertir en la sèrie més vista de la història de TV3 i va arribar a ser premiada, entre d’altres, per Òmnium Cultural amb el guardó al millor programa de televisió de l’any 1999, malgrat el flac favor que, aparentment, féiem a la puresa de la llengua. Com a anècdota, us explico que vam rebre cartes de mestres que ens deien que la canalla jugava al pati a interpretar els papers del David, el López, l’Emma i la Carbonell, amb barbarismes i paraulotes incloses. Vaig pensar que havíem avançat. Jo, al pati, jugava en castellà perquè també interpretava el que veia a la televisió únicament espanyola. Jo feia de Kung Fu, d’Orzowei i de Pipi Calzaslargas. Anem a l’altra experiència, aquest cop teatral: el ball de Dames i Vells és un entremès satíric que es representa pels carrers de Tarragona durant la festa major. El seu origen a Tarragona es remunta a l’any 1514. Imagineu-vos si fa anys, que encara regnava Ferran II, àlies el Catòlic! Dames i Vells és un espectacle basat en el diàleg, ja que la música i la coreografia són complementàries, o sigui que el protagonisme rau en el missatge i en el text, que està escrit en vers. L’argument és senzill: les batusses d’uns vells casats amb dones joves, tot interpretat per homes. El llenguatge, amb voluntat còmica, és groller, ple d’al·lusions eròtiques, gestos obscens, paraules malsonants i alguna blasfèmia. No cal dir que està trufat de barbarismes, castellanismes i d’incorreccions diverses. Tenim la sort de comptar amb una autoritat lingüística com és el doctor en filologia catalana Pere Navarro Gómez, professor de la Universitat Rovira i Virgili, que també és actor del ball, i que corregeix i endreça tot aquest despropòsit lingüístic, mantenint la comicitat dels versots. Us llegeixo un parell d’estrofes que recitava enguany el primer vell perquè es capta molt millor l’essència barroera del ball. Diu així: La meva dona és petita i amb molta capacitat. És com un Seat Ibiza, però amb l’embrague salat. Se li ha fet tan gros el xirri després de catorze parts, que farà de cementiri per a residus nuclears.

Vet aquí un català col·loquial, que conté algunes paraules en fonètica castellana i alguns barbarismes, però que arriba directe a aquella zona del cervell que fa esclatar el riure franc i espontani, que és el que nosaltres anem a buscar. El públic és de totes les edats, però amb una presència destacada de gent jove.

06 Taula Rodona 4 TSC22.indd 229

30/01/13 13:18


230

TSC, 22 (2012)

Oriol Grau i Elias

No voldria que s’entenguessin aquests dos exemples com a defensa del català light, enfront del català heavy. Aquesta és una discussió lingüística que s’arrossega des dels anys noranta, i no vull entrar-hi, perquè em falten dades, no en sé prou i és un tema que em supera. Però tinc clara una cosa: quan vull captar l’atenció de l’espectador jove, sobretot a l’hora de fer humor, utilitzo el català col·loquial, del carrer, un català incorrecte, contaminat, amb presència de castellanismes, però viu, actual i molt més proper a la llengua quotidiana, i això ajuda a permetre que els joves espectadors s’hi identifiquin de seguida. Ara acabaria la meva intervenció, però com que sempre queda bé tirar dels savis, en citaré un que d’això en sabia un niu. Al lingüista Joan Solà li van preguntar un cop què pensava sobre l’actitud passiva dels joves respecte a la llengua, i va respondre això: La joventut no està de romanços, no vol estar patint amb una llengua en què contínuament li diguin: «No, és que en català això no es diu així». Això és emprenyador. Les llengües degradades no agraden a ningú. Tu no et fas d’un club de futbol que jugui amb espardenyes, et fas d’un equip que guanyi i que tingui una samarreta brillant. I amb les llengües passa exactament el mateix. Això els polítics no s’ho han plantejat seriosament, i per això fan aquestes propagandes ridícules en comptes d’anar al fons de la qüestió.

Segons Joan Solà, hi ha un fons de la qüestió. I aquest fons de la qüestió té solució política. El lingüista diu que no s’hauria de negar la realitat i començar perquè la classe política deixés de mentir i reconegués que a Catalunya hi ha un enorme conflicte lingüístic des de fa tres segles. El cito textualment: […] ara aquest conflicte està esdevenint molt crucial, perquè els catalans estem quedant arraconats davant de la força social del castellà. I, si vostè té una responsabilitat política, no se’n vagi per les rames, no em faci unes quantes classes més per a adults i no s’hi gasti 30.000 euros. Posi-se’ls als clatell, aquests 30.000 euros, i no me’ls gasti, que són meus. Vostè el que ha de fer és anar a l’arrel, i l’arrel és plantar cara a l’Estat i d’una vegada arribar a la convivència entre els pobles i les llengües d’Espanya.

Després d’això no puc estar-me de fer una recomanació: potser val la pena conèixer què diuen els programes dels partits polítics al respecte de la defensa de la llengua. I votar, o no votar, en conseqüència.

06 Taula Rodona 4 TSC22.indd 230

30/01/13 13:18


Secció miscel·lània

07 MISCELLANIA.indd 231

30/01/13 13:18


07 MISCELLANIA.indd 232

30/01/13 13:18


Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 22 (2012), p. 233-247 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Entrevista a Modest Reixach (1931-2011) Emili Boix-Fuster Societat Catalana de Sociolingüística

M

odest Reixach (1931-2011) va morir el desembre anterior al tancament d’aquest número. Poc abans, i a través de correu electrònic a causa de la seva malaltia, vam poder fer aquesta entrevista al qui fou, sens dubte, un dels pioners de la sociolingüística al nostre país. Joaquim Torres, president de la Societat Catalana de Sociolingüística, publicarà un article in memoriam sobre la seva trajectòria a la revista Estudis Romànics de l’Institut d’Estudis Catalans. Aquí sols podem recordar alguns trets de la seva vida per a contextualitzar una mica l’entrevista. El seu volum La llengua del poble. Una mesura de catalanitat. Estudi de sociologia lingüística i cultural (Nova Terra, 1975), escrit el 1974, poc temps abans de la mort del Caudillo, resumeix, tal vegada més que cap altre, el seu pensament: 1. El descobriment i l’entusiasme pel poder explicatiu que una sociologia de la llengua ben feta pot tenir per a les societats de llengua catalana: «La sociologia ha descobert que l’estudi de la llengua i dels seus usos es revela ple d’interès per al coneixement dels grups i de les societats» (p. 13). 2. L’afany per una sociologia de la llengua rigorosa. «A nivell empíric, fora d’uns comptats casos, l’aportació catalana a la sociolingüística ha estat dispersa, esporàdica i anàrquica. També d’escàs rigor científic i, sobretot, metodològic. Almenys des de l’angle de la sociologia» (p. 14). 3. L’afirmació de la pervivència social irrebatible de la catalanitat davant d’una llengua castellana sobreposada, forastera, sobrevinguda (p. 290). El català, a la seva Osona natal, era «la llengua en la qual [el poble] s’expressa amb la més gran espontaneïtat, en la qual sap enrabiar-se, plorar, riure, resar i estimar amb més naturalitat» (p. 290). L’autenticitat, un terme usat anys més tard per Woolard, és assenyalada per la llengua. 4.  Manteniment de límits etnolingüístics en funció de la llengua habitual. «Aquesta integració lingüístico-cultural, inconscient sovint, però viva i operant, és la que Correspondència: Emili Boix-Fuster. Departament de Filologia Catalana, Universitat de Barcelona. Gran Via de les Corts Catalanes, 585. 08007 Barcelona. Tel.: 934 035 617. A/e: eboix@ub.edu.

07 MISCELLANIA.indd 233

30/01/13 13:18


234

TSC, 22 (2012)

Emili Boix-Fuster

ha originat la designació dels immigrats no integrats lingüísticament com a “castellans”. Hi ha dues categories de persones: catalans i castellans. Els primers són els qui parlen català, sense cap més referència al lloc o comarca d’origen. Els segons són els qui s’expressen en castellà sigui quina sigui la regió o província d’on provinguin» (p. 288). 5. Les dificultats de la (re)catalanalització en els àmbits econòmics. «Per què la llengua catalana, escrita, públicament i privada, és tan reduïda en tot allò que fa referència a la producció i distribució de béns i de serveis? Per què l’economia s’ha plegat tan dòcilment a la superestructura i a la “contradicció” [castellanitzades] fins al punt de constituir-ne el bastió més sòlid d’ordre privat? És que les exigències del poder han estat més rígides en aquests camps o tal vegada és que el diner no té llengua, ni pàtria, ni terra, ni cultura?» (p. 294). Ens resta el record d’un gran model de sociolingüista, rigorós i alhora bonhomiós (en la primera accepció del DIEC2: «condició de qui és un bon home»). Emili Boix-Fuster (E. B.): Quines són les teves arrels familiars i socials? Modest Reixach (M. R.): Vinc d’una família de petits propietaris rurals, cultivadors directes, trasplantada mitja dotzena d’anys abans del meu naixement a una petita ciutat a l’interior de la Catalunya Vella. El meu avi patern, per qüestions familiars una mica enrevessades, no va poder llegar al meu pare —que era l’hereu o primogènit— la masia i les terres on havia viscut i treballat tota la vida. Els avis materns eren masovers de pagès que obtenien algun ingrés suplementari d’un petit molí fariner de funcionament irregular o estacional on habitaven. Afincats a Vic pocs anys després de casar-se, el meu pare va treballar sempre més com a empleat de banca i la meva mare va fer tota la vida de mestressa de casa. Van tenir set fills força seguits. El primer va viure pocs dies i els sis restants vam ser pujats en les estretors de la Guerra Civil i el primer franquisme. Per complementar els migrats ingressos del sou patern, i com que la casa que havien comprat a l’exterior de la ciutat i on vivíem ho permetia, van recórrer a activitats domèstiques complementàries com el conreu d’hortalisses i la cria d’aviram, fonamentalment per a consum propi. Això fins que vam ser tots agambats. Malgrat la penúria del període, no ens van faltar mai les coses elementals. E. B.: Aquestes arrels ajuden a entendre les teves feines posteriors? M. R.: No sé si aquests orígens expliquen les feines que després he tingut, però sí que estic segur que m’han influït en molts aspectes. Un de destacat és que la situació de casa i el tipus d’educació que hi vaig rebre em van fer espavilar ja des de molt jovenet per guanyar-me la vida. Amb el treball personal i l’obtenció de beques em vaig poder sufragar el cost de la major part dels estudis, exceptuats els més elementals, és clar. Seria llarga i curiosa la llista de les feines amb què em vaig mig guanyar la vida mentre estudiava. Des de donar classes particulars i fer de monitor de colònies d’estiu, primer a Catalunya i de més grandet a Suïssa, fins a col·laborar tangencialment durant algunes vacances d’estiu en les feines agrícoles a casa d’uns oncles o fer d’ajudant ocasional

07 MISCELLANIA.indd 234

30/01/13 13:18


Entrevista a Modest Reixach (1931-2011)

TSC, 22 (2012)

235

d’un ordinari comarcal. Una de les darreres i la més rendible, pintoresca i profitosa culturalment, va ser la de buscar en un arxiu notarial antic i prestigiós —la Cúria Fumada de l’Arxiu i Biblioteca Episcopals de Vic— tota casta de documents històrics sobre les branques familiars d’un aristòcrata una mica grillat que volia refer i ampliar l’arxiu familiar desaparegut en les convulsions de l’any 1936. En aquell cenacle privilegiat vaig conèixer i tractar de prop personatges rellevants en el món de la cultura com, per exemple, els historiadors Ramon d’Abadal i de Vinyals i Eduard Junyent i Subirà, i el periodista Manuel Brunet i Solà, entre molts d’altres. Un altre tret relacionat amb els costums dels meus pares i amb les curtes estades a pagès fou l’afició a la natura i al seu coneixement. D’aquí va néixer més endavant la pràctica de l’excursionisme i d’altres esports relacionats amb la natura. L’ambient religiós de la família, la ciutat i la postguerra van influir indubtablement en la meva entrada al seminari de Vic d’on, malgrat els horitzons i costums estrets de l’època, guardo molt bon record. Hi vaig viure i aprendre moltes coses, la més valuosa de les quals fou, sens dubte, la iniciació passiva i activa al món de la cultura, sense excloure —fet excepcional en aquella època— un cert cultiu de la llengua i literatura catalanes. Allà vaig començar a prendre consciència de l’opressió cultural que patia la cultura catalana. Recordo, per exemple, com el professor ens va fer irònicament remarcar que, en el llibre de text d’història de la literatura, Jacint Verdaguer i la producció literària catalana moderna només mereixien un brevíssim esment a peu de pàgina. E. B.: Com t’has format com a sociòleg i com a sociòleg de la llengua? M. R.: La meva formació de sociòleg, la dec en primer lloc a la Facultat de Ciències Econòmiques, Polítiques i Socials de la Universitat Catòlica de Lovaina (Valònia, Bèlgica). A l’Estat espanyol i a mitjan anys cinquanta del segle xx, la poca sociologia que es conreava era una barreja de filosofia, ètica i moral socials. No cal afegir que era una matèria considerada sospitosa de desviacionisme i mirada sovint amb recel per les instàncies politicointel·lectuals del franquisme. Vaig tenir la sort de poder obtenir una beca gràcies a l’aval de dos professors d’aquella universitat. Un d’ells era Jacques Leclercq, persona prestigiosa dintre i fora de Bèlgica en aquell moment i impulsora de l’École des Sciences Politiques et Sociales de Lovaina. Algunes de les seves obres i el contacte personal van contribuir a decantar-me pels estudis de sociologia i per la sociologia de la cultura i la religió en els cursos d’especialització. La sociologia de la llengua no existia encara ni com a ciència reconeguda ni com a assignatura. Crec que m’hi van predisposar favorablement dues circumstàncies tant o més vivencials que intel·lectuals. Una fou l’opressió violenta a què es trobava sotmesa la llengua catalana els anys cinquanta del segle vint. L’altra té a veure amb el fet que la meva estada a Lovaina va coincidir amb una etapa efervescent del conflicte metalingüístic entre flamencs i valons. En tant que català conscienciat i amb amistats i relacions tant flamenques com francòfones, jo també em vaig sentir interpel·lat per una situació progressivament conflictiva. La vivia diàriament al col·legi major on residia i a l’interior d’una universitat que impartia les classes en grups separats de flamenc i francès, dualitat que portaria una dotzena d’anys més tard a la creació de dues universitats amb el

07 MISCELLANIA.indd 235

30/01/13 13:18


236

TSC, 22 (2012)

Emili Boix-Fuster

mateix nom, però en dues llengües. Lovaina en aquell moment era una plataforma excepcional d’observació de moviments i conflictes socials interiors i exteriors. El lingüístic no era pas l’únic, però tampoc el menor. Vaig tenir de companys de classe els colombians Camilo Torres, futur capellà guerriller, i Gustavo Gutiérrez, un dels pares de la teologia de l’alliberament. E. B.: Quins sociòlegs han influït més en la teva formació? M. R.: Forçosament he de destacar clàssics com Max Weber, Tönnies, Lévi-Strauss…, però també Gurvitch, Raymond Aron, Frédéric Le Play i la seva escola amb L.-J. Lebret Économie et Humanisme… Aquestes darreres referències em recorden un altre autor que em va ajudar particularment a passar de les grans concepcions teòriques als valors de la metodologia i la concreció. Es tracta de Paul F. Lazarsfeld. Hi vaig trobar una font abundosa d’informació i reflexió sobre els fets socials i llur mesurabilitat. També sobresurten en el meu període de formació William J. Goode i Paul K. Hatt. Amb ells em vaig iniciar en la metodologia de la investigació social. A la sociologia de la llengua hi vaig arribar no a través de la lingüística com la majoria de sociolingüistes catalans que he conegut, sinó per la via de la sociologia de la cultura (E. B. Taylor, Talcott Parsons, Malinowski, Herder…) i de la religió (Max Weber, E. Durkheim, J. Wach, Peter L. Berger…). Entre els sociòlegs de la llengua que més em van influir, crec que he de mencionar, en primer lloc, però entre molts d’altres, Joshua A. Fishman, Uriel Weinreich i William Labov. No seria prou honest si no fes, també, una referència al que vaig aprendre ja força més tard d’alguns companys del nucli inicial del Grup Català de Sociolingüística (avui Societat Catalana de Sociolingüística): Lluís V. Aracil, Antoni M. Badia i Margarit, Aina Moll i Francesc Vallverdú. E. B.: El teu llibre més conegut tal vegada fou La llengua del poble (1975). Per què creus, com deies aleshores, que Osona és «un dipòsit compacte i robust de catalanitat» o «una reserva molt viva de llengua i cultura indígenes»? M. R.: Aquestes i altres expressions —que ara tenen un regust una mica dépassé— figuren en les conclusions d’aquest estudi sobre la llengua i cultura catalanes a la comarca d’Osona. El moment en què fou realitzat no té res d’anecdòtic, sinó que fou un tombant crucial. Estàvem a les acaballes de trenta-cinc anys de franquisme els efectes negatius del qual per a la llengua i la cultura catalanes s’havien anat acumulant en alguns aspectes fins a assolir nivells alarmants. Les conseqüències eren devastadores. Molts temien que fossin irreversibles. A més a més, els pobles i ciutats de Catalunya havien rebut durant aquest mateix període prop de dos milions d’immigrants castellanoparlants provinents, principalment, del centre i sud de la Península. La població autòctona era massivament analfabeta en la seva llengua i el paisatge lingüístic del país era àmpliament castellanitzat. Exceptuats alguns àmbits religiosos i culturals, la llengua hegemònica era de manera aclaparadora la castellana. Però l’estudi que acabàvem de realitzar mostrava que la llengua utilitzada espontàniament en tots els àmbits de la vida quotidiana i la que la gent volia veure més reconeguda, més ensenyada a les escoles, més utilitzada per les institucions, era la catalana. Ara diríem que l’aspiració de la

07 MISCELLANIA.indd 236

30/01/13 13:18


Entrevista a Modest Reixach (1931-2011)

TSC, 22 (2012)

237

immensa majoria de la gent —moltíssims immigrats inclosos— era la normalitat lingüística del català. El 1974 es constaten dos fets sociolingüístics rellevants i reveladors: pràcticament tothom entén el català i una majoria aclaparadora el parla en la vida quotidiana. Aquest fet contrasta amb un altre: gairebé ningú no ha rebut mai cap lliçó de català a l’escola, però tothom voldria que el català hi fos ensenyat i que els seus fills el sabessin parlar, llegir i escriure. Constatacions d’aquest calibre i altres de semblants són les que em van portar a parlar de catalanitat robusta i compacta i de dipòsit viu de cultura autòctona. Resultava que, sota les cendres de la gran cremada, s’havia mantingut espontània i vigorosa entre el gran poble la lleialtat a la llengua i persistia amb vigor un caliu identitari revifat pels vents de l’últim franquisme i fins i tot esdevingut perceptiblement reivindicatiu. E. B.: Quina estructura social explica aquesta forta lleialtat lingüística, probablement extensible a altres zones de la Catalunya Vella? M. R.: L’estructura o estructures socials i mentals que expliquen el fortíssim grau de catalanització constatat deuen ser molt diverses. N’esmento algunes. Predomini absolut de població originària de la mateixa comarca i de comarques pròximes i semblants; transmissió generacional massiva i espontània del català; existència pràcticament a cada poble d’una certa entitat demogràfica —que goso situar entorn dels 2.000-3.000 habitants— de grups culturals, cívics, religiosos…, fortament sensibilitzats pel ressorgiment del país; influència general i profunda del clergat secular i no poc del regular, molt arrelat a la terra; herències culturals estretament relacionades amb el pairalisme, la tradició, la Renaixença i la petja d’homes il·lustres de gran projecció popular, com és el cas de Jacint Verdaguer; dispersió geogràfica o espacial de la població immigrada castellanoparlant i promiscuïtat escolar, laboral, veïnal… amb la gent del país. Entre les estructures mentals i simbòliques caldria esmentar les següents: percepció majoritària del castellà oral com a quelcom foraster, sobreposat, artificial; assimilació pronunciada de la llengua i cultura catalanes amb les actituds progressistes, avançades, europees, democràtiques; prestigi cultural del català percebut, per part de la població immigrada massivament no qualificada, com a llengua d’ascensió social. Tampoc no hem d’oblidar que en aquells anys de final de dictadura s’havia anat consolidant i difonent socialment l’aspiració al canvi polític, les ganes d’acabar amb la dictadura i tot el que representava d’opressió política, lingüística i cultural, mentre el franquisme, i més en l’àmbit comarcal i local, estava totalment desprestigiat. Ja he al·ludit fa un moment a una elit reduïda, però creixent, tant intel· lectual i artística com política i religiosa —no tant l’econòmica—, que es decantava militantment a favor de la cultura i llengua catalanes. E. B.: Has estat director una vintena d’anys de la Fundació Serveis de Cultura Popular (SCP), germana de la Fundació Jaume Bofill, que també vas dirigir poc abans de jubilar-te. Tens, doncs, una visió global de la societat catalana. Fins a quin punt som una societat desigual i fins a quin punt és veritat que cada vegada som més dependents de Madrid, que acapara els principals recursos financers i polítics espanyols?

07 MISCELLANIA.indd 237

30/01/13 13:18


238

TSC, 22 (2012)

Emili Boix-Fuster

M. R.: Em planteges dos temes gruixuts que no sé gaire com respondre en unes poques ratlles. Valguin algunes generalitats. Està fora de dubte que la societat catalana conté moltes desigualtats. En totes les societats se’n generen. En les competitives i tecnificades com la nostra encara més que en les tradicionals o arcaiques. El concepte de desigualtat tant es pot aplicar a les estratificacions existents dintre una societat com a la distància entre els extrems. Està plenament comprovat que aquests darrers anys en la societat catalana han augmentat les desigualtats en el doble sentit a què acabo de referir-me: ha esdevingut més complexa i s’hi han distanciat els extrems. La crisi actual ho ha acabat d’agreujar. Les desigualtats, tant en positiu com en negatiu, tendeixen a concentrar-se, a assolir els índexs més elevats en uns mateixos col·lectius socials. En el seu aspecte negatiu, aquests col·lectius serien, per exemple, immigrants, persones grans, joves, dones, parats… Sovint es produeixen estructures acumulatives amb característiques interactives. Per exemple, ser simultàniament dona, gran i immigrada, o jove, immigrant i parat. Hi ha desigualtats socialment irrellevants com el color del cabell o molt rellevants com el color de la pell, l’edat, el tipus de feina, el nivell d’ingressos o d’instrucció, l’estat de salut… Probablement la desigualtat més gran de totes és la d’oportunitats. És veritat que en la nostra societat actual s’han produït darrerament molts avenços. Però no podem oblidar que aquest progrés pot engendrar noves desigualtats. Uns avancen o han avançat molt més o molt més ràpidament que no pas d’altres. La forta immigració extracomunitària a Catalunya incideix enormement en aquesta qüestió. En aquest punt, a més a més, no podem ignorar un fenomen que es produeix per primera vegada en la història de Catalunya. És la presència d’un gran nombre de persones sense papers, sense permís de residència i/o de treball i de tot el que se’n deriva, o sigui, privades de drets fonamentals, fet que deu constituir, avui a casa nostra, una de les majors desigualtats. Quant a la segona qüestió sobre si cada vegada som més dependents de Madrid, jo hi respondria de manera matisada, però afirmativa encara que aquests darrers decennis s’estiguin produint moviments relativament contradictoris. Catalunya disposa d’unes atribucions —majoritàriament menors, tot s’ha de dir— com a conseqüència d’un procés descentralitzador encetat amb la recuperació de la democràcia i l’Estatut de 1979. Procés que a Catalunya mai no s’ha donat ni per acomplert ni per suficient. Prova d’això darrer és l’elaboració (2005) per part del Parlament d’un nou projecte d’Estatut més ambiciós, que les instàncies supremes de l’Estat han retallat amb extrema severitat. Els darrers anys, l’Espanya castellana emfatitza notòriament el seu discurs secular d’hegemonia i unitarisme, i s’oposa frontalment a reconèixer i respectar Catalunya i la voluntat dels catalans. Els pronunciaments formals de les Corts i el Tribunal Constitucional no són aliens a la revifada centralista, desacomplexada i desafiant, especialment perceptible en la majoria de tribunes polítiques, econòmiques, mediàtiques… de la revinguda capital del Regne. Assistim a l’eclosió d’un neocentralisme, encobert o descarat, tant de dretes com d’esquerres, que temps enrere semblava trobar-se en fase més aviat minvant. Tot això mentre es van multiplicant i

07 MISCELLANIA.indd 238

30/01/13 13:18


Entrevista a Modest Reixach (1931-2011)

TSC, 22 (2012)

239

intensificant les dependències de l’exterior: econòmiques, polítiques, culturals, energètiques… En són exemples ben diversos les directrius recents de la Unió Europea, les agències de qualificació de crèdit, els diferents tribunals internacionals… Tornant a la relació Catalunya-Espanya, voldria afegir que mai no havia percebut tan clarament com ara que m’he fet gran en democràcia, l’animadversió de l’Estat espanyol —com a tal i no només de les darreres dictadures— i la majoria de les seves institucions públiques i privades a la personalitat de Catalunya i, més en concret, a la llengua i la cultura catalanes. Conscientment o inconscientment ens ignoren, ens marginen, ens menyspreen quan no ens persegueixen. Jo també crec que a Catalunya va augmentant cada vegada més la sensació que el nostre futur va quedant reduït irremeiablement a dues opcions: la desaparició progressiva de la nostra identitat com a nació o la independència política, en el benentès que aquesta segona tota sola tampoc no ofereix plena garantia de la nostra supervivència lingüisticocultural col·lectiva. E. B.: Vas dirigir durant sis anys el Laboratori de Sociologia de l’ICESB i la revista Perspectiva Social. Per què van plegar tant l’ICESB com Perspectiva Social? M. R.: Les raons són diverses. En destaco dues o tres. La primera i més important fa referència a l’evolució política del país. Tant l’ICESB (Institut Catòlic d’Estudis Socials de Barcelona) com la revista Perspectiva Social van néixer durant el franquisme quan no hi havia llibertat d’ensenyament ni de premsa. Tot estava intervingut, controlat per l’Estat i els seus tentacles. Només l’Església catòlica se n’escapava una mica. Un camp especialment vigilat era el que es referia a l’ensenyament i cultiu de les ciències socials per la sospita que podien difondre idees o doctrines polítiques, econòmiques i socials heterodoxes per al franquisme. En aquest camp com en tants d’altres, l’Església, si més no en alguns llocs com, per exemple, Catalunya, va fer una funció de suplència posant en marxa o acollint iniciatives civils que, sense el seu aixopluc, no haurien pogut existir o haurien estat obligades a funcionar amb la corda molt més curta. Com deus saber molt bé tu perquè el teu pare en va ser fundador, l’ICESB oficialment va néixer amb la finalitat de difondre la doctrina social de l’Església i aprofundir-hi. Aquest objectiu va facilitar que esdevingués gradualment un centre de formació social àmplia que atreia gran quantitat i varietat de persones, que promovia la docència, la investigació, la divulgació i l’acció socials. Advinguda la democràcia i amb ella les llibertats bàsiques, ja no calia tant que l’Església continués mantenint certes institucions o activitats que, d’altra banda, trobaven un lloc més adequat en la societat civil, la universitat, els sindicats, els partits, la iniciativa privada… L’ICESB encara va continuar una colla d’anys després del final del franquisme i més n’hauria pogut continuar. El seu paper ja no era tan necessari, però continuava sent útil en el camp de la formació social. Una altra raó o causa ben diferent de la seva desaparició fou la tendència conservadora i fins integrista d’alguns responsables eclesiàstics —Ricard Maria Carles, aleshores cardenal de Barcelona, n’és un paradigma— a suprimir, hivernar o desprendre’s d’aquells organismes que, al seu parer, no perseguien prou directament l’acompliment de la missió evangelitzadora de l’Església o no eren prou submisos a l’autoritat o doctrina eclesiàstiques.

07 MISCELLANIA.indd 239

30/01/13 13:18


240

TSC, 22 (2012)

Emili Boix-Fuster

Finalment, no podem oblidar que, per manca de mitjans personals i materials, però també de renovació, sensibilitat, ubicació i perspectiva, l’Església s’ha anat desprenent de molts organismes o serveis considerats perifèrics. I tal com estan evolucionant aquests darrers temps, se n’haurà d’anar desprenent de molts més, fins i tot de més centrals. Tal com l’hem viscuda o coneguda els de la meva generació, i malgrat encara moltes aparences, l’Església s’assembla a un comboi complex i heterogeni que no només va perdent vagons, sinó també força i velocitat, especialment en les etapes més recents del seu trajecte. E. B.: Com veus la recerca sociolingüística als països de llengua catalana? M. R.: La recerca sociolingüística catalana ha nascut i s’ha fet gran des d’una posició d’implicació i autodefensa. No som l’únic cas al món, evidentment, però sí un dels més significats. La preocupació per la situació social i el millorament de les perspectives de futur de la nostra llengua han presidit insistentment la recerca, sobretot fins a finals del segon mil·lenni. És una orientació que ha produït una sèrie de conseqüències, la més transversal de les quals és la que podríem anomenar anàlisi de les absències i les presències. El grau de coneixement i, sobretot, d’ús del català ha estat reiteradament objecte d’observació general o d’escrutini rigorós tant respecte al conjunt de la població com en àmbits o sectors més específics, que van del geogràfic al generacional, de l’autòcton a l’immigrant, del privat al públic, del formal a l’informal, de l’oral a l’escrit, del carrer a l’acadèmia, de l’empresa o l’economia a la política, de l’administració de justícia als mitjans de comunicació, el cinema i la publicitat... L’interrogant implícit o explícit és gairebé sempre el mateix: el català avança o retrocedeix, en quins àmbits i en quines funcions es produeix un o altre moviment, amb quin ritme. No sé si hi ha cap més llengua que hagi estat sociogràficament tan observada com la catalana. Deu ser segurament perquè la seva situació social als Països Catalans és tan complexa, des d’una relativa normalitat a una marginació residual. Sense deixar de ser una llengua minoritzada, ha conservat o (re)conquerit grans espais quantitatius i qualitatius de coneixement i d’ús. Però també n’ha perdut. Em demano, a vegades, si tanta quantificació no ha restat energies a altres aspectes més qualitatius de la recerca bàsica, aplicada o empírica. L’abundància sociogràfica i demolingüística potser no ha estat prou enriquida per una elaboració teòrica tant de conceptes com de mètodes apropiada a la nostra singularitat. Sense voler ignorar ni menystenir aportacions teòriques valuoses fetes des de la sociolingüística catalana, no sé si hem aprofundit i ubicat suficientment temes cabdals com l’estructura social i la llengua, les relacions entre llengua, poder i comunicació, els mecanismes de transmissió intergeneracional i d’integració lingüística, els continguts simbòlics, les ideologies i les actituds, els sentits o significats socials de la substitució lingüística, les implicacions antropològiques i psicològiques de la minorització... En el camp de la metodologia trobo a faltar més progressos en l’observació objectiva, per exemple, mitjançant l’ús de les noves tecnologies, les històries de vida o les entrevistes en profunditat. D’altra banda, cal reconèixer que, a més de constatar, discutir i lamentar tantes absències i celebrar algunes presències, s’han fet veritables avenços en l’elaboració de pro-

07 MISCELLANIA.indd 240

30/01/13 13:18


Entrevista a Modest Reixach (1931-2011)

TSC, 22 (2012)

241

postes de remeis, mètodes i instruments: drets lingüístics, polítiques lingüístiques, planificació, normalització, ensenyament, immersió, funció i rol dels mitjans, aprenentatge, paper de les institucions públiques… E. B.: Has estat un dels iniciadors de la demolingüística amb l’anàlisi i explotació dels censos lingüístics. Com es poden millorar? M. R.: Els censos lingüístics, com moltíssimes enquestes —sociolingüístiques i no—, tenen una flaca que relativitza molt la significació dels resultats i de la qual no sempre som prou conscients. La informació que ens donen té un component molt elevat de subjectivitat. Són dades declarades, no observades directament ni constatades. Amb això no dic que la informació fornida pels censos lingüístics no sigui útil, verídica, vàlida. És limitada perquè en la majoria dels casos es basa en preguntes d’opinió més que en fets objectius. A favor de la credibilitat dels censos se sol invocar que, a diferència de les enquestes, les dades provenen de tota la població estudiada i no de mostres més o menys representatives, però parcials per definició. Tot i admetent aquesta globalitat, potser cal recordar que sol ser una sola persona —teòricament el cap de casa— qui respon per tota la resta de la família, llar o grup de convivència. Per tant, l’informant és un filtre més a través del qual es vehicula tota la informació referent a la resta d’individus del grup. Malgrat aquestes dues i altres possibles febleses, la informació fornida pels censos lingüístics pot tenir un grau elevat de fiabilitat. I això per dues raons, com a mínim. Si no es demostra el contrari, hem de suposar, d’entrada, que les respostes dels informants o censats corresponen a la realitat tal com ells la perceben. Això no dispensa d’analitzar la possible existència de factors causants de desviacions o biaixos. Una altra raó a favor de la fiabilitat dels censos es podria formular així: les desviacions produïdes per circumstàncies purament aleatòries tendeixen a compensar-se quan la població censada és molt nombrosa. Malgrat aquestes raons a favor de la fiabilitat dels censos lingüístics, la precaució en la recepció i interpretació dels resultats no és mai poca. Com es poden millorar? Entre moltes d’altres, jo aventuraria tres principals línies de millora. En primer lloc, perfeccionar la formulació conceptual i textual de les preguntes. En aquest punt s’ha avançat considerablement. Tots plegats hem après, per exemple, a filar prim en els conceptes de llengua materna, llengua familiar, llengua habitual, llengua primera, llengua d’origen… o a distingir llengua coneguda i llengua usada…, o a definir amb claredat objectivable les habilitats de comprensió, parla, lectura i escriptura. No insisteixo en aquest punt perquè crec que en els cercles professionals ha millorat molt la precisió en els conceptes i els termes utilitzats. En segon lloc, caldria assolir molt més rigor en la recollida de la informació. Aquest és un aspecte primordial al qual a vegades no es dóna prou relleu, resta a l’ombra del contingut de les preguntes i la tabulació dels resultats. No cal comentar més els vergonyosos desastres ocorreguts en aquest punt en el cens de 2001, però sí que voldria insistir en la necessitat d’actuar amb el màxim rigor tant si la recollida d’informació es fa directament per part de l’organisme oficial responsable del cens, com si es deixa en mans

07 MISCELLANIA.indd 241

30/01/13 13:18


242

TSC, 22 (2012)

Emili Boix-Fuster

d’empreses subcontractades. Només posaré un exemple. Passa sovint que els agents censals, per guanyar temps o perquè no hi ha la persona més capacitada per donar les respostes, deixen el qüestionari a les llars i el passen a recollir complimentat uns dies després. Aquesta manera de procedir pot ser una font d’inexactituds i fins d’errors. No insistirem mai prou en la necessitat de formar els agents i els seus suplents, i de controlar de prop la seva comesa. En tercer lloc, caldria introduir en els qüestionaris —insisteixo, de passada, que solen ser massa llargs— alguna pregunta, observació o dada rigorosament objectivable com, per exemple, la llengua en què s’ha iniciat el contacte i la utilitzada en les respostes. En una entrevista com aquesta no podem entrar en aspectes més tècnics referents a les suplències d’entrevistats, tabulació i explotació de dades. Només una observació final: la construcció i manteniment de sèries històriques, útil i recomanable, no hauria de constituir mai una camisa de força que dificulti o impedeixi el perfeccionament dels continguts i de les tècniques d’obtenció de la informació. E. B.: La força homogeneïtzadora de l’economia de mercat, que abans se solia anomenar capitalista, afecta les llengües. Has observat un domini gran del castellà en l’economia? M. R.: El domini del castellà escrit en el món econòmic català ha estat i continua sent absolutament abassegador. Cosa que no passa en l’oral. És una herència, molt vinculada a la imposició secular del castellà a l’Estat espanyol, però també a la unitat de legislació i de mercat. I a la presència increïblement efectiva i respectada de castellanoparlants en els cercles econòmics de tot nivell. Deixant de costat les motivacions ideològiques indubtablement existents i operants amb més freqüència de la que sembla, i les purament rutinàries, per a les empreses, tant catalanes com forasteres, el respecte a les diferents llengües existents dintre l’Estat és percebut com una complicació que fa més nosa que servei i representa un cost addicional. Encara que no sempre sigui així. Per això, ara que ja no és obligatori, n’hi ha tantes que han optat exclusivament o primordial per l’espanyol tant en la comptabilitat interna, com en la denominació i informació continguda en els productes i serveis, com en les relacions escrites amb proveïdors i clients. En un grau menys accentuat, també en la publicitat. He utilitzat més amunt l’adjectiu abassegador perquè la situació és realment extrema en molts sectors. Com s’explica, per exemple, que cap laboratori farmacèutic de tants com n’hi ha a Catalunya no afegeixi el català o altres llengües hispàniques minoritzades a les instruccions que acompanyen tot medicament? Els fabricants de tota mena de maquinària fan el mateix. I no acabaríem. No obstant tot això, hi ha experiències consolidades que mostren que altres vies són possibles. Moltes caixes d’estalvi catalanes en són un exemple amb la catalanització, si més no parcial, de la majoria dels seus productes, serveis i publicitat. També hi ha altres empreses que han abdicat del monolingüisme tradicional espanyol. Tinc al cap, per exemple, algunes companyies de distribució. N’hi ha una de catalana ben florent i expansiva que va optar des de l’inici ja fa anys exclusivament pel català en l’etiquetatge dels seus productes, publicitat, megafonia, etc., i una de basca que practica l’ús escrit de les quatre llengües de l’estat en la denominació de tots els seus productes. Això

07 MISCELLANIA.indd 242

30/01/13 13:18


Entrevista a Modest Reixach (1931-2011)

TSC, 22 (2012)

243

mostra que hi ha diferents camins oberts, però no impedeix que tant a Catalunya com, no cal dir-ho, a la resta d’Espanya l’activitat econòmica continuï sent, si més no en la llengua formal i escrita, un dels bastions més practicants i difusors del monolingüisme espanyol. No voldria acabar aquesta resposta sense subratllar l’extrema transcendència que té el món econòmic per a la normalització d’una llengua. E. B.: Què es pot fer per capgirar aquesta tendència? Subvencionant, com amb la indústria editorial escandinava? Intervenint com en la Llei del cinema? M. R.: La pressió ambiental exterior i interior a favor del castellà és tan forta i consolidada que es fa difícil imaginar mesures concretes i eficaces per contrarestar-la. Crec que poden venir principalment per dues vies: la pressió de clients i consumidors i l’acció de govern. En una economia de mercat com la nostra, la primera és la més eficaç, però sovint la més difícil de congriar. Quan una empresa, tant catalana com espanyola, arriba a la conclusió que l’ús del català pot fer augmentar la clientela consumidora dels seus productes o serveis, serà molt fàcil que superi rutines i minoritzi obstacles o inconvenients. Per si no hi havia ja prou exemples, ara en tenim un altre de ben eloqüent en l’edició catalana de La Vanguardia. En els països d’economia capitalista el mercat és una força potentíssima que pot tenir una incidència lingüística tan insospitada com poc estudiada. El problema és que el consumidor català de béns i de serveis, a diferència del flamenc, per exemple, i de molts d’altres, rarament o minoritàriament sol col·locar la llengua entre els criteris de preferència i de selecció. Dit d’una altra manera, no mostra gaire sensibilitat lingüística quan compra productes i serveis. Desvetllar aquesta sensibilitat seria donar un pas endavant de proporcions incalculables. Però no resulta fàcil imaginar què es podria fer per desvetllar-la o augmentar-la. No sé si és imaginable als Països Catalans una campanya com la que havia presenciat a Bèlgica els anys cinquanta i seixanta expressada en un eslògan que deia «Compreu flamenc». No deixa de ser simptomàtic que més d’una vegada aquests darrers vint anys a la resta d’Espanya s’han fet campanyes de boicot als productes catalans —etiquetats gairebé sempre només en espanyol—, però, que jo sàpiga, mai a Catalunya se n’ha fet cap a la inversa. Només recordo alguna acció esporàdica de protesta contra algun comportament, declaració o publicitat d’empreses concretes. Protestes que, per cert, es van mostrar força eficaces. Deixa’m fer una darrera observació en aquest punt. No podem oblidar que la llengua marcada està en condicions d’inferioritat respecte a la no marcada. La protesta d’un espectador o comprador que no entén o no vol entendre el català sol ser més eficaç prop de l’exhibidor de cinema o el venedor comercial que no pas a la inversa. De la mateixa manera que, en certes ocasions o ambients, parlar en català és considerat de poca educació més fàcilment que fer-ho en castellà en la mateixa situació. Pel que fa a l’acció de govern, reconec que resulten ingrates les imposicions i les sancions, malgrat la seva legitimitat i fins i tot conveniència en alguns casos. Aquí també pesa molt la famosa distinció del Cercle Lingüístic de Praga, entre llengües marcades i no marcades, a què m’he referit abans. Especialment en el marc estatal

07 MISCELLANIA.indd 243

30/01/13 13:18


244

TSC, 22 (2012)

Emili Boix-Fuster

actual, imposar o afavorir l’espanyol no sol suscitar el mateix rebuig que fer-ho amb qualsevol altra llengua cooficial de l’Estat. Però és que, a més a més, i aquest és un factor d’un pes psicològic i mediàtic molt considerable, qualsevol iniciativa d’un govern autonòmic dels Països Catalans i molt en particular de Catalunya, que comporti la més mínima exigència impositiva del català, té un ressò advers immediat absolutament desproporcionat a la resta d’Espanya, i més concretament a la seva capital; és vist i proclamat com un abús i un atac injust a la llengua espanyola, a la igualtat dels espanyols i a la «unidad nacional». Aquesta pressió feixuga i constant contra una política lingüística afavoridora o mínimament impositiva del català —incomparablement més benigna que la que practiquen la immensa majoria d’estats del món— seria molt més suportable i probablement força menys intensa si Catalunya o els Països Catalans fossin un estat sobirà. Ateses totes aquestes circumstàncies i sense renunciar a les polítiques impositives quan no hi hagi cap més recurs per evitar la marginació severa del català en àmbits concrets, jo sóc partidari de prioritzar tant com es pugui l’acció pública incentivadora, estimuladora, compensatòria. Per la via de les subvencions, quan es tracti de necessitats lingüístiques col·lectives bàsiques, però també per la de les exempcions, sense oblidar els estímuls i premis no directament o primordialment econòmics. E. B.: Molts al·lòctons (noves migracions, del primer o del tercer món) adopten el castellà com a llengua de relació quan arriben a Catalunya. Com es podria aconseguir que aprenguessin i usessin el català? M. R.: El tema de la immigració no catalanoparlant és una qüestió crucial per a Catalunya i la resta de terres catalanes, on el creixement vegetatiu és i ha estat endèmicament tan baix i el demogràfic global tan alt. Onades intenses d’immigració com les que s’han produït a intervals relativament freqüents aquest darrer segle han de tenir forçosament una incidència notable en la situació i evolució de la llengua del país d’arribada ja prou afeblida en altres flancs. Potser cal recordar, primer de tot, alguns factors fortament condicionants de la situació actual. Només hi faré una al·lusió ràpida per emmarcar el tema. Secularment l’espanyol ha estat la llengua imposada o àmpliament dominant als països catalans de l’Estat espanyol, i la preferent, quan no l’única, dels organismes i administracions estatals, mentre que el català ha estat la llengua marginada i sovint proscrita. Tot això ha fet que de bon grat o per força els catalanoparlants s’acostumessin tradicionalment a renunciar a l’ús de la seva llengua a favor de l’espanyol davant persones no catalanoparlants, fins a l’extrem de considerar aquest ús una desconsideració quan no una mostra de mala educació. Aquesta mentalitat encara dura en àmplies capes de la societat catalana i espanyola amb conseqüències ben negatives per a la llengua del país. Encara hi ha més condicionants de la situació. El coneixement de l’espanyol és constitucionalment obligatori i socialment necessari dintre i fora de les terres catalanes. Actualment, la societat catalana receptora d’immigració no disposa dels instruments de control d’entrada i d’intervenció com tenen altres comunitats lingüístiques menys sotmeses, carència que s’agreuja pel fet que algunes polítiques públiques d’integració

07 MISCELLANIA.indd 244

30/01/13 13:18


Entrevista a Modest Reixach (1931-2011)

TSC, 22 (2012)

245

lingüística aplicades pels governs autonòmics o en projecte avançat d’establiment estan amenaçades per l’espasa de Dàmocles de la legislació i els tribunals espanyols. Una darrera dada encara: una quarta part dels al·lòctons recents són hispanoparlants i ho eren la pràctica totalitat dels arribats el segle passat fins ben entrats els anys vuitanta. Ateses totes aquestes circumstàncies, és lògic que sigui molt alt el risc que l’espanyol esdevingui la llengua franca, tant entre al·lòctons i autòctons com entre immigrants d’expressió lingüística diferent. En realitat no és un risc, sinó un fet força generalitzat avui, especialment en medis urbans. Es fa molt difícil imaginar mètodes eficients de modificar dinàmiques comunicatives com aquesta. No basta la simple extensió del coneixement del català si no s’opera una modificació substancial dels usos lingüístics. Hauríem d’aconseguir que el coneixement i l’ús del català fossin pràcticament necessaris o, almenys, molt útils per viure i desenvolupar-se a Catalunya. Aquest objectiu no es pot assolir només amb accions o mesures de tipus públic o institucional, per importants i variades que puguin ser. Es tracta d’un horitzó o un escenari només albirable si els catalanoparlants parlessin habitualment català amb els al·lòctons en tots els àmbits de la vida social. I això no sé com es pot aconseguir. De moment, n’estem molt lluny. Per tant, la primera cosa que s’ha de fer o continuar fent és conscienciar, a través de tots els mitjans possibles, els catalans per tal que no abdiquin de parlar la seva llengua. Només així l’aprendran els seus interlocutors al·lòctons. Caldria una intensa i prolongada campanya que fes arribar a les grans audiències eslògans com alguns que he vist a centres del Consorci de Normalització o que apliqués al terreny lingüístic aquella frase tan popular i exitosa fa uns quants anys a França a favor dels immigrants Touche pas mon pote, que podríem traduir com Pobre de tu que emprenyis el meu company. D’accions més concretes, n’hi poden haver moltes si hi ha voluntat política, col· lectiva i individual, d’aproximar els immigrants a la realitat catalana. I d’experiències no en falten. Parteixo de la convicció que l’acció més bàsica deu ser fomentar les oportunitats d’ascensió social dels nouvinguts i dels seus fills, no només perquè és de justícia, sinó també perquè la integració social és una condició gairebé sine qua non de la integració lingüística. No cal subratllar el paper primordial de l’escola, en primer lloc, però també del municipi, l’associacionisme de tot tipus i altres institucions. Evitar tant com sigui possible la concentració física i social d’al·lòctons o, dit en positiu, fomentar la convivència i la participació dels nouvinguts i les seves associacions en la vida local, cívica, laboral, lúdica, política, cultural… de les comunitats on s’han instal·lat. El coneixement del català parlat hauria de ser un requisit indispensable per accedir a tota feina en contacte amb el públic i, un mèrit, en qualssevol altres sol·licituds d’ocupació. E. B.: Vas ser coordinador de l’àrea de sociologia de la llengua del Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana 1986. Quin balanç fas de la teva àrea, uns quants anys després? M. R.: Va ser una àrea molt rica però molt heterogènia, la de la sociologia de la llengua. Cinc conferències plenàries, una cinquantena de comunicacions agrupades en nou àmbits, tres seminaris i tres tallers, nombrosos col·loquis sectorials i debats específics,

07 MISCELLANIA.indd 245

30/01/13 13:18


246

TSC, 22 (2012)

Emili Boix-Fuster

a més de tres concorregudes taules rodones generals obertes al gran públic constitueixen un volum molt considerable d’aportació. L’heterogeneïtat de temes, enfocaments, metodologies i tècniques fa molt difícil un balanç vint-i-cinc anys després. Tot el Segon Congrés, i l’àrea que jo coordinava potser encara més, respirava aquella actitud militant de què parlava a propòsit de la recerca sociolingüística catalana. Era l’any 1986, en plena efervescència de la recuperació política i cultural després de la interminable plantofada franquista i als inicis de la democràcia. L’aire que s’hi respirava era de molta preocupació per la situació social de la llengua, però també de fonda esperança. Feia dos anys llargs que havia estat promulgada a Catalunya la Llei de normalització lingüística aprovada unànimement pel Parlament, i encara no en feia un que havien entrat en vigor els preceptes ajornats d’aquella Llei. Ara, vint-i-cinc anys després, no s’han pas assolit els objectius que en aquell moment semblaven abastables a mitjà termini. Ha continuat l’animadversió secular, política, social i administrativa als i dels estats espanyol i francès contra el català. Recentment, fins i tot s’ha incrementat a l’Estat espanyol. Els anys transcorreguts han confirmat una altra de les conclusions generals en què s’afirmava que ni la millora del marc legal ni l’augment del coneixement no són suficients per a la normalització, si no van acompanyats per l’increment de l’ús social. Malgrat algunes millores importants sectorials i un augment notori del coneixement, l’ús habitual i familiar del català entre la població més aviat ha anat disminuint, val a dir que en grau força diferent segons els llocs. A aquesta evolució hi deu haver contribuït un fenomen relativament nou d’una envergadura no prevista en el Segon Congrés. Em refereixo a l’augment espectacular de la immigració no espanyola. En el llenguatge del Congrés, quan es parlava d’immigració es feia referència essencialment a la immigració provinent de l’Espanya no catalanoparlant produïda de manera galopant de 1950 a 1975. A partir d’aquesta darrera data, el flux provinent de terres espanyoles disminueix notòriament i guanya terreny el lent i parcial procés d’integració lingüística i social dels nouvinguts espanyols al·ludits. Però ben poc després es confirma un altre corrent que, per sorpresa de molts, ha anat creixent de manera espectacular, a Catalunya particularment: la immigració de nacionalitat no espanyola i sobretot no comunitària. En celebrar-se el Congrés, els al·lòctons no espanyols residents a Catalunya equivalien a l’1,7 % de tota la població. Aquest col·lectiu supera àmpliament el 17 %, cosa que significa força més d’un milió de persones per a moltes de les quals el català no és la llengua d’inserció social al país. Aquest fet deu estar relacionat amb un altre d’àmpliament constatat i lamentat en el Congrés. Em refereixo al costum de la població catalanoparlant d’adreçar-se o de respondre en castellà a qualsevol interlocutor tingut per no catalanoparlant, fenomen que ja hem comentat anteriorment. L’any del Congrés coincideix amb la data d’entrada de l’Estat espanyol a la Comunitat Econòmica Europea. Aquesta incorporació sempre s’havia vist amb bons ulls des de Catalunya, s’hi veia una garantia de més reconeixement de la seva personalitat i un bon auguri per a la salut de la seva llengua. Al Congrés es respirava plenament aquesta perspectiva esperançada. Dubto que ningú s’imaginés l’eurofrustració o l’eurodesencís que s’han generat després en comprovar el poc profit que fins ara ha fet al català la pertinen-

07 MISCELLANIA.indd 246

30/01/13 13:18


Entrevista a Modest Reixach (1931-2011)

TSC, 22 (2012)

247

ça d’Espanya a la Unió Europea, institució que ha adoptat com a pròpies tantes altres llengües, no poques de les quals compten amb menys demografia que la catalana. No puc enllestir aquesta resposta sense fer una referència mínima a un altre fenomen ja incipient en temps del Congrés i incrementat després: la desmobilització lingüística de certs sectors de la població des que les institucions públiques han anat prenent part en l’intent de consecució de la normalització de la llengua. E. B.: Has explicat la situació sociolingüística de Catalunya (junt amb Christine Bierbach 1988)1 a lectors estrangers. Com caldria fer aquesta tasca pedagògica, per tal de contrapesar les moltes distorsions i difamacions que se’n fan? M. R.: Tant en l’àmbit internacional com nacional, crec que la primera providència ha de consistir a dir la veritat, a presentar-nos tal com som. Fora del país molts catalanoparlants solen tenir un comportament anàleg al que hem comentat a propòsit del recurs al castellà davant de no catalanoparlants de l’interior: la renúncia gratuïta o acomplexada a manifestar la nostra veritable identitat. Un fals cosmopolitisme o universalisme ens pot portar a un espanyolisme postís i forçat, a amagar, dissimular o menystenir la condició de catalans. No som prou conscients que prioritzem el passaport i l’Estat per sobre de la comunitat lingüisticocultural, quan justament és aquesta la que primordialment defineix la nostra identitat. Partir de la veritat de manera honesta i desacomplexada és la primera tasca pedagògica a fer. Una vegada estirat aquest fil i establert aquest escenari, resultaran més coherents i comprensibles les explicacions més detallades sobre la complexa i evolutiva realitat catalana. En el supòsit que ens les demanin, és clar, i en el benentès que tampoc cal anar pel món proclamant a tort i a dret la catalanitat. Però també partint del principi que si els catalans no ens donem a conèixer a dintre i a fora de les nostres fronteres, ningú no ens reconeixerà. Aquesta pedagogia de la veritat pot tenir moltíssimes aplicacions en tots els camps. Només posaré dos exemples concrets entre molts altres de possibles. He observat que en els articles d’autors catalans publicats en anglès o en altres llengües no hi sol constar que són traduïts del català. En les presentacions breus, tant orals com escrites, de persones catalanes destacades en els camps més diversos, destinades a un públic allunyat del català, s’hi fa constar molt més sovint el seu origen estatal que lingüístic i cultural, fins al punt d’escriure en espanyol i no en català el seu nom de pila i altres referents biogràfics o geogràfics (Juan, Gerona, Cataluña…). El mateix es pot dir d’entitats, empreses, clubs esportius… No vull posar fi a aquesta resposta sense referir-me a un altre dels aspectes que poden tenir un alt valor pedagògic. Malgrat la terrible camisa de força que imposen sovint els estats, els països i entitats catalanes haurien de continuar maldant per obrir-se camí en les organitzacions internacionals de tota mena: científiques, econòmiques, professionals, esportives… En aquesta línia mereix, evidentment, una rellevància primordial la presència a la UNESCO. 1. Christine Bierbach i Modest Reixach (1988), «Katalonien», a Ulrich Ammon (et al.), Sociolinguistics: An international handbook of the science of language and society, vol. 3, Berlín, Mouton de Gruyter, p. 1324-1334.

07 MISCELLANIA.indd 247

30/01/13 13:18


07 MISCELLANIA.indd 248

30/01/13 13:18


Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 22 (2012), p. 249-269 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01.46 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Integració lingüística de la població alemanya resident a Mallorca Linguistic integration of the resident German population in Mallorca Bàrbara Sastre

Data de recepció: 10 de gener de 2012 Data d’acceptació: 27 de febrer de 2012

Resum En el present article s’exposa una part dels resultats que es desprenen de la tesi doctoral Integració lingüística de la població alemanya resident a Mallorca. Atesa la complexa situació sociolingüística de les Illes Balears, les característiques del grup analitzat (presència numèrica, motivacions de residència, etc.) dificulten greument el procés d’integració a la societat receptora. La comunitat lingüística de les Illes Balears està caracteritzada per la coexistència de dues llengües oficials: el català i el castellà. Aquesta convivència, emperò, no ha estat mai del tot equilibrada, ja que la llengua catalana s’ha vist sotmesa al llarg dels segles a les polítiques lingüístiques repressives de l’Estat espanyol, que en moltes ocasions han fet perillar-ne seriosament la seva supervivència. A partir de la segona meitat del segle xx, la política de repressió de la llengua catalana coincideix amb el desenvolupament del turisme de masses i provoca la primera arribada massiva d’immigrants procedents majoritàriament de les comunitats castellanoparlants de l’Estat espanyol. Amb la transició democràtica i des de l’aprovació de l’Estatut d’autonomia de les Illes Balears, la llengua catalana aconsegueix l’estatus de llengua oficial, juntament amb el castellà, i augmenta la seva presència social en molts àmbits. Tot i això, la freqüència de forces polítiques conservadores en el Govern balear provocarà que la recuperació de la llengua catalana no gaudeixi d’un procés normalitzador adequat. La dedicació quasi exclusiva a la indústria turística fa que el flux de nouvinguts sigui continu i, a partir de la dècada dels noranta, comença a arribar a les Illes un altre tipus d’immigració de fora de l’Estat espanyol. Aquest nou col·lectiu està format per una massa molt heterogènia d’immigrants de diferents parts del món, entre els quals destaquen els europeus, sobretot els procedents del Regne Unit i d’Alemanya. L’augment continu de residents de nacionalitat germànica en les dècades posteriors té com a conseqüència la creació d’una infraestructura social, orientada a oferir els seus serveis a primers residents i turistes, i que funciona bàsicament en la seva llengua materna. Aquest teixit social facilita l’arribada de nous residents i minva les necessitats d’interrelació amb la comunitat lingüística receptora. Correspondència: Bàrbara Sastre. C. Sant Vicenç Ferrer, 2. 07340 Alaró (Mallorca). Tel.: 971 510 804. A/e: bestard@gmx.de.

07 MISCELLANIA.indd 249

30/01/13 13:18


250

TSC, 22 (2012)

Bàrbara Sastre

Paral·lelament, l’explosió demogràfica que pateix l’illa com a conseqüència d’un desenvolupament turístic a gran escala contribueix a un nou procés d’expansió de la llengua castellana que esdevé llengua franca de comunicació entre els diferents grups lingüístics, principalment a zones costaneres i a la capital. En canvi, el català es converteix en una llengua de poca utilitat, atès que la població autòctona utilitza (majoritàriament) el castellà en els seus intercanvis comunicatius amb els residents estrangers. Tots aquests aspectes influeixen de manera decisiva en el procés d’integració lingüística de la població alemanya resident a l’illa i afavoreixen l’ús majoritari de la llengua castellana, que és la que gaudeix d’un prestigi i d’una presència socials més grans, i que és la que «parla tothom». Paraules clau: Mallorca, Illes Balears, integració lingüística, demolingüística, immigració, turisme, usos lingüístics i coneixements lingüístics, actituds lingüístiques.

Abstract This article presents some of the results of the doctoral thesis Linguistic Integration of the Resident German Population in Mallorca. Due to the complex sociolinguistic situation of the Balearic Islands, the features of the group under analysis (demographic weight, residential motivations, etc.) make the process of integration into the receiving community considerably difficult. The speech community of the islands is characterised by the coexistence of two official languages: Catalan and Spanish. This coexistence, however, has never been balanced, as Catalan has always been subject to repressive politics from the Spanish government, often putting at risk its survival. From the second half of the 20th century, political repression of Catalan coincides with the development of mass tourism and brings about the first wave of immigrants, mostly from Spanish-speaking communities on the mainland. With the transition to democracy, and the approval of the Balearic statue of autonomy, Catalan obtains the status of official language together with Spanish, increasing its social presence in many spheres. However, the prevalence of conservative parties in the Government of the Balearic Islands has meant that the recovery of Catalan has been inadequate. The almost exclusive dedication to the tourist industry has, from the 1990s, brought with it a continuous influx of immigrants. This new migratory wave is very heterogeneous, composed of mostly British and German immigrants. The continuous increase of German residents over subsequent decades has brought about the creation of a social infrastructure designed to provide services to residents and tourists of this nationality in their own language. This social network facilitates the arrival of new residents but at the same time diminishes the need for interrelation with the host linguistic community. Along these lines, the demographic explosion suffered as a consequence of tourist development on a large scale contributes to a new process of Spanish dissemination that becomes the lingua franca among the members of different linguistic groups, mainly in coastal areas and in the capital city. In turn, Catalan is scarcely used, largely due to the use of Spanish by the native population in communicative exchanges with resident foreigners. All these aspects have a decisive influence on the linguistic integration process of the resi-

07 MISCELLANIA.indd 250

30/01/13 13:18


Integració lingüística de la població alemanya resident a Mallorca

TSC, 22 (2012)

251

dent German population on the island and they favour the predominant use of Spanish that enjoys greater prestige and higher social visibility as it is the language that “everybody speaks”. Key words: Mallorca, Balearic Islands, linguistic integration, demolinguistics, immigration, tourism, language uses, language skills, language attitudes.

1.  La comunitat de parla illenca

L

a societat de les Illes Balears està caracteritzada, actualment, per la coexistència de dues llengües oficials: el català i el castellà. Aquesta convivència, emperò, no ha estat mai del tot equilibrada, ja que la llengua catalana s’ha vist al llarg dels segles sotmesa a les polítiques lingüístiques repressives de l’Estat espanyol, que en moltes ocasions han fet perillar-ne seriosament la supervivència. Actualment i des de l’aprovació de l’Estatut d’autonomia de les Illes Balears, la llengua catalana aconsegueix l’estatus de llengua oficial juntament amb el castellà, i augmenta la seva presència social en molts àmbits. Tot i això, la freqüència de forces polítiques conservadores en el Govern balear provocarà que la recuperació de la llengua catalana no gaudeixi d’un procés normalitzador adequat. A partir de la segona meitat del segle xx la política de repressió de la llengua catalana coincideix amb el desenvolupament del turisme de masses i provoca la primera arribada massiva d’immigrants procedents, majoritàriament, de comunitats castellanoparlants de l’Estat espanyol. Aquesta forta onada d’immigrants agreuja encara més la situació de la llengua catalana en el territori illenc, ja que provoca un nou procés d’expansió del castellà, que esdevé llengua franca de comunicació entre els diferents grups lingüístics, principalment a zones costaneres i a la capital. La dedicació quasi exclusiva a la indústria turística fa que el flux de nouvinguts sigui continu i, a partir de la dècada dels noranta, comença a arribar a les Illes un altre tipus d’immigració de fora de l’Estat espanyol. Aquest nou col·lectiu està format per una massa molt heterogènia d’immigrants de diferents parts del món, entre els quals destaquen els europeus, sobretot procedents del Regne Unit i d’Alemanya. Els residents alemanys formen un grup que no ha deixat de créixer en els darrers anys i que ha desenvolupat una estructura social pròpia, la qual permet al col·lectiu alemany cobrir les seves necessitats amb la seva llengua pròpia i minvar, per tant, la necessitat d’integració. L’objectiu principal de l’estudi en què es basa aquest article és l’anàlisi de la integració lingüística de la població alemanya resident a Mallorca. Partint de la hipòtesi general que l’apropament a la cultura i llengua pròpies de les Illes Balears de la població alemanya resident a Mallorca afavoreix la cultura dominant, que és la castellana, en detriment de l’autòctona, l’objectiu de la nostra recerca és desvetllar en quina mesura les característiques de la societat receptora i les de la població estudiada intervenen en el procés d’integració.

07 MISCELLANIA.indd 251

30/01/13 13:18


252

TSC, 22 (2012)

Bàrbara Sastre

2. Composició i evolució demogràfica de la població alemanya resident a les Illes Balears L’augment d’aquest grup comença a fer-se patent a la dècada dels noranta. L’any 1983 (segons el registre d’estrangeria) la població alemanya resident a les Illes Balears (2.803) representava un 11 % del total d’aquesta nacionalitat en el territori espanyol i era la cinquena comunitat autònoma amb més residents d’aquest grup. L’any 1998 les Balears passen a ocupar el segon lloc pel que fa al nombre de residents alemanys (només per darrere de les Canàries) i representen la nacionalitat més nombrosa de la població estrangera resident a les Illes Balears. Des de l’any 1988 l’aportació alemanya a les Illes Balears no ha deixat de créixer: un 19 % en aquell any que es converteix en un 39 % del total d’estrangers residents a les Illes el 1998. Tot i ser un col·lectiu que es dispersa per tot el territori de les Illes, Mallorca és el principal centre de destinació dels residents d’aquesta nacionalitat, i a finals d’aquest període té la major concentració d’habitants a la costa sud-oest de l’illa; a partir dels noranta s’observa una tendència a l’entrada d’aquest col·lectiu cap als pobles de l’interior. En el nou mil·lenni, l’evolució de la població alemanya resident a les Illes Balears consolida el seu lideratge com a nacionalitat més nombrosa i continua la tendència de creixement a l’alça que s’inicià a la dècada dels noranta.

3.  Anàlisi empírica 3.1. Metodologia Per conèixer el grau d’integració del col·lectiu alemany resident a Mallorca, es va desenvolupar un qüestionari sociolingüístic d’elaboració pròpia. El qüestionari (vegeu annex) inclou dos tipus de preguntes (les que ofereixen opcions de resposta múltiple i d’altres de resposta oberta) sobre diferents aspectes sociolingüístics dels enquestats: 1. Les dades personals: edat, sexe, lloc de naixement, professió, data d’arribada i lloc de residència a l’illa. 2.  Els coneixements i usos lingüístics (en diferents àmbits). 3.  Les actituds i opinions sobre la situació sociolingüística de l’illa. 4.  L’entorn social. El qüestionari fou elaborat en tres llengües: alemany, castellà i català. Aquesta manera de procedir persegueix l’objectiu de garantir el màxim grau de comprensió del qüestionari i de generar (sobretot en el cas de les entrevistes personals) un major grau de confiança entre l’entrevistadora i l’entrevistat que pogués evitar malentesos per qüestions de llengua, i així oferir respostes més fiables.

07 MISCELLANIA.indd 252

30/01/13 13:18


Integració lingüística de la població alemanya resident a Mallorca

TSC, 22 (2012)

253

La selecció dels enquestats es va fer en funció de tres criteris principals: la llengua, l’edat i la residència. Tots els enquestats havien de ser nadius de llengua alemanya, ser majors de divuit anys i residir de manera permanent a Mallorca. Així doncs, no es tingueren en compte els qüestionaris que no complien alguns dels criteris de selecció. Pel que fa a la procedència dels enquestats, el 97,6 % són nascuts a Alemanya. Només tres enquestats han nascut a altres països: Portugal, Polònia i Veneçuela. Malgrat tot, no es pogueren constatar diferències entre aquests darrers i els primers respecte als usos lingüístics. Trobar els enquestats fou un procés molt llarg que va presentar moltes dificultats. En general, el col·lectiu analitzat va presentar una actitud poc favorable i amb poca disposició a participar a l’estudi. Tot i això, cal esmentar que, una vegada establerts els primers contactes, alguns dels enquestats s’oferiren per actuar d’intermediaris, la qual cosa va facilitar la realització d’enquestes posteriors. Mitjançant una recerca per Internet, es va elaborar un llistat de totes les empreses i/o institucions alemanyes per a seleccionar els possibles candidats. Per repartir els qüestionaris es va utilitzar el mètode porta a porta. Una vegada localitzada l’empresa prèviament seleccionada, es mantenia una breu conversa amb la persona encarregada, a la qual s’explicava l’objectiu del qüestionari, i es fixava una data de recollida dels qüestionaris emplenats. Una vegada seleccionada la població enquestada, l’emplenament dels qüestionaris es va realitzar a través de tres procediments: l’entrevista personal, l’enquesta sense presència de l’entrevistadora i, finalment, a través d’Internet. Les enquestes i entrevistes foren realitzades del febrer al setembre de 2008. D’un total de 127 qüestionaris, 62 foren emplenats mitjançant l’entrevista personal, 59 a través d’una enquesta sense la presència de l’entrevistadora i 6 a través d’Internet. En línies generals, a través de les respostes obtingudes mitjançant l’entrevista personal, s’obtingueren informacions addicionals mitjançant explicacions espontànies dels entrevistats sobre qüestions concretes o experiències personals. Deixant de banda aquest aspecte, no s’han constatat diferències en els resultats obtinguts segons el procediment emprat. 3.2. Resultats L’anàlisi de les característiques sociològiques dels enquestats ens presenta el perfil sociològic de la mostra estudiada. La majoria dels enquestats es troba en un interval d’entre els 25 i els 50 anys, en un percentatge lleugerament superior de dones que d’homes. Pel que fa a la professió, la majoria d’enquestats treballa en el sector dels serveis o és comercial. Els jubilats i estudiants són els sectors menys representats de la mostra (15,7 %). Pel que fa a l’any d’arribada, la majoria s’han instal·lat a l’illa a la dècada dels noranta del passat segle xx i en el nou mil·lenni. Finalment, prop del 61 % dels enquestats viu a Palma i la resta, repartit de manera equilibrada entre pobles de l’interior i zones costaneres.

07 MISCELLANIA.indd 253

30/01/13 13:18


254

TSC, 22 (2012)

Bàrbara Sastre

3.2.1.  Coneixements lingüístics Més de la meitat dels enquestats utilitza majoritàriament la seva llengua materna sola o en combinació amb el castellà i/o l’anglès. L’elevada presència d’aquestes llengües corrobora l’existència d’un teixit social que en possibilita l’ús en molts àmbits. Els coneixements de català dels enquestats són molt baixos: el 32,2 % no en sap gens i el 35,4 % l’entén amb moltes dificultats. Finalment, només un 3,1 % dels enquestats que afirma saber parlar català resideix a pobles de l’interior, en els quals la presència social de la llengua pròpia és molt més elevada que a zones costaneres o a la capital. Els coneixements de castellà dels enquestats són molt més elevats que els de català: un 60,6 % afirma saber parlar castellà. En general, la majoria dels enquestats sap parlar com a mínim una llengua estrangera: un 96,8 %, castellà; un 91,3 %, anglès; prop del 30 %, francès, i un 10,2 %, italià. Finalment, cal destacar que no es pogueren establir diferències considerables entre els coneixements lingüístics i l’edat. Així doncs, els enquestats que declaren tenir coneixements de la llengua autòctona resideixen a pobles d’interior. Per tant, el criteri dominant és el lloc de residència independentment de l’edat. 3.2.2.  Actituds lingüístiques Les actituds lingüístiques són les valoracions (positives o negatives) que cada individu desenvolupa envers una llengua (Calsamiglia i Tuson, 1980: 29). Aquestes actituds són el resultat d’una gran diversitat de factors (presència social, prestigi, experiència personal, etc.), a través dels quals s’adquireix una predisposició (favorable o desfavorable) sobre la llengua. Per tal de conèixer i avaluar les opinions i actituds de la població enquestada sobre les dues llengües oficials, es varen formular una sèrie de preguntes sobre diferents aspectes com ara l’estatus legal, la utilitat, la promoció i difusió de les llengües, etc. La majoria dels enquestats (95,28 %) coneix el règim de cooficialitat del català i el castellà a l’illa. Un 43,3 % manifesta estar-hi en desacord. L’estatus diferenciat de les dues llengües és l’argument més significatiu per a justificar la resposta: el castellà gaudeix d’un prestigi molt elevat com a llengua oficial de l’Estat i també en l’àmbit global com una de les llengües més parlades del món. En canvi, segons els enquestats, el català és una llengua regional amb un àmbit d’ús molt reduït i amb una funció bàsicament identitària per a la població autòctona. Un 37 % dels enquestats creu que el règim de cooficialitat existent no garanteix l’ús de les dues llengües en igualtat de condicions, sinó que sovint s’afavoreix el català en detriment del castellà. D’acord amb les respostes obtingudes, la cooficialitat garanteix el dret dels mallorquins a fer ús de la llengua pròpia, però no respecta el dels estrangers d’usar el castellà.

07 MISCELLANIA.indd 254

30/01/13 13:18


Integració lingüística de la població alemanya resident a Mallorca

TSC, 22 (2012)

255

Només prop d’un 20 % dels enquestats declara el seu acord amb la cooficialitat de les dues llengües com a eina essencial per protegir i promoure la llengua autòctona i per garantir-ne l’ús. L’escàs reconeixement del català fora del territori balear i la percepció que una gran part de la població balear desconeix aquesta llengua, són els arguments més emprats pels enquestats per valorar la utilitat de les dues llengües oficials. Gairebé tots els enquestats (98,4 %) consideren necessari parlar castellà per viure a Mallorca. En canvi, pel que fa al català, el percentatge està prop del 20 %. La majoria dels enquestats manifesta que, en cas d’emigrar a un altre territori, el coneixement del castellà els serà més útil. Per tant, la temporalitat de la residència és un aspecte rellevant que afavoreix l’ús del castellà en detriment del català. Un altre argument de pes que afavoreix l’ús del castellà és l’elevada percepció dels enquestats que tothom parla aquesta llengua (també els mallorquins), mentre que només un sector molt reduït de la població balear parla català. Així doncs, la majoria d’enquestats declara que el castellà és la llengua que utilitza per comunicar-se tant amb estrangers d’altres nacionalitats com amb la població autòctona. És a dir, que el castellà esdevé la llengua de comunicació entre els membres de diferents grups lingüístics. El respecte a les particularitats culturals de l’illa i als mallorquins són les opinions més freqüents d’aquells que consideren necessari parlar en català, tot subratllant que és l’única manera d’integrar-se plenament a l’illa. Una vegada més, s’ha pogut establir una relació directa entre el lloc de residència i la utilitat de la llengua: tots els enquestats que consideren el català una llengua útil resideixen a pobles de l’interior de Mallorca. Finalment, prop del 8 % no considera el català com a llengua necessària per «sobreviure», tot i que com a llengua pròpia de la comunitat és una eina imprescindible per relacionar-se amb la població autòctona. Des de la configuració del marc autonòmic, la denominació de la llengua ha estat un debat obert a les Illes Balears fomentat, sobretot, pels sectors polítics més conservadors. Aquests discursos secessionistes agreugen el procés d’integració de la població al·lòctona, que percep una manca d’identitat lingüística clara de la comunitat receptora. A la pregunta sobre la relació entre el català i el mallorquí, el 68,5 % dels enquestats declara que es tracta de llengua i dialecte, mentre que un 22,8 % afirma que es tracta de dues llengües diferents. Cal esmentar que un nombre considerable d’enquestats va especificar que per als mallorquins el català i el mallorquí són dues llengües diferents. Un 70,8 % dels enquestats declara conèixer la política lingüística del Govern, mentre que un 22,8 % manifesta una manca de coneixement i/o interès en aquest sentit. Tanmateix, un 75,6 % dels enquestats manifesta un desacord absolut amb la gestió del Govern. Segons els enquestats, la difusió social del català es considera «desmesurada», atesa la poca utilitat d’aquesta llengua. Per a una gran part dels enquestats, la

07 MISCELLANIA.indd 255

30/01/13 13:18


256

TSC, 22 (2012)

Bàrbara Sastre

política lingüística actual margina el castellà i les altres llengües estrangeres. Tot això provoca greus problemes de comunicació i no garanteix els drets lingüístics dels estrangers. En línies generals, la majoria dels enquestats creu que cap govern pot imposar l’ús d’una llengua determinada, sinó que aquest ha de ser sempre conseqüència de la decisió individual i voluntària de cada parlant. Així, per tant, la majoria dels enquestats creu que el fet d’integrar-se (o no) a la societat receptora depèn de la iniciativa individual de cada persona i no té res a veure amb les actuacions del Govern. Com era d’esperar segons les opinions i valoracions sobre les iniciatives governamentals, els resultats obtinguts sobre l’assistència als cursos d’idiomes han esdevingut molt baixos: un 83,4 % de la població enquestada no ha participat en cursos organitzats pel Govern. Tot i això, la majoria d’enquestats d’aquest grup ja havia adquirit coneixements de castellà al seu país abans d’instal·lar-se a l’illa. Només un 11 % declara participar o haver participat en cursos de català per a estrangers a través de l’ajuntament del poble on resideixen, i, finalment, el 5,5 % restant declara que té intenció d’aprendre català en un futur. Només un 15,7 % creu que l’oferta de cursos de català és adequada, cosa que facilita la integració dels estrangers. En canvi, un 18,1 % dels enquestats afirma que la promoció del català dificulta o impedeix la integració dels estrangers que parlen castellà. En els països o comunitats monolingües, la integració lingüística dels immigrants es produeix de manera natural en la llengua pròpia. Els canvis que la societat balear ha experimentat en les darreres dècades (sobretot la presència massiva de població forània) han provocat una nova expansió del castellà en detriment de la llengua autòctona. Per aquest motiu, els diferents col·lectius d’estrangers tenen sovint la percepció que el castellà és la llengua que garanteix la integració a la comunitat illenca. A la pregunta «què significa per a vostè estar integrat lingüísticament a Mallorca», el 53,3 % declara que «parlar castellà», ja que és la llengua que parla la majoria de la població. En canvi, només un 3,9 % dels enquestats declara que la llengua catalana és necessària per integrar-se, ja que aquesta és la llengua pròpia de la comunitat. Finalment, un 36,2 % dels enquestats considera que s’han de parlar les dues llengües. En aquest cas, segons les respostes obtingudes, s’ha pogut establir una divisió funcional diglòssica de les dues llengües: el castellà, llengua a la qual s’associa el major prestigi, és la llengua franca de comunicació entre els membres de diferents comunitats lingüístiques i necessària per qüestions de promoció laboral. D’altra banda, el català esdevé llengua de relació en àmbits menys formals de comunicació amb la població autòctona. Un 9,4 % creu que la llengua d’integració depèn d’aspectes com ara la temporalitat o el lloc de residència. Pel que fa a la percepció del grau d’integració del grup propi, un 70 % dels enquestats considera que la població alemanya resident no està integrada a l’illa, ja que no parla cap de les dues llengües oficials. La majoria d’enquestats manifesta que l’elevada presència de residents de nacionalitat alemanya possibilita usar aquesta llengua en la majoria de situacions de la vida quotidiana, fet que explicaria la manca d’interès de molts alemanys per aprendre les llengües oficials de la comunitat. Un 22 % declara que la integració dels alemanys depèn de l’idioma de referència: si és el català, es pot con-

07 MISCELLANIA.indd 256

30/01/13 13:18


Integració lingüística de la població alemanya resident a Mallorca

TSC, 22 (2012)

257

siderar que la majoria no estan integrats; en canvi, el percentatge d’alemanys que parlen castellà es considera bastant més elevat i, en conseqüència, augmenta el nombre de residents que podrien considerar-se integrats. Finalment, una petita part dels enquestats subratllen el fet que la integració depèn de la situació de residència i la predisposició de cada individu, per la qual cosa sembla molt arriscat realitzar generalitzacions per a tot el grup. Cal destacar que, contràriament al que sovint s’ha constatat en estudis semblants, no s’ha pogut establir una correlació entre l’edat i el grau d’integració. Així doncs, tot i que les necessitats d’interrelació dels residents de més edat amb la població autòctona es redueixen sovint a la prestació de serveis, els enquestats més joves han esmentat, sovint, un ús quasi exclusiu de la llengua materna en el lloc de treball. Aquest darrer grup subratlla la dificultat d’aprendre dues llengües per manca de temps. Així doncs, l’estil de vida moderna (jornades de treball molt extenses, la família, etc.) comporta una falta de temps que afavoreix l’aprenentatge de la llengua castellana en detriment de l’autòctona. Un altre aspecte rellevant a l’hora d’analitzar la integració dels immigrants a la societat balear és el comportament lingüístic de la població autòctona. Amb l’arribada massiva d’immigrants de comunitats castellanoparlants de l’Estat espanyol, a partir de la segona meitat del segle xx i coincidint amb la política repressiva del règim franquista que només reconeixia la llengua castellana com l’oficial a les Illes Balears, la població autòctona de l’illa (que fins aleshores era majoritàriament catalanoparlant) es veu confrontada amb un gran contingent de població que desconeix la llengua pròpia. Així doncs, els intercanvis comunicatius entre la comunitat lingüística catalana i el grup lingüístic castellà es desenvolupen en castellà. A les dècades posteriors, l’arribada massiva de turistes i immigrants de països estrangers converteix l’illa en una societat multilingüe. Tot i conservar un elevat grau de fidelitat cap a la llengua autòctona amb membres de la pròpia comunitat lingüística, els mallorquins, en general, s’adrecen en castellà als seus interlocutors, sobretot si perceben que aquests són d’origen desconegut. Aquestes actituds han pogut corroborar-se en el present estudi: un 30 % dels enquestats declara que el comportament de la població autòctona facilita la integració dels estrangers, ja que aquesta utilitza sempre el castellà, en el moment que percep la procedència forània del seu interlocutor. En canvi, la meitat dels enquestats defensa l’opinió contrària, tot i que per diverses raons: — Un primer grup declara que els mallorquins no tenen un interès real en la integració dels estrangers, raó per la qual sovint no s’esforcen per entendre els estrangers quan parlen en castellà. — Un segon grup manifesta que en els intercanvis comunicatius amb mallorquins, aquests sovint responen en anglès o en alemany. Tot i això, la majoria d’enquestats expressa un elevat grau de comprensió respecte a aquest comportament lingüístic, atesa la gran quantitat de turistes que visiten l’illa. — Un tercer grup més reduït declara que, tot i que els estrangers parlen en català, els mallorquins sempre contesten en castellà.

07 MISCELLANIA.indd 257

30/01/13 13:18


258

TSC, 22 (2012)

Bàrbara Sastre

Finalment, un 20 % dels enquestats defensa l’opinió que no es pot generalitzar un comportament homogeni per a tota la població autòctona i que la integració és una tasca dels estrangers, la qual no té res a veure amb el comportament lingüístic de la població autòctona. A pesar de tot, cal destacar que el 70,8 % dels enquestats afirma no haver tingut mai problemes a l’illa per qüestions lingüístiques. El grau de relació amb la població autòctona és un aspecte fonamental per mesurar la integració social dels estrangers. La intensitat d’aquestes relacions depèn en gran mesura de la manera de viure que tenen els nouvinguts i de la composició del seu entorn social. Amb l’objectiu de conèixer aquest entorn, es formularen una sèrie de preguntes sobre l’interès per la llengua i cultura autòctones, com també sobre les relacions socials que mantenen amb els diferents grups poblacionals amb els quals conviuen a l’illa. Pel que fa al temps lliure, quasi la meitat dels enquestats (un 48 %) realitza activitats esportives i un 37,8 % dedica el temps d’oci a estar amb els amics. En aquest cas, molts dels enquestats han especificat que sovint es relacionen amb membres de la població autòctona. Al voltant d’un 20 % dels enquestats dedica el temps lliure a llegir i/o realitzar algun tipus d’activitat cultural (cinema, concerts, exposicions, etc.). Un 13,3 % declara que a penes disposa de temps lliure, atesa la quantitat d’hores que dedica a la seva activitat laboral. Dintre d’aquest grup s’inclouen, també, els enquestats que treballen a l’illa però els caps de setmana i les vacances es desplacen a Alemanya, i, per tant, quasi no disposen de temps lliure a l’illa. Finalment, cal destacar que només un 3 % dels enquestats manifesta dedicar el temps lliure a l’aprenentatge d’idiomes (tres enquestats aprenen català i un castellà). El nivell associatiu de la població enquestada és molt baix: un 72,4 % no és membre de cap associació (ni de residents estrangers, ni d’autòctons). El 25,9 % restant es distribueix entre aquells que són membres d’algun club de residents estrangers i aquells que participen en associacions o projectes de les Illes. Un 77,1 % dels enquestats considera que el seu entorn social és mixt; en canvi, només un 18,9 % declara que es relaciona fonamentalment amb gent del seu país. La majoria dels enquestats (78,7 %) declara interessar-se per la cultura de l’illa. Només un 17,3 % declara que la manca d’interès per la cultura autòctona es deriva del poc temps lliure de què disposa per raons laborals. Pel que fa a les àrees d’interès, s’ha observat una clara predilecció per aquells aspectes més tradicionals de la cultura autòctona. Així doncs, el percentatge més elevat correspon als que manifesten un interès per la història i els costums illencs (37 %), seguit de les festes populars i la gastronomia local (24,4 % i 22 %, respectivament). Pel que fa a la valoració de la llengua catalana, gairebé tots els enquestats (99,5 %) consideren que la llengua pròpia de les Illes és una part fonamental de la cultura «per als mallorquins». És a dir, que la llengua catalana esdevé l’element principal d’identificació de la població autòctona. Quant a les opinions sobre la societat mallorquina, més de la meitat de la població enquestada (56,6 %) valora positivament la societat receptora. La majoria d’enques-

07 MISCELLANIA.indd 258

30/01/13 13:18


Integració lingüística de la població alemanya resident a Mallorca

TSC, 22 (2012)

259

tats destaca l’amabilitat i la tolerància dels mallorquins, a pesar de l’elevat nombre d’immigrants i turistes que resideixen i visiten l’illa. Finalment, un 5,5 % dels enquestats té un concepte negatiu dels mallorquins i de la societat mallorquina, i manifesta obertament l’escàs interès per relacionar-se amb mallorquins i la seva predilecció pels espanyols peninsulars, als quals considera de caràcter més obert i amb els quals no té problemes lingüístics. Pel que fa als aspectes que consideren negatius de la societat mallorquina, un 21,5 % es refereix al caràcter tancat i a la dificultat de relacionar-se amb mallorquins. Prop del 20 % considera que la difusió «desmesurada» del català crea problemes de comunicació innecessaris. Tot i que amb percentatges inferiors, destaquen altres problemes com ara la corrupció de la classe política, l’excessiva dependència de la indústria turística i la poca preocupació i/o respecte pels animals i el medi ambient. Pel que fa a les motivacions de residència a l’illa, un 36,2 % fa referència a la bellesa i/o la bonança climàtica. Un 12,6 % fa menció a l’estil de vida mediterrani, que possibilita una millor qualitat de vida. El gruix de la població adulta (25-60 anys) fa referència, també, a les oportunitats laborals que, juntament amb un millor clima i qualitat de vida, converteixen l’illa en el lloc de residència ideal. Un 70,7 % dels enquestats declara que no canviaria res de la seva situació personal a l’illa; en canvi, un 9,4 % considera la situació lingüística com un dels aspectes més insatisfactoris de la seva vida quotidiana. Una petita part dels enquestats considera molt negativa la presència massiva d’alemanys, que dificulta el procés d’integració i trasllada els problemes del seu país d’origen a l’illa. Cal esmentar el fet que els enquestats que arribaren a l’illa a les primeres dècades de la segona meitat del segle xx són els que presenten un grau de satisfacció i d’insatisfacció personal més elevats. D’una banda, declaren sentir-se plenament integrats a la societat mallorquina («gairebé mallorquins»). D’altra banda, consideren que la societat mallorquina ha empitjorat: la presència massiva d’immigrants i turistes ha provocat molts problemes de contaminació, massificació, pujada de preus i un augment de les actituds xenòfobes o intolerants que alteren considerablement l’ambient de convivència pacífica i tranquil·la que es gaudia a l’illa anys enrere. Segons les respostes obtingudes, els criteris d’integració es basen en dos aspectes fonamentals: els coneixements de les dues llengües oficials i la intensitat de les relacions amb la població autòctona. En línies generals, independentment de l’edat dels enquestats, el lloc de residència (sobretot a zones de l’interior) i l’any d’arribada (és a dir, la llarga estada), s’han pogut constatar com a factors integradors. En canvi, un 36,2 % no es considera integrat, ja que no parla correctament cap dels dos idiomes oficials i/o a penes es relaciona amb els autòctons.

07 MISCELLANIA.indd 259

30/01/13 13:18


260

TSC, 22 (2012)

Bàrbara Sastre

3.2.3.  Usos lingüístics Tot i que no sempre es pot establir una correspondència directa entre el coneixement d’una llengua i l’ús que se’n fa, tenint en compte els resultats obtinguts, cal suposar un ús prioritari del castellà en detriment del català en aquelles situacions comunicatives que no permeten fer ús de la llengua materna. L’anàlisi dels usos lingüístics dels enquestats es distribueix en tres àmbits: laboral, privat i amb interlocutors desconeguts. 3.2.3.1.  Ús lingüístic en l’àmbit laboral Un 31,5 % dels enquestats declara usar la combinació anglès/alemany/castellà en aquest àmbit; un 28,3 %, alemany/castellà, i quasi un 20 %, només alemany. L’ús d’altres llengües, com ara el francès i l’italià, només apareix en combinació amb una de les tres esmentades anteriorment i amb percentatges molt inferiors que se situen per davall del 5 %. Només un 1,5 % dels enquestats declara usar exclusivament el català, i un percentatge molt baix l’utilitza en combinació amb altres llengües. (Cal esmentar que sovint es tracta d’un ús «passiu» d’aquesta llengua, és a dir, que l’escolten i entenen però no la parlen.) En aquest àmbit no s’han pogut establir diferències significatives entre l’edat i l’ús de les llengües, sinó que la professió ha esdevingut l’aspecte més rellevant. Així doncs, els enquestats que desenvolupen professions liberals (professors i arquitectes) usen més sovint el català que els que s’inclouen a la resta de professions (comerciants i sector turístic). Així doncs, independentment d’altres variables sociològiques, els enquestats que treballen en el sector turístic i els comerciants i venedors són els que més usen la combinació anglès/alemany/castellà, tot i que amb menys freqüència el francès i l’italià. En canvi, els enquestats que desenvolupen professions liberals (metges, periodistes, etc.) presenten els percentatges d’ús més elevats de la combinació alemany/castellà, o fins i tot un ús quasi exclusiu de la llengua materna. 3.2.3.2.  Ús lingüístic en el temps lliure Un terç dels enquestats declara usar la combinació alemany/castellà en aquest àmbit, mentre que un 28,3 % usa aquestes dues llengües juntament amb l’anglès i un 14,1 % usa només alemany. Si es comparen aquests resultats amb els de l’àmbit del treball, s’observa que en el temps lliure disminueix l’ús de l’anglès alhora que augmenta l’ús del castellà i l’alemany.

07 MISCELLANIA.indd 260

30/01/13 13:18


Integració lingüística de la població alemanya resident a Mallorca

TSC, 22 (2012)

261

S’ha pogut constatar un ús diferenciat de l’anglès i el castellà en aquest àmbit: els més joves presenten uns percentatges d’ús més igualats d’anglès i castellà, mentre que en els més grans augmenta l’ús del castellà en detriment de l’anglès. Cal suposar que les persones de més edat (sobretot si no treballen) tenen menys relacions amb membres d’altres nacionalitats estrangeres i/o fan en general un ús majoritari del castellà per relacionar-se amb individus que no pertanyen al grup propi. L’ús del català és lleugerament superior en aquest àmbit que en el laboral, tot i que cal tenir en compte que sovint els enquestats marquen aquesta opció encara que només facin un ús passiu d’aquesta llengua. Finalment, cal destacar que no s’han observat diferències d’ús significatives segons l’edat, sinó pel lloc de residència i entre aquells enquestats que formen part d’una parella mixta. 3.2.3.3.  Ús lingüístic amb interlocutors desconeguts Com s’ha esmentat anteriorment, el comportament lingüístic de la població autòctona és un factor a tenir en compte a l’hora d’analitzar els usos lingüístics dels estrangers. La majoria dels enquestats (60 %) utilitza el castellà per als intercanvis comunicatius amb persones desconegudes. Aquest comportament lingüístic deriva de la percepció que es té que la majoria de la població de l’illa parla aquesta llengua i desconeix l’autòctona. Prop del 20 % dels enquestats utilitza la combinació alemany/castellà, ja que declara que el seu entorn social està compost, principalment, per membres de la seva nacionalitat. Finalment, només un dels enquestats usa el català per adreçar-se a desconeguts. 4. Conclusions Mitjançant l’anàlisi empírica realitzada en una mostra de residents alemanys a l’illa, s’ha pogut verificar la hipòtesi presentada a la introducció: l’apropament a la cultura i llengua pròpies de les Illes Balears de la població alemanya resident a Mallorca afavoreix la cultura dominant, que és la castellana, en detriment de l’autòctona. Dels resultats de l’enquesta realitzada sobre els usos, coneixements i actituds lingüístics de la població enquestada, se’n poden extreure les conclusions següents: — La majoria d’enquestats parla castellà i usa de manera habitual aquesta llengua. En canvi, un percentatge molt inferior té (en el millor dels casos) uns coneixements molt baixos de català o desconeix aquesta llengua i, per tant, no la fa servir en les seves relacions socials. — Atesa la infraestructura social existent a l’illa al voltant de la comunitat alemanya, un gran nombre d’enquestats es relaciona amb freqüència amb membres de la

07 MISCELLANIA.indd 261

30/01/13 13:18


262

TSC, 22 (2012)

Bàrbara Sastre

mateixa nacionalitat i utilitza, per tant, la seva llengua materna de manera habitual en els seus intercanvis comunicatius diaris. — Un percentatge majoritari d’enquestats mostra actituds desfavorables envers la llengua catalana que es deriven, fonamentalment, de l’escàs reconeixement oficial d’aquesta llengua fora del territori balear. En canvi, el major prestigi del castellà es desprèn de la deducció d’«una llengua, una nació» i de la funció globalitzadora que se li concedeix a causa de l’important nombre de parlants arreu del món. La llengua castellana es considera, per tant, la més útil. Les característiques sociològiques del col·lectiu analitzat, com també les diferents motivacions i formes de residència, han esdevingut, també, contràries al seu apropament a la llengua i cultura autòctones: — La majoria d’enquestats resideix a la capital o a zones turístiques amb una elevada presència de població estrangera, fet que afavoreix la integració lingüística (en cas de produir-se) en castellà. En canvi, aquells enquestats que resideixen a pobles d’interior han mostrat (com a mínim) un major interès cap a la llengua i cultura pròpies. Tanmateix, cal esmentar que la tendència a residir a zones rurals (cases al camp), sovint allunyades dels nuclis urbans, disminueix considerablement les relacions socials amb els autòctons. — Les motivacions fonamentalment residencials dels enquestats més grans (sobretot aquells que no treballen) redueixen la necessitat d’interrelacionar-se amb la comunitat receptora. D’altra banda, els enquestats més joves treballen principalment en el sector turístic o en empreses que ofereixen els seus serveis a la comunitat de residents de la mateixa nacionalitat. Els intercanvis comunicatius es desenvolupen, per tant, en alemany o altres llengües estrangeres i, en tot cas, en castellà. La presència del català en l’àmbit laboral dels enquestats és pràcticament inexistent i es limita a un ús passiu d’aquesta llengua. — L’elevada mobilitat de la població enquestada dificulta, també, l’apropament cultural. D’una banda, els enquestats més joves consideren la seva residència a Mallorca com una situació temporal. D’altra, l’augment en les comunicacions entre Alemanya i l’illa ha permès desenvolupar nous models de residència basats en desplaçaments setmanals al seu país d’origen (Pendler). Aquests nous models de residència originats per les noves formes de vida moderna (flexibilitat d’horaris, etc.) redueixen amb freqüència la disposició de temps lliure. Per tot això, un gran nombre d’enquestats, a l’hora d’aprendre una de les llengües oficials, afavoreix el castellà, que els serà la llengua més útil fora del territori balear. Bibliografia de referència Abril, D. (2004). «Llengua, immigració, integració». Lluc [Palma: L’Espurna], núm. 840, p. 23. Aymà, J. M. (2003). «El foment de l’ús interpersonal de les llengües minoritzades. Tipologies de programes». Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 17, p. 223-234.

07 MISCELLANIA.indd 262

30/01/13 13:18


Integració lingüística de la població alemanya resident a Mallorca

TSC, 22 (2012)

263

Boix, E. (1993). Triar no és trair: Identitat i llengua en els joves de Barcelona. Barcelona: Edicions 62. Calsamiglia, H.; Tuson, E. (1980). «Ús i alternança de llengües en grups de joves d’un barri de Barcelona: Sant Andreu de Palomar». Treballs de Sociolingüística Catalana [València: Eliseu Climent], núm. 3, p. 11-82. Cerdà, S. (2003). «Política social i immigració a Mallorca». A: Serra, Sebastià (coord.). La immigració, països emissors i les Illes Balears. Palma: Cort, p. 249-296. Herling, S. (2003). «Mehrsprachigkeit und Sprachgebrauch auf Mallorca - ein soziolinguistischer Überblick». Zeitschrift für Katalanistik [Freiburg: Romanisches Seminar der Universität Freiburg], vol. 16, p. 31-40. Klug, C. (2000). «Was Hänschen nicht lernt... Der Streit um die Sprache in der Schule als Manifestation des kastilisch-katalanischen Sprachkonflikts». Linguistik Online, núm. 7,3/00. Kremnitz, G. (1997). Die Durchsetzung der Nationalsprachen in Europa. Münster: Waxmann. Kuhnen de Roca, V. (2003). «La immigració alemanya a Mallorca». A: Serra, Sebastià (coord.). La immigració, països emissors i les Illes Balears. Palma: Cort, p. 179-184. Marí, I. (2002). Una política intercultural per a les Balears?. Palma: Govern de les Illes Balears: Conselleria d’Educació i Cultura: Direcció General de Cultura: Fundació “Sa Nostra”. — (2004). «L’acolliment lingüístic de la immigració: bones pràctiques». Lluc [Palma: L’Espurna], núm. 840, p. 20-22. — (2006). Mundialització, interculturalitat i multilingüisme. Palma: Lleonard Muntaner. Melià i Garí, J. (1998): «Palma i pobles: les dues cares de la situació lingüística a Mallorca». Actes de la cinquena trobada de sociolingüistes catalans. Barcelona: Generalitat de Catalunya: Institut de Sociolingüística Catalana, p. 114-131. — (2002). «La situació lingüística a les Illes Balears. Comentaris al voltant d’una enquesta». Llengua i Ús [Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya: Direcció General de Política Lingüística], núm. 25, p. 61-68. — (2003a). «Die Sprachpolitik auf den Balearen». Zeitschrift für Katalanistik [Freiburg: Romanisches Seminar der Universität Freiburg], vol. 16, p. 19-29. — (2003b). «Una inflexió en la normalització lingüística a les Illes Balears?». L’Espill [València: Universitat de València: Tres i Quatre], núm.15, p. 143-157. — (2004a). «Immigració i integració lingüística». Lluc [Palma: L’Espurna], núm. 840, p. 13. — (2004b). «Immigració i normalització lingüística a les Illes Balears». Lluc [Palma: L’Espurna], núm. 840, p. 15-19. — (2005). «Els coneixements de català a les Illes Balears segons el cens de població de l’any 2001». Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 18, p. 31-42. Miralles, J.; Iturraspe, A. (2003). «Coneixements, actituds i usos lingüístics envers el català dels estrangers d’origen europeu al Pla de Mallorca». Universitat de les Illes Balears. [Document no publicat] Pallas, A. (2003a). «Índex associatiu de persones estrangeres a les Illes Balears». A: Serra, Sebastià (coord.). La immigració, països emissors i les Illes Balears. Palma: Cort, p. 185-201. — (2003b). «Societat i moviments migratoris en els països de l’Àfrica Subsahariana». A: Serra, Sebastià (coord.). La immigració, països emissors i les Illes Balears. Palma: Cort, p. 125-143. Picornell, C. (1994). «Els impactes del turisme». A: Benítez Mairata, J.; Ripoll Martínez, A.; Serra Busquets, S. (cur.). Turisme, societat i economia a les Balears. Palma: Fundació Emili Darder.

07 MISCELLANIA.indd 263

30/01/13 13:18


264

TSC, 22 (2012)

Bàrbara Sastre

Pons, E.; Vila, F. X. (coord.) (2005). Informe sobre la situació de la llengua catalana (20033004). Barcelona: Observatori de la Llengua Catalana. Pons, J. (2003). «Dades sobre la immigració a les Illes Balears». A: Serra, Sebastià (coord.). La immigració, països emissors i les Illes Balears. Palma: Cort, p. 297-307. Querol, E. (2005). «Comparació dels usos i les representacions de les llengües a les Illes Balears, Catalunya, el País Valencià i Andorra». Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 18, p. 43-62. Ramon, N. (2002). «Estratègies d’integració lingüística dels estrangers a les Illes Balears». Llengua i Ús [Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya: Direcció General de Política Lingüística], núm. 24, p. 49-55. — (2004). «Immigració i acolliment lingüístic a les Illes Balears». Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 18, p. 161-175. Salvà, P. (1998). «Balears: una “Nova Califòrnia” per als europeus». El Mirall [Palma: Obra Cultural Balear], núm. 96, p. 6-8. — (1999a). «Actituds i comportaments dels residents alemanys a Mallorca». El Mirall [Palma: Obra Cultural Balear], núm. 96, p. 9-11. — (1999b). «La societat illenca en el llindar del segle xxi». El Mirall [Palma: Obra Cultural Balear], núm. 96, p. 6-8. — (2002). «Les Illes Balears: un espai de cruïlla de fluxos migratoris». Llengua i Ús [Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya: Direcció General de Política Lingüística], núm. 24, p. 4-11. — (2004). Una aproximació a la immigració d’estrangers a les Illes Balears. Palma: Sa Nostra. [Premi “Sa Nostra” d’investigació. Convocatòria 2001] — (2005a). «La nova situació geodemogràfica de les Illes Balears al començament del segle xxi: creixement de la població i fluxos migratoris». Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 18, p. 131-141. — (2005b). «La població de les Illes Balears: una reflexió a inicis del tercer mil·lenni sobre els seus trets i reptes de futur». A: Pons i Pons, Damià (ed.). Països catalans, en plural. Palma: Moll, p. 401-415. Strubell, M. (2003). «Possibles aportacions de la psicologia aplicada per al canvi de les normes i els hàbits de tria lingüística». Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 17, p. 235-261. Terricabras, J. M. (2003). «El mite de la llibertat d’elecció de la llengua». Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 17, p. 179-184. Vila i Moreno, F. X.; Sorolla Vidal, N. (2003). «Els usos lingüístics interpersonals no familiars a Catalunya. Estat de la qüestió a començament del segle xxi». Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 17, p. 77-158. Villaverde, J. A. (2003a). «Algunes dades sobre el coneixement i la transmissió del català a les Illes Balears». Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 17, p. 159-167. — (2003b). «El foment de l’ús del català a les Illes Balears». Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 17, p. 271-273.

07 MISCELLANIA.indd 264

30/01/13 13:18


Integració lingüística de la població alemanya resident a Mallorca

TSC, 22 (2012)

265

Annex Qüestionari sociolingüístic Edat Sexe Lloc de naixement Professió Any d’arribada a Mallorca Lloc de residència a Mallorca 1. Quina és la seva llengua materna? .................................................................................................... 2. Quina és la seva llengua habitual? .................................................................................................... 3. Sap parlar altres llengües malgrat no les usi habitualment? □  Sí □  No En cas de resposta afirmativa, quines? .........................................................................................................

4. Quin nivell té d’aquestes llengües? a) Català □   No en sé gens □  L’entenc   amb dificultats   sense dificultats □   La parl   amb dificultats   sense dificultats □   Llegesc i escric   amb dificultats   sense dificultats b) Castellà □   No en sé gens □  L’entenc   amb dificultats   sense dificultats

07 MISCELLANIA.indd 265

30/01/13 13:18


266

TSC, 22 (2012)

Bàrbara Sastre

□   La parl   amb dificultats   sense dificultats □   Llegesc i escric   amb dificultats   sense dificultats 5.  Quina llengua/llengües utilitza al treball? □  Alemany □  Castellà □  Català □   Altres. Especifiqui-les . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 6.  Quina llengua/llengües utilitza en el temps lliure (amb els amics, etc.)? □  Alemany □  Castellà □  Català □   Altres. Especifiqui-les . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 7. Quina llengua/llengües utilitza per adreçar-se a desconeguts (a l’Administració, als comerços, etc.)? □  Alemany □  Castellà □  Català □   Altres. Especifiqui-les . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 8.  Coneix el règim de cooficialitat del castellà i el català a Mallorca? □  Sí □  No En cas de resposta afirmativa, què en pensa? .........................................................................................................

9.  Creu que és necessari el coneixement del català i/o castellà per viure a Mallorca? a) Català □  Sí □  No b) Castellà □  Sí □  No Per què? .........................................................................................................

07 MISCELLANIA.indd 266

30/01/13 13:18


Integració lingüística de la població alemanya resident a Mallorca

TSC, 22 (2012)

267

10.  El català i el mallorquí són:   La mateixa llengua   Llengua i dialecte   Llengües diferents   Altres. Especifiqui-ho . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11.  Coneix la política lingüística del Govern balear?  Sí  No En cas de resposta afirmativa, què en pensa? .........................................................................................................

12.  Què significa per a vostè estar integrat lingüísticament a Mallorca?   Parlar català   Parlar castellà   Parlar els dos idiomes   Altres. Especifiqui-ho . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 13. Creu que la població alemanya resident a Mallorca està integrada lingüísticament?  Sí  No   Altres. Especifiqui-ho . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Per què? .........................................................................................................

14. Creu que l’actitud de la població autòctona facilita la integració lingüística dels residents estrangers?  Sí  No   Altres. Especifiqui-ho . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Per què? .........................................................................................................

15. Creu que hi ha suficients iniciatives governamentals (cursos, programes de televisió, etc.) que facilitin la integració lingüística de la població estrangera?  Sí  No   Altres. Especifiqui-les . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

07 MISCELLANIA.indd 267

30/01/13 13:18


268

TSC, 22 (2012)

Bàrbara Sastre

Participa o ha participat mai d’alguna d’aquestes iniciatives?  Sí  No Si la resposta és afirmativa, de quines?   Cursos d’idiomes   Cursos a través de mitjans de comunicació   Altres. Especifiqui-les . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 16.  Té o ha tingut dificultats a Mallorca per qüestions de llengua?  Sí  No Si la resposta és afirmativa, de quin tipus? .........................................................................................................

17.  Quines activitats realitza al seu temps lliure? .........................................................................................................

18.  És membre d’alguna associació?  Sí  No Si la resposta és afirmativa, de quin tipus? .........................................................................................................

19. Considera que el seu entorn és mixt o es relaciona principalment amb gent del seu país?  Mixt   Només em relaciono amb gent del meu país   Altres. Especifiqui-ho . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 20.  S’interessa per la cultura mallorquina?  Sí  No Posi alguns exemples .........................................................................................................

21.  Considera la llengua autòctona part de la cultura de Mallorca?  Sí  No   Altres. Especifiqui-ho . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

07 MISCELLANIA.indd 268

30/01/13 13:18


Integració lingüística de la població alemanya resident a Mallorca

TSC, 22 (2012)

269

22.  Quins són per a vostè els aspectes més positius de la societat mallorquina? ...................................................................................................

23. Quins són per a vostè els problemes més greus de la societat mallorquina? Què milloraria? ...................................................................................................

24.  Per quina raó va decidir venir a viure a Mallorca? Què milloraria? ...................................................................................................

25.  En general, es considera integrat dins la societat mallorquina?  Sí  No Per què? .........................................................................................................

07 MISCELLANIA.indd 269

30/01/13 13:18


07 MISCELLANIA.indd 270

30/01/13 13:18


Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 22 (2012), p. 271-286 http://revistes.iec.cat/index.php/TSC ISSN (ed. impresa): 0211-0784

DOI: 10.2436/20.2504.01.47 ISSN (ed. electrònica): 2013-9136

Sociolingüística galega. Problemas e pescudas Galician sociolinguistics. Problems and research Sociolingüística gallega. Problemes i recerques Henrique Monteagudo Instituto da Lingua Galega - Universidade de Santiago de Compostela

Data de recepció: 10 de març de 2012 Data d’acceptació: 25 de març de 2012

Resumo No presente contributo imos presentar un panorama, necesariamente breve e talvez parcial, e un balance, obrigatoriamente provisorio, dos estudos de sociolingüística galega. O panorama ofrécese máis como unha especie de «estado da arte» ca como un relatorio de proxectos en curso. Xa que logo, trataremos de desenvolver un apertado relato histórico do desenvolvemento do noso campo de estudo en Galicia, dos resultados máis relevantes que obtivo e dos debates de maior alcance. Non se impaciente o/a leitor/a se nos detemos con certo vagar nas reflexións formuladas e nos debates trabados nos primeiros tempos, pois en boa parte unhas e outros acoutaron o campo e construíron o marco de intelección en que se desenvolveu a sociolingüística galega nas últimas décadas. Dado o carácter do traballo, presentarase unha bibliografía extremadamente sucinta. Con certeza, existe un senso de xustiza histórica no feito de que este relatorio se veña presentar e publicar a Barcelona, pois a sociolingüística galega naceu e se desenvolveu en boa parte baixo a inspiración da sociolingüística catalá. Palabras clave: sociolingüística galega, estado da arte, bibliografía.

Abstract In this paper, we present a brief and perhaps partial overview of Galician sociolinguistics as well as a necessarily provisional assessment. The overview sets out to present a “state of affairs” rather than a catalogue of current studies. We attempt to illustrate the dense historical background of how our field of studies has developed in Galicia, from the most significant results achieved and from the debates of widest scope. We ask the reader to kindly bear with us if we stop to analise in detail the considerations that were raised and the questions that were posed initially, as both define the field of work and build the intellectual framework in which Galician sociolinguistics has developed over the past few decades. Given the character of the work, a very succinct bibliography is presented. Moreover, it is true to say that there is a certain Correspondència: Henrique Monteagudo. Instituto da Lingua Galega. Universidade de Santiago de Compostela. Praza da Universidade, 4. 15782 Santiago de Compostela. Tel.: 981 563 100, ext. 11831. A/I: http://webspersoais.usc.es/persoais/henrique.monteagudo/index.html.

07 MISCELLANIA.indd 271

30/01/13 13:18


272

TSC, 22 (2012)

Henrique Monteagudo

sense of historic justice as this “state of affairs” is published in Barcelona and Galician sociolinguistics has taken its inspiration from its Catalan counterpart. Key words: Galician sociolinguistics, state of affairs, bibliography.

Resum En aquesta contribució presentem un panorama, necessàriament breu i tal vegada parcial, i un balanç obligatòriament provisional dels estudis de sociolingüística gallega. El panorama es presenta més com una mena d’«estat de la qüestió» que com un reguitzell de projectes en curs. Tractarem d’esbossar un dens relat històric del desenrotllament del nostre camp d’estudis a Galícia, dels resultats més rellevants que s’hi han obtingut i dels debats de més abast. Preguem al lector o lectora que no s’impacienti si ens aturem amb detall en les reflexions que es van formular i en els debats que es van plantejar en els primers temps, ja que, en bona part, les unes i els altres delimitaren el camp i construïren el marc intel·lectual en què es va desenvolupar la sociolingüística gallega en les darreres dècades. Atès el caràcter del treball, s’hi presentarà una bibliografia extremadament succinta. Certament, existeix un cert sentit de justícia històrica en el fet que aquest estat de la qüestió es publiqui a Barcelona, perquè la sociolingüística gallega ha nascut i s’ha desenvolupat inspirant-se en la sociolingüística catalana. Paraules clau: sociolingüística gallega, estat de la qüestió, bibliografia.

1.  A perspectiva sociolingüística: primeira formulación (1967)

O

s antecedentes inmediatos da sociolingüística galega sitúanse na década dos ‘60, cando comeza a xurdir con certa amplitude un movemento cultural que se sitúa fóra dos parámetros do réxime franquista —apoiado na articulación de partidos políticos democráticos na clandestinidade— que tomou como unha das súas bandeiras a reivindicación do uso público do idioma galego. En 1963, comeza a editarse a primeira publicación que ten como obxecto específico servir de elemento articulador da cultura galega e en galego, a revista Grial, que aínda existe hoxe en día e da que teño a honra de ser codirector. Por outra banda, a partir do curso 1965/1966, comezan a ofrecerse as materias de lingua e literatura galega, con carácter opcional, para os estudantes da recentemente fundada sección de Filoloxía da Universidade de Santiago. Esas primeiras iniciativas colocan xa algunhas cuestións que suxiren reflexións de carácter que hoxe diriamos sociolingüístico. Así, por unha banda, cómpre elaborar materiais de estudo, e por tanto resolver problemas básicos da lingua escrita como é a fixación gramatical e ortográfica do idioma (por caso e por sinal, a Gramática elemental del gallego común publícase en 1966, da man de Ricardo Carballo Calero, profesor encargado da docencia universitaria de lingua e literatura galegas). Ademais, hai que confrontar as dificultades derivadas do contacto lingüístico entre o galego e o castelán, e de aí os primeiros ensaios de lingüística contrastiva e incursións na problemática das interferencias lingüísticas (Alonso, 1966).

07 MISCELLANIA.indd 272

30/01/13 13:18


Sociolingüística galega. Problemas e pescudas

TSC, 22 (2012)

273

O texto probabelmente máis representativo deste período, desde o punto de vista que hoxe nos aquece, é o discurso de ingreso de Ramón Piñeiro na Real Academia Galega, lido en 1967, baixo o título de «A linguaxe e as linguas» (Piñeiro, 1967). Neste discurso, o intelectual galeguista reflexiona sobre a situación do idioma do país, e ao facelo introduce unha serie de nocións cun indubidábel cariz sociolingüístico, que serán retomadas unha e outra vez nas décadas posteriores (Santamarina Fernández, 1998; Monteagudo, 2007). Piñeiro proponse analizar «a actitude do pobo galego verbo da súa lingua», e ponse a diseccionar tres tipos de prexuízos que condicionan esa actitude: a) o prexuízo sociolóxico, b) o prexuízo lingüístico e c) o prexuízo ideolóxico. O primeiro, o prexuízo sociolóxico, aséntase na utilización da lingua castelá como arma de distinción por parte dos grupos sociais privilexiados, segundo o autor, «esta discriminación social por medio da diferenciación lingüística tivo como resultado o complexo colectivo de inferioridade que tan arraigado está na alma galega». Ese sentimento de inferioridade induciría unha actitude de resignada pasividade no pobo galego falante, e de autodesfiguración mimética, que apuxa cara á asimilación imitativa, das elites sociais castelanizadas. Resume Piñeiro: «Sentimento de inferioridade e comportamento servil. Velaí as graves taras psicolóxicas do pobo galego.» Como vemos, ao tocar estes puntos, o intelectual galeguista achégase aos terreos da antropoloxía e da psicoloxía social. Pero ao referirse ao prestixio cultural do castelán e ao desprestixio social do galego, que asocia á súa exclusión do sistema educativo, os medios de comunicación de masas (prensa e radio, pero tamén televisión, novidade naquel momento) e das actividades de culto (o silencio acerca das administracións públicas é obrigado no contexto da Ditadura), ao referirse a estes asuntos, dicía, Piñeiro apunta xa con decisión cara a unha análise propiamente sociolingüística. Canto ao prexuízo lingüístico, o autor critica o escepticismo reinante sobre as posibilidades de promoción do galego, fundado na situación de polimorfismo dialectal e mais na anarquía ortográfica que reinaba na lingua escrita. Tamén apunta á necesidade de adaptación e actualización do idioma, coa súa incorporación á vida urbana e á civilización contemporánea. Neste terreo, coma noutros, Piñeiro maniféstase extraordinariamente optimista, pois considera que se trata basicamente de problemas técnicos (por sinal, entende que a ortografía é «enteiramente convencional»), problemas que se resolverán «sen grandes dificultades». Efectivamente, en 1970/1971, por iniciativa e obra de Piñeiro e do antes citado Ricardo Carballo Calero, a Real Academia Galega aproba as primeiras Normas ortográficas e morfolóxicas do idioma galego; pero, como decontado máis adiante se poría de manifesto, isto só constituíu unha solución precaria e provisoria ao problema da norma. Finalmente, Ramón Piñeiro aborda o prexuízo ideolóxico, que el considera que «vai asociado a un tipo de ideoloxía que en nome do progreso refuga a pluralidade idiomática por coidar que debe ser substituída pola vixencia dunha única lingua universal». Desenvolve aí o pensador unha fina crítica da visión puramente instrumentalista das linguas, característica da civilización contemporánea, que as reduce a unha pura función comunicativa/denotativa, ignorando a importantísima función expre-

07 MISCELLANIA.indd 273

30/01/13 13:18


274

TSC, 22 (2012)

Henrique Monteagudo

siva e a súa condición de órgano do pensamento. Piñeiro relaciona máis ben aquela visión instrumentalista co racionalismo tecno-científico, deixando na sombra a racionalidade económica que subxace ás fortes presións cara á uniformización lingüística e a conseguinte redución ou eliminación da diversidade. Tampouco trata, desta vez por razóns obvias (lembremos o contexto histórico), das ideoloxías nacional-estatalistas que, concretando no caso español, apuxan cara á imposición do castelán e a subordinación das linguas nacionais da periferia. O discurso de Piñeiro non é, xaora, un tratado de sociolingüística científica. Pero evoca unha boa parte tanto dos desafíos sociolingüísticos que tería que abordar Galicia nas décadas seguintes, canto das preocupacións que motivaron unha boa parte das pesquisas e debates que desenvolvería a sociolingüística galega como campo de estudo científico: a desigual distribución social do galego e o castelán, a expansión funcional da lingua (ensino, medios de comunicación, igrexa), a norma lingüística, a depuración e modernización do idioma, o debate entre o uniformismo e o pluralismo lingüísticos. Piñeiro apunta algunhas nocións clave que serán amplamente manexadas tamén como explicación de boa parte deses problemas (prestixio, actitude, prexuízo), que foron comunmente aceptadas, e que quizais sexan merecentes dunha revisión crítica. 2.  A crise da consciencia lingüística de galicia: informe dramático (1973) Esas cuestións tomarían estado de temas de debate público pouco máis tarde, a partir do ano 1973, cando saen á luz, case simultaneamente o libro Informe —dramático— sobre la lengua gallega, do profesor Xesús Alonso Montero (Montero, 1973), e un par de artigos, o primeiro do filólogo portugués Manuel Rodrigues Lapa, «A recuperação literária do galego» (Lapa, 1973, publicado un ano antes en Portugal, na revista Colóquio /Letras), e o segundo, a réplica que lle dirixe Ramón Piñeiro, «Carta a Don Manuel Rodrigues Lapa» (Piñeiro, 1973). Nos aspectos que nos interesan aquí, o ensaio de Xesús Alonso Montero comeza por sinalar que «la conflictiva realidad gallega no ha producido una sociolingüística a la altura de las circunstancias». Aparece, pois, a nova disciplina ou campo de estudo, mencionada polo seu nome, pero tamén se propón unha análise crítica de nocións tales como bilingüismo e diglosia, incluso cunha primeira aproximación rudimentaria ao que despois se denominaría análise da conversa. Pero, ao meu entender, o máis importante deste ensaio é a constatación de que os cambios sociais en curso, particularmente a industrialización e a urbanización, nun contexto de exclusión do galego dun sistema educativo en plena expansión e duns medios de comunicación de masas cunha capacidade de penetración social nunca vista, abocaban á sociedade galega a un dilema inescapábel: ou a recuperación do galego en condicións debidas (enúncianse na obra as mínimas: uso vehicular no ensino básico e intensivo medios de comunicación e difusión popular do teatro e de textos impresos en galego), ou a condena á desaparición, que se anuncia inminente.

07 MISCELLANIA.indd 274

30/01/13 13:18


Sociolingüística galega. Problemas e pescudas

TSC, 22 (2012)

275

Neste ensaio (pois dun ensaio se trata), Xesús Alonso Montero pon radicalmente en cuestión o ideoloxema que os sociolingüistas occitanos denominaron conxectura de eternidade (Robert Lafont), unha visión segundo a cal a perpetuación do idioma do país está garantida na medida en que está asegurada a pervivencia do campesiñado, dando por suposto que tanto a existencia desta clase social coma a súa asociación coa lingua propia son feitos naturais, que foxen ás lóxicas da historia. Tal cuestionamento apuxa o ensaísta, como acabamos de sinalar, a formular outra conxectura polémica e profética, que pasou a ser denominada tese da morte da lingua. A publicación desta obra, e concretamente a formulación desta profecía, deu azo a un amplo debate, á calor do cal nace a sociolingüística galega propiamente dita, como máis adiante mostraremos. 3. O debate normativo: galego, portugués, brasileiro Antes de considerar as secuelas do Informe dramático, imos referirnos brevemente á controversia entre Rodrigues Lapa e Piñeiro á que previamente nos referimos. O profesor Manuel Rodrigues Lapa (1897-1989), un intelectual portugués caracteristicamente liberal e nacionalista (ao estilo do ‘98 español), foi un dos filólogos portugueses do século xx que mantivo unha relación máis estreita coa cultura galega. El propio perseguido pola ditadura salazarista, nos anos sesenta reatou os antigos contactos cos círculos galeguistas, en particular co grupo nucleado arredor da Editorial Galaxia, un dos máis importantes grupos organizados de resistencia cultural democrática contra o franquismo. En 1972, Lapa lanza a súa proposta reintegracionista no artigo que antes citamos, «A recuperação literária do galego», no que propón que «sendo o português actual a forma que teria o galego se o não tivessem desviado do caminho próprio, este aceite uma língua que lhe é brindada numa salva de prata» (1972, p. 286), pois, como el mesmo resume «a recuperação literária do galego, que ainda não está feita, nem sequer talvez esboçada, só poderá entender-se como um trabalho de aproximação das formas do português literário. [Parto] da premissa, suposta incontestável, de que o padrão literário do galego deverá ser necessariamente o português. E essa objectiva portuguesa repele o estado de configuração do galego actual como língua literária. Se não existisse o português, o caso era diferente; assim o galego, propriamente dialecto do português, terá de ajustar-se a essa realidade» (Lapa, 1979, p. 74). Tanto a idea de que os esforzos polo cultivo do galego realizados desde a segunda metade do xix estaban mal encamiñados (ata o punto de considerar que a recuperación literaria deste idioma nin sequera podía considerarse esbozada), canto á súa concepción do galego como dialecto do portugués, foron amplamente contestadas na Galiza. Quen máis pronta e argumentadamente deu réplica a Lapa foi, como dixemos, Ramón Piñeiro, un grande amigo do filólogo portugués. En resume, este sostén: «A min, paréceme claro que hai unha primeira etapa común, a etapa medieval, a etapa do galego-portugués. Hai unha segunda etapa, a etapa mode