RCDP_30

REVISTA CATALANA DE DRET PRIVAT

Volum 30, 2025

REVISTA CATALANA DE DRET PRIVAT

COMITÈ EDITORIAL

Josep M. Vilajosana i Rubio

Mariona Serdà Cabré

Francesc Torrent Cufí

Josep Cruanyes i Tor

Xavier Genover i Huguet

Pilar Rebaque Mas

Oriol Sagarra i Trias

Josep Serrano Daura

Judith Guifreu Font

COMITÈ CIENTÍFIC

Lídia Arnau Raventós (UB) (directora)

Antoni Vaquer Aloy (UdL)

Pedro del Pozo Carrascosa (URV)

Susana Navas Navarro (UAB)

María del Carmen Gete-Alonso (UAB)

Ferran Badosa Coll (UB)

Esther Arroyo Amayuelas (UB)

Santiago Espiau Espiau (UB)

Juana Marco Molina (UB)

Joan Egea Fernàndez (UPF)

Esther Farnós Amorós (UPF)

Esteve Bosch Capdevila (URV)

Sergio Nasarre Aznar (URV)

Jordi Ribot Igualada (UdG)

Carles Florensa i Tomàs (UdL)

Elena Lauroba Lacasa (UB)

Miquel Martín Casals (UdG)

Joan-Maria Raduà Hostench (ICAB)

REVISTA CATALANA DE DRET PRIVAT

Volum 30, 2025

SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS JURÍDICS

FILIAL DE L’INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS

BARCELONA 2025

Amb la col·laboració de:

Aquesta revista és accessible en línia des de la pàgina http://publicacions.iec.cat.

© dels autors

Editat per la Societat Catalana d’Estudis Jurídics, filial de l’Institut d’Estudis Catalans

Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona

Primera edició: octubre de 2025

Compost per T.G.A., SL

Imprès a T.G.A., SL

ISSN (ed. impresa): 1695-5633

ISSN (ed. digital): 2013-9993

Dipòsit legal: B 47896-2002

Els continguts de la revista catalana de dret privat estan subjectes —llevat que s’inidiqui el contrari en el text, en les fotografies o en altres il·lustracions— a una llicència Reconeixement - No comercial - Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons, el text complet de la qual es pot consultar a http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/deed.ca. Així, doncs, s’autoritza el públic en general a reproduir, distribuir i comunicar l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica i no se’n faci ús comercial ni cap obra derivada.

TAULA

Estudis

Els centres docents i la seva responsabilitat civil per fets delictius derivats 9 de conductes d’assetjament escolar (bullying) en l’àmbit de la Llei reguladora de la responsabilitat penal dels menors, per Alfons Surroca Costa

La modificació del preu en els contractes de subministrament energètic, 37 per Lídia Arnau Raventós

Jurisprudència

La previsió de finançament bancari en la compravenda d’immobles segons 69 la jurisprudència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, per Joan-Maria Raduà Hostench

L’acció de nul·litat i els efectes restitutoris en el marc del principi 85 d’equivalència de la Unió Europea. Comentari de la Sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea del 13 de març de 2025 (cas C-230/24, Banco Santander), per Gemma Caballé Fabra

El termini de prescripció anual, i no triennal, a Catalunya de les accions 97 derivades dels accidents de circulació, per David Casellas Roca

Miscel·lània

«Contratación a través de plataformas: responsabilidad y otros desafíos 103 jurídicos». Facultad de Derecho de la Universidad de Barcelona, 6 de junio de 2025, per Rafael Viana

Seminari internacional «La digitalización del derecho privado». 110 Universidad Autónoma de Chile i Universitat de Barcelona, per Àlex Hernández Tous

Crònica de les jornades «Vulnerabilitat, sostenibilitat i efectivitat 112 en les relacions de consum». Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona, 24 i 25 d’abril de 2025, per Yaiza Moreno Castro

Ressenyes

La posesión: Un estudio desde el Código civil de Cataluña, 121 de Pedro del Pozo Carrascosa, per Rosa Maria Garcia Teruel Normes de presentació 125

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 30 (2025)

ESTUDIS

Revista Catalana de Dret Privat [Societat Catalana d’Estudis Jurídics], vol. 30 (2025), p. 9-36

ISSN (ed. impresa): 1695-5633 / ISSN (ed. digital): 2013-9993

http://revistes.iec.cat/index.php/RCDP / DOI: 10.2436/20.3004.02.209

Data de lliurament: 2 de setembre de 2025. Data d’acceptació: 15 de setembre de 2025

ELS CENTRES DOCENTS I LA SEVA RESPONSABILITAT CIVIL PER FETS DELICTIUS DERIVATS

DE CONDUCTES D’ASSETJAMENT ESCOLAR (BULLYING) EN L’ÀMBIT DE LA LLEI REGULADORA DE LA RESPONSABILITAT PENAL DELS MENORS

Alfons Surroca Costa

Professor lector de dret civil Universitat de Girona

Resum

L’objecte del present treball és analitzar el règim regulador de la responsabilitat civil dels centres docents, públics i privats, per fets delictius derivats de conductes d’assetjament escolar (bullying) quan l’edat del menor agressor es troba compresa entre els catorze i els divuit anys.

Paraules clau: assetjament escolar, centre docent, responsabilitat civil, delicte, menor.

LOS CENTROS DOCENTES Y SU RESPONSABILIDAD CIVIL POR HECHOS

DELICTIVOS DERIVADOS DE CONDUCTAS DE ACOSO ESCOLAR (BULLYING) EN EL ÁMBITO DE LA LEY REGULADORA DE LA RESPONSABILIDAD PENAL DE LOS MENORES

Resumen

El objeto del presente trabajo es analizar el régimen regulador de la responsabilidad civil de los centros docentes, públicos y privados, por hechos delictivos derivados de conductas de acoso escolar (bullying) cuando la edad del menor agresor se encuentra comprendida entre los catorce y los dieciocho años.

Palabras clave: acoso escolar, centro docente, responsabilidad civil, delito, menor.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 30 (2025) 9

ALFONS SURROCA COSTA

SCHOOLS AND THEIR TORT LIABILITY ARISING FROM CRIME IN CASES OF BULLYING UNDER THE CRIMINAL LIABILITY OF MINORS ACT (LAW REGULATING THE CRIMINAL RESPONSIBILITY OF MINORS)

Abstract This paper analyses a legal framework on tort liability of public and private schools arising from crime in cases of bullying, where the offender is a minor aged between fourteen and eighteen.

Keywords: bullying, schools, tort liability, crime, minor.

Sumari. 1. Introducció; 2. L’assetjament escolar o bullying; 2.1. El concepte jurídic; 2.2. Característiques de l’assetjament escolar; 3. L’assetjament escolar: breus apunts sobre la seva responsabilitat penal i civil; 3.1. Els tipus delictius en què es pot enquadrar; 3.2. Característiques generals de les normes de responsabilitat civil considerades en la Llei reguladora de la responsabilitat penal dels menors en els supòsits d’assetjament escolar; 4. La responsabilitat civil dels centres docents per assetjament escolar; 4.1. Els centres docents (públics i privats) són responsables civils segons la Llei reguladora de la responsabilitat penal dels menors?; 4.2. El problema del «por este orden» de l’article 61.3 de la Llei reguladora de la responsabilitat penal dels menors; 5. Bibliografia.

1. INTRODUCCIÓ

No es pot negar que les conductes violentes i agressives protagonitzades per menors i adolescents a l’escola han existit sempre. Fins i tot es pot afirmar que, durant molts anys, la mateixa agressió física, psicològica i/o verbal es considerava que formava part del procés educatiu. De fet, la Instrucció 10/2005 de la Fiscalia General de l’Estat, sobre el tractament de l’assetjament escolar des del sistema de justícia juvenil, ja afirmava que:

[…] muchos de los actos encuadrables en el acoso escolar han sido —siguen siéndolo aún— frecuentemente considerados parte integrante de la experiencia escolar, inherentes a la dinámica propia del patio del colegio, como una lección más de la escuela en la que como anticipo de la vida, el menor tiene que aprender a resistir, a defenderse, a hacerse respetar e incluso a devolver el golpe.

Tanmateix, el que abans era vist com una qüestió entre joves i que precisament per això quedava ocult per la mateixa cultura imperant en la nostra societat, molt més

jerarquitzada i autoritària, en l’actualitat és motiu, i amb tota raó, no només d’un major interès, sinó també d’una major sensibilització i preocupació.

És indubtable que l’assetjament escolar, també denominat bullying, 1 sigui quina sigui la forma que adopti, suposa un atemptat contra els drets de les persones assetjades, ja en la seva dignitat, ja en la seva intimitat o, fins i tot, la seva pròpia imatge.2 I és igualment palès que l’assetjament escolar afecta de manera directa i severa la salut física, psicològica i social de la víctima, però és que, a més, l’assetjament genera també efectes negatius a la resta d’implicats:

[…] la nocividad del acoso escolar alcanza incluso a los menores que como testigos mudos sin capacidad de reacción lo presencian, pues por un lado se crea un ambiente de terror en el que todos se ven afectados como víctimas en potencia, y por el otro estos menores están expuestos al riesgo de asumir una permanente actitud vital de pasividad, cuando no de tolerancia, hacia la violencia y la injusticia.3

L’efecte potencialment devastador de l’assetjament «clàssic» s’ha vist, fins i tot, multiplicat pel mal ús de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC), que permeten que la fustigació envers una persona sigui gairebé permanent i continuada en el temps, amb el consegüent risc per a la seva salut física i, sobretot, psicològica. És l’anomenat ciberassetjament o ciberbullying, que consisteix en el fet que la conducta vexatòria es duu a terme a través de mitjans digitals com el mòbil, l’ordinador o la tauleta tàctil (tablet). Pot basar-se en missatges feridors, difusió de fotos o vídeos sense permís, insults o burles en xarxes socials o en aplicacions de missatgeria, o altres comportaments igualment denigrants, però sempre a través dels mitjans tecnològics. Segons l’Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO), cada mes un de cada tres alumnes pateix assetjament escolar arreu del món. També destaca el ciberassetjament com un problema creixent que afecta un de cada deu nens.4 A Espanya no hi ha xifres oficials respecte a aquesta qüestió que

1. En l’àmbit de l’educació i la sociologia és freqüent que s’utilitzi el terme anglosaxó bullying, que literalment significa ‘intimidació’ o ‘assetjament’. Així ho expressa la Interlocutòria de l’AP de Cantàbria del 25 de maig de 2012 (JUR 2013/27600): «[…] el maltrato o acoso escolar, conocido popularmente en los medios de comunicación, pero también en el ámbito de la sociología y la educación, por el término anglosajón bullying (literalmente ‘intimidación’ o ‘acoso’, derivado del sustantivo bully, ‘matón/a’, y del verbo to bully, ‘meterse con alguien’, ‘intimidarle’) —ciberbullying cuando se comete utilizando la informática e internet, también denominado ciberacoso—, es un fenómeno frecuente en nuestros días y que en ocasiones pasa desapercibido […]».

2. Vegeu Nieves Rojano Martín, «La responsabilidad civil por acoso escolar», a Francesc Pérez Tortosa (coord.) i Leticia Fontestad Portalés (dir.), La justicia en la sociedad 4.0: nuevos retos para el siglo xxi, pròleg de Sonia Calaza López, La Corunya, Colex, 2023, p. 53.

3. Així ho afirma la Instrucció 10/2005 de la Fiscalia General de l’Estat.

4. UNESCO, Entornos de aprendizaje seguros: Prevención y tratamiento de la violencia en la es-

ALFONS

SURROCA COSTA

donin dades numèriques concretes, però alguns estudis consideren que al voltant del 10 % de l’alumnat ha patit assetjament.5

La complexitat d’aquest fenomen exigeix que l’actuació davant l’assetjament adopti un caràcter preventiu i educatiu sobretot en edats primerenques. És fonamental que les conductes agressives i violentes puguin prevenir-se i, d’aquesta manera, els seus efectes puguin disminuir-se. És evident que actuar quan es donin els primers indicadors que facin sospitar d’una possible situació d’assetjament, permetrà erradicar-lo o, si més no, minimitzar-ne les conseqüències. Per això moltes comunitats autònomes han creat protocols per a identificar i tractar els supòsits de bullying i ciberbullying. 6 Però és igualment indispensable —i cal que víctimes i agressors en tinguin coneixement— que existeixi també un component disciplinari i, en darrer terme, que sigui la jurisdicció de menors la que conegui dels fets il·lícits penals quan es tracta de conductes greus, intenses o perpetuades en el temps.

Per a tractar de tota aquesta problemàtica des d’una perspectiva jurídica, en el nostre ordenament coexisteixen règims diferenciats (Codi civil [CC], Llei 40/2015, de l’1 d’octubre, de règim jurídic del sector públic [LRJSP] i Llei orgànica 5/2000, del 12 de gener, reguladora de la responsabilitat penal dels menors [LORPM]) i ordres jurisdiccionals diversos (civil, contenciós administratiu i jurisdicció de menors). Així, davant d’un supòsit d’assetjament escolar, caldrà diferenciar, en primer lloc, si la conducta és o no constitutiva d’un il·lícit penal. En el cas excepcional que no estigui tipificada com a delicte, s’aplicaran les normes del CC o de la LRJSP en funció de si el centre docent on s’ha esdevingut l’assetjament escolar és privat o públic.

En canvi, si la conducta és constitutiva d’un il·lícit penal, caldrà distingir, al seu torn, l’edat del menor agressor. Si és superior als catorze anys i inferior als divuit, aleshores la normativa d’aplicació serà la Llei orgànica 5/2000, del 12 de gener, reguladora de la responsabilitat penal dels menors (LORPM). Per contra, si el menor té menys de catorze anys, no podrà aplicar-se la LORPM encara que el fet il·lícit sigui constitutiu

cuela y sus alrededores, París, UNESCO, 2024, www.unesco.org/es/health-education/safe-learningenvironments (data de consulta: 10 d’abril de 2025).

5. Vegeu Ana Sastre (coord.), Yo a eso no juego: Bullying y ciberbullying en la infancia, Madrid, Save the Children, 2016, p. 11. A Catalunya, per exemple, una enquesta sobre convivència escolar i seguretat feta a l’alumnat d’educació secundària (ECESC 2016-2017) mostra que el 9,9 % dels alumnes enquestats afirma haver patit assetjament. Per a conèixer amb més detalls els resultats d’aquesta enquesta sobre la incidència del bullying als centres educatius catalans, vegeu Protocol de prevenció, detecció i intervenció davant l’assetjament i el ciberassetjament entre iguals, Barcelona, Generalitat de Catalunya, Departament d’Educació, 2019, p. 1-4. 6. A Espanya, les disset comunitats autònomes tenen el seu propi protocol d’actuació i, al seu torn, sis també desenvolupen protocols específics per als casos de ciberassetjament, i fins i tot en dues comunitats autònomes existeixen protocols més concrets per als casos en què l’assetjament està relacionat amb la discapacitat, l’orientació afectivosexual o l’expressió de gènere de la víctima. Sobre tota aquesta qüestió vegeu Sergio García-Martínez i Esther García-Zabaleta, «El acoso escolar en España: revisión y análisis de los protocolos de actuación por comunidades autónomas», Contextos Educativos, núm. 33 (2024), p. 203 i seg.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 30 (2025)

d’infracció criminal, sinó que s’hauran d’aplicar les normes del CC o de la LRJSP en funció, una vegada més, de si el centre docent on s’ha esdevingut l’assetjament és privat o públic.

Una vegada exposat això anterior, convé precisar que l’objecte del present treball és analitzar el règim regulador de la responsabilitat civil dels centres docents quan l’assetjament escolar és constitutiu d’infracció criminal i quan l’edat del menor agressor es troba compresa entre els catorze i els divuit anys.

2. L’ASSETJAMENT ESCOLAR O BULLYING

2.1. El concepte jurídic

L’assetjament es caracteritza per ser un comportament agressiu, repetitiu, metòdic i sistemàtic d’un o diversos alumnes cap a un altre, i que es produeix durant un període perllongat de temps. Té com a objectiu essencial intimidar, aïllar, acovardir i, en definitiva, sotmetre emocionalment i intel·lectual la víctima per a, d’aquesta manera, satisfer la necessitat de l’agressor de controlar, dominar i, si escau, destruir els altres. Es tracta d’enfonsar la personalitat i l’autoestima de la víctima per a saciar la set de domini de l’agressor.

En la majoria dels casos hi ha un desequilibri de poder entre l’agressor i la víctima que pot ser real o bé pot ser una percepció subjectiva per part de la víctima. Igualment és molt comú que la persona agredida pateixi en silenci i en solitud, ja sigui per vergonya, ja sigui per por o per no saber a on o a qui acudir. Les agressions es produeixen dins l’àmbit escolar, però es manifesten, per raons òbvies, en llocs on no hi ha adults, com els passadissos, els banys, l’esbarjo o altres d’anàlegs. L’agressor pot actuar en solitari o juntament amb altres alumnes, i sempre busca una víctima concreta, mai un grup.

L’assetjament escolar pot consistir en agressions físiques, verbals i/o psicològiques, i també en l’exclusió social. La finalitat de les agressions físiques és atemorir i abatre la víctima mitjançant amenaces contra la seva integritat física. En aquest cas, l’agressió adopta la forma de conductes com ara bufetades, cops o empentes. Les agressions verbals tenen com a objectiu atacar l’autoestima de la víctima i són molt habituals perquè no necessiten ni preparació ni suport dels altres. Els tipus de conductes que s’inclouen en aquesta modalitat d’agressió són els insults i mots grollers, les burles, ressaltar defectes físics, difondre rumors o fer comentaris racistes. Les agressions psicològiques tenen l’objectiu de minvar l’autoestima de la víctima mitjançant el menyspreu i la falta de respecte cap a ella i es materialitzen en conductes com ara la intimidació, la ridiculització, l’amenaça, la fustigació o l’assetjament a la sortida del centre escolar. Finalment, l’exclusió social té com a finalitat bloquejar la persona assetjada per a aïllar-la i marginar-la socialment. En aquest cas, l’assetjador

ALFONS SURROCA COSTA

busca distorsionar, davant la resta de companys, la imatge de la víctima presentant-la com una persona feble, fluixa, indefensa o indigna.7

Molts dels estudis destaquen una major prevalença de l’assetjament escolar en els homes. No obstant això, aquesta dada sembla que es tracta d’una certa desviació de la realitat, ja que en la majoria dels casos s’atén només a les agressions físiques i verbals directes, és a dir, s’obvia l’assetjament indirecte o d’exclusió social, en el qual les dones cobren un major protagonisme.8

La jurisprudència ha establert les notes definitòries de l’assetjament escolar en els seus diferents pronunciaments. Així, la Sentència de l’Audiència Provincial (SAP) de Lleida del 9 de juny de 2020 (JUR 2020/227768) declara que el bullying o assetjament escolar és:

[…] cualquier forma de maltrato psicológico, verbal o físico que tiene lugar entre niños en edad escolar y se produce tanto de manera presencial en las aulas como en otros ámbitos, como por ejemplo las redes sociales. Este tipo de violencia escolar se caracteriza por una reiteración encaminada a conseguir la intimidación de la víctima, implicando un abuso de poder en tanto que es ejercida por un agresor más fuerte (ya sea esta fortaleza real o percibida subjetivamente) que aquella. El sujeto maltratado queda, así, expuesto física y emocionalmente ante el sujeto maltratador, generándose como consecuencia una serie de secuelas psicológicas (aunque estas no formen parte del diagnóstico); es común que el acosado viva aterrorizado con la idea de asistir a la escuela y que se muestre muy nervioso, triste y solitario en su vida cotidiana.

Així mateix, la SAP de València del 8 de febrer de 2019 (JUR 2019/94062) precisa que la característica més acusada i invariable de l’assetjament escolar és:

[…] la pretensión del alumno o alumnos acosadores de ningunear, hostigar, amilanar, machacar, fustigar, atemorizar, amedrentar, acobardar, asediar, atosigar, vejar, humillar, perseguir, angustiar o arrinconar a otro alumno del centro. Así, en el centro de la noción de acoso escolar se encuentra la afectación a diversos derechos fundamentales subjetivos del alumno acosado, protegidos constitucionalmente como tales, como el derecho a la intimidad personal, al honor o a la propia imagen (artículo 18.1 CE), a la dignidad de la persona (artículo 10.1 CE) y a su integridad física y moral (artículo 15 CE).

7. Sobretot això, vegeu M.ª del Mar Merayo, Acoso escolar: Guía para padres y madres, Madrid, Confederación Española de Asociaciones de padres y madres de alumnos (CEAPA), 2013, p. 10 i seg.

8. Així, Sergio García-Martínez i Esther García-Zabaleta, «El acoso escolar en España», p. 199. En el mateix sentit, vegeu Protocol de prevenció, detecció i intervenció davant l’assetjament i el ciberassetjament entre iguals, p. 1-4.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 30 (2025)

En la mateixa línia, la SAP d’Orense del 21 d’abril de 2017 (AC 2017/632) afirma que l’assetjament escolar consisteix en:

[…] una serie de actos o incidencias intencionales, de naturaleza violenta —constitutivos de agresión física o psíquica y caracterizada por su continuidad en el tiempo—, dirigidos a quebrantar la resistencia física o moral de otro alumno, que tienen lugar entre alumnos menores de edad, cuando se hallan éstos bajo la vigilancia y guarda de un centro educativo.

Finalment, la Fiscalia General de l’Estat considera, en la seva Instrucció 10/2005, que l’assetjament és:

[…] un catálogo de conductas, en general permanentes o continuadas en el tiempo y desarrolladas por uno o más alumnos sobre otro, susceptibles de provocar en la víctima sentimientos de terror, de angustia e inferioridad, idóneos para humillarle, envilecerle y quebrantar, en su caso, su resistencia física y moral.

2.2. Característiques de l’assetjament escolar

Encara que no existeixi un concepte unívoc del que pugui considerar-se com a assetjament escolar, sí que cal que la conducta vexatòria, per a ser catalogada com a tal, presenti una sèrie de característiques que la distingeixin d’un comportament humiliant però puntual.

En primer lloc, és imprescindible l’existència d’un desequilibri de poder entre l’agressor i la víctima. Tot i que en principi les relacions entre infants i adolescents són de caràcter no jeràrquic i, per tant, haurien de tenir un caràcter igualitari, el cert és que en l’assetjament escolar es produeix una relació asimètrica entre les parts, de manera que l’assetjador se situa en un pla superior a la víctima, ja sigui per la seva complexió física, ja sigui per la seva fortalesa mental, la seva capacitat de manipulació, el seu poder per a influir sobre els altres o una combinació d’aquests o altres factors anàlegs.9 A més, és molt freqüent que no hi hagi un únic agressor, fet que sens dubte amplifica la situació d’indefensió de l’assetjat.10

9. La Instrucció 10/2005 de la Fiscalia General de l’Estat precisa que en l’assetjament «la igualdad que debe estructurar la relación entre iguales degenera en una relación jerárquica de dominación-sumisión entre acosador/es y acosado. Concurre también en esta conducta una nota de desequilibrio de poder, que puede manifestarse en forma de actuación en grupo, mayor fortaleza física o edad, aprovechamiento de la discapacidad de la víctima etc.».

10. Així, Lydia Noriega Rodríguez, «La responsabilidad civil derivada del acoso escolar y del ciberacoso», a Joaquín Ataz López i José Antonio Cobacho Gómez, Cuestiones clásicas y actuales del

Catalana de Dret Privat, vol. 30 (2025) 15

ALFONS SURROCA COSTA

En segon lloc, cal que la persona agressora actuï amb violència o intimidació, i això implica una intencionalitat clara de causar dany. Això significa que l’assetjament escolar consisteix sempre en una actitud dolosa, mai negligent. En molts casos, a més, es tracta d’una violència o intimidació sistemàtica, organitzada i, gairebé sempre, oculta. Les conductes denigrants creen en la víctima la convicció que serà destinatària, en el futur, de més comportaments violents o intimidatoris, cosa que facilita la fallida de la seva resistència física o psíquica en no veure el final de tot plegat.

En tercer lloc, és una característica consubstancial que l’assetjament escolar es produeixi en un centre docent, cosa que pot ser durant la jornada lectiva, en el transcurs de la realització d’activitats extraescolars o en els moments de lleure com ara l’esbarjo o quan es fan altres activitats lúdiques. L’assetjament pot manifestar-se també en ocasió de visites culturals, sortides esportives o en als voltants del centre escolar. En aquesta línia, la SAP de Madrid del 10 de gener de 2023 (JUR 2023/79379) afirma:

[…] es esencial que el acoso se produzca dentro del ámbito escolar y en el ámbito también de vigilancia y control que todo centro educativo debe prestar a sus alumnos, en tanto ejercen las facultades de guarda y custodia de los mismos, en sustitución de sus progenitores.

Finalment, per a la seva consideració com a assetjament escolar cal que la conducta vexatòria sigui reiterada en el temps i no fruit d’una violència o intimidació concreta o esporàdica inherent a la mateixa convivència i als conflictes. És imprescindible, a més, que el comportament repetitiu de l’assetjador tingui suficient entitat per a causar un menyscabament en la integritat física o psíquica de la víctima.11 Aquest criteri encaixa amb la posició defensada per la jurisprudència. Així, són comunes declaracions com la sostinguda per la SAP de Madrid del 10 de novembre de 2020 (AC 2021/89], que va afirmar sobre aquesta qüestió:

[…] una agresión aislada entre alumnos en un determinado centro docente no puede calificarse como constitutiva de un supuesto de acoso escolar, aunque de la misma pueda derivar una eventual responsabilidad por el distinto concepto de eventual culpa in vigilando, in eligiendo o in organizando en la actuación del personal docente por su falta de diligencia y negligencia en el cumplimiento de sus obligaciones legales de vigilancia, custodia y control de los alumnos en el seno de las instalaciones escolares.12

derecho de daños: Estudios en homenaje al profesor Dr. Roca Guillamón, tom iii, Cizur Menor, Thompson Reuters Aranzadi, 2021, p. 756.

11. Vegeu Ana María Pérez Vallejo, «El complejo régimen que disciplina la responsabilidad civil por daños derivados del acoso escolar», Anuario de Derecho Civil, vol. lxviii (2015), p. 1391-1392.

12. En termes semblants es pronuncia la SAP de Las Palmas del 28 de juliol de 2017 (JUR ECLI:ES:APGC:2017/1725).

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 30 (2025)

Amb tot, la característica de la reiteració de la conducta vexatòria de l’agressor presenta un matís important quan es tracta de ciberassetjament. En aquest cas, la reiteració no consisteix pròpiament a agredir la víctima en diverses ocasions, sinó que, per exemple, n’hi ha prou amb penjar una sola vegada una imatge o un vídeo no desitjat en una xarxa social i que sigui vist per diverses persones, perquè pugui considerar-se que ha existit la conducta denigrant. La reiteració es produiria cada vegada que es compartís o es comentés a les mateixes xarxes socials la imatge o el vídeo en qüestió.13

3. L’ASSETJAMENT ESCOLAR: BREUS APUNTS SOBRE LA SEVA

RESPONSABILITAT

PENAL I CIVIL

3.1. Els tipus delictius en què es pot enquadrar

En la nostra legislació penal no existeix cap precepte que tipifiqui específicament l’assetjament escolar, a diferència, per exemple, de l’assetjament laboral, que sí que té la seva pròpia regulació substantiva en l’article 173.1.3 del Codi penal (CP).14 Tot i que diversos sectors educatius han reclamat una major protecció jurídica en aquest camp, sembla que no és voluntat del legislador accedir a aquestes pretensions perquè considera, segurament, que les referides conductes d’assetjament escolar ja disposen de la deguda cobertura legal mitjançant/amb els tipus penals ja existents, que seran objecte d’un breu comentari en aquest apartat.15

Tanmateix, cal tenir en compte que una problemàtica que afecta cada any milers d’alumnes, amb notables implicacions en tota la comunitat educativa, potser mereixeria una tipificació penal específica que, tot i que no resoldria per art de màgia el fenomen de l’assetjament escolar, sí que posaria almenys el focus en unes conductes agressives i intimidatòries que poden tenir greus conseqüències físiques i psicològiques per als alumnes que les pateixen.

En principi, l’assetjament escolar, a causa de la diversitat de formes que presenta, pot manifestar-se en diferents tipus delictius contra les persones en funció de la situació i intensitat de la fustigació. Així doncs, la conducta vexatòria pot donar lloc a

13. En aquest sentit, vegeu Liliana Orjuela López, Belkis Cabrera de los Santos Finalé, Juan Calmaestra Villén, Joaquín A. Mora-Merchán i Rosario Ortega-Ruiz, Acoso escolar y ciberacoso: propuestas para la acción, Madrid, Save the Children, 2013, p. 22.

14. Sobre aquesta qüestió, vegeu Josep Maria Tamarit Sumalla, «Comentario al artículo 173», a Gonzalo Quintero Olivares (dir.) i Fermín Morales Prats (coord.), Comentarios al Código penal español, tom I, (Artículos 1 a 233), Cizur Menor, Thompson Reuters Aranzadi, 2016, p. 1202 i seg.

15. Així ho afirma Juan Antonio Moreno Martínez, «Problemática de la violencia escolar: mecanismos jurídicos de protección», a Juan Antonio Moreno Martínez, La responsabildiad civil y su problemática actual, Madrid, Dykinson, 2007, p. 780.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 30 (2025) 17

un delicte de lesions (art. 147.1 CP) i, si aquestes són de menor entitat, llavors es pot tipificar o bé com un delicte lleu de lesions (art. 147.2 CP) o bé com un delicte lleu de maltractament d’obra (art. 147.3 CP).

Així mateix, l’assetjament escolar pot constituir un delicte d’amenaces (art. 169 CP) o de coaccions (art. 172 CP), encara que les unes i les altres poden ser també de caràcter lleu (art. 171.7 i 172.3 CP, respectivament) i fins i tot poden donar lloc als delictes d’injúries (art. 208 i 209 CP), calúmnies (art. 205 i 206 CP), agressió sexual (art. 178 i seg. CP) i inducció al suïcidi (art. 143.1 CP).16

Ara bé, no s’ha d’oblidar que una de les característiques més definitòries de l’assetjament escolar és la seva reiteració en el temps. Això porta a reconduir els casos més greus al tipus penal previst en l’article 173.1 CP, que castiga la conducta d’infligir a una altra persona un tracte degradant a fi que la seva integritat moral es vegi greument afectada. Segons la Sentència del Tribunal Suprem (STS), Sala Segona, del 7 de desembre de 2022 (RJ 2023/733), la part fonamental de l’atac a la integritat moral és «la sensación de humillación y de cosificación que tiene la víctima porque resulta agredida en lo que es más esencial del individuo: su dignidad de ser humano merecedor de respeto por su condición humana».17 La STS, Sala Segona, del 3 de març de 2009 (RJ 2009/4146) assenyala com a elements del tipus delictiu previst en l’article 173.1 CP els següents: a) un acte amb clar i inequívoc contingut vexatori per al subjecte passiu del delicte; b) un patiment, físic o psíquic, en aquest subjecte; c) un comportament que sigui degradant o humiliant i incideixi en el concepte de dignitat de la persona afectada pel delicte.

Cal assenyalar també que, segons la jurisprudència, el precepte pot aplicar-se fins i tot sense necessitat que l’assetjament sigui reiterat en el temps, encara que en aquest cas caldrà que la conducta puntual tingui un caràcter cruel o brutal. Així, la STS, Sala Segona, del 20 de març de 2025 (JUR 2025/71507) precisa:

[…] el núcleo de la descripción típica está integrado por la expresión «trato degradante», que —en cierta opinión doctrinal— parece presuponer una cierta permanencia, o al menos repetición, del comportamiento degradante, pues en otro caso no habría «trato», sino simplemente ataque; no obstante ello, no debe encontrarse obstáculo, antes

16. Sobre aquesta qüestió, vegeu Rojano Martín, «La responsabilidad civil por acoso escolar», p. 71. Als preceptes del Codi penal que cita aquesta autora podrien afegir-se també els de descobriment i revelació de secrets (art. 197 i seg. CP). Per exemple, per a difondre un vídeo amb contingut sexual (SAP de Pontevedra del 3 de juny de 2024 [JUR 2024/291639]).

17. En termes semblants s’expressa la STS, Sala Segona, del 4 de maig de 2012 (RJ 2012/9840), quan afirma que «el delito de atentado a la integridad moral protege el derecho a ser tratado como persona y no como cosa, refiriéndose a la sensación de envilecimiento, humillación, vejación e indignidad y a padecimientos físicos o psíquicos infligidos de un modo vejatorio para quien los sufre y con una voluntad de doblegar la del sujeto paciente».

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 30 (2025)

bien parece ajustarse más a la previsión típica, para estimar cometido el delito a partir de una conducta única y puntual, siempre que en ella se aprecie una intensidad lesiva para la dignidad humana suficiente para su encuadre en el precepto; es decir, un solo acto, si se prueba brutal, cruel o humillante, puede ser calificado de degradante si tiene intensidad suficiente para ello.

Convé precisar que és freqüent que un mateix acte d’assetjament escolar pugui arribar a ser constitutiu de diversos dels delictes comentats anteriorment, fet que, d’acord amb la normativa penal, donarà lloc al corresponent concurs de delictes.18 Finalment, cal puntualitzar que, a parer meu, la totalitat dels supòsits d’assetjament escolar són constitutius d’infracció criminal, ja que és difícilment imaginable que una conducta vexatòria reiterada i constant, que consisteixi a humiliar i denigrar una persona amb la intenció de trencar la seva resistència física o psicològica, no sigui constitutiva d’algun o alguns dels il·lícits penals analitzats en el present epígraf.19

3.2. Característiques generals de les normes de responsabilitat civil considerades en la Llei reguladora de la responsabilitat penal dels menors en els supòsits d’assetjament escolar

L’assetjament escolar, a més de merèixer un retret penal, pot comportar un dany efectiu causat injustament que doni lloc al naixement de la corresponent responsabilitat civil derivada del delicte. La gran majoria de conductes d’assetjament escolar són protagonitzades per alumnes menors d’edat, cosa que, en principi, determinarà l’aplicació de les normes civils considerades en els articles 61-64 LORPM. Tanmateix, convé tenir present que aquesta última afirmació estarà condicionada per diversos factors.

El primer factor és determinat per l’edat del mateix agressor. Si és un menor de catorze anys, no respondrà penalment de l’il·lícit delictiu i les responsabilitats civils que puguin derivar-se del fet se substanciaran en via civil conforme a la normativa del Codi civil. Això és així ja que l’article 3 LORPM afirma:

[…] cuando el autor de los hechos mencionados en los artículos anteriores sea menor de catorce años, no se le exigirá responsabilidad con arreglo a la presente Ley, sino que se le aplicará lo dispuesto en las normas sobre protección de menores previstas en el Código Civil y demás disposiciones vigentes.

18. Així, Ana María Pérez Vallejo, «El complejo régimen que disciplina la responsabilidad civil», p. 1407-1408.

19. En contra, vegeu Rojano Martín, «La responsabilidad civil por acoso escolar», p. 71.

ALFONS SURROCA COSTA

Paral·lelament, l’article 1.1 LORPM determina:

Esta Ley se aplicará para exigir la responsabilidad de las personas mayores de catorce años y menores de dieciocho por la comisión de hechos tipificados como delitos o faltas en el Código Penal o las leyes penales especiales.

El segon dels factors que pot condicionar l’aplicació de la LORPM és determinat per l’estratègia processal que adoptin la víctima o els seus representants, ja que la LORPM permet que la part perjudicada pel delicte pugui reservar-se l’acció de responsabilitat civil per a exercitar-la davant l’ordre jurisdiccional civil conforme als preceptes del Codi civil.20 Així ho disposa l’article 61.1 LORPM:

La acción para exigir la responsabilidad civil en el procedimiento regulado en esta Ley se ejercitará por el Ministerio Fiscal, salvo que el perjudicado renuncie a ella, la ejercite por sí mismo en el plazo de un mes desde que se le notifique la apertura de la pieza separada de responsabilidad civil o se la reserve para ejercitarla ante el orden jurisdiccional civil conforme a los preceptos del Código Civil y de la Ley de Enjuiciamiento Civil.21

D’entrada, ja s’ha d’anticipar que produeix certa perplexitat que siguin les parts les que, en cas de reserva de l’acció civil en el procés de menors, puguin determinar quina ha de ser la legislació aplicable.22

Sobre aquesta qüestió, la jurisprudència de les diferents audiències no presenta un criteri unitari. Així, per exemple, la SAP de València del 30 de desembre de 2008 (AC 2009/270) va resoldre un supòsit en què dos menors d’edat van ser condemnats per un jutjat de menors a les penes corresponents per un delicte de tracte degradant previst en l’article 173.1 CP infligit a un altre menor. La sentència penal d’instància va declarar fets provats que el tracte esmentat es va produir, de manera continuada, durant diversos anys, tot i que especialment a partir de quart de l’educació secundària obligatòria (ESO). Com a conseqüència d’això, el menor va patir una situació d’estrès,

20. Així, Pedro Grimalt Servera, «La responsabilidad civil de los centros escolares de enseñanza no superior por los daños causados por sus alumnos», a Joaquín Ataz López i José Antonio Cobacho Gómez, Cuestiones clásicas y actuales del derecho de daños: Estudios en homenaje al profesor Dr. Roca Guillamón, tom ii, Cizur Menor, Thompson Reuters Aranzadi, 2021, p. 1289.

21. No obstant això, i tot i el tenor literal de la norma, cal entendre que la reserva de l’acció civil en els casos en què el menor es trobi sota la guarda d’un centre docent públic haurà d’efectuar-se necessàriament davant la jurisdicció contenciosa administrativa. En aquest sentit, vegeu Juan Antonio Moreno Martínez, «Problemática de la violencia escolar: mecanismos jurídicos de protección», p. 770.

22. Ho diu de manera molt clara la SAP de Tarragona del 25 de juliol de 2005 (JUR 2006/213811) quan afirma que «la parte que ejercita la acción civil debe calibrar cual de los dos regímenes se presta como más eficaz para sus intereses».

un quadre agut d’ansietat, depressió, així com un estat constant d’alerta, angoixa i amenaça que va derivar en un intent de suïcidi. Els representants legals del menor agredit van optar per reservar-se les accions civils per a un procés civil posterior. Tanmateix, i en contra del que preveu l’article 61.1 LORPM, la sentència del jutjat de primera instància va considerar d’aplicació les normes civils previstes en la LORPM. Apel·lada la sentència, l’Audiència va confirmar el criteri del jutjador a quo i va afirmar:

Bien es cierto, como sostiene la parte apelante, que el párrafo primero del referido artículo 61 establece que puede el perjudicado reservarse ejercitar la acción civil ante la jurisdicción civil conforme a los preceptos del Código Civil y de la Ley de Enjuiciamiento Civil, por lo que el citado artículo 61 no es directamente aplicable al presente proceso y sí solo aplicable en el proceso especial ante el juzgado de menores, debiendo tenerse en cuenta el artículo 1903 del Código Civil, que regula la responsabilidad por hecho ajeno. Sin embargo, si bien no es directamente aplicable el citado artículo 61, la finalidad de dicho precepto debe tenerse en cuenta a la hora de interpretar el artículo 1903 del Código Civil, en especial la responsabilidad de los padres y del centro escolar, habida cuenta que, conforme a lo dispuesto en el artículo 3 del Código Civil, debe tenerse en cuenta la realidad social del tiempo en que han de ser aplicadas las normas, atendiendo fundamentalmente al espíritu y finalidad de aquéllas.

En canvi, es decanten per l’aplicació de la normativa prevista en el Codi civil les sentències de les audiències provincials de Madrid del 17 de maig de 2005 (JUR 2005/166449], d’Alacant del 27 de desembre de 2005 (JUR 2006/129406] i de Cadis del 7 de juliol de 2009 (JUR 2009/2067).

Un cop comentat això anterior, ja es pot puntualitzar que, si resulten aplicables en un supòsit d’assetjament escolar les normes civils considerades en la LORPM, el precepte clau que caldrà tenir en compte serà l’article 61.3 LORPM, que estableix que «cuando el responsable de los hechos cometidos sea un menor de 18 años, responderán solidariamente con él de los daños y perjuicios causados, sus padres, tutores, acogedores y guardadores legales o de hecho, por este orden […]». Així doncs, l’agressor serà responsable penal i civil de la conducta vexatòria, però la seva responsabilitat civil serà solidària juntament amb alguna o algunes de les figures que esmenta el precepte.23

No obstant això, s’ha de reparar que, curiosament, l’article 61.3 LORPM no esmenta com a responsable civil el centre docent, i aquesta omissió, com és obvi, presenta una transcendència jurídica inqüestionable quan es tracta d’assetjament escolar.

23. En relació amb la solidaritat establerta expressament en la LORPM, cal destacar que en la mateixa exposició de motius de la Llei s’afirma que la norma introdueix «el principio en cierto modo revolucionario de la responsabilidad solidaria».

ALFONS SURROCA COSTA

Així doncs, és necessari preguntar-se si l’article 61.3 LORPM s’aplica o no als centres docents, qüestió que s’abordarà en l’apartat següent.

4. LA RESPONSABILITAT CIVIL DELS CENTRES DOCENTS PER ASSETJAMENT ESCOLAR

4.1. Els centres docents (públics i privats) són responsables civils segons la Llei reguladora de la responsabilitat penal dels menors?

L’article 61.3 LORPM no anomena, almenys de forma expressa, els responsables dels danys que cometin els menors mentre es trobin desenvolupant activitats escolars, extraescolars i complementàries sota supervisió del professorat d’un centre docent.24 Aquesta omissió resulta francament cridanera en un text legal que tracta de regular en la seva integritat la responsabilitat penal i civil dels menors.25 Davant d’això, cal fer diverses interpretacions.

En primer lloc, es podria aplicar analògicament l’article 61.3 LORPM als centres docents. Aquest precepte, com s’ha vist, estableix la responsabilitat civil solidària de pares, tutors, acollidors i guardadors legals o de fet, per aquest ordre. Tanmateix, l’aplicació analògica d’aquest precepte als centres docents no seria, al meu parer, admissible. D’una banda, perquè la responsabilitat civil considerada en la LORPM és de caràcter objectiu i, en conseqüència, suposa una excepció al principi de la responsabilitat per culpa establert en el nostre sistema. De l’altra, perquè el fet de recórrer a l’analogia pressuposa que el supòsit que s’ha de resoldre no es troba regulat en cap norma i, com se sap, la responsabilitat dels centres docents pels actes que causin els seus alumnes menors d’edat es troba regulada en l’article 1903.5 CC.26

24. Davant d’aquesta omissió, hi ha qui afirma que la voluntat del legislador era que davant el jutge de menors únicament pogués plantejar-se la responsabilitat civil de les persones esmentades en l’article 61.3 LORPM. En el cas que es volguessin demandar subjectes diferents dels que s’hi esmenten —per exemple, els centres docents—, caldria acudir a la jurisdicció civil o contenciosa administrativa. En aquest sentit, vegeu Martín García-Ripoll Montijano, «La concepción tribal de la responsabilidad civil en la ley penal del menor», a Antonio Cabanillas Sánchez et al., Estudios jurídicos en homenaje al prof. Luis Díez-Picazo, vol. ii, Madrid, Civitas, 2003, p. 1944. Emperò, el mateix autor afirma que la solució li sembla inacceptable, ja que si es parteix que el fonament de la responsabilitat civil és la reparació d’un dany, que pot o no constituir delicte, res no pot impedir demandar, en el procés que es preveu, altres possibles causants del dany.

25. En aquest sentit, vegeu Carlos Lasarte Álvarez, Patricia López Peláez i M.ª Fernanda Moretón Sanz, La responsabilidad civil en el ámbito de los centros docentes, Madrid, Dykinson, 2007, p. 103.

26. Així, vegeu Esther Gómez Calle, «Responsabilidad de padres y centros docentes», a Fernando Reglero Campos, Tratado de responsabilidad civil, Cizur Menor, Aranzadi, 2014, p. 1332.

En segon lloc, hi hauria la possibilitat d’acudir a la regla supletòria del Codi penal i aplicar l’article 120.3 CP si el centre docent és privat, o, per contra, aplicar l’article 121 CP si es tracta d’un centre de titularitat pública.27 En ambdós casos, ja sigui per part del titular del centre privat, ja sigui per part de l’Administració, es tractaria d’una responsabilitat subsidiària. Davant d’això, caldria argüir que el mateix legislador va descartar aquesta possibilitat en mantenir en vigor, inicialment, l’article 22.2 del Codi penal anterior. Aquest article considerava la responsabilitat civil subsidiària dels titulars d’un centre docent no superior «[…] por los delitos o faltas en que hubiesen incurrido los alumnos del mismo, menores de dieciocho años, durante los períodos en que dichos alumnos se hallen bajo el control o vigilancia del profesorado del Centro, desarrollando actividades escolares o extraescolares y complementarias».28

El precepte era d’aplicació en els supòsits de fets constitutius d’infracció criminal comesos per alumnes majors de setze anys i menors de divuit, atès que els menors de setze estaven exempts de responsabilitat penal i, en conseqüència, això determinava l’aplicació, quan pertoqués, de les regles tradicionals del Codi civil. L’article 22.2 del Codi penal anterior va conservar la seva vigència per la disposició derogatòria primera del Codi penal de 1995, cosa que determinava que no podien aplicar-se ni l’article 120.3 CP ni el 121 CP per a resoldre la responsabilitat civil dels centres docents, atès que ja existia una norma específica sobre aquesta qüestió. No obstant això, aquell article va ser derogat expressament per la disposició final cinquena de la LORPM i, malgrat el que pogués semblar, no se’n va dictar cap altre que el substituís. Per tant, sembla evident que el que no era d’aplicació abans, no pot ser-ho ara.

En tercer lloc, una altra possible interpretació seria la que, basant-se en el fet que la responsabilitat civil dels centres docents pels actes delictius dels alumnes no es troba regulada, tindria en compte l’article 1903.5 CC. Aquest precepte, quan es refereix als «danys i perjudicis que causin [els alumnes]», podria incloure tant la responsabilitat derivada d’un mer il·lícit civil com la responsabilitat derivada d’un acte delictiu. No s’ha d’oblidar que, si bé l’article 1092 CC estableix que les conseqüències civils dels delictes es regeixen per les normes civils contingudes en l’ordenament penal, si aquestes no consideren un determinat supòsit (com, per exemple, la regulació de la responsabilitat civil dels centres docents pels fets delictius que cometin els seus alumnes menors d’edat), és possible acudir al caràcter supletori del Codi civil respecte d’altres lleis (art. 4.3 CC). En conseqüència, si s’apliqués la doctrina esmentada, la regulació en aquest aspecte concret de la responsabilitat civil seria la mateixa,

27. Tanmateix, aquesta interpretació no deixa de ser conseqüència de forçar excessivament el tenor literal dels articles 120.3 i 121 CP. Així ho posa de manifest Salvador Durany Pich, «Les regles de responsabilitat civil en el nou dret penal de menors», InDret, any 2000, núm. 2, p. 7.

28. En aquest sentit, vegeu Esther Gómez Calle, «Responsabilidad de padres y centros docentes», p. 1334. Per a aquesta autora, seria més encertat acudir al règim de responsabilitat civil considerat en els articles 1903.5 i 1904.2 CC.

ALFONS

SURROCA COSTA

amb independència de si l’acte és un mer il·lícit civil o penal.29 Com se sap, l’article 61.1 LORPM permet al perjudicat reservar-se les accions civils per a un procés civil posterior, i, en aquest cas, les conseqüències civils del fet delictiu comès pel menor es regiran pel Codi civil. Per contra, si és el mateix jutge de menors el que coneix de la responsabilitat civil, haurà d’aplicar els preceptes civils de la LORPM. No obstant això, res no impedeix que en els casos no considerats, almenys directament, en l’article 61.3 LORPM (com, per exemple, el supòsit dels centres docents) el jutge de menors pugui acudir al Codi civil o a la LRJSP, depenent de si el centre docent és de titularitat pública o privada.30

Finalment, com a quarta i última possibilitat, es podria al·legar que el legislador va entendre que els centres docents, públics i privats, quedaven compresos en alguna de les categories que es poden veure en l’article 61.3 LORPM. No sembla raonable incloure els centres d’ensenyament ni dins del concepte de pares, ni dins el de tutors ni tampoc el d’acollidors. Més discutible és la seva incorporació en el concepte de guardadors legals o de fet. Pel que fa a l’expressió guardador legal de l’article 61.3 LORPM, no sembla tampoc que pugui incloure els centres docents, ja que els pares i els tutors també ostenten una guarda legal. En conseqüència, quan aquest article esmenta la figura del guardador legal, fa referència a les entitats públiques dedicades a la protecció de menors que assumeixen la guarda d’aquests, a petició dels pares o tutors que per circumstàncies greus no poden tenir cura del menor, o bé a entitats públiques que acullen un menor que es troba en situació de desemparament per una causa de força major de caràcter transitori.31 En cap cas comprèn els centres d’ensenyament. Més probable pot ser l’equiparació dels centres docents amb la figura del guardador de fet.32

29. Vegeu Esther Gómez Calle, «Responsabilidad de padres y centros docentes», p. 1332-1333.

30. En aquest sentit, vegeu María Luisa Atienza Navarro, La responsabilidad civil por los hechos dañosos de los alumnos menores de edad, Granada, Comares, 2000, p. 159 i seg.

31. Sobre aquesta qüestió, vegeu María Ballesteros de los Ríos, «Comentario del artículo 172 CC», a Rodrigo Bercovitz-Rodríguez Cano (coord.), Comentarios al Código civil, Cizur Menor, Aranzadi, 2009, p. 308 i seg.

32. La majoria dels autors que han tractat el tema de la responsabilitat civil dels centres docents consideren que els centres escolars s’inclouen dins del concepte de guardador de fet previst en l’article 61.3 LORPM. Sobre això, vegeu Pedro Grimalt Servera, «La responsabilidad civil de los centros escolares de enseñanza no superior», p. 1290; Silvia Díaz Alabart, «La responsabilidad de los centros docentes por hechos de sus alumnos menores de edad», a Silvia Díaz Alabart i Clara Asúa González, Responsabilidad de la Administración en la sanidad y en la enseñanza, Madrid, Montecorvo, 2000, p. 44; Cristina López Sánchez, La responsabilidad civil del menor, Madrid, Dykinson, 2001, p. 425, i Mariano Yzquierdo Tolsada, Sistema de responsabilidad civil contractual y extracontractual, Madrid, Dykinson, 2001, p. 293.

No obstant això, en contra d’aquesta interpretació vegeu Esther Gómez Calle, «Responsabilidad de padres y centros docentes», p. 1332, i María Luisa Atienza Navarro, La responsabilidad civil por los hechos dañosos de los alumnos menores de edad, p. 162.

Aquesta figura es pot interpretar de dues maneres diferents.33 D’una banda, en sentit estricte, el guardador de fet seria la persona que s’ocupa d’un menor, per exemple, en situació de desemparament. Però, d’altra banda i en un sentit més ampli, la figura del guardador de fet inclouria també les persones que s’ocupen d’un menor, ja sigui per la desídia dels que tenen l’obligació legal de fer-ho,34 ja sigui perquè els pares o el tutor confien el menor a una persona que, de forma transitòria, se n’ocupa quan ells no poden fer les funcions pròpies de la pàtria potestat o la tutela.35 Aquest seria el supòsit de parents, empleats, amics o veïns que s’encarreguen del menor, ja sigui de forma gratuïta, ja sigui de forma onerosa, durant els períodes en què els pares o tutors no poden cuidar-lo.

En conseqüència, si s’entén la figura del guardador de fet de manera restrictiva, és a dir, com la d’aquella persona que sense designació prèvia s’ocupa de la guarda d’un menor, no sembla possible incloure-hi els centres docents. Només en cas que s’entengués la figura del guardador de fet de manera més àmplia, és a dir, que el guardador fos la persona que per pròpia iniciativa o per acord de pares o tutors exercita funcions de guarda, es podrien entendre compresos dins d’aquest concepte els centres d’ensenyament.36

En nombrosos ordenaments civils, forals o especials, es regula expressament la figura del guardador de fet. Així, per exemple, en el dret civil de Catalunya, l’article 225-1 del Codi civil de Catalunya (CCCat) estableix:

És guardadora de fet la persona física o jurídica que té cura d’un menor o d’una persona en la qual es dona una causa d’incapacitació, si no està en potestat parental o tutela o, encara que ho estigui, si els titulars d’aquestes funcions no les exerceixen.

No obstant la definició de guardador de fet considerada en l’article esmentat, la SAP de Barcelona del 18 de maig de 2023 (JUR 2023/311549), en un supòsit de re-

33. Sobre aquesta qüestió, vegeu Carmen López Beltrán de Heredia, La responsabilidad civil de los padres por los hechos de sus hijos, Madrid, Tecnos, 1988, p. 140-142. Aquesta autora distingeix la figura del guardador de fet, de la persona que de fet s’ocupa d’un menor.

34. El supòsit de la persona que s’ocupa de la guarda d’un menor davant la desídia dels pares o tutors s’aproxima al que seria la guarda de fet en sentit estricte. No obstant això, la diferència rau en el fet que en aquesta última existeix una situació d’absència de pàtria potestat o tutela, mentre que en el cas de la guarda del menor per desídia dels seus representants sí que existeixen pares o tutors, però tenen el menor en una situació de semiabandonament. En aquest sentit, vegeu María Luisa Atienza Navarro, La responsabilidad civil por los hechos dañosos de los alumnos menores de edad, p. 153 i seg, i la nota 235.

35. En contra que dins del concepte de guarda de fet s’inclogui la guarda ocasional o transitòria d’un menor, vegeu Natalia Álvarez Lata, «Comentario al artículo 303 CC», a Rodrigo Bercovitz Rodríguez-Cano (coord.), Comentarios al Código civil, Elcano, Aranzadi, 2001, p. 452.

36. Sobre aquesta qüestió, vegeu Cristina López Sánchez, La responsabilidad civil del menor, p. 422-423.

ALFONS SURROCA COSTA

clamació de responsabilitat civil derivada d’unes lesions doloses causades en un centre escolar, afirma:

[…] tal concepto no puede considerarse como exhaustivo, pues se refiere exclusivamente a las situaciones en las que no existe potestad parental o de tutela o si, a pesar de existir, los titulares no ejercieran sus funciones. Sin embargo, el concepto del artículo 61.3 es mucho más amplio y abarca cualquier situación de hecho, aunque sea transitoria, en la que el menor está a cargo de otra persona o institución.37

Aquest mateix criteri es recull en la SAP de Màlaga del 9 de novembre de 2009 (JUR 2010/211336), en un supòsit també de reclamació de responsabilitat civil derivada d’unes lesions doloses causades en un centre escolar per un menor a un altre alumne del mateix centre. L’Audiència, després de declarar la responsabilitat civil dels pares, afirma:

Supuesta la responsabilidad civil de los padres del menor condenado, que no se discute, pues a ellos en primer lugar compete la educación del mismo, se ha de convenir también que cuando el menor fuere confiado a la guarda de Centros y Organismos en los que normalmente debe regir una disciplina, una jerarquización y un especial deber de vigilancia, debe entenderse que los padres o guardadores delegan en aquellos tal función de vigilancia durante el tiempo que permanecieran en los respectivos recintos, o incluso fuera de ellos cuando se mantuviera aún el deber de cuidado y guarda. De ahí la responsabilidad civil del centro docente en el que el menor cursaba sus estudios y en donde ocurrieron los hechos. Concurren, por lo tanto, los presupuestos para declarar la responsabilidad civil del centro docente: 1. El menor cometió un ilícito penal del que se derivan los daños y perjuicios ahora reclamados. 2. Dicho menor, en esos momentos, se hallaba bajo la guarda institucional del centro, a quien correspondía ejercer el derecho-deber de control y vigilancia del menor en virtud de la guarda asumida sobre el mismo.38

37. En canvi, la mateixa Audiència de Barcelona va excloure els centres escolars del concepte de guardador de fet en la SAP de Barcelona del 14 de novembre de 2014 (JUR 2015/33875) en afirmar que «de cap manera podríem considerar el centre escolar, ni el seu director o professors, guardador de fet, ja que el menor que assisteix al centre no està en situació de desemparament». En conseqüència, com que es tracta d’un centre públic, la Sentència absol l’Administració com a responsable civil, sens perjudici d’afirmar que la part perjudicada pot demandar la Generalitat de Catalunya en la via contenciosa administrativa, però en cap cas en el procés de menors. Per contra, nega expressament aquesta última possibilitat i advoca per la condemna de l’Administració educativa en el mateix procés de menors la SAP de Cadis del 20 de maig de 2019 (JUR 2020/517) quan declara que «el espíritu del legislador es el de evitar el peregrinaje de las víctimas por distintas jurisdicciones».

38. La cursiva del text de la Sentència és meva.

Així mateix, la SAP de Cantàbria del 23 de desembre de 2003 (La Ley, núm. 5972, 10 de març de 2004)39 declara la responsabilitat civil solidària d’un menor juntament amb la dels seus pares i la d’un centre docent, per una bufetada que va donar un alumne d’un col·legi a un altre menor en el transcurs d’una visita cultural organitzada pel centre docent. L’Audiència afirma que l’omissió dels centres docents de l’enumeració prevista en l’article 61.3 LORPM:

[…] no es un descuido pues, como indica López Sánchez, su presencia queda constatada durante los debates parlamentarios, de donde se deduce que el propósito del legislador fue el de entenderlos comprendidos en una de las categorías especificadas, como una especie dentro de un género más amplio, habiéndose incluso presentado enmiendas en el Congreso proponiendo la expresa inclusión de las personas o entidades públicas o privadas que fuesen titulares o de las que dependiera un centro de enseñanza. En definitiva, el centro de enseñanza se va a equiparar a guardador de hecho (entendiendo por tal, en sentido amplio, aquella persona que, por propia iniciativa o por acuerdo con los padres o tutores, ejercita funciones de guarda, de forma continuada e independiente), ya que asumen por delegación las funciones de vigilancia y guarda de los menores desde su entrada en el centro hasta la salida del mismo, durante la jornada lectiva de forma regular durante todo el año escolar (sin olvidar, lógicamente, el relevante papel que desempeña en la formación y educación del menor) […]. Por todo ello, la Sala considera que, teniendo en cuenta el criterio ecléctico de imputación objetiva por el que ha optado (deber de educación, formación y corrección, así como el de guarda y vigilancia), van a resultar responsables solidarios con el menor tanto sus padres como el Colegio Altamira (quien tenía atribuidas las facultades de guarda y vigilancia durante la jornada escolar, además de ejercer la función formativa, compartida ésta con los padres).40

Molt concloent és també la SAP de Màlaga del 26 de maig de 2022 (JUR 2022/318526), que declara:

[…] habrá que determinar si es posible equiparar a los centros de enseñanza con los guardadores de hecho a los que se refiere la ley. Pues bien, si partimos de que el guardador de hecho se describe como aquella persona que, por propia iniciativa o por acuerdo con los padres o tutores, ejercita funciones de guarda de forma continuada, parece razonable incluir dentro de esta figura a los centros docentes, toda vez que, además de desempeñar un papel fundamental en la formación y educación de los menores, asumen

39. Vegeu un comentari d’aquesta sentència a Jordi Carrera Domènech, «Per aquest ordre? Comentari a la SAP Cantàbria, Secció 4a, 23 de desembre de 2003», InDret, any 2004, núm. 3.

40. En idèntics termes s’expressa la SAP de Cadis del 20 de maig de 2019 (JUR 2020/517).

ALFONS SURROCA COSTA

funciones de vigilancia y guarda durante la jornada lectiva de forma regular durante todo el año escolar.

Ara bé, és important destacar que per guardador de fet s’ha d’entendre el centre docent, i no pròpiament el professorat.41 La responsabilitat civil no serà del menor solidàriament amb el professor, sinó, si s’escau, del menor solidàriament amb el titular del centre docent, ja sigui l’Administració, en el cas d’un centre de titularitat pública, ja sigui d’una entitat privada, en el cas d’un centre docent de caràcter privat o concertat. Entendre una altra cosa seria oblidar la important reforma que, en matèria de responsabilitat civil dels centres docents, va introduir la Llei 1/1991, del 7 de gener, de reforma del Codi civil.

Un altre argument per a equiparar els centres docents dins de la categoria dels guardadors de fet és més de tipus pràctic. Com sabem, els jutges penals són poc propensos a aplicar normativa civil que es trobi fora de la regulació penal.42 És presumible que el mateix succeeixi, i de fet així ha succeït, amb els jutges de menors. L’article 61.3 LORPM regula la responsabilitat civil de terceres persones pels actes d’un menor d’edat constitutius d’infracció criminal. Tenint en compte això, és poc probable que els jutges de menors apliquin l’article 1903.5 CC i declarin que la responsabilitat civil dels centres docents és una responsabilitat civil per culpa presumpta. Si això fos així, determinaria que la jurisdicció penal hauria de tenir en compte i aplicar la jurisprudència de la Sala Primera del Tribunal Suprem en la interpretació de l’article esmentat, i no sembla que aquest fet hagi passat. Si és possible equiparar, encara que forçadament, la figura del guardador de fet amb el centre docent, és molt presumible que així es continuï fent i, en conseqüència, se segueixi el criteri de les sentències citades anteriorment.

Tanmateix, aquesta ampliació té també els seus inconvenients, ja que si es permet aquesta interpretació generosa del terme guardador de fet, pot succeir que la responsabilitat s’estengui a altres supòsits, com ara en els casos en què els pares o tutors deixin provisionalment els seus fills o tutelats a uns amics, parents o veïns perquè els cuidin durant la seva curta absència.43

41. Crítica amb la possibilitat d’equiparar els docents amb la figura del guardador de fet es mostra María Luisa Atienza Navarro, La responsabilidad civil por los hechos dañosos de los alumnos menores de edad, p. 157, qui afirma que «incluir a los profesores en un precepto como el artículo 61.3 LORPM sería motivo de alarma y de crítica en este colectivo y que no cree que los jueces de menores, en consecuencia, penales, vayan a exigir responsabilidad a los docentes cuando éstos hayan observado toda la diligencia que les es exigible en el ejercicio de su cargo». I, certament, té raó en aquest punt. Una altra cosa és que l’equiparació no sigui amb el professorat, sinó amb el titular del centre docent.

42. Així ho manifesta, de manera crítica, Mariano Yzquierdo Tolsada, Sistema de responsabilidad civil contractual y extracontractual, p. 77.

43. Sobre això, vegeu Martín García-Ripoll Montijano, «La concepción tribal de la responsabi-

Davant els dubtes que presenta aquesta qüestió, la Fiscalia General de l’Estat afirma que els centres docents poden ser demandats en la peça separada de la LORPM, tot i que deixa oberta la possibilitat de fonamentar la demanda amb diversos dels motius que s’han comentat, sense decantar-se especialment per cap en concret.44 És important conèixer el criteri de la Fiscalia, ja que, com se sap, en una gran majoria de supòsits serà la que exercirà l’acció de responsabilitat civil en nom de la persona perjudicada, amb les úniques excepcions previstes en l’article 61.1 LORPM. La primera opció que maneja la Fiscalia és equiparar el centre docent amb la figura del guardador de fet, ja que és qui en el moment dels fets està exercint les funcions de guarda. Una segona opció és fonamentar la demanda prenent com a base l’article 1903.5 CC, atès que no s’ha d’oblidar la clàusula general de supletorietat continguda en l’article 4.3 CC. Finalment, la reclamació civil es podria fonamentar en la responsabilitat subsidiària del centre conforme al que disposa l’article 120.3 CP, tenint en compte la supletorietat d’aquest codi en virtut de la disposició final primera de la LORPM. Segons el parer de la Fiscalia, la inexistència, tant en la doctrina com en la jurisprudència, d’una línia consolidada respecte a la fonamentació de la responsabilitat civil del centre docent en el sistema de la LORPM, aconsella mantenir obert tot el ventall de possibilitats.

Amb tot, cal recordar que la Fiscalia General de l’Estat va fixar aquests criteris en la Instrucció 10/2005, i d’això, lògicament, fa ja molts anys. Actualment, i després d’una anàlisi de la jurisprudència recent, sí que es pot afirmar que el criteri majoritari de les diferents audiències es basa a considerar que els centres docents, tant els públics com els privats, queden compresos en la categoria de guardador de fet de l’article 61.3 LORPM.45

4.2. El problema del «por este orden» de l’article 61.3 de la Llei reguladora de la responsabilitat penal dels menors

No obstant això anterior, s’ha de tenir en compte que, per molt que s’assimili els centres docents amb la figura del guardador de fet, sorgeix tot seguit una altra

lidad civil», p. 1942-1943, qui afirma que no són guardadors de fet els pares d’un amic que el reben un cap de setmana o per a una festa d’aniversari, ni tampoc ho és el col·legi pels actes que cometin els seus alumnes, perquè faltaria l’estabilitat pròpia de l’activitat del càrrec tutelar. En els primers supòsits que enumera sembla més clar que no es pot fer l’equiparació. Més dubtosa és la negació en el cas dels centres docents.

44. Així ho disposa la Fiscalia General de l’Estat en la seva Instrucció 10/2005, sobre el tractament de l’assetjament escolar des del sistema de justícia juvenil.

45. En aquest sentit, vegeu recentment les sentències de les audiències provincials de Saragossa del 14 de juny de 2019 (JUR 2019/208370), de Lleó del 10 de febrer de 2020 (JUR 2020/142937), de Màlaga del 26 de maig de 2022 (JUR 2022/318526) i de Navarra del 30 de setembre de 2024 (JUR 2024/410218).

ALFONS

SURROCA COSTA

problemàtica. En efecte, l’article 61.3 LORPM declara la responsabilitat civil solidària del menor juntament amb la dels pares, tutors, acollidors, guardadors legals o guardadors de fet d’aquest, i afegeix «por este orden». Si es fes una interpretació literal del precepte, això comportaria que, encara que es considerés els centres docents com a guardadors de fet, només en molt comptades ocasions se’n podria declarar la responsabilitat civil, ja que sempre podria declarar-se la responsabilitat d’algun dels subjectes enumerats en l’article 61.3 LORPM amb anterioritat al guardador de fet, que és l’últim responsable de tots ells.

Cert sector de la doctrina advoca per aquesta interpretació gramatical de l’article 61.3 LORPM. Sosté que, tot i que el menor d’edat cometi la infracció penal trobant-se al centre docent, el normal serà que es declari la responsabilitat civil dels pares o els tutors, ja que són els primers en l’enumeració de l’article 61.3 LORPM. En aquest sentit, es considera que si el legislador hagués volgut que el criteri fos el de la guarda, hauria optat per un altre tipus de fórmula. Per exemple, per una que afirmés que quan el responsable dels fets sigui un menor d’edat, respondran solidàriament amb ell dels danys i perjudicis causats els qui el tinguin sota la seva guarda.46

Tanmateix, sembla més raonable entendre que la menció a l’ordre que fa l’article 61.3 LORPM no s’ha d’interpretar en un sentit estricte, sinó en la direcció que el subjecte que haurà de respondre en cada moment serà el que ostenti la guarda del menor en l’instant precís en què s’ocasioni el dany.47 Per això, dels actes il·lícits penals que cometin els alumnes menors d’edat quan duen a terme activitats escolars o extraescolars, només n’hauria de respondre el titular del centre docent, amb exclusió de la responsabilitat civil dels pares. Això, sens perjudici que si la conducta d’aquests estigués causalment vinculada a l’acte il·lícit, haurien de respondre tots ells de forma solidària.

És reiterada la jurisprudència de la Sala Primera del Tribunal Suprem que considera que els fets il·lícits comesos per menors d’edat i esdevinguts durant el període de temps en què es troben sota el control i la vigilància del professorat d’un centre educatiu, no determinen la responsabilitat civil dels pares, ja que, les funcions de guarda

46. Vegeu Cristina López Sánchez, La responsabilidad civil del menor, p. 425. Tot i que l’autora considera que hauria estat més raonable atribuir la responsabilitat civil dels fets il·lícits penals dels alumnes als centres docents, destaca que aquesta no ha estat la voluntat del legislador. Per contra, afirma que aquest va preferir seguir l’ordre legal preestablert i, en conseqüència, la responsabilitat civil ha de recaure sempre, en primer lloc, sobre els pares.

47. Vegeu Silvia Díaz Alabart, «La responsabilidad de los centros docentes por hechos de sus alumnos menores de edad», p. 44-45, i Mariano Yzquierdo Tolsada, «La responsabilidad civil en el proceso penal», a Fernando Reglero Campos, Tratado de responsabilidad civil, Cizur Menor, Aranzadi, 2014, p. 1132-1133, qui creu inconcebible que es pugui declarar la responsabilitat civil dels pares o tutors pels fets il·lícits penals comesos pels alumnes, ja que, com en el règim del Codi civil, les funcions de vigilància dels pares o tutors mentre el menor es troba al col·legi es traspassen al centre docent.

es traspassen al centre educatiu des del moment en què els alumnes entren al col·legi.48 Així s’expressa la SAP de Madrid del 18 de desembre de 2008 (AC 2009/124), en un supòsit de burles i maltractaments soferts per un alumne en horari escolar, ja que afirma que els deures de control corresponen «desde el momento de la entrada del menor [en el centro] hasta el final de la jornada escolar, a los profesores y cuidadores del colegio».49

No obstant això, la SAP de Màlaga del 16 de setembre de 2009 (ARP 2010/17), en un supòsit de lesions i amenaces comeses per diverses alumnes a una companya seva de segon d’ESO, va determinar la responsabilitat civil solidària de les acusades i dels seus respectius pares i, tot i que la Sentència no hi incideix directament, no es declara la responsabilitat civil del centre docent (era un col·legi públic) tot i que els fets, en la seva integritat, van transcórrer a l’interior del col·legi.50 Potser la Sentència segueix el criteri de considerar que, en cas d’existència de pares, aquests són els únics responsables civils que puguin existir pels actes delictius que cometin els seus fills menors d’edat, amb independència d’on i amb qui es cometin aquests actes delictius. És a dir, opta per una interpretació estricta del «por este orden» de l’article 61.3 LORPM.51 La solució s’ha de criticar. No sembla adequat que unes alumnes, durant l’horari escolar i que es troben, doncs, a l’interior del col·legi, sota la supervisió i direcció del professorat, puguin agredir una companya, donar-li diversos cops, amenaçar-la amb expressions com ara que «l’anaven a destrossar» i cremar-li la maleta, a més que va ser necessari desallotjar l’aula com a conseqüència del foc, i, davant de tot això, no hi hagi cap responsabilitat civil del centre escolar. Com s’ha comentat abans, en aquests

48. Sobre això, vegeu, entre moltes altres, les sentències del Tribunal Suprem, Sala Primera, del 3 de desembre de 1991 (RJ 1991/8910), del 15 de desembre de 1994 (RJ 1994/9421) i del 29 de juny de 2000 (RJ 2000/5916). En aquesta última s’afirma de manera contundent que «los padres delegan las funciones de control y vigilancia de los alumnos en el centro de enseñanza desde el momento en que los menores acceden al mismo hasta que se produce su salida ordenada».

49. En el mateix sentit es pronuncien la SAP d’Àlaba del 27 de maig de 2005 (AC 2005/1062) i les sentències que s’hi citen.

50. En el mateix sentit, i sense incidir tampoc directament en això, es pronuncien la SAP de Castelló del 31 de juliol de 2007 (JUR 2007/340826) quan declara la responsabilitat civil solidària d’un menor juntament amb la dels seus pares per un delicte d’assetjament escolar comès en un centre docent (no queda clar si és públic o privat) i la SAP d’Àvila del 20 d’octubre de 2008 (JUR 2009/241913) (sembla que en un col·legi privat). En aquesta última sentència també es condemna un menor a indemnitzar solidàriament amb els seus pares un company de classe amb la quantitat de mil euros per ser el menor l’autor d’una falta continuada de vexacions injustes i una altra de lesions. La totalitat dels fets declarats com a provats van succeir al centre docent i la Sentència no arriba ni tan sols a plantejar-se la possibilitat de declarar la responsabilitat civil del titular del col·legi.

51. Això, sens perjudici que després els pares poguessin accionar en via de retorn contra el titular del centre docent o, si escaigués, contra el professorat, si la vigilància o l’organització deficients de les activitats escolars o extraescolars hagués contribuït a la causació del dany. En aquest sentit, vegeu María Luisa Atienza Navarro, La responsabilidad civil por los hechos dañosos de los alumnos menores de edad, p. 493.

casos s’ha d’optar pel criteri de la responsabilitat de qui en té la guarda. En ocórrer els fets descrits no dins de l’àmbit de control dels pares, sinó sota la supervisió directa del centre docent, no es pot declarar la responsabilitat dels primers, sinó la de l’entitat titular del col·legi.52

A favor també de la interpretació gramatical de l’article 61.3 LORPM es pronuncia la SAP de Madrid del 24 de gener de 2023 (JUR 2023/171789), que resol el recurs d’apel·lació interposat pel Ministeri Fiscal contra l’absolució, com a responsable civil solidari, d’un centre docent per l’agressió d’un alumne a una companya de classe. L’Audiència desestima el recurs i confirma íntegrament la sentència del jutjat de menors, que havia condemnat civilment només el menor i la seva mare, i afirma que la interpretació gramatical de l’article 61.3 LORPM:

[…] es la que ha venido acogiendo esta Sección Cuarta de la Audiencia Provincial de Madrid con competencias en materia de Menores, por ser la interpretación literal, auténtica y lógica según el espíritu de la LORPM […]. De haber querido el legislador establecer una responsabilidad solidaria de todos o algunos de los enunciados en el precepto, pudiendo dirigirse contra más de uno de ellos, habría dicho: contra uno o varios de los siguientes obligados, según proceda, pero nunca habría dicho por este orden.

No obstant això, existeix un altre criteri jurisprudencial segons el qual la responsabilitat civil prevista en l’article 61.3 LORPM no ha de ser exclusiva d’un sol dels subjectes enumerats, sinó que pot ser compartida.53 Així, en la SAP de Saragossa del 14 de juny de 2019 (JUR 2019/208370) es declara expressament:

[…] en ese orden prelativo están en primer lugar los padres del menor, aunque con ello no se cierra el paso a exigir la responsabilidad civil solidaria a los guardadores de hecho pues en aquellos momentos el profesorado de ese centro era el que debía controlar la actuación del menor.

52. En contra, vegeu la SAP d’Alacant del 10 de juny de 2008 (JUR 2008/302328), que resol un supòsit en què uns menors es van dedicar a insultar, amenaçar i donar empentes a una companya seva d’institut, a la qual van arribar a dir-li que quan la veiessin pel carrer la matarien. La qüestió va arribar al punt àlgid quan el director de l’institut va intervenir als menors un bat de beisbol que volien utilitzar per a agredir la menor. Malgrat que no sembla que l’escola fes prou, el jutjat de menors va decretar la responsabilitat civil solidària dels pares dels menors agressors i l’Audiència va confirmar la resolució en la seva integritat, sense analitzar en cap moment la possible responsabilitat del centre docent pel fet que els il·lícits s’esdevinguessin a l’interior de l’institut.

53. Tanmateix, això és taxativament negat per la SAP de Lleida de l’11 de març de 2002 (JUR 2002/118814), que afirma que «[n]o se contempla en esta Ley la posibilidad de concurrencia de varios responsables a que alude la recurrente sino que, por el contrario, la prelación es por este orden, que bien podría considerarse excluyente, y no acumulativo, desde el momento en que no se exige el requisito de la convivencia ni el incumplimiento de deberes inherentes al ámbito de competencias de cada uno de ellos».

En la mateixa línia, en el cas resolt per la SAP de Màlaga del 9 de novembre de 2009 (JUR 2010/211336), la demanda de responsabilitat civil es va dirigir contra el menor causant del dany, contra els seus pares, contra l’institut on van ocórrer els fets i contra la Delegació del Departament d’Educació de la Junta d’Andalusia. En aquest cas es va declarar provat que el menor, aprofitant l’hora de l’esbarjo, va agafar el perjudicat per l’esquena, el va fer girar i li va donar un cop a la cara, i, en intentar l’agredit defensar-se, l’agressor va continuar clavant-li cops fins que va aconseguir tirar-lo a terra, moment en el qual va arribar un professor per a auxiliar-lo. Com a conseqüència de l’agressió, el menor perjudicat va patir lesions un hematoma a l’ull dret, una ferida labial inferior, un hematoma al coll i el trencament de dues incisives superiors que van requerir una reparació odontològica. El jutge de menors va declarar la responsabilitat civil solidària de tots els demandats i els va condemnar a indemnitzar el perjudicat amb més de quatre mil euros. La sentència va ser apel·lada per la Junta d’Andalusia i pels representants legals del menor agressor, PERÒ l’Audiència va desestimar els recursos perquè va considerar:

En definitiva, pues, el orden previsto legalmente en el artículo 61.3 LORPM, a los efectos de exigir responsabilidad civil solidaria, no es excluyente entre los responsables mencionados en él, salvo que uno de ellos tuviera la totalidad o haz de facultades sobre el menor y que integrarían la patria potestat, y, estando éstas divididas o compartidas y ejercidas por varios de los sujetos mencionados en el repetido precepto, asimismo debe quedar asignada la solidaridad de la responsabilidad. De este modo, la atribución de la responsabilidad civil sólo podrá hacerse respecto de uno de los sujetos o entidades mencionados en el repetido precepto en cuanto el mismo agotara el ejercicio de todas las funciones de vigilancia y control sobre el menor; no siendo ello así, cabrá extender la solidaridad de la responsabilidad en tantos sujetos como sean aquéllos que ejerzan tales funciones. De ahí que el orden previsto legalmente no supone un orden de exclusión automática, de modo que existiendo padre se excluya al tutor, al acogedor o guardador, pues ello sólo sería así si la existencia del mismo va acompañada del ejercicio de la totalidad o haz de facultades que integran la patria potestad. Por el contrario, si parte de las facultades se delegan manteniendo una facultad de superior vigilancia y cuidado, lo propio es compartir responsabilidades, debiendo en todo caso responder de forma solidaria.54

54. En termes idèntics s’expressen la SAP de Múrcia del 10 d’octubre de 2016 (ARP 2016/1190) i la SAP de Lleó del 10 de febrer de 2020 (JUR 2020/142937).

A favor que en determinats casos es pugui declarar la responsabilitat civil de diversos dels subjectes enumerats en l’article 61.3 LORPM, vegeu Eduardo Font Serra, Responsabilidad civil del menor en la Ley de responsabilidad penal del menor, Barcelona, Atelier, 2003, p. 99-100, qui considera que en algunes ocasions poden ser diversos els responsables indicats en l’article 61.3 LORPM que tinguin atribuïda la guarda del menor, i posa l’exemple d’un menor la tutela del qual correspongui a una entitat pública però que cometi la conducta delictiva durant un període de visita als seus pares. En aquest cas, afirma l’autor, els pares, juntament amb l’entitat pública, continuaran essent responsables civils.

En aquest sentit, sembla criticable que la Sentència hagi optat per aquesta fórmula.55 D’una banda, perquè si es considera que l’enumeració de l’article 61.3 LORPM quan assenyala «por este orden» es refereix als pares en primer lloc, és a dir, fa una interpretació literal del precepte, encara que s’equipari els centres docents amb la figura del guardador de fet, no s’hauria de declarar la responsabilitat civil del col·legi perquè, en l’enumeració esmentada, els pares es troben abans que els guardadors de fet. D’altra banda, si es considera que el criteri d’interpretació adequat ha d’atendre al subjecte que ostenti la guarda del menor en el moment en què succeeixi el fet danyós delictiu, aleshores només podria declarar-se la responsabilitat civil del centre docent, però no la dels pares, ja que aquests no tenien la guarda del menor en el moment en què aquest va ocasionar el dany.

55. Amb tot, sembla que és una fórmula que va estenent-se entre la doctrina de les audiències. Així, la SAP de Lleó del 24 de setembre de 2009 (AC 2009/2100), en un supòsit d’uns fets delictius (no concreta quins) comesos per un menor subjecte a la tutela de la Comunitat de Madrid mentre es trobava de vacances en un campament d’estiu, declara la responsabilitat civil del menor, la de la seva mare, la de la Comunitat de Madrid i la de l’Associación la Quintana-Escuela de Tiempo Libre Caracuel quan afirma:

[…] la Ley impone a los padres no sólo el deber de velar por los hijos y tenerlos en su compañía, sino también el de educarlos y procurarles una educación integral, e idéntico compromiso exige a los tutores y a los acogedores e incluso al guardador de hecho al tratarse de una institución tuitiva a la que son aplicables las obligaciones del tutor y qué duda cabe que estos otros aspectos son mucho más relevantes en el origen de los comportamientos delictivos del menor que los simples defectos en el ejercicio del deber de guarda. Es decir, se considera que el fundamento de este nuevo modelo de responsabilidad civil se encuentra no sólo en el deber de guarda sino también en el deber de educación y en el adecuado uso de las facultades de corrección que los padres, tutores, acogedores o guardadores tienen sobre sus hijos, pupilos, acogidos o sometidos a su guarda.

Altres sentències recents en les quals es declara la responsabilitat civil solidària del menor, dels seus pares i del titular del centre docent (públic o privat) són: SAP de Cadis del 20 de maig de 2019 (JUR 2020/517), SAP de Lleó del 10 de febrer de 2020 (JUR 2020/142937), SAP de les Illes Balears del 24 de novembre de 2020 (JUR 2021/233651), SAP de Màlaga del 8 d’abril de 2022 (JUR 2022/317279) i SAP de Navarra del 30 de setembre de 2024 (JUR 2024/410218).

5. BIBLIOGRAFIA

Álvarez Lata, Natalia. «Comentario al artículo 303 CC». A: Bercovitz Rodríguez-Cano, Rodrigo [coord.]. Comentarios al Código civil. Elcano: Aranzadi, 2001.

Atienza Navarro, María Luisa. La responsabilidad civil por los hechos dañosos de los alumnos menores de edad. Granada: Comares, 2000.

Ballesteros de los Ríos, María. «Comentario del artículo 172 CC». A: Bercovitz Rodríguez-Cano, Rodrigo [coord.]. Comentarios al Código civil. Cizur Menor: Aranzadi, 2009.

Carrera Domènech, Jordi. «Per aquest ordre? Comentari a la SAP Cantàbria, Secció 4a, 23 de desembre de 2003». InDret, any 2004, núm. 3.

Díaz Alabart, Silvia. La responsabilidad de los centros docentes por hechos de sus alumnos menores de edad. A: Díaz Alabart, Silvia; Asúa González, Clara. Responsabilidad de la Administración en la sanidad y en la enseñanza. Madrid: Montecorvo, 2000.

Durany Pich, Salvador. «Les regles de responsabilitat civil en el nou dret penal de menors». InDret, any 2000, núm. 2.

Font Serra, Eduardo. Responsabilidad civil del menor en la Ley de responsabilidad penal del menor. Edició a cura de J. F. Garnica Martín. Barcelona: Atelier, 2003.

García-Martínez, Sergio; García-Zabaleta, Esther. «El acoso escolar en España: revisión y análisis de los protocolos de actuación por comunidades autónomas». Contextos Educativos, núm. 33 (2024).

García-Ripoll Montijano, Martín. «La concepción tribal de la responsabilidad civil en la Ley penal del menor». A: Cabanillas Sánchez, Antonio et al Estudios jurídicos en homenaje al prof. Luis Díez-Picazo. Vol. II. Madrid: Civitas, 2003.

Gómez Calle, Esther. Responsabilidad de padres y centros docentes. A: Reglero Campos, Fernando. Tratado de responsabilidad civil. Cizur Menor: Aranzadi, 2014.

Grimalt Servera, Pedro. «La responsabilidad civil de los centros escolares de enseñanza no superior por los daños causados por sus alumnos». A: Ataz López, Joaquín; Cobacho Gómez, José Antonio. Cuestiones clásicas y actuales del derecho de daños: Estudios en homenaje al Profesor Dr. Roca Guillamón. Tom II. Cizur Menor: Thompson Reuters Aranzadi, 2021.

Lasarte Álvarez, Carlos; López Peláez, Patricia; Moretón Sanz, Mª. Fernanda. La responsabilidad civil en el ámbito de los centros docentes. Madrid: Dykinson, 2007.

López Beltrán de Heredia, Carmen. La responsabilidad civil de los padres por los hechos de sus hijos. Madrid: Tecnos, 1988.

López Sánchez, Cristina. La responsabilidad civil del menor. Madrid: Dykinson, 2001.

Merayo, M.ª del Mar. Acoso escolar: Guía para padres y madres. Madrid: Confederación Española de Asociaciones de Padres y Madres de Alumnos (CEAPA), 2013.

Moreno Martínez, Juan Antonio. «Problemática de la violencia escolar: mecanismos jurídicos de protección». A: Moreno Martínez, Juan Antonio. La responsabildiad civil y su problemática actual. Madrid: Dykinson, 2007.

Noriega Rodríguez, Lydia. «La responsabilidad civil derivada del acoso escolar y del ciberacoso». A: Ataz López, Joaquín; Cobacho Gómez, José Antonio. Cuestiones clásicas y actuales del derecho de daños: Estudios en homenaje al profesor Dr. Roca Guillamón. Tom III. Cizur Menor: Thompson Reuters Aranzadi, 2021.

Orjuela López, Liliana; Cabrera de los Santos Finalé, Belkis; Calmaestra Villén, Juan; Mora-Merchán, Joaquín A.; Ortega-Ruiz, Rosario. Acoso escolar y ciberacoso: propuestas para la acción. Madrid: Save the Children, 2013.

Pérez Vallejo, Ana María. «El complejo régimen que disciplina la responsabilidad civil por daños derivados del acoso escolar». Anuario de Derecho Civil, vol. lxviii, núm. 4 (2015).

Protocol de prevenció, detecció i intervenció davant l’assetjament i el ciberassetjament entre iguals. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament d’Educació, 2019.

Rojano Martín, Nieves. «La responsabilidad civil por acoso escolar». A: Pérez Tortosa, Francesc (coord.); Fontestad Portalés, Leticia (dir.). La justicia en la sociedad 4.0: nuevos retos para el siglo xxi. Pròleg de Sonia Calaza López. La Corunya: Colex, 2023.

Sastre, Ana (coord.). Yo a eso no juego: Bullying y ciberbullying en la infància. Madrid: Save the Children España, 2016.

Tamarit Sumalla, Josep Maria. «Comentario al artículo 173 CP». A: Quintero Olivares, Gonzalo (dir.); Morales Prats, Fermín (coord.). Comentarios al Código penal español. Tom I, (Artículos 1 a 233). Cizur Menor: Thompson Reuters Aranzadi, 2016.

UNESCO. Entornos de aprendizaje seguros: Prevención y tratamiento de la violencia en la escuela y sus alrededores [en línia]. París: UNESCO, 2024. Disponible en línia a: www.unesco.org/es/health-education/safe-learning-environments [data de consulta: 10 d’abril de 2025].

Yzquierdo Tolsada, Mariano. Sistema de responsabilidad civil contractual y extracontractual. Madrid: Dykinson, 2001.

Yzquierdo Tolsada, Mariano. «La responsabilidad civil en el proceso penal». A: Reglero Campos, Fernando. Tratado de responsabilidad civil. Cizur Menor: Aranzadi, 2014.

Revista Catalana de Dret Privat [Societat Catalana d’Estudis Jurídics], vol. 30 (2025), p. 37-65

ISSN (ed. impresa): 1695-5633 / ISSN (ed. digital): 2013-9993

http://revistes.iec.cat/index.php/RCDP / DOI: 10.2436/20.3004.02.210

Data de lliurament: 11 de setembre de 2025. Data d’acceptació: 29 de setembre de 2025

LA MODIFICACIÓ DEL PREU EN ELS CONTRACTES DE SUBMINISTRAMENT ENERGÈTIC

Lídia Arnau Raventós1 Professora agregada de dret civil Universitat de Barcelona

Resum

La finalitat de l’estudi és identificar i llegir transversalment les regles que disciplinen la modificació del preu en els contractes de subministrament elèctric que s’atorguen en l’anomenat mercat lliure. L’anàlisi parteix del dret europeu i enclou també com s’ha implementat en el dret intern. L’exercici fa palès que l’encaix terminològic entre la normativa sectorial i la general no sempre és perfecte i clar, sobretot a l’hora de distingir entre categories afins, com ara les de modificació, revisió o ajustament del preu. En canvi, des d’un punt de vista operatiu, mentre que la legislació sectorial té principalment presents els requisits legals que cal que concorrin a fi que el canvi de preu es faci bé, la legislació general només s’ocupa de les clàusules contractuals que eventualment legitimen el comercialitzador a efectuar un canvi o una modificació.

Paraules clau: preu, subministrament elèctric, modificació contractual, transparència.

LA MODIFICACIÓN DEL PRECIO EN LOS CONTRATOS DE SUMINISTRO ENERGÉTICO

Resumen

La finalidad del estudio es identificar y leer transversalmente las reglas que disciplinan la modificación del precio en los contratos de suministro eléctrico que se celebran en el llamado mercado libre. El análisis parte del derecho europeo e incluye también su implementación en el derecho interno. El ejercicio revela que el encaje terminológico entre la normativa sectorial y la general no siempre es perfecto y claro, sobre todo a la hora de distinguir entre categorías afines, como las de modificación, revisión o ajuste del precio. En cambio, desde un punto de vista operativo, mientras que la legislación sectorial principalmente tiene presentes los requisi-

1. ORCID 0000-0002-1628-8809. Aquest treball forma part del Projecte DER 2012-126857NB-I00. L’autora també és membre de la Càtedra UB/ACdC sobre Estudis de consum i Resolució Alternativa de Litigis.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 30 (2025) 37

LÍDIA ARNAU RAVENTÓS

tos legales que deben concurrir a fin de que el cambio de precio esté bien hecho, la legislación general solo se ocupa de las cláusulas contractuales que eventualmente legitiman al comercializador a efectuar un cambio o una modificación.

Palabras clave: precio, suministro eléctrico, modificación contractual, transparencia.

PRICE MODIFICATION IN ENERGY SUPPLY CONTRACTS

Abstract

The aim of this study is to identify and analyse the rules governing price modifications in electricity supply contracts in the so-called free market. The analysis is based on European law and includes its implementation in domestic law. The exercise reveals that the terminological alignment between sector specific and general regulations is not always perfect and clear, especially when distinguishing between related categories such as price modification, revision or adjustment. From an operative perspective, while sector specific legislation primarily focuses on the legal requirements that must be met for a price change to be valid, general legislation only addresses the contractual clauses that may authorize the supplier to make a change or modification.

Keywords: price, electricity supply, contractual modification, transparency.

Sumari. 1. Introducció; 2. La modificació del preu en el dret europeu. Les regles de dret intern; 2.1. La modificació del preu en la Directiva 2019/944 i en la Llei 24/2013; 2.1.1. La modificació de les condicions contractuals i els ajustaments del preu en la Directiva 2019/944; 2.1.2. La modificació de les condicions contractuals i les revisions del preu en la Llei 24/2013; 2.2. Les modificacions contractuals en la Directiva 93/13 i en el dret intern; 2.2.1. Les modificacions contractuals, els augments i les adaptacions del preu en la Directiva 1993/13; 2.2.2. Les modificacions contractuals i les pujades del preu en l’article 85 del TRLGDCU; 2.3. Disciplina general versus disciplina sectorial: un intent de lectura transversal i encaixada; 3. La variabilitat del preu: alguns escenaris, alguna casuística; 3.1. Modificació versus revisió del preu: què és què?; 3.2. Ni modificació ni revisió: la descripció del preu a través de fórmules (transparents?); 3.3. Tarifa plana: manera de determinar el preu o sistema de pagament?; 4. Bibliografia.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 30 (2025)

1. INTRODUCCIÓ

Ens atrevim a dir, perquè n’estem convençuts, que els sectors energètics són essencialment complexos o, com a mínim, la regulació que s’hi refereix és complexa. Aquesta complexitat obeeix, almenys, a dues raons: una és tècnica i l’altra és jurídica; aquesta darrera està directament condicionada per la primera, que s’explica i és conseqüència del tecnicisme inherent als processos de producció i distribució de l’energia.2 La complexitat jurídica es fa evident a l’hora de desgranar aquests sectors i hom diria que té un rerefons multifactorial. Dues dades serveixen per a avalar-ho. La primera és que la regulació que s’hi projecta té per objecte àmbits d’activitat (v. gr., el sector elèctric, el sector del gas…), de tal manera que passa sovint que dins de cadascun dels textos legals que conformen la dita regulació s’hi barregin normes de naturalesa pública (més enllà dels contorns de servei públic que pugui revestir l’accés a un determinat subministrament energètic), normes de naturalesa privada o, en fi, normes dubtoses quant a la naturalesa pública o privada de la pretensió que s’hi pot basar.3

La segona dada seria la multiplicitat d’agents o d’actors competents o encarregats dels diferents àmbits d’actuació que enclou el sector (v. gr., empreses distribuïdores, empreses comercialitzadores, operadors del mercat, agregadors, etc.), o l’existència de diferents mercats (v. gr., en el sector elèctric coexisteixen l’anomenat mercat lliure i l’anomenat mercat regulat). Entre altres, potser és en el context de la determinació del preu de l’energia que aquesta darrera distinció es fa més evident; dit ràpidament i sense major precisió: en el mercat lliure les empreses comercialitzadores i els clients disposen d’un marge de maniobra a fi d’acordar el preu o la tarifa que s’ha d’aplicar (tant pel que fa l’import com pel que fa, si escau —atès que es tracta de contractes de tracte continuat—, a la seva variabilitat), mentre que en el mercat regulat, com més o

2. Qui, sense ser un expert, sap què és l’energia reactiva, o un operador del sistema, o un peatge d’accés, etc.?

3. La regulació també és multinivell en el sentit que, en aquest tipus de sectors, conflueixen dret europeu i dret intern. Pel que fa al primer, cal esmentar: pel que fa a l’àmbit elèctric, la Directiva 2019/944/ UE del Parlament Europeu i del Consell, del 5 de juny, «sobre normas comunes sobre el mercado de la electricidad», i la Directiva 2014/1788/UE del Parlament Europeu i del Consell, del 13 de juny, «sobre normas comunes para el mercado del gas renovable, del gas natural y del hidrógeno» En l’àmbit intern, cal destacar la Llei 24/2013, del 26 de desembre, «del sector eléctrico», i la Llei 34/1998, del 7 d’octubre, «del sector de los hidrocarburos». Mentre que tant l’article 3 de la Llei 24/2023, com l’article 3 de la Llei 34/1998 descriuen, pel que fa a l’un i l’altre sectors, les competències de l’Administració general de l’Estat, tant la disposició final segona de la Llei 24/2013 com la disposició final primera de la Llei 34/1998 declaren el caràcter bàsic del text i expliciten que es dicta a l’empara dels articles 149.1.13 («Bases y coordinación de la planificación general de la actividad económica») i 149.1.25 («Bases de régimen […] energético») de la Constitució espanyola (en endavant, CE). No es pot negar, en qualsevol cas, la naturalesa civil de les normes que disciplinin la relació privada entre el professional del sector energètic i qui contracta per a propòsits no comercials o empresarials.

LÍDIA ARNAU RAVENTÓS

menys permet intuir aquesta mateixa denominació, el preu (o la manera de determinar-lo) queda essencialment establert per llei, sense que les parts contractants tinguin tanta maniobrabilitat.4

I si ja és enrevessat determinar les fonts de regulació dels sectors energètics i entendre bé i del tot què s’hi diu, és lògic sospitar i esperar que els contractes de subministrament d’energia també siguin complexos en el sentit, per a dir-ho planerament, de no ser precisament fàcils d’entendre. De fet, no ho són gens. D’aquí deriva una primera reflexió que passa, atesa la complexitat tècnica, jurídica i contractual pròpia d’aquest tipus de sectors, per posar en entredit, en aquesta era de la transparència en què sembla que ens trobem, el compromís per part del legislador d’afavorir, sobretot en cas de clients consumidors (o dels que contracten per a un ús no professional), una contractació reflexiva. La raó és que el client energètic rarament contractarà sabent i entenent plenament (o, almenys, havent tingut l’oportunitat i la possibilitat de saber i entendre) en quines condicions ho fa, i, això, per molt que legalment s’imposin i es reforcin els deures precontractuals adreçats a facilitar, de forma clara, entenedora i senzilla, informacions relatives al contingut del contracte in fieri. Si el contracte ha d’incorporar per força (perquè legalment no és permès no fer-ho) o si senzillament incorpora (i aquest ús és del tot legal) categories, regles o condicions de difícil o, fins i tot, d’impossible comprensió per un consumidor mitjà (ja sigui pel seu caràcter tècnic, ja sigui per la seva fisonomia extraordinàriament entortolligada, etc.), aleshores les exigències de transparència i les mesures per a implementar-la són poc més que fum, fum, fum.5 De fet, no és estrany que el concepte mateix de preu, ja sigui en el marc d’una norma que fa ús d’aquesta paraula, ja sigui en el d’un contracte en el qual també apareix, plantegi problemes a l’hora de determinar de què es predica (v. gr., només del consum enregistrat?, del consum i la potència contractada?, es tracta del preu total en el sentit de cost total del subministrament?, etc.).

4. Pel que fa al que, a la pràctica, es coneix com a mercat regulat, vegeu l’article 17 de la Llei 24/2013, que, al marge dels elements que reglamentàriament conformen i ajuden a determinar els anomenats preus voluntaris per al petit consumidor (o PVPC; sobre això vegeu el Reial decret 216/2014, del 28 de març de 2014, «por el que se establece la metodologia de calculo de los precios voluntarios para el pequeño consumidor de energía eléctrica y su régimen jurídico de contratación»), estableix que en l’estructura del preu cal afegir-hi el cost de producció, els peatges d’accés i càrrecs, i els costos de comercialització. No passa per alt, però, que el PVPC es defineix com el preu màxim que poden arribar a cobrar les empreses comercialitzadores de referència (articles 17.1 de la Llei 24/2013 i 5.1 del Reial decret 216/2014); hi ha espai, doncs, per a poder preveure modificacions —diguem-ne, voluntàries— del preu, sempre que es respecti aquell topall. Vegeu Ana Mendoza Losana, «La factura de la luz: en constante reforma en busca de una quimera (la reducción del precio)», Revista CESCO de Derecho de Consumo, núm. 38 (2021), p. 43-57.

5. Es creu molt encertat concebre la transparència com un mite. Ho fa, v. gr., a propòsit dels anomenats contractes intel·ligents, Eliza Mik, «Smart contracts and the myth of transparency», EuCML, vol. 13, núm. 1 (2024), p. 1-3.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 30 (2025)

Sigui com vulgui, hom pot pensar que, en qualsevol cas, ningú contractarà sense saber bé ni estar segur del preu que cal satisfer (en termes, com a mínim, d’euros/ mes, euros/m3, euros/kilowatt…) i/o la tipologia de la tarifa escollida i contractada (preu fix vs. preu variable, tarifa plana sense més [que seria la que prescindeix, a tots els efectes, de l’energia realment consumida o enregistrada] vs. tarifa plana amb regularitzacions periòdiques en funció del consum previst segons la modalitat triada i el consum efectivament enregistrat durant el període, etc.6). És clar que aquelles completesa i seguretat (en el sentit de ser coneixedor del preu [tant l’import com els conceptes o elements que inclou] i de voler contractar el subministrament justament per aquest preu) es poden veure compromeses si la informació facilitada i rebuda abans de contractar no ha estat exacta i suficient. Això enceta un debat, en cap cas nou, relatiu a com incideixen en el contracte la manca de degut compliment, per part del professional, dels deures precontractuals d’informació que s’imposen a càrrec seu i, de retruc, la manca de coneixement suficient i necessari, per part del client, per a consentir sabent i volent el que es fa: el contracte és vàlid però resulta inexigible tot allò no informat ni consentit (v. gr., un component o element integrant del preu?; el contracte és només anul·lable per error o dol (per omissió) quant al preu?, etc.).

Aquest comentari, però, només vol fixar-se en el preu dels contractes de subministrament elèctric situats en el mercat lliure7 i vol fer-ho, només, a fi d’intentar descriure les regles que disciplinen la seva possible modificació.

2. LA MODIFICACIÓ DEL PREU EN EL DRET EUROPEU.

LES REGLES DE DRET INTERN

De la modificació del preu (o, de forma més directa, del pas d’un preu a un altre) se’n fan ressò, en l’ordenament europeu i, de retruc, en l’intern, tant la normativa sectorial com la general o transversal. Aquesta darrera, als efectes que interessen aquí, s’identifica amb la Directiva 93/13/CEE del Consell, del 5 d’abril de 1993, sobre les clàusules abusives en els contractes atorgats amb consumidors, i amb els articles 80

6. Vegeu infra el subapartat 3.3 quant a si aquesta modalitat de tarifes implica, de fet, una manera de fraccionar el pagament, més que no pas una manera de determinar el preu.

7. En el mercat lliure, d’entrada, no tot s’hi val o no tot està sotmès a pacte; d’acord amb l’article 16 de la Llei 24/2013, alguns dels components del preu «serán únicos en todo el territorio nacional»; en concret, «los cargos asociados a los costes del sistema» i els «peajes de acceso» s’aproven, respectivament, per una norma reglamentària i per resolució de la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC) (vegeu, en concret, el Reial decret 148/2021, del 9 de març, «por el que se establece el método de calculo de cargos del sistema eléctrico», i la Circular 3/2020, del 15 de gener, «por la que se establece el método de calculo de los peajes de transporte y distribución de la electricidad»). L’espai de lliure maniobrabilitat cal situar-lo al marge d’aquests components regulats

LÍDIA ARNAU RAVENTÓS

i següents del text refós de la Llei general per a la defensa de consumidors i usuaris (TRLGDCU); s’hi troben referències a les clàusules relatives a la modificació de les condicions contractuals (i la relativa al preu n’és una), sigui quin sigui el contracte que les enclogui. La normativa sectorial està integrada per les ja esmentades Directiva 2019/944 i Llei 24/2013.

2.1. La modificació del preu en la Directiva 2019/944 i en la Llei 24/2013

Ambdós textos (el segon, certament, a remolc del primer) distingeixen entre modificació de les condicions contractuals i ajustaments o revisions del preu. No es precisa què és exactament una cosa i l’altra, tot i que el règim associat a l’una i l’altra operació no coincideix. Sembla que si una condició contractual expressa el preu que s’ha de satisfer i el dit preu es revisa o s’ajusta, aquesta revisió comporta, al seu torn, una modificació contractual. Però el fet mateix de distingir entre ambdós supòsits fa sospitar que aquesta impressió inicial no és del tot correcta i que, o bé quan s’ajusta o es revisa el preu no es produeix cap modificació contractual, o bé, tot i produir-se’n una, el règim és distint (com si es tractés d’un supòsit especial de modificació per raó d’allò que es modifica, que és el preu). Aquest panorama encara s’embolica més si s’hi afegeix la categoria de variació del preu, present en les definicions de dues modalitats de contracte (art. 2.15 i 15 bis de la Directiva 2019/944). Cal afegir que en el reguitzell de definicions de l’article 2 de la Directiva 2019/944 curiosament no n’hi ha cap de preu. 8

2.1.1. La modificació de les condicions contractuals i els ajustaments del preu en la Directiva 2019/944

En la Directiva 2019/944, els articles 10.4, 11.1, al final, i 11.3 consideren, a la seva manera o en un sentit ampli, la modificació del preu. L’anàlisi d’aquestes normes, però, no pot prescindir de les definicions previstes en els articles 2.15 i 15 bis de la Directiva 2019/944.

8. D’acord amb l’annex I.3 de la Directiva 2019/944, «[e]l precio de los clientes es la suma de los tres componentes siguientes: el componente de energía y suministro, el componente de red (transporte y distribución) y el componente que incluye impuestos, tasas, gravámenes y cargas». La norma, a fi d’identificar millor aquests components, es remet a les definicions del Reglament 2016/1952, del 26 d’octubre, del Parlament Europeu i del Consell, «relativo a las estadísticas europeas sobre los precios del gas natural y la electricidad». El «componente de red» es defineix en l’article 2.4 a l’empara d’una remissió a l’annex I.6 i a l’annex II.5 del mateix Reglament. Pel que fa al «componente de energía y suministro» i al que inclou impostos i altres taxes, vegeu l’annex II.5a del Reglament 2019/944; s’hi concreten els subcomponents de cada categoria i se’n fa una descripció.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 30 (2025)

— Amb el rerefons de l’article 5.1 de la Directiva 2019/944, que permet als subministradors determinar «libremente el precio al que suministran electricidad a los clientes», l’article 2.15 de la Directiva 2019/944 defineix el «contrato con precios dinámicos de electricidad» en els termes següents:

[…] un contrato de suministro de electricidad entre un suministrador y un cliente final que refleja la variación del precio en los mercados al contado, incluidos los mercados diarios e intradiarios, a intervalos al menos iguales al periodo de liquidación del mercado.

Sembla que la variabilitat és inherent a aquesta modalitat contractual; es tracta, però, no de qualsevol dinamisme, sinó del que obeeix a la variació dels preus de l’energia en els mercats diari i intradiari;9 en la definició, la manera de reflectir la dita variació no es concreta,10 ni tampoc s’exclouen altres variacions. 11 Per la seva banda, l’article 15 bis de la Directiva 2019/944,12 adreçat aparentment a definir el «contrato de electricidad de duración determinada y precio fijo», el que acaba fent, més que proporcionar una definició, és establir el règim d’aquesta modalitat contractual, que es concreta en els termes següents:

9. A la península Ibèrica, l’operador del mercat elèctric designat per a la gestió d’aquests mercats és l’Operador del Mercat Ibèric d’Energia (OMIE); per als preus diaris, es pot consultar <www.omie.es>. 10. Hi ha empreses comercialitzadores que justament ofereixen tarifes a preu de cost, és a dir, al mateix preu (dinàmic) que s’ofereix al mercat majorista. En aquest esquema, però, el benefici que ha d’obtenir la comercialitzadora s’ha d’encarrilar al marge del que és, estrictament, el dit preu de cost (vegeu, v. gr., identificant aquest benefici amb una quota mensual que la comercialitzadora aplica en concepte de gestió, www.nexusenergia.com/hogar/tarifas-luz/ i a www.plena-energia.com/tarifas-hogar/precio-de-coste; en altres models de negoci, se suma al preu de cost un import afegit per kilowatt hora [kW h] [vegeu, v. gr., la tarifa variable que ofereix l’empresa Factorenergia a www.factorenergia.com/es/tarifas-de-luz/). En aquests models es fa evident la diferència entre el preu de l’energia i el preu del servei de subministrament; aquest darrer, a més d’incloure el preu de l’energia, inclou el preu de la potència contractada i allò que, per una via o una altra, hi afegeixi la comercialitzadora.

11. Vegeu Comisión Europea, «Guía sobre la interpretación y la aplicación de la Directiva 2005/29/ CE, del Parlamento Europeo y del Consejo, relativa a las prácticas comerciales desleales de las empresas en sus relaciones con los consumidores en el mercado interior», Diario Oficial de la Unión Europea (DOUE), C 526 (29 desembre 2021), p. 102. S’hi explica en què consisteix la fixació dinàmica de preus: «La fijación dinámica de precios (también llamada determinación de precios en tiempo real) consiste en cambiar el precio de un producto de una manera muy flexible y rápida en respuesta a las demandas del mercado».

12. Aquesta definició la va incorporar l’article 2c de la Directiva 2024/1711, del Parlament Europeu i del Consell, del 13 de juny, «por la que se modifican las directivas 2018/2001 y 2019/944 en relación con la mejora de la configuración del mercado de la electricidad en Europa». Vegeu els considerants 17è i 18è de la Directiva 2024/1711, on es justifica la introducció del precepte i s’anticipa el contingut de l’article 11.1.

LÍDIA ARNAU RAVENTÓS

[…] un contrato de suministro de electricidad entre un suministrador y un cliente final que garantiza que las condiciones contractuales, incluido el precio, no cambien mientras dure el contrato, si bien puede incluir, por un precio fijo, un elemento flexible con, por ejemplo, variaciones entre los precios punta y precios valle, y en el cual los cambios en la factura resultante únicamente pueden derivarse de elementos no determinados por los suministradores, como impuestos y gravámenes.

Sembla que el tret tipificador del negoci sigui la invariabilitat de les condicions contractuals (i, cal entendre, de totes, i no només de la durada i el preu, que és a l’empara dels quals s’anomena aquesta modalitat de contractació), almenys mentre «dure el contrato»; això últim sembla fer referència a la «duración determinada» inicial, de manera que, entenent-ho així, sí que es podrien implementar canvis arran d’eventuals pròrrogues o renovacions. Per altra banda, la invariabilitat no s’imposa de manera absoluta: en primer lloc, perquè la norma permet que el contracte inclogui «un elemento flexible» que faci que el preu esdevingui naturalment mutant; en segon lloc, perquè igualment permet «cambios en la factura» que obeeixin a canvis en els elements regulats13 o fora del control de les comercialitzadores. La mutabilitat derivada d’aquell element flexible (sigui com sigui que s’encarrili la dita flexibilitat, sigui com sigui de què depengui, sigui com sigui que s’implementi) no encaixa del tot amb l’«únicamente» relatiu a les raons a les quals poden obeir els canvis en la facturació i, de fet, tampoc no encaixa amb la mateixa categoria de «precio fijo»; no hi ha encaix perfecte perquè, es miri com es miri, en aquests casos el preu no serà sempre el mateix.14

13. Només s’hi preveuen «impuestos y gravámenes» (cf annex I, 3, de la Directiva 2019/944, que esmenta, sense definir ni distingir entre si, «impuestos, tasas, gravámenes y cargas»).

14. Les definicions dels articles 2.15 i 2.15 bis de la Directiva 2019/944 suggereixen dues qüestions. La primera fa referència a l’abast que hi té el concepte de preu. Ja s’ha dit que, en la categoria «contrato con precios dinámicos de electricidad», el preu del qual es predica el dinamisme és el de l’energia consumida, però el cost final del subministrament s’integra per altres elements, sobre els quals aquella definició no interfereix. En l’article 2.15 bis de la Directiva 2019/944 les coses no són tan clares: hom pot entendre que l’al·lusió als preus punta i vall avala que es té present només el preu de l’energia, però la referència a altres «elementos» (del preu, cal entendre) pot fer pensar en una concepció àmplia del preu, en el sentit d’allò que finalment s’ha d’acabar pagant per raó del subministrament (vegeu, també en un sentit ampli o «total», l’article 5.1c de la Directiva 2011/83, del Parlament Europeu i del Consell, del 8 d’octubre, «sobre los derechos de los consumidores»). Mentre que la variabilitat d’allò que no és preu de l’energia resta al marge de l’article 2.15 de la Directiva 2019/944, l’article 2.15 bis de la Directiva 2019/944 només la permet arran de la modificació d’elements regulats o d’algun element flexible previst contractualment. La segona qüestió és si les modalitats previstes en els articles 2.15 i 2.15 bis de la Directiva 2019/944 són les úniques possibles per al contracte de subministrament d’electricitat (art. 2.13 de la Directiva 2019/944). De l’article 11.1 de la Directiva 2019/944 hom pot deduir que no; el precepte es limita a imposar als estats el deure de garantir que tots els clients puguin sol·licitar, a un subministrador o a qualsevol subministrador que tingui més de 200.000 clients finals, o bé l’atorgament d’un contracte de durada determinada i preu fix, o bé, si el client disposa d’un aparell de mesura intel·ligent, l’atorgament d’un contracte amb preus dinàmics. Ara bé, si això

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 30 (2025)

— L’article 10.4 de la Directiva 2019/944 considera la modificació contractual; ho fa amb el rerefons que proporciona, a més de l’article 2 de la Directiva 2019/994, el que preveu l’article 10.2 de la mateixa directiva, que aclareix que els «derechos contractuales básicos» de l’article 10.1 de la Directiva 2019/944 s’atorguen al client final «[s]in perjuicio de las normas de la Unión sobre protección de los consumidores, en particular la Directiva 2011/83/UE […] y la Directiva 1993/13/CEE […]». Cal fer notar que les categories de client final (present també, com s’ha vist, en les definicions dels articles 2.15 i 2.15 bis de la Directiva 2019/944) i consumidor no coincideixen; de fet, la categoria de consumidor (definida pràcticament de la mateixa manera, v. gr. als articles 2.1 de la Directiva 2011/83 i 2b de la Directiva 93/13, com aquella persona física que contracta amb un propòsit aliè a la seva activitat professional, empresarial, ofici o professió) no apareix en la llista de definicions de l’article 2 de la Directiva 2019/944; tampoc no hi ha coincidència, com d’entrada es podria pensar, amb la categoria de «cliente final» (que és el «cliente que compre electricidad para consumo propio» [art. 2.3 de la Directiva 2019/944]), ni menys amb la de «cliente doméstico», que és una de les subcategories de «cliente final» i que s’identifica amb el «cliente que compre electricidad para su propio consumo doméstico, excluidas las actividades comerciales o profesionales» (art. 2.4 de la Directiva 2019/944);15 la raó és que el concepte europeu

és així, no s’acaba d’entendre del tot per què l’article 11.1 bis de la Directiva 2019/944 limita el deure d’informació precontractual que preveu a les modalitats contractuals de què tracta l’article 11.1 de la Directiva 2019/944, i, això, en comptes d’establir que la dita informació s’ha de prestar en tot cas, sigui quin sigui el tipus de contracte atorgat. Per altra banda, si l’article 11.1 bis de la Directiva 2019/944 només té presents els contractes de durada determinada i preu fix i els contractes amb preus dinàmics d’electricitat, ¿aleshores cal interpretar «variable o dinámico» (art. 11.1 bis, lletra b, de la Directiva 2019/944) com a sinònims? Sobta, en qualsevol cas, que l’article 11.1 bis de la Directiva 2019/944 consideri el «precio total» i la «explicación» de si és fix o variable o dinàmic (art. 11.1 bis, lletres a i b, de la Directiva 2019/44) a propòsit del resum de les principals condicions contractuals que, abans de contractar, cal facilitar al client, i que, en canvi, l’article 10.3 de la Directiva 2019/944, relatiu al contingut del contracte, no digui res quant al preu contractat, tret de «la forma de obtener información actualizada sobre todas las tarifas aplicables» (art. 10.3, lletra d, de la Directiva 2019/944).

15. L’altre subtipus de client final és el no domèstic, que contracta per al seu propi consum professional o empresarial (art. 2.5 de la Directiva 2019/944). Vegeu, a propòsit del client amb doble finalitat (és a dir, alhora domèstic i no domèstic) i, en concret, a l’efecte de considerar el domèstic com a consumidor, la STJUE del 8 de maig de 2025, cas I. SA (assumpte C-410/23 [ECLI:EU:C:2025:325]). En el cas, arran del contracte de subministrament elèctric atorgat per un agricultor amb la finalitat d’aplicar l’energia tant a la seva activitat agrícola com al seu habitatge, s’hi resol, reiterant jurisprudència prèvia, que la condició de consumidor demana que la finalitat professional sigui «tan limitada que no resulta predominante en el contexto global del contrato». Es tracta d’una mena de regla d’estil que es repeteix aquí i allà; v. gr., considerants 17è de la Directiva 2011/83; 22è de la Directiva 2019/771, del Parlament Europeu i del Consell, «relativa a determinados aspectos del contrato de compraventa de bienes»; 18è de la Directiva 2013/11, del Parlament Europeu i del Consell, del 21 de maig, «relativa a la resolución alternativa de litigios en materia de consumo», entre altres. En tots aquests casos, es tracta d’una reproducció poc acurada d’allò que digué el Tribunal de Justícia de la Comunitat Europea (TJCE) en la coneguda sentència del cas Grüber (Sentèn-

LÍDIA ARNAU RAVENTÓS

de consumidor no depèn de per al consum de qui es contracta la llum (que és per al «propio» en el cas del «cliente final»), sinó que la dita condició deriva del propòsit o la finalitat de la contractació; d’aquesta manera, v. gr., estrictament no és client final qui contracta amb la finalitat de reintroduir l’energia al mercat (ja que no hi ha consum propi),16 tot i que, en canvi, aquest mateix subjecte, en aquesta mateixa contractació, sí que actua i és consumidor perquè la reintroducció que preveu fer de l’energia en el mercat no obeeix a la seva activitat professional; sigui com sigui, ateses les definicions contingudes en l’article 2 de la Directiva 2019/944, sembla que la finalitat de la norma és situar també aquest consumidor medial en l’òrbita del client domèstic (encara que només sigui per exclusió, és a dir, per no encaixar en la definició de client no domèstic [art. 2.5 de la Directiva 2019/944]).

En aquest context, l’article 10.4 de la Directiva 2019/944 considera dues situacions distintes i en ambdues imposa al subministrador un deure consistent a avisar el client dels canvis que es volen fer. El primer supòsit fa referència a la modificació de les «condiciones del contrato»; en aquest supòsit, aquell deure resulta, indirectament, d’una exigència que la norma imposa atenent no pas a qui ha d’avisar, sinó a qui ha de ser avisat, que és el client final («[l]os clientes finales serán […] avisados»); el supòsit abraça qualsevol condició contractual i qualsevol modificació que s’hi vulgui fer («cualquier intención de modificar las condiciones del contrato»); no es pot avisar de qualsevol manera, sinó «debidamente», i l’avís ha d’anar acompanyat d’una menció informativa relativa al «derecho a resolver el contrato cuando reciban el aviso»; no es concreta què vol dir «debidamente» i sorgeix el dubte de si la resolució només escau tan bon punt es rep l’avís o si és possible resoldre mentre no arribi el moment d’implementar el canvi (o, fins i tot, si es pot resoldre un cop practicat). En la segona situació prevista en l’article 10.4 de la Directiva 2019/944 es considera «un ajuste del precio del suministro»; el deure d’avisar s’imposa directament als subministradors i es formalitza, en el sentit que es concreta en un deure de notificar; la notificació cal que inclogui els ajustos previstos i «las razones y condiciones previas del ajuste y su alcance», amb el benentès que aquestes informacions s’han de transmetre de manera «transparente y comprensible» i «directamente»; la norma tampoc no concreta més aquestes exigències, però, en canvi, sí que matisa la temporalitat de la notificació, que s’haurà de fer «en el momento adecuado y no más tarde de dos semanas o, por lo

cia del TJCE del 20 de gener de 2005; assumpte C-464/01 [ECLI:EU:C:2005:32]), segons la qual, en cas de contractació amb doble finalitat, qui contracta amb un professional tindrà la condició de consumidor sempre que «el uso profesional sea marginal hasta el punto de tener un papel insignificante en el contexto global de la operación de que se trate, siendo irrelevante a este respecto el hecho de que predomine el aspecto no profesional».

16. Com si, v. gr., aquest contractant pretén després cedir onerosament a tercers l’ús d’un immoble equipat amb tots els subministraments i aquesta cessió no té res a veure amb l’activitat professional o empresarial del cedent.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 30 (2025)

que respecta a los clientes domésticos, un mes antes de que el ajuste entre en vigor»; en aquest segon supòsit, no s’imposa el deure d’informar del dret a resoldre el contracte, per bé que és un dret a disposició dels clients que no acceptin els canvis, tal com permet concloure la dicció de l’article 10.4, al final, de la Directiva 2019/944. Aquesta darrera disposició disposa també que qualsevol modificació, tant si afecta el preu com qualsevol altra condició i si la comunicació prèvia (encara que sigui només un avís o una notificació) està ben feta, no exigeix, a més, que el client l’accepti expressament; per tal que la modificació tiri endavant, n’hi haurà prou amb que el client no resolgui el contracte o, dit altrament, no cal que expressi la seva conformitat amb els canvis informats; des d’una altra perspectiva, si l’avís està ben fet però el client no l’accepta, no pot oposar-s’hi i pretendre que el contracte segueixi tal com estava (amb les condicions o el preu inicials), sinó que només pot resoldre’l.17

Per la seva banda, l’article 11.1, al final, de la Directiva 2019/944, que s’adreça als estats, es limita a imposar-los que vetllin perquè «los suministradores no modifiquen unilateralmente las condiciones de los contratos de suministro de electricidad de duración determinada y precio fijo». Si per «unilateralment» es vol dir modificar el contracte quan i com es vulgui, l’article 10.4 de la Directiva 2019/944 ja permet concloure que no és possible modificar-ne cap d’aquesta manera («unilateralment»), sigui quina sigui la seva durada i la modalitat de preu; cal, com a mínim, respectar les condicions de l’article 10.4 de la Directiva 2019/944. Una altra cosa és que la finalitat de l’article 11.1, al final, de la Directiva 2019/944 sigui refermar la idea d’invariabilitat dels contractes de duració determinada i preu fix, en el sentit que, segons sembla, un element que els tipifica, com es desprèn de l’article 2.15 bis de la Directiva 2019/944, és la no possibilitat de canvi o modificació ni tan sols respectant allò previst en l’arti-

17. L’antecedent més remot s’ha de cercar en l’annex A, lletra b, de la Directiva 2003/54/CE, del Parlament Europeu i del Consell, del 26 de juny, «sobre normas comunes para el mercado interior de la electricidad», on s’atorgava el dret a:

[…] ser debidamente avisados de cualquier intención de modificar las condiciones del contrato e informados de su derecho a rescindir el contrato sin coste alguno cuando reciban el aviso. Los prestadores de servicios notificarán directamente a sus abonados cualquier aumento de precio, en el momento adecuado y no más tarde de un período de facturación después de que haya entrado en vigor el aumento, de forma transparente y comprensible. Los Estados miembros garantizarán que los clientes puedan rescindir el contrato si no aceptan las nuevas condiciones que les hayan notificado sus prestadores de servicios de electricidad.

Dirà el mateix, més tard, l’annex I.1, lletra b, de la Directiva 2009/72/CE, del Parlament Europeu i del Consell, del 13 de juliol, que deroga l’anterior i és l’antecedent immediat de la Directiva 2019/944. A diferència de l’article 10.4 de la Directiva 2019/944, aquests antecedents explicitaven que la rescissió no podria comportar cap cost i regulaven de distinta manera la temporalitat del preavís dels augments de preu: no es considerava cap distinció entre clients («abonados») i el topall temporal màxim se situava després de l’aplicació de la modificació.

LÍDIA ARNAU RAVENTÓS

cle 10.4 de la Directiva 2019/944. Si de cas, el que es plantejaria, considerant el marge de maniobra que admet la definició (aplicació d’element flexible, element regulat…), és si aquestes variacions o aquests canvis permesos entren dins la categoria d’ajustaments i, per tant, sí que resten sotmesos a les exigències de l’article 10.4 de la Directiva 2019/944.

Pel que fa a l’article 11.3 de la Directiva 2019/944, cal fer notar que tan important és el que diu com el que se’n desprèn. Literalment exigeix, aquí sí, el consentiment del client final a fi de canviar-lo a un contracte amb preus dinàmics («[l]os suministradores recabarán el consentimiento de los clientes finales antes de que se cambie a dichos clientes a un contrato con precios dinámicos de electricidad»). La lectura que cal fer-ne és que el pas d’un contracte amb preus no dinàmics (en el sentit que no reflecteixen la variació que experimenten els preus en el mercat majorista) a un altre amb preus dinàmics no és una (simple) modificació d’una condició contractual (per exemple, la que, en el contracte acordat, defineixi el preu), sinó que implica una novació extintiva, és a dir, un canvi amb suficient transcendència per entendre que s’ha extingit el contracte que regia fins aleshores i que se n’atorga un de nou; el règim previst en l’article 11.3 de la Directiva 2019/994 encaixa plenament amb aquesta manera d’interpretar el supòsit, que per força és correcta ja que el precepte exigeix el consentiment del client (que és tant com dir que no regeix l’article 10.4 de la Directiva 2019/944). La qüestió afegida que planteja la norma és si, a partir d’aquesta, el criteri que s’hi estableix es pot generalitzar i aplicar no només al supòsit just invers al que s’hi preveu (així: de contracte amb preus dinàmics a qualsevol altra modalitat contractual), sinó a qualsevol altre en el qual l’element preu es vegi afectat de manera rellevant. Però la qüestió, és clar, en genera tot seguit una altra: ¿quin nivell de rellevància ha de presentar aquella afectació a fi de considerar que el canvi té eficàcia extintiva i no només modificativa? ¿Podríem defensar, fins i tot, que qualsevol canvi que no consisteixi només a revisar el preu (arg. ex art. 10.4 de la Directiva 2019/644) o a implementar la variabilitat inherent a la modalitat de preu contractada (així, la variació pròpia del preu dinàmic o de l’element flexible del preu fix o dels elements regulats [arg. ex art. 2.15 i 2.15 bis de la Directiva 2019/944), implica una modificació extintiva subjecta a la regla que implementa l’article 11.3 de la Directiva 2019/944 (segons la qual cal que el client presti el seu consentiment sense que n’hi hagi prou amb avisar-lo degudament del canvi)?

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 30 (2025)

2.1.2. La modificació de les condicions contractuals i les revisions del preu en la Llei 24/2013

En el dret intern, la versió vigent de l’article 44.1e de la Llei 24/2013,18 tal com feia el seu precedent,19 té un àmbit d’aplicació subjectiu aparentment específic, ja que llista els drets i les obligacions dels consumidors. L’expressió, precisament per fer ús del concepte de consumidor i no cap altre de més ampli o genèric (v. gr. client), sembla no incloure tot possible client; ara bé, l’article 6g de la Llei 24/2013, a l’hora d’identificar i definir els subjectes que desenvolupen «actividades destinadas al suministro de la energía eléctrica» defineix els consumidors com les persones físiques o jurídiques «que adquieren la energía para su propio consumo». Com que no s’exclou ningú ni es matisa res més, cal entendre que és consum propi tant el personal i/o familiar com el derivat de l’exercici de qualsevol activitat realitzada en el mercat, ja sigui esporàdica, ja sigui habitual, es desenvolupi professionalment o no; i de tot plegat cal concloure que el concepte de consumidor del qual fa ús la Llei 24/2013 no coincideix, excedint-los, ni amb el previst en l’article 3 TRLGDCU, ni amb el que recull l’article 111-2a del Codi de consum de Catalunya.20

Per altra banda, l’article 44.1e de la Llei 24/2013 sembla considerar, com també fa el dret europeu, dos supòsits distints: el relatiu a la modificació futura de les condicions contractuals, siguin quines siguin, i el relatiu a «cualquier revisión de precios derivada de las condiciones previstes» (cal entendre, al contracte). I sembla també que considera ambdós supòsits i els vincula a un règim diferenciat.21 Pel que fa a l’avís de

18. Aquesta redacció obeeix a l’article 4.2 del Reial decret llei 23/2021, del 26 d’octubre, «de medidas urgentes en materia de energía para la protección de los consumidores y la introducción de transparencia en los mercados mayoristas y minorista de electricidad y gas natural» (vegeu el preàmbul, § v, on s’explica que la norma pretén reforçar el requisit de la transparència de les comunicacions de canvi o modificació de preus).

19. Abans de la reforma del 2021 (vegeu la nota anterior), l’article 44.1, lletra e, de la Llei 24/2013 ja establia el dret dels consumidors a:

[…]ser debidamente avisados de forma transparente y comprensible de cualquier intención de modificar las condiciones del contrato e informados de su derecho a rescindir el contrato sin coste alguno cuando reciban el aviso. Asimismo, a ser notificados de forma directa por su suministrador sobre cualquier revisión de los precios derivada de las condiciones previstas en el contrato en el momento en que ésta se produzca y no más tarde de un período de facturación después de que haya entrado en vigor dicha revisión, de forma transparente y comprensible.

20. Vegeu l’article 2, lletres d, e i f, i 5 del Projecte de real decret «por el que se aprueba el Reglamento General de Suministro y Contratación y se establecen las condiciones para la comercialización, agregación y la protección del consumidor de energía eléctrica» (en endavant, Projecte RGSC). S’hi afegeixen les definicions de «consumidor activo», «consumidor directo en el mercado» i «consumidor de energía eléctrica».

21. A diferència del que passa en la Directiva 2019/944 (vegeu-ne els art. 2.15 i 2.15 bis), la

LÍDIA ARNAU RAVENTÓS

modificació contractual, no s’indica amb quina anticipació s’ha d’adreçar al consumidor, però sí que s’hi diu que s’ha de fer «debidamente […] de forma transparente y comprensible» i informant-lo del seu dret a «rescindir el contrato sin coste alguno cuando reciban el aviso». Quant a la notificació de la revisió de preus, cal fer-la «de forma directa […] transparente y comprensible», i, pel que fa al contingut i probablement al servei del requisit de la transparència, cal que s’hi comparin el preu i el cost anual que regien abans de la revisió i el preu ja revisat i el cost anual que se’n derivaran. Mentre que la primera regla de l’article 44.1e de la Llei 24/2013 no concreta res quant al termini de l’anticipació, en aquesta segona l’exigència és, com a mínim, d’un mes («con al menos un mes de antelación a su aplicación»); mentre que aquella primera regla enclou el deure d’informar del dret a rescindir el contracte arran de l’avís, res semblant s’afegeix en la segona, tampoc quant a si la facultat de modificar ha de derivar de les condicions contractuals.22 Una relectura del precepte d’acord amb el dret europeu hauria de permetre concloure que també en el cas de revisió del preu, si no convenç el consumidor, aquest pot resoldre el contracte (art. 10.4, al final, de la Directiva 93/13).23

Llei 24/2013 no conté cap definició de contracte amb preus dinàmics ni tampoc cap altre de contracte de durada determinada i preu fix. És l’article 2g del Projecte RGSC el que reprodueix la definició de l’article 2.15 de la Directiva 2019/944 quant a aquella primera modalitat contractual. Vegeu Comisión Nacional de Los Mercados y de la Competencia (CNMC), Informe al Proyecto de Real decreto por el que se aprueba el Reglamento general de suministro y contratación y se establecen las condiciones para la comercialización, agregación y la protección del consumidor de energía eléctrica, IPN/CNMC/023/24, 2 d’octubre de 2024, p. 58 (www.cnmc.es/sites/default/files/5610865.pdf). La CNMC troba a faltar en el Projecte la definició de l’article 15 bis de la Directiva 2019/944 i proposa incorporar-ne una de «contrato a precio fijo de duración determinada», que, al seu torn, proposa definir (com fa la norma europea) a l’empara d’un règim jurídic basat, com a regla general, en la immutabilitat del contingut contractual («entendiendo como tal aquel en el cual, durante la duración del contrato, el comercializador no podrá rescindir unilateralmente el contrato ni modificar las condiciones contractuales, ni incluir revisiones de precios, excepto, en su caso, el trasllado de variaciones derivadas de elementos no determinados por el comercialitzador»).

22. Vegeu l’article 19.1, lletra b, i 19.3 del Reial decret 216/2014. La primera norma fa referència al contingut dels contractes atorgables per les comercialitzadores de referència; cal que hi constin «claramente especificados» «[c]láusulas bajo las cuales se podrán modificar las condiciones establecidas en el contrato. El contenido de estas cláusulas será transparente y comprensible». D’acord amb la segona, «los consumidores deberán ser debidamente avisados de su intención de modificar las condiciones de suministro con una antelación mínima de un mes, e informados de su derecho a resolver sin penalización alguna el contrato cuando reciban el aviso».

23. Sorprèn que l’article 6, lletres m i n, del Projecte RGSC pràcticament reprodueixi l’article 44.1e de la Llei 24/2013. I aquesta sorpresa és doble: primer, perquè reiterar normes és quelcom sobrer, innecessari; segon, perquè es corre el risc d’acabar establint coses distintes i, si la distinció excedeix el que és una actuació adreçada a desenvolupar la llei (que és la tasca pròpia d’un reglament), es corre igualment el risc d’incórrer en una il·legalitat. En aquest sentit, v. gr., en l’article 6, lletra m, del Projecte RGSC desapareix el «debidamente» previst en el primer supòsit de l’article 44.1, lletra e, de la Llei 24/2013, i, pel que fa a la revisió de preus, l’article 6, lletra n, del Projecte RGSC té la virtut d’aclarir que només es pot produir arran

50

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 30 (2025)

2.2. Les modificacions contractuals en la Directiva 93/13 i en el dret intern

La Directiva 93/13 també fa ús de categories que no defineix i preveu supòsits aparentment propers o semblants però sense delimitar-los tampoc prou bé. El que sí que aparentment resta aclarida és la relació entre la Directiva 93/13 i la Directiva 2019/944. És aquesta darrera, per mitjà del seu article 10.2, la que s’anticipa a possibles discrepàncies entre un text i l’altre i, a més, sembla fer-ho tallant-les d’arrel en establir que els drets previstos en l’article 10 de la Directiva 2019/944 regeixen «[s]in perjuicio de […] la Directiva 1993/13». D’entrada, atès que l’àmbit subjectiu de la Directiva 2019/944 va molt més enllà que on arriba el de la Directiva 93/13 (relativa només als consumidors), l’article 10.2 de la Directiva 2019/944 indirectament converteix la Directiva 93/13 en una norma especial, per raó del tipus de client, respecte de la Directiva 2019/944. Des d’una altra perspectiva, el dit precepte permet concloure que no és més especial la Directiva 2019/944 (per raó de l’objecte o el servei contractat) que la Directiva 93/13. D’alguna manera, l’opció legislativa passa per deixar clar que la Directiva 2019/944 no barra el pas a la Directiva 93/13;24 així, v. gr., a més dels drets previstos en la primera, el consumidor podrà fer valer el règim de les clàusules abusives previst en la segona. Des d’una perspectiva teòrica, aquesta suma o acumulació de drets no planteja cap problema; des d’una perspectiva pràctica, en cas de discrepància entre normes, sembla que el «sin perjuicio» de l’article 10.2 de la Directiva 2019/944 revelaria la preferència, en cas de tractar-se d’un client consumidor, per allò previst en la Directiva 93/13. de les condicions previstes «en el contrato», però contradiu obertament aquell article 44, que imposa avisar com a mínim un mes abans d’implementar els preus revisats, en preveure que la revisió s’ha de notificar «en el momento en que ésta se produzca y no más tarde de un período de facturación después de que haya entrado en vigor dicha revisión». Vegeu, advertint també aquesta discrepància, CNMC, Informe al Proyecto de Real Decreto, p. 59 i 60. 24. No és l’únic model emprat pel legislador europeu. En altres textos (vegeu, v. gr., l’art. 3.1 de la Directiva 2011/83), el potencial conflicte entre normes es resol declarant la prevalença d’una d’elles (així, en l’exemple es considera el conflicte entre la Directiva 2011/83 i «una disposición de otro acto de la Unión que regule sectores específicos» i, a fi de donar-hi una solució, s’opta per declarar que «la disposición del otro acto de la Unión prevalecerá y será de aplicación a dichos sectores específicos»). En aquest context, v. gr., la Directiva 2019/944 seria un cas d’això últim, ja que s’hi regula el mercat elèctric, que, als efectes de l’article 3.1 de la Directiva 2011/83, seria un sector específic; d’acord amb els articles 2.12 i 2.13 de la Directiva 2019/944, cal entendre per contracte de subministrament d’electricitat la «venta y la reventa de electricidad a clientes»; en canvi, d’acord amb els articles 2.3 i 2.5 de la Directiva 2011/83, el contracte pel qual se subministra llum no seria pas de compravenda, ja que, segons els dits preceptes, la llum no és un bé i, per tant, no és susceptible d’esdevenir objecte d’un contracte de compravenda. Hom pot concloure, doncs, que el «sin perjuicio» de l’article 10.2 de la Directiva 2019/944 mena a l’article 3.1 de la Directiva 2011/83, que, al seu torn, en allò en què hi hagi contradicció, proclama la prevalença de la Directiva 2019/944.

LÍDIA ARNAU RAVENTÓS

2.2.1. Les modificacions contractuals, els augments i les adaptacions del preu en la Directiva 93/13

Quant a la Directiva 93/13, l’annex (al qual remet l’art. 3.3 de la Directiva 93/13, tot indicant que es tracta d’una llista «indicativa y no exhaustiva de cláusulas que pueden ser declaradas abusivas») considera les clàusules adreçades a «autorizar al profesional a modificar unilateralmente sin motivos válidos especificados en el contrato los términos del mismo» (annex 1, lletra j, de la Directiva 93/13), a «autorizar al profesional a modificar unilateralmente sin motivos válidos cualesquiera características del producto que ha de suministrar o del servicio por prestar» (annex 1, lletra k, de la Directiva 93/13) i a «otorgar al vendedor de mercancías o al proveedor del servicio el derecho a aumentar los precios, sin que[…] el consumidor tenga el correspondiente derecho a rescindir el contrato si el precio final resultare muy superior al precio convenido al celebrar el contrato» (annex 1, lletra l, de la Directiva 93/13). D’acord amb el mateix annex, el supòsit previst en l’apartat 1, lletra j, «se entiende sin perjuicio también» de les clàusules que legitimen el professional per a «modificar unilateralmente las condiciones de un contrato de duración indeterminada» sempre que el consumidor sigui avisat amb un temps raonable i pugui rescindir el contracte (annex 2, lletra b, de la Directiva 93/13). L’annex (2, lletra d, de la Directiva 93/13) matisa el supòsit descrit en l’apartat 1, lletra l, en el sentit d’entendre’s també «sin perjuicio de las cláusulas de adaptación de los precios a un índice, siempre que sean legales y que en ellas se describa explícitamente el modo de variación del precio».

La lectura creuada de les clàusules potencialment abusives i dels supòsits que resten expressament al marge dels llistats d’abusivitat, mena cap a un entramat casuístic que no encaixa del tot. Així, llegits conjuntament, l’annex 1, lletra j, i l’annex 2, lletra b, segon paràgraf, plantegen interrogants com els que segueixen: si es preveu contractualment un motiu vàlid per a modificar unilateralment el contracte, ¿ja no cal que s’acompanyi de la necessitat d’anticipar el canvi que es vol fer, ni de reconèixer al consumidor la facultat de resoldre el contracte?; en els contractes de durada indeterminada, si la modificació de les condicions obeeix a un motiu vàlid, ¿a fi d’esquivar sospites d’abusivitat, cal igualment el preavís i l’atorgament de la facultat de resoldre?; en els contractes de durada indeterminada, ¿s’ha de preveure un motiu vàlid per a poder modificar, en concret, les característiques del producte?; què és un motiu vàlid per a modificar i com es valora si s’ha anunciat una modificació amb una anticipació raonable? Igualment, el fet que l’annex 1, lletra j, tracti de les condicions contractuals i que la lletra l del mateix apartat ho faci del preu sembla donar a entendre que és possible, sense incórrer en abusivitat, modificar el preu a l’alça sense necessitat que concorri un motiu vàlid. La relació entre l’annex 1, lletra l, i l’annex 2, lletra b, segon paràgraf, de la Directiva 93/13 sembla obeir igualment a un criteri d’especialitat, de manera que la pujada dels preus, encara que es tracti d’un contracte de durada indeterminada, només ha d’anar acompanyada de la facultat de rescindir el contracte quan el preu resultant

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 30 (2025)

és molt superior (quan ho és?), sense necessitat ni d’anticipar el canvi ni de permetre la rescissió en tot cas. Finalment, ¿l’adaptació de preus a un índex, en les circumstàncies de l’annex 2, lletra d, no requereix en cap cas que concorri un motiu vàlid, ni que s’anticipi amb un temps raonable i s’acompanyi de la facultat de rescindir el contracte (encara que comporti un increment important del preu inicial)?; a què es refereix el requisit de la legalitat (en concret: «legales» [en plural]): a l’índex de referència per a adaptar o als preus?; què es vol afegir amb l’«explícitamente» predicat de la manera de descriure com variar o adaptar els preus?, etc.

En aquest context, la Sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (STJUE) del 21 de març de 2013, cas RWE (assumpte C-92/11),25 permet, d’alguna manera, relativitzar el decalatge amb què hom topa després d’intentar encaixar i delimitar els supòsits previstos en l’annex de la Directiva 93/13 a fi de saber, almenys, quines clàusules corren major o menor risc de ser declarades abusives. La Sentència, recaiguda a propòsit d’una modificació del preu d’un contracte de subministrament de gas, es pronuncia sobre si n’hi ha prou amb informar de la modificació que es vol fer i atribuir al client el dret a rescindir el contracte, tal com es podria desprendre de l’annex 2, lletra b, de la Directiva 93/13. La resolució, que no revela si en el cas concret la modificació provoca una pujada significativa del preu (circumstància de pes almenys en l’annex 1, lletra l, de la Directiva 93/13), referma la rellevància del requisit de la transparència (art. 5 de la Directiva 93/13), que passa per davant (o per sobre) de la manera en què l’annex de la Directiva 93/13 descriu els diferents supòsits que considera. El punt de partida és, en qualsevol cas, que la facultat de modificar s’ha de preveure contractualment26 i que la clàusula contractual que enclogui la dita legitimació ha de ser clara i comprensible no només gramaticalment, sinó també en el sentit que permeti al consumidor «prever […] las eventuales modificaciones del coste» (§ 49 STJUE cas RWE). I és al servei d’aquesta idea de previsió (que es reitera en el § 53 STJUE cas RWE) que s’exigeix que consti en el contracte «el motivo y el modo de variación del coste relacionado con el servicio que ha de prestarse» (§ 49 STJUE cas RWE). I, al seu torn, aquesta exigència revela que no és possible una lectura a contrario sensu de l’annex 1, lletra j, de la Directiva 93/13 a fi d’entendre que, en un contracte de durada indeterminada, n’hi ha prou, a fi de preservar la validesa de la clàusula de modificació, amb preveure un preavís i reconèixer al consumidor el dret a rescindir el contracte; al contrari, la transparència de la clàusula (exigida amb caràcter general en l’art. 5 de la Directiva 93/13) requereix que també hi constin el motiu i la manera de variar el preu.27 La STJUE, a més, permet concloure, pel que fa a la manera

25. ECLI:EU:C:2013:180.

26. § 51 de la STJUE del cas RWE

27. Vegeu Ana I. Mendoza Losana, «Control de condiciones generales de la contratación en sectores regulados. En particular, la cláusula que permite la modificación unilateral de los precios. STJUE de 21

LÍDIA ARNAU RAVENTÓS

d’implementar aquella constància, que tampoc n’hi ha prou amb la remissió que hagi predisposat el subministrador a unes disposicions legals relatives a una altra tipologia de contractes (i que, en concret, legitimin el subministrador a alterar el preu amb el sol requisit d’avisar abans el consumidor i informar-lo del seu dret a rescindir el contracte).28 Ara bé, la STJUE no explicita quins motius legitimen una modificació (o, altrament dit, de què depèn la validesa exigida en l’annex, 1, lletra j, de la Directiva 93/13), amb el benentès que si es permeten tots o qualsevol, l’exigència pràcticament queda en un no-res. En aquest context, tampoc no precisa gaire res el paràgraf 53 de la STJUE del cas RWE, que, certament, esmenta «un cambio de circunstancias» però sense afegir com ha de ser aquest canvi o quines circumstàncies cal que es vegin alterades. Interessa afegir que el paràgraf 46 de la mateixa sentència exposa per què l’annex 2, lletra b, de la Directiva 93/13 esmenta, en concret, els contractes de durada indeterminada («el legislador ha reconocido, en los contratos de duración indeterminada, como los contratos de suministro de gas, la existencia de un interés legítimo de la empresa suministradora en poder modificar el coste de su servicio»). D’aquesta manera, la

de marzo de 2013, asunto c-92/11, RWE Vertrieb», Centro de Estudios de consumo (https://centrodeestudiosdeconsumo.com/images/CONDICIONES_GENERALES_DE_LA_CONTRATACIÓN/CONTROL-DE-CONDICIONES-GENERALES-DE-LA-CONTRATACIÓN-EN-SECTORES-REGULADOS.pdf). L’autora fa notar que, «[c]uriosamente» (vegeu p. 8), l’article 5 de la Directiva 2011/83, del 8 d’octubre, «sobre derechos de los consumidores», no considera, en el llistat de mencions de les quals el professional ha d’informar el consumidor abans de contractar, la relativa a la facultat de modificar el contracte i els motius vàlids per a fer-ho. Cal assenyalar que els articles 5 de la Directiva 2011/83 i de la Directiva 93/13 se situen en fases contractuals distintes: el primer ho fa en una etapa precontractual («[a] ntes de que el consumidor quede vinculado por un contrato […]»); el segon es projecta sobre les clàusules no negociades incorporades a un contracte ja conclòs, a propòsit de les quals demana claredat, comprensió i transparència (art. 5 de la Directiva 93/13). La confusió la propicia la STJUE del cas RWE, ja que, a l’empara de la Directiva 93/13, parla de la informació precontractual però segurament el que volia dir és que no es pot modificar el preu si, abans, en el contracte, no s’ha previst la facultat corresponent («[…] la falta de información al respecto antes de la celebración del contrato, no puede ser compensada, en principio, por el mero hecho de que los consumidores serán informados, durante la ejecución del contrato, de la modificación del coste con una antelación razonable y de su derecho a rescindir el contrato si no desean aceptar la modificación» [§ 51]). Tot plegat no exclou valorar si tot allò relatiu a la modificació del contracte hauria de ser objecte d’un deure precontractual d’informació o si, encara més fàcil, escauria senzillament imposar el deure de facilitar, abans de contractar, totes i cadascuna de les condicions previstes (vegeu, en aquest sentit, l’art. 123-4 del Codi de consum de Catalunya ).

28. En el cas, aquesta fou l’estratègia que va seguir el subministrador. La STJUE raona que l’article 2.1 de la Directiva 93/13 no regeix en aquells casos en què el professional opta per integrar el règim contractual amb disposicions legals previstes per a altres casos. En concret, l’article 2.1 de la Directiva 93/13 exclou l’abusivitat de les clàusules que reprodueixen disposicions legals imperatives o aplicables al cas llevat de pacte en contrari perquè «es legítimo presumir que el legislador nacional ha establecido un equilibrio entre el conjunto de derechos y obligaciones de las partes en determinados contratos» (§ 28 STJUE del cas RWE). Aquest argument no escau en aquells supòsits en què el règim legal al qual es remet o que reprodueix el contracte considera una tipologia de contractes distinta a la del contracte que inclou la clàusula sospitosa.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 30 (2025)

STJUE del cas RWE permet (o, millor, imposa) distingir (i, per tant, exclou equiparar) entre interès legítim a modificar i motiu vàlid per a fer-ho; la qüestió sobrevinguda és si en un contracte de durada determinada s’hi val preveure que, si concorre un motiu vàlid, es pot modificar el preu (cf. annex 1, lletra j, de la Directiva 93/13).29 La STJUE del cas RWE permet, en fi, prescindir també del decalatge (diguem-ne) terminològic que resulta de parlar, sense distingir, de modificar (annex 1, lletra j, i 2, lletra b, de la Directiva 93/13), pujar (annex 1, lletra l, de la Directiva 93/13) i adaptar preus (annex 2, lletra d, de la Directiva 93/13).

2.2.2. Les modificacions contractuals i les pujades de preu en l’article 85 del text refós de la Llei general per a la defensa de consumidors i usuaris

En el dret intern, l’article 85 TRLGDCU llista clàusules que són abusives, «en todo caso», per «vincular el contrato a la voluntad del empresario». Volem destacar les previstes en els apartats 3 i 10 de l’article 85 TRLGDCU.

— La primera s’inspira clarament en l’annex 1, lletra j, de la Directiva 93/13; es tracta de les «cláusulas que reserven a favor del empresario facultades de […] modificación unilateral del contrato, salvo […] que concurran motivos válidos especificados en el contrato». L’exigència de motivació vàlida (que ha de constar en el contracte i que, òbviament, després ha de concórrer a fi que el consumidor hagi d’estar i passar per la modificació) es projecta sobre el «contrato», tout court;30 la norma interna no distingeix entre contractes en funció de la durada (vegeu, en canvi, l’annex 1, lletra j, i l’annex 2, lletra b, de la Directiva 93/13), de tal manera que aquesta generalitat es pot interpretar com una mesura que intensifica la protecció exigida per la Directiva 93/13 (de protecció mínima [arg. ex art. 8 de la Directiva 93/13]). Això, però, no permet desconèixer que, just en sentit contrari (o infraprotector), la norma no afegeix, a la constància d’un motiu vàlid, la necessitat d’informar de la modificació que es vol fer ni de reconèixer el dret del consumidor a resoldre el contracte si la modificació no el convenç (vegeu l’annex 2, lletra b, de la Directiva 93/13), tret que es tracti d’un contracte de serveis financers (art. 85.3, par. 2n i 3r, TRLGDCU).

29. Sembla que el règim que l’article 2.15 bis de la Directiva 2019/944 associa als contractes de durada determinada i preu fix exclou aquesta modificabilitat, llevat que s’empari en alguna de les escletxes de la mateixa definició.

30. Vegeu, fent dependre la validesa del motiu del seu caràcter objectiu i justificat, Isabel González Pacanowska, «Cap. II. Cláusulas abusivas», a Rodrigo Bercovitz Rodríguez-Cano (coord.), Comentario del texto refundido de la Ley general para la defensa de los consumidores y usuarios, Cizur Menor, Aranzadi, 2015 (s’ha consultat la versió electrònica).

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 30 (2025) 55

LÍDIA ARNAU RAVENTÓS

— L’article 85.10 TRLGDCU deriva de l’annex 1, lletra l, i l’annex 2, lletra d, de la Directiva 93/13). S’hi preveuen, en primer terme, les clàusules que legitimen el professional a «aumentar el precio final sobre el convenido, sin que […] existan razones objetivas y sin reconocer al consumidor y usuario el derecho a resolver el contrato si el precio final resulta muy superior al inicialmente estipulado». En sentit contrari, si hi ha «razones objetivas» i es reconeix el dit dret a resoldre per al cas d’una pujada «muy superior», aleshores la clàusula no serà abusiva; la norma suggereix plantejar-se en què difereixen aquestes «razones objetivas» dels «motivos válidos»31 de l’article 10.3 TRLGDCU i si les primeres, com els segons, han de constar en el contracte i no n’hi ha prou que es donin en el moment en què es pugen els preus. Sigui com sigui, tot plegat es preveu «sin perjuicio de la adaptación de los precios a un índice, siempre que tales índices sean legales y que en el contrato se describa explícitamente el modo de variación del precio». D’entrada, doncs, no són abusives les clàusules que considerin l’adaptació dels preus a un índex, sigui quin sigui el resultat i sigui quin sigui el motiu o la raó que meni cap a l’adaptació; la legalitat de l’índex tampoc no és clar què vol dir.32

Pel que fa a la necessitat de fer constar en el contracte les condicions o clàusules relatives a la seva possible i eventual modificació, cal esmentar l’article 44.1, lletra d, de la Llei 24/2013, que exigeix que constin en el contracte «3. Las cláusulas bajo las cuales se podrán revisar las condiciones establecidas en el contrato» i «5. La información actualizada sobre precios y tarifas aplicables y, en su caso, disposición oficial donde se fijen los mismos».33

31. Els motius objectius cal que hagin sobrevingut imprevisiblement al moment de la perfecció del contracte (vegeu Isabel González Pacanowska, «Cap. II. Cláusulas abusivas», on l’autora defensa també que el consumidor ha de poder resoldre el contracte encara que l’augment de preus obeeixi a una motivació objectiva vàlida).

32. Vegeu Isabel González Pacanowska, «Cap. II. Cláusulas abusivas», on l’autora identifica els índexs amb «índices objetivos, conformes a la ley, como el IPC» i justifica la validesa de la clàusula i que en aquests casos el consumidor no pugui resoldre el contracte amb l’argument següent: «[…] la validez de la clàusula se explica por ser evidente que no se debe al arbitrio del empresario y por constar en el contrato el índice de referencia, lo que permite ab initio que el consumidor conozca en todo momento con exactitud la eventual fluctuación del precio». Noteu que, a propòsit d’aquest supòsit, el TRLGDCU no exigeix (tampoc el dret europeu) ni motivació vàlida, ni raons objectives que justifiquin l’actualització, ni cap altre requisit o condició; tot i així, sembla que la no abusivitat d’una actualització molt pròxima al moment de la perfecció del negoci pot quedar raonablement en entredit (com si, v. gr., el comercialitzador pretén actualitzar els preus contractats just abans de finalitzar l’any aplicant l’índex de preus de consum a principis de l’any següent).

33. La cursiva és nostra; avala la manca d’uniformitat terminològica a l’hora de fer referència a variacions del contingut contractual, inclòs el preu. L’article 30.1g del Projecte RGSC pràcticament reprodueix l’article 44.1d de la Llei 24/2013, tot afegint que «el contenido de estas cláusulas será transparente y comprensible».

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 30 (2025)

2.3 Disciplina general versus disciplina sectorial: un intent de lectura transversal i encaixada

A fi d’aclarir aquest batibull de normes i supòsits cal, d’entrada, recordar que les directives 2019/944 i 93/13 (i, rere seu, les normes que, en el dret intern, incorporen l’una i l’altra) tenen finalitats distintes i, en conseqüència, es projecten també de forma distinta sobre el subministrament. Estrictament, només la Directiva 93/13 es fixa en el contracte (rectius: en el seu contingut i, en concret, en el no negociat); ho fa a fi de declarar que el consumidor no resta vinculat per les clàusules que siguin i es titllin d’abusives (i que, d’acord amb l’art. 83 TRLGDCU, són nul·les). Aquest control d’abusivitat es pot fer estàticament o autònomament, és a dir, per la via de valorar, només, el contingut de la condició o clàusula, prescindint de l’aplicació que se n’hagi fet (és a dir, al marge de si el professional l’ha fet valer davant el consumidor). Només indirectament o com a conseqüència del caràcter abusiu d’una clàusula, resultarà també inexigible allò que es pretengui imposar a l’empara o en aplicació seva. En canvi, l’article 10.4 de la Directiva 2019/944, que subjectivament arriba a qualsevol «cliente final», adopta una posició dinàmica, en el sentit que, al marge del que digui el contracte, se situa en el context d’un canvi (sigui una modificació contractual, sigui una revisió de preus) que es pretén implementar. La norma ens diu què cal fer abans de fer efectiu el canvi, però no arriba a expressar què succeeix si no es practica l’avís o la notificació com cal (ja sigui perquè no es respecta el quan s’ha de fer, ja sigui perquè tampoc no es fa com s’hauria de fer); sigui com sigui, la norma se centra en el canvi, no en el contracte que es vol modificar. En aquest context, l’article 44.1e de la Llei 24/ 2013, adreçat formalment només a llistar, l’un rere l’altre, els drets del consumidor elèctric, també omet tota referència als efectes de la manca d’avís o de notificació o als efectes de l’avís o la notificació formalment o materialment mal fets. En aquests casos, cal entendre que el consumidor pot posar fi al contracte de la mateixa manera que l’article 44.1e de la Llei 24/2013 (interpretat conforme a l’art. 10.4 de la Directiva 2019/944) permet rescindir-lo o resoldre’l si s’han complert degudament els deures d’avís previ. Però, en aquests casos, cal defensar també, a fi de refermar la rellevància jurídica del que es presenta com un dret del client, que aquest pugui senzillament oposar-se a la modificació i pretendre que el contracte es mantingui tal com estava abans del canvi; això és tant com dir o interpretar que l’avís ben fet esdevé un requisit d’eficàcia de la modificació o revisió pretesa.

Sigui com sigui, referma que les perspectives dinàmica de l’article 10.4 de la Directiva 2019/944 (i de l’art. 44.1e de la Llei 24/2013) i estàtica de la Directiva 93/13 (i de l’art. 85.3 i 10 TRLGDCU) poden anar paral·leles al fet que l’incompliment dels requisits que imposen els primers puguin frenar el canvi pretès pel comercialitzador en aplicació d’una clàusula vàlida o no abusiva; tot i aquesta validesa, el canvi no reeixirà per no haver-se fet bé; no reeixirà però tampoc no malmetrà la facultat contractual de modificar el negoci, de la qual es podrà intentar un nou ús o aplicació. Ara bé,

LÍDIA ARNAU RAVENTÓS

no es pot desconèixer que les regles que regeixen el contracte tenen major pes que les que es limiten a regular l’exercici de la facultat de variar-ne els termes o elements. Així, si la clàusula contractual que atribueix la dita facultat és nul·la, aquesta sola nul·litat, que és de ple dret (art. 83 TRLGDCU), legitima, per si sola, per a oposar-se a qualsevol canvi o, si escau, per a sol·licitar el restabliment de la situació prèvia al canvi ja implementat (v. gr., per mitjà del reemborsament del pagat de més arran del canvi contractual en comparació amb el que es pagava abans). Aquesta nul·litat ho arrossega tot i fa sobrer valorar si s’han complert els requisits de l’article 44.1e de la Llei 24/2013.

3. LA VARIABILITAT DEL PREU: ALGUNS ESCENARIS, ALGUNA CASUÍSTICA

Si calgués destacar alguna cosa del que s’ha dit fins ara, seria que d’acord amb el dret europeu: primer, en cas de modificació o ajustament ben fet, si el preu que en resulta no interessa al client, aquest ha de poder resoldre el contracte (art. 10.4 de la Directiva 2019/944); segon, tota modificació o ajustament de preu, a fi de fer-se bé, ha d’anar precedida d’una clàusula contractual que, de manera transparent i clara, estableixi les raons i la manera d’implementar la dita variació (arg. ex STJUE del cas RWE; art. 10.4 de la Directiva 2019/944; annex 1, lletra j, de la Directiva 93/13), i a això cal sumar-hi l’exigència d’avís abans d’aplicar el dit canvi. A partir d’aquí, a l’hora d’encarar la casuística i la regulació internes cal recordar el principi segons el qual el dret intern s’ha d’interpretar d’acord amb el dret europeu34 i, per tant, en cas de discrepància entre l’ordenament nacional i l’europeu, el que escau no és marginar el dret intern i aplicar directament l’europeu, sinó intentar redreçar aquella discordança per mitjà de les eines i els mecanismes interns d’interpretació de les normes per tal d’assolir-ne una aplicació finalment conforme al dret europeu.

És amb aquest rerefons que, tot seguit, es vol només fer esment d’alguna casuística.

3.1. Modificació versus revisió del preu: què és què?

Si hom contrasta l’article 44.1e de la Llei 24/2013 amb les dues idees que acabem d’esbossar, a fi d’aconseguir aquella conformitat en l’aplicació del dret intern es proposa entendre:

34. Vegeu, com a referent, la STJUE del 14 de juliol de 1994, cas Faccini, assumpte C-91/92 (ECLI: EU:C:1994:292).

58

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 30 (2025)

— Primer, que el «debidamente avisados» (art. 44.1e, al principi, de la Llei 24/ 2013) implica que l’avís de la modificació s’ha de fer en un temps suficient a fi que el client pugui valorar l’abast del canvi que se li anuncia i, si escau, resoldre el contracte; altrament, l’efecte útil de la mesura quedaria en entredit. La norma, certament, no preveu un termini concret (a diferència del termini mínim d’un mes que s’estableix, en la mateixa disposició, per al supòsit de revisió del preu).35 — Segon, que aquella mateixa modificació només escau si contractualment està prevista la novació de les condicions contractuals per un motiu vàlid i si, també en el contracte, s’expressa, a més, la manera de modificar. En la mateixa línia, quant a la revisió, que derivi «de las condiciones previstas» cal entendre que vol dir no només que en el contracte es consideri, tout court, la possibilitat de revisar, sinó que hi constin, també, els elements o criteris per a fer la revisió. Aquesta previsió (o legitimació) contractual, ja sigui de la facultat de modificar o de la de revisar, implica, d’alguna manera, que modificar o revisar el preu implica, de fet, aplicar el contracte, o, des d’una altra perspectiva, que aquesta aplicació, per si sola, no exclou que regeixi l’article 44.1e de la Llei 24/2013 i, a la seva empara, que la modificació o revisió contractualment prevista o permesa s’hagi de fer, en qualsevol cas, d’una determinada manera; no n’hi ha prou, doncs, amb disposar de la facultat de modificar sinó que, a més, cal exercir-la correctament.

— Tercer, que el client ha de poder resoldre el contracte (s’entén «sin coste alguno») no només en els supòsits de modificació, sinó també en els de revisió, si el resultat que en resulta no el convenç; des d’aquesta perspectiva, anticipar o notificar el nou preu no tindria com a finalitat només preparar el client per a una pujada de preus, sinó també ajudar-lo a valorar si el que li cal és canviar de comercialitzador.

Arribats a aquest punt, pertoca plantejar-se, en concret, l’abast de la modificació del preu: en quins supòsits es modifica el preu i en quins casos només es revisa? ¿O és que potser, segons l’article 44.1e de la Llei 24/2013, qualsevol modificació del preu s’ha de tractar com un supòsit de revisió (com si es tractés d’una modificació especial per raó d’allò que varia, que és el preu), de tal manera que la regla de la modificació (art. 44.1e, al principi, de la Llei 24/2013) només regeix en aquells supòsits en què el que es vol canviar/alterar/variar són clàusules o condicions distintes a les que descriuen el preu (v. gr., la durada del contracte, la periodicitat o modalitat de facturació, etc.)?36 Ben mirat, però, els intents de distinció poden raonablement semblar

35. Vegeu, exigint que l’avís també es faci, com a mínim, un mes abans d’implementar-se la modificació, l’Acuerdo por el que se contestan las consultas formuladas en relación con el Real Decreto-Ley 23/ 2021, de medidas urgentes en materia de energía para la protección de los consumidores y la introducción de transparencia en los mercados mayorista y minorista de electricidad y gas, del 17 de febrer de 2022, de la CNMC (CNS/DE/1154/21), p. 12.

36. Els problemes de delimitació es poden igualment plantejar a propòsit del concepte de revisió:

LÍDIA ARNAU RAVENTÓS

irrellevants donada la reconducció d’ambdós supòsits, segons s’ha vist, a un règim pràcticament coincident (i que es concreta, quant al comercialitzador, en els requisits de legitimació contractual i avís previ, i, pel que fa al client, en la facultat de resoldre el contracte). En canvi, distingir entre novació modificativa i novació extintiva sí que té més transcendència, ja que, en el segon cas, no perviu el contracte modificat, sinó que cal entendre que se n’ha atorgat un de nou que, perquè sigui vàlid, s’haurà d’haver consentit pel client (art. 1204 Codi civil espanyol). Ja s’ha dit que el dret europeu afavoreix considerar, com a mínim, que el trànsit d’un preu fix a un de dinàmic comporta un nou contracte.37

3.2. Ni modificació ni revisió: la descripció del preu per mitjà de fórmules (transparents?)

En el decurs de la vigència del contracte, el preu, en el sentit d’import o quantitat de diner que s’ha de satisfer, pot consistir en una xifra naturalment variable, entre altres supòsits, si la seva descripció o indicació contractual ja fa amb elements que remeten a valors naturalment també canviants a través, v. gr., d’una fórmula; es tracta de supòsits en els quals el preu, d’entrada contractualment indeterminat però determinable, es determina, quan és hora d’exigir-lo, a l’empara de diferents índexs, elements o paràmetres objectius, naturalment mutants. En aquests contextos, que el preu variï d’un període de facturació a un altre és una conseqüència immediata de l’aplicació de la clàusula que descriu o estableix el preu que s’ha de satisfer; en aquests casos, no es creu que hom pugui parlar estrictament de modificació del preu (en el sentit que, fixat inicialment en un import, ara en resulta un altre), ja que, estrictament, ab initio no s’ha fixat cap import determinat. En aquests models, hom pot dir que en contractar

què ho és i què no? És el mateix revisar que ajustar o actualitzar? Afavoreix una interpretació àmplia de la categoria el fet mateix que en l’article 44.1e de la Llei 24/2013 no se’n preveu cap altra i, doncs, que escau reconduir-hi tots els intents de variació del preu, sigui quina sigui la manera en què unilateralment s’etiquetin per part dels comercialitzadors. Vegeu, encarant-se a la casuística, el document de la CNMC Acuerdo por el que se contestan las consultas formuladas, p. 11-12. Vegeu, també, afirmant que és un cas de modificació i que, per tant, ha d’anar precedit d’una clàusula contractual que la permeti, la repercussió en el client de les variacions que puguin experimentar els elements regulats, el text de la CNMC Acuerdo sobre la modificación unilateral de contratos de suministro de electricidad por parte de algunos comercializadores, del 16 de juny de 2025, CNS/DE/502/25, p. 4-5. En l’Acuerdo por el que se contestan las consultas formuladas, p. 11, la CNMC declara inexigible en aquests casos el termini mínim d’un mes de l’article 44.1e de la Llei 24/2013: «[…] no será necesario notificar al consumidor con antelación la variación de precios derivada de dicha revisión. Bastará con comunicarlo cuando se produce la actualización».

37. Vegeu CNMC, Acuerdo por el que se contestan las consultas formuladas, p. 13, que tracta els supòsits de canvi de preu fix a indexat o a l’inrevés com a modificació subjecta a l’article 44.1e de la Llei 24/2013.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 30 (2025)

es consent no un preu (en el sentit d’un determinat valor o xifra), sinó una manera de determinar-lo; i escaurà parlar de revisió o modificació del preu si el que es pretén és alterar aquesta manera de fixar-lo, però no si, senzillament, el que es fa és aplicar-la. Aquest tipus de clàusules, les que descriuen el preu encara que sigui a través d’una fórmula, no estan sotmeses al control d’abusivitat (i, doncs, un preu —col·loquialment— abusiu o raonablement massa car no pot ser declarat ineficaç per aquesta causa), però sí que ho estan al de transparència (arg. ex art. 4.2 i 5 de la Directiva 93/13).38 De fet, tal com ja s’ha dit a propòsit de les clàusules relatives a la modificació del preu, qualsevol clàusula no negociada individualment, faci o no referència al preu i, quan la faci, estableixi o no un preu dinàmic, ha de ser transparent. Aquesta transparència (és a dir, la claredat i la comprensibilitat dels art. 4 i 5 de la Directiva 93/13) s’ha d’entendre, també s’ha dit, no només en un sentit estrictament literal i gramatical;39 el TJUE en promou l’expansivitat (STJUE del 5 de juny de 2025, cas

38. De l’article 4.2 de la Directiva 1993/13 es desprèn: per una banda, que, tret que el dret intern intensifiqui el llindar de protecció que imposa la Directiva (que és mínim [art. 8 de la Directiva 93/13]) i, en concret, tret que ho faci per la via d’ampliar el control d’abusivitat a la «definición del objeto principal del control [o] a la adecuación entre el precio y retribución, por una parte, [y] a los servicios o bienes que hayan de proporcionarse como contrapartida, por otra» (art. 4.2 de la Directiva 1993/13), no és possible declarar abusiu un preu; per altra banda, que la dita delimitació de l’àmbit de control d’allò que pot esdevenir objecte del control d’abusivitat pressuposa, però, que les clàusules relatives a l’objecte contractual estiguin redactades «de forma clara y comprensible». Per tant, el que sí que imposa la Directiva és la subjecció de tota clàusula no negociada individualment a aquest darrer control de claredat i comprensibilitat o, en termes del TJUE, de transparència (vegeu, justament amb aquesta expressió a propòsit de l’article 5 de la Directiva 93/13 [que reitera amb caràcter general ambdues exigències], la STJUE del cas RWE i la STJUE del 5 de juny de 2025, cas Innogy Energie S.R.O., assumpte C-749/23, § 44 [ECLI:EU:C:2025:405]; per a un comentari d’aquesta darrera, vegeu Lídia Arnau Raventós, «El contracte de subministrament elèctric en la més recent jurisprudència del TJUE», Càtedra UB-ACdC Estudis de Consum i Resolució Alternativa de Litigis (blog) (accessible a: https://catedraconsum.wixsite.com/blog-consum-adr/post/ el-contracte-de-subministrament-el%C3%A8ctric-en-la-m%C3%A9s-recent-jurisprud%C3%A8nciadel-tjue-dra-l%C3%ADdia-arnau]). De l’article 4.2 de la Directiva 93/13 se segueix, doncs, que les clàusules relatives al preu, quan no són transparents, sí que es poden sotmetre a un control d’abusivitat a fi de determinar-ne el caràcter vinculant (arg. ex art. 6 de la Directiva 93/13). En aquest context, l’article 83.II TRLGDCU va per feina: declara la nul·litat de ple dret de les «condiciones no incorporadas de modo no transparente»; aquesta manera de fer estalvia sotmetre les clàusules no transparents a un segon control d’abusivitat, ja que directament se’n proclama la nul·litat de ple dret, que ja és la modalitat d’ineficàcia associada a les clàusules abusives (art. 83.I TRLGDCU) i que és, de fet, la manera en què el legislador intern concreta l’efecte de la no vinculació de l’article 6 de la Directiva 93/13. Aquest tirar pel dret de l’article 83.II TRLGDCU és conforme al dret europeu, ja que no deixa de ser una manera d’intensificar la protecció prevista en la Directiva. Hom pot afegir que els preus personalitzats, si no han estat negociats, queden sotmesos a l’article 83.II TRLGDCU.

39. Vegeu, tot i que la qüestió de fons requeia sobre una fórmula relativa a la revisió del preu del gas, prevista en les condicions generals del contracte, la Sentència de l’Audiència Provincial de Madrid del 13 de juliol de 2020 (ECLI:ES:APM:2020:7726). Es va considerar que la fórmula no era comprensible i, doncs, es va estimar la pretensió adreçada a obtenir la seva no incorporació al contracte (a l’empara dels art. 5 i 7

LÍDIA ARNAU RAVENTÓS

Innogy Energie S.R.O , paràgraf [§] 45), de manera que la dita exigència cal que sigui interpretada també:

[…] como una obligación de que el contrato exponga de manera transparente el funcionamiento concreto del mecanismo al que se refiere la cláusula de que se trate, así como, en su caso, la relación entre ese mecanismo y el prescrito por otras cláusulas, de manera que el consumidor de que se trate esté en condiciones de valorar, basándose en criterios precisos e inteligibles, las consecuencias económicas que se derivan para él (STJUE 5 de juny de 2025, cas Innogy Energie S.R.O., § 46).40

Els casos en què el requisit de la transparència té més sentit i, alhora, probablement planteja més problemes de cara a valorar-ne el compliment són justament aquells en els quals el preu no es redueix a un import concret i determinat, ja sigui per satisfer periòdicament sense més, ja sigui en funció del consum del període. Les alternatives dinàmiques o variables, per a ser transparents, han de permetre al consumidor ser conscient de la mesura del risc econòmic que assumeix en acceptar una determinada fórmula o sistema de càlcul o de determinació de l’import que s’ha de satisfer. En mercats volàtils, i de cara a entendre que el preu és transparent, pot ser realment difícil determinar amb exactitud quin conjunt de dades o d’elements han d’acompanyar o integrar la descripció del preu a fi que el client pugui prendre consciència de les conseqüències econòmiques que se’n poden derivar. Sigui com sigui, bastaran ara dues reflexions que remeten, la primera, a un estadi previ al del control de la transparència del preu i, la segona, a la situació que s’esdevé si el dit requisit de transparència no es compleix.

— Pel que fa al primer aspecte, si exigir que el preu sigui transparent té per objectiu que el consumidor pugui ser coneixedor del risc que assumeix triant una determinada modalitat de tarifa, sembla que la dita transparència, per a ser una exigència útil, ha d’implementar-se ja abans de contractar, és a dir, a propòsit de la informació precontractual relativa al preu; de molt poc serveix descriure amb la màxima transparència el preu un cop s’ha atorgat el contracte. El que interessa és que la informació

de la Llei 7/1998, del 13 d’abril, de condicions generals de la contractació) perquè es feia ús d’un símbol, una coma alta (‘), a propòsit del qual no es podia raonablement esperar que un consumidor mitjà sabés el seu significat, que sí que hauria pogut conèixer si el símbol emprat hagués estat, per a fer referència a una multiplicació, un *, una × o un ·. 40. La cursiva és nostra.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 30 (2025)

prèvia, sobre la base de la qual el consumidor decidirà contractar o no, li permeti contractar amb coneixement de causa.41,42

— Quid si la informació prèvia no era prou transparent, però la clàusula contractual relativa al preu sí que compleix amb l’exigència de transparència? Quid si passa just a l’inrevés? I si no hi ha transparència enlloc? D’entrada, la nul·litat que imposa l’article 83 TRLGDCU deixa el subministrament sense l’aixopluc d’un contracte que el justifiqui i en virtut del qual es presti el servei. Es tracta d’una conseqüència potencialment perjudicial per al client, amb el risc de quedar-se sense energia perquè sobrevingudament deixa de tenir un contracte en vigor. La incoherència d’aquest resultat últim (és a dir, que de tot plegat en surti escaldat aquell a qui es vol protegir) justifica l’article 4.1d del Reial decret 216/2014, que imposa a les comercialitzadores d’últim

41. La transparència de l’article 46.1u de la Llei 24/2023 es predica de la informació que han de facilitar en tot moment les empreses comercialitzadores al marge de l’existència d’un procés viu de contractació, és a dir, com quelcom distint al deure estricte d’informació precontractual, en virtut del qual el professional ha d’informar el consumidor abans que consenteixi. En concret, l’article 46.1u de la Llei 24/2023 imposa a les comercialitzadores l’obligació de: «[…] publicar información transparente, comparable, adecuada y actualizada sobre los precios aplicables a todas las ofertas disponibles en cada momento […]». Sobre la implementació d’aquesta transparència, vegeu («[…] deberá quedar claramente reflejado en el medio en el que se publicite el tipo de oferta que es [fija, flexible, indexada, etc.], si tiene descuentos y durante cuánto tiempo aplicant» [p. 6]; «si bien el artículo 46.1 de la LSE no concreta las unidades correspondientes, con el fin de que las ofertas eléctricas sean comparables entre sí, todas ellas deberían mostrarse con las mismas unidades. A este respecto, dado que en el ámbito eléctrico, los términos de potencia de los peajes y los cargos se publican en términos anuales, y que los términos de energía se publican en €/kwh, se considera adecuado que las ofertas al consumidor se publiquen con estas mismas unidades, indicando el término fijo en €/kw/año y el término variable en €/kwh […]. En los casos de tarifa planas, se indicará los precios con el mismo formato, incluyendo la cuota mensual como término fijo. También se deben publicar los precios (en €/kwh) de las penalizaciones y bonificacions en el caso de exceso o defecto de consumo con respecto al consumo máximo asociado a la cuota. Adicionalmente, para mejorar su comparabilidad de estas ofertas, se considera que se debería informar el precio unitario equivalente (€/kwh) que se obtenga con al menos 3 escenarios de consumo: —El precio óptimo: el consumidor ajusta su consumo anual al límite del consumo pactado en la tarifa; —El precio si el consumidor se excede en un 20% de dicho consumo anual; —El precio si el consumidor solo alcanza el 80% del consumo anual contratado» [p. 7]). D’altra banda, ens atrevim a dir que la comparabilitat, l’adequació i l’actualitat exigides en l’article 46.1 de la Llei 24/2023 faciliten, afavoreixen o, directament, fan possible que la informació sigui transparent; el que potser no està del tot clar és si amb això n’hi ha prou (ens sembla que no) per a incorporar degudament l’article 11.2 de la Directiva 2019/944, segons el qual els estats han de garantir que els clients «sean plenamente informados por los suministradores de las oportunidades, los costes y los riesgos de los respectivos tipos de contratos de suministro de electricidad» (la cursiva és nostra).

42. Vegeu Sergio Cámara Lapuente, «Hacia el carácter abusivo directo de las cláusulas no transparentes», Revista Jurídica sobre Consumidores y Usuarios, VLex, març de 2021, p. 27; l’autor no pot ser més clar: «El fundamento del control de transparencia está en el deber de suministrar información precontractual».

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 30 (2025) 63

LÍDIA ARNAU RAVENTÓS

recurs el deure de fer-se càrrec dels subministraments que transitòriament es quedin sense contracte.43

3.3. Tarifa plana: manera de determinar el preu o sistema de pagament?

Les estratègies presentades com a tarifes planes no sempre coincideixen. Poden concretar-se, v. gr., en un import fix, invariable d’un període de facturació a un altre i independent del consum efectivament enregistrat. En aquests casos, la tarifa plana equival a preu, eventualment revisable —si així s’ha previst contractualment— si aquell consum supera el que es va estimar com a probable i en virtut del qual es va concretar la tarifa.44 En altres ocasions, la dita tarifa plana esdevé un import fix que se satisfà amb la periodicitat acordada però que s’acompanya d’una facturació —diguem-ne— regular (en el sentit que, per a cada període de facturació, s’emet també la corresponent factura, en la qual, entre altres costos, s’aplica el preu contractat al consum real enregistrat pel client); un cop transcorregut el termini acordat (habitualment un any), es regularitzen els pagaments efectuats comparant l’import total facturat i el total satisfet pel client a fi de determinar si resta o no deute pendent o, si escau, si s’ha generat un saldo a favor del client. Els canvis relatius a l’import de la quota no són revisions del preu; es tracta d’una modificació de la condició contractual relativa al sistema de pagament si en el contracte es preveu el dit import (que ara es pretén apujar o abaixar). També caldrà tractar com a modificació contractual el canvi de sistema de pagament (així, v. gr., perquè es fa trànsit d’un sistema de quotes a una facturació regular).

43. Pel que fa al preu que cal satisfer en aquests supòsits, vegeu Lídia Arnau raventós (coord.), Dret català de consum, Barcelona, Atelier, 2024, p. 137-143.

44. Vegeu Ana I. Mendoza Losada, «Contratación y prestación de suministros básicos», a Ángel Carrasco Perera (dir.), Derecho de consumo: Materiales, fundamentos, aplicaciones, Cizur Menor, Aranzadi, 2023, p. 395, qui considera que la modificació dels hàbits de consum del client seria un motiu vàlid per a modificar el preu.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 30 (2025)

BIBLIOGRAFIA

Arnau Raventós, Lídia. «El contracte de subministrament elèctric en la més recent jurisprudència del TJUE». Càtedra UB-ACdC: Estudis de Consum i Resolució Alternativa de Litigis [blog], setembre 2025 [accessible a: https:// catedraconsum.wixsite.com/blog-consum-adr/post/el-contracte-de-subministrament-el%C3%A8ctric-en-la-m%C3%A9s-recent-jurisprud%C3%A8nciadel-tjue-dra-l%C3%ADdia-arnau].

Arnau raventós, Lídia (coord.). Dret català de consum. Barcelona: Atelier, 2024, p. 137-143.

Cámara Lapuente, Sergio. «Hacia el carácter abusivo directo de las cláusulas no transparentes». Revista Jurídica sobre Consumidores y Usuarios, març 2021, p. 26-43.

González Pacanowska, Isabel. «Capítulo II. Cláusulas abusivas». A: Bercovitz Rodríguez-Cano, Rodrigo (coord.). Comentario del texto refundido de la Ley general para la defensa de los consumidores y usuarios. Cizur Menor: Aranzadi, 2015 (se n’ha consultat la versió electrònica).

Mendoza Losada, Ana I. «La factura de la luz: en constante reforma en busca de una quimera (la reducción del precio)». Revista CESCO de Derecho de Consumo, núm. 38 (2021), p. 43-57.

Mendoza Losada, Ana I. «Contratación y prestación de suministros básicos». A: Carrasco Perera, Ángel (dir.). Derecho de consumo: Materiales, fundamentos, aplicaciones Cizur Menor: Aranzadi, 2023, p. 379-406.

Mendoza Losana, Ana I. «Control de condiciones generales de la contratación en sectores regulados. En particular, la cláusula que permite la modificación unilateral de los precios. STJUE de 21 de marzo de 2013, asunto c-92/11, RWE Vertrieb». Centro de Estudios de Consumo [web]. Disponible a: https:// centrodeestudiosdeconsumo.com/images/CONDICIONES_GENERALES_ DE_LA_CONTRATACIÓN/CONTROL-DE-CONDICIONESGENERALES-DE-LA-CONTRATACIÓN-EN-SECTORESREGULADOS.pdf.

Mik, Eliza. «Smart contracts and the myth of transparency». Journal of European Consumer and Market Law, vol. 13, núm. 1 (2024), p. 1-3.

JURISPRUDÈNCIA

Revista Catalana de Dret Privat [Societat Catalana d’Estudis Jurídics], vol. 30 (2025), p. 69-83

ISSN (ed. impresa): 1695-5633 / ISSN (ed. digital): 2013-9993

http://revistes.iec.cat/index.php/RCDP / DOI: 10.2436/20.3004.02.211

LA PREVISIÓ DE FINANÇAMENT BANCARI

EN LA COMPRAVENDA D’IMMOBLES SEGONS

LA JURISPRUDÈNCIA DEL TRIBUNAL SUPERIOR

DE JUSTÍCIA DE CATALUNYA

Joan-Maria Raduà Hostench Advocat

1

L’article 621-49 del Codi civil de Catalunya (CCCat) regula per primer cop la facultat d’un comprador de desistir del contracte de compravenda d’un immoble i de recuperar l’import que ja hagués pagat al venedor sempre que en el contracte s’hagués fet constar que el comprador hauria de menester finançament bancari per a comprar-lo i sempre que aquest no aconsegueixi el dit finançament. Es tracta d’una facultat legal de desistiment atorgada exclusivament al comprador d’un immoble que vol finançar l’adquisició de l’immoble amb una entitat financera i que no aconsegueix el finançament bancari necessari. En aquest cas, complint els requisits establerts en aquest article 621-49 CCCat, se li permet recuperar el diner lliurat al venedor, tant si el va pagar com a part del preu, com si el va lliurar en concepte d’arres.

Concretament, aquest article diu:

Article 621-49 Previsió de finançament per tercer

1. Si el contracte de compravenda preveu el finançament de tot o part del preu per una entitat de crèdit, el comprador, llevat de pacte en contra, pot desistir del contracte si justifica documentalment, en el termini pactat, la negativa de l’entitat designada a concedir el finançament o a acceptar la subrogació del comprador en la hipoteca que grava l’immoble, llevat que la denegació es derivi de la negligència del comprador.

2. El desistiment del comprador obliga el venedor a la devolució del preu que li hauria estat lliurat i, si escau, de les arres penitencials, i obliga el comprador a deixar el venedor en la mateixa situació en què s’hauria trobat si no s’hagués conclòs el contracte, sens perjudici del que estableix la legislació hipotecària.

1. Adreça electrònica: jradua@icab.cat.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 30 (2025) 69

JOAN-MARIA RADUÀ HOSTENCH

Aquest article s’ha de posar en relació amb el que disposa el segon apartat de l’article 621-8 CCCat, que regula les arres penitencials:

2. Les arres penitencials s’han de pactar expressament. Si el comprador desisteix del contracte, les perd, llevat que el desistiment estigui justificat d’acord amb el que disposa l’article 621-49. Si qui desisteix és el venedor, les ha de tornar doblades.

La raó de ser de l’article 621-49 CCCat la trobem en la crisi financera iniciada l’any 2008, que va provocar que moltes compravendes d’habitatges es trunquessin per la manca de finançament bancari o bé per a concedir un préstec hipotecari als compradors o bé per a permetre que se subroguessin en el préstec hipotecari que ja tenia el venedor. En aquest context, el legislador ha volgut evitar situacions d’enriquiment injust per part del venedor que es queda les arres o la part del preu rebut quan el comprador no pot aconseguir el préstec o el crèdit necessari per a pagar la resta del preu o bé l’entitat financera li ha denegat la subrogació en el préstec que prèviament ja havia concertat amb el venedor.2

Tot i la finalitat d’aquest precepte, la seva redacció i el seu abast presenten alguns problemes interpretatius3 que han generat litigiositat i que han anat resolent els jutjats

2. Emilio Roselló Carrión, en el comentari que fa de l’article 621-49 CCCat dintre de l’obra d’Ángel Serrano de Nicolás (coord.) Estudios sobre el libro sexto del Código civil de Cataluña, Madrid, Marcial Pons, 2018 (Colegio Notarial de Cataluña), explica la gènesi d’aquest article. Tal com exposa Roselló, aquest article s’incorpora al Projecte de llei del llibre sisè del Codi civil de Catalunya com a resposta als efectes de la restricció de crèdit provocada per la crisi financera i immobiliària. El mateix autor explica també que aquest article s’inspira en el Code de la construction et de l’habitation francès, que regula un contracte preliminar amb una reserva a canvi d’un dipòsit en garantia que es retorna al reservatari, entre altres supòsits (art. R 261-31), si no obté el préstec previst en el contracte o aquest és d’un import inferior. 3. De fet, la seva redacció és confusa i presenta algunes llacunes, motiu que ha provocat la crítica de part de la doctrina. Pedro del Pozo Carrascosa, Antoni Vaquer Aloy i Esteve Bosch Capdevila, Derecho civil de Cataluña. Derecho de obligaciones y contratos, 2a edició, Barcelona, Marcial Pons, 2021, qualifiquen la redacció d’aquest article com a pèssima i critiquen, entre altres qüestions, que el legislador no hagi fixat un termini per a desistir o que la facultat de desistir s’atorgui a qualsevol comprador, incloent-hi les persones jurídiques.

Així mateix, Antonio Longo Martínez, en comentar aquest article a Ángel Serrano de Nicolás (coord.), Estudios sobre el libro sexto del Código civil de Cataluña, considera que la manca de regulació sobre el termini per a acreditar la negativa de finançament és una greu llacuna legal i, també, que l’opció de pacte en contra converteix la norma en quasi supèrflua.

Per part nostra, també considerem que la redacció del precepte és millorable. A més de les crítiques d’aquests autors, podem afegir-ne d’altres. De fet, si ens hi fixem, el títol de l’article es contradiu amb el seu contingut. L’encapçalament de l’article és «previsió de finançament per tercer», però si es llegeix el precepte queda clar que el finançador no pot ser qualsevol tercer, sinó únicament una entitat de crèdit. També resulta sorprenent que si la voluntat del legislador era protegir el comprador d’habitatges que no aconsegueix finançament, no s’explica que aquest article es pugui aplicar a la compravenda de qualsevol immoble. L’arti-

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 30 (2025)

i les audiències provincials sense disposar encara d’una jurisprudència consolidada del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC).

Com que es tracta d’una novetat legal que va entrar en vigor l’1 de gener de 2018 i que no tenia antecedents en la nostra legislació, el TSJC no ha tingut gaires ocasions per a interpretar i aplicar aquest article. En aquest treball ens fem ressò de cinc sentències del TSJC en les quals ha fixat doctrina sobre alguns dels aspectes controvertits d’aquest article 621-49 CCCat. Seguidament exposarem i analitzarem aquestes sentències del TSJC i acabarem fent una anàlisi conjunta dels seus aspectes més rellevants.

1. SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA DE CATALUNYA DEL 19 DE FEBRER DE 20244

Supòsit de fet: contracte d’arres penitencials entre consumidors on es pacta expressament que es retornaran les arres als compradors si aquests no aconsegueixen que Caixabank els concedeixi el préstec hipotecari, cosa que s’haurà de comunicar al venedor en el termini pactat. Els compradors —tot i que un d’ells treballa a Caixabank— no aconsegueixen el préstec, fet que comuniquen al venedor en el termini pactat i, doncs, li demanen la devolució de les arres. A tot això cal afegir que el venedor sabia que els compradors volien vendre el seu habitatge per a comprar-li el seu i no havien aconseguit vendre’l.

Principals fets objecte de discussió: 1r) la valoració de la diligència dels compradors a l’hora de demanar el préstec i 2n) la incidència en el cas del fet que el venedor sabés que els compradors necessitaven vendre el seu habitatge per a comprar-li el seu, tot i que aquesta circumstància no es va fer constar en el contracte d’arres.

Resolució judicial: en primera instància es desestima la demanda dels compradors sobre la devolució de les arres. L’Audiència Provincial de Barcelona revoca la sentència i estima el recurs. El TSJC estima el recurs de cassació i confirma la sentència d’instància que desestimava la demanda. La Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (STSJC) conté un vot particular que considera que s’hauria d’haver estimat la demanda.

Motius del TSJC en la resolució del recurs de cassació: el TSJC analitza els paràmetres de la diligència deguda i estableix que, com que l’article 621-49 CCCat no en diu res, aquesta ha de ser la que considera l’article 1104 del Codi civil espanyol (CC), cle parla d’immobles, i no d’habitatges (o terrenys on edificar un habitatge), de manera que la seva redacció sembla que permet la seva aplicació a la compra d’un local de negoci o d’altres immobles quan l’adquirent no aconsegueix finançament (sempre que la necessitat de finançament s’hagi indicat en el contracte).

4. ROJ: STSJ CAT 2818/2024.

JOAN-MARIA RADUÀ HOSTENCH

de manera que serà la «que exija la naturaleza de la obligación y corresponda a las circunstancias de las personas, del tiempo y del lugar». I afegeix:

[…] el art. 621-49 CCC no exige que la negligencia deba ser grave a diferencia de lo que prevén otros preceptos (así art. 621-26 y 621-30.2CCC) ni tampoco flagrante o patente […]. Debe ser la adecuada en función de las circunstancias de cada caso.

En aquest cas, com que no es tracta d’una compravenda amb consumidor, serà la diligència d’un bon pare de família.

El TSJC considera que el desistiment és imputable als compradors perquè van demanar el préstec en condicions irraonables, cosa que el comprador havia de saber per la seva condició d’empleat del mateix banc.

Respecte al fet que el venedor fos coneixedor que els compradors volien vendre el seu habitatge per a finançar la compra i que no l’havien pogut vendre, el TSJC considera que el mer coneixement d’aquest fet no implicava acceptar que la compravenda quedés condicionada a tal circumstància, atès que això no es va pactar expressament en el contracte d’arres.5

En aquest sentit, la STSJC conté un vot particular on es considera que la conducta dels compradors no va ser negligent en demanar el finançament, ja que entén que l’import del finançament que s’havia de demanar depenia de la venda del seu pis, de manera que la venda del propi habitatge esdevenia condició prèvia per a aconseguir el finançament bancari per a poder comprar el nou habitatge.

2. SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA DE CATALUNYA DEL 21 DE MARÇ DE 20246

Supòsit de fet: contracte d’arres confirmatòries signat l’11 de maig de 2018 en el qual es fa constar que els compradors necessiten finançament per a comprar l’immoble i es fixa un termini de vint dies per a comprar-lo, transcorregut el qual el comprador podrà desistir del contracte dintre dels set dies següents si justifica documentalment la negativa de l’entitat de crèdit a concedir-li el finançament. La formalització de la compravenda per mitjà de l’atorgament d’escriptura pública s’haurà de fer, com a molt tard, el 30 de juny. L’agència immobiliària encarregada de gestionar la compra-

5. Efectivament, els compradors no esmenten aquest fet en la seva demanda. En qualsevol cas, el TSJC deixa clar que, com que no es va pactar expressament en el contracte d’arres, no pot ser motiu per a estimar la demanda.

6. ROJ: STSJ CAT 3942/2024.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 30 (2025)

COMPRAVENDA D’IMMOBLES

venda era l’encarregada de buscar el finançament. Les dues entitats a les quals es va adreçar l’agència per a finançar l’operació van rebutjar finançar-la i van comunicar la seva negativa un cop transcorregut el termini previst en el contracte d’arres per a atorgar l’escriptura pública.

Principals fets objecte de discussió: si el termini pactat per a aconseguir el finançament —de vint dies, i set més per a comunicar la falta de finançament— és massa breu.

Resolució judicial: el jutjat d’instància va desestimar la demanda dels compradors sobre la devolució de les arres. L’Audiència Provincial de Barcelona va estimar el recurs dels actors i el TSJC va desestimar el recurs dels venedors i va confirmar la sentència de l’Audiència Provincial de Barcelona.

Motius del TSJC en la resolució del recurs de cassació: el TSJC considera que, ateses les circumstàncies del cas, un termini de vint dies és insuficient per a aconseguir el finançament. Tot i que en el contracte d’arres les parts van pactar un termini de vint dies per a aconseguir el finançament, el TSJC considera que, ateses les circumstàncies de la realitat social (art. 3 CC), aquest termini és massa breu i no pot perjudicar únicament la part compradora. A més, la STSJC té en compte que qui gestionava la petició de finançament era la mateixa immobiliària escollida per la venedora per a comercialitzar la venda. En tot cas, el TSJC declara que:

[…] en el caso debatido, que si tanto vendedora como compradores eran conocedores de la extrema brevedad del plazo y de lo que ello implicaba, ambos deben cargar con la consecuencia de lo pactado y no sólo la parte compradora.

3. SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA DE CATALUNYA DEL 17 D’ABRIL DE 20247

Supòsit de fet: contracte d’arres penitencials on les parts pacten que se sotmeti a l’article 1454 CC, si bé preveuen l’aplicació del 621-49 CCCat, que permet al comprador desistir si no obté finançament per part d’un tercer. Aquest desistiment serà operatiu fins als trenta dies anteriors a la data prevista de la compravenda i haurà de justificar-se documentalment. Els compradors van buscar finançament en dos bancs que els el van denegar i van notificar la denegació al venedor en el termini establert. Principals fets objecte de discussió: si en la clàusula de desistiment cal indicar expressament a quina entitat financera es demanarà el finançament; concretament, si quan l’article 621-49 CCCat diu que «[…] pot desistir del contracte si justifica documentalment, en el termini pactat, la negativa de l’entitat designada a concedir el finançament […]», cal especificar quina és aquesta entitat.

7. ROJ: STSJ CAT 5861/2024.

JOAN-MARIA RADUÀ HOSTENCH

Resolució judicial: el jutjat d’instància va estimar la demanda dels compradors i va condemnar el venedor a la devolució de les arres. L’Audiència Provincial de Barcelona va confirmar la sentència, que també va ser confirmada en cassació.

Motius del TSJC en la resolució del recurs de cassació: en aquesta sentència el TSJC fa un estudi de la finalitat del legislador en redactar l’article 621-49 CCCat, que és protegir el comprador d’immobles que necessita finançament. Per aquest motiu, considera que no es poden imposar exigències no previstes per la llei que redueixin la protecció al comprador. Basant-se en això, el TSJC considera que ni la lletra ni la finalitat de l’article 621-49 CCCat imposen al comprador la necessitat de designar nominalment l’entitat de crèdit a la qual demanarà el préstec.

Segons el TSJC:

La seguridad del tráfico y el principio de buena fe y honradez de los tratos como valores inspiradores del ordenamiento jurídico (art. 111-7 CCC) exigen la interpretación del art. 621-49 del CCCat, objeto del recurso de casación, en contra de la exigencia de la designación nominal de una entidad financiera por parte de la compradora al objeto de obtener ayuda económica.

4. SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA DE CATALUNYA DEL 19 DE SETEMBRE DE 20248

Supòsit de fet: contracte de reserva i posterior contracte d’arres entre particulars, si bé amb la intervenció d’una agència immobiliària. Tant en la reserva com en el contracte d’arres es va incloure una clàusula amb les previsions de l’article 621-49 CCCat. El comprador va demanar en primer lloc finançament al Banc de Sabadell, però ell mateix va renunciar a l’obtenció del préstec, com va comunicar als venedors, per la política del banc. Va demanar un segon finançament a Openbank, però no aporta cap justificant de la seva petició ni tampoc de la denegació del banc. També va demanar un préstec a CaixaBank, que li va ser denegat, i aporta un document on es diu que se li denega el préstec però no hi consten els termes de la sol·licitud denegada.

Principals fets objecte de discussió: s’examina en cassació què s’ha de considerar «negligència del comprador en l’obtenció de finançament» i, especialment, com s’ha d’acreditar la diligència del comprador. En relació amb aquest segon aspecte, es discuteix si n’hi ha prou amb justificar la negativa bancària a atorgar el finançament o bé si cal fer un examen més detallat dels motius de denegació del préstec per a valorar l’actitud diligent del comprador.

8. ROJ: STSJ CAT 8012/2024.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 30 (2025)

Resolució judicial: el Jutjat de Primera Instància del Vendrell va desestimar la demanda de la part compradora sobre la devolució de les arres perquè va considerar que havia actuat negligentment a l’hora de demanar el préstec. L’Audiència Provincial de Tarragona va desestimar el recurs d’apel·lació dels actors i el TSJC va desestimar el recurs de cassació.

Motius del TSJC en la resolució del recurs de cassació: primerament, declara que el contracte és entre particulars, i afegeix que la intervenció d’una agència immobiliària no converteix el contracte en un negoci entre consumidor i empresari.

Pel que fa al motiu principal del recurs, el TSJC afirma que correspon al comprador acreditar la seva actuació i que la denegació del finançament no es deu a la seva pròpia negligència. En aquest cas concret, el TSJC considera que en realitat el comprador, pel motiu que fos, va desistir de comprar l’habitatge i va dur a terme una conducta dirigida a aparentar i simular la cerca de finançament per a poder demanar la devolució de les arres pagades.9

5. SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA DE CATALUNYA DEL 27 DE NOVEMBRE DE 2024

(ROJ: STSJ CAT 10201/2024)

Supòsit de fet: en el primer contracte de compromís de compra de l’habitatge signat entre el comprador i l’agència immobiliària el gener del 2020 no hi figura cap menció de la necessitat de finançament del comprador. Tampoc no es fa constar en el posterior contracte privat de compravenda amb arres penitencials signat entre el

9. Concretament, en aquesta sentència el TSJC diu:

En este punto, la falta de acreditación de las razones de la denegación —e, incluso, de la denegación misma— de la financiación solicitada a las dos primeras entidades a que se refiere el tribunal a quo en su sentencia, que no permite valorar adecuadamente la seriedad de sus correspondientes gestiones ni, por tanto, la diligencia desplegada al respecto; unida a la sorpresiva alusión por el recurrente en el curso final de las negociaciones con los vendedores a una nueva exigencia —su deseo de adquirir o de alquilar una plaza de aparcamiento en el propio edificio, deseo que, por lo demás, fue solucionado oportunamente por la intermediaria— como razón para un eventual desistimiento de la compraventa; y unida también al desconocimiento de los términos de su solicitud de financiación a la última entidad —CAIXABANK—, no solo no permiten valorar la seriedad de su comportamiento negocial tendente a cumplir las obligaciones contraídas con los vendedores en sus contratos de reserva y de arras, sino que permiten considerar como razonable y lógica la conclusión valorativa efectuada por el tribunal a quo en la sentencia recurrida —«podemos afirmar que el comprador recurrente, por lo que fuere, desistió de adquirir la vivienda que inicialmente pensaba comprar y desplegó una conducta encaminada a aparentar la búsqueda de financiación para activar la cláusula liberatoria y desligarse sin pena alguna de la compraventa que

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 30 (2025) 75

JOAN-MARIA RADUÀ HOSTENCH

comprador i els venedors el febrer del 2020. Tot i que aquests darrers sabien que el comprador necessitava finançar la compravenda, no es va indicar res d’això en el contracte. Durant l’estat d’alarma ocasionat per la pandèmia de COVID-19 i atesa la dificultat de la compradora per a aconseguir un préstec bancari, en aquell moment les parts van anar pactant diverses pròrrogues del termini pactat inicialment per a escripturar la compravenda. Finalment, el comprador va notificar als venedors que els bancs li denegaven el préstec, va desistir del contracte i va demanar la devolució de les arres. Aquesta petició fou rebutjada pels venedors, que es van negar a retornar les arres.

Principals fets objecte de discussió: en el primer motiu del recurs de cassació el comprador denuncia la infracció de l’article 621-49 CCCat respecte al fet que la necessitat de finançament hauria d’haver estat pactada en el contracte com a condició resolutòria, ja que no és suficient la facultat de desistiment. En el segon motiu addueix la modificació de les obligacions per haver pactat les parts la pròrroga de la data d’atorgament de l’escriptura en atenció al fet que el comprador no aconseguia el finançament, cosa que —segons el comprador— li permetria aplicar la facultat de desistiment prevista en l’article 621-49 CCCat.

Resolució judicial: el Jutjat de Primera Instància va estimar la demanda i va condemnar els venedors a retornar les arres al comprador. L’Audiència Provincial de Barcelona va revocar la sentència i va desestimar la demanda. El TSJC estima parcialment el recurs de cassació i confirma la sentència dictada en primera instància.

Motius del TSJC en la resolució del recurs de cassació: el TSJC rebutja el primer motiu del recurs de cassació i estima el segon, i pel que fa al primer declara que no és suficient que el venedor pugui saber que el comprador necessitarà demanar diners a entitats financeres, sinó que cal que en el contracte es faci constar expressament la necessitat de finançament bancari. De fet, en aquesta sentència el Tribunal reitera el que ja havia declarat en l’anterior STSJC del 19 de febrer de 2024, si bé ara ho fa d’una manera més extensa i raonada, vinculant la seva decisió al principi de seguretat jurídica. Així, afirma:

Por ello, no se antoja razonable que, si el comprador debe financiar, en todo o en parte, la compra del inmueble, ello no quede reflejado en el contrato y quede al albur de que, por cualquier medio o causa, pueda ser conocido por la parte vendedora, ya que, de ser así, la seguridad jurídica quedaría en entredicho, puesto que la aplicación del art. 621-49 CCCat estaría sujeta a cualquier tipo de información verbal que un posible había comprometido»— de la cual se desprende, sin más, su negligencia, en los términos en que la hemos venido definiendo en sentencias precedentes —«…la que contempla el art. 1104 C.C., esto es, la que exija la naturaleza de la obligación y corresponda a las circunstancias de las personas, tiempo y lugar»—.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 30 (2025)

LA PREVISIÓ DE FINANÇAMENT BANCARI EN LA COMPRAVENDA D’IMMOBLES

comprador pudiera realizar, quedando el vendedor en la más absoluta incertidumbre e inseguridad jurídica acerca del contenido y condicionado del contrato de compraventa.

En canvi, el TSJC estima el segon motiu del recurs perquè considera que s’hauria produït una novació de les condicions contractuals (art. 1203 CC) com a conseqüència de la pròrroga per a atorgar l’escriptura de compravenda. El TSJC considera que el fet que les parts pactessin prorrogar el termini per a elevar a pública la compravenda i que el motiu de la pròrroga fos que el comprador no havia aconseguit encara el finançament bancari, suposa una novació modificativa del contracte inicial.10 Amb aquesta novació —tot i que no es diu expressament que es doni la facultat de desistiment al comprador si no obté el préstec—, la sola menció de la necessitat de finançament ja dona lloc a l’entrada en joc de l’article 621-49 CCCat.

Així, el TSJC considera que, amb la novació del termini per causa de la necessitat de finançament, resulta d’aplicació la facultat de desistiment en els termes de l’article 621-49 CCCat:

10. De fet, el TSJC analitza els fets declarats provats i considera que les pròrrogues pactades per les parts van provocar una novació del contracte inicial. Ho argumenta de la manera següent:

Tales hechos declarados probados por la Audiencia Provincial, deben reconducirse a una valoración jurídica —«questio iuris»— en orden a estimar si hubo o no novación y la conclusión no puede ser otra que concurrió una novación modificativa de las condiciones que afectaba a la prórroga del plazo final para elevar a pública la compraventa, en tanto que elemento esencial del contrato (art. 1261 Código Civil) y en la que se eliminaban los tiempos máximos para dicha escrituración pública, todo ello para que los compradores pudieran obtener la financiación bancaria como consecuencia de la nueva situación provocada por el COVID-19 y la incidencia económica que tuvo sobre el comprador, que se vio sometido a un expediente de regulación temporal de empleo (ERTE).

Igualment, cal indicar que aquesta novació es va produir via correus electrònics i missatges intercanviats per les parts sense gran formalisme. En aquest punt, la Sentència considera que per a fer una novació del contracte no calien els formalismes de l’article 1204 CC (novació extintiva) i entén que es produeix la novació modificativa prevista en l’article 1203 CC. Així, el TSJC, reproduint part de la Sentència del Tribunal Suprem del 8 de juny de 2020, diu:

[…] Sin embargo, la jurisprudencia de esta Sala, siguiendo el texto legal (art. 1203 CC), ha considerado que para que se aprecie la novación modificativa, no es necesario que se siga el rigorismo formal que exige el art. 1204 CC (SSTS de 11 de julio de 1985 y 26 de enero de 1988, y las allí citadas), pues, como señala esta última, para estimar una novación modificativa basta que el concierto de la misma se desprenda de hechos que tengan virtualidad suficiente para apreciarla (vid. sentencia 28/2015, de 11 de febrero). Resulta ello coherente con la menor intensidad de los efectos de la novación modificativa, en la que la «prior obligatio» subsiste, si bien afectada por la modificación, lo que implica el mantenimiento no sólo del vínculo principal sino también la conservación de su antigüedad y de las garantías accesorias. […]

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 30 (2025) 77

JOAN-MARIA RADUÀ HOSTENCH

Por el contrario, como sostiene el motivo, la prórroga otorgada por los vendedores a iniciativa del comprador con la exclusiva finalidad de que éste lograse la financiación necesaria para el pago del total precio de compra, no era incompatible con las demás obligaciones que dimanaban del contrato, lo que supuso mantener la relación contractual primigenia, con la salvedad de que ambas partes, con tal actuar voluntario, contemplaron la necesidad de la obtención de financiación bancaria, sin pacto en contrario, por lo que devenía aplicable la consecuencia legal de la facultad de desistimiento del art. 621-49.1 CCCat, cuando no ha sido posible obtenerla.

De l’anàlisi de les sentències comentades podem extreure algunes directrius o criteris per a comprendre l’abast i els requisits per a l’aplicació de l’article 621-49 CCCat. Les podem agrupar en els àmbits o aspectes següents.

6. CARÀCTER DISPOSITIU DE L’ARTICLE 621-49

DEL CODI CIVIL DE CATALUNYA

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha reiterat que la redacció de l’article 621-49 CCCat no exclou que les parts puguin ampliar l’abast del contracte o establir altres condicions. Això és possible a l’empara de la llibertat de pactes contractual pròpia de l’autonomia de la voluntat (art. 111-6 CCCat i 1255 CC). En aquest sentit, podem citar les STJCAT del 19 de febrer de 2024 i del 19 de setembre de 2024.

Així, en la STJCAT del 19 de febrer de 2024 el TSJC declara que res no impedia a les parts de condicionar la compravenda al fet que els compradors aconseguissin vendre prèviament un immoble de la seva propietat per tal de comprar l’habitatge. El que sí que exigeix és que això s’hauria d’haver pactat expressament en el contracte. En el cas en qüestió, si bé el venedor era coneixedor que els compradors volien vendre un immoble per a comprar-li el seu, aquest punt no es va incloure en el contracte, en el qual sols es va condicionar la compravenda al fet que els compradors aconseguissin finançament bancari. En no haver-se condicionat expressament la compravenda a la venda prèvia de l’immoble dels compradors, la frustració d’aquesta segona no podia afectar la primera.

Que les parts poden establir altres condicionants a la compravenda que permetin al comprador desdir-se i recuperar el preu o les arres pagades, ha estat refermat per altres sentències del TSJC. Així, la Sentència del 19 de setembre de 2024, citant la precedent del 19 de febrer de 2024, diu expressament:

En dicha ocasión —STSJC 8/2024—, declaramos que el art. 621-49 CCCat no impide a las partes pactar otras condiciones y otros efectos distintos de los previstos en su texto, porque, en realidad, «la cuestión se sitúa en el ámbito de la autonomía de la voluntad» —art. 111-6 CCCat y art. 1255 CC—.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 30 (2025)

LA PREVISIÓ DE FINANÇAMENT BANCARI EN LA COMPRAVENDA D’IMMOBLES

En aquest punt, aquesta possibilitat d’establir altres condicionants que permetin al comprador desistir del contracte i recuperar el diner entregat al comprador cal vincular-la amb el principi de seguretat jurídica. I és que, tal com proclama la STSJC del 27 de novembre de 2024, el que no s’hagi establert expressament en el contracte no pot afectar el venedor.

7. A LA COMPRAVENDA D’IMMOBLES ENTRE PARTICULARS NO LI ÉS D’APLICACIÓ LA LLEI GENERAL PER A LA DEFENSA DELS CONSUMIDORS I USUARIS (LGDCU)

Un tema tractat tangencialment en les sentències examinades és el relatiu a la inaplicabilitat de la normativa de defensa de consumidors i usuaris quan les dues parts intervinents són particulars. Així, la STSJC del 19 de setembre de 2024 diu:

[…] la relación negocial entre las partes, comprador y vendedores, todos ellos particulares, no puede ser considerada en ningún caso de consumo, según la definición de este tipo de negocios que contiene el art. 2 de la Ley General para la Defensa de los Consumidores y Usuarios (LGDCU).

Igualment, la intervenció de les agències immobiliàries en la venda entre particulars no altera el caràcter de compravenda entre particulars. Així ho declara la Sentència del 19 de setembre de 2024, que deixa clar que la intermediació d’una agència immobiliària en el procés de compravenda no converteix un contracte signat entre particulars en un negoci jurídic entre consumidor i empresari. Per aquesta raó, en aquests casos no resulta d’aplicació la normativa de defensa dels consumidors —art. 80.2 LGDCU.

8. NO CAL PACTAR EXPRESSAMENT EL DESISTIMENT EN CAS DE DENEGACIÓ DEL FINANÇAMENT, SINÓ QUE ÉS SUFICIENT QUE ES FACI LA MENCIÓ DE LA NECESSITAT DE FINANÇAMENT EN EL CONTRACTE

En aquest tema resulta paradigmàtica la Sentència del 27 de novembre de 2004. Com hem indicat, aquesta sentència, en rebutjar el primer motiu del recurs de cassació, deixa clar que no n’hi ha prou que el venedor sàpiga que el comprador necessita aconseguir un préstec bancari per a comprar l’immoble, sinó que per seguretat jurídica cal fer menció expressa de la necessitat de finançament en el contracte.

I, de fet, si aquesta sentència acaba estimant la demanda —en estimar el segon motiu de cassació— és perquè considera que s’ha produït una novació del contracte

JOAN-MARIA RADUÀ HOSTENCH

inicial. La novació va consistir a prorrogar el termini pactat inicialment per a atorgar l’escriptura de compravenda amb la finalitat de facilitar al comprador la recerca de finançament. És, doncs, en el document de novació on es diu que s’allarga el termini de compra per tal que el comprador pugui obtenir el finançament bancari. I és precisament aquesta menció del finançament bancari indicada com a motiu per a prorrogar la data de signatura notarial el que —segons el TSJC— permetrà al comprador desistir del contracte i recobrar les arres quan no aconsegueixi el finançament.

9. LA DILIGÈNCIA DEGUDA

En cada cas caldrà fer un examen de la conducta del comprador per a valorar si ha actuat de manera diligent o si, per contra, la no obtenció del finançament per part de l’entitat de crèdit es deu a una conducta negligent.

Així ho declara la STSJC del 19 de febrer de 2024:

[…] no basta con el hecho objetivo de que la financiación por entidad de crédito se haya denegado y que ello haya sido comunicado en plazo por el comprador al vendedor. Si se imputa negligencia debe analizarse si concurrió o no en el caso.

I per a valorar la diligència caldrà atendre al cas concret i utilitzar com a paràmetre el criteri de la naturalesa de les obligacions i les circumstàncies de les persones, del temps i del lloc, tal com estableix l’article 1104 CC.

Fixem-nos que la Sentència del 19 de setembre de 2024 va considerar que el fet d’haver demanat el préstec a tres entitats no va ser suficient per a acreditar la diligència (recordem que, de fet, es considera que el comprador va voler aparentar diligència). Per la seva banda, en el supòsit examinat en la Sentència del 21 de març de 2024 el TSJC va estimar que el comprador que va acreditar la negativa de dues entitats bancàries sí que va actuar de manera diligent.11

D’altra banda, normalment el grau de diligència exigit en una compravenda entre particulars serà la pròpia d’un bon pare de família, tal com han establert les STSJC del 19 de febrer de 2024 i del 21 de març de 2024.

En definitiva, en aquest punt caldrà examinar el supòsit concret per a valorar l’actuació del comprador en la recerca del finançament i, en cas de discrepància, cal

11. Arribats a aquest punt, considerem que també podria admetre’s el cas que només s’hagués demanat el crèdit a una sola entitat financera i que amb la seva denegació (sempre que el comprador hagués estat diligent) es podria aconseguir la devolució del diner. Pensem que aquest podria ser el supòsit habitual en els casos de denegació de la subrogació d’un préstec preexistent.

80

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 30 (2025)

COMPRAVENDA D’IMMOBLES

recordar que la càrrega de la prova (art. 217 de la Llei d’enjudiciament civil) de l’actitud diligent correspon al comprador.

10. L’ACREDITACIÓ DE LA DILIGÈNCIA

Respecte a la prova de la diligència, la Sentència del 19 de setembre de 2024 és clara:

En cambio, aunque no se imponga ninguna formalidad específica en cuanto a la prueba por el comprador ante el vendedor de la negativa de la entidad financiera a facilitar la financiación —o a hacerlo dentro del plazo acordado para el pago del precio de la compraventa—, la naturaleza condicional del contrato de arras —cfr. STSJC 8/2024, FD 4— y las consecuencias propias de la exigencia de la buena fe y de la honradez en las relaciones jurídicas privadas —art. 111-7 CCCat— sí exigen que el comprador acredite adecuada y oportunamente ante el vendedor dicha negativa y, dados los términos del art. 621-49 CCCat, que esta negativa no hubiese sido debida a su negligencia, lo que a la postre se reconduce a la prueba de la seriedad de sus gestiones, a la que viene obligado como consecuencia de las obligaciones que le impuso la firma del contrato de arras —entre otras, «…dejar al vendedor en la misma situación en la que se habría encontrado si no se hubiera concluido el contrato, sin perjuicio de lo establecido por la legislación hipotecaria»— a fin de tener derecho al desistimiento con recuperación de las arras previsto en el art. 621-49.2 CCCat.

11. EL TERMINI PER A ACONSEGUIR EL FINANÇAMENT

Recordem que l’article 621-49.1 CCCat vincula la restitució de les arres o del preu pagat, a la comunicació del finançament en el termini pactat per les parts: «[…] el comprador, llevat de pacte en contra, pot desistir del contracte si justifica documentalment, en el termini pactat, la negativa […]».

Ara bé, d’acord amb el criteri fixat en la STSJC del 21 de març de 2024, els tribunals també poden entrar a valorar la durada del termini atorgat per a obtenir el finançament. Així, aquesta sentència declara:

Por ello esta Sala no considera que de forma necesaria el artículo 621-49 del CCCat obligue a la fijación de un plazo para la obtención de la financiación, pero sí que en el supuesto en que se fije sea razonable atendidas las circunstancias concurrentes en el caso.

I si el termini és massa breu, la seva brevetat no sols pot perjudicar el comprador, sinó que afectarà de manera igual comprador i venedor:

JOAN-MARIA RADUÀ HOSTENCH

[…] brevedad del plazo y diligencia son dos elementos ligados entre sí. No es un argumento ocioso resaltar que, si la vendedora aceptó la fijación de una financiación arriesgada por brevedad del plazo, no puede ahora dejar de asumir las consecuencias de sus propios actos, por lo que también en ella repercuten las consecuencias de lo pactado.

Quant a la durada del termini per a aconseguir el finançament, el TSJC no ha fixat un termini mínim. Ara bé, ens poden servir de paràmetre orientador els terminis dels casos objecte de les sentències del 21 de març i el 19 de setembre de 2024.

En el cas resolt per la STSJC del 21 de març de 2024, es va considerar que un termini de vint dies per a obtenir el préstec era massa breu i, per tant, es va condemnar el venedor a retornar les arres.

En el cas jutjat per la STSJC del 19 de setembre de 2024, es va considerar que un termini de tres mesos des de la signatura de la reserva i de dos mesos des de la signatura de les arres era un període suficient.12 Ara bé, recordem que sempre s’haurà d’atendre a les circumstàncies de cada cas concret.

12. NO CAL FER LA DESIGNACIÓ D’UNA ENTITAT FINANCERA CONCRETA

Com hem vist, d’acord amb la STSJC del 17 d’abril de 2024 no cal designar expressament en el contracte el nom de l’entitat financera per part de la compradora. Igualment, la Sentència del 19 de setembre de 2024 declara que no cal identificar l’entitat financera ni dir a quantes entitats cal demanar el finançament, ja que la fixació d’aquests aspectes per part dels contractants és lliure.

Així doncs, per al TSJC l’important és veure si el comprador ha actuat diligentment en la cerca de finançament, però és lliure d’escollir les entitats financeres on demanar-lo.

12. Concretament, la STSJC del 19 de setembre de 2024 diu:

En el presente caso, entre la entrega por el comprador de la reserva (14/11/2019) y de las arras (04/12/2019), por un lado, y la fecha señalada por acuerdo con los vendedores para la formalización de la escritura y entrega del precio (15/02/2020), por otro lado, transcurrieron entre tres meses y dos meses y medio, que supone un término suficiente —a diferencia del supuesto examinado en la STSJC 14/2024— para gestionar sin apuros con terceros la obtención de la financiación precisada para consumar la compraventa del inmueble conforme a la previsión de las partes.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 30 (2025)

13. RELACIÓ DE SENTÈNCIES COMENTADES

STSJC del 19 de febrer de 2024 (Roj: STSJ CAT 2818/2024)

STSJC del 21 de març de 2024 (Roj: STSJ CAT 3942/2024)

STSJC del 17 d’abril de 2024 (Roj: STSJ CAT 5861/2024)

STSJC del 19 de setembre de 2024 (Roj: STSJ CAT 8012/2024)

STSJC del 27 de novembre de 2024 (Roj: STSJ CAT 10201/2024)

Revista Catalana de Dret Privat [Societat Catalana d’Estudis Jurídics], vol. 30 (2025), p. 85-95

ISSN (ed. impresa): 1695-5633 / ISSN (ed. digital): 2013-9993

http://revistes.iec.cat/index.php/RCDP / DOI: 10.2436/20.3004.02.212

L’ACCIÓ DE NUL·LITAT I ELS EFECTES

RESTITUTORIS EN EL MARC DEL PRINCIPI D’EQUIVALÈNCIA DE LA UNIÓ EUROPEA.

COMENTARI DE LA SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL DE JUSTÍCIA DE LA UNIÓ EUROPEA DEL 13 DE MARÇ DE 2025 (CAS C-230/24, BANCO SANTANDER)

Gemma Caballé Fabra Professora lectora

Departament de Dret Privat, Processal i Financer Universitat Rovira i Virgili

1. PLANTEJAMENT

La Sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (STJUE) del 13 de març de 20251 és el resultat de la qüestió prejudicial plantejada pel Jutjat de Primera Instància número 8 de la Corunya, que torna a posar sobre la taula els efectes derivats de la declaració de clàusules abusives en els contractes, en aquest cas en l’àmbit de la contractació hipotecària.

Ens trobem davant d’un litigi que va sorgir l’any 2009, quan un consumidor va subscriure un préstec hipotecari amb una entitat bancària a través del qual el consumidor assumia totes les despeses derivades de la constitució de la hipoteca a conseqüència del que es considerava en la clàusula objecte de la controvèrsia.

La part consumidora va interposar l’any 2023 (catorze anys després de signar el contracte) una demanda en la qual demanava la nul·litat de la clàusula2 i, al mateix

1. Sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (en endavant, STJUE) (Sala Novena) del 13 de març de 2025 (cas C-230/24, Banco Santander) (ECLI:EU:C:2025:177).

2. El primer cop que el Tribunal Suprem (TS) es va pronunciar sobre la nul·litat de la clàusula d’aquest tipus de despeses va ser a través de la Sentència del Tribunal Suprem (STS) del 23 de desembre de 2015 (ECLI:ES:TS:2015:5618), i també ho va fer diferents cops l’any 2019. Vegeu aquestes últimes sentències a: Segismundo Royo-Villanova Álvarez, «Comentario de cuatro sentencias del Tribunal Supremo de 23 de enero de 2019 (46/2019, 47/2019, 48/2019, Y 49/2019). La cláusula de gastos en los préstamos hipotecarios de consumidores: la abusividad y sus consecuencias», a Mariano Yzquierdo Tolsada, Comentarios a las sentencias de unificación de doctrina: (Civil y mercantil), vol. 11, Madrid, Dykinson, 2019, p. 62 i seg.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 30 (2025) 85

GEMMA CABALLÉ FABRA

temps, la restitució dels imports desemborsats en concepte de despeses derivades de la constitució de la hipoteca a conseqüència de la clàusula en qüestió. L’entitat bancària demandada defensa que l’acció per a reclamar la restitució dels imports ha prescrit i no és exigible, ja que per a les accions personals el termini de prescripció es va reduir de quinze a cinc anys com a conseqüència de la modificació de l’article 1964 del Codi civil (CC) que va fer la Llei 42/2015, del 5 d’octubre, de reforma de la Llei 1/2000, del 7 de gener, d’enjudiciament civil.3

No obstant això, l’objecte principal de la qüestió prejudicial plantejada és el fet que en l’ordenament jurídic espanyol, per una banda, l’acció per a declarar una clàusula nul·la és imprescriptible4 i, per l’altra, les accions personals (com pot ser una acció de restitució) que no tinguin un termini especial prescriuen al cap de cinc anys (art. 1964 del CC).5

El Jutjat de Primera Instància número 8 de la Corunya qüestiona que l’acció per a sol·licitar la nul·litat de l’obligació no prescrigui, mentre que l’acció per a exigir el que s’ha pagat de més sí que ho faci. De fet, en l’apartat 15 de la Sentència el jutge planteja el dubte de «si es pot tractar de forma diferent, per una banda, la demanda que pretén declarar la nul·litat de la clàusula i, per l’altra, la demanda basada en els efectes restitutoris de tal declaració». No obstant aquest precepte, cal tenir en compte que, tal com s’estableix en l’apartat 13 de la mateixa sentència, el consumidor afectat

3. El dies a quo a partir del qual comença a comptar el termini no ha estat exempt de discrepàncies judicials i doctrinals. Segons el TJUE, la tesi majoritària és que les referides despeses es poden reclamar a partir de la sentència que declari nul·la la clàusula (STJUE del 12 de desembre de 2024, cas 300/23 [ECLI:EU:C:2024:1026], i STJUE del 25 d’abril de 2024, cas C561/21 [ECLI:EU:C:2024:362]). Vegeu amb més detalls la divergència doctrinal i jurisprudencial quant al dies a quo del termini de prescripció a: Manuel Jesús Marín López, «La prescripción de la acción de nulidad de la cláusula de gastos y de la acción de restitución de los gastos abonados», Revista CESCO de Derecho de Consumo, núm. 22 (2017), p. 86-99.

4. En aquest sentit, no hi ha dubte de la imprescriptibilitat quan es tracta d’una nul·litat radical o absoluta, com és el cas de la que es deriva de l’existència de clàusules abusives. Vegeu, per exemple, la STS del 6 d’octubre de 2016, RJ 4756 (ECLI:ES:TS:2016:4283).

5. L’article 1964.2 del CC considera que el termini de prescripció de les accions personals que no tinguin un termini especial assenyalat serà de cinc anys. Quan es va signar el contracte de préstec hipotecari objecte de litigi, aquest article del CC considerava que el termini era de quinze anys. Precisament durant l’execució del contracte de préstec hipotecari aquest article va ser modificat per la Llei 42/2015, que va modificar el termini de les accions personals reduint-lo de quinze a cinc anys. La Llei 42/2015 va establir un règim transitori específic en la disposició transitòria cinquena: les accions personals nascudes abans de l’entrada en vigor de la Llei 42/2025 (7 d’octubre de 2015) segueixen el termini antic de quinze anys, però amb una limitació: si el termini de quinze anys encara no havia transcorregut, el nou termini de cinc anys comença a comptar des del 7 d’octubre de 2015.

Segons López Donaire, amb aquesta reducció s’obté un equilibri entre els interessos del creditor en la conservació de la pretensió i la necessitat d’assegurar un termini màxim per a interposar les accions personals. Vegeu Maria Belén López Donaire, «Comentario a la Ley 42/2015, de 5 de octubre, de reforma de la Ley 1/2000, de 7 de enero, de enjuiciamiento civil. En especial la reforma de los juicios verbales», Gabilex, núm. 4 (desembre 2015), p. 139.

L’ACCIÓ DE NUL·LITAT I ELS EFECTES RESTITUTORIS EN EL MARC DEL PRINCIPI D’EQUIVALÈNCIA

va presentar una sola demanda al Jutjat de Primera Instància per a demanar la nul·litat de la clàusula i la restitució dels imports corresponents.

El jutge que va presentar la qüestió prejudicial va indicar6 que, en el cas que l’acció de nul·litat no prescrigui i, en canvi, sí que ho faci l’acció de restitució, podríem trobar-nos amb l’absurda situació que la nul·litat absoluta operés en el buit o no tingués cap conseqüència, ja que, un cop declarada la seva existència (no sotmesa a caducitat ni a prescripció), no es podrien tornar les prestacions si aquest punt de l’acció s’apreciés prescrit o caducat.

Per aquest motiu, davant d’aquesta situació el jutge espanyol va plantejar la qüestió prejudicial al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) per a analitzar si el fet de dissociar la nul·litat per abusivitat i els efectes restitutoris, mantenint la imprescriptibilitat de la nul·litat i la prescriptibilitat de l’acció restitutòria, contravé el dret de la Unió Europea (UE). En concret, si contravé la Directiva 93/13/CEE7 (sobre clàusules abusives) i el principi d’equivalència, tenint en compte que en el dret espanyol no existeix aquesta diferenciació respecte a altres relacions jurídiques, segons el que diu el jutge en la mateixa qüestió.

2. MARC LEGAL APLICABLE: DRET EUROPEU I DRET ESPANYOL

El dret europeu aplicable en aquest supòsit és la Directiva 93/13, en concret els articles 6.1 i 7.1, que estableixen que les clàusules declarades abusives no vinculen el consumidor. Així doncs, l’efecte d’una clàusula contractual declarada abusiva és que cal fer com si mai no hagués existit i, per tant, mai no produirà efectes per al consumidor.8 En conseqüència, l’efecte judicial de la declaració d’una clàusula com a abusiva ha de ser el restabliment de la situació de fet i de dret en què es trobava el consumidor si no hagués existit aquesta clàusula. Aquest restabliment de la situació comporta l’efecte restitutori corresponent si resulta que la clàusula abusiva implica el pagament d’una quantitat de diners, com passa en el cas plantejat.9

6. Així es diu a «La justicia europea limita a los consumidores el tiempo para reclamar los gastos hipotecarios declarados nulos», El País, 13 de març de 2025, disponible a: https://elpais.com/economia/2025-03-13/ la-justicia-europea-limita-a-los-consumidores-el-tiempo-para-reclamar-los-gastos-hipotecarios-declarados-nulos.html?utm_source=chatgpt.com&event=go&event_log=go&prod=REGCRART&o=cerrado (última consulta: 27 octubre 2025).

7. Directiva 93/13/CEE del Consell, del 5 d’abril de 1993, sobre les clàusules abusives en els contractes subscrits amb consumidors (DOCE, núm. 95, 21 d’abril de 1993).

8. Justino, F. Duque Domínguez, «Las cláusulas abusivas en contratos de consumo», a Ubaldo Nieto Carol, Condiciones generales de la contratación y cláusulas abusivas, Valladolid, Lex Nova, 2000, p. 495.

9. STJUE del 9 de juliol de 2020, cas C-698/18, Raiffeisen Bank i BRD Groupe Société Générale (ECLI:EU:C:2020:537).

GEMMA CABALLÉ FABRA

Pel que fa el dret espanyol, les normes que entren en conflicte i que s’al·leguen en la sentència analitzada són els articles 82 i 83 de la Llei general per a la defensa dels consumidors i usuaris (LGDCU),10 que defineixen el concepte de clàusules abusives i l’efecte d’aquestes, respectivament. L’article 83 de la Llei considera que «las cláusulas abusivas serán nulas de pleno derecho y se tendrán por no puestas». Cal tenir en compte que la norma estatal que va transposar la Directiva europea 93/13 no va ser la LGDCU, sinó la Llei 7/1998, del 13 de abril, sobre condicions generals de la contractació i que precisament va modificar la LGDCU (la versió anterior, de l’any 1984), incloent-hi les disposicions relatives a les clàusules abusives i els seus efectes, que es troben actualment en els articles 82 i 83 mencionats de la LGDCU.

També resulten d’aplicació els articles 6.3, 1303 i 1964 del CC. En concret, l’article 1303 del CC estableix que «declarada la nulidad de una obligación, los contratantes deben restituirse recíprocamente las coses que hubiesen sido materia del contrato, con sus frutos; y el precio de los intereses […]».

Ara bé, arribats a aquest punt, cal diferenciar dues posicions doctrinals que tractem més detalladament en l’aparat 4.1 i que precisament versen sobre la qüestió transcendental per a resoldre la qüestió prejudicial plantejada:

— Posició A: la nul·litat per si sola ja comporta la restitució, de manera que el termini per a interposar l’acció de nul·litat per l’existència d’una clàusula abusiva i la consegüent restitució és imprescriptible.

— Posició B: l’acció de nul·litat i l’acció de restitució són diferents i independents. Per una banda, l’acció de nul·litat és imprescriptible; per l’altra, l’acció de restitució prescriu al cap de cinc anys, atenent l’article 1964 del CC, ja que es tracta d’una acció personal sense un termini específic.

3. EL PRINCIPI D’EQUIVALÈNCIA DE LA UNIÓ EUROPEA

En la qüestió prejudicial plantejada precisament s’exposa si el fet de tractar de manera diferent la nul·litat (imprescriptible) i l’acció restitutòria (prescriptible) podria contradir la Directiva 93/13 i el principi d’equivalència. En relació amb aquest últim principi, el que pretén és garantir que les normes de la UE (com és el cas de la Directiva 93/13 mencionada, que en matèria de clàusules abusives es transposa als art. 82 i 83 de la LGDCU) s’apliquin de manera justa i efectiva a tots els estats membres de la UE.

10. Reial decret legislatiu 1/2007, del 16 de novembre, pel qual s’aprova el text refós de la Llei general per a la defensa dels consumidors i usuaris i altres lleis complementàries (Boletín Oficial del Estado, núm. 287, 30 de novembre de 2007).

Aquest principi propugna que els procediments i les normes nacionals derivades del dret de la UE han de ser almenys tan favorables com els que s’utilitzen per a fer valer drets similars que provenen del dret nacional (és a dir, que no es deriven del dret europeu). Dit d’una altra manera: les normes per a fer complir el dret europeu (o que es deriven del dret europeu) han de ser igual de favorables que les que provenen directament del dret intern.

Així, aplicant aquest principi en el supòsit analitzat, aquesta possible dissociació, és a dir, tractar de manera diferent el termini de prescripció de la nul·litat (imprescriptible) i els seus efectes restitutoris (prescriptibles) només seria acceptable (no vulneraria el principi d’equivalència) si el termini de prescripció aplicat a l’acció de restitució per una clàusula abusiva (basada en la vulneració del dret de la UE) no fos menys favorable que el termini aplicat a les accions similars (nul·litats absolutes) basades en l’incompliment del dret nacional intern.

4. LA NUL·LITAT SEGONS LA DIRECTIVA 93/13/CEE I EL PRINCIPI

4.1. Efectes de la nul·litat

Tal com es preveu en l’article 1303 del CC, la nul·litat d’una clàusula comporta la restitutio in integrum, de tal manera que les parts afectades han de tornar a tenir la situació personal i patrimonial anterior a l’esdeveniment invalidador («quod mullum est, nullum habet effectum»).11

La sentència analitzada reconeix en l’apartat 30 que, malgrat que l’efecte de la nul·litat és total (ja que la causa que la motiva és l’existència d’una clàusula abusiva) i, per tant, un cop declarada una clàusula nul·la és com si no hagués existit mai (inexistència ex tunc), la protecció del consumidor no és absoluta, de manera que l’establiment de terminis de prescripció en interès de la seguretat jurídica (evitar que els procediments restin oberts indefinidament) és compatible amb el dret de la UE. De fet, aquesta tesi no és nova en el TJUE, ja que va ser tractada l’any 2021 i el Tribunal va pronunciar-se en la mateixa línia: els drets dels consumidors no són absoluts.12 Sobre aquest tema, la Sentència del Tribunal Suprem (STS) del 9 de maig de 201313 va afirmar la no retroactivitat del seu pronunciament sobre la nul·litat de les clàusules terra.

11. Rodrigo Bercovitz Rodríguez-Cano (coord.), Comentarios al Código civil, Pamplona, Aranzadi, 2001, p. 1524 i 1526.

12. Vegeu en aquest sentit la STJUE del 22 d’abril de 2021, cas C-485/19, Profi Credit Slovakia (ECLI:EU:C:2021:313).

13. ECLI:ES:TS:2013:1916.

GEMMA CABALLÉ FABRA

La possibilitat de limitar els efectes d’una declaració de nul·litat en el temps únicament seria possible amb «caràcter excepcional» i requereix el compliment de dos requisits: la bona fe dels cercles interessats i el risc de trastorns greus.14

Atenent a l’article 1303 del CC («declarada la nulidad de una obligación, los contratantes deben restituirse […]»), la nul·litat comporta la restitució sense que calgui que s’al·legui de manera expressa per part del consumidor, tal com va indicar la STS del 13 de març de 2012,15 on la restitució és el resultat «natural» que persegueix evitar precisament un enriquiment injust de l’altra part i inclús pot ser apreciada d’ofici per part dels jutges.16

Cal esbrinar, doncs, si davant d’un supòsit com el plantejat en la qüestió prejudicial, podem tractar de manera diferent la nul·litat (imprescriptible) i l’acció de restitució (que prescriu al cap de cinc anys). Amb aquesta finalitat, analitzarem per separat les dues posicions doctrinals plantejades en l’apartat 2.

— Posició A: la nul·litat per si sola ja comporta la restitució (és una conseqüència implícita i ineludible), de manera que el termini per a sol·licitar la nul·litat i la consegüent restitució és imprescriptible. En aquesta línia, Bercovitz,17 Garcia18 i O’Callaghan19 entenen que l’obligació de restitució sorgeix de la llei (no del contracte), de manera que la pot fixar el jutge encara que no hagi estat demanada expressament per les parts.20 No seria necessari, doncs, interposar una altra acció personal de manera posterior o paral·lela a la demanda de nul·litat, ja que la mateixa nul·litat comporta la restitució de forma inherent.21

Es podria qüestionar si aquesta posició doctrinal suposa una vulneració de la tutela judicial efectiva (art. 24 de la Constitució espanyola) per possible indefensió judicial en perjudici de les entitats bancàries pel fet que si no s’aplica un termini màxim per a reclamar la restitució, aquestes estaran permanentment obligades a satisfer les despeses ocasionades derivades de la declaració d’una clàusula abusiva. Entenem que

14. Isabel Pacanowska González, «Artículo 83. La nulidad de las cláusulas abusivas y la subsistencia del contrato», a Rodrigo Bercovitz Rodríguez-Cano (coord.), Comentarios del texto refundido de la Ley general para la defensa de los consumidores y usuarios y otras leyes complementarias, Pamplona, Aranzadi, 2015, p. 1158.

15. CLI:ES:TS:2012:2543.

16. Rodrigo Bercovitz Rodríguez-Cano (coord.), Comentarios al Código civil, p. 1524.

17. Rodrigo Bercovitz Rodríguez-Cano (coord.), Comentarios al Código civil, p. 1526.

18. José Ramon Garcia Vicente, «Art. 1303 CC», a Comentario al Código civil, vol. vii, Arts. 1265 a 1484, València, Tirant lo Blanch, 2023, p. 92964.

19. Xavier, O’Callaghan Muñoz, Código civil: Comentado y con jurisprudencia, 3a ed., Madrid, La ley, 2001, p. 1321.

20. Vegeu també les STS del 8 de gener de 2007 (ECLI:ES:TS:2007:380) i del 9 de novembre de 1999 (ECLI:ES:TS:1999:7056).

21. Rodrigo Bercovitz Rodríguez-Cano (coord.), Comentarios al Código civil, p. 1526.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 30 (2025)

L’ACCIÓ DE NUL·LITAT I ELS EFECTES RESTITUTORIS EN EL MARC DEL PRINCIPI D’EQUIVALÈNCIA

la resposta és negativa ja que, en tractar-se d’una clàusula abusiva i, per tant, nul·la de ple dret o absoluta, ha de generar sempre els efectes restitutoris; si no, ens trobaríem davant d’un enriquiment injust per part de les entitats bancàries.

— Posició B: l’acció de nul·litat i l’acció de restitució són accions diferents, de manera que, per una banda, l’acció de nul·litat és imprescriptible i, per l’altra, la de restitució prescriu al cap de cinc anys, segons l’article 1964 del CC, ja que es tracta d’una acció personal sense un termini específic.

En aquesta línia, hi ha autors com Tapia,22 González23 i Marín24 que defensen que l’acció de restitució és independent de la de nul·litat i que precisament les accions que pretenguin la restitució de les despeses ocasionades per una clàusula declarada nul·la seran accions personals independents de l’acció de nul·litat, ja que aquesta última per si sola no comporta la restitució. D’aquí que sigui compatible mantenir la imprescriptibilitat de l’acció de nul·litat i la prescripció de l’acció de restitució.

Atenent a aquesta posició, doncs, s’admetria que els consumidors afectats per una clàusula abusiva podrien demanar, per una banda, la nul·litat en qualsevol moment, però, per l’altra, la restitució estaria limitada en el temps, ja que, atenent al principi de congruència i en contra del que postula la posició A, si únicament es reclama la nul·litat però no la restitució, els jutges no poden resoldre sobre fets que les parts no han fet valer.

El plantejament que se’m presenta atenent a aquest raonament és: davant de la possible existència d’una clàusula abusiva en un contracte, en quin supòsit un consumidor plantejaria només la nul·litat de la clàusula sense demanar la restitució de les despeses corresponent?

Tenint en compte aquesta posició B, davant d’una clàusula abusiva en un contracte hipotecari, com passa en el cas en qüestió, el consumidor té quatre opcions:

a) Interposar únicament l’acció de nul·litat, cosa que, atenent a la seva imprescriptibilitat, pot fer en qualsevol moment, però no es produiran els efectes restitutoris

22. Alberto Javier Tapia Hermidia, «Préstamos hipotecarios: Imprescriptibilidad de la acción de nulidad de la cláusula que atribuye al consumidor el pago de los gastos asociados al contrato y prescripción de la acción restitutoria de las cantidades indebidamente pagadas. Sentencia del TJUE de 13 de marzo de 2025 (asunto C-230/24 Banco Santander)», El blog de Alberto J. Tapia Hermida [blog], 25 de març de 2025, disponible a: https://ajtapia.com/2025/03/prestamos-hipotecarios-imprescriptibilidad-de-laaccion-de-nulidad-de-la-clausula-que-atribuye-al-consumidor-el-pago-de-los-gastos-asociados-al-contrato-y-prescripcion-de-la-accion-restitutoria-de-la/?utm_source=chatgpt.com (última consulta: 27 octubre 2025).

23. Isabel Pacanowska González, «Artículo 83. La nulidad de las cláusulas abusivas», p. 1157.

24. Manuel Jesús marín lópez, «La prescripción de la acción de nulidad de la cláusula de gastos», p. 86-99, esp. p. 92.

GEMMA CABALLÉ FABRA

b) Interposar l’acció de nul·litat i l’acció de restitució al mateix temps (una sola demanda), tal com s’esdevé en el supòsit plantejat. Així, en cas que el jutge confirmi la nul·litat, es generaran també els efectes restitutoris corresponents.

c) Interposar només l’acció de restitució de les despeses. En aquest cas, cal tenir en compte que per tal que prosperi aquesta restitució es necessita la declaració judicial prèvia de nul·litat, de manera que no tindrà lloc la restitució per si sola.

d ) Interposar l’acció de nul·litat i al cap d’un temps (com a màxim cinc anys des de la sentència que declari la nul·litat) l’acció de restitució, de manera que s’iniciaran dos processos diferents. I cal tenir en compte que, passats els cinc anys de la sentència de nul·litat, ja no es podran reclamar les despeses malgrat l’existència d’una clàusula contractual nul·la.

Segons el que s’ha exposat, davant d’una clàusula abusiva les opcions a i c resulten «buides» en si mateixes, ja que la nul·litat per si sola no produeix cap efecte en el consumidor i per tal que prosperi l’acció de restitució es necessita precisament la declaració de nul·litat. En relació amb l’opció d, suposa una dilació en el temps del procediment per a reclamar la restitució, així com la generació (doble) d’unes despeses per a la part demandant. Per aquest motiu, l’opció més viable és la b, en què la part demandant sol·licita tant la nul·litat com la restitució. Aquesta opció no permet dissociar l’acció de nul·litat i la de restitució, ja que precisament aquesta última depèn de la confirmació de l’altra. Per això, coincidint amb la posició A, considerem que l’efecte restitutori prové de la mateixa declaració de nul·litat (per imperatiu legal, no contractual), sens perjudici que la part demandant la sol·liciti (principi de justícia pregada) quan interposi l’acció de nul·litat, malgrat que no té per què fer-ho (la restitució ve marcada per la llei).

4.2. Compatibilitat amb el principi d’equivalència de la Unió Europea

El TJUE declara que la compatibilitat o convivència d’ambdues realitats jurídiques (imprescriptibilitat de l’acció de nul·litat d’una clàusula abusiva i prescripció dels efectes restitutoris) queda condicionada al principi d’equivalència, que exigeix que el jutge nacional comprovi si, dins l’ordenament jurídic espanyol i en àmbits no coberts per la Directiva 93/13 (és a dir, nul·litats diferents de les de clàusules abusives), existeixen accions de restitució basades en una declaració de nul·litat semblant (per objecte, causa i elements essencials) i que, segons la norma o jurisprudència interna, no estiguin sotmeses a un termini de prescripció comparable amb l’aplicat a l’acció de restitució objecte de litigi.

Amb aquesta decisió, el TJUE obliga que els estats garanteixin la coherència entre els procediments de protecció del dret de la UE i els procediments purament interns de cada país.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 30 (2025)

L’ACCIÓ

NUL·LITAT I ELS EFECTES RESTITUTORIS EN EL MARC DEL PRINCIPI D’EQUIVALÈNCIA

Per tant, la pregunta per a poder resoldre la qüestió prejudicial és: ¿existeix en l’ordenament jurídic espanyol una norma o doctrina jurisprudencial que prevegi que l’acció de nul·litat i l’acció dirigida a fer valer els efectes restitutoris derivats de la declaració de nul·litat estan sotmeses al mateix termini de prescripció (és a dir, que totes dues són imprescriptibles)?

A l’hora de respondre a aquesta qüestió ens podem trobar amb dues opcions:

— Opció A: si el jutge comprova que en el dret espanyol hi ha accions internes semblants a les del cas analitzat que no tenen termini de prescripció (per exemple, casos de nul·litat absoluta segons el Codi civil, com ara nul·litat de contractes per causa il·lícita) i les accions de restitució respectives tampoc no en tenen, llavors, aplicant el principi d’equivalència, no es pot imposar un termini de prescripció a l’acció de restitució per clàusules abusives. És a dir, el consumidor tindria dret a reclamar la restitució de les despeses sense límit de temps, igual que en altres casos de nul·litat similars en el dret espanyol.

— Opció B: si el jutge comprova que en el dret espanyol les accions de restitució derivades d’una nul·litat semblant a la del cas tenen un termini màxim de prescripció, llavors el jutge pot mantenir el termini de prescripció en els casos de clàusules abusives, ja que no hi hauria un tracte pitjor que el que es dona en altres situacions internes comparables derivades directament del mateix dret intern.

Precisament, el jutge afirma en la mateixa qüestió prejudicial que la dissociació de nul·litat i restitució no existeix en l’ordenament jurídic espanyol, de manera que, en certa manera, assenyala l’opció A.

5. CONCLUSIONS

El dubte plantejat en la qüestió prejudicial sobre si és possible la dissociació de l’acció nul·litat i l’acció de restitució és un tema que no és aliè al debat doctrinal i jurisprudencial en matèria civil al voltant de la naturalesa de la nul·litat i els seus efectes restitutoris. En aquest supòsit analitzat, a més, la nul·litat és provocada per l’existència d’una clàusula abusiva; per tant, es tracta d’una nul·litat absoluta o de ple dret. D’una banda, seguint la línia doctrinal de González, Tapia i Marín, sí que es poden tractar de manera diferent les dues accions i sí que es podria limitar el termini per a reclamar la restitució de les despeses, ja que es tracta d’una acció diferent de la de nul·litat tot i ser aquesta última imprescriptible. Així doncs, la dissociació superaria la prova del principi d’equivalència, ja que s’entén que en l’ordenament jurídic espanyol les accions es diferencien en supòsits de nul·litat absoluta similars i, per tant, es pot limitar a cinc anys el termini per a interposar l’acció de restitució tot mantenint la imprescriptibilitat de l’acció de nul·litat.

GEMMA CABALLÉ FABRA

D’altra banda, seguint la línia com Bercovitz, Garcia i O’Callaghan, la mateixa nul·litat comporta de manera inherent la restitució i, doncs, no es reconeix la dissociació entre les dues accions, ja que per a poder restituir com a conseqüència d’una nul·litat és imprescindible que abans existeixi la nul·litat. Segons aquesta línia, la dissociació plantejada en la qüestió prejudicial vulnera el principi d’equivalència perquè en el nostre ordenament no existeix cap altre supòsit semblant al del cas (una nul·litat absoluta que genera l’efecte restitutori), en què es dissocien les accions.

No obstant això, hem vist que en determinats supòsits, atesa la particularitat de la nul·litat pels efectes que podria tenir per a la seguretat jurídica o per al conjunt de l’economia d’un país, s’admet que els drets dels consumidors (o els efectes que es preveuen en el dret civil en matèria de nul·litat) no siguin absoluts i, per tant, que sigui possible aplicar limitacions precisament en els efectes de la nul·litat.

Al nostre entendre, si es dissociessin les accions ens trobaríem davant d’una situació incongruent pels motius següents:

a) L’acció de nul·litat (en aquest cas, absoluta) quedaria desnaturalitzada perquè, passats cinc anys de la declaració d’una clàusula abusiva i, per tant, nul·la, ja no es podria fer efectiu l’efecte restitutori d’aquesta.

b) Com a conseqüència d’això anterior, ens trobaríem davant d’un enriquiment injust per part de les entitats bancàries, ja que, passats els cinc anys des de la declaració de nul·litat, no haurien de retornar les despeses, malgrat que haguessin estat originades per una clàusula nul·la de ple dret.

c) La restitució de les despeses derivades d’una clàusula abusiva no es pot dur a terme sense la declaració de nul·litat prèvia, de manera que, en els casos en què s’interposen les dues accions en una mateixa demanda, com passa en el cas plantejat, s’estaria limitant temporalment el temps per a poder al·legar una clàusula abusiva i reclamar les despeses corresponents.

Per aquest motiu, considerem que si es dissocies l’acció de nul·litat i la de restitució s’atemptaria contra el principi d’equivalència i contra la Directiva europea 13/93, de manera que no seria possible aplicar un termini màxim de cinc anys per a poder reclamar la restitució derivada d’una declaració de nul·litat.

Revista Catalana de Dret Privat,

D’EQUIVALÈNCIA

BIBLIOGRAFIA

Bercovitz Rodríguez-Cano, Rodrigo (coord.). Comentarios al Código civil. Pamplona: Aranzadi, 2001.

Duque Domínguez, Justino, F. «Las cláusulas abusivas en contratos de consumo». A: Nieto Carol, Ubaldo. Condiciones generales de la contratación y cláusulas abusivas. Valladolid: Lex Nova, 2000.

Garcia Vicente, José Ramon. «Art. 1303 CC».en Comentario al Códigi civil. Vol. VII, Arts. 1265 a 1484. València: Tirant lo Blanch, 2023.

López Donaire, Maria Belén. «Comentario a la Ley 42/2015, de 5 de octubre, de reforma de la Ley 1/2000, de 7 de enero, de enjuiciamiento civil. En especial la reforma de los juicios verbales». Gabilex, núm. 4 (desembre 2015).

Marín López, Manuel Jesús. «La prescripción de la acción de nulidad de la clausula de gestos y de la acción de restitución de los gastos abonados». Revista CESCO de Derecho de Consumo, núm. 22 (2017), p. 86-99.

O’Callaghan Muñoz, Xavier. Código civil: Comentado y con jurisprudencia. 3a ed. Madrid: La Ley, 2001.

Pacanowska González, Isabel. «Artículo 83. La nulidad de las cláusulas abusivas y la subsistencia del contrato». A: Bercovitz Rodríguez-Cano, Rodrigo (coord.). Comentarios del texto refundido de la Ley general para la defensa de los consumidores y usuarios y otras leyes complementarias. Pamplona: Navarra, 2015.

Royo-Villanova Álvarez, Segismundo. «Comentario de cuatro sentencias del Tribunal Supremo de 23 de enero de 2019 (46/2019, 47/2019, 48/2019, Y 49/2019). La cláusula de gastos en los préstamos hipotecarios de consumidores: la abusividad y sus consecuencias». A: Yzquierdo Tolsada, Mariano. Comentarios a las sentencias de unificación de doctrina: (Civil y mercantil). Vol. 11. Madrid: Dykinson, 2019.

Tapia Hermidia, Alberto Javier. «Préstamos hipotecarios: Imprescriptibilidad de la acción de nulidad de la cláusula que atribuye al consumidor el pago de los gastos asociados al contrato y prescripción de la acción restitutoria de las cantidades indebidamente pagadas. Sentencia del TJUE de 13 de marzo de 2025 (asunto C-230/24 Banco Santander)». El blog de Alberto J. Tapia Hermida [blog], 25 de març de 2025.

Revista Catalana de Dret Privat [Societat Catalana d’Estudis Jurídics], vol. 30 (2025), p. 97-100

ISSN (ed. impresa): 1695-5633 / ISSN (ed. digital): 2013-9993

http://revistes.iec.cat/index.php/RCDP / DOI: 10.2436/20.3004.02.213

EL TERMINI DE PRESCRIPCIÓ ANUAL, I NO TRIENNAL, A CATALUNYA DE LES ACCIONS DERIVADES DELS ACCIDENTS DE CIRCULACIÓ

David Casellas Roca Advocat

La mobilitat sempre ha estat una qüestió difícil de gestionar. En un país amb una població en augment constant en què moltes persones han de circular d’un lloc a un altre per a desenvolupar les seves activitats habituals, els carrers i les carreteres s’omplen diàriament de tot tipus de vehicles. Les persones que els condueixen tenen assumit que la circulació és una activitat de risc i que els accidents són inevitables. Les asseguradores que hi operen han previst mitjans per a resoldre pacíficament, si és possible, la determinació de la culpa d’aquests accidents, però continuen sent moltes les demandes que arriben als jutjats per a reclamar indemnitzacions per responsabilitat civil extracontractual, ja sigui perquè les culpes són discutibles, ja sigui perquè les ofertes indemnitzatòries es consideren insuficients.

Els advocats i les advocades de més edat saben que el termini de prescripció d’aquesta classe d’accions és molt curt, només d’un any, perquè d’antic tenen present que el termini de prescripció de les accions derivades de la culpa o la negligència de què es tracta en l’article 1902 del Codi civil espanyol és anual. En aquest codi vuitcentista totes les accions de responsabilitat civil extracontractual tenen aquesta durada i les que s’han d’exercitar per causa d’accidents de circulació, lògicament, també. Però a Catalunya, amb l’aplicació d’un dret civil propi, els dubtes van sorgir quan es va aprovar i va entrar en vigor el llibre primer.

L’article 121-21 del Codi civil de Catalunya (CCCat) estableix que prescriuen al cap de tres anys les pretensions derivades de responsabilitat extracontractual. No hi ha cap menció en el nostre codi civil sobre possibles excepcions o sobre l’aplicació preferent d’altres terminis en funció que estiguin establerts per lleis especials, sabent que aquestes sempre s’aplicarien preferentment a una llei general com és el Codi civil. Sí que trobem en l’article 121-20 CCCat —que regula la prescripció decennal— que d’una manera general preveu que les pretensions de qualsevol mena prescriuen al cap de deu anys, llevat que algú hagi adquirit abans el dret per usucapió «[…] o que aquest Codi o les lleis especials disposin una altra cosa».

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 30 (2025) 97

DAVID CASELLAS ROCA

No van ser pocs els maldecaps que ja fa uns anys va suscitar aquesta qüestió, perquè la prescripció opera com un motiu insalvable que provoca l’extinció de pretensions relatives a drets disponibles. La controvèrsia estava servida. Una llei especial d’aplicació a tot el territori de l’Estat, el Reial decret legislatiu 8/2004, del 29 d’octubre, pel qual s’aprova el text refós de la Llei sobre responsabilitat civil i assegurança en la circulació de vehicles de motor, establia en el seu article 7.1 que el termini de prescripció per a l’exercici de l’acció de què es tracta és d’un any. La qüestió va ser confosa en un primer moment sobretot pels mateixos òrgans judicials, fins que la va definir de manera definitiva la Sala Primera del Tribunal Suprem en la seva sentència del 6 de setembre de 2013. Ja feia anys que havia entrat en vigor el llibre primer del Codi civil de Catalunya, però una qüestió tan cabdal com aquesta generava una gran controvèrsia.

Fins a aquell moment a Catalunya teníem audiències provincials que mantenien posicions diferents. D’una banda, l’Audiència Provincial de Barcelona considerava que, tot i ser cert que l’article 121-21 CCCat conformava el dret comú de Catalunya pel que feia a les accions de responsabilitat extracontractual, segons el que resultava del mateix Codi civil de Catalunya el dret civil català no incloïa les matèries de competència legislativa estatal, com la mercantil (article 149.1.6è de la Constitució espanyola), de la qual forma part la normativa d’assegurances. L’Audiència Provincial esmentada deia en sentències com la del 28 de març de 2011 o la del 12 de maig del mateix any, de la Secció Setzena, que l’aplicació directa a Catalunya del dret estatal d’assegurances és una conseqüència de la distribució constitucional de la competència legislativa entre els ens territorials que ja va tenir en compte l’article 111-5 CCCat en preveure l’heterointegració del dret civil català —mitjançant l’aplicació del dret de l’Estat com a supletori—. En el preàmbul de la mateixa llei trobem que el precepte es refereix tant al caràcter preferent de les disposicions del dret civil de Catalunya, excepte els supòsits en què siguin directament aplicables les normes de caràcter general, com a la limitació de l’heterointegració mitjançant l’aplicació del dret estatal com a supletori, la qual només és possible quan no sigui contrària al dret propi o als principis generals que l’informen.

En sentit contrari, però de la mateixa època, trobem sentències de les altres audiències provincials. La de la Secció Tercera de l’Audiència Provincial Tarragona del 17 de novembre de 2007, la de la Secció Segona de l’Audiència Provincial de Lleida del 20 de maig de 2010, la de l’Audiència Provincial de Girona del 30 d’abril de 2008, entre altres, o les d’altres seccions de l’Audiència Provincial de Barcelona, com la de l’Onzena de l’11 de novembre de 2009. Diuen aquestes sentències que, conforme a l’article 121-21d del llibre primer del CCCat, prescriu al cap de tres anys:

[…] doncs si bé a l’esmentat RD Legislatiu 8/2004, de 29 d’octubre, tant en el supòsit de l’acció directa del perjudicat front a l’asseguradora com en el cas de l’acció de repetició de l’asseguradora contra el tercer responsable del dany, ex. arts. 7 i 10, estableix

un termini de prescripció d’un any, i aquesta norma es tracta d’una norma especial, ha de tenir-se en compte que el dret civil de Catalunya que té eficàcia territorial, ha d’aplicar-se amb caràcter preferent a qualsevol altra norma a l’estar expressament regulat l’institut de la prescripció per aquest codi, ex art. 111-5 de l’esmentat llibre.

Interessant debat, el que hi havia instal·lat en aquell moment: especialitat o territorialitat? I és que feia anar de corcoll a tots els professionals que intervenien en aquesta classe d’assumptes, amb audiències provincials de Catalunya resolent la qüestió de manera radicalment diferent.

La tesi que finalment va decaure, com veurem, que és l’última —és a dir, la territorial—, tenia arguments sòlids, fet que demostra que el dret és defensable des de punts de vista diferents i que la virtut dels intèrprets és convèncer els que dubten o fins i tot discrepen. Quins són aquests arguments?

El primer, evidentment, és l’eficàcia territorial del dret civil de Catalunya (art. 111-3 CCCat), que constitueix el dret comú a Catalunya (art. 111-4 CCCat) i s’aplica amb preferència a qualsevol altre, de manera que el dret supletori només regeix si no s’oposa a les disposicions del dret civil de Catalunya o als principis generals que l’informen (art. 111-5 CCCat). D’altra banda, l’article 10.9 del Codi civil espanyol estableix també taxativament que les obligacions no contractuals s’han de regir per la llei del lloc on hagi succeït el fet de què deriven.

El segon argument és que l’acció exercitada, per molt que es fonamenti en l’article 7 del Reial decret legislatiu 8/2004, del 29 d’octubre, ha de ser clarament una acció de responsabilitat civil de tipus extracontractual, igual, doncs, que la prevista en l’article 1902 del Codi civil espanyol o les previstes en altres normes, i encara que s’ubiqui en una llei especial, fet que no pot alterar mai la seva naturalesa indubtablement civil, la legislació civil catalana estableix un termini de prescripció de tres anys (art. 121-21 CCCat).

El tercer argument és evitar interpretacions que condueixin a situacions anòmales, com seria aplicar dos terminis de prescripció al mateix fet, un de tres anys aplicable al responsable i un d’un any aplicable a la seva asseguradora o al Consorci, i més encara quan la interpretació i l’aplicació de les normes sobre prescripció han de ser sempre restrictives (sentències del Tribunal Suprem de 17 de desembre de 1979, 16 de març de 1981, 2 de febrer de 1984 i 6 de novembre de 1987, entre moltes altres), la responsabilitat d’ambdues —responsable i la seva asseguradora— és solidària i, a més, l’asseguradora ha de respondre enfront de tercers perjudicats en els mateixos termes que el seu assegurat, segons el que estableixen els articles 73 i 76 de la Llei de contractes d’assegurança.

Finalment, però, com s’ha dit, la Sala Primera del Tribunal Suprem va haver de resoldre aquest cúmul de solucions contradictòries i inconciliables i, en la seva Sentència del 6 de setembre de 2013 es va decantar a favor de l’aplicació del termini de prescripció d’un any establert en l’article 7.1 del Reial decret legislatiu 8/2004. Era el

DAVID CASELLAS ROCA

que defensava l’Advocacia de l’Estat en el recurs de cassació resolt per l’alt tribunal. L’argument que s’imposava era que la disposició final primera de la Llei sobre responsabilitat civil i assegurança en la circulació de vehicles de motor refereix que el text refós es dicta a l’empara del que estableix l’article 149.1.6è de la Constitució espanyola, segons el qual l’Estat té competència exclusiva en matèria de legislació mercantil, per la qual cosa les normes de la llei esmentada regeixen directament en tot el seu territori i, doncs, no pot operar en aquest cas el principi de territorialitat per a reclamar l’aplicació de la norma catalana.

De totes maneres, el Tribunal Suprem no podia ometre l’evidència que la qüestió plantejada generava dubtes de dret davant la discrepància en les solucions adoptades per les audiències provincials. Per aquesta raó, la Sentència no imposava les costes del recurs a cap de les parts.

Com dèiem en un passatge anterior d’aquest article, la incertesa d’aquell moment obligava els advocats i les advocades més assabentats de la qüestió a interrompre cada any el termini de prescripció mitjançant algun dels mitjans amb eficàcia legal previstos per la llei (burofax, notificació per conducte notarial o altres). Així ha quedat resolta la qüestió per sempre, però no està exempta de dificultats perquè no en tot cas és clar què es considera acte de la circulació d’un vehicle de motor. Per exemple, un vehicle aturat que es crema i causa danys a altres vehicles estacionats al costat o a béns de tercers; o un vehicle que es desfrena i n’envesteix un altre quan ningú no el condueix. Resulta estrany que a Catalunya haguem de tenir en compte aquestes circumstàncies a l’hora de prendre en consideració el dret civil propi o el dret comú de tot l’Estat en matèria de terminis de prescripció. Ara que la qüestió ha quedat resolta, ens hem de seguir plantejant per què.

Per què hi ha diferents terminis de prescripció en un codi civil i en l’altre. Si el nostre dret civil català és més modern, més evolucionat i aproximat al dret comparat, per què el legislador estatal no s’ha plantejat adequar una norma del segle xix a la realitat del moment.

Molts advocats i advocades es van veure sorpresos per la controvèrsia i van patir el malestar que suposa haver d’informar els seus clients que les pretensions han prescrit. Va ser necessari activar les pòlisses d’assegurances de responsabilitat civil dels advocats i les advocades per a cobrir els danys que l’error professional havia causat als perjudicats. Va ser una lliçó que el dret no és mai una ciència del tot coneguda, del tot assimilada, del tot controlada.

És funció de l’advocacia fer que el dret sempre evolucioni. Amb els seus plantejaments fàctics i jurídics expressats en les demandes, amb els raonaments emprats en els seus recursos que es presenten davant tribunals superiors, que en alguns casos poden arribar a semblar forçats, és l’advocacia la que fa intervenir els òrgans judicials i són els pronunciaments d’aquests els que reflecteixen l’evolució del dret.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 30 (2025)

MISCEL·LÀNIA

MISCEL·LÀNIA

«CONTRATACIÓN A TRAVÉS DE PLATAFORMAS: RESPONSABILIDAD Y OTROS DESAFÍOS JURÍDICOS». FACULTAD DE DERECHO

DE LA UNIVERSIDAD DE BARCELONA, 6 DE JUNIO DE 2025

El 6 de junio de 2025 tuvo lugar, en la Facultad de Derecho de la Universidad de Barcelona, el seminario titulado «Contratación a través de plataformas: responsabilidad y otros desafíos jurídicos», una jornada académica dedicada al análisis crítico de los retos jurídicos que plantea la intermediación digital. El evento reunió a profesoras y profesores de distintas universidades españolas y portuguesas, ofreciendo un espacio para la reflexión sobre las lagunas normativas, los modelos contractuales emergentes y la protección de los consumidores en el entorno digital.

La jornada, dirigida por la profesora Lídia Arnau Raventós, se celebró gracias a una ayuda a la investigación otorgada a estos efectos por la Facultad de Derecho de la Universidad de Barcelona (UB) (convocatoria 2024).

La sesión fue inaugurada a las diez de la mañana por la profesora M. Esperança Ginebra Molins, directora del Departamento de Derecho Privado de dicha facultad, quien destacó la relevancia de examinar, desde la academia, los profundos cambios y la problemática que las plataformas digitales han generado en la dinámica de la contratación de productos y servicios, la denominada plataformización de los contratos. La doctora Ginebra indicó que la jornada intentará cubrir el máximo de cuestiones que plantea este tema y pasó después a presentar a todos los ponentes.

La profesora Lídia Arnau Raventós (UB) abrió la programación con la ponencia «¿Quién es intermediario o qué significa intermediar en el derecho europeo?», en la que destacó la complejidad de definir esta figura en la cadena contractual. Subrayó que no existe un concepto general y definitivo de intermediario, aunque diversas directivas y reglamentos europeos aportan elementos para su delimitación, como la Directiva 86/653, sobre agentes comerciales, y la Directiva 2011/83, sobre derechos de los consumidores. Según la interpretación más actual, el intermediario es quien interviene en un negocio jurídico, como mínimo en la fase de negociación, actuando en nombre y/o por cuenta de un principal. Su identificación deriva de la función y las actividades que desempeña.

La ponencia analizó también el carácter profesional o no del intermediario y su influencia en la responsabilidad de las plataformas digitales. Un aspecto clave es la percepción del consumidor: si entiende que contrata directamente con la plataforma o con un tercero. Cuando la plataforma actúa en su propio nombre, no se trata de mera apariencia, sino de contratación efectiva, lo que impacta directamente en su eventual responsabilidad. Se revisaron normas como los reglamentos 2019/1150 y 2022/2065, que abordan la intermediación en línea y el papel de los mercados digitales, así como los límites y las excepciones de la responsabilidad, en particular cuando la plataforma crea reglas o ejerce control sobre las operaciones.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 30 (2025) 103

También se discutieron casos prácticos y ejemplos de jurisprudencia, incluyendo la dificultad de demandar a plataformas como Airbnb, pese a su intervención relevante en las operaciones. El debate incluyó la interpretación de considerandos y artículos específicos de las normas vigentes, la interacción entre ellas y los posibles conflictos con directrices europeas más recientes, y concluyó que la definición y el régimen de responsabilidad del intermediario continúan siendo temas abiertos y de gran relevancia en el derecho europeo contemporáneo.

A continuación, la profesora Beatriz Añoveros Terradas (UB) abordó en su ponencia las relaciones contractuales dentro de la economía colaborativa, centrando su análisis en el modelo de negocio de Airbnb. Desde la perspectiva del derecho internacional privado europeo, destacó la dificultad de encajar estas nuevas formas contractuales —de estructura triangular, con intervención de plataforma, anfitrión y huésped— en un marco jurídico pensado para relaciones bilaterales. Estas complejidades se agravan ante la ausencia de una normativa específica para plataformas digitales, o ante la necesidad de adaptar conceptos tradicionales a realidades innovadoras. Un aspecto central fue la problemática de determinar la ley aplicable y la jurisdicción competente en caso de litigio. Según el Reglamento Roma I, en contratos relacionados con inmuebles suele aplicarse la ley del lugar donde se encuentra el bien, lo que puede dificultar la posición del consumidor. La profesora subrayó también la importancia de distinguir entre anfitriones que actúan como empresarios y los que lo hacen de manera ocasional, como consumidores, cuestión que influye directamente en el grado de protección jurídica que podrían recibir frente a la plataforma. En su análisis, Airbnb se configura claramente como un empresario, pero no siempre es evidente la posición jurídica del anfitrión.

Asimismo, según la profesora, corresponde al juez nacional realizar este examen de forma casuística. Finalmente, se planteó la necesidad de pensar en mecanismos que permitan extender cierta protección también a anfitriones no profesionales frente a plataformas como Airbnb, especialmente cuando estas ejercen poder normativo o de control significativo sobre la relación contractual.

Tras la pausa café, la profesora Mariló Gramunt Fombuena (UB) analizó la contratación de servicios turísticos a través de plataformas, poniendo el foco en los retos regulatorios para proteger al consumidor en entornos transfronterizos. Explicó que las plataformas tanto pueden actuar como vendedoras efectivas de un producto o servicio turístico —asumiendo así la responsabilidad por una prestación defectuosa o no conforme—, como desempeñar una mera función de intermediación, caso en el cual no deberían ser responsables. Ejemplo de ello son los motores de búsqueda como Skyscanner, que solo redirigen al consumidor al sitio web del proveedor, sin celebrar contrato alguno.

La ponente subrayó la importancia de que, incluso en el papel de intermediarias, las plataformas cumplan con las obligaciones de información: identificar claramente si el proveedor es un profesional o un particular y con quién se está celebrando el con-

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 30 (2025)

MISCEL·LÀNIA

trato. Este aspecto es particularmente relevante en plataformas como Booking, que ofrecen tanto alojamientos hoteleros como viviendas particulares. Asimismo, señaló las dificultades para determinar si la contratación constituye un viaje combinado o simplemente servicios de viaje vinculados, lo que implica consecuencias distintas en materia de responsabilidad.

También se abordaron problemas prácticos que afectan a la transparencia contractual, como la conversión de divisas —cuando el importe cobrado no corresponde a la cotización vigente en el momento de la reserva— o la dificultad de acceso a información precisa sobre los términos contractuales. Para la profesora, la clave está en el análisis caso por caso, verificando el grado de intervención de la plataforma, la naturaleza del servicio contratado y el cumplimiento de las obligaciones informativas, a fin de establecer si existe o no responsabilidad directa frente al consumidor.

El profesor Ignacio Fernández Chacón (Universidad de Oviedo) presentó la ponencia «Responsabilidad de los prestadores intermediarios vs. obligaciones de diligencia debida. ¿Dos mundos aparte en la DSA?», en la que analizó el nuevo marco normativo introducido por la Ley de servicios digitales (DSA, del inglés Digital Services Act) y su contraste con los estándares tradicionales de responsabilidad civil. Explicó que, en teoría, la DSA busca aumentar la responsabilidad de los prestadores y plataformas de servicios de intermediación, imponiendo obligaciones específicas para prevenir daños y actuar con diligencia frente a actividades ilícitas de los usuarios. Entre estas obligaciones se incluye la de obtener y verificar información de quienes ofrecen bienes o servicios a través de la plataforma, así como la de investigar o suspender cuentas ante sospechas fundadas de ilícitos, con un enfoque preventivo. El ponente destacó disposiciones clave como el artículo 54 (derecho a indemnización) y el considerando 42, ambos de la DSA, además de referencias al artículo 82 del Reglamento general de protección de datos (RGPD) y a las consecuencias de perder el régimen de «puerto seguro». Señaló que, aunque teóricamente las obligaciones de diligencia y el régimen de responsabilidad son independientes, en la práctica están interconectados, pues el incumplimiento de dichas obligaciones puede incidir directamente en la imputación de responsabilidad.

Asimismo, se abordaron cuestiones como la inclusión de productos defectuosos en el ámbito de la DSA, las dudas sobre el momento en que la plataforma debe actuar —si basta con indicios para suspender a un usuario— y el alcance del «conocimiento efectivo» tras una denuncia de contenido ilícito. El profesor recalcó que el artículo 54 DSA contempla una indemnización por cualquier daño o pérdida derivada del incumplimiento de obligaciones por parte de los intermediarios, además de posibles sanciones administrativas, lo que refuerza la necesidad de un cumplimiento riguroso y proactivo por parte de las plataformas.

El bloque matinal se cerró con la profesora Maria Raquel Guimarães (Universidad de Porto), que analizó la posición portuguesa respecto a la responsabilidad de los marketplaces en casos de falta de conformidad de bienes, contenidos o servicios digi-

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 30 (2025) 105

tales. Partiendo del artículo 6 DSA y del principio de «puerto seguro», destacó que, aunque el legislador europeo es sensible al papel de control que pueden ejercer las plataformas y a la apariencia que generan frente al consumidor, corresponde al derecho nacional determinar cuándo estas deben responder. Según la profesora, el artículo 54 DSA no impone directamente responsabilidad por contenidos o por cumplimiento contractual defectuoso, pero las directivas 2019/770 y 2019/771 otorgan a los estados margen para ampliar la responsabilidad de las plataformas en su transposición. En el caso portugués, el Decreto ley 84/2021 introdujo un régimen más estricto. Su artículo 44 establece que los marketplaces pueden ser considerados «socio contractual» del profesional cuando ejercen una influencia predominante en la celebración del contrato, y entonces deben responder solidariamente por la falta de conformidad. Esta influencia puede manifestarse en diversos aspectos, como los medios de celebración del contrato, el control de pagos, la fijación de precios o las condiciones contractuales, así como en el enfoque publicitario. Por tanto, aunque la plataforma no figure formalmente como parte del contrato, su grado de intervención puede situarla en una posición de responsabilidad compartida.

El artículo 45 DSA, por su parte, impone obligaciones de información a las plataformas que no sean consideradas «socios contractuales». Estas deben identificar al profesional, facilitar sus datos de contacto y aclarar si el contrato se celebra con un empresario o con un particular, y en este último caso deben advertir que no se aplicarán los regímenes de protección al consumidor. Si el marketplace incumple con estas obligaciones o se demuestra su influencia predominante en la operación, podrá ser responsabilizado objetivamente junto al vendedor. Así, el ordenamiento portugués avanza hacia un modelo más amplio y de responsabilidad más objetiva, reforzando la tutela del consumidor frente a las nuevas dinámicas del comercio digital.

En el turno vespertino, la profesora M. Teresa Franquet Sugrañes (URV) abrió su ponencia agradeciendo la oportunidad y subrayando la importancia de estas jornadas para reflexionar sobre el derecho de seguros en la era digital. Recordó que el contrato de seguro es un contrato de adhesión y de contratación masiva, lo que exige reforzar la protección de los consumidores. Señaló los retos que plantea la relación asegurado-asegurador, especialmente en lo relativo a la intervención de intermediarios, cuestión regulada por el Real decreto ley 3/2020, de 4 febrero, de medidas urgentes por el que se incorporan al ordenamiento jurídico español diversas directivas de la Unión Europea, que adaptó la normativa europea sobre distribución de seguros en España. En este contexto, los mediadores —corredores y agentes— cumplen un papel esencial de asesoramiento y acompañamiento tanto en la fase precontractual como en la gestión de siniestros.

La profesora abordó también la irrupción de las insurtech y de las plataformas de comparación de precios, que están reguladas y se consideran distribuidores de seguros. Explicó que estas empresas, al emplear nuevas tecnologías, pueden modificar profundamente los modelos tradicionales de distribución y llegar incluso a diseñar

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 30 (2025)

MISCEL·LÀNIA

productos personalizados. Ello plantea desafíos de competencia, transparencia y posibles riesgos de competencia desleal si los comparadores están vinculados a determinadas aseguradoras. Además, destacó la importancia de los deberes de información: las plataformas deben indicar cómo obtienen los datos y elaboran los algoritmos y deben garantizar que no se producen prácticas discriminatorias ni limitaciones indebidas en el acceso a la contratación.

Finalmente, la profesora analizó el impacto del big data y de la inteligencia artificial (IA) en el sector asegurador. Recordó que el Reglamento europeo de inteligencia artificial considera de alto riesgo los sistemas aplicados a seguros de vida y de salud, y exigió medidas para evitar sesgos y garantizar la equidad. Aunque el uso masivo de datos puede mejorar la personalización de coberturas y la prevención de riesgos, también acentúa la asimetría informativa entre aseguradora y asegurado. Por ello, insistió en que los intermediarios y distribuidores deben reforzar sus obligaciones de transparencia, asesoramiento y control, para asegurar que el avance tecnológico se traduce en una mayor protección al consumidor.

La profesora Rosa Milà Rafel (UPF) expuso los riesgos asociados al uso de patrones oscuros (dark patterns) en las interfaces digitales y subrayó que la contratación online tiene particularidades que afectan a la atención del consumidor y lo hacen más vulnerable frente a prácticas de manipulación. Estas estrategias, utilizadas tanto por grandes empresas como por pequeñas, buscan condicionar la voluntad del usuario mediante diseños persuasivos o engañosos: desde la obstrucción de cancelaciones y la obligación de registrarse para comprar, hasta la urgencia forzada con cronómetros, la ocultación de costes finales o la prueba social que simula alta demanda.

La ponente explicó que, aunque no existe una definición única, el considerando 67 de la DSA describe los dark patterns como diseños que manipulan a los usuarios para adoptar decisiones que no habrían tomado con información clara e imparcial. Estas prácticas no solo afectan a la libertad contractual, sino que pueden generar daños psicológicos, materiales o incluso de privacidad, minando la confianza del consumidor en el entorno digital. Su eficacia se potencia precisamente por el comportamiento de los usuarios en línea y la rapidez con la que interactúan con las plataformas.

En cuanto al marco normativo, destacó la complejidad de articular la prohibición en la Unión Europea (UE), que combina la Directiva sobre prácticas comerciales desleales con lo dispuesto en el artículo 25 de la DSA. Este último prevé la prohibición de dark patterns en plataformas en línea, aunque plantea dudas sobre su alcance respecto de otros servicios de intermediación. También persiste la dificultad de trazar el límite entre un dark pattern y una simple estrategia publicitaria legítima. Finalmente, la profesora subrayó que estas restricciones se aplican tanto en relaciones de empresa a consumidor (B2C) como en relaciones de empresa a empresa (B2B), lo que consolida un régimen más estricto de transparencia y responsabilidad para las plataformas digitales.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 30 (2025) 107

El profesor Tomàs Gabriel Garcia-Micó (UB) analizó el papel de los prestadores de servicios logísticos en la Directiva 2024/2853 y en la DSA, centrando su intervención en los e-marketplaces, como Amazon o AliExpress. Estas plataformas, cuya función esencial es alojar y difundir contenidos y facilitar la celebración de contratos a distancia, concentran gran parte del comercio electrónico de la UE, en la que el 77 % de los usuarios han realizado compras en línea. Sin embargo, una parte significativa de estos bienes —muchos de ellos, peligrosos o prohibidos— provienen de fuera de la UE, lo que dificulta el control por la ausencia de responsables claramente identificados en la cadena de suministro.

La ponencia explicó que la Directiva de productos defectuosos establece un sistema en cascada para determinar la responsabilidad: en primer lugar, los fabricantes (de componentes o del producto acabado, incluidos los que aparentan serlo); en segundo lugar, los importadores o representantes autorizados en la UE; en tercer lugar, los prestadores de servicios logísticos, definidos como los que realizan al menos dos actividades como almacenamiento, empaquetado o distribución, sin ser propietarios del producto (con exclusión de los servicios postales y de paquetería). Finalmente, si ninguno de estos actores puede ser identificado, la responsabilidad recae subsidiariamente en el distribuidor local.

El profesor subrayó que las plataformas en línea solo asumen responsabilidad residual cuando no se logra identificar a otro operador dentro de la UE. No obstante, su papel como prestadores logísticos, especialmente cuando internalizan el envío de productos, las sitúa cada vez más en el centro del debate regulatorio. Con el auge del comercio electrónico transfronterizo, la interacción entre la DSA, la Directiva de productos defectuosos y la normativa de seguridad general de los productos cobra una importancia decisiva para garantizar la protección adecuada de los consumidores europeos.

La profesora Rosa M. Garcia Teruel (UB) cerró la jornada analizando la responsabilidad civil de las plataformas por el tratamiento de datos personales, a partir del cruce entre el RGPD y las obligaciones de la DSA. Señaló que la mayoría de los datos que circulan por las plataformas son datos personales de personas físicas identificadas o identificables, incluyendo categorías especiales especialmente sensibles (religión, salud, política, etc.). Recordó que el RGPD distingue entre responsables —quienes deciden la finalidad y los medios del tratamiento— y encargados, que actúan por cuenta de aquellos. En determinados casos, como las redes sociales, puede hablarse incluso de corresponsabilidad de la plataforma en el tratamiento.

La ponente explicó que el RGPD establece un triple sistema de protección para los interesados: en primer lugar, la posibilidad de acudir a la autoridad de control (como la Agencia Española de Protección de Datos), con opción de impugnar sus decisiones en vía administrativa; en segundo lugar, la vía judicial ordinaria, prevista en el artículo 79, que garantiza el ejercicio de los derechos recogidos en los artículos 12 a 22 (acceso, rectificación, supresión, portabilidad, etc.); y, finalmente, el artí-

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 30 (2025)

culo 82, que reconoce el derecho a una indemnización por daños y perjuicios derivados de incumplimientos. Este último fue el eje de la intervención, por tratarse del régimen de responsabilidad civil propiamente dicho.

En este marco, la profesora destacó que la indemnización puede comprender tanto daños materiales como morales, pero no punitive damages. Subrayó que el régimen de responsabilidad del artículo 82 RGPD es subjetivo: los encargados solo responderán cuando incumplan sus propias obligaciones o actúen fuera de las instrucciones del responsable. La DSA, por su parte, refuerza el deber de diligencia y el principio de transparencia, aunque mantiene la referencia al régimen de «puerto seguro». En conjunto, las normas reflejan la necesidad de articular mecanismos eficaces que garanticen la protección de los usuarios frente a posibles vulneraciones en el entorno digital.

El seminario puso de relieve la urgencia de revisar los marcos normativos aplicables a la contratación digital, en especial para conciliar la protección de los usuarios con la innovación tecnológica. Las ponencias ofrecieron un panorama rico en perspectivas, tanto desde el derecho civil y mercantil como desde la óptica de la protección de datos y la defensa del consumidor.

La jornada se consolidó como un foro académico de alto nivel, capaz de conectar la teoría jurídica con los problemas prácticos que plantean las plataformas digitales, y dejó como mensaje central la necesidad de un enfoque armonizado y dinámico para afrontar los desafíos regulatorios del futuro inmediato.

Rafael Viana

Estudiant del màster en Dret de l’Empresa i els Negocis Universitat de Barcelona

SEMINARI INTERNACIONAL «LA DIGITALIZACIÓN DEL DERECHO PRIVADO», UNIVERSIDAD AUTÓNOMA DE CHILE I UNIVERSITAT DE BARCELONA

Els dies 17 i 18 de juliol de 2025 es va celebrar a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona (UB) el seminari internacional «La digitalización del derecho privado», organitzat pel mòdul Jean Monnet IA y Derecho Privado de la Universidad Autónoma de Chile i l’Institut de Recerca TransJus, amb la col·laboració del Grup de Dret Civil Català de la UB i la Càtedra Jean Monnet de Dret Privat Europeu. Aquest seminari ha esta el resultat de la col·laboració entre la Universitat de Barcelona, l’Institut TransJust i la Universitat Autònoma de Xile després d’anys de sinergies en activitats de la Càtedra Jean Monnet. L’objectiu del seminari era debatre sobre els efectes de la digitalització en el dret privat en àmbits com ara la contractació, la responsabilitat civil i la resolució de conflictes. El seminari es va articular en quatre blocs. El primer, sobre els aspectes civils de la protecció de dades personals, va comptar amb la intervenció de la Dra. Rosa M. Garcia Teruel (UB), que va parlar sobre la responsabilitat civil prevista en l’article 82 del Reglament general de protecció de dades (RGPD). La ponent va posar èmfasi en els requisits exigibles d’acord amb la interpretació del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) i la contradicció que pot suposar exigir la prova que s’ha infringit el Reglament, tal com demana el TJUE, i el principi de responsabilitat proactiva previst en l’article 5.2 RGPD. Seguidament, el Dr. Roberto Cippitani (Universitat de Perugia) va parlar de l’estatut o règim jurídic de les dades i de la dificultat de parlar sobre la seva apropiació, per molt que siguin objecte de tràfic jurídic. La Dra. M. Isabel Cornejo (Universitat Autònoma de Xile) va fer una intervenció sobre les dades biomètriques cognitives, que va qualificar de nova categoria de dades, admesa per la UNESCO, i que aglutinen informació sobre patrons cerebrals, la protecció de les quals encara és insuficient en les lleis vigents.

El segon bloc va tenir per objecte la resolució de conflictes a través de plataformes digitals. La Dra. Rosa Barceló (UB) va plantejar si l’arbitratge de consum a través de plataformes digitals està inclòs en la Directiva 2013/11/UE i el Reial decret 713/2024, i va delimitar quin és l’àmbit d’aplicació de l’article 21 del Reglament de serveis digitals sobre la resolució extrajudicial de litigis. El Dr. Sebastián Bozzo (Universitat Autònoma de Xile) va qüestionar que els litigis de consum puguin resoldre’s adequadament per la via judicial i va posar èmfasi en la necessitat de potenciar l’arbitratge obligatori.

El tercer bloc es va centrar en la responsabilitat civil i la intel·ligència artificial. La Dra. Mònica Navarro Michel (UB) va tractar del règim de responsabilitat per productes defectuosos derivat de l’ús de la intel·ligència artificial, qüestió especialment problemàtica atesa la imprevisibilitat de les decisions que pot generar aquesta tecno-

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 30 (2025)

MISCEL·LÀNIA

logia. A continuació, la Dra. Claudia Bahamondes (Universidad Diego Portales) va referir-se a la responsabilitat civil dels registradors de la propietat en l’ús de la intelligència artificial i el Dr. Hugo Vera (Universitat Andrés Bello) va centrar-se en el funcionament de l’algoritme de Tiktok. Aquest bloc va acabar amb l’exposició del Dr. David Cuba (Universitat d’Antofagasta), sobre neurotecnologia i neurodret i la seva incidència en el dret del consum i el dret constitucional xilè.

En l’últim bloc, els ponents van ocupar-se de la contractació a través de plataformes. El Dr. Tomàs Gabriel García-Micó (UB) va destacar el diferent àmbit d’aplicació objectiu i temporal del Reglament de seguretat general dels productes i del Reglament de serveis digitals, tocant al deure d’informació. Seguidament, la Dra. Erika Isler (Universitat Autònoma de Xile) va posar de manifest la transcendència de l’onerositat del negoci en el concepte de consumidor i la consegüent responsabilitat de les plataformes digitals per un fet propi o aliè quan existeix un proveïdor intermediari. El seminari va servir per a posar en relleu els reptes comuns del dret privat davant de la digitalització i les, de vegades, diferents solucions que ofereixen els diferents ordenaments, a Xile i a Europa. És precisament la comparació jurídica el que pot ajudar a trobar solucions comunes per a problemes que, com es va evidenciar en el seminari, també són comuns; i també pot facilitar el transplantament jurídic d’un continent a l’altre quan es demostri que unes solucions són millors que unes altres.

Àlex Hernández Tous

Estudiant del grau en Dret Universitat de Barcelona

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 30 (2025) 111

CRÒNICA DE LES JORNADES

«VULNERABILITAT, SOSTENIBILITAT I EFECTIVITAT EN LES RELACIONS DE CONSUM». FACULTAT DE DRET DE LA UNIVERSITAT DE BARCELONA, 24 I 25 D’ABRIL DE 2025

Els dies 24 i 25 d’abril de 2025 la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona (UB) va acollir les jornades «Vulnerabilitat, sostenibilitat i efectivitat en les relacions de consum», una trobada acadèmica i professional que va reunir professors i professores universitaris, magistrats, notaris, representants del tercer sector i autoritats públiques per a reflexionar sobre els nous reptes del dret de consum en una societat en transformació constant.

Les jornades, dirigides per la Dra. Mariló Gramunt Fombuena i la Dra. Gemma Rubio Gimeno, s’emmarcaven dins del projecte de recerca «Sostenibilidad, vulnerabilidad y efectividad: nuevo marco para una reformulación del derecho contractual de consumo» (PID2023-146813NB-I00) i van comptar amb la col·laboració de la Càtedra d’Estudis de Consum i Resolució Alternativa de Litigis de la UB i Agència Catalana del Consum. A més, també hi van col·laborar el Col·legi Notarial de Catalunya, la Fundació “la Caixa”, l’Agència Catalana del Consum de la Generalitat de Catalunya, l’Institut de Recerca TransJus de la UB i el grup de recerca SGR 00347 (2021).

L’objectiu de les jornades era analitzar, des d’una perspectiva transversal, tres grans eixos que afecten avui el dret privat i, en particular, les relacions de consum: la vulnerabilitat, la sostenibilitat i l’efectivitat dels drets. En paraules de les seves directores, no es tractava només de reflexionar des de l’acadèmia, sinó de generar un espai de transferència de coneixement entre universitat i societat, en què la recerca jurídica es posés al servei de la pràctica i viceversa.

Les jornades van ser inaugurades pel Dr. Jaume Tarabal Bosch, vicedegà de Relacions Institucionals i Transferència de la Facultat de Dret de la UB.

Primer bloc de ponències: «La vulnerabilitat en la contractació de consum»

La primera ponència, dedicada a la vulnerabilitat, va ser moderada per la Dra. Gemma Rubio Gimeno, professora agregada de dret civil de la UB.

La primera intervenció d’aquesta ponència va ser a càrrec de la Dra. Inmaculada Vivas Tesón, catedràtica de dret civil de la Universitat de Sevilla, i es va titular «Discriminación en la contratación de consumo y vulnerabilidad». La Dra. Vivas va centrar la seva anàlisi en les persones amb discapacitat i les persones amb VIH, que pateixen discriminacions estructurals en l’accés als béns i serveis a causa de barreres físiques, digitals, socials i econòmiques. Malgrat l’existència d’un ampli marc legal antidiscriminatori, va assenyalar que l’accessibilitat universal continua sent una as-

MISCEL·LÀNIA

signatura pendent. Les barreres normatives, tecnològiques i socials no només limiten la capacitat de contractar, sinó també la de reclamar. Com a solució, va proposar reforçar la fiscalització de les normes, sancionar les pràctiques discriminatòries i fomentar l’educació en drets de les persones consumidores.

La segona intervenció, a càrrec de la Dra. Carla Solinas, professora agregada de dret civil a la Università degli Studi di Roma Tor Vergata, va tractar la vulnerabilitat en el sector energètic. La Dra. Solinas va distingir entre pobresa energètica i vulnerabilitat energètica, i va destacar que aquesta darrera no és només una qüestió de dret contractual, sinó que és sistèmica. La protecció del consumidor vulnerable, va afirmar, no es resol amb clàusules contractuals, sinó amb una arquitectura reguladora que actuï sobre el conjunt del sistema energètic. La seva intervenció va evidenciar que la vulnerabilitat energètica és una expressió paradigmàtica de la desigualtat estructural i que la Unió Europea aposta per un model més participatiu que permeti a les persones vulnerables formar part de comunitats energètiques o projectes d’autoconsum.

La Dra. María Dolores Hernández Díaz-Ambrona, professora titular de dret civil de la Universitat Complutense de Madrid, va continuar amb una reflexió sobre la digitalització com a factor de vulnerabilitat. Va assenyalar que la transició digital, tot i aportar noves oportunitats, ha generat nous riscos per a les persones consumidores, especialment les més vulnerables: les persones grans, les persones que tenen una discapacitat i les persones que viuen en entorns rurals. La Dra. Hernández va defensar la necessitat de garantir la supervisió humana de les decisions automatitzades, d’acord amb el que estableix el Reglament (UE) 2024/1689 sobre intel·ligència artificial, per a evitar que els algoritmes amplifiquin les desigualtats. La ponent va recordar que les decisions automatitzades afecten més a qui menys capacitat té per a defensar-se i va instar a mantenir una digitalització ètica i inclusiva.

La darrera ponència d’aquest bloc va ser la de la Dra. Miriam Anderson, professora agregada de dret civil de la UB, que va analitzar la vulnerabilitat en el sector financer. La Dra. Anderson va examinar les iniciatives de finançament sostenible, com les hipoteques verdes, i va advertir dels riscos de sobreendeutament i desigualtat que poden derivar-se’n. Va alertar que la sostenibilitat econòmica no pot convertir-se en un privilegi, sinó que ha de garantir la inclusió financera. Així, va advocar per una regulació que asseguri que la transició verda no es faci a costa dels consumidors més febles.

La taula rodona posterior a la ponència, «La resposta dels operadors jurídics i del tercer sector davant les situacions de vulnerabilitat», va ser moderada per la Dra. Mariló Gramunt Fombuena.

El Sr. Marc Simón Martínez, subdirector general de la Fundació “la Caixa”, va inaugurar el debat subratllant la importància del tercer sector en la defensa dels consumidors vulnerables i en la identificació dels col·lectius més afectats.

Des de la perspectiva del notariat, el Sr. Víctor Asensio Borrellas, notari de Mataró, va explicar el paper dels notaris com a garants de la transparència i la seguretat

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 30 (2025) 113

jurídica en la contractació, sobretot en l’àmbit immobiliari. Va exposar casos pràctics en què el notari actua com a mediador preventiu i promotor de mesures de suport per a persones amb discapacitat o en situacions de vulnerabilitat.

El degà del Col·legi d’Advocats de Manresa, Sr. David Casellas Roca, va posar l’accent en la funció social de l’advocacia i en el progrés que ha experimentat l’assistència jurídica gratuïta. Va advertir, però, dels riscos de la litigació en massa, que pot desnaturalitzar la defensa col·lectiva i provocar efectes pendulars en el sistema judicial.

Tot seguit, el Sr. Miguel Funes Jiménez, director comercial d’Endesa, va exposar la perspectiva empresarial. Va recordar que la Llei 24/2015, pionera en la protecció dels clients vulnerables i en la prevenció dels talls de subministrament, encara no ha estat desenvolupada completament. Funes va defensar la necessitat de protocols clars i mecanismes àgils per a identificar la vulnerabilitat i aplicar mesures de condonació del deute, en col·laboració amb les administracions públiques.

Finalment, per a tancar la taula rodona, la Sra. Gina Tost i Faus, experta en tecnologia i comunicació, va abordar les bretxes digitals com a noves formes de vulnerabilitat estructural. Va identificar cinc dimensions d’aquestes bretxes: l’accés desigual a la tecnologia, la discriminació algorítmica, la manca d’innovació empàtica, la insuficient collaboració entre administracions i empreses tecnològiques, i la desinformació. Tost va insistir que la vulnerabilitat digital és avui un dels problemes més invisibles però també un dels més determinants, i va advocar per una alfabetització mediàtica i digital que permeti a les persones vulnerables participar plenament en la vida social i econòmica.

Segon bloc de ponències: «Sostenibilitat en la contractació de consum»

La segona ponència, moderada per la Dra. Isabel Viola Demestre, professora titular de dret civil de la UB, va centrar-se en la sostenibilitat com a nou principi transversal del dret de consum.

La Dra. Esther Torrelles Torrea, catedràtica de dret civil de la Universitat de Salamanca, va obrir la sessió amb una ponència dedicada a la Directiva (UE) 2024/1799, que introdueix un nou dret a la reparació. La Dra. Torrelles va destacar que aquesta norma suposa un canvi de paradigma: del consum immediat cap a la cultura de la reparació. Va explicar que la Directiva obliga fabricants i venedors a facilitar la reparació de productes i crea instruments innovadors, com una plataforma europea de reparació en línia o un formulari europeu d’informació sobre reparacions. Segons la ponent, aquesta directiva no només promou un consum més sostenible, sinó que potencia una nova ciutadania econòmica, més responsable i més informada.

Seguidament, la Dra. Maria Cristina Gaeta, professora lectora de la Università degli Studi Suor Orsola Benincasa, de Nàpols, va parlar sobre la possibilitat de mesurar la sostenibilitat de la intel·ligència artificial (IA) des del dret privat. La Dra.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 30 (2025)

MISCEL·LÀNIA

Gaeta va defensar que la sostenibilitat tecnològica ha d’integrar-se en totes les fases de producció i ús de la IA, i que el dret privat té un paper essencial per a garantir-ne la responsabilitat ètica i social.

La ponència següent, de la Dra. Laura Presicce, professora lectora de dret administratiu de la Universitat Oberta de Catalunya, va analitzar el fenomen del greenwashing. La Dra. Presicce va explicar que la Directiva sobre greenwashing comercial és la primera norma europea que inclou explícitament el concepte d’empoderament del consumidor, encara que sigui indirecte, ja que actua imposant obligacions a les empreses per a evitar pràctiques comercials enganyoses. Va subratllar que la Directiva suposa un avenç, però el seu èxit dependrà del fet que la seva transposició i aplicació judicial siguin correctes.

El Sr. Ignasi Fernández de Senespleda, magistrat titular del Jutjat Mercantil número 10 de Barcelona i professor associat de la UB, va abordar la relació entre ecoblanqueig (en castellà, ecoimpostura) i competència deslleial. Va parlar sobre la Directiva (UE) 2024/825, que reforça la protecció dels consumidors davant pràctiques de greenwashing prohibint afirmacions ambientals vagues o sense base científica. El Sr. Fernández de Senespleda va insistir en la necessitat de garantir la veracitat i verificabilitat de les afirmacions ambientals.

La segona ponència es va tancar amb la intervenció del Dr. Pedro del Pozo Carrascosa, catedràtic de dret civil de la UB, qui va oferir una reflexió sobre la reutilització de figures clàssiques del dret privat per a assolir objectius de desenvolupament sostenible. Va analitzar la Llei 11/2022, que ha atribuït al cens emfitèutic una nova funció social i ambiental, com a garantia i mecanisme de pagament en actuacions de millora urbana. El Dr. Del Pozo va destacar que aquesta reinterpretació del dret civil tradicional pot esdevenir una eina útil per a la política pública.

La taula rodona del bloc dedicat a la sostenibilitat es va anomenar «El temps de la sostenibilitat i el consum responsable». Moderada per la Dra. Esther Torrelles Torrea, va reunir representants de l’Administració, del món empresarial, de les organitzacions de consumidors i de la restauració.

La Dra. María Jesús Serra Varela, cap de l’Àrea de Cooperació en Protecció al Consumidor del Ministeri de Drets Socials, Consum i Agenda 2030, va exposar la problemàtica del greenwashing i la necessitat d’oferir informació clara i verificable sobre les característiques mediambientals dels productes. Va presentar la Guía de comunicación sostenible del Ministeri, que estableix principis de transparència i claredat per a evitar la informació enganyosa.

A continuació, el Dr. Salvador Viciana Caballero, coordinador de l’Escola de Consum de l’Agència Catalana del Consum, va destacar el paper de l’educació com a motor del canvi. Va defensar la formació de consumidors «diligents, ètics i cívics», capaços de comprendre l’impacte de les seves decisions, i va presentar diversos tallers educatius adreçats a joves i que connecten el consum quotidià amb la sostenibilitat.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 30 (2025) 115

Tot seguit, la presidenta de l’Organizació de Consumidors i Usuaris de Catalunya (OCUC), la Dra. Anna Tardà Lleget, va remarcar la dificultat creixent dels consumidors per a exercir un consum responsable dins d’un mercat dominat per cadenes globals i pels hàbits d’usar i llençar. Va advertir sobre la pèrdua del dret a la compra plural i sobre la confusió que generen algunes polítiques de reciclatge, que poden derivar en desafecció i fatiga ambiental.

El Sr. Antoni Torres Vergara, vicepresident de Petita i Mitjana Empresa de Catalunya (PIMEC), va reivindicar el comerç de proximitat com a pilar d’una economia sostenible. Va recordar que aquests establiments generen ocupació local, integren la diversitat i redueixen l’impacte ambiental del transport.

I, en la mateixa línia de defensa de la proximitat, la Sra. Ada Parellada i Garrell, restauradora i comunicadora, va concloure amb una intervenció inspiradora sobre l’alimentació com a acte polític. Va afirmar que el que posem al cistell té més poder que el que posem a l’urna i va defensar una alimentació de proximitat i aprofitament, capaç de regenerar el territori i recuperar el patrimoni culinari.

Tercer bloc de ponències: «L’efectivitat dels drets dels consumidors»

La segona jornada va acollir la tercera i darrera ponència, moderada pel Dr. Carles E. Florensa i Tomàs, catedràtic de dret civil de la Universitat de Lleida, i en la qual es va abordar el repte de l’efectivitat dels drets dels consumidors.

La Dra. Marina Cedeño Hernán, professora titular de dret processal de la Universitat Complutense de Madrid, va analitzar la incidència de la jurisprudència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea en el procés civil i va subratllar que aquesta jurisprudència exigeix al jutge nacional adoptar un paper actiu per a compensar la desigualtat estructural del consumidor, fins i tot revisant clàusules abusives o practicant proves d’ofici.

El Dr. Lluís Caballol Angelats, professor titular de dret processal de la UB, va presentar les novetats de la Llei orgànica 1/2025, de mesures en matèria d’eficiència del servei públic de justícia. Va destacar la inclusió de les despeses d’assistència lletrada en la taxació de costes i la introducció de mecanismes de negociació prèvia en les reclamacions de consum. El Dr. Caballol va lamentar, però, l’ajornament del procés especial per a les accions col·lectives previstes en la Directiva 2020/1828.

A continuació, i sense deixar l’anàlisi de la Llei orgànica 1/2025, la Dra. Isabel Viola Demestre va intervenir per a analitzar el paper dels mitjans adequats de solució de controvèrsies (MASC) en aquesta llei. Va explicar que la norma aposta per la resolució extrajudicial com a via per a descarregar els tribunals, però va advertir del risc de sobrecàrrega dels MASC si se’ls assignen conflictes que haurien de resoldre’s judicialment. Viola va remarcar la importància de la força executiva i la seguretat jurídica.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 30 (2025)

MISCEL·LÀNIA

La Dra. Mariló Gramunt, professora titular de dret civil de la UB i presidenta de la Junta Arbitral de Consum de Catalunya, va dedicar la seva ponència a l’arbitratge de consum, del qual va defensar la constitucionalitat fins i tot en la seva modalitat obligatòria per a empreses, sempre que es garanteixi la possibilitat d’una (limitada) revisió judicial del laude. La Dra. Gramunt va proposar una modificació de la Llei 60/2003, d’arbitratge, per a introduir una causa específica d’anul·lació dels laudes de consum, que permetria la seva revisió judicial.

La Dra. Ilaria Caggiano, catedràtica de dret privat de la Università degli Studi Suor Orsola Benincasa, de Nàpols, va presentar l’experiència italiana de l’àrbitre bancari financer (ABF), creat el 2009. Va destacar-ne l’eficiència i la seva funció de laboratori per al desenvolupament de la IA aplicada a la resolució de litigis, dins d’un marc de transparència i legal design.

Finalment, la Dra. Rosa Barceló Compte, professora lectora de dret civil de la UB, va explorar els conflictes de consum 2.0 derivats de les plataformes digitals i el Reglament de serveis digitals (DSA, de l’anglès Digital Services Act). Va explicar que aquesta norma introdueix nous mecanismes de resolució extrajudicial certificats per cada estat membre, tot i que encara plantegen dubtes sobre les garanties processals en comparació amb el sistema clàssic de la Directiva 2013/11.

La darrera taula rodona es va titular «Les reclamacions de consum avui», va ser moderada pel Sr. Isidoro García Sánchez, director de l’Agència Catalana del Consum, i va reunir diversos especialistes que van analitzar l’estat actual de les reclamacions de consum.

La Sra. Alicia Menéndez González, subdirectora adjunta, secretària del Consell de Consumidors i Usuaris, de la Direcció General de Consum del Ministeri de Drets Socials, Consum i Agenda 2030, va repassar els indicadors d’èxit del sistema arbitral i va advertir que el nombre de reclamacions no ha augmentat i que cal reforçar la confiança ciutadana. Va indicar possibles vies per a aconseguir-ho, com ara l’obligatorietat d’alguns mecanismes en sectors regulats o processos administratius similars al de l’autoritat financera independent.

El Sr. Juan León Reina, magistrat titular del Jutjat de Primera Instància número 43 de Barcelona, va abordar la protecció del consumidor en la relació advocat-client, especialment pel que fa als fulls d’encàrrec i les seves clàusules. Va analitzar també la monetització dels processos judicials i la necessitat de limitar l’abús del recurs judicial.

A continuació, el Sr. Oriol Sánchez Castro, responsable de Resolució Alternativa de Litigis de l’Agència Catalana del Consum, va exposar les novetats del Reial decret 713/2024, que regula el sistema arbitral de consum, incidint en les modificacions pel que fa a la possibilitat d’introduir limitacions en l’adhesió al sistema.

La Sra. Cristina Vallejo Ros, advocada i vocal del Tribunal Arbitral de Barcelona, va presentar el model d’arbitratge en arrendaments urbans, del qual va destacar la rapidesa i l’eficàcia. Va posar com a exemple el Pla Alquila de la Comunitat de Madrid,

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 30 (2025) 117

que resol litigis en una mitjana de quaranta-un dies i la meitat dels laudes complerts voluntàriament.

Per a tancar la taula i la jornada, el Dr. Xavier Hormigos Mesa, cap del Servei de la Junta Arbitral de Transports de Catalunya, va comparar el règim d’arbitratge en els transports i el consum, i va subratllar la necessitat d’harmonitzar els procediments i de millorar la formació dels òrgans arbitrals de transport, davant l’augment de reclamacions vinculades als contractes de transport.

En les conclusions finals, la Dra. Mariló Gramunt i la Dra. Gemma Rubio van agrair la participació de tots els ponents i assistents i van subratllar la riquesa del debat interdisciplinari i el valor de la transferència entre acadèmia i pràctica. Van coincidir que el dret de consum afronta avui tres grans reptes: la protecció de la persona vulnerable, la transició cap a una sostenibilitat real i l’efectivitat de la tutela jurídica. Per a tancar les jornades, l’acte de clausura va anar a càrrec del Sr. Isidoro García Sánchez, director de l’Agència Catalana del Consum.

Yaiza Moreno Castro Investigadora predoctoral Departament de Dret Privat Universitat de Barcelona

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 30 (2025)

RESSENYA

MISCEL·LÀNIA

LA POSESIÓN: UN ESTUDIO DESDE EL CÓDIGO CIVIL DE CATALUÑA, DE PEDRO DEL POZO CARRASCOSA1

El llibre cinquè del Codi civil de Catalunya (CCCat) preveu en el seu títol ii la regulació de la possessió com a institució jurídica autònoma. I, si bé les normes incloses en aquest títol suposen un avanç per a la determinació de la naturalesa jurídica i els efectes de la possessió, encara avui resten aspectes dubtosos i marge de millora en la legislació.

Amb aquesta temàtica, el 2024 es publicà l’obra La posesión: Un estudio desde el Código civil de Cataluña (Marcial Pons), del professor Pedro del Pozo Carrascosa, catedràtic de dret civil de la Universitat de Barcelona. L’estudi té com a base el projecte de recerca que va presentar en el concurs a la plaça de catedràtic d’aquesta universitat el 29 d’abril de 2021 i que ha sortit a la llum en forma de monografia de quatre-centes quaranta-quatre pàgines. Addicionalment, aquesta obra s’emmarca en dos projectes de recerca finançats pel Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats: la primera part, en el projecte «Cumplimiento de los contratos y realidad digital: la adaptación del derecho contractual para la prevención de conflictos transfronterizos», liderat per la Dra. Mariló Gramunt i la Dra. Gemma Rubio; la segona part, en el projecte «La reforma del crédito inmobiliario: hacia un mercado europeo sostenible, inclusivo y digital», liderat per la Dra. Miriam Anderson i la Dra. Esther Arroyo. Cal iniciar la recensió indicant que l’autor demostra amb aquesta monografia que l’estudi rigorós de qüestions clàssiques no només és necessari per a l’avenç de la ciència jurídica, sinó que, a més, pot ser una eina útil per a la resolució de qüestions d’actualitat. Així, i merament a títol d’exemple, la possessió és l’element subjacent dels debats sobre l’ocupació d’immobles, en tendència aquest any arran de la publicació de la «Llei antiokupes», que no és més que una modificació a la Llei d’enjudiciament criminal feta per la Llei orgànica 1/2025 amb la finalitat que els delictes de violació del domicili es puguin resoldre mitjançant el judici abreujat. Igualment, és el pressupòsit de l’aplicació d’altres institucions, com el dret de retenció, que requereix que la persona creditora sigui posseïdora per a poder constituir aquesta garantia real (art. 569-3 i seg. CCCat).

Des d’aquesta perspectiva funcional i actual, no sorprèn que l’autor opti per una metodologia eminentment exegètica. El professor Del Pozo, amb la humilitat que caracteritza les seves obres, assenyala que s’ha prescindit del mètode històric, atès que la possessió és «esencialmente de nueva planta y que no deriva de una evolución histórica fluida y continua». Aquest fet motiva que l’obra no contingui un estudi històric exhaustiu de la institució. Tot i això, el lector no hi trobarà a faltar referències

1. Madrid, Marcial Pons, 2024, 444 p.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 30 (2025) 121

històriques, que moltes vegades serveixen per a reforçar les diferents tesis sostingudes per l’autor. Igualment, s’hi inclouen, quan resulta pertinent, aportacions provinents del dret comparat, en particular del Bürgerliches Gesetzbuch alemany (BGB), el Codi civil argentí i el Codi civil del Quebec.

L’autor presenta l’obra seguint l’estructura del títol ii del llibre cinquè del CCCat: una primera part relativa a la naturalesa, l’estructura i la dinàmica de la possessió, i una segona part relativa als efectes més rellevants d’aquesta institució. La primera part s’inicia proporcionant un concepte de possessió a partir del qual l’autor afirma quina és la seva naturalesa jurídica: la possessió és el poder de fet sobre una cosa o un dret, exercit per un mateix o mitjançant una altra persona, i en concepte d’un dret del qual el posseïdor pretén aparèixer com a titular. En efecte, aquesta definició encaixa amb la naturalesa de la institució en el CCCat i descarta així les altres tesis sostingudes històricament, com la referent al fet que la possessió és un dret (Ihering) o la tesi de la doble naturalesa (Savigny). Si fos un dret, no tindria contingut, estaria privat de facultats, per la qual cosa aquesta naturalesa només se li podria atribuir en alguns supòsits, com el de l’article 38 de la Llei hipotecària, relatiu a la presumpció de possessió del titular registral.

S’hi afegeix en aquest punt la distinció entre la possessió i altres figures de mera tinença que compleixen el requisit del corpus però no el de l’animus, com la detenció i, més en particular, el servidor de la possessió, aquesta última no regulada pel CCCat. La distinció entre possessió i mera tinença, que instaura el CCCat a partir de la tradició jurídica sistematitzada per Savigny, es presenta per l’autor amb un llenguatge clar i accessible, enriquit amb exemples que remeten al to didàctic que recordem els que vam passar per les seves aules. Això permet entendre amb precisió quan existeix possessió i quan no i, per tant, quan escauen els efectes d’aquesta: a títol il·lustratiu, com que el dret de retenció requereix la possessió com a pressupòsit de la seva existència (art. 569-3 CCCat), la persona que duu a terme una reparació d’escassa rellevància en un bé immoble no el podrà retenir en cas d’impagament del preu, perquè no n’és posseïdora, al contrari del que faci una gran rehabilitació (art. 569-3 i 569-4 CCCat). Igualment, el Dr. Del Pozo, tot i la manca de regulació del servidor de la possessió, en fa un estudi profund i conclou que no hi ha cap inconvenient a admetre la licitud i l’autonomia conceptual d’aquesta figura en el marc del dret civil català. En equiparar-se amb la detenció, hauria inclús de poder exercir la tutela sumària de la possessió, que s’estén a les situacions de mera tinença (art. 522-7 CCCat i 250.1.4 de la Llei d’enjudiciament civil [LEC]).

En aquesta part també es tracta amb profunditat el concepte de possessió i l’adquisició, conservació i pèrdua d’aquesta institució, ja que l’autor s’endinsa en el debat d’aspectes controvertits i doctrinalment poc analitzats. Un exemple d’això és la possessió de continguts digitals, que implica una desmaterialització del corpus possessori, de manera que la possessió s’adquireix amb el control efectiu del contingut. Aquesta qüestió també té rellevància en la determinació del moment en el qual es transmeten

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 30 (2025)

MISCEL·LÀNIA

els riscos. En molts casos, això coincideix amb la instal·lació del producte; tanmateix, quan el contingut digital s’ofereix mitjançant un accés en línia, la manca de control fa que el risc no es transfereixi mai al comprador.

La segona part de l’obra se centra en els efectes jurídics de la possessió i proposa una taxonomia consistent en: 1) efectes directes de la possessió, que són intrínsecs o tipificadors; 2) efectes indirectes, que són complementaris; i 3) efectes liquidatoris. Els efectes directes es refereixen als que deriven de la possessió, sense que es necessiti cap requisit ni element addicional, com succeeix en la presumpció de titularitat (art. 522-1.1 CCCat) o en la protecció de la possessió (art. 522-7 CCCat). En segon lloc, els efectes indirectes són els que es donen quan la possessió s’exigeix com a pressupòsit per a l’existència d’altres institucions. Aquest és el cas, per exemple, de la usucapió, de l’adquisició a non domino de béns mobles, d’alguns supòsits d’accessió, de l’ocupació i de la troballa. Finalment, quant als efectes liquidatoris, al·ludeixen a la determinació de quin dels posseïdors té dret als fruits de la cosa o a les millores efectuades o bé de qui ha d’assumir les despeses (art. 522-2 i seg. CCCat). Tots aquests efectes són estudiats en profunditat en aquesta segona part.

És oportú destacar, de nou, el tractament que l’autor fa de qüestions d’actualitat a partir de la institució clàssica de la possessió. Així, quant als continguts digitals, destaca la difícil convivència amb la presumpció de titularitat com a efecte de la possessió (art. 522-1 CCCat). La percepció social de la possessió dels béns immaterials és diferent de la dels béns tangibles, fet que explica que, sovint, la sensació de culpabilitat en la descàrrega il·legal de continguts digitals sigui notablement inferior si es compara amb la sostracció d’altres béns. Quant a la tutela sumària de la possessió, es valora la possibilitat de procedir a l’autotutela, reclamada avui dia per alguns sectors socials, o la de reconèixer la legitimació extraordinària de l’ajuntament en l’acció de desnonament dels ocupants sense títol habilitador en substitució del propietari inactiu (Llei 1/2023, que modifica el llibre cinquè CCCat i la Llei 18/2007), quan aquests empitjorin les relacions de veïnatge o la seguretat de l’immoble. Aquesta última possibilitat suposa una nova via per a posar fi als conflictes en el marc de la propietat horitzontal, però probablement comportarà, si hi ha suficient activitat administrativa que ho justifiqui, dificultats referents a la prova de l’alteració de la convivència veïnal. Finalment, en referència a l’adquisició a non domino i, en particular, a la de l’adquirent en vendes celebrades a través d’internet, es conclou que el model portuguès, que considera com a part contractual la plataforma que té una influència predominant en la conclusió del contracte, seria un bon model per als legisladors català i espanyol.

En definitiva, la profunditat amb la qual el Dr. Del Pozo tracta tant qüestions contemporànies com aspectes clàssics posa de manifest el rigor i l’amplitud de l’estudi. L’autor s’endinsa en aspectes controvertits proporcionant als lectors els elements d’informació necessaris perquè puguem plantejar-nos qüestions i participar en un debat crític amb els seus arguments. La crítica sòlida de l’ordenament jurídic vigent, juntament amb la claredat expositiva, confereixen a aquesta publicació la condició

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 30 (2025) 123

d’obra de referència per a qualsevol operador jurídic, tant els que desitgen aprofundir en l’estudi de la possessió com els que cerquen solucions a problemàtiques legals concretes. A més a més, i ateses les múltiples propostes de lege ferenda que s’hi inclouen, serà d’interès per al legislador en futures reformes del CCCat o, inclús, en altres ordenaments on es vulgui proporcionar un marc legal coherent amb aquesta institució.

Rosa Maria Garcia Teruel Professora lectora de dret civil Universitat de Barcelona

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 30 (2025)

NORMES DE PRESENTACIÓ D’ORIGINALS PER A L’EDICIÓ

1. Els articles s’han de redactar en català preferiblement i s’han de presentar en suport de paper i en disquet o CD (si pot ser, picat en el programa de tractament de textos Microsoft© Word per a PC).

2. El cos de la lletra ha de ser del 12, i el text s’ha de compondre amb un interlineat d’un espai i mig.

3. L’extensió de l’article no pot ser inferior a deu pàgines (2.100 caràcters per pàgina). Tots els fulls han d’anar numerats correlativament.

4. La bibliografia s’ha d’incloure al final de l’article. Ha d’estar ordenada alfabèticament per autors i ha de seguir els criteris següents (hi ha uns criteris més detallats a la disposició dels autors).

Els llibres s’han de citar: Cognom, Nom; Cognom, Nom. Títol de la monografia: Subtítol de la monografia. Lloc de publicació: Editorial, any. Nombre de volums. (Nom de la Col·lecció; número dins de la col·lecció) [Informació addicional].

Els articles de publicacions periòdiques s’han de citar: Cognom, Nom; Cognom, Nom. «Títol de la part de la publicació en sèrie». Títol de la Publicació Periòdica [Lloc d’Edició], número del volum, número de l’exemplar (dia mes any), número de la pàgina inicial-número de la pàgina final.

Revista Catalana de Dret Privat, vol. 30 (2025) 125

NORMES DE PRESENTACIÓ

5. Les notes s’han de compondre al peu de la pàgina on figura la crida, que s’ha de compondre amb xifres aràbigues volades.

6. En el cas que hi hagi figures, gràfics o taules, s’han de presentar numerats correlativament en fulls a part i indicar dins del text el lloc en què s’han d’incloure durant el procés de maquetació.

7. Juntament amb l’article s’han de lliurar en un full a part algunes dades del currículum de cada autor (quatre línies de text com a màxim).

8. Al final de l’article cal afegir un resum d’un màxim de quinze línies (1.050 caràcters) en: català, castellà i anglès.

9. Amb vista a la indexació en diferents bases de dades, s’han de proposar cinc mots clau com a mínim (en català, castellà i anglès), els quals s’haurien d’extreure, si és possible, de tesaurus o diccionaris d’especialitat.

10. Per a garantir la qualitat dels treballs que es publiquin, el Comitè Editorial i el Comitè Científic sotmetran els articles rebuts a l’informe d’experts en cada matèria.