Quaderns agraris by Institut d'Estudis Catalans

SUMARI

INSTITUCIÓ CATALANA D’ESTUDIS AGRARIS Filial de l’Institut d’Estudis Catalans

QUADERNS AGRARIS

NOTES HISTÒRIQUES SOBRE L’ÚS DE LA POTASSA COM A ADOB Albert Fàbrega Enfedaque . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 67

Número 35

Desembre 2013

AGROFÒRUM EL SECTOR AGRÍCOLA, PART DE LA SOLUCIÓ Jordi Sala i Casarramona . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 91 JARDINS I JARDINERS DELS PAÏSOS CATALANS. TRESORS PER DESCOBRIR Montse Rivero Matas. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 107 RESSENYA DEL LLIBRE PERCEPCIONS DE L’ESPAI AGRARI PERIURBÀ, EDITAT PER LA FUNDACIÓ AGROTERRITORI, I ALGUNES REFLEXIONS AL SEU ENTORN Josep Montasell i Dorda . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 115

Revista de la Institució Catalana d’Estudis Agraris, filial de l’Institut d’Estudis Catalans http://icea.iec.cat

Cob. Quaderns agraris 35.indd 1

QUADERNS AGRARIS

NORMES DE PUBLICACIÓ DE LES REVISTES DE LA ICEA . . . . . . . . . . . . . . . . 121

ISSN (ed. impresa): 0213-0319 • ISSN (ed. electrònica): 2013-9780 • http://revistes.iec.cat/index.php/QA

Institut d’Estudis Catalans 29/11/2013 11:17:23

001-124 Quaderns agraris 35.indd 50

29/11/2013 11:56:59

QUADERNS AGRARIS Revista de la Institució Catalana d’Estudis Agraris

001-124 Quaderns agraris 35.indd 1

29/11/2013 11:56:53

DIRECTORA Anna Jacas COMITÈ EDITORIAL Anna Jacas, responsable del Comitè de Publicacions de la ICEA Ester Jover, secretària de la Junta de Govern de la ICEA Joan Saus, vocal de la Junta de Govern de la ICEA Montserrat Soliva, professora jubilada de l’Escola Superior d’Agricultura de Barcelona

001-124 Quaderns agraris 35.indd 2

29/11/2013 13:12:15

INSTITUCIÓ CATALANA D’ESTUDIS AGRARIS Filial de l’Institut d’Estudis Catalans

QUADERNS AGRARIS Número 35

Desembre 2013

ISSN (ed. impresa): 0213-0319 • ISSN (ed. electrònica): 2013-9780 http://revistes.iec.cat/index.php/QA

001-124 Quaderns agraris 35.indd 3

29/11/2013 11:56:53

Quaderns agraris

Institució Catalana d’Estudis Agraris. Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona Tel.: 933 248 581 • Fax: 932 701 180 Adreça d’Internet: http://icea.iec.cat • Adreça electrònica: icea@iec.cat Aquesta revista és accessible en línia des dels webs http://revistes.iec.cat i http://publicacions.iec.cat.

© dels autors dels articles © Institució Catalana d’Estudis Agraris, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, per a aquesta edició Primera edició: desembre de 2013 Tiratge: 500 exemplars Text revisat lingüísticament per la Unitat de Correcció del Servei Editorial de l’IEC Compost per fotocomposició gama, s. l. Imprès a Limpergraf, SL ISSN (ed. electrònica): 2013-9780 ISSN (ed. impresa): 0213-0319 Dipòsit Legal: B. 36785-1980 Els continguts de quaderns agraris estan subjectes —llevat que s’indiqui el contrari en el text, en les fotografies o en altres il·lustracions— a una llicència Reconeixement - No comercial - Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons, el text complet de la qual es pot consultar a http://creativecommons.org/licenses/ by-nc-nd/3.0/es/deed.ca. Així, doncs, s’autoritza el públic en general a reproduir, distribuir i comunicar l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada.

001-124 Quaderns agraris 35.indd 4

29/11/2013 13:12:15

SUMARI

LA NOVA PAGESIA: VERS UN NOU MODEL AGROSOCIAL Neus Monllor Rico . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 7 LLEGENDES I ESTADÍSTIQUES SOBRE L’AGRICULTURA I EL MÓN RURAL Francesc Reguant Fosas, Rosa Bonet Rocher . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 25 EL JARDÍ DE LA MASIA FREIXA DE TERRASSA. UN JARDÍ A ESTUDI DINS LA HISTÒRIA DE L’ART DEL JARDÍ M. Mercè Compte i Barceló . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 51 NOTES HISTÒRIQUES SOBRE L’ÚS DE LA POTASSA COM A ADOB Albert Fàbrega Enfedaque . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 67 AGROFÒRUM EL SECTOR AGRÍCOLA, PART DE LA SOLUCIÓ Jordi Sala i Casarramona . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 91 JARDINS I JARDINERS DELS PAÏSOS CATALANS. TRESORS PER DESCOBRIR Montse Rivero Matas. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 107 RESSENYA DEL LLIBRE PERCEPCIONS DE L’ESPAI AGRARI PERIURBÀ, EDITAT PER LA FUNDACIÓ AGROTERRITORI, I ALGUNES REFLEXIONS AL SEU ENTORN Josep Montasell i Dorda . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 115 NORMES DE PUBLICACIÓ DE LES REVISTES DE LA ICEA . . . . . . . . . . . . . . . . 121

001-124 Quaderns agraris 35.indd 5

29/11/2013 11:56:53

CONTENTS

THE NEW PEASANTRY: TOWARDS A NEW SOCIAL FARMING MODEL Neus Monllor Rico . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 7 LEGENDS AND STATISTICS ON AGRICULTURE AND THE RURAL WORLD Francesc Reguant Fosas, Rosa Bonet Rocher . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 25 THE MASIA FREIXA GARDEN IN TERRASSA: A GARDEN TO BE STUDIED WITHIN THE FRAMEWORK OF GARDEN ART HISTORY M. Mercè Compte i Barceló . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 51 HISTORICAL NOTES ON THE USE OF POTASH AS FERTILIZER Albert Fàbrega Enfedaque . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 67 AGROFÒRUM THE AGRICULTURAL SECTOR AS PART OF THE SOLUTION Jordi Sala i Casarramona . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 91 GARDENS AND GARDENERS OF CATALAN COUNTRIES. TREASURES TO BE DISCOVERED Montse Rivero Matas . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 107 A REVIEW OF THE BOOK PERCEPCIONS DE L’ESPAI AGRARI PERIURBÀ, PUBLISHED BY THE FUNDACIÓ AGROTERRITORI, AND A FEW RELATED THOUGHTS Josep Montasell i Dorda . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 115 NORMES DE PUBLICACIÓ DE LES REVISTES DE LA ICEA . . . . . . . . . . . . . . . . 121

001-124 Quaderns agraris 35.indd 6

29/11/2013 11:56:53

Quaderns Agraris (Institució Catalana d’Estudis Agraris) Núm. 35 (desembre 2013), p. 7-24 ISSN (ed. impresa): 0213-0319 / ISSN (ed. electrònica): 2013-9780 http://revistes.iec.cat/index.php/QA / DOI: 10.2436/20.1503.01.25

LA NOVA PAGESIA: VERS UN NOU MODEL AGROSOCIAL Neus Monllor Rico Doctora en geografia i medi ambient i consultora d’Arrels a Taula

RESUM L’article argumenta alguns dels resultats del treball doctoral de l’autora, en què s’explora la realitat del relleu generacional del sector agrari amb l’objectiu de comprendre el procés d’incorporació, les pràctiques agràries dels joves i les seves actituds vers un canvi de paradigma. Els resultats mostren com les pràctiques i les actituds dels joves varien segons el seu origen familiar. Els que han nascut en un entorn agrari (pagesia tradicional) són més propensos a seguir les pràctiques agrícoles dins d’un paradigma convencional, mentre que els joves que provenen de famílies no agràries (pagesia nouvinguda) mostren característiques diferents més properes a un nou paradigma. La mostra de joves confirma l’existència d’un grup emergent molt vinculat a la terra i a la producció ecològica local, que busca la seva pròpia autonomia i que es manté optimista envers el futur del sector agrari. Aquesta nova onada de persones joves amb energia renovada s’ha anomenat «nova pagesia». Paraules clau: jove agricultor, relleu generacional, política rural, nova pagesia, paradigma agrosocial, estudi comparatiu. EL NUEVO CAMPESINADO: HACIA UN NUEVO MODELO AGROSOCIAL RESUMEN El artículo argumenta algunos de los resultados del trabajo doctoral de la autora, en el que se explora la realidad del relevo generacional del sector agrario con el objetivo de comprender el proceso de incorporación, las prácticas agrícolas de los jóvenes y sus actitudes hacia un cambio de paraCorrespondència: Neus Monllor Rico. Pl. de les Escoles, s/n. 25595 Burg (Lleida). A/e: neus@laccb.cat. QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 7-24

001-124 Quaderns agraris 35.indd 7

29/11/2013 11:56:53

N. Monllor

digma. Los resultados muestran que las prácticas y las actitudes de los jóvenes varían en función de su origen familiar. Los que han nacido en un entorno agrario (agricultores tradicionales) son más propensos a seguir las prácticas agrícolas dentro de un paradigma convencional, mientras que los jóvenes que provienen de familias no agrarias (agricultores recién llegados) muestran características distintas más cercanas a un nuevo paradigma. La muestra de jóvenes confirma la existencia de un grupo emergente muy vinculado a la tierra y a la producción ecológica local, que busca su propia autonomía y que se mantiene optimista hacia el futuro del sector agrario. Esta nueva ola de personas jóvenes con energía renovada se ha denominado «nuevo campesinado». Palabras clave: joven agricultor, relevo generacional, política rural, nuevo campesinado, paradigma agrosocial, estudio comparativo. THE NEW PEASANTRY: TOWARDS A NEW SOCIAL FARMING MODEL ABSTRACT This paper discusses some of the results of the author’s doctoral thesis, which explores the reality of the generational handover of the agricultural sector as a means to better understand the installation process and the agricultural practices of young people and their attitudes vis-à-vis a change of paradigm. The results reveal great diversity in the agricultural practices and attitudes of the younger generations in keeping with their family backgrounds. Those who were born in an agrarian environment (traditional farmers) are more likely to follow the conventional agricultural paradigms, whereas those who come from non-agrarian families (newcomer farmers) display different traits that are more closely associated with a new paradigm. The sample consulted confirms the existence of an emerging group that is very connected to the land and to local organic production, a group with a spirit of independence that remains optimistic about the future of the agricultural sector. This new wave of young farmers with renewed energy has been referred to as the “New Peasantry”. Keywords: young farmer, generational handover, rural policy, new peas antry, social farming paradigm, comparative analysis.

001-124 Quaderns agraris 35.indd 8

QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 7-24

29/11/2013 11:56:53

La nova pagesia: vers un nou model agrosocial

1. INTRODUCCIÓ La manca de relleu generacional de les explotacions agràries familiars és un tema recurrent des que el procés de reestructuració agrària es va començar a fer palès a l’inici dels anys seixanta del segle passat, i actualment és una tendència general a la major part de països industrialitzats del món (Alberdi Collantes, 2005; Sotte, 2003; Izcara Palacios, 2005; Gillespie Jr. i Johnson, 2010). El nou context social i econòmic de modernització i industrialització de les tasques agràries que s’implantà a partir de la segona meitat del segle xx, acompanyat dels processos migratoris del camp a la ciutat, van propiciar un canvi demogràfic de les societats agràries tradicionals (Camarero, 1993; Abad i Naredo, 2002; González, 2002; Blanco, 2006). La pèrdua de mà d’obra familiar en els seus inicis no va representar un problema greu, ja que la tecnologia que ràpidament es va implantar en les explotacions agràries en va suplir la mancança. Però ja fa uns anys que es comença a parlar de problemàtica, tant pel que fa a l’envelliment de la població agrària com pel que fa a la manca de successió de les explotacions agràries familiars (Lasley, 2005; Williams i Farrington, 2006). Les estadístiques mostren que la població agrària cada vegada és més vella, alhora que la predisposició dels joves per rellevar l’activitat tradicional de la família és qüestionada per motius tant econòmics com socials i culturals (Tondreau, Parent i Perrier, 2002). Els pocs estudis científics sobre la realitat del relleu generacional (Stiglbauer i Weiss, 2000; Errington i Lobley, 2002; Niewolny i Lillard, 2010) van incentivar el plantejament d’una recerca que abordés la temàtica en qüestió. El resultat és el treball doctoral que porta per títol Explorant la jove pagesia: camins, pràctiques i actituds en el marc d’un nou paradigma agrosocial. Estudi comparatiu entre el sud-oest de la província d’Ontario i les comarques gironines.1 La recerca analitza quin és el camí dels joves per incorporar-se a la pagesia, quines són les seves pràctiques tan bon punt hi treballen i quina és la seva actitud vers el futur del sector. Per fer-ho es va partir d’una formulació hipotètica on es distingeixen dos grups diferents segons l’origen familiar. D’una banda, els fills de pagesos que han nascut en una família agrària activa (pagesia tradicional) i, de l’altra, els que entren de nou al sector sense rellevar l’activitat dels pares (pagesia nouvinguda). Aquesta diferenciació va permetre identificar similituds i diferències per entendre quin és el relleu generacional dels propers anys. Tenir més coneixement sobre la tipologia de jove que s’incorpora a l’activitat agrària dóna eines per pensar en els models agraris de futur i en les polítiques públiques que els poden donar suport. Una de les conclusions més rellevants del treball doctoral és que està emergint una nova generació de persones joves que s’acosten a un model 1. La tesi doctoral es pot consultar a la pàgina web de tesis doctorals en xarxa (TDX): http://www.tdx.cat/handle/10803/70011. QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 7-24

001-124 Quaderns agraris 35.indd 9

29/11/2013 11:56:53

N. Monllor

de producció agrosocial i s’allunyen de l’imposat agroindustrial. Aquesta nova onada reivindica la seva autonomia pagesa per tornar a definir les regles del joc i crear un ecosistema renovat que faci viable un nou model d’empresa agrària. Aquesta generació és la nova pagesia, i la formen joves nouvinguts i també de família pagesa. El que els caracteritza és la nova manera que tenen d’entendre i viure l’activitat agrària i la seva vinculació amb la societat. Aquest article es focalitza en els resultats més rellevants pel que fa al sorgiment d’aquesta nova pagesia. 2. UNA METODOLOGIA INNOVADORA: EL NOU PARADIGMA AGROSOCIAL COM A MODEL L’any 2006 l’Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OCDE) va publicar, en el llibre The new rural paradigm (OCDE, 2006), un estudi detallat sobre els canvis més rellevants que s’estaven donant en els entorns rurals a principi del segle xxi. L’OCDE planteja un canvi de paradigma basat en la importància del lloc enfront de la importància dels sectors, la rellevància de les inversions respecte a les subvencions i l’articulació en el territori d’una nova governança rural emergent. Segons l’OCDE, aquests tres elements són els que resumeixen una nova manera d’entendre el món rural i les polítiques que l’afecten, i creen un escenari canviant ple d’incerteses i noves oportunitats (Crosta, 2006). La concepció del nou paradigma rural ha estat la base per plantejar una eina metodològica per treballar d’una manera tant quantitativa com qualitativa les preguntes de recerca. Per fer-ho es van incorporar al plantejament de l’OCDE components nous de cara a definir un nou paradigma on el sector agrari i les persones fossin la base d’articulació de la proposta. La seva definició s’ha fet a partir de l’observació de la realitat actual del món rural, de la lectura de la literatura especialitzada que hi fa referència i de la pròpia experiència de l’autora. La integració dels components defineix un nou paradigma emergent, contraposat moltes vegades a l’encara paradigma vigent de la modernització dominat pels imperis alimentaris (Ploeg, 2010). Aquest model, teòric, des de l’acadèmia, i pràctic, des de les persones que el construeixen, s’ha anomenat nou paradigma agrosocial. La figura 1 esquematitza els vuit components que defineixen el marc conceptual, en què interac cionen entre ells i creen un model dinàmic de relacions, tensions i sinergies. Aquests són: (1) escala local, (2) diversitat, (3) medi ambient, (4) cooperació, (5) innovació, (6) autonomia, (7) compromís social i (8) alentiment. La metodologia de la tesi doctoral2 se situa en un marc comparatiu basat en l’adopció d’estratègies combinades amb instruments quantitatius i quali2. Per a una descripció detallada de la metodologia es recomana consultar la tesi doctoral. 10

001-124 Quaderns agraris 35.indd 10

QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 7-24

29/11/2013 11:56:53

La nova pagesia: vers un nou model agrosocial

Figura 1. Components del nou paradigma agrosocial

Font: Monllor (2011).

tatius. Per portar-la a terme es varen definir tres fases: (1) exploratòria, (2) de recollida d’informació i (3) d’anàlisi de resultats. A la primera fase es va desenvolupar l’eina que ha permès estructurar tot el marc conceptual i d’anàlisi de la investigació: l’índex del nou paradigma agrosocial, que es va construir amb dues parts ben diferenciades. La primera està relacionada amb les pràctiques diàries dels joves que s’incorporen (índex de pràctiques). La segona mesura l’actitud dels joves en relació amb el present i el futur del món agrari (índex d’actituds). L’índex mesura el lloc aproximat on es troba el jove, entre el vell i el nou paradigma.3 3. RESULTATS 3.1. La pagesia nouvinguda, més propera al nou paradigma agrosocial Les taules següents mostren els resultats obtinguts de la mostra de cent casos d’estudi, cinquanta per a cada àrea geogràfica, identificats amb la tècnica de la bola de neu. El nombre d’entrevistes respon al criteri de saturació teòrica (Taylor i Bogdan, 1992; Baylina, 1997), moment en què les dades comencen a ser repetitives i no aporten res de nou. A través d’una enquesta 3. L’índex està construït en una escala de 0 a 10, i el 10 és la puntuació màxima i més a la vora del nou paradigma agrosocial. QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 7-24

001-124 Quaderns agraris 35.indd 11

29/11/2013 11:56:54

N. Monllor

per qüestionari mitjançant l’entrevista personal, es va recollir tota la informació necessària, que posteriorment es va analitzar amb el paquet de programes estadístics SPSS. La taula i mostra les diferències entre els grups de joves depenent del seu origen familiar. El primer resultat que mostra l’anàlisi és que la pagesia tradicional assoleix una puntuació més propera a l’antic paradigma que al nou. Si s’observen separadament els resultats de les pràctiques i les actituds, s’identifica que la pagesia tradicional es troba lluny del nou paradigma agrosocial quan es mesura el seu dia a dia a l’explotació agrària. La condició inicial de rellevar una activitat existent i d’heretar una manera de fer dificulta la introducció de pràctiques agràries noves. En canvi, quan es mesuren les actituds, bona part dels joves que han nascut en una família pagesa s’acosten a una manera més oberta de veure el món. La taula i també mostra que la pagesia nouvinguda assoleix puntuacions més elevades que la tradicional, tant per les pràctiques com per les actituds, així com una coherència més pronunciada entre el que fan i el que voldrien estar fent. El fet de començar de nou una activitat agrària facilita l’adaptació de les idees a la realitat. Taula I. Valors de l’índex del nou paradigma agrosocial en funció de l’origen familiar Índexs

Pagesia tradicional

Pagesia nouvinguda

Total de la mostra

Índex de pràctiques

3,9

7,0

4,9

Índex d’actituds

6,0

7,6

6,5

Índex del nou paradigma agrosocial

4,9

7,3

5,7

Font: Monllor (2011).

Si tenim en compte les diferències depenent de l’origen geogràfic, veiem que les pràctiques de la pagesia tradicional segons l’àrea d’estudi són molt similars (taula ii). Aquest fet identifica bona part de les dinàmiques de les explotacions agràries tradicionals, que segueixen pautes molt semblants a les dues àrees d’estudi. També s’observa que les actituds de la pagesia tradicional, tant al sud-oest de la província d’Ontario com a les comarques gironines, són molt més obertes que les seves pràctiques. Aquest fet permet ser optimista en pensar que un bon nombre de joves confien en un nou paradigma, malgrat que en molts casos no poden posar-lo en pràctica. Pel que fa a les pràctiques de la pagesia nouvinguda, són una mica més elevades a l’àrea d’estudi canadenca. Les actituds dels joves nouvinguts, tant canadencs com gironins, estan molt a la vora de les seves pràctiques. 12

001-124 Quaderns agraris 35.indd 12

QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 7-24

29/11/2013 11:56:54

La nova pagesia: vers un nou model agrosocial

Taula II. Valors de l’índex del nou paradigma agrosocial en funció de l’origen familiar i geogràfic Sud-oest Ontario Índexs

Comarques gironines

Pagesia tradicional

Pagesia nouvinguda

Pagesia tradicional

Pagesia nouvinguda

Índex de pràctiques

4,0

7,3

3,8

6,6

Índex d’actituds

6,3

7,8

5,7

7,2

Índex del nou paradigma agrosocial

5,1

7,5

4,7

6,9

Font: Monllor (2011).

3.2. El camí d’incorporació a l’activitat agrària Un altre dels resultats més rellevants de la recerca és la definició del camí per esdevenir pagès com un procés format per diferents fases. Com es pot observar a la figura 2, la incorporació es divideix en dos períodes diferents: el període de planificació i el període d’incorporació. El moment que els separa és el punt de partida, i cadascun dels períodes està format per Figura 2. El camí per esdevenir pagès El camí per esdevenir pagès PUNT DE PARTIDA PERÍODE DE PLANIFICACIÓ

Exploració

Decisió

PERÍODE D’INCORPORACIÓ 0-3 anys

4-7 anys

8-10 anys

Arrencada

Redefinició

Establiment

< 11 anys Consolidació

Cada FASE té unes necessitats específiques i diferents

Font: Monllor (2011).

QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 7-24

001-124 Quaderns agraris 35.indd 13

29/11/2013 11:56:54

N. Monllor

diferents fases. Aquest esquema és bàsic per entendre la incorporació a l’activitat agrària com un procés on cada fase té unes necessitats específiques i diferents. Aquest esquema és un punt de partida per repensar les polítiques públiques de suport a la pagesia, depenent del seu origen agrari i de la fase del camí en què es trobi. La mostra de joves entrevistats a les dues àrees d’estudi inclou joves en totes quatre fases del període d’incorporació, repartits d’una manera equitativa entre les diferents fases del procés. La figura 2 emfatitza que tots els joves que s’incorporen al sector agrari passen per les diferents fases del camí, en més o menys grau. Aquesta identificació permet entendre molt millor les demandes i les problemàtiques dels joves en cada una de les fases del camí. 3.3. Els perfils i les explotacions agràries dels joves La mostra estudiada també ha permès identificar dos perfils diferents de joves segons l’origen familiar. Entre altres característiques, destaca que el grup de pagesia tradicional és majorment masculí (85 %), mentre que el de la nouvinguda està més representat per dones (53 %) que per homes. Pel que fa als estudis, la pagesia tradicional acostuma a cursar formació professional agrària (63 %), mentre que entre la nouvinguda predominen els estudis universitaris majorment no relacionats amb temes agraris (63 %). Amb relació a l’ús de les noves tecnologies, és interessant destacar que la pagesia nouvinguda empra en un percentatge més elevat un espai web per vendre directament els seus productes i fer-se visible (un 63 %, enfront d’un 9 % de la tradicional). Pel que fa al pla d’empresa i a la definició del model de negoci, trobem que per a la pagesia tradicional no és un tema rellevant (15 %), mentre que per a la nouvinguda és important poder planificar la nova activitat (56 %). Finalment, cal tenir en compte que molts nouvinguts són d’origen urbà (59 %). Aquests trets mostren una pagesia molt diferent segons el seu origen agrari, fet que afecta directament la tipologia d’empresa que acaben gestionant. Per exemple, la major part de joves que neixen en una explotació agrària i continuen l’activitat familiar acostumen a fer-ho dintre del sector identificatiu d’aquella àrea, com ara el vaquí de llet o de carn (85 %). La tendència general és augmentar la dimensió física i econòmica de l’explotació agrària i invertir en nova maquinària i millora de les instal·lacions existents (78 %). Gairebé tota la pagesia tradicional manté un model de producció convencional (87 %) i comercialitza els seus productes a través de l’agroindústria (78 %). En canvi, la pagesia nouvinguda acostuma a començar de nou en solitari (56 %) o amb una empresa ja creada (22 %). Es dedica majorment al conreu de l’horta (56 %), de producció ecològica (81 %) i de venda directa (88 %). Gestiona explotacions petites i inverteix sobretot en la infraestructura mínima per engegar. 14

001-124 Quaderns agraris 35.indd 14

QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 7-24

29/11/2013 11:56:54

La nova pagesia: vers un nou model agrosocial

Aquests resultats mostren dos models d’incorporació diferents que rauen bàsicament en les condicions de partida dels joves. Els dos perfils passen per les mateixes fases del camí d’incorporació, però les oportunitats i els entrebancs amb què es troben no són els mateixos en tant que parteixen de condicions inicials molt antagòniques. Aquestes tenen a veure tant amb temes de base territorial com de coneixement tradicional o de maneig de les noves tecnologies. De fet, tots dos grups són complementaris perquè tenen atributs diferents i necessaris per portar a terme una activitat agrària en el marc del nou paradigma agrosocial. 3.4. La nova pagesia emergent Pel tal d’identificar quina és la pagesia que més s’acosta al nou paradigma agrosocial, la figura 3 exemplifica el nombre de casos que assoleixen una puntuació de l’índex del nou paradigma agrosocial igual o superior a 7 (sobre 10). El resultat és que un 8,8 % de la pagesia tradicional i un 78,1 % de la nouvinguda assoleixen la puntuació que els permet formar part del nou grup emergent que s’acosta al nou paradigma agrosocial. La base metodològica de la tesi doctoral permet identificar aquesta part de la mostra i anomenar-la com un grup diferent de la resta. Aquest grup que s’acosta a les puntuacions més elevades s’ha anomenat «nova pagesia». Figura 3. La nova pagesia depenent de l’origen familiar i geogràfic

QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 7-24

001-124 Quaderns agraris 35.indd 15

29/11/2013 11:56:54

N. Monllor

Per tal de saber què fan i què pensen els joves que formen part del grup de la nova pagesia, s’exposen tot seguit els resultats de l’anàlisi4 dels diferents components del nou paradigma agrosocial tant pel que fa a les pràctiques com a les actituds. Pel que fa a les pràctiques, un 96,8 % ven els seus productes directament al consumidor final i l’identifica amb una marca pròpia, amb la qual cosa fomenta els canals curts de comercialització. Un 90,3 % ha diversificat els seus ingressos dintre de la mateixa explotació agrària i un 78,1 % empra més d’un canal de sortida directa per vendre els seus productes. El 87,1 % fa producció ecològica per convicció i el 90,3 % dels joves ha incorporat alguna millora ambiental des de l’inici de la seva activitat. Pel que fa a la participació en xarxes socials, el 96,8 % participa del teixit associatiu, tant local com sectorial, i un 74,2 % ho fa activament. És interessant remarcar que el 90,3 % posa el preu al producte que ven, ja sigui individualment o amb una cooperativa de productors que acorden els preus de venda. I pel que fa a les inversions inicials, el 61,3 % va fer una inversió petita en començar l’activitat agrària. Pel que fa a les actituds de la nova pagesia vers un nou paradigma agrosocial, cal remarcar que el 96,8 % creu que el futur s’ha de centrar més en l’escala local que en la global; el 93,6 %, que s’han de recuperar les varietats i races tradicionals, i el 77,4 %, que comprar i menjar productes locals no és una moda. D’altra banda, el 90,3 % creu que és important diversificar els recursos de l’explotació agrària; el 48,4 %, que la funció bàsica del camp no és únicament produir aliments, i el 51,6 %, que avui dia hi ha lloc per a tothom al sector agrari. Pel que fa als temes ambientals, el 90,3 % creu que el govern ha d’invertir més recursos en el foment de pràctiques agràries; el 64,5 %, que les pràctiques agràries modernes no tenen en compte el medi ambient, i el 64,5 %, que l’agricultura ecològica significa una més gran qualitat dels aliments produïts. Amb relació a la cooperació, el 90,3 % està disposat a col· laborar amb entitats no agràries, el 96,8 % pensa que hi hauria d’haver una col·laboració més forta entre la pagesia i el 93,5 % creu que les polítiques agràries han de cooperar amb les rurals. Pel que fa a la innovació, el 84,1 % creu que els joves han d’experimentar amb noves idees; el 83,8 %, que la innovació no prové bàsicament dels centres de recerca, i el 80,6 %, que no cal estar al dia de l’última tecnologia moderna. Amb referència a tenir una més gran autonomia, el 96,8 % intenta cercar estratègies que li permetin ser més autònom, el 77,4 % pensa que hi ha l’opció d’adoptar o no la tecnologia agrària moderna i el 90,3 % confia que els ajuntaments poden tenir un paper molt important per donar suport a la pagesia a les àrees rurals. Pel 4. L’anàlisi està basada en un nombre limitat de casos d’estudi. Aquestes dades no tenen un valor estadístic rellevant. El treball és exploratori i l’objectiu de l’anàlisi és identificar les tendències més rellevants. 16

001-124 Quaderns agraris 35.indd 16

QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 7-24

29/11/2013 11:56:54

La nova pagesia: vers un nou model agrosocial

que fa al compromís social, el 67,8 % creu que la seva activitat agrària pot generar ocupació directament o indirectament; el 96,8 %, que no empraria mai un organisme modificat genèticament (OMG), i el 64,5 %, que la pagesia hauria de fer més coses per mantenir les àrees rurals. Amb relació a l’alentiment, el 64,5 % creu que no cal intensificar la producció per augmentar els beneficis; el 77,4 %, que no cal ser gran per ser competitiu, i el 77,4 %, que la introducció de noves pràctiques agràries s’ha de fer a poc a poc. Els elements que s’acaben de citar identifiquen un nou model agrari que sorgeix bàsicament des de les incorporacions nouvingudes al sector, però que també es constata en les explotacions agràries tradicionals que han fet el pas d’allunyar-se del model agrari de continuïtat familiar. Es defensen activitats amb diverses funcions, en què el benefici econòmic s’equilibra en una balança on els temes socials i els de respecte al medi també tenen un pes rellevant. És, per tant, un model basat en dinàmiques de cooperació, locals i equitatives, on l’escala local agafa més importància i la cooperació guanya espai a la competitivitat. El productor i el consumidor s’ajuden marcant uns preus justos, no ajustats, i la pagesia també col·labora entre ella, sobretot per comercialitzar i intercanviar. Per mitjà del treball de camp, s’evidencia, tant a les comarques gironines com a l’àrea d’estudi del sud-oest d’Ontario, que el model que el grup de joves nouvinguts està posant en pràctica presenta una alternativa real a l’actual crisi agrària. La novetat viscuda des de fora del sector agrari permet plantejar i introduir en les estructures tradicionals noves maneres de fer agricultura i de mirar i sentir la realitat rural (Langreo, 2000; Ruhf et al., 2003; Sotte, 2003; Seccombe, 2007). Aquest fet té un valor extraordinari en tant que els joves que volen continuar les explotacions tradicionals poden veure altres experiències alternatives al sistema actual en la realitat que proposa la pagesia nouvinguda. Poder compartir diferents punts de vista sobre el model agrari a desenvolupar és una oportunitat que cal aprofitar. La realitat és que l’heterogeneïtat del conjunt de joves juga a favor de crear models sim biòtics entre persones de diferents orígens familiars, amb valors i coneixements complementaris i amb un objectiu comú: fer de la pagesia una opció de futur. El grup de joves que formen la nova pagesia són la llavor del canvi que roman latent en el camp, tant de la província d’Ontario com de les comarques gironines. Aquest grup emergent és una realitat creixent reconeguda per cada vegada més sectors de la societat, que visualitzen que el paper que aquesta pagesia desenvolupa al territori comença a ser veritablement estratègic. En els últims anys han sorgit diferents informes, memòries, llibres i articles que parlen d’aquest ressorgiment emergent com un raig d’esperança per fer front a la incoherència del model agrari imperant (Maynard i Green, 2006; Aurélie, 2007; Mailfert, 2007; Binimelis, Bosch i Herrero, 2008; Ploeg, QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 7-24

001-124 Quaderns agraris 35.indd 17

29/11/2013 11:56:54

N. Monllor

2008; Webb, 2008; Gillespie i Johnson, 2010; Euskadiko Gazteriaren Kontseilua, 2010; Niewolny i Lillard, 2010; Pérez-Vitoria, 2010). L’estudi de la mostra de joves ha identificat una nova pagesia visible, compromesa i capaç d’avançar cap a una nova manera de fer agricultura. El canvi és liderat per la pagesia nouvinguda, però alhora s’intueix l’existència d’una pagesia tradicional que caminaria vers altres maneres de fer, però que encara no ha trobat la via encertada. Ventura, Milone i Ploeg (2010) argumenten que moltes vegades els processos de canvi vénen de la mà d’agents que són vistos com conflictius, forasters i fins i tot massa idealistes. La pagesia nouvinguda agafa moltes vegades aquest rol, en ser els de fora qui fan quelcom diferent i qui tenen idees esbojarrades, però paradoxalment són qui introdueixen novetats en ambients tradicionals, moltes vegades mancats d’iniciativa emprenedora. La cooperació entre els diferents joves, tradicionals i nouvinguts, es presenta com un element enriquidor i de transformació social. La figura 4 mostra que la pagesia tradicional, mitjançant les seves actituds, expressa una obertura clara en bona part dels components que configuren el nou paradigma agrosocial. La mirada dels fills i filles de pagesia envers el món va més enllà de les seves pràctiques. Aquest fet amaga un Figura 4. Valors dels índexs de pràctiques i actituds segons l’origen familiar Escala local 10 Alentiment

Diversitat

6 4 2 Compromís social

Autonomia

Medi ambient

Cooperació

Innovació Pràctiques pagesia tradicional

Pràctiques pagesia nouvinguda

Actituds pagesia tradicional

Actituds pagesia nouvinguda

Font: Monllor (2011).

001-124 Quaderns agraris 35.indd 18

QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 7-24

29/11/2013 11:56:55

La nova pagesia: vers un nou model agrosocial

desig clar de voler caminar vers estadis més propers a la manera de fer camperola que no industrial. El fet que existeixi un grup de joves que ja han començat a adreçar la situació esperona altres a seguir en la mateixa direcció. Cada pas endavant és un repte que la jove pagesia afronta i que alimenta unes expectatives agràries lligades al territori i a una gestió tan autònoma com sigui possible de la seva activitat. El reflex de la figura anterior és la visualització d’una pagesia emergent que s’acosta a un nou paradigma agrosocial. Les pràctiques agràries de la pagesia tradicional se situen molt a la vora d’una vella manera de funcionar, però en canvi les actituds envers noves estratègies de viabilitat tendeixen a acostar-se a la dels joves nouvinguts. Aquest fet mostra que una part dels joves voldrien fer el que ara no poden. La mirada posada en una altra manera d’actuar en el món rural és latent entre bona part dels joves estudiats. 4. NOVES POLÍTIQUES PER A NOVES GENERACIONS Els resultats de la recerca mostren que està emergint una nova pagesia arreu del territori, fet que implica que el grup de persones que s’està incorporant al sector agrari està canviant el seu patró. D’una banda, hi ha un grup de fills i filles de pagesos que estan disposats a fer un canvi en les seves pràctiques, en la mesura que trobin com fer-lo i amb quines garanties. De l’altra, apareix una nova onada de joves urbans amb estudis universitaris que reclamen un suport ajustat a la seva realitat, a les seves expectatives i a les seves necessitats emprenedores. Per respondre a aquesta demanda so cial, cal definir el full de ruta que articuli d’una manera clara quin suport rebran les persones que s’incorporen a l’activitat agrària durant els propers anys. El primer que s’ha de reconèixer per formular una política pública que afavoreixi la incorporació de gent jove a l’activitat agrària és que existeix un camí i que aquest està format per diferents fases (figura 2). Tant la pagesia tradicional com la nouvinguda passen per diferents punts clau en el camí d’incorporació que s’han de tenir en compte per entendre i ajudar les noves generacions que volen adoptar la pagesia com a professió futura. Aquesta idea ens porta a pensar en clau estratègica i proposar un programa complet d’actuació per fer front al tema del relleu generacional (Sotte, 2003). Per portar-lo a terme, entre altres coses, s’ha de valorar que abans de la incorporació definitiva hi ha un període de planificació. Per tant, les noves polítiques haurien de promoure línies d’actuació que incideixin en els estadis previs al moment clau del punt de partida, on s’ha de tenir present tant la fase d’exploració com la de decisió. En la primera s’han de promoure mesures que acostin els joves a diferents realitats agràries per tal de fomentar el coneixement in situ i l’obertura de les possibilitats que el jove es pot QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 7-24

001-124 Quaderns agraris 35.indd 19

29/11/2013 11:56:55

N. Monllor

plantejar. En la segona cal guiar el jove vers el model d’empresa agrària que desitja i que, alhora, sigui realista d’acord amb les condicions que té en el seu punt de partida. El marc polític ha d’entendre i classificar les diferents realitats socials, econòmiques i culturals del jove en el moment que s’incorpora al sector agrari. Els recursos a disposar i els compromisos a assolir haurien de dependre de les característiques del jove en el moment que es vol incorporar. També cal tenir molt present que la fase d’arrencada és la més vulnerable de totes les fases del camí per esdevenir pagès. És quan el jove comença progressivament a assumir responsabilitats i a trobar-se de cara amb la realitat. En aquest moment, l’assessorament ha de ser intens i proper d’acord amb les necessitats que el jove presenti. No cal que sigui en aquesta fase quan més suport econòmic rep el jove, ja que la inversió més forta no es fa en la fase d’arrencada, sinó que és més comú que el jove la faci passats uns quants anys. Pel que fa a la implicació dels diferents nivells territorials, cal una resposta política des de totes les esferes que es vagi concretant i territorialitzant a mesura que el nivell administratiu s’acosta a la localitat. Aquest enfocament ha d’encaixar amb la resposta social organitzada que existeix al territori. Les polítiques públiques han d’escoltar els agents amb els quals han d’interac tuar per formular polítiques adequades a la realitat. Per fer-ho s’ha de tenir molt present que les noves generacions de pagesia necessiten personal tècnic sensibilitzat i format per poder portar les polítiques adequades d’una manera eficient i activa (Alberdi Collantes, 2005; Aldomà, 2009). Per incorporar la pagesia nouvinguda als programes de suport de l’Administració, cal identificar amb molta cura quines són les eines necessàries per a cada perfil de persona que es vol incorporar. Aquest nou tècnic que requereix el territori també ha de desenvolupar un vincle estratègic amb la ciutadania. La nova pagesia està molt vinculada al territori i a les persones que consumeixen els seus productes d’una manera directa. Integrar tot el potencial actual que està mostrant la ciutadania amb aquests temes forma part de l’èxit perquè les noves polítiques arribin a bon port. Les sinergies entre la pagesia i la societat estan reforçant el paper del nou model agrari. Els exemples són cada vegada més heterogenis, i van des dels grups de consum, passant per les escoles que posen en marxa menjadors ecològics, fins a les entitats que acompanyen les noves generacions de pagesos i pageses a caminar vers la consolidació de l’activitat agrària. Tota aquesta amalgama d’agents socials, en consonància amb unes polítiques públiques renovades, tenen a la mà la força per empènyer un canvi de model més favorable per al territori i el medi ambient, per a la societat i per a les economies locals (Etxezarreta, 2006).

001-124 Quaderns agraris 35.indd 20

QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 7-24

29/11/2013 11:56:55

La nova pagesia: vers un nou model agrosocial

5. CONCLUSIONS De l’estudi comparatiu el que més sorprèn és la similitud que trobem tant en el perfil dels joves i les seves empreses agràries com en les seves pràctiques i les seves actituds vers el nou paradigma agrosocial. Les noves generacions, tant a les comarques gironines com al sud-oest de la província d’Ontario, estan inserides en una manera de funcionar que es reprodueix a molts altres llocs del món i que respon a una nova dinàmica global (Ploeg, 2008). S’identifica una tendència a allunyar-se de l’estructura clàssica de reproducció de les famílies agràries, on les explotacions ja no es passen només de pares a fills, sinó que hi ha un ventall més ampli de situacions (Gómez Benito i González, 2002; Williams i Farrington, 2006; Gillespie i Johnson, 2010). Aquesta esquerda ens porta a un escenari on desapareix la família pagesa, però no la pagesia. L’explotació agrària tal com s’ha conegut fins avui es difumina, però en neixen moltes altres, diferents en formes jurídiques, en estructures familiars, en sectors, en maneres de produir, d’elaborar, de comercialitzar, etc. La problemàtica del relleu generacional és la problemàtica del model agrari agroindustrial i productivista. En aquest sentit, i contràriament al que molts teòrics auguren (Hervieu, 1995), ens trobem en un moment de ressorgiment d’un sector que sempre s’ha queixat d’estar en crisi permanent. La nova pagesia és un fenomen global que té sentit a escala local. A través dels components del nou paradigma agrosocial, s’ha pogut comprovar el canvi de model de les noves generacions de pagesos i pageses que aposten per un desenvolupament local harmònic. L’activitat que porta a terme la nova pagesia, entre moltes altres coses, alimenta el capital social, manté connectats els mons rurals i urbans, aposta per una qualitat òptima dels aliments —i així promou la salut de les persones—, torna a habitar espais abandonats, inventa noves relacions socials, proposa maneres alternatives d’organització i col·laboració, pensa en les generacions futures i lluita per mantenir un espai agrari ric, divers i econòmicament dinàmic. Tots aquests atributs són els que defineixen el desenvolupament rural, tan estudiat i revisat per la literatura especialitzada (Etxezarreta, 1987; Comissió Europea, 1988; Ploeg i Long, 1994; Hervieu, 1996; Comissió Europea, 1999; Bryden, 2000; Ploeg et al., 2000; Viladomiu, 2003; Monllor et al., 2005; OCDE, 2006; O’Connor et al., 2006; Regidor, 2008). Per tant, cal tenir en compte d’una manera seriosa i clara l’aportació econòmica, social i ambiental que està fent la nova pagesia. Les polítiques públiques haurien de valorar el nou paradigma agrosocial com un model a partir del qual es pugui oferir qualitat de vida als seus habitants, mantenir els recursos naturals i fer viable econòmicament les zones agràries i rurals. Les actuals crisis energètica, ambiental, alimentària, financera i de valors QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 7-24

001-124 Quaderns agraris 35.indd 21

29/11/2013 11:56:55

N. Monllor

encara fan més evident la necessitat de transformar alguns dels patrons instaurats en els últims anys en les societats industrials. BIBLIOGRAFIA Abad, C.; Naredo, M. (2002). «Sobre la modernización de la agricultura española: de la agricultura tradicional hacia la capitalización agraria y la dependencia asistencial». A: Gómez Benito, C.; González, J. J. (ed.). Agricultura y sociedad en el cambio de siglo. Madrid: McGraw-Hill. Alberdi Collantes, J. (2005). «Jóvenes agricultores: perspectivas, planes de dinamización y dificultades de instalación en el País Vasco». Papeles de Geografía, núm. 41-42, p. 5-28. Aldomà, I. (2009). Atles de la nova ruralitat. Lleida: Fundació del Món Rural. Aurélie, A. (2007). La Vía Campesina: La globalización y el poder del campesinado. Madrid: Editorial Popular. Baylina, M. (1997). «Metodología cualitativa y estudios de geografía y género». Documents d’Anàlisi Geogràfica, núm. 30, p. 123-138. Binimelis, R.; Bosch, M.; Herrero, A. (2008). A sol i serena: dones, món rural i pagesia. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Institut Català de les Dones. Blanco, E. (2006). «Setting-up of young farmers and farm modernization as a fundamental element of rural development: The Spanish case». A: Diakosavvas, D. (ed.). Coherence of rural and agricultural rural development policies. París: OCDE. Bryden, J. (2000). «Is there a new rural policy in OECD countries?». Comunicació a la International Conference on Rural Communities and Identities in the Global Millennium (1-5 maig, Nanaimo, Canadà). Camarero, L. A. (1993). Del éxodo rural y del éxodo urbano: Ocaso y renacimiento de los asentamientos rurales en España. Madrid: Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación. Comissió Europea (1988). «El futuro del mundo rural». Comunicació de la Comissió al Consell i al Parlament. Madrid: Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación. — (1999). Estrategia territorial europea. Hacia un desarrollo equilibrado y sostenible de la UE. Luxemburg: Comissió Europea. Crosta, N. (2006). «Reinventing rural policy». Informe polític de l’OCDE (octubre). Errington, A. J.; Lobley, M. (2002). «Handing over the reins: A comparative study of intergenerational farm transfers in England, France, Canada and the USA». Comunicació presentada a la trobada de l’Agricultural Economics Society a Aberystwyth, Gran Bretanya (abril). Etxezarreta, M. (1987). El desenvolupament rural integrat. Barcelona: Diputació de Barcelona. (Quaderns Rurals; 2) 22

001-124 Quaderns agraris 35.indd 22

QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 7-24

29/11/2013 11:56:55

La nova pagesia: vers un nou model agrosocial

Etxezarreta, M. (coord.) (2006). La agricultura española en la era de la globalización. Madrid: Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación. Euskadiko Gazteriaren Kontseilua (2010). «Jóvenes Baserritarras: Situación socioeconómica de la juventud agroganadera en la CAPV». Hizpideak, núm. 4, p. 1-36. Gillespie Jr., G. W.; Johnson, S. (2010). «Success in farm start-up in the Northeastern United States». Journal of Agriculture, Food Systems and Community Development, núm. 1. Gómez Benito, C.; González, J. J. (2002). «Familia y explotación en la transformación de la agricultura española». A: Gómez Benito, C.; González, J. J. (coord.). Agricultura y sociedad en el cambio de siglo. Madrid: McGrawHill: UNED, p. 427-450. González, J. J. (2002). «Juventud rural y relevo generacional en la agricultura». Comunicació a la jornada temàtica Políticas de relevo generacional e incorporación de la mujer el mundo rural (Madrid, 14 novembre). Hervieu, B. (1995). «El espacio rural europeo entre la ruptura y el desarrollo». A: Ramos Real, E.; Cruz Villalrón, J. Hacia un nuevo sistema rural. Madrid: Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación. (Serie Estudios; 99) — (1996). Los campos del futuro. Madrid: Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación. (Serie Estudios; 118) Izcara Palacios, S. P. (2005). «La crisis de sucesión generacional en la agricultura japonesa». Estudios Agrosociales y Pesqueros, núm. 207, p. 51-77. Langreo, A. (2000). «Innovaciones y desarrollo rural: nuevas iniciativas de empleo y juventud». Juventud Rural: Revista de Estudios de Juventud, núm. 48, p. 73-81. Lasley, P. (2005). «All in the family: the decision to take up farming». Comunicació a l’Agricultural Outlook Forum 2005 (Arlington, 24 febrer). Mailfert, K. (2007). «New farmers networks: how beginning farmers build social connections in France». Tijdschrift voor Economische en Sociale Geografie, núm. 98, vol. 1, p. 21-31. Maynard, R.; Green, M. (2006). Organic works: Providing more jobs through organic farming and local food supply. Bristol: Soil Association. Monllor, N. (2011). Explorant la jove pagesia: Camins, pràctiques i actituds en el marc d’un nou paradigma agrosocial. Tesi doctoral. Girona: Universitat de Girona. Monllor, N.; Roca, A.; Ribas, A.; Salamaña, I. (2005). Proposta i aplicació d’un model de contracte territorial al Pla de l’Estany. Girona: Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca: Càtedra de Pensament Territorial de la Universitat de Girona. Niewolny, K.; Lillard, P. (2010). «Expanding the boundaries of beginning farmer training and program development: A review of contemporary initiatives to cultivate a new generation of American farmers». Journal of Agriculture, Food Systems and Community Development, núm. 1, p. 65-88. QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 7-24

001-124 Quaderns agraris 35.indd 23

29/11/2013 11:56:55

N. Monllor

O’Connor, D. [et al.] (ed.) (2006). Driving rural development: Policy and practice in seven EU countries. Assen: Royal van Gorcum. Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OCDE) (2006). New rural paradigm: Policies and governance. Brussel·les: OCDE. Pérez-Vitoria, S. (2010). El retorno de los campesinos: Una oportunidad para nuestra supervivencia. Barcelona: Icaria. Ploeg, J. D. van der (2008). The new peasantries: Struggles for autonomy and sustainability in an era of empire and globalization. Londres: Earthscan. — (2010). «The food crisis, industrialized farming and the imperial regime». Journal of Agrarian Change, núm. 10, vol. 1, p. 98-106. Ploeg, J. D. van der [et al.] (2000). «Rural development: from practices and policies towards theory». Sociologia Ruralis, vol. 40, núm. 4 (octubre), p. 391-408. Ploeg, J. D. van der; Long, A. (ed.) (1994). Born from within: Practice and perspectives of endogenous rural development. Assen: Royal van Gorcum. Regidor, J. G. (coord.) (2008). Desarrollo rural sostenible: un nuevo desafío. Madrid: Ministerio de Medio Ambiente, Rural y Marino. Ruhf, K.; Immerman, G.; Toensmeier, E. [et al.] (2003). «Who will farm». The Natu ral Farmer. Special supplement on beginning farmers, núm. 55, vol. 2, p. 1-16. Seccombe, W. (2007). A home-grown strategy for Ontario agriculture: A new deal for farmers, a new relationship with consumers. Toronto: Toronto Food Policy Council. Sotte, F. (2003). «Young people, agriculture and entrepreneurship: Keypoints for a long-term strategy». Comunicació a la conferència europea The future of young farmers (Roma, 24-25 gener). Stiglbauer, A.; Weiss, C. R. (2000). «Family and non-family succession in the Upper-Austrian farm sector». Working Paper EWP 0008. Kiel: University of Kiel. Department of Food Economics and Consumption Studies. Taylor, S. J.; Bogdan, R. (1992). Introducción a los métodos cualitativos de investigación. Barcelona: Paidós. Tondreau, J.; Parent, D.; Perrier, P. (2002). Transmettre la ferme familiale d’une génération à l’autre. Quebec: Université Laval. Ventura, F.; Milone, P.; Ploeg, J. D. van der (2010). «Understanding rural development dynamics». A: Milone, P.; Ventura, F. (ed.). Networking the rural: The future of green regions in Europe. Assen: Royal van Gorcum. Viladomiu, L. (2003). «Noves tendències de desenvolupament rural a Europa». Quaderns Agraris, núm. 28, p. 21-36. Webb, M. (2008). Apples to oysters: A food lover’s tour of Canadian farms. Canadà: Viking Canada. Williams, F.; Farrington, J. (2006). «Succession and the future of farming: prob lem or perception?». Comunicació a la conferència The Rural Citizen: Gov ernance, Culture and Wellbeing in the 21st Century (Plymouth, 4-7 abril). 24

001-124 Quaderns agraris 35.indd 24

QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 7-24

29/11/2013 11:56:55

Quaderns Agraris (Institució Catalana d’Estudis Agraris) Núm. 35 (desembre 2013), p. 25-49 ISSN (ed. impresa): 0213-0319 / ISSN (ed. electrònica): 2013-9780 http://revistes.iec.cat/index.php/QA / DOI: 10.2436/20.1503.01.26

LLEGENDES I ESTADÍSTIQUES SOBRE L’AGRICULTURA I EL MÓN RURAL Francesc Reguant Fosas Vicepresident de la Institució Catalana d’Estudis Agraris (ICEA) Rosa Bonet Rocher Centre de Recerca en Economia i Desenvolupament Agroalimentari (CREDA)

RESUM El distanciament cultural entre el món rural agroforestal i el món urbà té nombroses causes; algunes vénen de lluny, però d’altres neixen de la competència en l’ús del territori en un moment en què ambdues realitats, rural i urbana, s’encavalquen. La distància, generadora sovint d’incomprensions i menyspreu, ha anat acompanyada d’una deformació de la realitat i de la imatge de l’agricultura. Aquesta distorsió del fet agrari és, a més d’injusta, un cost afegit vers el bon desenvolupament d’un sector que esdevé clau com a garantia de futur. Davant d’això, l’article pretén anteposar les estadístiques objectives a llegendes i mites que sobre el món agrari han estat difosos com a fets certs i àmpliament acceptats. Paraules clau: agricultura, rural, estadístiques, mites, imatge, pagesia. LEYENDAS Y ESTADÍSTICAS SOBRE LA AGRICULTURA Y EL MUNDO RURAL RESUMEN El distanciamiento cultural entre el mundo rural agroforestal y el mundo urbano tiene múltiples causas; algunas vienen de lejos, pero otras nacen de la competencia en el uso del territorio en un momento en que ambas realiCorrespondència: Francesc Reguant Fosas. A/e: francesc@reguant.cat. QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 25-49

001-124 Quaderns agraris 35.indd 25

29/11/2013 11:56:55

F. Reguant, R. Bonet

dades, rural y urbana, se solapan. La distancia, generadora a menudo de incomprensiones y menosprecio, ha ido acompañada de una deformación de la realidad y la imagen de la agricultura. Esta distorsión del hecho agrario es, además de injusta, un coste añadido hacia el buen desarrollo de un sector que es clave como garantía de futuro. Ante esto, el artículo pretende anteponer las estadísticas objetivas a leyendas y mitos que sobre el mundo agrario han sido difundidos como hechos ciertos y ampliamente aceptados. Palabras clave: agricultura, rural, estadísticas, mitos, imagen, campesinado. LEGENDS AND STATISTICS ON AGRICULTURE AND THE RURAL WORLD ABSTRACT Many are the causes for the cultural distance between the rural and urban worlds. Whilst some of those causes go back a long way, others stem from a competition for land use at a time at which the rural and the urban realities are in fact overlapping. That distance, which often generates misunderstandings and contempt, has been accompanied by a distorted vision of the truth and image of agriculture. In addition to being unfair, this misperception of the farming activity represents an additional burden for the successful development of a sector that is essential to guaranteeing our future. In light of these circumstances, this article aims to underscore the importance of objective statistics in refuting the legends and myths about the farming world, which have come to be widely accepted as facts. Keywords: agriculture, rural, statistics, myths, image, peasantry. 1. INTRODUCCIÓ Les llegendes haurien de ser coses del passat. La manca de sistemes de comunicació eficaços convertia el boca-orella en un camí sovint erràtic per a arribar al coneixement, i en aquest camí podia néixer la llegenda com a fet d’aparença real, però amb continguts imaginaris sense relació amb la realitat. Tal com s’ha comentat, les llegendes solien provenir d’errors produïts per la distància comunicativa entre el fet original no documentat i el receptor, però també hi havia llegendes que naixien promogudes per interessos concrets amb finalitats molt concretes. Avui, malgrat els mitjans de comunicació moderns, es difonen per les xarxes telemàtiques imatges i conviccions imaginàries o molt allunyades de la realitat. Un dels temes típics i tòpics que s’expressa de manera distorsionada, mal26

001-124 Quaderns agraris 35.indd 26

QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 25-49

29/11/2013 11:56:55

Llegendes i estadístiques sobre l’agricultura i el món rural

grat les dades objectives, és la imatge de la pagesia. El refranyer popular i el mateix diccionari és ple d’expressions denigradores de la pagesia. Aquesta imatge, tanmateix, no és neutra en termes econòmics, ja que afegeix un cost més, intangible però real, al qual ha de fer front l’agricultor a l’hora de plantejar-se la viabilitat de la seva explotació i la continuïtat de la seva professió. La imatge que probablement bastants persones atribuirien al pagès o a l’agricultura en sentit ampli aniria lligada a conceptes de pobresa, d’una població envellida, a les portes de l’emigració vers terres urbanes en un entorn deprimit i atrapat per l’atur. La imatge de l’agricultura és una imatge en blanc i negre, una imatge del passat i una imatge de dificultat, sense futur. L’activitat agroforestal és considerada una activitat rústica i simple, una activitat desqualificada que no requereix especials coneixements ni tecnologia per a la seva realització. Talment sembla que una àmplia opinió pensa que la revolució cientificotècnica que ha transformat el món i ens ha portat a la modernitat hagi passat de llarg del món agrari. D’altra banda, es visualitza com una activitat bruta, lletja i que fa mala olor. Les granges i els hivernacles taquen l’harmonia del paisatge. Els problemes principals no són solament les incomoditats estètiques o els efluvis desagradables que generen molèsties als habitants o als visitants de l’entorn, sinó que, segons opinions àmpliament difoses, són els efectes adversos d’aquesta activitat, que contamina el medi i perjudica la salut de les persones a causa d’uns aliments conreats amb productes nocius. Modernament s’hi ha afegit també el problema de l’emissió de gasos d’efecte d’hivernacle. El desajust entre l’agricultura i la societat urbana s’expressa també en l’ús extraordinari que fa de l’aigua; en aquest sentit, l’agricultura esdevé paradigma de malbaratament i consum abusiu d’aigua. Una aigua que es destina, segons aquestes opinions, a una activitat amb una importància econòmica molt reduïda, amb un percentatge molt limitat del PIB. És una activitat perfectament prescindible en les estratègies de país. Per exemple, sovint, quan des d’entitats i mitjans de comunicació s’expressen les orientacions de futur per a l’economia catalana, no es té en compte el sector agroalimentari malgrat que aquest és el primer sector productiu de Catalunya després de la construcció, que té un paper anticíclic tan necessari en moments de crisi i que té una funció destacada davant els nous reptes del segle xxi. Es tracta, segons una opinió generalitzada, d’una activitat no competitiva i, fins i tot, paràsita de la dinàmica de la resta de la societat. Efectivament, l’agricultura depèn dels ajuts que paga tota la societat. En altres paraules, mantenir l’agricultura catalana és un cost per a la societat que en una situació de crisi com l’actual es podria considerar inadequat o no assumible. I encara més, els ajuts que el Primer Món dóna per mantenir la seva agricultura són la porta oberta a la fam i a la desnutrició del Tercer Món, en competir amb deslleialtat amb una agricultura menys desenvolupada. Efectivament, en tot el que s’acaba d’exposar, hi ha opinions que parteixen QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 25-49

001-124 Quaderns agraris 35.indd 27

29/11/2013 11:56:55

F. Reguant, R. Bonet

d’informacions en part certes, si bé extrapolades i fora de context, o que, per raó dels canvis produïts a les darreres dècades, han deixat de ser certes; tanmateix, d’altres són solament mites d’una societat que ha decidit mirar cap a una altra banda. Fa seixanta anys que els països desenvolupats no viuen tensions en el proveïment alimentari i han oblidat els camins per a assolir aquest objectiu. Han oblidat el que costa transformar uns erms en uns camps de blat preparats per a alimentar milions de persones, i han passat a pensar que la nevera plena d’aliments és un fet natural. El cert és que s’està contraposant una realitat complexa i, per tant, contradictòria, amb una mentalitat simplista i ingènua induïda per una visió parcial i artificial de la realitat, tot plegat, amanit amb tones d’inconsciència sobre els compromisos necessaris per a guanyar el futur. 2. PER QUÈ ES TÉ UNA VISIÓ DEFORMADA DE L’AGRICULTURA? En tot procés en el qual hi ha una deformació de la realitat, i en tota manifestació que denigra una persona o un col·lectiu, hi ha raons que expliquen el perquè s’origina aquesta animadversió, encara que aquesta no tingui cap justificació. Cercant una explicació es poden suggerir diferents raons: raons antropològiques, raons històriques, raons culturals i també raons competitives. La història de la humanitat és la fugida de la dependència de la natura. L’home, ja ens ho diu la Bíblia, s’ha de guanyar el pa amb la suor del seu front. Obtenir l’aliment ha estat la seva tasca prioritària i limitadora, però alhora una tasca dura i dificultosa. Tanmateix, la intel·ligència de l’home, transformada en ciència i tecnologia, ha estat capaç de fer passos molt importants en la domesticació de la natura hostil. En aquest procés ha anat alliberant energies que ha pogut destinar a altres funcions, entre les quals, el lleure, però també a eixamplar el camí del coneixement, establint un cercle virtuós vers el món avançat actual. La imatge de l’obtenció de l’aliment (agricultura) com a fet contraposat a la de la cultura i el benestar ha quedat en l’ADN de la humanitat. La identificació de l’agricultura com el missatger d’aquest mal record antropològic ha estat simplement un error, en confondre l’artesà de la llibertat guanyada amb el còmplice de l’esclavitud de la qual fuig. En qualsevol cas, l’agricultura se situa a l’ampli territori rural, en contraposició al concentrat espai urbà. En segles precedents, això significa llunyania dels centres culturals emergents que es troben majorment a la ciutat aprofitant les lògiques economies de concentració. Dit en altres paraules, l’agricultura s’allunya de la cultura amb el desenvolupament de la societat urbana. Les comunicacions deficients són la barrera que provoca aquest distanciament i també la imatge, en part real, d’un món culturalment més endarrerit. El segle xx trenca aquestes barreres amb la millora de les comunicacions. Alhora aporta la gran innovació tecnològica al camp i, en concret, la meca28

001-124 Quaderns agraris 35.indd 28

QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 25-49

29/11/2013 11:56:55

Llegendes i estadístiques sobre l’agricultura i el món rural

nització. El tractor, com a símbol d’aquesta mecanització, desplaça ingents quantitats de persones que es veuen abocades a l’atur en ser desplaçades per la màquina. En part es poden col·locar en noves activitats relacionades amb la creixent industrialització de la producció alimentària, però en bona part es veuen obligades a emigrar a la ciutat. És en aquest punt on s’esdevé una nova paradoxa que afecta la imatge de l’agricultura: les persones emigren a causa de la modernització. La imatge des de la ciutat és la del pagès sense feina i empobrit que cerca una oportunitat laboral a la ciutat. Però resta amagada l’altra cara d’aquesta imatge, que és la d’un pagès que es manté al capdavant d’unes explotacions cada cop més modernes i competitives. Efectivament, a la ciutat solament resta la primera de les imatges. El distanciament entre el món urbà i el rural s’ha accentuat a les darreres dècades a partir de causes lligades a la competència entre les dues poblacions en coincidir en el mateix territori. La millora de les comunicacions terrestres i, darrerament, les noves tecnologies digitals han facilitat el desplaçament d’activitats, de residències o de totes dues coses a entorns eminentment rurals. Alhora s’ha descobert l’àmbit rural com a proveïdor de serveis com l’agroturisme, el turisme rural, l’esport lligat al territori, l’educació ambiental i l’ecoturisme, etc. Aquest ús de l’espai tradicionalment rural per persones provinents de l’àmbit urbà ha tingut conseqüències en bona part positives. Ha estat un dels factors de recuperació de població a l’entorn rural, n’ha permès diversificar l’economia, i ha desplaçat rendes que han possibilitat millores en els serveis comuns, en el patrimoni i en l’oferta cultural. Igualment, cal considerar positiva una més gran exigència ambiental i paisatgística. Tanmateix, sovint aquestes exigències es basen en una concepció idíl·lica i alhora utòpica sobre el fet productiu i que en el fons amaga una clara competència vers l’ús del territori (aigua, estructures productives, etc). És a dir, exigir allò que no és possible en nom d’objectius en majúscula, com la qualitat mediambiental o paisatgística, és la millor coartada per a amagar l’objectiu contrari a l’activitat agrària. Per exemple, alhora que es posa en qüestió l’agricultura més competitiva i es reclama el retorn a una agricultura tradicional, es critiquen les subvencions agràries, quan és prou evident que un hipotètic retorn a una agricultura tradicional només seria viable amb més suport públic. 3. DESMUNTANT LLEGENDES MITJANÇANT LES ESTADÍSTIQUES I L’OBJECTIVITAT En qualsevol cas, l’encaix no sempre harmònic de l’agricultura en l’imaginari urbà no ha facilitat desterrar bona part dels mites sobre aquesta realitat. D’aquí ve la necessitat de recollir-ne alguns i contrastar-los amb dades objectives. QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 25-49

001-124 Quaderns agraris 35.indd 29

29/11/2013 11:56:55

F. Reguant, R. Bonet

3.1. Món rural, sinònim de pobresa Fals. La llunyania que implicaven unes comunicacions dolentes havia apartat el món rural de la riquesa generada per la societat industrial. Però el declivi de la societat industrial i la revolució de les comunicacions han invertit aquesta realitat. Segons l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat), avui les cinc comarques amb més renda familiar de Catalunya són, per aquest ordre: Vall d’Aran, Pallars Jussà, Ripollès, Urgell i Conca de Barberà. Totes són eminentment rurals. Per contra, les que disposen de menys renda familiar són les del cinturó metropolità de Barcelona. 3.2. Hi ha un despoblament progressiu del món rural Es tracta d’una afirmació estadísticament errònia. Analitzem-la. Per a l’anàlisi de l’evolució de la població, hem dividit Catalunya en tres àrees segons els tipus de comarques:1 urbanes, rurals i intermèdies. La classificació parteix de les definicions de l’Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OCDE) pel que fa a la separació entre espai periurbà i rural, i hi hem afegit un grup «intermedi» de comarques que presenten característiques mixtes. En qualsevol cas es tracta d’una classificació orientativa, atès que les barreres entre un grup i un altre no són rigoroses (Alfranca et al., 2009). La imatge de l’emigració del camp a la ciutat és una imatge antiga; tanmateix, encara hi ha algunes comarques, totes rurals, que no han recuperat el nombre d’habitants que tenien l’any 1950. Són les comarques de l’Alt Urgell, l’Alta Ribagorça, el Berguedà, la Conca de Barberà, les Garrigues, el Pallars Jussà, el Pallars Sobirà, el Priorat, la Ribera d’Ebre, el Ripollès i la Terra Alta. En conjunt, però, tal com mostra la figura 1, el grup de comarques rurals ha tingut sempre un creixement positiu molt limitat fins al darrer període analitzat (2000-2012), en el qual passa a una taxa de creixement del 24 %, valor clarament superior al de l’àrea urbana. L’àrea intermèdia és, però, la que registra un creixement superior, amb una taxa del 34 %. Com a resum es pot dir que, durant el període comprès entre el 1950 i el 1970, es produeix un fort desenvolupament industrial i de serveis als països occidentals, del qual Espanya i Catalunya també es beneficien. La mecanit1. Es consideren comarques urbanes: Baix Llobregat, Barcelonès, Garraf, Maresme, Vallès Occidental i Vallès Oriental. Es consideren comarques intermèdies: Alt Empordà, Alt Penedès, Anoia, Bages, Baix Camp, Baix Empordà, Baix Penedès, Gironès, Osona, Pla de l’Estany, Segrià i Tarragonès. La resta de comarques es consideren rurals. 30

001-124 Quaderns agraris 35.indd 30

QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 25-49

29/11/2013 11:56:55

Llegendes i estadístiques sobre l’agricultura i el món rural

zació del camp d’aquest període expulsa molta població que es necessita a la indústria i als serveis creixents situats a l’àrea urbana. A partir d’aquí es produeix un alentiment del creixement de l’àrea urbana i s’inicia la deslocalització industrial vers l’àrea intermèdia. Des dels anys noranta fins al 2000 hi ha una forta crisi de la societat industrial: les àrees urbanes tenen creixements negatius, mentre que les altres àrees mantenen els creixements positius. Del 2000 al 2012 hi ha l’explosió de la bombolla immobiliària i totes les àrees creixen, però la que té una taxa de creixement més reduïda és precisament l’àrea urbana, ja que els factors de deslocalització s’acceleren amb la millora de les comunicacions i la irrupció de les noves tecnologies de la informació i la comunicació. Figura 1. Taxa de creixement de la població catalana segons les àrees: urbana, rural i intermèdia 90 % 83 %

80 % 70 % 60 % 50 %

INTERMÈDIA

40 %

RURAL

39 % 34 %

30 %

27 %

24 %

21 %

20 %

URBANA

16 %

10 % 0%

1950-1970

9% 2% –1%

4% 1970-1990

1990-2000

2000-2012

– 10 % Font: Idescat.

3.3. Cada cop hi ha menys pagesos Aquesta afirmació ha estat certa durant molts anys, però des de la dècada dels noranta del segle passat ha deixat de ser-ho. Tot i així, cal veure que moltes de les persones que han deixat de figurar com a actius agraris en rea litat han seguit treballant en les diverses baules de la cadena alimentària, en QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 25-49

001-124 Quaderns agraris 35.indd 31

29/11/2013 11:56:55

F. Reguant, R. Bonet

un procés de canvi de les estructures productives però no pas per la crisi d’aquesta producció. Tal com s’ha esmentat, durant la segona meitat del segle xx es va incorporar la maquinària al camp i es va produir un extraordinari èxode rural. Malgrat la revolució silenciosa que va suposar el desenvolupament de la ramaderia intensiva i del clúster carni-ramader, la davallada d’actius agraris fou molt alta. Però, a partir dels anys noranta, es produeix un canvi clar de tendència i l’ocupació agrària s’ha mantingut, en bona part gràcies a les polítiques de desenvolupament rural i a una concepció multifuncional del rol de l’explotació agrària. Des de l’any 2000 fins a l’any 2012, l’evolució de l’ocupació agrària té un saldo positiu, tot i que s’ha produït una clara reestructuració. Els autònoms, Figura 2. Afiliats agraris a la Seguretat Social de Catalunya (2000-2012) 70.000

Línea de tendència

60.000 53.207

54.828 Total

50.000

40.000 34.563 30.000 25.027 R. autònoms 22.499 R. especial agrari

20.000

15.583

10.000

7.302 R. general

4.354 0

2000

Règim/anys

2001

2000

2002

2001

2003

2004

2002

2003

2005

2004

2006

2007

2005

2008

2006

2009

2007

2010

2008

2011

2009

2012

2010

2011

2012

Dif. 20122000 (%)

R. general

4.354 4.593 5.038 5.273 5.809 6.925 6.866 7.436 7.386 7.681 7.861 7.427 7.302

67,7

R. especial agrari

15.583 16.170 17.083 20.338 19.826 21.219 19.001 19.127 22.852 25.638 26.352 27.561 22.499

44,4

R. autònoms

34.563 33.453 32.639 32.235 32.063 31.221 30.330 29.558 28.582 27.348 26.393 25.679 25.027

–27,6

Total

53.207 53.060 53.809 56.657 56.909 59.132 56.255 56.553 58.800 60.667 60.606 60.667 54.828

3,0

Font: Seguretat Social.

001-124 Quaderns agraris 35.indd 32

QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 25-49

29/11/2013 11:56:56

Llegendes i estadístiques sobre l’agricultura i el món rural

en bona part titulars d’explotacions, tenen un sensible descens (−27,6 %). Per contra, s’incrementa molt el nombre d’assalariats (règim general i règim especial agrari, 67,7 % i 44,4 %, respectivament). És a dir, menys explotacions, però més grans i més intensives perquè utilitzen més mà d’obra. I, sorprenentment, durant els anys de crisi econòmica el comportament de l’ocupació agroalimentària ha estat clarament positiu fins al darrer any. En concret, durant els anys de crisi del 2007 al 2011 l’increment ha estat del 7,27 % al sector agrari i d’un 1,48 % en la indústria alimentària, la qual cosa palesa l’aspecte anticíclic de l’agroalimentació. Tanmateix, a partir del tercer trimestre de 2012 s’han començat a observar descensos en l’ocupació en el col·lectiu per compte d’altri, descensos difícils de justificar per raons merament productives, ja que la producció s’ha sostingut amb els lògics alts i baixos derivats de la meteorologia i del mercat. Tot i així, les incerteses de la crisi i les noves facilitats en la contractació poden haver generat ajustos en el personal assalariat, i entre les possibles raons trobem segurament les millores tecnològiques, les millores en les estructures productives o, fins i tot, l’ampliació de l’economia submergida.

Taula I. Afiliats a l’agricultura i a la indústria alimentària (2007 i 2011) OCUPACIÓ (nre. ocupats) Abast indicador

2007

2011

2011/2007 (%)

Sector agrari

56.553

60.667

7,27

Indústria alimentària

73.438

74.524

1,48

Font: Seguretat Social.

3.4. La pagesia és una població cada cop més envellida Fals. Aquest és un dels mites que costa més d’eradicar. Al paisatge rural sovinteja la imatge de persones grans realitzant feines al camp. Es tracta de persones jubilades que, com a la resta d’empreses petites, realitzen tasques de suport que tenen més valor com a gratificació personal, en tant que signe d’utilitat i pertinença a una realitat concreta, que econòmic. Ara bé, amb l’estadística a la mà, d’acord amb les dades de la Seguretat Social, la mitjana d’edat del conjunt d’ocupats agraris és de 41,62 anys, edat que cal identificar amb la d’un sector jove. També és cert que són els assalariats els qui aporten la joventut, com passa, de fet, als altres sectors, on la mitjana d’edat dels propietaris sol ser més gran que la dels seus treballadors. QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 25-49

001-124 Quaderns agraris 35.indd 33

29/11/2013 11:56:56

F. Reguant, R. Bonet

Figura 3. Afiliats agraris a la Seguretat Social per règim, edat i sexe (2011) 60

Edat

Homes 20

Dones Global

0 Règim general Règim especial agrari (REA)

Règim autònoms (RETA)

Font: Seguretat Social.

Tot i així, al col·lectiu de treballadors autònoms agraris, on hi ha generalment els titulars d’explotació, l’edat mitjana és de 48,88 anys, totalment dins de la normalitat de la mitjana d’altres sectors empresarials. Per contra, les dones tenen una edat mitjana clarament més alta (45,95 anys per al conjunt i 52,7 anys per als autònoms), fet que probablement expressa la desconsideració del seu treball, que resta ocult i solament es palesa a la darrera etapa de la vida laboral per a poder obtenir una pensió. Taula II. Edat mitjana dels afiliats agraris segons el sexe a Catalunya Grup

Edat mitjana

Homes

41,62

Dones

45,95

Global

42,57

Font: Seguretat Social.

001-124 Quaderns agraris 35.indd 34

QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 25-49

29/11/2013 11:56:56

Llegendes i estadístiques sobre l’agricultura i el món rural

3.5. L’agricultura, cosa de terra endins Fals. El mite situaria els pagesos terra endins, sovint a les comarques de muntanya, un altre error que oblida la importància de l’activitat agrària prop o dins de les àrees metropolitanes. També hi ha una explicació per a aquest fet. La població s’ha situat des de sempre a les comarques agrícolament més fèrtils, tenint en compte que l’aliment era el recurs més important a obtenir. Malgrat l’expansió de la industrialització i la corresponent urbanització dels assentaments humans originaris, la fertilitat de les terres ha seguit mantenint una agricultura rica entorn de la ciutat. Es tracta de l’agricultura periurbana, la qual es troba cada cop més assetjada. El valor afegit brut (VAB) agrari ens ofereix l’estadística objectiva per a expressar aquesta nova paradoxa. Les comarques amb un VAB agrari més baix són comarques eminentment rurals de muntanya, amb l’excepció lògica del Barcelonès i també del Garraf. Així, les sis comarques amb un VAB agrari més petit són: Vall d’Aran, Barcelonès, Alta Ribagorça, Garraf, Cerdanya, Pallars Sobirà. Figura 4. Valor afegit brut (VAB) agrari comarcal (2008)

Font: Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural (DAAM).

QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 25-49

001-124 Quaderns agraris 35.indd 35

29/11/2013 11:56:56

F. Reguant, R. Bonet

Per contra, entre les comarques amb més VAB agrari hi ha les lògiques, però també altres d’eminentment urbanes com el Maresme. Sorprèn el fet que el Maresme, que està altament urbanitzat i és una zona turística destacada, sigui la segona comarca amb un VAB agrari més elevat, el qual s’obté bàsicament de produccions altament intensives, sobretot de planta ornamental. Les sis comarques amb un VAB agrari més elevat són, de més gran a més petit: Segrià, Maresme, Noguera, Pla d’Urgell, Baix Ebre i Osona. 3.6. L’agricultura és un sector endarrerit Fals. El mite més errat és el que equipara agricultura amb endarreriment. El progrés genètic de la producció vegetal ha estat incessant des de l’inici de l’activitat agrícola; tanmateix, passa a ser espectacular del 1950 al 1980 en l’anomenada «revolució verda». En aquest període, per exemple, els rendiments del blat es multipliquen per 2,5 (figura 5). Del 1980 a l’actualitat, els progressos en rendiments de blat ja han estat més moderats, amb increments d’entre el 40 % i 60 % de mitjana. Tot i mantenir-se el progrés en rendiments, la seva moderació ha estat descrita com una causa més de les tensions alimentàries actuals i futures. La millora genètica animal (Babot et al., D. 2012) ha estat, així mateix, espectacular. Per exemple, en el sector porcí des del 1981 s’enregistren

Índex (base 1891-1900)

Figura 5. Evolució dels rendiments del blat a Catalunya (1891-1980)

Font: Pujol (2006).

001-124 Quaderns agraris 35.indd 36

QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 25-49

29/11/2013 11:56:57

Llegendes i estadístiques sobre l’agricultura i el món rural

Nre. de garrins deslletats per truja productiva i any

Figura 6. Evolució de la productivitat en porcí a l’Estat espanyol (19812011)

Font: Observatori del Porcí del DAAM.

increments mitjans d’entorn del 50 %, tant en productivitat (garrins deslletats per truja productiva i any) com en prolificitat (garrins nascuts vius per part) (figures 6 i 7). En eficiència alimentària, l’índex de conversió (quantitat de pinso consumit per a produir un quilo de pes viu) mostra progressos any rere any. Tan sols entre els anys 2008 i 2011, l’índex de conversió mitjà a Catalunya ha passat de 2,83 a 2,65 (figura 8). Tot i així, bona part d’aquests progressos no es deuen tant a la millora genètica sinó a granges cada cop més eficients que substitueixen les menys competitives, mal gestionades o totes dues.

Nre. de garrins nascuts per part i any

Figura 7. Evolució de la prolificitat en porcí a l’Estat espanyol (1981-2011)

Font: Observatori del Porcí del DAAM.

QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 25-49

001-124 Quaderns agraris 35.indd 37

29/11/2013 11:56:57

F. Reguant, R. Bonet

Figura 8. Evolució de l’índex de conversió del porcí a Catalunya (2008-2011)

Font: Observatori del Porcí del DAAM.

Alhora, l’agricultura ha incorporat a la seva gestió els més avançats i complexos automatismes basats en els desenvolupaments de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC). Ha incorporat les tecnologies via satèl·lit en la gestió del territori, com ara la teledetecció i la conducció automàtica dels tractors mitjançant GPS. Així mateix, els desenvolupaments en biosensors, juntament amb les tecnologies descrites i una mecanització avançada, han portat a parlar d’agricultura de precisió, una agricultura capaç de dirigir els inputs en les quantitats precises i en el moment precís. En aquesta direcció, les nanotecnologies emergents permetran fer salts encara més importants al llarg del segle en nous sistemes més eficients i amb més possibilitats. Un altre símptoma de progrés són les tecnologies dirigides directament a reduir els impactes mediambientals. Així, cal destacar les noves tecnologies de reciclatge, els sistemes funcionals menys contaminants, les tecnologies per a la millora de la captació de carboni per part de l’agricultura, els progressos en estalvi energètic i els avenços en energies renovables. Tanmateix, el fet més destacat són els progressos i, sobretot, les possibilitats inimaginables de la ja present, si bé incipient, revolució biotecnològica. S’està en el camí de descobertes decisives i de l’expansió de les aplica cions de la biotecnologia. Ens referim a nous progressos en salut humana i prolongació de la vida, nous progressos en sanitat animal i protecció vegetal, noves varietats més productives i més sostenibles, etc. En aquesta revolució, l’agricultura en les seves més modernes aplicacions ha d’esdevenir protagonista de primera fila. 38

001-124 Quaderns agraris 35.indd 38

QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 25-49

29/11/2013 11:56:58

Llegendes i estadístiques sobre l’agricultura i el món rural

3.7. Qui no valgui, que faci de pagès Fals. La percepció que la professió de pagès és desqualificada és una altra falsedat que solament es pot defensar amb fortes dosis de supèrbia urbana. Els coneixements que ha de tenir el pagès són especialment complexos, al marge de la manera en què aquests han estat adquirits o al marge dels títols oficials que els avalin. El pagès gestiona actius vius sotmesos a molt diverses variables internes i externes. La infinitat de possibles opcions i respostes en la dinàmica agrària, en el desenvolupament de la producció, res tenen a veure en complexitat i risc amb els processos moltes vegades perfectament estipulats i definits d’altres sectors i serveis. L’agricultor cada cop més tecnificat ha de posseir coneixements reals en nombroses disciplines: des de la genètica fins a la fitopatologia i/o la patologia animal, des de l’agronomia fins a l’agrometeorologia, des de l’electromecànica fins a les aplicacions de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC). Ha d’exercir les disciplines derivades de la gestió empresarial en un entorn de fort risc causat pels condicionants de la producció basada en organismes vius, pels imponderables i la variabilitat de la meteorologia i per la forta volatilitat dels mercats agraris. Amb la mirada al futur, s’observa que el model tradicional d’agricultor ha estat totalment modificat pels canvis tan profunds que està vivint la so cietat. Al segle xxi, l’agricultor es definirà, des d’una concepció empresarial i tècnicament avançada, com el professional que gestiona actius biològics amb un gran nombre de finalitats: des de la producció d’aliments fins a la producció de béns o l’obtenció de productes industrials a partir de processos biològics, des de la producció d’energia fins a actuacions vinculades als processos de reciclatge o de restauració mediambiental o paisatgística i amb un paper actiu en la lluita contra el canvi climàtic. I, per descomptat, com a proveïdor de serveis en diferents àmbits de la formació, el medi ambient i el turisme. 3.8. L’agricultura i la ramaderia són unes activitats brutes i que fan mala olor La natura és extraordinàriament bella i complexa alhora, plena de vida i colors, amb formes molt diferents i sempre canviants, formes que són predominantment corbes, agosarades i imaginatives. Però la natura també és lluita per la vida, perquè la mort hi és constantment present. Tanmateix, l’ésser humà, per la necessitat d’allunyar-se de la seva dependència de la natura, ha construït un imaginari artificial tant irreal com ridícul. L’home modern ha definit com a ideal un petit nínxol artificial de formes quadrades, netes, inodores i perfectes, sense insectes molests ni dejeccions animals. Ha QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 25-49

001-124 Quaderns agraris 35.indd 39

29/11/2013 11:56:58

F. Reguant, R. Bonet

estat capaç de separar culturalment el bistec que té a taula de l’animal del qual procedeix, que ha volgut oblidar. Un animal que, per a obtenir el bistec, fou sacrificat i esquarterat i que prèviament va ser criat amb uns aliments que varen ser adobats, en part amb les seves dejeccions, les quals va caldre recollir i emmagatzemar. Aquest rebuig l’ha estès, a més, a la suposada disharmonia paisatgística de granges i hivernacles. Òbviament, en aquest món perfecte no hi cap un pagès traginant purins. I d’aquesta exclusió al menyspreu no hi falta gaire. Per contra, el ciutadà mitjà és molt més tolerant amb la disharmonia de moltes actuacions urbanístiques, de les vies de comunicacions, de la mateixa indústria, etc. Sens dubte, es pot millorar, i s’ha de millorar, el tema de les olors i la imatge de granges i hivernacles, però la qüestió de fons és que es tracta d’un fet cultural que nega la realitat necessària, veu la palla de l’altre i no la biga pròpia, refugiant-se en una realitat parcial i artificial. 3.9. L’aigua és de tots, una minoria de pagesos no poden consumir la majoria de l’aigua Segons l’Agència Catalana de l’Aigua, l’agricultura és el sector que més aigua utilitza, gairebé el 70 % de la demanda total de l’aigua de Catalunya. La ramaderia, per contra, en consumeix el 2 %. Aquesta dada és totalment lògica, atès que l’aigua és la matèria primera de l’agricultura. Quan es critica el consum d’aigua de l’agricultura s’està oblidant aquest fet. A ningú no li passa pel cap criticar els fabricants de mobles perquè gasten massa fusta. A més, l’aigua emprada a l’agricultura torna en gran part als aqüífers i les conques dels rius i es torna a aprofitar. Quan comprem aliments, estem comprant aigua. Una nevera plena mitjana pot arribar a «contenir» l’equivalent a 200 m3 d’aigua o, el que és el mateix, dues-centes tones mètriques d’aigua. La taula iii mostra alguns exemples de la petjada d’aigua de diferents aliments. Alimentar Catalunya suposa un consum determinat d’aigua, la qual es pot importar en forma d’aliments o produir a Catalunya. En termes econòmicament estrictes, sense tenir en compte costos mediambientals, l’opció entre importar aliments o consumir aigua dependrà del cost dels aliments i del transport. Tanmateix, internalitzant els costos mediambientals, l’aposta pel regadiu passa a ser una opció més sostenible, amb un balanç energètic més favorable. El regadiu, d’altra banda, és clau per a garantir el proveïment alimentari. En concret, si actualment es deixés de regar la producció mundial d’aliments es reduiria a la meitat.

001-124 Quaderns agraris 35.indd 40

QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 25-49

29/11/2013 11:56:58

Llegendes i estadístiques sobre l’agricultura i el món rural

Taula III. Petjada mitjana d’aigua d’alguns aliments Productes ramaders

Litres/kg

Carn de vedella

15.500

Carn de corder

Productes agrícoles

Litres/kg

Arròs

3.400

6.100

Blat

1.300

Formatge

5.000

Blat de moro

900

Carn de porc

4.800

Poma o pera

700

Carn de pollastre

3.900

Taronja

460

Ous

3.300

Patata

250

Llet

1.000

Tomàquet

180

Font: Hoekstra i Chapagain (2008).

3.10. La majoria dels aliments que mengem estan plens d’additius tòxics Fals. Les administracions públiques europees han donat una gran importància a la producció d’aliments segurs i a l’impuls d’una agricultura cada cop més amable amb el medi ambient. Els controls que es realitzen sobre els aliments, des que són al camp fins que els mengem a la taula, són molt amplis i rigorosos i s’hi destinen recursos ingents. La millor prova d’això és que d’incidents greus de seguretat sanitària dels aliments n’hi ha ben pocs. Ara bé, en aquest tema cal defugir qualsevol demagògia. Al punt anterior hem exposat l’impacte inassumible en el proveïment alimentari que es produiria si s’exclogués el regadiu de l’agricultura. En general, les opcions que es prenguin han de garantir una agricultura suficient per a alimentar la humanitat. Així, per exemple, sabem que la generalització de l’agricultura ecològica com a única agricultura possible faria caure la producció en percentatges elevats segons els tipus de conreus i els condicionants agronòmics i edafoclimàtics. En termes orientatius, es podria parlar de pèrdues del 30 % al 50 % respecte als conreus convencionals (Guzmán Casado, 2008). Dit en altres paraules, avui l’ideal teòric d’una agricultura ecològica (ideal controvertit també en termes teòrics) no podria aportar una producció suficient. Tanmateix, l’agricultura ecològica és una opció de qualitat i una veu poderosa a favor d’una agricultura cada cop més sostenible. Una dada estadística rellevant ens l’ofereix l’evolució del nombre de substàncies fitosanitàries permeses per la Unió Europea. L’any 1993 hi havia 973 substàncies d’ús fitosanitari actives permeses. L’any 2010 el nombre de substàncies permeses era de 313, substàncies que, a més, eren molt menys tòxiques que les autoritzades fins llavors. QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 25-49

001-124 Quaderns agraris 35.indd 41

29/11/2013 11:56:58

F. Reguant, R. Bonet

Així mateix, per exemple, l’ús dels fertilitzants nitrogenats minerals s’ha reduït en vint anys prop d’un 50 %. Recentment, la Unió Europea publicava que l’emissió de gasos d’efecte d’hivernacle procedents de l’agricultura havien disminuït un 20 % des de l’any 1990. 3.11. L’agricultura intensiva està comprometent la nostra salut i el medi ambient, cal retornar a l’agricultura tradicional Fals. A vegades s’oblida que la funció de l’agricultura és alimentar tota la humanitat. Una de les opcions per no contaminar per mitjà de l’agricultura és no produir. Però, és clar, sense aliments la humanitat no pot sobreviure. Per tant, el tema és produir aliments suficients amb el menor impacte mediambiental possible. O, tal com proposa l’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació (FAO) (FAO, 2012), cal avançar en la intensificació sostenible de l’agricultura mundial. Sobre això, però, existeixen determinats mites que caldria contradir. Quan es compara agricultura tradicional i intensiva per a atendre la mateixa demanda, els impactes mediambientals són superiors a l’agricultura tradicional. De fet, una més gran productivitat agrícola requereix menys sòl per a produir els mateixos aliments i, conseqüentment, aquest fet suposa menys desforestació i menys pèrdua de biodiversitat. En general, una producció més eficient requereix menys quantitat d’inputs. En ramaderia, unes dietes més eficients acaben produint menys residus. Pel que fa a la ramaderia, tal com afirma la FAO (FAO, 2009), els índexs d’emissions de gasos d’efecte d’hivernacle més alts provenen, amb diferència, dels sistemes més extensius. De fet, la ramaderia intensiva facilita la gestió dels impactes mediambientals negatius per mitjà de plantes de biogàs, la gestió millorada de residus orgànics, etc. 3.12. No té sentit mantenir artificialment un sector poc competitiu, ancorat en el passat, sense cap opció de futur Fals. Si de competitivitat es tracta, el millor indicador és el comerç internacional, ja que poder vendre arreu del món és clarament una prova d’avantatge competitiu. En aquest sentit, el salt del comerç exterior ha estat espectacular, tal com assenyala la taxa de cobertura, que ha passat del 34,22 %, l’any 1991, al 89,81 %, l’any 2012. L’increment entre els dos períodes ha estat del 162 %, una xifra que s’apropa a l’equilibri de la balança comercial agroalimentària. Malgrat la crisi, des del 2007 fins al 2012, la taxa de cobertura s’ha incrementat 24,49 punts percentuals, és a dir, un 37,49 % (figura 9). 42

001-124 Quaderns agraris 35.indd 42

QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 25-49

29/11/2013 11:56:58

Llegendes i estadístiques sobre l’agricultura i el món rural

Figura 9. Evolució de la taxa de cobertura (%) del comerç internacional agroalimentari de Catalunya (1986-2012) 100

89,81

90 80 65,59

60 50 40 30

37,37

34,22

20 10 0

1986 1987 1988 1989 1990 1991 1992 1993 1994 1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010 2011 2012*

* Dades provisionals

Taxa de cobertura (%)

Font: DATACOMEX.

Catalunya exporta, principalment, carn de porc i transformats carnis, fruita fresca, vi, cava i oli. Les exportacions dels productes alimentaris representen el 12 % del valor de les exportacions catalanes. De fet, l’agroalimentació és el tercer sector exportador de Catalunya. Cal afegir que aquest percentatge representa molt més en valor afegit, ja que els aliments tenen molt més valor afegit en relació amb el seu preu de venda que altres productes, com els automòbils, per exemple. 3.13. Es poden exportar productes agraris gràcies a les grans ajudes que reben els pagesos Fals. Si observem la figura 10, podrem comprovar que la major part de la producció final agrària catalana s’obté de sectors que no tenen ajuts directes (Bonet, 2013). En el gràfic s’han separat els subsectors agraris d’acord amb la quantitat d’ajuts directes que reben; s’hi ha distingit els que reben el percentatge més alt dels que en reben poc o gens, i dins d’aquests es distingeix entre els agrícoles i els ramaders. D’una banda, sectors com els cereals, els farratges, la fruita seca, l’olivera, el boví de llet i de carn, l’oví i el cabrum suposen el 23,14 % de la producció final agrària catalana (PFA) i reben el 95,55 % dels ajuts directes. Per contra, el 76,86 % de la PFA catalana només rep el 4,45 % dels ajuts directes i opera lliurement en el mercat. Es tracta de sectors competitius amb vocació exportadora, com ara la ramaderia intensiva de porcí i aviram, la fruita fresca, els cítrics i la vinya. De manera especial cal referir-se a la ramaderia; en aquest cas, tots els ajuts es dirigeixen exclusivament als QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 25-49

001-124 Quaderns agraris 35.indd 43

29/11/2013 11:56:58

F. Reguant, R. Bonet

Figura 10. Producció i ajuts directes 70 % 95,55 %

PFA

60 %

76,86 %

Ajudes directes

50 % 40 % 30 %

59,52 %

23,14 %

20 % 10 % 0%

49,40 % 36,03 %

4,45 % 27,46 %

12,14 % Cereals Farratges Fruita seca Olivera

11,00 % Boví de carn Vaquí de llet Oví Cabrum

0,00 %

4,45 % Fruita fresca Cítrics Horta Vinya Altres

Porcí Aviram Conills

Font: Elaboració pròpia amb dades del DAAM i el Registre General d’Explotacions Ramaderes (REGA).2

remugants. Tenint en compte que a Catalunya la ramaderia intensiva de porcí i aviram és la principal producció agrària, aquest fet explica per què els ramaders catalans s’han beneficiat limitadament de la política agrària comunitària (PAC). Certament, hi ha raons històriques i polítiques en el repartiment sectorial dels ajuts, però aquesta correlació inversa tan clara entre ajuts i competitivitat ens porta a pensar que els sectors amb menys suport són també els que han fet més esforços per a assolir uns nivells alts de productivitat i, conseqüentment, de competitivitat. Aquest fet paradoxal ens evidencia l’existència d’un potent clúster industrial, l’agroalimentari, fortament orientat al mercat i independent del volum de recursos provinents de la PAC. El sector carni (porcí, aviram, conills), per exemple, que quasi no rep ajuts directes, ens ho corrobora. Per contra, els conreus (fruita seca) i la producció ramadera (oví-cabrum, vaquí de llet) són més dependents dels ajuts de la PAC.

2. Per a calcular l’estructura sectorial dels ajuts s’ha pres com a referència l’any 2006, quan aquests estaven desacoblats. Com a hipòtesi aproximativa de treball, se suposa que després del des acoblament dels ajuts s’ha mantingut aproximadament la mateixa estructura productiva. 44

001-124 Quaderns agraris 35.indd 44

QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 25-49

29/11/2013 11:56:58

Llegendes i estadístiques sobre l’agricultura i el món rural

3.14. Els pagesos catalans, que són una petita minoria, reben moltes ajudes que paga tota la societat Fals. Si analitzem la distribució dels ajuts directes per països, podrem comprovar que la quantitat d’ajuts que rep un pagès català (12,04%) és menys de la meitat que la que rep un pagès europeu (24,94 %) i quasi la meitat del que rep un pagès espanyol (23,66 %). Si ho comparem amb Alemanya i França, uns dels principals receptors dels ajuts directes, veurem que la diferència dels ajuts s’accentua, ja que el que rep un pagès català representa quasi una tercera part del que rep un pagès alemany (32,15 %) i no arriba a la meitat del que rep un pagès francès (28,90 %). En un altre sentit, cal tenir en compte que els ajuts a la pagesia són, en realitat, ajuts al consumidor final, a qui, gràcies als ajuts, es garanteix el proveïment alimentari a uns preus més ajustats i més estables. Quan podem gaudir dels serveis hospitalaris gratuïts, de manera implícita sabem que l’hospital està subvencionat, fet que culturalment entenem identificant-nos nosaltres com a destinataris de l’ajut i l’hospital, com a intermediari necessari. Tanmateix, aquest paper d’intermediari del pagès no és culturalment reconegut per la societat urbana.

Figura 11. Percentatge d’ajuts directes sobre VAB agrari (2010)

UE-27

24,94 %

Alemanya

32,15 %

França

28,90 %

Espanya

23,66 %

Catalunya

12,04 % 0

% AJUTS DIRECTES / VAB AGRARI Font: Unió Europea.

QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 25-49

001-124 Quaderns agraris 35.indd 45

29/11/2013 11:56:59

F. Reguant, R. Bonet

3.15. Catalunya és un país ric i, per tant, podem comprar els aliments a fora i estalviar-nos el cost de les subvencions Fals. Aquesta frase que vam escoltar fa uns pocs anys de la veu d’un prestigiós periodista català probablement avui no s’atreviria a dir-la; tanmateix, conté el rerefons del problema. La seguretat en el proveïment alimentari dels darrers anys ens ha portat a oblidar l’ordre i la importància de les coses. El turisme, la nostra primera indústria, pot, en algun moment, tenir hores baixes. Molts dels serveis de què avui disposem són perfectament prescindibles en una situació de crisi accentuada, però l’alimentació no pot faltar. Alimentar-se, després de respirar, és una necessitat irrenunciable. De moment, el proveïment d’aire no és un problema. En canvi, en l’alimentació la història ens explica que, en situació d’escassetat, l’home és capaç de trencar qualsevol barrera ètica. L’escenari de tensions en el proveïment d’aliments ja ha començat a definir-se, només calen anys per a agreujar-se si no s’actua adequadament. Si en aquest context la nostra dependència exterior d’aliments bàsics, cada cop més cars, segueix sent molt alta, ens trobarem davant d’un factor clar d’empobriment i desestabilització. Les previsions de demanda mundial d’aliments i agroproductes, segons la FAO, estimen que caldrà incrementar un 70 % la producció d’aliments l’any 2050. Dit en altres paraules, l’agricultura està destinada a tenir un paper important en el desenvolupament dels propers anys i en la garantia del proveïment alimentari. Davant d’això, són il·lustratives les paraules de Sirkka-Liisa Anttila, que com a ministra d’Agricultura i Boscos de Finlàndia afirmava: «L’únic camí pel qual la UE pot ajudar a eradicar la fam del món és garantint que el seu potencial productiu es manté adequadament». Ara bé, a Catalunya hi ha qui encara creu que podem avançar sense tenir en compte les dinàmiques de l’entorn, sense comprometre’ns amb els reptes del segle xxi, un dels quals és reforçar els potencials productius alimentaris. 4. CONCLUSIONS En resum, no hauria de passar desapercebut als ulls del ciutadà mitjà la importància del clúster agroalimentari català, el tercer d’Europa3 i primer sector productiu de Catalunya, amb una estructura productiva formada majoritàriament per capital autòcton. Una activitat, d’altra banda, estretament vinculada al territori (Reguant, 2011). Dóna idea de la importància de l’alimentació el fet que ocupa més d’una quarta part de la nostra cistella de la compra. Un consum que és absoluta3. Observatori Europeu de Clústers de l’Escola Econòmica d’Estocolm. 46

001-124 Quaderns agraris 35.indd 46

QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 25-49

29/11/2013 11:56:59

Llegendes i estadístiques sobre l’agricultura i el món rural

ment imprescindible, de manera que no disposar d’uns mínims determinats d’autoproveïment pot esdevenir un seriós risc estratègic per a un país. L’agroalimentació és un sector que ha demostrat la seva capacitat anticíclica. Per tant, un pilar de la nostra economia que no ha fallat quan tot s’enfonsava. Un sector competitiu que ha demostrat la seva capacitat per a créixer i establir relacions comercials amb la resta del món cada cop més favorables. Un sector que gestiona el 90 % del nostre territori i que està cridat a fer un paper destacat en diferents aspectes clau del nostre futur, com ara l’alimentació, l’energia, el medi ambient, el canvi climàtic i en els futurs desenvolupaments biotecnològics. Un informe elaborat per Greenpeace (Greenpeace, 2009) se sorprenia del fet que «el canvi climàtic, la fam i la pobresa, la pèrdua de biodiversitat, la destrucció dels boscos, les crisis relacionades amb l’aigua, la seguretat sanitària dels aliments, tots tenen en comú que una de les seves principals causes és com produïm, transportem, consumim i eliminem els aliments i altres productes agrícoles. Això no obstant, l’agricultura no està al capdamunt de l’agenda dels mitjans de comunicació». S’acosten temps complexos, on passarem del miratge d’una riquesa sense límits a la necessària gestió d’uns recursos escassos. Tal com s’acaba d’exposar, en aquest nou camí de la societat la gestió dels actius biològics amb diferents finalitats, en tant que recursos renovables, passarà a assolir una importància cabdal. Alhora, caldrà recuperar usos i costums més d’acord amb una realitat de recursos finits que no pas amb les alegries de nou ric, amb què la societat urbana i desenvolupada ens havia fet creure que podríem viure eternament. Tanmateix, en aquest camí la societat rural porta avantatge perquè ha conservat bona part dels hàbits de l’estalvi de recursos, del proveïment de seguretat, del reciclatge, de la solidaritat enfront de dificultats inabastables individualment (per exemple, enfront dels incendis forestals), de més responsabilitat enfront dels béns col·lectius, d’usos comunitaris quan no són destorb de la propietat (el mateix accés lliure als boscos privats), etc. Aquests valors en bona part segueixen vius a la pagesia. Sens dubte, l’agricultura és un sector essencial per a pensar en l’endemà. Però si això és així, té sentit que aquest sector vagi acompanyat d’una imatge de menys valoració? Té sentit que costi d’entendre que la seva funció de primera línia en el present i el futur del país no tingui una compensació equivalent? La incomprensió de la importància de l’agricultura i de les persones que realitzen aquesta activitat no surt gratis, es paga amb costos so cials evidents, però es paga sobretot en posar en risc un actiu estratègic de primer nivell.

QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 25-49

001-124 Quaderns agraris 35.indd 47

29/11/2013 11:56:59

F. Reguant, R. Bonet

BIBLIOGRAFIA Alfranca, O. [et al.] (2009). Agricultura periurbana. Barcelona: Servei de Publicacions de la UPC. Babot, D. [et al.] (2012). Informe del sector porcí. Exercici 2011. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural. Bonet, R. (2013). «Ajuts directes i competitivitat». Noticea, núm. 10. FAO [Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació] (2009). La ganadería a examen. El estado mundial de la agricultura y la alimentación. Roma: FAO. — (2012). Invertir en la agricultura para construir un futuro mejor. El estado mundial de la agricultura y la alimentación. Roma: FAO. Grabolle, A.; Loitz, T. (2007). Pendos CO2-Zähler. Munic; Zuric: Pendo Verlag. Greenpeace (2009). Agriculture at a crossroads: food for survival. Amsterdam: Greenpeace. Guzmán Casado, G. I. (2008). Producción ecológica: influencia en el desarrollo rural. Madrid: Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación. Hoekstra, A. Y.; Chapagain, A. K. (2008). Globalization of water: Sharing the planet’s freshwater resources. Oxford: Blackwell Publishing. Peix, J. (2007). Catalunya, primer clúster regional agroalimentari d’Europa. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural. (Documents de Treball; 5) Pujol, J. (2006). «Els processos de canvi tècnic i el desenvolupament de noves activitats agroindustrials i alimentàries». A: Garrabou, R. (coord.). Història agrària dels Països Catalans. Vol. IV: Segles xix-xx. Barcelona: Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació: UB: UAB: UdG: UIB: UJI: UdL: UPF: URV: UV. Reguant, F. (2011). Entendre l’agricultura: Una eina imprescindible per sortir de l’embolic del segle xxi. Lleida: Pagès. PÀGINES WEB Agència Catalana de l’Aigua: <http://aca-web.gencat.cat/aca/appmanager/ aca/aca/>. Estadístiques i observatoris del DAAM: <http://www20.gencat.cat/portal/site/ DAR/menuitem.aeeb7bee2285e53053b88e10b031e1a0/?vgnextoid=e123 361d78b24110VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=e123361 d78b24110VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=default>. EUROSTAT: <http://epp.eurostat.ec.europa.eu/portal/page/portal/eurostat/ home/>. 48

001-124 Quaderns agraris 35.indd 48

QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 25-49

29/11/2013 11:56:59

Llegendes i estadístiques sobre l’agricultura i el món rural

FAO: <http://www.fao.org/index_es.htm>. Fondo Español de Garantía Agraria (FEGA): <http://www.fega.es/PwfGcp/es/>. Idescat: <http://www.idescat.cat/>. Institut Cartogràfic de Catalunya: <http://www.icc.cat/>. Observatori Europeu de Clústers: <http://www.clusterobservatory.eu/index. html>.

QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 25-49

001-124 Quaderns agraris 35.indd 49

29/11/2013 11:56:59

001-124 Quaderns agraris 35.indd 50

29/11/2013 11:56:59

Quaderns Agraris (Institució Catalana d’Estudis Agraris) Núm. 35 (desembre 2013), p. 51-65 ISSN (ed. impresa): 0213-0319 / ISSN (ed. electrònica): 2013-9780 http://revistes.iec.cat/index.php/QA / DOI: 10.2436/20.1503.01.27

EL JARDÍ DE LA MASIA FREIXA DE TERRASSA . UN JARDÍ A ESTUDI DINS LA HISTÒRIA DE L’ART DEL JARDÍ M. Mercè Compte i Barceló Membre del grup Jardins i Jardiners: Art, Ciència i Ofici als Països Catalans

RESUM El jardí de la Masia Freixa, dissenyat per Rafael Benet i Vancells, s’inscriu dins la història de l’art dels jardins com a assaig d’una nova concepció de la jardineria a Catalunya. És un fet remarcable que fos valorat com a obra d’art i que el seu projecte fos exposat com a tal en un espai expositiu el 1916. Aquest treball tracta de l’evolució del pensament cap a l’art i la bellesa pública, conceptes que defensen un art nacional. Rafael Benet, a partir de les influències rebudes, desenvolupa aquest pensament o manera de fer i l’aplica en la creació d’aquest jardí privat i en d’altres d’iniciativa pública. Paraules clau: art del jardí, Noucentisme, bellesa pública, jardí Masia Freixa Terrassa, Rafael Benet. EL JARDÍN DE LA MASIA FREIXA DE TERRASSA. UN JARDÍN EN ESTUDIO INSCRITO EN LA HISTORIA DEL ARTE DEL JARDÍN RESUMEN El jardín de la Masia Freixa, diseñado por Rafael Benet Vancells, se inscribe dentro de la historia del arte de los jardines como ensayo de una nueva concepción de la jardinería en Cataluña. Es un hecho remarcable el ser valorado como obra de arte y expuesto el proyecto como tal en un espacio expositivo en 1916. Este trabajo trata de la evolución del pensamiento hacia el arte y la belleza pública, conceptos que defienden un arte nacional. Rafael Benet, a partir de las influencias recibidas, desarrolla este pensamiento Correspondència: M. Mercè Compte i Barceló. C. d’Alexander Bell, 17. 08224 Terrassa (Barcelona). Tel.: 646 151 933. A/e: mmercecb44@hotmail.com. QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 51-65

001-124 Quaderns agraris 35.indd 51

29/11/2013 11:56:59

M. M. Compte

o forma de hacer y lo aplica en la creación de este jardín privado y en otros de iniciativa pública. Palabras clave: arte del jardín, Novecentismo, belleza pública, jardín Masia Freixa Terrassa, Rafael Benet. THE MASIA FREIXA GARDEN IN TERRASSA: A GARDEN TO BE STUDIED WITHIN THE FRAMEWORK OF GARDEN ART HISTORY ABSTRACT Designed by Rafael Benet Vancells, the Garden of the Masia Freixa estate has made a place for itself in garden art history as an experiment for a new gardening concept in Catalonia. The fact that this project was valued as a work of art and formally exhibited as such in 1916 is particularly worthy of note. This paper discusses the evolution of thought towards public art and public beauty, concepts that tend to advocate a national art. Based on the influences he received, Rafael Benet developed that thought or method and applied it when creating both this private garden and other public projects. Keywords: garden art, Noucentisme, public beauty, Masia Freixa Garden in Terrassa, Rafael Benet. 1. PRESENTACIÓ: EL JARDÍ I LA SEVA CONCEPCIÓ La Masia Freixa és prou coneguda com a element singular i arquitectònic de primer ordre i ha esdevingut una icona de Terrassa. Cal remarcar que la vàlua de l’edifici no seria la mateixa sense l’espai que el circumda; és per això que ens hem de referir obligatòriament al seu jardí. Actualment, només ens resten vestigis d’aquell gran i excepcional jardí, encarregat pel mateix propietari de la finca, que abans de ser una finca particular fou una construcció típica de fàbrica de quadra; a aquesta reconversió el propietari hi dedicà molts esforços i li va servir de pretext per practicar l’afició a la jardineria i a la botànica.1 El propietari i industrial, Josep Freixa i Argemí, per decisió pròpia, va sortir de la norma habitual i encarregà el disseny i creació del jardí no a un jardiner, sinó a un artista; ens referim a un seu conciutadà, el jove Rafael Benet i Vancells. Remarquem el fet que era artista i no jardiner perquè, com 1. Jordi Barbany Freixa i Irene Coronas Domínguez, Estudi i proposta de restauració dels jardins de la Masia Freixa de Terrassa, treball de final de carrera en hortofructicultura i jardineria, Barcelona, Escola Superior d’Agricultura de Barcelona, 2000. 52

001-124 Quaderns agraris 35.indd 52

QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 51-65

29/11/2013 11:56:59

El jardí de la Masia Freixa de Terrassa

veurem, l’art i la jardineria formarien un tot en l’art del jardí. Aquest jardí o, com hem esmentat, el que en resta, segueix sent l’element clau en la comprensió d’aquest indret i del seu temps. Per fonts orals, també sabem de l’autoria a través d’esments, sempre referits a la reforma i la construcció de l’edifici, del qual no ens podem estar de dir que és una de les obres més espectaculars i emblemàtiques de l’arquitecte Lluís Muncunill. Entre els seus col·laboradors, destaquem el mestre d’obres responsable de l’obra, Pau Gorina, a qui correspon el seguiment del disseny del jardí, i és precisament també gràcies a ell que coneixem aquest fet tan singular. No passaria d’anècdota si aquest fet hagués quedat registrat en l’àmbit estrictament local, però no va ser així, malgrat la discreció que caracteritzava Rafael Benet. Davant la manca d’explicitació per part seva, sense escrits ni esments en les seves entrevistes, hem hagut de recórrer a la premsa escrita de l’època i recercar sota pseudònims per tal de desfilar els seus interessos i treballs, on hem pogut corroborar i sospesar l’abast més que mediàtic d’aquesta creació. 2. DE L’ART AL JARDÍ Per situar-nos en el context temporal en què s’inscriu el jardí, ens traslladem al 1916, data de presentació del projecte. Abans, però, hauríem de fer un breu esment de la biografia i recorregut artístic de Rafael Benet. És important remarcar que va néixer en el si d’una família amb inquietuds intel·lectuals que ja li vénen dels avis, d’un pare metge i d’una mare filla d’industrials, i també és nebot del gran pintor paisatgista terrassenc Joaquim Vancells. D’altra banda, no podem deixar d’esmentar tampoc el seu altre oncle per part de pare, l’escultor Josep Llimona, casat amb la germana del seu pare. De tot això ja es pot despendre les inclinacions cap al món artístic més que cap a l’industrial al qual fou abocat en primera instància. Situant-nos en l’esfera terrassenca d’aleshores, coneixem els primers passos de Rafael Benet al costat tant del seu oncle Vancells com dels germans Viver, també pintors de reconegut prestigi. Tots ells constituïen un nucli d’intel·lectualitat del qual també formava part, entre d’altres, Joan Llongueras i Badia, promotor i director alhora del Noucentisme més primerenc i incipient que es va viure a Terrassa (ciutat que va ser anomenada l’Atenes Catalana per Eugeni d’Ors). Val a dir que el mateix Eugeni d’Ors va estar molt vinculat també a aquest cercle com a director de tot l’engranatge cultural que es dirigia des de Barcelona capital i que acabaria organitzant-se dins l’ideari polític cultural que desenvoluparia Prat de la Riba durant la seva presidència de la Mancomunitat.2 2. Mireia Freixa i Serra, Modernisme i Noucentisme a Terrassa, Terrassa, Xarxa de Biblioteques Soler i Palet, 1984, col·l. «Divulgació», núm. 23. QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 51-65

001-124 Quaderns agraris 35.indd 53

29/11/2013 11:56:59

M. M. Compte

Un cop assolits els primers passos artístics en l’esfera local, veiem que Benet freqüenta també el Círcol Artístic de Sant Lluc, acompanyat probablement dels seus oncles, els quals en van ser membres fundadors. Alhora, i també a Barcelona, formà part del grup de deixebles de l’escola de dibuix i pintura que regentava Francesc d’Assís Galí i Fabra, de la qual va ser alumne del 1908 al 1912, segons l’estudi complet realitzat per la doctora Alicia Suàrez en la seva tesi.3 És la pertinença a aquest cercle el que hem de destacar. Aquesta escola fugia de l’ensenyament convencional i valorava per damunt de tot l’art, el coneixement i el desenvolupament de les habilitats personals. Música, poesia, visites a exposicions, tertúlies, i sortides i excursions a la natura, molt concretament a espais naturals com el Montseny, van ser el diferenciador mètode pedagògic, a part de les classes particulars en què es van formar anímicament els seus alumnes. Podem esmentar entre ells un grup, no gens menyspreable, d’arquitectes que també estaven formant-se en aquell moment, com són Cèsar Martinell, Joan Bergós, N. M. Rubió i Tudurí, els Puig i Gairalt, Ramon Reventós; i d’artistes com el mexicà Francisco Goitia, Monegal, Aragay, Ignasi Mallol, Francesc Vayreda, Jaume Mercadé, E. C. Ricart, Plandiura, i també Joan Mirambell i, fins i tot, Joan Miró o Francesc Llorens i Artigas. Tot un grup que formaria una nova estètica que es consolida de ple en el programa ideològic del Noucentisme, fins a arribar a l’avantguarda en alguns casos i al racionalisme en d’altres, definint un clar corrent nacio nalista.4 De tots ells, ens centrarem en els que tenen a veure amb la nostra temàtica, i, més concretament, amb l’àmbit de l’art i del jardí. Així, podem relacionar els interessos que pot haver desvetllat en Rafael Benet la unió d’aquests dos àmbits durant un temps de la seva vida artística i professional en què va compartir amistat i coneixement tant amb N. M. Rubió i Tudurí com amb Joan Mirambell, amb qui sabem que l’unia una gran amistat. 3. LA BELLESA PÚBLICA. URBANISME I CIUTATS JARDÍ Per un article publicat a la revista Pàtria del 16 de juliol de 1917, coneixem la factura d’un projecte d’enjardinament que no és d’àmbit privat, sinó en aquest cas, públic, atès que pertany a una donació de l’artista per a l’embelliment urbanístic de la ciutat. Aquest article és molt important per diverses qüestions; la primera és que esmenta que s’està realitzant el jardí de la Masia Freixa: «[...] ha estudiat les qüestións técniques de la jardineria amb gran cura, i ha demostrat la seva competència en els jardins de la Masia Frei3. Alicia Suárez Serrano, Pintura i crítica: un estudi sobre Rafael Benet, Universitat de Barcelona, Facultat de Geografia i Història, Departament d’Història de l’Art, 1987. 4. Alicia Suárez Serrano, Un estudi sobre Rafael Benet, Barcelona, Fundació Rafael Benet, 1991, p. 38. 54

001-124 Quaderns agraris 35.indd 54

QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 51-65

29/11/2013 11:56:59

El jardí de la Masia Freixa de Terrassa

Figura 1. Projecte d’enjardinament de la plaça de Mossèn Cinto Verdaguer publicat a la revista Pàtria del 16 de juliol de 1917

QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 51-65

001-124 Quaderns agraris 35.indd 55

29/11/2013 11:57:00

M. M. Compte

xa, els quals serán, un cop acabats, un dels millors parks de Catalunya». Per tant, en garanteix la realització i implicació pel bon resultat de l’encàrrec. L’altra qüestió que desvetlla és la voluntat d’aplicació d’aquest art també a la jardineria urbana per a l’embelliment públic i, a més a més, aportant dues propostes estudiades per tal de reduir costos (figura 1). Aquest article publicat el 1917 és, de moment, l’única mostra de projecte dibuixat a mà per Rafael Benet, juntament amb un altre dibuix publicat en un article a la «Pàgina Artística» de La Veu de Catalunya el 24 d’abril de 1916 (dibuix central de la figura 2), que fa publicitat de l’exposició on varen ser exposats els dibuixos de detall del projecte del Jardí Freixa. Cal tornar a esmentar el patrici cultural de la ciutat, Joaquim Vancells, el qual el 1914 promourà la creació del Gremi d’Artistes de Terrassa i en serà president honorífic. En aquesta entitat aconsegueix aglutinar un gran nombre d’artistes, músics i literats perquè actuïn com a plataforma per a l’art i el coneixement, tal com havia augurat que havia de ser ja l’any 1907. 5 En aquest cercle, on s’impartien classes de dibuix, tertúlies i cursos, varen concórrer tot de personalitats del món cultural i social,6 i no hi podia faltar tampoc Rafael Benet com a membre actiu del grup.7 Entre les labors a què es van dedicar, cal esmentar la divulgació i tasques en pro de les ciutats jardí. Aquest aspecte, si més no, curiós torna a posar en relleu els interessos sobre la ciutat també per part de Benet, ja que, per la informació que hem anat obtenint, sembla que fou el promotor d’aquestes noves idees que es conreaven des de la recentment fundada Societat Cívica Ciutat Jardí de Barcelona, tot just creada el 1912, i que ja es van començar a plantejar i reflexionar a Terrassa. Paral·lelament a la pintura, des de ben jove, Rafael Benet conreà també l’escriptura i la crítica en col·laboracions en la premsa local. Primer a través de cròniques i comentaris, fins que amb el temps va encapçalar la direcció de la coneguda «Pàgina Artística» de La Veu de Catalunya i va substituir Joaquim Folch i Torres.8 Cal dir que, en aquestes publicacions periòdiques i segons cada setmanari o diari, divulgava sota diferents pseudònims, com era costum en l’època.9 S’inicià també a La Sembra (setmanari terrassenc), com a successor de Chiron, pseudònim de Joan Llongueras en les Ínfimes cròniques d’alta civilitat,10, 11 5. La Sembra (18 agost 1907), p. 13. 6. Alicia Suárez Serrano, Un estudi sobre Rafael Benet, 1991, p. 49. 7. Baltasar Ragón, Coses de Terrassa viscudes, Terrassa, Imp. Joan Morral, 1950, p. 121. 8. En el moment en què es dedica definitivament a la direcció de museus. 9. Aquest espai no és adient per a detallar la quantitat de totes i cadascuna de les publica cions on desenvolupà la seva crítica i reflexió, tot i que no podem deixar de mencionar Ciutat, la revista plenament noucentista on participà de manera molt activa entre el 1910 i el 1911. 10. Joan Llongueras i Badia, Ínfimes cròniques d’alta civilitat, Terrassa, J. Horta Impressor, 1911. 11. Aquestes cròniques s’han d’entendre com a símil, però en clau terrassenca, al Glosari de Xènius, on en molts casos s’estableix una comunicació directa entre els dos autors a partir d’aquest 56

001-124 Quaderns agraris 35.indd 56

QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 51-65

29/11/2013 11:57:00

El jardí de la Masia Freixa de Terrassa

sota el pseudònim de Zeuxis, escrivint la secció de «Minúscules Cròniques» a partir de 1911.12 Posteriorment, el 1915, i ja en la seva nova secció, «Cròniques i Comentaris», ara sota el pseudònim de Spes, és on treballa la temàtica també de la ciutat i des d’on sembla dirigir totes les iniciatives entorn de l’urbanisme i les noves idees i tendències. Des d’aquest espai divulga les concepcions de l’ideari de la societat cívica Ciutat Jardí, com ja hem esmentat, creada el 1912 seguint un projecte programàtic on es relacionen no només aspectes estètics sinó també socials i cívics. Trobem Benet que promou aquestes idees per tal de reconduir d’acord amb aquests aspectes la ciutat de Terrassa tal com s’estava plantejant a la ciutat de Barcelona. Arriba a promoure la iniciativa d’una exposició al mateix centre de l’Agrupació Regionalista de Terrassa, dins el programa de la festa major de Terrassa al juliol de 1915. En aquesta exposició es presenten els resultats d’uns estudis previs fets sobre la nova arquitectura en xalets d’esbarjo i ciutats jardí d’arreu, així com un gran projecte a realitzar dins la ciutat, com havia de ser el Park de Vallparadís.13, 14 Aquest projecte havia estat encarregat a Josep M. Coll i Bacardí, arquitecte i membre del mateix Gremi d’Artistes. Una de les activitats de l’exposició va ser una conferència dirigida per Geroni Martorell, assessor de la societat cívica Ciutat Jardí, i a l’acte també va assistir el secretari de la mateixa entitat, Cebrià de Montoliu. Aquesta mostra es realitzà a Terrassa un any abans de la gran exposició que es va fer al Museu Social el juliol de 191615 a Barcelona. 4. EL JARDÍ COM A OBJECTE D’ART El 15 d’abril de 1916, s’inaugurà una exposició d’art a les Galeries Laietanes de Barcelona amb tres membres del Gremi d’Artistes de Terrassa: Morales, Badrinas i el mateix Benet. Aquest espai expositiu, fundat el 1915 pel marxant i promotor artístic Santiago Segura i Burguès, fou l’espai expositiu i de reunió de referència plenament noucentista i aparador de la pujant nova estètica predefinida per Eugeni d’Ors.16 És remarcable l’excepcionalitat de la mostra per l’aportació de les obres de Rafael Benet. Òbviament, es tracta d’un espai expositiu d’art, i s’hi inclomitjà. També cal destacar, com a resultat de tot això, l’estreta relació que queda establerta entre R. Benet i el seu mestre Llongueras, com també amb E. d’Ors. 12. La Sembra (9 juny 1911). 13. Vegeu, com a exemple, «L’art del jardí i l’estatu quo de Vallparadís», La Sembra, Cròniques i Comentaris (4 setembre 1915). 14. La Sembra (31 juliol 1915). 15. Vell i Nou, any ii, núm. 29 (15 juliol 1916), p. 108. 16. Mercè Vidal i Jansà, Teoria i crítica en el Noucentisme: Joaquim Folch i Torres, Premi Puig i Cadafalch, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 1990. QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 51-65

001-124 Quaderns agraris 35.indd 57

29/11/2013 11:57:00

M. M. Compte

Figura 2. «Pàgina Artística de La Veu», núm. 332 (24 abril 1916). «A les Galeries Laietanes». «Tres artistes terrassencs»

uen també les seves últimes obres pictòriques i darrers dibuixos. Ara bé, en aquest singular cas, la mostra exposa, en una sala diferenciada de la galeria, en paral·lel a les pintures i dibuixos, el detall de jardineria del projecte del Jardí Freixa de Terrassa. D’aquest fet se’n fa ressò la «Pàgina Artística de La Veu» (figura 2) i d’altres mitjans que també anuncien la mostra.17, 18, 19 Posteriorment a aquesta exposició, es va tornar a mostrar el mateix projecte a la seu del Gremi d’Artistes de Terrassa, tal com recull l’article publicat de nou a la «Pàgina Artística», no sense motiu, en l’apartat de «Crònica» i sota el títol «L’art del jardí».20 No faríem honor a la veritat argumentant que aquest disseny del jardí s’inscriu en el que posteriorment haurem pogut constatar com els principis de la nova jardineria catalana, i dient que també n’és una exemplificació. En aquest mateix article, l’articulista, esmentant aquest fet, remarca i qualifica el disseny en referència al dibuix publicat: «[…] en poc o en molt el caràcter neoclassicista de la seva composició». Posteriorment judica aquesta tendència com un «mal camí», per continuar i alliçonar: «Els nostres jardins han de sortir del jardí popular, i si és veritat que en una part del jardí en Benet ha intentat quelcom en aquest sentit, el conjunt se’n va a la reconstrucció de les obres de l’any setanta». 17. 18. 19. 20.

La Vanguardia (13 abril 1916), p. 4. La Veu de Catalunya, Pàgina Artística de ‘La Veu’, núm. 330 (10 abril 1916). Vell i Nou, any ii, núm. 23 (15 abril 1916), p. 20. La Veu de Catalunya, Pàgina Artística de ‘La Veu’, núm. 365 (11 desembre 1916).

001-124 Quaderns agraris 35.indd 58

QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 51-65

29/11/2013 11:57:00

El jardí de la Masia Freixa de Terrassa

Figura 3. Catàleg de l’«Exposició R. Benet del Gremi d’Artistes de Terrassa. MCMXVI»21

Aquest article i el text ens resulten ben interessants. D’una banda, veiem un disseny de jardineria presentat com a objecte d’art en l’aparador artístic de les Galeries Laietanes, i, de l’altra, a partir de l’article exposat veiem una clara reflexió del que s’està debatent en referència als jardins, en concret als «nostres jardins», i per tant vinculats a la tradició i la recuperació del que és popular. S’entreveu, doncs, el que en d’altres aspectes ja s’està gestant i es proposarà també en forma d’escola, en pro de l’art nacional. 21. Document original consultable a la Biblioteca del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 51-65

001-124 Quaderns agraris 35.indd 59

29/11/2013 11:57:04

M. M. Compte

Seguint el fil de l’argumentació, el fet d’exposar el projecte de jardineria alhora i al mateix nivell que els dibuixos i pintures dóna suport a l’argument del tractament bàsicament artístic que té. El catàleg de l’exposició de Rafael Benet dissenyat per ell mateix (figura 3), en forma de llibret, amb il·lustració d’obra gràfica i detall de tot el que presenta a l’exposició de les Galeries Laietanes, n’és una prova més. Com a fet excepcional a aquest estudi, hem d’esmentar la recent aportació que complementa la història d’aquest jardí. Gràcies a la Fundació Benet, s’ha obtingut un document fet de pròpia mà pel mateix Rafael Benet, desconegut fins ara, que dóna valor al coneixement de la matèria de jardineria per part de Rafael Benet. Als «Presupòsits del Jardí Freixa de Terrassa» (figura 4), document de clara factura d’en Benet, escrit i decorat totalment a mà, s’hi detalla, ordena i quantifica el jardí. L’apartat i tracta de l’arboricultura, arbres i arbustos, en què deixa sense detallar malauradament les flors i plantes; l’apartat ii tracta de construccions, arquitectures, infraestructures; finalment, l’apartat iii tracta d’escultura i ornaments; tot plegat, una llista d’elements a tenir en compte per a l’execució del jardí. Lamentablement, no hi consten ni dibuixos ni la quantia econòmica, un tema que, pel que sembla, està per resoldre. Tot aquest document suposa un coneixement profund sobre la matèria i incita a la curiositat de saber a qui es va adreçar per tal d’obtenir aquesta informació tan acurada sobre jardineria. Això ja s’esmenta en l’article publicat a la revista Pàtria del 16 de juliol de 1917 (figura 1): «[…] ha estudiat les qüestións técniques de la jardineria amb gran cura […]». Podem pressuposar i aventurar-nos a dir que ha de ser algú del cercle de l’escola de Galí, perquè allà coneix N. M. Rubió i Tudurí (d’aquí també a Forestier), J. F. Ràfols, Mirambell, o bé algú del Círcol Artístic de Sant Lluc, ja que hi pertanyien tant Antoni Gaudí com Joan Rubió i Bellver, els quals també han assajat prou vegades la jardineria. Podria ser qualsevol d’ells perquè ara per ara no disposem de més dades. Queda al marge l’altre més tardà gran director de jardins que va ser Artur Rigol; la seva relació es troba en un article de 1934 publicat pel mateix Rafael Benet sobre la seva sobtada i sentida mort.22 En aquest escrit fa referència al moment en què es van conèixer. Precisament Rigol s’inicià en el món de la jardineria treballant a la botiga del jardiner Aldrufeu de la plaça de Tetuan, lloc on Benet anava a fer les comandes per encàrrec del Jardí Freixa, pensem que cap al 1915; per tant, sabem que no va poder orientar-lo en el disseny, ja que, pels comentaris i explicacions en el mateix article de Benet, Rigol encara no tenia l’ofici. No fou fins, suposadament, a l’octubre de 1915 que Rigol ingressà a la recentment creada Escola Superior de Bells Oficis de la Mancomunitat, moment en què el projecte ja estava dissenyat per a la seva execució. 22. «Artur Rigol per Rafael Benet», La Veu de Catalunya, La Vida Cultural (22 desembre 1934), p. 6. 60

001-124 Quaderns agraris 35.indd 60

QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 51-65

29/11/2013 11:57:04

El jardí de la Masia Freixa de Terrassa

Figura 4. Document «Presupòsits del Jardí Freixa de Terrassa»23

5. QÜESTIONS DE LA NACIONALITAT DE L’ART DELS JARDINS No en va esmentava Joaquim Folch i Torres allò de «lo que fa les escoles és el pais i de que l’Art és un fet nacional»,24 tot i que, referint-se en concret al fet escultòric d’una recent exposició de terres cuites al Faianç Català, no podem deixar de relacionar-ho amb la nova concepció que hauran de tenir també els jardins. En una altra referència anterior feta al gener, a la mateixa publicació i sota el pseudònim de Flama, Folch i Torres marca com ha de ser el que anomena «l’imperialisme artístic per l’art nacional», en què l’art ha de respondre completament a l’esperit d’una nació. Folch i Torres fa crítica sobre l’art dels jardins a Barcelona i recalca la necessitat de l’existència dels estudis d’arquitectura dels jardins, inexistents 23. Document cedit per la Fundació Rafael Benet. Fragment d’un conjunt de quatre pàgines. 24. La Veu de Catalunya, Pàgina Artística de ‘La Veu’, núm. 221 (12 març 1914). QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 51-65

001-124 Quaderns agraris 35.indd 61

29/11/2013 11:57:04

M. M. Compte

a casa nostra fins aquell moment. Coneix les escoles de França i Bèlgica. Per això proposa la primigènia idea d’enviar pensionats a formar-se per a retornar ben preparats per a la imminent exposició d’indústries elèctriques, que havia de tenir lloc el 191725 però es va posposar fins a esdevenir l’Exposició Universal del 1929. Aquest pensionat, segons Folch i Torres, no s’ha d’oblidar que ha de ser artista per a entendre d’aquestes belles coses i col·laborar així definitivament en la desitjada bellesa pública a què la ciutat ha de tendir.26 A partir d’aquesta data i de manera successiva, s’anirà desenvolupant tot un corpus sobre el coneixement dels jardins i la jardineria, buscant-ne els fets diferencials i autòctons, com l’article «Jardinets de masia»,27 o definint l’art del jardí.28, 29 També trobem Rafael Benet inscrit en aquest pensament en els seus articles d’aquestes dates, com ara «L’art en la vida i en les coses de l’home», un cant a l’ofici i a la tradició més nostrada.30 Tampoc no podem obviar la via paral·lela en què es desenvolupa tota la càrrega ideològica de les conferències de la societat cívica Ciutat Jardí, fins que tot plegat es relaciona en la proposta de creació a través del Consell d’Investigació Pedagògica (sota ponència de Josep Puig i Cadafalch, Fuxà, Galí, Mestres, Climent i Folch i Torres mateix)31 del projecte de l’Escola Superior de Bells Oficis.32 Aquesta escola estava enfocada a la preparació i formació dels futurs directors dels oficis d’art, però cal remarcar que, entre d’altres especialitats, també hi havia la de jardineria, ensenyança de direcció de l’art del jardí. L’escola inicia el seu camí a partir del 15 d’octubre de 191533 sota la direcció de Francesc d’Assís Galí; posteriorment hi va treballar de professor N. M. Rubió i Tudurí. No podem saber del cert la vinculació de Rafael Benet a aquesta escola directament, però sí podem repassar i suposar una relació, així com les influències possibles rebudes i assajades també en la creació del jardí: de la seva orientació al camp de l’art, de la crítica, l’acostament vocacional paisatgístic i la seva relació amb l’urbanisme, com s’entreveu en la seves tasques dins del Gremi d’Artistes de Terrassa des de 1914; de l’art públic a la bellesa

25. La Veu de Catalunya, Pàgina Artística de ‘La Veu’, núm. 221 (12 març 1914). 26. Mercè Vidal i Jansà, Teoria i crítica en el Noucentisme: Joaquim Folch i Torres, 1990, p. 129. 27. La Veu de Catalunya, Pàgina Artística de ‘La Veu’, núm. 265 (11 gener 1915). 28. La Veu de Catalunya, Pàgina Artística de ‘La Veu’, núm. 275 (22 març 1915). 29. Vell i Nou, any i, núm. 3 (15 juny 1915). 30. La Veu de Catalunya, Pàgina Artística de ‘La Veu’, núm. 277-281 (del 5 abril 1915 al 3 maig 1915). 31. La Veu de Catalunya, Pàgina Artística de ‘La Veu’, núm. 227 (23 abril 1914), p. 5. 32. La Veu de Catalunya, Pàgina Artística de ‘La Veu’, núm. 297 (23 agost 1915) i 298 (30 agost 1915). 33. Lliçó inaugural de J. Claude Forestier l’11 de novembre de 1915. 62

001-124 Quaderns agraris 35.indd 62

QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 51-65

29/11/2013 11:57:05

El jardí de la Masia Freixa de Terrassa

Figura 5. Vista aèria del conjunt de la Masia Freixa i part del seu jardí 35

pública, les ciutats jardí, de l’art nacional34 a l’art dels jardins. No podem obviar cap dels seus nuclis de coneixences, les relacions directes i indirectes en tot l’aspecte programàtic del Noucentisme, la tríada Xènius, Joan Llongueras i Benet, o també la triada Xènius, Joaquim Folch i Torres i Benet. Ambdós casos, que uneixen el Círcol Artístic de Sant Lluc, l’Escola de Galí i el Gremi d’Artistes de Terrassa, ens donen una idea de la capacitat de desenvolupament de l’encàrrec de disseny de jardí, del qual podem extreure conclusions ara ja més enllà del simple fet anecdòtic inicial.35 Aquest estudi no pretén res més que ser un acostament a la història del jardí de la Masia Freixa; encara resten però, tasques de recerca per a acabar de tancar la qüestió. L’aproximació s’ha de fer des de diversos punts de vista, s’han de tenir en compte moltes relacions professionals i personals de l’autor amb el seu entorn més immediat, que, com hem vist, té una gran 34. La Veu de Catalunya, Pàgina Artística de ‘La Veu’, núm. 291 (12 juliol 1915). Conferència de Joaquim Folch i Torres al Gremi d’Artistes de Terrassa sobre l’art nacional amb data 27 de juny de 1915, que va clausurar el curs de conferències celebrat en aquesta entitat. 35. Imatge de l’Arxiu Municipal de Terrassa. QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 51-65

001-124 Quaderns agraris 35.indd 63

29/11/2013 11:57:05

M. M. Compte

riquesa en projectes i interessos. Les nombroses facetes i l’extrema discreció de Benet en aquests assumptes fan que el treball de recerca sigui laberíntic i críptic, i quedin molts aspectes encara per a desvetllar. No obstant això, ens alegrem de poder realitzar un estudi d’un jardí d’aquestes característiques encara existent, tot i les transformacions i pèrdues derivades de la conversió de jardí privat a jardí públic. Malgrat tot, ens en resten una imatge i una configuració que ens fan pensar en quelcom més que un jardí convencional de l’època, com podem veure en l’última imatge (figura 5). BIBLIOGRAFIA «L’art del jardí». La Veu de Catalunya. Pàgina Artística de ‘La Veu’. Crònica, núm. 365 (11 desembre 1916). «L’art dels jardins a Barcelona». La Veu de Catalunya. Pàgina Artística de ‘La Veu’. Crònica, núm. 221 (12 març 1914). Barbany Freixa, Jordi; Coronas Domínguez, Irene. Estudi i proposta de restauració dels jardins de la Masia Freixa de Terrassa. Treball de final de carrera en hortofructicultura i jardineria. Barcelona: Escola Superior d’Agricultura de Barcelona, 2000. Benet, Rafael. «L’art en la vida i en les coses de l’home». La Veu de Catalunya. Pàgina Artística de ‘La Veu’, núm. 277 (5 abril 1915). — «L’art en la vida i en les coses de l’home». La Veu de Catalunya. Pàgina Artística de ‘La Veu’, núm. 278 (12 abril 1915). — «L’art en la vida i en les coses de l’home». La Veu de Catalunya. Pàgina Artística de ‘La Veu’, núm. 280 (26 abril 1915). — «L’art en la vida i en les coses de l’home». La Veu de Catalunya. Pàgina Artística de ‘La Veu’, núm. 281 (3 maig 1915). — «Artur Rigol per Rafael Benet». La Veu de Catalunya. La Vida Cultural (22 desembre 1934). «L’Escola dels Bells Oficis». La Veu de Catalunya. Pàgina Artística de ‘La Veu’. Crònica, núm. 227 (23 abril 1914). «L’Escola dels Bells Oficis». La Veu de Catalunya. Pàgina Artística de ‘La Veu’, núm. 297 (23 agost 1915). «Exposició independent d’art local». La Sembra (18 juliol 1907). «Les exposicions». La Veu de Catalunya. Pàgina Artística de ‘La Veu’, núm. 330 (10 abril 1916). «Exposicions». Vell i Nou, any ii, núm. 23 (15 abril 1916). Folch i Torres, Joaquim. «Les terres cuites den Violet al Faianç». La Veu de Catalunya. Pàgina Artística de ‘La Veu’, núm. 221 (12 març 1914). — «Jardinets de masia». La Veu de Catalunya. Pàgina Artística de ‘La Veu’, núm. 265 (11 gener 1915). 64

001-124 Quaderns agraris 35.indd 64

QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 51-65

29/11/2013 11:57:05

El jardí de la Masia Freixa de Terrassa

Folch i Torres, Joaquim. «L’art del jardí». La Veu de Catalunya. Pàgina Artística de ‘La Veu’, núm. 275 (22 març 1915). — «Els jardins». Vell i Nou, any i, núm. 3 (15 juny 1915). «Fragments del projecte per la creació de l’Escola». La Veu de Catalunya. Pàgina Artística de ‘La Veu’, núm. 298 (30 agost 1915). Freixa, Mireia. Modernisme i Noucentisme a Terrassa. Terrassa: Xarxa de Biblioteques Soler i Palet, 1984. (Divulgació; 23) «Gremi d’Artistes de Terrassa». La Veu de Catalunya. Pàgina Artística de ‘La Veu’. Crònica, núm. 291 (12 juliol 1915). Llongueras, Joan. Ínfimes cròniques d’alta civilitat. Terrassa: J. Horta Impressor, 1911. «Notes soltes». La Sembra (31 juliol 1915). «Noticies». Vell i Nou, any ii, núm. 36 (1 novembre 1916). «Qüestions urbanes. Progectes d’urbanització de la plassa de Mossen Verdaguer». Pàtria (16 juliol 1917). Ragón, Baltasar (R. de la Galera). «El gremi d’Artistes». A: Coses de Terrassa viscudes. Terrassa: Imp. Joan Morral, 1950, p. 121. — «La pintura. II». A: El arte y los artistas en Tarrasa. Terrassa: Imp. Joan Morral, p. 147. Romà, Jori. «Exposició “La Ciutat-Jardí”». Vell i Nou, any ii, núm. 29 (15 juliol 1916). Spes. «L’art del jardí i l’estatu quo de Vallparadís». La Sembra. Cròniques i Comentaris (4 setembre 1915). Suárez Serrano, Alicia. Pintura i crítica: un estudi sobre Rafael Benet. Barcelona: Universitat de Barcelona. Facultat de Geografia i Història. Departament d’Història de l’Art, 1987. — Un estudi sobre Rafael Benet. Barcelona: Fundació Rafael Benet, 1991. La Vanguardia (13 abril 1916). Vidal i Jansà, Mercè. Joaquim Folch i Torres. Teoria i crítica en el Noucentisme. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1990. [Premi Puig i Cadafalch, 1990] Zeuxis. La Sembra. Minúscules Cròniques (9 juny 1911).

QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 51-65

001-124 Quaderns agraris 35.indd 65

29/11/2013 11:57:05

001-124 Quaderns agraris 35.indd 66

29/11/2013 11:57:05

Quaderns Agraris (Institució Catalana d’Estudis Agraris) Núm. 35 (desembre 2013), p. 67-88 ISSN (ed. impresa): 0213-0319 / ISSN (ed. electrònica): 2013-9780 http://revistes.iec.cat/index.php/QA / DOI: 10.2436/20.1503.01.28

NOTES HISTÒRIQUES SOBRE L’ÚS DE LA POTASSA COM A ADOB Albert Fàbrega Enfedaque Membre de la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques (SCCFQM)

RESUM L’article exposa la història de la introducció de la potassa com a adob, des dels seus usos inicials a partir de les cendres vegetals fins a la introducció dels adobs químics i l’aparició de la potassa mineral en els jaciments salins de Stassfurt, Alsàcia i Catalunya. També analitza la recerca, l’experimentació i la difusió dutes a terme pel Kalisyndikat i per l’empresa Minas de Potasa de Súria a fi d’aconseguir la generalització de l’ús dels adobs potàssics. Paraules clau: adob, cendres, potassa, química, Kalisyndikat, Minas de Potasa de Súria. NOTAS HISTÓRICAS SOBRE EL USO DE LA POTASA COMO ABONO RESUMEN El artículo expone la historia de la introducción de la potasa como abono, desde sus usos iniciales a partir de las cenizas vegetales hasta la introducción de los abonos químicos y la aparición de la potasa mineral en los yacimientos salinos de Stassfurt, Alsacia y Cataluña. También analiza la investigación, experimentación y difusión llevadas a cabo por el Kalisyndikat y por Minas de Potasa de Súria, a fin de conseguir la generalización del uso de los abonos potásicos. Palabras clave: abono, cenizas, potasa, química, Kalisyndikat, Minas de Potasa de Súria. Correspondència: Albert Fàbrega Enfedaque. C. de Vilanova, 6. 08260 Súria. A/e: fabrega.albert@ gmail.com. QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 67-88

001-124 Quaderns agraris 35.indd 67

29/11/2013 11:57:05

A. Fàbrega

HISTORICAL NOTES ON THE USE OF POTASH AS FERTILIZER ABSTRACT This paper explores the history of the use of potash as a fertilizer, from its early applications when it was still extracted from plant ash, to the introduction of chemical fertilizers and the discovery of mineral potash in the salt mines of Stassfurt, Alsace and Catalonia. This study also analyzes the research, testing and dissemination undertaken by the German syndicate Kali syndikat and the Spanish company Minas de Potasa de Súria in the aim to promote the widespread use of potash fertilizers. Keywords: fertilizer, ash, potash, chemical, Kalisyndikat, Minas de Potasa de Súria. 1. INTRODUCCIÓ Des dels principis de l’agricultura, es va ser conscient que periòdicament calia restituir a la terra els nutrients de les plantes, a fi d’evitar que els camps esdevinguessin estèrils. L’any 1600, Olivier de Serres escrivia: C’est le fumier qui resjouït, reschauffe, engraisse, amollit, adoucit, dompte et rend aisées les terres.1

Però, de manera una mica sorprenent, per als estàndards dels fertilitzants actuals, la introducció i l’acceptació de la potassa com a adob fonamental per a les plantes no va ser immediata ni òbvia. Tot i que el principi actiu de les cendres és la potassa, i des dels temps més reculats s’usaven les cendres per adobar les terres, la utilitat dels adobs potàssics va requerir una llarga i perseverant campanya d’informació fins que va quedar fora de tot dubte la importància que tenien. Molts autors parlen, en diverses èpoques, de l’ús de les cendres com a adob: El uso de las cenizas es reconocido desde la más remota antigüedad: Plinio dice que lo usaban los Galos;2 todos los agrónomos le recomendaban; y los indígenas de América les usan desde tiempo inmemorial.3

1. Serres (1600), p. 97. 2. Bostock i Riley (1855), p. 455-456. 3. Justo y Villanueva (1869), p. 93. 68

001-124 Quaderns agraris 35.indd 68

QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 67-88

29/11/2013 11:57:05

Notes històriques sobre l’ús de la potassa com a adob

Virgili, a les Geòrgiques, escrivia: Malgrat tot, l’alternança dels cultius facilita l’esforç del camp, mentre no et dolguis de saciar l’àrid terreny amb fems grassos ni d’escampar immunda cendra pels camps exhaurits.4

També Columel·la, als Dotze llibres d’agricultura, esmenta l’ús de les cendres com a adob: «También ha sido bastantemente provechoso para los sembrados el uso de la ceniza y del hollín».5 Les cendres vegetals contenen diverses sals, que varien segons de quina planta provenen. A Catalunya una tècnica habitual era la de fer formiguers: piles de brossa amuntegades als camps a les quals es calava foc i que es reduïen a cendres, les quals posteriorment s’escampaven per la superfície. Figura 1. Formiguers, La Ilustració Catalana (18 octubre 1903)

Font: Biblioteca Nacional d’Espanya.

4. Virgili (1963), p. 71. 5. Columela (1979), p. 82. QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 67-88

001-124 Quaderns agraris 35.indd 69

29/11/2013 11:57:06

A. Fàbrega

Figura 2. Fertilització amb cendres. Any 2009

Font: Arxiu Albert Fàbrega.

Encara avui dia és fàcil veure horts i camps adobats amb cendres. Tot i que actualment la principal aplicació de la potassa és per a la fabricació d’adobs, aquest és un fet relativament recent. Des de molt abans es reconeixia l’interès de la potassa per altres aplicacions, moltes de les quals no tenien res a veure amb la fertilització dels camps. L’any 1766, el Semanario Económico de Agricultura escrivia: La sal de potase no es otra cosa que la sal que se extrae de las cenizas que se hacen en nuestros hornos, y en nuestras cocinas: sirve para los mismos efectos que las sales de sosa, barrilla, y salicornio: pero como de estas ultimas tenemos bastantes cosechas en España, y escasèz de leña para emplearla en sacar sales de ella: toda la sal de potase que se consume en España viene de Alemania, ò de Rusia por Dansik: en donde son infinitos los bosques de leña, y por esso la emplean en la fábrica de esta sal que suple por la sosa, y barrilla que no se cria en aquellos Países, y la emplean en los tintes, fabricas de christales, Esmaltes, etc.6

6. Araus (1766), p. 213. 70

001-124 Quaderns agraris 35.indd 70

QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 67-88

29/11/2013 11:57:07

Notes històriques sobre l’ús de la potassa com a adob

L’ús de la potassa com a adob es tenia per un aspecte molt secundari: La ceniza de donde se ha extrahido la sal queda útil todavia para emplearla en las Huertas, y en los Prados: tiene la propriedad de matar el pulgon, y es muy adequada para abonar los prados de alfalfa. Es generalmente buena para el abono de las tierras, con tal que se eche en años humedos, pero no en los secos.7

2. L’OBRA D’ANTOINE LAURENT LAVOISIER (26.8.1743 - 8.5.1794) El 24 de juny de 1775 la Direcció Estatal de Pólvores de França va crear un comitè de quatre directors per regir i administrar la fabricació de la pólvora. Un dels directors era el químic Antoine Laurent Lavoisier. Va ser a la Direcció de Pólvores fins a l’any 1791. En aquell període va publicar multitud de memòries de tota mena sobre la fabricació del salnitre —el nitrat potàssic—, que era un dels components de la pólvora. El 1788 es van començar experiments per substituir el salnitre pel clorat potàssic, que van acabar amb un fatal accident a la fàbrica d’Essonnes, on Lavoisier va estar a punt de morir. L’any 1779, Lavoisier va publicar una obra fonamental relativa a la potassa: L’art de fabriquer le salin et la potasse. El text estava pensat com a continuació d’una obra seva anterior, titulada Instruction sur l’établissement des nitrières et sur la fabrication du salpêtre, publicada l’any 1777. En relativament poc temps, el llibre de 1779 va ser traduït a moltes altres llengües i, més tard, reeditat en diverses èpoques. El 1794 hi hagué una important reedició, ampliada per Pertuis i Sage, ciutadans republicans, després que segurament els revolucionaris francesos es van adonar de l’error d’haver guillotinat Lavoisier durant el regnat del Terror (1793-1794), en l’època de l’assemblea de Robespierre. L’endemà de la seva mort, Lagrange deia: «Només ha calgut un instant per tallar-li el cap, però França necessitarà un segle perquè n’aparegui un altre que se li pugui comparar». L’edició espanyola del llibre de Lavoisier no va trigar. Va aparèixer l’any 1795 amb el títol El arte de la fabricación del salino y la potasa, traduït per Juan Manuel Munárriz. Tot i que en l’obra original Lavoisier no esmenta els usos de la potassa, Munárriz, en el seu pròleg, en fa un repàs. Els usos que esmenta són: blanquejar la roba, fer tints per pintar les indianes i sabó, rentar les llanes, preparar la seda, fabricar el vidre, netejar les cases i augmentar el salnitre, que a més de ser usat en la fabricació de la pólvora, s’emprava també com a adob. En qualsevol cas, aquest ús era molt limitat per dues raons: per l’elevat cost del salnitre i pel seu caràcter estratègic com a component 7. Araus (1766), p. 214. QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 67-88

001-124 Quaderns agraris 35.indd 71

29/11/2013 11:57:07

A. Fàbrega

de la pólvora. La potassa també s’usava per fabricar els esmalts de la ceràmica i en medicina. El tractat de Lavoisier descrivia com havia de ser el taller on s’havia de fabricar la potassa i no era, en absolut, un exercici teòric. Per exemple, el 22 d’agost de 1793 es publicava la notícia següent: Josef Santos, natural de la Provincia de la Mancha, ha establecido en esta Corte en el barrio de San Anton,8 una fábrica de potasa que se halla baxo la protección de la Real Sociedad Económica Matritense. Se ha reconocido que es superior á la que hasta ahora ha venido de las Provincias del Norte, pues en las varias experiencias que ha hecho la Sociedad y la Real Junta de Comercio y Moneda, han comprobado que la potasa del citado Santos excede en mucho á la de Dantzick, que es la preferida entre las extrangeras [...].9

3. LA QÜESTIÓ DE LA POTASSA Quin era el problema? Per què, coneixent des de temps immemorial la bondat de les cendres com a adob i sabent que el component bàsic de les cendres era la potassa, no se’n generalitzava l’ús com a adob? Com que les cendres s’obtenien per combustió de vegetals i, a més a més, calia sotmetre-les a un complex procés artesanal, la potassa era cara. Mai no hi va haver al mercat quantitats importants de potassa per generalitzar-ne l’ús com a adob a un cost assumible pels pagesos, en una època de fam com va ser el segle xviii. Però, d’altra banda, fins ben entrada la segona meitat del segle xix encara era poc coneguda, de manera científica, quina era realment l’efectivitat de la potassa com a adob. L’any 1843, una obra d’agricultura popular, tot i parlar de les cendres com a adob i de la tècnica dels formiguers, no esmenta ni una sola vegada la potassa en tot el text.10 L’any 1852, en el Diccionario de agricultura practica y economia rural, de Collantes, l’única referència a la potassa és: Potasa. Como ceniza despojada de todo cuerpo ó elemento constitutivo estraño, este álcali contiene menos que otros sustancia nutritiva para los vegetales, bien que no sea posible negar esta propiedad en términos absolutos, puesto que no solo forma parte de la esencia misma de las plantas, sino que mas todavía que la cal posee la virtud de descomponer sus partes más resistentes. La potasa, empero, sale á un precio demasiado elevado para que su aplicacion pueda ser frecuentemente útil en agricultura. A no ser por eso, este abono, en razón á su 8. Es tracta de l’actual barri madrileny de Chueca. 9. Correo Mercantil de España y sus Indias (1793), p. 124-125. 10. Agricultura popular. Abonos de las tierras (1843), p. 35-37. 72

001-124 Quaderns agraris 35.indd 72

QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 67-88

29/11/2013 11:57:07

Notes històriques sobre l’ús de la potassa com a adob

poco volúmen, seria precioso para las tierras cuyos elementos de fertilizacion hay que acarrear de grandes distancias.11

4. L’OBRA DE JUSTUS VON LIEBIG (8.5.1803 - 18.4.1873) Seria Justus von Liebig qui iniciaria l’estudi, la terminologia moderna i l’ús dels adobs químics. En una sèrie d’obres clau va establir els principis dels fertilitzants químics, més enllà dels anomenats adobs naturals. El 1840 ja havia deixat clara la importància de la potassa per a les plantes, especialment per a les que anomenava plantes à potasse.12 En la seva obra de 1859 dedica un breu capítol a les cendres de fusta com a proveïdores de potassa per adobar les terres.13 Les idees de Liebig van tenir una ràpida i àmplia difusió. El 1870 Peñuelas escrivia: «Liebig ha hecho en la agricultura descubrimientos de la más alta importancia».14 El 1875 Luis María Utor, director del Conservatorio de Artes y Oficios de Madrid, deia: La teoría mineral del célebre Liebig ha producido una revolución en la Agricultura; hoy se fabrican grandes cantidades de abonos que contienen todos los principios que sirven de alimento a las plantas.15

I, molt més tard, Dumas escriu: En précisant les principales données de l’alimentation minérale des plantes, et en les présentant sous forme de lois permettant dans la pratique le développement des engrais, Liebig a rompu le circuit fermé dans lequel évoluaient les matières minérales entre la terre, les plantes, les animaux, le fumier et la terre. Liebig a permis à l’usine-plante d’utiliser des matières minérales d’origine industrielle, et l’a libérée d’une servitude naturelle. C’est une dimension nouvelle dans le phénomène agricole.16

L’any 1867, a l’Exposició de París, es parlava de la potassa mineral de Stassfurt. Però, tot i que eren acceptades la importància i la necessitat insubstituïble dels adobs químics, l’aplicació de la potassa com a adob era encara molt confusa. Així llegim: 11. Collantes (1852), p. 153. 12. Liebig (1844). La primera edició alemanya és de 1840. 13. Liebig (1863), p. 272-273. La primera edició alemanya és de 1859. La potassa mineral no s’identificaria fins a l’any 1860. 14. Peñuelas (1870), p. 30. 15. Utor (1875), p. 10. 16. Dumas (1965), p. 78. QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 67-88

001-124 Quaderns agraris 35.indd 73

29/11/2013 11:57:07

A. Fàbrega

Los nitratos de potasa, de sosa y de cal han sido sometidos a la experimentación agrícola, y han dado buenos resultados. El nitrato de potasa, en particular, se ha ensayado mucho. [...] La carestía de esta sal purificada ha impedido la extensión de su uso.17

La situació la resumia bé el químic nord-americà John Lawrence Smith, el 1871, quan escrivia: In years gone by, potash was the cheapest of the alkalies used in the arts, but that time has passed, and this alkali is now the most expensive of all.18

Més endavant deia: The value of potash as a manure is naturally indicated by the composition of all land-plants, for they rob the soil of more or less of this constituent [...]. The new and abundant mineral source of potash salts has awakened the attention of agriculturists in Europe, and now the only question for solution is the best way of applying them. On this subject opinion is still divided, but it has been satisfactorily ascertained by experiments in both France and Germany that practical benefit can be derived from them. Owing to the fact that potash in the United States is too costly for agricultural purposes, and that there is no likelihood of its being resorted to at present, no details will be given of the European experiments.19

En arribar el 1875, ja era reconeguda la importància cabdal de la potassa per a les plantes,20 tot i que la potassa encara s’oferia molt discretament com a adob als pagesos per part dels distribuïdors de fertilitzants. L’any 1881, entre el gran nombre d’anuncis d’adobs publicats a The Journal of the Royal Agricultural Society of England, només apareix un fabricant que ofereix sals de Stassfurt, en un segon pla respecte a altres adobs (figura 3). Però l’any 1889 encara quedava molt per fer. Així ho resumia el químic Paul Wagner: «És extraordinàriament poc el que se sap, fins i tot actualment, sobre tots els aspectes de la fertilització amb potassa».21 No se sabia quin dels compostos de la potassa era el correcte per adobar, no se sabia quant de temps podien estar les diferents plantes sense potassa i no ser perjudicades, no se sabia quines plantes eren més o menys sensibles als adobs potàssics, no se sabia quines plantes podien viure només amb la potassa natural del sòl i, per tant, no requerien suplements potàssics, no se sabia la influèn17. Orellana (1867), p. 410. 18. Smith (1871), p. 291. 19. Smith (1871), p. 296. 20. «La experiencia se encarga de comprobar que la vegetación es imposible, o lo que es lo mismo, que la PLANTA MUERE cuando le falta la potasa» (Utor, 1875, p.137). 21. German Kali Works (1890), p. 18. 74

001-124 Quaderns agraris 35.indd 74

QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 67-88

29/11/2013 11:57:07

Notes històriques sobre l’ús de la potassa com a adob

Figura 3. The Journal of the Royal Agricultural Society of England, 1881

Font: Google Books.

cia de la potassa en la qualitat dels cereals, ni com els altres ingredients de les sals de potassa podien afectar les plantes. En resum, molt poc era el que es coneixia sobre la fertilització amb potassa com a resultat de la recerca cientí fica. L’única informació provenia de l’experiència pràctica dels pagesos. L’any 1898, Billon només fa una molt breu referència a l’ús de la potassa com a adob: «El sulfato de potasa se emplea para la obtención del carbonato, para preparar el alumbre o para hacer abonos potásicos».22 Quan parla dels usos de la sosa i la potassa, escriu: «Casi no es necesario, para terminar, recordar los innumerables usos de las sosas y las potasas. Diremos solamente que estas últimas no se emplean más que en los casos en que no se puede, por decirlo así, hacerlo de otro modo». Després de remarcar que l’ús de les soses era molt més estès i important que el de les potasses, deia: «Hay una razón para esta preferencia: el precio de la sosa es menos elevado que el de la potasa».23 22. Billon (1898), p. 137. 23. Billon (1898), p. 149. QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 67-88

001-124 Quaderns agraris 35.indd 75

29/11/2013 11:57:07

A. Fàbrega

Figura 4. Efectes de la manca de potassa en el blat

Font: Marín (1950).

El mateix any, quan Aguilera parla de la potassa, després d’indicar que el clorur de potassa era sovint falsejat amb clorur sòdic i de remarcar que el sulfat de potassa s’usava poc pel seu preu elevat, deia que els adobs potàssics s’havien d’usar amb precaució. Afegia que, des de molt abans, era conegut que els tres elements químics que calia restituir a les plantes eren el nitrogen, el fòsfor i el potassi, i que la importància que es donava a aquest darrer era relativament menor respecte als altres dos, en bona part perquè es considerava que moltes terres ja contenien en si mateixes una important quantitat de potassi.24 Tot i que es coneixien els efectes negatius de la manca de potassa en les plantes, encara no s’havia fet prou recerca científica, amb una experimentació exhaustiva, sobre els efectes de la presència o absència de potassa, en més o menys grau, en el creixement de les plantes.

24. Aguilera (1898). 76

001-124 Quaderns agraris 35.indd 76

QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 67-88

29/11/2013 11:57:08

Notes històriques sobre l’ús de la potassa com a adob

5. EL DESCOBRIMENT DE STASSFURT, LES RECERQUES DEL KALISYNDIKAT I DE L’EMPRESA MINAS DE POTASA DE SÚRIA L’any 1857 es van descobrir els jaciments potàssics de Stassfurt, a Alemanya, als quals, inicialment, no es va donar cap valor. Però el 1860 es va començar a reconèixer i generalitzar el valor agrícola de la potassa. El 1861 es va establir, a Stassfurt, la primera factoria que produïa potassa mineral. Els jaciments potàssics de Stassfurt van ser els que es van descobrir primer a tot el món. Fins llavors es creia que les sals de potassa no podien existir en estat mineral, a causa de la seva gran solubilitat, ja que la humitat ambient és suficient per dissoldre-les. A partir del descobriment de la potassa mineral, durant anys Alemanya va tenir el monopoli mundial de la potassa. Les mines i empreses alemanyes es van associar per controlar la producció i els preus, formant el Kalisyndikat. Uns anys més tard, el 1904, es van descobrir els jaciments d’Alsàcia, regió que en aquells moments pertanyia a Alemanya, la qual cosa no va significar cap problema per al monopoli alemany. L’any 1912 es va descobrir, a Súria, el jaciment potàssic català, que, d’entrada, sí que significava un problema per al Kalisyndikat. Amb la fi de la Gran Guerra, Alsàcia va passar a França. Tot plegat era la fi del monopoli alemany, encara que no gaire més tard es va formar el càrtel mundial de la potassa, que des de llavors va seguir controlant la producció i els preus. Seria el treball de recerca i propaganda del Kalisyndikat el que esvairia els dubtes que poguessin quedar sobre la utilitat de la potassa com a adob, i va ser el Kalisyndikat qui va promoure l’ús dels adobs potàssics a escala mundial, fins al punt que la potassa es va convertir en un producte estratègic, fins i tot més que el petroli. L’any 1909, Victor Cambon, un enginyer francès, va escriure: «Les gisements de sels potassiques sont à l’Allemagne ce que les puits de pétrole sont aux États-Unis. Mieux même, car on trouve du pétrole un peu partout, et il n’est qu’une seule région au monde où l’on ait encore recontré en abondance des sels naturels de potasse».25 Els darrers anys del segle xix i els primers del segle xx, el Kalisyndikat va desenvolupar una intensa tasca de propaganda i d’educació, publicant multitud de fulletons que es van editar en diverses llengües i es van distribuir per tot el món. La quantitat de llibrets publicats pel Kalisyndikat entre el 1890 i el 1910 és molt gran. Només als EUA, entre altres, va publicar: Principles of profitable farming, Potash in agriculture, Farmer’s notebook, Cotton culture, Tobacco culture, Orange culture, Strawberry culture, Fertilizing peaches, Tropical planting, Fertilizing tobacco, Muck lands, Sugar cane culture, Sugar beet culture, The cow pea, Plant food, Truck farming, Why the fish failed, Potash pays, Value of swamp lana, Fall fertilizers, The Stassfurt industry i The potash industry. 25. Cambon (1917), p. 124. La primera edició d’aquesta obra és de 1909. QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 67-88

001-124 Quaderns agraris 35.indd 77

29/11/2013 11:57:08

A. Fàbrega

Figura 5. Llibret del Kalisyndikat. Cap al 1910

Font: Google Books.

Minas de Potasa de Súria (MPS) es va constituir l’any 1920 com a filial de la belga Solvay et Cie. Al treball de recerca sobre l’eficàcia dels adobs potàssics, iniciat pel Kalisyndikat, s’hi va afegir, els anys vint, el de MPS. Va crear un centre de cultius experimentals al Congost de Manresa, dels resultats dels quals informava anualment, a través de les seves agendes agrícoles, i va emprendre accions publicitàries per mostrar l’eficàcia de la potassa com a adob. També va publicar una sèrie de monografies sobre diversos cultius. L’any 1926 havia publicat les monografies Plantas, raíces, tubérculos y bulbos, Cereales, Leguminosas, Hortalizas, Plantas forrajeras i Cultivos arborescentes, i tenia en preparació monografies sobre el lli, el cànem, el cotó, la canya de sucre i el tabac. MPS tenia la seu comercial al carrer Consolat, 1, de Barcelona, on hi havia una oficina d’Información Técnica del Servicio Agronómico, a la qual es podien fer consultes sobre l’aplicació dels adobs. La primera de les agendes, la de 1925, incloïa una sèrie d’articles de tipus general: «Las fuentes de los abonos potásicos», «Importancia del yacimiento potásico de Cataluña», «La industria nueva en España de la fabricación de los abonos potásicos», «Las plantas culturales: algunas características de su vida y sus relaciones con la práctica 78

001-124 Quaderns agraris 35.indd 78

QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 67-88

29/11/2013 11:57:08

Notes històriques sobre l’ús de la potassa com a adob

Figura 6. Seu comercial de MPS a Barcelona

Font: Arxiu Iberpotash SA

agrícola», «Los abonos en la agricultura», «Los abonos y los cultivos», «Consideraciones sobre el empleo de los abonos potásicos», «Geografía agrícola de España», «Mezcla de los abonos potásicos con los demás abonos» i «Legislación vigente sobre abonos». L’agenda de 1926 també incloïa una sèrie d’articles de tipus general: «El problema agrícola de los abonos potásicos» i «Fertilización de nuestros suelos y alimentación de nuestras plantas». L’agenda de 1927 publicava uns articles generals: «El problema mundial de la potasa», «Oficina reguladora de la producción, fábrica y venta de las sales potásicas», «La empresa Minas de Potasa de Súria, SA» i «¿Qué clase de potasa debe emplearse en los cultivos?». Molt més interessant era el següent QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 67-88

001-124 Quaderns agraris 35.indd 79

29/11/2013 11:57:09

A. Fàbrega

Figura 7. Centres experimentals de MPS. Any 1927

Font: Arxiu Albert Fàbrega.

bloc d’articles, en els quals es donava detallada informació sobre els cultius experimentals que l’empresa duia a terme als terrenys del Congost de Manresa. Eren diversos articles: «Campos de demostración de los abonos químicos complementarios potásicos de Súria», «Ensayos oficiales del cloruro de potasa de Súria», «Campos experimentales de abonos de Manresa» i «Resultados experimentales y certificados». Aquest conjunt d’articles es presentava amb aquestes paraules: «Minas de Potasa de Súria, considerando el carácter netamente educativo de los ensayos de abonado, se propuso organizar en toda España campos experimentales de demostración con la colaboración de agricultores progresistas que voluntariamente presten su concurso benévolo en esa forma de instrucción profesional».26 L’agenda de 1928 seguia amb la mateixa política i en un article titulat «Campos experimentales de Manresa» actualitzava la informació de 1927. A banda del centre experimental del Congost de Manresa, MPS tenia col· laboradors arreu de l’Estat, tant centres oficials com agricultors particulars, que experimentaven sobre l’ús de la potassa com a adob.

26. Minas de Potasa de Súria (1927), p. 52. 80

001-124 Quaderns agraris 35.indd 80

QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 67-88

29/11/2013 11:57:09

Notes històriques sobre l’ús de la potassa com a adob

Figura 8. Disc per determinar la composició dels adobs

Font: Arxiu Albert Fàbrega.

6. DIFUSIÓ I PUBLICITAT A més de la publicació de fulletons i llibres, i de la creació de cultius experimentals, el Kalisyndikat, Mines de Potasse d’Alsace i MPS van dur a terme campanyes publicitàries a través dels mitjans de l’època. La participació en fires també era freqüent. En tots els casos, el missatge sempre era el mateix: la productivitat de les terres adobades amb potassa millorava espectacularment. Una frase publicitària de l’any 1907 del Kalisyndikat resumia perfectament l’estratègia: L’ús correcte de la potassa converteix un sòl pobre en un bon sòl, i fa d’un bon sòl un sòl encara millor. Tot i que, en vista de les subtils tècniques publicitàries actuals, la transmissió del missatge dels productors de potassa és clarament «naïf», cap als anys vint s’observa un canvi important, almenys pel que fa a MPS. El grafisme emblemàtic de MPS era un magnífic cartell fet per un dels cartellistes que més tard van treballar per al govern de la República i que va morir a QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 67-88

001-124 Quaderns agraris 35.indd 81

29/11/2013 11:57:10

A. Fàbrega

Figura 9. Publicitat del Kalisyndikat

Font: Arxiu Albert Fàbrega.

l’exili: Francisco Rivero Gil. El que s’hi magnifica no és tant el producte com la figura del pagès, que, a última hora, és el que ha de decidir si utilitza o no l’adob potàssic, i quin dels adobs que hi ha al mercat usarà. Ja ningú no dubta de l’eficàcia de la potassa i, per tant, no cal que el missatge sigui el de Figura 10. Publicitat del Kalisyndikat

Font: Arxiu Albert Fàbrega.

001-124 Quaderns agraris 35.indd 82

QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 67-88

29/11/2013 11:57:11

Notes històriques sobre l’ús de la potassa com a adob

Figura 11. Publicitat de Mines de Potasse d’Alsace

Font: Arxiu Albert Fàbrega.

Figura 12. Coliflor adobada amb potassa a Callús. Any 1926

Font: Arxiu Iberpotash SA

QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 67-88

001-124 Quaderns agraris 35.indd 83

29/11/2013 11:57:13

A. Fàbrega

Figura 13. Cartell publicitari de Francisco Rivero Gil

Font: Arxiu Municipal de Súria.

millorar les collites: ara l’eix de la imatge no és la planta o el fruit —com abans— sinó la persona que fa créixer aquella planta. La bondat de l’adob potàssic estava assumida, el que es tractava d’aconseguir era que el fertilitzant escollit fos el del fabricant en qüestió. Tot i la intensa tasca per difondre l’ús de la potassa, l’any 1952 encara es podia llegir: En España poseemos extensísimos yacimientos potásicos, estimados por algunos geólogos como los mayores del mundo. Ello no obstante, nuestro consumo de fertilizantes potásicos está muy por debajo del que debiera ser si los abonados de las tierras se hicieran de manera racional. Quizá influya en esta apatía del agricultor el hecho de que el efecto de la potasa sobre los vegetales no es tan llamativo com el que ejercen los abonos nitrogenados, provocando exuberantes vegetaciones, o lo espectacular de los fosfatos originando marcados incrementos en las cosechas, cuando previamente han recibido racionales fertilizaciones fosfóricas.

001-124 Quaderns agraris 35.indd 84

QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 67-88

29/11/2013 11:57:13

Notes històriques sobre l’ús de la potassa com a adob

Figura 14. Pavelló de MPS a la Fira de València, l’any 1922

Font: Arxiu Iberpotash SA

La potasa ejerce su beneficiosa acción o influencia sin producir efectos llamativos y, por ello, no la suele advertir el agricultor.27

7. CONCLUSIONS Actualment ningú no posa en dubte la importància de les sals de potassa com a adob. El 95 % de la producció mundial de potassa es dedica a l’agricultura. L’actual propietari de les mines de Súria, Iberpotash SA, en comer cialitza una mitjana anual d’un milió de tones. L’any 2010 la producció mundial va ser de 55 milions de tones. Però com hem vist al llarg de l’article, tot i que el valor de la potassa com a adob es coneixia des d’antic, el seu ús massiu i generalitzat arreu del món no va tenir lloc fins a principi del segle xx. El descobriment, el 1860, dels jaciments alemanys de Stassfurt va ser una autèntica revolució, ja que es van poder posar al mercat grans quantitats de potassa a preus assequibles per als pagesos. Tot i això, l’ús de la potassa als 27. Aguirre (1952), p. 3. QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 67-88

001-124 Quaderns agraris 35.indd 85

29/11/2013 11:57:14

A. Fàbrega

camps no va ser obvi ni immediat. El Kalisyndikat va haver d’emprendre una activa política comercial, educativa i publicitària per convèncer els agricultors de les bondats de la potassa. A partir de 1920, a la promoció de la potassa s’hi va afegir Minas de Potasa de Súria, filial de la belga Solvay et Cie., que va entrar amb força al mercat mundial de la potassa i va trencar el monopoli alemany. La tasca dels fabricants de potassa no va ser exclusivament publicitària, també van desenvolupar estudis científics per avaluar els efectes de la potassa sobre les diferents plantes i la manera idònia de subministrar els adobs potàssics. BIBLIOGRAFIA Agricultura popular. Abonos de las tierras (1843). Madrid: Oficina del Establecimiento Central. Aguilera, J. (1898). Teoria y pràctica dels adobs. Barcelona: Tip. L’Avenç. Aguirre, J. (1952). Abonos potásicos. Madrid: Ministerio de Agricultura. (Hojas Divulgadoras; 23-52H) Araus, P. (1766). «Modo de hacer la sal de potase». Semanario Económico, núm. 27 (p. 213-215), núm. 28 (p. 220-221) i núm. 29 (p. 228-230). Badia, E.; Fàbrega, A. (2013). Centenari del descobriment de la potassa (19122012). Súria: Iberpotash SA. Billon, F. (dir.) (1898). Pequeña enciclopedia de química industrial práctica. Vol. III: Sosas y potasas. Madrid: Bailly-Baillière e Hijos. Bostock, J.; Riley, H. T. (trad.) (1855). The natural history of Pliny. Vol III. Londres: Henry G. Bohn. Cambon, V. (1917). L’Allemagne au travail. 13 ed. París: Pierre Roger et Cie. Collantes, A. E.; Alfaro, A. (1852). Diccionario de agricultura practica y economia rural. Vol. I. Madrid: Imprenta de Don Luis García. Collingwood, H. W. (s. d.). Why the fish failed, a story of potash. Nova York: German Kali Works. Columela, L. J. M. (1979). Los doce libros de agricultura. Trad. de Juan María Alvárez de Sotomayor. Santander: Sociedad Nestlé. 2 v. Correo Mercantil de España y sus Indias (1793), núm. 16 (22 agost). Dumas, J. L. (1965). «Liebig et son empreinte sur l’agronomie moderne». Revue d’Histoire des Sciences et de leurs Applications, vol. 18, núm. 1, p. 73-108. Fàbrega, A. (2009). Cum grano salis: La sal i la potassa a Súria (1185-1982). Súria: Ajuntament de Súria: Iberpotash SA. — (2012). «The discovery of potash in Spain: the Salí’s shaft in Súria». A: La mineria sostenible: patrimonio de hoy y del mañana. Actas del XIII Congreso Internacional sobre Patrimonio Geológico y Minero. Manresa: So ciedad Española para la Defensa del Patrimonio Geológico y Minero (SEDPGYM), p. 25-46. 86

001-124 Quaderns agraris 35.indd 86

QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 67-88

29/11/2013 11:57:14

Notes històriques sobre l’ús de la potassa com a adob

Ferrer, V. (1785). Disertación o memoria sobre el fomento y progresos de la agricultura. Madrid: Imprenta Real. German Kali Works (1890). Potash and paying crops. Nova York: German Kali Works. — (1895). Potash in agriculture. Nova York: German Kali Works. — (1910). Potash pays. Nova York: German Kali Works. — (1912). The potash industry. Nova York: German Kali Works. González, G. (2003). «Liebig: un hito en la agronomía del siglo xix». Anales de la Real Academia Nacional de Farmacia, vol. 69, núm. 4, p. 21-42. Jiménez, S. (2003). «La química agrícola de Liebig: una forma de integración de conocimientos». Anales de la Real Academia Nacional de Farmacia, vol. 69, núm. 4, p. 41-58. Justo y Villanueva, L. (1869). De los abonos para las tierras. Barcelona: Imprenta de Celestino Verdaguer. Lavoisier, A. L. (1795). Arte de fabricar el salino y la potasa. Segòvia: Imprenta de Espinosa. [Traducció castellana, a càrrec de Juan Manuel Munárriz, de l’original francès L’art de fabriquer le salin et la potasse (1779), París, Imprimerie Royale] Liebig, J. (1844). Chimie appliquée a la physiologie végétale et a l’agriculture. 2a ed. París: Librairie de Fortin, Masson et Cie. — (1863). The natural laws of husbandry. Nova York: D. Appleton and Company. Marín, A. (1926-1927). «La potasa». Boletín del Instituto Geológico de España, vol. 48. — (1950). Mineria de la potasa. Madrid: Potasas Españolas S. A. Minas de Potasa de Súria (1925). Agenda agrícola: 1925. Barcelona: J. Horta Impresor. — (1926). Agenda agrícola: 1926. Barcelona: J. Horta Impresor. — (1927). Agenda agrícola: 1927. Barcelona: J. Horta Impresor. — (1928). Agenda agrícola: 1928. Barcelona: M. Pellicer Impresor. Orellana, F. J. (1867). La Exposición Universal de París en 1867. Barcelona: Librería de Manero. Peñuelas, L. (1870). El aire y el agua: Apuntes sobre la historia de estos cuerpos y sus funciones en la vida vegetal. Madrid: Imprenta y Librería Universal. Pujol, J. (1998). «La difusión de los abonos minerales y químicos hasta 1936: El caso español en el contexto europeo». Historia Agraria, núm. 15, p. 143-182. Salarich, J. (1859). Cartilla rústica. Barcelona: Imprenta del Diario de Barcelona. Sales, B. (1890). Tesoro del labrador. Tratado general de abonos. Madrid: Establecimiento Tipográfico de Ricardo Fe. Sandalio, A. (1816). Lecciones de agricultura. Vol. 2. Madrid: Imprenta que fue de Fuentenebro. QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 67-88

001-124 Quaderns agraris 35.indd 87

29/11/2013 11:57:14

A. Fàbrega

Serres, O. de (1600). Le theatre d’agriculture et mesnage des champs. París. Smith, J. L. (1871). «Potash and its compounds». The American Chemist, vol. i, núm. 8, p. 291-296. Sunyer, P. (1997). «La preocupación por la productividad agrícola en la Cataluña del siglo xix: La Agricultora Catalana, fábrica de abonos». Scripta Nova [Universitat de Barcelona], núm. 9. Tornos, L. de (1862). Nueva clasificación de las tierras de labor y de sus diferentes abonos. Madrid: Imprenta Nacional. Torres, P. de (1784). Memoria sobre el problema de los abonos de las tierras. Madrid: Imprenta y Librería de Alfonso López. Utor, L. M. (1875). «La agricultura moderna». Revista Europea, núm. 54 (p. 8-14); núm. 55 (p. 57-64); núm. 62 (p. 332-339); núm. 78 (p. 288-294); núm. 80 (p. 370-377); núm. 90 (p. 46-54); núm. 91 (p. 85-92); núm. 92 (p. 137-142); núm. 93 (p. 184-191); núm. 96 (p. 286-297). Virgili, P. (1963). Geòrgiques. Barcelona: Fundació Bernat Metge.

001-124 Quaderns agraris 35.indd 88

QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 67-88

29/11/2013 11:57:14

AGROFĂ&#x2019;RUM

001-124 Quaderns agraris 35.indd 89

29/11/2013 11:57:14

001-124 Quaderns agraris 35.indd 90

29/11/2013 11:57:14

Quaderns Agraris (Institució Catalana d’Estudis Agraris) Núm. 35 (desembre 2013), p. 91-105 ISSN (ed. impresa): 0213-0319 / ISSN (ed. electrònica): 2013-9780 http://revistes.iec.cat/index.php/QA / DOI: 10.2436/20.1503.01.29

EL SECTOR AGRÍCOLA, PART DE LA SOLUCIÓ Jordi Sala i Casarramona Economista i director general de Desenvolupament Rural del Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural de la Generalitat de Catalunya

RESUM La crisi econòmica internacional, agreujada en el cas d’Espanya pels forts desequilibris interns existents, ha obligat a realitzar uns ajustos que han comportat una reducció de l’activitat econòmica i, en conseqüència, una disminució de la demanda interna i un increment extraordinari de l’atur. Catalunya està fent front a aquesta disminució de la demanda interna mitjançant un important increment de les exportacions. Les més destacades són les de la indústria agroalimentària, que representen més del 20 % del total de les exportacions catalanes. Analitzant l’evolució previsible de l’increment en la demanda d’aliments en el context internacional, es pot comprovar que les exportacions del sector agroalimentari català tenen un important potencial de creixement i, per tant, aquest sector pot contribuir en gran mesura a ajudar a sortir de la crisi actual. En aquest sentit, el canal Segarra-Garrigues, que s’està construint actualment, pot ser el gran motor per al desenvolupament del medi rural de les comarques de la plana de Lleida i consolidar la rellevància del sector agroalimentari. Per tal d’aprofitar al màxim les possibilitats d’aquest sector, cal fomentar la recerca, el desenvolupament i la innovació, així com la cooperació entre els diferents agents que formen la cadena, des del productor, passant per la indústria transformadora, fins als canals de comercialització. També cal destacar el paper del sector agroalimentari pel subministrament d’aliments a la població, la producció dels quals hauria d’augmentar considerablement per tal d’aconseguir eradicar la desnutrició arreu del món. Paraules clau: Catalunya, exportació, sector agroalimentari, desenvolupament rural, alimentació. Correspondència: Jordi Sala i Casarramona. A/e: dg02.dar@gencat.cat. QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 91-105

001-124 Quaderns agraris 35.indd 91

29/11/2013 11:57:14

J. Sala

EL SECTOR AGRÍCOLA COMO PARTE DE LA SOLUCIÓN RESUMEN La crisis económica internacional, agravada en el caso de España por los fuertes desequilibrios internos existentes, ha obligado a realizar unos ajustes que han supuesto una reducción de la actividad económica y, en consecuencia, una disminución de la demanda interna y un incremento extraordinario del paro. Cataluña está haciendo frente a esta disminución de la demanda interna mediante un importante incremento de las exportaciones. Destacan las de la industria agroalimentaria, que representan más del 20 % del total de las exportaciones catalanas. Analizando la evolución previsible del incremento en la demanda de alimentos en el contexto internacional, se puede comprobar que las exportaciones del sector agroalimentario catalán tienen un importante potencial de crecimiento y, por tanto, este sector puede contribuir en gran medida a ayudar a salir de la crisis actual. En este sentido, el canal Segarra-Garrigues, que se está construyendo en la actualidad, puede ser el gran motor para el desarrollo del medio rural de las comarcas de la «Plana de Lleida» y consolidar la relevancia del sector agroalimentario. Para aprovechar al máximo las potencialidades de este sector, es necesario fomentar la investigación, el desarrollo y la innovación, así como la cooperación entre los diferentes agentes que forman la cadena, desde el productor, pasando por la industria transformadora, hasta los canales de comercialización. También hay que destacar el papel del sector agroalimentario para el suministro de alimentos a la población, cuya producción tendría que aumentar considerablemente para conseguir erradicar la desnutrición en el mundo. Palabras clave: Cataluña, exportación, sector agroalimentario, desarrollo rural, alimentación. THE AGRICULTURAL SECTOR AS PART OF THE SOLUTION ABSTRACT The international economic crisis, which in the case of Spain is further exacerbated by major pre-existing internal imbalances, has forced the country to make changes leading to a reduction in economic activity, and as a result, a lower domestic demand and an extraordinary increase in unemployment. 92

001-124 Quaderns agraris 35.indd 92

QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 91-105

29/11/2013 11:57:14

El sector agrícola, part de la solució

Catalonia is compensating for this domestic market decline by significantly increasing its exports. Those of the food industry are particularly worthy of note, accounting for more than 20 % of all Catalan exports. By analyzing the envisaged increase in food demand in the international market, it is plain to see that there is significant potential for growth in Catalan food exports, meaning that this sector could greatly contribute to bringing the country out of its current recession. In this sense, the Segarra-Garrigues Canal, which is presently under construction, may be a key driving force for rural development in the surrounding areas of the Plana de Lleida and strengthen the importance of the food and agriculture sector. To maximize the potential of this sector, it is essential to promote research, development and innovation, as well as cooperation among the different agents that form the supply chain, including producers, the processing industry and the marketing channels. Similarly, given the vital role of the food and agriculture industry as a supplier of food to the population, a significant increase in its production is also important, as a means to eradicate malnutrition throughout the world. Keywords: Catalonia, export, food and agriculture industry, rural devel opment, nutrition. 1. ESPANYA DAVANT LA CRISI ECONÒMICA Com tothom sap, el nostre país està passant per una dura etapa de reconversió de la seva activitat econòmica, que està comportant també una manera diferent de fer i veure les coses. De fet, no podem parlar només d’una etapa econòmica complicada, sinó d’un resultat de decisions preses en l’àmbit econòmic i el financer, tant a escala pública com privada, que tenen molt a veure amb actituds i valors que són avui dia fortament qüestionats. Els recents anys de creixement continuat van convertir Espanya en un dels països que més ràpidament tancava l’escletxa que els separava en renda per capita de la mitjana europea (figura 1). Tot això es va estroncar molt ràpidament sense que ni les autoritats d’aleshores ni la societat en general s’adonessin del canvi profund en el qual ens trobàvem, que no era tant un canvi de cicle sinó l’esgotament d’un model totalment inassolible per al nostre país pels forts desequilibris que comportava implícits. L’acumulació de diversos factors, uns d’aliens, com la crisi financera internacional, però altres d’interns, algun dels quals és especialment significatiu, com l’endeutament exterior de la nostra economia (el segon del món després dels Estats Units), ja era una mostra més que eloqüent dels desequiQUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 91-105

001-124 Quaderns agraris 35.indd 93

29/11/2013 11:57:14

J. Sala

Figura 1. Evolució de la renda per capita en % respecte de la mitjana europea. Període 2000-2012 148 139

Irlanda 127 Alemanya 120

116

114

UE-17 106 MITJANA EUROPEA 100 %

Itàlia 101

Espanya 99

Grècia 82 Portugal 77

2000

2002

2004

2006

2007

2010

2012

Font: Eurostat.

libris i la manca de competitivitat que patíem: un fort endeutament intern, especialment del sector privat, finançat amb recursos financers obtinguts per la banca a l’exterior. La reacció del govern d’aquell moment va ésser una forta aposta anticíclica disparant el deute públic, considerant que estàvem en una situació de regressió conjuntural derivada de la contaminació de problemes generats en tercers països i no veient-ne les causes estructurals pròpies. El resultat és que l’única macromagnitud favorable, la del dèficit públic, passa de tenir un saldo favorable a un dèficit desbocat; només el 2008 es va passar d’un superàvit de l’1,9 % del PIB a un dèficit del 4,5 %. Aquest fet, junt amb altres factors, provoca una retirada de capitals estrangers, una pujada espectacular de la prima de risc i una tancada del crèdit internacional; tot plegat arrossega el crèdit interior, ajuda a esclatar la bombolla immobiliària i posa en risc tot el sistema financer. En conseqüència, el sistema financer es veu obligat a atendre les seves obligacions amb l’exterior. Això ho fa eixugant el crèdit a l’empresa nacional, que per la seva banda es veu obligada a despalanquejar-se de manera sobtada, cosa que comporta una reducció de l’activitat i un increment extraordinari de l’atur. 94

001-124 Quaderns agraris 35.indd 94

QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 91-105

29/11/2013 11:57:14

El sector agrícola, part de la solució

Una situació, com es pot veure, realment complicada i, a més, amb la cotilla d’estar dins d’una UE amb una moneda única i una política monetària feta per d’altres; i a la vegada, la gran sort de ser-hi: pertànyer a aquest club ha permès anar dissenyant una política de reformes graduals, mentre el Banc Central Europeu, forçant la interpretació dels tractats, ens donava respiració assistida per evitar que el col·lapse fos encara més traumàtic amb el cost social associat, ara per ara ja difícilment assumible. La sortida s’està basant en una política de reformes, en un ajut exterior i en l’impuls d’aquells sectors més relacionats amb el comerç exterior, els que són competitius i poden optar a col·locar els seus productes en els mercats internacionals; així se supleix la caiguda de la demanda interna, i es recorre com històricament s’ha fet a acaparar una més gran quantitat de visitants forans aprofitant-nos de la inestabilitat de zones geogràfiques tradicionalment competidores directes nostres. També s’ha capgirat totalment l’apartat migratori: de ser receptors importants de mà d’obra, ens estem convertint en exportadors, tant pel retorn d’emigrants als seus països d’origen com per la sortida de població autòctona, amb el fet diferencial respecte d’èpoques anteriors que ara opten per aquesta solució gent més jove i més preparada, la qual cosa significa una pèrdua de capital humà qualificat important. En resum, ja que no podem devaluar la moneda, perquè ja no és exclusivament nostra, la solució passa per anar a una devaluació interna, abaixar el nivell de vida, fer més competitiva la nostra economia orientant-la decididament cap a l’exterior i continuar amb l’ajut del Banc Europeu per anar reduint ordenadament el deute públic, però sobretot el deute privat. Aquesta devaluació interna és una situació nova en la qual mai no ens havíem trobat. Des del final de l’autarquia franquista s’havia viscut un procés de creixement pràcticament continuat, en què les crisis se solucionaven amb devaluacions de la moneda. Si bé comportaven un encariment dels productes de l’exterior, no hi havia la sensació de pèrdua de capacitat adquisitiva i, el més important, no es tenia, com es té ara, la sensació que l’ascensor social s’ha parat; aquell imaginari de què sempre es podia millorar s’ha perdut, i, per tant, s’està obrint una escletxa social de confiança amb el sistema. A més, atès que el Govern central està aprofitant els necessaris ajustaments per procedir a una recentralització i recuperació de competències fent una lectura restrictiva del pacte constitucional acordat al seu dia, està unint a la desconfiança social el malestar territorial pel canvi de model que està imposant per la via dels fets, i d’aquesta manera afegeix a la crisi econòmica i social una crisi política de model d’estat.

QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 91-105

001-124 Quaderns agraris 35.indd 95

29/11/2013 11:57:14

J. Sala

2. LA SITUACIÓ DE L’ECONOMIA CATALANA Catalunya, si bé està vivint amb especial incidència la influència del factor polític, atès el seu sentiment de pertinença, i el social, per haver d’enfrontar-se amb un dels dèficits més elevats del conjunt de l’Estat, està tenint un paper clau en el procés de recuperació econòmica, i ho fa a dos nivells. Per una banda, és la comunitat autònoma que més turisme exterior atrau, ja que ha sabut combinar amb encert el turisme de sol i platja amb el turisme cultural i gastronòmic i el d’interior, i la segona comunitat autònoma amb més allotjaments rurals, per exemple, fruit d’haver sabut aprofitar intel· ligentment la marca Barcelona. Per l’altra, és també el territori de la Península que més exporta. Si nosaltres representem el 6,36 % del territori de l’Estat i el 16 % de la població o el 18,7 % del producte interior brut, les nostres exportacions aquest any ja representen un 26 % del total de l’Estat, i cada cop amb més pes (les comunitats següents són la Comunitat de Madrid, amb un 11 %, i la Comunitat Valenciana, amb el 10 %) i amb rúbriques realment importants; per exemple, el 58 % de les exportacions càrnies es van fer per les duanes catalanes, segons dades del Ministeri d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient. A més, per primera vegada, les vendes de la indústria catalana a l’exte rior superen les que realitza a Espanya (53 % de vendes a l’estranger i 47 % de vendes a Espanya); és a dir, Catalunya té una economia cada vegada més oberta a un mercat global molt dinàmic i menys dependent de la demanda de la resta de l’Estat, més deprimida. Si mirem els components d’aquestes vendes a l’exterior, veiem que la indústria agroalimentària hi té un pes important participant-hi amb un 20,1 %, i en constitueix un dels pilars, juntament amb la indústria química i la de l’automòbil. A més, mostra una tendència sòlida cap al creixement, com posen de manifest les dades fetes públiques recentment pel Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural de la Generalitat de Catalunya, les quals assenyalaven un increment d’un 12,9 % de les vendes a l’exterior per a l’any 2012. El sector agroalimentari és, doncs, sens dubte, un dels motors de la nostra economia, tal com reconeix un estudi recent de La Caixa —cito textualment—: «Segons l’observatori del clúster europeu de l’Escola d’Economia d’Estocolm, el sector agroalimentari català se situa com un dels clústers més importants de la regió. A escala europea, és la regió catalana on el sector agroalimentari crea més llocs de treball en termes absoluts (129.500) [...]».1

1. Herce et al. (2012), p. 102. 96

001-124 Quaderns agraris 35.indd 96

QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 91-105

29/11/2013 11:57:14

El sector agrícola, part de la solució

3. LES POSSIBILITATS DEL SECTOR AGROALIMENTARI CATALÀ DAVANT DE L’INCREMENT DE LA DEMANDA PREVISIBLE D’ALIMENTS A ESCALA INTERNACIONAL Arribats a aquest punt, la pregunta seria: podem continuar avançant en aquest camí o ja no hi ha més recorregut i hem tocat sostre? Crec que encara som molt lluny d’exhaurir la nostra potencialitat en aquest sector, i no és per un optimisme congènit, sinó perquè hi ha dades que ens ofereixen institucions internacionals de prestigi. Com és molt conegut pel sector, l’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació (FAO) fa unes estimacions sobre la població i les necessitats nutricionals a quaranta anys vista que val la pena tenir presents i analitzar. Aquest organisme de les Nacions Unides ens diu que en l’horitzó de 2050 cal preveure una població mundial de 9.100 milions de persones, és a dir, un 34 % més que la població actual, i a més, amb una tendència clara a habitar a les ciutats. De fet, ara ja per primera vegada en la història de la humanitat, més del 50 % dels seus habitants viuen a les ciutats, amb les conseqüències que això implica en el procés de producció, comercialització i consum d’aliments. I alhora planteja nombrosos interrogants sobre com es pot satisfer aquesta demanda, ja que hi ha factors limitadors, com les disponibilitats de sòl fèrtil, de recursos hídrics o energètics suficients. Aquestes dades, si bé en si mateixes ja són força espectaculars i dignes de reflexions més enllà de les estrictament econòmiques, ens porten a considerar temes relacionats amb la sostenibilitat del planeta. A l’efecte que ens ocupa, cal matisar-les en el sentit que augments de població poden tenir conseqüències molt diferents segons on es produeixin i quins siguin els estrats de població que més afecten. Si tenen lloc en països desenvolupats, els increments de consum de tot tipus i els efectes de la petjada ecològica seran notables. Si es produeixen en les àrees menys afavorides, aquests aspectes tindran un impacte més directe en una àrea concreta, però potser més suau a escala planetària, i en canvi les tensions socials i els desequilibris associats amb la pobresa seran molt més evidents. Ara bé, la FAO també ens diu que aquesta població, més nombrosa i més urbana, tendirà a una demanda més gran d’aliments, ja que tindrà un nivell de renda més alt, i la demanda de producció alimentària respecte als nivells actuals s’incrementarà en un 70 %. Això vol dir que, en les seves previsions, considera que gran part d’aquest creixement demogràfic gaudirà d’unes condicions socioeconòmiques acceptables i, per tant, és subjecte actiu en la demanda de béns i serveis, ja que l’elasticitat de la demanda alimentària varia depenent del nivell de renda. QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 91-105

001-124 Quaderns agraris 35.indd 97

29/11/2013 11:57:14

J. Sala

Per confirmar aquesta hipòtesi, i per treure’n una mica més l’entrellat, podem buscar un indicador que ens permeti afinar una mica més el diagnòstic i obtenir una visió més nítida de quin escenari ens podem trobar en els propers anys. D’una sèrie d’indicadors possibles analitzo el creixement i distribució de les classes mitjanes en la propera dècada. Podem deduir que les classes mitjanes tindran més poder de compra, que serà relativament estable, i que tendiran a satisfer d’una manera raonable les seves necessitats alimentàries. Si tenen suficient pes específic en un país, li donaran estabilitat i, de retruc, confiança internacional en l’àmbit de les relacions comercials. Aquest indicador el podem trobar, per exemple, en els estudis fets per l’Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OCDE). Si agafem les previsions d’aquest organisme per a la present dècada, concretament analitzem el període 2009-2020, podem observar (figura 2) que a l’inici del període esmentat lidera el rànquing de classes mitjanes la zona europea, amb poc més de 600 milions de persones, seguida de prop per Àsia i l’Amèrica del Nord. Figura 2. Evolució prevista de la classe mitjana en el món. Període 20092020 1.800 1.600 1.400 1.200 1.000 800 600 400 200 0

Europa

Àsia i Pacífic

Amèrica del Nord

2009

Amèrica Central i Amèrica del Sud

Nord d’Àfrica i Pròxim Orient

Àfrica subsahariana

2020

Font: OCDE (2010).

001-124 Quaderns agraris 35.indd 98

QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 91-105

29/11/2013 11:57:15

El sector agrícola, part de la solució

Però tan sols onze anys més tard, el quadre és radicalment diferent. Europa pràcticament no s’ha mogut, tan sols s’hi preveu un lleuger increment, i un moviment similar però en sentit negatiu es produeix a l’Amèrica del Nord, mentre que Àsia passa d’uns 500 milions a 1.700 milions de persones, una explosió insòlita en tota la història pel fet que s’hagi produït en tan poc temps. Això evidentment tindrà, i està tenint, unes conseqüències importantíssimes de tot tipus: econòmiques, polítiques, culturals i geoestratègiques. Avui l’eix del centre de presa de decisions del món ja no és a l’Atlàntic, sinó que està desplaçant-se clarament cap al Pacífic. I també val a dir que les oportunitats per a aquelles economies que, per necessitat o vocació, són exportadores, han de mirar cap a les noves zones d’expansió més lluny de les seves arrels tradicionals, i amb unes pautes culturals també diferents i que cal conèixer. Catalunya això ho ha tingut present i, encara que amb cert retard, comença a fer forat en aquestes noves àrees de negoci. Això ha posat de manifest algunes de les seves mancances i també de les seves oportunitats. Com dèiem al principi, Catalunya és ja un important clúster agroalimentari a escala europea. Les seves empreses estan en un procés continuat d’adaptació per aconseguir una més gran penetració en mercats que fins fa poc ni coneixien, però això implica més costos, més innovació, i a la vegada ser més competitius, aspectes difícilment compatibles si no es modifiquen maneres de fer i estructures de comercialització. D’altra banda, el potencial agrícola del país va creixent. La seva base productiva es va modernitzant, l’edat mitjana dels productors es va rejovenint, encara que més lentament del que seria desitjable, i les explotacions també tendeixen a concentrar-se, entenent que potser no és tan significatiu l’increment de la seva grandària com la quantitat de terreny que conrea un mateix explotador, bé perquè n’és el propietari, bé per acords amb d’altres propietaris. 4. EL CANAL SEGARRA-GARRIGUES COM A MOTOR DEL DESENVOLUPAMENT ECONÒMIC DE LES TERRES DE LLEIDA A més, s’està construint una de les obres d’infraestructura de regadiu més important de l’Europa occidental, el canal Segarra-Garrigues. Aquesta obra a ple rendiment, tot respectant les limitacions mediambientals a les quals està actualment condicionada, pot suposar una forta embranzida a aquest motor agroalimentari que ja tenim actualment en marxa. Ara bé, el seu potencial és també diferent segons com es facin les coses. Una manera és anar esperant que cada possible regant s’apunti a fer la transformació de les seves terres a mesura que li vagi bé, i a dedicar-les a allò que QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 91-105

001-124 Quaderns agraris 35.indd 99

29/11/2013 11:57:15

J. Sala

consideri oportú en cada moment. Serà una transformació lenta i difícil de gestionar i em temo que amb uns resultats que, si bé seran positius, quedaran lluny del potencial que una obra com aquesta podria comportar. Si sabem de bell antuvi articular una bona entesa entre productors i empreses transformadores i comercialitzadores amb massa crítica suficient per donar més valor als productes i situar-los millor en els mercats, estarem obrint un camp de moltíssimes possibilitats a tots els sectors productius. Si, a més, hi afegim altres infraestructures complementàries, com pot ser l’actual Eix Transversal renovat o el futur Corredor Mediterrani i, fins i tot, l’aeroport de Lleida, tindrem una producció de qualitat i variada. Aquesta producció queda assegurada amb l’aigua del canal, vinculada a empreses arrelades al territori sense cap ganes de deslocalitzar-se i amb vocació exportadora gràcies al fet que tenen la matèria primera en quantitat i qualitat suficient al costat de casa seva i amb les necessàries comunicacions i possibilitats de logística. Aquest panorama encoratjador actualment es veu hipotecat per la realitat econòmica del moment, que fa que les administracions alenteixin el ritme d’execució de les obres i que els usuaris finals també siguin més prudents a l’hora de fer les seves inversions, tot sovint condicionats per la manca de crèdit bancari. Malgrat això, el que ahir semblava una quimera avui comença a ser una realitat. I mentre els actuals treballadors de les terres pensen si ja posen les seves hectàrees en rec o esperen una mica més, veiem que grans inversors s’interessen per les noves zones de regadiu posant un nou repte sobre la taula: com es pot compatibilitzar l’explotació familiar i la vida als pobles amb les ofertes que vénen de fora. Es necessita capital per desenvolupar un territori, però el principal capital és l’humà. Un territori sense gent és un territori mort. Cal trobar l’equilibri que poden donar unes estructures pròpies, com grans cooperatives que aglutinin àmplies zones geogràfiques o siguin les interlocutores per a un producte determinat. També es pot pensar i posar les bases per desenvolupar una agricultura contractual que ajudi a planificar les noves àrees de conreu i doni unes garanties de preu als seus titulars durant un període determinat, que pot ser coincident amb el temps necessari per amortitzar les seves inversions. L’arribada de l’aigua no només és una garantia per a millors collites, ha de comportar una reflexió i repensar tota l’empresa, si cal fer el mateix i de la mateixa manera. És cert que una olivera, de tenir-la en secà a tenir-la en regadiu, pot multiplicar per sis o per set el seu rendiment, però també l’aigua obre l’oportunitat a diversificar. A tall d’exemple, podem recordar que el marge brut que dóna una explotació en regadiu va dels 1.500 €/ha per al blat, passant pels 2.300 €/ha del panís, fins a arribar als més d’11.000 €/ha en el cas de l’ametlla o la poma, productes dels quals som els principals productors de l’Estat. 100

001-124 Quaderns agraris 35.indd 100

QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 91-105

29/11/2013 11:57:15

El sector agrícola, part de la solució

Aquests nombres ens han d’obligar a reflexionar sobre què es pot fer segons els condicionants agroclimàtics, i què s’hi vol fer d’acord amb la vocació que es vulgui imprimir a l’explotació, decisions que també estaran condicionades per aspectes com el nou valor de la terra o les valoracions cadastrals. Aquí només cal recordar que, segons dades del cadastre del Ministeri d’Economia i Hisenda, en el cas dels fruiters, el valor mitjà per hectàrea a les terres de Lleida és de 607 € o 8.716 € segons si estem parlant de secà, en el primer cas, o de regadiu, en el segon; dades que en el cas dels cereals serien de 677 € o 2.896 €, respectivament. És a dir, hi pot haver una veritable transformació positiva en tota la zona creant una gran activitat econòmica des d’un inici, primer per adequar les parcel·les i, posteriorment, per transformar-les amb tota la nova producció. No es tracta de la revalorització d’una finca concreta sinó de tot el moviment que es genera i actua com un revulsiu econòmic, amb repercussions en tots els sectors econòmics. 5. ALTRES ASPECTES QUE CAL CONSIDERAR No només tenim la zona del Segarra-Garrigues, si bé aquesta és la que té un potencial transformador més gran. Altres contrades del nostre país també tenen possibilitats de cercar i definir un nínxol de mercat aprofitant les seves característiques intrínseques; a més, les noves demandes dels consumidors poden posar encara més alt el sostre del qual ens preguntàvem quin seria el topall. I no només parlem d’aquesta àrea dels nous potencials agraris. Tenim noves oportunitats a gairebé tot el país, ja que, per si alguna cosa es caracteritza la nostra gent, és pel seu caràcter emprenedor, obert al món i disposat a innovar. Esperit que és compartit per la majoria d’agents que funcionen al sector. Una de les mostres pot ser la diligència amb la qual es va passar d’un estat intervencionista a una obertura i la posterior adaptació a l’entrada a la Unió Europea, amb tots els canvis que va comportar i totes les modifica cions legislatives i conceptuals esdevingudes des de llavors. No és casualitat que, amb la vinguda de la democràcia i la restauració de la Generalitat, al començament de la política de transferències Estat-Generalitat una de les primeres competències que es va demanar i que es va aconseguir encara amb el govern provisional del president Tarradelles va ésser la investigació agroalimentària. Això donaria pas a la posterior creació de l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA), creat mitjançant una llei ja en el primer govern escollit i que va obtenir la unanimitat de tots els partits polítics amb representació parlamentària. En tots aquests anys s’ha desenvolupat una gran tasca de recerca que ha estat una de les peces clau en la creació del clúster agroalimentari i en el QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 91-105

001-124 Quaderns agraris 35.indd 101

101

29/11/2013 11:57:15

J. Sala

qual encara té molt a dir, en col·laboració amb el sector i amb altres centres de recerca internacionals. Aquí cal recordar que la recerca i la innovació figuren com un dels eixos prioritaris en la reforma de la nova política agrària comunitària (PAC), que ja s’anomena «l’agricultura del coneixement». Lògicament, està en consonància amb un marc estratègic superior amb els objectius que s’ha marcat assolir la Unió Europea per a l’inici de la propera dècada, l’anomenat «horitzó 2020», que reserva un paper important a la recerca, la innovació i la transferència tecnològica. Si tenim un sector dinàmic, ben posicionat, obert a mercats internacionals i amb un nivell de recerca i innovació més que acceptable, si volem fer un salt qualitatiu, hauríem de fer una mirada introspectiva i analitzar les estructures de producció, transformació i comercialització que tenim. I aquí ens trobem amb un coll d’ampolla: la reduïda dimensió de moltes de les nostres empreses. El nostre país és un país tradicionalment de pimes, fet que en moltes èpoques li ha comportat un avantatge competitiu per l’agilitat operativa en l’adaptació i en la presa de decisions, però que ara difícilment li permet suportar l’estructura i la logística que exigeix anar a mercats més llunyans amb productes competitius i per respondre a demandes de volums ja considerables. Fórmules com la cooperació o el fet de compartir canals de distribució, xarxes comercials o elements de logística són encara maneres de fer poc arrelades en la cultura d’aquest sector. En un informe recent del Rabobank, una entitat que presta una especial atenció a l’economia d’aquest àmbit, s’indica que les indústries agroalimentàries haurien d’abandonar la seva preocupació sobre les oscil·lacions de preus a curt termini i dedicar més atenció a establir una cooperació més propera i duradora amb els altres elements que formen la cadena productiva. Seria una manera de fer que fomentaria aliances entre els stakeholders, donaria més estabilitat a totes les baules que formen la cadena i teixiria una xarxa de complicitats on tots hi guanyarien. Seria, amb altres paraules, el que també proposa la Unió Europea per al nou període de programació 2014-2020, quan parla de la integració vertical i les mesures per fomentar-la, com una política de reequilibri dels preus al llarg de la cadena i de coresponsabilitat entre els diferents agents que la formen per repartir millor el valor afegit en les seves distintes fases i, alhora, per estabilitzar els mercats i ajudar a un assentament territorial de la població local. Això entronca amb els altres objectius a desenvolupar, com són l’equilibri territorial, el manteniment del paisatge i la biodiversitat. Són plantejaments que capgiren substancialment el model actual vigent a casa nostra i que ens acostarien a realitats vigents en altres indrets. Realment, fins aquí, he fet un enfocament parcial del sector, deixant de banda altres possibilitats com l’agricultura de proximitat o, més àmpliament, 102

001-124 Quaderns agraris 35.indd 102

QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 91-105

29/11/2013 11:57:15

El sector agrícola, part de la solució

tot el que fa referència al mercat interior. Malgrat això, l’objecte d’aquest article és precisament centrar-nos en el vessant exterior com un enfocament a potenciar, formant part d’una estratègia més global per sortir de la crisi. 6. L’AGRICULTURA I L’ALIMENTACIÓ Aquest plantejament no tan sols té un vessant egoista de com podem solucionar les nostres necessitats i sortir d’una conjuntura adversa al més aviat possible, sinó que també té un plus de solidaritat, de coresponsabilitat en l’aportació, en la mesura de les nostres possibilitats, a un problema molt més global que és la necessitat alimentària mundial. Hem parlat de les previsions de la FAO, d’escenaris a llarg termini de manca d’aliments si no hi ha uns increments importants de producció. També podríem recordar aquí aquella segona conferència internacional sobre el medi ambient, la coneguda com a Cimera de la Terra, que va tenir lloc a Johannesburg al final de l’estiu del any 2002. Allà, l’aleshores secretari general de les Nacions Unides, i posterior premi Nobel de la Pau, Kofi Annan, va assenyalar que medi ambient i pobresa no eren sinó dues cares de la mateixa moneda. En aquella cimera es van proclamar els Objectius del Mil·lenni, que descansaven bàsicament sobre els eixos de l’agricultura, l’aigua, la salut, l’energia i la biodiversitat. Un dels compromisos assolits en aquest marc per la comunitat internacional era aconseguir rebaixar a la meitat la població que passa gana al món en l’horitzó de l’any 2015. Molt s’ha avançat en aquest aspecte, atès que el percentatge de població que es troba per sota del llindar de la desnutrició ha baixat molt, però això no treu que avui encara tinguem la xacra d’haver de parlar d’uns 900 milions de persones que no han superat aquest mínim per sobreviure. Ara que estem molt a prop d’arribar a la data assenyalada —2015—, fa pocs dies, tot just a mitjan mes de febrer, ha tingut lloc una trobada promoguda per la FAO, en el marc de les Nacions Unides, per analitzar i avaluar els objectius per al desenvolupament més enllà del 2015. La jornada sobre la fam, la seguretat i la nutrició, en l’agenda del desenvolupament més enllà del 2015, va posar de manifest que la seguretat alimentària i la nutrició constitueixen la pedra angular pel progrés d’altres fronts del desenvolupament, com l’ocupació, l’educació, el medi ambient i la salut, per a la consecució d’un futur per a la humanitat. 7. CONCLUSIONS Perquè tot això es complexi, hi ha d’haver una base productiva prou potent a escala mundial. Recordem que estem pensant en un món molt més QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 91-105

001-124 Quaderns agraris 35.indd 103

103

29/11/2013 11:57:15

J. Sala

habitat, on la població ja és majoritàriament urbana i encara ho serà més. És a dir, consumidora neta. Si no es desenvolupa un potencial productiu suficient, com es fa sempre en casos d’escassetat, els països rics, la gent amb més poder adquisitiu, farà valdre la seva capacitat de compra per cobrir les seves necessitats, la qual cosa provocarà tensions socials, polítiques i drames humans en les zones més vulnerables del planeta. En cas que les coses es facin bé, almenys a casa nostra, no només ens estem ajudant a sortir d’una situació difícil, sinó també a mantenir una estructura social interna equilibrada i a contribuir a reduir les possibles tensions globals per un tema tan sensible i essencial com és el dret a l’alimentació. BIBLIOGRAFIA Banco de España (2012). Boletín Económico [en línia] (juliol-agost). <http:// www.bde.es/f/webbde/SES/Secciones/Publicaciones/InformesBoleti nesRevistas/BoletinEconomico/12/Jul/Fich/be1207.pdf>. FAO [Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació] (2009). «Cómo alimentar al mundo en 2050» [en línia]. Centro de Prensa (12-13 octubre). <http://www.fao.org/fileadmin/templates/wsfs/ docs/synthesis_papers/C%C3%B3mo_alimentar_al_mundo_en_2050. pdf>. Generalitat de Catalunya. Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural (2012a). Apunts de Conjuntura [en línia]. <http:// www20.gencat.cat/portal/site/DAR/menuitem.7d5a409fbe273a69cc497c 10d8c0e1a0/?vgnextoid=652eaba9f8155310VgnVCM1000008d0c1e0aRCR D&vgnextchannel=652eaba9f8155310VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&v gnextfmt=detall&contentid=5d7576d8d2c07310VgnVCM2000009b0c1e0a RCRD&newLang=ca_ES>. Generalitat de Catalunya. Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural (2012b). Butlletí InfoAgricultura [en línia]. <http:// www20.gencat.cat/portal/site/DAR/menuitem.3ebb3e8ac146f5d0c6d789 a2b0c0e1a0/?vgnextoid=22bab95ea0b16110VgnVCM1000008d0c1e0aRC RD&vgnextchannel=22bab95ea0b16110VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD &vgnextfmt=detall&contentid=2ef393d16ea26310VgnVCM1000008d0c1e 0aRCRD>. Herce, J. A. [et al.] (2012). L’economia de Catalunya: diagnòstic estratègic [en línia]. Barcelona: Àrea d’Estudis i Anàlisi Econòmica de La Caixa. <http:// www.pdf.lacaixa.comunicacions.com/ca/cat/ca070008_cat.pdf>. Khares, H. (2010). The emerging middle class in developping countries. París: OCDE Development Centre. (OCDE Development Centre Working Paper; 285) 104

001-124 Quaderns agraris 35.indd 104

QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 91-105

29/11/2013 11:57:15

El sector agrícola, part de la solució

Ministerio de Agricultura, Alimentación y Medio Ambiente (2012). Dossier autonómico. Cataluña [en línia] (juliol). <http://www20.gencat.cat/docs/ DAR/DE_Departament/DE02_Estadistiques_observatoris/27_Butlle tins/01_Butlletins_NE/Enllacos_NE/Enllacos_interns_NE/2012/Dossier_ Autonomico_Catalunya_072012_NE261.pdf> Ministerio de Economía (2012). Programa nacional de reformes [en línia]. <http://www.lamoncloa.gob.es/NR/rdonlyres/0E911A5C-F0F6-490F8280-1AE0EDC539CE/202008/PNRDEFINITIVO.pdf>. Pérez de las Heras, M. (2003). La cumbre de Johannesburgo. Madrid: Ediciones Mundi-Prensa. Rabobank (2013). Transforming the food and agri supply chain [en línia]. Report. <www.rabobank.com/f&a>.

QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 91-105

001-124 Quaderns agraris 35.indd 105

105

29/11/2013 11:57:15

001-124 Quaderns agraris 35.indd 106

29/11/2013 11:57:15

Quaderns Agraris (Institució Catalana d’Estudis Agraris) Núm. 35 (desembre 2013), p. 107-113 ISSN (ed. impresa): 0213-0319 / ISSN (ed. electrònica): 2013-9780 http://revistes.iec.cat/index.php/QA / DOI: 10.2436/20.1503.01.30

JARDINS I JARDINERS DELS PAÏSOS CATALANS. TRESORS PER DESCOBRIR Montse Rivero Matas Membre del grup Jardins i Jardiners: Art, Ciència i Ofici als Països Catalans

RESUM Des de mitjan segle xix, la jardineria ha estat present en la vida quotidiana de la societat catalana en forma de jardins públics i privats; de manifestacions artístiques i esdeveniments entorn de l’horticultura i les flors; a través d’associacions, entitats i també d’escoles destinades a la formació artística i tècnica. Malauradament, tot aquest patrimoni és força desconegut i, en aquest sentit, el propòsit del grup Jardins i Jardiners: Art, Ciència i Ofici als Països Catalans, de la secció de Jardineria i Paisatge de la Institució Catalana d’Estudis Agraris (ICEA), és treure’l a la llum, preservar-lo i divulgar-lo. Paraules clau: jardins, jardiners, art, ciència, ofici, horticultura, jardineria, flors, plantes. JARDINES Y JARDINEROS DE LOS PAÍSES CATALANES. TESOROS POR DESCUBRIR RESUMEN Desde mediados del siglo xix, la jardinería ha estado presente en la vida cotidiana de la sociedad catalana en forma de jardines públicos y privados; de manifestaciones artísticas y acontecimientos entorno a la horticultura y las flores; a través de las asociaciones, entidades y también de escuelas destinadas a la formación artística y técnica. Desgraciadamente, todo este patriCorrespondència: Montse Rivero Matas. Pl. de Josep Freixa i Argemí, 10, 4t 2a. 08224 Terrassa. A/e: mriveromatas@gmail.com. QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 107-113

001-124 Quaderns agraris 35.indd 107

107

29/11/2013 11:57:15

M. Rivero

monio es bastante desconocido y, en este sentido, el propósito del grupo Jardins i Jardiners: Art, Ciència i Ofici als Països Catalans, de la sección de jardineria y paisaje de la Institució Catalana d’Estudis Agraris (ICEA), es sacarlo a la luz, preservarlo y divulgarlo. Palabras clave: jardines, jardineros, arte, ciencia, oficio, horticultura, jardinería, flores, plantas. GARDENS AND GARDENERS OF CATALAN COUNTRIES. TREASURES TO BE DISCOVERED ABSTRACT Since the mid 19th century, gardening has formed part of daily life in the Catalan society, in the form of public and private gardens; art and horticulture and flower events; through associations, organizations and art, technical training schools. Given that this heritage is unfortunately largely unknown, the group Jardins i Jardiners: Art, Ciència i Ofici als Països Catalans (Gardens and Gardeners: Art, Science and the Trade in the Catalan Countries), which belongs to the Gardening and Landscaping Department of the ICEA (Catalan Institution for Agricultural Studies), has set out to bring it to light, preserve it and spread word of it. Keywords: gardens, gardeners, art, science, trade, horticulture, gardening, flowers, plants. 1. INTRODUCCIÓ Un ametller florit al peu de la tomba de Joan Maragall; la veu, rogallosa per l’edat, de Nicolau M. Rubió i Tudurí explicant el dia que va conèixer Jean-Claude-Nicolas Forestier; un jardí desconegut capturat en una vella fotografia de color sèpia… Aquests són només uns exemples de tot un món que es troba en arxius, biblioteques, col·leccions privades o indrets decadents i que, des del grup Jardins i Jardiners, volem treure a la llum per donar a conèixer el patrimoni jardiner dels Països Catalans. Estem convençuts que recuperar allò que s’ha oblidat i preservar el que s’està a punt de perdre és la millor manera de reivindicar una professió i unes obres d’art que sovint, per la seva senzillesa sense pretensions, per la discreció dels seus autors o bé pel fet de trobar-se encara en la nostra memòria més recent, no han estat valorades en la seva justa mesura. El grup Jardins, Jardiners: Art, Ciència i Ofici als Països Catalans va néixer 108

001-124 Quaderns agraris 35.indd 108

QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 107-113

29/11/2013 11:57:15

Jardins i jardiners dels Països Catalans. Tresors per descobrir

Figura 1. Exposició de floricultura organitzada pel Foment de la Producció Nacional i la Societat La Florestal amb motiu de les festes de la Mercè de 1877

Font: Col·lecció Jordi Cartañà.

una tarda de setembre en una estança del palau del marquès d’Alfarràs, als jardins del Laberint d’Horta, tal vegada el millor dels llocs on podia néixer un projecte de recuperació de la memòria dels jardins. Aquell dia, un grup de persones amants dels jardins i de la història vam posar els fonaments d’aquest grup de treball que avui està plenament consolidat i actiu. El projecte, però, no partia de zero. 2. ELS ORÍGENS Amb motiu de la celebració del 75è aniversari de la fundació de l’Escola de Jardineria Rubió i Tudurí i del 15è aniversari del Centre de Formació del Laberint, l’any 2009, es va organitzar l’exposició «Jardins i jardiners: art, ciència i ofici a Barcelona», que feia un repàs de la història de la ciutat en quatre àmbits: els jardins de Barcelona; els jardiners que al llarg dels anys van consolidar ofici i tradició; la divulgació i l’educació entorn de la jardineria i els QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 107-113

001-124 Quaderns agraris 35.indd 109

109

29/11/2013 11:57:16

M. Rivero

jardins, i, finalment, els dos centres de referència de la ciutat: l’Escola de Jardineria i el Centre de Formació del Laberint. Aquesta exposició va posar de manifest la fragilitat i el desequilibri de coneixement que hi ha entorn del patrimoni jardiner de Barcelona i, per extensió, dels Països Catalans, així com la necessitat d’omplir buits de coneixement i de concentrar i organitzar la gran quantitat d’informació existent que es troba de manera dispersa i que no està recollida en una única plataforma. Aquesta és, doncs, la tasca que ens proposem fer des de Jardins i Jardiners: Art, Ciència i Ofici als Països Catalans, un projecte patrocinat per la Institució Catalana d’Estudis Agraris (ICEA), adscrita a l’Institut d’Estudis Catalans, que va recollir i assumir la proposta com a seva i que ha esdevingut essencial per al seu impuls. Figura 2. Artur Rigol. Projecte d’un jardí (1923) i targeta publicitària (1933)

Font: Col·lecció Jordi Cartañà.

110

001-124 Quaderns agraris 35.indd 110

QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 107-113

29/11/2013 11:57:16

Jardins i jardiners dels Països Catalans. Tresors per descobrir

3. AIXECAR CONEIXEMENT En els dos anys que fa que es va posar en marxa aquest grup de treball, molta ha estat la feina que s’ha desenvolupat, i molta la que resta per fer. L’entusiasme es manté viu perquè, tal vegada, tots els integrants compartim el sentiment d’estar construint història i coneixement compartit, d’estar creant unes bases sòlides de cara al futur. El projecte de Jardins i Jardiners: Art, Ciència i Ofici als Països Catalans consisteix, en essència, a reunir informació contrastada i validada sobre l’ofici de la jardineria, l’horticultura ornamental i el disseny i la construcció de jardins. També sobre els jardiners i els dissenyadors i creadors de jardins, sobre els horticultors, els planteristes, els productors de noves varietats, els

Figura 3. Detall dels jardins de Can Glòria, el 1933. La finca, d’estil neoclàssic, estava ubicada a Horta i va desaparèixer el 1992 amb la construcció de la Ronda de Dalt

Font: Col·lecció Jordi Cartañà. Revista Jardineria i Horticultura [Barcelona], núm. 1 (març 1933), p. 12.

QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 107-113

001-124 Quaderns agraris 35.indd 111

111

29/11/2013 11:57:16

M. Rivero

especialistes en plantes i en història dels jardins, i sobre altres professionals de la jardineria i l’horticultura. Noms com Aldrufeu, Batlle, Bordas o Dot són coneguts quasi exclusivament en l’àmbit local i sectorial, i, tanmateix, el seu paper en l’horticultura ornamental o en l’obtenció de varietals va ser molt important per a la construcció de la cultura jardinera de tot l’Estat espanyol. Ramon Oliva, Artur Rigol o Joan Mirambell van crear jardins de gran bellesa, i això no obstant, avui són pràcticament desconeguts. Sortosament, algunes de les seves obres encara són vives, òrfenes de pares reconeguts. Són objecte del nostre estudi també els jardins privats i públics que encara perduren, i també els que s’han perdut, és a dir, tots aquells llocs que van existir algun cop en els Països Catalans i que són anteriors als anys vuitanta del segle xx. Ens interessa especialment el passat, perquè considerem que la història més recent i el present avui ja s’expliquen. La nostra recerca s’estén també cap a la història de la jardineria i l’horticultura ornamental i cap a les escoles de formació en jardineria i paisatgisme, perquè en això també vàrem ser pioners. Són molts els jardiners que porten l’empremta d’haver estat formats professionalment a Catalunya. Un bon nombre eren d’aquí, però altres, d’arreu, i tots ells s’han dispersat després, portant l’ofici a la resta de la Península i a les illes. Tal vegada va ser la proximitat amb França i Europa, o potser l’esperit llatí, el cert és que la tècnica i la reflexió artística van unir-se a casa nostra per crear uns jardins de gran vàlua estilística. Un nom destaca per sobre de tots: Nicolau Maria Rubió i Tudurí, arquitecte i intel·lectual vinculat al Noucentisme, que va treballar a totes les escales: ara parant atenció a petites flors i el seu perfum, ara dissenyant jardins privats per a la burgesia del país; també resolent conflictes urbans —amb tècnica, però també amb poesia— o, finalment, projectant territori com el Regional Planning (Pla de Distribució en Zones del Territori Català). Potser per la immensitat de la seva obra —i, paradoxalment, per la seva ombra—, altres jardiners i les seves creacions van quedar amagats o emmascarats, i és la nostra voluntat rescatar-los de l’oblit i donar-los a conèixer. 4. LES ARRELS DEL CONEIXEMENT Els jardins són obres vives, canviants, que tenen en la vegetació el seu element principal. Això els fa fràgils i sovint efímers, si la seva vàlua no és prou reconeguda. És per aquest motiu que des de Jardins i Jardiners considerem prioritari crear una plataforma oberta i pública que divulgui el patrimoni conegut, estimuli la recerca i valori aquells espais que, per quotidians, deixen de ser apreciats. La construcció d’aquest coneixement passa per analitzar tot tipus de font d’informació. Un jardí o un jardiner poden estar amagats en el dibuix d’un 112

001-124 Quaderns agraris 35.indd 112

QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 107-113

29/11/2013 11:57:16

Jardins i jardiners dels Països Catalans. Tresors per descobrir

Figura 4. Vista de Barcelona des del jardí dels Caputxins, situat a l’anomenat «desert de Sarrià». Aquest jardí va ser un dels més importants de Barcelona ja des del segle xvi, i va desaparèixer amb la desamortització de 1835. Gravat d’Alexandre de Laborde «Voyage pittoresque et historique de l’Es pagne» (1806)

Font: Col·lecció Jordi Cartañà.

mocador, en un plafó ceràmic, en gravats, en pintures, en poemes, en vitralls o, fins i tot, en pel·lícules de Hollywood. Un jardí interessant pot aflorar en una entranyable fotografia familiar. En totes aquestes fonts, però sobretot en els records dels més grans, perquè per als jardiners les eines no són la ploma i el paper, sinó l’aixada i les tisores, i la seva obra es modela dia a dia. Per això, els testimonis orals són essencials per fixar aquest passat recent abans que es perdi. 5. COMPARTIR CONEIXEMENT Les noves tecnologies i les xarxes socials han fet molt fàcil arribar a gran part de la societat catalana. Tant se val que es tracti d’investigadors o d’afeccionats, tothom té accés a la web de Jardins i Jardiners i té la possibilitat de participar passivament o activament en el projecte. Endreçada pels tipus de fons documentals, es posa a l’abast de tothom la informació de què es disposa i que es va construint a poc a poc. L’objectiu és, a més a més, encoratjar la recerca i la investigació i compartir-les públicament. Tot això s’anirà concretant en futures fases. «El que és passat, és pròleg», va escriure William Shakespeare a La tempesta. El nucli impulsor de Jardins i Jardiners: Art, Ciència i Ofici als Països Catalans treballa per mirar que els jardins del passat prologuin els jardins del demà. QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 107-113

001-124 Quaderns agraris 35.indd 113

113

29/11/2013 11:57:17

001-124 Quaderns agraris 35.indd 114

29/11/2013 11:57:17

Quaderns Agraris (Institució Catalana d’Estudis Agraris) Núm. 35 (desembre 2013), p. 115-119 ISSN (ed. impresa): 0213-0319 / ISSN (ed. electrònica): 2013-9780 http://revistes.iec.cat/index.php/QA / DOI: 10.2436/20.1503.01.31

RESSENYA DEL LLIBRE PERCEPCIONS DE L’ESPAI AGRARI PERIURBÀ , EDITAT PER LA FUNDACIÓ AGROTERRITORI, I ALGUNES REFLEXIONS AL SEU ENTORN1 Josep Montasell i Dorda Membre del Consell de Protecció de la Natura de la Generalitat de Catalunya i de la Comissió Tecnicocientífica de la Fundació Agroterritori

La Fundació Agroterritori ha editat el seu segon llibre, titulat Percepcions de l’espai agrari periurbà. Es tracta d’un llibre amb dues parts prou diferenciades, que són, d’una banda, l’aportació d’una sèrie d’articles d’autors de procedències geogràfiques, titulacions universitàries i activitats professionals molt diverses, i, de l’altra, els estudis de casos concrets, que van des del Parc Agrari del Baix Llobregat fins a l’espai periurbà sud de Girona, des del Maresme fins a l’horta de Lleida o des del Pla de l’Estany fins a Riudoms (Baix Camp). El llibre es complementa amb dos documents de referència i lectura obligada, que són el dictamen del Comitè Econòmic i Social Europeu (CESE) sobre agricultura periurbana (2004) i la Carta de l’Agricultura Periurbana (2010). Durant la lectura del llibre es pot detectar amb facilitat que el problema fonamental amb què s’enfronten els espais agraris periurbans és que massa sovint es troben en el que alguns autors denominen «espais transparents». Es tracta d’uns territoris que hi són físicament, però als quals no es mostra cap mena d’interès. Els espais agraris periurbans (i, per extensió, l’agricultura que s’hi desenvolupa, l’anomenada «agricultura periurbana») estan presents, existeixen, però no se’n té aquesta percepció i, el que és pitjor, no hi ha la voluntat d’intervenir posant aquell gomet vermell al mig de la porta de vidre, a l’altura dels ulls, per avisar a qui han de fer-ne ús perquè no s’hi encastin. Com apunta l’ambientòleg Alberto Matarán, «són llocs on s’aguditzen els conflictes que tradicionalment afecten el medi rural. La voracitat del model 1. Anna Roca Torrent i Cristina Tous de Sousa (coord.) (2013), Percepcions de l’espai agrari periurbà (en línia), Girona, Fundació Agroterritori, amb el suport del Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Rural de la Generalitat de Catalunya, 250 p., col·l. «Documenta Universitaria», ISBN 978-84-939562-1-9, 15 €, <http://www.agroterritori.org/ficha.php?id_nivell3= 95#doc589>. Correspondència: Josep Montasell i Dorda. A/e: montaselldj@diba.cat. QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 115-119

001-124 Quaderns agraris 35.indd 115

115

29/11/2013 11:57:17

J. Montasell

metropolità contemporani crea grans tensions sobre llocs que fins fa pocs anys constituïen una part essencial de les ciutats». Són espais, diu Matarán, de «participació social i d’energies de contradicció», ja que els interessos que hi conflueixen són molts i diversos. L’economista Lourdes Viladomiu explicita aquests interessos quan diu que, a la Unió Europea —i, concretament, als responsables d’establir la política agrària comunitària (PAC)—, «al llarg dels últims cinquanta anys hi ha hagut sempre un cert pessimisme pel que fa a la possibilitat de defensar els espais agraris de l’avenç d’activitats que comportaven una rendibilitat econòmica molt superior». L’afer Eurovegas n’ha estat un exemple. No va ser ni un accident ni una anècdota històrica, sinó que pel que fa a la preservació, l’ordenació, el desenvolupament i la gestió dels espais agraris periurbans hi ha hagut un abans i un després a aquest episodi, en què ha quedat clara la feblesa de molts plantejaments que semblaven sòlids. Ha estat un exemple concret que ha posat a cadascun de nosaltres al seu lloc, fent-se realitat l’afirmació que «el que avui importa no és tant saber qui són aquells que defensen els espais agraris periurbans, sinó quina resposta donen en moments crítics aquestes persones que diuen defensar-los, com quan es planteja la construcció d’una infraestructura, la implantació d’un polígon industrial o el creixement d’un municipi». La tebiesa en les respostes, el «no puc opinar perquè no conec el projecte», el mirar cap a un altre lloc, han estat les reaccions de més d’un que en principi semblaven defensar el Parc Agrari. Per contra, d’altres que potser mai no havien manifestat la seva postura han estat clars, contundents i compromesos en la defensa de l’espai agrari. En el pròleg del llibre, Joan Caball, vicepresident de la Fundació Agroterritori, recorda una citació dura i clara del catedràtic de dret administratiu Alejandro Nieto: «Si les coses estan així és perquè s’ha volgut que estiguin així», i, en definitiva, «suposant que hi hagués remei no hi ha interès a posar-n’hi». Cal afegir, però, que mai per manca d’arguments i tampoc per manca de recursos tècnics, jurídics, socials, ambientals ni econòmics. En algun o altre lloc dels seus articles, tots els autors posen de manifest que, al llarg dels darrers vint-i-cinc anys, no han mancat referències i compromisos per fer una llei d’espais agraris i un pla sectorial agrari. Pactes de legislatura, resolucions parlamentàries i declaracions polítiques han incorporat reiteradament el seu compromís a fer-ho. La realitat és que el més calent és a l’aigüera i que tot plegat no era res més que foc d’encenalls. El conseller Joaquim Llena, tal com recollia el primer llibre de la Fundació Agroterritori (publicat l’any 2008 i titulat La futura llei d’espais agraris de Catalunya), va anunciar que el Departament d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural tenia un esborrany de llei. A hores d’ara ningú no l’ha vist. El conseller va continuar dient que «el gran interrogant és que, més enllà del sector i més enllà de la gent que som aquí, hi ha aquesta voluntat que quan 116

001-124 Quaderns agraris 35.indd 116

QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 115-119

29/11/2013 11:57:17

Ressenya del llibre Percepcions de l’espai agrari periurbà

es faci una gran infraestructura es tinguin en compte els espais agraris». En unes declaracions a la revista La Terra l’abril de 2011, el seu successor al Departament, el conseller Josep Maria Pelegrí, tampoc no es va quedar curt quan va afirmar que «les lleis han de ser les justes. No per fer més lleis estem fent les coses bé [...]. Necessàriament, hem de fer més lleis per complicar més les coses? No sé si s’ha de fer una llei d’espais agraris a Catalunya». Vistes aquestes i moltes altres referències que documenten els autors, el llibre podria caure en un memorial de greuges i portar a un pessimisme sobre el futur dels espais agraris periurbans. Lluny d’això, hi ha autors que plantegen la necessitat d’orientar els plantejaments sobre el futur dels espais agraris des de la regeneració que ha d’oferir l’entrada d’una nova pagesia. En el seu article, l’ambientòloga Neus Monllor insisteix en el fet que, «malgrat la situació de desànim generalitzat i de perspectives poc esperançadores per al sector agrari i per al futur del món rural, hi ha un grup de persones joves amb vocació però sense origen agrari directe. Són joves que no han nascut en una explotació agrària familiar, però que tenen el ple convenciment de fer de la pagesia la seva professió». Es tracta, continua dient, d’una «nova pagesia que fa passos endavant per caminar vers a una agricultura i una ramaderia vibrants, actives i vives». Una nova pagesia que, com tot el sector agrari (especialment el jovent), ha de dur a terme una acció de metamorfosi. Aquest concepte el recull l’arquitecte Joaquim Sabaté fent-se ressò del sociòleg i filòsof francès Edgar Morin, que en un article titulat «L’elogi de la metamorfosi», publicat a Le Monde del 9 de gener de 2010, defensava «la multiplicació dels processos de comunicació a escala global, i, al mateix temps, la promoció de l’alimentació, els artesans i el comerç de proximitat, és a dir, l’agricultura periurbana». Per Morin, la idea de metamorfosi —més rica que la de revolució— constitueix l’única esperança d’un món millor. I això significa, a parer seu, la necessitat de potenciar els serveis i les energies verdes, els transports públics, l’economia plural i l’agricultura i ramaderia biològiques, així com reduir els excessos consumistes i el menjar industrialitzat. Què és una metamorfosi? El regne animal ens n’aporta nombrosos exemples. L’eruga que es tanca en una crisàlide comença així un procés d’autodestrucció i, alhora, d’autoreconstrucció. Adopta l’organització i la forma de la papallona, diferent de la d’eruga, però segueix sent ella mateixa. Això és el que el sector agrari, en especial el periurbà, ha d’intentar fer per establir un projecte de futur que li doni esperança i perquè la pagesia deixi de veure’s com una espècie al límit de l’extinció. La idea de metamorfosi, diu Morin, «és més rica que la de revolució, conté la radicalitat transformadora d’aquesta però vinculada a la conservació de la història de les cultures, del mateix sector agrari, del saber fer. Tot i que sembla possible aconseguir certes fites, de millorar algunes situacions, és impossible frenar l’onada tecnico-cientifico-economico-civilitzadora que QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 115-119

001-124 Quaderns agraris 35.indd 117

117

29/11/2013 11:57:17

J. Montasell

condueix el planeta cap a un desastre. Cal incorporar una innovació, un nou missatge rupturista. Potser considerat per molts com a marginal, un missatge segurament modest i moltes vegades invisible per a molts». És necessari i urgent actuar, revolucionar-se, si no volem, a casa nostra, continuar assistint a la vetlla d’una mort anunciada. Aquesta nova pagesia de què ens parla Neus Monllor es mereix uns canvis dràstics, significatius i concrets basats en la cooperació, la proximitat, la sobirania alimentària, en l’agroecologia, en la creença de la força de les persones, en l’agudesa de la imaginació. I, sobretot, cal que tinguem clar que la praxi diària és reflexió més acció, i no queixa passiva i fatalisme. Sense incorporar aquests conceptes en el debat i en la praxi diària, difícilment es pot comprendre la necessitat i la importància de l’agricultura periurbana. Caldria que entitats com la Fundació Agroterritori i la Institució Catalana d’Estudis Agraris (ICEA) es reafirmessin i se signifiquessin, no tant com a institucions dedicades a analitzar el present i a publicar anàlisis del passat, sinó per posar tots els mecanismes al seu abast per ser «promotors agroculturals», promotors d’una nova cultura pagesa. Recordem que la paraula cultura està vinculada amb el cultiu de la terra i aquest, al seu torn, amb la creació i el desenvolupament de la civilització. Produir i menjar són actes culturals, i per això el consumidor es converteix en un coproductor i el pagès, en un coconsumidor. Produir i consumir són actes de responsabilitat. Cal, doncs, cercar nous camins que millorin l’experiència personal d’aquesta relació pagès-ciutadà. No només es produeixen aliments, no només es menja per alimentar-se. Com podem fer que l’alimentació, nexe (interface) que enllaça pagesia i ciutadania, es converteixi en una estructura d’acollida? És a dir, en una estructura que ens faci sentir que formem part d’una comunitat, d’un territori, i que en som reconeguts com a membres? Potser no s’han de malgastar tantes energies a quedar-nos solament a denunciar situacions i a fer memorials de greuges, i, per contra, cal dedicar més temps a construir la utopia creativa. «No sabem quin és el nostre futur, però estem convençuts que el volem construir des d’ara.» I, a més, volem ser innovadors. Cal que la Fundació Agroterritori i l’ICEA obrin un procés de creativitat fugint del paper d’experts —del «jo sé»— i incorporar la posició del «no sé, però vull buscar allò que no existeix», nous camins que facin possible consolidar els espais i l’agricultura periurbana, apropar pagesia i ciutadania. Cal endegar, com insisteix Alberto Matarán, processos de participació i de comunicació. El sociòleg Andreu Peix planteja en el seu article el que anomena «crisi de sintonia», tot afirmant que «avui al sector agrari s’hi creuen moltes crisis: les repercussions de la crisi econòmica, la crisi alimentària, la crisi mediambiental, la mateixa crisi de l’agricultura, [...] però sobretot s’ha produït una crisi de comunicació: en la mesura que l’urbà creix, el sector agrari s’allunya 118

001-124 Quaderns agraris 35.indd 118

QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 115-119

29/11/2013 11:57:17

Ressenya del llibre Percepcions de l’espai agrari periurbà

i li costa cada vegada més d’explicar les pròpies funcions específiques a la societat catalana». En conclusió, el llibre reflexiona sobre la situació actual dels espais agraris, analitza a través de casos concrets el tractament d’aquests territoris en el planejament i, sobretot, llança un repte d’esperança en el futur a partir de la nova pagesia, en la necessària metamorfosi que faci possible l’autodestrucció i l’autoreconstrucció i en la capacitat d’innovació i comunicació. En aquest repte, a més del sector agrari hi han de ser presents la Fundació Agroterritori i la ICEA com a plataformes de pensament, diàleg, debat i resposta als espais agraris periurbans, promovent més els debats positius d’alternatives que els debats de greuges o els purament d’anàlisis acadèmiques.

QUADERNS AGRARIS 35 (desembre 2013), p. 115-119

001-124 Quaderns agraris 35.indd 119

119

29/11/2013 11:57:17

001-124 Quaderns agraris 35.indd 120

29/11/2013 11:57:17

NORMES DE PUBLICACIÓ DE LES REVISTES DE LA ICEA

Quaderns agraris és la revista periòdica de la ICEA destinada a publicar treballs i articles originals de temes relacionats amb l’agricultura, la ramaderia, la indústria agroalimentària i la silvicultura, preferentment dels Països Catalans. Quaderns agraris pretén facilitar el coneixement i la divulgació de la recerca i l’experimentació que es realitza en els àmbits indicats, així com la comunicació entre els diferents centres de recerca i docència i, sobretot, entre el món científic i tècnic i el sector agrari. Com a mitjà d’expressió dels socis de la ICEA, disposa, a més, de la secció «Agrofòrum», on tenen cabuda articles d’opinió i informatius, així com ressenyes de llibres i activitats d’interès. Dossiers agraris és una revista no periòdica de la ICEA de tipus monogràfic. Tracta de temes diversos de l’àmbit agrari i habitualment publica la informació presentada a jornades organitzades per la ICEA i per altres organitzacions properes quant a objectius. Normes que cal seguir per a la presentació d’originals a) Lliurament i acceptació L’original s’ha de lliurar en suport electrònic i, opcionalment, en paper al Comitè Editorial, ICEA, carrer del Carme, 47, 08001 Barcelona, publicacions. icea@iec.cat. Els treballs resten sotmesos a l’acceptació del Comitè Editorial, el qual pot basar la seva decisió en l’avaluació i els informes d’especialistes. b) Idioma Els articles han d’estar escrits preferentment en català, però també s’admeten en altres llengües.

001-124 Quaderns agraris 35.indd 121

29/11/2013 11:57:17

c) Original en suport electrònic L’original es pot donar en CD o DVD. No és aconsellable de fer servir el sistema del correu electrònic, sobretot quan el pes dels arxius és elevat. Si s’empra aquest mitjà, cal sol·licitar la confirmació de recepció i detallar clarament el nombre de missatges, si se n’envia més d’un. Característiques generals — En format de Word. — Pàgines numerades correlativament. — Marges superior i inferior de la pàgina: 2,5 cm. — Marges esquerre i dret de la pàgina: 3 cm. — Text normal: Times New Roman o Arial, de cos 12 i amb un interlineat d’1,5. — Text de les notes a peu de pàgina i de les citacions: Times New Roman o Arial, de cos 10 i amb un interlineat d’1,5. — Les notes a peu de pàgina s’han d’identificar dins del text amb superíndexs numerats correlativament (1, 2, 3...). — Els articles poden incloure figures (imatges, gràfics, etc.) i taules, que cal que vagin numerats i que duguin un títol o un text explicatiu. També, dins del text, s’hi ha de fer referència. — El primer cop que s’utilitzi una sigla o abreviatura en el text cal desenvolupar-ne l’expressió completa. Primer full En el primer full hi ha d’haver el títol de l’article i el nom de l’autor o dels autors, amb la seva filiació o professió si procedeix. Cal que hi figurin les dades de l’autor per tal de poder mantenir-hi correspondència (telèfon, adreça electrònica...). També convé indicar quin autor es vol que aparegui a la correspondència de l’article publicat així com les seves dades. Títols, resums i paraules clau Els títols i els resums han d’estar escrits en català, en castellà i en una altra llengua, preferentment en anglès. Han d’anar seguits d’entre tres i sis paraules clau, les mateixes en totes les llengües. Característiques dels gràfics — En format obert, que es puguin manipular, no en format d’imatge. — Preferiblement en arxius separats del text, però també cal incloure’ls dins del text, en el lloc on han d’aparèixer dins de l’article. — Han d’anar numerats i han de dur text explicatiu.

001-124 Quaderns agraris 35.indd 122

29/11/2013 11:57:17

Característiques de les imatges — En format JPG. — Preferiblement en arxius separats del text, però també cal incloure-les dins del text, en el lloc on han d’aparèixer dins de l’article. — Han d’anar numerades i han de dur text explicatiu. d) Original en suport paper L’original imprès ha de ser el mateix text original que es lliura en suport electrònic. La impressió ha de ser a una sola cara. e) Bibliografia La bibliografia ha de recollir només les obres que se citin en el text, que han de seguir un dels esquemes següents: — Referències d’articles: Masies, L.; Cases, A.; Viladomat, C. (2009). «Anàlisi perfecta de paràsits molests». Quaderns d’Agricultura, núm. 29, p. 12-140.

Si són més de tres autors, es pot escurçar i posar el primer autor seguit de l’expressió en cursiva et al.: Masies, L. [et al.]. — Referències de llibres o capítols de llibres: Santpere, J. (2010). Tractat dels animals del pagès. Girona: Onada. Loyola, I. de (2010). «El llop en relació amb les ovelles». A: Santpere, J. Tractat dels animals del pagès. Girona: Onada, p. 235-245.

La llista bibliogràfica s’ha d’ordenar alfabèticament per autors i cronològicament dins del mateix autor (en el cas que hi hagi més d’una obra del mateix autor i del mateix any, cal distingir-les amb una lletra minúscula en cursiva adjuntada a l’any: 2010a). f ) Exemplars per a l’autor Un cop publicat l’article, l’autor rebrà cinc exemplars de la publicació sense càrrec.

001-124 Quaderns agraris 35.indd 123

29/11/2013 11:57:17

AQUESTA OBRA S'HA ACABAT D'IMPRIMIR A L'OBRADOR DE LIMPERGRAF, SL, A BARBERÀ DEL VALLÈS, EL DIA 10 DE DESEMBRE DE 2013

29/11/2013 11:57:17

SUMARI

INSTITUCIÓ CATALANA D’ESTUDIS AGRARIS Filial de l’Institut d’Estudis Catalans

QUADERNS AGRARIS

NOTES HISTÒRIQUES SOBRE L’ÚS DE LA POTASSA COM A ADOB Albert Fàbrega Enfedaque . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 67

Número 35

Desembre 2013

Revista de la Institució Catalana d’Estudis Agraris, filial de l’Institut d’Estudis Catalans http://icea.iec.cat

Cob. Quaderns agraris 35.indd 1

QUADERNS AGRARIS

NORMES DE PUBLICACIÓ DE LES REVISTES DE LA ICEA . . . . . . . . . . . . . . . . 121

ISSN (ed. impresa): 0213-0319 • ISSN (ed. electrònica): 2013-9780 • http://revistes.iec.cat/index.php/QA

Institut d’Estudis Catalans 29/11/2013 11:17:23