Issuu on Google+

Llengua & Literatura

RESSENYES I NOTES CRÍTIQUES 101 CRÒNIQUES

Revista anual de la Societat Catalana de Llengua i Literatura (Filial de l’Institut d’Estudis Catalans)

Directors: August Bover (UB), Josep Moran (IEC).

Llengua & Literatura

Ramon Aran Vilà: La campanya de SOS del Col·lectiu Pere Quart207 Joan Martí i Castell: Joan Veny i la recerca de l’origen i la distribució geogràfica dels mots 213 Gemma Avenoza i Lourdes Soriano: BITECA. Bibliografia de textos antics catalans, valencians i balears. Arxius i biblioteques valencianes219 Emili Casanova: En record de la professora Marina Zaragozà (1944-2016)224 Vicent Pitarch i Almela: Jordi Carbonell i de Ballester: Viure per la nació226

27 2017

Llengua & Literatura

Revista anual de la Societat Catalana de Llengua i Literatura (filial de l’Institut d’Estudis Catalans)

27 2017

Consell de redacció: Rosanna Cantavella (UV), Daniel Casals (UAB), Josep M. Domingo (UB), Josep Massot i Muntaner (IEC), Gemma Rigau (UAB), Mila Segarra (UAB), Caterina Valriu (UIB), Anna Maria Villalonga (UB). Comitè assessor: Lola Badia (UB), Alberto Blecua (UAB), Glòria Casals (UB), Germà Colón (Universität Basel), Joseph Gulsoy (University of Toronto), Joan Mas i Vives (UIB), Joan Anton Rabella (IEC), Beatrice Schmid (Universität Basel), Giuseppe Tavani (Università di Roma - La Sapienza), Curt Wittlin (University of Saskatchewan) i Marie-Claire Zimmermann (Université Paris Sorbonne - Paris IV). Membres traspassats: Antoni M. Badia i Margarit (UB), Jordi Carbonell (UniCa), Joaquim Molas (UB), Martí de Riquer (UB), Amadeu Soberanas (UAB).

SUMARI ESTUDIS I EDICIONS

http://revistes.iec.cat/index.php/LliL ISSN (ed. impresa): 0213-6554 / ISSN (ed. electrònica): 2013-9527

Gemma Lluch: Com parlen de lectura els joves en el fòrum virtual QL?7 Laura Ferrer Huch: El nord-occidental a la ficció de TV3 31 Josep Camps Arbós: La correspondència entre Agustí Bartra i Rafael Tasis: un diàleg entre l’exili i la Catalunya franquista 57 Helena Rovira Cerdà: Un poema inèdit sobre la Guerra de la Successió al Rosselló 81

Institut d’Estudis Catalans Coberta_llengua_27.indd 1

9/2/17 14:28


llengua_literatura_26.indd 6

18/01/16 09:38


Llengua & Literatura

Llengua_literatura_27.indd 1

9/2/17 14:32


Directors: August Bover (UB), Josep Moran (IEC). Consell de redacció: Rosanna Cantavella (UV), Daniel Casals (UAB), Josep M. Domingo (UB), Josep Massot i Muntaner (IEC), Gemma Rigau (UAB), Mila Segarra (UAB), Caterina Valriu (UIB), Anna Maria Villalonga (UB). Comitè assessor: Lola Badia (UB), Alberto Blecua (UAB), Glòria Casals (UB), Germà Colón (Universität Basel), Joseph Gulsoy (University of Toronto), Joan Mas i Vives (UIB), Joan Anton Rabella (IEC), Beatrice Schmid (Universität Basel), Giuseppe Tavani (Università di Roma - La Sapienza), Curt Wittlin (University of Saskatchewan) i Marie-Claire Zimmermann (Université Paris Sorbonne - Paris IV). Membres traspassats: Antoni M. Badia i Margarit (UB), Jordi Carbonell (UniCa), Joaquim Molas (UB), Martí de Riquer (UB), Amadeu Soberanas (UAB).

Objectius i temàtica L&L: Llengua & Literatura és la revista anual que des de 1986 publica la Societat Catalana de Llengua i Literatura (SCLL), filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) adscrita a la Secció Filològica. Josep Massot i Muntaner n’ha estat el primer director (1986-2009). L&L s’ofereix com a eina al servei dels estudiosos i professionals de la docència i la recerca en llengua i literatura catalanes. Aplega estudis, edicions, materials, ressenyes de publicacions relatives a aquest camp del coneixement, qualsevol que en sigui l’especialitat, i cròniques sobre les activitats (col·loquis, commemoracions, etc.) que s’hi vinculen. Sotmet els treballs publicats a un procés d’avaluació extern i anònim. Política d’accés lliure L&L es publica en versió electrònica (http://revistes.iec.cat/index.php/LliL) al sistema de revistes en obert (Open Journal System) de l’IEC. L’accés als seus continguts és lliure i immediat, abans que siguin publicats en paper, basant-se en el principi que el fet de posar la recerca a disposició del públic de manera gratuïta afavoreix l’intercanvi global de coneixement.

Llengua_literatura_27.indd 2

9/2/17 14:32


Llengua & Literatura Revista anual de la Societat Catalana de Llengua i Literatura (filial de l’Institut d’Estudis Catalans)

27 2017

http://revistes.iec.cat/index.php/LliL ISSN (ed. impresa): 0213-6554 ISSN (ed. electrònica): 2013-9527

Llengua_literatura_27.indd 3

9/2/17 14:32


Aquesta revista és accessible en línia des de les pàgines http://revistes.iec.cat/index.php/LliL i http://publicacions.iec.cat Disseny de la coberta: Ferran Cartes © els autors dels treballs © 2017, Societat Catalana de Llengua i Literatura, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, per a aquesta edició Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona Tf.: +34 93 552 91 04 Fax: +34 93 270 11 80 scll@iec.cat Compost i imprès a Fotoletra, SA ISSN (ed. electrònica): 2013-9527 ISSN (ed. impresa): 0213-6554 Dipòsit Legal: B 42845-1987

Aquesta obra és d’ús lliure, però està sotmesa a les condicions de la llicència pública de Creative Commons. Es pot reproduir, distribuir i comunicar l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada. Es pot trobar una còpia completa dels termes d’aquesta llicència a l’adreça: http://creativecommons.org/licenses/bync/3.0/es/legalcode.ca.

Llengua_literatura_27.indd 4

9/2/17 14:32


ESTUDIS I EDICIONS

Llengua_literatura_27.indd 5

9/2/17 14:32


Llengua_literatura_27.indd 6

9/2/17 14:32


COM PARLEN DE LECTURA ELS JOVES EN EL FÒRUM VIRTUAL QL?* Gemma Lluch

Universitat de València. ERI Lectura. Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació. Departament de Filologia Catalana - ERI Lectura. Correspondència: Avinguda Blasco Ibáñez 32. 46010 València. Tf.: 96 386 42 55 Gemma.Lluch@uv.es ORCID ID: 0000-0001-9976-5940 Resum El fòrum virtual Què Llegeixes? és una comunitat lectora de la Institució de les Lletres Catalanes que va nàixer el 2005 per parlar de llibres i, sobretot, ajudar a la recomanació de lectures entre lectors. La investigació presenta els resultats de l’anàlisi de les intervencions que els lectors escriuen per comentar o compartir dos relats que funcionen en circuits de lectura diferents. Per una part, Mecanoscrit del segon origen, la lectura del qual ha estat recomanada a l’escola i, per una altra, la trilogia iniciada amb el relat Delirium, que circula per la compra per impuls. Les intervencions s’allotgen majoritàriament en el Fòrum Boli i en el Fòrum Ploma, és a dir, els espais adreçats als usuaris «de 12 i 16 anys» i «de 17 a 100 anys». La investigació vol conèixer com són els intercanvis comunicatius en un espai deslocalitzat de l’escola; concretament, s’hi analitzen els espais que parlen sobre els dos llibres, el tipus d’usuari que els construeix i la forma dels documents, especialment l’adaptació a la norma i les marques d’oralitat, ampliades a l’ús d’emoticones i d’escriptura ideofonemàtica. La metodologia utilitzada és quantitativa i descriptiva, i se situa dins l’anàlisi textual i discursiva. L’anàlisi mostrarà com, en contra de la idea generalitzada, quan els joves i adolescents escriuen en aquests espais virtuals tenen cura del llenguatge. Paraules clau lectura, lectura virtual, epitext públic virtual, fòrum virtual, literatura juvenil Abstract: How do teenagers talk about reading in virtual forum QL? The virtual forum Què Llegeixes? is a reading community established by Institució de les Lletres Catalanes in 2005 in order to promote discussion about * Article elaborat en el marc del projecte d’investigació «Los espacios virtuales para la promoción del libro y la lectura. Formulación de indicadores para evaluar su calidad y efectividad» FFI2015-69977-R, Proyectos I + D + I del Programa Estatal de Investigación, Desarrollo e Innovación. Ministerio de Economía y Competitividad de España. Convocatòria 2015. Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 7-30 DOI: 10.2436/20.2502.01.79 ISSN (ed. impr.): 0213-6554 / ISSN (ed. electr.): 2013-9527 / http://revistes.iec.cat/index.php/LliL Rebut el 30 de març del 2014. Acceptat el 2 de desembre del 2015.

Llengua_literatura_27.indd 7

9/2/17 14:32


8

Gemma Lluch

books and, especially, help in the task of recommending readings according to age. This research presents the results obtained by analysing the virtual comments readers have posted when discussing or sharing two different readings that belong to different reading paths. The first is, Mecanoscrit del segon ori­gen, a nowadays classic novel that has been highly recommended at school, while the second is the trilogy that starts with Delirium, which we can classify as an impulse buy. We can find the virtual comments mainly in Fòrum Boli and Fòrum Ploma, that is, the sections targeted at users «aged 12 to 16» and «17 to 100». This research seeks to delve into their communicative exchanges, which occur in a non-academic space. We particularly analyse the sections where these two books are discussed, the kind of user who writes and constructs the comments and what the comments are like: the use of standard or colloquial language, the using of emoticons or phonemes, etc. We have used a quantitative and descriptive methodology as well as text and discourse analyses. Our research aims to show how, counter to the widespread assumption, when teenagers and young people write in these virtual spaces, they use standard language and take great care not to make mistakes. Key Words reading, virtual reading, public virtual epitext, Virtual forum, young people’s literature

1. INTRODUCCIÓ La Internet literària catalana naix amb una estructura d’informaciónotícia i d’informació-servei i madura, amb el canvi de segle, cap a la informació-lleure i la informació-coneixement (Fèrriz Roure 2009: 34). Aquest article analitza un espai virtual concret: el fòrum Què Llegeixes?, que naix el 23 d’abril de 2008 com un dels primers intents en l’àmbit de la literatura catalana per desenvolupar una comunitat lectora en línia amb la finalitat d’oferir lleure i coneixement. Promogut des de les institucions, pretén intervenir directament en la dinàmica de comunicació virtual usuari-usuari, com descriu la seva presentació a la xarxa:1 «El Què llegeixes? o QL és un fòrum sobre llibres que la Institució de les Lletres Catalanes (ILC) va engegar el 23 d’abril de 2008. 1.  <http://www.quellegeixes.cat/general/qui-som/qui-som>. Data de consulta: 5-3-2016. Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 7-30

Llengua_literatura_27.indd 8

9/2/17 14:32


Com parlen de lectura els joves en el fòrum virtual QL?

9

La idea va sorgir a partir d’una primera experiència durant el 2005, Any del Llibre i la Lectura, quan es va posar en marxa Què llegeixes? Connecta’t als llibres, un joc sobre llibres a internet que va durar 3 mesos. Aquest nou fòrum del Què llegeixes parteix de les mateixes premisses que aquell primer QL i, sumat a l’antic Llibres per llegir, ara ofereix moltes més possibilitats. Aquestes premisses són: llibertat per parlar de tota mena de llibres i sobre qualsevol qüestió a l’entorn dels llibres; crear una biblioteca conjunta de llibres; jugar i riure a través dels llibres i la lectura i, sobretot, ajudar a la prescripció de llibres entre lectors». Des del principi, va tenir una acceptació positiva que ha anat en augment fins a arribar als 22.6392 usuaris, amb 17.876 llibres, 9.572 temes tractats i 227.270 comentaris. La investigació que presenta l’article mostra els resultats de l’anàlisi dels documents que parlen de dos relats que pertanyen a circuits de lectura diferents: Mecanoscrit del segon origen [a partir d’ara MSO] i la trilogia iniciada amb el relat Delirium [DE]. Els documents s’allotgen en l’espai Fòrum Boli i en el Fòrum Ploma, és a dir, els espais adreçats als usuaris «de 12 i 16 anys» i «de 17 a 100 anys», com indica la pàgina. DE és una lectura adreçada al públic juvenil que funciona en el circuit de lectura per impuls, és a dir, desvinculada de l’escola, espontània i que ha creat espais i converses a Internet preferentment en anglès i castellà; per contra, MSO és un relat del circuit de lectura escolar. La investigació vol mostrar les diferències entre els fils creats dins d’un fòrum on, tot i que és freqüentat majoritàriament per adolescents que parlen de lectura, els intercanvis lingüístics tenen lloc en un espai de comunicació deslocalitzat de l’escola. Així doncs, els aspectes que s’hi analitzen són: (1) La forma dels documents que es creen en cada espai i en relació amb el tipus d’usua­ris que els construeixen. S’hi observa especialment l’adaptació a la norma i les marques d’oralitat, ampliades a l’ús d’emoticones i d’escriptura ideofonemàtica. (2) Els espais que parlen sobre els dos llibres i el tipus d’usuari que els alimenten. Finalment, s’hi comparen els espais diferenciats per l’usuari i la temàtica. La metodologia que seguim és la quantitativa i descriptiva i se situa dins l’anàlisi textual i discursiva. 2.  Data de consulta: 5-3-2016. Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 7-30

Llengua_literatura_27.indd 9

9/2/17 14:32


10

Gemma Lluch

2. LA INVESTIGACIÓ SOBRE ELS ESPAIS VIRTUALS I ELS RELATS JUVENILS Els documents analitzats formen part d’un fòrum, Laborda (2003: 234-236) els caracteritza com a comunicació diferida o asincrònica on les intervencions dels usuaris queden emmagatzemades a la memòria del servidor, que transmet regularment els missatges rebuts a la bústia de correu de les persones inscrites. El centre de l’activitat es troba en el debat d’assumptes: qui n’enceta un de nou posa un títol adient com a indicació, d’una banda, de la variació i, d’una altra, del contingut del missatge. Els interlocutors obren i llegeixen els missatges que els poden interessar. En escriure un missatge de resposta, es respecta el títol del tema original per fer-ne visible la relació. La interacció està limitada per la relació diferida i per l’objectiu bàsic de la comunicació, que no és tant la relació entre els corresponsals com els continguts que hi aporten. Les característiques discursives que Laborda identifica en el fòrum són: la relació temporal és asincrònica, la modalitat discursiva és el debat o l’entrevista, la interacció es dóna a partir del diàleg pautat, el registre utilitzat habitualment és l’informalestàndard o l’estàndard, els temes poden ser lliures o marcats segons el canal, la finalitat és interlocutiva i referencial, la planificació pot ser espontània o planificada i el sociolecte, lèxic telemàtic. Yus (2010: 245-247) el defineix com una mena de tauler d’anuncis on els usuaris envien missatges amb notícies o petició d’informació i on apareixen també les respostes; a més, el fòrum exigeix un coneixement compartit dels usuaris sobre el tema de debat i sobre l’estat de la conversa; i, tot i que els missatges poden adreçar-se a una sola persona, té un caràcter públic. Torres (2008: 171) afirma que les noves formes de comunicació no substitueixen «les de sempre», sinó que s’hi afegeixen; encara més, les noves sovint beuen del model tradicional, d’aquesta manera la carta correspon al correu electrònic o el diari personal al blog. En el cas del fòrum Què Llegeixes? els espais que crea beuen de les converses que genera un club de lectura; la forma d’alguns dels documents és similar a una ressenya crítica o a un debat ja que, com veurem en l’anàlisi, les formes discursives que conformen QL? són diverses. Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 7-30

Llengua_literatura_27.indd 10

9/2/17 14:32


Com parlen de lectura els joves en el fòrum virtual QL?

11

2.1. Com s’escriu a la xarxa Les anàlisis que treballen sobre l’escriptura a la xarxa perfilen cada vegada més el context i l’espai virtual. Investigacions com les de Herring (2007), Torres (2008) o Giltrow (2013) defineixen i classifiquen els diferents espais (CMC Computer Mediated Communication) a partir de dos grans variables determinades pel medi i per la situació (Herring 2007: 10): «The classification approach to CMD presented here is organized at the highest level by the assumption that computermediated discourse is subject to two basic types of influence: medium (technological) and situation (social)». Aquesta enumeració es presenta com a oberta, ja que serà modificada a mesura que es desenvolupen nous sistemes tecnològics i els investigadors actualitzen les dades sobre els efectes de la comunicació mediata. El xat ha estat el mitjà més analitzat: Torres (2008) centra el treball en les marques d’oralitat d’un corpus format per xats d’accés lliure, sense moderador ni tema predeterminat i que, per tant, s’inscriuen en un nivell de formalitat baix i amb més trets de l’oralitat. La investigadora parteix del model metodològic descrit a Torres & Payrató (2003), que agrupa l’anàlisi en set punts: estructura comunicativa, relacions entre els participants, lloc i temps, canal, relació amb el text, propòsit i tema. Els resultats mostren que aquests xats incorporen tots els trets identificats per Payrató (1996) per al català col·loquial espontani i que es poden configurar com un espai d’ús de les varietats dialectals en mode escrit, sense complexos i sense el pes de la normativa, que neutralitza la varietat dialectal. L’ús de dialectalismes contribueix a projectar la imatge de si mateixos que els usuaris volen projectar davant la resta de participants identificant-se amb el parlar propi de la seva zona. Però els usuaris no poden expressar bona part de la càrrega emocional dels missatges només amb paraules i utilitzen l’escriptura ideofonemàtica i les emoticones. Torres & Payrató (2003) utilitza el primer terme per referir-se a la llengua que associem als xats amb etiquetes de l’estil de codi simplificat o llengua d’Internet, i en l’anàlisi posterior (Torres 2007), sobre la relació entre la norma i les característiques específiques de la llengua en converses de xat, destaca en les conclusions l’ús de l’escriptura ideofonemàtica i de les emoticones. Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 7-30

Llengua_literatura_27.indd 11

9/2/17 14:32


12

Gemma Lluch

En el primer cas, es tracta de prescindir de tot element eliminable que no atempti contra la intel·ligibilitat del missatge, entesa des de la pronúncia; en el segon, de transmetre informació de la dimensió emocional dels participants. Però l’ús de les emoticones va més enllà de mostrar l’alegria o la tristor del moment. En Dresner & Herring (2010: 7) s’argumenta que «in many cases emoticons are used not as signs of emotion, but rather as indications of the illocutionary force of the textual utterances that they accompany» i estudis com el de Derks et al. (2007: 847) mostren la importància del context social en CMC, ja que l’expressió de les emocions en aquests contextos per l’ús d’emoticones és similar a l’expressió de les emocions en la comunicació cara a cara; així doncs, s’utilitza més emoticones en contextos socioemocionals que en contextos orientats a tasques. 2.2. Els relats per a adolescents Els dos relats que centren l’intercanvi comunicatiu dels documents analitzats formen part de dos circuits de lectura diferents. Lluch (2013, 2016) situa el naixement del primer en els setanta, quan s’inicien dos fenòmens nous en la lectura per a infants en català: la publicació del que amb el temps esdevindria el primer best-seller català juvenil: Mecanoscrit del segon origen. L’obra de Manuel de Pedrolo es va editar el 1974 a Edicions 62 i va inaugurar un circuit de lectura on la figura del mediador és la fonamental, mentre que el lector queda relegat i adscrit a les decisions, consells o compres del docent, el familiar o el gestor. El circuit escolar divideix els actors en dues esferes que creen una forta dissimetria: per una part, els productors del text que en un sentit ampli són els autors, els mediadors del text (editors, institucions, escola...) i els primers receptors (mestres i pares). I per una altra, el segon receptor: el lector real del text, el petit o el jove. En aquest circuit, la lectura de creació per a infants i joves és sinònima del relat que se situa en la frontera de l’edifici literari, al costat dels relats de tradició oral, de la paraliteratura i dels textos que s’escriuen pensant en les característiques específiques del lector concret que els consumirà. L’editor de llibres per a infants, aconsellat pels mediadors, proposa Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 7-30

Llengua_literatura_27.indd 12

9/2/17 14:32


Com parlen de lectura els joves en el fòrum virtual QL?

13

un tipus d’obra a l’autor amb unes característiques discursives marcades per la tradició, la didàctica, la ideologia, etc. Aquests actors i circuit, des dels anys setanta, creen i consoliden un mercat captiu de lectura que té com a espai el centre educatiu i com a actor principal el nen i l’adolescent en qualitat d’estudiant. El panorama editorial de finals del segle xx i principi del xxi dibuixa un mapa ben diferent, conseqüència de l’èxit de vendes de la saga protagonitzada per Harry Potter (1997-2007), que inicia el fenomen de la venda massiva de llibres a través de l’anomenada compra per impuls. La investigació de Lluch (2013: 161) conclou que el segle xxi inaugura en el mercat en català una lectura mediatitzada pel mercat. Són les anomenades «lectures per impuls», que no estan pensades per al circuit escolar sinó per al mercat i se situen al costat dels llibres dirigits a un públic no marcat i dels objectes de consum cultural o d’oci dirigits al mateix perfil consumidor: el jove. Com a conseqüència de la deslocalització del llibre de l’escola, el sistema literari anterior reestructura les competències dels antics actors de manera que l’anomenat «mercat» ara és l’actor principal. En aquest escenari se situa l’obra Delirium, la segona de les obres que analitzem. El centre d’estudi de la majoria de les investigacions són fòrums virtuals educatius o professionals, però l’espai analitzat en aquesta investigació, el fòrum Què Llegeixes?, està construït majoritàriament per adolescents que l’utilitzen en el temps de lleure, com una tasca lliure i amb un únic tema: la lectura. Tant pel tipus d’intercanvi comunicatiu com el d’usuari, el Què Llegeixes? té moltes similituds amb el fòrum creat per l’autora Laura Gallego tot i que en aquest cas els administradors són els mateixos lectors adolescents i l’espai no depèn de cap institució. La investigació de Lluch (2014) mostra com els adolescents inverteixen moltes hores escrivint en un espai virtual allunyat del circuit escolar; de fet, la diferència del fòrum de Gallego amb d’altres la marca la temàtica de les converses (relats, autors i llibres que els agraden), els usuaris (lectors d’entre 13 i 24 anys) i el nombre de fils: les estadístiques generals3 comptabilitzaven un total de 420.125 missatges, 6.674 temes i 20.256 usuaris registrats. 3.  <http://lauragallego.com/foros/index.php>. Data de consulta: 3-3-2016. Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 7-30

Llengua_literatura_27.indd 13

9/2/17 14:32


14

Gemma Lluch

3. EL CORPUS D’ANÀLISI Els documents s’allotgen en la plataforma virtual Què Llegeixes?, un lloc web públic, dependent de l’administració catalana i on l’usuari pot entrar lliurement per llegir, tot i que si vol participar-hi, cal que s’hi registri a partir d’un formulari que classifica els nous usuaris per l’edat. A partir de la informació que proporciona la pàgina, els documents que conformen el corpus comparteixen característiques comunes a tot l’espai (Herring 2007, Torres 2008 i Giltrow 2013): la comunicació és asincrònica, el missatge queda al fòrum durant períodes llargs (hi ha missatges des de 2008); el canal de comunicació és l’escrit; l’anonimat és relatiu, ja que per escriure cal fer una inscripció amb totes les dades, que poden ser falses, atès que no hi ha cap mecanisme que les certifiqui. De fet, la majoria utilitza noms ficticis; no hi ha pri­ vacitat dels missatges, perquè poden ser llegits per qualsevol persona encara que no estigui subscrita i l’espai compta amb uns administradors que fan respectar-ne les normes i un moderador que manté l’intercanvi comunicatiu. Així doncs, el corpus d’anàlisi4 el formen documents que parlen de dues lectures que pertanyen a circuits diferents (veg. 2.2.). En primer lloc, aquells que comenten el llibre Mecanoscrit del segon origen [MSO] en els diferents espais del web; a continuació, descrivim les característiques dels espais i dels usuaris a partir de les dades que facilita el web: MSO1. «La Gran Biblioteca per a Joves Lectors» és un apartat autònom de recomanació de llibres on participen «lectors de totes les edats i condició». Aquest fil s’inicia amb les recomanacions de Ferran Mascarell, conseller de Cultura en aquell moment, Xavier Sala i Martín, economista, Ada Parellada, cuinera, i el continuen fins a completar un grup de 81 persones. Només tres participants s’hi identifiquen per l’edat i tenen 49, 48 i 24 anys. El període de participació no hi apareix. MSO2. «Biblioteca QL» apareix al Fòrum Boli, on els lectors entre 12 i 16 anys opinen sobre el llibre proposat. L’apartat s’inicia amb una ressenya escrita per Tramuntana (noia, 19 anys) seguida per 42 comentaris de 40 participants. Del total de participants, 28 s’hi identifiquen 4.  Volem agrair l’ajuda de Sílvia Arnal en la confecció del corpus d’anàlisi. Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 7-30

Llengua_literatura_27.indd 14

9/2/17 14:32


Com parlen de lectura els joves en el fòrum virtual QL?

15

com a dones, 5 com a homes i 7 no hi faciliten aquesta informació. Quant a l’edat, 3 tenen 13 anys; 7, 14; 6, 15; 1, 16 i 17, 2; la resta, 21, no hi faciliten aquesta dada. El període de participació no hi apareix. MSO3. Al Fòrum Boli participen lectors que s’hi identifiquen per l’edat (de 12 a 16 anys). Els fils de conversa queden dividits per [llibres, autors i personatges], després per [novel·la, contes] i finalment el títol del fil, que coincideix amb el títol del llibre MSO. La moderadora del fil és Rigoletta, que en el seu perfil figura que té 26 anys. En el període analitzat (del 25-1-2009 al 22-9-2013) el fil va originar 39 comentaris de 27 participants amb 3.494 visites. Dels 27 participants, el perfil de 13 no n’indica l’edat; 4 tenen 14 anys; 1 en té 15; 1 en té 16; 2, 17; 1, 18; 2, 19; 1, 20 i 2 participants en tenen 21. Sobre el sexe, 7 no l’hi indiquen, 18 són dones i 2, homes. MSO4. Al Fòrum Ploma participen lectors que s’hi identifiquen amb una edat a partir dels 17 anys. Els fils de conversa queden dividits per Comentar un llibre > Novel·la > De la L a la Q (Moderador: Admin) > Mecanoscrit del segon origen. La moderadora del fil és Karma, una administradora del fòrum i de la qual no hi ha dades. Hi ha 32 comentaris de 26 participants i un total de 4.142 visites. Dels 26 participants, 19 no faciliten l’edat al seu perfil; 2 tenen 22 anys; 1, 27; 1, 42; 1, 49; 1, 56 i un 59. Pel que fa al gènere, 13 són dones; 4, homes i la resta no facilita la dada. En conjunt, les característiques del corpus referent a MSO poden consultar-se a la Taula 1. En segon lloc, analitzem els documents que parlen sobre DE que, a diferència de l’anterior, el relat està format pels tres llibres Delirium (DE), Pandemonium (PA) i Requiem (RE) escrits per la nord-americana Lauren Oliver i publicats el 2011, 2012 i 2013 respectivament per l’editorial Cruïlla. Ha estat un gran èxit de públic com a relat distòpic per a adolescents. En QL? apareixen diferents documents en els fils següents: DE1. En el «Fòrum Boli», analitzem el fil Parlem de llibres, autors i personatges > Novel·la, contes (Moderador: Rigoletta) > Delirium i Pandemonium. Compta en total amb 28 comentaris de 15 participants i una administradora. Dels 15 usuaris, 4 tenen 13 anys; 5, 14; l’administradora, 26 i 6 no hi faciliten aquesta dada. 13 són dones i 3 no ho diuen. Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 7-30

Llengua_literatura_27.indd 15

9/2/17 14:32


16

Gemma Lluch

DE2. Com en MSO2, a l’apartat «Biblioteca QL» del Fòrum Boli hi participen lectors que opinen sobre un llibre concret proposat per un usuari a partir d’una ressenya escrita per Cruïlla de lletres. En total, hi participen 18 joves amb 20 comentaris i hi han rebut 49 vots. Dels 18 participants, 16 són dones; sobre l’edat, 3 tenen 13 anys; 7, 14; 4, 15 i una 16. DE3. «Lectura compartida. Fòrum Boli» és un espai diferent dels anteriors. En aquest cas, s’hi comparteix una lectura durant un temps delimitat. L’espai s’administra en tres fases: «Al setembre llegirem. T’hi apuntes», «Comencem a llegir» i «Ja hem llegit». Inicia la lectura Rigoletta, 26 anys, i la continua Clarineta, de 13 anys. La tasca d’ambdues és promoure la lectura entre els usuaris, escriure un missatge de benvinguda als participants, pautar-ne les dades i la forma de la lectura i donar-la per finalitzada. La lectura compartida la inicien 6 participants d’entre 12 i 14 anys i l’acaben 4, generen un total de 256 comentaris amb 2.227 visites. La Taula 2 resumeix les dades del cor­pus DE. Així doncs, el corpus d’anàlisi està format pels documents que recullen els comentaris publicats en diferents fils d’un fòrum institucional en el període de temps comprés entre octubre de 2008 i setembre de 2013. Una moderadora regula els intercanvis comunicatius i si troba escrits que no segueixen les normes, avisa i expulsa del fòrum els participants. 4. ANÀLISI Com s’ha descrit en la introducció, l’objectiu és analitzar: (1) La forma dels documents que es construeixen els usuaris observant especial­ ment l’adaptació a la norma i les marques d’oralitat ampliades a l’ús d’emoticones i d’escriptura ideofonemàtica en cada espai i en relació amb el tipus d’usuaris. (2) Els espais que parlen sobre els dos llibres i el tipus d’usuari que els creen. És a dir, descriure i quantificar el tipus d’alteracions de la normativa i les marques d’oralitat ampliades amb l’ús d’emoticones i d’escriptura ideofonemàtica per relacionar aquestes marques amb els espais i els tipus d’usuaris que els creen. Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 7-30

Llengua_literatura_27.indd 16

9/2/17 14:32


Com parlen de lectura els joves en el fòrum virtual QL?

17

4.1. La forma dels documents La Taula 3, que classifica el nombre de paraules dels documents que tenen errades de normativa i el tipus més comú, palesa que el nombre d’errades és molt baix, majoritàriament relacionades amb accents, apòstrofs o grafies que en alguns casos poden ser errates; les de morfosintaxi tenen a veure, sobretot, amb l’ús de pronoms i de relatius. Les errades de lèxic són castellanismes. Tot i que el fòrum és un espai de comunicació escrita preferentment asincrònica, alguns dels fils analitzats mostren usos de l’oralitat col·loquial. Seguim el model d’anàlisi de Torres (2008) per revisar la presència de trets de l’oral col·loquial en els diferents fils dels xats, que se centra en els aspectes morfològics, sintàctics i lèxics. L’anàlisi dels fils, a pesar d’algunes divergències, també mostra punts en comú, sobretot, en l’aspecte sintàctic, ja que hi ha predilecció per la juxtaposició i la coordinació. Bàsicament, es tracta d’oracions independents sintàcticament, sense nexe d’unió o amb un grup reduït de connectors: i, però, etc. Com «Un llibre que em va captivar. Em va emocionar. Va ser el meu primer llibre “adult”. Me’l vaig llegir amb 9 o 10 anys i recordo que la meva mestra, en saber-ho, va quedar escandalitzadíssima: “vols dir que no ets massa petita per llegir això?”. Després me l’he llegit unes 15 o 16 vegades més. És el meu llibre preferit» [MSO1]. La subordinació és majoritàriament subordinada substantiva i l’oració presenta l’estructura normal (SVO) que segueix l’ordre natural o no marcat. De fet, les paraules més repetides són la conjunció i, el relatiu que i entre els verbs, agradar. Òbviament, les paraules plenes més repetides són llibre i lectura. Altres marques d’oralitat són l’ús de l’escriptura ideofonemàtica i les icones (Torres & Payrató 2003 i Torres & Cuenca 2007), és a dir, la presència d’un codi simplificat amb elisions vocàliques (reduccions de grups consonàntics, omissió d’accents, omissió de majúscules de l’inici de torn de paraula, abreviatures), d’un llenguatge creatiu (jocs amb números i signes matemàtics) i emoticones (veg. Taula 4). Com es pot observar, l’ús de formes ideofonemàtiques és molt baix, inexistent en alguns dels fils, i en els casos que hi apareixen bà­ sicament es tracta d’omissions (qe, pq, dr), repeticions de grafies o Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 7-30

Llengua_literatura_27.indd 17

9/2/17 14:32


18

Gemma Lluch

signes d’admiració que expressen emocions (aixxx!!, uuuau!!!!!, mooolt, XD)!!!!!!!!!!!!!!!) i jocs que s’assemblen a les emoticones (*_*). Així doncs, pel que fa a la presència de marques d’oralitat tant lin­ güístiques com ideofonemàtiques o emoticones, només DE3, on l’inter­ canvi lingüístic s’aproxima més a la conversa real, destaca en l’ús d’emoticones. De fet, Torres & Cuenca (2007: 479) afirma que «els factors que més condicionen les característiques de la llengua als xats són: el caràcter sincrònic de la comunicació, la mida limitada del missatge, la manca del context extralingüístic i la necessitat de recrear-lo en l’escrit i, per últim, la voluntat de crear unes formes expressives que identifiquen el grup» i, com a conseqüència d’això, els usuaris de l’escriptura electrònica busquen noves formes per expressar les emocions o sentiments del cara a cara. És just el que ocorre en DE3, però, en la resta d’espais, els aspectes morfològics, sintàctics i lèxics analitzats mantenen un cert grau de formalitat tot i la preferència per les ora­cions juxtaposades, seguides de la coordinació i en darrer lloc de la subordinació. Pel que fa al lèxic, és limitat però no s’abusa dels mots genèrics, ni s’usen procediments expressius com ara renecs, insults, eufemismes i paraules tabú, ni interjeccions, dites, refranys i altres jocs de paraules. 4.2. Els usuaris La diferència del tipus d’usuari té un doble vessant: en relació amb l’espai i en relació amb el llibre que s’hi comenta. Als espais que comenten el MSO, tot i que un nombre elevat d’usuaris no indica l’edat, per l’anàlisi dels comentaris inferim que es tracta de majors de 20 anys, ja que parlen del llibre des del record, com una lectura que recomanen als fills i que fa temps que van llegir. En el cas de DE, els usuaris són tots menors de 17 anys, menys un, com mostra la Taula 5. Però on sí que hi ha una clara coincidència en tots els casos és en el sexe dels participants, ja que els resultats coincideixen amb la tendència de la feminització de la lectura sobretot en les franges d’edat més joves. La Taula 6 mostra com tots els participants de DE són xiques ja que s’hi identifiquen com a dones. Només 3 i 2 usuaris de Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 7-30

Llengua_literatura_27.indd 18

9/2/17 14:32


Com parlen de lectura els joves en el fòrum virtual QL?

19

l’espai DE1 i DE2, respectivament, no hi aporten dades però l’anàlisi de les intervencions ho deixa clar. En el cas de MSO2, MSO3 i MSO4 es repeteix el patró ja que 28, 18 i 13 usuaris s’hi identifiquen com a dones, enfront de 5, 2 i 4 que ho fan com a homes. 4.3. Els espais Ferrándiz (2013) analitza diferents clubs de lectura virtual per classificar-los a partir de l’entorn físic i del mode de participació de l’usuari. Habitualment, aquests clubs de lectura els creen les biblioteques com una extensió dels presencials i tenen un coordinador del club que funciona com a gestor de la comunitat. Tot i que QL? no és exactament un club de lectura virtual, partim de les característiques del tercer grup de la proposta de classificació de Ferrándiz per descriure l’estructura general de la plataforma. Així doncs, caracteritzem l’espai QL? com un club de lectura virtual dependent d’una institució del govern català, basat en la participació textual asincrònica que crea grups a partir de les temàtiques, on els usuaris creen els espais per cobrir-ne les necessitats lectores. Tots els fils analitzats compten amb un administrador, però és l’espai DE3 el que acompleix fidelment les tasques que Ferrándiz (2013) li atorga: la recollida de dades dels participants, la fixació de les dates i els horaris de les sessions, l’elaboració del calendari de lectura i la preparació de la informació. Per analitzar els fils i els espais partim del model utilitzat per Herring (2007) i posteriorment adaptat per Torres (2008) per als xats. Així, doncs, els factors que descriuen els fils segons el medi són els següents:

M1 Asincronicitat

És un sistema de comunicació asincrònic, ja que no requereix que els usuaris es connecten alhora perquè els missatges s’emmagatzemen en el lloc del destinatari fins que es pot llegir. Fins i tot, en tots els fils (menys en DE3) pràcticament no hi ha referències als missatges anteriors. Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 7-30

Llengua_literatura_27.indd 19

9/2/17 14:32


20

Gemma Lluch

M2 Persistència de la transcripció

Els missatges s’emmagatzemen, poden consultar-se o contestar-se amb grans diferències de temps. En el corpus analitzen els missatges des de 2008 fins a 2013.

M3 Mida dels missatges

No hi ha un nombre de caràcters fixat ni un tampó que limiti la llargària, la majoria oscil·la entre les 134 paraules, dels més grans; fins a 7 o 8, dels menors.

M4 Canal de comunicació

El canal és exclusivament textual i escrit.

M5 Anonimat

Els usuaris s’han d’identificar per poder participar-hi i ho fan segons l’edat. Llevat els casos dels convidats de MSO1, on hi ha convidats institucionals que s’identifiquen amb el nom propi, la majoria usa un nom fals que podríem identificar amb l’avatar, tot i que no hi ha representació gràfica.

M6 Format

Els missatges apareixen ordenats cronològicament.

Pel que fa als espais que crea QL?, els factors socials i de situació que els defineixen són els següents:

S1 Estructura de participació

La comunicació és «molts a molts», en un espai públic i amb el grau d’anonimat que tria l’usuari. La mida del grup depèn de l’interès que creï entre els participants (veg. 3), així com la freqüència de l’activitat.

S2 Participants

L’anàlisi mostra una presència majoritària de dones que pràcticament és única en les franges de menys edat. No hi ha dades sobre l’ocupació, ja que el formulari d’entrada no les requereix, amb tot, pels comentaris inferim que els usuaris de més edat s’identifiquen com a mares-pares o docents. En el cas dels més joves, tots fan algun comentari que els marca com a estudiants. L’edat varia segons l’espai i el llibre. I les creences i motivacions que mostren en els comentaris són sempre relatives a la lectura, els llibres i la literatura catalana.

S3 Propòsit

El propòsit de la interacció té a veure amb el temps d’oci, preferentment, amb l’entreteniment i el fet de compartir una «passió» comuna: la lectura.

Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 7-30

Llengua_literatura_27.indd 20

9/2/17 14:32


Com parlen de lectura els joves en el fòrum virtual QL?

21

S4 Tema

L’únic tema és el llibre triat per al fil de la conversa i tots els usuaris segueixen exactament aquesta norma no escrita en cap lloc del web.

S5 To

El to utilitzat és formal amb una sintaxi pròpia de l’oral.

S6 Activitat

Es tracta d’intercanviar informació, compartir opinions i valorar la lectura en general i la compartida.

S7 Normes

Els usuaris segueixen les normes pròpies de l’espai «fòrum» tot i que no apareixen de manera explícita, també les de l’adequació social, per exemple, amb la modalització de les opinions contràries, demanant disculpes per no contestar les preguntes, etc. Alhora, segueixen les normes de la llengua, ja que les errades que s’observen no són rellevants.

S8 Codi

Usen la varietat estàndard de la llengua, menys en DE on s’usen termes més col·loquials.

De manera general, tots els fils comparteixen una comunicació asincrònica, les intervencions segueixen bàsicament el patró de redacció determinat pels models anteriors i per la pregunta o el tema que inicia cada fil, que té a veure sempre amb el comentari de les dues lectures o l’opinió personal. Els participants escriuen el seu comentari a partir del missatge inicial i tracten un únic tema, els llibres triats. La comunicació és diferida i les característiques discursives no sempre són les que Laborda (2003) descrivia com a pròpies dels fòrums de debat. Tal com s’observa a la Taula 1, en MSO1 hi ha comentaris i opinions personals dels usuaris sobre el llibre o sobre el record de la lectura, però no hi ha debat ni cap tipus d’interacció entre ells. MSO2 i DE2 es presenten com a debat, però l’anàlisi mostra el mateix tipus d’interacció que en l’espai anterior i només en dos dels 42 comentaris hi ha marques adreçades a la resta dels usuaris: «Doncs si dieu que...», «...us el recomano a tots!!!» i un comentari del 20, a DE2. Els intercanvis en MSO3 i DE1 tenen forma de conversa i alhora de debat amb intercanvis d’opinions sobre si els ha agradat o no el llibre. La interacció és present en la majoria dels comentaris a través de preguntes («Però de què va ») i respostes, marques que identifiquen la informació que apareixerà com a spoiler perquè el lector no continuï llegint o bé per reproduir el comentari anterior i contestar-lo. MSO4 és un fil que té Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 7-30

Llengua_literatura_27.indd 21

9/2/17 14:32


22

Gemma Lluch

el propòsit de comentar un llibre per valorar-lo, que recorda la seva lectura («encara era a l’escola») i demana l’opinió als participants. Els intercanvis segueixen la pauta anterior, tot i que ara la lectura és un record perquè els usuaris tenen més edat. Les mostres de la interacció tenen a veure amb els «també», que mostren una experiència compartida, la pregunta-resposta. L’espai més diferenciat és DE3, on la interacció és contínua; de fet, els comentaris prenen la forma d’una conversa virtual de vegades simultània i els intercanvis segueixen el fil de les instruccions que dóna intermitentment l’administradora i que guia absolutament la lectura compartida del llibre DE. La Taula 7 recull les característiques concretes de cada espai. 5. RESULTATS GLOBALS En síntesi, tots els espais tenen uns mateixos actors: l’administrador/ moderador, els participants en el debat i els lectors, però tot i ser un espai web unificat per un nom, una comunitat de lectura en xarxa, els tipus d’intercanvis comunicatius creen espais diferents: una llista de comentaris personals, un debat, una conversa o una lectura conjunta a la manera dels clubs de lectura presencials. L’espai mediatitza les decisions que l’emissor pren a l’hora d’escriure, l’anàlisi mostra divergències entre fils motivades per l’edat dels participants, pel tipus d’intercanvi comunicatiu i pel llibre que comenten; divergències que deriven en un ús diferenciat de les marques de formalitat, en les petjades de l’oralitat col·loquial que s’incorporen als textos, en l’ús d’emoticones i d’escriptura fonemàtica o en les alteracions de la normativa (veg. Taula 8). D’altra banda, les conclusions són similars a l’estudi de Derks et al. (2007: 847) i mostren la importància del context social en CMC: l’expressió de les emocions en CMC, mitjançant l’ús d’emoticones, és similar a l’expressió de les emocions en la comunicació cara a cara. Així doncs, s’utilitza més emoticones en contextos socioemocionals que en contextos orientats a tasques, això es relaciona amb les normes socials que marquen com és més apropiat mostrar emocions i sentiLlengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 7-30

Llengua_literatura_27.indd 22

9/2/17 14:32


Com parlen de lectura els joves en el fòrum virtual QL?

23

ments cap als amics que cap als col·legues. DE3 és l’espai on més emocions es mostren. Per tant, s’hi observen diferències segons l’edat dels usuaris i el tipus d’interacció: apareixen més emoticones en els missatges dels més joves (MSO3 i DE) i en els espais on la interacció és similar a la conversa, com en la lectura compartida (DE1 i DE3). Finalment, és també important el resultat que té a veure amb el gènere dels participants: majoritàriament són documents escrits per dones i la proporció és major en les edats inferiors (veg. Gràfic 1). 6. CONCLUSIONS Els resultats de l’anàlisi van en contra de la idea generalitzada que quan els joves i adolescents escriuen i es comuniquen a la xarxa fan més errades de normativa que en els intercanvis en paper o que no tenen cura del llenguatge. Més encara, els usuaris es disciplinen i construeixen una intel·ligència col·lectiva que vigila el compliment de les normes i el seguiment d’un protocol per compartir una lectura i donar l’opinió sobre el llibre pactat. No s’hi ha observat ni un sol comentari que no haja seguit les normes que l’administradora ha donat a l’inici de cada fil. A més, l’ús del llenguatge gràfic com ara emoticones o escriptura ideogràfica té una funció similar a la conversa cara a cara: expressa les emocions o matisa les opinions, preferentment, i sobretot ajuda a omplir aquells buits que la comunicació asincrònica deixa lliures. En conclusió, quan els adolescents i joves escriuen en aquest espai virtual tenen cura del llenguatge i respecten les normes de l’intercanvi comunicatiu. Hi ha diferència entre les converses que generen els dos llibres analitzats: si usuaris de totes les edats parlen sobre MSO, de DE només ho fan els més joves i a més és justament el fil on més emoticones s’utilitzen, perquè és una lectura que provoca més sentiments que l’anterior i, tot i que congrega menys usuaris, dóna lloc a un major nombre d’intercanvis. Els resultats de la investigació són similars a Lluch (2014): tot i que hi ha un administrador que inicia el fil i fixa el tema, són els lectors els que construeixen i fan créixer l’espai. S’adapten al model creat Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 7-30

Llengua_literatura_27.indd 23

9/2/17 14:32


24

Gemma Lluch

pel primer missatge i construeixen espais menys forçats i més propers que l’escola i la família, ja que connecten usuaris que tenen aficions similars. A pesar que l’espai depèn d’una institució pública, en aquest nou context virtual, la lectura deixa de ser una obligació escolar o una afició que provoca aïllament per transformar-se en un constructe de converses que permet l’intercanvi, dóna visibilitat als joves i possibilita teixir relacions afectives. BIBLIOGRAFIA Derks et al. (2007): Daantje Derks, Arjan E.R. Bos i Jasper von Grumbkow, «Emoticons and social interaction on the Internet: The importance of social context», Computers in Human Behavior, 23, ps. 842-849. Dresner & Herring (2010): Eli Dresner i Susan C. Herring, «Functions of the non-verbal in CMC: Emoticons and illocutionary force», Communication Theory, 20, ps. 249-268. Ferrándiz (2013): José Ulises Ferrándiz Soriano, «Clubes de lectura virtuales: el modelo por videoconferencia», Tejuelo: Revista de ANABAD, en línia a <http://www.anabadmurcia.org/ojs/index. php/tejuelo/article/view/81> [Consulta: 12-2-2014]. Fèrriz Roure (2009): Teresa Fèrriz Roure, «La Internet literària catalana. Balanç i prospectiva», Dossier Què fem amb el patrimoni? La Internet literària catalana. Balanç i prospectiva, 51, ps. 29-44, en línia a <http://eprints.rclis.org/18074/1/Teresa%20Ferriz.pdf> [Consulta: 12-3-2014]. Giltrow (2013): Janet Giltrow, «Genre and computer-mediated communication», dins: Susan C. Harring, Dieter Stein, Tuija Virtanen (eds.), Pragmatics of computer-mediated communication, Boston: De Gruyter Mouton, ps. 717-738. Herring (2007): Susan C. Herring, «A faceted classification scheme for computer-mediated discourse», Language@Internet, 4, article 1 en línia a <http://www.languageatinternet.org/articles/2007/761> [Consulta: 12-2-2014]. Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 7-30

Llengua_literatura_27.indd 24

9/2/17 14:32


Com parlen de lectura els joves en el fòrum virtual QL?

25

Laborda (2003): Xavier Laborda Gil, «Fòrums virtuals, ètica lingüística i aspectes legals», Revista de Llengua i Dret, 40, ps. 231-265. Lluch (2013): Gemma Lluch, La lectura en català per a infants i adolescents. Història, investigació i polítiques. València-Barcelona: IIFV-PAM. Lluch (2014): Gemma Lluch, «Jóvenes y adolescentes hablan de lectura en la red», Ocnos, Revista de Estudios sobre Lectura, 11, en línia a <http://dx.doi.org/10.18239/ocnos_2014.11.01> Lluch (2016): Gemma Lluch, «La prescripció en la literatura infantil: de la censura, El més petit de tots i Els Grumets de La Galera», Zeitschrift für Katalanistik, 29. Payrató (1996): Lluís Payrató, Català col·loquial. Aspectes de l’ús corrent de la llengua catalana. València: Universitat de València. Torres & Payrató (2003): Marta Torres i Lluís Payrató, «El català dels joves en els xats, correus electrònics i missatges a mòbils: una nova varietat col·loquial?», Llengua, societat i ensenyament, vol. III, Alacant: Institut Universitari de Filologia Valenciana, ps. 5-27. Torres & Cuenca (2007): Marta Torres i Maria Josep Cuenca, «La norma en les converses virtuals o xats», Actes del Tretzè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, vol. III, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, ps. 469-480. Torres (2008): Marta Torres, «Marques d’oralitat en els xats», Caplletra: revista internacional de filologia, 44, ps. 169-194. Yus (2010): Francisco Yus, Ciberpragmática 2.0. Nuevos usos del lenguaje en internet, Madrid: Ariel Letras.

Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 7-30

Llengua_literatura_27.indd 25

9/2/17 14:32


26

Gemma Lluch

ANNEX 1. Taules Taula 1. Característiques del corpus MSO Període

Documents

Participants

Edat

MSO1

No apareix

81 comentaris

81 usuaris

NS

MSO2

No apareix

42 comentaris

40 usuaris

NS

MSO3

Del 25-1-2009 al 22-9-2013

39 comentaris

27 participants

14-21

MSO4

Del 14-10-2008 al 06-10-2012

32 comentaris

26 participants

22-59

194

174

TOTALS

Taula 2. Característiques del corpus DE Període

Documents

Participants

Edat

DE1

Del 31-8-2011 al 29-9-2013

28 comentaris

15 usuaris

13-14

DE2

No apareix

20 comentaris

18 usuaris

13-16

DE3

17-7-2013 al 30-9-2013

256 comentaris

6 participants

12-14

284

39

TOTALS

Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 7-30

Llengua_literatura_27.indd 26

9/2/17 14:32


Com parlen de lectura els joves en el fòrum virtual QL?

27

Taula 3. Dades sobre les errades de normatives Documents Paraules

Normativa Accentuació

Ortografia

Morfosintaxi Lèxic

MSO1

81

 2.199

 31

 26

  7

11

MSO2

42

00.907

 19

 12

  5

 2

MSO3

39

 2.085

 36

 19

  7

 6

MSO4

32

 1.909

 31

 12

  2

 1

DE1

28

 1.692

 20

 22

 11

 3

DE2

20

00.420

  1

  3

  6

 0

DE3

256

14.233

101

214

104

34

Taula 4. Dades sobre l’ús d’escriptura ideofonemàtica i emoticones Documents

Paraules

Emoticones

Ideofonemàtica

MSO1

 81

 2.199

  0

  0

MSO2

 42

00.907

  4

  0

MSO3

 39

 2.085

 35

 12

MSO4

 32

 1.909

 13

  4

DE1

 28

 1.692

 57

 24

DE2

 20

00.420

  0

  1

DE3

256

14.233

462

101

Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 7-30

Llengua_literatura_27.indd 27

9/2/17 14:32


28

Gemma Lluch

Taula 5. Dades sobre l’edat dels usuaris Edat 12 - 14

15 - 17

18 - 20

+ 20

NC

MSO1

3

81

MSO2

10

9

21

MSO3

 4

4

4

2

13

MSO4

7

19

DE1

 9

1

 6

DE2

10

5

 3

DE3

 6

Taula 6. Dades sobre el gènere dels participants Edat

Dones

Homes

No hi ha dades

MSO1

No apareix

81

MSO2

No apareix

28

5

 7

MSO3

12-16 anys

18

2

 7

MSO4

+ 17 anys

13

4

17

DE1

13-14 anys

13

0

 3

DE2

13-16 anys

16

0

 2

DE3

12-14 anys

 6

0

 0

Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 7-30

Llengua_literatura_27.indd 28

9/2/17 14:32


Com parlen de lectura els joves en el fòrum virtual QL?

29

Taula 7. Característiques concretes de cada espai Text

Interacció

Registre

Planificació

MSO1

Comentari personal

Cap

Estàndard

Planificada

MSO2

Comentari personal

Molt poca (2/42)

Estàndard Col·loquial

Espontània Planificada

MSO3

Conversa Debat

Col·loquial Argot

Espontània Planificada

Debat

Estàndard

Espontània Planificada

DE1

Conversa Debat

Col·loquial Argot

Espontània

DE2

Comentari personal

Molt poca (1/20)

Col·loquial

Espontània Planificada

DE3

Conversa

Col·loquial Argot

Planificada

MSO4

Taula 8. Dades globals dels espais Percentatge Llibre MSO1 MSO2 MSO3

Circuit escolar

MSO4 DE1 DE2 DE3

Compra per impuls

Intercanvi

Edat usuaris

Comentari personal sense interacció

No apareix No apareix

4,1 %

0,4 %

Conversa amb interacció

12-16 anys

3,2 %

2,25 %

+ 17 anys

2,4 %

0,89 %

Conversa amb interacció

13-14 anys

Comentari personal sense interacció

13-16 anys

Conversa dirigida amb interacció

12-14 anys

Errades

Emoticones i ideogràfiques

3,4 %

0%

3,3 %

4,78 %

2,3 %

0,2 %

2,4 %

3,95 %

Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 7-30

Llengua_literatura_27.indd 29

9/2/17 14:32


30

Gemma Lluch

2. Gràfic Gràfic 1. Dades sobre el gènere dels usuaris 30 20 10 0

MSO1

MSO2

MSO3

MSO4

Dones

DE1

DE2

DE3

Homes

Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 7-30

Llengua_literatura_27.indd 30

9/2/17 14:32


EL NORD-OCCIDENTAL A LA FICCIÓ DE TV3* Laura Ferrer-Huch

Universitat Autònoma de Barcelona, Facultat de Filosofia i Lletres Correspondència: Pg. dels Abeuradors, 25. 08600 Berga Tf. 651 37 02 77 arualrerref@gmail.com ORCID ID: 0000-0003-4519-3494

Resum La televisió pública catalana es va crear amb la intenció de normalitzar el català en l’àmbit televisiu i de crear un espai audiovisual comú a tots els territoris catalanoparlants. Es va construir un model de llengua, però basat únicament en l’estàndard en modalitat central. És cert que l’estàndard nordoccidental ha aconseguit fer acte de presència a TVC, però en un percentatge molt inferior. Tenint en compte aquest estat de la qüestió, hem volgut estudiar què ocorre amb el col·loquial mediatitzat, la varietat que s’usa majoritàriament als mitjans de comunicació. El present estudi, doncs, pretén determinar quina és la presència del col·loquial mediatitzat nord-occidental a la ficció de TV3 i, sobretot, quin tractament se’n fa per poder, finalment, assenyalar quin és el model de llengua nord-occidental emprat. Per a aquest objectiu, s’analitza la llengua utilitzada a les dues úniques sèries televisives de producció pròpia que es desenvolupen en territori nord-occidental (Lo Cartanyà i Gran Nord) i que, per tant, difonen un model de llengua nord-occidental, basat en el lleidatà i en el pallarès, respectivament. Com veurem, sembla que hi ha hagut una evolució en l’ús del col·loquial mediatitzat nord-occidental des de l’any 2005, en què va aparèixer la primera producció en nordoccidental, fins a l’actualitat, però encara hi ha molts prejudicis que, mitjan­ çant la introducció a TV3 de sèries en diversos dialectes i, per tant, normalitzant la seva presència en el panorama televisiu català, ajudaríem a pal·liar. Paraules clau TV3, estàndard, col·loquial mediatitzat nord-occidental, Lo Cartanyà, Gran Nord, normalitzar

* Voldria manifestar el meu agraïment als avaluadors que han revisat la primera versió del treball i, sobretot, a la Mar Massanell, per tot el que n’he après i en continuo aprenent; també a la meva família, per ser-hi sempre; als filòlegs amb qui he compartit molt més que quatre anys d’aprenentatge; i a les millors companyes d’aventures que es podria tenir, per creure en mi més del que jo mateixa hi crec. Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 31-55 DOI: 10.2436/20.2502.01.80 ISSN (ed. impr.): 0213-6554 / ISSN (ed. electr.): 2013-9527 / http://revistes.iec.cat/index.php/LliL Rebut el 20 de juliol del 2015. Acceptat el 2 de juliol del 2016.

Llengua_literatura_27.indd 31

9/2/17 14:32


32

Laura Ferrer-Huch

Abstract: The north-western Catalan in TV3 fiction Catalan public television was created to normalize Catalan on television and to become a common audiovisual space for all the Catalan-speaking lands. A language model was built, but it just reflected the central standard language. It is true that the north-western standard has also appeared on TVC, but to a much lesser extent. Given this state of affairs, we have sought to study what happens to the colloquial version of the language, the variety that it is used mainly in media when it is publicly broadcasted. Therefore, this study aims to determine the presence of colloquial north-western Catalan in TV3 fiction and especially, how it is treated so that we can ultimately determine the north-western language model used. To this end, we analyse the language used in the only two television soap operas produced by TVC which have been developed in the north-western territory (Lo Cartanyà and Gran Nord) which therefore spread a north-western language model based on lleidatà and pallarès, respectively. As we shall see, there seems to have been an evolution in the use of colloquial mediated north-west from 2005 (when the first production in north-western Catalan appeared) until the present. However, there are still many prejudices that we could help palliate, by introducing series in several dialects on TV3 and thus normalizing their presence in the Catalan television landscape. Key Words TV3, standard, colloquial mediated north-west, Lo Cartanyà, Gran Nord, normalize

1. EL NORD-OCCIDENTAL A LA TELEVISIÓ PÚBLICA CATALANA El 10 de setembre de 1983 va néixer TV3, la televisió pública de Catalunya, amb la intenció d’oferir un servei de qualitat en llengua catalana i de convertir-se en un canal de referència per a la societat d’arreu dels Països Catalans tot i que, als seus inicis, només era present al Principat. Aquell any es van iniciar, doncs, les emissions en llengua catalana i, per tant, es va anar creant un model de llengua, això sí, basat únicament en el català estàndard en la seva varietat central. Per tant, l’única varietat difosa pels mitjans de comunicació era la central i s’explica que s’escollís aquesta i no pas el català nord-occidental, també present al Principat, perquè Barcelona, el centre econòmic i Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 31-55

Llengua_literatura_27.indd 32

9/2/17 14:32


El nord-occidental a la ficció de TV3

33

polític de Catalunya, es troba en territori central i també perquè la varietat central concentra un major nombre de parlants i es considera més prestigiosa que no pas la nord-occidental, molt sovint menystinguda perquè s’associa a la pagesia i al món rural. Tot i aquesta presència única del català central en el món televisiu, però, a poc a poc s’hi van anar afegint professionals provinents de territoris nordoccidentals, que van fer possible la incorporació de la seva varietat en el panorama televisiu del moment (Massanell i Messalles 2009: 160). Per tant, ha sigut a partir de tots aquests professionals que s’ha pogut començar a sentir l’estàndard nord-occidental a TVC, encara que la presència del central continua essent-hi molt superior. Fins ara hem parlat sobre la presència (o, més aviat, absència) de l’estàndard nord-occidental a TVC, però què ocorre amb el col·lo­ quial mediatitzat nord-occidental? El terme «col·loquial mediatitzat» va ser encunyat pel grup Llengua i Mèdia en el llibre titulat La subtitulació del col·loquial. Seria, com en el cas de l’estàndard oral, un tipus de llengua per a un receptor grupal, però no conté totes les característiques de l’estàndard, sinó que és una modalitat que es troba entre la llengua estàndard i la col·loquial perquè pretén ser més espontània i busca, sobretot, empatitzar amb els receptors. Aquesta varietat de col· loquial és la que s’usa majoritàriament als mitjans audiovisuals i, seguint Bassols (Bassols & Segarra 2009: 16), distingirem entre «col· loquial mediatitzat espontani», que seria aquell que és present en els magazins, i «col·loquial mediatitzat elaborat que fingeix espontaneïtat», que és el que ens interessa perquè és el que s’utilitza en les telenovel·les. Pel que fa al col·loquial mediatitzat espontani nordoccidental, va passar el mateix que amb l’estàndard en modalitat nord-occidental, és a dir, que es va començar a introduir a TVC grà­cies a la incorporació de professionals provinents d’aquesta àrea geogràfica. Referent al col·loquial mediatitzat elaborat que fingeix espontaneïtat, però, l’assumpte no és tan senzill, ja que no és suficient disposar d’un professional nord-occidental, sinó que cal una motivació argumental dins la sèrie en qüestió per justificar-hi la presència de la varietat nord-occidental (Massanell i Messalles 2009: 162). Això, d’entrada, és molt complicat tenint en compte que pràcticament totes les sèries de producció pròpia que s’han fet es desenvolupen en territori central: al Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 31-55

Llengua_literatura_27.indd 33

9/2/17 14:32


34

Laura Ferrer-Huch

Penedès (Nissaga de poder), al Maresme (La Riera), a Breda (Ventdelplà), a Barcelona (El cor de la ciutat; Plats bruts; Mar de fons...), etc. De fet, en molts casos, els actors nord-occidentals han de recórrer al dialecte central per a les seves interpretacions perquè, d’una banda, ja hem dit que la major part de produccions es fan en central i, per tant, la majoria d’ofertes de feina van dirigides a actors que utilitzin aquesta varietat i, de l’altra, si els actors també es dediquen al doblatge (fet molt freqüent), necessàriament han de dominar la varietat central, ja que els doblatges en nord-occidental són inexistents (Massanell i Messalles 2009: 163). Tot i això, hem pogut sentir la varietat nordoccidental en algunes de les produccions pròpies de TVC gràcies a l’aparició de personatges secundaris o esporàdics, encara que en comptades ocasions. El cas que ens ocupa, però, té a veure amb dues excepcions a aquesta regla general. Es tracta de dues sèries de producció pròpia creades en els últims anys i que es desenvolupen en territori nordoccidental: Lo Cartanyà i Gran Nord. 2. FICCIÓ EN NORD-OCCIDENTAL: LO CARTANYÀ I GRAN NORD Lo Cartanyà es va emetre entre el 16 de setembre de 2005 i el 19 d’abril de 2007 i, en total, consta de 39 episodis. Va néixer arran de l’èxit d’un personatge anomenat precisament Cartanyà que feia d’home del temps als programes 7 de notícies (2001) i Set de nit (2001-2002). La sèrie està ambientada en un poble inconcret de la plana de Lleida i gira entorn del personatge del Cartanyà que, després d’obtenir certa fama fent d’home del temps a la televisió, és despatxat i ha de tornar al seu poble natal. La major part dels personatges que apareixen a la sèrie usen el subdialecte lleidatà,1 tot i que molts d’ells no estan interpretats per 1.  Parlar de l’àrea central del nord-occidental, que inclouria el Segrià i, per extensió, les comarques veïnes, que serien la Noguera, les Garrigues i l’Urgell. Vegeu Veny & Massanell i Messalles (2012: 21). Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 31-55

Llengua_literatura_27.indd 34

9/2/17 14:32


El nord-occidental a la ficció de TV3

35

actors que tinguin aquesta varietat com a pròpia, sinó que són parlants del català central i, en un cas, del mallorquí. Per tant, la majoria d’actors ha hagut d’aprendre el dialecte per poder fer el seu paper a la sèrie. Tot i això, hi ha dos actors que sí que provenen de territori nord-occidental: Xavier Bertran (Vicenç Cartanyà) i Carles Canut (Miquel Cartanyà). Cal precisar, però, que Bertran parla lleidatà perquè té els orígens familiars a Balaguer (Noguera), però va néixer a Terrassa i, de fet, el dialecte que utilitza quan apareix als mitjans de comunicació és el central. D’altra banda, Carles Canut prové de Gerri de la Sal (Pallars Sobirà) i, per tant, és cert que parla nord-occidental però, concretament, parla pallarès, que és un subdialecte diferent del lleidatà. Això pot provocar que, a més dels problemes d’inadequació, és a dir, d’ús de certes formes que no es corresponen amb el dialecte en qüestió, que ja es donen per descomptat (i que, d’altra banda, són totalment comprensibles) pel que fa als altres actors, també puguem trobar problemes d’aquest tipus atribuïbles a aquests dos professionals, en un cas per influència de la varietat central i, en l’altre, per la realització d’algun tret que el pallarès no comparteixi amb el lleidatà. Tot i que la majoria de personatges de la sèrie parlin lleidatà, trobem dues excepcions: en primer lloc, el Bardagí, un barceloní que parla un català central xava, és a dir, caracteritzat per l’ensordiment de sibilants, l’obertura de la vocal neutra en [a] i el ieisme generalitzat (Massanell i Messalles 2009: 164); en segon lloc, l’Angawa, un personatge negre que ha après l’estàndard en modalitat central i que, segons el web de la sèrie, «parla un català perfecte». Deixant de banda el fet, que no deixa de ser còmic, que un personatge nouvingut, un jove de raça negra, sigui el que, en teoria, parla millor el català, cal destacar que, en realitat, Miquel Àngel Ripeu (l’actor que fa d’Angawa) no parla un català central tan perfecte com diu el web. Tot i que aquest actor va néixer a Castelldefels, té els orígens familiars a Guinea Equatorial i això provoca que faci menys neutralitzacions del que tocaria (r[e]p[e]tir, r[e]spiració, t[e]rminal, etc.), que atribueixi un timbre inadequat a algunes vocals mitjanes anteriors en posició tònica (descui­ d[e]m, llit[e]t, anomen[e]m, etc.), que segregui la iod en alguns casos (a[jʃ ]í, de[jʃ]ar), etc., a més de provocar que cometi alguna incorrecció (a mi també em fa molta, de ràbia). Per tant, no deixa de ser significatiu Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 31-55

Llengua_literatura_27.indd 35

9/2/17 14:32


36

Laura Ferrer-Huch

que, tot i la finalitat còmica de la tria, s’etiqueti el català de l’Angawa com a «perfecte» tot i que no ho és en absolut. Això, doncs, dóna peu a pensar que, com ja apuntava Massanell i Messalles (2009: 164), si es diu que aquest personatge parla un català «perfecte», és perquè usa la varietat central, en contrast amb el nord-occidental dialectal de la resta de personatges. Finalment, cal destacar el Garretó, un personatge d’origen murcià que parla un lleidatà molt influït per la seva llengua materna, el castellà. Tot i això, en la seva parla podem veure algunes de les característiques típiques del lleidatà que explicarem més endavant i que podríem exem­ plificar amb els mots m[i]njat, vatres o posar-me [pozám]. A més, en molts casos el Garretó pronuncia les a finals com a [e] en un intent d’imitar les [ε] finals del lleidatà. Pel que fa a la segona telenovel·la produïda en nord-occidental, Gran Nord, consta de 26 episodis i va estar en antena des del 7 de maig de 2012 fins al 22 de juliol de 2013. Gira entorn del personatge d’Anna Obach, una subinspectora dels Mossos d’Esquadra que, arran de problemes amb els seus superiors, acaba sent destinada a Gran Nord, una vall poc coneguda dels Pirineus que és on, de fet, l’Anna tenia els seus orígens familiars. Com a Lo Cartanyà, la majoria de personatges parlen nord-occidental tot i que, en aquest cas, parlen el subdialecte pallarès,2 que presenta diferències significatives respecte del lleidatà. La meitat dels actors que interpreten aquests personatges tenen com a propi el dialecte central, però l’altra meitat són parlants del català occidental, tot i que no hi ha cap parlant del pallarès.3 Com a Lo Cartanyà, a Gran Nord apareixen personatges d’origen estranger que parlen nord-occidental. Un d’ells és la Tànja, una immigrant de l’est que, de fet, és la narradora de la sèrie. Parla en pallarès tot i que, com és lògic, fa servir algun tret que no és propi d’aquest dialecte, com ho seria l’ús del fonema /v/. Aquest personatge apareix 2.  Subdialecte del nord-occidental que es parla al Pallars, sobretot al Pallars Sobirà, tot i que hi ha trets del pallarès que es poden trobar a Andorra i, fins i tot, a l’Alt Urgell. Vegeu Veny & Massanell i Messalles (2012: 21). 3.  Eduard Muntada és el parlant més proper al pallarès perquè és de Tremp i la Conca de Tremp té un parlar a mig camí entre el nord-occidental més general i el pallarès (Romero i Galera 2001). Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 31-55

Llengua_literatura_27.indd 36

9/2/17 14:32


El nord-occidental a la ficció de TV3

37

regularment a la sèrie, però n’hi ha d’altres que hi apareixen ocasionalment, com és el cas de Tomeu i Romeu, una parella de gendarmes que són habitants d’un poblet francès molt proper a la frontera, o el director del museu dels Pirineus. Tots tres parlen un català nordoccidental afrancesat, amb tendència a fer caure l’accent a l’última síl· laba, ús de la erra uvular, etc. Pel que ens interessa, però, ens centrarem només en aquells personatges de les dues sèries que tenen com a llengua materna el nordoccidental i deixarem de banda els que parlen el dialecte central o aquells que han adquirit el nord-occidental gràcies a un procés d’aprenentatge. L’objectiu del treball és veure quin és el model de llengua nord-occidental que s’ha fet servir i que, per tant, s’està difonent a través de la televisió pública catalana i també determinar si hi ha hagut una evolució pel que fa a aquest model des de l’any 2005, en què va aparèixer la primera producció en nord-occidental, fins ara. Per fer-ho, hem escollit, en primer lloc, dos capítols que hem considerat representatius de Lo Cartanyà i Gran Nord, les dues úniques sèries fetes en nord-occidental. Ens hem decidit pel 1r capítol de la 2a tem­porada en ambdós casos perquè, d’aquesta manera, ens assegurem que no hi hagi vacil·lacions pel que fa al model de llengua, fet que es podria produir als inicis de la sèrie, quan el model de llengua podria no estar del tot definit o establert.4 Seguidament, hem dut a terme una audició dels capítols, titulats «Houston» (16-12-2005) —Lo Cartanyà— i «Retorn a Nord» (29-4-2013) —Gran Nord. El primer té una durada de 32:53 min i el segon, de 53:52 min però, tot i la diferència de durada, aquesta es veu compensada pel fet que, al capítol «Retorn a Nord», bona part de l’acció s’esdevé a Barcelona i, per tant, hi ha molts moments en què l’única varietat present a la sèrie és la central. A partir de l’audició dels capítols, hem efectuat el buidatge de dades i, a continuació, n’hem fet una anàlisi. Tenint en compte la informació que n’hem extret, hem dut a terme una classificació de les caracte­ rístiques del nord-occidental utilitzat a cada sèrie i, finalment, hem 4.  Cal apuntar que, a diferència de Lo Cartanyà, Gran Nord va gaudir de l’assessorament lingüístic no d’un de sol, sinó d’un grup de lingüistes, així com també de l’Oficina de Llengua i Literatura de Ponent i del Pirineu de la Universitat de Lleida, que van ser els encarregats de definir el model de llengua i fer-ne el seguiment. Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 31-55

Llengua_literatura_27.indd 37

9/2/17 14:32


38

Laura Ferrer-Huch

comparat el model de llengua de les dues produccions a partir dels dos capítols en qüestió. En primer lloc, doncs, interessa de veure quines són aquelles característiques del català nord-occidental que apareixen en ambdues sèries. Posteriorment, veurem quins trets específics del lleidatà i del pallarès trobem a Lo Cartanyà i Gran Nord respectivament i, finalment i a partir dels resultats obtinguts, podrem arribar a una conclusió sobre el model de llengua nord-occidental usat en un i altre cas. A causa de la manca d’espai, només tindrem en compte aquelles característiques del nord-occidental que ens han permès d’establir algun tipus de comparació entre ambdues sèries o aquells trets, específics del lleidatà o del pallarès o no, que són força presents als capítols analitzats i que considerem rellevants a l’hora d’establir quin és el model de llengua en cadascuna de les produccions. Com veurem, algunes de les característiques observades seran considerades estàndard segons la Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana i, en canvi, d’altres quedaran excloses de la proposta «oficial»5 perquè, com ja hem exposat, el col·loquial mediatitzat s’allunya de l’estàndard per aconseguir una major espontaneïtat i per empatitzar amb els receptors. 3. CARACTERÍSTIQUES DEL NORD-OCCIDENTAL PRESENTS EN AMBDUES SÈRIES 3.1. Vocalisme àton •  En català occidental es mantenen els diftongs creixents qua, gua tant en posició tònica com àtona, a diferència de la tendència que té el català oriental a monoftongar-los (Veny 1991: 131). Ex: g[wa]rdat i q[wá]tre (Lo Cartanyà) o g[wa]ntera i q[wá]tre (Gran Nord). Quan aquests diftongs es troben en posició àtona, però, poden arribar a monoftongar-se i és per això que podem trobar pronúncies com 5.  Cal tenir present que diversos autors (Turull 1996; Julià-Muné et al. 2004) han fet revisions de la Proposta i, per tant, alguns dels trets observats queden fora de l’estàndard «oficial» però, en canvi, formarien part de l’estàndard seguint aquestes propostes. Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 31-55

Llengua_literatura_27.indd 38

9/2/17 14:32


El nord-occidental a la ficció de TV3

39

[koɾánta] per quaranta, en el cas de Lo Cartanyà, o [kon]sevol per qualsevol a Gran Nord. Aquest fenomen és considerat no recomanable segons la Proposta elaborada per l’IEC, però no és estrany que aparegui en aquestes produccions perquè en ambdós casos es vol aconseguir reflectir una llengua propera a la parla col·loquial. •  La e àtona en posició inicial absoluta s’articula com a [a], especialment si va seguida de sibilant o nasal. Com més familiar és el mot, més probable és que això passi (Carrera-Sabaté 2002). Aquest tret és també present en ambdues sèries, tot i que no amb la mateixa freqüència, ja que a Lo Cartanyà es dóna pràcticament en la totalitat dels casos, mentre que a Gran Nord hi ha força casos de pronúncia idèntica a la grafia ([e]). Aquesta distinció es podria explicar perquè a Lo Cartanyà hi ha una voluntat de fer servir els trets més marcats del lleidatà i, per tant, qualsevol mot que tingui el context propici, sigui del registre que sigui, presenta aquesta característica, mentre que Gran Nord només fa aparèixer aquest tret en aquells mots més familiars o col·loquials i, en canvi, no el fa servir en mots de tipus culte o propis de registres més formals. Ex: [a]stàs, [a]ncarrego, [a]nvolten, [a]goista, [a]scabetx, etc. (Lo Cartanyà); [a]stic, [a]spera’t, [a]squena, [a]ntenc però [e]conomia, [e]lefants, [e]difici, etc. (Gran Nord). Aquest tret és considerat admissible en àmbit general però només en registres informals i, tot i la diferència de freqüència, apareix en ambdues sèries perquè hi ha una voluntat d’apropar-se al nord-occidental col·lo­ quial real. •  Sovint, les e àtones es tanquen en [i] per influència d’una i tònica o d’una consonant palatal. Aquest fenomen s’estén a les paraules d’una mateixa família (Veny & Massanell i Messalles 2012: 13). Aquest tret, considerat no recomanable per la Proposta, apareix de manera abundant a Lo Cartanyà i, en canvi, és força residual a Gran Nord. Podem exemplificar el paper que té en ambdues sèries a partir de Pepito, que a Lo Cartanyà apareix pronunciat P[i]pito i, en canvi, a Gran Nord, P[e]pito. Aquesta diferència de freqüència ens torna a de­ mostrar que a Lo Cartanyà hi ha una voluntat de fer aparèixer a la sèrie trets marcats, com ho és aquest, mentre que a Gran Nord s’ha volgut reflectir un tipus de llengua més versemblant i, per aquest motiu, no s’han exagerat al màxim els trets dialectals. Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 31-55

Llengua_literatura_27.indd 39

9/2/17 14:32


40

Laura Ferrer-Huch

•  La o àtona en posició inicial absoluta té molta tendència a diftongar-se en [aw]. Aquest canvi s’explica per fonètica sintàctica, ja que el contacte a + o àtones (ex: la oliva) propicia la formació del diftong, que es reinterpreta i s’acaba estenent a tots els mots començats per o àtona (Alegre 1991: 176).6 Aquest fenomen apareix a les dues sèries, tot i que no en trobem gaires exemples. De fet, a Lo Cartanyà n’hi ha tres casos (aurelles, auperació i [awβɾíʃ] —obre—) i, a Gran Nord, només un ([awβɾí] —obrir—). Tot i això, és cert que a Gran Nord trobem força contextos en què aquest fenomen es podria donar i no es dóna (tal com passa en el col·loquial real), ja sigui perquè es tracta d’un nom propi (Oriol), perquè els mots són més aviat cultes o s’usen en registres més formals (olímpic, hotel, honor) o perquè es parteix d’una o tònica (fet que també veiem a Lo Cartanyà) i, per tant, el procés és més complex i és possible que la diftongació en [aw] no es produeixi a tots els territoris de parla occidental amb la mateixa freqüència (on para, on és, etc., —Lo Cartanyà—; on t’has ficat, on deixar els diners —Gran Nord—). En canvi, a Lo Cartanyà tan sols hi ha, a més, el terme ordenador, que seria un context en què també podria produir-se la diftongació i això no passa però, en aquest cas, és lògic que no es produeixi perquè es tracta d’un castellanisme. Cal dir que, pel que fa a Lo Cartanyà, és remarcable el fet que aquest fenomen no aparegui en tots els contextos en què seria possible ja que, tenint en compte el fet que sempre s’escullen els trets més connotats del lleidatà, això és el que seria esperable. Semblaria, doncs, que, en els casos amb [o] àtona inicial, els actors no han parat prou atenció a la pronúncia.7 6.  Encara que els exemples d’aquest fenomen que apareixen als manuals presentin la o en síl·laba lliure, la diftongació de la o en síl·laba travada és també perfectament possible, com ho demostren tant la pronúncia [awm]plir (omplir) que el DCVB recull a Artesa de Segre, com [awm]plert (omplert) o [awnd] ets? (on ets?), pronúncies que hem recollit i que corresponen a dades dialectals de la parla d’Arbeca. 7.  Massanell i Messalles (2009: 166) documenta la pronúncia [a(w)]n va a parar a Lo Cartanyà i això demostra que, si més no, en algun capítol apareixia la diftongació també en els casos en què es partia d’una o tònica. Per tant, això dóna més pes a la idea que les pronúncies amb [o] àtona inicial d’aquest capítol (deixant de banda el cas del castellanisme) s’han d’entendre com a problemes d’inadequació, provocats pel fet que els actors són parlants d’una altra varietat dialectal. Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 31-55

Llengua_literatura_27.indd 40

9/2/17 14:32


El nord-occidental a la ficció de TV3

41

•  El català occidental tendeix a conservar tant la vocal àtona pretònica final en el context oclusiva + /aɾa/ com la vocal àtona pretònica seguida de r. En el cas de Lo Cartanyà, veiem clarament aquesta tendència, ja que hi apareixen els mots veritat o esperit pronunciats [beɾitát] i [aspeɾít].8 En canvi, el mateix mot veritat apareix pronunciat [bɾitát] en tots els casos a Gran Nord. La pronúncia típica del nordoccidental (amb conservació de la vocal àtona) apareix testimoniada a l’ALDC en termes com berenar o safareig. Aquests mateixos mots, però, apareixen, en alguns casos, amb pèrdua d’aquesta vocal a l’àrea ribagorçanopallaresa.9 Per tant, segons les dades de l’ALDC, sembla que al Pallars i la Ribagorça hi ha més tendència a perdre aquesta vocal que a l’àrea central del nord-occidental i això explicaria perquè a Gran Nord apareix únicament la pronúncia [bɾitát] i, en canvi, a Lo Cartanyà hi ha una clara conservació de la vocal àtona. Tot i això, també és possible entendre les pronúncies amb pèrdua de la vocal àtona que apareixen a Gran Nord com a problemes d’inadequació, causats per la interferència de la parla pròpia dels actors. Pel que fa a la conjunció però, cal dir que en ambdues sèries es pronuncia tant amb conservació de la vocal àtona com amb elisió d’aquesta. En aquest cas, la pronúncia amb pèrdua de la vocal àtona també és pròpia del nord-occidental i això es pot deure al fet que és un mot d’ús molt habitual i, per tant, hi ha una tendència a escurçar-lo. A més, cal destacar que, en força ocasions, aquesta conjunció es realitza com a [péɾo] que, de fet, seria una interferència lingüística perquè es correspondria amb la pronúncia típica del castellà. Aquesta forma, de què ja tenim constància a Coromines (1995), hauria de ser, com molt bé diu aquest autor, rebutjada en català. Per tant, tot i que és cert que aquest desplaçament d’accent és habitual en el nord-occidental col·loquial, [péɾo] no s’hauria d’incloure en la tria de formes per a l’establiment d’un model de col· loquial mediatitzat nord-occidental perquè, com reiteren Julià-Muné et al. (2004: 74), es tracta d’una forma no aconsellable. 8.  Només en una ocasió, l’actriu Eva Barceló pronuncia veritat amb pèrdua de la vocal àtona pretònica però, en aquest cas, es tracta d’un problema d’inadequació ja que, en el seu dialecte, aquesta vocal té molta tendència a desaparèixer. 9.  Prenem com a referència berenar i safareig perquè veritat i esperit no apareixen a l’ALDC. Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 31-55

Llengua_literatura_27.indd 41

9/2/17 14:32


42

Laura Ferrer-Huch

3.2. Consonantisme •  Emmudiment de la r final dels infinitius, dels noms polisíl·labs i d’alguns monosíl·labs, com s’esdevé en la major part del català oriental. De fet, en nord-occidental es va més enllà perquè fins i tot s’elideix la erra final dels infinitius quan van seguits per un clític (JuliàMuné et al. 2004: 47), fet que es considera no estàndard. Aquest fenomen és present de manera abundant en ambdues sèries: mirar-se [mirás], tractar-me [traktám], dir-te [dít], etc. (Lo Cartanyà); dir-li [díli], fer-ho [féw], ajudar-se [aʒuδás], etc. (Gran Nord). 3.3. Morfologia nominal •  A Lo Cartanyà apareix ignoranta, una forma femenina analògica d’un adjectiu invariable. La formació de femenins a partir d’adjectius acabats en -ant, -ent, si bé és acceptable en l’àmbit col·loquial, no ho és en el normatiu. Lo Cartanyà, però, no és una sèrie que es vulgui cenyir a la normativa i, a més de fer-s’hi determinades concessions perquè el tipus de llengua usada sembli col·loquial (fet que és imprescindible en qualsevol producció de ficció), s’hi fan servir volgudament els trets més connotats del lleidatà per reforçar-ne la comicitat. Cal destacar, també, que al Segrià s’ha creat una forma femenina per al quantitatiu prou, tot i que generalment és invariable. Aquesta forma prouta, considerada no estàndard, s’ha creat per analogia amb aquells quantitatius que sí que tenen flexió (molt/a, tant/a, etc.) i també apareix testimoniada a la sèrie. Quant a Gran Nord, no hem pogut detectar cap sufix invariable al capítol i, per tant, no podem saber si a la sèrie s’aplica també, en alguns casos, aquest tipus d’analogia. •  El nord-occidental manté, per al masculí, les formes plenes o etimològiques de l’article (lo, los) en lloc de les reforçades (el, els). També utilitza les formes plenes dels pronoms febles (me, te, se, etc.) tot i que, seguits de mot que comença en vocal o després de mot que acaba en vocal, se n’usen les formes reduïdes, de base purament consonàntica (Veny & Massanell i Messalles 2012: 15). Les formes Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 31-55

Llengua_literatura_27.indd 42

9/2/17 14:32


El nord-occidental a la ficció de TV3

43

plenes de l’article es consideren admissibles en àmbit restringit i en registres informals i, en canvi, l’ús proclític de les formes plenes dels pronoms febles (a excepció de mos) es considera admissible en àmbit general. En territori nord-occidental hi ha, actualment, una alternança entre les formes plenes (tant de l’article com dels pronoms febles) i les reforçades, aquestes últimes pronunciades habitualment amb [a] inicial perquè, com hem dit anteriorment, en els mots d’ús freqüent en què hi ha una e àtona inicial, aquesta se sol realitzar [a]. Tot i que a Lo Cartanyà s’usen majoritàriament les formes etimològiques de l’article perquè són les més marcades i només trobem esporàdicament alguna forma reforçada d’aquest, en el cas dels pronoms febles sí que observem a la sèrie una alternança entre formes plenes i formes reforçades. A Gran Nord, en canvi, hi ha una presència molt més elevada de les formes reforçades de l’article, encara que continua havent-hi una major freqüència de formes plenes i, pel que fa als pronoms febles, només veiem aquesta alternança en el pronom de 3a p. A més, també cal destacar que, si bé a Lo Cartanyà les formes reforçades es realitzen majoritàriament amb [a] inicial, a Gran Nord es dóna el cas contrari. •  El pronom feble de 1a p. del pl. presenta, per analogia amb altres formes de 1a p., una m inicial i, per tant, és mos. Quant a la forma plena de 2a p. del pl. (vos), cal precisar que ha anat retrocedint a favor de la forma us, que actualment és la que es fa servir majoritàriament en nord-occidental i que és l’única que apareix en ambdues sèries. Cal destacar, finalment, que les formes mos i vos perden la s en contacte amb el pronom partitiu en (Coll 1991: 26). Tot i que a Gran Nord no hem trobat cap context que afavoreixi l’aparició d’aquest fenomen i, per tant, no podem saber si es té en compte o no, sí que n’hem observat mostres a Lo Cartanyà (se [mon] va, [mon] surten, [mon] queden, etc.), precisament pel fet que és molt marcat i no es considera estàndard. •  Natres i vatres són una de les variants de nosaltres i vosaltres presents en territori occidental.10 És per aquest motiu que no és gens estrany que tinguin representació en ambdues sèries tot i que, segons la Proposta, són formes no recomanables. 10. DCVB, s. v. «nosaltres» i «vosaltres». Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 31-55

Llengua_literatura_27.indd 43

9/2/17 14:32


44

Laura Ferrer-Huch

3.4. Morfologia verbal •  En nord-occidental s’articula una [e] final a la 3a p. del sg. del present d’indicatiu dels verbs de la 1a conjugació i de l’imperfet i el condicional de totes (Julià-Muné et al. 2004: 34). Així, la 1a p. (amb [a] final, que en lleidatà es pronunciaria [ɛ], o [o] en el cas del present) quedaria diferenciada de la 3a p. (amb [e] final). S’ha arribat a aquestes formes diferenciades perquè el nord-occidental és el dialecte que més rebutja el sincretisme, és a dir, que és un dialecte que vol evitar les coincidències formals entre elements gramaticalment diferents. En ambdues sèries es té en compte aquest tret que, de fet, es considera propi de l’àmbit restringit. Ex: (3a p.) què pass[e], s’infect[e], em pic[e], m’agradari[e], etc., en el cas de Lo Cartanyà; teniv[e], esper[e], arrib[e], pass[e], etc., en el cas de Gran Nord. Trobem també problemes d’inadequació referents a aquest fenomen, cosa que, d’altra banda, és totalment comprensible tenint en compte que els actors han de parlar en un dialecte que no els és propi. Alguns casos en què observem problemes d’aquest tipus serien l’únic que es torn[a] és lo bon dia, jo estav[e] assentad[e] aquí (Lo Cartanyà) i (jo) dixav[e], estav[e], podiv[e], hauri[e], (què us) pass[a] (Gran Nord). 4. CARACTERÍSTIQUES ESPECÍFIQUES DEL LLEIDATÀ PRESENTS A LO CARTANYÀ •  A les comarques centrals del dialecte nord-occidental la a àtona final s’articula [ε] (Julià-Muné et al. 2004: 34). Aquest tret és exclusiu d’aquesta zona i això fa que sigui molt característic del parlar lleidatà. La sèrie, evidentment, recull aquesta característica i, com que té molta freqüència d’ús, en trobem nombrosos exemples: Tild[ε], sed[ε], hor[ε], pen[ε], mic[ε], etc. En alguns casos, la pronúncia d’aquesta [ε] es percep com a molt exagerada, especialment en certs mots (èczema [aksέmε], guapa [gwápε]) que pronuncia l’actor Carles Martínez (Anselmo). Això, però, és normal tenint en compte que aquest actor parla català central i, per tant, no està acostumat a realitzar aquest tipus de pronúncies. Tot i això, en una sèrie com Lo Cartanyà aquestes Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 31-55

Llengua_literatura_27.indd 44

9/2/17 14:32


El nord-occidental a la ficció de TV3

45

pronúncies exagerades no sobten tant com ho podrien fer en una producció de to més seriós perquè, com ja s’ha demostrat, la sèrie se serveix dels trets més marcats del lleidatà com a un recurs humorístic més i, per tant, exagerar aquests trets pot fer-ne augmentar la comicitat. Cal destacar que, tot i que aquest tancament només és considerat admissible en àmbit restringit i en registres informals a la Proposta, es considera perfectament admissible i, fins i tot, recomanable a l’ésAdir, el portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. •  A la terminació de l’imperfet d’indicatiu dels verbs de la 1a conjugació hi ha una v, que en nord-occidental es pronuncia com una consonant labial ([β]) i no pas labiodental ([v]). Les formes col·loquials d’aquest temps, però, no presenten la bilabial de la terminació: -[áɛ], -[áes], -[áe], -[áɛm], -[áɛw], -[áen] (Veny & Massanell i Messalles 2012: 17). A la zona central del nord-occidental hi ha encara una altra forma col·loquial per a l’imperfet d’indicatiu dels verbs de la 1a conjugació. Aquesta forma va un pas més enllà perquè també es perd la bilabial, però això es compensa afegint-hi una iod antihiàtica: -[ájɛ], -[ájes], -[áje], -[ájɛm], -[ájɛw], -[ájen]. Tot i que les variants sense bilabial (amb iod o sense) conviuen en els àmbits més informals i esperaríem trobar-ne indistintament unes o altres, el cert és que en el capítol de Lo Cartanyà que estem analitzant només apareixen les variants sense iod antihiàtica (semblae, necessitáem).11 D’altra banda, només en una ocasió apareix una forma amb bilabial: estava. Les formes col·loquials nord-occidentals de l’imperfet no tenen cabuda dins de l’estàndard. •  L’àrea central i meridional del català occidental té unes formes característiques per al present de subjuntiu: la 1a p. del sg. presenta el morfema /a/ (realitzat [a] o [ε] segons la zona), però les persones 2a, 3a i 6a presenten el morfema de mode-temps /o/ ([o]) (Veny & Massanell i Messalles 2012: 18). D’aquesta manera s’evita, com en d’altres casos comentats anteriorment, el sincretisme entre la 1a i la 3a persones del singular. Aquestes formes característiques d’una part del nord11.  Tot i això, Massanell i Messalles (2009: 167) sí que documenta una alternança entre les formes col·loquials de l’imperfet d’indicatiu (amb iod i sense) a la sèrie. Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 31-55

Llengua_literatura_27.indd 45

9/2/17 14:32


46

Laura Ferrer-Huch

occidental, però, tenen una connotació negativa pels mateixos parlants, ja que es consideren vulgars. És per aquest motiu que sovint les substitueixen per les formes clàssiques en /a/ o /e/ del català occidental o, cada vegada més, per les formes en /i/ del català central, a causa de la influència que té l’estàndard difós (l’estàndard en modalitat central) en el nord-occidental en general. Aquestes formes no estàndard amb /o/ són molt abundants al capítol de Lo Cartanyà (tractos, estigos, mogos, preocupos, etc.), tot i que hi apareixen, en la mateixa proporció, les formes amb /i/ típiques del català central (facis, deixis, sigui, tinguis, etc.). Tenint en compte la mena d’opcions lingüístiques que s’escullen a la sèrie, entenem que aquests subjuntius en /i/ que apareixen al costat dels subjuntius típics de la zona (en /o/) corresponen a problemes d’inadequació, causats per la influència dels dialectes orientals, propis de la majoria d’actors de la sèrie. A banda dels actors parlants de dialectes orientals, hem d’entendre que aquest tipus de problemes apareguin també en el cas de Xavier Bertran, ja que és parlant del nord-occidental però probablement no té una competència del tot plena d’aquest dialecte a causa de la gran influència que ha rebut de la varietat central. 5. CARACTERÍSTIQUES ESPECÍFIQUES DEL PALLARÈS PRESENTS A GRAN NORD •  Hi ha una major freqüència de [ε] tòniques que en la resta de parlars occidentals perquè els grups llatins -ai-, -act- i els sufixos -ariu, -aria i -oriu evolucionen cap a [έ] (Alegre 1991: 181). Ex: ma(g)is > m[έ]s, carrarius > carr[έ]rs, cochlearia > Cull[έ]ra, etc. En algun cas, observem problemes d’inadequació pel que fa al timbre d’aquestes vocals, però l’aparició d’aquests problemes és totalment comprensible si tenim en compte que aquesta és una característica exclusiva d’aquest subdialecte i que cap dels professionals que actua a la sèrie és parlant del pallarès. •  En el parlar del Pallars, els grups secundaris -n’r- i -l’r- no reben una d epentètica (Veny 1991: 139). És per això que a la sèrie trobem pronúncies del tipus vin’ran, tin’ré o tin’rem, tot i que és cert Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 31-55

Llengua_literatura_27.indd 46

9/2/17 14:32


El nord-occidental a la ficció de TV3

47

que també podem parlar d’algun problema d’inadequació (tindrim, entendrís, tindràs), causat per la influència de la pronúncia pròpia dels actors. Aquest tret és admissible en àmbit restringit i en registres informals. Per tant, formaria part del pallarès col·loquial. •  Partint de -i-, -d[j]-, -b[j]- i -g[j]- s’obté una iod (Veny & Massanell i Messalles 2012: 23). Trobem dos exemples d’aquest tret: pu[j]aré i pu[j]ar. Tot i que semblaria que projecte (< proiectum) també hauria de quedar afectat per aquest fenomen, la pronúncia correcta és pro[ʒ]ecte, ja que es tracta d’un mot culte. Aquestes pronúncies amb iod no són considerades estàndard. •  Als manuals s’apunta que, en pallarès, sovint no es produeix la palatalització de -nn-, però aquest tret no és present a la sèrie (o almenys en aquest capítol), ja que només hem trobat pronúncies amb palatalització: a[ ɲ]s (< annus) o enga[ ɲ]s i desenga[ ɲ]a’t, que deri­ven del verb *ingannare. De totes maneres, Julià-Muné et al. (2004: 44) assenyalen que aquest és un fenomen en retrocés. Per tant, és possible que l’absència d’aquesta característica pallaresa a la sèrie es degui al fet que, actualment, es considera un tret marcat i, per tant, no especialment representatiu de la zona. •  El pallarès té unes formes originals per al plural de l’article: les, es (tant per al masculí com per al femení, tot i que es s’usa en registres més col·loquials) (Alegre 1991: 182). Ex: les temps, es inspectors, es arquitectes, es diners, etc. Tot i aquestes formes originals de plural, a la sèrie trobem també bastants exemples en què apareix l’article plural els: els ministres, els sous, els interessos, etc. De fet, en aquest capítol hi ha pràcticament els mateixos substantius masculins plurals precedits dels articles les o es (que no es consideren estàndard) que precedits de l’article els. També cal apuntar que, en pallarès, l’article es apareix de manera fixa amb les preposicions i es creen les contraccions as, pes, pras i des. A la sèrie hi ha un sol exemple d’aquest tipus de contraccions (des vostres pares), ja que la resta de contraccions que hi apareixen presenten l’article plural els (dels Pirineus, dels papers, pels mundials, pels de Nord). •  En algunes valls pallareses se suprimeix l’article davant dels noms de persona (Coll 1991: 24) i això queda reflectit a la sèrie. Aquest tret és compartit per un dels grans dialectes catalans, el valencià, i és per Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 31-55

Llengua_literatura_27.indd 47

9/2/17 14:32


48

Laura Ferrer-Huch

això que és considerat estàndard. Tot i que al Principat la manca d’article davant dels noms de persona es considera un tret marcat, és present a la sèrie perquè és essencial que hi aparegui si el que es pretén és reflectir de manera versemblant la parla pallaresa. •  En pallarès no existeix la forma mi de 1a p. sg. i, com a conseqüència, els seus usos els cobreix la forma jo (se n’està enfotent de jo, confia en jo, vine amb jo, etc.) (Coll 1991: 25). Aquesta forma és considerada no recomanable segons la Proposta. •  El sistema de dixi distingeix dos graus i, tot i que les formes estàndard són aquest i aquell, en pallarès aquestes conviuen amb les formes sonoritzades aguest, aguell que, de fet, són les més usades (Coll 1991: 25). El plural de la forma masculina és aguestos/aguell(o)s, amb inserció d’una vocal de suport, en el primer cas per facilitar la pronúncia del grup triconsonàntic final i, en el segon, en cas que s’hi afegeixi, per analogia amb la primera forma, fet que permet regularitzar el paradigma. A la sèrie apareixen majoritàriament les formes sonoritzades (aguesta casa, al rei aguest, aguestos anys, aguestos últims dies, etc.), tot i que és cert que en trobem també alguna d’estàndard (aquest aspecte, els inspectors de sanitat aquells). Suposem que l’aparició d’aquestes formes estàndard no té com a objectiu reflectir una alternança entre les formes estàndard i les col·loquials, sinó que s’ha d’entendre com a un problema d’inadequació, ja que els actors no són parlants del pallarès. •  Especialment al Pallars Sobirà, es conserven les terminacions -am, -au al present d’indicatiu i a l’imperatiu (Coll 1991: 26). Tot i això, a la sèrie trobem únicament formes amb les desinències -em, -eu (arribem, estem, mireu, podeu, etc.) i això es deu al fet que les formes arcaiques amb a estan en procés de desaparició. El fet que no apareguin aquestes desinències arcaiques ens mostra que a la sèrie no s’han volgut fer servir els trets més marcats d’aquest dialecte, sinó aquells més representatius de la zona. •  Les desinències de l’imperfet d’indicatiu presenten en pallarès una v tant als verbs de la 1a conjugació, com als de les conjugacions 2a i 3a. Al capítol hi ha diversos exemples d’aquest fenomen: perdiva, podiva, voliva, tenives, etc. A més, en pallarès hi ha una oscil·lació entre les vocals temàtiques /é/ i /í/ pel que fa a l’imperfet (Veny & Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 31-55

Llengua_literatura_27.indd 48

9/2/17 14:32


El nord-occidental a la ficció de TV3

49

Massanell i Messalles 2012: 24). És per això que podem trobar formes com perdiva, podiva o voliva quan el que esperaríem és perdeva, podeva i voleva. Una altra particularitat del pallarès és que, en els imperfets de les conjugacions 2a i 3a, es produeix una velarització de la vocal àtona en la 1a i la 2a persones del plural. A Gran Nord hi ha un cas que exemplifica aquesta velarització (érom), tot i que també hi ha un cas en què aquesta velarització no té lloc (teníveu) i que segurament hem de tractar com a un problema d’inadequació. Tant les desinències amb v de la 2a i 3a conjugacions com aquesta velarització són fenòmens que no es consideren estàndard però que són essencials a l’hora de reflectir amb realisme la parla de la zona. •  En pallarès, la i tònica dels condicionals ha absorbit la e àtona de la desinència (Veny 1991: 141). A la sèrie hi ha diversos exemples d’aquest fenomen considerat no recomanable (passarís, tindrím, entendrís), però hi ha un cas en què això no passa (hauries) i que s’ha d’entendre com a un problema d’inadequació, causat per la influència de la parla pròpia dels actors. 6. CONCLUSIONS Un cop enumerades i analitzades les característiques de la llengua usada en cadascuna de les sèries, podem concloure que a Lo Cartanyà hi ha una voluntat explícita de reflectir aquells trets més connotats del lleidatà, mentre que a Gran Nord s’intenta fer servir un model de llengua menys exagerat, més proper al col·loquial real. A banda, però, d’escollir els trets més marcats del lleidatà amb una finalitat clarament còmica, també podem veure aquesta voluntat d’exageració de Lo Cartanyà en una altra opció lingüística per la qual s’ha decantat: l’ús excessiu de castellanismes. Només en aquest capítol n’apareixen 56, a més de fragments íntegrament en castellà. L’aparició d’alguns d’aquests castellanismes es pot justificar perquè són d’ús freqüent entre la població de parla catalana (bueno, pues, jefe, tonto, vale, etc.) o perquè són molt típics del territori nord-occidental (empeça, llimpio, en ves) però, en d’altres casos, la seva presència a la sèrie és injustificada seguint criteris estrictament lingüístics perquè no són, en absolut, Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 31-55

Llengua_literatura_27.indd 49

9/2/17 14:32


50

Laura Ferrer-Huch

representatius del parlar nord-occidental, sinó que són castellanismes molt forçats que, de fet, apareixen a la sèrie no pas per donar compte de la parla lleidatana real, sinó amb una clara finalitat còmica. Ex: regalos, patatilla, lazarillo, cobijo, etc. D’altra banda, són també significatives les ocasions en què es fa servir íntegrament el castellà perquè ens permeten de veure quina és la mentalitat que hi ha darrere d’aquesta opció lingüística. A l’inici del capítol, per exemple, el protagonista canvia el català pel castellà per dirigir-se a un grup d’estrangers, que semblen d’origen àrab. Això, de fet, diu força de les conductes lingüís­ tiques dels parlants, que moltes vegades canvien de llengua per adreçar-se a una persona estrangera, encara que aquesta entengui perfectament el català. El que és especialment rellevant, però, és que a la sèrie es fa servir el castellà com a recurs còmic i, en aquest cas, aquesta voluntat es veu reforçada pel fet que Xavier Bertran, a l’hora de parlar en castellà, ho fa amb una pronúncia totalment acatalanada. Més endavant, el personatge de l’Anselmo llegeix una notícia d’un diari i també ho fa en castellà. Com que Lo Cartanyà és una sèrie humorística, la tria de l’idioma per llegir la notícia del diari no és casual, és a dir, que no es fa servir el castellà simplement perquè hi ha molta gent que llegeix el diari en castellà, sinó que la tria és clarament volguda, és una tria còmica. Deixant de banda que la notícia ja és còmica per si mateixa, doncs, sembla que el fet de llegir-la en castellà n’ha de fer augmentar la comicitat. Finalment, no deixa de ser significatiu el fet que, quan es parla sobre un esdeveniment relacionat amb el món dels famosos (cena por el hambre), es faci en castellà. Aquestes dues últimes situacions ens indiquen que la percepció sobre la pròpia llengua no és del tot normalitzada perquè, darrere d’aquesta tria lingüística, hi ha la idea que el català no és adequat per a tots els registres ni per a totes les finalitats i que, de fet, és massa «provincià» per aparèixer en determinats àmbits, com el dels famosos. En canvi, si comparem l’ús de castellanismes a Lo Cartanyà i a Gran Nord, ens adonem que la diferència és abismal, ja que al capítol «Retorn a Nord» només apareixen 4 castellanismes (xato, apoltrono, tio, potra) i, de fet, són d’ús corrent. Per tant, en aquest cas l’ús d’aquests termes sí que se cenyeix a criteris estrictament lingüístics perquè és normal que es facin certes concessions pel que fa a la llengua Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 31-55

Llengua_literatura_27.indd 50

9/2/17 14:32


El nord-occidental a la ficció de TV3

51

usada a les sèries, ja que es busca que aquesta llengua s’apropi al col· loquial real i que els teleespectadors hi empatitzin. Lo Cartanyà és, doncs, una sèrie humorística que ratlla la grolleria i que utilitza el llenguatge com a un recurs còmic més. Abans de la seva aparició, mancaven dins el panorama televisiu català sèries en dialectes catalans que s’allunyessin del central i, en part, és per aquest motiu (i per l’exageració de què se serveix la sèrie) que aquesta producció va ser tan criticada. Segons el mateix Xavier Bertran, actor i director de la sèrie (juntament amb Sergi Pompermayer), les crítiques s’expliquen perquè era la primera sèrie en lleidatà, els televidents tenien moltes expectatives i aquestes es van veure truncades perquè es van trobar amb una sèrie humorística i s’esperaven una producció d’unes altres característiques. Bertran diu, però, que no entén les crítiques que consideren que es dóna una mala imatge dels lleidatans perquè diu que fa ficció i no pas documental i que, a més, a la sèrie apareixen altres personatges que no parlen lleidatà però que són igualment ridiculitzats.12 Tot i això, cal entendre les crítiques que es van fer a Lo Cartanyà en el seu context, ja que és totalment comprensible que els parlants del nord-occidental quedessin decebuts amb la sèrie tenint en compte que no s’havia fet mai una producció en nord-occidental i la primera que es va fer va ser de to humorístic i ridiculitzador. Bertran s’hauria estalviat totes les crítiques si, abans de fer la seva sèrie, ja hi hagués hagut una mostra de produccions serioses en nord-occidental perquè, en el moment en què un dialecte ja es troba de manera normalitzada als mitjans, se’n poden fer produccions de diferents registres. És per això que, contrastant amb les crítiques que va tenir Lo Cartanyà, una sèrie com Plats bruts no en va tenir,13 perquè els parlants del català central sabien que aquesta sèrie en concret era humorística, però que en català central es podien fer i s’havien fet moltes produccions serioses. 12.  Vegeu les entrevistes a Xavier Bertran referenciades a la biblio­grafia. 13.  És cert que un sector de l’audiència va criticar Plats bruts pel seu llenguatge groller i que alguns filòlegs en van criticar l’ús de castellanismes com a recurs còmic (Llengua i Mèdia 2004a), però les crítiques no van ser, ni de bon tros, tan massives com en el cas de Lo Cartanyà i, a més, en el cas de Plats bruts els televidents parlants de català central no tenien la sensació que s’utilitzessin exageracions de trets dialectals com a recurs còmic i que, per tant, s’estigués ridiculitzant la seva parla. Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 31-55

Llengua_literatura_27.indd 51

9/2/17 14:32


52

Laura Ferrer-Huch

Pel que fa a Gran Nord, en canvi, sembla que s’ha evolucionat una mica en el sentit que la llengua que hi apareix vol ser versemblant, vol reflectir la parla de la zona sense caure en les exageracions de trets dialectals. El pas més important que hem observat entre el tractament del nord-occidental a Lo Cartanyà i a Gran Nord és que a Gran Nord ja no es fa servir la llengua com a un recurs còmic més, tot i que és cert que la sèrie és encara humorística14 i que els personatges pintorescos, que són els originaris del poble del Pallars on es desenvolupa l’acció, parlen pallarès i els personatges més comuns parlen català central. Malgrat que encara hi ha prejudicis i no s’usa el nord-occidental amb normalitat a la ficció de TV3, doncs, aquesta ja no és una sèrie tan grollera, tan exagerada i no se serveix dels trets dialectals més connotats o, fins i tot, d’opcions lingüístiques no genuïnes per fer-ne augmentar la comicitat. En aquest sentit, s’ha produït un avenç, però encara queda molt de camí per recórrer, ja que encara no s’ha fet cap producció seriosa en nord-occidental i, a més, a Gran Nord encara hi ha restes de la idea que el català central és més prestigiós i que el nord-occidental no serveix en segons quins registres perquè, per ex., les cançons de la sèrie, que són de to seriós, són en central (a diferència del que passava a Lo Cartanyà, en què les cançons eren burlesques, localistes i per això eren fetes també en nord-occidental) i la protagonista parla també en català central. Si no es comença a normalitzar la situació, els televidents no trobaran mai normal que es pugui fer una producció de ficció seriosa en nordoccidental. Si s’arriba a fer una producció d’aquestes característiques, és possible que, en un primer moment, no rebi el ple suport dels parlants del català central, acostumats al fet que la ficció seriosa sempre es fa en el seu dialecte, però aquest és un pas necessari per poder fer, en àmbit nacional, produccions serioses i de qualitat en les diferents varietats del català d’una manera normalitzada. S’ha d’acostumar els televidents a veure sèries en tots els dialectes perquè els sentin com a propis, s’hi identifiquin i s’enriqueixin amb el coneixement dels trets diferencials de cadascun d’ells. Estem convençuts, doncs, 14.  Els productors de la sèrie, TV3 i Veranda.tv, la defineixen com a «comèdia per a tots els públics» i «comèdia intimista», respectivament. Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 31-55

Llengua_literatura_27.indd 52

9/2/17 14:32


El nord-occidental a la ficció de TV3

53

que la incorporació a TV3 de sèries en diferents dialectes enriquiria el panorama televisiu català. BIBLIOGRAFIA Alcover & Moll (1930-1962): Antoni M. Alcover i Francesc de Borja Moll, Diccionari català-valencià-balear [=DCVB], Palma de Mallorca: Moll. També disponible en línia a: <http://dcvb.iecat.net/>. Alegre (1991): Montserrat Alegre, Dialectologia catalana, Barcelona: Teide. Bassols & Segarra (2009): Margarida Bassols i Mila Segarra (ed.), El col·loquial dels mitjans de comunicació, Vic: Eumo. Carrera-Sabaté (2002): Josefina Carrera-Sabaté, Escola catalana i variació fonètica. Una evolució del vocalisme àton a Alguaire i a Lleida, Lleida: Pagès editors. Coll (1991): Pep Coll, El parlar del Pallars, Barcelona: Empúries. Coromines (1995): Joan Coromines, Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, Barcelona: Curial. Creus (2000): Imma Creus, «La correcció lingüística en els àmbits de comunicació orals: la ràdio a Lleida», dins: Joan Julià Muné (ed.), Llengua i ús a les Terres de Ponent: criteris i àmbits d’actuació, Lleida: Pagès editors, ps. 87-103. — (2002): Imma Creus, «La morfologia verbal nord-occidental: dades per al tractament cronolectal de l’imperfet d’indicatiu», dins: Estudis de Llengua i literatura catalanes/XLV Miscel·lània Joan Veny 1, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. IEC (1998a): Institut d’Estudis Catalans, Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana, I. Fonètica, 3a ed., Barcelona: IEC. — (1998b): Institut d’Estudis Catalans, Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana, II. Morfologia, 4a ed., Barcelona: IEC. Julià-Muné et al. (2004): Joan Julià-Muné, Sílvia Romero i Imma Creus, El català nord-occidental. Descripció i orientacions ortoèpiques, Lleida: Pagès editors. Llengua i Mèdia (2004a): Llengua i Mèdia, «Annex 7: Informe sobre la qualitat de la llengua de la televisió en català», Quaderns del Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 31-55

Llengua_literatura_27.indd 53

9/2/17 14:32


54

Laura Ferrer-Huch

CAC. Informe de l’Audiovisual de Catalunya 2003, número extraordinari (setembre), ps. 231-264. — (2004b): Llengua i Mèdia, La subtitulació del col·loquial, Barce­ lona: Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona. Massanell i Messalles (2009): Mar Massanell i Messalles, «El col· loquial mediatitzat nord-occidental», dins: Margarida Bassols i Mila Segarra, El col·loquial dels mitjans de comunicació, Vic: Eumo, ps. 159-168. Romero i Galera (2001): Sílvia Romero i Galera, «Una aproximació a l’estudi dels processos de canvi lingüístic en varietats geogràfiques no prestigioses: el cas de la Conca de Tremp», Noves SL. Revista de sociolingüística, 4 (hivern). Sistac (1992): Ramon Sistac, «El dialecte nord-occidental en els àmbits d’actuació formals», dins: Jornades de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans a Lleida (1 i 2 de juny de 1991), Barcelona-Lleida: Institut d’Estudis Catalans - Institut d’Estudis Iler­ dencs - Universitat de Lleida, ps. 39-43. Turull (1996): Albert Turull, «Model nord-occidental», dins: Alfred Agustí (ed.), El nord-occidental entre dues llengües? Actes de les Jornades d’estudi del català nord-occidental (Lleida, novembre de 1995), Lleida: Institut d’Estudis Ilerdencs, ps. 108-110. Veny (1991): Joan Veny, Els parlars catalans, Palma de Mallorca: Moll. Veny & Massanell i Messalles (2012): Joan Veny i Mar Massanell i Messalles, Dialectologia catalana, Barcelona: UOC. Veny & Pons i Griera (2001-2014): Joan Veny i Lídia Pons i Griera, Atles Lingüístic del Domini Català [= ALDC], Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. BIBLIOGRAFIA WEB El club estiu (entrevista a Xavier Bertran): <http://www.tv3.cat/videos/241309866> [Consulta: 28-11-2013]. ÉsAdir. El portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals: <http://esadir.cat/> [Consulta: 12-5-2014]. Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 31-55

Llengua_literatura_27.indd 54

9/2/17 14:32


El nord-occidental a la ficció de TV3

55

La Vanguardia (entrevista a Xavier Bertran): <http://www.lavanguardia.com/gente/20070119/51301794622/lo-cartanya-es-inaguantable.html> [Consulta: 28-11-2013]. Telenotícies comarques: <http://www.tv3.cat/telenoticiescomarques/programa> [Consulta: 2-5-2014]. TV3 (notícia sobre Gran Nord): <http://www.ccma.cat/tv3/TV3-rodala-comedia-Gran-nord-a-lAlt-Pirineu/noticia-arxiu/345580> [Consulta: 5-8-2016]. TV3 a la carta: <http://www.tv3.cat/3alacarta> [Consulta: novembre 2013-maig 2014]. Veranda.tv (programes: Gran Nord): <http://www.veranda.tv/portal/es/%E2%80%9Cgran-nord%E2%80%9D/> [Consulta: 5-8-2016]. Web de Gran Nord: <http://www.tv3.cat/grannord> [Consulta: 20-3-2014]. Web de Lo Cartanyà: <http://www.tv3.cat/pprogrames/locartanya/ locSeccio.jsp> [Consulta: 10-2-2014].

Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 31-55

Llengua_literatura_27.indd 55

9/2/17 14:32


Llengua_literatura_27.indd 56

9/2/17 14:32


LA CORRESPONDÈNCIA ENTRE AGUSTÍ BARTRA I RAFAEL TASIS: UN DIÀLEG ENTRE L’EXILI I LA CATALUNYA FRANQUISTA* Josep Camps-Arbós

Universitat Oberta de Catalunya. Estudis d’Arts i Humanitats Correspondència: INS La Serra. Carretera de Torregrossa, km 1,9 25230 Mollerussa Tf.: 97 360 26 12 jcampsar@uoc.edu ORCID ID: 0000-0002-9326-6005

Resum L’article analitza la correspondència, datada entre 1954 i 1961, entre Agustí Bartra, resident a Mèxic, i Rafael Tasis, establert a Barcelona després de retornar del seu exili a França. Prenent com a base l’epistolari, intentarem aproximar-nos a les qüestions literàries que plantegen les cartes dels dos autors. No en va, les lletres van farcides de referències a l’ambient literari de l’època, de comentaris a les obres pròpies i alienes, de projectes i, òbviament, d’afalacs personals i de complicitats. Un material notablement interessant i pràcticament desconegut, que ens permet conèixer millor la cultura catalana de la segona meitat dels anys cinquanta del segle passat. Paraules clau Agustí Bartra, Rafael Tasis, exili, crítica literària, literatura del jo Abstract: The correspondence letters between Agustí Bartra and Rafael Tasis: a dialogue between the (catalan) exile and Francoist Catalonia This paper analyses the correspondence, dated 1954-1961, between Agustí Bartra, residing in Mexico, and Rafael Tasis, who took up residence in Barcelona after his exile in France. We shall attempt to analyse the literary issues posed by both authors. It is actually not surprising that their letters are brimming with references to the literary atmosphere of the period, notes on their own and other’s works, projects, and obviously mutual praise and complicity. This is especially interesting and almost unknown documentation, which allows us enhance our the knowledge about Catalan culture of the second half in the 1950s. * El present treball reelabora una comunicació presentada al II Simposi Agustí Bartra, celebrat a Terrassa i a la Universitat Autònoma de Barcelona els dies 27 i 28 de març de 2008, amb motiu del centenari del naixement del poeta. Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 57-80 DOI: 10.2436/20.2502.01.81 ISSN (ed. impr.): 0213-6554 / ISSN (ed. electr.): 2013-9527 / http://revistes.iec.cat/index.php/LliL Rebut el 2 de desembre del 2014. Acceptat el 25 d’abril del 2015.

Llengua_literatura_27.indd 57

9/2/17 14:32


58

Josep Camps-Arbós

Key Words Agustí Bartra, Rafael Tasis, exile, literary reviewing, one’s own literature

1. INTRODUCCIÓ La correspondència dels escriptors exiliats és una font bàsica per a conèixer de primera mà no tan sols la personalitat dels seus autors —i la seva activitat creadora— sinó també per a il·luminar zones ombrívoles de la literatura, la cultura i la política catalanes. Dos dels epistolaris més rics del període 1939-1975 són, sens dubte, els d’Agustí Bartra i Rafael Tasis.1 Pel que fa referència al primer, com indica Jaume Aulet, es tracta d’«un material impressionant per a aprofundir en el coneixement del contacte dels exiliats amb l’interior, dels exiliats entre ells, per a obtenir noves dades biogràfiques tant de Bartra com dels seus interlocutors, per a clarificar les opinions del poeta respecte a la literatura i per a resseguir el procés de gestació dels seus llibres» (Aulet 1998: 540). I és que tot i les destacades aportacions que s’han efectuat els darrers anys en l’edició de l’epistolari —fonamentalment des de la benemèrita col·lecció «Papers Bartra», dirigida per Jaume Aulet i editada per l’Ajuntament de Terrassa— que ha permès comptar amb mostres representatives o amb la totalitat de la correspondència amb Joan Fuster, Pere Calders, Francesc Trabal, Joan Oliver o C. A. Jordana, resta molta tasca a fer ja que, a tall d’exemple, ens manca encara l’edició de les cartes amb Antoni Ribera, Maurici Serrahima, Vicenç Riera Llorca o Josep M. Cruzet, entre d’altres.2 Quant al 1.  Per tal de contextualitzar degudament el contingut d’aquest article vegeu les encara útils biografies sobre Bartra: Murià (1990: 153-265); i sobre Tasis: Arimany (1967: 158-166 i 215-227) i Poblet (1967: 143-157 i 167-173). 2.  Els volums publicats de la col·lecció «Papers Bartra», i que recullen part de l’epistolari de l’escriptor amb autors catalans, són els següents: Miquel Martí i Pol i Agustí Bartra. Diàleg epistolar, núm. 3 (1999); Epistolari Pere Calders Agustí Bartra (I), núm. 5 (2001); Epistolari Pere Calders Agustí Bartra (II), núm. 7 (2003); Corres­ pondència amb Agustí Bartra des de l’exili xilè. Cartes de C. A. Jordana, Domènec Guansé i Francesc Trabal, núm. 9 (2005); Correspondència entre Agustí Bartra i Joan Oliver, núm. 10 (2006) i Sempre poeta i traductor. Agustí Bartra i Rolfe Humphries: cartes i versions, núm. 14-15 (2011). L’edició d’aquest material ha anat a cura de Jaume Aulet, excepte el darrer títol que ha tingut com a curador Sam Abrams. Sobre la Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 57-80

Llengua_literatura_27.indd 58

9/2/17 14:32


La correspondència entre Agustí Bartra i Rafael Tasis

59

segon, tot i que comptem amb la publicació de les lletres creuades entre el polifacètic intel·lectual barceloní —no en va, Tasis fou narrador, dramaturg, crític literari, historiador, traductor i editor— i Pere Calders, Salvador Espriu, Joan Fuster, Josep Tarradellas i Ramon Xuriguera, es tracta d’un nombre ínfim dels corresponsals amb qui va cartejar-se ja que encara falta donar a conèixer l’epistolari amb Avel·lí Artís-Gener (Tísner), Domènec Guansé, Joan Oliver o Mercè Rodoreda, per esmentar només uns noms.3 El nostre treball intenta, modestament, omplir un d’aquests buits. En el Fons Bartra-Murià de l’Arxiu Històric de Terrassa (FBM) hi ha dipositada la correspondència entre Agustí Bartra i Rafael Tasis, retornat de l’exili a París el juliol de 1948. Ambdós havien col·laborat durant el període bèl·lic i revolucionari a publicacions culturals com Mirador (1936-1937, tot i que Tasis ja ho feia des de la seva fundació el 1929) o Meridià (1938-1939); havien participat en les emissions radiofòniques de l’Agrupació d’Escriptors Catalans (entre desembre de 1936 i octubre de 1937) i havien format part del jurat, presidit per Jaume Serra Húnter, del Premi Valentí Almirall de periodisme el desembre de 1937, atorgat al recull Quinze articles d’Antoni Rovira i Virgili.4 col·lecció vegeu González (2007: 517-521). Anteriorment, Antoni Ribera havia reproduït cartes de l’escriptor a «Bartra i la revista Antologia: una relació entre l’exili i l’interior», Faig, núm. 30, octubre de 1988, ps. 107-115. També caldria tenir present la correspondència de Bartra amb Joan Fuster editada per Santi Cortés a Joan Fuster, Correspondència, volum 2, València: Tres i Quatre, 1998, ps. 65-249. Val a dir que el mateix Bartra ja havia incorporat passatges de la seva correspondència a Sobre poesia, Barcelona: Laia, 1980, o al pròleg a Pere Vives, Cartes dels camps de concentració, Barcelona: Edicions 62, 1968, ps. 5-12. 3.  Els treballs que apleguen l’epistolari publicat de Tasis són els següents: Joan Fuster, Correspondència, volum 11, València: Tres i Quatre, 2009, ps. 73-257, a cura de Josep-Vicent Garcia i Raffí; Josep Camps Arbós, L’espantós és el buit, el desert. La correspondència entre Rafael Tasis i Ramon Xuriguera, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2010; Josep Camps Arbós, «Rafael Tasis, lector i corres­ ponsal de Salvador Espriu», Indensinenter, núm. 6, ps. 29-46; Pere Calders, Fe de vida. Cartes a Rafael Tasis, Barcelona: Acontravent, 2012, a cura de Francesc Foguet i Montserrat Bacardí; i Josep Tarradellas, Rafael Tasis, Estrictament confidencial, Barcelona: Viena, 2014, a cura de Francesc Foguet. 4.  Sobre l’adjudicació del premi i l’activitat de Tasis i Bartra durant la guerra civil vegeu Campillo (1994: 280-281). A l’arxiu personal de Rafael Tasis (APRF), propietat del seu fill Rafael Tasis i Ferrer i dipositat a la Universitat Autònoma de Barcelona, es Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 57-80

Llengua_literatura_27.indd 59

9/2/17 14:32


60

Josep Camps-Arbós

L’epistolari que és objecte de comentari consta de 25 cartes (12 de Bartra a Tasis, que són còpies de l’original, i 13 de Tasis a Bartra).5 La majoria de les lletres abasten des del febrer de 1954 fins al novembre de 1957; les dues darreres que es conserven, datades l’abril-maig de 1961, no són gaire significatives. Prenent com a base la correspondència, intentarem aproximar-nos a les informacions més remarcables que s’hi aporta: les referències a l’ambient literari de l’època; les publicacions editades a Mèxic, pels exiliats (preferentment Pont Blau i Gaseta de Lletres),6 i a l’interior; els comentaris a les obres pròpies i alienes; o les edicions i els projectes. Un epistolari que ha estat qualificat, nogensmenys, d’«important» (Aulet 1998: 540).7 2. DE MISCEL·LÀNIES I ANTOLOGIES En la carta que enceta la correspondència (24-2-1954)8 Tasis convida Bartra a participar en una miscel·lània d’homenatge a Josep Carner amb motiu dels setanta anys del cèlebre «Príncep dels Poetes».9 A la lletra de resposta (14-3-1954) Bartra manifesta la seva admiració per la figura de Carner, alhora que apunta una velada crítica envers alguns exiliats, com els que conformen l’anomenat «grup de Coyoacán», que a través dels Quaderns de l’Exili havien estat crítics amb el poeta: «considero bella i justa —de justícia tant envers una obra com envers conserva un exemplar dedicat del primer recull poètic de Bartra, Cant corporal, datat el març de 1938. La dedicatòria diu el següent: «A R. Tasis i Marca. Homenatge de simpatia». 5.  Dissortadament, les cartes originals de Bartra no es troben recollides a l’APRF. A més, tot i les còpies dipositades al FBM, falten, com a mínim, les lletres dels dies 13 de juliol i 9 d’agost de 1956. 6.  Per a un inventari del contingut de les revistes catalanes editades a Mèxic entre 1939 i 1981 vegeu Fèrriz (2009). 7.  A l’article, Aulet qualifica de fonamentals els epistolaris de Bartra amb Antoni Ribera, Pere Calders i els seus fills; importants, a banda del de Tasis, són els de Joan Fuster, Joan Oliver, Vicenç Riera Llorca, Jordi Pinell i Josep Sol. 8.  Per tal d’agilitar el nostre discurs donarem entre parèntesi la data de redacció de les cartes. 9.  Cal recordar que Josep Carner havia prologat la novel·la de Bartra, Xabola, publicada a Mèxic el 1943 a la Biblioteca Catalana. Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 57-80

Llengua_literatura_27.indd 60

9/2/17 14:32


La correspondència entre Agustí Bartra i Rafael Tasis

61

una actitud que, no per silenciada en alguns sectors, és menys evident— la iniciativa».10 A la mateixa carta demana a Tasis la possibilitat de presentar a la miscel·lània un poema enlloc d’un text en prosa; la raó que addueix és que «se m’ha imposat cada vegada amb més força l’evidència que allò que jo pugui dir sobre Carner ho he de dir en poesia». Tasis (22-3-1954) li indica que no creu «que hi hagi cap obsta­ cle a què la vostra col·laboració al llibre que preparem sigui un poema, sempre que aquest estigui consagrat al nostre homenatjat i inspirat en la seva obra». Pocs dies després (28-3-1954) es veu obligat a rectificar: «era impossible incloure en el volum projectat un poema, encara que fos directament inspirat, com jo vaig dir-li en l’obra i la persona del nostre admirat poeta». És davant d’aquesta impossibilitat que li aconsella que escrigui una prosa lírica, «i no m’escau pas d’explicar a l’autor d’Odisseu la força expressiva i el valor que un tal gènere pot assolir a la ploma d’un poeta».11 Bartra (26-4-1954), però, no acceptarà la proposta: «si és així, si la poesia és benvinguda en un llibre d’homenatge a un poeta, trobo absurd que s’imposi als poetes invitats a col·laborar-hi la forma que ho han de fer: en prosa!» Gairebé un any després, Tasis (20-2-1955) tramet a Bartra la llista d’autors que col·laboren a la miscel·lània. A la resposta (8-6-1955), li notifica que ha publicat el poema creat per a l’ocasió, «A Josep Carner en els seus setanta anys», a Pont Blau,12 i afegeix que «alguns dels noms que consten a la llista provisional que em vau enviar em lleven tot desig de figurar-hi. Deixant de banda els tèrbols i els “dialogants”, 10.  Com bé assenyala Casacuberta (1989: 104), «tot i l’admiració que experi­ men­ten alguns dels components dels Quaderns per l’obra i la personalitat de Carner, no li fan concessions a l’hora de criticar les seves idees sobre la cultura i l’actitud poc rigorosa i mancada de compromís que denoten, d’una banda, l’apadrinament d’obres inconsistents i, de l’altra, el fet d’escriure en castellà una part de la producció literària d’exili. Per al grup de Quaderns, l’escriptor català, pel fet de ser català, contreu unes determinades obligacions morals en relació amb la pàtria». 11.  Tasis també proposa a Bartra que Pont Blau publiqui un número extraordinari dedicat a Carner on es podria incloure el poema. Aquest número no arribà a realit­ zar-se. D’altra banda, La Nostra Revista, una altra publicació editada a Mèxic, sí que dedicà el seu darrer número, el 75, de maig-setembre de 1954, a homenatjar Carner. 12.  El poema va aparèixer a Pont Blau, núm. 24, octubre de 1954, ps. 318-319, i es tracta d’un brillant homenatge líric a la figura i l’obra del poeta. Val a dir que és el darrer text que Bartra va publicar a la revista. Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 57-80

Llengua_literatura_27.indd 61

9/2/17 14:32


62

Josep Camps-Arbós

n’hi ha un que deshonra la causa catalana. Aquesta llista, al meu judici, té la infelicitat absurda d’un arreplec parcial, “bien pensant” i endreçat, sota la tàcita presidència d’en Riba, l’únic nom que no s’arrenglera alfabèticament». Tasis (8-9-1955) comentarà part d’aquestes crítiques: «no identifico aquell que, segons vós, deshonra la causa catalana. No crec pas ésser suspecte en matèria de transigència, però us heu de fer càrrec com és difícil de matar tot el que és gras i d’excloure de certs llocs i certs llibres homes i signatures que se us ofereixen amb una interessada insistència». Quin podria ser el nom a què feia referència Bartra? Si repassem la llista de col·laboradors del volum d’homenatge —que va ser publicat el 1959 per l’Editorial Selecta amb el títol de L’obra de Josep Carner— creiem que Bartra està parlant de Joan Perucho: cal tenir present que Antoni Ribera li havia comentat en una carta (30-7-1953) el passat falangista de Perucho i, a la resposta (8-8-1953), qualificarà el seu segon llibre de poemes, Aurora per vosaltres (1951), «d’una mediocritat absoluta, de flors de drap brut» i el poeta de «noi de casa bona o que ho sembla».13 Ni que sigui anecdòtic, la miscel·lània va incloure a l’apartat «Llorer d’ofrena», integrat per poemes dedicats a Carner i traduccions de textos carnerians a l’anglès i a l’alemany, la composició de Bartra. Un altre tema recurrent de les primeres cartes creuades entre Bartra i Tasis és el comentari a l’Antologia de la poesia catalana (19001950) de Joan Triadú, publicada el 1951 per l’Editorial Selecta. Justament, un dels poetes descartats va ser Bartra, que ja havia publicat els reculls Cant corporal (1938), L’arbre de foc (1946) i Màrsias i Adila (1948) i que, a més, havia exercit de compilador a Una antologia de la lírica nord-americana (1951). Com és ben sabut, en la revisió i revalorització de la poesia catalana contemporània efectuada per Triadú, la figura de Carles Riba ocupava una posició central en tant que «simbolitzava la universalitat i el classicisme propugnats per Ariel —i alhora 13.  Aurora per vosaltres va ser finalista del premi de poesia Óssa Menor el 1951, que va obtenir Joan Vinyoli amb Les hores retrobades. L’edició, de només 326 exemplars, anava encapçalada per una carta-pròleg de Carles Riba i dotze dibuixos d’Albert Ràfols-Casamada i Maria Girona, un per cada poema. Per a una anàlisi del recull i de la seva escassa recepció, així com del falangisme de Perucho, vegeu Guillamon (2015: 79-116 i 218-223). Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 57-80

Llengua_literatura_27.indd 62

9/2/17 14:32


La correspondència entre Agustí Bartra i Rafael Tasis

63

representava la més alta realització del postsimbolisme» (Malé 1999: 241). Una polèmica que no es limità a l’interior de la Catalunya franquista sinó que, tot i el retard temporal, va tenir una important repercussió a la premsa de l’exili i, més en concret, a Pont Blau. Qui obre el foc és Pere Calders amb un article en què defensava Triadú com a crític i assagista, malgrat l’absència de Bartra, «un dels noms que figurarien en la meva [antologia]», ja que dóna «una alta lliçó de valentia, recolzada per un esperit crític de primer ordre, amb el qual es pot no estar d’acord amb allò que expressa, però cal convenir-hi en la manera d’expressar-ho» (Calders 1953b: 282). Tasis (22-3-1954) comenta a Bartra la rèplica que ha publicat a Pont Blau a la valoració calder­siana i aprofita l’ocasió per a carregar amb bala contra l’antologia de Triadú: «ataco un tracte notòriament injust que l’antologista reserva a Josep Carner i a d’altres poetes catalans meritoris», entre ells Bartra (la seva absència li sembla «difícilment explicable»).14 I li indica que en el mateix número de la revista han aparegut un parell de comentaris més sobre l’obra: els d’Antoni Ribera, bel·ligerant, i que l’estén a l’altra selecció de Triadú, Antologia de contistes catalans

14.  Vegem, a tall de mostra, un passatge d’aquesta ressenya: «El criteri selectiu de Joan Triadú és respectable, com tots els criteris quan s’expressen francament però és discutible. És —per què negar-ho?— de capelleta. Que la capelleta és digui Ariel, no vol dir res, perquè precisament hi ha molta gent que opina sobre l’esperit aristocràtic, hermètic, lleument desdenyós i notablement narcisista d’aquesta revista —tan lloable per altres conceptes— era tot el contrari d’allò que feia falta en aquests moments de tan destret espiritual, en què calia sobretot mantenir vivent i popular la literatura catalana. I és més discutible, per quant l’elogiosa i destacadíssima presentació dels nous valors de la poesia catalana va acompanyada de la minimització injusta d’alguns valors que, per bé que vagin enclosos a l’apartat “Els supervivents”, no deixen de tenir una vida gloriosa i perdurable» (Tasis 1954: 110). També a la correspondència de Tasis trobem altres exemples de l’opinió que li mereixia Antologia de la poesia catalana i, alhora, d’una altra selecció de Triadú, Antologia de contistes catalans; vegem, a tall de mostra, aquest passatge d’una carta adreçada a Ramon Xuriguera: «Aquest jove dinàmic, propulsor del grup Ariel, ha publicat una antologia de la poesia catalana de Verdaguer ençà, amb exclusions i inclusions molt discutibles i un sistema de valo­ racions encara més personal. Podeu comptar com se li han tirat al damunt els poetes deixats fora del clos! I la seva antologia de contistes, de gran volum, té falles tan curioses com l’oblit de Puig i Ferreter, Maseres, Millàs-Raurell i Folch i Torres, mentre inclou joves completament inèdits i d’altres que mai han publicat un conte enlloc» (3-7-1951, Camps 2010: 119-120). Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 57-80

Llengua_literatura_27.indd 63

9/2/17 14:32


64

Josep Camps-Arbós

(1900-1950),15 unes tries «que no són fetes amb esperit crític sinó amb esperit sectari» (Ribera 1954: 107);16 i de Joan Fuster, que, tot i lamentar l’absència de Bartra, «un poeta que jo també inclouria a la meua antologia», no condemna la tasca del crític, a la vegada que remarca que «la personalitat de Joan Triadú té un valor, per discutit, evident» (Fuster 1954: 111).17 Bartra, a la resposta (26-4-1954), manifesta desconèixer els comentaris de Ribera i Fuster; tanmateix mostra el seu acord amb les opinions expressades per Tasis: El que passa a Triadú és que no va saber conformar-se amb el paper de veritable antòleg: col·locar-se darrere dels poetes, com un amorós servent a distància. Enlloc d’això, es va col·locar al davant de tot, ben alçada la bandera sectària i voltat dels seus escolanets. En general, la seva antologia dóna la impressió que la poesia i els poetes catalans són només un pretext perquè ell pugui pontificar, i palesa un desconeixement absolut d’allò que podríem anomenar grandesa i servitud de l’antòleg, que es redueix a comprendre i informar.

Bartra també comenta la seva absència a l’antologia de Triadú, «a més, sempre és un goig no ésser catalogat ni entre Els Morts ni entre Els Supervivents i pensar que el temps també antologa les antologies que es fan i desfan»; i exposa el projecte d’Antoni Ribera i el grup de la desapareguda revista Occident de confegir una «contraantologia», que fos una alternativa a la selecció de Triadú.18 15.  Joan Triadú tampoc havia incorporat Bartra a l’Antologia de contistes catalans (1900-1950) publicada el 1950 per l’Editorial Selecta, tot i que havia donat a la impremta els reculls de narracions L’oasi perdut (1936) i L’estel sobre el mur (1942). 16.  En un altre passatge de la ressenya Ribera corrobora les afirmacions: «I ens sap greu constatar que no sembla haver estat aquest esperit de justícia el que ha presidit les dues tries de Triadú, especialment, en la part d’escriptors contemporanis. Ans el contrari, aquesta darrera part sembla haver estat una afirmació i una imposició de determinats noms, cars a l’antologista per raons extraliteràries». 17.  Fuster es referma en la seva opinió en una carta a Bartra datada a Sueca el 23 de juliol de 1951 (vegeu Fuster 1998: 117-118). Sobre la correspondència entre Bartra i Fuster cal tenir presents els estudis de Cortés (1998: 13-48) i Espinós (2004: 205-216). 18.  De fet, l’opinió de Triadú sobre la poesia de Bartra no canviarà excessivament en el decurs dels anys: a la Nova antologia de la poesia catalana (1964) només inclourà un poema de Bartra («Oh, l’enclusa del mar») i a la segona edició del mateix llibre (1973) hi afegirà un segon poema («Cartells per als murs de la meva pàtria»). Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 57-80

Llengua_literatura_27.indd 64

9/2/17 14:32


La correspondència entre Agustí Bartra i Rafael Tasis

65

3. LA PREMSA CULTURAL CATALANA DE L’EXILI A MÈXIC La correspondència ens forneix notícies sobre dues de les publicacions catalanes editades a Mèxic: Pont Blau i Gaseta de Lletres. Bartra (21-1-1956) explícita els motius que el van dur, amb Pere Calders, a allunyar-se del grup dirigent de Pont Blau.19 En primer lloc, l’autoritarisme del director de la publicació, Vicenç Riera Llorca, i la supeditació de la revista —que considerava que havia de ser, bàsicament, literària— a interessos ideològics: «en Riera fa la revista tot sol, la qual cosa es nota prou, i està mediatitzat per la política del grup d’en Miquel Ferrer».20 Segonament, l’adopció de les modalitats regionals pròpies en la llengua literària en detriment d’uns criteris lingüístics únics i excloents a partir de la modalitat central: Sobre el valencianisme l’absurd ha arribat fins a l’extrem de «traduir» al valencià un conte de Martínez Ferrando escrit fa vint o vint-i-cinc anys en català. Nosaltres considerem que la inserció en una revista catalana de textos (i quins textos, la major part!) dialectals representa un error bàsic que, a la llarga pot arribar a atemptar contra la unitat de la nostra llengua i tendeix a la balcanització de l’idioma que Fabra codificà per a tots.21

Tasis (12-2-1956) li precisa que el conte d’Ernest Martínez Ferrando va ser dialectalitzat expressament per una entitat oficial valenciana, la 19. Sobre aquesta revista vegeu Manent (1976: 80-81) i, especialment, Noguer (2007-2008). 20.  Calders, en una carta a Tasis, opinava sobre aquesta mateixa qüestió: «Em parles, pel que fa a la fórmula Pont Blau, de la seva eficàcia a Catalunya. A mi m’havia semblat que seria més eficaç, encara, si es limitava a la literatura, sense l’intent d’una petita política —fer política a través d’editorials i notícies—, que ha d’impossibilitar, per força, la col·laboració d’escriptors que no tenen la teva valentia» (28-6-1954, Calders, 2012: 29). 21.  El conte d’Ernest Martínez Ferrando a què fa referència Bartra és «Una vida» i va ser publicat a Pont Blau, núm. 30, abril de 1955, ps. 113-116. També Anna Murià donarà la seva visió del tema, coincident amb la de Bartra: «El cas més greu fou el dels dialectalismes. Segons el criteri del director, no solament totes les formes dialectals, sinó tots els vulgarismes locals i totes les corrupcions de la llengua peculiars d’una comarca, especialment si eren valencians, havien d’ésser admesos a la revista» (Murià 1990: 244-245). Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 57-80

Llengua_literatura_27.indd 65

9/2/17 14:32


66

Josep Camps-Arbós

Institució Alfons el Magnànim, i li anuncia la pròxima redacció d’un article, «Racó», en què plantejarà el tema de la incorporació de les variants geogràfiques a l’idioma literari. Més nombroses són les notícies que fan referència a Gaseta de Lletres, el suplement literari de quatre pàgines que Bartra menà durant sis números (des de febrer fins a juliol-agost de 1956) i que anava encaixat dins La Nova Revista, dirigida per Avel·lí Artís-Gener.22 Bartra, en una extensa lletra (22-2-1956), comenta a Tasis els motius pels quals ha acceptat la proposta d’Artís-Gener d’encarregar-se de la direcció de Gaseta de Lletres: «llibertat absoluta de crítica i obrir a debat el tema de les coexistències paràsito-dialectals del català en les nostres revistes». Per tant, torna a posar sobre la taula una de les qüestions que havien provocat el trencament amb Pont Blau. I hi insisteix en l’editorial que obre el primer número, «Carta oberta a un escriptor valencià», que és la tria de diversos passatges d’una lletra adreçada a Joan Fuster el 3 d’agost de 1953: No podem acceptar que aquesta tasca [la de Pompeu Fabra] i aquest sentiment siguin titllats d’absolutisme regional, car allò que s’aconseguí fou una gran síntesi idiomàtica nacional, oposada no a la pervivència dels dialectes, sinó a coexistències disgregadores en el camp cultural i literari interessades a mantenir un migrat esperit de regió, i caldria esbrinar encara si de regió espanyola o catalana. En el pla de la parla cor­ rent, totes les nacions (àdhuc les d’idioma únic) estan lingüísticament diferenciades, dialectalitzades, però accepten una cristal·lització idio­ mà­tica única (Bartra 1956: 1).23 22.  A propòsit d’aquesta publicació escrivia Tasis a Joan Fuster en aquests termes: «L’Artís pare [Avel·lí Artís i Balaguer] era home de rancúnies, sobretot amb els que col·laboraven al que ell en deia un Patufet [Pont Blau]. Amb prou feines si em perdonà a mi, que el coneixia de feia trenta-dos anys. El seu noi és diferent, i us enviarà la seva revista, que és més àgil i ben presentada que la que feia el difunt» (15-5-1955, Fuster 2009: 131). Sobre La Nova Revista, vegeu Manent (1976: 79-80) i Casals (1981: 29-31). 23.  La lletra íntegra pot llegir-se a Joan Fuster, Correspondència, volum 2, ps. 185-190. És interessant l’opinió que d’aquest editorial dóna Riera Llorca en una carta a Fuster (20-4-1956): «El que en Bartra pugui tenir contra l’ús de formes valencianes, no té res a veure amb l’amor a la llengua i caldria un psicoanalista per a trobar —en incompatibilitats personals— els orígens d’aqueixa mania. La seva rucada més gran és creure que el català ha de quedar —pels segles dels segles— com el deixà Fabra» (Ferrer & Pujadas 1993: 401). Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 57-80

Llengua_literatura_27.indd 66

9/2/17 14:32


La correspondència entre Agustí Bartra i Rafael Tasis

67

Bartra també envia a Tasis les preguntes d’una enquesta que havia de reblar el clau sobre el tema i li demana que cerqui a Catalunya qui la pugui respondre i que, en conseqüència, li trameti els comentaris resultants;24 finalment li requereix «Racó», l’anunciat article. A la carta posterior Bartra (8-3-1956) li reclama «notícies curtes, sense comentaris, de fets, informacions, etc. relacionades amb Catalunya o amb el moviment cultural del país per a una secció fixa de la Gaseta que he batejat amb el títol de “El mirall i la fona”».25 No serà fins a la següent lletra (2-5-1956) que Bartra comenta «Racó», que tracta sobre la segona edició del Diccionari General de la Llengua Catalana (1954) de Pompeu Fabra i dels canvis ortogràfics i lèxics que presenta respecte a la primera. La valoració de l’article és del tot positiva: en lloa l’argumentació i la claredat expositiva i li anuncia que encapçalarà el tercer número de Gaseta de Lletres, perquè exposa la «manca de sinceritat i d’audàcia crítica sobre les coses, fets i homes catalans, una tendència a la clausura davant dels corrents del món; un arrupiment cínic enfront dels tòpics més rebregats i una absència d’ímpetu creador». Bartra també li notifica la recepció de la revista entre els exiliats: «A Mèxic, el número 1 de la Gaseta ha causat un cert rebombori i ha encès d’indignació els tres o quatre nyèbits dialectants i localistes que tenen la idea de tallar el bacallà literari i intel·lectual. No crec, però, que s’atreveixin a plantar cara, que és el que em plauria». I del suport a les seves tesis lingüístiques rebut per 24.  L’enquesta va ser publicada al número 1 de Gaseta de Lletres i constava de quatre preguntes: «1. ¿Quin valor i vigència té la unificació de la nostra llengua realitzada per Fabra i l’Institut d’Estudis Catalans; 2. En l’esmerç literari, ¿ha de prevaler la seva forma unitària culta o bé cal tolerar la coexistència de formes dialectals; 3. Suposant que admeteu la multiplicitat, ¿acceptaríeu la validesa de totes les formes dialectals existents (valenciana, eivissenca, maonesa, lleidatana, rossellonesa, empordanesa, barcelonina, etc.), o només les de dues o tres regions privilegiades?; i 4. ¿Per què escriviu en català?». Fou contestada per Rafael Tasis, Joan Triadú, Baltasar Samper, Antoni Ribera, Marià Villangómez, Osvald Cardona, Ramon Folch i Capdevila, Miquel Dolç i Joaquim Amat-Piniella. Val a dir que la majoria de respostes coincidien amb l’opinió expressada per Bartra. 25.  La carta de Bartra a Joan Fuster (21-6-1953) esmenta un projecte editorial dels germans Hèctor i Humbert Gally, la «Biblioteca La Fona», dirigida pel mateix poeta, on va veure la llum Odisseu. Malgrat que la «Biblioteca» només va publicar aquest volum, Bartra en deuria recuperar, per a la segona part del títol de la secció, el nom. Quant a la carta, vegeu Fuster (1998: 185-190). Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 57-80

Llengua_literatura_27.indd 67

9/2/17 14:32


68

Josep Camps-Arbós

part de Josep Carner en una conferència —presentada per Bartra— que va organitzar la Institució de Cultura Catalana en què es va referir al controvertit tema de les varietats dialectals: «Va dir una frase definitiva: “Cap valor etern no es pot fixar en una llengua fluctuant”» (Carner 1956: 214-216). La lletra finalitza amb un nou encàrrec de Bartra a Tasis, una nota sobre les Memòries (1954) de Josep M. de Sagarra, recentment publicades: «Jo no he llegit el llibre, ni ganes. L’home m’ha repugnat sempre fins a la nàusea i el versaire no m’ha interessat mai gens. Suposo que el llibre deu tenir un interès anecdòtic i de xafarderia, però una recensió podria donar peu a dir veritats sobre un poeta (sic) que durant anys es considerà “nacional” i la traïció del qual afegeix indignació al fàstic». Tasis (29-6-1956) l’interroga sobre la tramesa de l’enquesta de l’ús literari del català a escriptors valencians (Joan Fuster i Xavier Casp); altrament l’informa de la darrera aparició pública de Sagarra26 i dels dubtes per a escriure la ressenya sol· licitada.27 Una altra polèmica que generarà Bartra, des de Gaseta de Lletres, serà a propòsit de l’article «De los poetas» publicat per Joan Oliver, amb el pseudònim de Jonás, a la revista Destino en què reflexionava, irònicament, sobre l’ofici de poeta: ¿Por qué y para qué escribe, pues, el poeta? Creo que el poeta, el verdadero poeta, escribe por necesidad moral. Este simple enunciado ya indica el respeto —un respeto temeroso— que él y su obra merecen. Ya que la sinceridad es una ley funesta y fatal, y que excluyen en 26.  Tasis escriu sobre aquest fet el següent: «La seva darrera facècia és l’haver pres part, a Madrid, en un míting a l’Estadio Chamartín, en homenatge a Pius XII, junt amb els altres oradors següents: Pablito Calvo, artista infantil de cinema; Capitán Palacios, de la División Azul, repatriat de Rússia, i el rejoneador Álvaro Domecq». Bartra es farà ressò de la notícia a la secció «El mirall i la fona», Gaseta de Lletres núm. 4, maig de 1956, p. 16, amb el títol, irònic, de «Digna companyia». 27.  Tasis no arribarà a redactar la ressenya. Pel que fa a l’opinió que li mereixia Sagarra —«un exemple de com guanyar molts milers de pessetes escrivint en català, amb gran facilitat i sense mica d’exigències»— es poden llegir els articles «Situació de J. M. de Sagarra», Pont Blau, núm. 55, maig de 1957, ps. 134-138; i «Carregat de glòria i de popularitat», Pont Blau, núm. 106, octubre de 1961, p. 280. En aquest darrer article hi ha l’única referència crítica a les Memòries, qualificades de «retaule brillant i vivíssim». Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 57-80

Llengua_literatura_27.indd 68

9/2/17 14:32


La correspondència entre Agustí Bartra i Rafael Tasis

69

principio todo placer. Digo que el goce empieza donde termina la estricta satisfacción. Comer tan sólo lo que es rigurosamente indispensable para no morirse de hambre es una acto de terrible gravedad; el placer se da en lo abundante y potestativo, en lo supérfluo y caprichoso. Vayan ustedes deduciendo que clase de hombre es el poeta (Oliver 1956: 37).

A la lletra del 6-7-1956, Bartra indica a Tasis que el text amb què obre el quart número de la revista, amb el títol maragallià i rilkeà, alhora, d’«Una noia amb la veu ben viva. Resposta a un jove poeta», és la rèplica a Oliver a qui qualifica, despectivament, de «tristíssim baró vidu d’ell mateix». Tampoc s’escapen de la crítica la seva col·laboració a Destino, «un espectacle llastimós»; al mateix temps que desitja que «les seves soporíferes peroracions han de tenir tan pocs lectors com el que ell desitja per a la bona poesia» (Bartra 1956: 13).28 De fet, la carta li serveix per a exposar la funció que hauria de tenir la poesia moderna —en termes similars als de l’editorial de Gaseta de Lletres—, ben diferent de la presentada per Tasis al treball Perspectives de la poesia catalana contemporània (1912-1950), que li havia donat a llegir: La poesia és revolucionària, perquè enmig de la correntia devastadora del temps oposa la seva consciència de l’eternitat, i perquè en èpoques d’aclofament i d’automatisme social reivindica heroicament i crea la facultat de transmetre noves i vives concepcions i, contra les ferotges idolatries, no arriba mai tard a la cita de la llibertat. Cantant, interrogant, profetitzant, maleint, incitant, delirant, determina la sensibilitat de l’època i, com va dir meravellosament Shelley, és el mirall gegantí que l’esdevenidor llança damunt del present. I el poeta no cal que baixi a les cruïlles o places per tal de continuar essent el lladre de foc. [...] Aprofito l’avinentesa per a afirmar i afermar les meves idees i sentiments sobre la poesia moderna. En part, inevitablement, m’arrisco a definicions que em semblen vàlides per a la meva pròpia poesia. Tracto el tema en un pla diferent del vostre assaig sobre poesia moderna, de tan clara exposició i dreturer diagnòstic. Al final del vostre assaig sembla que dubteu sobre les virtuts de la poesia moderna, i, per bé que

28.  Bartra recollirà el text, amb el títol i subtítols invertits, a Sobre poesia, ps. 45-50. Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 57-80

Llengua_literatura_27.indd 69

9/2/17 14:32


70

Josep Camps-Arbós

sense afirmar-ho, hom diria que us inclineu a pensar que ha traït en la seva funció principal. No ho crec pas així. Mai en la nostra època la poesia no havia estat de manera tan profunda i dolorosa això: testimoni, acció i misteri.29

A la resposta Tasis (11-9-1956) expressa el seu parer respecte a l’article d’Oliver: en remarca la ironia que l’impregna i es fa ressò de com el poeta sabadellenc «lamentava que no haguéssiu comprès la intenció purament innocent i sarcàstica del seu escrit».30 Igualment opina sobre l’intent de Bartra de dur a terme una nova enquesta a Gaseta de Lletres amb el títol de «No Països: Catalunya!»; i defensa l’expressió «Països de Llengua Catalana», que ja havia emprat el 1944 Josep M. Miquel i Vergés a la seva antologia Els primers romàntics dels Països de Llengua Catalana, útil per als intel·lectuals balears i valencians de signe catalanista: «Políticament Catalunya és la base de la nostra acció (i Catalunya és el Principat) i espiritualment, la unitat de la llengua ens la dóna l’esperança d’una unió federativa més íntima amb les terres germanes —si elles volen unir-se’ns, és clar». Bartra (9-12-1956) replica la proposta de Tasis en to desafiant: «no encendrem cap pàtria amb balearisme, valencianisme, ratpenatisme, alguerisme i altres

29.  Tasis havia redactat el 1954 l’assaig Perspectives de la poesia catalana contemporània (1912-1950), probablement destinat a concursar a algun certamen dels Jocs Florals. Va ser reelaborat i amb un nou títol, La poesia catalana de 1833 a 1953, passà a formar part del recull L’espai i el temps, presentat, sense sort, al premi Josep Yxart el 1956. Va ser publicat pòstumament el 1968 per l’Editorial Selecta amb el títol d’Un segle de poesia catalana (1833-1953). 30.  Jaume Aulet es fa ressò d’una carta a Antoni Ribera (7-7-1956) en què Bartra «li comenta que no s’ha pogut estar de respondre a “la grolleria i totxesa dels conceptes” de l’articulista de Destino i la seva rèplica des de Gaseta de Lletres de Mèxic és certament contundent. La resposta de Ribera és, en part, un intent de calmar la situació: “Frena’t Agustí; evita que la Gaseta es converteixi en un pamflet. Si t’he de ser sincer, hi trobo massa atacs personals”» (Aulet 2006: 6-7). També Pere Calders intentarà en una carta a Joan Oliver (18-9-1956) desfer el malentès: «El bo del cas —tornant a l’Augustus, que dius tu— és que l’home estima la teva obra i me n’ha parlat sovint amb comprensió. No dic amb admiració perquè en Bartra és summament moderat admirant els demés, però t’asseguro que et té molt en compte. Et serà difícil comprendre-ho així després de l’envestida gratuïta que et dedica i no goso demanar-te que facis l’esforç... Perdona’l, doncs, en virtut d’aquella indulgència cristiana concedida a la gent de mal navegar» (Gisbert 2002: 70). Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 57-80

Llengua_literatura_27.indd 70

9/2/17 14:32


La correspondència entre Agustí Bartra i Rafael Tasis

71

proliferacions de ranguet erudito-regionalista-literari»; i aprofita l’ocasió per passar comptes, de nou, amb el «Grup de Coyoacán» i, en particular, amb Joan Sales: els qualifica «d’ex-energúmens (jo crec que la partícula adjectival és sobrera) que de comunistes han passat a portar llànties a la Mare de Déu de Montserrat». La rèplica de Tasis (23-12-1956) no es fa esperar: amb l’excusa de trametre a Bartra informació sobre la Festa Literària de Santa Llúcia, li demana que no s’aïlli ideològicament i que presti atenció al moviment català a València i les Illes, a la vegada que li prega que passi pàgina, de manera definitiva, amb el «Grup de Coyoacán». La darrera notícia de Gaseta de Lletres arriba de la mà de Bartra (1-1-1957), que indica a Tasis els motius de la desaparició del suplement: «De moment hem suspès publicar cap més número de la Gaseta de Lletres. Els números quedaven massa exclusiu d’Anna i jo, i eixamplar-lo hauria significat una dispersió de feina i de temps que no ens podíem permetre. Per altra banda, ja havíem dit fonamentalment tot allò que ens interessava que constés públicament».31 4. LA «NOVA COL·LECCIÓ LLETRES» Hi ha un parell de cartes de l’epistolari que ens informen del món editorial a l’interior de la Catalunya franquista. A la primera, Tasis (8-1-1956) expressa el seu malestar per la ressenya d’Anna Murià a La Nova Revista de la novel·la L’últim combat (1954), de Fèlix Cucurull, apareguda a la «Nova Col·lecció Lletres», on havia publicat Sol ponent (1953) i La Bíblia valenciana (1954). I és que la crítica de Murià no es limitava només al llibre de Cucurull sinó que s’estenia a tota la col·lecció: 31.  Sobre el tema Tasis adreça una carta a Artís-Gener (13-1-1957): «M’ha escrit en Bartra que havíeu cessat en la publicació de la “seva” Gaseta de Lletres. I em fa gràcia allò que diu: que s’havia convertit en un clos familiar i no l’interessava tampoc donar-hi entrada a altra gent, i que per altra banda ja havien dit tot allò que volien dir. És un curiós concepte de la vocació periodística de certa gent. Suposo, tanmateix, que deus haver quedat més aviat descansat després d’haver-te desprès d’aquelles quatre pàgines grogues» (Guzmán 2004: 65). Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 57-80

Llengua_literatura_27.indd 71

9/2/17 14:32


72

Josep Camps-Arbós

L’editoral de l’obra que comentem, «Col·lecció Lletres», de Barcelona, (que no té res a veure amb «Lletres», de Mèxic), inicià afortunadament amb El llibre dels set somnis d’Antoni Ribera, però després ha tingut tan poc encert en la tria d’obres que L’últim combat de Fèlix Cucurull és una de les poques excepcions. No voldríem restar prestigi a una empresa editorial de casa nostra i creiem que totes elles són altament meritòries només per l’esforç de superar tantes dificultats, però aquestes dificultats no justifiquen el poc rigor en l’admissió dels textos. Hem de lloar, i no pas blasmar, l’encoratjament als joves que escriuen, sempre que no s’oblidi que el lector també necessita estímul i que no és pas un estímul a llegir en català el servir-li obres de baixa qualitat. Per sort, hi ha prou material inèdit —lamentablement inèdit—, prou novells valors ben positius, perquè els editors de dins i de fora de Catalunya puguin abstenir-se d’acollir ineptituds ben paleses, prestigis estantissos i escriptors de diumenge de passat i futurs nuls (Murià 1955: 68).

Per tal de copsar el sentit de les afirmacions de Murià és necessari recordar que la «Col·lecció Lletres» havia iniciat la seva trajectòria a Mèxic acomboiant la revista literària Lletres que, entre maig de 1944 i gener de 1948, va publicar deu números sota la direcció d’Agustí Bartra amb la col·laboració d’Anna Murià i Pere Calders i el suport tàcit de Josep Carner. La «Col·lecció Lletres» va fornir-se, de manera gairebé exclusiva, de textos bartrians: Màrsias (1946), Rèquiem (1949), Una antologia de la lírica nord-americana (1951) o Poemes d’Anna (1955). Traslladada a Barcelona, la «Col·lecció Lletres» va ser dirigida en una primera etapa per Joan Grases i Rueda (1953-1954), qui la va traspassar a Santiago Albertí. El nou editor, amb el títol de «Nova Col·lecció Lletres», va convertir-la, com indicava a la contraportada, en «una antologia incomparable de la novel·la d’avui». Els títols i els autors que s’hi van publicar tenien, però, una qualitat ben desigual: Anna (1953), d’Adolf Nanot; La ploma groga (1953), de Ramon Fontanilles; Els temps ens han fet així (1953), de Roser Grau; Auli, fill de Pilat (1954), de Joan Duch i Agulló; Es vessa una sang fàcil (1954) o Mr. Chase podeu sortir (1955), de Manuel de Pedrolo; Cacera en el no-res (1954), de Nicolau Maria Rubió i Tudurí; Dotze bumerangs (1954), de Josep M. Espinàs; Un còmic de Barcelona (1954), de Josep M. Poblet o Camins de somni (1955), d’Aurora Bertrana. La carta de Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 57-80

Llengua_literatura_27.indd 72

9/2/17 14:32


La correspondència entre Agustí Bartra i Rafael Tasis

73

Tasis a què fem referència finalitza amb una defensa de la col·lecció i un prec: «jo hi he publicat dues novel·les, i això em dóna dret a preguntar a la vostra muller si m’inclou entre “les ineptituds ben paleses”, els “prestigis estantissos” o els “escriptors de diumenge de passat i futur nuls” que ella lamenta veure inclosos a la dita col·lecció». La diligent resposta de Bartra (21-1-1956) inclou una carta d’Anna Murià en què dóna resposta a les qüestions plantejades per Tasis. D’entrada, parla del ressentiment que té envers els responsables de l’editorial barcelonina: La primitiva col·lecció era un calc de les nostres edicions: no sols se’ns copià el nom sinó el caràcter de la portada, el dibuix de la capçalera fet per Calders. Cert que es tractava d’una transmissió que férem voluntàriament a l’amic Ribera. Però després la col·lecció canvià de mans i començà a obrar amb un esperit contrari al de la nostra, a publicar i anunciar obres que ens eren inacceptables, àdhuc d’una persona a qui posàvem el vet.

La lletra de Murià també revela a Tasis la identitat dels qualificatius aplicats a alguns escriptors: precisa que no es referia només als autors que formen part de la «Col·lecció Lletres» sinó també als que donen a conèixer els editors i que publiquen fora de Catalunya; critica de manera especial els textos publicats de Fontanilles i Nanot i corrobora: «però almenys no em negareu que Els temps ens han fet així i Un còmic de Barcelona, entre altres, mostren ineptituds ben paleses»; considera Tasis un autor plenament consolidat a diferència dels «escriptors de diumenge que per a mi són els del hobby literari, els Hurtado,32 els 32.  Murià fa referència al recull d’Odó Hurtado, Unes quantes dones (1955), que havia obtingut el premi «Narcís Oller» l’any anterior. A la ressenya, apareguda al número 3 de la Gaseta de les Lletres Murià s’esplaiava en la crítica: «D’antuvi, el títol més aviat antiestètic d’aquest llibre ens predisposa a dubtar del seu valor literari. L’obrim i la primera lectura, durant moltes pàgines, confirma la primera impressió: estil inexistent, és a dir explicació casolana sense forma creada; descripcions de cronista de societat; personatges que només són maniquís; manca de bellesa i de traça narrativa; de tant en tant, algun concepte de mal gust» (Murià 1956: 12). Contràriament Tasis, des de Pont Blau, remarcava «la importància que, per al crític, té aquest primer llibre de l’Odó Hurtado, cronista de la psicologia femenina catalana i narrador perfectament segur del seu ofici» (Tasis 1956: 32). Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 57-80

Llengua_literatura_27.indd 73

9/2/17 14:32


74

Josep Camps-Arbós

Poblet, els autors de novel·les de besavis...»;33 per últim, «en referirme als prestigis estantissos, a les glòries oblidades semblants a les dels ex-primers de la classe i guanyadors de premis escolars, pensava concretament en el cas Benguerel».34 5. EDICIONS, LECTURES I ESTUDIS La correspondència ens proporciona igualment notícies sobre la gènesi d’alguns textos i edicions de l’obra bartriana. Així Bartra (8-6-1955) agraeix a Tasis haver acceptat formar part del comitè d’edició de la traducció francesa Le livre de Marsias, alhora que li notifica la pròxima aparició de la versió castellana d’Odisseu, editada pel Fondo de Cultura Económico.35 En una altra lletra (22-2-1956) li comenta dos nous projectes: la redacció de noves figures per a Odisseu ja que «tal com existeix ara, sols és la part central d’una obra més vasta que un dia enllestiré»; i la finalització de la peça teatral en un acte, Cora.36 Més endavant (2-5-1956) li notifica l’aparició del poemari L’evangeli del vent, editat per Costa-Amic, «que recull tota la meva producció lírica des de Màrsias i Adila».37 A la darrera carta (8-5-1961), li exposa nous projectes: la traducció «d’un centenar de pàgines de poesia per l’antologia de poesia universal que estic fent» i de «la refosa total de Màrsias i Adila»; i li dóna notícia 33.  Es tracta de l’obra del fisiòleg August Pi i Sunyer La novel·la del besavi, pu­ blicada a Mèxic el 1944. 34.  L’adjudicació del premi «Edicions Proa» dels Jocs Florals de Perpinyà el 1950 a Xavier Benguerel per L’home dins el mirall va tenir un veredicte polèmic ja que es tractava d’una obra publicada anteriorment a Buenos Aires, en castellà, la qual cosa feia inoperants els propòsits del premi de donar a conèixer textos inèdits. Les crítiques a Benguerel van continuar quan el 1952 va obtenir, amb la novel·la La família Rouquier, el premi «Joanot Martorell». 35.  Le livre de Marsias va ser publicat a París el 1956 en una traducció de Louis Bayle; un any abans havia aparegut a Mèxic Odiseo, la versió castellana de Ramon Xirau i d’Agustí Bartra d’Odisseu. 36.  Cora y la granada va ser publicada el 1957 al suplement México en la cultura del diari Novedades. 37.  L’evangeli del vent va publicar-se el 1956 a Mèxic, a la «Biblioteca Catalana», amb una portada de Picasso. Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 57-80

Llengua_literatura_27.indd 74

9/2/17 14:32


La correspondència entre Agustí Bartra i Rafael Tasis

75

de les publicacions Cristo de 200.000 brazos i el llarg poema Quetzalcòatl.38 Un altre aspecte de l’epistolari és l’opinió que mereixia a Tasis l’obra literària de Bartra. Vegem-ne algunes mostres: Odisseu (22-3-1954), «una de les obres més carregades de força lírica que he llegit en molt de temps, i amb un lèxic ple de riquesa i de valors expressives»;39 Antologia de la lírica nord-americana (20-2-1955), «he pogut comprovar la gràcia poètica i l’exactitud de forma i sentit dels vostres versos»; Poemes d’Anna (29-6-1955), «un exemplar que hauré de rellegir més d’un cop i que té per a mi, entre altres virtuts literàries, la de contenir poemes d’amor, francament d’amor, sense més angoixes que les que el món exterior ens procura i sap introduir àdhuc. Us felicito, doncs, perquè sabeu fer bells i forts versos i cantar la dona i l’amor amb imatges seves i eternes, que han d’arribar forçosament al cor i al cervell del lector»; i L’evangeli del vent (23-12-1956), «compendi de la vostra tasca en els darrers anys, és d’una noblesa i d’una riquesa de tons i de verb que no tenen parió en la lírica catalana contemporània, que tant es dol de la manca d’empenta i d’ambició. I encara teniu un mèrit incomparable: que heu donat una nova vida a la poesia amorosa, que d’ençà de la mort de Salvat-Papasseit, havia emmudit en català». En canvi, la valoració que fa Bartra de la producció de Tasis es limita a És hora de plegar (6-7-1956), «no fou llegit sinó devorat per l’Anna i per mi, arrabassant-nos l’un a l’altre el llibre a la més lleu badada, com passa sempre en les bones novel·les d’aquest gènere. Però la vostra no és bona sinó extraordinària, una de les millors que hem llegit (perdó, devorat) de molts anys ençà». Un dels temes recurrents a les darreres cartes és l’estudi que Tasis projecta sobre l’obra bartriana. A la primera lletra en què el comenta (23-12-1956) indica a Bartra els llibres a què se cenyirà (Odisseu, 38.  L’antologia de la lírica universal en què treballava és El Canto del Hombre, que va romandre inèdita fins al 2008. Pel que fa a la versió castellana —i anglesa— de Màrsias i Adila va ser publicada a Mèxic el 1962. El 1958 ja havia vist la llum Cristo de 200.000 brazos i el 1960, la versió castellana de Quetzalcòatl. 39.  Pere Calders havia qualificat, des de Pont Blau, l’obra «per la seva concepció i el seu desplegament» com «una de les zones més altes d’ambició on han arribat les nostres lletres» (Calders 1953a: 213). Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 57-80

Llengua_literatura_27.indd 75

9/2/17 14:32


76

Josep Camps-Arbós

L’evangeli del vent i Poemes a Anna) i la destinació del text: el trametrà a Pont Blau i no a La Nova Revista «on podria semblar massa una cosa de família»; la principal dificultat per a dur a terme el treball és la feina diària: «onze hores llargues que cada dia estic lligat a la llibreria i impremta i les exigències de la vida familiar i social». Bartra (1-1-1957) li agraeix l’estudi i li demana si es podrà reproduir, en castellà, en el llibre de Cecilia Gironella Agustí Bartra, el poeta, que inclourà també fragments de la llavors encara inèdita Crònica de la vida d’Agustí Bartra d’Anna Murià.40 Tasis s’excusa (3-2-1957) de no poder-lo tenir enllestit immediatament, «sóc allò que en diuen un home ocupat», encara que ha ampliat el camp de treball amb nous llibres (L’estel sobre el mur, Antologia de la poesia nord-americana, Poemes. Primera antologia i Màrsias i Adila). Amb tot li proposa de publicar-lo «en una mena de revista literària, per l’estil de les franceses, que hom diu que serà viable —en català, no cal dir-ho» ja que «la vostra poesia no és prou coneguda a Catalunya».41 Més endavant, Tasis (24-9-1957) li dóna les gràcies per la tramesa del llibre de Gironella i li reitera, una vegada més, «la manca de temps i la temença de fer, per manca també de preparació i capacitat, una cosa indigna del vostre talent, ha ajornat fins ara el meu propòsit, però us he d’assegurar que no hi renuncio». Gairebé quatre anys després (3-4-1961) li recorda que encara no ha pogut escriure el treball: «Tinc en un prestatge de la biblioteca, ben arrenglerats, tots els vostres llibres (àdhuc algun que, excepcionalment, he pogut pescar a alguna llibreria de vell) i espero el dia que pugui fer-ne un estudi prou dens per establir la vostra “Situació”, si em permeteu la petulància de qualificar així unes siluetes d’escriptors que tenen més intenció crítica que veritable profunditat».42 40.  El llibre es publicarà a Mèxic el 1957 amb el títol d’El ojo de Polifemo (Visión de la obra de Agustí Bartra). Sobre el contingut d’aquest llibre vegeu Aulet (2000: 424-428). 41.  Tasis probablement s’està referint a la revista literària trimestral Quart Creixent. Va aparèixer el 1957 i entre els col·laboradors hi havia, a més de Tasis, Albert Manent, Joan Fuster, Salvador Espriu, Maurici Serrahima o Manuel de Pedrolo, entre d’altres. Només van sortir-ne quatre números. 42.  Tasis havia escrit diversos articles a Pont Blau amb el títol sartrià de «Situa­ cions», a banda de l’al·ludit sobre Josep M. de Sagarra. La resta de textos són els següents: «Situació de Josep Pla», núm. 74, novembre de 1958, ps. 394-398; «Situació Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 57-80

Llengua_literatura_27.indd 76

9/2/17 14:32


La correspondència entre Agustí Bartra i Rafael Tasis

77

A la correspondència també trobem referències puntuals sobre altres qüestions literàries: la col·lecció «Els autors de l’Ocell de Paper» (1-6-1956) que, en paraules de Bartra, «fa molt goig dintre la seva sobrietat, però crec que és una llàstima que no pugui tenir un major nombre de pàgines»;43 la petició de Miquel Arimany per incorporar Bartra a la nòmina de col·laboradors de la revista El Pont (6-7-1956); la tasca traductora de Bartra i Tasis: Louis Aragon, W. H. Auden, Pierre Bayle, Ben Jonson o Stephen Spender (20-2-1955, 8-1-1955, 8-1-1956, 12-1-1956, 21-1-1956, 13-9-1956, 25-12-1956) o la frustrada traducció al portuguès d’una obra de Bartra a càrrec de Manuel de Seabra (3-2-1957).44 6. CODA Com hem assenyalat a l’inici de l’estudi, l’epistolari entre Bartra i Tasis s’interromp, sense arribar a esllanguir-se del tot, el novembre de 1957; una de les causes que en desencadenarà la suspensió serà, com hem apuntat, la discrepància política pel nom dels territoris de parla catalana. Un any en què el poeta també trencarà els ponts amb Antoni Ribera (arran de les col·laboracions a Destino sobre submarinisme), Joan Fuster (per les opinions contràries a la diversitat regional valenciana dins el català i per la defensa d’Eugeni d’Ors) i Josep Janés; un fet que l’abocarà a un aïllament gairebé total. De tota manera Bartra, a la darrera carta conservada (8-5-1961), encara confiava a poder reprendre la correspondència amb Tasis, amb l’estudi promès com a punt de partida: «Us agraeixo per endavant el vostre interès per la meva obra, i conec prou bé els vostres registres per saber que el que de Gaziel», núm. 77, març de 1959, ps. 74-79; «Situació de Ferran Soldevila», núm. 84-85, octubre-novembre de 1959, ps. 290-294; i «Situació de Joan Fuster», núm. 126, octubre-desembre de 1963, ps. 194-198. 43.  La sèrie «Els autors de l’Ocell de Paper» va iniciar-se el 1955 i es va arribar a publicar vint-i-tres volums, de vint-i-quatre a vint-i-vuit pàgines. Cada volum reunia l’obra de tres autors, que anava acompanyada per il·lustracions de diferents grafistes. 44.  La carta de Tasis no indica quina era l’obra que volia traduir Seabra. La pri­ mera versió d’una obra de Bartra al portuguès data de 1965, any en què Stella Leonardos publica a Sao Paulo Màrsias i Adila. Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 57-80

Llengua_literatura_27.indd 77

9/2/17 14:32


78

Josep Camps-Arbós

un dia fareu serà segellat per la lucidesa crítica, el rigor i l’amor». Tasis, malgrat l’excel·lent concepte en què tenia la producció bartriana, no va arribar ni tan sols a iniciar-ne la redacció. La darrera notícia que tenim de les relacions entre ambdós intel·lectuals és la tramesa que efectua Bartra, des de Ciutat de Mèxic el 28-6-1966, de la seva antologia La luz en el yunque (1965) amb la dedicatòria següent: «A Rafael Tasis, en la mateixa forja... Amb l’abraçada de l’amic». BIBLIOGRAFIA Arimany (1967): Miquel Arimany, Símbol vivent. Biografia de Rafael Tasis, Barcelona: Miquel Arimany. Aulet (1998): Jaume Aulet, «La correspondència d’exili d’Agustí Bartra», dins: Manuel Aznar Soler (ed.), El exilio literario español de 1939, vol. I, Sant Cugat del Vallès: GEXEL, ps. 539-554. — (2000): Jaume Aulet, «Algunes dades sobre la recepció de l’obra d’Agustí Bartra durant els anys de l’exili», dins: Manuel Aznar Soler (ed.), Las literaturas del exilio republicano, vol. I, Sant Cugat del Vallès: GEXEL, ps. 419-438. — (2006): Jaume Aulet, «Nota introductòria» a Correspondència entre Agustí Bartra i Joan Oliver, Papers Bartra, 10, Terrassa: Ajuntament de Terrassa, ps. 5-9. Bartra (1956a): Agustí Bartra, «Carta oberta a un escriptor valencià», Gaseta de Lletres, 1 (febrer), p. 1. — (1956b): Agustí Bartra, «Una noia amb la veu viva. Resposta a un jove poeta», Gaseta de Lletres, 4 (maig), p. 13. Calders (1953a): Pere Calders, «L’Odisseu d’Agustí Bartra», Pont Blau, 11 (setembre), p. 213. — (1953b): Pere Calders, «Joan Triadú», Pont Blau, 13 (novembre), p. 282. — (2012): Pere Calders, Fe de vida. Cartes a Rafael Tasis. Barcelona, Acontravent. Campillo (1994): Maria Campillo, Escriptors catalans i compromís antifeixista (1936-1939), Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 57-80

Llengua_literatura_27.indd 78

9/2/17 14:32


La correspondència entre Agustí Bartra i Rafael Tasis

79

Camps (2010): Josep Camps Arbós, L’espantós és el buit, el desert. La correspondència entre Rafael Tasis i Ramon Xuriguera, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Carner (1956): Josep Carner, «La literatura catalana avui en dia», La Nova Revista, 9 (març), ps. 214-216. També a Josep Carner, Prosa d’exili, Barcelona: Edicions 62, 1985, ps. 171-176. Casacuberta (1989): Margarida Casacuberta, «Quaderns de l’Exili (Mèxic 1943-1947), una revista d’agitació nacional», Els Marges, 40 (setembre), ps. 87-105. Casals (1981): Glòria Casals, «La Nova Revista i La Nostra Revista: dues publicacions de l’exili català a Mèxic», Serra d’Or, 258 (març), ps. 29-31. Cortés (1998): Santi Cortés, «Introducció» a Joan Fuster, Correspondència, vol. 2, València: Tres i Quatre, ps. 13-48. Espinós (2004): Joaquim Espinós, «L’epistolari de Joan Fuster amb l’exili americà», dins: Carles Cortés, Joaquim Espinós, Anna Esteve, Àngels Francès (eds.), Epístola i literatura, Alacant-València: Denes, ps. 205-216. Ferrer & Pujadas (1993): Josep Ferrer i Joan Pujades (eds.), Epistolari Joan Fuster - Vicenç Riera Llorca, Barcelona: Curial. Fèrriz (2009): Teresa Fèrriz Roure, Escriptors i revistes catalanes de l’exili. Índex de deu publicacions editades a Mèxic (1939-1981), Bar­celona, UOC. Fuster (1954): Joan Fuster, «La raó de cadascú», Pont Blau, 18 (abril), p. 107. — (1998): Joan Fuster, Correspondència, vol. 2, València: Tres i Quatre. — (2009): Joan Fuster, Correspondència, vol. 11, València: Tres i Quatre. Gisbert (2002): M. Eugènia Gisbert (ed.), «Una correspondència entre Pere Calders i Joan Oliver», Els Marges, 71 (desembre), ps. 67-88. González (2007): Oriol González i Tura, «Papers Bartra», Estudis Romànics, vol. XXIX, ps. 517-521. Guillamon (2015): Julià Guillamon, Joan Perucho, cendres i diamants. Biografia d’una generació, Barcelona: Galàxia Gutenberg. Guzmán (2004): Carlos Guzmán Moncada, En el mirall de l’altre. Paraules d’Opoton el Vell, l’escriptura dialògica d’Avel·lí ArtísGener, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 57-80

Llengua_literatura_27.indd 79

9/2/17 14:32


80

Josep Camps-Arbós

Malé (1999): Jordi Malé, «L’antologia de Joan Triadú (1951) i el mestratge de Carles Riba», dins: Glòria Bordons i Jaume Subirana (eds.), Literatura catalana contemporània, Barcelona: UOC - Edicions Proa, ps. 239-244. Manent (1976): Albert Manent, La literatura catalana a l’exili, Barcelona, Curial. Murià (1955): Anna Murià, «Els llibres i els autors», La Nova Revista, 3 (maig-juny), p. 68. — (1956): Anna Murià, «Els llibres», Gaseta de Lletres, 3 (abril), p. 12. — (1990): Anna Murià, Crònica de la vida d’Agustí Bartra, Barcelona: Pòrtic. Noguer (2007-2008): Marta Noguer Ferrer, Estudi de Pont Blau (1952-1963). Una revista cultural i literària entre l’exili a Mèxic i els Països Catalans, tesi doctoral dirigida per Maria Campillo, Universitat Autònoma de Barcelona: Departament de Filologia Catalana. Oliver (1956): Joan Oliver [Jonás], «De los poetas», Destino, 980 (maig), p. 37. Poblet (1967): Josep M. Poblet, Rafael Tasis. Conducta i exemple, Barcelona: Grijalbo. Ribera (1954): Antoni Ribera, «El dret a triar», Pont Blau, 18 (abril), p. 107. Tasis (1954): Rafael Tasis, «Sobre Joan Triadú, antologista», Pont Blau, 18 (abril), p. 110. — (1956): Rafael Tasis, «Recensions», Pont Blau, 39 (gener), p. 32.

Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 57-80

Llengua_literatura_27.indd 80

9/2/17 14:32


UN POEMA INÈDIT SOBRE LA GUERRA DE LA SUCCESSIÓ AL ROSSELLÓ Helena Rovira-Cerdà

helenarovirac@gmail.com ORCID ID: 0000-0002-2565-6183

Resum Editem i contextualitzem breument un poema inèdit i desconegut copiat al ms. 1052 de la Biblioteca de la Universitat de Barcelona. Pels esdeveniments al·ludits, aquesta obra ha de datar de l’inici de la Guerra de la Successió (1702-1715), probablement de juny de 1706 o poc després. L’autor anònim s’adreça directament a l’arxiduc Carles d’Àustria tot incitant-lo a deixar la conquesta d’Aragó per la del Rosselló, on comptarà amb el suport de la població autòctona. Aquesta peça constitueix un document notable sobre l’impacte d’aquest conflicte bèl·lic a la Catalunya del Nord uns cinquanta anys després d’haver estat annexionada a la corona de França en el Tractat dels Pirineus (1659). Paraules clau arxiduc Carles III d’Àustria, Guerra de la Successió, Rosselló, poesia popular, propaganda Abstract: An unpublished poem about the War of the Spanish Succession in Roussillon We edit and contextualise an unpublished and unknown poem copied in ms. 1052 of the University of Barcelona Library. Judging from the events mentioned, this work must date from the beginning of the War of the Spanish Succession (1702-1715), probably in June 1706 or shortly thereafter. The anonymous author goes straight to the Archduke Charles III of Austria, urging him to change the conquest of Aragon for the conquest of Roussillon, where he will have the support of the local populace. This is a remarkable document on the impact of this war in Northern Catalonia about fifty years after it was annexed to the Crown of France by the Treaty of the Pyrenees (1659). Key Words Archduke Charles III of Austria, War of the Spanish Succession, Roussillon, popular poetry, propaganda

Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 81-100 DOI: 10.2436/20.2502.01.82 ISSN (ed. impr.): 0213-6554 / ISSN (ed. electr.): 2013-9527 / http://revistes.iec.cat/index.php/LliL Rebut el 14 de desembre del 2014. Acceptat el 2 de febrer del 2016.

Llengua_literatura_27.indd 81

9/2/17 14:32


82

Helena Rovira-Cerdà

1. INTRODUCCIÓ La Guerra de la Successió Espanyola (1702-1715) fou un esdeveniment d’abast global, que enfrontà dues concepcions de la monarquia, una representada per Felip V de Borbó i l’altra per l’arxiduc Carles III d’Habsburg. Tot i que aquests dos rivals perseguien un model autoritari de control polític, els catalans i, més generalment, les corporacions circumscrites als territoris de l’antiga Corona d’Aragó, veien en el partidari austríac una possibilitat de mantenir les pròpies formes de govern a fi d’evitar l’homogeneïtzació jurídica que augurava la dinastia dels Borbó.1 Aquest enfrontament entre Felip V i Carles III es concretà no només en un conflicte bèl·lic sinó també en una batalla ideològica i propagandística pel control de l’opinió pública.2 En aquest sentit, la poesia política fou un gènere que acompanyà la història dels 1.  L’oposició entre absolutisme i pactisme, amb els seus conceptes anàlegs com Borbó vs. Habsburg o Castella vs. Corona d’Aragó, ha estat matisada o qüestionada en diversos estudis recents com els d’Arrieta Alberdi (2001). En aquest sentit, Simon i Tarrés (2011) considera que Catalunya amb el seu posicionament a la Guerra de la Successió aspirava a recuperar el règim d’autogovern perdut després de la Guerra dels Segadors. De fet, diversos testimonis catalans de l’època veien en la dinastia d’Habs­ burg un antídot contra l’homogeneïtzació jurídica i cultural imposada pel model polític castellà. És ben eloqüent el punt de vista exposat per Francesc de Castellví a les seves Narraciones históricas (Albareda 2004). 2.  Vegeu, per exemple, els comentaris de Campabadal et al. (2009) sobre el setge de Barcelona dels anys 1713-1714: «I, com en altres moments àlgids de la contesa, el conflicte es dirimia no només en els camps de batalla, sinó també en el combat dels papers impresos. Les dues publicacions que ara presentem, la Gazeta de Barcelona (que ben aviat prengué el nom de Continuación del diario y defensa de Barcelona) i la Relación diaria del sitio de Barcelona, capital del Principado de Cataluña, en són les màximes expressions cronístiques, en l’àmbit pròxim, des de les respectives opcions austriacista i borbònica» (p. 10). En aquest aspecte, també s’han de destacar les aportacions d’Ibáñez Jofre (1982; 1983), Alabrús (1996; 2001), Borreguero Beltrán (2003), Escobedo (2009) i Camprubí (2015), que esmenten una nombrosa bibliografia complementària sobre aquest mateix tema. La producció literària, i específicament la poesia, ha merescut estudis com els de Comas (1976), Vela (2014), Coroleu & Paredes (2014) i Pujol (2014), i ha estat tema d’anàlisi per part d’Alabrús (2001: 173-185). Així mateix, el treball de Campabadal (2007), centrat en la producció literària de l’Acadèmia dels Desconfiats, ens situa en els prolegòmens de la Guerra de la Successió, mentre que Alcoberro (2007) analitza la literatura de resistència durant la postguerra. Devem a Valls i Solaz (2015) un recent i documentadíssim estat de la qüestió sobre el teatre i la poesia centrats en aquest conflicte bèl·lic. Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 81-100

Llengua_literatura_27.indd 82

9/2/17 14:32


Un poema inèdit sobre la Guerra de la Successió al Rosselló

83

Països Catalans, abans, durant i després d’aquesta guerra.3 A dins d’aquest corrent s’insereix, precisament, el poema que tot seguit estudiarem i editarem, conegut a través d’un únic testimoni copiat al ms. 1052 de la Biblioteca de la Universitat de Barcelona. Tot i que aquesta composició només ens ha arribat en un manuscrit, cal advertir que, en aquest combat de les idees, el gran mitjà de difusió de l’època era la impremta, i els formats més comuns solien ser el full i el plec. Tal com mostra Camprubí (2014), els fulls impresos podien ascendir a diversos milers i, quan calia, eren distribuïts per diverses localitats del Principat a través d’un sistema de correus molt eficient, si tenim en compte els recursos de què es disposava a l’època.4 Un dels aspectes més notables, i alhora més singulars, d’aquesta composició en vers que comença dient: Veniu, veniu, rei Carlos, és el fet d’exhortar directament l’arxiduc d’Àustria perquè dugui a terme la conquesta del Rosselló, antic comtat del Principat de Catalunya que a penes feia una cinquantena d’anys que s’havia annexionat a la corona francesa arran del Tractat dels Pirineus (1659).5 Aquest poema 3.  Anterior a aquest conflicte és la producció propagandística sobre la Guerra dels Segadors, de la qual s’ha ocupat Miralles (2009; 2010; 2012), entre d’altres. Remetem a la bibliografia citada en aquests estudis. Posteriorment, la Revolució Francesa i els fets d’armes que aquesta va comportar tingueren també una gran repercussió en aquest mateix sentit, tal com han demostrat Blasco (1979), Marco (1967) i Cahner (1998-2005). En relació amb tota l’Edat Moderna, s’ha de destacar el monogràfic publicat a Caplletra (Literatura política de l’edat moderna, 2014, núm. 57, coord. Eulàlia Miralles). 4.  Entre els casos adduïts per Camprubí (2014: 863-864), n’hi ha un d’esdevingut l’estiu del 1704 a Francisco Fernández de Velasco, virrei de Catalunya al servei de Felip V, que es queixava de la difusió d’un full estampat que calumniava l’almirall de la tropa francesa, que aleshores es trobava davant la ciutat de Barcelona. El mateix dia 4 d’agost, quan els diputats de la Generalitat deliberaren enviar (tal com manava el virrei) una circular a les principals ciutats catalanes, el taller tipogràfic de Rafael Figueró ja havia estampat, si més no, una bona part dels mil exemplars del full que calia distribuir-hi, ja que aquell mateix dia sortí un dels quatre correus a peu que havien d’enllestir aquesta tasca. Anomenat Miquel Creus, aquest correu passà per Vic, Camprodon, Puigcerdà, la Seu d’Urgell, Viella, Tremp, Organyà, Berga i Manresa. El dia 5 arribà a Vic, i el 17 del mateix mes ja havia lliurat tota la correspondència. Aquest exemple mostra amb quina rapidesa es podien propagar els impresos efímers, i amb quina diligència el virrei intentà desfer aquests rumors utilitzant els mateixos recursos: la impremta i el correu. 5.  La importància del bagatge històric precedent en la configuració de la Guerra de la Successió, i la seva relació amb el fenomen fronterer als Comtats de Rosselló i Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 81-100

Llengua_literatura_27.indd 83

9/2/17 14:32


84

Helena Rovira-Cerdà

constitueix, doncs, un nou document que caldria afegir a les aportacions que fins ara s’han dedicat a analitzar l’impacte de la Guerra de la Successió a la Catalunya del Nord. Aquesta faceta, tot i que ha merescut diversos treballs ben meritoris, encara no ha estat suficientment estudiada, de manera que difícilment es podria traçar a hores d’ara un panorama complet de les mentalitats i els moviments populars que van agitar les poblacions d’aquestes comarques durant l’esmentat conflicte bèl·lic.6 Cerdanya, han estat posats en relleu per diversos investigadors que s’han centrat en el període d’entreguerres, comprès aproximadament entre els anys 1652 i 1700. Remetem, especialment, als treballs de Jané Checa (2006), Simon i Tarrés (2011) i Espino López (2014). 6.  Algunes de les darreres visions de conjunt, degudament actualitzades, sobre la Guerra de la Successió d’Espanya les devem a Espino López (2014), Cases Ibáñez (2012) i Albareda (2010). Tot aprofitant el tercer centenari de la capitulació de Barcelona, l’11 de setembre de 1714, durant el 2014 o poc després s’han publicat nombrosos volums col·lectius sobre la Guerra de la Successió, com són el dossier monogràfic de Serra d’Or (La Guerra de la Successió als Països Catalans, 2014, núm. 657, coord. Antoni Simon i Tarrés), o les actes d’un col·loqui internacional aplegades per Jaume de Puig i Oliver (2016). Una bona part de les publicacions commemoratives han estat promogudes per entitats municipals o comarcals, la qual cosa ha donat com a resultat una documentada visió de conjunt, molt rica en matisos, que atén a les facetes més diverses de la vida quotidiana i a les opcions i circumstàncies concretes de moltes localitats afectades per la guerra. Remetem, per exemple, a Ausa (La Guerra de Successió i el set-cents a Osona: perspectives sobre un segle decisiu, 2014, vol. 26, núm. 174, coord. David Cao Costoya); i a la Revista de Girona (300 anys després. La Guerra de la Successió, 2014, núm. 286, coord. Judit Pujadó). Malauradament, no coneixem cap monogràfic similar centrat en l’impacte de la Guerra de la Successió a la Catalunya del Nord, però aquesta qüestió ha estat abordada per Albareda (1990: 17-20; 1993: 211216), Albareda & Ferrer (1995), Ferrer Juandó (1996; 2001), Fajal i Mercader (2005), Pasqual Rodríguez (2010: 71-77), Cases Ibáñez (2012: 149-156), Peytaví Deixona (2014) i Pojada (2016). De moment, no ens consta la publicació dels resultats d’un seminari celebrat a la Universitat de Perpinyà els dies 16 i 17 d’octubre de 2014, sota la direcció de Patrici Pojada, amb el títol: Autour de 1714. Nouvelles approches de la guerre de Succession d’Espagne et de ses conséquences dans le Principat et les Comtés catalans. Així mateix, algunes obres memorialístiques coetànies i diversos estudis més recents aporten dades sobre aquesta guerra a la Catalunya del Nord i els moviments militars de l’exèrcit francès en aquestes terres i en algunes comarques pròximes a França, com l’Empordà, el Pla de l’Estany, la Garrotxa o el Ripollès. Sovint, aquestes maniobres consistien en ràpides incursions i saquejos amb què l’exèrcit francès aconseguia, en territori enemic, aliments o altres matèries necessàries. La invasió borbònica sistemàtica i estable d’aquestes comarques frontereres no es féu efectiva fins l’estiu del 1709, fet que multiplicà els abusos sobre la població civil. Il·lustren aquests fets els treballs de Palmada (2014) i Puig i Reixach (2007; 2014); i les Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 81-100

Llengua_literatura_27.indd 84

9/2/17 14:32


Un poema inèdit sobre la Guerra de la Successió al Rosselló

85

El poema fou redactat, sens dubte, en un moment d’eufòria austriacista, car representa Barcelona alliberada de les forces desplegades per les dues corones —l’Espanya de Felip V i França—, tot oposant el repòs de la Ciutat Comtal amb l’agitació i la penúria dels rossellonesos, que esperen ser alliberats pel mateix arxiduc amb la col·laboració de la població autòctona. En efecte, Carles III és exhortat a deixar l’Aragó i centrar-se en la Catalunya del Nord. Alguns passatges d’aques­ta poesia semblen reflectir fets històrics que ens permeten, si més no, establir una breu explicació i aproximació cronològica que ens situaria en els inicis d’aquest conflicte bèl·lic, amb tota seguretat abans de la batalla d’Almansa (25 d’abril de 1707) i, ben probablement, al mes de juny de 1706 o molt poc després.7 2. ELS INICIS DE LA GUERRA DE LA SUCCESSIÓ (1705-1706) I EL SEU IMPACTE AL ROSSELLÓ Després de diversos intents fracassats de penetrar a la Península Ibèrica, les tropes aliades a l’arxiduc hi accedirien per Barcelona, que capitulà el 9 d’octubre de 1705.8 Carles III d’Àustria entrà a Barcelona el dia 7 de novembre i tot just un mes després va convocar corts, a les quals acudí un bon nombre de representants, especialment del braç reial. En aquestes corts es prometé als catalans la reincorporació dels comtats de Rosselló i Cerdanya, així com dels territoris italians de Sardenya, Sicília i Nàpols. memòries de Sebastià Casanova (Pasqual Rodríguez 2010), Narcís Feliu de la Peña (1709: 592, 597, 638-642 i 651-652) i Francesc de Castellví (1997-2002: II, 268-271 «Edicto en forma de manifiesto que en 6 de febrero mandó publicar el duque de Noailles al entrar desde Rosellón en Cataluña»). 7.  El poema que ara estudiem coincideix, pels fets que descriu en els seus versos, amb un període d’apogeu de la publicística austriacista, tal com palesen Coroleu & Paredes: «Si hem de jutjar a partir del volum de producció literària austriacista que generà el conflicte, és ben clar que els fets dels anys 1705 i 1706 en produïren una bona part, tot i tractar-se, a vegades, d’impresos apareguts durant el 1707 i el 1708» (2014: 217). 8.  Ens fonamentem en Cases Ibáñez (2012: 85-107), Campabadal et al. (2009: 11-17), Torras i Ribé (2007: 369-372) i Alabrús (2001: 149-166). Sobre la caiguda de Barcelona i el temor que les autoritats franceses tenien d’una revolta al Rosselló i la Cerdanya, vegeu Albareda (1993: 186-211). Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 81-100

Llengua_literatura_27.indd 85

9/2/17 14:32


86

Helena Rovira-Cerdà

La resposta borbònica no es féu esperar. El propi Felip V encapçalà un exèrcit que comptava amb l’ajuda de les tropes provinents del Rosselló i de la flota francesa establerta a Toló. L’objectiu era precipitar els esdeveniments amb una acció de guerra prou potent per aconseguir la rendició de Barcelona de manera molt ràpida. Els aliats, però, no tardaren a reaccionar. El 4 de maig arribaren notícies a Barcelona d’una gran flota, unes vuitanta naus, que pensaven dur a terme el rescat de la ciutat. Les forces austriacistes es feren visibles tres dies després pel costat de Castelldefels. Davant d’aquests fets, el contingent filipista aixecà el setge i es dispersà. Una bona part de les tropes, inclòs el mateix Felip V, es retirà al Rosselló. El rei va tornar a la Península Ibèrica per Pamplona. Al mateix temps, l’exèrcit austriacista inicià una ofensiva que es proposava arribar a Madrid tot passant per Aragó. El 29 de juny, ja havia conquerit Saragossa. Tal com veurem més endavant, el poema que editarem sembla referir-se a aquests esdeveniments. Si això és així, la seva composició hauria de datar de juny de 1706 o poc després, d’acord amb les circumstàncies descrites en el text: les tropes aus­ triacistes, victorioses, tenen Barcelona en repòs i comencen a ocupar Aragó. Com a terra fronterera, annexionada en un passat no massa llunyà a la corona de França, la Catalunya del Nord també es veié afectada per la Guerra de la Successió. Davant d’aquells esdeveniments polítics, els habitants rossellonesos es trobaven en un dilema: o seguir la tendència ideològica dominant imposada per França, o decantar-se pel bàndol austriacista, d’acord amb l’exemple de la nació històrica, el Principat de Catalunya. Des del moment que les tropes de l’arxiduc van prendre possessió de Barcelona, les autoritats franceses temien per la pèrdua de la Catalunya del Nord amb una invasió operada des del sud, perill que no arribà a realitzar-se però que planava sobre les ments dels filipistes com una espasa de Dàmocles. Els estudis dedicats a aquests aspectes addueixen diversos testimonis documentals sobre les sospites i els rumors que llavors circulaven per aquelles terres. Tal com expliquen Albareda (1993: 212-213) i Albareda & Ferrer (1995: 262-263), el general Quinson posava a dins del mateix sac els catalans revoltats contra Felip V i els rossellonesos; de fet, aquests darrers, Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 81-100

Llengua_literatura_27.indd 86

9/2/17 14:32


Un poema inèdit sobre la Guerra de la Successió al Rosselló

87

segons la seva opinió, no tenien millors intencions que els catalans. En desembre de 1706 es produí a Perpinyà un fet que sembla indicar la presència d’un sector favorable a l’arxiduc. Els fills d’un barretaire i d’un cirurgià foren amenaçats al carrer de la següent manera: «Vosaltres que sou gavatxs, els vostres pares seran els primers en ser degollats quan arribarà l’Arxiduc, per Nadal»; a més, corria una llista amb els noms d’aquells que havien de ser executats quan l’arxiduc prengués possessió d’aquells dominis (Albareda 1993: 213; cf. Albareda & Ferrer 1995: 263 i 267). Això demostra que circulaven fulls volants i fulletons de caràcter propagandístic, amb informació per mantenir ben viva la flama de l’expectació. L’exemple adés esmentat demostra que les idees dels dos bàndols oposats podien conviure en un mateix espai. Dit altrament, a banda de la propaganda filipista que ostentava el poder a Perpinyà, a la Catalunya del Nord circularen també (suposem que de manera encoberta) papers i rumors en defensa de la causa austriacista. Aquest doble corrent de propaganda oficial i subreptícia es troba, igualment, a la Catalunya de l’arxiduc Carles III, on predominaven els al·legats contra França i Felip d’Anjou. Amb tot, la documentació estudiada per Albareda & Ferrer (1995) demostra que la intendència del Rosselló sufragà despeses perquè alguns informants i espies inspeccionessin a Catalunya els moviments de l’enemic, i des d’allí difonguessin idees filipistes, reclutessin soldats o, fins i tot, subornessin alguns capitostos enemics per canviar-se de bàndol. A l’inici del 1706 fou enviat des del Rosselló fins a Olot i a altres zones de muntanya un home que havia de repartir un full imprès on s’incitava els catalans a enrolar-se a l’exèrcit de Felip V (Albareda 1993: 216; cf. Albareda & Ferrer 1995: 272). En sentit contrari, caldria estudiar fins a quin punt les milícies de miquelets que donaven suport a l’exèrcit regular de l’arxiduc Carles III, i que dominaven una bona part de les zones frontereres i muntanyenques de Catalunya, comptaven amb un contingent d’homes provinents de la Cerdanya o el Rosselló.9 9.  Malauradament, l’únic estudi que ofereix un llistat de soldats de la guerra de la Successió, tot esmentant-ne el seu origen, està focalitzat només en la comarca d’Osona (Serra & Cases 2014). Desconeixem l’existència d’altres estudis similars centrats en altres territoris catalans. Entre els estudis que de manera puntual esmenten l’origen Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 81-100

Llengua_literatura_27.indd 87

9/2/17 14:32


88

Helena Rovira-Cerdà

El poema també fa esment de la debilitat militar de França, «que ja no té bonança, / que fa com la balança / que cau a pes de plom» (vs. 21-23). Aquesta fugaç al·lusió podria referir-se a les derrotes que Lluís XIV de Borbó i els seus aliats van patir aleshores no només en l’àmbit hispànic sinó també a la resta d’Europa. D’acord amb el marc cronològic que hem proposat, l’autor de la poesia que ara ens ocupa podria tenir en ment la batalla de Ramillies, esdevinguda el 23 de maig de 1706 a Flandes, és a dir, als territoris de l’actual Bèlgica. La derrota que l’exèrcit francès patí en aquesta batalla significà la fi del domini francès sobre Flandes.10 És evident, doncs, que el text català estableix un context general sobre la situació militar del regne de França per justificar i incitar la invasió del Rosselló a mans de les forces austriacistes, favorables a l’arxiduc Carles III. Tal com es pot comprovar a partir de les nombroses referències geogràfiques concretes que inclou aquest poema, el seu autor tenia un coneixement directe de la Catalunya del Nord, sobretot de les terres frontereres que separaven aquestes comarques de la Corona d’Aragó. Tot seguit apuntem, segons l’actual normativa del català, els topònims explícitament esmentats: per una banda, Aragó (v. 12), Barcelona (v. 56), Cotlliure (v. 24), Empordà (v. 25), Molló (v. 48), França (v. 20, 45), Perpinyà (v. 32) i Rosselló (v. 15); per altra banda, els Forts de Banys d’Arles (v. 49), Bellaguarda al port de Panissars en el Pertús (v. 50), Prats de Molló (v. 49), Salses (v. 44) i Vilafranca de Conflent (v. 48).11 Cal destacar que aquesta obra fins i tot especifica les fortaleses que aleshores existien i caldria conquerir per dur a terme la invasió aus­ triacista.

d’algun combatent, Palmada fa referència a la defunció d’«un miquelet anomenat Josep, procedent de Prats de Molló» (2014: 316). 10.  Sobre les batalles en el terreny internacional, no només a Flandes sinó també a altres indrets com l’actual Alemanya i Itàlia, remetem a Albareda (2010: 212-219). 11.  El testimoni manuscrit transcriu aquests topònims d’acord amb unes variants que en alguns casos dificulten la seva identificació exacta. Per dur a terme aquesta tasca, hem utilitzat el Nomenclàtor (2007). Considerem que el topònim Prats es refereix a Prats de Molló, que limita al sud amb Molló, localitat fronterera del Ripollès; per tant, no forma part de la Catalunya del Nord. Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 81-100

Llengua_literatura_27.indd 88

9/2/17 14:32


Un poema inèdit sobre la Guerra de la Successió al Rosselló

89

Mapa amb les localitats nord-catalanes esmentades al poema, més el poble fronterer de Molló, que pertany a la comarca del Ripollès.

3. EL TESTIMONI MANUSCRIT I ELS CRITERIS D’EDICIÓ El poema que editarem fou copiat a les ps. 81-82 del ms. 1052 de la Biblioteca de la Universitat de Barcelona. El títol que figura al primer foli del volum és com segueix: «Llibre de goygs de tots los sancts y sanctas que lo dia de abuy són canonizats y beatificats ab altres que no són de sants de la orde». Aquest manuscrit data ben segurament de mitjan segle xviii, i aplega una nodrida col·lecció de goigs, que encara no han estat descrits de manera individuada en tota la seva integritat.12 De fet, aquesta datació es podria concretar a partir d’un estudi sistemàtic del contingut del volum, aspecte que encara no hem analitzat en profunditat. De moment, podem assegurar que el manuscrit no pot ser anterior a 1721, perquè un dels goigs aplegats es refereix a Dalmau Moner, que fou beatificat per Innocenci XIII el 13 d’agost de 1721. Encara així, aquesta col·lecció de goigs tendeix a presentar els 12.  Una bona part del manuscrit ha estat descrita a MCEM (2014, Id. 2176); i an­teriorment, per Miquel Rosell (1961: 97-98). Aquesta base de dades s’està actualitzant de manera progressiva, i esperem que en un futur no massa llunyà es podrà consultar una descripció completa del contingut d’aquest exemplar. Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 81-100

Llengua_literatura_27.indd 89

9/2/17 14:32


90

Helena Rovira-Cerdà

beats com a sants, entre d’altres l’esmentat Dalmau Moner («Goigs de sant Dalmau Moner», ps. 53-55).13 Pel seu contingut, que fa especial esment als sants i beats de l’Orde de Predicadors, es pot deduir que prové del convent dominicà de Santa Caterina Màrtir, a Barcelona. Albareda (2001) edita el dietari d’aquest convent relatiu als anys 1705-1714, on es pot comprovar el fort impacte que tingué el conflicte també en aquesta institució. En les pàgines d’aquest dietari es reflecteixen les penúries econòmiques ocasionades pel conflicte, les manifestacions públiques de devoció promulgades pels dominics i, sobretot, els conflictes interns que sorgiren arran de la guerra. Així, per exemple, l’any 1710 es descriu una disputa pública entre el prior i fra Josep Llampillas, un declarat austriacista que fou empresonat el 1714 al castell de Tortosa i posteriorment desterrat a Nàpols. De fet, aquest no fou l’únic cas de dominic exiliat a causa de les seves idees polítiques, tant dels partidaris d’un bàndol com de l’altre. Tot i les divisions, es pot dir que la tendència del convent era austriacista: l’any 1704 se celebraven reunions de seguidors de l’arxiduc a les cel·les, el 1707 el propi Carles III visità el convent, i l’emperadriu ho féu en 1712. Per aquests motius el convent fou durament castigat un cop les tropes filipistes van entrar a la Ciutat Comtal. Si tornem al ms. 1052 de la Universitat de Barcelona, les seves dimensions, amb més amplària que alçada (205 × 155 mm), i les seves característiques formals, fan pensar que fou utilitzat com a cançoner a les celebracions del temple d’aquest convent dominicà. Si més no, aquest manuscrit té un format bastant comú entre els cançoners musicals. De fet, per bé que la major part del volum només inclou la lletra de diversos goigs, uns pocs textos llatins van acompanyats de notació musical. No hi ha dubte que aquest manuscrit havia estat pensat sobretot per entonar melòdicament les peces que s’hi inclouen. I això, que re­ sulta perfectament previsible en el gènere gogístic, ens fa pensar que el poema sobre la guerra al Rosselló també fou cantat, probablement, 13. La denominació de beat s’utilitza al ms. 1052 en uns pocs casos, com per exemple a: «Goigs de la beata Joana de Portugal» (ps. 72-73); «Goigs de la beata Ossana de Màntua» (ps. 73-74); «Goigs de la beata Margarita de Castello» (ps. 76-78). Això no impedeix que aquestes mateixes venerables dones siguin esmentades en altres composicions com a santes, per exemple a: «De santa Margarida de Castello» (ps. 94-95). Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 81-100

Llengua_literatura_27.indd 90

9/2/17 14:32


Un poema inèdit sobre la Guerra de la Successió al Rosselló

91

tot aprofitant la tonada d’alguna cançó preexistent, pràctica molt estesa que es documenta a la literatura popular de tota l’Edat Moderna. A més, tal com es pot comprovar en les aportacions de diversos estudiosos, com per exemple Escobedo (2009), la Guerra de la Successió fou un període ben fecund en la difusió d’aquesta mena de contrafactures en clau política i militar. Desconeixem en quin precedent podria inspirar-se la melodia, no documentada, de Veniu, veniu, rei Carlos, però podem precisar un esquema mètric que, malgrat les seves vacil· lacions, permet establir un patró ben clar que podria definir-se com la successió d’octaves en versos hexasíl·labs segons la següent disposició de rimes: ababcccb. Tot i que el poema tendeix a la rima consonant, hi ha nombroses assonàncies, que denoten el seu caràcter popular i circumstancial. Exposem tot seguit els criteris que hem seguit per transcriure el text a la nostra edició. Resolem les abreviatures, marquem entre claudàtors el text afegit i regularitzem segons els usos moderns les alternances entre i/j i u/v, la separació de paraules i la combinació de majúscules i minúscules. Hem fet servir les actuals normes ortogràfiques d’accentuació, dièresi, guionets i apòstrofs. Hem marcat amb un punt volat les elisions que avui no tenen representació gràfica. En algun cas esporàdic hem esmenat el text base, tot i que sempre ho hem fet indicant la lliçó de l’original en nota. Les referències a la foliació manuscrita —número de pàgina i columna— queden reflectides a través de signes com |82a, |82b, etc. L’ús d’algunes grafies denota clarament el fenomen sistemàtic de la neutralització de les vocals àtones, d’acord amb el dialecte català oriental. De fet, alguns mots semblen denotar trets fonètics característics del rossellonès (per exemple, «Mollú» en lloc de «Molló», al v. 48). Biblioteca de la Universitat de Barcelona, ms. 1052, ps. 81-82 Veniu, veniu, rei Carlos; veniu sens més terdar; veniu a llibertar-nos dels que nos fan penar. Veni[u] ab vostre armada,

5

Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 81-100

Llengua_literatura_27.indd 91

9/2/17 14:32


92

Helena Rovira-Cerdà

que la terra ja és alsada per donar-vos entrada y besar-vos la mà. Jo crech si vós sabíeu la nostra afició,14 10 és cert no vos torvaríeu en guañar lo Aragó, donant prest providència |82a parquè sens res[is]tència vos dónan Rocelló. 15 Veniu, no vos dónia pena los presidis que y són, que prest saran per terra a pessar de Borvon y de tota la França, que ja no té bonança, que fa com la balança que cau a pes de plom. Veniu dret a Copll[i]ura; dexau lo Enpurdà, que és lo primer presidi que se à de guañiar per tenir la entrada de tota esta plana, fen-vos de bona gana señor de quant y ha. Perpiñà vos aclama de l’íntim de son cor, que de llur repugnància no y demostreu rigor;

20

25

30

35

14.  afició] \afficio/ voluntat aficio Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 81-100

Llengua_literatura_27.indd 92

9/2/17 14:32


Un poema inèdit sobre la Guerra de la Successió al Rosselló

93

que, si d’ell dependr[i]a, fàcil se entregaria |82b a vostre señoria ab grandísim amor. Las demés fortalezas que y ha en est país són de poca enpresa tenint lo més precís, si no és lo Fort de Salças que, per ser prop de França, menos de gran pujança, no se porà rendir. Mollú y Vilafranca, lo Fort dels Bañys y Prats y tamvé Vellagorda tindrem assitiats. Ab la gent de la terra —no y caldrà gent de guerra—, farem tots de manera prest sían entregats. Dexau a Barcelona, puix està en repòs; veniu vós en persona per a socórrer-nos. Ja que som vasalls vostres, vós no vullau que los hostes fasen a nostres costes progressos contra vós. Finis

40

45

50

55

60

Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 81-100

Llengua_literatura_27.indd 93

9/2/17 14:32


94

Helena Rovira-CerdĂ 

Biblioteca de la Universitat de Barcelona, ms. 1052, ps. 81-82 Llengua & Literatura. NĂşm. 27 (2017), ps. 81-100

Llengua_literatura_27.indd 94

9/2/17 14:32


Un poema inèdit sobre la Guerra de la Successió al Rosselló

95

BIBLIOGRAFIA Alabrús (1996): Rosa M. Alabrús, «La publicística de la guerra», L’Avenç. Revista d’Història, 206, ps. 40-45. — (2001): Rosa M. Alabrús, Felip V i l’opinió dels catalans. Pròleg d’Ernest Lluch, Lleida: Pagès. Albareda (1990): Joaquim Albareda i Salvadó, «L’actitud dels ecle­ siàstics catalans a la guerra de la successió (1705-1714)», dins: Anuari 1988 de la Societat d’Estudis d’Història Eclesiàstica Moderna i Contemporània de Catalunya, Tarragona: Diputació de Tarragona Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV, ps. 9-26. — (1993): Joaquim Albareda i Salvadó, Els catalans i Felip V, de la conspiració a la revolta (1700-1705), Barcelona: Vicens Vives. — (2001): Joaquim Albareda i Salvadó, Política, religió i vida quotidiana en temps de guerra (1705-1714). El Dietari del Convent de Santa Caterina i les Memòries d’Honorat de Pallejà. Edició a cura de Joaquim Albareda i Salvadó, Vic: Eumo - Institut Universitari d’Història Jaume Vicens Vives. — (2004): Joaquim Albareda i Salvadó, «¿Qué cosa es España? L’Espanya composta segons l’austriacista Francesc Castellví», Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, 15, ps. 113-124. — (2010): Joaquim Albareda i Salvadó, La Guerra de la Sucesión de España (1700-1714), Barcelona: Crítica. Albareda & Ferrer (1995): Joaquim Albareda i Salvadó & Mònica Ferrer i Juandó, «L’impact de la guerre de Succession (1705-1714) dans les comtés du Roussillon et de Cerdagne», dins: Le Roussillon de la Marca Hispanica aux Pyrénées-Orientales (VIIIe - XXe siècles). Actes du LXVIIe Congrès de la Fédération historique del Languedoc Méditerranéen et du Roussillon. Archives départementales des Pyrénées-Orientales, Perpignan, 7 et 8 octobre 1995, Perpignan: Société Agricole Scientifique et Littéraire des PyrénéesOrientales, ps. 259-276. Alcoberro (2007): Agustí Alcoberro, «Cantant les absoltes a Alberoni. Dos poemes clandestins de la resistència austriacista a Felip V (1719-1720)», dins: Eulàlia Miralles & Josep Solervicens (ed.), El (re)descobriment de l’Edat Moderna. Estudis en homenatge a Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 81-100

Llengua_literatura_27.indd 95

9/2/17 14:32


96

Helena Rovira-Cerdà

Eulàlia Duran, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, ps. 233-252. Arrieta Alberdi (2001): Jon Arrieta Alberdi, «L’antítesi pactismeabsolutisme durant la Guerra de la Successió a Catalunya», dins: Joaquim Albareda (ed.), Del patriotisme al catalanisme. Societat i política (segles XVI-XIX), Vic: Eumo, ps. 105-128. Blasco (1979): Ricard Blasco, Poesia política valenciana. 1802-1938, València: Eliseu Climent. Borreguero Beltrán (2003): Cristina Borreguero Beltrán, «Imagen y propaganda de guerra en el conflicto sucesorio (1700-1713)», Manuscrits, 21, ps. 95-132. Cahner (1998-2005): Max Cahner, Literatura de la Revolució i Contrarevolució (1789-1849). Notes d’història de la llengua i de la literatura catalanes, Barcelona: Curial, 4 vol. [I, II*, II**, III]. Campabadal (2007): Mireia Campabadal, «Austriacisme i literatura a l’Acadèmia dels Desconfiats», dins: L’aposta catalana a la Guerra de la Successió 1705-1707 (3-5 novembre 2005), Barcelona: Generalitat de Catalunya, ps. 217-231. Campabadal et al. (2009): Mireia Campabadal i Bertran (ed.), Agustí Alcoberro i Xevi Camprubí (intr.), Diario del sitio y defensa de Barcelona (1713-1714). Impressió facsímil, València: Tres i Quatre. Camprubí (2014): Xevi Camprubí Pla, «La circulació de la informació entre Vic i Barcelona durant la Guerra de la Successió», Ausa, 174, ps. 863-889. — (2015): Xevi Camprubí, «Les gasetes de Rafael Figueró: una eina al servei de la informació i la resistència durant la Guerra de la Successió», dins: Joaquim Albareda i Salvadó & Agustí Alcoberro i Pericay (coord.), Els Tractats d’Utrecht. Clarors i foscors de la pau. La resistència dels catalans. 9-12 abril 2014: actes del congrés, Barcelona: Institut Universitari d’Història Jaume Vicens i Vives (Universitat Pompeu Fabra) - Museu d’Història de Catalunya, ps. 427-436. Cases Ibáñez (2012): Adrià Cases Ibáñez, Guerra i quotidianitat militar a la Catalunya del canvi dinàstic (1705-1714). Tesi Doctoral presentada per Adrià Cases Ibáñez. Director: Dr. Antonio Espino López, Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona (Facultat Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 81-100

Llengua_literatura_27.indd 96

9/2/17 14:32


Un poema inèdit sobre la Guerra de la Successió al Rosselló

97

de Filosofia i Lletres: Departament d’Història Moderna i Contemporània), en línia a <http://hdl.handle.net/10803/121642>. Castellví (1997-2002): Francesc de Castellví, Narraciones históricas. Edición al cuidado de Josep M. Mundet i Gifre y José M. Alsina Roca. Estudio preliminar de Francisco Canals Vidal, Madrid: Fundación Francisco Elías de Tejada y Erasmo Pèrcopo, 4 vol. Comas (1976): Antoni Comas, «La consciència històrico-política en els poetes catalans del segle XVIII», dins: Problemes de llengua i literatura catalanes. Actes del II Col·loqui Internacional sobre el Català. Amsterdam, 1970, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, ps. 275-295. [Posteriorment publicat a Antoni Comas, Estudis de literatura catalana (segles XVI-XVIII). Pròleg de Martí de Riquer. Edició a cura d’August Bover i Font i Montserrat de Ciurana i Torrella, Barcelona: Universitat de Barcelona Curial, 1985, ps. 142-160]. Coroleu & Paredes (2014): Alejandro Coroleu i Maria Paredes Baulida, «Llatí i consciència política a la Catalunya setcentista», Caplletra, 57, ps. 215-231. Escobedo (2009): Joana Escobedo, «Documentació impresa en l’època de la Guerra de la Successió», Recerca Musicològica, 19, ps. 45-75. Espino López (2014): Antonio Espino López, Las guerras de Cataluña. El teatro de Marte (1652-1714), Madrid - México - Buenos Aires - San Juan - Santiago: Edaf. Fajal i Mercader (2005): Sebastià Fajal i Mercader, «El Rosselló i els rossellonesos davant la Guerra de Successió (1700-1715)», Afers, 52, ps. 557-579. Feliu de la Peña (1709): Narcís Feliu de la Peña i Farell, Anales de Cataluña y epílogo breve de los progressos y famosos hechos de la nación catalana, vol. 3 [«Del año 1458 hasta el 1709»], Barcelona: Juan Pablo Martí. Ferrer Juandó (1996): Mònica Ferrer Juandó, «El suport de l’Ar­ xiduc en els comtats del Rosselló i la Cerdanya durant els primers anys de la guerra», L’Avenç. Revista d’Història, 206, ps. 34-39. — (2001): Mònica Ferrer Juandó, «El Rosselló i la monarquia francesa (1659-1721): guerres, resistències, identitats», dins: Joaquim AlbaLlengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 81-100

Llengua_literatura_27.indd 97

9/2/17 14:32


98

Helena Rovira-Cerdà

reda (ed.), Del patriotisme al catalanisme. Societat i política (segles XVI-XIX), Vic: Eumo, ps. 263-288. Ibáñez Jofre (1982): Xavier Ibáñez Jofre, Els romanços i els plecs austracistes en la Guerra de la Successió [Tesi de llicenciatura sota la direcció de Pere Molas i Ribalta], Universitat de Barcelona: Facultat de Geografia i Història. — (1983): Xavier Ibáñez Jofre, «Els romanços i els plecs austracistes en la Guerra de la Successió». Pedralbes, 3, ps. 315-320. Jané Checa (2006): Oscar Jané Checa, Catalunya i França al segle XVII. Identitats, contraidentitats i ideologies a l’època moderna (1640-1700), Catarroja - Barcelona: Afers. Marco (1967): Joaquín Marco, Poesia popular política del segle XIX, Barcelona: Edicions 62. MCEM (2014) = Eulàlia Duran (dir.), Maria Toldrà (coord.), MCEM (Base de dades de Manuscrits Catalans de l’Edat Moderna), Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, en línia a <http://mcem.iec. cat/> [Con­sulta: 18-5-2014]. Miquel Rosell (1961): Francisco Miquel Rosell, Inventario general de manuscritos de la Biblioteca Universitaria de Barcelona. III. 1001 a 1500, Madrid: Direcciones Generales de Enseñanza Universitaria y de Archivos y Bibliotecas - Servicio de Publicaciones de la Junta Técnica. Miralles (2009): Eulàlia Miralles, «La visió d’un poeta afecte al rei cristianíssim: Quexa dels Pirineus i sa descripció», dins: Estudis de Llengua i Literatura Catalanes / LIX [Miscel·lània Joaquim Molas / 4], Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, ps. 77-94. — (2010): Eulàlia Miralles, «Poesia i política en la Guerra dels Segadors», dins: Eulàlia Miralles (ed.), Del Cinccents al Setcents. Trescents anys de literatura catalana, Bellcaire d’Empordà: Vitel·la, ps. 439-465. [També publicat a: Actes del congrés del Tractat dels Pirineus a l’Europa del segle XXI: un model en construcció? Col· loqui Barcelona-Perpinyà, 17-20 de juny de 2009. Edició a cura d’Òscar Jané, Barcelona: Generalitat de Catalunya - Museu d’His­ tòria de Catalunya, 2010, ps. 177-187]. — (2012): Eulàlia Miralles, «Els escriptors catalans en una Europa en conflicte: la propaganda política impresa de la Guerra dels Se­ Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 81-100

Llengua_literatura_27.indd 98

9/2/17 14:32


Un poema inèdit sobre la Guerra de la Successió al Rosselló

99

gadors», Caplletra. Revista Internacional de Filologia, 52, ps. 181-205. Nomenclàtor (2007): Nomenclàtor toponímic de la Catalunya Nord, Barcelona - [Perpinyà]: Institut d’Estudis Catalans - Universitat de Perpinyà. Palmada (2014): Guerau Palmada, «La guerra de la successió a Banyoles i la comarca del Pla de l’Estany», Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, 55, ps. 311-346. Pasqual Rodríguez (2010): Vicenç Pasqual Rodríguez, Guerra i postguerra de Successió. La vida de Sebastià Casanovas, pagès del segle XVIII, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Peytaví Deixona (2014): Joan Peytaví Deixona, «Els comtats catalans i la Guerra de Successió d’Espanya», Serra d’Or, 657, ps. 30-34 [ps. 622-626]. Pojada (2016): Patrici Pojada, «Unes Catalunyes sense Noves Plantes? La Guerra de la successió d’Espanya i les seves conseqüències vistes des dels nords», dins: Jaume de Puig i Oliver (ed.), 1714, Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, ps. 107-112. Puig i Oliver (2016): Jaume de Puig i Oliver (ed.), 1714, Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. Puig i Reixach (2007): Miquel Puig i Reixach, «Olot i la Guerra de la Successió», Annals del Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i Comarca, 18, ps. 31-134. — (2014): Miquel Puig i Reixach, Causa comuna. Els olotins i la guerra de la successió, Olot: Institut de Cultura de la Ciutat d’Olot. Pujol (2014): Josep Pujol, «“Venid, mortales”. Músiques gironines de la Guerra de la Successió», Revista de Girona, 286, ps. 72-76. Serra & Cases (2014): Francesc Serra Serrallés i Adrià Cases Ibáñez, «Els combatents osonencs de la Guerra de la Successió», Ausa, 174, ps. 1247-1257. Simon i Tarrés (2011): Antoni Simon i Tarrés, Del 1640 al 1705. L’autogovern de Catalunya i la classe dirigent catalana en el joc de la política internacional europea, València - Barcelona: Universitat de València - Institut d’Estudis Catalans. Torras i Ribé (2007): Josep M. Torras i Ribé, «La difusió de la revolta austriacista a Catalunya (1705-1706): entre la lògica insurgent i Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 81-100

Llengua_literatura_27.indd 99

9/2/17 14:32


100

Helena Rovira-Cerdà

l’estratègia militar», dins: L’aposta catalana a la Guerra de la Successió 1705-1707 (3-5 novembre 2005), Barcelona: Generalitat de Catalunya, ps. 363-372. Vall i Solaz (2015): F. Xavier Vall i Solaz, «La guerra de la Successió en el teatre i la poesia catalans de l’època», Manuscrits. Revista d’Història Moderna, 33, ps. 139-174. Vela (2014): Nora Vela, Goigs de guerra i resistència al voltant de 1714. Estudi històric acompanyat de 12 facsímils, Barcelona: Amics dels Goigs.

Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 81-100

Llengua_literatura_27.indd 100

9/2/17 14:32


RESSENYES I NOTES CRÍTIQUES

Llengua_literatura_27.indd 101

9/2/17 14:32


Llengua_literatura_27.indd 102

9/2/17 14:32


RESSENYES COL·LECTIVES

Història de la literatura catalana. Literatura medieval (I, II i III) Veronica Orazi

Università degli Studi di Torino veronica.orazi@unito.it

1. D. A. (2013): Diversos autors, Història de la literatura catalana, dirigida per Àlex Broch, Literatura medieval (I) Dels orígens al segle XIV, Lola Badia (dir.), Barcelona: Enciclopèdia Catalana - Editorial Barcino - Ajuntament de Barcelona. 2. D. A. (2014): Diversos autors, Història de la literatura catalana, dirigida per Àlex Broch, Literatura medieval (II) Segles XIV-XV, Lola Badia (dir.), Barcelona: Enciclopèdia Catalana - Editorial Barcino - Ajuntament de Barcelona. 3. D. A. (2015): Diversos autors, Història de la literatura catalana, dirigida per Àlex Broch, Literatura medieval (III) Segle XV, Lola Badia (dir.), Barcelona: Enciclopèdia Catalana - Editorial Barcino - Ajuntament de Barcelona. Nel 2013 è stato pubblicato il primo volume di un progetto scientifico ed editoriale imponente, sviluppato nei due anni seguenti con la pubblicazione di altri due volumi, che completano la parte dedicata alla letteratura medievale (dalle origini fino al xv sec.). Nel proseguimento futuro del progetto si prevede l’edizione delle parti dedicate alla Literatura moderna. Renaixement, Barroc i Il·lustració (vol. IV, dir. J. Solervicens) e alla Literatura contemporània (vol. V: I El Vuit-cents, dir. E. Cassany i J. M. Domingo; II Modernisme i Noucentisme e III Del 1922 al 1959, dir. J. Caste­ llanos i J. Marrugat; IV Del realisme històric a la postmodernitat, dir. À. Broch). Caratteristica principale di questi primi tre tomi, che lasciano chiaramente intuire la concezione e l’articolazione dell’intero progetto, è il taglio interdisciplinare che, presentando la letteratura catalana nella sua evoluzione secolare, fa costantemente riferimento al panorama internazionale in cui questa s’inserisce, alludendo ad aspetti non solo filologici e letterari ma anche di carattere storico, scientifico, ai rapporti e ai contatti con le altre lingue, letterature e culture di epoche precedenti e contemporanee al segmento temporale di volta in volta esaminato. Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203 ISSN (ed. impr.): 0213-6554 / ISSN (ed. electr.): 2013-9527 / http://revistes.iec.cat/index.php/LliL

Llengua_literatura_27.indd 103

9/2/17 14:32


104

Llengua & Literatura, 27, 2017

L’esito è un’opera dal profilo di altissimo livello, criticamente e scientificamente solida e rigorosa, che permette di contestualizzare l’area catalana nel panorama europeo e dunque di identificarne in modo efficace le specificità e i rapporti con le realtà linguistico-culturali coeve. Il primo volume della parte medievale1 consiste di sei capitoli. Il cap. 1, sull’Edat mitjana i la literatura, offre la definizione di ‘Medioevo’ e di alcuni concetti chiave della mentalità, della sensibilità dell’epoca (la concezione del mondo e dell’individuo, il rapporto fra oralità e scrittura e fra autore medievale e tradizione precedente, il sapere e l’istruzione, il passaggio dal manoscritto alla stampa). Il cap. 2 si avvicina alla dimensione catalana (la situazione politica dei secc. xiii-xv; il rapporto fra letteratura, cristianesimo e monarchia; i concetti di territorio, lingue e società). L’attenzione si sposta, poi, sul periodo Dels orígens al segle XIV, analizzando la poesia anonima di matrice religiosa e profana, la ricezione dei modelli francesi e dell’agiografia, sempre secondo il contesto sociopolitico e culturale dell’epoca (espansione del sec. xiii e crisi del xiv, presenza e rapporti tra laici e religiosi e con musulmani ed ebrei nella Corona d’Aragona). Il cap. 3 è dedicato sulla storiografia: prendendo le mosse da un inquadramento generale, prosegue concentrandosi prima sulla versione volgare delle Gestes dels Comtes de Barcelona i reis d’Aragó, poi sul Llibre dels fets di Jaume I, sul Llibre del rei en Pere di Desclot, sulla Crònica di Muntaner, sul Llibre o Crònica di Pere III el Cerimoniós. Il cap. 4 tratta de La lírica d’arrel trobadoresca e si apre con una sintesi sull’area culturale occitano-catalana e sulla Corte, per analizzare quindi il sistema di valori cortesi, la poesia trobadorica in Catalogna, i trovatori catalani e la fase post-trobadoresca (il Cançoner Gil e il Cançoner Vega-Aguiló). Il cap. 5 presenta La narrativa en vers, di cui descrive le tipologie occitano-catalane, rimandando all’esempio di Flamenca e del Jaufré, per arrivare alla produzione catalana del xiv sec., connotata da sviluppi cortesi, politico-morali, allegorici, satirici, parodici. Infine, il cap. 6 studia L’accés dels laics al saber: Ramon Llull i Arnau de Vilanova, comprendendo una parte molto ampia sul Doctor illuminatus —restituendo un profilo esaustivo sia dell’autore che della sua produzione— e una parte di approfondimento sul Medicus theologitzans. Il secondo volume2 consta di sette capitoli. Il cap. 7 offre una riflessione su Eiximenis i la prosa doctrinal del segle XIV, sugli ordini mendicanti, sulla biografia, sul pensiero e sulla produzione del francescano gironino e di Vicent Ferrer, trattando anche altri autori degli ordini mendicanti (Ramon Martí, Nicolau Eimeric e Joan Eixemeno), per soffermarsi infine sulle raccolte di exempla e di miracoli. Il cap. 8 illustra il concetto e il rapporto tra Monarquia, llengua i literatura, 1.  Con la collaborazione di J. A. Aguilar, M. Cabré, S. M. Cingolani, A. M. Espadaler, S. Martí, J. Mensa, J. M. Pujol, X. Renedo, J. Santanach e A. Soler. 2.  Con la collaborazione di Lluís Cabré, Lluís Cifuentes, Montserrat Ferrer, David Guixeras, Albert Lloret, Sadurní Martí, Marcel Ortín, Marco Pedretti, Josep Pujol, Xavier Renedo, Francisco Rodríguez Risquete, Barry Taylor e Jaume Torró. Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 104

9/2/17 14:32


Ressenyes

105

sviluppando gli aspetti chiave dell’evoluzione linguistico-culturale, come ad esempio: il ruolo della cancelleria reale e del catalano comune nella formazione e nel consolidamento della lingua; della formazione dei segretari regi e dei notai e del suo influsso sulla prosa catalana; delle ambascerie, delle lettere e dei discorsi ufficiali. Il cap. 9 è dedicato a Traduccions i traductors, sia tecnico-scientifici, storico-filosofici, biblico-dottrinali, sia letterari (i Classici, gli autori medievali francesi e italiani). Il cap. 10 studia Bernat Metge e si apre con una parte sul Viatge al Purgatori de Sant Patrici di Ramon de Perellós, considerato un antecedente de Lo somni di Metge. Il cap. 11 è incentrato sulla figura e sull’opera (sia in catalano che in arabo) di Anselm Turmeda. Il cap. 12 è dedicato a La poesia cortesana, da Joan I a Ferran II el Catòlic e Alfons el Magnànim e ai canzonieri del xv sec., concentrandosi dunque su figure come Andreu Febrer, Gilabert de Pròixida, Pere de Queralt, Melcior de Gualbes, Lluís Icart, Jordi de Sant Jordi, tra gli altri. Il cap. 13, che conclude il volume, inquadra la personalità poetica e la produzione di Ausiàs March i els poetes catalans del segle XV, offrendo un aggiornamento del profilo biografico e letterario del primo (la formazione, il contesto culturale, la trasmissione manoscritta e la tradizione a stampa delle sue opere, gli aspetti interpretativi) e un approfondimento sui poeti posteriori (Lluís de Vila-rasa, Pere Torroella, Lleonard de Sos, Romeu Llull, tra gli altri) eredi del lascito marchiano. Il terzo volume3 comprende altri nove capitoli. Il cap. 14 si concentra su Cavalleria i literatura e si apre con un’analisi del contesto sociale della cavalleria (professionale e sportiva, ordini cavallereschi e militari, ecc.) per continuare con lo studio del rapporto fra Joanot Martorell e la cavalleria e con la Història de Jacob Xalabín e altri romanzi brevi. Il cap. 15 è dedicato a Curial e Güelfa di cui si offre una ricognizione sui tratti noti e controversi (l’autore anonimo, la verosimiglianza spazio-temporale, i modelli, la lingua e lo stile). Il cap. 16 illustra alcuni aspetti centrali dello studio del Tirant lo Blanch, come la datazione, i testimoni e la fortuna, i temi e la struttura, la ‘preistoria’ (Guillem de Vàroic), il rapporto tra finzione, storia e realtà contemporanea, la lingua e lo stile. Il cap. 17 è dedicato a La prosa històrica i sentimental al segle XV ed esamina sia le cronache universali e generali, figure come Jaume Domènec e Pere Tomic, sia i Llibres de la ciutat e i Dietaris, ma anche la ficció sentimental, di cui individua gli antecedenti, le caratteristiche peculiari, la diffusione, soffermandosi su figure come Francesc Alegre e Francesc Moner. Il cap. 18 è dedicato alla vita e all’opera di Joan Roís de Corella, alla sua formazione, alle traduzioni delle sue opere e alla sua produzione in prosa di matrice classica, cortese e religiosa. Il cap. 19 inserisce L’“Espill” de Jaume Roig nella tradizione satirica precedente e coeva, ne sottolinea la funzione di ‘specchio dei tempi’ e vi riconosce una sfida retorica (in bilico fra satira e comicità), 3.  Con la collaborazione di Rafael Beltran, Rosanna Cantavella, Antònia Carré, Anton M. Espadaler, Francesc J. Gómez, Sadurní Martí, Tomàs Martínez Romero, Josep Lluís Martos, Josep Pujol, Maria Toldrà e Jaume Torró. Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 105

9/2/17 14:32


106

Llengua & Literatura, 27, 2017

studiando inoltre la trasmissione e la ricezione dell’opera. Il cap. 20 è dedicato agli Escriptors a la València de la segona meitat del segle XV, di cui ricostruisce l’attività sociale e letteraria, presentando alcune figure e opere di spicco, come Bernat Fenollar, il Cançoner satíric valencià, Jaume Gassull, gli Escacs d’amor, Narcís Vinyoles, i certami poetici, le vite dei santi in verso e Lo Passi en cobles. Il cap. 21 sintetizza il panorama de La prosa religiosa, facendo riferimento ai diversi generi (agiografia, trattatistica, ecc.), soffermandosi sugli autori di maggior rilievo e sulla loro opera (Felip de Malla e Isabel de Villena). Il cap. 22, infine, su La ‘teatralitat difusa’ de l’Edat Mitjana, ripercorre la comparsa e il consolidamento delle manifestazioni teatrali sia sacre (il dramma liturgico —il ciclo pasquale e della natività, quello dell’Assunzione—, la festa del Corpus Christi) che profane (i concetti di spettacolo e teatro, il tramonto dei generi classici, le fonti letterarie, lo spettacolo al servizio della monarchia, i balli, i tornei e le altre forme spettacolarizzate di combattimento). Insomma, tre volumi che ricostruiscono con sicurezza filologica uno scenario completo, da una prospettiva critica e scientifica caratterizzata dall’esaustività, dal rigore e dall’approccio interdisciplinare imprescindibile e quindi quanto mai opportuno. Non resta che aspettare, dunque, la pubblicazioni degli altri volumi per completare questa serie, che si profila come un indiscusso progresso e un punto di riferimento obbligato per la riflessione e per la sintesi di un panorama ricco, diversificato e complesso come quello della storia della letteratura catalana.

Selecció d’edicions i d’estudis lul·lians (2015-2016)1 Anna Fernàndez Clot

Universitat de Barcelona - Centre de Documentació Ramon Llull annafzc@gmail.com

 1. Llull (2015): Raimundus Lullus, Ars brevis. Editie bilingua, trad. Jana Balacciu Matei, Bucarest: Editura Polirom, «Biblioteca Medievala».  2. Llull (2015): Ramon Llull, Arte breve de la invención del derecho, trad. Pedro Ramis Serra i Rafael Ramis Barceló, Madrid: Universidad Carlos III; «Historia del derecho» 37.  3. Llull (2015): Ramon Llull, Llibre de contemplació en Déu. Volum I. Llibres I-II, ed. Antoni I. Alomar, Montserrat Lluch, Aina Sitjes i Albert Soler, Palma: Patronat Ramon Llull, «Nova Edició de les Obres de Ramon Llull» XIV.  4. Llull (2015): Ramon Llull, Llibre de les bèsties, ed. Miquel Desclot; il. Perico Pastor, Barcelona: Proa. 1.  La selecció no comprèn els títols publicats a partir del mes d’agost de 2016. Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 106

9/2/17 14:32


Ressenyes

107

 5. Llull (2015): Ramon Llull, Libro de le bestie. Traduzione veneta trecentesca, ed. Marcela Ciceri, Alessandria: Edizioni dell’Orso; «Bibliotheca Iberica» 1.  6. Llull (2015): Raimundi Lulli Opera Latina, Tomus XXXVI, 10-11. Liber contra Antichristum, Liber de gentili et tribus sapientibus, ed. Pamela M. Beattie i Óscar de la Cruz, Turnhout: Brepols; «Corpus Christianorum Continuatio Mediaevalis» 264.  7. Llull (2015): Raymond Lulle, Livre d’homme, trad. Constantin Teleanu, París: Schola Lulliana; «Collection Magister» 2.  8. Llull (2015): Ramon Llull, The book of the Order of Chivalry / Llibre de l’Ordre de Cavalleria / Libro de la Orden de Caballería, trad. Antonio Cortijo Ocaña, Amsterdam: John Benjamins Publishing Company; «IVITRA Research in Linguistics and Literature» 8.  9. Llull (2015): Ramon Llull, Vida del Maestro Ramón Llull, trad. José María Micó, Barcelona: Editoral Barcino - Pre-Textos; «Colección Textos y Pretextos». 10. D. A. (2015): Diversos autors, Il Lullismo in Italia: itinerario storico-critico. Volume miscellaneo in occasione del VII centenario della morte di Raimondo Lullo. In memorio di Alessandro Musco, ed. Marta M. M. Romano, PalermoRoma: Officina di Studi Medievali - Pontificia Università Antonianum. 11. D. A. (2015): Diversos autors, Knowledge, Contemplation, and Lullism. Contributions to the Lullian Session at the SIEPM Congress - Freising, August 20-25, 2012, ed. José Higuera Rubio, Turnholt: Brepols; «Instrumenta Patristica et Mediaevalia» 67, «Subsidia Lulliana» 5. 12. Bonner & Soler (2015): Anthony Bonner i Albert Soler, «Les figures lul·lianes: la seva naturalesa i la seva funció com a raonament diagramàtic», Studia Lulliana 55, ps. 3-30. 13. Hames (2015): Harvey J. Hames, L’art de la conversió. El cristianisme i la càbala en el segle XIII, Barcelona-Palma: Universitat de Barcelona - Universitat de les Illes Balears; «Col·lecció Blaquerna» 11. 14. Ripoll (2015): Maribel Ripoll Perelló, Ramon Llull. El viatger de la paraula, Palma: Illa Edicions. 15. Villalba (2015): Pere Villalba i Varneda, Ramon Llull. Vida i Obres. Volum I. Anys 1232-1287/1288. Obres 1-37, Barcelona: Institut d’Estudis Catalans Elsa Peretti Foundation. 16. Villalba (2015): Pere Villalba i Varneda, Ramon Llull. Escriptor i filòsof de la diferència. Palma de Mallorca, 1232-1316, Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona. 17. Llull (2016): Ramon Llull, Accidents d’amor, trad. Pere Antoni Pons, Barcelona: Barcino; «Tast de Clàssics» 10. 18. Llull (2016): Ramon Llull, Ainsi parlait Raymond Lulle. Dits et màximes de vie, ed. Francesc Tous; trad. Jean-Claude Morera i Francesc Tous, París: Arfuyen. Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 107

9/2/17 14:32


108

Llengua & Literatura, 27, 2017

19. Llull (2016): Ramon Llull, Blaquerna, ed. Joan Santanach i Suñol, Barcelona: Publicacions de la Universitat de Barcelona. 20. Llull (2016): Raimondo Lullo, Il libro dell’amico e dell’amato, trad. Federica d’Amato, Magnano: Qiqajon. 21. Llull (2016): Raymond Lulle, Livre de contemplation, trad. Constantin Teleanu, París: Schola Lulliana; «Encyclopédies du Moyen Âge» 1. 22. Badia et al. (2016): Lola Badia, Joan Santanach i Albert Soler, Ramon Llull as a Vernacular Writer: Communicating a New Kind of Knowledge, Londres: Tamesis. 23. Domínguez (2016): Fernando Domínguez Reboiras, Ramon Llull: El mejor libro del mundo, Barcelona: Arpa editores. 24. Santanach & Altarriba (2016): Joan Santanach i Núria Altarriba, Ramon Llull a la Biblioteca de Catalunya, Barcelona: Biblioteca de Catalunya; «Escrits i memòria» 2 [llibre electrònic]. 25. Villalba (2016): Pere Villalba i Varneda, Ramon Llull essencial. Retrat d’un pare d’Europa, Barcelona: La Vanguardia Ediciones. Amb motiu de la commemoració del setè centenari de la mort de Ramon Llull, el bienni 2015-2016 ha estat un període ben prolífic en l’àmbit dels estudis lul·lians, tant pel que fa a la publicació d’edicions i traduccions d’obres lul·lianes com de monogràfics sobre l’obra i el pensament de Llull. A partir dels títols seleccionats, intentarem donar una breu notícia de les principals aportacions d’aquests anys. En l’àmbit de les edicions crítiques, han aparegut alguns títols importants tant en la col·lecció catalana Nova Edició de les Obres de Ramon Llull (NEORL) com en la llatina Raimundi Lulli Opera Latina (ROL): d’una banda, el primer volum de l’edició crítica de la versió catalana del monumental Llibre de contemplació en Déu (3), que per primera vegada parteix del manuscrit de primera generació conservat a Milà (Ambrosiana, ms. A 268 Inf. i D 549 Inf.); de l’altra, el vo­ lum que conté l’edició crítica llatina de dues obres de doble tradició del període 1274-1283, el Llibre del gentil i el Llibre contra Anticrist (6), la versió catalana de les quals ja fa uns anys que va ser editada dins la col·lecció NEORL (II i III). Una altra aportació significativa ha estat l’edició crítica de la versió vèneta medieval del Llibre de les bèsties (5). Cal afegir, pel seu interès històric, l’edició facsímil del Blaquerna de Joan Bonllavi (València, 1521), feta a partir d’un exemplar de la Biblioteca Universitària de Barcelona i prologada per Joan Santanach (19). Un dels capítols més destacats en la producció d’aquests anys l’ocupen les traduccions d’obres lul·lianes a diverses llengües modernes. Destaquen la traducció al romanès de l’Ars brevis a cura de Jana Balacciu Matei (1); la traducció al francès del Llibre d’home (7) i del Llibre de contemplació (21) a cura de Constantin Teleanu; la traducció al castellà de l’Ars brevis quae est de inventione iuris, amb un estudi preliminar de Rafael Ramis (2); la versió trilingüe (català, anglès i castellà) del Llibre de l’orde de cavalleria (8) a cura d’Antonio Cortijo Ocaña; la Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 108

9/2/17 14:32


Ressenyes

109

traducció al castellà de la Vida del Maestro Ramón Llull a cura de José María Micó i amb introducció i notes d’Anthony Bonner (9), que se suma a les edicions bilingües llatí/anglès i català/anglès d’aquesta obra publicades per Barcino (2012 i 2013);2 i la traducció a l’italià del Llibre d’amic e amat a cura de Federica d’Amato (20). Cal afegir l’antologia de dits i màximes de diverses obres de Ramon Llull que tenen un caràcter místic o espiritual, publicada en edició bilingüe català/francès a cura de Francesc Tous (18). Són nombroses, igualment, les adaptacions d’obres lul·lianes al català actual, tant per a adults com per a infants. Del Llibre de les bèsties, per exemple, se’n compten fins a set edicions diferents, entre les quals destaca l’edició de Proa (4), que presenta el text de l’edició crítica de les NEORL (2011) regularitzat i acarat a la traducció al català modern de Miquel Desclot, i conté il·lustracions de Perico Pastor. És remarcable, també, l’edició dels Accidents d’amor a la sèrie Tast de clàssics (17) —el primer text lul·lià de la col·lecció—, que presenta una versió de Pere Antoni Pons del relat místic i al·legòric de la mort per amor inclòs a l’Arbre de filosofia d’amor (1299). Pel que fa als estudis, cal assenyalar, en primer lloc, l’aparició de monogràfics lul·lians en revistes científiques i en llibres, que recullen contribucions de diversos especialistes; destaquen el volum sobre Il Lullismo in Italia (10) i les actes de les comunicacions lul·lianes del congrés de la Société Internationale pour l’Étude de la Philosophie Médiévale (11), amb aportacions recents a diversos aspectes del pensament lul·lià i del lul·lisme. En segon lloc, entre els articles publicats en diferents revistes, cal remarcar l’estudi de Bonner i Soler sobre les figures lul·lianes (12), en el qual es proposa l’anàlisi de les figures de l’Art a partir de models matemàtics i del raonament diagramàtic. Cal esmentar, també, el darrer volum de la Col·lecció Blaquerna (13), en què Harvey Hames presenta de manera innovadora les relacions de Llull amb els jueus contemporanis i analitza com s’integra la càbala en el sistema de pensament lul·lià. Finalment, cal fer referència a diverses publicacions que ofereixen una visió de conjunt de la vida i l’obra de Ramon Llull. Entre les publicacions internacionals, destaca el volum Ramon Llull as a Vernacular Writer (22), que presenta una síntesi raonada de les darreres aportacions de Badia, Santanach i Soler a l’estudi de Llull com a escriptor vernacle: s’hi analitza el conjunt de la producció lul·liana, els diversos gèneres i formats emprats per l’autor, les estratègies de composició i difusió dels textos, i es posa en relació la producció de Llull amb el seu context cultural i literari. Per altra banda, cal esmentar les tres publicacions de Pere Villalba: el primer títol (15) és el primer de tres toms de gran format que pretenen donar una visió global de la biografia i la producció de Llull; el segon (16) i el tercer (25) són versions reduïdes d’aquest ambiciós projecte editorial, pensades per a un públic més ampli. També cal esmentar el monogràfic de Fernando Domínguez per a l’editorial Arpa (23), que presenta una síntesi de la producció lul·liana a partir 2.  Vegeu-ne la nota bibliogràfica a Llengua & Literatura 2011-2012, ps. 75-78, i 2016, ps. 131-135. Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 109

9/2/17 14:32


110

Llengua & Literatura, 27, 2017

del relat biogràfic, i el de Maribel Ripoll per a Illa Edicions (14), que es proposa com una guia introductòria a la figura de Llull, formada per una part expositiva sobre la seva vida i l’Art i per una breu antologia de textos lul·lians. Per últim, cal citar el llibre electrònic Ramon Llull a la Biblioteca de Catalunya (24), que ofereix una presentació general de Llull i de diversos aspectes de la seva producció a partir de la combinació de diferents formats —imatges, vídeos, textos descriptius, entrevistes, lectures—, i es clou amb una ressenya interactiva de l’ampli fons lul·lià de la Biblioteca de Catalunya. Aquesta selecció de publicacions és una mostra sintètica però representativa de la gran varietat d’edicions i d’estudis lul·lians publicats l’any 2015 i bona part del 2016. Sens dubte, la commemoració de l’Any Llull ha posat de manifest la vitalitat del lul·lisme, no només en terres catalanes, sinó també en l’àmbit internacional.

The Troubadours in Catalonia and Italy Charmaine Lee

University of Salerno, Department of Humanities clee@unisa.it

1. Beltran, Martínez & Capdevila (2014): Vicenç Beltran, Tomàs Martínez i Irene Capdevila (eds.), 800 anys després de Muret. Els trobadors i les relacions catalanooccitanes, Barcelona: Universitat de Barcelona. 2. Resconi (2014): Stefano Resconi, Il canzoniere trobadorico U. Fonti, canone, stratigrafia linguistica, Tavarnuzze-Impruneta: SISMEL. 3. Simó (2012): Meritxell Simó, Jaume Massó i Torrents: La cançó provençal en la literatura catalana cent anys després, Tavarnuzze-Impruneta: SISMEL. The three books reviewed here are all published one way or another under the auspices of the Corpus des troubadours, sponsored by the Institut d’Estudis Catalans, along with the Union académique internationale, and the Fondazione Ezio Franceschini for the books by Simó and Resconi. Moreover, though quite different as to their contents and approach, all deal with the late reception of troubadour poetry and its influence on the literary traditions of those two areas most affected by the so-called diaspora of the troubadours following the Albigensian Crusade: Catalonia and Italy. The aftermath of the crusade was widely perceived by the poets at the time, as well as by many modern scholars, as the beginning of the end for troubadour poetry. Nevertheless, as Vicenç Beltran argues in the introduction to the miscellaneous volume 800 anys des­ prés de Muret: Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 110

9/2/17 14:32


Ressenyes

111

les commocions polítiques i socials no arrosseguen inevitablement els moviments culturals, i l’agonia d’Occitània es perllongà durant gairebé cent anys; al llarg d’aquest període, l’expansió de la cultura cortesa, que a la fi del segle xii havia arribat a Castella, Alemanya, França, el nord d’Itàlia i Aragó, fou consolidada en tot el territori europeu: la diàspora dels exiliats, resultat inevitable de la desfeta, féu dispersar els trobadors i estengué el seu missatge. (p. 9)

The essays in the volume edited by Beltran, Martínez and Capdevila illustrate this from the perspective of the defeat at Muret in 1213 and how this would lead to the formation of a common Occitan-Catalan cultural space as the interests of the Crown of Aragon turned away from Provence and Montpellier; indeed, as Josep Antoni Aguilar argues in the first chapter (ps. 13-52), Catalan chronicles (the Llibre dels fets, Desclot and Muntaner) on the whole tend to underplay or ignore the defeat at Muret in order to show the house of Barcelona in a positive light. This shift in geo-political interest is approached in different ways by Beltran (ps. 53-73) and Saverio Guida (ps. 149-170), as well as by Marjolaine Raguin on the basis of the terms referring to Catalonia and Aragon in the Canso de la Crozada (ps. 221-246). The Canso and the effects of the Crusade are discussed in more detail by Gérard Gouiran (ps. 131-148) and Anna M. Mussons Freixas (ps. 205-220), while the consolidation of a common cultural space astride the Pyrenees emerges from the more literary contributions by Maria Luisa Meneghetti (ps. 195-204), Valeria Bertolucci (ps. 75-99) and Simone Ventura (ps. 247-268), whose discussion of the anonymous fourteenth-century Palaytz de Savieza, confirms the importance of the lyric tradition a hundred years after Muret and at a court such as that of Gaston Fébus, Count of Foix. Given the existence of this common cultural space, Germà Colòn looks at whether Occitan and Catalan constitute a common language (ps. 123-130), arguing for an affinity and reciprocal influence between the languages during the Middle Ages, while for the modern period «panoccitanisme» is more an outdated Romantic myth associated with the Félibrige movement. This latter is also evoked in the only contribution devoted entirely to the modern period, Johan Mahiques Climent’s examination of the socalled «fêtes latines» held in Montpellier in 1878 (ps. 171-193) as part of the cele­ bration of the ‘Latin’ race as a reaction to the Franco-Prussian war. A lasting result of this movement was the founding of the Société pour l’étude des langues romanes in 1869, along with the journal Revue des langues romanes. Probably the key contribution to this volume, which sums up most of the others, is the one by Miriam Cabré and Marina Navàs on the Poètica occitana desprès de Muret (ps. 101-122). The authors point to the Italian school of Occitan studies as perpetrating the view, which they sum up ironically in their title: «Que·l rey frances nos ha dezeretatz», a quote from a sirventes probably by Peire de Ladils (BPP 558, 16). They rather stress the importance of the «espai occitanocatalà» in the thirteenth and fourteenth centuries as a time of renewal, when tastes had changed and the leading cultural centres had shifted to the Aragonese court, Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 111

9/2/17 14:32


112

Llengua & Literatura, 27, 2017

Toulouse and the court at Foix. Poets such as Cerverí, Guiraut Riquer and At de Mons have more in common with each other than with Arnaut Daniel, for example, a fact that also emerges from Valeria Bertolucci’s paper, to which Cabré and Navàs refer as they talk of «lírica del consell» and underscore the links between these late poets and the courts. I would tend to agree with this view of the evolution of Occitan literature and would add that a further sign of the shift in tastes is the appearance of narrative texts, the romances of Jaufre and Flamenca along with others, mostly transmitted by manuscripts from this same region, or the compilation of a chansonnier such as R, which contains a large number of narrative texts. On the whole, these latter are not included in the Italian songbooks that present the Occitan tradition as embodied by the canso. This probably explains why the Italian school views any divergence from this norm, which would later shape Italian poetry, as a sign of decadence. Political poetry, too, as practiced by the later troubadours, does not fit the pattern and was excluded from the Italian canon. However, in Occitania, in the «espai occitanocatalà», the norm had evolved as is clear from Guilhem Molinier’s Leys d’amors, which tends to prefer a poet such as At de Mons to the ‘classic’ troubadours (p. 106). Confirmation of Cabré’s and Navàs’s remarks now comes from the almost contemporary book Parrots and Nightingales by Sarah Kay (2013), a masterful study of quotations of troubadour poetry in later Occitan, Catalan, and Italian authors, and how these led to changes in the Western European lyric canon. I mention this book here because in fact it supports not only Cabré’s and Navàs’s conclusions but also those of this entire collection of essays, while also introducing the other two volumes under review here. Jaume Massó i Torrent’s La Cançó provençal en la literatura catalana moves along the same path that would later be followed by Kay, and Meritxell Simó’s reedition of the book is thus very timely. Simó’s work not only makes this important study available to the public once more but also provides a detailed introduction to Massó i Torrent’s research into the reception of the troubadours by Catalan poets up to the sixteenth century. This new edition is also accompanied by a complete bibliographical update of all the topics covered, as well as notes offering information on the dates of the troubadours quoted, on manuscripts and critical editions, and on other works in which they appear, thus giving some idea as to the success of each poet. Massó’s book is divided into different sections according to how the troubadours are represented: texts quoting troubadours, troubadours copied in Catalan manuscripts, influence of troubadours in prose and verse works. A series of indexes of the authors quoted completes his work, again divided into different categories: non-Catalan troubadours, Catalan troubadours, poets from the Toulouse school, Catalan poets (i. e., no longer considered troubadours), French poets, Castilian poets, first lines of anonymous poems. Each quotation is numbered in progressive order throughout the book regardless of sections, thus facilitating consultation of the indexes. Not surprisingly, perhaps, the overall conclusion is that the most quoted troubadour is Bernart de Ventadorn, the same conclusion as Kay’s despite the Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 112

9/2/17 14:32


Ressenyes

113

fact that the two corpora examined do not entirely overlap. Massó’s was a pioneering work which has probably not been given the credit it deserves, especially in editions of troubadours, as has been pointed out by Stefano Asperti, for example (xiv). Thus, Simó’s edition is a welcome addition to research tools in Occitan, which also focuses on the close links between the Occitan and Catalan traditions from the thirteenth and fourteenth centuries; Catalan poetry both preserved and renewed the Occitan tradition, to refer to what Kay has to say about quotation as an «engine of change» (p. 2). Although Kay’s study includes such works as the Breviari and the Leys d’amors as examples of Occitan texts seeking to regenerate Occitan culture in Occitania (p. 158), it is in Catalonia and Italy that quotation in its broader sense is practiced the most: Massó i Torrent’s work illustrates this for Catalonia, while the situation in Italy is to some extent an important aspect of Stefano Resconi’s study of Chansonnier U (Florence, Biblioteca Medicea Laurenziana, Pl. 41. 43). This latter is an excellent example of the Italian school of philology, in particular of material philology. The book is accompanied by a CD-Rom which contains the diplomatic transcription of the manuscript and a detailed record of each poem. The main part of the study is taken up by a discussion of the manuscript’s sources, comparing each poem with its stemma in the editions, or collating it with the critical apparatus if the stemma is untrustworthy or missing. Resconi’s aim is to check the position of each text in Avalle’s overall stemma of the troubadour manuscript tradition. Personally, I have some doubts as to whether Avalle’s method is entirely error-free and would agree with William Paden (1995) when he argues that the Neolachmannian hypothesis fails to take into account oral delivery in the early stages of the transmission of troubadour poetry. Resconi’s frequent references to contamination would seem to lead to similar conclusions, and in the end he does go some way to demolishing Avalle’s stemma from the inside, as it were. Avalle aligns U to PSc as part of the «terza tradizione», a group of manuscripts that seem to have been put together to facilitate the «Neolachmannian hypothesis». Resconi concludes that the «terza tradizione» probably does not exist and would seem instead to belong to Avalle’s y branch, which includes the great ‘native’ songbooks C and R. He agrees with Varvaro’s view that y represents a more «active» tradition compared to the ɛ branch of manuscripts from the Veneto, which is more «quiescent» (p. 171). Indeed, the Veneto branch has all the features of a written, more philological tradition to which the Neolachmannian methodology may be applied, compared to y, which basically contains all the other songbooks and, as Paden suggests, displays the influence of oral transmission or, in Resconi’s words «[i] derivati di y [sono] inseriti in una fitta rete di contatti oscillatori in lezioni non sempre del medesimo valore, che tendono a isolarli dal ramo concorrente normalmente costituito dalla tradizione veneta» (p. 171). Thus, U, though an Italian manuscript, stands as an Italian exponent of y like P, and just like this latter manuscript, hails from Tuscany. Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 113

9/2/17 14:32


114

Llengua & Literatura, 27, 2017

This conclusion is reached in the excellent examination of the different linguistic strata present in the songbook (ps. 185-266), which takes into account the primary Occitan layer, the secondary Italian layer looking for north-eastern forms, including a very useful comparison with Franco-Italian texts, as well as Tuscan forms: double consonants, raddoppiamento fonosintattico, Tuscan diphthongs, etc. A further, stimulating part of the discussion is Resconi’s analysis of what he terms the «image» of the language possessed by the scribes, which accounts for the lack of highly marked forms alongside lectiones faciliores, as the scribe sought to cater to the audience’s linguistic horizon of expectations (ps. 188-190). The language points to Florence as the place where the manuscript was copied, but the presence of west Tuscan features hints at a passage through the Pisa-Lucca area (p. 205). This, along with the manuscript’s makeup (p. 267), suggests that its predecessors may have reached Tuscany through Genoa from Monferrato and Piedmont. This is an important inference given that we too often privilege the Veneto ‘route’, overlooking the importance of the links between Provence and Liguria and/or Piedmont, which are now emerging as fundamental in the formation of the Italian tradition, as witnessed by the recent discovery of a translation of Giraut de Bornelh’s alba, Reis glorios, in a north-western variety (Bertoletti 2014; Di Girolamo 2015). U, moreover, is a Guirautssammlung (though it does not contain the alba). Moving from this latter point, I would also say that the final section (ps. 267322) of Resconi’s work is most significant where he examines the rationale behind the compilation: mostly cansos or poems perceived as such, with a final, unstructured section containing some compositions by Italian authors and a coda devoted to Bertran de Born. Anthologies of the troubadours represent a process of selection, an example of the tastes of new audiences and patrons. In this sense, U reveals similarities with what Kay observes in her study of quotations: it prefers the canso, avoids clus poetry apart from Arnaut Daniel (and one song by Raimbaut d’Aurenga) and archaic poets, except for one song by Jaufre Rudel, to be interpreted as «archaeology» (p. 274). Resconi shows how the canon exemplified by Chansonnier U includes all the poets quoted by Dante, and seven of the eleven poems present in De vulgari eloquentia. The manuscript also contains songs rewritten by Tuscan poets, as well as, in its mise en page, a tendency to copy short lines together as though they were longer lines, just as Dante considers Giraut’s Er auziretz / enchabalitz chantars, the opening song in U, to be composed in hendecasyllables. U, then, stands as a Tuscan selection for a specifically Tuscan audience, made at a time when an Italian tradition had already begun. Consequently, this book, though primarily intended as a study in material philology, is actually much more and illustrates, along with the other two volumes reviewed here, how the areas on both sides of Occitania, Catalonia and Italy, preserved the poetry of the troubadours not only by giving shelter to the faidits in the aftermath of the Albigensian crusade, but also by adopting, reworking and renewing this poetry, thus continuing the tradition. Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 114

9/2/17 14:32


Ressenyes

115

BIBLIOGRAPHY Bertoletti (2014): Nello Bertoletti, Un’antica versione italiana dell’alba di Giraut de Borneil, Rome: Edizioni di Storia e Letteratura. Di Girolamo (2015): Costanzo Di Girolamo, «L’alba ambrosiana», Medioevo romanzo, 39, ps. 404-418. Kay (2013): Sarah Kay, Parrots and Nightingales. Troubadour Quotations and the Development of European Poetry, Philadelphia: University of Pennsylvania Press. Paden (1995): William D. Paden, «Manuscripts», F. R. P. Akehurst and Judith M. Davis, A Handbook of the Troubadours, Berkeley - Los Angeles - London: University of California Press, ps. 307-333.

Estudis Medievals en Homenatge a Curt Wittlin Philip D. Rasico

Vanderbilt University (Nashville, Tennessee, EUA) philip.d.rasico@vanderbilt.edu

Badia, Casanova & Hauf (2015): Lola Badia, Emili Casanova i Albert Hauf (eds.), Studia Mediaevalia Curt Wittlin Dicata / Mediaeval Studies in Honour [of ] Curt Wittlin / Estudis Medievals en Homenatge a Curt Wittlin, Alacant: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana; «Symposia Philologica», 25. Amb aquesta miscel·lània d’estudis tant els editors com els autors dels treballs que constitueixen el volum han volgut retre homenatge a un dels més distingits i més prolífics romanistes de la segona meitat del segle xx i de la primera dècada del xxi, la investigació del qual està enfocada principalment en temes literaris, lingüístics i culturals medievals corresponents a les terres de llengua catalana peninsulars. Curt J. Wittlin (Reinach, Suïssa 1941), el nom del qual s’escrivia Kurt anteriorment a la seva emigració a l’Amèrica del Nord l’any 1965, el mateix any en què va doctorar-se a la Universitat de Basilea en filologia iberoromànica, lingüística francesa i literatura italiana amb una tesi, dirigida per Germà Colón, sobre la traducció catalana realitzada per Guillem de Copons del Libre del tresor de Brunetto Latini. A l’Amèrica del Nord Wittlin va iniciar la seva carrera docent als Estats Units, i concretament a Union College, situat a l’estat de Kentucky, on va treballar durant un parell d’anys abans d’incorporar-se el 1967 a la facultat de lletres de la Universitat de Saskatchewan (Saskatoon, Saskatchewan, Canadà). Seria en aquesta universitat canadenca on Wittlin desenvoluparia la major part de Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 115

9/2/17 14:32


116

Llengua & Literatura, 27, 2017

les seves activitats docents i investigadores fins al 2000, any en què se’n va jubilar. Cal esmentar a més que, ultra la seva abundosa producció filològica, Wittlin també ha rebut nombroses distincions acadèmiques, com ara el nomenament com a membre numerari de la Royal Society of Canada (1988); el premi Lluís Nicolau d’Olwer (1989); el premi Serra d’Or (1996); l’elecció com a membre corresponent de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (1997); el Premi Internacional Catalonia (1999); la Creu de Sant Jordi concedida per la Generalitat de Catalunya (2000); i el nomenament com a membre corresponent de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (2004), entre d’altres. El volum Studia Mediaevalia / Mediaeval Studies / Estudis Medievals en Ho­menatge a Curt Wittlin està format per un Pròleg signat pels tres editors; dos articles de tipus biobibliogràfic sobre la persona i l’obra de Wittlin; a més de vint-idues aportacions escrites per vint-i-quatre autors diferents (tres treballs són d’autoria doble amb un coautor responsable de dos articles diferents). A continuació del Pròleg (ps. 7-8) apareixen els treballs d’August Bover i Font: «Curt J. Wittlin, nota biogràfica i bibliogràfica» (ps. 9-28),1 i de Julio TorresRecinos: «Curt Wittlin: erudición, trabajo y calor humano» (ps. 29-32), el segon dels quals acaba amb dos poemes originals dedicats a Wittlin i a la seva muller Marie-Louise. Com s’ha remarcat suara, el gruix de la miscel·lània dedicada a Curt Wittlin correspon a vint-i-dos articles sobre temes relacionats si fa no fa amb algunes de les àrees de recerca de l’homenatjat: Rafael Alemany Ferrer: «Els elements d’articulació interna en les proses mitològiques de Joan Roís de Corella» (ps. 33-50), article en què l’autor analitza un conjunt de quinze narracions breus de Roís de Corella. Lola Badia / Jaume Torró: «Ambient internacional i cultura de cort al Curial e Güelfa: primer suplement a l’edició de Quaderns Crema 2011» (ps. 51-66), estudi en què els coautors destaquen l’ambient cortès i internacional que caracteritza Curial e Güelfa, obra anònima escrita al final del segle xv en un català supradialectal sota la influència de la llengua administrativa corresponent a la cancelleria d’Alfons IV el Magnànim. Lluís Brines: «Eiximenis i la ciència» (ps. 67-79), treball que examina l’empi­ risme i l’experimentalisme que caracteritzen l’obra del frare franciscà. Lluís Cabré / Jaume Torró: «La data de naixement de Bernat Metge i d’Antoni Febrer, notaris i escriptors» (ps. 81-85), consideren la datació del naixement dels dos escriptors del segle xiv i proposen per a Metge els anys 1350-1352 i per a Febrer el 1374. 1.  Cal notar que entre les publicacions citades de Wittlin, hi manquen la coedició (amb Philip D. Rasico) de les Actes del Cinquè Col·loqui d’Estudis Catalans a NordAmèrica (Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1988), i també (amb Philip D. Rasico i Donna M. Rogers) la del número especial de la Catalan Review (vol. XIII: 1-2, 1999): Homage Volume for Professor Joseph Gulsoy. Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 116

9/2/17 14:32


Ressenyes

117

Rosanna Cantavella: «Expressions multiplicatives en textos catalans medievals» (ps. 87-101), analitza l’ús adjectival del numeral multiplicatiu doble en textos catalans dels segles xiii-xv. Antònia Carré: «La traducció catalana abreujada del Regiment de sanitat d’Arnau de Vilanova és un abreujament de la traducció de Berenguer Sarriera?» (ps. 103-115), planteja la tesi que l’anònima traducció catalana abreujada del Regiment de sanitat podria representar una versió catalana no basada en la versió realitzada per Berenguer Sarriera anteriorment a l’any 1310, tal com suggereix una traducció hebrea feta per Israel ben Jucef Caslarí. Emili Casanova: «La xàvega dels notaris de 1604: edició i estudi» (ps. 117-136), presenta una edició filològica juntament amb una anàlisi lèxica d’un text satíric valencià el manuscrit de base del qual, que data de la darreria del segle xvi o de l’inici del segle xvii, es conserva a la Real Academia de la Historia (Madrid). Peter Cocozzella: «Ekphrasis and the Mirrored Image: The Allegory of Despair in La noche by Francesc Moner, a Catalan Writer of the Late Fifteenth Century» (ps. 137-155), analitza la relació entre La noche de Francesc Moner i un gravat sobre aquesta obra publicat per l’impressor barceloní Carles Amorós l’any 1528. Germà Colón Domènech: «Entre la llengua i la història: Lluís Revest, valencià exemplar» (ps. 157-165), examina la vida, i especialment l’obra filològica i històrica, de Lluís Revest (València 1[8]92 - Castelló de la Plana 1963), bibliotecari, arxiver i cronista de la ciutat de Castelló de la Plana. Maria Conca / Josep Guia: «Edicions i paratextos d’obres de finals del segle xv» (ps. 167-188), treball ben il·lustrat, amb reproduccions d’exemples textuals, sobre edicions de temàtica religiosa impreses a València durant el darrer quart del segle xv, incloent-hi Lo quart del Cartoixà (1495) i el Vita Christi (1497), entre d’altres obres. Marinela Garcia Sempere: «Consideracions al voltant de la transmissió impresa de les obres dels escriptors del segle xv; sobre Miquel Ortigues» (ps. 189-201), revisa el text de la primera composició del Cançoner devot: Lo plant de la Verge Maria atribuït al notari valencià Miquel Ortigues i conservat en edicions dels segles xvi-xix. Joseph Gulsoy: «L’expressió mo e issa en La Divina Comèdia» (ps. 203-219), estudia la història dels mots mo i issa dins l’obra de Dant i relaciona l’expressió mo e issa amb la comanda marinera issa ‘tira (de la corda)’ derivada del verb nàutic italià issare ‘hissar’; i amb mo, una forma abreujada de la comanda també marinera mòla ‘afluixa o solta (la corda)’ derivada de l’imperatiu de molar, variant dialectal de l’italià mollare ‘allentare una fune o catena a poco a poco’. Albert Hauf: «La solució a un enigma: L’Speculum Animae (SA) i L’Ars Vitae Contemplativae (AV)» (ps. 221-236), analitza les pintures dels tres primers folis de l’SA en relació amb una sèrie de xilografies dels folis inicials de l’AV. Llúcia Martín Pascual: «El Llibre del tresor, compendi de sabers medievals sobre filosofia natural» (ps. 237-255), considera diversos elements del món animal Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 117

9/2/17 14:32


118

Llengua & Literatura, 27, 2017

descrits en el Llibre del tresor (ps. 1260-1266) de Brunetto Latini, els quals apareixen en d’altres obres literàries medievals, com ara les de Pere March, Guillem de Torroella, Anselm Turmeda o Joanot Martorell. Tomàs Martínez Romero: «Encontre d’amor: un poema de Joan Escrivà al Jardinet d’orats» (ps. 257-270), destaca la importància i les característiques par­ ticulars de l’única obra en solitari produïda pel noble valencià Joan Escrivà, mestre racional del Regne entre 1477 i 1501. Montserrat Piera: «‘E deya que açò devia sobiranament esquivar dona d’orde’: Francesc Eiximenis i les monges a Lo llibre de les dones» (ps. 271-288), examina el tema de les monges en Lo libre de les dones d’Eiximenis, obra en què l’autor hi dedica més de 420 pàgines. Josep Pujol: «Dues notes sobre la circulació catalana de textos artúrics francesos: el Cligès de Chrétien de Troyes (1410) i La mort artu (1319)» (ps. 289-300), examina a base de testimonis documentals la recepció a Catalunya de la literatura francesa de tradició artúrica. Xavier Renedo: «Idees i prejudicis d’Eiximenis sobre la poesia» (ps. 301-322), estudia la visió d’Eiximenis respecte a la poesia, un gènere que el frare gironí i escriptor escolàstic no semblava apreciar gaire i que no defensava enlloc de la seva vasta obra literària. Jaume Riera i Sans: «Un nou manuscrit i una versió aragonesa del Cercapou» (ps. 323-332), aporta nous materials manuscrits juntament amb noves reflexions entorn del Cercapou de Francesc Eiximenis. Josep E. Rubio: «Alguns apunts sobre Salzinger com a traductor de Llull» (ps. 333-339), demostra com Iu Salzinger (1669-1728), editor de textos de Ramon Llull en català i també en llatí, féu servir la versió catalana per tal d’establir i alhora completar la llatina. Beatrice Schmid: «La semàntica del verb entendre al Dotzè llibre del crestià» (ps. 341-351), examina en detall la polisèmia del verb entendre en el Dotzè d’Eiximenis i en el català antic en general. Jill R. Webster: «Una mirada al tractament dels marginats i mal adaptats en el Regne de València entre 1350-1450» (ps. 353-361), correspon a l’únic estudi es­ trictament històricosocial del volum. S’hi consideren els problemes socials de la vida urbana medieval a base de la representació dels sectors marginats dels territoris de la Corona d’Aragó en l’obra de Francesc Eiximenis. El llibre Studia Mediaevalia / Mediaeval Studies / Estudis Medievals en homenatge a Curt Wittlin recull i ofereix tant al lector especialitzat com al públic d’un nivell de cultura mitjà una col·lecció interessant i valuosa de treballs de caràcter literari, lingüístic o històric entorn d’un bon nombre de temes tractats pel mateix Wittlin, o si més no relacionats indirectament amb aquests, al llarg de la seva distingida vida professional. El volum conclou amb un índex general seguit d’una Tabula Gratulatoria signada per trenta individus o entitats culturals.

Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 118

9/2/17 14:32


Ressenyes

119

L’obra de Cels Gomis i Mestre: la reivindicació d’una altra mirada Caterina Valriu Llinàs

Universitat de les Illes Balears / Grup d’Estudis Etnopoètics c.valriu@uib.cat

1. Gomis i Mestre (2014): Cels Gomis i Mestre, Zoologia popular catalana, La Bisbal d’Empordà: Edicions Sidillà; «La Talaia Clàssics» 1. 2. Samper i Prunera (2015): Emili Samper i Prunera, Les rondalles de Cels Gomis i Mestre, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat; «Biblioteca de cultura popular Valeri Serra i Boldú» 25. La història del folklore català és encara una història en construcció, i en aquesta comesa hi treballa des de fa més de deu anys un equip d’experts encapçalat per la Dra. Carme Oriol, de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, i que agrupa investigadors de diverses universitats dels PPCC. Fruit d’aquesta tasca és el Repertori Bibliogràfic de la Cultura Popular Catalana anomenat Bibliofolk, un lloc web que ressenya desenes de milers de publicacions de folklore en llengua catalana des de mitjans s. xix ençà (http://bibliofolk.arxiudefolklore.cat/). Però hi ha molts més fruits, com la formació de joves investigadors que trien per tema de la seva tesi doctoral algun aspecte de la història del nostre folklore i el resultat és una anàlisi en profunditat de les aportacions d’un període, un indret o un folklorista. Aquest és el cas d’Emili Samper i Prunera, que des de fa més de deu anys treballa com a investigador i tècnic a l’Arxiu de Folklore de la URV i que es va doctorar amb la tesi Cels Gomis i Mestre, biografia i narrativa folklòrica (URV, 2013), un treball que analitza amb minuciositat la trajectòria biogràfica i l’aportació a la narrativa oral catalana d’un folklorista massa sovint oblidat o marginat per la seva personalitat i els seus plantejaments ideològics. El llibre que comentem —Les rondalles de Cels Gomis i Mestre. Edició, catalogació i estudi— és l’edició d’una part d’aquesta valuosa tesi i va obtenir el XXVè Premi de Cultura Popular Valeri Serra i Boldú, atorgat per l’Ajuntament de Bellpuig. A més, el llibre es publicà el 2015, any del centenari de la mort de Cels Gomis —que va néixer a Reus el 1841 i va morir a Barcelona el 1915. N’és —per tant— un me­res­ cut homenatge. Gomis mai no va publicar un recull de rondalles, però sí que al llarg de la seva obra es troben esparses rondalles i llegendes molt diverses. La tasca de Samper ha estat catalogar, editar i estudiar aquests materials per posar-los a l’abast del públic com un conjunt estructurat que pugui ocupar el lloc que li correspon entre els rondallaris catalans més reconeguts i prestigiosos. Ha documentat un total de 67 rondalles de subgèneres diversos, transcrites de manera molt pròxima a l’ora­ litat. Un dels encerts més remarcable del llibre és l’estructuració en dos gran apartats. El primer —l’anomenat «Corpus»—, que presenta la col·lecció sencera de rondalles i permet una lectura que en podríem dir «d’entreteniment», i un Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 119

9/2/17 14:32


120

Llengua & Literatura, 27, 2017

segon apartat on trobem l’aparell crític de catalogació i estudi, amb els relats catalogats segons l’índex ATU de referència internacional,1 la llista de motius indexats per Thompson que inclou la rondalla2 i els comentaris de caire contextual i comparatiu, que són l’aportació de l’expert i que permeten copsar tots els detalls de la rondalla en qüestió i inserir-la en el conjunt de les del seu tipus. Cada un d’aquests apartats mostra rigor i domini del sistema d’anàlisi de la narrativa oral. El volum es completa amb tres annexos molt útils. El primer fa un índex dels motius de les rondalles, tot seguint la catalogació establerta per Thompson, el segon indexa els tipus de rondalles i les versions de Gomis que corresponen a cada títol i el tercer és un gràfic que permet veure de manera clara la composició per subgèneres del rondallari Gomis. També cal remarcar el completíssim apartat de referències bibliogràfiques. L’edició, encapçalada per un pròleg de la Dra. Carme Oriol, s’insereix en la col·lecció de «Biblioteca popular Valeri Serra i Boldú» —ja n’és el número 25—, que, mitjançant la col·laboració de l’Ajuntament de Bellpuig i les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, forneix volum a volum, un veritable mosaic d’estudi rigorós sobre aspectes molt diversos del folklore català. D’enfocament i filiació diferent, però de caràcter complementari a l’anterior, és el segon llibre que ressenyem. El volum titulat Zoologia popular catalana, que du com a extens subtítol «Modismes, aforismes, creences, supersticions, que sobre els animals hi ha a Catalunya, amb gran nombre de confrontacions», és obra de Cels Gomis i Mestres i es va publicar per primera vegada el 1910 en la col·lecció «Biblioteca folklòrica», que el 1884 havia iniciat l’Associació d’Excursions Catalana, una entitat a la qual Gomis estava molt vinculat. Un llibre que té el seu complement en la Botànica popular catalana que Edicions Sidillà ha publicat el 2015 i en la reedició de La bruixa catalana que la mateixa editorial ha editat el 2016. A poc a poc, l’obra del folklorista reusenc va ocupant el lloc que li pertoca en la galeria de folkloristes catalans. El llibre és una edició acuradíssima en tots els aspectes, des de les elegants cobertes i la cuidada tipografia a la tria del paper en què està imprès, i que es veu ressaltat per les nombroses il·lustracions d’animals fetes per David Granato, de caràcter realista i detallat. El pròleg d’Emili Samper és extens i molt documentat, com són sempre les aportacions d’aquest investigador que és el màxim coneixedor i estudiós de l’obra de Gomis. En aquestes pàgines que obren el volum, Samper situa l’obra de Gomis en el context de la seva biografia i també ens aproxima al seu pensament, la forma de treballar i la con­ cepció de la feina del folklorista. Gomis era un avançat al seu temps i la seva ideologia llibertària contrastava amb el tarannà conservador i la visió romàntica de la majoria de folkloristes del seu entorn. Els seus plantejaments eren científics 1.  Vegeu: Hans-Jörg Uther (2004): The Types of International Folktales. A Classification and Bibliography. FFC 284-286. Helsinki: Suomalainen Tiedeakatemia. 2.  Vegeu: Stith Thompson (1955-58): Motif-Index of Folk-Literature. 6 volums. Bloomington: Indiana University Press. Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 120

9/2/17 14:32


Ressenyes

121

i propugnava el màxim respecte per als materials recollits i les seves variants, sense censurar-los, mutilar-los o fer-ne versions «adaptades» al gust literari de l’època, com era usual. Com assenyala Samper en el pròleg: «Aquesta característica, que no és exclusiva de Gomis, el diferencia de molts dels autors del seu temps i l’acosta a les idees que actualment tenen plena vigència en el camp de l’estudi de la cultura popular.» (p. 12). Samper també analitza de forma succinta la Zoologia popular i en destaca les comparacions que Gomis fa amb materials semblants d’altres tradicions culturals, la qual cosa enriqueix notablement l’obra. El llibre s’articula en vuit capítols. Cada capítol és dedicat a una classe d’animals: mamífers domèstics, mamífers bosquetans i feréstecs, ocells de bosc, rèptils, peixos, mol·luscs i insectes. El primer apartat de cada capítol és dedicat a «Generalitats», amb informacions sobre les característiques del grup d’animal des de la visió popular, i el segon i més extens el conformen les «Monografies», que vindrien a ser una mena de fitxers sobre animals concrets, en els quals se’n deli­mita el camp semàntic (per exemple, en el camp semàntic «d’ase» s’inclou burro, ruc, somera, pollí, etc. i també s’indica el nom científic i la denominació en castellà). Després s’aporten de forma ordenada un gran nombre de materials etnopoètics: modismes, aforismes, cançonetes, corrandes, acudits, rondalles, imprecacions i endevinalles, que —en el cas dels ases, que hem triat com a exemple— arriben a 205 documents, a més de nombroses notes a peu de pàgina de caràcter comparatiu. Evidentment, no de cada animal hi ha recopilat tant de material ni de gèneres tan diversos, però l’obra de Gomis aporta un total de 1927 documents etnopoètics sobre animals, perfectament ordenats i comentats, que esdevenen un valuosíssim testimoni de la riquesa de la literatura oral en llengua catalana i una contribució molt estimable al folklore europeu en general. La conjunció de la Zoologia popular i la Botànica popular de Cels Gomis formen un corpus extraordinari que té com a eix central la relació entre natura i literatura oral, nascuda de l’observació, de la mirada humana sobre el món que ens envolta, una mirada plena de saviesa i experiència que cristal·litza en parèmies, llegendes, cançons... en totes les formes de la creativitat popular que té com a matèria primera la paraula. Per això, la iniciativa d’Edicions Sidillà de posar a l’abast del públic l’obra de Gomis bellament editada, i la feina pacient i intel·ligent de joves folkloristes com és el cas d’Emili Samper, fan que el folklore català pugui ocupar el lloc que li pertoca en el context de la cultura catalana.

Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 121

9/2/17 14:32


122

Llengua & Literatura, 27, 2017

Epistolari Joan Oliver - Joaquim Molas Enric Gallén

Universitat Pompeu Fabra enric.gallen@upf.edu

Oliver & Molas (2015): Joan Oliver i Joaquim Molas, Joan Oliver - Joaquim Molas. Diàleg epistolar il·lustrat (1959-1982), Xavier Garcia (ed.), Lleida: Pagès editors. Xavier Garcia ha editat una excel·lent i documentada correspondència entre Joaquim Molas i Joan Oliver: quaranta cartes entre el 9 d’octubre de 1959 i el 29 d’abril de 1982. Molas en va escriure catorze (1959-1961), mentre que Oliver en va redactar vint-i-sis (1960-1982). La correspondència la inicia Joaquim Molas arran de la seva anada a Liverpool com a lector, on romandrà dos anys fins a la carta xxii, datada el 14 de maig de 1961. Retornat Molas a Barcelona, Oliver assumeix la iniciativa epistolar fins al final. L’etapa anglesa de Molas (i-xxii) permet conèixer les aspiracions i inquietuds intel·lectuals d’un jove crític i professor universitari en formació, obert a les novetats acadèmiques i culturals que li ofereix Anglaterra, i la situació d’Oliver, el seu treball a l’Editorial Montaner y Simón,1 i altres iniciatives culturals com la seva col·laboració en Un segle de vida catalana (1814-1930), l’edició de Vacances pagades, guardonada amb el Premi Ausiàs March 1959, i les seves pretensions com a dramaturg. La descoberta d’un nou món polític, social i cultural per a Molas, contrasta amb les dificultats d’Oliver per distingir-se com a escriptor en un context català canviant en què els sectors intel·lectuals més dinàmics comencen a desplegar un programa d’actualització cultural. Molas, el jove de vint-i-nou anys, inicia un tomb decisiu en la seva carrera acadèmica i intel·lectual, enfront de Joan Oliver, un home de poc més de seixanta anys, esperonat pel jovent universitari que ha conegut a la Montaner y Simón, i tanmateix amarat d’un escepticisme radical gairebé congènit. L’estada de Molas a Anglaterra li permetrà enfortir el seu estatus acadèmic i nodrir-se d’una realitat cultural en procés de transformació, que el durà a revisar la seva trajectòria personal i professional. Deixeble de Martí de Riquer, doctorat amb un estudi i edició de l’obra de Lluís Ycart,2 el sojorn anglès cisellarà el seu

1.  Oliver hi va conèixer Molas el 1956, vegeu «1959. L’pool, 20/21 de novembre», dins Joaquim Molas: Fragments de memòria, Lleida, Pagès editors, 1997; «Biblioteca de la Suda Transvària» 5, ps. 106-110. 2.  Molas va publicar dos manuals de literatura medieval en aquests anys: Literatura catalana antiga. Vol. I, El segle XIII, i Literatura catalana antiga. Vol. III, El segle XV (Primera part), Barcelona: Barcino, 1961 i 1963 («Col·lecció Popular Barcino» Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 122

9/2/17 14:32


Ressenyes

123

perfil intel·lectual, assentarà les bases futures de la seva carrera acadèmica i la preferència posterior per la literatura contemporània. Efectivament, l’epistolari mostra un jove professor estimulat pel conjunt de propostes que se li ofereixen, com ara la lectura de l’assaig i la crítica marxistes, representada per György Lukács i Raymond Williams, que determinarà en part la seva orientació en els anys seixanta (xx, 22-4-1961, p. 68).3 La doble troballa crítica completa la literària, com ara la descoberta d’un jove dramaturg, Harold Pinter: «M’agrada força de moment, em sembla que està dins la línia d’Osborne, i, és clar, dels existencialistes de París.» (xv, 22-11-1960, p. 53). Poc abans, en una breu estada a París, Molas ja havia gaudit de «la representació més formidable que he vist mai», L’òpera de tre soldi, de Brecht, a càrrec del Piccolo Teatro di Milano (ix, 6-5-1960, p. 38).4 El re/coneixement d’unes noves maneres de fer teatre, el fa ser molt crític amb el funcionament de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB): «París m’ha acabat de convèncer que el teatre és el gènere literari més important; no sols literàriament, sinó també socialment i econòmicament. Quan se n’adonaran al nostre país? I, amb perdó, que les representacions de la cosa de Sant Lluc, fora d’algunes excepcions, són literalment una merda». Molas, que també està al corrent de la literatura catalana del moment, demanarà a Joan Oliver que publiqui dins els «Quaderns de Teatre de l’ADB», «tot el teatre de Joan Brossa, a veure què és! Potser és el geni més gran del país, i nosaltres tan tranquils!» (vii, 28-2-1960, p. 33).5 Carregat de projectes personals, Molas anota un llibre mig esbossat sobre Tres autors del nostre temps, Josep Pla, Salvador Espriu i Joan Oliver, que espera presentar al Premi Josep Yxart, i acabarà en no-res (ii, finals d’octubre de 1959, ps. 17-18).6 Tampoc no oblida el deute de reconeixement cap a la personalitat i l’obra de Joan Oliver/Pere Quart, com n’és mostra el pròleg al seu teatre.7 193 i «Col·lecció Popular Barcino» 203), respectivament. Sobre el segon volum, Molas en parla a l’epistolari (xviii, p. 61). 3.  Sobre la recepció de Williams, vegeu Ivan Mambrillas: «Entrevista a Jordi Castellanos a propòsit de Raymond Williams», Els Marges, 105, 2015, ps. 54-64. 4.  En canvi, quan l’ADB va muntar L’òpera de tres rals, segons la traducció d’Oliver, aquest assevera: «em va fer patir intensament. Però l’important va ser fer-la, la impressió que ha causat, l’impacte. Però mal entesa i pitjor assajada. L’escenografia bona.» (xxv, finals de 1963, p. 78). 5.  Vegeu també la valoració de Joan Oliver de la representació d’Or i sal, de Brossa, a càrrec de l’ADB (vi, 7-2-1960, p. 28). 6.  Posteriorment, Molas s’hi referirà en el primer volum de la seva Obra crítica, «l’ambició d’escriure un conjunt articulat d’estudis monogràfics, més o menys semblants al d’Auerbach, sobre la realitat i, més en concret, sobre l’ús que en feien alguns dels nostres escriptors més il·lustres», nota 18, p. 109, de l’epistolari. 7.  «Introducció al teatre de Joan Oliver», dins Joan Oliver: Tres comèdies: Primera representació. Ball robat. Una drecera, Barcelona: Selecta, 1960; «Biblioteca Selecta», 29, ps. 5-15. Oliver es mostrarà un pèl crític a propòsit del comentari sobre Una drecera/La gran pietat (xvii, 15-2-1961, ps. 56-57). Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 123

9/2/17 14:32


124

Llengua & Literatura, 27, 2017

En els dos primers anys de l’epistolari, Oliver apareix immers en projectes, que complementen la feina cada cop més carregosa de la Montaner y Simón, segons es desprèn de la correspondència: «A Montaner y Simón, ja no hi puc viure!! Asfixiant!» (xvii, 15-2-1961, ps. 56-57).8 A més de col·laborar en Un segle de vida catalana, dirigir El Llibre de Tothom, o enllestir les traduccions de Labiche per a l’ADB, Tot esperant Godot de Beckett per a Moll,9 o El darrer just de SchwarzBart per a Vergara, Oliver viu la cara i la creu de la seva obra literària. D’una banda, el premi Ausiàs March a Vacances pagades que, amb La pell de brau, d’Espriu, seran assumits com a referents de la nova lleva poètica, encara que Oliver no en pugui entreveure encara el futur (iii, 13-11-1959, ps. 22-23; xxi, 1-5-1961, p. 70). De l’altra, el doble fracàs escènic de Primera representació, dirigida per Ricard Salvat a l’ADB, amb qui es mostra molest,10 i La gran pietat, estrenada al Teatre Romea, afanyós d’obtenir un èxit de públic, que no assolirà, i serà durament qüestionat per la crítica (xviii, 19-3-1961, ps. 60-61). Ben distint del de Molas, Oliver destil·la un estat d’ànim amoïnat perquè la seva obra literària no acaba d’enlairar-se, amargat pel treball que fa a la Montaner y Simón, i preocupat (com sempre) per les dificultats econòmiques que travessa. La revisió de les divuit cartes que Oliver va adreçar a Molas entre 1963 i 1982, permeten resseguir altres aspectes de l’activitat intel·lectual i professional de tots dos. En primer lloc, la publicació de Poesia catalana del segle XX, de Joaquim Molas i Josep M. Castellet, una «fita avançada, que esdevindrà un punt de referència i de partida, i que amb una mica de sort pot assenyalar la primera victòria d’una nova concepció, d’una nova sensibilitat, d’un nou estil» (xxiv, 29-10-1963, p. 76). En segon lloc, la documentació sobre Miquel Carreras, a qui Molas dedicarà un estudi11 (xxv, finals de 1963, ps. 77-78). En tercer lloc, la possibilitat de «ressuscitar» la Revista de Catalunya, (xxx, 3-11-1966, ps. 83-84). En quart lloc, la proposta de confegir una «antologia de l’humor negre» per a «Antologia Catalana», la col·lecció que dirigia Molas a Edicions 62, un projecte que no va tirar endavant (xxxi, 18-7-1967, p. 85). En cinquè lloc, arran d’un article de Joan Ferraté a Els Marges sobre «Poesia de Josep Carner: ressenya i vindicació», Oliver discrepa de la valoració del poeta de Nabí: «Darrera cada peça de Carner, es dreça un ciutadà amable, aparentment impermeable a qualsevol problema “existencial”», i «les seves confidències poètiques són de volada domèstica, iròniques. No arribà mai a la sàtira. Per tot això —i per altres coses, per exemple, no trencà mai ni una  8. Vegeu xv, 22-11-1960, ps. 52-53.  9.  Samuel Beckett: Tot esperant Godot. Pròleg de Joaquim Molas, Palma de Mallorca: Moll, 1960; «Biblioteca Raixa» 43), ps. 7-19. 10.  «És que el petit Salvat, assassí de comèdies i macarronet d’en Joanot Martorell, anava de bracet amb la seva menopàusica George Sand de la Rambla?» (x, 10-5-1960, p. 40). 11.  Miquel Carreras. Una aproximació, Sabadell: Fundació Bosch i Cardellach, 1988; «Publicacions de la Fundació» 9). Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 124

9/2/17 14:32


Ressenyes

125

porcellana— jo, des de la meva irritant poquesa no el puc considerar com un gran poeta total» (xxxvii, 7-3-1977, ps. 96-97). Finalment, en relació amb la col·lecció Les Millors Obres de la Literatura Catalana (MOLC) (xxix, 16-2-1982, ps. 99-100), mostra un gran interès per l’edició de la seva obra dramàtica i poètica. Quant al teatre si bé qüestiona la «misèria de la tradició dramàtica» catalana amb algunes excepcions, considera que el seu teatre «hi juga un paper relativament important», especialment Allò que tal vegada s’esdevingué, La fam, Ball robat i Primera representació, unes peces «llegívoles i representables. L’èxit, en el segon cas, dependria del director. I dels actors, però aquesta es una altra tristíssima història». Oliver es considera un «home de teatre», i demana a Molas el favor de «veure dues obretes meves a la llista [de la MOLC] de títols dramàtics. Per una vegada demano... Et sembla que demano massa?».12 Pel que fa a l’edició d’una antologia poètica, es mostra contrariat perquè Joan B. Cendrós, editor de Proa, per a qui treballava, intentés impedir que el seu nom aparegués a la MOLC, atès que Proa ja en preparava una altra a càrrec de Joan Triadú.13 Finalment, el llibre incorpora un apèndix documental format per: «Auca del Bompiani» (1957), de Pere Quart; la «Lletra d’istiu a Pere Quart», d’Albert Manent; «Diàleg amb Pere Quart a la manera de Monsieur Beckett» (1958), de Joaquim Molas; «Plant a Joan Fuster» (1960), de Pere Quart; «Lletra de Josep Carner» (1959), adreçada a J. Oliver, J. Teixidor i J. Molas; «Auca de Tossa de Pere Quart»; «Fe de vida» (1960), un poema de Pere Quart; una nota manuscrita de Pere Quart (1958?), i la reproducció del mecanoscrit de l’«Auca de l’enfadós o La fi del Cagaelàstics», atribuïda a Pere Quart. En suma, una lectura imprescindible per al coneixement d’una època en constant procés de transformació segons el prisma personal de dos dels màxims referents de la nostra cultura contemporània.

12.  El 1995 va publicar com a número 106 un volum amb quatre textos de quatre autors de postguerra —Joan Oliver, Manuel de Pedrolo, Josep M. Benet i Jornet i Rodolf Sirera. En el cas de Joan Oliver l’obra escollida va ser Ball robat. 13.  Justament, el 1982 «Els Llibres de l’Óssa Menor» van publicar una antologia de la poesia de Pere Quart a càrrec de Joan Triadú. Un any més tard Joan-Lluís Marfany es va fer càrrec del pròleg i l’edició de Poemes escollits, de Pere Quart, que es va convertir en el número 97 de la MOLC. Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 125

9/2/17 14:32


126

Llengua & Literatura, 27, 2017

Josep M. Castellet, editor i mediador cultural Josep Murgades

Universitat de Barcelona murgades@ub.edu

D. A. (2015): Diversos autors, Josep M. Castellet, editor i mediador cultural, ed. Enric Gallén i José Francisco Ruiz Casanova, Lleida / Barcelona: Punctum, Edicions 62 & TRILCAT. Vet aquí un llibre oportú a força de contrastar la inoportunitat avui de l’obra i de la trajectòria que hi són estudiades —les de Josep M. Castellet— amb l’oportunitat que aquestes van revestir en el seu moment —la pràctica totalitat de la segona meitat del proppassat segle i fins a començaments de l’actual. Coincideixen les diverses aportacions aquí aplegades a ponderar positivament el crític i l’editor que n’és objecte d’estudi: com a «home-pont de referència» (Enric Gallén: p. 7); com a representant de «la perfecta navegación entre dos culturas, entre dos lenguas y entre dos literaturas» (José Francisco Ruiz Casanova: p. 57); com a «passeur [sens dubte la denominació metafòricament més enginyosa] entre quatre cultures (nord-americana, francesa, catalana i castellana» (Maria Dasca: p. 153); com a «mediador cultural hispànic» (Manuel Llanas: p. 167). I bé, tot això era cert. Com ho era el charme personal de l’homenot (corroborable per tothom que l’hagués tractat). També ho era el fet d’haver estat «gran publicista de sí mismo» (José Francisco Ruiz Casanova: p. 349) i d’haver-se sabut «vender muy bien» (Eduardo A. Salas Romo: p. 352). Un do de gents encantador, el de Castellet. No pas immune tanmateix al possible malentès (vegeu l’acerba crítica prodigada al seu llibre Els escenaris de la memòria per qui ara n’ha esdevingut, ves, coeditor de l’epistolari —vegeu més avall—, Jordi Cornudella: «Gent que m’ha conegut», El Temps, 13-6-1988, p. 91). Com tampoc estalvi, el seu entregent, bé de suscitar la mera concessio indulgent per part d’un conspicu intel·lectual espanyol (la de no ser comptat entre els catalans cerrados, p. 30), bé de provocar les naturals suspicàcies pel fet d’afirmar, en un excés d’equiparació conciliadora, que «la censura no havia tractat pitjor els llibres escrits en català que els llibres escrits en espanyol» (vegeu Josep Massot i Muntaner, «Les publicacions de l’Abadia de Montserrat», dins Traducció i censura en el franquisme, 2016, ps. 9-10). Subratllada —i matisada— així aquesta vessant més individual, biogràfica del personatge, importa ara ja demanar-se, en la seva vessant col·lectiva i, doncs, més pròpiament històrica, quin diàleg intercultural hi ha avui dia en àmbit peninsular o, més concretament, hispànic. Demanar-se, en definitiva, si un tal diàleg és, a hores d’ara, simplement viable, o tan sols merament imaginable. Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 126

9/2/17 14:32


Ressenyes

127

Per expressar-ho nominalment: a manca d’un Castellet deçà, ¿quin Aranguren (Enric Sullà: p. 358) es dreça dellà? ¿Cal per això concloure —paroxisme paradoxal de la història— que també quant a fluïdesa comunicativa i quant a voluntat d’entesa hi havia més d’iniciatives i de realitzacions en temps dictatorials i transicionals que no pas en temps com els presents? És clar que un tal estroncament de canals reglats de transmissió no és úni­ cament atribuïble a l’inveterat caïnisme ibèric. En un món global on tot esdevé més difusament permeable, més inestablement líquid o directament gasós, ¿qui estudia llengües i literatures segons les respectives compartimentacions nacio­ nals?; ¿quins gurus prochains per aclamar hi ha avui dia talment ho havien estat en les dècades centrals del xx un Sartre (Àlex Broch: ps. 107-111) o una Beauvoir (íd.: p. 103)? Quina escarida i elemental simplicitat aquella enfront de la melassa amorfament hiperconnectada d’avui dia! El balanç llavors que, a càrrec de tots els col·laboradors, trobem aquí de la tasca intel·lectual desplegada per Castellet, és sintèticament explicatiu de les diverses facetes d’aquesta. Com a director literari, el trobem visualment descrit com «la finestra a l’exterior de [Edicions] 62» (Manuel Llanas: p. 161). Se’n remarca justament «su permanente consideración de la radical historicidad de la obra literaria» (Eduardo A. Salas Romo: p. 21), així com la importància que atorga al que acabaríem coneixent com a estètica de la recepció (íd.: p. 23). No és tan inqüestionable en canvi l’atribució que se li fa de l’encuny denominatiu «realisme històric» (íd.: p. 25), fruit més aviat de la facúndia de Joaquim Molas. També, a propòsit d’atribucions conceptuals, la de «cultura popular i nacional» no és pas remissible en primera instància a Juan Goytisolo (Armando Pego Puigbó: p. 77), sinó a Gramsci. Significatiu també el testimoni reportat de Sánchez Ferlosio comentant aquest que El Jarama hauria estat «una invención de Castellet» (Armando Pego Puigbó: p. 82). Doncs sí, la literatura, més o menys a la curta o a la llarga, pot acabar tenint de vegades més de creació per part del crític, o del simple lector, que no pas per part del mateix autor. I, encara, tot valorant degudament la feina d’aquell, se’ns diu de la de Castellet que «manté una discreta vigència i, a més, en dues literatures, la qual cosa és molt més del que poden somiar la majoria de crítics» (Enric Sullà: p. 50). Doncs això és, exactament. L’obra de què aquí és qüestió no va però tan sols sobre Castellet; és també de Castellet; d’un jove Castellet fent tàndem epistolar amb un igualment jove Joan Ferraté. Ja que, de les 375 pàgines del llibre, les que van ni més ni menys que de la 183 a la 346 són esmerçades a reproduir la correspondència conservada (56 cartes d’aquell, 16 d’aquest) que tots dos van creuar-se des del juny de 1948 fins al setembre de 1951. Prou s’afanyen llavors, els meritoris editors d’aquest material inèdit i desconegut fins ara, Jordi Cornudella i Teresa Muñoz, a admetre que el fet de publicarlo «és una mica una traïció» (p. 179): cap dels dos corresponsals, atesa sobretot llur sonada ruptura posterior (p. 176), i atès el pudor retrospectiu projectat per Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 127

9/2/17 14:32


128

Llengua & Literatura, 27, 2017

Castellet envers aquelles seves remotes efusions epistolars (p. 180), no hauria vist de bon ull la divulgació d’uns tals documents personals.1 (Ara: la reflexió que entorn d’aquesta «violació» filològica s’imposa és anàloga a la desplegable a propòsit de la tasca de l’historiador o del científic: no hi ha altres límits que els motivats pel desconeixement; així que hi ha possibilitat de saber —el que sigui, i se’n derivin les conseqüències que se’n derivin—, el delit d’esbrinar i d’airejar no té aturador). La lectura llavors d’aquests papers presenta interès per raó sobretot de la, no per més diferenciada, menys consistent respectiva carrera intel·lectual posterior de tots dos protagonistes —i per raó també de les possibles comparances a establir-hi. Els textos en si, però, no fan gaire més que radiografiar estats d’ànim característics de tota etapa de jovenesa, per més que vagi acomboiada, com és aquí el cas, d’inquietuds culturals de vària mena. Afirmacions com «Merda de joventut!» (p. 221), en ploma de Ferraté, o com «cada vegada estic més descontent de mi mateix» (p. 247), en ploma de Castellet, són perfectament subscrivibles pel comú del jovent, de sempre i d’arreu, i fan bona un cop més aquella asseveració plàsticament lapidària formulada per Josep Carner (bonhomia: «Ballarines»), un dels autors més sàviament valorats pel reusenc: «La joventut és com tenir un milió de lliures esterlines i haver-lo de despendre tot, per una injustícia monstruosa, en un plat de bacallà a la llauna». Altrament, proferir, com fa Castellet el 1949, que «Nosaltres necessitem gent capacitada, formada: necessitem mestres!» (p. 225), ha estat, en aquest país, un clam recurrent de generacions i generacions (a instàncies de semblant crida és que encara no quatre dècades abans, el 1912, havia escrit Eugeni d’Ors la Flos Sophorum). I sentenciar, com fa Ferraté el mateix any, que «no em fa por la mala llet precisament d’aquesta gent [censors i corifeus afectes al règim imperant], sinó la seva descomunal burrícia» (p. 270), continua essent per desgràcia una constatació sempiternament vàlida. A tall de corol·lari d’obra, de personatge, i de la present contribució al respecte, cabria aquí potser invocar les paraules de T. S. Eliot a To Criticize the Critic (1961): «No literary criticism can for a future generation excite more than curiosity, unless it continues to be of use in itself to future generations, to have intrinsic value out of its historical context». I postil·lar conclusivament, a propòsit 1.  No pot per menys de veure-l’hi en canvi, és clar, el lector encuriosit. El qual, tanmateix, hauria agraït que se li hagués especificat, amb exemples il·lustratius, en què ha consistit la «levíssima normalització ortogràfica» (p. 179) o «la normalització ortogràfica» aplicada «amb la màxima prudència» (p. 180) al conjunt de textos transcrits. Així com també, posats a incloure profitosament «un índex onomàstic» (ps. 181-182) de les persones citades a la correspondència, bo hauria estat fer-lo complet i, doncs, consignar-hi noms per desgràcia omesos (Carner: 297; Modrego: 263, 266, 273; Ors: 229, 277, 333; Ortega: 325, 326, 328; Palomeque: 213; Pla: 296; etc.). Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 128

9/2/17 14:32


Ressenyes

129

de Castellet, que, tot i les circumstàncies històriques ben altres dels nostres dies, el seu métier literari continua suscitant, des del seu valor intrínsec, més que simple curiositat.

Les traduccions sota els ulls de la censura franquista Pere Quer

Universitat de Vic - Universitat Central de Catalunya pquer@uvic.cat

Vilardell (2016): Laura Vilardell (ed.), Traducció i censura en el franquisme, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat; «Biblioteca Milà i Fontanals» 62. Continuant la llista de diversos estudis apareguts els darrers anys sobre la censura franquista i els seus efectes, el volum miscel·lani aparegut a la Biblioteca Milà i Fontanals de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat se centra en la perspectiva de les traduccions i s’afegeix a aquells estudis, partint sobretot de l’anàlisi d’expedients concrets. Cal dir que les seves aportacions augmenten notablement el coneixement que tenim de la censura i la seva influència sobre la cultura, donada l’enorme importància de les traduccions en la vida intel·lectual que mirava de resistir sota el règim. El volum aplega nou investigadors de cinc universitats i encara s’enriqueix amb les aportacions que hi fa una persona de la importància de Josep Massot i Muntaner en la seva doble faceta d’estudiós del període i d’editor de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Ja en el primer capítol, Massot s’alegra de l’exis­ tència d’estudis seriosos sobre la censura i anuncia treballs en curs que s’afegiran als del volum i donaran molta més llum sobre aquest poderós instrument del franquisme. Després il·lustra amb exemples viscuts a l’editorial les fórmules d’organització (o, fins i tot, de desorganització) de la censura de manera que s’aprecia clarament quines intencionalitats guiaven la seva acció, gens lleu ni innocent. Considera que fou la tenacitat de persones i institucions qui va evitar el triomf dels objectius finals de la censura —l’anorrea­ment cultural i el bandejament social del pensament, ja fos científic o d’huma­nitats— i explica com aquesta organització fou igualment combativa amb l’edició en castellà i atacà també prou l’edició eclesiàstica. Aquesta darrera àrea queda molt ben definida amb l’aportació que hi fa Mireia Sopena, centrant-se en la censura eclesiàstica als anys seixanta. En el seu capítol, Sopena ens fa veure que l’església oficial, de fet, va promoure molt poc l’edició i, precisament amb la relativa obertura dels anys seixanta, el gruix Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 129

9/2/17 14:32


130

Llengua & Literatura, 27, 2017

d’editorials que es van dedicar a publicar sobre tema religiós acostumaven a provenir d’iniciatives externes o de sectors poc «oficials» de l’Església. En el capítol identifica una bona colla de censors i s’esforça a donar-ne informació i a descriure quin paper tenien en la relació amb les editorials. Sopena continua en aquest treball bevent de fonts directíssimes (i de fonts personals també), cosa que acaba oferint una visió molt acurada del funcionament de la censura eclesiàstica. A continuació passa a l’anàlisi de traduccions, amb alguns casos d’intervencions fortes, i exemplifica així com la censura eclesiàstica intervingué molt —per bé que prohibí poc— i, a més, defugí sempre d’entrar en els arguments d’ordre polític. El teatre centra la següent aportació. Enric Gallén fa una magnífica síntesi de context del fenomen de la censura en les seves diferents fórmules a Europa des del període d’entreguerres i això li serveix per dibuixar molt millor la censura en els espectacles durant el franquisme, sobretot abans de la relativa obertura que es produí a partir dels anys seixanta. A l’Espanya franquista la censura fou imposada, estatal, catòlica i estricta, segons els seus qualificatius. L’única permissivitat vingué a través de l’organització de sessions privades que rebien autorització amb una mica més de facilitat. A continuació repassa també els criteris que es van aplicar a les traduccions d’obres estrangeres al català, que buscaven clarament disminuir-ne la presència, i de quina manera aquestes obres van anar traient el nas en teatres de butxaca, sobretot tocant temes d’entreteniment. La narrativa l’analitza Jordi Jané-Lligé i se centra en els anys seixanta, període d’una certa actitud aperturista, que resulta molt interessant pel fet que l’autor del capítol posa en relació l’acció de la censura i el debat literari que en aquell moment es donava a Catalunya en termes estètics i ideològics sobre la novel·la. Contextualitza històricament la narrativa d’aquells anys i després fonamenta amb profusió d’exemples com la censura franquista esdevingué una mica més permissiva en aquell moment amb les traduccions d’autors estrangers, explicant per quines causes i amb quins arguments les autoritzava o no les permetia. És a dir, que la narrativa constituí un espai que es va mantenir una mica al marge del focus censor i que només patí prohibicions quan presentava explícits atacs a la moral política, religiosa o sexual del règim. Dels motius que s’al·legaven, en canvi, per a l’autorització d’un text, l’autor mostra com tant servia, per un costat, el fet que fossin obres de gran difusió internacional com, per un altre, el fet que l’alçada intel·lectual dels textos evitava que poguessin danyar ments populars poc preparades. Ambdós arguments, en un i altre sentit, duien al mateix resultat: autoritzar la publicació. Una visió diagnòstica sobre el sector d’activitat editorial dels anys seixanta és la que proposa Jordi Cornellà-Detrell. L’edició en català gairebé «renaixia» en aquest període i analitza la vitalitat del fenomen, conduït gairebé sempre per les traduccions. Aquest fet va ajudar el català a ser porta d’entrada a la Península de no pocs autors i va servir perquè a Catalunya hi entrés en aquells anys el bo i millor de la intel·lectualitat del moment. L’aproximació a aquest període d’esclat la fa a través de l’òptica de la premsa internacional, en una documentadíssima Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 130

9/2/17 14:32


Ressenyes

131

aportació que resulta molt diàfana per entendre aquesta situació de relativa —no hem de caure tampoc en cap miratge, ens avisa!— obertura intel·lectual. CornellàDetrell analitza a continuació l’altra cara de la moneda; és a dir, la crisi del món editorial a final dels seixanta com a conseqüència de la mateixa eufòria anterior, que va arrossegar el mercat cap a la saturació. Cal dir que la contraposició dels dos moments ofereix una fotografia riquíssima de la dècada més favorable per a les traduccions de tot el franquisme. Eusebi Coromina enceta les aportacions que tracten casos més concrets. Ressegueix l’etapa més esplendorosa de la revista Oriflama (1966-1972, després de l’entrada de l’anomenat grup de Vic) i la seva relació amb la censura franquista, que es concretà en 12 expedients i multes i quatre segrestos o suspensions. Analitza com s’esforçaven a publicar continguts polèmics amb el règim i explica que, com a mitjà per salvar les intervencions censores, havien trobat la fórmula de tractar temes internacionals que tinguessin també lectures en clau espanyola sense parlar en concret de cap lloc. Aquestes tàctiques van reeixir en molts casos però en d’altres no i Coromina en presenta uns quants d’aquests darrers. Teresa Julio aporta el cas d’una traducció determinada, la de La mort de Danton de Büchner per Carme Serrallonga, i ofereix així un exemple de poca intervenció i de nul·la eficiència per part de la censura en època ja molt tardana (19751976). Julio busca amb sagacitat per què no s’hi van aferrissar i se sorprèn de com sembla evident que no van entendre el rerefons ideològic de l’obra. Per acabar-ho d’adobar, un cop passat tot el procés de revisió l’editor (Salvador Serres, d’Edi­ cions Robrenyo) va publicar l’obra sense fer cas de les indicacions rebudes ni de les supressions, fent-hi només lleugers retocs estilístics. Pilar Godayol pren el cas de dos textos clau del feminisme (La mística de la feminitat, de Betty Friedan i El segon sexe de Simone de Beauvoir) i analitza la seva diferent fortuna en el pas per la censura. La primera hi passà sense problemes; la segona els hi patí tots el 1965 i per això no es va poder publicar fins que s’hi va tornar a presentar el 1967. L’anàlisi detallada dels arguments que portaren a la denegació o aprovació de les obres donen una imatge vivíssima de com fou paternalista la visió de la societat que tenia el règim i de com li costava qualsevol aproximació feminista. Al costat d’això, la facilitat amb què passà l’autora americana i la dificultat amb què ho féu la francesa són més que eloqüents de com un cert americanisme estava de moda a Espanya. Es dóna el feliç cas que d’aquesta aportació en tenim ja una recent seqüela on la mateixa Godayol amplia aquests casos i encara n’hi afegeix un tercer: Mary McCarthy i The group.1 Montse Caralt ens aproxima a uns anys concrets de la revista Inquietud, a final dels cinquanta, quan van arribar a publicar força textos en català (una mica més de la meitat!) mentre la publicació no tenia el permís administratiu concedit. Això acabà provocant una suspensió de la revista de la qual només pogueren 1.  Pilar Godayol, Tres escriptores censurades: Simone de Beauvoir, Betty Friedan & Mary McCarthy, Lleida: Punctum, 2016. Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 131

9/2/17 14:32


132

Llengua & Literatura, 27, 2017

sortir gairebé un any després a través de mil tràmits i demores administratives i encara obligats a publicar tota la revista en llengua espanyola. El capítol de Caralt és molt interessant també perquè retrata com actuava la censura en un context de ciutat petita, el de Vic, on les relacions personals relativitzaven força aquesta acció. Així pogué tenir la revista una primera època de més tranquil·litat fins que els tràmits burocràtics la posaren al focus de l’aparell censor i va sofrir-ne les conseqüències expressades. Laura Vilardell, ja en el darrer capítol, es fixa en una traducció que restà inèdita després que la censura en demanés algunes supressions. Es tracta de la traducció d’After many a summer, d’Aldous Huxley, que Boix i Selva va encarregar a Rafael Tasis per a la col·lecció Isard de l’Editorial Vergara als anys seixanta. Basant-se en els anuncis de publicació i en l’expedient de censura —favorable amb supressions— de maig de 1966, analitza els possibles motius de la no publicació per part de l’editor i aporta aquest cas com a exemple del fet que alguns editors encarregaven les traduccions abans de saber si podrien obtenir l’autoritza­ ció per publicar-les, cosa que sempre els comportava tibantors amb els traductors. L’aplicació al món particular de la traducció de tot allò que ja coneixem sobre la censura franquista dóna com a resultat un coneixement molt més profund dels seus mecanismes i una més ferma convicció que es tractava d’un instrument sòlid i seriós de repressió cultural que actuava amb objectius ben definits i ben marcats encara que de vegades s’hagi volgut fer passar com una institució tova, desorganitzada i una mica diletant. Hi queda clar que d’amable i comprensiva, res de res! A més, el llibre repassa les grans directrius de la producció editorial i els principals camps de l’edició literària i entra en detall en alguns casos concrets de revistes i col·leccions, il·lustratius de la relació del món intel·lectual i literari amb la censura. També la poesia s’hi pot resseguir, encara que més tènuement, a través dels exemples d’intervencions censores que hi ha recollits en diferents capítols. En definitiva, el volum recull una visió polièdrica, naturalment fragmentària però formada per peces ben combinades, que ens mostra un panorama clar de l’acció de la censura durant el franquisme centrant-se en les traduccions.

Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 132

9/2/17 14:32


Ressenyes

133

Funcions del passat en la cultura catalana contemporània Xavier Ferré Trill

Universitat Rovira i Virgili xavier.ferre@urv.cat

D. A. (2015): Diversos autors, Funcions del passat en la cultura catalana contemporània, ed. Josep-Anton Fernàndez i Jaume Subirana, Lleida: Punctum. Les quinze ponències recollides en aquest volum incideixen en la reproducció d’elements definitoris d’una cultura nacional a través de diversos contextos legitimadors: institucionalització, representació literària i el vessant que en resulta més definitori —explica precisament la relació, pel cap baix, entre literatura i historicitat—: el comprès al voltant de la socialització de cultures polítiques i formes d’identitat nacional que hi resten circumscrites. Es tracta, doncs, d’un calidoscopi d’anàlisis que permeten de recórrer diverses materialitzacions culturals i canals i codis de socialització. En són exemples, d’aquesta relació, les reflexions de Sharon G. Feldman («‘Next to Normal’: Toward a Pathology of Public Theater in Contemporary Catalonia») i de Laura Solanilla i Xavier Medina («Populartització i normalització de la cuina a TV3»). Totes les cultures són deutores d’arqueologies de la memòria. De fet, els referents —en un context definit per la fragmentació i anomia intel·lectual, com a conseqüència de les bases culturals cosmopolites legitimades a través del capitalisme transnacional, és a dir, l’anomenada postmodernitat— són fonamentals per a bastir críticament el canemàs del que és una nació (cultural) i del que pot arribar —o no— a esdevenir. En aquest sentit, el capítol de Jordi Larios («Escriure la nació: el ‘país’ de Josep Pla, la ‘petita pàtria’ de Salvador Espriu i la ‘pàtria’ de JV Foix») aporta un àmbit d’estudi a potenciar: la relació entre literatura i ideologia nacional. Una vinculació, la ponderació de la qual no ha de ser culturalista —no es tracta d’aïllar les condicions de possibilitat d’una estructura cultural de l’estructura política i social—, ans hi ha de ser contextualitzada, com a antítesi, davant la política culturitzadora dels estats i les respostes nacionalitàries que s’hi contraposen. Cristina Badosa ens n’adverteix detalladament i objectiva a «Frontera i identitat a la literatura contemporània nord-catalana», quan detalla els espais de memòria a Catalunya del Nord vinculada a relats intergeneracionals —de Jordi Pere Cerdà a la generació nascuda als anys seixanta: Joan-Lluís Lluís i Josep Beszonoff. Aquest exercici és significatiu —i extrapolable a d’altres països catalans— perquè són derivats de la imposició de fronteres polítiques que acaben actuant conflictivament com a «fronteres interiors» dins una mateix nació. Així, una dimensió implícita d’aquest volum acaba essent la relació entre memòria, estat i construcció nacional. Però com es defineix la memòria? Sens dubte és l’aspecte central de les «funcions del passat». Cal objectivar els «llocs de memòria» a través de geografies Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 133

9/2/17 14:32


134

Llengua & Literatura, 27, 2017

vitals i morals per a remarcar que cap memòria no és neutra perquè tampoc no ho és la història. Altrament acabaríem per bastir una memòria «artificial» a mans d’una absurda història —historicisme— aïllada de les contradiccions sociopo­ lítiques. Les perspectives que aporten Mario Santana («Les memòries i les coses: la materialitat del passat en la narrativa de Jaume Cabré»), Enric Bou («Viaje en autobús de José Pla: formes del tanatoturisme»), Helena Buffery («Traumatic Translations of La Plaça del Diamant [...]») i Josep-Anton Fernàndez («Catalan Autobiographies between Resistance and Normalisation [...]»), incideixen en la concepció —crítica al progrés— de l’autor sobre la realitat que l’envolta (Josep Pla), estableixen la visió autobiogràfica del món a fi de restablir continuïtats perdudes —ambdós aspectes molt ben especificats en les ponències respectives d’Enric Bou i de Josep-Anton Fernàndez— i aprofundeixen en el significat que prenen les formes de traducció davant la reproducció, o no, del sentit originari que l’autor dóna a la seva obra. D’altra banda, la subjectivitat, que no pas el subjectivisme, és l’objecte a delimitar si del que es tracta és de definir espais d’acció col·lectiva i els referents ideològics i polítics que n’organitzen. Aquest darrer aspecte és establert en una part, concloent, de l’obra, car és el marc metodològic que pot globalitzar la lectura de gran part del volum: «Cultures i identitats polítiques: continuïtats, talls i ruptures». El nexe entre cultura i política —organització de les idees— defineix els usos públics del passat —els usos polítics de la història: el present acaba legitimant un tipus de passat. Els treballs d’Andrew Dowling («Political cultures, Ruptures [...]»), Jaume Claret («La ‘caiguda dels 113’ [...]»), Jordi Amat («Salvar el Noucentisme: Albert Manent, biògraf») i Joan Fuster Sobrepere («La normalització com a crisi historiogràfica») aprofundeixen respectivament contextos polítics, aportacions estratègiques —la comparació entre el PSU i el PSAN, o el primer partit independentista modern fundat el 1969— i conjuntures repressives del tardofranquisme, com fou el cas de la detenció de la Comissió Permanent de l’Assemblea de Catalunya el 28 d’octubre de 1973 i el canvi d’actitud —confiança— de les autoritats governatives vers les bases i direcció de l’església conciliar del país. Però el relat històric té poc sentit sense els imaginaris culturals col·lectius en els quals s’insereix. El treball concretat al voltant de la recuperació del noucentisme en la biografia intel·lectual d’Albert Manent —en la conjuntura de la dècada dels anys seixanta en què la cultura marxista anava esdevenint hegemònica— i el model d’historiografia a elaborar —assignatura pendent— a l’eixida del postfranquisme i en el marc de l’establiment de l’autonomisme i el seu programa cultural «normalitzador» són dos exemples del que dic. El treball de Fuster Sobrepere contextualitza un article-manifest publicat a la revista d’història L’Avenç (1982) signat per Miquel Barceló, Borja de Riquer i Ucelay Da Cal, «El mites de la història de Catalunya». Hi planteja la limitació de la institucionalització de la Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 134

9/2/17 14:32


Ressenyes

135

història en un sistema universitari aleshores —i ara— en crisi. Tal vegada aquest context sigui útil per a emfasitzar l’interrogant al voltant de la tasca de l’historiador en el marc de la institució universitària esdevinguda empresa, la crisi estructural de l’autonomisme i, doncs, la crisi organitzativa territorial de l’estat espanyol i el nacionalisme historiogràfic que se’n deriva. Amb tot, la «càrrega» mítica del relat històric —aspecte condicionant del debat en l’article esmentat— sembla que és comuna a tota societat nacional. En conseqüència, segons tot això esmentat —i com a conclusió— el volum guanya en intensitat pel que fa als dos darrers blocs, que el lector atent pot arribar a relacionar: el dedicat a la relació entre representació, identitat i literatura i el que vincula cultura i política a les continuïtats i ruptures de realitats viscudes. El diàleg que s’hi pot establir permet d’interrogar la funció del passat —primer bloc de l’estudi— i la seva institucionalització. Certament, aquesta part del text podia haver estat més rendible intel·lectualment parlant si hom hagués centrat l’enfocament en la tríada que en vol explicar el desenvolupament —memòria, conflicte, invenció. Sembla que quatre dels cincs treballs proposats (Subirana, Feldman, Soalnilla/Medina i Titus) indiquen —adequadament— baules de na­cio­ nalització-internacionalització cultural (PEN Club) i, en definitiva, aspectes —interns— quant a la legitimació pública de l’enfocament de la memòria (de gènere) en el medi tecnològic (l’espai virtual). Caldria demanar, però —en el sentit que Josep-Anton Fernàndez planteja a la «presentació» del treball tot al·ludint al concepte de camp de Pierre Bourdieu i les variables culturals, socials i polítiques que en condicionen l’abast explicatiu (2015: 8)—, per què no existeix cap ponència de conjunt que situï la institucionalització cultural en el context de la conflictivitat política —lluita per l’hegemonia del relat— definitiva pel model cultural dels estats i les nacions que hi són minoritzades —reproducció de la mentalitat de sucursal i del complex d’inferioritat. Al capdavall el passat és qüestió d’estat perquè es prioritza un model determinat de memòria, és a dir, es delimita què és el que ha de ser —o no— recordat: la memòria comporta oblit.1 I, en aquest sentit, hauria estat d’utilitat una reflexió comparativa entre el memorial europeu i les polítiques de la memòria dutes a terme per nacions sense estat: hi veuríem que són espais de memòria dialèctics, ja que defineixen espais morals —sentit de la rememoració— distints. Funcions del passat en la cultura catalana contemporània assoleix destacadament l’esforç de reunir un conjunt d’enfocaments metodològics propis dels estudis 1.  Especialment d’interès és l’anàlisi de les «ombres»/ «zones fosques» que han estat obviades per la memòria (política) oficialista entre el tardofranquisme i els anys noranta, etapa de construcció d’una memòria fragmentària, postmoderna, a mans de la socialdemocràcia espanyola —en oberta evolució cap al social-liberalisme. Vegeu: Teresa M. Vilarós: El mono del desencanto. Una crítica cultural de la transición española (1973-1993), Madrid: Siglo XXI, 1998, i Luisa Elena Delgado: La nación singular. Fantasía de la normalidad democrática española (1996-2011), Madrid: Siglo XXI, 2015. Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 135

9/2/17 14:32


136

Llengua & Literatura, 27, 2017

culturals (cal emfasitzar la influència de referències lacanianes en el treball sobre la rememoració efectuada per Joan Triadú a Memòries d’un segle d’or: el concepte de sutura com a voluntat de retrobar contextos —memòria autobiogràfica com a resistència a la desmemòria— que donen sentit a la projecció del treball intel·lectual i polític) que evidencien la necessitat d’anar desenvolupant noves recerques a partir d’àrees de treball suggerides en aquesta obra. Potser, doncs, caldrà aprofundir en la relació entre «invenció de la tradició» i nacionalisme d’estat —aspecte suggerit per la ponència de Louise Johnson («Competing Discours of Olympism: Barcelona ’92 [...]»)—, una unitat de concepció que, per derivació, és a la base del debat pel que fa a la construcció d’una memòria nacional crítica i autoreferenciada. La memòria, enllà d’instrumentalitzacions tacticistes, és un element bàsicament constituent de la identitat individual i col·lectiva: arriba a explicar el sentit de la història i de les seves etapes (volgudament) ignorades per part d’un cert consens polític —derivat, com a hipòtesi, de la reforma política monàrquica espanyola— fonamentat en referents banalitzadors de la condició humana (consumisme) i de les nacions subalternes (cosmopolitisme). El volum al qual fem referència incideix positivament en algunes d’aquestes qüestions que demanen continuïtat de treball. Hi pot haver representació sense memòria?

De memòria i geografies literàries Arnau Vives Piñas

Universitat de Barcelona arnau.vives.pi@gmail.com

D. A. (2014): Diversos autors, Per vells carrers de poble. Territori, marca, educació i patrimoni, edició de Jordi Chumillas i Ricard Giramé, Vic: Servei de Publicacions Institucionals UVic-UCC. En la darrera dècada l’interès per la gestió del patrimoni literari ha generat un clima creixent de reflexió des de diferents àmbits de la cultura. Es tracta de repensar l’espai que ha d’ocupar la literatura en les societats globals i en els nous sistemes de comunicació, que han provocat canvis profunds en la transmissió de valors culturals. En aquest debat, el Grup de Recerca «Textos Literaris Contemporanis: estudi, edició i territori» de la Universitat de Vic ha promogut diversos actes i estudis sobre la vinculació de literatura i territori. Aquesta vegada presenta un volum que compendia quaranta-tres treballs al voltant de tres eixos: el branding literari o creació de marques territorials des de la literatura, entès com a mètode de vertebració cultural, ideològica i social del territori; la descripció d’universos Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 136

9/2/17 14:32


Ressenyes

137

literaris d’autor i de territoris concrets, i materials didàctics i memòries de projectes sobre patrimoni.1 Com explica C. Torrents (p. 441), vivim una deslocalització de la cultura, un canvi de paradigma cultural en què les fronteres d’identitat es difuminen a favor d’escenaris de pertinença deslocalitzats, que depenen més de valors culturals que de lligams geogràfics. Aquesta ubiqüitat, apariada a la mercantilització de la cultura i a la transformació dels mitjans de comunicació, ha derivat en noves formes de relació participatives (p. 442). En aquests escenaris de relació horitzontals calen plans estratègics de mediació que trobin l’encaix del patrimoni amb el lector comú, com són els projectes de museïtzació i altres centres de dinamització cultural.2 Per vells carrers de poble s’ha nodrit especialment de la reflexió i l’experiència de professionals de la gestió del patrimoni i de docents de didàctica de la llengua i la literatura i de les ciències socials que han dut a terme rutes literàries in situ, i n’han descrit l’experiència formativa. La majoria d’aquests treballs posen èmfasi en sentir el medi com a pas necessari de l’aprenentatge, una pedagogia que cerca la interrelació amb l’espai. Aquesta aproximació s’ha definit com un rencontre de la literatura amb el seu context d’origen, una experiència més complexa i significativa. Aquest grup d’articles fan confluir didàctica, història de la literatura i sociologia amb materials de diverses procedències —literaris, fotogràfics, plàstics, plataformes i materials web (mapes literaris geolocalitzats, itineraris en xarxa)—, i s’orienten a generar actituds de recuperació i reinterpretació del patrimoni en els nous espais d’aprenentatge des de la consciència del valor d’identitat i la riquesa immaterial del patrimoni. Actualment assistim a un desenvolupament sense precedents d’aquestes formes de comunicació i d’aprenentatge. La pedagogia ha vist en els itineraris literaris una forma interdisciplinària de comunicar actituds, valors, creences i percepcions culturals des de la interacció emocional i directa amb l’entorn. El present volum ofereix nombroses mostres d’aquestes iniciatives. Alguns articles descriuen 1.  Reprèn els objectius d’Un amor, uns carrers: cap a una didàctica de les geografies literàries, del Grup d’Innovació Docent «Geografies Literàries» de la Universitat de València, fruit del I Congrés Internacional Geografies Literàries (Universitat de València, 2012), com aquest ho és del II Congrés Internacional Geografies Literàries (Universitat de Vic, 2014). 2.  L’interès compartit per la promoció del patrimoni ha portat a diversos instituts, grups de recerca i càtedres universitàries a tirar endavant iniciatives culturals i editorials que han configurat a poc a poc un teixit progressivament més associat. Ve­geu, per exemple, les iniciatives del grup de recerca l’«Écritures de la Modernité. Vers une Géographie Littéraire» de la Universitat de París - La Sorbona, de la Càtedra Verdaguer d’Estudis Literaris, de la Càtedra de Patrimoni Literari Maria Àngels Anglada Carles Fages de Climent, o d’Espais Escrits. Xarxa del Patrimoni Literari Català, que ha insistit en la cohesió social entorn del patrimoni entès com una herència comuna i ha vinculat centres de patrimoni arreu dels Països Catalans. Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 137

9/2/17 14:32


138

Llengua & Literatura, 27, 2017

geografies concretes, com de l’imaginari europeu d’Eivissa, inserida en l’espai mític de la Mediterrània (N. Ferrer: ps. 247-256); de la poesia del vuit-cents lligada a Vic dins l’engranatge de la Renaixença (P. Serrabassa: ps. 401-416), o la geografia lul·liana de Mallorca relacionada amb el programa d’acció del beat i la modulació del personatge en la memòria popular (C. Valriu: ps. 447-458). Altres treballs se centren en les geografies d’autor i la imatge que n’han transliterat, com l’univers del Cicle del Pallars de Maria Barbal, el retrat literari i antropològic d’una societat que s’esgota, de la migració a la ciutat i l’ensorrament de les estructures rurals (M. Gatell: ps. 275-282), o la cartografia poètica de Berlin suite de Marta Pessarrodona, que concentra la seva personalitat en la visió de la història i els discursos implícits de la ciutat (À. Gregori: ps. 291-296). Podem entendre el patrimoni com un motor d’ideació territorial i cultural.3 La transmissió dels valors de la literatura i les biografies d’escriptor sobre els paisatges on es localitzen, de tot el seu univers material i immaterial, atorga a la literatura una posició social avançada en el sistema de valors col·lectius i en la seva creació. Aquestes iniciatives cerquen, en el fons, no només la normalització del llegat literari i lingüístic, sinó la seva incardinació en la genètica de les societats, més enllà dels actes individuals de selecció de referents. La literatura com a relat partícip de la construcció del territori s’ha entès també com a brandificació literària. És així, per exemple, en la polifonia de veus i moments que han galvanitzat en l’imaginari col·lectiu d’espais com Barcelona (L. Soldevila: ps. 425-430). El branding associa valors ideològics a espais existencials. Com explica A. Álvarez, genera valors diferencials d’un producte per assolir un posicionament estratègic (p. 136). En el context de la globalització i la postmodernitat, el retorn a la singularitat del lloc en base a la cultura està al servei del reconeixement social d’un col·lectiu territorial i a la seva diferenciació davant del fet global, més partidari d’espais de fluxos que locals (J. de San Eugenio: ps. 75-82). Conceptes de lloc i marca literaris han passat a formar part de la indústria cultural, però són també un pretext d’acostament a l’obra literària, elements necessaris en la creació de lligams que normalitzin la llengua i la literatura com a espais de comunicació i vertebració, i sobretot, la literatura, com a mitjà per conèixer la realitat, i transformar-la. Aquesta aproximació cap a altres sentits del lloc —històrics, estètics, biogràfics o ideològics— configura un sistema de coordenades emocionals cada vegada més complex i significatiu.4 Cada veu literària és

3.  Munmany defineix el patrimoni com un procés social canviant, líquid i polisèmic que relaciona present i passat, i evoluciona en funció del context (ps. 363-364). 4.  Com explica J. Nogué, «‘vivim’ emocionalment els paisatges perquè aquests no són només materialitats tangibles, sinó també construccions socials i culturals impregnades d’un dens contingut intangible, sovint només accessible a través de l’univers de les emocions» (p. 17). Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 138

9/2/17 14:32


Ressenyes

139

una especialització que cristal·litza en l’espai i que, en conjunt, traça la constel·lació biogràfica i estètica de la geografia en el temps. Els correlats entre literatura i territori han tingut la seva particular formulació en el que s’anomena geografia literària, el triangle virtuós entre literatura, geografia i identitat. Recrear i interpretar la literatura en el seu espai d’origen permet entendre-la més enllà del text, ressitua l’observador en l’espai real i mental del creador. Les geografies del subjecte són, de fet, una forma de memorialisme, i no ens arrisquem gaire si diem que la geografia literària com a disciplina és hereva de l’estudi de la literatura del jo, aquí, focalitzada en el seu espai. La interpretació de les geografies del jo és la interpretació de la personalitat que verbalitza la realitat referencial, en el benentès que allò observat és una extensió de la interioritat de l’observador. Podem entendre per geografia literària la construcció d’una identitat espacial des de la literatura, una forma de memòria literària centrada en l’espai que sintetitza una imatge instantània, estètica i ideològica d’aquest indret, a través de la qual el retratista s’exterioritza. Les geografies literàries d’un autor són una forma d’(auto)representar-se, una forma de memòria personal i, alhora, formen en conjunt la biografia literària d’un territori.5 Precisament, un dels nexes més explícits entre geografia i literatura es dóna en el relat de viatge, que incorpora subjectivitat i ficció en l’experiència del geògraf (J. Nogué: ps. 11-18). Des d’aquesta perspectiva, una geografia literària seria el mapa emocional de la biografia d’un autor i d’un territori en un sistema de relacions bidireccionals. No hi ha jo sense paisatge, la seva mirada al món inicia la identitat. La geografia literària com a disciplina prova de reconstruir aquesta identitat des de la immaterialitat dels llocs i la literatura, com una manera d’entendre’n les analogies. En els gèneres literaris de la memòria, la dimensió del temps i la retrospecció autobiogràfica són tan fonamentals com allò espacial, geogràfic, condicionat igualment pels codis del jo, la intertextualitat i la fragmentació. Tota geografia literària, des d’aquest punt de vista, és en si la cartografia de l’univers d’un autor, obra i biografia, que pel procés d’apropiació patrimonial esdevé col·lectiu. El desplegament del pensament literari sobre l’entorn porta a reconèixer-lo en si mateix com un relat obert i col·lectiu, i l’espectador com l’intèrpret d’aquest discurs interminable sobre el lloc que els estrats de la memòria han dotat de significat. Els espais geogràfics són espais de memòria, de l’amalgama de veus que la literatura ha preservat per contribuir a la construcció imaginària però efectiva de paisatges reals, individuals i col·lectius, de la cultura.

5.  En aquest sentit, el projecte Geografia Literària dels Països Catalans (20092017) de L. Soldevila organitza un percentatge considerable del mosaic geoliterari català. En conjunt presenta una panoràmica altament representativa, plural i diacrònica dels paisatges urbans, naturals i humans que ha destil·lat la literatura del país. Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 139

9/2/17 14:32


140

Llengua & Literatura, 27, 2017

Actes del setzè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes Catalina Maria Garí Blanch Universitat de les Illes Balears cmariagari@gmail.com

Maria Antònia Sureda Picornell Universitat de les Illes Balears m.antonia.sureda@gmail.com

Maria-Reina Bastardas Rufat

Universitat de Barcelona, Facultat de Filologia reina.bastardas@ub.edu

Martín, Piquer & Sánchez (2014): Àlex Martín Escribà, Adolf Piquer Vidal i Fernando Sánchez Miret, Actes del setzè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. Universitat de Salamanca, 1-6 de juliol de 2012, Barcelona: Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes - Universitat de Salamanca – Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Dos anys després de la celebració del setzè Col·loqui de l’AILLC a la Universitat de Salamanca n’apareixen les actes en tres volums. El col·loqui s’estructurà al voltant de quatre seccions: (1) Literatura catalana comparada medieval i renaixentista, (2) Lingüística contrastiva català-castellà, (3) Traducció i recepció de la literatura catalana contemporània, i (4) Llengua i literatura catalanes en l’ense­nya­ment. Aquestes seccions estructuren la publicació de les actes, tot i que ordenades diferentment. El primer volum s’obre amb els parlaments institucionals dels actes d’inauguració i cloenda del col·loqui. En aquest mateix volum s’hi recullen les conferències plenàries i comunicacions corresponents a la secció 4; en el segon, s’hi recullen una part de les contribucions a la secció 1 i totes les de la secció 2; i en el tercer, la resta de les contribucions a la secció 1 i les de la secció 3. En aquesta ressenya comentarem separadament els treballs de tema literari (seccions 1 i 3, i part dels treballs de 4) i els de tema lingüístic (secció 2, i part dels treballs de 4). La secció 2 del col·loqui tenia per tema la lingüística contrastiva català-castellà. Aquesta secció recull dues conferències plenàries i 15 comunicacions. De les dues conferències plenàries, la de José Antonio Pascual evoca el paper d’Antonio Tovar en el congrés de poesia de l’any 53 on intentà normalitzar la presència de poetes catalans i de la poesia en català. La segona conferència és la de Max Wheeler, que mostra l’origen metafonètic de l’alternança de vocals altes (i, u) i no altes en l’arrel d’alguns verbs de la tercera conjugació.1 1.  José Antonio Pascual, «Antonio Tovar en los congresos de poesía de los años cincuenta» (vol. II, ps. 83-91), Max W. Wheeler, «L’evolució dels paradigmes del Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 140

9/2/17 14:32


Ressenyes

141

Les 15 comunicacions de la secció són de temàtica molt variada. Una sèrie gira a l’entorn del lèxic tot i que amb perspectives i metodologia diverses. Casanova revisa l’origen d’una sèrie de mots expressius valencians que sovint es consideren onomatopeics i que «poden ser o bé castellanismes o bé gramaticalitzacions» d’un mot ple. Ginebra i Navarro analitzen tot de casos de concurrències lèxiques contrastant les catalanes i castellanes; proposen fer-ne un estudi contrastiu exhaustiu que es podria aplicar a l’ensenyament de la llengua. Salvanyà estudia les tendències que s’observen en la creació de mots per apòcope i n’elabora una llista; constata també l’escàs nombre que se n’ha introduït en el DIEC. Rull demostra la desigualtat en el tractament dels mots gramaticalitzats en la lexicografia contemporània català-espanyol i proposa homogeneïtzar-ne el tractament. Puigmalet presenta una obra lexicogràfica de finals del xix que ha passat desapercebuda per la recerca metalexicogràfica: la Colecció de noms catalans traduhits al castellá. Ja fora de l’àmbit del lèxic, Gargallo i Fontana recullen refranys catalans i castellans amb noms de vents a partir de la base de dades BADARE. Tot i haver estat inclòs en la secció de literatura, l’article de Conca i Guia sobre les unitats fràsiques que es documenten per primer cop en l’Espill posa en relleu la riquesa fraseològica d’aquesta obra.2 Dues comunicacions tracten del contacte i substitució lingüística en l’extrem meridional: la situació a Oriola en el segle xvii (Montoya) i la petja lingüística catalana a Múrcia (Pérez). Altres tres comunicacions es poden agrupar també temàticament: Cantero i Font analitzen i comparen el patró de l’entonació de les interrogatives en català i castellà, mentre que Rius i Torras presenten l’anàlisi acústica de les vocals mitjanes comparant les del català i les del castellà. Jiménez i Lloret contrasten el paper de les semivocals en les diferents posicions dels marges sil·làbics. Un altre bloc temàtic de comunicacions agrupa els textos que tracten de morfologia i sintaxi. Saffroy ha enquestat parlants tortosins sobre l’ús de les preposicions a i en en català i en castellà i en presenta els resultats. Saragossà analitza el tractament dels plurals amb -n- en les gramàtiques i constata les deficiències en temps present de la conjugació iii en castellà i català: alternances vocàliques metafonètiques i la morfologia autònoma» (vol. II, ps. 93-145). 2.  Emili Casanova, «Mots expressius valencians entre dos orígens: el cas de xe, ma, uix, iaio, aüc, bac, xafar, sus, hola, heus i enxampar» (vol II, ps. 163-193), Jordi Ginebra / Pere Navarro, «Concurrències lèxiques en català i en espanyol: uns quants contrastos» (vol. II, ps. 217-228), Jaume Salvanyà, «Mots escurçats per apòcope: entre la norma i l’ús» (vol. II, ps. 315-325), Xavier Rull, «Entre la gramàtica i el diccionari (II): representació dels mots gramaticalitzats en els diccionaris bilingües català-castellà» (vol. II, ps. 297-306), Joan Puigmalet, «Colecció de noms catalans traduhits al castellá de B. Abella: un desconegut de la lexicografia catalana vuitcentista» (vol. II, ps. 271281), José Enrique Gargallo / Joan Fontana, «Aire serrano, agua en la mano. Garbellada de refranys castellans i catalans amb noms de vents» (vol. II, ps. 205-215), Maria Conca / Josep Guia, «Primeres documentacions d’unitats fràsiques a l’Espill» (vol. II, ps. 53-70). Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 141

9/2/17 14:32


142

Llengua & Literatura, 27, 2017

aquest punt de la GNV (2006). Szijj mostra les diferències en el que podria semblar un tractament paral·lel entre català i castellà en l’ús del present de subjuntiu en funció d’imperatiu en castellà antic i les formes catalanes d’imperatiu procedents de subjuntiu. Finalment, Clua presenta els resultats de projectes d’intercomprensió lingüística romànica i la seva aplicació didàctica.3 En la secció 4, es van presentar comunicacions que tractaven de la llengua catalana i la literatura catalana en l’ensenyament, a més d’una conferència plenària de cada especialitat. La conferència plenària de Salvador se centra en els textos periodístics i n’analitza l’ús que se’n pot fer en l’ensenyament mitjà. Tres articles parlen de temes gramaticals: Costa tracta de la implantació de les propostes normatives, concretant en la pronúncia ortoèpica d’alguns topònims; Piquer estudia els textos produïts per estudiants universitaris, de les branques científico-tècniques, i, concretament, les anàfores i el seu ús; també Portalés parteix de l’anàlisi de textos produïts per estudiants, en aquest cas de Magisteri, i l’ús dels connectors concessius i adversatius.4 Un tema particularment ben representat és l’ensenyament de la llengua catalana al Rosselló en nivells no universitaris. Les comunicacions s’enfoquen des de perspectives diverses, des de l’aspecte legislatiu, amb les innovacions que s’hi havien produït en aquell moment (Peix) i la programació pedagògica (Sanchiz i Bonet), fins a la pràctica en l’aula (Caillís-Bonet), o a l’enquesta que posa en evidència el procés de desdialectalització i confluència vers l’estàndard dels parlants més joves (Adrover). En canvi, no tracta de l’estat francès sinó només de l’espanyol la 3.  Brauli Montoya, «Contrast i convergència entre catalanoparlants i castellanoparlants a l’Oriola del Sis-cents» (vol. II, ps. 245-255), Vicent-Josep Pérez, «El català a Múrcia: una petita revisió de la qüestió» (vol. II, ps. 257-269), Francisco Cantero / Dolors Font, «Coincidències i divergències en l’entonació de les interrogatives del català i del castellà» (vol II, ps. 147-162), Agnès Rius / Francina Torras, «Anàlisi acústica contrastiva de les vocals mitjanes posteriors del català i del castellà en parla espontània» (vol. II, ps. 283-296), Jesús Jiménez / Rosa Lloret, «Semivocals en la cruïlla: enfortiment i lenició en els marges sil·làbics» (vol. II, ps. 229-244), Aurélie Saffroy, «La utilització de les preposicions a i en en el català i en el castellà de la comarca del Baix Ebre: un cas de lingüística contrastiva» (vol. II, ps. 307-314), Abelard Saragossà, «Els plurals amb una consonant nasal: anàlisi contrastiva» (vol. II, ps. 327-337), Ildikó Szijj, «Imperatiu format a partir del subjuntiu en català i subjuntiu amb funció d’im­ peratiu en castellà antic» (vol. II, ps. 339-349), Esteve Clua, «De la lingüística contrastiva a la intercomprensió. Estratègies per facilitar l’accés a les competències receptives en català» (vol. II, ps. 195-204). 4.  Vicent Salvador, «Textos periodístics i educació discursiva (nivell d’ensenya­ ment mitjà)» (vol. I, ps. 39-62), Joan Costa, «“La normativa és massa important per deixar-la en mans dels gramàtics”: observacions sobre la implantació de la normativa a partir d’una proposta ortoèpica» (vol. I, ps. 141-152), Adolf Piquer, «Anàfores nominalitzants en la producció de texts científicotècnics» (vol. I, ps. 231-241), Enric Portalés, «La confluència de la concessió i adversativitat en la construcció del discurs argumentatiu» (vol. I, ps. 243-255). Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 142

9/2/17 14:32


Ressenyes

143

comparació que presenta Amengual sobre els models lingüístics en l’educació i la seva legislació en les tres comunitats autònomes: catalana, balear i valenciana. Una experiència pràctica d’ensenyament de la llengua per centres d’interès a l’ESO és la que presenten Farré i Massip.5 Diverses comunicacions tracten de l’ensenyament del català com a llengua estrangera: l’article de Cremades parla de l’experiència en el lectorat de català; Fàbregas i Grínina parlen de l’ensenyament del català a Rússia amb una proposta de nous materials per a aquesta docència específica. Un aspecte particular és l’anàlisi de Bori i Cassany de com presenten la cultura i la realitat catalanes els llibres destinats a l’ensenyament de la llengua per a estrangers. Finalment, dues comunicacions es poden emmarcar en la història de l’ensenyament del català: Bernat analitza una gramàtica escolar inèdita de finals del segle xix; i Agnès Toda tracta de l’ensenyament de la llengua en la clandestinitat a Reus durant el franquisme.6 Pel que fa a la part de literatura hi podem trobar tres blocs. En el primer apartat hi podem trobar una sèrie d’articles que parlen de l’ensenyament de la literatura catalana en diferents àmbits. En primer lloc, un article es refereix a aquest tema de manera general parlant de les estratègies d’ensenyament que l’autora ha fet servir al llarg de la seva carrera professional.7 En segon lloc, hi ha una sèrie d’articles que 5.  Margalida Adrover Ginard, «Notes sobre la parla d’estudiants de català de la Catalunya del Nord» (vol. I, ps. 63-71), Mary Sanchiz / Lluc Bonet, «Noves apostes didàctiques i reglamentàries per al català a l’escola pública del Rosselló» (vol. I, ps. 97-107), Florència Caillís-Bonet, «Anàlisi dels gestos professionals per al desenvolupament de la competència bilingüe francès-català a l’educació infantil al Rosselló» (vol. I, ps. 131-140), Rita Peix, «La reflexió interlingüística en els textos oficials francesos de l’ensenyament bilingüe a paritat d’horaris: el cas de la Catalunya del Nord» (vol. I, ps. 223-230). De tema també rossellonès és la de Pasqual Tirach Alventosa, «Llengua i Literatura catalanes en l’ensenyament a Catalunya del Nord. Estudi comparatiu de dues poesies rosselloneses» (vol. I, ps. 295-304), de tema literari. Guillem Alexandre Amengual, «Models lingüístics educatius als territoris de parla catalana i protecció efectiva dels drets lingüístics dels catalanoparlants» (vol. I, ps. 73-83), Antònia Farré / M. del Carme Massip, «Ensenyar llengua oral i escrita a l’ESO amb centres d’interès» (vol. I, ps. 213-221). 6.  Elga Cremades, «Ensenyar català a Rennes: experiències pràctiques (vol. I, ps. 153-162), Immaculada Fàbregas / Elena Grínina, «Un nou projecte en l’ensenyament del català com a llengua estrangera: curs de català per a parlants de rus A1/A2» (vol. I, ps. 193-201), Pau Bori / Daniel Cassany, «La cultura catalana als llibres de text de català com a llengua estrangera. Una primera aproximació» (vol. I, ps. 109-120), Francesc Bernat i Baltrons, «Una gramàtica escolar catalana inèdita del s. XIX: els Elements de gramàtica lexicològica de Salvador Vilanova i Pujals» (vol. I, ps. 85-96), Agnès Toda i Bonet, «L’ensenyament de la llengua catalana a Reus durant el franquisme» (vol. I, ps. 305-316). 7.  Carme Alcoverro, «Estratègies per a l’ensenyament de la literatura catalana» (vol. I, ps. 15-37). Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 143

9/2/17 14:32


144

Llengua & Literatura, 27, 2017

es dediquen a parlar de la incidència de les tecnologies a l’ensenya­ment8 i com aquestes han fet que s’hagi de plantejar l’ensenyament des d’una nova perspectiva proposant noves eines per incorporar aquestes noves tecnologies a l’ensenyament. En tercer lloc, tenim dos articles que parlen sobre l’etno­poètica a l’ensenyament9 i plantegen la integració de les rondalles com a recurs didàctic, ja que consideren que ajuda a desenvolupar les competències bàsiques dels alumnes. Per altra banda, hi ha una sèrie d’articles que es dediquen a parlar de temes més concrets, com ara el tractament de l’erotisme dins la literatura catalana10 o l’anàlisi poètica tenint en compte la dimensió social.11 Finalment, alguns articles analitzen la presència d’un cert tipus de poesia en els diferents manuals d’ensenyament secundari12 i, uns altres, intenten demostrar que l’ensenyament de la literatura és una eina bàsica per ensenyar la llengua catalana a secundària i a batxillerat.13 Un segon bloc d’aquestes actes és el que es troba en els volums II i III, on podem trobar estudis sobre literatura catalana comparada. D’aquesta manera, el que bàsicament observam en aquest apartat són estudis que confronten dos termes, un d’ells del període medieval i l’altre del renaixentista14 com, per exemple, 8. M. Àngels Francés Díez, «L’ensenyament de la literatura catalana en l’era Google» (vol. I, ps. 203-212), Anna Esteve Guillen, «Els blogs digitals en l’ensenyament de la literatura catalana: la doble cara del mirall» (vol. I, ps. 181-192), Oreto Doménech i Masià, «La literatura en l’era digital: lectura de dues obres de ficció hipertextual» (vol. I, ps. 163-180). 9.  Joan Borja i Sanz, «Etnopoètica i ensenyament de llengües: sobre les possibilitats didàctiques de les rondalles en el sistema educatiu contemporani» (vol. I, ps. 121-130), Mónica Sales, «La rondalla en el marc del treball cooperatiu: adaptant la tradició a la nova mirada que suposa un currículum orientat a l’adaptació de competències» (vol. I, ps. 267-276). 10.  Sergi Serra Adsuara, «Seqüència didàctica: tractament dels desigs eròtics en la literatura catalana» (vol. I, ps. 277-294). 11.  Pasqual Tirach Alventosa, «Llengua i literatura catalanes en l’ensenyament a Catalunya del Nord. Estudi comparatiu de dues poesies rosselloneses» (vol. I, ps. 295-304). 12.  Aina Monferrer Palmer, «Manualística i ensenyament de la literatura catalana: la figura de Vicent Andrés Estellés en l’ensenyament mitjà» (vol. III, ps. 221-234). 13.  Glòria Gómez Monllor / Marisa Tomás Roselló, «L’ensenyament de la literatura patrimonial, recurs fomentador de la identitat etnolingüística al sud valencià» (vol. I, ps. 317-327). 14.  Júlia Butinyà, «Reflexions sobre el “Curial” a propòsit d’una obra escrita en català a Salamanca al segle xix» (vol. II, ps. 7-26), Rafael Alemany Ferrer / Magdalena Llorca Serrano, «Utopia i cavalleria en el Tirant i en el Quijote» (vol. II, ps. 27-37), Llívia Palliso i Alentorn, «Les idees sobre la cavalleria i la matèria de Bretanya» (vol. III, ps. 29-36), Cèlia Nadal Pasqual, «Yo só aquest que·m dich Miquel Àngel Riera. Mecanismes poètics per una exaltació del jo com a mestre en ars amandi» (vol. III, ps. 27-36), Jordi Seriols i Pla, «Els Cants d’amor d’Ausiàs March i els Love sonnets de John Donne: una comparació» (vol III, ps. 73-80), Josep Solervicens, «Fer carta Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 144

9/2/17 14:32


Ressenyes

145

La venjança del martre i el Curial, el Tirant i el Quixot, Ausiàs March i Miquel Àngel Riera, etc. A banda d’aquests estudis comparatius, en aquest bloc també hi trobam uns altres articles que estudien l’evolució que ha tengut algun tema o element al llarg de la història i, pot ser també, a través de les cultures,15 com ara: l’evolució dels instruments musicals al Tirant, el progrés de la figura de la sibil·la Tiburtina i el seu paper en les obres de teatre de diferents països, la relació de les diferents traduccions a l’espanyol que s’han fet de l’obra de Jacint Verdaguer, etc. En el tercer i darrer bloc es parla de la traducció i recepció de la literatura catalana contemporània i s’hi tracten temes com ara les traduccions d’obres catalanes a altres idiomes i viceversa, així com experiències de traduccions16 i adaptacions.17 Un altre tema que tracta aquest bloc és la recepció de la literatura catalana en altres llocs o en el mateix territori català;18 i també la recepció d’altres literatures amunt: Torres Naharro i la connexió romana del teatre renaixentista en català» (vol. III, ps. 81-91), Miquel Marco Artigas, «Del De vetula llatí a la velletona de l’Ovidi enamorat de Bernat Metge» (vol. III, ps. 93-105). 15.  Angel Lluís Ferrando Morales, «Miges viules, viuelas, mezzeviole... y hasta aquí puedo leer. Instruments musicals al Tirant» (vol. II, ps. 39-51), Francesc Massip, «La Sibil·la tiburtina, personatge del teatre medieval» (vol. III, ps. 7-17), Gemma Pellissa Prades, «La credibilitat del narrador en joc. Visions, espills i voyeurisme a la Faula de Neptuno i Diana» (vol. III, ps. 37-47), Ramon Pinyol i Torrents, «La difusió de la poesia lírica de Verdaguer en castellà: traductors i traduccions» (vol. III, ps. 4959), Helena Rovira Cerdà, «El Valeri Màxim en català: notes sobre la seva difusió al marge d’Antoni Canals» (vol. III, ps. 61-72). 16. Josep Camps Arbós, «Traduccions castellanes de l’obra de Narcís Oller (1880-1916)» (vol. III, ps. 123-135), Marta López Vilar, «Traduir el silenci: una experiència de traducció de les Elegies de Bierville de Carles Riba» (vol. III, ps. 179-186), Emili Samper Prunera, «Carles Riba i les traduccions de les rondalles dels germans Grimm» (vol. III, ps. 261-271), Laura Vilardell Domènech, «Aproximació a les traduccions castellanes de Canigó al segle xix» (vol. III, ps. 315-326), Juan Miquel Zarandona / Carlos González Espresati, «Els vampirs catalans conquereixen el món: la recepció de la traducció anglesa de Les històries naturals (1960) de Joan Perucho (1920-2003): Natural history (1988)» (vol. III, ps. 339-349). 17.  Àlex Martín Escribà, «Dues adaptacions no declarades d’Es vessa una sang fàcil: és perillós fer-se esperar, de Josep Maria Espinàs i Distrito quinto, de Julio Coll» (vol. III, ps. 199-207). 18.  Ronald Puppo, «Incursions recents de la literatura catalana en el sistema literari anglòfon» (vol. III, ps. 109-121), Núria Camps Casals, «Apunts sobre la recepció a la Catalunya del Nord de la literatura catalana del sud. Revue Catalane: 1907-1921» (vol. III, ps. 138-150), Irene Muñoz i Pairet, «La recepció a la premsa d’Un film (1926), de Víctor Català» (vol. III, ps. 235-248), Carme Oriol, «La internacionalització de la literatura popular catalana: les traduccions de l’obra de Joan Amades» (vol. III, ps. 249-259), Meritxell Talavera i Muntané, «Un enfocament atípic de la recepció literària: Rodoreda llegida pels censors franquistes» (vol. III, ps. 273-294), Caterina Valriu Llinàs, «La guerra civil en la literatura juvenil catalana (1975-2011): tractament i recepció» (vol. III, ps. 295-313). Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 145

9/2/17 14:32


146

Llengua & Literatura, 27, 2017

europees en els països de parla catalana.19 Un tema molt semblant, però no igual, és la influència d’obres i autors estrangers en la literatura catalana.20 Finalment, entre tots aquests articles, en podem trobar d’altres que tracten temes més específics i difícils d’inserir dins una temàtica comuna, com les esmentades fins ara.21 Amb tot, a través de la celebració del setzè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes i la conseqüent publicació de les seves actes, s’han aportat en el camp de la llengua i la literatura catalanes nous estudis que han tractat temes molt diversos, uns de més generals i d’altres de més concrets, que ofereixen noves informacions i punts de vista molt interessants i innovadors, la qual cosa demostra l’interès per part dels estudiosos en el progrés dels estudis en l’àmbit català.

Raons de futur Mònica Jaume Martorell

Departament de Filologia Catalana UAB / Consorci per a la Normalització Lingüística monica.jaume@uab.cat

Casals & Foguet (2015): Daniel Casals i Francesc Foguet (eds.), Raons de futur. Barcelona: Societat Catalana de Llengua i Literatura (IEC) i Departament de Filologia Catalana de la Universitat Autònoma de Barcelona. L’obra que ressenyem, Raons de futur, recull les intervencions de la segona edició del Simposi sobre l’ensenyament de la llengua i la literatura catalanes a la se­ cundària i a la universitat, organitzat pel Departament de Filologia Catalana de la Universitat Autònoma de Barcelona i per l’Institut d’Estudis Catalans l’11 d’octubre del 2013. El títol, «Quin futur volem? Perspectives i propostes», tenia l’objectiu d’afavorir la reflexió sobre tres línies de treball: la comparació de legislacions estatals sobre llengua i literatura catalanes; la proposta de currículums educatius de països propers que ens servissin de referència, i el suggeriment de paradigmes metodològics. I tot plegat amb la mirada posada en la hipòtesi cada dia més plausible que Catalunya esdevingui un Estat.

19.  Enric Gallén, «Arnold Wesker a Catalunya (1963-2004)» (vol. III, ps. 163-177). 20.  Rosa M. Delor i Muns, «La influència d’Unamuno sobre els poemes bíblics de Joan Alcover» (vol. III, ps. 151-161). 21.  Antoni López Quiles, «A la recerca d’un llenguatge culte. L’oratòria sagrada i la creació poètica valenciana en els segles xvii i xviii» (vol. III, ps. 187-197), Lluís Meseguer, «La literatura de Carles Santos» (vol. III, ps. 209-220). Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 146

9/2/17 14:32


Ressenyes

147

Per començar, Narcís Comadira, en una metàfora tan plàstica com olorosa, titula la seva conferència «Que escampi el seu perfum! (la llengua com a jardí de les delícies)», perquè així és com creu que haurien de percebre l’ensenyament de la llengua els alumnes, com un jardí, com un plaer. I els professors, òbviament, haurien de ser capaços de guiar els alumnes fins a aquest meravellós verger, per tal que la llengua no es converteixi en l’assignatura detestable que els alumnes suporten sense cap mena d’entusiasme. Ara bé, com ho han de fer, els mestres i els professors, per dur els alumnes cap al jardí? Només hi ha un vehicle capaç de portar-los-hi, i no és pas nou: la lectura. Així doncs, Ramon Llull, Ausiàs March, Verdaguer, Carner, Sagarra, Foix, Pla, Vinyoli, Ferrater... ens ensenyaran a aprendre llengua a través dels seus textos. I no hem de tenir por d’enfrontar els alumnes als grans escriptors, perquè només així aconseguirem transmetre una llengua «forta, clara, precisa, ben apresa, estimada, dúctil, fèrtil, capaç de reproduir-se genuïnament, capaç de pensaments més alts i més ambiciosos». Aconseguirem, en definitiva, escampar el perfum de la llengua i atrapar-hi els alumnes. Agafa el relleu de Comadira Josep-Maria Terricabras, que fa servir La pell de brau,1 d’Espriu, de punt de partida de la seva intervenció, «Diguem el nom sense cap por», en què s’oposa de manera clara i argumentada a aquells que defensen que el llenguatge serveix, bàsicament, per comunicar-se. Terricabras defensa que el llenguatge va molt més enllà de la simple transmissió d’informació. Mitjançant el llenguatge podem crear, mentir, estimar o reflexionar de manera que esdevé el principal mitjà de creació i de configuració de pensaments, sentiments, valors i creences. Tant n’és, d’important, que de la mateixa manera que Descartes deia «Penso, doncs existeixo», podríem dir «Enraono, doncs sóc». En conseqüència, és del tot justificat que donem importància a la nostra llengua, primer de tot perquè volem ser normals, en el sentit de deixar de tenir una llengua amenaçada, però també perquè volem ser ciutadans normals en un país normal; i d’altra banda perquè la llengua és allò que ens fa ser col·lectivitat, grup, i reivindicar-la ens legitima i ens dignifica. De fet, la submissió lingüística és de les pitjors submissions que hi ha, ja que sotmet els somnis, les il·lusions, els pensaments... fins i tot la visió del món. Finalment, i referint-se al futur polític, reclama, sense parlar ni d’oficialitat ni de cooficialitat, que amb la lògica que la llengua sempre va lligada a un territori, la legislació estableixi «La llengua de Catalunya és el català». En la primera ponència Eva Pons, professora de Dret constitucional i experta en dret lingüístic, fa una anàlisi comparada molt interessant sobre les lleis curriculars, tant de l’Estat espanyol com d’Europa, i de l’efecte que tenen sobre l’ensenyament del català. Pons exposa la normativa europea respecte a les llengües anomenades «regionals o minoritàries» i com l’apliquen altres països en l’en­ senyament secundari i universitari. 1.  Cants XXXVIII i XXV. Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 147

9/2/17 14:32


148

Llengua & Literatura, 27, 2017

Nosaltres, però, ens centrarem en la part de l’ordenació curricular de l’Estat espanyol. Primer de tot, cal tenir en compte que la normativa jurídica referent a l’ensenyament afecta la llengua des de dos punts de vista: com a matèria d’ensenyament i com a mitjà de transmissió de coneixements. La LOGSE (1990), per exemple, establia uns ensenyaments mínims comuns a tots els estudiants i la resta, a establir a cada comunitat amb llengua pròpia. Les lleis, però, han anat canviant, especialment pel que fa als percentatges de mínims i màxims comuns a tot l’Estat, la qual cosa ha generat recursos de la Generalitat i sentències desfavorables del Tribunal Constitucional. Tanmateix, l’any 2013 la LOMCE o «Llei Wert» introdueix una distinció inèdita fins aleshores: assignatures troncals, específiques i de lliure configuració autonòmica. Les comunitats autònomes només tenen competències en les específiques (religió, educació física...) i en les de lliure configuració, en què s’hi compta la llengua. Per tant, la llengua catalana quedaria clarament devaluada davant del castellà, i més si tenim en compte que l’obtenció del títol acadèmic queda condicionat a una prova final en què només s’avaluen les assignatures troncals. No s’acaba aquí, però, perquè encara cal sumar-hi, en aquest afany homogeneïtzador que no han ocultat mai els redactors de la llei, la voluntat de deixar triar la llengua d’escolarització a les famílies dels alumnes, cosa que topa frontalment amb el dret constitucional de no separar infants per raó de llengua. Sigui com sigui, una llei controvertida i que posa de manifest el que ja es podria titllar d’obsessió: perseguir i debilitar al màxim les llengües diferents del castellà. La segona ponència, de Pere Martí i Jaume Aulet, està dedicada íntegrament a la literatura. Els autors analitzen la normativa vigent per cercar-hi els punts positius i els negatius per a la literatura catalana. Entre els punts negatius, destaquen la pèrdua d’alumnes que pateix el batxillerat, segons ells atribuïble a la canalització cap a la formació professional de la «Llei Wert» i, sobretot, la crisi del món editorial català, que comporta una descatalogació d’autors que ens pot dur cap a una pèrdua de referents i d’imaginari propis. També hi ha, però, bones pràctiques que cal valorar, com les lectures complementàries que es fan a altres assignatures o les sortides per assistir a espectacles teatrals, i el Pla d’Impuls de la Lectura de la Generalitat, per posar-ne dos exemples. L’únic problema és que aquests projectes solen estar exempts de dotació pressupostària i de personal, amb la qual cosa, al final, depenen de la voluntat d’algú que els vulgui tirar endavant. Quant al pas a la universitat, es queixen que el nou model de prova de les PAU no afavoreix en absolut la tria de la literatura al batxillerat, igual com el pas de llicenciatures a graus tampoc no ha estat positiu per a la literatura catalana, perquè la majoria d’alumnes fan un doble grau que permet aprofundir molt poc en matèries concretes. Finalment, destaquem algunes de les propostes de millora que fan els autors: normalitzar l’assignatura de Llengua i literatura a batxillerat amb un mínim de tres hores per curs, exigir dotació pressupostària i de personal per a la biblioteca del centre i per al Pla d’Impuls de la Lectura, potenciar la literatura en les proves de tot tipus, especialment en les de competències bàsiques i en les de la PAU. Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 148

9/2/17 14:32


Ressenyes

149

Ens situem ara al País Valencià, des d’on Gràcia Jiménez-Tirado ens dibuixa una panoràmica de l’ensenyament de la llengua. Distingeix dues etapes ben diferenciades. En la primera (1982-1995), que coincideix amb governs socialistes, s’apliquen els Programes d’Ensenyament Bilingües, una mena de menús lingüístics en què es podia triar, entre altres, la línia en valencià. La segona etapa (19952013),2 de governs del PP, comença amb l’impuls de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, i continua amb un reguitzell de mesures inacabables contra la llengua pròpia: la catalogació bilingüe dels llocs de treball d’educació infantil i primària, la introducció d’un suposat pla de trilingüisme, l’acceptació única i exclusivament de la titulació de mestre de valencià, etc. I el 2011 hi posen la cirereta amb la presentació de l’esborrany del decret de plurilingüisme que preveu l’eliminació de l’ensenyament en valencià. Cal destacar, en aquest context, la tasca feta per la Federació Escola Valenciana, gràcies a la qual hi ha línies d’ensenyament en valencià. En un territori en què les institucions han abandonat la defensa de la llengua pròpia, l’entitat ha hagut d’assumir la lluita per l’ensenyament en valencià i la gestió de l’ensenyament en valencià. També és especialment interessant l’anàlisi de dades de les línies en valencià, que indiquen que, com més al sud, menys demanda de valencià; que el pas de primària a secundària fa perdre molts alumnes; que als centres d’ensenyament concertat hi ha menys demanda i, finalment, que als centres situats en grans nuclis urbans també es tria menys el valencià. En la quarta ponència Xavier Fontich i Montserrat Vilà fan una proposta que ens acosta a la didàctica de la llengua. Defensen que ensenyar llengua no és res més que «ajudar els alumnes a accedir a la cultura alfabetitzada» i per fer-ho cal tenir en compte vuit àmbits clau: 1) la dimensió social de la llengua, 2) la gramàtica i 3) el currículum (relacionats amb el contingut); 4) la pràctica reflexiva, 5) l’organització a l’aula i 6) els materials (relacionats amb l’ensenyament); 7) la dimensió cognitiva de l’aprenentatge lingüístic i 8) la dimensió emocional (relacionats amb l’aprenentatge). Parlen de la necessitat d’implicar els alumnes en activitats diverses, de mostrar-los amb claredat què han de fer i què aprendran si ho fan. Es tracta, en definitiva, de convèncer-los que dominar la llengua és primordial per ser autònom en el món alfabetitzat i per desenvolupar-s’hi amb garanties d’èxit. Clou el simposi una taula rodona en què participen Albert Bastardas, Rosa Calafat i Antoni Dalmases, que coincideixen a dir que en el futur estat independent el català, independentment de l’estatus que pugui tenir el castellà, ha de ser l’única llengua pròpia i la llengua vehicular. Calafat sintetitza així aquesta necessitat: «Fer del català una L2 amb valor simbòlic, territorialment ferma i culturalment capaç de cohesionar».

2.  L’etapa aniria fins al 2015, però la ponent no ho pot saber, en aquell moment. Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 149

9/2/17 14:32


150

Llengua & Literatura, 27, 2017

Norma, ús i actituds lingüístiques. El paper del català en la vida quotidiana Joan Costa

Universitat Pompeu Fabra. Departament de Traducció i Ciències del Llenguatge joan.costa@upf.edu

Sinner & Wieland (2015): Carsten Sinner i Katharina Wieland (eds.), Norma, ús i actituds lingüístiques. El paper del català en la vida quotidiana, [Leipzig?]: Leipziger Universitätsverlag. Aquest és un volum molt heterogeni: conté una introducció i onze treballs, només cinc dels quals es podrien considerar d’un mateix àmbit acadèmic. La «In­ troducció» signada per Carsten Sinner i Katharina Wieland situa a grans trets el contingut del «Congrés de Catalanística»,1 en què es van presentar els treballs del volum. Començarem comentant els cinc treballs que es poden agrupar temàticament: els de models de llengua. El primer és el de Jenny Brumme, que assumeix que «les traduccions formen part de la normalitat d’una llengua», que «en la literatura l’autor/a sovint intenta suggerir la versemblança d’un personatge mitjançant la parla», que «aquest ús de la parla porta a qüestionar la relació entre el llenguatge representat en el diàleg ficcional, la norma codificada d’una llengua i la parla quotidiana genuïna» i que «una traducció operativa d’un diàleg ficcional és, per tant, un indicador de la flexibilitat de les codificacions en la llengua meta». Sobre aquestes premisses analitza «dos elements transgressors a partir d’un fragment polèmic extret de la novel·la Ruhm (2007) [...]». Com a resultat de l’anàlisi, «es demostra que la traducció (Fama, 2009) recerca amb lleialtat la intenció de l’autor» i s’arriba a la «conclusió que el català ha aconseguit cert grau de normalitat». Montserrat Sendra presenta un treball, que amb una «metodologia quantitativa» i 6 «objectius i hipòtesis», dins «la línia d’investigació de la sociolingüística escolar», pretén «detectar els fenòmens explícits presents en el nivell lèxic en dues coordenades temporals (a 6è de primària i a 1r d’ESO) i comparar els resultats amb dos estudis anteriors», en els àmbits «del contacte lingüístic» i «dels resultats del model escolar vigent pel que fa a la difusió del coneixement de la llengua». 1.  No hi ha cap referència al lloc ni la data de celebració. Es deuen referir al 23è Col·loqui Germano-Català, Berlin i Leipzig, 27-30 de setembre del 2012. En el discurs inaugural (http://www.xarxallull.cat/moodle/mod/forum/discuss.php?d=2575), Sinner diu: «[…] aquest octubre se celebraran els 30 anys de la primera llei aprovada a Espanya sobre normalització d’una llengua minoritària, que era la de normalització del basc, i a la primavera del 2013, se celebraran els 30 anys de la llei de normalització del català». Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 150

9/2/17 14:32


Ressenyes

151

Les conclusions principals són que els «fenòmens de contacte de llengües [...] majoritàriament són manlleus», que «el pas de l’últim curs de primària al primer de l’educació secundària no produeix diferències significatives» i que hi ha «similitud respecte de les recerques de fa gairebé dues dècades». Josep M. Baldaquí presenta un treball que parteix de la hipòtesi que la «coexistència de dos models normatius és potencialment una font d’inseguretat per als usuaris de la llengua formal». Els objectius de l’estudi són l’anàlisi de «(a) la valoració d’algunes variables lingüístiques [...]; (b) l’avaluació que [...] realitzen dels models de llengua formal». La metodologia emprada va consistir en una enquesta a 2.109 estudiants. Els resultats «suggereixen que les solucions lingüístiques particularistes no aconsegueixen una major identificació dels usuaris joves» i mostren que «no tenen prejudicis a l’hora de valorar els models de llengua de procedències dialectals diferents a la pròpia» i que «la valoració dels models formals de la llengua dominant, el castellà, són sempre superiors als de la llengua minorit­zada». Passant al text d’Alfred Quintana, el treball dóna a entendre que «mestres, periodistes, polítics» no donen a la llengua el valor que mereix, però es troben amb el problema de «quin català han d’utilitzar». Per l’autor els factors que cal tenir en compte per analitzar aquesta situació són: la pèrdua de parlants, la persecució espanyola durant els últims 300 anys i «que els mateixos catalanoparlants haguem adoptat alguns dels tics, manies i prejudicis propis dels que s’han dedicat a la persecució». Per exemplificar aquestes situacions de conflicte, l’autor utilitza tres àmbits que considera «simptomàtics». L’autor conclou que «l’aplicació del que és estrictament normatiu no planteja un problema». Per tant, cal «tornar a la gramàtica i al diccionari». El següent treball al voltant dels models de llengua és el de Carla González, que intenta contestar preguntes com «quin model de llengua fan servir aquests mitjans [digitals valencians]?». Parteix de la «hipòtesi» que aquests mitjans «es converteixen en l’eina potser més vàlida per impulsar l’aprenentatge i el perfeccio­ nament de la llengua». La «metodologia» estableix un corpus de dotze notícies de cada un dels quatre mitjans digitals valencians «més consolidats». Pel que fa als objectius, els principals són «alertar sobre la necessitat de millorar la qualitat lingüística» i «demanar solucions». Pel que fa al model de llengua, l’autora constata que «és bastant homogeni» entre tots quatre mitjans i se situa entre els «models particularista i convergent». Per complir el seu principal objectiu, consigna els principals «errors» ortogràfics. González atribueix aquesta situació a la poca formació dels redactors i a l’absència generalitzada de correctors. Fora d’aquests cinc treballs, el primer treball per ordre d’aparició és el de Georg Kremnitz, que fa un recorregut històric des del principi de la democràcia espanyola fins al present, exposa tres «factors nous» que poden dificultar la normalització del català («l’èxit internacional del castellà», «la immigració massiva» i «la renacionalització de la política espanyola» i descriu els «intents de defensa per part del govern i de la societat catalans». Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 151

9/2/17 14:32


152

Llengua & Literatura, 27, 2017

El segon treball és el de Benjamin Meisnitzer, que justifica el seu estudi pel fet que «l’ús del present del mode indicatiu [com a temps narratiu] encara no ha estat explicat de forma satisfactòria.» D’altra banda, «l’interès lingüístic per l’obra de Monzó es deriva [...] de la seva inclusió d’elements del llenguatge parlat». El treball parteix de la premissa que l’aparició del present narratiu «s’ha evidenciat sobretot en textos amb forta influència de la parla [...]. Tenint en compte el llenguatge emprat en aquestes obres literàries i el vigor actual del català, [...] la qüestió es relaciona amb l’estat de l’ús del català en l’àmbit quotidià i la seva normalització». A partir d’aquestes premisses, l’autor vol «demostrar que el present narratiu codifica el [+ego, +ara, +aquí] i serveix com a estratègia de codificació d’una perspectiva alternativa [...]» i proposarà «una explicació basada en [...] la influència del cinema i la televisió. Acabarem parlant de la importància de [sic] aquest canvi dels temps narratius i el seu vincle amb la normalització del català en la vida quotidiana.» El treball de Jordi M. Antolí Martínez anuncia que les estructures evidencials «parèixer/semblar + infinitiu» i «parèixer/semblar + ser + que» tenen dos orígens diferents: la primera és un calc medieval del llatí i la segona, en canvi, és un castellanisme de principi del segle xx. En fa un estudi diacrònic sobre corpus textuals informatitzats i de lingüística contrastiva. Fa un exhaustiu i crític «estat de la qüestió». Complementa aquest repàs de la teoria i la prescripció amb un buidatge d’aquesta estructura en textos d’autoritats. A partir d’aquí comença l’«estudi» d’aquestes construccions, amb un primer apartat sobre el català antic. A continua­ció exposa la situació del «català contemporani» (1833-1988). Conclou que no es pot afirmar que hi hagi interferència de l’espanyol en el català en el cas de «parèixer/semblar+infinitiu». Finalment, analitza la construcció «parèixer/semblar+ser+que»: el fet que l’equivalent espanyola ja aparegui en la llengua antiga i que en català el primer exemple recollit sigui de 1902 permet afirmar que en aquest cas sí que hi ha interferència espanyola. Elisenda Bernal presenta un treball que parteix de les premisses que «en una paraula nova conflueixen tres eixos: el moment d’aparició, la freqüència amb què apareix i la percepció que en tenen els parlants». Presenta els resultats d’un «experiment» amb una mostra d’estudiants de postgrau que havia d’identificar en un text creat ad hoc les «paraules noves, en el sentit que no apareixen en els diccionaris». Les respostes «apunten que el sentiment neològic va lligat a la raresa», fet que confirma resultats anteriors. Bernal ja és conscient de la validesa restringida que cal atorgar a aquests resultats i demana fer més estudis corregint els possibles defectes del seu experiment. Passant al treball d’Emili Boix-Fuster, l’autor el resumeix dient que situa «la importància cabdal de la lingüística intergeneracional en els processos de substitució o recuperació d’una llengua», emmarca «la recerca dins del camp teòric de les ideologies lingüístiques», presenta «les dades més recents sobre aquesta transmissió lingüística intergeneracional» i finalment fa «uns suggeriments, tant de recerca com de mobilització sociopolítica, favorables a la diversitat lingüística» i Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 152

9/2/17 14:32


Ressenyes

153

dóna unes conclusions. L’estudi se centra en les «parelles i famílies lingüísticament mixtes (PLM)». L’autor presenta una sèrie de recerques qualitatives i quantitatives, i acaba fent uns suggeriments d’actuació. El treball de Rolf Kailuweit i Vanessa Tölke constata l’expansió que té el «Nou Pop català» i, «supos[ant] que els temes del nacionalisme català i de la llengua catalana es presenten ara menys explícits», analitza mitjançant «entrevistes i qüestionaris la relació entre la música actual catalana i el tema de la identitat» i discuteix «la hipòtesi de si el Nou Pop s’ha internacionalitzat». La conclusió més destacada de l’estudi és que «majoritàriament els grups es limiten a utilitzar el català sense implicar un missatge polític».

Petit Atles Lingüístic del Domini Català (4 i 5) Mar Massanell i Messalles

Universitat Autònoma de Barcelona mar.massanell@uab.cat

1. Veny (2013): Joan Veny, Petit Atles Lingüístic del Domini Català, vol. 4, Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. 2. Veny (2015): Joan Veny, Petit Atles Lingüístic del Domini Català, vol. 5, Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. D’ençà de 1998, en què va veure la llum el volum d’etnotextos del català oriental, el projecte Atles Lingüístic del Domini Català (ALDC), que llavors comptava amb quasi mig segle de recorregut, no ha deixat de donar fruits de manera continuada i abundosa. Ja són set els volums cartogràfics de gran format apareguts fins ara sota la responsabilitat de Joan Veny i de Lídia Pons (2001, 2003, 2006, 2008, 2010, 2012, 2014) i només en resten dos per completar la publicació de les transcripcions de les respostes al qüestionari, de 2.452 preguntes en la versió definitiva, apareguda el 1993 com a segon volum de la col·lecció «Biblioteca de Dialectologia i Sociolingüística» de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). Paral·lelament, l’any del centenari de l’IEC es va iniciar la publicació d’una altra sèrie cartogràfica, l’anomenat Petit Atles Lingüístic del Domini Català (PALDC), que devem a Joan Veny, i del qual ja han sortit els cinc primers volums (2007, 2009, 2011, 2013, 2015), amb una regularitat matemàtica. El títol de Petit ALDC fa al·lusió a la mida dels volums (DIN A3 en el cas de l’ALDC i DIN A4 per al PALDC), tot i que, pel que fa al contingut, bé prou que mereixeria ser anomenat Grandíssim ALDC. I és que aquesta obra és un atles lingüístic de segona generació, que va més enllà de proporcionar mapes puntuals amb la transcripció de les respostes de cada localitat de la xarxa: el PALDC ofereix Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 153

9/2/17 14:32


154

Llengua & Literatura, 27, 2017

mapes interpretatius, de tipus areal, que a través d’un codi de colors i sobre un fons poligonitzat permeten fer-se una idea ràpida i acurada de la configuració de la variació dialectal per a cada enunciat i, a més, cadascun va acompanyat d’un comentari que conté l’estudi etimològic, històric i geolingüístic de les diverses variants, elaborat amb sintètica precisió. És, sens dubte, una obra magna, sense paral·lels en l’àmbit de la romanística —es podria esmentar el precedent del Petit Atlas Linguistique de la Wallonie (1990-1995), prou més modest: 60 mapes en blanc i negre—; només la germanística ha donat una obra comparable, el Kleiner Bayerischer Sprachatlas (2005, 20062) tanmateix de dimensions molt més reduïdes: 121 mapes lingüístics comentats, enfront dels 783 que ja han aparegut amb la sortida del cinquè volum del PALDC —cinquè dels nou previstos, cal no oblidar-ho. El Petit ALDC, doncs, juntament amb altres obres singulars com el Diccionari català-valencià-balear (DCVB), d’Alcover i de Moll, el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (DECat) i l’Onomasticon Cataloniae (OnCat) de Coromines, i el mateix Atles Lingüístic del Domini Català (ALDC), situen la nostra llengua en una posició de privilegi pel que fa al coneixement històric i geolectal que se’n té, i a les eines filològiques de què disposen els catalanòfils d’arreu del món. I aquí cal recordar que l’Institut d’Estudis Catalans ha fet un esforç per facilitar l’accés universal a una obra tan rellevant com aquesta i l’ha col·locada a la xarxa sense cap mena de restricció: a través de l’adreça http://aldc. espais.iec.cat/ hom pot accedir a tots els mapes dels set volums ja publicats de l’ALDC i de quatre dels cinc volums del PALC (ja es treballa en la digitalització del cinquè). Mitjançant el lloc web de l’IEC, doncs, des de qualsevol racó del planeta es pot accedir a l’ALDC i al PALDC, com també al DCVB (http://dcvb. iecat.net/) i a altres importants projectes d’aquesta institució en l’àmbit de la filologia catalana, com el Diccionari Descriptiu de la Llengua Catalana (http://dcc. iec.cat/ddlc/index.asp) i el Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana (http://ctilc.iec.cat/), dirigits per Joaquim Rafel, el Vocabulari de la Llengua Catalana Medieval de Lluís Faraudo de Saint-Germain (http://www.iec.cat/faraudo/), sota la cura de Germà Colon, o el Portal Antoni M. Alcover (http://alcover. iec.cat/), del qual és responsable M. Pilar Perea, per esmentar-ne només alguns. El Petit Atles Lingüístic del Domini Català obre cada volum amb una presentació que conté una introducció de l’autor, Joan Veny, seguida del recull de convencions gràfiques (signes fonètics i abreviatures) i de la relació dels 190 punts d’enquesta, presentada en ordre numèric, primer, i alfabètic, després. Tot seguit s’inicia la part cartogràfica. Aquesta en el primer volum va encapçalada amb diversos mapes introductoris: dels punts d’enquesta, de les comarques, de la classificació dialectal —que s’acompanya d’un extens comentari explicatiu—, de la divisió eclesiàstica tradicional, de la divisió eclesiàstica vigent i de la divisió política i administrativa. En els volums 2 i 3 aquesta part cartografiada introductòria no es va repetir, fet comprensible atesa l’extensió que ocupa i la possibilitat de consultar-la en el primer volum. Tanmateix, els volums 4 i 5 incorporen la no­ vetat d’incloure dos dels mapes introductoris, el de punts d’enquesta i el de Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 154

9/2/17 14:32


Ressenyes

155

comarques, ço que facilita la consulta dels mapes lingüístics posteriors i confereix una major autonomia a cada volum. El tancament dels volums també segueix una mateixa estructura. Conté la bibliografia emprada —que dóna idea de la magnitud del treball que hi ha darrere de cada comentari—, un glossari de termes lingüístics que es va ampliant segons les necessitats de cada volum de l’obra —i que resulta molt profitós per atansar el PALDC als no especialistes— i un utilíssim índex alfabètic, on es troben els mots que apareixen en els comentaris, amb la remissió al mapa corresponent: els catalans, en rodona; els manlleus, en rodona i amb la indicació de la llengua de procedència, i els ètims, en versaleta i amb l’especificació de la llengua d’origen. Finalment, la taula de continguts clou cada volum. Pel que fa al gruix de l’obra, els mapes lingüístics comentats, aquests es classifiquen en mapes comparatius, mapes de fonètica —subdividits en vocalisme, consonantisme, altres variants fonètiques i fonosintaxi—, mapes de morfologia i mapes de lèxic. Els mapes comparatius contrasten resultats catalans amb solucions de llengües veïnes i contribueixen a establir les isoglosses que marquen la separació del nostre domini lingüístic respecte dels dominis veïns —castellà, aragonès i occità—, tant pel que fa a evolucions fonètiques concretes (u llarga, e breu en contacte amb iod, -t-, l-, -nd-, -b’r-, etc.) com a geosinònims romànics basats en tipus lèxics llatins diferenciats. En els volums ja apareguts, s’ha fet atenció als mots següents: mutu > mut, enfront del castellà i l’aragonès mudo i l’occità müt (vol. 1); lectu > llit, en contrast amb l’occità lieit / liech / let i amb l’aragonès lieto, antic / leito, modern (vol. 2); demandare > demanar, davant de l’occità demandar —amb manteniment del grup nd— i de l’aragonès i el castellà pedir, amb canvi de tipus lèxic, i did(d)a > dida, en oposició al castellà i l’aragonès nodriza i a l’occità noiriça (vol. 3); laborare > llaurar, enfront de l’occità laurar i del castellà i l’aragonès labrar, que conviu amb arar (vol. 4), i el mot d’origen fosc parra, iberoromànic i, doncs, compartit amb el castellà i l’aragonès, en contrast amb l’occità trelha / trilha i amb el francès treille (vol. 5). La immensa majoria dels mapes, però, se centra en el domini lingüístic català per ell mateix i estudia diferències interiors. Cada volum del PALDC correspon a un volum del gran ALDC. Així, el volum 4 del PALDC conté 121 mapes interpretatius elaborats a partir d’una selecció dels 200 mapes puntuals i de les 9 llistes de materials no cartografiats del quart volum de l’ALDC: a més del mapa comparatiu ja esmentat, en conté 12 de dedicats al vocalisme, 8 al consonantisme, 6 a variants fonètiques diverses i 94 mapes lèxics, que cobreixen els àmbits semàntics d’El camp i els cultius. Al seu torn, el volum 5 del PALDC està integrat per 202 mapes interpretatius que deriven dels 315 mapes puntuals i de les 31 llistes del volum cinquè de l’ALDC: ultra el mapa comparatiu a què ja ens hem referit, se n’hi troben 21 de vocalisme, 33 de consonantisme, 11 sobre variants fonètiques diverses, 12 de morfologia i 124 mapes lèxics, corresponents als capítols del qüestionari dedicats a Les indústries relacionades amb l’agricultura (50 mapes) i Els vegetals (74 mapes). Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 155

9/2/17 14:32


156

Llengua & Literatura, 27, 2017

Tal com s’explica en el volum inicial de l’obra, aquesta correspondència entre volums de l’ALDC i del PALDC —l’única manera possible de procedir per no haver d’esperar a completar la primera sèrie cartogràfica del projecte abans d’iniciar-ne la segona— fa que els mapes interpretatius de fonètica i de morfo­ logia no puguin presentar-se estructurats seguint un ordre lògic, sinó que apareixen en funció dels materials disponibles així que avança el projecte. Tanmateix, aquesta circumstància serà corregida a la fi, quan ja es disposi del conjunt dels mapes, atès que es farà públic un índex de tots els fenòmens lingüístics tractats en el PALDC d’acord amb una ordenació temàtica. Que no la puguem gaudir encara és un petit tribut que cal pagar gustosos davant del gran benefici que suposa disposar ja en aquests moments dels mapes interpretatius i dels comentaris correspo­ nents als cinc primers volums de l’ALDC. Perquè el lector es faci una idea una mica més precisa del contingut dels dos darrers volums i de la riquesa de temes sobre els quals aquesta obra aporta informació sistemàtica, curosament cartografiada i concisament comentada, oferim una mostra de les variables lingüístiques que engloba la part de fonètica. Així, amb relació al vocalisme tònic, s’hi tracten temes com l’evolució del grup -act(mapa 462), de la terminació -aria (m. 602) i de la i breu llatina (m. 584), i el timbre de les vocals tòniques de cabre (m. 472), aresta (m. 466), trèvol (m. 587), regalèssia (m. 594), jou (m. 469), molla (m. 586), jonc (m. 588), fonoll (m. 590), móra (m. 591) i roure (m. 599). Pel que fa al vocalisme àton, s’hi estudia el tractament de la a i de la e pretòniques (m. 465, 463, 603), del segment inicial es(m. 464), dels mots començats per la seqüència àtona cara- (m. 592 i 593) i de a o e pretòniques en contacte amb bategant (m. 596); la variació de la pretònica de raïm (m. 583), lledoner (m. 598), rostoll (m. 467), fonoll (m. 589) i llorer (m. 597); la possible pròtesi de a- en mots com ventar (m. 468) i nous (m. 600) i l’afèresi en avellana (m. 601); la diftongació o no de o- àtona inicial en termes com orella (m. 470) o oliva (m. 585); el tractament de -o àtona final (m. 471); l’harmonia vocàlica en mots com roda (m. 473), i la pèrdua de la vocal final dels esdrúixols en -ia (m. 595). Quant al consonantisme, s’hi analitza el manteniment de la -r final (m. 626); l’epèntesi dental a moldre (m. 604); el tractament de la lateral d’albarda (m. 480); la palatalització o no de la nasal de canya (m. 613) i el punt d’articulació de les nasals de premsa (m. 606) i cànem (m. 607); el tractament de la medial de llavor (m. 474), sedàs (m. 609) i madur (m. 625), de la precedent de la bategant a cigró (m. 475) i heura (m. 612), i de les sibilants de filosa (m. 608), rosegó (m. 610) i resina (m. 636); la palatalització de la velar sonora a espiga (m. 477); la realització de les sibilants de síndria (m. 619), suc (m. 620), xurriaques (m. 478), ginjoler (m. 616), taronger (m. 630) i plantatge (m. 618); la dilació de la ròtica a tartana (m. 479); el caràcter bategant o vibrant de la ròtica de sàrria (m. 481) i sord o sonor de la dental d’ortiga (m. 614); el tractament de les consonants de llentilla (m. 476), cèrcols (m. 605), margarida (m. 615), alfàbrega (m. 617), bleda (m. 622), arbre (m. 623), albercoc (m. 628), magrana (m. 629), nespla (m. 631), garrofes (m. 632) i ametlla (m. 633), i dels grups finals de primerenc (m. 627) i espinacs (m. 621). La Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 156

9/2/17 14:32


Ressenyes

157

llista seria interminable, però pensem que la mostra donada, d’una banda, ajuda a formar-se una idea de la vastitud de coneixements que calen per a bastir els comentaris que acompanyen cadascun dels mapes interpretatius del Petit ALDC, i de l’altra, és una punta d’iceberg que incita a la curiositat i convida a submergir-se en aquesta obra per descobrir tot el que ens pot aportar, que és molt més del que una simple ressenya pot donar a entendre. Només ens resta, doncs, congratular-nos de l’aparició dels nous volums d’aquesta obra, que és un monument a la rica diversitat de la llengua catalana, sense oblidar, però, el pal de paller que és la llengua estàndard supradialectal: per això, els comentaris —després de tractar amorosament totes i cadascuna de les variants, i de proporcionar-ne informació etimològica, històrica i geolingüís­ tica— posen en relleu les formes que han tingut entrada en la llengua normativa, tot resseguint-ne la presència al Diccionari ortogràfic (1917) (DOrt) i al Diccionari general de la llengua catalana (1932) (DG1), ambdós de Pompeu Fabra, i a les dues edicions del Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (1995, 20072) (DIEC1, DIEC2). Gaudim del privilegi de disposar d’aquesta obra geolingüística sense parió i fem-ne un bon ús, tant en l’àmbit de la recerca com en el de la docència —i de la docència en diversos nivells educatius: el contingut és ajustable tant a una lliçó universitària de dialectologia o de gramàtica històrica com a una classe de secundària, i la presentació, inclosa la mida manejable del volum i l’impacte visual dels mapes en colors, resulta atractiva també per a públics juvenils.

Gramática do português Isabel Crespí Riutort

Universitat Autònoma de Barcelona isabel.crespi@uab.cat

Raposo et al. (2013): Eduardo P. Raposo, Maria Fernanda Bacelar do Nascimento, Maria Antónia Coelho da Mota, Luísa Segura, Amália Mendes (coords.), Gramática do português (vols. I i II), Fundação Calouste Gulbenkian. Durant els últims anys, el reclam d’una gramàtica completa, moderna i actualitzada de la llengua portuguesa ha estat persistent i reiterat. Tot i que existeixen nombroses gramàtiques de caire prescriptiu, al portuguès li mancava una obra descriptiva i analítica, que englobés la llengua en la seva totalitat, des dels aspectes més generals fins als més específics i debatuts. Una obra que estigués pensada no només per al gramàtic especialitzat, sinó també per al públic general, per al lector sense formació lingüística que té la necessitat o la curiositat de conèixer i Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 157

9/2/17 14:32


158

Llengua & Literatura, 27, 2017

entendre millor la seva llengua. En definitiva, al portuguès li mancava una obra de referència. A la fi, després de dotze anys de treball i l’esforç i dedicació de nombrosos lingüistes, aquest reclam va ser satisfet l’any 2013 amb la publicació de la Gramática do Português, de la Fundació Calouste Gulbenkian; una gramàtica que, com bé apunten els autors, «descreve, de modo tão exaustivo quanto possível, a língua portuguesa na sua variedade europeia contemporânea» (Introducció, p. xxv). La Gramática do Português (Gramática, a partir d’ara) ha estat elaborada amb la col·laboració de més de dues vintenes de lingüistes de diverses universitats. A més d’una comissió organitzadora constituïda pels membres del Centro de Linguistica da Universidade de Lisboa (CLUL) Maria Fernanda Bacelar do Nascimento, Maria Antónia Coelho da Mota, Luísa Segura i Amália Mendes, i per Eduardo P. Raposo, de la Universitat Califòrnia - Santa Bàrbara, l’obra ha comptat amb la participació d’especialistes en diferents àmbits de la llengua, des de la diacronia fins a la lingüística d’interfícies, passant per la sintaxi, la semàntica, la fonètica, els corpus, la dialectologia i la gramàtica comparada. Entre ells s’hi troben, per exemple, Pilar Barbosa (Centre d’Estudis Humanístics de la Universitat de Minho), João Costa (Universitat Nova de Lisboa), Inês Duarte (Universidade de Lisboa), Rosa Virgínia Mattos e Silva (Universitat Federal de Bahia) i Rita Marquilhas (CLUL). La formació i el dilatat bagatge professional d’aquests autors garanteix, si més no, la base teòrica i el rigor científic del conjunt. La Gramática està dividida en tres volums, tot i que, de moment, només els dos primers han estat publicats. Així mateix, tot el conjunt, incloent també el tercer volum, es troba organitzat en cinc parts: la primera part està dedicada a l’origen, la història i la caracterització geogràfica del portuguès, la segona se centra en el lèxic de la llengua, la tercera estudia la sintaxi i la semàntica, la quarta es focalitza en la morfologia i la cinquena en la fonètica i la fonologia. Aquesta complexitat temàtica és precisament un dels aspectes més innovadors de l’obra, ja que les gramàtiques anteriors tendien a centrar-se únicament en l’anàlisi d’alguns àmbits o fenòmens i en deixaven molts d’altres sense desenvolupar. En canvi, la Gramática es presenta com la primera gramàtica de la llengua portuguesa que ofereix un tractament en profunditat de tots els nivells i aspectes de la llengua. A més de la complexitat temàtica, l’obra presenta nombroses característiques que la fan esdevenir única i original, entre les quals en destaquen especialment dues: d’entrada, la voluntat d’il·lustrar la variació de la llengua portuguesa, anant sempre més enllà de la varietat estàndard i oferint dades de diversos dialectes, codis i registres. Així, per exemple, a més de descriure la variació geogràfica de la llengua, la Gramática tracta fenòmens no normatius però molt utilitzats pels parlants, com la locució a gente amb concordança de primera persona del plural o la concordança del verb haver en les formes impersonals. La segona característica que contribueix a la singularitat de la Gramática és l’índex de continguts innovadors, ja que es descriuen fenòmens que no solen aparèixer mai recollits en altres Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 158

9/2/17 14:32


Ressenyes

159

gramàtiques, ni portugueses ni d’altres llengües romàniques, com, per exemple, els processos de gramaticalització i lexicalització, les topicalitzacions o debats entorn de determinades categories gramaticals, com els participis. Així mateix, un dels eixos temàtics més innovadors el conforma tota la primera part de l’obra, dedicada a l’origen, el desenvolupament històric i la variació dialectal de la llengua. És important destacar aquesta part, perquè sovint moltes gramàtiques de llengües romàniques no recullen aquest tipus d’informació i se centren en descriure la llengua en els seus diferents nivells, un fet que resulta sorprenent, ja que la història i la variació d’una llengua són tan importants com la seva estructura interna. En canvi, la Gramática dóna molta rellevància a aquests aspectes i descriu amb luxe de detall i de dades l’origen de la llengua, la seva evolució diacrònica i la seva àmplia variació, tant dialectal com entre diferents codis, registres i individus. Pel que fa a la variació dialectal, és cert que bona part de l’estudi de la Gra­ mática se centra en les característiques del portuguès parlat a Portugal, i, més concretament, en el «português-padrão», que és considerat la varietat culta de la llengua —«falado nas zonas urbanas do litoral-centro, aproximadamente entre Lisboa e Coimbra» (Introducció, p. xxv). No obstant això, és important remarcar que es descriuen els principals trets dels diversos dialectes del portuguès europeu i es recullen dades del portuguès de Brasil. A més, l’obra és pionera a incorporar dades del portuguès d’Àfrica, especialment sobre les varietats d’Angola i Moçambic. La primera part de l’obra descriu, com s’ha assenyalat, els orígens de la llengua en el llatí europeu, concretament en la varietat que es parlava a l’actual Galícia, l’occident d’Astúries i el nord de Portugal, així com els fenòmens de canvi lingüístic a través dels quals aquesta llengua es va anar convertint progressivament en portuguès; entre ells, l’analogia, la reanàlisi i el canvi morfofonològic. També s’il·lustra la variació geogràfica i dialectal de la llengua, amb la descripció de les varietats del portuguès europeu, del portuguès de Brasil i del portuguès d’Àfrica. La segona part de la Gramática se centra en el lèxic de la llengua. Primer es repassa la classificació dels mots del portuguès en funció dels trets lingüístics del seu significat que permeten de relacionar-los. Així, es descriuen conceptes com ara l’homonímia, la polisèmia, la sinonímia o l’antonímia, entre d’altres. El que resulta més interessant d’aquesta segona part, però, són els capítols nou i deu, que descriuen els principals processos de lexicalització i gramaticalització. Aquests dos capítols es configuren com una vertadera novetat, ja que és ben estrany trobar gramàtiques que incloguin la descripció d’aquests processos. En canvi, la Gramática defineix els dos fenòmens de canvi lingüístic, en descriu els diferents tipus i, a més, els il·lustra amb exemples de la llengua que són ben coneguts i utilitzats en el dia a dia dels parlants, com el cas de la lexicalització del grups lugarcomum (banalitat) o esticar o pernil (morir) o de la gramaticalització del mot assim, que va passar de ser un adverbi a ser un connector amb valor consecutiu, equivalent a «per tant». Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 159

9/2/17 14:32


160

Llengua & Literatura, 27, 2017

La tercera part de l’obra se centra en la sintaxi i la semàntica de la llengua. Com que aquesta part implica un ventall de fenòmens molt dilatat, es troba dividida en nou blocs. El primer bloc, l’A, descriu les propietats generals de la frase i les construccions bàsiques mitjançant les quals les frases vehiculen la informació, com les estructures de topicalització, les construccions actives, passives, incoatives i mitjanes. El bloc B examina els conceptes de temps verbal, aspecte, modalitat i mode; els defineix com a categories semàntiques i explora la seva codificació enunciativa mitjançant diferents mecanismes sintàctics i morfològics. El bloc C revisa la sintaxi i la semàntica de les classes lèxiques i sintagmàtiques. El bloc D, ja en el segon volum, se centra en l’oració composta i l’oració complexa. El bloc E repassa la sintaxi i la semàntica de les construccions de grau i examina les dependències referencials, tot aprofundint en els conceptes d’anàfora i dixi. El bloc F explora els fenòmens d’omissió i el·lipsi. El bloc G encetarà el tercer volum de l’obra amb la descripció dels fenòmens de concordança verbal i nominal; l’H discutirà aspectes lingüístics que es troben en la frontera entre sintaxi, semàntica i pragmàtica; i, finalment, el bloc I recollirà alguns contrastos gramaticals entre el portuguès de Brasil i el portuguès europeu. La quarta part de la Gramática se centrarà en la morfologia de la llengua portuguesa. Presentarà una descripció detallada de l’estructura interna de les paraules i dels principals processos de formació de mots: afixació, conversió i composició. Finalment, la cinquena part de l’obra revisarà el component sonor del portuguès, centrant-se especialment en la varietat del portuguès-padrão. Es descriuran les vocals i les consonants de la llengua segons la seva estructura interna, la seva distribució en el mot i les alternances regulars que presenten. També es recolliran aspectes relatius a la prosòdia, com l’accent, l’entonació o l’estructura sil·làbica. Així doncs, un cop publicat l’últim volum, l’obra comptarà amb un estudi en profunditat de tots els nivells de la llengua portuguesa. En definitiva, la Gramática do Português de la Fundació Calouste Gulbenkian es configura com una obra descriptiva, innovadora i completa, que repassa i examina tots els nivells de la llengua portuguesa en la seva complexitat i variació, amb l’objectiu d’oferir una resposta sòlida i detallada a la consulta de qualsevol lector, independentment de la seva formació o bagatge lingüístics. Així, el portuguès té, a la fi, una gramàtica a l’alçada de la Gramàtica del Català Contemporani, la Grande Grammatica Italiana di Consultazione o la Nueva Gramática de la Lengua Española. I és que aquesta obra s’alça com una de les gramàtiques de les llengües romàniques més actualitzada i moderna, pionera a introduir continguts nous i reflectir la llengua tal com la utilitzen els seus parlants, sense deixar de tenir en compte la riquesa de la diversitat lingüística.

Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 160

9/2/17 14:32


Ressenyes

161

RESSENYES INDIVIDUALS

Vilanova, Arnau de: Expositio super Aphorismo Hippocratis “In morbis minus”, Repetitio super Aphorismo Hippocratis “Vita brevis”, introducció i edició de Michael R. McVaugh i Fernando Salmón, Barcelona: Fundació Noguera Universitat de Barcelona, 2014; «AVOMO» XIV. Antònia Carré

Centre de Documentació Ramon Llull, UB – Universitat Oberta de Catalunya acarrep@uoc.edu

Des de fa anys, la col·lecció AVOMO (Arnaldi de Villanova Opera Medica Omnia) s’ocupa de l’edició i estudi de l’obra mèdica llatina d’Arnau de Vilanova. La col·lecció compta amb el més alt reconeixement de la comunitat científica internacional perquè les edicions crítiques i les introduccions de cada volum estan fets amb la col·laboració d’estudiosos de diverses procedències i disciplines, que tenen el mèrit de saber contextualitzar l’obra del científic més rellevant que va sorgir de la Corona d’Aragó durant l’edat mitjana. Michael R. McVaugh i Fernando Salmón, els curadors del volum XIV, han fet una feina a l’alçada de la col·lecció que l’acull. Editen i estudien els dos comentaris coneguts d’Arnau a dos aforismes d’Hipòcrates, que són el II.34 i el I.1, el darrer dels quals és segurament el més famós de tots. L’any 1290, Arnau de Vilanova va escriure un comentari en llatí a l’aforisme II.34 d’Hipòcrates, «In morbis minus», que en la traducció catalana medieval fa així: «En les malalties, menys moren dels malalts qui les han segons lur pròpria natura, abitud en regió, temps e plus, de aquells a qui no val la malaltia pròpria segons aquests senyals.»1 El 1301, en les seves classes a Montpeller, Arnau va comentar l’aforisme que obre el recull hipocràtic i que va traspassar les fronteres de la medicina, ja que Ausiàs March, per exemple, el cita en els primers versos del poema 113. «La vida és breu, l’art llonga, lo temps poc, los experiments fallables, jutjar greu», diu l’aforisme I.1 1.  Hipòcrates, Aforismes. Traducció catalana medieval, edició d’Antònia Carré, amb la col·laboració de Francesca Llorens, Barcelona: Curial Edicions Catalanes Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2000, p. 34. Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 161

9/2/17 14:32


162

Llengua & Literatura, 27, 2017

segons una altra traducció catalana medieval.2 D’aquesta lliçó d’Arnau, un dels seus estudiants en va prendre notes (Arnau es va quedar una còpia de la reportatio), que són el text que ha arribat fins a nosaltres i que Michael McVaugh i Fernando Salmón contextualitzen i editen. Les introduccions del volum ressalten el mèrit dels comentaris arnaldians als dos aforismes hipocràtics. N’emergeix la importància que tenen els comentaris que també en va fer Galè (Arnau va llegir i estudiar els Aforismes d’Hipòcrates amb els ulls del comentarista de Pèrgam) i el mètode d’ensenyament escolàstic, basat en la lectura del text d’una autoritat, el comentari posterior del mestre i la discussió amb els estudiants. Arnau construeix uns comentaris perfectament organitzats, perquè com ell mateix explica al comentari a II.34, cal seguir quatre requisits per fer una bona anàlisi de qualsevol enunciat: una exposició del text, una demostració de la seva veritat i un examen tant de la seva rellevància com de la seva utilitat per a l’ensenyament. Especialment interessant és l’apartat dedicat a l’ètica mèdica i a les actuacions que ha de tenir un bon metge: ha de saber establir un pacte de confiança amb el malalt, ha de saber identificar la malaltia i després prescriure el règim curatiu adequat, sense deixar de consultar llibres o col·legues si no està segur del diagnòstic que ha d’emetre. L’aforisme II.34, doncs, si es llegeix atentament constitueix una guia per als metges sobre la manera com s’ha d’interpretar el futur d’un pacient. A més, els dos comentaris ens proporcionen dades sobre l’evolució intel·lectual d’Arnau quan ensenyava a Montpeller: si en el primer comentari (el de l’aforisme II.34) sembla creure que la medicina pot establir regles de caràcter universal, en el segon (I.1) és molt més conscient de la contingència de la pràctica mèdica. Atesa la seva naturalesa, els dos comentaris editats no són textos excessivament llargs. Michael McVaugh, l’editor, ho explica en les pàgines introductòries a cada un. L’edició del comentari a l’aforisme II.34 consta de dues parts. En la primera s’edita l’aforisme hipocràtic amb el comentari de Galè (ps. 55-56), a partir del manuscrit Univ. D. I. 6 de Basilea, «que no hi ha dubte que és molt semblant al manuscrit que Arnau devia tenir a les mans» (p. 47). McVaugh arriba a aquesta conclusió després de l’anàlisi minuciosa d’una trentena de còpies que han transmès l’aforisme II.34 amb els comentaris galènics. Com que no s’ha pogut localitzar cap còpia manuscrita del comentari d’Arnau, s’edita el text (ps. 57-81) a partir de l’edició de Lió, 1504. McVaugh és ben conscient de les mancances que manifesten les edicions renaixentistes de l’obra d’Arnau,3 i per això ha contrastat 2.  Ibídem, p. 65. 3.  Juan Antonio Paniagua Arellano, Estudios y notas sobre Arnau de Vilanova, Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1962, ps. 29-30 i 36; Luis García Ballester et al., «Las ediciones renacentistas de Arnau de Vilanova: su valor para la edición crítica de sus obras médicas», Asclepio, 1985, 38, ps. 39-66; Sebastià Giralt, Arnau de Vilanova en la impremta renaixentista. Barcelona: Publicacions de l’Arxiu Històric de les Ciències de la Salut, Col·legi Oficial de Metges de Barcelona, 2002, ps. 37-39. Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 162

9/2/17 14:32


Ressenyes

163

i corregit la lectura de la primera edició amb les lectures de les edicions del 1505, 1509 i 1585. És el millor que l’editor podia fer, si la paciència i la fortuna no s’han aliat per permetre la localització de cap manuscrit de l’obra. L’edició del comentari a l’aforisme I.1 (ps. 195-262) parteix del manuscrit únic que ens l’ha fet arribar sencer, del segle xv (Munic CLM 14245). McVaugh té en compte els cinc altres manuscrits que contenen només un fragment del comentari d’Arnau, sobretot de la tercera i darrera lectio, que es va copiar sovint per separat. La col·lació del text manuscrit amb el text de les edicions renaixentistes permet de copsar els canvis introduïts al segle xvi, que McVaugh resumeix. El volum conté els índexs finals habituals de la col·lecció, d’autors, d’obres i de noms llatins, imprescindibles i molt útils, la presència dels quals no cal justificar. Com és habitual, també, les introduccions es presenten en la llengua de redacció original (l’anglès, en aquest cas) i en la traducció al català. Entenc el criteri editorial que hi ha al darrere d’aquesta opció lingüística i no hi tinc res a objectar. Sí que m’agradaria, però, que el text llatí d’Arnau es traduís també al català: els volums de les AVOMO arribarien així a un sector més ampli de públic.

Anònim: Història de Jacob Xalabín / History of Yaqub Çelebi: A Critical Edition, with an Introduction, Notes and English Translation, Juan Carlos Bayo Julve & Barry Taylor, Leiden-Boston: Brill, 2016. Anton M. Espadaler Universitat de Barcelona aespadaler@ub.edu

En pocs anys la Història de Jacob Xalabín ha adquirit una important difusió gràcies al fet d’haver estat traduïda a diferents idiomes. Al castellà (2003), a l’hon­ garès (2003), al francès (2006), a l’italià —amb nova edició a càrrec d’Anna Maria Compagna— (2010) i al turc (2015). Ara la novel·la rep un nou impuls amb una nova i molt bona edició, amb oportunes i ben documentades notes, i l’acom­pa­ nyament d’una excel·lent traducció a la llengua anglesa. L’edició i el pròleg són obra de Juan Carlos Bayo Julve, mentre que la versió anglesa es deu a Barry Tay­ lor. Hom hi ha afegit un parell d’annexos: el primer està format per fragments de la Crònica de Ramon Muntaner on els turcs tenen algun protagonisme, i el segon per deu documents procedents d’arxius catalans que contenen informació sobre les relacions amb els turcs, ja sigui per part de la mateixa corona o de membres de l’estament mercantil. Els onze fragments dels diversos capítols de la Crònica, anotats amb encert, i els deu documents —la meitat dels quals donats a conèixer per Rubió, i ara reeditats— tracten d’enfortir el punt de vista exposat en el pròleg sobre les relacions catalano-turques. O el que és el mateix, sobre els coneixements que la societat catalana —o el lector del Jacob com a representant seu— podia Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 163

9/2/17 14:32


164

Llengua & Literatura, 27, 2017

tenir dels turcs. Pel que fa al text de la Crònica cal deixar constància que no és gens freqüent que hom recorri al text de la princeps de 1558. I no deixa de ser una sorpresa quan, si es volia posar a l’abast d’un públic anglès el més ampli possible, tal vegada hauria estat més útil remetre’s a un text fiable i a mà de Muntaner —que existeix, i de fet l’autor en dóna algun exemple. Entre els documents triats no sorprèn, d’acord amb aquesta finalitat, la referència a esclaus, i no passa per alt el pas de l’anomenat Cronicó de Mascaró on es recull l’entrada a Barcelona del rei Martí l’Humà el 1397, en ocasió de la qual diferents gremis oferiren al rei diversos «jochs», amb personatges (guerrers i cavallets) turcs. De l’edició del Cronicó per part de Cingolani a un llibre que d’altra banda se cita (Lo somni) no se’n diu res, i dels estudis de Francesc Massip sobre entrades reials, i aquesta en concret, i a qui es deuen força pàgines dedicades a la figura dels «turcs», tampoc, i potser haurien estat profitosos per afegir alguna apuntació sucosa (per ex. a la nota 23 de la p. 9 o a la 6 de la p. 165). No és senzill de caracteritzar la Història de Jacob Xalabín, ni de trobar-li un lloc confortable en el si de la literatura catalana medieval. L’obra constitueix, des del punt de vista de la consideració dels turcs, una raresa en el panorama europeu, car és l’única que els tracta sense la pretensió de retratar-los com un grup aliè del tot als principis de la civilització occidental, ni tan sols des de l’òptica religiosa. L’a priori de l’autor és inqüestionablement cristià, però enlloc no es detecta la més lleu crítica a l’Islam. D’altra banda, l’autor —algú que dicta i que al llarg de tota l’obra deixa l’empremta d’un estil fortament oral—, es troba molt lluny dels trets que distingeixen la prosa culta de finals del segle xiv i principis del xv, que són els que marquen tota la literatura posterior. El fet que el manuscrit que l’ha transmès contingui també una obreta pietosa com La filla de l’emperador Contastí, amb la qual comparteix trets d’estil, ha fet pensar que el Jacob responia a la mateixa finalitat. En realitat, el Jacob no concedeix més espai a la digressió moralitzant que el que se sol trobar en obres de caràcter sentimental i aventurer, com el Pierres de Provença, novel·leta amb la qual té importants punts de contacte, derivats amb prou probabilitat d’estar emparentades totes dues per un vincle comú, que és L’escoufle, de Jean Renart —que comptà amb una versió catalana, amb no menyspreables contactes textuals amb el Jacob—, que al seu torn es basa en una narració de les Mil i una nits, assenyalada com una de les fonts del nostre anònim, la Història de Kàmar Azzaman, fill del rei Xahraman. Hom cerca, i és lògic, aquells antecedents literaris que tinguin alguna cosa a veure amb Turquia. I ací apareix Muntaner. Però no hi ha rastre en el nostre anònim de la Crònica. Muntaner mostra una certa simpatia pels turcs que combateren sota les seves ordres, i en remarca algunes notes que també es poden trobar en d’altres escrits de mà occidental —eficàcia guerrera, valentia, lleialtat—, i manifesta, com tots els occidentals, augmentada i corregida per l’assassinat del seu cabdill Roger de Flor, una nul·la simpatia pels herètics grecs. Ara, això de banda, la relació amb Muntaner, ineludible, acaba aquí. L’autor del Jacob desconeixia el relat de Ramon Muntaner, i n’és la prova que la seva toponímia majoritàriament Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 164

9/2/17 14:32


Ressenyes

165

respon a una percepció diferent. D’altra banda, mai no relaciona la seva Turquia amb cap antecedent ni català ni europeu. Cal recordar, en aquest punt, que el coneixement del món turc per part de l’autor és directe i de primera mà, i no llibresc (cap relació amb els textos d’Aitó de Gorigos, amb Jacques de Vitry o amb Philippe de Mézières, posem per cas), i, en aquest sentit, és un valuós testimoni abans no s’escriguin els raports dels primers viatgers —clergues, mercaders, diplomàtics i espies— per Turquia, o es redactin les experiències dels antics presoners centreeuropeus en les corts otomanes. És lògic també que hom rastregi l’aparició de turcs en qualsevol de les seves formes en àmbit català. Ara, donar per fet que el «pannum novum de ras cum istòria del Soldan» que es consigna el 1395 al castell de Peratallada, a la mort de Gilabert de Cruïlles, feia referència «probably» a Murad o Bajazet, em sembla un pèl optimista. Murat, com és sabut, donà nom al càrrec, com Al-Mansur donà el romànic «almassor», el turc Caramany es radicà en el Gran Caramany que recull el Tirant, o el mogol Timur leg en els «tamorlanes», que hom pot trobar, per exemple, a les Sergas de Esplandián. Una obra executada per força amb anterioritat a 1395, si no es referia a un personatge de ficció o a Saladí (cf. Estoire de la guerre sainte), només podia fer-ho al soldà de Babilònia. En aquest aspecte, la correspondència d’un contemporani com el rei Martí és clara: l’amurat bequí —idèntica fórmula en francès— és el cap dels turcs otomans quan en parla amb d’altres cancelleries, mentre que, per exemple, Suleiman Çelebi, fill de Bajazet, és tractat com a rei, en una lletra de 1405, seguint una fórmula que el nostre context fa molt interessant: «molt alt príncep Moxeraman Xerubin, rey dels Turchs» (Rubió, Diplomatari de l’orient català, doc. 690). Això no obsta per reconèixer que l’opció de traduir «amurat» per «Great Emir» és molt encertada. La detecció d’esclaus turcs i el seu comerç en els territoris catalans de la Corona d’Aragó, com a font d’informació entre el públic potencial de la novel·la, em sembla, en canvi, completament irrellevant. De fet, l’autor tracta el seu lector com si no en sabés absolutament res. Des d’un punt de vista literari, la característica fonamental del Jacob és l’ex­ tra­ordinària coincidència de motius orientals i occidentals al llarg de la novel·la. Certa tradició bibliogràfica, però, insisteix a considerar alguns trets com a exclusius de la tradició oriental. Per exemple, la relació del fetge i la passió amorosa, que Bayo acull, com a propi de les cultures aràbiga, persa i turca. Valgui una mostra, signada per algú incapaç d’admetre cap idea que no fos comuna com Guilhem Molinier, per desmentir-ho: tan m’as calfat, Amors, lo cor e·l fetge, que lunhs cosselhs guerir no·m pot de metge.

D’altra banda, em sembla molt discutible que l’autor vulgui atorgar una coloració turquesca a la parla dels personatges. Quan es veu obligat a emprar un mot que el seu públic desconeix el que fa és glossar-lo (alachàs: «aquells que venien les Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 165

9/2/17 14:32


166

Llengua & Literatura, 27, 2017

viandes»). Per aquest motiu, no acabo de veure per què el mot «udà», que és una exclamació correntíssima, vulgar i tot, en català medieval («oidà»), hagi de ser pres com un mot que els turcs heretaren del persa, amb el significat de «Déu meu!». «Udà», d’altra banda, delata la pertinença de l’autor al català oriental, que Bayo fa encara més concreta, en suggerir un «Balearic origin for the text». Pel que fa a la datació, Bayo proposa els voltants del 1400, per tal com l’autor «did not know, most likely because it had not yet happened, of the battle of Ankara on 28 July 1402». És cert que el final de l’obra presenta Bajazet, el gran derrotat a Ankara, encara regnant, i Bayo considera que aquest detall no s’ha de prendre com un recurs. Roman, però, un detall encara més gran, al meu entendre: l’afirmació que es fa al cap. VIII, en el sentit que «vuy en dia Ali Baixa [el personatge més proper a l’autor] regeix e té en poder tot lo regne de l’amo­rat que vuy és, e no s’i fa sinó ço que ell vol ne mana», no té cap sentit en vida de Bajazet. I el té tot, per contra, durant l’interregne, quan Ali Baixa fou el Gran Visir d’un governant més aviat feble com Suleiman Çelebi. D’altra banda, l’expressió «l’amorat que vuy és» no sembla la idònia per implicar algú present a la novel·la. Bayo és prudent quant a la personalitat de l’autor: un mercader, un diplo­ màtic. Un mercenari en les files otomanes. Potser aquesta darrera possibilitat fóra la més creïble i la que permetria d’entendre més bé la fiabilitat amb què narra la batalla de Kosovo des d’una òptica incontestablement otomana, com en aquestes pàgines angleses queda del tot demostrat.

Alegre, Francesc: Obres de ficció sentimental. Requesta, Raonament, Somni i Faula de Neptuno i Diana, edició i estudi a cura de Gemma Pellissa Prades, Alessandria: Edizioni dell’Orso, 2016; «Bibliotheca Iberica» 3. Pere Quer

Universitat de Vic - Universitat Central de Catalunya pquer@uvic.cat

El fet de posar en circulació edicions profusament comentades i analitzades de les ficcions sentimentals de Francesc Alegre fa justícia a una part important de la producció d’un autor que no només ha restat desconeguda durant massa temps, sinó que va ser força menystinguda per la tradició crítica catalana durant dècades sota l’acusació de rebuscada, «gongorina» i adotzenada. Tampoc com a traductor no va ser gaire estudiat, encara que d’aquest aspecte se’n va parlar molt més. Ha estat la insistència de Lola Badia i Jaume Torró inspirant treballs per situar Alegre en el panorama cultural barceloní del segle xv qui ha acabat per sortir-se’n i avui podem dir que aquell personatge boirós s’ha anat perfilant molt. I Déu n’hi do quina figura en va sortint, de tot plegat! Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 166

9/2/17 14:32


Ressenyes

167

L’obra que publica Gemma Pellissa Prades situa de manera més que precisa aquesta part de la producció d’Alegre i ofereix una visió molt acurada de quin valor tenen les seves obres dins del conjunt del gènere. Val a dir que Gemma Pellissa va dedicar la seva tesi doctoral a cartografiar el terreny de la ficció sentimental catalana i que el resultat és una d’aquelles obres que fan gruix, que assenten bases de posterior estudi. I com a evidència de la seva utilitat, el present volum demostra —tal com diu molt encertadament l’editora— que és en el moment de posar-la en el seu context quan la figura d’Alegre pren més relleu i se situa al costat de Joan Roís de Corella. L’obra que ressenyem ha estat meritòriament publicada a Alessandria per les Edizioni dell’Orso, un segell que dóna suport a la difusió d’estudis de matèria catalana (de vegades en edicions bilingües o en català, com en aquest cas) especialment gràcies a la feina de Veronica Orazi. Un dels punts forts de la publicació és l’estudi inicial, que tracta de manera global l’obra de ficció sentimental de Francesc Alegre i la dibuixa amb traç molt fi, de la mateixa manera que Jaume Torró ens n’havia aclarit la biografia i l’obra atribuïble primer, i després Pere Bescós n’ha fixat la formació i la trajectòria intel·lectual. En l’estudi inicial, Pellissa posa l’obra d’Alegre en relació amb la literatura amorosa i sentimental medieval i, en concret, amb la seva tradició més propera. Una de les dificultats d’aquest gènere i d’aquest període és la pertinença d’autors com Alegre a una xarxa de lletraferits ben connectats entre ells; és necessari, doncs, escatir aquestes connexions i refer les relacions per entendre millor els contagis ambientals i les influències rebudes o produïdes. L’editora les explica molt bé, basant-se en el magnífic exercici d’anar desfilant aquestes relacions que ja havia fet en la seva tesi doctoral. Al final de la nostra edat mitjana va ser molt important aquesta «literatura de cenacle» i l’estudi ajuda molt a entendre com funcionava. La figura d’Alegre, però, ultrapassa el cercle barceloní. Com a fill que era de mercader ascendit socialment, va tenir ocasió de formar-se de jove a Sicília, i per això trobem claus de la seva obra en els autors italians, en alguns casos per influència directa i en d’altres a través dels mètodes de treball i dels mecanismes creatius, que també s’aprenen i també s’imiten. Que n’és de productiu l’estudi d’aquestes bambolines de la literatura i que poc donats que hi som! Sort que Lola Badia ens hi ha fet fixar des de fa molts anys. Sense això no hauríem entès gran part de la nostra literatura medieval. En aquest sentit, els aspectes lingüístics i també els estilístics —molt més fonedissos— estan detalladament tractats en l’estudi, amb exemples clars. Visibilitzar quins són realment els ressorts bàsics en què es fonamenta la sensació de retoricitat que produeixen els textos de l’època en qüestió no és feina fàcil, i esdevé molt important ara que coneixem la gran extensió dels recursos compartits entre la literatura sentimental i altres gèneres, com ara la novel·la cavalleresca. Una qüestió que trobo discutible és que l’estudi inclogui el Sermó d’amor en les ficcions sentimentals d’Alegre i després no sigui editat en aquest recull. Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 167

9/2/17 14:32


168

Llengua & Literatura, 27, 2017

Certament, els arguments pels quals l’editora justifica la seva exclusió de l’edició són ben certs: és el text més llunyà dels plantejaments narratius típics del gènere i, a més, és el que més editat i analitzat ha estat modernament. Però malgrat això sobta que no hi sigui si, tal com es diu al principi del llibre, es buscava d’oferir una visió global i completa de l’autor i de la seva obra sentimental. Potser hauria estat més ajustat eliminar-lo de la llista d’obres de ficció sentimental, cosa ben raonable, i llavors l’exclusió quedaria plenament aclarida. La publicació continua amb les edicions dels textos d’Alegre, cada un precedit per una introducció i seguit d’unes notes per ajudar a la lectura. Els textos s’hi presenten ordenats de menor a major complexitat. Les introduccions preliminars a cada text donen explicacions clares i permeten capir-ne els elements principals amb gran profunditat. A més, es relacionen amb les altres obres, en remissions que esdevenen realment aclaridores. Són tan constants les referències als altres textos publicats que es fan en les introduccions (i també en les notes) que el lector percep ben clarament fins a quin punt Pellissa domina les obres d’Alegre i el gènere en conjunt. Les edicions, treballades totes elles sobre l’únic testimoni que n’ha pervingut, el manuscrit del Jardinet d’Orats, són molt pulcres. Les intervencions que hi ha fet l’editora, sempre a favor de la comprensió textual, hi estan detalladament registrades i justificades. Atesa la condició d’edició acadèmica per a públic especialista (segons el text de presentació de la col·lecció, «Si rivolge a un pubblico di addetti ai lavori e di specialisti ma intende raggiungere anche il lettore colto e curioso»), l’elecció dels criteris d’edició que són habituals en la publicació d’obres medievals catalanes la trobo indiscutible, però també em sembla que en un cas com el present es fa ben palès que hauríem de posar aviat aquest punt sobre la taula si no volem córrer el perill d’allunyar definitivament aquell altre lector «colto e curioso». Les notes, molt explicatives, esdevenen molt útils, tant perquè els lectors actuals no ens perdem com per ampliar referències, moltes d’elles arribant clarament a la nota erudita. Alguns solapaments que hi apareixen asseguren que també en la lectura individual de cada obra quedi tot ben explicat i eviten moltes remissions internes. Així, les notes disseccionen el text i per a cada idea van donant claus de lectura, referències i relacions, triangulant-les entre els antecedents (propers o llunyans), les altres obres coetànies del mateix gènere i, encara, amb les d’altres gèneres. Aquest exercici minuciós de lectura és molt d’agrair i, a més, va demostrant peça per peça com es compleixen en cada un dels textos les premisses que ja es plantejaven en l’estudi de síntesi del principi del llibre. En resum, un excel·lent treball de Gemma Pellissa Prades sobre la producció sentimental d’Alegre amb regust d’obra «definitiva» per la seva completesa, erudició i profunditat.

Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 168

9/2/17 14:32


Ressenyes

169

Fontanella, Francesc: O he de morir o he d’amar, a cura de Pep Valsalobre, Eulàlia Miralles i Albert Rossich, Barcelona: Editorial Empúries, 2015; «Nar­ rativa» 487. Carles Cabrera Villalonga

STEI carlescabreravillalonga@gmail.com

El poeta i dramaturg Francesc Fontanella (Barcelona, 1622 - Perpinyà, 1682 o 1683) és, amb permís de Francesc Vicent Garcia, el poeta més destacat del Barroc català i potser el més preuat de tota la nostra literatura moderna. Tal volta és per aquesta senzilla raó que convenia confegir una nova selecció de la seva lírica, nova en el sentit que encara no han transcorregut dues dècades de l’aparició de l’Antologia poètica que Maria Mercè Miró ens oferí a Curial i ja torna a treure el cap Fontanella pels aparadors de les llibreries. Aquest cop se n’han cuidat Pep Valsalobre, Eulàlia Miralles i Albert Rossich, professors de la Universitat de Girona ells i de la Universitat de València ella, que amb els divuit treballs que apleguen entre tots tres d’aleshores ençà més els que han editat altres especialistes amb els descobriments que, en conseqüència, s’han produït, justificaven amb escreix la necessitat d’imprimir aquest O he de morir o he d’amar, que manlleva un dels versos del mateix Fontanella. La fixació i anotació dels poemes ha anat a càrrec de tots tres i de quatre becaris que preparen tesis doctorals sobre la poesia fontanelliana. I l’agraïment a Jordi Cornudella ens posa sobre la pista de l’enigma que pot haver empès l’editorial a transitar pels camins ignots de la literatura moderna, que segurament no trepitjava d’ençà de la publicació el 2005 de Poesia escollida de Pere Serafí, que és un poc al segle xvi el que suposa Fontanella en el xvii. Si ja sobta prou la notícia que es reediti un nom del tram literari que va de l’edat mitjana a la Renaixença, que ho faci a hores d’ara el Grup 62 és força estrany, que sigui Empúries qui el publiqui grinyola una mica, però que se seriï la poesia de Fontanella en una col·lecció de narrativa no fa cap mena de sentit! Deu ser que els tres especialistes convenceren el segell que «Fontanella està a l’altura de la millor literatura europea del seu temps» i, efectivament, si acluquem els ulls tot sentint declamar Fontanella a estones hom té la impressió que estem davant un dels grans clàssics de les nostres lletres, com si despertéssim a la fi del malson de la «Decadència», etiqueta, sortosament, cada vegada més superada. Hi ajuda —i fa més venal el producte— el fet que es tracti d’una tria no gaire extensa del bo i millor de les 320 composicions poètiques que ens llegà l’escriptor i amb grafia modernitzada, condicions sine qua non per tal que l’editorial accedís a estampar-la. Ho facilita també —per la sintaxi alambinada, la distància cronològica, la tendència recargolada del Barroc, la mitologia omnipresent i uns referents bastant in­tellectualitzats— que l’edició vagi acompanyada de notes a peu de plana abundants, una pràctica fins ara massa poc habitual a la literatura catalana i absolutament freturosa si pretenem que el comú dels mortals puguin afrontar amb garantia de Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 169

9/2/17 14:32


170

Llengua & Literatura, 27, 2017

succés la lectura d’un Llull, un March, un Martorell o un Verdaguer, per esmentar els quatre primers noms que se m’acuden. El preàmbul de Valsalobre, igualment molt nítid i, paradoxalment, sense notes, però al mateix temps utilíssim per a l’especialista, consigna que la circumstància biogràfica és substantiva a l’hora d’emprendre l’estudi dels Fontanella (Francesc, el seu germà Josep i el pare, el jurisconsult Joan Pere) en contra dels qui pensen que convé més prescindir de la biografia d’un autor i capbussar-se directament dins la seva producció. Ens movem en el context d’una Barcelona i una Catalunya immerses en la Guerra de Secessió (1640-1652). Acabat el conflicte bèl·lic, els dos fills es refugiaren al Rosselló, que s’acabava d’annexionar a França i d’on era oriünda la seva mare. Els Fontanella gaudien de la protecció del monarca Lluís XIII; tant ells com Pau Claris eren partidaris d’una Catalunya francesa, però quan es refereixen a la pàtria parlen de Catalunya. I aquest repàs biogràfic ve molt a col·lació atès que la disposició posterior de les composicions està disposada en base a un ordre temàtic (poesia civil, amorosa, moral i religiosa) però seguint dins aquest ordre la successió cronològica. Una carrera literària que Fontanella encetà a setze anys, amb un poema dedicat a son pare que obre precisament aquest O he de morir o he d’amar. S’integren al llibre quaranta-una composicions que basculen més vers els vint primers anys de l’etapa barcelonesa fontanelliana, la més prolífica —i segurament també perquè la literatura devota rossellonesa dels darrers temps resulta de més mal queixalar per al lector d’avui dia. Cadascun dels poemes va acompanyat d’un breu resum dels responsables de l’edició que el fa més entenedor i dóna compte de les circumstàncies que en motivaren l’escriptura. Els títols extensos i explicatius, deutors de l’època en què foren concebuts, són sempre de Fontanella i en cas contrari els curadors els disposen entre claudàtors. Si Garcilaso era el cantor del Tajo —que ensems amb Góngora i els imprescindibles clàssics grecollatins són els models més imitats per Fontanella—, ell des del primer vers ens parla del Llobregat —l’altre límit, el Besòs, el traça a la tragicomèdia d’Amor, firmesa i porfia— i funda entre aquests el mite arcàdic de Barcelona. Critica per aquest motiu tant París com el Loira en el viatge que duu a terme per França i els Països Baixos amb el seu germà, que representava les institucions catalanes a les negociacions de pau de la guerra dels Trenta Anys. En aquest viatge fluvial, n’esmenta uns quants, de rius, però no exclusivament en aquest cicle de composicions. I el Sena, la Tet, el Tec, el Loira, el Mosa, l’Amasis, etc., adquireixen una importància cabdal dins l’obra d’aquest poeta-riu que és Fontanella. L’autor parteix del sonet, forma molt emprada des que feia un segle l’havia introduït un altre líric barcelonès, Joan Boscà, essent des d’aleshores la forma més recurrent de la poesia, però també opta pel romanç, la dècima, l’octava, el madrigal o la silva. I entre les figures abunden els hipèrbatons, les hipèrboles, les metàfores, els oxímorons, les anadiplosis... d’un Barroc caracteritzat precisament per l’acumulació de recursos retòrics. Hi ha poemes seriosos, jocosos, amorosos —els més abundants—, elegíacs, d’imitació popular, anagrames, de pecaminosos Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 170

9/2/17 14:32


Ressenyes

171

amb relacions amb monges incloses —molt atractius per Valsalobre, perquè de jove Fontanella s’havia distingit per una vena eròtica que l’aproxima al Rector de Vallfogona—, i de mort als darrers moments de l’existència, com sol passar sempre si el fil que seguim és cronològic. Pel que fa a la llengua, com defensa també Valsalobre, no està encara tan castellanitzada com podríem imaginar en un principi. Recuperada doncs part de la seva obra poètica, ara el que convindria seria, semblantment, que hom dugués a terme també la reedició del seu teatre: Amor, firmesa i porfia el tragueren per darrer cop el 1994 a la col·lecció MOLC i de Lo desengany en circulava una edició juvenil a Bruño de l’any següent. Però sobretot caldria esperar l’aparició de la seva producció inèdita en prosa i d’una tercera peça de teatre que, val a dir-ho, ens deixà en un estat força incipient segons Valsalobre i de la qual els filòlegs anteriors fins ara no n’havien dit paraula.

Lang, Stephanie: Translationen der décadence - (Anti)Dekadenz und Regeneration in den iberischen Literaturen. Spanien - Katalonien - Portugal 18951914, Heidelberg: Universitätsverlag Winter, 2015. Josep Murgades

Universitat de Barcelona murgades@ub.edu

En la llengua en què apareix concebut i escrit aquest apreciable estudi se n’hi diu Doktorarbeit. També, potser més sovint, Dissertation. Però sens dubte la denominació que més li escau és l’habitual en moltes llengües romàniques: la de tesi doctoral. És a dir, pel que fa a l’element adjectiu, l’aplicable a tot producte acordat amb els requisits propis del rigor acadèmic: afirmacions raonades, aparat consistent de notes, bibliografia escaient.1 Sobretot, tanmateix, perquè, com indica l’element substantiu, allò de què s’hi tracta és d’una tesi, d’una obra de tesi. Quina és llavors la tesi aquí exposada i fonamentada? Doncs que discurs decadentista i discurs regeneracionista constituirien les dues indestriables cares de la mateixa moneda (ps. 159, 346). Que el concepte de decadència va estructuralment 1.  Per més exigent que sigui, el gènere acadèmic per excel·lència no està tampoc estalvi (ai!) d’errates i de mancances. Trabucament de noms: «Mafany» (per Marfany, p. 50); «Desmoulins» (per Demolins, ps. 48, 58); «George» (per Georges, ps. 90, 96). Passatges citats (simptomàticament els catalans) amb tot d’errors de transcripció (pàssim). Referències bibliogràfiques adduïdes en el cos del text o a peu de plana que no apareixen després consignades a l’aparat bibliogràfic final: ps. 12, 111, 179, 191. I, encara (en el món editorial alemany!), ¿com és possible que obres d’estudi i de consulta com l’aquí ressenyada no vagin proveïdes del pertinent índex, si no ja també temàtic, sí almenys onomàstic? Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 171

9/2/17 14:32


172

Llengua & Literatura, 27, 2017

i semànticament lligat amb el de renovació (ps. 12, 349). Que la millor manera d’entendre la complementarietat de dos pols en principi diametralment oposats és fer-ho ex negativo (ps. 187, 227, 231, 346) —la locució llatina de què se serveix profusament l’autora i que no hauria estat potser de més acompanyar d’una altra de no menys explicativa: a contrario sensu. Una dialèctica d’anàlisi i de comprensió, aquesta (no hi ha possibilitat de renéixer i de refundar sense un previ procés d’anihilament i de destrucció), en què ja s’havien prodigat, en llurs respectius estudis, dos autors oportunament invocats per Lang: Bataille (ps. 90, 96) i Cassirer (ps. 216-217). Als quals cabria afegir, sempre en aprofundiment de semblant línia epistemològica, la consideració que feia el 1973 Georges Haldas (oportunament al·ludida el 1983 en un seu paper sobre Leopardi per Marià Manent) entorn de l’anomenada literatura de la desesperació. (Valgui ara i aquí de reproduir-la, en la seva literalitat, en suport de la tesi de Lang: «L’écriture en elle-même —le fait d’écrire ou de parler— atteste, indépendamment de tout contenu, une énergie de relation. Et, par là-même, exclut le désespoir. Quand bien on ne parlera que de désespoir. Les vrais désespérés, encore une fois, se laissent mourir ou se suicident. Bref, ils opérent dans le silence. Car tout parole, quoi qu’on en dise, est vie. Parler donc d’une “littérature du désespoir” est un non-sens et une tricherie».) Assentat aquest supòsit nuclear, la recerca se centra en allò degudament indicat en el títol, ja de per si prou explícit. Tota ella desplegada al marge de les rigideses canòniques de la Weltliteratur i, no cal dir, de les encara més limitadores dels respectius nacionalismes (p. 39); amb voluntat, doncs, transfronterera (grenzüber­ schreitend, p. 347) i, a més de transnacional, semblantment translacional (p. 12). Cert que, com no podia ser altrament, hi ha les obligades remissions, més o menys per extens, a models narratius francesos (À rebours, ps. 61, 69-73, 81, 159; Le jardin de Bérenice, ps. 130, 154, 284, 293, 327). Però els textos duts monogràficament a revisió són sobretot peninsulars. Això és així perquè són alguns d’aquests els que prou es presten a il·lustrar la tesi adés apuntada. Ja que és en l’endarrerit context ibèric (el País Basc a banda, tant per raons lingüístiques com pròpiament literàries, p. 16) on l’opció decadentista més directament es vincula amb l’opòsit que ha de retraduir-la en modernitat (ps. 23-24, 26, 29, 348); on el seu contrapunt regeneracionista més té de reacció en termes disjuntius entre civilització i barbàrie (p. 187); on més operatiu es mostra el referent d’Europa —i el de França en particular (p. 62)— a fi d’evitar, en el cas de Catalunya com de Portugal, la interposició exercida pel model Espanya (ps. 58, 256). En conseqüència amb tot aquest plantejament, la literatura catalana, tot i serne la llengua l’única de no incardinada en un Estat propi, és tractada amb peu d’igualtat amb la castellana i la lusitana, en la mesura que, culturalment parlant almenys, bé prou és llegut considerar Catalunya com una nació (ps. 16-17). (Per cert que, en el cultural mapping que d’aquesta assumpció es deriva —ps. 40-41—, i a propòsit de les relacions hispano-catalanes, no hauria estat de més Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 172

9/2/17 14:32


Ressenyes

173

prendre aquí en consideració —i sense moure’ns de la perspectiva germànica—, si no l’aportació ja clàssica d’Anton Sieberer: Katalonien gegen Kastilien. Zur innenpolitischen Problematik Spaniens, Viena 1936, sí almenys la de Horst Hina: Kastilien und Katalonien in der Kulturdiskussion 1714-1939, Tubinga, 1978.) En la lectura de diverses obres que fa l’autora dins aquest dinàmic triangle (dynamischen Dreieck, p. 351) constituït també per les cultures ibèriques mal sigui en llurs manifestacions decadentistes finiseculars, ressalten potser l’atenció parada, pel que fa a Portugal, al motiu de la saudade i del saudosismo (ps. 261-269, 273, 326); i, pel que fa a l’Espanya castellana, el resseguiment del motiu —de filiació primigèniament agustiniana— noli foras ire, dut a l’extrem de l’exaltació africanista i, doncs, d’afirmació, sempre ex negativo, és clar, d’Europa (ps. 163, 194 i 191-197). (En aquest últim aspecte, i atesa la importància concedida per l’autora a l’em­ marcament geogràfic i espaial, d’(auto)ubicació —(Selbst)verortung, pàssim—, d’unes tals dinàmiques discursives, hi fóra aquí també aplicable de manera prou rendible la formulació feta per Ortega, a tall de retret típicament regeneracionista, sobre la «tibetanización de España» —en tant que sinònim de refracció decadentista a tot el que fos obertura i receptivitat.) En relació ja amb les lletres catalanes, i a banda l’inevitable referenciament de La Ben Plantada (del 1911, no del 1913 com es llegeix a la p. 291), destaca la focalització, d’una banda, en novel·les com Desil·lusió (1904) i La vida i la mort de Jordi Freginals (1912); d’altra banda, en obres igualment narratives, com el Tresor tret d’una novel·la o un professor d’energia (1909) i El català de la Manxa (1914). Tant la de Massó i Torrents (mai més no editada i possiblement no prou valorada) com la de Pous i Pagès s’ajustarien a l’esquema que Lang anomena Bildungsroman en negatiu (ps. 83 i 159, respectivament). La primera se salda, després del fracàs personal d’un heroi inequívocament decadent, en una translatio redemptionis exultant per al conjunt de la nació (p. 171). (Un testimoni des de la narrativa, aquest, de la dimensió quiliasta del catalanisme, oportunament observada per Ucelay Da Cal —a El imperialismo catalán, 2003, p. 142—, però que Lang, tot i citar-lo, no explota bo i gens en un tal sentit, a diferència del que podria ser-ne mutatis mutandis l’equivalent portuguès, el sebastianismo, sí degudament al·ludit, p. 304.) La segona exemplificaria la capacitat de sobreposar-se del protagonista a unes limitacions pròpies d’antuvi de la condició decadent, gràcies en part també a una contrafigura femenina (la del personatge representat per Alberta, en aquest cas, ps. 95, 99), veritable pendant en positiu de la femme fragile cent per cent decadentista (ps. 98, 100-101, 126, 159). Desil·lusió, a més, és valorada com a text precursor (Vorreitertext, p. 158) del Noucentisme. Vist aquest, en coherència amb la tesi subjacent a tot l’estudi, com a reconversió de la inicial temptació decadentista present durant el Modernisme Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 173

9/2/17 14:32


174

Llengua & Literatura, 27, 2017

en una proposta de superació epifànica (ps. 53, 227-228), en el marc de la qual l’esbombat classicisme, talment un sidral il·lusori (schaumschlägerische Illusion, p. 243), vindria a omplir l’espai buit de la decadència. Com a contrapunt irònic de tota aquesta exaltació regeneracionista amb delit de supremacia cultural es dreçarien llavors la narració de Casellas (ps. 244-247) i la novel·la de Rusiñol (ps. 247-253), en un apunt de lectura que, no per més esbiaixat fins a cert punt, resulta per això menys suggerent i adequat a la tesi aquí desplegada. Semblantment procedeix l’autora amb la interpretació que ens brinda de La Ben Plantada (p. 327-344), de la qual s’afanya a subratllar-ne tot de clarobscurs, sense menystenir-ne la vessant paròdica (p. 338) ni la més a tocar de la farsa (ps. 340, 344), en un exercici de deconstrucció que contribueix a rescatar-la tant de les exegesis encomiàstiques que se n’han fet com de les absolutament denigratòries. (A objectar-hi, tanmateix, el retret de misogínia per la comparança establerta entre la ben plantada i un «mul de sínia», p. 336: l’equiparació no és feta en detriment de la dona sinó —valent-se d’aquesta un cop més a tall de model incontrovertible— amb vista a realçar plàsticament, per mitjà d’un símil detonant, la conveniència que la producció laboral humana —la del pescador Nando, per exemple i per no moure’ns de la mateixa obra— s’ajusti als mateixos ritmes indefallibles que un animal de tir; veg. la glosa que hi fa d’epíleg, de 5-10-1911). Dues reflexions conclusives encara en relació amb tot plegat. La primera, concernent el discurs final de l’autora: per més que processos com el sotmès aquí a vivisecció puguin presentar-se’ns amb trets recurrents, cal parar compte a no forçar certes analogies. «Decadència» llavors i «crisi» ara no hi ha pas raó perquè s’hagin de correspondre simètricament (p. 352). I no perquè persisteixi avui dia la reivindicació nacional catalana és qualificable a dreta llei aquesta com d’«agressiva» (p. 353), ja que, si renouveau hi ha (ibídem), no és tant el provinent de la tal reivindicació com, sobretot i especialment, el de la imposició no cal dir quina. I la segona: davant una enèsima aportació remarcable de la iberística germànica com la present, ¿quants d’estudiosos ibèrics hi ha que, amb independència de l’encaterinament o de la competència que gastin en anglofília i en anglofonia, siguin capaços de llegir, de ponderar i, en definitiva, de treure enriquidor profit del llibre aquest de Stephanie Lang?

Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 174

9/2/17 14:32


Ressenyes

175

Oller, Narcís: Memòries. Història de mos llibres i relacions literàries, edició d’Enric Cassany i Arnau Soler Pejoan; pròleg d’Enric Cassany, Valls: Cossetània Edicions, 2014; «Biblioteca Narcís Oller» 10. Margarida Aritzeta

Universitat Rovira i Virgili, Departament de Filologia Catalana, Tarragona margarida.aritzeta@urv.cat

Aquest volum de Memòries de Narcís Oller aplega les Memòries literàries, que havien estat publicades l’any 1962 pel fill de l’autor, Joan Oller i Rabassa,1 i les Memòries teatrals, que havia publicat el 2001 Enric Gallén.2 Conté un pròleg d’Enric Cassany (ps. 9-22), un índex d’obres citades i un índex onomàstic. El conjunt es llegeix amb una gran amenitat. L’interès d’aquesta edició és múltiple. D’una banda perquè posa a l’abast del lector actual de Narcís Oller uns textos que són fonamentals per a l’estudi crític de la seva obra i per al coneixement del seu context literari i vital i que, en el cas de les Memòries literàries, ja no es trobaven al mercat. D’altra banda, perquè hi afegeix les Memòries teatrals, que l’autor havia escrit com a colofó de les primeres, deixant constància de quines havien estat les seves ocupacions un cop tancada la seva etapa de narrador i novel·lista, i que no s’havien publicat amb el bloc inicial; els editors, doncs, les han restituïdes al lloc que els tocava, donant unitat a la publicació d’aquest material autobiogràfic. I finalment perquè els editors també han restituït el text primigeni d’Oller, que l’edició de 1962 havia alterat i corregit en excés. El text actual no es basa en les edicions anteriors, sinó en els manuscrits originals i, tancades les polèmiques lingüístiques a l’entorn de la reforma fabriana, respecta totalment la llengua de l’autor. Hi fa, això sí, les actualitzacions de puntuació necessàries per a la seva bona comprensió lectora i simplifica al màxim els signes tipogràfics, sobretot en l’edició de les notes, per no fer-ne pesada la presentació. El lector actual, doncs, té a les mans una edició primigènia i completa, sense les interferències degudes als prejudicis de les modes i a la pugna amb les idees estètiques i lingüístiques de les generacions que van conviure amb Narcís Oller i les que el van succeir. Tal com ja saben els estudiosos d’Oller i pot comprovar fàcilment el lector actual, el gruix de les Memòries està format per dues menes de textos: el redactat memorialístic pròpiament dit, que l’autor escriu a manera de cartes que adreça a l’escriptora Víctor Català, d’estil narratiu i evolució cronològica, en què ressegueix la història dels seus llibres. I les notes, presentades en bloc i a continuació d’aquest primer text, que esplaien detalls i anècdotes que haurien tallat el ritme 1.  Narcís Oller: Memòries literàries. Història dels meus llibres, Barcelona: Aedos, 1962. 2.  Narcís Oller: Memòries teatrals (edició a cura d’Enric Gallén), Barcelona: La Magrana, 2001. Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 175

9/2/17 14:32


176

Llengua & Literatura, 27, 2017

del text principal o reprodueixen textualment crítiques i articles publicats, així com correspondència redactada o rebuda amb motiu de la preparació o publicació dels seus llibres o de les traduccions. Són unes notes extenses i prolixes que s’enduen la major part del gruix del volum (330 ps. d’un total de 607) i que evidencien la voluntat objectivadora del text per part de Narcís Oller. El pròleg d’Enric Cassany destaca l’interès i l’actualitat d’aquestes Memòries. Es tracta d’un document, diu, text narratiu i notes, que combina autobiografia, crònica literària i crònica històrica. En aquest document Narcís Oller es construeix i es mostra com a autor i com a personatge utilitzant el mateix mètode objectiu que fa servir en la seva narrativa de ficció, sense introspeccions, de manera que, «com en els personatges de les seves novel·les, l’interior es revela només en fets i actes susceptibles de ser narrats» (p. 14). Amb aquest procediment, diu Cassany, Narcís Oller pretén una «reconstrucció fidel, de testimoni autèntic» (p. 15), que dóna el to a les Memòries i acaba fent-les creïbles i útils al lector que hi busqui un punt de vista objectiu i el retrat d’una època. Oller enceta el seu periple amb els seus inicis literaris i la relació amb el seu cosí i crític Josep Yxart i el també crític Joan Sardà. A partir d’aquí, fa una breu història de cada llibre, «sempre més externa que no pas estètica» (p. 15), i confia el valor de cada obra a la percepció del públic i a l’opinió dels altres, que documenta de manera prolixa a l’apartat de notes. Cassany destaca les paraules d’Oller, que es defineix a si mateix més com un novel·lista que no pas un literat —en el sentit que no fa reflexions estètiques ni pretén erigir-se en intel·lectual—, per fer notar que es tracta d’algú que s’ha proposat anotar el testimoni del seu temps i l’estat de la recepció de les seves obres, i que és el conjunt del que aporta i la manera honesta com ho fa el que converteix en fiable el seu testimoni. I això és important per als lectors i per a la crítica, perquè «tota aproximació a l’obra d’Oller ha hagut de prendre la seva autorepresentació com a punt de partida i, en molts sentits, confrontar-s’hi» (p. 17). Són diversos els punts d’interès i d’amenitat que ens ofereixen aquestes Memòries i que Cassany apunta al seu pròleg. Per una part, ens ofereixen una crònica acolorida i rica del seu temps de plenitud literària, que va de mitjan 70 del segle xix a la primera dècada del segle xx. D’altra part, es beneficien del talent narratiu d’Oller, que ens fa entrar en les situacions que descriu a través de la descripció, dels diàlegs, del domini de la tècnica narrativa, com si expliqués un relat però s’afanyés immediatament a documentar-lo profusament amb dades i textos. D’aquesta manera, les Memòries ens mostren l’estat de l’ús del català literari en el marc espanyol, els problemes de les edicions i de les traduccions. Ens deixen veure el que va intentar la tríada Oller-Yxart-Sardà, en tant que escriptors del seu temps, que es proposen la conquesta de la literatura moderna (p. 17) i que, per tal d’aconseguir-ho, es relacionen amb el bo i millor de les Lletres a Espanya —amb José Maria de Pereda, amb el rus Isaac Pavlovsky, amb Emília Pardo Bazán, amb Galdós, etc. I es presenten a París, al grénier dels Goncourt, es tracten amb Zola. I situen la narrativa catalana en el concert de veus d’Europa, d’igual a igual. Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 176

9/2/17 14:32


Ressenyes

177

Diu Cassany que a les seves Memòries i a la seva obra, Oller es deixa emportar per l’optimisme, que aconsegueix el seu clímax en l’Exposició Universal de 1888, i que després decau, com decau, o més aviat s’estronca, la seva producció. «Fins al 1892 o 1893, o fins a La febre d’or, es podria dir que la novel·lística d’Oller se n’encomana», d’aquest optimisme (p. 18). A partir de la publicació de Pilar Prim, el 1906, Oller queda fora del món literari, que es decanta per uns altres models estètics i «troba refugi en les traduccions i el teatre» (p. 19). És aquest refugi el que ens proporciona una crònica acolorida de l’estat ben trist del teatre català de la segona dècada del segle xx, quan el far de la seva novel·lística ja ha declinat definitivament. Veiem com neixen per a l’espectacle figures com l’actriu Margarida Xirgu. Parla de traduccions, d’assaigs, de representacions, de teatres, de directors i actors. Narcís Oller escrivia aquests textos al llarg dels anys 1911-1916 i n’allargava la vigència fins a 1920. Només les Memòries Teatrals parlen del temps de l’escrip­ tura. L’autor ja és un home dolgut, que se sent marginat pels més joves —primer modernistes i després noucentistes—, que rebutgen el realisme en general i la novel·la en particular. Té consciència, però, de la importància de la seva obra i del bagatge de la seva generació, en què ha destacat amb una singularitat absoluta, a Espanya i a Europa, i construeix aquests textos a manera d’herència. Per això deixa dit que no vol que es publiquin fins després de la seva mort. Algú podria pensar, veient el volum, que té a les mans un text memorialístic i un aparat de notes que es podria estalviar de llegir si volgués. Però no és així de cap manera. Les notes, a part de ser la demostració objectiva d’allò que s’explica, que no és una invenció ni una fantasia de l’autor, poden ser llegides amb la mateixa curiositat i amenitat que el text principal. Perquè en realitat potser no hi ha un text principal i un aparat de notes, sinó dues menes de textos sotmesos a la lectura en què en els primers s’argumenta i es relata, mentre que en els segons es constaten i es proven els motius de l’argumentació. A les notes també hi trobem, i justificades pel fet que es tracta de correspondència o escrits privats, amplificacions de caràcter personal, íntim, però que no pel fet de ser documents privats tenen un menor interès per conèixer el context de l’autor i de l’època, com per exemple les cartes que detallen l’amistat amb l’escriptor Josep Maria de Pereda i els tràngols a què el sotmet la vida; o la relació d’Oller amb el seu cosí Yxart i el també amic íntim, el crític Joan Sardà, i l’escruixidora descripció de com aquest contreu la tuberculosi que l’acabarà portant a la tomba. O com, de resultes de l’interès que li manifesta Pérez Galdós per saber què està passant amb mossèn Cinto Verdaguer, el van a veure i Oller escriu una crònica d’aquesta visita, que inclou postals acolorides d’indrets i situacions, de converses que transcriu fidelment, deixant translluir un fons escabrós que l’autor s’afanya a provar de no jutjar. Hi podem veure una història exacta de la recepció dels seus llibres i el context en què es gesten i es publiquen: els Jocs Florals, les revistes literàries, la Barcelona del seu temps, les seves estades a Valls i a la Cerdanya, el Madrid de la política i de les Lletres, la Barcelona de l’Exposició Universal —explicació que compta Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 177

9/2/17 14:32


178

Llengua & Literatura, 27, 2017

amb un gran nombre de pàgines—, la seva estada a París, etc. A les notes també hi trobem les proves del grau de complicitat que existia amb els escriptors espa­ nyols del seu temps i també les polèmiques que hi mantenia sobre el tema de si perdia el temps o no publicant en una llengua com el català. Enric Cassany fa notar al pròleg que aquestes Memòries configuren un llegat autobiogràfic i memorialístic de gruix, «que només podrem trobar complet si mai s’emprèn l’edició sistemàtica del seu epistolari» (p. 21), del qual ja se n’ha publicat una part. Un material imprescindible, doncs, per conèixer Oller i la història del naixement de la novel·la moderna en català.

Pijoan, Pol i Maragall, Pere: Josep Pijoan. La vida errant d’un català universal, Barcelona: Galerada, 2014. Glòria Casals

Universitat de Barcelona, Departament de Filologia Catalana i Lingüística General gcasals@ub.edu

Pol Pijoan i Pere Maragall han tingut el privilegi, l’encert i la generositat de publicar el que ells modestament anomenen «una síntesi ordenada» (p. 14) de la vida i l’obra de Josep Pijoan. El fet que l’un sigui nebot nét de Pijoan (nét del seu germà gran, Baltasar), i l’altre nét de Joan Maragall i fill de Jordi Maragall i Noble, una de les primeres persones a interessar-se per Pijoan, proporciona una mirada diferent al text. Per a bé i per a mal. El nom i l’obra de Pijoan, l’home i el personatge, han estat sempre presents en el dia a dia dels autors. No és rellevant que n’hagi estat o no referent, però la proximitat de vegades pot posar una pàtina de cortesia, de familiaritat o fins i tot de condescendència que no és en absolut necessària i que, sobretot, no beneficia en res la figura del biografiat. Els autors trien: destaquen unes coses i en minimitzen unes altres. Subjectivitzen la vida de Pijoan, que és la seva obra. És legítim? Sí. Absolutament. La tria converteix el llibre en una hagiografia de Pijoan? Decididament no. I això està bé. El resultat global, però, se’n ressent una mica, d’aquella proximitat. No estic parlant de l’empatia imprescindible a l’hora d’encarar la redacció d’una biografia; estic parlant d’una altra cosa —d’absències, de mig entesos, de no voler allargar-se més del compte, etc.—, que poden destenyir (i prenc el mot de Sagarra parlant de Pijoan, p. 130) el resultat de la ingent feinada. Em refereixo per exemple, al tractament que es fa en el llibre de la guerra civil espanyola (p. 164), o l’enrenou amb la publicació dels «Retalls de vida» als Quaderns de l’Exili (p. 175 i segs.). Enllestir la guerra civil amb l’activisme quàquer de Pijoan i Teresa em sembla una frivolitat. Fins i tot se n’hauria pogut prescindir, d’aquella mitja pàgina. Liquidar les relacions de Pijoan amb l’exili republicà a Mèxic de la manera com es fa em sembla insensat a la vista de la bibliografia de què disposem. Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 178

9/2/17 14:32


Ressenyes

179

Hi ha llibres que s’esperen durant molts anys. De vegades no arriben mai; d’altres vegades sí, i la celebració es fa notar en ressenyes, presentacions, notes de premsa, citacions i referències en la bibliografia especialitzada. Hi ha d’altres llibres que arriben a terme, però que per raons diverses passen discrets perquè no acompleixen del tot les expectatives que havien generat, queden com encallats. Són llibres que han demanat molta feina, molt temps i esforç als autors. Potser se n’esperava molt —el tot—, i ja sabem com és d’impossible arribar al tot quan és tan difícil aconseguir el molt, el poc i el massa! El comentari que ofereixo sobre el llibre té alguna cosa de tancament del cercle, de punt i final. Jo, que gairebé sóc de la mateixa quinta que els autors (ells del 1951, jo del 1954), vaig saber qui era Josep Pijoan de molt petita, gràcies als cinc volums de la Historia del mundo, publicada per Salvat a partir de 1926 i de la qual a casa hi havia (hi ha) una reimpressió revisada del 1955. N’anava llegint els capítols de manera ordenada, com si es tractés d’una novel·la, i m’entretenia mirant una vegada i una altra les magnífiques fotografies i làmines, algunes a pàgina sencera, la majoria en blanc i negre però algunes en color (amb uns daurats que enamoraven). Hi desfilaven els maoris de Nova Zelanda i els mongols tàrtars; el cap d’una tribu africana de nom impronunciable acompanyat de les seves setze esposes!; el ciclotró del Nobel Ernest Lawrence o els frescos de Clemente de Orozco; el document del tractat de rendició del Japó o les primeres autopistes americanes. Una manifestació a Moscou l’any 1938 davant la tomba de Lenin o una vista panoràmica des de l’aire del Nova York de l’any 1940, amb un avió panxut en primer pla totalment desproporcionat. La Historia del mundo de Pijoan em va suposar una matrícula d’honor al meu examen d’ingrés al batxillerat. En aquells anys, per optar a matrícula d’honor, un cop aconseguit l’excel·lent en l’examen ordinari que vaig fer com a estudiant lliure a l’aleshores —i ara— Institut Verdaguer, a la Ciutadella, t’havies de tornar a presentar i respondre de manera oral les preguntes de diferents matèries que feien els membres del tribunal. La fórmula del volum del con, la capital de Finlàndia i el significat del Corpus van ser les tres primeres preguntes. La quarta me la va fer un capellà amb fama de poca-solta: em va preguntar si havia llegit algun llibre. I jo li vaig explicar que havia llegit El rei de les Muntanyes Blaves, Les aventures d’en Massagran, Els fills del capità Delmar al Pol, Mariona Rebull i la Historia del mundo. I que cada setmana llegia el TBO. Es va tocar les ulleres verdes amb la novel·la d’Ignacio Agustí (de fet també m’havia llegit El viudo Rius) i em va fer parlar dels volums de Pijoan. Del Pijoan jove en vaig saber coses per raons acadèmiques molts anys des­ prés. Conservo una llibreta de l’any 1975 amb anotacions sobre els «Retalls de vida» publicats als Quaderns de l’Exili, que llegia a la Biblioteca Figueras, en els quals Pijoan carregava sense embuts contra Cambó i Carner. A la primeria dels anys 80, i ja per raons professionals, Pijoan es va convertir en un imprescindible. On anava Maragall anava Pijoan. En algunes ocasions, però, i no les menys interessants, on anava Pijoan anava també Maragall. Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 179

9/2/17 14:32


180

Llengua & Literatura, 27, 2017

Perquè sempre he tingut Pijoan al costat, en volia més coses, d’aquest llibre. En volia coses que ningú abans m’hagués explicat: es digués Sagarra, Jardí, Pla, Jordi Maragall, Castellanos, Cacho Viu o Baladia. M’hauria agradat un text més ambiciós en el qual els autors no es conformessin a «[intentar] explicar els fets biogràfics més importants» (p. 14). I poso l’èmfasi en el modal i en l’adverbi. M’hauria agradat una biografia si no definitiva perquè ja sabem que mai no ho poden ser, sí més completa, sense fissures ni absències. Que fos un puntal on no hi trobéssim a faltar gairebé res. Tinc presents la biografia que Leon Edel va fer de Henry James (1953-1972), o la que Jean-Claude i Colette Rabaté (2009) van dedicar a Unamuno. Hauran de passar molts i molts anys abans que aquestes biografies es facin velles i requereixin l’atenció de nous biògrafs. Com marquen les lleis de la biografia, Josep Pijoan. La vida errant d’un català universal té la cronologia com a eix vertebrador de les seves dues primeres parts: «Les anyades catalanes» i «L’exili definitiu», ben equilibrades ambdues pel que fa a nombre de pàgines i notes a peu de pàgina, però una mica descompensades des del punt de vista dels continguts. La primera part abraça els anys 1879-1913 i és la que presenta de manera molt sintetitzada informació ja coneguda pel lector especialitzat i, en canvi, poc o gens explicitada per al públic en general al qual diuen adreçar-se els autors (p. 14). Davant d’una personalitat tan activa, diversa i complexa com la de Pijoan s’agraeix la voluntat d’ordenar els fets i els documents tot i alguns encavalcaments temporals difícils de salvar. Amb tot el que els autors saben i expliquen de Pijoan haurien pogut buscar epígrafs alternatius i amb més ganxo. L’hermenèutica no mossega. Així les coses, aquests primers anys queden repartits en els següents apartats: «1879-1906. Els anys de formació», «Verdaguer i Gaudí», «La lluita per la cultura», «L’afer Teresa Mestre», «L’Escuela Española en Roma» i «Causes de l’allunyament de Catalunya». La segona part comença amb l’anada de Pijoan al Canadà el 1913 i acaba amb la seva mort a Lausana el 1963. És la part més nova, la que de fet pot justificar l’edició del llibre pels documents inèdits amb què treballen els autors. També ara la cotilla cronològica s’imposa darrere dels epígrafs descriptius però gens atractius de les diferents seccions: «Josep Pijoan al Canadà», «Pijoan a Los Angeles», «Estada a Barcelona i Madrid. La Summa Artis. The University of Chicago», «La República. Intents de reincorporació», «El quaquerisme de Josep Pijoan i Teresa Mestre. Els anys de la Guerra Civil i la postguerra», «El final de la docència universitària. La redacció de la Historia universal de la literatura. La Outline History of Art. Els Retalls de Vida als Quaderns de l’Exili» i «El retorn a Europa. Mort de Teresa. Els últims anys». Un dels aspectes més remarcables del llibre és el protagonisme que els autors donen tant a la veu pública com a la privada de Pijoan, sigui a través d’articles a la premsa, discursos o conferències; pròlegs, textos literaris i assagístics; correspondència i altres papers personals. Mèrit afegit i especial és que han treballat amb material d’aquí, d’Europa i d’Amèrica, amb la qual cosa les diferents cares del no només errant, sinó polièdric Pijoan s’han pogut omplir de contingut i de sentit. Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 180

9/2/17 14:32


Ressenyes

181

Les cartes han estat una de les fonts documentals més importants en l’elaboració de la biografia. Ja en coneixíem moltes, és veritat (Maragall, Casellas, José Castillejo, etc.), però moltes d’altres no (Teresa Mestre, el crític i historiador de l’art Bernard Berenson, el mecenes Gregorio del Amo i el seu fill Jaime, el pintor Richard Florsheim, el milionari fundador de la Hispanic Society of America Archer Huntington, etc.). Pol Pijoan i Pere Maragall no en publiquen les cartes senceres (no tenen per què fer-ho): les han buscat, llegit, n’han extret els fragments que més els convenien per al seu propòsit i les han fet dialogar amb altres documents. Els autors han tingut també accés a documents biogràfics sobre Pijoan fins ara inèdits: una semblança de Michel Pijoan, el primer fill de Pijoan i Teresa Mestre, interessant per als anys al Canadà i els Estats Units, i uns Apunts biogràfics de Josep Pijoan, de Jordi Maragall i Noble, que els autors ofereixen sencers (gairebé 80 pàgines) als «Annexos», la tercera part del llibre. Tot i que alguns fragments d’aquests apunts Jordi Maragall ja els havia publicat com a articles i conferències, poder llegir-los sencers no només suposa un plaer, sinó la possibilitat de comprovar i d’agrair la capacitat crítica i interpretativa de Jordi Maragall respecte del seu pare, els seus amics i la seva època. Una col·lecció interessant i variada de fotografies i il·lustracions, el poema «Testament», datat el març del 1962 a Gryon-sur-Bex, l’acta de la sessió plenària extraordinària de l’IEC del 3 de juliol del 1963 en la qual el Dr. Rubió va recordar el company traspassat, una bibliografia actualitzada i ben ordenada, i un utilíssim índex de noms completen aquesta biografia tan esperada.

Carner, Josep: La paraula en el vent, introducció, edició crítica i notes de Jaume Coll, Barcelona: Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, 2015. Josep Camps Arbós

Universitat Oberta de Catalunya, Estudis d’Arts i Humanitats jcampsar@uoc.edu

El 2014 va celebrar-se el centenari de La paraula en el vent, que ha esdevingut, conjuntament amb Auques i ventalls, publicat el mateix any, un dels reculls paradigmàtics del seu autor, Josep Carner. Una manera de commemorar l’efemèride ha estat una nova edició del llibre. Ara bé, no ens trobem davant d’una reproducció, posada al dia, sinó d’una operació ben distinta i, alhora, complexa. El nom de qui l’ha duta a terme, Jaume Coll, és, d’entrada, un aval ja que es tracta del màxim especialista en la no sempre fàcil tasca d’editar l’obra poètica carneriana: ha estat curador, per esmentar només alguns títols, de Nabí (1998), Arbres (2004), L’oreig entre les canyes (2006), i de la seva peça mestra, Poesia (1992). Dividida en tres volums, de l’edició que ressenyem, se n’ha fet un tiratge limitat a tres-cents exemplars. Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 181

9/2/17 14:32


182

Llengua & Literatura, 27, 2017

El volum primer reprodueix el facsímil de la primera edició de La paraula en el vent. Es tracta, tanmateix, d’un exemplar d’autor, que és el que Carner va fer servir per a revisar els textos que va incloure a La inútil ofrena (1924), una antologia de la seva poesia de temàtica amorosa. Resseguir les pàgines del facsímil permet veure al lector les composicions que no hi va incorporar mentre que a les que sí que ho van ser, hi podem detectar les esmenes introduïdes. El volum segon és la proposta d’edició que efectua Coll dels seixanta-cinc poemes de què consta La paraula en el vent, acomboiada d’una documentada introducció. D’antuvi, s’hi traça un recorregut —des d’una sòlida recerca hemerogràfica— que ens presenta l’aprenentatge poètic de Carner, bastit al voltant dels 845 poemes inventariats abans de la publicació del recull que comentem. Un bagatge que li va permetre experimentar amb els gèneres poètics, la mètrica o el lèxic. Altrament, Coll ens evidencia l’escassa simpatia que sentia el poeta envers Eugeni d’Ors i les propostes ideològiques que aquest llançava des de La Veu de Catalunya: «Llegir La paraula en el vent com un llibre noucentista, proper a l’estètica orsiana de l’arbitrarietat, és fer-ne una lectura reduccionista» (p. 26). Per tant, l’estudiós rebat el discurs crític tradicional sobre el poemari i, en conseqüència, se li fa difícil qualificar-lo de noucentista perquè «no respon a cap estètica local, respon a l’estètica personal de l’autor i a la seva trajectòria artística, i això ja és molt per a un llibre de poemes» (p. 27). Amb tot detall Coll reconstrueix la història externa de La paraula en el vent. D’aquesta manera, ens assabentem del motiu que origina el recull, que ja havia donat a conèixer Joan Alegret, i que es completa amb noves dades extretes de l’epistolari entre Carner i Maria Antònia Salvà: l’enamorament del poeta el 1913 per una noia de Canet, Anna Domènech. Es tractaria, però, del cant a un amor frustrat perquè la jove es va plegar a la voluntat paterna, que no va permetre que es casés amb el futur «Príncep dels poetes» en considerar-lo poc digne de la seva filla. Fixada la premissa biogràfica, Coll va assenyalant els poemes que relacionen l’enamorament a partir de les primeres versions publicades a la secció «Rims de l’hora» de La Veu de Catalunya; de fet, Carner anava traslladant els alts i baixos de la seva relació amorosa al terreny poètic, com fa evident la relació que s’aporta dels «Rims» incorporats a La paraula en el vent, tot i que també hi ha textos que procedeixen de revistes i certàmens poètics. Amb bon criteri, l’estudiós afirma que bona part dels poemes amorosos del llibre es relacionen amb la biografia del poeta malgrat advertir que «Carner no és un poeta per ser llegit des de la biografia» (p. 35). Per aquest motiu l’autor evita que l’aplec esdevingui un dietari sentimental tot donant un ordre distint als poemes apareguts a «Rims de l’hora» al mateix temps que n’inclou d’altres que no tenen res a veure amb la història que s’hi explica. En definitiva, no s’ha de llegir el llibre només en clau autobiogràfica: «Els poemes continguts a La paraula no són un exercici d’introspecció catàrtica d’un jo poètic desenganyat (autèntic o no) que malda per explicar i superar la seva experiència amorosa, ni s’han de llegir, del primer a l’últim, tractant d’anarhi resseguint l’argument o el fil narratiu d’una determinada “història planyívola Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 182

9/2/17 14:32


Ressenyes

183

d’amor”» (p. 52). Això no vol dir que el poemari no presenti una ordenació, que hi és, i que no és altra que el cicle de les estacions de l’any i els temes que s’hi relacionen (el pas del temps i de l’amor) amb l’excepció dels poemes que l’obren i el tanquen, que funcionen a la manera de proemi i epíleg. Breu: no ens trobem davant d’una ordenació minuciosa i travada —un poema no s’ha de relacionar necessàriament amb el següent— i si bé n’hi ha que fan referència a la història d’amor, n’hi ha també un bon nombre que poc o gens hi tenen a veure. Com hem assenyalat, Carner va sotmetre La paraula en el vent a una dràstica reescriptura: cinquanta-un poemes van passar a La inútil ofrena i només trentatres a Poesia (1957). Per a Coll, la tasca presenta tres processos creatius distints que, seguint la terminologia proposada per Joan Ramon Veny («La revisió de la pròpia obra en els escriptors contemporanis», Estudis Romànics XXVI, ps. 155181), serien els següents: la revisió, que abraça els poemes més breus, una desena, on les modificacions són escasses; la reelaboració, el més nombrós, que afecta una vintena llarga de textos —sobretot sonets— en què ja hi ha versos íntegrament canviats; i, per últim, la reelaboració, la mitja dotzena restant, en què els canvis operats esdevenen profunds (de «Romanç de la lluna clara» només es van conservar intactes vuit dels cent setanta versos de què constava el 1914). Nogensmenys, en el pròleg Coll descriu els testimonis de què se serveix per a realitzar l’edició: La paraula en el vent, La inútil ofrena i Poesia (d’aquest títol també ho fa dels mecanoscrits previs a la publicació). L’estudiós defineix la seva proposta d’edició com a «crítica, sincrònica i genètica, i una edició evolutiva dels seixanta-cinc títols de PaV: es dóna compte de tota la tradició coneguda dels poemes que integren el llibre centenari. S’estableix el text i es registren les variants de testimonis anteriors» (p. 84). És justament això perquè dóna notícia de les versions dels poemes aparegudes entre 1908 i 1914, de la revisió efectuada el 1950 del text de 1914 amb la finalitat de preparar Poesia i dels escassos poemes que passen a altres llibres, Sons de lira i flabiol (1927) i Arbres (1953), abans d’arribar al darrer estadi. Quant a l’edició de La paraula en el vent, a la pàgina de l’esquerra es reprodueix el text publicat el 1914 mentre que a la de la dreta es donen les versions finals d’aquests poemes: disset segons la versió de La inútil ofrena i trenta-nou amb una d’ulterior en ser recuperats per a Poesia. La disposició permet llegir, per separat, el llibre sencer de La paraula en el vent i després els poemes solts de La inútil ofrena i Poesia. O bé llegir en paral·lel les dues formes, tot comparant-les. Pel que fa a l’aparat crític, hi trobem els testimonis que constitueixen la tradició del poema mentre que l’anotació inclou un estudi mètric i versificatori, les fonts, els dedicataris i una glossa. Fixem-nos, a manera de colofó del que comentem, en la minuciosa proposta d’anàlisi que fa Coll de «L’elegia d’una rosa»: la mètrica (dotze versos dividits en tres quartets encadenats de versos enneasíl·labs en les dues versions acarades), els testimonis anteriors i posteriors (des de la seva aparició a la secció «Rims de l’hora», a La Veu de Catalunya el 5-12-1913, fins a la versió definitiva a Poesia), el destinatari (Alexandre Plana, de qui s’explana en la seva tasca com a crític cultural a El Poble Català, la valoració de la poesia Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 183

9/2/17 14:32


184

Llengua & Literatura, 27, 2017

carneriana a l’Antologia de poetes catalans moderns, o la dedicatòria a Carner en dos dels poemes que formen part del seu primer recull, Sol en el llindar) i l’anotació (el tema, la mort de la rosa podria significar la fi de l’amor, i el comentari de versos concrets que puguin presentar dificultats). Finalment, el volum incorpora els gairebé obligats i útils «Índex de títols» i «Índex de primers versos». El tercer volum porta el títol de Paraula en prosa i complementa els dos anteriors en tant que es tracta d’un aplec de textos relacionats, en major o menor grau, amb La paraula en el vent. La primera part ens mostra la recepció del poemari per part de la crítica coetània (articles de Carles Riba, Francesc Pujols, Alexandre Plana i Lluís Valeri, que evidencien la minsa rebuda que va tenir). La segona és una tria d’assaigs en què Carner reflexiona sobre el pes de la tradició (hi tracta qüestions d’història de la literatura com en el conegut «De l’acció dels poetes a Catalunya», un balanç de la poesia de la Renaixença ençà), el repte de traduir (on defensa la necessitat de fixar un cànon universal a través de les traduccions que han d’arribar a ser familiars al lector), la revisió de la pròpia obra (que aplega els pròlegs a La inútil ofrena i Llunyania), els motius i els exemples del que fou el seu gènere poètic predilecte («Nobleza del soneto») i la teoria de la creació (amb textos tan interessants com «La dignitat literària», en què formula el 1913 els principis teòrics i estètics que guiaran la seva carrera literària, al costat d’altres a bastament coneguts pels lectors com «Teoria de l’ham poètic» o «Virtut d’una paraula»). El volum es clou amb la reproducció de dues pintures relacionades amb La paraula en el vent: la primera, La dona disputada de Paolo Veronese, que esdevé la gènesi del poema «Infidelitat»; la segona, La lutte de Jacob avec l’ange d’Eugène Delacroix, ja que en el pròleg —i en escrits carnerians anteriors— se cita l’episodi bíblic que il·lustra el pintor francès com a imatge del combat per a la creació poètica. Per acabar, només ens resta felicitar els responsables d’aquesta magnífica edició de La paraula en el vent, de Josep Carner, per l’oportunitat d’haver posat novament a l’abast dels lectors actuals —i amb un text que, ara per ara, podríem qualificar de definitiu— un llibre ja clàssic i que va inserir, tal com resa el subtítol del lúcid assaig de Jordi Marrugat Josep Carner 1914 (2015), «la poesia catalana al centre de la modernitat europea». Un agraïment que cal fer extensiu a Jaume Coll per haver realitzat, amb el rigor i la solidesa amb què sempre ens té acostumats, una empresa d’aquesta envergadura.

Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 184

9/2/17 14:32


Ressenyes

185

Marrugat, Jordi: Josep Carner 1914. La poesia catalana al centre de la modernitat europea, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2015. Enric Blanco Piñol

Universitat de Barcelona enricblanco@ub.edu

Hi ha uns mots de Carles Riba que s’han citat sovint en l’establiment de replans i meridians de la història de la literatura catalana. Deia en un text del 1953: «¿Qui farà l’estudi documentat, fonamental, del que ha canviat en la lírica catalana a partir de La paraula en el vent?». Com és sabut, el juny del 1914 Josep Carner va publicar La paraula en el vent. Aquell mateix any, pel gener, havia aparegut Auques i ventalls, un altre recull important en la trajectòria del poeta. Doncs bé: la fita del 1914, que figura en molts llibres d’història literària catalana, efectivament, com un «canvi», Jordi Marrugat l’ha repensada en el seu darrer llibre: Josep Carner 1914. La poesia catalana al centre de la modernitat europea (2015; Publicacions de l’Abadia de Montserrat). El que Marrugat s’hi proposa és el que avança el títol: raonar que el 1914 és clau no només per a la literatura catalana; que és una data central en la construcció de la poètica postsimbolista europea que començava a germinar —i d’aquí, doncs, que la literatura catalana, amb Carner com a punt de referència en aquests anys, sigui al centre de la modernitat al·ludida. En el primer capítol es caracteritza la poètica del postsimbolisme. Es fa en sis punts, més operatius que concrets: la poesia postsimbolista és impersonal i col·lectiva; és forma amb sentit; és una actualització viva de la tradició; s’entén com a mitjà de coneixement; és una formulació d’una experiència vital i se suporta sobre una cosmogonia basada en l’ordre, l’harmonia i la unitat. D’acord amb aquests punts, Marrugat defensa que l’obra carneriana del 1914 és pionera a oferir fruits en la línia d’una poètica —més tard hegemònica, filla revoltada del simbolisme— que la historiografia literària pot qualificar, potencialment, com a postsimbolista. O, dit d’una altra manera: és homologable al que més tard o més d’hora escriurien Eliot, Valéry, Ungaretti o Guillén. La precocitat «postsimbolista» de Carner el mena a ser modern entre els moderns. Això, a la ratlla del 1914, vol dir una «reacció» contra el simbolisme i el decadentisme, que ja fan crisi —aspecte tractat en el segon capítol de l’estudi. Les propostes dels dos llibres analitzats, amb tot, ja s’havien assajat, encara sense tanta unitat i coherència, en els volums anteriors: Verger de les galanies (1911) i Les monjoies (1912). I encara, i sobretot, prenen forma madura en la pedrera principal d’on provenen la immensa majoria dels poemes d’Auques i ventalls i La paraula en el vent: la secció poètica que Carner tenia a La Veu de Catalunya des de l’agost del 1911: «Rims de l’hora» —a la qual Marrugat dedica el tercer capítol. En aquest capítol es caracteritza la poesia de la secció com a sovint feta a partir de matèria contingent, pròpia d’un món fonamentalment relativista —i, per tant, no sempre pròpiament «literària», però plenament moderna. És una poesia Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 185

9/2/17 14:32


186

Llengua & Literatura, 27, 2017

que segons Marrugat accepta el món del qual emana, sense la tensió típica del simbolisme entre el que és ideal i el que és real. Paral·lelament hi ha, també, esclar, la poesia més lírica, amb dues orientacions bàsiques: d’una banda, la veta dels romàntics anglesos i irlandesos; de l’altra, la de la lírica italiana —el Dant i Petrarca, fonamentalment—, que Carner aboca als «Rims» en nombroses traduccions. Marrugat fa un estudi global dels dos llibres i de molts dels poemes del 1914 en els capítols quart i cinquè. Al costat dels textos poètics en posa de teòrics del Carner d’aquests anys —bàsicament, «La dignitat literaria» i «L’exit i l’immor­ta­ litat»—, amb la voluntat de desxifrar-ne la poètica. Seguint aquesta intenció hermenèutica, potser més marcada a propòsit de La paraula en el vent, l’autor de l’estudi identifica dos possibles sentits del títol del poemari: aquesta paraula alliberada al vent al·ludeix a una realitat que no perdura —«la lletra mor abans no té sentit», diu a «Els somnis»—; i, justament, també a tot el contrari —i d’aquí la paradoxa, tan moderna, esmentada en el títol del quart capítol. La tasca del poeta, en la modernitat, té precisament a veure amb això darrer: «formular lingüísticament la pròpia experiència» (p. 123) per tal que la mateixa llengua sigui l’ins­ trument de les generacions futures per comprendre el món i verbalitzar la seva, d’experiència. O, en altres paraules, com es diu més endavant, La paraula en el vent «ofereix un coneixement mòbil de la realitat mòbil» (p. 147). El jo de La paraula en el vent parla des de temporalitats diverses i com a «personatge coherent» (p. 130) però no unificat, amb la dialèctica entre experiència i record de fons —experiència i record nascuts de l’Amor com a categoria universal. Així entesa, la modernitat amorosa no segueix un progrés lineal; per això mateix el pròleg de La paraula en el vent pot invocar els antics grecs i Petrarca —i fins i tot Maragall i Ors—; Carner hi interactua dinàmicament i actualitza les tradicions que representen —cosa que l’autor de l’estudi associa íntimament amb el postsimbolisme. És en aquest sentit que el terme «classicisme carnerià» (p. 79) —el professor Pietro Cataldi, també pensant en Carner, parla de «classicisme modern»— és operatiu —i no pas en d’altres, més banals, que sovint se li han volgut penjar al poeta. A «Vora la mar és nada», per exemple, Marrugat hi veu una actualització del mite de Venus. Ara bé: la recuperació del mite, diu, no es fa mitjançant una invocació més o menys convencional, sinó que s’aconsegueix a còpia d’apel·lar a una retòrica senzilla, de gust popular. Marrugat defensa que Auques i ventalls tanca un cicle de la poesia catalana i La paraula en el vent n’obre un altre, precisament perquè aquest darrer llibre és, ja, «plenament postsimbolista» (p. 107). Per a l’autor, entre altres coses, que ho sigui ho fa que Carner negui la possibilitat d’identificar el poema amb la biografia del poeta, i que proposi tota una nova aproximació a la tradició, ambdues coses explicitades en el pròleg de La paraula en el vent, «En el llindar». La defensa de la poesia lírica que s’hi fa du associada la idea de formalització d’una experiència amorosa, la famosa «història planyívola d’amor». En aquest sentit, el recurs de la «mimesi dramàtica» permet a Carner d’adoptar veus molt diverses, de ser «home entre els homes» —com li agradava dir a Riba i com repeteix Marrugat. Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 186

9/2/17 14:32


Ressenyes

187

Hi recorre tant a Auques i ventalls com a La paraula en el vent. El jo poètic del primer recull —analitzat atentament en el penúltim capítol— ja no és el flâneur de Baudelaire, un jo singular i irrenunciable; és, en canvi, un «badoc, innocent i bonhomiós» (p. 160) enmig de la ciutat moderna, que adopta la personalitat de la col·lectivitat. (Així, segons Marrugat, «La bella dama» és la negació d’«À une passante».) Tan rellevant com l’esmentat pròleg de La paraula en el vent és el d’Auques i ventalls, en el qual Carner es refereix als poemes com a «flors de paper diarístic». Ara bé, cal que els tals poemes siguin fruit d’un «ofici»; que siguin, més enllà del pretext que els hagi motivat, obra perdurable. Tot seguit el poeta es refereix a «un insistent civilisme», cosa que al·ludeix, diu Marrugat, al valor col·lectiu de la poesia. En aquest sentit, l’estudi relaciona el badoc-poeta, al qual ja ens hem referit, amb la societat en què es fon —que és, en tant que moderna, relativista, canviant. La seva columna vertebral, en la pràctica literària de Carner, només pot ser la poesia i la llengua catalana. En aquest context, la funció del poeta ha de ser revelar, prèvia observació, «la identitat col·lectiva dels seus habitants» (p. 179). Per cloure el llibre, Marrugat esbossa l’obra carneriana post-1914. La idea és clara: un cop encaminat en el postsimbolisme, Carner no se’n va desviar mai (p. 198). Així, Bella terra, bella gent (1918), L’oreig entre les canyes (1920), El cor quiet (1925), etc., són, diu l’autor, continuadors del que comença en els «Rims de l’hora». En les pàgines finals hi ha, esclar, la bibliografia i un índex onomàstic. El llibre de Marrugat, doncs, proposa una lectura ambiciosa, panoràmica, que no s’estila gaire en la crítica literària catalana. Si li haguéssim de fer alguna observació —fonamentalment en l’àmbit de les respostes concretes als plantejaments generals— podríem no acabar d’estar d’acord amb certes afirmacions seves tal volta massa taxatives o mecanicistes. Així, per exemple, a propòsit de les petges del catolicisme de Carner (p. 91), i davant per davant del que s’hi diu a propòsit de Torras i Bages (ps. 70-74, sobretot), s’hi pot posar l’opinió que tenia Mn. Costa i Llobera d’alguns poemes de Carner, que als seus ulls fregaven el sacrilegi. (I que consti que no insinuo que fos un menjacapellans; tampoc, però, que els seus textos pudin a sagristia.) O podríem no compartir que La paraula en el vent «és la prova de l’èxit del moviment noucentista» (p. 109; també p. 140). O pensar que dir que Carner «no va voler-lo convertir [Auques i ventalls] en una obra plenament postsimbolista» (p. 107) és una anacronia, que, espigolada d’ací i d’allà (p. 90; també, p. 161, ps. 167-168 o p. 198), pot fer pensar al lector que l’etiqueta —el postsimbolisme; etiqueta, d’altra banda, un xic vaga— va abans que els textos. (I ara podríem fer un excurs i dir que les etiquetes no haurien de ser una finalitat per elles mateixes; que haurien de servir per embastar, no per cosir.) Pel cantó formal, en la introducció (p. 6), Marrugat adverteix que «corregeix» ortogràficament, quan cal, els textos de Carner —i els títols: Llibre dels Poetas (1904) esdevé Llibre dels poetes, sense la majúscula que l’autor sempre hi va mantenir. Aquesta opció, d’altra banda legítima, presenta algunes incoherències en l’aplicació. Hi ha, per exemple, algun accent vacil·lant (p. 39, p. 48, p. 51, p. 58; cf., Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 187

9/2/17 14:32


188

Llengua & Literatura, 27, 2017

però, p. 133); una conjunció copulativa y (p. 47); alguns mots aglutinats (p. 56, p. 79); alguna coma que cau o que no és a lloc (p. 68, p. 82, ps. 113, 114); un error que canvia el sentit del vers (p. 99: fes-lo esdevé fes-los); algun mot que, contravenint el criteri general, no s’ajusta a l’ortografia actual (p. 98); canvis no només en l’ortografia sinó també en la morfologia (un hòmens perd la n (p. 40); les [...] costums passa a els costums, i devers, a deures (p. 103); heus-el esdevé heu-vos-el (p. 104). Hi ha un cas en què no s’indica que la forma del text reproduït no és la que va aparèixer als «Rims de l’hora» —d’on es referencia— sinó la de La paraula en el vent (p. 119). (No hauria estat sobrer, per cert, que Marrugat hagués explicitat en quina edició del diari —matí o vespre— van aparèixer els textos esmentats o reproduïts, i en quina pàgina. A banda que a la p. 68 hi ha un error: el «rim» va aparèixer en l’edició matutina de l’1-1-1913, p. 3, i en la vespertina del 2-1-1913, p. 2, de La Veu, però no pas el 15-1.) És de celebrar l’entusiasme de Marrugat pels llibres carnerians del 1914, i li hem de donar la raó quan denuncia la «hipertròfia del simbòlic» (p. 6) en el sistema literari català. Ara bé, a banda de la combativa defensa el juliol del 2014 de la seva tesi —primera forma del llibre—, vindicada en el pròleg, encara hauríem de recordar que, tot i que no gaires, hi ha hagut altres iniciatives relacionades amb l’efemèride: articles a la premsa; dues conferències (l’abril del 2014) a la Fundació Masó dedicades a Auques i ventalls; dues jornades acadèmiques a la UB (maig i octubre del 2015, disset ponents)... I que, si bé és cert que la darrera edició d’Auques i ventalls és la del 1977 a cura de Joan Ferraté —amb el text de l’edició del 1935, però, i amb successives reimpressions—, de La paraula en el vent —tot plegat ve a tomb de «ni tan sols es van reeditar els dos poemaris en qüestió», p. 6— n’hi ha dues edicions vives al mercat, a cura de Jaume Coll. L’una, del 1998, en una col·lecció divulgativa; l’altra, la commemorativa del centenari, en tres volums, apareguda uns mesos abans que el llibre de Marrugat. En definitiva, la lectura de Carner a la llum de la modernitat que proposa l’estudi, que el fa «iniciador de tota una poètica» (p. 31), és una aportació molt estimulant. Té les «bondats» d’aquest tipus d’operacions —i en això no punxa—: l’homologa amb autors de molta més projecció universal (Eliot, Valéry, Rilke, etc.), reivindica la prematura «perspicàcia» cultural de Carner, etc. Ara bé, la modernitat, tal com s’entén en l’estudi, pot plantejar algun dubte en el lector. Com ara: ¿fins a quin punt la modernitat és un valor estrictament literari? (Tot el que és modern deixa de ser-ho en algun moment.) ¿El Carner del 1957 que publica Poesia «ja» no és modern? (¿És, diguem-ne, doncs, un Carner «manierista», el de Poesia?) ¿Qui són els altres moderns, cap al 1914? (Penso en Alcools, d’Apollinaire, per exemple, publicat el mateix any, d’una modernitat tota altra.) Sigui com sigui, i dissensions a banda —unes dissensions, bàsicament, producte d’algunes rotunditats de l’estudi i d’algunes imprecisions—, Josep Carner 1914. La poesia catalana al centre de la modernitat europea és un llibre ambiciós, que desbrossa. De lectura recomanable, doncs.

Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 188

9/2/17 14:32


Ressenyes

189

Salvat, Ricard: Diaris (1962-1968), Barcelona: Edicions de la Universitat de Barcelona, 2015; «Biblioteca universitària». Gerard Guerra i Ribó

Universitat Autònoma de Barcelona, Departament de Filologia Catalana. gerardguerra@gmail.com

Deia Michel de Montaigne, el pare de l’assaig i, d’alguna forma, l’iniciador del que actualment es coneix com a «literatura del jo», que la utilitat de viure no depèn tant de la durada de l’existència sinó sobretot de l’ús que se’n fa. D’aquesta afirmació es dedueix que una vida útil seria aquella que ha estat ben aprofitada. I això és, justament, allò que el lector pot deduir un cop llegit aquest primer volum dels diaris de Ricard Salvat (1934-2009). D’ençà de la seva mort, hem vist com s’iniciava un procés de recuperació de l’obra del director tortosí, tant la literària, amb la reedició a cura de Meteora de la novel·la Animals destructors de lleis l’any 2009, com amb Una mirada al teatre modern i contemporani, publicat el 2010 per l’Institut del Teatre, una reedició dels dos volums de Teatre contemporani del 1966 del segell Edicions 62. I ara cal afegir-hi el primer dels deu volums dels seus diaris personals, inèdits fins a dia d’avui. Amb Edicions de la Universitat de Barcelona, la seva filla Eulàlia Salvat i Golobardes s’ha encarregat d’enllestir l’edició i la fixació final del present text, una tasca que el mateix Salvat havia encetat uns mesos abans de la seva defunció. El resultat és fabulós: en les més de cinc-centes pàgines d’aquesta primera entrega, que abraça des del 16 de gener de 1962 fins al 30 de desembre de 1968, el lector trobarà tota una pila de referències culturals que permeten de fer-se una idea de la complexa personalitat d’un jove Ricard Salvat al voltant de la trentena que malda per guanyar-se progressivament un prestigi en els cenacles teatrals del país. Salvat té molt clar que vol esdevenir un dels directors d’escena més importants del moment i procura d’aconseguir-ho de totes totes. A través de les pàgines del diari el veiem participant activament, amb Maria Aurèlia Capmany, a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual (EADAG), ubicada a la cúpula del cinema Coliseum de Barcelona. Diverses entrades dels primers anys comenten els assaigs o les representacions, sempre amb un sentit crític molt esmolat. Ara bé, resulta significatiu de comprovar que a partir d’un cert moment deixa de parlar-ne i analitza, només, els espectacles de la Companyia Adrià Gual, que va ser un clar intent de professionalització que, com demostra el mateix Salvat, va fracassar estrepitosament durant la seva estada al Romea la temporada 1967-1968 (p. 446). De fet, llegint les pàgines del diari hom s’adona que, fet i fet, Salvat és un home ple de dubtes. Malgrat que aleshores ja s’havia singularitzat com el director brechtià del moment (ell mateix ho reconeix a la pàgina 366), en bona part gràcies a les seves estades a Alemanya (el curs 1956-1957 a Heidelberg, a partir d’aleshores i fins al 1962 amb visites regulars a Berlin), on havia pogut veure un fotimer d’espectacles ben diferents dels de les nostres contrades, tant en els models actorals com també Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 189

9/2/17 14:32


190

Llengua & Literatura, 27, 2017

de direcció, l’any 1964 el jove Salvat encara dubta de la «fonamentació esteticofilosòfica de la teoria de la Verfremdung» (p. 292). Alhora, veiem que la relació amb Piscator, de qui a vegades se l’ha considerat deixeble, és inexistent, atès que la trobada amb el director alemany és totalment puntual, un migdia a Frankfurt, i no hi manté una relació continuada, segons es dedueix d’aquest primer volum dels diaris (p. 275). Els seus dubtes, però, no se circumscriuen només a l’àmbit del teatre èpic, sinó que també manifesta clarament que Una vella, coneguda olor de Josep Maria Benet i Jornet «no és gaire sòlida, no té cap mena d’ambició», malgrat que pronostica que serà un autor de teatre (p. 319), o dóna per fet que el públic no és capaç de comprendre Primera història d’Esther (p. 79). La relació amb Espriu és intensa i constant: hi manté una amistat sincera que perdura amb els anys i que es ressegueix també gràcies a les cartes, d’una civilitat, sinceritat i bellesa retòrica excel·lents. És, per exemple, Espriu qui l’ajuda a reconèixer i valorar la tradició dramàtica catalana (p. 308) o qui li permet de muntar les seves obres. Ara bé, el mateix Salvat s’encarregarà de valorar de forma molt crítica la seva obra, tot considerant que és la d’un escriptor mancat de geni creador (p. 385), o directament que «l’Espriu es passa de llest» amb l’Antígona, una obra que a Salvat no li interessa gaire (p. 328). De fet, la duresa d’algunes reflexions a propòsit del sinerenc queda clara quan afirma que ha arribat a la maduresa i, com que ja no té res a dir, opta per a la reclusió, en una mena de suïcidi simbòlic (p. 386), o bé a propòsit de l’autoria dels espectacles, sobre els quals Salvat no dubta en donar per evident que ell n’és «l’autor total» (p. 386). En un altre ordre de coses, també expressa les seves impressions sobre el primer Harold Pinter, tot considerant-lo del «vessant anglès del teatre de l’absurd» i assumint que «al principi l’obra no m’interessava gaire, potser perquè el teatre de l’absurd, els últims espetecs del teatre il·lusionista, no em diuen gaire res, però a mesura que m’anava endinsant en el text hi vaig anar trobant més qualitats, més profunditat» (p. 142). Salvat, en un moment donat, té molt clar que no pot estancar-se amb els muntatges de caire brechtià i ha d’obrir-se a d’altres estètiques, sense renunciar mai a la vessant polititzada del teatre, quelcom que descobreix de forma fefaent a partir del muntatge de Santa Joana de Bernard Shaw, estrenat el 3 de juliol de 1963 al Teatre Grec (p. 213). Alhora, és gràcies a les pàgines del seu dietari que el lector pot fer-se el càrrec de totes les mancances i perversions de la política teatral franquista de finals dels anys seixanta i de la recepció crítica de les produccions teatrals del moment. Ara bé, a més de confegir entrades de caire erudit i reflexiu, també hi ha, molt puntualment, unes breus notes de caire més personal, com per exemple les del 12 de febrer de 1967 a propòsit del casament amb Núria Golobardes (p. 404), la narració de la nit de Nadal de l’any 1962, ben divertida i moguda, una nit en blanc, i no només per la famosa nevada d’aquell dia (ps. 155-158), o la sorprenent carta de Maria Aurèlia (p. 296), a partir de la qual pràcticament ja no tornarà a aparèixer esmentada i que demostra, d’alguna manera, el distanciament progressiu entre els dos personatges. Tot i així, la conjuminació de la part més personal del personatge amb el seu vessant públic gaudeix d’un desequilibri evident. Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 190

9/2/17 14:32


Ressenyes

191

Durant la lectura del diari hom s’adona que, si bé durant els primers anys Ricard Salvat té moltes preocupacions amb la tesi doctoral dirigida per José María Valverde o per tirar endavant el projecte de l’EADAG, i escriu amb profusió i regularitat, a mesura que passa el temps va canviant la temàtica dels seus apunts, que esdevenen molt més reflexius, sense renunciar al to descriptiu, i les entrades són molt més espaiades. Alhora, durant els dos darrers anys, a diferència dels anteriors, les observacions cinematogràfiques són constants i la seva professionalització en l’àmbit de la docència —el recurs per refer-se econòmicament del fracàs de la Companyia Adrià Gual al Romea la temporada 1967-1968— va guanyant importància, primer a la Universitat de Barcelona, impartint un seminari de literatura catalana, i l’últim semestre del 1968 a Coïmbra, on descobreix la bellesa de la societat portuguesa mentre gaudeix dels primers mesos de vida de la seva primera filla en companyia de la seva dona. A part, entre les pàgines del diari el lector també troba la correspondència constant i fidel d’Émile Marzé, o les impressions, narrades amb tot luxe de detalls, del seu viatge a l’URSS durant el Congrés per la Pau de l’any 1962. Tampoc no renuncia a parlar de les situacions políticament convulses del moment, per exemple de l’assemblea d’estudiants al convent dels Pares Caputxins de Sarrià l’any 1966 (p. 357), o bé de la revolució parisenca del Maig de 1968 (p. 449), com també de l’assassinat de Martin Luther King i de Robert Kennedy (p. 456). Per exemple, l’entrada del 14 d’abril de 1968 (p. 447) pot servir d’exemple per il·lustrar aquest estil dels últims anys del diari, quan ja no es refereix a l’EADAG ni a Maria Aurèlia Capmany, i bàsicament parla dels films que veu, de la situació política i, en definitiva, d’ell mateix. Han assassinat Martin Luther King, crim que ha desencadenat una onada de violència negra als EUA (han mort uns trenta homes, si ho recordo bé). Han atemptat contra Rudi Dutschke, cap de l’Associació d’Estudiants Socialistes Alemanys; ciris universitaris pertot arreu. A Txecoslovàquia liquiden el període estalinià i comencen una nova etapa en el seu comunisme. A Madrid la universitat ha donat proves d’una vigoria extraordinària, mentre que la de Barcelona està calmada i els estudiants semblen absolutament desorientats. Johnson va fer parar els bombardeigs (parcialment) sobre el Vietnam i anuncià que es retirava com a candidat a les eleccions dels Estats Units. Tot això, en poques setmanes (en dues), ha fet que darrerament visquéssim uns dies plens de tensió i vibració extraordinaris. Ha mort, en accident, Iuri Gagarin. Un cas una mica estrany. El recordo, tan camperol, tan amable i francot, tan extraordinàriament simpàtic! Tan típic heroi de la gran pàtria. I aquí res, el gran fet polític és que Massiel (que han arribat a comparar amb Agustina de Aragón) ha guanyat el Festival d’Eurovisió amb la cançó La, la, la. Sense comentaris.

D’altra banda, considerem que és una llàstima que no hi hagi un índex onomàstic que permeti de fer una cerca acurada, precisa i ràpida de tota la pila de persones que apareixen citades a les pàgines del diari, però més enllà d’aquest detall, paga la Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 191

9/2/17 14:32


192

Llengua & Literatura, 27, 2017

pena de congratular-se per l’edició d’uns diaris que possibilitaran d’ampliar la visió de la història de la cultura catalana dels últims anys a través de la mirada del professor Salvat. Amb la publicació d’aquest primer volum s’inicia un projecte, d’una envergadura considerable, que ens permet de descobrir una faceta molt més humana, sobretot plena de dubtes i d’incerteses, i comprendre millor les circumstàncies que van forjar el caràcter d’un personatge cabdal de la cultura catalana de la segona meitat del segle xx. I tot plegat, per cert, dins d’un llibre estèticament molt auster i amb una tipografia molt estilitzada.

Jaén i Urban, Gaspar: Llibre de la Festa d’Elx, Alacant: Universitat d’Alacant, 2015. Manuel Llanas

Universitat de Vic - Universitat Central de Catalunya mllanas@uvic.cat

L’any 1984, i amb aquest mateix títol, Gaspar Jaén publicava, també a Elx i de la mà de l’editor Manuel Pastor Torres, un total de trenta proses evocadores de diferents aspectes de la Festa. El volum l’il·lustraven dotzenes d’artístiques fotografies, la majoria en blanc i negre i algunes a doble pàgina, d’Andreu Castillejos i Furió, traspassat el 2013 i a la memòria del qual va dedicada aquesta reedició dels textos. Es tracta d’una plaquette de 40 pàgines i de format gran (30 × 21 cm), pulcrament editada, maquetada per l’autor mateix i coronada per un colofó generós d’informació. Aprofita, a més, les solapes de la sobrecoberta per reproduir l’entusiasta ressenya que, d’aquell volum de 1984, va publicar Vicent Andrés Estellés al suplement Quadern de Cultura del diari El País el 30 de juny de 1985. A la contracoberta, dotze quadrícules amb dibuixos de colors vius (distribuïts en el cos del volum en blanc i negre), obra també de Jaén, recreen, amb un estil que fa pensar en els vitralls, figures geomètriques, algunes de les quals amb la tècnica del trencadís. L’autor ha aprofitat aquesta reedició per sotmetre els textos a una revisió estilística, lèxica i ortotipogràfica; n’ha reescrit i ampliat un («Cel») i, en conjunt, ha optat per agrupar paràgrafs. Diria que els trenta textos, numerats i escrits amb tots els verbs en passat —recurs que els dóna l’aire d’una rememoració de vivències d’infantesa i joventut—, es poden agrupar en tres seccions. La primera abraça de l’i al v («Introit», «Terra», «Festes», «Gent» i «Idioma») i és la més tenyida d’evocacions líriques. Amb un variat repertori de recursos expressius, Jaén hi desplega un seguit d’observacions i descripcions —de caire antropològic— de la geografia física i humana de la Festa, esmaltades amb pinzellades de prosa poètica —abundants a Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 192

9/2/17 14:32


Ressenyes

193

tot el conjunt— i amb molts paràgrafs amb inicis anafòrics («La Festa era...», «Hi havia...»). La segona secció, més extensa, s’allarga del text vi al xix («Cronistes», «Nom», «Consuetes», «Paraula i música», «Origen», «Llegenda àuria», «Assumpcions d’Europa», «Continuïtat», «Miracles», «Símbols», «Imatge», «Espai de la Festa», «Cel» i «Preparatius»). D’una banda, condensa les aportacions al coneixement i a la història de la Festa per part de musicòlegs, estudiosos i escriptors, des dels més reculats fins a Eugeni d’Ors; de l’altra, en glossa el context cultural europeu, el simbolisme a través del temps, les característiques de la imatge de la Mare de Déu o bé alguns elements escenogràfics que, com el de la lona que s’eleva per representar el cel, dóna lloc a passatges de gran força suggestiva: La llum es filtrava pels clevills i pels forats i originava raigs daurats en enllumenar la pols invisible de l’aire. El cercle de roba, bla, rígid, es movia compassadament conforme pujava, com un fabulós animal gegant, com una enorme balena negra, com una tortuga marina de closca fosca i flexible.

La tercera i darrera secció, que consta dels onze textos finals, se centra en les escenes i personatges de la representació en si, dins i fora de la basílica («Inici», «Plany de Maria», «Mangrana», «Joan», «Apòstols», «Mort», «Jueus», «Soter­ rar», «Tomàs», «Coronació» i «Salves»). En algun cas (especialment a «Mangrana»), Jaén recopila la terminologia popular relativa a la Festa, cosa que dota els textos d’una riquesa lèxica afegida. Hi sovintegen els passatges densament imatjats, com el que descriu la figura de la Mare de Déu al text xxvii («Soterrar»): «sal dels savis, foc de la natura, font misteriosa, maragda dels filòsofs, ruixim de maig, or filosofal, herba de Saturn, pedra vegetal». En aquesta línia, al final del xxviii («Tomàs»), la túnica de Maria esdevé la rosa del Paradís que Coleridge veu en un somni i que, en despertar, es troba a la mà. En suma, es tracta d’una esplèndida carta de presentació de la Festa, obra d’un apassionat cronista literari.

Pons, Damià: Memòria i projecte. País, cultura i política, Palma: Lleonard Muntaner editor, 2014; «Temps obert» 29. Pere Rosselló Bover

Universitat de les Illes Balears pere.rossello@uib.cat

Memòria i projecte. País, cultura i política recull quaranta-dos textos de Damià Pons, que tenen origen, forma i contingut molt diferents. En uns casos es tracta d’articles llargs, en altres són conferències; en altres, pròlegs o articles breus sobre Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 193

9/2/17 14:32


194

Llengua & Literatura, 27, 2017

personatges del nostre món cultural i literari; i en altres, escrits de tema polític. Aquesta diversitat respon als múltiples interessos de l’autor: «la història de la literatura i la reflexió sobre la cultura, la semblança i el pensament de determinats escriptors o personatges de rellevància civil, la llengua i l’educació, la política tant en el seu aspecte programàtic com de combat d’idees, les diferents arts i la recepció social dels productes culturals» (p. 7). Per tot això l’autor considera que aquest llibre realment és una miscel·lània, que ens ofereix una extensa perspectiva dels seus interessos vitals i intel·lectuals. A causa de l’amplitud de temes tractats haurem de limitar-nos a parlar globalment de les tesis centrals del volum. El llibre comença amb una sèrie de treballs força extensos sobre la cultura als Països Catalans i, més concretament, a Mallorca, que ens plantegen la tesi central del llibre: la lluita que la cultura catalana a casa nostra ha hagut de mantenir amb les tendències que volen fer-la desaparèixer per part de l’espanyolisme. Pons ens presenta un panorama que parteix d’una visió històrica dels fets. Segons ell, els intel·lectuals posteriors a la Renaixença, en el pas del segle xix al xx, plantejaren un projecte de cultura identificada amb la llengua catalana i amb les arrels del país i li donaren una projecció cap al futur. En canvi, durant la Renaixença mallorquina —amb excepcions com Marià Aguiló o Ramon Picó— predominava la idea segons la qual la identitat de la literatura mallorquina no havia d’expressar-se necessàriament en català, sinó que podia fer-ho en castellà, atesa la identificació de molts dels autors de l’època amb el projecte d’estat nació impulsat des de Madrid. Era el cas de Josep M. Quadrado, del Joan Alcover de la joventut o de l’advocat Jaume Pujol, segons el qual calia renunciar al català «porque así lo exige el interés que nos eleva a contraer afinidades, las más que sean possibles, y las más estrechas con el continente vecino» (p. 106). A partir de 1897 els escriptors mallorquins, influïts per l’evolució seguida per Catalunya, assumiren que la llengua és un component essencial de la nostra literatura i encetaren un dels moments més esplendorosos de les lletres insulars. És el cas d’autors com M. Costa i Llobera, M. S. Oliver, J. Alcover a la maduresa, G. Alomar, A. M. Alcover, M. Obrador... i els seus continuadors, agrupats sota la denominació d’Escola Mallorquina. Així, l’orientació cultural dels intel·lectuals illencs es dirigí cap a Barcelona (vista com a capital des d’on podien accedir als avenços mundials i a la modernitat), i no cap a Madrid. Una de les idees claus d’aquest canvi ve donat per la solució que M. Costa i J. Alcover donen al fals dilema entre la fidelitat al país i a la llengua i les aspiracions a la universalitat. En contra d’aquells que reivindicaven el castellà com a llengua d’accés al món i veien el català com una relíquia local de poc valor, els dos mestres assumeixen que l’arrelament en la pròpia identitat ens fa més creatius, augmenta la qualitat de la nostra obra i ens dóna accés a la universalitat. Pons constata que la diferència entre el que ocorre a Mallorca i el que passa a Catalunya és la incapacitat dels mallorquins d’estendre el catalanisme cultural a l’àmbit polític, atès que les Balears continuaren dins l’òrbita del sucursalisme. Tot i això, els avanços assolits durant els primers decennis del segle xx són evidents (revistes com Mitjorn o La Nostra Terra, l’Associació per la Cultura de Mallorca...), Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 194

9/2/17 14:32


Ressenyes

195

però estaven mancats d’un suport politicoinstitucional i d’una base social àmplia. El cop d’estat de Franco trencà totes les possibilitats d’expressió de la nostra cultura i fomentà l’autoodi i el menyspreu envers la llengua i la cultura pròpies. Tanmateix, en els anys de la persecució franquista sorgiren iniciatives que referen el nostre teixit cultural, entre les quals sobresurt la figura de Francesc de B. Moll, que, amb l’obra del Diccionari català-valencià-balear, va reconstruir els ponts entre les Balears i la resta dels Països Catalans. En aquest sentit, és on tenen un relleu especial figures com J. M. Llompart o M. Villangómez, al qual Pons dedica un treball el títol del qual sintetitza perfectament la importància de la seva aportació: «Marià Villangómez, el fundador a Eivissa d’una literatura catalana culta i moderna». La mort de Franco i el retorn a la democràcia, amb la construcció del denominat «estat de les autonomies», constituïren una oportunitat per a la recuperació de la cultura catalana a les Balears que, gràcies al «cafè per a tothom», assoliren una autonomia migrada en recursos i amb uns objectius poc definits. Tot i això, Pons admet que en aquest moment «la cultura a Mallorca ha viscut el millor període de la seva vida durant els darrers vint-i-cinc anys» (p. 20). Uns dels exponents de la brillantor creativa dels últims temps fou també l’eclosió del moviment de la Nova Plàstica a Mallorca, del qual ens parla en un text de l’any 1980, que l’autor ha rescatat en aquest volum. També ens hem de referir, tot i que queda una mica desencaixat de la resta del conjunt —però que reflecteix el poder assimilador de les grans cultures centralistes—, a un dels articles destinat a desmitificar el Maig del 68 francès. Segons Pons, la revolta estudiantil parisenca si bé va representar «una bona part de les convulsions i de les expectatives històriques que caracteritzaren la dècada dels seixanta» (p. 93), fou mitificada per les elits gal·les per tal de recobrar el poder en declivi de la cultura francesa. Amb l’anàlisi dels darrers temps deixam la història per entrar en el terreny de la política militant. No pot ser d’altra manera, atesa l’hostilitat de l’Estat a reconèixer la pluralitat cultural existent i a negar-se a respectar els drets lingüístics i culturals de la població no castellanoparlant. El centralisme i l’anticatalanisme del model imposat a partir de Felip V, i que encara continua avui, es basa en la idea que: «L’Estat per damunt de tot ha de ser una maquinària que ha de convertir tots els seus ciutadans en castellans. La diversitat ha de ser vista com una anomalia que ha de ser corregida i superada» (p. 69). És evident que aquest atac de l’Estat espanyol quasi ininterromput des de fa tres segles fa que en la nostra situació cultura i política siguin dos conceptes estretament inseparables. Per això el llibre també aplega textos d’un marcat caràcter militant —sobretot la secció «Lletres de batalla»— com, per exemple, els titulats «Elogi del PSM» o «Les mentides de Rosa Estaràs», dedicats a parlar, el primer, d’«una organització que ha contribuït més que cap altra a la nacionalització de Mallorca» (p. 299) i, el segon, de les tergiversacions d’una dirigent local del PP, un partit «que ha fet de l’eliminació de la diversitat lingüística d’Espanya un dels seus objectius prioritaris» (p. 301). Aquesta actuació contra la cultura es correspon amb la degradació del nostre Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 195

9/2/17 14:32


196

Llengua & Literatura, 27, 2017

entorn natural. Un tema que, des d’un punt de vista literari, Pons analitza a l’article «De la sublimació del paisatge al malson de la seva desfeta. La cala com a motiu temàtic en la poesia de les Balears», en què compara com ha canviat la visió del paisatge des dels romàntics fins als poetes actuals (Bartomeu Fiol i Ponç Pons), tot passant pels dels inicis del xx. Damià Pons també dedica alguns dels seus treballs a teoritzar sobre el fet nacional català. És el cas del pròleg «Països Catalans en plural», del parlament «La nació dels mallorquins, entre el passat i el futur» o de l’article «L’Estat de les Autonomies: parlem-ne, de tot plegat». En aquests i en altres treballs del volum veu els Països Catalans com una «nació cultural», però que «a hores d’ara tan sols hi funcionen de manera precària en la mesura que a efectes pràctics no formen un espai dins el qual els fluxos d’intercomunicació i d’interrelació [...] siguin fluids, intensos i predominants» (p. 47). I denuncia el tracte injust i pervers de l’Estat envers els governs autonòmics, que han rebut unes competències mal dotades en els àmbits que més afecten la vida dels ciutadans (sanitat, educació, etc.). També reflexiona sobre la utilització de l’autonomia per part dels governs valencians i balears quan han estat en mans del PP per fer recular la llengua i la cultura catalanes en el propi territori amb l’objectiu d’afavorir-ne la substitució. Ara, tot i els entrebancs que ens posen tant l’Estat com una part del nostre poble mateix, l’autor reivindica una actitud positiva, perquè «afrontar els reptes d’un present i d’un futur tan complexos com els que ens han tocat de viure no es pot fer des del desencís ni amb la mentalitat de derrota», sinó des de la lleialtat i la responsabilitat. El volum Memòria i projecte. País, cultura i política, al meu parer, reflecteix una altra de les idees essencials de Damià Pons: els països i les cultures es construeixen a partir de les aportacions d’alguns individus que assoleixen una obra excepcional en un terreny determinat. Això és el que li permet encaixar en el conjunt una sèrie d’escrits —sobretot la secció «Personatges admirables»— sobre homes que han destacat en l’àmbit de la literatura (Ramon Llull, J. Estelrich, Ll. Villalonga, B. Porcel, J. Palau i Fabre, J. F. Mira, Jaume Fuster), la investigació (J. Massot i Muntaner), la política (P. Sampol), el pensament (B. Bennàssar), la música (R. Estaràs, M. Brunet), l’activisme cultural (C. Garau, G. Barceló, E. Climent), les arts plàstiques (A. Terrades), el teatre (A. Ballester, A. Gomila) o en més de dos d’aquests terrenys (I. Marí). D’aquesta sèrie d’homenots deduïm que la cultura d’un país és una suma de les aportacions particulars d’uns individus que, d’acord amb una idea de servei i de fidelitat al país, contribueixen a cohesionar-lo, enfortir-lo i projectar-lo fora dels seus límits culturals i geogràfics. Per acabar, podem dir que Memòria i projecte. País, cultura i política ens mostra les línies mestres —que es poden sintetitzar, telegràficament, en els mots identitat, fidelitat, creativitat i universalitat— per les quals ha transcorregut la nostra cultura i que encara ens marquen el camí a seguir.

Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 196

9/2/17 14:32


Ressenyes

197

Corbera Pou, Jaume: La Unió Europea, un mosaic lingüístic, Edicions Universitat de les Illes Balears - Edicions Documenta, 2013. Michel Camprubí

Université de Toulouse II Jean-Jaurès michel.camprubi@orange.fr

Heus ací una obra original, sense precedents, que tracta de donar i descriure, de manera detallada, tots els parlars de la Unió Europea. A tall d’exemple indicarem primer, parcialment, el que ens dóna l’índex de l’obra: L’EUROPA LINGÜÍSTICA LA FAMÍLIA INDOEUROPEA LA BRANCA ROMÀNICA ELS PARLARS GALLECS ELS PARLARS PORTUGUESOS [...] ELS PARLARS OCCITANS ELS PARLARS D’OÏL [...] LA BRANCA GERMÀNICA [...]

A més, cada capítol s’acaba amb algun poema i cançons típiques, recollides aquestes darreres en un disc que acompanya el llibre. Es tracta, doncs, d’una descripció de llengües, dialectes i subdialectes i parles particulars diverses. Per copsar com es desenvolupa aquesta descripció, prenem un exemple del llibre: [...] La separació política entre Galícia, que va continuar dins la Corona Castellano-Lleonesa, i Portugal tingué com a conseqüència lingüística que en aquest regne sorgís un model de referència culta basat en els parlars de Coïmbra i Lisboa, que amb el temps s’allunyà (relativament) del que funcionava a Galícia, on, d’altra banda, el model castellà ja es va introduir en el segle XIII i hi va ser imposat definitivament com a llengua institucional en temps dels Reis Catòlics (segle XV) [...]. (p. 25)

Aquest procés d’allunyament de dos dialectes és una mostra de com es pot arribar a l’emergència de noves llengües, dues en aquest cas, quan només n’existia una. Esmentarem aquí un cas anàleg analitzat pel professor Kremnitz en una conferència que va fer a la nostra Universitat de Toulouse II - Le Mirail: hi explicava com dos dialectes d’una mateixa llengua, en el sentit purament lingüístic (i no sociopolític), la llengua de Txecoslovàquia, s’estaven allunyant cada vegada més, arran de la separació en dos estats, República Txeca i Eslovàquia, per arribar ja a Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 197

9/2/17 14:32


198

Llengua & Literatura, 27, 2017

dues llengües nacionals ben distintes; això, mitjançant el paper de l’escola, dels mitjans i administració eslovacs que obren per a aquest fi. Vegeu també el que és dit d’aquest cas del txec i de l’eslovac (des del punt de vista sociopolític) en la part corresponent d’aquest llibre (p. 218). Un altre cas que escollim és el dels «parlars aragonesos». J. Corbera comença donant el panorama històric d’aquesta regió de la península, des del punt de vista polític i alhora lingüístic, segons un pla que és sempre el mateix per a tots els parlars. En citarem aquests fragments: Aquest fet [l’adveniment de la dinastia dels Trastàmara] significa la introducció de la llengua castellana a la cort aragonesa, la qual llengua, revestida del prestigi reial, ben aviat es superposà a la parla pròpia del país (amb la qual tenia moltes de semblances fonètiques i lèxiques), que començà a ser substituïda per la nouvinguda, primer dins les classes nobles, després també dins les classes baixes. A partir del segle XVI es pot dir que els texts oficials aragonesos són ja escrits en llengua castellana, amb aragonesismes esporàdics [...]. A l’actualitat, l’aragonès (que els propis parlants anomenen simplement «fabla», i a qualque lloc «patuès», només es conserva (molt irregularment segons l’indret, l’edat i la classe social de les persones) a les comarques pirenaiques, amb una marcada diferenciació dialectal [...]. (p. 50)

Uns altres casos que poden semblar interessants, per ser poc coneguts fora dels cercles d’especialistes, són els dels parlars sards i dels parlars corsos. Aquests dos grups es presenten com el resultat de processos històrics prou complexos. «La història de Sardenya —ens diu J. Corbera— és una història d’invasions continuades i dominis estrangers i això es la causa que no s’hi hagi consolidat una llengua literària i estàndard sarda, general a l’illa» (p. 133). Pel que fa a Sardenya encara, citem: «Tants de segles de presència catalana a Sardenya deixaren, naturalment, fortes traces en els parlars sards, sobretot en el lèxic, en què els catalanismes es compten per milers (entorn dels 4000) i arriben a tots els camps conceptuals» (p. 133). Pel que fa a la Branca Germànica, una de les més importants amb la Branca Romànica, tenim primer, pel que fa a la qüestió lingüística, el panorama històric: El domini germànic actual és el resultat d’una evolució dins la qual es distingeixen diverses fases: el protogermànic evolucionà cap al germànic de transició [...] del qual es formaren dos grans blocs, el germànic comú i el germànic oriental; el germànic comú es fracturà després en dues grans unitats: el germànic septentrional i el germànic meridional, dins el qual encara es pot caracteritzar el germànic de la Mar del Nord (parlars anglo-escocesos, frisons i baixalemanys antics), de transició cap al septentrional. (p. 165)

Hom veu aquí com l’autor ens proporciona sempre, detalladament, uns criteris de classificació essencials per tal de copsar aquesta diversitat de què es fa ressò el mateix títol del llibre (cf. «un mosaic lingüístic»). Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 198

9/2/17 14:32


Ressenyes

199

En aquesta branca es troben els parlars anglesos, sobre els quals cal saber, segons el que ens diu l’autor en la introducció al respecte, que: Els parlars anglesos moderns es formaren a partir de parlars diversos propis de les tribus jutes, angles (que donaren el nom al país: Anglaterra) i saxons que, provinents de l’actual Dinamarca i del nord de l’actual Alemanya, envaïren la Gran Bretanya cap a mitjan segle V [...] L’origen geogràfic dels parlars anglesos explica que siguin molt pròxims del[s] frisons, amb els quals comparteixen molt de vocabulari i qualque tret fonètic. (p.195)

Igualment, la Branca Eslava és prou important per la seva extensió i diversitat: «La branca lingüística indoeuropea eslava es divideix originalment en tres grups de parlars: l’oriental, l’occidental i el meridional. Això no obstant, tots els parlars són molt similars entre ells [...]. La majoria mantenen la declinació dels noms» (p. 203). Pel que fa als parlars russos, es pot notar que «La modalitat estàndard russa va sorgir [a]l segle XVIII, però no es va consolidar fins a la primera meitat del segle XIX, i es basa sobretot en el rus moscovita» (p. 205). D’altra banda, com ho fa per a totes les llengües i molts parlars, J. Corbera dóna precisions sobre les relacions amb Catalunya. En el cas de Rússia, hi consta, entre altres coses, que (a més de l’interès per la llengua i literatura catalanes des dels principis del segle xx): [...] és especialment remarcable l’interès que hi va haver per l’obra de Ramon Llull des de la darreria del segle XVII fins a la primeria del XIX, època durant la qual una part de l’obra de Llull va ser traduïda en rus [...]. Finalment, és digne de ser remarcat que a l’arxiu de l’Institut d’Història de Rússia (a Sant Petersburg) s’hi conserva un nombre important de manuscrits medievals catalans (segles X a XV [...]. (p. 206)

I, per part catalana, «cal destacar la figura d’Andreu Nin (1892-1936), traductor en català dels més importants clàssics russos» (p. 206). Un cas molt notable és el del parlar rutè, característic, com els casos que hem pogut veure, de la separació respecte d’una llengua reconeguda oficialment, ací l’ucraïnès. Citem: A la regió dels Carpats, des de Polònia i Eslovàquia fins a Sèrbia (regió autònoma de Voivodina), hi viu una minoria ucraïnesa coneguda com a ‘rutens’, el parlar dels quals és molt característic, de manera que és considerat per bona part d’ells mateixos (i per altres de fora) com a diferent de l’ucraïnès. Són els descendents d’una part de la població ucraïnesa que havia pertangut a l’imperi austro-hongarès. [...] Els rutens d’Eslovàquia i Polònia han promogut una modalitat estàndard diferent de la ucraïnesa, així com ho han fet els de Voivodina [...]. (p. 210)

Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 199

9/2/17 14:32


200

Llengua & Literatura, 27, 2017

Hem al·ludit, més amunt, al cas particular del txec i de l’eslovac, dos parlars que eren primer dos dialectes d’una mateixa llengua (lingüísticament parlant) i que ja poden considerar-se com a separats en dues llengües. Ara bé, en el pla sociopolític, les coses han estat diferents, com ho podem veure en la part corresponent d’aquest llibre: Amb la creació de l’estat de Txecoslovàquia, el 1918, les dues modalitats literàries, la txeca i l’eslovaca, es convertiren en llengües oficials de les seves respectives comunitats i cooficials de l’estat conjunt. Amb la separació de Txèquia i Eslovàquia el 1993, «txec» i «eslovac» són les úniques llengües oficials respectives. (p. 218)

Com s’haurà pogut veure amb els exemples que hem anat escollint de llengües, dialectes o parlars diversos, i a tall de conclusió, l’interès d’aquest llibre de Jaume Corbera és triple pel que fa al seu contingut: ofereix, en cada cas, un resum de la història política, una descripció de cada una de les parles existents i unes precisions sobre les relacions passades i actuals del país o regió amb Catalunya o els Països Catalans. Afegirem, per acabar, que aquesta obra escrita en català «estàndard», amb alguns trets del parlar baleàric, pot ser llegida no sols per un ample públic de catalanoparlants que no es limita als especialistes de lingüística, sinó també d’occitanistes, sense comptar tots aquells d’arreu del món que saben llegir i entendre el català. Si més no, és el que podem desitjar-li al llibre.

Gómez Duran, Gemma: Gramàtica del català rossellonès, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2016. Claudi Balaguer

Universitat de Perpinyà ratapenada@yahoo.com

A l’abril del 2016 sortia aquest llibre de 193 pàgines sobre el català de la Catalunya del Nord. Es tracta de la versió escurçada d’una tesi (tenia originàriament 493 planes) presentada el 2011 dirigida pel professor Joan Mascaró de la Universitat Autònoma de Barcelona i codirigida per Joan Peytaví de la Universitat de Perpinyà. L’obra s’emmarca en una llarga tradició d’obres gramaticals (Puiggarí, Saisset, Pastre i Grandó) i lingüístiques (Fouché, Guiter i Costa) produïdes a la Catalunya del Nord, completades per diversos articles i llibres de Joan Pau Escudero i Joan Peytaví. Com ho anuncia molt bé l’autora a la introducció, el català septentrional és una de les varietats menys estudiades de l’àmbit català. Equipara, com ja és usual amb molts lingüistes, el nom rossellonès amb septentrional tot i que n’exclou Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 200

9/2/17 14:32


Ressenyes

201

l’àrea cerdana. Personalment, em sembla més adient emprar septentrional per al conjunt del català parlat a la Catalunya del Nord i servar el nom rossellonès per a les parles de la plana del Rosselló ja que existeixen certes diferències més o menys marcades amb el conflentí, el vallespirenc i palesament el capcinès, varietat que s’allunya(va) més encara del rossellonès en molts aspectes, sobretot a la morfologia verbal, que les parles de Cerdanya. La Introducció (ps. 9-27), ben documentada, fa un repàs bastant exhaustiu dels estudis nord-catalans sobre la llengua pròpia, i ens ofereix després una visió sociolingüística ben resumida, molt completa i interessant, amb dades precises sobre la substitució lingüística i la recuperació de la llengua. Tot seguit arribem a un dels apartats més rellevants del llibre que tracta de la tria de la designació «rossellonès», s’endinsa en la variació dialectal i la relació amb l’occità, dóna els criteris de transcripció i explica el Model de llengua de la redacció (ps. 25-27), un dels punts més arriscats del treball. Més que descriptiva, aquesta gramàtica es vol prescriptiva i amb la redacció «rossellonitzant», inesperada i sorprenent, del llibre toquem de ple el problema de l’escriptura catalana a la Catalunya del Nord o fins i tot de l’escriptura dialectal en general. «Què s’ha d’escriure?» i/o «què es pot escriure?» ja és una tria bastant complexa per als mateixos nord-catalans com es pot comprovar als llibres dels autors més famosos Joan-Lluís Lluís o Joan-Daniel Bezsonoff, malauradament deixats a banda en el marc de l’estudi, i també a les anàlisis d’en Joan Peytaví. L’opció imperant actualment, em sembla, és la de privilegiar el lèxic propi però d’evitar trets morfològics massa marcats. A més a més des d’una perspectiva nord-catalana, poden costar d’entendre certes tries de l’autora, com ara per quin motiu s’accepta la negació pas (tot i que en occità es pugui escriure així i que sigui habitual en francès oral, a la llengua de Molière no s’accepta aquesta reducció a l’escrit) i en canvi es rebutgen les formes plenes me, te i se (quan de fet aquestes eren les de la llengua antiga i encara s’empren a diverses altres varietats catalanes), tan simbòliques en frases bàsiques com com te diu(e)s? Pel que fa a la morfologia verbal ens diu l’autora: «considerem que s’ha d’adaptar al rossellonès ja que es fa al valencià o al mallorquí» (p. 26). Veiem per la llengua d’escriptura del text que s’accepten doncs les formes tén i vén per té i vé (variants presents a gran part del Rosselló i del Conflent segons el mapa 59 de l’ALPO però absents al Vallespir i al Capcir), i per alguns exemples les formes particulars de la segona persona del singular planyes, bates i bulles. Suposem aleshores que s’ha de generalitzar l’ús de la vocal -e- i que també s’haurien d’usar les variants diues, creues i escriues per exemple. La segona part, menys polèmica, tracta de Fonètica i fonologia (ps. 29-60), de la qual es pot destacar el particularisme capcinès amb la seva vocal [ø], i en la qual s’estudien després de les transformacions de les ròtiques (ps. 36-38) alguns particularismes com la reducció de -ix a [j] (ps. 40-41), les assimilacions (ps. 41-44) tot parant esment en la pressió creixent del francès (ps. 44-49) no només en el lèxic sinó també en la integració de vocals, i més rarament de consonants, inicialment Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 201

9/2/17 14:32


202

Llengua & Literatura, 27, 2017

forasteres. La part dedicada al vocalisme es limita a dues pàgines (contra 33 a la tesi, que comptava amb una anàlisi extensa del canvi de [o] > [u]) i no tracta les reduccions vocàliques (-ei- > [i], -au-, -eu- > [u]), ni tampoc el pas d’algunes [ə] a [u] (a begut, eruga i el famós eixerit) i ignora l’afèresi, freqüent a gran part del català septentrional. La part sobre consonantisme és en canvi més rica i densa (més de deu pàgines), amb per exemple un estudi molt extens sobre les ròtiques i les assimilacions. Si l’absència d’epèntesi dels grups -lr- i -nr- apareix en canvi a la morfologia verbal (p. 109), no s’evoquen les metàtesis (com ara *barguer per braguer o *crompar), més nombroses encara al Capcir, ni tampoc les pròtesis (*dobrir o *nalt/dalt) entre d’altres. S’arriba després al tercer capítol, que representa la part central i més gruixuda del llibre. Aquest apartat tracta de la Morfologia (ps. 61-120), en la qual s’estudien els articles tot notant el particularisme capcinès que ha mantingut lo que s’oposa a el (gairebé general actualment a tota la Catalunya del Nord), algunes especificitats septentrionals com llur, la conservació del demostratiu aqueix i sobretot de manera molt precisa els pronoms proclítics i enclítics amb taules molt ben elaborades i molt explícites. S’arriba després a la flexió verbal (a partir de la p. 94) amb taules que resumeixen els models de conjugació, un apartat sobre la conservació i l’especificitat del passat simple al Capcir i una comparança amb l’occità veí gràcies a mapes del Sacaze (ps. 107-108). Aquesta darrera part genera alguns dubtes sobretot pel que fa a la generalització indiscriminada de la -i com a marca de primera persona a l’imperfet. Segons les dades tretes de la flexió verbal d’Alcover o de l’ALPO, l’extensió del tipus -ii (voldrii en el cas de l’Atles d’en Guiter, mapa 561 ‘je voudrais’) sembla tenir una extensió molt limitada i amb males penes abraça menys d’un sisè de l’àrea rossellonesa. A més a més si una forma com cantavi no presenta cap gran problema, *voldrii o fins i tot *volrii causen per la presència de les dues -i- certa estranyesa gràfica. El capítol dedicat a la Sintaxi (ps. 121-169) també ocupa un espai destacat a l’obra. S’hi estudia per exemple la posició del subjecte, la concordança, els comparatius i superlatius, i sobretot la negació tan notable del territori nord-català feta només amb pas. També s’hi consignen diverses preposicions generalment peculiars a l’àrea septentrional (ca / xo, dins, per, sus) i diversos modificadors. Com en diversos casos, es pot lamentar que no es fessin referències més freqüents a les dades dialectals de l’ALPO o del Sacaze, com ara en el cas de xo (= a ca de, p. 156). Així s’hauria pogut indicar que existeix un mapa, el 137 chez nous, a l’atles de Guiter que permet d’observar les diverses traduccions obtingudes. A més a més aquest ens permet de veure una extensió aproximada de l’ús usual d’aquesta solució i alhora la presència de la variant ço a Talteüll i a diversos punts costaners (Canet, Sant Nazari i Alenyà). La gramàtica s’acaba amb un petit glossari (ps. 171-173) que comprèn gran part de les paraules més emblemàtiques del català septentrional (com a l’encop, arrestar, atudar, bola de picolat, emplegar i moltes altres), un índex alfabètic de Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 202

9/2/17 14:32


Ressenyes

203

conceptes que permet d’orientar-se en l’obra (ps. 175-177), una bibliografia bastant extensa (ps. 179-190) i l’índex general. Pel que fa a la bibliografia, aquesta és dissortadament molt més reduïda que la que apareixia a la tesi, tot i que hi figurin obres que no hi constaven abans com ara el DCVB o alguns articles sobre morfologia. Probablement hauria estat més aclaridor separar les obres més utilitzades com l’ALPO i sobretot el Sacaze, que no em sembla prou visible. De fet sap greu veure com la producció d’en Jordi Costa ha estat una de les víctimes de la reducció de la bibliografia original. La recerca poc divulgada, i en gran part inèdita en el cas de la seva tesi, d’aquest lingüista rossellonès, probablement mereixia més atenció. Pel que fa a l’occità també hi falten algunes obres essencials com ara Lo vèrb occitan de Patric Sauzet i Josiana Ubaud o fins i tot alguns elements de la producció del lingüista i historiador occità Patrici Pojada. Finalment tot i que s’evoca el tema dels gitanos (p. 18), l’únic col·lectiu majoritàriament catalanoparlant a la Catalunya del Nord, l’afirmació «parlen la varietat rossellonesa» es mereixeria més matisacions, com ho ha estudiat àmpliament Joan Pau Escudero.

Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203

Llengua_literatura_27.indd 203

9/2/17 14:32


Llengua_literatura_27.indd 204

9/2/17 14:32


CRÃ&#x2019;NICA

Llengua_literatura_27.indd 205

9/2/17 14:32


Llengua_literatura_27.indd 206

9/2/17 14:32


LA CAMPANYA DE SOS DEL COL·LECTIU PERE QUART Ramon Aran Vilà

Universitat Autònoma de Barcelona, Departament de Filologia Catalana ramon.aran.vila@gmail.com

Al final del curs 2015-2016, un grup de professors de literatura catalana, agrupats com a Col·lectiu Pere Quart, va impulsar la campanya «SOS. Literatura a l’ensenyament» (D. A. 2016) per aturar les intencions de la Generalitat de tornar al currículum 2014-2015 i suprimir així l’hora setmanal que havien guanyat, al 2015-2016, a mitges, les comunes de català i castellà a 1r de batxillerat (vg. Ensenyament 2016b: 17-18). Una tisorada a la literatura perquè, segons el currículum, 1r de batxillerat s’hi dedica íntegrament. El Col·lectiu —amb noms com Jaume Aulet, Ramon Bacardit, Anton Carbonell, Antoni Dalmases, Cèlia Nolla, Francesc Foguet, Andreu Freixes, Joan Martori, Carles Morell, Montserrat Sarret o Clara Soley, entre altres— va iniciar un contraatac a la minorització de l’ensenya­ment literari iniciada al mandat d’Ernest Maragall. En aquest article se’n resseguirà l’activitat a la premsa fins al final del juliol del 2016,1 i també la taula rodona SOS. Ensenyar la literatura catalana, del 21 de juny al IEC. Tot plegat ve de més d’una dècada enrere, però és Irene Rigau qui inicia les bases de la mobilització actual. Al final del 2014-2015, pretenia cedir a la LOMCE i transformar l’assignatura de modalitat de literatura catalana en una d’optativa, cosa que n’hauria retallat la meitat de la docència. Soley i Dalmases (2015) van reaccionar-hi amb el manifest «La literatura en el nou país que construïm», amb la col·laboració de Carbonell, Sarret i Foguet. Per fortuna, els milers d’adherits, amb escriptors molt influents, van obligar el Govern a recular. Al març del 2016, ja amb Meritxell Ruiz, es va saber que es preveia suprimir la mitja hora setmanal que havien guanyat les comunes de castellà i català (Ensenyament 2016a: 3). Dalmases (2016) va veure-hi una operació per fer recular la literatura, «la conxorxa dels necis» que «escampen la consigna: la literatura és avorrida, pensar és avorrit» perquè «[e]l sistema vol mesells». L’endemà, Foguet (2016a) va constatar que els alumnes cada vegada llegien menys, cosa que els fa «analfabets literaris». Bernat Ruiz (2016) va respondre-li que els professors «creuen que la fi del món és a tocar i sempre estan pronosticant la caiguda en la foscor més absoluta». Per la seva banda, Bacardit (2016) va atacar els corrents en voga que recelen dels continguts. Aquests textos van esperonar la mobilització d’un curs enrere, i es va formar el Col·lectiu Pere Quart, amb una campanya al final del maig a Change.org per 1.  Per no omplir el text de dates, en donarem notícia per ordre cronològic de publicació, consultable a la bibliografia. Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 207-229 ISSN (ed. impr.): 0213-6554 / ISSN (ed. electr.): 2013-9527 / http://revistes.iec.cat/index.php/LliL

Llengua_literatura_27.indd 207

9/2/17 14:32


208

Llengua & Literatura, 27, 2017

recuperar les tres hores de català al batxillerat, que al juliol del 2016 acumulava més de 2.500 signatures. El seu manifest, «SOS. Literatura a l’ensenyament», propugna que la literatura «ha estat bandejada, en els darrers anys, menyspreada i infravalorada», per la tendència global de «pèrdua de valor simbòlic» de la cultura escrita i el «pes de les lleis del mercat». Però això no resta responsabilitat als governants catalans, perquè arraconar la literatura pròpia suposa bandejar «la identitat ancestral, actual i diversa del nostre poble». Els firmants també alerten que la reducció d’hores a 1r i 2n pretén evitar de «centrar un curs d’aquest nivell en els continguts literaris» (D. A. 2016). Xavier Bru de Sala (2016) va saludar el manifest constatant que era «tan trascendente [...] que nadie le hará caso, y ello basta para demostrar qué clase de país nos disponemos a engendrar». Enric Gallén (2016) va insistir que «el problema és polític», que no hi ha «cap» projecte de reforma que «replantegi el paper de les humanitats». Al cap d’uns dies, Soley (2016) va informar que no havien pogut arrencar «cap compromís» del Govern. Imma Monsó (2016) va comparar el tarannà dels consellers d’Educació amb la «técnica milenaria» de «[l]a poda y el pinzado» del bonsai per «reducir la presencia de las Humanidades» i Narcís Comadira (2016) va concloure que «l’enemic el tenim a dins de casa». Foguet (2016b) va fer un altre diagnòstic cru: «[a]bans es podia donar per sabut un coneixement mínim de cultura general, uns referents bàsics, ara no», i Martori va afirmar provocadorament que «[s]i la literatura fuera mujer, pensaría que está sometida a un maltrato de género» (Tramullas 2016). Manuel Llanas (2016), sobtat per la «descarada ofensiva» de la conselleria, va aportar dos estudis (Berns et al. 2013 i Kidd & Castano 2013) que subscriuen que la literatura assumeix una «funció irreemplaçable» per ajudar a percebre l’alteritat. En un dossier de Catorze, Magí Sunyer (2016) hi va lamentar que «[a]bsolutament ningú», cap partit «sistemàtic o antisistemàtic», no hagués fet costat a la crida. Montserrat Reig (2016) ho va relacionar amb «les èpoques i els llocs més tenebrosos» i Pere Martí (2016) va esgrimir que la potència del país en àmbits no humanístics es devia, en una bona part, a l’ensenyament literari. Sharon G. Feldman (2016) va fer-hi una quíntuple reivindicació de la literatura i Miquel M. Gibert (2016) va sostenir que hi ha un «enfonsament acadèmic progressiu que tendeix a igualar les diferències» entre els estudiants de nivell mitjà, que tenen una «consciència molt prima, de vegades inexistent, de la realitat d’una veritable tradició literària catalana, sòlida i continuada». Jaume Ferrer (2016) va ironitzar que hi ha dues competències que cal preservar: «llegir i escriure», i Sílvia Soler (2016) va lamentar que els alumnes desconeguin cada cop més l’obra dels grans autors, que «ens ordena el pensament i ens dóna eines per expressar-lo». El 21 de juny, el Col·lectiu va celebrar la taula rodona SOS. Ensenyar literatura catalana a la sala Pi i Sunyer del IEC, amb el filòsof de la UdG Xavier Antich, l’escriptora Dolors Miquel, els professors de literatura catalana Jaume Aulet i Anton Carbonell i l’estudiant del màster de Formació de Professorat de Secundària de la UAB Marta Khouja. La directora de la Institució de les Lletres Catalanes, Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 207-229

Llengua_literatura_27.indd 208

9/2/17 14:32


Crònica

209

Laura Borràs, va obrir-la confessant que, per al curs 2016-2017, es­pe­rava que la mitja hora guanyada per a les comunes no només s’hagués man­tingut a 1r, sinó estès a 2n de batxillerat. En comptes d’això, «resulta que hem reculat». Segons Borràs, els arguments d’Ensenyament eren de base jurídica: recuperar «el model del 2014 en bloc» per esquivar la LOMCE i mantenir l’exa­men de literatura catalana a les PAU. No obstant això, el Col·lectiu va assessorar-se i creu que hi havia altres vies per fer-ho. Borràs havia aconseguit «arrencar in extremis» el com­promís d’Ensenyament d’escoltar una proposta «que contempli els mínims que considerem imprescindibles» de cara al curs 2017-2018. El moderador, An­dreu Freixes, va insistir que «no és un problema de mitja hora, que ho és, és un llarg procés en què la literatura catalana s’ha quedat en una situació residual en el nos­tre sistema educatiu». Miquel va asseverar que «no és cap rucada barallar-se per una hora o mitja hora o per si hi ha història de l’art» perquè la liquidació de les humanitats no es fa «tot de cop» i va instigar a la «revolta contra la pedagogia». A més, va defensar que «en literatura espanyola tenen molt clar que hi ha 10 o 20 autors que han de sortir», mentre que en «literatura catalana no ens hem posat d’acord». Antich va diagnosticar «dues grans perversions» de l’ensenyament literari: que tingui un «ús instrumental» per «reforçar el coneixement de la llengua» i «la convicció que els continguts són les competències». A més, va animar a ampliar l’abast de la reivindicació perquè «hi ha un cert nivell de l’aprenentatge de la complexitat que només vehicula la literatura». Aulet va constatar que els qui ara arriben a la universitat «tenen molt poca base de coneixement literari» i «de maduració personal»: «el nostre objectiu és que acabin el curs i se sentin universitaris». Carbonell va explicar que en la reunió del Col·lectiu amb la directora general d’Educació Secundària Obligatòria i Batxillerat, Montserrat Llobet, el dia previ al col·loqui, «contra la creença que l’Administració fa el que pot», s’havien trobat «una veritable muralla». En intervencions del públic, Dalmases va acceptar la proposta d’Antich d’expandir la reivindicació perquè el Govern no els havia reconegut com a interlocutors. En aquest sentit, Foguet va proposar que el IEC n’assumís la mediació. Carbonell, a més, va denunciar que alguns manuals per al curs 20162017 incomplien la previsió del currículum que 1r «és un curs dedicat a la literatura», amb la incorporació de continguts lingüístics i una part de literatura «des dels inicis al segle XIX». Com que 2n es dedica a la llengua, un alumne no humanístic acabaria el batxillerat «sense cap indici de noms com Sagarra, Carner, Oliver o Rodoreda», el «veritable segle d’or» de la literatura catalana. Per això, «s’està produint un atac massiu» a la literatura catalana, «i si no és premeditat, comporta una desídia que és molt preocupant». Ferran Gadea, també des de l’auditori, va argumentar que l’assignatura «oceànica que es diu llengua i literatura és un suïcidi perquè és una excusa per no fer mai literatura». En aquest sentit, Khouja va explicar que al màster de secundària, almenys el de la UAB, s’assimila la literatura al menjar ràpid. Núvol (Ginabreda 2016) i l’Ara (Serra 2016) es van fer ressò del col·loqui i Lluís-Anton Baulenas (2016) va seguir el fil de la idea de Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 207-229

Llengua_literatura_27.indd 209

9/2/17 14:32


210

Llengua & Literatura, 27, 2017

Miquel que «el complex d’inferioritat que encara mantenim respecte a la literatura espanyola» és el nucli del problema. En articles posteriors, Ricard Torrents (2016) va comparar-ho amb el franquisme, i es feia creus que algun dia «caldria defensar [la literatura] de nosaltres mateixos». Per la seva banda, Jordi Puntí (2016) va denigrar que es prioritzin les «respuestas de carácter técnico» en lloc «de las herramientas para que puedan pensar». Najat El Hachmi (2016), contra el tòpic que «la lengua es una cosa y la literatura es otra», va sostenir que «la vinculación afectiva con cualquier código lingüístico pasa por fuerza por la lectura de sus obras literarias». Jaume Subirana (2016) va qualificar les demandes de «tan evidentes que casi avergüenzan» i Martori (2016) va postular que «és més oportú que mai» fer de la literatura «el projecte pedagògic transversal per excel·lència» per construir la «carnadura moral» de les persones. En últim terme, Antich (2016) va apuntar el perill que s’instal·li l’apatia social vers les campanyes proliteratura. I la Generalitat, fent silenci. BIBLIOGRAFIA2 Antich (2016): Xavier Antich, «Un país sense literatura?», El Nacional, 13-7-2016, en línia a <http://www.elnacional.cat/ca/opinio/xavier-antich-literatura-catalana_106194_102.html>. Bacardit (2016): Ramon Bacardit, «La literatura a les aules», Núvol, 15-5-2016, en línia a <http://www.nuvol.com/opinio/falta-autor-la-literatura-a-les-aules/>. Baulenas (2016): Lluís Anton Baulenas, «I tu, ja estimes la literatura catalana?», Ara. Ara llegim, 25-6-2016, p. 51. Berns et al. (2013): Gregory S. Berns, Kristina Blaine, Michael J. Prietula i Brandon E. Pye, «Short- and Long-Term Effects of a Novel on Connectivity in the Brain», Brain Connectivity, 3, núm. 6 (desembre 2013), ps. 590-600. Bru de Sala (2016): Xavier Bru de Sala, «Manifiesto crucial», El Periódico de Catalunya, 23-5-2016, p. 59. Comadira (2016): Narcís Comadira, «L’enemic», Ara, 3-6-2016, p. 29. D. A. (2016): Col·lectiu Pere Quart, «SOS. Literatura a l’ensenyament», publicat en línia a Change.org a <https://docs.google.com/document/d/1dOSzMFlrsUy -7dVozLGh1nBENVWhE CqeMZFw9S3Opkc/edit> i a Núvol, 17-5-2016, a <http://www.nuvol.com/noticies/sos-literatura-a-lensenyament/>. Dalmases (2016): Antoni Dalmases, «Educar sense literatura», Núvol, 28-4-2016, en línia a <http://www.nuvol.com/opinio/educar-sense-literatura/>. El Hachmi (2016): Najat El Hachmi, «La literatura es peligrosa», El Periódico de Catalunya, 26-6-2016, p. 14. Ensenyament (2016a): Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya, Avançament d’orientacions per a l’organització i la gestió dels centres: Concreció i 2.  Perquè la bibliografia no es faci prolixa, consigno que tots els materials digitals van ser consultats entre l’1 i el 15 de juliol. Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 207-229

Llengua_literatura_27.indd 210

9/2/17 14:32


Crònica

211

desenvolupament del currículum del batxillerat 2016-2017, Barcelona: Generalitat de Catalunya (març del 2016), en línia a <http://educacio.gencat.cat/documents/ IPCNormativa/DOIGC/avancament_batxillerat. pdf>. — (2016b): Documents per a l’organització i la gestió dels centres: Concreció i desenvolupament del currículum del batxillerat, Barcelona: Generalitat de Catalunya (23-6-2016), en línia a <http://educacio.gencat.cat/documents/IPCNormativa/ DOIGC/CUR_Batxillerat.pdf>. Feldman (2016): Sharon G. Feldman, «Per què cal reivindicar els estudis literaris?», Catorze, 18-6-2016, en línia a <http://www.catorze.cat/noticia/3287/cal/reivindicar/estudis/literaris>. Ferrer (2016): Jaume Ferrer i Puig, «Omplim les aules de (bona) literatura», Catorze, 21-6-2016, en línia a <http://www.catorze.cat/noticia/3314/omplim/aules/bona/ literatura>. Foguet (2016a): Francesc Foguet, «L’analfabetisme literari», Ara, 30-4-2016, p. 31. — (2016b): «En època d’exàmens», Catorze, 3-6-2016, en línia a <http://www.catorze.cat/ noticia/3127/epoca/examens>, publicat en nom del Col·lectiu Pere Quart. Gallén (2016): Enric Gallén, «Cançó trista i vindicativa d’un professor de Sinera», Núvol, 24-5-2016, en línia a <http://www.nuvol.com/opinio/canco-trista-i-vindicativa-dun-professor-de-sinera/>. Gibert (2016): Miquel M. Gibert, «L’afebliment del saber humanístic», Catorze, 20-6-2016, en línia a <http://www.catorze.cat/noticia/3292/afebliment/saber/ humanistic>. Ginabreda (2016): Francesc Ginabreda, «Si Pere Quart aixequés el cap», Núvol, 22-6-2016, en línia a <http://www.nuvol.com/noticies/si-pere-quart-aixeques-elcap/>. Kidd & Castano (2013): David Comer Kidd i Emanuele Castano, «Reading Literary Fiction Improves Theory of Mind», Science, 342, núm. 6.156 (18-10-2013), ps. 377-380. Llanas (2016): Manuel Llanas, «La funció irreemplaçable de la literatura», Núvol, 6-6-2016, en línia a <http://www.nuvol.com/opinio/la-funcio-irreemplacablede-la-literatura/>. Martí (2016): Pere Martí, «Els de ciències també llegeixen», Catorze, 16-6-2016, en línia a <http://www.catorze.cat/noticia/3255/ciencies/tamb/llegeixen>. Martori (2016): Joan Martori, «El meu professor de literatura», Ara. Diumenge, 3-72016, ps. 20-21. Monsó (2016): Imma Monsó, «‘Fent país’», La Vanguardia, 2-6-2016, p. 25. Puntí (2016): Jordi Puntí, «Una hora de literatura», El Periódico de Catalunya, 25-62014, p. 55. Reig (2016): Montserrat Reig, «En defensa de la literatura de sempre i de tots», Catorze, 12-6-2016, en línia a <http://www.catorze.cat/noticia/3216/defensa/literatura/ sempre/tots>. Ruiz (2016): Bernat Ruiz Domènech, «Per què ensenyem literatura a l’escola?», Núvol, 4-5-2016, en línia a <http://www.nuvol.com/opinio/per-que-ensenyem-literatura-a-lescola/>. Serra (2016): Laura Serra, «La literatura a l’institut: entre la por i el menyspreu», Ara, 23-6-2016, p. 35. Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 207-229

Llengua_literatura_27.indd 211

9/2/17 14:32


212

Llengua & Literatura, 27, 2017

Soler (2016): Sílvia Soler, «A favor de la literatura», Ara, 17-6-2016, p. 41. Soley (2016): Clara Soley i Manuel, «La dimensió desconeguda», Catorze, 1-6-2016, en línia a <http://www.catorze.cat/noticia/3110/dimensio/desconeguda>, article publicat en nom del Col·lectiu Pere Quart. Soley & Dalmases (2015): Clara Soley i Antoni Dalmases, «La literatura en el nou país que construïm», amb la col·laboració d’Anton Carbonell, Montserrat Sarret i Francesc Foguet, publicat a Núvol, 17-6-15, en línia a <http://www.nuvol.com/ noticies/la-literatura-en-el-nou-pais-que-construim/> i a Catorze, 24-6-15, en línia a <http://www.catorze.cat/noticia/1179/ literatura/nou/pais/construim>. Subirana (2016): Jaume Subirana, «Nuestras sagas», El Periódico de Catalunya, 29-62016, p. 59. Sunyer (2016): Magí Sunyer, «La responsabilitat política», Catorze, 8-6-2016, en línia a <http://www.catorze.cat/noticia/3178/responsabilitat/politica>. Torrents (2016): Ricard Torrents, «Literatura, que rima amb cultura», Núvol, 22-62016, en línia a <http://www.nuvol.com/opinio/literatura-que-rima-amb-cultura/>. Tramullas (2016): Gemma Tramullas, «Joan Martori: “¿Queremos formar adultos libres o domesticados?”», El Periódico de Catalunya, 4-6-2016, p. 68.

Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 207-229

Llengua_literatura_27.indd 212

9/2/17 14:32


Crònica

213

JOAN VENY I LA RECERCA DE L’ORIGEN I LA DISTRIBUCIÓ GEOGRÀFICA DELS MOTS* Joan Martí i Castell

Universitat Rovira i Virgili / Institut d’Estudis Catalans jmarti@iec.cat

Joan Veny i Clar (Campos, Mallorca 1932) és un dels lingüistes més destacats dels Països Catalans i d’Europa, reconegut per les aportacions en l’àmbit de la romanística. El 2015 fou distingit amb tota justícia amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Pocs estudiosos han contribuït com ell al coneixement de la nostra llengua. Altrament, la seva labor ingent parteix de la perspectiva de totes les llengües neollatines, el domini de les quals li permet de cercar i trobar per la via del contrast comparatiu els fonaments més sòlids de les tesis, especialment sobre l’origen i la història dels mots. La primera mostra destacable de la seva capacitat en la recerca és la tesi doctoral, Paralelismos léxicos en los dialectos catalanes, que publicà entre 1958 i 1960 la Revista de Filología Española: és el punt de partença que expressa la vocació per a penetrar en la realitat més substancial de les paraules, que no ha abandonat mai. Als 82 anys continua en la tasca inesgotable i fascinant de fer-nos-en coneixedors, i de posar de manifest la diversitat de solucions i de matisos que hi pot haver en el desenvolupament i el contingut semàntic de cadascuna. Li he sentit a dir en més d’una ocasió que és convenient que qui es vulgui dedicar a la docència i a la investigació s’hi iniciï en l’ensenyament mitjà, abans de passar al superior. És el reconeixement agraït de l’experiència que visqué com a catedràtic d’institut a Lleida i a Barcelona: fou l’exercici principal per a fer amb èxit el salt a la Universitat de Barcelona l’any 1955. Fixem-nos-hi: Campos, Lleida i Barcelona, un prenunci d’allò que l’ha ocupat i que l’ocupa sempre: la variació. Joan Veny ha estat un professor excel·lent. Em limito solament a destacar que, en contra de l’actitud displicent que massa sovint constatem en el tracte dels docents amb els estudiants, ell ha mostrat sempre un respecte profund envers als deixebles; en sóc testimoni directe i sé, endemés, què pensen del savi mestre els qui eren companys meus en els cursos que impartia. Veny ha estat i és modest fins a l’extrem de la timidesa, però la preparació, l’interès, el sentit de la responsabilitat l’han fet precís, concret, crític. Ha practicat simultàniament i amb igual entu* Aquest article, notablement reduït, ha aparegut anteriorment a Serra d’Or, juliol de 2015 (ps. 11-13), sota el títol de «Joan Veny i Clar i les paraules que ens agermanen». Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 207-229

Llengua_literatura_27.indd 213

9/2/17 14:32


214

Llengua & Literatura, 27, 2017

siasme docència i recerca, tot procurant que l’una i l’altra es retroalimentessin: explicar a les classes posa en evidència la certesa o els dubtes i errors de les hipòtesis en què hom treballa, i, encara més, del contacte amb els alumnes apareixen noves interrogacions i fins i tot clarors respecte a problemàtiques confuses. Sense deixar d’impartir les lliçons magistrals —allò que ara sembla que ja no val (demagògia pura)—, ja feia treball de camp a les aules: ens preguntava com en dèiem d’això o d’allò a les diverses contrades de què cadascú procedia; com pronuncià­ vem aquesta vocal o aquella consonant; com resolíem sintàcticament una frase... I si mai —molt rarament— algú plantejava res de què no estigués segur, en confessava sense embuts la desconeixença i procurava proposar algun supòsit en lliçons posteriors; no li importava acceptar límits propis. Veny ha mirat primer de tot pels altres, la qual cosa, ultra que l’honora com a persona generosa, ha donat uns fruits de què pot sentir-se ben orgullós: ha creat escola; fins a tal punt que ha esdevingut indiscutiblement el forjador de la dialectologia i la geografia lingüística catalanes modernes. Mai no tancat als nous mètodes de l’espai científic a què s’ha lliurat, però conscient que endinsar-se en la història de les llengües romàniques requereix, a més d’haver-se preparat especialment en la que n’és la mare, el llatí, i almenys parcialment en totes les que en deriven, perquè poc o molt s’influencien entre si; totes són desiguals, però s’assemblen; a més d’això, dic, exigeix no deixar-se endur per un atomisme excessiu que impedeixi tenir prou en compte allò que és substancial en l’anàlisi dialectal: el conjunt dels parlants, en tant que col·lectiu i com a individus. Veny no refusa a priori cap sistema metodològic que pugui fer avançar en les ciències del llenguatge; aprofita voluntàriament les aportacions que n’afavoreixen la seguretat i l’eficàcia; simplement no admet res que tergiversi allò que són els idiomes i llur funcionament natural. Ha assolit una competència insòlita primordialment a Barcelona, a Lovaina i a Poitiers. Ha estat i està encara en contacte permanent amb els millors dialectòlegs i etimòlegs de la Romània, amb qui té relacions de col·laboració i de qui és sol·licitat per tal que en seminaris o congressos exposi la pròpia experiència extensíssima en aquests terrenys i en els de la gramàtica històrica en general. Condueix destrament com a director la segona època de la revista Estudis Romànics, emblemàtica de l’Institut d’Estudis Catalans i de referència obligada en la lingüística, la filologia, i la teoria i crítica literària. Aquesta formació íntegra ha atorgat a Veny una de les qualitats probablement més difícils de posseir en els camps immensos en què s’ha especialitzat: saber-hi incidir estructuralment. Qualsevol dels seus nombrosíssims articles no es limita a explicar un canvi o una etimologia en un mot pres aïlladament, sinó que s’hi esforça per a situar cada fenomen en el conjunt sistèmic i sovint polièdric corresponent. Dit d’una altra manera: Veny no solament descriu fets i acumula informació; es proposa, a més, caracteritzar-los, inserir-los coherentment en el context d’interdependència que els correspon. Ha tingut consciència que calia teoritzar la variació lingüística de tots els Països Catalans; fer-ne una geografia no Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 207-229

Llengua_literatura_27.indd 214

9/2/17 14:32


Crònica

215

discontínua, sinó de lligam i de pas d’uns dialectes en uns altres; trobar-ne les isoglosses; definir-ne les fronteres lingüístiques i les zones de transició que se’n deriven; relacionar les àrees laterals o perifèriques. Ha establert els principis bàsics de la descripció global de la variació catalana. Li devem els raonaments inqüestionables en contra de posicions insostenibles de la divisió constitutiva i consecutiva del català oriental i de l’occidental. El capteniment respectuós que el caracteritza l’ha fet agraït envers tots aquells especialistes de qui ha après, però no de manera acrítica. No silencia els dubtes que li generen algunes hipòtesis d’altri, per eminent que sigui, ni s’està de desmentir-ne tesis que troba poc justificades. Per exemple, sense deixar el tema de l’origen dels dos grans dialectes catalans, li sembla abusiu basar-lo en el substrat i la incidència en la intensitat de la romanització: se’n sap massa poc de la realitat preromana i entén que l’expansió medieval de la Corona catalanoaragonesa, particularment en allò que suposà de repoblacions en els llocs conquerits, expliquen més lògicament i convincentment la partió del català en les dues grans varietats. Complementàriament, malgrat l’autoexigència del rigor, no es dol d’haver de rectificar totalment o parcialment una teoria seva. Veny creu també en l’error i, doncs, en la necessitat si cal d’esmena davant alternatives a les pròpies explicacions. Sap que l’equivocació és una font que fa créixer el coneixement, que permet avançar en el món de la ciència. Joan Veny és conegut i reconegut sobretot com a dialectòleg i com a impulsor de la geografia lingüística. Ha publicat obres de divulgació, com Els parlars catalans, Introducció a la dialectologia catalana, Llengua i entorn natural, que han esdevingut els manuals per excel·lència de dialectologia catalana. Llur caràcter de síntesi general és possible gràcies al treball minuciós en l’alta investigació; en aquest terreny, sobretot al que ha requerit l’obra magna Atles lingüístic del domini català, que s’inicià amb Antoni M. Badia i Margarit, Germà Colón i Joan Veny, però de què Veny acceptà el repte d’agafar el timó. Coneix molt bé la bona tradició francesa en la geografia lingüística i enfoca l’Atles, no com una correcció del que havia elaborat Antoni Griera, sinó aplicant-hi una metodologia nova i innovadora en la Romània, que l’obliga a preparar un projecte completament distint: un dels més ambiciosos i reeixits de tota la història de la filologia i la lingüística catalanes, que ja compta amb més de 60 anys d’esforços esmerçats i que és en curs de publicació. La inesgotable capacitat de dedicació de Veny, l’ha conduït a la planificació d’un derivat: el Petit atles lingüístic del domini català, també en curs de publicació, que no n’és un resum, sinó que aborda altres objectius: no solament s’hi cartografia la variació, sinó que a més se’n fa l’anàlisi molt clarament i didàcticament, en benefici dels estudiosos menys avesats en la història que en diem interna de la llengua. Al llarg d’un període tan extens de confecció de l’Atles, Veny ha anat aprofitant la feina per a suggerir, aclarir, evidenciar solucions, sobre qüestions adés més Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 207-229

Llengua_literatura_27.indd 215

9/2/17 14:32


216

Llengua & Literatura, 27, 2017

generals, adés més específiques dels dialectes catalans. Ha redactat una quantitat sorprenent d’articles editats en les revistes científiques especialitzades de major nivell nacionals, estatals i internacionals. L’Atles lingüístic del domini català és l’obra mestra de Joan Veny de què tots els Països Catalans s’aprofiten per a la investigació lingüística, però també, com a ciutadans que compartim la llengua, podem sentir orgull que s’hagi elaborat un treball que no té parangó en tota la Romània, semblantment com s’ha esdevingut amb una altra joia com és el Diccionari català-valencià-balear d’Antoni M. Alcover i de Francesc de Borja Moll. Veny té, però, dos vessants més com a investigador, que no s’han destacat prou, malgrat n’hagi sorgit un conjunt d’estudis molt notable: em refereixo a l’expertesa en etimologia i en gramàtica històrica. Joan Coromines, Germà Colón i Joan Veny són, sense cap mena de dubte, els qui més i millor han produït en un terreny tan relliscós i complex com l’etimologia. L’interès de Veny per la dialectologia l’empeny, per necessitat de precisió, a estudiar l’origen de les paraules i, igualment, a observar-hi les lleis d’evolució fonètica que segueixen. En ell, doncs, es fonen aquestes disciplines en una realitat única en què la intercomplementarietat reforça les hipòtesis en cadascun dels tres terrenys. Aquells qui més estimen la variació de les llengües són ensems els qui més en defensen la unitat. Veny forma part de la Comissió de Lexicografia de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans i presideix la Comissió de l’estàndard lèxic; en l’un i en l’altre espai sap explicar amb una lògica irrefutable que variació i unitat no solament no s’exclouen, sinó que, a més, es pressuposen: en la igualtat de condició els homes som distints, com distinta és cada llengua sense que la varietat en tots els nivells en trenqui la compacitat, ans al contrari, la reforça i la fa més potent i rica. Des d’una preparació que li confereix una alta autoritat i des d’una atenció pregona dels més petits detalls de les diferències dialectals, mira de recuperar per a la preceptiva solucions que considera injustament marginades. Ho fa amb arguments difícilment rebatibles; i no vull deixar de dir que, en alguns casos en què les seves propostes no prosperen, mostra el disgust i el geni, que mai, emperò, no arriben a bandejar la bonhomia que li és tan pròpia; s’enfada, resisteix, però, si convé, també cedeix i té paciència, sap esperar... Els parlants de cada racó dels Països Catalans no es poden imaginar quantes i quantes formes Veny ha sabut rescatar amb mestria i fer-les incorporar en el diccionari normatiu. Ho fa amb una concepció de l’ús lingüístic exemplar, que hom voldria en aquells que només s’obsessionen pels recursos localistes. Veny sap diferenciar els registres, el context en què es produeix la comunicació: el lloc, l’argument, el grau de formalitat, i no admet que sempre s’hagi d’actuar de la mateixa manera. No fa populisme, justament perquè sap que la variació és una característica en la producció lingüística que no es pot malbaratar tractant-la abusivament. És molt improbable que davant de Veny hom pugui dir cap mot de què no conegui el sentit, l’ètim i l’àrea territorial que ocupa. Tanmateix, basta que en una Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 207-229

Llengua_literatura_27.indd 216

9/2/17 14:32


Crònica

217

conversa en capti una petita variació fonètica, una modificació lleu, perquè faci uns ulls com unes taronges i en demani tots els detalls, que incorpora al seu corpus personal, que mai no s’acaba. Si una forma li és nova del tot, la reacció és d’emoció no continguda. En qualsevol d’ambdós casos, es capbussa en allò que ha descobert, en penetra en les entranyes, fins a mirar de trobar-hi les causes, que normalment explica en un article científic o en una ponència que permeten que les novetats romanguin inventariades amb les justificacions objectives i que el coneixement de la llengua s’acreixi en tot el territori on es parla. Els noms dels peixos, dels ocells, de les plantes, dels estris domèstics, del camp, de la feina marinera... res no se li escapa a l’atenció investigadora. Ha escrit llibres de dialectologia filològica, és a dir, amb inclusió de l’edició crítica de textos, com Estudi lingüístic del “Regiment de preservació de pestilència” de Jacme d’Agramont (s. XIV). Introducció, transcripció i estudi lingüístic, en què fa gramàtica històrica de les grafies, la fonètica, la morfologia, la sintaxi i el lèxic. O articles de caràcter semblant, com [Patit tractat sobra lo regiment en temps de hepidèmie] (segle XV). Edició i estudi lingüístic; o Estudi lingüístic del manuscrit de Pere Segarra. Ha estudiat a fons diccionaris, de què ha pogut pouar formes que han tingut una incidència especial en la història de la llengua, com a Influència del diccionari català-llatí de Font sobre el de Torra (s. XVII), Transfusió i adaptació d’ictiònims en el “Dictionarium” de Pere Torra (segle XVIII). S’ha centrat directament en la cerca de dialectalismes en treballs com Dialectalismes en els poetes lleidatans, Dialectalismes a les “Visions de Mallorca” de Joan Santamaria, Lexicografia i dialectalismes: A propòsit del Diccionari Català-Llatí d’Antoni Font (segle XVII). En el camp de la geografia lingüística i de l’etimologia, la producció és extensíssima; m’he de limitar a esmentar solament algun dels treballs. Pel que fa a l’etimologia: Los supervivientes románicos de TALENTUM ‘deseo’ (una forma lèxica que li ha interessat especialment, com una altra que sovint explica: esternut); Circulacions lingüístiques en la Romània occidental: català, occità, aragonès, italià, castellà, on es posa de manifest el coneixement lingüístic de Veny de tota la realitat romànica i la capacitat de fer comparacions entre llengües germanes, a què ja m’he referit; com a Italianismos en el “Diccionari mallorquí-castellà” (1840) de Pere A. Figuera; De l’occità a l’andalús: “garneu” ‘Trigla lyra’, en què, ultra rebutjar les hipòtesis de Joan Coromines respecte a l’ètim de garneu, ens fa notar que la influència catalana arriba fins a les costes andaluses i nord-africanes, o en Vocabulaire ichtyonymique et nàutique catalan dans la Romania; Dels dialectes italoromànics al català: sobre el mossarabisme l’“alatxa” ‘Sardinella aurita’, en què considera dos altres temes que li són molt cars: la pervivència de mossarabismes en el català i la ictonímia, que estudia a fons: De la bèl·lua al tauró: supervivents catalans del llatí PISTRIX; Contacte de llengües en la llista de peixos de Jordi de Puig (1786); Etimologia ictionímica: el català petarc ‘Crenilabrus scina’; Catxel ‘cardium edule’, un nou mossarabisme del català. Pel que fa a la geografia lingüísLlengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 207-229

Llengua_literatura_27.indd 217

9/2/17 14:32


218

Llengua & Literatura, 27, 2017

tica, a part de la ja esmentada obra magna i mestra Atles lingüístic del domini català i del Petit atles lingüístic del domini català, cito Sobre els significants de ‘blasfemar’ i ‘renyar’: geolingüística, semàntica i etimologia; Importancia de los atlas lingüísticos en la investigación geolingüística internacional: el “Atlas Linguistique Roman (ALiR)”. Sobre les relacions entre el català i l’aragonès destaco Supervivientes aragoneses en valenciano (I): la “rodada” i Supervivents aragonesos en valencià (II): “ombria” ‘obaga’. Veny també té en compte la sociolingüística, especialment en allò que fa referència al conflicte de llengües en contacte: el català amb l’italià, el francès i el castellà, en articles com Espigoladures lingüístiques en processos inquisitorials en castellà, Interferència d’ictiònims; en record de la seva tesi doctoral i com a testimoni de l’afecte que Veny té per l’asturià, esmento Paralelismos lingüísticos asturiano-catalanes; Yeísmo histórico y tratamiento de la /x/ en asturiano y catalán. Etcètera (un etcètera prenyat de tantíssima obra de Veny, que no he reportat per raons òbvies d’espai). Joan Veny i Clar s’ha guanyat amb escreix el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Amb un valor afegit: la seva alta especialització científica fa que, llevat dels qui som del ram, no sigui fàcilment coneguda i seguida. Per tant, és normal que l’eminent producció de què és autor sigui aprofitada pels experts en la matèria i passi relativament inadvertida per a la resta. Però la persistència amb què ha investigat, l’han fet un home popular. Hi ha un tret personal que hi ha contribuït decisivament i que no és aliè a la distinció del Premi: Joan Veny estima el país a què sempre ha servit amb abnegació, sacrifici i generositat. Pateix pel futur de la llengua i, doncs, de la nació catalana. És un patriota que, encara que no s’hagi immergit en la política, n’ha fet i en fa, justament mostrant una lleialtat exemplar al seu poble.

Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 207-229

Llengua_literatura_27.indd 218

9/2/17 14:32


Crònica

219

BITECA. BIBLIOGRAFIA DE TEXTOS ANTICS CATALANS, VALENCIANS I BALEARS. ARXIUS I BIBLIOTEQUES VALENCIANES* Gemma Avenoza i Lourdes Soriano

Universitat de Barcelona. Departament de Filologia Clàssica, Filologia Romànica i Filologia Semítica gavenoza@ub.edu lsoriano@ub.edu

Llibre tradicional vs. formats digitals Els darrers cinquanta anys han vist l’ascensió i la consolidació de les noves tecnologies de la informació, que han dominat la quotidianitat, tant que a hores d’ara una de les diferències més notòries entre la població als països desenvolupats no se situa en l’àmbit d’alfabetitzats vs. àgrafs (ja que molts dels alfabetitzats són en realitat àgrafs) sinó en la distinció entre natius digitals i immigrants digitals (Prensky 2001). I aquesta distinció afecta tots els camps de la vida i la cultura. Tots els àmbits del saber estan immersos per bé o per mal en la cultura digital. Una part de la població, fins i tot la formada, considera els estudis d’humanitats com un producte obsolet, que no té cabuda dins d’aquesta nova societat de la informació i la tecnologia, llevat, és clar, que s’embolcallin dins d’una etiqueta ambigua però ben lluent: les humanitats digitals. En un moviment que recorda els iconoclastes, darrere la bandera «el que no és a Internet no existeix» molts pensen que les biblioteques podrien (o haurien de) desaparèixer, que el llibre imprès no és més que una amenaça per a la sostenibilitat del medi ambient, perquè la seva producció amenaça la perdurabilitat dels recursos naturals i els criteris d’estalvi: per què l’existència del llibre imprès si una tauleta pot emmagatzemar-ne milers llestos per a la lectura? Davant d’aquesta postura, compartida massa sovint per estudiants que afirmen la inexistència d’un article o d’un llibre si no es troba a Internet, hi ha la contrària: només allò publicat sobre paper té algun valor i molt especialment si té a veure amb l’àmbit de les humanitats. * BITECA. Bibliografia de textos antics catalans, valencians i balears. Arxius i biblioteques valencians, València: Acadèmia Valenciana de la Llengua - Universitat de València - Universitat de Barcelona, 2013. BITECA (1997-): <http://bancroft.berkeley.edu/philobiblon/biteca_ca.html>. BITECA es desenvolupa dins de projectes finançats en convocatòries públiques competitives nacionals i internacionals: NEH PW-51633 (US), 2014SGR51 (AGAUR. Generalitat de Catalunya) i FFI2014-55537-C3-1-P (Mineco. Gobierno de España). Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 207-229

Llengua_literatura_27.indd 219

9/2/17 14:32


220

Llengua & Literatura, 27, 2017

Des d’aquesta perspectiva les publicacions a la xarxa fan de malfiar: ara hi són, però, hi seran demà? I sí, part de raó tenen els que així pensen. Molts recursos en xarxa gaudeixen d’una vida efímera. Estan sotmesos a l’estabilitat dels servidors, la inconstància de les fonts de finançament i, ai las!, varien, es modifiquen amb el temps. Aquest gran avantatge de posar en pràctica la possibilitat d’assaig, error, esmena i difusió immediata de l’avenç del coneixement es veu com un baldó, com una amenaça al scripta manent gravat en pedra. El fet és que no hi ha raons de fons que impedeixin que aquestes dues posicions no puguin conviure, i ho evidencia l’existència mateixa de PhiloBiblon. PhiloBiblon és un projecte format per biobibliografies dedicades a estudiar els còrpora de les literatures de la península Ibèrica de l’edat mitjana i inicis del Renaixement. BETA, BITECA i BITAGAP s’ocupen respectivament dels textos castellans, catalans i gallecs i portuguesos, i a les quals s’afegí més tard BIPA, dedicada als textos poètics castellans del Segle d’Or. PhiloBiblon, i per tant també BITECA, és alhora un projecte nadiu digital i immigrant digital. Va néixer com un fitxer manual a inicis dels anys 70 del s. xx, i a finals de la dècada es convertí en una base de dades, senzillíssima als seus inicis (10 camps d’extensió limitada), que quan es va publicar per primer cop es féu com a llibre: el BOOST, precedent de BETA (Faulhaber et al. 1975, 1977, 1984), i el BOOCT, precedent de BITECA (Concheff 1985). La seva ànima digital es desenvolupà entre finals dels anys 80 del s. xx i primers dels 90 i quan es va tornar a oferir a la comunitat científica, transformada ja en una base de dades relacional, es va fer a través d’un objecte digital: el CD-ROM (amb dues edicions: PhiloBiblon 1994 i 1999), que va permetre difondre completes les tres bases de dades. En aquells anys Internet despuntava com un mitjà de comunicació de masses democràtic i universal. El projecte féu el salt al web al 1997, amb una interfície molt més amable entre l’usuari i la informació que la que oferia el CD-ROM. Millorà el recurs per als usuaris i s’ampliaren els materials a recollir i la complexitat de la base de dades. En aquells moments el món digital es reinventava de forma radical; amb el canvi dels sistemes operatius tots els programes es transformaren a versions Windows i PhiloBiblon no fou una excepció. Però, i el llibre? El testimoni d’un patrimoni, d’una cultura, com a corpus, s’ha abandonat com a medi de transmissió de la recerca?: no, absolutament no. Passen els anys i cap de les seccions de PhiloBiblon no es publica: per què? L’equip de recerca s’ha trobat davant d’una disjuntiva moral. On aplicar els limitats recursos humans i materials que mantenen BITECA? A augmentar, cor­ regir, polir el corpus que viu al web o bé a preparar la publicació del llibre, aturant mentrestant l’evolució de la bibliografia en línia? Finalment l’equip es va decantar envers el que beneficiava a més usuaris, la consulta de dades al web, i fins que no es va aconseguir més tard el suport de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que va facilitar mitjans materials i humans per permetre mantenir les dues vies del projecte alhora, el llibre no tingué cap possibilitat de materialitzar-se. Gràcies al seu suport s’ha publicat el primer d’una Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 207-229

Llengua_literatura_27.indd 220

9/2/17 14:32


Crònica

221

sèrie de volums que volen donar testimoni d’una tradició cultural concreta: la dels textos produïts abans de la mort de Ferran II d’Aragó en qualsevol de les varietats de la llengua. El primer volum en publicar-se ha estat el de manuscrits i impresos antics conservats en les biblioteques i arxius de la Comunitat Valenciana. La resta, juntament amb el repertori d’autors i obres de BITECA, estan en curs de preparació, però en segon terme, car la prioritat a BITECA és a hores d’ara el manteniment i ampliació de la base de dades del web. Un mateix producte té funcions, enfocaments i usuaris diversos. Aquell qui vulgui centrar-se en les dimensions i característiques del fons conservat en una institució determinada (una biblioteca, un arxiu o els arxius i biblioteques d’una ciutat o d’un territori en concret) trobarà en la versió llibre de BITECA el seu millor ajut, especialment si li amoïna la provisionalitat del web. Qui, en canvi, cerqui informació sobre una biblioteca antiga avui dispersa, o sobre la difusió d’una obra determinada, disposarà al web del seu millor instrument de treball. La base de dades que viu a la xarxa permet, efectivament, l’esmena i addició contínua de dades. D’aquesta manera, si hom llegeix a Notes: «en curs d’estudi», sabrà de seguida que es tracta d’una fitxa en curs d’elaboració, d’uns materials que s’estan examinant i que s’hi incorporaran de forma progressiva, com un escull de corall: les informacions s’acumulen com sediments, un cop han estat tamisades per l’equip de treball. Pensant en les biblioteques i els arxius, als inicis de la recerca vam preveure fer un petit dossier amb les dades aplegades en cada un d’ells i lliurar-lo als seus responsables. Només vam completar el de Montserrat. Un cop acabat el treball de camp, i després de revisar les dades, consultada la bibliografia i introduïda la informació a la base de dades, es va fer evident que romanien obertes nombroses qüestions, irresolubles a curt termini, car sovint implicaven completar el treball de camp a altres indrets (com succeeix ara amb les recerques a Tortosa, que ens han fet desplaçar-nos a Palma de Mallorca). Això provocava una certa sensació de provisionalitat, per la qual cosa es va preferir abocar la informació al web i no publicar en aquells moments els estudis parcials dels fons. Era prudent, però fou un error, ja que va limitar el coneixement del nostre projecte. L’ús que es feia de les informacions publicades a suports electrònics o a Internet era (i és) poc rigorós. En tractar-se d’un mitjà de comunicació del coneixement nou, provocava desconfiança. Recordem que el primer CD amb PhiloBiblon es publicà al 1994, molt abans de la data que hom dóna com a naixement de les «humanitats digitals», terme encunyat per Unsworth (Unsworth et al. 2004) i que definia per primer cop allò que hom denominava com a «humanities computing», que marcà un abans i un després en la disciplina. Cal recordar que la primera versió al web del projecte PhiloBiblon és també anterior: del 1997. Allà on es fa una història de les humanitats digitals s’esmenta sempre PhiloBiblon com un dels projectes pioners (Rojas 2015). La decisió de publicar un volum en format llibre duu al darrere una intensa revisió d’un corpus determinat, que es considera suficientment verificat i que es Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 207-229

Llengua_literatura_27.indd 221

9/2/17 14:32


222

Llengua & Literatura, 27, 2017

pot oferir com un catàleg elaborat des d’una perspectiva unitària. Com explicava Albert Hauf a la presentació del volum (Beltran et al. 2013: 21): Aquesta edició es justifica plenament com a reivindicació patrimonial i de les biblioteques, petites i grans, que amb enorme esforç i tenacitat han arreplegat i conservat el riquíssim tresor cultural que ens llegaren els nostres escriptors medievals.

El llibre representa un corpus tancat. Dóna testimoni de l’estat del patrimoni en un moment donat, de forma tangible i immediata, que es presenta de manera ordenada i regular. Se li posa un punt i final, suposa una fotografia fixa de l’estat de la recerca en aquell moment. I és tan definitiu com ho pot ser qualsevol investigació publicada. En qualsevol moment es pot identificar un manuscrit que es donava per perdut (com el de les Cròniques de Sicília de la família Rojas d’Alacant, ara a Roma, BITECA manid 1168, que no vam poder veure ni al 1997 ni al 2001 quan vam treballar a la Biblioteca Nazionale i que ara es troba catalogat a Manus on line 2007-), o identificar-ne d’altres com a transmissors d’obres perdudes (Martos 2016, BITECA cnum 12364, Corella, Suplicació de la natura humana). Qualsevol investigació serà sempre millorable car, com assenyalava Beltran (Beltran et al. 2013: 23): les recerques continuen i els estudiosos i curiosos de la nostra literatura i cultura podran continuar consultant-la en el futur [la informació al web], perquè seguirem oferint, com hem fet fins ara, totes aquelles innovacions fruit de revisions o de noves recerques, pròpies o alienes, que puguin ser d’utilitat.

Néixer com a llibre i transformar-se en base de dades accessible a través del web no ha estat un procediment estrany, pensem per exemple en la Bibliographie der Troubadours (Pillet & Carstens 1933) i el Répertoire métrique (Frank 19531957), fusionats, revisats, transformats i completats ara per la Bibliografia Elettronica dei Trovatori (Asperti & De Nigro 2003-). Fer el camí invers i, arribat el moment, adoptar un sistema híbrid, com ha fet BITECA, és possible en productes que són nadius digitals. BIBLIOGRAFIA Asperti & De Nigro (2003-): Stefano Asperti i Luca De Nigro, Bibliografia Elettronica dei Trovatori, Roma: Università di Roma, en línia a <http://www.bedt.it/ BEdT_04_25/inf_home_crediti.aspx> [Consulta: 22-8-2016]. Beltran et al. (2013): Vicenç Beltran, Gemma Avenoza i Lourdes Soriano, BITECA. Bibliografia de textos antics catalans, valencians i balears. Biblioteques i arxius valencians, València: Acadèmia Valenciana de la Llengua - Universitat de Barcelona - Universitat de València, en línia a <http://bancroft.berkeley.edu/philobiblon/biteca_ca.html> [Consulta: 22-8-2016]. Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 207-229

Llengua_literatura_27.indd 222

9/2/17 14:32


Crònica

223

Concheff (1985): Beatrice J. Concheff, Bibliography of Old Catalan Texts, Madison: Hispanic Seminary of Medieval Studies. Faulhaber et al. (1975): Charles B. Faulhaber et al., Bibliography of Old Spanish Texts, Madison: Hispanic Seminary of Medieval Studies. — (1977): Charles B. Faulhaber et al., Bibliography of Old Spanish Texts, Madison: Hispanic Seminary of Medieval Studies. — (1984): Charles B. Faulhaber et al., Bibliography of Old Spanish Texts, Madison: Hispanic Seminary of Medieval Studies. — (1994): PhiloBiblon. ADMYTE 0, Madrid: Micronet - Fundación V Centenario. CD-ROM. — (1999): PhiloBiblon. ADMYTE 1, Madrid: Fundación V Centenario - Biblioteca Nacional - Micronet. CD-ROM. Frank (1953-1957): Itsván Frank, Répertoire métrique de la poésie des troubadours, Paris: Champion. Manus on line (2007-). Manus on line. Censimento dei manoscritti delle biblioteche italiane, en línia a <http://manus.iccu.sbn.it/progetto.php> [Consulta: 26-5-2016]. Martos (2016): Josep Lluís Martos, «La Suplicació de natura humana de Joan Roís de Corella: fragmentos recuperados de una obra perdida», Cultura Neolatina, LXXV 1/2, ps. 165-201. Pillet & Carstens (1933): Alfred Pillet i Henry Carstens, Bibliographie der Troubadours, Halle: Niemeyer. Prensky (2001): Marc Prensky, «Digital Natives, Digital Immigrants. Part 1», On the Horizon. The Strategic Planning Resource for Education Professionals, 9/5 (October) 2001, ps. 1-6. Rojas (2015): Antonio Rojas Castro, «De los datos al metamedio», Ínsula, 822 (Humanidades digitales y literaturas hispánicas), ps. 15-17. Unsworth et al. (2004): John Unsworth et al. (eds.), A Companion To Digital Humanities, Malden: Blackwell Publisher.

Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 207-229

Llengua_literatura_27.indd 223

9/2/17 14:32


224

Llengua & Literatura, 27, 2017

EN RECORD DE LA PROFESSORA MARINA ZARAGOZÀ (1944-2016)* Emili Casanova

Universitat de València emili.casanova@uv.es

Marina ha dedicat més de 35 anys a la Universitat de València, primerament des de l’Escola de Magisteri i posteriorment des del Departament de Filologia Catalana. La vaig conèixer l’any 1981 i sempre vam tindre una bona relació de companys, enfortida per la valoració i cultiu de la dialectologia i cultura popular, basada en un sentiment compartit per un valencianisme integrador i radical nascut en el poble i aplicat a la comarca, com demostra la seua tasca cultural a Silla: al Centre d’Estudis i a la revista Algudor, que sempre intercanviava amb les revistes de la Vall d’Albaida —encara recorde la Jornada d’estudis comarcals que va organitzar quan estàvem escampant la idea de la federació d’instituts i centres d’estudis comarcals, l’actual FIECOV—; en les Falles —la seua Falla sempre guanyava el premi del millor llibret per la seua espenta i treball—; en la coral —vaig comprovar el dia del seu funeral l’excel·lent nivell que tenia—; fent obres de teatre en valencià. En suma recuperant la memòria històrica local i fent créixer l’autoestima i consideració per les nostres coses. La doctora Zaragozà va ser autora d’un dels llibres més importants de la cultura popular valenciana, El cultiu de l’arròs a Silla, fruit de la seua tesi doctoral dirigida per Manuel Sanchis Guarner, lloat per Manuel Alvar i ben aprofitat pel mestre Joan Coromines. Cultivadora i amant també de l’onomàstica, com a ciència de la terra, i rescatadora del patrimoni immaterial, ha mort sense veure complits totalment tres dels seus anhels, per als quals feia anys que anava preparant materials i incitant els estudiants: que la fonètica valenciana entrara de manera pràctica als instituts i centres per a millorar la pronúncia dels jóvens —fins i tot va proposar crear un laboratori fonètic ambulant per anar de poble en poble—; que les obres d’autors populars, com Bernat i Baldoví i els sainets i sarsueles d’autors valencians que tenien un gran valor lingüístico-literari, que només els avatars històrics, les grafies i una part del lèxic castellanitzat ens impedia de descobrir —n’havia editat una selecció el 2001 i preparat diverses sarsueles amb el seu mètode i l’ajuda dels alumnes per a la seua recuperació actual, com la d’Eduard * Marina Zaragozà fou membre de la Societat Catalana de Llengua i Literatura. Aquesta nota d’Emili Casanova ha aparegut anteriorment al diari Las Provincias, el dijous 21-4-2016 (p. 19). Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 207-229

Llengua_literatura_27.indd 224

9/2/17 14:32


Crònica

225

Escalante amb música de Vicent Peidró «Quintos i reganxadors: sarsuela bilingüe en dos actes i en vers»—, tingueren el reconeixement merescut; que en la literatura de tema valencià-albuferenc de Blasco Ibáñez a pesar d’estar escrita en castellà, es podia captar l’ànima i els costums valencians com en cap altra, que amb una traducció al valencià es podria comprovar millor —per això traduí entre altres l’obra Canyes i fang, la lectura de la qual em va colpir per la seua plenitud lingüística i on vaig entendre millor el sentiment i la vida dels valencians de l’Albufera. Els seus estudiants la recorden com una mare preocupada per tots, «sempre accessible i afectuosa», encara que com passa a les mares sovint no era ben compresa, als quals obria el cor amb frases resumidores de la seua intenció eruditodidàctica, com: «Jo em vaig enamorar de Bernat i Baldoví i vaig començar a tocar-lo (...) i espere que no li sàpia mal perquè l’he fet xitxines». La mort se l’ha emportada en la plenitud intel·lectual, amb il·lusió i temps per a fer i acabar el que una vida bolcada amb la seua faena diària, amb la família —estava ben pagada dels seus tres fills— i amb el poble, no li havien permés enllestir. Entre altres, volia acabar la seua edició crítica del manuscrit Libre dels conquists de la illa de Sicília, assistir a congressos internacionals, viatjar... El nostre departament que l’estimava molt perquè es feia de voler, com es va demostrar en la festa del dia del seu comiat o jubilació, trobarà a faltar les seues cançons, la seua veu fina i compassada, la seua jovialitat i companyonia. La cultura popular valenciana ja no podrà aprofitar tots els estudis que volia fer a partir d’enquestes fetes fa 40 anys a gent més que centenària, com el recull del conte del milanot, que va arreplegar del seu iaio o avi i que ens havia promés posar per escrit ben prompte. Gràcies Marina.

Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 207-229

Llengua_literatura_27.indd 225

9/2/17 14:32


226

Llengua & Literatura, 27, 2017

JORDI CARBONELL I DE BALLESTER: VIURE PER LA NACIÓ (Barcelona, 23 d’abril de 1924 - 22 d’agost de 2016) Vicent Pitarch i Almela

Institut d’Estudis Catalans (S. F.) vpitarch@iec.cat

De la personalitat de Jordi Carbonell, sòlida i estimulant, les necrologies n’han seleccionat la imatge de capdavanter en la lluita per la independència nacional. Naturalment, una tal selecció s’explica no sols per la seva oportunitat, atès el moment polític present, sinó també pel pes específic que aquesta condició té en la biografia del nostre personatge, sens dubte un dels referents més acreditats del moviment independentista català. L’Assemblea de Catalunya (1971), Nacionalistes d’Esquerra (1979), l’Entesa (1984) i l’Esquerra Republicana de Catalunya (1992), emergeixen ací com a fites emblemàtiques al bell mig d’un camí vital que va transitar indefallent, amb l’horitzó de la sobirania del país. Com no podia ser altrament, el combat nacional esdevenia resistència militant antifranquista, la qual en el nostre protagonista va començar, l’any 1943, al Front Universitari de Catalunya i va continuar en nombroses lluites clandestines, a la Taula Rodona (1966), posem per cas, o a l’Assemblea Permanent d’Intel·lec­ tuals Catalans (Montserrat, 1970), etc., tot cobrint una trajectòria activista per la dignitat nacional, que mai no abandonaria. I és ben sabut que la seva fou una resistència mantinguda amb trets d’heroïcitat —imprescindible per no defallir ni tan sols sota les tortures de les presons franquistes— i amb la fermesa i obstinació que van marcar sempre el caràcter d’aquest català de conviccions insubornables. Per cert, d’alguna manera, la fortalesa de conducta que no claudica va forjar-la, tal com el mateix Carbonell confessava a Assumpció Maresma, durant els seus primers anys de treball, a partir del 1946, en què el flamant llicenciat en filologia romànica ingressava en qualitat de secretari redactor a l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). D’aquella època ell recordaria amb veneració el doctor Ramon Aramon, a qui considerava «el meu mestre», tot vindicant-lo amb entusiasme. El 1946 fou també l’any de la fundació de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, en la constitució de la qual Carbonell participà, entre d’altres, amb Hortènsia Curell, amb qui aleshores compartiria l’aventura clandestina als Estudis Universitaris Catalans. Finalment, el 1972 va ingressar a la Secció Filològica i del 1991 al 1996 fou el director de l’Oficina d’Onomàstica, de l’IEC. Definitivament, la lleialtat amb el seu compromís nacional va marcar la biografia de Jordi Carbonell. D’entrada, va condicionar en termes decisius la seva Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 207-229

Llengua_literatura_27.indd 226

9/2/17 14:32


Crònica

227

carrera professional. Per descomptat, l’opció per la resistència antifranquista li barrava el pas a qualsevol esglaó oficial de la docència universitària, alhora que la dictadura el llançava a una existència força més itinerant que no ho hauria desitjat. I vet-lo ací l’any 1950, tot just casat, camí de la Universitat de Liverpool, en la qual treballaria de lector durant dos cursos (1950-1952), successor de Joan Triadú. Més tard va dirigir la Gran Enciclopèdia Catalana (1965-1971) i va fer de professor a la Universitat Autònoma de Barcelona (1969-1972), una dedicació que no va poder consolidar a causa del seu enfrontament amb la dictadura. Al capdavall, el nostre professor, antifranquista impàvid, tan sols podia satisfer la vocació d’ensenyant des de l’altra banda de les fronteres controlades pel règim, a la Universitat Catalana d’Estiu (1970-1975) o a la Universitat de Càller (Sarde­ nya), de la qual esdevingué catedràtic de català des de 1976 fins al 1989. Era una càtedra, però, que administrativament funcionava amb unes condicions particulars de precarietat, que l’obligaven a fer de “pendolare”, en un període de la seva vida «amb dona i quatre fills per mantenir». En qualsevol cas, la manca d’estabilitat en la carrera docent havia de repercutir de manera negativa en la productivitat investigadora del professor Carbonell, «que l’havia de fer en condicions precàries», recordarà a les Memòries. Amb el seu tarannà d’home més aviat actiu que especulatiu, el compromís polític va erosionar sovint la seva dedicació als projectes acadèmics. Notem la seva renúncia a fer carrera universitària a Manchester, precisament perquè —recordaria més tard— «jo tenia la família i la lluita a Catalunya». Tot plegat explica que la seva producció intel·lectual hagi quedat en certa mesura eclipsada per la seva projecció de líder nacional. De tota manera, no hauríem d’ignorar ni que la seva obra de filòleg va manifestar-se amb una considerable precocitat ni tampoc que a ell li devem alguns treballs innovadors sobre la literatura catalana de la Il·lustració. En efecte, l’any 1950 rebia el premi Francesc Cambó, de l’IEC, pel treball, també compartit amb Hortènsia Curell, «Un aspecte de la influència llatina en la prosa catalana medieval». Del 1954 data la seva primera aproximació a Roís de Corella i cinc anys més tard descobria Lucrècia (que acabaria publicant el 1968) i un parell més de tragèdies de Joan Ramis. La debilitat per Menorca, que Carbonell va començar a experimentar aleshores, s’acreixeria a mesura que feia noves descobertes (Antoni Febrer i Cardona, a més d’escriptors subalterns, com Pere Ramis o Joan Roca i Vinent) en el «període menorquí de la literatura catalana». I encara podríem afegir-hi les aportacions que va fer al coneixement de la literatura catalana de la Il·lustració al Rosselló i de la cultura a Sardenya. D’altra banda, l’Obra profana de Joan Roís de Corella representava el volum primer (1973) del projecte editorial de les obres completes del gran clàssic valencià, que havia de publicar l’heroica i enyorada aventura de Clàssics Albatros, que dirigia Joan Fuster. I ací no deixaré passar per alt, senzillament perquè la considero rellevant, la participació de Carbonell en l’homenatge al seu admirat Fuster, a la plaça de bous de València, el 3 d’octubre de 1981, una demostració civil contundent, que «al costat de l’Onze Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 207-229

Llengua_literatura_27.indd 227

9/2/17 14:32


228

Llengua & Literatura, 27, 2017

de Setembre de 1976 a Sant Boi, ha estat l’acte més emocionant de la meva vida», segons reconeix Carbonell a les seves Memòries. En tot cas, tant situat a dins com a fora de les instàncies universitàries oficials, ell va esmerçar una bona part de la pròpia capacitat mobilitzadora a promoure i engegar institucions acadèmiques. Més amunt hi ha estat adduïda la seva contribució a la fundació de la Societat Catalana d’Estudis Històrics; n’hi podem afegir d’altres, tals com l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (1973), l’Associazione Italiana di Studi Catalani, que fundà el 1978 i presidí des del 1992 fins al 1995, o el Grup Català de Sociolingüística, dinàmic d’ençà del Congrés de Cultura Catalana, per bé que aprovat estatutàriament el 1981, i que continua actiu amb el nom de Societat Catalana de Sociolingüística. Pel que fa a la Crida (1981), Carbonell va vindicar, a Vilaweb, que «el nom de Crida en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes el vaig posar jo!» Sense remei, ell hi era, allà on es bellugués qualsevol inquietud ciutadana adreçada a sacsejar el franquisme amb l’objectiu indefugible de la recuperació de la dignitat nacional. Amb motius sobrers, doncs, els comentaris i les aproximacions a la biografia de Jordi Carbonell coincideixen a perfilar-la mitjançant la dualitat amb què ell mateix s’autodefinia a les Memòries: Entre l’amor i la lluita (2010). En efecte, de caràcter abrandat i incombustible, l’amor d’espòs i de pare (penseu en el poemari Hortènsia, 2007) no va desmerèixer de la profunda passió amb què es lliurava a la pròpia condició nacional. En aquest sentit, una de les originalitats de Carbonell fou l’actitud davant les realitats perifèriques d’aquesta nació, a les quals s’abraçava amb una debilitat manifesta, sens dubte perquè les percebia profundament desprotegides. I val a dir que, enfront d’una tal situació d’afebliment extrem, no hi reaccionava amb posat derrotista, sinó més aviat hi contraposava la seva lluita sense treva, atret per la utopia necessària. Certament, la catalanitat viscuda des de la seducció per la perifèria constitueix l’expressió de la nació completa, que vindicava Carbonell, tal com va fer, per exemple, durant l’entrevista de l’any 2014 a Vilaweb: «Els Països Catalans són la meva pàtria i jo em trobo al centre de la meva pàtria quan sóc al mig del País Valencià.» L’exemple de vida del nostre heroi mostra que la utopia és inabastable, no pas, però, perquè sigui quimèrica, sinó per la seva condició d’intrínsecament expansiva, com l’horitzó, de manera que cada guany genera alhora un estímul per aspirar a noves fites. Aquest fenomen de retroalimentació entre el compromís i l’esperança quedava implícit en les frases següents pronunciades per Jordi Carbonell, la primavera d’enguany, en rebre el premi Pompeu Fabra: «avui som en vigílies de la independència. Probablement, els propers premis Pompeu Fabra ja els atorgarà el govern de la República Catalana. I qui no ens diu que tenim a la vista un govern de la República Federal dels Països Catalans!» Més a la vora de la mort que no ho semblava, durant l’acte en què li fou lliurada L’obra de Joan Roís de Corella, que recull els estudis de Carbonell sobre l’escriptor valencià, hi va deixar anar un seguit de reflexions emocionades. Interpretava la publicació del llibre (que devem a A. Ferrando i V. Martines) com un Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 207-229

Llengua_literatura_27.indd 228

9/2/17 14:32


Crònica

229

vincle que uneix l’IEC, «on vaig néixer com a intel·lectual», el País Valencià, «el centre del meu país, els Països Catalans» i Joan Roís de Corella, un dels seus clàssics preferits. A hores d’ara, més enllà del lluitador antifranquista, el filòleg, el membre de l’IEC i l’independentista impertorbable, Jordi Carbonell ha esdevingut una figura que transcendeix la seva època, la dimensió de la qual no estem en condicions d’avaluar amb precisió, per manca de perspectiva històrica. De tota manera, convindria posar fil a l’agulla en la redacció de la seva biografia, que hauria de ser programada amb criteris ambiciosos de documentació extensa i rigorosa, amb la corresponent avaluació crítica, sobre el conjunt dels aspectes que van configurar la trajectòria vital, fecunda i seductora, d’aquest català fora mida. La seva convicció en la necessària utopia nacional, el seu somni, el duia a assegurar que «s’acosta l’hora de la victòria». I certament, el seu amic Josep Vallverdú sap que «el veuré tothora victoriós». En tot cas, el somni de Carbonell en la nació alliberada va constituir la raó de la seva vida.

Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 207-229

Llengua_literatura_27.indd 229

9/2/17 14:32


Llengua_literatura_27.indd 230

9/2/17 14:32


SUMARI

Llengua_literatura_27.indd 231

9/2/17 14:32


Llengua_literatura_27.indd 232

9/2/17 14:32


ESTUDIS I EDICIONS Gemma Lluch: Com parlen de lectura els joves en el fòrum virtual QL?7 Laura Ferrer Huch: El nord-occidental a la ficció de TV3 31 Josep Camps Arbós: La correspondència entre Agustí Bartra i Rafael Tasis: un diàleg entre l’exili i la Catalunya franquista 57 Helena Rovira Cerdà: Un poema inèdit sobre la Guerra de la Successió al Rosselló 81

RESSENYES I NOTES CRÍTIQUES RESSENYES COL·LECTIVES Història de la literatura catalana. Literatura medieval (I, II i III) (Veronica Orazi)103 Selecció d’edicions i d’estudis lul·lians (2015-2016) (Anna Fernàndez Clot)106 The Troubadours in Catalonia and Italy (Charmaine Lee)110 Estudis Medievals en Homenatge a Curt Wittlin (Philip D. Rasico)115 L’obra de Cels Gomis i Mestre: la reivindicació d’una altra mirada (Caterina Valriu Llinàs) 119 Epistolari Joan Oliver - Joaquim Molas (Enric Gallén) 122 Josep M. Castellet, editor i mediador cultural (Josep Murgades) 126 Les traduccions sota els ulls de la censura franquista (Pere Quer) 129 Funcions del passat en la cultura catalana contemporània: institucionalització, representacions i identitat (Xavier Ferré Trill)133 De memòria i geografies literàries (Arnau Vives Piñas)136 Actes del setzè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (Catalina Maria Garí Blanch, Maria Antònia Sureda Picornell i MariaReina Bastardas Rufat) 140 Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 233-238

Llengua_literatura_27.indd 233

9/2/17 14:32


234

Llengua & Literatura, 27, 2017

Raons de futur (Mònica Jaume Martorell)146 Norma, ús i actituds lingüístiques. El paper del català en la vida quotidiana (Joan Costa)150 Petit atles lingüístic del domini català (4 i 5) (Mar Massanell i Messalles)153 Gramática do português (Isabel Crespí Riutort)157

RESSENYES INDIVIDUALS Arnau de Vilanova: Arnaldi de Villanova Opera Media Omnia, vol. XIV (Antònia Carré)161 Anònim: Història de Jacob Xalabín / History of Yaqub Çelebi (Anton M. Espadaler)163 Francesc Alegre: Obres de ficció sentimental. Requesta, Raonament, Somni i Faula de Neptuno i Diana (Pere Quer)166 Francesc Fontanella: O he de morir o he d’amar (Carles Cabrera Villalonga)169 Stephanie lang: Translationen der décadence - (Anti)Dekadenz und Regeneration in den iberischen Literaturen (Josep Murgades)171 Narcís Oller: Memòries. Història de mos llibres i relacions literàries (Margarida Aritzeta)175 Pol Pijoan i Pere Maragall: Josep Pijoan. La vida errant d’un català universal (Glòria Casals)178 Josep Carner: La paraula en el vent (Josep Camps i Arbós)181 Jordi Marrugat: Josep Carner 1914. La poesia catalana al centre de la modernitat europea (Enric Blanco Piñol)185 Ricard Salvat: Diaris (1962-1968) (Gerard Guerra i Ribó)189 Gaspar Jaén i Urban: Llibre de la Festa d’Elx (Manuel Llanas)192 Damià Pons: Memòria i projecte. País, cultura i política (Pere Rosselló Bover)193 Jaume Corbera Pou: La Unió Europea, un mosaic lingüístic. (Michel Camprubí)197 Gemma Gómez Duran: Gramàtica del català rossellonès (Claudi Balaguer)200

Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 233-238

Llengua_literatura_27.indd 234

9/2/17 14:32


Sumari

235

CRÒNIQUES Ramon Aran Vilà: La campanya de SOS del Col·lectiu Pere Quart207 Joan Martí i Castell: Joan Veny i la recerca de l’origen i la distribució geogràfica dels mots 213 Gemma Avenoza i Lourdes Soriano: BITECA. Bibliografia de textos antics catalans, valencians i balears. Arxius i biblioteques valencianes219 Emili Casanova: En record de la professora Marina Zaragozà (1944-2016)224 Vicent Pitarch i Almela: Jordi Carbonell i de Ballester: Viure per la nació226

Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 233-238

Llengua_literatura_27.indd 235

9/2/17 14:32


236

Llengua & Literatura, 27, 2017

CONTENTS

STUDIES AND EDITIONS Gemma Lluch: How do teenagers talk about reading in virtual forum QL?7 Laura Ferrer Huch: The north-western Catalan in TV3 fiction31 Josep Camps Arbós: The correspondence letters between Agustí Bartra and Rafael Tasis: a dialogue between the (Catalan) exile and Francoist Catalonia57 Helena Rovira Cerdà: An unpublished poem about the War of the Spanish Succession in Roussillon81

REVIEWS AND CRITICAL NOTICES COLLECTIVE REVIEWS History of Catalan literature. Medieval literature (I, II i III) (Veronica Orazi)103 Selection of Lullian Editions and Studies (2015-2016) (Anna Fernàndez Clot)106 The Troubadours in Catalonia and Italy (Charmaine Lee)110 Mediaeval Studies in Honour of Curt Wittlin (Philip D. Rasico)115 The work of Cels Gomis i Mestre: the vindication of another look (Caterina Valriu Llinàs)119 Collected Letters Joan Oliver - Joaquim Molas (Enric Gallén)122 Josep M. Castellet, editor and cultural mediator (Josep Murgades)126 Translations under the eyes of Francoist censorship (Pere Quer)129 Functions of the past in the contemporary Catalan culture: institutionalization, representations and identity (Xavier Ferré Trill)133 About memory and Literary Geographies (Arnau Vives Piñas)136 Proceedings of the sixteenth Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (Catalina Maria Garí Blanch, Maria Antònia Sureda Picornell i Maria-Reina Bastardas Rufat) 140 Reasons of future (Mònica Jaume Martorell)146 Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 233-238

Llengua_literatura_27.indd 236

9/2/17 14:32


Contents

237

Norm, use and language attitudes. The role of Catalan in everyday life (Joan Costa)150 Petit atles lingüístic del domini català (4 i 5) (Mar Massanell i Messalles)153 Gramática do português (Isabel Crespí Riutort)157

INDIVIDUAL REVIEWS Arnau de Vilanova: Arnaldi de Villanova Opera Media Omnia, vol. XIV (Antònia Carré)161 Anònim: Història de Jacob Xalabín / History of Yaqub Çelebi (Anton M. Espadaler)163 Francesc Alegre: Obres de ficció sentimental. Requesta, Raonament, Somni i Faula de Neptuno i Diana (Pere Quer)166 Francesc Fontanella: O he de morir o he d’amar (Carles Cabrera Villalonga)169 Stephanie lang: Translationen der décadence - (Anti)Dekadenz und Regeneration in den iberischen Literaturen (Josep Murgades)171 Narcís Oller: Memòries. Història de mos llibres i relacions literàries (Margarida Aritzeta)175 Pol Pijoan i Pere Maragall: Josep Pijoan. La vida errant d’un català universal (Glòria Casals)178 Josep Carner: La paraula en el vent (Josep Camps i Arbós)181 Jordi Marrugat: Josep Carner 1914. La poesia catalana al centre de la modernitat europea (Enric Blanco Piñol)185 Ricard Salvat: Diaris (1962-1968) (Gerard Guerra i Ribó)189 Gaspar Jaén i Urban: Llibre de la Festa d’Elx (Manuel Llanas)192 Damià Pons: Memòria i projecte. País, cultura i política (Pere Rosselló Bover)193 Jaume Corbera Pou: La Unió Europea, un mosaic lingüístic (Michel Camprubí)197 Gemma Gómez Duran: Gramàtica del català rossellonès (Claudi Balaguer)200

Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 233-238

Llengua_literatura_27.indd 237

9/2/17 14:32


238

Llengua & Literatura, 27, 2017

REPORTS Ramon Aran Vilà: The SOS campaign of the Col·lectiu Pere Quart207 Joan Martí i Castell: Joan Veny and the research of the origin and the geographic distribution of words 213 Gemma Avenoza i Lourdes Soriano: BITECA. Bibliografia de textos antics catalans, valencians i balears. Arxius i biblioteques valencianes219 Emili Casanova: In memory of Marina Zaragozà (1944-2016)224 Vicent Pitarch i Almela: Jordi Carbonell i de Ballester: Live for the nation226

Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 233-238

Llengua_literatura_27.indd 238

9/2/17 14:32

021-107


INSTRUCCIONS PER ALS AUTORS1

1. 2. 3. 4. 5. 6.

Enviament dels treballs Citacions bibliogràfiques Citacions textuals Dedicatòries i referències a premis Encapçalament de treballs i ressenyes Abreviatures i símbols

1. Enviament dels treballs Els treballs es poden enviar per correu electrònic, com a fitxers adjunts, a l’adreça (arnau.vives.pi@gmail.com). El tema de missatge ha de ser «L&L:...». També hi ha l’opció que els autors es registrin en el portal de l’Hemeroteca Científica Catalana (http://revistes.iec.cat/index.php/LLiL/user/register) i hi gestionin directament la tramesa dels seus treballs. L’enviament del treball ha d’incloure una carta de presentació en què l’autor sol·licita l’avaluació del seu treball per a la possible publicació (com un fitxer addicional o omplint la casella «Comentraris per l’editor» de la plataforma OJS). L’enviament d’un original implica una sèrie de compromisos amb la revista. Els autors registrats a la plataforma OJS poden fer les declaracions que es descriuen més avall a la pàgina corresponent de la revista, omplint les caselles pertinents de l’apartat «Llista de control de la tramesa». Cal certificar que el contingut de l’article és original —que no ha estat difós ni publicat anteriorment— i que ha estat enviat 1. Podeu veure la versió ampliada d'aquestes instruccions per als autors a la versió electrònica de la revista a http://revista.iec.cat/index.php/LLiL

021-107517-Llengua i liter 23 - 03.indd 391 Llengua_literatura_27.indd 239

07/02/13 10:57 9/2/17 14:32


392 240

Llengua & Literatura, 23, 27, 2013 2017

únicament a la revista L&L perquè sigui avaluat i, si escau, publicat. Cada una de les persones que figuri com a autor haurà d’haver participat de manera rellevant en la redacció de l’article i haurà d’assumir la responsabilitat dels continguts, per la qual cosa cal que estigui d’acord amb la versió definitiva del treball. L’autor accepta la introducció de canvis en el contingut després de la revisió i de canvis en l’estil del treball, si escau, per part del Consell de Redacció de L&L. 2. Citacions bibliogràfiques Només s’accepta el sistema autor-data. Les referències van entre parèntesis i integrades en el text al llarg del treball, i al final s’especifica de manera sistemàtica la bibliografia. 2.1. La citació Escrivim el cognom de l’autor en versaleta. Si n’hi ha dos, separats per la conjunció i, quan n’hi ha tres o més, s’ha de posar el primer, seguit de l’expressió en cursiva et al. Després, l’any de la publicació seguit de dos punts. I finalment, la pàgina (amb guionet si són més d’una). Les referències bibliogràfiques dins del text s���han de correspondre amb les de la bibliografia final del treball. (Gulsoy 1961: 214) (Knuth 1986a) / (Knuth 1986b) 2.2. La bibliografia No s’hi ha d’incloure cap obra que no se citi al cos de l’article. Ordenades per ordre alfabètic i cada entrada amb sagnat francès. • El cognom de l’autor en versaleta. • L’any d’edició entre parèntesis i seguit de dos punts. • El nom i el cognom de l’autor, en rodona. • El títol, si és d’un llibre, en cursiva, els de capítols de llibres, entre cometes baixes. • Quan forma part d’un llibre, després de la coma escrivim dins,

021-107517-Llengua i liter 23 - 03.indd 392 Llengua_literatura_27.indd 240

07/02/13 10:57 9/2/17 14:32


Instruccions per als autors autors

393 241

especifiquem el nom i cognoms de l’autor (si no és el mateix que el de l’article), i, després de dos punts, el títol. • Seguit de coma, la ciutat d’edició, dos punts, l’editorial, coma i la pàgina o pàgines quan és un article (precedides de l’abreviatura p. o ps.). • Si s’hi inclou la referència de la col·lecció, la copiem al final entre cometes baixes (separades de la informació anterior per un punt i coma) i amb el número de la col·lecció en xifres aràbigues després de l’abreviatura núm. Pellicer (2000): Vicent Pellicer Ollés, A peu pel massís del Port, Valls: Edicions Cossetània; «Col·lecció Azimut» núm. 15. Bastardas (1995): Joan Bastardas, «Quan el llatí esdevingué català?», dins: La llengua catalana mil anys enrere, Barcelona: Curial, ps. 73-105.

• Els títols de revistes, diaris i publicacions periòdiques, en cursiva. • El número de les revistes s’especifica en xifres aràbigues darrere del títol. • El mes i l’any d’una revista van entre parèntesis darrere del número d’aquesta. • En una data, el dia, el mes i l’any van en xifres aràbigues. • El número d’un volum s’especifica darrere del títol en xifres aràbigues. Soldevila (1925): Carles Soldevila, «Dogma i ironia», Revista de Catalu­ nya, núm. 15 (setembre), ps. 225-231.

• En el cas que es tracti d’un llibre, d’un capítol d’un llibre o d’un article d’una revista en línia, la referència s’ha de compondre afeginthi: «<URL>. [Consulta: data de consulta]», al final. • En el cas que es tracti d’un article d’una revista publicat en doble suport, s’ha de compondre la referència com si fos imprès, i afegirhi al final «També disponible en línia a:», seguit de la localització i la data de consulta. Gómez (2010): Francesc J. Gómez, «Ficció i heterodòxia en Lo somni de Bernat Metge a la llum del Liber de spiritu et anima», Llengua & Literatura,

021-107517-Llengua i liter 23 - 03.indd 393 Llengua_literatura_27.indd 241

07/02/13 10:57 9/2/17 14:32


394 242

Llengua & Literatura, 23, 27, 2013 2017

núm. 21, p. 7-54. També disponible en línia a: <http://revistes.iec.cat/index.php/LLiL/article/view/61808.001/53532> [Consulta: 9 març 2011].

3. Citacions textuals • Van sempre en rodona i les citacions breus, les úniques que poden anar inserides en el text, entre cometes baixes (« »), tant si són en català com en una altra llengua. • Les cometes s’obren i es tanquen al començament i al final de la citació. • Quan les citacions textuals són llargues, van entrades, sense cometes i amb lletra de cos 11. • Les cometes dins les citacions (d’una altra citació o d’un títol d’article) són altes (“”), si n’hi ha dins d’aquestes, són simples (‘’). 4. Dedicatòries i referències a premis • Apareixen en nota en la primera pàgina (el títol remet a la nota per mitjà d’un asterisc (*)).

5. Encapçalament de treballs i ressenyes 5.1. Treballs • El títol (màxim 80 caràcters) ha de ser en català i en anglès. • El nom i els cognoms de l’autor, en versaleta, només al davant. A fi de facilitar la inclusió d’articles a les bases de dades, es recomana donar el nom i el primer cognom dels autors o els dos cognoms units amb un guionet, i emprar exactament la mateixa versió del nom que aparegui en altres articles que hagin estat indexats. • A sota es detalla l’adscripció acadèmica o institucional de l’autor. • A continuació, l’adreça postal completa (incloent-hi: telèfon, fax, i correu electrònic) de l’autor que mantindrà la correspondència amb L&L.

021-107517-Llengua i liter 23 - 03.indd 394 Llengua_literatura_27.indd 242

07/02/13 10:57 9/2/17 14:32


Instruccions per per als als autors autors Instruccions

243 395

• Resum en català i anglès de 250 paraules com a màxim. • Llista de paraules clau en català i anglès, 6 com a màxim. Vegeu la plantilla per als treballs i materials originals a la pàgina de la revista (http://revistes.iec.cat/index.php/LliL). 5.2. Ressenyes 5.2.1. Ressenyes col·lectives • Les ressenyes col·lectives corresponen a volums miscel·lànics o fan referència a diversos treballs. Quan són de diverses obres, s’hi posa un títol (en negreta cursiva). • El nom de la persona que ha fet la ressenya, en versaleta, justificat a la dreta. • Adreça institucional de l’autor (universitat o centre, departament o unitat, ciutat). • La llista de llibres ressenyats va numerada i segueix l’ordre següent: — Cognom de l’autor en versaleta i l’any d’edició entre parèntesi, seguit de dos punts i del nom i el cognom de l’autor. — Títol de l’obra en cursiva, seguit de coma. — Ciutat: editorial (separats per dos punts). — La col·lecció, si escau, després de punt i coma, entre cometes baixes, juntament amb el número. — No hi ha de figurar el nombre de pàgines del llibre. J. Gulsoy (1993): Joseph Gulsoy, Estudis de gramàtica històrica catalana, València - Barcelona: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1993; «Biblioteca Sanchis Guarner», núm. 26.

Vegeu la plantilla per a les ressenyes col·lectives a la pàgina de la revista (http://revistes.iec.cat/index.php/LliL)

021-107517-Llengua i liter 23 - 03.indd 395 Llengua_literatura_27.indd 243

07/02/13 10:57 9/2/17 14:32


396 244

Llengua & Literatura, 23, 27, 2013 2017

5.2.2. Ressenyes individuals • Les ressenyes individuals no porten títol, llevat del de l’obra. • L’encapçalament, en sagnat francès, segueix l’ordre següent: — Cognom de l’autor en versaleta seguit de coma i el nom de l’autor en rodona seguit de dos punts. — Títol de l’obra en cursiva, seguit de coma. — Ciutat: editorial, any (separats per dos punts i coma). — La col·lecció, si escau, després de punt i coma, entre cometes baixes, va darrere l’any, juntament amb el número. — No hi ha de figurar el nombre de pàgines del llibre. Gulsoy, Joseph: Estudis de gramàtica històrica catalana, València - Barcelona: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana - Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1993; «Biblioteca Sanchis Guarner», núm. 26.

• El nom de la persona que ha fet la ressenya, en versaleta, justificat a la dreta. • Adreça institucional de l’autor (universitat o centre, departament o unitat, ciutat). Vegeu la plantilla per a les ressenyes individuals a la pàgina de la revista (http://revistes.iec.cat/index.php/LliL). 6. Abreviatures i símbols Només s’han d’emprar abreviatures i símbols estàndard universalment acceptats (consulteu la llista d’abreviatures de l’IEC <http://dlc. iec.cat/abreviaturesA.html>). Si es vol escurçar un terme emprat sovint en el text, la primera vegada que aparegui el terme cal escriure l’abreviatura corresponent entre parèntesis.

021-107517-Llengua i liter 23 - 03.indd 396 Llengua_literatura_27.indd 244

07/02/13 10:57 9/2/17 14:32


llengua_literatura_26.indd 6

18/01/16 09:38


Llengua & Literatura

RESSENYES I NOTES CRÍTIQUES 101 CRÒNIQUES

Revista anual de la Societat Catalana de Llengua i Literatura (Filial de l’Institut d’Estudis Catalans)

Directors: August Bover (UB), Josep Moran (IEC).

Llengua & Literatura

Ramon Aran Vilà: La campanya de SOS del Col·lectiu Pere Quart207 Joan Martí i Castell: Joan Veny i la recerca de l’origen i la distribució geogràfica dels mots 213 Gemma Avenoza i Lourdes Soriano: BITECA. Bibliografia de textos antics catalans, valencians i balears. Arxius i biblioteques valencianes219 Emili Casanova: En record de la professora Marina Zaragozà (1944-2016)224 Vicent Pitarch i Almela: Jordi Carbonell i de Ballester: Viure per la nació226

27 2017

Llengua & Literatura

Revista anual de la Societat Catalana de Llengua i Literatura (filial de l’Institut d’Estudis Catalans)

27 2017

Consell de redacció: Rosanna Cantavella (UV), Daniel Casals (UAB), Josep M. Domingo (UB), Josep Massot i Muntaner (IEC), Gemma Rigau (UAB), Mila Segarra (UAB), Caterina Valriu (UIB), Anna Maria Villalonga (UB). Comitè assessor: Lola Badia (UB), Alberto Blecua (UAB), Glòria Casals (UB), Germà Colón (Universität Basel), Joseph Gulsoy (University of Toronto), Joan Mas i Vives (UIB), Joan Anton Rabella (IEC), Beatrice Schmid (Universität Basel), Giuseppe Tavani (Università di Roma - La Sapienza), Curt Wittlin (University of Saskatchewan) i Marie-Claire Zimmermann (Université Paris Sorbonne - Paris IV). Membres traspassats: Antoni M. Badia i Margarit (UB), Jordi Carbonell (UniCa), Joaquim Molas (UB), Martí de Riquer (UB), Amadeu Soberanas (UAB).

SUMARI ESTUDIS I EDICIONS

http://revistes.iec.cat/index.php/LliL ISSN (ed. impresa): 0213-6554 / ISSN (ed. electrònica): 2013-9527

Gemma Lluch: Com parlen de lectura els joves en el fòrum virtual QL?7 Laura Ferrer Huch: El nord-occidental a la ficció de TV3 31 Josep Camps Arbós: La correspondència entre Agustí Bartra i Rafael Tasis: un diàleg entre l’exili i la Catalunya franquista 57 Helena Rovira Cerdà: Un poema inèdit sobre la Guerra de la Successió al Rosselló 81

Institut d’Estudis Catalans Coberta_llengua_27.indd 1

9/2/17 14:28


Llengua & Literatura