ACTNUM, 40

ACTA NUMISMÀTICA 40

Director: M. CRUSAFONT i SABATER

reDactors: Leandre VILLARONGA Pere Pau RIPOLLÈS

X. SANAhUjA ANGUERA

X. jORBA i SERRA

SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS NUMISMÀTICS

INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS

BARCELONA, 2010

acta Numismàtica fou fundada l’any 1971 sota els auspicis de la Secció Numismàtica del Cercle Filatèlic i Numismàtic de Barcelona

copyright: És propietat dels autors que han col·laborat a l’edició de l’obra. Tots els drets reservats. Aquesta publicació no pot ésser reproduïda ni en tot ni en part, ni registrada o tramesa per un sistema de recuperació d’informació en cap forma ni per cap mitjà, sigui mecànic, fotoquímic, electrònic, magnètic, electroòptic, per fotocòpia o qualsevol altra sense el permís previ per escrit de l’editor i dels autors.

Dipòsit legal: B. 24127-1996 issN: 0211-8386

Compost per Signes, disseny i comunicació, s. l. imprimeix: Limpergraf, SL

eDita: Societat Catalana d’Estudis Numismàtics (Institut d’Estudis Catalans) Apartat de Correus 5596, 08080 Barcelona. reDacció: Acta Numismàtica. Escola Pia, 85, 08201 Sabadell (Barcelona). Tel. 937 252 036

Sumari

Introducció: Acta Numismàtica 2010, 40ème numéro per Jean-Claude

Richard ..................................................... 5

Memòria de les activitats de la Societat Catalana d’Estudis Numismàtics durant l’any 2009, per Xavier Sanahuja 11

Món antic

VillaroNga, L., Els divisors de Rhode ............................ 17

BeNages, Jaume, Les monedes de Tarragona (addenda vuitena) ........ 21 garcía garriDo, M., Un nuevo divisor ibérico de plata con leyenda BaN.. 33 BeNages, Jaume, As inèdit de Vespasià de la seca de Tàrraco 37

Medieval

FraNcès Vañó, D., Un mig dirhem inèdit de Sa’d hassan B. Muyahid de Dènia (430-432 Ah 1038-1041 dC) . ............................ 39

BarBieri, Gionata, Alcune considerazioni sulle inizialle del Maestro di Zecca Gian Carlo Tramontano 45

Medieval-modern

Noguera i martorell, J., Noves aportacions al Catàleg dels croats de Barcelona (XVII). ...........................................

59 crusaFoNt i saBater, M., L’Orde de l’hospital de S. joan de jerusalem, de Rodes o de Malta. Emissions monetàries i medalles dels Grans Mestres originaris de la Corona Catalano-Aragonesa .......................

67 saNahuja aNguera, X., La moneda municipal a la Seu d’Urgell, segles xv-xvii. Primera aproximació ..............................

105

Modern i contemporani crusaFoNt i saBater, M., El sisè d’Olot (1642), una moneda inèdita i sorprenent .. ................................................. 159

BoaDa salom, J., Els encunys mallorquins del Museo de la Casa de la Moneda . ................................................ 165 jorBa i serra, X., Fitxes de prostitució a la Barcelona del segle xix ..... 195

ViaDer i riera, J., Dos valors inèdits i set noves variants de les monedes de les «Mines d’Aran» i un nou valor de les «Mines d’Uretz» 201

Medallística

casaNoVa, Rossend, Les medalles publicitàries de Gaspar Quintana i de Moratona Genís i Bureau. La comparació de dos models de l’Exposició Universal de 1888 . ................................ 213 crusaFoNt i saBater, M., Documentació de medalles (V): L’obra i la figura de Francesc Cuixart (1875-1931) ........................ 219 casaNoVa, Rossend, Dues medalles d’Eusebi Arnau copiades a Sud-amèrica . ............................................... 227

Troballes monetàries XXVI

ACTA NUMISMÀTICA 2010, 40ème numéro

jEAN-CLAUDE RIChARD

Le quarantième numéro d’Acta Numismàtica marquera une grande date dans la Numismatique non seulement de la Péninsule Ibérique et de la Catalogne en particulier mais au niveau européen et même mondial.

En présentant le quatrième volume de 1974, D.Felipe Mateu y Llopis –qui fut mon premier correspondant à Barcelone–avait particulièrement marqué la place de cette jeune revue par rapport à Numisma publiée par la Socieda Ibero-americana de Estudios Numismaticos (Madrid) depuis 1951, à Numario Hispanico (1952-1967) éditée par le Consejo Superior de Investigaciones Cientificas (Madrid),à Gaceta Numismatica (1966- ) éditée par l’Asociacion Numismatica Espanola de Barcelone. Depuis 1971, Acta Numismàtica était régulièrement éditée par la Sección Numismatica del Círculo Filatelico y Numismatico (Barcelona). Certes d’autres revues, archéologiques, historiques ou générales –comme Ampurias, Al Andalus…– avaient l’occasion de publier des articles sur la monnaie et certains Musées donnaient les catalogues de leurs collections. Le regretté D. Felipe connaissait mieux que personne tout ce domaine et se mettait à la disposition de ses correspondants y compris étrangers pour renseigner en particulier sur ses belles chroniques: «Hallazgos monetarios», grâce auxquelles il a été possible de connaître de nombreuses découvertes de terrain, parfois modestes, mais qui étaient localisées :les premières études sur la circulation monétaire leur doivent tout !

Je suis entré en relation avec Leandre Villaronga à la fin des années soixante : il m’a parrainé pour adhérer à l’ANE (1970) au Circulo (1971) et, en 1974, j’entrais à la SIAEN : je lui dois non seulement l’essentiel de ce que je connais sur la monnaie ibérique mais des échanges permanents à Barcelone même ou depuis ailleurs. Ces adhésions permettaient de recevoir directement les publications qui n’étaient pas encore très répandues en France, et d’engager des relations directes avec les au-

teurs. De 1970 à 1974, j’étais membre de la Casa de Velázquez -Ecoles des Hautes Etudes Hispaniques et Ibériques, et chaque année j’effectuais de longs séjours à Barcelone dans le cadre de cette Institution ou des missions du Centre Pierre Paris de Bordeaux. A partir de là j’ai donc eu un contact personnel à Barcelone avec L.Villaronga et avec tous les numismates dont je garde un souvenir ému pour ceux qui nous ont quitté mais, toujours, des relations amicales avec, aussi, la jeune génération des Marta Campo, J. M. Gurt, E. Sanmartí… Pour autant les seniores étaient connus et fréquentés : P. Vegué, J. Almirall, J. Romagosa, J. Vidal, J. M. Nuix, X. et F. Calicó, M. Tarradell… à Barcelone, A. Manuel de Guadan, J. Navascués, O. Gil Farrés, A. Beltrán, M. Almagro, A. Balil, A. et M. P. Garcia y Bellido, C. Millan, A. Tovar, M. T. Lorente à Madrid mais aussi F. Chaves ou P. P. Ripollès…

Dans ces années là, la numismatique ibérique était quasi totalement étudiée par des chercheurs espagnols et, tras los montes, il y avait quelques « exceptions » : J. Untermann, M. H. Crawford, T. R. Volk, J. B. Colbert de Beaulieu et ses élèves ou amis… mais les découvertes de la Péninsule restaient en quelque sorte confidentielles.

Acta Numismàtica a immédiatement voulu nouer des liens avec l’ensemble du monde scientifique : dès le premier numéro de 1971 même si les articles étaient presque tous, sauf celui que j’ai moi-même donné, étaient d’origine péninsulaire, les comptes rendus bibliographiques se sont ouverts très largement sur le monde extérieur. Le volume 2 de 1972 a continué sur cette voie et deux articles « extérieurs » étaient au sommaire, de même que le volume 3 de 1973. C’est bien cette ouverture que célébrait don Felipe dans l’Introduction du numéro 4 de 1974 où cinq articles venaient de France.

Tous les volumes suivants ont été sur ces mêmes fondements et ont ainsi permis à la recherche de la Péninsule d’être reconnue et présente, avec force, dans les Congres internationaux. Je me rappelle celui de New York pour lequel avec Leandre Villaronga, nous avions donné une très longue étude, qui a fait date, sur la métrologie de toutes les séries ibériques et de celles du sud de la France, et qui fut publiée dans les Mélanges de la Casa de Velázquez de 1973. Les congrès suivants –jusqu’à ceux de Madrid et de Glasgow– ont permis à la jeune génération de connaître directement les chercheurs des pays étrangers et d’engager ainsi avec eux des contacts particulièrement bénéficiaires. On vit alors se développer des publications « internationales » et je dois dire que nous avons été très fiers avec Marta Campo et H.-M. von Kaenel, de publier, en 1981, dans les collections de l’A.N.E.: El tesoro de la Pobla de Mafumet (Tarragona) sextercios y dupondios de Claudio I, dont j’avais retrouvé toutes les monnaies en étudiant le médaillier de Tarragone et qui fit connaître, urbi et orbi, un ensemble unique de monnaies de bronze de cet empereur…

C’est autour d’Acta que furent organisés les Symposium Numismáticos de Barcelona de 1979 et 1980 et qui ont eu la même dimension internationale.

Aujourd’hui la Societat Catalana d’Estudis Numismatics est particulièrement bien placée pour poursuivre la revue avec, toujours, la volonté d’élargir les collaborateurs : c’est de cette façon que le meilleur hommage sera rendu aux fondateurs d’Acta Numismàtica qui, je peux en témoigner, en 1970, ne pensaient pas –même s’ils le souhaitaient– que cette revue atteindrait son quarantième anniversaire. Bon anniversaire et longue vie à Acta Numismàtica. jeaN-clauDe richarD

Ancien membre de la Casa de Velazquez

Directeur de recherche honoraire au CNRS, Centre Camille Jullian, Université d’Aix-Marseille

Introducció: Acta Numismàtica 2010, 40è número1

El quarantè número d’Acta Numismàtica marcarà una gran data en la Numismàtica, no tan sols de la península Ibèrica i de Catalunya en particular, sinó també en l’àmbit europeu i fins i tot mundial. En presentar el quart número del 1974, D. Felipe Mateu i Llopis –que va ésser el meu primer corresponent a Barcelona– va assenyalar especialment el lloc d’aquella jove publicació amb relació a Numisma, publicada per la Sociedad Ibero-Americana de Estudios Numismáticos (Madrid) des del 1952, a Numario hispánico (1952-1967) editada pel Consejo Superior de Investigaciones Científicas (Madrid) i a Gaceta Numismática (1966- ), editada per l’Asociación Numismática Española de Barcelona. Des del 1971, Acta Numismàtica va ésser editada regularment per la Secció Numismàtica del Cercle Filatèlic i Numismàtic (Barcelona). Certament, altres revistes, arqueològiques, històriques o generals –com Ampurias, Al-Andalus...– tenien ocasió de publicar articles sobre les monedes i alguns museus editaven catàlegs de les seves col·leccions. L’enyorat D. Felipe coneixia, millor que ningú, tot aquest món i es posava a disposició dels seus corresponents, inclosos els estrangers, per comunicar les noves troballes, sobretot en les belles cròniques dels «Hallazgos monetarios», gràcies a les quals va ésser possible de conèixer nombroses descobertes sobre el terreny, a vegades modestes, però que eren localitzades. Els primers estudis sobre circulació monetària li ho deuen tot!

Vaig entrar en contacte amb Leandre Villaronga a la fi dels anys seixanta. Ell em va apadrinar per fer-me soci de l’ANE (1970), del Cercle (1971) i l’any 1974

1. J. C. Richard va manifestar el seu interès en que s’hi afegís la versió catalana de la seva introducció.

entrava a la SIAEN. Jo li dec no tan sols l’essencial del que jo sé sobre la moneda ibèrica, sinó també intercanvis permanents a Barcelona o en altres llocs. Aquests lligams em permetien rebre directament publicacions que no eren encara gaire conegudes a França i d’establir relacions directes amb els seus autors. Del 1970 al 1974 vaig ésser membre de la Casa de Velázquez –Escoles dels alts Estudis Hispànics i Ibèrics– i cada any feia llargues estades a Barcelona per afers d’aquesta institució o bé del Centre Pierre Paris de Bordeus. A partir d’aquell moment, vaig tenir, doncs, un contacte personal a Barcelona amb L. Villaronga i amb tots els numismàtics, d’entre els quals jo tinc un record emocionat per aquells que ens han deixat i, sempre, relacions amicals, també, amb les joves generacions dels Marta Campo, J. M. Gurt, E. Sanmartí... D’altra banda, els seniors eren coneguts i freqüentats: P. Vegué, J. Almirall, J. Romagosa, J. Vidal, J. M. Nuix, X. i F. Calicó, M. Taradell... a Barcelona. A. Manuel de Guadan, J. Navascués, O. Gil Farrés, A. Beltrán, M. Almagro, A. Balil, A. i M.-P. Garcia y Bellido, C. Millan, A. Tovar, M. T. Lorente a Madrid. I també F. Chaves, P. P. Ripollès...

En aquells anys, la numismàtica ibèrica era gairebé del tot estudiada pels investigadors espanyols i, trás los montes, hi havia algunes «excepcions»: J. Untermann, M. H. Crawford, T. R. Volk, J. B. Colbert de Beaulieu i els seus deixebles i amics... Però les descobertes de la Península es mantenien, d’alguna manera, en un camp de les confidencial.

Acta Numismàtica va voler establir immediatament lligams amb la totalitat del món científic. Des del primer número del 1971, encara que la major part dels articles eren d’origen peninsular –excepte un que vaig donar jo mateix–, les recensions bibliogràfiques es varen obrir àmpliament al mon exterior. El volum 2, del 1972, va continuar per aquesta via i dos articles «exteriors» figuraven en el sumari, igualment com al volum 3, del 1973. És justament aquesta obertura allò que celebrava don Felipe a la introducció del número 4, del 1974, on hi havia cinc articles provinents de França.

Tots els volums que seguiren varen basar-se en els mateixos principis i han permès, així, que la recerca científica hagi estat reconeguda i present amb força en els Congressos Internacionals. Recordo el de Nova York, per al qual, i amb Leandre Villaronga, varem lliurar un estudi molt extens que va fer impacte sobre la metrologia de totes les sèries ibèriques i de les del sud de França i que va ésser publicat a les Melanges de la Casa de Velázquez del 1973. Els congressos següents –fins als de Madrid i de Glasgow– han permès a la generació jove, de conèixer directament els investigadors estrangers i d’establir amb ells contactes particularment beneficiosos. Es va veure, llavors, el desenvolupament de publicacions «internacionals» i he de dir que vàrem ésser prou valents amb Marta Campo i H.M. Von Kaenel, per publicar l’any 1981 i a les col·leccions editorials de l’ANE, El tesoro de la Pobla de Mafumet(Tarragona). Sextercios y dupondios de Claudio I, del qual jo havia retrobat la totalitat de les monedes estudiant el monetari de

Tarragona i que va fer conèixer, urbi et orbi, un conjunt únic de monedes de bronze d’aquest emperador...

Fou també al voltant d’Acta que es varen organitzar els Symposium Numismàtic de Barcelona de 1979 i 1980, que varen tenir la mateixa dimensió internacional.

Avui la Societat Catalana d’Estudis Numismàtics es troba particularment ben situada per continuar la publicació de la revista, sempre amb la voluntat d’eixamplar el conjunt dels seus col·laboradors. És d’aquesta manera com es podrà oferir el millor homenatge als fundadors d’Acta Numismàtica que, ho puc ben testificar, no creien pas el 1970 –tot i que ho desitjaven– que aquesta revista arribaria al seu quarantè aniversari. Feliç aniversari i llarga vida a Acta Numismàtica.

jeaN-clauDe richarD

Antic membre de la Casa de Velázquez Director de Recerca honorari al CNRS Centre Camille Jullian, Universitat d’Aix-Marseille

Memòria de les activitats de la Societat Catalana

d’Estudis Numismàtics durant l’any 2009

SOCIS I GOVERN

L’Assemblea General ordinària anual fou convocada el dia 10 de febrer de 2009 a la Sala Prat de la Riba de l’IEC. En el transcurs de l’acte foren elegits dos nous vocals de la Junta Directiva: Jaume Boada Salom i Joan Antoni Sendra Ibañez, dos investigadors ben coneguts per la seva fructífera recerca sobre la moneda mallorquina i valenciana respectivament. La SCEN va tancar l’any amb 175 membres inscrits, entre socis numeraris, col·laboradors i d’honor. L’acte serví també per presentar el nou delegat de l’Institut a la SCEN, el professor Gaspar Feliu i Montfort, el qual va prendre el relleu al professor Manuel Riu i Riu, que per raons de salut va demanar ésser rellevat de la responsabilitat un any abans.

Durant el mes d’agost va morir l’Antoni Turró i Martínez, membre de la junta directiva des de la fundació de la SCEN, l’any 1979. El president féu arribar una mostra de condol a la seva família, recordant que era un incansable col·laborador del nostre anuari i que la Societat Catalana d’Estudis Numismàtics trobarà a faltar la seva presència i el seu ajut. A darrera hora, Miquel Crusafont aconseguí introduir un recordatori extens, en forma de semblança biogràfica i bibliogràfica, a la darrera edició d’Acta Numismàtica (núm. 39).

PUBLICACIONS

Presentacions

El 10 de febrer de 2009 fou presentat el número 38 de l’anuari Acta Numismàtica, corresponent a l’any 2008. En aquesta ocasió contenia 18 col·laboracions repartides en 270 pàgines. El mateix dia fou presentat el llibre La seca o casa de la moneda de Barcelona, de Maria Eugènia Ripoll. Es tracta del número 9 de la col·lecció «Complements d’Acta Numismàtica». La presentació anà a càrrec de la doctora Francesca Español (Universitat de Barcelona). Conjuntament amb l’anterior, la SCEN va publicar i distribuir el recull d’articles de Leandre Villaronga, Obra numismàtica esparsa. I: Tresors, el primer d’una sèrie que es preveu arribi als quatre o cinc volums.

El 15 de desembre de 2009 tingué lloc l’acte de presentació del nou llibre de Miquel Crusafont, Catàleg general de la moneda catalana. Països Catalans i Corona Catalano-Aragonesa (s. v aC - xx dC), a les sales Pere i Joan Coromines de l’IEC. La presentació fou a càrrec de Joan Vilaret i Monfort, president de la Secció Numismàtica del Cercle FNB, i la va presidir Jordi Portabella i Calvete, regidor de l’Ajuntament de Barcelona A l’acte, s’hi adheriren tres entitats: el mencionat Cercle, el Grup Filatèlic, Numismàtic i de Col·leccionisme de Terrassa i l’Associació Numismàtica Sabadell.

Difusió

A mitjan any es va enviar a tots els socis, de manera gratuïta, un exemplar del llibre El paper moneda, els bons i els vals, a la Segarra, durant la Guerra Civil (1936-1939), escrit pel nostre consoci Isidre Aymerich i Bernal i publicat a Cervera l’any 2008. La SCEN continua així la línia de col·laborar en la difusió dels treballs de la nostra especialitat que es duen a terme arreu de Catalunya.

L’Associació Numismàtica del Rosselló, amb seu a Perpinyà i amb la qual hi ha una llarga tradició de mútues col·laboracions, va publicar al seu butlletí La Pallofe, 48, corresponent a l’any 2009 i en versions catalana i francesa, una actualització, feta per l’autor, del treball de M. Crusafont sobre les relacions monetàries entre Catalunya i Occitània a l’època altmedieval.

El mes d’abril del 2009, el Diari de Terrassa, a qui havíem lliurat informació i fotografies del Banc de Dades, va publicar i es va fer ressò de la nova moneda terrassenca del segle xV que s’havia publicat a Acta, 39.

Projectes

Al llarg de l’any s’ha continuat preparant l’edició dels llibres Les monedes de Vespasià de la Provincia Tarraconensis (69-70 dC), d’Ian Carradice, de Xavier Sanahuja i de Jaume Benages.

Pel que fa a la nova versió del Corpus de la moneda ibèrica, de Leandre Villaronga, ja enllestit per aquest autor, quan als sectors grec, púnic i ibèric, hi ha el projecte de completar-lo amb la part hispanollatina i, si és possible, editar-lo en versió catalana i anglesa.

Són també en curs avançat de preparació la resta de volums de l’obra esparsa de Leandre Villaronga, que es publicaran a mesura que tinguem finança per ferho. Preveiem, però, que el volum segon, dedicat a la moneda ibèrica de l’àrea catalana pugui eixir l’any 2010.

D’altra banda, M. Crusafont s’ha interessat reiteradament i, de moment, inútilment, prop de Mark Blackburn de Cambridge com a responsable de l’edició per la publicació del volum de la península Ibèrica dins la sèrie Medieval European Coinage, realizat per M. Crusafont, A. M. Balaguer i P. Grierson i enllestit ja fa quatre anys. Darrerament Jonathan Jarret, col·laborador a Cambridge, mencionava al número del 2009 del Numismatic Chronicle aquesta obra, sense al·ludir a la coautoria de P. Grierson i com a «forthcoming».

ACTIVITATS

Igual que per als l’anys anteriors, el Consell Permanent de l’Institut va acordar un ajut especial per al Banc de Dades de la Moneda Catalana. Es tracta d’un projecte que vol posar a disposició dels investigadors futurs materials d’arxiu ara existents i en perill de dispersió i que seran de gran utilitat per a la recerca numismàtica.

Com ja havíem comentat, la SCEN havia fet diferents gestions per a la preservació de l’edifici de l’antiga Seca de Barcelona (s. xiV-xV). Era una vella reivindicació que ja es va presentar l’any 1979, ran del I Simposi Numismàtic de Barcelona i que ara es mostrava més factible, un cop l’Ajuntament havia adquirit una part dels espais de l’històric edifici, que en seus moments de màxima expansió ocupava la mançana limitada pels carrers de la Seca, les Mosques, la Cirera i els Flassaders. Fa poc més d’un any, Leandre Villaronga va fer una carta al diari Avui indicant l’oportunitat d’ubicar a l’edifici un museu de la nostra història monetària, i poc temps després Salvador Giner, president de l’Institut, va dirigir una carta a l’alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, recolzant la nostra reivindicació. En els darrers temps els regidors de Molins de Rei, Víctor Puntas i de Barcelona, Jordi Portabella, varen acollir amb molt d’interès les nostres propostes. Finalment, a

primers de setembre Carles Giner, secretari del Consell de Cultura de Barcelona, va convocar M. Crusafont i Ma Eugènia Ripoll per informar-los que l’Ajuntament ja havia destinat la seca a l’Espai Brossa, però que es podria assajar de compatibilitzar aquesta dedicació amb alguna forma per documentar l’edifici. El 18 de novembre es va formalitzar l’encàrrec de l’estudi que fou presentat a finals d’any. El text de Crusafont i Ripoll constava d’una part documental i d’un guió muesogràfic. En la primera part es domaven elements de valoració històrica de l’edifici i en la segona es demanava la reserva de l’espai que es pot identificar com la «casa del tresor», un espai fortificat dins de la seca on es guardaven els encunys i els metalls preciosos, per situar-hi materials i elements evocadors i documentació sobre l’ activitat de la seca al llarg de la història. Els realitzadors del projecte es varen entrevistar, també, amb els responsables de l’Espai Brossa, Herman Bonnin i Hausson, que varen acollir positivament la iniciativa. A hores d’ara encara no hi ha una decisió definitiva.

Coincidint amb la publicació del Catàleg general de la moneda catalana de M. Crusafont, la SCEN es va adherir a una iniciativa particular per distribuir unes monedes commemoratives del centenari de la Unió Catalanista (1900-2000) amb facials de 10, 50 i 500, segons els metalls d’aram, d’argent o bé d’or. La peça, que ja consta a l’esmentat Catàleg general, reprodueix els tipus de l’antiga Unió Catalanista, però amb mides iguals i a nom dels Països Catalans.

XIV CONGRÉS INTERNACIONAL DE NUMISMÀTICA

Entre el 31 d’agost i el 4 de setembre se celebrà a Glasgow (Escòcia) el XIV Congrés Internacional de Numismàtica. Alguns membres de la SCEN hi presentaren una comunicació. A la secció de moneda occidental medieval i moderna, Joan Antoni Sendra exposà «The appearance of the value mark in the valencian coinage, 1618 or 1640? A new hypothesis of work». A la secció de moneda antiga de l’àmbit cèltic, Marta Campo presentà «La moneda ibérica del noreste de la Hispania Citerior: Origen y función», i Manuel Gozalves, conjuntament amb Pere Pau Ripollès i Gonzalo Cores, donaren a conèixer el treball «Trading with silver in Spain during the 3rd Century B.C. The bullion silver from the hoard of Armuña de Tajuña (Guadalajara, Spain)». Campo i Ripollès també presidiren dues taules de treball en el transcurs del Congrés.

Per altra banda, Xavier Sanahuja participà com a delegat de la SCEN a l’Assemblea de la Comissió Internacional de Numismàtica, celebrada el mateix dia 30 d’agost a Glasgow. A la reunió es va acordar canviar el nom de l’organisme, que a partir d’aleshores passà a anomenar-se Consell Internacional de Numismàtica. L’Assemblea aprovà l’entrada de quatre nous membres al Comitè del Consell, entre els quals hem de felicitar-nos per haver-hi el doctor Pere Pau Ripollès. L’As-

semblea també elegí la seu del proper Congrés Internacional, que tindrà lloc l’any 2015. La ciutat siciliana de Taormina fou l’escollida.

CONFERÈNCIES, DIFUSIÓ I CONSULTES

Durant l’any 2009 ha continuat la bona comunicació i l’intercanvi d’informació entre la SCEN i el Fòrum d’Internet Numiscat, dedicat a l’estudi i a la difusió de la numismàtica catalana. El mes d’agost, la SCEN adreçà una carta a Montserrat Macià Gou, directora del Museu Diocesà i Comarcal de Lleida, demanant-li que acollís la visita d’un grup de membres d’aquest fòrum i que els informés sobre l’origen i la formació dels fons numismàtics del museu, al mateix temps que s’oferia a disposició, com ho ha estat sempre, de respondre qualsevol consulta o petició d’ajuda en tot allò relacionat amb la numismàtica i la història de la moneda.

A part de les consultes internes de la Societat, promogudes per membres de la SCEN que sovint proposen exemplars numismàtics de prou interès com per que siguin estudiats i publicats a l’Acta Numismàtica, durant l’any 2009 també s’han atès nombroses consultes externes:

Jesús Brufal (Universitat de Lleida), en tant que investigador postdoctoral a Siena, ens va consultar sobre una moneda apareguda en una excavació arqueològica a Poggibonsi (Itàlia) i que va resultar ser un dinar d’or de l’any 540 de l’Hègira, encunyat a Medina Múrcia pel cabdill rebel Abdallah ibn Iyad, durant la revolta antialmoràvit d’al-Àndalus; és a dir un dels anomenats «morabatinos aiadinos» que apareixen a la documentació escrita catalana del segle xii.

Antoni Plaça s’adreçà a la SCEN per informar-la d’una troballa monetària a la vila de Cardedeu (Vallès Oriental) que data de l’any 2003 i per fer una consulta sobre uns possibles esments monetaris dels anys 1095 i 1110 publicats a Catalunya romànica.

Cristina Domínguez i Navarro ens va preguntar quina va ser la primera moneda que es va fer on apareguessin les quatre barres catalanes.

S’han produït diferents comunicacions amb Pierre-Yves Melmoux de l’Associació Numismàtica del Rosselló sobre temes d’interès mutu i, en particular, sobre la medallística rossellonesa, amb cessió de material de Banc de Dades.

Es traslladaren a Antoni Sendra notícies verbals del valencià Lluís Olague sobre possibles pallofes valencianes fins ara desconegudes, al marge de les de la Seu de València.

Es varen identificar com a medalles de devoció amb l’anella perduda, diferents ploms de sant Ramon Nonat que ens consultà J. Núñez, de Sedó (Lleida).

També es comentà amb Enrico Piras de Sàsser (Sardenya) la dubtosa interpretació d’un diner atribuït a Alfons IV i a la seca de Sàsser i que sembla fruit d’una mala lectura.

La Caixa de Balears, «Sa Nostra», ha ajornat, malauradament, el projectat llibre d’actualització sobre la moneda balear, que hauria significat una posada al dia de l’obra de referència d’Àlvar Campaner.

Volem fer constar, finalment, que en l’anterior memòria i també a la secció de Troballes Monetàries apareixia erròniament amb el cognom Pada l’amic i constant col·laborador Martí Paola de Castelló d’Empúries, a qui demanem excuses.

XAVIER SANAhUjA, secretari

Els divisors de Rhode

L. VILLARONGA

En un treball anterior vàrem analitzar monogràficament la problemàtica dels possibles divisors de la dracma de Rhode. Hi vàrem descriure els tres exemplars del tipus de revers amb una rosa de cinc sèpals vista per sota que consideràvem llavors d’atribució no segura i presentàrem un nou tipus amb rosa de perfil que ens semblà, més probablement, un divisor atribuïble a aquesta seca.1 Tots aquests divisors porten a l’anvers una efígie femenina que mira a la dreta.2

En la nostra sèrie de monografies sobre la plata de Roses i Empúries recollírem tots aquests divisors, mantenint la reserva sobre els primers.

Ara ens han arribat força més divisors d’aquesta sèrie amb la rosa vista per sota i cinc sèpals, tots ells apareguts a la zona empordanesa. L’increment d’exemplars, gairebé tots de provinença empordanesa, afermen l’atribució a Rhode del grup primer.

Hi ha, però, un altre detall que ajuda en aquesta atribució i que analitzarem en aquesta ocasió. Els exemplars descrits al principi portaven una sèrie de radis que ara veiem més clarament que s’agrupaven de tres en tres, formant els cinc sèpals. Ara, però, s’observa que aquests sèpals de forma singular, lineals, es van transformant reunint-se les línies de tres en tres i incorporant la bordura espinosa, que es veu en els sèpals de les dracmes.

Veiem l’evolució de les ratlles en les monedes següents (vegeu, també, la làmina):

1. VillaroNga, L., «Posibles divisors de la dracma de Rhode», Gaceta Numismàtica, 124, 1997, 17-19. Aquest treball apareixerà, també a Obra numismàtica espasa II

2. VillaroNga, L., Les monedes de plata d’Empòrion, Rhode i les seves imitacions. Societat Catalana d’Estudis Numismàtics (IEC), Barcelona 2000. Vegeu pàgina 62.

Revers de ratlles:

1. Emporion i Rhode-110, 0,47 g.

2. Emporion i Rhode-111, 0,47 g. Mateix encuny d’anvers que l’anterior

3. Emporion i Rhode-113, exemplar trobat a Pontós, 0,55 g.

Revers evolucionat:

4. Aureo 11/3/2010, 0,53 g. Es veuen les línies que formen el sèpal. Vegeu l’ampliació A

5. Arxiu 2/7/2005, 0,54 g. Els sèpals determinats per restes de ratlletes

Revers de sèpals:

6. Aureo VII-3, núm. 17, trobat a Arenys d’Empordà, 0,54 g. Sèpals ben marcats

7. Emporion i Rhode-112, trobada a Andalusia. Arxiu 1388, 0,60 g. Sèpals ben marcats.

Es veu clarament, doncs, l’evolució de les ratlles a sèpals, en unir-se les ratlles, com ho podem veure als exemplars 4 i 5.

Ara podem afegir una novetat important; una moneda que té els sèpals perfectament formats i molt visibles, atesa la seva bona conservació i que presenta, a més, dues particularitats notables: porta l’efígie de l’anvers mirant a l’esquerra i davant de la cara hi veiem un cercle. Aquest cercle no és tancat per baix i tal volta podria ésser una R grega.

Anvers amb efígie a l’esquerra:

8. Arxiu, trobat a Fortià, 0,49 g (una mica incompleta).

Finalment tenim el tipus, ja descrit, amb la rosa vista de costat

9. Emporion i Rhode-114, trobada a l’Empordà, 0,29 g.

A l’abans raríssim òbol de Rhode, s’hi han afegit, doncs, altres exemplars i varietats que han permès assegurar-ne l’atribució.

Les monedes de Tarragona1 (addenda vuitena)

jAUME BENAGES

Aquesta nova aportació al monetari tarragoní està emmarcada dintre del món antic i comprèn els períodes romà republicà o ibèric i romà imperial.

Així doncs, dintre del primer període, tenim set peces: un as i un semis amb una variant d’encuny i cinc monedes contramarcades; una de les monedes, a més a més, amb un grafit ibèric.

Com gairebé sempre, el nombre de peces més extens es correspon amb l’època romana imperial. En aquesta ocasió hi trobarem: un semis de Tiberi, del revers de l’ara, amb la palma col·locada de forma peculiar; dos denaris del sempre interessant període de les guerres civils, dels anys 68-69 dC, i en un dels quals, la figura de l’anvers que representa el bust del geni, té una semblança amb l’emperador Neró, –si més no, la peça és contemporània del mateix; i l’altre denari, una nova variant de la llegenda del revers, de la sempre rara moneda que ens recorda l’assassinat de Juli Cèsar.

De Galba hi aportarem dos auris i un denari com a novetat: un denari folrat d’època i les fotografies de dos auris que encara que estaven catalogats no tinguerem en aquells moments el corresponent document gràfic.

També Vitel·li veu ampliat el seu numerari amb dos auris i un denari, l’aportació de fotografia en un auri ja ressenyat i un interessant as al qual li manca una lletra a la llegenda de l’anvers.

1. Jaume Benages. Les monedes de Tarragona, Tarragona, 1994.

PERÍODE ROMÀ REPUBLICÀ AMB LLEGENDA IBÈRICA

Núm. 24.1 var. Semis,2 del símbol, caduceu, on trobem en el revers que la llegenda no està recta, con és habitual, sinó que s’inclina cap amunt, a la dreta.

Núm. 93.1.A. As,3 del signe A, amb la variant de publicada de llegenda sobre línia.

Contramarques

Punxó circular

Núm. 22. As,4 del símbol espiga, amb contramarca de punxó circular a l’anvers.

Núm. 31. As,5 del símbol feix de llamps, amb contramarca de punxó circular a l’anvers, i un grafit al revers de dues lletres ibèriques: la primera és la lletra A i la segona sembla la lletra BI.

Núm. 35. Semis,6 amb el símbol maça, amb contramarca de punxó circular.

Dues esses

Núm. 78.1. As,7 del signe epigràfic TI, amb contramarca d’una essa a l’anvers.L’incloem en l’apartat de contramarques amb dues esses, perquè encara que n’hi manqui una, em sembla que és per oblit en l’encunyació.

Mitja palma?

Núm. 17-C Semis,8 sense símbol, amb contramarca o resegellament de mitja palma.

2. Arxiu de l’autor.

3. Arxiu de l’autor.

4. Arxiu de l’autor.

5. Col·lecció particular.

6. Arxiu de l’autor.

7. Arxiu de l’autor.

8. Subhasta J. A. Herrero, SA Madrid, 10-12-2009, lot núm. 77.

LES

PERÍODE ROMÀ

Tiberi (14-37 dC)

Núm. 15-3 Semis,9 amb el revers de l’ara amb palmera, on la palmera, si és que ho és, ja que ben bé sembla una torxa, es troba damunt d’una mena de trípode.

Guerres civils (68-69 dC)

Núm. 18.1 Denari,10 amb l’anvers de bust de geni jove, amb cornucòpia que li passa per davant del bust i el revers de Mart; s’hi pot observar que el retrat del geni és completament diferent als fins ara coneguts, i aquest fins i tot ens recorda la figura de l’emperador Neró.

Núm. 24.A. Denari,11 extraordinàriament rar, amb el cap de la Llibertat a l’anvers, i els símbols de la Llibertat al revers, que recorda els “Idus Martiis” i que està inspirat en el que encunyà Brut fent referència a l’assassinat de Juli Cèsar. La variant, en aquest cas, és la llegenda del revers en dues línies.

Galba (68-69 dC)

Núm. 9.A. Denari,12 de la sèrie DIVA AVGVSTA, amb la variant de direcció de la llegenda de l’anvers.

Núm. 10.A. Auri,13 de la sèrie DIVA AVGVSTA, exemplar únic i publicat per Calicó.14

Núm. 10.B. Auri,15 de la sèrie DIVA AVGVSTA, variant de l’anterior en la direcció de la llegenda del revers.

9. Arxiu de l’autor.

10. Gorny & Mosch, Munic, Auktion 180, 12-10-2009, lot núm. 373.

11. Subhasta Kunker, Alemanya, 12-3-2010, lot núm. 7694.

12. Subhasta Kunker, Alemanya, 14-3-2009, lot núm. 8640.

13. Subhasta Numismàtica Ars Classica, Zurich, 21-10-2008, lot núm. 145.

14. X. Calicó. Los Aureos Romanos 196 a. C. - 335 d. C. Barcelona 202, núm. 470.

15. Subhasta Numismàtica Ars Classica, Zurich, 7-10-2009, lot núm. 357.

LES

Núm. 21.2 Denari,16 de la sèrie de Galba a cavall, fals d’època i similar al publicat amb el núm. 21 var. 1, del nostre catàleg.

Núm. 26. Auri,17 de la sèrie d’HISPANIA, que ja publicàrem en el nostre catàleg amb el mateix número d’ordre i del qual ens mancava el testimoni gràfic que avui recollim.

Núm. 34. Auri,18 de la sèrie LIBERTAS PUBLICA, que ja publicàrem en el nostre catàleg amb el mateix número d’ordre i del qual ens mancava el testimoni gràfic que avui recollim. Tanmateix, afegirem que la llegenda de l’anvers està separada per punts.

Núm. 3.A. Auri,19 de la sèrie CLEMENTIA IMP GERMAN, on trobem la variant de posició de la llegenda de l’anvers, al ja publicat.

Núm. 17.A. Denari,20 de la sèrie CONSENSVS EXERCITVVM, amb la variant del ja publicat, en què la llegenda de l’anvers és contínua.

Núm. 42.A. Auri,21 de la sèrie VICTORIA AVGVSTI, amb la variant del ja publicat, en què la llegenda de l’anvers és contínua.

Núm. 43. Auri,22 de la sèrie VICTORIA IMP GERMAN, que ja publicàrem en el nostre catàleg amb el mateix número d’ordre i del qual ens mancava el testimoni gràfic que avui recollim.

Núm. 50. var.1. As,23 de la sèrie LIBERTAS RESTITVTA, en què en la llegenda de l’anvers s’hi llegeix GRMAN, en comptes de GERMAN.

16. Arxiu de l’autor.

17. Subhasta Numismàtica Ars Classica, Zurich, 5-3-2009, lot núm. 204.

18. Subhasta Numismàtica Ars Classica, Zurich, 21-10-2008, lot núm. 147.

19. Subhasta Numismàtica Ars Classica, Zurich, 5-3-2009, lot núm. 212.

20. Arxiu de l’autor.

21. Subhasta Numismàtica Ars Classica, Zurich, 21-10-2008, lot núm. 150.

22. Subhasta Aureo & Calicó, Barcelona, 21/22-10-2009, lot núm. 1221.

23. Subhasta Ebay, 22-8-2009.

Vitel·li (69 dC)

CATÀLEG

Període romà republicà amb llegenda ibèrica

24.1 var. Semis. AE.

a/ Cap d’home a la dreta amb mantell al coll; al darrera, caduceu.

r/ Cavall piafant a la dreta amb les regnes soltes. Entre les potes davanteres, un glóbus al dessota llegenda inclinada cap amunt sobre línia. Gràfila lineal.

Pes: 5,73 g ∅ 21,5 mm Posició d’encunys 9.

93.1.A. As. AE.

a/ Cap d’home a la dreta amb mantell al coll; al darrera signe ibèric A.

r/ Genet a la dreta amb palma a la mà; al dessota, llegenda sobre línia.

Pes: 7,29 g ∅ 23 mm Posició d’encunys 1.

Contramarques

Punxó circular

22. As. AE.

a/ Cap d’home a la dreta amb mantell al coll i fíbula; al darrera, espiga. Contramarca punxó circular.

r/ Genet a la dreta amb palma a la mà; al dessota, llegenda sobre línia.

Pes: 9,38 g ∅ 25,3 mm Posició d’encunys 9.

31. As. AE.

a/ Cap d’home a la dreta amb mantell al coll i fíbula; al darrera, feix de llamps. Contramarca punxó circular.

r/ Genet a la dreta amb palma a la mà; al dessota en el lloc de la llegenda, grafit de dues lletres ibèriques: la primera és la lletra A i la segona sembla la lletra BI.

Pes: 10,31 g ∅ 25,56 mm Posició d’encunys 4.

35. Semis. AE.

a/ Cap d’home a la dreta amb mantell al coll; al darrera, maça. Contramarca punxó circular. Gràfila de punts.

r/ Cavall piafant a la dreta amb les regnes soltes. Entre les potes davanteres un glóbus; al dessota, llegenda sobre línia. Gràfila lineal.

Pes: 6,12 g ∅ 22,3 mm Posició d’encunys 6.

Dues esses

78.1 As. AE.

a/ Cap d’home a la dreta amb mantell al coll i fíbula; al darrera, signe ibèric TI. Contramarca d’una essa, en comptes de dues.

r/ Genet a la dreta amb palma a la mà; al dessota, llegenda sobre línia.

Pes: 10,96 g ∅ 26,1 mm Posició d’encunys 3.

Mitja palma ?

17. Semis. AE.

a/ Cap d’home a la dreta amb collar de punts al coll. Entre coll i cara, contramarca de mitja palma ?.

r/ Cavall galopant a la dreta; al dessota, llegenda

Pes: 7,36 g ∅ 21,3 mm Posició d’encunys 8.

PERÍODE ROMÀ

Tiberi (14-37 dC)

15.3. Semis. AE.

a/ Brau mitrat, aturat a la dreta sobre línia. Gràfila de punts.

r/ C - V / T – T. Ara amb trípode i torxa ?. Gràfila de punts.

Pes: 5,41 g ∅ 19,8 mm Posició d’encunys 12.

Guerres civils (68-69 dC)

18.1. Denari. AR.

a/ S GENIO PR. Bust de geni jove llorejat a la dreta, amb cornucòpia que li passa per davant del bust. El retrat del geni té semblança amb Neró.

r/ T MARTI S VLTORI. Mart, despullat i amb casc, caminant a la dreta. A la mà dreta porta una javelina i a la mà esquerra, una cuirassa; al cinturó, parazonium. Gràfila de punts.

Pes: 2,80 g ∅ 18 mm

24.A. Denari. AR.

a/ T LIBERTAS. Bust de la Llibertat a la dreta amb mantell al coll i el cabell recollit en forma de diadema i castanya. Gràfila de punts.

r/ L PR / RESTITVTA. Pili entre dues dagues verticals; al dessota, llegenda en dues línies. Gràfila de punts.

Pes: 3,45 g ∅ 17 mm

Galba (68-69 dC)

9.A. Denari. AR.

a/ R GALBA U IMP. Cap de Galba llorejat a l’esquerra; globus al final del bust. Gràfila de punts.

r/ R DIVA U AVGVSTA. Lívia amb túnica de peu a l’esquerra. A la mà dreta porta una pàtera i a l’esquerra, un ceptre llarg. Gràfila de punts.

Pes: 3,61 g ∅ 20 mm

10.A. Auri. AV.

a/ U GALBA R IMP. Cap de Galba llorejat a la dreta; globus al final del bust. Gràfila de punts.

r/ R DIVA U AVGVSTA. Lívia amb túnica de peu a l’esquerra. A la mà dreta porta una pàtera i a l’esquerra, un ceptre llarg. Gràfila de punts.

Pes: 7,66 g

10.B. Auri. AV.

a/ U GALBA R IMP. Cap de Galba llorejat a la dreta; globus al final del bust. Gràfila de punts.

r/ T DIVA S AVGVSTA. Lívia amb túnica de peu a l’esquerra. A la mà dreta porta una pàtera i a l’esquerra, un ceptre llarg. Gràfila de punts.

Pes: 7,72 g

21.2. Denari. AE + AR. Fals d’època.

a/ Galba a cap descobert, vestit de militar i galopant a l’esquerra amb el braç dret alçat. Gràfila de punts.

r/ Bust d’Hispània llorejat a la dreta amb el cabell recollit en forma de diadema, castanya i llaç; al seu darrera dues javelines i cuirassa. Gràfila de punts.

Pes: 2,12 g ∅ 18,4 mm Posició d’encunys 6.

26. Auri. AV.

a/ U GALBA R IMP. Cap de Galba llorejat a la dreta; globus al final del bust. Gràfila de punts.

r/ R HISPANIA. Hispània de peu, amb túnica i mirant a l’esquerra; a la mà dreta porta espigues i roselles i a l’esquerra, cuirassa i dues llances verticals. Gràfila de punts.

Pes: 7,72 g ∅ 19 mm

34. Auri. AV.

a/ Q SER·GALBA·IMP·CAESAR·AVG·PM·TR·P. Cap de Galba llorejat a la dreta; globus al final del bust. Gràfila de punts.

r/ R LIBERTAS U PUBLICA. La Llibertat, vestida, de peu i mirant a l’esquerra; a la mà dreta porta pili i a l’esquerra ceptre llarg. Gràfila de punts.

Pes: 7,57 g

Vitel·li (69 dC)

3.A. Auri. AV.

a/ R A·V ITELLIVS·IMP U GERMANICVS. Cap de Vitel·li llorejat a l’esquerra; globus al final del bust. Gràfila de punts.

r/ R CLEMENTIA·IMP – GERMAN. La Clemència, vestida i asseguda a l’esquerra; a la mà dreta porta una branca i a l’esquerra, un ceptre llarg. Gràfila de punts.

Pes: 7,31 g ∅ 19 mm

17.A. Denari. AR.

a/ Q A·V ITELLIVS·IMP·GERMANICVS. Cap de Vitel·li llorejat a l’esquerra; globus al final del bust.

r/ R CONSENSVS U EXERCITVVM. Mart amb casc, despullat i amb capa avançant a l’esquerra; a la mà dreta porta una espasa i a l’esquerra, àguila amb vexíl·lum.

Pes: 3,29 g ∅ 18,6 mm Posició d’encunys 6.

42.A. Auri. AR.

a/ Q A·V ITELLIVS·IMP·GERMANICVS. Cap de Vitel·li llorejat a l’esquerra; globus al final del bust. Gràfila de punts.

r/ R VICTORIA U AVGVSTI. La Victòria vestida avançant a l’esquerra; portant escut a la mà dreta amb la inscripció SP / QR. Gràfila de punts.

Pes: 7,16 g

43. Auri. AR.

a/ R A·V ITELLIVS U IMP·GERMANICVS. Cap de Vitel·li llorejat a l’esquerra; globus al final del bust. Gràfila de punts.

r/ R VICTORIA·IMP U GERMAN. La Victòria amb túnica, de peu a l’esquerra i damunt d’un globus; a la mà dreta porta una corona i a l’esquerra, una palma. Gràfila de punts.

Pes: 7,28 g ∅ 19 mm

50 var.1. As. AE.

a/ R A·V ITELLIVS U IMP·GRMAN. Cap de Vitel·li llorejat a l’esquerra; globus al final del bust. Gràfila de punts.

r/ R LIBERTAS U RESTITUTA S / C. La Llibertat vestida, de peu, en posició frontal i el cap girat a la dreta; a la mà dreta porta pili i a l’esquerra ceptre llarg. Gràfila de punts.

Pes: 12,29 g

Un nuevo divisor ibérico de plata con leyenda BaN

M. GARCÍA GARRIDO jOAN MONTAÑÉS

Una de las ventajas que presentan las redes sociales en Internet es la posibilidad de interrelacionarse entre sí los estudiosos o aficionados de cualquier materia, en nuestro caso, la numismática. En algunas de estas webs y foros hay estudios, debates, consultas y respuestas de un alto nivel, que muestran el amplio bagaje numismático de muchos de sus participantes. En el foro de denarios.org, un coleccionista privado pedía información sobre la moneda que aquí tratamos. Le agradecemos las facilidades que nos ha proporcionado para su publicación.

La aparición de un tipo nuevo, como es éste, dentro de los divisores de plata ibéricos de finales de la Segunda Guerra Púnica - levantamientos ibéricos, siempre es motivo de alegría para los que nos interesamos por este periodo. Es una época conflictiva, en la que se acuñan pequeñas monedas con tipologías variadas y distintos patrones de peso. Sin duda, estos hechos traerían problemas, resueltos finalmente con la aparición del denario ibérico, completamente intercambiable con el denario romano, además de la acuñación de los primeros bronces del jinete, dando lugar a un sistema monetario más coherente y global.

La descripción de la pieza es como sigue:

Anv: Cabeza masculina a derecha. Lleva cinta con lemniscos. Delante de la cabeza delfín. Gráfila de puntos.

Rev: Jabalí hacia la derecha. Tiene muy marcados los colmillos y el sexo. El rabo tiene el típico bucle. Encima la leyenda ibérica BaN. A la derecha de la leyenda parece que hubiese un signo o símbolo que en este ejemplar no está visible por un golpe en el flan.

Gráfila de puntos.

Peso: 0,27 g; diámetro: 10 mm. Está agujereado.

LA LEYENDA BAN

La leyenda BAN que está encima del jabalí relaciona este divisor con las fracciones de la dracma de ILTIRKESALIR,1 pero con tipología diferente. En éstos, en el reverso, hay jinete con escudo oblongo y lanza. Existe un único divisor con caballo y estrella de 8 puntas encima. De estos divisores se conocen dos anversos distintos: uno con cabeza varonil con rizos de gancho, igual que el anverso de la dracma de ILTIRKESALIR y otro con cabeza femenina2 que copia de las dracmas ibéricas. Sus pesos son bastante diferentes, los divisores con cabeza masculina (4 pesos conocidos) pesan sobre 0,57g y los de cabeza femenina (3 pesos conocidos): 0,25g (falta trozo); 0,25g (falta trozo) y 0,40g. Parece que en cuanto a peso, el presente divisor, estaría más cerca de los divisores con cabeza femenina.

En plata la leyenda BAN también está presente en el denario de AUSESKEN,3 aunque los signos están detrás de la cabeza del anverso y como sufijo en las dracmas de ILTIRTASALIRBAN.

En bronce la leyenda BAN está presente en varias emisiones de la enigmática ceca de ABARILTUR,4 situada según algunos en el Baix Maestrat, Castellón, al sur del territorio ilergete y según otros en el litoral catalán. Creemos que algunas de sus emisiones son más antiguas de lo que algunos autores les han asignado.

1. VillaroNga, «La dracme ibérique Iltirkesalir et les rapports avec la Grande Grece au III s. avJ». En este estudio publicado en la Revue Numismatique, 1979, p. 43-56, L. XII., el autor analiza esta pieza, poco valorada hasta entonces. También en VillaroNga, Corpus…, y en su monografía Les dracmes ibèriques i llurs divisors, Barcelona, IEC, SCEN, 1998.

M. garcía garriDo y J. moNtañés, «La dracma de ILTIRKESALIR», Acta Numismática, 37, IEC, SCEN, 2007.

2. VillaroNga, Corpus Nummun hispaniae ante Augusti aetatem, Madrid, 1994, número 3ª, p. 37.

3. VillaroNga, Corpus…, 10.4 Ausetanos, nº 4, p. 185.

4. VillaroNga, Corpus…, Abariltur, nº 3 y nº 6 p. 203-204; Jürgen uNtermaNm, «La onomástica ibérica», IBERIA, 1, 1998, p. 73-85; Arturo pérez almoguera, «Las monedas con nombres de étnicos del s. ii aC en el nordeste peninsular. ¿Reflejo de posibles circunscripciones? ¿Civitates con doble nombre? Archivo Español de Arqueología, 81, 2008, p. 49-73.

Falta un estudio profundo de esta ceca que clarifique su ordenación, cronología, situación, etc.

También encontramos la leyenda BAN en un semis de LAKINE5 fechado a finales del siglo ii o principios del siglo i aC.

Aunque estamos de acuerdo en que seguramente esta leyenda es un numeral o indicación de valor,6 la inscripción BAN aparece en monedas de metales y valores distintos. No está clara su asignación a valores específicos, pesos, metales o a que definan una relación entre la plata y el bronce.

EL JABALÍ

Por su fuerza y arrojo, el jabalí fue usado como símbolo, y probablemente fuese venerado como animal totémico entre los ausetanos y pueblos vecinos. También entre los pueblos celtas de la Galia, por la fiereza del animal, el emblema del jabalí es recurrente. Posteriormente será insignia de las legiones romanas.

En plata, dentro del periodo de la Segunda Guerra Púnica - levantamientos ibéricos se conoce una dracma emporitana, ya romanizada, con símbolo jabalí y clava, debajo del Pegaso.7 Dentro de las emisiones de dracmas ibéricas hay una en que en el reverso debajo del Pegaso con cabeza modificada, hay un jabalí y la inscripción ibérica BELSESALIR.8 Villalonga incluye dentro de esta serie un divisor (tritetartemorion, de peso 0,43 g) con estrella de seis puntas en el anverso y jabalí a la izquierda sobre línea en el reverso.9

Más extendido es el uso del jabalí como símbolo en las emisiones ibéricas catalanas de bronce. Aparece como símbolo totémico, detrás de la cabeza masculina del anverso en las emisones ausetanas de ARKETURKI,10 AUSESKEN11 y EUSTIBAIKULA–EUSTI12 y en la emisión uncial de ILTURO.13 También aparece en el reverso de sextante de UNTIKESKEN14 y en un cuarto de ILTIRTA15 de finales del siglo iii aC.

5. Ver VillaroNga, Corpus…, Lakine, nº 2, p. 226.

6. Ver VillaroNga, «La dracme ibérique Iltirkesalir…». También en VillaroNga, en su monografía Les dracmes ibèriques i llurs divisors, Barcelona, IEC, SCEN, 1998. Y en VillaroNga, Numismàtica antigua de la Península Ibèrica, Barcelona, IEC, SCEN, 2004. Ver asimismo Mª Paz García-Bellido, «Roma y los sistemas monetarios provinciales». Zephyrus, 53-54, 2000-2001, p. 49-73.

7. VillaroNga, Les dracmes emporitanes de principi del segle ii aC, Barcelona, IEC, SCEN, 2002. Nº 20, p. 113.

8. VillaroNga, en su monografía Les dracmes ibèriques…, làmina xxiii, grupo 6, nº 274, p. 220.

9. VillaroNga, en su monografía Les dracmes ibèriques…, làmina xl, grupo D.1, nº 611, p. 237.

10. VillaroNga, Corpus…, Arketurki, nº 1, 2 y 4, p. 182-183.

11. VillaroNga, Corpus…, Ausesken, nº 1, 2, 8, 9, 11 y 12 p. 185-186.

12. VillaroNga, Corpus…, Eustibaikula-Eusti, nº 1, 2, 5, 6, 7, 8 y 13 p. 187-189.

13. VillaroNga, Corpus…, Ilturo, nº 1, p. 193.

14. VillaroNga, Corpus…, Untikesken, nº 26, p. 145.

15. VillaroNga, Corpus…, Iltirta, nº 3, p. 176. El autor describe el anverso como cabeza viril a derecha. A nosotros nos parece más una cabeza femenina con los típicos rizos de gancho característicos de las dracmas ibéricas.

La mayoría de las acuñaciones donde aparece el jabalí como símbolo son emisiones antiguas, emisiones de principios del siglo ii aC. Y salvo casos aislados, como ILTIRTA y UNTISKESKEN en los que el jabalí no aparece como símbolo, si no como motivo principal del reverso, este cerdo salvaje marca el área de influencia de la tribu de los ausetanos. La emisión uncial de ILTURO tiene una clara influencia ausetana. Si el lobo era el animal totémico de los ilergetes, el jabalí lo sería de los ausetanos.

CONCLUSIONES

El divisor de plata que aquí estudiamos no resulta extraño en su contexto, ni seguramente en el área geográfica en el que se emitió. En cuanto a los divisores de plata con jinete en el reverso y leyenda BAN, recordemos que son divisores de ILTIRKESAKIR y que también se conocen unos divisores con la misma tipología (jinete con escudo y lanza) y sus mitades con leyenda SIKARA16 que han sido hallados en la comarca de La Segarra (Lleida), fronteriza al oeste con los ilergetes y al este con los ausetanos. Cada vez se definen mejor las áreas monetales de los distintos pueblos que acuñaron durante el final de la Segunda Guerra Púnica – levantamientos ibéricos. Por nuestra parte, creemos que este divisor podría ser ausetano y sería emitido a principios del siglo ii aC, como los divisores de la dracma-denario de ILTIRKESALIR o los divisores con leyenda SIKARA. Esperaremos con impaciencia la aparición de algún otro ejemplar para poder despejar la incógnita de la letra o del símbolo que parece hallarse a la derecha de la leyenda BAN.

16. VillaroNga, en su monografía Les dracmes ibèriques…, làmina xl, grupo D.1, nº 606, p. 237. A los que habría que añadir dos divisores conocidos, que pesan sobre 0,20 g, mitades del óbolo, con cabeza masculina de buen arte en el anverso y dos prótomes de caballos unidos por su parte central y leyenda SIKARA en el reverso.

As inèdit de Vespasià de la seca de Tàrraco

jAUME BENAGES

Sempre és gratificant la descoberta d’una nova moneda i de fer-ne la corresponent aportació, però en aquesta ocasió te una altra vessant, es tracta de la primera «troballa» que amplia el llibre de Les monedes de Vespasià de la Provincia Tarraconensis.

Descripció:

As de la seca de Tàrraco, que es pot incloure en el grup 2: tipus propis (69-70 dC).

Al mateix temps dintre del grup d’asos amb llegenda:

IMP CAESAR VESPASIANVS AVG PM TR P

As

RIC II.1 (2) (2007) no

a/ IMP·CAESAR·VESPASIANVS·AVG·PM·TR·P

Cap llorejat a la dreta.

r/ COS ITER – TR·POT

La Pau asseguda en un tron amb respatller alt; amb la mà dreta estesa aguanta dues espigues i amb la mà esquerra un caduceu; als costats S – C

Pes: 10,98 g ∅: 29 mm Posició d’encunys 6.

Referències: Inèdita

Exemplars observats: 1

Encunys d’anvers: 1 (A16)

Encunys de revers: 1 (RCOPA2)

Encunys compartits: RCOPA2 amb As-8 (COS ITER TR·POT, Pau)

A16 amb As-16 (IMP V PP COS II ....., Equitat)

A16 amb As-17 (IMP V PP COS II ....., Mart)

A16 amb As-18 (IMP V PP COS II ....., Fortuna

Classificació dintre de la publicació:1 As – 15 bis.

Observació: Com ja vàrem comentar, la Pau es presenta asseguda en un tron amb respatller, moble rarament utilitzat en la numismàtica romana. La gran qualitat de la peça ens permet gaudir encara més d’aquest complement. També dèiem en aquell moment que el caduceu era poc visible en els exemplars que reproduíem, i que es tractava d’un caduceu llarg tota vegada que donava aquesta impressió. Observant amb deteniment aquesta circumstància, es pot veure que és un caduceu curt i que el que semblava prolongar-lo és un plec de la roba del vestit.

1. Ian carraDice, Xavier saNahuja i Jaume BeNages, Les monedes de Vespasià de la Provincia Tarraconensis, Barcelona, IEC, Societat Catalana d’Estudis Numismàtics, 2010.

Un mig dirhem inèdit de Sa’d al-Dawla Hassan

b.

Muyahid de Dènia (430-432 AH / 1038-1040 dC)

DAVID FRANCÈS VAÑó

He tingut l’oportunitat d’examinar una moneda de la taifa de Dènia que considero inèdita, atès que no surt referenciada en cap dels principals catàlegs. Es tracta d’un mig dirhem de billó de Sa’d al-Dawla Hassan b. Muyahid (ap. 430-432 AH / 1038-1040 dC). Aquest personatge era fill del rei al-Mu’affaq (404-436 AH / 1013-1044 dC) i no se sap del cert si va encunyar moneda pròpia a Dènia de resultes d’una usurpació del poder o d’una delegació o associació temporal del govern de la taifa.

La descripció de la peça inèdita és la següent:

a/ Centre: r/ Centre:

Orla: Orla:

Pes: 1,36 g ∅: 13 x 12 mm

La novetat de la peça rau en el nom que apareix a la primera àrea (Musà), i també en la composició i distribució de les llegendes interiors.

CATALOGACIÓ DE LES PECES DE SA’D AL-DAwLA HASSAN

Prieto Vives, partint del treball realitzat anys enrera per A. Vives, catalogà fins a nou tipus monetaris d’aquest personatge. Totes són fraccions de dirhem, excepte la PV 205 que és una fracció de dinar amb data 432 AH.

Un mig dirhem de Hassan del monetari de la RAH (núm. 2241) és descrit d’aquesta manera:

Malauradament la fotografia de la peça de la RAH no permet llegir amb suficient precisió les llegendes per poderdonar per certa la descripció. De fet, la moneda hi apareix catalogada com a V 1325 i PV 204, clarament de manera errònia, atès que les llegendes anotades per Vives i Prieto Vives no coincideixen amb aquesta descripció.

La PV 205 de la Col·lecció

Cap de les fonts consultades esmenten l’existència de guarniments a les orles centrals que puguin facilitar la classificació de les fraccions, normalment mancades de part de les llegendes. Tampoc s’observa cap guarniment a les fotografies que apareixen en aquestes obres. De fet, aquestes encunyacions presenten unes llegendes molt atapeïdes on fa de mal situar cap mena de guarniment. Malgrat tot, jo he pogut repertoriar l’existència de dos encunys que sí que presenten un guarniment senzill, en forma de punt o de cercle. Es tracta d’una peça del Tipus PV 198 (V. 1323) amb punt al mig de les dues línies d’anvers:

I una peça que podria ser del tipus PV 199 (V. 1324), amb reserves, atès que no es veu la part inferior de l’anvers, que du un cercle al damunt de la primera línia.

Tonegawa La PV 198 de la Col·lecció MCM

També val la pena fer notar que la majoria de les monedes de Hassan tenen una gràfila llisa, però que també n’hi ha amb dues línies.

Reconstrucció d’un dirhem de Hassan

BIBLIOGRAFIA I ABREVIATURES

MCM caNto, a. i iBrahim, t. Moneda andalusí, La colección del Museo Casa de la Moneda, Madrid, 2004.

pV prieto ViVes, a. Los Reyes de Taifas: Estudio histórico-numismático de los musulmanes españoles en el siglo v de la hégira (xi de j. C.), Madrid, 1926.

Tonegawa Tonegawa collection (http://andalustonegawa.50g.com/)

rah caNto, a. et alii, Monedas andalusíes, Madrid; Real Academia de la Historia, 2000.

V ViVes, a. Monedas de las dinastías arábigo-españolas, Madrid, 1893.

Alcune nuove considerazioni sulle iniziali del

Maestro di Zecca Gian Carlo Tramontano

GIONATA BARBIERI1

La storia della vita di Gian Carlo Tramontano2 fu sicuramente ricca di vicende, costellata di intrighi di palazzo ed interessi veniali, cariche ufficiali e diritti conseguiti in maniera cinica, insomma un’esistenza complessa per un personaggio decisamente negativo, a tal punto da ispirare nel tempo varie opere teatrali e produzioni cinematografiche. Non fu da meno il monetato battuto durante il suo periodo di gestione di zecche del regno napoletano, altrettanto copioso di elementi da studio, spesso anche tortuosi e di non immediata percezione. In tal senso allora, attraverso questo articolo, è mia intenzione avanzare una serie di considerazioni che credo possano essere giudicate interessanti da parte degli studiosi del periodo aragonese-napoletano.

Tramontano ottenne nel 1488 la prestigiosissima carica di Maestro («Mastro»)

1. Ing. Gionata Barbieri, e-mail: storia.numismatica@gmail.com

2. Non si conosce con precisione la data di nascita di Gian Carlo Tramontano, da far risalire intorno agli anni ‘50 del secolo XV. Si sa invece che nacque a Santo Nastaso (l’odierna Sant’Anastasia), casale alle pendici del Monte Somma, quindi nelle immediate vicinanze della città di Napoli, da Ottaviano e Fiola Penta. Nonostante fosse di origini umili fu uomo così capace, caparbio e cinico, da riuscire a predominare alla corte aragonese di Napoli, forte anche del suo costante e duraturo ma non disinteressato appoggio alla corona. Il giorno 8 Giugno 1495 fu creato Eletto del Popolo e nel 1497 acquistò per 25000 Ducati il territorio di Matera ed il titolo di Conte. Ottenne la contea solo dopo consenso diretto dei Materani, la qual cosa avvenne grazie ad una serie di promesse ed inganni verso il ceto popolare e verso i nobili. L’enorme e prepotente potere, ma soprattutto le continue vessazioni subite dagli abitanti di Matera, portarono ad organizzare un agguato contro Tramontano, il giorno 29 o 30 Dicembre 1514, nei pressi della Cattedrale. I congiurati furono nobili e popolani, anche se il capo degli esecutori materiali si disse e scrisse fosse stato uno Schiavone ossia uno Slavo. Tramontano fu trucidato nel completo giubilo della popolazione che si diede al saccheggio dei palazzi del Conte. La nota successiva illustra le nomine di Maestro di Zecca per Napoli e L’Aquila che tanto avidamente Gian Carlo Tramontano tenne per sé. A queste due zecche è da aggiungere anche lo stesso ruolo ricoperto per Brindisi, di cui alcuni Cavalli (per Ferrante e Federico) recano all’esergo del rovescio la solita iniziale T. È possibile che la nomina di «Mastro» doveva avere una funzione ed una ampiezza di giurisdizione più generale nel regno, quasi certamente coadiuvata da opportune cariche ausiliarie, i.e. G-T-MEC: p. 345.

della Regia Zecca di Napoli, nel 1489 anche della zecca aquilana.3 L’autorevolezza e l’influenza esercitate da Tramontano sulla corte napoletana gli permisero di reggere questi «nobili uffici» sino al 1514, operando quindi, seppure con brevi interruzioni, su un arco temporale che comprende i reami di Ferdinando I o Ferrante (regnabat: 1458-1494), Alfonso II (regnabat: 1494-1495), Ferdinando II o Ferrandino (regnabat: 1495-1496), Federico (regnabat: 1496-1501), i «Re Cattolici» Ferdinando ed Isabella (regnabant: 1503-1504) e poi il solo Ferdinando (regnabat: 1504-1516) che restò unico sovrano in seguito alla morte della consorte.4 Sicuramente inesatte sono le considerazioni di due grandi numismatici del passato, ossia il Fusco e Lazari, avendo asserito che Gian Carlo Tramontano ricoprì la carica di Mastro «dal 1476 in poi».5

Durante il mandato Gian Carlo Tramontano ebbe l’autorizzazione a poter far apporre le iniziali del proprio cognome e del proprio nome su molte delle monete coniate sotto la sua direzione (in entrambe le zecche), ossia doppio ducato, ducato, coronato, carlino, mezzo carlino, quarto di carlino-cinquina, cavallo, con le seguenti iniziali (non solo in presenza singola ma frequentemente incrociate oppure doppiate oppure invertite nell’ordine): C T, T, I T, I, TRA in nesso (monogramma). Per evitare «lungaggini» ometterò le numerose combinazioni delle iniziali, anche perché facilmente reperibili in letteratura (cfr. Bibliografia).

In una lettera di Alfonso II, datata 23 Ottobre 1494, con destinatario il Tramontano si legge: « Rex Sicilie, […] Ioan Carlo: Noi havemo deliberato che in queste nostre cecche de Napoli et de l’Aquila de qua avante se battano le soptoscripte monete de oro et de argiento con le lettere intorno designate: et che voi como ad mastro de dicte cecche possate fare la prima lettera del nome et cognome vostro, como e stato facto in le monete de la felice memoria del serenissimo S. Re, nostro patre colendissimo et ad quisto effecto havemo scripto ad hieronimo Leparolo […] Datum in nostris felicibus castris prope Terracinam, die XXIII octobris MCCCCLXXXXIIII.

Rex Alfonsus. […] ».6

Dalle prime pubblicazioni di ambito strettamente numismatico o storico del

3. SAMBON: p. 344 (e nota in calce n. 50), riferisce che nei registri di Curia della Camera della Sommaria degli anni 1488-89, Nicolò (Cola) Spinelli figurava ancora nel 1488 come Maestro di Zecca in Napoli. Il suo successore immediato (1488) fu Gian Carlo Tramontano, i.e. BOVI: p. 923, e PANNUTI-RICCIO: p. XXVI. La notizia è anche confermata da Leonardo De Zocchis, ufficiale della zecca di Napoli nel 1555, come viene ancora riportato dal SAMBON: p. 345 (e note in calce nn. 53, 54). Tramontano ottenne poi anche la direzione della zecca de L’Aquila, insediandosi intorno al mese di Settembre 1489, PONTIERI: pp. 194, 195 n. 28, quest’ultimo rievocato in seguito da PERFETTO: p. 230, nota n. 16, citandone il passo.

4. I periodi di regno riportati per i Re Cattolici, Ferdinando ed Isabella, e poi per il solo Ferdinando, ovviamente si riferiscono alla sola cronologia di sovranità su Napoli.

5. LAZARI: p. 41; SAMBON: pp. 344-345.

6. Curia della Cancelleria Aragonese, vol. II, f. 109.

documento citato (FUSCO: p. 83 doc. XII e BARONE: p. 197) ad oggi,7 quasi tutti gli studiosi sono sempre stati concordi sul fatto che alcuna lettera relativa al nome del Tramontano fosse mai stata apposta sui conii, accompagnando l’iniziale del cognome, prima del periodo di regno dei Re Cattolici e poi del solo Ferdinando, quando i.e. su alcuni ducati comparvero I (johannes) e T. Grierson e Travaini in particolare (i.e. G-T-MEC: pp. 344 e 376) sostengono però che alcuni carlini post 1488 e recanti lettera I sono comunque da attribuirsi al primo periodo di carica del Tramontano, ma in questo caso l’unica lettera presente è associabile al solo nome e non in una visione generale con indicazione del nome e del cognome del Maestro, come quanto si è voluto evincere dalla lettera precedentemente riportata.

Talvolta si è però ritenuto opportuno associare al Tramontano esemplari di carlini di Ferrante (i.e. PANNUTI-RICCIO: p. 54, nn. 21g, 21h) con C e T oppure T e C sia in caratteri gotici che latini, ai quali deve essere aggiunto anche il carlino avente le lettere C ed I ai lati del sovrano in trono (i.e. FABRIZI: p. 54 n. 72/9), ancora per Ferrante. Oggi si tende ad escludere questa pista (i.e. G-TMEC: p. 365) in quanto codeste monete sarebbero ascrivibili ad una prima fase di emissioni monetali di Ferrante, le quali sarebbero concluse intorno al 1462, quindi ben prima dell’insediamento di Tramontano alla carica della zecca (1488 ca.). L’estrema rarità, sostengono Grierson e Travaini, ne costituirebbe un indizio, se confrontata con la cospicuità di monete recanti, ad esempio, iniziali certe rimandanti al Tramontano.

Invece il ducato di Ferrante riportato in FABRIZI: p. 48 n. 64/7var, volge sicuramente a favore di quanto viene indicato nella lettera di Alfonso II, poiché tale tipo è caratterizzato dalla presenza al dritto, dietro al busto del sovrano in età matura, della sigla T sovrapposta alla lettera C. Si tratta in effetti di una sorta di adattamento ad un mutato stato di gestione della zecca, dove l’iniziale T del Tramontano sostituisce una sigla pre-esistente. Un fenomeno di questo tipo è pressoché singolare nella monetazione catalano-aragonese napoletana, ma ha un senso pratico compiuto. Infatti nonostante fosse ancora visibile la lettera C, la sovrapposizione non doveva costituire né un problema né un oltraggio nei confronti del precedente «Mastro», dato che il nome del Tramontano era appunto «Ioan» (johannes) Carlo (Carolus), quindi i residui della sigla C erano completamente coerenti ad indicare il nuovo Maestro di Zecca, dando prova della veridicità di ciò che era stato espresso nella missiva di Alfonso II.

L’accezione di significato della lettera, secondo Rasile (a cui si associano D’Andrea-Andreani e Perfetto, cfr. nota 6 di questo studio), è più generale: « […] nessun mastro di zecca aveva messo mai, prima, due lettere sulle monete […] ».

7. I più recenti lavori: G-T-MEC: pp. 343-344; RASILE: pp. 34-35; D’ANDREA-ANDREANI: p. 241; PERFETTO: p. 232.

Fig. 1 (3:1)

Coronato di Ferrante coniato in Napoli (collezione privata)

Essa non trova riscontro concretamente, basti pensare infatti a Jacopo o Giacomo Cotrugli (in carica: 1469-1474) con CY in nesso e CI, oppure a Nicolò o Cola Spinelli (in carica: 1475-1488) con CA.

Allora ne consegue che lo scritto di Alfonso II doveva essere necessariamente interpretato in maniera bivalente per quanto riguarda la questione delle iniziali del «Mastro», cioè le monete dovevano recare o le iniziali del nome e del cogno-

Fig. 2: ingrandimento di Fig. 1

Lettera T

Lettera I

me insieme, oppure l’iniziale dell’uno o dell’altro, in maniera indifferente, cosa che poi effettivamente può essere riscontrata nelle monete emesse all’epoca del padre Ferrante.

Un nuovo esempio di moneta recante sia l’iniziale del nome che del cognome di Gian Carlo Tramontano, credo possa essere individuato nel coronato napoletano di Fig. 1, avente le lettere T ed I apposte sul rovescio. A prima vista sembrerebbero assenti ma con un po’ di attenzione è possibile notare che le lettere sono velatamente nascoste. Nello specifico le iniziali sono presenti all’interno del capo

Fig. 3: ingrandimento di Fig. 1

Fig. 4 (3:1)

Coronato di Ferrante coniato in L’Aquila (ex InAsta 34 lotto n. 840)

Fig. 5

(1:1) + ingrandimenti particolari: Testa dell’arcangelo con aureola Coronato di Ferrante coniato in Napoli (ex Fritz Rudolf Künker Münzenhandlung 105)

dell’Arcangelo Michele (la lettera T, Fig. 2) e nella raffigurazione della testa del drago giacente al suolo e trapassato dalla lancia con stendardo al vento (lettera I, Fig. 3).

La moneta è apparentemente simile a tante altre coniazioni del tipo (∅: 25 mm; 4.00 grammi); presenta al dritto il busto coronato verso destra di Re Ferrante, con viso particolarmente senile e colpiscono in tal senso le rughe marcate intorno agli occhi e il «doppio mento». Dietro al busto, alla sinistra dell’osservatore, è posta l’iniziale T di Tramontano. La legenda tutto intorno è: FERRANDVS : D : G : R ○ SICILIE : HIE : e sul busto è presente una rosetta. Il rovescio invece ha legenda IVSTA ○ TVE NDA ○ con inizio costituito da due rosette e in mez-

Fig. 6

(1:1) + ingrandimenti particolari: Testa dell’arcangelo con copricapo-elmo Coronato di Ferrante coniato in Napoli (ex Civitas Neapolis - Varesi)

Fig. 7

(1:1) + ingrandimenti particolari: Testa dell’arcangelo con capelli sciolti tenuti da diadema

Coronato di Ferrante coniato in Napoli (ex Civitas Neapolis - Varesi)

zo cerchietto. Ivi è rappresentato San Michele Arcangelo in piedi che quasi di prospetto guarda verso destra, in cotta di maglia, con scudo di profilo decorato retto con la mano sinistra, nella mano destra regge una lunga lancia, che reca all’estremità superiore una banderuola o uno stendardo decorato, trafiggente un drago che giace al suolo, in agonia, all’altezza della testa e in prossimità della bocca. L’Arcangelo ha testa ricciuta, con aureola che avvolge la parte superiore del capo. Sempre a livello della testa è presente una costruzione unica, che dal naso protende verso la fronte, una costruzione che a mio modo di vedere è da identificarsi con una lettera T ed interpretabile come iniziale del «Mastro» Tramontano. Anche il capo della belva tramortita al suolo è anomalo, in quanto presenta la bocca deformata, costituita dalla sola parte superiore, e da interpretare come una I, iniziale del nome del Tramontano («Ioan»: johannes). Oculati confronti con altri esemplari dello stesso tipo monetale possono chiarire che la mia idea non resta confinata nell’ambito delle suggestioni. Conviene però procedere per ordine, analizzando dapprima la lettera T e poi la I, sfruttando gli ingrandimenti delle Figg. 2-3, 5-11.

Anzitutto si può notare che la testa di San Michele Arcangelo è posta di trequarti, con tutti gli elementi anatomici ben visibili grazie all’elevata conservazione della moneta. I capelli ricci sovrastano il viso delicato e curatissimo del santo, ma sono presenti anche al lato della guancia destra ed al lato di quella sinistra, coinvolgendo l’osservatore in un senso di moto del capo, tendente verso il basso a guardare il drago al suolo. Intorno alla testa dell’arcangelo, sopra la massa di capelli, vi è il nimbo, chiaramente visibile e ben rimarcato nella differenza con il

Fig. 8

(1:1) + ingrandimenti particolari

Coronato di Ferrante coniato in Napoli (ex Civitas Neapolis - Varesi)

resto del capo. Il naso è raffigurato in tutt’uno con la fronte, un tratto unico di ampio spessore a forma di T, che si distingue nitidamente dalle restanti fattezze. Questa forma monolitica non può costituire un prolungamento dell’aureola, tantomeno la base di essa, e lo si capisce notando il distacco di forme tra l’aureola stessa e l’agglomerato uniforme naso-fronte. Non vi è ambiguità nemmeno con i capelli, pendenti ai lati delle guance ed evidentemente post-posti alla T. Non vi è nessun contatto quindi con i capelli e con il nimbo, né con altri particolari del viso, ad eccezione del naso. Ne consegue che la forma che si osserva non può che essere una lettera vera e propria, ossia la T iniziale del Maestro di Zecca Tramontano, semi-nascosta nella costruzione del viso dell’arcangelo. La presenza di un riferimento al «Mastro» sia al dritto che al rovescio della moneta non costituisce qualcosa di eccezionale, sono infatti noti diversi tipi che recano su entrambe le facce della moneta la sigla T (è riportato un esempio di un coronato aquilano in Fig. 4). Una maggiore cognizione del riconoscimento di una lettera T a livello della testa di San Michele Arcangelo si ottiene confrontando questa iniziale con la prima lettera della parola TVENDA nella legenda. È straordinaria la coincidenza del lettering, con le due basi dell’elemento verticale sinuose e gli estremi dell’elemento orizzontale ricurvi. Persiste la similitudine anche con la T di IVSTA, ma meno appariscente rispetto al caso precedente.

Nelle tavole fotografiche ho ritenuto opportuno raffigurare altri esempi di coronati con l’Arcangelo Michele del tipo di nostro interesse (Figg. 5-11) per poter realizzare un confronto con la moneta sub-judice. Si nota una sorta di evoluzione nella raffigurazione del capo dell’arcangelo, che talvolta è sovrastato da una aure-

ola, qualche volta da un copricapo-elmo, altre volte ancora da capelli sciolti tenuti da un diadema, fino ad arrivare alla T in esame. In Fig. 9 è rappresentato un coronato «cerniera», anello di congiunzione, tra il tipo con la lettera T ed il tipo di Fig. 11 in cui la fronte dell’arcangelo è ricoperta da una frangia di capelli. Probabilmente questa graduale evoluzione delle forme ha origine in una incertezza di raffigurazione, dovuta alla gran variazione nel tempo dei temi figurativi concernenti l’arcangelo, oppure nella volontaria ricerca di un significato arcano o allusivo, insomma un possibile ulteriore simbolismo tra i tanti già noti per la monetazione e la medaglistica catalano-aragonese di Napoli.

Invece per quanto riguarda la rappresentazione del drago in agonia, si nota immediatamente che la testa della belva è incompleta: è presente solo la parte superiore della bocca, la parte inferiore è completamente mancante, nemmeno minimamente accennata. L’assenza è ancor più evidente se si confronta la Fig. 3 con tutti gli ingrandimenti della medesima porzione di moneta nelle restanti altre immagini. In comune queste raffigurazioni hanno solo il punto di trapasso della lancia di San Michele Arcangelo, posto tra le fauci del drago. Le Figg. 6 e 10 si avvicinano di più all’aspetto della testa del drago di Fig. 3, ma la porzione superiore della bocca dell’animale in entrambi i casi è connessa con la testa del drago, formando un’unica struttura. Nel caso di Fig. 3 invece, la stessa parte anatomica risulta abbondantemente staccata, separata dal resto della testa, assumendo la forma di una lettera I. La somiglianza di essa con le stesse lettere presenti nelle legende del dritto e del rovescio, convergono verso l’interpretazione in tal sede fornita, che poi è rafforzata, nel significato, per la presenza della lettera T a livello

Fig. 9 (1:1) + ingrandimenti particolari: Testa dell’arcangelo “cerniera” tra tipo di Fig. 1 e tipo di Fig. 11 Coronato di Ferrante coniato in Napoli (ex Civitas Neapolis - Varesi)

Fig. 10

(1:2) + ingrandimenti particolari: Testa dell’arcangelo con elmo Coronato di Ferrante coniato in Napoli (ex Spink sale 3011)

della testa dell’Arcangelo Michele. In altre parole la I verrebbe ad indicare l’iniziale del nome di Gian Carlo Tramontano, appunto Ioan, accompagnando la T, iniziale del cognome, posta sul capo del santo.

È quanto mai complicato capire perché sia stata usata una indicazione criptica per le iniziali del «Mastro» Tramontano, quando in effetti era già consolidata la prassi di allegare alle monete le sigle identificative della carica di Maestro di Zecca. Incertezze figurative e simbolismi sottili, come già scritto, potrebbero essere delle motivazioni, ma al momento non si hanno elementi per poter sostenere qualcosa di certo. Non è da escludere nemmeno una volontà esplicita del Tramontano (esercitata sull’incisore) oppure ragioni di opportunità politica. Comunque l’aspetto che per ora può esser messo in evidenza è che le sigle identificative di Gian Carlo Tramontano risultano essere più varie di quanto già note, anche durante il regno di Ferrante, ponendosi talvolta in contesti inconsueti e talvolta in modo celato. Si potrebbe dire che a pieno fungono da specchio della complessità degli eventi di quel periodo e del personaggio storico Tramontano.

Infine è mia intenzione analizzare un’ulteriore moneta che permetterà l’approfondimento di un tema numismatico che già ebbi l’opportunità di trattare in un recente passato.

In Fig. 12 è visibile un cavallo, nominale cuprico, avente diametro pari a 19 mm e peso di 1.99 grammi. La moneta risale al regno di Ferrandino, nonostante si presenti con i conii di dritto e di rovescio dello stesso tipo di Ferrante. Si tratta di una moneta ribattuta (nella zecca di Napoli) su di un cavallo di Carlo VIII di Francia (regnabat: 1495), adoperando conii del precedente re Ferrante, così come i diversi esemplari descritti in BARBIERI: pp. 38-40. Nello specifico, l’esemplare

di Fig. 12 reca al dritto l’effigie coronata di Ferrante verso destra, ed intorno legenda: […]ANDVS • […]EX • •. Al rovescio invece vi è un cavallo al passo, andante verso destra, sovrastato da un cerchietto e in esergo , tutto intorno vi è la tipica legenda solo in parte leggibile: […]S REGNI. Il sotto-tipo appena visibile è appunto un cavallo aquilano di Carlo VIII, di cui resta al dritto della moneta la porzione di legenda […]S AQVIL[…] (in origine CIVITAS AQVILANA). Queste riconiazioni hanno luogo molto probabilmente a partire dal Luglio 1495, periodo in cui l’invasore francese Carlo VIII abbandonò Napoli, facendo sì che vi restaurasse il proprio potere Ferrandino (BARBIERI: p. 40). La necessità di ribattere monete coniate dal sovrano occupante fu dovuta essenzialmente all’impossibilità di poter realizzare nuovi conii in tempi molti ristretti, per la successione repentina di poteri che si ebbe in questa epoca convulsa. Poi un’altra motivazione è da ricercare sicuramente nella volontà di annullare qualsiasi riferimento possibile alla permanenza dell’odiato Carlo VIII nel reame napoletano, ed infine vi fu anche una ragione di utilità pratica, ossia risolvere gli squilibri ponderali e di valore tra i cavalli di Carlo, di peso considerevolmente ridotto, e quelli aragonesi, mediamente superiori in massa. Ulteriori dettagli in merito a questo intricato contesto storico-numismatico sono disponibili in BARBIERI (cfr. Bibliografia).

In realtà ciò che rende molto interessante la moneta è quanto compare all’esergo, ossia quel simbolo che fu spesso denominato «R bifrontale» (considerato invece dal Fusco monogramma della città di Brindisi) ed in epoca recente identifi-

Fig. 11 (1:1) + ingrandimenti particolari: Testa dell’arcangelo la cui fronte è ricoperta da frangia di capelli Coronato di Ferrante coniato in Napoli (ex NAC 53 lotto n. 123)

Fig. 12 (3:1)

Cavallo di Ferrandino coniato in Napoli, ribattuto su Cavallo aquilano di Carlo VIII (collezione privata)

cato come un monogramma del Tramontano per la zecca di Napoli, TRA in nesso per Tramontanus (i.e. G-T-MEC: p. 344; BARBIERI-DI RAUSO: p. 23): . Queste coniazioni recanti tale monogramma si ritengono essere avvenute durante i primi periodi di carica del Tramontano sotto il regno di Ferrante, ed il fatto che esistano cavalli ribattuti durante la sovranità di Ferrandino riutilizzando anche conii di molto anteriori, risalenti ad un’epoca poco lontana dal 1488, dimostra che la coniazione, o per meglio dire la riconiazione, fu un fenomeno di un certo spessore, dando luogo quasi certamente all’utilizzo di tutte le matrici da conio presenti (ed utili nel lasciare un’impronta) nei fondi della zecca napoletana. Questa inedita notizia non produce altro che una conferma ed amplificazione di quanto già avevo avuto modo di scrivere in BARBIERI: p. 41: « […] prima della preparazione di nuovi conii, si iniziò a riconiare una buona quantità di “cavalli” del re francese. Solo in un momento posteriore si passò a delle coniazioni che cambiavano la fisionomia del re, approssimandosi di più ai tratti somatici e fisici veritieri del Re Ferrandino […] » (trad.). Questa opera di riconiazione costituisce anche la ragione concreta della minore reperibilità dei cavalli di Ferrandino caratterizzati dalla presenza del ritratto vero del re, infatti i cavalli ribattuti (e con ritratto di Ferrante) seppur non comuni non possono essere paragonati per rarità ai primi citati, molto più ricercati e con valori di mercato superiori.

BIBLIOGRAFIA ED ABBREVIAZIONI

AA.VV., Corpus Nummorum Italicorum o CNI Vol. XVIII-XIX

Barbieri G., Los «Cavalli» de Ferrandino acuñados en la ceca de Nápoles, Gaceta Numismática, 172 (2009), pp. 37-41.

Barbieri G.; Di Rauso F., NOVITAS RENGI: un inedito Cavallo di Ferdinando I d’Aragona per L’Aquila, Panorama Numismatico, 244 (2009), pp. 21-27.

Barone N., Notizie storiche raccolte dai Registri Curiae della Cancelleria Aragonese, Archivio Storico per le Province Napoletane, 15 (1890), f. 2.

Bovi G., Studi di Numismatica (1934-1984) del Dottor Giovanni Bovi, Napoli,

1989 in particolare pp. 919-995: Le monete di Napoli dal 1442 al 1516, ex Bollettino del Circolo Numismatico Napoletano, anno LIII (1968).

Cagiati M., Le monete del Reame delle Due Sicilie da Carlo I d’Angiò a Vittorio Emanuele II, parte I, fascc. 1-5, Napoli, 1911-12.

Crusafont i Sabater M., Numismatica de la Corona catalano-aragonesa medieval (785-1516), Madrid, 1982.

D’Andrea A., Andreani C., Le monete dell’Abruzzo e del Molise, Mosciano S. A. (TE), 2007.

Fabrizi D., Monete Italiane Regionali (MIR) – Napoli, Lecce-Pavia, 2010.

Faraglia N., Giancarlo Tramontano, conte di Matera, Archivio Storico per le Province Napoletane, 5 (1880), pp. 96-130.

Fusco S., Dissertazione su di una moneta del re Ruggiero detta ducato, Napoli, 1812.

Grierson P.; Travaini L., Medieval European Coinage Vol. 14, Italy (III), South Italy, Sicily, Sardinia, Cambridge, 1998.

Lazari V., Zecche e monete degli Abruzzi nei bassi tempi, Venezia, 1858.

Numismatica Varesi, Catalogo d’Asta Civitas Neapolis, Pavia, lunedì 17 Novembre 2003.

Pannuti M.; Riccio V., Le monete di Napoli dalla caduta dell’impero romano alla chiusura della zecca, Lugano, 1984.

Perfetto S., La Zecca dell’Aquila, Poses, 2009.

Pontieri E., Il Comune dell’Aquila nel declino del Medioevo, L’Aquila, 1978.

Prota C., Maestri ed incisori della Zecca Napolitana, Circolo Numismatico Napoletano, v. 1, n. 1, Napoli, 1914.

Rasile M., I «Cavalli» del periodo aragonese, Formia (LT), 1980.

Rasile M., I «Coronati» di Ferrante I d’Aragona e la ritrattistica rinascimentale sulle monete, Formia (LT), 1984.

Sambon A. G., I «Cavalli» di Ferdinando I d’Aragona Re di Napoli, Rivista Italiana di Numismatica, anno IV (1891), fasc. III, pp. 325-356.

Sambon A. G., Incisori dei conii della Moneta Napoletana, Rivista Italiana di Numismatica, anno VI (1893), pp. 69-82.

Silvestri A., La Zecca di Napoli all’inizio della dominazione aragonese, Studi in onore di Riccardo Filangieri, v. I, pp. 603-610, Napoli, 1959.

Verricelli E., Cronaca de la città di Matera nel Regno di Napoli (1595-96), rist. Matera, 1987.

Volpicella S., Distintione delle monete et valore et de quelli che le han fatto zeccare, Archivio Storico per le Province Napoletane, 5 (1880), pp. 737-749.

Noves aportacions al Catàleg dels croats de Barcelona (XVII)

j. NOGUERA I MARTORELL

Un cop més, donem a conèixer novetats, que de vegades semblen poc importants però que ajuden a millorar el coneixement sobre els croats barcelonins, com poden ser llegendes canviades de lloc, o que hi manqui alguna lletra, o simplement punts en llocs on no els havíem vist mai. Petits detalls que sembla que en una seca , gran, important i ben organitzada, no haurien de passar. Pot ser fruit de l’atzar, d’equivocacions que es produeixen per la pressió de la feina o tal volta perquè els mateixos mestres de seca i encunyadors tenien les seves marques, per tal de reconèixer les seves encunyacions. Tot això fa que puguem anar ampliant aquest ventall tan apassionant dels croats. També donarem a conèixer, en aquesta ocasió, una sèrie de croats falsos d’època, que tenen també el seu interès.

Núm. 47 A. Croat de Jaume II

a/+ IACOBUS DEI GRACIA REX

r/ CIVI- TAS:B-ARCK-NONA Revers tipus B

Pes: 3,07 g ∅ = 25 mm R2

Croat del rei Jaume que, a diferència del que presenta el Badia té el revers del tipus B, amb anells, doncs, al segon i tercer quarter.

Núm. 108A. Croat de Jaume II

a/ + IACOBUS DEI GRACIA REX

r/ CI : VI-TASB-ARCK-NONA Revers tipus A

Pes: 3,02g ∅ = 25 mm E

Aquest croat té com a novetat que porta els petits florons de la corona capgirats. També podem observar que la primera A del revers no porta travesser.

Núm. 343 A. Croat de Pere III

a/ +PETRUS : DEI : GRACIA :REX

r/ CIVI –TASB-ARCK-NONA Revers tipus B.

Pes: 2,88 g ∅ = 24 mm R1

A diferencia del que publica el Badia, aquest croat sí que porta creuetes de separació entre PETRUS i DEI

Núm. 503 A. Croat d’Alfons IV

a/ + · ALFONSUS · DEI · GR’A · REX ·

r/ CIVI-TAS:B-ARCK-NONA Revers tipus B.

Pes: 3,07 g ∅ = 23 mm Rl

Croat del Magnànim, similar al Badia 503, però que a més porta dos punts de separació entre TAS i B.

Núm. 778 A. Croat de Ferran II

a/ ·FERDINANDUS : D : G : REX ·

r/ CIVI-TASB-ARCN-NONA Revers tipus B.

Pes: 3,04 g ∅ = 25 mm R2

Croat similar al 778 del Badia, i que a més porta un punt al començament i al final de la llegenda de l’anvers.

Núm. 1032 A. Mig croat de Felip II (III)

a/ ·PHILIPP9 · D · G · HISPAN · R

r/ + BARCINO CIVITAS 1618 Revers tipus A.

Pes: 1,57 g ∅ = 18 mm E

Mig croat que presenta com a diferència dels fins ara publicats, un punt després de PHILIPP9.

Núm. 1165 A. Croat de Felip IV (V)

a/ PHILIP· 9 · V · D G · HISP · R .X.·

r/ BAR- CINO- CIVI-1705 Revers tipus A.

Pes: 2,70 g ∅ = 21 mm E

Es diferencia dels fins ara catalogats, per portar punts a sota i després de la X.

FALSOS D’ÈPOCA

Núm. F1. Croat de Pere III

a/ + PETRUS : DEI : GRACIA : REX

r/ CIVI- TASB-ARCK-NONA Revers tipus A.

Pes: 2,16 g ∅ =25 mm

Croat fals d´època molt ben imitat, sembla que podria ser de plata o billó ric.

Núm. F2. Croat d’Alfons IV

a/ + ALFONS9 : D ´ I : GRA : REX : ARA

r/ COMS- BARK-NONA-ROCIL Revers tipus A.

Pes: 2,53 g ∅ =24 mm

Aquest croat, com l’anterior, està força ben imitat. És de coure ja que devia haver perdut el bany de plata.

Núm. F3. Croat de Ferran II

a/ FERDINANDUS...X

r/ CIVI-TASB-ARCN-NONA Revers tipus A.

Pes: 3,07 g ∅ =24 mm

Croat de Ferran fals d’època fet de coure o d’alguna aleació.

Núm. F4. Croat de Felip I o II

a/ PHILIPPVS · D · G · HISPANIAR

r/ BARCI-NOCI-VITAS-1... Revers tipus B.

Pes:2,27 g ∅ =21 mm.

Croat fals d’època en coure. Ja no queden rastres del platejat. És dels Felips i no es veu la data però és de bona factura.

Núm. F5 Croat de Felip III (IV)

a/ PHILIPP D G HISPANIA·R

r/ BAR-CINO- CIVI-1638 Revers tipus A.

Pes: 2,04 g ∅ = 21 mm

Croat fals d’època. Sembla fet de fosa i encara conserva una mica de platejat.

Núm. F6 Croat de Felip III (IV)

a/ * PHIL.......9 D· G · HISPANIA· R

r/ BAR-CINO-CIVI-1661 Revers tipus A.

Pes:1,75 g ∅ =21 mm

Croat fals de plata, encunyació descurada i data inexistent.

Núm. F7 Croat de Carles II

a/ · C... D· G·HISP· REX·

r/ BAR-...-...-1674 Revers tipus A.

Pes: 3,17 g ∅ = 20 mm

Croat fals d’època fet amb alguna aleació. Cal destacar el seu alt pes, malgrat el desgast evident.

Núm. F8 Croat de Carles II

a/ CAROL* II * D * G * HISP * REX

r/ BAR-CINO-CIVI-1679 Revers tipus B.

Pes:1,84 g ∅ =21 mm

Aquest croat, tot i tenir les llegendes correctes i ésser de plata, porta una data que no surt en cap catàleg, i té un pes molt baix. Això ens porta a pensar que és un fals d’època.

L’Orde

de l’Hospital de S. Joan de Jerusalem, de Rodes o de Malta. Emissions monetàries

i medalles dels Grans Mestres originaris de la Corona Catalano - Aragonesa

M. CRUSAFONT I SABATER

De la mateixa manera que les obres dels catalans que escriuen en una altra llengua no formen part de la nostra literatura, tampoc les monedes emeses per dignataris catalans en el context d’una altra sobirania no es poden considerar catalanes. És per aquesta raó que no vàrem tenir en compte en el nostre Catàleg General1 algunes sèries com ara les dels papes originaris de les nostres terres o les dels grans mestres de l’Orde de l’Hospital.

Però si aquesta i altres inclusions2 no eren convenients en una obra de tipus general, si que poden ésser convenients, ni que sigui en forma d’apèndix, en els volums monogràfics que estem preparant referents a les èpoques medieval i moderna - contemporània. El present treball és, doncs, un avenç del volum de l’època medieval.3 Cal tenir present que la presència de dignataris catalans o de la Co-

1. m.crusaFoNt i saBater, Catàleg general de la moneda catalana (Països Catalans i Corona Catalano-Aragonesa), Societat Catalana d’Estudis Numismàtics, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, 2009.

2. Ens referim a les monedes dels papes originaris de la Corona o les monedes fetes pels sobirans francesos a Perpinyà en temps de Joan II, de les quals només vàrem considerar el patac i els seus divisors, en ésser el patac un valor propi de la zona, entre d’altres.

3. Dins la col·lecció «Història Monetària Catalana», hi ha el volum d’Anna M. Balaguer corresponent a la moneda catalana carolíngia i comtal (volum 2), però hi manca el volum 3 que ha de comprendre Occitània i la moneda catalana des d’Alfons I fins a Ferran el Catòlic, acompanyada del seu aparell documental i del treball interpretatiu. Ens referim a aquest volum. Els mestres originaris de la Corona Catalano-Aragonesa ben establerts, els comencem a trobar al segle xv i n´hi ha fins al segle xViii. En aquest sentit i seguint estrictament la cronologia, les monedes d’aquests mestres s’haurien de repartir entre el volum de medieval i el de modern-contemporani. De tota manera hem pensat que era millor no trencar la presentació d’aquesta sèrie i que val més incloure-la tota en el volum de medieval.

rona Catalano-Aragonesa en llocs clau de comanament de l’orde esmentada o en el papat pot tenir relació amb el paper rellevant que l’Estat català tingué, en alguns períodes, en el context mediterrani. No és pas casual que entorn del temps d’Alfons el Magnànim i en el context de la seva activa política mediterrània, continuada després, en part, per Ferran II, apareguin dos papes valencians i dos grans mestres catalans de l’Orde de l’Hospital. Els nostres sobirans promogueren l’ascens d’aquests mandataris i després d’obtinguts els càrrecs corresponents, miraren de treure’n profit per reforçar les seves empreses polítiques i comercials.

Els mestres originaris de la Corona Catalano-Aragonesa tingueren, en molts casos, un paper rellevant en la nostra història i, en qualsevol cas, en formen part. Som nosaltres, doncs, els que els hem de tenir presents i reivindicar-los com a figures notables del nostre passat. És en aquest sentit, doncs, que malgrat que les seves amonedacions no es puguin considerar pròpiament catalanes i que en temps tardans el seu lligam amb les empreses catalanes sembli ésser cada vegada més llunyà, les prenem en consideració com a testimoni històric d’uns episodis protagonitzats per personatges de les terres catalanes.

L’ORDE DE L’HOSPITAL

L’any 1048 uns negociants d’Amalfi (Itàlia) varen fundar un hospital (hostal o lloc d’acollida) a Jerusalem per a refugi i ajut als pelegrins que feien el viatge a Terra Santa.4

Aquesta fundació es va oficialitzar quan l’any 1113 el papa Pasqual II va nomenar fundador i cap de l’Orde dels Hospitalers el provençal Gerard Tunc.

L’Orde va anar prenent importància amb la conquesta de Jerusalem arran de la croada de Jofre de Bouillon, quan molts cavallers de l’exèrcit cristià s’hi incorporaren a fi de socórrer els croats malats o ferits, acollits a l’hospital.

Amb el successor de Gerard, el també provençal Ramon del Pueg (1121-1160) l’Orde, fins llavors purament religiosa amb els tres vots de pobresa, caritat i obediència, hi afegí el vot de servir amb les armes. Així es convertí en un ens de ca-

4. Per la part numismàtica ens valem dels llibres següents: G. schlumBerger, Numismatique de l’Orient, Latin, Paris, 1878; heNri Fursé, Mémoires numismatiques de l’Ordre Souveraine de Saint joan de jerusalem, Roma, 1885; Anònim (Un Caballero de la Orden), La soberana Orden Militar de San juan de jerusalen o de Malta, Madrid, 1899; A.ViaNa de morais, Numária da Ordem hospitalaria de S. joao de jerusalem (Ordem de Malta), Lisboa 1928; Canon H.Calleja schemBri, Coins and Medals of The Kings of Malta, Londres, 1966 i Felice restelli/Joseph C. sammut, The Coinage of the Knigths in Malta, Malta, 1977, que en el catàleg referenciarem com a Restelli. Aquests llibres aporten també dades històriques que complementarem amb altres fonts que anirem detallant. Si no donem altra referència, les informacions històriques i numismàtiques procedeixen d’aquestes obres. Pel que fa als pesos hem anat recopilant-los de catàlegs de subhastes, d’exemplars de diferents col·leccionistes i de la web http://coins.mos.net.au/firstpage.htm. En l’apartat històric i per simplificar, a voltes parlarem de Viana com la font portuguesa, del Caballero de la Orden com la font espanyola i de Schlumberguer o Fursé com les fonts franceses.

ràcter religiós-militar i fou conegut per l’Orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem o, abreujadament, dels Hospitalers.

Els hospitalers foren regits per un Gran Mestre i, en darrera instància, eren sota l’obediència del papa. La seva seu inicial fou Jerusalem, però hagueren de traslladar-se a S. Joan d’Acre el 1187, quan es perdé aquella ciutat. Amb la pèrdua de la seva segona seu el 1291, estigueren un temps a Xipre i finalment s’instal·laren per molt temps a l’illa de Rodes. Amb el nou assentament, s’accentuà el seu caràcter militar, i crearen un cos de cavallers d’origen noble, al costat dels preveres i dels germans servents que eren els que tenien cura dels malalts i acollits. Cal assenyalar, en aquest sentit que Alfons el Magnànim pressionà l’Orde perquè acceptés que poguessin entrar-hi com a cavallers els burgesos o Ciutadans Honrats, que en els estaments de la Corona Catalano-Aragonesa tenien un rang equiparable al de la noblesa de sang.5

L’Orde va anar rebent donacions per tots els països cristians, en els quals s’hi anaren establint cases agrupades en comandes o priorats i depenent totes de Rodes, on trametien una part dels seus ingressos. Els components de l’Orde es dividien des del 1331 en set demarcacions, anomenades llengües. Foren les d’Alemanya, Alvèrnia, Anglaterra, Aragó, França, Itàlia i Provença. D’alguna manera reflectien els territoris on hi havia un nombre important de cases o fundacions. L’any 1462 el Gran Mestre català Pere Ramon Sacosta creà una vuitena demarcació per a Castella i Portugal. La llengua d’Aragó comprengué des llavors únicament els territoris de la Corona Catalano-Aragonesa i Navarra.

L’any 1312 revertiren en els Hospitalers molts dels béns de la llavors perseguida i extingida Orde del Temple, fet que augmentà en molt el nombre de territoris i les seves percepcions. Els cavallers de Rodes es convertiren en el baluard cristià enfront dels dominis musulmans de la mediterrània oriental i en defensors d’altres dominis cristians de la zona com ara el petit regne de Xipre. Participaren també en altres accions militars a la península Ibèrica o en altres llocs. Els seus membres foren sovint encarregats de gestions diplomàtiques per part del papa o d’altres sobirans europeus.

Per la seva participació a la conquesta de Tortosa Ramon Berenguer els havia cedit Amposta, on hi edificaren un castell que es convertí aviat en una de les seves cases més importants. El seu prior prengué el títol de Castellà d’Amposta i acaba per ésser el cap de totes les cases de la Corona Catalano-Aragonesa. El 1317 es dividí aquest espai en dues demarcacions: el Gran Priorat de Catalunya que comprenia Catalunya (fins a l’Ebre) i Mallorca i la Castellania d’Amposta que agrupava Aragó, València i les comandes catalanes de la dreta de l’Ebre.

Des del seu establiment a Rodes a partir del 1306, la companyia fou coneguda

5. Constantin mariNescu, La politique orientale d’Alfonse V d’Aragon, roi de Naples (1416-1458), «Memòries de la Secció Històrico-Arqueològica» Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 1994, p. 127.

com a Orde de Rodes. L’any 1522 i després de nombrosos enfrontaments amb els turcs, foren expulsats de Rodes i després d’un breu temps d’incertitud es pogueren establir a Malta, gràcies a la cessió que els en feu el rei Carles I. Des llavors foren coneguts com a cavallers de l’Orde de Malta, denominació que encara perviu. L’any 1798, Bonaparte els foragità, però també d’aquesta illa i restaren sense territori propi; acabaren per establir-se a Roma, on assajaren, sense èxit de plantejar-se altres objectius, com per exemple esdevenir la guàrdia papal. Avui encara existeixen amb algunes prerrogatives pròpies d’un Estat, però sense territori ni funcions clares, essent, doncs, més aviat com una romanalla del passat.

ELS GRANS MESTRES ORIGINARIS DE LA CORONA CATALANO-ARAGONESA

No resulta gens fàcil identificar els grans mestres del nostre territori. No hi ha monografies catalanes sobre el tema,6 i els francesos, anglesos, portuguesos i castellans que se n’han ocupat en designar els noms dels mandataris els estrafan fins al punt que costa de reconèixer-los. Tampoc hi ha una informació sobre els llocs de naixement; com a molt diuen a quina de les llengües corresponen.

Ens trobem així que un tal Antonio Flaviano de la Rivera segons la font castellana o Antoine de la Riviere segons versió francesa resulta ésser el mestre català Antoni de Fluvià. També era català el mestre designat com a Pedro Raimundo Zacosta segons la font castellana, que assegura, a més, que era castellà, mentre que la font francesa el denomina Pierre Raymond Zacosta. Es tracta del nostre Pere Ramon Sacosta el qual, excepcionalment, gravà els seus noms i cognom en català a les monedes, quan sempre s’hi indicaven en llatí. Curiosament, en comentar aquest fet, Sclumberger diu que el nom era posat a la moneda en la seva pronunciació «espanyola»!7

Tampoc hi ha acord sobre l’origen d’alguns mestres. Així, Odó dels Pins (1257-1300) és considerat provençal en totes les fonts, però en la font castellana es diu que era «un cavaller provençal provinent de Catalunya». D’aquest mestre no hi ha monedes conegudes i, per tant, no ens afecta, però més endavant hi ha un tal Roger dels Pins, que sí que en té i restem en el dubte del seu veritable origen. Hi ha encara el mestre Ramon Berenguer, que també va fer moneda i que era pro-

6. Fora de la d’Agustí coy cotoNat, historia de la Inclita y Soberana Orden Militar de San juan de jerusalem o de Malta, 1913, que és molt general i no resol cap de les incògnites que se’ns plantegen. Així, si bé apunta la possibilitat que siguin catalans o d’origen català els mestres Roger dels Pins o Ramón Berenguer, dels quals parlarem més endavant, no aporta cap element en un sentit o l’altre. D’altra banda en parlar de l’aragonès Martí Garcés diu, per exemple, que és «español(!) de la Lengua de Aragón» (p.247).

7. L’observació li féu Longperier, Numismatique..., op. cit., p.258. Tant Longperier com Schlumberguer eren, no obstant això, numismàtics eminents.

vençal segons les altres fonts, però a la font castellana llegim que «era natural del Delfinat o més aviat de Catalunya».8 Prescindim, de moment, d’aquests mestres en no poder saber amb certesa el seu origen, però és evident que hi ha punts que s’hauran d’aclarir en el futur.

Però no acaben pas aquí les versions esbiaixades o simplement errònies. El títol de Castellà d’Amposta, originat, com hem dit, en aquesta ciutat catalana, apareix en la forma Emposta a les fonts francesa i anglesa. La font castellana, d’altra banda, parla de 15 mestres «españoles». Ja és curiós que consideri espanyols els mestres catalans del segle xV, per exemple, però encara és mes sorprenent que el primer «espanyol» que assenyali sigui el mestre Alfons, fill del rei Alfonso Enriquez, el primer sobirà portuguès! Comptat i debatut, dels 15 mestres «espanyoles» n’hi ha quatre de portuguesos i onze de la Corona Catalano-Aragonesa. No n’hi ha cap, doncs, de castellà o espanyol.

Els mestres que, amb seguretat, pertanyen a la Corona Catalano-Aragonesa són, per ordre cronològic, els següents:

1 - Joan FERNÁNDEZ de HEREDIA (1376-1396), aragonès.

2 - Antoni de FLUVIÀ (1421-1437), català.

3 - Pere Ramon SACOSTA (1461-1467), català.

4 - Joan d’HOMEDES (1536-1553), aragonès.

5 - Martí GARCÉS (1595-1601), aragonès.

6 - Martí de REDÍN ( 1657-1659), aragonès.

7 - Rafael COTONER i OLESA (1660-1663), mallorquí.

8 - Nicolau COTONER i OLESA (1663-1680), mallorquí.

9 - Raimon PERELLÓS i ROCAFULL ( 1697-1720), valencià.

10 - Raimon DESPUIG i MARTÍNEZ de MARCILLA (1736-1741), mallorquí.

11 - Francesc GIMÉNEZ de TEJADA (1773-1775), navarrès o aragonès.

Cal aclarir que Ramon Despuig apareix sovint amb el segon cognom erroni de Montenegro. Aquest mestre era comte de Montenegro, fet que deu haver originat la confusió. Al marge d’això hom podria argumentar si se l’ha de considerar tenint present que la Corona Catalano-Aragonesa ja no existia. L’hem considerat pel fet que aquest mestre era mallorquí.

Hem dubtat més, en canvi, en la inclusió a la llista del mestre Giménez de Tejada. El fet que sigui navarrès (tot i que també se’l dóna per aragonès) no resulta cap inconvenient perquè Navarra pertanyia a la Llengua d’Aragó. La qüestió més dubtosa s’origina en el fet que, a més que la Corona Catalano-Aragonesa ja no existia, tampoc es pot invocar l’argument d’origen com en el cas de Despuig. L’hi

8. Anònim, La soberana... op. cit., p. 19, 17 i 29.

hem mantingut, finalment, perquè dins l’Orde la Llengua d’Aragó va continuar subsistint fins al 1885 en què el rei Alfons XII manà la fusió de les dues llengües peninsulars, després d’un període confús que s’inicià el 1802 quan el rei Carles IV decretà la intervenció en l’Orde i s’atorgà el títol de Gran Mestre.9 De tota manera el cas de Tejada és el més discutible.

L’elecció dels grans mestres de Malta quedà en suspens després de la pèrdua de l’illa de Malta i durant el període 1814-1879. Al llarg d’aquests anys els caps superiors de l’Orde tingueren el títol de lloctinents. Dos d’ells podrien ésser, també, d’origen català: Andreu Joan Centelles, de qui es diu que era sicilià de Messina i Alexandre Borja, que apareix amb l’habitual deformació de «Borgia» i que malgrat que es digui que era igualment italià de Veletri, bé podria ésser descendent de la família valenciana que donà dos papes al segle xV. Prescindim, de tota manera d’aquests dos lloctinents, a manca de dades més segures.

Hem trobat molt poca informació d’aquests mestres a les fonts catalanes. Tres d’ells (Garcés, Homedes i Redín) ni tan sols consten a la Gran Enciclopèdia Catalana, fet ben lamentable perquè els grans mestres de Rodes i Malta foren personatges de molt relleu.

De qui tenim més dades és d’Antoni de Fluvià, gràcies al treball de Constantin Marinescu, malauradament perdut en part.10 Fluvià coincidí de ple amb el temps d’Alfons el Magnànim i l’historiador ens fa conèixer innombrables exemples de col·laboració entre els dos magnats. Val a dir, però, que la diferència de situacions d’ambdós (l’un es devia a l’Orde, amb gent de diferents orígens i l’altre al seu país, al marge d’interessos contraposats en alguna qüestió) produí també alguns enfrontaments, igualment com va succeir entre el mateix rei Alfons i el papa Calixt III. En qualsevol cas, Rodes fou la base d’operacions de la flota catalana d’Orient comanada per Vilamarí, així com de les nombroses naus catalanes que practicaven l’activitat comercial en aquella zona o bé, fins i tot, de les d’altres catalans que es dedicaven al cors. En els darrers temps del Magnànim, Vilamarí pogué prendre com a base l’illa de Castellroig, ben propera a la costa turca. Perduda pels hospitalers, Alfons n’obtingué la investidura del papa, no sense les protestes, certament, dels cavallers de Rodes. Vilamarí la va conquerir i hi va fer aixecar un potent castell.

La col·laboració amb l’Orde es mantingué després de la mort de Fluvià, tot i que els seus dos successors fossin francesos: Joan de Lastic (1421-1437) i Jaume

9. Ibíd, p. 117 i 118

10. La politique..., op. cit. Al pròleg, M. Teresa Ferrer Mallol explica les dramàtiques vicissituts d’aquesta obra, que havia d’haver-se publicat poc abans de la guerra i que a causa d’aquesta ens ha arribat mutilada. També hi ha força informació sobre Fernández de Heredia. Així, M. Luisa leDesma ruBio li dedica un capítol a Templarios y hospitalarios en el Reno de Aragón, Saragossa, 1982, vegeu p.247-250. Aquest llibre conté, també, una bibliografia (p. 253-255, «Orientación bibliográfica») on hi trobem diferents treballs de luttrell com ara «Aragoneses y catalanes en Rodas; 1450-1430» (VII Congrés d’història de la Corona d’Aragó, vol. ii, Barcelona, 1962, p. 387-390) i d’altres, generalment, però, força breus i amb poques dades biogràfiques dels grans mestres.

de Mailly (1454-1461). Els catalans tenien un pes notable a l’Orde per la importància dels establiments catalans, de manera que el segon del Gran Mestre solia ésser català quan el primer mandatari era d’una altra llengua. Després de Mally fou elegit un altre català: Pere Ramon Sacosta (1461-1467).

Les bases orientals, Rodes sobretot, eren vitals per al comerç català amb l’Orient, ben actiu al segle xV, després d’una etapa de retrocés.11

Breu semblança dels Mestres de la Corona Catalano-Aragonesa

De les diferents fonts que hem emprat, n’extraurem algunes informacions bàsiques referents als mestres als quals ens hem referit abans.

1. Mestres a RODES:

Joan FERNÁNDEZ de HEREDIA (33 Gran Mestre, 1376-1396). Aragonès nat a Munebrega. Es tracta d’un personatge força contradictori. La majoria de les fonts assenyalen les seves qualitats com a intel·lectual, hàbil negociador i brau guerrer, però també les seves traïcions, ambicions desmesurades i la seva avidesa de diner. Fou home de confiança i fins conseller de Pere III des del 1338, però això no impedí que traís el rei català, donant suport a les companyies navarreses que el 1379 ocuparen la ciutat de Tebes, antiga possessió de la Gran Companyia Catalana i llavors sota el domini dels nostres sobirans.12 Traí, també, el gran mestre Helion de Villeneuve que li havia fet confiança, però això no impedí que, anys més tard, els cavallers l’elegissin Gran Mestre el 1376. Finalment i tot i les acusacions d’ambició de diner, no volgué ésser rescatat amb diners de l’Orde quan fou fet presoner el 1378 i va deixar tots els seus cabals al final del seu mandat per equipar i fortificar Rodes, amenaçada, una vegada més, pels turcs. Hi ha acord, en qualsevol cas, que fou un mestre notable i que en el seu temps d’Orde gaudí d’una gran prosperitat.13

Antoni de FLUVIÀ (35 Gran Mestre, 1421-1437). Català, gran prior de Catalunya i lloctinent del Gran Mestre quan fou elegit. Cap font ens en dóna el lloc de naixement. L’entrada de catalans a la màxima dignitat ha estat assenyalada com una conseqüència de la mala administració dels mestres francesos i de l’esperan-

11. La represa comercial del comerç amb Orient després d’una certa davallada al segle XIV ha estat ben documentada per Mario Del treppo, Els mercaders catalans i l’expansió de la Corona Catalano-Aragonesa, Barcelona, 1976.

12. Lluís Nicolau D’olwer, L’expansió de Catalunya en la Mediterrània Oriental, Barcelona 1974, p.103. Sobre el tema dels catalans a l’Orient vegeu també M. T. Ferrer mallol (ed.), Els catalans a la Mediterrània Oriental a l’edad mitjana, Jornades Científiques de l’Institut d’Estudis Catalans, Secció Historico-Arqueològica, Barcelona, 2000.

13. Així, per exemple, schemBri, p.230.

ça de redreç si s’elegien mestres de la nostra terra.14 Fluvià, si més no, deixà en morir tot els seus béns, valorats en 200.000 ducats, a l’orde.15 L’any 1426 el soldà d’Egipte preparava secretament la invasió de l’illa de Rodes, però acaba per desistir en veure que Fluvià ho havia descobert i s’havia preparat admirablement. En el seu temps les comandes de l’Hospital més riques eren les catalanes16 i els comerciants catalans exportaven diferents productes, sobretot drap de Perpinyà, venien blat sicilià i feien el cors contra els enemics i, a voltes, contra els amics, també. Al segle xV el cors català, incipient al segle xiV, era ben arrelat a Orient on piratejaven els corsaris i també algun arquebisbe o la mateixa esquadra reial comanada per Vilamarí. Fluvià lluità contra els turcs davant d’Alexandria, fou un gran constructor i féu crear l’arxiu de l’Orde. Hom ha assenyalat que la gran acció constructora dels mestres catalans ha dut al fet que Rodes sembli una ciutat catalana del segle xV. 17

Pere Ramon SACOSTA (38 Gran Mestre, 1461-1467). Nat a Catalunya, era castellà d’Amposta quan fou nomenat Gran Mestre. Continuà la labor constructora de Fluvià i féu aixecar el gran fort de Sant Nicolau. En la Guerra Civil Catalana del segle xV fou partidari de la Generalitat, cosa que li ocasionà greus dificultats amb el rei Joan II. Asseajà, infructuosament, de sostenir els Gatilusio de Lesbos i convocà capítol a Roma, a fi de recollir fons per a la defensa de l’illa. Fou en aquesta estada a Roma quan li sobrevingué la mort.

2. Mestres a MALTA:

Joan d’HOMEDES (47 Gran Mestre, 1536-1553). Aragonès, era batlle de Casp quan fou elegit. S’havia distingit pel seu coratge en el setge de Rodes. Sembla que fou un mal administrador i que desvià fons a favor de la seva família. Féu construir el fort de Sant Elm, però perdé l’illa de Trípoli. Féu front amb èxit a un atac dels turcs, menats pel famós Dragut.

Martí GARCÉS (53 Gran Mestre, 1596-1601). Aragonès, era castellà d’Amposta quan fou elegit. Després de resistir amb èxit un atac dels turcs l’any 1597, féu construir un castell a l’illa de Gozzo, propera a Malta i dins els seus dominis. Les illes gaudiren de tranquil·litat i bon govern la resta del seu mandat.

Martí de REDÍN (58 Gran Mestre, 1657-1660). Aragonès, era prior de Navarra i virrei de Sicília quan fou elegit. Augmentà les fortificacions de Malta, fent aixecar catorze noves torres. Junt amb la flota papal, derrotà una petita flota turca el 1650. Tingué oposició al seu mandat, que fou, però, de curta durada.

14. mariNescu, p. 46.

15. schemBri, p. 233.

16. mariNescu, p. 46.

17. mariNescu, p. 57.

Rafael COTONER i OLESA (60 Gran Mestre, 1660-1663). Mallorquí, nat a Palma de Mallorca, era batlle de la capital mallorquina en ésser elegit. Ajudà els venecians en el setge de Candia (a Creta) ocupada pels turcs. El 1661 la flota dels cavallers capturà deu vaixells turcs.

Nicolau COTONER i OLESA (61 Gran Mestre, 1663-1680). Mallorquí i germà del mestre anterior, era també nat a Palma i igualment n’era batlle en el moment de la seva elecció com a Gran Mestre. Amplià les fortificacions de l’illa fent construir el fort, des llavors conegut com La Cotonera. Derrotà els turcs en un nou setge de Candia, però no pogué evitar que la ciutat fos presa. Hi hagué, encara altres accions contra els turcs i assolí d’evitar atacs contra l’illa durant tot el temps en què ocupà el càrrec. Hagué de fer front a una epidèmia de pesta en els darrers anys del seu mandat.

Ramon PERELLÓS i ROCAFULL (64 Gran Mestre, 1697-1720). Nat a València, havia estat batlle de Mallorca. També havia estat batlle de Negrepont, fet que li permeté accedir al Consell del Gran Mestre. Fou elegit Mestre tot i l’oposició dels cavallers castellans que pugnaven perquè no hi haguessin càrrecs de naturals de la Corona Catalano-Aragonesa. Feu construir una flota que prestà importants serveis en les lluites contra la pirateria turca. També intervingué en la defensa de la Calàbria, amenaçada pels turcs. Rebutjà, igualment, un atac a l’illa de Gozzo.

Ramon DESPUIG i MARTINEZ de MARCILLA (67 Gran Mestre, 17361741). Mallorquí, nat a Palma de Mallorca, d’on era batlle en el moment de l’elecció. Havia estat lloctinent dels tres Grans Mestres anteriors. Continuà la labor de lluita contra els pirates i mantingué l’illa en pau durant tot el seu mandat.

Francesc GIMÉNEZ de TEJADA (69 Gran Mestre, 1773-1775). Navarrès, va néixer a Funes i era prior de Navarra en ésser elegit. La major part de les fonts diuen, però, que era aragonès i que es pretenia descendent dels comtes de Sobrarb. Va haver de prendre mesures impopulars per redreçar l’economia de l’Orde, dilapidats els seus fons pel seu antecessor, el portuguès Manuel Pinto da Fonseca (1741-1773). Això ocasionà fins i tot una revolta d’una part dels cavallers que no tingué conseqüències importants, en part per la intervenció pacificadora del bisbe de Malta, Pellerano.

EL SISTEMA MONETARI DE L’ORDE

Segons Viana el primer mestre que va batre moneda fou Fulques de Villaret (1306-1323), el primer dels que va tenir el càrrec a Rodes. Villaret i els seus successors immediats feren batre moneda d’argent segons el model francès del gros i el mig gros. De tota manera aquestes monedes no ens han pas arribat.18

18. ViaNa, p. 33.

Partint d’un text de Pegolotti, Schlumberger va establir amb claredat el sistema monetari de l’Orde, a partir del mestre Gosó (1346-1353).19 Té les seves bases en el sistema monetari que regia llavors al Nàpols angeví, amb algunes particularitats pròpies.

La base del sistema era el diner de billó. La unitat d’argent era el guillat, que prenia tipus i metrologia del guillat de Nàpols, però substituint les flors de llir del revers que li donaven nom per uns escudets ovals de l’Orde, disposats igualment als extrems d’una creu. El guillat valia 32 diners de billó. La unitat d’or era el sequí o ducat. El ducat valia deu guillats.

Al marge d’aquests valors bàsics hi havia el mig guillat o aspre i algunes monedes nominals o de compte com ara el quirat, que valia deu diners o el besant, que equivalia a un guillat i mig.

El ducat o sequí era una còpia exacta de la moneda homònima de Venècia i pesava 3,5 grams.

El guillat copiava, com hem dit, la moneda homònima de Nàpols, amb un anvers de tipologia pròpia: la figura del Mestre agenollat davant d’una creu. Pesava 3,9 grams. El mig guillat tingué inicialment la mateixa tipologia que el guillat fins que el mestre Joan de Lastic (1437-1454) canvià el tipus de l’anvers i el substituí per l’estampa de sant Joan Baptista de mig cos i vist de front amb un Agnus Dei i la bandera de l’Orde. En temps dels mestres Heredia i Naillac sembla que es varen batre terços de guillat en substitució dels mitjos i amb els mateixos tipus.

El diner de billó fou emès generalment sense el nom del mestre i en alguns casos es féu de coure pur.

Amb Pere d’Aubusson (1476-1503) el guillat d’argent i llurs divisors foren substituïts pel model italià de l’escut d’argent, per be que també s’invoca com a model el thaler alemany. Els tipus foren ara Sant Joan Baptista amb l’Agnus Dei a l’anvers i l’escut de l’Orde al revers. Schlumberger pensa que les monedes seguien llavors el sistema monetari papal.20 De fet, a partir de la instal·lació de l’Orde a Malta el model per a l’or es manté en el ducat o sequí venecià, mentre que per la plata s’empra el tarí, de valor semblant al gros papal. Al llarg de l’Edat Moderna el sistema monetari segueix una evolució semblant a la d’altres països europeus: la baixada de valor de l’or i l’argent per la invasió del metall americà fa aparèixer múltiples de les unitats d’or i d’argent. Així Homedes (1536-1553) introdueix els múltiples de 4 i 2 tarins d’argent el 1538, La Vallete (1557-1568) el valor de sis tarins, Lascaris (1636-1657) el doble ducat d’or, Wignacourt (1690-1697) la peça de quatre ducats, Vilhena (1722-1736), les peces de 12 i 10 ducats i Giménez de Tejada (1773-1775) la de 20 escuts. Però també s’incorporen al sistema monetari

19. schlumBerguer, p. 239-242. Aquest interessant capítol de Schlumberguer fou copiat sense contemplacions i al peu de la lletra pel Baró E. H. Fursé, p.397-401, sense ni citar l’obra anterior.

20. P. 10, nota.

peces d’aram com els grans i els pitxols i en ocasió de dificultats financeres es baten transitòriament peces del valor tarí o els seus múltiples de dos i de quatre tarins d’aram en lloc de l’argent i amb la garantia de reemborsament un cop resolta l’etapa de precarietat. L’evolució detallada de les vicissituts monetàries de l’Orde des l’Edat Moderna és explicada amb deteniment per Restelli.21

CATÀLEG DE LES MONEDES

Ens cenyirem a les monedes emeses pels Grans Mestres de la Corona CatalanoAragonesa, segons els llistats anteriors i ens limitarem als tipus bàsics.

Fem un incís amb el tema de l’anvers i el revers. Hi ha molts autors que es guien en la cara de la moneda on hi ha el nom del rei per considerar-la la principal i, per tant, denominar-la anvers. Al nostre entendre aquest criteri és poc encertat per moltes raons. D’una banda hi ha monedes en les quals la figura del rei és en una cara i el nom a l’altra. Quina és, llavors, la principal? Què és més important, el nom del rei o la seva estampa? De l’altra hi ha monedes en la què el nom del rei apareix a la cara de la figura o bé a l’altra cara, segons la varietat de què es tracti; pensem, per exemple en els diners de Mallorca del temps de Martí. En aquests casos, quina serà la cara principal? Canviarem de cara en funció de la situació del nom del rei, tot i mantenir les mateixes estampes? És a dir, direm anvers on hi ha una efígie i revers on hi ha una creu i després ho farem al revés si canvia la situació del nom del rei? Sembla una mica absurd. Nosaltres ens vàrem encarar amb aquest problema especialment en tractar dels florins. L’instint ens porta a veure com a anvers la cara on hi ha la figura de sant Joan i el llir com a revers, malgrat que en aquesta segona cara hi hagi la inicial del rei. Per totes aquestes raons hem arribat a la conclusió que, atès que la indicació d’anvers i de revers és essencialment convencional i serveix per entendre’ns, creiem que és millor prendre per anvers la cara que visualment ens aparegui com a principal. La presència de figures personals és un tret molt característic i el que ha dut a la forma popular de «cara o creu», ben adient per als antics croats catalans, però inadequada no tant sols per a les monedes actuals sinó per a la immensa majoria de les emprades des de molt abans. Tot i així la dita ha perviscut llargament, probablement pel fet de que en una de les cares hi apareix una efígie i així la «cara» queda immediatament identificada. Cert que hi pot haver figures tant a l’anvers com al revers, però llavors podem emprar un criteri de rang; per exemple en els ducats que descriurem considerarem anvers la cara on hi apareix el Crist i revers la que porta figures de sants. Si hi ha heràldiques a les dues cares, considerarem principal la que corres-

21. Només Restelli s’ocupa amb una certa detenció del sistema monetari de l’Orde un cop instal·lada a Malta. En el text seguim les dades que aporta aquest autor a les p. 3-20.

pon a l’Orde i menys important la del Mestre. En termes generals una figura farà l’anvers: efígies, Agnus Dei, mans enllaçades, etc. Escuts, creus, lletres o nombres en el camp, faran revers i en cas de coincidència en les dues cares, emprarem un criteri de rang. Amb aquest criteri rarament es presenten dubtes. Cal dir, però, que la major part d’autors que tracten les monedes de Malta empren el sistema del nom del mandatari, no sense caure en algunes de les contradiccions apuntades. Pel que fa a les característiques de cada moneda, tendirem a donar les dades concretes de l’exemplar que il·lustrem. De tota manera a voltes haurem de sumar dades de diferents procedències, com ara els pesos, que, malauradament, hi ha molts autors que no detallen. Schembri, per exemple, que serà la font de la major part de les nostres il·lustracions en l’etapa final de Malta, no dóna pesos ni diàmetres. Suplirem aquestes mancances sempre que podrem trobar fonts alternatives. Cal assenyalar que aquestes mancances en uns textos numismàtics són inacceptables i que fàcilment poden induir a errors. En tenim un exemple ben il·lustratiu amb el cas de la pretesa peça de deu ducats descrita per Furse i Schembri. Aquests autors varen prendre per una X el 4 que amb la lletra Z explicita el valor de la peça en la forma Z-4, als costats de l’escut del revers. Restelli corregeix l’error, indicant que un dels autors anteriors ja havia admès el seu error en examinar la peça i assenyalant la confusió del 4 per X. Tot hauria estat transparent si algun dels tres s’hagués pres la molèstia de pesar la peça. Hi ha una diferència de pes de més del doble entre una peça de 4 ducats i una de deu ducats!

Advertim, finalment, que les armes del Mestre apareixen sovint combinant en quarterejat les armes personals amb les de l’Orde (creu equilateral), mentre que en altres casos només apareixen les armes personals. En ambdós casos parlarem d’armes del Mestre.

Joan FERNÁNDEZ de HEREDIA (1376-1396)

1. Guillat. AR. Rodes.

a/ + F.IOh.FERRNDI.G M OSPITA Mestre agenollat davant creu. Darrera castell i G

r/ +OSPITAL:S IOhIS:IRLNI QT R Creu amb armes de l’Orde als extrems

Pes: 3,86 g ∅ : 27 mm Sothebys,6/7. III.1977, 959 ; Fursé, p.65.7 var. E

2. Terç de guillat. AR. Rodes

a/ i r/ semblant a l’anterior

Pes: 1,14 g ∅ : 19 mm Sothebys, 6/7. III.1977, 967; Fursé, p.67.5 var. R

Variants de llegenda dels dos valors, així com de les lletres sota el castell.

Antoni de FLUVIÀ (1421-1437)

3. Ducat. AV.

a/ SIT.T.DAT QTV.- REGIS ISTE.DVCA Crist de front, voltat d’estels i dins d’una tanca oval

r/ F ANTONIVS-S P RODI-DVX Mestre agenollat rebent una bandera de S. Joan. DUX sobre el pal de la bandera

Pes: 3,54 g ∅ : 19 mm Sothebys, 6/7. III.1977, 971; Inèdit RRR

3a. Varietat notable, molt acostada al model venecià, al revers hi llegim S.M.VENET després del nom del Mestre, és a dir sant Marc de Venècia. Fursé, p. 76. RRR

3b. Varietat notable, més pròpia de l’Orde, en lloc de sant Marc es fa referència a sant Joan Baptista, el seu patró en la forma; S.IOhANI. Fursé, p. 77 RRR

4. Guillat. AR. Rodes.

a/ F ANTONIVS:FLVVIAN GRAN:MAS Mestre agenollat davant creu. Darrera escudet amb les seves armes.

r/ semblant al número 1

Pes: 3,91 g ∅ : 27 mm Sothebys, 6/7. III.1977, 972; Fursé, p. 37-38 var. RR

Hi ha varietats en les llegendes i amb l’aparició d’una lletra G a anvers o revers.

Pere Ramon SACOSTA (1461-1467)

5. Mig guillat o aspre. AR. Rodes.

a/ +.F:PERE.RAMON.SACOSTA El Mestre agenollat davant creu. Escut amb les seves armes al darrera i M a sota.

r/ +:OSPITALIS.S:IOANIS:IhL: S. Joan Baptista de cara amb Agnus Dei

Pes: — g ∅ : 25 mm Fursé, p. 68-69 RRR

Joan d’HOMEDES (1536-1553)

6. Ducat. AV. Malta.

a/ DA.MIHI VIRTVTE.COTRA.HOST.TVOS Crist, dret, de front, voltat d’estels i dins d’una tanca oval

r/ F.IOANNES.HOMEDES El Mestre amb la bandera de l’Ordre agenollat davant sant Joan Baptista. Lletres M.I sota la bandera. Data 1539 a l’exer g

Pes: — g ∅ : 22 mm Schembri, làm. 2,1 RRR

També hi ha exemplars sense data, Restelli-2.

7. Peça de quatre tarins sense escut a l’anvers. AR. Malta.

a/ +.ECCE.AGNVS.D.QVI.TOLLIT.P. (les separacions són angles). Agnus Dei i data 1552 a l’exerg

r/ +.F.IO.HOMEDES.M.HOS.HIERLM (separacions per angles) Armes del Mestre dins d’un cercle lineal.

Pes: — g ∅ : 33 mm Schembri, làm. 2,3 RR

Hi ha peces sense data i amb data 1553, a més de les varietats de llegenda.

8. Peça de quatre tarins amb escut a l’anvers. AR. Malta

a/ +.ECCE.QVI.TOLLIT.PECCATA (separacions amb punts). Agnus Dei dins un escut de formes curvilínies. Data 1553 a l’exerg

r/ (llegenda com l’anterior, sep. per punts) Armes del Mestre amb cercles d’arcs i de punts

Pes: — g ∅ : 31,5 mm Schembri, làm. 2,4 U

9. Peça de dos tarins. AR. Malta.

a/ i r/ com la peça de quatre taris núm. 7, amb variacions de detalls de dibuix i de llegenda i data 1552 a l’exer g

Pes: — g ∅ : 26 mm Schembri, làm. 3,2 RRR

Hi ha peces sense data o bé amb; II o bé 8 al lloc de la data (Schembri) i amb les dates 1538 (Restelli), 1540 (Schembri), 1543, 1551, 1552 (Restelli) i 1553 (Schembri) a l’exerg, a més de les varietats de llegenda.

10. Tarí. AR. Malta.

a/ i r/ semblant a l’anterior, amb variacions de detalls de dibuix i de llegenda

Pes: 2,60 g ∅ : 22 mm Schembri, làm. 3,3 RRR

Hi ha peces sense data i amb les dates 1538 (Restelli), 1539, 1541 i 1543 (Schembri), a l’exerg, a més de varietats de llegenda.

11. Carlí o peça de deu grans. AR. Malta

a/ +.S.IO.B.ORA.PRO.NOBIS (separació amb angles) Armes de l’Orde en escut curvilini

r/ + . F.IO.HOMEDES.M.HOS.HIERM (separació amb angles). Armes del Mestre. Escut del Mestre.

Pes: — g ∅ : 18 mm Schembri, làm. 3,7 RR

Martí GARCÉS (1595-1601)

12. Ducat. AV. Malta

a/ DA MICHI.VIRTVTE CONTRA HOSTES Crist dret, de front, voltat d’estels i dins d’una tanca oval

r/ F.MARTINVS GARZES El Mestre agenollat rebent la bandera de l’orde, de sant Joan Baptista. Dalt, M.H. (Magister Hospitalis)

Pes: 3,39 g ∅ : 21 mm S. B. Soler Cabot, 18/19.1.1987, 1035 R Hi ha varietats de llegenda.

13. Peça de quatre tarins. AR. Malta.

a/ + PROPTER VERITATEM ET IVSTITIAM Testa de sant Joan Baptista

r/ + F.MARTINVS.GARZES.MAG.HOSP.H Armes del Mestre dins d’un escut

Pes: — g ∅ : 31 mm Schembri, làm. 11,5. RRR

13a. Varietat notable; a/ S.IOAN.BAP.ORA.PRO.NOB.MO.NO i diàmetre 39 mm.

14. Peça de tres tarins. AR. Malta

a/ + SVB HOC SIGNO MILITAMVS Armes de l’Orde omplint el camp

r/ + F.MARTINVS.GARZES.M.M.H.H. Armes del Mestre dins d’un escut

Pes: — g ∅ : 27 mm Schembri, làm. 11,6 U

15 - Peça de dos tarins. AR. Malta.

a/ PROPTER VERITATEM ET IVSTITIAM Testa de sant Joan Baptista en una safata

r/ + F.MARTINVS.GARZES.MAG.HOSP.H Armes del Gran Mestre

Pes: — g ∅ : 26 mm Schembri, làm. 11,7 U

16 - Gra. AE. Malta.

a/ + F.MARTINVS.GARZES.MA Armes del Mestre omplint tot el camp

r/ +HOSPITALI.HIERUSALEM VT/COMMO/DIVS en tres línies, en el camp

Pes: 2,5; 3,87 g ∅ : 22 mm Schembri, làm. 11,8 E

Hi ha petites variants de llegenda.

17 - Peça de tres pitxols o diners. AE. Malta.

a/ + F.MARTINVS GARZES Armes del Mestre omplint tot el camp.

r/ + HOSPITALI IERVSA Xifra 3 enmig del camp

Pes: 1,84 g ∅ : 18 mm Schembri, làm. 11,9 RR

Hi ha petites varietats de llegenda.

18. Pitxol o diner. AE. Malta.

a/ + ORDO.HOSP.HIERVSALEM Armes de l’Orde omplint el camp.

r/ + F.Martinvs GARZES.M.H. Armes del Mestre en un escut

Pes: 0,54 g ∅ : 15 mm Schembri, làm. 11,10 RR

Martí de REDÍN (1657-1660)

19. Peça de quatre tarins. AR. Malta.

a/ + S.IOAN.BAP.ORA.PRO.NOBIS.MO.NO. Cap de sant Joan Baptista

r/ + F.D.MARTINVS DE REDIN.M.M.H.H.1658. Armes del Mestre dins d’un escut coronat i entre T-4

Pes: — g ∅ : 33 mm Shembri, làm. 17,1 RRR

20. Peça de tres tarins. AR. Malta.

a / + SVB HOC SIGNO MILITAMVS Creu de l’Orde; 1-6-5-8 (any) als espais

r/ + F.D.MARTINVS DE REDIN M.M.H.H. Armes del Mestre com a l’anterior

Pes: — g ∅ : 26 mm Shembri, làm. 17,2 RRR

21. Carlí o peça de deu grans. AR. Malta.

a/ S.IOAN.BAP.ORA PRO NOBIS Armes de l’Orde en escut coronat

r/ F.D.MARTINVS DE REDIN.M. Armes del Mestre en escut coronat

Pes: — g ∅ : 21 mm Schembri, l’am. 173 RR

Rafael COTONER i OLESA(1660-1663)

22. Peça de quatre tarins. AR. Malta.

a/ + S.IOAN.BAP.ORA PRO NOBIS.MO.N. Cap de sant Joan Baptista

r/ + F.D.RAPHAEL COTONER.M.M.H.H. Armes del Mestre en escut coronat i entre T-4

Pes: — g ∅ : 31 mm Schembri, làm. 17,5 RRR

Restelli parla de la possible presència de contramarques consistents en un cap de sant Joan Baptista dins un punxó oval sobre peces de quatre i dos tarins d’aram de Rafael Cotoner (p. 216). No descriu, però, aquests tipus i potser es refereix a dades documentals referents a alguna emissió transitòria com les que hem comentat en el text.

23. Peça de tres tarins. AR. Malta.

a/ +SVB HOC SIGNO MILITAMVS Creu de l’Orde i als espais 1-6-6-0 (data)

r/ + F.D.RAPHAEL COTONER.M.M.H.H. Armes com l’anterior entre T-3

Pes: — g ∅ : 30 mm

Schembri, làm. 17,6 RRR

Hi ha una varietat amb la data 1662 i variant de llegenda del revers.

24. Tarí. AR. Malta.

a/ + ECCE QVI TOLLIT PECATA MVNDI Agnus Dei amb la bandera de l’Orde

r/ F.D.RAPHAEL COTONER.MM.H.H. Armes com l’anterior entre T-1

Pes: 2,3 g ∅ : 24 mm

Schambri, làm. 17,8 RR

25. Carlí o peça de deu grans. AR. Malta.

a/ S.IOAN.BAP.ORA PRO NOB Armes de l’Orde en escut coronat

r/ + F.D.RAPHAEL COTONER.M.M.H.H. Armes del Mestre en escut coronat

Pes: 1,1 g ∅ : 22 mm

Schembri, làm. 17,9 RR

Nicolau COTONER i OLESA (1663 - 1680)

26. Peça de quatre tarins. AR. Malta.

a/ + S.IOAN:BAP.ORA.PRO.NOBIS.MO.N Cap de sant Joan Baptista

r/ + F.D.NICOLAVS.COTONER.M.M.H.H.1664 Armes del Mestre coronades, entre T-4

Pes: — g ∅ : 34 mm Schembri, làm. 18,2 RRR

Varietats amb les dates 1663 (Restelli),1665 (Schembri), 1666 (Múnzen u. Médaillen 30, XI 1965, 902), 1667, 1668 i 1673 (Restelli)

27. Peça de tres tarins. AR. Malta.

a/ + SVB HOC SIGNO MILITAMVS Creu de l’Orde amb 1-6-6-5 (data) als espais

r/ + F.D.NICOLAVS COTONER.M.M.H.H. Armes com l’anterior entre T-3

Pes: — g ∅ : 27 mm Schembri, làm. 18,3 RRR

Varietats amb data 1663 a l’anvers i dates 1664 o 1666 a la llegenda del revers (Restelli)

28. Tarí. AR. Malta.

a/ + ECCE.QVI.TOLLIT.PECCATA MVNDI Agnus Dei amb la bandera de l’Orde

r/ + F.N.NICOLAUS COTONER.M.M.H.H. Armes com l’anterior entre T-1

Pes: 2,4 g ∅ : 24 mm Schembri, làm. 18,4 RR

29. Carlí o peça de deu grans. AR. Malta.

a/ S.IOAN.BAP.ORA PRO NOBIS Armes coronades de l’Orde. Escut curvilini

r/ + F.D.NICOLAVS COTONER.M.M.H.H. Armes del Mestre coronades. Escut recte

Pes: — g ∅ : 23 mm Schembri, làm. 18, 6 RR

Ramon PERELLÓS i ROCAFULL ( 1697-1720)

30. Peça de quatre ducats. AV. Malta.

a/ PIETATE+VINCES El Mestre agenollat davant S.Joan, que li dóna la bandera de l’Orde. A l’exerg la data: 1699

r/ F.RAIMVN:PERELLOS.ET.ROCCAFVL.M.M.H.H. Armes del Mestre en escut rodó ornat i coronat. Als costats de la corona; Z-4, és a dir zequins ( o ducats) - 4

Pes: 14 g ∅ : 31 mm Schembri, làm. 20,1 RR Publicada erròniament com de 10 ducats per Furse i Schembri.

30a. Semblant, amb la data 1705. Schembri, làm. 20, 3

31 - Peça de quatre ducats amb el bust del Mestre. AV. Malta. a/ F.RAIMVN.PERELLOS.ET ROCCAFVL Bust del Mestre a la dreta. A sota: 1717

r/ + M.M.HOSP.ET.S.SEPVL.HIERVSALEM Armes del Mestre coronades i ornades

Pes: — g ∅ : 29 mm Schembri, làm. 20,4 RRR Hi ha varietats amb les dates 1778 (Restelli) i 17-19 al revers, flanquejant l’escut, d’altres sense data i algunes varietats de llegenda (Schembri)

32. Peça de dos ducats. AV. Malta.

a/ MIHI GLORIA HOSTIBVS EXITIVM S. Miquel brandint l’espasa i amb la bandera de l’Orde.

r/ F.RAIMVNDVS PERELLOS.M.M.HOS.HIER: Armes del Mestre com a l’anterior

Pes: 7 g ∅ : 27 mm Schembri, làm. 20,6 RRR

Hi ha varietats de llegenda i d’ornaments de l’escut del revers.

33. Ducat amb l’escut rodó. AV. Malta.

a/ PIETATE VINCES S. Joan dóna la bandera de l’Orde al Mestre, agenollat.

r/ F.RAIMVNDVS PERELLOS.M.M.H.ET SS.HIE Armes del Mestre rodones, coronades i ornades

Pes: — g ∅ : 23 mm Schembri, làm. 20,10 RR

Hi ha exemplars amb les dates 1699 (Schembri) i 1705 amb el quarterejat canviat al revers (Restelli) a l’anvers i varietats de llegenda

34. Ducat amb l’escut de trets curvilinis. AV. Malta.

a/ i r/ semblant a l’anterior, escut de trets curvilinis i data 1717

Pes: 3,5 g ∅ : 23 mm Restelli-14 RRR

35. Peça de quatre tarins. AR. Malta.

a/ + S IOANN.BAPT.ORA.PRO NOBIS.M.NO Cap de sant Joan Baptista

r/ F.D.RAYMVN:PERELLOS ET ROCCAFVLL.M.M. Armes del Mestre coronades i ornades entre H-H i 16-97 (data)

Pes: 10,5 g ∅ : 36 mm Schembri, làm. 21,1 RRR

Hi ha una varietat sense lletres H-H ni data al revers.

36. Carlí d’argent o peça de deu grans. AR. Malta.

a/ ERIT EGENO SPES IOB:S Armes de l’Orde coronades. Escut curvilini

r/ F.D.RAYMVN:PERELLOS.M.M.H.H. Armes del Mestre coronades. Escut curvilini

Pes: 1,4 g ∅ : 21 mm Schembri, làm. 21,2 RR

Hi ha una varietat de llegenda amb EGEO a l’anvers.

37. Carlí d’aram o peça de deu grans. AE. Malta.

a/ (sol) NON AES SED FIDES Mans enllaçades. A sobre 1719 i a sota X

r/ + F.RAIMVN.PERELLOS.M.M.H.H. Armes del Mestre ornades i coronades en escut curvilini

Pes: 3,2 g ∅ : 25 mm Schembri, làm. 21,3 R

38. Cinquina o peça de cinc grans amb les armes del Mestre. AE. Malta.

a/ + NON AES SED FIDES Mans enllaçades. A sobre 1719 i a sota V

r/ + F.RAIMVN.PERELLOS.M.M.HOS.H. Armes del Mestre coronades i ornades

Pes: — g ∅ : 24 mm Schembri, làm. 21,5 R

Hi ha varietats de llegenda.

39. Cinquina o peça de cinc grans amb les armes de l’Orde.

a/ + NON AES SED FIDES Mans enllaçades. A sobre V i a sota 1707

r/ + IN.HOC.SIGNO.VICTORIA Armes de l’Orde curvilínies i ornades

Pes: 2,3 g ∅ : 23 mm Schembri, làm. 21,5 R

40. Gra. AE. Malta.

a/ +RECTAM.FACIT.SEMITAM Agnus Dei amb la bandera de l’Orde r/ IN HOC SIGNO MILITAMVS Creu de l’Orde amb la data 1-7-0-4 als espais

Pes: 2,5 g ∅ : 23 mm Schembri, làm. 21, 7 RR

Hi ha varietats amb les dates 1702 (Restelli), 1703 (Schembri), 1704 (Restelli), 1706, 1707, 1709, 1715, 1717, 1718 i 1720 (Schembri) i 1907, erroni per 1709 (Restelli)

40a - Semblant, any 1703 i VT TOLLAT PECATA al revers

40b - Semblant, any 1703 i MISCE VTILE DVLCI al revers

40c - Semblant, 1709 i ECCE QVI TOLLIT PECCATA al revers

40d - Semblant, combinació de dos reversos amb la data 1703 a les dues cares (pes: 3 g)

Ramon DESPUIG (1736-1741)

41. Peça de dos escuts amb armes de laterals apuntats. AR. Malta.

a/ F.D.RAIMVNDVS DESPVYG M.M.H.H. Bust del Mestre a la dreta r/ (sense llegenda marginal) Armes del Mestre coronades i ornades entre 17-38

Pes: 24,5 g ∅ : 40 mm Schembri, làm. 8,1 RRR

Hi ha varietats de llegenda.

42. Peça de dos escuts amb armes ovals. AR. Malta

a/ i r/ semblants, però a l’anvers RAIMVN per RAIMVNDVS i al revers escut oval

Pes: 24,3 g ∅ : 41 mm Schembri, làm. 8,4 RRR

Hi ha varietats de llegenda.

43. Escut o peça de dotze tarins. AR. Malta.

a/ F.D.RAIMVNDVS DESPVIG M.M.H.S.S.H Bust del Mestre a la dreta r/ (sense llegenda marginal) Armes ovals, coronades i ornades, entre 17-38 i S-I

Pes: 12 g ∅ : 33 mm Schembri, làm. 8,6 RR

Hi ha peces amb les dates 1737 i 1738 i T-12 en lloc de S-I a l’anvers, a més de les varietats de llegenda (Schembri i Restelli)

44. Mig escut o peça de sis tarins. AR. Malta.

a/ PRO VERITATE Cap de sant Joan Baptista. A sota, 1739 entre estrella i punt

r/ * F.D.RAIMVN:DESPVIG.M.M.H.S.H.* Armes del Mestre semblants a l’anterior

Pes: — g ∅ : 28 mm Münzen u Medaillen, XI, 1965, p. 907 RRR

Segons Restelli es coneixen també exemplars d’aram d’aquesta peça que serien proves o be producte d’una emissió d’emergencia o transitòria (p. 207)

45. Peça de quatre tarins. AR. Malta.

a/ F.D.RAIMVNDVS DESPVYG M.M.H.M Bust del Mestre a la dreta r/ (sense llegenda marginal) Armes del Mestre coronades i orndades entre 17-37

Pes: 4,3 g ∅ : 27 mm Schembri, làm. 9,4 R

També per a Despuig parla Restelli de l’existència de contramarques, en aquest cas una estrella de sis puntes coronada, sobre peces de quatre i dos tarins d’aram (p. 217). Ja hem comentat el cas semblant de Rafael Cotoner.

46. Peça de dos tarins. AR. Malta.

a/ F.D.RAIMVNDVS DESPVIG M.M.H.H. Armes del Mestre coronades entre T-2

r/ *ONVS.MEVM.LEVE.EST.1737 Armes de l’Orde cantonades d’estels

Pes: 2,3 g ∅ : 22 mm Schembri, làm. 9, 6 RR L’opció anvers/revers és discutible en aquest cas. Hi ha una varietat de llegenda. Vegeu, també, la nota a la peça anterior i les contramarques sobre aquest valor.

47. Carlí d’aram o peça de deu grans. AE. Malta.

a/ *.*.NON.AES.SED.FIDES Mans enllaçades. A sobre, 1739 i a sota *X*

r/ F.D.RAIMVN:DESPVIG.M.M.H.H. Armes del Mestre coronades i ornades

Pes: 4,6; 5,7 g ∅ : 26 mm Schembri, làm. 9,7 RR Hi ha varietats de llegenda i altres detalls menors.

48. Cinquina o peça de cinc grans. AE. Malta.

a/ **NON.AES.SED.FIDES.* Mans enllaçades. A sobre 1739 i a sota *V*

r/ *F.D.RAIMVN.DESPVIG.M.M.H.H. Armes del Mestre coronades i entre llirs

Pes: 4,7 g ∅ : 23 mm Schembri, làm. 9,8 RR Hi ha varietats de llegenda.

49. Gra. AE. Malta.

a/ *IN.HOC.SIGNO.MILITAMVS Armes de l’Ordre amb la data 1-7-3-9als espais

r/ *F D.RAIMVN.:DESPVIG M.H.H.Armes del Mestre

Pes: 2,65 g ∅ : 19 mm Schembri, làm. 9,11 E Hi ha varietats de llegenda

Francesc GIMÉNEZ de TEJADA ( 1773-1775)

50. Peça de vint escuts d’or amb armes dobles. AV. Malta.

a/ FR.D.FRANCISCVS XIMENEZ DE TEXADA.17+73 Bust del Mestre a la dreta

r/ *M.M.H.ET SANCTI SPVLHRI IERVSALE Escuts ovals de l’Orde i del Mestre coronades i amb rosa a sota entre S-20

Pes: — g ∅ : 31 mm Schembri, làm. 18,7 R

Segons Restelli es coneixen també exemplars d’aram d’aquesta peça (p. 207).

51 - Peça de vint escuts d’or amb armes senzilles. AV. Malta.

a/ FR.D.FRANCISCVS XIMENEZ DE TEXADA.M Bust a la dreta i, a sota, 1774

r/ M.H.HOSPITALIS ET SANCTI SEPV: Armes de l’Orde coronades sobre creu de Malta amb el collar de l’Orde, entre S-20

Pes: 16,77 g ∅ : 30 mm Schembri, làm. 18, 8 RR

52 - Peça de deu escuts d’or amb armes dobles. AV. Malta.

a/ F.D.FRAN.XIMENEZ DE TEXADA.17+73 Bust del Mestre a la dreta

r/ +M.M.H.ET SANCTI SEPV:IERVSA Armes com a la moneda 50

Pes: 8,3 g ∅ : 23 mm Schembri, làm. 18,11 R

N’hi ha amb la data 1774 i amb varietats de llegenda.

53. Peça de deu escuts d’or amb armes senzilles. AV. Malta.

a/ (igual que l’anterior, però amb data 1774)

r/ M.M.H.ET SANCTI:SEPV:HIER Armes com a la moneda 51

Pes: — g ∅ : 23 mm Schembri, làm. 18, 12 RR

54. Peça de dos escuts d’argent amb garlanda al revers. AR. Malta.

a/ FR.D.FRANCISCVS XIMENEZ DE TEXADA Bust del Mestre a la dreta. A sota; 1773

r/ (sense llegenda marginal) Armes de l’Orde i del Mestre coronades en escuts curvilinis amb garlanda entre ells i entre S - 2

Pes: — g ∅ : 37 mm Schembri, làm. 19,1 RRR

Hi ha peces amb la data 1774.

55. Peça de dos escuts d’argent sense garlanda al revers. AR. Malta.

a/ (igual que l’anterior, però amb data 1744)

r/ (sense llegenda marginal) Armes com l’anterior, sense la garlanda

Pes: 23,5 g ∅ : 37 mm Schembri, làm. 19,3 R

Hi ha una variant de petits detalls.

56 - Escut d’argent. AR. Malta.

a/ FR.D.FRANCISCVS XIMENEZ DE TEXADA M Bust del Mestre a la dreta

r/ (sense llegenda marginal) Armes ovals del Mestre coronades i ornades entre 17-74

Pes: 11,8 g ∅ : 32 mm Schembri, làm. 19,6 R

Hi ha varietats amb les dates 1773 i 1774 amb una J enlloc de la primera xifra i algunes varietats de llegenda.

57 - Peça de quatre tarins. AR. Malta.

a/ F.D.FRAN:XIMEMEZ DE TEXADA M.M. Bust del Mestre a la dreta i a sota 1774

r/ (sense llegenda marginal) Armes del Mestre coronades i ornades entre T-4

Pes: 3,8 g ∅ : 24 mm Schembri, làm. 19,8 R

Hi ha una peça amb la data 1773 (U).

58 - Peça de dos tarins. AR. Malta.

a/ F.D.FRAN:XIMENEZ DE TEXADA Armes del Mestre coronades i orlades

r/ *M.M.H. ET SANCTI SEPV.IERVSA Armes de l’Orde amb 1-7-74(data), als espais

Pes: 1,75 g ∅ : 18 mm Schembri, làm. 19, 9 R

També en aquest cas l’opció anvers/revers resulta discutible. Hi ha varietats menors.

CATÀLEG DE LES MEDALLES

En el nostre llibre sobre les medalles de la Corona Catalano-Aragonesa22 vàrem incloure algunes de les medalles dels mestres, però vàrem examinar especialment els llibres sobre medallística. En el cas de l’Orde dels Hospitalers, les medalles es troben, però, com a complement en els llibres que parlen de les monedes. És per aquesta raó que ara podrem ampliar substancialment la nòmina d’aquestes peces: en vàrem incloure tres i ara en podrem afegir deu més.

Cal advertir que el criteri d’inclusió, pel que fa a les medalles, és diferent del de les monedes. En les monedes no les podem considerar integrades en el sistema monetari català i, per tant, no són catalanes. En les medalles els paràmetres són uns altres i nosaltres ens vàrem basar especialment en l’adscripció personal. Per tant, inclourem les medalles de tots els grans mestres considerats, sempre amb l’advertiment que la inclusió del darrer mestre és especialment discutible.

Joan d’HOMEDES (1536-1553)

1. Medalla de bronze uniface, potser una prova.

a/ +.F IOANNES.HOMEDES.M.HOSPITALIS.HIERVSALEM (separació amb angles). El Mestre amb barret i de mig cos, mirant a l’esquerra i portant el collar de l’Orde

Pes: — g ∅ : 50 mm Schembri, làm. 1,2 RRR

Nota: la reproducció de Schembri no està a escala i dóna un diàmetre aparent de 57 mm.

Martí GARCÉS ( 1595-1601)

2. Medalla de bronze a/ + F.MARTINVS GARCES MAG.HOSP.HIER Bust a l’esquerra entre FOND-ATOR r/ + ET A DOMINO NON CESSABIT COR MEUM Armes de l’Orde coronades i ornades entre 16-00

Pes: — g ∅ : 50 mm Schembri, làm. 5,3 U Schembri suposa que l’apel·latiu de FONDATOR es refereix a la construcció

22. M. crusaFoNt i saBater, Medalles commemoratives dels Països Catalans i de la Corona Catalano-Aragonesa (s. xv-xx), Institut d’Estudis Catalans, Societat Catalana d’Estudis Numismàtics, Barcelona, 2006. Les referéncies Crus- es referiran a les medalles d’aquesta obra.

de la Torre de Garcés a l’illa de Gozzo, on va aparèixer, per cert, aquesta medalla en fer-se’n la demolició. La reproducció tampoc és a escala i aparenta 52 mm.

Martí de REDÍN (1657-1659)

3. Medalla d’argent

a/ + F.D.MARTINVS DE REDIN

r/ M.M.HOSP:HIERVSALE

Bust del Mestre a la dreta

Armes del Mestre coronades i ornades

Pes: — g ∅ : 28 mm Schembri, làm. 8,4 RRR Igualment fora d’escala, aparenta a la imatge 30 mm

4. Medalla de bronze

a/ (sense llegenda marginal) F.DON/MARTINVS DE/REDIN.M.M.H./PNPS MEL.ET GAVL/POST.MVNITAM/ARMIS ET ARCIBS/HANC INSVLA’/A.D.MDCLIX en vuit línies en el camp.

r/ (sense llegenda marginal) VETVSTAE(AE nexat)/HVIVS CIVITATIS/ PENE DIRVTA/PROPVGNACVLA/NOVAT INCOLARVMQ/MVNIMINI IACIT/PRIMA FVNDA/MENTA en vuit línies en el camp

Pes: — g ∅ : 52 mm Schembri, làm. 8,5 U Commemora la construcció d’uns bastions.

Rafael COTONER i OLESA (1660-1663)

5 - Medalla d’argent.

a/ F.D.RAPHAEL COTONER Bust del Mestre, amb barret, a la dreta

r/ M.M.HOSP.HIERVSAL Armes del Mestre coronades i ornades

Pes: — g ∅ : 28 mm Schembri, làm. 9,2 RRR Imatge fora d’escala, a 31 mm de diàmetre

Nicolau COTONER i OLESA (

1663 - 1680)

6. Medalla d’argent.

a/ F.D.NICOLAVS COTONER Bust de front del Mestre

r/ M.M.HOSPITALI HIERVSALEM 1666 Armes del Mestre coronades i sostingudes per dos àngels. Cap d’àngel sobre l’escut

Pes: — g ∅ : 38 mm Schembri, làm. 9,3 U

7. Medalla d’argent

a/ + F.D.NICOLAVS.COTONER Bust del Mestre a la dreta

r/ M.M.HOSP.HIERVSAL Armes del Mestre coronades i ornades

Pes: — g ∅ :28 mm Schembri, làm. 9,4 RRR

8. Medalla oval de bronze.

a/ F.D.NICOLAVS COTONER MAGNVS MAGISTER.H.-1670 Bust a l’esquerra

r/ + COLLEM ISTVM VT TVTVM PORTVM AVXILIARIBVS COPYS

CONSEVARET/VALIDISSIMIS PROPVGNACVLIS PRAEMVNIVIT ANNO 1670, en dos volts de llegenda. Armes del Mestre coronades i ornades

Pes: — g Mides: 99 x 55 mm Schembri, làm. 10 RRR

La peça commemora la construcció del gran baluart conegut amb el nom de La Cotonera. Reproduïda fora d’escala a 110 x 99 mm. A les làmines hem separat anvers i revers perquè no hi cabien a la mateixa làmina. Publicada per nosaltres, Crus-118, només amb la imatge de l’anvers.

Ramon PERELLÓS i ROCAFULL (1697-1720)

9. Medalla d’argent.

a/ (sense llegenda marginal) Verge nimbada amb fons de cortinatges r/ FR.RAIMVNDVS DE PERELLOS M.M.HO.H Armes del Mestre coronades i ornades

Pes: — g Mides: 29,5 x 27,5 mm Schembri, làm. 12, 1 U Publicada també per nosaltres, Crus-139.

10. Medalla d’or.

a/ (aparentment sense llegenda marginal) Bust del Mestre de front r/ (no s’ha descrit)

Pes: — g ∅ : 28 mm Crus-138 U Aquesta peça fou descrita per Caruana,23 que explica que era fixada en un joiell d’or de gran valor, de manera que no es va poder desmuntar per veure si tenia llegendes a l’anvers i figures o llegendes al revers. No la recullen els autors que seguim.

23. Josep caruaNa, «Medallero valenciano», Archivo de Arte Valenciano, València, 1930-1931 i en números següents de la mateixa revista.

Francesc JIMENEZ de TEJADA ( 1773-1775)

11. Medalla d’argent.

a/ F.D.FRAN.XIMEMEZ.DE.TEJADA.M.M.H.S.S.H. Bust del Mestre a la dreta

r/ FELICITAS PVBLICA.-MDCCLXXIII Espiga entre caduceu i cornucòpia

Pes: — g ∅ : 42 mm

Schembri. làm. 28, 1 U Fora d’escala; la imatge és de 46 mm.

12. Medalla d’argent

a/ F.D.FRANCISCVS XIMENEZ DE TEXADA M.M.H.S.S.HIE Bust a la dreta

r/ TEMPORVM FELICITAS. MDCCLXXIII Parell de serps entre espigues i cornucòpies

Pes: — g ∅ : 47 mm Schembri, làm, 28, 2 RRR

12a. Variant de mida més petita (39 mm) i amb anvers que acaba S.S.H. És, també, RRR

Schembri, làm. 28, 3.

La moneda municipal a la Seu d’Urgell, segles xV-xVii. Primera aproximació

XAVIER SANAhUjA ANGUERA1

He cregut convenient publicar una primera aproximació a la història de les actuacions monetàries de la Seu d’Urgell entre els segles xV i xVii, malgrat ser conscient de no resoldre totes les qüestions plantejades ni poder precisar amb detall la catalogació de les monedes conegudes. La localització d’una setantena de documents, majoritàriament inèdits, procedents de l’Arxiu Històric Municipal de la Seu capgira moltes de les creences que es tenien sobre aquest tema.2

El cas de la Seu d’Urgell és particularment interessant pel gran nombre d’actuacions monetàries i per la riquesa de la documentació escrita conservada. Pels tipus i característiques de les monedes municipals fabricades, així com per l’espai cronològic que abasten, podem comparar el cas de la Seu amb ben pocs d’altres.3

Fins ara sabíem l’existència de monedes municipals de la Seu, fabricades en llautó, i datables entre els segles xVi i xVii. 4 Ara podrem afegir algunes dades totalment desconegudes, i fins i tot podrem incorporar nous tipus al catàleg d’emissions. Entre aquestes novetats destaquen:

1. Universitat de Lleida. Grup de Recerca Consolidat en Estudis Medievals «Espai, Poder i Cultura».

2. Algunes de les novetats que presento ara ja es troben reflectides al catàleg de referència: m. crusaFoNt, Catàleg general de la moneda catalana, Barcelona, SCEN, 2009.

3. Potser la comparació més propera és la del cas de Reus, estudiat a x. saNahuja, La moneda municipal a Reus i el seu entorn (segles xv-xviii), Reus, Centre de Lectura, 2005.

4. Les monedes municipals de la Seu d’Urgell han estat estudiades a l’obra de referència de m. crusaFoNt, La moneda catalana local (s. xiii-xviii), Barcelona, SCEN 1990; partint de notícies parcials extretes de j. Botet, Les monedes catalanes, vol. 3, Barcelona, IEC, 1911; i sobretot de F. carreres caNDi, «Encunyacions monetàries al Urgellet y Cerdanya», Revista de la Asociación Artístico-Arqueológica Barcelonesa, núm. 46, 1905, p. 884-895; núm. 49, 1906, p. 129-147 i núm. 51-54, 1906, p. 275-290, 345-349, 408-416 i 485-499.

– L’existència d’unes primeres emissions del segle xV fetes en plom, avui encara desconegudes;

– Que les monedes incuses que duen un griu eren inicialment ardits, mentre que les que duen una porta de la ciutat eren diners menuts.

– Que els ardits del griu van ser abaixats al valor d’un diner, al segle xVii, mitjançant una petita contramarca.

– I que les actuacions monetàries municipals de la Seu es perllonguen més enllà de la Guerra dels Segadors.

SENYORIU I LLISTA DE BISBES DE LA SEU

Des del segle xV fins al 1718, la iniciativa d’emetre moneda local a Catalunya corresponia al govern municipal de cada vila o ciutat. Ara bé, el requisit previ d’aquesta actuació passava per aconseguir el permís d’una autoritat eminent, que podia ser el mateix rei, o bé un senyor jurisdiccional que conservés el dret (o el costum) de fer o autoritzar l’emissió de moneda.

La ciutat de la Seu d’Urgell pertanyia jurisdiccionalment als bisbes de la Seu, els quals (com també passava amb el Capítol de la Seu) havien fabricat moneda pròpia en el passat i encara conservaven, almenys de manera consuetudinària, aquest dret. Però malgrat això, el cas de la Seu d’Urgell ens assabenta d’una tercera via per aconseguir el dret de fabricació de la moneda, deslligada de l’autorització senyorial. Es tracta de la via de les poblacions que s’autoatribuïen la facultat de poder fabricar moneda pròpia, per si mateixes. D’aquesta tercera via ja coneixíem casos fraudulents, en els quals les poblacions havien falsificat concessions antigues per tal de poder continuar el negoci de la fàbrica de la moneda.5 A la Seu, en canvi, el Consell no demanava permís al bisbe, sinó que exercia el dret directament, argumentant tenir el costum ancestral que li permetia la fabricació de la moneda i permisos explícits de l’Administració reial reconeixent-lo.

Òbviament, aquesta tercera via només es podia mantenir (sense recórrer a la sofisticada falsificació documental) en casos com el de la Seu d’Urgell, en els quals la ciutat s’acollia a la tradició de fabricar moneda pròpia en quantitats reduïdes, sense gaires sofisticacions tècniques, de llautó o de plom, i sense haver de necessitar cap mena de tutela ni de seguiment per part de les autoritats monetàries superiors.

Malgrat que els bisbes no intervenien (almenys durant bona part del segle xVi) en el negoci de la moneda de la Seu, ni tan sols exercien el dret de concedir els permisos corresponents, sí que és cert que la jurisdicció episcopal es reflecteix

5. Els casos de Vic i Agramunt, estudiats a x. saNahuja, «Legitimació de la moneda municipal catalana: dos casos de falsificació documental», Gaceta Numismática núm. 139, 2000, p.55-57.

heràldicament a les monedes encunyades per la ciutat, tal com en el seu moment ho va fer notar Crusafont. És per això que ens serà útil conèixer la llista de bisbes de la Seu dels segles xV i xVi.

Bisbe

Anys de govern Observacions

Jaume de Cardona 1461-1466

Roderic de Borja 1466-1472 No arribà a residir a la Seu

Pere de Cardona 1472-1515 Nomenat l’11 de desembre de 1472

Joan d’Espés 1515-1530 Va prendre possessió el 16 de juny de 1515

Pedro Jordan de Urries 1532-1533 No arribà a prendre possessió

Francisco de Urries 1534-1551 Nomenat el 8 de juny de 1534

Miquel Despuig 1552-1556 Elegit el 29 d’octubre de 1552

Juan Pérez Garcia de Olivan 1556-1560 Nomenat el 24 d’abril de 1556

Pere de Castellet 1561-1571 Nomenat el 8 d’agost de 1561

Joan Dimes Loris 1571-1576 Nomenat el 9 juny de 1572. Va prendre possessió el febrer de 1574

Miquel Jeroni Morell 1578-1579 Nomenat el 21 de juliol de 1678

Hug Ambròs de Montcada 1580-1586 Nomenat el 9 de maig de 1580

Andreu Capella 1588-1609 Nomenat el 29 de gener de 1588. Va prendre possessió per procurador

Bernat de Salbà 1610-1620 Nomenat el 26 de maig de 1610

Font: c. Baraut, j. castells, B. marquès, i e. moliNer, «Episcopologi de l’Església d’Urgell, segles Vi-xxi», Urgellia núm. 14. 1998-2001, p. 7-136.

1a EMISSIÓ: PLOMS (D. 1465 - 1470)

Encara no sabem el moment precís en el qual el Consell municipal de la Seu inicià la fabricació de moneda pròpia. Fou abans del 1470 i, probablement, després del 1465. El 19 d’octubre d’aquell any el Consell registrava la manca d’acceptació de la moneda menuda, barcelonina, i aquesta circumstància degué propiciar l’inici de les fabricacions de menuts de plom (doc. 1). És documentat que altres poblacions catalanes iniciaren actuacions semblants entre 1464 i 1470.6 Per tant, l’inici de les emissions a la Seu segueix el mateix patró que ja havíem detectat a tantes altres poblacions catalanes i que és el següent: deixant de banda les

6. Àger, abans de 1472; Bagà, abans de 1479; Balaguer, el 1464; Caldes de Montbui, abans de 1473; Cervera, el 1467; Igualada, el 1468; Manresa, entre 1470 i 1473; Reus, abans de 1467; la Selva del Camp, abans de 1470; Tarragona, cap al 1467; Tàrrega, el 1470; Terrassa, el 1472; Tortosa, el 1470; Valls, abans de 1468; Vic, abans de 1470, per citar només les actuacions documentades. Vegeu x. saNahuja, La moneda municipal a Reus, p. 32.

emissions de pugeses del segle xiV, adscrites a una àrea ben determinada, caracteritzada per tenir-hi curs la moneda jaquesa en lloc de la barcelonina, les primeres emissions municipals generalitzades a Catalunya es produïren arran de la guerra Contra Joan II (1462-1472). En un primer moment les actuacions es dirigiren cap al batiment de moneda menuda de plata (terços de croat, anomenats sisens per valer sis diners), entre 1464 i 1466. Però immediatament, a partir de 1466, els Consells van optar per fabricar monedes de valor d’un diner o de mig diner, utilitzant el plom com a metall base. En un segon moment, el plom fou substituït per metalls més difícils de treballar i, per tant, més difícils de falsificar. És a partir de 1470 que es començà a utilitzar el llautó, i a partir de 1480, que es començà a utilitzar l’aram.

Aquesta primera emissió urgellenca degué ser ben curta. Arran de la detecció d’una falsificació, l’any 1469, el Consell va proposar substituir les monedes de plom per unes altres de llautó (doc. 2). Un cop recollides, sumaven prop de 30 lliures (7.200 peces). Res a veure, per tant, amb les xifres que s’encunyarien en les emissions del segles xVi i xVii.

Tampoc sabem quin fou el destí dels diners recaptats amb l’emissió de moneda. Generalment, els Consells municipals recorrien a l’emissió de moneda pròpia per tal de capitalitzar a curt termini una suma de diners necessària per a algun dels projectes de la ciutat. Sovint, l’emissió de moneda era un recurs emprat un cop esgotats altres mitjans més a l’abast, com la creació d’un nou impost o el recurs al crèdit públic en forma de censal. 7

La manca de diners, que es necessitaven per a la provisió de blats, va impedir la retirada immediata de l’emissió de moneda l’any 1469. L’operació s’enllestí el 1470, però sense poder tornar els diners als particulars de manera immediata (doc. 3 i 4). De fet, a l’hora de recollir les monedes, el Consell va trobar-ne més de les fetes fabricar originalment (doc. 5). La manca de liquidesa quedà reflectida en l’acord del 31 de maig, quan el Consell acordà pagar «poch a poch» la moneda que es devia als habitants «ço és, als més pobres» (doc. 6).

2a EMISSIÓ: ARDITS (ABANS DE 1477)

El mateix acord del Consell del 20 de setembre del 1471 va deixar en mans dels cònsols la possibilitat d’engegar una segona emissió de moneda menuda (doc. 8). No sabem si el negoci s’engegà immediatament o trigaren uns quants anys a fer-lo efectiu. El que sí sabem és que la Seu tornava a tenir moneda pròpia

7. Per exemple, pocs anys abans, al 1457, el Consell de la Seu acordà la creació d’un nou impost de peatge que havia de servir per reparar les muralles i que consistia a cobrar dos diners per persona a cavall que entrés a la ciutat i també per cada animal amb càrrega. C. Batlle, «Noticias sobre la ciudad de la Seu d'Urgell a mediados del siglo xV», Actas del VII Congreso Internacional de Estudios Pirenaicos (Seu d’Urgell, 1974), Jaca, 1983, p. 101.

en circulació l’any 1477 (doc. 10). Això ho sabem perquè un tal Joan Naves havia estat detingut inculpat de falsificar la moneda de la ciutat. El Consell va deliberar sobre la petició del vicari general del bisbe, que reclamava la competència sobre el pres, atès que Naves era clergue conjugat i tonsurat,8 i també sobre una segona petició similar per part del comte de Foix, en qualitat de vescomte de Castellbò. El Consell va acordar negar-se a traspassar-lo i fer-li justícia allí on havia delinquit, deixant clar als dos senyors la determinació que «ací que se’n vege la justícia e ací a ésser punit, ara sie ecclesiàstich o no, si delinquit ha. E molt més que aquesta ciutat és de l’asglésia e no del senyor Comte». De les característiques de les monedes emeses no se’n parla, excepte que es tracta d’ardits, és a dir monedes de valor de dos diners. És sorprenent la utilització del mot ardit al segle xiV per referir-se a una moneda catalana. Aquesta paraula és una traducció del mot francès hardi, que designava certs tipus de monedes de billó d’aquest regne, sobretot del segle xiV. Pel que fa la moneda catalana, el mot ardit acabaria sent molt usual a la Catalunya del segle xVii, però es documenta amb dificultat al segle xVi. Trobar una referència tan primerenca ens deu assenyalar un dels orígens geogràfics del mot, òbviament situats al nord del Principat, en aquest cas l’Urgellet, habituat a finals del segle xV a rebre i fer circular abundant moneda menuda francesa.

3a EMISSIÓ: DINERS DEL BISBE PERE DE CARDONA (V.1508 - 1515)

No he retrobat documentació escrita sobre aquesta emissió, llevat de la notícia que l’any 1518 la Seu d’Urgell mantenia amb normalitat moneda pròpia en circulació (doc. 13). L’existència d’unes monedes de llautó que duen el card heràldic confirmen l’interval d’emissió proposat.

Se’m podria discutir que aquesta moneda, pel fet de ser de llautó i dur l’heràldica d’un Cardona, podria adequar-se a l’emissió anterior al 1477, de la qual no s’ha identificat cap exemplar. Jo no ho crec possible. D’una banda, perquè entre el 1493 i el 1511 es produí un trencament en el seguit d’emissions municipals de Catalunya, de resultes de la política de redreç monetari engegada pel Consell de Cent barceloní i recolzada pel rei Ferran el Catòlic.9 No es coneix cap emissió ni

8. Un clergue tonsurat i conjugat era un home de jurisdicció eclesiàstica però que desenvolupava una vida laica.

9. Per a totes les referències sobre la moneda barcelonina de curs general dels segles xVi i xVii que s’esmenten en aquest article cal veure: j. carrera pujal, historia política y económica de Cataluña, Barcelona, Bosch, 1947; m. crusaFoNt, Barcelona i la moneda catalana, Barcelona, La Caixa, 1989; x. saNahuja, «Rals i croats catalans del segle xVi», Acta Numismática, 30, 1999, p. 95-130; x. saNahuja, «La moneda menuda a la Corona d’Aragó d’època moderna (s. xV-xViii)», Gaceta Numismática, 161, 2006, p. 23-40; x. saNahuja, «El problema de la llei i talla de la moneda de plata catalana del segle xVii», Acta Numismática, 37, 2007, p. 129-54; a més de les dues obres ja esmentades de J. Botet, Les monedes catalanes, i de X. saNahuja, La moneda municipal de Reus i el seu entorn (segles xv-xviiii).

circulació de moneda local a Catalunya entre aquestes dues dates. És molt poc probable, doncs, que una moneda en circulació poc abans del 1518 ja estigués en circulació abans del 1477. L’inici de la primera crisi de la moneda menuda barcelonina al segle xVi, l’any 1508, i la mort del bisbe Pere de Cardona, l’any 1515, ens assenyalen l’interval d’encunyació d’unes monedes que, per altra banda, presenten una morfologia exactament igual a la que s’utilitzaria en les fabricacions immediatament posteriors.

4a EMISSIÓ: DINERS DEL BISBE ESPÉS (1518-1519)

El 1518 s’engegà una nova emissió de diners menuts a la Seu. L’11 d’octubre el Consell es dolia de la manca de moneda menuda i temia pel desenvolupament proper de la fira de Sant Ermengol, el dia de Tots Sants (doc. 13). Hom va acordar la fabricació de moneda, que es dugué a terme, en una primera fase, entre el mateix 12 d’octubre i el 16 de novembre, i va concloure amb la fabricació de 25.086 menuts (doc. 14). En una segona fase, entre el 12 i el 17 d’octubre de l’any següent, el 1519, es fabricaren 6.648 menuts més (27 ll. 14 s.), per tal de fer front a les despeses de les obres dels murs de la ciutat (doc. 15).

5a EMISSIÓ: ARDITS DEL GRIU (1523-1525,

1533-1537, 1540)

Poc després de l’emissió de diners menuts, el Consell urgellenc decidí començar a encunyar una nova denominació: l’ardit.

Com a disseny hom escollí omplir el camp de la moneda incusa amb el senyal heràldic del bisbe Espés, que era un griu en posició rampant. La primera emissió d’ardits del griu s’inicià el 1523 i continuà, de manera discontínua, fins al 1543, i coincidí, en els anys finals, amb l’emissió de diners menuts que duen l’heràldica del bisbe Urries.

Les monedes amb el griu són les més conegudes, per ser les més abundants, entre totes les fetes fabricar pel Consell municipal de la Seu. Ara veurem, però, que el tipus de l’ardit del griu es va immobilitzar i les mateixes empremtes es farien servir entre 1584 i 1611 i també entre 1653 i 1655, és a dir, en tres períodes històrics ben diferents. Caldrà tornar a classificar les peces conegudes segons el que puguem deduir dels documents.

Cal fer notar que aquestes peces són ardits, és a dir valien dos diners, i llur fabricació començà molts anys abans que finalitzessin les emissions de diners senzills.

En un primer moment, la ciutat féu fabricar 13.111 ardits «ab lo senyal del griu» (doc. 16), entre el 8 d’agost i el 13 de novembre de 1523. En el document

del lliurament dels ardits al clavari, els cònsols de la Seu assenyalaven que les monedes les feien dins la casa de la ciutat. El 16 de maig de 1525, el Consell acordà fabricar més ardits per tal de lluir dos censals carregats sobre la ciutat que sumaven l’import de 175 lliures (doc. 17). Entre el 29 de maig i el 23 de juliol es fabricaren 20.403 ardits (170 ll. 6 d.) (doc. 18). El 15 de gener de 1533, el Consell acordà fabricar uns cinquanta o seixanta ducats d’ardits per tal de fer front a les despeses d’expedició del privilegi reial de les imposicions, atorgat per Carles I (doc. 19). La fabricació es dugué a terme entre el 23 de març i el 8 de desembre i s’encunyaren 2.494 ardits (doc. 20). El 24 d’octubre de 1536, el Consell de la Seu d’Urgell acordà fabricar cent o dues-centes lliures de moneda per fer front a les despeses ocasionades arran de la investigació de l’assassinat del cònsol en cap, Berenguer Santmartí, el dia 4 d’octubre, a mans de gent armada de Castellbò (doc. 21). I el 30 de novembre del mateix any s’amplià l’autorització precedent per tal de fer front a diversos deutes de la ciutat (doc. 22). En total, es fabricaren l’any 1536 poc més de 384 lliures de moneda, entre ardits i menuts (doc. 23). Jo calculo, prenent com a model unes xifres parcials que s’esmenten a la documentació, que el nombre d’ardits del griu fabricats en aquell any devia ser proper als 28.000 (poc menys de 235 lliures).

Encara tenim constància d’una darrera fabricació, duta a terme entre l’1 d’octubre i el 31 de desembre de 1540 (doc. 24). En aquella ocasió es fabricaren 19.695 ardits, però fent servir coure en lloc de llautó. És probable que aquesta emissió no arribés a circular, atès que en un Consell del gener del 1643, els cònsols es queixaven que els ardits de coure no havien quedat ben encunyats i optaren finalment per reconvertir-los en diners menuts (doc. 26).

6a EMISSIÓ: DINERS DEL BISBE URRIES

(1536-1537, 1543)

Un cop iniciada la fabricació d’ardits, hom va acordar no variar en res les empremtes, que duien el griu com a figura central. En canvi, els diners menuts batuts fins aleshores anaven canviant d’empremta segons el bisbe que governava la Seu. L’any 1536, el Consell municipal va decidir alternar la fabricació dels ardits amb nous diners menuts, i es va continuar la tradició de conservar l’empremta amb la porta de la ciutat i l’escut del bisbe de torn. Aquest bisbe era aleshores Francisco de Urries i el seu escut, que apareix a les monedes, consisteix en un quarterat amb dues barres als espais primer i tercer i espais nets al segon i quart. Els primers diners menuts amb l’escut del bisbe Urries es fabricaren conjuntament amb els ardits, entre el 24 de novembre de 1536 i el 20 de març de 1537, pels motius i de la manera que he esmentat en l’apartat anterior (doc. 21 i 23). Jo calculo que es van fabricar 17.500 menuts (73 lliures) de llautó. Arran del fracàs de l’encunyació d’ardits de coure, hom va ordenar, el 8 de gener de 1543, que es re-

convertissin els ardits en menuts i que es continués la fàbrica d’aquests utilitzant la planxa d’aram que havia sobrat (doc. 26). Així doncs, entre el 15 de gener i el 22 de desembre es fabricaren 35.068 menuts d’aram de la Seu d’Urgell (doc. 27).

7a EMISSIÓ: DINERS NOUS DE LA CIUTAT

(1555, 1557, 1563)

El Consell va acordar una nova fabricació de menuts el 21 de juny de 1555, allegant la necessitat que la ciutat tenia de diners per tornar préstecs, comprar blats i altres obligacions (doc. 28). Entre el 22 i el 25 d’octubre es fabricaren 16.932 menuts (70 ll. 11 s.) (doc. 29). Fou aleshores, que el bisbe es dirigí a la ciutat per tal de demanar explicacions sobre la legitimitat de les fabricacions de moneda. És clar, doncs, que el bisbe no havia autoritzat aquesta fabricació. L’11 de gener de 1556, el Consell acordà trametre una resposta al seu senyor, assegurant-li que la ciutat «nestà en antiquíssima e immemorial possessió y consuetut e ne té letres de manutenènsia real atorgades per lo marquès de Aguilar, lochtinent de capità general». És a dir, ras i curt, ara estem segurs que des d’aquest moment (potser abans i tot) la ciutat s’havia autoconsiderat detentora del dret de fer batre moneda. I fins i tot podria haver succeït que, des d’aquest moment, la ciutat prescindís de l’heràldica dels bisbes i de la simbologia episcopal a l’hora de projectar les seves monedes (doc. 31).

Entre el 29 d’abril i el 9 de juliol de 1557 es fabricaren 48.839 menuts més (203 ll. 9 s. 11 d.) dins la casa de la ciutat de la Seu d’Urgell (doc. 32). Sis anys més tard, el nombre de menuts nous s’incrementà encara més: entre el 7 de setembre i el 22 d’octubre de 1563 es fabricaren 151.000 peces (629 ll. 3 s. 4 d.), la quantitat de moneda més gran fabricada fins aleshores a la ciutat (doc. 33).10

És curiós que el gruix de l’emissió es produís l’any 1563, fruit de les necessitats econòmiques de la ciutat, i no pas l’any 1556, que és quan tingué lloc la gran crisi de la moneda menuda barcelonina i que és quan un gran nombre de poblacions catalanes es van veure obligades a engegar el negoci de la moneda pròpia. L’explicació ha de raure en el fet que la ciutat d’Urgell ja havia començat a fabricar moneda pròpia un any abans, i que la crisi de la recollida dels menuts barcelonins es pogués combatre eficaçment amb la primera partida de menuts urgellencs, i potser també amb la segona, del 1557.

L’excés de fabricació d’aquesta emissió, agreujada pel fet que no s’havien retirat de la circulació les emissions precedents de diners i ardits, va causar un rebuig popular fins aleshores desconegut. Cap a l’any 1565, la suma de diners posats en circulació pel Consell urgellenc superava probablement les 1.500 lliures.

10. És sempre interessant conèixer el nombre d’habitants d’una població i relacionar-lo amb la quantitat de moneda fabricada. La Seu d’Urgell tenia 199 focs segons el fogatge de 1497 i 227 focs (162 dels quals laics) segons el de 1553. j. iglesies, El fogatge de 1553, Barcelona, Fundació Salvador Vives Casajuana, 1981; El fogatge de 1497: Estudi i transcripció, Barcelona, Fundació Salvador Vives Casajuana, 1991.

Més de la meitat eren menuts nous, acabats de fabricar l’any 1563. La gent va perdre la confiança en la moneda municipal, massa abundant i, seguint la llei de Gresham, atresorava la bona moneda de plata i procurava desempallegar-se al més aviat possible de la moneda de la Seu. A efectes pràctics, la moneda municipal devia perdre valor respecte de la moneda de curs general. Per tal de fer front a aquest problema, les autoritats municipals decidiren retirar de la circulació tota l’emissió de menuts nous, el 27 de febrer de 1565 (doc. 34 i 35). La gran idea d’incrementar sobtadament l’endeutament públic mitjançant l’emissió de moneda municipal havia durat poc més d’un any. El Consell municipal encara hauria de prendre més decisions.

1a CONTRAMARCA: «S» SOBRE ARDITS I DINERS (1565-1576)

Un mes més tard de la retirada de l’emissió dels menuts nous, el Consell urgellenc va acordar recollir la resta de moneda pròpia en circulació per tal d’avaluar la suma de diners que importava. Es tractava de diners vells i d’ardits del griu, fabricats durant tot el segle. Entre el 2 i el 15 de maig recolliren 408 lliures, entre ardits i menuts vells. Seguidament, els contramarcaren tots, « picats y assenyalats del senyal de la S segons que és stat ordenat per lo Consell» (doc. 36). Després de l’ensurt del rebuig, la voluntat del Consell era la de retirar completament la moneda pròpia de la circulació. Però aquest extrem no fou possible. La retirada traumàtica i sobtada no permetia la devolució dels diners als posseïdors de les monedes. Per això, i com havia passat al segle xV, el Consell va haver d’acordar retornar immediatament els diners només als més necessitats, i pagant-los amb els ardits i els menuts vells ara contramarcats amb la lletra S (doc. 37).

Com en qualsevol altre cas de crisi monetària, on el que cal és reduir el diner en circulació, el Consell urgellenc va haver de reduir la despesa pública. El 31 de maig de 1565 el Consell Secret de la Seu d’Urgell acordà paralitzar les obres de construcció del pont, durant dos anys, en no tenir diners per culpa de la costosa recuperació de la moneda de la ciutat, i decidí demanar al senyor bisbe que l’absolgués del jurament fet al mestre d’obres (doc. 38).

El 7 d’octubre de 1567 el Consell autoritzà la circulació d’un centenar de lliures més de menuts contramarcats (doc. 39). I el 24 d’abril de 1576 autoritzà que circulés de nou una altra partida de 50 ducats (60 lliures), per tal de fer front a les obres de fortificació del portal de Soldevila vers el Segre (doc. 41). Però l’experiència passada degué frenar molts altres intents de fer que la moneda circulés de nou. Així, per exemple, l’any 1581 el Consell reconeixia que hi havia poca moneda menuda en circulació, llevat dels diners i els ardits d’Organyà, però no acordà treure cap nova partida de moneda urgellenca, sinó simplement prohibir la circulació de la moneda organyesa a la ciutat (doc. 42).

8a EMISSIÓ: ARDITS NOUS DE LA CIUTAT I RECIRCULACIÓ DE DINERS CONTRAMARCATS (1584-1611)

El 29 de maig de 1584 el Consell de la Seu d’Urgell acordà fabricar 200 ducats de menuts de la ciutat amb encunys nous (230 lliures) per tal «d’acabar de cobrir los corredors de les muralles y per a comprar blats per als pobres y per a reparatió de les muralles» (doc. 43). La ciutat es queixava també de les despeses que havia de suportar en la defensa de tants plets que el bisbe i el Capítol d’Urgell «tan injustament apporten contra de la pobra ciutat», i també de la manca de bona moneda menuda en circulació i de l’excés de moneda municipal forastera en circulació.

El dia 3 de setembre es fabricaren 14 lliures entre diners i ardits d’encuny nou (doc. 44). A continuació, l’emissió es paralitzà uns mesos. Fou en aquest moment que el Consell decidí treure a la circulació moneda recollida anteriorment, en lloc de fabricar-ne de nova. Els diners recollits es contramarcarien amb un nou senyal més petit. Entre maig i desembre de 1585 es contramarcaren 47.514 menuts (197 ll. 19 s. 6 d.) (doc. 45).

Pocs anys després, el 17 d’abril de 1587, els cònsols de la Seu lliuraren al clavari de la ciutat 35 lliures d’ardits i de menuts, per ordre del Consell, per raó de les reparacions de les sèquies i les peixeres del Segre i de Prats (doc. 47). En canvi, l’any 1593 el Consell desestimà la possibilitat de treure més moneda a la circulació, malgrat haver-se «desrocat un pany de muralla prop lo portal de Soldevila, y axí per la obra y reparatió de dita muralla és menester diners» (doc. 48). El 20 de març de 1595 (doc. 49), el Consell acordà picar 60 o 70 lliures de moneda pròpia per fer front a les despeses de reparació de la palanca de Boixadera, però immediatament després, el 10 d’abril, el mateix Consell acordà no treure a la circulació les 40 lliures de menuts que acabaven de fabricar (doc. 50). Tampoc el 10 d’abril de 1602 es va acordar fabricar més moneda, ja que es va preferir prendre un censal amb vistes a poder lluir-lo ràpidament amb el superàvit del clavariat de l’any en curs (doc. 51). En canvi, el 23 de setembre del mateix any el Consell ordenà la fabricació de fins a 400 lliures d’ardits i de menuts per dur a terme l’obra de la pila per edificar el pont, en no haver-se pogut trobar diner a censal (doc. 52). Una part d’aquesta moneda va romandre en mans dels cònsols fins que per acord del 7 de gener de 1604, fou treta a la circulació (doc. 56).

Com havia passat amb les emissions anteriors, també la de 1584-1611 es falsificà. El 7 de gener de 1603 el Consell va haver d’actuar ordenant tallar i destruir els ardits i els menuts falsos en circulació (doc. 53). El dos d’abril arribà la notícia de la detenció de dos francesos acusats de falsificació, que foren tancats a la presó episcopal (doc. 54). El 13 d’abril s’acordà fer crides a Andorra prometent una recompensa per a qui denunciés els falsificadors de la moneda falsa de la Seu, i s’acordà també nomenar un canviador de la moneda municipal, encarregat de ve-

rificar l’autenticitat de les peces que duien els forasters (doc. 55). Una odre semblant es repetiria a principis de 1607 (doc. 57).

L’any 1611, de manera semblant a moltes altres poblacions de Catalunya, el Consell de la Seu d’Urgell va haver de treure ardits i diners menuts a la circulació per tal de fer front als problemes causats per l’abatiment de la moneda de plata. L’acord inicial fou del 15 de març i s’explicava que les monedes de plata grosses s’havien prohibit i que la majoria de les petites que circulaven eren falsificacions «boscateres» (doc. 58). El 8 d’abril s’acordà treure a la circulació 400 lliures de moneda pròpia per tal de facilitar les transaccions quotidianes (doc. 59). La suma de moneda circulada fou, però, molt superior. Entre el 9 d’abril i el 20 de maig es van treure més de 595 lliures, i entre el 22 d’agost i el 9 de setembre es van picar 403 lliures més (doc. 60 i 61).

I també com va passar a moltes altres poblacions catalanes, la circulació de la moneda pròpia es col·lapsà a principis de 1613. El 10 de gener, el Consell va haver de deliberar sobre la possibilitat de prendre dues mil dues-centes lliures a censal i poder així retirar la moneda pròpia de la circulació mitjançant la intervenció d’un canviador (doc. 62). Al final no va caldre l’exercici del canviador i els ardits i menuts es van haver de portar a la casa de la ciutat per tal de reconèixer-los (doc. 63). El 29 de gener s’havien recollit més de 1.150 lliures «dels ardits nous que·s picaren en lo dit any 1611» i el Consell acordà anar-los retirant poc a poc de la circulació (doc. 64). A diferència del que havia succeït en l’emissió de 1555-1563, l’emissió de 1584-1611 es caracteritzà per una meditada prudència a l’hora de treure més moneda pròpia a la circulació. Alternaven les decisions de capitalitzar diners amb les de recórrer a altres mitjans o, simplement, amb les d’evitar les despeses. El resultat és que la ciutat va poder mantenir molt de temps les monedes en circulació, amb la qual cosa va evitar el rebuig popular, i alhora l’haver de reemborsar els diners de cop a causa d’una situació crítica. Només la situació crítica de 1611, provocada pel col·lapse general de la moneda a tot el país, va precipitar el descontrol del negoci. La gran quantitat de moneda posada en circulació per suplir la manca de moneda de plata va ser molt útil fins que es van normalitzar, a finals del 1612, la fabricació de nova moneda de plata i també d’ardits, a Barcelona, i el sanejament de la moneda de plata castellana. A partir d’aquell moment, la moneda municipal de la Seu deixà de tenir una utilitat per convertir-se en un problema.

3a CONTRAMARCA: SOBRE ARDITS NOUS DE LA CIUTAT (1618)

El 30 de gener de 1618, el Consell de prohoms urgellenc acordà treure a la circulació una partida de 200 lliures d’ardits, però en aquesta ocasió contramarcats amb la mateixa marca utilitzada per als diners l’any 1585, per tal de reduir el

seu valor circulatori a la meitat, és a dir al valor d’un diner menut (doc. 65). El 25 de juny, el Consell General confirmà aquest acord, després de dues deliberacions contràries hagudes durant el mes de febrer (doc. 66 i 67). En aquesta ocasió la ciutat necessitava diners per tal de fer front a les despeses de reparació de la peixera i de les palanques, i poder tornar a disposar del rec d’aigua.11

La documentació ens assenyala fins a tres noms que servien per denominar aquesta marca: «marca del diner» (doc. 65), «marca de menut» (doc. 67) i marca «petita» (doc. 68). Tots tres noms ens assenyalen la contramarca petita que coneixem en molts dels ardits conservats. Fins ara havíem cregut que es tractava d’una essa petita, però també es pot tractar d’una ema gòtica minúscula, abreviatura de «menut», o potser és un senyal indeterminat en forma de vuit.

Durant l’any 1618 es produí un cas sonat de falsificació. El sabater Llorens Costa i el seu còmplice Bartomeu Guió van ser acusats d’haver robat ardits de l’arxiu municipal, que és on estaven custodiats, i d’haver-los fet circular després de contramarcar-los amb una marca falsa o potser amb una de bona també robada de les dependències municipals. Tots dos van ser presos, acusats de regalia, van ser traslladats a Barcelona per ser jutjats, però es van escapar i es van refugiar en una església. Durant dos anys van viure amagats, fins que el mes d’octubre del 1620 van pactar amb el Consell de la Seu el poder tornar a les seves cases a canvi de pagar una multa de 300 i 100 lliures respectivament (doc. 69).

Poc durà aquesta emissió en circulació. El 20 de febrer de 1620 el Consell acordà retirar tots els ardits de la circulació, a causa de les abundants falsificacions (doc. 68). El text de l’acord deixava clar l’existència de molts encunys diferents i també de contramarques fraudulentes. El desencís causat per les falsificacions es reflectia en la manera de descriure com s’havien de tractar els ardits falsos un cop recollits: «... y los bons sian abonats als qui·ls tindran, y los falsos sian tallats en casa de la present ciutat, y després de retirats que sian romputs o fusos per que en altra ocasió no iscan».

9a EMISSIÓ: ARDITS DE LA CIUTAT (1653-1655)

L’emissió de moneda pròpia a la Seu d’Urgell després de la Guerra dels Segadors també era un fet desconegut. El 28 de juny de 1653 el Consell acordà la fabricació de 500 o 600 lliures d’ardits (doc. 70). L’actuació es justificava per la manca de diners, però es concretava en dues circumstàncies especialment oneroses. D’una banda, la ciutat havia obeït l’ordre de recollir els sisens batuts durant la

11. Les palanques eren els ponts de fusta sobre el riu. La reparació del subministrament d’aigua era d’especial importància per al Consell, atès que eren els cònsols els encarregats d’atorgar les concessions per regar els camps. a. Villaró, hércules i la ciutat: un passeig per la història de la Seu, Barcelona, 1995, p. 106.

passada Guerra dels Segadors (1640-1652), els havia enviat a Barcelona, i no tenia cap esperança de recobrar-los a curt termini. D’altra banda, la guerra amb França continuava i el governador dels comtats de Rosselló i Cerdanya havia demanat ajuda a la ciutat, a través del Capítol de la Seu, per tal d’enviar homes armats a defensar la vila de Ribes de Freser, assetjada per l’enemic.

L’emissió continuà segons acord del 19 d’abril de 1654 (doc. 71). Els problemes de falsificació no van trigar en aparèixer. El 7 de novembre del mateix any, Joan Palau, passamaner de la ciutat, fou acusat de falsificador (doc. 72). La recerca de proves inculpatòries continuava el dia 30 del mateix mes, sense haver-ne trobat cap (doc. 73).

Desconec el volum real de fabricació d’ardits durant aquest període, i també fins quan van estar en circulació. La Seu d’Urgell va restar ocupada pels francesos entre octubre de 1654 i abril de 1657.12 En condicions normals, la ciutat hauria retirat de la circulació la seva moneda a finals del 1654, un cop haguessin arribat els abundantíssims ardits barcelonins encunyats aquell any.

ALTRES ACTUACIONS MONETÀRIES

La confusa redacció d’un acord del Consell del 25 d’abril de 1471 deixa oberta una interpretació poc probable que passo a comentar (doc. 8). L’acord diu literalment així:

«En lo qual Consell fonch proposat per los honorables cònsols que com se face gran abús en la present ciutat dels enrichs, si’ls cridaran e metran al for que·s valen en altres lochs.

Fonch conclòs que los cònsols sàpien com se valen e que·s prenguen segons són assenyalats. E los qui no seran assenyalats que·s senyalen. E fonch remès al senyer n’Andreu Consel».

Carreras Candi ja coneixia aquest document i havia interpretat que la moneda anomenada «enrichs» era objecte de contramarca a la Seu d’Urgell. Botet arribà a preguntar-se si aquests enrics eren els anomenats quartillos encunyats per Enric iV de Castella, sobretot tenint en compte que ell mateix en publicà un amb una contramarca d’escudet català.13 En realitat, aquests enrics són els enrics d’or del mateix Enric iV de Castella. No es tracta, doncs, de moneda de billó. La moneda de billó castellana no va tenir mai un curs oficial, ni oficiós, a Catalunya, abans del Decret de Nova Planta de Felip V. Tampoc em queda clar que el Consell urgellenc ordenés contramarcar aquesta moneda d’or. L’única raó que explicaria el fet de contramarcar moneda d’or seria que el Consell n’hagués adquirit una certa

12. a. Villaró, op. cit., p. 130. 13. j. Botet, op. cit., p. 299-300.

quantitat a un determinat preu i que, de resultes d’un abaixament del seu valor, hom volgués no perdre-hi i mantenir aquesta moneda d’or al preu antic. Però això no és ni de lluny el que es desprèn de l’acord municipal. Com a possible explicació (em venen altres possibilitats al cap però són més rebuscades)14 proposo considerar que el mot assenyalar en aquest context cal traduir-lo per aforar o oficialitzar un valor de canvi determinat. El fet de parlar en plural («los qui no seran assenyalats que·s senyalen») podria ser pel fet de l’existència de diversos tipus d’enrics d’or, de resultes de diferents emissions i característiques.

La circulació de moneda estrangera queda molt ben registrada per les actes municipals de la Seu d’Urgell de finals del segle xv. A més dels enrics d’or castellans, hi surten esmentats els ducats venecians i genovesos, els ducats turcs, els aguilots d’or, i els rals de plata valencians (doc. 7 i 8). També s’esmenten les cabeces o rals castellans (doc. 9). Entre 1477 i 1488 apareixen documentats diversos tipus de moneda de billó estrangera (francesa, navarresa, provençal i italiana) aleshores substitutòria de la degradada i cada cop més escassa moneda barcelonina: les dobles (avui en diríem blanques) del rei, les de Savoia, les claverines i els gansos (doc. 9, 11 i 12).

DISCUSSIÓ PRÈVIA A LA CATALOGACIÓ

Abreviatures:

Crus(1): m. crusaFoNt, La moneda catalana local (s. xiii-xviii), Barcelona, SCEN, 1990

Crus(2): m. crusaFoNt, Catàleg general de la moneda catalana, Barcelona, SCEN, 2009.

1. Emissions del segle xv

Encara no s’ha identificat cap exemplar pertanyent a la primera emissió de moneda municipal de la Seu, duta a terme entre 1465 i 1470. Sabem que ha de ser de plom i que podria dur les armes del bisbe Jaume de Cardona (1461-1466) o les del bisbe Roderic de Borja (1466-1472), o cap d’elles, atès que el Borja no arribà mai a residir a la Seu.

Tampoc no s’ha identificat cap exemplar de la segona emissió, anterior a 1477. A més d’ardits, es podrien haver fabricat també menuts (és el cas, per exemple, de

14. Per exemple, que l’acord escrit ometi una deliberació sobre el tema i que la conclusió final es refereixi a contramarcar els ardits municipals i no pas els enrics d’or. Amb la contramarca, els ardits serien recanviats al valor que tenien els enrics d’or inicialment, i no pas al nou valor, de manera que el Consell no hi perdria diners (seria un cas semblant al que succeí a Vic l’any 1492. Vegeu: x. saNahuja, «La municipal de Vic (I): Ploms i senyals (1470-1513)», Ausa, 142, 1999, p. 385-396).

Vic, el 149315). Les monedes podrien dur l’heràldica del bisbe Roderic de Borja (1466-1472), en cas d’haver-se iniciat el mateix 1471, o bé podrien dur l’heràldica de Pere de Cardona (1472-1515). No coneixem el metall emprat, encara que podem suposar el llautó, atès que així ho havien previst uns quants anys abans, el 1469.

2. Diners menuts (d. 1508-1611)

L’atribució del diner amb l’heràldica del bisbe Cardona a aquesta primera emissió del segle xVi ha estat argumentada més amunt, desestimant, per menys probable, la seva atribució a l’emissió anterior a 1477.

D-1

Incusa de llautó. Diner menut. (1508-1515)

a/ [mitra] CIVITAS [quatre punts en forma de T] VRGELLENCIS

Porta de la ciutat, a sobre mata de card, entre les dues torres.

Referències: Crus(1) 2120; Crus(2) 3846

∅: 19 mm

Exemplars vistos: 4 (mateix encuny)

Observacions: Els exemplars observats presenten quatre punts units en forma de T com a separació entre CIVITAS i VRGELLENCIS, i no pas dos punts com apareix descrit a CRUS(2), per bé que en les monedes més desgastades sols se’n veu un amb claredat. La figura representada al centre de la moneda és una de les quatre portes que tenia la ciutat, i no pas un castell com també s’havia proposat.16 El mur frontal és coronat per una sèrie de merlets. Les dues torres no són merletades, sinó cobertes.

No ha aparegut cap moneda que pugui atribuir-se amb claredat l’emissió de 1518-1519. Coneixent els tipus emprats durant la primera meitat del segle xVi hem de suposar que es tracta d’un diner amb la porta de la ciutat cimada per l’heràldica del bisbe, que aleshores era Joan d’Espés (1515-1530). El seu escut d’armes duia un griu.

15. x. saNahuja, «La municipal de Vic (I)», op. cit.

16. Segons C. Batlle, «Noticias sobre la ciudad de la Seu d'Urgell...», p. 99, cadascuna de les quatre portes que tenia la muralla de la Seu d’Urgell estava coronada per dues torres.

D-2

Incusa de llautó. Diner menut. 1518-1519 TIPUS NO IDENTIFICAT

Emissió de 31.734 peces.

De l’època del bisbe Urries coneixem dues emissions fabricades el 1536-1537 i el 1543. Els documents ens fan saber que en la primera s’utilitzà el llautó, mentre que els menuts del 1543 van ser batuts en aram. Coneixem dues varietats de llegenda dels menuts que duen l’escut heràldic de Francisco de Urries, per bé que d’una només n’he retrobat un exemplar. En el cas que aquest exemplar sigui una peça autèntica i no pas una de les abundants falsificacions d’època, caldrà atribuir-lo a la primera emissió de 1536-1537, deixant els altres per a l’emissió més abundant de 1543. No crec que en una mateixa emissió es fabriquessin encunys amb llegendes diverses. De tota manera, caldrà comprovar que totes les monedes que ara atribueixo a l’emissió del 1543 siguin de coure i no pas de llautó. Jo només ho he pogut verificar en un exemplar. El 1567 és documentada la menció d’un «diner roig» de la Seu.17

D-3 (dubtosa)

Incusa de llautó. Diner menut. 1536-1537

Emissió aproximada de 17.400 peces. a/ [mitra] CIVITAS VRGELLENCIS

Porta de la ciutat, a sobre escut arrodonit amb les armes del bisbe Urries (quarterat amb dues barres als espais primer i tercer i espais nets al segon i quart).

Referències: Crus(1) 2122; Crus(2) 3848 (atribuïts al bisbe Miquel Despuig, segons un dibuix incorrecte de Botet)

∅: 19 mm

Exemplars vistos: 1 (+ el dibuix de Botet).

Observacions: La classificació d’aquesta peça és dubtosa, perquè presenta un tall irregular i podria tractar-se d’una falsificació d’època. La llegenda acabada amb VRGELLENCIS és la mateixa emprada en els diners del bisbe Cardona, però no en les emissions posteriors. El fet d’haver vist un sol exemplar dificulta poder-la atribuir sense reserves.

D-4

Incusa de coure. Diner menut. 1543

Emissió de 35.068 peces.

17. F. carreras caNDi, op. cit., 1906, p. 136.

LA MONEDA

a/

[mitra]

CIVITAS VRGELLINA

Porta de la ciutat, a sobre escut amb tres puntes en el cap, amb les armes del bisbe Urries.

Referències: Crus(1) 2121; Crus(2) 3847

∅: 19 mm

Exemplars vistos: 8 (de dos encunys diferents).

Observacions: En cap de les peces s’aprecia el tipus de separador entre CIVITAS i VRGELLINA. Pel que fa a la verificació del metall, en un cas s’observa clarament que es tracta de coure i no pas de llautó. En d’altres casos la pàtina adquirida amb el pas del temps fa impossible apreciar el metall original. Noteu la diferència de forma de l’escut respecte al que apareix representat a la peça D-3.

Els menuts de l’emissió de 1555-1563 els contemporanis els anomenaven «nous». Per força s’ha de tractar de la peça que Crusafont catalogà l’any 1990 (Crus(1) 2123), una curiosa moneda que també porta la imatge de la porta de la ciutat. D’una banda presenta una contramarca petita al bell mig de la moneda, circumstància favorable per considerar-la d’aquest període. Però, en canvi, la llegenda [mitra] CIVITAS VRGELLINA és escrita de manera irregular, amb la lletra N girada. L’escut heràldic sembla contenir una creu de traç gruixut, com en el dibuix de Botet esmentat més amunt. Un segon exemplar probablement pertany a aquest mateix tipus. És una peça procedent d’excavació arqueològica a Andorra i examinada per Pere Canturri.18 En el seu moment Crusafont li va donar número de catàleg (Crus(1) 2124), però més endavant la va suprimir i ja no la va incloure al seu Catàleg general. Canturri la va descriure amb un gran escut a la part central, malgrat fer notar que el seu estat de conservació no permetia precisar-ne massa bé el disseny exacte. La porta de ciutat de la Crus(1) 2123 no presenta una base sobre línia recta, sinó lleugerament apuntada, i això podria haver confós Canturri a l’hora de distingir entre una porta de base apuntada i un escut de característiques similars.

D-5

Incusa de llautó. Diner menut «nou».

Retirada: 1565

Emissió de 216.771 peces.

a/ [punt] CIVITAS VRGELLINA (amb la N girada)

Porta de la ciutat, a sobre escut amb creu ?

Exemplars vistos: 1 (+ el dibuixat per Canturri)

Observacions: Tipus no identificat sense contramarca. Vegeu el tipus D-7.

18. p. caNturri, Monedes trobades a Andorra usades entre els segles XII i XIX, Andorra, 1981; i també p. caNturri, r. Viñas i p. matamales, La moneda a Andorra, Andorra, Banc Agrícol i Comercial d’Andorra, 1991.

Pel que fa als diners menuts de les emissions anteriors a l’any 1555 contramarcats amb una «S» entre 1565 i 1576, jo només he pogut verificar un únic exemplar, i encara amb les reserves pròpies de no haver pogut examinar la peça en mà. Es tracta del mateix exemplar fotografiat per Crusafont a La moneda catalana local (Crus(1) 2121) i dibuixat per Canturri (1981), que du una S en contramarca (girada, o picada al revers de la peça) a sota de la porta de la ciutat.

D-6

Incusa de llautó. Diner menut vell.

Contramarcat amb una S girada entre 1565 i 1576.

Retirada: 1613

Referències: Crus(1) 2121

Exemplars vistos: 1

Observacions: La peça examinada és una de les classificades dins l’emissió de 1543, de l’època del bisbe Urries.

Els diners menuts «nous» de l’emissió de 1555-1563 van ser retirats l’any 1565. Entre 1584 i 1611 van tornar gradualment a la circulació, però aleshores contramarcats amb una marca petita.

D-7

Incusa de llautó. Diner menut «nou».

Contramarcat amb una marca petita entre 1584 i 1611.

Retirada: 1613

Referències: Crus(1) 2123

Exemplars vistos: 1 (+ el dibuixat per Canturri)

Observacions: Es tracta del tipus D-5 amb contramarca.

3. Ardits del griu (1523-1655)

Pel que fa a la identificació dels ardits del griu cal tenir en compte les dificultats esmentades anteriorment. D’una banda, ara sabem que n’existeixen de tres emissions diferents i que, com és habitual en les emissions reeixides, es deuen haver conservat moltes falsificacions d’època que poden dificultar la correcta classificació dels tipus oficials. D’altra banda, tampoc sabem si es van arribar a executar totes les ordres de fabricar els ardits de bell nou, o es va prioritzar la recirculació de partides d’ardits anteriors.

Però la principal dificultat que m’apareix a l’hora de classificar aquesta sèrie és la composició del conjunt de peces conservades avui en dia. En la major part dels casos es tracta de peces molt ben conservades. És a dir, peces que no

s’han recuperat de la terra, sinó que han romàs en algun calaix o armari els darrers segles, dins d’alguna bossa. La primera pregunta que cal fer-nos és: el contingut d’aquesta bossa estava format per peces autèntiques o per falsificacions d’època? Era una bossa de falsari o era una bossa on es van oblidar peces autèntiques un cop van deixar de circular? Em temo que moltes de les peces poden ser falses, donades les llegendes estrafolàries que duen les més ben conservades.19

És cert que la nova documentació també ens ajuda a situar les emissions. Per exemple, ara sabem que l’any 1565 es van contramarcar els ardits amb una essa gran, i que el 1618 la contramarca aplicada fou una de petita. La contramarca de la «S» gran fou aplicada al revers de les peces, o bé a l’anvers utilitzant una essa incorrecta, girada.

Per si de cas, i recalcant que aquest article és una primera aproximació a la moneda de la Seu, em limitaré a presentar els tipus d’ardits coneguts, sense atrevir-me encara a classificar-los definitivament a l’emissió que els correspon. En un futur treball intentaré millorar aquesta classificació.

Emissions documentades i tipus coneguts:

A-1

Incusa de llautó. Ardit.

1523-1536

Retirada: ?

Emissió aproximada de 64.000 peces.

a/ [mitra] CIVITAS [cinc punts en forma de flor] VRGELLINA (la G gòtica)

Griu passant a la dreta, a sota la lletra S.

∅: 23 mm

Referències: Sense contramarca: Crus(1) 2127; Crus(2) 3849 però VRGELINA

Exemplars vistos sense contramarca: 1

Observacions: La factura de la «G» sembla situar aquesta peça al principi de la sèrie o, en tot cas, en ple segle xVi.

19. F. carreras caNDi, op. cit, 1906, p. 136-140, ja advertia que els ardits sense mitra podrien ser falsificacions d’època, atès el seu mal art.

LA

A-1bis

Incusa de coure. Ardit. 1540

Emissió de 19.695 peces.

Mateixos tipus que l’anterior. Probablement tota l’emissió fou destruïda abans de sortir a la circulació.

A-2

Incusa de llautó. Ardit. 1565-1576

Retirada: ?

Emissió d’un mínim de 30.000 peces. Es tracta del tipus A-1 contramarcat amb una S girada.

Referències: Amb contramarca: Crus(1) 2129, Crs(2) 3849a

Exemplars vistos amb contramarca S: 1

A-3a

Incusa de llautó. Ardit. 1584-1611

Retirada: 1613

Emissió aproximada de 138.000 peces. a/ [mitra] CIVITAS [punt] VRGELINA

∅: 23 mm

Referències: Crus(2) 3849 però foto errònia

Exemplars vistos sense contramarca: 1

A-3b

Semblant a l’anterior, però amb la varietat VRGELLINA a la llegenda.

∅: 23 mm

DESCONEGUDA

Exemplars vistos sense contramarca: 0

A-4a

Incusa de llautó. Ardit reconvertit en diner. 1618

Retirada: 1620

Emissió aproximada de 48.000 peces. Es tracta del tipus A-3a contramarcat amb una marca petita.

Referències: Crus(1) 2126 però VRGELLINA; Crus(2) 3849b

Exemplars vistos amb contramarca petita: 6

A-4b

Com l’anterior

Es tracta del tipus A-3b contramarcat amb una marca petita

∅: 23 mm

Referències: Crus(1) 2128

Exemplars vistos amb contramarca petita: 2

Exemplars vistos amb doble contramarca petita: 1

A-5

Incusa de llautó. Diner (del tipus de l’ardit). 1653-1654

Retirada: desconeguda

Emissió prevista de 72.000 peces.

a/ CIVITAS [punt] VRGELIINA [la N girada]

Griu passant a la dreta, a sota la lletra S estrafeta.

Contramarcat amb una marca petita.

∅: 23 mm

Referències: Crus(1) 2131, Crus(2) 3850a

Exemplars vistos sense contramarca: 0

Exemplars vistos amb contramarca petita: 11

DOCUMENTS

1465, 19 d’octubre. Seu d’Urgell

El Consell de la Seu d’Urgell es fa ressò que la moneda menuda barcelonina no és acceptada per la població.

En lo quall Consell fonch proposat que la moneda menuda negú no le voll penra, si trauran altre provesió o s·es trametrà altre misatger.

Arxiu Històric Comarcal de l’Alt Urgell. Fons Municipal de la Seu d’Urgell (AMSU), Llibre d’acords, 1434-1506, f. 290.

2

1469, 13 novembre 1469. Seu d’Urgell

El Consell General de la Seu d’Urgell acorda demanar al veguer que investigui la proliferació de moneda falsa, elegeix visuradors per reconèixer les monedes i decideix substituir l’emissió municipal de ploms per una altra de monedes de llautó.

E més fonch proposat per los dits senyors cònsols com hagués exida molta moneda falsa de que la habien bestreta i que en han recobrada ab crida, que han feta fer una bona suma e que encara vuy en dia en sobre ho no res menys, han request lo veguer que n’enquers per que vegen quinya provisió se deu fer.

Fonch conclòs que bé e diligentment sie inquerit e si·s trobe que sien castigats per iustítia e que tota quanta moneda se trobarà de ci avant falsa sie trencada. E per regonèxer e per trencar-la foren elets los senyors cònsols Pere Savina, Bernat Trullar, Sebastià Prat e lo mostasaf. E que la moneda de plom se cobre tota e que·n sie feta de leutó de 12 en 16 ll.

AMSU, Llibre d’acords, 1434-1506, f. 320-321.

3

1470, 4 de gener. Seu d’Urgell

El Consell General de la Seu d’Urgell es fa ressò de la manca de diner per retirar de la circulació l’emissió de moneda municipal.

E més fonch proposat aquí per los honorables cònsols com la ciutat fretura de diners per mudar la moneda de plom e encara per raó de blats per provisió dels habitants.

Fonch conclòs aquí que de diners que traguen d’aquels que deuen a la ciutat per mudar la moneda…

AMSU, Llibre d’acords, 1434-1506, f. 322v-323

1470, 19 de febrer de 1470. Seu d’Urgell

El Consell General de la Seu d’Urgell acorda retirar de la circulació trenta lliures de ploms de la ciutat.

Item fonch proposat aquí per los dits honorables cònsols com la moneda de plom qui va per la ciutat done gran dan a la ciutat e a les mercaderies, que no hich venen per causa de la moneda, los quals en volen fondre 30 sous.

Fonch conclòs que fonen tanta com puguen bastar a fondre e que traguen tants diners com puguen e que sichisque al més prest que poran e que vagen a fondre de present tanta com en tenent, que són trenta lliures e al fondre sie present ab los honorables cònsols en Pere Savina.

AMSU, Llibre d’acords, 1434-1506, f. 326v. 5

1470, 23 de març. Seu d’Urgell

El Consell de la Seu d’Urgell acorda iniciar una investigació sobre el fet d’haver-se trobat més moneda en circulació de l’acordada fabricar pels cònsols anteriors.

En lo qual Consell fonch feta proposició per los honorables cònsols com s’a trobada més moneda de plom que los cònsols passats no avien batuda e volen los donem consell d’on hi supliran a les gents que l’an tornada e volan la cobrar, ho aquella ho altra, que no perden.

Fonch conclòs que sie cercat jutge e que enqueresca d’aquest fet e d’altros si necessari si serà, e que de aquells que deuen a la ciutat que paguen e que suplesquen an aquells a qi serà degut ho pus o hage més necessari, e que en la elecció del jutge sie comonicat ab lo honorable capítol.

AMSU, Llibre d’acords, 1434-1506, f. 326v.

1470, 31 de maig. Seu d’Urgell

El Consell General de la Seu d’Urgell acorda pagar als més necessitats el que es devia pel recanvi de la moneda de plom.

En lo fet de la moneda de plom que·s deu als habitants, ço és als més pobres, fonc conclòs que sie manat un albarà al clavari en Savina e que·l pach poch a poch als qui més necessitats ho auran.

AMSU, Llibre d’acords, 1434-1506, f. 330v 7

1470, 20 setembre. Seu d’Urgell

El Consell General de la Seu d’Urgell es fa ressò d’una crida publicada amb relació al for oficial de les monedes en circulació.

Dijous a 20 de setembre any desús dit fonch publicada una crida per la ciutat ab veu de trompa hordonada per lo Consell secret pus propassat, la qual crida és de la tenor següent:

Ara hojats què us mane lo molt honorable mossèn vicari general a tothom generalment strany o privat, clergues com lechs, de quin stament ho condició que sien, que tot pagament que faran dins la ciutat ho termes de aquella moneda d’or que aquella agen a dar de bon pes segons la valor de que serà ho lo pes que deu haver, e açò en pena de 25 s. qui lo contrafarà.

Encara mane més lo dit honorable vicari que los anrichs vells no·ls gosen metre en pagament negun sinó a 29 s. e de son pes e los anrichs nous no·ls gosen metre sinó a 28 s. ab aquell pes mateix dels vells sots la dita pena.

E més mane lo dit vicari que los florins d’or d’aragó agen a pendre ho pagar a 16 s. e sis d. però de bon pes sots la dita pena.

E més mane lo dit vicari que los ducats venetians e ginovins agen a pendre a 22 s. e lo ducat turch a 13 s. e sis d. e que los aguilots a 26 s. e açò sots la dita pena si donchs concòrdia de les parts no ere en pagar ho en rebre e per lo semblant del pes que deuen ésser.

Encara mane més lo dit vicari que los reals de Barcelona, valencians e de Perpinyà que sien de pes agen a pendre a 20 d. ho a 19 d. sino·n pesen pus però si

devallen de menys pes de 18 d. avall que aquells hagen a pendre tots a 18 d. encara que no·ls pesen sota pena de deu s.

AMSU, Llibre d’acords, 1434-1506, f. 332v 8

1471, 25 d’abril. Seu d’Urgell

Els cònsols de la Seu d’Urgell acorden aforar els enrics d’or en circulació i acorden assajar l’emissió de moneda municipal a causa de la manca de petit numerari.

En lo qual Consell fonch proposat per los honorables cònsols que com se face gran abús en la present ciutat dels enrichs, si’ls cridaran e metran al for que·s valen en altres lochs.

Fonch conclòs que los cònsols sàpien com se valen e que·s prenguen segons són assenyalats. E los qui no seran assenyalats que·s senyalen. E fonch remès al senyer n’Andreu Consel.

E més, com en la present no·s tròpien dinés menuts per cambiar, si·n batran o no, ne quina moneda batran.

Fonch conclòs que·s face moneda si bona se pot fer e que no s’i perde.

AMSU, Llibre d’acords, 1434-1506, f. 340v Carreras, Candi; Crusafont (1), p. 282-283.

1477, 15 febrer. Seu d’Urgell

El Consell de la Seu d’Urgell fixa el valor circulatori d’algunes monedes d’argent i de billó.

E més fonch proposat per dits cònsols lo fet de les monedes, ço és de les dobles, a com hiran.

Fonch conclòs que les dobles de rey vagen a vuyt diners e les doblas de Savoya e altros duchs vagen a set diners, e les dobles d’argent vagen a dos sous, e les cabeces ho reals castellans per lo semblant a dos sous, e claverines a dotze diners, e gansos per lo semblant axí com se feye.

AMSU, Llibre d’acords, 1434-1506, f. 372-372v

1477, 5 i 14 de març. Seu d’Urgell

Deliberacions del Consell Municipal sobre la jurisdicció per jutjar i castigar joan Naves, detingut i acusat d’haver falsificat la moneda de la Seu d’Urgell.

(del 5 de març):

En lo qual Consell fonch proposat per los honorables cònsols com lo vicari general, ço és mossèn Simon, a dada la constitució a·n Pere Sabater, jutge de crimps, e a mossèn Veguer per causa de la detenció d’en Joan de Naves, qui està en la presó per causa de les monedes qui·s diu a meses, qui són diformes de aquelles que la ciutat a batudes, lo qual Naves diu lo dit vicari que és tonsurat e simple clergue conjugat, e que la conexença se sguarde a ell e no al jutge de crimps e per que no li vol retre, los a dada dita constitució.

(del 14 de març):

En lo qual Consell fonch proposat per los honorables cònsols com lo senyor Bastart los a dit com ell a rebuda una letra del senyor comte que vol que ell li tramete en Joan de Naves que és etat enculpat de la moneda diforma de aquella de la ciutat, ço és dels ardits.

Fonch conclòs que los honorables cònsols parlen ab lo Sr. Bastart graciosament e que comport un poch, e puys fer-li-an resposta e que la resposta li sie dada en scrits com ell no pugue ací veure en los actes judiciaris com a procurador ni com a persona conjuncta perquès és contra usança, ni menys permetrien traure en Joan de Naves per portar-lo al senyor Comte si delinquit ha, sinó ací que se’n vege la justícia e ací a ésser punit, ara sie ecclesiàstich o no, si delinquit ha. E molt més que aquesta ciutat és de l’asglésia e no del senyor Comte.

AMSU, Llibre d’acords, 1434-1506, f. 372v i 373.

Carreras Candi; Crusafont (1), p. 283. 11

1487, 11 de gener. Seu d’Urgell

El Consell de la Seu d’Urgell fixa i equipara el valor circulatori d’algunes monedes de billó al for al qual es prenen a Barcelona.

E més fonch proposat per los dits honorables cònsols que com a tot l’honorable

Consell e ciutat sia notori que les dobles franceses en tota la terra baixa e Barcelona no·s prenen sinó a sis diners e a set diners e saben que lo honorable capítol e bolla no les prenen sinó a modo de Barcelona e axí mateix los grans pagaments que la ciutat ha fer a micer Gregori Molgosa, e al senyor bisbe, a Llorenç de Maranys e altres crehadors a dit for, appar a dits honorables cònsols sia total ruyna de la ciutat.

Fonch conclòs per lo dit honorable Consell que les dobles de Savoya apelades de la cadena se donen e prenguen a sis diners e les dobles de vuyt diners que son de rey a set diners, e que sien cridades a 6 d. e a 7 d. e qui a més les pendrà pacs la pena que hi serà imposada en la crida.

AMSU, Llibre d’acords, 1434-1506, f. 421v.

12

1488, 15 setembre. Seu d’Urgell

El Consell de la Seu d’Urgell acorda reduir a quatre diners el valor circulatori de les blanques «de Savoia».

Fonch conclòs que ab auctoritat e Consell de dit mossèn vist qui ere aquí present que dites dobles de Savoya axí noves com velles per ara de present que sien preses dites dobles de Savoya a quatre diners per dobla.

AMSU, Llibre d’acords, 1434-1506, f. 429v.

13

1518, 11 octubre. Seu d’Urgell

El Consell de la Seu d’Urgell acorda iniciar la fabricació de menuts per fer front a la manca de moneda menuda durant la fira de la ciutat.

En lo qual Consell fonch prepossat per los honorables cònsols que com en la present ciutat no·s tropa moneda per descambiar que si aconselen fàcian alguna cantitat de menuts, que·s faran.

E fonch conclòs que attès no·s troben manuts per descambiar y per ésser axí prop de la fira com som, que serà gran scandoll en lo temps de lla fira e dany per als mercaders que no·s trobàs manuts, que se·n face quantitat de cinquanta fins a

sexanta lliures e aquela cantitat feta, mesa en poder del clavari, e que no pugue servyr a·n aquels amoluments de la ciutat...

AMSU, Llibre d’acords, 1506-1579, f. 73v-74.

14

1518, 16 de novembre. Seu d’Urgell

Entre el 12 d’octubre i el 16 de novembre de 1518 es fabriquen 104 ll. 10 s. 6 d. de menuts a la Seu d’Urgell.

AMSU, Llibre d’acords, 1506-1579, f. 74-74v i 79.

15

1519, 17 d’octubre. Seu d’Urgell

Entre el 12 i el 17 d’octubre de 1519 es fabriquen 27 ll. 14 s. de menuts a la Seu d’Urgell, per tal de fer front a les despeses de les obres dels murs de la ciutat.

AMSU, Llibre d’acords, 1506-1579, f. 91.

16

1523, 3 de novembre. Seu d’Urgell

Entre el 8 d’agost i el 3 de novembre de 1523 es fabriquen 109 ll. 5 s. 2 d. d’ardits «del griu» a la Seu d’Urgell.

A 8 de agost any 1523 los honorables cònsols ab alguns promens comensaren de fer la moneda, ço és los ardits ab lo senyal del griu, la qual liuraren al clavari, qui és en Joan Grulla, mercader de dita ciutat de Urgell, de dita ciutat en presència del notari seguons se seguexen los partits, la qual moneda feyen dins la casa de la ciutat.

AMSU, Llibre d’acords, 1506-1579.

17

1525, 16 de maig. Seu d’Urgell

El Consell General de la Seu d’Urgell acorda fabricar moneda per tal de quitar els censals carregats sobre la ciutat.

En lo qual Consell fonch proposat com en Quer o el seu gendre volie quitar les 50 ll. per los 50 s. li fa la ciutat e és presumptió que no·ls vulle vendre en altra part. E més fonch proposat com la ciutat a frenyturança de diners que delliberaven fer diners o ardits i que diguen lo seu parer.

Fonch conclòs quant al primer cap de quitar lo sensal d’en Quer que fesen diners no sols per quitar los 50 ll. d’en Quer més encara los de la comunitat que són 125 ll., e que·s fasen aquels diners sols per a quitar dits sensals.

AMSU, Llibre d’acords, 1506-1579.

18

1525, 23 de juliol. Seu d’Urgell

Entre el 29 de maig i el 23 de juliol de 1525 es fabriquen 170 ll. 6 d. d’ardits a la Seu d’Urgell.

AMSU, Llibre d’acords, 1506-1579, f. 153v-154.

19

1533, 15 de gener. Seu d’Urgell

El Consell General de la Seu d’Urgell acorda fabricar ardits per tal de pagar les despeses d’expedició del privilegi reial d’imposicions.

En lo qual Consell fonch proposat per los dits honorables cònsols com ells havien haguda letra del cònsol en cap de Barcelona enfora, com havie obtengut lo privilegi de l’emperador de les imposicions de la present ciutat de Urgell, y que entre unes despeses y altres costave 50 o 60 ducats ho per ventura més y que ultra dita quantitat la ciutat havie de paguar altres càrrechs y despeses que dita ciutat havie fetes y que en les clavaries no sobrave hun diner ans tots los clavaris eren

cobradas de la ciutat, per ço que lo Consell determenàs de hont haurien dines ho si farien alguns ardits pus tenien lo cuny vell per a paguar dits càrrechs.

Fonch conclòs per lo susdit consell que·s fassen 50 o sexanta ducats de ardits ho los qui parrà als dits honorables cònsols y a alguns promens ço és an Berenguer Santmartí, an Bernat Trullar, an Joan Damià Guilla, an Joan Verdeny y an Jaume Boquet.

AMSU, Llibre d’acords, 1506-1579.

20

1533, 8 de desembre. Seu d’Urgell

Entre el 23 de març i el 8 de desembre de 1533 es fabriquen 205 ll. 5 s. 8 d. d’ardits a la Seu d’Urgell.

AMSU, Llibre d’acords, 1506-1579, f. 235-235v

21

1536, 24 d’octubre. Seu d’Urgell

El Consell de la Seu d’Urgell acorda fabricar cent o dues-centes lliures de moneda per fer front a les despeses ocasionades arran de la investigació de l’assassinat del cònsol en cap, Berenguer Santmartí, el passat dia 4 d’octubre de 1526, a mans de gent armada de Castellbò.

En lo qual consell fonch proposat per los dits honorables cònsols que serà bé fassen sindicat a Barcelona per fer instància contra aquells qui han mort lo cònsol en Santmartí y en Miquel Sorribes. […]

E més fonch conclòs per tot lo sus dit Consell que per les necessitats que la ciutat té fassen cent ho dos-centes liures de moneda ab les armes y senyal los parrà a dits cònsols y la moneda parrà a dits cònsols.

AMSU, Llibre d’acords, 1506-1579, Consells del 4 i del 24 d’octubre de 1536.

22

1536, 30 de novembre. Seu d’Urgell

El Consell de la Seu d’Urgell acorda fabricar moneda per fer front a diversos deutes.

En lo qual Consell fonch conclòs que·s fasse moneda per paguar lo deute d’en Gulla y altres deutes.

AMSU, Llibre d’acords, 1506-1579.

23

1537, 20 de març. Seu d’Urgell

Entre el 24 de novembre de 1536 i el 20 de març de 1537 es fabriquen 384 ll. 4 s. 5 d. de moneda a la Seu d’Urgell, en la proporció següent: 165 ll. 8 d. d’ardits, 43 ll. 4 s. 1 d. de menuts, i 175 ll. 19 s. 8 d. d’ardits i de menuts barrejats.

Divenres que comptàvem 24 del mes de nohembre de l’any 1536 los susdits honorables cònsols, ço és n’Anthoni Condor y n’Alexandre Ros, ensemps ab alguns promens de la ciutat, feren los ardits següents, los quals per a que lo clavari n’Anthoni Mir no·ls pogué rebre foren desliurats al dit cònsol n’Antoni Condor, lo qual en darà rahó a la ciutat.

AMSU, Llibre d’acords, 1506-1579, f. 275v-276.

24 1540, 31 de desembre. Seu d’Urgell

Entre l’1 d’octubre i el 31 de desembre de 1540 es fabriquen 164 ll. 2 s. 6 d. d’ardits d’aram de la Seu d’Urgell.

Assí apar la moneda nova de aram feta per los magnífichs senyors micer Jaume Orthedó, Joan Verdeny, e Joan Pere Cerola, cònsols del any present 1540 reebuda per mossen Joan Damià Guilla, clavari de la present ciutat, en lo any sobredit.

AMSU, Llibre d’acords, 1506-1579, f. 333.

25

1541, 30 de desembre. Seu d’Urgell

El Consell de la Seu d’Urgell es fa ressò que els oficials del bisbe han alliberat un pres inculpat de falsificar la moneda de la ciutat.

En lo qual Consell fonch preposat per los dits honorables senyors de cònsols que attès los oficials del Rev. denyor bisbe d’Urgell han eleigit e tret de la presó la persona de Toca Tambori, lo quall sta inculpat de haver feta e fabricada alguna falsa moneda de la present ciutat, e attès que dit Tocatambori stava pres a instància de la present ciutat e dits oficials de dit senyor bisbe lo han solt y eleigit sens nenguna consulta de la present ciutat…

AMSU, Llibre d’acords, 1506-1579.

26

1543, 8 de gener. Seu d’Urgell

El consell de la Seu d’Urgell acorda convertir els ardits d’aram recentment fabricats en diners menuts i augmentar la fabricació d’aquest valor.

Més avant fonch conclòs nemine discrepante que dels ardits que se eren fets de la planxa de aram nous no se’n reheix tant galans com se crexe e n’aparen bé que de dits ardits sien fets e batuts diners menuts de tota la quantitat qu·eren dits ardits, e de la mateix planxa altra que és restada sien fets més diners menuts per tot lo que dita planxa bastarà.

AMSU, Llibre d’acords, 1506-1579.

27

1543, 22 de desembre. Seu d’Urgell

Entre el 15 de gener i el 22 de desembre de 1543 es fabriquen 146 ll. 2 s. 4 d. de menuts d’aram de la Seu d’Urgell.

Assí apar la moneda nova de diners en lo precedent Consell dit se nomenats se

fessen dels ardits que eren fets e dels que·s fan de la blanxa mateixa de dits ardits, e són los següents:

AMSU, Llibre d’acords, 1506-1579, f. 363. 28

1555, 21 de juny. Seu d’Urgell

El Consell de la Seu d’Urgell acorda iniciar una nova fabricació de moneda municipal.

En lo qual Consell fonch conclòs que per algunes necessitats que dita ciutat té en haver de tornar algunes quantitats de diners que han manlevades com encara per comprar blat per a provisió de dita ciutat fonch conclòs que sien fets ardits o diners, lo que alls senyors de cònsols apparrà y a d’alguns presonatges que seran en assò elegits, la quantitat que sia suficient per a reparar dites necessitats, dexant-ho ha càrrech de dits senyors de cònsols d’en Jon Piquer, en Bertomeu Calla, mossen Jaume Santmartí, Joan Banyeres e Jaume Boquet, los quals elegexen per dit efecte.

AMSU, Llibre d’acords, 1506-1579.

1555, 25 d’octubre. Seu d’Urgell

Entre el 22 i el 25 d’octubre de 1555 es fabriquen 70 ll. 11 s. de menuts de la Seu d’Urgell i es lliuren al clavari Antoni Conpdor.

Así apar com ha vint de noembre de l’any 1555 se feren menuts, so és diners, dells quals en presèntia de mi Jaume Boquet notari per los magnífics senyors de cònsols, foren desliurats alls daval escrits, per lo que dita ciutat tenie manlevats a diversos particulars de dita ciutat y assò per la remissió que lo senyor marquès capità y lochtinent general té feta a dita ciutat per causa del fet de mossèn Torrelles.

AMSU, Llibre d’acords, 1506-1579, f. 439 i s.

30

1556, 11 de gener. Seu d’Urgell

El Consell de la Seu d’Urgell acorda donar raó al senyor bisbe de la legitimitat de les fabricacions municipals de moneda.

… y també que donan rahó a dit senyor bisbe dells menuts que la ciutat a fets darrerament, com los ha pogut fer, segons n’està en antiquíssima e immemorial possessió y consuetut e ne té letres de manutenènsia real atorgades per lo marquès de Aguilar, lochtinent de capità general, e per aquest efecte lo dit Consell elegí i nomenà lo magnífich micer Bernadí Coramines, doctor en drets e lo honorable mossèn Joan Pall, ciutadans de la dita ciutat.

AMSU, Llibre d’acords, 1506-1579.

31

1556, juliol. Seu d’Urgell

Diligències dels cònsols de la Seu exposades al Capítol, davant un altre cas de falsificació de les monedes de la ciutat.

Pervengut és a notícia dels magnífichs senyors cònsols de la ciutat de Urgell que algunas personas instigats per lo spirit maligne no han duptat ni dubten de fabricar y posar moneda falsa, havent contrafet lo cuny de la dita ciutat de Urgell, lo que no sols és molt gran crim y maldat més encara és y poria ser en gran dany de la dita ciutat. Y segons sé té alguns indicis un francès nominat Bertran, que vuy és carnicer ho tauler del loch de Arfa, ne hauria posat y encara ne tindria més per a posar, lo qual vuy està pres en la dita torra de Arfa per dita causa, y que també alguns habitants de la parròchia de Montfarrer y de altres lochs del Rvd. Capítol de Urgell tindrien de dita moneda falsa y porian donar informatió de hont la han haguda y per ventura porian saber qui són los qui la fabrican. Per so et alias los dits cònsols de la present ciutat, desitjant provehir en lo abús de la dita moneda falsa y castigar semblant delicte, humilment supplican ha V.M. los plàcia d’especial gràtia donar a son poder lo dit Bertran carnicer, pres en dit loch de Arfa, per a que de ell pugan saber la veritat y castigar-lo si tendrà culpa. Y axí mateix los plàcia provehir y manar ho donar licèntia als dits cònsols que en tots los lochs del dit Rvnd. Capítol puguen rebre y examinar los testimonis seran menester y de la dita moneda falsa hauran tenguda y los que trobaran culpables puguen pendre o fer pendre

en dits lochs integrant los presos als batlles del dit Rvnd. Capítol, y també si los parrà que en tot assestescan los batles de cada loch y que per aquest efecte los plàcia proveyr y manar a totes y sengles persones, tant balles com altres, hagen de prestar favor y ajuda a fer la assistèntia necessària y ultra que tot lo damont dit se remediarà y castigarà aquest abús y delicte. Los dits cònsols ho reputaran a gran mercè lo noble ofici de V. M. en tot lo necessari humilment implorant.

ACSU, Llibre d’acords, 1506-1579.

Carreras Candi; Crusafont (1), p. 283-284. 32

1557, 9 de juliol. Seu d’Urgell

Entre el 29 d’abril i el 9 de juliol de 1557 es fabriquen 203 ll. 9 s. 11 d. de menuts dins la casa de la ciutat de la Seu d’Urgell.

AMSU, Llibre d’acords, 1506-1579, f. 482-484.

33

1563, 22 d’octubre. Seu d’Urgell

Entre el 7 de setembre i el 22 d’octubre de 1563 es fabriquen 629 ll. 3 s. 4 d. de menuts dins la casa de la ciutat de la Seu d’Urgell.

Achí aparren els diners nous fets per los cònsols y Consell de la ciutat de Urgell en lo any 1563 conforme a la consuetut prescrita que dita ciutat té de fer moneda quan bé li estigi per les necessitats de aquella, la qual és molt urgent per al present. Los quals diners foren lliurats a l’honorable mossèn Joan Salla, clavari dit e present any per les jornades y partits seguents:

AMSU, Llibre d’acords, 1506-1579, f. 536 i s.

1565, 23 febrer. Seu d’Urgell

El Consell de la Seu d’Urgell es fa ressò de l’excés de menuts de la ciutat en circulació.

En lo qual Consell fonch per los senyors cònsols proposat que com ells aquest any present per provisió de la ciutat hagen comprat molt blat y aquell hagen pres a fiar y de aquí a la festa de pasqua de resurectió primer vinent hagen de pagar tres o quatre-centes liures ab bona moneda y que ells de quiscun dia no prenen sinó menuts de dita ciutat que com tots sabeu fora dita ciutat no·n volen penre hu per senyal, que V. M. miren quin orde si porà donar ni de hont se trauran dits diners per pagar dit blat.

AMSU, Llibre d’acords, 1506-1579.

1565, 27 de febrer. Seu d’Urgell

El Consell de la Seu d’Urgell acorda treure de la circulació els menuts nous de la ciutat, per tal de reduir el nombre de monedes en circulació.

Quant en lo segon cap fonch exposat que per quant com tots sabeu que fora dells portalls ningú vol penre ninguns diners de la ciutat a respecte de dits menuts, per so V. M. vegen que per remediar dit inconvenient si seran de parer se replegan tots los diners nous o al manco los que poran y que miran y diguen com ni de quina manera millor se porà fer que sie útill y profit de dita ciutat y de tots los habitans de aquella.

Fonch conclòs per la maior part que dit Consell done plen poder als senyors de cònsols que per remediar dit negoci de dita moneda replegan si fer se porà tots los diners se són batuts nous y que aquells posen en alguna part molt ben segura y que stiguen ben tancats ab tres ho quatre claus y que en assò hi applican dos ho tres promens, los que alls dits senyors de consols apparrà, y que dits diners no traguen de allí fins altrament serà provehit ensdevenidor.

AMSU, Llibre d’acords, 1506-1579.

1565, 15 de maig. Seu d’Urgell

Entre el 2 i el 15 de maig de 1565 el Consell de la Seu d’Urgell recull i contramarca 408 ll. 5 s. d’ardits i de menuts vells de la ciutat.

Memòria y compte dels diners y ardits que se són picats y assenyalats del senyal de la S segons que és stat ordenat per lo Consell, és entès de la moneda vella.

AMSU, Llibre d’acords, 1506-1579, f. 550. 37

1565, 17 de maig. Seu d’Urgell

El Consell de prohoms de la Seu d’Urgell acorda retirar de la circulació un nombre considerable de monedes de la ciutat, deixant tan sols una partida de monedes velles contramarcades en mans dels més necessitats.

Fonch proposat y conclòs per dit Consell que los magnífichs Cònsols y Consell de dita ciutat fassen una passa per la ciutat, de porta en porta, aplicant-y lo senyor vicari general per los ecclesiastichs, y lo senyor veguer per los laichs, y que replegan tota la moneda tant la nova com la vella y que los qui tinran necessitat que·ls sie donada de la moneda vella marcada per remediar ses necessitats y que los qui poran sperar y no tinran necessitat de dits diners per algun temps que fassen la mercè a dita ciutat vista la necessitat y és tant gran de present d’esperarlos per alguns dies fins a tant que dita ciutat hage trobat algun remey y per remediar-ho.

AMSU, Llibre d’acords, 1506-1579, f. 551.

1565, 31 de maig. Seu d’Urgell

El Consell secret de la Seu d’Urgell acorda paralitzar les obres de construcció del pont durant dos anys en no tenir diners per culpa de la costosa recuperació de

la moneda de la ciutat, i decideix demanar al senyor bisbe que l’absolgui del jurament fet al mestre d’obres.

Fonch conclòs per la maior part de dit Consell que sobre lo fet del pont, que atteses les impensades i urgents necessitats han sobrevingut a la ciutat, axí per les compres dells blats com per tots los diners nous que la ciutat ha hagut de fer bons, y al far-los per la desmesiada quantitat se n’havie feta, se tracte ab lo mestre del pont sie content de sobreseure per un parell de anys la hobra del pont y que li sien pagats los interessos y desatents a patits fins assí y comptat tot lo que té rebit y la fahena feta se fasse ab ell tot lo que sie just y s’i aplique si mester serà ell Rev. senyor bisbe y que la ciutat per més comodar lo dit mestre se asumesque les rendes del pla y de la bastida que dit mestre té arrendades per lo matex preu que les ha tretes y si fetes estes diligènties y compliments dit mestre no·s volrà acomodar ni fer lo que la ciutat demane, en tall cas se done supplicatió al senyor bisbe per la absolució del jurament…

AMSU, Llibre d’acords, 1506-1579. 39

1567, 7 d’octubre. Seu d’Urgell

El Consell de la Seu acorda treure una quantitat de diners a la circulació, un cop contramarcats «amb la marca de la ciutat».

Quant en lo tercer cap que per dits senyors consols fonch proposat que proposant-ho dits consols sub secreto consilii que, attès que la ciutat sta posada ab algunas necessitats, si al consell que assi sta congregat apparie que per ha subvenir en aquelles se tragués algun centenar de liures de diners vells de la caxa ha hont estan tancats ab tres claus dins la casa de la ciutat ha ont esta retreta. Fonch conclos per dit Consell que de dita caxa se trague tots los diners vells si trobaran fins a un centenar de liures y que los consols, ab los qui tenen les claus y ab alguns promens los qui a ells apparrà, sien presents en traure dits dinés y aquells en presència dells tots se marcan ab la marca de la ciutat.

AMSU, Llibre d’acords, 1506-1579, f. 583

1573, 13 d’agost. La Seu d’Urgell

Procés a la Seu d’Urgell contra joan Riu de Venasc, acusat de falsificar menuts de la Seu i d’Oliana. En el procés hom parla d’haver vist menuts de Puigcerdà falsificats.

Registrat per: Carreras Candi, p. 408.

1576, 24 d’abril. Seu d’Urgell

El Consell de la Seu d’Urgell acorda fer que torni a circular una partida de 50 ducats de moneda de la ciutat per fer front a les obres de fortificació del portal de Soldevila vers el Segre.

Quant en lo segon cap de fer moralla ho baluart del portall de Soldevila devers Segre fonch conclòs per dit Consell que·s torne fer visura, hans no·s possen en hobra, y per fer aquella, feta sie dita visura, se traguen dells dinés de l’arxiu sinquanta ducats per fer dita hobra.

AMSU, Llibre d’acords, 1506-1579.

42

1581, 18 de febrer. Seu d’Urgell

El Consell de prohoms de la Seu d’Urgell acorda prohibir la circulació d’ardits i menuts d’Organyà i, tot i la manca de moneda menuda en circulació, desestima la possibilitat de fabricar nova moneda de la ciutat.

Lo quart y últim cap és que en la ciutat no s’i trobe menuts per a cambiar reals, sinó que y va molta moneda de Organyà, menuts y ardits, y si al Mag. Consell apparrà que·s fassen y baten menuts y ardits que·s determine lo fahedor.

En lo quart y últim cap fou conclòs que no·s fabrin menuts nous per lo perill que y és de falsificar-los sinó que se habaten los menuts y ardits de Organyà ab

veu de crida posant penes als habitants que no·n guosen pendre y si u fan que cayguen en les penes que sien realment executades.

AMSU, Llibre d’acords, 1579-1616.

43

1584,

29 de maig. Seu

d’Urgell

El Consell de la Seu d’Urgell acorda fabricar 200 ducats de menuts de la ciutat amb encunys nous.

En lo qual Consell foren proposats los caps següents: lo primer és si·s faran diners nous attès que no se’n trobe en la ciutat per a cambiar los reals, ans bé se’n troben més de forasters que no dels de la ciutat, y també per a suportar los tants gastos que la ciutat fa en la defensa dels tants plets que lo Sr. bisbe y lo R. Capítol de Urgell tant injustament apporten contra de la pobra ciutat, y que·s determene lo fahedor.

En lo primer cap fou conclòs que attès que no·s troben diners de la ciutat per a cambiar los reals, que·s fassen dos-cents ducats de menuts per acabar de cobrir los corredors de les muralles y per a comprar blats per als pobres y per a reparatió de les muralles y asò ab tota prestesa y que·s fàsien cunys nous.

AMSU, Llibre d’acords, 1579-1616, f- 114-114v.

44

1584, 3 de setembre. Seu d’Urgell

Aquest dia es fabriquen 14 ll. de menuts de la Seu d’Urgell.

Assí aparran los dinés que són picats y fets per orde de la ciutat ensemps ab los ardits, los quals se picaven lo present any 1584, los quals foren liurats ha mossèn Joan Francesc Boquet, clavari lo any present de la ciutat:

Primo, diluns a 3 de setembre de 1584 foren fetes catorze liures les quals rebe dit mossèn Joan Francesc Boquet clavari, dich: 14 ll.

AMSU, Llibre d’acords, 1579-1616, f. 121.

45

1585, 22 de gener a 13 de març. Seu d’Urgell

Procés i interrogatoris manats pels cònsols de la Seu d’Urgell amb motiu d’una nova falsificació de les seves monedes i de les d’Organyà.

carreras caNDi; p. caNturri, Monedes trobades a Andorra usades entre els segles xii i xix, Andorra, 1981, p. 47-59.

46

1585, maig a desembre. Seu d’Urgell

Entre maig i desembre es fabriquen 197 ll. 19 s. 6 d. de menuts de la Seu d’Urgell.

AMSU, Llibre d’acords, 1579-1616, f. 131v

47

1587, 17 d’abril. Seu d’Urgell

Aquest dia els cònsols de la Seu d’Urgell lliuren al clavari de la ciutat 35 lliures d’ardits i de menuts nous acabats de fabricar, per ordre del Consell, per raó de les reparacions de les sèquies i les peixeres de Segre i de Prats.

AMSU, Llibre d’acords, 1579-1616, f. 166.

48

1593, 8 de setembre. Seu d’Urgell

El consell general de la Seu d’Urgell desestima la possibilitat de treure més moneda pròpia a la circulació.

En lo tercer cap fonch proposat que se ha desrocat un pany de muralla prop lo portal de Soldevila, y axí per la obra y reparatió de dita muralla es menester di-

ners. I per que per la ciutat vuy està pobra de diners si aparexerà que·s fessen diners o que donen remey y forma de hont se an de traure diners per dita obra. En lo tercer cap fonch conclòs que la muralla se adobe i·s repare de la millor manera que fer se porà y que traguen diners i·speren pagar als que deuen per que per ara no convé fer diners.

AMSU, Llibre d’acords, 1579-1616, f. 365.

49

1595, 20 de març. Seu d’Urgell

El consell general de la Seu d’Urgell acorda picar 60 o 70 lliures de moneda pròpia per fer front a les despeses de reparació de la palanca de Boixadera.

Lo segon cap és quant necessari és adobar lo cap de la palanca de Boxadera y ab quin perill està com tots veuhen per so que determene lo Consell si se adobarà ho no.

En lo segon cap fonch conclòs per la major part ques fasie y se li adobe lo cap de la palanca de Boxadera pus és obra tant necessaria y ques prenguen los cantons y pedres de la torra de la plasseta de Soldevila que és de la ciutat y los cantons servesquen per dita obra y per a pagar los mestres y faheners y la ciutat no tindrà dinés al present que·s piquen unes sexanta ho setanta liures per a obs de dita obra y passar avant aquella.

AMSU, Llibre d’acords, 1579-1616, f. 401v-402.

50

1595, 10 d’abril. Seu d’Urgell

El Consell de la Seu d’Urgell acorda no treure a la circulació una partida de 40 lliures de menuts nous desats a l’arxiu de la ciutat.

Lo tercer cap es si·s posaran 40 ll. de menuts nous que ara se són fets y vuy estan en lo arxiu de la ciutat si·s donaran al clavari de la ciutat ho no.

En lo tercer cap fonch conclòs que les 40 ll. dels menuts nous estiguen en lo arxiu y si acàs seran ha menester per obs de la ciutat los senyors cònsols se·n puguen valer.

AMSU, Llibre d’acords, 1579-1616.

51

1602, 18 de setembre. Seu d’Urgell

El Consell General de la Seu d’Urgell desestima treure moneda pròpia a la circulació i acorda prendre diners a censal, atès que es confia de poder lluir-lo amb els beneficis del clavari.

Fonch conclòs per la major part del Consell que atès que lo senyor cònsol Janer fa relatió que ha mirats los comptes del clavariat y pagats los càrrechs ordinaris del present any y trahent-en dos-centes lliures per quitar lo censal [per l’obra del pont] encara restan al clavari quatre-centes lliures, que per al present no piquen ardits ni diners que són y seran per ventura per la mateixa obra, sinó que·s prenga a censal pus se porà quitar ab lo que restarà al clavari lo present any.

AMSU, Llibre d’acords, 1579-1616, 558v-559. 52

1602, 23 de setembre. Seu d’Urgell

El Consell General de la Seu d’Urgell acorda treure a la circulació fins a 400 lliures de moneda de la ciutat, per tal de dur a terme l’obra de la pila per edificar el pont.

En lo qual Consell fonch proposat per dits senyors cònsols que per a passar avant la obra de la pila per edificar lo pont no se ha trobat fins vuy dinés a censal ni altrament, y considerada la urgent necessitat vege lo magnífich Consell lo millor remey se puga trobar.

Fonch conclòs per la maior part del Consell que·s piquen fins a quatre-centes lliures, ardits y diners, si ja no trobaran entretant diners a censal o presta graciosa, y si·s troban que tant manco piquen diners. Los elegits per assistir al picat són M. Joan Prats, M. Marquès, M. Bestús, M. Domènech.

AMSU, Llibre d’acords, 1579-1616, f. 559v

53

1603, 7 de gener. Seu d’Urgell

El Consell General de la Seu d’Urgell es fa ressò de l’existència d’ardits i de menuts falsos de la ciutat i acorda tallar-los i deixar aquesta facultat en mans de qualsevol ciutadà.

Fonch proposat que de nou se veu comensa de córrer ardits y dinés falsos, y seria bo se poguéssan tallar antes que arribassen a maior error y dany, y per so se veje lo millor remei se poria trobar.

En lo tercer capítol fonch conclòs, axí bé per tot lo Consell, que estarà molt bé y és ben convenient se tallen los ardits y dinés falsos y que·s fassa ab consell y que tinga llibertat qualsevol ciutadà.

AMSU, Llibre d’acords, 1579-1616, f. 566.

54

1603, 2 d’abril. Seu d’Urgell

Els cònsols expliquen al Consell General de la Seu d’Urgell que el veguer de la ciutat ha capturat dos francesos als quals «foren-los trobats molts ardits falsos de moneda de la ciutat en ses butxaques e axí foren aportats a les presons episcopals de dita ciutat, a hont vuy estan detenguts»

AMSU, Llibre d’acords, 1579-1616, f. 578.

55

1603, 13 d’abril. Seu d’Urgell

El Consell de la Seu d’Urgell acorda crear el càrrec de canviador de menuts i d’ardits per als forasters, i publicar crides a Andorra prometent deu ducats de recompensa als qui denunciïn els darrers falsificadors de la moneda urgellenca.

En lo primer cap fonch conclòs per tot lo Consell acerca dels presos, que·s fassan las diligèncias possibles per a descobrir si són ells los autors de fer ardits falsos y si·ls par als senyors cònsols fassan publicar en Andorra unes crides pro-

metent deu ducats de premi als qui ho denuntiaran. Y per a remediar que no·s prengan ardits ni menuts falsos, que·s fassan unas cridas com millor aparrà convenir y que quisvulla puga tallar los falsos que arribaran en llur mà. Y en lo cap del cambiador fonch conclòs que sí, que nomenen los senyors cònsols un cambiador ab lo salari a conexensa de dits senyors cònsols.

AMSU, Llibre d’acords, 1579-1616, f. 578v-579.

56

1604, 7 de gener. Seu d’Urgell

El Consell General de la Seu acorda acabar de treure a la circulació la totalitat dels menuts que havien rebut els cònsols anteriors.

Item fonch proposat que restan a picar alguns menuts dels que rebesen los senyors cònsols passats ab orde del Mag. Consell, y si apara·l Mag. Consell se acabaran de picar y donar a qui resta cobrador.

En los menuts que restan a picar es conclòs per tot lo Consell se acaben de picar y·s lliuren a qui resta cobrador.

AMSU, Llibre d’acords, 1579-1616, f. 591v.

57

1607, 25 de gener i 8 de febrer. Seu d’Urgell

El Consell General de la Seu es fa ressò de l’existència de moneda falsa a la ciutat i acorda nomenar un canviador per als forasters.

AMSU, Llibre d’acords, 1579-1616, f. 639v-640, 641v-642.

58

1611, 15 de març. Seu d’Urgell

El Consell de la Seu d’Urgell acorda treure ardits i diners menuts a la circulació per tal de fer front als problemes causats per l’abatiment de la moneda de plata a tot el país.

Y tanbé fou proposat que atès y considerat que la moneda de plata està de tal manera vituperada que se ha prohibit, que no·s prenguen peses de vuyt, quatre ni dos, testons ni altres que molta gent, y en particular pobres, patexen per no trobar qui·ls prengue la moneda, maiorment que los reals sensillos que corren són la major part boscaters y axí la gent, ab los dinés en les mans, no poden trobar queviures, per so que veje lo Mag. Consell si serà bé en esta ocasió que la ciutat pique dinés o ardits, perquè la pobra gent sie acomodada.

En lo segon cap fou resolt que se piquen dinés y ardits...

AMSU, Llibre d’acords, 1579-1616, f. 722v 59

1611, 8 d’abril. Seu d’Urgell

El Consell General de la Seu d’Urgell acorda picar fins a 400 lliures d’ardits i de menuts per fer front a l’abatiment general de la moneda de plata.

AMSU, Llibre d’acords, 1579-1616, f. 722v, 723v-726v i 731-732. 60

1611, 20 de maig. Seu d’Urgell

Entre el 9 d’abril i el 20 maig de 1611 es fabriquen, a la Seu d’Urgell, 595 ll. 12 s. d’ardits i de menuts.

AMSU, Llibre d’acords, 1579-1616, f. 724-726v.

61

1611, 29 de juliol a 9 de setembre. Seu d’Urgell

El Consell General de la Seu d’Urgell acorda acabar de picar la resta de llautó que és desat a l’arxiu, per tal de fer moneda. Entre el 22 agost i el 9 de setembre es piquen 403 ll. 3 s. 2 d., entre ardits i diners.

AMSU, Llibre d’acords, 1579-1616, f. 730-732.

62

1613, 10 de gener. Seu d’Urgell

El Consell General de la Seu d’Urgell delibera sobre la possibilitat de prendre dues mil dues-centes lliures a censal per tal de retirar la moneda pròpia de la circulació mitjançant la intervenció d’un canviador.

En lo qual Consell foren proposats quatre caps. Lo primer és que la ciutat pateix molt gran dany per causa de la abundància dels menuts corren en la ciutat, axí dels que se an fet en dita ciutat com de altres parts y que a més de un any se serca cambiar-los per dita moneda, y se a trobat ni ab molts altres diligènties se an fetes, y que ara aurian trobat persona que seria cambiador, ab que la ciutat li dexe dos mil y dos-centes lliures de plata, e si serà bé la ciutat les prenga a censal y les donen al dit cambiador ab la capitulació o instructió que dit cambiador a donat que és la capitulació o instructió que és estada llegida a dit savi Consell.

AMSU, Llibre d’acords, 1579-1616, f. 759-760.

63

1613, 14 de gener. Seu d’Urgell

El Consell de la Seu d’Urgell acorda no crear canviador i publicar crides que tothom porti la moneda municipal a la casa de la ciutat per tal de reconèixer la seva autenticitat.

AMSU, Llibre d’acords, 1579-1616, f. 760.

1613, 29 de gener. Seu d’Urgell

El Consell de la Seu d’Urgell es fa ressò del fet que s’han reunit més de 1.150 lliures «dels ardits nous que·s picaren en lo dit any 1611» i acorda anar-los retirant poc a poc de la circulació.

AMSU, Llibre d’acords, 1579-1616, f. 761.

1618, 30 de gener. Seu d’Urgell

El Consell de prohoms de la Seu d’Urgell acorda treure a la circulació una partida de 200 lliures d’ardits, contramarcats amb la «marca del diner» per tal de reduir a la meitat el seu valor circulatori. hom acorda també executar els deutors particulars per tal d’aconseguir diners per reparar la peixera i tornar a disposar del rec d’aigua.

E fonch resolt per la major part del Concell, considerades les rahons propposades e moltes altres que ni ha, que per aquesta ocasió tant solament se trague dels dits ardits recollits doscentes lliures, y aquelles se repiquen ab encuny y marca del diner al mitg del ardit o al costat de aquell, de la manera estigue millor perquè no·s contrafassen, y que·s posen per la manobra de la pexera y entretant se executen les persones que deuen a la ciutat rigurosament, perque ab brevedat se pugue tenir la aygua que tant se desije.

AMSU, Llibre d’acords, 1617-1657, f. 15.

66

1618, 5 i 18 de febrer. Seu d’Urgell

El Consell de prohoms de la Seu d’Urgell desestima, en dues ocasions, treure més moneda pròpia a la circulació.

AMSU, Llibre d’acords, 1617-1657, f. 15v i 17v.

67

1618, 25 de juny. Seu d’Urgell

El Consell General de la Seu d’Urgell confirma l’emissió de 200 lliures d’ardits, repicats «ab la marca de menut» per tal de reduir a la meitat el seu valor circulatori, atesa la necessitat d’adobar la peixera i les palanques i de satisfer altres despeses que té la ciutat.

Quant al primer cap fonch conclòs per la major part del concell que attesa la gran necessitat de adobar dita pexera y palanques y acodir a altros gastos y la ciutat no té dinés dels emoluments de present ques traguen dos-centes lliures dels ardits que tenen recullits y aquells se repican ab la marca del menut o ab altra marca que millor apareixerà per dits senyors cònsols y persones elegides per ells.

AMSU, Llibre d’acords, 1617-1657, f. 26.

1620, 20 de febrer. Seu d’Urgell

El Consell de prohoms de la Seu d’Urgell acorda retirar de la circulació tots els ardits, repicats amb la «marca petita», a causa de les abundants falsificacions «de tants y tant diferens encunys y ab diferent marca de la que de nou se ere posada».

Al qual Consell axí convocat i congregat, fou per dits Srs. de cònsols proposat que atès y considerat que alguns fills de perdició, no tement Déu nostre señor y a la justícia temporal, oblidats de sa pròpia consciència, han fabricat y fer fabricar molts encunys falsos, y ab ells batre y fer ardits de la present ciutat, y segons se veu clarament de tants y tant diferens encunys y ab diferent marca de la que de nou se ere posada per la ciutat en los ardits que en casa la ciutat estaven retirats, y alguns de dits ardits están tant ben formats que apenes se poden ya conèxer quals y quins són bons y quals dolents, encara que ni haya alguns de molt ben coneguts, de manera que ja és arribada la ciutat en punt de que molts y casi ningú no vol pendre de dits ardits nous y repicats ab la marca petita, lo que és del tot llevar lo commers de la present ciutat y causa de que ni vindran provisions en dita ciutat, y com esta cosa tinga precisa necessitat de remey per ser lo dany tant public y comú, que per ço lo savi Consell sia servit de resoldre quin remey si ha de donar y com se ha de evitar lo dany públich que prové dels dits ardits nous y remarcats, si será bé se retiren los bons en casa de la present ciutat y los falsos trencats y tallats, atès

lo molt perill y ha de que no bajan perseverant los fabricadors de ardits falsos en llur mal.

E per la mayor part del Consell fou resolt que vista la precisa necessitat se té de retirar los dits ardits y per les causes y atendentis dalt dites, sien aquells retirats y los bons sian abonats als qui·ls tindran y los falsos sian tallats en casa de la present ciutat, y després de retirats que sian romputs o fusos per que en altra ocasió no iscan. Y per a fer tractar y resoldre lo modo de dita retirada de ardits y lo demés, comungi en axò y la quantitat dels dinés se han de pendre a censal elegexen y nomenen los Srs. de cònsols a les persones que a dits Srs. de consols será ben vist anomenar.

AMSU, Llibre d’acords, 1617-1657, f. 50v.

1620, 11 d’octubre.

Seu d’Urgell

El Consell de prohoms de la Seu d’Urgell accepta pactar amb dos falsificadors de la moneda de la ciutat que havien fugit, l’any 1618, després ser detinguts i traslladats a Barcelona.

E fonc també proposat que atès M. Llorens Costa, sabaté, y Berthomeu Guio, qui están acusats de haver presos en lo any de 1618 ardits d’esta casa de que estaven recullits, posat en ells després una marca falsa en alguns y en altres, segons se deie, los marcaven ab la pròpria marca de la ciutat, per que ells tenien entrada en dita casa, y M. Costa fora pres després en virtut de regalia o altra procesió real, portat a Barcelona, de hont lo soltaren per ser entrat en una iglésia y després ensà se és guardat, y vuy se guarde de la justícia, y lo dit Guió per lo semblant, per hont la ciutat no cobre son interés, lo qual patex per haver hagut de pendre a censal y recullir los ardits que de aquella marca anaven per la ciutat, y si morien los predits no cobrarie la ciutat ni ells estarien punits ni castigats, y com ells hayen ofert y fet tractar a la ciutat y se acontenen per poder estar en ses cases, de donar a la ciutat en certa forma dit Llorens Costa tres-centes lliures y dit Guió cent lliures barcelonines. Ab que la dita ciutat y son síndich renuncien y desistéscan a la instància que en la causa criminal contra ells han moguda y feta … Y en lo demés fonc resolt se accepten les predites quatre-centes lliures de dit Cosat y Guió, pagadores en la forma y modo que los Srs. cònsols ab les persones de la vuytena de est negoci resoldran se face, ab que estes 400 ll. hajan de servir per a quitar censals d’esta casa y no pugan servir en altres usos…

AMSU, Llibre d’acords, 1617-1657, f. 55v-56.

1653, 28 de juny. La Seu d’Urgell

El Consell de la Seu acorda fabricar fins a 600 lliures d’ardits, o més si cal, atès que la ciutat té privilegi de fer-ne, a causa de la manca de diners necessaris per acudir a la defensa de la vila de Ribes de Freser, assetjada pels francesos. El Consell es dol també que els sisens fabricats durant la Guerra dels Segadors ja s’havien recollit i dut a Barcelona, però que no s’espera recobrar-los a curt termini.

Primerament fonch proposat per dits senyors cònsols com los enemichs conminen de venir a esta ciutat, cosa que causaria molts grandíssims desastres y desditxes als habitants y ciutat tota y sa comarca (lo que Déu no permete), si no·s anat al degut remey per a expellir-los, lo que nos ha significat lo molt Ill. Capítol de Urgell ab dos cartas de diada de 27 del corrent tenen del Ill. Sr. Thomas de Banyuls, governador de Rosselló y Cerdanya, ab les quals los demane socorro, que sens ells no·s sent bastant per a treure’ls de la vila de Ribes...

Primerament fonch conclòs per tot lo savi Consell excepto del dr. Balasch y de Mo. Joan Pont, fuster, de que·s fasse un número de ardits per a satisfer y pagar los censals fa la ciutat y acudir als que han bestret per ella com és vist, y que·s fassen fins a sinc o sis centes lliures, y més si més després aparexerà al savi Concell.

AMSU, Llibre d’acords, 1617-1657, f. 521v-522. 71

1654, 19 d’abril. Seu d’Urgell

El Consell de prohoms de la Seu d’Urgell acorda continuar la fàbrica dels ardits per tal de pagar algunes quantitats que es deuen.

Segonament fonch proposat que la Ciutat, per pagar algunes quantitats de diners deu a diferents persones, y no tinga de hont tràurer diner, si aparexerà se fabriquen ardits per a pagar los mals y càrrechs de dita ciutat, com a hont estiga totalment impossibilitada.

Quant al segon cap fonch resolt de que·s continue la fàbrica dels ardits.

AMSU, Llibre d’acords, 1617-1657, f. 430v.

72

1654, 7 de novembre. Seu d’Urgell

El Consell de Prohoms de la Seu d’Urgell acorda actuar judicialment contra joan Palau, passamaner, i els seus còmplices, acusats de falsificar els ardits de la ciutat.

Sextament fonch proposat que ahir se capturà la persona de Joan Palau, passamaner habitant de la dita ciutat, y per aver donat sa muller a Ramon Pedrò, tender de dita ciutat, en paga d’alguna mercaderia avia comprat de sa botiga, uns ardits nous falsos de la ciutat, per a saber ell de hont los havia trets o qui·ls y havia donats, y com asò de falsificador y contrefer la moneda sia cosa tan grave y de tanta consideració y digna de que se’n fasse un exemplar càstich en cas se vinga a conclòs provar, si aparexent a tots Vmes. de que·sta ciutat fassa instància y part formada contra dit Palou, y constant de la veritat que sia castigat per a que a ell sia en pena y exemple per als demés.

Quant al sisè cap fonch conclòs de que attès que la maior part dels censals que fa esta ciutat a diferents persones, per rahó de falsificar la moneda de la ciutat, de que·s fassa instància y part formada contra dit Palou y demés còmplices en dit delicte.

AMSU, Llibre d’acords, 1617-1657, f. 437v.

1654, 30 de novembre. Seu d’Urgell

El Consell de Prohoms de la Seu d’Urgell es fa ressò del fet que no aconsegueixen provar la culpabilitat de joan Palau, acusat de falsificar la moneda de la ciutat.

AMSU, Llibre d’acords, 1617-1657, f. 439v.

El sisè d’Olot (1642), una moneda inèdita i sorprenent

M. CRUSAFONT I SABATER

Comentarem, en aquesta ocasió, una peça monetària realment desconcertant. A primera vista sembla un dels fins ara desconeguts sisens d’Olot corresponents a una emissió que va deixar unes certes traces documentals. Però hi ha un seguit de detalls que semblen desmentir-ho. Vegem, en primer lloc, la descripció de la peça:

Sisè d’aram o de billó molt baix.

a/ +VNI...OLO(TIS) Efígie de Felip III mirant a l’esquerra.

r/ P...(A)LO Armes catalanes coronades. Dos punts a l’esquerra.

Pes: 3,1 g ∅: 21 mm Inèdit

Les llegendes es poden completar així; a/+VNI(VERSITAS).OLO(TIS) r/P(RINCIPAT CAT)ALO. La part final de l’anvers és de mal llegir. Després d’OLO es veu bé un pal que sembla d’una T, amb la qual cosa es completaria OLOT. Després hi ha un altre pal i un signe arrodonit que fan suposar una terminació llatinitzada amb IS, donant OLOTIS. De tota manera no es pot descartar que sigui una data incompleta de la forma 16, com trobem també en algun dels sisens de Besalú. En aquest segon cas la lectura seria OLOT 16. Nosaltres pensem, però, que és molt més probable la lectura OLOTIS. La forma VNIVERSITAS la trobem, també, en les peces d’argent d’Olot.

Atenent a la lectura que sembla oferir la peça per la banda de l‘anvers hauríem de convenir que es tracta, efectivament, d’un sisè d’Olot. Recordem que, malgrat que no s’hagi trobat fins ara cap peça semblant, hi ha les següents dades documentals referents a la seva encunyació:

– 12 de març del 1642. Es paga a un ferrer pel treball de fer dos «mollos» o encunys. Com que en la mateixa data l’administrador de la fàbrica dels menuts feia el lliurament d’aquests menuts com a conseqüència de les crides prohibitòries de Brezé per a la fabricació de moneda en els tallers locals, no sembla que puguin correspondre a menuts.

– 13 de març del 1642. Es paga el preu de tres caixetes «per los sisens»

– 22 de març del 1642. Es paga per «l’adop del manxó per la fàbrica dels sisens»

– 13 gener 1643. S’anota la venda de les sobres del carbó de la fàbrica dels sisens, la qual cosa demostra que l’encunyació ja havia finalitzat.1

En comentar aquestes dades documentals ja vàrem manifestar la nostra estranyesa. D’una banda perquè havent estat Olot un taller d’una certa importància, amb abundant evidència dels menuts d’aram, no hagués arribat cap exemplar dels sisens. De l’altra perquè sembla ben contradictori que el mateix dia que la ciutat es feia ressò de les prohibicions de Brezé i demanaven a l’administrador de la seca que diposités els menuts fabricats, es llancessin a la fabricació d’una moneda encara més il·legal. Recordem que Brezé havia prohibit tots els amonedaments locals, excepte per a aquells tallers que tinguessin llicència anterior. Aquestes llicències anteriors podien correspondre a emissions locals de menuts o com a molt

1. Seguim les informacions contingudes a M. crusaFoNt i saBater, història de la moneda de la Guerra dels Segadors, Barcelona, IEC, Societat Catalana d’Estudis Numismàtics 2001. En aquesta obra expliquem també l’atribució a la Guerra dels Segadors dels menuts olotins, feta per Danés. Les referències Crus- remeten igualment a aquest llibre.

d’ardits, però mai de sisens. El fet és, però, que no consta pas que Olot hagués tingut abans llicència de batre ni tan sols menuts. Cal tenir present, en aquest sentit, que els diners amb bust de Felip que Botet i altres atribuïren al temps de Felip II (III) per la seva semblança amb els de Vic, ja va demostrar complidament Danés que havien de correspondre al temps de la Guerra dels Segadors. Davant d’aquestes incongruències vàrem apuntar la possibilitat que Olot, amb l’acord dels síndics de Besalú, no hagués emprat l’aram sobrer de l’emissió de menuts per batre els sisens d’aquesta darrera població i per als quals no tenim cap mena de documentació. Recordem que hi ha curiosos paral·lelismes entre les peces d’argent d’aquests dos tallers monetaris, com, per exemple, les orles de punts que volten els anells que hi ha als espais alterns de la creu del revers. És un detall que no es troba en cap altra de les seques catalanes de la Guerra i fa pensar en una certa connivència entre els dos tallers.

L’aparició del sisè que hem descrit sembla que desmenteix la nostra hipòtesi i demostra que els olotins sí que varen arribar a emetre sisens. Però per arribar a aquesta conclusió hi ha, també, força inconvenients:

1) L’any 1642, que és quan aparentment Olot bat sisens, la major part de les monedes que s’encunyaven a Catalunya eren a nom del Principat de Catalunya i amb el tipus del bust català o bé de Lluís XIII, sigui amb el seu bust, sigui mantenint l’escut, però ja no se’n batien a nom de Felip III. Cal tenir present que si bé la totalitat de la plata olotina porta el nom de Felip, la data d’aquestes peces és el 1641. Pel que fa als menuts, tots són sense data i porten majoritàriament el nom i l’efígie de Felip i es degueren batre el 1641, mentre que uns pocs exemplars porten el nom i el bust de Lluís i serien, amb tota probabilitat, els batuts als inicis del 1642. En el cas d’Olot, doncs, no es varen fer menuts a nom de Principat. Fixant-nos en això resulta llavors desconcertant la menció de PRINCIPAT en el sisè, tot sabent que forçosament els sisens han d’ésser posteriors als diners a nom de Lluís.

2) Sembla una mica incoherent que mentre a la plata s’emprà la forma OLOT, als sisens aparegui la forma OLOTIS, molt rara, a més, en la documentació olotina.2

3) El fet més sorprenent pel que fa a la peça que estem comentant és, però, que l’encuny de la cara que porta l’escut i el nom de PRINCIPAT no tan sols té totes les característiques dels sisens de Terrassa sinó que és idèntic en tots els seus detalls. Cal tenir present que els sisens de Terrassa tenen una tipologia molt específica, cosa que els distingeix a primer cop d’ull dels sisens dels altres llocs que varen batre amb escut català: es tracta d’un escut més petit, molt menys allargassat i és l’únic taller que porta punts o grups de dos punts als costats de la figura heràldica.

2. En documentació molt arcaica apareixen les formes OLOTO i OLOTIS, vegeu J. DaNés i torras, història d’Olot, vol. i, Olot 1977, cap. i, «Els orígens i el nom», p. 33-40.

M. CRUSAFONT I

Aquests dos punts apareixen un més baix que l’altre, igual que en els sisens terrassencs. Un altre detall: la L visible de Felip té un petit esperó com el que veiem al sisè terrassenc Crus-176 c. D’altra banda el cercle de punts comença a la part baixa de la corona, a la dreta, i acaba a la part alta, a l’esquerra, tant en els sisens de Terrassa com a la nostra peça. Ho podem veure en els sisens terrassencs Crus174 b i 175 c. Coincideixen, doncs, en els detalls més insignificants. Hem comentat la qüestió amb l’amic Rafel Comas, que ha fet una sistematització dels encunys terrassencs, i també a ell li sembla fora de dubte que es tracta d’un encuny terrassenc. Quin, en concret, no es pot determinar a causa de la mala conservació de la peça que estem comentant. Com explicar, però, la presència d’un encuny de Terrassa a Olot? O bé, alternativament, seria possible que els terrassencs haguessin batut sisens a nom d’Olot després de la prohibició de Brezé a fi de descarregar-se de responsabilitats ?. La segona possibilitat ens sembla en excés complicada i d’altra banda la troballa de la peça a Fortià, a l’Empordà, apunta també a una fabricació olotina, però llavors s’ha de veure si per cronologia hi ha la possibilitat que un rodet terrassenc hagués pogut viatjar a Olot, un cop acabada la fabricació terrassenca.

Com explicar, doncs, la peça que presentem i a quin taller s’ha d’atribuir?

Diguem, en primer lloc, que, al nostre parer, es pot descartar que estiguem davant d’una peça falsa d’època o de falsificació actual. Com a falsa d’època li falta model i, d’altra banda, te una factura prou correcta. Tampoc s’avé amb un fals d’època que el rodet del revers sigui de les peces autèntiques terrassenques. Com a falsa moderna, la troballa ho desmenteix.

Intentem, ara, respondre les qüestions que hem plantejat abans:

1) La dificultat de la tipologia singular amb el bust de Felip en una cronologia extemporània com ho era a l’any 1642 podria tenir una explicació que podríem anomenar «clàssica» en el context d’aquestes emissions. Els síndics d’Olot es plantegen fabricar aquestes monedes després de l’edicte de Brezé. Ho fan, doncs, a consciència que es tracta d’una actuació irregular. Una forma senzilla d’eludir futures responsabilitats és aparentar que la fabricació havia estat feta abans de l’esmentat decret, és a dir, l’any 1641, per exemple. Res millor que el bust de Felip per donar aquesta impressió. Es tractaria, doncs, d’una incongruència conscient i deliberada, amb una motivació ben establerta. Això mateix varen fer, d’altra banda, molts altres tallers catalans, mantenint tipologies superades, com el bust de Lluís XIII a Girona fins al 1646 o dates endarrerides com veiem en els sisens de Solsona o els menuts de Cervera, per posar només alguns exemples. De fet, les temences dels olotins no eren pas infundades: el dia 1 de juliol del 1642, el Mestre Racional els demanà el llibre dels comptes de les emissions monetàries fetes l’any 1642. Els síndics s’excusaren dient que no el trobaven i la qüestió es resolgué amb una sanció de 50 lliures. De segur que tothom sabia de sobres quin joc es jugava i la lleu multa imposada mostra que el que es cercava era una composició

amigable, a condició de tancar definitivament l’afer. Per tant, el bust de Felip no seria més que un enginy ideat per simular una cronologia de l’emissió anterior a les prohibicions dels inicis del 1642.

2) Més difícil és explicar el perquè de la forma OLOTIS en lloc de la d’OLOT que apareix en les peces de cinc rals. De tota manera, havent vist que hi ha documents que l’empren, tampoc és un fet de molta significació. De segur que l’emissió es degué fer amb presses i potser el gravador es trobà que un cop acabada la paraula OLOT li mancava un espai que omplí de la millor manera que se li va ocórrer.

3) Pel que fa a la singular presència d’un rodet terrassenc a Olot, el primer que hem de fer és analitzar amb deteniment la cronologia. A primera vista, sembla que les emissions de sisens de Terrassa i d’Olot coincidiren en el temps. Terrassa s’equipa amb un molinet al setembre del 1641, però no comença a fer sisens fins als primers dies del 1642, per acabar vers l’abril d’aquell mateix any, suposant que aturessin les emissions prop de la mateixa data que pensem que deuria acabar l’encunyació de l’argent. Olot també sembla començar als inicis del 1642, però hi ha un petit decalatge. De fet, no va vendre les restes del carbó de la fàbrica dels sisens fins al 13 de gener del 1643 i el pagament de la feina de fer dos encunys que es mana a un ferrer no es féu fins al març del 1642. Per tant, potser sí que Olot va començar a fer sisens quan ja Terrassa havia acabat el batiment. Un cert retard n la finalització de l’emissió, és a dir, després del març del 1642, no té massa importància. Sembla molt probable, però, que els olotins suspenguessin definitivament les emissions ran de la indagació del mestre racional i la multa del juliol del 1642. La fabricació olotina dels sisens s’hauria hagut de fer, per tant, des de finals de març (pagament dels encunys) o mitjans d’abril (possible arribada de l’encuny de Terrassa) fins a finals de juny (poc abans de la indagació o ran d’aquesta indagació), com a molt. Com que l’espai és molt estret, sembla més probable que Olot acabés per fer uns pocs sisens de prova, fet que explicaria la llarga absència d’aquestes peces en l’evidència numismàtica. Acceptant aquesta visió dels fets sembla més raonable descartar la nostra hipòtesi anterior, és a dir, que Olot hagués fet, a més, els sisens de Besalú.

Ignorem, però, com el rodet de Terrassa va acabar anant a parar a Olot. Hom podria suposar, per exemple, que el mateix expert que va fabricar els molinets de Terrassa hagués fet, també, els d’Olot i s’endugués un dels encunys terrassencs, però cal tenir present que Olot s’equipava amb un molí el setembre del 1641, és a dir, molt abans que cessés l’emissió terrassenca. En principi, sembla que el molí que havia estat emprat per batre els menuts olotins hauria d’haver estat capaç de fer també els sisens. En cas contrari, potser sí que els olotins es varen equipar a posteriori amb els molins ja en desús de Terrassa, cosa que explicaria millor la migració del rodet. D’on provenien els equipaments d’aquests tallers?. Olot sabem que encarregà els encunys dels cinc rals a Vic, però Terrassa sembla que més

CRUSAFONT

aviat prengué experts barcelonins, almenys pel que fa a la plata. En qualsevol cas, no tenim dades per poder resoldre aquesta qüestió.

En definitiva, tot i les incògnites que ens planteja la presència d’un encuny terrassenc, no sembla raonable deixar d’atribuir a Olot una peça que porta el nom d’aquesta població. També hi ajuda el lloc de la troballa. Es tracta, doncs, d’un cas de difícil explicació però, ara per ara, no hi ha arguments determinants per poder descartar que fos emès a la seca que explicita a la seva llegenda de l’anvers.

L’aparició d’aquesta curiosa peça olotina ens aporta arguments per reconsiderar el també singular sisè de Girona amb anvers amb bust de Felip i revers amb armes de Girona i data 1642. La incongruència d’aquella peça i la seva presència a la col·lecció Vidal-Quadras, on havíem detectat altres peces irregulars, possibles manipulacions creades amb afany de frau, ens havia inclinat a considerar-la en l’apartat de les incertes. Es tracta de la Crus-I.3 de l’obra abans esmentada. A la vista del tipus olotí, igualment híbrid, el sisè gironí pren mes versemblança d’autenticitat. Si tenim present que Girona adquirí el molinet per batre sisens el mes de juliol del 1641, però que no el posà en funcionament fins al mes de novembre del mateix any, és possible que hagués preparat inicialment encunys per a sisens amb l’efígie de Felip i que després no els hagués emprat i n’hagués fet de nous amb l’escut català i la menció del Principat de Catalunya. Tot i les prohibicions de Brezé, Girona seguí encunyant fins al 1645 i coneixem, encara, un sisè amb data 1646, efígie de Lluís XIII i llegenda a nom de Lluís XIV. És evident que els gironins anaven emetent, potser amb l’esperança d’assolir la legalització de les seves emissions. En algun moment de dificultats, se’ls hauria pogut ocórrer emprar algun dels vells encunys a nom de Felip o s’hauria pogut esmunyir per error. Això explicaria aquesta singular peça. Com hem assenyalat abans, no cal pas que ens sorprenguem d’aquestes actuacions en una situació de guerra i de polítiques monetàries canviants. Fins i tot a Barcelona els consellers varen acordar el 14 d’abril del 1644 batre «ardits de la forma antigua, y ab las mateixas armas que estan fets los ardits vells, sens mudar-hi cosa alguna en ells», potser perquè els ardits a nom de Lluís XIV que havien començat a emetre poc abans no havien tingut bona acollida, tal com ho denota un altre acord del 1648; «los ardits no són tan ben rebuts com los sisens».3 No cal dir que aquests ardits «de la forma antigua» no seran fàcils d’identificar, si no fossin aquells de l’any 1633 que, a diferència de tots els altres, porten tres punts sota el bust del rei Felip. En definitiva, hem de concloure que el sisè inèdit que hem presentat és d’Olot i correspon a la documentada emissió del 1642. Una emissió il·legal i, per això, volgudament incongruent. La resta de les incògnites, bàsicament la presència d’un rodet terrassenc a Olot, no es poden resoldre amb les dades actuals.

3. història op. cit. doc. 338, p. 332.

Els encunys mallorquins del Museo de la Casa de la Moneda

jAUME BOADA SALOM

Fa temps, l’amic Crusafont em parlà d’uns encunys de moneda mallorquina conservats en el Museo de la Casa de la Moneda (MCM) de Madrid, susceptibles d’estudi. En un començament, he d’admetre que, interiorment, vaig qüestionar l’interès que podrien tenir i les novetats que podrien aportar els encunys de peces que vaig suposar del tot conegudes, però vaig decidir que ja era l’hora d’adquirir una experiència més en la investigació numismàtica i visitar una institució important a la capital espanyola, a banda de fruir de la mica d’aventura que tot viatge representa. Arribat al lloc d’interès, també vaig aprendre la lliçó que l’examen dels encunys monetaris pot desvetllar l’existència de peces desconegudes o aconseguir la compleció o confirmació de llegendes parcialment conegudes, entre altres coses. Per tant, abans de començar volia destacar que una part del mèrit que pugui tenir la difusió de les novetats que explicarem a continuació és de Crusafont. Tampoc vull deixar d’agrair l’amabilitat de Juan Teodoro Vidal, director del MCM, i de Mercedes López de Arriba, la conservadora en cap del museu, per donar-me totes les facilitats per examinar i fotografiar els encunys. De tots són ben conegudes les conseqüències de l’abolició de les institucions pròpies del Regne de Mallorca, com les de la resta de territoris de la Corona Catalano-Aragonesa, amb el Decret de Nova Planta promulgat per Felip V de Borbó. Malgrat aquest fet, Mallorca fou el darrer regne de la confederació que va perdre la moneda i la seca pròpies. Es continuaren encunyant peces monetàries amb el nom de Mallorca gravat en elles fins ben entrat el regnat del primer Borbó, més enllà de 1724, que era la data més moderna que fins ara es coneixia en les encunyacions regulars fetes a la Seca de Mallorca i que en aquest article corregirem. De fet, no es decretà oficialment el final de les emissions fins la promulgació de la

Reial Ordre de 14 de maig de 1740.1 La seca, però, no fou abolida fins el 1787: el 25 de juliol, el darrer membre de la família de mestres de seca, Guillem Abrí Descatllar, lliurava els encunys a l’intendent.2 Aquí acabava definitivament la història del taller que havia estat creat l’any 1300 per Jaume II de Mallorca i començava la custòdia, en mans d’institucions espanyoles, dels encunys que la vella Seca mallorquina encara conservava.

Els exemplars que hem examinat comprenen els regnats de Carles II (16651700), Felip IV (1700-1705), Carles III, arxiduc d’Àustria (1705-1714), Felip V (1714-1724 i 1724-1746) i Lluís I (1724). Hem descrit i identificat els encunys basant-nos en el Catàleg General de la Moneda Catalana (CGMC).3 D’aquesta obra hem manllevat la referència de la moneda que es fabricava amb l’encuny en qüestió (que hem indicat avantposant-hi la partícula «Cru.»), i també la descripció, que hem adaptat, si esqueia, a les peces inèdites i variants. Tot seguit, hi indicam el diàmetre de l’encuny i, entre parèntesi, el que el CGMC atribueix a la moneda per tal de facilitar la comparació de mida entre ambdós elements; aquest tret és especialment rellevant a l’hora d’explicar el perquè de les freqüents incomplecions de llegendes, sobretot en les peces del primer Borbó, que podrien explicar-se per un intent, per part de l’entitat encunyadora, d’estalviar metall (principalment en les monedes d’or, però també en moltes de les de coure), o en una errada del gravador a l’hora de dissenyar els encunys o del mestre de la seca a l’hora d’encarregar-loshi. A continuació del diàmetre, hi indicam la longitud de l’encuny complet.

El número d’inventari es refereix a la codificació amb què es troba inventariada l’encuny en l’MCM, la qual pot trobar-se pintada amb pintura vermella directament sobre el metall de l’encuny o escrita en una etiqueta que hi ha adherida, o

1. campaNer i Fuertes, Àlvar, Numismàtica Balear, Palma, 1879, p. 225.

2. crusaFoNt, Miquel; ViDal, Andreu, «Monedes-medalles de proclamació de Mallorca. Dades inèdites 1747, 1759, 1759», Acta Numismàtica, 17-18, Barcelona, 1988, p. 270.

3. crusaFoNt i saBater, Miquel, Catàleg general de la moneda catalana. Països Catalans i Corona CatalanoAragonesa (s. v aC - s. xx dC), Barcelona, 2009.

d’ambdues formes simultàniament, constituint una doble codificació que podria modificar-se en un futur. La descripció acaba amb un comentari que especifica si l’encuny és mòbil o fix i, si s’escau, inclou una ressenya sobre la seva raresa, la condició d’inèdita de la peça que encunyà, una variant de llegenda o qualsevol altra circumstància particular.

Quant a les imatges, oferim una perspectiva de l’estri sencer (que per motius evidents es reprodueix a una escala inferior a la real), una imatge retallada i frontal només de l’encuny i, finalment, la mateixa imatge voltada horitzontalment 180º per donar una idea de l’aparença de la moneda resultant. Si l’encuny té un diàmetre inferior als 20 mm, hi hem inclòs una ampliació al doble per apreciar-ne millor els detalls, tant de l’encuny com de la moneda, i encara, en algun cas, hi hem afegit l’ampliació d’un detall interessant.

CATALOGACIÓ

Carles II (1665-1700)

01. Cru. 4907 – Peça de vuit escuts (unça). AV.

Encuny Estampa

r/ + MAIORICARV (puig cimat de llir) CATOLICVS. Armes de palma en cairó.

∅: 34 mm (32 mm). Longitud: 8,5 cm.

Núm. inventari: R.2443 / V.5.

Encuny mòbil. La deformació del punt de percussió denota un ús molt intensiu.

02. Inèdita – Peça de 4 escuts. AV.

r/ + MAIORICARVM · (puig cimat de llir) · CATOLICVS. Armes de Palma en cairó amb dues barres a cada quadrant.

∅: 27 mm (?). Longitud: 14 cm.

Núm. inventari: R.1746.

Encuny mòbil. Ús moderat-baix. Tot i que s’hi poden presentar dubtes sobre si atribuir-les també a Felip IV o a Carles III, pensam que pertany al regnat de Carles II pels motius següents:

Les monedes d’or de Felip IV no porten marca de seca.

Per l’estil de les aigües que hi ha sota la torre de l’escut de Palma: les de Carles II són les que presenten més onades, que són molt escasses o gairebé invisibles a les encunyacions dels altres dos regnats.

Els quadrants del cairó amb les barres catalanes presenten dues barres a cada un. Si exceptuam el diminut mig escut de Felip IV, aquesta circumstància només es dóna en algunes de les monedes d’or de Carles II, entre elles les encunyades amb l’encuny 03 de la present relació.

L’estil del puig cimat de llir i de la creu de la part superior és força detallat. Això també l’acosta a l’encuny 03.

Encuny

Estampa

03. Cru. 4909b – Peça de dos escuts. AV.

r/ + MAIORICAR (puig cimat de llir) CATOLICVS. Armes de Palma en cairó.

∅: 22 mm (18 mm). Longitud: 11,4 cm.

Núm. inventari: R.1745 / V.8.

Encuny mòbil. El desgast del relleu de l’encuny indica un ús alt.

04. Cru. 4910a, o similar – Escut. AV.

r/ + MAIORICARVM · CATOL. Armes de Palma en cairó.

∅: 18 mm (15 mm). Longitud: 12,1 cm.

Núm. inventari: V.3 – R. 1752.

Encuny fix. El relleu marcat indica un ús baix.

Encuny

Estampa

Encuny ×2

Estampa ×2

05. Cru. 4912, o similar – Peça de quatre reals. AR.

a/ + · CAROLVS · II · REX · ARAGONVM · . Bust coronat, a la dreta. Davant, 4 pals.

∅: 35 mm (31 mm). Longitud: 21,2 cm.

Núm. inventari: 14.3.

Encuny fix. Ús moderat-alt. Variant d’estil de bust i de corona, diferents del catalogat.

Encuny

Estampa

Encuny

Estampa

06. Cru. 4913 – Peça de quatre reals. AR.

a/ + CAROLVS · II · REX · ARAGONVM. Bust coronat, a l’esquerra. Davant, 4 punts.

∅: 35 mm (31 mm). Longitud: 12,9 cm.

Núm. inventari: R.2503 / 14.2.

Encuny fix. Ús moderat. Variant d’estil de bust i de corona, diferents al catalogat.

07. Cru. 4920 – Diner. AE.

r/ + MAIORICARVM · CA. Creu llatina que talla per baix.

∅: 15 mm (12 mm). Longitud: 9,2 cm.

Núm. inventari: R.1742 / 14.4.

Encuny mòbil. Ús molt intensiu que fins i tot ha produït la deformació de l’estri i una esquerda en l’encuny.

Encuny ×2

Estampa ×2

Felip IV de Mallorca (Felip V de Castella) (1700-1705)

Els encunys 08 a 11 són de difícil atribució, atès que són de reversos amb l’escut de Palma en cairó que no porten ni nom de rei ni data (dades que apareixen en l’anvers). Però ha estat l’absència de la marca de la seca en aquests reversos la que ens ha decidit atribuir-los a l’època de Felip IV de Mallorca. De fet, les monedes d’or amb el revers que mostra l’escut d’armes en cairó i la marca de seca pertanyen a altres regnats (Carles II i Carles III, arxiduc), mentre que les que no porten aquesta marca corresponen al regnat de Felip IV. Tot i amb això, per aquests encunys mantenim algunes reserves fins que no es localitzin monedes que en confirmin o desmenteixin aquesta atribució.

08. Inèdita –Peça de vuit escuts. AV.

r/ + MAIORICARVM + CATOLICVS. Armes de Palma en cairó.

∅: 37 mm (?). Longitud: 13 cm.

Núm. inventari: R.1749 / V.6.

Encuny mòbil. Ús moderat-baix. Peça inèdita en el regnat de Felip IV de Mallorca. Podria correspondre a la sèrie de la peça de quatre escuts catalogada com a Cru. 4978a.

Encuny Estampa

09. Cru. 4978a, o similar – Peça de dos escuts. AV.

r/ + MAIORICARVM · CATOLICVS. Armes de Palma en cairó. Absència de puig cimat de llir.

∅: 23 mm (24 mm). Longitud: 14,2 cm.

Núm. inventari: V.2.

Encuny fix. Ús baix.

10. Inèdita. Escut. AV.

Encuny

Estampa

Encuny ×2

Estampa ×2

r/ + MAIORICARVM · CATOL. Armes de Palma en cairó.

∅: 19 mm (?). Longitud: 14,8 cm.

Núm. inventari: R.1763 / V.4.

Encuny fix. Ús moderat-baix. Podria correspondre a la mateixa sèrie que la Cru. 4978a i de l’encuny 08.

11. Inèdita – Escut. AV.

r/ + MAIORICARVM · CAT ·. Armes de Palma en cairó.

∅: 21 mm (?). Longitud: 14,3 cm.

Núm. inventari: R. 1756. Encuny fix. Ús moderat-baix.

12. Cru. 4980 – Mig escut. AV.

Encuny Estampa

Encuny ×2

Estampa ×2

a/ Sense llegenda. Escut català coronat entre 17-03.

∅: 15 mm (12 mm). Longitud: 10,8 cm.

Núm. inventari: R.2446 / 11.16.

Encuny mòbil. La mida reduïda de la moneda permetia que la percussió no fos gaire potent, fet que ha preservat l’encuny d’un desgast intens, tot i que estimam que l’ús fou més aviat alt per la gratellositat que mostra una àrea de la superfície de l’encuny.

13. Cru. 4982 – Dobler. AE.

Encuny

Estampa

r/ + MAIORIC – ARVM CA. Creu llatina amb puig cimat de llir, II a baix.

∅: 22 mm (16 mm). Longitud: 17 cm.

Núm. inventari: R.2504 / 11.17.

Encuny mòbil. El doblegament de l’estri i la deformació del punt de percussió indica un ús molt alt. La peça catalogada per Crusafont es descriu amb «CAT» en lloc de «CA». Això indica que hi deu haver peces amb ambdues variants de llegenda. Per la seva banda, Campaner la descriu amb la variant que ens presenta aquest encuny.4 Observi’s la notable diferència de diàmetre entre encuny i moneda, cosa que explica que habitualment les llegendes surtin incompletes en les peces resultants.

4. campaNer, Àlvar, Numismàtica Balear, p. 227.

Carles III, arxiduc d’Àustria (1705-1714)

14. Semblant a Cru. 5008 – Peça de quatre escuts. AV.

Encuny Estampa

a/ + CAROLVS · III · R · ARA · 1707. Armes catalanes coronades i ornades. Números 7 gravats a l’inrevés.

∅: 25 mm (24 mm). Longitud: 11,6 cm.

Núm. inventari: R.1761.

Encuny fix. Ús moderat. La peça catalogada per Crusafont no mostra l’error en els números 7. Quant a Campaner, publicà el dibuix d’una peça amb el diàmetre d’una de 4 reals, amb l’error i amb una llegenda diferent (CAROL en lloc de CAROLVS),5 però la descrigué com de 2 reals i amb CAROLVS.6

5. campaNer, Àlvar, Numismàtica Balear, ref. 1, làm. ix

6. campaNer, Àlvar, Numismàtica Balear, p. 229.

15. Cru. 5008 – Peça de quatre escuts. AV.

a/ + CAROLVS · III · R · ARA · 1707. Armes catalanes coronades i ornades.

∅: 26 mm (24 mm). Longitud: 12,7 cm.

Núm. inventari: 13.1.

Encuny fix. Ús moderat. La forma estranya dels 7 aixecava alguna sospita sobre l’autenticitat de les peces que es fabricaven amb aquest encuny. Aquest encuny en confirma l’autenticitat.

16. Cru. 5008 – Peça de quatre escuts. AV.

Encuny

Estampa

Encuny

Estampa

r/ + MAIORICAR (puig cimat de llir) CATOLICVS. Armes de Palma en cairó.

∅: 26 mm (24 mm). Longitud: 13,6 cm.

Núm. inventari: R.1751 / V.1.

Encuny mòbil. Ús força alt. Pot haver-se usat amb un dels dos encunys fixos anteriors, o amb ambdós (ref. 14 i 15), dels quals n’és el revers.

a/ + CAROLVS III · R · ARA. Armes catalanes coronades i ornades. Sense data.

∅: 20 mm (18 mm). Longitud: 11,1 cm.

Núm. inventari: R. 1748.

Encuny mòbil. Ús moderat-baix.

a/ + CAROLVS III · R · ARA. Armes catalanes coronades i ornades. Sense data.

17. Cru. 5010a – Escut. AV.

Encuny Estampa

18. Cru. 5010a – Escut. AV.

Encuny Estampa

∅: 21 mm (18 mm). Longitud: 12 cm.

Núm. inventari: R. 1747 / 13.2.

Encuny mòbil. Ús molt alt, com ho acredita el desgast intens de l’encuny.

Felip V (1714-1724 i 1724-1746)

19. Inèdita – Peça de 8 escuts. AV.

Encuny

Estampa

a/ + PHILIPPVS * V * HISPANI * R * 1723. Bust a l’esquerra dins orla.

∅: 29 mm (?). Longitud: 12,4 cm.

Núm. inventari: R.1853.

Encuny fix. Ús molt baix. Valor inèdit en el numerari de Felip V. En confirma el valor facial l’encuny del revers (ref. 20), de la mateixa mida, descrit a continuació. Fins i tot Campaner dubtava que se n’haguessin encunyat.7

7.

campaNer, Àlvar, Numismàtica Balear, p. 229.

20. Inèdita. Peça de 8 escuts. AV.

r/ MAIORICARVM CATOLICVS. Armes reials coronades. Castell amb palma a l’esquerra i 8 a la dreta.

∅: 29 mm (?). Longitud: 11,4 cm.

Núm. inventari: R.60. Encuny mòbil. Ús molt baix. Valor inèdit en el numerari de Felip V, l’anvers del qual és la ref. 19.

21. Inèdita – Peça de 4 escuts. AV.

r/ MAIORICARVM CATO. Armes reials coronades. Castell amb palma a l’esquerra i 4 a la dreta.

Encuny

Estampa

Encuny Estampa

∅: 25 mm (?). Longitud: 9,2 cm.

Núm. inventari: R.1757 / 11.19.

Encuny mòbil. Ús moderat-alt, el punt de percussió presenta un cert aixafament.

Valor inèdit en el numerari de Felip V.

r/ MAIORICARVM · CATO. Armes reials coronades. Castell amb palma a l’esquerra.

∅: 20 mm (17 mm). Longitud: 8,5 cm.

Núm. inventari: R.1759 / 11.20.

Encuny mòbil. Ús baix.

22. Cru. 6000 – Peça de 2 escuts. AV.

Encuny

Estampa

23. Cru. 6003 – Escut. AV.

a/ PHILIPVS · V · HISP R · 1727. Bust a la dreta.

∅: 17 mm (13 mm). Longitud: 10,3 cm.

Núm. inventari: 11.14.

Encuny fix. Ús moderat. Tot i ser un tipus descrit i catalogat, cap de les peces conegudes mostra la llegenda completa, tallada sempre pel mateix sector, fet pel qual es desconeixia que portàs la data de 1727. La considerable diferència entre el

Encuny ×2

Estampa ×2

Detall del bust recalcat

diàmetre d’aquest encuny i el de la peça que es coneix fa sospitar que el gravador s’equivocàs en calcular el diàmetre de l’encuny, que aquest estigués dissenyat inicialment per a una peça de dos escuts o que es decidís, amb posterioritat a la fabricació de l’encuny, disminuir la quantitat d’or que calia emprar. Per altra banda, si ens fixam en el detall del bust, veiem que el relleu sembla recalcat accidentalment en passar el disseny del punxó a l’encuny.

r/ MAIORICARVM · CA · . Armes reials i castell amb palma a l’esquerra.

∅: 17 mm (13 mm). Longitud: 9,9 cm.

Núm. inventari: R.1750.

Encuny mòbil. Ús moderat. Revers de l’encuny 23.

24. Cru. 6003 – Escut. AV.

25.

a/ + PHILIPPVS · V · HISP · R · 1724. Bust a l’esquerra: darrere, un 6.

∅: 22 mm (22 mm). Longitud: 12 cm.

Núm. inventari: R.1753 / 11.9.

Encuny fix. Ús moderat-baix. Llegenda no descrita per Crusafont. Campaner la va descriure però amb HIS en lloc d’HISP.8

Cru. 6004c – Treseta. AE.

Encuny

Estampa

26. Cru. 6004c – Treseta. AE.

Encuny Estampa

8. campaNer, Àlvar, Numismàtica Balear, p. 228.

a/ + PHILIPPVS · V · HISP · R · 1724 · . Bust a l’esquerra. Darrere, un 6.

∅: 22 mm (22 mm). Longitud: 11,6 cm.

Núm. inventari: R.1753.

Encuny fix. Ús moderat. Identificat amb el mateix número d’inventari que l’anterior, se’n diferencia en la llegenda per un punt després de la data.

27. Cru. 6004c – Treseta. AE.

a/ + PHILIPPVS · V · HISP · R · 1724 ·. Bust a l’esquerra. Darrere, un 6.

∅: 23 mm (22 mm). Longitud: 10 cm.

Núm. inventari: R.2500.

Encuny fix. Punt després de la data, igual que l’encuny anterior.

Encuny

Estampa

28.

r/ + MAIORIC · CATOLIC. Creu llatina sobre armes reials coronades.

∅: 23 mm (22 mm). Longitud: 14,8 cm.

Núm. inventari: R.1790.

Encuny mòbil. Ús molt alt, fins produir aixafament del punt de percussió.

r/ MAIORICA – CATOLIC. Creu llatina sobre armes reials coronades.

∅: 22 mm (22 mm). Longitud: 13,1 cm.

Núm. inventari: R.2457 / 12.3.

Encuny mòbil. L’aixafament en el punt de percussió i el doblegament de l’estri

Cru. 6004 – Treseta. AE.

Encuny Estampa

29. Cru. 6004d – Treseta. AE.

Encuny Estampa

proven l’ús intensiu de l’encuny. També correspon al revers de la Cru. 6009, de Lluís I, per a les peces del qual es degué aprofitar.

30. Semblant a Cru. 6005 – Dobler. AE.

Encuny ×2

Estampa ×2

a/ + PHILPP · V · HISPA · R · . Efígie coronada, a l’esquerra. Darrere, un 2.

∅: 20 mm (16 mm). Longitud: 10,9 cm.

Núm. inventari: R.1952 / 11.8.

Encuny fix. Ús alt. Presenta una llegenda inèdita (PHILPP en lloc de PHILIPPVS). La mida de les monedes conegudes, entre dos i quatre mil·límetres inferior, i la seva deficient manufactura fa que l’orla de punts exterior sigui visible en molts pocs exemplars.

31. Cru. 6005a – Dobler. AE.

r/ MAIORI – CATOLI. Creu llatina sobre armes reials coronades.

∅: 20 mm (16 mm). Longitud: 9,7 cm.

Núm. inventari: R.1745 / 11.21

Encuny mòbil. Ús molt alt, com es desprèn de l’aixafament del punt de percussió. Com en el cas de l’anvers, l’orla de punts exterior s’aprecia en molt poques peces.

Encuny ×2

Estampa ×2

32. Cru. 6005a – Dobler. AE.

r/ MAIORI· – CATOLI·. Creu llatina sobre armes reials coronades.

∅: 20 mm. Longitud: 12,5 cm.

Núm. inventari: R.1762 / 11.18

Encuny mòbil. Ús molt alt, vist l’aixafament en el punt de percussió i el doblegament lleu de l’estri.

33. Cru. 6006 – Diner. AE.

Encuny ×2

Estampa ×2

Encuny ×2

Estampa ×2

a/ Orla de punts, sense llegenda. Bust coronat, a l’esquerra. Darrere, un 1.

∅: 15 mm (11 mm). Longitud: 9,9 cm.

Núm. inventari: R.2501 / 11.7.

Encuny fix. Malgrat l’encuny mostra pocs desperfectes, l’ús degué ser alt atesa la relativa abundància d’aquesta moneda.

Lluís I (1724)

34. Cru. 6009 – Lluís I. Treseta. AE.

a/ + LVDOVICVS · I · HIS · R · 1724. Bust a l’esquerra. Darrere, un 6.

∅: 22 mm (20 mm). Longitud: 14,7 cm.

Núm. inventari: R.2487 / 12.1. Encuny fix. Ús moderat-alt.

Encuny Estampa

35. Similar a Cru. 6009 – Lluís I. Treseta. AE.

Encuny Estampa

a/ + LVDOVIC9 · I · HISPA · R · 1724. Bust a l’esquerra. Darrere, un 6. ∅: 23 mm (20 mm). Longitud: 11,4 cm.

Núm. inventari: R.1743 / 12.2.

Encuny fix. Llegenda LVDOVIC9 en lloc de LVDOVICVS. La rugositat del fons de l’encuny indica un ús escàs, però sembla que se’n conegueren exemplars ja que Campaner es feu ressò de la seva existència.9

9.

campaNer, Àlvar, Numismàtica Balear, p. 229.

36. Cru. 6010 – Lluís I. Dobler. AE.

Encuny ×2

Estampa ×2

a/ + LVDOVIC · I · HISPA · R · . Bust coronat, a l’esquerra. Darrere, un 2.

∅: 19 mm (15 mm). Longitud: 11,5 cm.

Núm. inventari: R.1755.

Encuny fix. Completa la llegenda d’aquesta raríssima peça, catalogada com a única. La rugositat del fons de l’encuny indica un ús molt escàs, que s’avé amb aquesta gran raresa.

CONCLUSIONS

Amb aquest estudi hem pretès fer una aportació més als treballs existents sobre encunys de cases de monedes de l’àmbit hispànic, que són més aviat escassos. Entre aquestes obres hi ha el llibre La colección de útiles de acuñación del Museo de Navarra, 10 d’on hem extret algunes idees. Però la rellevància de l’article present rau sobretot en la localització de set tipus inèdits de moneda mallorquina, totes elles d’or, que, a part d’obrir noves perspectives, no fan més que plantejar nous interrogants: per una banda, fins que no se’n trobin exemplars, no tendrem la certesa que se n’encunyassin; per l’altra, si se n’arribàs a localitzar algun exemplar, caldria demanar-se si es tracta d’una simple prova d’encuny, si entrà en cir-

10. Miguel iBáñez artica; Inés taBar sarrías; Alicia irurzuN saNta quiteria; Ma Dolores iBáñez saN milláN i Julio torres lázaro, La colección de útiles de acuñación del Museo de Navarra. Pamplona, Institución Príncipe de Viana, Gobierno de Navarra. 2003.

culació per a ús general o, tal i com planteja Jordi Vall-llosera en parlar d’un escut d’or mallorquí de Felip II,11 les que s’encunyaren foren destinades íntegrament a pagar transaccions mercantils concretes.

L’altra aportació remarcable és la concreció d’algunes llegendes que fins ara apareixien incompletes o incertes, entre les quals destaca la de l’anvers de l’escut d’or de Felip V, que ens desvetlla la data d’encunyació, 1727, que esdevé la més tardana en què s’encunyà moneda a la Seca de Mallorca. També resulta atractiu poder veure amb tota claredat en els encunys les llegendes completes dels doblers de Felip V i Lluís I, que en les monedes normalment apareixen de forma parcial.

11. Vall-llosera i tarrés, J., «Escut d’or mallorquí de Felip II (III de Castella) 1598-1621, emès entre el 1604 i el 1606, inèdit». Acta Numismàtica, 38, p. 193 - 197.

Fitxes de prostitució a la Barcelona del segle xix

XAVIER jORBA I SERRA

Actualment només existeix per al nostre territori i per a l’època contemporània l’obra d’Antoni López i Lluch «Les Monedes de les Cooperatives Catalanes, 1850-1950»; llibre que recull tot tipus de monedes no oficials, que abasten un ampli ventall d’activitats: cooperatives, bars, forns de pa, magatzems, botigues, cases de prostitució,... Avui dia no és gens fàcil saber quina funció tenien les diferents peces o fitxes si no porten cap referència a la seva funció. El seu desconeixement ens du a classificar-les segons el lloc on van ser trobades o segons la versió de la persona que les tenia en propietat. Així, per exemple, no ens ha d’estranyar trobar peces classificades com a pellofes, de les quals no tenim cap base documental, ni simbologia religiosa (aquestes presenten una simbologia reduïda a una lletra, o a un valor, amb forma rectangular o esfèrica, i majoritàriament de llauna).

Per aquest motiu, el món de les fitxes de prostitució és força complicat. López i Lluch detalla en la seva obra les fitxes de cinc cases de prostitució:1

El Gallinero, valor 1 pesseta

Madame Petit, valor 5 pessetes

Madame Rita, valor 1 ?

Savarin, valor 25 ?

Sevillana, valor 2 pessetes

El mateix autor detallava el funcionament de les fitxes de prostitució: «quant el client s’ocupava amb una dona, anava a la caixa o bé a l’encarregada i li pagava

1. lópez i lluch, Antoni, Les monedes de les cooperatives catalanes, 1850-1950, 3 vol., autor-editor, Barcelona, 1983, p. 424-425.

en efectiu el preu de l’ocupació; l’encarregada donava a la prostituta la moneda en la qual estava fixat el valor, i, en acabar la jornada es feia la liquidació, tantes monedes, tantes pessetes».

El present article vol presentar un lligall conservat en una col·lecció particular on es detallen 15 fitxes de prostitució inèdites, utilitzades a la Barcelona de finals del segle xix. Sembla que l’autor volia recollir el que ell anomenava «la numismática de la prostitución». El document comença amb una relació de les cases de prostitució on s’havien d’utilitzar: ca la Ronquillo, ca la Valenciana, la Valenciana, l’Andaluza, la Riojana, la Cartagenera, Madame Muxon, Madame Petit, Madame Reina, Maria de Figueras, Carmen de Gracia, la Burra, la Pèls i la Bruixa. Una vegada relacionades, comença la descripció detallada amb dibuixos de les diferents 15 peces. Totes elles van acompanyades de l’adreça concreta (carrer, pis), del valor de la peça i del dia de pagament per a la prostituta i en alguns casos del nom de la regent de la casa:

Dos valors inèdits i set noves variants de les monedes de les «Mines d’Aran» i un nou valor de les «Mines d’Uretz»

jORDI VIADER I RIERA

En la seva obra Les monedes de les cooperatives catalanes, Antoni López i Lluch dóna notícia de l’existència de tres fitxes o monedes de necessitat, encunyades en llautó amb la inscripció de Mines d’Aran, acompanyada d’un emblema format per dos pics de miner entrecreuats i una rosa de cinc pètals com a separació de llegenda.

Als tres valors ressenyats, de 5, 10 i 50 cèntims, els assigna els números de catalogació 3605, 3606 i 3607 respectivament. La primera de les monedes és octogonal, la segona hexagonal i la tercera circular de perímetre sinuós, format per 15 semicercles enllaçats.

Pel que fa a l’índex de raresa, diu que les dues primeres són escasses (E) i que la tercera, la de 50 cèntims, s’ha de considerar com extremadament rara (RRR).

L’autor, però, no aconsegueix establir a quina, d’entre les moltes mines que van operar a la Vall d’Aran des del segle xix fins mitjan segle xx, cal atribuir-les.

Ara fa poc més de cinc anys, un bon amic originari de la Vall d’Aran, Antoni Cabiró, coneixedor del meu interès per les monedes de cooperatives, em va proporcionar una fotocòpia en color on hi apareixien cinc valors de monedes de les Mines d’Aran. Els exemplars en qüestió pertanyen a un col·leccionista local que, sense estar especialitzat en numismàtica, s’interessa pels objectes i materials generats a la Vall.

No cal dir que dos d’aquests cinc valors eren inèdits: el de 25 cèntims, quadrat

i amb els angles arrodonits, i el d’1 franc, rodó, tots dos igualment de llautó. La localització d’aquestes dues noves monedes de les Mines d’Aran permetia comprovar, doncs, que el valor unitari de la sèrie no era la pesseta, com fora lògic en un territori sota administració espanyola, sinó el franc francès. A més, la inscripció Mines d’Aran tampoc no era en català, sinó que responia a un text en francès.

Les mines en qüestió són les de Liat i les fitxes, les usades pels miners per al seu ús a la cantina durant les llargues jornades d’aïllament a 2.300 metres d’altura. Durant tot el seu període d’activitat, que es podria situar amb intermitències entre 1905 i 1968, les mines de Liat sempre van ser explotades per societats franceses. Entre les més antigues hi ha la Société Française des Mines du Val d’Aran i la Societé de Mines de Liat, que el 1907 es van fusionar per donar origen a una nova societat anomenada Syndicat Minier.

La paciència i els bons oficis d’Antoni Cabiró van proporcionar-me una sèrie completa per a la meva col·lecció i, encara, uns mesos més tard, una segona sèrie que havia de ser per a un altre col·leccionista que finalment no es va mostrar disposat a pagar-ne el preu que en demanaven.

Vet aquí, però, que en comparar les fotografies i la descripció dels tres exemplars que apareixen al llibre d’Antoni López amb els cinc de la fotocòpia i els deu de la meva col·lecció, vaig advertir l’existència de deu variants, set de les quals eren inèdites, que passo a descriure. Totes les fotografies són ampliades.

Les peces de 5 i 10 cèntims les he trobat només amb la contramarca «E» al revers, tal com van ser descrites i fotografiades per López:

1

1. Moneda de necessitat de caràcter particular, de llautó.

a/ MINES D’ARAN / Dos pics de miner creuats en el camp / Rosa de cinc pètals al peu.

r/ Orla de punts octogonal / 5 c / Contramarca amb la lletra E.

Pes: 2 g. Mides: 19 mm, forma octogonal. López 3605.

Fig.

2

2. Moneda de necessitat de caràcter particular, de llautó.

a/ MINES D’ARAN / Dos pics de miner creuats en el camp / Rosa de cinc pètals al peu.

r/ Orla de punts hexagonal / 10 c / Contramarca amb la lletra E.

Pes: 2 g. Mides: 24 mm, forma hexagonal. López 3606.

Pel que fa al valor de 50 cèntims, López descriu una peça amb la contramarca «R» a l’anvers i les contramarques «E» i «X» –que jo no he localitzat– al revers:

3

3. Moneda de necessitat de caràcter particular, de llautó.

a/ MINES D’ARAN / Dos pics de miner creuats en el camp / Rosa de cinc pètals al peu / Contramarca amb la lletra R.

r/ Orla circular / 50 c / Contramarca amb la lletra E / Contramarca amb la lletra X.

Pes: 2 g. Mides: 20 mm, forma circular lobulada amb 15 lòbuls. López 3607.

En canvi he trobat una peça sense contramarca a l’anvers i amb les contramarques «E», «X» i «4» al revers:

Fig.

Fig.

4. Moneda de necessitat de caràcter particular, de llautó.

a/ MINES D’ARAN / Dos pics de miner creuats en el camp / Rosa de cinc pètals al peu.

r/ Orla de punts circular / 50 c / Contramarca amb la lletra E / Contramarca amb la lletra X / Contramarca amb el número 4.

Pes: 2 g. Mides: 20 mm, forma circular lobulada amb 15 lòbuls. Inèdita.

Una peça amb la contramarca «4» a l’anvers i amb les contramarques «E», i «X» al revers:

5

5. Moneda de necessitat de caràcter particular, de llautó.

a/ MINES D’ARAN / Dos pics de miner creuats en el camp / Rosa de cinc pètals al peu / Contramarca amb el numero 4.

r/ Orla de punts circular / 50 c / Contramarca amb la lletra E / Contramarca amb la lletra X.

Pes: 2 g. Mides: 20 mm, forma circular lobulada amb15 lòbuls. Inèdita.

I una peça amb la contramarca «4» a l’anvers i sense contramarques al revers:

Fig. 4

Fig.

6. Moneda de necessitat de caràcter particular, de llautó.

a/ MINES D’ARAN / Dos pics de miner creuats en el camp / Rosa de cinc pètals al peu.

r/ Orla de punts circular / 50 c / Contramarca amb la lletra E / Contramarca amb el número 4.

Pes: 2 g. Mides: 20 mm, forma circular lobulada amb15 lòbuls. Inèdita.

Pel que fa als dos valors inèdits, el de 25 cèntims i el d’1 franc, els he trobat amb les contramarques següents: una peça de 25 cèntims sense contramarca a l’anvers i amb la contramarca «E» al revers:

7. Moneda de necessitat de caràcter particular, de llautó.

a/ MINES D’ARAN / Dos pics de miner creuats en el camp / Rosa de cinc pètals al peu.

r/ Orla de punts quadrada / 25 c / Contramarca amb la lletra E.

Pes: 1,5 g. Mides: 16 mm, forma quadrada amb els angles arrodonits. Inèdita.

Una peça de 25 cèntims sense contramarca a l’anvers i amb les contramarques «E», «X» i «4» al revers:

Fig. 6

Fig. 7

8. Moneda de necessitat de caràcter particular, de llautó.

a/ MINES D’ARAN / Dos pics de miner creuats en el camp / Rosa de cinc pètals al peu.

r/ Orla de punts quadrada / 25 c / Contramarca amb la lletra E / Contramarca amb la lletra X / Contramarca amb el número 4.

Pes: 1,5 g. Mides: 16 mm, forma quadrada amb els angles arrodonits. Inèdita.

Una peça d’1 franc sense contramarca a l’anvers i amb la contramarca «E» al revers.

9. Moneda de necessitat de caràcter particular, de llautó

a/ MINES D’ARAN / Dos pics de miner creuats en el camp / Rosa de cinc pètals al peu.

r/ Orla de punts circular / 1 F / Contramarca amb la lletra E.

Pes: 2 g. Mides: 18 mm, forma circular. Inèdita.

I una peça d’1 franc sense contramarca a l’anvers i amb les contramarques «E», «X» i «4» al revers:

Fig. 8

Fig. 9

10. Moneda de necessitat de caràcter particular, de llautó.

a/ MINES D’ARAN / Dos pics de miner creuats en el camp / Rosa de cinc pètals al peu.

r/ Orla de punts circular / 1 F / Contramarca amb la lletra E / Contramarca amb la lletra X / Contramarca amb el número 4.

Pes: 2 g. Mides: 18 mm, forma circular. Inèdita.

No s’ha localitzat, doncs, cap dels valors en el seu estat original, sense contramarques afegides.

El format d’alguna d’aquestes peces, sobretot la de 50 cèntims, circular de perímetre lobulat, no resulta habitual en les encunyacions espanyoles i, per contra, sí que ho és entre les franceses. Concretament, a la meva col·lecció hi he trobat tres exemplars de monedes de necessitat usades a França, d’un estil i d’una forma similars.

Fig. 10

Fig. 11

Es tracta de tres peces fabricades entre 1902 i 1936 per ser dispensades com a premi a les màquines escurabutxaques franceses que no podien donar diners en metàl·lic. Posteriorment aquestes fitxes es podien bescanviar per petits regals, com ara caramels i cigarretes. Les dues primeres (fig. 11 i 12), i probablement també la tercera (fig. 13), van ser fabricades per l’empresa Cartaux de París.

Tanmateix aquest tipus de format també és molt habitual en les fitxes metàlliques utilitzades als casinos francesos a començaments del segle xx.

També val la pena deixar constància de la presència d’un emblema similar al que apareix en les monedes de les «Mines d’Aran» en diverses monedes de societats mineres franceses. Entre d’altres, l’hem trobat en les sèries de 1916 i 1917 de les «Mines de Carmaux» al departament de Tarn, relativament properes a la Vall d’Aran i igualment en terres occitanes. La fig. 14 reprodueix el valor de 10 cèntims de 1917, catalogat per Elie com a Carmaux 10.4.

Fig. 12

Fig. 13

Fig. 14

També hi figura un emblema semblant a la peça per a la compra de pa de l’establiment alimentari de la Societé Anonyme des houillères et Chemin de Fer d’Epinac (fig. 15), catalogada per Elie com a Epinac 10.1.

Fig. 15

A la sèrie de monedes de la cooperativa de les mines de Moutiers, de les quals en reproduïm el valor de 10 cèntims (fig. 16), catalogat per Elie com a Moutiers 10.2.

Fig. 16

I també a les monedes de 50 cèntims i d’un Franc (fig. 17) de les de les mines Littoral de Lot. No catalogades.

17

La meva hipòtesi és que les cinc peces de les Mines d’Aran van ser encunyades a França i des d’allà portades a la Vall d’Aran i posades en circulació a les mines de Liat durant la primera o segona dècada del segle xx.

En la seva monografia sobre les monedes de les mines i canteres franceses, l’Association des Collectionneurs de jetons-Monnaie [ACJM] inclou dues sèries de peces de mines ubicades a la Vall d’Aran, en territori sota Administració espanyola però explotades per societats franceses: les ja citades Mines d’Aran i les Mines d’Uretz.

Respecte a les primeres, fa referència únicament a les tres peces descrites per López, i assenyala que molt probablement degueren ser encunyades per la Societé Française des Mines du Val d’Aran.

Pel que fa a les Mines d’Uretz, el treball dóna notícia de l’existència de dues fitxes no descrites per López, encunyades per la Societé des Mines Metalliques du Val d’Aran, que en va ser l’adjudicatària entre 1898 i 1902.

Les mines d’Uretz estaven situades a més de 2.500 metres d’alçada i a diverses hores de marxa de les zones habitades, tant en territori francès com de l’Aran. El material que s’hi extreia era transportat directament a França mitjançant un telefèric que probablement es devia utilitzar també en sentit contrari per proporcionar queviures a les persones que hi treballaven.

18

Fig.

Fig.

18. Moneda de necessitat de caràcter particular, de llautó.

a/ MINES D’URETZ/ 50 c. / Estel de cinc puntes al peu.

r/ Orla de punts circular / 50 c.

Pes: 2 g. Mides: 19 mm, forma rodona. ACJM Uretz 1.1.

19

19. Moneda de necessitat de caràcter particular, de llautó.

a/ SOCIETE DES MINES METALLIQUES / DU VAL D’ARAN/ PAIN / Amb dos forats, circular i rectangular a la part superior, i un tercer forat, també circular, al centre.

r/ Idèntic.

Pes: 2 g. Mides: 25 mm, forma rodona lobulada. ACJM Uretz 2.1.

Formant sèrie amb aquestes dues peces, cal afegir una tercera moneda, no descrita ni per López ni per l’ACJM. Es tracta d’una moneda de llautó d’un valor 2 francs que ha estat localitzada entre l’oferta d’una empresa francesa especialitzada en la compravenda de monedes de necessitat.

20

Fig.

Fig.

20. Moneda de necessitat de caràcter particular, de llautó.

a/ MINES D’URETZ / 2 F. / Estel de cinc puntes al peu.

r/ Orla de punts circular / 2 F.

Pes: 2,5 g. Mides: 23 mm, forma rodona. Inèdita.

AGRAïMENTS

A Antoni Cabiró que m’ha proporcionat bona part de les peces citades en aquest treball. A Jaume Boada que m’ha animat a escriure’l. I a Lucien Lariche per tota la informació bibliogràfica que m’ha facilitat.

BIBLIOGRAFIA

associatioN Des collectioNNeurs De jetoNs-moNNaie. Numismatique des mines et carrieres françaises et coloniales. jetons-Monnaie et jetons de travail. ACJM Neuilly-sur-Seine, 1999.

ELIE, R. Monnaies de nécessité et jetons monnaie. France et colonies. Monaco. 1800-2000. Neuilly-sur-Seine, ACJM 2003.

— «Les jetons “à consommer” Bussoz», Bulletin de l’Association des Collectionneurs de jetons-Monnais, 31, juny 2005, p. 19-31

— «Les machines à sous et leurs jetons», Bulletin de l’Association des Collectionneurs de jetons-Monnais, 37, juny 2008, p. 22-26.

elie, R.; reyNckeNs, M.A. jetons metalliques des Cercles et Casinos français et coloniaux, 1994.

lópez lluch, A. Les monedes de les cooperatives catalanes 1850-1950, Barcelona, Antoni López Lluch, 1983.

saNtamaria, j.; ros, e. i gaValDà, J. La mineria de la Val d’Aran, Vielha, Conselh Generau d’Aran, 2008.

Les

medalles publicitàries de Gaspar Quintana i de Moratona Genís i Bureau. La comparació de dos models per a l’Exposició Universal de 18881

ROSSEND CASANOVA*

Iniciades amb la Great Exhibiton de Londres l’any 1851, les exposicions universals proliferaren al llarg de la segona meitat del segle xix i es consolidaren durant el xx, organitzant-se sistemàticament després de la Segona Guerra Mundial. Actualment aquest tipus de certamen es continua celebrant i, com aleshores, el país amfitrió presenta els seus avenços en diferents camps. L’ocasió és una gran oportunitat per mostrar al món les seves capacitats organitzatives i el seu potencial creatiu. Una ocasió que no deixa d’aprofitar-se per fer publicitat encoberta, on el país amfitrió però també els participants presenten (i promocionen) la seva realitat més interessant, sigui quin sigui el tipus de coneixement.

Relacionat amb els certàmens del segle xix, presentem dues empreses que participaren a l’Exposició Universal de Barcelona de 1888 i durant la qual editaren les seves respectives medalles de record, amb un marcat caràcter publicitari. Perquè en aquella mostra, la primera que se celebrava a la península, Barcelona es convertí en aparador de les millores tècniques, científiques i artístiques locals. Una oportunitat, per tant, per donar a conèixer la realitat del país i mostrar l’avenç del comerç i la indústria catalana.

* Doctor en història de l’art. Conservador del Museu de les Arts Decoratives de Barcelona.

LA MEDALLA DE GASPAR QUINTANA

Coneixem una medalla editada aquell 1888 per l’empresari barceloní Gaspar Quintana, dedicat a la venda i instal·lació d’equipaments fabricats amb ferro, com és el cas de les calderes o les cuines econòmiques. Establert al carrer de Sant Pau, número 46, sabem que instal·là la gran cuina econòmica del Castell dels Tres Dragons, el popular edifici de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner que serví de cafè-restaurant per al gran certamen i que, posteriorment i durant anys, ha acollit el Museu de Zoologia de la ciutat.1

La cuina era instal·lada a la part posterior, al costat que toca al passeig de Picasso i que actualment funciona com a recepció del museu. La cuina econòmica mesurava 7,55 metres de llarg i era utilitzable pels dos costats, amb set forns, un dipòsit central amb aigua calenta i contínua per al bany maria i un voluminós escalfador de plats per servir el menjar calent.

Quintana també realitzà diversos treballs de ferro per a aquest edifici i va aportar peces d’aquest material per a la urbanització de l’hemicicle del Palau de la Indústria, l’edifici central de la mostra. Com a proveïdor de l’Exposició, sol·licità sense èxit figurar com a expositor.2 A més, clausurada la mostra, desmuntà les cuines econòmiques instal·lades al restaurant de la Secció Marítima.3

Gaspar Quintana encarregà una medalla que recordés la participació de la seva empresa a l’Exposició i que alhora servís de publicitat.4 La peça és de llautó, disseny de C. Piquer, i a l’anvers s’hi pot llegir RECUERDO DE LA EXPOSICION UNIVERSAL BARCELONA 1888 voltant l’edifici central del certamen i sobre el qual hi consta PALACIO DE LA INDUSTRIA. Al seu davant hi ha representat l’hemicicle enjardinat on, com hem dit, treballà. Al costat dret hi ha la signatura E - P. El revers informa de l’impulsor de la peça, amb el text TALLERES DE CONSTRUCCION DE GASPAR QUINTANA HIJO i indica l’adreça DESPACHO S. PABLO 46. Al centre hi ha l’escut de la ciutat de Barcelona i a la part inferior dreta la signatura PIQUER Gº del gravador. La medalla, de 4,3 cm de diàmetre, pesa 20 grams i té un atractiu acabat gràcies al seu mínim relleu i a la lluentor del metall.

S’ha de fer notar que en aquella època el mateix Piquer havia realitzat altres medalles en què hi trobem un escut de la ciutat força semblant, signat per Jacint Morató, i la representació del Palau de la Indústria, per Francesc Barba.

1. R. casaNoVa maNDri, El Castell dels Tres Dragons, Barcelona, Museu de Ciències Naturals de Barcelona, Institut Municipal del Paisatge Urbà i la Qualitat de Vida. 2009.

2. Aquesta pretensió li fou denegada per la Comissió Executiva de l’Exposició el 9 de maig de 1888. Arxiu Municipal Administratiu de Barcelona. Expedient Exposició 1888. Ref. 13/92/15 núm. 73.

3. Les cuines eren propietat del restaurador Andreu Perelló. Arxiu Municipal Administratiu de Barcelona. Expedient Exposició 1888. Ref. 13/92/20 núm. 1.

4. Aquesta peça apareix recollida al catàleg La medalla modernista, Barcelona, Museu Nacional d’Art de Catalunya, 2001, p. 116.

LA MEDALLA DE MORATONA GENÍS I BUREAU

La segona medalla que comentarem és la que encarregà l’empresa Moratona Genís i Bureau, establerta a la ciutat i també participant a l’Exposició Universal. Aquesta empresa era formada per diferents socis i sabem que el 1881 el seu fundador, Moratona, importava peces i maquinària des de Carcassona, a França.

A l’Exposició del 1888 participà com expositor a la Galeria de Màquines on hi presentà, entre d’altres, bombes extractores per a desaigües que aconseguiren un important èxit, atès que les mostrà en funcionament bombejant vuit mil litres d’aigua per minut que podien extreure des de vint metres de profunditat.5

Cal afegir que aquesta empresa participà amb màquines i instruments de viticultura en el Concurs Vitícola que se celebrà l’any 1890 a Badalona. I que es presentà a la Fira Concurs Agrícola de l’any 1898 en la què va aconseguir una segona medalla en maquinària i artefactes de labor. Segons consta, es concedí a «los señores Moratona, Genís i Compañía de Barcelona por sus trituradoras, cortadoras, aventadoras y desgranadoras».6 No deixa de ser anecdòtic que en aquell mateix concurs guanyaren una medalla igual los «señores viuda e hijos de Gaspar Quintana de Barcelona por sus artefactos de labor».

L’empresa seguí en actiu força anys i canvià de socis en diferents ocasions, fins a convertir-se en Moratona y Cía. als anys vint, sempre establerta al carrer Princesa, comercialitzant calderes i equipaments industrials.

Retornant a la medalla del 1888, al seu anvers s’hi pot llegir EXPOSICIÓN

UNIVERSAL BARCELONA 1888 envoltant un escut de la ciutat resolt amb uns patrons més propis de principis del segle xix. Al revers hi consta la inscripció MORATONA GENIS Y BUREAU BARCELONA que encercla l’activitat industrial i l’adreça, MAQUINARIA PRINCESA 53. Feta de bronze, mesura 3,3 cm de diàmetre, pesa 20 grams i no està signada.

DOS MODELS DE PUBLICITAT

Aquestes dues peces ens serveixen, avui, per poder comparar dos models pensats en un mateix moment i destinats a un mateix públic, tot i que, intencionadament, estan resoltes de manera ben diferent.7

La medalla de Gaspar Quintana presenta, tant a l’anvers com al revers, la signatura del seu autor, fet que la dota d’un valor afegit, atès que en tota peça no és

5. La Vanguardia. 15 juliol 1888, p. 3.

6. La Vanguardia. 25 juliol 1898, p. 3.

7. Aquestes dues medalles van ser recollides a: M. CRUSAFONT i SABATER, Medalles commemoratives dels Països Catalans i de la Corona Catalano-Aragonesa (S. XV-XX), Societat Catalana d’Estudis Numismàtics. Barcelona, 2006, p. 458 i 459.

només important qui la dissenya sinó també qui ho fa constar. Contràriament, la de Moratona Genís i Bureau no presenta cap signatura i, a més, és de menor grandària. Aquest fet, que podria semblar poc significatiu, no ho és tant. Hem de pensar que aquest tipus de peça es donava com a obsequi, i a major volum hom podria entendre que major era la importància que l’empresari volia donar al seu regal.

Hem d’afegir que, si bé la de Moratona Genís i Bureau és de bronze, el llautó de la de Gaspar Quintana fa que visualment sigui molt més atractiva i cridi l’atenció, qualitats bàsiques per a un producte/obsequi que basa en aquest efecte del material part del seu reclam. Una és de bronze, i ho sembla, l’altra és de llautó, però sembla platejada.

A més, la de Gaspar Quintana és de major categoria, presenta un acurat treball en la tipografia (les lletres són perfectament llegibles) i té una representació rigorosa de l’edifici del Palau de la Indústria i de l’escut de la ciutat. Aquest últim és més modern, estilísticament parlant per aquella època, que la peça de Moratona Genís i Bureau, que té uns volums evocadors d’un barroc ja caducat. A més, la de Gaspar Quintana té un acabat millor i la seva execució i qualitat de fabricació és superior.

Dos exemples, per tant, que il·lustren com dues empreses de la Barcelona de finals del segle xix apostaren per la medalla com a objecte de comunicació dels seus productes respectius, seguint dues propostes diferents en estil i edició.

El Cafè-Restaurant de l’Exposició Universal de 1888, segons un gravat publicat a La Ilustració Catalana (15.08.1888).

TALLERES DE CONSTRUCCION DE GASPAR QUINTANA hIjO. Piquer Gº. Barcelona, 1888. Llautó, ∅ = 44 mm

Col·lecció Rossend Casanova, Barcelona.

Signatura de Gaspar Quintana fill, de 1888.

Col·lecció Rossend Casanova, Barcelona.

Sense signar. MORATONA GENIS Y BUREAU BARCELONA. Barcelona, 1888. Bronze, ∅ = 33 mm

Col·lecció Rossend Casanova, Barcelona.

Factura de Moratona, Genís y Cía. Barcelona, 1894. Col·lecció Rossend Casanova, Barcelona.

Documentació

medalles (V): l’obra i la figura

de Francesc Cuixart

M. CRUSAFONT I SABATER

Quan un artista ens corprèn amb la qualitat de la seva producció sorgeix un interès natural per conèixer la seva obra, però també per tenir informació de la persona i del seu periple vital i artístic. Francesc Cuixart i Barjau (Berga, 1875-Manresa, 1931) va dedicar la major part de la seva vida al conreu i a l’ensenyament de la pintura, però també destacà en altres camps com el del miniaturisme o, fins i tot, en els projectes urbanístics. A nosaltres ens interessà sobre tot el seu vessant medallístic, en preparar el nostre estudi de conjunt sobre la medalla catalana commemorativa.1 Malauradament només poguérem trobar una medalla signada per ell, la núm. 1050 del catàleg del nostre llibre, corresponent al centenari de la Batalla del Bruc del 1808. Cal destacar, però, que es tracta d’una de les peces més notables de l’art modernista català aplicat a la medalla i per això en la qualificació de qualitat li atribuirem un 9 sobre 10. La peça, obrada per Vallmitjana, ostenta la firma de l’artista en la forma: F.CUIXART; i és especialment vistent la versió de gran format, de 111,4 mm i en versions d’argent i aram.

Aquesta era tota la producció medallística que coneixíem fins ara de Cuixart. Cert és que Gimeno li atribuí també una altra medalla no signada, referent a la mateixa efemèride i obrada per Castells,2 però nosaltres no subscrivírem aquesta

1. crusaFoNt i saBater, M., Medalles commemoratives dels Països Catalans (s. xv-xx), Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, Societat Catalana d’Estudis Numismàtics, 2006.

2. gimeNo, Javier, La medalla modernista, Barcelona, Museu Nacional d’Art de Catalunya, 2001. Ens referim a la peça 70, p. 97, obrada per Castells i que l’autor considera «atribuïble a Cuixart per analogia amb la cat. núm. 69» La 69 és la medalla signada per Cuixart i obrada per Vallmitjana.

M. CRUSAFONT I SABATER

assignació que ens semblà poc fonamentada.3 Les dades que aportarem avui semblen descartar-la encara amb més certitud.

El benemèrit Ràfols assigna una columna a la biografia de Cuixart4 i les dades sobre aquest artista són més aviat escasses. Quan menys la cercàvem, però, ha aparegut una altra font d’informació: una petita revista manresana de principis del 1931 que li dedicà un número monogràfic arran de la seva mort.5 Aquesta nova font ens aporta dades abundants sobre la seva vida i obra, però també ens permetrà documentar i descriure un altre producte medallístic, igualment de gran qualitat, sorgit de les seves mans: l’ensenya de l’Orfeó Manresà que descriurem més endavant.

Desistim de transcriure literalment els textos de la revista,6 escrits en un castellà grandiloqüent, i ens limitem a espigolar-ne les dades de més interès:

Els pares de Francesc Cuixart eren manresans, però ell nasqué circumstancialment a Berga. N’eixí als tres mesos, per anar a raure definitivament a Manresa, on visqué sempre, fora dels seus anys d’aprenentatge. Pel context de l’escrit sembla que provenia d’una família benestant.7 De ben petit mostrà les seves aptituds artístiques ja que es complaïa sovint fent dibuixos i «cromos» i essent escolà a l’església de S. Pere Màrtir va pintar una tela per decorar l’altar de sant Josep. Als setze anys va començar formalment els seus estudis de dibuix amb el pintor manresà Francesc Morell i Cornet (Manresa, 1845-1916). Es cansà aviat de fer còpies de gravats, mai del natural, i poc menys d’un any més tard entrà a l’escola de la Llotja de Barcelona. Perfeccionà el seu art amb Claudi Lorenzale i com a conclusió dels seus estudis pintà el celebrat quadre titulat «La crema del paper segellat» referent a aquest episodi manresà de la Guerra del Francès, que plasmà també a la part esquerra de l’anvers de la medalla que hem comentat. Segons ens diu Ràfols,

3. crusaFoNt, M., Medalles..., medalla 1051.

4. ràFols, J.F., Diccionario de artistas de Cataluña, Valencia y Baleares, segona edició, Barcelona-Bilbao, Edicions Catalanes, SA; La Gran Enciclopedia Vasca, 1980, vol. ii, p. 329. No hem trobat gaire informació sobre Cuixart i la qualificació de la seva obra és molt variable. No deixa d’ésser curiós, si més no, que un artista que alguns engloben en l’escola academicista del seu primer mestre Francesc Morell, dissenyés una medalla tan rotundament modernista com la del Centenari del Bruc del 1908.

5. Revista Ilustrada jorba, núm. 258, Manresa, març 1931. Es tracta d’una revista de petit format editada pels coneguts magatzems manresans que després s’implantaren també a Barcelona. La part central de la revista (24 pàgines) és dedicada a la publicitat dels seus productes, però hi ha vuit pàgines repartides entre l’inici i la fi de la revista que glossen altres temes, en aquest cas la vida de l’artista, de forma monogràfica. A la vista de la poca informació publicada sobre Cuixart hem pensat que les dades de la revista manresana podrien ésser d’utilitat.

6. Són els següents: «Don Francisco Cuixart Barjau», p. 117-120, de B. Niubó, Pbro.; «El estilo de Francisco Cuixart», p. 121, signada F. R.; «L’enamorat de la Seu» (l’únic en català), p. 122, de P. Ausió Rovira; «Arte y Patria», p. 123-124, de Joan Maragall, que no fa referència a Cuixart, però que s’hi ha afegit per la temàtica, com s’explica en una breu «Cloenda», titulada així, però escrita en castellà, d’Anton Busquets i Punset, p. 124, a baix. En general són molt laudatoris, però donen molt poca informació. El més interessant és el primer.

7. Ho fa pensar, de primer, que pogués començar estudis artístics als setze anys i després passar a estudiar a Barcelona, el context de les seves relacions, la seva opció política i una anotació que es fa en un dels textos, comentant la seva afecció a la Seu manresana: «Solía decir a menudo a sus domésticos: –Si me pierdo, no andeis buscándome lejos: me encontrareis en la SEO» (p. 118). Els pobres no solen tenir «domésticos».

aquesta obra fou premiada i adquirida per l’Ajuntament manresà i dipositada al seu arxiu. Acabada aquesta etapa formativa, s’instal·là definitivament a Manresa, per bé que no deixà de participar en exposicions barcelonines, com ara les del 1894 i 1896. A la seva ciutat hi creà tot seguit un taller-escola al seu domicili del carrer del Born. Aviat l’Ajuntament, conscient de les seves qualitats, el nomenà professor de dibuix i pintura de l’Escola Municipal d’Arts i Oficis, càrrec que tingué durant vint anys. Fou el creador d’una amplia escola d’artistes manresans i entre els seus deixebles destacà el pintor i escenògraf Josep Mestres i Cabanes (Manresa, 1898-Barcelona 1990).

Conreà la pintura en tots els seus gèneres i produí retrats, natures mortes, paisatges i recreacions històriques o bíbliques, però foren especialment celebrades les seves teles referents als interiors de la Seu manresana, temple per al qual tenia una marcada estima. També féu alguns dels retrats de la galeria d’homes il·lustres de Manresa. Molta de la seva obra restà en col·leccions manresanes. Ràfols menciona les de Yellestisch, Esteve, Jorba, Cortès, Gomis i Claret. Es prodigà àmpliament, també, com a dibuixant, col·laborant en revistes manresanes de finals de segle xix i principis del xx, així com en programes, recordatoris, commemoracions, etc., i participà, amb els millors dibuixants del seu temps, en la il·lustració d’una pastoral del bisbe Torres i Bages. Projectà, també, senyeres com les de l’Orfeó Manresà, l’Esbart Manresà de Dansaires, el Foment de la Sardana, el Centre Excursionista, el Centre de Dependents o l’Orfeó Moianès, que l’esmentat butlletí reprodueix en fotografia. Igualment dibuixà els emblemes de l’Orfeó Manresà i del Foment de la Sardana a la Comarca de Bages (dibuixos que reproduïm a la làmina, núm. 2 i 3). Dedicà també l’atenció a la il·lustració de pergamins i dibuixos amb miniatures de decoració i d’ornament, seguint l’estela d’Alexandre de Riquer, però sempre amb un estil propi. Fou també el dissenyador dels vitralls modernistes de la sastreria Tuneu de Manresa.

En el camp del disseny urbanístic projectà la reforma de l’entrada de Manresa i la façana de la Seu, amb una àmplia plaça i una escala monumental voltada de jardins, que es realitzà en part després de la seva mort, amb intervenció de Gaudí i que recentment s’ha complementat amb millora dels accessos. També plantejà i dibuixà una ambiciosa reforma de la plaça de Sant Domènec que, en part, s’ha realitzat també recentment.

En l’aspecte personal el pinten com una persona afable, educada i modesta en grau extrem, cristià fervent, exemplar pare de família i ciutadà enamorat de la seva ciutat i les seves tradicions. Tot plegat no li va estalviar, però, «muchos contratiempos en su labor artística, probar los sinsabores de alguna falsa amistad y quizá también la caricia de disfrazada envidia», segons diuen els glosadors, sense donar més detalls.

Milità en el catalanisme de la Lliga Regionalista, amb Leonci Soler i March,

M. CRUSAFONT I SABATER

Josep Esteve i Seguí, Oleguer Miró i Lluís Espinalt, però defugí sempre de tenir un càrrec públic.

Va morir força jove, als 56 anys, i sofrí abans una llarga malaltia que l’obligà a deixar el seu càrrec de professor. Segons Ràfols l’any 1914 hagué de cessar en les seves activitats artístiques per aquesta raó. De tota manera no sabem si aquesta informació és exacta perquè aquest autor dóna una data incorrecta de la seva mort: el 1927. És un error que s’ha anat arrossegant, per exemple, a la Gran Enciclopèdia Catalana i també, malauradament, al nostre llibre sobre les medalles. El primer text de la revista deixa, però, ben establerta la data de la mort: «murió...el día primero de enero del presente año, a las cinco horas de la tarde» (p. 118). La revista mencionada és del març del 1931, per tant l’any 1931 és el que correspon a la mort de l’artista. D’altra banda a la mateixa pàgina es diu que morí als 56 anys. Havent nascut el 1875, es confirma també la data indicada. Als 39 anys, doncs, l’artista ja estava impedit per al seu treball creatiu i s’iniciaven els «temps xacrosos» que, de passada, menciona també la revista en un altre lloc (p. 122).

Els textos de la revista que anem glossant s’acompanyen d’una fotografia de l’artista en primer terme, que també reproduïm (làmina, núm 1), d’una vista de l’artista en el seu taller, de fotografies de dues pintures (una és la de la crema del paper segellat) i de dos pergamins (un de l’Ajuntament de Manresa i l’altre de l’Ajuntament de Barcelona referent a la iV Exposició de Belles Arts i Indústries Artístiques del 1898), dels dibuixos dels projectes de la reforma de l’entrada de Manresa per la Seu i de la plaça de Sant Domènec, de la senyera de l’Orfeó Moianès, dels emblemes que reproduïm i que ja hem mencionat i, finalment, de la medalla del centenari de la Batalla del Bruc. D’aquesta medalla diu que fou guardonada amb premi extraordinari, però sense donar-ne més detalls. Aquest fet i la relació prou exhaustiva de la seva obra no pictòrica fan més improbable que també fos obra seva la medalla feta per Castells, tal com hem dit al principi.

La novetat medallística que presentem és l’ensenya de l’Orfeó Manresà. Coneixíem, de temps enrere, aquesta peça, però n’ignoravem l’autor que ara ens ha documentat la revista esmentada. La descripció de la peça és la següent:

Insígnia uniface d’argent amb agulla. a/ ORFEÓ-MANRESÀ Lira amb branques vegetals al centre i dins d’un cercle, flanquejada pels escuts de Manresa, a l’esquerra, i català, a la dreta, també amb ornaments vegetals. En el centre de la lira, estel radiant. La vora de la peça (entrant fins a uns dos milímetres), és calada.

Pes: 9 g ∅ : 33 mm Inèdita (excepte el projecte) Làmina, núm. 4 i 5 (ampliada)

A les làmines hi veiem també una imatge de la versió de gran format de la celebrada medalla del Centenari de la Batalla del Bruc (làmina núm. 6, tret de Crusafont, Medalles..., núm. 1050) i dos dels seus projectes urbanístics referents a

Manresa, imatges que manllevem de la revista abans esmentada. La figura 7 ens mostra una panoràmica de la «Reforma», que projectava una nova via d’accés al centre de la ciutat a partir d’una de les estacions ferroviàries, alhora que millorava l’accés i la façana principal de la Seu. La segona, figura 8, és una proposta de modificació de la plaça de Sant Domènec. Ambdós projectes foren realitzats, en part almenys, en diferents etapes.

No sabem si l’altre logotip que reproduïm a la làmina (núm. 2) es materialitzà també en una ensenya com la que hem descrit. En qualsevol cas, tenim ara una segona peça medallística de l’excel·lent artista Francesc Cuixart i Barjau.

Dues medalles d’Eusebi Arnau copiades a Sud-amèrica

ROSSEND CASANOVA1

Després de la publicació de L’obra medallística de l’escultor Eusebi Arnau2 de la historiadora de l’art Isabel Marín, especialista en la figura i l’obra d’Eusebi Arnau, autora també de la primera biografia de l’escultor, Eusebi Arnau, 3 vàrem publicar dos articles referits a una medalla de la qual es referenciava un croquis en el primer llibre, però no se’n donava més informació i es desconeixia si havia estat editada o no. Aquests dos estudis corresponen a «Les medalles d’Eusebi Arnau per a l’Associació Rural de l’Uruguai»4 i a «Medalles copiades. El plagi de dissenys d’Eusebi Arnau per part de tallers sud-americans».5 Ara, passat un temps i després de conèixer algunes noves dades, en fem una actualització tractant dues medalles d’Arnau que varen ser plagiades a l’Argentina i l’Uruguai.6 Són, en concret, el disseny de la medalla per a les Festes de la Mercè de Barcelona de 1902 i la que realitzà per a l’Associació Rural de l’Uruguai el 1915.

1. Doctor en història de l’art. Consevador del Museu de les Arts Decoratives de Barcelona.

2. I. mariN silVestre, L’obra medallística de l’escultor Eusebi Arnau. Societat Catalana d’Estudis Numismàtics (Institut d’Estudis Catalans) Barcelona 2005.

3. I. mariN silVestre, Eusebi Arnau. Infiesta Editor, col·lecció Gent Nostra, núm. 131, Barcelona 2006.

4. R. casaNoVa maNDri. «Les medalles d’Eusebi Arnau per a l’Associació Rural de l’Uruguai». Revista de Catalunya. Fundació Revista de Catalunya, núm. 228, Barcelona 2007, p. 41-53.

5. R. casaNoVa maNDri. «Medalles copiades. El plagi de dissenys d’Eusebi Arnau per part de tallers sud-americans». Butlletí XXI. Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, Barcelona 2008, p. 87-99.

6. Argentina i Uruguai tenen en comú que durant el darrer terç del segle xix varen viure un període de prosperitat econòmica que es reflectí en la indústria i la societat, i que es traduí en una sensibilització envers totes les arts, les medalles incloses.

EL MODERNISME D’ARNAU A L’ARGENTINA

La medalla d’Arnau per a les Festes de la Mercè va ser un encàrrec de l’Ajuntament de Barcelona. Es tracta d’una peça d’excel·lent disseny amb trets modernistes on tres figures femenines amb objectes musicals (una trompeta, una lira i una partitura) celebren la diada de la patrona de la ciutat. Totes tres duen els cabells recollits segons un esquema proper al medieval i porten uns vestits llargs de mànigues amples, decorats al coll, que acaben amb unes formes arrodonides del més pur estil Art Nouveau. 7 Al capdamunt hi ha situat l’escut de l’ordre mercedari i la corona comtal amb la inscripció FERIAS Y FIESTAS DE Ntra. Sra. DE LA MERCED i dessota AÑO 1902. La peça està signada E. ARNAU al lateral dret, mesura 50 mm i va ser editada per Costa Huguet.8

Aquest disseny va tornar a ser utilitzat per l’Ajuntament de Barcelona en ocasió del Nadal de 1906, s’encunyà als tallers de Desideri Rodríguez i es substituí la llegenda superior per un estel radiant en clara al·lusió a l’estel de Betlem.

La medalla d’Arnau va ser copiada indistintament a l’Argentina i l’Uruguai, i per il·lustrar-ho en presentem tres exemples. La primera és una còpia que va ser produïda a l’Argentina en ocasió de les festes del centenari de la independència d’Espanya, que van tenir lloc a tot el país el 1910. L’edità l’Administració de Patagones i al seu revers inclou la inscripció PAZ, JUSTÍCIA Y LIBERTAD. L’anvers és una còpia exacta de la medalla d’Arnau de 1902, on es manté part de la decoració lateral superior però sense l’escut mercedari, substituït per la inscripció FIESTAS DEL CENTENARIO 1810-1910. No hi consta ni l’autor, ni el gravador, ni l’editor.

Una segona medalla és la del CONSERVATORIO MUSICAL ARGENTINO de Buenos Aires, una peça editada durant el primer quart del segle xx i destinada a guardonar els alumnes més sobresortints, com indica la llegenda del revers: FUNDADOR PEDRO SOFIA. DIRECTORA MARIA E. AGUIRRE DE SOFIA. PREMIO AL MERITO. Com l’anterior, no hi consta ni l’autor, ni el gravador, ni l’editor. I una tercera que reprodueix el disseny d’Arnau és la que s’edità a l’Uruguai, a principis de segle xx. Com consta a la seva inscripció, es tracta d’una peça promoguda pel CONSERVATORIO MUSICAL DE MONTEVIDEO i que era designada en HONOR AL MÉRITO. La medalla inclou una lira a la part superior i un filacteri a la part inferior per gravar-hi el nom del guardonat. L’anvers inclou les tres figures femenines, acompanyades d’unes línies decoratives molt al gust Art Nouveau.

7. Pel disseny de les seves formes, aquestes figures recorden molt les que Arnau modelà per a l’escenari del Palau de la Música Catalana poc temps després.

8. Aquesta medalla està recollida a: J. GimeNo, La medalla modernista, MNAC, Barcelona 2001, p. 54 i 84; m. crusaFoNt i saBater, Medalles commemoratives dels Països Catalans i de la Corona Catalano-Aragonesa (s. xv-xx), Societat Catalana d’Estudis Numismàtics, Barcelona 2006, p. 502 i 503.

Aquesta peça destaca pel seu format, amb un perfil en forma de campana que ens porta a pensar que va ser produïda pels tallers Tammaro, que en fabricà d’altres amb una forma exactament igual. Aquest format era poc habitual a Europa, on els canvis estilístics afectaren més el disseny que la forma, mentre que va ser molt extens a Sud-amèrica, on els medallistes i els tallers locals innovaren amb formats nous i originals.

UN ENCÀRREC COPIAT A L’URUGUAI

En ocasió de l’Exposició Nacional de Ramaderies Úniques de Campions que s’havia de celebrar a Montevideo l’any 1915, Arnau realitzà una medalla per a l’entitat promotora, l’Associació Rural de l’Uruguai. En realitat es tracta d’una medalla amb un únic anvers i quatre reversos diferents, dedicats a les respectives quatre categories d’animals participants i premiats: al millor exemplar boví, al porcí, al d’aviram i al de bestiar de llana.9

L’Arxiu Arnau conserva un croquis d’aquest projecte, que es deuria realitzar un temps abans, probablement cap al 1914, i que mostra l’anvers dibuixat simplement, sense cap concreció. És molt probable que el dibuix definitiu o fins i tot el model en guix fossin enviats a l’Uruguai per a la seva validació.10 En tot cas, la mateixa Associació Rural de l’Uruguai no ens n’ha sabut donar resposta.

Les medalles foren lliurades l’any 1915 i s’editaren en les tradicionals categories d’or, de plata i de bronze. Són peces significatives en la producció artística d’Arnau, tant per l’època en què van ser realitzades i que coincideix amb la seva etapa de maduresa, com pel fet que són unes de les poques que se li coneixen per a l’estranger.

L’anvers inclou una figura masculina i una de femenina que miren juntes cap a un horitzó on hi apareix el sol radiant, símbol de la creació, de l’origen i del naixement. La figura masculina està mudada amb el típic vestit local, detall que indica que Arnau estava ben documentat quan realitzà el projecte. Aquesta idea es reafir-

9. L’Associació Rural de l’Uruguai va ser fundada el 1871 i és actualment la institució més antiga del país en matèria agropecuària. És privada i té caràcter nacional, està integrada per productors i té per objecte la defensa i el foment dels interessos de la producció agrària, de les indústries complementàries o derivades i dels treballadors rurals. Organitzà la primera Exposició Nacional el 1883, i des del 1913 celebra anualment l’Exposició Nacional de Ramaderia, la més important del país, on es presenten els productes del sector, es comercialitza bestiar i es mostra el treball realitzat durant anys competint per l’excel·lència.

10. A l’Uruguai, la idea de realitzar una medalla d’aquestes característiques (en coneixem d’anteriors de factura molt simple) es deuria fer patent el 1913, quan se celebrà l’Exposició Nacional de Ramaderia. S’inaugurà el 26 d’agost als nous locals que la junta de l’Associació Rural de l’Uruguai estrenava a El Prado, on ha continuat aquesta festa anual fins a l’actualitat. A resultes d’aquell èxit, que va tenir un fort ressò internacional, la junta decidí d’encarregar un nou i millorat disseny de medalla amb la qual premiar els participants. Aleshores ja s’atorgaven medalles als guardonats, però eren senzilles i de poca complexitat artística. Desconeixem encara com arribà l’encàrrec a Arnau. Potser es coneixia la seva obra medallística en d’altres països americans o va ser recomanat per algun dels membres de la junta.

ma amb els animals representats al revers, ja que són propis de la zona geogràfica americana i tenen trets que no són comuns als animals europeus. En el cas de les figures, l’home representat respon perfectament al camperol uruguaià de l’època, el «gaucho», genet ramader que tenia cura del bestiar.11 A l’Uruguai es considera que la figura del «gaucho» no pot separar-se de la seva vestimenta. Així com la planura era el seu paisatge i el cavall el seu mitjà de mobilitat, el vestit l’individualitzà. Al llarg del temps la seva indumentària ha variat, però a principis del segle xx (època en què van ser fetes les medalles), el seu vestit típic consistia en una camisa de màniga llarga, que solia ser blanca, i portava pantalons bombatxos, sovint subjectats per una faixa on s’hi enganxava un ganivet. Calçava botes, portava mocador al coll (per cobrir-se la cara als arenals i també per evitar que els insectes entressin al cos quan dormia a la serena) i un barret petit o «chambergo» subjectat sota la barbeta. Així el retrata Arnau a la seva medalla, on a més i per accentuar la seva labor de ramader li fa sostenir amb la mà dreta un bastó de fusta que reposa sobre el braç, mentre que amb l’esquerra agafa per l’espatlla la seva companya.

La figura femenina va vestida senzilla, amb una roba llarga sense mànigues i descalça. Sosté en un dels seus braços un anyell mentre que amb l’altre acarona un xai. Aquest gest, el fet que aparegui sense una indumentària concreta i que estigui en contacte amb el terra, fa pensar que personifica la mateixa Associació Rural de l’Uruguai.12

L’anvers de la medalla presenta dues inscripcions: a la part superior la llegenda ASOCIACIÓN RURAL DEL URUGUAY, que té una estrella de cinc puntes (el pentàgon estelat és el símbol de la vida) al capdavant i la signatura ARNAU al darrera; una segona llegenda ocupa el quarter inferior esquerre, sota el sol naixent, i fa referència al certamen EXPOSICIÓN NACIONAL DE GANADERIAS ÚNICA DE CAMPEONES. Com s’ha comentat, aquest anvers és igual per a totes les medalles, ja siguin dedicades al millor exemplar boví, porcí, d’aviram o de bestiar de llana, però cal fer notar que segons l’època en què van ser encunyades es suprimí o rectificà part de la llegenda (en alguns casos molt barroerament), sense que fos esmenada per Arnau.13

11. Aquesta figura va ser comuna en diversos països sud-americans, com l’Argentina, el Paraguai, la Patagònia xilena i el sud del Brasil i de Bolívia, i era molt semblant al que coneixem com a cowboy o vaquer nord-americà.

12. En l’època en què les medalles varen ser encunyades, la República Oriental de l’Uruguai era presidida per José Batlle y Ordoñez, que governà el país entre 1911 i 1915 (anteriorment ja havia ocupat el càrrec entre 1903 i 1907). La riquesa principal de la nació durant la primera dècada del segle xx era la ramaderia, a la qual hi contribuïa la gran extensió geogràfica i l’excel·lència de les pastures. Aleshores es comptaven aproximadament uns 36 milions de caps de bestiar, 8 milions dels quals de bestiar boví, 26 de moltons, prop de 600.000 cavalls i 200.000 porcs, entre d’altres. Era, en definitiva, la nació que més ramaderia produïa en el món amb relació a la seva grandària. Actualment l’Uruguai disposa del 85 % del seu territori de producció natural, que significa 4,7 hectàrees per habitant, és a dir, uns 15 milions d’hectàrees de terra fèrtil.

13. Les medalles d’Arnau per a l’Associació Rural de l’Uruguai tenen algunes semblances amb d’altres peces del mateix artista. La composició de les figures recorda la medalla de la Fira Concurs Agrícola de 1898, on apareix un grup de camperols i on una pagesa porta una forca recolzada al braç. Per la grafia i pels personatges representats, per les for-

Els reversos tenen un únic espai per a la inscripció, situat a la part inferior i centrat, i que té forma de pergamí, més o menys semblant en els quatre casos. Sota aquest pergamí hi neixen dues branques, en alguns models ajuntades per una llaçada, amb fulles de llorer i d’olivera, que simbolitzen respectivament la victòria i la pau, que sovint s’associen al premi i al progrés. Cal assenyalar que unes branques iguals es troben representades a l’escut nacional de l’Uruguai i que també les uneix un llaç, en aquest cas de color blau.

En les medalles, les inscripcions eren gravades i coneixem les que indiquen GRAN CAMPEÓN, CAMPEÓN, PRIMER PREMIO i SEGUNDO PREMIO. Com és habitual en l’ordre decreixent de la medallística, el gran campió i el campió són de bronze amb un bany d’or, el primer premi és de bronze amb un bany de plata i el segon premi és només de bronze. No coneixem cap medalla com a tercer premi.

Cada model de revers inclou l’animal al qual fa referència i elements del seu paisatge, per exemple, el dedicat al bestiar boví inclou tres vaques de gran volum closes per una tanca de fusta; el del bestiar porcí, una truja prop d’un camp de joncs; el de l’aviram, un gall amb el bec obert mirant al sol, com si amb el seu cant donés la benvinguda al dia, mentre dos pollets picotegen davant d’un camp de blat; i el de bestiar de llana, dos moltons de gran pelatge i cornamenta pasturant en un camp. En tots els casos, a excepció del gall amb el sol naixent, els animals es troben sota un cel ennuvolat, fet que ens fa pensar en una evocació a la climatologia local. La signatura d’Arnau apareix en un lateral amb les sigles EA.

Coneixem medalles de diferents grandàries. N’hi ha de 50 centímetres de diàmetre i d’altres que en mesuren 40, amb un pes variable d’entre 40 i 50 grams.14

Les medalles d’aquell primer any varen ser produïdes per una empresa de la qual en desconeixem el nom, però assoliren una qualitat que no tindrien les medalles dels anys següents. Aquest fet ens fa pensar que potser s’editaren a Barcelona i que les còpies posteriors, de molta menor qualitat, es fabricaren directament a l’Uruguai o a un altre país sud-americà. Perquè, passat el 1915, l’Associació Rural de l’Uruguai les tornà a editar, però en lloc de demanar a Arnau una variació de la inscripció per adaptar-les als nous certàmens, preferí eliminar la part que canviava i gravar-hi a sobre el nom del concurs. Era una solució econòmica i ràpida, però el resultat en diferí considerablement i va perdre la coherència del disseny amb la grafia, sobretot perquè les originals eren encunyades i aquelles gravades. És a dir, que mentre la d’Arnau tenia la inscripció com un element més del dis-

mes, pels volums i pels moviments, també és una medalla propera a la de l’Orfeó Donostiarra de 1910. En tot cas, la posició del braç per damunt l’espatlla també apareix en d’altres medalles d’Arnau i exemplifica molt bé la idea d’unitat, de solidaritat i de fraternitat. És el cas de la medalla de la Solidaritat Catalana de 1906, o la de les Festes de Primavera de 1910 de l’Ajuntament de Barcelona, entre d’altres. 14. Els reversos tenen algunes semblances amb d’altres peces del mateix Arnau on apareixen els animals. Podem citar l’exemple del gall, que coincideix de manera semblant amb el de la medalla de l’exposició de la Societat Nacional d’Avicultors Espanyols celebrada a Barcelona el 1899, o el que també apareix a la medalla commemorativa per a la V Exposició Internacional d’Avicultura i Columbofília de 1902.

seny, a les posteriors hi era afegida marcant el bronze. Molt probablement, l’empresa que realitzà aquests canvis va ser Tammaro, l’esmentat taller d’encunyació que va ser força important a l’Uruguai i bastant actiu a tota Sud-amèrica. I ho pensem perquè produí durant dècades medalles per a l’Associació Rural de l’Uruguai i perquè signà com a propis diversos dissenys d’Arnau.

En aquestes imitacions ja no hi apareix la signatura de l’escultor i són de menor qualitat. És el cas del primer premi per al millor exemplar d’aviram, realitzat per al concurs de l’Associació Rural de l’Uruguai de 1918. És interessant observar que, en aquest cas, el que en el projecte d’Arnau era el revers, en aquesta còpia és l’anvers, mentre que al seu revers hi ha una senzilla inscripció. Es tracta, per tant, d’un canvi d’importància en els temes representats.

També d’aquell any és una medalla de la mateixa Associació Rural de l’Uruguai, ara dedicada a l’Exposició Nacional de Ramaderia. En aquest cas, el disseny curós d’Arnau sobre el bestiar de llana és copiat per Tammaro, que signa impunement a la part baixa i centrada de l’anvers. Un cas similar és la medalla de bronze per a l’Exposició Internacional de Llanes celebrada el 1919, i encara una tercera editada en ocasió de l’Exposició Internacional de Llanes, Aus, Conills, Felins, Canins i Cabrins celebrada el 1920, on novament Tammaro signa la peça al lateral inferior dret.

Cal afegir que les còpies de Tammaro són molt aproximades, no exactament iguals. Les medalles d’Arnau són molt definides, estan treballades amb destresa i seguretat, tenen volums i força detalls, i els animals representats semblen cobrarhi vida. Les de Tammaro són més maldestres, algunes parts són confoses i difuses, les extremitats dels animals no estan ben acabades i totes les peces són de menor qualitat.

Afegirem que l’empresa Tammaro era aleshores propietat de Luis Tammaro i que a l’actualitat encara està en actiu. Des de la seva fundació ha arribat a produir més de 12.000 dissenys de medalles, entre les quals i com hem dit diverses per a l’Associació Rural de l’Uruguai.

CONCLUSIÓ

Tractar el tema de l’obra d’art copiada fa pensar, d’entrada, en la producció d’unes imitacions il·legals, fraudulentes, que sovint van acompanyades de la poca originalitat del copista. Perquè el que copia, a més, sol ser considerat de secundari i la seva obra de falsa, mentre que el veritable artista és el declarat original que produeix una obra autèntica, amb caràcter i sensibilitat.

Sense entrar en el tema de la qualitat artística del copista, prou extens i amb casos ben interessants en les diverses disciplines artístiques, i deixant a banda altres processos normalitzats, com que l’artista aprèn primer copiant (la còpia ha

estat i és encara avui una assignatura en els estudis reglats), la imitació i la còpia estan força més presents en les obres d’art del que hom es pot imaginar. En aquest període que ens ocupa, el primer quart del segle xx, i com havia passat al llarg dels segles, també es copià, i molt. La multiplicació dels suports gràfics i la millora en les comunicacions facilitaren que artistes d’arreu coneguessin el que feien els seus homòlegs en altres contrades i que, sovint, s’inspiressin o copiessin parts o, fins i tot, conjunts sencers. Era freqüent però, en aquest procés imitador, reformular el treball dels altres segons la seva manera de fer deformant el model original. Uns plagis que coneixem en totes les branques de l’art, la numismàtica inclosa.

Aquests exemples de còpies de medalles d’Arnau il·lustren prou bé com la coneguda proliferació de l’art de la medalla durant el canvi del segle xix al xx va forçar, en països més desproveïts d’aquesta indústria, a demanar dissenys fora de les seves fronteres, a inventar-ne de propis o a copiar els dels altres. Unes còpies que no havien pas d’arribar a coneixement de l’usuari, de manera que alguns tallers venien als seus clients els dissenys dels altres com a propis.

A més, l’efervescència que va viure l’art de la medalla en aquella època provocà que molts dels models europeus fossin seguits de prop. I si bé és cert que força artistes europeus s’interessaren pels dissenys dels seus veïns, no ho és menys que a Sud-amèrica els models del vell continent varen ser una font constant d’inspiració i de còpia.15 Tanmateix, la majoria de medalles sud-americanes Art Nouveau aportaren propostes noves, sovint relacionades amb el format i el disseny, on el coup de fuet va ser un element important. Una estètica que arribà més enllà de la dècada dels anys vint, quan aquest estil ja havia decaigut a Europa.

A més, per aquests països, l’art de la medalla fou una expressió artística molt important, testimoni de l’afirmació nacional i record de la seva consolidació com a nació, alhora que els ajudà a assentar el seu prestigi cultural. En aquest marc, la imitació dels models catalans s’entén, més enllà dels llaços econòmics i sentimentals entre el nostre territori i l’americà, perquè alguns artistes treballaren per a clients sud-americans i així les seves peces es conegueren ràpidament. El cas d’Arnau il·lustra perfectament aquesta situació. Treballà per a aquell continent i allí també se’l va copiar.

15. Un cas molt clar és el de la medalla 1900 del medallista gal Jean-Baptiste Daniel-Dupuis, editada per la Monnaie de Paris i copiada en diverses ocasions per tallers sud-americans. En general les còpies evidencien que el disseny original es reprodueix de forma molt senzilla, on sovint el copista selecciona un element concret, que presenta sobre un fons adaptat i que les peces emprades en el disseny, en el metall, en la producció i en l’acabat són de poca qualitat.

Eusebi Arnau. Festes de la Mercè de 1902. Ajuntament de Barcelona, 1902. Models en guix Arxiu Arnau, Barcelona.

Sense signar. Fiestas del Centenario. Patagones, 1910. Bronze, ∅ = 30 mm Col·lecció Rossend Casanova, Barcelona.

Tammaro (atribuït). Honor al mérito. Conservatorio Musical de Montevideo, s/d. Bronze, 30 x 30,2 mm

Col·lecció Rossend Casanova, Barcelona.

Sense signar. Premio al mérito. Conservatorio Musical Argentino, s/d. Bronze, ∅ = 30 mm

Col·lecció Rossend Casanova, Barcelona.

Dibuix croquis per a l’anvers de la medalla destinada a l’Asociación Rural del Uruguay. Llapis sobre paper, c. 1915. Arxiu Arnau, Barcelona.

Eusebi Arnau. Exposición Nacional de Ganaderías Única de Campeones. Campeón (bestiar de llana). Asociación Rural del Uruguay, 1915. Bronze amb bany d’or, ∅ = 50 cm, 1915. Col·lecció Rossend Casanova, Barcelona.

Eusebi Arnau. Exposición Nacional de Ganaderías Única de Campeones. Segundo premio (aviram). Asociación Rural del Uruguay, 1915. Bronze, ∅ = 40 mm

Col·lecció Rossend Casanova, Barcelona.

Eusebi Arnau. Exposición Nacional de Ganaderías Única de Campeones. Campeón (bestiar boví). Asociación Rural del Uruguay, 1915. Bronze amb bany d’or, ∅ = 50 mm

Col·lecció Rossend Casanova, Barcelona.

Eusebi Arnau. Exposición Nacional de Ganaderías. Gran Campeón (bestiar porcí). Asociación Rural del Uruguay, circa 1915. Bronze amb bany de plata, ∅ = 35 mm

Col·lecció Rossend Casanova, Barcelona.

Tammaro. 1r premio (aviram). Asociación Rural del Uruguay, 1918. Bronze amb bany de plata, ∅ = 35 mm

Col·lecció Rossend Casanova, Barcelona.

Tammaro. 2º premio (bestiar de llana). Exposición Nacional de Ganadería. Asociación Rural del Uruguay, 1918. Bronze, ∅ = 35 mm

Col·lecció Rossend Casanova, Barcelona.

Tammaro. 2º premio (bestiar de llana). Exposición Internacional de Lanares. Asociación Rural del Uruguay, 1919. Bronze, ∅ = 35 mm

Col·lecció Rossend Casanova, Barcelona.

Troballes monetàries XXVI

TROBALLA DE SEGÒVIA

Núm.: AN-78

M. CRUSAFONT

Lloc: Província de Segòvia, a uns trenta quilòmetres de la capital

Composició: Florí d’or de Saragossa de Pere III

Dates límit: 1369-1372

Data més probable de la pèrdua: s. xiV

Localització: Desconeguda

Data de la troballa: Recent

Circumstàncies de la troballa: En superfície, casualment

Descripció:

Florí d’or de Pere III de Saragossa i amb contramarca escut català a l’anvers. Làmina, 1.

a/ S.IOHA-NNES.B. C (la C, gòtica) S. Joan, dret, de front, portant una creu A l’esquerra contramarca d’escut català en cairó r/+ARAG-OREX.P. Llir que omple el camp

Pes: – g ∅ = – mm Inèdit (com el Crus/Com-20, però contramarcat)

Comentaris:

Un amable comunicant ens ha fet arribar una il·lustració de la peça que descrivim i que va poder obtenir d’un exemplar vist en mans d’un comerciant, però amb la informació que procedia de la província de Segòvia, on havia estat trobada no lluny de la capital, a uns trenta quilòmetres. No va poder, però, donar-me’n més informacions com ara el pes o el diàmetre perquè quan les hi vaig demanar i va tornar a casa del comerciant, la peça ja havia estat venuda. És per aquesta raó que no hem pogut donar les característiques físiques de la peça.

Com a troballa és molt interessant perquè ens dóna un testimoni material de la tan ben establerta circulació del florí català, el florín del cuño de Aragón segons apareix a la documentació castellana, en terres de Castella. De fet, fins ara només ens constaven les troballes de Burgos, Sòria i Rota, a Andalusia, la primera un tresoret de 28 peces i les altres dues individuals.

La peça, però, també té interès en si mateixa ja que és la primera vegada que apareix la contramarca de l’escudet català sobre un florí del temps de Pere III i també sobre un florí de la seca de Saragossa. Amb l’afegit de la peça actual, el total de florins catalans coneguts amb la contramarca de l’escut català és el següent:

Regnat Seca Referència

Martí I? Barcelona Crus/Co-40

Martí I Mallorca Crus/Co-48

Joan I Mallorca Addenda, Co/Crus-1

Pere III Saragossa La peça ara descrita

No hi ha cap informació documental que justifiqui aquesta contramarca. Cal dir, però, que fou un contramarcat curós ja que totes les peces porten la contramarca en la mateixa posició: a l’anvers i a l’esquerra de sant Joan. La migrada evidència numismàtica actual ens diu, també, que el contramarcat ha d’ésser del temps de Martí I o poc posterior. D’una banda perquè els florins de Joan I i de Pere III amb la marca apareixen amb fort desgast, però de l’altra, perquè el fet que encara correguessin els florins a nom de Pere III tampoc ens permet d’allunyarnos massa d’aquest regnat. Per tant hem de pensar en una disposició per marcar els florins del temps de Martí I o bé de Ferran I o bé dels primers temps d’Alfons el Magnànim. La motivació de la contramarca la desconeixem i la migradesa d’exemplars que la porten fan pensar en una actuació de caràcter local, però d’un lloc prou ben actiu comercialment com per abastar peces de Barcelona, Mallorca i Saragossa.

Bibliografia:

crusaFoNt, M.; comas, Rafel, El florí d’or català: Catalunya, València, Mallorca, IEC, Societat Catalana d’Estudis Numismàtics (IEC), Barcelona 1996. comas, Rafel; crusaFoNt, M., «Noves aportacions al recull dels florins catalans», Acta Numismàtica, 32, IEC, Societat Catalana d’Estudis Numismàtics (IEC), Barcelona 2002, p. 79-90.

TROBALLES DE SENTMENAT

Núm.: AN-79

Lloc: Església vella de Sentmenat (Vallès Occidental)

M.CRUSAFONT

Composició: Grup 1; Diner d’argent de Barcelona de Borrell II (997-942). Làmina, 2. Grup 2; Òbol o diner de Barcelona d’Alfons III (1327-1336)

Grup 3; Grup acumulatiu que conté:

1 diner de València de Jaume I (1213-1276)

1 diner de Barcelona de Carles I (1516-1558)

3 diners de Girona de Carles I (1516-1558)

3 diners de Girona de Felip I (1556-1598)

1 doble tornès de Lluís XIII de França del 1619

2 diners, un de fals, de València de Felip III (1621-1665)

1 ardit de Barcelona de Lluís XIV del 1648

1 sisè de Barcelona de Lluís XIV del 1648

1 diner jaquès de Carles II (1665-1700)

2 ardits resegellats de l’arxiduc Carles del 1708

Dates límit: Cada peça segons cronologia

Data més probable de la pèrdua: Cada peça segons cronologia

Localització: Museu de Sentmenat

Data de les troballes: 1990-1995

Circumstàncies de la troballa: Excavació arqueològica

Descripció:

Grup 1; diner d’argent de Barcelona de Borrell II (997-942)

a/ (signes il·legibles) Tres anells en triangle

r/ (signes il·legibles) Creu interior

Pes: – g ∅ = – mm EVS, p. 66

Grup 2; Òbol o diner de billó de Barcelona d’Alfons III (1327-1336)

a/+ALFONSUS REX Efígie coronada, a l’esquerra

r/-BA-QI-NO-NA- Creu de tern

Pes: – g ∅ = – mm EVS, p. 90

Grup 3; no hi ha elements per poder-ne fer les descripcions (EVS, p. 155)

Comentaris:

En l’obra titulada L’església vella de Sant Menna, de Jordi Roig, Joan Manuel Coll i Josep A. Molina (EVS en les abreviatures anteriors), editada a Sentmenat l’any 1995 ben luxosament i que hem localitzat recentment, hi hem trobat unes escadusseres notícies sobre troballes monetàries fetes en el transcurs d’unes excavacions arqueològiques a l’església vella de Sentmenat i que comentarem aquí. Val a dir que, si bé l’obra compta amb tres autors, quatre col·laboradors especialistes i set assessors científics, entre els quals s’hi compten tres catedràtics, la descripció i documentació del material numismàtic resulta deplorable. No hi ha descripció de les peces, ni el pes, ni el diàmetre, ni la referència bibliogràfica, només unes fotos força deficients de les peces del grup 1 i 2 (l’anvers de la d’Alfons III amb el cap del rei capgirat), que són les que ens permeten fer-ne el comentari. Pel que fa a les atribucions, no se sap com les han establert perquè cap catàleg numismàtic consta a la bibliografia. La manca de pesos i les fotos fora de cap indicació d’escala ens impedeix saber si la peça d’Alfons III és un diner o bé un òbol, per bé que afirmen que és un òbol.

Per la nostra part, no ens hem preocupat de reexaminar el material perquè l’interès bàsic de les troballes resideix en la presència de la peça de Borrell II. Es tracta, efectivament, de la segona troballa que en conté i la primera per a la qual en tenim una localització exacta. Recordem que Botet la va descriure il·lustrant-la amb un dibuix i va suggerir que fos un òbol del diner de Barcelona de Ramon Borrell, classificació que es va emprar tant al meu llibre com al d’Anna M. Balaguer sobre la moneda comtal, on es descrivien dos exemplars procedents de l’Instituto Valencia de Don Juan de Madrid: un d’ells, ben segur, el mateix descrit per Botet, atesa la procedència dels fons d’aquesta col·lecció, relacionables amb Artur Padrals, en les mans del qual la trobà Botet. Cap més notícia teníem d’aquest tipus de peces fins a la troballa recentment estudiada per Sanahuja que en contenia vuit exemplars i que l’autor situà als inicis del segle x. Fa poc, nosaltres vàrem proposar de fer-ne l’atribució a Borrell II. La peça de Sentmenat, a més de l’interès de la troballa ens aporta, doncs, l’onzena peça coneguda d’aquest tipus raríssim.

El grup 2, amb un òbol o diner d’Alfons III, no fa més que certificar la lògica circulació de la moneda barcelonina al Vallès.

Pel que fa al grup 3, inventariat només en una llista de materials, no té cap coherència de tresoret, malgrat que vagi aparèixer tot el conjunt dins d’un recipient. Es tracta d’una acumulació de peces feta al segle xViii, segurament amb les troballes atzaroses de monedes prop de la mateixa església. Té l’interès de documentar-nos l’abundància de la representació de la moneda municipal de Girona, un fet ja assenyalat en altres conjunts.

Bibliografia:

Botet i sisó, J., Les monedes catalanes, vol. III (apèndix), Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1911. crusaFoNt i saBater, M., Numismàtica de la Corona Catalano-Aragonesa medieval, Editorial Vico, Madrid 1982. Balaguer, A.M., història de la moneda dels comtats catalans, Societat Catalana d’Estudis Numismàtics (IEC), Barcelona 1999.

saNahuja aNguera, X., «La moneda de Barcelona al segle x, segons les troballes Espanya-1 i Espanya-2», Acta Numismàtica, 36, Societat Catalana d’Estudis Numismàtics (IEC), 2006, p. 79-114.

crusaFoNt i saBater, M., «La moneda barcelonina del segle x. Altres novetats comtals», Acta Numismàtica, 38, Societat Catalana d’Estudis Numismàtics (IEC), 2008, p. 91-122.

TROBALLA DE L’ÀREA DE LLEIDA

M.CRUSAFONT

Núm.: AN-80

Lloc: Àrea de Lleida

Composició: Diner de Tolosa de Ramon VII (1222-1249)

Dates límit: segles xii-xiii

Data més probable de la pèrdua: segle xiii

Localització: Desconeguda

Data de la troballa: Desconeguda

Circumstàncies de la troballa: Per atzar en un camp de conreu

Descripció:

Diner de billó de Tolosa de Llenguadoc, de Ramon VII (1222-1249). Làmina, 3.

a/ +TOLOSA CIVI creueta sobre N i bàcul

r/ RAMVN COMES (M i E annexades) creu interior amb una S al primer espai

Pes: – g ∅ = – mm Poey d’Avant-3702

Comentaris:

La cronologia d’aquesta peça ha estat discutida i Georges Depeyrot l’atribueix a Ramon V (1148-1194). No són freqüents, d’altra banda, les troballes de monedes tolosanes a Catalunya, en contrast amb l’abundància dels diners melgoresos de Montpeller o dels morlans del Biarn. Certament que Tolosa va ésser gairebé sempre fora de l’òrbita catalana i com a cap d’un grup occità, que tampoc arribà a quallar. Aquesta diferència en la situació política pot ésser una part, almenys, de l’explicació de les poques peces que ens han arribat per la via de les troballes a Catalunya.

Bibliografia:

Poey D’AVaNt, F., Monnaies féodales de France, volum 2, Camille Rodin, Paris, 1860.

Recensions bibliogràfiques

melmoux, Pierre-Yves, «Eléments de bibliographie numismatique des Pyrénées-Orientales et d’Andorre», La Pallofe 46, Butlletí de l’Associació Numismàtica del Rosselló, Perpinyà, 2007, p. 3-185.

L’any 2007, l’Associació rossellonesa editava el seu butlletí més voluminós. Es tracta pràcticament d’un llibre, ja que fora d’una breu introducció de mitja pàgina, la resta de les 185 corresponen al treball de Melmoux. Es tracta d’un instrument d’una gran utilitat: la bibliografia numismàtica i medallística, de totes les èpoques, de l’actual departament francès dels Pirineus Orientals. L’autor ha partit d’un fet freqüent, que sol ésser un estímul per a les recerques: quan es va trobar davant la necessitat de classificar una moneda trobada a la zona, no sabia on anar a cercar la bibliografia necessària... perquè ningú l’havia recopilat després de l’any 1975. Passar d’aquesta situació a «fabricar-se» l’instrument per un mateix és un pas que només donen els que estan dotats d’un gran coratge. És per aquest coratge i per l’amplitud sorprenent de l’aplec realitzat, que cal felicitar molt especialment l’autor. Només a l’apartat de les abreviatures hom ja s’adona de la dimensió de la tasca realitzada; l’autor ha fet el buidat sistemàtic d’una quarantena de fonts, la qual cosa vol dir la revisió exhaustiva de tots els números quan la font, el cas més freqüent, són revistes.

Les 185 pàgines, d’altra banda, amb lletra petita i una trentena de mencions per pàgina, fan arribar a un total de més de cinc-mil entrades. He de dir que, de moment, no he estat pas capaç de trobar-hi una absència, tot i que l’autor, amb sàvia humilitat, demana disculpes a la introducció per les mancances o pels errors que hagi pogut cometre.

No es tracta, d’altra banda, d’una simple relació, sinó que el material ha estat

VÀRIA

agrupat temàticament per espais cronològics i alguns apartats complementaris com ara la Bibliografia o les publicacions del Museu Puig. No cal dir que no han estat pas oblidades les nostres publicacions; Acta Numismàtica i moltes altres fonts han estat curosament buidades; Villaronga té quatre entrades a l’apartat d’antic, Balaguer, cinc, en l’apartat de musulmà i vuit, en el de medieval, Badia té set entrades. En fi, no crec que s’hagi escapat gran cosa al treball tenaç d’aquest investigador.

Cal dir que l’autor no s’ha limitat pas a l’àmbit estrictament numismàtic sinó que també ha aplegat totes aquelles fonts que poden ésser d’interès o utilitat per als nostres estudis.

Un conjunt de virtuts, doncs, que no ens poden portar a altra conclusió que felicitar l’autor i alegrar-nos de l’aparició a les terres rosselloneses d’un nou investigador de la nostra especialitat de qui caldrà parlar, ben segur, en el futur.

M. Crusafont

melmoux, Pierre-Yves, «Troballes monetàries», 1 i 2, La Pallofe 47 i 48, Associació Numismàtica del Rosselló, 2008 i 2009, p. 55-63 i p. 60-77.

Si al butlletí rossellonenc núm. 46, Melmoux ens sorprenia amb una bibliografia enciclopèdica de la numismàtica rossellonesa, en l’aparició següent ha emprès una iniciativa de més alt interès: iniciar una secció de troballes monetàries. L’autor ha assenyalat Acta Numismàtica com a inspiradora de la seva iniciativa i ha emprat el català, tan escàs en el butlletí citat, si més no per al títol de la secció. La motivació ha estat ben clara i l’autor ho expressa amb claredat a la breu introducció de la primera sèrie: «durant massa anys, una multitud d’informacions s’han perdut sense remei...». En la segona sèrie, l’autor explica quines són les seves fonts; totes les monedes que són presentades al Museu Puig i totes les que afloren al saló numismàtic anyal de Pollestres. Armat d’una cambra fotogràfica i d’unes balances, Melmoux dedica tot el temps de la mostra a salvar aquestes informacions de petites afloracions que, amb el temps, permetran traçar unes utilíssimes cartografies de circulació monetària. D’altra banda, l’autor agraeix la col·laboració del Museu Puig, en les persones de Sabina Got i Bernard Doutres.

L’interès de la iniciativa resta prou ben justificada pels bons resultats obtinguts: al primer lliurament hi són relacionades 39 peces, la major part de troballes de tipus individual, i al segon se’n descriuen 71 més, arribant a la notable xifra de 110 peces procedents d’un centenar de troballes.

Nosaltres suggerim que es numerin les troballes, més que no pas les peces i que per identificar els exemplars s’empri un segon dígit: peça 3 de la troballa 34

seria, per exemple, 34-3. Seria la manera de no perdre la designació de la peça, però agrupant en un mateix número tots els exemplars d’una troballa. D’altra banda potser seria millor encapçalar la descripció amb el nom i la classificació de la peça. Per exemple, entrar amb Dracma de Roses, argent, més que no pas amb les descripcions de l’anvers i el revers. Són, però, qüestions de detall que no treuen un bri de mèrit a la gran tasca realitzada. Amb els dos reculls s’ha superat ja l’aplec d’Acta, realitzat al llarg d’una trentena d’anys.

Esperem que aquest rescat d’informació es pugui anar realitzant amb normalitat, és a dir, sense topar amb un «gran sacerdot» que ho declari pecaminós i tornem a perdre per sempre aquestes informacions tal com, malauradament, passa ben sovint a casa nostra.

M. Crusafont

El Quinzet: Revista de l’Associació Numismàtica i Filatèlica Xúquer, Sueca, núm 2, novembre del 2009.

Demostrant una clara voluntat de regularitat, El Quinzet ha assolit fer la seva segona sortida poc d’un any després d’un primer número que ja vàrem comentar a l’Acta anterior. Per començar, les millores externes són notables: s’ha inclòs la numeració al llom, fet que s’agrarirà quan hi hagi set o vuit números en dança i s’han inclòs els noms dels autors al sumari, informació que en el primer es trobava a faltar. El format s’ha vist reduït una mica, de forma accidental, però no creiem pas que li faci cap mal. Molt notable, l’increment del nombre de pàgines: 76 al primer i ara 160, la qual cosa demostra que l’existència d’un lloc on publicar és un poderós estímul per escriure.

La publicació ha mantingut el seu bloc informatiu inicial, un apartat que agrairan tots els numismàtics; ha inclòs un nou apartat dedicat als cada vegada més actius fòrums d’Internet i ha ampliat espectacularment l’apartat d’estudis, que ha estat organitzat per cronologia i per temàtiques, introduint així un nou element clarificador. La numismàtica segueix essent la «germana gran» de la publicació i l’apartat medieval, el més ben dotat. És una tendència que també observem a Acta Numismàtica i un fenomen nou dins la numismàtica, tradicionalment dominada pel sector de món antic.

Sens entrar a fons en el contingut dels articles, tots de qualitat, cal destacar el documentat treball sobre tècniques d’encunyació a l’edat antiga de Carles Traver; la sort de poder comptar amb dos especialistes en moneda àrab, David Francès i S. Gaspariño i, finalment, allò que com a estudiós de la moneda de la Corona Catalano-Aragonesa m’ha impactat més, això és la sensacional descoberta del mig timbre d’Alfons IV amb marques puig-B i l’aparició del ral datat de Felip I. Des d’aquí vull agrair també al seu descobridor, Antoni Sendra, que

vagi tenir la gentilesa d’avançar-me les dades d’aquestes peces per al meu catàleg general.

M. Crusafont

saVio, Adriano; caVagNa, Alessandro (ed.), 100 anni del Corpus Nummorum Italicorum, Jornada d’Estudis organitzat per la Società Numismatica Italiana, Milà, 2009, edició del 2010.

Dotze estudiosos, la majoria italians, es varen aplegar per estudiar i valorar des d’una òptica actual i amb la coordinació dels coneguts estudiosos Adriano Savio i Alessandro Cavagna, la gran obra impulsada pel rei numismàtic, Vittorio Emanuele III. Tres dels autors, entre ells Lucia Travaini, han analitzat la figura del sobirà i la seva evolució com a col·leccionista i estudiós de la moneda italiana. Altres tres, entre ells W.R.Day, han estudiat la gènesi i formació del monumental Corpus, les seves fonts, els col·laboradors i el resultat final. Altres autors han analitzat temes complementaris i Ermanno Arslan hi ha aportat unes útils conclusions, en les quals s’assenyala l’objectiu polític de l’empresa: en una Itàlia recentment i dolorosament reunificada, el sobirà volia aplegar totes les mostres d’un passat comú. El rei dedicava així l’atenció a la seva afecció numismàtica, però la iniciativa també formava part del seu projecte polític. Aquest enfoc no va deixar d’introduir alguns inconvenients en l’organització del material i de l’estructura de l’obra, però tot i així, Arslan conclou, seguint l’exposició de Travaini, que el Corpus segueix essent un «formidabile strumento pratico per la classificazione preliminare delle moneda di zecca italiana, que oggi solo l’Italia possede».

M.

Crusafont

MÓN ANTIC

gozalBes, maNuel, La ceca de Turiazu. Monedas celtibéricas en la hispania republicana, Servicio de Investigación Prehistórica del Museo de Prehistoria de Valencia, Serie de Trabajos Varios, Núm. 110, València, Diputació de València, 2009, 276 p.

La publicació del llibre de Manuel Gozalbes no fa res més que corroborar una realitat que, de manera gradual però contundent, ha entrat a formar part del panorama numismàtic de la península Ibèrica. Em refereixo al fet que, d’anys ençà, la recerca rigorosa sobre la moneda ibèrica és capitanejada des de València. Si girem la vista cap enrere podem observar com l’inici d’aquesta producció científica es remunta a l’any 1987, amb les primeres monografies sobre Ilici (Llorens), Valen-

tia (Ripollès), Segobriga (Ripollès i Abascal), i Ercavica (Gomis), seguides de les de Lauro (Llorens i Ripollès), Ilercavonia-Dertosa (Llorens i Aquilué) i Sekaiza (Gomis). Al darrera d’aquesta producció es percep el mestratge de Pere Pau Ripollès, autor ell mateix de monografies recents (Arse-Sagvntvm, Saitabi) i d’obres de referència (el Roman Provincial Coinage, i el completíssim Las acuñaciones provinciales romanas de hispania), i sobre qui giren tots els projectes que milloren, llibre rere llibre, els nostres coneixements sobre la moneda antiga de la Península.

Gozalbes recull tota aquesta experiència i ens presenta una monografia sobre la seca de Turiazu impecable. El llibre és el desenvolupament formal de la tesi doctoral que l’autor llegí l’any 2005. Posats a triar, l’aportació més important del seu treball de recerca és potser el fet de constatar que la part principal de la producció d’aquesta seca tingué lloc abans de les guerres sertorianes (80-72 aC), contràriament al que s’havia anat dient, i que, partint d’aquesta base, potser s’hauria de reconsiderar la datació de les emissions de denaris a altres seques de la Celtibèria.

Però val la pena deturar-nos en tots i cadascun dels capítols del llibre.

Al primer capítol l’autor enfoca les fonts històriques i arqueològiques per tal de precisar l’adscripció ètnica i la ubicació de la ciutat i seca ibèrica, i assenyala la dificultat d’equiparar-les amb l’actual Tarassona, atès que en aquesta població no hi han aparegut vestigis celtibèrics. La prudència li aconsella esperar i desitjar l’aparició de nous elements d’anàlisi que permetin localitzar amb precisió l’enclavament exacte de Turiazu, potser molt a prop de l’actual ciutat aragonesa.

Al segon capítol, Gozalbes repassa la historiografia sobre Turiazu, partint de Lastanosa (1645) fins arribar al darrer treball de síntesi de García-Bellido i Blázquez (2001), hi assenyala l’evolució de les identificacions al llarg del temps i hi reprodueix els gravats i làmines publicats amb anterioritat a l’obra de Vives (1924-1926). Precisament, és la catalogació de Vives, la que l’autor pren com a referència principal en aquest capítol. Aquesta decisió es mostra poc pràctica a efectes tècnics, sobretot per als lectors avesats a catalogacions més modernes, però comprensible si ho considerem un homenatge a qui va esdevenir el referent per excel·lència de la numismàtica antiga peninsular durant tres quarts de segle, abans de Villaronga.

A continuació, l’autor s’atura a analitzar les llegendes de les monedes. Ho fa meticulosament, assenyalant les variacions de cadascun dels signes que apareixen al topònim i també a l’anvers. No hi ha cap explicació per a la combinació de signes ka-s-tu que apareix a la sèrie més abundant de denaris. Gozalbes pensa que difícilment aquests signes poden ser segments d’una mateixa paraula. En qualsevol cas, el signe ka destaca com un element important en relació amb el simbolisme de les monedes de Turiazu, ja que es repeteix en tots els grups i sempre situat al mateix lloc, rere el cap de l’anvers.

El capítol quart és una delícia per als amants de la numismàtica. Gozalbes descriu, identifica i fotografia tots els dissenys i símbols que apareixen a les monedes. Comença amb els tipus generals: el cap masculí, el genet amb llança, el genet amb falç, el cavall, el pegàs, etc. Ho fa advertint de l’evolució del disseny, assenyalant les varietats i les curiositats, com el cap masculí amb arracada, i mostrant monedes foranes que hagin pogut servir de model per als dissenys de Turiazu. A continuació són els petits símbols secundaris els que són objecte d’un seguiment semblant: el dofí, la palma, el creixent. Tanca el capítol l’única moneda contramarcada que l’autor ha trobat: es tracta d’un denari que du un creixent picat al mig de la cara de l’anvers i que es podria relacionar amb el creixent que apareix incorporat en el disseny de denaris posteriors.

El capítol 5 «Dispersió» tracta sobre els tresors i les troballes esporàdiques de les monedes de Turiazu. Documenta trenta-nou tresors amb denaris, i comprova que els que estan situats al nord de la Península (la majoria en el cas de Turiazu) inclouen un percentatge molt petit de moneda romana republicana. Pel que fa a les troballes individuals, és curiós constatar que els denaris apareixen exclusivament direcció oest, entre Tarassona i Lleó, mentre que les unitats de coure són força més repartides, entre Portugal i Osca, però també direcció sud, a València i Càceres. Cal destacar que dues de les tres meitats de coure repertoriades com a troballa individual han aparegut a Catalunya.

La metrologia és la protagonista del capítol 6. L’autor comprova una reducció progressiva del pes mig dels denaris, des dels 3,85 g dels grups ii-iV fins als 3,32 g del grup Vi. D’acord amb aquesta reducció, Gozalbes situa els denaris de pes mig de 3,74 g, corresponents al segon subgrup del grup V, en els anys de pas del segle ii al segle i aC. Pel que fa al coure, es constata que tots els deu grups d’unitats segueixen un patró aproximat entre 9,5 i 11,5 g, i que les primeres emissions eren més pesades que les darreres. Gozalbes no utilitza mai les paraules as o semis, a causa d’aquella prudència recurrent causada per la impossibilitat de refer un sistema metrològic únic per a les emissions de coure del genet ibèric i les de la República romana. En canvi, s’adona que la variació de pesos admesa i permesa a les emissions provincials romanes és similar a la que es pot trobar en emissions d’escriptura celtibèrica, sense que en aquell cas es qüestioni mai la variació en el patró metrològic (p. 100).

Al capítol 7 ens és presentat l’estudi dels encunys identificats. L’enllaç d’encunys es presenta de manera molt visual, separat per grups tipològics. Dels sis grups, tots presenten pocs encunys i, per tant, un volum d’encunyació moderat, excepte el grup V, que és el dels denaris amb marca ka-s-tu i el dels asos amb marca dofins. Gozalbes identifica i enllaça fins a 358 encunys d’anvers i 425 encunys de revers dels denaris. Una feinada digna de passar als annals.

El capítol 8 és obra de Gema Sejas del Piñal. Es tracta de les anàlisis físiques i químiques d’algunes monedes. S’hi detecten variacions que no són d’envergadu-

ra, però sí prou significatives, com per exemple que els denaris del grup V tenen un percentatge de plata que oscil·la des del 90 % inicial, passant pel 84 % en un moment avançat de la producció, fins a recuperar el 89 % al final de tot, això sí, havent-se reduït progressivament el pes absolut de la moneda entremig. També es comprova que el metall que completava l’aliatge era el coure.

El capítol 9 s’ocupa de la cronologia de les emissions. La font utilitzada són els tresors, atès que les troballes individuals no han aparegut en cap context de datació precisa. La cronologia absoluta, basada en els tresors que inclouen monedes romanes, només permet emmarcar el grup V en el període comprès entre 120 i 70 aC. La cronologia relativa es basa en la cohesió dels grups tipològics proposats i la comprovació de la seva exactitud d’acord amb els tresors estudiats. Cal dir que els paral·lelismes entre plata i coure dins dels grups són evidents en molts casos, però això no li resta cap mèrit a l’autor, atès que ha estat el primer d’establir-los amb precisió. Per a les monedes del grup i (que només són de coure), Gozalbes proposa una cronologia propera al 140 aC, assenyalant que aquesta primera emissió resta desvinculada de la resta de grups, molt més homogenis i, per tant, probablement consecutius. Dels denaris dels grups ii i iiia, assenyala que les mostres obtingudes semblen ser anormals respecte de les mostres dels grups iiib en endavant, circumstància que indicaria que aquells denaris podrien haver estat refosos i reutilitzats en emissions de llei rebaixada o simplement readaptats a una nova tipologia. Els atribueix una cronologia propera a 135-130 aC. Les monedes dels grups iiib, iVa i iVb són datades entre 130 i 125 aC. El grup V, el més abundant, és situat entre 120 i 80 aC, és a dir, immediatament abans de les guerres sertorianes. La darrera emissió de denaris i d’unitats, del grup Vi, la creu del 8070 aC.

El capítol 10 clou l’estudi en forma de calaix de sastre. Entre altres temes de debat interessant, l’autor relaciona les emissions de Turiazu amb la dels tallers veïns (similitud de tipus i de denominacions, aspectes formals); diferencia les zones de la Península on circulava majoritàriament el denari ibèric de les zones on el denari romà era preeminent, o de les zones on ambdues monedes compartien el protagonisme; calcula uns hipotètics volums globals d’encunyació i proposa la xifra d’11.400.000 denaris fabricats a Turiazu; es pregunta sobre l’origen de la plata emprada en la fabricació i conclou que es tractava de plata celtibèrica.

Finalitza el llibre amb el catàleg, exhaustivament detallat i documentat, i les trenta-dues làmines fotogràfiques del material estudiat.

En forma d’addenda, de resultes de material localitzat amb posterioritat a l’any 2005, Gozalbes identifica dos tipus nous de denaris, classificables entre els tres primers grups de la seca i que acaben de completar un repertori que sembla definitiu de la seca de Turiazu.

X.S.A.

ripollés P. P. Las acuñaciones provinciales de h ispania . Madrid; Real Academia de la História, 2010, 328 p., xxxii làm. (Bibliotheca Numismática Hispana; 8.)

Faltaba para el estudioso y sobretodo para el coleccionista una obra de esta naturaleza para clasificar las acuñaciones provinciales romanas de Hispania. Ciertamente Pere Pau Ripollés había realizado la parte hispana del Roman Provincial Coinage en 1999 y desde entonces dos suplementos pdf, para descargar de su web de la Universitat de València, con las últimas novedades en este campo, pero lamentablemente esa obra no llegó a tener la difusión y repercusión que merecía entre los coleccionistas pese a que sí la tuvo en ámbitos científicos.

Podemos decir que el nuevo libro es una revisión de la anterior obra de Pere Pau Ripollés, con las virtudes del RPC como es una introducción magistral de las cecas y la problemática de sus emisiones así como un completo catálogo con información exhaustiva, pero también con muy significativas mejoras, como es el individualizar las variantes de leyenda aportando fotografía de cada una de ellas.

Empieza con la ceca del Noroeste y continúa con las cecas de la Lusitania, de la Bética y finalmente de la Tarraconense, abarcando las emisiones desde el 44 a C. hasta el reinado de Claudio I.

También queremos destacar el excelente estudio de las contramarcas que aparecen en estas emisiones. Se detallan las contramarcas conocidas de cada emisión y si son de anverso o reverso. Distingue incluso pequeñas variantes en las contramarcas, lo que demuestra el rigor con el que su autor ha abordado esta obra.

Siendo una obra nueva, al margen del ya mencionado RPC, habríamos deseado que se incluyeran las acuñaciones de índole imperial realizadas en Hispania, máxime cuando hay casos discutibles o poco claros y es difícil desligar unas de otras. Si por ejemplo están las llamadas acuñaciones del Noroeste, que no tienen indicación de ceca y sí títulos imperiales, también deberían estar las emisiones emeritenses de P. Carisio que son omitidas por considerarse moneda imperial. El autor concluye que lo más probable es que las primeras también sean imperiales «pero no queda totalmente segura su adscripción por no hacer mención a un magistrado romano». Creemos que con la participación activa de Augusto en las operaciones militares de las Guerras Cántabras, estas acuñaciones no precisan de más garante que la del propio emperador. P.Pau Ripollés es consciente de las dificultades de estas acuñaciones y es partidario de considerarlas imperiales, pero las incluye porque no está en el RIC. El límite también es difuso en el cierre de las cecas, pues algunos talleres acaban sus producciones imitando completamente la moneda de Roma; son las imitaciones hispanas de Claudio I y las acuñaciones de curso general de la Guerra Civil, Galba, Vitelio y Vespasiano de la Tarraconense. En cuanto a contramarcas, quizás deberíamos considerar el «golpe de cizalla» presente en las emisiones latinas de Gades una contramarca más. Ripollés no cree

que su presencia sea un indicio de desmonetización, como interpretó Guadán, pero no trata esta marca como las demás marcas y resellos.

Esperamos que en un futuro se complete esta obra con el resto de acuñaciones hispanas de época imperial. Somos conscientes de la dificultad del proyecto pues esas emisiones carecen de indicación de ceca y la correspondencia a un taller emisor es en muchos casos hipotético y basado únicamente en el estilo. También se ha podido comprobar que un mismo tipo de denarios de Augusto fue acuñado en distintas cecas hispanas, sólo el estilo permite distinguirlas, implicando una dificultad añadida a su clasificación y ordenación.

Recomendamos este libro, que está llamado a ser la referencia para clasificar la moneda provincial romana, pero como ya hemos dicho, su valía no está sólo en su esmerado catálogo, pues es un compendio de la materia con completos índices de cecas, leyendas, nombres personales, tipos y contramarcas. Está magníficamente impreso y encuadernado, destacando la calidad de las 32 láminas de ampliaciones a todo color y el resto de las fotografías.

Merece tener un lugar destacado en nuestras bibliotecas.

MEDIEVAL

J. Montañès

jarrett, joNathaN, «Currency Change in Pre-millennial Catalonia: Coinage, Counts and Economics», Numismatic Chronicle, 2009, p. 217-243.

Jonathan Jarrett és un investigador adscrit al Fitzwilliam Museum i a la Queen Mary University of London especialitzat en l’Europa i, específicament, la Catalunya, de l’any 1000. No ens ha de sorprendre, doncs, que en aquest article s’ocupi d’un tema tan obscur com el de la moneda catalana del segle x. La publicació del tresor Espanya-2 al meu article de l’Acta Numismàtica, 36, així com l’article relacionat de M. Crusafont a l’Acta Numismàtica, 38, han reobert el debat i les línies de recerca sobre aquest tema, i Jarrett va poder treballar tots dos escrits abans d’enllestir el seu. Com a investigador, Jarrett demostra un extraordinari coneixement de la bibliografia catalana, no només pel que fa a la moneda, sinó també per a tots els altres temes que li són d’utilitat.

El seu propòsit és el de documentar la política monetària del comte Borrell II (945-993), partint de l’anàlisi de les monedes conservades i de les fonts escrites. Sobre les monedes, l’autor repassa meticulosament el contingut dels dos articles abans mencionats i accepta en benefici propi el plantejament tipològic de Miquel Crusafont, d’on es desprèn que les monedes de Borrell II haurien de dur els tres anells en una banda i una creu per l’altra. En canvi, Jarrett discrepa amb Crusafont pel que fa a l’atribució de les peces conegudes i al fet d’assignar cada tipus mone-

tari a un comte diferent, i adverteix que: «It should be noted that later in the same article Crusafont is forced to abandon a similar “one ruler, one type” system for the coins of Urgell. More finds will quite probably undermine such a solution in Barcelona» (p. 223, nota 22); o més endavant, deixa clar que no està d’acord atribuir cap moneda coneguda a Borrell II (p. 240, nota 76).

Pel que fa a la documentació, Jarrett tria totes aquelles informacions rellevants sobre l’ús i la fabricació de la moneda a Catalunya. D’entrada, Jarrett desfà un dels enganys que s’arrossegaven des de Salat i que ens feia rodar el cap: el document de Montserrat de l’any 1000 que equiparava un mancús a sis sous, quan en realitat el text literal diu «I manchoso in rem valentem et solidos Vi». A continuació, l’autor presenta el problema dels anomenats diners «grossos» de Ramon Borrell, objecte de diverses teories i hipòtesis al llarg del temps. Per intentar desvetllar el significat d’aquests conceptes, Jarrett repassa de manera exhaustiva les mencions monetàries de la Barcelona de finals del segle x. També ho fa d’altres indrets de Catalunya (Vic, Girona, etc), però de seguida s’adona que hi abunden les mencions de pagaments efectuats en espècie i conclou una circulació certament diferenciada de la que és documentada a Barcelona i una producció local molt menys important.

Jarrett proposa l’any 982 com el moment d’introducció d’una moneda bona a Barcelona i també d’una política monetària més exigent en el manteniment de la qualitat de les monedes. També creu, l’autor, que la fabricació de moneda estava en mans del bisbe, per delegació comtal. Jarrett observa un moment de trasbals arran de l’expedició d’Al-Mansur, l’any 985, el qual es percep en la proliferació de pagaments amb espècie i amb metall no monedat durant tot l’any següent, però detecta una progressiva confiança en la moneda a partir d’aleshores. Jarrett conclou que un pagament documentat l’any 990 de 5.000 sous certifica la bona qualitat de la moneda en circulació, atès que una moneda sospitosa multiplicaria per 5.000 la desviació fraudulenta de cada diner i que ningú acceptaria cobrar una suma tan gran sense confiar plenament en la moneda. Sobre la moneda fraudulenta, Jarrett transcriu un document (l’únic que transcriu en tot l’article), extret del Diplomatari de la Catedral de Barcelona (Barcelona, 1995, doc. 201), on apareix una persona propera al bisbe acusada de frau monetari. Segons Jarrett, l’existència d’una falsificació o d’un frau en l’encunyació ja és un indici de la bona qualitat de la moneda barcelonina.

A Barcelona, doncs, hi hauria un abans i un després de l’any 982, fins al punt que el tipus monetari que avui coneixem per al comte Ramon Borrell (el diner dels tres anells amb RAIMS/BARCA) podria haver estat iniciat pel seu pare i dur, a les primeres emissions, el seu propi nom: BORRELL.

Cal felicitar Jarrett pel seu treball i encoratjar-lo a continuar. Allà on les monedes i els documents no hi arribin, arribarà la meticulositat.

mercaDer, Antoni, Taula de Canvis, Consell de Mallorca, Departament de Cultura i Patrimoni, Palma de Mallorca, 2007.

A l’atzar d’una anada a Mallorca, a la llibreria del Consell, hi vàrem trobar aquesta interessant obra que explica la gènesi de la Taula de Canvi de Mallorca, denominada inicialment Taula Nummulària i que seguia la iniciativa presa a Barcelona l’any 1401. Fou en aquest mateix any que el rei Martí l’Humà va aprovar la seva creació a Mallorca. En un apèndix documental, l’autor hi reprodueix els capítols per què es regí a partir del 1507. Així, doncs, la iniciativa barcelonina de crear un banc oficial fou seguida immediatament a Mallorca i pocs anys més tard, el 1407, a València. La taula mallorquina passà diferents entrebancs, féu fallida el 1472 i el 1503 i havent-s’hi d’introduir millores i modificacions fins a arribar a les noves normes del 1507.

L’autor no es limita, però, a explicar-nos breument la gènesi i el funcionament de la Taula, sinó que també dedica un capítol a la numismàtica mallorquina medieval partint d’Àlvar Campaner, però amb cert coneixement de la bibliografia moderna, i un altre als sous i als preus de diferents productes a finals de l’època medieval i de l’edat moderna.

Resulta, doncs, interessant com a divulgació de la numismàtica mallorquina, tot i que el desconeixement de l’autor de l’especialitat li fa cometre alguns errors, com ara dir que la lliura era una moneda imaginària, però que «circulava» (p.29). El desconeixement de la bibliografia més recent fa que l’autor segueixi creient, per exemple, que Jaume III només va batre billó, quan són ben coneguts, des fa temps, els grossos tornesos d’argent i els florins d’or, a més dels rals mallorquins que darrerament se li han atribuït. S’ha de tenir en compte, però, que es tracta d’una obra publicada en una col·lecció denominada «Llibres de la Sala d’Espera», amb una intenció clarament divulgativa.

M. Crusafont

sierra ValeNtí, E., «Lletres dels Consellers de Barcelona als jurats de Girona (segles xiV-xV)», Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, vol. l, 2009, p. 139172.

Amb aquest treball, l’autor inicia la publicació de les anomenades lletres closes entre les autoritats municipals de Barcelona i Girona que es conserven a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Dues d’aquestes lletres tenen contingut numismàtic i és per això que ens ha semblat convenient de donar-ne notícia.

La primera, del 19 de gener del 1454, és una consulta dels gironins sobre el nou curs del croat a 18 diners de tern. La carta no esmenta la resposta dels barcelonins, sinó només que havien donat al missatger totes les explicacions. Com és

sabut, en aquesta data i després de moltes discussions en el si del consell barceloní, el rei va establir aquest canvi del croat a 18 diners, un cop verificat que els diners eren molt minvats de pes i aquesta equivalència era molt més ajustada a la realitat. No cal, doncs, incidir més a fons sobre aquesta carta.

La segona, del 25 d’abril del 1476, escrita pels barcelonis als de Girona, és prou més interessant, de manera que hem cregut necessari de transcriure el text, suprimint els formulismes d’entrada i eixida:

Refferit no és stat com aqui haurien vengudes provisions de facultat o licència atorgade a’n Cardona e altres que en aqueixa ciutat puxen cudir e batre monedes de argent. Més nos és stat refferit: com vostres savieses e lo Concell d’aqueixa ciutat, molt virtuosament e loable hauriets feta conclusió que tal cosa no permetria. Si doncs la cort qui sta instade no fahia tal conclusió som certs vostra conclusió és stade molt, stant preocehida del Sprit Sant, lo qual no vol desemperar aquest Principat. Nosaltres, per la porció que’n tocha a aquesta ciutat, vos lo regraciam quant més podem, significant a les sevieses vostres que, axí per lo interesse de aquesta ciutat (la qual té molts privilegis que moneda d’argent en Cathalunya no’s pot batre sinó dins ella) com encare per lo ineterès universal de tots, ne havem scrit al senyor rey e a la senyora infanta e encara als nostres síndichs qui son en cort, a ffi que per via de la dita senyora o posant greuge si significar a les savieses vostres per que, si vist vos serà, ne scrischats als vostres síndichs en dita cort e per tots sia fet lo bé de tots.

Sembla, doncs, que el rei havia donat llicència a un dels nobles Cardona per fer moneda d’argent a Girona i que els síndics d’aquesta ciutat s’hi varen oposar, cosa que els consellers barcelonins els aplaudeixen, fent notar que Barcelona té la facultat exclusiva d’aquests batiments monetaris. Es tracta d’un document fins ara desconegut que se situa en un moment especialment delicat de la postguerra, quan el rei havia donat diferents llicències per a batiments de monedes d’or, segons dades que ja trobà Botet. Aquesta seria una altra extralimitació que els barcelonins es disposen a combatre. La notícia enllaça amb una carta del rei Joan II als gironins que ja vàrem comentar a La moneda catalana local (p. 93), per la qual el rei els diu que havia donat llicència a Joan de Cardona de «fer certs batiments de monedes e coses en aqueixa ciutat». Nosaltres havíem pensat si aquests batiments podrien tenir alguna relació amb les emissions cardonines d’Arbeca, tot i que ja anunciàvem que hauríem de saber quins eren aquests «batiments de monedes i coses» per poder pronunciar-nos. A la vista que la idea del Cardona era batre moneda d’argent, és clar que no tenia relació amb la moneda local, que sempre era d’aram o d’altres metalls de baixa vàlua. Per tant tot sembla indicar que es

tractava d’alguna extralimitació abusiva del rei que els barcelonins degueren potser poder aturar segons els seus privilegis.

M. Crusafont

tiNtó sala, Margarida, «Privilegis i ordinacions reials de la Seca de Barcelona», XVIII Congrés d’història de la Corona d’Aragó, València, 2004, p. 697-718.

Important aportació, amb nombrosa documentació inèdita, extreta sobretot del Llibre de la Seca de Barcelona, text manuscrit que es conserva a la Biblioteca de Catalunya. L’autora la relaciona, però, amb tota la resta de documentació coetània ja publicada, a fi de donar una visió el més completa possible de la qüestió.

El manuscrit i l’estudi es centren especialment en l’organització de la Seca de Barcelona, els seus privilegis i el seu funcionament intern, concloent que la Seca era «una institució que funcionava d’una manera autòctona, evidentment sota protecció reial». Es transcriuen íntegrament dos dels documents de l’aplec, però al llarg del treball es fa referència a molts d’altres que l’autora té en estudi, assenyalant que l’aportació actual no és més que «obrir el camí per continuar l’obra».

Des d’Acta felicitem l’autora per la descoberta i pel treball sobre aquest interessant manuscrit i esperem poder veure més endavant una monografia sobre el tema, si fos possible amb la publicació in extenso del text antic, cosa que ens enriquiria el nostre coneixement sobre el funcionament de la Seca barcelonina, la tradicional productora de tota la moneda catalana.

M. Crusafont

tretoN, Rodrigue, El llibre de les monedes de Barcelona i dels florins d’or d’Aragó, Fundació Noguera, Barcelona 2009. BéNézet, Jérôme, «El lloc de la moneda barcelonesa en la circulació monetària de la plana rossellonesa (segles xii-xV)», p. 41-58.

És realment impressionant la quantitat de manuscrits catalans inèdits, tots ells de notable importància que ha arribat a publicar la Fundació Noguera. I és igualment sorprenent com ha tingut l’habilitat i la constància d’impulsar aquests estudis i trobar prou gent preparada per tirar-los endavant.

El Llibre de les monedes de Barcelona és un recull de disposicions relatives a l’encunyació de la moneda de Barcelona que féu recopilar l’arxiver Jaume Garcia a conseqüència d’una petició que feren els cònsols de Perpinyà a la Cancelleria de la Corona d’Aragó a mitjans del segle xV, quan ja la Seca perpinyanesa era en ple funcionament. El llibre recull, com diu el recopilador, un seguit de «constitucions, privilegis, ordenances i altres textos normatius realtius a la fabricació de moneda» (p. 7).

Val a dir que en «descobrir» la publicació en una llista de les edicions de la Fundació restàrem molt il·lusionats i que la nostra alegria va minvar quan vàrem poder llegir que es tractava del text que Colson i Botet denominaven, simplificadament, Llibre de les Monedes. Efectivament, el fet és que tots dos autors varen treballar amb el text i en varen publicar ja els textos essencials. Tot i així, sempre és important de poder disposar ara de la totalitat dels textos ja que només una mica més de la meitat havia estat transcrit de forma sistemàtica. D’altra banda, els mètodes d’anàlisi històrica són ara molt diferents del temps dels autors abans esmentats, de manera que informacions que llavors podrien haver semblat secundàries, ara prenen molt més relleu.

El treball ha estat fet amb molta cura, si bé l’autor, probablement poc versat en numismàtica, ha incorregut en alguns errors com ara relacionar la imitació del florí, presidit per l’estampa de sant Joan, amb el fet que aquest sant fos patró també de Perpinyà. Quan hom coneix les desenes d’imitacions, a tot Europa, del florí florentí, ha de concloure que el patronatge perpinyanès no fou altra cosa que un feliç atzar.

El treball es complementa amb un acurat estudi de circulació monetària, fet per Bénézet, que es centra en el paper de la moneda barcelonesa en l’espai rossellonès entre els segles xii i xV. És ben visible la ràpida expansió d’aquesta moneda a finals del segle xii, el seu paper important i, en alguns moments, gairebé exclusiu als inicis del segle xiii, la caiguda en picat que sembla relacionable, almenys en part, amb l’etapa del diner de doblenc (1220-1250), una ràpida recuperació fins a finals del segle xiii. En l’entorn del canvi de segle hi ha una crisi transitòria que es resol altra volta a favor del barceloní, segons l’autor per les noves ordres d’ús exclusiu del barceloní donades des del 1317. A mitjans del segle xV el curs del barceloní torna a entrar en crisi, desplaçat ara per la moneda pròpia emesa a Perpinyà, situació que no sembla millorar en cronologies posteriors.

L’autor analitza a la menuda les diferents fases que ara hem resumit, combinant exhaustivament les dades documentals i arqueològiques i oferint, per primera vegada, una visió clara i raonada del paper de la moneda barcelonina en les terres del Rosselló.

Es tracta d’un complement molt valuós del llibre, ja que és un tema en el qual no hi havia cap antecedent.

M. Crusafont

MODERN I CONTEMPORANI

crusaFoNt i saBater, M; roVira i puig, Josep, «Monedes eclesiàstiques d’ús interior de Santa Maria de Mataró: les pellofes o ploms». Fulls, 93, Museu Arxiu de Santa Maria, Mataró, 2009, p. 27-31.

El text recull la major part de la introducció que Crusafont havia ja emprat com a introducció a la catalogació de la col·lecció Balsach, però hi afegeix al final dades documentals inèdites referents en concret a Mataró i procedents del manuscrit sobre les pellofes de J. Botet i Sisó, a més d’algunes altres informacions sigillogràfiques. El text es complementa amb un detallat catàleg de la sèrie de les pellofes mataronines que Rovira ha dreçat d’acord amb els fons del museu, amb algunes novetats sobre les sèries ja publicades.

A. N. C.

MEDALLÍSTICA

BerNarDelli, A. «...In difosis locis dispersae, vel muris losatae... Considerazioni su un uso rinascimentale della medaglia, le origini: secoli xiV e xV», Rivista Italiana di Numismatica, CXI, Società Numismatica Italiana, Milà 2010, p. 363402.

Partint de textos coetanis, l’autor documenta àmpliament l’ús de la medalla com element de perduració i de record, tant per la dispersió de les peces com, sobretot, pel costum de situar-ne exemplars en les construccions arquitectònicament importants. Aquest darrer aspecte és el que ha treballat especialment Bernardelli, que aporta ordres concretes de les autoritats que es volien així perpetuar, de disposar gran quantitat de peces en les noves construccions.

L’autor conclou que la pràctica reprèn costums d’un món antic, llavors enaltit i imitat, i no creu que respongui a una tradició que s’hagués pogut mantenir surant damunt l’època medieval.

Conclou que l’objectiu de la medalla és el record i el desig de mantenir la memòria i que la inserció de les peces en els edificis fou una forma particularment suggestiva d’obtenir aquest efecte.

M. Crusafont

Índex d’Acta Numismàtica. Vol. 31-40 (2001-2010)

CRITERIS

L’any 1979, quan només manejàvem nou volums d’Acta Numismàtica ja es feia evident que l’existència d’un índex ens facilitaria a tots la tasca de recerca. Vàrem decidir que faríem un índex per a cada dècada i quedava en un llavors llunyaníssim horitzó el projecte de fer un índex general per a Acta, 50 i, en endavant, per a cada cinc dècades. Els índexs decennals els projectàrem atenent al fraccionament temàtic, cuidant de repetir tantes vegades com calgués el títol d’un article si contenia informacions de més d’un tema. Férem uns apartats adients al material de què disposàvem i ens proposàvem d’ésser flexibles, si l’orientació de les temàtiques ens obligava a afegir o suprimir un apartat en les diferents edicions dels índexs decennals.

L’experiència i el maneig d’aquests índexs, fins ara realitzats per Anna M. Balaguer, han anat aportant petits retocs i millores. També en farem en aquest cas.

D’una banda hem eixamplat els camps temàtics incorporant uns apartats de documentació per a les èpoques medieval, moderna i contemporània i també per a la medallística. Hem considerat el terme documentació en un sentit ampli. Considerarem que un article en conté, tant si porta documents inèdits com d’altres no inèdits, però mai emprats en el camp de la numismàtica, com informacions esparses que ajudin a explicar el material que analitzem. En aquest sentit, un escut heràldic de pedra a la porta d’una població, per exemple, o bé un segell municipal, poden ésser també considerades, i així ho hem fet, fonts documentals.

Hem procurat ésser el màxim d’exhaustius, és a dir, hem entrat un article en algun dels apartats, per poc que fes al·lusió a la temàtica corresponent, malgrat

que això ens obligués a fer més reiteracions o entrades. D’altra banda hem suprimit el sumari inicial, que ens ha semblat sobrer. També hem introduït algunes simplificacions, com ara emprar només el primer cognom i la inicial del nom si la referència a l’autor era prou clara. Només en els casos en què això podia crear dubtes, hem emprat també el segon cognom o bé el nom complet.

Hem considerat els fons de museus en sentit ampli, és a dir, no només els grans museus sinó els petits museus parroquials o fins i tot els arxius privats de parròquies, encara que generalment no estiguin a l’abast del públic. En definitiva, hem considerat tots els fons que no són, en principi, susceptibles d’ésser canviats de lloc o venuts i, per tant, consultables en el futur.

Altres apartats temàtics que ara hem introduït per primera vegada han estat els de Seca i fabricació de moneda i també el de Moneda catalana municipal. Són dues àrees d’estudi que cada cop ens resulten de més interès i hi ha prou material per poder separar-ne els treballs corresponents.

De cara a l’índex –ara ja relativament proper– de les primeres cinc dècades, es podrien obrir , encara, altres apartats, com ara el de falsificacions, per exemple, però cal que el material global ho justifiqui. Aquests índexs generals haurien de tenir també, al nostre parer, un índex d’autors i incloure, amb el tractament adient, les recensions bibliogràfiques. Potser també la secció de «Troballes Monetàries» hauria d’ésser objecte, llavors, d’alguna sistematització més detallada. Aquesta era, en principi, la intenció inicial: fer els índexs generals molt més exhaustius. D’altra banda tampoc sembla una bona solució fer un número monogràfic d’índex, sense cap altre contingut, perquè això deixa un any buit d’informació o dobla el cost si es fa, a més, l’Acta corresponent. Una revista amb un índex que ocupi molt espai, però en què la resta mantingui el contingut usual, sembla la solució òptima. De tota manera, el com i el què en detall, l’hauran de definir, com és lògic, els que l’hagin de realitzar. Als seixanta-set anys ja no és massa prudent de fer projeccions de futur d’una dècada.

M. Crusafont

TREBALLS D’INTERÈS GENERAL

Bibliografia

CRUSAFONT, M., «Introducció: Tres dècades d’Acta Numismàtica», vol. 31 (2001), p. 7-10.

CRUSAFONT, M., «Índex Acta Numismàtica, vols. 31-40», vol. 40 (2010), p. 263-287.

FELIU, Gaspar, «El llibre de Jaume Boada sobre els trenta sous mallorquins de 1821», vol. 38 (2008), p. 7-14.

SERRA, Eva, «L’obra investigadora de M. Crusafont i Sabater», vol. 37 (2007), p. 7-12.

Recensions bibliogràfiques, vol. 31 (2001), p. 215-235

Recensions bibliogràfiques, vol. 32 (2002), p. 242-247

Recensions bibliogràfiques, vol. 33 (2003), p. 242-267

Recensions bibliogràfiques, vol. 34 (2004), p. 235-255

Recensions bibliogràfiques, vol. 35 (2005), p. 241-259

Recensions bibliogràfiques, vol. 36 (2006), p. 225-238

Recensions bibliogràfiques, vol. 37 (2007), p. 211-227

Recensions bibliogràfiques, vol. 38 (2008), p. 253-265

Recensions bibliogràfiques, vol. 39 (2009), p. 241-252

Recensions bibliogràfiques, vol. 40 (2010), p. 247-262

Publicacions de la Societat Catalana d’Estudis Numismàtics. A tots els volums, al final.

Metodologia, estadística i metal·lografia

BALAGUER, A.M., «Introducció: Un projecte en curs de consolidació: el Banc de Dades», vol. 33 (2003), p.7-10.

BÉNÉZET, J, «Trésors roussillonnais de la fin du XIIe-debut du XIIIe siècle», vol. 39 (2009), p. 83-91.

CRUSAFONT , M. «La lectura de les dracmes ibèriques», vol. 38 (2008), p. 39-54

DOMINGUEZ, Almudena; ROVIRA, S.; MONTERO, I., «Aportación a la composición metalográfica de las monedas hispanas. Anàlisis cuantitativos de monedas de la ceca de Bolskan/Osca», vol. 34 (2004), p. 79-102.

RIPOLLÈS, P.P. «El tresor d’Orpesa la Vella (Orpesa, Castelló)», vol. 35 (2005), p.15-34

SANAHUJA, X, «El problema de la llei i la talla de la moneda catalana del segle XVII», vol. 37 (2007), p.129-154.

SANAHUJA, Xavier, «Introducció: El patrimoni numismàtic equivocat», vol. 39 (2009), p. 5-9

VILLARONGA, L., «La troballa del Francolí. Testimoni per a la datació del denari de KESE», vol. 32 (2002), p. 29-44.

VILLARONGA, L., «La troballa de l’Empordà», vol. 33 (2003), p.15-46.

Metrologia

CRUSAFONT, M., «La moneda barcelonina del segle X. Altres novetats comtals», vol. 38 (2008), p. 91-122.

CRUSAFONT, M., «Els diners jaquesos de Ferran II», vol. 38 (2008), p.131-148.

SANAHUJA, X., «La moneda de Barcelona al s. X, segons les troballes EspanyaI i Espanya-2 (925)», vol. 36 (2006), p. 79-114.

SANAHUJA, X., «El problema de la llei i la talla de la moneda de plata catalana del segle XVII», vol. 37 (2007), p.129-154.

REPOLLÊS, P. P., «El tresor d’Orpesa la Vella (Orpesa, Castelló)», vol. 35 (2005), p. 15-34.

VILLARONGA, L., «La troballa del Francolí. Testimoni per a la datació del denari de KESE», vol. 32 (2002), p. 29-44.

VILLARONGA, L., «La troballa de l’Empordà», vol. 33 (2003), p.15-46.

VILLARONGA, L., «Divisors ibèrics de plata del Narbonès», vol. 37 (2007), p. 33-40.

Fons monetaris de

museus

AGUILERA, A., «Las acuñaciones ibéricas de la colección numismática CCEIP Campo de Borja», vol. 39 (2009), p.37-46.

BOADA, J. ; ORELL, J. J., «La descoberta de Sóller: enigmes i aclariments», vol. 39 (2009), p. 173-186.

BÉNÉZET, J., «Trésors roussillonnais de la fin deu XIIe-debut du XIIIe siècle», vol. 39 (2009), p. 83-91.

BÉNÉZET, J. ; LENTILLON, J-P. ; PEZIN, A., «Nouvelles données sur la circulation monétaire en Roussillon ves la fin du XVe siècle: les monnaies d’un depotoir de Perpignan», vol. 33 (2003), p. 101-114.

BOADA, J., «Els encunys mallorquins del Museo Casa de la Moneda», vol. 40 (2010), p. 165-193.

CRUSAFONT, M., «La col·lecció numismàtica Carles-Tolrà, una altra gran pèrdua que s’hauria pogut evitar», vol. 34 (2004), p.7-36

CRUSAFONT, M. «De nou sobre les pallofes del Gabinet Numismàtic de Catalunya», vol. 37 (2007) p. 175-184.

CRUSAFONT, M.; MALBRUNOT, J., «Troballes de Còrsega», vol. 37 (2007), p. 205-210.

DOMÍNGUEZ, Almudena. ; MIÑÓN, A. , «Contribución al estudio de los hallazgos monetarios de Mont Beauveay, Francia». Vol. 33 (2003), p. 47-64.

DOMÍNGUEZ, Almudena ; ROVIRA, S. ; MONTERO, I., «Aportación a la composición metalográfica de las monedas hispanas. Anàlisis cuantitativos de monedas de la ceca de Bolskan/Osca», vol. 34 (2004), p. 79-102.

JORBA, X., «Les pellofes de Prats de Rei, Igualada i Calaf. Aportacions documentals i monetàries», vol. 35 (2005), p. 89-119.

JORBA, X., «Les pellofes de Sant Jaume de Calaf i Santa Maria del Pi. Noves aportacions documentals i monetàries», vol. 36 (2006), p.175-189.

JORBA, X., «Les bosses de pellofes de Sabadell i Mataró», vol. 37 (2007), p. 169-174.

JORBA, X., «Els encunys de pellofes d’Olot», vol. 38 (2008), p.199-210.

JORBA, X., « L’encuny i el fons de pellofes de Vilafranca del Penedès i dos encunys inèdits», vol. 39 (2009), p. 167-172.

SALES, J. ; ENRICH, Joan ; ENRICH, Jordi, «Descoberta d’un amagatall de mancusos al jaciment de Can Paleta (Castellfullit del Boix, Bages)», vol. 31 (2001), p. 207-214.

Perfils biogràfics

CRUSAFONT, M., «La col·lecció numismàtica Carles Tolrà, una altra gran pèrdua que s’hauria pogut evitar», vol. 34 (2004), p. 7-36.

CRUSAFONT, M., «Introducció: Philip Grierson», vol. 36 (2006), p. 7-12.

CRUSAFONT, M., «Antoni Turró i Martínez, en el record», vol. 39 (2009), p. 1116.

SANAHUJA, X., «Medalla de la sèrie Numismàtics Il·lustres dedicada al doctor M. Crusafont i Sabater», vol. 33 (2003), p.211-213.

SERRA, Eva, «L’obra investigadora de M. Crusafont i Sabater», vol. 37 (2007), p. 7-12.

VILLARONGA, L., «Al Dr. Padró i Domènec en recordança», vol. 35 (2005), p. 223-224.

Seca i fabricació de moneda

BARBIERI, G., «Alcune considerazioni sulle inizialle del Maestro di Zecca Gian Carlo Tramontano», vol. 40 (2010), p. 45-57.

BOADA, J., «Les pelloferes de Felanitx», vol. 35 (2005), p.121-128

BOADA, J., «Els encunys mallorquins del Museo de la Casa de la Moneda», vol. 40 (2010), p. 165-193.

BOADA, J.; ORELL, J.J., «La descoberta de Sóller: enigmes i aclariments», vol. 39 (2009), p.171-186.

CRUSAFONT, M., «La plata i el billó mallorquí dels tres primers reis de nom Felip», vol. 39 (2009), p. 137-162.

JORBA, X., «Les pellofes de Prats de Rei, Igualada i Calaf. Aportacions documentals i monetàries», vol. 35 (2005), p. 89-110.

JORBA, X., «Les pellofes de Sant Jaume de Calaf i Santa Maria del Pi. Noves aportacions documentals i monetàries», vol. 36 (2006), p. 175-190.

JORBA, X., «Els encunys de pellofes d’Olot», vol. 38 (2008), p. 199-210

JORBA, X., «L’encuny i el fons de pellofes de Vilafranca del Penedès i dos encunys inèdits», vol. 39 (2009), p. 167-172.

SANAHUJA, X., «Producció de la seca isabelina de Barcelona al període 18361854», vol. 32 (2002), p. 135-148.

SANAHUJA, X., «El problema de la llei i la talla de la moneda de plata catalana del segle XVII», vol. 37 (2007), p. 129-154.

MÓN ANTIC

Moneda grega

CRUSAFONT, M., «Dracmes i divisors inèdits en una troballa a la Ribera d’Ebre», vol. 36 (2006), p. 39-54.

GRAELLS, R.; GIRAL, F., «Una didracma de Neàpolis trobada a Belianes (Lleida)», vol. 37 (2007), p. 17-28.

VILLARONGA, L., «Comentaris a la circulació monetària a Vielle-Toulouse», vol. 36 (2006), p. 63-76

Moneda de Rhode i Emporion

GARCIA GARRIDO, M., «Tesorillo de Siurana d’Empordà», vol. 39 (2009), p. 47-54.

RANCOULE, G., «Imitations de drachmes et oboles de Rhode et Emporion en Vallée de l’Aude», vol. 31 (2001), p. 49-56.

RIPOLLÈS, P. P., «El tresor d’Orpesa la Vella (Orpesa, Castelló», vol. 35 (2005), p. 15-34.

VILLARONGA, L., «Dracmes emporitanes d’arracada singular», vol. 31 (2001), p. 31-48

VILLARONGA, L., «La troballa de l’Empordà», vol. 33 (2003), p. 15-46.

VILLARONGA, L., «Comentaris a la circulació monetària a Vielle-Toulouse», vol. 36 (2006), p. 63-76.

VILLARONGA, L., «Noves dracmes d’imitació de Rhode», vol. 38 (2008), p. 31-38.

VILLARONGA, L., «Els divisors de Rhode», vol, 40 (2010), p. 17-19.

Moneda púnica i de la invasió cartaginesa

VILLARONGA, L., «»Comentaris a la circulació monetària a Vielle-Toulouse», vol. 36 (2006), p. 63-76.

Moneda ibèrica

AGUILERA, A., «Las acuñaciones ibéricas de la colección numismàtica del CCEIP Campo de Borja», vol. 39 (2009), p. 37-46.

BENAGES, J., «Les monedes de Tarragona (addenda tercera)», vol. 31 (2001), p. 17-30.

BENAGES, J., «Les monedes de Tarragona (addenda quarta)», vol. 32 (2002), p. 15-28.

BENAGES, J., «Les monedes de Tarragona (addenda cinquena)», vol. 34 (2004), p.41-58.

BENAGES, J., «Les monedes de Tarragona (addenda sisena)», vol. 36 (2006), p. 19-30.

BENAGES, J., «Les monedes de Tarragona (addenda setena), vol. 38 (2008), p. 21-30.

BENAGES, J., «Les monedes de Tarragona (addenda vuitena), vol. 40 (2010), p. 21-31.

CRUSAFONT, M., «Dracmes i divisors inèdits en una troballa a la Ribera d’Ebre», vol. 36 (2006), p. 39-54.

CRUSAFONT, M., «AUSESKEN o AUSE?. Sobre els topònims monetaris ibèrics», vol. 37 (2007), p. 75-78.

CRUSAFONT, M., «La lectura de les dracmes ibèriques», vol. 38 (2008), p. 39-54.

DOMINGUEZ, Almudena; ROVIRA, S.; MONTERO, I., «Aportación a la composición metalográfica de las monedas hispanas. Análisis cuantitativos de monedas de la ceca de Bolskan/Osca», vol. 34 (2004), p. 79-102.

FERRER, J., Sistemes de marques de valor lèxiques en monedes ibèriques», vol. 37 (2007), p. 53-74.

GARCIA GARRIDO, M., «Un nuevo divisor de imitación masaliota», vol. 37 (2007), p. 29-32.

GARCIA GARRIDO, M.; MONTAÑÈS, J., «La dracma de ILTIRKESALIR», vol. 37 (2007), p. 41-52.

GARCIA GARRIDO, M., «Un nuevo divisor ibérico de plata con leyenda BaN», vol. 40 (2010), p. 33-36.

RIPOLLÈS, P. P., «El tresor d’Orpesa la Vella (Orpesa, Castelló), vol. 35 (2005), p. 15-34.

RODRIGUEZ RAMOS, J. «Sobre la identificación de la ceca ibérica de LAMINI(UM)», vol. 36 (2006), p. 55-62.

VILLARONGA, L., «Troballa del Francolí. Testimoni per a la datació del denari de KESE», vol. 32 (2002), p.29-44.

VILLARONGA, L., «Enporion: bronzes ibèrics d’Untikesken. Tipologia del casc de Pal·las», vol. 34 (2004), p. 59-78.

VILLARONGA, L., «LEUNI, una nova seca ibèrica», vol. 35 (2005), p. 35-38.

VILLARONGA, L., «Comentaris a la circulació monetària a Vielle-Toulouse», vol. 36 (2006), p. 63-75.

VILLARONGA, L., «Divisors ibèrics de plata del Narbonès», vol. 37 (2007), p. 33-40.

VILLARONGA, L., «La seca d’OLKAIRUN», vol. 39 (2009), p. 23-26.

Moneda ibèrica del Sud i de la Ulterior

VILLARONGA, L., «Comentaris a la circulació monetària a Vielle-Toulouse», vol. 36 (2006), p. 63-75.

Moneda hispanollatina

BENAGES, J., «Les monedes de Tarragona (addenda tercera)», vol. 31 (2001), p. 17-30.

BENAGES, J., «Les monedes de Tarragona (addenda quarta)», vol. 32 (2002), p. 15-28.

BENAGES, J., «Les monedes de Tarragona (addenda cinquena)», vol. 34 (2004), p. 41-58.

BENAGES, J., «Les monedes de Tarragona (addenda sisena)», vol. 36 (2006), p. 19-30.

BENAGES, J., «Les monedes de Tarragona (addenda setena)», vol. 38 (2008), p. 21-30.

BENAGES, J., «Les monedes de Tarragona (addenda vuitena)», vol. 40 (2010), p. 21-31.

BENAGES, J., «As inèdit de Vespasià de la seca de Tàrraco», vol. 40 (2010), p. 37-38.

DOMINGUEZ, Almudena; ROVIRA, S.; MONTERO, I., «Aportación a la composición metalográfica de las monedas hispanas. Anàlisis cuantitativos de la ceca de Bolskan/Osca)», vol. 34 (2004), p. 79-102.

TRILLA, E.; CALERO, A., «Los plomos monetiformes de época romana en la isla de Mallorca», vol. 38 (2008), p. 55-86.

Moneda de la Gàl·lia

BÉNÉZET, J., «Un nouveau type de revers pour les monnaies a l’hippocampe», vol. 36 (2006), p. 31-34.

DOMINGUEZ, A.; MIÑÓN, A., «Contribución al estudio de los hallazgos monetarios en Mont Beauveay, Borgonya, Francia», vol. 33 (2003), p. 47-64.

FERRER, J., «Sistemes de marques de valor lèxiques en monedes ibèriques», vol. 37 (2007), p. 53-74.

GARCIA GARRIDO, M.; MONTAÑÈS, J., «Tesorillo de monedas galas en Castelló de Farfanya (Lleida)», vol. 39 (2009), p.27-36.

GIRAL, F., «Sobre una posible moneda de plata inédita procedente de les Garrigues (Lleida)», vol. 36 (2006), p. 35-38.

RANCOULE, G.; «Imitations de drachmes et oboles de Rhode et Emporion en Vallée de l’Aude», vol. 31 (2001), p. 49-56.

VILLARONGA, L., «Comentaris a la circulació monetària a Vieille-Toulouse», vol. 36 (2006), p. 63-76.

VILLARONGA, L., «Noves dracmes d’imitació de Rhode», vol. 38 (2008), p. 31-38.

Moneda romana

CRUSAFONT, M., «Dracmes i divisors inèdits en una troballa de la Ribera d’Ebre», vol. 36 (2006), p. 39-54.

PEREZ SINDREU, F. de P., «La salut i la medicina a Roma. El seu reflex en el sistema monetari de l’Imperi Romà», vol. 31 (2001), p. 57-76.

VILLARONGA, L., «Troballa del Francolí. Testimoni per a la datació del denari de Kese», vol. 32 (2002), p. 29-44.

Tresors, troballes i circulació monetària

AGUILERA, A., «Las acuñaciones ibéricas de la colección numismàtica del CCEIP Campo de Borja», vol. 39 (2009), p. 27-36.

BÉNÉZET, J., «Un nouveau type de revers pour les monnaies a l’hippocampe», vol. 36 (2006), p. 31-34.

CRUSAFONT, M., «Dracmes i divisors inèdits en una troballa a la Ribera d’Ebre», vol. 36 (2006), p. 39-54.

DOMINGUEA, Almudena, «Contribución al estudio de los hallazgos monetarios en el Mont Beauvay, Borgonya, Francia», vol. 33 (2003), p. 47-64.

GARCIA GARRIDO, M., «Tesorillo de Siurana d’Empordà», vol. 39 (2009), p. 47-54.

GARCIA GARRIDO, M,; MONTAÑÈS, J., «Tesorillo de monedas galas de Castelló de Farfanya (Lleida)», vol. 39 (2009), p. 27-36.

GIRAL, F., «Sobre una posible moneda de plata inédita procedente de les Garrigues (Lleida)», vol. 36 (2006), p. 35-38.

GRAELLS, R.; GIRAL, F., «Una didracma de Neàpolis trobada a Belianes (Lleida)», vol. 37 (2007), p. 17-28.

RANCOULE, G., «Imitations de drachmes et oboles de Rhode et Emporion en Vallée de l’Aude», vol. 31 (2001), p. 49-56.

RIPOLLÈS, P. P., «El tresor d’Orpesa la Vella (Orpesa, Castelló), vol. 35 (2005), p. 15-34.

VILLARONGA, L., «Troballa del Francolí. Testimoni per la datació del denari de KESE», vol. 32, (2002), p. 29-44.

VILLARONGA, L., «La troballa de l’Empordà», vol. 33 (2003), p. 15-46.

VILLARONGA, L., «Comentaris a la circulació monetària a Vieille-Tolouse», vol. 36 (2006), p. 63-76.

MEDIEVAL

Monedes de les invasions bàrbares

BENAGES, J., «Les monedes de Tarragona (addenda tercera)», vol. 31 (2001), p. 17-30.

BENAGES, J., «Les monedes de Tarragona (addenda quarta)», vol. 32 (2002), p. 15-28

LOPEZ VILAR, J. «Aportació a la numismàtica visigoda: nous trients de Suíntila i Khindasvint», vol. 32 (2002), p. 45-48.

Moneda islàmica

BOFARULL, A., «Una moneda de plata nasri inèdita», vol.31 (2001), p. 77-78

BOFARULL, A., «Troballa del municipi d’Artés», vol. 32 (2002), p. 227

FRANCÈS, D., «Un felús inèdit cordovès de l’any 230 AF (845 dC)», vol. 38 (2008), p. 87-90

FRANCÈS, D., «Unes fraccions de dirhem inèdites de Muhammad Sa’d, el rei Lop (542-567 H)», vol. 39 (2009), p. 55-62.

FRANCÈS, D., «Un mig dirhem inèdit de Sa’d Hassan B. Muyahid de Dènia (430-432 AH)», vol. 40 (2010), p. 39-43.

MOLL, B., «De nou sobre les encunyacions almoràvits de les Illes Balears (Illes Orientals d’al-Andalus)», vol. 32 (2002), p. 49-70.

MOLL, B., «la moneda islàmica a Menorca: noves aportacions», vol. 35 (2005), p. 39-50

SANAHUJA, X., «Una moneda de la taifa d’Alpont amb data (42)3 AH», vol. 36 (2006), p. 77-78.

SANAHUJA, X., «Troballes de Siurana», vol. 38 (2008), p. 247-252.

Moneda catalana i de la Corona Catalano-Aragonesa

BALAGUER, A. M.; CRUSAFONT, M., «Una possible matriu amb el tipus de les primeres pugeses de la comtessa Teresa d’Entença (1314-1327)», vol. 33 (2003), p. 65-68.

BALAGUER, A. M.; SISÓ, M. T., «Dos tipus monetaris inèdits del comtat de Barcelona de Berenguer Ramon I(1018-1035)», vol. 31 (2001), p. 79-84.

BARBIERI, G., «Alcune considerazioni sulle inizialle del Maestro di Zecca Gian Carlo Tramontano», vol. 40 (2010), p. 45-47.

BÉNÉZET, J., «Trésor roussillonais de la fin du XIIe-debut du XIIIe siècle», vol. 39 (2009), p. 83-92.

BÉNÉZET, J.; DONÈS, C.; LENTILLON, J-P., «L’òbole inédite de Girard 1er comte du Roussillon (1102-1115)», vol. 32 (2002), p. 71-74.

BÉNÉZET, J.; LENTILLON, J-P.; PEZIN, A., «Nouvelles données sur la circulation monétaire en Roussillon vers la fin du XVe siècle: les monnaies d’un dèpotoir de Perpignan», vol. 33 (2003), p. 101-114.

BÉNÉZET, J.; LENTILLON, J-P.; SCANZI, M., «Unne monnaie médievale iné-

dite en rapport acev le comté d’Empúries découvert dans l’Hérault (France)», vol. 34 (2004), p. 103-108.

COMAS, R., «Les emissions rosselloneses de billó d’Alfons el Magnànim (14161458)», vol. 38 (2008), p. 123-130.

COMAS, R.; CRUSAFONT, M., «Noves aportacions al recull dels florins catalans (I)», vol. 32 (2002), p. 79-90.

CRUSAFONT, M., «Mancús d’Urgell o mancús de Foix?», vol. 31 (2001), p. 8596.

CRUSAFONT, M., «La moneda albanesa d’Alfons el Magnànim», vol. 32 (20029, p. 91-100.

CRUSAFONT. M., «Tresor de Palau-Sator I», vol. 32 (2002), p. 228-235.

CRUSAFONT, M., «Tresor de Palau-Sator II», vol. 32 (20029, p. 236-240.

CRUSAFONT, M., «Tercera addició de monedes catalanes locals», vol. 33 (2003), p. 123-156.

CRUSAFONT, M., «Troballa de Moià», vol. 33 (2003), p. 207-210.

CRUSAFONT, M., «Troballa de Solsona», vol. 33 (2003), p. 211-212.

CRUSAFONT, M., «Inèdites de Mallorca: mig i quart de ral d’or de Pere III, marca tres roses», vol. 34 (2004), p. 109-118.

CRUSAFONT, M., «Dos diners inèdits del comtat d’Urgell», vol. 35 (2005), p. 51-56.

CRUSAFONT, M., «Troballa d’Olbia i contramarca S de Sardenya», vol. 35 (2005), p. 225-240.

CRUSAFONT, M., «Més novetats sobre la moneda catalana local», vol. 37 (2007), p. 93-128

CRUSAFONT, M., «La moneda barcelonina del segle X. Altres novetats comtals», vol. 38 (2008), p. 91-122.

CRUSAFONT, M., «Els diners jaquesos de Ferran II», vol. 38 (2008), p. 131148.

CRUSAFONT, M., «L’Orde de l’Hospital de S. Joan de Jerusalem, de Rodes o de Malta. Emissions monetàries i medalles dels Grans Mestres originaris de la Corona Catalano-Aragonesa», vol. 40 (2010), p. 67-103.

CRUSAFONT, M.; DOMINGO SELLART, F., «Diner inèdit de Gelabert II del Rosselló», vol. 37 (2007), p. 79-82.

CRUSAFONT, M.; MALBRUNOT, J., «Troballes de Còrsega», vol. 37 (2007), p. 205-210.

CRUSAFONT, M,; TRILLA, M, «Emissió monetària inèdita de Pere, senyor de Mallorca (c.1233)», vol. 35 (2005), p. 57-66.

CRUSAFONT, M.; VIDAL, A., «Els rals d’or de Mallorca a nom de Jaume: Jaume II o Jaume III?», vol. 33 (2003), p. 69-80.

DOMINGO SELLART, F., «La malla coronada, tipus inèdit, probablement de Joan I», vol. 32 (2002), p. 75-78).

LLOBET, J. M., «Moneda falsa a la vegueria de Cervera (1479-1634)», vol. 39 (2009), p. 99-120.

NOGUERA, J., «Noves aportacions al Catàleg dels croats de Barcelona (XIII)», vol. 36 (2006), p. 119-122.

NOGUERA, J., «Noves aportacions al Catàleg dels croats de Barcelona (XIV)», vol. 37 (2007), p. 87-92.

NOGUERA, J., «Varietats inèdites dels diners de Barcelona d’Alfons I (11621196)», vol. 39 (2009), p. 71-76.

NOGUERA, J., «Noves aportacions al Catàleg dels croats de Barcelona (XVI)», vol. 39, (2009), p. 121-124.

NOGUERA, J., «Noves aportacions al Catàleg dels croats de Barcelona (XVII)», vol. 40, 2010, p. 59-65.

SALES, J.; ENRICH, Joan; ENRICH, Jordi, «Descoberta d’un amagatall de mancusos al jaciment de Can Paleta (Castellfollit del Boix, Bages)», vol. 31 (2001), p. 207-214.

SANAHUJA, X., «La moneda municipal de Bagà als segles XV, XVI i XVII», vol. 32 (2002), p. 101-116.

SANAHUJA, X., «Noves aportacions sobre les primeres pugeses catalanes del segle XIV», vol. 33 (2003), p. 81-100.

SANAHUJA, X., «La moneda de Barcelona al s. X, segons les troballes Espanya-1 i Espanya-2 (925)», vol. 36 (2006), p. 79-114.

S(ANAHUJA), X., «Aportació de monedes catalanes inèdites al Fòrum Numiscat», vol. 38 (2008), p. 149-156.

SANAHUJA, X., «La moneda de doblenc d’Aragó de Jaume I (1215-1218)», vol. 39 (2009), p. 93-98.

SANAHUJA, X., «Aportació de monedes catalanes inèdites al Fòrum Numiscat (2)», vol. 39 (2009), p. 125-136.

SANAHUJA, X., «La moneda municipal a la Seu d’Urgell, segles XV-XVII. Primera aproximació», vol. 40 (2010), p. 105-158.

SENDRA, J. A., «Una nova troballa de moneda comtal urgellesa i reial aragonesa. Diners d’Ermengol VIII i Sanç Ramirez», vol. 39 (2009), p. 63-70.

VALL-LLOSERA, J., «Nous tipus i varietats de monedes catalanes», vol. 31 (2001), p. 97-104.

VALL-LLOSERA, J., «Noves varietats inèdites», vol. 33 (2003), p. 115-122.

VALL-LLOSERA, J., «Noves aportacions al Catàleg dels croats de Barcelona 1285-1706 (XII)», vol. 35 (2005), p. 67-72.

VALL-LLOSERA, J., «Dos òbols occitans inèdits», vol. 36 (2006), p. 115-118.

VALL-LLOSERA, J., «Dos pirrals i un tarí inèdits», vol. 37 (2007), p. 83-86.

VALL-LLOSERA, J., «Noves aportacions al Catàleg dels croats de Barcelona (Addenda XV)», vol. 38 (2008), p. 157-170.

Moneda carolíngia, del Llenguadoc, Navarra, Castella i altres regnes europeus

BÉNÉZET, J.; LENTILLON, J-P.; PEZIN, A., «Nouvelles données sur la circulation monétaire en Roussillon vers la fin du XVe siècle: les monnaies d’un dépotoir de Perpignan», vol. 33 (2003), p. 101-114.

CRUSAFONT, M., «Mancús d’Urgell o mancús de Foix?», vol. 31 (2001), p. 8596.

CRUSAFONT, M., «Troballa de Moià», vol. 33 (2003), p. 207-210.

CRUSAFONT, M., «Troballa de Solsona», vol. 33 (2003), p. 211-212.

CRUSAFONT, M., «Troballa de Lleida ciutat», vol. 34 (2004), p. 233-234.

CRUSAFONT, M., «Troballes del Segrià», vol. 36 (2006), p. 221-224.

CRUSAFONT, M., «Troballes de Còrsega», vol. 37 (2007), p. 205-210.

CRUSAFONT, M., «Troballa d’Anserall», vol. 39 (2009), p. 235-236.

CRUSAFONT, M., «Troballa de Puigverd d’Agramunt», vol. 39 (2009), p. 237-239).

SANAHUJA, X., «La moneda de Barcelona al s. X, segons les troballes Espanya-1 i Espanya-2 (925)», vol. 36 (2006), p. 79-114.

VALL-LLOSERA, J., «Noves varietats inèdites», vol. 33 (2003), p. 115-122.

VALL-LLOSERA, J., «Dos òbols occitans inèdits», vol. 36 (2006), p. 115118.

VALL-LLOSERA, J., «Simó de Montfort. Diner inèdit de Besiers», vol. 39 (2009), p. 77-82.

Tresors, troballes i circulació monetària

BÉNÉZET, J., «Trésors roussillonais de la fin du XIIe-debut du XIIIe siècle», vol. 39 (2009), p. 83-92.

BÉNÉZET, J.; DONÈS, C.; LENTILLON, J-P., «L’òbole inédite de Girard Ier, comte du Roussillon (1102-1115)», vol. 32 (2002), p. 71-74.

BÉNÉZET, j.; LENTILLON, J. P.; PEZIN, A., «Nouvelles données sur la circulation monétaire en Roussillon vers la fin du XVe siècle: les monnaies d’un dépotoir de Perpignan», vol. 33 (2003), p.101-114.

BÉNÉZET, J.; LENTILLON, J-P.; SCANZI, M., «Unne monnaie médiévale inédite en rapport avec le comté d’Empúries découvert dans l’Hérault (France)», vol. 34 (2004), p. 103-108.

BOFARULL, A., «Troballa al municipi d’Artés», vol. 32 (2002), p. 227.

CRUSAFONT, M., «Troballa de Palau-Sator, I», vol. 32 (2002),p. 228-235.

CRUSAFONT, M., «Troballa de Palau-Sator, II», vol. 32 (2002), p. 236-240.

CRUSAFONT, M., «Troballa de Moià», vol. 33 (2003), p. 207-210.

CRUSAFONT, M., «Troballa de Solsona», vol. 33 (2003), p. 211-212.

31-40 (2001-2010) 277

CRUSAFONT, M., «Troballa de Lleida ciutat», vol. 34 (2004), p. 233-234.

CRUSAFONT, M., «Troballa d’Olbia i contramarca S de Sardenya», vol. 35 (2005), p. 225-240.

CRUSAFONT, M., «Troballes del Segrià», vol. 36 (2006), p. 221-224.

CRUSAFONT, M.; MALBRUNOT, J., «Troballes de Còrsega», vol. 37 (2007), p. 205-210.

MOLL, B., «De nou sobre les encunyacions almoràvits de les Illes Balears (Illes Orientals d’al-Andalus)», vol. 32 (2002), p. 49-70.

MOLL, B., «La moneda islàmica a Menorca: noves aportacions», vol. 35 (2005), p. 39-50.

SALES, J.; ENRIC, Joan; ENRIC, Jordi, «Descoberta d’un amagatall de macusos al jaciment de Can Paleta (Castellfullit del Boix, Bages)», vol. 31 (2001), p. 207-214.

SANAHUJA, X., «La moneda de Barcelona al s. X, segons les troballes Espanya-1 i Espanya-2 (925)», vol. 36 (2006), p. 79-114.

SANAHUJA, X., «Troballes de Siurana», vol. 38 (2008), p. 247-252.

SENDRA, J. A., «Una troballa de moneda comtal urgellesa i reial aragonesa. Diners d’Ermengol VIII i Sanç Ramirez», vol. 39 (2009), p. 63-70.

Documentació monetària

CRUSAFONT, M., «La moneda albanesa d’Alfons el Magnànim», vol. 32 (2002), p. 91-100.

CRUSAFONT, M., «Inèdites de Mallorca: mig i quart de ral d’or de Pere III, marca tres roses», vol. 34 (2004), p. 109-118.

CRUSAFONT, M., «La moneda barcelonina del segle X. Altres novetats comtals», vol. 38 (2008), p. 91-122.

CRUSAFONT, M., «Els diners jaquesos de Ferran II», vol. 38 (2008), p. 131148.

CRUSAFONT, M., «Recensions Bibliogràfiques», vol. 40 (2010), p. 247-262.

CRUSAFONT, M.; TRILLA, E., «Emissió monetària inèdita de Pere, senyor de Mallorca (c.1233)», vol. 35 (2005), p. 57-66.

LLOBET, J. M., «Moneda falsa a la vegueria de Cervera (1479-1634)», vol. 39 (2009), p. 99-120.

SANAHUJA, X., «La moneda municipal de Bagà als segles XV, XVI i XVII», vol. 32 (2002), p. 101-116.

SANAHUJA, X., «Noves aportacions sobre les primeres pugeses catalanes del segle XIV», vol. 33 (2003), p. 81-100.

SANAHUJA, X., «La moneda municipal a la Seu d’Urgell, segles XV-XVII. Primera aproximació», vol. 40 (2010), p. 105-158.

MEDIEVAL-MODERN

Nota: Obrim aquest apartat amb la única finalitat d’agrupar tots els treballs sobre moneda catalana local de caràcter municipal, però no repetirem en aquest cas els apartats de troballes, documentació, etc, on ja s’han recollit aquests treballs als apartats medieval i modern, ni inclourem tampoc altres treballs que també es troben a cavall de les dues èpoques i que s’han inclòs als dos sectors; medieval i modern.

Moneda catalana municipal

CRUSAFONT, M., «Troballa de Palau-Sator, II», vol. 32 (2002), p. 236-239.

CRUSAFONT, M., «Tercera addició de monedes catalanes locals», vol. 33 (2003), p. 123-156.

CRUSAFONT, M., «Més novetats sobre la moneda catalana local», vol. 37 (2007), p. 79-82.

JORBA, X., «Els ploms de carnisseria igualadins: una varietat de moneda eclesiàstica o municipal dels segles XVI i XVII», vol. 32 (2002), p. 123-134.

PORTA, M., «Nova moneda d’Oliana, probablement eclesiàstica», vol. 31 (2001), p. 149-154.

SANAHUJA, X., «La moneda de Lleida al segle XVII», vol. 31 (2001), p. 111148.

SANAHUJA, X., «La moneda municipal de Bagà als segles XV, XVI i XVII», vol. 32 (2002), p. 101-116.

SANAHUJA, X., «Noves aportacions sobre les primeres pugeses catalanes del segle XIV», vol. 33 (2003), p. 81-100.

SANAHUJA, X., «La moneda municipal de Reus als segles XVI – XVIII», vol. 34 (2004), p. 119-192.

SANAHUJA, X., «Les monedes de Puigcerdà de 1513 a 1525», vol. 35 (2005), p. 73-88.

SANAHUJA, X.; NOGUERA, J., «Els menuts de Granollers del segle XVII. Catàleg corregit i ampliat», vol. 38, (2008), p. 171-192.

S(ANAHUJA), X., «Aportació de monedes catalanes inèdites al Fòrum Numiscat», vol. 38 (2008), p. 149-156).

S(ANAHUJA), X., «Aportació de monedes catalanes inèdites al Fòrum Numiscat (2)», vol. 39 (2009), p. 125-136.

SANAHUJA, X., «La moneda municipal a la Seu d’Urgell, segles XV-XVII. Primera aproximació», vol. 40 (2010), p. 105-158.

MODERN

Moneda catalana i de la Corona Catalano-Aragonesa

BOADA, J., «Els encunys mallorquins del Museo de la Casa de la Moneda», vol. 40 (2010), p. 165-193.

CRUSAFONT, M., «La troballa de Palau-Sator, II», vol. 32 (2002), p. 236-240).

CRUSAFONT, M., «Tercera addició de monedes catalanes locals», vol. 33 (2003), p. 123-156.

CRUSAFONT, M., «Els diners aragonesos de Carles I i Felip I(II)», vol. 36 (2006), p. 123-154.

CRUSAFONT, M., «Més novetats sobre la moneda catalana local», vol. 37 (2007), p. 93-128.

CRUSAFONT, M., «La plata i el billó mallorquí dels tres primers reis de nom Felip», vol. 39 (2009), p. 137-162.

CRUSAFONT, M., «L’Orde de l’Hospital S. Joan de Jerusalem, de Rodes o de Malta. Emissions monetàries i medalles dels Grans Mestres originaris de la Corona Catalano-Aragonesa», vol. 40 (2010), p. 67-103.

CRUSAFONT, M., «El sisè d’Olot (1642), una moneda inèdita i sorprenent», vol 40 (2010), p. 159-164.

CRUSAFONT, M., «Troballes de Sentmenat», vol. 40 (2010), p. 241-243.

FÖRSTER, Georg H., «The Siege of Frankenthal and the Notklippen of 1623», vol. 33 (2003), p. 169-176.

JORBA, X., «Els ploms de carnisseria igualadins: una varietat de moneda eclesiàstica o municipal dels segles XVI i XVII», vol. 32 (2002), p. 123-134.

LLOBET, J. M., «Moneda falsa a la vegueria de Cervera (1479-1634)», vol. 39 (2009), p. 99-120.

NOGUERA, J., «Ampliació del catàleg dels diners barcelonins del segle XVII», vol. 32 (2002), p. 117-122.

NOGUERA, J., «Confirmació del mig croat de testa gran i data 1620», vol. 33 (2003), p. 167-168.

NOGUERA, J., «Noves aportacions al Catàleg dels croats de Barcelona (XIV)», vol. 37 (2007), p. 87-92.

NOGUERA, J., «Noves aportacions al Catàleg dels croats de Barcelona (XVI)», vol. 39 (2009), p. 121-124.

NOGUERA, J., «Noves aportacions al Catàleg dels croats de Barcelona (XVII)», vol. 40, p. 59-65.

SANAHUJA, X., «Les malles barcelonines de Joana i Carles», vol. 31 (2001), p. 105-110.

SANAHUJA, X., «La moneda de Lleida al segle XVII», vol. 31 (2001), p. 111148.

SANAHUJA, X., «La moneda municipal de Bagà als segles XV, XVI i XVII», vol. 32 (2002), p. 101-116.

SANAHUJA, X., «Els escuts d’or de Barcelona de Felip II, identificats», vol. 33 (2003), p. 157-166.

SANAHUJA, X., «La moneda municipal de Reus als segles XVI-XVIII», vol. 34 (2004), p. 119-192.

SANAHUJA, X., «El problema de la llei i la talla de la moneda de plata catalana del segle XVII», vol. 37 (2007), p. 129-154.

S(ANAHUJA), X., «Aportació de monedes catalanes inèdites al Fòrum Numiscat», vol. 38 (2008), p. 149-156.

S(ANAHUJA), X., «Aportació de monedes catalanes inèdites al Fòrum Numiscat (2)», vol. 39 (2009), p. 125-136.

SANAHUJA, X., «La moneda municipal a la Seu d’Urgell, segles XV-XVII. Primera aproximació», vol. 40 (2010), p. 105-158.

SANAHUJA, X.; Noguera, J., «Els menuts de Granollers del segle XVII. Catàleg corregit i ampliat», vol. 38 (2008), p. 171-192.

SENDRA, J. A., «Sistematització dels diners valencians amb data de l’època dels Austries 1610-1706. Presentació del diner de l’Arxiduc Carles», vol. 36 (2006), p. 155-174.

SENDRA, J. A., «Les encunyacions a molí de Carles II a València. 1682-1683», vol. 37 (2007), p. 159-168.

SENDRA, J. A., «De nou, una altra falsificació de moneda valenciana», vol. 39 (2009), p. 163-166.

VALL-LLOSERA, J., «Nous tipus i varietats de monedes catalanes», vol. 31 (2001), p. 97-104.

VALL-LLOSERA, J., «Noves aportacions al Catàleg dels croats de Barcelona 1285-1706 (XII)», vol. 35 (2005), p. 67-72.

VALL-LLOSERA, J., «Diner inèdit de Vic del 1642 amb retrat de Lluís XIII», vol. 37 (2007), p. 155-158.

VALL-LLOSERA, J., «Noves aportacions al Catàleg dels croats de Barcelona (Addenda XV)», vol. 38 (2008), p. 157-170.

VALL-LLOSERA, J., «Escut d’or mallorquí de Felip II (III de Castella) (15981621), emès entre el 1604 i el 1606, inèdit», vol. 38 (2008), p. 193-198.

Moneda d’Espanya i d’Ultramar

CRUSAFONT, M., «Troballa de Ventalló», vol. 39 (2009), p. 238-240.

LLOBET, J. M., «Moneda falsa a la vegueria de Cervera (1479-1634)», vol. 39 (2009), p. 99-120.

VALL-LLOSERA, J., «Noves varietats inèdites», vol. 33 (2003), p. 115-122.

Tresors, troballes i circulació monetària

CRUSAFONT, M., «Troballa de Palau-Sator, II», vol. 32 (2002), p. 236-240.

CRUSAFONT, M., «Troballes de Sentmenat», vol. 40 (2010), p. 241-243.

Documentació monetària

CRUSAFONT, M., «Els diners aragonesos de Carles I i de Felip I (II)», vol. 36 (2006), p. 123-154.

FÖRSTER, Georg H., «The Siege of Frankenthal and the Notklippen of 1623», vol. 33 (2003), p. 169-176.

JORBA, X., «Els ploms de carnisseria igualadins: una varietat de moneda eclesiastica o municipal dels segles XVI i XVII», vol. 32 (2002), p. 123-134.

LLOBET, J. M., «Moneda falsa a la vegueria de Cervera (1479-1634)», vol. 39 (2009), p. 99-120.

SANAHUJA, X., «La moneda de Lleida al segle XVII», vol. 31 (2001), p. 111148.

SANAHUJA, X., «La moneda municipal de Bagà als segles XV, XVI i XVII», vol. 32 (2002), p. 101-116.

SANAHUJA, X., «Els escuts d’or de Barcelona de Felip II, identificats», vol. 33 (2003), p. 157-166.

SANAHUJA, X., «La moneda municipal de Reus als segles XVI-XVIII», vol. 34 (2004), p. 119-192.

SANAHUJA, X., «Les monedes de Puigcerdà de 1513 a 1525», vol. 35 (2005), p. 73-88.

SANAHUJA, X., «El problema de la llei i la talla de la moneda de plata catalana del segle XVII», vol. 37 (2007), p. 129-154.

SANAHUJA, X., «La moneda municipal a la Seu d’Urgell, segles XV-XVII. Primera aproximació», vol. 40 (2010), p. 105-158.

SANAHUJA, X.; NOGUERA, J., «Els menuts de Granollers del segle XVII. Catàleg corregit i ampliat», vol. 38 (2008), p. 171-192.

CONTEMPORANI

Moneda dels Països Catalans

BENAGES, J., «Les monedes de Tarragona (addenda tercera)», vol. 31 (200a), p. 17-30.

BENAGES, J., «Les monedes de Tarragona (addenda quarta)», vol. 32 (2002), p. 15-28.

BENAGES, J., «Les monedes de Tarragona (addenda cinquena)», vol. 34 (2004), p. 41-58.

BENAGES, J., «Les monedes de Tarragona (addenda sisena)», vol. 36 (2006), p. 19-30.

BENAGES, J., «Les monedes de Tarragona (addenda setena)», vol. 38 (2008), p. 21-30.

CRUSAFONT, M., «Introducció: La col·lecció numismàtica Carles-Tolrà, una altra gran pèrdua que s’hauria pogut evitar», vol. 34 (2004), p. 7-36.

CRUSAFONT, M.; BALAGUER, A. M., «En el darrer any de la pesseta...o peceta», vol. 31 (2001), p. 155-188.

FELIU, Gaspar, «Introducció: El llibre de Jaume Boada sobre els trenta sous mallorquins de 1821», vol. 38 (2008), p. 7-14.

SANAHUJA, X., «Producció de la seca isabelina de Barcelona al període 18361854», vol. 32 (2002), p. 135-148.

TURRÓ, A., «Els vals monetaris emesos pels sindicats locals CNT i UGT de Catalunya durant la guerra del 1936-1939», vol. 31 (2001), p. 189-200.

TURRÓ, A., «La moneda fraccionària de necessitat a la postguerra a Barcelona», vol. 32 (2002), p. 149-158.

TURRÓ, A., «Els personatges en els bitllets municipals dels Països Catalans 1936-1939», vol. 33 (2003), p. 177-194.

TURRÓ, A., «Els bitllets locals paisatgístics (1)», vol. 35 (2005), p. 129-170.

TURRÓ, A., «Els bitllets locals paisatgístics (2)», vol. 36 (2006), p. 191-216.

TURRÓ, A., «Els bitllets locals paisatgístics (3)», vol. 37 (2007), p. 185-200.

TURRÓ, A., «Els bitllets locals paisatgístics (4)», vol. 38 (2008), p. 211-236.

Documentació monetària

CRUSAFONT, M., «Introducció: La col·lecció numismàtica Carles-Tolrà, una altra gran pèrdua que s’hauria pogut evitar», vol. 34 (2004), p. 7-36.

CRUSAFONT, M.; BALAGUER, A.M., «En el darrer any de la pesseta...o peceta», vol. 31 (2001), p. 155-188.

SANAHUJA, X., «Producció de la seca isabelina de Barcelona al període 18361854», vol. 32 (2002), p. 135-148.

GITONS, PALLOFES I PLOMS

Països Catalans

BENAGES, J., «Les monedes de Tarragona (addenda cinquena)», vol. 34 (2004), p. 41-58.

BÉNÉZET, J., «À propos de quelques pallofes inedites ou peu connues du diocèse d’Elna-Perpinyà», vol. 35 (2005), p. 111-120.

BOADA, J., «Les pelloferes de Felanitx», vol. 36 (2005), p. 121-128.

BOADA, J; ORELL, J. J., «La descoberta de Sóller: enigmes i aclariments», vol. 39 (2009), p. 173-186.

CRUSAFONT, M., «De nou sobre les pellofes del Gabinet Numismàtic de Catalunya», vol. 37 (2007), p. 175-184.

JORBA, X., «Els ploms de carnisseria igualadins: una varietat de moneda eclesiàstica o municipal dels segles XVI i XVII», vol. 32 (2002), p. 123-134.

JORBA, X., «Els encunys de pellofes d’Olot», vol. 38 (2008), p. 199-210.

JORBA, X., «Les pellofes d’Olesa de Montserrat. Aportacions documentals», vol. 34 (2004), p. 193-200.

JORBA, X., «Les pellofes de Prats de Rei, Igualada i Calaf. Aportacions documentals i monetàries», vol. 35 (2005), p. 89-110.

JORBA, X., «Les pellofes de Sant Jaume de Calaf i Santa Maria del Pi. Noves aportacions documentals i monetàries», vol. 36 (2006), p. 175-190.

JORBA, X., «Les bosses de pellofes de Sabadell i Mataró», vol. 37 (2007), p. 169-174.

JORBA, X., «L’encuny i el fons de pellofes de Vilafranca del Penedès i dos encunys inèdits», vol. 39 (2009), p. 173-186.

JORBA, X., «Fitxes de prostitució a la Barcelona del segle XIX», vol. 40 (2010), p. 195-200.

PORTA, M., «Nova moneda d’Oliana, probablement eclesiàstica», vol. 31 (2001), p. 149-154.

TRILLA, E.; CALERO, A., «Los plomos monetiformes de época romana en la isla de Mallorca», vol. 38 (2008), p. 55-86.

TURRÓ, A., «Els vals monetaris emesos pels sindicats locals CNT i UGT de Catalunya durant la guerra 1936-1939», vol. 31 (2001), p. 189-200.

TURRÓ, A., «La moneda fraccionària de necessitat de la postguerra a Barcelona». vol. 32 (2002), p. 149-158.

VIADER, J., «Dos valors inèdits i set noves variants de les monedes de les Mines d’Aran i un nou valor de les Mines d’Uretz» , vol. 40, (2010), p. 201-212.

Documentació monetària

BÉNÉZET, J., «À propos de quelques pallofes inedites ou peu connues du diocèse d’Elna-Perpinyà», vol. 35 (2005), p. 111-120.

BOADA, J., «Les pelloferes de Felanitx», vol. 35 (2005), p. 121-128.

JORBA, X., «Els ploms de carnisseria igualadins: una varietat de moneda eclesiàstica dels segles XVI i XVII», vol. 32 (2002), p. 123-134.

JORBA, X., «Les pellofes d’Olesa de Montserrat. Aportacions documentals», vol. 34 (2004), p. 193-200.

JORBA, X., «Les pellofes de Prats de Rei, Igualada i Calaf. Aportacions documentals i monetàries», vol. 35 (2005), p. 89-110.

JORBA, X., «Les pellofes de Sant Jaume de Calaf i Santa Maria del Pi. Noves aportacions documentals i monetàries», vol. 36 (2006), p. 175-190.

JORBA, X., «Les bosses de pellofes de Sabadell i Mataró», vol. 37 (2007), p. 169-174.

JORBA, X., «Fitxes de prostitució a la Barcelona del segle XIX», vol. 40 (2010), p. 195-200.

PORTA, M., «Nova moneda d’Oliana, probablement eclesiàstica», vol. 31 (2001), p. 149-154.

MEDALLES I CONDECORACIONS

Països Catalans

BALAGUER, A. M., «Medalla del cinquantenari de l’Institut d’Estudis Catalans (1907-1957)», vol. 31 (2001), p. 201-206.

BALAGUER, A. M., «La medallística montseratina dels segles XVIII-XIX. Catalogació i justificació cronològica.», vol. 32 (2002), p. 159-220.

BALAGUER, A. M., «La medallística de l’Institut d’Estudis Catalans», vol. 33 (2003), p. 195-202.

BALAGUER, A. M., «Estudi i catalogació de les ensenyes, senyals de peregrinació o esporelles (s.XV-XVI)», vol. 34 (2004), p. 201-222.

BALAGUER, A.M., «Nova evidència de medalles editades per l’Institut d’Estudis Catalans», vol. 35 (2005), p. 185-190.

CASANOVA, R., «Les medalles publicitàries de Gaspar Quintana i de Moratona Genís i Bureau. La comparació de dos models de l’Exposició Universal de 1888», vol. 40 (2010), p. 213-218.

CASANOVA, R., «Dues medalles d’Eusebi Arnau copiades a Sud-amèrica», vol. 40 (2010), p. 227-238.

CRUSAFONT, M., «Documentació de medalles (III): Pi i Margall», vol. 32 (2002), p. 221-226.

CRUSAFONT, M., «Documentació de medalles (IV): Unió Catalanista i altres, vol. 38 (2008), p. 237-246.

CRUSAFONT, M., «L’Orde de l’Hospital de S. Joan de Jerusalem, de Rodes o de Malta. Emissions monetàries i medalles dels Grans Mestres originaris de la Corona Catalano-Aragonesa», vol. 40 (2010), p. 67-103.

CRUSAFONT, M., «Documentació de medalles (V): L’obra i la figura de Francesc Cuixart», vol. 40 (2010), p. 219-225.

OLANO, J., «Medalló d’Ismael Smith», vol. 37 (2007), p. 201-204.

SANAHUJA, X., «Producció de la seca isabelina de Barcelona al període 18361834», vol. 32 (2002), p. 135-148.

SANAHUJA, X., «Medalla de la sèrie Numismàtics Il·lustres dedicada a M. Crusafont i Sabater»·, vol. 33 (2003), p. 203-206.

SUBIRACHS, Judit, «Medalles i plaquetes de l’escultor Subirachs (1997-2005)», vol. 35 (2005), p. 191-222.

Espanya i altres països

BALAGUER, A. M., «Estudi i catalogació de les ensenyes, senyals de pelegrinació o esportelles (s.XV-XVI)», vol. 34 (2004), p. 201-222.

BALAGUER, A. M., «El Quixot, els pelegrinatges i una escena bíblica. Nova esportella dels segles XVI-XVII», vol. 35 (2005), p. 171-184.

CRUSAFONT, M., «Una interessant medalla aragonesa del segle XVII», vol. 36 (2006), p. 217-220.

CRUSAFONT, M., «Eusebi Arnau: medalla inèdita i algunes precisions», vol. 39 (2009), p. 187-194.

CRUSAFONT, M., «Novetats i precisions sobre les medalles commemoratives dels Països Catalans «, vol. 39, (2009), p. 195-234.

SUBIRACHS, Judit, «Medalles i plaquetes de l’escultor Subirachs (197-2005)», vol. 35 (2005), p. 191-222.

VERDEJO J., «Repertorio medallístico sobre los sucesos de Vigo en 1702 según La historia de Inglaterra de Rapin de Thoyras y Tindal», vol. 34 (2004), p. 223-232.

Documentació medallística

BALAGUER, A. M., «Medalla del cinquantenari de l’Institut d’Estudis Catalans», vol. 31 (2001), p. 201-206.

BALAGUER, A. M., «La medallística montserratina dels segles XVIII-XIX. Catalogació i justificació cronològica», vol. 32 (2002), p. 159-220.

CASANOVA, R., «Les medalles publicitàries de Gaspar Quintana i de Moratonas Genís i Bureau. La comparació de dos models de l’Exposició Universal del 1888», vol. 40 (2010), p. 213-218.

CASANOVA, R., «Dues medalles d’Eusebi Arnau copiades a Sud-amèrica», vol. 40 (2010), p. 227-238.

CRUSAFONT, M., «Documentació de medalles (III): Pi i Margall», vol. 32 (2002), p. 221-226.

CRUSAFONT. M., «Documentació de medalles (IV): Unió Catalanista i altres». Vol. 38 (2008), p. 237-246.

CRUSAFONT, M., «Documentació de medalles (V): L’obra i la figura de Francesc Cuixart (1875-1931)», vol. 40 (2010), p. 219-225.

SANAHUJA, X., «Producció isabelina de Barcelona al període 1836-1854», vol. 32 (2002), p. 1836-1854.

VERDEJO, J., «Repertorio medallístico sobre los sucesos de Vigo en 1702 según La historia de Inglaterra de Rapin de Thoyras y Tindal», vol. 34 (2004), p. 223-232.

VARIA

Introduccions

ALTURO, J., «Introducció», vol. 32 (2002), p. 7-10.

BALAGUER, A.M., «Un projecte en curs de consolidació: El Banc de Dades», vol. 33 (2003), p. 7-10.

CRUSAFONT, M., «Tres dècades d’Acta Numismàtica», vol. 31 (2001), p. 7-10.

CRUSAFONT, M., «La col·lecció numismàtica Carles Tolrà, una altra gran pèrdua que s’hauria pogut evitar», vol. 34 (2004), p. 7-36.

CRUSAFONT, M., «Philip Grierson», vol. 36 (2006), p. 7-12.

FELIU, Gaspar, «El llibre de Jaume Boada sobre els trenta sous mallorquins de 1821», vol. 38 (2008),p. 7-14.

RICHARD, J-C., «Acta Numismàtica 2010, 40ème numéro», vol. 40 (2010), p. 5-9.

SANAHUJA, X., «El patrimoni històric equivocat», vol. 39 (2009), p. 7-12.

SERRA, Eva, «L’obra investigadora de M. Crusafont i Sabater», vol. 37 (2007), p. 7-12.

VILARET, J., «Introducció», vol. 35 (2005), p. 7-10.

Memòries

BALAGUER, A.M., «Memòria de les activitats de la Societat Catalana d’Estudis Numismàtics durant l’any 2000», vol. 31 (2001), p. 11-16.

BALAGUER, A. M. «Memòria...2001», vol. 32 (2002), p. 11-14.

BALAGUER, A. M.,«Memòria...2002», vol. 33 (2003), p. 11-14

BALAGUER, A. M., «Memòria...2003», vol. 34 (2004), p. 37-40

BALAGUER, A. M., «Memòria...2004», vol. 35 (2005), p. 11-14.

CRUSAFONT, M., «Memòria...2005», vol. 36 (2006), p. 13-18.

SANAHUJA, X., «Memòria...2006», vol. 37 (2007) p. 13-16.

SANAHUJA, X., «Memòria...2007», vol. 38 (2008), p. 15-20.

SANAHUJA, X., «Memòria...2008», vol. 39 (2009), p. 17-22.

SANAHUJA, X., «Memòria...2009», vol. 40 (2010), p. 11-16.

PUBLICACIONS DE LA

SOCIETAT

CATALANA D’ESTUDIS NUMISMÀTICS

(pròpies o editades en conveni amb altres entitats)

Anuari Acta Numismàtica

Acta I, II i III (1971, 1972, 1973) Exhaurides

Acta IV a 11 (1974 a 1981) . .................................. Pocs exemplars

Acta 12 a 40 (entre 1982 i 2010) . .............................. 40 €

Col·lecció Complements d’Acta Numismàtica

1. III Simposi Numismàtic de Barcelona. 1986 . ..................

2. VillaroNga, L. Monedes de plata emporitanes dels segles V-IV aC. 1997 ..........................................

3. VillaroNga, L. Les dracmes ibèriques i llurs divisors. 1998 .....

4. crusaFoNt, M. Pesals monetaris de la Corona catalano aragonesa. 1999 ........................................

5. VillaroNga, L.·Les monedes de plata d’Emporion, Rhode i les seves imitacions. 2000

6. lloreNs, M. M.; aquilué, X. Ilercavonia-Dertosa i les seves encunyacions monetàries. 2001 ...........................

7. VillaroNga, L. Les dracmes emporitanes de principi del segle II aC. 2002 .......................................

8. VillaroNga, L. La plata emporitana. De la segona guerra púnica, final del segle III aC. 2003

9. ripoll, Maria Eugència. La seca o casa de moneda de Barcelona. 2008

10. carraDice, Ian; saNahuja, Xavier; BeNages, Jaume, Les monedes de Vespasià de la Tarragonesa. 2010 .. ...........................

Col·lecció Història Monetària Catalana

1a. VillaroNga, L. Numismàtica antiga de la península Ibèrica. 2004 . .........................................

1b. — Els amonedaments visigots i musulmans (en preparació)

2. Balaguer, A. M. història de la moneda dels comtats catalans. 1999

3. — història de la moneda de la Corona catalanoaragonesa medieval (en preparació)

4. crusaFoNt, M. La moneda catalana local. 1990 .............. 80 €

5. crusaFoNt, M. història de la moneda de la Guerra dels Segadors. 2001

6. — La moneda catalana des dels Àustria fins el 1936 (en preparació)

7a. turró A. Les emissions monetàries oficials de la Guerra Civil (1936-1939). I: Andorra, Illes Balears i Catalunya. 2007

7b. — Les emissions monetàries oficials de la Guerra Civil (1936-1939). II: La Franja i València (en preparació)

8. crusaFoNt, M. Medalles commemoratives dels Països Catalans. 2006 . ................................................

9. crusaFoNt, M. Catàleg general de la moneda catalana. 2009 ...

Col·lecció Medallistes catalans

€

€

1. maríN, I. L’obra medallística de l’escultor Eusebi Arnau. 2005 30 €

Col·lecció Tria de reedicions

Obra numismàtica esparsa i inèdita de j. Botet i Sisó Ed. i capítols introductoris de M. Crusafont. 1997

VillaroNga, L. Obra numismàtica esparsa. I-Tresors. 2008

VillaroNga, L. Obra numismàtica esparsa. II-Grec i ibèric d’àmbit català

Publicacions singulars

I Simposi Numismàtic de Barcelona I. 1979. . . . . . . . . . . . . . . . . .

I Simposi Numismàtic de Barcelona. II. 1979 . ....................

60 €

60 €

60 €

II Simposi Numismàtic de Barcelona. 1980 30 €

Balaguer, A. M.; crusaFoNt, m. Orrius. Estudi preliminar de la troballa de monedes comtals (junt amb memòria d’excavació).

Encàrrec de la Generalitat de Catalunya a la SCEN. 1983 Exhaurit

Datzira, S. La moneda a la Catalunya central. 1991 .............. Exhaurit

VillaroNga, L. Tresors monetaris de la península Ibèrica anteriors a August. Repertori i anàlisi. 1993 20 €

Balaguer, A. M. Del mancús a la dobla. Or i paries d’hispània.1993

BeNages, J. Les monedes de Tarragona. 1994 . ...................

€

€ crusaFoNt, m.; comas, R. El florí d’or català. Catalunya, València, Mallorca. 1996. .................................

lloreNs, M. M.; ripollès, P. P. Les encunyacions ibèriques de Lauro. 1998

saNahuja, X. La seca del Principat de Catalunya (1809-1814). 2003 .

€ saNahuja, X. La moneda municipal a Reus i el seu entorn (s. xv-xviii). 2005 20 €

BoaDa, J. Les monedes de 30 sous mallorquins del 1821. 2007 ......

BeNages, J. Corpus de les monedes visigodes de Tarragona. 2007

Fons cedits

VillaroNga, L. La moneda de Barcelona. 1976 . ................. 15 €

Goig, E. La moneda catalana de la Guerra de la Independencia (1808-1814). Segona edició. 1977 20 €

VillaroNga, L. Numismática antigua de hispania. 1979 .......... 50 €

VillaroNga, L. Les monedes ibèriques de Tàrraco. 1983 .......... 30 €

CrusaFoNt, M. Barcelona i la moneda catalana. 1989 20 €

CrusaFoNt, M. història de la moneda catalana. Interpretació i criteris metodològics. 1996. ................................. 30 € plaNells, A. Ibiza y Formentera, ayer y hoy. 1984 Gratuït plaNells, A. La moneda antigua de Ibiza. 1980.................. Gratuït

Totes aquestes obres són disponibles a l’Institut d’Estudis Catalans, amb un 30% de descompte per als socis de la SCEN. Dirigiu-vos a Distribució Editorial, at. Sr. Manuel Pascual, Carme, 47, 08001 Barcelona, telef.: 932701636, e-mail: publicacions@iec.cat

INDICACIONS PER ALS AUTORS

Normes d’admissió:

1. Els articles que es lliurin per a ésser publicats a Acta Numismàtica han de complir els cànons habituals dels treballs de recerca, han de fer alguna aportació nova, sia material, documental o interpretativa, han de tenir en compte els treballs anteriors i han de documentar les dades i informacions manllevades d’altres obres amb notes a peu de pàgina o amb una bibliografia al final.

2. La revista admet articles en la llengua pròpia de cada autor.

3. Per a garantir la qualitat dels treballs que es publiquin, la Direcció de la revista i el Consell de Redacció sotmetran els articles rebuts a l’avaluació d’experts en cada matèria.

Normes de presentació:

1. Els articles han d’anar encapçalats pel títol i el nom de l’autor en majúscules. S’han de presentar en suport paper i, a més, en suport informàtic, sigui en disquet, CD , etc., preferentment en Word i amb un interlineat d’un espai i mig.

2. Les figures i els gràfics s’han de presentar a part, numerats correlativament, identificats amb el nom de l’autor i el títol i amb indicació del lloc on s’han d’incloure dins el text. Les monedes i medalles s’han de reproduir a mida real, amb imatges d’anvers i revers i, si cal, s’han d’acompanyar d’ampliacions. Les descripcions de les peces han d’incloure la transcripció minuciosa de les llegendes i la descripció del tipus de cada cara, així com els pesos i diàmetres reals, la referència bibliogràfica o la indicació que són peces inèdites i la xifra o lletra que les identifica en les il·lustracions.

3. Les mencions a altres autors o els aclariments s’han de fer en notes a peu de pàgina, que s’han de presentar al final de cada article i numerades correlativament. Si per a les mencions s’opta per una bibliografia al final, s’hi ha de remetre des del text amb la indicació entre parèntesis del nom de l’autor, l’any d’edició i la pàgina o pàgines corresponents. En aquest segon cas, si hi ha més d’un treball d’un mateix autor i any, s’ha d’afegir una lletra en cursiva per a distingir-los. La bibliografia final s’ha d’ordenar per ordre alfabètic d’autors i els noms dels autors s’indicarà amb el cognom en majúscula, seguit de coma i la inicial del nom, seguida de punt.

4. Les referències de la bibliografia final s’han de fer de la manera que s’indica a continuació. Llibres; Inicial del nom seguida de punt, cognom en majúscules, títol del llibre en cursiva, lloc d’edició, data i pàgines. Revistes; Inicial del nom de l’autor de l’article seguit de punt, cognom en majúscules, títol de l’article entre cometes, nom de la revista en cursiva, entitat editora, volum, any i pàgines.