Treballs de la Societat Catalan de Geografia by Institut d'Estudis Catalans

TREBALLS DE LA SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA

90 desembre 2020

TREBALLS DE LA SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA

90 desembre 2020

SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA INSTITUT Dâ&#x20AC;&#x2122;ESTUDIS CATALANS

http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG ISSN: 1133-2190 (ed. impresa) / 2014-0037 (ed. digital)

Treballs de la Societat Catalana de Geografia és una revista acadèmica de tota temàtica d’interès geogràfic. Té com a objectius la divulgació de l’enfocament científic propi de la geografia, la sensibilització de la societat envers els diversos problemes territorials, socials i ambientals, així com l’enriquiment del bagatge científic català en l’àmbit de les diverses disciplines geogràfiques. Treballs de la Societat Catalana de Geografia és editada per la Societat Catalana de Geografia (SCG) –filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC)– d’ençà 1984 i en l’actualitat té una periodicitat semestral. S’edita alhora en format tradicional i electrònic. Publica textos inèdits resultat de la recerca de persones interessades en la geografia, així com de les conferències i altres actes realitzats a la Societat Catalana de Geografia. Aquesta revista es regeix pel sistema d’avaluació anònima externa. Treballs de la Societat Catalana de Geografia és objecte d’avaluació com a revista científica a: IN-RECS, DICE, Latindex, RESH, CIRC, CARHUS i MIAR. Figura a les bases de dades ISOC, REDIB i URBADOC. Tots els números de Treballs de la Societat Catalana de Geografia es poden obtenir en suport digital al web de l’Hemeroteca Científica Catalana, http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG i al portal de revistes catalanes RACO. Com a revista en línia, s’autoritza el públic en general a reproduir, distribuir i comunicar lliurement l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica (SCG/IEC) i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada. Les opinions expressades a Treballs de la Societat Catalana de Geografia són, exclusivament, responsabilitat de les persones que han escrit els textos.

Editor Jesús Burgueño (SCG; Universitat de Lleida) Consell Editor Enric Bertran (Societat Catalana de Geografia) Joaquim Farguell (SCG; Universitat de Barcelona) Antoni Luna (SCG; Universitat Pompeu Fabra) Anna Ortiz (SCG; Universitat Autònoma de

Barcelona)

Valerià Paül (SCG; Universidade de Santiago de

Compostela)

Xavier Úbeda (SCG; Universitat de Barcelona) Consell Científic Joan Becat (IEC; Universitat de Perpinyà) Georges Bertrand (Université de Toulouse-Le Mirail) Paul Claval (Université Paris IV-Sorbonne) Jordi Cortès (Societat Catalana de Geografia) Josefina Cruz Villalón (Universidad de Sevilla) Montserrat Galera (Fundació Ernest Lluch) João Carlos Garcia (Universidade do Porto) Maria Dolors Garcia Ramon (IEC; Universitat Autònoma de Barcelona)

Joan Mateu (Universitat de València) Redacció. Subscripció i Administració. Intercanvi Societat Catalana de Geografia Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona Telèfon: 935 529 104 A/e: scg@iec.cat Web: http://scg.iec.cat Adquisicions: http://publicacions.iec.cat Disseny de la portada: Pau Alegre

Janice Monk (University of Arizona) Francesc Nadal (SCG; Universitat de Barcelona) Joan Nogué (Universitat de Girona) Carmen Ocaña (Universidad de Málaga) Ana Olivera (Universidad Autónoma de Madrid) Lluís Riudor (Universitat Pompeu Fabra) Joan Manuel Soriano (Universitat Autònoma de Barcelona)

Katsuyuki Takenaka (Aychi Prefectural University) Joan Tort (Universitat de Barcelona) Tim Unwin (Royal Holloway, University of London) Membres nats Antònia Casellas (SCG; Universitat Autònoma de Barcelona)

Jaume Font (SCG; Universitat de Barcelona) Rafael Giménez-Capdevila (SCG) Meritxell Gisbert (SCG; Universitat de Barcelona) Josep Oliveras (SCG; Universitat Rovira i Virgili) David Pavón (SCG; Universitat de Girona) Jordi Ramoneda (SCG) Jordi Royo (SCG; Institut Pau Claris) Mariàngels Trèmols (SCG; Dep. Territori i Sostenibilitat)

Edició i impressió Geotec, Estudis i Projectes Geogràfics Valldoreix, 2. 08024 Barcelona AgilPrint Serveis Gràfics S.L. Consell de Cent, 430. 08013 Barcelona ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) Dipòsit legal B. 24190-1985 URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

© dels autors dels articles © Societat Catalana de Geografia, filial de l’Institut d’Estudis Catalans Aquest número 90 de Treballs de la Societat Catalana de Geografia ha estat editat amb la col·laboració de la Diputació de Barcelona.

ÍNDEX ARTICLES GORDI SERRAT, Josep: El paper dels arbres en l’evolució urbana de Barcelona (1050-1992)..............................................................................9 MARCO-GARCIA, Clàudia; Antonio LÓPEZ-GAY; Miguel SOLANASOLANA: Cicles dels barris i dels habitants. La renovació sociodemogràfica a un barri perifèric envellit: el cas de Montbau a Barcelona.........................39 CONFERÈNCIES ALDOMÀ, Ignasi: El sector agrari i la ruralitat en perspectiva. 50 anys de la Geografia de Catalunya Aedos.........................................................69 BAYLINA, Mireia: Dones i tornada al camp: protagonistes de les noves dinàmiques rurals a Catalunya...............................................................101 BLAY, Jordi: Noves ruralitats: una aproximació als canvis en les activitats econòmiques de les zones rurals en els darrers 50 anys...............................115 GIMÉNEZ-CAPDEVILA, Rafael; Jaume FONT GAROLERA; Carme MIRALLES-GUASCH; Carmelo RIVERO OJEDA: Acte en record dels 50 anys de la publicació del primer volum de la Geografia de Catalunya de l’editorial AEDOS (1964-1974). Sessió 5: Mobilitat, transport i comunicacions .........................................129 SERRANO GINÉ, David: Segregació espacial i social a la ciutat de Belfast...153 NOTES I DOCUMENTACIÓ BURGUEÑO, Jesús: El tractat d’agrimensura de la Bisbal (1812).............173 CAPELLÀ-MITERNIQUE, Hugo: La revenja de la natura: el cas de Ternelles (Mallorca)...........................................................................205 SALDAÑA BLASCO, Dafne: Patis d’escola, gènere i infància: una recerca en el marc de les geografies de la infància.................................................223 RESSENYES Pierre CAZENOVE; André DURBAN et al. (2012-19). Les Carnets du Train Jaune, per Daniel PAÜL i AGUSTÍ .......................................249

CRÒNICA DE LA SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA In Memoriam: Joaquim Cabeza, Joan Vilà, Montserrat Cuxart, per Enric BERTRAN ..........................................................................257 Les noves perifèries: Sant Adrià de Besòs, per Gemma LOZANO................267 Acta de l’Assemblea General Ordinària anual de la Societat Catalana de Geografia, 7 d’octubre del 2020 .............................................................273 Memòria de les activitats realitzades per la Societat Catalana de Geografia (Institut d’Estudis Catalans) durant el curs 2019-20................................283 Persones externes al Consell Editor de Treballs de la Societat Catalana de Geografia que han avaluat de forma anònima els textos rebuts entre gener de 2016 i desembre de 2020, i que corresponen als números 81 a 90.........291 Informació per als autors i autores ..............................................................293

SUMMARY ARTICLES GORDI SERRAT, Josep: The role of trees in the urban evolution of Barcelona (1050-1992)..........................................................................9 MARCO-GARCIA, Clàudia; Antonio LÓPEZ-GAY; Miguel SOLANASOLANA: Neighborhood and population cycles. The sociodemographic renovation in an aging fringe neighborhood: the case of Montbau in Barcelona............................................................................................39 CONFERENCES ALDOMÀ, Ignasi: The agricultural sector and rurality in perspective. 50 years of the Geografia de Catalunya Aedos ..........................................69 BAYLINA, Mireia: Women’s return to the countryside: protagonists of the new rural dynamics in Catalonia...................................................101 BLAY, Jordi: New ruralities: an approach to changes in economic activities in catalan rural areas in the last 50 years ................................................115 GIMÉNEZ-CAPDEVILA, Rafael; Jaume FONT GAROLERA; Carme MIRALLES-GUASCH; Carmelo RIVERO OJEDA: Act in memory of 50 years Geografia de Catalunya first volume publication by AEDOS publisher (1964-1974). Session 5: Mobility, transport and communications..................................129 SERRANO GINÉ, David: Spatial and social segregation in the city of Belfast ..............................................................................................153 NOTES AND DOCUMENTATION BURGUEÑO, Jesús: The La Bisbal survey treaty (1812) ..........................173 CAPELLÀ-MITERNIQUE, Hugo: The Revenge of Nature: the case of Ternelles (Mallorca) ..............................................................................205 SALDAÑA BLASCO, Dafne: Schoolyards, gender and childhood: an investigation in the framework of the geographies of childhood .................223

BIBLIOGRAPHICAL NOTES Pierre CAZENOVE; André DURBAN et al. (2012-19). Les Carnets du Train Jaune, by Daniel PAÜL i AGUSTÍ ........................................249 CHRONICLE OF THE CATALAN SOCIETY OF GEOGRAPHY In Memoriam: Joaquim Cabeza, Joan Vilà, Montserrat Cuxart, by Enric BERTRAN ............................................................................257 The new peripheries: Sant Adrià de Besòs, by Gemma LOZANO................267 Minutes of the Annual Ordinary General Assembly of the Catalan Society of Geography, 7 October 2020 ..............................................................273 Report of the activities of the Catalan Society of Geography (Institute of Catalan Studies) during the course 2019-20........................................283 Persons outside the Editorial Board of Treballs de la Societat Catalana de Geografia who have anonymously evaluated the texts received between January 2016 and December 2020, and which correspond to numbers 81 to 90 ...............................................................................................291 Information to authors ..............................................................................293

ARTICLES

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 90, desembre 2020, p. 9-38 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.198

El paper dels arbres en l’evolució urbana de Barcelona (1050-1992) Josep Gordi Serrat

Doctor en Geografia jgordi@gmail.com

Resum Es presenta l’evolució i el paper dels arbres en el creixement de la ciutat de Barcelona. N’hi identifiquem quatre etapes. La primera (mitjan s. xi–inicis s. xviii) es caracteritza per una quasi inexistència d’espais públics arbrats i, en contrapartida, per l’existència de nombrosos claustres, jardins, patis i horts plens d’arbres i plantes. La segona (principi s. xviii–mitjan s. xix) evidencia la densificació i l’eliminació de quasi tots els espais verds a l’interior de la ciutat emmurallada. La tercera, 1859-1939, correspon al naixement i consolidació de l’Eixample. En aquesta trama de carrers amples es van plantar milers d’arbres. En la quarta etapa, 1940-1992, va tenir lloc el desenvolupament urbanístic controlat per l’ajuntament franquista, que va generar la desaparició de la major part dels jardins que l’especulació va engolir brutalment. Posteriorment, amb el retorn de la democràcia a l’Ajuntament de Barcelona es produeix una notable recuperació dels parcs i jardins. Paraules clau: arbres, Barcelona, urbanisme, geografia històrica, geografia cultural.

Resumen: El papel de los árboles en la evolución urbana de Barcelona (1050-1992) Se presenta la evolución y el papel de los árboles en el crecimiento de la ciudad de Barcelona. Identificamos cuatro etapas. La primera (mediados s. xi–inicios s. xviii) se caracteriza por una casi inexistencia de espacios públicos arbolados y, en contrapartida, la abundancia de claustros, jardines, patios y huertos llenos de árboles y plantas. La segunda etapa (principios s. xviii–mediados s. xix) evidencia la densificación y la eliminación de casi todos los espacios verdes en el interior de la ciudad amurallada. La tercera, 1859-1939, corresponde al nacimiento y consolidación del Ensanche. En esta trama de calles anchas se plantaron miles de árboles. En la cuarta etapa, 1940-1992, tuvo lugar el desarrollo urbanístico controlado por el ayuntamiento franquista, que generó la desaparición de la mayor parte de los jardines producto de la especulación. Posteriormente, con el retorno de la democracia en el Ayuntamiento de Barcelona se produce una notable recuperación de los parques y jardines. Palabras clave: árboles, Barcelona, urbanismo, geografía histórica, geografía cultural. –9–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 9-38 El paper dels arbres en l’evolució urbana de Barcelona (1050-1992)

Josep Gordi Serrat

Abstract: The role of trees in the urban evolution of Barcelona (1050-1992) The objective of this article is to explain the evolution and the role of the trees in the growth of the city of Barcelona. We have divided it into four periods. The first, goes from the middle of the 11th century to the beginning of the 18th.The characteristic of this period is the non-existence of wooded public spaces but, on the other hand, there were many cloisters, internal and privats gardens, courtyards and orchards full of trees and plants. The second stage goes from the beginning of the 18th to the middle of the 19th; in this period, the densification of Barcelona and elimination of almost all the green spaces inside the walled city. The third part runs from 1859 to 1939; it signifies the birth and consolidation of expansion of trees planted along the new wide streets. The fourth period goes from 1940 to 1992, mostly under Franco’s dictatorship, we observe an urban speculative development in which the majority of the gardens dissaperead. Later, when democracy was established again (1978), parks and gardens returned to Barcelona. Keywords: trees, Barcelona, Urbanism, Historical Geography, Cultural Geography.

* * *

1. Presentació Amb referència als arbres a Barcelona s’han publicat un bon nombre de guies i catàlegs (Gabancho, 1999; Llistosella i Sànchez-Cuxart, 2007; Vallès, 2017; Marjanedas,1989) que parlen del conjunt de la ciutat o d’alguns dels seus parcs i jardins, però no existeix un bon gruix de treballs que analitzin l’evolució de l’arbrat urbà lligat al desenvolupament urbanístic de la ciutat. Aquest és l’objectiu d’aquest article, és a dir, presentar, de forma molt sintètica, l’evolució i el paper dels arbres en el creixement de la ciutat de Barcelona, des de l’època medieval fins el 1992. Per delimitar el període d’estudi hem escollit dues dates que corresponen a dos moments àlgids en la història de la ciutat. Segons Salrach (1987) el 1050 la ciutat de Barcelona comença a ésser a escala catalana, un gran centre d’activitat comercial i l’any 1992 que és quan van celebrar els Jocs Olímpics que representen la consolidació d’un model urbanístic on els arbres són també protagonistes. Per tant, són un xic de més de 900 anys d’història els que volem estudiar. Els arbres no només formen part del paisatge urbà de manera indissociable sinó que són un actiu agent històric que ens ajuda a comprendre la història de la ciutat. En l’observació de cada arbre se’ns desvetllen un munt de preguntes: Qui l’ha plantat? D’on és originari? Per què ha estat escollit? Atresora algun simbolisme? Quins són els seus valors: els fruits, el tronc, la capçada? Molts arbres van lligats a espais urbans concrets: claustres, jardins, parcs, avingudes, carrers...Per exemple, el claustre de la catedral de Barcelona, és un lloc on des de fa segles hi ha una presència ininterrompuda d’arbres que han nascut, crescut i molts d’ells han mort i en el seu lloc se n’han plantat de nous. –10–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 9-38 El paper dels arbres en l’evolució urbana de Barcelona (1050-1992)

Josep Gordi Serrat

Si parlem de la Geografia, una de les seves àrees d’estudi és la de les relacions entre la societat i el medi (Capel, 1981). Per tant, els vincles entre els arbres i el desenvolupament urbà és una temàtica clarament geogràfica. Des del nostre punt de vista, la visió i el valor dels arbres a la ciutat és un fet perceptiu i per tant, lligat al bagatge cultural de la persona. Recordo les paraules d’Eduardo Martínez de Pisón,1 que deia que el paisatge del geògraf és una reunió de la forma i la cultura i, al mateix temps, és una vivència. Una branca que transita entre la natura i la cultura és la Geografia Cultural. Només cal recordar que un dels objectes d’interès d’aquesta branca de la Geografia és l’estudi de les relacions entre els éssers humans i el medi, incloent-hi la percepció social dels elements naturals (Capella i Lois, 2002). L’estudi de la percepció i el tractament dels arbres i els boscos per la societat fa recordar les paraules de Nicolás Ortega Cantero (1988): “El punt de vista geogràfic és una modalitat de la cultura i, com a tal, reclama el conreu de la sensibilitat cultural de qui l’aprèn i de qui el practica”. L’evolució de les relacions entre els arbres i les persones és remunta a les albors de la història ja que és en les primeres ciutats de Mesopotàmia on neixen els jardins i l’arboricultura (Gordi i Bruguera, 2015) i des d’aquest moment s’han ordit intenses relacions entre arbres, boscos i societat (Gordi, 2011). Enric Mendizàbal (2017) explica com s’han teixit al llarg del temps els vincles emocionals, culturals i espirituals entre les persones i els vegetals. L’estudiós dels jardins de Barcelona Albert Marjanedas (1983) afirma que els habitants de la ciutat han viscut, al llarg de molt de temps, força d’esquena a la natura. Fet que ell qualifica com a sorprenent si tenim present que es tracta d’una ciutat mediterrània, amb un clima suau i agradable i que des del temps dels romans ha rebut la influència de diferents cultures. En canvi, l’escriptora Patricia Gabancho (1999) explica que va passar de ser una persona còmodament submergida en un analfabetisme arbori, tal com ella mateixa es definia, i pensar que a Barcelona només existien plàtans i palmeres, i, a poc a poc, va aprendre a llegir el paisatge urbà i a diferenciar les diferents espècies arbòries. Ella deia que: “Els arbres canvien la ciutat. La sorpresa de trepitjar fullaraca quan s’enfila la tardor o de tenir una teulada bellugadissa cobrint els carrers quan la primavera fa el ple és una d’aquestes coses que només es pot calibrar per l’absència..., els arbres del carrer ens tornen la natura que ens falta i ens revesteixen la ciutat de verd”.

Els arbres més antics de la ciutat no tenen més de 200 anys, per tant, per parlar del paper dels arbres en la història de la ciutat, cal tenir present que el tipus d’espècies arbòries plantades ha anat canviant a mesura que evolucionava la morfologia de la ciutat i, al mateix, arribaven jardiners i peus o plàntules d’altres terres. Per fer comprensible l’evolució de la ciutat i dels arbres hem dividit aquest estudi en quatre etapes que van des del segle xi al xx. 1. Eduardo Martínez de Pisón va impartir la conferència del Dia de la Geografia del 2014, a la sala de graus de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona.

–11–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 9-38 El paper dels arbres en l’evolució urbana de Barcelona (1050-1992)

Josep Gordi Serrat

2. Els arbres a la ciutat emmurallada: des del 1050 fins a mitjans del segle xviii Els habitants de Barcelona que van viure dins la ciutat emmurallada tenien dues opcions per poder gaudir dels arbres i la natura: endinsar-se en els jardins i els horts de les cases senyorials i dels convents- alguns dels quals eren accessibleso bé, sortir de la ciutat i passejar pels voltants agrícoles i/o per les muntanyes que envolten el pla de Barcelona. Tot seguit, analitzarem la presència d’arbres en aquests dos àmbits a partir de la documentació gràfica i escrita consultada. Per saber com era el paisatge dels entorns de la ciutat emmurallada, podem consultar els estudis sobre la reconstrucció del paisatge (Riera i Palet, 1993) que ens parlen d’un territori on la vegetació forestal autòctona havia estat substituïda, majoritàriament, per pastures i camps de conreu. Els boscos d’alzines i roures només es localitzaven per damunt dels 200 metres a la serra de Collserola. En canvi, la presència dels pins se situava al voltant de les zones litorals. Mauri (2006) explica que al llarg dels segles anteriors al xi es van produir importants processos de desforestació lligats a l’augment de les pastures que van fer créixer els deltes del Llobregat i del Besòs. Oriol de Bolòs (1962) deixa clar que la vegetació potencial o climàcica de Barcelona és l’alzinar i no les pinedes i deia que si els anys seixanta del segle xx predominaven els pins era pel resultat de la ingerència mil·lenària de la societat per afavorir-los en detriment dels alzinars i les rouredes. Una altra font per conèixer com era el paisatge és la consulta de gravats i mapes. Com que no es disposa de cap font gràfica d’època medieval, el primer document pictòric on apareix la ciutat de Barcelona i els seus voltants són els dibuixos al carbó que va fer J. C. Vermeyen i que van servir posteriorment per crear un dels tapissos sobre la campanya de Carles I a Tunísia (Rosselló, 2008). D’aquests dibuixos, n’hi ha un, que se suposa que el va fer ell mateix, que és una visió de la ciutat des de Montjuïc. Ha estat molt imitat ja que va ser inclòs en l’Atles Civitates Orbis Terrarum, que recull imatges de diferents ciutats d’Europa2. De la col·lecció de tapissos de la campanya de Tunísia, n’hi ha un on es veu com Carles I passa revista a les tropes abans d’embarcar, des del port de Barcelona, cap a Tunísia, el 1535 (fig. 1). En aquest tapís podem observar la ciutat emmurallada a la llunyania. Dins la ciutat s’aprecien, clarament, diferents taques verdes que corresponen a horts i jardins. Darrera seu, apareixen dues muntanyes i una plana enmig seu. Es tracta de Montjuïc, amb una important cobertura arbòria, i Montserrat a la llunyania. La plana és presentada com un espai agrícola amb importants espais forestals dins seu. Un fet curiós és que al costat mateix de l’emperador apareix un fruiter, segurament, un taronger. Per què apareix aquest arbre en aquest tapís? De ben segur, pel fet que era un arbre molt comú dins la ciutat de Barcelona i, possiblement, per oferir ombra a l’escrivent assegut en una taula que trobem 2. www.atlesdebarcelona.cat

–12–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 9-38 El paper dels arbres en l’evolució urbana de Barcelona (1050-1992)

Josep Gordi Serrat

Figura 1

Font: https://www.patrimonionacional.es/colecciones-reales/textiles-y-tapiceria/la-revista-de-las-tropasen-barcelona

al davant. Com explicarem més endavant, el taronger, era un arbre abundant als claustres i jardins de la ciutat. També podem consultar una segona imatge que correspon a la visió de la ciutat des de Montjuïc (fig. 2) la qual es creu inspirada en una obra perduda de Jan C. Vermeyer.3 Hi podem apreciar que la presència d’arbrat als vessants de Collserola era molt escadussera. A partir de la Guerra de Successió ens apareixen nombroses representacions de la ciutat i dels seus entorns. A tall d’exemple voldríem esmentar Le Plan de Bercelonne et de ses environs del 1706, aixecat pel geògraf del rei de França Nicolas de Fer (fig. 3). En aquest dibuix podem observar la muntanya de Montjuïc sense cobertura arbrada, així com tot el conjunt de rieres que baixen de la serra de Collserola i les terres conreades que cap a l’est estan fortament parcel·lades ja que eren les terres regades pel rec Comtal i, entremig de les quals, apareixen nombroses masies i alguns arbres. També és ressenyable que entre la “ville neuve” i la “ville vieille” s’esmenta un espai que s’anomena “rambles”. En altres imatges consultades4 observem que encara es mantenen alguns fragments forestals a les parts més altes de les muntanyes de Collserola i Montjuïc ja que al llarg dels anteriors segles, tal com ja hem comentat, la major 3. www.atlesdebarcelona.cat 4. www.atlesdebarcelona.cat

–13–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 9-38 El paper dels arbres en l’evolució urbana de Barcelona (1050-1992)

Josep Gordi Serrat

Figura 2. Autor desconegut (1572). Conjunt i detall

–14–

Font: http://cartotecadigital.icgc.cat

part dels seus boscos van anar desapareixent, com a resultat de la creació de pastures; també de la construcció ininterrompuda de vaixells a les drassanes, d’alçar edificis a la ciutat, de la necessitat de llenya per cuinar, escalfar-se o de fer anar els diferents tipus de forns. Respecte al pla de Barcelona visualitzem un progressiu augment de la terra conreada, amb alguns arbres, possiblement fruiters, ben a prop de convents, masies o en els marges dels camps. Per saber com era la presència d’arbres dins de la ciutat emmurallada, la imatge que cal analitzar és la visió de la ciutat des de Montjuïc (fig. 2). S’hi observa, en primer terme, que tota la zona del Raval és plena d’horts i dins seu es poden distingir un bon nombre d’arbres). Com que aquesta visió de la ciutat no presenta les reformes urbanes fetes al llarg del segle xvi, es considera que tenim davant nostre una representació de com era la ciutat medieval. Dins de l’espai urbà, els arbres es localitzaven en horts, jardins, claustres i patis de cases senyorials o palaus, és a dir, s’ubicaven en espais tancats dins de les edificacions religioses o civils. Tot seguit analitzarem el paper dels arbres en els claustres, els jardins i els horts. La Barcelona medieval i moderna tenia un gran nombre d’edificis religiosos: convents, monestirs, esglésies... En els seus claustres i jardins hi havien plantats tarongers, llimoners, cirerers, pomeres i magraners i mai no solia faltar-hi una font o brollador al centre. Dins de tots els claustres (Audurier, 2012) el més comú era l’existència de plantes ornamentals, aromàtiques i medicinals que abastien la cuina i la farmàcia dels monestirs. Aquesta barreja d’arbres fruiters, plantes oloroses i grans flors tenia com a objectiu evocar el Paradís en el seu conjunt ja que el claustre era un espai de meditació silenciosa i de contemplació de la natura com a imatge de la divinitat. La documentació (Adroer, 2003) ens indica que el claustre desaparegut de sant Pere de les Puel·les era ple d’arbres i tenia un brollador al mig; que el del monestir de santa Maria

Treballs de la SCG, 90, 2020, 9-38 El paper dels arbres en l’evolució urbana de Barcelona (1050-1992)

Josep Gordi Serrat

Font: http://cartotecadigital.icgc.cat

Figura 3.

de Jonqueres tenia un claustre i un hort i dins seu un verger d’arbres fruiters; i que el convent de sant Francesc, situat al final de tenia un hort molt gran que s’observa clarament, en la cartografia del 1740 (fig. 4). Afortunadament, avui en dia, encara podem gaudir de diferents patis i claustres medievals, com el claustre del monestir romànic de sant Pau del Camp, el patí de l’hospital de la Santa Creu, que encara conserva arbres ben ancians dins seu, el claustre de la catedral, que és el més antic de la ciutat, el qual durant molt de temps va ser un jardí plantat de tarongers, llimoners i xiprers, tal i com ho testimonia el viatger alemany Jeroni Munzer, que visità la ciutat i aquest claustre en concret el 1494 i, en darrer lloc, el claustre del monestir de Pedralbes, fundat per la reina Elisenda de Montcada el 1327, i que és un dels claustres gòtics més grans d’Europa. Moltes de les cases senyorials i palaus tenien patis i jardins. La primitiva casa de la ciutat tenia un jardí amb un hort que el 1370 estava plantat de tarongers. Al Palau de la Generalitat, a començaments del segle xv es construeix un claustre d’estil gòtic i, un segle més tard, el Pati dels Tarongers. Hi ha noticies que entre els segles xiv i xv existien tres jardins reials que només eren accessibles als reis i els nobles. El primer s’anomenava l’hort del Rei i se situava prop de l’església de Santa Anna, a l’actual cantonada entre el portal de l’Àngel i plaça Catalunya. El segon s’anomenava l’hort Comtal i se situava darrera la plaça del Rei a l’actual Via Laietana i el tercer era l’hort de la Reina, que anava de la part baixa del carrer Avinyó fins a la mar. Aquests espais a part d’allotjar un gran nombre d’arbres fruiters, com cirerers, tarongers o presseguers –15–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 9-38 El paper dels arbres en l’evolució urbana de Barcelona (1050-1992)

Josep Gordi Serrat

i plantes, algunes fetes portar pels reis de terres llunyanes, com l’alfàbrega o el gessamí, se sap que, fins i tot, van hostatjar animals exòtics, tals com lleons (Adroer, 1988). Es conserven cartes (Adroer, 2003) que constaten que es van importar arbres i plantes per plantar en aquests jardins: tarongers, atzeroles, cirerers, llimoners, presseguers, poncemers, pomeres, gessamins, murtres, alfàbregues i ceps. La majoria d’aquestes plantes van venir de València, però d’altres arribaren de Còrdova o de Sicília. El 1402, l’espai que ocupa el pati de l’edifici de la Llotja també estava plantat de tarongers. Antoine de Lelang, viatger il·lustre, que va visitar la ciutat el 1501 diu que aquest espai té: “un jardí ple de tarongers on brolla una font d’aigua dolça”. Una de les zones on es concentraven molts horts era el Raval que, a finals del segle xiv, estava poc edificat. Al detall de la figura 2 podem apreciar l’extensió d’aquests horts en el segle xvi. Els horts solien tenir un verger d’arbres fruiters, una zona d’hortalisses i una zona de plantes remeieres. La documentació (Adroer, 2003) ens permet afirmar que també es preparaven ornaments florals per a banquets i altres esdeveniments de les classes dirigents i, en conseqüència, segur que en aquests horts hi havia plantats rosers i altres plantes que feien grans i boniques flors. Es té constància que alguns horts de la zona del Raval eren accessibles a la població i que s’hi duien a terme algunes activitats d’esbarjo. Figura 4. Pla de la ciutat de Barcelona y sos contorns en lo any 1740

Font: http://cartotecadigital.icgc.cat

A partir de l’anàlisi del cadastre del 1716 els estudiosos han cartografiat (Garcia Espuche i Guàrdia Bassols, 1986) l’espai que ocupaven les eixides, els patis, els horts i els jardins dins de la ciutat emmurallada i ens adonem que quasi la meitat de l’espai urbà tenia aquest ús. Per tant, no és gens estrany que els historiadors afirmin que la Barcelona de principis del segle xviii era una –16–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 9-38 El paper dels arbres en l’evolució urbana de Barcelona (1050-1992)

Josep Gordi Serrat

ciutat plena de jardins i, per tant, d’arbres. La importància dels jardins també va generar la redacció de tractats sobre jardineria, com el manuscrit anònim escrit el 1703, i que porta com a títol: Cultura de jardins per governar perfectament las flors, arbres y plantes per la constel·lació de Barcelona. En aquest manuscrit es parla d’un gran nombre d’arbres fruiters: cirer bort, magraner, pomera, prunera, taronger, llimoner, ametller, baladre, llorer, codonyer, presseguer, poncemer... L’activitat de les adrogueries i les farmàcies generava treballar amb molts elements vegetals. Segons els receptaris d’entre 1607 i 1712 (Garcia Espuche, 2008), les adrogueries tenien quasi set-cents productes que tenien una base vegetal. Molts d’aquests elements vegetals venien de les hortes de l’interior i de fora de la ciutat i alguns del comerç exterior. Per exemple, tenim noticia (Garcia Espuche, 2008) que l’hort del noble Josep de Borja, va ésser arrendat el 1700 a l’hortolà Joan Baptista Morera i hi tenia 66 tarongers, 52 pomeres, 32 pruneres, 23 codonyers, 6 figueres, 2 pereres, 2 cirerers i un albercoquer. Com a conclusió d’aquesta primera etapa, podem afirmar que els arbres i els vegetals i, per tant, la natura a l’abast dels habitants de la ciutat, se situaven darrera les façanes o els murs. Per tant, no hi havia arbres en els espais públics. Els jardins dels nobles i el rei, així com alguns dels claustres religiosos no eren accessibles. Només en certs horts de la zona del Raval hi podia entrar la població. D’altra part, fora muralles, l’activitat agrícola, des l’època de la urbanització romana del mont Tàber, l’antiga Barcino, al segle i, havia anat destruint els boscos propis d’aquestes terres i només restava algun arbre aïllat entremig dels camps o al costat de les masies. També cal assenyalar que al llarg d’aquest període de temps van arribar molts arbres fruiters a la ciutat de Barcelona. Bonnassie (1979) esmenta que entre els segles ix i x només es parla de “pommiferi”, terme que fa referència a les pomeres. Més endavant s’observa a les escriptures una major diversificació de les espècies, apareixen els cirerers i, més endavant, les pereres, les pruneres, les nogueres, els magraners, que floreixen a Barcelona i els seus ravals, així com les figueres, que han deixat molta presència a la toponímia ja que les figues fresques i, sobretot, les seques eren una de les bases de l’alimentació. A partir de la meitat del segle x apareixen, esmentades, les oliveres. Tots els arbres fruiters, arriben per la Mediterrània, ja sigui des de Sicília o des d’altres ports. Ara bé, un dels punts més importants d’entrada de llavors i plàntules d’arbres fruiteres era des d’Al-Àndalus que tenia una magnífica tradició en la construcció de jardins i hortes. Salrach (1987) explica que el comerç amb Al-Àndalus era molt important. D’aquestes terres s’importaven objectes de luxe per la noblesa i la reialesa i per tant, també espècies vegetals i animals pels seus horts i jardins. En aquest sentit cal esmentar els següents arbres fruiters: tarongers, encara presents en alguns patits de la ciutat, llimoners, cirerers, presseguers, pomeres, poncemers i atzeroles; arbusts com les murtres o els ceps i herbes com alfàbregues i gessamins. Els tarongers, els llimoners i altres cítrics van arribar a la zona mediterrània de la mà dels àrabs provinents de les valls del Nil, el Jordà i el Tigris i l’Eufrates i, a aquestes terres, hi van arribar provinents de la Xina (Barbera, 2007). –17–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 9-38 El paper dels arbres en l’evolució urbana de Barcelona (1050-1992)

Josep Gordi Serrat

3. La ciutat emmurallada des de mitjans del segle xviii fins al 1859 Com en l’anterior capítol, analitzarem primer el paisatge dels entorns de la ciutat i després el de l’interior de la ciutat emmurallada. Per estudiar l’evolució del pla de Barcelona, consultarem les respostes al qüestionari de Francisco de Zamora i la cartografia existent. Francisco de Zamora, per completar la informació que ell havia aconseguit en els seus viatges pel Principat, envia un qüestionari de 147 preguntes als pobles de Catalunya, on pregunta, entre altres temes, sobre els conreus, la presència d’arbres fruiters, si la llenya és escassa o abundant, quins són els arbres dels boscos... Burgueño (2016) ha editat les preguntes i les respostes referides al Pla de Barcelona. De l’anàlisi de les respostes ens apareix que el paisatge del pla de Barcelona, a finals del segle xviii, és ple de vinyes i els boscos només apareixen en petits fragments a la serra de Collserola. Per exemple, la resposta de Sant Andreu del Palomar sobre els arbres diu: “En quanto a los árboles, hay muy pocos en este pueblo, y los pocos que hay son algarrobos en las viñas, y algunos de frutas en tierras de regadío; también hay algunos olivares”. Un cop acabada la Guerra de Successió tots els mapes ja ens dibuixen la ciutadella com un nou element urbà. És la primera petjada del vencedor, la segona és que als espais oberts davant de les muralles es prohibirà construir per tal de defensar la plaça militar, i la tercera, és que les autoritats militars tenen molt poder sobre qualsevol actuació urbanística dins i fora de la ciutat. Aquest fet generarà la densificació de la trama urbana, tal com comprovarem més endavant. En aquest sentit el Pla de la ciutat de Barcelona y sos contorns en lo any 1740 (fig. 4) ens presenta els voltants de la Figura 5

Font: http://cartotecadigital.icgc.cat

–18–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 9-38 El paper dels arbres en l’evolució urbana de Barcelona (1050-1992)

Josep Gordi Serrat

Font: http://cartotecadigital.icgc.cat

Figura 6

ciutat emmurallada totalment ocupats per terres de conreu que també s’enfilen pel vessant obac i més suau de la muntanya de Montjuïc. Alexandre de Laborde va viatjar per Espanya i resultat d’aquestes estades va publicar diferents llibres molt ben il·lustrats. En un d’ells es dibuixa la ciutat de Barcelona des de Montjuïc el 1806 (fig. 5). En aquesta imatge s’observa la important horta de sant Bertran situada entre la muralla i la muntanya de Montjuïc, i que ja havíem vist en un dibuix del segle xvi. En el dibuix de Laborde només distingim alguns fragments forestals a l’abrupta obaga de la muntanya i a l’oest del pla de Barcelona. La major demanda de fusta i llenya, producte del creixement de la ciutat, provocarà la quasi eliminació dels boscos a l’entorn de la ciutat i a les muntanyes properes. L’escassedat de fusta i llenya va portar a la paradoxa que, durant la segona meitat segle xviii, els preus de la llenya fossin superiors als del pa. Un altre element ressenyable que succeeix en el pla de Barcelona és l’existència d’una zona de regadius en el sector que hi havia entre la ciutat i el riu Besòs i que estava lligada al rec Comtal. Al segle x el comte Mir va iniciar la construcció d’una canalització que a partir del 1076 ja apareix documentada com a rec Comtal. i que agafava aigua del riu Besòs a l’alçada de l’actual Montcada, i passava pels antics termes de sant Andreu del Palomar i sant Martí de Provençals i s’endinsava a la ciutat pel portal Nou. L’aigua s’aprofitava, sobretot, per a l’agricultura i en el segle xv ja hi havia registrades més de cent derivacions (Gisbert, 2014). Pel que fa a l’interior de la ciutat emmurallada, la primera imatge que analitzem correspon a un mapa publicat en el Voyage pittoresque d’Alexandre de Laborde, el 1806 (fig. 6), on s’aprecia una primera densificació del Raval, si –19–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 9-38 El paper dels arbres en l’evolució urbana de Barcelona (1050-1992)

Josep Gordi Serrat

el comparem amb el mapa del 1740 (fig. 4) malgrat que encara conserva un bon nombre d’horts. També cal ressenyar que apareix la Rambla clarament regularitzada i que ja s’ha eliminat la muralla en aquest sector. Des de principis del segle xvi fins a mitjans del xviii, la ciutat viu un llarg període d’estancament urbanístic i demogràfic, però a partir de llavors i un cop recuperada del setge del 1714 la ciutat comença a créixer i passa de tenir 34.005 habitants el 1718 a 111.410 el 1787 (Vilar, 1964). Aquesta pressió demogràfica deguda al creixement econòmic va generar una densificació extraordinària de la ciutat emmurallada, tal com podem observar en el mapa de Barcelona del 1855 (fig. 7) on, si el comparem amb els anteriors mapes, ens adonarem que quasi tots els horts del Raval han desaparegut i que tot aquell espai verd s’ha convertit en urbà. També podem comprovar com els arbres urbans es desenvolupen en quatre àmbits: la Rambla, el passeig de l’Esplanada, el camí de Gràcia i pels voltants de les muralles. Tot seguit analitzarem el desenvolupament de dos espais dins de la ciutat emmurallada on els arbres tenen un gran protagonisme, ens referim a la Rambla que encara, avui en dia, és un dels espais arbrats més emblemàtics de la ciutat i l’Esplanada que va desaparèixer quan es va enderrocar la Ciutadella i es van urbanitzar els espais propers. Fora de les muralles, analitzarem el camí entre la ciutat emmurallada i la vila de Gràcia, que és l’embrió de l’actual passeig de Gràcia i en els entorns de les muralles que envoltaven la ciutat. Figura 7. Plànol de Barcelona del 1855

Font: http://cartotecadigital.icgc.cat

–20–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 9-38 El paper dels arbres en l’evolució urbana de Barcelona (1050-1992)

Josep Gordi Serrat

3.1. La Rambla El topònim rambla fa referència a una riera, és a dir, a un curs d’aigua discontinu. En concret, es tractava de la riera d’en Malla que baixava de Collserola i que va ésser un curs funcional fins el 1447. Ho demostra el fet que al llarg dels segles xiv i xv es van construir dos ponts (Casassas i Riba, 1992) i que la muralla anomenada de Jaume I, va aixecar-se sobre la llera alta i feia de dic de contenció i evitava les inundacions a la ciutat medieval. Amb la construcció de la muralla del Raval, i que acabava a les Drassanes, al llarg dels segles xiii i xiv s’interromp la penetració d’aigües i, juntament amb la desviació de la riera seguint la vall de la muralla fins arribar a mar; aquest espai es converteix en un areny sec, més tard en una esplanada i finalment en una zona de passeig. Aquests darrer ús, guanyarà pes amb l’enderrocament de la muralla medieval entre el 1768 i el 1772. Per tant, deixem de parlar d’una riera i es comença a utilitzar el mot Rambla, que, a poc a poc es converteix en el carrer més ample de la ciutat.

Font: http://cartotecadigital.icgc.cat

Figura 8. Vista de la Rambla i del Teatre del Liceu a mitjan segle xix

Entre 1700 i 1701 el Consell de Cent promou la plantació, el regatge i el manteniment de quatre fileres d’àlbers (Arranz, 2003). Aquest fet representa la primera plantació en alineació d’arbres de la ciutat. Aquests primers arbres van ésser tallats durant la Guerra de Successió i plantats de nou deu anys més tard, formant una doble avinguda d’àlbers i oms (Cirici, 1990). Cal tenir present que el 1670 es van plantar les primers alineacions d’arbres a Paris. Les primeres plantacions es van descuidar força i els arbres creixien ben torts. Com a resultat d’aquesta realitat va crear-se la dita relacionada amb els joves llibertins que: “fan com els arbres de les Rambles”. Afortunadament es van anar succeint diferents plantacions en els diferents trams de la Rambla i s’hi van –21–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 9-38 El paper dels arbres en l’evolució urbana de Barcelona (1050-1992)

Josep Gordi Serrat

plantar acàcies, freixes i oms. La urbanització de la Rambla és una iniciativa de les autoritats militars, que, en aquesta ocasió, cercaran la col·laboració de la iniciativa privada. Es conserven els dibuixos del pla i projecte de la Rambla de Barcelona on es preveia una nova alineació dels edificis del nou passeig així com la plantació de diferents fileres d’arbres. Cal remarcar que aquest passeig estava reclòs ja que tenia una caserna a Canaletes, que es va demolir el 1843 i una altra a les Drassanes. Quan s’enderroquen les muralles i Barcelona va deixar d’ésser una plaça forta, la Rambla pren un major protagonisme en la vida barcelonina i al seu voltant s’aixequen noves construccions, com el Palau de la Virreina (1778) o el Palau Moja (1784) i institucions emblemàtiques, com el teatre del Liceu, que s’inaugura el 1847 (fig. 8). Progressivament, la Rambla es converteix en un autèntic passeig de la ciutat. Els plàtans d’ombra, arbres emblemàtics d’aquest espai, no es planten fins el 1861 i es té constància que van arribar de la Devesa de Girona, tal com s’esmenta en el diari La Corona del 28 de novembre de 1861: “Ayer tarde se acabaron plantando a toda prisa en la Rambla los plátanos que dijimos haber sido traídos de Gerona”. Actualment hi ha 256 plàtans d’ombra en aquest espai i alguns d’ells tenen més de 150 anys. 3.2. L’Esplanada Un altre espai que s’omplirà d’arbres és el passeig de l’Esplanada (fig. 9), que ràpidament va esdevenir un important espai de passeig ciutadà. Estava situat Figura 9. Vista del nou passeig de Barcelona (l’Esplanada); Alexandre de Laborde (1806)

Font: http://cartotecadigital.icgc.cat

–22–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 9-38 El paper dels arbres en l’evolució urbana de Barcelona (1050-1992)

Josep Gordi Serrat

entre la trama urbana i la Ciutadella. Es va construir entre el 1796 i el 1802 per iniciativa del Capità General de Catalunya Agustín de Lancaster. Estava format per vuit fileres d’arbres, àlbers i oms, i tenia dos sortidors d’aigua. El 1856 es van suprimir les dues fileres laterals per permetre el trànsit de carruatges. Es considera que amb aquest passeig començà la jardineria a l’espai públic de Barcelona. El passeig va desaparèixer quan van iniciar-se les obres de construcció del Born i del parc de la Ciutadella. La creació d’aquest passeig arbrat, de ben segur, ve influenciat pel naixement de les grans avingudes arbrades i dels jardins de París de la segona meitat del segle xvii, dissenyats per André Le Nôtre, jardiner de Lluís XIV, que va projectar els jardins de Versalles i va crear la primera alineació d’arbres entre el Louvre i el palau de les Tulleries.

Font: Catàleg en línia de l’Arxiu Municipal de Barcelona

3.3. Al voltant del camí de la vila de Gràcia Durant la primera meitat del segle xix es creen i consoliden noves vies de comunicació exteriors, al voltant de les quals es faran plantacions d’arbres. Figura 10. Detall del plànol de Gràcia Aquest és el cas del camí que unia la ciutat emmurallada amb la vila de i del seu territori (1845) Gràcia, que s’aprecia, clarament, a les figures 10 i 11. Resultat de la forta densitat que tenia la ciutat emmurallada, en aquest espai entre el 1821 i 1863 es van plantar un bon nombre d’arbres ja que es van construir els jardins del Tívoli el 1840 (fig. 12), que van incorporat dins seu el teatre líric o els jardins del Prado el 1863 i els anomenats Camps Elisis (1855), que incloïen jardins, un laberint i atraccions i, al mateix temps, es va crear el viver anomenat “El Criadero”, que també era un espai de passeig. Tot plegat, fa que aquest espai es converteix en una zona de lleure dels habitants de Barcelona, tot i que sotmès a la provisionalitat ja que per tot es necessitava el vistiplau de l’administració militar, degut a que ens situaven en la zona de dos quilòmetres al voltant de la muralla. Quan s’enderroquen les muralles i desapareix aquesta imposició militar, totes les plantacions i construccions aniran a terra per donar pas al passeig de Gràcia dins del nou –23–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 9-38 El paper dels arbres en l’evolució urbana de Barcelona (1050-1992)

Josep Gordi Serrat

eixample de Cerdà, el qual es convertirà en un dels primers llocs de residència de la burgesia que, progressivament, van deixant la ciutat emmurallada per instal·lar-se al voltant d’aquest nou i gran bulevard. Figura 11. Plànol geomètric de Barcelona (1851)

Font: Catàleg en línia de l’Arxiu Municipal de Barcelona

Figura 12. Focs artificials als jardins Tívoli (1858) Font: Catàleg en línia de l’Arxiu Municipal de Barcelona

–24–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 9-38 El paper dels arbres en l’evolució urbana de Barcelona (1050-1992)

Josep Gordi Serrat

3.4. Els arbres dels voltants de les muralles El 5 de març de 1766 fou concedida per la Intendència, seguint les directrius del Capità General, a l’hortolà Jaume Codorniu un contracte per plantar pollancres en els passeigs exteriors de la ciutat i en el passeig de la Rambla (Arranz, 2003, p. 41). A la figura 11 podem observar el resultat de totes aquestes plantacions. Com a conclusió d’aquesta segona etapa podem afirmar que malgrat que l’aparició de nous passeigs arbrats dins i fora de la ciutat emmurallada: el camí cap a la vila de Gràcia, la Rambla, l’Esplanada i els voltants de les muralles, formats tots ells per espècies mediterrànies: àlbers, oms, acàcies i freixes; la pèrdua d’espai arbrat pel creixement urbà va ésser molt important. Una altra dada a retenir és que molts dels arbres provinents del comerç amb el continent americà i asiàtic no arriben a la ciutat de Barcelona, degut a que no hi ha espais públics on plantar-los. La densificació generarà la desaparició de la major part dels horts del Raval i la major part dels jardins interiors. Alguns es van mantenir, com el jardí botànic vinculat al Reial Col·legi de Cirurgia, que tenia com objectiu facilitar l’ensenyament de la Botànica i que s’havia creat el 1784, vora el carrer de la Cera, en uns terrenys cedits pel marquès de Ciutadilla, Antoni de Meca i Cardona. Al llarg de la segona meitat del segle xviii, moment de gran creixement econòmic i demogràfic, algunes de les famílies benestants de la ciutat van decidir construir residències d’esbarjo als peus de Collserola on crearan els seus jardins i així fugien de la densa i insalubre ciutat emmurallada. El més important i antic és el que Joan Antoni Desvalls, marques de Llupià i d’Alfarràs, decidí construir en una casa situada damunt del petit nucli d’Horta. El 1791 inicià la construcció del jardí que es coneixerà com el Jardí del Laberint d’Horta i que és el jardí històric més antic de Barcelona. També convé fer una breu incursió vers un altre espai on creixen els arbres, em refereixo als cementiris. El primer i més antic és el cementiri del Poblenou, que va ser inaugurat el 1819 després que les tropes napoleòniques destruïssin l’anterior que datava del 1775. És tracta d’un recinte catalogat com a Bé Cultural d’Interès Local pels seus panteons, escultures i la monumentalitat dels seus xiprers. Cal assenyalar que abans de la construcció d’aquest recinte funerari, a Barcelona hi havia tot un seguit de cementiris parroquials i conventuals escampats per la ciutat emmurallada i en els diferents nuclis del pla de Barcelona hi havia els cementiris parroquials. També cal tenir present el cementiri del Fossar de les Moreres, al costat de santa Maria del Mar. En darrer lloc cal esmentar les carreteres que sortien de la ciutat i que es convertiran en uns espais envoltats d’arbres. La manca d’espais arbrats dins la ciutat i la poca circulació van afavorir que aquests carreteres arbrades es convertissin en un lloc de passeig pels ciutadans de Barcelona. La plantació d’arbres al voltant d’aquests eixos està relacionat amb el fet que les carreteres tenien un ferm de terra i amb les pluges es produïen importants problemes d’erosió i, per tant, les plantacions de fileres d’arbres als seus voltants ajudava a fixar el terreny. En aquest sentit l’Estat espanyol redacta –25–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 9-38 El paper dels arbres en l’evolució urbana de Barcelona (1050-1992)

Josep Gordi Serrat

el 1842 una Ordenança de Conservació i Policia de les Carreteres que prohibia tallar els arbres propers a les carreteres i el 1852 es dicten disposicions per crear vivers per mantenir les fileres d’arbres al voltant dels eixos viaris. Les primeres carreteres on es va plantar arbres van ésser les de la Creu Coberta, el camí de Gràcia, el del cementiri i la de la Barceloneta (fig. 11).

4. Els carrers s’omplen d’arbres: el naixement i consolidació de l’Eixample (1859-1939) Al llarg de la segona meitat del segle xviii començà un procés d’industrialització que farà aparèixer un bon nombre de fàbriques d’indianes, sobretot als barris del Raval i de la Ribera. Fora les muralles, és a dir, en el pla de Barcelona estava prohibit construir en una distància aproximada de 2 km, que era on podien arribar els canons que defensaven les muralles. Per això, quan cap allà el decenni de 1830 es va prohibir construir noves fàbriques dins la ciutat emmurallada per perill d’incendi, aquestes es van localitzar a les “noves” viles obreres del pla de Barcelona que es van constituir en municipis independents fins a finals del xix: Sants, les Corts de Sarrià, Gràcia, Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals, tal com s’observa en la figura 13. Els nous obrers també es van instal·lar en habitatges dins de la ciutat emmurallada o en els nuclis abans esmentats. Aquesta barreja de fàbriques i habitatges plurifamiliars en una trama medieval, amb carrers estrets i sense arbres, va convertir Barcelona en una de les ciutats més denses d’Europa i amb una pèssima qualitat ambiental. Això va generar un moviment de protesta que tenia com a crit: Fora les muralles! Finalment, les institucions entenen que la situació és insostenible i el 1854 s’inicia l’enderroc de les muralles i un any més tard el governador encarrega a Ildefons Cerdà la cartografia del pla de Barcelona i el 1859 s’aprovà el Pla de l’Eixample de Barcelona d’Ildefons Cerdà (fig. 14). Ildefons Cerdà va ésser titllat de revolucionari i d’utòpic ja que va intentar solucionar, amb la seva proposta de creixement urbanístic, tots els vicis de la ciutat vella, és a dir: la segregació de classes, l’estretor dels carrers, la manca d’insolació i la manca de verd. Cal tenir present que el que preocupà més a Cerdà fou l’habitatge ja que, prèviament, havia estudiat els problemes higiènics d’alguns sectors de la ciutat entre muralles. El seu projecte pretenia millorar l’habitatge i per aconseguir-ho va crear una trama d’illes amb habitatges plurifamiliars en alçada i només edificables per dues bandes per tal que gaudissin d’insolació tot l’any i de ventilació saludable. També va definir uns carrers molt amples on poder plantar arbres i facilitar una bona circulació dels vehicles i les persones. L’aplicació del pla fou lenta i va haver d’afrontar l’hostilitat política dels propietaris que consideraven que el sòl que calia dedicar a espais d’interès col·lectiu era excessiu i que les càrregues econòmiques per a la urbanització eren massa elevades. –26–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 9-38 El paper dels arbres en l’evolució urbana de Barcelona (1050-1992)

Josep Gordi Serrat

Tot plegat va acabar amb la idea original i va generar que les illes s’edifiquessin per tots quatre costats i, en molts casos, es construïssin, també, els interiors dels quadrats de la trama, on sovint s’instal·laven tallers i fàbriques, més que no pas habitatges. En aquest procés es van perdre els grans parcs dibuixats per Cerdà. Llastimosament, 185 ha d’espais verds planificats no es feren realitat. Malgrat aquests fets, l’Eixample és un dels districtes amb més arbres de la ciutat. Alguns experts consideren que la creació de l’eixample de Cerdà és una de les grans operacions urbanístiques d’Europa i, segurament, també una de les grans plantacions d’arbres. Rubió i Tudurí que va ésser el primer cap de parcs i jardins de l’Ajuntament de Barcelona (Marjanedas, 1983) deia que: “Con el plano Cerda se hubiera podido –y debido– construir un Ensanche suficientemente rico en espacios libres, puesto que así lo disponía el proyecto aprobado. Pero la tradición urbana, como hemos dicho, no estaba para el despilfarro de terrenos. Con la edificación febril del Ensanche se reforzó más todavía el hábito de apretujamiento, este espíritu de estrechez que hace considerar tierra perdida toda la que no sea terreno edificable. Hay que reaccionar...”.

Per entendre la relació d’Ildefons Cerdà amb els arbres, cal recordar que va néixer a Centelles el 1815 i va estudiar al seminari de Vic. Per tant, coneixia bé el món rural de la plana de Vic i de les muntanyes que l’envolten. Es va traslladar a Barcelona el 1832, tot i que uns anys més tard va anar a Madrid per treure’s el títol d’Enginyer de Camins. Quan retorna a Barcelona s’incorpora a la vida política, però no deixa de preocupar-se per la seva ciutat. En aquest

Font: http://cartotecadigital.icgc.cat

Figura 13. Plànol dels voltants de Barcelona d’Ildefons Cerdà

–27–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 9-38 El paper dels arbres en l’evolució urbana de Barcelona (1050-1992)

Josep Gordi Serrat

Figura 14. Pla dels voltants de la ciutat de Barcelona i projecte de reforma i eixample d’Ildefons Cerdà

Font: http://cartotecadigital.icgc.cat

sentit cal assenyalar que el 1856 publica una Monografía sobre la classe obrera i uns anys més tard la Teoría general de la urbanización, on estableix els principis que han de regir la construcció d’una nova ciutat. En el pròleg escriu que “cal ruralitzar allò que és urbà i urbanitzar allò que és rural”, és a dir, trobar un equilibri entre un món rural ple d’arbres i aire net i una ciutat que progressa i millora, però, en el cas de Barcelona, plena de conflictes i d’una pèssima qualitat ambiental. Cerdà ja va preveure plantar més de 100.000 arbres als carrers i als interiors de les illes i també crear dos grans parcs als extrems de l’Eixample, un d’ells al voltant del riu Besòs. També va ésser la persona que va escollir el plàtan d’ombra com a arbre per als nous carrers de la ciutat. Cal tenir present que aquest arbre havia estat el triat per crear els grans jardins i avingudes de París ja que amb una bona pluviometria podia créixer per damunt dels 30 metres. Per tant, plantar un arbre cada vuit metres servia per crear una veritable infraestructura verda que, avui dia, és un patrimoni indiscutible de la ciutat. Per què Cerdà escull el plàtan d’ombra? Primer perquè és un arbre de fulla caduca que a l’estiu fa ombra i a l’hivern deixa passar el sol i creix força ràpid i podia arribar a superar els 30 metres d’alçada. Es tracta d’un arbre majestuós, sobretot amb comparació amb els arbres mediterranis, com l’alzina i els roures que necessiten molts anys per esdevenir arbres de grans dimensions. A més a més, ja el coneixia, degut a que a la Rambla es planten els primers plàtans d’ombra provinents de la devesa de Girona el 1861 i un any abans Cerdà havia estat a París on va conèixer les grans avingudes de caducifolis de la ciutat i dels seus parcs i jardins. Cal assenyalar que els plàtans d’ombra més –28–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 9-38 El paper dels arbres en l’evolució urbana de Barcelona (1050-1992)

Josep Gordi Serrat

antics de la devesa de Girona són d’origen napoleònic ja que aquesta zona va ésser un espai d’estada dels soldats francesos. D’altra part el general, d’origen català, Francesc de Palmerola, que va ésser alcalde Perpinyà (1804-1809) i cap del castell de Sant Ferran a Figueres (1812-1814), va promoure la plantació de plàtans d’ombra a la ciutat de Perpinyà, que encara són presents, i a l’entrada del castell de Figueres, malauradament talats; sent així que l’edat dels plàtans d’ombra més antics de Girona i Perpinyà coincideixen. Tot seguit, analitzarem l’aparició dels primers parcs urbans i, per tant, el creixement de la presència d’arbres i l’arribada de noves espècies. Una de les persones clau d’aquest procés fou Nicolau Rubió i Tudurí, que va ésser el primer responsable de pensar i impulsar l’espai verd dins la trama urbana de Barcelona. Rubió tenia clar que per desenvolupar una xarxa de parcs calia dur a terme una política d’adquisició de sòl públic per part de l’ajuntament. En aquest sentit el 1920 s’adquireixen 271 ha al Tibidabo, Vallvidrera i Montjuïc. Rubió (1917) afirmava que: “Un angustioso problema se presenta ante los directores de las grandes aglomeraciones urbanas y es la dificultad creciente que los ciudadanos tienen de ponerse en contacto con la naturaleza: tierra, aire libre y sano, vegetales, vida campestre. La capa espesa de edificaciones que cubre las ciudades separa cada vez más a sus habitantes de lo que siempre había sido el ambiente natural del hombre y les coloca en condiciones de vida completamente anormales para la especie humana.”

L’any 1934 publicà El jardín meridional (Rubió, 2006) on es presenten reflexions i tècniques de cara a la construcció d’un jardí. Dins l’apartat dedicat als arbres, l’autor presenta espècies mediterrànies i d’altres llocs, com el cedre de l’Himàlaia, l’eucaliptus australià, la magnòlia pròpia del sud de Nord-amèrica, el castanyer d’índies provinent d’Àsia... Rubió també va proposar el plantejament d’un pla amb abast supramunicipal, inspirat en el cas de Boston, que es va desenvolupar en base als treballs de Forestier (1906), i es va concretar en l’exercici teòric que va presentar al concurs d’accés a la direcció del servei de parcs i jardins (1917-1937). La figura resultant era la d’una semicorona, tancada per la reserva de Collserola, proveïda de dos eixos laterals que coincidien amb els àmbits fluvials del Llobregat i el Besòs i amb anelles concèntriques interiors, inspirades en els exemples de Viena i Baltimore, formats per diferents tipus d’espais verds urbans: a) petits jardins urbans i suburbans que formaven la corona més interior i estaven projectats per mesurar entre 8 i 10 ha; b) parcs exteriors: formaven la segona corona i eren de major extensió que els jardins urbans; i c) reserves de paisatge: grans àrees forestals que limitaven la ciutat en una corona més exterior i es repartien entre els municipis adjacents. Rubió va entrar en contacte amb Jean-Claude Forestier, conservador dels parcs de París, i tots dos van treballar, conjuntament, en l’enjardinament de diferents espais fins que amb l’arribada, el 1923, de la dictadura de Primo de Rivera, Forestier és acomiadat de l’Ajuntament. Rubió continuarà diferents projectes i viatjarà a París en diferents ocasions per mantenir el contacte amb Forestier. D’aquesta –29–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 9-38 El paper dels arbres en l’evolució urbana de Barcelona (1050-1992)

Josep Gordi Serrat

col·laboració neixen diferents espais verds, com la plaça Francesc Macià (1926) el Turó-Park (1934) els jardins del Palau de Pedralbes (1926) i el parc de la font del Racó al Tibidabo (1926). El 1937 Rubió va marxar a l’exili deixant darrera seu una gran petjada a la ciutat. Un cop remarcada la importància de Rubió, presentem les principals actuacions a favor del verd i dels arbres que es van fer en aquest període. 4.1. El primer parc públic de la ciutat: el jardí del General Aquest espai que es va construir el 1814, se situava a l’entrada de la Ciutadella on actualment acaba el passeig de sant Joan. Va ésser una iniciativa del Capità General de Catalunya, només tenia mitja hectàrea i va desaparèixer el 1877. Va ésser, segons les cròniques del temps, un espai molt freqüentat per les dides amb criatures i els soldats. 4.2. El primer parc de la ciutat: la Ciutadella Amb l’inici de la construcció de l’Eixample té lloc un altre esdeveniment: la demolició, el 1869, per brigades de voluntaris, de l’antiga ciutadella militar aixecada després de la derrota del 1714. Quan l’Ajuntament de Barcelona va aconseguir l’autorització per demolir el recinte militar es va fer sota condició que les 31 ha es convertissin en un jardí. El 1871 l’Ajuntament va aprovar les bases del concurs per a la creació del nou parc de la Ciutadella. Un any més tard, les obres es van adjudicar a Josep Fontserè, que s’inspira en les avingudes i jardins parisencs i que va dissenyar el jardí romàntic, l’estany, la cascada i alguns edificis. La seva mà dreta, Ramon Oliva, va ésser el responsable de les primeres plantacions. Fontserè escriu en el seu projecte guanyador: “Barcelona se halla hoy sin jardines. Barcelona no tiene plazas de extraordinaria extensión. Barcelona carece de paseos dispuestos de modo que ofrezca grata sombra”. L’any 1885 l’alcalde Rius i Taulet decideix organitzar una Exposició Universal al recinte de la Ciutadella. L’arquitecte Elies Rogent substitueix Fontserè i serà l’encarregat d’aquesta remodelació. El 1892 es decideix instal·lar-hi el zoològic. Després d’uns anys de deixadesa es decideix encarregar la remodelació a Nicolau Maria Rubió i Tudurí l’any 1927 i després d’un període tancat per obres al llarg del qual es van eliminar alguns edificis, com el palau de la indústria, es va reobrir el parc. Actualment, el parc és molt ric en espècies arbòries i algunes tenen una edat considerable ja que es va plantar al llarg de la segona meitat del segle xix. Hi ha una gran quantitat de til·lers, magnòlies, àlbers, plàtans d’ombra... A la zona del llac s’hi veuen lledoners i xipresos calbs plantats durant el primer terç del segle xx, a l’Umbracle, paulònies, ginkgos... Altres espècies presents al parc són l’acàcia, el pi australià, els xiprers, els castanyers d’Índia, la bellaombra, el llorer i el tamariu. Cal destacar que hi ha diferents arbres que formen part del catàleg d’Arbres d’Interès Local de Barcelona. En –30–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 9-38 El paper dels arbres en l’evolució urbana de Barcelona (1050-1992)

Josep Gordi Serrat

resum, la Ciutadella respon a una barreja d’estils paisatgístics producte de les vicissituds històriques i dels diferents paisatgistes que hi van treballar. Fins al 1910, aquest espai, de 31 ha, va ser l’únic espai verd de la ciutat. Per aquest fet se l’anomenava el Parc. 4.3. L’enjardinament de Montjuïc Durant molt de temps, aquesta muntanya va presentar una escassa cobertura forestal i de la qual només sobresortia el castell i el cementiri. Al llarg dels segles també va ésser mossegat per les diferents pedreres que van abastir la ciutat. Cal assenyalar que la coberta forestal actual és un invent del darrer segle. A principis del nou-cents i sota la direcció del paisatgista francès J.N.C. Forestier, a qui va convèncer Francesc Cambó de venir a treballar a Barcelona, es va començar l’enjardinament del vessant de la muntanya que mira a la ciutat. La feina de Forestier, que va continuar Rubió i Tudurí, va generar la conversió d’unes 200 ha en jardins com el de Laribal, el del Teatre Grec, el de l’Umbracle i el de Miramar, on hi ha una magnífica plantació de bellesombres. Forestier va introduir noves espècies arbòries a la ciutat com la xicranda, la tipuana, la bellaombra i l’eritrina. Amb aquestes actuacions, la muntanya de Montjuïc comença a convertir-se en una nova zona on els barcelonins poden anar a passejar. Al cap d’uns anys va instal·lar-s’hi el Jardí Botànic creat l’any 1930 per Pius Font i Quer, en el qual es troben els arbres més alts de la ciutat. 4.4. La influència dels indians Gràcies als decrets de lliure comerç del 1765 i 1778 alguns ciutadans van marxar a fer fortuna a les “Amèriques” i alguns d’ells van tornar a principis de segle xx després de la independència de Cuba. Se’ls coneixia com els “indians” Amb ells també van arribar noves llavors o plàntules d’arbres. La zona de Barcelona on es van concentrar més cases d’indians es troba a l’actual districte de Sant Andreu. La tradició assegura que l’any 1903 l’indià reusenc Francesc “Panxo” Subirats va ésser qui va comprar i urbanitzar un sector de l’actual Sant Andreu. Més endavant, en aquest espai van començar a aixecar-se torres, les quals acostumaven a tenir un pati o jardí on el propietari volia recrear el seu passat tropical. Per aquest motiu hi havia molts arbres de terres llunyanes, com el taronger de Louisiana i la magnòlia provinent dels Estats Units, el castanyer d’Índies i, majoritàriament, palmeres. La més preferida era la palmera reial que provenia de Cuba. Moltes de les torres d’indians de Barcelona van acabar derruïdes, però encara en queda una dempeus: es tracta de la Torre Rosa, que originàriament es deia “Villa Jazmines” i que es va construir el 1920. –31–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 9-38 El paper dels arbres en l’evolució urbana de Barcelona (1050-1992)

Josep Gordi Serrat

4.5. Els jardins moderns i contemporanis Al llarg de la segona meitat del segle xix, quan la ciutat vella era un espai dens i insalubre, moltes famílies de la burgesia van proposar-se tenir un apartament al nou i espaiós passeig de Gràcia i una torre de descans a Sarrià. La conseqüència va ésser la urbanització d’aquest sector de la ciutat, el qual va créixer notablement, però sense cap planificació urbanística, com si no existís l’Eixample. Es compraven grans finques i encarregaven la construcció del jardí a especialistes francesos o italians. Amb el creixement urbanístic de la ciutat al llarg del segle xx, bona part dels jardins i dels horts dels convents que s’havien aixecat al peu dels vessants de Collserola van desaparèixer, però d’altres han arribat fins avui dia i, alguns, s’han recuperat per a l’ús públic, com és el cas dels Jardins de Can Castelló, els de Tamarit o els de Vil·la Amèlia. Aquest darrer és un espai d’unes 2 ha en el qual les èpoques i els estils apleguen arbres de procedència geogràfica diversa (palmeres, cedres, xiprers, eucaliptus...). Amb el pas del temps, el jardí del laberint d’Horta, i sota l’empenta dels descendents del marquès d’Alfarràs i Llupià, aglutinarà diferents tipologies de jardins: neoclàssic, romàntic, japonès... i una gran varietat d’arbres: alzines, pins, palmeres, magnòlies, sequoies, eucaliptus...molts dels quals són centenaris. Un altre espai situat al peu de Collserola és el Park Güell, que va dissenyar Antoni Gaudi i on va treballar i residir, en concret, a la casa de mostra, del 1906 al 1925, rodejat d’arbres mediterranis, com les alzines, les oliveres i els garrofers. Cal assenyalar que el Park Güell és un encàrrec d’Eusebi Güell a Antoni Gaudí per fer un parc privat en el qual es poguessin aixecar cases aïllades tancades amb un mur i amb sistemes de vigilància i consergeria propis (Freixa, 2020). Es preveien edificar 60 parcel·les amb els seus jardins particulars i amb un espai enjardinat comunitari el qual tenia ben present la vegetació autòctona, però només s’hi van construir dues cases. La mort del promotor, Eusebi Güell, el 1918, i el fracàs de l’operació urbanística va generar la compra per part de l’Ajuntament de l’espai dissenyat per Antoni Gaudí, que s’obrí al públic 1925. Antoni Gaudí sempre va trobar en la natura una font d’aprenentatge i d’inspiració. Aquestes paraules de Gaudí ho expressen amb tota claredat: “Aquest arbre proper al meu obrador; aquest és el meu mestre”. Per tant, la natura per Gaudí és com un gran llibre on cal anar a aprendre i cercar solucions a les preguntes edificatòries. La clau d’aquesta concepció cal cercar-la en la religiositat de Gaudí i en la seva veneració i observació de la natura, de la qual des de ben petit havia gaudit en les seves llargues estades al mas familiar, rodejat d’arbres, plantes, aviram i insectes. 4.6. El jardí de l’edifici històric de la Universitat de Barcelona Quan començà a construir-se l’Eixample, l’arquitecte Elies Rogent, inicia les obres del nou edifici de la Universitat de Barcelona i del seu jardí. Aquest va ser l’hereu dels primers jardins botànics de la ciutat: el del Reial Col·legi de –32–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 9-38 El paper dels arbres en l’evolució urbana de Barcelona (1050-1992)

Josep Gordi Serrat

Cirurgia, que es va crear el 1784 prop del carrer de la Cera, el de la facultat de Farmàcia del carrer Escudellers i, en darrer lloc, el del convent del Carme quan, un cop desamortitzat, va ser la seu de la Universitat de Barcelona (Vallès, 2017). El jardí actual va començar plantejant-se també com un jardí botànic i es va fer servir per tasques docents fins els anys setanta. Actualment és un jardí històric. Hi ha una gran varietat d’arbres. Hi ha espècies molt exòtiques com la bellaombra, exemplars de iuca provinents del jardí botànic del segle xviii. També es van plantar peus de pi pinyer, fotínia, teix, el cedre de l’Himàlaia, el camforer, el roure turc, l’araucària de Norfolk, el sicòmor... Cal destacar que hi ha un ginkgo que forma part del catàleg d’arbres d’interès local. 4.7. Els arbres als cementiris Al cementiri de sant Gervasi, inaugurat el 1853, hi ha un bon nombre de xiprers, però també hi ha altres arbres. Un d’ells té una història molt curiosa, que va lligada al panteó on està enterrat el poeta Joan Maragall. Al costat de la seva tomba es va plantar un ametller i el segon diumenge de febrer de cada any es reuneixen els amants de la poesia de Maragall per recitar o cantar els seus poemes. En el cementiri de Montjuic, que va ser inaugurat el 1883 també hi ha les tombes de grans poetes, com Salvat-Papasseit, Vinyoli o Verdaguer. Jacint Verdaguer fou enterrat definitivament en una tomba excavada a la roca de la muntanya –primer va estar uns mesos en una tomba provisional– l’any 1902, envoltada per un xiprer i un llorer provinent d’un rebrot del llorer que Verdaguer havia plantat a Vinyoles d’Orís, que va ésser la primera parròquia on exercí el sacerdoci. El poeta Joan Maragall assistí al trasllat de les despulles del gran poeta al nínxol definitiu i va escriure un poema d’aquell moment. Per comprovar les estretes relacions entre els arbres i els cementiris de Barcelona, cal recordar que el 1885 Celestí Barallat (2013) publica un llibre sobre botànica funerària. En aquest llibre es repassa el simbolisme dels diferents arbres i arbustos que poden ser plantats en espais funeraris. Per exemple, Barallat explica que el xiprer, que és l’arbre més abundant dels cementiris, per la seva morfologia imprimeix en l’ànim de qui el contempla les idees de severitat, austeritat i repòs en fer-nos enlairar la mirada i el caràcter perennifoli de les seves fulles simbolitza la immortalitat. Com a conclusió d’aquest període podem afirmar que és el gran moment d’obertura a l’entrada de noves espècies arbòries i dels nous corrents en jardineria. Les dues persones clau d’aquest procés van ésser Rubió i Tudurí i Forestier, que van treballar plegats en un gran nombre de projectes, que van fer arribar nous arbres, com la xicranda, la tipuana, la bellaombra o l’eritrina, i que amb el pas del temps, algunes d’elles s’han convertit en veritables protagonistes arboris dels carrers de Barcelona. La creació de jardins privats als peus de Collserola també va afavorir l’arribada d’arbres que eren molt comuns en les ciutats europees i que provenien de molts llocs del planeta. Vegem-ne alguns –33–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 9-38 El paper dels arbres en l’evolució urbana de Barcelona (1050-1992)

Josep Gordi Serrat

exemples. L’arbre de l’amor és una espècie de la família de les lleguminoses, originària de d’Àsia Menor i es creu que va ser portada a Europa pels croats quan tornaven de Terra Santa. Malgrat tot, altres fonts assenyalen que va ser introduït a la península Ibèrica en el segle xii pels àrabs. El castanyer d’Índia és un arbre originari dels Balcans i s’estén per les muntanyes d’Àsia occidental fins a l’Himàlaia. De la seva més llunyana procedència pren el seu nom. Apareix citat a Europa per primer cop el 1565 a l’arribar uns exemplars de Turquia, enviats per Ogier Ghislain de Busteq, ambaixador de Flandes a la cort del sultà entre 1556 i 1562. L’ambaixador, en una de les seves visites a la cort del sultà Solimà el Magnífic observà que els soldats alimentaven els seus cavalls amb uns fruits molt semblants a les castanyes. Posteriorment Busteq va cercar l’arbre d’aquests fruits i va enviar-ne uns exemplars al jardí botànic de París. El 1576 ja es plantaren els primers castanyers d’Índia a Viena i el 1633 a Gran Bretanya. Es tracta d’un arbre d’un elevat valor ornamental i per aquest motiu el trobem en avingudes i parcs de les principals ciutats europees. La magnòlia comuna és un arbre de la família de les magnoliàcies i una de les espècies emblemàtiques del bosc planifoli de la plana costanera atlàntica del sud-est dels Estats Units. Al llarg del segle xviii, la magnòlia va arribar a Europa, però anteriorment ja es cultivà als Estats Units i l’Amèrica del Sud. Per la seva bellesa es convertí en un símbol del Romanticisme (Benzi i Berliocchi, 1999) als estats del sud dels Estats Units, i fou un dels emblemes de l’exèrcit confederat durant la Guerra Civil nord-americana. La seva flor representà l’estat de Louisiana des del 1900 i també des del 1952 és la flor i l’arbre del Mississipí. Aquest estat rep el sobrenom: The Magnolia State. La primera referència europea d’aquest arbre ens apareix el 1732 quan una magnòlia provinent de Mississipí es plantà a Maillardière, prop de Nantes. Més tard, Lluís XV plantà magnòlies al jardí del Petit Trianon de Versalles. A poc a poc, aquest singular arbre es va convertir en una espècie ornamental molt preuada a Europa mercès a la seva elegància i vistositat i, sobretot, per l’extraordinari aroma de les seves belles i perfumades flors blanques. I en darrer lloc, esmentarem el cas del ginkgo5 que és un arbre de la família de les ginkgoàcies, que prové dels boscos caducifolis de la Xina oriental. El botànic i metge alemany Engelbert Kaempfer (1651-1716), que va ser empleat de la Companyia Holandesa de les Índies Orientals, va arribar al Japó el 1689. Va romandre en aquest país dos anys. Visitant monestirs va trobar-se el ginkgo biloba que, en aquell moment, només es coneixia com a registre fòssil. Per tant, té l’honor de ser el primer científic occidental en descriure aquesta espècie. Va endur-se’n unes llavors i de tornada a Europa les plantà en el jardí botànic d’Utrecht on encara es poden admirar els ginkgos nascuts d’aquelles llavors. Al llarg del segle xviii aquest singular arbre s’estengué per Europa com a arbre ornamental. Està documentat que va arribar a Anglaterra el 1754, a la ciutat de Montpeller el 1780 i als Estats Units el 1784. 5. https://josepgordiarbresipaisatge.cat/2012/07/20/el-ginkgo-un-arbre-sagrat-asiatic/

–34–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 9-38 El paper dels arbres en l’evolució urbana de Barcelona (1050-1992)

Josep Gordi Serrat

5. De la ciutat grisa a la recuperació del verd urbà (1940-1992) Un cop es va sortir del període autàrquic que va generar la postguerra va començar una nova època de creixement urbanístic que té com a màxim exponent el mandat de l’alcalde Porcioles (1957-73). Durant el “porciolisme” els plans parcials s’aprovaven en funció dels interessos de les constructores i el resultat va ésser que al llarg del seu mandat només van crear-se cinc parcs urbans. El botànic Oriol de Bolòs a la introducció del seu estudi geobotànic sobre el Barcelonès (1962) explica com era la situació dels espais verds a Barcelona a principis de la dècada dels seixanta: “Es probable, en efecto, que la imagen de Barcelona aparezca en su mente como la de una aglomeración de masas de cemento, piedra y ladrillos, entre las que el verde de las plantas no desempeña más que un modestísimo papel. A pesar de que muchas de las calles de la ciudad nueva se hallen sombreadas por largas y monótonas filas de plátanos, es difícil, en verdad, encontrar en Barcelona la riqueza de vida vegetal que infunde al ambiente de tantas otras ciudades uno de sus matices más agradables. Incluso los jardincillos, que, con exigua parquedad se intercalan a veces en las vías urbanas suelen ser de exigua amplitud y en ellos no es frecuente encontrar árboles de gran porte”.

El cap de parcs i jardins Lluís Riudor va poder fer molt poc davant dels interessos especulatius i el recolzament que tenien de l’alcaldia. Afortunadament, abans de dimitir, va poder impulsar dos parcs a partir de dues pedreres exhaurides situades a la muntanya de Montjuïc: els Jardins de Mossèn Costa i Llobera i els de Mossèn Cinto Verdaguer, ambdós acabats el 1970. També es van crear, sota la seva direcció, el Parc de Cervantes (1965), els Jardins de Joan Maragall (1970) i l’enjardinament dels voltants del Castell de Montjuïc. Aquesta lamentable situació va començar a canviar al llarg del mandat de l’alcalde Socias Humbert (1976-79), quan gràcies a l’empenta del delegat d’urbanisme Joan Antoni Solans es va iniciar la compra de nous solars, com els de l’Espanya Industrial, la Pegaso, la Maquinista i de diverses finques, com Vil·la Amèlia o el Castell de l’Oreneta, que els ajuntaments democràtics van convertir en zones verdes. D’aquesta manera i, de forma progressiva, la ciutat es va anar dotant d’un important sistema de parcs urbans, com és el cas del Parc Joan Miró (1983), Vil·la Cecília (1986), els Jardins de Ca n’Altimira (1991), el Parc de l’Espanya Industrial (1985), el Parc de la Pegaso (1986) i el Parc del Clot (1986), el Parc de Sant Martí (1985) i el Parc de l’Estació del Nord (1988). Arran dels Jocs Olímpics de l’any 1992, a Barcelona va haver una renovació urbanística i això va permetre enjardinar nous espais. Un exemple n’és l’anella Olímpica i les Viles Olímpiques de Poblenou i la vall d’Hebron, i la creació d’espais com el Parc del Migdia, el Parc del Poblenou, el Parc de Carles I i el de la Vall d’Hebron, tots ells inaugurats l’any 1992. Com a conclusió d’aquest període es pot dir que un cop acabades les grises dècades sota el franquisme, la ciutat es llançà a recuperar espais verds on es plantaran milers d’arbres. Només cal tenir present que la meitat dels parcs –35–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 9-38 El paper dels arbres en l’evolució urbana de Barcelona (1050-1992)

Josep Gordi Serrat

que té la ciutat es van crear després del 1982. Es pot deixar encara més clar. Un cop acaba la República la ciutat té 100 hectàrees de parcs. Un cop acabat el franquisme, és a dir, al cap de quatre dècades, a l’anterior xifra només cal afegir-hi 30 noves hectàrees. Vint anys després la ciutat de Barcelona té més de 800 hectàrees de verd urbà (Gabancho, 1995).

6. Conclusions Després de repassar el paper dels arbres en l’evolució urbana de Barcelona, ens apareixen clarament dibuixades dues grans etapes. La primera, que arriba fins a mitjans del segle xviii i que es caracteritza pel fet que la ciutat emmurallada, encara té dins seu un bon gran d’espais interiors amb la presència d’arbres, és a dir, claustres, patis i horts. La segona, que arrenca a mitjans del segle xviii amb la recuperació econòmica i demogràfica fins a l’actualitat. El fet clau que marcarà el creixement urbà i el paper dels arbres és que, com a resultat d’haver perdut la Guerra de Successió, a Barcelona tot creixement urbà, en espais residencials o fabrils haurà de quedar restringit dins de les muralles de la ciutat ja que estava prohibit construir a dos quilòmetres de la muralla, que era la distància on podien arribar els canons que defensaven la ciutat. Quan la ciutat esta molt densificada algunes indústries i espais residencials obrera saltaran als nous i petits nuclis urbans que hi havia al pla de Barcelona. Aquesta imposició militar, conjuntament amb la construcció del recinte militar de la Ciutadella, són un llast de cara a un creixement més harmònic de la ciutat. Una dels resultats d’aquesta vexació és que la trama urbana de la ciutat emmurallada s’anirà densificant i això significarà l’eliminació de la major part dels jardins i els horts dels edificis religiosos, afavorits també pels processos de desamortització, i de les cases senyorials i, més tard, per l’obertura de la Via Laietana. De les diferents propostes de crear espais arbrats pel passeig dels ciutadans que es produeixen en aquesta època, només l’àmbit de la Rambla arriba als nostres dies i es converteix en un dels espais arbrats més emblemàtics de la ciutat. Aquesta realitat generarà un creixement urbà sense l’escenografia dels grans bulevards o parcs que desenvolupen altres ciutats europees. La clau per entendre aquest procés és que la ciutat de Barcelona, malgrat el seu rang econòmic no tenia cap pes polític i, evidentment, no era la capital de l’Estat. Amb l’aprovació i desenvolupament de la proposta d’eixample d’Ildefons Cerdà, torna l’arbrat als carrers i es planifica la creació de nous parcs, tot i que el gran parc de la Ciutadella ja s’havia iniciat a finals del xix. Ara bé, entre la proposta de Cerdà i la realitat van canviar o desaparèixer moltes propostes, com el gran parc al costat del Besòs o els parcs dels interiors d’illa. Malgrat que el desenvolupament de l’Eixample de Cerdà significà un gran protagonisme pels arbres com no havien tingut mai a Barcelona ja que es van plantar més de cent mil arbres, fet que ajuda a crear una escenografia de ciutat moderna; –36–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 9-38 El paper dels arbres en l’evolució urbana de Barcelona (1050-1992)

Josep Gordi Serrat

pel camí i, sobretot al llarg del franquisme, es perden molts jardins d’interiors d’illa de l’Eixample, de la ciutat vella o de vil·les del pla de Barcelona. Aquesta realitat ha portat a presentar, erròniament, els arbres dels carrers de Barcelona com el gran jardí de la ciutat. Afortunadament, en els darrers decennis, s’han anat recuperant illes de l’Eixample o solars d’antigues fàbriques per crear parcs que permeten que la relació dels ciutadans amb els arbres sigui més complerta i saludable i així no haver de compartir-la amb els cotxes. La historiadora de l’urbanisme Françoise Choay (1963) qualifica el pla Cerdà com l’operació urbana més important d’Europa al segle xix i a Ildefons Cerdà com el fundador de l’urbanisme modern. Podem afegir, sense por d’equivocar-nos, que el desenvolupament de l’Eixample també va ésser la plantació d’arbres urbans més important d’Europa.

Bibliografia Adroer, Anna Maria (1988). “Animals exòtics als palaus reials de Barcelona”. Medievalia, núm. 8, p. 9-22. – (2003). “Barcelona: jardins medievals i renaixentistes” dins: El món urbà a la Corona d’Aragó del 1137 als decrets de Nova Planta. Barcelona: Publicacions de la Universitat de Barcelona. Audurier, Alix (2012). “Le jardin monastique et son evolution. Typologies, formes de composition et de gestion” dins: Jardins monastiques. Carcassona: ASMVAL (Les cahiers de Lagrasse, 2). Arranz, Manuel (2003). La Rambla de Barcelona. Estudi d’història urbana. Barcelona: Rafael Dalmau (Camí Ral, 22). Barbera, Giuseppe (2007). Tuttifrutti. Viaggio tra gli alberi da frutto mediterranei fra scienza e literatura. Milà: Mondadori. Barallat, Celestí (2013). Principis de botànica funerària. Barcelona: Editorial Base. Benzi, Fabio; Lugi Berliocchi (1999). L’histoire des plantes en Mediterranée. Art et botàniques. Milà: Federico Motta Editore. Bolòs, Oriol de (1962). El paisaje vegetal barcelonés. Barcelona: Facultad de Filosofia y Letras, Universidad de Barcelona. Bonnassie, Pierre (1979). Catalunya mil anys enrere. Vol. I Economia i societat pre-feudal. Barcelona: Edicions 62. Burgueño, Jesús [ed.] (2016). El pla de Barcelona a la fi del s. xviii. Respostes al qüestionari de Francisco de Zamora. Barcelona: Societat Catalana de Geografia. Capel, Horacio (1981). Filosofía y ciencia en la geografía contemporánea. Barcelona: Barcanova (Temas universitarios). Capella, Hugo; Rubén C. Lois González (2002). “Geografía cultural: la gran desconocida”. Boletín AGE, núm. 34, p. 11-18. Casassas, Lluís; Oriol Riba (1992). “Morfologia de la Rambla barcelonina”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 33-34, p. 9-27. Choay, Françoise (1963). El urbanismo, utopías y realidad. Barcelona: Ed. Lumen. Cirici, Alexandre (1990). Barcelona pam a pam. Barcelona: Editorial Teide. Forestier, Jean C. N. (1906). Grandes villes et systèmes de parcs. París: Hachette. Freixa, Mireia; Mar Leniz (2020). El Park Güell i els seus orígens, 1894-1926. Barcelona: Ajuntament de Barcelona. –37–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 9-38 El paper dels arbres en l’evolució urbana de Barcelona (1050-1992)

Josep Gordi Serrat

Gabancho, Patrícia; Ferran Freixa (1995). La conquesta del verd. Els parcs i jardins de Barcelona. Barcelona: Ajuntament de Barcelona. – (1999). Arbres de Barcelona. Barcelona: Ajuntament de Barcelona. Garcia Espuche, Albert et al. (1986). Espai i societat a la Barcelona pre-industrial. Barcelona: Edicions La Magrana; Ajuntament de Barcelona. – (2008). Jardins, jardineria i botànica. Barcelona 1700. Barcelona: Ajuntament de Barcelona (La ciutat del Born, 1). Gisbert, Meritxell (2014). “La cartografia dels terrenys de la Granota i el Joncar i del rec Comtal” dins: Ramon Grau; Carme Montaner [ed.]. Estudis sobre la cartografia de Barcelona del segle xviii al xxi: els mapes d’una ciutat en expansió. Barcelona: Ajuntament de Barcelona. Gordi, Josep (2011). Els arbres mediterranis. Un recorregut pels seus valors culturals i espirituals. Girona: Documenta Universitària. Gordi, Josep; Maria Mercè Bruguera (2015). “El simbolisme dels arbres. Un passeig històric pels valors simbòlics dels arbres”. Mètode, núm. 86, p. 10-15. Llistosella, Jaume; Antoni Sànchez-Cuxart (2007). Els arbres dels carrers de Barcelona. Barcelona: Publicacions de la Universitat de Barcelona. Llerins, Ricard (2018). 100 arbres singulars de la ciutat de Barcelona. Barcelona: autoedició. Marjanedas, Albert (1983). “La Barcelona verda”. Ciència, núm. 28, p. 25-27. – (1989). Jardins del Palau de Pedralbes. Barcelona: Ajuntament de Barcelona. Mauri, Alfred (2006). La configuració del paisatge medieval: el comtat de Barcelona fins el segle xi. Tesi doctoral, Universitat de Barcelona. Mendizàbal, Enric (2017). “Els boscos, el bosc, els arbres i l’arbre vistos des de les geohumanitats”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 84, p. 231-249. Ortega Cantero, Nicolás (1988). Geografía y cultura. Madrid: Alianza editorial. Riera, Santiago; Josep M. Palet (1993). “Evolució del sector de Montjuïc-el Port entre l’època romana i altmedieval (s. iii-x): una contribució a l’estudi diacrònic del paisatge”. Actes del III Congrés d’Història del Pla de Barcelona. Barcelona: Institut Municipal d’Història, vol. I, p. 49-70. Rubió i Tudurí, Nicolau M. (1917). “Estudio de los problemas municipales de paseos, jardines y parques públicos”. Colección Geocrítica de Textos Electrónicos. http://www.ub.edu/ geocrit/rubio.htm – (2006). El jardín meridional. Estudio de su trazado y plantación. Barcelona: Tusquets editores. Rosselló, Vicenç (2008). Cartografia històrica dels Països Catalans. Barcelona: Universitat de València; Institut d’Estudis Catalans. Salrach, Josep Maria (1987). “El procés de feudalització (segles iii-xii)” dins: Pierre Vilar [dir.] Història de Catalunya. Barcelona: Edicions 62, vol. II. Vallès, Joan (2017). El jardí de l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona. Barcelona: Publicacions de la Universitat de Barcelona. Vilar, Pierre (1964). Catalunya dins l’Espanya moderna. Barcelona: Edicions 62.

–38–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 90, desembre 2020, p. 39-66 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.199

Cicles dels barris i dels habitants. La renovació sociodemogràfica a un barri perifèric envellit: el cas de Montbau a Barcelona1 Clàudia Marco-Garcia

Universitat Autònoma de Barcelona clmarcog@gmail.com

Antonio López-Gay

Departament de Geografia. Universitat Autònoma de Barcelona Centre d’Estudis Demogràfics tlopez@ced.uab.cat

Miguel Solana-Solana

Departament de Geografia Universitat Autònoma de Barcelona antoniomiguel.solana@uab.cat

Resum Molts dels polígons d’habitatge desenvolupats a la perifèria urbana a partir de la segona meitat del segle xx han encetat en els darrers anys una fase de renovació sociodemogràfica derivada de la desaparició per mortalitat de les llars dels primers residents, un procés que fa emergir nous reptes a escala metropolitana. En aquest treball analitzem la transformació demogràfica a Montbau (Barcelona) a través de mètodes quantitatius i qualitatius. Els resultats ens apunten que la renovació del barri s’està produint en tres eixos principals: rejoveniment de l’estructura d’edat, increment de la diversitat d’orígens i augment del pes de població amb un nivell d’estudis alt, que podria estar associat a l’actual context residencial barcelonès, cada vegada més selectiu i excloent. A l’article subratllem el paper clau de la transmissió de l’habitatge en la transformació de Montbau, avantsala de dinàmiques demogràfiques que es reproduiran a altres barris de la perifèria barcelonina. Paraules clau: perifèria urbana, cicle de vida, mobilitat residencial, transformacions sociodemogràfiques, habitatge, Barcelona.

1. Agraïm la col·laboració desinteressada a totes les persones que hem entrevistat, així com al Departament d’Estadística de l’Ajuntament de Barcelona per haver-nos proporcionat les dades que han permès desenvolupar l’anàlisi quantitativa. Part de la investigació s’ha realitzat en el context del Programa Talent de la Universitat Autònoma de Barcelona i del Programa Cerca de la Generalitat de Catalunya.

–39–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 39-66 C. Marco-Garcia, A. López-Gay, M. Solana-Solana Cicles dels barris i dels habitants. La renovació sociodemogràfica a un barri perifèric envellit: el cas de Montbau ...

Resumen: Ciclos de los barrios y de los habitantes. La renovación sociodemográfica en un barrio periférico envejecido: el caso de Montbau en Barcelona Muchos de los polígonos de vivienda desarrollados en la periferia urbana a partir de la segunda mitad del siglo xx han iniciado en los últimos años una fase de renovación sociodemográfica derivada de la desaparición por mortalidad de los hogares de los primeros residentes, un proceso que hace emerger nuevos retos a escala metropolitana. En este trabajo, analizamos la transformación demográfica en Montbau (Barcelona) a través de métodos cuantitativos y cualitativos. Los resultados nos apuntan que la renovación del barrio se está produciendo en tres ejes principales: rejuvenecimiento de la estructura de edad, incremento de la diversidad de origen y aumento del peso de la población con un nivel de estudios alto, que podría estar asociado al actual contexto residencial barcelonés, cada vez más selectivo y excluyente. En el artículo subrayamos el papel clave de la transmisión de la vivienda en la transformación de Montbau, antesala de dinámicas demográficas que se reproducirán en otros barrios de la periferia barcelonesa. Palabras clave: periferia urbana, ciclo de vida, movilidad residencial, transformaciones socio-demográficas, vivienda, Barcelona.

Abstract: Neighborhood and population cycles. The sociodemographic renovation in an aging fringe neighborhood: the case of Montbau in Barcelona In recent years, most of the housing estates in urban suburbs created during the second half of the twentieth century have begun a phase of socio-demographic renewal resulting from the mortality of their first residents, a process that brings new challenges at a metropolitan-scale. In this paper, we analyse the demographic transformation of Montbau (Barcelona) through quantitative and qualitative methods. Data show that the renewal of the neighbourhood is taking place in three main areas: rejuvenation of the age structure, increasing diversity of origins and the increase of population with a high-level education. This could be associated with the current Barcelona residential context, which is increasingly selective and exclusive. In the article, we highlight the key role of housing transmission for the transformation of Montbau, a prelude to demographic dynamics that will be reproduced in other neighbourhoods on the outskirts of Barcelona. Keywords: Urban outskirts, lifecycle, residential mobility, socio-demographic transformations, housing, Barcelona

* * *

1. Introducció. Els polígons d’habitatge de la perifèria urbana i el cas de Montbau La concentració de la població és el procés predominant a les grans ciutats espanyoles fins ben entrada la dècada de 1970. Després del parèntesi de la Guerra Civil, les dues principals ciutats, Barcelona i Madrid, experimenten un període de fort creixement de població i de llars, que assoleix la màxima intensitat a partir de la dècada de 1950 i es perllonga fins a la de 1970. Els –40–

dos components demogràfics que expliquen el creixement de la població, el natural i el migratori, van contribuir de forma molt significativa a l’increment de la població. Estem davant d’una etapa urbana expansiva alimentada per una migració interna molt elevada i per un context econòmic favorable. A Barcelona, una de les principals formes urbanes en què es va plasmar aquest creixement va ser la construcció de polígons d’habitatge localitzats a la perifèria dels espais centrals ja consolidats. A aquests nous sectors va arribar una població amb un perfil sociodemogràfic molt específic: famílies joves, principalment d’altres regions d’Espanya, de classe treballadora i amb un nivell d’instrucció mitjà/baix. La peculiaritat dels patrons de mobilitat residencial a Espanya, amb una baixa intensitat sobretot vinculada al règim de tinença en propietat, predominant en aquests sectors, ha fet que en molts d’aquests barris una bona part dels seus residents hagin travessat totes les etapes del cicle de vida al mateix habitatge. Sis dècades després del desenvolupament d’aquests primers polígons, s’enceta una fase de renovació sociodemogràfica derivada de la desaparició per mortalitat de les llars dels primers residents. En aquest context emergeixen nous reptes urbans derivats d’aquesta transformació sociodemogràfica, on la transmissió de l’habitatge es converteix en una peça clau. En aquest article estudiem el cas del barri de Montbau, un dels primers grans projectes de polígons d’habitatges construïts al municipi de Barcelona després de la Guerra Civil i que presenta una trama urbana i social que ha romàs gairebé inalterable fins a data d’avui. Els grups d’habitatges que formen Montbau es van construir a partir del segon quinquenni de la dècada de 1950. Actualment el barri assoleix el percentatge de població amb més de 65 anys més elevat del municipi. L’estudi d’aquest barri obre la porta a desxifrar processos que es generaran a molts altres barris de la perifèria urbana on la població, que va arribar en el moment de construcció dels barris i hi ha presentat una forta tendència a romandre al llarg de la seva vida, ha envellit al mateix entorn. Nombrosos interrogants s’obren sobre el procés de transmissió de la propietat d’aquests habitatges. Qui hi residirà en el futur? Com evolucionaran sociodemogràficament aquests barris? Es poden convertir en zones atractives per a les classes mitjanes en el context actual de forta tensió al mercat de l’habitatge a les ciutats centrals? L’article es construeix a partir d’una hipòtesi principal: estem davant d’un moment excepcional en la història d’aquests espais, ja que s’està experimentant una renovació poblacional associada a l’envelliment dels seus primers habitants i a l’efecte de la mortalitat. Aquesta renovació estaria produint, per tant, un canvi intens en la composició sociodemogràfica de la població d’aquests barris. D’aquesta hipòtesi sorgeixen tres preguntes que vertebren el desenvolupament de l’article: (a) Quines són les dinàmiques sociodemogràfiques més recents en un entorn com el de Montbau, que és el barri més envellit de Barcelona i el primer gran polígon en viure una transformació d’aquest tipus? –41–

(b) Quin és l’efecte d’aquestes dinàmiques en la transformació present i futura del barri de Montbau? Com incideixen els elements específics del barri (característiques dels habitatges, localització, comunitat...) i els contextuals (selectivitat sociodemogràfica en augment als espais centrals de Barcelona derivat d’un mercat de l’habitatge fortament tensionat)? (c) Quins mecanismes hi ha al darrere de les transmissions de l’habitatge al barri de Montbau? Utilitzem una metodologia mixta per respondre a aquestes preguntes. Aquesta combina l’anàlisi quantitativa, que ens permet disseccionar els processos de renovació sociodemogràfica del barri, amb la qualitativa, que ens possibilita accedir a les experiències i testimonis de la població resident al barri. L’article s’estructura en quatre apartats, a més d’aquesta introducció. A continuació recopilem els antecedents en matèria de migració i mobilitat residencial en el context barceloní, a més de revisar les aportacions teòriques sobre el lligam entre el cicle dels barris i els canvis en la composició de la població. Posteriorment, presentem la metodologia mixta que hem utilitzat per desenvolupar aquesta recerca. El quart apartat és extens, i presenta els resultats quantitatius i qualitatius. Finalment, al darrer apartat sintetitzem els resultats de la recerca i els posem en diàleg amb els antecedents teòrics i amb una mirada prospectiva del context metropolità.

2. Processos sociodemogràfics i territorials a Barcelona. Cicles dels habitants i dels barris A la ciutat de Barcelona, el comportament migratori ha estat la clau en l’evolució demogràfica al llarg dels últims 175 anys. La immigració va ser el component que va permetre traspassar la frontera del milió d’habitants el 1930, any en què la població no nascuda al municipi de Barcelona ja representava més de la meitat dels residents. La centralitat de Barcelona en la dinàmica migratòria catalana durant aquest període va ser indiscutible (López-Gay, 2008). La concentració de la població als espais centrals continua sent el procés predominant fins a la dècada de 1970. És també, però, el període de formació de les àrees metropolitanes, amb el creixement de les àrees funcionals i la consolidació d’uns eixos metropolitans (Nel·lo, 2004). D’aquesta manera, els sectors més propers a les ciutats centrals experimenten un creixement intens de població i de llars. Aquest primer període s’explica, sobretot, per l’existència de migracions regionals i interregionals associades al mercat de treball i a la transferència de població activa del sector primari a la indústria, la construcció i els serveis (Nel·lo, 2004; Módenes, 1998). Fins als anys setanta, els saldos migratoris amb la resta d’Espanya van ser positius per a Catalunya (Recaño, Solana, 1998). La reestructuració econòmica, que començà a mitjans dels anys –42–

setanta, representà una important reducció en la creació d’ocupació industrial, que era un dels principals factors d’atracció de la immigració catalana. Per primera vegada en tot el segle, el saldo migratori de Catalunya va ser negatiu entre 1981 i 1985, i encara que lleugerament positiu en els anys següents, va romandre molt lluny dels importants nivells assolits els anys entre els anys cinquanta i setanta (Recaño, Solana, 1998). Tanmateix, des de 1970, els centres urbans espanyols han experimentat un intens període de dispersió metropolitana i de descens de la població (López-Gay, 2008). El procés de desconcentració de la població va ser fortament determinat pel cicle de vida individual i familiar de les generacions del baby-boom, nascudes entre el 1960 i 1975. L’emancipació residencial d’aquestes generacions va incrementar significativament la demanda d’habitatge en àrees urbanes. A la vegada, les llars es transformaven i reduïen la seva mida, especialment les dels centres metropolitans (López Villanueva, 2002; Buzar et al., 2005). La incapacitat dels espais centrals de generar habitatge al ritme en què es creaven noves llars, l’atractiu dels entorns menys densos, la reconfiguració metropolitana dels espais productius i la major capacitat de mobilitat quotidiana, van revalorar els espais suburbans (Pujadas, López Villanueva, 2005). La cronologia de l’ocurrència d’aquests processos en les ciutats espanyoles en general no és simultània a totes, de manera que les ciutats que abans van començar els processos de concentració són les primeres a registrar pèrdues demogràfiques. En el cas de Barcelona, la ciutat central va perdre més de 250.000 habitants en 20 anys (1975-1995) i es va situar per sota del llindar de l’1,5 milions l’any 1996 (Pujadas, López Villanueva, 2005). A partir de 2001, la pauta territorial i demogràfica es veu modificada per un repunt de la població del municipi de Barcelona, relacionat sobretot amb el creixement dels fluxos migratoris internacionals, que arriba a bona part dels barris de la ciutat. Destaquen els elevats percentatges de població estrangera que s’assoleixen en poc temps en alguns barris perifèrics de la ciutat, zones on la immigració internacional era pràcticament inexistent (Bayona i Carrasco, López-Gay, 2011). En el context actual de producció capitalista de l’espai urbà s’observen canvis importants en l’estructura socioespacial de les grans àrees metropolitanes espanyoles. Un exemple és la recuperació dels centres urbans per part de les classes mitjanes i altes, associada a l’atracció d’inversions del capital privat, que afavoreix el desplaçament de la població resident que pertany als estrats socioeconòmics més baixos, un fenomen que s’ha desenvolupat teòricament sota el prisma de la gentrificació (Sorando, Ardura, 2018). Tot i que a Espanya els processos de gentrificació han estat tradicionalment circumscrits als espais centrals, aquests podrien arribar a barris més allunyats del centre, tal i com ha succeït a altres ciutats del món (Barañano, Sorando, 2015). A Espanya, els primers habitants d’aquests barris perifèrics acostumaven a tenir unes característiques socioeconòmiques comunes, sobretot d’estrats mitjans i baixos, però avui dia formen part d’una gran metròpoli amb un centre urbà ja en gran part gentrificat. La –43–

nova ciutat global (Sassen, 1991) es caracteritza també per aquests processos que aguditzen la desigualtat social i espacial. Dins de l’evolució urbana, en aquest estudi ens interessa especialment fer referència al concepte de cicle de vida, individual i familiar, i la seva interrelació amb els canvis socials i demogràfics que experimenten els barris d’una ciutat. La incorporació de la perspectiva del cicle de vida per aproximar-se a l’estudi de la mobilitat residencial es desenvolupa durant les primeres dècades de la segona meitat del segle xx als Estats Units (Clark, Onaka, 1983; Elder, Rockwell, 1979; Rossi, 1955). El cicle de vida representa la seqüència d’esdeveniments que els individus i les famílies esperen experimentar i les posicions socials que esperen ocupar a mesura que avancen al llarg de la vida. El present article s’emmarca teòricament en els treballs que han vinculat el cicle de vida amb les transformacions sociodemogràfiques de determinats barris. Els investigadors francesos Le Bras i Chesnais (1976) van incorporar el component territorial al model individual i familiar de cicle de vida. Subratllen que la composició de la població de qualsevol unitat espacial d’una regió metropolitana és producte de la seva història residencial (Le Bras, Chesnais, 1976). Aquest tret seria especialment identificable en el cas dels polígons d’habitatge desenvolupats i ocupats per la població resident en un breu espai de temps (Módenes, 1998). L’estructura per edats inicial, doncs, serà molt probablement homogènia, fet que provocaria la coincidència en el temps de determinats esdeveniments sociodemogràfics d’una part important de la població. Així, a curt termini es necessitarien places escolars, que quedarien buides a mesura que els fills creixin. Posteriorment, l’emancipació residencial d’aquests es concentraria en el temps sense que, probablement, existeixi un nombre significatiu d’habitatge lliure al barri, encara ocupat pels seus progenitors. Finalment, els primers habitants del barri envellirien al mateix moment, un context que produiria un augment de l’estoc lliure d’habitatge degut a l’efecte de la mortalitat (Módenes, 1998). Entre els acadèmics nord-americans, la teoria del cicle de vida dels barris va desenvolupar-se especialment entre les dècades de 1950 i 1980. Cercaven un model per descriure la seqüència d’etapes que experimentaven els barris, incloent el pas del temps en la població i en les característiques del parc d’habitatges com a principals vectors de transformació (Wiesel, 2012). Hoover i Vernon (1959) proposen un cicle de vida dels barris dividit en cinc etapes, l’última de les quals involucraria un reemplaçament dels antics habitatges deteriorats per nous apartaments i un reemplaçament de les llars més envellides per unes de més joves. Aquesta última fase de la proposta ha estat àmpliament criticada per oferir un escenari de declivi, deteriorament i abandonament que obvia la contribució de la població gran a la millora del capital social del barri (Smith, 2009). En el cas d’alguns barris perifèrics de Sydney s’ha identificat un procés gradual de ‘Gen-X-trification’ amb l’arribada d’una generació de nous residents que ha reemplaçat la població més envellida anterior (Wiesel et al., 2011). La reproducció d’aquests cicles en diferents punts del territori urbà, així com el pas –44–

de generacions de diferents mides per les diferents etapes del cicle de vida i la forma com s’articula el mercat de l’habitatge en la seva relació amb la població, són aspectes fonamentals per explicar l’evolució de la distribució socioespacial de la població en la metròpoli (Myers, 1990). A les ciutats espanyoles es donen dues circumstàncies que les converteixen com a potencial laboratori d’anàlisi de processos de renovació sociodemogràfica per l’efecte de la mortalitat: proliferen els desenvolupaments dels anys 50 i 60 en forma de polígons d’habitatge a les perifèries urbanes i la població ha mostrat uns nivells molt baixos de mobilitat residencial, especialment després de l’adquisició del primer habitatge. Malgrat tot, gairebé no existeixen treballs que s’hagin apropat a l’estudi d’aquestes dinàmiques. Destaquem els estudis, fonamentalment qualitatius, de Barañano Cid i Sorando (2015) i Barañano Cid i Domínguez-Pérez (2018) que s’apropen a la transformació sociodemogràfica de tres grups d’habitatge social, dos d’ells desenvolupats a començaments de la segona meitat del segle xx a la perifèria de Madrid. Subratllen la importància de la relació entre els cicles de vida individuals, familiars i de barri, i identifiquen una forta diversitat de processos de renovació sociodemogràfica, des de l’elitització d’un d’ells, el barri de Tercio i Terol, fins a la forta concentració de població de baixos ingressos a Palomeras Sureste.

3. Metodologia 3.1. Mètodes i fonts d’informació utilitzades El treball es desenvolupa a través d’una metodologia mixta, que combina mètodes quantitatius i qualitatius. L’aproximació quantitativa ens permet disseccionar els canvis sociodemogràfics que s’han experimentat al barri, especialment durant la darrera dècada, i establir una relació amb el procés general de renovació poblacional derivat de l’estructura per edats. Per a l’anàlisi quantitativa ens recolzem en tres grans bases de dades: (a) microdades dels censos de població de 1991 i 2001, amb una mostra del 100% de la població (no s’ha inclòs el cens de població del 2011 ja que la mostra és aproximadament del 10% de la població i es corre el risc d’obtenir dades no representatives); (b) padró municipal d’habitants (2011-2019) i (c) microdades dels registres d’altes, baixes i canvis de domicili (2011-2018). Barregem dades d’estoc (cens i padró) i de flux (registres de canvis d’habitatge) per tal d’identificar tant les transformacions en l’estructura sociodemogràfica (anàlisi amb dades d’estoc), com els mecanismes que les propicien (anàlisi amb dades de flux). Aquestes últimes inclouen una variable socioeconòmica com el nivell educatiu, a més de les variables tradicionals del padró (sexe, edat, nacionalitat i lloc de naixement). Per altra banda, part de la metodologia que guia la investigació és de caràcter qualitatiu. Això permet entendre com els subjectes interpreten els processos i les –45–

transformacions socials estudiades (Taylor, Bogdan, 1987; Valles, 2014); és a dir, des dels canvis demogràfics a partir del cicle de vida individual i familiar fins als fenòmens urbans que succeeixen al barri. El mètode utilitzat ha estat l’entrevista semiestructurada a diversos informants clau i a tres grups de població que es van determinar com a especialment idonis per explorar amb més profunditat els canvis experiments al barri i les possibles dinàmiques de futur que s’obren en un context d’envelliment i d’arribada de nova immigració: residents de més de 60 anys, que constitueixen el grup que primer va arribar al barri i ha viscut de forma permanent; població recentment instal·lada al barri i que tenia una vinculació prèvia de tipus familiar (o havia viscut abans de la seva emancipació dins del barri) i, per últim, població immigrada procedent de l’estranger. La taula 1 mostra el perfil de les persones entrevistades (16). Les entrevistes van ser transcrites i es va analitzar el seu contingut a partir de l’estructura de temes i conceptes que s’havien definit prèviament al guió d’entrevista. Taula 1. Tipologia de persones entrevistades Població entrevistada del barri

Perfil

Tresorer de l’Associació de veïns i veïnes de Montbau

Home de 54 anys

Població de més de 60 anys (total = 5 entrevistes)

Home de 60 anys Home de 63 anys Dona de 80 anys Home de 85 anys Dona de 85 anys

Població jove-adulta Població nouvinguda amb relació familiar al barri (total = 6 entrevistes)

Home de 28 anys Dona de 35 anys Home de 35 anys Dona de 53 anys Home de 56 anys Dona de 58 anys

Població nouvinguda amb origen estranger (total = 3 entrevistes)

Home de 30 anys d’origen argentí Dona de 34 anys d’origen ucraïnès Home de 38 anys d’origen grec

Agència Immobiliària (total = 1 entrevista)

Entrevista realitzada telefònicament per impossibilitat presencial

3.2. El cas d’estudi: Montbau, un polígon d’habitatges a la perifèria urbana barcelonina Montbau va néixer per donar resposta a la manca d’habitatge a causa de l’arribada de població emigrant a finals dels anys 1950. El barri es va desen–46–

volupar en tres fases: la primera l’any 1957, la segona que correspon al Pla d’Urgència Social impulsat pel Patronat Municipal de l’Habitatge l’any 1962, i la tercera l’any 1970, que va donar lloc a la construcció d’un conjunt d’habitatges unifamiliars. A nivell urbanístic, Montbau és un polígon d’habitatges massiu dissenyat en base a elements comuns com són el bloc lineal i la torre en alçada en un sector perifèric de la ciutat (Bohigas, 1965). La tipologia de bloc lineal se situa en els municipis de la primera corona metropolitana de Barcelona, especialment en zones actualment caracteritzades per la seva vulnerabilitat social (Ruiz, 2018), i amb uns índexs d’immigració elevats durant el període de 1970 (Ciutat Meridiana, la Mina, Badia de Vallès, etc.). És important ressaltar que el 60% de l’àrea del barri es troba dins el Parc Natural de Collserola. La superfície restant (31 ha) està ocupada pels habitatges i els equipaments públics i de servei. El planejament del barri de Montbau, situat a la banda esquerra de l’Hospital de la Vall d’Hebron entre Sant Genís dels Agudells i les Llars Mundet i sobre la Ronda de Dalt, es va plantejar com una operació de prestigi sobretot per l’èmfasi de dotar el barri d’equipaments socials, i la voluntat de recrear un barri amb una certa complexitat i diversitat social. Una característica important del nou barri era que buscava l’autosuficiència com una ciutat satèl·lit, ja que no estava connectat a cap teixit urbà. El pla de Montbau citava textualment: “Tota formació social (família, poble, comunitat, classe, empresa) pateix un detriment en la mateixa mesura que es minva la seva unitat [...]. Però la unitat que es pretén per a un barri d’habitatges no significa uniformitat i monotonia, sinó la diversitat ordenada, l’estil que pot representar una gran orquestra que, amb molts i variats instruments, executa dins d’una unitat d’ordre una gran peça mestra” (Nualart, 1958, p. 46).

Montbau va rebre comentaris positius en relació a altres polígons contemporanis (Bohigas, 1965). Per aquest motiu, es va establir una composició social prèviament planificada semblant a la de Barcelona i que estava formada per obrers no qualificats, peons i similars (10,8%); obrers qualificats, artesans, empleats i funcionaris de modesta categoria (73,1%); comerciants, professionals lliures, empleats i funcionaris de categoria mitjana (15,1%) i rendistes, funcionaris i empleats de categoria superior amb un 1,1% (Giménez Compte, 2011). L’arribada de la línia 3 de metro als anys 80 va ser un esdeveniment important per a l’evolució de barri. Les difícils condicions de mobilitat i accessibilitat, per la seva orografia i la seva condició perifèrica, allunyaven Montbau del centre de la ciutat. Montbau és en l’actualitat el barri del municipi de Barcelona amb una estructura demogràfica més envellida (fig. 1). Una de cada cinc persones residents té 75 anys o més, una proporció que duplica la mitjana de la ciutat i que està lligada a la cronologia urbana del barri i a la forta immobilitat residencial que han manifestat al llarg de la vida els seus primers residents: gairebé el 60% de la població actual ha arribat al barri fa més de 15 anys. Es tracta, per tant, del –47–

primer gran grup d’habitatges planificat i desenvolupat durant la dècada de 1950 que arriba al moment en què experimenta una forta renovació de la població per l’efecte de la mortalitat. En una fase similar es troba un altre sector de de la perifèria barcelonina, com la Guineueta, mentre que els grups d’habitatge urbanitzats posteriorment es troben en una fase més incipient del procés. A aquest darrer grup pertanyen barris com Bellvitge (l’Hospitalet de Llobregat), la Verneda i la Pau, Canyelles o Badia del Vallès. En canvi, no es preveu que altres grups d’habitatge de l’època experimentin de forma tan intensa aquest procés de renovació per l’efecte de la mortalitat, en tant que ja han registrat un fort canvi en la composició de la població, en aquest cas relacionat amb l’arribada de població estrangera. Aquest és el cas de grups d’habitatge com Ciutat Meridiana, la Florida (l’Hospitalet de Llobregat) o Sant Roc (Badalona). Figura 1. Percentatge de població amb 75 anys i més. Barris de Barcelona, 2019

Font: elaboració pròpia a partir del padró d’habitants (2019), INE –48–

4. Renovació sociodemogràfica, migracions i transmissió de l’habitatge a Montbau 4.1. Renovació sociodemogràfica: cap al rejoveniment de la població L’evolució demogràfica del barri de Montbau ha estat fortament determinada per la seva gènesi i naturalesa. Tal i com ens ha indicat la població resident entrevistada, el naixement del barri, amb la seva urbanització i l’arribada dels primers veïns i veïnes, és clau per entendre la seva història social i demogràfica. Les entrevistes ens han permès constatar la importància de la constitució d’una cooperativa que gestionava els habitatges per a determinats grups professionals, sobretot funcionaris: guàrdies forestals, bombers, policia local, militars o fins i tot treballadors de la Renfe. Moltes persones escollien el barri a causa dels preus assequibles dels immobles així com per la seva atractiva localització. “El meu pare es català i la meva mare de Palència. Va venir exiliada. El meu avi treballava a la Renfe i el van desterrar perquè era de la UGT [...]. Els meus pares vivien al Turó de la Peira, però el meu pare era bomber i a través d’una cooperativa de funcionaris de l’Ajuntament, va venir aquí a millorar una mica el seu estatus.” (Veïna del barri de Montbau, 63 anys).

La població que es va assentar al barri era principalment adulta-jove, entre els 20 i els 35 anys, i majoritàriament ja havien constituït el nucli familiar. La figura 2 ens permet observar el progressiu envelliment dels primers residents del barri. Al 1991 estaven a les portes d’arribar a les edats de jubilació, i al 2019, gairebé 60 anys més tard de l’arribada dels primers habitants, se situen a la cúspide de la piràmide, a la vegada que ja s’observa un efecte prou evident de la mortalitat en aquestes generacions. Segons les últimes dades del padró d’habitants, Montbau és actualment el barri més envellit de la ciutat. “El barri ha envellit. Recordo les grans festes majors a l’esplanada, plena de nens… i va arribar un moment que no hi havia nens.” (Veïna del barri, 58 anys).

La piràmide de l’any 1991 il·lustra la concentració de la descendència dels primers habitants del barri a la franja d’edat dels 20-30 anys, per tant corresponents a les generacions nascudes als anys 60 (més d’un 21% de la població). L’any 2019, el pes d’aquestes mateixes generacions no assoleix el 15%, un valor més baix si només comptem la població nascuda a la ciutat. Per entendre la pèrdua de pes d’aquestes generacions nascudes durant el baby boom al llarg dels darrers 30 anys hem de retrocedir fins a la seva emancipació residencial, que es va produir en un moment amb una oferta molt baixa d’habitatge al barri. Els pisos encara estaven ocupats per les primeres generacions que van arribar al barri, en un context marcat per la forta estabilitat residencial de la població, sobretot quan els pisos eren de propietat, com era el cas de Montbau. “Quan jo em vaig casar, vaig marxar de Montbau perquè en aquells moments no hi havia pisos a Montbau. No estava prevista una nova construcció i va ser l’any de les –49–

olimpíades i, per tant, qualsevol pis que visitaves arreu de Barcelona era intocable. Per tant, vam marxar, vam anar a viure a Cerdanyola, i això ho va fer força jovent, no només de Montbau sinó de tot Barcelona.” (Tresorer de l’Associació de veïns de Montbau i veí del barri, 54 anys).

Figura 2. Evolució de l’estructura per edat de la població en el barri de Montbau. 1991 +90 85-89 80-84 75-79 70-74 65-69 60-64 55-59 50-54 45-49 40-44 35-39 30-34 25-29 20-24 15-19 10-14 5-9 0-4

2001 +90 85-89 80-84 75-79 70-74 65-69 60-64 55-59 50-54 45-49 40-44 35-39 30-34 25-29 20-24 15-19 10-14 5-9 0-4

8% 6% 4% 2% 0% 2% 4% 6% 8% Homes 1991

8% 6% 4% 2% 0% 2% 4% 6% 8%

Dones 1991

Homes 2001

2011

Dones 2001

2019 +90 85-89 80-84 75-79 70-74 65-69 60-64 55-59 50-54 45-49 40-44 35-39 30-34 25-29 20-24 15-19 10-14 5-9 0-4

+90 85-89 80-84 75-79 70-74 65-69 60-64 55-59 50-54 45-49 40-44 35-39 30-34 25-29 20-24 15-19 10-14 5-9 0-4 8% 6% 4% 2% 0% 2% 4% 6% 8% Homes 2011

Dones 2011

8% 6% 4% 2% 0% 2% 4% 6% 8% Homes 2019

Dones 2019

Font: censos de població (1991 i 2001) i padró d’habitants (2011 i 2019), INE

Així doncs, ens trobem davant d’un barri en què una gran part de la població que va arribar-hi a començaments dels anys 60 ha romàs al mateix pis al llarg de la seva vida. L’envelliment progressiu d’aquesta població es pot veure en –50–

l’evolució més recent de les estructures de la llar (taula 2). En el 2011, a més de la meitat de llars de Montbau residia almenys una persona de més de 65 anys. A més, en aquell moment, gairebé una de cada cinc llars del barri estaven integrades per només una persona de 65 anys, un valor que gairebé doblava la mitjana barcelonesa en aquell moment. Al llarg de la dècada s’ha identificat un decreixement notable de les llars amb persones de més de 65 anys, fruit de l’efecte de la mortalitat i de canvis residencials de les persones més dependents. La renovació poblacional per l’efecte de l’envelliment i de la mortalitat, doncs, ja s’ha evidenciat al llarg de la dècada de 2010. No obstant, en el 2019 el 28% de les llars de Montbau estaven formades íntegrament per una o dues persones de més de 65 anys quan la mitjana de Barcelona és del 23,5%. Es preveu, doncs, que aquests procés de renovació poblacional potenciat pel fort envelliment de la població continuï durant els propers anys. “El barri ha envellit molt, per aquest motiu es troben tantes farmàcies i comerços encarats a la gent gran. Visc en un bloc on la persona més jove sóc jo, totes les altres persones superen la seixantena i de llarg.” (Veí del barri, 56 anys).

Taula 2. Nombre de llars amb persones de més de 65 anys (2011 i 2019) Montbau

Barcelona

2011 (%)

2019 (%)

2011 (%)

2019 (%)

1 persona

31,6

28,5

23,8

24,3

2 persones

18,4

13,1

13,2

3 persones o més

1,4

0,7

0,5

0,4

Cap persona de 65 anys o més

48,6

57,7

62,6

62,1

TOTAL (absoluts)

2.175

2.147

657.278

662.787

Unipersonal

20,4

18,5

13,3

13,6

Dues persones

s.d.

9,5

s.d.

8,9

Llars exclusivament integrades per persones 65 anys o més

Font: padró de 2011 i 2019, Ajuntament de Barcelona

D’acord amb els comentaris anteriorment exposats sobre el cicle de vida individual i familiar dels habitants de Montbau, l’edat dels individus defineix de forma substancial el comportament dels components demogràfics a Montbau. La taula 3 presenta la reconstrucció de la dinàmica del creixement demogràfic de l’àrea d’estudi durant la dècada del 2010. D’una banda, destaquen les fortes pèrdues poblacionals que es produeixen pel saldo natural. Anualment es registren més de 100 defuncions i amb prou feines s’arriba als 30 naixements. És important destacar la rellevància del component migratori, que tendeix a compensar les pèrdues pel saldo natural. En els quatre últims anys, a més, s’han –51–

Taula 3. Components de l’evolució demogràfica de Montbau. 2011-2018 Mitjana anual Montbau

Taxa (‰) Montbau

Barcelona

201114

201518

201114

201518

2011- 201514 18

Naixements

29,8

35,8

5,8

7,0

Defuncions

107,5

117,8

21,0

23,2

9,3

9,5

Saldo Natural

-77,7

-82,0

-15,2

-16,1

-0,8

-1,2

77,0

74,5

15,1

14,7

21,7

16,1

41,5

32,5

8,1

6,4

11,6

10,0

81,25

80,25

15,9

15,8

13,6

11,9

138,25 149,75

27,0

29,5

128,1

109,7

1. CREIXEMENT NATURAL 8,4

8,3

2. CREIXEMENT MIGRATORI Moviments intrabarri ALTES Altes per omissió Arribades d’altres barris del districte Arribades d’altres districtes de Barcelona Arribades d’altres municipis de Catalunya Arribades des de fora de Catalunya Arribades des de l’estranger

94,5

90,3

18,5

17,8

22,7

18,8

44,75

8,8

8,3

10,0

9,3

120,5

13,5

23,7

18,2

29,6

112

110

21,9

21,7

28,7

25,8

63,25

61,5

12,4

12,1

13,6

11,9

113

93,5

22,1

18,4

128,1

109,7

94,5

93,5

18,5

18,4

23,0

22,2

33,75

34,75

6,6

6,8

8,3

7,8

16,25

2,9

3,2

3,0

3,5

BAIXES Baixes per inscripció indeguda Sortida a altres barris del districte Sortida a altres districtes de Barcelona Sortida a altres municipis de Catalunya Sortida fora de Catalunya Sortida a l’estranger 3. SALDO MIGRATORI Amb la resta del districte

18,75

3,5

3,7

0,0

Amb la resta de Barcelona

25,25

56,25

4,9

11,1

0,0

Amb altres municipis de Catalunya

-3,25

0,0

-0,6

-0,3

-3,4

Amb altres municipis d’Espanya

7,25

2,2

1,4

1,6

1,5

Amb l’estranger (registrat)

104,25

10,6

20,5

15,2

26,1

Saldo migratori total Altes omissió – Baixes insc. ind.

108,25 183,25 -70,5

-77,5

21,2

36,1

16,5

24,3

-13,8

-15,3

-17,1

-15,8

Font: registres del moviment natural i migratori de la població, Ajuntament de Barcelona –52–

incrementat de manera significativa les arribades procedents d’altres barris de la ciutat, en una tendència que podria apuntar al major atractiu de Montbau derivat del fort increment de preus de l’habitatge en altres barris de la ciutat (López-Gay, 2018). També s’observa un increment de les arribades procedents directament des de l’estranger. Aquí hem de destacar la presència de dos pols d’atracció addicional que caracteritzen el barri: l’Hospital de la Vall Hebron i el Campus de la Universitat de Barcelona a les Llars Mundet. La proximitat dels dos equipaments podria estar atraient nous residents que arribarien per estudiar o treballar durant un període de temps concret. El saldo migratori positiu, juntament amb el fort saldo natural negatiu, manifesten un cop més que els processos de renovació demogràfica per l’efecte de la mortalitat de la població envellida del barri ja estan manifestant-se. 4.2. Transformació de la composició dels fluxos migratoris i residencials: una heterogeneïtat en augment de la mà de la immigració estrangera Com a altres grans ciutats espanyoles, Barcelona ha estat lloc preferent d’assentament de la migració internacional durant les darreres dues dècades. Aquesta migració no només ha comportat fortes transformacions en la composició sociodemogràfica de la població, sinó també l’aparició de noves dinàmiques residencials. L’arribada de població estrangera a Espanya va modificar el patró general de la mobilitat i va invertir el signe del saldo migratori de les principals ciutats centrals, com va ser el cas de Barcelona i Madrid (López-Gay, 2012). En el cas del municipi de Barcelona, la població nascuda a l’estranger passa de representar el 2% al 1996 al 20% al 2008. Aproximant-nos al nostre cas d’estudi, Montbau trenca amb el patró observat per al conjunt de la ciutat, i l’arribada de població estrangera és més tardana respecte a la dinàmica general de la ciutat de Barcelona. En relació al lloc de naixement, i fins el canvi de segle, la població de Montbau es podia caracteritzar per una població adulta i d’edats avançades que majoritàriament havia nascut a altres regions espanyoles (especialment a Andalusia, però també a Castella i Lleó i Navarra) i una població infantil i d’edats adultes més joves que ja havien nascut a la mateixa ciutat de Barcelona (fig. 3). A l’any 2001 s’observa que la població estrangera assoleix un cert volum, però a un ritme lent en comparació amb altres barris de la ciutat, sobretot els centrals. A poc a poc, el creixement dels fluxos migratoris internacionals modifica la pauta territorial precedent i es registra una difusió de la immigració a tots els barris de la ciutat (Bayona, López-Gay, 2006). L’estructura d’edat per lloc de naixement del 2019 presenta ja una presència important de població nascuda a l’estranger, sobretot en edats adultes joves i centrals, entre els 25 i els 44 anys. En aquesta data el 19,4% de la població de Montbau ha nascut a l’estranger, un valor lleugerament per sota de la –53–

mitjana de la ciutat, que se situa en el 25,7%. Gairebé tres de cada quatre persones nascudes a l’estranger ho han fet a Amèrica Llatina (un 13% del total de la població), mentre que les nascudes a Europa representen un 3,2%. Els principals països de naixement són Colòmbia, Perú, Argentina i Xile, amb uns 75-100 residents (taula 4). Figura 3. Piràmides d’edat segons el lloc de naixement. 1991

2001

+90 85-89 80-84 75-79 70-74 65-69 60-64 55-59 50-54 45-49 40-44 35-39 30-34 25-29 20-24 15-19 10-14 5-9 0-4

Resta de Catalunya

Província de Barcelona

Resta de Catalunya

Resta d'Espanya

Estrangers

Resta d'Espanya

Estrangers

2019 +90 85-89 80-84 75-79 70-74 65-69 60-64 55-59 50-54 45-49 40-44 35-39 30-34 25-29 20-24 15-19 10-14 5-9 0-4 8%

Província de Barcelona

Resta de Catalunya

Resta d'Espanya

Estrangers

Font: censos de població (1991, 2001) i padró d’habitants (2019), INE –54–

Província de Barcelona

Taula 4. Principals orígens geogràfics de naixement dels habitants a Montbau. 2019

Població nascuda a Espanya Població nascuda a l’estranger

Valor absolut

4.120

80,6%

989

19,4%

Europa

165

3,2%

Àfrica

1,4%

Amèrica del Nord

0,3%

Amèrica Central, del Sud i el Carib

662

13%

Àsia

1,5%

5.109

100%

#1 Colòmbia

1,9%

#2 Perú

1,8%

#3 Argentina

1,6%

#4 Xile

1,5%

#5 Equador

1,2%

TOTAL

Font: padró d’habitants, INE

La població resident entrevistada considera que la població nouvinguda al barri de nacionalitats diverses en els últims anys està en part relacionada amb la presència de la Universitat de Barcelona, l’Hospital de la Vall d’Hebron, així com de les seves fundacions adherides, que es localitzen al voltant del barri. Aquesta percepció s’associa també amb l’augment detectat pel veïnatge d’habitatges de lloguer per satisfer la demanda d’una població que hi resideix temporalment. “Hi ha gent aquí al barri que viu d’això, del lloguer d’aquestes persones o de metges o per beques d’estudiants de la Universitat.” (Veí del barri, 56 anys).

Les persones entrevistades de més edat no incorporen en els seus testimonis, de forma general, l’entrada de nova població que no hagi viscut al barri amb anterioritat. En canvi, els veïns i veïnes d’edat adulta amb un canvi de residència recent, subratllen dos processos paral·lels: per un costat, l’arribada de parelles amb fills que han tingut l’oportunitat d’heretar un habitatge a Montbau com a procés preponderant, i per l’altre l’arribada d’altres persones, sobretot d’origen extracomunitari, menys vinculades amb el passat del barri. Així ho reflecteix una veïna que comenta que a l’Escola Baloo cada vegada hi ha més nens i nenes de parelles joves nouvingudes d’altres nacionalitats, i no només del barri de Montbau sinó també d’altres barris del mateix districte. “Les meves filles van a l’escola pública del barri i a la seva classe hi ha 10 nens i nenes que els seus pares són de nacionalitats diverses, la majoria són sud-americans i són parelles joves que estan encantades amb el barri. Cada vegada està entrant població més jove amb criatures.” (Veïna del barri, 35 anys). –55–

“Hace tres años que estoy viviendo con mi pareja y mis tres hijos en el barrio de Montbau. Yo soy de Ucrania y mi marido de Barcelona, su abuela vivía en este barrio. Pedimos el traslado de trabajo a Barcelona porque estábamos viviendo en Londres. Ahora mis hijas van a un colegio de Horta.” (Veïna del barri, 34 anys).

4.3. Canvis en el nivell educatiu de la població, indicis d’un procés d’elitització del barri Fins ara hem identificat dos processos vinculats a la renovació de la població per efecte de la mortalitat i l’envelliment: un progressiu rejoveniment de la piràmide d’edats i un augment de la diversitat dels orígens de la població. En aquest tercer punt ens centrem en analitzar la renovació de la població des del punt de vista de la condició socioeconòmica. Davant de les limitacions de les dades ens aproximem a aquesta dimensió a partir de l’anàlisi del nivell educatiu de la població, centrant-nos sobretot en les característiques de les persones nouvingudes. Com s’està experimentant la renovació socioeconòmica d’un barri que s’havia caracteritzat pel baix nivell formatiu de la seva població? La figura 4 il·lustra la condició socioeconòmica dels primers residents del barri. Gairebé el 80% de la població amb més de 50 anys l’any 1991 no havia accedit a estudis secundaris, i una part important no havia completat l’educació primària. Entre la població adulta més jove, els descendents d’aquests primers residents, sí que s’observa un significatiu increment en l’accés a l’educació superior: una tercera part de la població de 25 a 29 anys al 2001 tenia estudis universitaris. Cal subratllar que en aquest moment, la dinàmica residencial de Barcelona ja afavoria la permanència a la ciutat central dels grups amb més Figura 4. Evolució del nivell d’instrucció de la població a Montbau l’any 1991 i 2001 2001

1991 85+ 80-84 75-79 70-74 65-69 60-64 55-59 50-54 45-49 40-44 35-39 30-34 25-29 20-24 15-19 10-14 5-9 0-4

85+ 80-84 75-79 70-74 65-69 60-64 55-59 50-54 45-49 40-44 35-39 30-34 25-29 20-24 15-19 10-14 5-9 0-4 8%

Homes secundària

Homes universitària

Homes obligatòria

Homes secundària

Homes universitària

Dones obligatòria

Dones secundària

Dones universitària

Dones obligatòria

Dones secundària

Dones universitària

Font: censos de població, 1991 i 2001, INE –56–

Homes obligatòria

estudis en edats d’emancipació residencial, mentre que la població menys formada tenia majors probabilitats de marxar a altres municipis metropolitans (López-Gay, 2008). Aprofundim en la dimensió socioeconòmica de la renovació de la població de Montbau analitzant les característiques dels fluxos migratoris i residencials que han arribat al barri des de 2011. Com hem vist a la taula 3, anualment arriben al barri unes 500 persones, la majoria en edat adulta, i el saldo migratori compensa les fortes pèrdues que registra el barri com a conseqüència del seu saldo natural negatiu, derivat de la seva estructura envellida. La figura 5 ens permet observar que una bona part de les persones que arriben al barri presenten uns nivells d’instrucció elevats, superiors als que han caracteritzat el barri de Montbau des de la seva urbanització. Els valors són especialment alts a la franja d’adults més joves i entre la població nascuda a l’estranger. Així, gairebé el 60% de la població adulta menor de 50 anys nascuda a Europa que ha arribat al barri durant la darrera dècada té estudis universitaris. Els valors també són superiors al 50% entre la població nascuda a la resta del món, mentre que la població que arriba des d’altres barris barcelonins està lleugerament menys formada. L’elevada formació de la població extracomunitària té poc a veure amb altres episodis migratoris no gaire llunyans en el temps com el de l’inici del segle xxi, quan aquests fluxos estaven integrats principalment per població amb nivells formatius més baixos. Com a mitjana, el perfil de la població Figura 5. Moviments d’entrada en el barri de Montbau en el període 2011-2018 b) Proporció de persones arribades al barri amb estudis universitaris segons sexe, edat i període. Estudis universitaris (%)

Estudis universitaris (%)

a) Proporció de persones arribades amb estudis universitaris segons lloc de naixement. 70% 60% 50% 40% 30%

70% 60% 50% 40% 30%

20%

10%

25-39

Espanya Resta món Mitjana BCN

40-49

50-64

+65

Europa Mitjana Montbau

25-39

40-49

50-64

+65

2011-2014 Dones

2015-2018 Dones

2011-2014 Homes

2015-2018 Homes

Font: registre d’altes i canvis d’habitatge del padró d’habitants (2011-2018), Ajuntament de Barcelona –57–

nouvinguda a Montbau és similar al de la població que arriba al conjunt de barris de la ciutat, un nivell de formació superior al que presenten la majoria de barris barcelonins més allunyats del centre municipal. A més, al llarg de la dècada de 2010 s’ha enfortit la selecció envers la població més formada, una tendència que també s’ha observat amb força a molts barris que envolten els sectors centrals tradicionalment més exclusius de Barcelona, on s’ha identificat l’arribada de processos de gentrificació, però no als més perifèrics (López-Gay et al., 2019). Finalment ens fixem en quins són els fluxos d’arribada més freqüents i quins han crescut més al llarg d’aquesta dècada. L’arribada de persones amb estudis universitaris s’ha incrementat de forma notable entre el començament i el final de la dècada: mentre que al període 2011-2012 arribaven cada any un centenar de persones amb aquest nivell educatiu, al 2017-2018 n’arribaven 160 (fig. 6). És entre la població nascuda a l’estranger on més ha crescut aquest flux, i al darrer període un de cada quatre persones nouvingudes majors de 20 anys ha nascut a l’estranger i té estudis universitaris. També la població nascuda a l’estranger amb estudis secundaris ha experimentat un augment remarcable al llarg de la dècada. En canvi, els fluxos de població amb educació primària ha retrocedit de forma important: a l’inici de la dècada el 45% del flux d’arribada tenia estudis primaris mentre que al 2017-2018 representaven el 32%.

Fl uxos absol uts anual s d'arri bada

Figura 6. Evolució dels moviments d’arribada a Montbau segons nivell educatiu i lloc de naixement. Mitjana anual. Població de 20 anys i més 120 100 80 60

40 20 0

2011-12

2013-14

2015-16

2017-18

Naix. Esp. ≤ Obligatòria

Naix. Estr. ≤ Obligatòria

Naix. Esp. Secundària

Naix. Estr. Secundària

Naix. Esp. Universitària

Naix. Estr. Universitària

Font: registres d’altes i canvis d’habitatge del padró d’habitants (2011-2018), Ajuntament de Barcelona –58–

L’aproximació qualitativa ens ha permès identificar dos grans grups de perfils de població formada entre les persones nouvingudes: en primer lloc, aquelles que van marxar del barri en el moment d’emancipar-se residencialment i que ara estan tornant per qüestions diverses, sobretot per la compra o herència d’un habitatge familiar i la població nouvinguda al barri i sense vinculacions familiars prèvies. El mercat de l’habitatge a Barcelona és un dels factors principals que determina l’origen i destinació dels fluxos residencials entre els barris de la ciutat. A Montbau la població arribada d’altres barris de Barcelona, fins i tot dels barris que conformen part del districte d’Horta-Guinardó, s’ha incrementat al llarg de la dècada. La franja d’edat adulta jove concentra la major part de les entrades, i com hem vist, una bona part d’elles són protagonitzades per persones amb estudis universitaris. Les entrevistes ens han permès reconèixer el paper de l’habitatge en l’estratègia residencial d’una bona part de la població nouvinguda i el context d’encariment dels preus als barris centrals del municipi, fet que estaria afavorint la marxa a barris amb habitatge més assequible com Montbau. Al proper apartat aprofundim en el paper del mercat de l’habitatge en l’actual renovació de la població del barri. “Estuvimos viviendo en Can Baró durante tres años. A través de gente que conocíamos, nos dijeron que había un piso en Vallcarca y fuimos allí. El alquiler era más de lo que podíamos aguantar. Estaba en condiciones medias, pero con una buena comunicación. Después tuvimos una hija y decidimos que necesitábamos un piso más grande para ella. En parte también nos fuimos porque en Vallcarca no podíamos encontrar lo que buscábamos, por precio y espacio.” (Veí nouvingut recentment al barri, 38 anys). “Farà uns sis mesos que estic vivint a Montbau amb la meva parella. Jo sóc de Gràcia i ella de Sant Antoni. Per aquestes dues zones era molt complicat trobar un pis de lloguer que poguéssim pagar. Vam descobrir, literalment, el barri de Montbau. Ens va encantar. El pis dins era accessible econòmicament i ara mateix estem molt contents. És un barri diferent i amb molta tranquil·litat.” (Veí recent en el barri, 28 anys).

4.4. La transmissió de l’habitatge familiar Com hem indicat, Montbau és un dels primers polígons d’habitatge de la perifèria municipal en ser urbanitzat, a finals de la dècada de 1950. Aquest fet és un element distintiu amb altres barris de tipologia similar (la Verneda i la Pau, Sant Ildefons, Bellvitge o Canyelles, per citar-ne alguns), que van ser desenvolupats sobretot al llarg de la dècada de 1960 i fins i tot començaments de la de 1970. Tal com es pot observar a la taula 5, el període de màxima construcció se situa entre els anys cinquanta i seixanta, quan al conjunt de la ciutat va ser especialment entre els seixanta i setanta. Els de Montbau eren habitatges relativament petits, però aptes per a una família amb dos o tres fills. En un barri en ple procés de renovació poblacional per la pròpia estructura demogràfica, la qüestió de la transmissió de l’habitatge és un mecanisme clau per entendre quina és la composició de la població nouvinguda. Així ho –59–

Taula 5. Habitatges familiars en edificis destinats principalment a llars segons any de construcció Montbau

Barcelona

Abans de 1900

0,0

78.212

9,6

1900-1950

0,0

141.505

17,4

1951-1960

704

27,5

78.316

9,6

1961-1970

1.647

64,3

207.748

25,6

1971-1980

109

4,3

170.918

21,0

Després de 1980

101

3,9

136.310

16,8

2.562

100

813.009

100

TOTAL

Font: Direccción General del Catastro. Ministerio de Hacienda y Función Pública. Lectura de l’Impost de Béns Immobles 2019, Ajuntament de Barcelona

subratllen moltes de les persones entrevistades. Un conjunt de residents que viuen des de fa molts anys al barri en parla i recorda les limitacions que van tenir anteriorment per accedir a un pis a Montbau, ja que la majoria eren i són de propietat. “Hi ha bastanta transmissió de l’habitatge i, a més, hi ha molta població sola en els pisos, més de la que ens imaginem i quan algú s’assabenta que hi ha un pis buit, tornen cap aquí. Hi ha gent que no podia viure al barri i va marxar fora, inclús fora de Barcelona i quan tornen, doncs clar... volen tornar a Montbau. Torna a ser complicat, no hi ha tants pisos que es venguin...tots els pisos són de propietat, i jo crec que hi ha més pisos que es venen que no pas es lloguen. Tornen a estar buscats els pisos aquí, i cars també!” (Veïns i veïnes del barri, 53, 80 i 85 anys d’edat).

Aquests mateixos residents arribats al barri el 1950, casats, en ple procés de formació familiar i amb propietat a Montbau, es troben actualment amb una tercera generació que els reemplaça al barri. “El meu fill, des d’un principi va anar a viure a Can Baró amb la parella, però van tenir la necessitat de tornar al barri per la proximitat amb els pares, la tranquil·litat, etc. El pis de la meva mare va ser pel meu fill.” (Veí del barri, 60 anys).

Entre les qüestions que semblen que motiven el retorn al barri de la població adulta jove apareixen aspectes d’identitat i pertinença, ja que la seva infància i adolescència s’han desenvolupat al barri. També destaquen altres aspectes relacionats amb el cicle de vida familiar, ja que la formació d’una família comporta la proximitat dels pares/avis. No només els veïns observen aquesta transmissió familiar de la propietat, sinó fins i tot l’agència immobiliària de la zona ho percep de la mateixa manera. “La gente que busca piso en Montbau son familias jóvenes que tienen hijos, buscan tranquilidad y espacio para sus niños. Son viviendas adecuadas para este perfil: 60 m2, 2/3habitaciones, baño, salón comedor, cocina. Son familias que ya conocen el barrio. Últimamente vienen familias que no tienen vínculo con el barrio porque en otros –60–

lugares de Barcelona no pueden alquilar un piso, ya no digo comprar.” (Immobiliària de Montbau).

La població nouvinguda que mai abans havia viscut a Montbau destaca el preu de l’habitatge a Montbau com un dels principals motius de l’arribada al barri. També apunten que es tracta d’un entorn tranquil, allunyat del centre de la ciutat, sense contaminació acústica i per tant amb més qualitat de vida. No obstant, també comenten que sovint es troben lluny del barri on tenien les seves relacions socials anteriors. “Nos fuimos de Vallcarca porque no podíamos encontrar lo que buscábamos, por el mismo precio y una habitación de más. Habíamos ampliado la familia a un miembro más y necesitábamos espacio sin un precio tan alto. También era muy importante irnos por los colegios para la niña. Estamos pagando el mismo precio por un piso más pequeño… 30 euros más que en Vallcarca, pero con tres habitaciones y no una. En Vallcarca no encontramos un piso con más de una habitación por este precio. Igual ahora pago más, pero con más habitaciones.” (Veí nouvingut recentment al barri, 38 anys).

L’increment del preu del lloguer a Barcelona provoca situacions com l’anterior, arribant a uns nivells on la població de determinats àmbits pot sentir-se expulsada del seu barri (Solana et al., 2020) i se situa en aquelles zones on els preus de mercat encara són assequibles. Quin futur li espera al barri de Montbau? Transmissió familiar o gentrificació? Tots els aspectes esmentats semblen dibuixar un barri amb una forta transmissió intergeneracional de l’habitatge, procés que no és tant visible en altres barris de la ciutat de Barcelona. En les entrevistes realitzades apareix un procés de canvi de generació afavorit per la gran quantitat d’habitatges en propietat que es troben a Montbau. La incorporació de la nova població no és de caràcter massiu, sinó que s’introdueix paulatinament. Tant la immobiliària com els propis veïns del barri coincideixen en que hi ha una existència de transmissió de l’habitatge molt caracteritzada pel boca-orella. Per tant, la demanada de les llars va molt més marcada per una tipologia familiar i de proximitat, i a la vegada es produeix aquesta transmissió intergeneracional esmentada anteriorment. “Quan un veí de Montbau s’assabenta de que es ven un pis, perquè la persona que hi vivia ha mort o ha marxat del barri per qualsevol motiu, se’l queden els fills o algun familiar proper. Sinó, ràpidament entre els veïns corre la veu i segur, segur, que alguna persona amb vincle familiar a Montbau es queda amb el pis. Si més no, es cobreix la demanada de proximitat i familiar, amb aquest sentit.” (Tresorer de l’Associació de veïns de Montbau i veí del barri, 54 anys).

La gran majoria de població nouvinguda es caracteritza per presentar una millor condició socioeconòmica, mesurada en aquest treball a través de la variable educativa, en comparació amb les primeres generacions que van habitar al barri. Òbviament, l’expansió educativa experimentada en la darrera meitat de segle explica una part important de la diferència, però el nivell d’instrucció –61–

de la població que està arribant a Montbau és superior al de la població que arriba a altres barris de la perifèria barcelonina (López-Gay, 2018). El nivell d’estudis és una variable sociodemogràfica que pot indicar un cert canvi de població i de la dinàmica urbana del barri. En diferents zones de Barcelona, s’han experimentat fortes dinàmiques gentrificadores durant la dècada del 2010. No sembla que la dinàmica que ha viscut Montbau en els darrers anys s’ajusti a aquests processos, i així s’ha observat en les entrevistes realitzades. Els veïns, però, esmenten amb freqüència aquest terme i afirmen que és complicat que es produeixin aquestes dinàmiques al barri pel simple motiu que el parc d’habitatges no té l’atractiu d’estil, espais i localització que tenen altres barris de Barcelona. “El precio del alquiler es muy asequible en Montbau, pero sí que es verdad que los precios están subiendo mucho últimamente y hay gente que está dispuesta a pagarlo.” (Veí nouvingut recentment al barri, 30 anys). “No crec que aquest barri arribi a les característiques d’altres zones de Barcelona quant a turisme i per tant, a una possible gentrificació. Està massa lluny. No hi ha res per poder atreure a altra població si no el coneixes de primera mà.” (Veïna del barri, 53 anys).

En la mateixa direcció es fa referència al sentiment de barri i de vinculació a les nombroses associacions que existeixen a Montbau, símbol d’identitat i pertinença al barri de famílies que no han marxat. Destaca el fort vincle que manté la població que sempre ha viscut i, amb el procés de transmissió de l’habitatge familiar, ells mateixos provoquen certa permanència generacional al barri. Aquesta afirmació anterior és un altre motiu que ressalten els veïns i veïnes entrevistats, i que ajuda a explicar la resistència del barri davant un possible procés de gentrificació. “Jo ja m’encarregaré que el meu fill vegi que en aquest barri és viu millor que a Horta o Gràcia o qualsevol altre barri de Barcelona i, per tant, espero que passi exactament el mateix que segurament està passant ara... que no hi hagi demanda” (es refereix a demanda d’habitatge per part de gent de fora del barri) (veí del barri, 35 anys).

Tanmateix, alguns veïns i veïnes esmenten que Montbau en menys de deu anys pot arribar a ser un barri amb unes característiques semblants a altres zones de la ciutat de Barcelona, és a dir que és possible que es desenvolupi un procés de gentrificació: “Abans i tot arribarà aquest fenomen a Montbau. Jo crec que sí, perquè Barcelona s’està convertint en un parc d’atraccions i si la gent gran comença a morir, els pisos de lloguer començaran a avançar i llogar un pis a Barcelona ara és un “xollo”. Hi ha una connexió familiar potent, això provocarà que el procés trigui una mica més, crec.” (Veïna del barri, 58 anys).

–62–

5. Reflexions finals L’estructura demogràfica de Montbau, especialment envellida a conseqüència de la permanència al barri d’una gran part dels primers residents, fa d’aquest barri un exemple especialment interessant per analitzar el procés de renovació de la població en un entorn urbà. El cicle de vida individual i familiar, amb una població que va arribar de manera massiva al barri aquells anys i s’ha mantingut vivint-hi, es vincula de forma evident amb el cicle de vida barrial i d’un entorn que va ser urbanitzat entre les dècades de 1950 i 1960. Ens trobem en l’actualitat, doncs, en un moment de plena renovació sociodemogràfica de la població per efectes de la mortalitat, un procés que representa l’avantsala de les dinàmiques que es reproduiran en altres barris de la perifèria barcelonina durant els propers anys. Des del punt de vista demogràfic, el barri de Montbau ha destacat durant els darrers anys per presentar un nombre de defuncions molt per sobre del de naixements, i per tant, un saldo natural negatiu. Aquestes pèrdues, però, han estat compensades per un saldo migratori positiu. El perfil de la població nouvinguda determina, en gran mesura, els canvis en la composició sociodemogràfica al barri. En aquest treball hem subratllat a través de mètodes quantitatius i qualitatius que la renovació del barri s’està produint en tres eixos principals: (a) un rejoveniment de l’estructura d’edat, amb una arribada notable de població adulta d’entre 25 i 39 anys, (b) un increment de la diversitat d’orígens, amb una representació cada vegada major de la població nascuda a l’estranger, sobretot a Amèrica Llatina, en els fluxos immigratoris i (c) un augment del pes de població amb un nivell d’estudis alt, un perfil que contrasta amb el perfil socioeconòmic dels primers habitants del barri. En aquest procés de renovació o reemplaçament de la població, principalment per efectes del comportament del moviment natural, hem destacat dos elements que estan vinculats al mercat de l’habitatge i que defineixen la composició dels fluxos d’arribada i que estan vinculats al mercat. Per un costat el paper de les transmissions de l’habitatge, un mecanisme fonamental, sobretot en un entorn com el de Montbau, on la gran majoria dels habitatges són de propietat. Per l’altre, el context de fort increment del preu de l’habitatge a Barcelona, així com l’expansió de les àrees més exclusives de la ciutat, que ha dificultat l’accés a l’habitatge, incrementat la inseguretat residencial i potenciat l’expulsió dels residents de determinats barris de la ciutat. Pel que fa al primer, en aquest treball hem subratllat que a Montbau existeix una forta transmissió intergeneracional de la propietat, així com interveïnal o comunitària, unes dinàmiques que afavoreixen l’arribada al barri de familiars i coneguts dels primers habitants. Pel que fa al segon, els resultats de l’anàlisi quantitativa i qualitativa ens han permès identificar que una part de la població arriba a Montbau des d’altres barris de la ciutat, i que ho fa atreta per uns preus de l’habitatge més assequibles i per unes bones condicions de l’entorn, amb una bona localització i en contacte amb la natura. Les dades quantitatives –63–

també ens mostren un flux notable de persones amb un elevat nivell d’estudis que arriben directament des d’altres països, sobretot d’Amèrica Llatina. La proximitat d’equipaments de primer nivell com l’Hospital de la Vall d’Hebron o la Universitat, el contacte amb el Parc Natural de Collserola (i la conseqüent qualitat de vida associada a viure prop d’un espai verd que exerceix de pulmó metropolità) i la bona connexió a la xarxa de metro i a la Ronda de Dalt, són punts forts del barri que ens podrien fer pensar en una consolidació d’aquesta tendència, sobretot si continua la forta competència per viure en altres barris centrals de la ciutat de Barcelona. ¿Podem fer servir l’exemple de Montbau per predir què passarà amb els altres polígons d’habitatge urbanitzats en el mateix període i localitzats preferentment a la perifèria de la ciutat central de Barcelona? És evident que estem en un moment singular per molts d’aquests barris, ja que els hi correspondria experimentar, com a Montbau, el reemplaçament de les primeres generacions de residents. Existeix una forta heterogeneïtat en el punt de partida, ja que alguns d’aquests barris han viscut una forta transformació en la composició de la població abans de la seva renovació natural (com seria el cas de Ciutat Meridiana o la Florida, a l’Hospitalet). En tant que també observem una marcada heterogeneïtat en la localització d’aquests barris, en la seva centralitat, en la connectivitat, en les característiques dels habitatges (règim de tinença i superfície) i fins i tot en el seu grau d’estigmatització, és possible que estiguem davant d’una forta diversitat de processos de renovació poblacional. Aquests aspectes marcaran en gran mesura la selecció sociodemogràfica dels fluxos residencials i migratoris, i definirà els processos de renovació i reemplaçament de la població dels barris. L’ampli espectre de processos de reemplaçament també s’insinua a Madrid (Barañano, Sorando, 2015) i ha marcat l’evidència internacional sobre els efectes del cicle de vida dels barris, sovint dividits entre exemples que apunten cap al declivi del barri en relació amb la progressiva degradació dels habitatges i els que apunten cap a la revitalització derivada del capital social aportat per la població gran i per les millores en el parc d’habitatges introduïdes per la població jove que gradualment arriba al barri (Wiesel, 2012). Tenint en compte la nombrosa presència de la tipologia de barri que hem tractat en aquesta recerca, grups d’habitatge desenvolupats entre les dècades de 1950 i 1970 amb una primera població que en molts casos ha envellit al mateix habitatge, cal subratllar que estem davant d’un període transcendental en la reconfiguració socioespacial de les grans metròpolis catalanes i espanyoles.

–64–

Bibliografia Barañano Cid, Margarita; Marta Domínguez-Pérez (2018). “Desplazamientos identitarios en tres “barrios” madrileños de Promoción Oficial. Entre la postradicionalización y el envejecimiento”. OBETS: Revista de Ciencias Sociales, núm. 13(1), p. 257-288. Barañano Cid, Margarita; Daniel Sorando Ortín (2015). “Periferias urbanas en transformación. Gentrificación, vulnerabilidad e impacto de la migración transnacional en tres barrios de vivienda social de Madrid (Colonia de Tercio y Terol, Poblado Dirigido de Fuencarral y Palomeras Sureste)”, XII Congreso Español de Sociología, [Gijón]. Bayona i Carrasco, Jordi; Antoni López-Gay (2006). “La movilidad residencial de la población de nacionalidad extranjera generada en Barcelona, 2000-2004”. Papers de Demografia [Bellaterra], núm. 288. – (2011). “Concentración, segregación y movilidad residencial de los extranjeros en Barcelona”. Documents d’Anàlisi Geogràfica, vol. 57, núm. 3, p. 381-412. https://doi.org/10.5565/rev/ dag.234 Bohigas, Oriol (1965). “El polígono de Montbau. Barcelona”. Cuadernos de arquitectura [Barcelona], núm. 61, p. 22-33. Buzar, Stefan; Philip E. Ogden; Ray Hall (2005) “Households matter: the quiet demography of urban transformation.” Progress in Human Geography, núm. 29.4, p. 413-436. Clark, W. A. V.; Jun L. Onaka (1983). “Life Cycle and Housing Adjustment as Explanations of Residential Mobility”. Urban Studies, vol. 20, núm. 1, p. 47-57. https://doi. org/10.1080/713703176 Elder Jr., Glen Holl; Richard. C. Rockwell, (1979). “The life-course and human development: An ecological perspective”. International Journal of Behavioral Development, núm. 2(1), p. 1-21. Giménez Compte, Carlos (2011). Montbau 50 anys. Un barri de Collserola. Barcelona: Agència de promoció del Carmel i entorns, p. 59. Hoover, Edgar M.; Raymond Vernon (1959). Anatomy of a metropolis. The changing distribution of people and jobs within the New York Metropolitan Region. Harvard University Press. Le Bras, Hervé.; Jean Claude Chesnais (1976). “Cycle de l’habitat et âge des habitants”. Population [París], vol. 31, núm 2, p. 279-299. López-Gay, Antonio (2008). Canvis residencials i moviments migratoris en la renovació poblacional de Barcelona. Tesi doctoral, Departament de Geografia (UAB). – (2012). “El regreso de la población a los centros metropolitanos españoles. Una visión demográfica y territorial de los procesos de reurbanización”. Revista de la Facultad de Arquitectura de la Universidad Autónoma de Nuevo León [Nuevo León], núm, 6, p. 33-49. – (2018). Cambio en la composición social y gentrificación en Barcelona: una mirada a través de los flujos migratorios y residenciales. Papers: Regió Metropolitana de Barcelona: Territori, estratègies, planejament, núm. 60, p. 80-93. López-Gay, Antonio; Joan Sales-Favà; Miguel Solana; Ana Fernández; Andrés Peralta (2019). “Midiendo los procesos de gentrificación en Barcelona y Madrid: una propuesta metodológica”, dins: CTV 2019 Retos y paradigmas de la ciudad contemporánea. Barcelona: CPSV. http://dx.doi.org/10.5821/ctv.8680 López Villanueva, Cristina (2002). Transformacions de la família i les llars a Barcelona i la seva Regió Metropolitana. 1991-1996. Tesi doctoral, Departament de Teoria Sociològica, Filosofia del Dret i Metodologia de les Ciències Socials (Universitat de Barcelona). Myers, Dowell [ed.] (1990). Housing demography: Linking demographic structure and housing markets. Wisconsin: University of Wisconsin Pr. Módenes, Juan Antonio (1998). Flujos espaciales e itinerarios biográficos: la movilidad residencial en el área de Barcelona. Tesi doctoral, Departament de Geografia (UAB). –65–

Nel·lo, Oriol (2004). “Las grandes ciudades españolas en el umbral del siglo xxi”. Papers. Regió Metropolitana de Barcelona [Bellaterra], núm. 42, p. 9-62. Nualart, J. (1958). Composición social del núcleo de Montbau. Barcelona: Ajuntament de Barcelona. Pujadas, Isabel; Cristina López Villanueva (2005). “Hogares y cambios residenciales: La diferenciación espacial de los hogares en la región metropolitana de Barcelona 1986-2001”. Cuadernos Geográficos [Granada], núm. 36, p. 409-436. Recaño, Joaquín; Miguel Solana (1998). “Migració residencial entre Catalunya i Espanya” dins: Salvador Giner [ed.]. La societat catalana. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, p. 221-241. Rossi, Peter H. (1955). “Why families move: A study in the social psychology of urban residential mobility”. Glencoe: Free Press. Ruiz, Ernest (2018). “Zones vermelles. Desigualtat social i espais en crisi a Barcelona i la seva àrea metropolitana”. Scripta Nova. Revista Electrónica de Geografía y Ciencies Sociales. Sassen, Saskia (1991). The global city: New York, London, Tokyo. Princenton: Princenton University Press. Smith, Allison E. (2009). Ageing in urban neighbourhoods: Place attachment and social exclusion. Policy press. Solana, Miguel; Anna Ortiz; Antonio López-Gay (2020). “Me están echando de mi casa. Repercusiones personales y sociales de la inseguridad residencial en Barcelona”. Papers. Revista de Sociologia. Sorando Ortín, Daniel; Álvaro Ardura (2018). “Procesos y dinámicas de gentrificación en las ciudades españolas”. Papers: Regió Metropolitana de Barcelona: Territori, estratègies, planejament, núm. 60, p. 34-47. Taylor, S. J.; R. Bogdan (1987). Introducción a los métodos cualitativos de investigación”. Buenos Aires: Paidós. Valles, Miguel S. (2014). Entrevistas cualitativas. Madrid: CIS. Wiesel, Ilan; Robert Freestone; Simon Pinnegar; Bill Randolph (2011). “Gen-X-trification? Generation shifts and the renewal of low-density housing in Sydney’s suburbs”, dins: 5th State of Australian Cities National Conference. Wiesel, Ilan (2012). “Can ageing improve neighbourhoods? Revisiting neighbourhood lifecycle theory”. Housing, Theory and Society, núm. 29(2), p. 145-156.

–66–

CONFERÃ&#x2C6;NCIES

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 90, desembre 2020, p. 69-100 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.200

El sector agrari i la ruralitat en perspectiva. 50 anys de la Geografia de Catalunya Aedos1 Ignasi Aldomà

Departament de Geografia i Sociologia Universitat de Lleida ignasi.aldoma@udl.cat

Resum A partir de la Geografia de Catalunya de l’editorial Aedos apareguda entre els anys 1958 i 1974 se situa en perspectiva l’evolució de l’agricultura i el camp català en la darrera centúria. La Geografia d’Aedos retrata des de l’òptica de la geografia regional francesa imperant en aquell moment la modernització massiva de l’agricultura, amb la incorporació de maquinària, adobs i nous inputs d’origen industrial, l’abandonament de l’autosubsistència i la producció per al mercat. Se’n derivarà el capgirament de les estructures anteriors de producció i una transformació profunda dels paisatges agraris. Des d’aleshores ha caigut l’ocupació agrària i la ruralitat s’ha obert a nous sectors econòmics, que n’han transformat radicalment l’economia, el nivell de benestar i els comportaments socials. Paraules clau: geografia de Catalunya, agricultura, sector agrari, àrees rurals.

Resumen: El sector agrario y la ruralidad en perspectiva. 50 años de la Geografia de Catalunya Aedos A partir de la Geografia de Catalunya de la editorial Aedos aparecida entre los años 1958 y 1974 se analiza la evolución de la agricultura y el campo catalán en los últimos cien años. La Geografía de Aedos retrata desde la óptica de la geografía regional francesa imperante en ese momento la modernización masiva de la agricultura, con la incorporación de maquinaria, abonos y nuevos insumos de origen industrial, el abandono de la autosubsistencia y la producción para el mercado. Se traducirán en un vuelco de las estructuras anteriores de producción y una transformación profunda de los paisajes agrarios. Desde entonces ha caído el empleo agrario y la ruralidad acoge nuevos sectores económicos, que han transformado radicalmente la economía, el nivel de bienestar y los comportamientos sociales. Palabras clave: geografía de Cataluña, agricultura, sector agrario, áreas rurales. 1. Text elaborat en relació a la participació de l’autor en la taula rodona celebrada el 7 d’octubre a la SCG per videoconferència, dins del cicle “Record dels 50 anys de la publicació del primer volum de la Geografia de Catalunya de l’editorial Aedos (1964-1974)”, sota el títol: Crisi agrària i noves ruralitats.

–69–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 69-100 El sector agrari i la ruralitat en perspectiva. 50 anys de la Geografia de Catalunya Aedos

Ignasi Aldomà

Summary: The agricultural sector and rurality in perspective. 50 years of the Geografia de Catalunya of Aedos The evolution of agriculture and the Catalan countryside in the last century is analysed using the Geografia de Catalunya that was published between 1958 and 1974 by Aedos. The Geography of Aedos portrays the massive modernization of agriculture from the point of view of the French regional geography prevailing at that time. It includes the incorporation of machinery, fertilizers and new inputs of industrial origin, the abandonment of self-subsistence and production for the market. It meant a turning point of previous production structures and a profound transformation of agricultural landscapes. Since that moment, agricultural employment has fallen and rurality has welcomed new economic sectors, which have radically transformed the economy, well-being levels and social behaviour. Keywords: geography of Catalonia, agriculture, agrarian sector, rural areas.

* * * Quan a les primeries dels anys 1960 apareixia el primer volum de la Geografia de Catalunya Aedos, servidor, fill de pagès, feia la descoberta de la terra i les feines de la pagesia.2 Quan després de guarnir la mula i lligar-la al carro ens hi muntàvem tota la família i anàvem a passar el dia al tros per fer garbelles i arreplegar l’alfals que abans s’havia segat i rampillat. Dies de feina i vida en família al camp en què es compartia la llonganissa del tupí, vi de la bota o aigua de la font, quan l’adobat i els tractaments químics encara no havien malmès els aqüífers. Les imatges magnífiques de la Geografia Aedos ens fan reviure els records d’aquesta ruralitat de pells torrades i clivellades, rostres suats, samarretes arremangades i força de sang. Ruralitat de camps i camins, torres i cabanes en plena ebullició, corrues de persones i animals atrafegats en les labors de cada estació. Paisatges agraris encara ben presents en els seus suports físics, però incomprensibles en bona mesura pels catalans del segle xxi, cada cop més lluny de la pagesia i de la ruralitat de mitjans del segle xx. Entremig s’han produït uns canvis radicals, que s’escampen arreu del planeta i que alguns qualificaren en el seu dia de revolució verda. Seria possiblement molt més fàcil d’entendre per a un agricultor de l’antiguitat romana el que s’explica i veu al primer volum de la Geografia Aedos, que no per a un agricultor jove contemporani. Tant és així, que un bon observador del camp com l’escriptor Josep Vallverdú parlava de la fi del neolític en veure els canvis que estaven en marxa a cavall dels anys 1950 i 1960. Vallverdú ho retratà amb l’ull amatent del fotògraf Ton Sirera Jené en l’obra gràfica Catalunya 2. El primer volum de la Geografia Aedos al qual ens referim porta el dipòsit legal de 1958, en què va aparèixer la col·lecció de fascicles que s’acabaren aplegant en el volum. L’apartat de Salvador Llobet i Joan Vilà Valentí que comentem de manera preferent deuria publicar-se més tard, si tenim en compte que el mateix Llobet explica que el Segrià “l’any 1960 ha tramès 2.500 tones de peres a Europa”. Ens quedem, doncs, amb el fet que els fascicles corresponents al primer volum apareixen entre 1958-1962 (M. Bolòs, 1999) i que el text comentat deuria ser de 1961. Pel mateix sistema i d’acord amb les pistes d’altres referències hem establert que el volum 2 apareix entre 1963-67 i el volum 3 entre 1968-74, dates que ens interessen per a l’anàlisi dels continguts de l’obra.

–70–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 69-100 El sector agrari i la ruralitat en perspectiva. 50 anys de la Geografia de Catalunya Aedos

Ignasi Aldomà

Visió, que resulta un complement perfecte per observar gràficament els canvis de la Catalunya rural que ens presenta l’Aedos. 3 En aquesta obra, dit sigui de pas, caldria fer justícia a aquest fotògraf lleidatà, que malgrat ser, amb Enric Tormo, el contribuent gràfic destacat del volum 1r de la Geografia de Catalunya, apareix a la llista de crèdits fotogràfics amb el nom citat erròniament, com a “Sirrea-Jené”.

L’estudi del camp a través dels anys, del desconeixement a la irrellevància L’any 1960 a la Catalunya autònoma, a la qual ens referirem bàsicament en aquestes pàgines, es comptaven 264.623 actius al sector primari, una davallada important en relació als 328.382 de 1950. Era una xifra encara notòria i representativa d’un camp viu i poblat que amb la Guerra Civil i postguerra havia revifat notablement.4 Altrament, el camp sumava prou més braços si afegim tots els obrers industrials que mantenien el cultiu de la terra de la família a temps parcial o que portaven uns horts que en aquells moments de postguerra eren gairebé imprescindibles per assegurar la subsistència familiar. Sigui com sigui, la pèrdua d’ocupació del sector agrari començaria a fer-se evident en els anys 1950 i esdevindria contundent en els anys successius. “La joventut procura fugir de la terra en les regions menys fèrtils i no hi ha lloc per a més expansió en els territoris d’agricultura rica”, constatava ja Llobet (195862, p. 390). El 1955 es partia encara d’una xifra relativament alta d’ocupats agraris, un 22%, que l’any 1975 havia baixat a un 7%. La pèrdua de pes ha estat imparable, fins a les xifres actuals que no arriben al 2% dels actius i una proporció encara inferior del PIB de Catalunya. En total queden a dia d’avui uns 50.000 actius al camp, quan l’any 1950 eren 328.000. Si comptàvem els efectius de la Catalunya Nord o departament dels Pirineus Orientals francès que incloïa la Geografia Aedos, tindríem uns 4.900 actius més (2017), i si afegíem les comarques de la franja d’Aragó tindríem uns 6.964 ocupats més (2019) corresponents a les comarques de la Ribagorça, Llitera, Baix Cinca i Matarranya. No són xifres estrictament comparables, però ens donen una bona idea del pes agrari dels diferents territoris. 5 3. Col·lecció Catalunya Visió, Barcelona: editorial Tàber, 8 volums editats entre 1968 i 1969. 4. Ens remetem a les xifres d’Isabel Pujadas i Anna Cabré (1982) al Reconeixement territorial de Catalunya, vol. 7, p. 21 (Barcelona: Generalitat de Catalunya), procedents dels censos de població de l’INE. 5. Les xifres de les comarques d’Aragó procedeixen de la bases de dades d’afiliats a la Seguretat Social i no coincideixen, ni en la font ni en la metodologia, amb les dels altres territoris (Instituto Aragonés de Estadística, https://www.aragon. es/-/estadistica-local). Tampoc són estrictament comparables per la procedència i per les unitats estudiades amb les xifres de la Geografia d’Aedos, fet extensible a les dades de la Catalunya Nord, corresponents al departament dels Pirineus Orientals, les dades agràries del qual es poden seguir a la web de la Cambra d’Agricultura del Departament, integrada a la Cambra Agrària d’Occitània, on es recullen estadístiques i anàlisis i prospectives sectorials (Chambre d’agriculture Pyrénées Orientales, https://po.chambre-agriculture.fr/).

–71–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 69-100 El sector agrari i la ruralitat en perspectiva. 50 anys de la Geografia de Catalunya Aedos

Ignasi Aldomà

Figura 1. Evolució de la població activa per grans sectors d’ocupació, 1910-2016 0

1.000.000

2.000.000

3.000.000

1910 1920 1930 1940 1950 1960 1970 1975 1981 1986 1991 1996 2001 2006 2011 2016 2019

4.000.000

Sector Agrari Indústria Construcció Serveis

Població activa

Davallada permanent del sector agrari fins a la posició d’irrellevància. Font: Aldomà (2009, p. 129) a partir d’Isabel Pujadas i Anna Cabré (1982) “La població”, Reconeixement territorial de Catalunya, vol. 7, Barcelona: Generalitat de Catalunya, i d’INE, enquesta de població activa. El gràfic no incorpora entorn a un 5% d’actius “no classificables”.

El motiu fonamental de la caiguda de braços tampoc passà per alt a l’autor del capítol de la Geografia Aedos que pot constatar com en els anys 1950, els tractors, els motocultors i les primeres recol·lectores mecàniques s’obren camí al costat dels bous, les mules o els ases, com ens mostren algunes imatges. La “mecanització i la motorització” de les feines del camp, constata l’autor, permet l’engrandiment de les feixes de cultiu i millorar la productivitat en estalviar mà d’obra. I no solament això, sinó que “el paisatge camperol ha quedat modificat amb la pèrdua d’arbres aïllats en ple camp, i sobretot, per la desaparició del vell treball artesà, que curava de la preparació del sòl, talment el d’un jardí” (Llobet, 1958-62, p. 393) En consonància amb la patacada de l’ocupació sectorial, que es transmet arreu del territori, la pèrdua demogràfica general de les comarques i municipis que depenien del sector ha estat també remarcable. La ruralitat catalana ha patit i pateix encara d’aquesta pèrdua de pes agrària, que no ha estat reemplaçada del tot per altres activitats. I això ens explica que els municipis de menys de 2.000 habitants que el 1950 sumaven un 15% de la població de Catalunya passessin al 5% de l’actualitat. Tret dels petits municipis veïns de les ciutats i els d’algunes àrees turístiques, la resta de municipis tornen a perdre massivament població arran de la darrera crisi desfermada el 2008. El despoblament, que no ha deixat d’existir aquests darrers decennis, torna a estar de moda el 2020. Això quan el lloc de la ruralitat i el sector agrari en els estudis geogràfics i en les ciències socials en general ha esdevingut mínim. –72–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 69-100 El sector agrari i la ruralitat en perspectiva. 50 anys de la Geografia de Catalunya Aedos

Ignasi Aldomà

La decadència social del sector agrari i la ruralia, que s’ha arribat a encomanar en el pessimisme dels protagonistes del camp, no hauria de fer perdre de vista dos evidències que reclamen l’interès de tota la ciutadania. Primer, que la ruralitat representa encara la major part del país físic, i no es pot construir Catalunya sense les tres quartes parts del seu territori. Segon, que els pagesos són encara els principals constructors de paisatge, els que donen substància als espais naturals del país, els que contribueixen decisivament al manteniment de la biodiversitat i dels equilibris climaticoambientals i els que contribueixen, cal no oblidar-ho, a configurar l’entramat social i el propi imaginari col·lectiu. I és en aquest sentit, també, que el detall i l’extensió de les reflexions de Salvador Llobet i els altres autors de la Geografia Aedos mereixen ser considerades a dia d’avui.

La perspectiva i el coneixement sobre la ruralia; superar els dèficits estadístics La primera característica destacable de la Geografia Aedos és que ens situem dins la tradició de l’escola regional francesa, i Pau Vila apareix al respecte com la referència ineludible, malgrat que la seva presència a l’esmentada geografia sigui marginal, exili obligava. El seu estudi sobre La Cerdanya (1926), tant o més que el seu Resum de Geografia (1928-1936), marcava la pauta metodològica de l’estudi d’unes regions, que aleshores eren en essència territoris agraris per les activitats i les formes de vida. La regió geogràfica o la comarca apareixen, en aquest sentit, com un quadre de vida marcat per la trajectòria històrica dels seus habitants dins d’un context força determinat pel relleu, la geologia i el clima. El geògraf regionalista es presenta com el descobridor d’aquesta regió, que se servirà de la informació estadística i documental existent als arxius i, sobretot, procedirà a la seva constatació i complementació empírica a partir del treball de camp i el contacte amb la població. Geògrafs i excursionistes com Lluís Solé i Sabarís, el director de la Geografia Aedos que havia publicat una notable obra geogràfica sobre els Pirineus (1951) i Salvador Llobet, l’autor del capítol agrari, apareixen com l’arquetipus d’aquests primers descobridors “científics” o sistemàtics d’unes realitats regionals que en elles mateixes revesteixen també una personalitat pròpia i diferenciada. En el context regional, les observacions de Llobet sobre el sector agrari s’aproximaran a una perspectiva més física i paisatgística. L’autor s’hi mostra, però, tant o més preocupat per la comprensió dels sistemes de producció, que no per la descripció de les formes del relleu i els parcel·laris i aprofitaments formals. Els seus estudis, particularment desenvolupats a través dels retrats comarcals dels volums 2 i 3 de la mateixa Geografia i, sobretot, en les seves monografies d’Andorra, el Montseny i el Maresme (Llobet, 1947a,b,c), encaixen –73–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 69-100 El sector agrari i la ruralitat en perspectiva. 50 anys de la Geografia de Catalunya Aedos

Ignasi Aldomà

més aviat en l’estudi dels sistemes agraris. Una visió, per cert, que avui no té quasi practicants en la geografia, ni en d’altres àmbits científics, molt centrats en el camp de les respectives disciplines agronòmica, biològica, econòmica i altres. Això no vol dir que en determinats moments Salvador Llobet no se senti atret pels aspectes més paisatgístics de la forma dels camps i els conreus que ens descriurà al detall i mirarà d’explicar-nos. La varietat dels paisatges obliga a baixar als detalls i recórrer tota la geografia, amb descripcions que en ocasions enfilen el retrat literari. “Els oliverars s’arrupeixen al peu de les muntanyes septentrionals, sota el murallam de conglomerats prepirinencs, des de la Pobla de Segur, principalment fins a Serradell, Senterada i en els flancs, a Hortoneda i Herba-savina, amb bones plantacions a la ratlla de 1.000 metres” (Llobet, 1958-62, p. 440). Respon a la naturalesa vocacional de l’autor que ha quedat retratada en la biografia de Francesc Roma (2000). Quan s’emprengué la Geografia de Catalunya l’estadística agrària no estava massa desenvolupada i tampoc constituïa una gran preocupació. Amb tot, els treballs precedents de Pau Vila ja contenien un bon nombre de referències i reflexions sobre els sectors agraris comarcals. Feia poc s’havia publicat i traduït l’Espagne du Levant de Pierre Deffontaines i Marcel Durliat (1957) i era relativament pròxima la Geografia económica de Cataluña de Francesc Cortada Reus (1950), que contenia una gran quantitat d’informació sobre les produccions agràries i oferia una bona base sòlida per a l’observació general del sector.6 Abans de Cortada, l’enginyer Lluís Creus (1934) havia avançat i sistematitzat una notable informació i ja feina uns anys que circulaven estadístiques de bestiar i cultius provincials, amb xifres de precisió molt incerta. Fins al Pla d’Estabilització de 1957 no es començarien a construir estadístiques a imatge dels estats moderns veïns; el primer cens agrari arribaria el 1962 i les bases de dades demogràfiques i econòmiques modernes no serien pràcticament utilitzables fins als anys 1970. L’altra fita remarcable en aquestes visions més enciclopèdiques i generals de l’agricultura i la ruralitat catalana, seria el capítol de Roser Majoral a la Gran Geografia Comarcal (1983, p. 132-225), que treballa ja un gran nombre d’estadístiques que permeten aprofundir en les produccions i les estructures del camp; una fórmula que la mateixa autora repetiria en un format més reduït el 2002 (p. 227-252). Prèviament, l’Atles socioeconòmic de Catalunya (1980) havia marcat una fita amb el seu format de cartografia temàtica desenvolupada sobre la base municipal, i amb profusió d’estadístiques i les anàlisis comentades corresponents. Val a dir, també, que en el trencant dels anys 1970-1980 els economistes efectuaren un nombre significatiu d’aportacions al coneixement del sector agrari regional o comarcal a partir de tesis o treballs sobre produccions agràries 6. És remarcable la part dedicada al sector agrari per Francesc Cortada Reus, que desplega un gran nombre d’indicacions de superfícies, rendiments, varietats i mercats producte per producte, amb gran nombre de referències i detalls territorials i mapes específics.

–74–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 69-100 El sector agrari i la ruralitat en perspectiva. 50 anys de la Geografia de Catalunya Aedos

Ignasi Aldomà

específiques, factors de producció, indústries i mercats alimentaris. Ernest Lluch (1970), Ramon Seró (1974), Josep M. Brunet et al. (1989), Lleó Benelbas (1981), Jordi Bacaria (1981), Alexandre Checchi (1979), Àngel Pes (1982) o els mateixos Romà Pujadas (1983) i Antoni F. Tulla (1981) analitzen tots els anteriors aspectes i aporten un bon nombre de variables comarcals. La col·lecció Catalunya Comarcal promoguda per Caixa de Catalunya clouria aquesta tradició amb les extenses monografies comarcals publicades entre els anys 1978 i 1993. Més cap aquí l’interès dels estudiosos dona un tomb, tant en l’economia com en la geografia. L’exploració regional ja ha estat feta i les tesis i estudis s’adrecen cap a temàtiques específiques com ara la problemàtica dels espais agraris periurbans, la continuïtat de les explotacions agràries, l’agricultura social o, més aviat, la dilució de l’activitat agrària dins de l’observació del medi o les problemàtiques naturals o mediambientals, l’estudi del paisatge o el desenvolupament local. Els temes d’estudi i els mètodes utilitzats varien segons la formació dels autors i d’acord amb les preocupacions i les eines disponibles a cada moment. Tornant al primer volum de la Geografia Aedos, les estadístiques eren minses i en l’obra s’escapen xifres fonamentals. Quants ocupats tenia el sector agrari i quina era la seva evolució? Quantes explotacions o empreses i de quines magnituds i característiques? Quin era el valor produït pel sector i la seva aportació comercial?... Potser gràcies a aquestes mancances o potser gràcies a que els autors desconfiaven de les xifres que existien al respecte, Salvador Llobet i el mateix Joan Vilà Valentí s’han de refiar del propi nas i s’estenen en la descripció de les activitats rurals sobre les quals han vist i sobre les quals han preguntat. Una descripció que, tot sigui dit, ocuparà una part remarcable del redactat del primer volum de la Geografia, bastant per damunt del que es derivaria del pes demogràfic i econòmic del sector. En una època de poques estadístiques i encara menys mapes, la vocació excursionista de Llobet li dona un vast coneixement del territori, que supleix amb la manca de dades fins a nivells ben complexos. Només cal veure el mapa d’aprofitaments agrícoles encartat a la pàgina 400 de la Geografia, on se serveix del radar personal per ubicar i establir els contorns precisos de conreus, pastures, boscos i pollancredes, segons, fins i tot, el grau de predomini. Els fascicles comarcals posteriors, dels volums 2 i 3 de la Geografia, ja podran treballar amb dades del primer Cens agrari de 1962 i tindran a l’abast estadístiques municipals d’aprofitaments procedents de les Hermandades de Labradores y Ganaderos. Els autors de les monografies comarcals comencen a servir-se’n a bastament, alguns en excés i sense la cura de Renat o Réné Perrin, que en la seva aportació al coneixement de les comarques de Lleida feia una primera crítica d’aquestes fonts, a banda d’introduir representacions gràfiques i cartogràfiques més modernes i actualitzades.7 7. El geògraf René Perrin, amb el bagatge d’una formació universitària francesa, probablement fa l’aportació més professional a la Geografia de Catalunya Aedos. Ell mateix feu una recensió crítica del primer volum de la Geografia

–75–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 69-100 El sector agrari i la ruralitat en perspectiva. 50 anys de la Geografia de Catalunya Aedos

Ignasi Aldomà

Avui dia ja hem deixat de banda les informacions municipals sobre conreus o ramaderia, que permetien una visió mitjanament satisfactòria de les comarques, però presentaven una notable manca de fiabilitat a escala local, de la qual pateixen també els mateixos Censos Agraris, teòricament exhaustius, elaborats per l’INE. Ara els mapes de conreus ens permeten la precisió de límits basada en la fotografia aèria o la foto satèl·lit, i el SIG desenvolupat a propòsit de la política agrícola europea, el SIGPAC, ens ofereix una informació força fiable dels aprofitaments. Mentre les múltiples obligacions que han anat contraent els pagesos amb les administracions permeten a aquestes disposar d’estadístiques més fiables sobre la ramaderia, els cultius i les estructures agràries en general. La quantificació d’aprofitaments, rendiments i resultats econòmics ha millorat notablement i es troba a disposició en les webs oficials, per bé que les diferents fonts estadístiques no deixen de confrontar-nos davant de superfícies o rendiments contradictoris i dubtosos. L’esforç divulgatiu ampli que pretenia el primer volum de la Geografia de Catalunya en els anys 1950 i 1960 hagué de vèncer la dificultat d’establir unes valoracions generals a partir d’estudis i informacions esparses i desiguals. No és estrany que s’escapessin detalls i que, des d’un punt de vista valoratiu, tampoc s’acabés d’establir la fiabilitat de les dades aportades en mancar la font d’informació. Salvador Llobet, per altra part, era un bon coneixedor d’Andorra i la Catalunya Vella, en particular el Montseny, el Vallès i el Maresme, que havien centrat els seus treballs i caminades. Tot plegat determina un biaix inevitable en els continguts de la seva presentació general, en el qual la Catalunya Nova en surt més aviat malparada. Fet que tampoc ens ha d’estranyar gaire perquè ahir i avui els estudiosos viuen a ciutat i la Catalunya interior, més rural i agrària, és encara, precisament, la que atreu l’interès de menys estudiosos. Les monografies comarcals dels volums 2 i 3 de la Geografia Aedos ens ofereixen, en qualsevol cas, un detall territorial notori. Amb diferències d’enfocament, metodologia i continguts remarcables en funció de cada autor, cal afegir. Uns amb una perspectiva més física i d’altres humana; alguns interessats en l’evolució històrica; algun entestat en la presentació de dades i altres molt poc; algun interessat en les interpretacions i d’altres més generalistes i descriptius; algun que reconeix la importància de les estructures agràries i d’altres, la majoria, centrats en les produccions; algun més atent amb la ramaderia i d’altres menys. En aquestes descripcions o anàlisis del sector agrari comarcal observem una estructura majoritària en què es descriu la magnitud i la ubicació dels conreus dominants i, en menor deteniment, de la ramaderia Aedos a la revista de geografia d’Ais de Provença: “Geographia de Catalunya”, Méditerranée, 8e année, núm. 1, 1967, p. 75-77, https://www.persee.fr/doc/medit_0025-8296_1967_num_8_1_1226 (consultat 9/03/2020). Hi conclou que “A défaut d’une bibliographie d’ensemble qui aurait alourdi le volume, on aurait aimé trouver les références précises des articles et ouvrages signalés dans le texte. Au total la Geografia de Catalunya est un travail très complet (ni la forêt, ni la pêche ne sont oubliées) et très cohérent qui honore l’École de Géographie de Barcelone.”

–76–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 69-100 El sector agrari i la ruralitat en perspectiva. 50 anys de la Geografia de Catalunya Aedos

Ignasi Aldomà

i els boscos. Més aleatòriament es considera també la trajectòria històrica dels diferents subsectors i s’entra en aspectes de la gestió agronòmica i consideracions sobre els mercats i els resultats econòmics. Força aleatòria i variable en el contingut és també l’anàlisi dels factors de producció, tot i que a partir de 1964 es comença a disposar de dades del Cens Agrari de 1962. Les referències als sistemes de regadiu o altres infraestructures agràries presenten també un gruix variable, encara que la diferenciació dels conreus de regadiu és un fet ben establert. Mentre l’aportació de dades estadístiques comença a ser abundant i freqüent en les monografies comarcals, l’ús de gràfiques i mapes referits al sector és més aviat minso (taula 1).

De l’aprofitament agrari dels boscos a la seva “naturalització” Amb totes les limitacions i precaucions assenyalades, el retrat de l’agricultura i la ruralitat catalana de la Geografia Aedos serà prou sòlid, i ens permetrà projectar les transformacions ocorregudes fins a l’actualitat. En primer lloc i d’entrada, la disminució de la superfície conreada en benefici dels boscos, una evolució que observava Salvador Llobet de manera força general, encara que no pogués aportar dades quantitatives. Disminució de les pastures i augment dels boscos arbrats densos, caldria afegir per ser més precisos, un fet molt rellevant per a l’escorriment de les aigües superficials i pel balanç de CO2 en l’atmosfera que tan preocupen en el context d’“emergència” climàtica actual. Roser Majoral (1983, p. 134) aporta una primera quantificació de l’evolució dels grans usos que recolza l’evolució assenyalada per a anys posteriors; però les fonts d’informació no resulten prou fiables. Només cap aquí, a partir de la foto aèria o satèl·lit i la cartografia digital, podem procedir a una valoració sistemàtica dels usos i aprofitament del sòl, que no deixa d’anar en el sentit anteriorment apuntat. Per al 1993 s’observaven 1.214.418 ha de boscos, 525.470 de matollars, 128.437 de pastures i 1.103.000 de conreus, que donen un repartiment aproximat del pastís de la Catalunya autònoma en un terç, respectivament, de boscos, conreus i matolls i prats (Gràcia et al., 2000-2004). Quant a l’evolució seguida, en el període 1987-2012 parlaríem concretament de la disminució de l’àrea conreada de 6.300 ha anuals per un augment dels boscos de 3.300 ha anuals i un augment prou més important de les superfícies urbanitzades i ocupades per infraestructures, 3.600 ha anuals, que s’han quedat pràcticament a zero en el darrer decenni. 8

8. Òscar Gonzàlez, Xavier Pons, Ivette Sual (2018) Anàlisi dels canvis en els usos i cobertes del sòl a Catalunya en els períodes 2002-2007 i 2007-2012 i estudi de les velocitats i acceleracions de canvi en el període 1987-2012. CREAF, Departament de Territori i Sostenibilitat, Generalitat de Catalunya (https://www.slideshare.net/mediambientcat/anlisidels-canvis-en-els-usos-i-cobertes-del-sl-a-catalunya-en-els-perodes-20022007-i-20072012-i-estudi-de-les-velocitats-iacceleracions-de-canvi-en-el-perode-19872012).

–77–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 69-100 El sector agrari i la ruralitat en perspectiva. 50 anys de la Geografia de Catalunya Aedos

Ignasi Aldomà

Taula 1. El tractament del sector agrari en les monografies comarcals de la Geografia de Catalunya Aedos, línies generals i valoració Comarca la Vall d’Aran la Ribagorça els Pallars Andorra Alt Urgell Berguedà Cerdanya el Capcir el Conflent el Vallespir el Rosselló l’Empordà el Ripollés Osona la Garrotxa Gironès la Selva Bages Solsonès Segarra Urgell les Garrigues la Noguera Segrià Llitera Baix Cinca Terra Alta i Matarranya Baix Ebre i Montsià Priorat Ribera d’Ebre Camp de Tarragona –78–

Autors Lluís Solé Lluís Solé Lluís Solé Salvador Llobet Rafael de la Torre J. Rebagliato, Lluís Solé Lluís Solé, Pau Vila F. Doumenge, Roger Lambert Francesc Doumenge Francesc Doumenge Francesc Doumenge Albert Compte Salvador Llobet Salvador Llobet Maria de Bolòs Maria de Bolòs Maria de Bolòs Joan Vilà Manuel Riu J. Rebagliato, Lluís Solé R. Perrin, Josep Tortosa Renat Perrin, Frederic Pita J. Rebagliato, J. Tortosa Renat Perrin Renat Perrin Renat Perrin Edmund Gimeno

Perspectiva descripció subsectors descripció subsectors descripció subsectors descripció subsectors anàlisi productiva descripció subsectors

Aspectes que caracteritzen el contingut (*) 1 2 3 4 5 6 7 8 9 5 3 2 3 4 2 3 4 4 5 2 3 3 4 2 4 1 3 4 2 2 2 3 3 3 1 3 4 2 4 2 4 2 4 2 3 5 3 3 4 4 2 4 2 4 4 2 2 5 3 2 3 1 4

síntesi regional síntesi regional

4 4

1 3

4 2

5 4

4 3

3 4

2 2

1 1

4 3

síntesi regional síntesi regional anàlisi productiva descripció subsectors descripció subsectors síntesi historicista descripció històrica descripció subsectors descripció subsectors síntesi regional descripció històrica descripció subsectors

1 2 4 4 4 2 3 5 5 3 3 3

0 1 3 3 3 1 1 3 3 1 2 2

3 2 1 5 2 1 2 1 1 1 2 1

2 2 5 4 2 3 4 2 2 2 5 2

1 1 4 2 3 0 0 1 1 1 1 1

0 0 5 2 2 0 0 2 1 1 1 2

1 1 4 4 3 3 2 1 2 3 2 1

0 0 2 3 1 0 3 4 2 0 0 0

1 1 5 3 3 2 1 4 3 0 1 1

anàlisi sectorial

anàlisi sectorial anàlisi sectorial síntesi regional síntesi regional

4 4 3 3

5 4 3 3

2 2 2 1

3 2 2 3

3 3 2 2

5 2 2 2

5 4 3 3

3 3 3 1

5 5 3 3

Josep M. Trullén

descripció subsectors

Josep Iglésies Josep Iglésies Josep Iglésies

descripció subsectors descripció subsectors descripció subsectors

4 4 4

0 0 2

1 1 2

2 1 2

1 1 2

3 1 1

4 2 3

2 1 1

2 2 4

Treballs de la SCG, 90, 2020, 69-100 El sector agrari i la ruralitat en perspectiva. 50 anys de la Geografia de Catalunya Aedos

Comarca Conca de Barberà Penedès i Garraf Anoia El Vallès El Maresme Baix Llobregat Mitjana Desviació estàndard

Autors Josep Iglésies

Perspectiva descripció subsectors

Emili Giralt Josep Iglésies Salvador Llobet Salvador Llobet Joan Rebagliato

síntesi regional descripció subsectors descripció subsectors anàlisi sectorial anàlisi sectorial

Ignasi Aldomà

Aspectes que caracteritzen el contingut (*) 1 2 3 4 5 6 7 8 9 5 1 2 4 2 4 3 2 4 4 4 4 5 5 3,9

2 1 5 3 4 3 3 3 2 1 2 1 1 4 1 4 2 2 4 3 2 3 0 3 3 1 5 4 4 4 0 4 3 1 5 1 3 5 2 4 2,4 1,9 3,1 2,2 2,2 3,0 1,6 3,1

0,9

1,4 1,0 1,2 1,3 1,4 1,1 1,3 1,4

Font: Lluís Solé [ed.] Geografia de Catalunya, Barcelona, Aedos, vol. 2 (1963-67) i 3 (1968-74). (*) Aspectes analitzats en cada monografia comarcal i eines utilitzades: 1: Subsectors productius (descripció cultius, ramaderia i boscos). 2: Factors estructurals (mà d’obra, mecanització, relacions contractuals). 3: Hàbitat i infraestructures (la casa, regadius). 4: Canvis històrics. 5: Gestió agroramadera (tècniques de cultiu i gestió) 6: Valoracions econòmiques (rendiments, valoració mercats, industrialització). 7: Diversitat local (diferències a l’interior de la comarca). 8: Gràfiques i mapes. 9: Informació estadística. Presència de cadascun dels aspectes o eines en la monografia comarcal: 5: Presentació important i completa en els temes. 4: Presentació important, però incompleta. 3: Valor mitjà de la presentació i en els temes. 2: Presentació relativament curta i poc variada. 1: Pes marginal en la presentació. 0: Descripció inexistent.

En l’apartat dedicat al bosc de la Geografia Aedos l’interès se centra, en qualsevol cas, en la descripció dels aprofitaments forestals, que fins a dia d’avui han experimentat alguns canvis significatius. Salvador Llobet esmenta com a la postguerra, l’aturada de les importacions de fusta dels països del Bàltic es tradueix en una forta pujada dels preus de la fusta i de l’aprofitament conseqüent del bosc. En aquells moments les dades existents en relació als aprofitaments resultaven, però, parcials i molt deficients, quan no mancaven del tot. El volum de fusta estreta dels boscos catalans a partir dels anys vuitanta, una mitjana de prop del mig milió de metres cúbics anuals, se situa per damunt de les xifres disponibles d’anys anteriors, però no concorda massa amb la impressió d’abandonament de l’explotació forestal (Badia et al., 1983).9 En qualsevol cas, davant d’uns mercats fortament internacionalitzats la producció de fusta local s’ha vist perjudicada per la baixa qualitat relativa de la fusta, els costos d’extracció locals i l’estructura minifundista de la propietat del bosc, amb l’excepció d’algunes muntanyes pirinenques d’origen comunal i algunes propietats més grans a l’entorn d’Osona i el Solsonès. L’estabilitat de la propietat forestal és molt gran en el temps i els contrastos de les estructures de producció afegits al potencial ecològic desigual determinen l’evolució del sectors forestals comarcals (fig. 2). 9. El sector forestal compta actualment amb dues organitzacions, l’Observatori Forestal de Catalunya i el Centre Tecnològic Forestal de Catalunya, que elaboren una quantitat notable d’estadístiques i estudis sobre el sector forestal, els aprofitaments i la gestió ecològica i econòmica que gira al seu entorn.

–79–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 69-100 El sector agrari i la ruralitat en perspectiva. 50 anys de la Geografia de Catalunya Aedos

Ignasi Aldomà

Figura 2. Caracterització de l’estructura de les explotacions forestals per comarques (1989)

Les comarques de la Catalunya Vella, a la part dreta inferior de la imatge, mostren una major especialització forestal en contrast amb les forestals de grans propietats comunals del Pirineu, a la part superior dreta, i la singularitat de la propietat comunal al Baix Ebre i Montsià a la part superior esquerra. Font: I. Aldomà Buixadé (1997), L’estructura del sector forestal a Catalunya, Barcelona: Diputació de Barcelona, p. 81. Classificació jeràrquica a partir de l’anàlisi en components principals dels indicadors d’estructura de les explotacions forestals del cens agrari de 1989.

Al mateix temps quasi han desaparegut també els anteriors i variats aprofitaments del bosc que repassava Llobet (1958-62, p. 478): l’elaboració de carbó vegetal a partir de l’alzina, els costals de les esporgades de pins, els tanys dels castanyers per a rodells i perxes, l’extracció del suro per a la indústria del ram o el margalló per escombres i cabassos. Els boscos densos o esclarissats juguen ara una funció ecològica, paisatgística i de lloc de passeig, en consonància amb l’extensa taca de Xarxa Natura 2000 que els protegeix. La població s’hi aboca en la temporada de recollida de bolets i algunes empreses hi desenvolupen l’explotació de la tòfona, feta cada cop més en cultius d’arbres micoritzats. Bona part del bosc es troba, en qualsevol cas, poc explotat i gestionat i el creixement del sotabosc augmenta el risc dels grans incendis. En la percepció del bosc o les pastures dels anys 1950 aquests formaven part del conjunt més general dels sistemes o paisatges agraris, en estreta unió i equilibri amb l’agricultura i la ramaderia. Fa seixanta anys hi havia una complementació productiva real entre aquests diferents usos perquè existia encara una densa pagesia gestora del conjunt. Ara el bosc i les pastures s’han desvinculat pràcticament de la pagesia i en la visió dels urbanistes i dels paisatgistes apareixen com espais naturals, espais sense ànima productiva, ni raó antròpica. És una visió que per altra part s’ha encomanat al conjunt del territori “no urbà” i que provoca un notable distanciament entre la Catalunya urbana i la rural amb una pagesia encara present. En certa manera, no ha deixat de confirmar-se, tot adaptant-se als nous temps, una visió paisatgista nacional històrica allunyada de la ruralitat (Paül, 2017). –80–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 69-100 El sector agrari i la ruralitat en perspectiva. 50 anys de la Geografia de Catalunya Aedos

Ignasi Aldomà

Paisatges agraris en evolució cap a l’especialització i el monocultiu L’evolució dels paisatges agraris en els darrers decennis respon, en qualsevol cas, a l’aprofundiment dels canvis que ja es començaven a percebre en els anys 1950. En primer lloc la desaparició de pràctiques ancestrals com els artigatges, que aleshores ja havien esdevingut marginals i que com la pràctica dels formiguers s’havien fet prescindibles degut a la introducció dels adobs químics o de síntesi. I desaparició pel mateix motiu del guaret anual i dels conreus associats, als quals s’aniria afegint la reducció de les rotacions de cultius, substituïdes pel conreu repetitiu i la preeminència del monocultiu. El calendari de rotacions de la pàgina 403 de la Geografia Aedos ens deixa avui en dia sorpresos per la diversitat d’opcions i la precisió. Tot i la llunyania que ens transmet, no negarem la seva utilitat actual quan els codis de bones pràctiques i l’agricultura raonable tornen a promoure les rotacions. Més descartats apareixen els conreus associats, que fa seixanta anys barrejaven mates de panís amb mongeteres emparrades i combinaven de manera natural les diferents espècies de l’arboricultura mediterrània o les intercalaven amb franges de cereals o llegums, tot oferint uns paisatges de franges acolorides. Sigui com sigui, els canvis cap al monocultiu d’una espècie han contribuït a uniformitzar i empobrir (!) els paisatges agraris contemporanis, amb el rerefons de l’especialització de l’agricultura de les diferents contrades. La tendència cap a la homogeneïtzació i l’especialització de les espècies conreades marcaran la pauta general que s’entreveia ja a inici dels anys 1960. El cànem, el lli o la seda, que històricament havien tingut una presència significativa als regadius de Lleida han acabat desapareixent. El mateix ha esdevingut amb la remolatxa, que havia viscut una estirada amb la pèrdua del sucre de canya de les colònies espanyoles. El sègol habitual a les parts altes de muntanya ha desaparegut, també, com ha desaparegut tot conreu d’aquests indrets extrems i difícils de mecanitzar. Mentre, els llegums no s’han pogut beneficiar de l’interès agronòmic de les rotacions i haurien acabat de desaparèixer si no fos perquè la Política Agrícola Comunitària estimula la seva rotació amb els cereals. Ja rarament trobarem, però, faves, cigrons, mongetes o llenties, guixes i tramussos, sinó la colza que vesteix d’una catifa groga els secans primaverals. I alguns arbres, si no han desaparegut és per la seva pròpia rusticitat o el semiabandonament d’alguns camps, com és el cas del garrofer abundant al litoral meridional o del castanyer de les serralades del Montseny, les Guilleries i Prades, que mantenen la seva dignitat arbrada, sense pràcticament aprofitament del fruit. El conreu del fajol, el mill o el cotó completarien altres singularitats d’època molt localitzades que no han acabat de fer fortuna, com ho poden ser avui dia el conreu de safrà, paulònies de vocació forestal, arbres micoritzats o hortalisses xineses. Quan el reg i les condicions estructurals i de mercat ho han afavorit, la cerca de majors rendes ha empès la difusió de l’hortofructicultura com a espe–81–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 69-100 El sector agrari i la ruralitat en perspectiva. 50 anys de la Geografia de Catalunya Aedos

Ignasi Aldomà

cialització productiva. En primer lloc de la fruita dolça, que en els anys 1960 la Geografia Aedos ens presenta ja ben implantada a les comarques de Lleida, i ja se’ns assenyala una conjuntura desfavorable de preus que s’anirà repetint en el temps. L’any 1970 apareixia la monografia d’Ernest Lluch sobre la regió fruitera de Lleida, que posava de relleu el procés de difusió de la fruita a partir del nucli inicial de l’horta de Lleida i situava unes estructures i adaptacions comercials que han estimulat una adaptació varietal i d’espècies constant. Als mateixos anys el conreu de la taronja característic de les comarques valencianes s’escampava pel Montsià i, en canvi, es trobava en franca reducció al Maresme, degut en bona part als efectes de les gelades que l’afectaven en aquesta àrea climàticament extrema. Figura 3. Evolució de les superfícies conreades per grups de conreus, 1930-2018

Domini continuat del conreu extensiu cerealícola i disminució del pes de l’arboricultura mediterrània, particularment de la vinya i l’olivera, que s’estabilitzen i refan en el segle xxi. Font: Anuario estadístico de la producción agrícola y ganadera, MAPA i Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació, Generalitat de Catalunya.

Altrament, l’evolució d’alguns conreus experimenta variacions i canvis sobtats com les arrencades d’oliveres i ametllers provocades pels episodis pluridecennals de gelades extremes, com la de 1956 que cita Llobet o les més recents i no tan extremes de 1971 i 2001. L’olivera s’ha refet a poc a poc d’aquests accidents i en els darrers vint anys ha fet una estirada a base de noves plantacions intensives i la incorporació del reg gota a gota. Mentre l’ametller ha anat més de mal borràs i només en els darrers deu anys ha fet un salt de les mateixes característiques de l’olivera, tot ocupant, fins i tot, espais abans reservats a la fruita dolça de regadiu. I no oblidem els avellaners que amb molts esforços resisteixen al Camp –82–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 69-100 El sector agrari i la ruralitat en perspectiva. 50 anys de la Geografia de Catalunya Aedos

Ignasi Aldomà

de Tarragona la competència de les importacions de l’Orient i de les urbanitzacions, i encara hauríem d’afegir en el camp dels fruits secs els nouvinguts festucs, una oportunitat en aquest cas que també ve de l’Orient. Les evolucions dels mercats i de la superfície conreada no són, en qualsevol cas, fàcils d’explicar i encara menys de predir, com han viscut en la pròpia pell els pagesos de l’avellana. Salvador Llobet s’afanya a fer, per exemple, el mapa de totes les petites contrades productores de patata, que aleshores era un conreu puixant al Maresme i que havia tingut un gran interès per a treure la gana de la postguerra arreu del territori. Però la producció de patata s’aniria fonent tot seguit davant la competència de la producció exterior, i ni tan sols s’ha consolidat a la muntanya mitjana que oferia les millors condicions agronòmiques i ha fet grans esforços de promoció. Sigui com sigui, no hem de menystenir algunes romanalles del passat que obren noves oportunitats per a les produccions locals diferenciades i de qualitat, que poden ajudar a tirar endavant petites contrades rurals: patates de Prades o d’Alinyà, cireres de Sant Climent de Llobregat, mongetes de Santa Pau, figues d’Alguaire i préssec tardà de Pinyana, vi d’Alella, carxofes del Prat, espàrrecs de Gavà, arròs de Pals o tabac d’Andorra. Tota alternativa és benvinguda davant la davallada inexorable de les rendes de les grans especulacions.

La transformació dels conreus a expenses d’uns mercats subjectes al consum Per a Salvador Llobet no n’hi ha evidentment prou amb dibuixar el paisatge agrari i la distribució dels conreus, sinó que cal explicar-los. “És en la conjunció del poblament i les possibilitats físiques que trobem realment les fonts de l’agricultura” (1958-62, p. 378), ens diu d’entrada. Segurament per pròpia deformació professional insistirà en com l’altitud i el pendent, el clima i els sòls condicionen el cultiu, i aquesta serà la base de la detallada descripció de les “regions agrícoles” del país (1958-62, p. 425-444). Els mapes del límit altimètric dels conreus a Andorra (p. 378) i dels límits d’expansió de la vinya, l’olivera i el moresc (p. 408) representen, en aquest sentit, tot un clàssic. A grans trets, el dibuix que planteja Llobet té una base agroclimàtica consistent i determina l’especialització general entre contrades amb un perfil d’arboricultura mediterrània de secà, comarques cerealícoles temperades, hortofructicultura d’hortes mediterrànies i les pirinenques de prats de muntanya. A banda de les circumstàncies particulars de l’arròs del delta o dels cítrics del Baix Ebre i Montsià, que es corresponen amb una mediterrània ben càlida i irrigada i que mantenen una notable continuïtat en el temps. No tot s’acaba amb l’adaptació climàtica i l’entorn físic. Sense arribar a teoritzar-ho, Llobet ja veu que la plaga de la fil·loxera no ho és tot per explicar –83–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 69-100 El sector agrari i la ruralitat en perspectiva. 50 anys de la Geografia de Catalunya Aedos

Ignasi Aldomà

l’evolució de la vinya i que les circumstàncies i el avatars del medi físic tampoc explicaran la variació dels cultius. “El conreu de la vinya ha sofert també nombroses fluctuacions modernes seguint l’oscil·lació dels preus” (Llobet, 1958-62, p. 410). En un article específic sobre els “vins escumosos” ja havia apuntat que la iniciativa de les grans famílies del Penedès havia estat decisiva per a la consolidació del sector del cava i la vinya a la zona (Llobet, 1959). Precisament, la vinya que havia desaparegut en els darrers decennis de les valls de muntanya on l’havia observat el geògraf, hi torna a reaparèixer aquests darrers anys, i no es pot dir que sigui degut particularment als efectes temperadors del canvi climàtic o els seus efectes psicològics, sinó més aviat a la cerca d’especificitats productives en els vins de qualitat del present. Diríem que com més especulatius o intensius són els conreus, majors són les seves variacions interanuals. És evident en el cas de l’hortofructicultura, subjecta a canvis i adaptacions constants que poden alterar l’aspecte de tot una comarca. Les patates observades al Maresme per Llobet es convertiren al cap de poc en camps de maduixeres i en els darrers vint anys han estat els camps de flors i plantes ornamentals els qui han adquirit el predomini. Mentre l’horticultura del delta del Llobregat i el Baix Camp i altres indrets puntuals del país evoluciona dels enciams i les tomates, cap a les carxofes, els bròquils i coliflors o les mongetes tendres o els calçots, segons les condicions a cada moment dels mercats. La febre ha arribat al sector fructícola que en els anys 1950 era tot just un sector en expansió a l’entorn del Segrià i que amb el temps ha esdevingut el conreu de més valor. En aquest cas, el ball d’espècies i varietats ha estat espectacular i cada vegada més accelerat, amb els pagesos arrencant i plantant a mida que els vents dels mercats giraven cap a un costat o cap a un altre (Aldomà, 2013). “Desgraciadament el pagès es regeix per la rutina de cada any i l’empirisme. Només se segueixen els bons preus d’un anys com a norma de l’any següent; quan això succeeix, s’amplia la producció que ha resultat remuneradora; però aleshores molts pagesos han decidit fer el mateix i a conseqüència de l’abundància, els preus cauen novament” (Llobet, 1958-62, p. 423-424). Aquestes consideracions s’avancen, de fet, a la teorització dels canvis d’ús a partir de les variables econòmiques que s’imposaria en la geografia dels anys 1970, de la qual M. Dolors Garcia Ramon (1981) n’oferia un compendi. Salvador Llobet ja constatava també en relació a la fruita dolça com “l’augment del nivell general de vida, amb gran consum de fruita en les ciutats, desenrotlla activament la producció, que creix contínuament” (1958-62, p. 421). Apuntava d’aquesta manera en la clau que marcarà l’evolució del sector agrari en els darrers decennis: l’evolució del consum que obre les portes a nous productes i en descarta uns altres. I darrera del consum no ve el pagès, sinó la restauració i la distribució, i darrera d’aquestes ve la indústria alimentària per arribar fins al productor camperol, amb o sense intermediaris. En realitat, per entendre el sector agrari hem de parlar de tot plegat, de la cadena agroalimen–84–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 69-100 El sector agrari i la ruralitat en perspectiva. 50 anys de la Geografia de Catalunya Aedos

Ignasi Aldomà

Figura 4. Els aprofitaments agrícoles dominants en l’àmbit municipal, 1973 (Roser Majoral)

L’especialització, prats i pastures al Pirineu axial, farratge-blat de moro a les comarques nord-orientals, cereals a les grans planes occidentals, horticultura al litoral de l’entorn de Barcelona i arboricultura de vinya o olivera i fruits secs a les comarques meridionals, marquen profundament les orientacions agràries comarcals. En aquest mapa a bandes ternàries, Roser Majoral feia una primera representació gràfica sistemàtica de la informació d’aprofitaments agraris de base municipal. Font: Roser Majoral (1984?) Els conreus a Catalunya, Barcelona: Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca (pòster).

tària, en la qual, a més a més, el pagès penja del fil de les innovacions de la indústria que li ofereix llavors, adobs, medicines i altres tractaments, màquines i altres inputs que marquen l’evolució del sector. Curiosament la Geografia de Catalunya manté la indústria alimentària en el capítol de la indústria, però ja situa les “indústries ramaderes” dins de les “activitats rurals”. No endebades la ramaderia ha estat l’avançada de la “industrialització” del sector agrari. –85–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 69-100 El sector agrari i la ruralitat en perspectiva. 50 anys de la Geografia de Catalunya Aedos

Ignasi Aldomà

La ramaderia com a emblema del nou desenvolupament agrari industrial A les ciutats, que milloren les seves condicions de vida a partir del segle xix, el consum de llet esdevé icona de progrés i provocarà la transformació ramadera que trasbalsarà l’agricultura al Vallès i altres entorns urbans, ens explica Llobet (1958-62, p. 422). L’alimentació del vacum estimularà la producció d’alfals, trepadella i barreges farratgeres al Vallès, Osona i les comarques septentrionals més humides fins als anys 1960. A partir d’aleshores la producció s’estanca i el farratge es destinarà a la producció del pinso consumit per la ramaderia estabulada o semiestabulada, quan no per a l’exportació cap a països desèrtics. Perquè en els anys 1960 es produí una transformació ramadera molt més radical que l’anterior; el pas del bestiar de pastura cap a l’estabulació ramadera, amb un creixement espectacular del que abans era el bestiar de corral i que ara és una producció industrial pura i dura. A la Geografia de Catalunya Aedos Joan Vilà Valentí ens descobreix, d’una banda, l’evolució de la ramaderia herbívora o d’animals de pastura cap a la ramaderia lletera que es dóna en els decennis precedents. I encara ens recordarà el mapa de la ramaderia transhumant, que havia tingut a mà de dibuixar quinze anys abans (Vilà, 1958-62, p. 453). Aleshores la transhumància era ja, però, una activitat en plena decadència, que ha acabat desapareixent en els darrers anys, almenys en la forma tradicional que es coneixia. Avui en dia uns pocs ramats es traslladen de les planes de Lleida i prelitorals cap als Pirineus en camions. Subsisteixen bàsicament els desplaçaments locals des dels mateixos fons de vall, on el bestiar passa l’hivern alimentat amb pinso i farratge, cap als prats d’alta muntanya on pastura a l’estiu. Són les fórmules de transtermitància que en els anys 1960 començaven a dominar a les comarques pirinenques i que se’ns descriu al volum 2 de la Geografia Aedos. Mentre, les grans fires ramaderes de Salàs, Verdú, Torregassa o l’Hostal del Vilar que encara podem veure en plena ebullició a les imatges de la Geografia Aedos, a dia d’avui han quedat com un record folklòric i algunes institucions locals miren de mantenir i recuperar les carrerades com a rutes turístiques. Com ja comentava Llobet la producció de llet a partir de races de vaca selectes marcava el to de la nova ramaderia a la primera meitat del segle. Si en aquells moments, 1955, es parlava de 200 milions de litres de llet de producció anual, en el moment de l’entrada a la Comunitat Europea l’any 1986 la xifra pujava a prop de 600 milions, quantitat que s’estabilitzaria arrel de les quotes lleteres, mentre un cop suprimides aquestes avui la xifra s’apropa als 750 milions.10 Per davall s’amaga, en qualsevol cas, un augment extraordinari dels rendiments lle10. Els 750 milions de litres de llet anuals ja era la quantitat que calculàrem es produïa realment en plenes quotes lleteres si a les xifres de producció declarades se sumaven les quantitats de llet negra que es deduïen de les dades de producció industrial (Ignasi Aldomà, 1977, El sector lleter a Catalunya, Barcelona, Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca, inèdit).

–86–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 69-100 El sector agrari i la ruralitat en perspectiva. 50 anys de la Geografia de Catalunya Aedos

Ignasi Aldomà

ters que s’ha traduït en una reducció de la cabanya de vaques lleteres (140.000 vaques el 1986 per 77.600 vaques el 2019) i una més dràstica reducció de les explotacions productores de llet (7.500 vaqueries el 1986 per 437 el 2019). La disminució s’ha traduït en la pràctica desaparició de les vaqueries d’algunes comarques, amb uns efectes particularment negatius a l’Alt Pirineu i Aran, on històricament s’havien fixat les esperances modernitzadores en la llet, com quedà retratat en la tesi d’Antoni F. Tulla (1993). En canvi, ha tingut prou més gran desenvolupament en els darrers decennis l’engreix de vedells per a carn, tant dels jònecs procedents de les vaques de llet, com, sobretot, dels de les vaques de cria que han esdevingut l’animal preponderant a les pastures de l’alta muntanya i la resta de la Catalunya humida. Perquè els èquids ja no s’utilitzen per les labors del camp i la seva carn tampoc ha estat mai gaire apreciada, i les cabres i els corders són animals rústecs que no es presten gaire a l’engreix intensiu i la seva carn saludable no acaba de ser prou apreciada, de manera que el nombre d’animals d’aquestes espècies no para de caure des dels anys 1980. Sigui, com sigui, el gran tomb de la ramaderia es començava tot just a dibuixar en els anys 1950, quan es posa ja de manifest l’augment de consum de carn a les ciutats, basada en una substitució de la proteïna vegetal per la proteïna animal, generalitzada a tots els països occidentals. A Catalunya la revolució començarà per la carn més barata, la de pollastre, i seguirà per la carn de porc, que és la que agafarà més embranzida amb els anys i que encara no ha parat de créixer. Si l’any 1955 se sumaven 155.000 caps porcins davant dels 475.000 ovins, que eren l’espècie dominant en aquell moment, l’any 2019 ens situem a la ratlla dels 8 milions de porcs davant d’uns 520.000 ovins.11 Traduït en termes econòmics, comprovem que la producció ramadera estabulada, que es fa en granges cada cop més grans, ha esdevingut l’activitat agrària més important en la generació de valor (fig. 5). Comporta més de les dues terceres parts de la producció final agrària en els darrers anys, que recau fonamentalment en el sector porcí. De fet, dins l’activitat agrària, la porcicultura és l’únic sector que ha procurat uns guanys relativament estables en el temps a la pagesia, de manera que les 6.000 explotacions porcines actualment existents constitueixen un pilar fonamental per a l’estabilitat demogràfica d’algunes comarques rurals. Una situació que es pot mantenir uns anys si continua l’estirada de les exportacions de carn, que han passat llargament per davant de les exportacions tradicionals de fruita dolça, oli d’oliva i vi. Exportacions que, dit sigui de pas, han contribuït a assolir una balança comercial exterior equilibrada com mai havia existit, perquè les importacions de cereals i tortons 11. Les xifres totals de les estadístiques ramaderes fan referència al nombre de places d’adults de reproducció i joves d’engreix o reposició ocupades en un moment donat de l’any, de manera que la producció anual de carn i altres subproductes animals varia en funció de la rotació de les places, variables segons cada espècie. Dades recollides i desenvolupades a la web del Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació, Generalitat de Catalunya: http://agricultura.gencat.cat/ca/departament/estadistiques/

–87–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 69-100 El sector agrari i la ruralitat en perspectiva. 50 anys de la Geografia de Catalunya Aedos

Ignasi Aldomà

Figura 5. Producció final agrària a Catalunya per grups de produccions, mitjana 2014-2018, en milions d’euros a preus corrents Altres productes vegetals; 538

Bovins; 323

Plantes i flors (4); 217 Fruita fresca; 351 Hortalisses; 133 Cereals; 273

Porcins; 1.585

Serveis i altres; 125 Llet, ous i altres; 322 Altres animals; 101

Aviram; 487

Els sectors ramaders s’han imposat com l’origen principal de la producció agrària, amb el porcí en posició destacada. Font: Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació, Generalitat de Catalunya. Mitjana dels resultats anuals de 5 anys.

per a l’alimentació ramadera la desequilibraven completament en els decennis passats – el valor afegit superior de la carn i derivats compensa les importacions de matèries primeres per al pinso. La distribució territorial de la ramaderia determinarà, per altra part, el component geoestratègic bàsic del sector agrari i l’alimentació a Catalunya. En la seva introducció geogràfica a la Catalunya dins l’Espanya moderna (1962), Pierre Vilar apuntava que “una bona agricultura de terres campes occidentals condiciona la prosperitat general del Principat” (vol. 1, p. 265). Avui en dia passa el mateix, l’únic que en comptes del gra i el pa, que abans eren productes bàsics de subsistència, ara tenim l’ordi, el panís i l’alfals que suporten la proteïna animal, molt més valorada i que no depèn de la pluja d’un any per l’altre. La distribució municipal dels pesos ramaders en dóna una justificació ben contundent (fig. 6). No es pot perdre de vista tampoc que l’expansió ramadera té un sentit pel caràcter especialitzat i capdavanter que ha representat la ramaderia catalana i la indústria afí en el mercat espanyol. Les comarques veïnes de la Llitera, el Baix Cinca o, fins i tot, el Matarranya i la Ribagorça no han fet sinó seguir i reforçar la potència regional construïda entorn de Lleida. Un fet que contrasta precisament amb el camí seguit pel sector agrari a les comarques de la Catalunya del Nord, pendents del mercat francès i sense relació amb el sector agrari del sud. Allí la ramaderia no representa ni de la dècima part de la producció final agrària i s’ha quedat relegada a les lleteries i explotacions bovines de la Cerdanya, Capcir, Vallespir i Conflent. Mentre a la plana rossellonesa la ramaderia –88–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 69-100 El sector agrari i la ruralitat en perspectiva. 50 anys de la Geografia de Catalunya Aedos

Ignasi Aldomà

Figura 6. Distribució de la ramaderia per municipis en nombre d’Unitats Ramaderes, 2009

El mapa de la places ramaderes en el darrer cens municipal disponible de 2009 mostra clarament la concentració ramadera en l’eix Segrià-Empordà, amb una concentració especial a la plana central de Lleida, que es perllonga cap a la Llitera. Font: Idescat i INE, Cens Agrari 2009. 1 Unitat Ramadera, UR, equival a vaques de llet i bovins mascles de 24 mesos i més: 1; vaques braves de 24 mesos i més i altres vaques: 0,8; bovins de 12 a menys de 24 mesos: 0,7; bovins de menys de 12 mesos: 0,4; ovins: 0,1; cabrum: 0,1; truges: 0,5; garrins: 0,027; altres porcins: 0,3; equins: 0,8; gallines i polletes destinades a pondre: 0,014; pollastres i galls: 0,007; galls dindis, ànecs, oques, pintades i altre aviram: 0,03; conilles mares: 0,02. Els índexs de conversió difereixen lleugerament en el cas dels Pirineus Orientals, per als quals es pren com a referència el cens de 2010 i la delimitació en cantons dels moment, d’acord amb la informació disponible, restringida per motius de secret estadístic.

estabulada té un pes minso i la intensificació s’ha girat cap a l’hortofructicultura, que aprofita dels avantatges agroclimàtics locals en el marc francès. Tot plegat explica també que la productivitat general del sector agrari a la Catalunya del Nord s’hagi quedat enrere de la del sud.

A recer de la dinàmica de la indústria alimentària i de la distribució Si la ramaderia com a sector primari ha arribat tan amunt es deu al cap i a la fi a la indústria del ram. La indústria, en primer lloc, subministradora de pinso, que per poder vendre la seva matèria primera ha acabat fent-se càrrec de la part substancial de la criança de porcs, pollastres o vedells. Els ramaders aporten la –89–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 69-100 El sector agrari i la ruralitat en perspectiva. 50 anys de la Geografia de Catalunya Aedos

Ignasi Aldomà

granja, els costos de funcionament i la mà d’obra –i s’han d’espavilar amb els residus, que no és poc mal de cap–, mentre els industrials aporten els porcs, el pinso, els medicaments i la tecnologia en general, que es mou en el marc de les innovacions globals. Tot plegat a partir d’un tant per animal modulable segons els rendiments, d’acord amb el que s’estipula a través dels contractes d’integració. Pocs ramaders escapen a aquesta dependència que els equipara en alguns aspectes a un assalariat, però els situa a recer de les fluctuacions sobtades dels mercats (Aldomà, 1983). I darrera de la indústria del pinso caldrà situar la que comercialitza, processa i elabora els productes càrnics i altres derivats, relacionada o no a nivell empresarial amb els pinsaires i ramaders. En el volum 3 de la Geografia Aedos les monografies comarcals detecten l’increment que tenia la producció d’ous i la cria de pollastres en els anys 1960 a les comarques del Camp de Tarragona i de l’Ebre vinculat amb l’impuls de les noves indústries de pinso i reproducció selectiva entre les quals destacà la Cooperativa Avícola de Reus. El creixement de l’avicultura continuà, però s’anirà desplaçant cap a Lleida i cap al sector porcí, sobre unes cadenes de producció similars en la seva estructura (Garcia Pascual, 1993). Al cap i a la fi, són els industrials o comerciants “en avall”, els qui han fomentat i han sabut treure profit de l’estirada del consum local i internacional, els qui serven el dinamisme de la ramaderia intensiva. Avui en dia aquesta indústria es fa notar a les comarques que tenien una tradició en la preparació d’elaborats carnis com Osona i la Garrotxa i les veïnes gironines, per les quals Pau Vila ja havia descrit l’expansió dels elaboradors de llonganisses en els anys 1930. Aquesta especialització dels elaboradors carnis contrasta amb la de la indústria pinsaire, que recolza més aviat en la tradició farinera, molt més escampada territorialment i relacionada amb la matèria primera cerealícola. Sigui com sigui, la ramaderia dibuixa a dia d’avui un eix Lleida-Girona, que coincideix amb l’Eix Transversal de comunicacions i que determina l’àrea de màxima productivitat i rendibilitat agrària del país. Pinsos i carn sumats a la llet representen, per altra part, prop de la meitat de l’ocupació i del valor generat per la indústria d’alimentació i begudes. Molt per damunt del següent subsector en importància, la indústria farinera i d’elaboració de pa i productes de pastisseria industrial, que es queda entorn d’un 15 % del total. L’elaboració d’olis, fabricació de vins i altres begudes alcohòliques, pastes, suc i altres derivats alimentaris de major o menor tradició en el passat representa un pes bastant inferior. Entre tots ells contribueixen, en tot cas, a bastir una branca industrial potent, que representa entorn a un 20% de l’ocupació i una proporció lleugerament inferior del valor afegit brut del conjunt de la indústria catalana.12 Una indústria d’alimentació i begudes que no ha parat de créixer en els darrers anys i que a hores d’ara suma 87.164 12. Les dades quantitatives es poden seguir anualment a l’Informe de la indústria, la distribució i el consum agroalimentaris a Catalunya, elaborat pel Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació: http:// agricultura.gencat.cat/ca/departament/dar_publicacions/dar_publicacions_periodiques/dar_anuaris/dar_anuaris_sectorials/ informes-industria-consum-agroalimentaris-catalunya/any-2017/

–90–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 69-100 El sector agrari i la ruralitat en perspectiva. 50 anys de la Geografia de Catalunya Aedos

Ignasi Aldomà

ocupats (juny 2019), bastant per damunt de l’ocupació de les activitats del sector primari. Trobem indústria agroalimentària escampada arreu del territori, però amb uns assentaments prou més destacats. Els que tenen a veure amb la tradició i vocació càrnica de les comarques nord-orientals, i els que tenen a veure, sobretot, amb l’especialització en els processos industrials que posà de relleu Romà Pujadas (1983) en la seva tesi. D’una banda, trobem les indústries de primera transformació situades prop de la matèria primera agrària, que habitualment generen menys valor afegit i ocupació menys qualificada. Per una altra banda, tenim les de segona o tercera transformació que tenen a veure amb productes més elaborats situats prop dels llocs de consum, una especialització ben reflectida en la concentració d’ocupació industrial a les comarques metropolitanes en contrast amb l’interior buit. Encara que sempre hi ha excepcions, com la tradició industrial alimentària del Baix Camp, a l’entorn de Reus, o la plaça forta generada a l’entorn de la Cooperativa de Guissona a la Segarra (fig. 7). Cooperativa o Àrea de Guissona que en la seva evolució cap a un conglomerat que agrupa des de les activitats de producció primària fins a la distribució i restauració alimentària, a banda d’activitats financeres i d’altres serveis, ens posa damunt de la taula les complexes relacions de caire vertical que dominen el sector i que determinen, al cap i a la fi, l’evolució dels paisatges agraris. La concentració empresarial experimentada en l’àmbit de la distribució condiciona actualment la generació i captació del valor afegit en el conjunt de la cadena alimentària, de manera que, a imatge d’Àrea de Guissona amb les seves botigues, indústries agràries i pagesos integrats, tot els seus agents s’han de plantejar de vendre directament al consumidor o, com a mínim, d’ocupar una plaça important en les seves ments. Durant tot el segle xx els pagesos s’han agrupat per tal, primer, de plantar cara als intermediaris, i, després, de guanyar posicions dins la cadena alimentària. A propòsit del cooperativisme agrari, els volums comarcals de la Geografia Aedos ens recorden el paper dinamitzador que ha tingut en les comarques vitivinícoles, particularment a la Conca de Barberà, i ens situen sobre el paper central que tingué també en la consolidació de la producció lletera als Pirineus. Amb el anys el cooperativisme lleter s’ha quedat reduït a la històrica Cooperativa Cadí de la Seu d’Urgell de més de 100 anys i el cooperativisme vinícola ha tingut una evolució desigual i té dificultats per adaptar-se a les dinàmiques empresarials. A la Geografia Aedos, Réné Perrin ja alertava en relació a les cooperatives oleícoles de les Garrigues que quedava molt bé tenir una cooperativa a cada poble, però que el seu dinamisme era reduït i no asseguraven una orientació nova a l’agricultura; al cap dels anys tot continua pràcticament igual en una comarca que ha experimentat un degoteig demogràfic constant. 13 Si d’alguna cosa ha servit i serveix el cooperativisme agrari és per a reduir el poder dels intermediaris davant de la pagesia, però això no els hi ha acabat 13. Renat Perrin (1962-67) “Les Garrigues”, Geografia de Catalunya. Barcelona: Aedos, vol. 2, p. 572.

–91–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 69-100 El sector agrari i la ruralitat en perspectiva. 50 anys de la Geografia de Catalunya Aedos

Ignasi Aldomà

Figura 7. Ocupats al sector primari i a la indústria alimentària, 2014

Contrast entre la Catalunya occidental, de perfil d’ocupació agrària, i la Catalunya oriental, de perfil d’ocupació d’indústria alimentària. Font: Aldomà (2015, p. 31) a partir dels afiliats al règim general (RGSS) i al règim especial de treballadors autònoms (RETA) de la Seguretat Social.

de garantir uns preus prou satisfactoris. Perquè a partir dels anys 1990 la concentració de la comercialització en supermercats i grans cadenes de compra ha pressionat els preus dels productes alimentaris a la baixa. La concentració i omnipresència de la gran distribució alimentària i el canvi de costums alimentàries fan obsolets, també, les fires i mercats tradicionals, que han decaigut o fan la viu- viu. Malgrat tot, tothom mira de mantenir-los i renovar-los per tal d’exposar, promocionar i vendre els productes alimentaris i no trencar el fil entre el pagès i el consumidor. Constitueixen una oportunitat, entre d’altres, de preservar una pagesia viva i unes produccions locals de qualitat, encara que el repte no sigui pas senzill davant les economies d’escala creixents que regeixen el sector. –92–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 69-100 El sector agrari i la ruralitat en perspectiva. 50 anys de la Geografia de Catalunya Aedos

Ignasi Aldomà

De l’explotació familiar agrària cap a la factoria industrial agrària Malgrat els focus de resistència que plantegen les petites explotacions agràries familiars, el moviment de fons de l’agricultura industrial empeny irremissiblement cap a la concentració de les explotacions o empreses agràries, en un procés similar a l’experimentat per altres sectors de producció. La producció final agrària no ha deixat de créixer, però cada cop hi ha menys explotacions i aquestes són cada cop més grans. Explotacions que pugnen per mantenir la seva rendibilitat, perquè el valor afegit de la cadena agroalimentària arriba amb comptagotes al sector primari. De les 200.000 explotacions agràries censades l’any 1962 a la Catalunya autònoma, s’havia passat en el darrer cens disponible (2009) a 60.000 explotacions, que en xifres rodones es quedarien en unes 49.000 explotacions (2019) que són les que actualment presenten la declaració obligatòria anual de la DUN.14 Sobreviu, doncs, una quarta part de les explotacions inicials, i l’envelliment dels titulars actuals no fa preveure pas que se n’aturi el tancament. Dins de Catalunya la davallada de les explotacions es concentra especialment a les comarques metropolitanes, fet que té molt a veure amb la pèrdua de sòl agrari vinculada al creixement urbanístic i amb l’atracció econòmica exercida per les ocupacions en el sector serveis. Ho constataven ja Salvador Llobet i els altres autors que analitzaven l’agricultura de les comarques metropolitanes als anys 1960 en el volum 3 de la Geografia Aedos. Les explotacions d’aquestes comarques que en aquells moments es presentaven com a capdavanteres en l’ús d’adobs, els moderns sistemes d’irrigació i la mecanització de les labors agràries, foren les que toparien de ple amb la dificultat d’engrandir-se i acréixer les rendes empresarials, de manera que es veieren abocades al tancament. Malauradament, la diversitat metodològica i de continguts de les entrades comarcals de la Geografia Aedos no permet abordar una valoració sistemàtica de les variables estructurals i de producció, i ens hem de remetre a les informacions puntuals sobre presència de tractors i motocultors o l’ús d’adobs químics, que ja són prou indicatives dels fenòmens de difusió inicial a partir de Barcelona, així com del posterior col·lapse de les agricultures periurbanes. Sigui com sigui, tal com expressa clarament el mapa adjunt (fig. 8), les comarques nordorientals, la Catalunya Vella, més industrials o turístiques experimentaran la pitjor davallada, mentre la pagesia es concentra cada cop més a les comarques de Ponent i de l’Ebre, que en el darrer cens de 2009 sumaven més de la meitat de les explotacions agràries catalanes. Darrera la reducció d’explotacions hi ha un augment conseqüent de la terra conreada per aquestes. Que no vol dir un augment de magnitud de la 14. DUN: declaració unificada a la qual es troben obligades les explotacions agràries en el context de la política agrícola comuna, la PAC. D’entre les 49.000 explotacions que presenten la DUN, només 10.563 es consideren Explotacions Agràries Prioritàries, que són aquelles que ocupen com a mínim una unitat de treball anual, UTA, i el titular és un agricultor o agricultora professional.

–93–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 69-100 El sector agrari i la ruralitat en perspectiva. 50 anys de la Geografia de Catalunya Aedos

Ignasi Aldomà

propietat, perquè les explotacions recorren preferentment a l’arrendament i no a la compra, que significaria enterrar una part important del seu capital. Els arrendaments no han parat de créixer des que ens els anys 1950 arrenca amb força la industrialització de l’agricultura, i avui representen entorn a la meitat de la superfície conreada.15 No solament hi ha cada cop més pagesos que pleguen i deixen la seva terra en arrendament, sinó que bona part dels antics contractes de parceria, entre ells la major part de les masoveries, s’han transformat en contractes d’arrendament, més ben adaptats a una agricultura que busca la productivitat. Si els tractors han permès abastar més superfície i suprimir mà d’obra, amb el temps han provocat també una recomposició de la mà d’obra de les explotacions agràries. No solament ha caigut la mà d’obra familiar perquè han tancat moltes explotacions, sinó perquè les famílies s’han fet petites i els seus components han buscat d’altres feines fora del sector. Mentre, la mà d’obra assalariada ha passat per dues fases diferents en els darrers seixanta anys que van des de la publicació de la Geografia de Catalunya d’Aedos. Primer es produí una caiguda en picat de la mà d’obra assalariada, que desertà els baixos sous del camp per ocupar-se a la indústria o els serveis. Després en els darrers trenta anys es produeix una recuperació del nombre d’assalariats, perquè els necessiten les explotacions que augmenten de magnitud i que veuen els costos de mà d’obra compensats per l’augment de la productivitat del treball familiar. En el camí han desaparegut i canviat els grans desplaçaments de població temporera agrària que en el passat asseguraven les feines més intensives de la recol·lecció. El carboneig per part de la gent de la serra d’Albarrasí i l’alta vall del Tajo a la Ribagorça. Els desplaçaments de famílies i treballadors del Baix Cinca que a l’hivern recollien l’oliva de les Garrigues. L’emigració de la mà d’obra masculina del Montsià i el Baix Ebre cap a la verema del Llenguadoc o del Rosselló, ja molt esgotada als anys 1930. La mateixa emigració masculina de la Ribera d’Ebre durant l’estiu cap a les comarques nord-orientals per al carboneig i treballs del bosc. A dia d’avui els temporers són la població d’origen subsaharià que treballen en la recol·lecció de la fruita a les comarques de Lleida o Girona, tot seguint els circuïts de la producció hortofructícola peninsular. La recomposició de la mà d’obra agrària no deixa de ser, al cap i a la fi, un indicador més de l’evolució cap a unes empreses de caràcter clarament industrial. És veu en la capitalització d’aquestes empreses i es veu en la seva organització, que adopta cada cop més la forma d’una societat anònima i figures empresarials similars. Només un 12% (2019) de les explotacions agràries catalanes responen a una titularitat jurídica, però aquestes explotacions sumen prop del 30% de 15. Ens quedem amb aquestes xifres procedents de la DUN, que dona l’informe d’“Evolució dels principals indicadors del sector agrícola: macromagnituds 2015-2019” (2019) Generalitat de Catalunya, Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació (http://agricultura.gencat.cat/ca/departament/estadistiques/). Les dades sobre terra en contracte presenten notables contradiccions: els pagesos no tenen massa interès en aquest apartat de les enquestes d’estructures agràries que elabora l’INE o l’Idescat, en el qual pesen també els drets de la PAC, les xifres oficials de terra en arrendament presenten clarament quantitats a la baixa.

–94–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 69-100 El sector agrari i la ruralitat en perspectiva. 50 anys de la Geografia de Catalunya Aedos

Ignasi Aldomà

Figura 8. Evolució del nombre d’explotacions agràries censades per àmbits territorials a Catalunya, 1962-2009

En un context de davallada del nombre d’explotacions agràries generalitzat, l’activitat agrària aguanta millor a les comarques de la gran plana ponentina i Terres de l’Ebre. Font: Aldomà (2015, p. 41) en base als Censos agraris, INE i Idescat.

la superfície i prop de la meitat de la producció total agrària. Coincideixen amb les explotacions més grans i en expansió, que tenen al seu davant, també, titulars més joves.

La transformació dels paisatges i de l’hàbitat rural Malgrat no incideixi estrictament en la davallada del nombre de propietats, la disminució del nombre d’explotacions i els canvis generals de les estructures agràries comporten també una recomposició dels paisatges agraris. En la recerca d’eficiència i millora de la productivitat, no solament s’ha estimulat la tendència general cap al monocultiu ja apuntada, sinó que s’han suprimit feixes i s’han replanat molts camps. S’han abandonat els camps situats sobre les àrees pendents i marginals en benefici del bosc; però al mateix temps a les –95–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 69-100 El sector agrari i la ruralitat en perspectiva. 50 anys de la Geografia de Catalunya Aedos

Ignasi Aldomà

àrees planeres s’ha desboscat, i s’ha despedregat i suprimit marges per obtenir noves parcel·les de conreu més grans i rendibles. En les imatges de la Geografia de Catalunya dels anys 1950 es descobrien encara els marges puntuats d’arbres fruiters o forestals que contribuïen a l’autoabastament de les famílies agràries. Ara apareixen uns marges pelats, sinó invisibles, en benefici del rendiment d’un cultiu que es repeteix any rere any. Sembla estrany, però, en l’atenció especial que els estudis geogràfics d’aquest segle xxi porten cap l’estudi del paisatge, l’observació del paisatges agraris que en altre temps havien tingut tan interès, es troba més sepultada que mai. Els esplèndids Catàlegs del Paisatge pilotats des de l’Observatori del Paisatge ens ofereixen un panorama de valors culturals i naturals com mai havia existit; però les eines i les feines que els creen i modifiquen hi són completament absents. A dia d’avui segurament no té massa sentit parlar dels històrics openfield i bocage; però conèixer-los no va malament per entendre les evolucions i relacions dels nostres paisatges. Salvador Llobet (1958-62, p. 391) ja constatava la factura en openfield de bona part de la geografia catalana i el fet que no hi encaixava la manca freqüent d’un aprofitament ramader col·lectiu dels camps privats un cop recollida la collita. Al contrari i a favor d’aquest model, diríem que l’openfield ha estat el cas més habitual a les planes occidentals, fins que els propietaris particulars s’han apropiat del dret de pastura en els darrers decennis. Les antigues coherències paisatgístiques perden pes i es recomponen, evidentment, en un nou marc d’economies empresarials menys inercials i més pendents dels mercats i alhora més egoistes i rapaces (fig. 9). Tot seguint l’estela de Pau Vila, Salvador Llobet i l’escola regionalista francesa, els paisatges agraris de la geografia catalana es troben encara impregnats de la divisió entre Catalunya humida i Catalunya seca, però aquesta separació esdevé cada vegada menys nítida i explicativa. D’una banda, la Catalunya humida és una Catalunya menys condicionada pels aprofitaments farratgers, decantada cap a la producció estabulada i els conreus orientats a la producció de pinso. El bosc hi ha guanyat posicions, però és un bosc poc aprofitat, que s’allunya dels equilibris entre bosc, pastura i conreus que giraven entorn de la masia. De fet, la major part de les masies han perdut la seva condició de nucli de l’explotació agrària familiar i la terra és portada des d’una masia o nucli central. Sobretot han tancat les masoveries i els grans casalots han estat destinats al turisme o funcions terciàries, quan no es troben tancats o mig enrunats. A la Catalunya seca, per la seva banda, només la ramaderia estabulada permet compensar els límits al creixement de la productivitat dels conreus de secà. En els darrers trenta anys l’agricultura de secà ha estat gairebé demonitzada i s’ha emprès una carrera cap a la introducció de nous regadius, amb l’impuls de la mateixa administració de la Generalitat. S’han destapat antics projectes d’irrigació com el canal d’Algerri-Balaguer amb la transformació d’unes 8.000 hectàrees ja quasi acabada, el canal Segarra-Garrigues, amb la transformació de 70.000 –96–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 69-100 El sector agrari i la ruralitat en perspectiva. 50 anys de la Geografia de Catalunya Aedos

Ignasi Aldomà

hectàrees en desenvolupament i el canal Xerta-Sènia de 16.000 en fase inicial. I s’han abordat nous projectes d’irrigació de les planes interiors enlairades del Segrià, les Garrigues, la Ribera d’Ebre i la Terra Alta a partir del bombejament d’aigua dels rius Segre i Ebre. En conjunt, ens situaríem entorn a les 260.000 hectàrees de regadiu, de les quals el reg tradicional per inundació en representa la meitat, mentre el reg controlat per aspersió, gota a gota o similars té cada cop major pes (Garrabou i Ramon, 2010-2011; Aldomà, 2009 i 2015). Creixen uns regs i en desapareixen uns altres, que són els de les hortes que envolten o envoltaven les ciutats. A l’entorn metropolità de Barcelona les 3.500 hectàrees del Parc Agrari del Baix Llobregat han esdevingut el fortí defensiu de l’antiga horticultura deltaica. Un fortí legal, no del tot inexpugnable, al qual aspiren mantes agricultures periurbanes que han quedat encaixonades entre els creixements urbanístics i tenen moltes dificultats per renovar els seus parcel·laris i estructures de producció més aviat diminutes. La Llei d’Espais Agraris aprovada pel Parlament de Catalunya el juny de 2019 es dreça com una barrera per a la protecció del sòl agrícola davant la pressió urbanitzadora que experimenta de manera manifesta tota la Catalunya mediterrània; però calen majors concrecions per a plasmar-ne l’eficàcia. Els efectes de la periurbanització i la difusió urbana en general s’han deixat sentir en gairebé tots els racons del país. Units a les transformacions de la pròpia activitat agrària ressenyades han implicat canvis substancials en l’hàbitat rural. En els anys 1960 els estudis geogràfics recollien encara una informació etnològica interessant sobre l’hàbitat rural, que aleshores es trobada absolutament condicionat pels usos agraris i l’autosubsistència. En aquest sentit, el capítol que Salvador Llobet dedica a la casa rural dins la Geografia de Catalunya –centrat en la masia- resulta ben il·lustratiu d’aquesta tradició, que en els països nòrdics portà a la salvaguarda d’edificis, objectes i formes de vida en pobles museu, els Skansen. Aquí n’ha quedat el testimoni, com a molt, d’uns pocs ecomuseus i centres d’interpretació, entre els que es podria destacar l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu, el Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí o el Museu Etnològic del Montseny d’Arbúcies. L’actualitat dels paisatges edificats rurals ve condicionada més aviat per la segregació entre els espais productius i els residencials. Entre els primers destaca l’escampall de granges, en funcionament o abandonades, per tota la geografia del país, escampall que vingué precedit d’unes primeres construccions inserides dins dels nuclis que allí s’han quedat i que ara els enlletgeixen. Mentre, l’espai residencial mostra cada cop menys diferències entre els xalets o cases unifamiliars entre mitgeres de les urbanitzacions nascudes de la difusió urbana i els minsos creixements dels nuclis rurals. Amb l’excepció d’alguns models singulars de cases de poble, que presenten una planta residencial ampla i situada damunt una gran planta baixa sobreelevada amb grans portalades fetes per encabir la maquinària agrícola. I queden, naturalment la multitud de cabanes, pletes, tancats, basses, aljubs, murets, marges i altres construccions d’arquitectura –97–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 69-100 El sector agrari i la ruralitat en perspectiva. 50 anys de la Geografia de Catalunya Aedos

Ignasi Aldomà

tradicional que amb el reconeixement de la tècnica pedra seca com a patrimoni mundial per part de la Unesco potser es tindrà un major interès en preservar i posar en valor (Aldomà, 2017). Figura 9. La superfície conreada i urbanitzada en relació a les àrees amb pendent superior al 15%

“La terra catalana, montuosa” comença Lluís Solé Sabarís a la Geografia de Catalunya. Només unes poques planes presenten unes bones condicions per a la producció agrària i les planes occidentals representen el major potencial agrari, sobretot després de la urbanització de bona part de les planes costaneres. A la Catalunya meridional els abancalaments fan encara possible l’aprofitament del terrenys pendents, però les exigències de la nova agricultura industrial fan cada cop més difícil l’aprofitament. Font: elaboració pròpia a partir de les dades del Departament de Medi Ambient, Generalitat de Catalunya.

–98–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 69-100 El sector agrari i la ruralitat en perspectiva. 50 anys de la Geografia de Catalunya Aedos

Ignasi Aldomà

Bibliografia Aldomà, Ignasi (2009). Atles de la nova ruralitat. Lleida: Fundació del Món Rural. – (2013). L’Horta rebost i patrimoni de Lleida. Lleida: Ajuntament de Lleida. – (2015). Atles de la nova ruralitat. L’actualitat del món rural. Lleida: Fundació del Món Rural. – (2017). Patrimonis rurals. Reconeixement i perspectives. Lleida: Fundació del Món Rural. Aldomà, J.; J. Villareal; L. Viñas (1983). La integració de la ramaderia a Catalunya. Barcelona: Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca. Bacaria, Jordi (1981). Dinàmica de la tipologia de les explotacions agrícoles. Elements per la interpretació del cas català. Tesi doctoral, Universitat de Barcelona. Badia, Antoni; Ricard Estrada; Isabel Vilanova (1983). Els boscos de Catalunya. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barceló Pons, Bartomeu (1980). “Tipos de paisajes rurales en Barcelona y Baleares”. Los paisajes rurales de España. Valladolid. Benelbas, Lleó (1981). Economia agrària de Catalunya. Barcelona: Ketres. Bolòs i Capdevila, Maria. (1999). “Joan Vilà i Valentí, geògraf del món rural”. Professor Joan Vilà Valentí. Barcelona: Universitat de Barcelona, p. 59-70. Brunet, J. M. et al. (1980). L’agricultura catalana. Estudi econòmic. Barcelona: Fundació Jaume Bofill; Banca Catalana. Checchi, Alexandre; Jordi Peix (1979). L’explotació pagesa a Catalunya. Barcelona: Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona; Vicens Vives. Codina, Jaume (1971). El delta del Llobregat i Barcelona. Barcelona: Ariel. Cortada Reus, Francisco (1950). Geografía económica de Cataluña. Barcelona: Miguel Arimany. Creus Vidal, Lluís (1934). Visió econòmica de Catalunya. Barcelona: Llibreria Catalònia. Deffontaines, Pierre; Marcel Durliat (1957). L’Espagne du Levant. París: Arthaud. García Pascual, Francisco (1993). La ramaderia a Lleida. Desenvolupament de la ramaderia industrial (1940-1993). Lleida: Pagès editors. – (2001). El sector agrari a Catalunya. Evolució, anàlisi i estadístiques (1986-1900). Barcelona: Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca. Garcia Ramon, Maria Dolors (1975). Estudio de los cambios en la agricultura del Baix Camp de Tarragona, 1951-1971. Tesi doctoral, Universitat de Barcelona. – (1981). Métodos y conceptos en geografía rural. Barcelona: Oikos-tau. Garrabou, Ramon; Josep M. Ramon-Muñoz (2010-11). “Aigua, agricultura i regadiu a la Catalunya contemporània, 1800-2010”. Estudis d’història agrària, núm. 23, p. 27-57. Gracia, C.; J. J. Ibàñez; J. A. Burriel; T. Mata; J. Vayreda (2000-04). Inventari Ecològic i Forestal de Catalunya. Bellaterra: CREAF. Iglésies, Josep (1968). La crisi agrària de 1879-1900. La fil·loxera a Catalunya. Barcelona: Edicions 62. Llobet, Salvador (1947a). El medio y la vida en el Montseny. Estudio geográfico. Barcelona: CSIC, Instituto Geografía Elcano. – (1947b). El medio y la vida en Andorra. Estudio geográfico. Barcelona: CSIC, Instituto Geografía Elcano. – (1947c). “De geografía agraria de la comarca del Maresme (Barcelona)”. Estudios Geográficos, núm. 58, p. 23-72, i núm. 59, p. 215-298. – (1958-62). “Les activitats rurals”, dins: L. Solé Sabarís [ed.]. Geografia de Catalunya. Barcelona: Aedos, vol. I. – (1959). “La industria del vino espumoso español”. Estudios Geográficos. núm. 77. – (1966). “Cataluña”, dins: Geografía de España y Portugal. Barcelona: Montaner y Simon, vol. IV-II, p. 181-278. Lluch, Ernest; Eugeni Giralt (1967). L’economia del Baix Ebre. Barcelona: Servei d’Estudis Banca Catalana. –99–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 69-100 El sector agrari i la ruralitat en perspectiva. 50 anys de la Geografia de Catalunya Aedos

Ignasi Aldomà

Lluch, Ernest; Ramon Seró (1970). La regió fruitera de Lleida. Barcelona: Servei d’Estudis Banca Catalana. Majoral, Roser (1979). “L’extensió actual de la vinya i l’olivera a Catalunya”. Aportacions en homenatge al geògraf Salvador Llobet. Barcelona: Departament de Geografia, Universitat de Barcelona. – (1980). “La superfície conreada. Els cereals. Els farratges. La vinya. L’olivera. El regadiu. La ramaderia bovina. La ramaderia porcina”. Atles socioeconòmic de Catalunya. Barcelona: Caixa d’Estalvis de Catalunya i altres. – (1983). “Les activitats econòmiques primeres”. Gran geografia comarcal de Catalunya. Geografia general. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, p. 132-225. – (2000). “Dinámica del sector agrario”, dins: Cataluña, un análisis territorial. Barcelona: Ariel, p. 227-252. Majoral, Roser; Francesc López Palomeque (1983). Anàlisi de l’agricultura a la Vall d’Aran. Barcelona: Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca. Paül, Valerià (2017). “El paisatge en la Geografia de Catalunya de l’editorial Aedos: algunes lectures interpretatives”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 83, p. 137-171. Pes, Àngel (1982). La formació del complex agro-alimentari a Catalunya: 1960-1975. Tesi doctoral, Universitat de Barcelona. Pujadas, Romà (1983). La indústria en un medi descentralitzat: història i perspectives de la industrialització del Pla de Lleida. Tesi doctoral, Universitat de Barcelona. Roma i Casanova, Francesc (2000). Salvador Llobet i Reverter: la geografia, entre ciència i passió. Barcelona: Societat Catalana de Geografia. Seró, Ramon et al. (1974). El sector hortofrutícola en Cataluña. Barcelona: Banca Catalana. Servicio de Estudios. Solé Sabarís, Lluís (1951). Los Pirineos. El medio y el hombre. Barcelona: Editorial Alberto Martín. – [ed.] (1958-74). Geografia de Catalunya. Barcelona: Aedos, 3 vol. Tulla i Pujol, Antoni F (1981). Procés de transformació agrària en àrees de muntanya. Les explotacions de producció lletera com a motor de canvi a les comarques de la Cerdanya, el Capcir, l’Alt Urgell i el Principat d’Andorra. Tesi doctoral, UAB (editat per l’Institut Cartogràfic de Catalunya el 1993). Vila, Pau (1926). La Cerdanya. Barcelona: Barcino. – (1928-36). Resum de geografia de Catalunya. Barcelona: Barcino (reedició 2003, Societat Catalana de Geografia). Vilà Valentí, Joan (1950). “Una encuesta sobre la transhumància en Cataluña”. Pirineos, núm. 17-18, p. 405-445. – (1958-62). “La ramaderia a Catalunya”, dins: L. Solé Sabarís [ed.]. Geografia de Catalunya. Barcelona: Aedos, vol. I, p. 447-466. – (1972). “Los paisajes agrarios”, dins: J. Vilà Valentí [ed.]. Geografia de España. Barcelona: Danae, vol. I, p. 197-230. – (1973). El món rural a Catalunya. Barcelona: Curial. Vilà Valentí, Joan; Horacio Capel (1970). Campo y ciudad en la geografia española. Barcelona: RTV. Vilar, Pierre (1964). Catalunya dins l’Espanya moderna. Barcelona: edicions 62, vol. 1.

–100–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 90, desembre 2020, p. 101-114 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.201

Dones i tornada al camp: protagonistes de les noves dinàmiques rurals a Catalunya1 Mireia Baylina2

Departament de Geografia Universitat Autònoma de Barcelona mireia.baylina@uab.cat

Resum La consideració a les dones en el poblament i en el despoblament rural és important, i més quan s’ha demostrat que en les causes de l’emigració juvenil i la sobrerepresentació femenina, la influència de les relacions de poder de gènere ha estat fonamental. Aquest article tracta sobre nous moviments de tornada al camp protagonitzats sobretot per dones joves, formades i amb un projecte professional propi i pel territori. Aquest retorn s’han d’entendre com a part del context de canvi en el medi rural actual, caracteritzat per una creixent diversitat d’espais rurals, per l’emergència d’altres de nous i per noves relacions camp-ciutat i nous significats d’ambdós conceptes i de la seva construcció binària. La innovació, la construcció de nous vincles amb el territori i el desafiament de les estructures patriarcals modelen les experiències quotidianes de les professionals i són clau per explicar les noves dinàmiques rurals i per fer qualsevol aproximació de futur. Paraules clau: dones, tornada al camp, ruralitat, innovació, patriarcat, Catalunya.

Resumen: Mujeres y regreso al campo: protagonistas de las nuevas dinámicas rurales en Cataluña La consideración a las mujeres en el poblamiento y en el despoblamiento rural es importante, más aún cuando se ha demostrado que en las causas de la emigración juvenil y la sobrerrepresentación femenina, la influencia de las relaciones de poder de género ha sido fundamental. Este articulo trata sobre nuevos movimientos de regreso al campo protagonizados por mujeres jóvenes, formadas y con un proyecto profesional propio y para el territorio. Este retorno debe entenderse como parte del contexto de cambio en el medio rural actual, caracterizado por una creciente diversidad de espacios, por la emer1. Text elaborat en relació a la participació de l’autora en la taula rodona celebrada el 7 d’octubre a la SCG per videoconferència, dins del cicle “Record dels 50 anys de la publicació del primer volum de la Geografia de Catalunya de l’editorial Aedos (1964-1974)”, sota el títol: Crisi agrària i noves ruralitats. 2. L’autora expressa el seu sincer agraïment a les dones entrevistades, sense les quals aquest treball seria impossible. I a Mireia Garcia, per la transcripció i codificació de les entrevistes.

–101–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 101-114 Dones i tornada al camp: protagonistes de les noves dinàmiques rurals a Catalunya

Mireia Baylina

gencia de otros nuevos y por nuevas relaciones campo-ciudad y nuevos significados de ambos conceptos y de su construcción binaria. La innovación, la construcción de nuevos vínculos con el territorio y el desafío de las estructures patriarcales modelan las experiencias cotidianas de las profesionales y son clave para explicar las nuevas dinámicas rurales y para realizar cualquier aproximación de futuro. Palabras clave: mujeres, regreso al campo, ruralidad, innovación, patriarcado, Cataluña.

Abstract: Women’s return to the countryside: protagonists of the new rural dynamics in Catalonia Considering the importance of women’s role in rural settlements and in depopulation processes, this paper shows the influence of gender power relations on youth emigration processes and its female over-representation. It analyzes the new back-to-the-land movements led by young women, with university degrees, and with their own professional project for the territory. This return must be understood as part of the context of change in the current rural environment, characterized by a growing diversity of spaces, by the emergence of new ones and by new rural-urban relationships and new meanings of both concepts as well as their binary construction. Innovation, the construction of new links with the territory and the challenge of patriarchal structures shape the daily experiences of these professionals and are key to explain the new rural dynamics and to make any future research. Keywords: Women, back-to-the-land movement, rurality, innovation, patriarchy, Catalonia.

***

1. Introducció: desequilibri territorial i interès pel medi rural A Catalunya, igual que a Espanya i a Europa, s’ha documentat el procés de despoblament del medi rural des de fa dècades, del qual s’han analitzat àmpliament les seves causes i conseqüències negatives en l’àmbit social, econòmic i ambiental (Camarero et al., 2009; Gómez i Díaz, 2009; Aldomà, 2015; ESPON, 2017). L’exponent més clar d’aquest despoblament és el d’una vasta superfície caracteritzada per l’envelliment de la població i per una relativa escassetat de dones resultat d’una forta emigració diferencial per sexes i una immigració de pas que no ha compensat les pèrdues demogràfiques de molts anys (Molinero, 2017; Recaño, 2017). Alhora, les inversions en infraestructures i l’extensió dels serveis bàsics de forma generalitzada en el medi rural, positives per a la qualitat de vida de les persones residents, no sembla que hagi contribuït a frenar la fugida del camp. Malgrat que aquest procés ha afectat al medi rural d’aquests territoris en el seu conjunt, no tots estan afectats de la mateixa manera, ni el despoblament significa atonia econòmica en tots els llocs on es materialitza (Delgado, 2018). Això dona lloc a realitats complexes i contrastades, com per exemple terri–102–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 101-114 Dones i tornada al camp: protagonistes de les noves dinàmiques rurals a Catalunya

Mireia Baylina

toris ‘buits’ que compten amb augments poblacionals de caràcter temporal suficients per assegurar una revitalització i la seva supervivència; o municipis en els quals s’han creat llocs de treball que tampoc es repoblen donat que moltes de les persones que ocupen aquests llocs de treball no viuen en els pobles on treballen. A Catalunya existeix una ruralitat buida o buidada més dispersa i de menor entitat que en altres territoris d’Europa. Els negocis turístics, els atractius naturals i culturals d’algunes àrees, la millora de les comunicacions i les noves formes de mobilitat han facilitat la difusió urbana en algunes ruralitats, però n’han deixat altres al marge (Aldomà, 2020). Segons l’Institut d’Estadística de Catalunya, municipis aïllats, sense una base industrial o poc turístics de les Terres de l’Ebre, la Conca de Barberà, la Terra Alta, el Priorat, les Garrigues i el Prepirineu afrontaran encara en els propers deu anys un major risc de despoblament (Idescat, 2020). A la preocupació social actual per aquest desequilibri territorial creixent s’hi ha afegit l’interès polític per comptar amb població en les regions administratives de predomini rural, ja sigui per les característiques de les lleis electorals que afavoreixen el vot en aquestes àrees o per l’evidència de la divisió del vot rural i urbà en diferents contexts nacionals i internacionals. Tot això ha donat lloc a moviments polítics populistes i altres de protesta que, no només fan visible el descontentament rural, sinó que són una evidència del pas de les ‘polítiques rurals’ a ‘la política del rural’ en la qual el significat i la gestió de la ruralitat suposa tota una ruptura amb la política rural establerta (Woods, 2017). En països com Espanya, al debat polític s’hi ha afegit el ja existent debat acadèmic (Aldomà, 2015; Pinilla i Sáez, 2017; Molinero, 2017; Delgado, 2018; El País, 2019). Enmig d’aquesta situació, l’actual crisi sanitària global a causa de la COVID19 ha posat en evidencia que el despoblament o la vida en espais més oberts i amb una ocupació baixa ha estat favorable per evitar l’afectació del virus i ha proporcionat una major qualitat de vida en temps de confinament. Així, s’ha presentat “l’estil de vida del món rural” com un valor de vida alternativa per a la ciutadania urbana, que ha patit més contagis, més defuncions i més crispació política. Força dels reportatges als mitjans de comunicació sobre aquesta qüestió els darrers mesos han senyalat un ideal rural vehiculat a través del paisatge, l’entorn mediambiental i la solidaritat veïnal. Altres també han fet visible el doble confinament degut a la desconnexió (accés a Internet deficient, inestable o nul) en força territoris (Giralt, 2020). Pocs, però, s’han fixat en l’impacte en les dones rurals o n’han fet una lectura des de la perspectiva de gènere. Els que ho han fet, han assenyalat com han recaigut les cures sobre les dones, tant les professionals com les informals, la situació de perill de moltes víctimes de violència de gènere (més complicada de reconèixer i denunciar en el món rural) i la manca de serveis públics sanitaris o la llunyania de l’atenció sanitària (Adrià, 2020; Heraldo, 2020; Fademur, 2020). –103–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 101-114 Dones i tornada al camp: protagonistes de les noves dinàmiques rurals a Catalunya

Mireia Baylina

La consideració a les dones en el poblament i en el despoblament és important, i més quan s’ha demostrat que en les causes de l’emigració juvenil i la sobrerepresentació femenina, la influència de les relacions de poder de gènere han estat fonamentals (Baylina i Garcia Ramon, 2001; Camarero i Sampedro, 2008; O’Neill i Hopkins, 2015; Wiest, 2016; Leibert, 2016). Ben recentment, Camarero i Sampedro (2016) sostenen que l’èxode rural femení a Espanya persisteix malgrat la millora innegable de les condicions de vida. Segons l’autoria, sorgeixen i s’expressen diferents fonts de frustració femenina, entre les quals, la persistent major participació de les dones en la cura de les persones dependents en un context d’envelliment de la població.

2. Dones i tornada al camp Enmig d’aquesta controvèrsia i en la diversitat rural que caracteritza el territori europeu, espanyol i català, existeixen moviments de tornada al camp protagonitzats per homes i sobretot dones joves, que davant el panorama descrit, són un estímul pel que fa al possible repoblament rural (Baylina i Berg, 2010; Grimsrud, 2011; Bryant i Pini, 2011; Pini i Leach, 2011; Camarero, 2013; Forsberg i Stenbacka, 2013; Little, 2015; Wiest, 2016; Baylina et al., 2017; Webster, 2017; Vercher et al., 2019). Són moviments de tornada al camp, importants per definir el futur dels espais rurals del Nord global (Halfacree, 2007). Aquests moviments són diferents dels moviments neorurals dels anys seixanta i setanta del segle passat, tant pel que fa a la implicació amb el lloc com amb les comunitats, i s’han d’entendre com a part del context de canvi en el medi rural actual (Halfacree, 2006), caracteritzat per una creixent diversitat d’espais rurals, per l’emergència d’altres de nous i per noves relacions campciutat (i nous significats d’ambdós conceptes i de la seva construcció binària). Joan Nogué (2016), referent en l’anàlisi del fenomen neorural de mitjan segle xx (Nogué, 1988), considera que estem assistint a un canvi de paradigma, en el qual els pilars del sistema de producció i de consum hegemònics mostren escletxes i el model de creixement i els valors socials imperants es qüestionen per noves actituds davant el treball, els recursos naturals i el lloc. El nou neoruralisme és més que un simple retorn al camp; implica unes noves relacions entre les persones i el seu entorn biosocial. En qualsevol cas, la tornada al camp no només no ha desaparegut, sinó que està més viva que mai: s’ha diversificat i eixamplat enormement tant des del punt de vista geogràfic com sociològic (Nogué, 2016, p. 494). Hi ha assagistes que assenyalen un retorn apreciable de la pagesia en bona part d’Europa, amb característiques concretes: d’un perfil determinat (dones amb educació superior), amb barreres importants (accés a la terra, al capital i al mercat) i amb models de negocis pluriactius i multifuncionals (Monllor i Fuller, 2016), configurant els actors/es d’un nou paradigma agrosocial. Els –104–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 101-114 Dones i tornada al camp: protagonistes de les noves dinàmiques rurals a Catalunya

Mireia Baylina

nous/noves rurals inclouen els que tenen connexió amb el món rural i els que no, i ambdós col·lectius tenen en comú l’inici de noves i sovint innovadores activitats (Villarino et al., 2013; Monllor i Fuller, 2016; Baylina et al., 2019). Pieter Seuneke i Bettina Bock (2015), expliquen el lideratge de les dones en les noves explotacions agràries multifuncionals dels Països Baixos, destacant el procés d’aprenentatge que sosté el canvi cap a l’emprenedoria multifuncional. Els autors es basen en el concepte d’“aprenentatge empresarial” (Rae, 2006, citat a Seuneke i Bock, 2015) per assenyalar que es tracta d’un procés dinàmic de conscienciació, reflexió, associació i aplicació que suposa transformar el coneixement i l’experiència en resultats funcionals; que té en compte el coneixement, el comportament i l’aprenentatge emocional; que és individual, social i organitzatiu; i que té moltes connexions amb el reconeixement de les oportunitats, la creativitat i l’emoció. Per la seva banda, Theresia Oedl-Wieser (2017), destaca el paper actiu de les dones en zones de muntanya d’Àustria en temes d’adaptació al canvi climàtic i preservació de la biodiversitat. I Susanne Schmidt (2016), demostra l’atracció de les zones rurals ben dotades de serveis públics per a les dones qualificades que es dediquen a les indústries creatives a Polònia. La seva anàlisi reclama el desenvolupament de polítiques que donin suport a l’ocupació femenina en general i qualificada en particular, per atendre aquesta demanda, fins ara més situada en les zones urbanes. La successió de les explotacions agràries en funcionament per part de les filles dels titulars agraris és el tema que planteja Reidun Heggem (2014) a Noruega. L’autora considera que l’actual major formació de les persones propietàries i una diversificació econòmica de les explotacions associada al turisme i al green care incrementen la probabilitat que les filles vulguin posar-se al davant dels negocis agraris, i que es produeixi així una refeminització de dits negocis sota el seu lideratge. Els moviments de tornada al camp protagonitzats per dones no estan exempts de dificultats. Als problemes dels propis processos empresarials o d’autoocupació cal afegir-hi els derivats de la cultura patriarcal i de les ideologies hegemòniques. Autores que han explorat el rol pioner de les dones en la innovació rural i el desenvolupament sostenible es troben que les mateixes agents són incapaces d’apreciar l’impacte de les seves accions degut a la inèrcia de la cultura patriarcal que minimitza la seva contribució en l’esfera professional (Heggem, 2014; Ní Fhlatharta i Farrell, 2017; Baylina et al., 2019). I no cal dir que al costat del potencial innovador de les pràctiques professionals d’aquestes dones s’hi ha de afegir el fet que la majoria realitzen una part desproporcionada de les responsabilitats domèstiques, cosa que és una font d’incomoditat i frustració (Wilbur, 2014). És clar, però, que els nous processos de tornada al camp per part de dones joves són susceptibles de generar noves feminitats rurals i, amb probabilitat, noves relacions entre gèneres (Baylina i Berg, 2010; Forsberg i Stenbacka, 2013, 2017; Keller et al., 2015; Wiest, 2016). Gro Marit Grimsrud (2011), –105–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 101-114 Dones i tornada al camp: protagonistes de les noves dinàmiques rurals a Catalunya

Mireia Baylina

per exemple, es planteja la influència dels contractes regionals de gènere en la immigració de dones a les zones rurals noruegues, posant de relleu fins a quin punt les polítiques d’igualtat de gènere en el medi rural poden ser útils com a estratègia per a captar dones. Una qüestió gens irrellevant atenent al panorama descrit d’emigració persistent femenina durant dècades i la necessitat d’apuntalar bé aquestes noves iniciatives femenines de retorn.

3. Noves dinàmiques i discursos propis Els processos de canvi són alhora materials i discursius. Les àrees rurals són diverses i no hi ha una sola narrativa sobre el món rural actual i les seves dinàmiques. En aquest article, mostrem com cinc noies joves catalanes retornades al camp amb un projecte professional propi i pel territori, reflexionen sobre el món rural en què viuen i treballen.3 Són discursos de les agents sobre els seus projectes i emmarquen l’experiència viscuda de la vida rural i de les necessitats de les persones que resideixen en el món rural. Com senyala Halfacree (2006), no són més autèntics que altres discursos produïts sobre la ruralitat però són situats, creats a partir de les seves pròpies experiències i condicionats pel gènere, l’edat, la classe social, la formació o la pròpia història residencial i laboral. Es tracta de dones joves entre 31 i 39 anys, d’origen rural però amb experiència de vida urbana. Dues són enginyeres agrònomes, una és biòloga i ambientòloga, una té el grau en turisme i direcció hotelera, i una en administració i direcció d’empreses. Tres tenen estudis de postgrau o màster. Els seus projectes estan vinculats al sectors agrari (horta ecològica), ramader (boví, porcí i aviram ecològics), i de serveis relacionats amb el turisme (turisme rural, recorreguts guiats i gestió d’una xarxa de cases rurals) i amb la producció de coneixement (creativitat social al món rural). Dues persones compten amb l’ajut d’algun patrimoni familiar (terres, cases) i tres parteixen de zero. Els projectes es localitzen en àrees rurals del Solsonès (2), Berguedà (1), Gironès (1) i Pla de l’Estany (1). A nivell personal, dues viuen soles i no tenen canalla, dues tenen parella i fills (2 i 1) i una és divorciada i viu amb els seus dos infants. Les cinc criatures tenen edats entre 2 i 12 anys. Aquestes joves formen part del col·lectiu prime age, entre 25 i 39 anys, fonamental pel creixement econòmic de Catalunya, ja que és on es concentra el gruix de la capacitat innovadora d’una societat (Oliver, 2020). La informació s’ha recollit mitjançant una metodologia qualitativa a través de la realització d’entrevistes en profunditat i diaris de camp en el lloc de treball de les protagonistes (2018-2019). Les entrevistes han estat transcrites i codificades amb el programa Atlas ti. 3. Aquesta recerca forma part d’un projecte col·lectiu més ampli, genèricament sobre Noves ruralitats i gènere finançat pel Ministerio de Economía y Competitividad (CSO2015-63913-R i PID2019-105773RB-100) i per l’Institut d’Estudis Catalans (PRO00869).

–106–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 101-114 Dones i tornada al camp: protagonistes de les noves dinàmiques rurals a Catalunya

Mireia Baylina

3.1. Les dinàmiques econòmiques: iniciatives emprenedores Les joves perceben el seu món rural –que té bones infraestructures de comunicació– com un lloc de producció desafiant els discursos que només contemplen els espais rurals com estancats, residencials o com a llocs de consum vinculats a l’oci (Baylina et al., 2019). El defineixen com el lloc on es produeixen els aliments (“l’origen del què som”, Magalí);4 des de la proximitat a la natura (“un lloc viu on pots viure en contacte amb la natura”, Carina); i des de les possibilitats que ofereix (“un lloc amb recursos organitzatius, naturals, econòmics, encara que dispersos”, Valèria). S’aprecia un discurs de regeneració protagonitzat per noves generacions que aposten per noves formes de relacionar-se amb el camp (“comença a haver-hi llum perquè hi ha més gent jove que torna i hi afegeix un punt de qualitat, per exemple a les explotacions agràries”, Carina). Aquest discurs substitueix el del declivi i es manifesta que “per sort ja s’ha superat tot allò de que els pagesos tenien connotacions negatives” (Valèria). Consideren el medi rural com un lloc on es pot viure i treballar, amb l’ús de les tecnologies i “tenint clar que t’hauràs de desplaçar” (Magalí). Malgrat que la vitalitat i el potencial de les àrees rurals estan molt vinculats a la presencia d’un sector agrari dinàmic i competitiu (CEC, 2010), les narratives de les joves sobre la nova ruralitat inclouen les dinàmiques agrícoles però no es contemplen com a vectors exclusius de comprensió i d’anàlisi. Per exemple, l’objectiu de Valèria és “crear espais de participació i acció conjunta per tirar endavant el benestar social en el món rural”. Les dones parteixen d’una forta convicció en un projecte professional, que és innovador tant en els canvis organitzatius, de producció, de productes o tecnologies, i en els que la formació i el gènere apareixen en una combinació molt visible. Com expressa Ada: “No ho haguéssim fet (el projecte –ecogranja avícola–) sense la meva formació; pels coneixements, i perquè tampoc se m’hagués acudit. Haguéssim hagut de dependre d’un altre i pagar més diners”. El desig de crear quelcom nou (“nosaltres ens volíem quedar aquí i volíem fer una cosa nova, innovadora: ser pioners”, Magalí) va lligat al de muntar una empresa que funcioni (“com tots els emprenedors, comences a fons i et llances a la piscina!”, Carina), i no s’aprecia en les seves narratives el factor inhibidor de la por al fracàs, variable cognitiva que sembla incidir negativament en l’activitat emprenedora de les dones (Montero i Camacho, 2018). Com expressen Aura i Valèria respectivament: “No, por no n’he tingut mai, gens”, “no hem tingut por ni un projecte amb gaires formalitats” (Valèria). Alhora, el negoci s’entén com una empresa i es té clar que ha de poder-se autogestionar sense subvencions. Com manifesten Carina i Valèria: “les empreses no es poden sostenir per les ajudes” o “potser parem de demanar i mirem si ens ho podem començar a fer nosaltres”. 4. Tots els noms de les persones entrevistades són figurats per preservar-ne l’anonimat.

–107–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 101-114 Dones i tornada al camp: protagonistes de les noves dinàmiques rurals a Catalunya

Mireia Baylina

El projecte d’emprenedoria connecta les localitats on viuen amb contextos més amplis i processos multiescalars (“nosaltres hem fusionat el món rural amb el món on line i amb l’estranger”, Carina). Són conscients que la seva competitivitat se situa en relació a altres localitats interconnectades i interdependents. Però a la necessitat econòmica de treballar en xarxa (Magalí explica que són “quatre carns ecològiques juntes en un centre logístic col·lectiu, de producció i comercialització”), s’hi afegeix la voluntat de fer pedagogia del canvi de paradigma que provoquen a través de les seves accions: “estem ficats en un partenariat on som vuit productors de petits projectes que creiem que són de qualitat i amb tota aquesta sèrie de valors, ens ajuntem i fem xarxa” (Magalí). Els valors sobre una alimentació sana, produïda localment i sostenible, i que protegeixi el benestar animal són presents en les iniciatives de les dones. I malgrat la divulgació sobre la centralitat dels espais rurals als quals se’ls demana, entre altres, la seguretat alimentaria o garantir la biodiversitat (Woods, 2011), consideren que “hi ha encara molt desconeixement” (Aura), que “no es valora prou el producte local” (Magalí) i que “si no es fa una pedagogia des de nosaltres no serveix de res”. Les preocupacions de les dones entronquen amb les identificades amb els moviments de retorn del Nord global (Wilbur, 2014): la inestabilitat econòmica, la seguretat alimentària, la gestió mediambiental, el canvi climàtic i l’autosuficiència laboral (algunes encara no tenen guanys). Produeixen de forma sostenible aliments amb fort arrelament en el territori, però també introdueixen nous productes de qualitat que veuen fora (“vaig estar a Escòcia perquè vull vaques que s’engreixin engegades fora i sense tancar... allà tenen la raça Angus que la creuen amb la Kobe japonesa, que fa encara la carn més filtrada, i la idea es portar això quan tingui el pressupost”, Aura). Les seves pràctiques agroramaderes busquen clarament la promoció de la salut humana, animal i de la terra (“tu veus el convencional i mediquen l’aigua, mediquen el pinso preventivament, un cop els apareixen problemes mediquen igualment... és molt diferent”, Magalí), un procés de transformació agrària que algunes autores han convingut a relacionar amb les estructures i processos socials de gènere. Segons Berglund et al. (2018/9), no es poden comprendre les transformacions agràries actuals sense tenir present les estructures de gènere perquè d’aquí parteixen les motivacions i implicacions de les agents. 3.2. Les dinàmiques geogràfiques: llocs Totes les joves considerades aquí tenen origen rural però cap continua un projecte familiar. Aquest fet rebaixa l’arrelament al lloc com a part d’un compromís amb la història familiar. No obstant això, el lloc juga un paper important en la territorialització de les seves iniciatives. L’origen rural de les dones és clarament un factor d’arrelament que s’expressa en la necessitat d’establir el projecte en el ‘seu’ territori. A la pregunta si el fet de –108–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 101-114 Dones i tornada al camp: protagonistes de les noves dinàmiques rurals a Catalunya

Mireia Baylina

ser de Prades de la Molsosa afecta el projecte professional de Valèria, ella respon: “oi tant que sí, totalment i radicalment”. El compromís amb el territori prové del sentit de pertinença que s’estableix amb la comunitat: “està molt vinculat a desitjos o voluntats que tu tens com a persona que forma part d’un poble o d’una comunitat: recuperar la memòria, crear, ajudar a tirar endavant projectes econòmics, de xarxa...” (Valèria). I en el fons de les iniciatives econòmiques hi ha un desig d’ajudar i treballar pel municipi: “hem recuperat finques i estem cultivant uns camps on no es feia res. Hem donat un valor a la casa, hem posat una granja ecològica...” (Ada); “és un nínxol de mercat en què els propietaris, que són grans o es dediquen a altres coses, necessiten molta ajuda” (Carina). I consideren que les seves activitats repercuteixen directament i/o creen sinergies: “cada propietari genera uns ingressos i viu al lloc; es restauren cases perquè veuen que tenim rendiment d’altres cases” (Carina). L’atracció pel medi rural prové també de l’experiència de vida urbana (“som aquí perquè nosaltres ja hem viscut a la ciutat”, Magalí). Les joves, que han sortit del medi rural, s’han format a la ciutat i han tornat, construeixen la idea de ‘nexe’ en elles mateixes (Querol et al., 2019). Aquesta experiència, que és fonamental per la circulació de coneixement i d’informació, esdevé facilitadora de la voluntat de retorn i materialitza experiències de vida que s’entenen en un context permanent de mobilitat i interdependència rural-urbana (Brown i Schucksmith, 2016). La venda directa en mercats urbans d’aliments produïts localment per les joves emprenedores és un exemple d’aquesta interdependència, que produeix una situació win-win en la qual les unes venen sense intermediaris i els altres s’abasteixen de productes km 0. La comprensió del lloc de les joves encaixa de ple amb el de la geografia feminista en tant que obert, dinàmic, heterogeni i en constant construcció (Massey, 2005). Per tant, el seu compromís amb el territori s’ha d’entendre també de forma oberta, dinàmica, fluïda, i en consonància amb la relació espacial ruralurbana o fins i tot amb la idea d’un espai liminal en la seva consciència. Carina expressa que en un futur es veu on és ara “però sense lligar-me, sense apego. Si algú ens compra o si el meu germà (soci) se’n va a viure a Nova York... potser decideixo si vull continuar sola o no. I al revés, si jo m’enamoro d’algú de fora, em puc plantejar marxar”. O l’Aura, que fa entendre que a ella sempre li ha agradat el camp i els animals, i que el fet que els seus pares li cedissin terra i casa ha fet que estigui allà... “si no, probablement estaria per alguna punta del món”. Aquest sentit del lloc no el fa menys potent com a vector d’arrelament sinó que el situa espacialment i temporal, explicant-lo de forma oberta i relacional. 3.3. Les dinàmiques de poder: patriarcat Les àrees rurals, com les urbanes, estan generitzades. Això no només assenyala diferències entre homes i dones sinó que mostra que els llocs són també codificats per gènere. En la interpretació dels estils de vida i pràctiques quo–109–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 101-114 Dones i tornada al camp: protagonistes de les noves dinàmiques rurals a Catalunya

Mireia Baylina

tidianes, en la forma d’aproximar-se al paisatge o a la natura, ens connecta a visions de masculinitat o de feminitat determinades (Forsberg, 2019). Si hi ha una comprensió general de la feminitat rural vinculada a la maternitat, per exemple, això marca una ideologia dominant i discursiva al voltant de l’activitat de les dones. Per tant, tant les que són mares com les que no ho són estan influenciades i restringides per aquesta ideologia. La construcció de la ruralitat, que reposa en una representació idíl·lica del camp, respon a la mirada d’uns subjectes polítics concrets i deixa al marge la visió, experiència i activitats d’altres col·lectius. I en moltes experiències dels ‘altres’ hi ha les activitats de reproducció social i de cures, implícites per a la nostra supervivència (Pérez Orozco, 2014). No és en va que les dones del nostre estudi, empoderades i amb agència, manifestin que “el rural és un medi hostil... i per la dona en particular” (Magalí), i que es refereixin en concret al pes d’aquestes activitats reproductives invisibilitzades. Segons l’entrevistada, “les dones, de sempre, hem portat el pes de la feina, de l’explotació, de la casa, més el tema de la família, més el tema dels papers... T’has hagut d’espavilar”. O la Valèria, que reconeix que la dona que viu avui en el medi rural “té una vocació igualitària, però que en realitat és una dona que encara aguanta el pal de paller i que també, a vegades, reprodueix molts tics”. Un d’aquests l’expressa Magalí quan considera que “l’únic inconvenient que jo tinc és la conciliació familiar, pel fet de ser dona”, sense avaluar críticament que la conciliació és un tema de corresponsabilitat. Els relats de les dones estan farcits d’exemples que mostren el poder d’una particular versió de la feminitat en la societat rural. El fet que “moltes feines encara són de perfil més masculí” (Valèria) o que “el tema de l’hereu és un llast que encara hi és” (Valèria, Aura) o que “si arribava a les dues i no hi havia el dinar a punt, cridar-me” (Aura), evidencia la permanència d’unes construccions de gènere en la ruralitat actual i les seves implicacions per a la vida quotidiana de les dones. Les entrevistades han d’encarar qüestionaments en el terreny professional derivats de la seva condició i en són conscients: “estar en una reunió d’empresaris, ser la única noia i que et qüestionin a la cara” (Carina); o a la pregunta de si creuen que si haguessin estat un home ho haurien tingut més fàcil contestin “més fàcil no. Més aviat és els comentaris que et fan” (Ada). Aquesta situació, però, no les impedeix portar a terme el seu projecte professional; tota una novetat que ens indica una nova construcció de la feminitat rural. “Com a dones també hem dit ‘Prou ja!, estem aquí.’ Almenys totes les dones que m’envolten” (Ada). Això no treu que hagin d’elaborar permanentment estratègies de defensa i de resistència, posant de relleu la seva situació de subordinació en la jerarquia social. També s’observa que davant una agència empoderada de les dones les parelles masculines no sempre estan a l’alçada. Les diferències en la formació i l’èxit social dels negocis de les emprenedores causen malestar en algunes parelles –110–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 101-114 Dones i tornada al camp: protagonistes de les noves dinàmiques rurals a Catalunya

Mireia Baylina

i afecten les relacions: “Va arribar un punt en què vam agafar un restaurant; s’hi dedicava ell, però jo, per l’Insta el promocionava i arribava la gent allà el cap de setmana i demanaven ‘Que no hi és l’Aura?’, i llavors va ser com ‘És que, a sobre, només hi soc jo i tothom es pensa que ets tu... Llavors vaig dir ‘Cap problema, ho elimino del mapa, no surt més a Instagram ni enlloc’ i, de fet, llavors es va acabar també la relació. Em vaig separar. Aquí és quan vaig començar el meu blog, l’horta ecològica... que el meu ex em va dir que no seria capaç...” (Aura). Aquest exemple evidencia les possibilitats d’acció autònoma de les dones i com el canvi social pot ser més lent en alguns homes, que poden acabar representant un obstacle més que una ajuda.

4. Conclusions Les dones són protagonistes en les noves dinàmiques rurals a Catalunya; han estat clau en el despoblament i ho són en el retorn. I la teoria de gènere és fonamental per explicar ambdós processos. Els valors incrustats en les seves iniciatives (producció sostenible d’aliments amb fort arrelament al territori, pràctiques d’emprenedoria cooperativa, model d’agricultura no subsidiada, etc.) constitueixen exemples de com revertir el despoblament a través de la innovació. Les joves emprenedores retornades relaten experiències positives amb el lloc, forgen noves subjectivitats femenines, mostren possibilitats, talents i regeneració. Les mateixes joves encarnen la dilució del binomi rural-urbà. Amb origen rural, formació urbana i retorn al rural, incorporen el bagatge i els coneixements de la persona que transita (Querol et al., 2019). Representen en elles mateixes els límits desdibuixats entre els dos àmbits, amb connexions i interaccions més complexes i intenses. La construcció recent de la ruralitat ha anat vinculada a un ideal rural basat en valors del paisatge i d’unes relacions socials harmòniques, com veiem ara reforçat en temps de pandèmia global. Aquest lloc ideal incorpora fortes expectatives en relació als rols de gènere, i per tant, a les experiències de les dones (Little i Austin, 1996). S’ha naturalitzat el seu paper central en la reproducció, que ha contribuït a mantenir i reforçar unes relacions de gènere patriarcals que tenen efectes en totes les seves experiències quotidianes. No obstant això, les dones desafien qualsevol pressió social que els impedeixi desenvolupar el seu projecte professional i vital. El suport dels homes és crític per a una feminització reconstituïda en el món rural, ajudant a crear una agència transformadora per a les dones i una nova relació entre gèneres.

–111–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 101-114 Dones i tornada al camp: protagonistes de les noves dinàmiques rurals a Catalunya

Mireia Baylina

Bibliografia Adrià, Anna (2020). “Les zones rurals s’organitzen per fer front a les polítiques urbanocentristes en temps de confinament”. La Directa, 15/4/2020, (htpps://directa.cat/categories/economia Aldomà, Ignasi [dir.] (2015). Atles de la nova ruralitat. L’actualitat del món rural. Els anys de la gran crisi a la Catalunya rural 2008-2015. Lleida: Fundació del Món Rural. – (2020). “Despoblamiento rural”, La Vanguardia, 17.2.2020. Baylina, Mireia; Nina Gunnerud Berg (2010). “Selling the Countryside: Representations of Rurality in Norway and Spain”. European Urban and Regional Studies, núm. 17 (3), p. 277-292. Baylina, Mireia; Maria Dolors Garcia Ramon (2001). “De la invisibilitat a l’agricultura ecològica: dona i gènere als estudis rurals”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 51, p. 27-55. Baylina, Mireia; Maria Dolors Garcia Ramon; Ana María Porto; Maria Rodó-de-Zárate; Isabel Salamaña; Montserrat Villarino (2017). “Work-life balance of professional women in rural Spain”. Gender, Place and Culture, núm. 24 (1), p. 72-84. Baylina, Mireia; Montserrat Villarino; Maria Dolors Garcia Ramon; María Josefa Mosteiro; Ana María Porto; Isabel Salamaña (2019). “Género e innovación en los nuevos procesos de re-ruralización en España”. Finisterra, vol. LIV, núm. 110, p. 75-91. Berglund, Karin; Helene Ahl; Katarina Pettersson; Malin Tillmar (2018-19). “Women’s entrepreneurship, neoliberalism and economic justice in the postfeminist era: A discourse analysis of policy change in Sweden”. Gender, Work & Organization, núm. 25 (5), p. 531-556. Brown, David L.; Mark Schucksmith (2016). “A new lens for examining rural change”. European Countryside, núm. 2, p. 183-188. Bryant, Lia; Barbara Pini (2011). Gender and Rurality. Londres: Routledge. Camarero, Luis (2013). “Espacios Rurales, ¿Crisis sistémica o brotes verdes? Entrevista con Luis Camarero”. Encrucijadas. Revista crítica de Ciencias Sociales, núm. 6, p. 6-17. Camarero, Luis; Fátima Cruz; M. González; J. del Pino; Jesús Oliva; Rosario Sampedro (2009). La población rural en España. De los desequilibrios a la sostenibilidad social. Barcelona: Fundación La Caixa. Camarero, Luis; Rosario Sampedro (2008). “¿Por qué se van las mujeres? El ‘continuum’ de ruralidad como hipótesis explicativa de la masculización rural”. Revista española de investigaciones sociológicas, núm. 124, p. 73-105. – (2016). “Exploring female over-migration in rural Spain. Employment, care giving and mobility”, dins: A. K. Wiest [ed.] Women and migration in rural Europe. Labour markets, representations and policies. Aldershot: Ashgate, p. 189-208. CEC (2010). Europe 2020: A strategy for smart, sustainable and inclusive growth. Brussel·les: Commission on European Communities. Delgado, José Maria (2018). “Más allá del tópico de la España vacía: Una geografía de la despoblación”, dins: A. Blanco, A. Chueca, J. A. López-Ruiz; S. Mora [coord.] Informe España 2018. Madrid: Universidad Pontificia Comillas, Cátedra J.M. Martín Patino, p. 232-295. El País (2019). “Thousands protests in Madrid to demand action to combat problems of depopulation”, 2/4/2019, https://elpais.com/elpais/2019/04/01/inenglish/1554107629_170580.html Espon (2017). Shrinking rural regions in Europe. Towards smart and innovative approaches to regional development challenges in depopulating rural regions, https://www.espon.eu/sites/ default/files/attachments/ESPON%20Policy%20Brief%20on%20Shrinking%20Rural%20 Regions.pdf Fademur (2020). Propuesta de la Federación de Asociaciones de Mujeres Rurales (FADEMUR) a la Comisión para la Reconstrucción Económica y Social, 19/6/2020, http://fademur.es/ notas_prensa/Propuestas_Reconstruccion-postcovid-FADEMUR.pdf –112–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 101-114 Dones i tornada al camp: protagonistes de les noves dinàmiques rurals a Catalunya

Mireia Baylina

Forsberg, Gunnel (2019). “Gendered ruralities”, dins: A. Orum [ed.] The Wiley Blackwell Encyclopedia of Urban and Regional Studies. Londres: John Wiley & Sons. Forsberg, Gunnel; Susanne Stenbacka (2013). “Mapping Gendered Ruralities”. European Countryside, núm. 5, p. 1-20. – (2017). “Creating and challenging gendered spatialities: how space affects gender contracts”. Geografiska Annaler, Series B, Human Geography, núm. 99 (3), p. 223-237. Giralt, Esteve (2020). “Doble desconfinamiento en los pueblos por la desconexión”. La Vanguardia, 13/04/2020. Gómez, Cristóbal; Cecilia Díaz (2009). “La juventud rural en el cambio de siglo: tendencias y perspectivas”, Revista de estudios de Juventud, núm. 87, p. 125-144. Grimsrud, Gro Marit (2011). “Gendered spaces on the trial: The influence of regional gender contracts on in-migration of women to rural Norway”. Geografiska Annaler, Series B, Human Geography, núm. 93 (1), p. 3-20. Halfacree, Keith (2006). “Rural space: constructing a three-fold architecture”, dins: P. Cloke, T. Marsden, P. Mooney [ed.] Handbook of Rural Studies. Londres: Sage. – (2007). “Back-to-the-land in the twenty-first century. Making connections with rurality”. Tijdschrift voor Economische en Sociale Geografie, núm. 98 (1), p. 3-8. Heggem, Reidun (2014). Diversification and re-feminisation of Norwegian farm properties. Sociologia Ruralis, núm. 54 (4), p. 439-451. Heraldo-Diario de Soria (2020). “El Covid-19 complica la vida a la mujer rural”, 28/4/2020, https://heraldodiariodesoria.elmundo.es/articulo/mundo-agrario/covid-19-complica-vida-mujerrural/20200428205357302311.html Idescat (2020). Projeccions de població de Catalunya, 2018-2033. https://www.idescat.cat/ pub/?id=projm (consultat 16/9/2020). Keller, Julie; Sarah Lloyd; Michael Bell (2015). “Creating and consuming the heartland: Symbolic boundaries in representations of femininity and rurality in U.S. magazines”. Journal of Rural Studies, núm. 42, p. 133-143. Leibert, Tim (2016). “She leaves, he stays? Sex-selective migration in rural East Germany”. Journal of Rural Studies, núm. 43, p. 267-279. Little, Jo (2015). “The Development of Feminist Perspectives in Rural Gender Issues”, dins: B. Pini; B. Brandht i J. Little [ed.] Femnisms and Ruralities. Lanham: Lexington books, p. 107-108. Little, Jo; Patricia Austin (1996). “Women and the rural idyll”. Journal of Rural Studies, núm. 12 (2), p. 101-111. Massey, Doreen (2005). For Space. Londres: Sage. Molinero, Fernando (2017). “La España profunda”, dins: Fundación de Estudios Rurales, Anuario 2017, p. 34-43. Monllor, Neus; Antony Fuller (2016). “Newcomers to farming: towards a new rurality”. Documents d’Anàlisi Geogràfica, núm. 62 (3), p. 531-551. Montero, Bárbara; José Antonio Camacho (2018). “Caracterización del emprendimiento femenino en España: una visión de conjunto”. Revesco, núm. 129, p. 39-65, http://dx.doi. org/10.5209/REVE.61936. Ní Fhlatharta, Aoife; Maura Farrell (2017). “Unravelling the strands of ‘patriarchy’ in rural innovation: A study of female innovators and their contribution to rural Connemara”. Journal of Rural Studies, núm. 54, p. 15-27. Nogué, Joan (1988). “El fenómeno neorural”, Agricultura y Sociedad, 47, p. 145-175. – (2016). “El reencuentro con el lugar: nuevas ruralidades, nuevos paisajes y cambio de paradigma”. Documents d’Anàlisi Geogràfica, núm. 62 (3), p. 489-502. O’Neill, Caitlin; Peter Hopkins (2015). “Introduction: Young people, gender and intersectionality”. Gender, Place and Culture, núm. 22(3), p. 383-389.

–113–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 101-114 Dones i tornada al camp: protagonistes de les noves dinàmiques rurals a Catalunya

Mireia Baylina

Oedl-Wieser, Theresia (2017). “Women as drivers for a sustainable and social inclusive development in mountain regions -The case of the Austrian Alps”. European Countryside, núm. 9, p. 808-821. Oliver, Josep (2020). Informe sobre els reptes demogràfics de Catalunya a mitjà i llarg termini. L’impacte sobre el mercat de treball i l’envelliment. Barcelona: Generalitat de Catalunya; Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible. Pérez Orozco, Amaia (2014). Subversión feminista de la economía. Aportes para un debate sobre el conflicto capital-vida. Madrid: Traficantes de sueños. Pini, Barbara; Belinda Leach (2011). “Transformation of class and gender in the globalized countryside: An introduction”, dins: B. Pini; B. Leach [ed.] Reshaping gender and class in rural space. Aldershot: Ashgate, p. 1-24. Pinilla, Vicente; Luis Antonio Sáez (2017). “Rural depopulation in Spain: genesis of a problem and innovative policies”. Informes-Centre for Studies on Depopulation and Development of Rural Areas, núm. 2017-2. Querol, Vicente; Xavier Ginés; Artur Aparici (2019). “Nueva ruralidad y generación de discursos sociales desde el ámbito productivo: pastoreando significados (Castellón, España)”. Ager, núm. 28, p. 161-183. Rae, D. (2006). “Entrepreneurial learning: a conceptual framework for technology-based enterprise”. Technology Analysis & Strategic Management, núm. 18, p. 39-56. Recaño, Joaquín (2017). “La sostenibilidad demogràfica de la España vacía”. Perspectives demogràfiques, núm. 7, https://ced.uab.cat/PD/PerspectivesDemografiques_007_CAT.pdf Schmidt, Susanne (2016). “Women in creative jobs and living in rural areas. A contradiction?”, dins: K. Wiest [ed.] Women and migration in rural Europe. Labour markets, representations and policies. Basingstoke: Palgrave Macmillan, p. 131-149. Seuneke, Pieter; Bettina Bock (2015). “Exploring the roles of women in the development of multifunctional entrepreneurship on family farms: an entrepreneurial learning approach”. Wageningen Journal of Life Sciences, núm. 74-75, p. 41-50. Villarino, Montserrat; Mireia Baylina; Maria Dolors Garcia Ramon; Ana María Porto; Isabel Salamaña (2013). “Pertenencia al lugar y nueva ruralidad. Mujeres profesionales estrechan vínculos con lo rural”. XXIII Congreso de Geógrafos Españoles. Palma: Universitat de les Illes Balears, p. 719-729. Vercher, Néstor; Jaime Escribano; Diana Valero (2019). “Models de vida femenins en el medi rural. Un cas d’estudi a la Sierra del Segura (Albacete)”. Documents d’Anàlisi Geogràfica, núm. 65/1, p. 139-161. Webster, Natasha (2017). “Rural-to-rural translocal practices: Thai women entrepreneurs in the Swedish countryside”. Journal of Rural Studies, núm. 56, p. 219-228. Wiest, Karin [ed.] (2016). Women and migration in rural Europe. Labour markets, representations and policies. Londres: Palgrave Macmillan. Wilbur, Andrew (2014). “Back-to-the house? Gender, domesticity and (dis)empowerment among back-to-the-land migrants in Northern Italy”. Journal of Rural Studies, núm. 35, p. 1-10. Woods, Michael (2011). Rural. Londres: Routledge. – (2017). Contesting rurality. Politics in the British Countryside. Londres: Routledge.

–114–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 90, desembre 2020, p. 115-128 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.202

Noves ruralitats: una aproximació als canvis en les activitats econòmiques de les zones rurals catalanes en els darrers 50 anys1 Jordi Blay

Departament de Geografia Universitat Rovira i Virgili jordi.blay@urv.cat

Resum Aquesta contribució pretén mostrar els principals canvis ocorreguts en les activitats econòmiques presents en el medi rural català entre els anys 60 del segle xx i l’actualitat. Després de presentar breument la situació inicial i de comentar els factors principals de canvi, s’aborden els principals trets dels canvis més importants esdevinguts en cada sector d’activitat. S’acompanya el text amb mapes elaborats específicament per a il·lustrar aquests canvis. Paraules clau: noves ruralitats, Catalunya, estructura econòmica per sectors, diversificació rural.

Resumen: Nuevas ruralidades: una aproximación a los cambios en las actividades económicas de las zonas rurales catalanas en los últimos 50 años Esta contribución pretende mostrar los principales cambios ocurridos en las actividades económicas presentes en el medio rural catalán entre los años 60 del siglo xx y la actualidad. Tras presentar brevemente la situación inicial y de comentar los factores principales de cambio, se abordan de forma sucinta las características de los principales cambios ocurridos en cada sector de actividad. Se acompaña el texto con mapas elaborados específicamente para ilustrar estos cambios. Palabras clave: nuevas ruralidades, Cataluña, estructura económica por sectores, diversificación rural.

1. Text elaborat en relació a la participació de l’autor en la taula rodona celebrada el 7 d’octubre a la SCG per videoconferència, dins del cicle “Record dels 50 anys de la publicació del primer volum de la Geografia de Catalunya de l’editorial Aedos (1964-1974)”, sota el títol: Crisi agrària i noves ruralitats.

–115–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 115-128 Noves ruralitats: una aproximació als canvis en les activitats econòmiques de les zones rurals catalanes ...

Jordi Blay

Abstract: New ruralities: an approach to changes in economic activities in catalan rural areas in the last 50 years This contribution aims to show the main changes that occurred in economic activities in rural Catalonia between the 1960s and today. By presenting the initial situation and commenting on the main factors of change, we analyze the characteristics of the main changes that have occurred in each sector of activity. The text is complemented with maps specifically designed to illustrate these changes. Keywords: New ruralities, Catalonia, economic structure by sectors, rural diversification.

* * * La pretensió de la següent contribució és fer un breu estat de la qüestió del món rural a Catalunya des del punt de vista de les activitats econòmiques que s’hi desenvolupen, amb la perspectiva dels canvis esdevinguts des de la dècada dels 60 del segle xx. D’entrada, queda clar que hi ha una diferència important en relació als anys 60, no només pel que fa a la producció agrària sinó, especialment, a la presència de tot tipus d’activitats sobre el territori rural. Aquesta diversificació de l’activitat productiva en medi rural, junt als canvis en el mode de vida –cada cop més “urbà”, com bé comenta Ignasi Aldomà en els seus treballs (Aldomà, 2000, 2009)–, fa que de fa uns anys s’estigui parlant de “noves ruralitats”. Aquest concepte té també un sentit no només de canvi econòmic en relació a situacions anteriors sinó també de noves formes de viure en medi rural que possibiliten fer-ho amb uns estàndards de qualitat de vida similars –o superiors– als de les zones urbanes. Per tal de fer un esquema dels canvis ocorreguts en l’activitat econòmica i la situació actual, presentaré primer breument la situació anterior, per després indicar alguns dels factors principals que cal tenir en compte per entendre el canvi en el medi rural, i repassar després les principals activitats que s’hi desenvolupen actualment.

1. Les activitats econòmiques en el territori català el 1970 El mapa de Catalunya segons l’estructura per sectors d’activitat de la població de 1970 que va fer Isabel Pujadas per a l’Atlas socioeconòmic de Catalunya (Pujadas, 1980) permetia veure, entre d’altres, algunes característiques destacades (fig. 1): – D’una banda, tot i que ja han passat uns anys de canvis importants durant els seixanta i que s’estan produint transformacions importants en relació al món rural reflectit a la Geografia de Catalunya (Llobet, 1958-62), és cert que hi ha una presència de població activa agrària encara important. Representa un 8,3% del total d’actius catalans, però territorialment és molt present, –116–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 115-128 Noves ruralitats: una aproximació als canvis en les activitats econòmiques de les zones rurals catalanes ...

Jordi Blay

Figura 1. Tipologia municipal segons proporció dels sectors d’activitat de la població (1970)

Font: elaboració pròpia a partir de Pujadas (1980). Tipologia (no totes les categories són representades al mapa): Municipis molt agraris: 1- Molt agrari (Població Activa Agrària >50%), 2- Força agrari (PAA 40-50%) Municipis amb equilibri de sectors: 3- Equilibrat amb domini agrari (PAA 30-40%), 4- Equilibrat amb domini no agrari (PAA 20-30%) Municipis poc agraris (PAA 10-20%): 5- Força industrial, 6- Equilibri industrial-serveis, 7- Força terciari Municipis no agraris (PAA 0-10%): 8- Molt industrial, 9- Força industrial, 10- Equilibri industrial-serveis, 11- Força terciari, 12- Molt terciari –117–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 115-128 Noves ruralitats: una aproximació als canvis en les activitats econòmiques de les zones rurals catalanes ...

Jordi Blay

essent el sector més important a la majoria del Camp de Tarragona, Terres de l’Ebre, Lleida i Pirineu. Aquesta és l’àrea més clarament rural del país si ho entenem com a major importància de l’activitat agrària. Té un pes important a les comarques de Girona i menor, encara que significatiu, a la Catalunya central (10-20% de la població activa). Certament en tindria més si es comptabilitzessin les ajudes familiars, especialment de les dones. – De l’altra, però, cal remarcar que els sectors secundari i terciari tenen una presència molt significativa. A les zones rurals ja fa temps que existeix, a la Catalunya central i part de les comarques de Girona, un desenvolupament industrial basat en els recursos naturals com a font d’energia o primera matèria, o bé basat en la producció agrària (agrícola o ramadera). També en aquest interior rural es veu l’efecte del desenvolupament turístic vinculat a l’esquí a la vall d’Aran, però no a la resta del territori d’interior. Es pot dir que el turisme rural tal i com el coneixem actualment no existeix i que les formes d’aproximació al medi rural no solen contemplar, llevat de casos molt puntuals, un desenvolupament important de l’activitat d’allotjament. Certament, les dades de 1970 tenen en compte només els municipis de més de 5000 habitants i les capitals comarcals, englobant els altres municipis dins d’un conjunt comarcal, amb la qual cosa es perd finor en l’anàlisi, però així i tot es destaca tant la presència important de l’activitat agrària en el territori català com el fet que una bona part del territori ja és industrial. En una part, d’indústria agrària, és cert, però en tot cas un tipus de treball marcadament diferent de l’agrari pròpiament dit.

2. L’evolució fins a finals dels 80 Fins a finals de la dècada dels 80, la distribució de les activitats econòmiques sobre el territori rural segueix en part les pautes marcades en els dos decennis anteriors. Això implica: – D’una banda, disminució del pes de l’activitat agrària en general –almenys en nombre d’actius– motivat en últim terme pels diferencials de preu dels productes agraris amb els dels altres sectors; però, de l’altra, consolidació d’àrees agroindustrials vinculades a l’agricultura productivista, amb l’exemple més clar en els regadius de la plana de Lleida. – Pocs canvis en l’activitat turística i de serveis, si exceptuem el desenvolupament en punts de muntanya dels nous centres vinculats a l’esquí o un poc desenvolupat turisme de natura o cultural. En el sector industrial, en canvi, l’impacte de la crisi dels 70 té un doble sentit en els territoris poc urbans: mentre per un costat indústries tradicionals com –118–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 115-128 Noves ruralitats: una aproximació als canvis en les activitats econòmiques de les zones rurals catalanes ...

Jordi Blay

el tèxtil pateixen molt i perden presència o han de buscar una reorganització productiva, d’altres arriben a zones rurals –o poc urbanes– a causa de la dificultat de mantenir l’activitat a l’àrea metropolitana de Barcelona. Així, territoris ben comunicats amb aquesta àrea es veuen afectats per aquesta desconcentració industrial, en algun cas amb escassa tradició en aquest sector com la Conca de Barberà o la Segarra. Es tractava d’empreses de diversos sectors –en general madurs– que buscaven reducció de costos (Belil i Clos, 1985) i que en alguns casos van arribar a crear petits centres industrials, com Cervera o Montblanc.

3. L’evolució des de final dels 80. Factors de canvi Tres grans grups de factors, a partir dels 90, van facilitar el canvi cap a les noves ruralitats actuals (Viladomiu i Rossell, 2016): – La diversificació de les explotacions agràries. Com a resposta a les dificultats de manteniment del procés d’especialització agrària les unitats familiars agràries es diversifiquen: • Cap a nous productes o noves tècniques de conreu (inclosa l’ecològica). • Cap a activitats derivades del sector, com ara serveis agraris o transformació agrària. • Cap a activitats no agràries, com el turisme, l’artesania, activitats d’oci, etc. – Accés als serveis, desenclavament geogràfic, TIC i qualitat de vida: • La millora de les infraestructures de transport i de la mobilitat en general mitiga l’aïllament tradicional de les zones rurals. • Més endavant, les TIC hi ajuden aproximant el mode de vida a l’urbà i facilitant l’establiment de noves formes de treball amb el teletreball. • Les polítiques de reequilibri territorial dutes a terme des de l’administració també tenen un paper important en descentralitzar serveis bàsics i acostar-los al medi rural. • Junt amb això hi ha una creixent valoració de l’entorn rural com a zona amb qualitat de vida (espais lliures, natura, paisatge...) que té un paper clau en l’atracció turística, de nous pobladors o d’empreses. – Empreneduria i desenvolupament endogen: cal remarcar el paper creixent de la iniciativa local a l’hora de crear activitat econòmica, en bona part amb el suport de programes públics com ara Leader. No tan sols es tracta de les ajudes concedides sinó de la forma de fer-ho (col·laborativa, territorial) i del canvi en la mentalitat que suposa: d’esperar inversions foranes a proposar possibles línies d’actuació local. Anem a veure, de forma breu, com això es plasma en els diferents sectors. –119–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 115-128 Noves ruralitats: una aproximació als canvis en les activitats econòmiques de les zones rurals catalanes ...

Jordi Blay

4. Les noves activitats en medi rural 4.1. El turisme De resultes de tots aquests canvis, doncs, hi ha un creixement d’activitats econòmiques fins aleshores poc representades en el món rural i també una reestructuració de les ja existents. Una de les que té un creixement més important i estès és el turisme en medi rural. El turisme rural en les seves noves formes creix a causa de diferents factors (Grande, 2008). A grans trets, aquests factors són: – La demanda creixent entre la societat urbana, que busca espais oberts (natura, esport) i també conèixer el patrimoni cultural del país. Té també una important difusió a nivell de mitjans de comunicació. – La necessitat de diversificació de les rendes en les unitats familiars agràries; el turisme apareix com una possibilitat accessible i que pot controlar el mateix conjunt familiar (les dones, sobretot). – El suport decidit de les administracions. És un dels sectors privilegiats per les polítiques europees de diversificació rural. En part, perquè el seu desenvolupament no deixa de ser una compensació pels efectes de les polítiques econòmiques anteriors, que no van frenar el despoblament. En part, perquè els responsables de l’aplicació de les polítiques hi veuen una manera més fàcil que altres d’aconseguir inversió per al territori –en alguns territoris cal partir de zero, és a dir, hi ha molt de camp per córrer–. En part també perquè se li reconeix una capacitat sinèrgica molt important: desenvolupant el turisme s’aconsegueix incidir en altres sectors (producció agrària, artesania, restauració, etc.) i facilitar el manteniment d’equipaments i infraestructures que d’altra forma no se’n podrien disposar en medi rural. No a tot arreu creix igual, però. Mentre en alguns indrets cal gairebé partir de zero amb un potencial de creixement important i el que es fa és crear la base d’allotjament i restauració, en altres ja es va cap a paràmetres de qualitat i oferta complementària, que a poc a poc va arribant a tot arreu, tot i que amb desigualtat: té més importància allí on pot rebre amb més facilitat el client de Barcelona i on hi ha un patrimoni natural o cultural més reconegut, entre d’altres factors. Però creix a tot arreu i en el moment actual en trobem pertot (fig. 2). Ara mateix, el turisme és un dels pilars de les economies rurals a bona part del país. Ha contribuït a la valoració del patrimoni i del territori en general, tant per part de visitants externs com per part de la pròpia població local. Tanmateix, la seva dinàmica ha ultrapassat la visió que se’n tenia des de les polítiques públiques: actualment l’oferta relacionada directament amb les activitats agràries és clarament minoritària; és més, l’increment de l’oferta per part de capitals exògens ha estat significativa. D’altra banda, la identificació del turisme rural –120–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 115-128 Noves ruralitats: una aproximació als canvis en les activitats econòmiques de les zones rurals catalanes ...

Jordi Blay

amb un territori i un patrimoni específics ha baixat com a motivació de viatge enfront de multiplicitat de motivacions d’oci o esport. Això no té per què ser negatiu, però és evident que en baixa la capacitat sinèrgica i pot crear conflictes amb altres activitats en determinats sectors. Figura 2. Places en allotjaments de turisme rural segons tipologies per comarques (2014)

Font: Aldomà, 2015

4.2. Altres serveis No només ha estat el turisme el protagonista de l’ascens dels serveis com a sector dominant de la població activa en l’actualitat, sinó també altres serveis. Dintre d’aquests, cal fer un esment important al creixement que en els darrers 30 anys han tingut els serveis públics com a conseqüència d’una decidida actuació –121–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 115-128 Noves ruralitats: una aproximació als canvis en les activitats econòmiques de les zones rurals catalanes ...

Jordi Blay

de l’administració: educació, sanitat, policia, delegacions de departaments... certament s’han concentrat en determinats nuclis més grans i capitals comarcals, però representen en molts casos la principal branca d’activitat terciària en termes d’ocupació, fins i tot en comarques tan poc urbanes com la Terra Alta. La seva presència té un paper molt important no només en termes de creació de llocs de treball i atracció de població resident, sinó també en termes d’augment de la qualitat de vida de les zones rurals. Pel que fa al comerç, la implantació en medi rural ha patit essencialment dos fenòmens: un, l’especialització creixent dirigida a nous compradors (el component turístic), i dos, la dificultat de mantenir les botigues tradicionals a causa de la competència de les grans superfícies de les capitals. En aquest sentit, l’efecte d’aquestes grans superfícies segurament ha estat molt més fort sobre la desaparició del teixit tradicional del comerç als pobles que no pas sobre el de les pròpies ciutats. Els serveis personals tenen el mateix problema –excepte pel que fa a la cura de la gent gran–, de forma que tot i el suport rebut des de programes de desenvolupament local en molts casos, costa de mantenir en nuclis petits una mínima diversitat de serveis i sovint es recorre a establiments que acompleixen diverses funcions; el problema és present fins i tot en nuclis que han tingut una evolució demogràfica positiva en els darrers decennis. 4.3. La indústria La indústria en medi rural ha tingut a Catalunya en els darrers decennis una evolució similar a la de la resta d’Europa, amb canvis importants que fan que actualment continuï tenint una presencia remarcable però amb característiques diferents. – D’una banda, la indústria tradicional ha desaparegut en bona part (cas del tèxtil) o bé s’ha reestructurat. La branca de l’agroalimentari s’ha mantingut i crescut a bona part del país, tot i que amb una estructura diferent, amb canvis en els modes de producció cap a empreses més grans. Però és la indústria més estesa per tot el país, lligada a les produccions locals. És especialment important en zones com la Catalunya Central, la plana de Lleida, comarques de Girona o Terres de l’Ebre, mentre que en altres indrets té un pes relatiu important, com a les àrees vinícoles. Junt amb aquesta indústria, diguem-ne tradicional, ha proliferat una artesania alimentària o elaboracions de productes agraris amb produccions reduïdes, dirigides a un mercat específic o al turista. – En una part significativa, les indústries arribades al medi rural a causa de la crisi dels 70-80 van patir un procés de deslocalització o van desaparèixer, però d’altres van quedar i en tot cas van implicar un interès de les autoritats locals per l’atracció de treball industrial que s’ha mantingut. Faciliten el manteniment de llocs de treball a la zona i són compatibles sovint amb –122–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 115-128 Noves ruralitats: una aproximació als canvis en les activitats econòmiques de les zones rurals catalanes ...

Jordi Blay

el treball al camp dins de la unitat familiar. Tanmateix, en regir-se per criteris de costos, poden ser només instal·lacions temporals. – Hi ha hagut també iniciatives locals de gran interès al marge de l’agroalimentari, basades en recursos locals o coneixements locals –com el moble de la Sénia–, i el creixement de petits nuclis industrials a partir d’iniciatives públiques de creació d’àrees industrials amb dotació de serveis en capitals comarcals o nuclis més grans. En el moment actual la indústria en medi rural continua sent un sector present i important. Certament en molts llocs es tracta de la transformació agrària, però en altres indrets s’ha consolidat una diversificació industrial important. No oblidem que les comarques amb major pes industrial de Catalunya a nivell de percentatge de l’ocupació són de les que podríem qualificar com a rurals. La que més, la Segarra (31% de les afiliacions comarcals a la Seguretat Social). 4.4. La producció agrària Cal tenir presents les transformacions en el sector agrari per acabar de fer el quadre de noves activitats en medi rural. En aquest sentit, cal tenir present que la majoria de la producció continua inscrivint-se en el marc del model productivista, integrat amb circuits de transformació i comercialització de grans empreses (locals o foranes), amb l’exemple més clar a les grans planes de regadiu de Lleida, el cereal o la majoria del porcí. Tanmateix, ha anat guanyant pes una forma de producció, transformació i comercialització diferent, amb circuits alternatius, producció de qualitat específica –especialment ecològica– i de proximitat. Enmig dels dos models, diversitat de posicions intermèdies. El tipus de qualitat específica i produccions limitades encaixa bé amb el model de desenvolupament local que pretén visibilitzar la identitat territorial com a forma de millorar la percepció local del propi territori i al mateix temps com a part de la política de suport a les activitats turístiques. El producte local de qualitat i denominació d’origen és un dels elements clau en aquest sentit. S’entén, doncs, la proliferació de distintius de qualitat. Cal dir, però, que ni totes les produccions ni tots els territoris estan en les mateixes condicions per a produir d’una manera o d’una altra. Un territori com el Priorat, per exemple, difícilment pot optar per una producció agrària productivista: no té les condicions naturals per fer-ho. Pot optar, sí, pel regadiu, però té més sentit el regadiu de suport de la producció de secà que no el regadiu fructícola de grans produccions. D’altra banda, algunes produccions com el vi o el formatge sí que poden optar per la qualitat específica, les denominacions d’origen i els circuits curts o venda directa perquè la població està disposada a pagar més, però d’altres produccions ho tenen més problemàtic: el cereal, per exemple, o productes que tenen gran volum de producció. –123–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 115-128 Noves ruralitats: una aproximació als canvis en les activitats econòmiques de les zones rurals catalanes ...

Jordi Blay

A redós d’aquests models s’inscriuen llocs de treball creixents en l’àmbit de la transformació i comercialització dels productes i han estat ocupats en una part important per nous pobladors del medi rural. 4.5. L’increment de la mobilitat com a element per a entendre la nova ruralitat Un dels elements clau per entendre les grans diferències entre la Catalunya dels anys 60 i l’actual ha estat el gran increment de la mobilitat. La disponibilitat de vehicles privats, la millora de les infraestructures de transport, la major valoració dels espais rurals per a viure, la creació de nous llocs de treball, almenys a les capitals comarcals, i el desenvolupament de les tecnologies de la informació han permès que una part dels potencials emigrants de les zones afectades per la crisi estructural del sector agrari s’hagin quedat, i al mateix temps s’han atret nous pobladors, cosa que es reflecteix en un nombre significatiu de municipis que guanyen població en els darrers decennis. El revers de la moneda és que una part dels nous residents només ho són en part, ja que poden tenir totes o una part de les jornades laborals fora del poble o fins i tot fora de la comarca, i requereixen de desplaçaments sovint diaris. Això converteix una part important dels nuclis rurals en municipis-dormitori, capaços de retenir laboralment tan sols una petita part de la població resident. En el moment actual, el teletreball, que en algun moment es va posar com a solució per a una part important d’aquests nous pobladors, encara té un pes feble, tot i que creixent. La nova ruralitat comporta en molts casos, doncs, haver de moure’s cada dia.

5. Cartografia de la situació actual Per acabar d’il·lustrar com es manifesten aquests canvis sobre el territori català, hem elaborat dos mapes. El primer és la transposició a 2019 del mapa amb què hem començat aquest escrit. Tot i que no disposem de les dades municipalitzades de cap cens de població recent, sí que podem accedir a les dades d’afiliacions a la Seguretat Social (SS) per grans sectors d’activitat. D’aquesta manera, utilitzant la mateixa tipologia que Isabel Pujadas i afegint-hi quatre tipus nous que no existien el 1970, el mapa resultant de l’estructura per sectors dels municipis catalans –mantenint només els de més de 5.000 habitants o capitals comarcals i englobant els altres en un conjunt comarcal– és la que reprodueix el mapa 3. Malgrat la diferència de la font, els resultats són prou comparables per establir els grans canvis esdevinguts en els darrers 50 anys.

–124–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 115-128 Noves ruralitats: una aproximació als canvis en les activitats econòmiques de les zones rurals catalanes ...

Jordi Blay

Figura 3. Tipologia municipal segons proporció dels sectors d’activitat (2019)

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades d’afiliacions a la SS de juny de 2019 (IDESCAT). Tipologia (no totes les categories són representades al mapa): Municipis molt agraris: 1- Molt agrari (Població Activa Agrària >50%), 2- Força agrari (PAA 40-50%) Municipis amb equilibri de sectors: 3- Equilibrat amb domini agrari (PAA 30-40%), 4- Equilibrat amb domini no agrari (PAA 20-30%) Municipis poc agraris (PAA 10-20%): 5- Força industrial, 6- Equilibri industrial-serveis, 7- Força terciari Municipis no agraris (PAA 0-10%): 8- Molt industrial, 9- Força industrial, 10- Equilibri industrial-serveis, 11- Força terciari, 12- Molt terciari –125–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 115-128 Noves ruralitats: una aproximació als canvis en les activitats econòmiques de les zones rurals catalanes ...

Jordi Blay

Podem veure com el 2019 el caràcter dels municipis catalans pel que fa a domini d’un sector o altre d’activitat ha variat força. La terciarització hi és lògicament molt present, destacant el pes dels serveis en indrets on fa cinquanta anys eren minoritaris: Alt Pirineu o les zones no urbanes de l’Empordà, Baix Ebre o fins i tot del Segrià. D’altra banda, l’àrea amb domini industrial o amb equilibri indústria-serveis s’eixampla per l’interior de Catalunya, com per exemple al Pla d’Urgell, la Conca de Barberà o l’Alt Camp. El sector agrari manté un pes significatiu a ponent i el sud, però ja només és dominant –en termes d’afiliacions a la SS– a les àrees no urbanes de la Terra Alta, les Garrigues i el Solsonès. El sector agrari no arriba al 10% de les afiliacions totals a la gran majoria de comarques. Per afinar una mica l’anàlisi s’ha elaborat encara un altre mapa (fig. 4) amb una tipologia dels municipis catalans a partir dels índexs d’especialització productiva per sectors d’activitat en relació a Catalunya, a partir de la mateixa font que en el mapa anterior. No marca el sector productiu més important sinó el més destacat en relació a l’estructura de l’activitat per sectors en el conjunt de Catalunya, ja que si no trobaríem pràcticament tots els municipis amb predomini dels serveis, com hem vist en el mapa 3. S’han treballat les dades a nivell de cada municipi, cosa que permet detallar més les diferències que en el cas anterior. A més s’han introduït altres categories per a perfilar millor les característiques del territori. Els trets més interessants d’aquest territori actual (juny 2019) són: – D’entrada, el que és més important és que una bona part dels municipis catalans són pobles dormitori: en aquests municipis els llocs de treball localitzats (afiliacions a la SS) són menys de la meitat de la població ocupada resident. Dit d’una altra manera, els llocs de treball que hi ha al municipi no arriben a suposar la meitat de les feines de la població que hi resideix. Són els típics pobles de commuters i del desplaçament diari a la ciutat o capital comarcal a treballar. – Cal destacar també la important especialització en indústria i serveis de bona part dels municipis catalans. No només a la costa i grans àrees urbanes: bona part de la Catalunya Central, comarques de Girona i taques significatives al camp de Tarragona i Terres de l’Ebre són indrets on el sector industrial presenta l’especialització més destacada. Cert que en part d’aquests municipis el sector industrial dominant pot ser l’agroalimentari, com a bona part de la plana de Lleida, però en tot cas indica fins a quin punt la nova ruralitat pot deixar de ser sinònim del treball de pagès o ramader. En pràcticament cap d’ells el sector agrari significa més d’un 10% dels llocs de treball. – El sector de serveis és essencialment present com a especialització a la costa. Però també s’observa una gran taca que cobreix l’Alt Pirineu i també altres zones d’interior en general en zones de muntanya, relacionat amb –126–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 115-128 Noves ruralitats: una aproximació als canvis en les activitats econòmiques de les zones rurals catalanes ...

Jordi Blay

Figura 4. Tipologia de municipis segons especialització productiva (2019)

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades d’afiliacions a la SS de juny de 2019 (IDESCAT)

el turisme. Encara podríem assenyalar un altre conjunt, el de municipis diversificats, en què el sector primari té uns pes reduït en relació a serveis i indústria. No vol dir que el sector agrari sigui poc productiu o rendible, simplement que altres activitats prenen el protagonisme i difícilment es pot qualificar la zona com a agrària. Però és cert que en molts casos l’activitat agrària s’hi manté amb prou feines, igual que a bona part dels nuclis-dormitori. – Els municipis més agraris –i per tant més d’acord amb la idea tradicional de la ruralitat– són una minoria, 162 sobre el total de 947. Són presents –127–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 115-128 Noves ruralitats: una aproximació als canvis en les activitats econòmiques de les zones rurals catalanes ...

Jordi Blay

a la plana de Lleida, el Prepirineu, la Terra Alta i de forma puntual a altres comarques com el Priorat o l’Empordà. No tots són iguals: els municipis del regadiu són els més dinàmics, en general, i on l’activitat productiva és més destacada. En els de secà hem distingit els pròpiament agraris, amb agricultura activa, i els de muntanya mediterrània, amb dificultats orogràfiques o d’escassetat de sòls treballables. En cada categoria les dinàmiques i problemàtiques específiques de les zones rurals prenen unes característiques diferenciades: el lent abandonament de l’activitat agrària o la seva conversió en agricultura a temps parcial en aquelles zones dormitori o on la indústria o els serveis l’han substituït com a activitat principal –però amb nova vitalitat per a produccions locals de qualitat–; les problemàtiques d’innovació en les àrees de regadiu per a superar l’estancament productiu; la necessitat d’anar cap a la producció de qualitat en les àrees de secà (o regar si pots), i la dificultat de mantenir la població en les àrees qualificades com de muntanya. En resum, l’àmbit rural català actual ve marcat per la diversificació: diversitat d’activitats, diversitat de territoris i diversitat de noves ruralitats.

Bibliografia Aldomà, Ignasi (2000). Amb el permís de Barcelona: l’altra Catalunya urbana. Lleida: Pagès. – [dir.] (2009). Atles de la nova ruralitat. Lleida: Fundació del Món Rural. – [dir.] (2015). L’actualitat del món rural: els anys de la gran crisi a la Catalunya rural, 20082015. Lleida: Fundació del Món Rural. Belil, Mireia; Isabel Clos (1985). “La descentralització industrial a Catalunya: l’eix el VendrellValls-Montblanc”. Documents d’Anàlisi Geogràfica, núm. 6, p. 3-44. Cànoves, Gemma; Luis Herrera; Lucía Cuesta (2005). “Turismo rural en Cataluña: condicionantes de la oferta y la demanda”. Investigaciones Geográficas, núm. 37, p. 5-26. Grande Ibarra, Julio (2008). “La planificación del turismo rural”, dins: Carlos Fernández Hernández; M. Fernando Martín Torres [coord.] Planificación y gestión del turismo rural. La Laguna: Federación Canaria de Desarrollo Rural, p. 81-100. Llobet, Salvador (1958-62). “Les activitats rurals”, dins: L. Solé Sabarís [dir.] Geografia de Catalunya, vol. I. Barcelona: Aedos. Pujadas, Isabel (1980). “Població activa per sectors”, dins: Tomàs Vidal [dir.], Atlas socioeconòmic de Catalunya. Barcelona: Banco Occidental, Banco Urquijo, Caixa de Catalunya. Viladomiu, Lourdes; Jordi Rosell (2016). “Nova ruralitat a Catalunya a les últimes dècades: diversificació, emprenedoria i ocupació”. Documents d’Anàlisi Geogràfica, vol. 62/3, p. 553-567.

–128–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 90, desembre 2020, p. 129-152 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.203

Acte en record dels 50 anys de la publicació del primer volum de la Geografia de Catalunya de l’editorial AEDOS (1964-1974)

Sessió 5: Mobilitat, transport i comunicacions Rafael Giménez-Capdevila, Jaume Font Garolera, Carme Miralles-Guasch, Carmelo Rivero Ojeda Resum Recull de les intervencions presentades a la sessió dedicada a Mobilitat, transport i comunicacions, en el marc dels actes commemoratius dels 50 anys de la publicació del primer volum de la Geografia de Catalunya de l’editorial AEDOS. La primera ponència interpreta el capítol dedicat als transports i les comunicacions de l’esmentada obra com un enfocament clàssic de geografia regional. La segona ponència valora l’èxit de la geografia dels transports en aquests 50 anys, a partir de la introducció del concepte de mobilitat. Finalment, la tercera ponència exposa com des de la geografia s’ha impulsat l’activitat professional en la planificació de la mobilitat. Paraules clau: mobilitat, transport, geografia dels transports.

Resumen: Acto en recuerdo de los 50 años de la publicación del primer volumen de la Geografia de Catalunya de la editorial AEDOS (1964-1974). Sesión 5: Movilidad, transporte y comunicaciones Recopilación de las intervenciones presentadas en la sesión dedicada a Movilidad, transporte y comunicaciones, en el marco de los actos conmemorativos de los 50 años de la publicación del primer volumen de la Geografia de Catalunya de la editorial AEDOS. La primera ponencia interpreta el capítulo dedicado a los transportes y las comunicaciones de la citada obra como un enfoque clásico de geografía regional. La segunda ponencia valora el éxito de la geografía de los transportes en estos 50 años, a partir de la introducción del concepto de movilidad. Finalmente, la tercera ponencia expone como desde la geografía se ha impulsado la actividad profesional en la planificación de la movilidad. Palabras clave: movilidad, transporte, geografía de los transportes.

Résumé: Acte en souvenir des 50 années de la publication du premier volume de la Geografia de Catalunya aux éditions AEDOS (1964-1974). Séance 5: Mobilité, transport et communications Recueil des interventions présentées lors de la séance consacrée à Mobilité, transport et communications, dans le cadre des actes commémoratifs du cinquantenaire de la publication du premier volume de la Geografia de Catalunya aux éditions AEDOS. La première inter–129–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 129-152 Mobilitat, transport i comunicacions

R. Giménez-Capdevila, Jaume Font, C. Miralles-Guasch, Carmelo Rivero

vention interprète le chapitre consacré aux transports et aux communications de l’ouvrage cité comme une approche classique de géographie régionale. La deuxième intervention reconnait la réussite de la géographie des transports dans ces 50 années, à partir de l’introduction du concept de mobilité. Finalement, la troisième intervention expose comment la géographie a encouragé l’activité professionnelle dans la planification de la mobilité. Mots-clés: mobilité, transport, géographie des transports.

Abstract: Act in memory of 50 years Geografia de Catalunya first volume publication by AEDOS publisher (1964-1974). Session 5: Mobility, transport and communications Compilation of the speeches presented in the meeting about mobility, transport, and communications in the framework of the acts to honour the 50th anniversary of the first volume of the Geografia de Catalunya by AEDOS. The first report explains the chapter that focuses on transports and communications from a regional geography approach. The second report analyzes the success of the transport geography in the last 50 years since the concept of mobility was first introduced. Finally, the third report exposes how geography has helped to boost the professionalization of mobility planning. Keywords: mobility, transport, transport geography.

* * * L’any 2014 la Societat Catalana de Geografia inicià la commemoració dels 50 anys de la publicació del primer volum de la Geografia de Catalunya de l’editorial AEDOS (1964-1974). La sessió cinquena, que va tenir lloc el 28 febrer del 2017 a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans, a Barcelona, abordà el qui i el com de la producció del capítol dedicat als transports i les comunicacions de l’esmentada obra. La demanda que es traslladà a les persones ponents consistia en explicar com d’un saber descriptiu, historicista i determinista, en 50 anys la geografia dels transports ha esdevingut una disciplina aplicable a favor d’una millor qualitat de vida de la ciutadania. Com la geografia ha contribuït a capgirar un paradigma sobre els transports i el territori basats en la velocitat i les infraestructures, a un altre al centre del qual hi ha les persones i el respecte pel territori. Un nou paradigma que es reconeix per l’ús de la paraula mobilitat. Ultra la presentació a càrrec de Rafael Giménez-Capdevila, secretari de la Junta de Govern de la Societat Catalana de Geografia, hi intervingueren Jaume Font Garolera, professor titular d’Anàlisi Geogràfica Regional de la Universitat de Barcelona; Carme Miralles-Guasch, directora del Grup d’Estudis en Mobilitat, Transport i Territori i catedràtica de Geografia Urbana de la Universitat Autònoma de Barcelona; i Carmelo Rivero Ojeda, geògraf amb àmplia experiència professional en l’àmbit dels transports, tant des del sector privat com públic. –130–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 129-152 Mobilitat, transport i comunicacions

R. Giménez-Capdevila, Jaume Font, C. Miralles-Guasch, Carmelo Rivero

Presentació Rafael Giménez-Capdevila

Secretari de la Junta de Govern de la Societat Catalana de Geografia

Dins la Geografia de Catalunya publicada per l’editorial AEDOS, el capítol consagrat als transports fou redactat el 1958 per Josep Iglésies i Fort.1 Abasta 14 de les 648 pàgines del primer volum, poc més del 2%, i inclou 15 fotografies (totes del Principat, excepte dues d’Andorra, cap de Catalunya Nord), dos gràfics i cap mapa, tot i que el text remet al de les vies de comunicació romanes (p. 296), inserit al capítol XIV “Les etapes de l’ocupació del sòl”. Andorra queda integrada dins del Principat, o Catalunya estricta d’acord amb la terminologia emprada, almenys pel que fa a la xarxa viària transpirinenca, on se cita el port d’Envalira i s’il·lustra amb una imatge. En altres capítols també hi ha referències a les comunicacions: XX “El bosc i la seva explotació”, apartat “El transport” (p. 477); XXIII “Factors geogràfics i evolució de la indústria catalana” apartat “Les necessitats energètiques i el transport” (p. 524), il·lustrat amb una foto de l’antiga estació de Vilanova, al port de Barcelona (Morrot), ambdós redactats per Salvador Llobet; XXVII “Geografia urbana”, apartats “El camí, factor de fixació” (p. 608) i “La influència del camí en la fesomia de les localitats” (p. 610), redactat per Josep Iglésies i Fort. A més, als dos volums comarcals, es troben abundants referències a les comunicacions. El capítol XXVI “Les comunicacions” comprèn cinc apartats, dedicats a cada un dels diversos modes de transport. El primer, més extens, és el dedicat als “Camins i carreteres”, i s’organitza en dos subapartats de desigual mida, un per al Principat i l’altre per a la Catalunya (de sobirania) francesa. Inicia l’anàlisi relacionant les vies de comunicació terrestres amb la morfologia del territori i destacant la importància de la comunicació marítima al llarg de la costa. Tot seguit descriu la xarxa de camins de l’època romana i del fet que sense gaires variacions es mantingué durant l’Edat Mitjana, tot i que completats amb camins de bast, que no permetien el pas de vehicles rodats. Ara bé, si alguna cosa es destacava de les cròniques de viatgers, era “el mal estat de les vies de comunicació en els períodes comtals, dels Àustries i dels Borbons” (p. 585). Sembla doncs que no ve de nou el dèficit d’infraestructures! Iglésies situa en el període de la Mancomunitat el moment en què tots els municipis catalans estan connectats a la xarxa viària, és a dir que tenen “accés rodat” (p. 586). Descriu la xarxa viària en relació al relleu (“l’imperatiu de la morfologia”; “l’orientació obligada que imposa la configuració del terreny a les 1. “Les comunicacions”, vol. I, cap. XXVI, p. 583-596. Dins: Lluís Solé i Sabarís (dir.) Geografia de Catalunya. Barcelona: Editorial AEDOS.

–131–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 129-152 Mobilitat, transport i comunicacions

R. Giménez-Capdevila, Jaume Font, C. Miralles-Guasch, Carmelo Rivero

comunicacions”, “les necessitats d’adaptació a la topografia”) i la hidrografia. La imprecisió en relació a la longitud del túnel de Vielha, que situa en 7 km quan en tenia poc més de 5 (p. 587), apel·la a la fiabilitat de les fonts d’informació emprades. Les dades estadístiques aportades són de 1955 i referents a “la Catalunya estricta”: 11.694 km de carreteres; 1.714 km de ferrocarrils, dels quals 1.361 de via ampla i 353 de via estreta. Pel que fa a la Catalunya Nord, destaca la continuïtat entre les vies romanes, els camins medievals i les carreteres de la primera meitat del segle xx, que segueixen els principals cursos fluvials i les corresponents valls. L’apartat dels ferrocarrils també adopta la dualitat del Principat i la Catalunya francesa. Es fixa en l’origen local de la construcció ferroviària al Principat al segle xix i en la configuració final propera a “la xarxa de les comunicacions essencials romanes a causa de les necessitats d’adaptació a la topografia” (p. 590). Crida l’atenció sobre “L’ample de les nostres vies generals [que] és, segons disposició de l’Estat, divers del general d’Europa i igual que el de Rússia” [sic] (p. 590-591), mentre que “únicament la línia dels Ferrocarrils de Catalunya [...] té l’amplada normal europea”. Així mateix, constata que la densitat de la xarxa ferroviària catalana és “molt inferior a la de qualsevol país normal europeu, per bé que superior a la del conjunt de la Península Ibèrica” (p. 591). L’ús de l’adjectiu “normal” en aquestes descripcions denota el sentiment d’excepcionalitat en plena dictadura, que precisa a l’apartat dedicat a la Catalunya francesa quan afirma que la densitat de línies ferroviàries hi és el doble que a la de “sobirania espanyola” (p. 592). La queixa per la insuficiència d’inversions també hi apareix, quan informa que l’electrificació de la xarxa ha arribat al cap de cent anys de la construcció de la primera línia ferroviària, tot i que “L’anomenat vuit català” suporta “el màxim tràfic [sic] ferroviari de Catalunya, i igualment de la península Ibèrica” (p. 591). Els altres tres apartats són breus. Del transport fluvial constata el “franc declivi” de la navegació per l’Ebre, atès que la construcció de preses pràcticament ha fet desaparèixer el transport de fusta mitjançant rais. Dels ports de mar fa referència a la construcció dels ports moderns de Barcelona a partir de 1696 i de Tarragona des del 1789. Aporta algunes dades de trànsit als ports de Barcelona, Tarragona, Sant Feliu de Guíxols, Palamós, Sant Carles de la Ràpita, Roses i Mataró. Inclou una breu descripció dels ports de la Catalunya francesa. Finalment, l’apartat d’aeroports només cita els aeròdroms en servei, sense altres informacions: Barcelona (“importància internacional amb línies regulars”), Reus (“de caràcter militar”), Sabadell i Lleida. També fa esment que “s’ha acabat la construcció de l’aeroport Girona-Costa Brava”, tot i que sorprèn que es donés per acabada una infraestructura per a la qual el 1957 la Diputació de Girona tot just havia iniciat les gestions per a la seva construcció, però no fou fins deu anys més tard que començà el trànsit aeri civil. Per a la Catalunya francesa, indica l’existència de l’aeroport a Perpinyà i d’una base d’hidroavions a l’estany de Salses. –132–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 129-152 Mobilitat, transport i comunicacions

R. Giménez-Capdevila, Jaume Font, C. Miralles-Guasch, Carmelo Rivero

El capítol dedicat a les comunicacions de la Geografia de Catalunya està encapçalat (p. 583) per la reproducció del gravat del coll de Balaguer (entre el Baix Camp i el Baix Ebre) a la primeria del segle xix, extret del Voyage pittoresque et historique de l’Espagne, vol. 1, publicat el 1806 per Alexandre de Laborde (1773-1842). La imatge transmet una visió determinista del sistema de transports, on els obstacles orogràfics i la seguretat constitueixen els principals reptes a superar.

Les ‘comunicacions’ a la Geografia de Catalunya de l’AEDOS: un enfocament clàssic de geografia regional Jaume Font Garolera

Professor titular d’Anàlisi Geogràfica Regional Universitat de Barcelona

Abans d’entrar en matèria he d’agrair la invitació de la Societat Catalana de Geografia per participar en la commemoració de l’aniversari de la publicació d’una obra cabdal que, pel que fa al meu cas personal, em va inclinar cap a l’estudi de la Geografia. Vaig conèixer la Geografia de Catalunya de l’AEDOS a la rebotiga de la farmàcia del meu poble. El farmacèutic, el Sr. Lluís Civil, provenia de Madrid i era un home especialment culte, que ves a saber per quines raons havia anat a parar a un petit poble de l’interior de Catalunya com el meu. A casa hi havia pocs llibres, però tenia un atles i una ‘bola’ del món. Però d’aquell volum tan gruixut, que ocupava un lloc d’honor a la rebotiga de la farmàcia, em cridava especialment l’atenció el grandiós paisatge pirinenc que il·lustrava la seva coberta. Aquella imatge em va seduir fins el punt que vaig llegir tot el llibre gràcies a l’amistat que mantenia amb el fill del farmacèutic, de qui era company de jocs. Hi devia ajudar també el lentíssim pas de les hores en aquells llarguíssims vespres d’hivern de la primeria dels anys seixanta del segle xx, sense televisió ni cap altre entreteniment. –133–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 129-152 Mobilitat, transport i comunicacions

R. Giménez-Capdevila, Jaume Font, C. Miralles-Guasch, Carmelo Rivero

Més endavant, les petites memòries que acompanyaven els mapes de l’Alpina em descobriren el Dr. Salvador Llobet, sobretot les monografies i els mapes titulats Guilleries-Collsacabra (1959) i Puigsacalm-Bellmunt (1950), reeditats incomptables vegades. Poc després, vaig guanyar una beca per estudiar formació professional a les Universidades Laborales, de les quals en vaig sortir amb el títol de mestre industrial a la butxaca, cosa que em va permetre treballar de verificador a la gran factoria de la Seat de la Zona Franca de Barcelona. La Seat va ser una escola de vida, ja que a part de fer política i participar en la lluita obrera, vaig assabentar-me que hi havia possibilitat de cursar la llicenciatura de Geografia i d’aquesta manera vaig retrobar-me amb la primera vocació infantil. Ara bé, quan al principi dels anys vuitanta vaig arribar a la universitat, la Geografia que m’havia seduït de petit havia passat a millor vida. El que ens explicaven aquells dies transitava pels camins procel·losos del positivisme (Peter Hagget), de la geografia radical (Yves Lacoste, David Harvey) i la critica gairebé autodestructiva d’Excepcionalismo en Geografía, que va fer traduir i editar el Dr. Horacio Capel.2 El professorat parlava amb displicència o fins i tot amb un punt de menyspreu de la geografia regional, tret de mestres com el Dr. Lluís Casassas (1922-1992), el Dr. Vilà Valentí (1925-2020) o la Dra. Roser Majoral (1947-2005), que em dirigí la tesi on vaig investigar, per recomanació seva, la formació de la xarxa viària del país. De cara al tema que ens ocupa –transport i mobilitat a la Geografia de Catalunya de l’AEDOS–, comentaré primer alguns aspectes generals de l’obra per passar després a analitzar les qüestions relacionades amb el transport i la mobilitat. El primer que cal dir sobre l’enfocament general de l’obra és que el transport ocupa o hi té un paper secundari o perifèric. Això no exclou que la qüestió de la comunicació i el transport no resti implícita en el conjunt de l’obra, d’acord amb els postulats de la geografia regional francesa –hereva de l’escola dels Annales– que donava una gran importància a la vertebració humana del territori a través del que aleshores en deien les ‘vies’ de comunicació o simplement les ‘comunicacions’. Cal citar, en aquest sentit, la memorable obra de Fernand Braudel (19021985) sobre la Mediterrània en temps de Felip II,3 que atorga un paper cabdal a les grans rutes històriques de cara a la formació de les ciutats i la vertebració humana del territori. De fet, les monografies regionals que diversos coautors de la Geografia de l’AEDOS havien publicat abans de la Guerra Civil (1936-1939), com ara La Cerdanya de Pau Vila (Barcino, 1926) o La plana de Vic de Gonçal de Reparaz (Barcino, 1928), hi dedicaven una notable atenció, així com també Pau Vila (1881-1980) en el conegut Resum de Geografia de Catalunya (Barcino, 1928-1936), en què definia el famós “vuit” ferroviari català, que també apareix a La Fesomia geogràfica de Catalunya, obra editada el 1937 pel Comissariat de 2. Fred K. Schaefer (1971) Excepcionalismo en Geografía. Traducción del inglés y estudio introductorio de Horacio Capel. Barcelona: Universitat de Barcelona (Pensamiento y método geográfico, 1), original de 1953. 3. Fernand Braudel (1949) La Méditerranée et le Monde méditerranéen à l’époque de Philippe II. París: Armand Colin.

–134–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 129-152 Mobilitat, transport i comunicacions

R. Giménez-Capdevila, Jaume Font, C. Miralles-Guasch, Carmelo Rivero

propaganda de la Generalitat. Lluís Solé Sabarís (1908-1985), per la seva banda, en l’obra Los Pirineos, el medio y el hombre (Ed. Alberto Martín, 1952), atorga als camins històrics i a les comunicacions modernes (viàries i ferroviàries) un paper cabdal en l’articulació humana de la muntanya pirinenca. Considerada en conjunt, la informació sobre les comunicacions i el transport també queda per sota d’algunes obres de referència publicades anteriorment, tot i les seves carències metodològiques. És el cas del famós Diccionario Geográfico (1845-1850) de Pascual Madoz (1806-1870), on cada entrada aporta informació sistemàtica sobre correus, camins i carreteres. A les entrades corresponents a grans demarcacions territorials (províncies i partits judicials) inclou també una matriu de distàncies expressades en hores i llegües entre les poblacions de l’àmbit concernit. Passa el mateix amb la Geografia General de Catalunya (Alberto Martín, 1912-1918) dirigida per Francesc Carreras Candi (1862-1937), que tot i seguir encara el mètode enciclopèdic, aporta molta informació gràfica i cartogràfica sobre els transports i les comunicacions, des de les carreteres i els ferrocarrils fins les xarxes telegràfica i telefònica, per acabar amb una relació de les línies regulars de transport de viatgers, des de tartanes i diligències fins les primeres línies d’autobusos. Entrant ja en matèria, el capítol dedicat al transport es titula “Les comunicacions. Camins i carreteres”, fou redactat per Josep Iglésies i Fort (1902-1986), que hi dedica 14 pàgines de l’apartat “Geografia Humana” del primer volum de l’obra.4 Tracta en concret, dels camins tradicionals i les carreteres modernes, els ferrocarrils i molt breument dels ports de mar i els aeroports. Des del punt de vista territorial, distingeix el Principat del que anomena ‘Catalunya francesa’. L’esperit del text està contingut en l’inici del capítol, que fins i tot vaig transcriure íntegrament a la meva tesi doctoral: “En entrar al segle passat [xix], només un terç escàs del Principat tenia comunicació rodada i la resta se servia de camins de bast. Tot el Pirineu, el Prepirineu i part de la depressió central utilitzaven la cavalleria com a mitjà de transport”. L’enfocament del capítol és descriptiu i fins i tot es podria titllar d’antiquat en relació amb les metodologies emprades per d’altres coautors de l’obra en les seves recerques. És el cas ja comentat de Lluís Solé Sabarís, a l’obra Los Pirineos, el medio y el hombre, que dedica, per exemple, un apartat específic a comparar les diferències entre les xarxes viària i ferroviària del nord i el sud de la serralada pirinenca i a valorar-ne la seva incidència en el desenvolupament desigual de la muntanya. Es pot dir el mateix dels treballs de Salvador Llobet El medio y la vida en el Montseny (CSIC, 1947) i El medio y la vida en Andorra (CSIC, 1947), que atorguen molta importància als transports i les comunicacions i la seva relació amb les activitats humanes (l’explotació forestal, el transport fins a Barcelona del gel obtingut als contraforts del Montseny o el paper de la carretera i del “camió de la llet” en el desenvolupament de la ramaderia bovina). 4. Cap. XXVI, p. 583-596.

–135–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 129-152 Mobilitat, transport i comunicacions

R. Giménez-Capdevila, Jaume Font, C. Miralles-Guasch, Carmelo Rivero

Contrasta, doncs, l’interès pels transports entre els autors que formaven part del Consell de Redacció de la Geografia de Catalunya amb la poca extensió del capítol específic dedicat al transport. Una mancança que resta compensada, en part, pel contingut d’altres capítols de l’obra i a les monografies comarcals. Pel que fa als antecedents, Iglésies, de la mateixa manera que d’altres autors anteriors i posteriors, atorga una gran significació a les vies romanes, que constitueixen el canemàs sobre el qual s’articularan les grans rutes medievals i les primeres carreteres modernes. Tant Josep Iglésies com Pierre Bonassie (19322005) posteriorment, posen l’accent en el paper que han tingut en l’articulació del país els camins de ferradura i les rècules de mules, en detriment del carro i els vehicles de rodes. Entre els tòpics abordats cal esmentar la incidència de les dificultats orogràfiques i la contraposició entre obstacles i passadissos que caracteritza el territori català pel que fa a la geografia històrica de la circulació, qüestió que Pau Vila –i després Pierre Vilar– també havien destacat. Iglésies constata primer la precarietat de la xarxa viària que s’articula a partir dels tres eixos que conflueixen a Barcelona (la N-II, de Lleida a Barcelona, Girona i la frontera amb França, i la N-340 de Barcelona a Tarragona, València i el sud peninsular). La resta del territori interior, i molt especialment la muntanya pirinenca, pràcticament no tenia vies de comunicació modernes. La interdependència entre infraestructures de transport –sobretot de les carreteres– i medi físic queda explícita, tant en el redactat del capítol com en les il·lustracions que l’acompanyen. És significatiu que la d’Alexandre Laborde que encapçala el capítol també aparegui a la coberta del volum titulat El medi Natural de la magna obra Catalunya dins l’Espanya moderna (Edicions 62, 1964) de Pierre Vilar (1906-2003), que els autors de la Geografia de l’AEDOS de ben segur en coneixien la gestació. La resta de modes de transport es tracta de manera molt breu. Pel que fa al ferrocarril, s’esmenta que la xarxa es va configurar a partir dels interessos de companyies privades inicialment locals, que lluitaven entre elles per obtenir les concessions més favorables que acabarien conformant el famós “vuit” ferroviari català, ja descrit per Pau Vila. Cita també el problema de l’amplada de la via que tants rius de tinta feia vessar. Quant al transport marítim, s’esmenta la importància que havia tingut històricament, però el tema es tracta breument, tot i la importància que tenia el port de Barcelona per a la indústria catalana. També es fa esment de la decadència del transport fluvial de fusta i de la navegació pel riu Ebre, que rebria un cop definitiu amb la construcció de l’embassament de Mequinensa (1966). Pràcticament ni es menciona el transport aeri i només en algunes monografies comarcals dels volums segon i tercer s’esmenta el turisme (Alt i Baix Empordà i la Selva) i la seva relació amb el transport. També s’esmenta aquest paper a la Catalunya Nord, monografia que fou redactada ja a la dècada dels anys seixanta. A part del capítol específic, la qüestió del transport i la comunicació resta implícit o inclús es tracta directament en d’altres capítols de l’obra i en les monografies comarcals dels volums segon i tercer, en consonància amb els centres –136–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 129-152 Mobilitat, transport i comunicacions

R. Giménez-Capdevila, Jaume Font, C. Miralles-Guasch, Carmelo Rivero

d’interès de la geografia regional clàssica. Té interès, en aquest sentit, el capítol de Geografia urbana (cap. XXVII, vol. I, p. 599 i següents) redactat també per Josep Iglésies, que menciona el paper el paper de les vies de comunicació en dos epígrafs: “El camí factor de fixació” (p. 608 i següents), amb els exemples de Figueres, Girona, Granollers, Mataró, Barcelona, Tarragona, Lleida, Manresa i Vic, i “La influència del camí en la fesomia de les localitats” (p. 610), que s’exemplifica amb excel·lents fotografies aèries d’Igualada i Badalona. Al capítol de la ramaderia, redactat per Joan Vilà Valentí, es fa esment de la importància de la transhumància i aporta el conegut mapa de carrerades (vol. I, p. 453) i també un mapa de localització de les indústries làcties (vol. I, p. 464), que estan directament relacionades amb les possibilitats de transport, tant de la recollida de la matèria primera –la llet– com de cara a la distribució dels productes finals. En el capítol dedicat a la indústria, redactat per Salvador Llobet (cap. XXIV, “La indústria moderna. Fonts d’energia”, p. 535 i següents), hi ha referències importants al transport, del qual depèn en gran manera la indústria difosa per tot el territori, i aporta un interessant mapa de les centrals i les xarxes de distribució d’electricitat de Catalunya. Pel que fa a les monografies comarcals dels volums segon i tercer, l’enfocament del tema dels transports i les comunicacions és del tot clàssic. Gairebé totes tracten el tema dels transports i les comunicacions, per bé que d’una manera desigual, segons l’autor. Joan Vilà Valentí, Joan Rebagliato i Salvador Llobet, per exemple, solen donar molta importància als transports que, en canvi, pràcticament passen desapercebuts a les monografies dedicades a la Garrotxa, el Gironès i la Selva. En general, esmenten que les vies de comunicació modernes han aprofitat els passadissos i els camins naturals i aquestes han propiciat, al seu torn, el creixement de les ciutats i els principals centres urbans a les cruïlles de camins. És significatiu en aquest sentit el títol d’epígrafs com “Vic [o Reus], cruïlla de camins” o la importància que s’atorga a la confluència dels camins històrics de cara a la consolidació de les ciutats-mercat o la capitalitat de Lleida en detriment de Balaguer. Destaca l’Aran, amb un epígraf sobre “El problema de les comunicacions transpirinenques”, el contingut del qual s’ha extret en part del Diccionario de Madoz. A la Ribagorça i al Pallars es relaciona la construcció pràcticament coetània de les primeres carreteres modernes amb les obres hidroelèctriques. En d’altres casos es fa al·lusió a titulars propis de la geografia clàssica: el Ripollès es descriu com la comarca de pas de la plana a la capçalera pirinenca, i Osona com la conca d’erosió convertida en canal de pas. L’aparell cartogràfic del capítol de referència és més aviat escadusser, mentre que les il·lustracions i fotografies comentades que acompanyen el text són rellevants en tots el casos, tant en el capítol específic com a la resta de l’obra, fet que ha estat a bastament destacat com a una de les seves grans virtuts. De fet, les fotografies i les il·lustracions aporten informació del context geogràfic i sempre van acompanyades de comentaris i peus explicatius excepcionals. En relació amb les comunicacions cal destacar, a més del mapes ja ressenyats –137–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 129-152 Mobilitat, transport i comunicacions

R. Giménez-Capdevila, Jaume Font, C. Miralles-Guasch, Carmelo Rivero

abans (carrerades, xarxa elèctrica, etc.), el de vies romanes, que s’ha reproduït a bastament fins a l’actualitat, sense que s’hagi revisat a fons. Les imatges són extraordinàriament variades i constitueixen, fins i tot en el present, una font documental de primer ordre. Les fotografies mostren des la persistència de la tragineria en aquells indrets pirinencs on la carretera encara no havia arribat, fins la conquesta viària de la muntanya pirinenca. És el cas del port d’Envalira, inclòs a la monografia d’Andorra redactada per Salvador Llobet, que en aquells moments era la carretera més alta del Pirineu (2.409 m). Pel que fa a les comunicacions modernes, s’utilitzen fotografies que van des del pont de Móra sobre el riu Ebre, vistes aèries del port de Barcelona o imatges de l’obertura de carreteres pirinenques gràcies a les obres hidroelèctriques. En resum, pel que fa al capítol dedicat a les comunicacions i els transports l’obra té un enfocament tradicional, essencialment descriptiu i un pèl determinista (inclús respecte a d’altres obres coetànies o anteriors), malgrat situar-se dins dels paràmetres possibilistes de la geografia regional d’arrel francesa. Subratlla, en aquest sentit, la interrelació existent entre les vies de comunicació terrestres, la morfologia del territori i la distribució dels assentaments humans. Respecte als continguts, constata la importància de les vies romanes (canemàs sobre el qual es recolza la trama viària medieval i la moderna), la significació dels camins de bast o de ferradura (no aptes pels vehicles de rodes) en una bona part de Catalunya, i la importància històrica del transport marítim (tant la navegació de cabotatge com la d’altura). A les conclusions posa l’accent en el crònic dèficit infraestructural català, que es recolza en les cròniques de viatgers i en la dimensió, qualitat i estat de conservació de la xarxa viària en el moment de redacció del capítol. Cal destacar que, en general, dedica poca atenció a la resta de modes de transport i comunicació, tant del ferrocarril, que segons Iglésies té una configuració propera a “la xarxa de vies romanes per adaptació a la topografia” (p. 590), com del correu o la xarxa telefònica.

De la descripció dels camins i les carreteres a la mobilitat i el transport. Un relat d’èxit de la Geografia Carme Miralles-Guasch

Catedràtica de Geografia Urbana, Universitat Autònoma de Barcelona

La iniciativa que ha endegat la Societat Catalana de de Geografia de revisitar l’obra publicada per AEDOS em sembla molt encertada. I m’ho sembla perquè ens permet reconstruir com la Geografia ha avançat en l’últim mig segle. Les –138–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 129-152 Mobilitat, transport i comunicacions

R. Giménez-Capdevila, Jaume Font, C. Miralles-Guasch, Carmelo Rivero

ciències progressen en la mesura que canvien els temes que tracten, milloren les metodologies, s’incorporen nous conceptes, es transforma el significat de les paraules. Tot plegat fa que la ciència vagi adaptant-se a les noves preguntes que es fa la societat per donar-ne les respostes necessàries. La Geografia també ha passat per aquest procés de renovació i actualització, i queda ben patent quan es rellegeix la Geografia de Catalunya de l’editorial AEDOS, especialment en temes de mobilitat i de transports. Durant els últims cinquanta anys, l’enfocament que la Ciència Geogràfica ha donat a l’estudi dels desplaçaments de les persones sobre el territori ha canviat radicalment. Un procés de canvi, de renovació i d’adaptació que ha estat tot un èxit, col·locant el col·lectiu de geògrafs en l’epicentre dels debats i de la innovació en els temes sobre mobilitat i transports. Un àmbit de la geografia actual que, cada vegada està més present a les agendes de polítiques públiques. Del transport a la mobilitat, un relat d’èxit Per començar aquest relat, cal situar-nos als anys 1980 i establir-ne diferents etapes, una primera a meitats de la dècada dels vuitanta, una segona als anys noranta, i una tercera que comença a principis el segle xxi i arriba fins avui. Aquells que vàrem estudiar a l’inici de la dècada dels vuitanta sabem que el tema dels transports en la geografia aleshores era molt residual i hi havia pocs geògrafs que s’hi dediquessin i els que ho feien se centraven en l’àmbit de les infraestructures. Voldria iniciar aquesta crònica un dia concret de 1986, el 29 de novembre. Aquest dia havíem fet una sortida de camp a Badalona, per veure l’entramat ferroviari que discorria cap al nord de Barcelona. Era una sortida que s’emmarcava en un treball que ens havia encarregat Transports Metropolitans de Barcelona (TMB), quan encara tenia la seu a la Ronda de Sant Antoni de Barcelona. L’equip que ens feia l’encàrrec estava encapçalat per Mercè Sala que, a mitjan dels vuitanta havia assumit la presidència de l’empresa, i el seu equip de professionals que, aleshores, eren tots homes i tots enginyers. En aquest context, i com un fet que s’ha de llegir com a molt insòlit, per primera vegada es fa un encàrrec a un grup de geògrafs, encapçalats pels professors del Departament de geografia de la UAB, l’Enric Lluch i l’Antoni Tulla, per treballar temes de planejament territorial i el transport públic en l’àmbit metropolità. El projecte s’ubicava en un institut de recerca que acabava de néixer: l’Institut d’Estudis Metropolitans de Barcelona, una institució que, anys després, va incorporar la paraula Regional, i que aleshores dirigia el professor Antoni Tulla. Anys més tard, dos dels geògrafs que formàvem part de l’equip, el professor Oriol Nel·lo i la professora Carme Miralles-Guasch, en seríem també directors, en etapes diverses. A mitjans dels anys vuitanta, vam estar dos anys pensant la vertebració de l’espai metropolità des dels transports públics, abans de la nominació olímpica, i encara avui penso que si ens haguessin fet una mica de cas, el mapa dels transports ferroviaris a la Regió Metropolitana de Barcelona seria molt millor –139–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 129-152 Mobilitat, transport i comunicacions

R. Giménez-Capdevila, Jaume Font, C. Miralles-Guasch, Carmelo Rivero

del que tenim. Però, com sempre, i les obres olímpiques no van ser una excepció, l’aposta va ser per a la xarxa viària i el transport privat. De totes maneres, i malgrat el poc ressò pràctic que vàrem tenir, va ser molt interessant participar-hi, com una jove geògrafa acabada de llicenciar-se. D’aquell dia, el professor Lluch ens va regalar una imatge on, en un racó, ell mateix hi va escriure: la rambla, les vies i els envelats a la platja. Com ho volem deixar per l’any 2010? Al llarg de la dècada dels noranta, tres geògrafs vàrem llegir tesis doctorals sobre transport i territori. El professor Jaume Font Garolera, l’any 1992, a la Universitat de Barcelona (UB) sobre Infraestructures viàries i l’organització del territori a Catalunya; el geògraf Rafael Giménez Capdevila, l’any 1994, a l’École Nationale des Ponts et Chaussées (París, França), sobre Transports et régionalisation. Italie, Espagne, France; i la de la professora Carme MirallesGuasch, l’any 1996, sobre Transport i Ciutat. Una reflexió sobre la Barcelona contemporània. Només tres tesis en una dècada, una xifra que evidencia la poca centralitat que tenia aquest tema en els estudis de geografia, i la mínima presència en els plans d’estudis del diferents departaments. Però, sobretot, indica que la geografia posava l’accent en les infraestructures i els transports, el concepte mobilitat encara no havia arribat a la nostra disciplina. Encara que, això sí: la geografia tenia present que el seu paper era interpretar les dinàmiques territorials en relació a les xarxes viàries i ferroviàries i als modes de transport públics i privats. A finals dels noranta es canvia l’objecte d’anàlisi, tot incorporant el terme mobilitat. Un canvi que modifica radicalment l’aproximació analítica dels estudis dels desplaçaments, posant el focus sobre les persones que es mouen per qualsevol motiu i situant els modes de transport com els instruments que permeten desplaçar-se en diferents velocitats, sobre unes infraestructures donades. Aquest canvi ubica, com a subjecte d’anàlisi, les persones que es mouen i els modes de transport (siguin actius, públics o privats) com a objectes o instruments. Això ens fa replantejar tot el marc conceptual, tota la metodologia utilitzada fins aleshores i obre per als geògrafs/es un espai de treball que no havien tingut mai. Nosaltres, els i les geògrafes, ubicant-nos en el tema de les infraestructures i els transports teníem un espai molt reduït, enfront d’altres professionals i d’altres disciplines acadèmiques que feia molts anys que treballaven en aquest tema. I que, de fet, era el seu objectiu acadèmic i professional. Per això, si no haguéssim canviat l’objecte d’anàlisi, segurament, molts de nosaltres avui no hi treballaríem i no hauríem encetat aquest relat d’èxit. Aquest canvi de subjecte analític fa repensar les metodologies emprades fins aleshores. Als anys noranta, un dels mètodes més utilitzats per redissenyar el trànsit a la ciutat eren les aranyes de trànsit, a partir del nombre de vehicles que circulaven per un carrer durant un temps determinat, una mesura que es coneix com a IMD (intensitat mitjana diària). Es tractava de visualitzar cartogràficament el volum d’automòbils que passaven per un carrer concret, –140–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 129-152 Mobilitat, transport i comunicacions

R. Giménez-Capdevila, Jaume Font, C. Miralles-Guasch, Carmelo Rivero

donant gruix al propi carrer en relació amb les intensitats de trànsit. El resultat era un mapa de la ciutat on el gruix dels carrers venia modificat per la quantitat de cotxes que hi passaven. Aleshores pensàvem que aquest exercici era molt útil per saber com es movia la ciutadania en els carrers de les nostres ciutats, identificant els desplaçaments quotidians amb el volum de trànsit. Confonent objecte i subjecte. Quan s’interioritza que són les persones les que es desplacen, serveix de ben poc saber la quantitat dels cotxes que passen per uns carrers, si el que es vol es gestionar i planificar la mobilitat de la ciutadania i entendre’n els desplaçaments quotidians, per fer ciutats més inclusives i més justes. Aquests objectius requereixen unes metodologies que puguin respondre preguntes que són del tot inversemblants quan només es miren els automòbils. El concepte mobilitat permet preguntar: Quins perfils té la població que es desplaça? Quin són els motius? Quins són els temps de desplaçament? Quins mitjans de transport utilitzen? Quants ocupants té cada cotxe? Quines són les percepcions i les opinions sobre les polítiques de transport, sobre els mitjans i respecte de l’espai públic? La respostes a aquestes preguntes, que configuren els models de mobilitat d’un lloc concret, sigui una ciutat, una àrea metropolitana o una regió, les podem obtenir perquè el subjecte d’estudi som les persones que ens movem. Un altre dels conceptes que s’ha hagut de reformular és el d’accessibilitat. Aquest concepte, de forma tradicional, havia estat ubicat al territori. El que es plantejava era quins llocs tenien més accessibilitat que d’altres, a partir dels diferents mitjans de transport ubicats en diversos espais. La unitat que possibilitava aquesta comparativa era el temps de desplaçament expressat en minuts o en hores, i unint els temps de desplaçament iguals, es dibuixaven diferents isòcrones al voltant del lloc on es valorava la seva accessibilitat. Aquest mètode, del tot correcte, valora l’accessibilitat diferencial del territori segons les infraestructures viàries i ferroviàries, però s’ha de complementar en la mesura que no tots els col·lectius poblacionals tenen un accés homogeni en l’ús dels mitjans de transport. Hi ha certs grups poblacionals, definits pel gènere, l’edat, el nivell socioeconòmic i cultural, i el lloc de residència que utilitzen més el transport públic o el privat, o van més a peu i en bicicleta. Una diversitat que implica que, els temps de viatge sorgits directament de l’oferta de transport no es puguin traslladar als temps de viatge dels diferents segments poblacionals. Aquesta disfunció ha obligat a cercar un nou indicador d’accessibilitat que s’ubiqui, no en l’oferta de transports, sinó en les persones que els utilitzen. D’aquesta manera, la facilitat d’arribar als llocs és un atribut territorial i una característica poblacional, expressada per un grup o per un individu. En aquesta última accepció l’accessibilitat es pot definir com la capacitat d’arribar a un lloc a una hora concreta, amb un esforç determinat. Des d’aquí, es pot valorar quins nivells d’accés tenen els llocs on es desenvolupen les activitats quotidianes, segons característiques de gènere, edat, nivell de renda, localització de la residència, etc. I d’aquesta manera, els temps atribuïts al territori els hauríem –141–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 129-152 Mobilitat, transport i comunicacions

R. Giménez-Capdevila, Jaume Font, C. Miralles-Guasch, Carmelo Rivero

de complementar amb les característiques personals o col·lectives dels usuaris dels modes de transport. El canvi dels noranta va significar noves preguntes i, amb elles, la incorporació de noves fonts d’informació, que quantifiquessin tots els desplaçaments, amb tots els mitjans i per tots els motius, en definitiva entendre la mobilitat. Un fet que porta a l‘elaboració de les enquestes de mobilitat quotidiana, una eina estadística que permet trobar respostes a les noves preguntes. L’enquesta elaborada per l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona (IERMB) començà l’any 1996, primer la freqüència era quinquennal i després, reformulant la mostra i l’àmbit d’estudi, passa a anual. L’EMEF (Enquesta de Mobilitat Quotidiana dels Dies Feiners de la Regió Metropolitana de Barcelona) aporta una informació molt valuosa sobre els desplaçaments de la població entre dilluns i divendres, pel que fa als mitjans de transport utilitzats, el temps de desplaçament, els motius que els generen i les relacions territorials que impliquen. Totes aquestes variables creuades per territori, edat i gènere. És una font d’informació on finalment el subjecte d’anàlisi són les persones que es desplacen, i la unitat analítica és el desplaçament, que ve definit per un motiu. Ja al segle xxi, la fita que ens fa canviar d’etapa és la llei de mobilitat, del 13 de juny del 2003, aprovada per unanimitat al Parlament de Catalunya. Tot un èxit. Això fa que, el canvi de subjecte d’estudi, el conceptual i el metodològic que s’havien elaborat al llarg dels anys noranta, l’any 2003 s’explicita i es normativitza, surt del món acadèmic i es fa oficial, el concepte mobilitat ja s’utilitza a l’administració i en àmbits empresarials. Aquesta llei és important per diversos motius. Per primera vegada es relaciona la mobilitat i l’urbanisme, una relació que es formalitza no només amb la llei de mobilitat, sinó també amb la llei d’urbanisme aprovada un any abans (Llei 2/2002, de 14 de març). Ambdues lleis fan referència a l’altra, reconeixent normativament la relació dialèctica entre mobilitat i territori. En segon lloc, la llei de mobilitat promou i obliga a elaborar plans de mobilitat als municipis més grans i als àmbits generadors de desplaçaments, com poden ser un aeroport, una universitat o un polígon industrial. Els plans tenen l’objectiu d’organitzar, predir, planificar i gestionar els desplaçaments, amb metodologies pròpies i fonts d’informació quantitatives i qualitatives. Aquest nou instrument de planificació i gestió obre un espai de treball important per a la geografia aplicada i molts dels graduats hi troben un lloc de treball, especialment quan s’hi sumen els instruments d’informació geogràfica (SIG). Un altre tema important d’aquesta llei és que fa explícits els costos de mobilitat (ambientals, socials i d’operació) i que relaciona la mobilitat amb el medi ambient. Un tema molt actual, com és la contaminació atmosfèrica, que té una relació directa amb el trànsit rodat de la ciutat, ja estava recollit a la llei. Es pot assegurar que va ser una llei molt innovadora, que hauria calgut aprofundir més. Tot plegat porta a entendre la mobilitat a través del nou concepte de desplaçament i no de transports, i això permet entrar a àmbits molt diversos, a partir d’aquest tema: l’ordenació del territori i l’urbanisme, el medi ambient –142–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 129-152 Mobilitat, transport i comunicacions

R. Giménez-Capdevila, Jaume Font, C. Miralles-Guasch, Carmelo Rivero

i la sostenibilitat, el planejament de la mobilitat, l’exclusió social a partir de l’accessibilitat, l’estructura social, la renda de les persones en relació als seus desplaçaments, etc. I també, com un dels últims temes incorporats, la salut pública en relació a la “caminabilitat” i l’entorn urbà. Per tant, no només hem canviat de subjecte, sinó que aquest canvi ha obert unes perspectives enormes en les anàlisis acadèmiques i en la pràctica de la Geografia. Un relat d’èxit perquè en tot el que he explicat les geògrafes i els geògrafs hi som protagonistes. I és important subratllar que s’ha fet col·lectivament, intervenint en cada una d’aquestes etapes del relat, forçant canvis i provocant transformacions. No ens hem quedat al passat, sinó que hem portat tot el nostre coneixement i la nostra feina per consolidar aquest espai. I a més, aquest tema és profundament geogràfic, perquè és territorial. I només el que entén el territori, com nosaltres, pot entendre el que és la mobilitat, l’accessibilitat, les comunicacions i els transports. Per tot això, la geografia s’ha d’apropiar del seu èxit i els plans acadèmics han de reflectir aquest espai aconseguit. La Geografia de Catalunya de l’editorial AEDOS no intuïa res de tot això, es limitava a fer una descripció de les infraestructures del territori, quan tenir o no tenir una carretera o una estació de tren era imprescindible per sobreviure. D’aleshores ençà, tots i totes hem construït aquest relat d’èxit. Seguim.

L’activitat professional dels geògrafs en la planificació de la mobilitat Carmelo Rivero Ojeda Geògraf, tècnic de l’Oficina de Mobilitat i Seguretat Viària Diputació de Barcelona

El present text té per objecte fer una aproximació a l’activitat professional que desenvolupen els geògrafs en el camp de la planificació de la mobilitat a Catalunya. S’estructura en dos apartats: el primer contextualitza el marc en què es troba actualment la planificació de la mobilitat, incidint en els principals problemes i reptes que afronta; el segon perfila el paper que els geògrafs hi venen desenvolupant en l’exercici de la seva professió. Marc actual de la planificació de la mobilitat urbana A grans trets, la xarxa viària de la ciutat del segle xx es dissenyava pensant en facilitar la fluïdesa del trànsit privat motoritzat i en atendre les demandes d’aparcament, mentre se subordinaven els requeriments d’espai que precisaven la resta de modes de transport. –143–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 129-152 Mobilitat, transport i comunicacions

R. Giménez-Capdevila, Jaume Font, C. Miralles-Guasch, Carmelo Rivero

Al segle passat, i encara a començaments del present, en molts ajuntaments la planificació de la mobilitat es concebia des de departaments de “trànsit”, que primordialment enfocaven els seus esforços en reduir el temps dels trajectes en cotxe. Les mesures aplicades per aconseguir-ho es basaven principalment en maximitzar la capacitat viària, ampliant el nombre i amplada dels carrils, i en prioritzar la circulació en vehicle privat davant la resta d’usuaris de la via pública. Sovint, el personal tècnic que duia a terme aquesta planificació desenvolupava també tasques relacionades directament amb la gestió del trànsit i podia estar vinculat a les funcions de la policia local. En altres ajuntaments també era freqüent que la mobilitat es planifiqués des dels departaments d’urbanisme, on les xarxes de transport es dissenyaven col·lateralment a l’ordenació urbanística com a eina que havia de garantir la funció de connectivitat entre les diferents activitats localitzades al territori, però sense que en aquest procés planificador se li arribés a atorgar una reflexió suficientment profunda sobre el paper que la configuració de la secció dels carrers jugava amb relació a la qualitat de vida dels ciutadans. Aquesta forma de dissenyar la xarxa viària prioritzant el vehicle privat ha comportat tot un seguit d’impactes negatius a les ciutats: – L’accidentalitat viària ocasiona un nombre molt elevat de víctimes: cada 25 segons mor una persona per accident de trànsit al món (OMS, 2015). – La contaminació atmosfèrica comporta efectes greus sobre el canvi climàtic (els cotxes són responsables del 72% de les emissions de CO2 del transport a la Unió Europea)5 i sobre la salut (aproximadament 1 de cada 6 morts anuals al món són causades de forma prematura per la contaminació de l’aire) (Lelieveld et al., 2019). – El soroll produït pel trànsit és el principal causant de problemes per dormir a les ciutats i els danys que ocasiona a la salut –hipertensió, malalties cardiovasculars, infarts, estrès, alteracions cognitives, insomni, obesitat...– poden ser superiors als provocats per la contaminació de l’aire (Foraster, 2019). – L’ocupació de l’espai públic pels cotxes arracona la resta de mitjans del sistema de transport: una proporció elevada de la superfície de les ciutats es destina a circulació o a aparcament de vehicles en detriment de la resta de mitjans, de forma desmesurada si és té en compte el pes respectiu de viatgers que cada mitjà transporta respecte al conjunt de desplaçaments. L’any 2018, a la ciutat de Barcelona, la quota de viatges realitzats en vehicle privat era del 20% (Ajuntament de Barcelona, 2019) però se li destinava més del 60% de la superfície de via pública, comptant carrils de circulació i aparcaments en superfície (Brau, 2018). A la figura 1, que representa la distribució de l’espai concedit a cada mode de transport en la secció d’un carrer convencional, l’il·lustrador Fabián Todorovic 5. Agència Europea del Medi Ambient (2016) Emissions de CO₂ dels cotxes: fets i xifres.

–144–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 129-152 Mobilitat, transport i comunicacions

R. Giménez-Capdevila, Jaume Font, C. Miralles-Guasch, Carmelo Rivero

al·ludeix a la injustícia que genera aquest enfocament del disseny de la via pública, on la prioritat principal és garantir la comoditat per desplaçar-se en vehicle particular i es minimitza l’espai destinat a la resta de mitjans, tant al transport col·lectiu com a la resta de mitjans individuals no motoritzats. Venim, per tant, d’un paradigma on la ciutat s’adaptava Autor: Fabián Todorovic (Justícia urbana, 2015) a l’escala del cotxe i no a la humana, s’afavorien els desplaçaments amb velocitats elevades i es potenciava la connectivitat entre punts del territori més distants entre si. Per al vianant, aquesta especialització funcional comportava que el carrer, que tradicionalment aplegava la doble funció de “passar” (canalitzant els fluxos de mobilitat) i d’“estar” (espai d’interacció, convivència i socialització), anés perdent de forma progressiva aquesta darrera funció. L’ampliació de les calçades implicava l’estretor de les voreres, dificultant la interacció entre les persones (les cadires a la porta desapareixien del paisatge urbà), mentre la velocitat dels vehicles convertien els carrers en llocs perillosos per als vianants (fig. 2). En la seva reflexió sobre la importància del carrer per a la socialització a les ciutats, Màrius Navazo parla de la “vitalitat urbana”, concepte que aglutina un ampli ventall de matisos, algun d’ells subjectius, com podrien ser: la presència i varietat de persones, l’equitat, Figura 2. Als carrers convencionals, l’espai la interacció, l’espontaneïtat i per al vianant es convertia en “passarel·les” creativitat social, la intervenció activa, etc. En el seu discurs, també reivindica la necessitat de recuperar el carrer com un espai atractiu per a la gent, on s’hi vulgui estar de forma quotidiana, i on es pugui deixar amb tranquil·litat els infants, els més vulnerables, perquè avui han de ser acompanyats a tot arreu, fomentant així la seva autonomia i donant-los l’oportunitat per a què es desenvolupin activament Autor: Karl Jilg / Administració (Navazo, 2020). Nacional de Carreteres de Suècia (2014) Figura 1. El desequilibri del repartiment d’espai a la via pública

–145–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 129-152 Mobilitat, transport i comunicacions

R. Giménez-Capdevila, Jaume Font, C. Miralles-Guasch, Carmelo Rivero

El fet que durant tants anys el cotxe hagi gaudit d’aquest estatus privilegiat, ha comportat que moltes persones hagin interioritzat com a legítims determinats hàbits incívics a l’espai públic, com l’estacionament indegut sobre les voreres o fins i tot en places i parterres. Davant la impotència per frenar l’expansió d’aquests hàbits quotidians, molts ajuntaments han optat per “pilonitzar” els carrers per poder preservar l’espai reservat als vianants de la pressió dels cotxes. “Pilonització” que, a més del cost econòmic que poden representar per als fons públics, suposen una degradació del paisatge urbà i alhora accentuen la percepció de segregació funcional dels carrers, efecte que indueix els conductors a assolir velocitats més elevades. Si bé és cert que cada vegada són més els ajuntaments que han començat a fer esforços per canviar el model de mobilitat, el ritme de transformació urbana encara és excessivament lent si es té en consideració la magnitud i urgència dels reptes que cal afrontar. A ciutats del nostre entorn, no és difícil veure avui imatges com les de les figures 3 i 4, exemples de com persisteix aquest model i de les dificultats que poden afrontar els vianants per moure’s amb comoditat i seguretat en determinats carrers i també en algunes places. Figura 3. En argot tècnic, un carrer “convencional”

Figura 4. Qui gaudeix de prioritat?

Autor: Ricard Caussa (Granollers, 2012)

Autor: Martí Roscadell (Plaça del Fort, la Pobla de Lillet, 2019)

Des del punt de vista de la planificació, la mobilitat s’ha anat tornant cada vegada més complexa d’analitzar. Ara, a més dels problemes heretats del paradigma anterior, també cal anar donant resposta a les noves necessitats que genera una societat en constant transformació: la irrupció de nous ginys de desplaçaments (com el patinet elèctric), l’expansió de les tecnologies de comunicació i geolocalització (accés a la informació de serveis, apps de mobilitat compartida, etc.), els canvis en la logística urbana (en creixement exponencial pel comerç electrònic) i, en general, tot un conjunt de noves tendències i canvi d’hàbits dels ciutadans. I és que el nombre d’adjectius que es van afegint per referir-se a la mobilitat urbana no para de créixer: sostenible, segura, neta, equitativa, inclusiva, participativa, elèctrica, de gènere, tova, individual, compartida, multimodal, micro(-mobilitat), d’última milla, connectada, autònoma... –146–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 129-152 Mobilitat, transport i comunicacions

R. Giménez-Capdevila, Jaume Font, C. Miralles-Guasch, Carmelo Rivero

El paper dels geògrafs en la planificació de la mobilitat Una vegada contextualitzats breument els principals reptes que afronta avui la planificació de la mobilitat, en aquest apartat es fa una aproximació al paper que els geògrafs exerceixen en l’àmbit professional. En aquest text no es tracta l’activitat relacionada amb la formació i la investigació sobre la mobilitat desenvolupada a les universitats i l’entorn acadèmic, tot i la indubtable importància de les seves aportacions. Val a dir que a Catalunya la planificació de la mobilitat és un camp de treball on els geògrafs compten amb una presència destacada i prolongada durant les darreres dècades, tant a l’àmbit públic com al privat. Amb relació a les administracions públiques d’abast supramunicipal, fa molts anys que entitats com la Direcció de Mobilitat, Transport i Sostenibilitat de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) i l’Oficina Tècnica de Mobilitat i Seguretat Viària de la Diputació de Barcelona compten amb geògrafs als seus equips tècnics, com així també el consorci de l’Autoritat del Transport Metropolità de Barcelona. Pel que fa a l’administració municipal, i llevat d’excepcions (consistoris de Barcelona, Terrassa...), no ha estat fins fa poc que alguns ajuntaments han consolidat departaments amb equip tècnic adscrit dedicats a la mobilitat dins de la seva estructura organitzativa. Tradicionalment, les funcions de planificació de la mobilitat s’han realitzat principalment des de departaments d’urbanisme (subordinada al planejament urbanístic) i/o des de departaments de trànsit (per personal tècnic dedicat preferentment a la gestió del trànsit i la seguretat viària) i en altres casos des de la pròpia policia local. En aquest sentit, el nombre d’ajuntaments que han incorporat geògrafs als equips de planificació de la mobilitat és reduït, tot i que podríem destacar alguns exemples metropolitans que sí en tenen: Castelldefels, Granollers, Rubí, Sant Feliu de Llobregat o Terrassa. Sí és habitual trobar geògrafs als consorcis de capital públic dedicats a la recerca i el planejament de mobilitat: a l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona, a Barcelona Regional, a l’Agència d’Ecologia Urbana de Barcelona, etc. També hi ha una proporció important de geògrafs ocupats al sector privat, que a Catalunya el formen aproximadament una dotzena d’empreses especialitzades en planificació de mobilitat, juntament amb altres dedicades a un ventall de temàtiques més ampli (planejament urbanístic, projectes d’infraestructures de transport, medi ambient, sistemes d’informació geogràfica (SIG), etc.), i un seguit de consultors que treballen per compte propi en règim d’autònom. A banda del sector de consultoria, també hi ha geògrafs treballant en empreses com la concessionària d’autopistes Abertis o el servei d’estudis de mobilitat de la Fundació RACC. Amb l’objectiu de fer una caracterització orientativa sobre quina és la participació dels geògrafs en consultoria de mobilitat, a continuació es presenten els principals resultats d’una campanya de consultes realitzada a una mostra de tretze –147–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 129-152 Mobilitat, transport i comunicacions

R. Giménez-Capdevila, Jaume Font, C. Miralles-Guasch, Carmelo Rivero

geògrafs que treballen en empreses del sector amb seu a l’àrea metropolitana de Barcelona, àmbit on es concentren la gran majoria d’empreses especialitzades a Catalunya. L’enquesta va ser duta a terme a principis de 2017 i va recollir informació sobre la titulació universitària del personal tècnic, la temàtica de mobilitat analitzada en els estudis i projectes realitzats, i el seu abast territorial. L’any 2017, aproximadament el 30% dels professionals amb titulació universitària que treballaven en empreses de consultoria de mobilitat eren geògrafs, superant àmpliament la resta de titulats (fig. 5). Principalment, l’elevada participació dels geògrafs al sector podria explicar-se, d’una banda, per aspectes relacionats amb la formació: pel desenvolupament d’una visió territorial àmplia i integradora de coneixements de diversos camps com l’ordenació del territori, l’urbanisme, el medi ambient, l’economia, la sociologia, el transport, etc.; per l’adquisició d’habilitats per al tractament i anàlisi d’informació amb bases cartogràfiques i SIG; i per al treball amb dades de camp. Per altra banda, pel posicionament al mercat de treball, ja que el cost laboral dels geògrafs al sector privat inicialment pot ser inferior respecte al d’altres professionals com els enginyers civils o de camins, canals i ports, amb un perfil acadèmic que, a més de formació en planificació de mobilitat, també adquireixen coneixements en la realització de projectes d’infraestructures i serveis de transports. Pel que fa a l’objecte dels treballs realitzats, la figura 6, obtinguda a partir d’una mostra aproximada de 200 treballs duts a terme entre els anys 2014 a 2016, representa la distribució Figura 6. Temàtica dels estudis realitzats dels estudis de planificació de per empreses de consultoria de mobilitat mobilitat en funció de la temàtica a Barcelona (2014 a 2016) analitzada. Com s’hi pot observar, una quarta part dels treballs són plans de mobilitat urbana sostenible (PMUS), instruments que, d’ençà l’aprovació de la Llei 9/2003 de la mobilitat l’any 2003, s’han consolidat progressivament com l’eina bàsica de la que disposen les administracions locals per tal d’elaborar les seves estratègies de mobilitat. Figura 5. Professionals amb titulació universitària en empreses de consultoria de mobilitat a Barcelona (2017)

–148–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 129-152 Mobilitat, transport i comunicacions

R. Giménez-Capdevila, Jaume Font, C. Miralles-Guasch, Carmelo Rivero

Font: Diputació de Barcelona

Figura 7. Plans de mobilitat urbana sostenible als municipis de la província de Barcelona (2020)

En aquest sentit, i pel que fa a la província de Barcelona, cal destacar la funció que desenvolupa l’Oficina de Mobilitat i Seguretat Viària de la Diputació en l’impuls per a la redacció de PMUS amb l’aportació de suport econòmic i tècnic als ajuntaments i, per al cas dels municipis inclosos a la primera i segona corona metropolitana de Barcelona, també amb la col·laboració de l’AMB. Com a resultat del suport d’aquestes administracions supramunicipals als ajuntaments, en l’actualitat aproximadament uns 150 municipis de la província de Barcelona ja disposen del seu PMUS aprovat (fig. 7). En el marc d’un estudi dut a terme en 2017 dins del programa Civitas de la Unió Europea (Durlin et al., 2018), es va avaluar el grau de desenvolupament dels instruments de planificació urbana a diferents regions i estats europeus. En aquest estudi, on es van analitzar plans de mobilitat de 328 ciutats, Catalunya fou inclosa dins dels àmbits territorials que evidenciaven un nivell més desenvolupat quant a la qualitat i sistematització de la metodologia d’elaboració de PMUS, juntament amb França, Bèlgica, Noruega i Lituània (fig. 8). Els resultats d’aquest estudi van constatar que els PMUS són una eina de planificació plenament consolidada a Catalunya i ja hi ha diversos municipis, com Terrassa i Granollers, que disposen de la segona generació de PMUS aprovats. Com a línia de treball, l’elaboració de PMUS té garantida la seva continuïtat –149–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 129-152 Mobilitat, transport i comunicacions

R. Giménez-Capdevila, Jaume Font, C. Miralles-Guasch, Carmelo Rivero

Figura 8. Estatus dels plans de mobilitat urbana sostenible (PMUS) a Europa (2017) Font: The status of SUMP in European members States. CIVITAS (2018)

atès que, tal i com estableix la Llei de la mobilitat, en són documents estratègics que els municipis han d’aprovar i revisar cada sis anys. No obstant les bones valoracions rebudes a l’esmentat estudi fet per la Unió Europea, la metodologia de redacció dels PMUS és susceptible de millora en alguns aspectes que presenten dèficits i, per altra banda, també cal adaptar-la a les noves exigències generades pels canvis que experimenta la societat. A tall d’exemple, es considera necessari que incloguin una anàlisi més aprofundida de la distribució urbana de mercaderies, activitat que fins ara només s’ha abordat molt superficialment malgrat l’elevat impacte que té sobre la mobilitat i que s’ha vist accentuat amb l’augment del comerç electrònic. Altres continguts dels PMUS que requeririen d’una avaluació més detallada són els efectes sobre la salut i la qualitat de vida o bé la perspectiva de gènere. En referència a aspectes metodològics, cal valorar si tal com es fa ara el procediment d’avaluació ambiental és l’adequat per a aquest tipus de plans, revisar la utilitat i fiabilitat dels indicadors de seguiment, o repensar la participació ciutadana (obligatòria als PMUS, d’acord amb la Llei de mobilitat) i la comunicació dels plans. Finalment, i pot ser la tasca més important, avaluar quin és el grau d’implementació de les propostes recollides als programes d’actuació i si s’assoleixen els objectius plantejats. Pel que fa als estudis específics, la tendència apunta cap a un increment dels relacionats amb la pacificació del trànsit motoritzat en àmbits urbans (zones –150–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 129-152 Mobilitat, transport i comunicacions

R. Giménez-Capdevila, Jaume Font, C. Miralles-Guasch, Carmelo Rivero

30 i de prioritat invertida) i a l’ampliació dels carrers de vianants, actuacions que comporten afectacions importants sobre el conjunt de modes de transport (vehicle privat motoritzat, bicicletes, vehicles de mobilitat personal (VMP), transport públic...) i sobre la reducció de l’espai públic de superfície que es destina a aparcament. També va en augment la realització de treballs sobre la mobilitat en bicicleta, mode que ha d’anar guanyant protagonisme com a alternativa sostenible en front del cotxe o la moto. En el context actual, moltes persones estan optant per provar a desplaçar-se, potser per primera vegada, en bicicleta o VMP i de la percepció que n’obtinguin en termes de seguretat i comoditat dependrà la possible consolidació d’aquest incipient canvi modal. Els estudis de camins escolars, que tenen per objecte garantir a l’alumnat uns itineraris segurs i còmodes per desplaçar-se en mitjans no motoritzats entre la casa i l’escola, cada vegada estan més estesos arreu. Amb aquests estudis, es busca tant la millora de la seguretat viària i la reducció de la contaminació als entorns escolars com el foment de l’activitat física i la salut, juntament amb la promoció de l’autonomia dels infants al proporcionar condicions adequades per a què puguin anar a l’escola prescindint de l’acompanyament d’adults. Una altra temàtica que a curt i mitjà termini anirà guanyant pes en la planificació de la mobilitat són els estudis per a l’ordenació i regulació de la distribució urbana de mercaderies. Durant les darreres dècades, la logística de distribució ha estat un dels sectors econòmics més dinàmics i complexos, i està produint canvis significatius quant al volum i tipus de mercaderies, fluxos i hàbits de consum i mobilitat a les nostres ciutats, i que s’han vist accelerats amb el creixement exponencial experimentat pel comerç electrònic i l’anomenada distribució d’última milla. Cal tenir present que la mobilitat associada a les mercaderies ocasiona forts impactes en termes de congestió i contaminació atmosfèrica i acústica (el trànsit de mercaderies pot representar fins el 25% del conjunt de desplaçaments urbans i generar entre el 25% i el 50% de les emissions de contaminants; Estrada i Campos, 2017). Per reduir aquests impactes, la planificació local ha d’incorporar meFigura 9. Qui contracta els estudis de todologies de diagnosi i propostes planificació realitzats per empreses de que ajudin a millorar l’ordenació i consultoria de mobilitat de Barcelona (2014 a 2016) gestió de la logística urbana fent-la més sostenible. A la figura 9 es representa el repartiment de la contractació dels estudis de mobilitat, obtinguda a partir de la mostra analitzada de 200 treballs realitzats entre els anys 2014 i 2016. Els percentatges fan referència al nombre d’estudis contractats per les diferents administracions i empreses, i no té en compte els imports econòmics respectius. –151–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 129-152 Mobilitat, transport i comunicacions

R. Giménez-Capdevila, Jaume Font, C. Miralles-Guasch, Carmelo Rivero

A la figura 10 es mostra la distribució territorial dels àmbits objecte d’estudi d’acord amb la mostra de treballs citada. Com la mostra s’ha obtingut d’empreses radicades a l’àrea metropolitana de Barcelona, òbviament és en aquest àmbit on es concentra el major nombre d’estudis analitzats. Figura 10. Àmbit territorial dels estudis de planificació realitzats per empreses de consultoria de mobilitat de Barcelona (2014 a 2016)

Finalment, i pel que respecta a les perspectives d’evolució del sector, al qüestionari adreçat al col·lectiu de tècnics enquestat, se’ls va demanar que valoressin com veien el posicionament dels geògrafs a mitjà termini. En general, l’opinió manifestada per aquest col·lectiu va ser optimista, perquè perceben la planificació de la mobilitat com un camp professional força dinàmic i on es valora molt positivament els professionals amb coneixements relacionats amb l’anàlisi territorial i la utilització de sistemes d’informació geogràfica. Bibliografia Ajuntament de Barcelona (2019). Anuari estadístic de la ciutat de Barcelona. Transport i circulació. Brau, Lluís (2018). “La ciudad del coche”. Biblio3W. Revista Bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales, vol. XXIII, núm. 1235. Durlin, Thomas et al. (2018). The status of SUMP in European members States. CIVITAS, UE. http://www.rupprecht-consult.eu/uploads/tx_rupprecht/SUMPs-Up___PROSPERITYSUMP-Status-in-EU-Report.pdf Estrada, Miquel; José M. Campos (2017). “Estratègies de distribució de mercaderies per fomentar una mobilitat més sostenible”. Papers, núm. 59. Foraster, Maria (2019). “El soroll: molt més que una molèstia”. Butlletí EspaiS@lut, núm. 85 (maig), Diputació de Barcelona. Lelieveld, Jos et al. (2019). “Cardiovascular disease burden from ambient air pollution in Europe reassessed using novel hazard ratio functions”. European Heart Journal, núm. 40(20), p. 1590-1596. Navazo, Màrius (2020, en premsa). Posant l’espai públic al servei de la vitalitat urbana. Diputació de Barcelona. Organització Mundial de la Salut (2015): Global status report on road safety. –152–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 90, desembre 2020, p. 153-170 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.204

Segregació espacial i social a la ciutat de Belfast1 David Serrano Giné

Departament de Geografia Universitat Rovira i Virgili david.serrano@urv.cat

Resum A la ciutat de Belfast la comunitat protestant i la catòlica cohabiten de manera segregada. Aquest enfrontament, que és comú a tot Irlanda del Nord, es canalitza a través de la religió, però s’explica per un conjunt de motius que en són totalment aliens. En essència es tracta d’un conflicte irredemptista, on cada comunitat utilitza banderes, pintades, murals i altres elements per delimitar i caracteritzar el territori que sent com a propi. En aquest treball, explorem la segregació espacial i social de Belfast a partir de l’observació participant i quotidiana, i ho fem atenent als barris on viu cada comunitat, els murs que separen alguns veïnats, i les apropiacions de l’espai que cada col·lectiu exerceix per reclamar-ne la propietat. Darrere de tot plegat es troba la inquietud de la població nordirlandesa per identificar-se amb un grup nacional i, en fer-ho, adscriure’s a una identitat personal i col·lectiva. Paraules clau: Irlanda del Nord, Ulster, segregació, identitat nacional, apropiació de l’espai urbà.

Resumen: Segregación espacial y social en la ciudad de Belfast En la ciudad de Belfast la comunidad protestante y la católica cohabitan de manera segregada. Este enfrentamiento, que es común en toda Irlanda del Norte, se canaliza a través de la religión pero se explica por un conjunto de motivos que le resultan totalmente ajenos. En esencia se trata de un conflicto irredentista, donde cada comunidad utiliza banderas, pintadas, murales y otros elementos para delimitar y caracterizar el territorio que siente como propio. En este trabajo exploramos la segregación espacial y social de Belfast a partir de la observación participante y cotidiana, y atendiendo a los barrios donde vive cada comunidad, los muros que separan algunos vecindarios, y las apropiaciones del espacio que cada colectivo ejerce para reclamar su propiedad. Tras este entramado, se encuentra

1. Aquest treball s’emmarca en el projecte CHORA (CSO2017-82411-P) del Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats del Govern espanyol, i del Grup de Recerca GRATET (2009-SG744), del Govern català. Agraeixo les observacions del Dr. José Ignacio Muro, que han millorat la versió inicial del manuscrit. El text, correspon a la conferència pronunciada el 16 de gener de 2020 a la Societat Catalana de Geografia.

–153–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 153-170 Segregació espacial i social a la ciutat de Belfast

David Serrano Giné

la inquietud de la población norirlandesa para identificarse con un grupo nacional y, con ello, adscribirse a una identidad personal y colectiva. Palabras clave: Irlanda del Norte, Úlster, segregación, identidad nacional, apropiación del espacio urbano.

Abstract: Spatial and social segregation in the city of Belfast In the city of Belfast, Protestants and Catholics live side by side in a segregated city. The confrontation, which is shared in all of Northern Ireland, is carried out by religion, although it could be explained by an external set of factors. In essence, it is an irredentist conflict where each community uses flags, graffiti, murals and other elements to define and characterize the area that it considers its own. In this paper, we explore spatial and social segregation in Belfast by conducting participant and daily observations, and considering the neighbourhoods where each community lives, the walls between some neighbourhoods, and the appropriation of urban space each community undertakes to claim its ownership. In the background, there is a need of the local population to identify themselves with a national group and, by doing so, to align with a personal and collective identity. Keywords: Northern Ireland, Ulster, segregation, national identity, urban space appropriation.

* * *

1. Introducció La ciutat de Belfast, com la resta d’Irlanda del Nord, acull dues comunitats que tradicionalment s’han definit com a enfrontades: la comunitat protestant i la catòlica. Pertànyer a un d’aquests grups té una transcendència política i cultural que va molt més enllà de la que s’infereix a una adscripció religiosa, i abasta una declaració d’identitat que és personal i col·lectiva. La comunitat protestant històricament s’ha identificat amb moviments monàrquics i unionistes que desitgen romandre vinculats al Regne Unit, mentre que la catòlica ho ha fet amb moviments republicans que cerquen la incorporació d’Irlanda del Nord a la República d’Irlanda. Els protestants tendeixen a definir-se com a britànics, mentre que els catòlics ho fan com a irlandesos; els primers acostumen a alinear-se amb moviments polítics de dretes i els segons d’esquerres. En un exemple il·lustratiu, els protestants s’identifiquen amb Israel i els catòlics amb Palestina. A final de la dècada de 1960 van aparèixer tot un seguit de revoltes ciutadanes que van escalar en violència ràpidament i van desembocar en un conflicte armat que va durar tres dècades, de 1969 a 1998. Aquest contesa s’ha definit com a sectària, per vehicular-se a través de la religió, i les manifestacions que ha generat s’han agrupat sota el genèric de violència sectària. Les causes que la motiven, tanmateix, tenen poc a veure amb la religió, i resulten d’una barreja –154–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 153-170 Segregació espacial i social a la ciutat de Belfast

David Serrano Giné

de percepcions esbiaixades, prejudicis, discriminació, estereotips socials, desigualtats econòmiques, immaduresa política i idealisme. En el rerefons hi ha una qüestió territorial: demostrar a quin país –el Regne Unit o la República d’Irlanda– pertany Irlanda del Nord. En essència, doncs, és un conflicte irredemptista. La religió és l’element que dona coherència a dos grups enfrontats, però no el fet que els enfronta. El conflicte nord-irlandès, que històricament s’ha conegut com els aldarulls al Regne Unit i com la guerra civil a la República d’Irlanda, es considera que va finalitzar l’any 1998 amb la signatura dels Acords de Divendres Sant. Tot i així, aquest enfrontament no es troba ni de lluny totalment resolt. L’evidència més clara de tot plegat és la manera com viu i es relaciona la població local; en la tendència a agrupar-se en barris de la mateixa comunitat; en l’ocupació defensiva de l’espai; i en tot un seguit d’actuacions dirigides a apropiar-se del territori, donar-li identitat i reclamar-ne la pertinença. A les pàgines que segueixen, i a partir de l’experiència d’haver viscut a Belfast, exposem una interpretació sobre com aquestes dues comunitats s’organitzen espacialment i social de manera diferenciada, i sobre com utilitzen la segregació per revestir-se d’una identitat que, amb la intenció de ser nacional, ho és també personal i col·lectiva. Aquesta aportació se centra a la ciutat de Belfast, però amb pocs matisos es pot generalitzar a tot Irlanda del Nord. Recuperem els eufemismes que han acompanyat el lèxic del Conflicte des del seu naixement, i assenyalem la presència dels grups paramilitars, o terroristes; de les interfícies, o barris enfrontats; dels murs de pau, o tanques entre barris; i de les desfilades, o reivindicacions de l’espai urbà.

2. Precedents i paràmetres del conflicte nord-irlandès El conflicte de l’Ulster és d’una complexitat social i política que no resulta fàcil de capir, especialment a l’observador forà. Ens hi aproximarem apuntant els principals fets històrics que el configuren, així com tot un seguit de realitats que ens serviran per acotar-lo. 2.1. L’Irish Question A començament de segle xx, a l’illa d’Irlanda hi va haver nombroses revoltes motivades per la manera com la població local se sentia tractada pel govern del Regne Unit. L’avalot més important va ser l’Alçament de Pasqua de 1916, però tant abans com després d’aquest en va haver d’altres. Com a conseqüència del que es va anomenar l’Irish Question, el govern del Regne Unit va proposar un major grau d’autonomia a l’illa d’Irlanda a través del Home Rule de 1920. Aquesta llei, que en realitat era la quarta temptativa per redreçar un malestar que se sentia des de feia cinc dècades, presentava la singularitat de dividir Irlanda en dues jurisdiccions, cadascuna amb un parlament propi: un a la ciutat de –155–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 153-170 Segregació espacial i social a la ciutat de Belfast

David Serrano Giné

Dublín i un altre a la de Belfast. Aquest darrer donava veu a una nova demarcació formada per dos terços de la regió històrica de l’Ulster i sis dels trenta-dos comtats de l’illa; com s’ha apuntat (Cauvet, 2010), la partició de l’illa acabaria creant un problema molt més complex del que es pretenia solucionar. Les raons d’aquest tractament diferenciat s’han de buscar en l’economia i la població d’aquests sis comtats i, particularment, de Belfast, la localitat més dinàmica de la regió, i on es concentrava una activa indústria lligada a la manufactura de lli, un enèrgic port comercial, i unes modernes drassanes referents en la construcció naval britànica. Des d’inici del segle xvii, al territori que avui es coneix com Irlanda del Nord, van arribar tot un seguit de colons provinents d’Anglaterra i Escòcia en un procés repoblador anomenat plantation. Es considera que els nouvinguts eren culturalment diferents dels habitants locals, per tenir els primers una llengua i una religió –majoritàriament l’anglès i principalment el presbiterianisme i l’anglicanisme– diferent a la predominant a la resta de l’illa –on l’irlandès era la llengua més parlada i el catolicisme la religió dominant–. L’Ulster, que des de sempre havia estat una contrada poc populosa, en aquella època es trobava particularment despoblat com a conseqüència de la guerra irlandesa dels Nou Anys (1593-1603), i els nouvinguts, més que desplaçar la població original el que van fer va ser reemplaçar-la (Perceval-Maxwell, 1999). En aquest context, a inici del segle xx, l’Ulster era la regió més dinàmica de l’illa d’Irlanda i, amb més de 385.000 habitants, Belfast la ciutat més poblada. Vuit desenes parts dels habitants de la regió s’identificaven com a protestants i, en poca o molta mesura, se sentien més vinculats a la Gran Bretanya i la identitat britànica que a l’illa d’Irlanda i la creixent nacionalitat irlandesa. La Guerra d’Independència irlandesa (1919-1921) i el posterior tractat Anglo-irlandès (1921) van encaminar el futur de la major part de l’illa, que no es declararia oficialment com a república fins l’any 1949, mentre que Irlanda del Nord va refermar el seu vincle amb la Gran Bretanya tot continuant formant part del Regne Unit. Avui dia, la societat nord-irlandesa té característiques del Regne Unit i de la República d’Irlanda, i tant la seva identitat com la vida del dia a dia es troben lligades a tots dos països. Els vincles entre Irlanda del Nord, la Gran Bretanya i la República d’Irlanda són complexos i, de vegades, font de susceptibilitat. Citarem una colla d’exemples per contextualitzar-nos: la majoria de companyies de telèfon consideren les trucades entre Irlanda del Nord i la República com a trucades nacionals; algunes companyies de transport irlandeses apliquen tarifes nacionals en trameses cap a Irlanda del Nord i internacionals cap a la Gran Bretanya; nombroses organitzacions, com ara els Samaritans, utilitzen demarcacions que no diferencien entre el nord o el sud de l’illa; la xarxa elèctrica d’Irlanda del Nord es troba unificada amb la de la República i és independent de la de Gran Bretanya; els equips nord-irlandesos d’esports gaèlics juguen a la lliga irlandesa de la Gaelic Athletic Association; de la mateixa manera, els esportistes que participen en els Jocs Olímpics poden decidir per quina selecció –156–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 153-170 Segregació espacial i social a la ciutat de Belfast

David Serrano Giné

competeixen, la de la Gran Bretanya o la d’Irlanda. Sens dubte, d’entre totes aquestes singularitats geopolítiques, la més destacable és la que es refereix a la selecció de passaport: les persones que neixen a Irlanda del Nord, pel fet d’haver nascut al Regne Unit, tenen dret a un passaport britànic però si se senten irlandeses, sense necessitat de demostrar origen irlandès, poden demanar un passaport de la República2 (fig. 1). Figura 1. Passaport majoritari per districte electoral

Font: elaboració pròpia a partir del cens de 2011

2.2. Delimitació i divisió d’identitats nacionals Segons el cens de 2011, a Irlanda del Nord hi viuen poc més d’1.800.000 habitants, més d’un terç dels quals es concentren a l’àrea metropolitana de 2. La tinença de passaport a Irlanda del Nord ha estat un indicador tradicionalment utilitzat per detectar vinculacions nacionals; no obstant això, la sortida del Regne Unit de la Unió Europea ha empès molts nord-irlandesos a demanar un passaport irlandès, amb relativa independència del seu sentiment nacional. En aquest sentit, es preveu que el cens de 2021 reculli dades força diferents de les que mostra la figura 1.

–157–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 153-170 Segregació espacial i social a la ciutat de Belfast

David Serrano Giné

Belfast. La identitat nacional del país es relaciona amb la comunitat religiosa amb què s’identifica cada individu. Un 49% de la població es reconeix com a protestant i un 45% com a catòlica. Amb molts matisos, els primers tendeixen a considerar-se britànics i els segons irlandesos. Existeix una identitat nordirlandesa, que sovint s’identifica com a inclusiva i que s’acostuma a escollir per evitar posicions polaritzades, encara que cada comunitat tendeix a entendre-la de diferent manera (McKeown, 2014). També existeixen diferents combinacions entre grups: per exemple, gent que se sent britànica i nord-irlandesa, o irlandesa i nord-irlandesa. Les identitats nacionals, tanmateix, acostumen a ser dinàmiques i canviants: el percentatge de gent que es defineix més britànica que irlandesa –i a l’inrevés– varia amb el temps, la identitat nord-irlandesa té matisos que no tenen la britànica o la irlandesa, i se sap que una persona es pot identificar de manera diferent segons si viu a una àrea on la majoria de veïns són de la comunitat pròpia o de l’aliena. La distribució de la població d’ambdues comunitats és irregular, tant arreu el país com dins de cada municipi. Per exemple, segons el cens de 2011, el 17% dels habitants de Newry i el 20% dels de Derry s’identificaven com a britànics, mentre que a Ballymena i a Coleraine aquesta xifra voltava el 66%. No obstant això, en cap dels 584 districtes electorals nord-irlandesos se superava el 75% de persones que s’identificaven amb un grup determinat (fig. 2). Figura 2. Identitat nacional més representada (esquerra) i segona més representada (dreta) per districte electoral

Font: elaboració pròpia a partir del cens de 2011 –158–

Fotografia de l’autor

Treballs de la SCG, 90, 2020, 153-170 Segregació espacial i social a la ciutat de Belfast

David Serrano Giné

A Irlanda del Nord el protestantisme es presenta de manera unitària, però agrupa tot un seguit de denominacions; les més comunes són el presbiterianisme (45,86%), l’anglicanisme (33,06%) i el metodisme (7,21%). La dicotomia entre protestants i catòlics pot suggerir un dimensionament exagerat del paper de la religió. Tanmateix, el cristianisme té una rellevància cabdal en el dia a dia de la societat nord-irlandesa, i la seva presència i manera d’entendre és diferent a la que hi ha en altres contextos del nostre entorn (fig. 3). La màxima expressió de tot plegat es troba en el conflicte armat que per trenta anys ha enfrontat les dues comunitats, i que simplistament es resumeix en més de 3.250 morts i 50.000 ferits. Es discuteix el Figura 3. Mural al barri protestant de Tiger’s número exacte de damnificats, Bay on es legitima la sortida del Regne Unit però més enllà de la precisió de la Unió Europea amb una cita del llibre de estadística, aquestes xifres són l’Apocalipsi significatives, atesa la població del país i el caràcter de la contesa. L’origen del Conflicte acostuma a fixar-se l’agost de 1969, en la batalla del Bogside, a la ciutat de Derry, però la seva articulació s’allarga més de dos anys. Durant els fets del Bloody Sunday, el gener de 1972, tretze catòlics van morir a mans de l’exèrcit en un episodi que es considera com un dels més violents i significatius de la contesa perquè va confirmar un enfrontament a tres parts, entre les forces armades britàniques, els partidaris unionistes i els republicans. Una de les conseqüències més importants va ser el naixement d’un sentiment d’indefensió i desconfiança respecte l’exèrcit i la policia, que es va traduir en l’aparició o consolidació de tot un seguit de grups paramilitars. Per la banda protestant, els principals grups són el UVF (Ulster Volunteer Force) i l’UDA (Ulster Defense Association); per la banda catòlica l’INLA (Irish National Liberation Army) i l’IRA (Irish Republic Army) –que en el context d’aquest article agrupa la històrica escissió entre l’Official IRA i el Provisional IRA–. Una lluita armada entre guerrilles en un dels països més desenvolupats d’Europa és certament sorprenent, però en el context del moment, per a la majoria de nord-irlandesos, era una resposta lògica. Cada grup paramilitar operava en un barri determinat, i actuava de manera poc o molt coordinada amb altres grups o faccions del mateix grup. La seva presència era benvinguda entre els veïns, i la pertinença a un d’aquests grups sovint s’entenia com a motiu d’orgull. Aquests grups justificaven la seva presència per la necessitat de defensar el veïnat de possibles atacs, i els veïns la buscaven com a garantia de la seva seguretat. Tanmateix, com s’ha demostrat, la diferència entre defensa i atac sovint ha estat tant confusa com confosa (Alonso, 2007). –159–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 153-170 Segregació espacial i social a la ciutat de Belfast

David Serrano Giné

3. Interfícies Els barris de Belfast es caracteritzen per la pertinença a una de les dues comunitats; fins i tot els barris on la proporció de protestants i catòlics és similar es defineixen pel seu caràcter paritari. Aparentment, aquesta segregació sempre ha existit en poc o molt grau, però és a partir de les tensions de la dècada de –160–

Fotografia de l’autor

A inici dels anys de 1970, es van començar a aixecar elements defensius a la vorada de molts barris limítrofes amb veïnats de la comunitat oposada. En un primer moment es tractava de barricades més o menys provisionals, però amb el temps es van acabar perpetuant. En aquesta època, l’ambient entre totes dues comunitats era marcadament hostil, i alguns personatges incendiaris, com el reverend Ian Paisley, van saber treure rèdit d’aquesta animadversió. A meitat dels anys de 1970 els controls de la policia i l’exèrcit eren un fet quotidià, i al centre de Belfast van aparèixer molts carrers amb regulacions de trànsit i controls de vianants, per por a atacs armats. Es calcula que el 52% dels morts del Conflicte es van produir entre 1971 i 1976. Els anys de 1980 es recorden per les vagues de fam de presos republicans; el primer militant en morir va ser Bobby Sands, però en van seguir d’altres. A la dècada següent la lluita armada semblava anar a la deriva i, encara que l’IRA va declarar un armistici el 1994, la fi de l’enfrontament no va arribar fins els Acords de Divendres Sant de 1998, en govern de Tony Blair. En l’actualitat, el Conflicte, tot i que finalitzat, no es troba ni de lluny solucionat. La població es troba dividida, segons l’afiliació a una o altra comunitat; el vot polaritzat, vers el Democratic Unionist Party o el Sinn Féin; Belfast està fragmentat, segons la identificació dels barris amb cada comunitat; els grups paramilitars continuen operant amb activitats il·legals, ara lligades al narcotràfic i l’extorsió; la Figura 4. Una bandera de la República d’Irlanda població conserva la por oneja a mitja asta al cementiri catòlic de Milltown i la desconfiança d’anys passats; per sobre de tot, hi ha un sentiment de recel i distanciament, i una necessitat de definir-se, tant individualment com col·lectiva, a partir de l’adscripció a un d’aquests dos col·lectius (fig. 4). Per a autors com Marlotte (2015), el conflicte no ha desaparegut sinó que s’ha desplaçat cap a qüestions d’identitat; per a d’altres, simplement continua existint però sense violència evident.

Treballs de la SCG, 90, 2020, 153-170 Segregació espacial i social a la ciutat de Belfast

David Serrano Giné

1970 quan es produeix de manera més evident. La comunitat catòlica va ser la primera en cercar l’agrupament, i poc després en va seguir la protestant. En un inici es va produir per seguretat, perquè en una àrea amb majoria de membres de la mateixa comunitat era menys probable ser atacat per membres de la comunitat oposada; en una segona etapa el gregarisme s’esdevé per identitat: si un ciutadà pertany a una comunitat determinada, el seu lloc es troba amb altres membres d’aquesta comunitat. Així doncs, es produeix una segregació que es pot qualificar d’espontània –perquè sorgeix de manera innata–, que té una dimensió social –les dues comunitats– i una d’espacial –perquè cada comunitat es troba en àrees ben definides– (fig. 5). A Belfast, la majoria de barris protestants es troben a l’est del centre de la ciutat, i la majoria de barris catòlics a l’oest; en alguns casos, hi ha barris d’una comunitat enclavats en veïnats de l’altra comunitat. Aquesta delimitació de la geografia urbana es troba tan interioritzada pels seus habitants que, quan aquests es presenten en públic i volen fer evident la seva identitat, acostumen a indicar si són de Belfast Est o de Belfast Oest, fins i tot si no viuen en cap d’aquests punts cardinals. La població local sent curiositat per identificar els seus congèneres, i com que la pertinença a una comunitat no es troba relacionada amb cap tret físic, els naturals del lloc sovint paren atenció a la manera de parlar ja que en molts barris, sobretot la gent de més edat, té parlars propis; als noms i cognoms, perquè els noms irlandesos són propis de catòlics i els cognoms escocesos en molts casos es corresponen amb protestants; o al col·legi on s’ha estudiat, ja que és comú que els xiquets s’escolaritzin en centres de la confessió amb la què s’identifiquen. Hi ha barris que tenen una identitat més marcada que altres. En general, els veïnats més homogenis es caracteritzen per un teixit social molt dens, estrat econòmic baix, i escassa mobilitat social. Estem parlant de veïnats residencials de caràcter homogeni, que la població local identifica i percep de manera encara més homogènia. S’han fet treballs amb Sistemes d’Informació Geogràfica de Participació Pública on els participants reconeixen l’adscripció de diferents zones de la ciutat de forma molt més unitària i evident a com ho fa el cens de població (Huck et al., 2018); el resultat és particularment significatiu: la percepció de segregació és superior a la que denoten les estadístiques. Les identitats també es manifesten amb simbologia pròpia. Als habitants de cada barri els agrada dotar d’identitat l’espai on viuen, i això ho fan utilitzant tot un seguit d’elements que realcen els valors de cada veïnat, li donen caràcter i el diferencien de la resta. El símbol més comú és la bandera, la Union Jack pels protestants i la tricolor irlandesa pels catòlics. Molt més habituals les primeres que les segones, es troben penjades a fanals i pals de telèfon, a les façanes de les cases, i en garlandes que creuen de banda a banda els carrers; fins i tot en alguns sectors els marges de les andanes es pinten amb els colors de la bandera. Probablement, l’element més genuí d’aquests barris siguin els murals, tot i que en els barris protestants els murals són menys freqüents que en barris catòlics. –161–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 153-170 Segregació espacial i social a la ciutat de Belfast

David Serrano Giné

Figura 5. Proporció de membres de la comunitat protestant i la catòlica, per districtes electorals, a Belfast

Font: elaboració pròpia del cens de 2011

Molts murals mostren gestes de l’imperi britànic, com la conquesta de l’Índia o la construcció del ferrocarril a Uganda; escenes de grups paramilitars; mencions a Guillem III i l’ordre d’Orange, que és la referència per antonomàsia del protestantisme nord-irlandès; o a la reina Isabel II i la monarquia britànica. En els barris catòlics els murals troben la seva millor representació; exposen escenes de la mitologia celta, especialment en la manera com s’interpretava al segle xix; imatges de personatges històrics, com James Connolly o Patrick O’Connell; de grups paramilitars i herois locals; de la lluita de classes, de nacions sense estat i de societats oprimides. Els murals de Belfast no tenen valor artístic o històric –llevat d’alguns de referents, molts tenen una vida relativament efímera– sinó polític i simbòlic, pel significat que tenen per a cada comunitat. Al foraster li acostuma a sorprendre l’emotivitat i el torbament que causen, per l’apologia de violència que prediquen i els missatges de supremacia que transmeten. Un aspecte interessant dels murals que lloen grups paramilitars és la repetició de lèxic militar, com –162–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 153-170 Segregació espacial i social a la ciutat de Belfast

David Serrano Giné

Fotografies de l’autor

Figura 6. Imatges de barris protestants: a) mural a Newtonards Road, b) carrer amb banderes a Ballyrushboy, c) cases amb banderes a Belfast Est, d) mural a Sandy Row

ara batalló, brigada o soldat, que conformen la imatge delusòria de ser aquests escamots veritables exèrcits. En els darrers anys, els murals s’han convertit en un atractiu turístic, i sovint (antics) membres de grups paramilitars n’ofereixen visites guiades (fig. 6 i 7). En molts d’aquests barris el teixit social és tan dens que resulta fàcil detectar forans i, recíprocament, els visitants s’acostumen a sentir-se fora de lloc. El desplegament d’elements d’identitat recorda permanentment el caràcter del barri. Per a membres de la comunitat oposada aquestes manifestacions poden resultar ofensives, si bé és cert que la majoria de veïns habitualment no visiten barris d’altres comunitats, principalment perquè tractant-se d’àrees residencials, sovint qui no hi viu no té cap necessitat de freqüentar-los. Estudis fets amb escolars de secundària (Roulton et al., 2017) demostren que els joves, per norma general, eviten els barris que no són de la seva comunitat, especialment si duen l’uniforme de l’escola a què assisteixen (i que els identifica com a membres d’una o altra comunitat). A Irlanda del Nord l’educació es troba majorment gestionada per l’Església. Segons dades del Departament d’Educació, un 6% (65 escoles) dels centres del país són de caràcter integrat, és a dir, estan impulsats directament pel govern sense mediació de l’Església. Aquestes dades tenen més significat del que aparenta. En un context tan homogeni, l’escolarització en col·legis religiosos –163–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 153-170 Segregació espacial i social a la ciutat de Belfast

David Serrano Giné

Figura 7. Imatges de murals pintats a barris catòlics: a) mural de Bobby Sands a la seu del Sinn Féin, b) mural a Springfield Road, c) mural a Falls Road, d) mural a New Lodge

dificulta que el jovent conegui membres de la comunitat oposada i el fet és que, en molts casos, aquest primer contacte no es produeix fins a l’edat adulta. Certament existeixen grups d’amics mixtos, probablement amb més freqüència en la generació posterior al Conflicte que en les anteriors, però no es pot dir que sigui la norma. Per altra banda, els matrimonis mixtos sempre han estat un tema controvertit, a vegades tabú, i objecte d’una enorme pressió social. Per anys no ha estat estrany que les parelles mixtes emigressin a Estats Units, Austràlia i altres destinacions tradicionals de la diàspora irlandesa, per escapar d’un ambient que sentien excessivament opressiu. El cens de 2011 assenyala un 18,5% de llars amb més d’una religió, però no indica la religió o el tipus de relació entre membres de cada llar. Estudis acurats de final dels anys de 1990 xifren en un 10% el número de matrimonis mixtos, tot i que amb una gran disparitat segons contrades i condicions socials (Morgan et al., 1996). A data d’avui, encara existeix certa estigmatització al voltant dels matrimonis entre membres de diferents confessions (NIMMA, 2020). Durant anys, la segregació social s’ha traduit en una discriminació vers la comunitat catòlica, que tradicionalment ha estat la minoritària. Tot i que aquesta infravaloració s’ha distorsionat amb freqüència, el cert és que sempre hi ha hagut una infrarepresentació de catòlics entre beneficiaris d’ajuts i serveis, estudiants –164–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 153-170 Segregació espacial i social a la ciutat de Belfast

David Serrano Giné

universitaris, forces policials o treballadors de l’Administració pública. Una de les principals fites dels Acords de Divendres Sant ha estat redreçar l’anomenat “sistema de castes institucionalitzat” (Rosière, 2003), tot cercant la igualtat d’oportunitats entre membres de tots dos col·lectius.

4. Murs de pau Tot un seguit de construccions defensives ressegueixen el perímetre, o una part, dels barris amb més personalitat. Tot i que hi ha registres de tanques i carrers empostissats durant el segle xix, les tàpies defensives no es van generalitzar fins als enfrontaments de la dècada de 1970. Inicialment es van concebre com barricades provisionals de filferro d’arç, però amb el temps han evolucionat cap a tot un seguit de tipologies. L’Ajuntament de Belfast té censat un centenar de tanques, però només la meitat tenen un caràcter defensiu evident (BIP, 2012). La diversitat de tipus, tanmateix, és molt gran. Més d’un terç de les tanques són formades per diverses menes de barreres metàl·liques; una cinquena part són tàpies que barregen construcció d’obra amb tancaments metàl·lics; una setena part utilitzen jardins, bardisses o altra vegetació; i menys d’un 10% s’han aixecat únicament amb maons, blocs de formigó o materials similars. Alguns murs es troben coberts amb murals o panells de diversa mena; altres tenen pintades amb missatges ofensius. L’any 2010 Mitchell i Kelly destacaven de manera particular els eslògans KAT, “Kill All Taigs” (mateu tots els catòlics) i KAH “Kill All Huns” (mateu tots els protestants); deu anys més tard aquestes pintades no semblen ser tan freqüents. Com hem dit, l’heterogeneïtat és molt elevada, i la caracterització complicada. A vegades, a banda i banda de les tanques hi ha franges perimetrals, descampats, o aparcaments improvisats. L’Ajuntament de Belfast té censats 58 solars adjacents a murs que considera degradats o sense ús específic, i no és estrany trobar cases abandonades o en estat ruïnós a la vorada d’aquestes tàpies. En nombroses ocasions, la rodalia d’aquestes línies divisòries presenta un aspecte de certa degradació. Els murs es troben allà on coincideixen en proximitat barriades protestants i catòliques, i són més comuns en els veïnats més homogenis. Tot i que es troben ara i adés arreu la ciutat, Belfast Nord acull el 44% de les tanques censades, i Belfast Oest el 30%. La majoria de tàpies són de propietat pública (tres cinquenes parts pertanyen al Departament de Justícia), però altres són de promotors privats, o fins i tot de tinença desconeguda. Aproximadament un 25% dels murs es van aixecar durant la dècada de 1980 i els primers anys de la de 1990, i una vintena s’ha alçat amb posterioritat a l’armistici de 1994. Una cinquena part han estat reparats o ampliats en algun moment, i en un 85% dels casos aquestes intervencions es van fer després de la suspensió d’hostilitats. Es calcula que des de 1969 set tàpies han estat enderrocades. L’any 2013 l’executiu –165–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 153-170 Segregació espacial i social a la ciutat de Belfast

David Serrano Giné

nord-irlandès va fer pública la intenció de tirar a terra els murs de la ciutat en un horitzó de 10 anys, però a data de 2020 aquesta fita sembla difícil d’assolir. El sentiment general dels veïns, tanmateix, és que en un termini d’una o dues generacions els murs haurien de desaparèixer, tot i que pel moment és preferible mantenir-los (Black, 2019). Probablement, la tanca més espectacular sigui la de Cupar Street, que fa gairebé un quilòmetre de llarg i més de tretze metres d’alçada: la base és un mur de formigó de quatre metres i mig d’alt, seguit de tres metres de planxa, al capdamunt del qual hi ha sis metres de tela metàl·lica. Aquest mur es troba interromput per quatre accessos, un dels quals –Percy Street– sempre és tancat i un altre –Northumberland Street– és doble: hi ha una porta a la banda catòlica i una altra a la banda protestant, separades per una zona neutral d’uns 30 metres d’amplada. A Springfield Road hi ha un mur de més de 300 metres de llargada format per una base de maons de tres metres d’alçada seguida per sis metres de malla metàl·lica. A BrysonStreet, la tàpia segueix 275 metres de carrer i fa una alçada total de set metres i mig, dividits en un cos de maó de més de dos metres, crescut per una tanca de barrots i de nou recrescut amb una tanca metàl·lica. En alguns casos, com ara Glenmachan Street o Lower Newtonards Road, el contacte visual es troba limitat per bardisses, i no resulta fàcil copsar la veritable dimensió del mur. Aquestes construccions normalment s’adapten a la morfologia urbana, i de vegades aprofiten murs o tàpies preexistents. Això fa que no sempre sigui fàcil identificar-les, perquè sovint no són una imposició sobre la trama urbana, sinó part seva; veritablement, els murs formen part del paisatge urbà de Belfast. Durant l’època del Conflicte els accessos entre banda i banda de les barreres es trobaven vigilats per l’exèrcit. En l’actualitat no hi ha controls de seguretat, però les portes només es troben obertes de dia; a la nit, i de vegades els caps de setmana, els responsables les tanquen. Es pot discutir fins a quin punt aquestes construccions dificulten els fluxos dins de la ciutat. Si un mur inclou uns accessos que es tanquen durant la nit, en poca o molta mesura s’està interrompent la mobilitat urbana interna. Però si un mur simplement voreja un carrer o un tram de carrer sense accessos, encara que visualment sigui molt impactant, funcionalment no té cap interferència amb els moviments de la ciutat (fig. 8). La diversitat existent és elevada i la nòmina de casuístiques dilatada. Potser un dels casos més significatius sigui el d’Alexandra Park. A la banda nord d’aquesta zona verda es troba el veïnat catòlic d’Antrim Road, i a la sud el protestant de York Road. Una tanca de planxa metàl·lica i filferro de punxes de tres metres d’alt separa el parc en dues seccions i una porta, oberta el 2011, en permet el trànsit durant les hores de llum. El cas és interessant perquè en urbanisme els parcs normalment s’utilitzen com a punts de trobada, com a sutures entre barris, i aquí s’assegura que no s’acompleixi aquesta funció. –166–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 153-170 Segregació espacial i social a la ciutat de Belfast

David Serrano Giné

5. Apropiació de l’espai urbà La rivalitat entre les dues comunitats es manifesta de diferents maneres, i l’apropiació de l’espai urbà n’és una de les més evidents. El 12 de juliol se celebra la festivitat més significativa de la comunitat protestant, en un acte en què es recorda la victòria de les tropes protestants de Guillem d’Orange sobre l’exèrcit catòlic de Jaume II a la Batalla del Boyne (1690). L’acte central de la diada és la desfilada de lògies de l’ordre d’Orange per determinats carrers de la ciutat; l’objectiu principal és demostrar l’orgull de pertànyer a la comunitat protestant. En algunes ocasions, els carrers per on es marxa tenen caràcter disputat, si més no en alguns trams, i això provoca que conveïns catòlics puguin sentir-se ofesos perquè entenen el pas de la desfilada com una transgressió dels límits reconeguts per a cada comunitat. Moltes lògies dissenyen desfilades que eviten zones sensibles, l’Ajuntament supervisa els itineraris, i la policia escorta la marxa. Però és habitual que s’exaltin els ànims, que apareguin confrontacions, i hi hagi expressions de violència, a vegades amb material incendiari i armes de foc. En el moll de l’os es troba el sentiment de pertinença d’un barri o un tram de carrer, i la vindicació que hi sent cada comunitat. En els barris de majoria catòlica, si els veïns ho volen, es pot demanar a l’Ajuntament la retolació bilingüe dels carrers, en anglès i en irlandès. Aquesta doble inscripció és més simbòlica que pràctica ja que, segons el cens de 2011, un 10,7% de la població nord-irlandesa té un cert coneixement d’irlandès, i només un 3,74% el considera primera llengua. En ocasions, com ara durant l’estiu de 2019, veïns catòlics que resideixen en barris mixtos decideixen fixar plaques a casa seva amb el nom irlandès del carrer, fet que tant irrita els veïns que no comparteixen aquest punt de vista com l’Administració, que veu la seva autoritat posada en entredit (Young, 2019). Altres elements i funcions urbanes es veuen afectats en la seva disposició a la ciutat, i reprodueixen les distàncies entre les comunitats de Belfast. Hi ha un seguit de centres comercials i de lleure que se situen entre barris enfrontats; un exemple és el City Side Retail Park, que es troba entre el barri protestant de Tiger’s Bay i el catòlic de New Lodge. Una primera lectura d’aquests nollocs suggereix que actuen com a punt de trobada entre ambdues comunitats i que el seu ús afavoreix la generació d’espai comú i la creació de llaços entre els dos col·lectius. No obstant això, estudis de caràcter antropològic i basats en geolocalitzadors semblen assenyalar que aquest procés de convergència és lent, i que per a la majoria d’usuaris aquests indrets no són un punt de trobada o de convivència, sinó més aviat de coutilització (Mitchell i Kelly, 2010; Huck et al., 2018). Es tracta d’indrets que, per la seva neutralitat i localització, s’aprofiten pels dos col·lectius per a la realització d’activitats comunes, com ara l’oci i el consum. Però a causa de la manca d’interès i necessitat entre ambdues parts, no sembla registrar-se interactuació entre els usuaris, i aquests indrets no arriben –167–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 153-170 Segregació espacial i social a la ciutat de Belfast

David Serrano Giné

Figura 8. Imatges de barris murs de pau: a) porta a Workman Avenue (barri protestant), b) mur a Bryson Street (Shortstrand), des de la banda catòlica, c) mur a Alliance Avenue, des de la banda catòlica, d) porta al mur d’Alexandra Park, des de la banda protestant.

a acomplir el paper de lloc comú que se’ls pressuposa. Tot i que faciliten la trobada entre els dos grups, per falta de voluntat i oportunitat, més que espais de cohabitació són indrets de coutilització.

6. A tall de conclusions La segregació és una part fonamental de la cultura de Belfast i, per extensió, d’Irlanda del Nord. La separació entre la comunitat protestant i la catòlica es produeix en pràcticament tots els aspectes del dia a dia, i a causa d’aquesta quotidianitat s’assumeix com un fet normal. El gregarisme entre les dues comunitats és antic, però el seu origen en l’actual forma es troba als anys 1970. Originàriament s’entenia com una mesura de defensa davant de possibles agressions de la comunitat oposada, però s’ha acabat consolidant com una forma d’expressar la identitat nacional i comunitària, i de definir-se, tant individualment com col·lectiva. Mitjançant la segregació, social i espacial, els nord-irlandesos assenyalen la seva presència i caràcter, i demostren el seu rol davant d’altres conciutadans. –168–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 153-170 Segregació espacial i social a la ciutat de Belfast

David Serrano Giné

Per a molts veïns, especialment en els barris més homogenis, viure de manera segregada continua connotant cert sentiment de seguretat. En l’actualitat l’hostilitat entre ambdues comunitats es troba molt rebaixada i no es pot comparar a la que existia en els anys 1970 i 1980. Però la població local manté viu el sentiment de por i animadversió –és per això que els murs continuen en peu– i les autoritats en són ben conscients –és per aquest motiu que les portes dels murs es continuen tancant a les nits–. Una dada significativa és que dues cinquenes parts d’aquestes tàpies han estat aixecades, recrescudes o reparades amb posterioritat a l’armistici de 1994. Més enllà d’una por que va néixer en un conflicte que es considera finalitzat, el que avui dia motiva la segregació és una possible erosió del caràcter local, una possible pèrdua d’identitat, tant del conjunt de la comunitat com de cada barriada en particular. La fi del Conflicte, el canvi generacional, i les noves actituds vers una conjuntura tan complexa com extremada, fan que en l’actualitat la identitat nacional de cada grup se senti de manera diferent a com es feia en el passat i que, de vegades, es pugui percebre com afeblida. Per a moltes persones, les dècades posteriors a 1998 s’han traduït en una pèrdua dels trets distintius de cada col·lectiu, és a dir, del caràcter que els definia, i que s’intueix que pot evolucionar cap a una dilució de la identitat nacional de cada comunitat. En el cas concret de les àrees urbanes més homogènies, es percep que això pugui repercutir en el seu caràcter, cosa que en barriades de teixit social compacte se sent de manera particularment dolorosa. En l’actualitat, per a força persones, el principal risc que afronten ambdós grups no és l’agressió del contrari sinó la pèrdua d’identitat pròpia; i per a molts, la manera d’evitar-lo és reforçant el caràcter de cada barri i la separació entre comunitats. El futur d’aquestes divisions es relaciona amb el futur polític i territorial d’Irlanda del Nord. Habitualment, es diu que Irlanda del Nord es va crear fa cent anys per protestants i per a protestants, i que en la actualitat aquest no és el cas. També es diu que sigui quin sigui el futur d’aquests sis comtats, continuar pertanyent administrativament al Regne Unit o passar a fer-ho de la República d’Irlanda, només serà possible amb l’entesa de totes dues comunitats. El cas, i val la pena subratllar-lo, és que a diferència dels altres tres països que constitueixen el Regne Unit –Anglaterra, Gal·les i Escòcia– Irlanda del Nord és l’únic que en forma part pel vot dels seus ciutadans. La segregació entre comunitats s’ha d’entendre de la mateixa manera, és a dir, com una expressió de la societat. També s’ha d’entendre d’igual forma tot el seguit d’elements i actituds que s’hi relacionen, com ara la mostra i reclamació de la identitat de cada barri, la pervivència dels murs entre veïnats o la vindicació de l’espai considerat com a propi. Els sentiments d’identitat i els nacionalismes són dinàmics i flexibles, i en un context post-Brexit és fàcil que encara ho siguin més. A ningú li hauria de sorprendre que l’oportunitat i la conveniència tinguin més pes que la tradició i les conviccions a l’hora d’identificar-se amb un grup nacional. A curt i mig –169–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 153-170 Segregació espacial i social a la ciutat de Belfast

David Serrano Giné

termini sembla sensat pensar que la situació actual es mantindrà, perquè es troba profundament arrelada a la societat nord-irlandesa i forma una part bàsica de la seva definició. A llarg termini, però, el pensament més lògic és que a mida que es produeixi un canvi generacional el significat que avui dia té pertànyer a una de les dues comunitats perdi força, adquireixi matisos diferents dels que té en el present, i comporti una nova definició de la identitat de cada col·lectiu. Tanmateix, i potser de manera més important, la clau de tot plegat no es trobi en el temps sinó en l’esforç que totes dues comunitats esmercin en reconciliar-se, en treure legitimitat a la violència, i en admetre errors del passat.

Bibliografia Alonso, Rogelio (2007). The IRA and the armed struggle. Londres: Routledge. BIP – Belfast Interface Project (2012). Belfast Interfaces. Security Barriers and Defensive Use of Space. Belfast: Belfast Interface Project. Black, Rebecca (2019). “Belfast peacewall communities ‘want barriers removed within next generation’”. Belfast Telegraph, 12 de novembre. Cauvet, Philippe (2010). “La question frontalière et les relations Irlande-Irlande du Nord: de la partition à une Irlande postnationale?” Hérodote, núm. 137, p. 18-34. Huck, Jonny; Duncan Whyatt; John Dixon; Brendan Sturgeon; Bree Hocking; Gemma Davies; Neil Jarman; Dominic Bryan (2018). “Exploring Segregation and Sharing in Belfast: a PGIS approach”. Annals of the American Association of Geographers, núm. 109, 1-2, p. 223-241. McKeown, Shelley (2014). “Perceptions of a superordinate identity in Norther Ireland”. Peace and Conflict: Journal of Peace Psychology, núm. 20, 4, p. 505-515. Marlotte, Guilhem (2015). “Stratégies violentes et non-violentes pour le contrôle de l’espace communautaire républicain de Belfast”. Hérodote, núm. 158, p. 39-57. Mitchell, Audra; Liam Kelly (2010). “Walking with de Certeau in North Belfast: Agency and Resistance in a Conflicted City”. Conflict in Cities and the Contested State, working paper, núm. 17. Morgan, Valerie; Marie Smyth; Gillian Robinson; Grace Fraser (1996). Mixed Marriages in Northern Ireland. Coleraine: University of Ulster. NIMMA (2020). The Northern Ireland Mixed Marriage. http://www.nimma.org.uk/default. htm (consultat 30/4/2020). Perceval-Maxwel, Michael (1999). The Scottish Migration to Ulster in the Reign of James I. Belfast: Ulster Historical Foundation. Rosière, Stephane (2003). Géographie politique et géopolitique, une grammaire de l’espace politique. París: Ellipses. Roulston, Stephen; Ulf Hansson; Sally Cook; Paul McKenzie (2017). “If you are not one of them you feel out of place: understanding divisions in a Northern Irish town”. Children’s Geographies, núm. 15, 4, p. 452-465. Young, Connla (2019). “Randalstown Irish language sign ‘will not be removed’”. The Irish News, 19 de juny.

–170–

NOTES I DOCUMENTACIÃ&#x201C;

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 90, desembre 2020, p. 173-204 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.205

El tractat d’agrimensura de la Bisbal (1812)1 Jesús Burgueño Universitat de Lleida jesus.burgue@udl.cat Resum Transcripció d’un tractat manuscrit d’agrimensura en català, datat a la Bisbal d’Empordà el 1812. L’autoria s’amaga rere les inicials G. F. y A., possiblement corresponents a Genís Ferrer. L’obra mostra l’interès per la tècnica de la mesura de terres en un entorn rural. Correspon a una època en què, deixant de banda la reduïda elit dels geòmetres del Cadastre i els pocs titulats a les reials acadèmies de belles arts, l’ocupació d’agrimensor tenia un grau escàs de professionalització. Era un coneixement aplicat per experts locals, canadors que havien adquirit expertesa per tradició familiar o bé dins la seva formació gremial (fuster, mestre de cases...). Paraules clau: agrimensura, geòmetra, edició en català, història de la cartografia.

Resumen: El tratado de agrimensura de La Bisbal (1812) Transcripción de un tratado manuscrito de agrimensura en catalán, datado en La Bisbal d’Empordà en 1812. La autoría se oculta tras las iniciales G. F. y A., posiblemente correspondientes a Ginés Ferrer. La obra muestra el interés por la técnica de la medición de tierras en un medio rural. Corresponde a una época en que, al margen de la reducida élite de geómetras del Catastro y de los pocos titulados en las reales academias de bellas artes, la ocupación de agrimensor tenía un escaso grado de profesionalización. Era un conocimiento aplicado por expertos locales, agrimensores que habían adquirido práctica por tradición familiar o bien en el seno de su formación gremial (carpintero, maestro de obras...). Palabras clave: agrimensura, geómetra, edición en catalán, historia de la cartografía.

Abstract: The La Bisbal survey treaty (1812) Transcription of a handwritten surveying treaty in Catalan, dated in La Bisbal d’Empordà in 1812. Authorship hides behind the initials G. F. and A., possibly corresponding to Ginés Ferrer. The work shows interest in the technique of measuring land in a rural 1. Aquest treball s’ha dut a terme en el marc del projecte de recerca CSO2017-87080-P, finançat per l’Agencia Estatal de Investigación.

–173–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 173-204 El tractat d’agrimensura de la Bisbal (1812)

Jesús Burgueño

environment. It corresponds to a time when, apart from the limited elite of land surveyors employed in the Cadaster and the few graduates from the royal academies of arts, the occupation of surveyor had a low degree of professionalization. It was a knowledge applied by local experts, surveyors who had acquired practice by family tradition or within their union training (as carpenter, housemaster...). Keywords: surveying, geometer, Catalan edition, history of cartography.

* * * A l’Arxiu Comarcal del Baix Empordà, dins el fons patrimonial procedent dels Salamó de la Bisbal, es troba el manuscrit Tractat de geometria plana o midició de terras per lo us dels agrimensors, objecte del present estudi.2 Consta de 60 planes, no numerades. Està datat amb precisió: 30 de novembre de 1812, però en canvi l’autoria resta amagada sota les inicials G. F. y A. És de petit format (12 x 19,5 cm) i té sobrecoberta de pergamí;3 tot plegat imita clarament l’obra del matemàtic francès François Barrême (1638-1703) Llibre fàcil de comptes fets,4 editada a Girona a començaments de segle xix (la Biblioteca de Catalunya apunta ca. 1805), per l’impressor Agustí Figaró.5 De fet, també el contingut és en bona part una adaptació (declarada, no pas amagada) i traducció al català de l’obra del mateix autor, La géometrie servant au mesurage et a l’arpentage, ouvrage si facile et commode, que par la seule addition on peut mesurer toutes sortes de terres, bois et bátimens.6 El tractat d’agrimensura original de Barrême data, segons la completa biografia de Wikipedia, del 1673. De la popularitat de les obres dels Barrême parla ben clarament el fet que el mot estadístic barem se’n derivi. A banda, l’autor esmenta altres fonts d’informació –les indiquem en anotacions al peu en la transcripció–, obres del geòmetra del Cadastre Ventura de Ábila, l’arquitecte Antonio Plo, l’eclesiàstic portuguès Teodoro de Almeida i els matemàtics Benet Bails i Francisco Verdejo. Per tant, és clar que el manuscrit que tractem no és –ni ho pretén en cap moment, atès que no amaga les seves fonts– cap aportació original ni una novetat. És un manual d’agrimensura “de vella escola”, pensat per a un públic pagès il·lustrat. Obra que, en tot cas, té el valor d’emprar un llenguatge molt 2. ACBE120-132-T2-284. Agraïm les facilitats de consulta a Carme M. Marugan. 3. En la coberta interior hi ha anotacions alienes al tema, algunes en francès. 4. https://books.google.es/books?id=Z1BhcYmzohQC&printsec=frontcover&hl=ca&source=gbs_ge_summary_r&cad= 0#v=onepage&q&f=false 5. Agustí Figaró edità diversos llibres en català (també en castellà), com ara la reedició de les Instruccions per la ensenyansa de minyons de Baldiri Rexach. La majoria de les seves publicacions no duen data, però n’hi ha al llarg de tota la primera meitat del segle xix. En alguns dels seus impresos figura el nom comercial “Agustí Figaró, y Oliva”, per fer referència al cognom de la seva dona, hereva de l’impressor Antoni Oliva (Comas, 2012, p. 206-207 i 246). 6. Capítol incorporat en l’edició de 1747 dins L’Arithmétique du Sr Barreme, ou le Livre facile pour apprendre l’Arithmétique de soi-même et sans maître, amb múltiples edicions, si més no entre 1720 i 1781 (disponible en Google). L’apartat d’agrimensura té més de 190 planes, s’inicia en la p. 453, tal com esmenta l’autor del manuscrit empordanès.

–174–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 173-204 El tractat d’agrimensura de la Bisbal (1812)

Jesús Burgueño

assequible i una presentació força didàctica dels conceptes. Algun passatge del text empra un llenguatge viscut que fa pensar que realment l’autor havia practicat l’agrimensura, però novament això no és més que la transposició de l’escrit de Barrême (1747, p. 460-462). El que sí és gairebé segur és que l’autor havia vist i participat en tasques de canació, atès que a la Bisbal n’hi havia, d’agrimensors. L’autor sabia què tenia entre mans. Figura 1

Figura 2

L’art de l’agrimensura era aleshores, en gran manera, un coneixement transmès en un àmbit gremial i familiar, que s’adquiria i practicava al marge dels pocs geòmetres titulats. A Catalunya coneixem diversos rastres de la transmissió d’aquest coneixement. El més conegut és el capítol “Lo modo y forma que se ha de tenir en lo mesurar y canejar les peses de terra en lo Principat de Cathalunya... de qualsevol manera, forma y figura que sian les terres”, publicat dins el Llibre dels secrets de agricultura, casa rústica y pastoril, recopilat per fra Miquel Agustí (per cert, de Banyoles) i publicat el 1617 (p. 136-142). –175–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 173-204 El tractat d’agrimensura de la Bisbal (1812)

Jesús Burgueño

Figura 3

L’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona conserva el manuscrit, dissortadament mutilat d’alguns dibuixos, Quadern explicatiu de la creu geomètrica y de las pràcticas fet per lo anin del Señor de 1684 per mans de Pere Pau Genís, organista, y copiat de aquell per mans de Pere Andreu Masferrer, fadrí mestra de casas, fill natural de la parròquia de Sant Pere de Roda, bisbat de Vich, en lo anin de 1700 (Ms. B-11). En la recopilació de textos cartogràfics editada per la SCG en motiu del Segon Congrés Català de Geografia vam reproduir dues il·lustracions d’aquest manual (Burgueño, 2008). Ara donem a conèixer aquest manuscrit de la primeria del s. xix. El fet que fos redactat en català denota que l’agrimensura era un coneixement arrelat en el país, i que tenia un interès obvi per als hisendats. Sens dubte en el futur sortiran a la llum altres texts manuscrits d’agrimensura, vinculats a la transmissió del saber en un context Barrême, 1747, p. 459 gremial o familiar. L’edició en català tenia encara vitalitat en els primers decennis del segle xix, no només amb goigs i obres pietoses, sinó també amb alguns textos d’ensenyament o de caire científic bàsic, tal com reflecteix la pròpia producció editorial del gironí Agustí Figaró. El model de llengua emprat per l’autor és perfectament intel·ligible avui dia, tret d’alguna forma verbal en desús (present de subjuntiu demània en comptes de demani) o d’algun mot escadusser. L’escrit presenta la castellanització normal a l’època,7 en particular per la manca d’adaptació del vocabulari geomètric al tarannà del català: trapecio, rombo, diàmetro, meridiano, centro, vértice, radio... El fet que el manuscrit fos redactat en català és determinant per a nosaltres per donar-lo a conèixer, atès que ja hem dit que, des d’un punt de vista estrictament científic, no és realment cap novetat. En aquells moments es publicaven excel·lents manuals d’agrimensura en francès i castellà, amb unes il·lustracions magnífiques. No és aquest lloc per entrar en la qüestió. Sobre la situació de 7. Per tal de contextualitzar l’ortografia de l’època, convé tenir present la Grammatica cathalána, manuscrit del banyolí Josep Ullastra, datat vers 1753 (Ullastra, 1980).

–176–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 173-204 El tractat d’agrimensura de la Bisbal (1812)

Jesús Burgueño

l’agrimensura a l’Espanya del segle xviii ens remetem als treballs de Capel (1982), Faus (1995) i Burgueño (2009). El recent treball de León-Mantero et al. (2020) és decebedor. En canvi, sí és obligat en aquesta publicació intentar aportar una mica de llum sobre l’autoria del manuscrit, per mal que ens haguem de moure forçosament en el terreny de l’especulació. Com assenyalem en el Diccionari de mapes parcel·lari i agrimensors a Catalunya (segles xviii-xix) (GEHC, 2019), a la Bisbal, durant la segona meitat del s. xviii, trobem dos germans agrimensors i cartògrafs: Bernat i Salvador Ferrer i Mir. Concretament d’en Salvador tenim notícia fins el 1801, tot sempre a partir d’informacions obtingudes del catàleg de l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Aparentment, el cognom Ferrer és, doncs, candidat clar a correspondre a la F de les inicials G. F. i A,8 però les altres lletres no concorden amb aquesta família bisbalenca d’agrimensors. En una relació de prohoms de la vila de la Bisbal, cridats a contribuir a la resistència de Girona el 1808 (com a “préstamo gracioso en calidad de reintegro para ocurrir a los urgentísimos gastos de la guerra”), hi figura un tercer germà de la nissaga (i només ell): Pere Ferrer i Mir.9 Amb la mateixa quantitat (40 rals) havia de contribuir un tal Ginés Ferrer, i amb una quantitat una mica més elevada (60) Benet Salamó, de la nissaga d’on procedeix el llegat documental que inclou el manuscrit objecte d’estudi. En la “Copia del empadronamiento general contentivo del número de vezinos que tienen casa abierta dentro de la Villa de la Bisbal”, document municipal de 1818, hi trobem la viuda Francesca Ferrer i Mir (adoptant, segons la pràctica de l’època, els cognoms del marit), i novament Genís Ferrer (aquí Ginéz); és un dels pocs dels 546 veïns del qual no s’indica professió o condició, potser perquè no era fàcil de resumir-la amb un sol mot.10 En el següent recompte de població que es conserva –“Padrón del vecindario de la Villa de la Bisbal” de 1827– ja no hi ha en Genís Ferrer.11 A manca de més dades, apuntem el nom de Genís Ferrer com a probable autor del manuscrit, en tant que en la relació de 1808 és l’únic (d’un total de 8. És realment notable el fet que a finals del xix tornem a trobar dos germans Ferrer naturals de la Bisbal, ambdós enginyers forestals, autors, entre altres coses, d’una extensa cartografia de forests comunals exceptuades de la Desamortització al Pirineu lleidatà: Lluís i Xavier de Ferrer i de Lloret (Pozo i Molinas, 2001). 9. “Lista formada por esta Junta de la Villa de La Bisbal entre algunos pudientes de la misma, y otros que se han considerado de algún acomodo para el empréstito prescrito en circular de 12 de este mes [...]”, Girona, 23 setembre 1808 (ACBE 120-1-T2-2379 i ACBE 120-T2-2362). El principal contribuent, Benet de Marimon, hi aportà 400 rals, i l’aportació més petita era de 25 rals. 10. ACBE 120-1-T1-1819. Crida l’atenció la presència a la Bisbal d’un nodrit grup de petita noblesa (“hidalgos”): Josep de Balle, Francesc de Galtero, Ramon Cabrera, Lluís de Ciurana, Josep Maranges, Benet Vidal i les viudes Escolàstica de Miquel, Catalina Vidal, Catalina de Pujol, Francesca Bou, Teresa Metge, Manuela Ginesta, Raimunda Perpiñà, Antònia Salamó i Teresa de Marimon. Un col·lectiu que sens dubte sovint devia requerir d’operacions de mesura de propietats. També s’hi pot afegir el comerciant matriculat en la Reial Llotja Josep Grassot i Coloma. 11. Hi trobem inscrits el notari Francesc Ferrer, la viuda hisendada Francesca [Ferrer] Mir i la viuda Dolors [de] Ferrer i de Cuixà? (possiblement àvia dels germans de Ferrer i de Lloret).

–177–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 173-204 El tractat d’agrimensura de la Bisbal (1812)

Jesús Burgueño

65 contribuents) que respon a les inicials GF.12 És ben possible que –al marge que fossin o no parents–, conegués de primera mà la feina que ocasionalment realitzaven els germans Ferrer i Mir. El cas de l’escrivà que passà a net el text i dibuixos de GFA no és gaire més clar, perquè la seva identitat resta amagada en un anagrama format per les seves inicials, molt al gust de l’època.13 Dels sis escribientes que figuren a la Bisbal en el padró de veïns de 1818, el nom que lliga més amb l’anagrama és Benito Laborí.14 Per quin motiu l’autor amagà la seva identitat? Això no tindria cap sentit en un manuscrit d’ús particular, però és evident que es tracta d’un treball reescrit per un escrivà i destinat a impremta. Fins i tot algunes de les anotacions en relació a les fonts emprades semblen adreçades més aviat a l’editor, per si calia recórrer directament a l’obra original. Pensem que aquest anonimat obeïa, en part, al desig de dissimular l’autoria d’una obra massa deutora d’altres, i per tant susceptible de ser qualificada de plagi. Però al capdavall és un anonimat relatiu, perquè la indicació de la localitat de la Bisbal hauria permès fàcilment identificar l’autor en cas d’un plet per plagi. També pot ser que l’autor considerés poc prudent significar-se de cap manera en un moment –novembre de 1812– en què l’evolució de la guerra era incerta: publicar durant l’ocupació napoleònica de Girona potser hauria suscitat alguna suspicàcia entre els guanyadors si la derrota francesa es confirmava;15 però el risc de ser acusat d’afrancesat s’hauria obviat a la impremta simplement seguint la pràctica habitual de no posar data a l’edició. I finalment, perquè al capdavall l’obra no va veure la llum? Un altre misteri. L’edició en català no es va aturar; l’impressor gironí Agustí Figaró va reeditar posteriorment un llibre de matemàtica, el Compendi breu de las quatre reglas generals de la arismetica practica del prevere gironí Francesc Ifern. Amb la mateixa lògica es podia creure que hi havia marge comercial per a un llibret de divulgació de geometria aplicada, a despit d’obres científiques molt més sòlides, extenses i ben il·lustrades. produïdes en castellà i francès, però que òbviament tenien un cost més elevat. La inclusió de gravats no devia ser gran obstacle per a un impressor avesat a l’edició de goigs. Potser l’editor va recelar de la possibilitat de ser acusat de plagi? El més probable, però, és que el motiu 12. En la relació, només hi ha un altre nom amb g inicial, Germà Llandrich. 13. Sense anar més lluny, el corresponent a la RASF apareix a la portada d’una important obra de matemàtica i agrimensura publicada pocs anys abans: Aritmética y geometría práctica de la Real Academia de San Fernando, Madrid, Imp. Vda. de Ibarra, 1801. 14. La resta es diuen: Cosme Martí, Josep Sastregener, Ramon Trias, Antoni Canoliva i Sebastià Pons. El 1827, Benet Laborí figura com a hisendat i causídic. 15. El 1812 el prefecte del departament del Ter nomenà maire de la Bisbal a Josep de Balle (entre els consellers municipals hi havia Salvio Ferrer), segons llegim en una relació d’ordres corresponents a la guerra del Francès (ACBE 120-1-T2-2359). Segons Pere Lloberas (1970, p. 37) la Bisbal “se significà pel nombre i la categoria dels afrancesats”, i parla d’una “resignada passivitat de la vila sota l’ocupació francesa”. El primer maire durant l’ocupació napoleònica va ser Josep Grassot. L’ocupació francesa de la Bisbal es perllongà fins el 6 de març de 1814. En la seva retirada, el mariscal Suchet es va allotjar al casal de la vídua de Miquel.

–178–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 173-204 El tractat d’agrimensura de la Bisbal (1812)

Jesús Burgueño

fos banal, però impossible d’esbrinar, com ara que el manuscrit no arribés mai a les mans de cap impressor. Malgrat aquests interrogants, hem cregut d’interès donar a conèixer aquest text català de divulgació científica, representatiu de l’interès per l’agrimensura en un entorn rural relativament pròsper, com el de l’Empordà, a la primeria del segle xix. Diguem finalment que en el tractat es poden distingir tres parts: – Introducció, instruments de mesura, mesures catalanes, tipus de figures i ús de l’escala. – Mètode de càlcul de la mesura de les diverses figures. – Unitats de mesures fora de Catalunya.

Bibliografia Barrême, [François]; N[icolas] Barrême (1747). L’Arithmétique du Sr Barreme, ou le Livre facile pour apprendre l’Arithmétique de soi-même et sans maître. París: Gandouin et al. Burgueño, Jesús (2008). El mapa com a llenguatge geogràfic. Recull de textos històrics (s. xvii-xx). Barcelona: Societat Catalana de Geografia. – (2009). “Els geòmetres del Cadastre de Catalunya (1720-1815)”. Cuadernos de Geografía, núm. 86, p. 261-288. Capel, Horacio (1982). “La agrimensura en la España del Setecientos”. Geografía y matemáticas en la España del siglo xviii. Vilassar de Mar: Oikos-tau, p. 304-314. Comas i Güell, Montserrat (2012). La impremta catalana i els seus protagonistes a l’inici de la societat liberal (1800-1833). València: Universitat de València. Faus Prieto, Alfredo (1995a): Mapistes. Cartografia i agrimensura a la València del segle xviii. València: Edicions Alfons el Magnànim. – (1995b). “El ejercicio profesional de la agrimensura en la España del siglo xviii: titulación académica y formación teórica de los peritos agrimensores”. Llull, núm. 18, p. 425-440. Grup d’Estudis d’Història de la Cartografia (2019). “Diccionari de mapes parcel·laris i agrimensors a Catalunya (segles xviii-xix)”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 88, p. 179-186. León-Mantero, Carmen; José Carlos Casas-Rosal; Clara Argudo Osado (2020). “Análisis de los libros de texto para la formación de agrimensores en España durante el siglo xviii”, dins: Carmen López-Esteban; Alexander Maz-Machado [ed.]. Las matemáticas en España durante el siglo xviii a través de los libros y sus autores. Salamanca: Universidad de Salamanca (Aquilafuente; 288), cap. 7. Llobera, Pere (1970). La Bisbal: el poble, els senyors, els menestrals. Barcelona: Selecta (Biblioteca Selecta; 434). Pozo de Ferrer, Montserrat del; Marisa Molinas de Ferrer (2001). “Xavier de Ferrer al centenari de les dunes”. Estudis del Baix Empordà, núm. 20, p. 145-160. Ullastra, Josep (1980): Grammatica cathalána. Barcelona: Fundació Mediterrània.

–179–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 173-204 El tractat d’agrimensura de la Bisbal (1812)

Jesús Burgueño

Transcripció [p. 1] La geometria servint al mesurar y canar terras o agrimensura.16 Obra tant facil y comoda, que per la sola regla de sumar se poden mesurar tota especie de terrenos, boscos y edificis. Y generalment totas figuras irregulars y superfícias – Barrema pagª. 453.17

Tractat de geometria plana o midició de terras per lo us dels agrimensors. Compost per G. F. y A. y escrit [anagrama]. En la Vila de La Bisbal als 30 9bre 1812

[p. 2] De la midició o demarcació. La demarcació, o agrimensuria es l’art de mesurar justament las heretats y bens de la campanya, y de saber representar sobre lo paper las demostracions fidels de la tinguda y superfície de las terras, viñas, arboledas, prats, boscos y altres pessas de terra, de qualsevol forma y figura que pugan ser; es dir, veurer per regla y per rahó, lo plan o mapa, la superfície y la tinguda de totas cosas. De la utilitat de las medidas o agrimensuria. Aquest tractat per las medidas y agrimensuria, es tant util y excelent, que los nobles y artistas necessitan de ell; es generalment necessari als que tenen bens en la campanya, y heretats en las poblacions: los es gran abantatge de saber la tinguda de lo que tenen, y de lo que poden adquirir; es un plaher lo tenir lo coneixement de lo que se compra y de lo que se ven, perque se sab son valor; en una paraula: es una ditxa lo poder evitar de ser engañat; altrement es precís fiarse dels medidors, que poden fer falsos pasos per malícia, per ignorancia o per negligencia, quant [p. 3] estan distrets: un tret tirat malament pot fer injustícia a una o altre de las parts, sia a la que ven, sia a la que vol comprar. Seria pues de desitjar que tots los qui tenen bens adquirisen lo coneixement de aquest hermós art; y que posasen a part alguns momentos de diversió per ocuparse ab gust a posar en practica est petit tractat. De las qualitats necessarias al medidor o agrimensor. Es precís que lo medidor sie home de be, y de probitat, y que sa fidelitat sie coneguda; que sapia las quatre reglas generals de la arithmetica, que se aplíquia fidelment a son empleo, sens tenir respecte algun a la qualitat, al efecte ni a las protestas de las parts; y sobre tot que no se fie ni se deixia surpendrer, ni corromprer, baix la esperansa de alguna recompensa. 16. Sempre és difícil establir criteris de transcripció de textos prefabrians. Atès que un dels valors principals del document és el fet d’estar escrit en el català de l’època, i que en general l’escrit resulta comprensible sense incorporar accents i fer altres actualitzacions gràfiques, hem optat per respectar les formes originals amb poques excepcions: fer més entenedor el text mitjançant la puntuació, regularitzar l’ús de majúscules, suprimir els accents avui dia incorrectes (ô, heretáts, figúra...) però sense afegir-ne (excepte a les i, on sovint l’original és ambigu), rectificar v->u-, afegir punts per marcar separacions dins de paraules, però només quan això facilita la comprensió del seu significat (en molts casos és obvi a un lector coneixedor del castellà)... 17. Com s’ha explicat, la referència a l’obra de F. Barrême correspon a l’edició de 1748.

–180–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 173-204 El tractat d’agrimensura de la Bisbal (1812)

Jesús Burgueño

Lo cor penja al mitg del cos (segons se diu) però encara qu’es diga, lo cert es que està inclinat mes a un costat que a altre; per qual motiu lo savi agrimensor deu evitar tot lo que pot tentar sa integritat, y ennegrir sa reputació. Es precís que tinga registre de sas medidas y canacions; [p. 4] que escriga exactament en son llibre del art lo die, lo any y las terras que ha medit o canat, a fi que puga dar rahó de lo que ha fet, quant se li demania. Se deu fer de modo que lo numero dels agrimensors sie impar, per evitar la contradicció de opinions y de dictamens, sobre tot als agrimensors de importancia. Lo que deu observar lo agrimensor. Antes de midir o canar un sol o superfície, es precís que lo agrimensor míria y remíria be las voras y limits de la pessa que deu canar, per no equivocarse, prenent o comprenent a la canació alguna part o porció de la terra de altre; a dit fi es precís que estiga ben informat per indicadors vehints, y que sapia per ells o per altres, quals son los verdaders límits de la pessa que va a canar. Deu en seguida observar la situació y disposició de la pessa que deu canar, y considerar sa forma y figura, per pendrer sas medidads y preveurer anticipadament lo que deu fer, quant operia o fassa sa canació. Lo que particularment deu observar, es de no servirse sino de la medida comuna al pahís a.hont se troba; y si se veu obligat a anar en las províncias vehinas, a.hont sa bona [p. 5] fama lo crídia, deu informarse ab qual medida se acostuma canar en lo pahís a.hont es cridat, es dir si se usan las vessanas, mujadas, quarteras, jornals o fangadas. No paso mes avant aquest discurs, perque en altre aparte explicaré lo modo ab que se acostuma medir en diferents comarcas de la present província de Cathalunya; però per sa instrucció continuaré en seguida las seguents ordenansas etc. vide Verdejo, pagª. 123.18 Dels instruments necessaris per canar. Per canar conforme, son necessaris alguns instruments, sens los quals no se sabria midir lo plano, y saber justa y fixsament la superfície de una pessa de terra. Son necessaris: Prmo. ... Un cartabó o esquadra. Item ..... Un bastó per sustentarla. Item ..... Una cadena o corda. Item ..... Deu estacas o señals. Item ..... Una regla o escala de llautó. La cadena serveix per medir las líneas en lo terreno: esta sol ser o ferse de filferro groxudet dividida en mitjas canas ab qual metodo fent la corda o cadena de 10 canas [p. 6] (com es costum per la major expedició e intel·ligencia del medidor) te dita cadena 18. Francisco Verdejo González (1796): Arte de medir tierras y aforar los líquidos y sólidos. Madrid: Imp. de Sancha (disponible en https://bibliotecadigital.jcyl.es/i18n/consulta/registro.cmd?id=7181). De la p. 123 a la 130, Verdejo transcriu les “ordenanzas, preeminencias y exenciones que las justicias de todas las ciudades, villas y lugares de estos reynos deben mandar se les guarde a los geómetras agrimensores que miden las heredades y términos en nombre de S.M. y su Supremo y Real Consejo de Castilla”.

–181–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 173-204 El tractat d’agrimensura de la Bisbal (1812)

Jesús Burgueño

20 mitjas canas; però per transportarla ab menos embarràs de una a altre part es millor dividirla en 40 quartas parts de cana, pues a mes de la utilitat que presta per lo sobre dit desembarràs, serveix juntament per portar lo compte mes ajustat, quant en un angul se necessita de midir palms, per no arribar a canas sa petita resta; a qual fi serà molt util señalar palms y mitgs palms a la ultima quarta part de cana, per no tenir que recorrer al bastó, que moltas vegadas està ja plantat ab la esquadra sobre, y la puntaria presa. Lo agrimensor deu anar acompañat de un peó que lo ajudia a tirar la corda; y si est fos un dexeble seu, o altre que tinga algun coneixement en lo art, se farà tot millor. Al tirar la corda, la agarra lo agrimensor de un cap, y lo peó del altre; y dit peó va sempre devant: lo agrimensor deu procurar sempre que la corda vage dreta, y estiga ben tibada, per lo que, quant tinga que passar sobre de algun barranch o fosso, es necessari sustenirla, perque no se torcia o encorvia, pues tot lo que se encorvaria se ascursaria. Estesa la corda com se ha dit, lo peó que [p. 7] porta las deu estacas o señals en la ma ne clava una en la terra allí al mateix punt a.hont arriba la corda, y torna caminar immediatament fent seguir la cadena per dret al punt a.hont se encamina. Lo agrimensor seguint lo peó arriba ab lo altre extrem de la corda al paratge a.hont lo peó plantà la primera estaca o señal. Y coloca lo dit extrem allí a.hont estaba clavada la dita primera estaca, la que pren lo agrimensor al mateix temps que lo peó, ne clava altre en lo altre extrem; continuan de eix modo fins a medir la distancia que se han proposat, tenint cuydado lo agrimensor de recullir totas las estacas o señals que va clavant lo peó; pues estas fan coneixer lo numero de cordas que se han tirat per canar. Lo cartabó o esquadra és un cilindro adbe en esta forma, de dos o tres dits de gruix y com de 3 quarts de palm de diàmetro, en una de sas bases o caras te dos líneas profundas ab y de, que se crusan en anguls rectos en son centro C. Aquest instrument se posa per medi de un tornet sobre de un bastó NM de uns set palms de llarch, y de un gruix regular perque no se doblia o torcia, lo extrem M del qual deu ser [p. 8] capsat ab una punta de ferro ben aguda per clavarlo en terra quant se deu fer us de ell. Lo cartabó o esquadra deu ser de una fusta solida com alsina, boix, etc., perque no prenga viu ni se mal.logria. Però es preferible la esquadra feta en la forma seguent o representat aquí, pues es tant facil en son us, y tant fidel en sa operació, que ab ella se poden levantar los planos de totas especies de pessas de terra y representarlas fidelment sobre lo paper, sens tenir necessitat del instrument de dresar anguls, ni del mitg círcul, ni compàs de proporció, ni de altres instruments de geometria y de mathematica; la practica es molt mes facil, y lo cost molt menor. Las deu estacas es millor que sien unas agullas de ferro de dos palms de llarch, agudas de baix y que formian una anella al cim, que a mes de oferir la ocasió de poder-las posar enfiladas, ofereix també lo pasar.hi un tros de paper blanch dintre quant se vol canar, per fer mes vistosos sos punts, o lo puesto a.hont son plantadas. La regla o escala deu ser de coure y es bo fer.la de 2 palms de llarch perque puga servir a diferents usos. Es convenient dividirla en 8 parts iguals que seran de ¼ de –182–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 173-204 El tractat d’agrimensura de la Bisbal (1812)

Jesús Burgueño

[p. 9] palm quiscuna part, però la ultima part de ella dubdividirla en 10 líneas que cada línea marcarà una cana. A mes dels instruments sobre dits conve que lo agrimensor conega la bruxula, compàs y llapidera, esta ultima no la deu deixar may, pues ab ella podrà pendrer en tot temps qualsevol disenyo, y fer qualsevol anotació, etc. Instrucció per servirse be dels dits instruments en la canació. Per canar conforme, es necessari primerament considerar la situació, la figura y extensió de la pessa que se vol midir, y luego plantar lo bastó de agrimensor al cantó a.hont se desitja comensar la operació, y posar la esquadra sobre de ella. Pero no se pot fer res, si no se te lo punt de vista just dels dos cantons de la pessa que mirar dret al cantó a.hont se troba lo canador; per lo que se fa precís enviar.hi lo ajudant per plantar.hi altre bastó o canya, mentres que sie un poch dret y esquerdat de dalt per clavar.hi un tros de paper a fi que lo blanch de dit paper servesca de punt de vista. Si lo ajudant posa dit señal massa endins o massa en fora, se li deu fer un signo ab la [p. 10] ma (sens cridar) fins y a tant que lo hage posat al punt a.hont se desitja que lo posia. Fet això se mira per las pínulas o foradets de la esquadra feta en creu, es dir per los foradets que se troban als quatre caps de ella, fins a tant que se veja, al mitg de dits foradets, lo paper que serveix de punt de vista, lo qual apareixarà rodó encara que sie quadrat. Y se farà lo mateix ab los demes cantons o anguls. Havent pues trobat justament las dos líneas visuals que forman y limitan los dos costats del angul o de la pessa per medi de la esquadra, lo que se haurà de fer es, de arrancar del bastó la dita esquadra, ab tota delicadesa y finura possible sens obrir-la, ni clourer.la mes ni menos del que estaba sobre lo bastó, a fi que posant.la en us y aplicant.la sobre lo paper, lo angul que aseñalaba se trobia en dit paper regulat y fidel. Est metodo es hermos y facil, pues que no necessita mes que tirar dos cops de llapis o de pluma dins de la obertura de la esquadra, y se tindrà fidelment lo angul que se busca; lo que no se sabria fer ab las altres esquadras, a menos de tenir un compàs de proporció y fer diferents operacions. Despues, habent conegut y delineat los dos costats, es precís medirlos ab la cana o [p. 11] corda fent marxar lo ajudant en devant; lo un y altre deuhen tenir y sustenir la cana ab la mà esquerra, posantse la anella que es a cada cap de dita cana, a un dels dits de la mà, y ab dita ma esquerra se deuhen també tenir las deu estacas, agullas o senyals; lo ajudant te cuydado de plantarlos y lo canador de replegarlos un a un, pues no deu quedar may mes que un señal en terra, que es lo ultimament posat o clavat. Però lo canador deu tenir cuydado, que lo ajudant los plantia línea recte del punt de vista que se va a trobar, es dir que no tíria a la dreta ni a la esquerra; antes fer de manera que lo señal ultimament posat, y lo que va posant lo ajudant ab lo punt de vista que se va a encontrar sien en línea recte, de modo que lo un puga tapar lo altre, y que lo señal que es devant lo ull del canador prívia a est la vista de aquell que planta lo ajudant, y del altre que serveix de punt de vista. Quant lo canador tindrà ja en sas mans los deu señals, tornarà entregarlos tots al ajudant, y lo dit canador al mateix temps notarà las deu cordas o canas ja mesuradas sobre un paper o cartró, asentant son numero tantas quantas vegadas se trobia en sas mans los dits deu señals, per poder [p. 12] despues arreglar sas llargarias y amplarias sobre la regla de llautó, la qual estant dividida en vuyt parts iguals, y la ultima de ellas en deu canas, marcarà per lo tant tota ella 80 canas. –183–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 173-204 El tractat d’agrimensura de la Bisbal (1812)

Jesús Burgueño

Entretant per posar en límpio la figura y la forma de la pessa que se haurà canat, y que no se ha fet mes que dibuxar sobre un paper canant.la, es precís primerament reduhir.la per menor segons la extensió de las líneas señaladas en la regla de llautó y per la esquadra. Pendrà lo agrimensor la esquadra, la qual presentarà sobre lo paper a.hont voldrà dibuxar en límpio la dita figura, obrirà y clourà lo dit instrument, fins que sie igualment just ab las líneas que componen los anguls que son al rededor de la pessa, y formats sobre la mateixa. Pero fent que la llargaria de ditas líneas, sien proporcionadas y ajustadas per lo compàs sobre la regla de llautó, qual conté 80 canas, encara que no sie mes que dos palms de llarch. Havent pues posat abreviada sobre lo paper la figura que se ha medit sobre lo terreno, convé saber sa tinguda o extensió aixís com se han sabut sos límits. Es precís per las reglas del art y de la arithmetica trobar sa justa superfície. Deixo al cuydado de qui vulga instruirse lo llegir las ins[p. 13]truccions, las reglas y difinicions que seguiran, suposat que se desitja tenir intel·ligencia de aquest art; pues los arts y las siencias no se capeixen sino per la experiencia, la pena, lo estudi, y la aplicació contínua. Notícia de las medidas de terras que se usan en Cathaluña. En Barcelona (esto es en alguns pobles de sa comarca o de son corregiment) usan de la mujada que val 2.025 canas quadradas. Y també usan de la quartera que val mitja mujada. En el Vallès usan de la medida anomenada quartera, que es un pedàs de terra que val 1.012 canas quadradas y 32 palms quadrats. En Gerona usan de la vessana, que val 900 canas quadradas, y de la quartera que val 1.225 canas quadradas. En Besalú usan de la quartera que val 1.225 canas quadradas, y de la vessana que val 900 canas quadradas. En Campredon, de la quartera, que val mitja mujada de Barcelona. En Ribas usan de la quartera com en Campredon. En Vich usan de la quartera que val [p. 14] 1.406 canas quadradas y 16 palms quadrats. En Moyà usan de la mateixa quartera de Vich. En Manresa usan del jornal, que es igual a la mujada de Barcelona. En Llusanès usan de la quartera, que val 1.225 canas. En Berga usan de la quartera del Llusanès. En Puigcerdà usan del jornal que val 900 canas quadradas. En Pallàs usan del jornal que val 1.225 canas quadradas. En Agramunt usan del jornal que val 2.025 canas quadradas, y de altre jornal que val 2.160 canas quadradas, o be 12 porcas, cada huna de 180 canas quadradas. En Cervera usan de la quartera, que val 1.225 canas quadradas, y del jornal que val 1.800 canas quadradas. En Tarrega usan del jornal que val 1.530 canas quadradas. En Balaguer usan del jornal que val 12 porcas, y cada huna 150 canas quadradas. En Lleyda usan del jornal que val 1.800 canas quadradas, y de la fangada que val [p. 15] 360 canas quadradas. En Tortosa usan del jornal que val 900 canas quadradas. En Tarragona usan del jornal que val 2.500 canas quadradas. En Momblanch usan del jornal que val 2.025 canas quadradas. –184–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 173-204 El tractat d’agrimensura de la Bisbal (1812)

Jesús Burgueño

En Vilafranca del Panadès usan del jornal que val 2.025 canas quadradas. En Prats del Rey usan del jornal que val 2.025 canas quadradas. Tot segons Avila.19 Ítem en Bails Principios de Matamatica tom 1, pàg. 323.20 Vide “Las medidas del Regne y estrangeras per instrucció”. De las líneas. Ab las líneas se forman los anguls. Se anomena línea una extenció que no té mes que llargaria. Las líneas se divideixen en rectas, curvas, perpendiculars, obliquas, paralelas y diagonals, però se redueixen en solas dos especies, a saber recta y curva. Línea recta, es lo mes curt camí de [p. 16] un punt a altre com la present figura 1, que de la A a la B no se pot trobar distancia mes breu, encara que alguns la difineixen tambe dient que es la que te tots sos punts en una mateixa direcció. Y la línea curva es aquella que no té tots sos punts en una mateixa direcció com la present figura 2, pues esta no es la mes breu distancia entre los punts C y D. Línea perpendicular, es aquella que cau sobre altre recta, sens inclinarse a un costat mes que a altre, com la present figura 3, que cau a plom sobre la recta EF en lo punt G. La línea perpendicular es la mes curta de totas las que se poden tirar desde un punt donat, a una recta. Sobre un punt pres en una recta, no se pot alsar o tirar mes que una perpendicular. Línea obliqua, es la que cau sobre altre línea inclinantse mes a un costat que a altre, com la present figura 4, que cau inclinada de la part dreta sobre la recta HY. [p. 17] Líneas paralelas, son aquellas que en tota sa llargaria conservan una mateixa distancia una de altre, com la present figura 5, pues per mes que se allarguin la KL y la MN, may se poden enquantrar o unir; y estas se anomenan també equidistants, pues conservan una mateixa distancia en tota sa llargaria. Las perpendiculars entre dos paralelas mideixen sa distancia y per consegüent han de ser iguals. Línea diagonal: una línea recta OP que va desde un angul del qüadrilatero (o figura quadrada) al angul oposat (com se veu en esta figura 6) se anomena diagonal. Una línea curva que tots sos punts [són] a igual distancia de un punt fixso C anomenat centro, se anomena circunferencia; tal es la present figura 7. 19. Ventura de Ábila (ca. 1773) Regla general para medir qualquiera pieza de tierra, heredad, estanque, partida, término o corregimiento, Barcelona, Francisco Surià y Burgada (disponible en Google). Encara que no està datada, l’obra té l’imprímase del regent de l’Audiència de Catalunya José de Lardizabal, que ho va ser entre 1771 i 1774; el Suplemento a la regla general para medir… data de 1774. L’apartat final del llibre “Noticia de las medidas de tierras que se usan en Cataluña” es troba a les pàgines 67-70. 20. Benito Bails (1776) Principios de Matemática donde se enseña la especulativa con su aplicación a la dinámica, hydrodinámica, óptica, astronomía, geografía, gnomónica, arquitectura, perspectiva y al calendario, Madrid, Joaquín Ibarra, vol. I. http://bdh-rd.bne.es/viewer.vm?pid=d-1678045

–185–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 173-204 El tractat d’agrimensura de la Bisbal (1812)

Jesús Burgueño

La superfície plana que compren la circunferencia, se anomena círcul. Unas rectas com AB, DE, FG, que pasan per al centro dividint lo círcul en dos parts iguals, se anomenan diametros. [p. 18] Una porció MON de la circunferencia, se anomena arch; y la línea MN que uneix los extrems del arch, se anomena corda o subtensa. Las rectas iguals CA, CG, CE que van del centro a circunferencia se anomena radios. Tots los diametros de un círcul son iguals y cada un se compon [de] dos radios. Una recta com SAX o com NBZ que tocan al círcul en un sol punt, se anomena tangente. Han convingut los geometras en dividir la circunferencia del círcul, sia gran o xich, en 360 parts iguals que anomenan graus; y cada grau lo divideixen en 60 parts iguals que anomenan minuts; y cada minut en altres 60 parts que anomenan segons; cada segon en 60 tercers; proseguint aixís infinitament etc. Dels anguls. Ab los anguls y líneas se forman generalment tota especie de figuras. Lo angul se divideix en recto, obtus y agut, y per raho de sos costats en rectilíneo, curvilíneo y mixtilíneo. Angul recto, rectangulo u ortogonio es el que forman dos líneas que son perpendiculars una a altre, tals [p. 19] son los anguls DCA y DCB, que la perpendicular DC forma ab la AB de la present figura 8. Angul obtus, obtusangulo u ambligonio es lo que es major que el recto, com lo angul ECA de la present figura 8. Y angul agut, acutangulo u oxigonio, es lo que es menor que el recto, tals son los anguls GCA de la present figura 8, y ECB de la mateixa present figura. Y aixís, quant una recta enquantra a altre, si es perpendicular a ella forma dos anguls rectos y iguals, pero si es obliqua, forma dos anguls desiguals, lo un agut y lo altre obtús, però lo dos punts valen tant com dos de rectos. Consequent a lo ultimament dit, si en un círcul se tiran en creu dos diametros (veja.s la present figura 9) AB y OR perpendiculars entre si, resultan quatre anguls iguals y rectos que cada un de ells val 90 graus, anomenats quadrantes o quarta part del círcul; pues tenen per medida la quarta part de la circunferencia cada un, que son 90 graus. Y així, una vegada que lo angul recto val 90 graus, lo obtús valdrà mes de 90 graus, y lo agut valdrà menos, y tots los anguls rectos seran per precisió iguals. [p. 20] Per la mateixa raho direm que si una recta qualsevol que sie EC (fig. 8) enquantra ab altre AB forma dos anguls que, encara que tots dos sien rectos, o bé lo un agut y lo altre obtús, junts valen mitja circunferencia, que son 180 graus. Qualsevol angul format ab la obertura de dos líneas rectas, se anomena y es rectilíneo, com la present figura 10 formada ab las dos líneas BA y AC que concorren en un punt A anomenat vertice del angul. Y solament se diferencian en rectos, obtusos y aguts per sas figuras. –186–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 173-204 El tractat d’agrimensura de la Bisbal (1812)

Jesús Burgueño

Las líneas BA y AC se anomenan costats del angul. Tot angul se señala ab tres lletras posadas la una en lo vertice, y dos en los extrems de sos costats; pero al anomenarse lo angul, se te cuydado de anomenar en segon lloch la lletra del vertice; y aixís lo angul de la figura 10 lo anomenarem dient lo angul BAC o lo angul CAB. Lo angul rectilíneo se mideix per lo numero de graus que compren un arch mn, figura 10, trasat desde son vertice ab qualsevol obertura de compàs. Y per lo tant, si lo arch mn te 40 graus, lo angul te altre tants. [p. 21] Figuras. Un espay o superfície llarch y ample tancat, clos o terminat per totas parts per una o moltas líneas se anomena figura. De que se segeuix que lo angul no es figura. Quant la figura està terminada per una sola línea curva, si esta té tots sos punts a igual distancia del centro, tenim lo círcul de que se ha parlat en la figura 9. Una porció com AMNB, figura 11, compresa entre un diàmetro NM y la mitat de la circunferencia se anomena semicírcul. Una porció AnB se anomena segmento o corda del arch, y la part AcB compresa entre los dos radios y lo arch corresponent es un sector de círcul. Quant la figura està terminada per una línea curva (figura 12) y sos diametros quadrantes AB, DE tirats per son centro son desiguals, la figura se anomena ovalo elipse o enferoide [sic]. Una sola línea curva pot formar una figura; pero las líneas rectas han de ser tres lo menos per formarla; la figura de tres líneas se anomena triangul, y las líneas que la terminan se anomenan costats del triangul. Per lo que figu[p. 22] ras rectilíneas se anomenan las que son terminadas o closas per líneas rectas; figuras curvilíneas, las que son terminadas per líneas curvas, y figuras mixtilíneas, las que son terminadas per líneas rectas y curvas juntament. Trianguls o trilateros. Una figura terminada per tres líneas rectas se anomena triangul. Los trianguls se consideran per rahó de sos costats o per rahó de sos anguls. Per rahó de sos costats se divideixen en equilateros, isosceles y escalenos, a saber: Triangul equilatero. Un triangul se anomena equilatero quant té sos tres costats iguals, figura 13. Isosceles: quant solament te dos costats iguals, figura 14. Y escaleno, quant tots sos costats son desiguals, figura 15.

Lo costat més baix o inferior AC de un triangul, se anomena base, y una perpendicular com BD, baixada a la base des.del angul oposat, se [p. 23] anomena altura. –187–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 173-204 El tractat d’agrimensura de la Bisbal (1812)

Jesús Burgueño

Per rahó de sos anguls se divideixen en rectanguls u ortogonios, obtusanguls o amblígonos y acutangulos o exigonos. Si lo triangul te un angul recto, com lo angul A, figura 16, llavors tant si es isosceles com escaleno se anomena rectangulo. Si te un angul obtús, com lo escaleno figura 15, se anomena obtusàngulo o amblígono. Y si te los anguls aguts, com las figuras 13 y 14, se anomena acutàngulo o exigono. Quadrilateros. Totas las figuras de quatre costats o terminadas per quatre líneas rectas, se anomenan quadrilateros, y se distingeixen també de varios modos, a saber: quant los quatre costats de un quadrilatero son paralelos cada un a son oposat, prenen lo nom genèrich de paralelogramos, be que estos tenen sos noms particualrs de quadrat quadrilongo o rectangul, rombo u obliquangulo y romboyde; però si el quadrilatero solament te dos costats paralelos, cada un a son oposat, se anomena trapecio; y quant ningun costat es paralelo [p. 24] a altre, llavors se anomena trapezoyde; de tot se posaran figuras a continuació per la major intel.ligencia. En los paralelogramos y trapecios se anomena base lo costat inferior com AB de sas figuras; y una perpendicular com CE tirada a la base des.del costat oposat, se anomena altura. Quadrat: se anomena aixís una figura de quatre costats, quant sos costats son iguals y rectos sos anguls, com esta figura 17. Però si ningun de sos quatre anguls es recto, encara que tinga iguals sos costats, llavors se anomena rombo u obliquangulo, figura 18. Quant solament los dos costats oposats son iguals, y rectos los anguls, se anomena quadrilongo o rectangul, figura 19. Pero quant los anguls no son rectos, llavors se anomena romboyde, figura 20. Trapecio es qualsevol quadrilatero que no es paralelogramo com lo següents.

Nota: juntant dos trianguls lo un al llarch [p. 25] del altre, de modo que tingan un costat comú, resulta una figura de quatre costats: si dos de ells fossen paralelos, la figura –188–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 173-204 El tractat d’agrimensura de la Bisbal (1812)

Jesús Burgueño

se anomena trapecio; però si no hi hagues costat algun paralelo al altre, se anomena simplement quadrilatero. Almeyda, Cartas físico matemáticas, tom 1, pagª. 149.21 Polígonos o multilateros. Tota figura terminada per mes de quatre costats o líneas rectas, se anomena polígono. Si los costats y anguls dels polígonos son iguals uns a altres, lo polígono se anomena regular, però si li falta alguna de estas circunstancias es irregular. El polígono pren nom del numero de sos costats. Quant estos son 5, se anomena pentàgono, figura 21. Si 6, se anomena exsagono, [fig.] 22. Si 7, heptàgono, [fig.] 23. Si 8, octogono [fig.] 24. Si 9, nonàgono [fig.] 25. Si 10, decàgono [fig.] 26. [p. 26] Si 11, hundecàgono [fig.] 27. Si 12, dodecàgono [fig.] 28. Vegian.se las figuras.

Antes de donar lo metodo per mesurar tota especie de figuras, areas o superfícies, convé demostrar lo modo de formar una escala, cosa esencial per fer los planos. Per formar una escala, tira sobre un paper (servin.te de la regla), una ralla o línea recta tant llarga o tant curta com te aparega, luego ab lo compàs divideix dita línea en tantas parts iguals com vulguias; suposem.la de 50 canas de llargaria com la que se segueix.

En primer lloch se ha dividit en sinch parts iguals que valen 10 canas cada una, y la una part de ellas se ha subdividit en deu parts iguals que valen una cana cada una, que juntas fan 50 canas. Saber quantas canas val una línea donada. Per saber quantas canas val esta línea recta fixsa [p. 27] una punta del compàs en lo extrem o punt T, y obra lo compàs fins que la altre punta cayga o se acomodia en lo extrem Z, y fet assó, sens obrir ni clourer lo compàs, posa la punta primera de ell en lo principi A de la escala AB, y observant a que numero de la escala cau la ultima punta del compàs, est numero te denotarà las canas que val dita recta. 21. Teodoro de Almeida (1792) Cartas físico-matemáticas de Teodosio a Eugenio. Madrid: Imp. Real, vol. I, 2ª ed. Disponible en Google.

–189–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 173-204 El tractat d’agrimensura de la Bisbal (1812)

Jesús Burgueño

Metodo per midir tota especie de figuras, sien regulars o irregulars, etc. Per midir una pessa de la forma y figura baix descrita anomenada círcul.

Instrucció. Per trobar la circunferencia de un círcul sabent son diàmetro: multiplicar lo diàmetro per 3,1416, y lo producto serà la circun[p. 28]ferencia. V. gª. sent lo diàmetro 12 c.,22 si las multiplicas per 3,1416, la circunferencia serà com apar al exemple 1r, 37,6992. Per trobar la area o superfície del círcul multiplica lo numero 0,7854 per lo quadrat de son diàmetro, y lo producto serà la area o superfície. V. gª. sent lo diàmetro 12 c., si quadras lo dit diàmetro (que es multiplicarlo per si mateix) seran 144 c., y est numero lo multiplicaràs per lo numero 0,7854 com apar en lo exemple 2n y serà sa superfície 113,0976. Lo mateix producto de 113,0976 tindràs de altre modo, a saber: multiplicant la mitat de la circunferencia, que son 18,8496, per el radio del círcul que son 6 c., com ho pots probar. Qui vulga saber mes sobre círculs vide Bails, pagª. 92 y 93,23 y El arquitecto practico, pag.ª 125.24 O per major desembaràs lo metodo de Vardejo, pagª. 119,25 a.hont hi ha reglas per semicírculs y sectors de círcul. [p. 29] Per mesurar una figura com la de la present pàgina, anomenada ovalo, elipse o enferoide.

22. Deduïm del text que l’abreviatura = r (que es pot veure en diverses il·lustracions) correspon a canes i pams; en la transcripció indiquem c. i només ens referim als pams quan la xifra de canes no és sencera. Cal recordar que una cana era igual a 8 pams. 23. No està clar a quina de les nombroses obres i edicions de Bails es fa referència, atès que les pàgines indicades no tracten dels cercles en l’anteriorment citada Principios de Matemática. 24. Antonio Plo y Camin (1767) El arquitecto práctico, civil, militar y agrimensor. Madrid: Imp. Pantaleón Aznar. 25. Op. cit.: Arte de medir tierras y aforar los líquidos y sólidos.

–190–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 173-204 El tractat d’agrimensura de la Bisbal (1812)

Jesús Burgueño

Instrucció. Trobias la superfície de un círcul que tinga per diàmetro lo exe major AB de 14 canas, que quadrat, multiplicat per 11 y partit per 14, serà 154 canas superficials. Fet assó formias la present proporció: 14 canas que té lo exe major, es a 8 canas que te lo exe menor, com 154 a la superfície de la elipse, que practicant lo dit surt 88 c., y tantas son las canas superficials que té. Verdejo pagª. 120.26 Lo mateix producto de 88 c. tindràs del modo seguent: multiplica lo diàmetro major 14, per lo menor 8, y tindràs 112. Est numero multiplica.l per 11, te darà 1.232 que partintlo per 14 tindràs al cocient 88 c., que serà la area o superfície de la pessa. Vide El arquitecto practico pagª. 138.27 [p. 30] Per mesurar una pessa de la forma y figura de la present pàgina, anomenada triangul equilatero.

Maxima general per mesurar tota especie de trianguls. No hi ha mes que fer, sino multiplicar la alsada per la llargaria de sa base, y del produhit pendrer la mitat, esta mitat serà la superfície del triangul etc. Instrucció. Se deu multiplicar la alsada desde A fins a B, per la llargaria de sa base desde C fins a D; y de son producto pendrer la mitat, esta mitat serà la resposta. Suposat pues que la present figura tinga de alsada 12 c. (o altre mesura) y de llargaria en sa base 14 c.; multiplicant 12 per 14 donan 168, que prenent.ne la mitat, se sabrà lo pla y superfície de la dita pessa, que deu ser justament 84 c. quadradas, com apar al exemple. Lo triangul equilatero no es altre cosa que un mitg rombo; y te tres anguls aguts y tres costats iguals. [p. 31]

26. Op. cit.: Arte de medir tierras y aforar los líquidos y sólidos, també dibuix 49 de la làm. 2a. 27. Op. cit.: A. Plo y Camin.

–191–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 173-204 El tractat d’agrimensura de la Bisbal (1812)

Jesús Burgueño

Per canar una pessa de la forma y figura de la present pàgina anomenada triangul isoceles, acutangulo o oxigono.

Instrucció. Se deu multiplicar sa altura desde A fins a B per sa llargaria desde C fins a D, y de son produit pendrer la mitat, esta mitat produhirà la resposta. Suposat pues que la figura isoceles te 26 c. de altura (o altre medida) y de llargaria 15 c., multiplicant 26 c. per 15 c. produeixen 390, prenent la mitat, se sabrà lo plan y superfície de la dita pessa, que deu ser just 195 c. quadradas, com se veu al exemple 1r. Suposat també que la figura oxigono te 16 c. de altura y 29 c. de base (o altre medida); multiplicant 29 c. per 16 c. produeixen 464 c., que prenent.ne la mitat donan justas 232 c. quadradas per sa superfície, com se veu en lo exemple 2n. Lo triangul isoceles sempre te dos costats iguals. Lo triangul oxigono te tres costats de[s]iguals y tres anguls aguts. [p. 32]

Per canar una pessa de la forma y figura de la present pàgina, anomenada triangul escaleno, obtusangulo u amblígono.

Instrucció. Se dehuen multiplicar sas alturas desde A fins a B per la llargaria de sa base, y de son producto, prenent.ne la mitat serà la resposta. Suposat pues que la figura escaleno te de altura 17 c. y 28 c. de base (o altre medida), multiplicant 28 c. per 17 c. produhiran 476, y per sa mitat se sabrà lo pla y superfície de la dita pessa que deu ser justament 238 c. quadradas, com apar en lo 1r exemple. Suposant també que la figura obtusangulo u amblígono te de altura 8 c. y de base 27 c. (o altre mesura), multiplicant 27 c. per 8 c. produhiran 216, y per sa mitat se –192–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 173-204 El tractat d’agrimensura de la Bisbal (1812)

Jesús Burgueño

sabrà lo pla y superfície de la dita pessa, que deu ser justament 108 c. quadradas, com apar per lo 2n exemple. Lo triangul escaleno no es altre cosa que un mitg quadrilongo, y te un angul dret y dos anguls aguts. Lo triangul obtusangulo u amblígono, sempre te un angul obtús. [p. 33] Per canar una pessa de la forma y figura de la present pàgina anomenada triangul rectangul.

Instrucció. Se deu multiplicar la altura desde A fins a B per la base desde B fins a C; de son produhit prenent.ne la mitat, esta mitat produhirà la resposta. Suposat pues que la dita figura tinga de altura 23 c. (o altre medida) y de base altres 23 c., multiplicant 23 c. per 23 c. donaran per producto 529 c., que prenent.ne la mitat se tindrà per lo plan o superfície de dita pessa 264 c. 4 pams quadrats, com se demostra al present exemple. Lo tiangul rectangul no es altre cosa que la mitat de un quadrat perfet, y te un angul recto y dos de aguts. [p. 34] Per canar una pessa de la forma y figura de la present pàgina nomenada quadrat perfet.

Instrucció. Se deu multiplicar la altura desde A fins a B per la llargaria de sa base desde B fins a C; y lo producto de esta petita multiplicació serà la resposta. –193–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 173-204 El tractat d’agrimensura de la Bisbal (1812)

Jesús Burgueño

Suposat pues que la dita figura tinga de alsaria 21 c., y de llargaria en sa base altres 21 c. (o altre medida), multiplicant 21 c. per 21 c. com en la regla sobre feta, se sabrà lo pla y la superfície de la dita pessa, que deu ser justament 441 c. quadradas. Lo quadrat perfet te quatre costats iguals y quatre anguls rectos, y forma dos trianguls rectanguls. [p. 35] Per canar una pessa de la forma y figura de la present pàgina nomenada rombo u obliquangulo.

Instrucció. Se deu multiplicar la llargaria desde A fins a B per sa altura desde B fins a C, lo que resultia de esta petita multiplicació serà la resposta. Suposat pues que la present figura tinga de llargaria 19 c. (o altre medida) y de altura 16 c., multiplicant 19 per 16 com en la regla de así de sobra, se sabrà lo plano y superfície de dita pessa, que deu ser justament 304 c. quadradas. Lo rombo o obliquangulo te quatre costats iguals y paralelos; però te dos anguls aguts y dos obtusos. [p. 36] Per canar una pessa de la forma y figura de la present pàgina nomenada quadrilongo o rectangulo.

Instrucció. Se deu multiplicar la altura desde A fins a B per la llargaria desde B fins a C, lo produhit de esta petita multiplicació serà la resposta. Suposat pues que la dita figura tinga de alsada 15 c. (o altre medida) y de llargaria 30 c., multiplicant 30 per 15 com en la regla de sobre se sabrà lo plano y superfície de la dita pessa, que deu ser justament 450 c. quadradas. Lo quadrilongo o rectangul te quatre anguls rectos, y los costats que se miran, iguals y paralelos. [p. 37] –194–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 173-204 El tractat d’agrimensura de la Bisbal (1812)

Jesús Burgueño

Per canar una pessa de la forma y figura de la present pàgina nomenada romboide.

Instrucció. Se deu multiplicar la llargaria desde A fins a B per la altura desde B fins a C, y lo produhit de esta petita multiplicació serà la resposta. Suposat pues que la dita figura tinga de llargaria 28 c. (o altre medida) y de alsada 17 c.; multiplicant 28 per 17 com en la regla de desobre, se sabrà lo plano y superfície de dita pessa, que deu ser de 476 c. quadradas. Lo romboide te los costats que se miran iguals y paralelos, dos anguls aguts y dos de obtusos. [p. 38] Maxima general per mesurar los trapecios de qualsevol forma y extenció que pugan ser. No hi ha mes que sumar los dos costats paralelos y multiplicar lo produhit per la altura, y de son producto pendrer la mitat, esta mitat serà la superfície del trapecio. Per canar una pessa de la forma y figura de la present pàgina nomenada trapecio.

Instrucció. Se deuhen sumar las dos alturas AB y CD, y la suma de las dos, multiplicant.la per la llargaria de la base BD, y prenent la mitat de son producto, dita mitat serà la resposta. Suposat pues que lo costat AB tinga 15 c. (o altre medida) y lo costat CD ne tinga 9 c., sumant 15 y 9 fan 24 c., quals multiplicantlas per 30 c. del costat BD produeixen 720 c., y prenent de dit producto la mitat, dona 360 c. quadradas que son las que conté dita superfície. Lo trapecio sempre té dos costats paralelos. [p. 39]

–195–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 173-204 El tractat d’agrimensura de la Bisbal (1812)

Jesús Burgueño

Altres trapecios.

Instrucció. Se deuhen sumar las llargarias AB, CD y multiplicar sa suma per las alturas BE y AC, y del produhit pendrer la mitat que serà la resposta. Suposat pues que desde A fins a B hi ha 26 c. (o altre medida) y de C fins a D n.i ha 34 c., la suma de estos dos partits serà 60 c., quals se dehuen multiplicar per 14 c. que te de altura la primera figura, y del produhit 840 pendrer-ne la mitat, que seran 420 c. quadradas. Aixís mateix la altre figura, sumant las llargarias 20 y 36 dels costats AB y CD suman 56 c., quals multiplicadas per 14 c. de la altura produeixen 784 c., y prenent. ne la mitat dona 392 c. quadradas per la superfície etc. De quatre costats que tenen estos trapecios sempre ne tenen dos de paralelos. [p. 40] Maxima general per los trapesoides. No hi ha mes que fer que tirar una línea obliqua que atravessia des.del angul mes agut y apartat fins al del mitg, y ab eixa operació se parteix o divideix lo trapesoide en dos trianguls. Y luego se mideixen los trianguls cada un de per si, y sumant sas superfícies se sab quant importa lo trapesoide. Per mesurar la present figura dita trapesoyde.

Instrucció. Deu tirarse una línea obliqua desde A fins a B, la qual partirà la trapesoyde en dos trianguls. Suposat pues que lo primer triangul te de llargaria desde A fins a C 32 c., y que te de altura desde C fins a B 14 c., per què no multiplicant lo un per lo altre produhiran 448, y prenent la mitat seran 224 c. sa superfície. Y per lo segon triangul, multiplicant sa llargaria 34 c. per sa altura 8 c., y del produhit 272 c. prenent.ne també la mitat, seran 136 c. que sumadas ab las 224, y lo total seran 360 c. quadradas, import de la dita trapesoyde. La trapesoyde no te líneas paralelas com los trapecios, y no pot tenir may mes de quatre costats. [p. 41] –196–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 173-204 El tractat d’agrimensura de la Bisbal (1812)

Jesús Burgueño

Altres trapesoydes.

Instrucció. Se deu tirar una línea obliqua desde A fins a B, la qual partirà la trapesoide en dos trianguls. Suposat pues que lo primer triangul (de la primera trapesoide) te de llargaria desde A fins a B 28 c., y de altura desde E fins a F 13 c., multiplicant 28 per 13 produeixen 364, y prenent.ne la mitat son 182 c. sa superfície. Y per lo segon triangul de dita figura, multiplicant sa longitut 28 c. per sa altura 12 c. produeixen 366, la mitat de qual producto son 168 c. y esta es sa superfície, y añadint ditas dos partidas 182 c. y 168 c. suman 350 c. quadradas, que es la superfície de tota la dita figura. Així mateix se deu calcular la 2a figura de la present pagina. [p. 42] Maxima general per canas pessas irregulars. Las pessas irregulars tenen sempre mes de quatre costats, però no tenen nom propi y particular, sino lo generich de irregular, que exprimeix en general la diformitat de sas figuras. Se mesuran o canan de varios modos, y cada un a sa voluntat, pero es necessari reduhirlas y dividirlas en quadros o trianguls, en trapecios o trapesoides, com se veurà en la seguida. Pessa irregular.

Instrucció. Per canar una pessa irregular com esta figura per lo medi mes curt, es precís dividirla en tres trianguls com se veu. Lo primer triangul se cana desde A fins a B ab lo de.sota. Lo 2n desde A fins a E ab lo de sobre. Lo 3r desde A fins a F y fins a B ab lo de dintre. –197–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 173-204 El tractat d’agrimensura de la Bisbal (1812)

Jesús Burgueño

Y per saber la superfície dels tres trianguls multiplicant: 35 per 9, la mitat del produhit del 1r serà ........ 157 c. 4 pams 29 per 6, la mitat ............................. del 2n serà 87 c. 35 per 13, la mitat .......................... del 3r serà 227 c. 4 pams Y lo total de la pessa seran ...................................... 472 c. [p. 43] Altre pessa irregular.

Instrucció. Per canar una figura irregular com la present, se pot dividir en tres trianguls com se veu. Lo primer tindrà 34 c. de base y 16 c. de altura. Lo segon 40 c. de base y 10 c. de altura. Lo tercer 26 c. de base y 10 c. de altura. Y multiplicant sas bases per sas alturas, y dels produhits prenent.ne la mitat. Lo primer triangul tindrà de superfície ... 272 c. Lo segon ................................................. 200 c. Lo tercer ................................................. 130 c. Y lo total seran ................................. 602 c. [p. 44]

–198–

Altre pessa irregular.

Treballs de la SCG, 90, 2020, 173-204 El tractat d’agrimensura de la Bisbal (1812)

Jesús Burgueño

Instrucció. Esta pessa, com se veu, se ha dividit en quatre trianguls, lo primer te de altura 6 c. 2 pams y de base 46 c. Lo segon 46 c. de base y 19 c. 1 pam de altura. Lo tercer 47 c. de base y 29 c. 2 pams de altura. Lo quart 47 c. de base y 13 c. 4 pams de altura. Y multiplicant sas bases per sas alturas y dels produhits prenent.ne la mitat. Lo primer triangul tindrà de superfície ... 143 c. 6 pams Lo segon ................................................. 439 c. 7 pams Lo tercer ................................................. 687 c. 3 pams Lo quart .................................................. 317 c. 2 pams Y lo total serà ....................................... 1.588 c. 2 pams [p. 45] Regla general per canar tota especie de polígono. Per canar los polígonos se redueixen tambe a trianguls y trapecios, quals figuras acabo de demostrar com se canan, y luego de dividits així se van multiplicant las bases per las alturas dels dits triangules etc., y se prosegueix del modo demostrat ab las pessas irregulars. [p. 46]

Las medidas de terra que se usan fora de la província de Cathalunya en los paratges com se segueix. En Castilla. Se usa la medida anomenada fanegada, y dita medida se entén en algunas parts de Castilla per un pedàs de terra de 91 2/3 varas de llarch y 73 1/3 de ample, que correspon a 420 5/36 estadals quadrats. En altres parts se contan 600 estadals quadrats per fanegada de blat, o solament 400 estadals per fanegada de ordi y sivada. Però generalment se entén la fanegada per un pedàs de terra de 400 estadals. La fanegada te 57.600 peus quadrats. Usan altre medida anomenada yugada que se compon de 50 fanegadas. De altre que se anomena aranzada (be que esta es medida per vinyas) que se compon de 73 ¼ varas de llarch, y altre tantas de ample, que componen 48.400 peus quadrats, y 100 fanegadas de 400 estadals fan 119 aranzadas. Lo estadal per midir te 4 varas o 12 peus burgalesos. La corda o cana te 8 ¼ varas o 33 quartas o palms de vara. [p. 47] La vara se divideix tambe en tres peus, qual part se anomena peu burgalès per trobar.se en Burgos lo original padró de la vara castellana, qual tercera part fa un peu. Est se divideix en 12 pulgadas y cada pulgada en 12 líneas; de modo que lo peu te 144 líneas, y la vara 432. Lo pas geometrich es de sinch peus burgalesos.

–199–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 173-204 El tractat d’agrimensura de la Bisbal (1812)

Jesús Burgueño

En Valencia. Usan de una medida anomenada yugada, que se compon de 6 cahisadas o de 7.200 brasas quadradas. La cahisada es de 6 fanegadas o de 1.200 brasas quadradas. La fanegada te 200 brasas quadradas. La corda te 20 brasas o 45 varas. La brasa o brasa real es de 9 palms. La vara de Valencia se divideix en 4 palms o quartas, com la castellana, y es com 1/12 mes llarga que la de Castilla; de manera que 12 de Valencia fan 13 de Castilla; y a eixa proporció la cahisada de Valencia correspon a 64.167 peus quadrats castellans, y 100 fanegadas de 400 estadals castellans fan 89 3/4 cahisadas de Valencia. [p. 48] En Amsterdam, capital de Holanda. Usan de una medida nomenada morgen, que es un pedas de terra de 600 ruthes quadrats, que corresponen a 105.900 peus quadrats de Espanya, de modo que 100 fanegadas de 400 estadals fan 54 2/5 morgens de Holanda. La ruthe o perxa te 13 peus de dita ciutat. En Basel o Bala,28 ciutat de Suisa, capital del cantó de son nom. Usan de una medida anomenada juchart, que conté 140 rutas quadradas, que correspon a 40.936 peus quadrats de Espanya, y la ruta o ruthe te 16 peus sensills o 256 quadrats; de modo que 100 fanegadas de Castilla fan 140 2/3 jucharts de Bala. En Berlin, ciutat capital del electorat de Brandemburgo. Usan de una medida anomenada hufe, que baix lo mateix nom la usan de dos maneras: lo hufe que anomenan major es de 30 morgens grans. Lo hufe xich o hacken, es de 2 morgens grans. De morgens n.i ha també de dos especies, de gran y de xich; lo gran es de 400 ruthes quadradas, y lo xich de 180 ditas. La ruthe [p. 49] te de llarch 12 peus del Rin. 100 fanegadas de 400 estadals de Castilla equivalen a 79 morgens grans, y a 175 2/3 xichs. En Berna, capital del cantó de son nom en la Suisa. Usan de una medida anomenada juchart, la que se compon de 5.000 pasos; però usan de dos diferents pasos, lo un per midir los camps y prats, y lo altre per los boscos y montañas. Lo primer es de 6 ¼ peus quadrats, y lo ultim de nou peus quadrats, per conseguent 100 fanegadas de 400 estadals de Castilla fan 164 ¾ jucharts per camps, o 115 4/5 dits per montanyas y boscos; un dels primers equival a 34.956 peus quadrats castellans, y lo ultim a 49.738 dits. En lo imperi de la China. Usan de una medida anomenada Ly, que la fan servir per canar terras y per las distancias, la que te de llarch 180 toesas o 1.800 peus agrimensors de la China, cada peu dels quals correspon a 165 líneas del peu burgales de Castilla; y 193 2/5 Ly de la China correspon a un grau del meridiano. [p. 50] 28. Basilea.

–200–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 173-204 El tractat d’agrimensura de la Bisbal (1812)

Jesús Burgueño

En Copenhague, cort del rey de Dinamarca. Usan de una medida anomenada tonde-hant-korn, la que conté un tros de terreno de 28.000 [c]anas quadradas. Esta medida se divideix en 8 skieper-hart-korn, 16 fierdingkar, 48 del bum, y en 144 penge. 100 fanegadas de 400 estadals de Castilla corresponen a 40 3/5 tonde-hant-korn de Dinamarca. Y la dita medida correspon a 141.820 peus quadrats castellans. En Dantzig, ciutat anseàtica de la Pomeleria o Prucia polanesa. Usan de una medida anomenada morgen, que se compon de 300 ruthes quadradas; la hube que se compon de 30 morgens. Lo hacken de Polonia es de 20 morgens. Y lo scil de 10 ruthes. La rutha te de llarch 7 ½ [c]anas o 15 peus sensills, o 225 peus quadrats, y per lo tant lo morgen correspon a 69.312 peus quadrats castellans. Cent fanegadas de 400 estadals de Castilla fan 83 morgens 1/10 de Dantzig. [p. 51] En lo regne de Escocia, reunit a la Inglaterra. Usan de una medida anomenada acre, la que se compron de 53.353 3/5 peus quadrats inglesos, que fan 66.288 peus quadrats castellans; de modo que 100 fanegadas de 400 estadals de Castilla equivalen a 86 4/5 acres de Escocia, y 84 acres de Escocia fan 107 acres de Inglaterra. En Florencia, capital del gran ducat de Toscana en Ytalia. Usan de una medida anomenada soccata, la que se compon de 10 stapla o estadals, o de 660 pertiche, cada una de 5 bracci. Cent fanegadas de 400 estadals de Castilla fan 90 ½ soccati de Florencia. Y la soccata conté 63.710 peus quadrats de España. En Fransa. Usan de una medida anomenada arpent, la qual conté 900 toesas quadradas, y es la comuna. La toesa te de llarch 6 palms, 72 pulgadas o 864 líneas. Lo peu frances, que anomenan peu de rey, se divideix en 12 pulgadas o 144 líneas: la pulgada o pouce te 12 líneas o lignes, y [p. 52] tambe alguns divideixen la línea en 10 parts y lo peu en 1.440 parts de línea. Lo arpent de Fransa, esto es, lo legal (perque n.i ha de tres especies) correspon a 65.638 peus quadrats de Castilla; y baix esta proporció, cent fanegadas castellanas de 400 estadals cada una equivalen a 87 ¾ arpents de Fransa legals. Dels altres dos arpents lo comú es de 43.924 peus quadrats castellans, y lo particular de 54.227 dits; de modo que cent fanegadas castellanas de 400 estadals fan 131 1/8 dels comuns, o 106 1/5 dels particulars.

–201–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 173-204 El tractat d’agrimensura de la Bisbal (1812)

Jesús Burgueño

En Hamburg, ciutat imperial. Se usa de una media que anomenan morgen, la que conté 120 ruthas de llarch. La rutha conté 8 [c]anas o 16 peus de llarch; de modo que el morgen te 162.033 peus quadrats castellans. Y cent fanegadas de 400 estadals de Castilla fan 35 ½ morgens de Hamburg. En lo electorat de Hanover, de Alemanya. Usan de una medida anomenada morgen, la qual conté 120 ruthas quadradas. La [p. 53] rutha es de 16 peus o 192 pulgadas; lo morgen conté 33.447 peus quadrats castellans. Y cent fanegadas de 400 estadals de Castilla fan 172 1/5 morgens de Hanover. En lo bisbat de Hildesheim, de Alemanya. Usan de una medida anomenada morgen, que conté 120 ruthas quadradas, y la ruthe te 8 anas29 o 16 peus. En Leipzig y tot lo electorat de Saxsonia, en Alemanya. Usan de una medida anomenada aker o acre que se compon de 300 ruthas quadradas. La ruthe conté 15 1/6 peus de Leipzig. Cent fanegadas de 400 estadals castellans fan 81 1/3 akers de Saxsonia. En Londres y tot lo regne de Inglaterra. Usan de una medida anomenada acre, que se compon de 4 fardingdeales o 4.840 yandas quadradas, que corresponen a 52.039 peus quadrats castellans; de manera que cent fanegadas de 400 estadals de Castilla corresponen a 110 68/110 acres de Inglaterra. [p. 54] En Nancy y tot lo ducat de Lorena, domini de la Fransa. Se usa de una medida anomenada journal, que correspon a 250 toesas quadradas, cada una de 10 peus de Lorena que tenen de llarch 148 1/5 líneas del peu castellà; de manera que cent fanegadas de 400 estadals de Castilla fan 217 3/10 journaux de Lorena, corresponen a 100 peus burgalesos. Lo journal correspon a 26.500 peus quadrats castellans. En Nuremberg, ciutat de Alemanya. Usan de una medida anomenada rutha, que a.vegadas se conta per 16 peus y altres per 12 peus de llarch. Cent peus burgalesos fan 91 4/5 peus de Nuremberg. En París, capital de la Fransa. Usan de una medida anomenada perche, la que per canar boscos te 3 2/3 toesas o 22 peus de Fransa; y per canar camps te 3 toesas o 18 peus. La toise o toesa es de 6 peus de rey, 72 pulgadas o 864 líneas francesas. [p. 55] 29. Creiem que és errada del copista, per cana o per àrea, però crida l’atenció que sigui una errada sistemàtica en aquest capítol.

–202–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 173-204 El tractat d’agrimensura de la Bisbal (1812)

Jesús Burgueño

En lo imperi de Rusia. Usan de una medida anomenada desaetina, que conté un pedàs de terra de 560 peus del Rin de llarch, y 210 dits de ample, de manera que correspon a 148.835 peus quadrats castellans. Y cent fanegadas de 400 estadals de Castilla equivalen a 38 7/10 desaetinas. En Strasburg, ciutat de la Alsacia francesa. Usan de una medida anomenada arpent, que se compron de 24.000 peus quadrats, o de 2.400 ruthes. La ruthe se compon de 10 peus. Cent peus castellans fan 96 2/5 peus de Strasburg. Y 42 arpens regulars de Fransa fan 71 de Strasburg. En lo regne de Suecia. Usan una medida anomenada tuna o tende; se compon de 64.300 peus quadrats castellans, de modo que cent fanegadas de 400 estadals castellans fan 89 58/100 tendes de Suecia. En Turin, ciutat del Piamont. Usan una medida que se anomena journei, que se compon de 100 tavoli; y el tavolo, de 4 [p. 56] trabuces quadrats. Lo trabuce sensill te de llarch 6 peus liprandes, o 10 peus regulars de Turin. En Viena, capital de la Austria. Usan de una medida anomenada jochems, que se compon de 1.600 klaftem quadrats de Viena, cada un de 3 toesas o 6 peus de Viena, que correspon a 76.160 peus quadrats castellans; de modo que, cent fanegadas de 400 estadals castellans fan 75 2/3 jochems de Viena. En Wintenberg, ducat de Alemaña. Usan de una medida anomenada morgen major, que se compon de 400 ruthes menors quadradas, que fan 73.927 peus quadrats castellans. Lo morgen menor es de 150 ruthes majors quadradas del Rin. Y cent fanegadas de 400 estadals castellans fan 77 10/11 morgens majors, o 133 morgens menors de Wintenberg. En Zurich, capital del cantó de son nom en la Suisa. Usan de una medida anomenada juchart, que se compon de 360 ruthes quadradas. [p. 57] La rutha te 10 peus, y lo peu 10 pulgadas de Zurich; lo juchart correspon a 42.220 peus quadrats castellans. Y cent fanegadas de 400 estadals castellans fan 136 9/20 jucharts de Zurich. [p. 58]

–203–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 173-204 El tractat d’agrimensura de la Bisbal (1812)

Jesús Burgueño

Notas sobre canació de terras. canas

palms

La vessana te canas cuadradas

900

Los tres cuarts de vessana

675

La mitja vessana

450

Lo cuart de vessana

225

Lo mitx cuart, o salló

112

Lo setsè, o mitx salló

Lo trentadosè

Lo vint y cuatrè

[p. 59-60] Taula, per saber las canas de latitut se deu donar a una vessana segons la longitut que te. Si te 30 canas de longitud ne deu tenir 30 de latitut. Longitut canas palms 30

–204–

Latitud canas palms 30

5½

3 2/4

7 2/4

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 90, desembre 2020, p. 205-222 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.206

La revenja de la natura: el cas de Ternelles (Mallorca) Hugo Capellà-Miternique

Departament de Geografia Universitat de les Illes Balears Groupe Médiations, Sorbonne-Universités hugo.capella@uib.eu

Resum La conservació de la natura s’ha establert a partir de l’oposició amb la cultura i ha dut a la construcció d’un relat binari excloent damunt la gestió territorial d’espais concrets. La (re)construcció d’espais naturals excloents respecte del seu context cultural i històric són una forma més de marcar el caràcter antròpic del concepte de natura. L’anàlisi del cas de Ternelles a Mallorca ens permetrà posar de relleu, la construcció cultural del relat de la natura, i la transformació d’un territori integrat a un espai segregat, des d’una perspectiva crítica culturalista. Paraules clau: natura, cultura, patrimoni, conservació, Mallorca.

Resumen: La revancha de la naturaleza: el caso de Ternelles (Mallorca) La preservación de la naturaleza se ha establecido a partir de la oposición con la cultura, como una relación binaria exclusiva de dependencia, que ha afectado a la gestión de espacios específicos. La (re)construcción de espacios naturales, al margen de su contexto cultural e histórico, es otra prueba del carácter antrópico del concepto mismo de naturaleza. El análisis del caso de Ternelles en Mallorca nos permitirá poner de relieve la construcción cultural de la narrativa de la naturaleza y la transformación de un territorio integrado en un espacio segregado, desde una perspectiva culturalista crítica. Palabras clave: naturaleza, cultura, patrimonio, conservación, Mallorca.

Abstract: The Revenge of Nature: the case of Ternelles (Mallorca) The preservation of nature has been established in opposition to culture, as an exclusive binary relation of dependency, that has affected to the management of specific spaces. The (re)construction of natural spaces, besides their cultural and historical context, is an additional proof of the anthropic character of the concept of nature itself. The analysis of the case of Ternelles in Mallorca will allow us to emphasize, from a critical culturalist –205–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 205-222 La revenja de la natura: el cas de Ternelles (Mallorca)

Hugo Capellà-Miternique

perspective, the cultural construction of the narrative of nature and the transformation from a territory integrated into a segregated space. Keywords: nature, culture, heritage, preservation, Mallorca.

* * *

1. Natura versus cultura En el present article teoricoempíric, durem una mirada sobre el territori protegit des d’una visió més culturalista i filosòfica per intentar entendre millor la situació de certs espais com en el cas de Ternelles a Mallorca. Les lògiques conservacionistes i els discursos ecologistes si bé han permès la revisió de molts conceptes, també alhora han tancat certs debats de crítica des del seu establiment com a alternativa discursiva, sobretot en el plànol polític. Amb tot, una aproximació culturalista sobre el tema ens pot aportar noves claus per resoldre noves situacions derivades d’aquesta visió preservacionista, damunt certs espais protegits, en detriment dels seus habitants. La situació deriva en el fons d’una aplicació del principi de dualitat entre natura i cultura establert dins la cultura occidental i que ha dut a un extrem just contrari al desitjat, a partir d’una naturafília al marge de l’home. 1.1. La natura és antròpica L’aparició dels primers parcs naturals a Estats Units a finals del s. xix (Yellowstone) representa la culminació d’un procés de distinció entre cultura i natura iniciat des de Rousseau i alhora estableix l’inici d’un absolutisme conceptual antropocèntric damunt la natura. Tot i la paradoxa, l’establiment d’espais exclusius per a la preservació de la natura, representa més enllà d’una segregació positiva, el paroxisme del mateix concepte antròpic de natura, en aïllar-se de qualsevol vinculació humana. La gestió antròpica d’un espai natural esdevé així l’exemple de l’home en la seva superació del dualisme home-natura, dins del model cultural occidental i de bona part de les cultures euroasiàtiques també. L’exclusivitat de la natura al marge de l’home, per part dels humans és curiosament l’estat més antropitzat del control de l’home (en situació de control absolut) sobre allò que ha anomenat i establert com a natura. En aquest sentit en oposició, podem considerar per exemple que la reapropiació d’espais urbans no controlats pels humans, per part d’animals i de plantes pot ser entès com un procés més espontani que contradiu aquesta visió de la natura i aposta més per una visió integrada, sense distincions conceptuals. Des d’aquesta nova òptica tots els espais serien antròpics i naturals alhora amb processos diferents i amb la diferència que ja no seríem nosaltres qui hem d’adaptar l’altre, sinó readaptar-nos al medi que ens envolta, entès com a forma de cultura. Aquests –206–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 205-222 La revenja de la natura: el cas de Ternelles (Mallorca)

Hugo Capellà-Miternique

nous plantejaments que trobem en cultures mesoamericanes i d’Oceania, troben avui acollida davant de certs plantejaments ecològics globals. La natura esdevé llavors el medi en el qual ens desenvolupem i amb el qual hem de saber conviure de forma integral (Haudricourt, 1964). Figura 1. Relació entre cultura i natura

OBJECTE

SUBJECTE

DEPENDÈNCIA (Explotació/Preservació)

Cultura

Natura

Percepció

Antròpic

Salvatge

Integrat

Malmès

Verge

TOTALITAT Font: elaboració pròpia a partir de Berque (2014)

La natura deixa d’ésser entesa com a objecte conceptual de l’home (l’altre), per esdevenir subjecte indissociable de l’home. Fins i tot deixa d’existir com a tal perquè és sinònim mateix de cultura i per tant un aspecte més de l’home, per viure respecte a les normes dins del seu medi. Les cultures des d’aquesta perspectiva, passen a entendre’s com les articuladores dins del medi i el referent de supervivència i coneixement. L’aïllament dins d’un concepte tradicional de natura en canvi, ha permès l’objectivació d’un medi que ha estat entès com a recurs i desvinculat de l’home. Des de l’aparició de la dualitat cultura/natura (platonisme) (fig. 1) hem passat per diferents etapes, des del rebuig i por a la natura salvatge, cap a la seva dominació i explotació, la seva salvaguarda i protecció dels mateixos humans, fins arribar a la situació actual que replanteja el mateix concepte i la seva reincorporació plena com a fet cultural (Lévi-Strauss, 1962). Les societats occidentals veieren la natura, com un objecte de rebuig per ser inhòspita a les seves formes de vida i per tant quelcom a evitar. Alhora molt sovint, espais desèrtics, boscos i selves foren recau cultural per a tots els grups al marge del centre cultural i urbà. L’objectivació de la natura va permetre en un primer moment, la reificació de l’altre (la natura) i després del mateix home i la cultura (com a un número d’identificació més), deixant de banda la –207–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 205-222 La revenja de la natura: el cas de Ternelles (Mallorca)

Hugo Capellà-Miternique

subjectivitat. Per al contrari, en d’altres societats objecte i subjecte han format un tot de la mateixa manera que natura i cultura, o bé home i dona (Mathieu, 1973). La visió dual si bé ha permès la introducció d’un món matemàtic que ha dut a un progrés científic inqüestionable, també alhora s’ha establert sobre unes bases que des d’altres punts de vista han arribat a certs límits, amb l’establiment d’un fossar entre el medi i els seus habitants que ha dut cap a una dependència artificial excessiva, amb limitacions respecte dels recursos dits naturals (Berque, 2014). Amb l’increment de població mundial i la necessitat de nous espais, la natura va esdevenir un recurs per a poder explotar, fos o no habitat, per altres (colonitzacions). La natura era verge o bé deserta (com en el cas de la Campaña de Rosas en el desierto –1878/1885– en el procés de la colonització de la Patagònia argentina) i per tant susceptible d’ésser controlada, inclosa l’exterminació dels pobles previs, entesos com a part de la barbàrie i salvatgeria de la natura (cultura aliena objectivada). Un cop explotada i dominada la natura, sorgeix un sentiment de culpabilitat, i es comença a elaborar un pensament idealitzat d’una natura verge sabotejada per l’empremta cultural de l’home. Davant la destrucció i empitjorament de les condicions de vida dels centres urbans respecte del camp (com ara les epidèmies, problemes de contaminació creixent del món industrial), la natura esdevé refugi i apareixen moviments per a la defensa dels darrers espais naturals. Els moviments conservacionistes apostaran per la salvaguarda dels reductes de l’explotació de l’home, però esdevindran alhora la reserva futura per al benefici de l’home. La segregació antròpica dels espais entre “natural” o “humans” acabarà de consolidar la imposició i domini de l’home sobre el tot. Els parcs i reserves esdevindran espais gestionats per l’home en la recreació del seu concepte de l’altre (natura), al marge del món. La simulació esdevé real i crea espais naturals inventats on se n’exclou l’home en el millor dels casos (zones de protecció exclusives) o bé esdevenen recurs turístic (natura-espectacle). L’exclusió antròpica de la natura per part dels mateixos homes, és el paroxisme dins la distinció amb l’altre. Dins la visió cultura/ natura, la única cosa a evitar és l’intercanvi o bé barreja, perquè replantejarien el mateix concepte. En l’actualitat aquesta òptica dual està topant amb noves visions integradores del concepte de natura dins la cultura i com a part fonamental de l’home, a causa de les evidències globals que s’estan vivint sobre els límits del medi. Alhora es vincula amb altres visions culturals alternatives que no fan prou pes encara per capgirar el model, per causa dels interessos generats, acumulats i mantinguts per l’home, al voltant de la construcció del binarisme conceptual que marca una forma de vida basada en el negoci que genera la diferència (Descola, 2015) Per entendre el canvi de lògica més enllà del binarisme en el qual estem immersos pot servir l’exemple de com un caçador tradicional pot ser entès com un element més integrat amb la natura que no pas la tasca d’un biòleg dins d’una reserva natural. De ben cert encara molts pensarem en sentit invers, però –208–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 205-222 La revenja de la natura: el cas de Ternelles (Mallorca)

Hugo Capellà-Miternique

en el cas del biòleg, no fem més que reforçar la imatge d’una natura segregada de l’home, lluny de qualsevol possibilitat de conciliació d’una societat que consideri com part seva (subjecte i no ja objecte) el seu medi de vida. 1.2. Salvaguardar per a què? La salvaguarda del medi natural s’entén en principi dins d’una segregació conceptual entre cultura i natura. La seva preservació és una protecció de l’home contra ell mateix i alhora per extensió demostra una supremacia de l’home sobre una natura que dependria de la seva resurrecció. Aquesta visió de preservació de l’home com a garant de sí mateix que s’estableix al xviii-xix, no deixa d’estar profundament marcada per a preceptes religiosos judeocristians i islàmics, amb el paral·lelisme de la natura com el jardí de l’Edèn perdut. En aquest context, certs homes esdevindran llavors els guardians salvadors d’aquest paradís anomenat natura i vetllaran per a protegir-lo de la resta de mortals per a una finalitat superior, com ara la supervivència de la diversitat o bé amb finalitats científiques entre d’altres. La natura és entesa com un legat a preservar però alhora se n’aïlla la seva dimensió temporal, sense acceptar-se la transformació sinó més aviat dins d’una visió cíclica i de equilibris retrobats i mantinguts. Però per a l’home llavors quina és la finalitat de la materialització d’aquesta idea preservacionista? La conservació de la natura s’ha establert en el cas de l’establiment de parcs naturals nacionals per exemple, com un element central en el procés de construcció d’un ideari simbòlic en nous països americans per part d’una elit política (conservacionisme dels EUA), o bé encara com a laboratori particular per a l’experimentació per part del món científic en el coneixement i desenvolupament del concepte mateix de natura (ecosistema), o bé també, com a reserva de recursos per a les següents generacions, o bé encara finalment, com a recurs turístic, entès com a parc temàtic. En qualsevol dels escenaris veiem com tot i plantejar-se com espais al marge, no deixen de tenir un significat respecte de l’home, perquè en són part cultural. El significat que atribuïm a la natura (ecumene) determina la seva finalitat i alhora no fa més que reafirmar la dualitat. La salvaguarda esdevé una subordinació de la natura i de l’altre respecte de l’home i de la cultura. Però què representa (re)construir un espai al marge del seu context espacial i temporal més allà d’una forma encara més extrema de domini absolut sobre el mateix concepte de natura que (re)construïm artificialment al marge del seu medi, a l’estil d’un Jurassik Park. La recreació de la natura en un medi antropitzat no és més que una artificialitat més dins l’antropització i la seva evidència n’és la seva descontextualització temporal. Els espais protegits viuen al marge de la transformació i esdevenen icones d’un concepte de natura que ens defineix a nosaltres, respecte a ella, en un vincle d’afinitat (preservació) o bé en un vincle d’oposició (aculturació/antropització) que ha dut a certs debats. –209–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 205-222 La revenja de la natura: el cas de Ternelles (Mallorca)

Hugo Capellà-Miternique

Així per exemple en nombrosos parcs nacionals africans, en preservar els grans mamífers en un medi ja diferent, no han fet més que establir una dependència artificial d’un medi ja inexistent (fossilitzat), i al marge dels seus habitants locals que queden en segon terme, prioritzats els beneficis del turisme, a mans d’uns pocs. Hem de plantejar-nos si la preservació del medi queda més garantida en el temps sota la lògica d’una zonificació exclusiva de preservació o bé des d’una lògica integrada, des de la conscienciació partícip dels mateixos habitants en relació amb el seu medi. La salvaguarda pressuposa alhora un matís moralista sota la idea d’uns guardians Deus ex machina que decideixen en nom de la resta i esdevé una forma de domini d’uns homes damunt la resta, sota una impunitat quasi d’ordre natural o quasi divina. L’autoreferenciació del seguiment d’una causa major (la protecció de la natura) dóna una autoritat moral d’uns (els guardians), respecte de la resta, en una legitimació quasi determinada. Alhora impedeix moralment l’articulació de qualsevol discurs alternatiu, perquè s’assimila automàticament com un atac mateix a allò que no deixa d’ésser una representació més de les moltes possibles i tant vàlides. El resultat d’aquesta confrontació ha estat l’establiment d’una visió de la cultura fora de la natura i la d’una natura preservada de la cultura que ens ha dut a l’actual paradoxa d’uns santuaris naturals exclosos del món antropitzat. Aquesta visió és de ben segur el fruit de la construcció dins d’una lògica sectorial del capital (s. xviii a xx) però esdevé cada cop més al marge, dins de les noves lògiques postmodernes d’un món cada cop més global i integrat (s. xxi) on es fa necessària la revisió mateixa des de la cultura de la natura.

2. La construcció d’una natura: El cas de Ternelles a Mallorca La Reserva Natural Especial de Ternelles és una zona biològica protegida dins d’una finca privada. S’inclou dins la Xarxa Natura 2000, per al Pla de la reintroducció del voltor a Mallorca. A finals dels anys vuitanta, la Conselleria de Medi Ambient de les Illes Balears va iniciar un projecte de reintroducció del voltor negre, que es trobava en greu perill d’extinció (vora 18 parelles) amb l’ajut de fons i projectes europeus (Life) i de la gestió de la Fundació de Vida Silvestre (Tewes, 2002). La reintroducció de 35 parelles ha permès la seva recuperació fins als 200 exemplars en l’actualitat. La reserva se situa en una vall de la serra de Tramuntana dins la propietat particular d’una possessió del mateix nom: Ternelles (234 ha aproximada; fig. 2). El grau de protecció natural exclusiva va permetre restringir l’accés i ha donat peu a una sèrie de disputes entre les diferents administracions, respecte del pas públic del camí d’accés. En l’actualitat la visita de la reserva és gratuïta però duta prèvia cita i amb un itinerari guiat i limitat a un nombre reduït de 20 persones diàries, a càrrec de la Fundació. –210–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 205-222 La revenja de la natura: el cas de Ternelles (Mallorca)

Hugo Capellà-Miternique

Figura 2. Mapa de l’àrea d’estudi de la vall de Ternelles dins la serra de Tramuntana entre els municipis de Pollença i Escorca

Font: IGN 1:50.000

La complexa situació legal ha donat peu a un llarg litigi obert des de 2013 entre l’Ajuntament de Pollença, qui defensa el caràcter públic del camí, i el particular. Ara mateix els tribunals (TSJIB) han donat la raó al propietari de forma momentània, a l’espera d’una requalificació i modificació del pla d’ordenament municipal (PGOU) per adequar-se a Pla general de Mallorca. Més enllà del litigi legal, el cas de Ternelles ens interessa per il·lustrar la visió de preservació de la natura al marge de la preservació patrimonial cultural. En efecte, la vall de Ternelles més enllà del present interès natural, és un dels territoris amb més vestigis culturals i històrics, vinculats amb l’explotació dels nombrosos recursos naturals, principalment hídrics (fonts com la font de la Vila). Així dins la Vall, més enllà de les marjades i possessions, trobem un ric patrimoni històric, que inclou des d’una canal d’origen romà, fins a molins d’aigua musulmans, una ermita (ermita de la Cel·la, s. xiv), i sobretot una de les millors fortificacions de Mallorca, el castell de Pollença o del Rei, avui totalment oblidades, sota l’interès de preservació natural. 2.1. La construcció d’un espai: la reserva natural especial de Ternelles La naturalitat preservada a Ternelles és el fruit d’una acció antròpica que es basa sobre el binarisme conceptual cultura/natura. Dins d’aquesta lògica la posada en pràctica de la separació entre ambdós conceptes ha dut a una segregació espacial, a partir de la declaració d’exclusivitat i la imposició legal –211–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 205-222 La revenja de la natura: el cas de Ternelles (Mallorca)

Hugo Capellà-Miternique

d’un ús damunt la resta i segregat del territori. La construcció de la reserva esdevé llavors un procés de transformació d’un territori històric en un espai d’interès biològic, en aquest cas centrat en la recreació de l’hàbitat òptim per a la preservació dels voltors negres. Els científics i gestors de l’espai esdevenen els arquitectes del disseny i de la gestió de l’espai que pretén recrear una natura, al marge del context territorial que l’envolta. El procés d’aïllament d’aquest espai sobre la resta, així com el fet d’intentar conservar-lo al pas del temps, és justament una mostra d’un grau més d’antropització dins del concepte de natura. La natura esdevé en aquest cas, no només un concepte antròpic abstracte sinó que es comença a concretar temàticament en un espai atemporal. Aquest procés de construcció d’un espai i la seva fossilització en el temps, no fa més que agreujar la dependència envers dels seus gestors humans que actuen com a guardians contra el contacte amb l’exterior i alhora com a artífexs de l’ordre intern de l’ecosistema construït. Alhora, les accions de preservació de la reserva natural ens duen a l’establiment d’accions i usos que poden sorprendre, per no dir que revesteixen fins i tot certa polèmica. En primer lloc, cal considerar la prohibició d’accés a la propietat, amb el vistiplau d’una legislació ambiental que exclou la interferència humana, amb l’objectiu així de preservació dels voltors negres. Amb tot, es permet en canvi, la continuïtat d’ús residencial i de les accions i explotacions dels propietaris de les diferents edificacions que es troben dins la possessió protegida. L’exclusió antròpica és per tant relativa o com a mínim selectiva. En segon lloc, la recerca de la restitució d’un hàbitat conceptualment primigeni i verge per a la millora de l’espècie (re)introduïda, duu a una sèrie de decisions antròpiques contradictòries (fig. 3 i taula 1). El cas més paradoxal el podem trobar en el fet que dins la reserva s’estableix un permís de caça per a la cabra salvatge, entesa com una espècie invasora i introduïda que erosiona l’ecosistema i alhora es permet l’activitat ramadera extensiva de ramats de xais. També es propicia la protecció de l’alzinar entès com a bosc autòcton però s’explota forestalment el pi. Tot i això alhora, per fer front a la plaga que afecta l’alzina s’eviten els tractaments químics però llavors es tolera la seva tala. Taula 1. La natura: una construcció antròpica Protecció alzina alzinar roques plaga xai (me)

Explotació/invasor pi margalló fusta tala cabra

Font: Elaboració pròpia –212–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 205-222 La revenja de la natura: el cas de Ternelles (Mallorca)

Hugo Capellà-Miternique

Fotos de l’autor

Figura 3. Una reserva segregada

Més enllà de la lògica, els diversos casos citats permeten entendre com la natura no és més que l’aplicació d’un criteri humà exclusiu per damunt la resta d’usos, sota un precepte pres com a veritat única. La natura entesa des d’aquesta lògica esdevé en certa mesura, com han estat els preceptes religiosos damunt l’espai, en l’establiment per exemple d’espais sagrats tabú, amb la diferència que en el segon cas, tothom ho entenia com un precepte diví però establert pels homes, mentre que en el primer cas, la natura revesteix un caràcter determinista. La reserva esdevé un espai construït a partir de normes estrictes i exclusives que condicionen l’espai i el desvinculen del seu entorn històric. Cal afegir també, que el seu funcionament obeeix a un curiós sistema de voluntariat civil, per part de la Fundació privada que ho gestiona, com si es tractés d’una feligresia disposada a un voluntariat per a una causa superior, sense considerar que la reserva ja rep subvencions públiques, com ho demostra el fet de l’entrada guiada gratuïta per als visitants. Tota aquesta tasca dels voluntaris i guardes és necessària per al funcionament d’un espai que naturalment no es mantindria. Així per exemple, els voluntaris s’han de dedicar a alimentar els voltors que no podrien sobreviure en aquest hàbitat per si mateixos, o bé encara els guardes i biòlegs que es dediquen al seguiment de l’espècie per a garantir la seva pervivència. Costa entendre com dins d’una reconstrucció d’un espai natural primigeni, es poden considerar certs elements com intrusius (cabra salvatge) i en canvi d’altres com a autòctons (els mateixos humans?), malgrat haver arribat de ben segur conjunta, en els mateixos períodes. El resultat de la reserva és l’aparició d’un espai segregat i temàtic al marge de la resta i que obeeix a una única lògica sectorial de caire biològic (a diferència –213–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 205-222 La revenja de la natura: el cas de Ternelles (Mallorca)

Hugo Capellà-Miternique

de la resta del territori que obeeix a lògiques plurals i complexes). La vall de Ternelles apareix així als pocs visitants (que hi poden entrar prèvia cita i acceptar les condicions d’ús que inclou un acompanyant al llarg de tot el periple i la imposició d’un discurs únic), com un espai deturat en el temps o postal amb antics paisatges agrícoles, cases i un patrimoni fossilitzat i quasi oblidat. Amb tot, com veurem més endavant es dóna una profunda contradicció de fons, en el fet que la gestió de la reserva s’estableix damunt d’una propietat privada que segueix vigent i que ha permès emprar enginyosament aquest ús exclusiu ecològic com una forma de salvaguarda des de l’aval públic. Aquesta estratègia política és l’evidència més clara de la utilització de la natura com a justificació de la propietat (antròpica). 2.2. La desaparició d’un territori: el Castell de Pollença La materialització de la natura a Ternelles s’ha establert damunt la desarticulació del territori històric i cultural i ens serveix com a excel·lent exemple per entendre les conseqüències de l’aplicació de la dualitat conceptual cultura/ natura quan es duen fins a les darreres conseqüències. L’establiment de la Reserva natural integral per una banda, ha desvinculat el patrimoni de la Vall de la seva comunitat (Pollença) amb la prohibició de pas pel camí públic i per altra banda, ha esborrat la petjada antròpica. La identitat del territori de la vall de Ternelles ha quedat esborrada sota la visió exclusiva de l’espai natural per a la protecció dels voltors. La natura antròpica s’ha imposat així damunt d’un territori, a partir d’una imposició conceptual exclusiva i en oposició, paradoxalment, al mateix home. La recerca de l’equilibri natural primigeni ha dut a una interpretació personal particular on s’han considerat certs processos com a intrusius (cabres) i d’altres com a primigenis (reintroducció de voltors) i on en el cas de l’home, s’ha establert un filtre, entre aquells defensors (voluntaris, biòlegs) i la resta entesa com a destructora (habitants, turistes), deixant al propietari al marge del debat, per ser-ne el mecenes. L’oblit històric a Ternelles ha dut a no considerar científicament el patrimoni material existent, en per exemple, una restauració acurada del patrimoni hídric (ponts, alqueries –alqueria Ferragut o la d’en Nato–, marjades, canal romana o molins –molí de l’Estret, Molins Sobirans, molí de la Torre, de can Banya, de can Xura, de can Punxa–, l’assut, o bé les fonts –com ara la font de l’Hortolet, font de l’Algaret–) que han estat o bé oblidats o bé reconvertits per a interessos particulars, amb el beneplàcit indirecte de l’administració pública. Els casos més emblemàtics els trobem en l’església antiga, ignorada en l’itinerari oficial (la Cel·la), i sobretot el cas del castell de Pollença (o bé del Rei), convertit ara en indret de nidificació dels voltors negres, malgrat ser un dels indrets patrimonials i històrics més importants de l’illa de Mallorca (Martínez, 1960) (fig. 4). Tot això dins d’un context més genèric com és la serra de Tramuntana, –214–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 205-222 La revenja de la natura: el cas de Ternelles (Mallorca)

Hugo Capellà-Miternique

Foto de l’autor

Figura 4. El castell de Pollença, zona de nidificació de voltors

declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO (2011), justament per al seu patrimoni històric (Rosselló, 2013). L’antiga fortificació es troba en estat d’abandó i la seva visita fins i tot guiada és exclosa (tot i l’accés permès per a voluntaris i a convidats sota certs permisos especials de caire biològic i científic) per ser una de les àrees més sensibles per a la protecció dels voltors. Tot i haver estat un dels referents patrimonials locals i turístics fins fa vora 40 anys, avui esdevé un element fantasma quasi oblidat. Amb tot, els pocs visitants que van a la Reserva estan motivats principalment per a la vista del Castell per més que sigui de lluny. Les restriccions d’accés en funció del tipus de persona i objectiu, no deixen de demostrar el caràcter selectiu i antròpic de les decisions. Així mentre que l’accés a la visita del castell amb finalitats culturals està prohibida, en canvi es poden concedir a la mateixa àrea permisos per a finalitats cientificobiològiques o bé encara per a certes concessions d’explotacions forestals, o fins i tot per a filmar una seqüència a cala Castell per a una pel·lícula-documental per a reivindicar la massificació del turisme a Mallorca (2019) però en canvi, sense cap consideració per als habitants de Pollença, que no hi poden accedir, tot i ser part del seu legítim patrimoni cultural. El ric patrimoni històric i cultural de la vall de Ternelles no només queda relegat davant l’interès natural des d’una lògica excloent, sinó que en certs casos comença a patir la seva destrucció, en prioritzar accions per a la preservació natural per damunt del patrimoni històric, com són la construcció de la carretera, enterrossaments i noves marjades o encara les explanades per a l’explotació forestal industrial. Cal esmentar també el cas de l’Hort del Coll Miquelet (fig. 5). Després d’haver sobreviscut durant anys per ser un dels darrers llocs habitats, ha patit després de la seva expropiació un procés d’abandó. L’hort, que remunta segons documentació com a mínim al segle xvi, ha quedat –215–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 205-222 La revenja de la natura: el cas de Ternelles (Mallorca)

Hugo Capellà-Miternique

talment desbrossat i part dels murs es troben en total d’abandó. Alhora també el Castell del Rei, tot i la seva rellevància comença a patir el mateix procés de degradació per culpa de la restricció d’accés però sobretot per la priorització de la nidificació sobre l’interès cultural, malgrat les protestes creixents davant les administracions. Figura 5. Coll Miquelet

Foto de l’autor

2.3. L’exclusió com a forma pública de preservar els drets particulars La qüestió del règim de propietat de la finca de Ternelles és clau per a la comprensió de l’existència de l’actual reserva natural. Ternelles és una vall molt tancada dins la serra de Tramuntana, d’accés molt restringit per l’Estret. Aquest fet l’ha mantingut molt preservat respecte d’altres indrets veïns, però alhora per causa de les nombroses fonts que hi manen, va ser des de l’antiguitat, un lloc d’interès per a l’aprovisionament d’aigua de Pollença, des de l’època romana, musulmana i cristiana, com prova el ric llegat arquitectònics (d’assuts, canals, fonts i molins). La Vall ha estat per tant alhora un espai aïllat i sota la lògica de propietat privada, vinculada amb la importància del castell de Pollença i alhora un espai d’interès públic, molt vinculat pel tema de l’aigua amb la població de Pollença. La tinença de la propietat va anar canviant de mans fins arribar al segle xx, a mans de la família March. En aquest article deixarem de banda la utilització particular d’aquesta vall per a negocis de la família amb la complicitat del règim militar, però alhora és necessari esmentar-ho, per entendre l’interès estratègic –216–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 205-222 La revenja de la natura: el cas de Ternelles (Mallorca)

Hugo Capellà-Miternique

en el control d’aquesta vall que dona a una cala (cala Castell) d’accés molt restringit. El litigi esdevindrà respecte de la utilitat del camí d’accés, així com de la zona costera. Mentre que la família defensarà el caire particular del camí, la servitud històrica demostrarà el seu caràcter públic. L’evidència històrica del caire públic del camí en diferents informes es recullen accions de millora en el manteniment de la via, de forma reiterada des de que hi ha registres oficial (Reynés, 2001). La família trobarà una nova forma per a restringir-ne l’accés, emprant les noves exclusions que aporta l’administració pública, per causa per exemple de la protecció natural. D’aquesta manera a comptar dels anys vuitanta, el projecte de reintroducció dels voltors negres a la finca Ternelles, permetrà trobar en l’aval administratiu del Govern Balear, i amb l’intermediari de la Fundació de la Vida Silvestre, una via no només per a garantir el caràcter exclusiu de la propietat, amb la prohibició d’accés sinó que alhora es podrà beneficiar de finançaments europeus (Xarxa Natura 2000, Life, BVCF). L’enginyosa estratègia dels propietaris per garantir la restricció d’accés amb l’aval públic, és el millor exemple de caràcter antròpic en la construcció i disseny d’un espai natural, en el sentit que la vall de Ternelles com a reserva no hagués segurament mai existit, de no ser pels interessos particulars. La natura és un concepte antròpic excloent que ha permès en aquest cas la seva desterritorialització històrica i cultural per a una reespacialització natural i ecològica.

3. La natura postmoderna La natura en la postmodernitat s’ha materialitzat i reificat en una hiperrealitat. L’home ha arribat a recrear la natura i esdevé una simulació d’un concepte antròpic original, diferenciat pel control absolut de l’home. La natura postmoderna és domesticada i feta a mesura, a partir de la seva tipificació, legislació i gestió protocol·litzada, pel coneixement científic. La natura és l’instrument d’escenificació del relat que l’home vol expressar i en aquest sentit esdevé paradoxalment una construcció artificial. La natura postmoderna és en efecte artificial (per tant cultural per defecte), perquè no només cerca preservar sinó que ha passat a recrear (inventar)-se. En aquest nou espai natural artificial i simulat, la noció temporal desapareix i es contradiu amb la noció temporal cultural de transformació i històrica. Amb tot, la nova materialitat artificial de la natura, la torna a apropar curiosament del mateix concepte de cultura. El caràcter artificial de la natura postmoderna esdevé una nova forma d’apropiació de la natura dins la cultura, des de la dualitat primigènia cultura/natura. La plasmació material de la natura no ha fet més que reforçar-ne el seu caire més cultural, malgrat l’aparent contradicció en el discurs. En aquest context la natura ha permès un nou procés de (re)valoració del món rural tradicional, en un procés de gentrificació creixent, que va més enllà de la ciutat (Blázquez, –217–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 205-222 La revenja de la natura: el cas de Ternelles (Mallorca)

Hugo Capellà-Miternique

2011), amb l’expulsió dels habitants tradicionals del món rural, com en el cas de la família del Coll Miquelet. Tot i això el debat d’oposició formal de cultura/natura clàssic segueix marcant les pautes de les polítiques patrimonials de les administracions públiques, marcant una tendència cap a una o altra banda, a mode exclusiu. Els territoris amb una consideració més important cap a la història i el seu passat com a senyal identitari col·lectiu i nacional se centraren més en la promoció del seu legat cultural com a element de cohesió, en el cas d’Europa i Àsia. En canvi, en el cas de territoris amb una història identitària nacional més recent, com en el cas americà o d’Oceania, es bolcaren més en la preservació del ric patrimoni natural, com a element de referència cohesionada (Simpson, 2010). L’espai en aquest cas fou un referent col·lectiu més important que el temporal. La paradoxa postmoderna, rau en el cas de territoris que tot i tenir un ric passat històric, han optat per a estimular el patrimoni natural, com en el cas de Mallorca. Aquest cas il·lustra la situació molt dividida dins la Mediterrània respecte a la protecció del seu patrimoni, que deriva habitualment o bé cap al patrimoni cultural, però també alhora cap al seu patrimoni natural, obviant llavors la vessant històrica (fig. 6). Figura 6. Mediterrània i patrimonis excloents

La revaloració del patrimoni a la Mediterrània tot i el seu ric passat històric, manifesta curiosament aquesta divisió conceptual cultura/natura. A mode d’exemple és curiós analitzar la mateixa diversitat de criteris que existeixen dins les mateixes Illes Balears, sota una mateixa administració. Així a Mallorca, la incidència dels moviments ecologistes dels anys setanta, junt amb els interessos paisatgístics dels recursos litorals per a l’explotació turística, va marcar l’agenda institucional, cap a una revaloració del patrimoni natural, –218–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 205-222 La revenja de la natura: el cas de Ternelles (Mallorca)

Hugo Capellà-Miternique

amb la creació de parcs, reserves i altres figures de protecció, amb el cas més emblemàtic de l’illa de Cabrera, com a parc nacional de forma integral. En paral·lel el patrimoni cultural i històric de Mallorca quedaria relegat, tot i el seu ric llegat, per qüestions polítiques (el patrimoni històric més associat a una visió conservadora) i pels interessos de molts propietaris que temien eventuals expropiacions. En el cas de Menorca en canvi, tot i també l’important patrimoni natural, s’ha apostat per la revaloració del ric patrimoni cultural i principalment de la cultura talaiòtica, tot i que en nombre a Mallorca hi existeixen més jaciments. En el cas d’Eivissa i Formentera, en canvi, es va optar per un model mixt, amb la recuperació tant del patrimoni històric com natural, tot i els períodes polítics que han defensat més un o l’altre, successivament. La situació exposada en el cas de les Illes Balears respecte de la política patrimonial es veu reflectida de forma semblant arreu de la Mediterrània (fig. 6) amb unes illes més centrades en la salvaguarda del patrimoni natural (Còrsega, Sardenya, Corfú i Nord Xipre), respecte d’altres que s’han focalitzat més en el patrimoni cultural (Malta, Rodes, Creta i Xipre). Aquesta dualitat respon a la separació conceptual inicial, donat que totes les illes esmentades posseeixen recursos d’ambdues naturaleses, com ho demostra el fet de certes illes (Sicília o Thera) que han apostat per considerar el seu patrimoni en el seva globalitat. 3.1. Espectador de la natura La natura postmoderna simulada esdevé un espectacle davant d’un públic humà espectador. La divisió queda així representada entre nosaltres i l’altre, malgrat l’altre sigui només un gran miratge escenificat. Així en el món actual, les àrees menys antropitzades per l’home occidental, són tutelades sota control científic, amb censos i repertori de totes les espècies, marcatge i seguiment, per a la seva pervivència (com ara per exemple en el cas dels hot spots mundials de biodiversitat de les selves centreamericanes, amazòniques, africanes i d’Indonèsia) i alhora en paral·lel, en aquells espais ja molt antropitzats, els espais naturals són reinventats, seguin les lògiques dels jardins a gran escala. Els parcs naturals són concebuts i construïts com a grans parcs temàtics, i actuen sobre el medi natural de forma directa, amb normatives que permeten reintroduir o bé eliminar aquelles espècies que es consideri, en pro d’una imatge idealitzada d’un territori primigeni inalterat. La fal·làcia conceptual és evident, si considerem que qualsevol espai es troba en contínua transformació i en processos múltiples d’interacció. Però aquesta nova natura postmoderna és justament una gran zonificació sectorial, on l’home s’encarrega de supervisar i evitar qualsevol interferència externa i fins i tot en certs casos revertir situacions històriques i recuperar escenaris passats fora del seu context històric. L’alteració de l’home sobre el medi ha avançat –219–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 205-222 La revenja de la natura: el cas de Ternelles (Mallorca)

Hugo Capellà-Miternique

d’un esglaó conceptual. Així mentre que fins ara es considerava la preservació passiva com una forma de fossilització d’un espai existent pel seu aïllament respecte del context i per tant al marge del temps, en l’actualitat s’ha passat a una preservació activa que legitima l’alteració intencionada del medi existent, sota l’excusa d’una recuperació natural. La dualització conceptual home/natura dins del món occidental, no ha fet més que refermar les diferències i ha evitat la visió integrada que seria aconsellable i represa des d’altres cultures. L’home així podria deixar d’ésser espectador passiu de la natura per esdevenir-ne part integral. 3.2. La natura subjecte La hipèrbole hiperrealista de la natura postmoderna hauria de permetre la seva redefinició, a partir de l’experimentació i dels moviments de conscienciació global dels humans davant del planeta. Aquesta nova perspectiva involucra l’home com a part essencial del medi i retroba la natura com a part pròpia i integral. Si bé la dualitat conceptual ha estat molt útil intel·lectualment per entendre molts processos, és hora tal vegada de reincorporar alhora altres visions alternatives integradores que també tenen molt a aportar. El canvi és només conceptual però les conseqüències són enormes. Així per exemple en el cas exposat de Ternelles, el canvi cap a una lògica integrada on la natura i la cultura fossin un tot indissociable, ens duria per exemple a una revaloració del patrimoni des d’una lògica plural, al voltant per exemple del recurs hídric. Això permetria alhora recuperar no només el patrimoni natural sinó alhora el cultural i ressituaria la Vall dins del referent col·lectiu i en la seva dimensió temporal contemporània, amb independència del litigi legal i alhora dins d’una lògica natural. Dins d’aquesta nova lògica les reserves i parcs d’espais concrets deixen de tenir sentit, donat que tot el territori és en si mateix un recurs també natural. Les mesures i lògiques passen llavors a ser transversals i no sectorials i ja no gestionades de forma parcial sinó integral. Aquest canvi conceptual sobre el patrimoni obliga a un redisseny de la lògica administrativa i política, ara mateix entesa de manera sectorial. La natura passa a ser cosa de tots i no només a càrrec d’uns experts que en poden decidir el seu futur. La visió binària del món clàssic era només conceptual però basada alhora en una societat integrada com queda reflectida en la visió clàssica d’Ecumene (d’Estrabó). La interpretació duta al extrem del concepte sobre tot a Occident a partir del segle xviii ha estat un gran error o bé una adequació a les necessitats del moment. La experimentació de la natura espectacle i objecte ha dut indirectament a una implicació activa, a partir de l’experimentació que està permetent ressituar la natura com a eix vertebrador de la cultura, dins la interrelació d’adaptació home-medi, que s’havia oblidat durant la modernitat. –220–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 205-222 La revenja de la natura: el cas de Ternelles (Mallorca)

Hugo Capellà-Miternique

3.3. A mode de conclusió: la revenja de la natura La Natura s’ha revenjat reocupant no només els espais abandonats que l’home ja no és capaç de controlar amb el pas del temps, sinó també conceptualment, desmuntant la seva pròpia definició basada en un binarisme que ha quedat obsolet, davant la seva hiperrealització per simulació. Després d’haver controlat l’altre a l’estil d’un Deus ex machina, l’home occidental s’adona del cost que representa el seu manteniment i cau en l’evidència que la natura no és més que un invent més, del qual s’ha de rendir. L’anomenada revenja actual de la natura reapropiant-se espais no és més que l’abandó i claudicació de l’home davant l’evidència que no es pot viure al marge del medi. El present article ha permès demostrar a partir del cas de Ternelles a Mallorca, l’artificialitat del concepte de natura per se, així com les conseqüències del dualisme cultura/natura en la política patrimonial, basades en l’exclusió. Alhora s’ha evidenciat que el mateix concepte de cultura entès de forma ontològica inclou la natura, com a part integral del medi antròpic. La perspectiva des de la geografia cultural sobre la natura i l’ecologia en el món contemporani, obre un nou escenari constructiu, al marge del binarisme conceptual i ideològic sobre el qual s’ha basat en el món modern (Descola, 2003). La simulació de la natura en el món postmodern contemporani permet paradoxalment a partir de la seva hiperbolització fins a l’absurd actual, retrobar curiosament una visió integrada perduda. La nova mirada sobre el medi antròpic, permet una anàlisi on el patrimoni sigui entès de manera conjunta (natural i cultural) i en profunda correlació amb els seus habitants. El cas de Ternelles és extrapolable a altres bandes de la Mediterrània i alhora pot marcar una nova mirada sobre la natura i la seva gestió a nivell més global, responent així millor als reptes mediambientals globals que s’estan plantejant a escala mundial. Discursos diversos passen de ser contradictoris a esdevenir complementaris dins d’una nova lògica política integrada i ja desvinculada de l’acció econòmica moderna sectorial. Alhora la dimensió temporal i transformadora esdevé un recurs més per a la dinàmica dels territoris i de les accions, des d’una visió oberta i plural, on les visions exclusives poden conviure amb les mixtes, dins d’una multiculturalitat integrada i al marge de visions segregades, deterministes i estàtiques. Els fluxos i interrelacions que es donen en el món contemporani no es poden deixar endur per discursos polítics i menys científics de compartimentació. La simulació material de la natura ha dut en certa mesura a l’alliberament mateix de la dualitat en la qual estava immersa, i s’ha revenjat en certa mesura del mateix home que l’excloïa de la cultura. L’artificialitat de la natura paradoxalment ha permès de retrobar no només un vincle amb l’home, la cultura i la història sinó que ha retrobat el seu lloc central dins d’una visió integrada del patrimoni antròpic. Així com la natura va representar un salt en la ciència respecte dels postulats teològics per a la ciència occidental, avui –221–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 205-222 La revenja de la natura: el cas de Ternelles (Mallorca)

Hugo Capellà-Miternique

ens trobem tal vegada davant d’una revolució on la cultura ha de permetre superar la dicotomia basada sobre la natura. Ara només queda saber entendre el missatge i poder adequar les polítiques, recerques científiques i lògiques espacials en aquest nou escenari reclamat per la societat. La natura en aquest nou escenari retroba el seu protagonisme com a element subjecte de la mateixa cultura, deixant de banda la visió bucòlica com a objecte de contemplació d’un home espectador. La natura ha esdevingut subjecte per se, hi ha acabat per fer-nos adonar com un fantasma que es revenja, de la seva condició cultural.

Bibliografia Berque, Augustin (2014). Écoumène. Introduction à l’étude des milieux humains. París: Belin. Blázquez Salom, Macià (2011). “Gentrificación y cerramiento del suelo rústico. Poner puertas al campo en la Islas Baleares”, dins: Vicente Gozálvez Pérez; Juan Antonio Marco Molina [ed.]. Geografía y desafíos territoriales en el siglo xxi. Alicante: Universidad de Alicante, vol. 2, p. 65-78. Descola, Philippe (2003). “Constructing natures: symbolic ecology and social practice”, dins: Nature and society. Routledge, p. 92-112. – (2015). Par-delà nature et culture. París: Éditions Gallimard. El País (2016). “Baleares quiere abrir al paso las fincas de los March en un área protegida” https://cincodias.elpais.com/cincodias/2016/07/01/economia/1467400718_587616.html (consultat 2/10/2020). Fundació Vida Silvestre de la Mediterrània. http://www.fvsm.eu/visitas-ternelles/ (consultat 2/10/2020). Haudricourt, André G. (1964). “Nature et culture dans la civilisation de l’igname: l’origine des clones et des clans”. L’homme, p. 93-104. Lévi-Strauss, Claude (1962). La pensée sauvage. París: Plon, vol. 289. Martínez Ferrando, Jesús Ernesto (1960). La tràgica història dels reis de Mallorca: Jaume I, Jaume II, Sanç, Jaume III, Jaume IV, Isabel. Barcelona: Editorial Aedos. Mathieu, Nicole-Claude. (1973). “Homme-culture et femme-nature?”. L’homme, p. 101-113. Reynés Trias, Antoni (2001). Catàleg dels camins de Pollença. Palma: FODESMA. Rosselló i Verger, Vicenç M. (2013). “La serra de Tramuntana de Mallorca. Paisatge físic i cultural”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 76, p. 215-230. Simpson, Catherine (2010). “Australian eco-horror and Gaia’s revenge: animals, eco-nationalism and the ‘new nature’”. Studies in Australasian Cinema, núm. 4 (1), p. 43-54. Tewes, Evelyn (2002). “El programa de conservació del Voltor Negre. Aegypius monachus a Mallorca el 2002”. Anuari Ornitològic de les Balears: revista d’observació estudi i conservació dels aucells, núm. 17, p. 59-69. Viveiros de Castro, Eduardo (2009). Métaphysiques cannibales: lignes d’anthropologie poststructurale. París: Presses Universitaires de France.

–222–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 90, desembre 2020, p. 223-245 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.207

Patis d’escola, gènere i infància: una recerca en el marc de les geografies de la infància1 Dafne Saldaña Blasco

Doctoranda del programa interuniversitari en Estudis de Gènere: Cultures, Societats i Polítiques dafnesb@gmail.com

Resum Aquest article presenta els principals resultats d’una recerca realitzada en una escola de primària de Granollers (Barcelona) amb la participació del professorat i l’alumnat. La recerca mostra com en els patis de les escoles es reprodueixen els rols de gènere tradicionalment femení i masculí i existeixen fenòmens d’exclusió por raó de sexe, basats en els estereotips sexuals i en la jerarquia de gènere. L’objectiu d’aquesta recerca d’acció participativa és organitzar un mètode de diagnòstic i d’intervenció de gènere en els patis escolars, que sigui fàcilment reproduïble per a potenciar un canvi de conductes dintre i fora del centre educatiu. Paraules clau: geografies de la infància, gènere, pati escolar, recerca d’acció participativa.

Resumen: Patios de colegio, género e infancia: una investigación en el marco de las geografías de la infancia Este artículo presenta los principales resultados de una investigación realizada en una escuela de primaria de Granollers (Barcelona) con la participación del profesorado y del alumnado. La investigación muestra como en los patios de las escuelas de primaria se reproducen roles de género tradicionalmente femenino y masculino y existen fenómenos de exclusión por razón de sexo, basados en los estereotipos sexuales y en la jerarquía de géneros. El objetivo de esta investigación de acción participativa es organizar un método de diagnóstico e intervención de género en los patios escolares, que sea fácilmente reproducible para potenciar un cambio de conductas dentro y fuera del centro educativo. Palabras clave: geografías de la infancia, género, patio escolar, investigación de acción participativa. 1. El treball de recerca de la Dafne Saldaña Blasco va obtenir un accèssit a la 24a edició del premi Lluís Casassas i Simó (2018) amb el treball titulat: “El pati de l’escola en igualtat. Diagnòstic i intervenció de gènere a l’espai d’esbarjo”, tutorat per Anna Ortiz Guitart. Aquest treball ha estat realitzat en el marc del programa de doctorat interuniversitari en Estudis de Gènere: Cultures, Societats i Polítiques.

–223–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 223-245 Patis d’escola, gènere i infància: una recerca en el marc de les geografies de la infància

Dafne Saldaña Blasco

Abstract: Schoolyards, gender and childhood: an investigation in the framework of the geographies of childhood This article presents the main results of a research carried out in a primary school in Granollers (Barcelona) with the participation of teachers and students. The research shows how traditionally female and male gender roles are reproduced in schoolyards, and proves that gender-based exclusion phenomena exist, based on sex stereotypes and gender hierarchy. The purpose of this participatory action research is to organize a method of gender diagnosis and intervention in school yards, which is easily reproducible to promote behavior change inside and outside the school. Key words: children’s geographies, gender, school yard, participatory action research.

* * * Les geografies de la infància i la joventut han afavorit la visibilització de grups de persones tradicionalment neutralitzats per la identitat masculina hegemònica i una mirada adultocèntrica de la societat. Conèixer la vida quotidiana i les pràctiques espacials dels infants i les persones joves, les seves experiències a casa, al barri, als pobles i a les ciutats on viuen, i captar les seves necessitats i els seus desitjos són, en línies generals, els objectius de bona part de les recerques emmarcades dins les geografies dels infants i les persones joves. Les geografies de la infància estudien els espais ocupats, imaginats i desitjats per les criatures; els espais on són excloses o marginades, els espais on juguen, formen i construeixen les seves identitats (Phillips, 2001). Aquests estudis comprenen un ampli espectre de temàtiques i perspectives que van des de les geografies materials, on s’estudien casos concrets a l’espai públic o privat, fins a les geografies dels imaginaris i les representacions de la infància en diferents àmbits (Ortiz, 2007). A l’hora d’investigar en aquest camp, és important reconèixer que les experiències quotidianes de les criatures no són homogènies i que existeix una multiplicitat d’infàncies que requereix una aproximació des de diferents perspectives i a través de diverses tècniques. Els estudis que requereixen la participació de criatures impliquen dilemes ètics i morals que tenen a veure amb portar a terme una recerca respectuosa i no autoritària (Horton, 2001; Jones, 2003; Philo, 2003; Valentine et al., 2001). Això ha portat a diferents autores i autors a proposar recomanacions de mètodes, tècniques i bones pràctiques a seguir durant el procés de recerca (Holt, 2004a, 2004b; Matthews i Tucker, 2000; Valentine, 1999). Aquest camp de la geografia humana s’ha desenvolupat majoritàriament als països anglosaxons, especialment al Regne Unit, i la revista Children’s Geographies, nascuda al 2003, ha estat un referent indiscutible per a les persones interessades en aquest enfocament. A casa nostra aquestes geografies s’han desenvolupat sobretot amb els estudis fets pel Grup de Geografia i Gènere de la Universitat Autònoma de Barcelona (Baylina et al., 2006, 2011 i 2016; Ortiz et al., 2012, 2014 i 2015; Ortiz, 2007; Prats et al., 2011, 2012 i 2015). –224–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 223-245 Patis d’escola, gènere i infància: una recerca en el marc de les geografies de la infància

Dafne Saldaña Blasco

Aquesta article vol contribuir en l’estudi d’aquesta perspectiva a casa nostra i presenta els principals resultats d’una recerca emmarcada dins de les geografies de la infància. L’objectiu de la recerca que es presenta és veure com les qualitats de l’espai influeixen en la perpetuació del sexisme i els rols de gènere als espais d’esbarjo i pretén visibilitzar les desigualtats i jerarquies que es produeixen en l’ús que nenes i nens fan del pati de les escoles de primària. Les geografies de la infància posen de relleu que, generalment, la identitat de les criatures es construeix en oposició a l’etapa adulta i no en relació amb elles mateixes. Igual que passa amb el binomi home/dona, la infància es defineix en termes dicotòmics i oposats amb l’adultesa. Mentre les persones adultes son éssers sexuats, responsables i amb capacitat de decisió; les criatures són éssers asexuats, irresponsables i vulnerables. Aquesta concepció de la infància reforça la segregació espacial de les criatures i justifica la relació jeràrquica entre criatures i persones adultes (Cloke i Jones, 2005; Valentine, 1996 i 2003). Però, a qui ens referim quan parlem de criatures? La categoria de criatura varia segons el context social i cultural i, per tant, les geografies de la infància no haurien de definir-se només com aquelles que estudien la vida de les persones d’una determinada edat, ja que la infància no és una categoria fixa i estàtica sinó que és un procés flexible i ambigu (Skelton i Valentine, 1998; Holloway i Valentine, 2000; Aitken, 2001). La importància de treballar en aquest àmbit es deu a que a la infància és quan es consolida la identitat de gènere de les persones, i es reflecteix en actituds i conductes i en les expectatives socials sobre elles i ells. El sistema educatiu reprodueix pautes patriarcals que construeixen de forma diferent la identitat de nenes i nens, definint rols diferenciats segons el sexe. Entre els factors més influents trobem els espais i els temps escolars. Alguns factors condicionants són el context geogràfic i social del centre i l’ús i el disseny de l’aulari, patis i espais comuns. El pati és on més es visibilitzen les desigualtats de gènere, ja que el professorat acostuma a intervenir menys que a les aules i els usos i les normes són menys rígids, donant lloc a una imposició de rols socials i culturals i podent-se detectar més fàcilment les possibles situacions de desequilibri, jerarquia i violència. La forma de posicionar-se i relacionar-se en l’espai és quelcom que s’aprèn al pati de l’escola i que després es reprodueix en actituds a l’espai públic urbà. Per tant, els patis d’esbarjo són els espais més adequats per realitzar una diagnosi i intervenció d’igualtat de gènere. L’àmbit educatiu no té una estructura patriarcal tan visible com la família, però reprodueix pautes patriarcals que construeixen de forma diferent la identitat de nenes i nens, definint rols diferenciats en funció del gènere (Subirats, 1994; Tomé, 2008). Entre els factors més influents trobem els espais i els temps escolars, las relacions que es donen en els centres en tota la seva diversitat i complexitat, les desigualtats que es produeixen al centre, els materials escolars, els coneixements que s’imparteixen a les aules, les expectatives del professorat i l’alumnat, els continguts i el llenguatge dels llibres de text, els jocs, les relacions –225–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 223-245 Patis d’escola, gènere i infància: una recerca en el marc de les geografies de la infància

Dafne Saldaña Blasco

del professorat i les famílies, les reunions del claustre, etc. A nivell espacial, condiciona la ubicació del centre en el context geogràfic i social, la construcció de l’edifici, l’ordenació de l’aulari, l’ús i aspecte dels patis, la il·luminació, la mida i l’ús dels espais comuns, la vegetació, etc. (Tomé, 2008). Altres estudis realitzats a Espanya demostren que, dintre dels centres educatius, l’espai d’esbarjo és on més es visibilitzen les desigualtats de gènere, per tant són els espais més adequats per realitzar un estudi i intervenció d’igualtat de gènere (Bonal, 2000; Carreras 2011; Carreras et al., 2012). Per què centrar-se en aquests espais? Les aules són espais amb usos més delimitats i amb unes normes més rígides. El pati de l’escola és l’espai on el professorat acostuma a intervenir menys i dona més llibertat a les nenes i els nens. Així es generen desigualtats en l’ús del pati, que esdevé un espai on s’imposen els rols socials i culturals de manera més clara (Rönnlund, 2015). Com es recull a diferents estudis, els nens solen ocupar l’espai central del pati i tenen papers actius en els jocs, ocupant l’espai de forma dinàmica. Generalment, les modalitats de joc que escullen són invasives. Les nenes solen ocupar racons i espais perifèrics, mostrant actituds més passives i estàtiques. La modalitat de joc desenvolupada generalment per les nenes és el joc simbòlic (Bonal, 2000; Tomé, 2008; Carreras et al., 2012). Diferents estudis reconeixen l’escola com un espai clau per a la incorporació de les nocions i articulacions sobre el gènere i la seva confluència amb altres factors però, en les seves aproximacions, no han tingut en compte la influència del disseny de l’espai (Öhrn, 2009; Fuller, 2010). Altres autores, en canvi, han estudiat les estratègies d’apropiació i dominació de l’espai per l’alumnat però no han considerat el gènere com un element específic en la generació de les desigualtats o, si bé han notat que existeixen diferències en l’ús dels diferents espais, no han analitzat les causes de la desigualtat (Reh et al., 2011; Dyment i O’Connell, 2013). La majoria d’aquests estudis es basen en les percepcions i criteris de les persones investigadores i no tenen en compte les vivències de l’alumnat ni potencien la participació del professorat. Rönnlund (2015) ha estudiat els processos de construcció de les identitats de gènere en el pati d’una escola sueca a partir de les narracions dels nens i nenes participants en la recerca. Segons la seva recerca, els diferents espais del pati contribueixen a la construcció d’identitats de gènere diferenciades, que poden ser individuals o grupals, i arriben a la conclusió que els patis d’esbarjo amb una major diversitat d’espais i elements afavoreixen la generació de diverses formes de processar la identitat de gènere, en comparació als patis amb una baixa varietat espacial. Els intents de quantificar els aspectes socials i psicològics de l’espai han portat a diferents autors i autores a elaborar mètodes d’observació, diagnosi o avaluació d’espais. Moore (1994) i Tranter i Malone (2004) van sistematitzar mètodes d’observació d’espais infantils que posaven en relació les actituds i els patrons de relació dels nens i nenes amb la seva ubicació a l’espai i, en funció d’això, elaboraren sistemes per avaluar la qualitat d’aquests espais. No obstant, la dimensió de gènere no es va tenir en compte a l’hora d’elaborar les seves –226–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 223-245 Patis d’escola, gènere i infància: una recerca en el marc de les geografies de la infància

Dafne Saldaña Blasco

propostes. En aquesta recerca ens hem plantejat diferents preguntes de recerca en relació a com afecten les qualitats de l’espai a les relacions entre gèneres, que tenen en compte els paràmetres dels elements i els espais que s’estudiaran: diversitat, flexibilitat, relació, confort, representativitat i gestió. La diversitat és la varietat d’elements i espais i de les seves característiques. Per flexibilitat s’entén la capacitat d’un espai o un element per adaptar-se a diferents situacions i usos. Per estudiar la relació entre espais i elements tindrem en compte paràmetres com la distància, els límits o la visibilitat. El confort té a veure amb les característiques dels espais i elements que permeten el benestar de les persones que els utilitzen. La representativitat té a veure amb el reconeixement i la visibilitat real i simbòlica dels homes i les dones i també de la seva participació en la presa de decisions. Per últim, la gestió fa referència al paper i al tipus d’intervenció del professorat, especialment a l’hora de l’esbarjo.

Metodologia La Investigació Acció Participativa (IAP) incorpora a l’acció investigadora la voluntat de transformar les realitats que oprimeixen a determinats col·lectius. La IAP és una metodologia que parteix del diàleg i, a través d’aquest, les persones participants involucrades investiguen la seva realitat concreta, buscant una millor comprensió dels problemes centrals escollits per elles, actuant en propostes conjuntes i perseguint la seva resolució o, almenys, una major conscienciació sobre els seus orígens i possibles solucions. Els tres eixos fonamentals en els qual es basen la majoria de les IAP són la recerca, l’acció i la formació (Oliveira i Waldenez, 2010). L’IAP és un enfocament col·laboratiu en el qual les persones s’involucren com a prenedores de decisions i coinvestigadores en alguna o totes les fases de la recerca. Aquesta metodologia comença per entendre que la gent té un coneixement aprofundit sobre les seves vides i experiències i que l’objectiu d’aquesta metodologia no és només descriure la realitat sinó canviar-la (Cahill, 2007b). El seu objectiu és democratitzar el procés de recerca, el coneixement des de baix, prendre les experiències viscudes com a punt de partida de la recerca i valorar el coneixement produït a través de la col·laboració i l’acció (Cahill, 2007a). Es va considerar la IAP com la millor manera per a realitzar aquesta recerca, ja que es parteix de la base que fer una anàlisi d’una situació injusta no és suficient sinó que s’ha d’actuar per canviar-la. Per aquest motiu en d’altres publicacions d’una de les autores (Saldaña, 2018; Saldaña et al., 2018 i 2019) s’inclouen propostes concretes per a intervenir i transformar el pati de l’escola estudiada. En aquesta línia, i segons Freeman (2020), la planificació pot millorar els espais, els llocs i la vida de les persones i les geografies de la infància permeten veure el comportament espacial dels infants i actuar en la millora dels seus espais quotidians. –227–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 223-245 Patis d’escola, gènere i infància: una recerca en el marc de les geografies de la infància

Dafne Saldaña Blasco

La participació de totes les persones implicades (educadores i educadors, nenes i nens) va resultar imprescindible, especialment de les persones educadores, ja que són elles qui planifiquen els espais, qui escullen els materials i, finalment, qui es relacionen directament amb els nens i les nenes i qui, en tots els casos, poden erigir-se com a agents de canvi. Els nens i les nenes van ser informades sobre els objectius de la recerca, els motius pels quals es requeria la seva participació i van decidir de manera voluntària participar-hi. L’anonimat de les persones que participen en la recerca està garantit i els noms que apareixen són ficticis. Durant el procés de recerca s’ha intentat ser coherent amb l’epistemologia feminista considerant la producció de coneixement com quelcom col·lectiu i involucrant a totes les persones que han participat en la recerca com a subjectes actius. Es considera que el coneixement de totes les persones és igualment vàlid, pel que la principal font de dades per a la producció de coneixement són les experiències de l’alumnat i el professorat. S’ha tractat d’establir una relació d’interdependència entre teoria i pràctica. D’una banda, es produeix teoria a partir de la pràctica (vivències, activitats quotidianes, relacions entre persones, etc.). D’altra banda, una de les activitats principals de la recerca és la realització d’una acció conjunta i l’elaboració d’unes recomanacions i propostes de canvi. Es reconeix la relació de poder que s’estableix per la posició com a investigadora pel que s’ha estat en tot moment en disposició de modificar i redefinir els objectius i activitats proposades en funció de la voluntat de les persones que participen en el procés (Haraway, 1991). Àrea d’estudi Aquest treball d’investigació-acció s’ha portat a terme en un centre de primària de Granollers (Barcelona). Granollers és un municipi situat al Vallès Oriental, que compta amb aproximadament 60.000 habitants. En els darrers anys s’ha preocupat per la incorporació de la perspectiva de gènere en la gestió urbana (Col·lectiu Punt 6, 2011) i s’ha portat a terme un projecte consistent en la realització d’una “Guia sobre joguines no sexistes”, on van participar, entre altres agents, el Consell dels Infants, una entitat on participa un infant representant de cada escola de Granollers. L’Ajuntament de Granollers compta amb una regidoria d’Igualtat Dona-Home amb la que es va establir el primer contacte per poder realitzar aquesta recerca. L’escola de primària es troba al barri de Sant Miquel, un dels barris amb més residents de Granollers, amb prop de 8.400 persones. El centre educatiu és un dels més antics del municipi, per la qual cosa algunes parts de l’edifici estan envellides. Aquesta percepció augmenta en comparar-lo amb altres escoles del municipi. L’espai destinat a l’esbarjo és bastant reduït i, en general, manca espai (fig. 1). Algunes de les activitats, com música, tenen lloc en altres edificis propers. Segons l’Ajuntament, l’escola està considerada d’alta complexitat, per l’alt percentatge d’alumnes procedents de famílies nouvingudes i amb pocs recursos –228–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 223-245 Patis d’escola, gènere i infància: una recerca en el marc de les geografies de la infància

Dafne Saldaña Blasco

econòmics. El treball de recerca es realitza amb la participació de la classe de tercer de primària i algunes persones docents. La classe de tercer de primària comptava, a l’inici de la recerca, amb 19 alumnes, 10 nenes i 9 nens, d’entre 8 i 9 anys d’edat.

Fotos: Dafne Saldaña

Figura 1. Fotografies del pati de l’escola

Nombroses recerques amb infants i persones joves utilitzen una combinació de mètodes orals (entrevistes, grups de discussió), escrits (diaris, poesia, cartes, correus electrònics) i visuals (dibuixos, fotografies i vídeos) amb l’objectiu de fer-los participar activament en el procés de recerca, fet que pot ajudar a crear noves formes de coneixement i maneres de conèixer, així i com a desenvolupar descripcions riques de les seves experiències i espais quotidians (Punch, 2002; Keats, 2009). Aquesta diversificació i combinació de mètodes ofereix als participants formes d’expressar les seves històries i narracions de maneres molt variades per expressar les seves observacions, idees, emocions i activitats. Concretament, els mètodes visuals són cada vegada més usats en les recerques amb infants i joves per ser tècniques amb les qual estan molt acostumats a comunicar-se i permetre expressar la creativitat (Béneker et al. 2010; Lehman-Frisch, Authier, and Dufaux, 2012; Lomax, 2012). El dibuix és una forma natural de comunicació i d’expressió personal i, a la vegada, resulta un mitjà útil per aconseguir que les criatures prenguin consciència de les qualitats visuals de l’entorn i de les possibilitats de millora (Barker i Weller, 2003; Honkanen et al., 2018; Eldén, 2012; Ortiz et al., 2012). Pel treball de camp es van utilitzar una combinació de mètodes orals, escrits i visuals per tal de captar al màxim la complexitat i multiplicitat de maneres d’expressar-se i de fer. Es van realitzar observacions, entrevistes individuals i entrevistes en grup, qüestionaris, dibuixos i teatre. En primer lloc, es van realitzar observacions. Les diferents observacions van permetre recollir informació específica sobre l’ús de l’espai, les activitats i els patrons de conducta segons el gènere i la seva relació amb els diferents elements i les seves característiques. Es van realitzat tres tipus d’observacions: 1) observacions generals fetes al pati escolar; 2) observacions per grups per recollir informació sobre les relacions que s’estableixen entre nenes i nens a partir de les formes de joc i el tipus d’activitat i la seva distribució a l’espai. Es tracta d’observar els paràmetres de conducta d’una –229–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 223-245 Patis d’escola, gènere i infància: una recerca en el marc de les geografies de la infància

Dafne Saldaña Blasco

persona en relació al grup amb el que interactua i en referència al lloc on aquest s’ubica en el pati; i 3) observacions per sectors per recollir informació sobre la masculinització o feminització dels diferents sectors del pati i de les activitats que es desenvolupen en cadascun d’ells. Es van delimitar cinc sectors diferenciats corresponents a la pista de futbol, la pista de bàsquet, la zona de la porta d’accés, la zona del mur i la zona de l’edifici. Aquesta observació va permetre veure possibles espais de dominació masculina o femenina i si això es relacionava amb el tipus d’activitats que es realitzen i amb la posició d’aquests espais en relació a la globalitat del pati. Un sistema de codis ens va permetre registrar les parades que realitzen les persones observades durant el seu recorregut, quin era el motiu de la parada i si tenia relació amb algun element o característica de l’espai. En segon lloc, es van fer activitats amb el professorat i han estat destinades, d’una banda, a conèixer les seves percepcions sobre les desigualtats de gènere a l’espai d’esbarjo, sobre la capacitat de detectar situacions de jerarquia de gènere i les estratègies que segueixen per solucionar-les i prevenir-les. D’altra banda, es va voler potenciar la presa de consciència sobre les desigualtats de gènere en l’ús dels espais i donar eines per poder detectar-les i prevenir-les. Es va realitzar una entrevista grupal amb el professorat sobre les desigualtats de gènere a l’espai d’esbarjo. Van participar-hi cinc professores i quatre professors. Al llarg del procés es van fer diverses trobades amb la tutora de tercer curs per programar i coordinar les activitats a realitzar tant amb l’alumnat com amb la resta de professores i professors i per exposar i discutir els resultats parcials. En tercer lloc, es van fer unes activitats amb l’alumnat que van tenir com a objectiu conèixer les percepcions i desitjos de l’alumnat sobre l’espai d’esbarjo, les seves vivències sobre les actituds i els conflictes que hi tenen lloc i, alhora, potenciar la presa de consciència sobre les desigualtats de gènere al pati de l’escola i donar eines per evitar-les i prevenir-les. Es va passar un qüestionari per facilitar la participació de tota la classe de tercer i obtenir el màxim de respostes possibles sobre els temes tractats. Al qüestionari van participar les 18 persones de la classe de tercer: nou nens i nou nenes. L’objectiu del qüestionari era obtenir informació sobre les experiències de l’alumnat a l’espai d’esbarjo. El qüestionari incloïa les següents preguntes, que van ser redactades amb el suport de la tutora per a la bona comprensió dels nens i les nenes. 1. Què fas quan surts al pati? 2. Amb qui jugues? 3. Quins són els teus jocs preferits? 4. A quins jocs jugaries amb les teves amigues? 5. I amb els teus amics? 6. A quina part del pati jugues? 7. Quin lloc t’agrada més del pati? Per què? 8. Quin lloc t’agrada menys del pati? Per què? –230–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 223-245 Patis d’escola, gènere i infància: una recerca en el marc de les geografies de la infància

Dafne Saldaña Blasco

Després del qüestionari se’ls va demanar dibuixar: “Com t’agradaria que fos el teu pati?” En general, el dibuix permet motivar i estimular la participació de les criatures, així com crear un ambient relaxat i divertit per a la recerca. L’objectiu d’aquesta activitat va ser conèixer quines qualitats dels espais i quins elements prioritzaven els nens i les nenes a l’hora de decidir com els agradaria que fos el seu pati d’esbarjo. Mentre les nenes i els nens van realitzar els dibuixos es va anar passant per les taules i demanant que expliquessin els seus dibuixos. Per aconseguir una informació més detallada de les experiències, emocions i sentiments de l’alumnat es van fer també entrevistes grupals. Aquesta tipologia d’entrevista va permetre tractar els temes des d’un enfocament obert i flexible. Per fer-les més agradables i que els nens i les nenes se sentissin més còmodes, les entrevistes es van realitzar per grups. Es van fer tres entrevistes grupals, una mixta, una amb nenes i una amb nens. A les tres entrevistes es van plantejar qüestions entorn a les activitats i els conflictes al pati, tot i que es van anar adaptant segons el desenvolupament de cadascuna. Finalment, es van escenificar els conflictes al pati. Aquesta activitat es va proposar com una devolució a l’alumnat sobre les activitats explicades anteriorment i també va funcionar com una activitat de presa de consciència. Es van realitzar quatre sessions de taller de teatre en les qual l’alumnat va posar en escena algunes de les situacions de desigualtat que s’havien detectat durant el procés de recerca. A partir de la primera improvisació els i les alumnes buscaven solucions conjuntament a les diferents situacions de desigualtat. Després de la primera sessió es va realitzar un guió que servia de base per a una obra de teatre on es mostraven, a través d’escenes curtes, els conflictes i les solucions proposades per l’alumnat de tercer curs. Les situacions de desigualtat tenien a veure amb les relacions jeràrquiques entre gèneres i amb els estereotips i els nens i les nenes anaven interpretant diferents papers. El que es pretenia mostrar és que un pati més igualitari en termes de gènere beneficia a totes les persones que no ocupen el rol masculí hegemònic, independentment del seu sexe. La tutora de tercer va participar en els assajos i en l’elaboració del guió de l’obra de teatre. Es va buscar la forma en què totes les persones de la classe participin en condicions d’igualtat: tots els personatges van tenir el mateix protagonisme i apareixien la mateixa quantitat de temps en escena. El dia 23 d’abril, coincidint amb la festa de Sant Jordi, la classe de tercer va realitzar l’obra de teatre elaborada a partir de l’escenificació de conflictes al pati. L’objectiu d’aquesta activitat era transmetre valors inclusius i no sexistes, estenent la participació a altres membres del professorat i l’alumnat que no havia participat en la resta d’activitats de la recerca. La representació va tenir lloc al pati de l’escola, amb assistència oberta a totes les persones que utilitzen o treballen a l’escola i també a les famílies de l’alumnat.

–231–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 223-245 Patis d’escola, gènere i infància: una recerca en el marc de les geografies de la infància

Dafne Saldaña Blasco

Anàlisi de resultats El context social i cultural del barri on s’ubica l’escola i, en conseqüència, del seu alumnat és un factor clau per entendre els resultats de les activitats realitzades durant la recerca com, per exemple, algunes de les opinions del professorat en relació al gènere i a les situacions de desigualtat. L’alumnat de l’escola prové de famílies nouvingudes i amb baixos recursos econòmics. Aquest fet, segons el professorat, ha creat un estigma sobre l’escola que, segons diuen, està mal considerada en comparació amb altres escoles del municipi. A això se suma que és una de les més antigues del municipi i que falta manteniment en algunes parts de l’edifici i del pati. Distribució i ús de l’espai segons el gènere A partir de l’observació directa es va donar resposta a la guia de preguntes que s’havien elaborat prèviament en relació als temes centrals de la recerca: flexibilitat, diversitat, relació, confort i representativitat. Pel que fa a la flexibilitat, el disseny del pati i els seus elements es podria millorar. D’una banda, el fet de comptar amb un espai central pavimentat ampli i sense mobiliari ni arbrat permet la realització d’activitats que reuneixin un gran nombre de persones, com celebracions o jocs en equip, encara que l’espai no està adaptat perquè aquestes puguin tenir lloc. Es podria considerar que l’espai permet un ús polivalent, tot i que no compta amb elements mòbils o temporals, excepte les cordes de saltar que es fan servir alguns dies a l’hora d’esbarjo. Els pocs elements amb què compta el pati són fixos: arbres, bancs, porteries; no hi ha elements que puguin ser modificats o desplaçats per l’alumnat i adaptats a les necessitats dels diferents jocs. La flexibilitat dels elements i espais permet donar cabuda a un major nombre d’usos i activitats, i adaptar-los a les formes de joc de les diferents persones en poder modificar-se segons les necessitats, sense prioritzar un ús o activitat sobre un altre. Un espai flexible permet ser modificat al llarg del temps, adaptant-se als canvis dels usuaris i les usuàries. Un espai poc flexible no s’adapta a activitats i usos diferents, ancorant l’espai a un o uns pocs usos determinats en detriment dels altres. Tot i ser un espai petit compta amb alguns elements que permeten delimitar àrees diverses: espais de joc en equip, zones de descans o espera. L’espai permet realitzar diversos jocs adaptats per a nens i nenes de diferents edats, ja que no existeixen desnivells ni elements que puguin resultar perillosos o inaccessibles. Tot i així, no existeixen diferents colors o textures que permetin identificar àrees diferenciades de l’espai d’esbarjo i l’espai destinat al joc tranquil o simbòlic és mínim o inexistent. Els dos únics elements de joc a part de la pista de futbol i la pista de bàsquet són dues xarranques i dos twisters pintats al terra. Els espais per seure i xerrar són limitats: uns pocs bancs, la majoria situats de cara a la pista de futbol i el graó entre el pati i l’edifici de l’escola que s’utilitza per seure –232–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 223-245 Patis d’escola, gènere i infància: una recerca en el marc de les geografies de la infància

Dafne Saldaña Blasco

durant l’esbarjo. La manca de diversitat d’elements i espais dona prioritat a unes poques activitats i usos dominants, que ocupen la major part de l’espai del pati, excloent altres activitats que podrien ser realitzades per una major diversitat de persones i amb un ús més igualitari de l’espai. Els paràmetres de relació són els relacionats amb la visibilitat, l’accessibilitat i la proximitat entre els espais i els elements. Al tractar-se d’una escola petita, la proximitat no és un àmbit problemàtic en aquest cas. Els elements d’ús bàsic, com les fonts d’aigua, les papereres i els lavabos estan com a màxim a un minut i mig de distància des de qualsevol punt del pati. El pati no té desnivells ni elements que dificultin l’accessibilitat arreu d’aquest ni entre aquest i l’exterior. Per accedir a l’edifici de l’escola existeix un petit desnivell que pot dificultar l’accessibilitat. L’accés a les aules del primer pis i a la biblioteca es realitza únicament a través d’unes escales i el centre no compta amb ascensor. La relació visual des de l’interior de l’edifici de l’escola permet la vigilància informal, augmentant la percepció de seguretat. La relació visual amb l’exterior, a través d’una tanca permeable, permet una major sensació d’amplitud i connecta visualment el pati de l’escola amb l’espai públic que hi ha just al davant. El confort té a veure amb la sensació de benestar, la satisfacció de les necessitats i la percepció de seguretat a l’entorn. L’adaptació al clima, oferint espais de confort a l’estiu i a l’hivern, que permetin utilitzar el pati quan plou, facilita l’ús de l’espai al llarg de l’any, a la vegada que impedeix una apropiació desigual dels espais més confortables quan aquests no són suficients (zones d’ombra a l’estiu, zones de sol a l’hivern). El pati de l’escola no compta amb espais coberts per protegir-se de la pluja o l’assolellada intensa. Compta amb alguns arbres que proporcionen ombra a l’estiu però aquesta és insuficient. A l’hivern, hi ha una gran part del pati que es troba en ombra, projectada pels edificis alts del voltant. El control visual de l’entorn del pati des de qualsevol punt, la manca de racons i zones obscures i la relació visual amb l’interior de l’edifici de l’escola augmenten la percepció de seguretat, fet que afavoreix a les criatures més petites. Al pati no existeixen murs alts, racons o altres elements que impedeixin la visibilitat i la il·luminació és adequada durant el dia però insuficient a la tarda o el vespre, especialment durant l’hivern. Pel que fa a la representativitat de les dones i els homes, tan literal com simbòlica, aquesta no és igualitària. La distribució dels elements no és uniforme en els diferents espais del pati ni totes les zones del pati tenen la mateixa importància. L’espai central del pati té molta importància i s’utilitza pels grups grans i per realitzar activitats que requereixen molt d’espai. Pel que fa al professorat, la presència de dones i homes al pati tampoc és igualitària. Sempre hi ha més dones que homes vigilant al pati, pot ser degut a que el nombre de professores del centre és major al de professors però aquestes participen i intervenen més en el joc dels nens i les nenes i també a l’hora de resoldre conflictes. Al pati no hi ha murals que puguin transmetre construccions estereotipades dels gèneres. Dintre de l’escola, almenys durant la realització d’aquest estudi, la presència de –233–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 223-245 Patis d’escola, gènere i infància: una recerca en el marc de les geografies de la infància

Dafne Saldaña Blasco

representacions masculines en murals, dibuixos o treballs és més elevada que la de dones, que és quasi inexistent. Resultats de les observacions per grups A partir de l’anàlisi de les relacions que s’estableixen entre nenes i nens en les formes de joc, activitats i distribució a l’espai de les i els alumnes de la classe de tercer observem que les nenes juguen en grups més reduïts (de dues a cinc persones) i majoritàriament només del seu mateix sexe. En canvi, els nens juguen en grups més grans (de quatre a vuit persones) i generalment mixtos, tot i que amb un nombre superior de nens que de nenes. Pel que fa a la relació amb el joc i el tipus d’activitat, veiem que els nens no tenen diversitat, sempre juguen a un mateix joc, aquest és motriu i cooperatiu, joc en equip amb un objectiu específic, podem dir un joc típicament “masculí”. En canvi les nenes tenen una gran varietat de jocs de tots els tipus: interacció verbal, joc simbòlic i motriu amb estructura fixa o amb objecte i joc en equip. Tot això es reflecteix de manera directa en la ubicació de nenes i nens a l’espai. Les nenes es mouen per zones tan per zones perifèriques com centrals, resten poc temps al mateix lloc i per tant no estableixen un control sobre els espais que ocupen. En canvi els nens s’estableixen en una zona, ja sigui central o perifèrica, i es mantenen en aquella zona durant més temps, apropiant-se-la. Les observacions ens permeten analitzar com diferents paràmetres de l’espai, la diversitat, la flexibilitat, la relació, el confort i la representativitat es relacionen amb les actituds i les posicions que ocupen a l’espai les criatures en funció del gènere. Podem considerar que, en general, l’espai del pati és flexible, encara que no està preparat específicament per a que hi puguin tenir lloc activitats variades. La manca d’elements i espais diversos dona prioritat a unes poques activitats i usos dominants que ocupen la major part de l’espai del pati. Per exemple, l’espai destinat a joc tranquil o simbòlic és mínim, pràcticament inexistent. D’altra banda, hem pogut comprovar que els elements fixos amb un ús definit com, per exemple, les porteries de futbol, potencien l’apropiació per determinats grups i el desenvolupament de jocs més estereotipats. Així, els jocs considerats “masculins” tenen una clara definició de l’espai on es desenvolupen i ocupen una gran proporció del pati. Les activitats majoritàriament desenvolupades per nenes no tenen un espai definit al pati i s’han de portar a terme als espais residuals, és a dir, els que no estan ocupats per les activitats “privilegiades”. En referència al comportament territorial, els nens solen jugar sempre al mateix joc en el mateix espai, creant una relació associativa entre espai i activitat. Aquesta ocupació clara i constant de l’espai fa que sigui difícil realitzar en el mateix altres activitats que no siguin la dominant. Les nenes, en canvi, varien més en tots els sentits, canviant de joc (incloent tipus de joc molt diversos) i desplaçant-se a diferents llocs del pati amb major freqüència. D’aquesta manera, com apuntava Weisman (1994), les nenes ocupen l’espai –234–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 223-245 Patis d’escola, gènere i infància: una recerca en el marc de les geografies de la infància

Dafne Saldaña Blasco

però no el controlen. Altres factors també influeixen en l’ocupació de l’espai en funció del gènere, com la relació d’aquest amb l’edifici de l’escola o els límits entre uns espais i altres, o les zones de confort, que poden crear una segregació entre els espais privilegiats i els incòmodes. En aquest cas, degut a les petites dimensions del pati, els paràmetres de relació i confort no són determinants per l’ocupació dels espais, tot i que influeixen en aspectes com la invasió de les àrees de joc tranquil i el poc espai disponible per a aquest tipus d’activitats. Pel que fa a la representació masculina i femenina, hem pogut observar que les professores interaccionen més amb l’alumnat durant l’esbarjo, participen més en el joc (generalment en jocs “femenins”) i intervenen més en la resolució de conflictes. Percepcions i creences del professorat Quan es pregunta als professors i professores participants què entenen per desigualtat de gènere a l’espai d’esbarjo el primer que surt és el futbol, la dominació de la pilota i els jocs “masculins” i “femenins”. De manera indirecta posen en relació la dominació en el joc amb la dominació de l’espai. Ho podem veure als comentaris del professorat: “Els nens juguen a futbol i no deixen jugar a les nenes. Això és una desigualtat de gènere. Quan elles també podrien jugar a futbol o podrien jugar al que els donés la gana. No tenen perquè jugar a futbol sempre…” (Víctor). “I dominar la pilota ells, i en canvi elles no ho fan” (Maria). “I això d’alguna manera també determina que l’espai majoritari que és un camp de futbol sigui molt més, o sigui, abasti molta més superfície que no pas la part que teòricament en termes de gènere està adjudicada a les nenes” (Martí).

En general, pensen que els nens ocupen més espai quan juguen i que juguen a jocs més “moguts”. Les nenes juguen a jocs tranquils en grups més petits que els nens. Com diu la Sònia: “En general, els nens tenen una manera de jugar molt més moguda i agressiva que no pas les nenes. Les nenes juguen molt més en petit grup o grup reduït, en canvi els nens abasten tot i corren amunt i avall” (Sònia).

A l’escola s’està fent un treball amb els nens per trencar els estereotips de gènere en relació als jocs. Els nens, generalment no volen jugar a jocs femenins, en canvi, com ha aparegut abans amb el tema del futbol, a les nenes no les deixen jugar a jocs masculins. Això significa que hi ha una desvaloració dels jocs tradicionalment considerats “femenins” i també una menysvaloració de les capacitats de les nenes per jugar a jocs “masculins”. A continuació ho veiem a les intervencions del professorat: “Les cordes ens van molt bé. I, algun nen que no ha estat escolaritzat en la nostra escola quan ve nou aquí no vol jugar a saltar corda, perquè el nen se sent mascle i creu –235–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 223-245 Patis d’escola, gènere i infància: una recerca en el marc de les geografies de la infància

Dafne Saldaña Blasco

que és un joc de nenes. En canvi els nens que han sigut educats aquí aquest problema no el tenen” (Maria). “Això és veritat. No ho veuen com una cosa femenina. I amb el futbol ho hem d’aconseguir al revés també” (Laura).

Quan fan referència a les qualitats dels elements, com la flexibilitat i la diversitat, diuen que són beneficioses per un ús més igualitari. La diversitat d’elements o en les característiques dels mateixos és bona, ja que dóna peu a més jocs. Pensen que falta varietat de jocs i materials: per enfilar-se, fer equilibris, casetes, vegetació baixa per amagar-se darrere, etc. En general, parlen de manca d’elements relacionats amb el joc simbòlic. També identifiquen que els elements que simbòlicament fan referència a espais masculins o femenins poden produir un ús desigual de l’espai, com podem veure a les paraules del Xavier: “Jo, per exemple, eliminaria qualsevol espai que signifiqués haver de mantenir un rol masculí o un rol femení. Per exemple, perquè això implica possessió de terreny, d’espai. Per exemple, les porteries de futbol sala o de handbol, el que t’estan dient és que aquest espai està limitat per als qui juguen a aquest tipus de jocs. Això que vol dir? Normalment hi juguen els nens, llavors els nens diuen que aquest espai és seu i juguen ells. I qualsevol que molesta el llencen perquè destorba i l’empenten i el fan fora. Llavors jo per començar no tindria uns espais fixes. Per exemple, les porteries a mi no m’agraden en un pati d’escola. La meva opinió. Tenir-les fixes. Perquè això implica domini de territori. I aquest espai està exclusivament pensat pels qui juguen a futbol. Perquè després la baralla sempre ve pel mateix: és que s’estan posant al mig a jugar a no sé que, és que estan jugant a la xarranca, i al final s’apropien de la majoria de pati els que juguen a futbol perquè la resta ni juga a handbol ni juga a res més que futbol” (Xavier).

Són conscients que els conflictes entre nens són més visibles i més físics i, per això, el temps destinat a solucionar-los és major que el destinat als conflictes entre nenes o entre nenes i nens. Tanmateix, tot i mostrar un alt grau d’implicació per l’eradicació de les desigualtats de gènere, el professorat conserva idees sobre el gènere arrelades en la cultura i que tenen a veure amb els estereotips de gènere i culturals, l’eurocentrisme i la naturalització de les diferències entre sexes. Els estereotips de gènere més freqüents són en referència a les qualitats físiques o psíquiques dels nens i les nenes, que es construeixen en base a les dicotomies força/fragilitat, agressivitat/tranquil·litat, explícit/implícit, impuls/control. “Les nenes són molt mandones. En general, són mandones” (Maria). “En termes potser d’espai i gènere (...) potser el nen el veus més, quan hi ha conflicte el pilles més ràpid, no? o s’evidencia més en termes d’espai però perquè és més extravertit i és una qüestió de gènere això i la nena el rotllo aquest de “va per sota”. I és veritat això en general, no?” (Martí).

Existeix un discurs que naturalitza les diferències entre sexes, atribuint als nens qualitats que justifiquen la violència com “agressivitat”, “impuls” i “actitud primària”. En canvi a les nenes se les atribueixen qualitats referents a la –236–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 223-245 Patis d’escola, gènere i infància: una recerca en el marc de les geografies de la infància

Dafne Saldaña Blasco

seva capacitat de manipulació psicològica com “perversitat”, “ser mandones” o “anar per sota”. El fet que les nenes juguin a jocs més tranquils i ocupin menys espai del pati que els nens es presenta com una diferència “natural” de conducta. “Jo tinc un curs la meitat nens i la meitat nenes i això també és un avantatge. Jo m’adono que les nenes (...) són molt més tranquil·les, en general, sí o no? vosaltres que penseu? (...). Bueno, agressivitat sí que n’hi ha, jo n’hi veig i més en els nens. Als nois jo els veig que tenen pronto, és el que dèieu de que el noi o el nen... És més impulsiu. I salta de seguida. La nena no s’atreveix” (Montserrrat).

Per últim, tenen molt clar que l’espai influeix en les actituds dels nens i les nenes i que, d’alguna manera, això pot influir en una major o menor igualtat d’oportunitats entre gèneres. Pensen que una major diversitat d’espais i elements permetria jugar a més jocs diferents i que això beneficiaria a les persones que no juguen als jocs dominants que solen ocupar els espais centrals del pati. Han constatat que els nous elements del pati, les cordes i les xarranques, són més utilitzats per les nenes. Aquests elements han substituït la pilota, que era considerada una font de conflictes, especialment entre nens. Una major flexibilitat dels espais i els elements ajuda a evitar la dominació territorial. Els espais amb usos fixos i delimitats, com la pista de futbol o les porteries, faciliten l’apropiació per determinats grups. Els espais amb usos fixos i de grans dimensions en relació a la totalitat del pati, fomenten un ús desigual de l’espai i beneficien als grups dominants, deixant molt poc d’espai per la resta d’activitats. Percepcions i vivències de l’alumnat Segons les respostes obtingudes al qüestionari, totes les nenes i els nens de 3r de primària expressen que quan surten al pati juguen, encara que alguns especifiquen amb qui juguen o a quin joc. Tot i que la majoria juguen en grups mixtos de més de cinc persones aquesta tendència és major en les nenes. En canvi, una major proporció de nens diu jugar en grups reduïts (dues persones) del mateix gènere. El joc preferit de la majoria (set nenes i quatre nens) és “polis i cacos” i és el joc al qual normalment juguen al pati en grups grans. Entre les nenes existeix una major diversitat de jocs preferits i en nombren diversos. En canvi els nens nombren només un joc preferit. Entre els que anomenen les nenes hi ha fet i amagar, tocar i parar, arrencar cebes, saltar a la corda, jocs de taula, o parlar. Entre els jocs preferits dels nens trobem el “tren xuxuà”, a tocar i parar o jugar a ninja. De les preguntes referents al tipus d’activitats podem concloure que, tot i que no hi ha una forta segregació per gèneres i que la major part de la classe juguen junts a jocs motrius sí que podem identificar algunes diferències en les preferències de joc. Entre les nenes apareixen una major diversitat de jocs i de persones amb les quals jugarien. S’anomenen també amb major mesura jocs tranquils o que no necessiten una gran quantitat d’espai per desenvolupar-se. –237–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 223-245 Patis d’escola, gènere i infància: una recerca en el marc de les geografies de la infància

Dafne Saldaña Blasco

La major part de nens i nenes juguen per tot el pati però hi ha una predominança dels nens. Quan diuen que els agrada tot el pati, emfatitzen que els agrada perquè té més espai, cosa que fa pensar que quan diuen tot el pati es refereixen a la part central, sense mobiliari ni arbres. Podem concloure que la majoria de nens i nenes utilitzen tot el pati sense restriccions. No obstant, quan especifiquen, els nens diuen que juguen a la part central o als espais amb un ús definit per al joc motriu, com la pista de bàsquet i la xarranca. En canvi, les nenes diuen que juguen a l’espai de la porta (perifèria) i als espais per a activitats tranquil·les, com la zona de bancs amb arbres. En aquest sentit, es pot destacar que la zona de l’entrada, la pista de bàsquet i la zona del mur i la porteria, és a dir, tota la perifèria del pati, han estat identificades com a zones que no els agraden, per la manca d’espai i la formació de bassals quan plou. Les nenes han identificat una major varietat d’espais de confort i malestar que els nens. Per exemple, una nena identifica el pati d’infantil com un lloc agradable i una altra la zona del menjador perquè hi pot trobar ombra. En canvi, la zona de la font no és confortable perquè hi fa massa sol. Tant nens com nenes dibuixen una major diversitat d’elements dels que hi ha actualment al pati (fig. 2). Els elements nous que dibuixen són els que troben al parc, majoritàriament gronxadors i tobogans. Cal destacar que han aparegut tres casetes, que identifiquen com espais recollits on desenvolupar activitats tranquil·les (jocs de taula, jugar a mares i pares, menjar). Els jocs en equip són més protagonistes als dibuixos dels nens (futbol, bàsquet i handbol). En canvi, tot i que als dibuixos de les nenes aquests espais també apareixen, estan ocupats per altres activitats. Tant nens com nenes dibuixen majoritàriament el terra d’herba. En el cas de les nenes apareix més diversitat de paviments: sorra i terra dur. A partir de l’anàlisi dels dibuixos trobem que tant als nens com a les nenes els agradaria tenir una major diversitat d’espais i elements al pati. Tenint en compte les reduïdes dimensions del pati, tant nens com nenes consideren que és possible realitzar múltiples activitats simultàniament. Això requereix que els espais i elements siguin flexibles en la capacitat d’acollir diversos usos. Apareixen representats elements de vegetació a la major part dels dibuixos, especialment als de les nenes. Alguns nens dibuixen arbres i la majoria de nenes dibuixen arbres, plantes i flors. La font és un element que apareix representat als dibuixos de tres nenes, en canvi cap nen dibuixa la font. El clima apareix com un element important per les nenes. Pel que fa a la representació de persones, els nens representen majoritàriament persones de gènere masculí als seus dibuixos. Un d’ells identifica als nens amb superguerrers. En un dibuix apareixen dues persones sense gènere explícit. Només apareix una nena en un dels dibuixos. En el cas de les nenes, apareixen majoritàriament persones de gènere femení que s’identifiquen pels cabells llargs, faldilla o color (rosa i blau). Una d’elles dibuixa una nena vestida de princesa. Un dibuix mostra diferents persones sense un gènere explícit. En general no apareix cap figura d’autoritat als dibuixos, excepte al d’una nena que dibuixa una mestra. –238–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 223-245 Patis d’escola, gènere i infància: una recerca en el marc de les geografies de la infància

Dafne Saldaña Blasco

Figura 2. Dibuixos realitzats per l’alumnat (esquerra: nen; dreta: nena)

A les entrevistes grupals es van tractar aspectes relacionats amb les qualitats físiques de l’espai d’esbarjo i també amb les actituds i els conflictes en relació al domini de l’espai i sobre la presa de decisions. En total es van realitzar tres entrevistes grupals: una mixta, una amb nenes i una amb nens. Crec que val la pena destacar les diferències en el desenvolupament de l’activitat en sí. En primer lloc, el grup mixt, composat per tres nenes i tres nens, va funcionar bé, es van respectar els torns de paraula i, tot i que va haver major participació d’unes persones que d’altres, aquesta no va ser deguda a interrupcions forçades o a falta d’escolta. A l’entrevista grupal amb nenes, aquestes van mostrar una gran solidaritat entre elles, identificant-se com a col·lectiu oprimit i expressant sense dificultat les situacions de discriminació, de les quals són molt conscients. D’altra banda, amb el grup de nens va haver-hi moltes dificultats per portar a terme l’entrevista, ja que aquests no s’escoltaven entre ells ni respectaven el torn de paraula, en molts casos no responien a les preguntes realitzades o intentaven boicotejar l’activitat. En general, es va detectar un comportament competitiu, individualista i una manca de col·laboració entre ells. Pel que fa al contingut, a l’entrevista mixta es va parlar més sobre les qualitats del pati. Totes i tots coincidien que els agradaria un pati amb més diversitat d’elements i textures. En general, volen tenir paviments més tous, com herba o sorra. Les nenes són les que fan més èmfasi en els paràmetres de confort, en aquest cas climàtic. També els agradaria tenir elements més flexibles, amb uns usos no tan condicionats. En aquest sentit, les nenes estan més condicionades a l’hora d’actuar per les normes de l’escola, les normes “socials”. En canvi, els nens consideren que poden saltar-se les normes sempre i quan no els vegin. A l’entrevista amb les nenes es parla sobretot dels conflictes i de les discriminacions que pateixen al pati. Segons les nenes, normalment juguen separades per gènere. Quan juguen amb els nens, sempre juguen al mateix joc (polis i lladres), que és escollit per alguns nens que imposen els rols en el joc. Aquests rols són discriminatoris per les nenes, ja que les assignen sempre el paper de “polis”, que és el més avorrit. Pel que fa a les agressions, pateixen agressions físiques i verbals per part dels nens. Les agressions verbals són molt fortes i tenen connotacions sexistes i racistes. També discuteixen entre elles, però això no ho –239–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 223-245 Patis d’escola, gènere i infància: una recerca en el marc de les geografies de la infància

Dafne Saldaña Blasco

veuen com un problema. Les nenes, especialment en els conflictes amb els nens, es posicionen en el paper de víctima, no se senten capaces de solucionar-ho per si mateixes, se senten vulnerables i busquen la intervenció d’una persona d’autoritat. D’altra banda, veuen com una possible solució organitzar-se entre elles per tenir més força en les decisions. Entre els nens hi ha molts conflictes de baralles i agressivitat. Donen molta importància a ser forts; són molt competitius entre ells. Amb les nenes a vegades juguen a “atacar-les”. Quan els demanem com els agradaria que fos el pati no s’ho prenen seriosament. Alguns aprofiten per provocar. Apareixen elements com tobogans, tobogans d’aigua o elements de lluita (làsers) i també pistes de diferents esports. Resultats de l’escenificació de conflictes Una vegada realitzades les activitats anteriors, es va proposar realitzar una escenificació de les situacions de desigualtat que ens havien semblat més rellevants. Després de discutir els resultats de les activitats anteriors amb la tutora de tercer, es van escollir quatre temes a treballar: la invasió de l’espai de joc, la gestió dels conflictes al pati, l’equitat en la presa de decisions i els valors. L’alumnat va escenificar situacions relacionades amb els temes descrits anteriorment i conjuntament van buscar solucions per un pati més igualitari. Aquesta activitat va funcionar com a devolució per a l’alumnat per la seva participació en les activitats anteriorment descrites i també va tenir l’objectiu de fer prendre consciència sobre les situacions de desigualtat i potenciar un canvi, a partir de la cerca conjunta d’estratègies per evitar-les i prevenir-les. Entre les solucions proposades, es van trobar estratègies per a una presa de decisions més igualitària i per a repartir l’espai del pati d’una manera més equitativa. Aquesta activitat va permetre veure que els i les alumnes detecten les situacions de desigualtat, les identifiquen com a negatives i són capaces de buscar solucions conjuntes a través del diàleg. Algunes de les activitats realitzades ens han demostrat que l’esbarjo és un espai educatiu i que, precisament per ser l’espai on els nens i les nenes gaudeixen d’una major llibertat, és on aprenen a organitzar-se i a conviure. Per això és tan important una bona gestió de l’esbarjo, que no sigui autoritària i que fomenti l’autoconsciència i la presa de decisions de l’alumnat, tot incloent estratègies per aconseguir una participació igualitària de totes les persones.

Reflexions finals En aquest treball s’ha vist que les nenes realitzen una major diversitat d’activitats que els nens durant el temps d’esbarjo. Les activitats que realitzen varien més entre elles, des del joc simbòlic o xerrar fins a l’activitat motriu intensa. –240–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 223-245 Patis d’escola, gènere i infància: una recerca en el marc de les geografies de la infància

Dafne Saldaña Blasco

També es desplacen més entre els diferents espais del pati i no mantenen el domini dels espais tant com els nens. La manca d’elements i espais diversos dóna prioritat a unes poques activitats i usos dominants que ocupen la major part de l’espai del pati. Les activitats dominants són els jocs considerats típicament “masculins”, que impliquen joc en equip i activitat motriu intensa. Aquestes activitats ocupen la major part de l’espai del pati. En canvi, l’espai destinat al joc simbòlic o tranquil és mínim o inexistent. El professorat confirma aquestes idees i manté la creença que una major diversitat d’espais i elements permetria jugar a més jocs diferents i que això beneficiaria les persones que no juguen als jocs dominants que solen ocupar els espais centrals del pati. Pel que fa a l’alumnat, en totes les activitats apareix el desig de tenir al pati més varietat d’espais i elements. A les activitats realitzades amb l’alumnat es confirmen les idees extretes de les observacions: les nenes manifesten una tendència major a la diversitat en tots els aspectes; juguen a una major varietat de jocs que els nens i en grups més heterogenis. També ocupen espais més diversos al pati i varien més d’activitat al llarg del temps d’esbarjo. A partir de l’anàlisi realitzada podem concloure que una major diversitat d’espais i d’elements beneficia les persones que no ocupen els espais principals on es desenvolupen les activitats dominants, potencia la realització d’activitats simultànies i variades, impedeix la monopolització de l’espai per un o uns pocs usos dominants i permet un repartiment més equitatiu de l’espai. A les observacions del pati s’ha pogut veure que els elements fixos i amb un ús definit restringeixen el tipus de joc i potencien la realització de jocs més estereotipats en funció del gènere. A més, els elements fixos s’utilitzen per delimitar àrees i faciliten l’associació d’un espai amb un joc específic, restringint el desenvolupament d’altres activitats. S’ha observat que els jocs típicament “masculins”, com les carreres o altres jocs motrius en equip, tenen un lloc clar i delimitat, mentre que els jocs considerats “femenins”, com la corda, no tenen un lloc propi i es desenvolupen en els espais residuals, és a dir, els que han deixat lliures les activitats motrius d’alta intensitat. A partir de les activitats amb el professorat arribem a conclusions similars: una major flexibilitat dels espais i els elements ajuda a evitar la dominació territorial. Els espais amb usos fixos i delimitats, com la pista de futbol o les porteries, faciliten l’apropiació per determinats grups. Si, a més, aquests elements s’identifiquen socialment amb la identitat femenina o masculina, tindrà lloc un ús encara més segregat i estereotipat. Una de les desigualtats que genera major malestar en l’alumnat és el domini d’algunes persones en la presa de decisions sobre el joc. Les estratègies que proposen per evitar-ho es basen en espais i elements flexibles que permetin variar les activitats en funció de les necessitats o els desitjos de cada moment. La relació entre les diferents parts del pati, les seves proporcions en relació amb la totalitat de l’espai i el tipus de delimitació entre espais amb usos o activitats diferents pot influir en la jerarquia d’usos i en una major o menor invasió d’unes activitats sobre les altres. La invasió de l’espai sol donar-se per –241–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 223-245 Patis d’escola, gènere i infància: una recerca en el marc de les geografies de la infància

Dafne Saldaña Blasco

part de les persones que juguen a jocs d’alta intensitat motriu, que es porten a terme en les parts centrals del pati o d’un sector del pati i que ocupen una gran proporció d’espai en comparació amb altres activitats. Les activitats motrius de baixa intensitat o el joc simbòlic són interrompudes amb freqüència i acaben desenvolupant-se en les àrees residuals que han quedat lliures. El confort és una qualitat que poques vegades es té en compte a l’hora de dissenyar els espais escolars, especialment els patis. El confort està relacionat amb el benestar de les persones i té a veure amb la cura i el manteniment de la vida, rol que culturalment s’ha associat a les dones. En cap activitat amb el professorat s’ha fet referència als paràmetres de confort del pati, probablement perquè actualment es considera un tema secundari. Però tampoc sembla ser un paràmetre important per a la majoria dels nens. No obstant, com hem pogut comprovar al llarg de les activitats amb l’alumnat, el confort és un element important per les nenes, que apareix en relació al benestar físic i psicològic de les persones: fonts per beure aigua, adaptació dels espais al clima, vegetació i flors per embellir els espais, etc. La representativitat dels nens i les nenes i els valors associats a la feminitat i la masculinitat és quelcom que té un gran impacte en les formes de joc i en les situacions de desigualtat que es viuen al pati. Els valors tradicionalment “masculins” com la força, la velocitat o la competitivitat són els més valorats entre l’alumnat. Aquests valors beneficien a les persones que compleixen el model de masculinitat hegemònica i exclouen a la resta. Aquesta escala de valors estableix una relació directa entre el model de masculinitat hegemònica i la dominació social i territorial del grup. Entre l’alumnat, es desvaloren els jocs tradicionalment considerats “femenins” alhora que es menysvaloren les capacitats de les nenes per jugar a jocs tradicionalment “masculins”. Generalment, el pati es considera un espai on el professorat ha d’intervenir menys que a l’aula i deixa a l’alumnat una major llibertat. Aquesta idea fa que només s’intervingui en les situacions en què es considera estrictament necessari i aquestes solen ser les que impliquen violència física. Aquesta es dona majoritàriament en els conflictes entre nens, per tant, es prioritza solucionar els conflictes masculins i s’invisibilitzen altres tipus de situacions de desigualtat que no impliquen la violència física i que afecten en major mesura les nenes o totes aquelles situacions de desigualtat que no generen conflictes visibles degut a que són socialment acceptades o assumides. Algunes de les activitats realitzades ens han demostrat que l’esbarjo és un espai educatiu i que, precisament per ser l’espai on els nens i les nenes gaudeixen d’una major llibertat, és on aprenen a organitzar-se i a conviure. Per això és tan important una gestió activa per part del professorat que, sense ser autoritària, estigui destinada a introduir uns valors més inclusius i a aconseguir una igualtat efectiva en l’ús de l’espai del pati.

–242–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 223-245 Patis d’escola, gènere i infància: una recerca en el marc de les geografies de la infància

Dafne Saldaña Blasco

Bibliografia Aitken, Stuart (2001). Geographies of young people, the morally contested spaces of identity. Londres: Routledge. Barker, John; Susie Weller (2003). “Is it fun? developing children centred research methods”. International Journal of Sociology and Social Policy [Bingley], vol. 23, núm. 1, p. 33-58. Baylina, Mireia; Anna Ortiz; Maria Prats (2006). “Children in playgrounds in Mediterranean Cities”. Children’s Geographies [Londres], vol. 42, p. 173-183. – (2011). “Children living in the city. Gendered experiences and desires in Spain and Mexico”, dins: Louise Holt [ed.]. Geographies of Children, Youth and Families. An International Perspective. Abingdon: Routledge. – (2016). “Nature in urban children’s daily life in Catalonia”, dins: Ann Marie F. Murnaghan; Laura J. Shillington. Children, Nature, Cities. Nova York: Routledge, p. 153-169. Béneker, Tine; Rickie Sanders; Sirpa Tani; Liz Taylor (2010). “Picturing the City: young people’s representations of urban environments”. Children’s Geographies [Londres], vol. 8, núm. 2, p. 123-140. Bonal, Xavier (2000). Cambiar la escuela: la coeducación en el patio de juegos. Barcelona: Institut de Ciències de l’Educació, Universitat Autònoma de Barcelona. – (2007a). “Doing research with young people: participatory research and the rituals of collective work”. Children’s Geographies [Londres], vol. 5, núm. 3, p. 297-317. – (2007b). “The Personal is political: developing new subjectivities through participatory action research”. Gender, place and Culture [Londres], vol. 14, núm. 3, p. 267-292. Carreras, Anna (2011). La construcció dels gèneres des del bressol: recerca sobre la construcció de les identitats de gènere a la primera infància. Ajuts a la Recerca Francesca Bonnemaison 2011. Carreras, Anna; Marina Subirats; Amparo Tomé (2012). “La construcción de los géneros en la etapa 0-3: primeras exploraciones”, dins: Jorge García; Maria Begoña Gómez [ed.]. Diálogos en la cultura de la paridad: reflexiones sobre feminismo, socialización y poder. Universidad de Santiago de Compostela, p. 35-56. Cloke, Paul; Owain Jones (2005). “Unclaimed territory”: childhood and disorde-red space(s)”. Social & Cultural Geography [Londres], vol. 6, núm. 3, p. 311-333. Col·lectiu Punt 6 (2011). Construyendo entornos seguros desde la perspectiva de género. Bellaterra: Institut de Ciències Polítiques i Socials, Universitat Autònoma de Barcelona (Informe nº 5, Programa Ciutats i Persones). – (2014). Dones treballant. Guia de reconeixement urbà amb perspectiva de gènere. Barcelona: Comanegra. Dyment, Janet; Timothy S. O’Connell (2013). “The impact of playground design on play choices and behaviors of pre-school children”. Children’s Geographies [Londres], vol. 11, núm. 3, p. 263-280. Eldén, Sara (2012). “Inviting the messy: Drawing methods and ‘children’s voices’”. Childhood [Thousand Oaks], vol. 20, núm. 1, p. 66-81. Freeman, Claire (2020). “Twenty-five years of children’s geographies: a planner’s perspective”. Children’s Geographies [Londres], vol. 18, núm. 1, p. 110-121. Fuller, Kay (2010). “Talking about gendered headship: how do women and men working in schools conceive and articulate notions of gender?” Journal of Educational Administration and History, vol. 42, núm. 4, p. 363-382. Haraway, Donna (1991). Ciencia, cyborgs y mujeres: la reinvención de la naturaleza. Madrid: Cátedra, 1995. Holloway, Sarah; Gill Valentine [ed.] (2000). Children’s geographies: living, playing, learning, Londres: Routledge.

–243–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 223-245 Patis d’escola, gènere i infància: una recerca en el marc de les geografies de la infància

Dafne Saldaña Blasco

Holt, Louise (2004a). “The “Voices” of children: de-centring empowering research relations”. Children’s Geographies [Londres], vol. 2, núm. 1, p. 13-27. – (2004b). “Children with mind-body differences: performing disability in primary school classrooms”. Children’s Geographies [Londres], vol. 2, núm. 2, p. 219-236. Horton, John (2001). “Do you get some funny looks when you tell people what you do?” Muddling through some angsts and ethics of (being a male) researching with children”. Ethics, Place & Environment [Londres], vol. 4, núm. 2, p. 159-166. Jones, Owain (2003). “Endlessly revisited and forever gone: on memory, reverie and emotional imagination in doing children’s geographies. An “addendum” to “To go back up the side hill”: memories, imaginations and reveries of childhood’ by Chris Philo”. Children’s Geographies [Londres], vol. 1, núm. 1, p. 25-36. Keats, Patrice A. (2009). “Multiple text analysis in narrative research: visual, written, and spoken stories of experience”. Qualitative Research [Thousand Oaks], vol. 9, núm. 2, p. 182-195. Lehman-Frisch, Sonia; Jean-Yves Authier; Frédéric Dufaux (2012). “Draw me your neighbourhood: a gentrified Paris neighbourhood through its children’s eyes”. Children’s Geographies [Londres], vol. 10, núm. 1, p. 17-34. Lomax, Helen (2012). “Contested voices? Methodological tensions in creative visual research with children”. International journal of social research [Houston], vol. 15, núm. 2, p. 105-117. Matthews, Hugh; Faith Tucker (2005). “Consulting children”. Journal of Geography in Higher Education [Londres], vol. 24, núm. 2, p. 299-310.   Moore, Gary T. (1994). Early Childhood Physical Environment Observation Schedules and Rating Scales: Preliminary Scales for the Measurement of the Physical Environment of Child Care Centers and Related Environments. Center for Architecture and Urban Planning Research, University of Wisconsin-Milwaukee. Öhrn, Elisabet (2009). “Challenging Sexism? Gender and Ethnicity in the Secondary School”. Scandinavian Journal of Educational Research [Londres], vol. 53, núm. 6, p. 579-590. Oliveira, Valeria; María Waldenez (2010). “Trayectorias de investigación acción: concepciones, objetivos y planteamientos”. Revista Iberoamericana de Educación [Madrid], vol. 53, núm. 5. Ortiz, Anna (2007). “Geografías de la infancia: descubriendo ‘nuevas formas’ de ver y entender el mundo”. Documents d’Anàlisi Geogràfica [Bellaterra], núm. 49, p. 197-216. Ortiz, Anna; Maria Prats; Mireia Baylina (2012). “Métodos visuales y geografías de la infancia: dibujando el entorno cotidiano”. Scripta Nova: Revista electrónica de geografía y ciencias sociales [Barcelona], vol. XVI, núm. 400. – (2014). “Procesos de apropiación adolescente del espacio público: otra cara de la renovación urbanística en Barcelona”. Boletín de la Asociación Española de Geografía [Madrid], núm. 65, p. 37-57. – (2015). “Teenagers’ sense of neigbourhood in Barcelona”, dins: Karen Nairn; Peter Kraftl; Tracey Skelton [ed.]. Space, Place and Environment. Singapore: Springer (Series: Geographies of Children and Young People; 3). Phillips, Richard (2001). “Geographies of childhood: introduction”. Area, vol. 33, núm. 2, p. 117-118. Philo, Chris (2003). “To go back up the side hill: memories, imaginations and reveries of childhood”. Children’s Geographies [Londres], vol. 1, núm. 1, p. 7-23.  Prats, Maria; Mireia Baylina; Anna Ortiz (2011). “Koristia, Bambini, Meninos, Niñas: a view of children’s geographies in southern Europe”. Children’s Geographies [London], vol. 9, núm. 3-4, p. 477-481. – (2012). “Los lugares de la amistad y la vida cotidiana de chicas y chicos adolescentes en un barrio de Barcelona”. Revista Latino-americana de Geografia e Gênero [Ponta Grossa], vol. 3, núm. 2, p. 116-124. – (2015). “Lectures de l’impacte de la crisi econòmica en la vida quotidiana dels infants a Catalunya”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia [Barcelona], núm. 80, p. 179-197. –244–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 223-245 Patis d’escola, gènere i infància: una recerca en el marc de les geografies de la infància

Dafne Saldaña Blasco

Punch, Samantha (2002). “Research with children. The same or different from research with adults?” Childhood [Thousand Oaks], vol. 9, núm. 3, p. 321-341. Reh, Sabine; Kerstin Rabenstein; Bettina Fritsche (2011). “Learning spaces without boundaries? Territories, power and how schools regulate learning”. Social & Cultural Geography [Londres], vol. 12, p. 83-98. Rönnlund, Maria (2015). “Schoolyard stories: Processes of gender identity in a “children’s place”. Childhood [Thousand Oaks], vol. 22, núm. 1, p. 85-100. Saldaña Blasco, Dafne (2018). “Reorganizar el patio de la escuela, un proceso colectivo para la transformación social”. Hábitat y Sociedad [Sevilla], núm. 11, p. 185-199. Saldaña Blasco, Dafne; Carla Amat Garcia; Júlia Goula Mejón; Helena Cardona Tamayo (2018). “Espacios de juego y desigualdades de género en la infancia”, dins: María Gabriela Navas Perrone; Muna Makhlouf de la Garza (2018). Apropiaciones de la ciudad. Género y producción urbana: La reivindicación del derecho a la ciudad como práctica espacial. Barcelona: Pol·len Edicions, p. 153-184. Saldaña Blasco, Dafne; Julia Goula Mejón; Helena Cardona Tamayo; Carla Amat Garcia (2019). El pati de l’escola en igualtat. Guia de diagnosi i d’intervenció amb perspectiva de gènere, Barcelona: Pol·len i Equal Saree. Skelton, Tracy; Gill Valentine [ed.] (1998). Cool places: Geographies of youth cultures. Londres: Routledge. Subirats, Marina (1994). “Conquistar la igualdad: la coeducación hoy”. Revista Iberoamericana de educación [Madrid], núm. 6, p. 49-78. Tomé, Amparo (2008). Guía de buenas prácticas “Diagnóstico del centro en materia de igualdad entre hombres y mujeres”. Vitoria-Gasteiz: Emakunde. Tranter, Paul J.; Karen Malone (2004). “Geographies of environmental learning: an exploration of children’s use of school grounds”. Children’s Geographies [Londres], 2:1, p. 131-155. Valentine, Gill (1996). “Angels and devils: Moral landscapes of childhood”. Environment & Planning D: Society & Space [Thousand Oaks], vol. 14, núm. 5, p. 581-599. – (2003). “Boundary crossings: transitions from childhood to adulthood”. Children’s Geographies [Londres], vol. 1, núm. 1, p. 37-52. Valentine, Gill; Sarah Holloway (2001). “On-line dangers?: geographies of parents’ fears for children’s safety in ciberspace”. The Professional Geographer [Londres], vol. 53, núm. 1, p. 71-83. Weisman, Leslie (1994). Discrimination by design. A feminist critique of the man-made environment. Urbana i Chicago: University of Illinois Press.

–245–

RESSENYES

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 90, desembre 2020, p. 249-253 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.208

Pierre Cazenove; André Durban et al. (2012-19). Les Carnets du Train Jaune. Canet de Rosselló: Talaia, 8 vol. Daniel Paül i Agustí Departament de Geografia i Sociologia Universitat de Lleida Són diverses les obres que han tractat sobre el ferrocarril en els seus diversos vessants. Ara bé, són més escasses les col·leccions que se centren en analitzar en detall una única línia ferroviària. Aquest és el cas que podem trobar a Les Carnets du Train Jaune. Una col·lecció de vuit volums focalitzats en el conegut com a Tren Groc de Cerdanya. Una línia d’extensió relativament modesta; 63 quilòmetres des de la vila de Vilafranca de Conflent (encara que formalment l’estació se situï al terme de Fullà) a la Tor de Querol. Però una línia amb una gran rellevància tant des del punt de vista geogràfic, com també tècnic, turístic o cultural. La planificació del Tren Groc té el seu origen l’any 1900, quan diversos actors locals van impulsar una línia pensada per desenclavar diversos nuclis del Conflent i de l’Alta Cerdanya. Cal imaginar la dificultat que representava per a aquestes comarques de muntanya poder comerciar, especialment durant els mesos d’hivern, amb el seu entorn més proper. El primer repte de la línia fou l’orografia de la zona. No en va, la línia parteix dels 427 metres de Vilafranca per arribar als 1.231 metres de la Tor de Querol. A més, travessa l’estació de Bolquera-Eina, la més alta de la xarxa ferroviària nacional francesa, a 1.592 metres. Van caldre més de 650 projectes d’enginyeria i superar diversos entrebancs per a poder, l’any 1910, inaugurar el tram Vilafranca-Montlluís, el 1911 fer el mateix amb el tram fins a la Guingueta d’Ix, i finalment acabar la línia a la Tor de Querol l’any 1927. D’aquesta manera el Tren Groc acabaria connectant al llarg d’aquella dècada amb la línia del transpirinenc oriental. Un fet que generaria la curiositat d’una estació, la de la Tor de Querol, amb tres amples ferroviaris; ample estàndard en la línia procedent de Tolosa, ample ibèric en la línia de Ripoll i amplada mètrica en la línia de Cerdanya. Aquest apartat més històric de la línia el trobem al primer volum, Quand naissait le Train Jaune. Escrit per Jean-Louis Blanchon, professor jubilat i estudiós amb múltiples obres dedicades a la regió, i Pierre Cazenove, també professor jubilat, i un dels impulsors de la col·lecció. Aquest volum analitza d’una forma força tradicional la construcció de la línia. De fet, el text reprèn una recerca –249–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 249-253 Pierre Cazenove; André Durban et al. (2012-19). Les Carnets du Train Jaune

Daniel Paül i Agustí

de Blanchon, de 1974, enriquida amb abundants imatges d’època. En aquest volum es posa una especial atenció als canvis que el ferrocarril va suposar per a aquestes comarques de muntanya. Aspectes com l’arribada de grans volums de treballadors per a la seva construcció, però també transformacions en diversos sectors econòmics, com l’agricultura o l’impuls al turisme. Els altres volums de la col·lecció presenten un enfocament més temàtic. És el cas del sisè volum, Le Viaduc Séjourné et autres ouvrages d’art, i del segon, La construction du pont Gisclard. Aquests dos volums, escrits per Cazenove, posen l’accent en els aspectes més tècnics dels dos principals reptes d’enginyeria que va superar el traçat. Es tracta dels dos ponts que superen la vall de la Tet a Fontpedrosa el primer, i entre Sautó i Planès el segon, i que reben els noms dels enginyers que els van dissenyar. Una mostra de la importància d’aquestes construccions és que totes dues estan classificades com a monuments històrics des del 1994 i 1997 respectivament. No deixen de ser, no obstant, dues construccions completament diferents. El viaducte Séjourné, amb els seus setze arcs, es considera un dels darrers grans ponts construïts amb pedra tallada. De fet, presenta la innovació de l’ús del formigó armat a la part superior, corresponent a la plataforma ferroviària. Un aspecte que anuncia la irrupció de les construccions totalment en formigó. En canvi, el pont Gisclard, representava una tecnologia clarament innovadora, la dels ponts suspesos rígids indeformables, adaptats al pas dels pesats combois ferroviaris. Les seves torres metàl·liques de 30 metres, col·locades sobre pilars

–250–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 249-253 Pierre Cazenove; André Durban et al. (2012-19). Les Carnets du Train Jaune

Daniel Paül i Agustí

de pedra de 30 metres suplementaris, fan que aquest sigui un dels punts visualment més importants per als turistes que viatgen, en els mesos d’estiu, als cotxes descoberts de la línia. L’aspecte tècnic també es troba present al quart volum, 31 octobre 1909, chronique d’une catastrophe annoncée. Aquest volum, escrit per Pierre Cazenove i Maxime Dumas, se centra en analitzar l’accident del Pallat. La font principal n’és l’informe d’època de l’accident realitzat pels experts, localitzat als Arxius Departamentals de l’Erau. L’accident ocorregué després de finalitzar amb èxit les proves de càrrega del pont Gisclard. Un dels trens, fortament carregat i incapaç de frenar, s’estavellà aproximadament a un quilòmetre del pont. En l’accident moriren sis persones, entre elles l’enginyer Gisclard, i diverses persones resultaren ferides. Més enllà dels aspectes tècnics aquest volum també presenta una altra conseqüència derivada de l’accident: l’enfrontament polític sobre com s’havia d’ordenar el territori. Un enfrontament on destacaren d’una banda Victor Dalbiez, polític del partit radical socialista, i de l’altra Emmanuel Brousse, de centre, i gran impulsor de la línia de Cerdanya. En relació amb aquest darrer personatge cal assenyalar que l’any 1930 es va aixecar a les envistes de Montlluís (terme de la Cabanassa) un monument a la seva memòria, amb la il·lustrativa llegenda: “Au bienfaiteur de la Cerdagne, au défenseur de la viticulture, à l’apôtre des économies, au ministre mort pauvre” [al benefactor de la Cerdanya, al defensor de la viticultura, a l’apòstol de l’economia, al ministre mort pobre]. Aquesta visió que combina els aspectes tècnics amb els més relacionats amb l’ordenació del territori també es constata en dos volums més, dedicats aquest cop a l’estany de la Bullosa. Es tracta dels volums tres, Les Bouillouses, l’hydroélectricité et le génie des homes. De la genèse a 1910 i cinc, Les Bouillouses. L’hydroélectricité et le génie des homes. 1910-1923. Els dos volums estan escrits per André Durban, qui va ser cap d’electromecànica de la vall de la Tet. A priori podria sorprendre que una col·lecció dedicada al ferrocarril dediqués dos volums al que avui en dia és un espai protegit, inclòs a la xarxa natura 2000, format per llacs als peus del Carlit. Ara bé, una de les innovacions del Tren Groc fou estar electrificat, per un tercer carril, des dels seus inicis. A principis del segle xx aquest fet implicava trobar fonts per produir l’electricitat que consumiria la línia. Com a conseqüència, la construcció de la línia anà acompanyada d’un conjunt de grans obres hidroelèctriques, amb el punt central a la Bullosa. Fou necessària la construcció d’una reserva d’aigua que garantís el funcionament continu d’una central elèctrica. La decisió dels tècnics fou transformar l’estany natural existent en llac artificial, gràcies a la construcció d’una represa. L’impacte de l’obra, però, anà més enllà de la simple represa. Implicà l’obertura de noves carreteres i també permeté garantir un flux d’aigua suficient per a regar les planes del Rosselló. D’aquests dos volums, el primer se centra més en aspectes constructius i de la vida a peu d’obra. El segon, en canvi, analitza els –251–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 249-253 Pierre Cazenove; André Durban et al. (2012-19). Les Carnets du Train Jaune

Daniel Paül i Agustí

primers anys de funcionament, amb especial atenció a les centrals hidroelèctriques de la Cassanya i Fontpedrosa. Els dos darrers volums de la col·lecció ofereixen una visió territorial on es contextualitza la línia de Cerdanya dins de la xarxa de transport que la va motivar. Aquest és el cas del volum set, La Ligne de Perpignan à Villefranche. Prélude de la ligne de Cerdagne. L’autor, Jean Castex, és l’actual primer ministre de França; a més de ser estudiós de la història local ha estat alcalde de Prada (2008-2020). En aquest volum es descriu la construcció del tram des de la capital departamental a Vilafranca de Conflent. La construcció d’aquest tram, malgrat tenir només 41 quilòmetres de relleu relativament fàcil, es prolongà de 1863 a 1877. El volum analitza l’obra des del punt de vista polític, de finançament, de traçat, etc. També de les possibles altres línies que haurien pogut desenvolupar-se al departament, però que van quedar en projecte. És per tant, un bon exemple d’aproximació al context històric que va propiciar el Tren Groc. Finalment, al darrer volum, el vuitè, Les Chemins du fer. Activité minière en Conflent, l’autor Christian Puységur, professor i autor de diversos llibres d’història local, analitza el gran nombre de petites línies mineres que confluïen a la línia del Tren Groc. No hem de passar per alt que, malgrat que en l’actualitat aquest ferrocarril és només de passatgers, en el passat va tenir una important funció de cara a l’exportació del mineral del Conflent, especialment del ferro del Canigó. Antigues estacions avui convertides en baixadors quasi abandonats, com Joncet o Serdinyà, així com la pròpia estació de Vilafranca, van tenir en el passat una atrafegada activitat relacionada amb el transport del mineral. La completa desaparició d’aquesta activitat ha comportat que en l’actualitat, malgrat alguns esforços puntuals com el museu de la mina a Escaró, tota aquesta tradició industrial tendeixi a passar força desapercebuda. En resum, ens trobem davant d’una obra que a través dels seus vuit volums analitza, amb un grau de detall important, un conjunt d’aspectes amplis relacionats amb el Tren Groc. Si bé és cert que la redacció d’algun dels apartats pot arribar a ser excessivament descriptiva, en termes generals l’obra aporta una visió molt interessant sobre la línia, amb múltiples lectures possibles tant des del punt de vista acadèmic (amb un conjunt notable de citacions bibliogràfiques), com més nostàlgica, gràcies a les múltiples i ben seleccionades fotografies incloses a tots els volums. A nivell temàtic, i malgrat algunes referències puntuals fetes sobretot al primer volum, potser es trobaria a faltar alguna referència més àmplia al paper que la línia va tenir en el desenvolupament turístic de l’àrea. El Tren Groc va contribuir a desenvolupar un sector, el del turisme, que avui té un paper molt rellevant en aquestes comarques. Per exemple, l’arribada del tren està directament relacionada amb la creació del Grand Hotel de Font-romeu, impulsat per la Compagnie des Chemins de Fer du Midi o amb la creació de trens que permetien fer el viatge semidirecte entre París i aquest municipi. Uns temes que podrien ser objecte d’algun futur nou volum de la col·lecció. –252–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 249-253 Pierre Cazenove; André Durban et al. (2012-19). Les Carnets du Train Jaune

Daniel Paül i Agustí

Finalment, l’obra també es pot llegir amb un caràcter reivindicatiu. Si bé actualment el Tren Groc transporta uns 150.000 passatgers anuals, i hi ha diverses inversions en marxa, la majoria dels seus viatgers són turistes que l’utilitzen en època estiuenca. Aquest fet fa que de forma recurrent es parli de limitar, a vegades suprimir, els trajectes durant la resta de l’any. Un aspecte que li faria perdre el seu caràcter actual de tren regional, amb un paper important a nivell de cohesió territorial. Igualment, existeix el repte del manteniment del material ferroviari que hi circula, que en bona mesura data de l’època d’inauguració de la línia. Així, el llibre és una invitació a viatjar en aquest mitjà per reivindicar-lo, ja que com afirma un dels autors, Pierre Cazenove: “Saber més coses sobre la història del Tren Groc avui és garantir la preservació i la transmissió del seu patrimoni a les generacions futures”. Volums de la col·lecció, per ordre d’aparició: Jean-Louis Blanchon; Pierre Cazenove (2012). Quand naissait le Train Jaune (Les Cahiers du Train Jaune; vol. 1). Pierre Cazenove (2013). La construction du pont Gisclard (Les Cahiers du Train Jaune; vol. 2). André Durban (2014). Les Bouillouses, l’hydroélectricité et le génie des homes. De la genèse a 1910 (Les Cahiers du Train Jaune; vol. 3). Pierre Cazenove; Maxime Dumas (2015). 31 octobre 1909, chronique d’une catastrophe annoncée (Les Cahiers du Train Jaune; vol. 4). André Durban (2016). Les Bouillouses. L’hydroélectricité et le génie des hommes 1910-1923 (Les Cahiers du Train Jaune; vol. 5). Pierre Cazenove (2017). Le Viaduc Séjourné et autres ouvrages d’art (Les Cahiers du Train Jaune; vol. 6). Jean Castex (2017). La Ligne de Perpignan à Villefranche. Prélude de la ligne de Cerdagne (Les Cahiers du Train Jaune; vol. 7). Christian Puységur; Pierre Cazenove (2019). Les Chemins du fer. Activité minière en Conflent (Les Cahiers du Train Jaune; vol. 8).

–253–

CRÃ&#x2019;NICA DE LA SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 90, desembre 2020, p. 257-266 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

In Memoriam: Joaquim Cabeza, Joan Vilà, Montserrat Cuxart Aquest tràgicament inoblidable any 2020 deixa la Societat Catalana de Geografia sense tres persones que van dedicar molts anys de la seva vida a col·laborar en el bon funcionament de la nostra institució. Per ordre de decés: Joaquim Cabeza (12 de març), Joan Vilà-Valentí (23 d’agost) i Montserrat Cuxart (21 d’octubre). La Covid-19 va ser, quan no la causa directa, sí un factor que va coadjuvar a l’empitjorament del seu estat de salut. Joaquim Cabeza i Valls (1924-2020) va ser vocal de la Junta de Govern de la SCG entre 1983 i 2000.1 Joan Vilà-Valentí (1925-2020) va ser delegat de l’IEC a la Junta de Govern de la SCG entre 2002 i 2017.2 Montserrat Cuxart i Tremps (1949-2020) va ser membre de la Junta de Govern de la SCG entre 1986 i 2010 (tresorera des de juny de 1991) i, en deixar reglamentàriament la Junta el juny de 2010, romangué fins a l’actualitat com a membre del Consell editor de Treballs de la SCG.3 La Junta de Govern de la SCG i el Consell editor de Treballs expressen la seva tristesa davant aquestes pèrdues i volen transmetre a les respectives famílies el seu condol més sincer. La darrera assemblea de la SCG va aprovar redenominar el premi que atorga al millor treball de recerca geogràfic de batxillerat, dedicant-lo a Joan VilàValentí. La seva aportació a la Geografia no precisa presentacions i sens dubte, quan les circumstàncies sanitàries ho permetin, el fundador del Departament de Geografia de la Universitat de Barcelona rebrà l’homenatge que es mereix i Treballs de la SCG se’n farà oportunament ressò i publicarà els textos que se’n derivin. Tanmateix, en aquest moment pertoca glossar les figures, cabdals en la governació de la Junta de la nostra Societat durant molt de temps, de Joaquim Cabeza i Montserrat Cuxart. Ho fa concretament Enric Bertran, qui va compartir il·lusions i treballs de la SCG amb tots dos durant molts anys. 1. https://scg.iec.cat/Scg7/Scg71C/S71C0152.htm 2. https://scg.iec.cat/Scg7/Scg71V/S71V0097.htm 3. https://scg.iec.cat/Scg7/Scg71C/S71C0246.htm

–257–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 257-266 In Memoriam: Joaquim Cabeza, Joan Vilà, Montserrat Cuxart

Enric Bertran

Foto: gentilesa de Marta Vilà

El Dr. Vilà-Valentí, fotografiat per la seva filla, amb el darrer llibre publicat per la SCG i la semblança biogràfica sobre Pau Vila que ell mateix va escriure per a l’IEC (2006).

–258–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 257-266 In Memoriam: Joaquim Cabeza, Joan Vilà, Montserrat Cuxart

Enric Bertran

Joaquim Cabeza i Valls (Barcelona, 1924 – 2020) Si enfileu la carretera que per la vall de Bianya fa cap a Sant Joan de les Abadesses, hi trobareu el túnel de Collabós, una infraestructura que fa cosa de vint-i-cinc anys va representar una gran millora en les comunicacions entre la Garrotxa i el Ripollès, fins aleshores servides per estretes carreteres amb giragonses. Doncs bé, aquesta obra pública de prop de dos quilòmetres s’anomenà inicialment túnel de Capsacosta, cosa que va generar un encès debat sobre el nom de la foradada. Un dels qui va posar la banya en aquest afer fou el nostre consoci Joaquim Cabeza i Valls, que esmerçà temps i esforços a demostrar la idoneïtat de la denominació túnel de Collabós, que és el topònim de la serra que forada. Aquesta iniciativa ens serveix per apuntar una de les virtuts de Joaquim Cabeza, la tenacitat, que no hem de confondre amb la tossuderia. Mirarem de demostrar aquest tret del seu caràcter mitjançant un repàs de la seva vida. A Joaquim Cabeza li agradava d’explicar que havia anat a estudi abans de la guerra, perquè això volia dir que havia tingut mestres de la República i que n’havia rebut una instrucció més avançada que la que es va haver de patir temps a venir. A ell, que vivia al carrer d’Avinyó, li tocava d’anar al Grup Escolar Baixeras. I allí hi ensenyava Carme Simó, la mare de Lluís Casassas i Simó, esclar. Cabeza sempre en parlava com la seva mestra, ensems que recordava Josep Parunella, a qui retrobà a la Societat Catalana de Geografia. La contesa bèl·lica i els temps que vingueren, però, representaren un sotrac en la seva formació. L’economia familiar el va empènyer a treballar i va triar la feina de fuster, una professió que exercí durant tota la seva vida laboral i que va acabar per donar fruits geogràfics, com es veurà ratlles a venir. Mentre feia d’aprenent, Joaquim Cabeza es formà i es titulà com a mestre artesà en ebenisteria i decoració, i més endavant va treure temps per estudiar pel seu compte allò que era la seva afició intel·lectual, la geografia i la història de Catalunya. Amb ferma voluntat autodidacta va guanyar prou competència per fer-se càrrec –durant més de vint anys!– de les classes de geografia física que s’impartien a la Unió Excursionista de Catalunya (UEC), resultat de les quals és el seu llibre Geografia de Catalunya. Aspecte físic, publicat per l’Arxiu Bibliogràfic Excursionista de la UEC. Al pròleg,4 Josep Iglésies el defineix així: “L’autor no és un pedagog professional, però, endut pel seu zel i entusiasme, s’ha trobat arrossegat per la conveniència de transformar-se en mestre ocasional i haver de transferir a altres excursionistes uns coneixements adquirits en el sempitern trescar dominical amb la motxilla a l’esquena”. I és que en Cabeza era un excursionista de la vella escola, d’aquells empassacamins que concebien l’excursionisme com un mitjà per conèixer el país 4. Disponible en línia a l’Obrador Obert: https://scg.iec.cat/Scg9/Scg91/S9102242.htm

–259–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 257-266 In Memoriam: Joaquim Cabeza, Joan Vilà, Montserrat Cuxart

Enric Bertran

“los ‘heroicos’ montañeros [la seva colla] … apostrofan el nombre de España y ensalzan “la patria del habla y las costumbres y la que se lleva en el corazón al nacer” inscribiendo en sendas tarjetas preparadas de antemano, las más selectas estrofas de la canción de Els Segadors … como exponente de la labor patriótica (?) que en todo momento realizan estos individuos.”

Si això ara pot fer riure a algú, que pensi només que es va resoldre judicialment amb una acusació de propaganda il·legal i un règim de llibertat condicional durant prop d’un parell d’anys, amb l’obligació de presentar-se a comissaria amb regularitat. I, el que més li va doldre a Joaquim Cabeza, amb l’expulsió ‘perpètua’ de la Federación Española de Montañismo i, de retruc, de la Unió Excursionista de Catalunya, per “conducta antideportiva en el Pirineo Catalán” (sic). La sanció esportiva no li va ser aixecada fins al cap de vuit anys. El seu reingrés a la UEC data de 1960. La seva rehabilitació per part de la Federación

5. Vegeu: Joaquim Cabeza i Valls (1991) Història dels cursos d’història. Professats pel Molt Hble. Sr. Miquel Coll i Alentorn. Barcelona: Unió Editorial.

–260–

Foto: gentilesa d’Arnau Cabeza

que estimaven i que sentien la necessitat de fer-lo estimar als altres. Es va afiliar a la UEC en 1944, i hi va practicar el muntanyisme i l’alpinisme, amb uns esquís de fusta que s’havia fabricat al taller i que vam veure exposats a casa seva. Va pujar a centenars de cims i va arribar a fer el del Montblanc, en una època en què no s’hi havia de demanar tanda. Joaquim Cabeza (el segon per la dreta) Les seves inquietuds culturals al cim del Comaloforno (3.033 m), van deixar empremta com a el 14 d’agost de 1949 ànima dels cursets d’Iniciació Excursionista de la UEC i també com a organitzador dels cursos d’història de Catalunya impartits per Miquel Coll i Alentorn,5 així com en la seva fidelitat a Òmnium Cultural, al Cercle Sardanista i al Foment de la Sardana. Pel seu catalanisme militant, com no podia ser altrament durant el franquisme, al Joaquim li va tocar el rebre. Del gran nombre d’excursions fetes per Joaquim Cabeza (en va dur un fitxer, teclejat de bon matí amb una màquina d’escriure, el so de la qual devia escurçar el son de més d’un veí), en destaquem una travessia per l’alt Pallars i l’Aran, l’agost de 1949, per allò què se’n derivà: la denúncia interposada pel Frente de Juventudes per les anotacions fetes als llibres-registre del Besiberri nord i en altres cims de la serra de Tumeneia, on:

Enric Bertran

Foto: Montse Cuxart

Treballs de la SCG, 90, 2020, 257-266 In Memoriam: Joaquim Cabeza, Joan Vilà, Montserrat Cuxart

Joaquim Cabeza, a casa seva, explicant el procés d’elaboració del mapa de Catalunya en relleu, a diversos membres de la Junta de Govern de la SCG.

Española de Deportes de Montaña y Escalada es va produir en 2004, cinquantacinc anys després d’ocorreguts els fets!6 A la vista de tot plegat, s’entén que Joaquim Cabeza continués anant a la muntanya de manera clandestina, tal com era natural haver-ho de fer en altra mena d’activitats. En destaquem una de casolana, que durà més cinquanta anys: la construcció d’un mapa en relleu de gran format (escala 1:200.000) del Principat de Catalunya.7 Hi aprofità la seva destresa com ebenista per serrar teulers prefabricats tot reproduint les corbes de nivell. Com que les plaques anaven fixades les unes damunt les altres amb puntes de París, el pes de l’obra, entre una cosa i altra, va obligar a contractar una grua quan va caldre treure el mapa de can Cabeza per traslladar-lo al Centre Excursionista de Catalunya (des d’on va anar a parar, mitjançant un comodat, a l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya). Sens dubte, un exemple de tenacitat, com ho va ser la seva participació en les reunions amb l’ENHER per aconseguir la construcció d’un camí nou al congost de Mont-rebei, perquè amb l’augment de capacitat de l’embassament de Canelles les aigües de la Noguera Ribagorçana arribaven a colgar el camí vell. L’afició de Cabeza per la Geografia, pròpia dels muntanyencs de pedra picada, el va portar a ingressar a la Societat Catalana de Geografia (SCG), on va esdevenir un dels més significats representants de l’excursionisme clàssic, 6. Podeu llegir tota mena de detalls d’aquest afer a: Joaquim Cabeza i Valls (2006) Excursionisme i repressió franquista. Barcelona: Cim edicions. 7. Vegeu: Montserrat Cuxart, Enric Bertran i Antoni Luna (2008) “Cartografiant la passió per la pròpia terra. La història del mapa de Catalunya en relleu (amb corbes de nivell) de Benet, Cabeza i Pessarodona (1949-2007).” Comunicació presentada al Segon Congrés Català de Geografia. Treballs de la SCG, núm. 65, p. 208-217. Disponible en línia: https://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000070/00000063.pdf

–261–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 257-266 In Memoriam: Joaquim Cabeza, Joan Vilà, Montserrat Cuxart

Enric Bertran

8. La seva participació és reconeguda en una nota, just sota la llegenda, on la FEM els agraeix l’estudi toponímic de la zona.

–262–

Font: @Corremxlaterra

del costat de Francesc Gurri, Josep Llaudó o Narcís Rucabado i Franquesa. De conjunt amb aquest darrer, es va encarregar durant els anys noranta de l’organització de diverses sortides d’estudi de la Societat, donant-los un vernís més esportiu i el costum de sortir ben d’hora. A la SCG, Cabeza hi va ocupar una vocalia a la Junta de Govern entre 1983 i 2000, amatent sempre a mantenir la deguda relació amb el món de l’excursionisme, fidel, doncs, a l’esperit pel qual l’havia reclutat Josep Iglésies el 1973. El 5 de maig de 1978 Joa-quim Cabeza va pujar a la tribuna de la Societat, llavors encara al Palau Dalmases, juntament amb Agustí Jolis i Andreu Romà, dos reconeguts especialistes en guies i mapes excursionistes, per parlar de la toponímia –una de les dèries que l’acompanyà de per vida– dels mapes moderns de Catalunya. En la invitació a l’acte figura entre parèntesis, rere el títol de la conferència, una clara declaració d’intencions: “cap a uns mapes amb la toponímia correcta.” En el decurs d’aquesta sessió acadèmica, es va presentar una edició especial del mapa Pirineos (Cap d’Aran-Pallars Sobirà) a escala 1:50.000, que la Federación Española de Montañismo (FEM) va oferir en homenatge al Centre Excursionista de Catalunya, en ocasió del seu centenari. La toponímia del mapa havia estat esmenada per aquests tres muntanyencs.8 Prop de la norantena, Joaquim Cabeza va deixar la seva casa de tota la vida, al carrer d’Avinyó, i va ingressar en una residència del barri de les Corts, on el vaig visitar un parell de cops. Em va dir que no es feia gaire amb el seu company d’habitació perquè seguien horaris diferents, perquè ell es llevava ben d’hora i es posava a llegir. No em va sorprendre. En totes dues ocasions, tenia al seu costat les Obres completes de Miquel Coll i Alentorn, que incloïen textos sobre un curs d’història dels Països Catalans. Qui sap si potser era algun d’aquells que ell s’encarregava d’organitzar. Me’n va mostrar l’afectuosa dedicatòria de l’autor i em va dir que li plaïa en gran mesura de llegir-lo i rellegir-lo, perquè el reconfortava i l’ajudava a fer balanç de la pròpia trajectòria vital, que avaluava amb la satisfacció d’haver estat útil. Qui va conèixer i tractar Joaquim Cabeza sap que és veritat. Enric Bertran

Treballs de la SCG, 90, 2020, 257-266 In Memoriam: Joaquim Cabeza, Joan Vilà, Montserrat Cuxart

Enric Bertran

Montserrat Cuxart Tremps (Cornellà de Llobregat, 1949 – Sant Joan Despí, 2020) Montserrat Cuxart era filla de pagès. La masia es deia cal Piu i era a Cornellà de Llobregat, més concretament a Cornellà de baix –o, com en deia la gent del lloc, senzillament el Pla–, en oposició a Cornellà de dalt, que eren les terres de secà, enlairades a la part nord del terme municipal. La Montserrat va néixer, doncs, en un entorn rural, organitzat en masos, però que no trigaria gaire a desaparèixer, tot i el testimoni persistent d’algunes masies com ara la seva. A ella li agradava d’explicar-nos la ràpida transformació que va fer de Cornellà una ciutat abocada als sectors secundari i terciari, amb una aclaparadora funció residencial, com a resultat de l’arribada massiva d’immigrants els anys seixanta del segle xx, mentre –i ara farem servir paraules seves– l’agricultura anava esdevenint una activitat residual. La Montse hi va viure tota la vida, a Cornellà de Llobregat, on participava assíduament de la vida cultural i no perdia ocasió de divulgar la seva geografia. Valgui com a prova aquest fragment d’un llibre en què participà, a principis dels noranta:

Àlbum de Montse Cuxart

“L’actual estructura viària de Cornellà de Llobregat és constituïda per dos eixos principals que s’uneixen perpendicularment: la carretera de Barcelona a Santa Creu de Calafell –carrer de Rubió i Ors i carretera de l’Hospitalet–, que és l’eix de l’antic poble-camí i que articula el sector meridional del municipi (barris Centre, Riera, Almeda, Famades i Solanes), i la carretera de Cornellà a Fogars de Tordera, entorn de la qual han nascut els barris del sector septentrional del terme (el Pedró, la Gavarra i Sant Ildefons). La Rambla d’Anselm Clavé també esdevé un vial estructurant perquè enllaça els dos eixos principals de la població, els quals es refermen com a importants, ja que són utilitzats per sistema de transport públic que relaciona els barris de la ciutat i, aquesta, amb els municipis veïns i Barcelona.”9

Professionalment es va dedicar sempre a la docència, de primer en una escola de canalla amb necessitats educatives especials i després al segon ensenyament. Havia estudiat primerament Pedagogia i després Geografia i Història a la Universitat de BarceloMasia de cal Piu, a Cornellà de Llobregat na. Aquí va tenir de professor Lluís 9. Montserrat Cuxart i Tremps (1991) “Geografia” dins: Cornellà, una ciutat. Cornellà de Llobregat: Institut d’Edicions de la Diputació de Barcelona, p. 15-16.

–263–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 257-266 In Memoriam: Joaquim Cabeza, Joan Vilà, Montserrat Cuxart

Enric Bertran

10. Treballs de la Societat Catalana de Geografia (2012), núm. 73, p. 121-130. També disponible en línia: Belmonte (iec.cat).

–264–

Àlbum de Montse Cuxart

Casassas, qui la va reclutar per a la Societat Catalana de Geografia (SCG) i en el grup del qual realitzà diversos treballs de geografia aplicada, com ara Per la coneixença geogràfica de Catalunya (1983) o L’Alt Penedès, una comarca dinàmica als confins metropolitans (1991). Va entrar a la Junta de Govern de la Societat com a vocal el 1986 i hi va romandre fins el 2010, completant divuit anys com a tresorera, càrrec en el qual succeí Vicenç Biete quan aquest va accedir a la presidència en substitució de Casassas. Val a dir que les relacions establertes a la SCG entre mestre i deixebles esdevingueren d’estreta amistat i la Montserrat va deixar en tothom una empremta profunda i un record inesborrable. Durant tots aquests anys la participació de la Montse Cuxart en els actes organitzats per la Societat Catalana de Geografia, fossin conferències, cursets, seminaris o sortides d’estudi, va ser continuada. A més del seu interès geogràfic per dites activitats, la seva presència restava garantida com a tresorera i encarregada, per tant, d’efectuar-ne els Montse Cuxart els anys setanta pagaments corresponents. De la feina feta des de la junta, paga la pena de destacar la seva pertinença al Consell Editor de Treballs de la SCG, on s’ocupava, entre d’altres coses, de la correcció lingüística dels articles publicats en anglès i en francès, i de les traduccions al català de textos d’aquestes llengües, la primera de les quals dominava des de la seva escolarització a les Monges Franceses de Sant Feliu de Llobregat. Un dels trets definidors del caràcter de la Montse Cuxart era el seu esperit inquiet, palès en la seva passió viatgera. No en farem la relació completa, dels llocs on va anar, però sí que parlarem d’aquells que han deixat rastre escrit, on la necessitat d’expressar dita passió es va traduir en la voluntat de deixar-ne testimoni, a la manera d’una geògrafa. Així, volem destacar els viatges de la Montse a Grècia, un país que estimava fins al punt d’aprendre a parlar i a escriure grec per tal d’atansar-se a l’ànima del poble, per mor d’establir una relació més estreta amb els seus homes i les seves dones. D’una d’aquestes estades al país hel·lènic, en teniu una esplèndida crònica, escrita de conjunt amb l’antropòloga i companya de viatge Maria Belmonte, a “Una catalana al paradís,”10 que es troba, per si algú no ho sap, a Kyparissi, a la costa oriental del Peloponès. La

Treballs de la SCG, 90, 2020, 257-266 In Memoriam: Joaquim Cabeza, Joan Vilà, Montserrat Cuxart

Enric Bertran

paradoxa és que Kyparissi no existeix... o sí... Bé, si en voleu treure l’entrellat, haureu de llegir l’article. Les seves amistats ja li coneixíem prou aquesta dèria per conèixer món, oimés qui va compartir viatges amb ella i qui va tenir-la per companya en alguns dels organitzats per la Societat la Setmana Santa dels darrers vint anys. Aquest esperit actiu la va empènyer, també, a fer diverses travesses a peu: el camí baztanès, que és un ramal secundari del Camí de Sant Jaume de Galícia; el camí dels fars, a la costa nord-occidental gallega; la travessada de l’illa d’Elba; la de la costa amalfitana i la de l’illa de Creta. Ben segur que no hi són totes, però són aquelles que va ressenyar, en català i en grec!, amb ulls de geògrafa, ànima d’historiadora i un entusiasme contingut però encomanadís, al seu blog, Viatges que calmen el dolor.11 I ens hem deixat pel final, a dretcient, un llibre de viatges: El camí dels normands.12 Us en farem cinc cèntims, amb la indissimulada intenció d’esperonar-ne la lectura. Estem segurs que la Montse Cuxart seguia aquell consell, rebel i savi, de la primera sòcia de la SCG, Aurora Bertrana, a les seves memòries: “El primer que s’ha de fer amb la vida és viure-la i després, si de cas, escriure-la amb coneixement de causa”. Així entenem que va construir aquest llibre: la coneixença dels llocs és, ben probablement, de molt abans, tot i que el punt de partença se situa els anys 2010 i 2011, quan va efectuar tres viatges, a Sicília, a la Pulla i Calàbria, al sud de la Península italiana, i a Normandia. Hi va recórrer diversos indrets, seleccionats entre els més importants on els cavallers normands havien deixat prova del seu pas, durant els segles xi i xii, quan establiren un regne independent en terres de l’antiga Magna Grècia. El camí dels normands constitueix un relat geogràfic, que para una atenció preferent als fets històrics, però sense menystenir d’altres aspectes com és ara l’arquitectura, la literatura, la cinematografia i, com no podia ser altrament, la gastronomia. Es tracta del llibre de viatges que un espera de la geògrafa, sempre amatent a oferir una visió cultural de caire global, aprofitant la diversitat d’enfocaments amb què la Geografia s’ocupa del territori. Vet aquí doncs, i a manera d’exemple, un fragment de l’obra, entre molts altres de possibles: 11. https://viatgesquecalmeneldolor.wordpress.com/ 12. Montserrat Cuxart Tremps (2013). El camí dels normands. Del mont Gargano al Mont-Saint-Michel. Barcelona: Editorial Alrevés, 249 p.

–265–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 257-266 In Memoriam: Joaquim Cabeza, Joan Vilà, Montserrat Cuxart

Enric Bertran

Foto: IEC

Montserrat Cuxart amb Vicenç Biete, el maig de 2008, quan el Segon Congrés Català de Geografia “A mig matí vaig sortir de Morano Calabro i vaig prendre la carretera que s’enfila pels vessants meridionals de la muntanya. Gosaria dir que el Pollino és el massís més espectacular del sud d’Itàlia. A cavall entre la Basilicata i la Calàbria i amb altituds que superen els dos mil metres ... Aquesta muntanya de natura salvatge ha estat durant segles de difícil accés ... Té un poblament poc dens i les carreteres són escasses, cosa que ha provocat el seu isolament ... Vaig passar per indrets emmarcats per l’aspresa dels cims rocosos, per dolines i avencs ... Em vaig encantar guaitant paisatges modelats per l’home de prats ocupats aquí i allà per garbes de farratge i animals pasturant, ondulacions que recobreixen altiplans a vuit-cents metres d’altitud, banyats per la llum gairebé celeste d’aquella hora... Ja des de l’edat mitjana ha estat una terra d’acollida per a pastors i pagesos enviats pels monestirs i els feudataris per a conrear terrenys inhòspits i van ser els nous arribats que van fundar poblets agrupats als altiplans. I són aquests poblets els que van acollir els albanesos cristians que havien fugit del seu país quan va ser envaït pels turcs. Aquests immigrants mantingueren el seu mode de vida i les seves tradicions han restat intactes fins a la creació de carreteres durant la dècada dels anys trenta del segle xx... D’ençà dels cinc segles del seu èxode, els habitants albanesos del sud d’Itàlia honoren la seva memòria i les seves gestes. Aquesta població parla italià però entre ells s’expressa en arbënesh, la llengua dels seus avantpassats.13

Si hem triat aquesta cita, on la Geografia marida amb la Història, és perquè ens fa pensar en la Montse Cuxart trescant per aquests indrets rurals del mezzogiorno dels quals ens parlava amb l’enardiment de qui s’hi havia enamorat. Convençuda que, com més viatjava, més necessitat de llibertat sentia. I perquè ens permet d’afigurar-nos-la, farta de confinaments pandèmics, altre cop de viatge. Lliure. Només un altre cop. Enric Bertran 13. Op. cit., p. 134-135.

–266–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 90, desembre 2020, p. 267-272 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Les noves perifèries: Sant Adrià de Besòs Gemma Lozano

[El 15 de febrer de 2020, ben ignorants del que ens estava a punt de caure a sobre en forma de pandèmia, la SCG va fer una de les seves ja habituals sortides matinals de caire urbà d’època hivernal. Va ser la darrera sortida del curs 2019-20 i de la resta de l’any 2020. Aquesta n’és la crònica.] L’itinerari proposat comença a l’estació de metro de la Verneda, passant pel museu de la immigració i acaba a les xemeneies del Besòs de la desmantellada central tèrmica. Encetem aquesta sorprenent i impressionista sortida amb el guiatge del Francesc Muñoz (professor de Geografia a la UAB). Des d’un bon començament i només sortir del metro ens colpeix un paisatge que bé podria estar situat a la Xina, i és que allò que havia estat un reguitzell de naus industrials als anys 70, s’ha convertit en un continu de magatzems xinesos, fruit d’aquesta reconversió forçada de la globalització. Des de la mateixa parada de metro observem cap al nord el districte de Nou Barris, on veiem com acaba la ciutat, el seu límit. Girem per reubicar-nos en el nostre itinerari i quan s’acaben les naus xineses apareix un McDonald’s de darrera generació. En Francesc ens remarca aquest paisatge superposat en el temps i en els usos tot fent-nos la reflexió que per tal d’imaginar-nos el futur ens queden les perifèries tot citant Gabrielle Basilico, en la seva obra La ciutat interrompuda “la perifèria és l’estació urbana on hi ha la major intensitat en unitat de temps”. Ens dirigim tot seguit cap al Museu d’Història de la Immigració de Catalunya, aturant-nos a la confluència de la portalada gòtica de Sant Adrià a la dreta, el McDonald’s al centre i a l’esquerra unes naus i cases taller que semblen superposades directament des dels anys 70, al costat d’una benzinera, capes de diferents moments i tots formant part de diferents lògiques urbanes. Arribem al Museu d’Història de la Immigració de Catalunya, situat en una antiga masia del segle xix que pertanyia a la família Roca-Mora; vivien al carrer Montcada i a la masia hi tenien una explotació agrària. A finals del segle xix es van fer una nova residència al Maresme, i van deixar la masia de Sant Adrià que va continuar la seva activitat agrària. A finals del xix, coincidint amb –267–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 267-272 Les noves perifèries: Sant Adrià de Besòs

Gemma Lozano

–268–

Foto: M. Àngels Trèmols

l’expansió industrial, s’ocupen els voltants del riu per aprofitar l’energia. L’explotació resta isolada i tancada. La ciutat la recupera, actualment enmig d’aquest nus de comunicacions on està ubicada encara amb un senyorial jardí centenari. Durant un període ha estat un hort urbà, un garden, i una botiga de mobles. Quan el museu s’inaugura el 2004 la casa havia patit ocupacions irregulars. L’any 1989 l’alcalde de Sant Adrià, Antoni Meseguer, fa un encàrrec informal a Joan Brossa: una crítica de l’ocupació del territori i de les condicions desfavorables dels barris més populars. Brossa crea una escultura, “record d’un malson”, que representa l’alcalde franquista Josep Maria de Porcioles, que parlava dels barris “bàrbars”. L’Ajuntament no va voler exposar-la i es col·locà al carrer amb una inauguració festiva, però és retirada i tancada al magatzem municipal durant anys. Més tard, s’instal·la a la biblioteca, on les reiterades queixes fan que es retiri i finalment arriba al museu. Ens rep la Imma Boj, directora del museu. L’exposició, que és tota exterior, gira entorn d’un treball pedagògic d’allò que signifiquen els processos migratoris i perquè es produeixen de forma inherent en l’espècie humana. L’objectiu és donar visibilitat a les migracions, als canvis urbans que produeixen, a l’ocupació del territori. Un dels projectes del museu treballa especialment amb programes de menors no acompanyats, per ajudar-los a entendre la seva realitat. L’exposició permanent fa un recorregut des de la prehistòria fins al segle xx. Les migracions es presenten com a processos humans, en paraules de la mateixa Imma Boj: “les persones emigren per raons d’ADN, per cercar millors condicions de vida”. El museu compta amb una peça que ha estat un testimoni únic: un vagó del tren “El Sevillano”, que va nodrir Catalunya d’immigració andalusa abans i després de la guerra civil fins ben entrats els anys 70. En aquest punt se’ns planteja una qüestió: per què les migracions interiors es consideren migracions? De fet el descobriment i l’ocupació d’un territori té unes conseqüències. A Barcelona hi va haver una important especulació econòmica i immobiliària conseqüència d’aquesta ocupació que ens arriba fins avui. Actualment la lògica de les migracions és anòmala si tenim en compte els processos de globalització i aquí juga de forma important el component polític, per exemple, la UE amb

Foto: Josep Oliveras

Treballs de la SCG, 90, 2020, 267-272 Les noves perifèries: Sant Adrià de Besòs

Gemma Lozano

el tancament de fronteres. Cal tenir en compte la part humana d’aquestes migracions (les expectatives, les pors...). L’inici de l’exposició ja ofereix una visió crítica del món mostrant un planisferi no eurocèntric que sorprèn els més joves que no hi reconeixen els continents en un primer moment. Es fa un recorregut des de les primeres migracions humanes provinents d’Àfrica, des del Paleolític i del Neolític. Les poblacions nòmades que ho han estat històricament per raons climàtiques. Una mirada sobre la construcció de l’equipatge, diferent depenent del moment històric o el mateix concepte del prejudici, del nouvingut. Es potencia treballar aquest prejudici a través del diàleg, del debat, des del respecte i la tolerància, exposar l’opinió, treballant el llenguatge de forma respectuosa. Es mostra les múltiples identitats de tots nosaltres provinents de diverses cultures que se superposen (grega, jueva, romana...) i com la llengua és una via més del diàleg i de la diversitat. I els motius per migrar, que sempre han estat els mateixos, per millorar les condicions de vida, causes climàtiques, les guerres, per motius comercials o tecnològics... Arribem així al segle xx i a la industrialització, al 1902, quan Sant Adrià comptava amb 1.000 habitants i el paisatge el composaven les vernedes al voltant del riu. Actualment té 36.000 habitants. Per continuar amb la visita del museu anem cap al Sevillano, el vagó recuperat de l’històric tren que tantes generacions d’andalusos va portar fins a Catalunya. Renfe va facilitar la seva adquisició i rehabilitació, que es va fer íntegrament amb un programa de joves amb risc d’exclusió social. “El Sevillano”, conegut a la resta de l’Estat com “el Catalán”, o “el Shangai” que portava emigrants gallecs i castellans,1 reprodueix escenes, testimonis i recull les dades de tota aquesta onada migratòria des dels anys 50 fins als 70. Acabem la visita al terrat de la masia observant el continu urbà que forma aquesta perifèria urbana des del Besòs, el límit amb Santa Coloma de Gramenet, Barcelona, la Mina... amb una visió excepcional d’aquesta composició de polígons, vies de comunicació que configura els límits de la ciutat. Sortint del museu emprenem el camí cap a la central tèrmica. Haurem de superar els diferents eixos viaris que la travessen com obstacles superposats. 1. [N. de l’E.: el Shangai era l’equivalent al Sevillano però procedent de Galícia.]

–269–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 267-272 Les noves perifèries: Sant Adrià de Besòs

Gemma Lozano

Foto: Josep Oliveras

Fem una primera parada davant de la portalada gòtica, ara de Sant Adrià, però provinent de l’antic convent del carrer del Carme. El convent fou desmuntat el 1874 i és comprat a peces per col·leccionistes. La portalada és adquirida per la família Moragues. La història diu que Juli Parellada es va batre en duel i davant el remordiment que tenia d’haver sobreviscut va prometre erigir una església a l’indret que es troba avui la portalada. Només hi posarà la porta perquè morirà i fins el 1991 no es trobarà la ubicació actual quan l’Ajuntament decideix instal·lar-ho als voltants de les terres de conreu de la família Rocamora. És així com esdevé un símbol de la ciutat. Reprenem l’itinerari cap a la llera del Besòs, passant per sota de la ronda del Litoral. De camí travessem uns espais desocupats, semblen terra de ningú, i ens mostren elements visuals poc habituals, desestructurats, petits campaments de sense-sostre, petits abocadors improvisats, segmentats, aïllats i fins i tot en aquells que s’hi veu activitat amb una sensació de semiabandonament. En paraules d’en Francesc Muñoz “són fragments urbans que no es tenen presents, conformen paisatges que amaguen preguntes”. Arribem a la llera del Besòs, un espai recuperat, que porta 15 anys de restauració ambiental, als anys 90 el Besòs era el riu més contaminat d’Europa després del Dniéper. La tasca de gestió de l’espai és a càrrec del Consorci del Besòs. Actualment les vores del riu ofereixen un espai lúdic urbà de primer ordre, alhora que ha anat recuperant la biodiversitat de l’ecosistema fluvial, fet que ha portat a ser un projecte premiat a la Unió Europea en el premi europeu d’espais públics. De fet, mirant la llera dreta i esquerra veiem dos paisatges antagònics i amb referents temporals ben diferents: per un costat els habitatges d’urgència de Sant Adrià construïts als anys 1960 i 70 i per l’altre els habitatges moderns que s’hi estan construint del costat, que pertanyen al continu urbà de –270–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 267-272 Les noves perifèries: Sant Adrià de Besòs

Gemma Lozano

Foto: David Pavón

Barcelona. Però la segmentació del territori és evident quan mirem l’itinerari recorregut i comptem fins a 9 ponts que hem travessat. Seguint l’itinerari, i a mesura que ens acostem al front marítim, les xemeneies prenen protagonisme. També ho fan les infraestructures de serveis: la planta fotovoltaica, la planta combinada incineradora TERSA construïda el 1975 i que va ser la primera planta de valoració de residus de l’estat, els barris d’urgència de la Mina i de Sant Adrià... Alguns indicadors, però, fan sospitar que ja no ens trobem en una situació tan perifèrica, l’ús del tramvia per estudiants estrangers que troben millor oferta a Sant Adrià o l’oferta de pisos a AirBnb en són un parell d’exemples. Però el creixement urbà de la zona de Diagonal Mar, amb la creació de pisos d’alt standing i la seva expansió, estan demandant canvis. Les infraestructures que abans eren perifèriques, ara ja no ho són. En aquest punt, i en paraules de Francesc Muñoz, s’estableix un diàleg entre l’arquitectura industrial i l’expansió urbana de Barcelona, recordant que aquestes infraestructures són necessàries. En aquest paisatge s’erigeix l’antiga central tèrmica com un element totèmic, que en un suggeridor símil compara amb l’estàtua de la llibertat en el film “El planeta dels simis” de 1968. De fet ens fa reflexionar encara més quan ens comenta que allò que sovint la ciutat amaga aquí es troba sobreexposat. La central tèrmica esta tancada des de l’any 2010 i des del 2017 declarada bé cultural d’interès local. Actualment es troba en un procés de negociació per tal de veure com serà el paisatge final i des de les administracions es reivindica un espai de recerca vinculat amb el canvi climàtic i l’aigua, que probablement anirà lligat a alguna explotació d’oci global, donat que els propietaris cerquen la màxima edificabilitat (Endesa, Banc de Santander...). Caldrà repensar-ho tot, el front marítim es troba actualment en reconstrucció perquè el temporal Glòria ho ha malmès tot, fet que ens indica que el canvi

–271–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 267-272 Les noves perifèries: Sant Adrià de Besòs

Gemma Lozano

climàtic és més present cada dia. L’espai s’ha de pensar de forma global en el context metropolità, ja fou així durant la seva etapa productiva, de fet durant els anys 70 produïa el 70% de l’energia que consumia l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Ara el repte és aconseguir amb el front marítim allò que ja s’ha aconseguit amb la recuperació del riu, tot i els interessos econòmics en joc. L’última reflexió de l’itinerari la fem darrera la central, observant la porta minúscula d’accés al complex tèrmic que ens dona una visió més clara de la gegantina infraestructura que tenim davant. Mentre que a l’altre costat de la via, el paisatge ens mostra les naus industrials i logístiques de recent construcció i per tant una convivència de diferents paisatges, com comenta en Francesc Muñoz: “que ens obren interrogants entre aquest paisatge del passat i del futur”.

Foto: M. Àngels Trèmols

–272–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 90, desembre 2020, p. 273-282 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Acta de l’Assemblea General Ordinària anual de la Societat Catalana de Geografia, 7 d’octubre del 2020 A les 17:30 h del dimecres 7 d’octubre del 2020 i en segona convocatòria, s’ha reunit l’Assemblea General Ordinària de Socis i Sòcies de la Societat Catalana de Geografia (SCG) corresponent al curs 2019-20. Ateses les limitacions imposades per l’Institut d’Estudis Catalans seguint les recomanacions de les autoritats sanitàries en relació a les activitats presencials, la participació a l’Assemblea només ha estat telemàtica, havent registrat un màxim de 31 persones connectades. A l’inici de la reunió el president demana modificar l’ordre del dia afegint un nou punt per aprovar la designació de nous socis honoraris. L’Assemblea aprova afegir aquest nou punt.

1. Paraules del president El president Josep Oliveras adreça a l’Assemblea les paraules que es reprodueixen a continuació. Bona tarda a tots els socis i sòcies que esteu disposats a seguir aquesta Assemblea General tan especial. No pensava pas presidir una assemblea general des de casa, però des de fa un temps ens veiem obligats a prendre una sèrie de precaucions totalment impensables a inicis d’aquest mateix any, quan llegíem i oíem que a la Xina hi havia un estrany virus. Entre els virus coronats i altres virus malèvols, ja fa uns quants anys que l’estem ballant i encara no albirem l’horitzó desitjable que ens permeti desenvolupar amb tota normalitat les nostres activitats i llibertats. Aquesta mateixa Assemblea s’havia de celebrar presencialment el passat mes de juny com era tradicional, però malgrat l’anomenada “nova normalitat”, i per seguretat vàrem decidir traslladar-la a l’octubre i realitzar-la telemàticament. Abans d’iniciar pròpiament l’acte i segons marca el nostre Reglament necessitaria ens autoritzessin a introduir un nou punt a l’ordre del dia, que faria referència al nomenament de nous socis d’honor, ja que la Junta de Govern de la Societat Catalana de Geografia (SCG) va acordar proposar uns candidats quan ja s’havia enviat l’ordre del dia. [S’aprova per unanimitat dels presents.] –273–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 273-282 Assemblea General Ordinària anual de la Societat Catalana de Geografia 2020

Un cop aprovat aquest nou punt de l’ordre del dia iniciem pròpiament l’informe anual. En primer lloc vull expressar el sentit dol de la Junta de Govern per la mort de cinc associats, entre ells el Dr. Joan Vilà Valentí que, a més de professor de molts de nosaltres, va actuar de delegat de l’IEC a la nostra societat del 2002 al 2016, ajudant i col·laborant en moltes activitats, tal com pot veure’s a l’Obrador Obert. També ens han deixat la Maria Jesús Marquès, esposa que fou de Lluís Casassas; Joaquim Cabeza, vocal de la Junta entre els anys 1983 i 2000; el soci Albert Barrufet; i la sòcia i professora de la Universitat de La Laguna Luz Marina García Herrero. Tots i totes que els hem pogut conèixer segur que en guardem un sentit i bon record. Enguany, com a conseqüència del covid-19, s’han hagut d’introduir una sèrie de canvis en la programació de les activitats, cosa que ha significat un tall en la normal trajectòria societària. En principi vàrem pensar que després de Setmana Santa les activitats es podrien normalitzar, però amb la promulgació de l’estat d’alarma, va ser impossible portar a terme els actes que implicaven la presència i permanència temporal d’unes desenes de persones en una sala tancada. L’11 de març hi va haver la darrera ponència presencial de l’Anna Badia sobre “Els incendis en la interfase urbana forestal. El futur que ens espera”, i a partir d’aquí vàrem poder reprogramar activitats de forma telemàtica, gràcies a la plataforma Zoom posada a la nostra disposició per l’IEC. El viatge programat per Setmana Santa a Eslovènia es va haver d’anul·lar i la companyia aèria de moment encara no ha retornat l’import dels passatges. En tot el període de l’estat d’alarma la seu de l’Institut d’Estudis Catalans ha romàs tancada i suspeses totes les activitats presencials, incloses les de les filials. Aquest fet comportà també el retard en la distribució de les publicacions. El 27 de maig es va poder realitzar la primera vídeo-conferència, a càrrec d’Antoni Luna sobre “Geohumanitats en clau catalana. Quan el territori esdevé creatiu”, i el 16 de juny una taula de debat “Reflexions des de la Geografia sobre la pandèmia del covid-19”, a càrrec d’Oriol Nel·lo, Albert Esteve i Jesús Burgueño, moderada per Anna Ortiz. Ambdues activitats amb un notable èxit de seguidors, força superiors a la mitjana de les activitats presencials. En el curs que avui mateix s’inicia està previst que totes les activitats o la immensa majoria es puguin fer per via telemàtica, fora que hi hagi un canvi molt positiu en l’evolució de la pandèmia. Activitats i canvis dels quals sereu puntualment informats. No m’entretindré en la ressenya de totes les activitats realitzades en el curs 2019-2020, perquè les trobareu a la memòria detallada que realitza cada any el nostre secretari i que apareix a la revista Treballs. Sí que volia remarcar l’interès de totes les conferències impartides, així com les sortides d’estudi efectuades, sent molt destacable la sortida a l’Alt Penedès per visitar els pèlags de Vilobí i la ciutat de Vilafranca, amb la col·laboració de l’Institut d’Estudis del Penedès, que oferí també un notable debat sobre diferents problemàtiques de la població. Una altra activitat especial a remarcar va –274–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 273-282 Assemblea General Ordinària anual de la Societat Catalana de Geografia 2020

ser l’exposició de dibuixos del geògraf Pierre Deffontaines com a homenatge als 125 anys del seu naixement, exposició i acte de reconeixement que es va fer en col·laboració amb la Biblioteca de Catalunya i la Diputació de Barcelona. Un altre tema a informar és el de la renovació parcial de la Junta de Govern de la Societat que, si obté l’aval dels socis mitjançant la votació electrònica, dels resultats de la qual donarà compte posteriorment el secretari, significa que el càrrec de vicepresident serà ocupat per l’actual secretari Rafael GiménezCapdevila; l’actual vocal Joaquim Farguell assumirà la secretaria i Valerià Paül s’incorporarà com a nou vocal. Aquí he d’agrair la tasca realitzada per les persones que cessen en els càrrecs, però un agraïment molt, molt especial el mereix Jesús Burgueño, l’actual vicepresident que ha estat uns 25 anys ocupant diferents càrrecs a la Junta, i entre moltes altres coses s’ha encarregat de tirar endavant la revista Treballs com a editor, a més de fer possible l’edició de bona part dels llibres que en els darrers anys s’han anat publicant. Jesús Burgueño continuarà de moment coordinant la revista Treballs i col·laborant en altres edicions que hi ha pendents. Demano per ell un aplaudiment virtual per les moltes hores de treball que ens ha regalat en benefici de tots el implicats en els coneixements geogràfics i en particular en la Geografia de Catalunya. Parlant de publicacions, hauran rebut els números 87 i 88 de la revista i darrerament el 89 sobre el temporal Glòria, en format virtual, i espero que aviat el puguin rebre en paper. També hauran d’haver rebut el llibre sobre La nova Geografia: Raoul Blanchard-Pau Vila, acompanyat de l’Assaig de Geografia humana de la muntanya. Esperem que més endavant, i per part de la Secció de Filosofia i Ciències Socials es pugui editar la biografia que sobre Lluís Solé Sabarís han enllestit els socis Enric Mendizàbal i Liliana i Aimada Solé Figueras. Un treball que s’ha pogut realitzar gràcies a un ajut a la recerca concedit per la Secció referida. Està també pràcticament acabada la història de la nostra Societat fins als nostres dies en relació a l’evolució de la ciència geogràfica, que ha coordinat Enric Bertran, soci i exmembre de la Junta de Govern. Hi ha treballat un reduït nombre de persones, amb molts anys d’associats, amb una intensa participació a les activitats de la SCG. Igualment us informo que s’ha iniciat la redacció d’una nova Geografia de Catalunya realitzada totalment i única per associats, que dirigeix Jesús Burgueño i que es titularà La nova geografia de la Catalunya post-covid. El propòsit és que estigui a les vostres mans el proper any i les previsions són que hi haurà 28 capítols i diferents col·laboracions breus. Per endegar i realitzar aquesta obra, la Junta ha decidit dedicar-hi 30.000 euros dels nostres romanents, ja que a més de la impressió, els autors seran modestament retribuïts. Un punt important d’aquesta assemblea serà la reducció de la quota de socis de forma excepcional, una proposta de la Junta de Govern tenint en compte –275–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 273-282 Assemblea General Ordinària anual de la Societat Catalana de Geografia 2020

que degut a l’epidèmia hi ha activitats que no s’han pogut portar a terme, cosa que implica una menor despesa, especialment en les visites d’estudi, que en bona part estan subvencionades per la Societat, o l’anul·lació d’unes jornades amb ponents que vindrien de l’estranger, etc. La proposta, que serà presentada en un altre punt de l’ordre del dia per la nostra tresorera, implicaria reduir la quota de socis d’enguany, que encara no s’ha posat al cobrament de 35 a 20 euros, i la d’estudiants de 20 a 10 euros. Esperem sigui aprovada i que l’any vinent ja es pugui aplicar la quota normal i augmentar les activitats ofertes. Un altre tema a informar és que la nostra pàgina web, l’Obrador Obert, editada per Pau Alegre, ha quedat inactiva, com a conseqüència que l’entrada de la informació es feia des d’un servidor de la UAB i el professor Alegre es jubilarà properament. L’Obrador Obert és un portal amb una quantitat ingent d’informació sobre els socis i sòcies de la nostra societat, les activitats portades a terme i la producció geogràfica realitzada al país. La pàgina web va ser creada pel seu editor l’any 1999 i per tant ha estat vint-i-un anys en actiu, cosa que ha suposat dedicar-hi moltes hores de feina, que agraïm enormement. S’està treballant en un nova pàgina web que seria la suma de l’Obrador Obert i l’Àgora de la Geografia, l’altra web de la Societat, que edita Jordi Ramoneda. La nova pàgina enllaçarà també amb la de materials per a la docència Instruments i recursos per l’ensenyament de la Geografia, al mateix temps que es podrà consultar íntegre l’antic Obrador. Esperem que aviat es pugui presentar la nova pàgina i que mantingui i augmenti l’interès per la Geografia i les nostres activitats. Activitats que també es poden seguir per Facebook, Twitter, Instagram... i no sé si aviat per Tik-Tok, una tasca de la que té cura la Txell Gisbert. Pel que fa als premis de Geografia atorgats, el Lluís Solé Sabarís que atorgava la Secció de Filosofia i Ciències Socials es deixarà de convocar, atès que l’IEC ha decidit agrupar els premis de cada Secció en un de sol anual, amb un import molt més alt. A aquest premi hi podran concórrer igualment treballs de Geografia, conjuntament amb altres treballs de les diferents disciplines integrades dins les Ciències Socials. Nosaltres sentim la desaparició del premi Lluís Solé Sabarís, dedicat exclusivament a treballs de Geografia. Continuarem atorgant el premi Lluís Casassas que finança la SCG i que en l’última edició ha tingut múltiples possibles adjudicataris. El jurat va acordar concedir el premi a un graduat de la Universitat de Girona i dos accèssits a treballs de graduats de les universitats de Barcelona i Girona. El premi per a estudiants de batxillerat Joan Palau Vera també va tenir pretendents i va ser concedit a un alumne de l’Institut Màrius Torres de Lleida i a una alumna de l’Institut Barri Besòs de Barcelona. La Junta de Govern de la SCG ha acordat recentment canviar el nom del premi. Des de la propera convocatòria, corresponent a l’any 2021, durà el nom de Joan Vilà Valentí, en honor del professor universitari de molts professors i professores de batxillerat, que tingué un especial interès per la docència i didàctica de la Geografia, ja que va formar –276–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 273-282 Assemblea General Ordinària anual de la Societat Catalana de Geografia 2020

part de la Comissió d’Ensenyament de la Unió Geogràfica Internacional i va promoure entre altres actuacions l’edició en castellà del manual Metodología para la enseñanza de la geografia, aparegut l’any 1966 i que era realment innovador. Les relacions de la SCG amb altres entitats amb les quals tenim afinitats i amb les que prevèiem realitzar alguns actes conjuntament, com són el Col·legi de Geògrafs o la Asociación Española de Geografía, han quedat també truncades per la perniciosa pandèmia, però esperem continuar-les tan aviat com sigui possible. Continuem mantenint l’ajut de la Diputació de Barcelona per a la revista i altres activitats, com l’exposició de dibuixos del professor Deffontaines ja esmentada, i estem pendents de poder resoldre la celebració d’una jornada sobre desenvolupament en àrees de muntanya que havíem de fer a Berga en el segon trimestre. Vull també fer referència a la institució que ens acull, ja que hem continuat gaudint del seu recolzament en molts aspectes. Hem assistit, tantes vegades com ens ha estat possible, als plenaris de l’Institut i a les reunions de la Secció, tant per escoltar innovadores ponències sobre temes ben diferents, com per assabentar-nos de programes i normes que poden afectar el funcionament de la Societat. Nosaltres formem part de la Secció de Filosofia i Ciències Socials, que fins enguany ha presidit la nostra sòcia Maria Corominas, sempre amable, propera i ràpida a les sol·licituds que li hem formulat. Ara el president és el periodista Jaume Guillamet i el secretari el nostre soci Andreu Domingo. Esperem amb ells continuar la mateixa col·laboració que amb l’equip anterior. Una menció especial l’he de fer respecte del nostre delegat, l’amic Oriol Nel·lo, que sempre que li ha estat possible ha assistit a les nostres reunions i ens ha subministrat informacions interesants i consells quan els hem necessitat. En el punt afegit de l’ordre del dia referent a la proposta de nomenament de nous socis d’honor, us avanço que les persones proposades són Maria Dolors Garcia Ramon, Pau Alegre, Enric Bertran i Jorge Olcina. La primera ha estat vicepresidenta i presidenta de la SCG, ha treballat i destacat en temes de Geografia rural, del gènere i teoria de la Geografia, però volem destacar la seva contribució a la millora de la nostra revista, ajudant-la a tenir les característiques d’una revista científica i alhora de divulgació, al mateix temps que hem rebut sempre d’ella ajuts i suggeriments en relació a diferents temes, però especialment en relació als projectes de recerca que l’Institut ha finançat. Pau Alegre és un dels socis més antics, ha estat vocal de la Junta, però el fet més remarcable per merèixer la distinció és l’haver creat i fer d’editor des del 1999 de l’Obrador Obert, la nostra pàgina web, que coneixeu perfectament, i on hi ha acumulada una gran quantitat d’informació sobre la nostra Geografia i els seus simpatitzants. Enric Bertran, és també un soci antic, que ha exercit de vocal i secretari de la Societat, membre del consell de redacció de Treballs; fa de forma altruista les correccions de català de la revista i de les altres publicacions de la Societat, ha contribuït amb aportacions biogràfiques de geògrafs ja desapareguts i s’ha –277–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 273-282 Assemblea General Ordinària anual de la Societat Catalana de Geografia 2020

pogut comptar amb ell per a múltiples activitats. Actualment és el coordinador de la història de la Societat, que esperem presentar el proper any. Finalment, Jorge Olcina Cantos és catedràtic de la Universitat d’Alacant i president de la Sociedad Española de Geografia, l’AGE. Ha publicat a la revista Treballs sobre riscs climàtics i canvi climàtic, i gràcies a ell hi ha hagut un diàleg molt més obert entre els professionals de la Geografia de les diferents nacions i comunitats espanyoles. En col·laboració amb l’AGE s’han celebrat jornades i hi ha altres projectes que per la pandèmia han quedat de moment aparcats. Esperem amb la seva incorporació poder estrènyer nous lligams amb els addictes a la Geografia de les comarques més meridionals del País Valencià. Podria informar de moltes més coses, però el temps avança de pressa i tenim seguidament la taula de debat sobre l’agricultura catalana. A la memòria del curs trobareu molta més informació. A totes i a tots, moltes gràcies per la vostra confiança i el vostre recolzament. Esperem que aquest mal virus que ens ha envaït ens deixi tranquils, que prou feina tenim. Moltes gràcies!

2. Lectura de l’acta de l’anterior Assemblea General Ordinària El secretari Rafael Giménez-Capdevila informa que l’acta de l’anterior Assemblea General Ordinària, que va tenir lloc el 12 de juny del 2019, fou aprovada per la Junta de Govern. Ha estat publicada al núm. 87 de la revista Treballs de la Societat Catalana de Geografia (juny del 2019). No hi ha objeccions al seu redactat per part de l’Assemblea.

3. Examen i aprovació, si escau, de la memòria d’activitats del curs 2019-20 El secretari Rafael Giménez-Capdevila resumeix els aspectes més rellevants de la memòria d’activitats del curs 2019-20, tancada el 9 de juliol del 2020. No hi ha objeccions i s’aprova. Aquesta memòria es publicarà al proper número de la revista Treballs de la SCG [en referència al present núm. 90].

4. Aprovació, si escau, de la reducció excepcional de la quota de socis per a l’any 2020 La tresorera, Mariàngels Trèmols, informa que com a conseqüència de la pandèmia, enguany s’ha retardat el cobrament de la quota, prevista per a les properes setmanes. La Junta de Govern proposa, només per aquest any 2020, reduir-ne l’import de 35 a 20 € per als socis numeraris i de 20 a 10 € per a estudiants. S’aprova la proposta. –278–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 273-282 Assemblea General Ordinària anual de la Societat Catalana de Geografia 2020

5. Examen i aprovació, si escau, de l’estat de comptes de l’any 2019 i del pressupost de 2020 La tresorera, Mariàngels Trèmols, presenta l’estat de comptes corresponent a l’exercici 2019, tancat a 31 de desembre. En aquella data, el saldo al compte corrent de la Societat era de 84.790,31 €, idèntic al d’un any enrere perquè tant els ingressos procedents de l’IEC, la Diputació de Barcelona i les quotes de socis, com les despeses passen pel compte de l’IEC. Per tant, l’import del compte propi de la SCG s’ha de considerar un romanent a utilitzar en cas de despeses extraordinàries. Els ingressos de l’exercici han estat de 34.035,79 €. Les despeses de 25.648,35 €. L’exercici 2019 s’ha tancat amb un excedent de 8.387,44 €. El pressupost per a l’exercici del 2020, presentat a l’IEC l’octubre de 2019, s’eleva a 34.900 €, amb un increment d’uns 3.000 € respecte de l’any anterior. Això no obstant, els efectes de la pandèmia s’estan fent sentir a la baixa, tant en els ingressos com en les despeses, de manera que els resultats seran sensiblement diferents. S’aproven el Compte de resultats de l’exercici 2019 (annex 1) i el pressupost de 2020 (annex 2).

6. Aprovació, si escau, de la designació de nous socis honoraris El president Josep Oliveras presenta l’acord de la junta de Govern, de 5 d’octubre, pel qual proposa la designació de quatre persones com a sòcies honoràries, d’acord amb l’article 3 del Reglament de la Societat. Aquestes persones són Pau Alegre Nadal, Enric Bertran González, Maria Dolors Garcia Ramon, Jorge Olcina Cantos. Se’ls ha comunicat la proposta i totes han acceptat explícitament. El president glossa els mèrits de cada una d’elles per ser designades com a sòcies honoràries. S’aprova la proposta.

7. Notificació dels resultats de la votació electrònica per a la renovació de membres de la Junta de Govern i proclamació de les candidatures guanyadores Els membres de la Junta de Govern que han cessat reglamentàriament enguany són: Vicepresidència: Secretaria: Vocalia tercera: Vocalia cinquena:

Jesús Burgueño Rivero (tercer i darrer mandat esgotat) Rafael Giménez-Capdevila (tercer i darrer mandat esgotat) David Pavón Gamero (primer mandat esgotat) Joaquim Farguell Pérez (primer mandat esgotat) –279–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 273-282 Assemblea General Ordinària anual de la Societat Catalana de Geografia 2020

En el termini establert, s’ha rebut una única candidatura, presentada per les sòcies Núria Benach Rovira i Margarida Castañer Vivas i els socis Jaume Feliu Torrent, Josep M. Panareda i Joan Tort Donada, que ha proposat les següents persones per proveir els càrrecs vacants de la Junta de Govern: Vicepresidència: Rafael Giménez-Capdevila Secretaria: Joaquim Farguell Pérez Vocalia tercera: David Pavón Gamero Vocalia cinquena: Valerià Paül Carril La Junta de Govern, amb el suport de la gerència de l’Institut d’Estudis Catalans, ha impulsat, per cinquè any consecutiu, la votació electrònica, que ha estat activa des del 18 de setembre fins al 7 d’octubre a les 16 hores. El cens electoral ha estat de 445 persones, inferior al nombre total de socis (475) perquè n’hi ha que no han informat un codi d’identificació (DNI o equivalent) o cap adreça de correu electrònic, malgrat que se’ls ha adreçat un missatge específic de requeriment. Realitzat l’escrutini per part del Servei d’Informàtica de l’IEC, els resultats han estat els següents: Vots emesos: 110 (23,16% sobre el total de socis i 24,72% sobre el cens) Vots en blanc: 1 (no han marcat cap persona candidata) Vots a persones candidates................................................. 109 Vicepresidència: Rafael Giménez-Capdevila.................. 109 Secretaria: Joaquim Farguell Pérez................................. 104 Vocalia tercera: David Pavón Gamero........................... 105 Vocalia cinquena: Valerià Paül Carril............................ 102 D’acord amb el resultat de la votació, la Junta de Govern tindrà la següent composició: Presidència Vicepresidència Tresoreria Secretaria Vocalia primera Vocalia segona Vocalia tercera Vocalia quarta Vocalia cinquena Vocalia sisena Vocalia setena Vocalia vuitena Delegat IEC –280–

Josep Oliveras Samitier Rafael Giménez-Capdevila Mariàngels Trèmols Gironell Joaquim Farguell Pérez Anna Ortiz Guitart Jaume Font Garolera David Pavón Gamero Jordi Royo Climent Valerià Paül Carril Maria Antònia Casellas Puigdemasa Meritxell Gisbert Traveria Jordi Ramoneda Civil Oriol Nel·lo Colom

Treballs de la SCG, 90, 2020, 273-282 Assemblea General Ordinària anual de la Societat Catalana de Geografia 2020

La Junta de Govern agraeix el ple suport de la gerència de l’IEC per a la votació electrònica, activa des del 2016. L’evolució de la participació a les eleccions per a la renovació parcial de la Junta de Govern des del 2006 es presenta al gràfic següent.

8. Torn obert de paraules Enric Bertran agraeix la designació com a soci honorari i subratlla que la tasca que ha realitzat per la Societat ha comptat també amb la col·laboració d’altres companys. Aprofita per precisar que en la recerca sobre la història de la Societat s’ha finalitzat la fase de redacció de la primera versió del text. Jorge Olcina intervé per agrair la designació com a soci honorari, que representa un gran honor i orgull. Apel·la als seus orígens a Alcoi i als seus lligams familiars i afectius amb Catalunya. Es declara defensor de la diversitat cultural, que des de la presidència de l’Asociación Española de Geografía (AGE) exerceix tant com pot. Finalment, recorda la presència de la SCG al Comitè espanyol de la Unió Geogràfica Internacional i de l’interès que ha tingut des de l’AGE per treballar en projectes plegats. Oriol Nel·lo, delegat de l’IEC a la Societat, es congratula en nom de la Secció de Filosofia i Ciències Socials i de l’IEC de la marxa exitosa de la Societat i felicita la Junta de Govern per la feina realitzada. Per a l’IEC, les seves 30 societats filials són un patrimoni molt preuat. D’altra banda, comunica que l’IEC està immers en una reflexió sobre el seu present i futur, un debat que hauria d’aportar idees per a adaptar-lo als actuals canvis socials i millorar-ne –281–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 273-282 Assemblea General Ordinària anual de la Societat Catalana de Geografia 2020

el funcionament. Les societats filials també estan convidades a participar-hi. Finalment, recorda que al proper mes de maig estan previstes les eleccions per a la renovació de la presidència i de l’equip de govern de l’IEC. La sessió s’aixeca a les 18:30 hores. Barcelona, 7 d’octubre del 2020. El secretari, Rafael Giménez-Capdevila Vist-i-plau, el president, Josep Oliveras Samitier

–282–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 90, desembre 2020, p. 283-289 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Memòria de les activitats realitzades per la Societat Catalana de Geografia (Institut d’Estudis Catalans) durant el curs 2019-20 1. Assemblea General Ordinària El 12 de juny del 2019 tingué lloc l’Assemblea General Ordinària de Socis i Sòcies de la Societat Catalana de Geografia (SCG), filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), corresponent al curs 2018-19. Obrí l’acte el president, Josep Oliveras Samitier, destacant algunes de les activitats dutes a terme. A continuació, es presentaren i s’aprovaren l’acta de l’anterior Assemblea General Ordinària, la memòria d’activitats del curs 2018-19, l’estat de comptes del 2018 i el pressupost del 2019. Tot seguit es procedí a la renovació dels càrrecs de la Junta de Govern, que restà constituïda així: Presidència Vicepresidència Tresoreria Secretaria Vocalia primera Vocalia segona Vocalia tercera Vocalia quarta Vocalia cinquena Vocalia sisena Vocalia setena Vocalia vuitena Delegat IEC

Josep Oliveras Samitier Jesús Burgueño Rivero Mariàngels Trèmols Gironell Rafael Giménez-Capdevila Anna Ortiz Guitart Jaume Font Garolera David Pavón Gamero Jordi Royo Climent Joaquim Farguell Pérez Maria Antònia Casellas Puigdemasa Meritxell Gisbert Traveria Jordi Ramoneda Civil Oriol Nel·lo Colom

–283–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 283-289 Memòria de les activitats realitzades per la Societat Catalana de Geografia durant el curs 2019-20

2. Activitats científiques i acadèmiques Conferències, debats i presentacions de publicacions: – 17 d’octubre del 2019, sala Pi i Sunyer | Presentació del llibre Gestió ambiental post incendi forestal. A càrrec de Joan Estrany, coordinador i coautor del llibre, professor titular de Geografia Física de la Universitat de les Illes Balears. – 29 d’octubre del 2019, sala Pere i Joan Coromines | Conferència inaugural del curs. Josefina Gómez Mendoza, catedràtica emèrita de la Universitat Autònoma de Madrid: Alexander von Humboldt. Entre viajes, entre mundos. Acte commemoratiu del 250è aniversari del naixement d’Alexander von Humboldt. – 19 de novembre del 2019, sala Nicolau d’Olwer | Acte commemoratiu del 125è aniversari del naixement de Pierre Deffontaines, en col·laboració amb la Biblioteca de Catalunya i la Diputació de Barcelona. A càrrec de: Horacio Capel, catedràtic emèrit de Geografia humana, Universitat de Barcelona: La personalitat de Pierre Deffontaines; i Anna Gudayol, bibliotecària-conservadora del llegat Pierre Deffontaines de la Biblioteca de Catalunya: El fons documental de Pierre Deffontaines. Seguidament, visita a l’exposició de dibuixos i llibres de Pierre Deffontaines, al claustre de la seu de l’IEC, oberta fins al 20 de desembre del 2019. – 27 de novembre del 2019, sala Nicolau d’Olwer | Acte commemoratiu del 15è aniversari dels Catàlegs de Paisatge impulsats per l’Observatori del Paisatge de Catalunya, en col·laboració amb l’Associació Catalana de Ciència Regional. Conferència de Pere Sala i Martí, director de l’Observatori. – 12 de desembre del 2019, sala Pi i Sunyer | Presentació del llibre col·lectiu España: Geografías para un Estado posmoderno. A càrrec de Juan Manuel Trillo Santamaría, un dels tres coordinadors del llibre. Debat sobre els temes tractats i el paper de la Geografia política a l’Espanya d’avui moderat per Josep Oliveras Samitier, president de la SCG, amb la participació de Juan Manuel Trillo Santamaría, Universidade de Santiago de Compostela; Joan Vicente Rufí, Universitat de Girona, i Josefina Cruz Villalón, Universidad de Sevilla. Acte en col·laboració amb l’Asociación Española de Geografía. En iniciar la sessió té lloc el lliurament del Premi Joan Palau Vera, convocatòria 2019. – 16 de gener del 2020, sala Pi i Sunyer | Conferència de David Serrano Giné, investigador postdoctoral, Departament de Geografia, Universitat Rovira i Virgili: Segregació social i espacial a la ciutat de Belfast. – 29 de gener del 2020, sala Pi i Sunyer | Presentació del llibre pòstum de Tomàs Vidal: Enciclopèdia de Menorca. Tom vint-i-unè. Cartografia històrica. Acte en record de Tomàs Vidal (1941-2019). A càrrec de Vicenç M. Rosselló i Verger, catedràtic honorari de la Universitat de València; Francesc Nadal –284–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 283-289 Memòria de les activitats realitzades per la Societat Catalana de Geografia durant el curs 2019-20

Piqué, catedràtic de Geografia Humana de la Universitat de Barcelona i Miquel Àngel Casasnovas Camps, president de la Fundació Enciclopèdia de Menorca. – 27 febrer del 2020, sala Puig i Cadafalch | Conferència de Manola Brunet India, catedràtica de geografia física de la Universitat Rovira i Virgili i presidenta de la Comissió de Climatologia de l’Organització Meteorològica Mundial: Reconstruint el clima: una aportació des de la Geografia. – 11 de març del 2020 | Conferència d’Anna Badia, professora del departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona: Els incendis en la interfase urbana forestal. El futur que ens espera. Les conferències programades a partir del 13 de març del 2020 han estat ajornades o anul·lades degut a la declaració d’estat d’alarma per la pandèmia de la Covid-19. Això no obstant, s’han realitzat dues activitats per via telemàtica: – 27 de maig del 2020, videoconferència | Conferència d’Antoni Luna, professor titular d’Anàlisi Geogràfica Regional del Departament d’Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra: Geohumanitats en clau catalana: quan el territori esdevé creatiu. – 16 de juny del 2020, videoconferència | Reflexions des de la Geografia sobre la pandèmia del covid-19. Diàleg amb Oriol Nel·lo, professor titular del departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona i membre numerari de l’IEC; Albert Esteve, geògraf, demògraf i director del Centre d’Estudis Demogràfics; Jesús Burgueño, catedràtic de Geografia de la Universitat de Lleida i vicepresident de la SCG. Modera: Anna Ortiz Guitart, professora titular del departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona i vocal de la SCG. Sortides d’estudi, excursions i viatges: – 30 de novembre del 2019 | Sortida d’estudi als pèlags de Vilobí i Vilafranca del Penedès. Amb la col·laboració de l’Institut d’Estudis Penedesencs. Inicialment prevista per al 26 d’octubre del 2019, s’ajornà com a conseqüència de la convocatòria de la manifestació de rebuig per la sentència del Tribunal Suprem espanyol contra dirigents catalans. – 18 de gener del 2020 | Sortida matinal al Poblenou de Barcelona, amb Claire Court, doctora en Geografia. – 15 de febrer del 2020 | Sortida matinal a Sant Adrià de Besòs, amb Francesc Muñoz Ramírez, professor de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona, i visita al Museu d’història de la immigració de Catalunya (MhiC), situat a la Masia de Can Serra. –285–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 283-289 Memòria de les activitats realitzades per la Societat Catalana de Geografia durant el curs 2019-20

– 7 de març del 2020, 11 a 13 h | Visita guiada de l’exposició “Mapes, país, futur: centenari de l’exposició cartogràfica catalana (1919)”, amb Carme Montaner, directora de la Cartoteca de Catalunya (ICGC) i comissària de l’exposició. Museu d’Història de Catalunya, Barcelona. La resta de sortides i viatges programats entre 13 de març i el 30 de juny del 2020 han estat ajornats o anul·lats degut a la declaració d’estat d’alarma per la pandèmia de la covid-19. Publicacions – L’editor de la revista Treballs de la SCG, Jesús Burgueño, juntament amb el Consell Editor, lamenta el rebuig d’SCOPUS a incloure la revista, en base a una argumentació molt feble, com ara la poca citació per altres revistes incloses a Scopus o la insuficient internacionalització. – La revista Treballs de la SCG s’ha incorporat al portal de revistes ibèriques de Geografia. Números editats de la revista Treballs de la SCG durant el curs: – núm. 87: edició digital octubre 2019 i distribuït en paper el novembre del 2019. – núm. 88: edició digital abril 2020, i distribuït en paper el juliol del 2020. – S’ha publicat i distribuït (juliol del 2020) el llibre La nova Geografia: Raoul Blanchard - Pau Vila, de Josep Oliveras i Samitier, el qual inclou un facsímil de l’Assaig de Geografia humana de la muntanya (1925) i una selecció de nou textos relacionats. Consta de 316 pàgines. – S’ha enllestit el pla de digitalització de les primeres publicacions de la SCG, amb La regionalització del territori i els ens intermedis (1990), acte celebrat a la SCG però que va editar la Diputació de Barcelona. Premis de la Societat La 25a convocatòria del premi Lluís Casassas i Simó (2019) per a treballs d’iniciació a la recerca en geografia, ha estat atorgat al treball Connectivitat ecològica i paisatgística del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà, presentat per Daniel Bejarano Leandro, de la Universitat de Girona. Així mateix, la comissió encarregada de l’avaluació ha fet una menció especial als treballs Anàlisi de la influència i regionalització espacial de múltiples índexs de teleconnexió en la precipitació de l’Espanya peninsular, presentat per Joan Martínez Artigas de la Universitat de Barcelona, i Símbols metropolitans en disputa: el procés de patrimonialització –286–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 283-289 Memòria de les activitats realitzades per la Societat Catalana de Geografia durant el curs 2019-20

de les Tres Xemeneies de Sant Adrià de Besòs, presentat per Pol Vancells Roldós, de la Universitat de Girona. El lliurament del premi, que habitualment es fa en el marc de l’acte organitzat per l’IEC al voltant de Sant Jordi, ha estat ajornat. La 16a convocatòria del Premi Joan Palau Vera (2019), adreçat a estudiants de batxillerat, fou atorgat al treball Anàlisi d’aigües de tres ibons del Pirineu aragonès (Estudi de tres ibons de la Vall de Benasc: Barbarisa, Batisielles i Cregüeña), presentat per d’Eduard López Garcia, de l’Institut Màrius Torres de Lleida. Així mateix, el jurat concedí un accèssit al treball Que n’és de diferent consumir a Diagonal Mar. Una comparativa entre el consum d’Espanya, Diagonal Mar i el barri del Besòs i el Maresme a través de la cistella de la compra, presentat per Saffa Sajid Hussain, de l’Institut Barri Besòs de Barcelona. El lliurament del premi va tenir lloc el 12 de desembre a la seu de l’IEC a Barcelona. El jurat estava format per Jaume Font Garolera, president, Joaquim Farguell Pérez i Roser Serra Coma. La Societat a internet i a les xarxes socials A juny del 2020, la Societat manté tres pàgines web actives i tres comptes a xarxes socials. Obrador Obert http://scg.iec.cat/ En els propers mesos s’ha previst substituir aquesta pàgina per una de més adaptada a les noves tècniques i necessitats actuals. Eines i recursos per a l’Ensenyament de la Geografia http://ensenyament-geografia.espais.iec.cat/ L’àgora de la Geografia http://agora-geografia.espais.iec.cat/ Comptes a les xarxes socials A abril del 2020, el nombre de persones seguidores és: – Twitter: SCGeografia / 2.156 – Facebook: Societat Catalana de Geografia / 1.056 – Instagram: scgeografia_ / 617

3. Altres activitats destacades La Societat és membre de ple dret de l’Association of Geographical Societies in Europe (EUGEO) i del Comitè Espanyol de la Unió Geogràfica Internacional –287–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 283-289 Memòria de les activitats realitzades per la Societat Catalana de Geografia durant el curs 2019-20

(UGI). Durant el present curs s’ha participat a les reunions preparatòries del Congrés de la UGI que tindrà lloc el 2020 a Istanbul, convocades pel Comitè Espanyol a Madrid. El president de la SCG ha assistit a la major part de les sessions de la Secció de Filosofia i Ciències Socials i dels plens de l’IEC. El projecte de recerca “La geografia a Catalunya vista des de la SCG”, presentat per Maria Dolors Garcia i Ramon com a ponent, Enric Bertran González com a investigador principal i els també socis Pau Alegre Nadal, Jesús Burgueño Rivero, Enric Mendizàbal Riera, Carme Montaner Garcia i Roser Serra Coma com a membres de l’equip de recerca, i finançat mitjançant un ajut del programa de recerca de l’IEC, ha avançat en els seus treballs i ha obtingut un ajut suplementari per a la seva publicació. La Societat participa a la Taula de la Geografia, juntament amb els departaments de Geografia de les universitats públiques catalanes, que impulsa l’EspaiGeo, iniciativa per a la divulgació de l’ensenyament i dels resultats de la recerca en Geografia a Catalunya.

4. Obituari Des de la darrera assemblea, la Junta ha tingut coneixement del traspàs del soci Albert Barrufet Rosinach (23/10/2019) i de la sòcia Luz Marina García Herrera (21/06/2020). Així mateix, també lamenta el traspàs de Maria Jesús Marqués Acosta, vídua de Lluís Casassas i Simó, antic president de la Societat (26/06/2020).

5. Nombre de socis i sòcies A 30 de juny del 2020, el nombre de socis i sòcies de la SCG és de 472, distribuïts segons es detalla a la taula següent. Un 34,3% són dones i un 65,7% homes. El nombre de socis i sòcies honoraris representa l’1,9% del total i el d’estudiants el 4,4%. Durant el curs 2019-2020, s’han registrat 8 altes i 12 baixes (2 per defunció). Un total de 179 socis i sòcies ho són des de fa 25 o més anys, el 37,9% del total. Honorari Numerari Numerari estudiant Total

dona home total 2 7 9 153 289 442 7 14 21 162 310 472

Del 2012 al 2017 l’evolució del nombre de sòcies i socis ha estat positiva. Des del 2017 s’aprecia un lleuger descens, amb un nombre de baixes per sobre del d’altes. –288–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 283-289 Memòria de les activitats realitzades per la Societat Catalana de Geografia durant el curs 2019-20

Nombre de socis a la data de l’Assemblea*

480

475

460

476

472

456

440 420

477

430 412

418

429

425

418

416

411

416

435

420 410

400 380 360

2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010 2011 2012 2013 2014 2015 2016 2017 2018 2019 2020

* Curs 2019-20 a 30 de juny del 2020.

Altes i baixes de socis 40 30 20 10 0 -10

2012

2013

2014

2015

2016

2017

2018

2019

2020

-20 -30

altes

baixes

Barcelona, 9 de juliol del 2020 El secretari, Rafael Giménez-Capdevila Vist-i-plau, el president, Josep Oliveras Samitier

–289–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 90, desembre 2020, p. 291 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Persones externes al Consell Editor de Treballs de la Societat Catalana de Geografia que han avaluat de forma anònima els textos rebuts entre gener de 2016 i desembre de 2020, i que corresponen als números 81 a 90 La filiació institucional indicada és l’actual o, si es desconeix aquesta, la del moment en què hi van col·laborar. Núria Benach (Universitat de Barcelona) Emili Casanova (Universitat de València) Rosa Cerarols (Universitat Pompeu Fabra) Martí Cors (Universitat de Barcelona) Joan Carles Llurdés (Universitat Autònoma de Barcelona) Joan Ganau (Universitat de Lleida) Francisco López Palomeque (Universitat de Barcelona) Cristina López Villanueva (Universitat de Barcelona) Enric Mendizàbal (Universitat Autònoma de Barcelona) David Moriente (Universitat Internacional de Catalunya) Francesc Nadal (Universitat de Barcelona) José Luis Sánchez Hernández (Universidad de Salamanca) A. Miguel Solana (Universitat Autònoma de Barcelona) Joan Manuel Soriano (Universitat Autònoma de Barcelona) Anna Vera (Universitat Autònoma de Barcelona) La Junta de Govern de la Societat Catalana de Geografia agraeix vivament la seva feina desinteressada, la qual serveix per assegurar la qualitat i rigor científic dels articles publicats a Treballs de la Societat Catalana de Geografia.

–291–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 90, desembre 2020, p. 293-298 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Informació per als autors i autores 1. Presentació. Treballs de la Societat Catalana de Geografia és una revista acadèmica de tota temàtica d’interès geogràfic, que es publica alhora en suport paper i electrònic. Té com a objectius la divulgació de l’enfocament científic propi de la geografia, la sensibilització de la societat envers els diversos problemes territorials, socials i ambientals, així com l’enriquiment del bagatge científic català en l’àmbit de les diverses disciplines geogràfiques. És editada per la Societat Catalana de Geografia (SCG), filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), d’ençà 1984 i en l’actualitat té una periodicitat semestral. Publica textos inèdits resultat de la recerca de persones interessades en la geografia, així com de les conferències i altres actes realitzats a la Societat Catalana de Geografia. Els articles adreçats a Treballs de la Societat Catalana de Geografia han de ser originals i escrits en català, anglès o qualsevol llengua romànica. Es poden publicar articles i conferències en edició bilingüe, principalment català/anglès. La revista es regeix pel sistema d’avaluació anònima externa dels articles. A banda de la secció d’articles, la revista conté també les seccions: ‘Conferències’, ‘Notes i documentació’, ‘Ressenyes’ i ‘Crònica de la SCG’. Com a revista en línia, s’autoritza el públic en general a reproduir, distribuir i comunicar lliurement l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica (SCG/IEC) i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada. 2. Enviament d’originals. Cal enviar-los en suport digital a l’adreça scg@iec. cat. També es poden fer arribar per correu postal i en paper, però sempre acompanyats del format digital, a la secretaria de la Societat Catalana de Geografia (carrer de Maria-Aurèlia Capmany, 14-16, 08001 Barcelona). Han d’anar acompanyats d’una pàgina en arxiu a part on figuri: autoria, lloc de treball o professió i adreça electrònica, així com una declaració que, si més no, faci constar: a) el coneixement i acceptació de les normes de la revista (això afecta en particular a la cessió del drets d’edició i a l’acceptació d’esmenes d’estil per part del Consell de Redacció), b) el compromís que l’article no ha estat simultàniament enviat a altres revistes, c) l’afirmació del caràcter original del treball amb una enumeració breu de les novetats que aporta, d) opcionalment, els agraïments que es vulguin fer constar o la declaració d’inserció de l’aportació en determinat projecte de recerca (de cara a la publicació, tot això donarà lloc a –293–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 293-298 Informació per als autors i autores

una primera nota al peu, que tanmateix no ha de figurar en el text destinat a ser avaluat), e) la declaració de comptar amb autorització per a la reproducció de les imatges inserides al text quan s’escaigui, f ) el coneixement i plena acceptació de la Declaració de conducta ètica editorial i rebuig de males pràctiques, la qual figura en la pàgina web de la revista (apartat Quant a / Polítiques). 3. Estructura de l’original 3.1. El document estarà paginat però no contindrà cap mena d’encapçalament o peu de pàgina. 3.2. El títol ha de reflectir de manera clara i directa el contingut del treball. 3.3. Es recomana a qui vulgui signar amb els dos cognoms, que adopti el criteri d’unir-los amb un guió, per tal de facilitar la seva identificació a les bases de dades científiques. 3.4. S’inclouran tres resums de l’article amb cos de lletra 10,5, cadascun d’un màxim de 150 paraules, redactats en català, castellà i anglès, així com en la llengua de l’original si no és cap de les esmentades; també s’admetran resums en altres idiomes atenent al territori a què l’article faci referència. Cada resum anirà precedit de la corresponent traducció del títol i es clourà amb entre tres i cinc paraules o conceptes clau en les llengües esmentades. El resum ha d’exposar, amb frases curtes i clares, els objectius, metodologia i principals resultats del treball. 3.5. Convé que l’article tingui una breu introducció que expliqui l’objectiu del treball, l’interès que té per a la geografia, els treballs previs sobre el tema, els aspectes que s’intenten resoldre o millorar, i l’estructura formal de l’article. Les fonts i mètodes emprats s’han d’indicar de tal manera que el lector pugui verificar i entendre com s’ha dut a terme la investigació. Les conclusions faran un breu resum i síntesi dels resultats obtinguts, donaran peu a una valoració de caire més personal i poden apuntar a futurs aprofundiments. 3.6. Els articles no han de superar els 60.000 caràcters sense espais (inclosos resums, notes i bibliografia) ni les 30 pàgines (incloses il·lustracions, mapes, gràfics i fotos). En tot el treball cal emprar un interlineat d’1,15 i tipografia Times New Roman. El cos de lletra del text general és de 12 punts. Es prega imitar, en el que sigui possible, l’estil i disposició d’elements que s’observarà en el darrer número publicat de la revista. 3.7. El sistema de diferenciació dels apartats de l’article és lliure, però ha de presentar una estructura lògica i una clara ordenació jeràrquica. En cas d’haver-hi molts subapartats es recomana l’ús de numeració (1, 1.1, 1.1.1). Els títols dels apartats aniran en negreta i en cap cas en majúscules. 3.8. Les referències bibliogràfiques s’han de limitar a les fonts consultades pels autors. Les citacions s’inseriran dins el text general entre parèntesis mitjançant cognom i any d’edició (i opcionalment pàgina), segons els següents models referits a un, dos o més autors: (Casassas, 2000, p. 222), (Lluch i Nel·lo, 1987) –294–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 293-298 Informació per als autors i autores

i (Vilà-Valentí et al., 1995); cal obviar el nom de l’autor si aquest acaba de ser esmentat en el text: “com diu H. Capel (1981a, p. 45)”. En ocasions, la citació de pàgines web pot ser més àgil mitjançant una nota al peu. 3.9. Les notes al peu aniran en cos 8. Cal reduir-les al que sigui estrictament necessari. 3.10. Els articles poden contenir dues menes d’il·lustracions: figures (única denominació genèrica que inclourà mapes, gràfics, croquis, fotos...) i taules, unes i altres amb la seva pròpia numeració, aràbiga i correlativa. El respectiu títol (breu i clar) s’inserirà en el text, no pas dins la pròpia figura o taula. La font i/o autoria s’indicarà al peu de la il·lustració. El títol precedeix la il·lustració i la font la segueix. Aquests dos elements serviran també per indicar la ubicació idònia de la il·lustració encara que aquesta sigui presentada en arxiu a part. Altres normes referides a les il·lustracions són les següents. a) El text ha de fer referència explícita a totes les figures i taules que s’hi incloguin, encara que sigui entre parèntesis: (fig. 1). b) Les taules i esquemes han de ser editables (no imatges) i no han d’emprar colors de fons. Els mapes i gràfics s’adjuntaran en arxiu a part en un suport informàtic que permeti fer-hi retocs en la tipografia, la posició i dimensió d’elements com la llegenda, etc. c) Les fotografies i altres imatges han de tenir qualitat, amb una resolució mínima de 200 DPI (punts/píxels per polzada). El Consell de Redacció pot recomanar la retirada de les imatges que no compleixin aquests requisits i consideri prescindibles. d) Treballs de la Societat Catalana de Geografia es publica alhora en blanc i negre (en paper) i color (pdf ). Convé aprofitar la potencialitat expressiva del color particularment per a fotografies i mapes, encara que en la reproducció tradicional pugui no ser el format idoni. e) L’elaboració pròpia s’indicarà com a autoria quan hi pugui haver confusió amb la font; quan sigui obvi que la il·lustració és part de les aportacions originals dels signants de l’article simplement no s’indicarà res. f ) La llegenda de les figures ha de ser ben llegible tenint en compte les dimensions de la revista en paper. g) Els mapes originals han de dur escala gràfica (mai numèrica) i han d’incloure el símbol de nord (o bé indicació de xarxa geogràfica o de coordenades) si el territori representat no és prou conegut per al lector habitual. h) Les imatges i altres il·lustracions que ho requereixen hauran de comptar amb els oportuns drets de reproducció, gestionats pels autors dels treballs. i) Les taules duran les línies verticals invisibles. 3.11. Els possibles annexos aniran situats al final de l’article amb cos de lletra 11. –295–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 293-298 Informació per als autors i autores

3.12. La bibliografia (ordenada alfabèticament i cronològica) anirà amb cos de lletra 10. Els cognoms van en versaletes (no pas en majúscules). Les pautes per a la bibliografia són les següents: a) Per als llibres Cognom(s), Nom sencer; Nom sencer Cognom(s) (any). Títol del llibre. Número de l’edició. Lloc de publicació: Editorial (Nom de la Col·lecció; número dins de la col·lecció) [any de la primera edició]. Daveau, Suzanne; Orlando Ribeiro (1973). La zone intertropicale humide. París: Armand Colin (Collection U). b) Per a les parts de llibres Cognom, Nom sencer (any). “Títol de la part del llibre”, dins: Nom Cognom. Títol del llibre. Número de l’edició. Lloc de publicació: Editorial (Nom de la Col·lecció; número dins de la col·lecció), p., números de les pàgines en què apareix aquesta part. Bianchetti, Alma (1987). “L’editoria geografica: le riviste”, dins: Giacomo Corna Pellegrini [ed.]. Aspetti e problemi della geografia. Milà: Marzorati, vol. 2, p. 273-317. c) Per als articles Cognom, Nom sense abreujar (any). “Títol de l’article”. Títol de la revista [Lloc d’edició], número del volum, número de l’exemplar, números de les pàgines en què apareix aquest article. Hägerstrand, Torsten (1982). “Diorama, path and project”. Tijdschrift voor Economische en Sociale Geographie [Amsterdam], vol. LXXIII, núm. 6, p. 332-339. d) Al final d’una cita bibliogràfica es pot incloure també l’adreça electrònica on es pugui trobar el document. e) Per a les cites de documents que només es troben a Internet, s’imitarà, tant com sigui possible, el format de les cites bibliogràfiques. Si més no inclouran un nom d’autor (persona o institució) que permeti la citació abreujada en el text de l’article, encara que no s’hi pugui aportar l’any d’edició. També s’inclourà el títol o bé es farà una descripció sintètica del contingut. SCG. Crèdits de la revista Treballs de la Societat Catalana de Geografia. http:// scg.iec.cat/Scg8/Scg81/S811.htm (consultat 01/01/2011). En aquest cas, la citació dins el text seria: (SCG. Crèdits...). Opcionalment les cites de documents electrònics poden donar lloc a nota al peu. De les informacions indicades als models anteriors es poden obviar aquelles parts que figuren: entre parèntesi (excepte l’any), entre claudàtors (excepte l’abreviatura ed., única emprada per a tot tipus de coordinació) així com el número d’edició. També es poden emprar claudàtors per indicar dades insegures o que no figuren en el document. –296–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 293-298 Informació per als autors i autores

L’autoria repetida en obres consecutives de la relació bibliogràfica serà substituïda per un guió llarg ( – ). En cas d’obres d’una mateixa autoria i any, es distingiran mitjançant lletres darrere la data (1982a, 1982b) per tal de facilitar-ne la citació. 4. Altres seccions de la revista 4.1. La secció Notes i documentació acull originals de perfil molt divers; entre d’altres: entrevistes, notes biogràfiques, edició de documents inèdits, estats de la qüestió, reculls bibliogràfics, recerques d’un abast limitat, articles breus, cròniques d’esdeveniments aliens a la SCG, opinió, recull d’informació estadística o d’altra mena. Els autors i les autores poden suggerir la publicació dels seus treballs dins aquesta secció; el Consell de Redacció, d’acord amb l’avaluació externa, també pot considerar més escaient la publicació d’un treball en aquest apartat o bé en el d’articles. Els treballs presentats explícitament a aquesta secció seran avaluats ordinàriament pel Consell de Redacció. Els treballs publicats a Notes i documentació han de seguir els criteris generals, però han de tenir un màxim de 40.000 caràcters sense espais (incloses notes i bibliografia) i no poden superar les 25 pàgines, comptant-hi les il·lustracions. La inclusió o no de resums resta a criteri de l’autoria. 4.2. La secció Ressenyes és oberta a comentaris de llibres geogràfics publicats darrerament i en qualsevol llengua. Les ressenyes han de tenir una extensió màxima de 15.000 caràcters sense espais. Opcionalment s’hi pot afegir bibliografia. 4.3. La secció Conferències recull textos que han estat objecte d’una presentació pública a la SCG. Formalment respondran a les característiques dels articles. 5. Procés editorial 5.1. Recepció d’articles. El Consell Editorial acusarà als autors la recepció dels articles que li arribin i posteriorment informarà de l’acceptació o el rebuig de publicació. La recepció de l’article no comporta necessàriament la seva acceptació. 5.2. Revisió interna d’articles. El Consell Editorial valorarà si el treball pot ser publicat atenent a la qualitat i interès aparent de l’article en funció dels criteris editorials de la revista, així com al compliment dels requisits de presentació formal. 5.3. Avaluació externa d’articles. Treballs de la Societat Catalana de Geografia es regeix pel sistema d’avaluació externa i anònima dels articles. El Consell enviarà a avaluació els treballs que consideri aptes per a la secció d’articles. La relació d’avaluadors es publica periòdicament. 5.4. El Consell Editorial de la revista es reserva els drets de: a) Acceptar o rebutjar els articles presentats a partir dels informes externs b) Ubicar un treball a la secció de ‘Notes i documentació’ c) Esmenar lleument els treballs per tal d’adequar-los als criteris i normes de la revista –297–

Treballs de la SCG, 90, 2020, 293-298 Informació per als autors i autores

d) Demanar a l’autoria que escurci un text o que faci determinades modificacions. 5.5. Els factors en què es fonamenta la decisió sobre l’acceptació o rebuig dels treballs per part dels editors de la revista són els següents: a) Originalitat b) Actualitat, oportunitat i novetat c) Rellevància: aplicabilitat dels resultats per a la resolució de problemes geogràfics concrets d) Significació per a l’avenç del coneixement científic geogràfic e) Fiabilitat i validesa científica: qualitat metodològica contrastada f) Presentació: bona redacció, organització (coherència lògica) i qualitat gràfica. 5.6. Una vegada finalitzat el procés d’avaluació s’enviarà a l’autoria principal (el remitent o bé el primer dels signants) la notificació d’acceptació o rebuig de la publicació del treball. A partir de l’acceptació de l’article, l’autor/a podrà demanar a l’editor una certificació que es troba en curs de publicació. 5.7. En el procés de composició o maquetat, l’autoria rebrà un pdf del seu article per tal de fer-hi una sola revisió. 5.8. Un cop publicada, l’autoria rebrà un exemplar de la revista. Si entre els autors d’un treball hi ha un membre de la SCG se’n podran demanar fins a 5 exemplars.

Protecció de dades personals L’Institut d’Estudis Catalans (IEC) compleix el que estableix el Reglament general de protecció de dades de la Unió Europea (Reglament 2016/679, del 27 d’abril de 2016). De conformitat amb aquesta norma, s’informa que, amb l’acceptació de les normes de publicació, els autors autoritzen que les seves dades personals (nom i cognoms, dades de contacte i dades de filiació) puguin ser publicades en el corresponent volum de la revista Treballs de la Societat Catalana de Geografia. Aquestes dades seran incorporades a un tractament que és responsabilitat de l’IEC amb la finalitat de gestionar aquesta publicació. Únicament s’utilitzaran les dades dels autors per a gestionar la publicació de la revista Treballs de la Societat Catalana de Geografia i no seran cedides a tercers, ni es produiran transferències a tercers països o organitzacions internacionals. Un cop publicada la revista Treballs de la Societat Catalana de Geografia, aquestes dades es conservaran com a part del registre històric d’autors. Els autors poden exercir els drets d’accés, rectificació, supressió, oposició, limitació en el tractament i portabilitat, adreçant-se per escrit a l’Institut d’Estudis Catalans (carrer del Carme, 47, 08001 Barcelona), o bé enviant un correu electrònic a l’adreça dades.personals@iec.cat, en què s’especifiqui de quina publicació es tracta.

–298–

ARTICLES El paper dels arbres en l’evolució urbana de Barcelona (1050-1992) Gordi Serrat, Josep Cicles dels barris i dels habitants. La renovació sociodemogràfica a un barri perifèric envellit: el cas de Montbau a Barcelona Marco-Garcia, Clàudia López-Gay, Antonio Solana-Solana, Miguel

CONFERÈNCIES El sector agrari i la ruralitat en perspectiva. 50 anys de la Geografia de Catalunya Aedos Aldomà, Ignasi Dones i tornada al camp: protagonistes de les noves dinàmiques rurals a Catalunya Baylina, Mireia Noves ruralitats: una aproximació als canvis en les activitats econòmiques de les zones rurals en els darrers 50 anys Blay, Jordi Acte en record dels 50 anys de la publicació del primer volum de la Geografia de Catalunya de l’editorial AEDOS (1964-1974). Sessió 5: Mobilitat, transport i comunicacions Giménez-Capdevila, Rafael Font Garolera, Jaume Miralles-Guasch, Carme Rivero Ojeda, Carmelo

Segregació espacial i social a la ciutat de Belfast Serrano Giné, David

NOTES I DOCUMENTACIÓ El tractat d’agrimensura de la Bisbal (1812) Burgueño, Jesús La revenja de la natura: el cas de Ternelles (Mallorca) Capellà-Miternique, Hugo Patis d’escola, gènere i infància: una recerca en el marc de les geografies de la infància Saldaña Blasco, Dafne RESSENYES Pierre CAZENOVE; André DURBAN et al. (2012-19). Les Carnets du Train Jaune Paül i Agustí, Daniel CRÒNICA DE LA SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA