Estudis Romànics

ESTUDIS ROMÀNICS

XLVI

ESTUDIS ROMÀNICS Revista fundada per R. Aramon i Serra

A cura de JOAN VENY i JOSÉ ENRIQUE GARGALLO

Volum XLVI

BARCELONA 2024

BARCELONA INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS 2024

Estudis romanics 46_cob.indd 1

3/11/23 8:57

ESTUDIS ROMÀNICS

Estudis romanics 46_int.indd 1

12/1/24 9:39

Volum XLVI 2024 Barcelona ISSN 0211-8572 ESTUDIS ROMÀNICS (ER) [Revista publicada per l’Institut d’Estudis Catalans] Fundada i dirigida per Ramon Aramon i Serra (1947-1986) i represa per Antoni M. Badia i Margarit (2000-2015) i amb la codirecció de Joan Veny (des de 2003), Estudis Romànics és una revista científica, oberta a la recerca internacional, que acull treballs de dimensió lingüística, filològica i literària sobre les llengües i literatures romàniques, sense limitació cronològica i amb particular atenció a l’àmbit català. Es publica en volums anuals i conté les següents seccions: articles, miscel·lània, recensions, llibres rebuts, crònica i necrologies. El Comitè de Redacció, d’acord amb els informes confidencials d’experts avaluadors externs, decideix sobre la publicació dels articles rebuts, que hauran de ser originals inèdits. La direcció de la revista es compromet a comunicar als autors l’acceptació o refús dels originals en un termini màxim de tres mesos. Director: Joan Veny (Universitat de Barcelona, Institut d’Estudis Catalans) Director adjunt: José Enrique Gargallo (Universitat de Barcelona, Institut d’Estudis Catalans) Serveis d’informació Les opinions i fets consignats en cada article són d’exclusiva responsabilitat dels seus autors. Els originals d’Estudis Romànics, publicats en paper i en versió electrònica, són propietat dels autors; en qualsevol reproducció total o parcial cal citar-ne la procedència. Aquesta revista és accessible en línia des de la pàgina https://publicacions.iec.cat. Estudis Romànics està inclosa a les bases de dades: ANEP, ANVUR (Rivista Fascia A), Archives de littérature du Moyen Âge (ARLIMA), BACON (Base de Connaissance Nationale)- Mir@bel - GLOBAL_LIBRESACCES, Bacon Proquest Couperin Periodicals-Index-Online, BITRA. BIBLIOGRAPHY OF INTERPRETING AND TRANSLATION, Brepolis: Medieval and Early Modern Bibliographies, CARHUS Plus+ 2018 (A), Ciencias Sociales y Humanidades-ISCO (CSIC), COPAC, CWTS Journal Indicator (Leiden Ranking), DIALNET, DICE, DULCINEA, EBSCOhost Linguistics Abstracts Online, Elektronische Zeitschriftenbibliothek-EZBFrei zugängliche E-Journals (Universitätsbibliothek Regensburg), ERIH Plus, ERIH, Freely Accessible Arts & Humanities Journals, IMB, inDICEs-CSIC, International Bibliography of Art (IBA) (Getty Research Institute), International Bibliography of the Social Sciences-IBSS (ProQuest), ISOC, JSTOR, L’Anné philologique: Bibliography of the Classical World, Latindex (33 característiques de 33), Linguistic Bibliography Online (Brill), Linguistics Abstracts-Online (Wiley-Blackwell Publishing Ltd.), Linguistics and Language Behavior Abstracts-LLBA (ProQuest), MIAR (ICDS 10), MLAIB - MLA International Bibliography, OCLC WorldCat, PCI Español (ProQuest), Periodicals Archive Online – PAO, Periodicals Index Online, Portal del Hispanismo, ProQuest Central, Qüern, RACO (CBUC), REGESTA IMPERII, RESH, SCOPUS, SHERPA-ROMEO, Social Science Premium Collection (ProQuest), SUDOC, Ulrichs’s Serial Solutions, ZDB. © dels autors dels articles © 2024, Institut d’Estudis Catalans, per a aquesta edició Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona Primera edició: gener del 2024 Compost per Fotoletra, SA Imprès a Service Point FMI, SA ISSN: 0211-8572 Dipòsit Legal: B 34870-1986

Els continguts d’ESTUDIS ROMÀNICS estan subjectes —llevat que s’indiqui el contrari en el text o en el material gràfic— a una llicència Reconeixement - No comercial - Sense obres derivades 3.0 Espanya (by-nc-nd) de Creative Commons, el text complet de la qual es pot consultar a https://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/deed. ca. Així, doncs, s’autoritza el públic en general a reproduir, distribuir i comunicar l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada.

Estudis romanics 46_int.indd 2

12/1/24 9:39

ESTUDIS ROMÀNICS Revista fundada per R. Aramon i Serra

A cura de JOAN VENY i JOSÉ ENRIQUE GARGALLO

Volum XLVI

BARCELONA INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS 2024

Estudis romanics 46_int.indd 3

12/1/24 9:39

CONSELL CIENTÍFIC Éva Buchi (Centre national de la recherche scientifique, 2021-2026) Francisco Fernández Rei (Universitat de Santiago de Compostel·la, 2021-2026) Albert Rossich (Universitat de Girona, 2021-2026) Giovanni Ruffino (Centro di studi filologici e linguistici siciliani, 2021-2026) Elisabetta Carpitelli (Université Grenoble-Alpes, 2022-2027) Martin Glessgen (Universität Zürich, 2022-2027) Hans Goebl (Universität Salzburg, 2022-2027) Annalisa Nesi (Università degli Studi di Siena, 2022-2027) João Saramago (Centro de Linguística da Universidade de Lisboa, 2022-2027) Vicent Martines (Universitat d’Alacant, 2023-2028) Ildikó Szijj (Universitat Eötvös Loránd, Budapest, 2023-2028) Dolores Corbella (Universidad de La Laguna, 2023-2028) Tullio Telmon (Università degli Studi di Torino, 2023-2028) Nicolae Saramandu (Universitat de Bucarest, 2023-2028) Lorenzo Massobrio (Università degli Studi di Torino, 2023-2028) COMITÈ DE REDACCIÓ Joan Veny (Universitat de Barcelona, Institut d’Estudis Catalans) José Enrique Gargallo (Universitat de Barcelona, Institut d’Estudis Catalans) M. Reina Bastardas (Universitat de Barcelona) Eulàlia Duran i Grau (Universitat de Barcelona, Institut d’Estudis Catalans) Pilar García Mouton (Consejo Superior de Investigaciones Científicas) Albert G. Hauf i Valls (Universitat de València, Institut d’Estudis Catalans) Joan Martí i Castell (Universitat Rovira i Virgili, Institut d’Estudis Catalans) Xavier Luna-Batlle (Universitat Autònoma de Barcelona) Enric Cassany (Universitat Autònoma de Barcelona) Jordi Malé (Universitat de Lleida) Pere Rosselló Bover (Universitat de les Illes Balears) Coloma Lleal Galceran (Universitat de Barcelona) Coordinació i gestió: Gemma Boada i Pérez Redacció, llibres per a ressenya i intercanvis Estudis Romànics Institut d’Estudis Catalans Carrer del Carme, 47 08001 Barcelona

Estudis romanics 46_int.indd 4

Subscripcions i comandes Publicacions Institut d’Estudis Catalans Carrer del Carme, 47 08001 Barcelona

12/1/24 9:39

ARTICLES

Estudis romanics 46_int.indd 5

12/1/24 9:39

Estudis romanics 46_int.indd 6

12/1/24 9:39

Rebut: 29/I/2023 Acceptat: 30/III/2023

GLI SLAVISMI NEL VOCABOLARIO STORICO-ETIMOLOGICO DEL VENEZIANO Enrico Castro

Université de Lausanne

1.  INTRODUZIONE Scopo di questo contributo è trattare dell’elemento slavo nel veneziano, presentando le 21 voci che finora sono state individuate come slavismi nel cantiere del Vocabolario storico-etimologico del veneziano (VEV).1 Il punto di partenza per questo lavoro è rappresentato dall’insuperato articolo di Manlio Cortelazzo (1984), nel quale lo studioso elencava già una serie di elementi lessicali tratti dalle lingue slave meridionali ed entrati nel dialetto veneziano. In questa sede si proporrà una tassonomia per inquadrare il prestito slavo nel veneziano (§2), si mostreranno le tracce dell’elemento slavo nell’antropo-toponimia della città di Venezia (§3) e, dopo aver presentato la struttura del VEV (§4), si presenteranno i lemmi in questione (§5). Analogamente a quanto afferma Paolo Zolli (1991: 157-161) per l’italiano, per il veneziano gli slavismi costituiscono un contingente ridotto, pur con una differenza fonda­ mentale: se i prestiti dalle lingue slave più numerosi in italiano sono quelli provenienti dal russo, entrati soprattutto tramite il francese per via del prestigio sociale e politico della Russia nell’Europa del xx secolo,2 la maggior parte dei prestiti in veneziano sem1.  Parte di quanto contenuto in questo contributo è stato oggetto di una relazione dal titolo Ancora sull’elemento slavo in veneziano: notizie dal cantiere del VEV e presentata dall’autore al XXXe Congrès International de Linguistique et de Philologie Romanes (Universidad de La Laguna, 04-09.07.2022), organizzato dalla Société de Linguistique Romane. L’autore ringrazia Alberto Giudici, Giovanni Merisi, Alessandro Parenti, Enea Pezzini e Lorenzo Tomasin per le utili e puntuali osservazioni. Si ringrazia Ivana Zecević per aver messo a disposizione il materiale contenuto nella sua tesi di laurea (Zecević 2021): le voci già presenti nella tesi e qui presentate sono state riviste dall’autore, che ne co-firma l’attribuzione. 2.  Le poche voci slave entrate dal russo prima del sec. xix erano note attraverso le relazioni di viaggio o di usi e costumi: boiari (sec. xvi) e zar, steppa, rubli, copechi (sec. xviii). Fra quelle entrate nel sec. xx, si segnalano a titolo d’esempio: balalaica, samovar, vodka, taiga, tundra. A queste va aggiunto Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 7-30 DOI: 10.2436/20.2500.01.377

Estudis romanics 46_int.indd 7

12/1/24 9:39

8

Enrico Castro

brano essere più antichi di almeno quattro secoli e hanno origine nel croato, la varietà slava meridionale che oggi si individua sul continuum del serbo-croato, e che comprende anche la varietà nazionale bosniaca e quella montenegrina.3 Questa presenza maggioritaria di voci provenienti dal croato è in linea con quanto emerge dalle testimonianze storiche sugli slavi a Venezia: sin dalla fine del sec. xi gli slavi che vi giungono provengono da territori compresi fra Croazia e Bosnia, e nella maggior parte dei casi si tratta uomini e donne venduti come schiavi a Venezia dai commercianti di Ragusa, cioè Dubrovnik (Coralić 2017: 11).

2.  UNA POSSIBILE TASSONOMIA DELL’ELEMENTO SLAVO IN VENEZIANO Per trattare l’elemento slavo nel veneziano si possono identificare tre variabili: 1) prestito di lusso o di necessità; 2) etimologia slava o orientalismi con mediazione slava; 3) presenza o meno nella letteratura schiavonesca. Cominciando dal primo parametro, si consideri che anche gli slavismi nel veneziano si possono raggruppare tendenzialmente attorno ai due nuclei tradizionali individuati da Ernst Tappolet (1914) e che, pur non sempre ben distinguibili, restano almeno ad un livello teorico identificabili. Un polo è rappresentato dai Bedürfnislehnwörter —prestiti di necessità— cioè quei prestiti in cui il termine entra nel sistema nello stesso momento in cui il referente entra nell’enciclopedia dei parlanti; l’altro polo è costituito dai Luxuslehnwörter —prestiti di lusso— rappresentato da quei termini che entrano nel sistema perché possiedono una carica espressiva maggiore, affiancandosi a un lessema già esistente.4 Un’altra distinzione possibile riguarda l’originaria provenienza della base dell’elemento entrato in veneziano. In molti casi, infatti, le lingue balcaniche hanno fatto da tramite per l’importazione di forme turche e persiane, secondo un lineare schema di contatto linguistico (Cortelazzo 1984: 351).5 Spesso si tratta di voci di necessità, che designano cioè oggetti di uso quotidiano o capi di vestiario particolari e sconosciuti alla società veneziana. L’ultimo parametro riguarda la presenza o meno della voce nella produzione schiavonesca, riflesso letterario della presenza a Venezia di gente slava, giuntavi in schiavitù un mazzetto di voci entrate in seguito alla Rivoluzione d’Ottobre del 1917, fra le quali: bolscevico, menscevico, soviet, stakhanovismo (Zolli 1991: 157-160). Cfr. anche Granić (2016: 6). 3.  Non si entra qui nella questione spinosa dello status delle varietà che compongono il continuum linguistico delle lingue slave sud-occidentali, che comprende anche il ciacavo, il caicavo e lo stocavo. 4.  Questa dicotomia, che è stata in alcune occasioni criticata per via della scarsa aderenza con la realtà che l’intricato rapporto fra lingua prestante e ricevente può talvolta assumere (cfr. Zolli 1991: 2-5), viene accolta anche da Cortelazzo, che utilizza la nomenclatura di necessità e affettivi (1984: 349). 5.  Cfr. anche Pellegrini (1972: 33-35) e Cortelazzo (1965: 380-381). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 7-30 DOI: 10.2436/20.2500.01.377

Estudis romanics 46_int.indd 8

12/1/24 9:39

GLI SLAVISMI NEL VOCABOLARIO STORICO-ETIMOLOGICO DEL VENEZIANO

9

dalle soglie del basso medioevo fino all’inizio del sec. xix. L’associazione dell’etnia slava con la schiavitù è molto stretta, tanto che il nome stesso degli schiavoni rappresenta il risultato di un rapporto a carattere paraetimologico, come quello esistente fra le voci slavu e il lat. med. sclavus.6 La letteratura schiavonesca nasce in seguito a questo continuo flusso migratorio di slavi a Venezia, e con schiavonesco si indica la parlata veneziana degli schiavoni che qui affluivano nel Cinquecento (Cortelazzo 1972: 125). Si tratta di una letteratura d’evasione e di consumo, a tratti licenziosa e faceta, che pone in caricatura il modo di parlare degli schiavoni. Molti termini slavi in questo tipo di letteratura hanno quindi una funzione espressiva, e perciò possono considerarsi prestiti di lusso. La parlata schiavona, inoltre, è probabilmente ben nota all’orecchio dei veneziani, dal momento che la comunità balcanica nella Venezia rinascimentale è assai numerosa, perché composta non soltanto da schiavi propriamente detti, ma soprattutto da emigrati che, fuggendo all’avanzata turca nei Balcani (e come vedremo anche quello turco è un elemento importante), cercavano lavoro nel commercio e nella relativa manodopera (Giudici 2015: 141). Quanto appena detto può essere riassunto in uno schema come in (1): una prima ramificazione divide le voci slave propriamente dette, cioè quelle con base slava, da quelle orientali entrate in veneziano perché mediate dalle lingue balcaniche; a loro volta ciascuna di queste voci può essere riscontrata negli scritti appartenenti al filone schiavonesco oppure essere attestata solo successivamente; infine si può proporre un’ulteriore divisione fra Luxuslehnwörter e Bedürfnislehnwörter. (1)

1

2 presenti nella lett. schiavonesca

base slava assenti nella lett. schiavonesca slavismi base orientale con mediazione slava

presenti nella lett. schiavonesca assenti nella lett. schiavonesca

3 di necessità di lusso di necessità di lusso di necessità di lusso di necessità di lusso

6.  Lat. med. sclavus ‘schiavo’, poi ‘servo’ a sua volta dal gr. biz. σκλάβoς ‘schiavo’, tratto da sklabenós ‘slavo’, rifatto sull’ant. slavo sloveninu. La trafila etimologica della voce it. schiavo (anche nella forma schiavone, cfr. DEI) è la stessa del venez. ciao, passata poi all’it. nella forma di saluto: VEV s. v. ciao (Tomasin), REW 8003a; Prati (1968) s. v. ciao; DELIN, DEI, EVLI, s. vv. ciao e schiavo. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 7-30 DOI: 10.2436/20.2500.01.377

Estudis romanics 46_int.indd 9

12/1/24 9:39

10

Enrico Castro

3.  RIFERIMENTI AL MONDO SLAVO NELL’ODONOMASTICA E NELL’ANTROPONIMIA VENEZIANA Componenti slave si ritrovano anche nell’antroponimia e nella toponomastica urbana di Venezia: anche se non sono slavismi tout court, questi elementi testimoniano la passata presenza di genti balcaniche, come già Tassini (1872) osserva nelle sue Curiosità veneziane, e completano la testimonianza del lessico di origine slava. Per quanto riguarda l’odonomastica, la maggior parte dei riferimenti al mondo slavo si ritrova nel sestiere di Castello. In primis è da richiamare la riva degli Schiavoni, lungo il bacino di San Marco fra il ponte della Paglia e il ponte della Ca’ di Dio: la riva prende il suo nome dai mercanti provenienti dalla Dalmazia che qui approdavano con le loro navi mercantili e vi gestivano i loro banchi commerciali. In secundis, la Scuola di San Giorgio degli Schiavoni, istituzione fondata nel 1451 per assistere i dalmati residenti a Venezia o di passaggio in città (Coralić 2017). Nel sestiere vi sono poi la calle Schiavolina nella parrocchia di Santa Maria Formosa e la calle e la corte Schiavona nella parrocchia di Sant’Isepo. L’elemento slavo è presente anche in altri odonimi di Castello (crucialmente, sempre nei pressi della corte Schiavona), i quali riportano il nome di luoghi o personaggi dalmati di rilievo, come la corte Piero da Lèsina e la corte Sabioncela (Lèsina e Sabbioncello sono due isole della Dalmazia, in croato Hvar e Pelješac rispettivamente), o ancora la corte Martin Novello, dove Novello era il nome proprio di molti dalmati. In altri sestieri si incontrano il ponte, la calle e la calle larga dei Ragusei presso la parrocchia di Santa Maria dei Carmini nel sestiere di Dorsoduro, in cui sarebbe abitata una famiglia Raguseo, che prendeva il nome dalla città d’origine (Tassini 1872: 101). Risalgono probabilmente a un cognome dalmata anche la calle Zaguri nella parrocchia di San Maurizio nel sestiere di San Marco e il ramo Dragan nella parrocchia dei Santi Apostoli nel sestiere di Cannaregio (Coralić 2017). Fra le forme antroponimiche, è da ricordare invece Brate (forma vocativa del serbocroato brat ‘fratello’), che si riscontra nei documenti veneziani del sec. xiv: come nome di persona si incontra quattro volte nel ragusano Testamento di Nicola de Pobrata del 1348 (Dotto 2008: 128-129), e una volta (Brati Vido) nelle Lettere di Martin Faliero del 1355 (Lazzarini 1894: 30). Boerio riporta che brate è un’espressione con la quale si salutavano, quando si incontravano fuori patria, gli schiavoni: i veneziani, sentendoli salutare in questo modo, avrebbero iniziato a chiamarli i Brate, termine passato presto ad indicare una persona proveniente dalla penisola balcanica.

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 7-30 DOI: 10.2436/20.2500.01.377

Estudis romanics 46_int.indd 10

12/1/24 9:39

GLI SLAVISMI NEL VOCABOLARIO STORICO-ETIMOLOGICO DEL VENEZIANO

11

4.  IL VOCABOLARIO STORICO-ETIMOLOGICO DEL VENEZIANO I caratteri generali del Vocabolario storico-etimologico del veneziano (VEV), diretto da Lorenzo Tomasin e Luca D’Onghia,7 sono stati già presentati in varie sedi.8 Molte voci sono state pubblicate nel sito del progetto (<http://vev.ovi.cnr.it>) o in alcuni articoli.9 Cinque volumi di carattere monotematico sono usciti a stampa all’interno della collana Parole Veneziane,10 e alcune voci sono state occasione per approfondimenti storico-lessicali.11 Al fine di comprendere la struttura delle voci qui esposte, si esplicita il contenuto del corpus consultato per la redazione del vocabolario:12 a) per la parte antica (fino alla fine del secolo xiv) dal sotto-corpus veneziano della banca dati allestita in servizio del Tesoro della lingua italiana delle origini (TLIO) dall’istituto Opera del vocabolario italiano del Cnr di Firenze (<http:// vevweb.ovi.cnr.it>). Grazie alla preventiva lemmatizzazione di buona parte dei testi inseriti, nel corpus sono possibili non solo ricerche per forme ma anche ricerche per lemmi, che prendono come punto di riferimento il lemmario (italiano) del TLIO. I testi di questo sotto-corpus sono citati all’interno delle voci VEV in una sezione separata, intestata CorpusVEV. b) per la parte moderna e contemporanea (secoli xv-xxi) da un centinaio di vocabolari, lessici e glossari acquisiti digitalmente (in concreto: una biblioteca di files perlopiù in formato pdf —e leggibili tramite OCR— di volumi o parti di volumi di interesse lessicografico) che vengono interrogati in modo che potremmo definire semiautomatico, cioè sia impiegando le normali funzioni di ricerca, sia mediante verifiche e controlli puntuali sul testo digitalizzato. I testi di questo sotto-corpus sono citati nelle voci con rimandi in carattere tondo normale. c) accessoriamente, per coprire le lacune dei due corpora precedenti, da una biblioteca di testi post-medievali scritti in veneziano, cioè di rappresentanti della lunga tradizione della letteratura dialettale di Venezia, che si sono rivelati particolarmente utili per documentare le fasi del veneziano meno coperte dalla pur ricchissima produzione lessicografica. I testi di questo sotto-corpus sono citati nelle voci con rimandi in carattere corsivo. 7.  Progetto del Fondo nazionale svizzero numero 188940 VEV (Vocabolario storico-etimologico del veneziano) con sede presso l’Université de Lausanne (Svizzera) e del PRIN 20205LFEJ9 VIS (Venetian Integrated Studies. Philology, Textuality, Lexicography, XIVth-XVIIIth centuries), unità di Pisa / Scuola Normale Superiore (Italia). 8.  D’Onghia / Tomasin (2019); Tomasin / D’Onghia (2021); Tomasin (2021); Tomasin (2022b); D’Onghia (2022). 9.  Ad esempio: Esposto / Tomasin (2022); Tomasin / Verzi (2023); Verzi (2023); Castro (2023). 10.  Volumi già pubblicati: 1. Una centuria di voci (D’Onghia / Tomasin 2020); 2. Ingiurie, improperi, contumelie (Panontin 2021); 3. Le istituzioni della Serenissima (Verzi 2021); 4. Giochi e passatempi (Castro 2022); 5. Cucina e tavola (Esposto 2022). 11.  Cfr. Parenti / Tomasin (2021); Tomasin (2022a); Castro / Verzi (in c.s.); Esposto (in c.s.). 12.  Con il beneplacito degli autori, si utilizza la stessa breve descrizione contenuta in Esposto / Tomasin (2022). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 7-30 DOI: 10.2436/20.2500.01.377

Estudis romanics 46_int.indd 11

12/1/24 9:39

12

Enrico Castro

d) infine, per ulteriore complemento, dall’ampia bibliografia scientifica (in particolare storico-lessicale ed etimologica) prodotta dalla dialettologia otto-novecentesca e riguardante il veneziano. I testi di questo sotto-corpus sono citati nelle voci con rimandi in maiuscoletto. Ogni voce è corredata in testa da indicazioni sulla cronologia della più antica attestazione e da una trattazione etimologica sintetica, e in coda da una nota in cui si discutono eventuali problemi etimologici e si presentano i complementi ritenuti utili. Fra parentesi, dopo il lemma, si indicano le diverse variante fono-morfologiche attestate. Le diverse accezioni di ciascuna voce sono corredate, quando possibile, da materiali relativi a locuzioni, costruzioni, proverbi. I derivati e composti sono presentati in calce alla voce quando non richiedano una trattazione articolata (perché dotati di plurime accezioni o bisognosi di puntuali supplementi d’indagine): in questo caso, essi sono trattati come voci autonome.

5.  GLI SLAVISMI NEL VOCABOLARIO STORICO-ETIMOLOGICO DEL VENEZIANO bardaco (bardacco) sec. xvi tur. bardak ‘bicchiere in terracotta’, probabilmente attraverso il serbocroato bardak: Cortelazzo1984b: 351; ERHSJ s. v. bardak (cfr. nota). s.m. ‘bicchiere o recipiente’. 1550-1573 CortelazzoXVI (bardacco, b.); 1982 MarcatoRicerche. ● Il turchismo, diffuso in tutta la penisola balcanica, arriva probabilmente al venez. attraverso il serbocroato bardak ‘recipiente di terracotta per l’acqua simile al bricco, recipiente di legno, di terra o di rame nel quale si conserva la grappa o il vino’ (MarcatoRicerche). Pellegrini riscontra la voce anche in neogr. μπαρδάκι (Pellegrini1972: 34) e, su questa corrispondenza, Cortelazzo aggiunge la possibilità che b. possa essere stato introdotto anche «dagli Stratioti grecofoni» (Cortelazzo1965: 381). boba (2) (sboba) sec. xvi serbocroato bob ‘fave’: Mafera1972: 75; ERHSJ s. v. bob (cfr. nota). 1. s.f. ‘sbobba, brodaglia, minestra poco gustosa’. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 7-30 DOI: 10.2436/20.2500.01.377

Estudis romanics 46_int.indd 12

12/1/24 9:39

GLI SLAVISMI NEL VOCABOLARIO STORICO-ETIMOLOGICO DEL VENEZIANO

13

1565 CortelazzoXVI; 1775 1796 1821 Patriarchi; 1856 Boerio; 1922 Ros­man; 1982 MarcatoRicerche; 1982 Nàccari-Boscolo; 1987 Doria; 2000 Basso-Durante; 2005 Basso (sboba); 2007 Siega-Brugnera-Lenarda (b., sboba); 2008 Zambon (b., sboba). 2. s.f. ‘materia putrefatta e marcia, putredine, fango’. XVI CaraviaPozzobon 645; 1671 VarotariGloss; 1732-1779 FolenaGoldoni; 1775 1796, 1821 Patriarchi; 1829 1856 Boerio; a.1832 BurattiGloss; 1844 Contarini; 1845 RaccoltaGloss; 1847 DizTascabile; 1876 Nazari; 2000 Basso-Durante; 2005 Basso (sboba); 2007 Siega-Brugnera-Lenarda (b., sboba); 2008 Zambon (b., sboba). ▶ locuz. – b. dei ochi «umore schifoso che cola dagli occhi» 1829 1856 Boerio. – l’è pien de b. ‘è sifilitico’ 1829 1856 Boerio. ● Si accoglie l’ipotesi di Pellegrini (Mafera1972: 75), ripresa poi anche da Vigo­

lo2023: il termine sarebbe da ricondurre al serbocroato bob, genitivo boba ‘fava’, e quin-

di al ‘brodo di fave’; inizialmente b. è un termine che circola nelle prigioni, come attesta Boerio: «dicesi in gergo de’ nostri prigionieri per minestra, ma intendesi quella comune delle carceri». L’etimo è accolto MarcatoRicerche e Cortelazzo1994: 68. Doria segue invece l’ipotesi di Prati, che si trova anche in EVLI, per cui l’etimo sarebbe da ricercarsi nell’onomatopea romanza di base imitativa bob(b)-, bomb-, che nel linguaggio infantile indica la bevanda, entrata poi nel linguaggio militare (LEI 6.336-338). La voce è da distinguersi da Boba (1) ‘boga, pesce boops boops’. brate sec. xiv serbocroato brat voc.sing. brate ‘fratello’: ERHSJ s. v. brat; Cortelazzo1984b: 353. s.m. ‘persona proveniente dalla penisola balcanica’. ■ CorpusVEV: 1348 Doc. ven. (antroponimo). 1829 1856 Boerio; 1852 Mutinelli. ▶ locuz. – l’è un b. «è uno schiavone; ma intendesi persona del popolo» 1829 1856 Boerio. ● Secondo Boerio, si tratta della parola con la quale si salutavano, quando si incontravano fuori patria, gli Schiavoni. I veneziani, sentendo gli Schiavoni apostrofarsi in questo modo, iniziarono a chiamarli ‘i Brate’, per indicare una persona proveniente dalla penisola balcanica. L’attestazione del 1348, in cui B. è antroponimo, proviene da un documento veneziano scritto a Ragusa, contenente il testamento di Calenda di Nicola de Pobrata. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 7-30 DOI: 10.2436/20.2500.01.377

Estudis romanics 46_int.indd 13

12/1/24 9:39

14

Enrico Castro

brìtola (brìttola) [britoin, britolassa, britolon] sec. xvii slo. britva ‘coltello’ + suff.dim. -olo (<lat. -ŭlus): REW 1317; DEI s. v. brittola; Prati; Cortelazzo1984b: 351. s.f. ‘coltello a uncino, temperino, piccolo coltello a serramanico’. 1688 BonicelliBullo 98; 1767-1775 Muazzo 93, 165 (brìttola); 1775 1796 1821 Patriarchi; 1829 1856 Boerio; a. 1832 BurattiGloss; 1844 Contarini; 1847 DizTascabile; 1851 Paoletti; 1852 Contarini; 1876 Nazari; 1888 Contarini-Malamani; 1922 Rosman; 1928 Piccio; 1935 Michelagnoli; 1968 Prati; 1971 SalvatoriDeZulianiGloss; 1982 NàccariBoscolo; 1987 Doria; 2005 Basso; 2007 Siega-Brugnera-Lenarda; 2008 Zambon. ▶ der. / comp. –  britoìn / britolin / brittolin s.m. ‘temperino’ 1767-1775 Muazzo 93, 165 (brittolin); 1851 Paoletti; 1928 Piccio; 1935 Michelagnoli; 1971 SalvatoriDeZulianiGloss; 2007 Siega-Brugnera-Lenarda; 2008 Zambon (britoìn). – britolassa s.f. ‘grossa britola’ 1982 Nàccari-Boscolo. – britolon s.m. ‘grossa britola’ 1982 Nàccari-Boscolo. ● Voce probabilmente di origine slovena (da britva < breju, brit ‘radere, tosare’) ma comune a tutte le lingue slave. In Boerio se ne parla come un piccolo coltello di uso domestico adoperato specialmente per tagliare la frutta, mentre a Chioggia (NàccariBoscolo) identifica anche il coltello a serramanico in uso ai pescatori. La voce è attestata in tutto il Veneto così come nei dialetti lombardi ma soprattutto friulani (britule): in Trum­ per-Vigolo1995: 87 è riportata anche la forma rurale brintola, con inserimento anetimologico dell’elemento nasale prima di dentale, fenomeno conosciuto in generale nei dialetti veneti (morta(n)dela ‘mortadella’, fia(n)tin ‘un po’’). busdogàn sec. xvi tur. bozdoğan ‘clava, mazza ferrata’, forse tramite il croato buzdohan: Pellegrini 1972: 34; Cortelazzo1984b: 351; ERHSJ s. v. buzdòhān. s.m. ‘mazza’. 1533-1548 CortelazzoXVI. cafetàn (caffetàn, caffettàn, cafràn, caftàm) sec. xvi Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 7-30 DOI: 10.2436/20.2500.01.377

Estudis romanics 46_int.indd 14

12/1/24 9:39

GLI SLAVISMI NEL VOCABOLARIO STORICO-ETIMOLOGICO DEL VENEZIANO

15

gr. καφτάνι, dal tur. kaftan, dal prs. haftān ‘veste maschile lunga con maniche lunghe’: DEI, DELIN s. v. caffettano; CortelazzoInflusso; Pellegrini1972: 33; Corte­ lazzo1984b: 351. s.m. ‘veste lunga con maniche’. 1521-1573 CortelazzoXVI (caffetàn, caffettàn, cafràn, caftàm, c.); 1845 Raccolta 18 (cafetani); 1817 GambaPoeti 45; 1852 Mutinelli; 1856 Boerio; 1988 Marcato-Ursini 1988: 124; 2000 Basso-Durante; 2007 Siega-Brugnera-Lenarda. ● Cortelazzo1984b: 351 ritiene che la voce greca sia entrata in venez. per mediazione serbocroata (kaftan), mentre Pellegrini1972: 33 a un turchismo diffuso attraverso i rapporti di Venezia con l’Oriente e la Penisola Balcanica. La voce greca deriva dal turco ottomano kaftan ‘veste d’onore’ (CortelazzoInflusso 51-52), ed è presente in altre lingue europee: la prima occorrenza italiana è in Pulci (sec. xv): Morgante VIII, 27, 6; XXV, 90, 7 (caffettano) (DELIN). chìmini sec. xviii etimo incerto, cfr. nota. s.m. ‘voce gergale che significa speculazione, anche usata nei giochi per indicare un ragionamento matematico atto alla vittoria nei giochi d’azzardo’. 1771 DolfinRitornata; 1829 1856 Boerio. ● Nella farsa giocosa veneziana DolfinRitornata, il personaggio di Olimpio esclama «è punto di chimini, deve esser secondo», cercando di prevedere la giocata in base alle carte già uscite. Il gioco in questione è detto → faraon, che spopolò a Venezia nel sec. xviii. La voce si ritrova anche nel dignanese (DallaZonca1978) nella forma cheimeini, cheimeise ‘speculazione’. Dubbia l’etimologia: l’unico accenno nella letteratura sembra essere in Terstenjak1876, in cui la voce veneta viene affiancata alla base slava per lo ‘stare in agguato e all’erta, prestare massima attenzione, calcolare le possibilità’, rimandando allo slov. čumit ‘percepire’. Se le cose stessero così, l’atto di contare le carte durante un gioco d’azzardo e la derivazione dapprima furbesca sarebbero sufficientemente chiare, dal momento che è documentata la presenza slava nella parlata gergale e furbesca (Vigolo2010). Ammesso che il Boerio riporti correttamente la lettura velare [ki] di chi(cfr. Boerio: 11), resterebbe da spiegarsi però il passaggio dall’affricata palatale slava all’occlusiva velare nella forma veneta c. cisma (1) (cizma) sec. xix Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 7-30 DOI: 10.2436/20.2500.01.377

Estudis romanics 46_int.indd 15

12/1/24 9:39

16

Enrico Castro

tur. çizme, tramite il serbocroato čizma ‘stivale’: Pellegrini1972: 34, Cortelaz­

zo1984b: 351.

s.m. ‘stivaletto a mezza gamba, borzacchino’. 1829 1856 Boerio; 1982 MarcatoRicerche (cizma); 2008 Zambon. duliman (doloman, tuleman) sec. xvi tur. dolama tramite il serbocroato dolama (Pellegrini1972: 33; Cortelazzo1984b: 351) o il gr. ντουλαμᾶς (CortelazzoInflusso). s.f. ‘veste o sottoveste di panno senza fodera’. 1520-1569 CortelazzoXVI (d., doloman, tuleman); 1856 Boerio («Voce ant.»). ● Turchismo di incerta trafila in varie lingue europee, come osserva CortelazzoInflusso (cfr. DEI s.v. dolman). Probabilmente vi è immissione e rianalisi nella parte finale di man ‘mano’. Boerio ne dà una descrizione completa: «si tratta di una sottoveste anticamente usata dai greci e dai turchi, così come dai veneziani di bassa mano nel sec. xvi». fisseta (fiseta, fi(s)seca) sec. xix turco fişek / fişenk, attraverso il gr. o più probabilmente il serbocroato (cfr. nota): DEI (s.v. fissèca); Pellegrini1968: 80; CortelazzoInflusso 90; Prati; MarcatoRicerche; Cortelazzo1984b: 69; Marcato-Ursini1988: 124. s.f. ‘cartuccia’ per arma da fuoco. 1829 (-eca) 1856 (-eta) Boerio; 1922 Rosman (fisseca, f.); 1987 Doria (fiseca, fiseta); 2000 Basso-Durante; 2005 Basso. ● Sebbene vi sia generale accordo sulla derivazione dal turco fişek (che spiegherebbe anche, secondo Pellegrini1968: 80, l’alternanza fra -eca e -eta del suffisso, il primo essendo etimologico e il secondo risultando dall’attrazione del formante romanzo -e(t)ta), Pellegrini ritiene la voce di trafila slava; CortelazzoInflusso 90 pensa piuttosto a una trafila greca (φυσέκι). La voce si ritrova anche in area friulana, dove fissete ha anche il significato di ‘rotolo di denaro’ (Pellegrini1975: 429). gubana (bobana, bubbana, gubana) sec. xvii Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 7-30 DOI: 10.2436/20.2500.01.377

Estudis romanics 46_int.indd 16

12/1/24 9:39

GLI SLAVISMI NEL VOCABOLARIO STORICO-ETIMOLOGICO DEL VENEZIANO

17

slo. gubana ‘dolce pasquale, focaccia’, a sua volta da gubati (gùbiti) ‘increspare, far pieghe’, tramite il friul. gubane, (cfr. nota). s.f. ‘focaccia di pasta sfoglia con ripieno’. 1928 Piccio (bubana); 1987 Doria (bobana, bubana, g.); 2000 Basso-Durante; 2008 Zambon. ● Si tratta di una focaccia dolce tipica della Venezia Giulia, nelle zone di Gorizia e Cividale (Doria), chiamata in friul. gubane (NuovoPirona2020). Il dolce è fatto «con ripieno di uva sultanina, noci, nocciole, pinoli, burro, zucchero, tuorlo d’uovo, liquori, frutta candita, lievito di birra, sale, aromi» (Zambon). La forma con b. iniziale è una sovrapposizione con → bubana ‘abbondanza’, forma da ricondursi alla base *bob- (LEI 6.350-363) di origine infantile, da cui anche il fr. dial. boban, bobance ‘lusso, abbondanza, particolarmente a tavola’, medio fr. bobans ‘banchetto sontuoso’; provenz. ant. boban ‘pompa, fasto’ (FEW 1, 416-419; cfr. anche DEDI s. v. bubana). La proposta di Doria per una derivazione di bubana da g. con scambio consonantico per assimilazione è poco convincente, perché le forme del tipo bubàna ‘abbondanza’ sono attestate più anticamente e hanno un’area di diffusione molto più ampia rispetto a g. (lo stesso autore aveva manifestato delle incertezze cfr. Doria1983: 382). jabàti (iabati, iebatti, jebati) sec. xvi serbocroato jèbati ‘fottere’: Cortelazzo1984b: 352; ERHSJ s. v. jèbati. s.m.inv. ‘coito’, ‘atto del fottere’. a. 1510 Strazzola; 1533 Cortelazzo1971-72: 151 (iebati, jebati, iebatti); 1540 ZuanPoloTestamento 28.90 (iebati). ▶ locuz. –  far j. ‘fottere’ a. 1510 Strazzola 22.4; 1533 Cortelazzo1971-72: 151 (iebati; iebatti). –  in j. ‘durante il coito’ 1533 Cortelazzo1971-72: 151 (iebati); 1540 ZuanPoloTestamento 28.90 (iebati). ● La forma deriva dal cr. jèbati ‘fottere’, come sostiene Cortelazzo1984b. A Venezia la forma passa come sostantivo inv., che si incontra nelle locuz. far j. o in j. che significa ‘fottere’ (cfr. Giudici2015: 143). La voce più antica si incontra nelle rime dello Strazzola (che segnala anche CortelazzoXVI). L’accentazione in venez. è piana in linea con le parlate di tipo čakavo che non conoscono la ritrazione d’accento (propria invece delle parlate stokave, su cui si basa la norma serbocroata), e come mostra il fatto che nello Strazzola la voce rima con ducati (verso 1), stracciati (verso 5) e costati (verso 8), e nel Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 7-30 DOI: 10.2436/20.2500.01.377

Estudis romanics 46_int.indd 17

12/1/24 9:39

18

Enrico Castro

Testamento di Zuan Polo con pati (verso 86) e frati (verso 88). Doria segnala per il triest. contemporaneo l’esistenza della forma iebenti, inter. da lui glossata come ‘va’ al diavolo!’ che si ritroverebbe in un’analoga forma in slov. e rifatta proprio sul v. cr. jèbati, con uno slittamento simile a quello delle interiez. del tipo it. va in figa!, vaffanculo!. La forma si ritrova anche in un sonetto faceto tardoquattrocentesco di Antonio Cammelli, detto il Pistoia: «in pisda a far gebati», in cui è presente anche la locuz. in pizda, in cui pizda è voce pan-slava per ‘vagina’ (CammelliSonetti 123.10). martolòsso (martalòsso, martelòsso) sec. xv tur. martoloz ‘volontario armato’, attraverso il serbocroato martòlos o martolòz ‘soldato turco’: Pellegrini1972: 35; Cortelazzo1984b: 351; ERHSJ s. v. martòlos. s.m. ‘volontario armato al servizio dei turchi’. 1499-1500 CortelazzoXVI (m., martalòsso, martelòsso). ● Pellegrini 1972: 35 illustra la corrispondenza con il gr. ἀρματολóς, che spesso ha designato la spia o il brigante. Connotazione spregiativa è presente anche nel marteloso presente in Cavassico (bellunese del sec. xvi, cfr. Cortelazzo1984b: 352). In serbocroato la voce identifica un tipo di soldato, «appartenente ad un esercito speciale composto di paesani a piedi o a cavallo con il dovere di proteggere i valichi di confine», Pellegri­ ni1972: 35. muchi (1) (mucci, mucchi, muci) sec. xvi serbocroato muči ‘taci’, imperativo di mučati ‘tacere’, a sua volta da muk ‘silenzio’: MarcatoRicerche; ERHSJ s. v. mučati; Cortelazzo1984b: 355 (cfr. nota). int. ‘zitto!’, ‘silenzio!’. a. 1510 Strazzola 292 (mucci); 1561 CortelazzoXVI (mucchi, m., muci); 1775, 1796 1821 Patriarchi; 1829 1856 Boerio; 1844 Contarini; 1852 Contarini; 1852 Mutinelli; 1876 Nazari (muci); 1922 Rosman (muci); 1928 Piccio (muci); 1935 Michelagnoli; 1968 Prati; 1997 CortelazzoLessico (muci sapa: cfr. nota); 1987 Doria (muci); 2000 BassoDurante (muci); 2007 Siega-Brugnera-Lenarda; 2008 Zambon. ▶ locuz. – m. saba / m. sapa ‘silenzio, rana dalla bocca larga!’ 1997 CortelazzoLessico. ● La voce è considerata uno slavismo alla luce della locuz. muci saba, con sapa corrispondente al serbocroato žaba ‘rana’, locuz. che si ritrova nel linguaggio gergale Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 7-30 DOI: 10.2436/20.2500.01.377

Estudis romanics 46_int.indd 18

12/1/24 9:39

GLI SLAVISMI NEL VOCABOLARIO STORICO-ETIMOLOGICO DEL VENEZIANO

19

veronese e bolognese nonché nella parlata comune veneta di Terraferma, come nel feltrino o nel padovano: Migliorini-Pellegrini1972; Pellegrini1977: 260; MarcatoRicerche; Cortelazzo1984: 355; Cortelazzo1994: 69). necio (nèchio, necchio) sec. xvi serbocroato neću ‘non voglio’: Cortelazzo1971-72: 152; ERHSJ s. v. ne (cfr. nota); avv. ‘no’. 1565-1573 Cortelazzo XVI (n., nèchio, necchio); 1982 Nàccari-Boscolo. ▶ locuz. – de nècio ‘per niente’ 1982 Nàccari-Boscolo. ● Neću corrisponde alla forma esito dell’univerbazione di negazione + variante enclitica della prima persona singolare del presente indicativo del verbo htjeti ‘volere’. palosso sec. xvii ungherese pallos ‘spadone o spada dei cavalieri’ tramite il serbocroato paloš: Prati; Cortelazzo1984b: 351; ERHSJ s. v. pala. s.m. ‘coltellaccio a lama larga e corta con un solo taglio’. 1693 MondiniGloss; 1732-1779 FolenaGoldoni; 1821 Patriarchi; 1829, 1856 Boerio; 1843 Nalin 292; 1844 Contarini; 1851 Paoletti; 1876 Nazari; 1888 Contarini-Malamani. parpagnaco (parpagnacco) sec. xvi serbocroato paprenjak ‘dolce di pan pepato’, a sua volta da papar ‘pepe’: ERHSJ s. v. papar; Prati. 1. s.m. ‘pane di farina di mais, dolce, condito con diversi ingredienti’. 1556 Cortelazzo XVI; 1732-1779 FolenaGoldoni (parpagnacco); 1767-1775 Muazzo 173 (parpagnacco); 1796 1821 Patriarchi; 1829 1856 Boerio; 1844 Contarini; 1852 Contarini; 1876 Nazari; 1888 Contarini-Malamani; 1928 Piccio; 2000 Basso-Durante; 2002 CortelazzoLessico; 2008 Zambon.

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 7-30 DOI: 10.2436/20.2500.01.377

Estudis romanics 46_int.indd 19

12/1/24 9:39

20

Enrico Castro

2. s.m. ‘uomo goffo e bonaccione, babbeo, stupidotto’. 1796 1821 Patriarchi; 1829, 1856 Boerio; 1844 Contarini; 1851 Paoletti; 1852 Contarini; 1928 Piccio; 2000 Basso-Durante. ● Prati informa che la voce è presente anche altrove (Padova, Vicenza, Belluno) con il generico significato di pasta dolce (un dolcetto simile sono i pevarini, cfr. CortelazzoLessico s. v. parpagnaco). La forma si riscontra anche nel trevigiano (Bellò2001) e nel giuliano-dignanese (Rosamani1990, che riporta anche la ricetta completa). In Siega-Brugnera-Lenarda si incontra l’attestazione di un dolcetto simile, il fafraniche, lì ricondotto allo stesso etimo slavo. Questo sarebbe un «dolcetto lavorato a bastoncini di vario colore, composto da farina, zucchero, miele e coloranti naturali; fino agli anni ’50 lo si poteva comperare (e vederne anche la lunga lavorazione artigianale) in Campo S. Malgarita [...], vicino al Cine vècio, nel periodo delle giostre» (Siega-Brugnera-Lenarda s. v. fafraniche). Da questo significato originario, si ha poi quello traslato (accez. 2). smoca (2) sec. xvi cr. smokva ‘fico’: ERHSJ. 1. s.f. ‘primo frutto del fico o generalmente fico’ (Ficus carica). XVI CortelazzoXVI; 1985 CortelazzoChioggiotto 81; 2000 Basso-Durante. 2. s.f. / agg. ‘vagina, mona’ e se agg. ‘femminuccia, effeminato’. 1829 1856 Boerio; 2000 Basso-Durante. straviza (sdràvicia, sdraviza, stravita, stravizio, stravizzo) [stravissiar, stravizzare, straviziare] sec. xv serbocroato zdravica ‘brindisi’, der. dall’agg. zdrav ‘in salute’: Cortelazzo1984b: 349; DEI, DELIN, EVLI s. v. stravizio. nella locuz. far s. ‘brindare, bere o mangiare in eccesso’. 1473 DELIN (sdraviza s. v. stravizio); 1497 DELIN (sdraviza s. v. stravizio); 14981552 CortelazzoXVI (sdràvicia, stravita, straviza); 1769 Savérien (stravizzo); 1829 1856 Boerio (stravizzo s.vv. desordene, magnar, stramagnar); a. 1832 BurattiGloss (stravizio, pl.).

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 7-30 DOI: 10.2436/20.2500.01.377

Estudis romanics 46_int.indd 20

12/1/24 9:39

GLI SLAVISMI NEL VOCABOLARIO STORICO-ETIMOLOGICO DEL VENEZIANO

21

▶ locuz. – darsi allo stravizio «darsi all’eccesso» 1987 Doria. ▶ der. / comp. – → stravissiar. – → stravizzare (straviziare). ● Voce entrata in it. per tramite del venez., di cui le occ. venez. segnalate dal DELIN (1473 di Ambrogio Contarini, ambasciatore di Venezia in Persia; 1497 a Candia, un ammiraglio turco al padrone di una galea veneziana) rappresentano attualmente le più antiche documentazioni italoromanze. Nelle lingue slave, il grafema < c > di zdravica tende a [ts], e il prestito in venez. straviza è foneticamente coerente. La voce viene accostata a vizio, e passa da straviza a stravizzo, quindi a stravizio (Migliorini1973b, DELIN, EVLI). La vc. è registrata anche nella prima impressione del Vocabolario della Crusca, uscito a Venezia nel 1612, dove si rimanda a merenda «stravizzo è il mangiare, che fanno insieme le conversazioni allegre»: la voce fu ben assimilata in italiano in poco più di un secolo (DELIN). taco-tiboga (tacco ti boga, tako ti boga) sec. xvii cr. tako ti boga ‘per Dio’: Cortelazzo1984b: 353. 1. int., esprime stupore o disappunto. 1660 Boschini 526; 1732-1779 FolenaGoldoni (tacco ti boga); 1767-1775 Muazzo 306 (tako ti boga); 1829 1856 Boerio. ▶ locuz. –  de tacco ti boga «di gran classe» 1660 Boschini 526; 1732-1779 FolenaGoldoni. 2. s.m. e agg. ‘bravaccio’ sempre con connotazione negativa, e con eventuale allusione alla provenienza slava. 1829 1856 Boerio; 1970 Ghirardini 55. ▶ locuz. – l’è un boconcìn de t.-t. «egli è un uomo bravo, un tracotante, un violento» 1829 1856 Boerio; 1970 Ghirardini 55. ● Nelle lingue slave l’espressione corrisponde a un giuramento o a un’affermazione (Cortelazzo1984b: 353), che viene spesso utilizzata per parlare di una possibile maledizione da parte di Dio nel caso una determinata cosa venga o non venga fatta. Si tratta di un’espressione in uso ancora oggi, ma con meno frequenza di za boga, che ha lo Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 7-30 DOI: 10.2436/20.2500.01.377

Estudis romanics 46_int.indd 21

12/1/24 9:39

22

Enrico Castro

stesso significato. L’attestazione più antica è in Boschini ed è chiaramente allusiva alla provenienza del pittore di cui si parla, il Panzone dalmata, per cui la formula può essere considerata come un vero e proprio blasone popolare degli schiavoni. zima sec. xix serbocroato e slo. zima ‘inverno, freddo’: ERHSJ s. v. zima; Pellegrini1977: 189; MarcatoRicerche s. v. sima. s.f. ‘freddo intenso o vento freddo’. 1874-1875 Nardo; 1982 Nàccari-Boscolo; 1985 CortelazzoChioggiotto; 1987 Doria. ● Voce attestata anche nel giuliano dalmata (Rosamani1990), nel gergo della malavita veron. (Pellegrini1977: 189) e in agor. (Rossi1992). Secondo Pellegrini la voce sarebbe arrivata recentemente nell’agordino portata dai costruttori di ferrovie di ritorno dalla Serbia, e sarebbe stata tanto integrata nel sistema di arrivo che successivamente i soldati di Cencenighe (Belluno) si stupirono di incontrare una forma ‘così agordina’ nei territori balcanici durante l’ultimo conflitto mondiale (MarcatoRicerche s. v. sima).

CONCLUSIONI In questo breve contributo si è mostrata la presenza dell’elemento slavo a Venezia. Questa presenza si manifesta principalmente in due modi crucialmente intrecciati nella cultura dialettale veneziana: l’elemento lessicale e quello toponimico, che documenta la presenza di slavi e si concentra soprattutto nel sestiere di Castello. Per l’elemento lessicale, si possono considerare tre elementi: la base etimologica del lessema (se slava tout court o se soltanto mediata dallo slavo), la presenza o meno della voce nella letteratura schiavonesca, la qualità del prestito (di lusso o di necessità). Come si evince dalle voci presentate, l’ultimo criterio è quello di più incerta applicazione. Da una parte, la voce può essere entrata nel sistema come prestito di lusso e poi essersi completamente acclimata, perdendo il valore connotativo-espressivo che aveva, per esempio, nella letteratura schiavonesca. Si prenda ad esempio muci, che oggi è comunemente utilizzato in molti dialetti veneti con il significato imperativale di ‘silenzio!’, ma che in origine si ritrova già nel poeta quattro-cinquecentesco Andrea Michieli, detto lo Strazzola, con valore comico-espressivo. Dall’altra parte, una forma può aver solo in origine risposto alla necessità di designare oggetti nuovi dapprima sconosciuti e pertanto privi di un significante. La stessa forma può infatti aver perso nel tempo la specificità del referente. È il caso di brìtola, che in origine designava uno specifico tipo di coltello e ora è generalmente un ‘coltellino a Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 7-30 DOI: 10.2436/20.2500.01.377

Estudis romanics 46_int.indd 22

12/1/24 9:39

GLI SLAVISMI NEL VOCABOLARIO STORICO-ETIMOLOGICO DEL VENEZIANO

23

serramanico’ oppure di cafetàn, in origine ‘veste maschile d’onore’, e ora semplicemente ‘veste lunga con maniche lunghe’, o ancora di boba, che passa dal significato ‘zuppa di fave’ a un generico ‘brodaglia’. In conclusione, i prestiti slavi esaminati —al pari di quello greco— sono caratteristici del veneziano, e si differenziano crucialmente da quelli documentabili in italiano: non si tratta infatti di russismi pan-europei, bensì di elementi tratto dallo slavo meridionale. Non solo via quella slava è una componente molto presente oggi, ma soprattutto è riscontrata già almeno dal secolo xvi, periodo in cui la maggior parte dello scambio sembra essere avvenuta.

BIBLIOGRAFIA DELLA PARTE GENERALE Castro, Enrico (2022): Parole veneziane. 4. Giochi e passatempi nel Vocabolario storicoetimologico del veneziano (VEV). Venezia: Lineadacqua. Castro, Enrico (2023): Alcuni fitonimi dal Vocabolario storico-etimologico del veneziano (VEV), in Castro, Enrico / Tomasin, Lorenzo (ed.): Dialettologia ed etimologia. Studi, metodi e cantieri. Pisa: ETS. Castro, Enrico / Verzi, Greta (in c.s.): Sulla presenza e sull’assenza di catar in veneziano, in Cortelazzo, Michele (ed.): Omaggio a Manlio Cortelazzo. Atti del Convegno: Padova, 17-19 dicembre 2018. Padova. il Poligrafo. Coralić, Lovorka (2017): «Sulla scia delle prime testimonianze delle migrazioni croate a Venezia (dall’xi all’inizio del xv secolo)», Revue für kroatische Geschichte, XIII, p. 7-27. Cortelazzo, Manlio (1965): Corrispondenze italo-balcaniche nei prestiti dal turco, in Omagiu lui Alexandru Rosetti la 70 de ani. Bucarest: Academia Republicii Socialiste România, ora in Cortelazzo, Manlio (1989): Venezia, Il Levante e il mare. Pisa: Pacini, p. 379-384 [da cui si cita]. Cortelazzo, Manlio (1972): «Il linguaggio schiavonesco nel Cinquecento veneziano», Atti dell’Istituto Veneto di Scienze, Lettere e Arti, CXXX (1971-72), p. 113-160, ora in Cortelazzo, Manlio (1989): Venezia, Il Levante e il mare. Pisa: Pacini, p. 125-172 [da cui si cita]. Cortelazzo, Manlio (1984): «Gli slavismi nel Veneto», Est Europa, I, p. 67-78, ora in Cortelazzo, Manlio (1989): Venezia, Il Levante e il mare. Pisa: Pacini, p. 349-360 [da cui si cita]. D’Onghia, Luca (2022): Un caso di lessicografia ‘abnorme’: la «Raccolta» di Francesco Zorzi Muazzo, in Cortelazzo, Michele et al. (ed.): Lessicografia storica dialettale e regionale (Atti del convegno ASLI 2020). Firenze: Cesati, p. 481-488. D’Onghia, Luca / Tomasin, Lorenzo (2019): Problemi di lessicografia veneziana, in Leon ­ ardi, Lino / Squillacioti, Paolo (ed.): Italiano antico, italiano plurale. Testi e lessico del Medioevo nel mondo digitale. Atti del convegno internazionale in oc­ casione delle 40.000 voci del TLIO. Firenze, 13-14 settembre 2018. Alessandria: Edizioni dell’Orso, p. 173-190. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 7-30 DOI: 10.2436/20.2500.01.377

Estudis romanics 46_int.indd 23

12/1/24 9:39

24

Enrico Castro

D’Onghia, Luca / Tomasin, Lorenzo (2020): Parole veneziane. 1. Una centuria di voci del Vocabolario storico-etimologico del veneziano (VEV). Venezia: Lineadacqua. DEI = Battisti, Carlo / Alessio, Giovanni (1975): Dizionario Etimologico Italiano. Firenze: Barbèra. DELIN = Cortelazzo, Manlio / Zolli, Paolo (1999): Il nuovo Etimologico (Dizionario etimologico della lingua italiana), a cura di Cortelazzo, Manlio / Cortelazzo, Michele. Bologna: Zanichelli. Dotto, Diego (2008): Scriptae venezianeggianti a Ragusa nel xiv secolo. Edizione e commento di testi volgari dell’Archivio di Stato di Dubrovnik. Roma: Viella. Esposto, Micaela (2022): Parole veneziane. 5. Cucina e tavola nel Vocabolario storicoetimologico del veneziano (VEV). Venezia: Lineadacqua. Esposto, Micaela (in c.s.): «Mal di mazzucco», Lingua nostra. Esposto, Micaela / Tomasin, Lorenzo (2022): «La lettera «E» del VEV / Vocabolario storico-etimologico del veneziano», Studi di lessicografia italiana, XXXIX, p. 4165. EVLI = Nocentini, Alberto / Parenti, Alessandro (2010): L’Etimologico. Vocabolario della lingua italiana. Firenze: Le Monnier. Giudici, Alberto (2015): Lo schiavonesco a Venezia: tra parola e realtà linguistica, in Marcato, Gianna (ed.): Dialetto parlato, scritto, tramesso. Padova: CLEUP, p. 141147. Granić, Ivana (2016): L’apporto slavo nel lessico italiano. Spalato: Università di Spalato. Lazzarini, Vittorio (1894): «La battaglia di Porto Longo», Nuovo Archivio Veneto, VIII, p. 5-45. Panontin, Francesca (2021): Parole veneziane. 2. Ingiurie, improperi, contumelie dal Vocabolario storico-etimologico del veneziano (VEV). Venezia: Lineadacqua. Parenti, Alessandro / Tomasin, Lorenzo (2021): «Su quarantena, preteso venezianismo, e su contumacia», Lingua nostra, LXXXII, p. 23-34. Pellegrini, Giovan Battista (1972), Gli arabismi nelle lingue neolatine con speciale riguardo all’Italia. Brescia: Paideia. Prati, Agelico (1968): Etimologie venete. Venezia / Roma: Istituto per la Collaborazione culturale. REW = Meyer-Lübke, Wilhelm (1935): Romanisches Etymologisches Wörterbuch. Heidelberg: Winter. Tappolet, Ernst (1914): Die alemannischen Lehnwörter in den Mundarten der französischen Schweiz: kulturhistorisch-linguistische Untersuchung. Strasburgo: K.J. Trübner. Tassini, Giuseppe (1872): Curiosità veneziane ovvero origini delle denominazioni stradali di Venezia, 2a ed. corretta e aumentata dall’autore. Venezia: Stabilimento tipografico Grimaldo. Tomasin, Lorenzo (2021): «Magazén: History of a Word Told through a Project of Digital Lexicography», Magazén. International Journal for Digital and Public Humanities, II.2, p. 1-12. Tomasin, Lorenzo (2022a): Arsenale: per la storia di una parola, in Bertocci, Davide et al. (eds.): Corgnùi. Studi in onore di Maria Teresa Vigolo. Padova: CLEUP: p. 227-223. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 7-30 DOI: 10.2436/20.2500.01.377

Estudis romanics 46_int.indd 24

12/1/24 9:39

GLI SLAVISMI NEL VOCABOLARIO STORICO-ETIMOLOGICO DEL VENEZIANO

25

Tomasin, Lorenzo (2022b): Il progetto VEV - Vocabolario storico-etimologico del veneziano, in Cortelazzo, Michele et al. (ed.): Lessicografia storica dialettale e regionale (Atti del convegno ASLI 2020). Firenze: Cesati, p. 469-477. Tomasin, Lorenzo / D’Onghia, Luca (2021): Pour un dictionnaire historique et étymologique du vénitien, in Schøsler, Lene / Härmä, Juhani (ed.): Actes du XXIXe Congrès international de linguistique et de philologie romanes. Strasbourg: ELiPhi, p. 877-886. Tomasin, Lorenzo /Verzi, Greta (2023): «La lettera «Q» del Vocabolario storicoetimologico del veneziano (VEV)», in Castro, Enrico / Tomasin, Lorenzo (ed.): Dialettologia ed etimologia. Studi, metodi e cantieri. Pisa: ETS. Verzi, Greta (2021): Parole veneziane. 3. Le istituzioni della Serenissima nel Vocabolario storico-etimologico del veneziano (VEV). Venezia: Lineadacqua. Verzi, Greta (2023): Voci veneziane dell’amministrazione e della legge. Appendice a Parole Veneziane 3 / Le istituzioni della Serenissima, in Castro, Enrico / Tomasin, Lorenzo (ed.): Dialettologia ed etimologia. Studi, metodi e cantieri. Pisa: ETS. Zecević, Ivana (2021): Gli slavismi nel veneziano. Lausanne: Université de Lausanne. Zolli, Paolo (1991): Le parole straniere. Seconda edizione a cura di Ursini, Flavia. Bologna: Zingarelli. Bibliografia del Vocabolario storico-etimologico del veneziano (VEV) Fonti lessicografiche generali DEDI = Cortelazzo, Manlio / Marcato, Carla (1992): Dizionario etimologico dei dialetti italiani. Torino: UTET. DEI = Battisti, Carlo / Alessio, Giovanni (1975): Dizionario Etimologico Italiano. Firenze: Barbèra. DELIN = Cortelazzo, Manlio / Zolli, Paolo (1999): Il nuovo Etimologico (Dizionario etimologico della lingua italiana), a cura di Cortelazzo, Manlio / Cortelazzo, Michele. Bologna: Zanichelli. ERHSJ = Skok, Petar (1971): Etimologijski rječnik hrvatskoga ili srpskoga jezika. Zagreb: Jug. Akademija. EVLI = Nocentini, Alberto / Parenti, Alessandro (2010): L’Etimologico. Vocabolario della lingua italiana. Firenze: Le Monnier. FEW = von Wartburg, Walther (1922-1967; 1993-): Französisches etymologisches Wörterbuch. Basel / Nancy: R. G. Zbinden / ATILF - CNRS & Université de Lorraine. LEI = Lessico etimologico italiano (1979-), fondato da Pfister, Max. Wiesbaden: Reichert. REW = Meyer-Lübke, Wilhelm (1935): Romanisches Etymologisches Wörterbuch. Heidelberg: Winter. Corpus lessicografico Basso = Basso, Walter (2005): Dizionario da scarsèla Veneto-Italiano. Padova: Scantabauchi. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 7-30 DOI: 10.2436/20.2500.01.377

Estudis romanics 46_int.indd 25

12/1/24 9:39

26

Enrico Castro

Basso-Durante = Basso, Walter / Durante, Dino (2000): Nuovo Dizionario veneto-italiano etimologico - italiano-veneto con modi di dire e proverbi. Villanova del Ghebbo: Ciscra. Boerio = Boerio, Giuseppe (18291, 18562): Dizionario del dialetto veneziano. Venezia: Santini (1a ed.) / Venezia: Cecchini (2a ed.). BurattiGloss = Averna, Giuliano (2019), Vocabolario del veneziano negli scritti di Pietro Buratti. Treviso: Editoriale Programma [testi del secolo xix]. Contarini = Contarini, Pietro (1844): Dizionario tascabile del dialetto veneziano. Venezia: Passeri Bragadin. Contarini = Contarini, Pietro (1852): Dizionario tascabile delle voci e frasi particolari del dialetto veneziano, preceduto da cenni sulle denominazioni di molti luoghi della città e delle antiche Venete Magistrature. Venezia: Cecchini. Contarini-Malamani = Contarini, Pietro (1888): Vocabolario portabile del dialetto veneziano, 3a ed. riveduta e corretta da Malamani, Vittorio. Venezia: Tip. dell’Ancora. CortelazzoChioggiotto = Cortelazzo, Manlio (1985): Lessico chioggiotto, in Cortelaz­ zo, Manlio (ed.): Guida ai dialetti veneti, vol. 7. Padova: Cleup, p. 65-90. CortelazzoInflusso = Cortelazzo, Manlio (1970): L’influsso linguistico greco a Venezia. Bologna: Pàtron. CortelazzoLessico = Cortelazzo, Manlio (2018): Lessico veneto contemporaneo. Annotazioni alla rivista «Quatro ciàcoe». Padova: Esedra [testi degli anni 1985-2000]. CortelazzoXVI = Cortelazzo, Manlio (2007): Dizionario veneziano della lingua e della cultura popolare nel xvi secolo. Limena: La Linea. DizTascabile = Dizionario tascabile del dialetto veneziano, coi termini toscani corrispondenti, (1847). Padova: Tip. del Seminario. Doria = Doria, Mario (1987): Grande dizionario del dialetto triestino. Trieste: Il Meridiano. FolenaGoldoni = Folena, Gianfranco (1993): Vocabolario del veneziano di Carlo Goldoni. Roma: Istituto della Enciclopedia italiana. MarcatoRicerche = Marcato, Carla (1982): Ricerche etimologiche sul lessico veneto. Padova: Cleup. Michelagnoli = Michelagnoli, Alfredo (1935): Dizionario Veneziano-Italiano. Etimologico, storico, grammaticale, biografico. Venezia Zanetti Editrice. MondiniGloss = Mondini, Tomaso (1842): Spiegazione di alcune frasi e vocaboli usate in quest’opera, in Mondini, Tomaso: El Goffredo del Tasso cantà alla barcariola [1693]. Venezia: Tipografia all’Ancora. Muazzo = Crevatin, Franco (2008): Muazzo, Francesco Zorzi: Raccolta de’ proverbi, detti, sentenze, parole e frasi veneziane, arricchita d’alcuni esempi ed istorielle. Costabissara: Angelo Colla [testo del sec. xviii; rinvio alla pagina]. Mutinelli = Mutinelli, Fabio (1852): Lessico veneto compilato per agevolare la lettura della storia dell’antica repubblica veneta e lo studio dei documenti ad essa relativi. Venezia: Gianbattista Andreola. Nàccari-Boscolo = Naccari, Riccardo / Boscolo, Giorgio (1982): Vocabolario del dialetto chioggiotto. Chioggia: il Leggio. Nazari = Nazari, Giulio (1876): Dizionario veneziano-italiano e regole di grammatica. Belluno: Tissi. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 7-30 DOI: 10.2436/20.2500.01.377

Estudis romanics 46_int.indd 26

12/1/24 9:39

GLI SLAVISMI NEL VOCABOLARIO STORICO-ETIMOLOGICO DEL VENEZIANO

27

Paoletti = Paoletti, Ermolao (1851): Dizionario tascabile veneziano-italiano. Venezia: Paoletti. Patriarchi = Patriarchi, Gasparo (17751, 17962, 18213): Vocabolario veneziano e padovano, co’ termini e modi corrispondenti toscani. Padova: Conzatti (1a ed.) / Padova: Conzatti (2a ed.) / Padova: Tip. del Seminario (3a ed.). Piccio = Piccio, Giuseppe (1928): Dizionario veneziano-italiano. Venezia: Libreria Emiliana. Prati = Prati, Agelico (1968): Etimologie venete. Venezia/ Roma: Istituto per la Collaborazione culturale. RaccoltaGloss = Vocabolario veneto-toscano, in: Raccolta di poesie in dialetto veneziano (1845). Venezia: Cecchini [testi di vari secoli]. Rosman = Rosman, Enrico (1922): Vocabolarietto Veneto Giuliano. Roma: P. Maglione & C. Strini. SalvatoriDeZulianiGloss = Salvatori de Zuliani, Mariù (1971): A tola co i nostri veci. La cucina veneziana. Milano: FrancoAngeli. Savérien = Savérien, Alexandre (1769): Dizionario istorico, teorico e pratico di Marina... tradotto dal francese. Venezia: Albrizzi. Siega-Brugnera-Lenarda = Siega, Gianfranco et.al. (2007): Il dialetto perduto. Venezia: Editoria Universitaria. VarotariGloss = Varotari, Dario (1671): Dilucidazione d’alcune voci, che non fossero intese in ogni luogo, in: Id., Il Vespaio stuzzicato. Venezia: Zamboni. Zambon = Zambon, Oscar (2008): Glossario del dialetto veneziano di Terraferma. Venezia: Vianello. Testi in veneziano BonicelliBullo = Ghelfi, Maria (2013): Giovanni Bonicelli, Pantalone bullo [1688]. Venezia: Lineadacqua. Boschini = Pallucchini, Anna (1966): Marco Boschini, La carta del navegar pitoresco [1660]. Venezia / Roma: Istituto per la Collaborazione culturale. CammelliSonetti = Percopo, Erasmo (1908): Antonio Cammelli, I sonetti faceti secondo l’autografo ambrosiano. Napoli, tipografia Jovene. CaraviaPozzobon = Pozzobon, Alessandra (2017-2018): Alessandro Caravia: Verra antiga, Naspo bizarro, edizione critica e commento. Tesi di dottorato, XXX ciclo, Università di Padova [testi del secolo xvi]. DolfinRitornata = Dolfin, Giovanni (1771): La ritornata dalla villeggiatura di Mestre. Farsa giocosa per musica da rappresentarsi dalla Compagnia de’ Comici. Venezia: Giambatista Casali. GambaPoeti = Gamba, Bartolommeo (1817): Poesie di diversi autori antichi. Venezia: Tipografia di Alvisopoli [contiene testi di epoche diverse]. Ghirardini = Ghirardini, Gianni (1970): El parlar figurato. 1296 modi di dire veneziani. Venezia: Alfieri. Raccolta = Raccolta di poesie in dialetto veneziano d’ogni secolo (1845). Venezia: Cecchini. [contiene testi dal sec. xiii al sec. xix]. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 7-30 DOI: 10.2436/20.2500.01.377

Estudis romanics 46_int.indd 27

12/1/24 9:39

28

Enrico Castro

Strazzola = Pezzini, Enea (in prep.), Il canzoniere dello Strazzola [a. 1510]. ZuanPoloTestamento = Giudici, Alberto (2013): Il testamento di Zuan Polo, in Giudici, Alberto: Un contributo allo studio del linguaggio “schiavonesco”. Edizione commentata e analisi linguistica del “Testamento” di Zuan Polo e degli “strambotti” alla ‘schiavonesca’. Tesi di laurea, Università Ca’ Foscari di Venezia, a.a. 20132014, p. 24-33 [testo del 1540]. Bibliografia delle altre fonti Bellò2001 = Bellò, Emanuele (2001): Dizionario del dialetto trevigiano di destra Piave. Treviso: Canova. Cortelazzo1965 = Cortelazzo, Manlio (1965): Corrispondenze italo-balcaniche nei prestiti dal turco, in Omagiu lui Alexandru Rosetti la 70 de ani. Bucarest: Academia Republicii Socialiste România, ora in id. (1989): Venezia, Il Levante e il mare. Pisa: Pacini, p. 379-384 [da cui si cita]. Cortelazzo1971-72 = Cortelazzo, Manlio (1972): «Il linguaggio schiavonesco nel Cinquecento veneziano», Atti dell’Istituto Veneto di Scienze, Lettere e Arti, CXXX (1971-72), p. 113-160, ora in Cortelazzo, Manlio (1989): Venezia, Il Levante e il mare. Pisa: Pacini, p. 125-172 [da cui si cita]. Cortelazzo1984b = Cortelazzo, Manlio: «Gli slavismi nel Veneto», Est Europa, I, p. 67-78, ora in id. (1989): Venezia, Il Levante e il mare. Pisa: Pacini, p. 349-360 [da cui si cita]. Cortelazzo1994 = Cortelazzo, Manlio (1994): Parole venete. Vicenza: Neri Pozza. DallaZonca1978 = Dalla Zonca, Andrea Giovanni (1978): Vocabolario dignaneseitaliano. Trieste: Lint. Doria1983 = Doria, Mario (1983): Sugli slavismi del dialetto triestino giunti per intermediazione friulana, in Fornasir, Giuseppe (ed.): Studi forogiuliesi in onore di C. C. Mor. Udine: Deputazione di storia patria per il Friuli, p. 371-377. Giudici2015 = Giudici, Alberto (2015): Lo schiavonesco a Venezia: tra parola e realtà linguistica, in Marcato, Gianna (ed.): Dialetto parlato, scritto, tramesso. Padova: CLEUP, p. 141-147. Mafera1972 = Mafera, Giovanni: «Note lessicali ed etimologiche venete (con postille di G.B. Pellegrini)», Atti dell’Istituto veneto di Scienze, Lettere ed Arti, CXXX, p. 71-97. Migliorini1973b = Migliorini, Bruno (1973): Lingua d’oggi e di ieri. CaltanissettaRoma: Sciascia editore. Marcato-Ursini1998 = Marcato, Gianna / Ursini, Flavia (1998): Dialetti veneti. Grammatica e storia. Padova: Unipress. Migliorini-Pellegrini1972 = Migliorini, Bruno / Pellegrini, Giovan Battista (1972): Dizionario del feltrino rustico. Belluno: Archivio storico di Belluno: Feltre e Cadore. NuovoPirona2020 = Pirona, Giulio Andrea (2020): Il Nuovo Pirona. Vocabolario friulano, 2a ed., 4a rist.. Udine: Società Filologica Friulana. Pellegrini1968 = Pellegrini, Giovan Battista (1968): «Convergenze italo-balcaniche negli elementi di origine orientale», in Annali della Facoltà di Magistero dell’Università di Palermo, p. 203-235. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 7-30 DOI: 10.2436/20.2500.01.377

Estudis romanics 46_int.indd 28

12/1/24 9:39

GLI SLAVISMI NEL VOCABOLARIO STORICO-ETIMOLOGICO DEL VENEZIANO

29

Pellegrini1972 = Pellegrini, Giovan Battista (1972): Gli arabismi nelle lingue neolatine con speciale riguardo all’Italia. Brescia: Paideia. Pellegrini1977 = Pellegrini, Giovan Battista (1977): Studi di dialettologia e filologia veneta. Pisa, Pacini. Rosamani1990 = Rosamani, Enrico (1990): Vocabolario giuliano. Trieste: Lint. Rossi1992 = Rossi, Giovanni Battista (1992): Vocabolario dei dialetti ladini e ladinoveneti dell’Agordino. Belluno: Piave. Terstenjak1876 = Terstenjak, Davorin (1876): «Slovanski elementi v Venetščini», Letopis Matice Slovenske, p. 5-125. Trumper-Vigolo1995 = Trumper, John / Vigolo, Maria Teresa (1995): Il Veneto centrale. Problemi di classificazione dialettale e di fitonimia. Padova: Centro di Studio per la Dialettologia Italiana - CNR. Vigolo2023= Vigolo, Maria Teresa (2023): Etimologie Venete. Omaggio a Giovan Battista Pellegrini nel centenario della nascita (1921-2007), in Castro, Enrico / Tomasin, Lorenzo (ed.): Dialettologia ed etimologia. Studi, metodi e cantieri. Pisa: ETS. Vigolo2010 = Vigolo, Maria Teresa (2010): Gergo, in Enciclopedia dell’Italiano. consultabile al link: <https://www.treccani.it/enciclopedia/gergo_%28Enciclopedia-dell%27Italiano%29/>.

RIASSUNTO Scopo di questo contributo è trattare dell’elemento slavo nel dialetto veneziano, presentando le 21 voci che finora sono state individuate come slavismi nel cantiere del Vocabolario storico-etimologico del Veneziano (VEV). Nell’ordine si proporrà una tassonomia per inquadrare il prestito slavo nel veneziano, si mostreranno le tracce dell’elemento slavo nell’antropo-toponimia della città di Venezia e, dopo aver presentato la struttura del VEV, si presenteranno i lemmi: bardaco, boba, brate, britola, busdògan, cafetàn, chìmini, cisma, duliman, fisseta, gubana, jabàti, martolosso, muchi, necio, palosso, parpagnaco, smoca, straviza, taco-tiboga, zima. Parole chiave: Lessicografia dialettale, dialetto veneziano, slavismo, toponomastica, prestito.

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 7-30 DOI: 10.2436/20.2500.01.377

Estudis romanics 46_int.indd 29

12/1/24 9:39

30

Enrico Castro

ABSTRACT Slavisms in the Vocabolario storico-etimologico del Veneziano The aim of this contribution is to examine Slavic elements in the Venetian dialect by presenting the twenty-one items that have so far been identified as Slavisms in the unfinished version of the Vocabolario storico-etimologico del Veneziano (VEV). In order, we will propose a taxonomy to situate Slavic borrowings in Venetian, we will indicate the vestiges of Slavic elements in the anthropo-toponymy of the city of Venice and, after outlining the structure of the VEV, we will list the lemmas: bardaco, boba, brate, britola, busdògan, cafetàn, chìmini, cisma, duliman, fisseta, gubana, jabàti, martolosso, muchi, necio, palosso, parpagnaco, smoca, straviza, taco-tiboga, zima. Key words: dialectal lexicography, Venetian dialect, Slavism, toponymy, loanwords.

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 7-30 DOI: 10.2436/20.2500.01.377

Estudis romanics 46_int.indd 30

12/1/24 9:39

Rebut: 26/VII/2022 Acceptat: 4/XI/2022

QUAN FER ÉS DIR. USOS DE FER COM A VERB DE DICCIÓ Maria Josep Cuenca

Universitat de València

Peter Herbeck

Bergische Universität Wuppertal & Universität Wien

1.  INTRODUCCIÓ Des que Austin va posar les bases de la pragmàtica plantejant-se How to do things with words, els verbs dir i fer s’han vinculat unidireccionalment: dir és fer una acció comunicativa. Però què passa quan el verb fer significa dir? Això s’esdevé en casos com (1): (1)  Però aleshores ell la subjecta, immobilitzant-la, i mig girat cap a la porta fa: —Ve algú. (Pedrolo, Manuel de (1967): Totes les bèsties de càrrega) En (1) fa introdueix discurs directe i és intercanviable amb diu. Per tant, en aquests contextos interpretem el verb d’acció genèrica fer com a verb de dicció. En aquest article, descrivim els usos de fer com a verb de dicció, és a dir, caracteritzem la construcció en què fer és intercanviable amb dir. Es tracta d’un ús de gran interès descriptiu i teòric, que s’ha estudiat en italià (Guardamagna 2010), però no en català. La recerca se centra en l’ús de fer com a verb de dicció introductor de discurs directe, com en (1) o en (2), on veiem l’alternança de fer amb dir: (2)  Només un dia, així que em veu entrar, em va dir: «Oi que endevino que heu tingut carta del Joan?» En contestar-li que no, va fer: «És clar, per què ha d’escriure? Però m’estranya haver-me equivocat». (Benguerel, Xavier (1939): Sense retorn) Les qüestions de recerca que plantegem en aquest treball són les següents: 1. Quines són les condicions que permeten interpretar fer com a verb de dicció? 2. Quines són les variables significatives en els usos identificats? 3.  Quines construccions amb fer es poden considerar casos intermedis entre la dicció i l’emissió de sons? 4. L’ús de fer presenta alguna especificitat des del punt de vista pragmàtic? Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 31-58 DOI: 10.2436/20.2500.01.378

Estudis romanics 46_int.indd 31

12/1/24 9:39

32

Maria Josep Cuenca - Peter Herbeck

Per respondre a aquestes qüestions, hem fet una cerca dels contextos en què apareix el lema fer seguit de discurs directe en el Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana (CTILC) de l’Institut d’Estudis Catalans. Hem seleccionat els casos de dicció i també els casos intermedis entre dicció i acció (contextos pont) i hem analitzat les variables rellevants per a l’estudi de fer com a verb de dicció. Partim del concepte de construcció, com es presenta en les obres de Goldberg (1995, 2006). Des de la gramàtica de construccions, una construcció és entesa com la interrelació entre els aspectes formals (fonètics, morfològics i sintàctics) i els interpretatius (semàntics i pragmàtics) d’una estructura lingüística que respon a un patró més o menys recurrent. Així, la interpretació de fer com a verb de dicció demana una construcció específica en què l’objecte de fer siga interpretable com a discurs citat. Els resultats del nostre estudi indiquen que, quan fer introdueix discurs directe, sol tenir un subjecte humà i sol introduir un enunciat verbal (reproducció de paraules corresponents a una altra enunciació), però també pot introduir paraules no vinculades a una enunciació efectiva (com ara una citació) i, encara, gestos i sons, casos que constitueixen contextos pont entre l’acció, que és el significat bàsic de fer, i la dicció. A més, l’ús de fer com a verb de dicció es relaciona amb els usos que té com a verb lleuger combinat amb un complement lingüístic (fer una pregunta, fer un comentari, etc.). La construcció amb fer com a verb de dicció es vincula a la introducció de veus en la narració, cosa que condiciona la morfologia verbal (temps de passat) i els elements opcionals que hi apareixen (datiu, conjunció i, expressions temporals). L’article s’estructura de la manera següent. Partim d’una visió general del verb fer des d’un punt de vista lexicogràfic i gramatical, cosa que permet establir la polisèmia que el caracteritza. Aquesta descripció es completa amb un repàs dels treballs dedicats als usos marcats de fer, com a verb lleuger i com a verb de dicció. L’estudi de corpus s’inicia amb la metodologia d’anàlisi, el corpus i les variables analitzades, que dona pas a una anàlisi qualitativa i quantitativa de les variables rellevants en l’anàlisi: semàntica verbal, tipus de subjecte, tipus d’objecte, morfologia verbal i constituents opcionals. Els resultats es resumeixen i analitzen globalment en l’apartat de discussió, previ a la conclusió.

2.  ESTAT DE QÜESTIÓ 2.1.  Diccionaris i gramàtiques El verb fer és, sens dubte, un dels mots més freqüents i versàtils del català. En l’ús prototípic, és el verb d’acció per exceŀlència. També forma un gran nombre de locucions, atès que té un ús freqüent com a verb lleuger, aspecte que s’ha tractat amb detall en la bibliografia especialitzada (Espinal 2004, Castell 2011, Ginebra / Navarro 2015, Schmid 2016). L’ús de fer com a verb de dicció queda recollit en els principals diccionaris, on s’exemplifica acompanyat de discurs directe i relacionat directament amb els usos no Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 31-58 DOI: 10.2436/20.2500.01.378

Estudis romanics 46_int.indd 32

12/1/24 9:39

QUAN FER ÉS DIR. USOS DE FER COM A VERB DE DICCIÓ

33

marcats de dir. El DIEC (s. v. fer, accepció 8.1) l’identifica amb el verb dir, la primera accepció del qual transcrivim a continuació. FER 8 1 v. tr. [LC] Dir¹. Llavors ell va fer: «De cap manera!» DIR 1 1 v. tr. [LC] Algú, fer conèixer (allò que pensa) per mitjà de paraules, o del llenguatge escrit o àdhuc d’un signe qualsevol. Digueu-me el vostre pensament. Digueu-hi la vostra; vull saber què en penseu, d’això. M’ho ha dit tot. No em va voler dir res del que havia passat. Digueu-li que vingui. No m’ho faré dir dues vegades. Si no hi anem, què dirà ell? No cal dir que tots hi anirem. Estan tan secs els carrers que un diria que no ha plogut. Si fèiem això, no hi diria res ell? Què et diu en la seva carta? L’autor ja ho diu ben clarament en el pròleg. Si no ho ha dit amb paraules, ho ha dit amb la mirada. [...] (DIEC)

Aquesta equivalència, si bé existeix en el nivell de la definició de la primera accepció (no necessàriament en la resta d’accepcions, que no hem transcrit), clarament no existeix pel que fa als exemples més que unidireccionalment. L’exemple de fer (Llavors ell va fer: «De cap manera!») admet substitució per dir, però, en canvi, cap dels exemples de dir admetria la substitució per fer. Per tant, hi ha una asimetria entre els dos verbs que el diccionari no explica. El DDLC conté una descripció d’usos més completa. Inclou l’ús de fer vinculat a la dicció en les accepcions 7a i 7b. 7a. [N1 V N2] (N1[humà]; N2[cosa]) Dir1a. Àdhuc en Lluís s’hi divertia; i, tot mordius, mordius, treia de tant en tant la boca de dintre el coll del garringot i feia “ah! ah!” per a despertar algun eco. [Ruyra (1919): N, p. 27]i. Però el conserge ja tornava i, de mig passadís estant, li feia amb displicència: —Passi! [Oller (1930): N, p. 92]i. •7b. [N1 V N2 (a N3) (amb N4)]; [N1i V que Vsubj2j (a N3j) (amb N4)]; [N1 V que ADV2 (a N3) (amb N4)] (N1[humà]; N2[cosa]; N3[humà]; N4[part del cos, gest]) Indicar [una cosa]2 [a algú]3 [amb una part del cos, amb gests]4. ⇒ ~ adeu, ~ que sí. En el moment de varar el doctor Arruga [...] ens fa adéu, amb el mocador, des de la terrassa. [Pla (1966): N, p. 292]i. Fa que marxi amb el gest. [Brossa1 (1983): T, p. 58]i. Corre cap a una casa i truca. La porta s’obre. Es veu com li fan que N Wang torna a poc a poc. [Serrallonga (1967) [T]: T, p. 10]i.

L’accepció 7a reenvia a dir definit com a «Fer conèixer [una informació, un pensament, una impressió, un sentiment]2 [a algú]3 [per mitjà del llenguatge]4». Observem que aquesta accepció és pròpiament de dicció i preveu un subjecte humà i un objecte inanimat, que, segons els exemples, correspon a una interjecció o a discurs directe, cosa que ja amplia el camp d’anàlisi. Aquest camp queda encara més ampliat en l’accepció 7b, que no és pròpiament de dicció sinó que inclou gestos relacionats amb expressions verbals (adeu, ves-te’n, sí/no). El DCVB inclou l’ús de fer dins de l’accepció 5 (causar, ocasionar un efecte), que conté diversos casos en què fer actua com a verb lleuger: fer soroll, fer mal, fer un forat, fer sang, fer foc, fer falta, fer fred, fer calor, etc. || 5. Causar, ocasionar un efecte. «Fer soroll»; «Fer mal» (a algú); «Fer un forat». [...] Fer sang (a una persona o animal): provocar la sortida de la sang del cos per una ferida. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 31-58 DOI: 10.2436/20.2500.01.378

Estudis romanics 46_int.indd 33

12/1/24 9:39

34

Maria Josep Cuenca - Peter Herbeck

Fer foc: encendre foc, o disparar una arma de foc. Fer falta: esser necessari, trobar-se a mancar. «Els diners que he malgastats, ara em fan falta». a) refl. Produir-se. E foren fetes tenebres, Serra Gèn. 56.—b) impers., en locucions referents a fenòmens meteorològics. Fer fred, Fer calor, Fer bon (o mal) temps, Fer un temporal, etc. Estauen al foch, car feya fret gran, Passi cobles 20.—c) per ext., Tenir una certa influència o importància. «No hi fa res si tu te’n vas». «Tant me fa que te’n vagis com que quedis». «Què hi fa si som pobres! Mentres tinguem salut!» Què’m fa a mi que tot lo mon ho sàpia...?, Tirant, c. 199.—d) absol., Dir. Jo sí, jo sí! va fer-li a l’orella el jove, Massó Croq. 70. Així estem? va fer l’hostaler, Ruyra Parada 158. M’han dit que éreu trovador, | feia am veu acaricianta, Maragall Enllà 19.

Observem que en la subaccepció 5d fer es fa equivaldre a dir i els exemples són de discurs citat. Coromines, en el Diccionari etimològic (DECat I, p. 955), inclou l’ús de fer com a verb de dicció amb exemples en què el verb va posposat a una intervenció en discurs directe. A més, observa que fer com a verb de dicció es troba en altres llengües romàniques, com el francès, l’occità i l’italià, i destaca que no existeix en castellà: «L’ús com a verb substitut de ‘dir’, comú en general a les llengües rom. (si bé repeŀlit pel castellà) ha estat desenrotllat especialment en fr., oc. i cat. (en it. és molt familiar i en pres. històric [...])». Coromines esmenta que s’utilitza de manera gairebé exclusiva en narracions dialogades i en temps de passat. Constata que és un ús que es troba en algun text medieval, com la Faula del mallorquí de Torroella (c. 1400), i en textos posteriors. Quant a la menció del verb fer com a verb de dicció en les gramàtiques del català, la GIEC (2016: 1026) en parla d’una manera relativament indirecta. D’altra banda, si bé la majoria dels verbs que admeten el discurs indirecte accepten també el directe (els de dicció, ordre, opinió, etc.), n’hi ha d’altres que només són possibles en el discurs directe, com ara interrompre, prosseguir, tallar, apostrofar, escridassar o fer: «Ja t’està bé, per poca-solta», el va interrompre ella; L’avi l’ha tallat: «Ja n’hi ha prou!»; I ell que li fa: «Bon dia, bufona». Com mostren els exemples apuntats fins ara, els verbs que introdueixen el discurs directe poden aparèixer davant de l’enunciat que es reprodueix literalment, però també darrere o en posició medial.

Aquesta gramàtica també inclou, en lletra menuda, la possibilitat que fer introduïsca una onomatopeia. Malgrat les seves característiques interjectives, aquests mots solen funcionar com a noms (Es va adormir amb el xim-xim pausat de la pluja), complements del verb fer (El guisat ja fa xup-xup) o adverbis (Se n’anaven ranya-rany ranya-rany), cosa que fa difícil classificar-los en una classe de mots concreta. (GIEC 2016: 1291)

En el capítol dedicat a la subordinació substantiva de la Gramàtica del català contemporani, Villalba (2002: 2302) recull l’exemple del DIEC quan parla dels verbs que poden introduir discurs directe, però no desenvolupa el tema ulteriorment. (3) I aleshores va fer: “¡De cap manera!” Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 31-58 DOI: 10.2436/20.2500.01.378

Estudis romanics 46_int.indd 34

12/1/24 9:39

QUAN FER ÉS DIR. USOS DE FER COM A VERB DE DICCIÓ

35

Podem concloure, doncs, que l’ús del verb fer com a verb de dicció es reconeix en les fonts lexicogràfiques i gramaticals fonamentals en l’estudi del català, però, en general, ha rebut poca atenció fins ara, cosa que es comprova també en altres fonts de consulta. Per exemple, no apareix citat en l’extensa llista de verbs de dicció que podem trobar en el portal ésAdir (<https://esadir.cat/gramatica/sintaxi/Verbs_declaratius>) més que com a verb lleuger en locucions de dicció (fa explícit, fa notar, fa visible, fa palès, fa ressaltar, fa broma). En la següent secció, presentem alguns estudis que mencionen l’ús de fer com a verb lleuger i com a verb de dicció en català i també en altres llengües. 2.2.  Estudis previs de fer com a verb de dicció Més enllà de diccionaris i gramàtiques, els usos de fer com a verb de dicció apareixen esmentats en obres relativament antigues. Spitzer (1924) examina l’ús de fer com a verb de dicció en diverses llengües romàniques, entre les quals destaca el francès: (4)  Que sais-je! fit la Comtesse, lâchant ce pauvre souvenir comme une plume dans la tempête, avec plus de hauteur encore que de fatalism. (Durtain, Luc. Le source rouge, 1924: 85; apud Spitzer 1924: 353) Spitzer (1924: 351 i ss), argumenta que faire en francès o fare en italià com a verb de dicció tenen inicialment una funció d’imitació, que es dona quan introdueix onomatopeies i interjeccions. Aquest ús seria l’origen de l’ús de dicció, com posteriorment argumentaran Petersmann (2001: 446) o Guardamagna (2010). Spitzer (1924: 355) observa que faire ja tenia usos de verb de dicció en francès medieval, freqüentment usat en present històric, fet que l’autor explica postulant que faire té un grau major de “vivacitat” en comparació amb dire (1924: 361). Afegeix que l’ús de dicció de faire/fare podria haver existit ja en llatí tardà (1924: 350), cosa que investiga més detalladament Petersmann (2001), el qual addueix exemples com (5): (5)  Et cum adpropiabunt tempora arguendi et vindicta surgit de reges participes scelerum et punientes eos. Et ipsi dividentur ad veritatem; propter quod factum fuit: «Devitabunt iustitiam et accedent ad iniquitatem». (Assumpt. Mosis 5,3; apud Petersmann 2001: 443) Segons que recull Petersmann, J. Tromp tradueix propter quod factum fuit com a «wherefore it has been said», és a dir, com a verb de dicció.1 Per tant, l’ús de fer com a verb de dicció no es pot caracteritzar com a una innovació ni com un fenomen exclusiu del català, sinó que sembla ser un fenomen romànic, fins i tot existent ja en llatí. 1.  Tromp, J.: The Assumption of Moses. A Critical Edition with Commentary. Leiden / New York/ Köln. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 31-58 DOI: 10.2436/20.2500.01.378

Estudis romanics 46_int.indd 35

12/1/24 9:39

36

Maria Josep Cuenca - Peter Herbeck

La bibliografia més actual dedica poc espai a aquest tema i se centra sobretot en els usos de fer com a verb de suport o verb lleuger (Espinal 2004, Castell 2011, GIEC 2016, Ginebra / Navarro 2015, Schmid 2016). De fet, la GIEC (2016: 22.2.1.1) el descriu com el principal verb lleuger del català, en alternança amb donar, i assenyala que forma predicats d’activitat, no idiomàtics i idiomàtics, que impliquen creació, generació o producció, controlada o no, com fer broma, fer vacances, fer salut, fer classe, fer caixa, fer nosa, etc., predicats de tipus atributiu, com fer x centímetres/pams, quilos, fer de pagès, fer panxa, etc., i menys freqüentment, altres predicats com fer fora, fer-se enrere, fer tard, fer curt.2 També forma predicats meteorològics (fer bo, fer fred, fer bon temps, etc.). Schmid (2016), adoptant una perspectiva contrastiva amb l’alemany, constata la gran freqüència i varietat d’usos de fer, cosa que també es pot comprovar en el treball d’Espinal (2004), en què es discuteix la sintaxi de construccions idiomàtiques amb verbs lleugers, concretament amb fer, tenir i posar, en el de Castell (2011), en què fer és el verb de suport més freqüent dels analitzats (amb quaranta-vuit casos) en diccionaris de català, o en el de Ginebra / Navarro (2015), que contrasta les locucions amb verb lleuger en català i en castellà. Schmid destaca que l’ús de fer sovint s’associa amb un ús idiomàtic o diferencial, signe de “catalanitat”, com comentarem més endavant (apartat 4). Dins de la gran varietat d’usos de fer, Schmid (2016: 122-126) també menciona l’ús com a verb de dicció en català i el compara amb machen ‘fer’ en alemany, que, com hacer en espanyol (Palacios Martínez 2014: 106), pot introduir sons d’objectes inanimats, sons d’animals (onomatopeia) i interjeccions que produeixen els humans, però, en canvi, no s’utilitza per a introduir discurs directe. Analitzant les traduccions del verb fer de dicció del català a l’alemany, l’autora observa que en alemany es recorre a verbs de dicció més específics, com per exemple sagen ‘dir’, meinen ‘opinar’ (6), fragen ‘preguntar’ (7), com iŀlustra l’autora. (6) a. —Devia quedar tocada, la Sílvia —va fer el Borja. b. «Und Silvia hat das wohl nie verwunden ...», meinte Borja (Schmid 2016: 124) (7) a. —¿Lluís Font, diu? ¿El polític? —va fer un dels policies tot sorprès. b. «Lluis Font, sagen Sie? Der Politiker?» fragte der eine Polizist verdutzt. (Schmid 2016: 125) En alguns casos, s’elideix completament el verb de dicció en la traducció a l’alemany on s’utilitza fer de dicció en català (8): (8) a. —¿I què? ¿Ja el tens, el meu regal? —va fer. b. «Und mein Geschenk? Hast du’s schon?» (Schmid 2016: 123) El fet que fer com a verb de dicció s’haja estudiat poc fins ara, que només hi trobem referències esparses i sovint indirectes, pot ser conseqüència de la seua vinculació amb 2.  Podeu consultar una llista completa d’aquests predicats en la GIEC (predicats d’activitat, Quadre 21.1, <https://giec.iec.cat/textgramatica/codi/21.2.1.1a>; predicats de tipus atributiu, Quadre 21.2, <https://giec.iec.cat/textgramatica/codi/21.2.1.1b>). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 31-58 DOI: 10.2436/20.2500.01.378

Estudis romanics 46_int.indd 36

12/1/24 9:39

QUAN FER ÉS DIR. USOS DE FER COM A VERB DE DICCIÓ

37

contextos informals, com constata Guardamagna (2010) basant-se en intuïcions d’informants i en dades de corpus relatives a l’italià. Guardamagna assenyala: «The presence of fare as an introducer of reported speech in narrative texts, where it does not show its elsewhere typical interpretation as a colloquialism, were usually overlooked by the informants» (2010: 1). El treball de Guardamagna (2010) és dels pocs treballs monogràfics sobre el tema de què tenim constància, i, sens dubte, el més complet. Les coincidències entre català i italià, com veurem més endavant (apartat 3), són moltes. L’autora constata l’ús de fer com a verb de dicció en italià amb exemples com (9), paraŀlel als exemples en català que hem vist: (9) Un egocentrico incontra un amico e gli fa: «Ciao, come sto?» En el seu treball, l’autora identifica aquest ús en tres corpus distints: ii(i) 40 casos en el corpus Coris, sobretot vinculat a prosa narrativa (34 casos) i usat en primera i tercera persona del present i sobretot del passat simple (31 casos). i(ii) 76 casos en el corpus itWac, conjugat en primera o tercera persona del passat simple en la majoria de casos (48), però també en present, perfet, imperfet, i usat sobretot en contes (49 casos). (iii) 49 casos en C-Oral Rom, en aquest cas sobretot en present (27 casos) i vinculat al registre familiar-privat. Guardamagna s’ocupa, a continuació, de determinar les asimetries entre fer com a verb de dicció i dir, com veurem en l’apartat de discussió (apartat 4), i planteja una teoria sobre la construcció que conté fer i la relació amb el concepte de subordinació. L’autora conclou que fare no s’ha d’entendre com un verb polisèmic. Una vegada inserit en una construcció de discurs directe, típicament expressada amb dir, el significat de fare, que és compatible amb el de dir, canvia pel que l’autora denomina com a “mecanisme d’herència semàntica”: Following this approach [construction grammar], it is in fact sufficient to state that fare is a verb able to fill the SAY slot of the construction. In order for this to happen, it is not necessary to postulate that fare is polysemous, having two meanings ‘to say’ and ‘to do/make’. The semantics of ‘saying’ can only be retrieved when fare is in the reported speech construction, i.e. is inherited from the construction itself. This means that fare does not inherit the semantics of saying in other constructions [...]. (Guardamagna 2010: 10-11)

Igual com va fer molt abans Spitzer (1924), Guardamagna atribueix el pas de verb de producció a verb de dicció a contextos pont constituïts pels usos de fer com a introductor d’onomatopeies (batte i piedi e fa /tun tun tun/) i interjeccions (“Uff!” fece Ciro)3 i també com a introductor de gestos relacionats amb discurs citat. 3.  L’autora parla també de marcadors del discurs, però o bé són casos d’interjeccions impròpies, com gràcies, o de marcadors que remeten a un ús oracional normal que s’ha interromput per motius conversacionals normals (“E allora...” fece il fanciullino). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 31-58 DOI: 10.2436/20.2500.01.378

Estudis romanics 46_int.indd 37

12/1/24 9:39

38

Maria Josep Cuenca - Peter Herbeck

Finalment, Guardamagna planteja una anàlisi contrastiva, basada en un qüestionari enviat a parlants de diverses llengües europees, complementat amb consultes al corpus C-Oral Rom i converses amb els informants. Conclou que almenys cinc llengües europees (italià, català, francès, grec i noruec) usen fer com a verb de dicció i que l’italià, el català, el francès, el grec i el romanès, que també usa fer com a verb de dicció d’una manera molt limitada, admeten l’ús de fer per a introduir discurs directe i onomatopeies. Alguns treballs sobre el francès confirmen que es tracta d’un ús que també existeix en aquesta llengua. Cheshire i Secova (2018) en constaten l’ús en un estudi sobre noves expressions de citació en el francès de París fet amb un corpus de joves. Parteixen de l’anàlisi de genre i altres construccions equivalents com a introductores de discurs directe, un fenomen relativament recent que s’observa en diverses llengües del nostre entorn i que se sol atribuir a un calc de la construcció de l’anglès BE LIKE com a introductora de discurs citat. En el seu estudi identifiquen i classifiquen els casos de discurs citat en el corpus de gent jove (entre 12 i 19 anys) i els comparen amb un corpus de gent gran (entre 60 i 88 anys). L’anàlisi inclou diverses dades d’interès. D’una banda, identifiquen casos de discurs citat introduït per dire, faire, être (être là, être comme ça) o també sense verb i marques de citació emergents com genre, en mode o style, paraŀleles a like en anglès. Un resultat relativament tangencial en el seu estudi però central en el nostre és l’ús, molt freqüent, del verb faire com a introductor de discurs citat en el grup de joves. Observen que el tret que més clarament diferencia el grup de la gent jove (nascuda entre 19952001) de la gent major (nascuda entre 1923-1948) és justament la introducció de citació amb el verb faire (314/1023 exemples) com en (10): (10) Il fait «ouais <rire> hmm bonne nuit» (Cheshire / Secova 2018: 213) Les autores argumenten que, a diferència dels casos amb genre i similars, l’ús de faire com a verb de dicció no es pot considerar una innovació, atès que, basant-se en Marnette (2006), es pot afirmar que es tracta d’un ús que ja existia en francès medieval (2018: 212-13).4 El consideren, doncs, un cas de reaparició. Per acabar, l’ús de verbs d’acció generalitzada com a verbs de dicció o de citació s’ha observat en algunes llengües no romàniques. Schultze-Berndt (2008: 191 i ss) en dona exemples de llengües del nord d’Austràlia (estudiades per Rumsey 1990, 1994 i McGregor 1994), llengües papueses (Foley 1986: 119) i algunes llengües africanes (Güldemann 2001, Cohen et al. 2002). En resum, els estudis sobre el verb fer en català s’han centrat en els seus usos com a verb lleuger. Alguns estudis apunten a usos com a verb de dicció en llengües com l’italià i el francès, i també en altres llengües no romàniques, amb una extensió i unes característiques difícils de determinar, excepte en el cas de l’italià, descrit amb detall i que mostra uns usos paraŀlels al català, com podrem comprovar en els apartats següents. Cal, doncs, un estudi sistemàtic dels usos de fer com a verb de dicció en català, així com dels contextos pont identificats en la bibliografia. 4.  També Spitzer (1924: 355 i ss) i Coromines (DECat) constataven l’ús de faire com a verb de dicció en francès medieval. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 31-58 DOI: 10.2436/20.2500.01.378

Estudis romanics 46_int.indd 38

12/1/24 9:39

QUAN FER ÉS DIR. USOS DE FER COM A VERB DE DICCIÓ

39

3.  L’ESTUDI En aquesta secció presentem l’estudi de corpus del verb fer com a verb de dicció en català. Primer, descrivim el corpus i la metodologia d’anàlisi. A continuació, presentem l’anàlisi qualitativa i quantitativa segons les variables identificades com a rellevants. 3.3.  Corpus i metodologia La recerca que presentem en aquest article es basa en les dades del Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana (CTILC). El CTILC (<https://ctilc2.iec.cat/ scripts/>) inclou textos escrits entre 1832 i 2018, de gèneres literaris (narrativa, poesia, teatre, assaig literari) i no literaris (assaig no literari, premsa, manuals, etc.). S’hi inclouen traduccions de llengües estrangeres (12,9 %). Es tracta d’un corpus en ampliació constant, que, actualment, inclou més de 100 milions de paraules (cfr. <https://ctilc2.iec. cat/scripts/CTILCQDadesNum.asp>), de les quals un 43 % corresponen a textos literaris i un 57 % a textos no literaris. Conté textos en les diferents varietats del català, amb predomini de la varietat central (78 %), seguida del valencià (8 %), els parlars baleàrics (7,3 %) i el nord-occidental (6,4 %). Per a l’anàlisi, hem fet una cerca que permet seleccionar contextos en què apareix el verb fer (amb les diferents variants ortogràfiques i morfològiques) com a introductor de discurs directe. Amb aquest objectiu, hem cercat el lema FER seguit de dos punts (‘FER:’), cosa que ens ha permès reduir la quantitat ingent de resultats que implicaria la cerca del lema FER sense cap restricció.5 Aquesta cerca ha ofert 1.318 concordances, de les quals 785 corresponen a usos que no són de dicció, sinó d’acció o gramaticalitzats (com si fa no fa), 381 són casos clars d’usos de dicció i la resta són casos intermedis entre dicció i acció, com es mostra en la taula 1.

5.  Aquesta cerca no permet trobar els casos en què fer de dicció va darrere d’un complement d’estil directe, com en (i). (i) —A què ve això? féu la Julie. (Bezsonoff i Montalat, Joan-Daniel (1996): Les rambles de Saigon) N’hem fet una cerca iŀlustrativa, que es discutirà en l’apartat 4.1. Tanmateix, la cerca sistemàtica i l’anàlisi d’aquests casos depassa els objectius d’aquest treball. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 31-58 DOI: 10.2436/20.2500.01.378

Estudis romanics 46_int.indd 39

12/1/24 9:39

40

Maria Josep Cuenca - Peter Herbeck

Tipus de construcció dicció (fer = dir)

dicció-acció

N

verb de dicció

381

casos intermedis (subjectes inanimat, usos metalingüístics)

95

casos intermedis (reproducció de sons)

40

objecte gestual

2

verb lleuger + complement lingüístic

15

no dicció (acció i altres)

476

57 785

TOTAL

1.318

Taula 1. Classificació general de les concordances (‘FER:’) en CTILC.

Així, una vegada eliminats els casos en què fer no introdueix discurs directe (785 casos, 60 %) i identificats els casos en què fer equival a dir i introdueix una enunciació subordinada (381 casos, 29 %), queden un grup important de casos intermedis, que hem classificat en diversos grups. En primer lloc, hi ha casos intermedis en què fer és substituïble per dir (noranta-cinc casos, 7 %), de manera que els casos en què fer equival estrictament a dir en són 476 (36 %). En segon lloc, hi ha quaranta casos intermedis, en què no es reprodueixen paraules sinó sons, i dos casos en què es reprodueixen gestos. Finalment, hi ha quinze casos en què fer, com a verb lleuger, va seguit d’un sintagma nominal lingüístic. La primera anàlisi dels exemples ens ha permès identificar les variables rellevants per a analitzar l’ús de fer com a verb de dicció i els aspectes semàntics, morfosintàctics i pragmàtics que s’associen a aquests usos. Les variables poden afectar el verb, el subjecte, l’objecte o la construcció, en general, com es mostra en la taula 2. Variable

Tipus

Variables relatives al verb

Semàntica del verb

verb de dicció o no, casos intermedis

Morfologia verbal

persona/nombre i temps

Variables relatives al subjecte

Tipus de subjecte

humà, animal (personificat, no personificat), no animat (metonímia, citació, metalingüístic)

Variables relatives a l’objecte

Tipus d’objecte

oracional, interjecció, metalingüístic, onomatopeia

Modalitat oracional

declarativa, interrogativa, imperativa, exclamativa, desiderativa, dubitativa

Oració principal

presència del datiu i combinació amb elements rellevants (adjunts temporals, conjuncions, etc.)

Completiva

presència de vocatius o interjeccions

Aspectes relatius a la construcció

Opcions

Taula 2. Variables analitzades. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 31-58 DOI: 10.2436/20.2500.01.378

Estudis romanics 46_int.indd 40

12/1/24 9:39

QUAN FER ÉS DIR. USOS DE FER COM A VERB DE DICCIÓ

41

Una vegada filtrats els resultats de la cerca en el corpus, els exemples s’han inclòs en una base de dades, s’han anotat i han estat revisats entre dues persones. Finalment, s’han analitzat tenint en compte la interacció entre les diverses variables.6 En els apartats següents, presentem l’anàlisi qualitativa i quantitativa de les dades del corpus seguint les variables rellevants. 3.4.  Aspectes semàntics verbals: usos de dicció i intermedis La cerca en el corpus ens ofereix molts casos de ‘FER:’ que no corresponen a la construcció en què fer introdueix discurs directe, com en (11), un exemple clar de fer com a verb transitiu agentiu: (11)  Jo només puc fer el que faig: viure i estimar-te. (Ferran de Pol, Lluís (1956): La ciutat i el tròpic) A més d’aquest ús prototípic com a verb d’acció, hem identificat l’ús de fer com a verb lleuger (per exemple, fer un passeig) i com a proforma (fer-ho). En quinze casos del corpus la introducció de discurs directe va a càrrec d’una locució verbal formada per fer seguit d’un nom lingüístic. (12)  L’únic comentari que va fer: /Encore une brave française\. (Pàmies, Teresa (1974): Va ploure tot el dia,) En (12) fer actua com a verb lleuger o de suport. Notem que, en un únic cas, considerat com a no dicció ni intermedi, la forma fer-ho remet anafòricament a una acció verbal (13): (13)  En veure na Joana amb aquell posat de mestressa la va voler insultar, i ho va fer: /aua véeess-te’n metessa\. (Oliver, Maria-Antònia (1972): Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà) Aquests casos queden descartats de l’anàlisi, per tal com la funció de predicat que introdueix discurs citat no correspon a fer sinó a la combinació de fer + N o a la proforma verbal fer-ho. L’anàlisi se centra en els contextos en què fer s’utilitza com a verb de dicció intercanviable amb el verb dir, cosa que queda de manifest en exemples en què tots dos verbs alternen amb un mateix significat (14): (14)  «Vós direu», em va dir mostrant-me una poltrona; i, asseient-m’hi, vaig fer: «Perdó, jo no dic res». (Soldevila, Ferran (1951): L’hostal de l’amor) 6.  Algunes variables analitzades no han donat resultats destacables. És el cas de la modalitat oracional, que, tanmateix, es comenta en l’apartat 3.4, i el de la presència de vocatius, interjeccions i altres marques en l’objecte (discurs citat), que no ha mostrat cap resultat digne de comentari. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 31-58 DOI: 10.2436/20.2500.01.378

Estudis romanics 46_int.indd 41

12/1/24 9:39

42

Maria Josep Cuenca - Peter Herbeck

A banda dels exemples en què l’ús és clarament de dicció, hi ha usos que hem considerat intermedis entre dicció i no dicció. Fer introdueix discurs directe però l’objecte no correspon pròpiament a la reproducció de paraules (és a dir, no hi ha discurs citat, en sentit estricte). El primer cas intermedi entre dicció i no dicció és quan el subjecte és un animal no personificat i l’objecte correspon a una onomatopeia o similar. (15)  Un gall fa: quiquiriquí; després fa: cocoricó. (Pla, Josep (1953): Les hores) (16)  Era el Madrid dels testos d’aufàbrega, de les persianes verdes, de les cornises fines sota el cel enorme de Castella, dels empedrats horribles, de la grisor taboadesca i burocràtica i d’aquelles guatlles engabiades que se senten a les nits de primavera pels carrers solitaris i que feien: «blat segat! blat segat!». (Pla, Josep (1933): Madrid) Es tracta d’usos intermedis entre la dicció i l’emissió de sons no articulats. En el primer cas, és clar que hi ha reproducció de so no lingüístic (onomatopeia animal). En el segon cas, hi ha paraules, però, en realitat, es reprodueix, literàriament, la sensació auditiva que causa un so animal. També és intermedi entre dicció i reproducció de so el cas en què l’objecte correspon a la producció (o imitació) de sons d’instruments o música (17) o d’objectes sonors (18): (17)  —Doncs jo recordo un vals del teu papà que fa: na, na-na-na, na-na, na-na-na. (Pla, Josep (1951): Un senyor de Barcelona) (18)  I la campaneta va fer: daling, dalong!, però l’home se la va mirar malament i la campaneta va callar. (Albanell, Pep (1984): Dolor de rosa) Com en el cas dels animals, amb aquesta mena de subjectes inanimats, fer no s’equipara a dir sinó a emetre un so. El mateix s’esdevé en alguns casos, pocs, en què es fa re­ ferència a persones que emeten un so que no correspon a una paraula (19), com demostra el fet que sona com a mínim forçat substituir fer per dir: (19)  ai! i feia tant de nina amb son vestit clar d’estiu que els minyons li feien: xiu! xiu, xiu, que els minyons li feien: xiu!. (Grandó, Carles (1932): Fa sol i plou) Més separats de la dicció, però encara intermedis, són certs casos de reproducció de gestos sota la forma de discurs directe (20): (20) a. Y’l jutge va anar seguint; y, amb el cap, feya: que si, que si. (Caseponce, Esteve (1907): Contes vallespirenchs) b. El meu company em feia: «pren, pren» amb el cap, i jo les vaig prendre. (Puig I Ferreter, Joan (1934): Camins de França) En (20) el que es reprodueix no són paraules, pròpiament, sinó gestos, en algun cas, expressats verbalment (20b), però, tot i això, no hi podem substituir fer per dir. Observem que, en els dos casos, el gest es realitza amb el cap, aspecte que sembla significatiu Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 31-58 DOI: 10.2436/20.2500.01.378

Estudis romanics 46_int.indd 42

12/1/24 9:39

QUAN FER ÉS DIR. USOS DE FER COM A VERB DE DICCIÓ

43

per la vinculació del cap amb el llenguatge, en contraposició, per exemple, amb la mà. No diríem, per exemple, Feia amb la mà: adeu, adeu, amb dos punts o, en tot cas, no ho interpretaríem com a acció verbal o intermèdia sinó com a purament gestual. Hi ha també un cas intermedi, en què una producció verbal acompanya un gest (21). (21)  De vegades els faig: Aquest (el del mig) és el pare. (Villatoro, Vicenç (2014): Un home que se’n va) Aquest cas, en canvi, es classifica com a exemple de dicció, atès que admet la substitució de fer per dir, criteri que utilitzem per a determinar si el cas intermedi entra en el grup de dicció o de no dicció. 3.5.  El subjecte del verb ferd Com hem dit i hem vist exemplificat, fer com a verb de dicció sol demanar un subjecte humà (22). (22) I el senyor jutge va fer: Tot evidencia que els dos detinguts pertanyen a una banda criminal anomenada de la Mà Negra. (Riba, Carles (1928): Sis Joans) També funcionen com els subjectes humans, les personificacions d’animals o coses, que trobem en contes i menys freqüentment en altres obres literàries. (23) a. I el Gat que li fa: —Saps què pensava, Peret? Que ets molt egoista. (Anglada, Lola (1928): En Peret) b. Tantost sa mare és fora i el llumet d’oli és apagat, En Peret s’estranya de sentir les veus dels bolets, que fan: —Tinc fred!. (Anglada, Lola (1928): En Peret) c. El riu fa: —T’enviaré un perfum d’illa. (Bartra, Agustí (1946): L’arbre de foc) Semblantment, són equiparables als subjectes humans aquells que corresponen a certs subjectes no animats, com en (24): (24) a. De cop i volta, una veu cridanera fa: —Estelrich, ara que estem en intimitat; per què no ens feu una miqueta de Jean-Jacques Brousson. (Mirador. Setmanari de literatura, art i política, 3, Barcelona, 1929) b. Tothom pregunta: —Què passa, què passa? Però fora deuen seguir pegant-se, el batibull encara augmenta, hi ha més crits; un de molt estrident fa: Tapeu li la boca! Fora! (Pedrolo, Manuel de (1967): Totes les bèsties de càrrega) En el corpus, generalment, aquests subjectes inanimats corresponen a veu i en un cas correspon a crit, i s’interpreten metonímicament com algú que parla. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 31-58 DOI: 10.2436/20.2500.01.378

Estudis romanics 46_int.indd 43

12/1/24 9:39

44

Maria Josep Cuenca - Peter Herbeck

Cal notar, a més, casos de referència humana de caràcter impersonal: (25) a. A Torrent farien: «Mira com torna Raurill amb la cua entre cames!» (Barbal, Maria (1993): Càmfora) b. — Hulks! Joe va fer una tosseta de retret, que era com qui fa: —Bé, ja us ho havia dit. (Carner, Josep (1934): Les grans esperances de Pip) En (25a) interpretem que el subjecte són els habitants de la ciutat de Torrent i en (25b) es fa referència a un parlant indeterminat genèric. Propers a la dicció, però amb un caràcter perifèric, són els casos en què el subjecte és inanimat i l’objecte correspon a una mena de citació: cançons, escrits (cartes, contes, poema, anunci, descripció, rètol...) o a expressions lingüístiques, en general (frases, dites...), com veurem amb més detall en l’apartat següent. (26)  Hi ha una cançoneta que té una tornada que fa: «Eres mi vida y mi muerte | te lo juro compañero | no debía de quererte | no debía de quererte | y sin embargo te quiero». (Publicacions Periòdiques: Avui, 2.287, Barcelona, 1983). Es tracta d’usos amb un caràcter metonímic (l’objecte comunicatiu per la persona que l’emet). Com que fer es pot substituir per dir, els classifiquem com a verbs de dicció. Finalment, resulten molt interessants els casos de subjecte no animat de caràcter lingüístic, que mostren també un procediment metonímic de referència indirecta a un subjecte parlant. (27)  Axís, pagar fa: paguí, pagui i pagués. (Vallès, Emili (1904): Resum de gramática catalana) (28)  És amb solucions dels propis elements i del propi geni de l’idioma nacional que el francès fa: /Je suis en train d’écrire\ on l’anglès diu: /I am writing\ i el català: Jo estic escrivint. (Dalmau i Gener, Delfí (1936): Glossari doctrinal) En els exemples anteriors, el subjecte és un verb (pagar) i un idioma (francès). Es tracta de casos poc freqüents i idiomàtics, no exactament equiparables. Mentre que en (27) fer no es pot substituir per dir, en (28) fer es substituïble per dir, com mostra explícitament l’exemple en què alternen fer, dir i l’elisió del verb de dicció. La taula 3 mostra els resultats quantitatius de l’anotació del tipus de subjecte de ferd segons l’animacitat:

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 31-58 DOI: 10.2436/20.2500.01.378

Estudis romanics 46_int.indd 44

12/1/24 9:39

QUAN FER ÉS DIR. USOS DE FER COM A VERB DE DICCIÓ

Grau d’animacitat

N

%

humà

340

71,4 %

personificat

57

12 %

humà per metonímia

13

2,7 %

inanimat (citació/metalingüístic)

66

13,9 %

Total

476

45

Taula 3. Tipus de subjecte de fer verb de dicció.

L’anàlisi quantitativa mostra que la construcció amb el verb fer com a introductor de discurs directe demana un subjecte humà, pròpiament (340 casos, 71,4 %) o indirectament, bé per personificació (57 casos, 12 %), bé per metonímia (13 casos, 2,7 %). Quan el subjecte és inanimat (66 casos, 13,9 %), hi ha implicats processos metonímics que permeten reinterpretar-lo com a associat amb un humà. 3.6.  L’objecte del verb ferd La construcció prototípica de dicció inclou un enunciat en estil directe, però, com ja hem apuntat, hi ha variants que marquen una gradació cap a interpretacions de no dicció. L’enunciat en estil directe pot ser una oració sencera o una unitat equivalent (29), com ara respostes amb partícula de polaritat (sí o no), com en l’exemple (30). (29)  Quan en parlo amb la Cinta, ella fa: —A un avió, bé li pertoca de volar. (Sarsanedas, Jordi (2005): Una discreta venjança) (30)  Ella feia: —No, no, gràcies—. (Puig i Ferreter, Joan (1934): Camins de França) El verb fer també pot introduir enunciats que inclouen interjeccions o que corresponen només a interjeccions (n’excloem els casos d’onomatopeies que representen sons i no van acompanyades de material verbal). (31)  Li va estirar la cua perquè no girés el cap i va fer: Xxxt, quieta. (Rojals, Marta (2014): L’altra) (32)  —i feien: «Bravooo!», amb l’erra gutural característica dels francesos, com si haguessin de llençar una escopinada, i amb accent damunt la o. (Faner, Pau (1993): Mal camí i bon senyor) De fet, com Guardamagna (2010) argumenta en el seu estudi de fare com a verb de dicció en italià, aquests casos constitueixen contextos pont, com demostra el fet que en alguns exemples no s’admetria l’ús del verb dir o podria resultar forçat, sobretot amb onomatopeies i interjeccions pròpies utilitzades totes soles, sense completar-se amb un vocatiu o una oració (ha-ha, hi, hi, hi (riure), ehem, uh, ah (ah), ecs, buff, pst, bah, ui, etc.). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 31-58 DOI: 10.2436/20.2500.01.378

Estudis romanics 46_int.indd 45

12/1/24 9:39

46

Maria Josep Cuenca - Peter Herbeck

D’altra banda, hi ha els casos en què l’objecte és una citació o té caràcter metalingüístic i, com hem apuntat, el subjecte és inanimat. (33) a. La carta era breu i feia: Senyora, Us prego que tingueu l’amabilitat d’enviar­ me l’adreça de la meva neboda Jane Eyre i de dir-me com està. (Arbonès, Jordi (2001): Jane Eyre) b. Un proverbi antic fa: «Tant de bo el meu enemic publiqui un llibre». (Rubió Rodon, Marc (2008): Els llibres que no he escrit) c. Senyor Pocket, fill, era pintat a la porta; i hi havia un rètol a la bústia que feia: «Tornarà tot seguit». (Carner, Josep (1934): Les grans esperances de Pip) Entre els escrits, el corpus incorpora referències a cartes, contes, cançons, poemes i versos, anuncis, descripcions, frases, dites o rètols. Es tracta d’usos amb un caràcter metonímic (l’objecte comunicatiu per la persona que l’emet). Sovint inclouen un canvi de llengua, cosa que pot remetre al caràcter intertextual, de citació directa, i que en algun cas pot fer pensar que es podria voler compensar el canvi de llengua amb un ús idiomàtic. (34)  Els versos fan: «De expansión en expansión Se va pasando la vida Y en la postrera ilusión La materia consumida Halla fosa y conclusión». (Pla, Josep (1928): Vida de Manolo) Són similars els casos en què el subjecte és inanimat i l’objecte és metalingüístic, explicats en l’apartat anterior, com el següent: (35)  ...darrer, clar, dolor, por, mar, perque fan: darrera, clara, doloret, poruc, marina (Ferrer I Ginard, Andreu (1921): Nocions de ortografia mallorquina) Es tracta d’exemples que apareixen en gramàtiques antigues, com en (35), en què es presenta la formació del femení en paraules amb erra muda. També en aquest cas, com en (27), hi ha un subjecte humà implícit i un procés de citació més o menys directe. La taula 4 mostra els resultats de l’anotació del tipus d’objecte. Objecte

N

%

oracional

365

76,7 %

oracional (citació)

66

13,9 %

interjecció / onomatopeia

36

7,6 %

metalingüístic

9

1,9 %

Total

476

Taula 4. Tipus d’objecte de fer verb de dicció.

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 31-58 DOI: 10.2436/20.2500.01.378

Estudis romanics 46_int.indd 46

12/1/24 9:39

QUAN FER ÉS DIR. USOS DE FER COM A VERB DE DICCIÓ

47

Quantitativament, veiem que la majoria d’enunciats en estil directe introduïts per ferd són oracionals (o equivalents) i s’hi inclou un 13,9 % de casos en què el complement oracional correspon a una citació, no pròpiament a la reproducció de paraules en una enunciació efectiva. La resta d’objectes són minoritaris (9,5 %) i corresponen a interjeccions i onomatopeies o a objectes de caràcter metalingüístic. Un altre aspecte que hem analitzat és la modalitat oracional de l’objecte. Modalitat

N

%

declarativa

211

44,3 %

exclamativa

96

20,2 %

imperativa

67

14,1 %

interrogativa

79

16,6 %

casos ambigus

23

4,8 %

Total

476

Taula 5. Modalitat oracional de l’objecte de fer verb de dicció.

Els exemples es reparteixen gairebé al 50 % entre objectes en modalitat declarativa i no declarativa (amb una proporció similar d’exclamatives, imperatives i interrogatives).7 Per tant, els resultats no resulten especialment significatius. 3.7.  Trets morfològics del verb ferd L’anàlisi de la morfologia de fer mostra una preferència clara per la tercera persona del singular i els temps de passat, per morfologia (passat simple o perifràstic, sobretot) o per interpretació (present històric), cosa del tot lògica, atès que els exemples s’insereixen majoritàriament en textos narratius. La taula 6 mostra la distribució dels exemples segons la persona i nombre de la forma verbal. singular

plural

total

%

1a

35

7

42

8,8 %

2a

7

0

7

1,5 %

3a

394

29

423

88,9 %

no personal

–

–

4

0,8 %

Taula 6. Flexió de persona i nombre de fer de dicció. 7.  Hi ha un nombre important de casos (23), sobretot corresponents a onomatopeies i interjeccions, que no és clar si són declaratives o exclamatives. Aquests i altres casos són ambigus, especialment per la puntuació utilitzada, i no s’han pogut classificar. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 31-58 DOI: 10.2436/20.2500.01.378

Estudis romanics 46_int.indd 47

12/1/24 9:39

48

Maria Josep Cuenca - Peter Herbeck

Les dades mostren, com avançàvem, un predomini clar de la tercera persona del singular (394 exemples, 83 %) i molt menys freqüentment de la tercera del plural i la primera del singular. La resta de casos són molt escassos o inexistents. La taula 7 mostra la distribució dels exemples segons el temps verbal. Temps verbal

N

%

present (històric)

226

47,5 %

passat (simple + perifràstic)

160

33,6 %

imperfet/plusquamperfet

65

13,7 %

indefinit

8

1,7 %

futur/condicional

6

1,3 %

altres

11

2,3 %

TOTAL

476

Taula 7. Temps verbal de fer de dicció.

Com es pot observar, la vinculació de fer al context de la narració també s’evidencia en l’alta freqüència de l’ús del present narratiu o històric (47,5 %), com en els exemples següents: (36)  Sense somriure-li, fa: —És la primera vegada, oi? (Pedrolo, Manuel de (1967): Totes les bèsties de càrrega) (37)  Els oients, després de sentir-ne l’explicació, estranyats d’allò que ara saben i que mai no haurien sospitat, fan: —Voleu dir?— Un altre exemple. (Puntí i Collell, Joan (1935): Manera de parlar en públic) També l’ús freqüent de fer en formes del passat simple i perifràstic (33,6 %), i menys en imperfet (13,7 %), indica que fer es vincula a contextos narratius. (38)  Leandre no va saber-se’n estar, i mirant-lo sorrudament va fer: «No fas gaire cas a la dona, avui. (Barbal, Maria (1993): Càmfora) (39)  Sota mateix de la tarima esperava l’impetuós orador un trempat que, bo i allargant-li la mà, feia: —Xoca-la. (Poblet, Josep Maria (1942): Retorn) Les característiques morfològiques de ferd s’ajusten als patrons de la narració en tercera persona. La major freqüència del present històric sembla, a més, rellevant. Com ja apuntava Spitzer (1924), l’ús de ferd s’associa a una narració en què el narrador adopta el punt de vista del personatge, cosa que intensifica el present històric, com a ús derivat del present, enfront dels usos propis dels passats.8 8.  És interessant observar que ferd gairebé no apareix en mode subjuntiu (només 1 cas de 476) o en temps com el futur (2/476) o el condicional (4/476). Això indica que s’utilitza sobretot en mode realis i no pas freqüent en mode irrealis, com és esperable en la narració. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 31-58 DOI: 10.2436/20.2500.01.378

Estudis romanics 46_int.indd 48

12/1/24 9:39

QUAN FER ÉS DIR. USOS DE FER COM A VERB DE DICCIÓ

49

3.8.  Constituents opcionals L’anàlisi del corpus ha mostrat que hi ha alguns constituents que apareixen de manera freqüent en l’oració principal de la construcció de ferd. En primer lloc, la construcció pot contenir un complement indirecte (101 casos, 21 %), generalment pronominal (sobretot li o em). (40)  Ella li respon: —No en téns prou de pendre’m el marit, que em vulguis ara pendre les pomes d’amor de mon fill? Raquel li fa: —Que dormi, doncs, amb tu aquesta nit, per les pomes d’amor de ton fill. (Clascar, Frederic (1914): El Gènesi) (41)  Demanaven per veure el pis, sap?, i aprofitant la primera avinentesa favorable em feien: «Oi que Mossèn Cinto viu en aquesta escala?» (Alavedra, Joan (1935): El fet del dia) El corpus també mostra una correlació interessant entre la construcció i l’aparició de la conjunció i introduint-la. Dels 476 casos de dicció, 212 (44,5 %) s’introdueixen per aquesta conjunció com a segon coordinat d’una oració composta. (42)  En aquestes circumstàncies, no va ser poca la meva sorpresa quan, de sobte, va aixecar el cap, que tenia acotat sobre l’escriptori, i va fer: —Veus, Jane? S’ha lliurat la batalla i s’ha aconseguit la victòria. (Arbonès, Jordi (2001): Jane Eyre) (43)  Te la vaig ensenyar, aquella carta, i vas fer: —Ai la punyetera, com en sabia la paia! Vaig dubtar. (Barbal, Maria (2005): País íntim) També s’observa la presència d’expressions temporals vinculades a la narració, com ara llavors, després, de seguida, tot seguit, etc.: (44)  I, llavors, per tranquiŀlitzar-les, vaig fer: «Que em doneu una mica de te. (Coca i Villalonga, Jordi (1997): L’Emperador) (45)  Es va quedar un moment pensarós, com si reflexionés, i després, havent pres una decisió, va fer: —Prou! Acabem d’una vegada. (Arbonès, Jordi (2001): Jane Eyre) (46)  —Escolta, tio, per què no fots el camp? Així doncs, em giro i vaig cap a la porta de vidre i ella de seguida fa: —Un moment, tio, no te’n vagis que encara em fotrien bronco. (Simó, Isabel-Clara (2016): Jonàs) Aquestes expressions temporals indiquen continuïtat narrativa i es vinculen al temps verbal de passat, que és predominant (apartat 3.5). Per acabar, podem notar una certa freqüència de la construcció amb fer en què el subjecte, humà o inanimat, forma part de l’oració anterior i és reprès pel pronom relatiu que (en setanta-tres casos, 15,3 %). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 31-58 DOI: 10.2436/20.2500.01.378

Estudis romanics 46_int.indd 49

12/1/24 9:39

50

Maria Josep Cuenca - Peter Herbeck

(47)  I sent la Garsa, que fa: —Peret, deixa’ls estar i juguem, que encara t’enfadaries!— És clar, el Conill s’omple de quimera, i tot botzinant es fica al catau. (Anglada, Lola (1928): En Peret) La construcció es dona amb subjectes animats, com el cas anterior, però és especialment freqüent en els casos de dicció intermèdia (trenta-dos casos dels noranta-cinc casos totals de dicció intermèdia), com, per exemple, en casos d’objecte corresponent a una citació: (48)  Recordo versos i els dic en veu baixa, sobretot uns de l’Estellés que fan: «En arribar a aquest punt, no sabria negar-te, amic, que allò que em preocupa —i és excessiu el mot: t’ho puc jurar— és que ningú mai no tindrà interès per l’home humil i molt senzill que sóc». (Martí i Pol, Miquel (1978): Estimada Marta) Dins de les construccions que + ferd resulta interessant el cas en què la principal de la relativa no té verb i es crea una construcció escindida formada per un nom propi o un pronom seguit del relatiu i el verb fer. (49)  En aquestes, el senyor Espelta que fa: «Nena; porta’m del despatx la capsa del tabac». (Albert Paradís, Caterina (1951): Jubileu) (50)  L’altre, evasiu, li respon: «/Soy l’alcalde, yo\», i ella que li fa: «Tant se me’n dona el que siguis, tu. (Camps i Pinós, Nicasi (1984): Cèlia Farrerons alcaldesa amb decisions o de l’acció catòlica a un ajuntament d’esquerres) (51)  Jo vaig tenir un pretendent que no m’agradava, que estava entossudit a venir a caçar a la hisenda de can Sellés, i jo que li faig: «Com vulgueu, com vulgueu; però ja us dic jo que les llebres d’aquesta casa són molt esquerpes i que no en caçareu pas cap. (Raventós i Domènech, Jaume (1932): Memòries d’un cabaler) Observem que, en alguns casos, la construcció s’insereix en una coordinada copulativa (precedida per i). La taula 8 resumeix les freqüències dels aspectes relatius a la construcció amb fer de dicció que s’han tractat en aquesta secció. N

%

Datiu

101

21 %

Conjunció copulativa: i FER

212

44,5 %

Expressió temporal: després, mentre, llavors/aleshores, per últim

19

4%

que FER

73

15,3 %

Taula 8. Aspectes relatius a la construcció amb fer de dicció.

Les dades iŀlustrades en aquest apartat ens permeten una anàlisi global del fenomen i una comparació amb les indicacions que conté la bibliografia. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 31-58 DOI: 10.2436/20.2500.01.378

Estudis romanics 46_int.indd 50

12/1/24 9:39

QUAN FER ÉS DIR. USOS DE FER COM A VERB DE DICCIÓ

51

4.  DISCUSSIÓ Les variables analitzades permeten arribar a generalitzacions quant a les propietats sintàctiques de fer com a verb de dicció, la construcció en què s’insereix i les variants que presenta, els trets sintàctics i pragmàtics que la caracteritzen i el grau d’idiomaticitat que té. 4.9.  Propietats sintàctiques de ferd Una de les qüestions que hem esmentat al llarg del treball és la asimetria entre ferd i dir. Com ja observa Guardamagna (2010) per a l’italià, fer com a verb de dicció té algunes restriccions sintàctiques en comparació amb dir i, per tant, no sempre són intercanviables. A diferència de dir i també de fer com a verb d’acció, ferd no admet un sintagma nominal com a complement directe ni admet en general discurs indirecte (subordinada introduïda per que). Ho observem simplificant l’exemple (1): (52) a. Ell fa: «Ve algú». b. *Ell fa que ve algú. Quan fer va seguit d’un complement introduït per que, l’oració subordinada demana el mode subjuntiu i fer té valor causatiu: (53)  Ell va fer que vingueren. Un altre tret que diferència ferd dels verbs de dicció prototípics com dir és que no pot ser negat: (54)  *Ell no fa: Ve algú. Aquests trets diferencials permeten concloure que fer és un verb de dicció defectiu, restringit a l’ús amb discurs directe.9 Com hem dit abans (nota al peu 5), ferd no només introdueix (precedeix) discurs directe, sinó que pot anar darrere del discurs directe, com en (55): (55)  —Només que en quedés un... —reflexiona ella. —No ho sé —fa ell, amarg—. A hores d’ara ja gairebé no sabem qui som. [...] (Pedrolo, Manuel de (1967): Totes les bèsties de càrrega) Per tant, ferd, igual que altres verbs de dicció (com reflexionar en (55)), permet la inversió quotativa, que causa al seu torn la inversió del subjecte. Una anàlisi general dels 9.  Per a una anàlisi sintàctica detallada de fer com a verb de dicció des d’una perspectiva generativista, vegeu Herbeck (en elaboració). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 31-58 DOI: 10.2436/20.2500.01.378

Estudis romanics 46_int.indd 51

12/1/24 9:39

52

Maria Josep Cuenca - Peter Herbeck

exemples del CTILC permet observar un comportament semblant al de la posició inicial. Una diferència significativa podria ser una selecció més freqüent de subjectes humans, cosa que limitaria de retruc la presència de certs objectes. Caldria, però, una anàlisi més detallada per a veure si la posició implica més diferències significatives i poder quantificar-les. 4.10.  Construccions amb ferd L’anàlisi de les dades que hem revisat en l’apartat 3 es pot veure d’una manera més global si considerem la interrelació entre els aspectes formals (morfosintàctics) i els interpretatius (semàntics i pragmàtics). Partim de la construcció de dicció en estil directe: Subhumà DIR: “DISCURS DIRECTE” La construcció de dicció prototípica té un subjecte humà (explícit o implícit) i un objecte oracional (o equivalent), que reprodueix una altra enunciació. El mateix s’esdevé si substituïm dir per fer. Subhumà FER: “DISCURS DIRECTE” (fer = dir) La interacció entre un subjecte parlant i la reproducció de paraules activa la interpretació de dicció per a fer, com indicava Guardamagna adoptant també un enfocament construccional i proposant la idea de «mecanisme d’herència semàntica» (vegeu apartat 2.2). El canvi en algun dels components de la construcció o en alguna variable dona compte de diverses variants de la construcció bàsica, segons que activem un subjecte no humà o no interpretable com a humà i/o un objecte que no reprodueix una altra enunciació. En primer lloc, tenim: Subinanimat FER: “citació/metalingüístic” (fer = incloure [material verbal]) En segon lloc, tenim les construccions que podem considerar contextos pont, atès que impliquen reproducció de sons o gestos però no hi ha una enunciació directa o indirecta (reproducció de paraules). Sub FER: “onomatopeia/interjecció” (fer = emetre un so) Sub FER: “gest” (fer = fer un gest) En resum, els trets que marquen la variació respecte a la construcció de dicció amb fer tenen a veure amb: –  el grau d’animacitat del subjecte, és a dir, el fet de tenir un subjecte humà o no (passant per casos de personificació i interpretació humana per metonímia o inferència); Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 31-58 DOI: 10.2436/20.2500.01.378

Estudis romanics 46_int.indd 52

12/1/24 9:39

QUAN FER ÉS DIR. USOS DE FER COM A VERB DE DICCIÓ

53

–  la naturalesa de l’objecte, en el sentit de si hi ha reproducció de paraules i d’enunciació o no en sentit estricte, és a dir, si l’objecte reprodueix paraules pronunciades efectivament per un enunciador identificable o no (citacions, usos metalingüístics) o si reprodueix aspectes verbals no articulats (sons i gestos acompanyats de material verbal). Les variants de la construcció bàsica marquen una transició entre els dominis cog­ nitius de DIR i de FER, que explicarien l’extensió de fer com a introductor de discurs directe. Com proposava Guardamagna (2010), es tracta de casos que es poden concep­ tualitzar com a acció o com a dicció: These examples show that a certain communicative situation can be conceptualised both as an event of saying and an event of doing, especially when gestures and verbal expressions are co-deployed. (Guardamagna 2010: 15)

Podem concloure que ens trobem davant d’una construcció de discurs citat directe, amb variants, que podem formular així: (i) (temp) Sub (dat) FER: “DISCURS DIRECTE” La principal pot incloure diversos elements opcionals, que es vinculen a la construcció de l’esdeveniment dins del marc narratiu, com expliquem a continuació des d’una perspectiva que interrelaciona sintaxi i pragmàtica. 4.11.  Altres trets característics de la construcció amb ferd Alguns dels trets definitoris de les construccions amb ferd i sobretot els elements opcionals de la construcció s’han d’interpretar en el marc de la introducció de diàleg en la narració. a) La construcció inclou elements temporals típicament narratius, com ara l’ús del passat o del present històric, i pot incloure també elements temporals que són intrínsecs al fet de narrar. b) L’alta freqüència de la conjunció i indica que la construcció sovint es coordina amb una estructura anterior, que fa de fons de l’acte verbal. Obtenim així una estructura complexa en què l’acte verbal introduït per fer queda perfilat (figura) sobre el fons situacional de la narració. c) La combinació amb datiu, constatada també per Guardamagna (2010: 3) per a l’italià (trenta-un casos de quaranta-nou, 63,3 % en C-Oral Rom), és el reflex de la prominència del receptor del discurs citat. Amb el datiu, el parlant perfila el receptor de l’acte de parla i el destaca. d) Finalment, la construcció escindida amb que permet perfilar el subjecte de fer. Així, el narrador focalitza en el personatge que parla, que queda destacat en la Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 31-58 DOI: 10.2436/20.2500.01.378

Estudis romanics 46_int.indd 53

12/1/24 9:39

54

Maria Josep Cuenca - Peter Herbeck

construcció discursiva, com quan la càmera fa un primer pla d’un personatge que parla en una peŀlícula, cosa que aporta un matís subjectiu a la narració (vantage point). La clau de l’anàlisi és entendre la construcció amb ferd com una variant de la construcció de discurs citat, la qual, segons Guardamagna (2010: 11-12), inclou: (a) the original speaker, the original recipient and the original message, whose Ground (Langacker, 2008: 75) coincides with actual location in space and time of the original speech situation; (b) the final speaker, the final recipient and the final message, which is grounded in the final speech spatio-temporal co-ordinates.

Tots els trets característics que hem esmentat es vinculen, de fet, a la subjectivitat i al que Spitzer (1924) qualificava com a ús per motius estilístics, orientats a crear vivacitat i emocionalitat en la comunicació. Això explicaria no només la focalització del receptor i el subjecte, sinó també la preferència pel present històric, que desdibuixa les fronteres temporals entre el moment de l’enunciació principal i la de l’enunciació citada. La construcció permet, doncs, un desplaçament díctic, que pot afectar emissor, receptor i/o temps del discurs citat. Per acabar, cal valorar fins a quin punt els usos de ferd es poden associar amb una comunicació informal, com indica Guardamagna per a l’italià. De fet, no es tracta d’un tret que diferencie clarament fer de dir. La sensació d’informalitat o de coŀloquialitat pot ser un efecte derivat del significat de la dicció i de la vinculació al diàleg en la narració. 4.12.  Idiomaticitat de la construcció amb ferd i anàlisi contrastiva L’ús analitzat ha estat destacat com a diferencial respecte al castellà, com indicava Coromines («L’ús com a verb substitut de ‘dir’, comú en general a les llengües rom. (si bé repeŀlit pel castellà)»). En el mateix sentit es pronuncia Schmid (2016), referint-se, en general, a usos no marcats del verb fer. Evidentment, és una impressió basada en primer lloc en l’observació contrastiva, en uns usos del verb fer que poden resultar curiosos per a no catalanoparlants: per exemple, que els catalans diguin «anem al bar a fer un cafè» quan el que volen fer és beure’l, o el fet que als cinemes catalans cada dia facin pel∙lícules... A més, entre els mateixos catalanoparlants és conegut allò de «a Barcelona es fa i a Madrid es dóna». Fins i tot, sembla que l’ús de fer gaudeixi d’una certa fama de catalanitat autèntica, i el seu ús en certs casos es veu com una mena de recepta casolana per evitar castellanismes. (Schmid 2016: 115)

Tanmateix, sembla que és un ús que prové del llatí tardà, que s’ha mantingut en diverses llengües romàniques com l’italià o el francès. De fet, la nostra anàlisi mostra una coincidència gairebé total amb els usos descrits per Guardamagna (2010) per a l’italià. A més, la bibliografia recull usos similars, parcialment o totalment, en altres llengües Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 31-58 DOI: 10.2436/20.2500.01.378

Estudis romanics 46_int.indd 54

12/1/24 9:39

QUAN FER ÉS DIR. USOS DE FER COM A VERB DE DICCIÓ

55

(vegeu apartat 2.2) i trobem casos paraŀlels en usos de go com a introductor de discurs citat en anglès o ponerse en castellà, per esmentar-ne només un parell d’exemples. Una anàlisi contrastiva sistemàtica amb altres llengües i verbs seria de gran interès en el futur.

5.  CONCLUSIONS L’anàlisi que hem presentat en aquest article mostra que fer és un verb polisèmic que té usos de dicció quan s’insereix en una construcció que inclou discurs directe. Sintàcticament, no admet complements nominals o en estil indirecte ni pot ser negat. En canvi, pot presentar inversió quotativa, com els verbs de dicció prototípics. La construcció amb ferd es vincula a la narració, per la qual cosa el verb s’usa sobretot en el passat perifràstic i simple, menys en imperfecte, i en present, generalment històric, i se sol combinar amb expressions de continuïtat narrativa i temporalitat. Es tracta d’un ús característic del català, però no exclusiu. Es troba en diverses llengües romàniques, però no en castellà, i sembla tenir un ús igual (o molt semblant) en italià. També es documenten usos semblants en altres llengües. El pas de l’acció a la dicció s’explica per contextos pont, que també hem analitzat com a casos intermedis. Es tracta de casos en què fer introdueix l’emissió de sons (onomatopeies d’animals o d’instruments, per exemple) i certs gestos. D’altra banda, hi ha casos perifèrics de dicció, en la mesura que el subjecte no és humà i/o l’objecte no correspon a una enunciació efectiva per part d’un altre parlant. En conclusió, fer es pot considerar un verb de dicció defectiu (té més restriccions d’ús que dir i només són intercanviables en certs contextos). Els trets morfosintàctics que caracteritzen el seu ús es poden explicar en el marc del diàleg dins de la narració. La perspectiva textual i pragmàtica permet observar que es tracta d’un ús vinculat no només a la polifonia, sinó també a la subjectivitat i l’adopció d’un punt de vista narratiu que crea efectes d’estil distintius.

BIBLIOGRAFIA I RECURSOS CTILC = IEC: Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana. Barcelona: IEC, 1985-. En línia: <https://ctilc.iec.cat/scripts/index.asp>. DCVB = Alcover, Antoni M. / Moll, Francesc de Borja (19782 [1930-1962]): Diccionari català-valencià-balear. Palma: Moll. En línia: <https://dcvb.iec.cat>. DDLC = IEC: Diccionari descriptiu de la llengua catalana, 1998-2016. Barcelona: IEC. En línia: <https://dcc.iec.cat/ddlcI/scripts/index.html?ini=hola>. DECat = Coromines, Joan (1980-2001) Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. Barcelona: Curial, 10 vols. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 31-58 DOI: 10.2436/20.2500.01.378

Estudis romanics 46_int.indd 55

12/1/24 9:39

56

Maria Josep Cuenca - Peter Herbeck

DIEC = Diccionari de la llengua catalana. Barcelona: IEC, 1995, 2ª edición 2007-. En línia: <https://dlc.iec.cat/>. Castell, Andreu (2011): «El tractament de les construccions amb verb suport en els diccionaris monolingües i bilingües de l’alemany i el català», Zeitschrift für Katalanistik, 24, p. 73-88. Cheshire, Jenny / Maria Secova (2018): «The origins of new quotative expressions: The case of Paris French», Journal of French Language Studies, 28, p. 209-234. Cohen, David / Simeone-Senelle, Marie-Claude / Vanhove, Martine (2002): «The grammaticalization of ‘say’ and ‘do’. An areal phenomenon in East Africa», dins Güldeman T. & M. von Rocador (ed): Reported discourse. A Meeting ground for different linguistic domains. Amsterdam / Philadelphia: Benjamins, p. 227-251. Espinal, M. Teresa (2004): «Lexicalization of light verb structures and the semantics of nouns», Catalan Journal of Linguistics, 3, p. 15-43. Foley, William A. (1986). The Papuan Languages of New Guinea. Cambridge: Cambridge University Press. GIEC = IEC (2016): Gramàtica de la llengua catalana. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. En línia: <https://giec.iec.cat>. Ginebra, Jordi / Navarro, Pere (2015): «Concurrències lèxiques en català i en espanyol: uns quants contrastos», dins Martín Escribà, Àlex / Piquer, Adolf (ed.): Actes del Setzè Coŀloqui de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (Salamanca, juliol de 2012). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 218-228. Goldberg, Adele E. (1995): Constructions. A Construction Grammar Approach to Argument Structure. Chicago / Londres: The University of Chicago Press. Goldberg, Adele E. (2006): Constructions at Work. The Nature of Generalization in Language. Oxford: Oxford University. Guardamagna, Caterina (2010): «When doing is saying: a constructional account of fare (‘to do’) as a verbum dicendi in Italian», dins Bota, Grace / Hargreaves, Helen / Chia-Chun, Lai & Rong Rong (ed.) Papers from LAEL PG 2009. En-línia <http:// wp.lancs.ac.uk/laelpgconference/papers-from-lael-pg/papers-from-lael-pg-2009volume-4/>. [Consulta: 25 de novembre de 2021.] Güldemann, Tom (2001): Quotative Constructions in African Languages: A Synchronic and Diachronic Survey. Habilitationsschrift: Universtität Leipzig. Herbeck, Peter (en elaboració): «Pragmaticalization of verbs of saying (and their subject) in spoken Catalan». Ms. Universitat de Viena i Universitat de Wuppertal. Marnette, Sophie (2006): «La signalisation du discours rapporté en français médieval», Langue française, 149, p. 31-47. McGregor, William (1994): «The grammar of reported speech and thought in Gooniyandi», Australian Journal of Linguistics, 14 (1), p. 63-92. Palacios Martínez, Ignacio Miguel (2014): «The quotative system in Spanish and English youth talk. A contrastive corpus-based study», Miscelánea: A Journal of English and American Studies, 49, p. 95-115. Petersmann, Hubert (2001): «Zur Entwicklung des spätlateinischen Wortgebrauchs von facere im Sinn von dicere», Wiener Studien, 114, p. 443-448. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 31-58 DOI: 10.2436/20.2500.01.378

Estudis romanics 46_int.indd 56

12/1/24 9:39

QUAN FER ÉS DIR. USOS DE FER COM A VERB DE DICCIÓ

57

Rumsey, Alan (1990): «Wording, Meaning, and Linguistic Ideology», American Anthropologist, 92, 346-361. Rumsey, Alan (1994): «On the Transitivity of ‘Say’ Constructions in Bunuba», Australian Journal of Linguistics, 14, 137-153. Schultze-Berndt, Eva (2008): «What do “do” verbs do? Towards an account of the semantic diversity of generalised action verbs and its implications for grammaticalisation», dins Verhoeven, E. et al. (ed.): Studies on Grammaticalization. Berlín: de Gruyter, p. 185-207. Schmid, Beatrice (2016): «Els usos del verb fer i la seva traducció a l’alemany», Zeits­ chrift für Katalanistik, 29, p. 115-134. Spitzer, Leo (1924): «Zur Bewertung des ‘Schöpferischen’ in der Sprache (Zwei Musterfälle)», Archivum Romanicum, VIII (4), p. 349-385. Villalba, Xavier (2002): «La subordinació», dins Solà, Joan / Lloret, M. Rosa / Mas­ caró, Joan / Pérez Saldanya, Manuel (ed.): Gramàtica del català contemporani, vol. 3, p. 2247-2319.

RESUM En aquest article, descrivim els usos de fer com a verb de dicció. A partir de la cerca del lema fer seguit de discurs directe en el CTILC, hem seleccionat els casos de dicció i els intermedis entre dicció i acció, i hem analitzat les variables rellevants (semàntica i morfologia verbals, tipus de subjecte i d’objecte i elements opcionals). L’anàlisi mostra que fer és un verb polisèmic i polifuncional. Com a verb de dicció, sol tenir un subjecte humà i introduir paraules citades, però també pot introduir paraules no vinculades a una enunciació efectiva, així com gestos i sons no articulats. Aquests casos constitueixen contextos pont entre l’acció i la dicció i expliquen el desenvolupament d’aquesta interpretació contextual. Les dades s’analitzen partint del concepte de construcció: la in­ terpretació de fer com a verb de dicció es vincula a la introducció de veus en la narració, cosa que condiciona la morfologia verbal (temps de passat) i els elements opcionals que hi apareixen (datiu, conjunció i, expressions temporals, etc.). Paraules clau: verb de dicció, discurs citat, fer, narració.

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 31-58 DOI: 10.2436/20.2500.01.378

Estudis romanics 46_int.indd 57

12/1/24 9:39

58

Maria Josep Cuenca - Peter Herbeck

ABSTRACT When doing is saying. Uses of fer as a verb of saying This paper describes the uses of the Catalan verb fer ‘to do’ as a verb of saying. Starting from a search for the lemma fer followed by direct discourse in the Catalan reference corpus (CTILC), we selected the cases in which fer does not indicate action but diction, and also intermediate cases in between diction and action. The analysis of the relevant variables (verbal semantics and morphology, type of subject and object and optional items) shows that fer is a polysemic and polyfunctional verb. As a verb of saying, it usually has a human subject and introduces reported speech, but it can also introduce words not linked to an actual enunciation, as well as gestures and unarticulated sounds. These cases can be considered as bridging contexts between action and diction, thus accounting for the development of this context-dependent interpretation. The data are analysed on the basis of the whole construction: The interpretation of fer as a verb of saying is linked to the introduction of voices in the narration, which conditions the verbal morphology (past tenses) and the optional elements in the construction (dative, the conjunction and, temporal expressions, etc.). Key words: verb of saying, reported speech, fer, narration, Catalan.

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 31-58 DOI: 10.2436/20.2500.01.378

Estudis romanics 46_int.indd 58

12/1/24 9:39

Rebut: 18/VII/2022 Acceptat: 29/IX/2022

L’ASSOCIACIÓ DE TEATRE SELECTE / CATALÀ (1929-1939): UNA PLATAFORMA AMATEUR PER A LA RENOVACIÓ DE L’ESCENA CATALANA Francesc Foguet i Boreu

Universitat Autònoma de Barcelona

1 L’Associació de Teatre Selecte (ATS) fou creada el 1929 per un grup d’aficionats al teatre que es proposava de «bregar noblement a profit de la causa artístico-teatral» (ATS 1934a).1 Els seus dos grans objectius eren, d’una banda, fomentar l’afició al teatre i atreure un públic que en vivia allunyat i, de l’altra, crear un estol d’amateurs, ben preparats, que suplissin l’espai que deixés buit l’escena professional. Els dirigents de l’ATS reclamaven «l’ajut i la simpatia» de la inteŀlectualitat catalana i la cooperació dels amateurs i professionals de l’escena. La seva aspiració màxima era encimbellar el teatre català «al nivell dels més avançats». L’article segon (apartat b) dels seus Estatuts indicava que la finalitat principal de l’associació era «contribuir a la propagació i desenvolupament de l’art escènic català per mitjà de representacions teatrals, sigui amb una companyia pròpia o amb el concurs d’altres de caràcter professional o amateur, exposicions, publicacions, concursos, classes, conferències, biblioteques, arxiu teatral i altres mitjans». Com apunta Alexandre Galí (1984: 122), l’ATS responia a «una certa pujada de saba popular entorn del teatre català» i reproduïa unes inquietuds de renovació similars a les del Teatre Íntim d’Adrià Gual, «però aquesta vegada el petit cenacle tenia un gran públic autèntic i capaç de vibrar amb ell: era el món vastíssim dels aficionats». L’adjectiu «selecte» esdevenia, en realitat, una imposició governativa, atès que el nom amb què es volia registrar l’entitat havia de ser originàriament «Associació de Teatre Català» (Fernàndez, C. 1935). Quan presentaren els Estatuts a l’aprovació de les auto1.  La documentació relativa a l’entitat —especialment els programes de mà que s’han conservat de les seves sessions teatrals— es poden consultar a l’Arxiu Històric de la Diputació de Barcelona (Q283) i al MAE-Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques de l’Institut del Teatre de Barcelona. A més dels dos portaveus, Gestionari (1929) i ATS (1934-1935), hem espigolat també la informació sobre l’associació publicada en la premsa de l’època: La Veu de Catalunya, La Publicitat, La Humanitat, La Rambla i, entre d’altres, Última Hora. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 59-85 DOI: 10.2436/20.2500.01.379

Estudis romanics 46_int.indd 59

12/1/24 9:39

60

Francesc Foguet i Boreu

ritats de la dictadura primoriverista, el Govern Civil rebutjà el gentilici «català» «per estimar que de teatre solament n’hi havia un» —el castellà, of course— i, de resultes d’aquesta prohibició, s’empescaren l’adjectiu «selecte» a fi de legalitzar la societat. L’historiador Francesc Curet (1967: 601), que també participà en la iniciativa, fixa com a data fundacional el 24 de març de 1929 i consigna que en foren els principals instigadors els germans Joan, Claudi i Àngel Fernàndez i Castanyer. El primer comitè directiu de l’ATS era integrat per personalitats reconegudes en el món de les lletres (Carles Soldevila, Lluís Capdevila, Prudenci Bertrana o Josep Farran i Mayoral, entre d’altres), juntament amb activistes de l’escena amateur (Lluís Masriera, els germans Fernàndez i Castanyer, Baldomer Xifré, Gregori Sierra, entre d’altres). Periòdicament, l’ATS es proposava celebrar vetllades teatrals per tal de donar a conèixer obres de reconegut valor «artístic, literari i orientador» del teatre modern, tant estrangeres com preferentment catalanes, d’autors inèdits o coneguts, que no tinguessin cabuda en els teatres professionals. Les primeres oficines de l’associació estaven situades a la Via Laietana, 40, entresol, segona i, més endavant, foren traslladades al carrer de Borrell, 111, principal. La sessió inaugural de l’ATS tingué lloc la nit del 20 de juny de 1929, al Teatre Català Romea, amb la reposició de La dama de l’amor feréstec, de Joan Puig i Ferreter, i les estrenes de Poema de port, d’Ambrosi Carrion, i Una agonia, «assaig de teatre dinàmic», de Prudenci Bertrana, en tots els casos amb direcció d’Enric Lluelles i escenografia d’Àngel Fernàndez (ATS 1929d). En el programa de la funció inaugural, es destacava l’eclecticisme i el progressisme de l’associació, lluny de tot partidisme artístic, tal com demostrava la diversitat de tendències de les tres obres programades. La inclusió d’una mostra de «teatre dinàmic», la peça de Bertrana, era deguda a la proposta d’un grup d’artistes d’avantguarda, incorporats a l’ATS, que propugnaven una «temptativa d’art pur expressat sense embrutiments ornamentals ni mistificacions externes, tal com neix de l’esperit».

2 Després de la circulació pública entre els cenacles culturals del manifest fundacional de l’entitat durant la primavera de 1929, el primer número de Gestionari, que duia com a subtítol Butlletí de l’Associació de Teatre Selecte i que aparegué al juny, recordava als socis que la intenció de l’entitat era «aglutinar forces disperses per tal de fondre-les en la sola voluntat d’un ideal comú que ens emmeni a noves orientacions»; el butlletí volia ser justament un espai de debat i millora de la seva actuació (ATS 1929a). Els directius de l’ATS saludaven la premsa, els inteŀlectuals i els socis i, a fi i efecte de cultivar l’esperit i fruir del teatre, convidaven els que n’eren aficionats a participar en el projecte. Les coŀlaboracions publicades al primer número de Gestionari donaven veu tant a alguns dels implicats en la nova iniciativa com als qui, des de la premsa coetània, s’havien fet ressò de la fundació de l’ATS. Així, entre els primers, Enric Lluelles (1929) confessava que, quan els impulsors de l’ATS li oferiren, juntament amb l’escenògraf Àngel Fernàndez, la direcció artística Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 59-85 DOI: 10.2436/20.2500.01.379

Estudis romanics 46_int.indd 60

12/1/24 9:39

L’Associació de Teatre Selecte / Català (1929-1939)

61

de l’associació, havia recordat altres empreses similars —com el Teatre d’Orientació— que pretenien renovar l’escena catalana i que acabaren esllanguint-se sense pena ni glòria. Lluelles valorava la campanya de difusió feta per l’ATS en els cenacles inteŀlectuals i en tots els estaments socials de Barcelona, i saludava amb paraules d’elogi la nouvinguda: «Ara podem dir que Catalunya compta amb un teatre deslligat d’interessos comercials; una empresa com la reclama Bernard Shaw, “menada amb esperit ampli i aguditzat sentit artístic, per tal de portar el negoci amb el mínimum d’utilitat pecuniària i el màximum de profit moral”» (Lluelles 1929: 2). Entre els segons, els dramaturgs foren els qui reberen amb més entusiasme la creació de l’ATS, que de fet els obria un espai més per a donar viabilitat a les seves obres i comprovar-ne la rebuda de crítica i públic. Després de manifestar el «goig profund» per la bona nova, Lluís Capdevila (1929) argumentava que l’ATS s’erigia en una alternativa davant d’un empresariat teatral «amb veŀleïtats i coqueteries artístiques», que regentava un teatre com podia fer-ho amb «una bacallaneria». Davant de la pèssima situació del teatre català coetani, «refugi del mal gust i de l’estupidesa», apeŀlava a noms de l’escena internacional com Max Reinhardt, Frank Wedekind, Simon Gantillon, Henri-René Lenormand, Somerset Maugham o Eugene O’Neill, entre d’altres, i creia que era més necessari que mai un «teatre d’art»: «serà una finestreta per on respirar, una finestreta que netejarà l’atmosfera d’aquesta pudor de ranci, de vell, de tòpic i lloc comú, de beneiteria que ens ofega». Prudenci Bertrana (1929a), un dels autors estrenats en la primera sessió, també es mostrava iŀlusionat per la nova iniciativa que no tan sols pretenia educar el públic, sinó també donar facilitats als autors independents i formar aficionats que serien els actors del futur: «Mereix l’encoratjament, l’adhesió i l’auxili de tots aquells que anhelin una revifalla d’energies i enderiament, al favor de la santa causa de l’art teatral». Igualment, Joan Puig i Ferreter (1929) opinava que l’ATS esdevenia una «revifalla de l’esperança» que, com en altres realitats escèniques europees, palesava la necessitat d’un teatre «d’art o d’avantguarda», una modalitat que, lluny de la industrialització creixent, renovés i modernitzés l’escena catalana amb obres de teatre d’art, reestrenes selectives i novetats de l’escena estrangera que donessin «ales, esperit, pensament i poesia a l’art». Ambrosi Carrion (1929) també era partidari que, enfront del teatre comercial, calia crear unes entitats com l’ATS que n’estiguessin al marge, renovessin els «procediments anquilosats» i incorporessin amb un criteri ampli des dels clàssics fins als autors d’avançada que es moguessin «a l’impuls d’una mateixa força de creació». Més escèptic, Josep Navarro Costabella entenia que era bo aplegar aficionats del teatre i treballar per a «depurar el gust del públic i dels comediants», però que les dificultats començarien un cop constituïda l’entitat i encesa la «flamarada»; per això, aconsellava els dirigents de l’ATS que, si volien reeixir-hi, no anessin de pressa (Roger 1929). Al seu torn, Ferran Barangó-Solís (1929) saludava la creació de l’ATS com una via perquè els corrents renovadors que impulsaven el teatre pertot arreu poguessin tenir una «manifestació pràctica», que permetria al públic apreciar l’evolució de l’escena en la postguerra mundial. Diversos escriptors —Pompeu Crehuet, Agustí Esclasans, Rossend Llurba, Aveŀlí Artís, Eduard Nicol o Salvador Bonavia i Panyella, entre d’altres— enviaren també lletres d’encoratjament i d’adhesió als promotors de l’ATS i enaltiren els objectius de l’asEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 59-85 DOI: 10.2436/20.2500.01.379

Estudis romanics 46_int.indd 61

12/1/24 9:39

62

Francesc Foguet i Boreu

sociació: en especial, la seva intenció de treballar pel teatre selecte, atreure públic i crear un estol d’aficionats ben preparats (Crehuet et al. 1929). En el número dos de Gestionari, es notificà de més a més les adhesions d’Eduard Marquina, dramaturg català establert a Madrid, i Pius Daví, actor professional, que feia tàndem amb Maria Vila (ATS 1929i). Amb més o menys efusió, en definitiva, bona part dels dramaturgs i intèrprets professionals reberen amb bons ulls la nova associació. Bertrana (1929b) feu un primer balanç d’urgència de l’acollença que havia tingut la voluntat de l’ATS de dignificar i modernitzar l’escena catalana: havia generat —per ordre minvant— entusiasme, indiferència i malfiança. La principal virtut que hi trobava era que els seus promotors, carregats d’iŀlusió i bones intencions, s’adreçaven a un públic popular —la quota d’ingrés era «molt democràtica»— i defugien de cap afany de lucre. Segons ell, el propòsit de la nova entitat no era altre que «oferir als autors una mena de refugi eclèctic on puguin aixoplugar-se llurs temptatives de modernització i llurs obres incompreses o soterrades injustament» en unes condicions artístiques millors que les de l’escena comercial (Bertrana 1929b: 167). Després de valorar de manera esperançadora les dues primeres sessions de l’ATS, Bertrana (1929b: 169) apostava perquè la nova iniciativa fos un «teatre d’excepció», «independent», que acollís «els atrevits i els rebutjats injustament en els temples de la nostra Talia burgesa i raonable», que afués el gust del públic i generés debats encesos, tot allunyant-se així de la mitjania dels teatres del moment que programaven en català (Novetats, Romea i Espanyol). Si, per contra, buscava «l’adhesió de tothom» —vaticinava— no tindria la de ningú: «quan es pensi haver conquistat el món, el món se l’haurà engolit a ell de viu en viu».

3 L’editorial del segon i darrer número de Gestionari consignava que, després de les dues primeres sessions, l’entitat gaudia d’una «simpatia creixent» del públic i havia augmentat considerablement el nombre de socis (ATS 1929b). Autors com Joan Puig i Ferreter, Ambrosi Carrion, Prudenci Bertrana, Enric Lluelles, Ramon Vinyes, Lluís Capdevila o Josep Gimeno Navarro havien brindat les seves obres a l’associació. Moguts per l’ideal que els guiava, però conscients de les dificultats, els membres del consell directiu de l’ATS remarcaven l’eclecticisme i la renovació de les obres programades, i la contribució d’Àngel Fernàndez, en qualitat de director artístic de l’ATS i escenògraf, i d’Enric Lluelles, com a director de la companyia. A més d’agrair als autors i directors, la premsa i crítica teatral, els intèrprets de les sessions i els adherits, associats i públic, també tenien una menció especial per a Enric Borràs, que havia fet palesa la seva simpatia i cooperació amb l’entitat, tot interpretant i dirigint El neguit de les ombres, de Lluelles, programada en la segona sessió de l’ATS. La petició de cooperar amb l’ATS que el consell directiu adreçà als dramaturgs catalans tingué molt bona acollida, fins al punt que, ultra els autors esmentats suara, hi havien respost favorablement altres noms més o menys rellevants de les lletres coetànies: Carles Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 59-85 DOI: 10.2436/20.2500.01.379

Estudis romanics 46_int.indd 62

12/1/24 9:39

L’Associació de Teatre Selecte / Català (1929-1939)

63

Capdevila, Josep Maria Millàs-Raurell, Carles Soldevila, Josep Maria de Sagarra, Miquel de Palol, Joaquim Montero, Joan Santamaria, Pompeu Crehuet, Aveŀlí Artís, Felip Coscolla i Josep Puig Pujades, entre d’altres (ATS 1929c). Es disposava així mateix d’uns primers títols susceptibles de ser estrenats: La professió de la senyora Warren, de George Bernard Shaw, traduïda per Carles Capdevila; Ball de titelles, de Ramon Vinyes; El comte Arnau, de Josep Maria de Sagarra; Estampes de Nadal, de Lluís Capdevila; Josep II Rei, de Prudenci Bertrana i Alfons Nadal; On és el drama?, de Josep Gimeno Navar­ ro, i també textos d’Ambrosi Carrion i Joaquim Montero, i una traducció d’Enric Lluelles. El prec de coŀlaboració es feu extensiu als intèrprets catalans, que, encapçalats per l’incansable Enric Borràs, també s’hi manifestaren partidaris. Entre les actrius, comptaven amb alguns dels noms més significats de l’escena catalana del moment: Maria Vila, Maria Morera, Carme Jarque, Elvira Fremont, Roser Coscolla, Anna Peris, Matilde Xatart, Encarnació i Frèsia Coscolla, Eulàlia Duran, Carme i Adela Perelló. Entre els actors, podien disposar de la implicació de Pius Daví, Joaquim Montero, August Barbosa, Ramon Tor, Eduard Cabré, Joan Comelles, Rafael Calvó, Antoni Alarma, Enric Vallsmadella, Joan Munt-Rosés, Guillem Roure, Joan Bonet, Enric Lluelles, Salvador Cervera i Manuel Ballart (ATS 1929c). Malgrat això, iniciat públicament el seu periple, el consell directiu de l’ATS reconeixia que les dues primeres sessions programades al Romea havien provocat dificultats d’ordre econòmic —gens menyspreables, com veurem— i l’oposició de determinats elements de l’escena professional (ATS 1929e). A més de reivindicar el dret que, a Catalunya, hi hagués una institució que sentís «amor preferent per al teatre, com n’hi han d’altres que el senten per la música, per la poesia i per la pintura», els impulsors de l’ATS adduïen que la seva actuació no feia la competència a les empreses teatrals, sinó ben al contrari: n’era subsidiària i volia aglutinar tots els escriptors i artistes dramàtics que volguessin cooperar-hi. Disposats a continuar amb perseverança la tasca endegada, els membres del consell directiu apuntaven que només causes de força major podien aturar-los, una de les quals era precisament el fet imprevist d’activar sis teatres catalans en la temporada 1929-1930, que posava l’actuació de l’ATS «al marge». Enfront dels interessos artístics i comercials de l’escena professional, els dirigents de l’ATS reclamaven que el seu objectiu es limitava a «donar viabilitat a les obres autòctones —sempre en sentit experimental—» que, per la causa que fos, no tenien accés als escenaris professionals o en restaven «injustament preterides», com també les «produccions estrangeres» que assenyalessin «la possibilitat de noves orientacions». De tota manera, a fi i efecte d’evitar competir amb els teatres comercials, plantejaven aturar temporalment les sessions teatrals i reprendre-les més endavant, mentre preparaven una secció d’alumnes per a formar millor els intèrprets, procedien a la lectura i tria d’obres de dramaturgs catalans i gestionaven el permís de traducció de determinats textos estrangers. Amb el propòsit d’«oferir més garanties als programes successius», el consell directiu de l’ATS acordà incorporar, com a assessor literari, Ramon Vinyes, dramaturg d’extensa cultura i coneixements amplis del moviment teatral modern (ATS 1929f). A efectes honorífics, també conferí a Enric Borràs el títol de «director i professor honorari» de l’entitat (ATS 1929g). D’altra banda, en el número dos i darrer de Gestionari s’anunciava la renovació d’aquest butlletí per a «imprimir-li un caient d’amenitat» amb el nomeEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 59-85 DOI: 10.2436/20.2500.01.379

Estudis romanics 46_int.indd 63

12/1/24 9:39

64

Francesc Foguet i Boreu

nament d’un cos de redacció amb escriptors de reconeguda solvència (ATS 1929h), però, sense previ avís, la publicació deixà d’aparèixer. Les intencions dels directius de l’ATS eren moltes, pròdigues i d’ampli abast, com hem vist, mentre que les possibilitats de ferles realitat resultaven més limitades.

4 El 30 d’octubre de 1930 tingué lloc, a l’estatge del Reial Círcol Artístic, una reunió transcendental per a l’evolució de l’escena amateur, atès que s’hi acordà la convocatòria del I Concurs de Teatre Català Amateur, organitzat per l’ATS sota els auspicis de l’entitat amfitriona (Fernàndez, C. 1934a). A més del comitè directiu de l’associació teatral amateur, s’hi aplegà una representació de tres institucions culturals barcelonines d’upa: l’Ateneu Barcelonès, el Reial Círcol Artístic i el Foment de les Arts Decoratives, i s’hi adheriren nombroses entitats i personalitats. S’hi constituí el comitè d’honor, presidit per Apeŀles Mestres, Santiago Rusiñol, l’Ajuntament de Barcelona i la Diputació de Barcelona, i integrat pels presidents del Reial Círcol Artístic, l’Ateneu Barcelonès, el Círcol Artístic de Sant Lluc, el Foment de les Arts Decoratives i la Societat d’Autors Espanyols, a més d’un ampli espectre de figures de la política (Francesc Cambó), la cultura (Pompeu Fabra), les lletres (Adrià Gual, Josep Maria de Sagarra, Alfons Maseras, Carles Soldevila i molts dels dramaturgs esmentats més amunt), la crítica (Francesc Curet) o l’esport (Josep Sunyol i Garriga). S’hi designà així mateix el comitè executiu del concurs teatral i s’hi triaren les obres que els elencs amateurs havien de representar en la primera convocatòria. Posteriorment, el 2 de desembre de 1930, es reuní, també a l’estatge del Reial Círcol Artístic, el comitè d’honor per aprovar el reglament, informar sobre les companyies inscrites d’arreu de Catalunya, fer públics els premis que s’hi lliurarien i explicar les gestions que es portaven a cap amb l’Ajuntament i la Diputació barcelonins i els mecenes particulars. El I Concurs de Teatre Català Amateur es dugué a terme l’abril de 1931 amb la participació de vint-i-dues companyies amateurs. El primer premi de la Secció A («homes i dones amateurs») se l’endugué l’Estudi d’Art Dramàtica (Molins de Rei), dirigida per Josep Cariteu Millet. La secundaren amb el segon i tercer guardó, respectivament, les companyies Amics de les Arts i de les Lletres (Sant Feliu de Llobregat), sota la direcció de Llorenç Sans i Fàbregues, i Pere Moix i Casals (Barcelona), dirigida per Francesc Grau i Banús. Una nodrida llista de formacions del teatre amateur procedents de tot Catalunya s’endugué la resta de premis a les diverses modalitats i condicions. Arran de l’èxit de la convocatòria, l’estiu de 1931 l’ATS soŀlicità al Govern de la Generalitat de Catalunya una subvenció de mil pessetes amb la finalitat de contribuir a sufragar, juntament amb altres donatius particulars, les despeses per a la celebració del I Concurs de Teatre Amateur. El govern català resolgué concedir, per acord del 28 de setembre de 1931, la quantitat que demanà l’entitat per al concurs amateur que aspirava a «estimular i fomentar l’art escènic» (Generalitat de Catalunya 1932: 337). Fonamentava la seva decisió en el fet que l’ATS actuava sense afany de lucre i que el concurs que Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 59-85 DOI: 10.2436/20.2500.01.379

Estudis romanics 46_int.indd 64

12/1/24 9:39

L’Associació de Teatre Selecte / Català (1929-1939)

65

havia organitzat tenia el suport d’entitats solvents (en què figuraven també les administracions catalanes) i, seguint l’exemple d’altres escenes estrangeres, significava «un màxim impuls al perfeccionament i expansió» de l’amateurisme teatral. L’èxit de la convocatòria del primer concurs de teatre català amateur emmenà també els directius de l’ATS a constituir el 14 de maig de 1932, una Federació Catalana de Societats de Teatre Amateur (FCSTA), que n’assumís l’organització. Adherida a les acaballes d’aquell any al Comité International pour les Théâtres Populaires, la nova entitat federativa s’encarregava d’«endegar, estimular i coordinar les actuacions dels agrupaments “amateurs”» (ATS 1934c). Claudi Fernàndez (1932) la definí com «un organisme propulsor i regulador del teatre català d’aficionats», que tenia, sobretot, dues finalitats entrellaçades: a) «contribuir a la cultura del poble per mitjà del teatre» i b) «aconseguir un eficient floreixement d’aquesta manifestació completíssima d’art, anant a la recerca de noves promocions d’intèrprets i de públic». Al cap de tres anys de singladura de la FCSTA, Lluís Capdevila (1935) valorava molt positivament «la quantitat i qualitat de les formacions» que integraven la FCSTA; en contrast amb la crisi de l’escena professional, el «moviment popular del teatre amateur» havia sabut guanyar nombrosos «adeptes» per al teatre català que, arreu de Catalunya, mercès a l’ATS i la FCSTA, ocupava «un primeríssim pla». Amb poc temps, l’entitat federativa incrementà gradualment els seus efectius —el 1935 l’integraven 72 companyies— i la seva notorietat pública —amb força ressò a la premsa de l’època— fins al punt de convertir-se en una peça clau del renovellament de repertoris i procediments de l’escena amateur de la dècada dels trenta —cal ressaltar la seva actuació extraordinària en plena guerra i revolució de 1936-1939 (Foguet 1998, 1999 i 2006; Lladó 2008). Si la creació de la FCSTA fou una de les fites més remarcables de l’ATS, també eclipsà i fins limità l’ambiciós recorregut que aquesta associació s’havia traçat de bell antuvi.

5 A despit dels obstacles, en la primera etapa, que abraça del 1929 al 1933, l’ATS promogué diverses sessions teatrals en uns quants teatres de la ciutat, en les quals es combinaven les estrenes i reposicions d’obres, tant per companyies professionals com d’aficionats (en alguns casos, molt pocs, es coŀlaborava amb altres entitats com ara l’Associació Obrera de Teatre i el Teatre dels Poetes). Entre les estrenes, cal destacar El neguit de les ombres, d’Enric Lluelles (Romea, 9.7.1929); On és el drama?, de Josep Gimeno-Navarro (Nou, 8.10.1929); Ell i ella, de Josep Lleonard (Romea, 15.3.1930); Era un home!, de Max Deauville, una peça expressionista traduïda per Ventura Gassol (Orfeó Gracienc, 22.6.1930); El fantasma de Montcorb, de Prudenci Bertrana, escenificació d’un conte d’Oscar Wilde (Orfeó Gracienc, 27.11.1930); El comiat de Teresa, del mateix Bertrana (Sala Studium, 6.5.1933); i La pols del camí, d’Enric Lluelles (Sala Studium, 13.5.1933). Pel que fa a les reposicions, remarquem-ne les següents: Peter’s bar, de Ramon Vinyes (Nou, companyia d’Enric Borràs, 8.10.1929); El ball de Sceaux, Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 59-85 DOI: 10.2436/20.2500.01.379

Estudis romanics 46_int.indd 65

12/1/24 9:39

66

Francesc Foguet i Boreu

de Lluís Masriera, escenificació d’una noveŀla de Balzac (Estudi Masriera, Companyia Belluguet, 3.1.1930); L’enemic amor, de Miquel de Palol (Romea, 15.3.1930); La cançó del vell Cabrés, de Ventura Gassol (Goya, 11, 12 i 14.4.1930), en aquest cas els beneficis eren destinats íntegrament a la subscripció Pro-empresonats iniciada pel setmanari La Rambla (se n’arribaren a fer 56 representacions); El paquebot Tenacity, de Charles Vildrac, en una traducció de Carles Soldevila (Novetats, 6.2.1931); L’admirable Chrichton, de James Matthew Barrie, en una traducció de Joaquim Montero, sota la direcció de Carles Capdevila (Novetats, 20.3.1931); i Era un home!, de Deauville (Novetats, 25.9.1933). Una menció a part mereixen dues vetllades teatrals extraordinàries que tingueren lloc el 1931. La primera fou la festa a honor dels guanyadors del I Concurs de Teatre Català Amateur, a l’Orfeó Gracienc, el 23 de maig, amb un programa que incloïa: Sirena, d’Apeŀles Mestres (cia. Ateneu Obrer Manresà); una breu conferència-resum del concurs per Lluís Masriera; el segon acte d’El cor del poble, d’Iglésias (cia. Pere Moix i Casals); el primer acte de Terra baixa, de Guimerà (cia. Amics de les Arts i de les Lletres); i el primer acte d’El místic, de Rusiñol (cia. Estudi d’Art Dramàtica). La segona consistí en una «Festa d’art» a honor i homenatge a Bèlgica, al Teatre Tívoli, el 29 de maig, pel cordial acolliment que donà als exiliats catalans de la dictadura primoriverista. Després d’un proemi de Joan Puig i Ferreter, es reestrenà Era un home!, de Max Deauville, sota la direcció d’Enric Lluelles i escenografia d’Àngel Fernàndez; s’oferí un recital de poemes belgues, recitats per Enric Giménez, Josep Maria de Sagarra i el mateix Lluelles; hi actuà l’Orfeó Gracienc, dirigit per Joan Balcells, amb un repertori de cançons populars; hi cantà Mercè Plantada, acompanyada per Alexandre Vilalta, amb un programa de cançons i lieds, i hi tocà la Banda Municipal de Barcelona, dirigida per Joan Lamote de Grignon. Hi feu acte de presència l’autor de l’obra en persona i hi assistiren les autoritats de Catalunya i de Barcelona, i el cònsol i la colònia belgues. Al cap de quatre anys de singladura, tot i que amb un interregne (des de la primavera de 1931) sense activitat teatral pública, l’abril de 1933, el consell directiu de l’ATS publicà un tríptic en què, a més de tornar a reproduir fil per randa el programa inicial, fidels als seus designis primigenis encara mig embastats, feia constar que l’entitat s’havia iniciat en ple «període dictatorial» i havia participat del «desvetllament polític» posterior. Com a realitzacions, feia valer les estrenes i reposicions d’obres durant les sessions teatrals dutes a terme en diversos teatres que hem indicat, en les quals hi havien pres part nombrosos directors professionals (Enric Lluelles, Enric Borràs, Enric Giménez i Carles Capdevila) i amateurs (Lluís Masriera, Jordi Moncunill, Francesc Grau, Llorenç Sans i Josep Cariteu), i també un escenògraf de la casa (Àngel Fernàndez). Com hem vist, un altre dels encerts de l’ATS era la convocatòria i organització del I Concurs de Teatre Català Amateur, i la creació posterior de la FCSTA, presidida per Masriera. Malgrat la feina feta, la mort d’Àngel Fernàndez, el 1932, i la deserció d’alguns dels seus membres dificultava la continuïtat de l’associació, que havia deixat d’actuar públicament durant dos anys i escaig. De cara al futur, amb l’experiència acumulada i el suport de tots els simpatitzants, es proposava aquestes ambicioses línies d’actuació: estimular els autors i intèrprets professionals i amateurs; atreure el públic al teatre català; designar un comitè assessor integrat per persones competents; crear una publicació de teatre dirigida per Francesc Curet; i endegar el teatre líric català. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 59-85 DOI: 10.2436/20.2500.01.379

Estudis romanics 46_int.indd 66

12/1/24 9:39

L’Associació de Teatre Selecte / Català (1929-1939)

67

6 A la primeria de 1934, l’ATS experimentà una nova embranzida, que encetava de facto una nova etapa, amb la publicació d’ATS, un òrgan de comunicació i difusió de les activitats, confegit amb un disseny atractiu i modern i adreçat gratuïtament als protectors, socis, cooperadors i simpatitzants.2 Tret de l’efímera Gestionari, l’ATS no disposava, fins aleshores, de cap òrgan de comunicació i difusió de les seves activitats. Com a portaveu de l’entitat, ATS consagrava bona part de les seves pàgines a l’actualitat de l’escena catalana, preferentment amateur. En certa manera, de retop, esdevenia l’òrgan de la FCSTA, atès que es feia ressò de les seves actuacions, amb una atenció especial per als concursos de teatre català amateur. La publicació d’ATS s’inscrivia en un seguit d’iniciatives per a donar més visibilitat a l’entitat, entre les quals cal recalcar l’encàrrec del cartell promocional de l’associació al jove Antoni Clavé, que començava a adquirir renom en aquells anys com a dibuixant cartellista. El contingut del primer número d’ATS (gener-febrer de 1934) era tota una declaració de principis, perquè ratificava el programa de l’associació de 1929 en el primer editorial (ATS 1934a) i feia una defensa abrandada de l’escena amateur entesa en un sentit integrador. Per exemple, Miquel Clivillé (1934) hi elogiava la trajectòria de la Companyia Belluguet, acomboiada per Masriera, com a model de «teatre d’art». La singularitat de la formació, segons Clivillé, la distingia de l’escena amateur coetània: des del començament de les seves activitats havia estat una companyia mixta, un fet insòlit encara en aquells moments; s’havia caracteritzat pel sentit de la disciplina i la coŀlaboració entre els seus membres; havia eliminat la figura de l’apuntador, de manera que els intèrprets havien de saber el seu paper de memòria; i havia introduït innovacions escèniques sota la batuta experta de Masriera. Clivillé també subratllava la projecció internacional de la Companyia Belluguet, la qual havia rebut lloances de Tristan Bernard i Jean-Jacques Bernard, arran de veure-la actuar, el 1930, al concurs internacional de la Fédération Internationale des Sociétés Théâtrales d’Amateurs (FISTA) a Lieja, en què obtingué el «Gran Prix». En un altre article, Francesc Curet (1934a) trencava una llança a favor del teatre dels aficionats en el seu procés de consolidació incipient en la cultura catalana, tot recordant la importància que tenia l’escena amateur a França i a altres indrets com ara Alemanya, Rússia, Anglaterra, Bèlgica o els EUA, i la tasca de cooperació i enllaç que feia, en l’àmbit europeu, la FISTA, a la qual estava adscrita la FCSTA. Segons Curet (1934a: 6), en2.  Com constava en els estatuts, l’ATS establí diverses categories de socis de l’entitat segons la seva contribució econòmica: els protectors, de caràcter coŀlectiu o personal, que es comprometien a fer donatius periòdics; els propietaris, socis actius que satisfeien una quantitat trimestral de 15 pessetes; els cooperadors de primera o segona, que aportaven una quota trimestral de 20 pessetes i 10 pessetes, respectivament (amb entrada i seient preferent per a les sessions oficials o una bonificació del 50 % per a les extraordinàries), i els Amics del Teatre, persones o coŀlectivitats interessades en el teatre català, als quals l’ATS els trametia programes i, a canvi d’una quota anual mínima de 3 pessetes, els facilitava un 25 % de descompte en el preu de les entrades, extensible als seus familiars. El nombre de socis cooperadors i Amics del Teatre arribà l’estiu de 1934 a un total de 279. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 59-85 DOI: 10.2436/20.2500.01.379

Estudis romanics 46_int.indd 67

12/1/24 9:39

68

Francesc Foguet i Boreu

front del teatre professional «en manifesta fallida», s’aixecava «prometedora i optimista l’obra de les associacions de teatre lliure, és a dir, alienes a les exigències i preocupacions de les empreses mercantilistes, que posen o sotaposen l’art a guany al gitaneig dels marxants, i en aquesta labor de depuració i de dignificació del teatre, els amateurs tenen assenyalat el lloc d’honor». L’associació insistí en l’editorial del segon número d’ATS, significativament intitulat «A la feina!», en la necessitat d’aplegar esforços i iniciatives tant dels professionals com dels amateurs, i en el seu paper aglutinador, lluny d’«exclusivismes i d’interessos de grup o d’escola» (ATS 1934b). En les seves planes s’hi publicaven crítiques teatrals, signades pels coŀlaboradors de la revista, de les representacions programades pels elencs amateurs, especialment les més innovadores, com ara L’home i les armes, de George Bernard Shaw, en la traducció de Carles Capdevila (Ateneu Politechnicum, dirigit per Enric Giménez, 1934) o La guerra estalla mañana, de Julián G. Gorkín, pel Teatre de Masses del Bloc Obrer i Camperol, dirigit per Joaquim Algarra i Díez (Sala Capsir, 1934). Sense desmerèixer les obres d’alguns dels dramaturgs —molt relacionats amb l’escena amateur— ja clàssics o consagrats (Iglésias, Mestres, Vinyes, Carrion o Sagarra) o dels que començaven a despuntar aleshores: El fill del senyor Gold i L’or, de Lluís Elies (Quadre Escènic Mossèn Cinto, 1934); Samuel, de Josep Navarro Costabella (Ateneu Pi i Margall, 1935); Guillem de Cabestany, de Jaume Rosquelles (Estudi d’Art Dramàtica, 1935), una peça que Joan Oller i Rabassa (1935) tenia per un model a seguir per al conreu del «gènere històric o llegendari»; L’altra veritat, de Josep Maria Miquel i Vergés (Quadre Escènic Mossèn Cinto, 1935); o La fàbrica nova, de Francesc Parcerisa (Joventut Artística Manén de Puigreig, 1935), entre d’altres. Així mateix, en les pàgines d’ATS s’hi inserien reportatges de les formacions amateurs amb una certa trajectòria, com el Quadre Escènic Mossèn Cinto de Barcelona, l’Agrupació Romea de Sant Feliu de Guíxols, l’Estudi d’Art Dramàtica de Molins de Rei o l’Associació d’Amics del Teatre de Barcelona, per citar algunes de les més rellevants. S’hi difonien notícies breus —en la secció «Noticiari»— de l’activitat dels grups amateurs, la FCSTA i les coŀleccions teatrals.3 S’hi homenatjaven també els membres més destacats de l’ATS, com Claudi Fernàndez, que era comparat amb Anselm Clavé per la seva traça a aglutinar els joves afeccionats a l’entorn de la FCSTA. S’hi publicaven àdhuc necrologies de persones vinculades amb l’escena amateur com l’actor igualadí Antoni Canals i Gabarró, l’actor i director Joan Canela Canyelles, l’escenògraf Emili Amigó i Castelltort, el primer president de l’ATS Ramon Rosés i Buxassa o l’actor guixolenc Francesc Pujà.

3.  Com apuntava Claudi Fernàndez (1934d), els amateurs disposaven de quatre coŀleccions teatrals, d’aparició quinzenal, que els podien fornir textos: L’Escena Catalana (Salvador Bonavia), Catalunya Teatral (Lluís Millà), El Nostre Teatre (Artur Guasch) i El Teatre (Llorenç Rodellas). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 59-85 DOI: 10.2436/20.2500.01.379

Estudis romanics 46_int.indd 68

12/1/24 9:39

L’Associació de Teatre Selecte / Català (1929-1939)

69

7 En les planes d’ATS, l’actualitat de l’escena professional era seguida per Lluís M. Bransuela (1934a, 1934b, 1934c, 1934e) amb «Reportatges d’actualitat», que giraven al voltant sobretot de la temporada oficial: el primer el dedicà a Josep Canals, empresari del Novetats, el qual, entre altres aspectes, negà que els amateurs fossin una competència per al teatre professional i manifestà la seva simpatia cap als seus elencs, on feien les primeres armes les noves promocions de futurs intèrprets; el segon se centrà en el Comitè de Teatre de la Generalitat de Catalunya, en el qual l’ATS també tenia representació; el tercer transcrivia una conversa amb Miquel Poal-Aregall, autor de La Gloriosa, estrenada amb gran èxit de públic a l’Apoŀlo el 1934; i el quart sondejava diversos empresaris teatrals a propòsit de la temporada oficial, després de fer-se públic que la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona havien concedit la subvenció d’aquell any a l’empresa Nicolau-Alujes. Un tema, aquest darrer, que fou objecte d’un reportatge de “Lluís de Castellgalí” (1934a) en què sondejava l’opinió dels cenacles inteŀlectuals més informals de la ciutat. Bransuela (1934d i 1934f) publicà també entrevistes a dramaturgs coetanis com ara Lluís Elies, molt vinculat inicialment a l’ATS, i un article homenatge a Josep Bernat i Duran, degà de la crítica teatral barcelonina. L’interès per l’actualitat més candent no feu desatendre la mirada al passat que atorgava una perspectiva històrica al teatre català. En aquest aspecte, és remarcable la sèrie que, sota el títol «Homes i coses del teatre català», l’historiador Josep Artís (1934a i 1934b) dedicà a la vinculació de Miquel Utrillo i Josep Llimona a l’escena catalana. Al seu torn, Francesc Curet (1934b), crític i historiador del teatre, en la seva defensa del teatre amateur català es remuntà a les darreries del segle xviii per a documentar-ne els antecedents i argumentà la importància decisiva que tingué en l’evolució de l’escena professional. Més anecdòticament, Lluís Millà (1934) explicà les seves aventures com a comediant en les representacions de La Passió a les acaballes del segle xix. D’altra banda, Gustau Galceran (1934) evocà la figura de Francesc de Sales Vidal, comediògraf vilanoví vuitcentista, autor d’obres com ara Una noia com un sol o Els de fora i els de dins. Des d’una òptica més contemporània, Baldomer Xifré publicà a ATS una sèrie d’articles dedicats al teatre més avantguardista, amb una atenció especial per a l’escena soviètica. Després d’explicar el context en què nasqué el teatre d’avantguarda, destacà les aportacions escèniques de Vsevolod Meyerhold i Aleksandr Tairov (Xifré 1934a). L’impacte de la revolució soviètica de 1917 en tots els àmbits de la vida de l’URSS també es deixà sentir en el teatre, que s’havia fet ressò de la nova efervescència política, la força del cinema i la dinàmica social (Xifré 1934b). A diferència del setè art, que atreia pel vertigen, el teatre tenia el seu propi dinamisme: un diàleg més viu, un espai sintetitzat, una interpretació més expressiva, una sensibilitat més afuada, una plasticitat i un estatisme més suggerents (Xifré 1935). En contraposició, Josep Masip i Farré (1934) reivindicava el teatre social d’Ignasi Iglésias enfront del teatre d’importació (teatre polític, proletari, de masses), lamentava que l’escena catalana no hagués estat capaç de crear un teatre social adaptat als nous temps i feia una crida als dramaturgs d’esquerres perquè reflectissin en les seves obres les convulsions polítiques i les lluites socials coetànies. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 59-85 DOI: 10.2436/20.2500.01.379

Estudis romanics 46_int.indd 69

12/1/24 9:39

70

Francesc Foguet i Boreu

En una línia d’obertura cap a altres realitats escèniques, Ramon Vinyes (1934) publicà a ATS «Apunts de teatre estranger», en què anotava, a la seva manera impressionista, les diverses interpretacions modernes del personatge de Hamlet, el setantè aniversari del dramaturg hongarès Ferenc Herczeg, les estrenes de Quando si è qualcuno, de Luigi Pirandello, la publicació de Ah, Wilderness! d’Eugene O’Neill o la reacció del teatre anglès contra l’esperit purità de l’època victoriana. Per altra banda, “Lluís de Castellgalí” (1934b) feu menció de les peces teatrals japoneses El castell d’Osaka i Amor, traduïdes al català per Joaquim Ferratges, i destacà els aspectes més rellevants de l’escena nipona, molt arrelada a la tradició. Fins i tot, ATS reproduí un article de l’austríac Max Reinhardt (1934), en què aquest cèlebre director de teatre experimental fiava la renovació escènica en el binomi creatiu actor-espectador, encimbellava Shakespeare com «la ganga més gran i incomparable que ha tingut el teatre» i defensava la nuesa escènica i la imaginació com a essència del teatre, davant de la qual el cinema no podia competir.

8 ATS publicà també una informació molt detallada del tercer concurs de teatre amateur organitzat per la FCSTA, que disposà d’una trentena d’elencs participants (Fernàndez, C. 1934b). El resultat de la tercera edició consolidava, segons Claudi Fernàndez (1934c), la trajectòria ascendent de l’escena d’aficionats com a punta de llança per a la renovació del teatre català professional. Les qualitats artístiques de les companyies federades (Estudi d’Art Dramàtica, Amics de les Arts i de les Lletres i Agrupació Romea, entre les més ben classificades), la presència considerable d’actrius i les acurades representacions eren, al seu parer, els aspectes més rellevants de la tercera convocatòria. Els directius de l’ATS feien un balanç molt positiu de la iniciativa que havien promogut (ATS 1934c). El prestigi de la FCSTA havia fet que altres escenes amateurs com la valenciana, l’aragonesa o la gallega, mostressin interès per l’estructura organitzativa, la reglamentació i les bases dels concursos. A més, amb la deliberada intenció d’atraure’ls als seus postulats, a partir de la tercera convocatòria, es convidaven els agrupaments de teatre catòlic a participar-hi i a formar part de la FCSTA. A la continuïtat d’esforç i estudi que suposaven els concursos teatrals i que repercutien favorablement en els elencs amateurs, calia afegir-hi la cooperació entusiasta de la inteŀlectualitat catalana «homes d’arts i de lletres de tots els matisos i significacions» que actuaven com a jurats, conferenciants o publicistes. La FCSTA disposava àdhuc de la coŀlaboració de destacades entitats artístiques, culturals i professionals catalanes que concedien els premis dels concursos —l’ATS hi oferia una obra de forja de Gerard Alegre— i havia soŀlicitat el suport econòmic de l’Ajuntament de Barcelona i l’increment de la subvenció (de 500 pessetes) del Departament de Cultura. De més a més, la creació de la FCSTA havia estimulat algunes dinàmiques molt positives per a l’escena amateur. Joan Fernàndez i Castanyer (1934), també destacat directiu de l’entitat federada, proposava com a model d’amateurisme a seguir per a les Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 59-85 DOI: 10.2436/20.2500.01.379

Estudis romanics 46_int.indd 70

12/1/24 9:39

L’Associació de Teatre Selecte / Català (1929-1939)

71

companyies que hi estaven associades l’intercanvi que havien efectuat l’Agrupació Romea i l’Estudi d’Art Dramàtica en sengles vetllades teatrals molt reeixides, en què l’ATS havia fet d’intermediària. L’1 d’octubre de 1934, l’Agrupació Romea, dirigida per Benet Escribà i Narcís Masferrer, inaugurà temporada al Teatre Novetats de Sant Feliu de Guíxols amb L’avi d’Apeŀles Mestres, secundat per l’Estudi d’Art Dramàtica, sota la direcció de Josep Cariteu, que hi representà La filla del Carmesí, de Sagarra. Al cap d’un mes, l’1 de novembre, l’Estudi d’Art Dramàtica inaugurà al seu torn la temporada al Foment Agrícola Industrial i Comercial de Molins de Rei amb La Baldirona, de Guimerà, mentre que l’Agrupació Romea hi interpretà Encegament, de Jaume Rosquelles Alessan. Certament, la memòria que els dirigents de la FCSTA presentaren a l’assemblea general ordinària del 3 de febrer de 1935, publicada a les pàgines d’ATS, és prou eloqüent de l’abast que, gairebé tres anys més tard de la seva constitució, havia assolit l’entitat federativa dels amateurs (Consell directiu 1935). La FCSTA no tan sols havia associat els nombrosos elencs d’aficionats escampats per Catalunya (dels dotze fundadors s’havia passat a una cinquantena, gairebé la totalitat dels més solvents), sinó que havia aconseguit —fins a un cert punt, si tenim en compte alguns dels repertoris— que els grups federats triessin amb més bon gust les obres que volien representar i que els autors catalans —molts dels quals, val a dir-ho, tenien dificultats per atènyer els escenaris professionals— els confiessin l’estrena dels seus textos.

9 Un dels cavalls de batalla de l’ATS era desmentir la cançó de l’enfadós de la crisi del teatre català i contraposar-hi naturalment la vitalitat de l’escena amateur. Un editorial d’ATS intitulat «On és la crisi?» atribuïa a les enraonies la creació d’un estat d’ànim de desfeta coŀlectiva (ATS 1934e). La programació en català de sis teatres professionals (Poliorama, Apoŀlo, Romea, Barcelonès, Pompeia i Espanyol), l’actuació de nombroses formacions amateurs arreu de Catalunya, l’existència de la FCSTA, única a la península, i la publicació de tres coŀleccions d’obres teatrals en català eren evidències palmàries del fet que, tot i estar convalescent, el teatre català resultava «cada dia més fort i més enèrgic». La temporada 1934-1935, marcada per la subvenció oficial concedida per la Generalitat de Catalunya, tornava a posar sobre la taula la situació crítica del teatre, que algunes veus responsabilitzaven a la manca de renovació de les companyies, empreses i teatres, la poca resposta del públic, la nuŀla modernització de les dramatúrgies i, en comparació amb el cinema, la descurança de les tècniques publicitàries modernes. L’ATS (1935a) sostenia que els elencs amateurs eren els millors defensors del teatre català, tot i les reserves que encara generaven entre alguns actors professionals, preocupats per la competència que els podien fer. Lluny d’això, les formacions amateurs atreien un públic adepte, que assistia també als escenaris professionals, i un de més ocasional que, malgrat ser devot d’altres espectacles o esports, difícilment anava mai al teatre. A més a més, per mitjà de les seves sessions, l’ATS patrocinava nombroses estreEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 59-85 DOI: 10.2436/20.2500.01.379

Estudis romanics 46_int.indd 71

12/1/24 9:39

72

Francesc Foguet i Boreu

nes d’autoria catalana en diversos teatres de Barcelona a càrrec de companyies professio­ nals, i apadrinava i coŀlaborava també en l’actuació de grups amateurs d’arreu de Catalunya. En les pàgines del seu portaveu, s’hi duia un registre de les darreres estrenes d’autoria catalana, en l’àmbit professional i amateur, una mostra més de la vitalitat de la dramatúrgia del país: des de valors consolidats com Apeŀles Mestres, Josep Maria de Sagarra, Carles Soldevila, Aveŀlí Artís o Ramon Vinyes, fins a noves promeses aleshores com Lluís Elies, Miquel Poal-Aregall, Carme Montoriol, Albert Piera o Rosa Maria Arquimbau. En comptes de plantejar-ho en termes de competència, doncs, ATS (1935c) instava a la necessitat d’una acció coordinada entre l’escena amateur i la professional per a defensar el teatre català, talment com si es tractés d’una guerra o una contesa electoral a ultrança: «Amateurs? Professionals? Front únic per a defensar el Teatre Català i per a situar-lo al lloc gloriós que volem conquistar! Harmonia! Disciplina! Voluntat ferma de no retrocedir! I uns i altres tinguem per bandera la devoció i la lleialtat pel Tea­ tre de Catalunya». Altrament, ATS dedicà nombroses pàgines al debat insistent sobre la crisi del teatre català signades per alguns dels seus coŀlaboradors incondicionals. Josep M. Folch i Torres (1934) abordà el tema amb notable ironia: considerà que el teatre era víctima d’un esbargiment nacional que consistia a «clavar garrotada seca a tot allò que viu i belluga massa; això, sense perjudici de posar-nos a plorar, com unes magdalenes davant del cadàver, de seguida que allò que vivia i bellugava ha deixat de bellugar i de viure». Replicava així els qui havien criticat l’eclosió del teatre amateur i reivindicava la coexistència amb l’escena professional, la majoria dels actors de la qual, al capdavall, s’havien format en el teatre d’aficionats. Més metòdic, Lluís Masriera (1934a) analitzava les causes econòmiques (el cost del negoci teatral), artístiques (menyspreu del públic) i d’aforament (davallada de l’assistència d’espectadors) que havien conduït a la crisi del teatre, agreujada en el cas català per la manca d’una tradició centenària, la desatenció envers les arts plàstiques, la desconnexió dels elements que integraven l’espectacle i la popularització de la ràdio. Com altres veus, Masriera també es planyia del divorci entre el públic i l’escena catalana, però es mostrava esperançat en el potencial del teatre amateur, en auge arreu del món, per tal de revifar la situació del teatre català («un poble sense llibres i sense teatre no serà mai una nació», concloïa). El debat sobre la crisi del teatre català originà tota mena d’especulacions que intentaven apuntar a les causes reals de la situació. Manuel Valldeperes (1934) ho atribuïa fonamentalment a la manca d’una companyia disciplinada, que havia dut al tancament de tots els teatres que programaven en català, i apostava perquè la subvenció de la Generalitat es concedís a una formació que actués amb rigor i sense personalismes. Josep Roig Guivernau (1934) creia que un dels detonants de la crisi era la manca d’una direcció eficient en els escenaris catalans que en pogués treure, de les companyies que hi actuaven, tot el profit possible. La seva crítica anava adreçada als directors d’escena que, per deficiències en la formació teatral, lluïment personal o falta de pedagogia, no optimitzaven els seus intèrprets. Lluís Casamitjana (1934) era del parer que el principal responsable de la crisi era el públic, massa acomodatici i indiferent, mancat de consciència i dignitat, sense esperit batallador ni instint creador. En canvi, Basili Puig Aguilar (1935) n’assenyalava un altre culpable: la crítica, que actuava insincerament per interès, partidisme o despit, i que Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 59-85 DOI: 10.2436/20.2500.01.379

Estudis romanics 46_int.indd 72

12/1/24 9:39

L’Associació de Teatre Selecte / Català (1929-1939)

73

no assistia a les estrenes dels grups amateurs; calia, en la seva opinió, que els crítics assessoressin i participessin amb entusiasme de la causa defensada pels amateurs. Això no obstant, sembla que els causants de la crisi podien ser molts i ningú no estava exempt de pecat. Josep Navarro Costabella (1935) destriava els «enemics» del teatre català: l’autor, per oblidar-se del públic; els empresaris, pel menyspreu als dramaturgs catalans; i el «cercle màgic» de tres noms (Guimerà, Iglésias, Rusiñol), per excloure’n altres (Joan Puig i Ferreter, Pompeu Crehuet, Aveŀlí Artís, Ambrosi Carrion, Josep Pous i Pagès) i dificultar la incorporació de valors nous. Per la seva part, Miquel Poal-Aregall (1935) lamentava que la denúncia premonitòria que havia fet temps enrere, en la conferència «El calvari del teatre català» (Ateneu Barcelonès, 1922), havia conduït a la crisi coetània; hi havia recriminat, aleshores, la distància entre autors i públic, la desorientació de les empreses, la manca de formació cultural dels intèrprets, el desinterès de la crítica i la despreocupació dels polítics. Davant el desori de l’escena professional, el teatre català s’havia refugiat, segons ell, en l’escena amateur, que havia renovat els repertoris anacrònics i havia elevat el llistó artístic. Fet i fet, els amateurs es dreçaven en una taula de salvació de l’escena professional en declivi. Albert Piera i Serís (1934), un dels dramaturgs emergents, comparava l’activisme de les companyies d’aficionats amb la crisi de l’escena professional, en una conjuntura en què Barcelona no podia destinar cap teatre a representacions de «teatre nacional». Les estrenes de L’inspector de Nikolai V. Gógol (trad. Carles Riba) i L’home i les armes, de George Bernard Shaw (trad. Carles Capdevila), a cura de formacions d’aficionats, feien esperançar que la regeneració del teatre català podia venir de l’escena amateur. Piera també esgrimia la necessitat que la dona catalana jugués un paper de primer ordre en la modernització del teatre català fins a fer-ne «un espectacle abellidor per a un públic inteŀligent i urbà». Agustí Collado (1934) es posava sota l’empara de Guimerà, Iglésias i Rusiñol per elogiar la «gesta» dels nombrosos aficionats de Catalunya —molts dels quals joves— que participaven, sense ànim de lucre, en els quadres escènics amateurs. Com altres coŀlaboradors de l’ATS, Collado també afirmava que els aficionats eren «l’ànima i el puntal» de l’escena catalana i entonava una lloança a la joventut catalana, perquè, a més de l’esport, el ball o el cinema, li plaïa la política i el teatre. Josep Maria Vilà (1935a) s’adheria a l’editorial «On és la crisi?» d’ATS i, com a mostra de la vitalitat del teatre català, posava l’actuació de diverses societats pertanyents a la FCSTA (Agrupació Romea, Estudi d’Art Dramàtica i l’Agrupació Teatral Farnés) i les vetllades en honor dels guanyadors dels concursos de la FCSTA celebrades a la Sala Studium. Agraïa també a Claudi i Joan Fernàndez la creació de la FCSTA, filla de l’ATS, perquè havia animat les companyies d’aficionats, els intèrprets i els dramaturgs a posar-se a treballar. Vilà (1935b) enaltí obertament els «estols d’aficionats» de Catalunya per la seva actuació entusiasta i perseverant per a dignificar l’escena amateur. Per la seva banda, Amador Garrell (1935) es dolia de la poca atenció que, a diferència del futbol o del teatre castellà, la premsa dedicava a l’obra dels aficionats teatrals escampats per ciutats i viles de Catalunya; la dimensió educativa d’actors i espectadors del teatre amateur havia de ser atesa, al seu entendre, per una crítica empàtica i equànime que, al mateix temps, serviria d’estímul de perfecció per als aficionats. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 59-85 DOI: 10.2436/20.2500.01.379

Estudis romanics 46_int.indd 73

12/1/24 9:39

74

Francesc Foguet i Boreu

10 Un altre dels debats que recull ATS és la problemàtica del teatre catòlic, que l’entitat —com el conjunt de l’escena amateur— volia atreure cap al seu radi d’influència, tot procurant que s’acabés amb l’anacrònica exclusió de les «dames» dels repartiments. Josep Soler Parcerisa (1934) feu notar les incongruències del teatre catòlic a l’hora de configurar elencs exclusivament masculins, entre altres motius perquè, en adaptar-los, malmetien els textos pensats per a un repartiment mixt, i elogià les entitats que, sense desatendre això sí la moralitat, havien inclòs les actrius als seus elencs. Però les posicions no eren pas unànimes. En una lletra oberta a Claudi Fernàndez, Vicenç Coma i Soler (1934) apeŀlà a l’autoritat eclesiàstica i a la moralitat per a defensar que els elencs del teatre catòlic prescindissin de les actrius. Per contra, Pere Maurí Ribas (1934), autor de teatre catòlic, no es mostrava pas contrari a la incorporació de les dones en les compa­ nyies amateurs, com es feia en altres àmbits de la socialització catòlica, però era del criteri que calia diferenciar entre un «teatre públic», que cobrava entrada i drets d’autor, i un «teatre particular», adreçat a un espectador exclusivament catòlic; en el primer es podia admetre, al seu dir, les «dames», mentre que en el segon, també per raons morals, no. Les polèmiques al voltant del premi Ignasi Iglésias tingueren igualment un ressò a la revista de l’ATS. Albert Piera i Serís (1935a) destacava les incidències de l’estrena de la seva obra Els homes forts, guanyadora del premi Ignasi Iglésias de 1933, que havia anat precedida d’una atmosfera de rumors i calúmnies per a desprestigiar-la. Davant l’hostilitat dels «envejosos» i «amargats», aquest dramaturg novell havia adoptat deliberadament una actitud expectant, confiat de l’èxit de públic que obtindria l’obra, com així fou. Les seves paraules postestrena lamentaven la manca de respecte al premi i la mesquinesa dels cenacles teatrals. No obstant això, a propòsit de la concessió del Premi Ignasi Iglésias de 1934 a El món en què vivim, de Millàs-Raurell, el mateix Piera (1935b) no s’estigué d’enumerar els dèficits de la dramatúrgia catalana presentada al guardó: un diàleg poc dúctil, manca de lirisme, poca preparació literària, temàtiques immorals; en salvava Joan Oliver, Modest Sabaté i Carles Fages de Climent, que tot just començaven a fer-se conèixer. Altres coŀlaboracions publicades a ATS incidien sobre debats més coŀlaterals com podien ser el divisme actoral, el decòrum dels espectacles, la formació dels intèrprets o la moda del teatre a l’aire lliure. Prudenci Bertrana (1934) es mostrà a favor de la desaparició de les classificacions en pro d’un treball de conjunt i en contra del divisme dels primers actors, incompatible amb l’essència de «l’art de representar». Josep Bernat i Duran (1934) justificà que, talment com en la vida dels humans i de les bèsties, la noblesa dels espectacles venia determinada per la visió decorosa amb què tractaven les passions se­ xuals. Lluís Masriera (1934b) invocà les paraules de l’actriu Madeleine Renaud, portaveu de la Confederació Internacional de Societats de Teatre Amateur, sobre la necessitat d’aprendre de memòria els papers i interioritzar els personatges amb la intenció delibe­ rada d’induir els intèrprets catalans —tant professionals com amateurs— a observar un «anhel de perfecció», seguint el seu exemple. Per la seva banda, Andreu A. Artís (1934) criticà els partidaris del teatre a l’aire lliure per les dificultats de l’espai i la dispersió que Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 59-85 DOI: 10.2436/20.2500.01.379

Estudis romanics 46_int.indd 74

12/1/24 9:39

L’Associació de Teatre Selecte / Català (1929-1939)

75

generava en el públic, i ho exemplificà amb el fracàs de les representacions, a Florència, de Misteri de Santa Oliva i Somni d’una nit d’estiu, dirigides per Jacques Copeau i Max Reinhardt, i, a Barcelona, al Teatre Grec de Montjuïc, de Medea, interpretada per Margarida Xirgu.

11 Més enllà dels debats i les polèmiques, l’actuació de l’ATS demostrava que, «sense defallences però, també, sense rauxes», l’entitat feia el camí que s’havia traçat per ampliar l’esfera d’incidència (ATS 1934d). L’estiu de 1934 el balanç que podia presentar era, al cap i a la fi, ben esperançador. En primer lloc, havia incrementat les adhesions rebudes d’arreu dels Països Catalans i de l’estranger, i el nombre de socis protectors i cooperadors. En segon lloc, havia reprès les sessions públiques amb l’actuació, el 12 de maig de 1934, al Foment Autonomista Català, del Quadre Escènic Mossèn Cinto, un dels elencs amateurs més destacats, que hi estrenà El fill del senyor Gold, de Lluís Elies. En tercer lloc, havia dut, sota el seu patrocini, les representacions de Samuel, de Josep Navarro-Costabella, amb direcció d’Enric Lluelles, a diverses poblacions catalanes, després d’estrenar-la al Teatre Parthenon de Barcelona el 17 de maig de 1934. Entre els seus projectes de futur —que tanmateix no arribaren a concretar-se mai— hi havia l’establiment de delegacions de l’ATS arreu del territori —a tot estirar, alguns dels espectacles estrenats a Barcelona es dugueren a altres ciutats— i l’obtenció d’una seu social —llargament anhelada— que fos escaient per acollir les actuacions de l’entitat i instaŀlar-hi un arxiu i una biblioteca especialitzats. Malgrat els entrebancs, amb penes i treballs, l’ATS continuà programant, doncs, sessions teatrals durant aquesta segona etapa de la seva trajectòria (1934-1936), en la qual donà prioritat a les estrenes d’obres de la dramatúrgia catalana, però, a diferència de la primera etapa, en bona part dels casos les representacions anaven a càrrec de companyies de teatre professional (Nicolau-Alujes, Torres-Torrents, Nicolau-Martori, Vila-Daví, Assumpció Casals), de manera que l’entitat perdia la seva audàcia primigènia d’incidir directament sobre el repertori, ja que, al capdavall, les obres les triaven les companyies. Tot i alguna experiència aïllada, com veurem, l’ATS deixava enrere les seves aspiracions a programar, de manera regular, sessions oficials i matinals confiades als elencs amateurs més reeixits, i es limitava pràcticament a tenir un paper més aviat «promocional» en la cartellera teatral. Comptes fets, en aquesta segona etapa, l’ATS se centrà més en el teatre professional amb el patrocini de diverses estrenes de dramaturgs catalans i estrangers, en uns quants teatres de Barcelona, a càrrec de companyies professionals, en una línia que, tot i la seva orientació més popular, s’acostava a les «vetllades selectes» promogudes per l’empresari Josep Canals als primers anys vint (Gibert 2010): Madame, de Lluís Elies (Poliorama, 16.11.1934; encara que la première tingués lloc al Teatre del Centre Catalanista Badaloní, l’11.3.1934); Els brillants de l’oncle, de Ramon Vinyes (Poliorama, 19.12.1934); Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 59-85 DOI: 10.2436/20.2500.01.379

Estudis romanics 46_int.indd 75

12/1/24 9:39

76

Francesc Foguet i Boreu

Don Joan de Terrassa, de Josep Navarro Costabella (Coliseu Pompeia, 2.1.1935); La senyoreta Oest, de Joan Francesc Vidal Jové (Poliorama, 27.2.1935); El jutge està malalt, de Carles Fages de Climent (Principal Palace, 2.4.1935); Fanny, de Marcel Pagnol, en una traducció de Melcior Font (Poliorama, 20.4.1935); El poble no vol la guerra, d’Agustí Collado i Josep Roig Guivernau (Coliseu Pompeia, 10.5.1935); Llibertat provisional, de Michel Duran, en una traducció de Domènec de Bellmunt i Josep Bertrans i Solsona (Novetats, 16.10.1935); Amàlia, Amèlia i Emília, de Lluís Elies (Novetats, 15.11.1935); Mercaders de Glòria, de Marcel Pagnol i Paul Vinoix, en una traducció de Josep Molina i Llorenç Rodelles (Studium, 19.12.1935); Benaventurats els lladres, d’Ignasi Agustí (Novetats, 27.12.1935); i, entre d’altres, Una noia per casar, de Josep M. Folch i Torres (Novetats, 30.1.1936). Val a dir que en algun cas la crítica aprofità l’adjectiu «selecte» del nom de l’associació amateur per tal d’ironitzar sobre el patrocini que l’ATS havia atorgat a les obres estrenades. Observem-ne dues mostres. Arran de l’estrena d’El poble no vol la guerra, després de fer-ne una crítica molt dura, Domènec Guansé (1935) concloïa: «Si aquesta associació segueix oferint-nos gaires seleccions d’aquesta mena, aviat el mot “selecte” prendrà una accepció que avui encara no figura al diccionari». A propòsit d’Amàlia, Amèlia i Emília, Joan Cortés (1935) retreia a Elies que havia volgut obtenir un èxit fàcil sense gaires miraments i li etzibava una crítica acerba que també acabava amb una allisada a l’ATS, a la qual no podia pas felicitar «pel seu encert en el patrocini», com tampoc s’ho mereixia la companyia Nicolau-Martori «per haver triat aquesta obra de les infinites entre les quals deu haver pogut escollir». La diatriba de Cortés fou replicada pel consell directiu de l’associació, que emeté un extens comunicat en el qual es reafirmava en els seus propòsits de donar suport i propagar l’actuació del teatre català en tota manifestació que tingués «el mínimum de garantia d’ésser un digne exponent de la vitalitat del nostre poble» (ATS 1935d). Així, els dirigents de l’ATS es disposaven a persistir en el patrocini de totes aquelles obres de teatre escrites i representades «amb certa dignitat» que reclamessin el seu ajut; i en la comesa d’atreure espectadors al teatre català perquè, abans que la crítica i la selecció, el públic esdevenia indispensable per a fer-lo subsistir. Ara bé, això no treia que defugissin la possibilitat de fer viables «realitzacions d’un teatre escollit, depurat, atrevit, seleccionat» amb sessions especials, com les que havien programat en la primera etapa, a desgrat de l’«immens esforç econòmic i de voluntat» que eren conscients que exigien. Sota el patronatge de l’ATS, tingué lloc també el 21 d’abril de 1935 la segona matinal al Teatre Poliorama de la FCSTA, amb l’estrena de tres obres a càrrec d’elencs amateurs: L’home que no fa l’afer, de Pierre Fontaine, en una traducció de Fèlix Dedéu i Miquel Clivillé (cia. Casal Catòlic de Sant Andreu); Montparnasse, de Lluís Elies (cia. Quadre Escènic Mossèn Cinto) i Ombres, de Joan Cumellas i Graells (cia. Agrupació Romea). Juntament amb la FCSTA, l’associació cooperà en el festival per a commemorar el primer aniversari de la coŀlecció «El Nostre Teatre» que tingué lloc, també en sessió matinal, el 28 d’abril de 1935, amb l’estrena de L’altra veritat, de Josep Maria Miquel i Vergés, pel Quadre Escènic Mossèn Cinto. Posteriorment, intervingué de manera activa en l’acte d’homenatge popular a l’actriu Margarida Xirgu, que consistí en una representació extraordinària de Fuenteovejuna, en l’adaptació de Cipriano de Rivas Cherif, el 23 Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 59-85 DOI: 10.2436/20.2500.01.379

Estudis romanics 46_int.indd 76

12/1/24 9:39

L’Associació de Teatre Selecte / Català (1929-1939)

77

d’octubre de 1935, al Teatre Olímpia de Barcelona. En l’àmbit amateur i fora de Barcelona, patrocinà també l’estrena d’Aurora boreal, d’Agustí Collado, a la Societat Iris de Mataró, el 24 de novembre de 1935. Com a vetllades extraordinàries, destaquem-ne les tres dedicades a homenatjar figures representatives, molt vinculades a l’ATS, de l’escena catalana professional i amateur: Prudenci Bertrana, Apeŀles Mestres i Claudi Fernàndez i Castanyer. La primera s’escaigué al Foment Agrícola Industrial i Comercial de Molins de Rei, el 25 de juliol de 1934, amb la reposició per l’elenc Estudi d’Art Dramàtica d’Una agonia i El fantasma de Montcorb, totes dues de Bertrana. El crític i historiador Francesc Curet (1934c) hi glossà eloqüentment la personalitat literària de l’homenatjat. La segona, ofrenada a Mestres, president honorari de la FCSTA, amb motiu de complir vuitanta anys, s’havia de celebrar el 29 d’octubre de 1934, però les circumstàncies polítiques (Fets d’Octubre) obligaren a reconvertir l’acte en una adhesió per escrit. Malgrat això, l’ATS (1935b) continuà els preparatius per a retre-li un acte de simpatia i gratitud com a «autor teatral i devotíssim amador del teatre català». Entre altres activitats, en què participaren diversos elencs catalans, organitzà una vetllada d’homenatge a l’escriptor al Teatre Novetats, el 29 d’octubre de 1935, en què es representaren dues peces seves, L’avi, pel Quadre Escènic Mossèn Cinto, i Mascarada, per la companyia del mateix teatre, acompanyades d’un recital de poemes, a cura de Mercè Nicolau, Ramon Martori i Enric Giménez, i un concert de cançons ofert per Mercè Plantada i la secció infantil de l’Orfeó Gracienc. A les pàgines d’ATS, Francesc Curet (1935) publicà un extens article sobre Mestres, en el qual oferia un retrat complet de les seves diverses facetes creatives com a dibuixant, poeta i dramaturg. Del teatre, en subratllava les marines —com ara Sirena i, sobretot, La barca dels afligits—, «retrats perfectes, definitius, de la nostra gent de mar, en els quals assoleix una insuperable idealització del natural». L’associació també encarregà un bust retrat de Mestres a l’escultor Víctor Moré, que li fou lliurat en l’homenatge oficial del 10 de novembre del mateix any, al Museu d’Art de Catalunya. Consagrat a Claudi Fernàndez i Castanyer, secretari de l’ATS i de la FCSTA alhora, el tercer homenatge tingué un caràcter més lúdic: se celebrà el 3 de febrer de 1935, al saló de festes del restaurant Núria de la Rambla barcelonina, on es feren parlaments i lliuraments de regals. S’hi aplegà una nodrida representació de personalitats, entre les quals destaquem els que acompanyaren en la presidència a l’homenatjat (Lluís Masriera, Prudenci Bertrana, Josep M. Folch i Torres, Pompeu Crehuet, Josep Bernat i Duran, Enric Lluelles, Joan Fernàndez i Víctor Moré) i alguns dels assistents (Ramon Vinyes, Josep Roig Guivernau, Florenci Cornet, Gaston A. Màntua, Lluís Elies, Josep Navarro Costabella, Tomàs Roig i Llop o Ignasi Agustí) (Sierra 1935). La segona part de l’homenatge tingué lloc al Teatre Romea, on la companyia oficial representà L’huracà, de Carme Montoriol, i diversos intèrprets d’elencs amateurs oferiren un recital de poemes i fragments d’obres teatrals.

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 59-85 DOI: 10.2436/20.2500.01.379

Estudis romanics 46_int.indd 77

12/1/24 9:39

78

Francesc Foguet i Boreu

12 El 3 de febrer de 1936, en l’assemblea general de l’ATS, celebrada al Casal de la Federació Comarcal de Catalunya, es decidí de canviar el nom de l’entitat pel d’Associació de Teatre Català (ATC), bo i recuperant així el gentilici que les autoritats de la dictadura primoriverista prohibiren i satisfent les veus que en reclamaven la restitució per evitar interpretacions tergiversades o insidioses (Fernàndez, C. 1935). En la mateixa assemblea es procedí a modificar els Estatuts amb l’objectiu d’eixamplar el radi d’acció, i també s’acordà de confeccionar un «butlletí-manifest», adreçat a socis, protectors, cooperadors i simpatitzants, en què es donessin raó del nou articulat, les persones i coŀlectius que constituïen l’entitat i les línies d’actuació proposades. Els Estatuts preveien un organigrama renovat amb una secció de «Cooperadors per a empreses», que determinava la possibilitat d’aconseguir a curt termini de programar una temporada regular, i també comitès de Lectura i de Propaganda, i seccions de teatres («Selecte», «Dinàmic»), entre d’altres. Presidia el consell directiu de la nounada ATC Joan Fernàndez i Castanyer i li feien de contraforts dos altres dirigents històrics: Gregori Sierra i Bondia, com a vicepresident, i Claudi Fernàndez i Castanyer, com a secretari. La seva seu provisional era el Casal de la Federació Comarcal de Catalunya, situat al Passeig de Gràcia, 35. Com havia fet l’ATS el 1929 i en la revifalla de 1934, l’activitat pública de la rebatejada ATC iniciava la tercera etapa (1936-1939) de l’associació amateur, la de menys visibilitat pública a causa de les circumstàncies polítiques i socials. Aquest nou període s’encetà amb la voluntat, com adés, de remoure els cenacles culturals amb l’aparició, l’abril de 1936, d’un opuscle —el «butlletí-manifest» que s’aprovà en la darrera assemblea general— en què s’exposaven els seus objectius programàtics, d’una gran ambició. No tan sols es projectava continuar l’obra de difusió i propagació del teatre català, tot ampliant el radi d’acció a profit de l’escena nacional, sinó també formar una companyia titular professional, renovable, d’intèrprets; realitzar temporades regulars i tournées periòdiques, i catalanitzar el teatre líric. Entre els propòsits d’articulació interna, aspiraven a trobar una seu més convenient per a l’associació, reprendre la publicació ATS i, fins i tot, formar una empresa mitjançant l’adjudicació de cèdules entre els associats que hi volguessin coŀlaborar. En realitat, aquest «opuscle-manifest», que també publicava la memòria presentada en la darrera assemblea, els estatuts de l’associació i la llista de suports individuals i coŀlectius amb què comptava, volia ser una crida als aficionats del teatre perquè s’impliquessin en l’ATC i contribuïssin d’aquesta manera a dur a terme el seu exigent programa d’actuació. A més de prendre part en iniciatives, actes i homenatges diversos en cooperació amb altres entitats catalanistes, com per exemple el monument en memòria a Guimerà —en projecte, la primavera de 1936— que havia d’aixecar-se a Barcelona, l’ATC continuà tenint un lloc destacat en la FCSTA i, molt lluny de les seves noves línies d’actuació, tot just pogué programar algunes estrenes abans de l’esclat de la guerra i la revolució de 1936-1939: Immaculada, de Josep Navarro Costabella, al Teatre Olimp, el 23 d’abril de 1936, diada de Sant Jordi, per l’Agrupació de Bons Amics, dirigida per Joan Roca i Miracle; i Midas, rei de Frígia, de Nicolau M. Rubió i Tudurí, obra finalista del Premi Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 59-85 DOI: 10.2436/20.2500.01.379

Estudis romanics 46_int.indd 78

12/1/24 9:39

L’Associació de Teatre Selecte / Català (1929-1939)

79

Ignasi Iglésias de 1934, a cura d’amateurs pertanyents a nou companyies federades i associades a l’ATC, al Teatre Barcelona, el 8 de juny de 1936, presentada com la primera vetllada d’adhesió a l’entitat. Participà també en el festival del cinquantenari de l’Ateneu de Sant Gervasi amb la representació, a càrrec de l’Estudi d’Art Dramàtic, d’Ocells de pas i La Verge del Mar, de Rusiñol, el 25 d’abril de 1936, i l’endemà, el 26, repetí el mateix programa al Teatre Amor Social de Sant Pol de Mar. Assumí així mateix la direcció artística de sengles festivals, el 16 i 23 de maig de 1936, al Teatre Orfeó Gracienc, a profit de les colònies escolars de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, en els quals s’estrenaren, a cura de destacats elencs amateurs, tres textos d’autors catalans: L’oreig entre columnes, de Joan Francesc Vidal Jové, El goig de viure, de Tomàs Roig i Llop i Demà comença la vida, de Josep Gimeno Navarro.

13 A diferència de la projecció de la FCSTA, que prengué nova volada durant el període bèŀlic i revolucionari, l’ATC tingué una presència merament testimonial durant el trienni, en què es produí la dispersió de bona part dels efectius i la suspensió de les activitats públiques. Gregori Sierra i Bondia, en qualitat de representant del consell directiu, adreçà una soŀlicitud de subvenció al conseller de Cultura, datada a Barcelona el 15 d’octubre de 1937, en la qual recordava que l’entitat s’havia fundat vuit anys enrere amb el nom d’Associació de Teatre Selecte i que tornava a posar-se «incondicionalment» al servei de Catalunya, tal com havia fet en el passat, en els moments de màxima dificultat. Així, arran del Complot del Garraf, actuà a profit dels empresonats i exiliats; durant el Bienni Negre, impulsà «totes les festes teatrals catalanes» en benefici dels empresonats i exiliats dels Fets d’Octubre, que culminà amb l’homenatge a Margarida Xirgu al Teatre Olímpia; i encara ofrenà l’homenatge a Apeŀles Mestres. Com a mèrits, Sierra feia valer també la creació de la FCSTA, la publicació d’ATS i la programació d’«un nombre considerable de sessions especials». La petició d’ajut havia de ser destinada a permetre instaŀlar l’entitat en un estatge adient i recomençar la seva labor per a «vetllar per l’escena nacional al marge dels interessos generals obrers, respectables absolutament, però que priven [...] l’execució de renovacions, temptatives artístiques i superació artística», en paraules del mateix Sierra en la instància adreçada al conseller de Cultura. A desgrat d’aquests bons propòsits, que pretenien obrir una escletxa en l’escena socialitzada barcelonina (Foguet 2015), Carles Pi i Sunyer, com a conseller de Cultura, denegà la subvenció a l’ATC, bo i aŀlegant sobretot que ja estimulava i ajudava oficialment la FCSTA, responsable d’«ordenar i dirigir el teatre amateur a casa nostra» (Ordre del 26 d’octubre de 1937). El darrer consell directiu de l’ATC, escollit en l’assemblea general del 26 de febrer de 1938, era integrat per Antoni Massoni i Pijoan (president), Joan Fernàndez i Castanyer (vicepresident primer), Claudi Fernàndez i Castanyer (secretari), Gregori Sierra i Bondia (vicesecretari), Josep Vallés i Clavé (tresorer), Manuel Roca i Roca (comptable), Josep M. Roure i Puiggarí (intendent), Manuel Mingo Ruano (bibliotecari), Segimon Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 59-85 DOI: 10.2436/20.2500.01.379

Estudis romanics 46_int.indd 79

12/1/24 9:39

80

Francesc Foguet i Boreu

Rovira, Lluís Casamitjana i Plandolit, Baldomer Xifré i Morros, Joan Vila i Escolà, i Felisa Martín de Sala (aquests darrers, vocals). En una entrevista a La Humanitat, el nou president de l’ATC concretà les seves aspiracions: obtenir el reconeixement oficial de la Conselleria de Cultura; potenciar la presència d’autors catalans als teatres; treballar pel teatre líric català; reprendre les vetllades memorables (n’havia arribat a fer 42), ara amb el suport institucional; retre un homenatge a Enric Borràs; i convocar un concurs d’obres de teatre infantil (S. M. 1938). Malgrat les bones intencions, poc pogueren fer en realitat: d’una banda, expressaren, la primavera de 1938, el seu suport als propulsors del teatre líric català, encapçalats per Joan Mombrú, que pretenien reactivar-lo amb l’ajuda del govern català i la implicació de primeres figures com ara Emili Vendrell; de l’altra, davant la impossibilitat d’organitzar un homenatge a Borràs per causa de l’evolució de la guerra, manifestaren la seva adhesió, com tantes altres institucions i entitats culturals, al que li dedicà la Comissió Interventora d’Espectacles Públics al Teatre Tívoli, el 3 d’agost de 1938. A pesar de la seva poca presència pública, l’ATC encara podia tenir un espai en la reorganització teatral potenciada pel govern català, tal com reclamava Massoni en l’entrevista suara esmentada. Joan Cumellas, delegat de la Generalitat de Catalunya al Teatre Català de la Comèdia, posat sota el patronatge oficial, declarà en una altra entrevista que es plantejaven de reprendre «aquelles vetllades teatrals que en èpoques anteriors havia organitzat l’Associació de Teatre Selecte, avui Associació de Teatre Català» (J. V. 1938), uns bons propòsits que tampoc no es concretaren en res. In extremis, el 3 de gener de 1939, a les planes de La Humanitat, l’ATC encara anuncià la inauguració de la Biblioteca d’Edicions Especials amb dos títols d’aparició imminent, que tanmateix es quedaren in nuce: el poemari La llar. Oratges. Cançons, d’Enric Lluelles, i Al servei d’una taleia, de Claudi Fernàndez, un «noticiari anecdòtic» de l’associació, amb pròleg de Francesc Curet.

14 Comptat i debatut, en un context de crisi estructural profunda del teatre català, l’ATS/ ATC jugà un paper fonamental per establir un contacte directe entre el públic i els dramaturgs catalans que tenien dificultats d’atènyer els escenaris professionals i, des de l’amateurisme i uns paràmetres europeus, treballà amb encert a fi de dinamitzar i dignificar el teatre indígena. Durant una dècada d’acció intermitent (1929-1939), l’ATS/ATC s’afanyà a esdevenir una plataforma de renovació de l’escena amateur i professional i, en especial, de projecció pública de la dramatúrgia catalana —amb un nombre gens menyspreable d’estrenes— en tots dos àmbits. La seva voluntat d’arribar a un públic més ampli l’allunyava de les propostes més elitistes del teatre d’art d’entreguerres —el Teatre Íntim, la Companyia Belluguet o el Lyceum Club— i l’acostava a una visió més democratitzadora de la cultura, molt en voga en la dècada dels trenta i plenament assumida pel catalanisme d’esquerres. Com afirmà Francesc Curet (1934c: 2), testimoni del seu desplegament, l’associació amateur era un «estol coratjós i en plena marxa, de ciutadans de Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 59-85 DOI: 10.2436/20.2500.01.379

Estudis romanics 46_int.indd 80

12/1/24 9:39

L’Associació de Teatre Selecte / Català (1929-1939)

81

tots els estaments i de diverses maneres de pensar», que, sense interessos professionals ni materials i obert a «rebre els vents prolífics de totes les parts del món», lluitava per «l’enfortiment, permanència i dignificació del nostre teatre nacional».

BIBLIOGRAFIA CITADA Artís, Andreu A. (1934, juliol-agost): «Comentaris d’estiu», ATS, 4, p. 4. Artís, Josep (1934a, gener-febrer): «Homes i coses del teatre català. Miquel Utrillo, aficionat», ATS, 1, p. 4. Artís, Josep (1934b, març-abril): «Homes i coses del teatre català. Josep Llimona», ATS, 2, p. 1. ats (1929a, juny): «Als socis», Gestionari. Butlletí de l’Associació de Teatre Selecte, 1, p. 1. ats (1929b, setembre): «Resumint», Gestionari. Butlletí de l’Associació de Teatre Selecte, 2, p. 1-2. ats (1929c, setembre): «Comentari a l’adhesió d’actors», Gestionari. Butlletí de l’Associació de Teatre Selecte, 2, p. 4. ats (1929d, setembre): «Decoracions d’Àngel Fernàndez presentades en la sessió inaugural», Gestionari. Butlletí de l’Associació de Teatre Selecte, 2, p. 6-7. ats (1929e, setembre): «Com deu actuar Associació de Teatre Selecte», Gestionari. Butlletí de l’Associació de Teatre Selecte, 2, p. 8-9. ats (1929f, setembre): «Ramon Vinyes, assessor literari de l’Associació de Teatre Selecte», Gestionari. Butlletí de l’Associació de Teatre Selecte, 2, p. 9. ats (1929g, setembre): «Enric Borràs, director i professor honorari de la nostra Associació», Gestionari. Butlletí de l’Associació de Teatre Selecte, 2, p. 10. ats (1929h, setembre): «Reforma del butlletí Gestionari», Gestionari. Butlletí de l’Associació de Teatre Selecte, 2, p. 10. ats (1929i, setembre): «Lletres d’adhesió», Gestionari. Butlletí de l’Associació de Teatre Selecte, 2, p. 11. ats (1934a, gener-febrer): «Programa», ATS, 1, p. 1. ats (1934b, març-abril): «A la feina!», ATS, 2, p. 1. ats (1934c, maig-juny): «Amb motiu del III Concurs de Teatre Català Amateur», ATS, 3, p. 1. ats (1934d, juliol-agost): «L’actuació de l’Associació de Teatre Selecte», ATS, 4, p. 1. ats (1934e, novembre): «On és la crisi?», ATS, 5, p. 1. ats (1935a, febrer): «Són precisament els millors defensors del nostre teatre», ATS, 6, p. 1. ats (1935b, juny): «Homenatge a Apeŀles Mestres», ATS, 7, p. 1. ats (1935c, juny): «El front únic per a la defensa del teatre català», ATS, 7, p. 4. ats (1935d, 17 de desembre): «Unes manifestacions de l’Associació de Teatre Selecte», La Publicitat, p. 9. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 59-85 DOI: 10.2436/20.2500.01.379

Estudis romanics 46_int.indd 81

12/1/24 9:39

82

Francesc Foguet i Boreu

Barangó-Solís, Ferran (1929, setembre): «L’Associació de Teatre Selecte», Gestionari. Butlletí de l’Associació de Teatre Selecte, 2, p. 3. Bernat i duran, Josep (1934, gener-febrer): «La categoria de l’espectacle determinada per les expressions amoroses», ATS, 1, p. 5. Bertrana, Prudenci (1929a, juny): «La meva opinió», Gestionari. Butlletí de l’Associació de Teatre Selecte, 1, p. 4. Bertrana, Prudenci (1929b, agost): «Associació de Teatre Selecte», Revista de Catalunya, 57, p. 166-169. Bertrana, Prudenci (1934, gener-febrer): «Contra els primers actors», ATS, 1, p. 4. Bransuela, Lluís M. (1934a, gener-febrer): «Reportatges d’actualitat. Una conversa amb en Josep Canals, empresari del Novetats», ATS, 1, p. 8 i 7. Bransuela, Lluís M. (1934b, març-abril): «Reportatges d’actualitat. El comitè de teatre de la Generalitat de Catalunya», ATS, 2, p. 4. Bransuela, Lluís M. (1934c, maig-juny): «Reportatges d’actualitat. Una conversa amb en Poal-Aregall, autor de La Gloriosa», ATS, 3, p. 4. Bransuela, Lluís M. (1934d, maig-juny): «Una breu conversa amb Lluís Elies», ATS, 3, p. 5. Bransuela, Lluís M. (1934e, juliol-agost): «Reportatges d’actualitat. Una conversa amb Fernàndez Burgas i unes impressions de Josep Santpere, Canals i Alujes», ATS, 4, p. 8. Bransuela, Lluís M. (1934f, novembre): «Josep Bernat i Duran», ATS, 5, p. 3. Capdevila, Lluís (1929, juny): «Un teatre d’art», Gestionari. Butlletí de l’Associació de Teatre Selecte, 1, p. 3-4. Capdevila, Lluís (1935, 20 de setembre): «Importància i responsabilitat de l’escena catalana. El moviment popular del teatre amateur», La Humanitat, p. 10-11. Carrion, Ambrosi (1929, juny): «Escenes renovadores», Gestionari. Butlletí de l’Associació de Teatre Selecte, 1, p. 10. Casamitjana, Lluís (1934, gener-febrer): «Crisi», ATS, 1, p. 6. Castellgalí, Lluís de [pseudònim de Baldomer Xifré] (1934a, maig-juny) «La projectada temporada oficial de Teatre català», ATS, 3, p. 3 i 11. Castellgalí, Lluís de [pseudònim de Baldomer Xifré] (1934b, novembre) «Teatre japonès», ATS, 5, p. 9. Clivillé, Miquel (1934, gener-febrer): «Companyia Belluguet», ATS, 1, p. 2. Collado, Agustí (1934, novembre): «Conferència a la Bisbal», ATS, 5, p. 4. Coma i Soler, Vicent (1934, juliol-agost): «Teatre sense dames», ATS, 4, p. 5. Consell directiu (1935, febrer): «Memòria que presentà el consell directiu de la Federació Catalana de Societats de Teatre Amateur a l’Assemblea General Ordinària celebrada el 3 de febrer de 1935», ATS, 6, p. 6-8. Cortés, Joan (1935, 21 de novembre): «Al Novetats. Amàlia, Amèlia i Emília, de Lluís Elias», Mirador, 353, p. 5. Crehuet, Pompeu et al. (1929, juny): «Lletres encoratjadores», Gestionari. Butlletí de l’Associació de Teatre Selecte, 1, p. 11. Curet, Francesc (1934a, gener-febrer): «En defensa del teatre amateur I», ATS, 1, p. 5-6. Curet, Francesc (1934b, març-abril): «En defensa del teatre amateur II i últim», ATS, 2, p. 6. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 59-85 DOI: 10.2436/20.2500.01.379

Estudis romanics 46_int.indd 82

12/1/24 9:39

L’Associació de Teatre Selecte / Català (1929-1939)

83

Curet, Francesc (1934c, juliol-agost): «El nostre homenatge a Prudenci Bertrana», ATS, 4, p. 1-3. Curet, Francesc (1935, juny): «Apeŀles Mestres», ATS, 7, p. 5-8. Curet, Francesc (1967): Història del teatre català. Barcelona: Aedos. Fernàndez i Castanyer, Claudi (1932, octubre): «El II Concurs de teatre català “amateur”», Teatre Català, 1, p. 15. Fernàndez i Castanyer, Claudi (1934a, gener-febrer): «Pel ressorgiment del nostre teatre. La competició amateur», ATS, 1, p. 3. Fernàndez i Castanyer, Claudi (1934b, maig-juny): «S’està celebrant el III Concurs de Teatre Català Amateur», ATS, 3, p. 8. Fernàndez i Castanyer, Claudi (1934c, juliol-agost): «Del “III Concurs de Teatre Català Amateur”», ATS, 4, p. 6-7. Fernàndez i Castanyer, Claudi (1934d, juliol-agost): «Les nostres publicacions de teatre», ATS, 4, p. 7. Fernàndez i Castanyer, Claudi (1935, juny): «Repetim-ho», ATS, 7, p. 3. Fernàndez i Castanyer, Joan (1934, novembre): «Intercanvi de les nostres companyies amateurs», ATS, 5, p. 8. Foguet i Boreu, Francesc (1998, desembre): «El teatre amateur català en temps de guerra i revolució (1936-1939)», Els Marges, 62, p. 7-40. Foguet i Boreu, Francesc (1999, primavera): «El teatre amateur durant la Segona República. Inici de la seua projecció pública (1932-1934)», Dovella. Revista de la Catalunya central, 63, p. 9-13. Foguet i Boreu, Francesc (2006, setembre i desembre): «Llibre d’Actes de la Federació Catalana de Societats de Teatre Amateur (1932-1938)», Assaig de Teatre, 54-55, p. 233-261, i 56, p. 131-164. Foguet i Boreu, Francesc (2015): Teatre, guerra i revolució. Barcelona, 1936-1939. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Folch i Torres, Josep M. (1934, març-abril): «El malalt greu i altres esbargiments», ATS, 2, p. 8. Galceran, Gustau (1934, maig-juny): «Francesc de Sales Vidal (1819-1878)», ATS, 3, p. 6-7. Galí, Alexandre (1984): Història de les institucions i del moviment cultural a Catalunya, 1900 a 1936. Llibre XII. Música, teatre i cinema. Barcelona: Fundació Alexandre Galí. Garrell, Amador (1935, febrer): «La premsa i el teatre amateur», ATS, 6, p. 11-12. Generalitat de Catalunya (1932): Report del Govern. Decrets de la presidència. Acords de la Diputació. Acords del Consell. Barcelona: Impremta de la Casa de la Caritat. Gibert, Miquel M. (2010): «El teatre de bulevard en les vetllades selectes (1922-1924) de l’empresari Josep Canals», dins Misceŀlània Joaquim Molas, 5. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 165-180. Guansé, Domènec (1935, 12 de maig): «Coliseu Pompeia. El poble no vol la guerra, d’Agustí Collado i Josep Roig i Guivernau», La Publicitat, p. 10. J. V. (1938, 3 de març): «El que ha fet i el que es pensa fer al Teatre Català de la Comèdia», Última Hora, p. 2. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 59-85 DOI: 10.2436/20.2500.01.379

Estudis romanics 46_int.indd 83

12/1/24 9:39

84

Francesc Foguet i Boreu

Lladó, Jordi (2008): «El teatre d’aficionats», dins Foguet i Boreu, Francesc (ed.): Teatre en temps de guerra i revolució (1936-1939). Lleida: Punctum i Generalitat de Catalunya, p. 115-131. Lluelles, Enric (1929, juny): «Historiant», Gestionari. Butlletí de l’Associació de Teatre Selecte, 1, p. 2-3. Masip i Farré, Josep (1934, novembre): «Teatre social», ATS, 5, p. 3. Masriera, Lluís (1934a, març-abril): «El nostre teatre», ATS, 2, p. 8-9. Masriera, Lluís (1934b, maig-juny): «Un article interessant de Madeleine Renaud», ATS, 3, p. 7. Maurí Ribas, Pere (1934, juliol-agost): «A propòsit del teatre catòlic», ATS, 4, p. 5. Millà, Lluís (1934, març-abril): «Coses de la Passió (De les meves memòries de comediant)», ATS, 2, p. 7. Navarro Costabella, Josep (1935, febrer): «Els enemics del teatre català», ATS, 6, p. 4. Oller i Rabassa, Joan (1935, febrer): «Al marge de Guillem de Cabestany, de Jaume Rosquelles», ATS, 6, p. 12. Piera i Serís, Albert (1934, juliol-agost): «El teatre amateur», ATS, 4, p. 4-5. Piera i Serís, Albert (1935a, febrer): «Paraules de post estrena», ATS, 6, p. 8. Piera i Serís, Albert (1935b, juny): «La producció teatral catalana a través del Premi Iglésias, 1934», ATS, 7, p. 2. Poal-Aregall, Miquel (1935, juny): «El calvari del teatre català», ATS, 7, p. 4. Puig Aguilar, Basili (1935, febrer): «Necessitem el vostre ajut, crítics de teatre català», ATS, 6, p. 3. Puig i Ferreter, Joan (1929, juny): «L’Associació de Teatre Selecte», Gestionari. Butlletí de l’Associació de Teatre Selecte, 1, p. 5-6. Reinhardt, Max (1934, novembre): «El teatre es defensa», ATS, 5, p. 9-10. Roger [pseudònim de Josep Navarro Costabella] (1929, juny): «Teatre selecte», Gestionari. Butlletí de l’Associació de Teatre Selecte, 1, p. 9. Roig Guivernau, Josep (1934, juliol-agost): «Els escenaris catalans es troben mancats de direcció», ATS, 4, p. 4. Sierra i Bondia, Gregori (1935, febrer): «Homenatge a Claudi Fernàndez i Castanyer», ATS, 6, p. 5. S. M. (1938, 11 de març): «Una conversa amb Antoni Massoni, el nou president de l’Associació de Teatre Català», La Humanitat, p. 4. Soler Parcerisa, Josep (1934, maig-juny): «Teatre catòlic», ATS, 3, p. 7. Valldeperes, Manuel (1934, maig-juny): «Orientacions i comentaris pro-teatre català», ATS, 3, p. 5. Vilà, Josep Maria (1935a, febrer): «Hi ha o no crisi?», ATS, 6, p. 2. Vilà, Josep Maria (1935b, juny): «L’actuació constant dels amateurs», ATS, 7, p. 12. Vinyes, Ramon (1934, març-abril): «Apunts de teatre estranger», ATS, 2, p. 11. Xifré, Baldomer (1934a, gener-febrer): «Teatre d’avantguarda», ATS, 1, p. 6. Xifré, Baldomer (1934b, març-abril): «La Revolució al teatre», ATS, 2, p. 10. Xifré, Baldomer (1935, juny): «El dinamisme en el teatre», ATS, 7, p. 10.

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 59-85 DOI: 10.2436/20.2500.01.379

Estudis romanics 46_int.indd 84

12/1/24 9:39

L’Associació de Teatre Selecte / Català (1929-1939)

85

RESUM L’Associació de Teatre Selecte, creada el 1929 i rebatejada el 1936 com a Associació de Teatre Català, volia contribuir des de l’amateurisme a dinamitzar i renovar l’escena catalana en un context de crisi profunda del teatre professional. Amb la programació de sessions teatrals, a càrrec de companyies professionals o amateurs, maldà per atreure un públic ampli, aportar modernitat a la cartellera i oferir un espai alternatiu perquè els dramaturgs poguessin estrenar les seves obres. Fou l’artífex també de la constitució de la Federació Catalana de Societats de Teatre Amateur, el 1932, una entitat aglutinadora dels elencs d’aficionats de Catalunya que en renovellà repertoris i procediments. Aquest article analitza els pressupòsits i l’evolució de l’associació, els seus protagonistes, els portaveus que publicà i les múltiples activitats que dugué a terme, entre 1929 i 1939, com a plataforma amateur de renovació de l’escena coetània i de projecció pública de la dramatúrgia catalana. Mots clau: teatre català, teatre d’aficionats, Associació de Teatre Selecte, Associació de Teatre Català, companyies de teatre.

ABSTRACT L’Associació de Teatre Selecte / Català (1929-1939): An amateur starting-point for the renovation of Catalan drama The Associació de Teatre Selecte (Select Drama Society), created in 1929 and renamed the Associació de Teatre Català in 1936, was an amateur group intent on revitalizing the Catalan stage and rendering it more dynamic, all this at a time when professional drama was in deep crisis. By programming performances from both amateur and professional troupes, it struggled to engage public from a wide remit, modernize the type of plays that were being billed, and offer an alternative outlet for playwrights to put on their works for the first time. In 1932, it was also responsible for constituting the Federació Catalana de Societats de Teatre Amateur, an association that brought together amateur enthusiasts in Catalonia, who revised repertories and general procedure. This article analyses the assumptions and development of the society, its protagonists, its spokespersons and the many activities it undertook between 1929 and 1939 as a launching pad for renewal of the contemporary stage and public dissemination of Catalan dramatic art. Key words: Catalan drama, amateur drama, Associació de Teatre Selecte, Associació de Teatre Català, theatre companies. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 59-85 DOI: 10.2436/20.2500.01.379

Estudis romanics 46_int.indd 85

12/1/24 9:39

Estudis romanics 46_int.indd 86

12/1/24 9:39

Rebut: 29/V/2023 Acceptat: 15/VI/2023

FENÓMENOS ATMOSFÉRICOS EN EL ATLAS LINGÜÍSTICO DE LA PENÍNSULA IBÉRICA Y EN LOS ATLAS REGIONALES ESPAÑOLES1 Pilar García Mouton

ILLA – Consejo Superior de Investigaciones Científicas

Isabel Molina Martos Universidad de Alcalá

1.  INTRODUCCIÓN Este estudio se centra en los datos de la Vía láctea y el Remolino o Viento en espiral de los atlas lingüísticos españoles para mostrar cómo se redactan las síntesis del castellano en el marco del Atlas Linguistique Roman (ALiR), un atlas en el que los distintos comités románicos colaboran para redactar las síntesis de conjunto. En Geografía lingüística lo habitual es partir del contexto general que aportan los atlas de gran dominio, y contrastarlo con los atlas regionales, más recientes. Sin embargo, en los dominios hispánicos peninsulares no se ha podido disponer del que hubiera sido el atlas de referencia, el Atlas Lingüístico de la Península Ibérica (ALPI), cuyas encuestas se hicieron en su mayor parte entre 1931 y 1936, y del que solo se publicaron 75 mapas de Fonética en 1962. De ahí que la geolingüística española se haya basado fundamentalmente en los atlas regionales,2 situación que se está revirtiendo gracias al actual proceso de edición digital del ALPI que permite acceder a los datos de aquellas encuestas históricas y mostrar su importancia para la geolingüística peninsular. Por una parte, el ALPI aporta la imagen completa de la situación dialectal en todo el territorio peninsular; por otra, su comparación con los atlas regionales, publicados algunas décadas después, proporciona una visión en tiempo real de cómo han evolucionado las variedades dialectales. 1.  Este trabajo se ha redactado en el marco del proyecto PGC2018-095077-B-C41, El Atlas Lingüístico de la Península Ibérica: edición digital y análisis de datos, Ministerio de Ciencia e Innovación. 2.  Por orden cronológico, Atlas Lingüístico y Etnográfico de Andalucía (ALEA) (1961-1973); Atlas Lingüístico y Etnográfico de las Islas Canarias (ALEICan) (1975-1978); Atlas Lingüístico y Etnográfico de Aragón, Navarra y Rioja (ALEANR) (1981-1983); Atlas Lingüístico y Etnográfico de Cantabria (ALECant) (1995); Atlas Lingüístico de Castilla y León (ALCyL) (1999); Atlas Lingüístico y etnográfico de Castilla-La Mancha (ALeCMan) (2003) y Atlas Dialectal de Madrid (ADiM) (2015-). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 87-101 DOI: 10.2436/20.2500.01.380

Estudis romanics 46_int.indd 87

12/1/24 9:39

88

Pilar García Mouton - Isabel Molina Martos

Aquí estudiaremos los nombres de la vía láctea y el viento en espiral o remolino en el ALPI y en los atlas regionales del castellano.3

2.  VÍA LÁCTEA La pregunta 427 del cuestionario del ALPI se dedica a la vía láctea, un concepto por el que también se preguntó en los atlas regionales posteriores: ALEA, mapa 839; ALEICan, mapa *756; ALEANR, mapa 1320; ALECant, mapa 49; ALCyL, índice; ALeCMan, mapa 945; ADiM, mapa 918; no hemos tenido en cuenta el ALDC, mapa 661, con datos referentes al catalán, comentados en el PALDC, mapa 420. Ni el diccionario académico4 ni el diccionario de María Moliner definen vía láctea ni tampoco camino de Santiago. Esta segunda, como veremos, es la denominación popular más general en los atlas lingüísticos.5 Es necesario recurrir a otras fuentes no lexicográficas para encontrar información sobre esta galaxia. El Ministerio de Educación y Ciencia, en los materiales del proyecto «Biosfera»,6 incluye la vía láctea en su explicación sobre el universo y el sistema solar: La Vía Láctea es la galaxia en la que se encuentra situada nuestra estrella, que es el Sol y por lo tanto, también se encuentra en ella nuestro planeta, la Tierra. Es un conjunto de centenares de miles de estrellas que se disponen formando una enorme espiral aplanada que gira alrededor de su centro como si fuera un remolino. Nuestra estrella, el Sol, se encuentra en uno de los brazos de la espiral, cerca del borde. Vista desde España, la Vía Láctea aparece como una banda luminosa que va de norte a sur. En el resto de Europa también se ve como una banda que va de norte a sur, por lo que los peregrinos que viajaban a España para visitar la tumba de Santiago, en Galicia, bajaban hacia el sur siguiendo la Vía Láctea hasta llegar a los Pirineos, por lo que le dieron el nombre de “Camino de Santiago”.

Precisamente esa idea de ‘vía’, ‘camino’, ‘carril’, con el determinante de Santiago suele estar en la base de los nombres populares que vamos a estudiar, mientras que la motivación de su nombre científico, Vía Láctea, procede de la mitología clásica, un ámbito más elevado relacionado con la cultura humanística. Existen, por tanto, dos niveles motivacionales diferenciados: uno popular, transparente para los hablantes, basado en la idea del camino medieval de los peregrinos a Santiago de Compostela, y otro culto,7 cuya 3.  El volumen IV del ALiR está dedicado al léxico relativo a algunos fenómenos atmosféricos como tormenta, relámpago, rayo, etc. y realidades astronómicas, como vía láctea, lucero del alba, etc. 4.  A partir de la edición 22ª, la de 2001, el diccionario académico no incluye nombres propios, que solo aparecen como ejemplos. 5.  También se encuentra en toda Europa: Cf. el Atlas Linguarum Europae y, para Galicia, Álvarez 2021. 6.  <http://recursos.cnice.mec.es/biosfera/alumno/1ESO/Astro/contenido1.htm>. [Consultado: 23 de febrero de 2023.] 7.  Esta misma diferencia entre nombre culto y los nombres populares se documenta en el territorio galorrománico, como señala Médélice 2018. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 87-101 DOI: 10.2436/20.2500.01.380

Estudis romanics 46_int.indd 88

12/1/24 9:39

FENÓMENOS ATMOSFÉRICOS EN EL ALPI

89

motivación en general resulta opaca. Sebastián de Covarrubias lo explica en su Tesoro de la lengua castellana o española de 1611, s. v. Carrera: Antonio de Nebrija puso en su diccionario: Camino de Santiago en el cielo, vía láctea, galaxias. Yo pienso que él habló conforme a la intención del vulgo, y no en el rigor de la verdad. Nació la equivocación de que aquella mancha del cielo, que los físicos y los astrónomos dicen ser concurso de muchas estrellas de quinta y sexta magnitud, cuya luz se confunde una con otra, y causan aquel resplandor blanco, como de leche, que en griego se llama gala a nominativo inusitato galax, de via galacea, se fueron con el sonido, camino de Santiago. Los poetas fingen ser leche que se le fué de los pechos a Juno, quando estando durmiendo le puso Júpiter a Hércules para que la mamasse, con que pudo deificarle, y atraxo tanta leche, que despertando Juno fué forçoso el derramársele por el cielo, y de lo que cayó en la tierra sobre los lilios, se tornaron blancas açucenas.

El primer diccionario de la Real Academia Española, el Diccionario de Autoridades, en 1739 define vía láctea como «Lo mismo que Camino de Santiago», s. v. Camino de Santiago, atribuyendo la motivación popular a ignorancia: Llama el vulgo à la Via láctea, ò faxa que se vé en el Cielo de noche, que paréce tira de Norte à Sur, y la cáusa el reflexo de multitud de estrellas, que por estar mui juntas se confunde la luz, y forman aquella claridad: por debaxo de la qual cree la ignoráncia van los Peregrinos à visitar al Apostol Santiago.

El mapa que dibujan las denominaciones del ALPI muestra el predominio de la forma popular camino de Santiago,8 y variantes,9 como respuesta casi general en el castellano peninsular. A las bases camino (camín, caminu, caminico, caminito), carrera, carretera, vereda y paseo, además de Santiago, se unen San Vítor,10 Roma, Galicia, etc., en referencia más o menos clara al destino de los peregrinos.11 En Albacete, Murcia, Jaén, Almería y Sevilla, a estos se añaden otros nombres con un modificador distinto, (de) la(s) uva(s) o (de) los uveros, cuya motivación no resulta transparente.

8.  Lo mismo sucede en el dominio galorrománico, donde las formas sintagmáticas del tipo chemin de Saint Jacques se cuentan entre las más numerosas (Médélice 2018). 9.  En ocasiones, en zonas occidentales aparecen tratamientos de respeto, como camino de nuestro Señor Santiago (190), caminu de don Santiago (191) o carril don Santiago (347). 10.  Hay tres casos aislados de camino San Vítor (431, 447, 453) en Álava, Soria y Ávila; en el primero de ellos, el investigador anotó que se trataba de una ermita cercana. 11.  Otras denominaciones aisladas son camino del cielo (334) y camino del sol (419). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 87-101 DOI: 10.2436/20.2500.01.380

Estudis romanics 46_int.indd 89

12/1/24 9:39

90

Pilar García Mouton - Isabel Molina Martos

Mapa 1. Vía láctea en el ALPI.

El ALPI documenta las formas más antiguas, que ofrecen una imagen completa de las denominaciones castellanas. Por su parte, los atlas regionales la complementan al proporcionar respuestas en más puntos y ofrecer notas explicativas.12 El Atlas Lingüístico y Etnográfico de Andalucía (ALEA), cuyas encuestas de los años 50 son las más cercanas a las del ALPI, presenta de nuevo camino (de) Santiago como forma mayoritaria. Junto a esta, carril de Santiago es relativamente frecuente y aparece dispersa por la mitad meridional de Andalucía. También se registran casos de carrera de Santiago y vereda de Santiago en zonas menos comunicadas.13 En Sevilla, Almería y Granada reaparece la referencia a las uvas y a las viñas14 y son las notas al mapa las que justifican la relación entre la vía láctea y las uvas: el informante de J 202 explicó que el camino (de) Santiago «conforme se endereza, madura la uva» y el de Gr 201 llamó a la vía láctea camino (de) Manzanares «porque anuncia la vendimia», aclarando que «Manzanares es el pueblo manchego al que van a vendimiar las gentes de esta región».15 12.  Entre paréntesis se indica la localización de las formas: cuando se trata del ALPI, se da simplemente el número que identifica la localidad; para los atlas regionales, la abreviatura y el número con el que aparece en cada atlas. Cuando el número va subrayado, es segunda respuesta. 13.  No siempre de Santiago conlleva idea de destino. Algunas veces se encuentran referencias a su caballo, como en carril del caballo Santiago (Co 605) o en la explicación del informante de Se 406 para carril (de) Santiago: «que ha pasado Santiago y su caballo levanta el polvo». 14.  Camino a las viñas en Gr 505. 15.  Otras denominaciones aisladas son camino del cielo (334), camiño de Galicia (365) y camino del sol (419) en el ALPI, y el rastro del carro (Cu 407) y carril de agosto (To 502) en el ALeCMan. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 87-101 DOI: 10.2436/20.2500.01.380

Estudis romanics 46_int.indd 90

12/1/24 9:39

FENÓMENOS ATMOSFÉRICOS EN EL ALPI

91

Mapa 2. Vía láctea en el ALEA.

El Atlas Lingüístico y Etnográfico de Aragón, Navarra y Rioja (ALEANR), publicado entre 1981 y 1983, muestra dos áreas claramente diferenciadas por la base que emplean, si bien comparten el modificador de Santiago.16 En el norte y el este (Navarra, norte de Zaragoza, norte y este de Huesca y Teruel) predomina carretera;17 al oeste y al sur de la región, en las zonas más castellanizadas, es mucho más frecuente camino. El ALPI ya dejaba ver estas dos zonas diferenciadas, pero lo novedoso es que, en la frontera del catalán, el ALEANR registra otras denominaciones en las que el modificador ya no es Santiago: carretera (de) Sant Jaume (Z 606, Te 202, 205, 207), camí de Sant Jaume (Hu 602)18 y carretera San Chuan (Hu 404), además de varios (de) San Juan19 (Na 204, 405, Hu 300) y otros (de) San Pedro (Te 104, Cs 302). Junto a estas formas también se documenta vía láctea en dos localidades, en Hu 100 junto a camino de Santiago y en Z 302, donde el informante explicó que «una cabra perdió leche y se formó el camino». 16.  Por sus referencias a Santiago pueden interesar las notas siguientes: «Que subió Santiago en un carro de fuego» (Na 400); «Lo marcó el caballo de Santiago cuando los moros» (Na 502); «Ha circuláu Santiago» (Hu 110). 17.  En el este de Logroño se localiza un núcleo de carrera. 18.  Camí de Sant Jaume es la denominación habitual en los dominios del catalán (Veny 2018). 19.  El informante de Na 405 lo llamó carretera de San Juan porque «se ve por San Juan» y el de Hu 300, camino y carretera de San Juan «porque pasaría San Juan». Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 87-101 DOI: 10.2436/20.2500.01.380

Estudis romanics 46_int.indd 91

12/1/24 9:39

92

Pilar García Mouton - Isabel Molina Martos

Mapa 3. Vía láctea en el ALEANR.

Llama la atención el único caso de camín las uvas (Hu 204), mucho más al norte de los que aparecían en el ALPI, lo que hace pensar que estas formas habrían tenido una difusión mayor en el pasado. El Atlas Lingüístico y etnográfico de Castilla-La Mancha (ALeCMan), cuyas encuestas se hicieron entre 1988 y 1992, confirma camino (de) Santiago como la respuesta común, pero muestra la continuación de carrera de Santiago en Guadalajara, Cuenca y Albacete.20 Ahora bien, la novedad respecto al ALPI es la gran presencia de carril de Santiago en Guadalajara, Cuenca, Albacete, Toledo y Ciudad Real.21 También, en las encuestas de las capitales de Ciudad Real, Cuenca y Toledo, algunos informantes, junto a camino de Santiago, dieron vía láctea como segunda respuesta, lo que lleva a constatar que se trata de una forma urbana más o menos culta. A estas hay que sumar un único caso albaceteño de caminico las uvas (Ab 210).

20.  Gu 508, 509, Cu 104, 107, 203 y Ab 504. 21.  Gu 316, Cu 313, 409, 506, 508, 609, Ab 209, 211, 309, 405, To 106, 110, 310, 312, 413, 415, carrilito de Santiago en To 607, y CR 203, 306, 406. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 87-101 DOI: 10.2436/20.2500.01.380

Estudis romanics 46_int.indd 92

12/1/24 9:39

FENÓMENOS ATMOSFÉRICOS EN EL ALPI

93

Mapa 4. Vía láctea en el ALeCMan.

En los atlas de Canarias, Cantabria, Castilla y León, y de la Comunidad de Madrid,22 camino de Santiago es el nombre general. En resumen, la comparación de los mapas del ALPI y los atlas regionales permite comprobar una vez más hasta qué punto los atlas de gran dominio y los regionales de pequeño dominio son complementarios (Jaberg 1954-1955). Por una parte, las notas etnográficas del ALEA han aclarado la relación entre la vía láctea y las uvas; por otra, el ALeCMan define un área mucho más marcada de carril de Santiago, que se continúa por el sur; por último, el ALEANR documenta formas catalanas en territorio aragonés que el ALPI no registró.

22.  El ALEICan casi no registra variación: lo habitual es camino de Santiago, pero en Lanzarote, en Lz 1 y 20, se dijo camino de San Santiago y, en Lz 4, un informante también contestó camino de San Felipe Santiago. El ALECant presenta uniformidad de camino/u (de) Santiago/u, con un ejemplo de carretera de Santiago (S 108) en el límite con Asturias; el ALCyL da camino de Santiago como denominación general, con un caso de caballo de Santiago (Sa 401); y en el atlas más reciente, el ADiM, resulta casi uniforme camino de Santiago, con un ejemplo en el punto más sudoriental (M13) de carrera de Santiago. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 87-101 DOI: 10.2436/20.2500.01.380

Estudis romanics 46_int.indd 93

12/1/24 9:39

94

Pilar García Mouton - Isabel Molina Martos

Mapa 5. Remolino en el ALPI.

3.  REMOLINO Viento en espiral (remolino) es el concepto al que corresponde la pregunta 426 del cuestionario del ALPI, que lamentablemente carece de mapa en el ALEA23 y figura solo como nota en el ALEICan (mapa 746). En cambio, sí se incluye en el ALEANR (Viento en espiral, mapa 1305), en el ALECant (Viento en espiral, mapa 36), en el ALCyL (Remolino, mapa 194), en el ALeCMan (Viento en espiral (remolino), mapa 933) y en el ADiM (Viento en espiral, mapa 922). Los datos del ALPI dejan claro que remolino, con las variantes remolín,24 remonín, remolinu, remolina, es la denominación general en el norte, en el este y en la mitad meridional peninsular. Remolino se basa en una metáfora sobre molino, como ya establecía Covarrubias y corroboraba el Diccionario de Autoridades en 1737:

23.  A pesar de que se incluyó en el cuestionario con el número 913 y se preguntó en las encuestas, no se cartografiarían los materiales por falta de variación. 24.  Forma leonesa (302, 303, 308-312, 317, 319, 325, 326, 328, 330, 333, 334), pero también oriental (474, 608, 611, 631, 632, 636-639). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 87-101 DOI: 10.2436/20.2500.01.380

Estudis romanics 46_int.indd 94

12/1/24 9:39

FENÓMENOS ATMOSFÉRICOS EN EL ALPI

95

remolino. s. m. La figura à modo de círculo, que se forma del tope de dos vientos contrarios,

que se encuentran, y todo lo que cogen en medio lo traen al rededór, como hace la rueda de molino, de cuya voz se forma antepuesta la particula Re.

A partir del verbo revolver, que también remite a la idea de ‘dar vueltas’, en tierras aragonesas orientales encontramos revolvino (614, 615, 616, 621), regolvino (621), revolvín (626), la forma catalana revolví (613, 628, 629, 633) y revolvimbre (627). Los nombres del remolino resultan especialmente variables en las zonas de expansión leonesa del tercio noroccidental, todos relacionados con la raíz latina turb-, de donde procede torbellino. Según Corominas y Pascual (DCECH), sería alteración de torvelino y este, a su vez, disimilación de torbenino, diminutivo del latín turbo, -ĭnis ‘íd.’. Añaden: «la -ll- quizá se explique, como sugiere G. de Diego (RFE IX, 150), por influjo de bullir (sobre todo si existió, como en cat., una forma metatizada *terbollino)». Pues bien, el ALPI documenta algunas formas que sustentan esta hipótesis, y que les habrían permitido suprimir el asterisco en *terbollino, que es precisamente la respuesta en 359, 415, 417, 437, 438, 440, 451,25 mientras que torbellino solo se documenta en 449, 450, 453, 466, 467, 475, 501, 502.26 A la misma familia etimológica hay que referir torva (334, 344, 435, 436), torvalín (335), torvanera (468), turvanera (476), torvón (469). Otro grupo de variantes se relaciona con los nombres gallegos y portugueses basados en la idea del polvo que levanta el viento en espiral: polvorino (345-347), polvorinu (343), porvolino (337), palvorino (338), palvoriño (341), polvorín (339, 340, 342); con cambio de sufijos, polvarera (351-354, 356, 357), polvoreda (324), polvadera (446), polvonera (348) y polvorera (349, 350). Finalmente, el ALPI documenta una serie de denominaciones relacionadas con creencias populares, que tienen una extensión mayor de la que refleja nuestro mapa, ya que con frecuencia aparecen como segundas respuestas y solo cartografiamos las primeras respuestas. La creencia de que el viento arremolinado se debe a la intervención de seres sobrenaturales se evidencia en voces como bruja, maripajuela, putaciega, diablillo y demonio, que personifican el choque de vientos. En 1903, el folklorista Federico de Baráibar [cita] definía así maripajuela: Pequeño remolino de polvo o de pajas que se forma en los campos, y avanza algún tiempo, aislado y levantado a pequeña altura. La maripajuela tiene algo de fantástico, como si señalara el paso de un ser que corre invisible y silencioso arremolinando suavemente el polvo y las pajas.

Estas formas tienen una geografía marcadamente septentrional, desde el sur del País Vasco y Navarra hasta el norte de Extremadura. El área de maripajuela se localiza entre Burgos y Álava;27 la de bruja se extiende hacia el oeste y el sur; la de putaciega y 25.  Otras formas relacionadas son terbolino en 355, 415; trebollino en 421, 426, 427; estrebollino en 523; trebolino en 361 y 414, y tremolino en 455. 26.  Junto a tormellino (425), torbollino (375) y turbulín (314). 27.  Maripajuela (419, 420, 423, 424, 429, 430); bruja (344, 348, 350, 352, 357, 364, 423, 432, 434, 438, 439, 443, 463, 601, 602), putaciega (349, 354, 355, 356, 357, 358) y putavieja (351) en Salamanca; diablillo en Burgos (418, 421, 422) y demonio (437) en Valladolid. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 87-101 DOI: 10.2436/20.2500.01.380

Estudis romanics 46_int.indd 95

12/1/24 9:39

96

Pilar García Mouton - Isabel Molina Martos

Mapa 6. Creencias populares en el ALPI para el remolino.

puta­vieja se limita a Salamanca; y diablillo se registra en Burgos, con un caso de demonio en Valladolid. En suma, la imagen de conjunto que aporta el ALPI muestra cómo los nombres motivados en creencias precristianas sobreviven circunscritos a la mitad norte peninsular, mientras que las hablas meridionales no registran estas formas antiguas.28 Los encuestadores del ALPI no anotaron comentarios de los informantes sobre este tipo de denominaciones, pero de nuevo los atlas regionales aportan testimonios de la pervivencia de estas creencias. El único caso meridional documentado se registra en Canarias, donde el ALEICan anota que en Hi 4 creían que los remolinos se producen porque el diablo está revolcándose. El resto de los casos vuelve a limitarse a las hablas centroseptentrionales peninsulares. En Cantabria, es uniforme la respuesta remolino, -u, pero las notas apuntan que en S 306 lo llaman también diablucu coju «porque hace remolinos y levanta la hierba y se la lleva»; en S 500 «cuando vienen los remolinos, se dice: “ahí llega el diablo”»; en S 503 llaman diablillos a la «columna de polvo que levanta el remolino»; y, en S 504, cuando hay viento en espiral, creen que «vienen diablillos a levantar el polvo». Otros atlas regionales concretan y detallan el arraigo y la extensión de estas creencias, como el Atlas Lingüístico de Castilla y León, donde bruja conforma una densa área occidental que el ALEANR documenta abundantemente, pero que en el ALeCMan ya solo es residual, con dos casos marginales en el extremo nordoccidental.

28.  Nuestra experiencia con síntesis motivacionales del Atlas Linguistique Roman constata esa misma ausencia en las hablas meridionales de formas motivadas en creencias antiguas. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 87-101 DOI: 10.2436/20.2500.01.380

Estudis romanics 46_int.indd 96

12/1/24 9:39

FENÓMENOS ATMOSFÉRICOS EN EL ALPI

97

Mapa 7. Remolino en el ALCyL.

Mapa 8. Remolino en el ALEANR. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 87-101 DOI: 10.2436/20.2500.01.380

Estudis romanics 46_int.indd 97

12/1/24 9:39

98

Pilar García Mouton - Isabel Molina Martos

Mapa 9. Remolino en el ALeCMan.

En Castilla-La Mancha contestaron remolino y bruja en To 109 y explicaron que «cuando venía una bruja (remolino), las mujeres hacían una cruz con el dedo pulgar y el índice para que se fuera o se deshiciera». Incluso en una zona tan desdialectalizada como la Comunidad de Madrid, el ADiM registra en M 12 bruja y «Mira donde va una bruja» y, en M 14, remolino y «Decían que era el demonio, le hacían la cruz con los dedos». Podemos concluir que la suma de estos mapas evidencia la continuidad de un núcleo importante de maripajuela que, unido a otros menores de diablillo, demonio y putaciega, permite suponer en la mitad norte peninsular la pervivencia de una antigua área de creencias precristianas, fragmentada —como refleja el ALPI— por el avance hacia el sur de remolino, que se impone en Castilla-La Mancha y Andalucía.

4.  CONCLUSIONES Los casos estudiados corroboran hasta qué punto los atlas de pequeño dominio y los de gran dominio son complementarios para la investigación dialectal. Hasta ahora esto no había sido posible por la falta de acceso a los datos del ALPI, pero su edición en línea Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 87-101 DOI: 10.2436/20.2500.01.380

Estudis romanics 46_int.indd 98

12/1/24 9:40

FENÓMENOS ATMOSFÉRICOS EN EL ALPI

99

supone para la geolingüística de la península Ibérica la oportunidad de contextualizar la información que los atlas regionales ofrecían parcialmente. Asimismo, las diferencias cronológicas entre las encuestas de unos atlas y otros ofrecen la posibilidad de observar la evolución de las hablas dialectales y abordar la investigación geolingüística desde un enfoque diacrónico. En términos generales, aunque los atlas regionales presenten cronologías más recientes, sus mapas no difieren de los del ALPI, si bien profundizan en las áreas esbozadas en este y las amplían. La imagen de conjunto que aporta el ALPI para el remolino ejemplifica cómo, en su evolución, la expansión del castellano fragmentó las áreas geográficas septentrionales. Estas, siempre más conservadoras, mantienen formas léxicas que traslucen un antiguo fondo cultural ligado a creencias precristianas que los atlas no documentan para las hablas meridionales. En cambio, tanto el ALPI como los atlas regionales dejan aflorar formas dialectales hasta ahora no registradas que contribuyen a trazar la historia y la evolución del léxico.

BIBLIOGRAFÍA ADiM = García Mouton, Pilar / Molina Martos, Isabel (dirs.) (2015-): Atlas Dialectal de Madrid (ADiM). <http://adim.cchs.csic.es/>. ALCyL = Alvar, Manuel (1999): Atlas Lingüístico de Castilla y León (ALCyL). Madrid: Arco Libros. ALDC = Veny, Joan / Pons i Griera, Lídia (2006): Atles Lingüístic del Domini Català, vol. 3. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. ALEA = Alvar, Manuel (con la colab. de) / Llorente, Antonio / Salvador, Gregorio (1961-1973): Atlas Lingüístico y Etnográfico de Andalucía (ALEA). Granada: Universidad de Granada / CSIC. ALEANR = Alvar, Manuel (con la colab. de) / Alvar, Elena / Buesa, Tomás / Llorente, Antonio (1981-1983): Atlas Lingüístico y Etnográfico de Aragón, Navarra y Rioja (ALEANR). Madrid-Zaragoza: Arco Libros. ALECant = Alvar, Manuel (con la colab. de) Alvar, Carlos / Mayoral, José Antonio (1995): Atlas Lingüístico y Etnográfico de Cantabria (ALECant). Madrid: Arco Libros. ALeCMan = García Mouton, Pilar / Moreno Fernández, Francisco (dirs.) / (con la col. de) Molina, Isabel (2003-): Atlas Lingüístico (y etnográfico) de Castilla-La Mancha (ALeCMan). <https://alecman.web.uah.es>. ALEICan = Alvar, Manuel (1975-1978): Atlas Lingüístico y Etnográfico de las Islas Canarias (ALEICan). Excmº Cabildo Insular de Las Palmas de Gran Canaria: Arco Libros. ALiR = Atlas Linguistique Roman, vol. I, Roma, Istituto Poligráfico e Zecca dello Stato, 1996; vol. IIa, Roma, Istituto Poligráfico e Zecca dello Stato, 2001; vol. IIb, Roma, Istituto Poligráfico e Zecca dello Stato, 2009; vol. IIc, Alessandria, Edizioni dell’ Orso, 2018. ALPI = [Navarro Tomás, Tomás (dir.), Espinosa, Aurelio M. (hijo) / Lindley Cintra, Luís F. / Borja Moll, Francesc de / Nobre de Gusmão, Armando / Otero, Aníbal / Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 87-101 DOI: 10.2436/20.2500.01.380

Estudis romanics 46_int.indd 99

12/1/24 9:40

100

Pilar García Mouton - Isabel Molina Martos

Rodríguez Castellano, Lorenzo / Sanchis Guarner, Manuel] (1962): Atlas Lingüístico de la Península Ibérica, vol. I, Fonética. Madrid: CSIC. ALPI en línea = García Mouton, Pilar (coord.) (2016): ALPI-CSIC [edición digital de Navarro Tomás, T. (dir.) [1930-1954]: Atlas Lingüístico de la Península Ibérica. Madrid: CSIC. <http://alpi.csic.es> [página web del proyecto ALPI], Pilar García Mouton con la colaboración de Inés Fernández-Ordóñez, David Heap, Maria-Pilar Perea, João Saramago y Xulio Sousa]. Álvarez, Rosario (2021): «Polos camiños da motivación e da xeolingüística: Os nomes da Vía Láctea», Estudos Lingüísticos e Literários, 71, p. 20-37. Baraibar y Zumárraga, Federico ([1903] 1995): Nuevo vocabulario de palabras usadas en Álava y no incluidas en el Diccionario de la Real Academia Española (Decimotercera edición) o que lo están en otras acepciones o como antiguas. Ed. de E. Knörr: Vitoria, Gasteiz. Corominas, Joan / Pascual, José Antonio (1980-1991): Diccionario Crítico Etimológico Castellano e Hispánico, I-VI. Madrid: Gredos. Jaberg, Karl (1954-55): «Grossräumige und Kleinräumige Sprachatlanten», Vox Romanica XIV, 1-61 [versión española «Atlas lingüísticos de grandes y pequeños dominios», en Estudios de Geolingüística. Sobre problemas y métodos de la cartografía lingüística (1995), J. Mondéjar (trad.). Granada: Universidad de Granada]. Médélice, Jeanine Elisa (2018): «Les désignations de la Voie Lactée dans le domaine gallo-roman de France», en Xosé Afonso Álvarez Pérez y Mercedes Brea (coords.): Obreiro da lingua, amigo da xente. Santiago de Compostela: Universidade de Santiago de Compostela, p. 177-188. PALDC = Veny, Joan (2011): Petit Atles Lingüístic del Domini Català, vol. 3. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. Veny i Clar, Joan (2018): «Camí de Sant Jaume / Camí de Santiago», en Xosé Afonso Álvarez Pérez y Mercedes Brea (coords.): Obreiro da lingua, amigo da xente. Santiago de Compostela: Universidade de Santiago de Compostela, p. 238-259.

RESUMEN En este estudio se analizan los datos geolingüísticos sobre la Vía láctea y el Remolino o Viento en espiral en el Atlas Lingüístico de la Península Ibérica (ALPI) y en los atlas regionales del castellano europeo. Estos casos corroboran hasta qué punto los atlas lingüísticos de pequeño dominio y los de gran dominio son complementarios para la investigación dialectal. Asimismo, las diferencias cronológicas entre las encuestas de unos atlas y otros permiten observar la evolución de las hablas dialectales y abordar la investigación geolingüística desde un enfoque diacrónico. En suma, tanto el ALPI como los atlas regionales dejan aflorar formas dialectales no registradas hasta ahora que contribuyen a trazar la historia y la evolución del léxico. Palabras clave: Geolingüística, ALPI, atlas regionales, variedades del castellano europeo. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 87-101 DOI: 10.2436/20.2500.01.380

Estudis romanics 46_int.indd 100

12/1/24 9:40

FENÓMENOS ATMOSFÉRICOS EN EL ALPI

101

ABSTRACT Atmospheric phenomena in the Linguistic Atlas of the Iberian Peninsula and in Spanish regional atlases This study analyses the geolinguistic data on the Vía láctea (Milky Way) and the Remolino (Whirlwind) or Viento en espiral (Spiral Wind) in the Linguistic Atlas of the Iberian Peninsula (ALPI) and in the regional atlases of European Spanish. These cases verify the extent to which small-domain and large-domain linguistic atlases are complementary in dialect research. Moreover, the chronological differences between the surveys of these atlases enable to observe the development of dialectal speech varieties and to address geolinguistic research from a diachronic viewpoint. In short, both the ALPI and the regional atlases reveal previously unrecorded dialectal forms that contribute to tracing the history and evolution of the lexicon. Key words: geolinguistics, ALPI, regional atlases, varieties of European Spanish.

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 87-101 DOI: 10.2436/20.2500.01.380

Estudis romanics 46_int.indd 101

12/1/24 9:40

Estudis romanics 46_int.indd 102

12/1/24 9:40

Enviat: 27/X/2021 Acceptat: 15/XI/2022

LÉXICO DE LA VIDA COTIDIANA EN INVENTARIOS DEL SIGLO XV DE RODA DE ISÁBENA (HUESCA) Javier Giralt Latorre

Universidad de Zaragoza

1.  INTRODUCCIÓN Como ya hemos manifestado en otras ocasiones (Giralt 2012; Giralt / Moret 2018; Giralt 2019), para conocer la realidad lingüística de la Franja de Aragón desde una perspectiva histórica debemos sumergirnos necesariamente en la documentación antigua redactada in situ y conservada hoy, en su mayor parte, en los archivos municipales y parroquiales. A pesar de que muchos de estos archivos fueron pasto de las llamas con anterioridad a la primera mitad del siglo xx, la providencia ha querido que en algunos haya pervivido un rico patrimonio documental bajomedieval (como es el caso del parroquial de San Vicente de Roda o de los municipales de Albelda, Peralta de la Sal y Fraga, en la provincia de Huesca, Mequinenza, en la de Zaragoza, y Fuentespalda, La Fresneda, Calaceite y Mazaleón, en la de Teruel), aunque son fondos dispersos que no constituyen ningún corpus coherente ni unitario (Moret / Giralt 2017: 93). Muchos se han conservado en soporte pergamino (incluso hasta bien adentrado el siglo xv), aunque desde finales del siglo xiv abundan ya los redactados en papel. Desde una perspectiva lingüística, en todos esos archivos encontramos textos escritos en catalán y siempre datados a partir de los primeros años del siglo xiv; esto corrobora que, «si bé actualment la realitat lingüística d’Aragó és oficialment monolingüe, sembla que no va ser sempre de la mateixa manera, si més no així ho demostren els textos d’origen administratiu que s’hi han preservat. La llengua emprada en l’escriptura durant els segles de l’edat mitjana estaria, possiblement, molt influenciada pel bilingüisme institucionalitzat de la cancelleria reial d’Aragó, que va generalitzar l’ús del català i de l’aragonès en aquests territoris» (Moret / Giralt 2017: 94). Además, estos documentos medievales nos ofrecen una ortografía muy unitaria que poco difiere, en aquella sincronía, de la de Cataluña, la Comunidad Valenciana o las Islas Baleares. En los fondos documentales de la Franja de Aragón han subsistido protocolos notariales en los que se recogen minutas de contenido diverso, relativas a las obligaciones con la tierra y la propiedad, las obligaciones familiares y las actuaciones municipales Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 103-130 DOI: 10.2436/20.2500.01.381

Estudis romanics 46_int.indd 103

12/1/24 9:40

104

Javier Giralt Latorre

(vid. Giralt / Moret 2021), pero siempre referidas a actos llevados a cabo por habitantes del territorio sobre el que tenia jurisdicción el notario que daba fe de ellos. Entre dichas minutas, resultan de especial interés aquellas en las que encontramos enumeraciones de bienes materiales,1 puesto que nos ofrecen información de primera mano sobre el vocabulario de la vida cotidiana en la Franja de Aragón en diferentes épocas y, además, en la lengua propia del territorio, es decir, el catalán. Por otra parte, como pone de manifiesto Morala (2012: 201), además de contar con una gran riqueza léxica, más allá del vocabulario más general, estos documentos cumplen también con la premisa de reflejar la variación diatópica. Es incuestionable su valor como fuente de información histórica para el léxico, pero también para conocer la variación dialectal en una determinada época, sobre todo a través del estudio de documentos procedentes de diferentes áreas del ámbito catalanohablante, o de la Franja de Aragón en particular. Nos proponemos en este trabajo2 adentrarnos en ese léxico cotidiano del catalán en Aragón tomando como referencia unos inventarios del siglo xv localizados en varios protocolos notariales del fondo de la parroquia de San Vicente de Roda de Isábena (Huesca), sede de la antigua catedral ribagorzana, en la que se custodia tan solo una parte del antiguo archivo capitular, ya que casi todos los pergaminos y códices se encuentran en el Arxiu Capitular de Lleida desde el siglo xix. En la actual parroquia quedaron unas cincuenta cajas de documentos, que incluyen varios protocolos notariales y pergaminos, registros de cartas, resoluciones, inventarios antiguos del fondo, etc., en buena parte digitalizados y accesibles a través del portal DARA. Documentos y Archivos de Aragón.3 En total hemos escogido 19 textos redactados por dos notarios:4 Ramon de Santa Creu (1403, 1404, 1434, 1438, 1439) y Antoni Rollan (1460, 1461, 1462). En cada uno de ellos se recoge un inventari ‘inventario’ < lat. inventarĭu, solución semiculta del término 1.  En este punto, hacemos nuestras las palabras de Morala (2012: 200) al concretar la tipología documental que contiene estas enumeraciones: «Es decir, nos interesa todo tipo de “inventarios”, rótulo genérico bajo el que caben, además de los inventarios propiamente dichos, los testamentos, las tasaciones, las partijas de bienes, las almonedas, las cartas de arras o de dote, los registros de navíos —incluso los de personas— y, en general, cualquier texto tipológicamente similar hecho con la finalidad de enumerar, de la forma más minuciosa posible, los bienes de una persona o de una institución. Por la propia naturaleza jurídica de este tipo de textos, los escribanos que los redactaban estaban obligados a reflejar en ellos, con el mayor detalle posible, una larga serie de objetos y bienes, y la única forma que tenían de lograrlo era haciendo gala de una puntillosa precisión en el uso del léxico y en la descripción y la valoración de los objetos inventariados. Como consecuencia, nos han legado unos materiales que presentan una enorme riqueza de vocabulario y que están especialmente predispuestos a registrar las variantes léxicas que nos interesan». 2.  Este artículo se ha elaborado en el marco del proyecto de investigación LMP143_21: Metáforas multimodales en las lenguas de Aragón: la cosmovisión del PODER y del TIEMPO desde la perspectiva diacrónica hasta la realidad psicolingüística (MultiMetAR). También se inserta en una de las líneas de investigación del grupo de referencia Psylex (Lenguaje y Cognición), reconocido por el Go­ bierno de Aragón (2023-2025). 3.  Vid. <http://www.sipca.es/dara/archivos/39/Parroquia/de/San/Vicente/de/Roda/>. 4.  La transcripción completa de estos manuscritos puede consultarse en Giralt (2021). El número que acompaña a los vocablos citados hace referencia al documento en que se ha registrado, según la numeración de Giralt (2021). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 103-130 DOI: 10.2436/20.2500.01.381

Estudis romanics 46_int.indd 104

12/1/24 9:40

LÉXICO DE LA VIDA COTIDIANA EN INVENTARIOS DEL SIGLO XV

105

Mapa de localización de Roda de Isábena (Huesca). Fuente: <http://www.hernandezrabal.com/espana/aragon/huesca/ribagorza/rodaisabena.htm>.

que presenta también en esos mismos textos variantes más populares, como invantari 15, por asimilación vocálica de la pretónica, o aventari 11, con modificación de la sílaba inicial por disimilación (cf. DECat IX, 117a). Comprobamos cómo en esos inventarios se reflejan los bienes muebles de una familia o del monasterio de Roda, las deudas contraídas a favor o en contra de alguien, el encant o almoneda de un individuo, precios de ciertos productos, ajuares y gastos de una casa. Los objetivos de nuestra contribución, pues, son dos, atendiendo a lo expuesto más arriba: de una parte, presentar el léxico de la vida cotidiana del catalán ribagorzano del siglo xv contenido en los documentos descritos; y de otra, determinar en qué grado se manifiesta la variación diatópica en dichos manuscritos a la luz de los datos que nos ofrecen los diccionarios históricos y dialectales más significativos, así como los atlas lingüísticos y ciertos estudios monográficos de carácter dialectal.

2.  EDIFICIOS Y PROPIEDADES En numerosas ocasiones se utiliza casa 8, 9, 10, 12, passim ~ cassa 1, 5, < lat. casa, para hacer referencia de forma general al lugar en el que se hallan los elementos que se mencionan en un inventario. Observamos que en otras aparece este mismo sustantivo Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 103-130 DOI: 10.2436/20.2500.01.381

Estudis romanics 46_int.indd 105

12/1/24 9:40

106

Javier Giralt Latorre

acompañado de un complemento con el cual se concreta dónde se encuentran o qué contienen: casa/cassa del campo 2 (situada en una propiedad rústica), casa de la torre 11 (también denominada simplemente torre o torre redona, en alusión a su forma cilíndrica), casa de la sacristia 11, casa del forn 11 (del horno de pan). Suele hacerse referencia al monasterio con el término abadia 3, 6 < lat. tardío abbatia (solo en un caso aparece monestir 3), el cual presenta como variante la forma badia 11 por aféresis; en cuanto a su significado, cabe señalar que en los documentos 11 y 18 aparece badia con el sentido de ‘casa donde habita el rector de un pueblo’, muy presente en el área occidental del catalán (DCVB). Por otra parte, el edificio destinado a las ceremonias del culto es la església 11 < lat. vulg. *eclesia, voz que, por aféresis, presenta la variante medieval glésia 3, gléssya 1, 2, registrada en documentación noroccidental y valenciana del siglo xiii (CICA), con la que coinciden las variantes palatalizadas gllésia~ gllèsia y cllésia (o incluso llésia) en el catalán de la Ribagorza oscense y La Litera (ALDC III, 541;5 PALDC 3, 302). En los textos también se menciona la carniceria 4, 6, como lugar donde se corta y se vende la carne de las cabezas de ganado. Al margen de los edificios, son muy escasas las referencias a propiedades rústicas. Tan solo hemos encontrado dos: ort 3 ‘huerto’ < lat. hŏrtu y capmàs 2 ‘casa principal de una masía o de una finca o de un conjunto de masías’ < lat. caput mansum, tempranamente documentado en textos del siglo xi (DECat VII, 419b).

3.  ESTANCIAS, ZONAS Y ELEMENTOS CONSTRUCTIVOS DE LA CASA Con el sustantivo cambra 1, 3, 6, 10, 11, 19 < lat. camĕra se menciona cualquier tipo de habitación cubierta y limitada por paredes, situada en el interior de un edificio. En nuestros inventarios algunas se citan especificando a quién pertenecían: cambra dels scudés 6, cambra del senyor 6, 11. Asimismo, se alude a la sala 3, 6, 14, 19 < germ. sal, que se correspondería con la estancia más amplia de la casa destinada a la recepción de personas. Dentro de la casa se halla también la coÿna 1, 3, 6, 11, 14, 19, cohina 11, choÿna 14, cuÿna 1 ‘cocina’ < lat. vulg. cocīna, variante del catalán actual cuina documentada ya en el siglo xiii.6 Otros lugares del edificio se destinaban a determinadas funciones y podían estar ubicados en su zona baja o en sus proximidades. Tal es el caso del ceyller 1, celler 3, 11, celer 14, 19 ‘bodega’ < lat. cellarĭu; del forn 11, 19, 27 ‘horno de pan’ < lat. fŭrnu, que 5.  El número que se indica en cada una de las citas de los atlas lingüísticos (ALDC, ALDT, ALEANR, PALDC) se corresponde con el del mapa consultado. 6.  Las formas arcaicas catalanas cozina, coizina, por la pérdida de la -z- intervocálica se convertirían en coïna, cuïna, con el acento sobre la i. Esta acentuación, hoy conservada solo en el extremo noroccidental del dominio catalán y en parte del valenciano, era más general en catalán antiguo. Después, el acento de la i sufrió el desplazamiento a la vocal anterior, como sucede en otras voces (reina, beina) (DECat II, 1092b; Badia 1984: 165; DCVB). Cf. Moret / Tomás (2014: 151). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 103-130 DOI: 10.2436/20.2500.01.381

Estudis romanics 46_int.indd 106

12/1/24 9:40

LÉXICO DE LA VIDA COTIDIANA EN INVENTARIOS DEL SIGLO XV

107

presenta la variante fort 6 con el paso de -rn a -rt por refuerzo de la rótica final absoluta después de la elisión de la nasal, un rasgo que es propio del catalán ribagorzano y el valenciano meridional (Recasens 2017: 344); y del rebost 6, 11 ‘despensa’ < lat. repŏstu (DECat VI, 690a). En el monasterio también había una enfermeria 3, infermeria 3, derivado del catalán antiguo enferm < lat. ĭnfĭrmu, voz muy generalizada desde el siglo xiii (DECat III, 978b), aunque hoy solo se incluya en el diccionario normativo la variante infermeria (DIEC2). También se emplea el sintagma antiguo cassa soterana 3 para nombrar un cuarto situado en el sótano. Junto a la casa está el perche 1, 3 ‘pórtico adosado a la fachada de un edificio y limitado con columnas o pilares de sostenimiento’, voz documentada por primera vez en textos de la Ribagorza y del Matarraña del siglo xiv (DECat VI, 728a; Moret 2010: 144).7 También el coral 1 ‘corral, lugar cerrado y descubierto destinado a tener animales domésticos’, de origen incierto, tal vez de un lat. vulg. *cŭrrāle (DECat II, 946b), y el estable 1, 3 ‘establo, cuadra’ < lat. stabŭlu , vocablo registrado desde el siglo xiii , actualmente preferido en el área occidetal del catalán (DECat III, 750b-751b; ALDC II, 245). Otros espacios cercanos a la casa son el payller 1 ‘pajar’ < lat. palĕarĭu y los arnés 1 ‘colmenares’ (derivado de arna), palabra que hoy se emplea en el área noroccidental del catalán y en aragonés (DCVB, s.v. arner; DECat I, 395a; cf. ALDC VI, 1515). Por último, hallamos el çaffarell 11, que vamos a identificar con el término catalán safareig ‘alberca’ < ár. andalusí ṣ/sahríğ (Corriente et al. 2019: 289).8 En algunos inventarios se relacionan ciertos elementos constructivos de una casa. Con el sentido de ‘techo’ se emplean dos términos: cuberta 11 < lat. coopĕrta, sustantivo que, con este significado, se circunscribe al área noroccidental del catalán (DCVB); y sòtol 3 < lat. vulg. *sŭbtŭlu, vocablo que con este valor no se recoge en catalán, salvo en las Islas Baleares con la variante sòtil (DCVB; DECat VIII, 116a-b). En dos ocasiones se cita la paret 3 < lat. parĭete como constituyente de un edificio y en una se menciona como componente de un huerto, a manera de tapia o pequeño muro que sirve para cerrar ese espacio de terreno. También se citan la viga 3 (vigas 3, 11, bigas 3) < lat. bīga, y los cabirons 11 ‘cabrío, especie de viga’ < lat. vulg. capreone, en origen cabrió (DECat II, 369a; ALDC II, 444). Por último, tenemos la porta 3, 11 (portas 3, 11) ‘puerta’ < lat. pŏr­ 7.  Según Coromines, procede de una base *parrice, como variante de parricus ‘granero’ (> cat. pàrrec), con evolución mozárabe (DECat VI, 728a), aunque Veny, sin rechazar la propuesta anterior, señala que podría ser un compromiso entre los derivados de porticu y pertica (PALDC 2, 172). Hoy se emplea, sobre todo con el significado de ‘desván’, en puntos del catalán noroccidental (donde existe igualmente perxi) y en el norte de la Comunidad Valenciana (vid. DECat VI, 728b-730a; ALDC II, 253; Giralt 2005); asimismo, en Mas de las Matas, Caspe, Puebla de Híjar y Torres del Obispo (TLA). 8.  Ciertamente no parece registrarse la variante safarell, con palatal lateral en final de palabra, ni en el catalán antiguo (vid. DCVB, s.v. safareig; DECat VII, 576a y sig.) ni en el actual (cf. ALDC II, 405 y 406; ALDC III, 721), porque toda la información documental con la que contamos nos remite a una consonante final palatal africada sorda. Parece extraño, pues, que se diera en la Ribagorza la variante que se anota en el inventario y tal vez se deba a un error del escribano, que podría estar motivado por el cambio fonético que experimentan en su plural las voces terminadas en [ʎ] (cabells), el cual puede acabar en [t͡ ʃ] por asimilación: [kaˈbéʎt͡ʃ] (Recasens 2017: 268); en el momento de escribir el vocablo en cuestión, habría optado por colocar la grafía del sonido palatal lateral, más común en final de palabra. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 103-130 DOI: 10.2436/20.2500.01.381

Estudis romanics 46_int.indd 107

12/1/24 9:40

108

Javier Giralt Latorre

ta, en la que se halla inserta la lloba 11 ‘falleba’, palabra que, usada metafóricamente, procede del lat. lŭpa (DECat V, 259a); en catalán se documenta en 1417 y pervive en su área occidental (DCVB). En un caso se indica que la puerta carece de tanqua 3 ‘cierre’, derivado posverbal de tancar. También se cita el fogar 11 ‘hogar’ < lat. focare, usado para la cocción de alimentos en la cocina.

4.  MUEBLES En la relación del mobiliario de la casa9 que se anota en los inventarios tenemos el banch 1, 14, 16 (banchs 1, 19) < germ. bank, que probablemente se refiere al escaño (cat. escó) que solía colocarse junto al hogar. Asimismo, como asiento, se menciona la cadira 6, 14, 16, qadira 1 (cadiras 1) ‘silla’ < lat. cathĕdra. Otro de los muebles citado es la taula 1, 11, 14, 16, 19 (taulas 6, 11) ‘mesa’ < lat. tabŭla; en ciertas ocasiones se añaden los sintagmas de peus 1 o ab sos peus 6, 11, con los que se hace referencia a la base móvil que sirve para sostener la tabla que hace función de mesa (cf. DCVB), e incluso ab traves 14, haciendo alusión a las piezas que impiden que se abra dicha base. En algunos casos también se especifica su uso: taula per a menjar 11, taulas de mengar 11 (para las comidas), taula de studiador 11 (para el estudio), taula per a reparar lo pa 11 (para trabajar la masa) y taula levadiça 1, 6, taulas levadiças 6 (para quitar y poner). También merece atención el sintagma tauler de adelgaçar lo pa 11, donde aparece, de una parte, un derivado de taula con un sentido que ya se documenta en Las Paúles (Ribagorza) en el siglo xiv (DCVB); y de otra, la locución adelgaçar lo pa, que en aragonés tiene el significado de ‘dar forma a los panes, una vez hecha la masa’ (TLA). El mueble utilizado para acostarse o dormir es el lit 11 ‘cama’ < lat. lĕctu, que también se menciona como lit de peus 1 (liçs de peus 1), concretando así que tiene patas incorporadas. La misma función tenía la colga 6, 10, 14, 16, 17, 19 (colgas 11) ‘yacija’, derivado posverbal del catalán colgar ‘acostar’ < lat. cŏllŏcare (DECat II, 820a), que en origen designó una especie de colcha, para pasar después a denominar el lecho en su conjunto (DCVB). En algunos casos se nos detalla que la colga es solada, es decir, que posee una base sobre la que se sostiene el colchón, la cual puede estar hecha de madera (de taules 19, fustada 11) o de cañizo (de caniçs 11). Sobre la cama se colocaba el matalaf 6 (matalafs 6; aumentativo matalafàs 10) ‘colchón’ < àr. andalusí al+maṭráḥ (Corriente et al. 2019: 144), variante de matalàs que se registra ya en el siglo xiii y se conserva en algunas áreas del valenciano meridional (DCVB; DECat V, 530b; ALDC II, 267).

9.  En una ocasión se habla de la fusta de casa 8, con un significado genérico que hace referencia a todos aquellos objetos que estan fabricados con madera. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 103-130 DOI: 10.2436/20.2500.01.381

Estudis romanics 46_int.indd 108

12/1/24 9:40

LÉXICO DE LA VIDA COTIDIANA EN INVENTARIOS DEL SIGLO XV

109

5.  RECIPIENTES 5.1.  Para contener productos sólidos Los productos, las ropas o los diversos enseres de una casa se guardaban en diferentes receptáculos fabricados con madera. Son frecuentes las referencias al arca 14, arqua 1, 6, 11 (arquas 1, 8) < lat. arca; para especificar su tamaño se usan adjetivos, como arqua gran 11 y arqua chiqua 1, o derivados mediante sufijos: el diminutivo arqueta 11, 14, arquetas 5 y el aumentativo arcaça 14, arquaça 3, arcaças 14 (algo más pequeñas en el caso de arquaçetas 11). En dos ocasiones se menciona el arqua pastera 1, archa pastera 14, que tendría por objeto contener la masa en su fase de reposo; se utiliza aquí el término pastera con un valor adjetivo no registrado en catalán (cf. infra). Para conservar la cera se utilizaba la barcha 11 < lat. tardío barca, una acepción que adopta el vocablo originario en sentido figurado (DECat I, 641b). Importante era también el arquibanch 1, 14 (arquibanxs 8), vocablo con el que se denomina un banco largo que tiene una o varias cajas a las cuales la tapadera sirve de asiento; se trata de un compuesto de arca y banc, documentado en catalán desde el siglo xiv (DECat I, 366a). Igualmente aparece la caxa 11, 13, 16, 19, quaxa 6 (caxas 8, 11) ‘caja’ < lat. capsa, con su diminutivo caxeta 11. También es un derivado diminutivo caxó 11, 16 (caxons 16), aunque de diferentes formas y tamaños (caxó lonch 11, caxó de noguer gran 16). En cambio, un uso más específico debió tener el cofret 6, diminutivo de cofre, que procede del fr. coffre < lat. cŏphĭnu y que en catalán se atestigua desde el siglo xiii (DECat II, 806a); se destinaba a contener elementos de pequeño tamaño y de cierto valor o importancia (como bullas y scrituras). En las bodegas, para conservar cereales se empleaba el cub 1 (cubs 1; diminutivo cubet 11) < lat. tardío cūpu, si bien se utilizaba generalmente para guardar el vino; con esta forma gràfica se documenta desde el siglo xi, aunque en el xiv aparece ya cup (DECat II, 1104b; DCVB). También la tina 1, 11, 19 (tinas 14; aumentativo tinaça 14) < lat. tīna, documentada desde el siglo xiii con distintos significados (DECat VIII, 490a-b; DCVB). En un inventario se anota paylluças 1, derivado despectivo de palla ‘paja’ < lat. palĕa, con el significado de ‘recipiente de gran tamaño construido con paja en forma de vasija, que servía para guardar el grano’, sentido con el que todavía se mantiene en el catalán ribagorzano (Haensch 1960: 202) y en benasqués (DECat VI, 198a), mientras que en Azanuy (La Litera) pervive con el valor más genérico de ‘cesta de esparto’ (Giralt 2005); en el catalán de Sopeira se atestigua el masculino pallús (DCVB), a partir del cual se habrá originado el femenino que se ha testimoniado en los manuscritos de Roda.

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 103-130 DOI: 10.2436/20.2500.01.381

Estudis romanics 46_int.indd 109

12/1/24 9:40

110

Javier Giralt Latorre

5.2.  Para contener productos líquidos Es amplia en estos inventarios de Roda la nómina de recipientes destinados a guardar el vino.10 Uno de ellos era el baril [baˈril] 1, 10, 11, 14, 19, baryl 3 (barils 1; diminutivo barrilets 11) < lat. vulg. *barrīle, voz creada a partir de una base barr-, tal vez de origen galo (DECat I, 688a; cf. ALDC V, 977). También se cita la cuba 1, 3, 19, 14 (cubas 11, cubas miganas 11, cubas vinàrias 11) < lat. cūpa, término utilizado en la Franja de Aragón (ALDC V, 971), que, según opinión de Coromines (DECat II, 1105b), podría ser un castellanismo, aunque aparece en un documento pallarés del siglo xii; sin embargo, en nuestro caso habrá que pensar más bien en una voz compartida con el aragonés o tomada de él (cf. Giralt / Moret 2019: 54-55). Asimismo, aparece la tona 14, 19, thona 14, 17, 18, 19 (tones 18) ‘tonel’ < lat. tardío tŭnna (del céltico tunna), voz documentada en textos medievales catalanes de diferentes procedencias, aunque siempre preponderó su uso en el catalán noroccidental y hoy pervive en comarcas del norte de Lérida (DECat VIII, 555a; ALDC V, 977). Podemos añadir, además, el vaxel 11 ‘tonel de vino’ < lat. vascĕ­ llu, que con este significado se atestigua desde el siglo xi, especialmente en documentación occidental, área dialectal en la que prevalece actualmente (DECat IX, 55a-b; ALDC V, 977). En los textos de Roda también aparece la variante vexells 8, con asimilación de la vocal átona, y el diminutivo vixelet 18, con disimilación de la vocal inicial; en el caso de vexilet 14, la disimilación se ha producido en la vocal interior pretónica. Como componentes de los distintos tipos de toneles se mencionan los cercles 3, 11, 17, 18 ‘aros, cercos’ < lat. cĭrcŭlu, término específico del catalán ribagorzano, del septentrional y del rosellonés; y la dova 3, 11 < lat. tardío doga, variante de doga, con cambio de la consonante interior por contaminación de adobar, utilizada en catalán y aragonés ribagorzanos (DECat III, 157b; ALDC V, 979). Si los anteriores estaban hechos de madera, los odres 6 se hacían de cuero.11 Esta palabra procede del lat. ŭter, ŭtris, y se documenta en catalán desde el siglo xiii, aunque actualmente parece haberse generalizado en valenciano y balear, frente a bot en otras áreas catalanohablantes (DECat VI, 34a). Por su parte, los cànters 15, cantes 6, 14, 17 ‘cántaros’ se elaboraban de barro cocido; es un vocablo que proviene del lat. cantharu y que, con el significado que tiene en estos inventarios, es propio del catalán occidental, dado que en el oriental adopta el sentido de ‘botijo’ (DECat II, 490b-491a; DCVB). De mayor tamaño es el lach 11 < lat. lacu, un receptáculo hecho de fábrica, en donde se recoge el mosto que corre de la uva pisada en el lagar; se presenta como voz preferente en el ámbito valenciano, si bien los textos medievales demuestran que se empleó con este sentido en el área noroccidental (DCVB; DECat V, 10a). Según la distinción que se observa en el inventario nº 11 de Roda, el lach parece ser el lugar destinado a contener el mosto para su fermentación, mientras que el término trull < lat. tŏrcŭlu debe referirse a 10.  Para especificar este uso, aparece en algunos casos el adjetivo binari 11 (binaris 8, vinàrias 11) < lat. vinarĭu. 11.  En concreto odrals de crestó 12, es decir, pieles de macho cabrío castrado. Se registra aquí el derivado odral, formado con el sufijo -al < -ale indicador de una relación con el primitivo; es una voz que no hemos registrado en toda la bibliografía consultada. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 103-130 DOI: 10.2436/20.2500.01.381

Estudis romanics 46_int.indd 110

12/1/24 9:40

LÉXICO DE LA VIDA COTIDIANA EN INVENTARIOS DEL SIGLO XV

111

la prensa, sentido que también tuvo en catalán medieval, aunque posteriormente adoptó el de llac en todo el ámbito occidental (DCVB; DECat VIII, 912b-913a; ALDC V, 971; ALDT, 342); cf. laco en aragonés (ALEANR II, 204). Para la conservación del aceite, se citan la pila 11, 14, 18 (pilas 8) < lat. pīla, y las tanayllas 6 (diminutivo tanalleta 11) < lat. vulg. *tīnalĭa, variante de tenalla por asimilación vocálica, propia del catalán noroccidental, de formación común con el aragonés tenaja y el castellano tinaja (vid. DECat VIII, 492b-493b; ALDC II, 351 y V, 1002; ALDT, 159; ALEANR VII, lámina 1010). Cabe añadir el cetrill 11 (cetrils 14) ‘alcuza, aceitera’, derivado de cetre (vid. infra) con sufijo -īcŭlu, aunque su uso esté limitado a contener y verter el aceite. 5.3.  Para contener o transportar productos diversos En estos inventarios se encuentran otros recipientes que se utilizan también para contener por un tiempo limitado diferentes productos o para transportarlos. Unos están confeccionados de tejido, como los sachs 1, 6 ‘saco’ < lat. saccu y las tallecas 5, talequas 6, taleques 14 < ár. andalusí taʕlíqa (Corriente et al. 2019: 447), voz esta última que se documentada en catalán desde el siglo xiv y que es propia del dialecto occidental y del balear, como del aragonés (DECat VIII, 226b-227a). Cabe añadir también las òrguines 14 ‘alforjas’, vocablo procedente por alteración vocálica del lat. ōrgana ‘herramientas, utensilios’, usado en Calaceite y Gandesa (DECat VI, 111b; DCVB) y registrado en manuscritos aragoneses del siglo xv (Sesma / Líbano 1982: 272) y de Albelda (Huesca) del siglo xvi (Giralt 2012: 43 y 219); su variante òrguenes aparece en documentos valencianos del siglo xiii (Gual 1968: 376). Otros son de metal, como los bacins 6, baçins 11 ‘palanganas’ < lat. tardío *bacchinu, término bien documentado en catalán desde Llull para designar diferentes tipos de recipientes (DECat I, 530a). Derivado del anterior es la bacina 16, un tipo de bandeja o fuente también destinada a distintos usos y documentada desde el siglo xiv (DECat I, 530a). De estaño es el blat 16 (blats 16), variante de plat ‘plato’ < lat. vulg. *plattu seguramente por confusión gráfica del escribano. También los hay elaborados con materiales vegetales, como el esparto, el mimbre, etc. Este es el caso de las banastas 5, palabra del mismo origen que canasta cruzada con el galo benna ‘cesto de mimbre’, común al castellano, el aragonés y el occitano (DCECH I, 484b; DCVB; ALEANR II, 179); el cabaset 10, diminutivo de cabàs ‘capacho’ < lat. vulg. *capacĕu, y su variante femenina cabacetas (de minyons) 12 ‘cesta acondicionada como cuna’; las cabaças 4, también derivado de cabàs con valor aumentativo, registrado sobre todo en el área noroccidental del catalán (DCVB; DECat II, 367b); los cartres 14, 19 ‘cuévanos’, término de origen incierto, aunque emparentado con el vasco kartola-k, artola-k, y todos ellos con el griego κάρτα(λ)λος ‘cesta’, utilizado en catalán ribagorzano (DECat II, 600b; DCVB; ALEANR II, 179; Haensch 1960: 202; Moners 2008: 92); los cistels 14 ‘cestos’, masculino derivado de cistella < lat. cĭstĕlla (DECat II, 716a); el panistre 10 ‘especie de cuévano’, que surge de la alteración de canastra por el cruce con paner/panera (DECat VI, 151a) y que prevalece en el área noroccidental del catalán (DCVB); las sàrias 4 ‘seroEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 103-130 DOI: 10.2436/20.2500.01.381

Estudis romanics 46_int.indd 111

12/1/24 9:40

112

Javier Giralt Latorre

nes’, de origen prerromano, relacionado con el vasco zare ‘cesto’ (DECat VII, 695a); los argadells 18 ‘aguaderas’, derivado del lat. vulg. *argănu, al igual que àrguens y arganells, con cambio consonántico tal vez por influjo del latín tardío argata ‘cabrestante’, y propio del catalán noroccidental (DECat I, 386a-b; DCVB; ALEANR II, 175; Haensch 1960: 203; Giralt 2005); el cove 2 ‘cuévano’ < lat. cŏphĭnu. Asimismo, se anota canabasta de costellas 11, locución con la que probablemente se designa un recipiente hecho de cañas o mimbres entretejidos; la forma canabasta se habrá constituido a partir del catalán antiguo canabàs (hoy canemàs) ‘cañamazo’ con alteración por el cruce con canasta, al igual que canabastra a partir de canastra (DECat II, 474b); y el segundo componente, de costellas, se refiere al costillaje o varillaje que caracteriza a este tipo de recipientes. De barro cocido o arcilla son las gradalas 10 ‘plato grande y profundo’, derivado del lat. vulg. *cretea + -ale, variante antigua de greala (vid. DECat IV, 637a-639b). E igualmente los librelets 14, diminutivo de llibrell ‘lebrillo’ < lat. vulg. *labrĕllu, con un resultado vocálico mozárabe que pasó al catalán y al castellano; la solución registrada se documenta desde el siglo xiv y pervive en valenciano e ibicenco (vid. DECat IV, 493b-494b). Finalmente, se elaboran con madera la canada 14 (canadas 6) ‘botijo de madera para agua’ (Alta Ribagorza: ALDC II, 346) o ‘pozal de madera con tapa para llevar agua fresca’ (Benasque), derivado de cana ‘caña, medida’ < lat. canna, que se atestigua ya en el siglo x (DECat II, 495b; DCVB); el com 11 ‘dornajo’ < célt. cŭmbos, documentado en 1380 y usado hoy en el área noroccidental del catalán (DECat II, 848a-b; DCVB); la pastera 11, 14 (pasteras 1, 6) ‘artesa, masera’, utilizada para pastar o portar pasta. En la voz foradas [foˈraðas] 1 ‘herrada, cubo de madera con abrazaderas de hierro’ < lat. ferrāta, tenemos la variante ribagorzana de ferrada/farrada (existentes en catalán y aragonés), con cambio vocálico por influjo de forrar al estar en ocasiones forrada de cobre en algunas de sus partes (DECat III, 981b-982a; ALDC II, 350); actualmente es también la denominación genérica del cubo en puntos de la Ribagorza y La Litera (ALDC II, 349; ALEANR I, 98 y VII, lámina 1009; Giralt 2005; Haensch 1960: 186).

6.  UTENSILIOS, HERRAMIENTAS, INSTRUMENTOS Y APEROS 6.1.  Elementos del hogar El hogar era un referente fundamental en la casa y, en torno a él, existía toda una serie de elementos imprescindibles para su uso adecuado. En su base estaban las llenes (de ferre) 14 ‘plancha del hogar sobre la que se hace el fuego’, voz de origen incierto, tal vez prerromano, aunque siempre tuvo el sentido de ‘losa’ y dialectalmente en catalán también el de ‘piedra del hogar’ en el Penedès y en el Camp de Tarragona (DECat V, 145a y 146a), lo que explicaría que en el inventario de Roda aparezca denominando a la pieza de hierro que tiene idéntica función. Precisamente la palabra llena ‘losa’ tiene una profusión considerable en la toponimia de la Ribagorza, sobre todo en derivados: Llenamarga, Llenaza, Llenero, Llenacetas, etc. (Giralt 2007-2008: 225-226). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 103-130 DOI: 10.2436/20.2500.01.381

Estudis romanics 46_int.indd 112

12/1/24 9:40

LÉXICO DE LA VIDA COTIDIANA EN INVENTARIOS DEL SIGLO XV

113

Para remover las brasas se empleaba el tiracaliu 11 ‘tirabrasas’, compuesto de tirar y caliu < lat. vulg. *calīvu, registrado en las zonas del Empordà, Pallars y Ribagorza (DCVB; ALDC V, 1052). Y es posible que para atizar el fuego y otros menesteres se usara el forigó (de ferre) 11, voz que en el catalán de Castigaleu (Ribagorza) tiene el significado de ‘pal llarg que es fica en una escombra de boix per netejar el forn, o dins el mànec de la lluneta per treure’n els pans’ (Moners 2008: 120), si bien en el valenciano septentrional parece registrarse solo con el significado de ‘agujero natural’ (DCVB); en aragonés perduran las variantes foricón y forigón con el significado de ‘tirabrasas’ (ALEANR II, 249). Este término es en catalán un diminutivo de foric ‘agujero’, a su vez derivado del lat. forare ‘horadar’ (DECat IV, 117a), que metafóricamente ha pasado a designar un objeto con el cual se va «horadando» el fuego del hogar para avivarlo; cf. barra de burxar o burxó en algunos puntos de Cataluña (ALDC V, 1055). Además, se mencionan la pala de ferre12 6, 11 ‘badil’ < lat. pala, para remover y recoger las brasas, y el caval de ferre 6, 16 < lat. caballu, para sostener la leña en el fuego, documentado en catalán desde el siglo xv (DECat II, 647b). Importantes eran los utensilios destinados a sostener las vasijas empleadas en la cocción de los alimentos: cremaylls 1, 3, 5, 11, cremayls 6, 14, 19, cremalls 1013 ‘llares’ < lat. vulg. cremaclu, término registrado desde el siglo x en catalán y usado esencialmente en catalán noroccidental, del cual derivan los femeninos cremayllas 5 y cremalleras 1 (este como variante de cremallers, con sufijo -arĭu), también presentes en el área nororiental (vid. DECat II, 1038b-1039b; DCVB; ALDC II, 323; ALEANR XI, 1488); torn 3 < lat. tornu, que en el inventario parece designar un aparato de hierro compuesto de un eje vertical y una rueda horizontal con ganchos donde se guardan las llares, significado con el que no se registra en la bibliografía consultada; feros [ˈferos] 6, 10 ‘trébedes’ < lat. fĕrru, vocablo usado con este valor en documentación de finales del siglo xiv y actualmente en catalán occidental y balear (DECat III, 980a; DCVB; ALDC II, 321; ALEANR VI, 831).14 Además, en el horno del pan se menciona un ferro tinent V cantas 6 o también un forro tinent sis cantas 11, con el que se alude probablemente a una barra de hierro acabada con varios ganchos, que serviría para sostener las llares en el hogar (cf. DCVB, s.v. ferro). En estos enunciados llama la atención, de una parte, el cambio inusual e > o que experimenta la vocal tónica en ferro > forro, ni siquiera conservado en la actualidad, el cual tal vez tenga su explicación en un posible influjo de palabras como forroll (ferroll) o forrellat/forrollat (antiguo ferrollat), en las que se ha modificado la vocal átona inicial por asimilación (cf. DECat III, 984a y IV, 135b). De otra, la aparición del sustantivo plural cantas, que, como hemos indicado, debe de referirse a un tipo de gancho que se podría relacionar con la voz de origen céltico canto ‘punta, esquina, saliente angulo12.  En uno de los ejemplos se indica que la pala lleva un tirador de ferre 6, término con el que se hace referencia al extremo del mango por el que se coje la herramienta. 13.  Incluso se mencionan unos cremayls de tres braços 6, con una estructura más compleja que el simple. 14.  Obsérvese, en cambio, cómo en estos inventarios se sigue utilizando la forma antigua ferre cuando se hace referencia a la materia prima. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 103-130 DOI: 10.2436/20.2500.01.381

Estudis romanics 46_int.indd 113

12/1/24 9:40

114

Javier Giralt Latorre

so’, del mismo modo que el derivado asturiano cantesa ‘abrazadera’ (DCECH I, 817a); hay que advertir, no obstante, que el vocablo de Roda no lo hemos localizado en la bibliografía consultada. También se citan las levas 6 ‘instrumento que sirve para poner y levantar la olla del fuego, colgándolo de las llares o semejantes’, plural del femenino lleva, derivado posverbal del catalán llevar ‘levantar’ < lat. lĕvāre (DECat V, 189a). Hay que remarcar en este caso la aparición de una variante glevas 11, en la que se ha introducido la secuencia consonántica inicial gl- tal vez por influjo del sustantivo gleva ‘terrón de tierra, tepe’, aunque nada tenga que ver con su significado.15 Para explicar esta modificación —quizá simplemente ortográfica, pues solo se registra en uno de los inventarios— tenemos que partir de la solución lleva < lat. gleba del catalán ribagorzano oscense actual, la cual proviene de la palatalización del grupo gl- > [gʎ] y su simplificación ulterior en [ʎ] (DECat IV, 527a); lo que ha quedado plasmado en el manuscrito es seguramente una confusión del escribano, que tal vez nos permita postular un reflejo de esa palatalización de los grupos latinos pl, bl, fl, cl, gl, tan característica del catalán y el aragonés ribagorzanos. 6.2.  Útiles de la casa Otros útiles que se encuentran en la casa son los siguientes: plegadera 1 (plegaderes 14) ‘recogedor’, derivado de plegar, variante del catalán plegadora usada en la Ribagorza y en aragonés (TLA); scales de fust 14 ‘escaleras de madera’ < lat. scala; taylladós 5, 14, taladós 10 ‘tajos’, derivado de tallar; post 11 (posts 14) ‘anaquel, estante’ < lat. pŏste, significado con el que se recoge en tortosino y valenciano, aunque en postçs 6 posee el valor de ‘pieza de madera que servía de cubierta a un libro’ (DCVB); armelas 15, armeles 14 ‘abrazaderas’ < lat. armĭlla; cadena 3, 11 < lat. catēna y su derivado cadenat 11 (cadenats 15) ‘candado’ < lat. tardío catenatum; canela 16 ‘grifo, espita’ < lat. cannĕlla, término usado con este sentido en catalán noroccidental, que en aragonés adopta la forma canilla (DCVB; DECat II, 497b; ALDC II, 398; ALDC V, 978; ALEANR II, 212); clau 11 (claus 11) ‘llave’ < lat. clave; colera 10 ‘collar de un animal’, derivado de coll; garffis 11 ‘garfios, ganchos de punta aguda’ < ár. andalusí ġárfa (Corriente et al. 2019: 351); senys 18 ‘campanas’ < lat. sĭgnu, registrado ya en las Homilies d’Organyà (DECat VII, 810b) y ramals (per als senys) 18 ‘cuerdas gruesas semejantes a la soga’, derivado de ram < lat. ramu; tenidor de sellas 11 ‘soporte de sillas de montar’, del lat. tenitōre, un utensilio del que no hallamos ninguna documentación en la bibliografía consultada;16 myraylls 11 < lat. vulg. *mīracŭlu y espill 12 < lat. spěcŭlu, los dos términos del catalán para designar el espejo, que conviven en catalán medieval, al menos en los escritos, aun15.  No consideramos aquí válida la explicación que Coromines ofrece para glémens (por llémens) en el área de Tremp (Lérida), según la cual habría gl- por contaminación del nombre clemàstecs del utensilio parecido (DECat V, 189), porque en el catalán ribagorzano la solución propia es cremalls y variantes. 16.  En este caso, el único significado que consideramos válido para sella < lat. sĕlla es el de ‘silla de montar’, siguiendo las explicaciones de Coromines (DECat VII, 897b). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 103-130 DOI: 10.2436/20.2500.01.381

Estudis romanics 46_int.indd 114

12/1/24 9:40

LÉXICO DE LA VIDA COTIDIANA EN INVENTARIOS DEL SIGLO XV

115

que están restringidos al catalán oriental y al occidental respectivamente (ALEANR VI, 792; Haensch 1960: 180; Moners 2008: 114). Asimismo, hay vocablos relacionados con la iluminación de una estancia: brandó 6 (brandons 11) ‘blandón, vela gruesa de una sola mecha’ < germ. brand (DECat II, 195a), y su derivado brandoneras 11 ‘candelero en el que se ponen los blandones’; candelobre 16, canelobres 6, 11 (diminutivo canelobret 11) ‘candelero, candelabro’ < lat. vulg. can­ delŭbru (DECat II, 470b), en dos casos con la simplificación del grupo -nd- propia del catalán y en otro con mantenimiento por influjo de candela (Recasens 2017: 248-249); creols 14 ‘candiles’, forma de plural de creol, variante de cresol (gresol) < lat. vulg. *crosiŏlu que se documenta ya en 1299, aunque parece que actualmente solo es usado cresol por valencianos y tortosinos (DECat IV, 645; ALDC II, 336; ALDT, 147); lanterna (de drap encerat) 10 ‘linterna (elaborada con un trapo encerado)’ < lat. lantērna. También se habla de una rueda de hierro que sostiene cuatro làntias 11 ‘lámparas’ < lat. vulg. *lantăda (DECat V, 75b). 6.3.  Utensilios de cocina Para el cocinado de los alimentos encontramos: ast 4 (asçs 6, asts 11, astets 11) ‘asador’ < lat. hasta, siempre de hierro y de diferentes tamaños; calder 6, 10 (caldés 14, 19, qualdés 1) ‘caldero’ < lat. vulg. caldarĭu, utilizado tanto en la cocina como para el transporte de líquidos; ola 19, hola 20 (olas 11, 14, ollas 10, 11, y el diminutivo oleta 15, holeta 16) ‘olla’ < lat. ōlla; paella 1, 6, 11, paela 14 ‘sartén’ < lat. patĕlla, forma documentada desde el siglo xiii que proviene del dialectal padella (conservada hoy en catalán ribagorzano), en la que desaparece la dental (DECat VI, 157a-b; DCVB). Otros útiles nombrados en los inventarios se utilizan para extraer líquidos o la espuma que generan, como la bromadora 14 ‘espumadera’, variante antigua de esbromadora, frecuente en documentos catalanes y aragoneses de los siglos xiv-xv y todavía conservada en algún punto de la Franja de Aragón (DECat II, 266b y 267b; Sesma / Líbano 1982: 121; ALEANR VII, 839); junto a ella se atestigua en un inventario la solución aragonesa bromaderas 1, también registrada en el ALEANR (VII, 839), con diferente sufijo (DECat II, 266b y 267b). Se cita igualmente el cetre 6 (cetres 11) ‘jarro, acetre’ < ár. andalusí *assíṭil ‘especie de cubo con asa’ (Corriente et al. 2019: 20), vocablo documentado ya en Llull y registrado hoy en el área del tortosino y el valenciano, con variante femenina en citres 16, muy común también desde la Edad Media­, la cual pervive en áreas del catalán oriental y en valenciano (DECat VII, 879b-880b; DCVB); el caçut 15 ‘especie de cazo’, derivado de caç o cas (arag. y cast. cazo), y este a su vez del femenino cassa, de origen desconocido, tal vez de una base prerromana kattia (DECat II, 615a-616a); scudelas 10, scudeles 14, 16 ‘escudillas’ < lat. scutĕlla, voz de la que deriva escudeller 1 ‘vasar, lugar destinado a guardar la vajilla’; loça 14 (loças 1, 5, 6) ‘cucharón’, de origen incierto, se documenta en catalán desde el siglo xiii y hoy en las áreas dialectales del ribagorzano, el catalán septentrional y el rosellonés, como en aragonés (DECat V, 275a-276a, DCVB; ALDC II, 330). Con la función de cubrir recipientes se utilizan el cobertor 11 o cubertor 14 (cobertós 11) y la cobertora 11 (cobertoras 5), cubertora 14 ‘cubertera, tapadera’, derivados de Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 103-130 DOI: 10.2436/20.2500.01.381

Estudis romanics 46_int.indd 115

12/1/24 9:40

116

Javier Giralt Latorre

cobert/cubert < lat. coopĕrtu con sufijo -tōrĭu/a, al igual que la solución aragonesa cobertera 11 con género femenino y sufijo -arĭu. Finalmente, entre los utensilios de cocina, podemos añadir el morter 16 ‘mortero’ < lat. mortarĭum, acompañado de su mà ‘mano’ < lat. manu, aunque también aparece con este mismo significado el término boixos 14 < lat. bŭxu, porque el objeto suele hacerse de madera de boix ‘boj’, registrado así desde el siglo xiii (DECat II, 53a; DCVB); la taça 2, 14, tassa 10 ‘taza’ < ár. andalusí ṭássa (Corriente et al. 2019: 505); los tornels 1, seguramente derivado diminutivo de torn con el que se hace referencia a un utensilio de cocina de significado incierto, documentado en catalán en 1430 (DECat VIII, 610b; DCVB), que tal vez pueda relacionarse con el torno aragonés, cuya función fue la de separar la harina en distintas finuras (TLA). 6.4.  Aperos y herramientas agrícolas Son pocos los aperos agrícolas que localizamos en estos inventarios. Se menciona aradre 14 (aradres 14) ‘arado’ < lat. arātru, forma antigua de la que procede el dialectal aladre, junto a la ribagorzana aladro (DECat I, 352a-b; ALDC IV, 884); además, a este sustantivo se aplican los participios adjetivados ferrat 14, ferraçs 1 (del lat. fĕrrāre), con el que se indica que el arado ha sido convenientemente reforzado con hierro, y dreçaçs 1 (del lat. dĭrectĭāre), con el que se señala que ha sido enderezado; como pieza del arado está la rela 15 (reylles 14) ‘reja’ < lat. rēgŭla. También aparecen los trylls 1 ‘trillos’ < lat. trībŭlu, término de uso especialmente arraigado en catalán occidental (DCVB; ALDC IV, 838).17 Más numerosas son las herramientas o los instrumentos que emplea el agricultor: destral 2, 14 (destralls 15)18 ‘hacha’ < lat. tardío dextrale; dreçador 6, 11 ‘instrumento que sirve para enderezar telas, pieles, etc.’, voz derivada de dreçar ‘enderezar’ < lat. vulg. *drectiare (DECat III, 202a); encluela 2 ‘yunque para afilar la guadaña’, diminutivo del antiguo enclua < *ĭnclūdĭne, variante de enclusa (DECat III, 323b-324a; ALDC IV, 817; ALEANR IV, 510), en la que habría desaparecido la consonante postónica -d- > [ð] (Recasens 2017: 222); axat [ajˈʃat] 2 (exaçs [ejˈʃats] 1) ‘azada de hoja estrecha’ < lat. ascĭatu, localizado en el catalán de la Ribagorza y en Urgell (DCVB; ALDC IV, 754; ALEANR I, 46 y 101; Haensch 1960: 208), aunque en algún punto de Les Garrigues y de la Ribera d’Ebre tiene el significado de ‘azada’ (ALDC IV, 754); eyxada 15 (exades 14) 17.  Sobre esta voz señala Coromines (DECat VIII, 836a-b) que debe ser de procedencia mozárabe, porque la evolución del grupo -b’l- a /λ/ es extraña en catalán y porque es una palabra regional del sur del ámbito de dicha lengua, la cual solamente es común al castellano trillo y al protugués trilho; su primera documentación catalana se remonta tan solo al siglo xvi. Sin embargo, olvida Coromines que también existe el vocablo en aragonés y que se atestigua en esta lengua, al menos, a finales del siglo xiv en protocolos de Barbastro (Nagore / Vázquez 2018: 240) y del siglo xv (Sesma / Líbano 1982: 356). Por lo tanto, creemos que en catalán occidental este término tendría origen aragonés, adaptado a la fonética propia de la lengua catalana. 18.  La forma destray 6 debe responder a una confusión gráfica del escribano, sin implicación fónica. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 103-130 DOI: 10.2436/20.2500.01.381

Estudis romanics 46_int.indd 116

12/1/24 9:40

LÉXICO DE LA VIDA COTIDIANA EN INVENTARIOS DEL SIGLO XV

117

‘azada’ < lat. vulg. *ascĭata; mayl 2 ‘mazo de hierro’ < lat. mallěu, con una variante denominada mal tayllat 7, tal vez referido a una herramienta semejante al martillo de uña de los carpinteros; rassera 1 ‘rasero, palo destinado a rasar las medidas de los áridos’ < lat. rasarĭa, conocida en castellano con este mismo sentido y en algunos puntos de Aragón (ALEANR I, 83), aunque en esta región suele presentar otros valores semánticos (ALEANR II, 244; TLA); raents 14 ‘rasero’, palabra procedente de raent, participio de presente de raure que, sustantivado, conserva el sentido de ‘rasar una medida’ que tiene el verbo en el área noroccidental del catalán (DCVB), si bien no lo hemos registrado en la bibliografía consultada; sedaços 11 ‘cedazos’ < lat. vulg. cribru saetacěu; soga 14 (sogas 1) < lat. tardío sōca, a partir del cual surgen sogam 15 ‘conjunto de sogas’ con el sufijo colectivo -am < -āmen, voz no registrada en la bibliografía consultada, y sogayls 17 ‘soguillas, cuerdas de esparto crudo’ mediante el sufijo -all < -acŭlu, palabra especialmente usada en catalán occidental (DCVB); gronça 11 ‘tolva’, término que se recoge en textos del Matarranya de 1372, en otros valencianos del siglo xv y en ribagorzanos del siglo xvi (DCVB, s.v. gronsa; Giralt / Moret 2019: 47; Quintana 2007: 186), y que se mantiene en catalán occidental (ALDC V, 1024);19 lançola 15, derivado aumentativo de lançol (vid. infra), que designaba en el Pallars una especie de sábana más grande confeccionada con una tela más basta, usada para llevar paja o grano (DCVB; DECat V, 149b). Para uncir los bueyes se emplea el jou ‘yugo’ 14 < lat. jŭgu. En relación con las bestias de carga, aparece la albarda 15 (albardas 1) < ár. andalusí al+bárdaʕa (Corriente et al. 2019: 60); bast 6 ‘albarda corta de carga’, de origen incierto, tal vez prerromano, documentado en catalán desde el siglo xiii (DECat I, 711a); cinglas 1 ‘cincha, ceñidor’ < lat. cĭngŭla; travons 15 ‘trabaderos de las patas de las bestias’, derivado diminutivo de trava (< trau/trabe) < lat. trabe, conocido en catalán occidental y con variante trabón en aragonés (DECat VIII, 734b; DCVB). En relación con la apicultura, tenemos el término arna 8 (arnas 1) ‘colmena’, tal vez derivado de un indoeuropeo *arona, que estaría relacionado con el castellano-portugés aro ‘anilla’ < *aros ‘roldana, rodaja’ (DECat I, 395a). 6.5.  Otras herramientas e instrumentos En la elaboración del pan se emplean: pala de fust 11 ‘pala de madera’, la que se utiliza para extraer el pan del horno; raedera 11 ‘paleta de hierro para separar la pasta de las paredes de la pastera y para cortar el pan antes de cocerlo’, voz derivada de raure, variante del catalán raedora y del aragonés radedera, que coincide con la existente en castellano (cf. ALDC V, 1030; ALEANR II, 244). En la obtención del aceite se usan: piló 1 ‘pieza cilíndrica del molino de aceite’, derivado de pila < lat. pīla; esportons 15 ‘esportín usado en el prensado de las aceitunas’, diminutivo de esporta < lat. spōrta que se localiza en el área de Àger en la Noguera ilerdense (DCVB; ALDC V, 969). 19.  Es un derivado de gronçar ‘colum­piar’, formado sobre una base indoeuropea como *crontĭa­

re, por el movimiento oscilatorio característico de esta parte del molino (vid. DCECH I, 162b y IV,

295b).

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 103-130 DOI: 10.2436/20.2500.01.381

Estudis romanics 46_int.indd 117

12/1/24 9:40

118

Javier Giralt Latorre

Entre las herramientas de carpintero aparecen la planeta 14 ‘cepillo’, diminutivo de plana < lat. plana registrado en catalán en 1431 y utilizado en Tortosa y Menorca (DCVB; cf. DECat VI, 580a); la eyxola 15, exola 14 (axollas 1) ‘azuela de carpintero’ < lat. as­ cĭŏla, voz localizada en el catalán ribagorzano, el septentrional y el rosellonés (ALDC VII, 1667);20 y los tribes ‘barrenas’ < bajo lat. trepanu (DECat VIII, 769b). De la carnicería se menciona el coltel 6 ‘cuchillo’ < lat. cūltĕllu, hoy anticuado y solo conservado en el Capcir como cotell por afinidad con el occitano (PALDC II, 131). Por otra parte, remarcamos el uso de onçinels 14, seguramente diminutivo del aragonés oncinos/oncins ‘ganchos de acarreo’ (TLA; ALEANR I, 70), también presente en La Rioja como adjetivo en ganchos oncinos. Proviene del lat. ŭncīnu ‘gancho’, que en catalán ha dado como resultado ansins ‘gamellas del yugo’ por influjo de ansa (DECat I, 325a). Con el sentido genérico de ‘gancho’ existen derivados en portugués e italiano, y es probable que tenga este mismo valor en el documento de Roda. En los invetarios nº 6 y 11 relativos a la abadía de Roda, se mencionan algunos objetos propios de un monasterio y sus escribanos: bullas 6, butllas 11 ‘bulas’ < lat. bŭlla; letras 6 ‘cartas’ < lat. lĭttĕra; libre 11 (libres 6, 11) ‘libro’ < lat. lībru, entre los que se encuentran el llamado officier 11 ‘antiguo libro donde estaba escrito el texto de los oficios divinos’ y el misal 11 ‘libro usado para oficiar la misa’; quaderçs 6 ‘cuadernos’ < lat. quatĕrnu, vocablo en el que se refleja el paso de -rn a -rt, como se ha señalado anteriormente en fort ‘horno’ (vid. supra); scrituras 6, scripturas 6 ‘escritos’ < lat. scrip­ tūra; sigell 11 (sigells 11) ‘sello’ < lat. sigĭllu, solución antigua en la que se ha cerrado la vocal inicial por disimilación. Específicos de la iglesia son los ensensés 11 ‘incensarios’ < lat. incensarĭu. Son pocos los términos que hacen referencia a las armas 8 < lat. arma y a los complementos específicos de quienes las usan. En diversos inventarios aparece la balesta 1, 7, 10, 14 (balestes 13) < lat. ballĭsta, en algún caso especificando las dimensiones a través del sustantivo cayrons 13, 14 < lat. quadrōne, un uso medieval del vocablo que se registra en otros documentos del siglo xv y del que se desconoce su significado concreto (DCVB). Junto a ella se cita el cint 7, 10 ‘correa’ < lat. cinctu y la aljaba 7, algava 2, algaba 10 ‘aljaba, estuche de flechas’ < ár. andalusí al+ğáʕba ‘carcaj’ (Corriente et al. 2019: 137). Otra arma es la lança 2 (lançes 2) < lat. lancěa. También se citan algunos instrumentos destinados a la sujeción de presos: cep 11 ‘cepo’ < lat. cĭppu, con sus forrollats 11 ‘cerrojos’, derivado de forroll, que se documenta en el siglo xiv;21 collás de cadena 11 ‘argolla de cadena’ < lat. cŏllāre; y grillons 11 ‘grillete’, derivado diminutivo de grill < lat. grillu, documentado en catalán desde finales del siglo xiii (DECat IV, 656).

20.  Las soluciones exaçs, eyxada, exades, eyxola, exola presentan el cambio a > e en la vocal inicial, como suele ser todavía frecuente en catalán occidental (DECat I, 105a; cf. Recasens 2017: 42-43). 21.  Se trata de una variante de forrellat, el cual procede a su vez de ferrollat, derivado de ferroll, que es la alteración de verroll < lat. vulg. verrŭcŭlu por el influjo de ferro (DECat IV, 136). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 103-130 DOI: 10.2436/20.2500.01.381

Estudis romanics 46_int.indd 118

12/1/24 9:40

LÉXICO DE LA VIDA COTIDIANA EN INVENTARIOS DEL SIGLO XV

119

7.  VESTIMENTA, CALZADO Y ROPAS 7.1.  Vestimenta y calzado En los inventarios de Roda también se hace una relación de piezas de ropa que sirven para cubrir a una persona, a las que se hace referencia en general con el sustantivo bestiduras 10 < lat. vestītūra; en una ocasión se habla de vestits tayllats e feyts 8, para diferenciar aquellos vestidos que estan confeccionados de los que simplemente están cortados (vid. Moret / Giralt 2019: 43; Sesma / Líbano 1982: 367). Con un sentido genérico también aparece bestiments 11 < lat. vestimēntu, pero en alusión solamente a los ropajes del sacerdote para celebrar la misa.22 Como indumento que se colocaba en la cabeza tenemos el caperó 2, 7, caperon 6 ‘capirote, especie de capucha antigua usada especialmente por los monjes’, derivado de capa < lat. tardío cappa, documentado ya en el siglo xiii (DECat II, 525b). Exclusiva de las mujeres era la manteta 6 (mantetas 11), diminutivo de manta < lat. vulg. manta, cuya función era la de cubrir su cabeza y sus hombros. También podemos mencionar los vels 11 ‘velos’ < lat vēlu, y específicamente el vel nupcial 13 por ser la tela con la que la novia se cubría la cabeza y la cara en la boda. Incluso se mencionan las tovallolas de dona 12 (vid. infra), haciendo referencia a una especie de pañuelo de mujer que se llevaba a las espaldas como ornamento o para cubrir la cabeza (DCVB). Entre los vestidos y las túnicas que se llevaron durante la Edad Media, en estos textos aparece la cota 2, 7, 9, 10, ‘cota, túnica’ < franco *kotta ‘tela gruesa de lana’ (DECat II, 1007a), la prenda más usada por hombres y mujeres, cuyo origen hay que buscarlo en la indumentaria militar, haciéndose más tarde extensible a todos los estamentos de la sociedad; era un vestido que iba desde el cuello hasta aproximadamente los pies, seguramente ceñido y ajustado al cuerpo (Sesma / Líbano 1982: 167; Moret / Giralt 2019: 57). Las que se citan en estos inventarios son sencillas, de burel 2, 10 ‘buriel, paño pardo de lana’ y seret 10 ‘cerro, copo’; alguna está forada 2, 7, 10, en un caso se indica que de pena 10 ‘piel’ y en otro se afirma que el forro es de color blanch e vermeyl 7. Otra prenda de cuerpo entero era la gonela 13, compuesta de cuerpo y falda más o menos larga, generalmente sin mangas, de piel o de tejido más o menos rico; es un diminutivo del catalán antiguo gona ‘especie de túnica de piel o de seda, sin mangas’ < lat. tardío gŭnna (DECat IV, 562; Moret / Giralt 2019: 59). No obstante, en el inventario se alude en concreto a una pieza nupcial, en este caso con mànegues furrades de tela vermeylla. Por encima de la gonella se colocaba la fopa 13 ‘túnica larga y holgada cerrada’, palabra de étimo desconocido, documentada en catalán desde el siglo xiv e idéntica al castellano hopa, registrada por vez primera en un texto zaragozano también del siglo xiv, al igual que en las obras de Fernández de Heredia (DECat IV, 109a; Moret / Giralt 2019: 58; CORDE). Un fin más específico tenía el grimeu 13 ‘toga, túnica solemne’ < lat. grammaticu, voz anotada 22.  En este punto, es interesante remarcar que en testamentos del siglo xv del Matarraña (Teruel) se utiliza vestidura con el mismo significado que en los inventarios de Roda, mientras que vestiment adquiere el sentido de ‘mortaja’ (Moret / Giralt 2019: 43). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 103-130 DOI: 10.2436/20.2500.01.381

Estudis romanics 46_int.indd 119

12/1/24 9:40

120

Javier Giralt Latorre

en aragonés y catalán desde el siglo xiv (DECat IV, 610a; Moret / Giralt 2019: 61). Totalmente ajustado al cuerpo iba el jupó 2, 7 ‘jubón’, derivado del neoárabe ğíbbah, procedente a su vez de jupa < ár. andalusí ğúbba (Corriente et al. 2019: 139); se registra en catalán a finales del siglo xiv (vid. DECat IV, 501b-502b). Por encima de los vestidos exteriores se sobreponían los ropajes de abrigo, que solían estar confeccionados con telas de lana y eran de corte extremadamente simple (Moret / Giralt 2019: 61). En los inventarios de Roda aparecen la capa 5, 6, 9 < lat. cappa, utilizada tanto por hombres como por mujeres, y los mantos 5 < lat. mantu, término documentado en catalán desde el siglo xiv, sobre todo en textos valencianos y mallorquines, por lo que concluye Coromines que podría tratarse de un resto mozárabe (DECat V, 442b), si bien, a nuestro parecer, sería más bien aragonés, puesto que está documentado en todo el territorio catalanohablante (Moret / Giralt 2019: 62). En cuanto a la diferencia entre estas dos prendas, lo cierto es que no está demasiado clara, aunque a través de unas ordenanzas dictadas por los consejeros de Barcelona en el siglo xiv sobre cómo debían vestir los familiares para acompañar el duelo, se puede deducir que la diferencia entre ambas prendas residía en que el manto permitía a las mujeres cubrirse la cabeza y debía sujetarse por medio de pasadores o agujas (Moret / Giralt 2019: 62). Asimismo, era pieza de abrigo el capot 10, derivado de capa, vocablo con el que se designaba una prenda de tela gruesa con mangas y capucha, que en origen llevaban los pastores y labradores (DCVB). Indica Coromines (DECat II, 530b) que al catalán llega desde el mozárabe por vía del castellano de los navegantes, pues no es una palabra demasiado antigua en aquella lengua —todos los registros hallados datan del siglo xvi, especialmente en textos noroccidentales (CICA)­—, aunque, desde nuestro punto de vista, y puesto que se recopila en estos textos ribagorzanos del siglo xv, bien puede pensarse en un origen aragonés.23 También tuvieron la función de abrigar los pelloçs 1 ‘especie de pelliza rústica’, voz derivada de pell con sufijo despectivo (DECat VI, 401a). Específica de los monjes (y, en general, de los eclesiásticos) fue la almuça 6 o muça 6 ‘muceta, esclavina’, que proviene del bajo lat. almucia o almuciu, aunque su origen es incierto; según la documentación existente, la variante reducida por aféresis es más tardía, dado que solo se registra a partir del siglo xv (DECat I, 220a). De la ropa interior, tanto femenina como masculina, se mencionan las calças 2, 7, calçes 18 ‘pieza de vestir que cubría la pierna y el pie, y se ajustaba a su contorno’ < lat. vulg. calcĕa, vocablo derivado del lat. calcĕu ‘zapato’ (DECat, II, 415b), utilizado casi siempre en plural. En época medieval se llevaron cada vez más largas hasta convertirse en una pieza de vestir que cubría desde los pies hasta la cintura, incluso en el siglo xvi llegó a ocultar el abdomen; hoy designa la ropa interior femenina en prácticamente todo el dominio catalán (ALDC II, 184; Moret / Giralt 2019: 75). También aparecen las calcetas d’agulla per a minyons 12, un tipo de calzas para niños confeccionadas con aguja de hacer media. Finalmente, solo se mencionan dos tipos de calzado: avarques 17 ‘abarca’, voz procedente de la base prerromana abarka o abarica, registrada en catalán desde el siglo xiii y de uso general con alguna variación formal (DECat I, 505b; PALDC 1, 129); çabates ‘zapatos’ 18, vocablo documentado en catalán desde 1268, de procedencia incierta y común a diversas lenguas románicas y eslavas (DECat VII, 550a). 23.  Se registra en documentos notariales aragoneses del último cuarto del siglo xv (CORDE). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 103-130 DOI: 10.2436/20.2500.01.381

Estudis romanics 46_int.indd 120

12/1/24 9:40

LÉXICO DE LA VIDA COTIDIANA EN INVENTARIOS DEL SIGLO XV

121

En los inventarios se cita alguna prenda que vestían aquellos que iban armados. Es el caso del jach 2 ‘cota de armas’, voz registrada en 1403 que, según Coromines (DECat IV, 447a), procede del francés antiguo jaque ‘especie de jubón’, y este probablemente del nombre propio Jacques; esta forma predomina en catalán meridional, mientras que en el oriental evolucionó a gec. Además, un complemento de esta vestidura era el tirabraguer 2, 6 ‘correa que sostiene la ligadura del braguero de un herniado’, palabra compuesta de tirar y braguer ‘correa usada para contener una hernia’ (DCVB); sin embargo, en el contexto del inventario parece referirse a otro elemento semejante utilizado por quienes tiraban con ballesta. Por último, se hace referencia a ciertos ornatos de los sacerdotes para la celebración de la misa. Tal es el caso del camís 11 ‘alba sacerdotal’, documentado desde el siglo xiii, que posiblemente procede de un lat. tardío camĭsī o del gálico kámīsī (DECat II, 457b-458a); la casulla 11 (casullas 11) < bajo lat. casubla, derivado de casa y con influjo de cuculla ‘capa provista de capucho’ (DCECH I, 918a); la estola 11 < lat. stŏla ‘vestido largo’; el cultismo maniple 11 ‘manípulo sacerdotal’ < lat. manĭpŭlu; la capa 11 ‘capa misal’ (vid. supra); y los sobrepelliçs 6, sobrepelisos 10 ‘sobrepellices, vestidura utilizada por encima de la sotana’, del bajo lat. superpellicĭu, documentado en catalán a principios del siglo xv (DECat VI, 399b). 7.2.  Ropas de cama y de la casa En los manuscritos analizados se citan robas de lit 8, es decir, piezas de ropa que se empleaban para cubrir o guarnecer la cama. También aparece la locución lit de roba 19, que en este caso hace referencia al conjunto de piezas de ropa, tanto de lencería doméstica como de vestimenta, que los contrayentes aportaban al matrimonio; se trata de una construcción propia del catalán de la Franja de Aragón, atestiguada en textos procedentes de diferentes zonas (Giralt 2010; Giralt / Moret 2021). Entre las piezas destinadas a ser utilizadas en la cama, la que sirve de cobertura y de adorno a la vez es el cobertor de lit 6 ‘cubrecama, cobertor’, de cuya etimología ya se ha hablado con anterioridad (vid. supra), muy vivo actualmente en valenciano (ALDC II, 271); parecida función tenían los sobreliçs 5, sobrelits 13, 14 ‘colchas’, compuesto registrado desde el siglo xiii (DCVB); y de igual modo las bànovas 6 ‘colchas’ < lat. tardío galnăpe ‘manta’, término común al aragonés y al occitano, pero ausente hoy en catalán ribagorzano (DECat IX, 38a; ALDC II, 270). Otras piezas tuvieron más bien una función de abrigo. Este sería el caso de la flaçada 14, 16 ‘manta’, de origen incierto, tal vez de un prerromano *flakiata, emparentado con el lat. floccu y el germánico blahjan- (DECat IV, 20a). También se menciona la guaenga 2 (guaengas 5, 6), guadengas 11 ‘especie de manta’, procedente del lat. gaunaca, con un retroceso de la ṷ en guan-; la forma guaenga surgiría tras la desaparición de la dental en guadenga, la cual, a su vez, procede de guanenga (DECat IX, 42). Y es muy probable que el quadrat 1, 6, 13 (quadraçs 5, quadrats 14, coadrats 10) < lat. quadratu fuera también una pieza de abrigo semejante al edredón (cf. DCVB), del mismo modo que la plumaça 1 (plumaças 1) < lat. plumacěa, solo que en este caso elaborada con plumas Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 103-130 DOI: 10.2436/20.2500.01.381

Estudis romanics 46_int.indd 121

12/1/24 9:40

122

Javier Giralt Latorre

(DCVB). Otra especie de cobertor era el stral 10 < lat. stragulu, atestiguado en catalán desde el siglo xiii y con abudantes ejemplos en el siglo xv (DECat III, 791b). En varias ocasiones se cita la strayllenqua, 1, 6 (strayllenquas 1), palabra que no hemos resistrado en la bibliografía consultada y que bien podría tratarse de un derivado del vocablo anterior, estrall, mediante el sufijo de origen germánico -enc < -īng (Moll 2006: 253), de manera que expresaría semejanza o relación con el primitivo, tal vez designando otro tipo de cubierta parecida. La pieza que se colocaba directamente en contacto con la piel de quien yacía en la cama era el lançol 13, 14 < lat. lĭntĕŏlu, variante generalizada en catalán noroccidental y en valenciano, con cambio vocálico por disimilación (Recasens 2017: 138-139); también se registra linsol 10 (linsols 10), que es la forma predominante en catalán ribagorzano, con modificación vocálica por influjo de la palatal inicial (vid. DCVB; ALDC II, 272; Recasens 2017: 138-139); y en una sola ocasión se anota lençols 6, que es la forma común en catalán oriental, con evolución regular. Como complementos destinados al reposo de la cabeza aparecen los siguientes: capçal de lit 5 ‘cabezal, almohada’ < lat. capĭtĭale, registrado desde el siglo xi y todavía existente en el Capcir y la Segarra (DECat II, 512a; ALDC II, 269); capsera 10, por feminización del capcer ‘propio de la cabeza’, ‘extremo superior’ (derivado posverbal de capçar < lat. capĭtĭare), que parece hacer referencia a un tipo de almohada, de manera que podría ser un sinónimo de capçalera, que mantiene este sentido en Esterri (DCVB); coxinals de lit 16 ‘almohadón o cojín usado de adorno’, derivado de coixí < lat. vulg. *coxīnu con el sufijo -al indicativo de relación o semejanza; coxinets de cap 16, diminutivo de coixí, con el que se designa un tipo de almohadas de menor tamaño usadas para reposar la cabeza; traveser 6 ‘travesaño, almohada larga que ocupa toda la cabecera de la cama’, derivado de través < lat. transvěrsu, documentado desde la crónica de Jaume I (DECat IX, 202). Dentro de la casa se mencionan otras ropas con usos diversos. Tal es el caso de la tovaylla de companya 6, procedente del germánico thwahljō, locución con la que tal vez se hace referencia a la toalla que se utiliza a diario; la forma tovalla es la que prevalece en el catalán en Aragón y en buena parte del valenciano (ALDC II, 260). Con el sentido general de ‘mantel’ aparece el plural tovayllas 5, 6 y tovaylles 14. En una ocasión se registra la variante toalas, sin consonante epentética, presente ya en textos de los siglos ix y x, y repetidamente en las obras de Llull (DECat VIII, 680a). Otra pieza anotada es el tovalló 6, derivado diminutivo del anterior, con el que se hace referencia a una pieza de tela más o menos alargada, destinada a diversos usos (DCVB). Otro derivado diminutivo lo tenemos en tovalloles 13, usadas para el aseo personal, si bien la tovallola del documento 11 es la que el sacerdote utiliza en la misa para secarse las manos. Por otra parte, podemos añadir la cortina 11 ‘pieza de ropa colgante con la que se tapa una puerta, una ventana, etc.’ < lat. cortīna; el drap pintat de ymages 6 (del lat. drappu), probablemente una especie de tapiz decorativo; y la estora 14 ‘estera’ < lat. stōrĕa, destinada a cubrir los pavimentos. Y específico de la iglesia es el frontal 11 ‘pieza de tela que forma la parte delantera de un altar’ < lat. frontale.

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 103-130 DOI: 10.2436/20.2500.01.381

Estudis romanics 46_int.indd 122

12/1/24 9:40

LÉXICO DE LA VIDA COTIDIANA EN INVENTARIOS DEL SIGLO XV

123

8.  PRODUCTOS CONSUMIBLES No faltan en los inventarios de Roda algunos de los productos que se conservaban en las casas y que se consumían, muchos de ellos procedentes del campo y de la cría de animales, otros elaborados en el ámbito doméstico. Entre los cereales, se citan: blat 1, 14 (blats 17) ‘trigo’ < céltico blato-, forment 2, 6, 8, 9, 12, 15 ‘trigo candeal’ < lat. frŭmĕntu, civada 8, 9, 17, çivada 11 ‘avena’ < lat. cĭba­ ta, ordi 8, 9 ‘cebada’ < lat. hŏrdĕu y carrahó 8, carahó 9 ‘cereal distinto pero análogo al centeno’ < prerromano *karrago/arrago, vocablo este último propio del catalán ribagorzano, con soluciones paralelas en aragonés (carraón), gascón (carraoun) y específicamente en aranés (carrau), el cual se conserva actualmente como carragó y cuya primera documentación es muy reciente, por lo que la que aportamos en nuestra investigación confirma su existencia ya en catalán medieval (al menos en el área ribagorzana), al igual que en gascón (DECat II, 587a-588a; DCECH I, 891). De la molienda de los cereales resulta el segon 11 ‘salvado’ < lat. secŭndu, utilizado para el alimento de los animales domésticos; hallamos aquí la forma que fue propia del catalán medieval (DECat VII, 749). Del trigo se obtenía la farina 11 ‘harina’ < lat. farina, y con ella se elaboraba el pa 10 ‘pan’ < lat. pane, en una ocasión denominado pa de ració 11 en alusión a aquel que se consume a diario. Otros productos derivados de cultivos del campo son el cànem 6, 15 ‘cáñamo’ < lat. cannabe, el safrà 3, 18 ‘azafrán’ < del ár. andalusí az+zaʕfarán, el oli 1, 6, 8, 14, 18, oly 8, 11 ‘aceite’ < lat. olĕu y el vi 1, 6, 11, vy 8, 11 ‘vino’ < lat. vīnu, con alguna especificación en el caso de vy agre 11 ‘vino agrio’, vi de cumpleta 4 ‘vino destinado a un oficio divino’ y vy de ració 11 ‘vino que se consume a diario’. Como productos relacionados con los animales domésticos, tenemos adobs 14 ‘adobos’, derivado posverbal de adobar < fráncico *dubban, que en el texto puede referirse tanto a las pieles encurtidas como a las carnes del cerdo preparadas para su conservación. Entre estas últimas, tenemos la cansalada 6 ‘tocino’, del sintagma carn salada, solución ortográfica que no se había documentado antes del siglo xvi (DECat II, 579a); la freixura 18 ‘asadura, conjunto de entrañas de un animal y sobre todo los pulmones’ < lat. tardío *frĭxūra; el lart [‘ʎaɾt] 6 ‘manteca’ < lat. lardu; los spinaços 6 ‘espinazo o columna vertebral’, derivado de espina con el sufijo -às < -acĕu que se emplea en el àrea pirenaica noroccidental y en valenciano (DECat III, 645b; DCVB). Por otra parte, cuando en los inventarios se menciona la carn 4, 6, 17, 18 < lat. carne, es muy probable que se esté haciendo referencia a la carne de cordero u oveja (en un caso se especifica carn de moltó 17, puesto que procede del carnero); también se habla de la carn de ració 11 para indicar que se trata de la de consumo diario. Como pescado, solo se mencionan las sardinas 4 < lat. sardina, matizadas con el adjetivo saladas 4, por ser este su modo de conservación. Y entre los lácteos, el formatge d’ayguasal 18 < lat. formatĭcu, un tipo de queso elaborado con aigua-sal ‘salmuera’.

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 103-130 DOI: 10.2436/20.2500.01.381

Estudis romanics 46_int.indd 123

12/1/24 9:40

124

Javier Giralt Latorre

9.  ANIMALES DOMÉSTICOS La palabra con la que se denomina en general a los animales domésticos es bestiar 19, derivado de bèstia < lat. bestia, si bien en el inventario de Roda parece referirse más bien al ganado de ovejas y cabras; también se habla de caps de bestiar 1, 19 con ese mismo sentido. Por otra parte, de modo más específico se mencionan los diferentes animales que constituyen ese ganado: crabas 1, 8 < lat. capra, con metátesis de la vibrante propia del área catalanohablante de la Ribagorza y La Litera, al igual que del aragonés (DECat II, 370a; DCVB¸ ALDC VI, 1350); crestó 12, 14 (crestons 8) ‘castrón, macho cabrío castrado’, variante del cat. castró (derivado de castrar, crestar < lat. castrare) usada en catalán occidental, aragonés y occitano (DECat II, 627b-628a; ALDC VI, 1355), con la especificación en un caso de que es primal 14 ‘de dos a tres años’ < lat. vulg. *primale, adjetivo especialmente presente en el área noroccidental del catalán (DECat VI, 811b; ALDC VI, 1324) y en aragonés (ALEANR V, 622); oveyllas 1, hoveyllas 8 ‘ovejas’ < lat. ovĭcŭla; moltó 6, 17 (moltons 4, 8) ‘carnero’ < celt. molton- (DECat V, 766b). Al conjunto de crías de ovejas y cabras se refiere uno de los inventarios como la fillam novella 8, sintagma formado por el sustantivo fillam, derivado del cat. fill ‘hijo’ < lat. fīlĭu con el sufijo colectivo -am < -āmen, aunque debemos señalar que no lo hemos registrado en la bibliografía consultada, por lo que podría ser una creación específica del área ribagorzana. También se alude a los animales utilizados para las tareas del campo. Se habla de las bèstias mulars 8, aunque en ocasiones se concreta el animal en cuestión, como en el caso de la mula 17 (mullas 1) < lat. mūla y los somés 8 ‘asnos’ < lat. sagmarĭu, voz esta última característica del catalán ribagorzano y del pallarés (DECat VIII, 62b-63a; DCVB; ALDC VI, 1377; ALEANR VI, 729); y también del bou 1, 2, 9, 17, 19 (bous 8, 17) < lat. bŏve. En ocasiones se matiza el color del pelo del animal: pèl bru 1 ‘gris oscuro o moreno’, pèl vermeyl 1 ‘rojo’ o pèl ros 1 ‘rubio’. Entre los animales de crianza doméstica se cita el lató [ʎaˈto] 10 ‘cerdo’, variante del catalán lletó24 (derivado diminutivo de llet < lat. vulg. lacte con sufijo -ó < -ōne), en la que se ha producido un cambio vocálico por la acción disimilatoria de la consonante palatal (cf. llitón en benasqués y aragonés ribagorzano); se trata de una solución específica del área ribagorzana, paralela al latón del belsetán y el chistavino, la cual, como se comprueba en el inventario de Roda, ya en época medieval devino sinónimo de cerdo (DECat V, 174b; ALEANR V, 644). Por último, están las abeyllas 8 ‘abejas’ < lat. apĭcŭla y todas ellas conforman un exam ‘enjambre’ 8 < lat. exāmen.

24.  Esta misma forma se emplea en la localidad altorribagorzana de Espés (Haensch 1960: 255). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 103-130 DOI: 10.2436/20.2500.01.381

Estudis romanics 46_int.indd 124

12/1/24 9:40

LÉXICO DE LA VIDA COTIDIANA EN INVENTARIOS DEL SIGLO XV

125

10.  MEDIDAS Para la medida de áridos, en los inventarios rotenses se mencionan el cafiç 9, caffiz 8, quafiç 9 (cafiçs 1, 6, 8, chafiçs 1, quafiçs 9) ‘cahíz’ < ár. andalusí qafíz, las fanecas 15, faneques 14 ‘fanega’ < ár. andalusí faníqa (cf. Corriente et al. 2019) y el quartal 2, 9 (quartals 6, quartalls 9, quartals 12) ‘cuartal’, derivado de quart usado especialmente en la Franja de Aragón (DCVB). En el caso del aceite, tomando como referencia el peso, se utiliza rova 18 ‘arroba’ < ár. andalusí (al+)rúbʕ, solución que, junto a arrova, se documenta en catalán desde antiguo, al igual que en aragonés (Corriente et al. 2019: 206). Asimismo, quintal 8 (quintals 6, 14), variante antigua del cat. quintar < ár. andalusí qinṭár, hoy presente en áreas orientales del Pirineo, en valenciano (DCVB) y en la Franja de Aragón (Teixidó 2017: 71); en el inventario nº 8 también se emplea como medida de peso del hierro. Por lo que respecta al vino, aparecen el cànter 11, 14, 19, (cantes 11, 14, 19) ‘cántaro’ < lat. canthăru, y el metre 1 (metres 1) o metro 8 (metros 19) ‘medida de vino equivalente a 12 cántaros’ < lat. mětru, que en su forma aragonesa nietro se documenta ya desde los siglos x-xi, mientras que su variante metro se registra a partir del siglo xi y en catalán desde el siglo xii (DECat V, 646b; Teixidó 2017: 55). Derivado del anterior es metrada 8, que en el inventario en el que se anota parece hacer referencia a la cantidad de vino que cabe en un metro (cf. Moll 2006: 246). También hallamos soldades 14, soldadas 19, derivado del lat. sŏlĭdu ‘sueldo’, utilizada ya como medida de peso o cantidad por Llull (DCVB); en el contexto concreto del inventario, la soldada corresponde a la cantidad de vino que se daba por el precio de un sueldo, por lo que debía variar en períodos distintos de tiempo (Teixidó 2017: 58).25 Por otra parte, se menciona en otro texto el medial de mesurar lo vy de ració 11, derivado culto del lat. medĭu, voz registrada también en documentos zaragozanos de 133126 y 1414 (CORDE), con la que se da nombre a un utensilio destinado a la medida del vino o a la propia medida; cf. mitja y mitgera en la Franja de Aragón (Teixidó 2017: 54). Entre las medidas de peso tenemos la liura 8, 11 (liuras 11, 15, lliuras 6) < lat. lībra, usada en concreto para pesar la cera, el cobre o la carne, tomando en este último caso el nombre de liuras carniceras 11, cuya tercera parte era denominada terça 11 (cf. DCVB). Más pequeña era la onça 8, onza 18, variante hoy propia del catalán occidental frente a la oriental unça < lat. ŭncĭa, a pesar de haber sido de uso más general en época medieval (DECat VIII, 980; DCVB). Tanto en el horno como en la carnicería, para pesar los productos se empleban las balanças 11, balances 11 ‘balanzas’ < lat. vulg. *bĭlancĭa, acom25.  En los inventarios nº 5 y 17 también se registra esta voz con el sentido de ‘salario’. 26.  En el documento de la aljama de Zaragoza al que corresponde esta datación, Tilander (1994: 368 y 389) concede a la voz medial el significado de ‘medianero, persona que media e intercede para que otra consiga una cosa o para un arreglo o trato’, en el siguiente contexto: «Et si el sennyor del vjno non querra seer ala dita stimacion, sea en su uoluntat de mesurar el dito vino asu mesion et con medial.» Nos queda la duda de si realmente en el texto zaragozano tiene el sentido que aduce Tilander, o más bien el mismo que presenta en el documento de Roda. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 103-130 DOI: 10.2436/20.2500.01.381

Estudis romanics 46_int.indd 125

12/1/24 9:40

126

Javier Giralt Latorre

pañadas siempre de los pessos 6, pesos 11 < lat. pensu. Por otra parte, se emplea la càrrega (de lenya) 12 (càrregues de venema 11) ‘carga’, derivado posverbal de carregar < lat. carrĭcāre, considerada como la carga que lleva un animal en el baste, equivalente a 12 arrobas, entre 151 y 153 kg (DCVB; Teixidó 2017: 69). Esta misma unidad se utilizó para medir la capacidad de una tona ‘tonel’, como en el caso de una tona bona e tinent, que té XXX càrregues 14, altra thona de XX càrregues 14, referida a la medida del trasporte de vino con el baste de un animal mediante odres, que equivale a 12 càntaros, o sea entre 135 y 150 litros en cada càrrega (Teixidó 2017: 53). Entre las medidas de longitud podemos mencionar las alnas 15, alnes 14 < gótico álina ‘codo’, específica para medir telas y equivalente a un metro aproximadamente; se documenta en catalán desde el siglo xiii, aunque a partir del siglo xvi parece que se usó preferentemente en los dialectos occidentales (DECat I, 221b; DCVB; Teixidó 2017: 74). También se emplean los palms 13, 19 ‘palmo’ < lat. palmu, medida generalizada en el dominio catalanohablante (Teixidó 2017: 76); se atestigua la variante catalana antigua de pam, dominante durante toda la Edad Media (DECat VI, 206b). Además, para medir el papel se usa la mà 18 ‘mano’ < lat. manu, es decir, el conjunto de 25 hojas que llena una mano (DCVB; Teixidó 2017: 114).

11.  FINAL A lo largo de estas páginas hemos ido presentando voces que utilizaron cotidianamente los vecinos de diferentes núcleos de la Ribagorza medieval, y lo hemos hecho distribuyéndolas en diferentes campos semánticos. Hemos constatado que, en su mayoría, se trata de un léxico general en el ámbito catalanohablante, tanto en aquella sincronía como en la actual, pero también hemos verificado que afloran palabras que están marcadas diatópicamente, aunque somos conscientes de que no es fácil concluir si una palabra es o no característica de una zona, y menos todavía en un período como el medieval. En muchas ocasiones se ha podido comprobar que algún término, limitado hoy geográficamente, gozó en aquella época de un uso más extendido. Pero, también es cierto que no deja de haber tipos léxicos que desde los orígenes del catalán fueron preferidos a otros en determinadas áreas, y en el caso de la Ribagorza en concreto incluso los hay que están ligados al aragonés. Por otra parte, debemos enfatizar el hecho de que numerosas voces documentadas en los inventarios hayan seguido utilizándose hasta la actualidad, circunstancia que podemos ratificar gracias a los datos que nos ofrecen los atlas lingüísticos y los estudios dialectales consultados. Es evidente, pues, que el espurgo de este tipo de documentos ha de contribuir notablemente a completar la información léxica que actualmente tenemos sobre el catalán medieval en general, pero también la que poseemos del catalán ribagorzano en particular, muy poco estudiado desde una perspectiva diacrónica como consecuencia del desconocimiento de esas fuentes notariales producidas en tierras aragonesas. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 103-130 DOI: 10.2436/20.2500.01.381

Estudis romanics 46_int.indd 126

12/1/24 9:40

LÉXICO DE LA VIDA COTIDIANA EN INVENTARIOS DEL SIGLO XV

127

12.  BIBLIOGRAFÍA ALDC = Veny i Clar, Joan / Pons i Griera, Lídia (dirs.): Atles Lingüístic del Domini Català. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 9 vols. En línea: <http://aldc.espais. iec.cat/mapes/>. [Consulta: 19 d’octubre de 2021]. ALDT = Gimeno Betí, Lluís (1997): Atles lingüístic de la diòcesi de Tortosa. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. ALEANR = Alvar López, Manuel / Llorente Maldonado, Antonio / Buesa Oliver, Tomás (1979-1980): Atlas Lingüístico y Etnográfico de Aragón, Navarra y Rioja, vols. I, II, IV-VII y XI. Zaragoza: Institución Fernando el Católico / CSIC. Badia i Margarit, Antoni M. (1984): Gramàtica històrica de la llengua catalana. València: Tres i Quatre. CICA = Torruella Casañas, Joan / Pérez Saldanya, Manuel / Martines Peres, Josep (dirs.): Corpus Informatitzat del Català Antic. En línea: < http://www.cica.cat/>. [Consulta: 19 de octubre de 2021]. Corriente, Federico / Pereira, Christophe / Vicente, Ángeles (2019): Dictionnaire des emprunts ibéro-romans. Emprunts à l’arabe et aux langues du monde islamique. Berlin/Boston: De Gruyter. CORDE = Real Academia Española: Corpus diacrónico del español. En línea: <http:// www.rae.es>. [Consulta: 19 de octubre de 2021]. DARA = DARA. Documentos y Archivos de Aragón. En línea: <http://dara.aragon.es/ opac/app/simple>. [Consulta: 20 de julio de 2021]. DCECH = Corominas, Juan / Pascual, José Antonio (1980-1991): Diccionario crítico etimológico castellano e hispánico, Madrid: Gredos. DCVB = Alcover, Antoni M. / Moll, Francesc de B.: Diccionari català-valencià-balear. En línea: <http://DCVB.iecat.net/default.asp/>. [Consulta: 15 de julio de 2021]. DECat = Coromines, Joan (1980-2001): Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, 10 vols. Barcelona: Curial Edicions Catalanes. DIEC2 = Diccionari de la llengua catalana. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. En línea: <https://dlc.iec.cat/>. [Consulta: 19 de octubre de 2021]. Giralt Latorre, Javier (2005): Lèxic de la Llitera. Lleida: Ed. Milenio. Giralt Latorre, Javier (2007-2008): «A propósito de la colección Toponimia de Ribagorza: un ejemplo inaudito en el ámbito de estudio de los nombres de lugar de Aragón», Archivo de Filología Aragonesa, 63-64, p. 215-241. Giralt Latorre, Javier (2010): «Llits de roba del siglo xvi en Albelda (Huesca)», en Lagüéns, Vicente / Castañer, Rosa (eds.): De momenda nunca usada. Estudios filológicos dedicados a José María Enguita Utrilla. Zaragoza: Institución Fernando el Católico, p. 295-309. Giralt Latorre, Javier (2012): La llengua catalana en documentació notarial del segle xvi d’Albelda (Osca). Albelda: Ajuntament d’Albelda / Centre d’Estudis Lliterans. Giralt Latorre, Javier (2019): Llibre de testaments (1398-1429) d’en Pere Oriola, notari de Fondespatla. Edició i estudi lingüístic. Teruel: Instituto de Estudios Turo­ lenses. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 103-130 DOI: 10.2436/20.2500.01.381

Estudis romanics 46_int.indd 127

12/1/24 9:40

128

Javier Giralt Latorre

Giralt Latorre, Javier (2021): «Inventaris del segle xv de la Franja d’Aragó escrits en català», Alazet. Revista de Filología, p. 153-193. Giralt Latorre, Javier / Moret Oliver, María Teresa (2018): «Sie manifesta cosa a tots hòmens». El català del segle xiv en textos notarials del Matarranya (Terol). Zaragoza: Prensas de la Universidad de Zaragoza. Giralt Latorre, Javier / Moret Oliver, María Teresa (2019, tardor): «Manuscrits me­ dievals del Matarranya (Terol) i llurs aportacions al lèxic català», Caplletra, 67, p. 39-64. Giralt Latorre, Javier / Moret Oliver, María Teresa (2021): «Manuscrits de la Ribagorça vs. Manuscrits del Matarranya: un assaig de dialectología diacrònica», Zeit­ schrift für Katalanistik, 34, p. 227-247. Gual Camarena, Miguel (1968): Vocabulario del comercio medieval. Tarragona: Diputación Provincial de Tarragona. Haensch, Günther (1960): Las hablas de la Alta Ribagorza (Pirineo aragonés). Zaragoza: Institución Fernando el Católico. Moll, Francesc de B. (2006): Gramàtica histórica catalana. València: Universitat de València. Moners i Sinyol, Jordi (2008): La llengua de Castigaleu (Ribagorça). Benavarri: Centre d’Estudis Ribagorçans. Moret Oliver, María Teresa / Giralt Latorre, Javier (2017): «La documentació nota­ rial dels arxius matarranyencs. Algunes consideracions lingüístiques», en Giralt Latorre, Javier / Moret Oliver, María Teresa (eds.): El repte d’investigar sobre la Franja d’Aragó. Zaragoza: Prensas de la Universidad de Zaragoza, p. 87-101. En línia: <https://zaguan.unizar.es/record/63132/files/BOOK-2017-015.pdf>. [Consulta: 17 de julio de 2021]. Moret Oliver, María Teresa / Giralt Latorre, Javier (2019): «Léxico de la indumentaria en testamentos de los siglos xiv y xv de Fuentespalda (Teruel)», Archivo de Filología Aragonesa, 75, p. 41-69. Moret Oliver, María Teresa / Tomás Faci, Guillermo (2014): El pleito del guiaje ganadero de Ribagorza (1316-1319). Edición y estudio histórico-lingüístico. Zaragoza: Institución Fernando el Católico. Morala Rodríguez, José Ramón (2012): «Léxico e inventarios de bienes en los Siglos de Oro», en Clavería, Gloria et al. (coords.): Historia del léxico: perspectiva de investigación. Frankfurt / Madrid: Vervuert Verlagsgesellschaft, p. 199-218. Nagore Laín, Francho / Vázquez Obrador, Jesús (2018): Minutas en aragonés en protocolos de los años 1390-1399 de Domingo Ferrer, notario de Barbastro. I. Selección de documentos, transcripción y edición. Zaragoza: Prensas de la Universidad de Zaragoza. PALDC = Veny i Clar, Joan: Petit Atles Lingüístic del Domini Català, 9 vols. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. En línea: <https://aldc.espais.iec.cat/>. [Consulta: 19 de octubre de 2021]. Quintana i Font, Artur (2007): «Les llengües de la documentació de l’Arxiu del Consell de les Paüls d’Isàvena del 1545 al 1667 (II)», Alazet. Revista de Filología, p. 153256. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 103-130 DOI: 10.2436/20.2500.01.381

Estudis romanics 46_int.indd 128

12/1/24 9:40

LÉXICO DE LA VIDA COTIDIANA EN INVENTARIOS DEL SIGLO XV

129

Recasens i Vives, Daniel (2017): Fonètica històrica del català. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. Sesma Muñoz, Ángel / Líbano Zumalacárregui, Ángeles (1982): Léxico del comercio medieval en Aragón (siglo xv). Zaragoza: Institución Fernando el Católico. Teixidó i Puigdomènech, Francesc (2017): Les mesures tradicionals i antigues a la Franja. Calaceit: Associació Cultural del Matarranya / Institut d’Estudis del Baix Cinca. Tilander, Gunnar (1994): «Documento desconocido de la aljama de Zaragoza del año 1331», Archivo de Filología Aragonesa, 50, p. 351-397. TLA = Tresoro d’a Luenga Aragonesa. Gobierno de Aragón / Diputación Provincial de Huesca. En línea: <http://diccionario.sipca.es/fabla/faces/index.xhtml>. [Consulta: 19 de octubre de 2021].

RESUMEN En los fondos documentales de la Franja de Aragón han subsistido protocolos notariales en los que se recogen textos de contenido diverso. De todos ellos, resultan de especial interés los que contienen enumeraciones de bienes materiales, porque ofrecen información sobre el vocabulario de la vida cotidiana de esa zona en diferentes épocas y, además, en su lengua propia, es decir, el catalán. En este artículo nos adentraremos en ese léxico cotidiano del catalán en Aragón tomando como referencia unos inventarios del siglo xv localizados en el archivo de la parroquia de San Vicente de Roda de Isábena (Huesca), sede de la antigua catedral ribagorzana. Los objetivos de este trabajo son dos: analizar el léxico de la vida cotidiana del catalán ribagorzano del siglo xv contenido en esos manuscritos y determinar en qué grado se manifiesta la variación diatópica en ellos a la luz de los datos que aporta la bibliografía. Palabras clave: léxico cotidiano, catalán ribagorzano, historia de la lengua, dialectología, variación diatópica, Roda de Isábena, Ribagorza.

ABSTRACT Lexis referring to daily life in 15th-Century inventories of Roda de Isábena (Huesca) The collections of documents from the Franja de Aragón (eastern flank of Aragon) include surviving notarial records comprising various different types of text. Among them, those consisting of lists of tangible assets are of particular interest, as they provide Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 103-130 DOI: 10.2436/20.2500.01.381

Estudis romanics 46_int.indd 129

12/1/24 9:40

130

Javier Giralt Latorre

information on the vocabulary of daily life in the area at different periods in the local language, Catalan. In this article we will investigate that everyday lexis of the Catalan of Aragon. In order to do this, we will take as a reference some 15th-century inventories from the archives of the parish of San Vicente de Roda de Isábena (Huesca), the seat of the old cathedral of the Ribagorza region. The purpose of this work is twofold: first, to analyse the everyday lexis in the 15th-century Catalan of the Ribagorza region in these manuscripts and, second, to determine the degree of diatopic variation in them in the light of the data provided by the bibliography. Key words: everyday vocabulary, Catalan of Ribagorza, history of language, dialectology, diatopic variation, Roda de Isábena, Ribagorza.

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 103-130 DOI: 10.2436/20.2500.01.381

Estudis romanics 46_int.indd 130

12/1/24 9:40

Rebut: 10/I/2023 Acceptat: 18/I/2023

FONÉTICA ASTURLEONESA EN LAS HABLAS POPULARES DE EXTREMADURA1 José Antonio González Salgado Campo Arqueológico de Mértola

1.  INTRODUCCIÓN La presencia en Extremadura de fenómenos fonéticos propios de las hablas asturleonesas —también de algunas particularidades morfosintácticas y de elementos léxicos— tiene una evidente explicación histórica en el proceso de reconquista y repoblación del territorio durante los siglos xii y xiii. Recordemos que, tal como han señalado de forma insistente los estudios históricos, Extremadura era una región muy escasamente poblada cuando los reinos cristianos la reconquistaron (Cardalliaguet Quirant 1996: 39; Clemente Ramos y Montaña Conchiña 2000: 15), lo que hizo necesario el desplazamiento de gentes desde el norte para afianzar las nuevas posesiones. Para los aspectos lingüísticos, el principal problema de la etapa de repoblación se encuentra en el desconocimiento del origen geográfico de muchos de los repobladores medievales,2 aunque la pervivencia de rasgos asturleoneses en localidades que pertenecieron a la Extremadura reconquistada por el reino de Castilla —la situada al este de la vía de la Plata— constituye una prueba de que los contingentes repobladores leoneses debieron tener mayor importancia de la que, en principio, se podría sospechar.3 Es claro que la Extremadura leonesa fue repoblada mayoritariamente con gentes venidas del antiguo reino de León, pero también es evidente que en áreas concretas del margen oriental de la vía de la Plata los leoneses debieron tener un peso determinante, como de hecho 1.  Este trabajo se inserta en el marco del proyecto Atlas Pluridimensional de la Frontera EspañaPortugal (FRONTESPO-ATLAS), PID2022-137290NB-I00, financiado por MCIN/AEI/10.13039/ 501100011033/FEDER, UE). 2.  En la mayor parte de las ocasiones, el único dato que permite inferir la procedencia de los repobladores es su nombre: Rui Sánchez de Salamanca, Alfonso Gil de Quintanadueñas, Viçente Domínguez de Lamego, etc. (Montaña Conchiña 2004: 583). 3.  Es muy probable que el origen de los repobladores de Extremadura fuera muy heterogéneo, como ya había ocurrido en la repoblación de Salamanca (González 1943: 241). Además, «conquista y ocupación del territorio, como es bien sabido, no siempre tuvieron los mismos protagonistas» (Fernández-Ordóñez 2011: 25). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 131-171 DOI: 10.2436/20.2500.01.382

Estudis romanics 46_int.indd 131

12/1/24 9:40

132

José Antonio González Salgado

sucedió en la comarca de Plasencia (Flores del Manzano 1988: 1451; Salvador Plans 2004: 730). De otra forma, sería muy difícil explicar la presencia de rasgos asturleoneses —como el cierre de las vocales átonas finales, la conservación del grupo -‍mb- o la epéntesis de yod en la terminación de ciertas palabras— fuera de lo que se ha considerado la Extremadura leonesa. Desde que se realizaron los primeros estudios dialectales, los fenómenos asturleoneses se han considerado parte fundamental de las características que han definido, en líneas generales, a las hablas extremeñas. Sin embargo, en todos esos estudios también se ha advertido del carácter arcaico o caduco de estos rasgos. La escasa vitalidad de los fenómenos de procedencia asturleonesa es un hecho que han señalado en numerosas ocasiones los investigadores que han analizado el habla de Extremadura. Ya a comienzos del siglo xx, Krüger (1914: §36) era consciente de que la variedad lingüística del norte de la provincia de Cáceres, de la que él todavía pudo recoger abundantes restos, no se iba a mantener viva durante demasiado tiempo, ya que existían «claros indicios» de su desaparición.4 A esta opinión hay que sumar las reflexiones que realizaron años después Espinosa (1935: XV), Velo Nieto (1956: 73) o Cummins (1974: 82), que niegan la existencia de un dialecto activo en el norte de Cáceres debido a la presión culta que ejercía la lengua oficial. En época más reciente, Carrasco González (2000: 143), González Salgado (2003b: 725-727) y Salvador Plans (2004: 722), entre otros, también han incidido en la imposibilidad de identificar rasgos dialectales extendidos en la geografía —distintos de los de procedencia meridional— que permitan afirmar que en Extremadura —en su conjunto— se habla algo distinto del español o castellano.5 Esto no quiere decir, evidentemente, ni que ese castellano sea uniforme en todo el territorio ni que no queden aún restos mínimos de una antigua configuración lingüística en la que los fenómenos asturleoneses tuvieron un peso significativo no solo en la zona reconquistada por el reino de León, sino también incluso en la reconquistada por Castilla.6 A partir de lo indicado en monografías dialectales y atlas lingüísticos, en este trabajo nos proponemos repasar los fenómenos fonéticos asturleoneses que se han identificado en Extremadura y evaluar el grado de conservación que muestran en la actualidad. Para ello, dividimos el estudio en tres partes: en la primera, prestamos atención a los rasgos asturleoneses que de forma generalizada se han incluido en los estudios dialectales (cie4.  La causa principal que el maestro alemán señala como responsable de la pérdida de vitalidad de los fenómenos de procedencia asturleonesa es la enseñanza en lengua castellana, aunque también alude a otros factores que coadyuvan a la desaparición de los rasgos antiguos, como la facilidad de contacto con otras normas lingüísticas tras el impulso del ferrocarril o la difusión de modernas formas de vida y de prestigio lingüístico desde las ciudades (Krüger 1914: §36). 5.  Variedades lingüísticas distintas del castellano solo se observan en la actualidad en Extremadura en los tres pueblos del valle de Jálama (Eljas, San Martín de Trevejo y Valverde del Fresno), donde se continúa hablando antiguo gallegoportugués, y en localidades concretas de la frontera con Portugal (Cedillo, Herrera de Alcántara, La Codosera y Olivenza, fundamentalmente), donde se conserva el portugués, en algunos casos en una situación muy precaria. 6.  Lo que no se puede poner en duda en la actualidad, porque los datos son muy claros al respecto, es que los rasgos asturleoneses se han ido difuminando a lo largo del siglo xx, como también ha ocurrido en la mayor parte de las comarcas castellanoleonesas donde se hablaba asturleonés. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 131-171 DOI: 10.2436/20.2500.01.382

Estudis romanics 46_int.indd 132

12/1/24 9:40

FONÉTICA ASTURLEONESA EN LAS HABLAS POPULARES DE EXTREMADURA

133

rre de las vocales átonas finales, conservación de la -e final, epéntesis de yod en la terminación, palatalización de n- inicial, mantenimiento del grupo -mb- y rotacismo de la consonante lateral en grupos consonánticos); en la segunda, analizamos tres fenómenos fonéticos de origen asturleonés que han tenido un rendimiento muy escaso y que solo han manifestado una presencia meramente testimonial en el norte de la provincia de Cáceres (el resultado aspirado de g- y j- latinas seguidas de vocal palatal, la denominada l leonesa y la palatalización de l- inicial); en la tercera parte, estudiamos tres rasgos polémicos en cuanto a su origen, ya que se han considerado asturleoneses en unas ocasiones y castellanos en otras (aspiración de f- inicial latina, pérdida de -d- intervocálica y cierre de vocales pretónicas).7

2.  FENÓMENOS FONÉTICOS ASTURLEONESES EN LAS HABLAS EXTREMEÑAS 2.1.  Cierre de vocales átonas finales: /o/ > [u], /e/ > [i] El cierre de las vocales átonas finales /o/ y /e/ en [u] e [i] es uno de los rasgos más representativos de las hablas asturleonesas (entre otros, Menéndez Pidal 1906: 152; Galmés de Fuentes 1960; Zamora Vicente 1985: 111; Bustos Gisbert 1987: 331),8 aunque el fenómeno no se da con la misma intensidad en los dos casos, ya que es bastante más frecuente el cierre de la vocal velar que el de la vocal palatal (Borrego Nieto 1996: 143).9 Los mapas del ALPI muestran que en el primer tercio del siglo xx el cierre extremo de la /o/ final (grado [u]) en territorio de habla asturleonesa se extendía por toda Asturias, por la mayor parte de las provincias de León y Zamora, salvo la zona más oriental, y por toda la provincia de Cáceres. En Salamanca, solo existía en la localidad de El Payo (en la comarca de El Rebollar), mientras que en el resto del territorio salmantino lo normal era 7.  No incluimos en la lista la conservación de sibilantes sonoras medievales, ya que se trata de un arcaísmo del castellano (Menéndez Pidal 1904-1941: §35 bis) que coincide con la pronunciación antigua del leonés, pero que solo afecta a una pequeña zona dentro del dominio (diversos pueblos de Salamanca y parte de la provincia de Cáceres). En cualquier caso, este arcaísmo fonético prácticamente ha desaparecido en las hablas extremeñas actuales. Solo quedan algunos restos en localidades concretas —como Serradilla o Madroñera— normalmente en boca de hablantes de edad avanzada y de escaso nivel sociocultural. 8.  En Asturias, según las comprobaciones de fonética experimental realizadas por Muñiz Chacón (2002-2003: 336-337), el cierre de la /o/ átona final se da incluso en el español hablado en la región. Esta influencia de la fonética asturleonesa sobre el idioma nacional no es óbice, sin embargo, para que el asturiano se haya convertido en una lengua «que se está diluyendo en el castellano y que en algunos espacios sociales se ha perdido casi por completo» (Andrés Díaz 2010: 7). 9.  De hecho, dentro de las hablas asturianas, la neutralización fonológica de las vocales palatales finales es característica de la zona occidental, y solo se da de forma parcial en la centro-oriental, «donde la oposición -e/-i tiene poco rendimiento funcional y suele ser fruto de los reajustes morfológicos a que fue abocado el asturiano» (García Arias 2003: 122). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 131-171 DOI: 10.2436/20.2500.01.382

Estudis romanics 46_int.indd 133

12/1/24 9:40

134

José Antonio González Salgado

encontrar una pronunciación cerrada de la /o/, pero sin llegar en ningún caso al grado [‍u]. Por su parte, el cierre extremo de la /e/ (grado [i]) se restringía a la Asturias central, a las localidades leonesas de Lillo del Bierzo, Páramo de Sil, Omañón, Torrebarrio y Folledo, a las zamoranas de San Ciprián de Sanabria, San Martín de Castañeda y Cubo de Benavente, al municipio salmantino de El Payo y a todos los puntos de encuesta de la provincia de Cáceres, excepto Aliseda.10 Además, el resultado [i] de la /e/ final era más frecuente y homogéneo en Extremadura que en el resto del territorio asturleonés,11 como se observa, por ejemplo, en el resultado chinchi (ALPI, mapa 45: chinche), que solo aparece cartografiado en la provincia de Cáceres, en El Payo (Salamanca), Otero de Bodas y Mahíde (Zamora), pero en ningún lugar más del dominio. La situación descrita por el ALPI cambia de forma radical si observamos los resultados que proporciona el ALCyL, cuyas encuestas se realizaron medio siglo después, aproximadamente. Este segundo atlas no muestra casos de cierre extremo de la vocal final ni siquiera en las localidades de habla más conservadora.12 Llorente Maldonado de Guevara (1986: 114-115), encuestador de un buen número de localidades zamoranas y salmantinas de ese atlas, declara que solo había detectado una leve tendencia al cierre de la vocal átona final en algunos pueblos de las dos provincias, y que el grado extremo de cierre solo se conservaba en lexicalizaciones recogidas en Pozuelo de Tábara, Navasfrías, Torrefrades, San Martín de Castañeda, Espadañedo y Folgoso de la Carballeda.13 Si solo tomáramos como referencia los datos del ALCyL, llegaríamos a la conclusión de que, a finales del siglo xx y principios del xxi, el cierre de las vocales átonas finales ha desaparecido casi por completo de las hablas de Castilla y León. No obstante, esta afirmación no es del todo cierta, ya que, como ha demostrado Álvarez-Balbuena García (2012: 198), «la tendencia al cierre en -[u] de las vocales velares átonas finales» se da todavía en las comarcas zamoranas de Tábara, Tierra del Pan y Tierra del Vino, e incluso en zonas situadas al sur de la provincia.14 Y en la misma línea se expresa Pérez Pérez (2020: 137) cuando afirma que, en la zona norte de la comarca de Benavente y los Valles 10.  En cualquier caso, es un fenómeno que en la fecha de las encuestas estaba ya en decadencia, como lo demuestra el hecho de que conviviera la solución cerrada [i] con la [e] final en los pueblos leoneses y zamoranos en los que todavía se conservaba. 11.  Aunque en menor grado, esa sistematicidad y frecuencia también se da para el resultado [u] de la /o/ final. 12.  Algunos de los pocos ejemplos de cierre extremo conservado son los siguientes: butri en Za 104 y buitri en Sa 601 (ALCyL, mapa 10: buitre); faleitu en Za 100, 104 y 300, y feleitu en Le 300 y Za 101 (ALCyL, mapa 19: helecho); lindis en Za 102 (ALCyL, mapa 242: linde); y palu en Le 201 (ALCyL, mapa 266: instrumentos para recoger la parva trillada). 13.  La situación es ciertamente muy distinta de la que el propio Antonio Llorente había descrito para las hablas de la Ribera salmantina medio siglo antes. En la década de 1940, todavía cerraban de forma completa la /o/ y la /e/ finales en la Ribera del Duero las personas pertenecientes a las generaciones de mayor edad (nochi, esti, toru y carru son los ejemplos que propone), mientras que las genera­ ciones más jóvenes conservaban diferentes grados intermedios, en función de factores como «el aislamiento y la cultura de los distintos pueblos, y aun dentro de cada pueblo, con arreglo al grado de instrucción de los individuos» (Llorente Maldonado de Guevara 1947: 59-60). 14.  Además, «la frecuencia de la articulación [u] final es apreciablemente alta en el habla popular de otras zonas de la mitad oriental de la provincia de Zamora» (Álvarez-Balbuena García 2012: 198). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 131-171 DOI: 10.2436/20.2500.01.382

Estudis romanics 46_int.indd 134

12/1/24 9:40

FONÉTICA ASTURLEONESA EN LAS HABLAS POPULARES DE EXTREMADURA

135

(Zamora), el fenómeno es casi generalizado en la actualidad. Con todo, pese a los restos que puedan quedar en determinadas zonas, el cierre de la vocal átona final es hoy un fenómeno caduco en las áreas dialectales asturleonesas no asturianas, observado únicamente en hablantes rústicos de edad avanzada y de escasa instrucción.15 En todas las descripciones generales que se han realizado de las hablas extremeñas, el cierre de /o/ y /e/ átonas finales ha sido considerado uno de los rasgos fonéticos asturleoneses más característicos de una gran parte de la provincia de Cáceres (Salvador Plans 1987: 28; García Santos 1992: 702; García Mouton 1994: 32; González Salgado 2003a: 594; Montero Curiel 2006: 36; Ariza Viguera 2008: 22, entre otros).16 El cierre ha sido particularmente intenso en el rincón noroccidental cacereño, donde se ha señalado desde las primeras monografías dialectales, desarrolladas por los alemanes Fritz Krüger, Oskar Fink y Wilhelm Bierhenke, aunque también ha existido en prácticamente toda la provincia de Cáceres, incluso en localidades pertenecientes a la Extremadura castellana.17 Krüger (1914: §140) registró el grado máximo de cierre de vocales finales en diversas localidades de la mitad occidental altoextremeña (Ahigal, Mohedas, Castillo, Villa del Campo, Guijo de Galisteo, Guijo de Coria, Montehermoso, Pinofranqueado, Ceclavín, Zarza la Mayor, Alcántara y Garrovillas), aunque en otros lugares solo se puede hablar de prevalencia del cierre (Granadilla, Casar de Palomero, Cambroncino y Villanueva de la Sierra). El filólogo alemán ya era consciente a principios del siglo xx de que el fe­ nómeno estaba marcado desde el punto de vista sociolingüístico y de que la influencia del castellano era lo que explicaba la ausencia de cierre en determinados sujetos y loca­ lidades. A finales de la segunda década del siglo xx, en su estudio centrado en la Sierra de Gata y las Hurdes, Fink (1929: 106) dice que los finales en [i], [u] se observan sin excepción en Valverde del Fresno, Eljas, San Martín de Trevejo, Navasfrías, Aldehuela, Hor15.  Tomando como referencia las áreas delimitadas por Borrego Nieto (1996), el cierre se da especialmente en las comarcas leonesas de Babia, Laciana, Bierzo oriental y La Cabrera, en la comarca zamorana de Sanabria (parte no gallega) y en las salmantinas de La Ribera del Duero y El Rebollar. 16.  El indudable origen asturleonés del cierre de las vocales finales se atenúa, sin embargo, en el estudio de Álvarez Martínez (1996: 174) sobre las hablas extremeñas. Según esta autora, ese fenómeno fonético —característico de las zonas noroccidental y central de la provincia de Cáceres— «probablemente se debe a influjo leonés» (la cursiva es nuestra), y un poco más adelante añade que el cierre vocálico en posición final de palabra es un vulgarismo que también está presente en otras áreas peninsulares (Álvarez Martínez 1996: 175). Otro autor que ha puesto en duda el carácter exclusivamente leonés del cierre vocálico, al menos en lo que se refiere a las hablas del valle de Jálama, ha sido Costas González (2021: 110), para quien el fenómeno debería ser considerado más bien como un ibero-occidentalismo, es decir, como fenómeno común al gallego-portugués y al asturleonés, y no como un exclusivo asturleonesismo. Además, en el estudio del profesor Costas González también se pone en duda el carácter leonés de otros rasgos fonéticos de esas hablas (as falas do Ellas en la terminología empleada por él), como la conservación del grupo consonántico -mb-, la epéntesis de yod en la terminación o el rotacismo de los grupos pl-, bl-, cl-, gl- y fl-, ya que todas las soluciones que se dan en el valle de Jálama son compartidas con el gallegoportugués. 17.  Sin embargo, en los fueros de Coria, Cáceres y Usagre no se refleja el cierre de las vocales finales, salvo en algunas formas pronominales y verbales que muestran -i: li ‘le’, esti ‘este’, firmesti ‘firmaste’ y fezisti ‘hiciste’ (Cintra 1959: 207 y 210). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 131-171 DOI: 10.2436/20.2500.01.382

Estudis romanics 46_int.indd 135

12/1/24 9:40

136

José Antonio González Salgado

cajo, El Gasco y Cambroncino; que las vocales cerradas [ẹ] y [ọ] son características de La Fatela, Hoyos, Cilleros, Villamiel, Trevejo, Acebo, La Fragosa y Pinofranqueado; y que la ausencia de cierre es característica de El Payo, Gata, Torre de Don Miguel, Peñaparda, Nuñomoral y Villanueva. No obstante, en algunas de las localidades se dan casos frecuentes de polimorfismo, con voces transcritas con cierre extremo de las vocales junto a otras que no presentan ese cierre, en especial en la vocal palatal. Así, por ejemplo, entre otras muchas palabras, en Pinofranqueado se recogen haci, llavi y nievi, pero también lumbre, fuelle y gente; en Villamiel, nochi, liebri y lumbri, junto con nieve y hode ‘hoz’; y en Villanueva, nochi y Celipi ‘Felipe’, a la vez que hace ‘haz’ y lumbre (Fink, 1929: passim).18 Unos años más tarde, Bierhenke (1932) ofrece un panorama similar en lo que se refiere a la vocal átona final en la misma zona que la explorada por Fink, aunque los casos de polimorfismo que recoge son bastante más numerosos. En lo que sí hay una coin­ cidencia plena entre los dos profesores alemanes es en la consideración de que los tres pueblos del valle de Jálama (Eljas, San Martín de Trevejo y Valverde del Fresno), de habla gallegoportuguesa, ofrecen cierre sistemático.19 El ALPI dibuja un panorama muy claro y homogéneo en lo que respecta a la pronunciación de las vocales átonas finales en Extremadura: toda la provincia de Cáceres, excepto Aliseda,20 las cierra en su grado máximo; toda la provincia de Badajoz mantiene la [o] y la [e] finales.21 Como se desprende de las transcripciones presentes en el mapa 17 (árboles), el cierre de la /e/ se da en plural en Eljas, Valverde del Fresno, Pinofranqueado y Madroñera (árboli ‘árboles’), pero no en Jarandilla. El cierre de la /o/ en los plurales, a partir de lo recogido en el mapa 72 (los domingos), se da en todas las localidades cacereñas, incluida Jarandilla, salvo en Aliseda (domingu).22

18.  Lo que no especifica Fink es si la doble posibilidad se da en todos esos lugares en los mismos sujetos o en informantes distintos. 19.  El habla de esos tres lugares se denomina tradicionalmente a fala de Xálima, aunque en cada uno de los pueblos se emplea un glotónimo distinto: en Eljas, lagarteiru; en Valverde del Fresno, valverdeiru; en San Martín de Trevejo, mañegu. Remitimos al estudio reciente de Carrasco González (2021: 18-36) para datos concretos. 20.  Aunque en esa localidad sí se anota blancu ‘blanco’, lo que puede indicar que la pérdida del cierre podría haber ocurrido poco tiempo antes de la época de encuesta. 21.  En la provincia de Badajoz existe también cierre de la /o/ final en [u] cuando se produce la pérdida de una /d/ intervocálica en la terminación -ado. El ALPI (mapa 55: cuadrado) ofrece cuadrau ‘cuadrado’ en Alburquerque, Talavera la Real, Almendral, Campanario, Fuente del Maestre y Hornachos, y también existen más ejemplos de pronunciación cerrada de la vocal en los mapas 61 (cuñados) y 65 (desbocado). Este cierre, sin embargo, no se debe a la fonética asturleonesa, sino que es un fenómeno vulgar presente en todas las hablas hispánicas, como ya advirtió a principios del siglo xx Menéndez Pidal (1904-1941, §29). 22.  Galmés de Fuentes (1960: 55) incluyó la provincia de Cáceres en el cuarto tipo de vocalismo final del dominio asturleonés, es decir, el que presenta cierre extremo de la vocal final velar en los plurales. El estado [u] (masculino singular) / [us] (masculino plural) es el dominante en la zona extraasturiana, que comprende, además de Cáceres, las provincias de Santander —salvo las hablas pasiegas—, León, Zamora y Salamanca, más la comarca de Miranda do Douro en Portugal. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 131-171 DOI: 10.2436/20.2500.01.382

Estudis romanics 46_int.indd 136

12/1/24 9:40

FONÉTICA ASTURLEONESA EN LAS HABLAS POPULARES DE EXTREMADURA

137

En la década de los años setenta del siglo xx, el cierre de las vocales átonas finales era todavía muy marcado en la región de Coria (Cummins 1974: 42-46),23 si bien ya estaba considerado por las personas jóvenes como síntoma de incultura y era menos habitual en la capital de la comarca que en los pueblos. El cierre se registra incluso en determinadas palabras en las que la vocal no es final absoluta, sino que va seguida de las consonantes -‍l o -n: cárcil ‘cárcel’, trabajin ‘trabajen’, pagarun ‘pagaron’, dijun ‘dijeron’, etc.24 Las encuestas realizadas en Extremadura por José Jesús Gómez Asencio a finales de los años setenta y principios de los ochenta del siglo xx para el ALEP dibujan un panorama muy distinto del que se había descrito a comienzos de esa centuria: el cierre extremo tanto de la vocal velar como de la palatal es inexistente, excepto en determinadas palabras de algunas localidades del norte de Cáceres, además de en Valverde del Fresno, mientras que otros grados de cierre solo aparecen —y en muchos casos de forma esporádica— en Pinofranqueado, Gata, La Pesga, Zarza de Granadilla, Moraleja, Malpartida de Plasencia, Robledillo de Trujillo, Huertas de la Magdalena, Garciaz, Losar de la Vera, Villanueva de la Vera, Cabezuela del Valle, Casatejada y Peraleda de la Mata.25 Esta situación es parecida a la que se describe en CLE, con encuestas realizadas a mediados de los años noventa del pasado siglo, aunque el cierre parece que pierde cada día más terreno, pues no se detectó en ninguna población de la zona oriental cacereña.26 Además, la existencia de una ultracorrección como la de legue ‘legui’ (CLE, mapa 244: polainas), recogida en Casar de Palomero, Ahigal, Casas de Don Gómez y Garrovillas, informa de que el fenómeno del cierre vocálico es considerado antinormativo por los hablantes. 23.  «El cierre de -o, -e parece que resiste con vigor a la influencia de la lengua oficial, manteniéndose firme, por lo menos en las personas incultas y de menor roce social, el estado del fenómeno descrito por Krüger hace medio siglo» (Cummins 1974: 43-44). 24.  El cierre de esas vocales preconsonánticas también había sido transcrito por Fink (1929) en múltiples casos recogidos en el noroeste de la provincia de Cáceres: hadin ‘hacen’, vuelvin ‘vuelven’, huerun ‘fueron’, etc. 25.  Algunas de las anotaciones más interesantes que efectúa José Jesús Gómez Asencio en los cuestionarios son las siguientes: «Con mucha frecuencia, aunque no siempre, las vocales -e, -o átonas finales son cerradas, hasta el grado [ẹ, ọ], nunca más. Ocurre tanto en singular como en plural, en el sustantivo como en el verbo» (Gata); «-e, -o finales átonas en algunas palabras (¿fenómeno más léxico que fonético?) se cierran, especialmente -e, que alcanza a veces el grado -i (esi, alcaldi)» (Moraleja); «Las vocales -e, -o finales se suelen reproducir como cerradas en un grado [ẹ, ọ]. Muy raramente la -e llega al grado [ẹi]. De todos modos, el fenómeno no es sistemático ni general» (Losar de la Vera); «Cierre no sistemático, pero sí frecuente de las vocales átonas finales -e, -o, que son [ẹ, ọ]. A veces la e llega al grado [ẹi], pero nunca oí una [i] de timbre nítido» (Malpartida de Plasencia); «Es muy frecuente oír como cerradas las vocales -e, -o finales átonas: [ẹ, ọ]. La cerrazón es mucho más notable en el caso de la palatal, que a veces llega al sonido [ẹi], muy próximo a la i; esta cerrazón tan extrema es mucho más rara en el caso de la -o» (Pinofranqueado); «Las vocales finales -e, -o átonas con mucha frecuencia se cierran. La cerrazón es mucho más frecuente y más nítida en el caso de la vocal velar, pero rara vez llega al grado [ọu]» (Zarza de Granadilla). 26.  «En los informantes de Eljas y Guijo de Galisteo el cierre se produce casi de forma sistemática; en los de Casar de Palomero, Ahigal, Berzocana y Madroñera es muy frecuente; en los de Portaje, Ceclavín y Garrovillas, relativamente frecuente; y en los de Casas de Don Gómez y Serradilla los restos son esporádicos o aparecen solo en lexicalizaciones» (González Salgado 2003a: 594). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 131-171 DOI: 10.2436/20.2500.01.382

Estudis romanics 46_int.indd 137

12/1/24 9:40

138

José Antonio González Salgado

En suma, el cierre de vocales átonas finales —pese a que pueda conservarse en algunos sujetos de edad avanzada del noroeste de la provincia de Cáceres o incluso de lugares situados más al sur, como Madroñera— no puede considerarse en la actualidad un fenómeno que defina a las hablas cacereñas ni, con mucho menor motivo, a las hablas extremeñas en su conjunto. 2.2.  Conservación de -e final Aunque tradicionalmente se ha denominado paragógica a la vocal -e que se pronuncia tras determinadas consonantes en el dominio asturleonés, en realidad se trata en muchos casos de la -e etimológica latina. Menéndez Pidal (1906: 156) ya había ofrecido rede ‘red’ y sede ‘sed’ como voces generales para Asturias y Salamanca, además de mirare ‘mirar’, cuchare ‘escuchar’ y zagale ‘zagal’ (concejo de Aller), merare ‘mirar’ y baichare ‘bailar’ (concejo de Tineo), mare ‘mar’, azule ‘azul’, sale ‘sal’, cidade ‘ciudad’ y parede ‘pared’ (Miranda do Douro); y necesidade ‘necesidad’, tenere ‘tener’, partire ‘partir’ y mayore ‘mayor’ (Astorga).27 En las hablas asturianas, el fenómeno hoy solo se encuentra vivo «en hablantes y zonas más arcaizantes o en palabras aisladas tanto al norte como al sur del dominio» (García Arias 2003: 131).28 En otros lugares del ámbito lingüístico asturleonés se ha documentado con diferente vitalidad, aunque casi siempre en las mismas palabras y en restos lexicalizados. Así, por ejemplo, se ha señalado en San Ciprián de Sanabria (Krüger 1923: 61-62), Aliste (Baz 1967: 30), Maragatería y Astorga (Alonso Garrote 1947: 53), Toro (González Ferrero 1997: 31), Ribera del Duero (Llorente Maldonado de Guevara 1947: 80-81), Salamanca (Lamano 1915: 54-55) y Sayago (Borrego Nieto 1983: 29-30). De lo que no cabe ninguna duda es de que se trata de un fenómeno en regresión desde hace ya bastante tiempo. En León, Zamora y Salamanca, según revelan los datos del ALCyL, el mantenimiento de la -e final se presenta de forma esporádica en las tres provincias, pero con una incidencia mucho menor de la que muestran los antiguos estudios dialectales.29 Por ejemplo, parede (ALCyL, mapa 61: pared) solo se cartografía en puntos 27.  Como se observa, en los ejemplos propuestos por Menéndez Pidal aparecen casos de conservación de -e etimológica mezclados con otros que muestran -e paragógica. La -e antietimológica se documenta en español desde orígenes, como demuestran los abundantes alfoce y alfoze ‘alfoz’ (< ár. hisp. alháwz) presentes en textos del siglo xi (Menéndez Pidal 1929: 206). Corominas (DCECH, s. v. alfoz) ofrece como primera documentación de alfoce la temprana fecha de 924. 28.  Las monografías dialectales ofrecen un buen catálogo de voces en las que se ha conservado la -e final. Así, güéspede ‘huésped’, sede, rede y tose (Vallina Alonso 1985: 37); mure ‘mur, ratón’, trébole, tose, duce, árbole (Rodríguez-Castellano 1952: 69); sede, rede, parede, azúcare, tenere, muñire ‘ordeñar’, tenere y esfrecere ‘enfriar’ (Casado Lobato 1948: 51); azúcare, amare y peñare (Canellada 1944: 14); sede, rede y parede (Fernández Vior 1997: 143); o parede, rede, sede, tose, mure y trébole (Neira Martínez 1955: 14). No obstante, lo normal es que hoy en día esa vocal se haya perdido en las hablas de Asturias (Martínez Álvarez 1996: 128). 29.  A pesar de ello, en León «el fenómeno está lo suficientemente vivo como para que, en algunas zonas, afecte incluso a palabras de más reciente introducción: bare, tractore por bar, tractor, etc.» (Morala Rodríguez y Gancedo Fernández 2009: 82). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 131-171 DOI: 10.2436/20.2500.01.382

Estudis romanics 46_int.indd 138

12/1/24 9:40

FONÉTICA ASTURLEONESA EN LAS HABLAS POPULARES DE EXTREMADURA

139

dispersos de la provincia de León y en el cuadrante noroccidental de Zamora; fouce (ALCyL, mapa 259: hoz) se anota únicamente en las localidades leonesas de Lillo del Bierzo, Peranzanes y Oencia, y en las zamoranas de San Martín de Castañeda y Hermisende, sin duda —al menos en las dos últimas—, como palabra gallega o portuguesa; hace (ALCyL, mapa 262: haz) tiene una única presencia en Santibáñez de Béjar (Salamanca); y pescadore (ALCyL, III, 929: pescador) fue la respuesta de Castrocontrigo, San Cristóbal de la Polantera (León) y Porto (Zamora). Con esa escasez de documentaciones, contrasta la aparición de la voz rede (ALCyL, mapa 33: red; mapa 494: redil), palabra muy extendida no solo en León, Zamora y Salamanca, sino también en el resto de las provincias castellanoleonesas.30 En lo que respecta a Extremadura, en las primeras descripciones dialectales de las hablas del noroeste de Cáceres, los restos de -e final son especialmente frecuentes, aunque hay dos hechos que informan de que el fenómeno había perdido algo de fuerza a comienzos del siglo xx: su repetición constante en las mismas palabras y la existencia de numerosos casos de polimorfismo.31 Krüger (1914: §136) ya avisó de que, en Pozuelo y Morcillo, tras la consonante -z, determinadas palabras eran pronunciadas por los mismos hablantes unas veces con conservación de la vocal (pece y pesi > lat. pǐscis) y otras con la pérdida (pes), mientras que en Villanueva, Montehermoso y Pinofranqueado la -e final se conservaba solo en algunas voces. Como prueba de la vitalidad de que gozaban las formas con -e final en el primer tercio del siglo xx en el norte de la provincia de Cáceres, se pueden citar los ejemplos que proporciona Fink (1929: 109) en palabras terminadas en -l, una consonante que no ha sido especialmente proclive en Extremadura a mantener la vocal: abrili ‘abril’, e fieli ‘es fiel’, er papeli ‘el papel’, un cevili ‘un civil’ (Horcajo); un guardia civili (La Fragosa); el aguacili ‘el alguacil’ (Horcajo y La Fragosa); trébuli ‘trébol’ (Valverde del Fresno, Eljas, Horcajo y Pinofranqueado) y tréboli (Aldehuela). Además, halló las siguientes formas para los descendientes de las voces latinas falx, -cis ‘hoz’, fascis ‘haz’ y calx, -cis ‘coz’ (Fink, 1929: 108):32 30.  La existencia de la forma rede en zona castellana ya había sido señalada por Menéndez Pidal (1906: 156) y por García de Diego (1916: 303). Llorente Maldonado de Guevara (1947: 80) explica que «en el caso de -e conservada tras dental, también el castellano vulg. de muchas regiones adopta el leonesismo». Sin embargo, más que como leonesismo, el caso de rede habría que tratarlo como un arcaísmo que puede tener su origen en la explicación que ofrece Borrego Nieto (1996: 144) para justificar las abundantes documentaciones de rede, sede o parede, y es que «la conservación es particularmente resistente cuando la tónica es é y la final es d». 31.  En los fueros de Cáceres, de Coria y de Usagre, se han identificado algunas formas que mantie­ nen la -e final, si bien en una proporción menor que las que presentan apócope de la vocal. Así, Cintra (1959: 194-196) anota, en el fuero de Cáceres, vide, parede, rede, verdade, heredade y lide —palabras a las que Cummins (1974: 46) añade viubdedade, óspede y enimizidade—; en el fuero de Coria, lide, verdade, merçede, heredade y el imperativo aiudade; y en el fuero de Usagre, vide, parede, rede, verdade, enemizidade, enfermedade y viubdedade. 32.  Tras la consonante -d solo encontró huéspede en Hoyos, Gata y Aldehuela. Al igual que Krüger (1914: §134) y Bierhenke (1932: 102), no documentó la palabra rede, a pesar de que todavía en la actualidad es forma muy extendida en Extremadura. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 131-171 DOI: 10.2436/20.2500.01.382

Estudis romanics 46_int.indd 139

12/1/24 9:40

140

José Antonio González Salgado

a) Hoz: hode (Villamiel y Trevejo), la ahoci (Acebo), el ahoci (Gata) y una hoci (Horcajo, El Gasco, La Fragosa y Cambroncino).33 b) Haz: un haci (Acebo), una haci (Aldehuela, La Fragosa y Pinofranqueado) y un hace (Gata, Villamiel y Trevejo).34 c) Coz: coici (Valverde del Fresno y Eljas) y una coci (Aldehuela y La Fragosa). En la década de los años cuarenta, y en una zona muy alejada del cuadrante noroccidental cacereño, Zamora Vicente (1943: 28) recogió en Mérida hace ‘haz de mies’, caso que interpreta como una influencia de los jornaleros extremeños del norte que se desplazaban a la provincia de Badajoz para efectuar labores de siega.35 Cummins (1974: 46) ofrece para la comarca de Coria algunos ejemplos de conservación de -e, con pronunciación cerrada [i], tras las consonantes d, z y l (hoci, haci, peci, redi y simentali), pero avisa de que su presencia es esporádica.36 En las hablas extremeñas actuales, el fenómeno de la conservación de -e etimológica carece de rendimiento funcional incluso en las localidades situadas más al norte. Los restos que aún se conservan forman parte de lexicalizaciones, como se desprende de los datos ofrecidos por las encuestas del ALEP o de las formas cartografiadas en CLE.37 Así, en el primer atlas, tenemos hoce ‘hoz’ en Losar de la Vera, Malpartida de Plasencia, Ceclavín, La Codosera, Membrío, Moraleja, Robledillo de Trujillo, Mirabel, Pino­ franqueado, La Pesga, Garciaz y Zarza de Granadilla, ahoce en Gata y foici en Valverde del Fresno; y hace ‘haz de mies’ en Aliseda, Malpartida de Plasencia, Brozas, Cabezuela del Valle, Ceclavín, Gata, La Codosera, Membrío, Moraleja, Robledillo de Trujillo, Valencia de Alcántara, Higuera la Real, Huertas de la Magdalena, Mirabel, Pinofranqueado, Villanueva de la Vera, La Pesga, Garciaz, Zarza de Granadilla y Monroy, y face en Valverde del Fresno.38 En el segundo atlas, hace ocupa prácticamente toda la provincia de Cáceres (salvo la zona más oriental), mientras que en Badajoz solo existe en Puebla de Obando, Helechosa de los Montes y Cheles (CLE, mapa 43: haz); y hoce tiene 33.  Además, en las localidades de habla gallego-portuguesa del valle de Jálama, recogió foici (Valverde del Fresno), foidi (San Martín de Trevejo) y fodi (Eljas). 34.  En Eljas y San Martín de Trevejo, faci. 35.  En realidad, debe tratarse de la prolongación de la forma hace, con conservación de -e final, que se conserva también en el sur de la provincia de Cáceres. En el noroeste de Badajoz, está presente en Puebla de Obando y La Codosera (CLE, mapa 43: haz). 36.  En Extremadura no se han recogido infinitivos terminados en -re, bastante frecuentes en el noreste de Zamora, la Maragatería leonesa y el occidente asturiano, un fenómeno que «está íntimamente relacionado con la conservación de la -e en los sustantivos» (Pato 2016: 170), aunque para Borrego Nieto (1996: 144) se trata de una -e paragógica más que etimológica. Paragógica es, sin duda, la vocal final que aparece en almoraduje ‘almoraduj’ (del árabe hispánico murdadûš, DCECH, s. v. almoraduj), voz con rendimiento en Madroñera (Montero Curiel 1997: 43), Orellana de la Sierra (Tello 1983: 512) y en otros pueblos de la provincia de Badajoz (Santos Coco 1940: 140). 37.  Como afirma García Santos (1992: 702), la conservación de la -e final en Extremadura tiene un carácter esporádico: «Más que de un fenómeno fonético habría que hablar en este caso de restos fosilizados en algunos arcaísmos léxicos de la zona noroccidental de Cáceres». 38.  También se transcriben pece ‘pez’ en Ceclavín y Gata, y trébole ‘trébol’ en La Codosera. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 131-171 DOI: 10.2436/20.2500.01.382

Estudis romanics 46_int.indd 140

12/1/24 9:40

FONÉTICA ASTURLEONESA EN LAS HABLAS POPULARES DE EXTREMADURA

141

una repartición parecida, aunque en Badajoz solo se recogió en la localidad de Lobón (CLE, mapa 35: hoz).39 2.3.  Epéntesis de yod en la terminación El desarrollo de una vocal -i- de apoyo en la última sílaba de determinadas palabras es otro de los rasgos fonéticos característicos de las hablas asturleonesas (Zamora Vicente 1985: 110).40 Menéndez Pidal (1906: 152) ya afirmó que se trataba de un fenómeno muy extendido por toda la geografía del dominio lingüístico, con cita de ejemplos procedentes de Asturias, Cantabria, Zamora, Salamanca, Cáceres, Badajoz y Miranda do Douro (curiosamente, no ofreció casos de la provincia de León).41 En un trabajo muy reciente, Pérez Pérez (2021: 1407) lo considera «uno de los rasgos más frecuentes y de mayor extensión de las hablas leonesas».42 Las monografías dialectales asturianas incluyen multitud de casos de conservación de la epéntesis.43 Así, por ejemplo, muriu ‘muro’, tundia ‘tunda, paliza’, antoncia ‘entonces’, afumiar ‘ahumar’, alteriar ‘alterar, filtriar ‘filtrar, recordancia ‘recuerdo’, etc. 39.  Además, rede ‘red’ (CLE, mapa 69: herpil, y mapa 246: redil) se muestra de forma esporádica en las dos provincias; y pece ‘pez, montón alargado de trigo’ se usa en Ahigal, Serradilla y Garrovillas (CLE, mapa 61: montón alargado de trigo). 40.  Con todo, la epéntesis de yod en la terminación también existe en otras hablas hispánicas. Por ejemplo, Alvar (1958-1959: 210) ofrece voces como quitio, placia, cuadernio o mostacia en textos medievales de Jaca, y García de Diego (1978: 182) afirma que esta epéntesis «se usa también en zonas castellanas». Como ruralismo o vulgarismo lo trata también Álvarez Martínez (1996: 175) en las hablas extremeñas. Para los tipos de yod epentética que se identifican en asturleonés, véanse Malkiel (1969) y García Arias (2003: 106-110). 41.  Para tomar conciencia de la extensión de la epéntesis de yod en la provincia de León, basta consultar las localizaciones geográficas y bibliográficas que proporciona Le Men Loyer (2019) en los artículos lexicográficos correspondientes a las entradas abregancias ‘cadena de hierro que pende en la cocina del centro de la campana de la chimenea’, esgarrio ‘gargajo’, cambicio ‘palo que une el trillo al yugo’ y urnia ‘urna’. 42.  A partir de los datos recogidos en sus encuestas, se trata de «uno de los fenómenos de carácter leonés que hoy sigue estando vivo» en la zona septentrional de la comarca zamorana de Benavente y los Valles (Pérez Pérez 2021: 1407). Entre las abundantes voces documentadas en su estudio cartográfico, destacamos abultiar ‘abultar’, amansiar ‘amansar’, cambricia ‘escarcha’, carbunquio ‘carbunco’, empuntiar ‘empuntar’, fisguiar ‘curiosear’, grancias ‘granzas de la paja’, gorapio ‘huevo huero’, gallinacia ‘excremento de la gallina’, capia ‘capa de barro en la pared’, gazucia ‘gazuza, hambre’, esgarrio ‘gargajo’ y rebusquio ‘rebusco’. 43.  En el asturiano occidental, sin embargo, es fenómeno poco frecuente, aunque ha sido señalado como esporádico en algún estudio. Fernández Vior (1997: 146) solo encuentra en Vegadeo, en el límite con Galicia, unos pocos casos: deliriar ‘delirar’, lendia ‘leyenda’, sarrio ‘sarro’, etc. El ETLEN (mapa 166: razpiar; mapa 299: quiciabes) cartografía las respuestas razpiar en dos localidades (Mántaras y Armal) y quiciás en una (Monesteriu). También es escasa la conservación de la epéntesis en las hablas más occidentales de la provincia de León, como se extrae del ALBI, que solo muestra titiritiar en Orellán, mientras que en el resto de las localidades bercianas únicamente se emplea el verbo normativo tiritar (ALBI, mapa 362: tiritar), o marcio en Silván, frente a marzo en el resto de puntos de encuesta (ALBI, mapa 41: marzo). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 131-171 DOI: 10.2436/20.2500.01.382

Estudis romanics 46_int.indd 141

12/1/24 9:40

142

José Antonio González Salgado

(Canellada 1944: 13); urnia ‘urna’, curtiu ‘corto’, folgancia ‘holganza’, cruciar ‘cruzar’, salmueria ‘salmuera’, etc. (Neira Martínez 1955: 18);44 blandio ‘blando’, sarrio ‘hollín’, fuercia ‘fuerza’, ufensia ‘ofensa’, palicia ‘paliza’, granicio ‘granizo’, etc. (Casado Lobato 1948: 48-49);45 gradia ‘grada’, palanquia ‘palanca’, folgacián ‘holgazán’, curtias ‘cortas’, a gatias ‘a gatas’, etc. (Rodríguez-Castellano 1952: 70); andancia ‘andanza’, mundiu ‘mundo’, xirigoncia ‘jerigonza’, ariciu ‘erizo’, etc. (Vallina Alonso 1985: 40). En zonas situadas al sur de Asturias, la epéntesis ha sido señalada también como característica muy extendida. Por citar algunos casos representativos, Krüger (1923: 40) ofrece salivia ‘saliva’, palicia ‘paliza’, caspia ‘caspa’ y zurria ‘zurra’ en San Ciprián de Sanabria; Alonso Garrote (1947: 49) anota alabancia ‘alabanza’, chancia ‘chanza’, segurancia ‘seguranza’, holgancia ‘holganza’, chocia ‘choza’, etc., en Maragatería y Astorga; Nuevo Cuervo (1994: 304) documenta aperios ‘aperos’, glotrión ‘glotón’, bricio ‘brizo, cuna de madera’, grancias ‘granzas’, tundia ‘tunda’, etc., en la Ribera del Órbigo; Baz (1967: 31) ofrece lumbriales ‘entrada de la casa’, risia ‘risa’, furnia ‘urna’, dondio ‘blando’, etc., en Aliste; Llorente Maldonado de Guevara (1947: 91) recoge descuidiar ‘descuidar’, candelabrio ‘candelabro’, breciar ‘mecer la cuna’, esgarriar ‘esgarrar’, etc., en la Ribera del Duero;46 e Iglesias Ovejero (1982: 48) registra cambiciu ‘cambizo’, palicia ‘paliza’, quiciás ‘quizás’, alabancia ‘alabanza’, carganciu ‘hinchazón’, etc., en la comarca salmantina de El Rebollar. No obstante, el ALCyL demuestra que la epéntesis se bate en retirada en las hablas castellanoleonesas actuales. Salvo la voz grancias ‘granzas’, presente en casi toda la provincia de Salamanca, además de en varios puntos dispersos de León y Zamora (ALCyL, mapa 722: granzas), el resto de las voces que conservan el rasgo fonético se reduce a apariciones esporádicas: matancia ‘matanza’ solo se documenta una vez en la provincia de León (ALCyL, III, 931: matanza); bricio ‘cuna’, cuatro veces en el norte de Zamora (ALCyL, III, 933: cuna); taharria ‘ataharre’, tres en Salamanca (ALCyL, mapa 324: ataharre); y esgarrio ‘esgarro’, nueve en Zamora, dos en León y una en Salamanca (ALCyL, mapa 687: gargajo). En las hablas extremeñas, la epéntesis se ha documentado profusamente en los estudios dialectales. Espinosa (1935: passim) anota en diversos pueblos de la provincia de Cáceres palidia ‘paliza’, matancia ‘matanza’, crudial ‘cruzar’, adivinancia ‘adivinanza’, froncia ‘rama de baleo’, grancias ‘granzas’, quidiás ‘quizás’, etc. Velo Nieto (1956: 8485) ofrece en las Hurdes oricio y ericio ‘erizo’, farria ‘farra’, palicia ‘paliza’, quiciás ‘quizás’, unturia ‘pomada’, descansio ‘descanso’, grancias ‘granzas’, matancia ‘matanza’ y alabancia ‘alabanza’. Cummins (1974: 50) recogió en el habla viva de Coria en la 44.  No obstante, en la comarca de Lena, como el propio Neira Martínez (1955: 18) afirma, la epéntesis «tiene menos intensidad que en otras zonas del leonés». 45.  Según la autora, «la epéntesis de una j en la terminación es fenómeno general en toda la región de La Cabrera» (Casado Lobato 1948: 48-49). 46.  En opinión de Llorente Maldonado de Guevara (1947: 221), en los años cuarenta del siglo xx, la epéntesis se daba con más intensidad en la Ribera del Duero que en el resto de la provincia de Salamanca, aunque incluso en Vilvestre —el pueblo más conservador de la comarca— el fenómeno ya era más propio de las personas mayores que de las jóvenes. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 131-171 DOI: 10.2436/20.2500.01.382

Estudis romanics 46_int.indd 142

12/1/24 9:40

FONÉTICA ASTURLEONESA EN LAS HABLAS POPULARES DE EXTREMADURA

143

década de los años setenta del siglo xx matancia, choriciu ‘chorizo’, grancias, los aperius ‘los aperos’, enjambración ‘enjambrazón’, graniciu ‘granizo’, quiciás, alabancia, ericiu, temporial, barrial, holgacián, mamia y borniu ‘primer corcho que se saca del alcornoque’.47 También documentó con amplitud la epéntesis Zamora Vicente (1943: 30) en la comarca de Mérida: quiciás, alabancia, grancias, granciones, venerio ‘manantial’, jarancios ‘matas de jara grandes’, escurriciarse, escurrición, enrediar ‘enredar’ y estrumpicio. Montero Curiel (1997: 88) encuentra en Madroñera gancias ‘granzas’, jerigoncias ‘jerigonzas’, tajarria ‘ataharre’, hinchación ‘hinchazón’ o changarrio ‘aparato estropeado’, aunque la epéntesis «es ya un fenómeno en regresión que se recoge en boca de personas mayores para nombrar términos ligados a la vida rural». Por último, en fechas recientes, Rey Yelmo (2021: 17) ha hallado en Miajadas, entre otras, las voces changurrio, changurriar, blandurrio, escombrio, funeralia, grancia, lavancia, mitria, tardión y urnia. Pese a la cantidad de documentaciones que existen en las monografías dialectales extremeñas del fenómeno de la epéntesis, hay que advertir que se trata de un rasgo que en la actualidad solo se muestra en hablantes de edad avanzada y del que solo quedan restos lexicalizados. Los estudios de cartografía lingüística son muy elocuentes en ese sentido. Tanto en los cuestionarios del ALEP como en los mapas de CLE, la epéntesis solo tiene cierta extensión en algunas lexicalizaciones —fundamentalmente, grancia y (a)taharria—. No obstante, la presencia de una yod epentética es particularmente frecuente todavía en el verbo blasfemar (blasfemiar), 48 que en las encuestas del ALEP en Extremadura se recogió en las siguientes poblaciones repartidas por las dos provincias: Aliseda, Campanario, Casatejada,49 Castilblanco, Ceclavín, Fuenlabrada de los Montes, Madrigalejo, Mirabel, Monroy, Moraleja, La Nava de Santiago, Peraleda de la Mata, La Pesga, Puebla de la Reina, Puebla del Maestre, Santa Amalia, Talarrubias, Táliga, Valencia del Mombuey, Valle de la Serena, Valverde del Fresno, Valverde de Llerena, Villar del Pedroso, Villar del Rey y Zarza de Granadilla. Tal cantidad de documentaciones extremeñas contrasta con la reducida presencia del verbo con epéntesis en las hablas leonesas, zamoranas y salmantinas, ya que, según los datos proporcionados por el ALCyL (mapa 770: blasfemar), blasfemiar solo se usa en Soto (León), Cerecinos de Campos (Zamora) y El Saúgo (Salamanca).

47.  En el Fuero de Coria había encontrado las formas forçia, forçiada, forçiar, forçiamento, for­ çia­dura, demandançia, plazio, criazión y esperançia, y en el de Cáceres, forçia y forçiare (Cummins 1974: 49). 48.  La elevada proporción de epéntesis de yod en el verbo blasfemar se podría justificar en el hecho de que el sustantivo blasfemia presenta una -i- etimológica (lat. blasphemǐa, DCECH: s. v. blasfemo); aunque esa explicación no cuadra bien con que en el resto de las hablas asturleonesas no exista la epéntesis en el verbo en la misma o en similar proporción que en las hablas extremeñas. 49.  En esta localidad bajo la variante flabemiar. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 131-171 DOI: 10.2436/20.2500.01.382

Estudis romanics 46_int.indd 143

12/1/24 9:40

144

José Antonio González Salgado

2.4.  Palatalización de n- inicial Menéndez Pidal (1906: 159-160) ofreció muy pocos datos sobre la palatalización de

n- inicial en las hablas asturleonesas. Según él, el fenómeno tenía menor rendimiento que

la palatalización de l- en Asturias y aparecía ocasionalmente en Curueña y Astorga (León), y en Sayago (Zamora). De regiones situadas más al sur, solo dice que es probable que en Salamanca el fenómeno se perdiera desde el siglo xvi.50 Estudios posteriores han demostrado que la extensión geográfica contemplada por Menéndez Pidal para la palatalización de n- inicial ha sido bastante mayor, aunque, por lo general, ha afectado a muy pocas palabras. Así, por ejemplo, Krüger (1923: 69) recoge ñiebra ‘niebla’ y ñiegu ‘nido’ en San Ciprián de Sanabria, aunque avisa de que se trata de casos excepcionales, ya que lo normal es que se pronuncie [n];51 Alonso Garrote (1947: 57) ofrece ñarices ‘narices’, ñiño ‘niño’, ñalga ‘nalga’, ñublo ‘nublado’, ñegral ‘negral’, ñubres ‘nubes’ y alguna voz más en Maragatería y Astorga; Nuevo Cuervo (1994: 309) anota ñacra ‘moco’, ñalgada ‘nalgada’, ñíspero ‘níspero’ y ñuca ‘nuca’, entre otros, en la Ribera del Órbigo; Llorente Maldonado de Guevara (1947: 95), bajo la advertencia de que se trata de «uno de los fenómenos dialectales que ha perdido más en intensidad», registra ñudu ‘nudo’, ñuera ‘nuera’, ñiñu ‘niño’, ñuca ‘nuca’ y ñogal ‘nogal’; e Iglesias Ovejero (1982: 76) solo encuentra la palatal en contados términos «como secuela de un fenómeno caduco». De lo que no cabe duda es de que, en la actualidad, la palatalización de n- es un fenómeno residual, cuando menos fuera de Asturias. El ALCyL solo ofrece casos mínimos y lexicalizados en localidades de las tres provincias castellanoleonesas.52 50.  Zamora Vicente (1985: 130) dice que la palatalización de n- en las hablas leonesas «tiene mucha menos vitalidad que la de l-, pero existe». Para García de Diego (1978: 155) es un fenómeno normal en el asturiano central, y esporádico en el occidental y oriental. 51.  A partir de los datos ofrecidos por los cuestionarios del ALPI, se puede afirmar que en la provincia de Zamora ya no era general la palatalización de n- inicial en el primer tercio del siglo xx. Las formas anotadas, o bien reflejan que el fenómeno estaba en retroceso, o bien indican que la ñ- solo estaba presente en casos lexicalizados (González Ferrero 2007: 195-196). Pese a ello, hay regiones zamoranas en las que todavía en la primera mitad del siglo pasado la palatalización era un fenómeno muy extendido y bastante estable. Así ocurre en la Sanabria interior y La Carballeda-La Requejada, con casos como ñevada ‘nevada’, Ñavidad ‘Navidad’, ñogal ‘nogal’, ñuez ‘nuez’, ñabo ‘nabo’, ñal-ñieo-ñíuñego-ñou ‘nido’, ñariz ‘nariz’, ñuca-ñueca ‘nuca’, ñuelo ‘nudo’, ñeto ‘nieto’, ñuera ‘nuera’, ñacer ‘nacer’ y ñiño ‘niño’, registrados en casi todas las localidades (ALSI, mapa 4, nevada; mapa 28, diciembre; mapa 72, nogal; mapa 73, nuez; mapa 81, nabo; mapa 90: nido; mapa 176: nariz; mapa 190: la nuca; mapa 219: nudo; mapa 231: nieto; mapa 237: nuera; mapa 239: nacer; mapa 240: niño). 52.  Ñudo en Le 501, 606, Za 100, 404, Sa 202, 203, 300, 301, 400, 600, 601 y 602, y ñuedo en Le 302 (ALCyL, mapa 23: nudo); ñal en Le 302, ñigo en Le 501 y ñío en Sa 602 (ALCyL, III: 922, nido); ñuca en Za 100, 402, 403, Sa 103 y 301, y ñueca en Sa 103 (ALCyL, III: 934, nuca); ñudos en Le 500 (ALCyL, mapa 272: granzas); ñíscalo en Le 500 (ALCyL, mapa 373: níscalo); ñasa en Le 203, 302, 304 y 500, y ñalsa en Le 606 y Za 100 (ALCyL, mapa 453: butrón); ñal en Le 302 y 304; ñial en Le 500; ñigo en Le 501; ñalero en Za 404 y 601 (ALCyL, mapa 562: nidal); esñucarse en Za 100 y esñoclarse en Sa 200 (ALCyL, mapa 661: romperse la nuca). Llorente Maldonado de Guevara (1986: 118), basándose en los datos proporcionados por el ALCyL, afirma que, en las provincias de Zamora y Salamanca, «el rendimiento de este fenómeno es muy pobre, y por lo tanto se trata de un fenómeno muy poco significativo, que tiene más bien carácter rústico y vulgar que carácter dialectal; por supuesto que es un fenómeno totalmente lexicalizado». Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 131-171 DOI: 10.2436/20.2500.01.382

Estudis romanics 46_int.indd 144

12/1/24 9:40

FONÉTICA ASTURLEONESA EN LAS HABLAS POPULARES DE EXTREMADURA

145

En Extremadura, al menos desde la publicación de los primeros estudios dialectales, la conversión n- > ñ- nunca ha presentado una vitalidad significativa. Fink (1929: 18) no encontró palatalización de n- inicial en ninguna palabra de la Sierra de Gata, aunque era consciente de que debió existir en épocas anteriores.53 De hecho, cita la palabra ñúo ‘nudo’ que habían usado autores como Rufino Delgado Fernández y José María Gabriel y Galán en sus poesías dialectales, y las voces esñucar ‘desnucar’ y ño ‘no’, presentes en una publicación periódica de 1926 y 1927 de las Hurdes. En las transcripciones realizadas por Espinosa (1935) en su trabajo sobre la conservación de consonantes sibilantes sonoras en Cáceres y Salamanca tampoco aparecen restos de la palatalización inicial en ninguna palabra con n-. Cummins (1974: 53) no halló ningún caso de ñ- inicial en la comarca de Coria, aunque dice que oyó la palabra ñíu ‘nido’ a un hablante de Acehúche. Sin embargo, en Piedras Albas —‍localidad relativamente alejada del norte de la provincia de Cáceres— se han recogido en época reciente las voces ñia ‘nidal’, ñialera ‘enredo’ y ñúo ‘nudo’ (Ayuntamiento de Piedras Albas 2015: 106); y Montero Curiel (1997: 72) ofrece como propias de Madroñera —pueblo también distante de la zona septentrional— las voces ñu ‘nudo’, ñáñaras ‘mocos’, ñascal ‘comer’, ñicla ‘juego infantil’, ñorda ‘mierda’, ñebla ‘niebla’ y ñeblina ‘neblina’.54 No obstante, para la autora se trata de ejemplos poco significativos, ya que pueden explicarse también como arcaísmos castellanos.55 Por último, en los estudios de cartografía lingüística extremeña planificados a finales del siglo xx, la palatalización de n- es un fenómeno con casi nulo rendimiento: las transcripciones del ALEP solo la muestran en ñúo ‘nudo’ (Ceclavín, Mirabel, La Pesga y Moraleja),56 ñucao ‘desnucado’ (Gata) y ñío ‘nido (Ceclavín), mientras que CLE (mapa 383: nudo) solo documentó la palatalización en Ahigal y Torrejón el Rubio. 2.5.  Conservación del grupo -mbEl tratamiento del grupo consonántico -mb- diferencia las hablas occidentales de la península de las centro-orientales. Mientras que el gallego, el portugués y el asturleonés 53.  Krüger (1914: §211) ya había sentenciado que «ni en Extremadura ni en Zamora se palataliza la [n-‍], ni siquiera en las zonas donde [l-] > [λ-]». 54.  Términos con palatal inicial recogidos en poblaciones alejadas del norte de la provincia de Cáceres son, por ejemplo, ñíspero ‘níspero’, ñúo ‘nudo’ y ñuoso ‘nudoso’ en San Vicente de Alcántara (Fernández Duarte 2009: 108), y ñascar ‘comer’, ñorda ‘mierda’ y ñúo ‘nudo’ en Berzocana (Serrano Hoyo 2016: 481). En las Hurdes, Velo Nieto (1956: 93) trata como arcaísmo ñudo ‘nudo’, única voz que consiguió con ñ- inicial (ñiscas ‘pez pequeño’, que es el otro término que propone, en realidad está relacionado con añicos, que contiene -ñ- en origen). 55.  En efecto, en la mayor parte de los casos, se trata de vulgarismos con presencia también en otras zonas de España. En su intento por explicar las voces que presentan palatalización de n- inicial en la localidad granadina de Cúllar-Baza, Salvador Caja (1957: 214) llegó a afirmar que esas formas «no prueban nada». 56.  En el cuestionario de Moraleja, Gómez Asencio realizó la siguiente anotación: «N- solo se palataliza en ñudo, que el hablante siente como arcaísmo en desuso». Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 131-171 DOI: 10.2436/20.2500.01.382

Estudis romanics 46_int.indd 145

12/1/24 9:40

146

José Antonio González Salgado

conservan el grupo, el castellano, el aragonés y el catalán lo reducen a -m-.57 El fenómeno ha sido señalado por todos los estudios teóricos y dialectales del ámbito asturleonés, aunque en los referidos a las hablas de Castilla y León se ha aludido sobre todo al carácter ocasional y caduco que presenta desde hace tiempo (Iglesias Ovejero 1982: 63; Llorente Maldonado de Guevara 1986: 120; Borrego Nieto 1996: 151).58 De hecho, hoy no se puede afirmar que la conservación de -‍mb- sea un rasgo definidor de las hablas leonesas, ya que los restos que aún se conservan pertenecen solo a lexicalizaciones, a palabras concretas en las que el grupo consonántico ha quedado fosilizado. El ALCyL ofrece datos muy reveladores al respecto. De todas las posibles palabras en las que se conserva -mb-, solo lamber (< lat. lambĕre) presenta una distribución amplia en todo el dominio asturleonés (ALCyL, mapa 492: lamer).59 Otras voces son lombo (< lat. lŭmbus) en Le 201, 303, 306, 400 y 601, y llombo en Za 100 (ALCyL, III, 922: lomo); palomba (lat. vg. palŭmba) en Le 501 y Za 100 (ALCyL, III, 932: paloma); palombina (der. de palomba) en Le 502 y 601 (ALCyL, III, 932: palomina); cambona en Le 203, camba en Le 302, cambón en Za 201, cambizo en Za 500, cambiza en Za 400, 401, 402, 403, 405, 600, 601, 602 y 603, Sa 200, 204 y 400, y acambizador en Sa 102 (ALCyL, mapa 266: instrumentos para recoger la parva trillada);60 y camba en Le 200, 202, 401, 402, 403, 600, 602, 603 y 605, Za 202, 400 y 403, Sa 502 y 602 (ALCyL, mapa 302: cama del arado).61 Aunque la conservación del grupo -mb- se ha ofrecido como característica asturleonesa de las hablas extremeñas, en realidad se pueden extraer muy pocos datos acerca del rendimiento que ha tenido el fenómeno, ya que en las monografías dialectales siempre se ofrecen los mismos ejemplos, lexicalizaciones evidentes que no permiten siquiera esta-

57.  Esa diferenciación en dos bloques es más compleja de lo que parece a simple vista, ya que en la zona centro-oriental de la península todavía existen palabras con mantenimiento del grupo en Soria, Palencia, Burgos, Valladolid, Segovia y La Rioja (Marcet Rodríguez 2006: 225). 58.  En otros casos, aunque se ha considerado un fenómeno que era general en determinadas comarcas durante la primera mitad del siglo xx, también se ha avisado de que solo se ha registrado «en muy pocas palabras (alguna, incluso, topónimo), por lo que resulta difícil decidir si está generalizado, aunque en muy pocos vocablos [...], o si está en vías de lexicalización» (Krüger y González Ferrero 2011: 36). En Asturias, sin embargo, «la conservación del grupo -mb- es común» (García de Diego 1978: 161). 59.  Lamber se recogió en Le 100, 201, 202, 203, 300, 301, 303, 304, 305, 306, 400, 500, 502, 601, 602 y 603, Za 100, 101, 102, 103, 104, 200, 201, 302, 403, 404, 405, 500 y 601, Sa 101, 102, 103, 200, 202, 203, 300, 301, 400, 401, 402, 500, 501, 502, 503, 600 y 602, y llamber en Le 302 y 501. Además, no se registra la conservación del grupo consonántico en ese verbo en ninguna de las localidades exploradas de las provincias de Valladolid, Palencia, Burgos, Segovia y Ávila, y solo aparece en tres municipios en el norte de Soria. 60.  Todos esos términos son derivados que tienen como origen etimológico la voz céltica *cam­ bos ‘curvo’ (DCECH, s. v. cama ii). 61.  La voz camba ocupa también toda la provincia de Palencia, la mitad norte de Valladolid y casi toda la provincia de Burgos. Además, aparece de forma esporádica en Soria y Segovia. Estas localizaciones geográficas son prueba evidente de que determinados (supuestos) leonesismos coinciden en muchos casos con arcaísmos castellanos (en otros, con mozarabismos). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 131-171 DOI: 10.2436/20.2500.01.382

Estudis romanics 46_int.indd 146

12/1/24 9:40

FONÉTICA ASTURLEONESA EN LAS HABLAS POPULARES DE EXTREMADURA

147

blecer los límites de la primitiva área en la que pudo estar asentado ese rasgo.62 La teoría dialectal ya hace tiempo que avisa de que las formas con -mb- «son cada vez más raras e inusuales incluso en pueblos que hasta hace escasos años conservaban el grupo» (Salvador Plans 1987: 34). Es llamativo el hecho de que Krüger (1914: §299) no registrara la conservación del grupo en ninguna población del occidente de Extremadura a comienzos del siglo xx. Sus dos compatriotas que visitaron la zona unos años después sí ofrecen algunos casos, aunque en un número muy reducido de palabras: Fink (1929: 19 y 61) constata la existencia de lambel ‘lamer’ en Gata, Aldehuela, Cambroncino, Pinofranqueado y San Martín de Trevejo, mientras que en Valverde del Fresno y Eljas anota lamel; y Bierhenke (1932: 20) encuentra cambones ‘muros del lagar’ en Hoyos, Gata y Villanueva, además de cambas da roa y cambons en San Martín de Trevejo y Valverde del Fresno, respectivamente. Contradictorias son las informaciones proporcionadas por Velo Nieto (1956: 96) y Cummins (1974: 60), ya que, mientras que el primero afirma que el grupo «conserva en la región que estudiamos [las Hurdes] bastantes ejemplos vivos»,63 el segundo manifiesta que los restos modernos son muy escasos. De hecho, en la comarca de Coria, únicamente encuentra lambel y lambial ‘lamer’. Los estudios de geografía lingüística llevados a cabo en Extremadura tampoco han recogido gran variedad de palabras con conservación del grupo -mb-. En realidad, el ALEP ofrece únicamente lamber, en más de treinta localidades repartidas por las dos provincias extremeñas;64 lambiar, en Guareña y Puebla de la Reina; lambucero ‘glotón, goloso’, que tiene la consideración de término normativo (DLE, s. v. lambucero), sobre todo en pueblos de la provincia de Badajoz; lampuzo ‘glotón, goloso’, en Guareña y Santa Amalia; lambuzón, en Puebla del Maestre; lambuza, en Valencia de Alcántara; lambuzo, en Valverde de Burguillos; emberga ‘amelga’, en una decena de localidades cercanas a la frontera con Portugal;65 y camba ‘cama del arado’, en Zarza 62.  Menéndez Pidal (1906: 166) solo había ofrecido dos ejemplos de conservación del grupo -mben Extremadura, y ambos referidos a la misma palabra: lambé ‘lamer’, en la población cacereña de Alcuéscar, y lamber, «como caso aislado», en Badajoz. 63.  En realidad, las palabras que cita son términos derivados de muy pocas voces: lamber, lambeúra, lambuzo, lombo, lombito, cambreón, cambeón y cambión. Incluye, además, dos formas que en su origen etimológico carecen del grupo: chambuscar y carambelo. La primera es un derivado de chama (< lat. flamma, DCECH, s. v. chamuscar); la segunda procede del latín calamellus (DCECH, s. v. caramelo). Tanto chamuscar como caramelo son portuguesismos en castellano, lengua en la que se documentan desde los siglos xv y xvii, respectivamente. 64.  En el caso de lamber y sus derivados, no creemos descartable la posibilidad de que se trate de un mozarabismo en todas aquellas zonas en que no se puede explicar ni como leonesismo ni como portuguesismo, hipótesis que ya expresó Navarro Carrasco (1985: 77) con respecto a las apariciones de ese verbo en el este de Cádiz y el oeste de Málaga —recuérdese que las hablas mozárabes conservaban el grupo -mb-: Menéndez Pidal (1929: 298); Galmés de Fuentes (1996: 108); García de Diego (1978: 38)—. Para Corominas (DCECH, s. v. lamer), sin embargo, «la variante lamber es propia de los dialectos leoneses en el sentido más amplio del término», aunque reconoce la existencia de otro foco de conservación del grupo consonántico en esa palabra en Navarra, Álava y América. 65.  Corominas (DCECH, s. v. amelga) considera que su origen es incierto, aunque probablemente proceda del céltico ambelǐca. El DLE (s. v. embelga) localiza la forma con mantenimiento del grupo Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 131-171 DOI: 10.2436/20.2500.01.382

Estudis romanics 46_int.indd 147

12/1/24 9:40

148

José Antonio González Salgado

de Granadilla. CLE proporciona lamber, muy extendido tanto en la provincia de Cáceres como en la de Badajoz, y lambiar, en Puebla de la Reina (CLE, mapa 278: lamer); lomba, en Casar de Palomero y Aliseda, y lombo, en Helechosa de los Montes (CLE, mapa 136: caballón); emberga, en Villa del Rey, Puebla de Obando y Corte de Peleas (CLE, lámina 23.2: amelga); y camba, en Ahigal y Segura de Toro (CLE, mapa 124: cama del arado).66 A partir de los datos expuestos (en especial, el hecho de que los casos que se citan una y otra vez en los estudios dialectales extremeños sean los mismos —lamber, lambucero, lombo, camba y poco más—), no queda más remedio que admitir que en Extremadura ni existe ni ha existido —al menos desde que se llevaron a cabo las primeras descripciones dialectales— conservación del grupo -mb-, sino solo determinadas palabras que lo mantienen. En suma, se trata de un fenómeno que está completamente lexicalizado en la región, como también ocurre en otras muchas zonas leonesas.67 2.6.  Rotacismo (y lambdacismo) en grupos consonánticos Los grupos consonánticos pl-, bl-, cl-, gl- y fl-, tanto en posición inicial de palabra como intervocálica, convierten en vibrante la consonante lateral en una buena parte del dominio asturleonés, concretamente al sur de la cordillera cantábrica (Zamora Vicente 1985: 136).68 El ALPI (mapa 25: blanco) cartografía la variante branco en el sur de León, en Zamora y en puntos dispersos de la provincia de Salamanca, aunque en los lugares más occidentales la -r- es de origen portugués. Este mismo atlas (mapa 48: clavo) recoge la forma cravo diseminada por las tres provincias castellanoleonesas.69 En la actualidad, el rotacismo en los grupos consonánticos señalados es un fenómeno caduco, como se desprende de los resultados ofrecidos por el ALCyL:70 branco -mb- en Aragón, Asturias, Burgos, Cantabria, León, Navarra, La Rioja, Salamanca y Zamora. Además, el verbo embelgar existe en gallego y como provincialismo portugués (Le Men Loyer 2019, s. v. embelgar). En suma, se trata de formas muy arraigadas no solo en el occidente peninsular, sino también en otras partes. 66.  También se recogió el arcaísmo cambra ‘cámara’, en Baterno (CLE, mapa 67: sitio para guardar el trigo), aunque en esta palabra no hay conservación del grupo -mb-, sino desarrollo de la consonante -b- por pérdida de la vocal palatal: lat. camĕra > *cam’ra > cambra (DCECH, s. v. cámara). 67.  Como lexicalización lo trata, por ejemplo, Borrego Nieto (1983: 42-43) en la comarca zamorana de Sayago: «Como hemos visto que sucede con otros muchos, es un fenómeno totalmente lexicalizado, lo que significa que su vitalidad depende de las unidades en que se manifiesta y puede variar de unas a otras». 68.  «La conversión de l en r tras muda es un antiguo fenómeno del leonés» (García de Diego 1978: 185). 69.  En Extremadura, brancu y cravu solo aparecen en Valverde del Fresno y Eljas, como variantes gallegoportuguesas, y en Herrera de Alcántara, como portuguesismos. 70.  También son elocuentes, en el mismo sentido, los resultados que ofrece Boller (1995, LA 028: branco/blanco), que cartografía branco solo en las localidades más occidentales de Aliste (como in­ fluencia portuguesa), pero anota blanco en las orientales. El mismo tratamiento se da en el grupo pl- (LA 014: praia/playa), mientras que fr- se conserva con más vitalidad en toda la comarca (LA 010: fraco/ Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 131-171 DOI: 10.2436/20.2500.01.382

Estudis romanics 46_int.indd 148

12/1/24 9:40

FONÉTICA ASTURLEONESA EN LAS HABLAS POPULARES DE EXTREMADURA

149

fue la respuesta en Le 501, Za 100, 101, 102 y 103, y Sa 504 (ALCyL, III, 922: blanco); cravo, en Za 100, 101, 102, 103 y 104 (solo en zona sanabresa), Sa 202 y 602 (ALCyL, mapa 24: clavo); frorecer, en Le 200, y frol ‘flor’, en Za 102 (ALCYL, mapa 390: florecer); habrar ‘hablar’, en Za 100 y 103 (ALCyL, III, 921: hablar); promo ‘plomo’, en Za 100 y 103 (ALCyL, III, 924: plomo); y crara ‘clara’ en Za 100 (ALCyL, III, 931: clara del huevo). En un detenido estudio sociolingüístico del tratamiento de los grupos consonánticos pl-, bl-, cl- y gl- en posición inicial e intervocálica en Toro (Zamora), González Ferrero (1997: 41) llega a una conclusión que es extrapolable a lo que sucede en el resto del dominio asturleonés, y es que el rotacismo es más frecuente «entre los hablantes de más edad y entre los que tienen menor nivel cultural y más bajo nivel social». Con esa tendencia, es claro que el fenómeno terminará desapareciendo. El rotacismo es muy probable que tuviera bastante vitalidad en el habla viva del norte de Extremadura desde la Edad Media hasta finales del siglo xix. Es característica del Fuero de Coria «a sua muito tendência para a troca de l por r» (Cintra 1959: 254), con casos como conprir, conpridas, preito, dobre y dobrada, entre otros; y en las ordenanzas de Cañaveral —promulgadas en 1552— también está bastante acentuado el fenómeno: puebro, obrigado, dobro, branca, dobrada, igresia..., más algunas palabras con desplazamiento de la consonante rótica, como reprúbica ‘república’, provicaron ‘publicaron’ y provicar ‘publicar’ (Rol Benito 2004).71 A comienzos del siglo xx, Krüger (1914: §368) observa que «el cambio de la [l] se encuentra bastante generalizado en el área extremeña», aunque se da en menor medida que en la provincia de Zamora. En la zona visitada por él, el rotacismo se practicaba, sobre todo, en Torre de Don Miguel, Cambroncino, Gata, Villa del Campo, Guijo de Galisteo, Montehermoso, Pinofranqueado, Torrejoncillo, Acehúche, Brozas, Navas del Madroño y Garrovillas. Entre las palabras que anota, destacamos frol ‘flor’, branco ‘blanco’, craro ‘claro’, pruma ‘pluma’, dobre ‘doble’ y puebro ‘pueblo’. Unos años después, Fink (1929: 48-61 y 75-76) transcribe colifrol ‘coliflor’ en Valverde del Fresno y Eljas; igresia ‘iglesia’ en Eljas, Trevejo, Valverde del Fresno, El Gasco, Cambroncino y Villamiel; promu ‘plomo’ en Eljas, San Martín de Trevejo, Villamiel, La Fragosa, Cambroncino y Pinofranqueado; promo ‘plomo’ en Hoyos y Gata; pracel ‘placer’ en Villamiel y Gata; praceli ‘placeres’ en Horcajo; frol ‘flor’ en Valverde del Fresno, Eljas, San Martín de Trevejo, La Fatela, Trevejo, Gata, Pinofranqueado y Villanueva; cravu ‘clavo’ en La Fatela, Eljas, Valverde del Fresno, San Martín de Trevejo, Trevejo, Aldehuela, La Fragosa y Pinofranqueado; cravo ‘clavo’ en Hoyos, El Payo y Gata; diabru ‘diablo’ en Villamiel; diabro en Torre de Don Miguel; nebra ‘niebla’ en Eljas; niebra ‘niebla’ y nubrao ‘nublado’ en Gata; y tembral ‘temblar’ en Eljas y San flaco), al contrario de lo que sucede en la Sanabria gallega, donde son mayoritarias las formas con grupo castellano (GPS 008: fraco/fraco/flaco; GPS 012: praia/praia/playa; GPS 033: branco/branco/blanco). 71.  No sucede lo mismo, sin embargo, en los foros de Cáceres y de Usagre, ni tampoco en otras ordenanzas de la misma época que las de Cañaveral, como las de Gata (1515-1518) o las de la dehesa de Araya, en Moraleja (1537). En todos esos textos, la solución de los grupos que contienen la consonante vibrante es la castellana. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 131-171 DOI: 10.2436/20.2500.01.382

Estudis romanics 46_int.indd 149

12/1/24 9:40

150

José Antonio González Salgado

Martín de Trevejo. No obstante, también recogió en todos esos lugares las variantes castellanas, lo que prueba que en el primer tercio del siglo xx el fenómeno ya estaba decayendo.72 A medida que avanzamos en el tiempo y que nos desplazamos hacia el sur, el rotacismo se hace cada vez más escaso. Zamora Vicente (1943: 37), pese a que dice que el único cambio fonético consonántico «de aire leonés» que encontró en Mérida es el rotacismo en palabras como frauta ‘flauta’, ombrigo ‘ombligo’ y fro ‘flor’, advierte de que ya no presentaba mucha vitalidad en la comarca en aquella época. Las encuestas del ALEP revelan una incidencia mínima del cambio /l/>/r/ en el segundo elemento de grupos consonánticos. En los cuestionarios son muy pocas las palabras que se transcriben con [r]: fraco, cravo, branco y diabro, en Gata; branco y cravo, en La Pesga; y fraco —forma gallegoportuguesa—, en Valverde del Freno. Constituyen dos casos particulares las palabras ombrigo ‘ombligo’ e ingre ‘ingle’ —‍ampliamente documentada la primera en toda Extremadura, y con una presencia notable en la provincia de Cáceres la segunda—, ya que en realidad nos encontramos ante dos voces vulgares muy extendidas por otros dominios lingüísticos.73 En CLE, solo se recogieron las variantes gallegoportuguesas igresia (CLE, mapa 370: medicina), brancu, cravu (CLE, mapa 387: llave) y froris (CLE, mapa 400: las flores) en Eljas, además de práctico ‘plástico’ en Valle de Santa Ana (CLE, lámina 76.2: compuerta). El lambdacismo o la conversión en l de la r de grupos consonánticos es un fenómeno que en alguna ocasión se ha considerado exclusivamente leonés (Cintra 1959: 257); pero que hoy es casi desconocido en las hablas de Castilla y León.74 En Extremadura, ya era a principios del siglo xx un fenómeno que gozaba de mucha menor vitalidad que el rotacismo. Fink (1929: 77) documentó en el norte de Cáceres plontu ‘pronto’, templanu ‘temprano’, plesignarse ‘persignarse’, pobli ‘pobre’, poblitu y poblecitu ‘pobrecito’. Además, registra las dos formas descendientes del lat. rōbur, rōbŏris ‘roble’ (DCECH, s. v. roble), tanto la antigua robri (en Hoyos, Villamiel y El Gasco) como la moderna robli-roble (en el resto de las localidades).75 En la actualidad, además de en la palabra 72.  Casi cincuenta años después, Cummins (1974: 55) dice que «el fenómeno se nota con frecuencia en el habla viva» de Coria, y transcribe cravel ‘clavel’, cravelera ‘clavelera’, prantandu ‘plantando’, brusa ‘blusa’, crínica ‘clínica’, frohu ‘flojo’, ehempru ‘ejemplo’, igresia ‘iglesia’, puobru ‘pueblo’, escravu ‘esclavo’, umbrigu ‘ombligo’ y escravina ‘esclavina’. 73.  Ombrigo es la variante que domina en el norte de Burgos y de Soria, y aparece de forma frecuente en Valladolid y Ávila (ALCyL, mapa 670: ombligo). También se ha recogido en varias localidades de Navarra (Iribarren, 1984: s. v. ombrigo) y hasta en el municipio madrileño de Cenicientos (ADiM, mapa 400: ombligo). Por su parte, ingre dispone incluso de entrada propia en el DLE como arcaísmo burgalés y tuvo cierto rendimiento en el castellano de los siglos xv a xvii, como muestran los datos del CORDE. El ALCyL (III, 935: ingle) la cartografía en puntos dispersos de Burgos, Soria, Segovia, Ávila, Valladolid y Palencia. 74.  El ALCyL (mapa 183: temprano) solo recoge templano en dos localidades salmantinas (Herguijuela de la Sierra y Villaverde de Guareña) y en una zamorana (Sarracín de Aliste). En el Bierzo, el ALBI (mapa 15: temprano/cedo) encuentra esa misma forma en Tejedo de Ancares y Orellán. 75.  «El cambio r > l no se encuentra con tanta frecuencia» (Cummins 1974: 55). Anota los siguientes casos: plau ‘prado’, clu ‘cruz’, clin ‘crin’, templanu ‘temprano’ y palabla ‘palabra’. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 131-171 DOI: 10.2436/20.2500.01.382

Estudis romanics 46_int.indd 150

12/1/24 9:40

FONÉTICA ASTURLEONESA EN LAS HABLAS POPULARES DE EXTREMADURA

151

clin,76 el lambdacismo solo se da ocasionalmente en lexicalizaciones, a veces en zonas muy alejadas del norte de Cáceres. En los cuestionarios del ALEP, templano ‘temprano’ (Gata, Pinofranqueado, Ceclavín, Membrío y Villar del Rey), plao ‘prado’ (Zarza de Granadilla, Aliseda, Arroyo de San Serván, Jerez de los Caballeros, Puebla del Maestre, Ribera del Fresno y Valencia de las Torres), pla(d)era ‘pradera’ (Madrigalejo, Villar del Rey, Santa Amalia y Campanario); en CLE (mapa 14: cencido; mapa 79: brocal), plao ‘prado’ (Guijo de Galisteo y Garrovillas), plaera ‘pradera’ (Valle de Santa Ana) y blocal ‘brocal’ (Malpartida de Plasencia).

3.  OTROS FENÓMENOS FONÉTICOS ASTURLEONESES CON MÍNIMA PRESENCIA EN EXTREMADURA En este apartado incluimos dos fenómenos asturleoneses que solo se han localizado de forma muy residual en las hablas extremeñas y que, en la actualidad, están prácticamente extinguidos incluso entre los hablantes de más edad y menor nivel sociocultural —los resultados de g- y j- latinas seguidas de vocal palatal y la conversión en l del primer elemento de ciertos grupos consonánticos—, y un rasgo que, pese a lo que se afirma en algunas monografías, en realidad no ha existido en Extremadura —la palatalización de l- inicial—. 3.1.  Consonantes g- y j- latinas seguidas de vocal palatal En castellano, las consonantes g- y j- latinas seguidas de vocal palatal, o bien se han conservado palatalizadas —como en yerno (< lat. gĕner, -ĕris)—, o bien se han perdido —‍como en hermano (< lat. germānus) o encía (< lat. gingīva)— (Alarcos Llorach 1954: 336), mientras que en las hablas asturleonesas presentan varias soluciones fonéticas.77 Una de las posibilidades articulatorias es la de la aspiración del sonido inicial, que es la solución adoptada en las hablas del norte de la provincia de Cáceres. Krüger (1914: 76.  La variante clin ‘crin’ (lat. crǐnis) está muy extendida fuera del dominio leonés. De hecho, tiene entrada propia en el DLE sin ninguna restricción geográfica. Corominas (DCECH, s. v. crin) dice que ya aparece a principios del siglo xv en los Fueros de Aragón. 77.  Tomando como referencia la palabra yerno y su pronunciación en Sanabria, Krüger (1965: 257-261) identifica las siguientes posibilidades articulatorias: la palatalización castellana (yerno) en el sector oriental sanabrés; [ž] en Hermisende y Calabor ([žénṝọ]), solución coincidente con la encontrada en el gallegoportugués del valle de Jálama y el portugués de Alamedilla (Salamanca); [š] en el centro y sur de Sanabria ([šiérno]), al igual que en Asturias y gran parte de León; [s] en Rihonor de Castilla (en la palabra [siéntẹ] ‘gente’) y en poblaciones de la provincia de León (sienro); y «jota española» [x] en Colomba de Sanabria y en otros lugares del dominio asturleonés (Oseja de Sajambre, Astorga, etc.). Menéndez Pidal (1906: 161) había atestiguado la «j- moderna» en Curueña (León) y en la provincia de Salamanca. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 131-171 DOI: 10.2436/20.2500.01.382

Estudis romanics 46_int.indd 151

12/1/24 9:40

152

José Antonio González Salgado

§239) encuentra henhiba ‘encía’ en Castillo y Montehermoso, y hencía ‘encía’ en Ahigal, Villa del Campo, Cambroncino, Guijo de Galisteo y Torrejoncillo, aunque da [e’lar] ‘helar’ (< lat. gelare) para toda la zona extremeña que visitó. Fink (1929: 35) recoge todavía en las Hurdes algunos casos de conservación —con pronunciación aspirada— de la consonante inicial: hierno ‘yerno’ en Nuñomoral; hielnu ‘yerno’ en Horcajo; hiela en Aldehuela, El Gasco, La Fragosa y Pinofranqueado; hela ‘hiela’ y helaa ‘helada’ en Navasfrías (Salamanca), helá ‘helada’ en Pinofranqueado; helmanu ‘hermano’ en Horcajo y Cambroncino; hencía ‘encía’ en Horcajo; y hincía ‘encía’ en Aldehuela. No obstante, son más habituales ya en esa época las palabras pronunciadas a la manera castellana: hermano, sin aspirada inicial, por ejemplo, es la voz recogida en Valverde del Fresno, Navasfrías, Pinofranqueado, Villanueva, Eljas, San Martín de Trevejo, Villamiel, Acebo, Aldehuela, El Gasco, La Fragosa y Nuñomoral; y encía es la voz documentada en Valverde del Fresno, San Martín de Trevejo, Navasfrías, Villamiel, Trevejo, La Fragosa, Pinofranqueado, Villanueva y Hoyos (en esta última localidad, bajo la variante ancía). Cummins (1974: 53-54) confiesa que solo encontró el fenómeno de la aspiración en la palabra hencía (Calzadilla, Casas de Don Gómez y Torrejoncillo) y avisa de que «en el habla de hoy día esta aspiración inicial parece haber desaparecido por completo». En comarcas situadas más al sur, únicamente es significativo el resultado con inicial aspirada del latín jactāre ‘echar’, recogido en Madroñera (Montero Curiel 1997: 53). 3.2.  La l leonesa o acomodación fonológica de consonantes en grupos cultos Otro fenómeno fonético con un rendimiento muy escaso en las hablas extremeñas es el que a veces se ha denominado ‘l’ leonesa (Pensado Ruiz 1991). Como afirma Zamora Vicente (1985: 152), «en leonés, cuando se constituye un grupo consonántico motivado por la pérdida de una vocal latina, la primera de las consonantes se hace l».78 Esa consonante —en palabras de Morala Rodríguez y Gancedo Fernández (2009: 95)— actúa como «una especie de comodín». En el dominio lingüístico asturleonés, la conversión en lateral de la primera consonante en un grupo es rasgo que ya se registra en los fueros medievales y en otros textos antiguos, como hizo notar Menéndez Pidal (1906: 167-168) con voces como julgada ‘juzgada’ (< lat. iudicāta), delda ‘deuda’ (< lat. debǐta), trelce ‘trece’ (< lat. tredĕcim) o selmana ‘semana’ (< lat. septimāna).79 En Extremadura, este rasgo solo ha tenido cierto rendimiento en la zona más septentrional.80 Krüger (1914: §301) da la solución [lg] en hulgar ‘juzgar’ para Zarza de Grana78.  El fenómeno de la l leonesa, sin embargo, no solo se da en caso de pérdida de una vocal latina y lateralización de la primera de las consonantes que entran en contacto, sino que también se observa en cultismos, provenzalismos, arabismos y en palabras que contienen el prefijo ad- seguido de consonante (Marcet Rodríguez 2006: 293, a partir de Pensado Ruiz 1991: 74). 79.  En las hablas asturleonesas actuales de Castilla y León, el fenómeno está casi extinguido incluso en las comarcas más arcaizantes (Borrego Nieto 1996: 145). En Asturias, «la vitalidad del fenómeno se muestra atemperada por la castellanización» (García Arias 2003: 265). 80.  En los fueros de Cáceres, Usagre y Coria, se encuentran documentadas todas las posibles opciones gráficas para representar los grupos romances b’d, d’g y d’m (Cintra 1959: 323-326): conservaEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 131-171 DOI: 10.2436/20.2500.01.382

Estudis romanics 46_int.indd 152

12/1/24 9:40

FONÉTICA ASTURLEONESA EN LAS HABLAS POPULARES DE EXTREMADURA

153

dilla, Gata, Guijo de Galisteo, Morcillo, Pinofranqueado, Ceclavín, Piedras Albas y Alcántara; Velo Nieto (1956: 96) recoge en las Hurdes el gerundio julgando ‘juzgando’, aparte del normativo bilma ‘bizma’ y de los vulgarismos alquirir ‘adquirir’, almitir ‘admitir’ y alvertir ‘advertir’;81 y Cummins (1974: 60) solo encuentra en la comarca de Coria mayoralgu ‘mayoradgo’ y relva,82 al tiempo que avisa de que «los casos modernos de este fenómeno son muy escasos». Pese a ello, García de Diego (1978: 187) sentencia que «en Cáceres hay julgar en casi toda la provincia», aunque no proporciona la fuente de la que extrae esa afirmación.83 En palabras que contienen el sufijo -azgo (< lat. -aticu), la conversión de la primera consonante del grupo en l parece que ha tenido algo más de productividad, aunque siempre dentro de unas proporciones mínimas: hartalgo ‘hartazgo’ y novialgo ‘noviazgo’ en Ahigal (Domínguez Moreno 2019), hartalga ‘hartura’ en Guareña y Mérida (Viudas Camarasa 1980: 95) y aterralgo ‘terrazgo’ en Higuera de Vargas (Cortés Gómez 1979: 213).84 Con materiales tan escasos, es imposible llegar a ninguna conclusión, aunque es fácil suponer que en las hablas extremeñas actuales este fenómeno fonético está (casi) completamente extinguido. ción de la consonante (cabdal, recabdar, debdor, pastoradgo, iudgare, etc.), vocalización (caudal, uiudadat, uiubdedade, deudor, etc.) y lambdacismo, como solución típicamente leonesa adoptada, sobre todo, en el Fuero de Coria (fallalgo, iulgare, selmanas, portalgo, montalgo, etc.). 81.  En la estandarización del asturiano, la conversión en -l- de la -d- es una de las soluciones propuestas para los grupos consonánticos cultos: alministrar, almitir, alverbiu, alvertir (Andrés Díaz 2018: 121). Corominas (DCECH, s. v. verter) ofrece alvirtir como forma propia de Asturias y alvertir como americanismo. Sin embargo, las palabras que contienen la confusión ad-/al- son un vulgarismo muy extendido en dominios lingüísticos distintos del leonés. Por ejemplo, en el castellano-aragonés de Valencia se han recogido alministrar ‘administrar’, alministrador ‘administrador’, almitir ‘admitir’, almirar ‘admirar’, alquirir ‘adquirir’ y alvertir ‘advertir’ (Nebot Calpe 1984: 420); García de Diego (1978: 376) ofrece alvertir como vulgarismo castellano equivalente a voces que desarrollan al- (alguardar, alcordarse, alparcero, etc.); y Salvador Caja (1958-1959: 53) halló almitir y alvertir en el habla de Cúllar-Baza. Dentro de Extremadura, pero fuera de la zona de presencia de leonesismos fonéticos, alvertir existe en Talarrubias (Izquierdo Muñoz 2015: 55) y Alburquerque (López Cano 1982: 15). 82.  Esa última palabra —relva—, con el sentido de ‘libertad que se da al caballo echándolo al campo’, la proporciona Menéndez Pidal (1906: 168) para Guijo de Granadilla, junto con pielga ‘traba para el ganado’ (Serradilla) y los topónimos Mayoralgo y Mayoralguillo (cerca de Aldea del Cano). Todas esas voces, más la normativa bilma ‘bizma’, son las que ofrece también Zamora Vicente (1985: 153), aunque un poco más adelante (p. 333) incluye el término bieldo ‘instrumento para aventar’ (derivado del lat. ventilare), en el que no hay conversión de d implosiva en l, sino un fenómeno de transposición consonántica, como ya vio Corominas (DCECH, s. v. beldar). 83.  García de Diego (1978: 358-359) no consideraba rasgo exclusivo del asturleonés la conversión en l del primer elemento oclusivo de grupos consonánticos, ya que también se da en las hablas castellanas de Ávila, Burgos, Segovia, Palencia y Soria: yelda ‘fermentado’ (< lat. lĕvǐtus, DCECH, s. v. leve); selmana ‘semana’, etc. 84.  No obstante, lo característico de las hablas extremeñas es la solución -ajo para el sufijo castellano -‍azgo: noviajo, portajo, terrajo, etc. (Zamora Vicente 1943: 37; Cummins 1974: 60; Montero Curiel 1997: 147). Incluso en una localidad como Ahigal, en la que parece que aún es posible encontrar algún resto de l como primer elemento de grupo consonántico, lo habitual es emplear el sufijo -ajo: ciprestajo ‘arciprestazgo’, comadrajo ‘comadrazgo’, compadrajo ‘compadrazgo’, padrinajo ‘padrinazgo’ (Domínguez Moreno 2019). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 131-171 DOI: 10.2436/20.2500.01.382

Estudis romanics 46_int.indd 153

12/1/24 9:40

154

José Antonio González Salgado

3.3.  Palatalización de l- inicial La palatalización de l- inicial —de extensión muy considerable en las hablas asturleonesas hasta hace un tiempo85 (Menéndez Pidal 1906: 158-159; Zamora Vicente 1985: 122-124)— no ha alcanzado, sin embargo, a las hablas extremeñas. Fink (1929: 19) ya fue rotundo en el primer tercio del siglo xx cuando afirmó que en el norte de Extremadura solo existe l- inicial, sin que se produzca en ningún caso la palatalización.86 Pese a ello, en ocasiones se han propuesto las palabras llares ‘cadena de la chimenea’ y llúa ‘levadura’ como voces que conservan ese rasgo fonético en la región (García Santos 1992: 703; Montero Curiel 1997: 44). Sin embargo, esas palabras revelan dos hechos distintos: la primera —llares— es voz normativa castellana;87 la segunda —llúa y sus variantes lludar, lleuda, etc.— es una lexicalización.88 Además, en los casos señalados no es descartable que nos encontramos ante la pervivencia de la antigua palatalización inicial, heredera de las hablas mozárabes y registrada también en el castellano desde el siglo xiii (Lapesa 2014: 156), como rasgo considerado vulgar fuera del dominio catalán. En cualquier caso, la palatalización de l- inicial se encuentra en franco retroceso en las hablas asturleonesas no asturianas, como se desprende de los datos ofrecidos por el ALCyL.89

85.  En opinión de Neira Martínez (1989: 224), en la actualidad, la palatalización de l- inicial «no puede considerarse [...] como rasgo diferenciador del leonés frente al castellano», ya que en los nuevos préstamos no se palataliza la consonante (libre, no llibre; lectura, no llectura, etc.). 86.  Bierhenke (1932) tampoco proporciona ningún ejemplo de palatalización de l-; Cummins (1974: 53) solo ofrece llares y, además, encuentra algunos ejemplos —bien es cierto que poco representativos— en el Fuero de Coria: lle ‘le’ y llos pennos ‘los peños’. 87.  La palabra llares es la única que presenta cierta vitalidad en las hablas de Zamora y Salamanca (Llorente Maldonado de Guevara 1986: 110), lo que implica que no sea apropiado suponer la vigencia de la palatalización de l- inicial como fenómeno caracterizador del leonés actual de ambas provincias. Además, se trata de una palabra de la que ni siquiera está probado el origen asturleonés (Fernández-Ordóñez 2011: 30). 88.  La propia Montero Curiel (2006: 44) admite que se trata de «voces lexicalizadas y de raro uso en el vocabulario general». 89.  Llobo solo se recogió en Le 201, 300, 303, 501, 502 y Za 100 (ALCyL, III, 922: lobo); llengua, en Le 201, 501 y Za 100, y llingua en Le 300 (ALCyL, III, 922: lengua); llagarto, en Le 201, 303, 501 y Za 100 (ALCyL, III, 928: lagarto); llonganiza, en Le 201 y 303 (ALCyL, III, 931: longaniza); llume, en Le 201, 300, 303 y 501 (ALCyL, III, 932: lumbre); llagar, en Le 201, 300, 303 y 501 (ALCyL, mapa 343: lagar); y yelda, en Le 401, Za 500, 601 y 603, y en prácticamente toda la provincia de Salamanca (ALCyL, mapa 355: levadura). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 131-171 DOI: 10.2436/20.2500.01.382

Estudis romanics 46_int.indd 154

12/1/24 9:40

FONÉTICA ASTURLEONESA EN LAS HABLAS POPULARES DE EXTREMADURA

155

4.  FENÓMENOS FONÉTICOS DE DUDOSA ADSCRIPCIÓN ASTURLEONESA 4.1.  Aspiración de f- inicial latina A diferencia de la mayor parte del dominio dialectal asturleonés, la f- inicial procedente de f- latina solo se conserva en Extremadura en localidades cuyas hablas están vinculadas al antiguo gallegoportugués (valverdeiru, lagarteiru y mañegu) o en pueblos en los que se ha hablado portugués en mayor o menor grado (Herrera de Alcántara, Cedillo, Olivenza, etc.). En el resto del territorio extremeño, la f- latina ha dado como resultado h-, como en castellano, con pronunciación aspirada que hoy solo se conserva en determinadas palabras. En el dominio asturleonés, la aspiración de f- ha sido característica del oriente de Asturias, Salamanca y Extremadura (Menéndez Pidal 1906: 156; Zamora Vicente 1985: 63-66). No obstante, en Salamanca, tal como se desprende del ALCyL, el fenómeno se encuentra en un retroceso imparable.90 De las localidades incluidas en ese atlas, solo presentan restos de la aspirada Sa 202, 600, 601 y 602 (y de manera ocasional —solo en un número mínimo de voces— también Sa 502 y 503). Espinosa y Rodríguez-Castellano (1936: 226) ya advirtieron en sus encuestas dialectales preparatorias del ALPI que la aspiración solo tenía vitalidad en el noroeste de la provincia de Salamanca y en la zona limítrofe con Cáceres, mientras que en el resto del territorio salmantino solo se conservaban restos en determinadas palabras. El origen de la aspiración de f- en las hablas extremeñas ha estado sujeto a dos interpretaciones: leonés oriental o arcaísmo castellano. De esas dos posibles explicaciones para la procedencia del fenómeno en Extremadura, la primera es defendida solo por una minoría de estudiosos y tiene como uno de sus principales representantes a Zamora Vicente, aunque también es cierto que este autor no hizo afirmaciones tajantes al respecto. Zamora Vicente (1943: 30) dice que la aspiración de f- es un rasgo típico del leonés oriental y que en la comarca de Mérida «se presenta firme y definido», aunque ya avisa de que la presión culta del castellano «puede anunciar una desaparición no muy lejana», como de hecho ha ocurrido ya.91 Para este autor, «la aspiración de la f- inicial pone en contacto a Extremadura con las tierras de la Ribera del Duero que la practican (y también con el ángulo de las montañas de Asturias, Sajambre y Santander) y con toda la Andalucía leonesa» (Zamora Vicente 1985: 334). No obstante, si leemos bien a Zamora Vicente, nos daremos cuenta de que —en realidad— postula un doble origen para la aspiración existen90.  La antigua extensión de la aspirada en Salamanca, que ocupaba toda la provincia, se puede rastrear a partir de los resultados que proporciona el mapa 19 del ALCYL para la voz helecho (< lat. fǐlǐctum): henecho, con h- aspirada, en Sa 202 y 203; helecho, también con aspirada inicial, en Sa 503, 600, 601 y 602; jenecho, con pronunciación velar, en Sa 300, 301, 400, 401 y 402; y jelecho, también con velar, en Sa 100, 101, 204, 205, 500, 501 y 502. 91.  En la década de los años cuarenta del siglo xx, convivían en la comarca de Mérida voces que mantenían la pronunciación aspirada y voces que la habían perdido, y era muy significativo el contraste que encontró Zamora Vicente entre el habla de la capital y la de los pueblos, ya que en la ciudad solo existían en aquella época las formas castellanas (Zamora Vicente 1943: 31). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 131-171 DOI: 10.2436/20.2500.01.382

Estudis romanics 46_int.indd 155

12/1/24 9:40

156

José Antonio González Salgado

te en Extremadura: por un lado, una aspiración procedente del sur de León y que se propagó por la Andalucía occidental (se supone entonces que esta es también la aspiración que existe en el occidente extremeño); y, por otro lado, la aspiración procedente de Castilla, que es la que se extendió por la Extremadura castellana (Zamora Vicente 1985: 62).92 Con mayor contundencia acerca del origen leonés de la aspiración extremeña de finicial latina se pronunció Penny (1991: 34), que considera que en Extremadura y en la Andalucía occidental el fenómeno debe tener su origen en los repobladores asturleoneses medievales, por más que esa aspiración fuera compartida con el primitivo castellano.93 La segunda explicación para el origen de la aspiración extremeña parte de Menéndez Pidal (1929: 219-240), que ya vio que la h- procedente de f- latina era un fenómeno netamente castellano: La h no fue en un principio más que un barbarismo dialectal arrinconado en el Norte de Castilla (Cantabria antigua) y en la Rioja (Ducado de Cantabria en época visigótica); uno de tantos casos, como venimos señalando, de particularidades castellanas, primero muy restringidas y que después, con el crecimiento de Castilla, llegan a difundirse por casi toda la Península (Menéndez Pidal 1929: 230-231).94

La consideración de la aspirada procedente de f- latina como arcaísmo castellano es la teoría defendida, entre otros, por Ariza Viguera (1980: 29), Salvador Plans (1987: 34-35), García Santos95 (1992: 703) y Lapesa (2014: 432).96 El primero de esos autores fue muy claro al respecto cuando afirmó lo siguiente: Fuese cual fuese la aspiración leonesa en Salamanca en el S. xii, la aspiración extremeña es un arcaísmo del castellano —como ya vio D. Ramón— ya que tanto los repobladores abulenses de la 2ª mitad del S. xii, como los toledanos de la primera mitad del siglo xiii mantenían la aspirada —frente a la pérdida del castellano del norte—; la norma lingüística

92.  «La sede de Plasencia, sufragánea de Santiago, era políticamente de Castilla, y recibió de Castilla su h-, que aún conserva» (Zamora Vicente 1985: 62). 93.  «La conclusión que se puede sacar de estos hechos es que ciertas zonas asturleonesas (el este de Asturias y el oeste de Santander) concordaban ya en la alta Edad Media (e incluso antes) con los dialectos de la primitiva Castilla, empleando el fonema /h/ en las palabras en cuestión. Es un error pensar que, cuando este fonema se propagó hacia el sur, con la repoblación de territorios reconquistados, tal propagación fue obra exclusiva del dialecto castellano; esta propagación fue obra tanto de asturleoneses (algunos de ellos) como de castellanos. Solo así se puede comprender que la aspiración se extendiera tan temprano y con tanto arraigo a la Extremadura leonesa, perdurando hasta hoy en el oeste de Salamanca, en Cáceres y Badajoz» (Penny 1991: 35). 94.  Y un poco antes había dicho lo siguiente: «Los ejemplos más viejos de pérdida de f que he podido reunir pertenecen a Castilla o Rioja, salvo uno de ellos (Ortiz) que se localiza en Aragón; de León no hay ninguno, con ser la documentación leonesa muchísimo más abundante que la castellana» (Menéndez Pidal 1929: 224). 95.  García Santos (1992: 703), aunque cree que la aspiración extremeña debe considerarse un arcaísmo castellano, admite que también es un «fenómeno que puede atribuirse a leonesismo». 96.  Para Lapesa (2014: 432), la conservación de la [h] aspirada procedente de f- inicial latina es uno de los meridionalismos presentes en las hablas de Extremadura. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 131-171 DOI: 10.2436/20.2500.01.382

Estudis romanics 46_int.indd 156

12/1/24 9:40

FONÉTICA ASTURLEONESA EN LAS HABLAS POPULARES DE EXTREMADURA

157

toledana se mantuvo tanto en Extremadura como en Andalucía sin que el influjo posterior de la norma de Madrid consiguiese arrinconarla —como sucedió en Salamanca—. Por lo que se refiere a Badajoz hay que pensar también en el apoyo producido por el prestigio —social, cultural y económico— de Sevilla (Ariza Viguera 1980: 29).

Sea como fuere, la aspiración de f- es un fenómeno que todavía en la actualidad se puede rastrear, aunque sea de forma mínima y solo en hablantes de edad avanzada, en las hablas populares de toda Extremadura, tanto en la zona leonesa como en la castellana. Casos como los de heno (< lat. fēnum), hocico y hozar (< lat. vg. *fodiare), hollín (< lat. vg. fŭllīgo) y humar ‘fumar’ (derivado del lat. fūmus ‘humo’) manifiestan una extensión considerable, tal como se desprende de los cuestionarios extremeños del ALEP. Ahora bien, las encuestas de este atlas evidencian que la aspiración de f- no solo no presenta sistematicidad en casi ninguna de las localidades investigadas, sino que solo se muestra normalmente como un fenómeno lexicalizado en un grupo reducido de palabras. Muy reveladoras resultan las anotaciones efectuadas por José Jesús Gómez Asencio en los cuestionarios extremeños acerca de la escasa vitalidad de este rasgo fonético. Destacamos, entre ellas, las siguientes:97 •  f- inicial latina se conserva en unas palabras como aspiración sorda, y en otras ha desaparecido. El hablante tiene conciencia de que la norma es el cero fonético y lo imita. La h- va quedando reducida a unas palabras, pero es muy raro oírla en otras (Gata). • f- lat. es una aspiración que se conserva en unas palabras y no en otras (¿fenómeno con vigencia léxica más que fonética?) (La Pesga). • f- lat. es una aspiración (idéntica a la equivalente con el sonido cast. [x]) que se conserva en unas palabras y no en otras. El hablante instintivamente está en contra de la aspiración y conoce el cero fonético inicial como normativo; por ello la evita (Zarza de Granadilla). • La aspiración de f- lat. no es sistemática; solo se da en algunas palabras. ¿Fenómeno en regresión? (Villanueva de la Vera). • Conservación muy reducida de la aspiración de f- latina. Solo en algunas palabras (¿lexicalización?) (Villar del Pedroso). • f- [h] lat. se conserva, pero no sistemáticamente; en cierto modo parece ser un fenómeno en trance de lexicalización (Huertas de la Magdalena). • La conservación de [h-] me parece un proceso en decadencia; mi informador solo la pronunciaba en algunas palabras y decía que la h- era cosa de antiguos (Campillo de Llerena). 97.  En un número mínimo de casos, las anotaciones revelan lo contrario, es decir, la vitalidad del fenómeno en la época de las encuestas: «Conservación casi sistemática de la aspiración procedente de f- latina» (Membrío); «Los restos de la aspiración de f- lat. son muy frecuentes. Conservación casi general de esa aspiración» (Mirabel); «f- inicial latina > h-, que suele conservarse» (Monterrubio de la Serena); «En muchas palabras se conserva la aspiración procedente de f- latina» (Valencia de las Torres). En Arroyo de San Serván realiza incluso una apreciación sociolingüística: «Conservación de la aspiración de f- inicial lat., con cierta tendencia a la desaparición (en los jóvenes se da menos)». Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 131-171 DOI: 10.2436/20.2500.01.382

Estudis romanics 46_int.indd 157

12/1/24 9:40

158

José Antonio González Salgado

• La h- (< lat. f-) se conserva en muchas palabras, pero no en todas. Mi informador sentía la aspiración como arcaísmo y normalmente no la pronunciaba (Granja de Torrehermosa). • Son muy raros los casos de conservación de la aspiración procedente de f- inicial latina. Tal vez se trate ya de fenómenos de lexicalización más que fonéticos (Talarrubias). La escasa vitalidad de la aspiración de f- en la actualidad es el resultado del proceso castellanizador sobre el que habían alertado Espinosa y Rodríguez-Castellano (1936) en el primer tercio del siglo xx. En su estudio sobre la aspiración en el sur y el oeste de España, pese a que todavía encontraron restos abundantes del fenómeno tanto en la provincia de Cáceres como —especialmente— en la de Badajoz, hicieron interesantes observaciones sociolingüísticas acerca de la tendencia de las generaciones jóvenes a pronunciar las palabras correspondientes a la manera castellana.98 Los abundantes casos de polimorfismo que existían ya en aquella época eran señal evidente de que la aspiración terminaría reduciéndose a la mínima expresión y que solo subsistiría en algunas lexicalizaciones.99 4.2.  Pérdida de -d- intervocálica La caída de la -d- intervocálica se ha considerado tradicionalmente uno de los rasgos meridionales de mayor extensión y frecuencia en las hablas extremeñas (Lapesa 2014: 433). Sin embargo, es un fenómeno que se ha documentado también con mucha profusión en asturleonés (García de Diego 1978: 157; Zamora Vicente 1985: 158-159).100 Esa fuerte tendencia de las hablas asturleonesas —aunque convendría delimitarlo aquí a lo que ocurre en Asturias— fue lo que condujo a Penny (1991: 39) a proponer que la pérdida de -d- intervocálica en Andalucía y Extremadura se considerara una característica asturleonesa en lugar de una innovación meridional.101 98.  Otra señal inequívoca del poco futuro que tenía la aspiración la encontramos en la propia conciencia lingüística de los hablantes. Aluden a ello Espinosa y Rodríguez-Castellano (1936: 242) cuando dicen que en determinados pueblos «el fenómeno antiguo ha perdido estimación, y las gentes tratan de disimular cuando hablan con un forastero». 99.  Montero Curiel (2006: 38) zanja la cuestión con un atinado dictamen: «En el resto de Extremadura [excepto la comarca de Trevejo y las tierras limítrofes con Portugal, donde se conserva la f-], se mantienen residuos, cada vez más escasos, de la antigua aspirada (como la del castellano medieval) sobre todo entre las personas mayores y de nivel sociocultural bajo. Las generaciones jóvenes han dese­ chado de su pronunciación este arcaísmo». 100.  García Arias (2003: 164) encuentra la primera documentación de la pérdida de -d- intervocálica en el ámbito asturiano en un documento del año 1264 de la colección diplomática del Monasterio de San Pelayo de Oviedo: mealla < medalia. 101.  Según él, «tal teoría cuadraría bien con lo que se sabe de la debilitación de las consonantes intervocálicas (o lenición): que este tratamiento tiene sus orígenes en los dialectos que se hablaban antes de la Reconquista en el oeste (más precisamente en el noroeste) de la Península» (Penny 1991: 39). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 131-171 DOI: 10.2436/20.2500.01.382

Estudis romanics 46_int.indd 158

12/1/24 9:40

FONÉTICA ASTURLEONESA EN LAS HABLAS POPULARES DE EXTREMADURA

159

En Asturias, la caída de -d- intervocálica es muy habitual. Las monografías dialectales la recogen no solo en las terminaciones -ado, -ido y -edo, sino también en casos de posición medial: prau ‘prado’, nubráu ‘nublado’ acéu ‘acedo’, etc. (Casado Lobato 1948: 57); bolsá ‘bolsada’, maera ‘madera’, díu ‘dedo’, etc. (Neira Martínez 1955: 25); maúru ‘maduro’, volaor ‘volador’, reúndu ‘redondo’, etc. (García Álvarez 2020: 88); pescáu ‘pescado’, llegáu ‘llegado’, vistíu ‘vestido’, etc. (Canellada 1944: 19); sea ‘seda’, segaores ‘segadores’, urdiera ‘urdidera’, etc. (Rodríguez-Castellano 1952: 90-91); peazu ‘pedazo’, bufíu ‘bufido’, castañéu ‘castañedo’, etc. (Vallina Alonso 1985: 46-47), entre otros. En el ETLEN (p. 138) se afirma que en el ámbito asturleonés «namás se rexistren datos de caltenimientu de la -d- en Chan y Guimara (Forniella), en Miranda del Douru y, con una configuración xeolectal discontinua y deslligada, en Bulnes —Cabrales—». En las hablas de las provincias de León, Zamora y Salamanca, aunque existe la caída de -d- intervocálica, el fenómeno —salvo en los participios— no puede ser considerado frecuente, como prueba el ALPI en los mapas dedicados a azada (mapa 22) y cazador (mapa 39). En ellos contrasta el mantenimiento casi unánime de -‍d- en las provincias castellanoleonesas con la pérdida sistemática de la consonante en toda Extremadura. Y lo mismo muestra el ALCyL (mapa 282: azada), con pérdida de -d- solo atestiguada en poblaciones dispersas de la provincia de Salamanca.102 No obstante, en este atlas también se cartografían palabras que presentan la caída de -d- en zonas muy amplias, en especial en la terminación -ado, como embarrao (ALCyL, mapa 225: embarrado), salvao (ALCyL, mapa 353: salvado), machao (ALCyL, mapa 416: hacha) o ganao (ALCyL, mapa 472: ganado vacuno). El panorama actual, por consiguiente, es muy heterogéneo.103 En Extremadura, la caída de -d- intervocálica es general en todo el territorio, aunque conviene advertir que es un fenómeno que no se observa en la misma proporción en todas las palabras en las que puede suceder (es más frecuente en los participios terminados en -‍ado que en otro tipo de voces)104 y que está marcado desde el punto de vista sociolingüístico, como ha demostrado Fernández de Molina Ortés (2019) en el caso concreto de la comarca de Mérida.105 102.  Más casos en los que no se recoge caída de la consonante, salvo en localidades muy determinadas, son dedos (ALCyL, mapa 42: los dedos), regadera (ALCyL, mapa 276: regadera), azadón (ALCyL, mapa 283: azadón) o embudo (ALCyL, mapa 346: embudo). 103.  En algunas palabras, la pérdida solo se atestigua en el sur del dominio, concretamente en la provincia de Salamanca, como sucede con majá (ALCyL, mapa 495: majada), cabezá (ALCyL, mapa 319: jáquima), rodá (ALCyL, mapa 317: rodada) y maná (ALCyL, mapa 258: puñado de mies). Todos esos ejemplos demuestran que la terminación femenina -ada es más resistente al cambio, como se ha afirmado en algunas ocasiones para las hablas asturianas (Vallina Alonso 1985: 47; y García Arias 2003: 162). 104.  Véase, por ejemplo, en hablantes mayores de sesenta años, la conservación generalizada de la dental en la palabra nudo (CLE, mapa 383: nudo), que contrasta con la pérdida mayoritaria en azada o dedo (CLE, mapa 98: azada; mapa 359: dedo). En otros casos, conservación y pérdida manifiestan una proporción semejante en la geografía: yeguá-yeguada (CLE, mapa 310: yeguada), nío-nido (CLE, mapa 384: nido), etc. 105.  Montero Curiel (1997: 81), sin embargo, ha señalado que en Madroñera el debilitamiento de la consonante dental intervocálica «se produce en todos los hablantes, sin distinciones sociales ni cronológicas». Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 131-171 DOI: 10.2436/20.2500.01.382

Estudis romanics 46_int.indd 159

12/1/24 9:40

160

José Antonio González Salgado

Para el norte de la provincia de Cáceres, a principios del siglo xx, Krüger (1914: §253) afirmó que la pérdida de la dental se encontraba en desarrollo y, además, que el proceso estaba más avanzado que en las hablas de Zamora, con lo que daba a entender que el fenómeno no tenía un origen asturleonés, sino que estaba relacionado con la tendencia del castellano al debilitamiento de la consonante. Fink (1929: 38) también era de esa misma opinión cuando dijo que se trataba de un proceso de descomposición en pleno desarrollo. Entre los casos que ofrece este último autor destacan las voces en que la caída afecta a la -d- en posición medial: sabau ‘sábado’, sual ‘sudar’, roílla-ruilla ‘rodilla’, embú ‘embudo’, su ‘sudo’, mecina ‘medicina’, etc. Si —como quiere Penny (1991)— el debilitamiento de la -d- extremeña y andaluza tuviera su origen en las hablas asturleonesas, convendría que se explicara por qué esa pérdida no es tan frecuente en las provincias de León, Zamora y Salamanca. Además, habría que aclarar por qué este fenómeno —también el de la aspiración de f- inicial latina— ha afectado a lugares tan alejados de los antiguos núcleos repoblados por el reino de León, mientras que otros rasgos asturleoneses no han trascendido de su antigua zona de implantación. Con todo, sí es defendible, al menos desde el punto de vista teórico, que en Extremadura —no así en Andalucía— puedan plantearse dos orígenes distintos para la caída de la consonante dental: un origen asturleonés en zonas repobladas por gentes llegadas en la Edad Media de lugares en los que la pérdida de la -d- fuera muy acusada (probablemente de Asturias) y un origen meridional en el resto del territorio. 4.3.  Cierre de vocales pretónicas El cierre de la vocal pretónica es otro rasgo fonético que se ha señalado con profusión como característico de las hablas asturleonesas, aunque también hay que considerarlo un vulgarismo castellano muy extendido en todas sus variedades. García de Diego (1978: 152) incluye el oscurecimiento (cierre) de o y e átonas como uno de los rasgos típicos del asturiano (churaba ‘lloraba’, remušar ‘remojar’, dispidida ‘despedida’, pidir ‘pedir’, etc.), pero también afirma (p. 371) que la inflexión ante yod y wau es un fenómeno vulgar castellano que afecta a múltiples palabras (dispierto ‘despierto’, tiniente ‘teniente’, conviniente ‘conveniente, etc.).106 El fenómeno se ha incluido en numerosas monografías que analizan el habla de localidades y comarcas repartidas por toda Asturias, como Vegadeo (Fernández Vior 1997: 65-68), Alto Ayer (Rodríguez-Castellano 1952: 65), Sudeste de Parres (Vallina Alonso 1985: 40), Cabrera Alta (Casado Lobato 1948: 49-50), Cabranes (Canellada 1944: 14), Bimenes (García Álvarez 2020: 99) y Lena (Neira Martínez 1955: 13), por citar algunos casos representativos.107 Según García 106.  Téngase en cuenta que el cierre de la pretónica por la influencia de una yod siguiente es uno de los fenómenos que caracterizan la conversión del latín en castellano: genĕsta > hiniesta; sēmĕnte > simiente; cognātus > cuñado; cochlear > cuchara, etc. (Menéndez Pidal 1904-1941: §18 y 20). 107.  Véanse también los casos de cierre de pretónica que se recogen en los mapas del ETLEN dedicados a ceñir (142 F95a), teñir (144 F95c), vecín (109 F73a), pequeñín (110 F73b), vecinos (112 F75a), pequeñinos (113 F75b), pequeñina (115 F76b) y nosoutros (219 N45). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 131-171 DOI: 10.2436/20.2500.01.382

Estudis romanics 46_int.indd 160

12/1/24 9:40

FONÉTICA ASTURLEONESA EN LAS HABLAS POPULARES DE EXTREMADURA

161

Arias (2003: 17) «la mayor tendencia al cierre vocálico de las átonas se constata en las zonas más conservadoras y montañosas del dominio y es acentuada en las variantes más occidentales del idioma». En las hablas asturleonesas de Castilla y León, el fenómeno tiene una presencia bastante desigual y, desde luego, ha ido descendiendo en frecuencia con el paso del tiempo. En el Bierzo se ha apuntado como rasgo bastante general, con ejemplos como invidia ‘envidia’, intierro ‘entierro’, impresa ‘empresa’, dicir ‘decir’ o Imilio ‘Emilio’ (Cuenya García 2014: 18), aunque el ALBI demuestra que el cierre de la pretónica está en decadencia hoy en día.108 En el norte de Zamora, el ALSI (mapa 15: después) no cartografía ni un solo caso de dispués, tan corriente en muchas otras zonas, aunque sí recoge el cierre vocálico en palabras como gilada ‘helada’ en Carbajalinos y Veiga del Castillo (mapa 7: helada); siguro ‘seguro’ en Pedrazales, Sotillo de Sanabria y San Román (mapa 254: seguro); y custiella ‘costilla’, cunozo ‘conozco’, tubiello ‘tobillo’109 y vusoutros ‘vosotros’ en casi todas las localidades sanabresas y de La Carballeda-La Requejada (mapa 162: costilla; mapa 316: conocer; mapa 210: tobillo; mapa 282: vosotros). Y el ALCyL, entre otras variantes con menor presencia, recoge istiércol ‘estiércol’ en el occidente de la provincia de Zamora (ALCyL, mapa 251: abono);110 tubillo ‘tobillo’ (en ocasiones bajo las variantes tudillo o tubiello) en localidades dispersas de León, Zamora y Salamanca (ALCyL, mapa 673: tobillo);111 108.  Dispois en localidades colindantes con Galicia, y dispués en Santa Cruz de Montes y Villar de las Traviesas (ALBI, mapa 3: después/despois); remulín en Orellán (ALBI, mapa 58: remolino/remuíño); lluvizna en varias localidades dispersas, y chuvizna en la frontera con Galicia (ALBI, mapa 72: llovizna/chuvisca); šilada en Tejedo del Sil, siada en Quilós, y šiada en Villaverde de la Abadía (ALBI, mapa 88: escarcha/xeada); ripollo en Quilós (ALBI, mapa 172: repollo/repolo); abillota en Dragonte, Silván y Dehesas (ALBI, mapa 194: bellota/landra); abidul en Villaverde de la Abadía (ALBI, mapa 206: abedul/bidueiro); furmiga en Quilós y La Barosa (ALBI, mapa 227: hormiga/formiga); cogurniza en Quilós (ALBI, mapa 261: codorniz/paspallás); lubín en Quilós (ALBI, mapa 284: cría de lobo); miñique en Tejedo de Sil, Quilós, Cabañas Raras, Dehesas, Orellán y Santa Cruz de Montes (ALBI, mapa 326: meñique/maimiño); tubillo en Tejedo de Ancares, tudillo en Quilós y Dehesas, tudelo en Villaverde de la Abadía y Orellán, y tubiello en Igueña (ALBI, mapa 329: tobillo/nocello); dispertar en Villar de las Traviesas, San Vicente, Quilós, Cabañas Raras, San Miguel de las Dueñas (ALBI, mapa 347: despertar/espertar); inclenque en Páramo de Sil y San Vicente, e increnque en Quilós (ALBI, mapa 379: enclenque/cativo); guloso en Quilós (ALBI, mapa 389: goloso/larpeiro); y cabizudo en Quilós (ALBI, mapa 391: cabezón/testudo). 109.  En el caso de tubi(e)llo, la vocal velar pretónica es probable que ya se encontrara en la forma latina vulgar de la que se supone que procede (*tūbĕllum, diminutivo de tūber). Según Corominas (DCECH, s. v. tobillo), «la forma vulgar tubillo que hoy se oye no sólo en Méjico y Colombia, sino también en muchos puntos de España (p. ej. en Almería), y que ya se encuentra en la ed. príncipe y en otras del Buscón de Quevedo (Cuervo, Obr. Inéd., pp. 165, 166n.26), podría ser resabio de esta forma originaria, y así estaríamos en el caso opuesto al de los vulgarismos como uvillo, umbligo, lumbriz, burrico, que ahí cita Cuervo». Lo mismo cabe afirmar de dicir (< lat. dīcĕre) y de otros términos que ya presentaban la vocal cerrada en latín y que la abrieron por disimilación en el proceso de evolución al castellano. 110.  En el resto del territorio asturleonés, no se cierra la vocal pretónica de estiércol o se muestran otras variantes léxicas (abono, cucho, guano, mineral, etc.). 111.  En concreto, se localiza en Le 101, 201, 301, 501, 604 y 606, Za 102, 104, 403, 404 y 601, Sa 300, 400, 402 y 601. También aparece en el castellano rural de Bu 604, So 100, Sg 302 y 401, P 200, 201 y 402, Va 403, Av 302, 401, 503 y 600. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 131-171 DOI: 10.2436/20.2500.01.382

Estudis romanics 46_int.indd 161

12/1/24 9:40

162

José Antonio González Salgado

tiniente ‘teniente’ en seis pueblos de la provincia de León (ALCyL, III, 921: teniente); y dispués ‘después’ también en puntos repartidos por las tres provincias (ALCyL, mapa 94: después).112 En Extremadura, a pesar de que Krüger (1914: §154) es rotundo al afirmar que no existe en la zona por él investigada «ninguna forma con vocal protónica cerrada», el fenómeno se ha identificado en abundantes voces. Fink (1929: 111), por ejemplo, anota numerosos casos en varios pueblos de la Sierra de Gata y las Hurdes: vicinu ‘vecino’ en Valverde del Fresno, Horcajo y Cambroncino; vidiñu ‘vecino’ en Eljas y San Martín de Trevejo; pipinu ‘pepino’ en Eljas y Horcajo; hincía ‘encía’ en Aldehuela; bindita ‘bendita’ en San Martín de Trevejo; pidil ‘pedir’ en Hoyos, Aldehuela y Cambroncino; siñol ‘señor’ en El Gasco; dumingu ‘domingo’ en Eljas, San Martín de Trevejo y Trevejo; custilla ‘costilla’ en Horcajo, La Fragosa, Cambroncino y Pinofranqueado; ruilla ‘rodilla’ en Eljas, Torre de Don Miguel, Aldehuela, Horcajo, El Gasco, La Fragosa y Cambroncino; turnillu ‘tornillo’ en Horcajo y Cambroncino; butica ‘botica’ en San Martín de Trevejo y Villanueva; (en)dispués ‘después’ en Villamiel, Aldehuela y Horcajo; mintira ‘mentira’ en Pinofranqueado; rumpil ‘romper’ en Aldehuela; cunsehu ‘consejo’ en Horcajo, etc.113 Casi medio siglo después, Cummins (1974: 40) también proporciona una cantidad apreciable de términos que conservan el cierre de la pretónica (siuro ‘seguro’, dilanti ‘delante’, sicanu ‘secano’, pinsandu ‘pensando’, cugel ‘coger’, inucenti ‘inocente’, muntón ‘montón, etc.), aunque el investigador británico lo considera más un fenómeno vulgar que dialectal.114 Las encuestas del ALEP revelaron que el cierre vocálico de /e/ y /o/ pretónicas es un rasgo caduco en las hablas extremeñas y que la mayor parte de los casos coinciden con vulgarismos castellanos de amplia documentación en otras regiones. Así, son bastante corrientes en todas las comarcas nusotros, vusotros, dispertar, dispensa, istiércol, simental y tubillo, pero también se recogen voces menos extendidas, fundamentalmente en núcleos dispersos de la provincia de Cáceres, como miñique ‘meñique’, sumero ‘somero’, pusío ‘posío’, disván ‘desván’, golundrino ‘golondrino’ o buñica ‘boñiga’. En CLE se incluyen aún menos palabras con cierre de pretónica. Los ejemplos más representativos son los siguientes: pusío ‘posío’ en Casas de Don Gómez (CLE, mapa 5: erial): istiércol ‘estiércol’ en Segura de Toro, Garrovillas, Casatejada, Madroñera, Medellín y Retamal de Llenera (CLE, lámina 30.2: estiércol); urujo ‘orujo’ en Segura de Toro (CLE, mapa 179: orujo); burujo ‘orujo’ en Retamal de Llerena (CLE, mapa 200: orujo prensado); muhoso ‘mohoso’ en Guijo de Galisteo, Escurial y Villar del Pedroso (CLE, mapa 223: pan enmohecido); muñica ‘boñiga’ en Casar de Palomero y Eljas (CLE, 112.  La forma con cierre de la pretónica se cartografía en Le 306, 401, 402, 403, 502 y 601, Za 102, 104, 301, 404 y 500, Sa 200, 203, 402, 503 y 600. En el resto de las provincias castellanoleonesas, dispués tiene presencia en Bu 601 y 605, Av 302, 403, 600, 601, 602 y 603. 113.  Además, el cierre de la pretónica estaba generalizado en toda la comarca en los pronombres nosotros y vosotros (Fink 1929: 112). 114.  Cummins (1974: 38-39) también registra en la comarca de Coria el cierre de las vocales e y o tónicas en casos que «recuerdan la inflexión metafónica de Asturias y la Montaña»: sombriru ‘sombrero’, utru ‘otro’, tampucu ‘tampoco’, merici ‘merece’, iniru ‘enero’, etc. No obstante, el autor avisa de que se trata de casos aislados y esporádicos. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 131-171 DOI: 10.2436/20.2500.01.382

Estudis romanics 46_int.indd 162

12/1/24 9:40

FONÉTICA ASTURLEONESA EN LAS HABLAS POPULARES DE EXTREMADURA

163

mapa 262: boñiga) y simental ‘semental’ en Eljas, Membrío y Malcocinado (CLE, mapa 319: garañón). Muchas de las voces registradas en Extremadura con cierre de la vocal pretónica pertenecen también al castellano vulgar de otras regiones.115 Nos encontramos, en definitiva, ante otro rasgo en el que coinciden el asturleonés y el castellano. Los casos documentados en el norte de la provincia de Cáceres podrían explicarse como herencia de los antiguos repobladores procedentes del antiguo reino de León, pero los recogidos en otras zonas extremeñas deben tratarse como vulgarismos castellanos, por más que Zamora Vicente (1943: 27) intentara asimilar la transformación de /o/ pretónica en /u/ en Mérida (en voces vulgares castellanas como tubillo ‘tobillo’, tumillo ‘tomillo’ y cuvanillo ‘covanillo’) con el «fenómeno típico de la zona leonesa y tan abundante en Sanabria».116

5.  CONCLUSIONES A lo largo de estas páginas ha quedado más que demostrado que los fenómenos fonéticos que tienen origen en las hablas asturleonesas son casi inexistentes en la Extremadura actual. Hace más de cien años que los estudios dialectales proyectados sobre las hablas del norte de Cáceres avisaron del estado precario en que se encontraban la mayor parte de los rasgos de procedencia asturleonesa, que ya en aquella época estaban sujetos a variación sociolingüística o se habían lexicalizado. En la actualidad, es un hecho indefendible que las hablas extremeñas formen parte del conglomerado asturleonés, y afirmar que el habla del norte de Cáceres a inicios del siglo xxi está todavía relacionada con el leonés oriental —como se ha dicho en alguna ocasión— es una absoluta falsedad.117 Más aún, pretender el reconocimiento de una supuesta lengua extremeña basándose en gran medida en rasgos asturleoneses hoy desaparecidos es una ridiculez supina.118 La castellanización de todo el territorio extremeño es 115.  Como ejemplos se pueden citar las palabras dispensa ‘despensa’, ampliamente difundida por las provincias de Palencia, Valladolid, Burgos, Segovia, Ávila y Soria (ALCyL, mapa 637: despensa); y miñique ‘meñique’, con varias localizaciones en pueblos madrileños (ADiM, mapa 377: meñique). El cierre de la vocal pretónica también es marca distintiva de las hablas andaluzas. En Cúllar-Baza (Granada), por ejemplo, Salvador Caja (1957: 189-190) registra billota ‘bellota’, ciporro ‘ceporro’, Grigorio ‘Gregorio’, uveja ‘oveja’, cumpleto ‘completo’ y ruñoso ‘roñoso’, entre otras muchas voces. 116.  En efecto, Krüger (1923: 56) anotó numerosas voces con cierre de la o pretónica en San Ciprián de Sanabria (abrir a bucona ‘bostezar’, pucilga ‘pocilga’, curmena ‘colmena’, curdel ‘cordel’, etc.), un cambio que ya había atestiguado en su estudio sobre los dialectos españoles occidentales y del que había dicho que era frecuente en la provincia de Zamora (Krüger 1914: §154). 117.  A esta misma conclusión llegó Manuel Ariza hace ya algunos años, basándose en el origen castellano de la aspiración de f- inicial: «El extremeño no pertenece al dominio leonés —salvo el ángulo noroccidental—, como se sigue diciendo desde Menéndez Pidal, puesto que la aspiración extremeña es la meridional y no tiene nada que ver con la del asturiano oriental» (Ariza Viguera 1995: 82). 118.  Véase al respecto el disparatado Informe sobre la lengua extremeña elaborado por OSCEC (2018). Entre las numerosas perlas que se pueden extraer de ese texto, destacan los datos que se ofrecen Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 131-171 DOI: 10.2436/20.2500.01.382

Estudis romanics 46_int.indd 163

12/1/24 9:40

164

José Antonio González Salgado

incuestionable y ha barrido casi por completo todos los fenómenos que tradicionalmente se han atribuido al asturleonés, como el cierre de las vocales finales, la conservación de la -e final tras determinadas consonantes y la del grupo -mb-, la epéntesis de yod en la terminación, la palatalización de n- inicial, el rotacismo y lambdacismo de la segunda consonante en grupos de muda más líquida, la pronunciación aspirada de g- y j- latinas seguidas de vocal palatal y la conversión en l del primer elemento de ciertos grupos consonánticos. Además, algunos fenómenos que también se han considerado en ocasiones de origen asturleonés (aspiración de f- inicial latina, pérdida de -d- intervocálica y cierre de vocal pretónica) no es claro que en realidad tengan esa procedencia, ya que coinciden con arcaísmos o vulgarismos castellanos muy extendidos también en otros dominios lingüísticos. En todo caso, lo que sí nos parece factible es postular un doble origen para esos tres fenómenos: un origen asturleonés en la zona donde tradicionalmente ha habido mayor concentración de rasgos fonéticos asturleoneses y un origen castellano en el resto del territorio de Extremadura. Sea como fuere, salvo la pérdida de -d- intervocálica, que goza de bastante vitalidad incluso entre hablantes jóvenes, los otros dos rasgos están casi desaparecidos en las hablas extremeñas actuales.

REFERENCIAS BIBLIOGRÁFICAS ADiM = García Mouton, Pilar / Molina Martos, Isabel (2015): Atlas Dialectal de Madrid (ADiM). Madrid: CSIC [versión en línea] <adim.cchs.csic.es>. [Consulta: 2912-2022.] Alarcos Llorach, Emilio (1954): «Resultados de Ge,i en la península», Archivum, 4, p. 330-342. ALBI = Gutiérrez Tuñón, Manuel (dir.) (2002): Atlas lingüístico de El Bierzo (ALBI). Ponferrada: Instituto de Estudios Bercianos, 2 vols. ALCyL = Alvar, Manuel (1999): Atlas lingüístico de Castilla y León. Valladolid: Junta de Castilla y León (Consejería de Educación y Cultura), 3 vols. ALEP = Gómez Asencio, José Jesús (s. a.): Atlas lingüístico de España y Portugal. Cuestionario [Transcripción de las encuestas realizadas en Extremadura por Gómez Asencio entre finales de los años setenta y comienzos de los ochenta del siglo xx]. Inédito. Alonso Garrote, Santiago (1947): El dialecto vulgar leonés hablado en Maragatería y Tierra de Astorga. Madrid: CSIC. ALPI = Navarro Tomás, Tomás (dir.) (1962): Atlas lingüístico de la península ibérica. I Fonética, 1. Madrid: CSIC. sobre el número de personas que hablan estremeñu, que puede llegar al medio millón, «pero sin ser conscientes de hacerlo porque simplemente piensan que hablan mal castellano», o la extensión geográfica de esta nueva e inventada lengua románica, que trasciende las fronteras de Extremadura para instalarse en comarcas toledanas y onubenses. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 131-171 DOI: 10.2436/20.2500.01.382

Estudis romanics 46_int.indd 164

12/1/24 9:40

FONÉTICA ASTURLEONESA EN LAS HABLAS POPULARES DE EXTREMADURA

165

ALSI = Krüger, Fritz / González Ferrero, Juan Carlos (2011): Atlas lingüístico de la Sanabria Interior y de La Carballeda-La Requejada. Zamora: Instituto de Estudios Zamoranos “Florián de Ocampo”. Alvar, Manuel (1958-1959): «Documentos de Jaca (1362-1502). Estudio lingüístico», Archivo de Filología Aragonesa, X-XI, p. 195-276. Álvarez-Balbuena García, Fernando (2012): «La toponimia mayor de las áreas hablantes de gallegoportugués y asturleonés de León y Zamora: estado actual y prospectiva de su conocimiento», en Iglesias Ovejero, Ángel (ed.): Miscelánea rebollana: Historia, lengua y cultura tradicional. Actas V Jornadas Internacionales de Estudio de El Rebollar. IX Coloquio del P.R.O.H.E.M.I.O. Orléans: Université d’Orléans, p. 181-206. Álvarez Martínez, M.ª Ángeles (1996): «Extremeño», en Alvar, Manuel (dir.): Manual de dialectología hispánica. El español de España. Barcelona: Ariel, p. 171-182. Andrés Díaz, Ramón d’ (2010): «Reflexiones de un ciudadano lingüista acerca del asturiano y su lugar entre las lenguas de España», en Espacio de las Lenguas Ibéricas. Conferencias 2010. Madrid: Instituto Cervantes. En línea: <https://www.cervantes. es/imagenes/file/lengua/jornadas/ramon_andres_diaz_2010ic.pdf>. [Consulta: 9 de enero de 2023.] Andrés Díaz, Ramón d’ (2018): «El procesu d’estandarización del asturianu», en Giralt Latorre, Javier / Nagore Laín, Francho (eds.): Lenguas minoritarias en Europa y estandarización. Zaragoza: Universidad de Zaragoza, p. 113-142. Ariza Viguera, Manuel (1980): «Apuntes de geografía lingüística extremeña (Datos extraídos del ALPI y otras encuestas)», Anuario de Estudios Filológicos, III, p. 21-29. Ariza Viguera, Manuel (1995): «Leonesismos y occidentalismos en las lenguas y dialectos de España», Philologia Hispalensis, 10, p. 77-88. Ariza Viguera, Manuel (2008): «El extremeño», en Estudios sobre el extremeño, Cáceres: Universidad de Extremadura, p. 19-30. Ayuntamiento de Piedras Albas (2015): Diccionario y otras cosinas de Piedras Albas. Piedras Albas: Ayuntamiento de Piedras Albas. Baz, José María (1967): El habla de la Tierra de Aliste. Madrid: CSIC. Bierhenke, Wilhelm (1932): Ländliche Gewerbe der Sierra de Gata: Sach- und wortkundliche Untersuchungen. Hamburg: Seminar für romanische Sprachen und Kultur. Boller, Fred (1995): Die Isoglossenstaffelung in der galicisch-portugiesisch-spanischen Kontaktzone und im Lombada-Aliste-Grenzgebiet. Kiel: Westensee-Verlag. Borrego Nieto, Julio (1983): Norma y dialecto en el sayagués actual. Salamanca: Universidad de Salamanca. Borrego Nieto, Julio (1996): «Leonés», en Alvar, Manual (dir.): Manual de dialectología hispánica. El español de España. Barcelona: Ariel, p. 139-158. Bustos Gisbert, Eugenio de (1987): «Las variedades dialectales y regionales en Castilla y León», en Castilla y León. Madrid: Anaya, p. 326-343. Canellada, María Josefa (1944): El bable de Cabranes. Madrid: CSIC. Cardalliaguet Quirant, Marcelino (1996): «La repoblación del territorio extremeño en la Edad Media (análisis de los factores políticos y jurisdiccionales)», Alcántara, 37, p. 25-40. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 131-171 DOI: 10.2436/20.2500.01.382

Estudis romanics 46_int.indd 165

12/1/24 9:40

166

José Antonio González Salgado

Carrasco González, Juan M. (2000): «Las hablas de Jálama entre los dialectos fronterizos extremeños», en Salvador Plans, Antonio / García Oliva, María Dolores / Ca­ rrasco G onzález , Juan (coords.): Actas del I Congreso sobre A Fala. Mérida: Editora Regional de Extremadura, p. 143-156. Carrasco González, Juan M. (2021): Dialectología fronteriza de Extremadura. Descripción e historia de las variedades lingüísticas en la frontera extremeña. Berlín: Peter Lang. Casado Lobato, María Concepción (1948): El habla de la Cabrera Alta. Contribución al estudio del dialecto leonés. Madrid: CSIC. Cintra, Luis F. Lindley (1959): A linguagem dos foros de Castelo Rodrigo. Seu confronto com a dos foros de Alfaiates, Castelo Bom, Castelo Melhor, Coria, Cáceres e Usagre. Contribuição para o estudo do leonês e do galego-português do séc. XIII. Lisboa: Centro de Estudos Filológicos. CLE = González Salgado, José Antonio (2003): Cartografía lingüística de Extremadura. Origen y distribución del léxico extremeño. Madrid: Universidad Complutense de Madrid. En línea: <https://geolectos.com/>. [Consulta: 9 de enero de 2023.] Clemente Ramos, Julián / Montaña Conchiña, Juan Luis de la (2000): «Repoblación y ocupación del espacio en Extremadura (1142-C. 1350)», en Actas de las I Jornadas de Historia Medieval de Extremadura. Cáceres: Universidad de Extremadura, pp. 13-40. CORDE = Real Academia Española: Corpus diacrónico del español. En línea: <http:// www.rae.es> [Consulta: 9 de enero de 2023.] Cortés Gómez, Eugenio (1979): El habla popular de Higuera de Vargas (Badajoz). Badajoz: E. Cortés. Costas González, Xosé-Henrique (2021): «A importancia do elemento leonés nas falas de orixe galega do noroeste de Estremadura», Revista de Filología Románica, 38, p. 105-120. Cuenya García, Manuel (2014): «El habla del Bierzo», Ateneo Leonés, 1, p. 11-21. Cummins, John G. (1974): El habla de Coria y sus cercanías. London: Tamesis Books Limited. DCECH = Corominas, Joan, con la colaboración de José A. Pascual (1980-1991): Diccionario crítico etimológico castellano e hispánico. Madrid: Gredos, 6 vols. DLE = Real Academia Española (2014): Diccionario de la lengua española. Madrid: Espasa Calpe. En línea: <https://dle.rae.es/>. [Consulta: 9 de enero de 2023.] Domínguez Moreno, José María (2019): Diccionario de Ahigal (Cáceres). Ahigal: J. M. Domínguez. Espinosa, Aurelio M. (1935): Arcaísmos dialectales. La conservación de “s” y “z” sonoras en Cáceres y Salamanca. Madrid: Centro de Estudios Históricos. Espinosa, Aurelio / Rodríguez-Castellano, Lorenzo (1936): «La aspiración de la “h” en el sur y el oeste de España», Revista de Filología Española, XXIII (3), p. 225-254. ETLEN = Andrés Díaz, Ramón d’ (dir.); Álvarez-Balbuena García, Fernando / Suárez Fernández, Xosé Miguel / Rodríguez Monteavaro, Miguel (2017): Estudiu de la transición llingüística na zona Eo-Navia, Asturies. Atles Llingüísticu. Uviéu: Trabe. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 131-171 DOI: 10.2436/20.2500.01.382

Estudis romanics 46_int.indd 166

12/1/24 9:40

FONÉTICA ASTURLEONESA EN LAS HABLAS POPULARES DE EXTREMADURA

167

Fernández de Molina Ortés, Elena (2019): «Factores lingüísticos y extralingüísticos influyentes en la elisión de la /d/ en posición intervocálica en la comarca de Mérida (España)», Philologica Canariensia, 25, p. 40-65. Fernández Duarte, Ignacio (2009): Habla popular sanvicenteña. Badajoz: I. Fernández-Gráficas Diputación de Badajoz. Fernández-Ordóñez, Inés (2011): La lengua de Castilla y la formación del español. Madrid: Real Academia Española. Fernández Vior, José A. (1997): El habla de Vegadeo (A Veiga y su concejo). Uviéu: Academia de la Llingua Asturiana. Fink, Oskar (1929): Studien über die Mundarten der Sierra de Gata. Hamburg: F. de Gruyter. Flores del Manzano, Fernando (1988): «Incidencia del factor histórico en la configuración geolingüística de Extremadura», en Ariza, Manual / Salvador, Antonio / Viu­ das, Antonio (eds.): Actas del I Congreso Internacional de Historia de la Lengua Española. Madrid: Arco/Libros, p.1449-1459. Galmés de Fuentes, Álvaro (1960): «Las vocales finales del dialecto leonés», en Trabajos sobre el dominio románico leonés. Madrid: Gredos, p. 27-117. Galmés de Fuentes, Álvaro (1996): «Mozárabe», en Alvar, Manuel (dir.): Manual de dialectología hispánica. El español de España. Barcelona: Ariel, p. 97-110. García Álvarez, María Teresa Cristina (2020): El habla de Bimenes. Oviedo: Real Instituto de Estudios Asturianos. García Arias, Xosé Lluis (2003): Gramática histórica de la lengua asturiana. Uviéu: Academia de la Llingua Asturiana. García de Diego, Vicente (1916): «Dialectalismos», Revista de Filología Española, III, p. 301-318. García de Diego, Vicente (1978): Manual de dialectología española. Madrid: Centro Iberoamericano de Cooperación. García Mouton, Pilar (1994): Lenguas y dialectos de España. Madrid: Arco/Libros. García Santos, Juan Felipe (1992): «Extremeño», en Holtus, Günter / Metzeltin, Michael / Schmitt, Christian (eds.): Lexikon der Romanistischen Linguistik (LRL). Band VI/1. Aragonesisch / Navarresisch, Spanisch, Asturianisch / Leonesisch. Tübingen: Max Niemeyer Verlag, p. 701-708. González, Julio (1943): «Repoblación de la Extremadura leonesa», Hispania, 11, p. 195-273. González Ferrero, Juan Carlos (1997): Variables sociolingüísticas en el habla de Toro (Zamora). Zamora: Instituto de Estudios Zamoranos «Florián de Ocampo». González Ferrero, Juan Carlos (2007): «Límites del dialecto leonés en la provincia de Zamora según los materiales del Cuaderno I del ALPI (1934-1935)», Revista de Dialectología y Tradiciones Populares, LXII (2), p. 165-206. González Salgado, José Antonio (2003a): «La fonética de las hablas extremeñas», Revista de Estudios Extremeños, LIX (2), p. 589-619. González Salgado, José Antonio (2003b): «La conciencia lingüística de los hablantes extremeños», en Con Alonso Zamora Vicente. Actas del Congreso Internacional “La Lengua, la Academia, lo Popular, los Clásicos, los Contemporáneos...”). Alicante: Universidad de Alicante, vol. II, p. 725-735. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 131-171 DOI: 10.2436/20.2500.01.382

Estudis romanics 46_int.indd 167

12/1/24 9:40

168

José Antonio González Salgado

Iglesias Ovejero, Ángel (1982): El habla de El Rebollar. Descripción. Salamanca: Diputación Provincial. Iribarren, José María (1984): Vocabulario navarro. Pamplona: Institución Príncipe de Viana. Izquierdo Muñoz, Serafín (2015): Dichos y hechos de Talarrubias. Almería: Círculo Rojo. Krüger, Fritz (1914): Studien zur Lautgeschichte westspanischer Mundarten auf Grund von Untersuchungen an Ort und Stelle: Mit Notizen zur Verbalflexion und zwei Übersichtskarten. Hamburg: Lucas Gräfe & Sillem. Traducción de M.ª Teresa Sánchez Nieto y María González Martínez, con estudio preliminar y notas de Juan Carlos González Ferrero: Estudio fonético-histórico de los dialectos españoles occidentales. Zamora: Instituto de Estudios Zamoranos «Florián de Ocampo», 2005. Krüger, Fritz (1923): El dialecto de San Ciprián de Sanabria. Monografía leonesa. Madrid: Centro de Estudios Históricos. Krüger, Fritz (1965): «Aportes a la fonética dialectal de Sanabria y de sus zonas colindantes», Revista de Filología Española, XLVIII (3-4), p. 251-282. Lamano y Beneite, José de (1915): El dialecto vulgar salmantino. Salamanca: Tipografía Popular. Lapesa, Rafael (2014): Historia de la lengua española. Madrid: Gredos. Le Men Loyer, Janick (2019): Léxico del leonés actual. León: Cátedra de Estudios Leoneses [versión en línea], <https://lla.unileon.es>. [Consulta: 31-11-2022.] Llorente Maldonado de Guevara, Antonio (1947): Estudio sobre el habla de La Ribera (comarca salmantina ribereña del Duero). Salamanca: CSIC. Llorente Maldonado de Guevara, Antonio (1986): «Las hablas vivas de Zamora y Salamanca en la actualidad», en Alvar, Manuel (ed.): Lenguas peninsulares y proyección hispánica. Madrid: Fundación Friedrich Ebert, Instituto de Cooperación Iberoamericana, p. 107-131. López Cano, Eugenio (1982): Vocablos y usos alburquerqueños. Badajoz: E. López. Malkiel, Yakob (1969): «The five sources of epentetic /j/ in Western Hispano-Romance», Hispanic Review, 37, p. 239-275. Marcet Rodríguez, Vicente José (2006): El sistema consonántico del leonés. Peculiaridades fonéticas y usos gráficos en la documentación notarial del siglo xiii. Salamanca: Universidad de Salamanca. Martínez Álvarez, Josefina (1996): «Las hablas asturianas», en Alvar, Manuel (dir.): Manual de dialectología hispánica. El español de España. Barcelona: Ariel, p. 119-133. Menéndez Pidal, Ramón (1904-1941): Manual de gramática histórica española. Madrid: Espasa Calpe, 1973 (14.ª ed.). Menéndez Pidal, Ramón (1906): «El dialecto leonés», Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos, X (2-3), pp. 128-172; X (4-5), p. 294-311. Menéndez Pidal, Ramón (1929): Orígenes del español. Estado lingüístico de la península ibérica hasta el siglo xi. Madrid: Centro de Estudios Históricos. Montaña Conchiña, Juan Luis de la (2004): «Poblamiento y ocupación del espacio: el caso extremeño (siglos xii-xiv)», Revista de Estudios Extremeños, LX (2), p. 569596. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 131-171 DOI: 10.2436/20.2500.01.382

Estudis romanics 46_int.indd 168

12/1/24 9:40

FONÉTICA ASTURLEONESA EN LAS HABLAS POPULARES DE EXTREMADURA

169

Montero Curiel, Pilar (1997): El habla de Madroñera (Cáceres). Cáceres: Universidad de Extremadura. Montero Curiel, Pilar (2006): El extremeño. Madrid: Arco/Libros. Morala Rodríguez, José R. / Gancedo Fernández, Emilio (2009): El habla de León. León: Edilesa. Muñiz Chacón, Carmen (2002-2003): «Rasgos fonéticos del español hablado en Astu­ rias», Archivum, 52-53, p. 323-349. Navarro Carrasco, Ana Isabel (1985): «Occidentalismos en andaluz», Español Actual, 43, p. 69-88. Nebot Calpe, Natividad (1984): «El castellano-aragonés en tierras valencianas (Alto Mijares, Alto Palancia, Serranía de Chelva, Enguera y la Canal de Navarrés)», Archivo de Filología Aragonesa, XXXIV-XXXV, p. 395-535. Neira Martínez, Jesús (1955): El habla de Lena. Oviedo: Instituto de Estudios Asturianos. Neira Martínez, Jesús (1989): «Las fronteras del leonés», en Homenaje a Alonso Zamora Vicente. Madrid: Castalia, vol. II, p. 215-225. Nuevo Cuervo, Luis Carlos (1994): «Habla de Órbigo (Aspectos fonéticos desde una perspectiva dialectológica)», Estudios Humanísticos. Filología, 16, p. 289-320. OSCEC [Órgano de Seguimiento y Coordinación del Extremeño y su Cultura] (2018): Informe sobre la lengua extremeña. En línea: <https://oscecestremaura.wordpress. com>. [Consulta: 9 de enero de 2023.] Pato, Enrique (2016): «Notas sobre los infinitivos en -e (vendere) en la historia de la lengua», Revista de Filoloxía Asturiana, 16, p. 169-179. Penny, Ralph J. (1991): «El origen asturleonés de algunos fenómenos andaluces y americanos», Lletres Asturianes, 39, p. 33-40. Pensado Ruiz, Carmen (1991): «Un reanálisis de la ‘l’ leonesa», en Harris-Northall, Ray / Cravens, Thomas D. / Paul Seniff, Dennis (eds.): Linguistic Studies in Medieval Spanish. Madison: Hispanic Seminary of Medieval Studies, p. 63-87. Pérez Pérez, Manuel (2020): «Rasgos léxicos de la zona noroccidental de Los Valles (Zamora)», Studia Zamorensia, XIX, p. 115-141. Pérez Pérez, Manuel (2021): Estudio lingüístico y etnográfico de la zona norte de “Los Valles” (Entrevalles, Vidriales, Eria-Órbigo) (Zamora), [s. l.]: UNED (Tesis doctoral inédita). Rey Yelmo, Jesús Claudio / Corral Rey, Claudio (2021): El habla de Miajadas (Cáceres). Estudio lingüístico y vocabulario. Almería: Círculo Rojo Editorial. Rodríguez-Castellano, Lorenzo (1952): La variedad dialectal del Alto Aller. Oviedo: Instituto de Estudios Asturianos. Rol Benito, Antonio Luis (2004): «Las Ordenanzas de Cañaveral (Cáceres), 1552», Revista de Estudios Extremeños, LX (1), p. 151-178. Salvador Caja, Gregorio (1957): «El habla de Cúllar-Baza. Contribución al estudio de la frontera del andaluz», Revista de Filología Española, XLI, p. 161-252. Salvador Caja, Gregorio (1958-1959): «El habla de Cúllar-Baza», Revista de Filología Española, XLII, p. 37-89. Salvador Plans, Antonio (1987): «Principales características fonético-fonológicas», en Viudas Camarasa, Antonio / Ariza Viguera, Manuel / Salvador Plans, Antonio: El habla en Extremadura. Mérida: Editora Regional de Extremadura, p. 25-37. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 131-171 DOI: 10.2436/20.2500.01.382

Estudis romanics 46_int.indd 169

12/1/24 9:40

170

José Antonio González Salgado

Salvador Plans, Antonio (2004): «Notas sobre la diversidad dialectal de Extremadura», en Homenaje al profesor Estanislao Ramón Trives. Murcia: Universidad de Murcia, vol. 2, p. 719-743. Santos Coco, Francisco (1940): «Vocabulario extremeño», Revista del Centro de Estudios Extremeños, XIV (2), p. 135-166. Serrano Hoyo, Gregorio (2016): «Vocabulario de Berzocana (Cáceres)», en Trinidad Martín, Manuel (ed.): Congreso Internacional APLEx 2004: Patrimonio Lingüístico Extremeño [Actas]. Cáceres: Biblioteca Virtual Extremeña, p. 472-484. Tello, Tomás (1981-1983): «El habla de Orellana de la Sierra», Revista de Estudios Extremeños, XXXVII (1), pp. 147-153; XXXIX (3), p. 511-530. Vallina Alonso, Celestina (1985): El habla del sudeste de Parres (Desde el Sella hasta El Mampodre). Oviedo: Instituto de Estudios Asturianos. Velo Nieto, Juan José (1956): «El habla de las Hurdes», Revista de Estudios Extremeños, XII (1-4), p. 59-205. Viudas Camarasa, Antonio (1980): Diccionario extremeño. Cáceres: Universidad de Extremadura. Zamora Vicente, Alonso (1943): El habla de Mérida y sus cercanías. Madrid: CSIC. Zamora Vicente, Alonso (1985): Dialectología española. Madrid: Gredos.

RESUMEN A partir de lo indicado en monografías dialectales y atlas lingüísticos, en este trabajo repasamos los fenómenos fonéticos asturleoneses que se han identificado en Extremadura y evaluamos su grado de conservación en la actualidad. Para ello, dividimos el estudio en tres partes: en la primera, nos centramos en los rasgos fonéticos de origen asturleonés que se han incluido en los estudios dialectales de forma generalizada; en la segunda, analizamos varios fenómenos fonéticos que han tenido muy poco rendimiento y que solo se presentan de forma meramente testimonial en el norte de la provincia de Cáceres; en la tercera parte, estudiamos tres rasgos fonéticos que han sido considerados asturleoneses en unas ocasiones y castellanos en otras. Palabras claves: fonética, asturleonés, hablas extremeñas, estudios dialectales.

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 131-171 DOI: 10.2436/20.2500.01.382

Estudis romanics 46_int.indd 170

12/1/24 9:40

FONÉTICA ASTURLEONESA EN LAS HABLAS POPULARES DE EXTREMADURA

171

ABSTRACT Astur-Leonese phonetic traits in the popular speech of Extremadura Starting from dialect monographs and linguistic atlases, in this article we examine the phonetic traits of Astur-Leonese that have been identified in Extremadura and assess their current vitality. For this purpose, we divide the study into three parts: in the first, we focus on the phonetic features of Astur-Leonese origin that have been included in general dialect studies; in the second, we analyse various phonetic phenomena with a low functional load and which reveal merely a token presence in the north of the province of Cáceres; in the third part, we study three phonetic features that have been considered Astur-Leonese in some cases and Castilian in others. Key words: phonetics, Astur-Leonese, the speech of Extremadura, dialect studies.

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 131-171 DOI: 10.2436/20.2500.01.382

Estudis romanics 46_int.indd 171

12/1/24 9:40

Estudis romanics 46_int.indd 172

12/1/24 9:40

Enviat: 27/X/2021 Acceptat: 4/II/2022

EDUARD ARTELLS I LA NORMATIVA: PRESCRIPCIÓ I ÚS Alexis Llobet

Universitat Autònoma de Barcelona

L’any 1971, al pròleg del recull d’articles de Joan Coromines Lleures i converses d’un filòleg, l’escriptor i editor Joan Sales afirmava que, amb l’IEC silenciat, havien aparegut «pontífexs» «més fabristes que Fabra», que s’atribuïen l’herència del gramàtic i tendien a inutilitzar el català «com a llengua de ple ús i a convertir-lo en un jargó sacrosant i misteriós d’iniciats o de maníacs» (Sales 1971: 9). Encara que no esmentava el nom de cap d’aquests «pontífexs», no costa gaire pensar que un dels destinataris més probables de les acusacions era Eduard Artells (1903-1971), el corrector més destacat de l’època. No debades, Coromines mateix ja havia afirmat l’any 1962 que Artells «podia produir pertorbacions en els lectors», per la qual cosa proposava que Artells consultés prèviament el contingut d’alguns articles seus a un comitè de la Secció Filològica (SF) de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) que havien de formar Coromines mateix, Ramon Aramon i Josep Maria de Casacuberta.1 En una carta del 4 de desembre del 1962, Coromines explicitava a Casacuberta que desaprovava tant el caràcter massa repressiu d’Artells, com que de vegades combatés formes absolutament correctes i redactés en un estil pedant i artificiós (Balcells et al. 2007: 143-144). De fet, un dels articles de Lleures i conver­ses d’un filòleg provava de demostrar els límits dels coneixements d’Artells, com veurem més endavant. Aquest article dona un cop d’ull a l’actuació d’Artells repassant-ne el rerefons, els debats i la visió sobre la funció del corrector. En acabat, basant-se en un estudi de les formes que usava als articles que va publicar a Serra d’Or, primer n’analitza el model de llengua per comprovar si era d’un registre tan pedant i artificiós com deia Coromines i si el que predicava i el que feia servir anaven de bracet, i després compara les prescripcions d’Artells i de Fabra en tres aspectes de la normativa aleshores força controvertits: el de per precedir infinitius que formen part d’un subjecte posposat, la concordança de parti­ cipi i l’ús d’indicatiu o subjuntiu en subordinades condicionals i temporals.

1.  En la pràctica, Artells, si consultava res, només era a Aramon (Balcells et al. 2007: 143-144), que va impedir que el comitè es formés. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 173-195 DOI: 10.2436/20.2500.01.383

Estudis romanics 46_int.indd 173

12/1/24 9:40

174

Alexis Llobet

1.  LLENGUA LITERÀRIA DE LA POSTGUERRA, ARAMON I ARTELLS Al final de la Guerra Civil espanyola, el símbol de la política cultural noucentista, l’IEC, havia quedat pràcticament anorreat. El 17 d’abril de 1942, a casa de Joan Puig i Cadafalch, en una reunió a què van assistir Ramon Aramon i dos dels tres numeraris de l’IEC que quedaven a Catalunya, Eduard Fontserè i Josep M. López-Picó, es va decidir continuar la tasca de la institució (Massot i Muntaner 2001: 206). Aramon, que havia fet de secretari redactor de la Secció Històrico-Arqueològica a partir del juliol del 1930 abans de treballar de tècnic a les Oficines Lexicogràfiques durant el curs 1935-1936, el primer de maig de 1942 ja era membre numerari de la SF,2 la responsable de normativitzar el català, i el dia 15 d’aquell mateix mes el van nomenar secretari general de l’IEC (Mestres 2012: 52). Aramon volia salvar la llengua (Balcells 2018: 89) i va ser una figura clau per entendre la SF, l’IEC i el model de llengua literària de la postguerra. No en podem copsar la influència en el poc que va publicar sobre el català modern, sinó en el control que exercia com a secretari general de l’IEC. 3 Aprofitant aquest càrrec, va coŀlocar en llocs estratègics coŀlaboradors de confiança, com Artells, que havien de difondre els seus plantejaments i d’assegurar que tot el que es publicava seguís el model que propugnava. A continuació reproduïm l’anàlisi que Joan Solà va fer del model de llengua d’uns quants manuals de mitjan segle xx, que trobem extrapolable al model de llengua literària que Aramon volia implantar: Parteixen de l’existència d’una sola llengua: la llengua que resulta dels punts indiscutibles de la normativa de Fabra i del decantament constant i universal vers l’opció més literària i/o més allunyada de la corresponent castellana en aquells punts que Fabra va deixar com a equivalents o com a vàlids a diferents nivells o amb preferència de l’un sobre l’altre (i en aquest últim cas, s’ha de suposar que es tracta de preferència en llengua literària; però aquest detall no sempre és prou clar). En algun cas, l’opinió de Fabra (sobre la qual recolza la pràctica que dic) és més implícita que explícita. En algun altre cas, l’opinió (almenys escrita) de Fabra era inexistent i/o la pràctica de Fabra era àdhuc contrària al pressupòsit. Aquesta actitud general ha conduït força vegades a interpretacions extremes (dures) i/o personals dels fenòmens i fins a errors palesos. (Solà 1977: 114-115)

2.  Nomenament que no va agradar gens ni a Fabra ni a Coromines (Massot i Muntaner 2001: 208). 3.  Tot i la influència d’Aramon sobre el model de llengua literària, en la postguerra només va publicar un estudi sobre el català de l’època, «Notes sobre alguns calcs sintàctics en l’actual català literari», l’any 1957, circumscrit a analitzar les formes de les perífrasis de necessitat, les del possessiu plural de tercera persona referit a més d’un posseïdor i l’alternança ser/estar a partir d’un corpus d’una vintena d’autors, que no analitzarem en aquest article. L’estudi és tan interessant com la resposta de Maria Aurèlia Capmany (1958: 109-124), de la qual hi ha una anàlisi detallada, per exemple, a «Maria Aurèlia Capmany: llengua, norma i normativistes» (Mallafrè et al. 2002: 225-229). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 173-195 DOI: 10.2436/20.2500.01.383

Estudis romanics 46_int.indd 174

12/1/24 9:40

EDUARD ARTELLS I LA NORMATIVA: PRESCRIPCIÓ I ÚS

175

En l’àmbit de la correcció, el màxim executor del pensament aramonià va ser Eduard Artells (1903-1971).4 S’havia estrenat en l’ofici el 1929, quan li van encarregar corregir algun dels volums de les Obres completes de Maragall, i poc després va començar a treballar a Proa. El 1931, a l’Extensió d’Ensenyament de Català de la Generalitat, hi preparava els futurs mestres de català (Artells 1971: 147-151). El 1932 es va incorporar a l’Oficina de Correcció d’Originals de l’IEC, i hi va treballar fins el 1936 o el 1937 (Mestres 2012: 9698); probablement, a l’IEC hi devia conèixer Aramon. Als anys quaranta i cinquanta va corregir la majoria dels pocs textos en català que es publicaven (Isern 2021). El 1951 va tornar a entrar a l’IEC com a corrector, adscrit directament a la Secretaria General (per tant, depenia directament d’Aramon), feina que va mantenir fins que es va morir (Mestres 2012: 100).5 A partir del 1959 va disposar d’un púlpit privilegiat per expressar les seves idees: la columna lingüística mensual sobre llengua de Serra d’Or, la revista en català més important d’aleshores, la qual, alhora, corregia; a més, del 1962 al 1964 va ser el primer corrector d’Edicions 62, i a partir del 1968 va dedicar-se a la Gran Enciclopèdia Catalana, tot i que a Serra d’Or hi va continuar publicant l’article mensual (Valls 1971: 28). Per la posició que ocupava, tenia un paper clau a l’hora de divulgar un model determinat de llengua: aplicava les consignes d’Aramon a les correccions i les podia predicar i practicar als articles. Joan Solà n’explicitava la influència així: Artells és una de les peces més importants de l’afer lingüístic català de postguerra. Artells era, íntegrament, un corrector i un mestre de correctors: se sabia tots els racons i raconets de la llengua, la solució a bon munt de problemes i la manera d’esquivar-ne força altres. L’estat deplorable de la llengua (almenys de la llengua de molts escriptors) durant aquest període (període que no era pas essencialment diferent de l’anterior), féu que Artells fos conegut i temut i estimat i odiat per amplis sectors de gent de ploma. Durant un cert temps, Artells era la llengua. (Solà 1977: 130)

Seguint l’explicació de Solà, el model de llengua literària d’Aramon i Artells girava principalment al voltant de dos eixos: distanciar-se del castellà i fer servir un registre molt artificiós. D’una banda, tocava mirar de separar-se de la llengua amenaçadora i mantenir-se lligat a les formes més pures per por de no quedar absorbits; i, de l’altra, calia reorganitzar-se al voltant d’un model segur, que llavors era l’arcaïtzant del noucentisme, l’última etapa de seminormalitat. Si els eixos es contradeien, s’estimaven més l’academicista.6 4.  No hi ha testimoniatge més clar de l’admiració d’Artells per Aramon que la dedicatòria al volum I de l’aplec Llenguatge i gramàtica: «A Pompeu Fabra, el mestre, que em feu aprendre i estimar la meva llengua. A Ramon Aramon i Serra, el seu seguidor, que m’ha ensenyat —i m’ensenya encara— a perfeccionar-la i a depurar-la». La dedicatòria, a més, eleva implícitament Aramon a successor de Fabra, i això, tal com queda palès a les crítiques que hem vist i les que veurem, no era una opinió que compartís tothom. 5.  Mestres i López el consideren responsable de la correcció de textos de l’IEC del 1951 al 1971, tot i que admeten que no n’hi ha constància documental i que aquesta funció es podria atribuir a Aramon mateix (Mestres / López 2016: 17). 6.  Només cal veure la postiŀla de l’IEC en la Gramàtica catalana del 1956 en què es desautoritzava admetre la concordança de haver-hi (Fabra 1956: 66). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 173-195 DOI: 10.2436/20.2500.01.383

Estudis romanics 46_int.indd 175

12/1/24 9:40

176

Alexis Llobet

Un exemple de la predilecció d’Artells per les formes més llibresques el trobem a l’article «Hom=Es», que Serra d’Or va publicar l’agost del 1960 (Artells 1969: 21-30). Sense arribar a condemnar del tot la passiva pronominal (no ho podia fer, perquè la gramàtica i el diccionari l’avalaven), dreçava una llista de vint frases amb aquesta construcció que considerava «innecessàries i més aviat estranyes al geni de la llengua» (n’objectava l’ambigüitat, per exemple, a S’ha tirat al riu un dels lladres) i mirava de promoure hom i la passiva perifràstica (Artells 1969: 25). L’any 1971 Joan Coromines va publicar-ne una rèplica a Lleures i converses d’un filòleg, «La passiva pronominal és generalment correcta i sovint no ho és la passiva amb ésser».7 La resposta de Coromines era molt contundent i apuntava a algú per sobre d’Artells, que no anomenava, però que no costa gaire d’identificar amb Aramon. Hi lamentava que en una tribuna tan important com Serra d’Or un autor «de poc prestigi» com Artells hi hagués tingut l’oportunitat de combatre la passiva pronominal, que considerava genuïna i indispensable,8 i explicava que la passiva perifràstica era una construcció estranya en català per les restriccions de temps, de perfectivitat i de registre, i que calia servir-se’n «rarament i amb marcada desconfiança» (Coromines 1971: 77-82). Havent mostrat que Fabra també feia servir la passiva pronominal, Coromines amollava aquesta sentència: «Sovint s’ha dit, i no és pas desencaminat, que el senyor Artells i els qui l’inspiren són “més fabristes que En Fabra”. Ara veiem que s’hi havia d’afegir que, sovint sense raó, s’oposen als ensenyaments del mestre» (Coromines 1971: 81).9,10 Els articles d’Artells explicitaven la visió d’un ventall ampli de professionals i acadèmics d’aleshores, que pensaven que la situació tan delicada del català obligava a cedir als correctors prerrogatives que en una llengua normalitzada s’haurien considerat excessives.11 Així, doncs, els autors havien d’acceptar que els imposessin les formes que Fabra havia considerat preferents, que coincidien ben sovint amb les que més es diferenciaven del castellà; i una llengua tendent al cultisme i a l’arcaisme, que volia infondre seguretat pel prestigi que hi era implícit. Alhora, aquestes prerrogatives també feien que se’n po7.  L’article d’Artells es va publicar l’agost del 1960, i la rèplica, encara que vagi aparèixer dotze anys després, quan Artells ja era mort, Coromines la devia escriure al cap de poc temps, tal com es pot deduir d’aquest fragment: «Que el Sr. Eduard Artells vagi dedicar no fa gaire un article un llarg article de Serra d’Or (agost de 1960, pàgines 30-31) a combatre la passiva pronominal» (Coromines 1971: 77). 8.  Trobava que en disset de les vint frases d’Artells era la millor solució possible (Coromines 1971: 80). 9.  Aquesta expressió també la va fer servir Joan Sales al pròleg, que volia presentar Coromines com una alternativa al duo Aramon/Artells, més respectuosa amb Fabra i amb la llengua de l’època. 10.  Albert Jané considerava que Artells era la «bèstia negra» de Coromines i Sales, dels quals pensava que «van ser injustos en una bona part, perquè sí que a cops l’Artells potser s’excedia i feia una llengua massa inflexible, potser només tenia en compte el rigor de les normes ortogràfiques i gramaticals i no tenia en compte el llenguatge viu, el llenguatge de la societat; això en un cert grau podia ser veritat, però de l’Artells calia sobretot considerar que les seves propostes eren inqüestionables» (Espuny i Pujol 2016: 37). 11.  Segons Martínez-Gil, «La particular evolució del català ha acabat atorgant un poder i un protagonisme desmesurats a la figura del corrector, el qual no s’ha limitat a regularitzar els usos formals dels autors, sinó que ha actuat amb l’autoritat del censor gramatical i, des d’aquesta posició, ha exercit de corrector d’estil» (Martínez-Gil 1997: 192). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 173-195 DOI: 10.2436/20.2500.01.383

Estudis romanics 46_int.indd 176

12/1/24 9:40

EDUARD ARTELLS I LA NORMATIVA: PRESCRIPCIÓ I ÚS

177

gués controlar més la qualitat: hi havia la consciència que amb una producció minsa i un públic no gens avesat a llegir en la nostra llengua, les publicacions tenien una gran responsabilitat a l’hora d’establir-ne els usos. Ara, monopolitzar el model de llengua podia comportar que la uniformitat de registres constrenyés el potencial creatiu i els autors se n’allunyessin, que la llengua s’encarcarés i fossilitzés i que el públic no erudit en fugís a causa de la gran diferència entre la llengua escrita i la parlada. Per això, correctors destacats que es van formar als anys seixanta a Edicions 62, com Francesc Vallverdú o Andreu Rossinyol, que compartien d’entrada les tesis del model de llengua literària imperant, van anar evolucionant cap a una llengua més flexible (Llobet 2012: 397-410 i 2015: 155170); i, a partir de la segona meitat dels anys setanta, amb l’arribada del català als mitjans de comunicació de masses, un grup de joves correctors va defugir el model «Aramon», pensat per a la llengua escrita, i en va voler imposar un altre de més funcional (Casals 2001: 132-134). La proposta d’Aramon i Artells podia funcionar en una etapa de subsistència de la llengua, de semiclandestinitat figurada i literal; però, a partir dels anys seixanta, la llengua literària va anar evolucionant cap a posicions força més innovadores i flexibles, perquè les limitacions de registre la feien inviable per als autors que volien reflectir un llenguatge actual i per al públic dels mitjans de comunicació de masses. Les temptatives de canviar el model denotaven, precisament, la voluntat de superar aquesta etapa i de mirar d’acostar el català a una normalitat, encara que fos fictícia.

2.  LA CRÍTICA ACADÈMICA I ARTELLS La gran panoràmica de la correcció a casa nostra, Del català incorrecte al català correcte (1977), de Joan Solà, la qual analitza cinc segles d’escrits sobre barbarismes, fa un recorregut exhaustiu per la dècada dels seixanta i el començament dels setanta del segle passat basant-se en els escrits teòrics de Ramon Aramon, Osvald Cardona, Albert Jané o Eduard Artells, la feina del qual hem vist valorada en una citació anterior. L’any 1996, Marina Solís, en l’article de la revista Tirant al Blanc «La correcció catalana en la dècada dels anys seixanta», va acostar-se a Artells mitjançant un buidatge de les columnes de Serra d’Or. L’autora considerava que els objectius del corrector eren depurar el llenguatge de castellanismes, triar la forma (més) genuïna entre les correctes i bandejar els dialectalismes que no formen part del català central. L’article, una crítica no gens dissimulada del model de llengua d’Artells, conté alguna interpretació sorprenent, com ara que condemnar les dislocacions «respon a l’afany, també purista, que comporta la veneració de la genuïnitat de la llengua» (Solís 1996: 76). Si bé és veritat que hi ha articles, com el d’una discussió amb Josep Giner sobre l’ús en llengua literària de quasi o gairebé (Artells 1971: 99-107), que podrien abonar la tesi de Solís, ens sembla que el tercer objectiu, la tendència a eliminar dialectalismes que no pertanyen al central, no figura, si més no tan amunt, entre els trets que emanaven de les prescripcions d’Artells. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 173-195 DOI: 10.2436/20.2500.01.383

Estudis romanics 46_int.indd 177

12/1/24 9:40

178

Alexis Llobet

En l’article d’Anna Mir «Correctors, assessors, lingüistes: reflexió sobre el procés de revisió de textos escrits», publicat l’any 2003 a Llengua & Literatura, hi trobem unes quantes referències a la correcció dels anys seixanta i setanta. Hi diu que és «habitual, quan es parla de la narrativa catalana de la segona meitat del segle passat, atribuir a la intervenció del corrector els mals del text» (Mir 2003: 231), tot i que admet que el corrector potser no sempre el malmetia, sinó que hi devia haver originals que no es podrien haver publicat sense una bona revisió. Comenta que Artells va tenir força polèmiques i en cita un article en què defensava canviar formes correctes acostades al castellà per d’altres que, a més de correctes, eren més genuïnes (Mir 2003: 215).

3.  PAPER DEL CORRECTOR I POLÈMIQUES PRINCIPALS Artells ens va llegar la seva opinió sobre la funció del corrector a l’article «Actitud correcta del corrector», que l’any 1963 va publicar la revista Criterion. De primer, n’explicava les funcions «en tot país on la llengua es troba en estat de normalitat»: El corrector es limitarà, doncs, tot llegint un text, a posar ací una coma, allà un accent, a corregir una errada de màquina, una falta de concordança; a evitar la repetició d’un mot o una cacofonia; en resum: es limitarà a esmenar aquelles petites coses que hagin pogut passar inadvertides a l’autor, més preocupat pel fons que no per la forma. (Artells 1969: 25)

A Catalunya la llengua no havia evolucionat normalment, no s’ensenyava a l’escola i vivia supeditada a una altra; per això, pensava que calien dues menes de correctors, tot i que totes dues feines podien recaure en la mateixa persona: el lector-corrector tipogràfic pròpiament dit i el corrector que havia de vigilar l’ortografia, la morfologia, el lèxic, la sintaxi i l’ordre de mots, i, a més, havia de substituir construccions no genuïnes, com ara No faltava més!12 i Allà tu,13 o frases com Estaven ja tots allí, excepte Lluís,14 per altres que sí que en fossin (Artells 1969: 25-26).15 També facultava el corrector a esmenar de tant en tant els usos sistemàtics de quasi (gairebé), inclús (fins, fins i tot, àdhuc), junts (plegats), excepte (llevat de, tret de), molt (gaire en interrogatives), freqüentment o amb freqüència (sovint), a la vegada o al mateix temps (alhora), a penes (amb prou feines), és necessari (cal), ni molt menys (ni de bon tros), es dóna el cas (s’escau), aquest any (enguany), d’un temps a aquesta part 12.  Només caldria!, Només faltaria!, No caldria sinó! 13.  Tu mateix, Per tu faràs. 14.  Ja hi eren tots, tret/fora/llevat/menys en Lluís. 15.  També aprovava reordenar oracions com la següent: «Les delicades sensacions palatals que a les persones que resisteixen els llegums modestos els produeix el bròquil de X, he tractat de descriure-les en altres escrits» en «En altres escrits he tractat de descriure les delicades sensacions palatals que el bròquil X produeix a les persones que resisteixen els llegums modestos», modificació que no hi tenia res a veure, amb la genuïnitat. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 173-195 DOI: 10.2436/20.2500.01.383

Estudis romanics 46_int.indd 178

12/1/24 9:40

EDUARD ARTELLS I LA NORMATIVA: PRESCRIPCIÓ I ÚS

179

(d’un quant temps ençà), a mitjans de maig (a mitjan maig), per altra part (d’altra banda), millor dit (més ben dit), més bé (més aviat), al dia següent (l’endemà), més del que sembla (més que no sembla), des d’aleshores o des de llavors (d’aleshores ençà, de llavors ençà), des d’allà (d’allà estant), com a mínim (pel cap baix), com a màxim (pel cap alt, a tot estirar), és llàstima (és de doldre), basta (n’hi ha prou), sols o solament (només), o és igual (tant se val) per por que les primeres expressions, a causa de la concurrència amb el castellà, no arraconessin i bandegessin les segones. Per això, trobava que el corrector amb aquests canvis no s’excedia, i seguia el dictat de Fabra de triar sempre la més genuïna entre dues expressions igualment bones (Artells 1969: 28-29).16 Al final de l’article, resumia l’actitud amb què el corrector d’aleshores havia d’encarar la feina: [El corrector ha d’] Aplicar la gramàtica i vetllar per la puresa del llenguatge tot esperant temps millors en què la seva labor pugui restar reduïda a la d’estricte lector-corrector tipogràfic. El dia que això serà una realitat podrem dir amb goig que la nostra llengua és pervinguda ja en període de plena normalitat. (Artells 1969: 30)

A «Corregits i correctors», publicat a Serra d’Or l’abril del 1965, reblava les afirmacions que acabem de veure a propòsit d’un article en què Pere Calders admetia que els escriptors tendien a qualificar d’estil algunes de les pròpies limitacions, però demanava als correctors que no canviessin res que estigués bé per una altra solució, encara que els semblés millor. Calders acabava l’article així: «Entre diverses solucions bones només pot triar l’autor, i aquest ja ho ha fet en el moment d’escriure. Després de tot, el risc d’equivocar-se en gustos o en criteris, l’accepta en donar el seu nom com a penyora» (Calders 1965: 51). Pel que fa a la primera afirmació, Artells s’hi avenia d’entrada, i assegurava haver vist correctors que, inútilment o erròniament, canviaven pròxim (proper), prolongar (perllongar), benevolència (benvolença), terme (termini), juvenil (jovenívol), pàgina (plana), cigarret (cigarreta), targeta (tarja), invitar (convidar), haig de fer (he de fer) perquè el text fos «més català» o perquè els semblava que les primeres formes eren incorrectes, i llavors contraposava aquesta llista a la que havia publicat a Criterion, la qual reproduïa. Respecte al final de l’article de Calders, Artells hi assentia, si més no, formalment, però de seguida adduïa que no sempre era un problema de gustos o de criteris, sinó que l’autor ignorava el perquè de l’esmena d’un corrector, i iŀlustrava aquest fet amb un començament de frase com aquest: «Degut a què hi hagué un malentès» (Artells 1969: 36-40).17 Pel que fa a les polèmiques principals, Aina Moll, a l’article «La llengua literària i els correctors», publicat a Cap d’any 1960, es defensava de crítiques de «descurança lingüística» que havia rebut «Raixa», la coŀlecció que dirigia amb el seu pare —Francesc de B. Moll—,18 16.  Com que Artells no diu el contrari, hem de pensar que les considerava correctes totes, com ara inclús com a adverbi, que no va ser normatiu fins a la segona edició del DIEC, a mitjans de maig, que ho és des de la GIEC, o ni molt menys, d’un temps a aquesta part o més bé en el sentit de ʽmés aviatʼ, que no ho són ni ara. 17.  Evidentment, l’argumentació d’Artells no responia a la de Calders i li podia servir d’excusa per corregir qualsevol cosa. 18.  Francesc de B. Moll mateix havia tingut una polèmica amb Alfred Badia, professor de català i seguidor del model de llengua d’Aramon i Artells. Badia, en una ressenya a Serra d’Or d’un llibre que Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 173-195 DOI: 10.2436/20.2500.01.383

Estudis romanics 46_int.indd 179

12/1/24 9:40

180

Alexis Llobet

i sortia al pas de l’acusació de rebeŀlar-se contra les normes afirmant que el corrector no podia considerar delictives formes que no figuraven a les obres normatives o que hi apareixien amb reserves al costat de les preferibles. Segons Moll, calia discernir fins a quin punt s’havien de respectar els drets i la llibertat de l’autor: si, com a responsable de l’obra, tenia la potestat d’imposar les seves solucions, sempre que fossin correctes o pertanyessin als paràmetres esmentats; o bé, tenint en compte l’estat de la llengua, havia de «sotmetre’s a una fèrria disciplina per evitar la degeneració». Sostenia que «un corrector només té dret a modificar una forma perquè és incorrecta, però no perquè a ell li sembli que d’una altra manera “fa més bonic”», i que els puristes tendien a extremar punts de la norma en què Fabra havia deixat una porta oberta, excés de zel que els feia prescriure el llur o la doble negació o proscriure formes que trobava que en circumstàncies normals l’IEC potser hauria acceptat, com ara entregar o tacany, i esgrimia que a Germinabit19 li havien canviat postura per positura i li havien afegit pas a frases negatives (Moll 1960a: 137-150).20 Artells va respondre a Moll al final de l’article «Hom=Es» amb un estil ben elusiu (Artells 1969: 26-27). Moll, en una carta oberta a Artells, «La llibertat de l’autor», publicada a Serra d’Or l’octubre del 1960, aclaria que no considerava postura preferible a positura, però que en un escrit seu positura la molestava perquè no li sortia mai espontàniament. Especificava que l’article de Cap d’any 1960 demanava als partidaris de la solució única que toleressin les formes acceptables, encara que no les fessin servir. Alhora, defensava la llibertat conscient a l’hora de triar l’estil i considerava inadmissible que els correctors imposessin formes semblants a les dels mestres, perquè en resultava una mala còpia sense correspondència amb el caràcter de l’autor. La resposta d’Artells, que figurava sota la carta de Moll, explicava que a ell també el molestava que el corregissin perquè sí, però que trobava que la llengua hi guanyaria si, tenint dos mots per expressar indistintament dues idees —postura/positura—, es mirés d’establir-hi una distinció, com la que es feia entre aparentar i aparençar. Tocant a la llibertat de l’autor, sostenia que una cosa era l’estil, propi de cadascú, i una altra una construcció deficient o calcada d’altres llengües, que s’havia de rectificar, com ara No faltava més (Artells 1969: 20-24). Volent defensar-se de les crítiques de descurança lingüística que havia rebut «Raixa»,21 Aina Moll va ser, juntament amb Joan Sales i Maria Aurèlia Capmany, dels primers a mirar de debatre el model de llengua literària. L’argumentació girava al voltant de formes que no apareixien a les obres normatives o que hi figuraven marcades com a no preferibles o secundàries: demanava si en aquestes qüestions discutibles s’havia de resMoll havia publicat, lamentava que el llenguatge no l’haguessin «podat i netejat» dels mallorquinismes «no justificats ni justificables pel caràcter del llibre» (Badia 1962: 40). Moll se’n va defensar argüint que, si bé les formes que havia fet servir no eren usuals en la varietat central, sí que ho eren en la balear, i procedien del català clàssic, i es dolia que només es dediquessin a parlar d’un tant per cent ben petit de divergències i no, per exemple, de tot el que havien d’acceptar en nom de la unitat de la llengua (Moll 1960b: 1-2). 19.  Revista que va precedir Serra d’Or. 20.  Molt probablement, el corrector havia estat Artells mateix. 21.  De fet, l’any 1954 ja hi havia hagut una disputa sobre la llengua de «Raixa», quan Miquel Dolç havia denunciat el to fortament dialectal d’aquesta coŀlecció, que va desembocar en una polèmica sobre la llengua escrita (Balcells et al. 2007: 124-126). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 173-195 DOI: 10.2436/20.2500.01.383

Estudis romanics 46_int.indd 180

12/1/24 9:40

EDUARD ARTELLS I LA NORMATIVA: PRESCRIPCIÓ I ÚS

181

pectar la voluntat de l’autor. Al capdavall, es tractava de decidir si el responsable final de l’obra era l’escriptor o si hi prevalia salvar la llengua i els autors havien d’abdicar els seus drets.22 A parer de Moll, independentment de l’estat de la llengua, el corrector només podia canviar el que era incorrecte, i n’acusava uns quants d’extralimitar-se proscrivint formes que Fabra no havia condemnat i no acceptant-ne d’altres que pensava que els estudis etimològics i l’ús ja havien consagrat. Les reflexions de Moll són tan interessants com les respostes d’Artells esquivant-les, el qual recorria constantment a l’exemple Estaven tots allí, excepte Lluís, que barreja calcs sintàctics incorrectes (estar), amb formes acceptades (excepte), i insistia en el guany que comportaria diferenciar semànticament positura de postura sense aclarir l’abast que atribuïa a cada paraula. Artells, admetent la llibertat d’estil, reivindicava que el corrector tenia el dret de corregir les construccions deficients i n’assenyalava de sintàctiques, per bé que totes les referències de Moll eren lèxiques. De fet, Artells no va voler debatre en cap moment el model de llengua i el paper dels correctors ―la seva doctrina sobre el paper del corrector va aparèixer, com hem vist, tres anys després. Artells i Joan Fuster van protagonitzar una de les polèmiques més enceses del període. A l’article «Converses (relativament) filològiques», publicat el 12 de juny del 1970 a Tele/Estel, Fuster aprofitava l’absència de clero a la segona edició del Diccionari general de la llengua catalana (DGLC) per denunciar l’ultraconservadorisme granític de l’IEC i el zel amb què els correctors aplicaven la normativa, cosa que els convertia en «més papistes que el papa» (Fuster 1970: 149-153).23 La resposta d’Artells, «Nosaltres els estiracordetes», publicada a Serra d’Or el juliol del 1970, trobava el text ofensiu per als correctors, deplorava que Fuster hagués fet servir el qualificatiu «cagallons de la gramàtica» i reivindicava que el corrector era necessari a partir d’una anècdota de Josep Pla (Artells 1970a: 69).24 Fuster, que en cap moment havia considerat que calgués prescindir dels correctors, responia a Serra d’Or mateix el setembre del 1970, amb l’article «Excessos de llenguatge, excessos de gramàtica». S’hi queixava que els membres de l’IEC tinguessin una actitud «olímpica» sobre el debat de la llengua literària, que havien encetat anys abans Moll, Capmany i Sales, i que havien hagut de deixar estar pel silenci oficial. Pel que fa als correctors, trobava que n’hi havia molts que aplicaven un criteri «ultrancista i restrictiu», i exposava el seu parer sobre els límits i les funcions d’aquests professionals:25 havien de delatar girs, mots o lapsus, i prou; era l’autor que, havent-ho sospesat tot, hi tenia l’última paraula i havia de decidir (Fuster 1970b: 35).26 Artells va respondre 22.  Martínez-Gil, tenint en compte la història de la nostra llengua, introdueix el concepte de coautoria lingüística, que no tractarem aquí. Per al nostre article és especialment rellevant quan l’aplica a escriptors postfabrians (Martínez-Gil 1997: 204-212). 23.  Joan Coromines lloava que Fuster proposés d’acceptar clero en la llengua literària, però pensava que abans d’admetre-la l’havien d’estudiar a consciència (Coromines 1971: 43-46). 24.  A més, Artells suggeria a Fuster que deixés estar «més papistes que el papa» i tirés pel dret: «més fabristes que Fabra» (Artells 1970a: 69). 25.  Es queixava que Nosaltres els valencians, escrit sense cap llur, havia aparegut amb aquest possessiu, aplicat de vegades a un sol posseïdor. 26.  En l’apartat «El lector diu...» d’aquell mateix número de Serra d’Or, Maurici Serrahima acusava Artells de «desenfocar el plantejament del problema dels correctors» en les respostes a les «afinaEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 173-195 DOI: 10.2436/20.2500.01.383

Estudis romanics 46_int.indd 181

12/1/24 9:40

182

Alexis Llobet

el novembre del 1970, a Serra d’Or, amb l’article «Ni massa llenguatge ni massa gramàtica: coŀlaboració», en què citava Fabra per enaltir la feina del corrector, es tornava a queixar del vulgarisme que havia utilitzat Fuster al primer article i remetia l’escriptor als articles que havia dedicat a l’ofici de corrector (Artells 1970b: 48).27 El gener del 197128 Fuster va publicar, també a Serra d’Or, «Rèplica, probablement inútil, al senyor Artells», en què, havent tornat a deplorar el silenci de l’IEC, que havia causat que els escriptors hi giressin l’esquena, es queixava que Artells fugia d’estudi, però Fuster mateix acabava entrant en el joc del corrector (Fuster 1971: 33-34). Fuster tornava a incidir en el problema del model de llengua literària atacant la rigidesa dels correctors i el conservadorisme i la lentitud de l’IEC a l’hora de sancionar mots. La resposta d’Artells se centrava en aspectes marginals i anecdòtics de l’article de Fuster i en defugia el fons. L’escriptor tornava a insistir en els dos fronts que el primer article havia obert: el silenci dels acadèmics, que frustrava el debat sobre la llengua literària, i la funció del corrector, que no havia d’anar més enllà de denunciar les incorreccions. Artells es tornava a refugiar en la perifèria de la polèmica, però indicava que ja hi havia dit la seva temps enrere. L’última intervenció de Fuster expressava clarament que Artells «fugia d’estudi», però sembla que decidia d’emmotllar-s’hi perquè li seguia el joc. De fet, hem vist que Artells s’esquitllava sistemàticament a l’hora de tractar del model de la llengua literària i la funció que hi tenien els correctors i que sempre aconseguia reconduir les discussions cap al terreny que l’interessava. Terenci Moix va fer d’antagonista en un dels últims litigis d’Artells. El 12 de novembre del 1970 l’escriptor havia publicat a Tele/Exprés «¡Ai, Maese Artells, no me toqueis el voraviu!», en què, a propòsit d’una crítica d’Artells al truncament Montse, acusava el corrector de desfigurar els textos, d’impossibilitar la llibertat creadora, de mantenir les lleis d’una gramàtica inútil, de convertir la feina ordenadora i insigne de Fabra en una cadena que en feia abominar el nom als escriptors de tendència renovadora29 i d’enutjar-se per futilitats. Moix reflectia el malestar d’una sèrie d’escriptors contra la manera de corregir d’Artells, però el to melodramàtic, sarcàstic i extravagant de l’article distreia de la intenció de l’autor. A «Variacions sobre el mateix tema: escriptors i correctors», de Serra d’Or del desembre, Artells va reproduir l’article de Moix costat per costat amb una carta de Joan Oliver, hiperbòlicament laudatòria,30 la qual afirmava que els qui més es queixaven del rigor d’Artells eren els qui més el necessitaven (Artells 1970c: 89). Artells encara va protagonitzar més polèmiques sobre qüestions lingüístiques. Ell mateix en va encetar una de les més vives a Serra d’Or el desembre del 1968, en queixar-se que la comissió interdiocesana havia admès en la litúrgia entregar en comptes de des afirmacions» de Fuster. Serrahima lamentava que els correctors s’extralimitessin freqüentment i arbitràriament (Serrahima 1970: 1). 27.  Artells s’atribuïa la correcció de Nosaltres els valencians, i arguïa que hi havia seguit els criteris d’Edicions 62. 28.  Artells es va morir aquell mes. 29.  Segons Moix, Artells «era más pompeuista que don Pompeu, cuya generosa labor le haría odiar seguramente a los pompeuistas de estar por casa» (Artells 1970: 89). 30.  Oliver hi arribava a dir que l’obra d’Artells era una continuació indispensable de la de Fabra. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 173-195 DOI: 10.2436/20.2500.01.383

Estudis romanics 46_int.indd 182

12/1/24 9:40

EDUARD ARTELLS I LA NORMATIVA: PRESCRIPCIÓ I ÚS

183

lliurar. D’aquesta polèmica en destaquem que Francesc Vallverdú va acusar Artells d’abusar de les citacions de Fabra, d’esgrimir-les quan li convenia i de «monopolitzar (enterrant-lo molt abans del 1948) el pensament de Fabra» (Artells 1971: 94-95). Hem vist els enfrontaments que a Artells li va comportar la visió que tenia de la feina del corrector. Ara examinarem si en la producció pròpia feia servir la llengua que preconitzava i si en les prescripcions seguia Fabra.

4.  ARTELLS I LA LLENGUA: ÚS I NORMATIVA A la primera part d’aquest punt, dedicada a l’ús, mirarem d’esbrinar, a partir d’un buidatge, que no pretén ser exhaustiu, dels dos volums de Llenguatge i gramàtica, publicats els anys 1969 i 1971, si feia servir un model de català culte excessivament artificiós quan escrivia.31 Hem anotat les ocurrències de les formes que ens han semblat més arcaïtzants i també altres aspectes que hem trobat rellevants. Si s’havia pronunciat sobre una qüestió concreta i tenim dades de l’ús que en feia, els acarem. Al corpus no hi entren les citacions, evidentment, ni les frases amb què exemplificava el que asseverava;32 ens hem centrat en la veu del «narrador». Hem consignat les ocurrències d’una forma entre parèntesis, i, per no enfarfegar gaire, només anotem el número de pàgina, precedit pel del volum en xifres romanes, en els exemples. Les negretes són totes nostres. La segona part de l’estudi, dedicada a la prescripció, acara les receptes de Serra d’Or i les remarques lingüístiques dels aplecs Lectures escollides amb les solucions de Fabra per treure’n alguna tendència orientativa en els tres aspectes conflictius de la gramàtica abans esmentats: el de que introdueix infinitius en funció de subjecte posposat, la concordança del participi amb el complement directe i l’ús de l’indicatiu o el subjuntiu en les proposicions temporals i condicionals. Farem servir les Converses filològiques33 i les gramàtiques del 191834 i 1956, d’una banda; i Llenguatge i gramàtica i els comentaris gramaticals de Lectures escollides, de l’altra. Cal dir que, quantitativament, l’exercici queda força desequilibrat a favor de Fabra, que es va referir freqüentment a aquestes qüestions, mentre que Artells les va tractar molt menys. Tot i això, hem decidit mantenir el desequilibri perquè en el cas de Fabra no ens sembla gens sobrer veure’n l’evolució.

31.  Els articles abasten del 1947 al 1970; la diferència temporal no l’hem tinguda en compte perquè hem considerat que Artells mateix havia validat tots els textos quan els havia preparat per publicar-los en els dos volums. 32.  En un cas, que especificarem clarament, hem fet servir una definició seva. 33.  Hem consultat l’edició del 2010, que inclou les que l’Editorial Barcino no va publicar. 34.  Si no indiquem el contrari, consultem la primera edició, del 1918, i la setena, del 1933. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 173-195 DOI: 10.2436/20.2500.01.383

Estudis romanics 46_int.indd 183

12/1/24 9:40

184

Alexis Llobet

4.1.  Ús 4.1.1. Lèxic Pel que fa als substantius, Artells fa servir saó en el sentit d’ʻavinentesaʼ (4), menyscapte (3), maltempsada (3), antull, desuetud.35 Dels pronoms en cal destacar la quantitat no gens menyspreable, només comptant-ne els usos no metalingüístics, d’ocurrències que té hom (28). Entre els adjectius hi ha proppassat (9), hodiern (2), interdit,36 flòrid. Tocant als determinants, alterna ambdós (8) amb tots dos (6), i fa servir llur (8), qui-saplo (7), altri (5),37 vària. El model es fa més evident en els verbs. En textos sobre llengua, hem d’esperar molta freqüència de verbs que vulguin dir ʻfer servirʼ. De les innombrables aparicions que hi ha, tret d’un usar (II, 65) i d’un utilitzar (II, 69), verbs que potser va limitar perquè coincideixen amb formes castellanes, totes les ocurrències són del verb emprar.38 D’altra banda, tenim els verbs pervenir (8), emmenar (8), mancar (7),39 entacar (6), bastar (5),40 restar (5), contar (4), cloure (4), residir (3), encloure (2), llevar en el sentit de ʻtreureʼ (2), cercar (2), haver esguard, descendir, ocórrer, afigurar-se, encertir-se, menar, lloure, lleure, invitar, servar, concloure. Respecte dels adverbis, i traient-ne els que fan de connector, hi trobem sempre ací i no aquí, dejorn (32), adés (29), enguany (25), àdhuc (24),41 novellament (16), suara (13), tanmateix en el sentit de ʻno cal dir-hoʼ (7), talment (6), ensems (5), endebades (5), cientment (2), granment (2), majorment. Pel que fa a les preposicions, hi trobem ultra (7).42 Sobre les conjuncions i locucions conjuntives, trobem en l’adversativa excloent ans (13), que alterna amb sinó; en les concessives bé que (6) i baldament; en les condicionals si doncs no (2), tota vegada que (6), posat que (6). Potser un dels trets més interessants el trobem en les causals: la més freqüent és puix que (39), seguida de car (15), per tal com (8),43 atès que (8), ja que (4),44 perquè (4),45 com que (3), per esguard de. Acabarem per les finals, en què combina per tal de i per (a). 35.  En canvi, hi ha un ús de tipus en el sentit de ʻmenaʼ, ʻclasseʼ. 36.  No normatiu. 37.  Dues de les ocurrències formen part de la locució si altri no. 38.  Esmentem aquí, per relacionar-ho amb emprar, que hi ha dues aparicions del substantiu emprament. 39.  Incloent-hi les del substantiu manca. 40.  Els barreja amb unes deu aparicions de la forma haver-n’hi prou. Cal dir que a I 28-29 bastar és una de les formes que Artells afirma que un corrector es pot permetre substituir per haver-n’hi prou de tant en tant. 41.  Ens sembla molt i molt remarcable que totes les aparicions d’un adverbi d’inclusió siguin amb àdhuc; no hi hem vist ni un fins (i tot). 42.  Un cop forma part de la locució ultra mesura. 43.  Només en un dels casos la causal és interna. 44.  N’hi ha una d’anteposada, temàtica, i tres de posposades, explicatives. 45.  N’hi ha una, «... no hi havia, doncs, cap raó perquè, ja en aquella època, el text de la passió...» (I, 68), que ens sembla relativa. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 173-195 DOI: 10.2436/20.2500.01.383

Estudis romanics 46_int.indd 184

12/1/24 9:40

EDUARD ARTELLS I LA NORMATIVA: PRESCRIPCIÓ I ÚS

185

Respecte dels connectors, hi ha el de distribució d’antuvi (13),46 el d’intensificació endemés (2) i els d’oposició tanmateix (54), nogensmenys (12).47 Per acabar, en fraseologia i locucions variades hi trobem Déu li’n do,48 a gratcient, a bell ull, a ulls veients, a llaor de.49 D’altra banda, tenia un coneixement extraordinari de la parla popular, segurament per l’afició al teatre, i quan volia deixava anar frases fetes com ara no sap per quina mar navega. 4.1.2. Morfologia Només feia servir el passat simple, en el verb ser sempre usava ésser, essent i fóra (tret de dos casos de seria), construïa les condicionals en imperfet d’indicatiu,50 podia assignar el gènere a la manera de la llengua antiga (valor positiva), era capaç de jugar amb sufixos que qualificaríem de «carnerians» (avorrívol, II, 78), feia servir tants de (6), podia anteposar gros a l’adjectiu (grossa decepció, I, 67) i en el perfet d’indicatiu hi ha usats dos cops ser i no pas haver com a auxiliar (s’és transformat, I, 92; s’és agreujat, II, 76). D’altra banda, volem remarcar que tant podia fer els plurals en -s com en -os (assaigs, I, 45; gustos, I, 38), tot i que les ocurrències assenyalen que preferia la primera opció. 4.1.3. Sintaxi Introduïa sistemàticament amb de els subjectes posposats i també alguns CD,51 feia la doble negació, la concordança de participi i no afegia la preposició de darrere les preposicions locatives fortes.52 En els relatius hi trobem força casos de relatius determinants, com ara «Llegida atentament la lletra del senyor Joan Cortès, tanmateix no gens falaguera ni gaire cortesa, diríem, veiem que no està d’acord amb el darrer paràgraf de la nota del mes de juliol proppassat, el qual paràgraf ens permetem de reproduir ací», II, 57; o «I arran de la discussió ens fou feta la pregunta que encapçala aquesta nota, a la qual pregunta que encapçala aquesta nota», II, 83. També hi ha casos de relatius simples després de preposició forta, com ara «en tot un seguit de frases i expressions que traspuen la influència forastera innecessàriament i en detriment d’altres de més genuïnes, que és el que tots plegats ens 46.  Dues de les aparicions són amb la forma de bell antuvi. 47.  No hi apareixen ni un sol cop ni tot i això ni així i tot. 48.  També hi ha, i amb força més ocurrències, Déu n’hi do. 49.  Cal dir que també hi ha coŀloquialismes com ni mai que a «Ni mai que m’hi hagués fet anar, a la Proa» (II, 148), en què també apareix una dislocada a la dreta, que, segons que veurem després, no és la mena de llengua que preconitzava. D’altra banda, hi ha dues ocurrències de a base de quan vol dir ʻa còpia deʼ. 50.  Al punt 4.2.3. veurem que feia coincidir el que recomanava amb la pràctica. 51.  La teoria que hi aplicava la veurem al 4.2.1. 52.  En un cas, influeix damunt d’ella (12), la intransitivitza perquè precedeix un pronom fort. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 173-195 DOI: 10.2436/20.2500.01.383

Estudis romanics 46_int.indd 185

12/1/24 9:40

186

Alexis Llobet

hem d’esforçar a evitar així en la llengua literària com en la llengua parlada, i sobre què, doncs, ens cal posar molt d’esment», II, 26; relatius simples amb antecedent oracional, «Vallverdú diu també que jo abuso de les citacions de Fabra i que cada polemista esgrimeix la que li convé, amb què sembla voler53 insinuar», II, 98-99, o «Sobre aquest punt no tenim gaires elements de judici; per què el deixem a la consideració de l’organisme que s’encarregués d’aquesta tasca de depuració idiomàtica», I, 44; i relatius sense verb, «i després d’analitzar diversos exemples, entre els quals: [...], resumíem la nota dient» II, 49; «ens encomanà la tasca de posar en ortografia moderna [...] alguns dels volums, entre els quals, el primer, o sigui el de Poesies», II, 136; i, per acabar, d’on no locatiu amb antecedent oracional i sense verb, «No n’hi ha prou, doncs, amb fer poesia, com tampoc no n’hi ha prou amb fer noveŀla o teatre: l’expansió de la llengua ha de ser absoluta, sense supeditació ni interdicció de cap mena; d’on, no cal dir-ho, la necessitat de comptar amb tots els altres elements indispensables», I, 15.54 Dedica un article i parts d’altres a blasmar el gerundi copulatiu, que no fa servir, mentre que, com Fabra, en fa anar tranquiŀlament d’especificatius, «Alan Yates, estu­ diant de llengües romàniques a la Universitat de Cambridge, actualment exercint a Sheffield i preparant la seva tesi doctoral», II, 127, o «amb aquell inofensiu orangutan i aquella bella japoneseta darrere els vidres oferint als vianants els productes de l’establiment», II, 135; de condicionals amb el gerundi posposat al subjecte, «com s’explica que, l’original essent d’un autor estranger, i el traductor, castellà, bé que resident a Barcelona, en resultés una traducció influïda de catalanismes, si la nostra llengua no hi havia intervingut per a res?», I, 15, o «no trobem gens desenraonat que, la llengua posseint dos mots per a expressar indistintament dues idees, tractem d’establir una distinció», I, 23; de causals posposats a l’oració principal, «I cal advertir que no hi ha dos membres de l’esmentat comitè que pronunciïn igual, Bernard Shaw mateix essent irlandès, i entre els altres havent-hi un escocès, un gaŀlès, un membre de la Universitat d’Oxford i, àdhuc, un nord-americà», I, 46, o «emprem la forma plena la: la Schola Cantorum, la Scala de Milà, (no pas l’Schola, l’Scala), la pronúncia no oferint ací cap dificultat», I, 105; o de consecutius, «Doncs tenim que mentre els tenors el diuen amb set lletres, els baixos el fan en sis, com si el mot pro-e-sa només tingués dues síŀlabes, tot violentant-ne així la recta pronúncia», I, 62. Podríem afirmar que un tret sintàctic molt distintiu d’Artells és la passiva perifràstica. A més de dedicar un dels articles, «Hom=Es»,55 a promoure-la i a combatre la pronominal, la feia servir amb molta freqüència. N’hi ha amb el complement agent, «l’ús del futur en la llengua antiga ha estat reemplaçat en la llengua moderna gairebé completament pel present de subjuntiu», II, 41; amb l’agent introduït amb per part de, «Nosaltres entenem que, un cop acceptada una obra per una empresa teatral, hauria d’ésser sotmesa a una revisió, d’acord amb l’autor, per part de persones no solament enteses

53.  Noteu semblar + infinitiu. 54.  Noteu No n’hi ha prou amb + infinitiu. 55.  Va ser l’article que va provocar la resposta de Coromines. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 173-195 DOI: 10.2436/20.2500.01.383

Estudis romanics 46_int.indd 186

12/1/24 9:40

EDUARD ARTELLS I LA NORMATIVA: PRESCRIPCIÓ I ÚS

187

en qüestions lingüístiques, sinó encara ben coneixedores del teatre», I, 44; 56 i sense complement agent, «la darrera lliçó del curs era encomanada al prof. Carles Riba», I, 13, «la llengua, que no ha evolucionat normalment així com les altres, que ha travessat llargs segles de decadència, que no és ensenyada a l’escola», I, 26. Afegirem a les passives dos exemples de nominalitzacions molt iŀlustratius, «Si en la nostra nota de setembre proppassat posàvem en relleu la iŀlicitud de la fusió de dos verbs subordinats», II, 35, i «li ha servit de partença per al desenvolupament del seu pacientíssim i reeixit treball», II, 69. De manera succinta, exemplificarem que utilitzava de tant en tant aquest com a pronom no contrastiu «s’esdevé, en un cert grau, amb els escriptors bilingües: a força d’emprar simultàniament totes dues llengües, aquestes se’ls interfereixen i, així, l’una envaeix el terreny de l’altra» I, 14, o «cal recórrer a la construcció més genuïna o més escaient de la frase en català, cal donar a aquesta57 un altre tomb que no té en castellà», II, 68-69; que en la coordinació d’adverbis en -ment eliminava el sufix del segon «normalment i seguida»,58 I, 35; que ja no apareixia sempre en la posició canònica, «havia estat ja bellament emprat», II, 96, «és donar ja beŀligerància», II, 97, «han aparegut ja sis fulls», II, 107; que hi ha quatre ocurrències, que comencen amb «a remarcar», en què l’oració principal va amb verb no finit, «A remarcar que el Diccionari General tampoc no especifica el mot civader», II, 111; que podia fer servir seguir en el sentit de ʻcontinuarʼ «segueix tan aferrat com aleshores als escrits actuals», II, 38; que blasmava fer servir molt en comptes de gaire (II, 99), mentre que hi devia acceptar massa «[...] malgrat tenir una sòlida formació literària, no escrivia pas massa bé», II, 80; que podia interposar el subjecte entre el verb i l’atribut en les interrogatives «¿No és això un cas palès de supeditació d’un seguit de mots genuïns a un de foraster?», II, 97; que podia usar a qui per representar el relatiu que fa de complement directe animat, «I així ens fou donat de conèixer personalment, bé que formulàriament, Emili Guanyabéns, a qui el mestre Balcells ens presentà com a “bon orfeonista”», II, 141; que feia servir vegem + de en el sentit de mirar/provar de «vegem d’iŀlustrar», I, 39, «vegem d’explicar», I, 42, «vegem d’estudiar», I, 57. D’altra banda, feia construccions amb el no expletiu remarcables, com ara «Altrament, quantes obres catalanes no hem vist representades durant aquests darrers anys», I, 32, o «A quants mots, a quantes expressions, a quants girs no hem renunciat nosaltres per esguard de la unitat idiomàtica!», II, 105; i també podia dislocar, fins i tot a la dreta, tot i que ho devia considerar un pleonasme, «si se’n digueren, de coses laudatòries, de l’enyorat amic, que tanta falta ens fa», II, 80. 56.  Tècnicament, el SP per part de depèn del nom deverbal revisió, però entenem que forma el predicat complex passiu sotmetre a revisió. 57.  Notem que no va recórrer al pronom feble, per exemple. 58.  La gramàtica del 1933 deia que es podia suprimir la terminació en tots els adverbis menys el primer (hi era implícit, però no explícit, que es podia mantenir en tots) (Fabra 1933: 105), però les Converses eren més contundents. Per exemple, a la 319, del 15 de febrer del 1923, Fabra afirmava que «Nosaltres hem estat sempre partidaris de conservar aquesta terminació en tots els adverbis» (Fabra 2010: 415) i a la gramàtica pòstuma deia que es podia suprimir la terminació en tots menys el primer, però que era preferible mantenir-los tots (Fabra 1956: 81). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 173-195 DOI: 10.2436/20.2500.01.383

Estudis romanics 46_int.indd 187

12/1/24 9:40

188

Alexis Llobet

4.2.  Artells i Fabra Sobre els infinitius en funció de subjecte posposat, la gramàtica del 1918 deia que «la preposició de pot ésser molt bé usada per a introduir el subjecte de la proposició quan aquest és un infinitiu i ve darrera del verb» (Fabra 1918: 128 i Fabra 1933: 166). A la conversa 373,59 del 19 de maig del 1923, Fabra afirmava que seria hora de «prescriure l’ús obligatori de la preposició de davant un infinitiu usat com a subjecte d’un verb» en el cas que el verb el precedís, però a la de l’endemà, la 374,60 ho matisava sostenint que era una construcció tan poc usada en la llengua literària que encara no era l’hora de declarar-la obligatòria, que no usar-la no era cap «falta intolerable» i que només es podia mirar de fer que els escriptors s’hi decantessin (Fabra 2010: 455). A la 444, del 12 d’octubre, trobava que l’infinitiu en funció de subjecte posposat s’hauria de construir normalment amb preposició, o almenys no preferir-hi sistemàticament la juxtaposició (Fabra 2010: 507). A la 706, del 3 de novembre del 1925, continuava considerant preferible la construcció amb preposició, que dos dies després, a la 707, considerava ben acceptable i gens defectuosa; el dia 10, a la 708,61 assenyalava que, tendint el català escrit a reemplaçar de per la simple juxtaposició o almenys a donar-hi preferència, els partidaris de la preposició havien reaccionat a favor de reviscolar-la, però que això no volia dir que a partir d’aleshores la juxtaposició s’hagués de considerar «com a absolutament dolenta, com una falta de sintaxi» (Fabra 2010: 706-707). A la gramàtica del 1956 hi deia que «quan un infinitiu fa de subjecte posposat a aquest, pot ésser, en molts casos, introduït amb la preposició de o sense preposició» (Fabra 1956: 86). Artells afirmava que la juxtaposició era un cas d’acostament al castellà, i que «la gramàtica diu que “l’infinitiu amb de és preferible a l’infinitiu simplement juxtaposat darrera un gran nombre de verbs”» (Artells / Triadú 1965: 54-55).62 Pel que fa a la concordança del participi amb el complement directe,63 la gramàtica del 1918 deia que era «recomanable (si no obligatori)» amb un complement directe representat per la, els, les, en, i recomanable en els participis de poder, voler, saber, fer, gosar i haver de que formen part d’una perífrasi d’infinitiu si el complement directe era algun dels pronoms esmentats (Fabra 1918: 103-104 i Fabra 1933: 95-96). A la conversa 161, del 26 de juny del 1920, exposava que convindria combatre la tendència moderna de mantenir-lo invariable i considerar-ne la concordança obligatòria amb els complements

59.  Seguim la numeració cronològica de les Obres completes. No va aparèixer a l’edició de Barcino. 60.  No va aparèixer a l’edició de Barcino. 61.  No va aparèixer a l’edició de Barcino; tenint en compte que és l’última conversa que Fabra hi va dedicar, Aramon la devia ometre perquè no s’adeia amb el que propugnava ell. 62.  L’article d’Artells parlava de l’infinitiu en funció de subjecte i de l’infinitiu en funció de complement directe; la citació original de Fabra es referia a l’infinitiu en funció de complement directe, cosa que Artells no aclaria, i tampoc no especificava que la frase va desaparèixer a partir de la cinquena edició de la gramàtica (1930), per la qual cosa no figurava a la setena (1933), la definitiva. 63.  Joan Solà va resseguir tot el que Fabra i altres gramàtics van dir de la concordança del participi (Solà 1973: 70-86). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 173-195 DOI: 10.2436/20.2500.01.383

Estudis romanics 46_int.indd 188

12/1/24 9:40

EDUARD ARTELLS I LA NORMATIVA: PRESCRIPCIÓ I ÚS

189

esmentats, «tot deixant-la facultativa en els altres casos»;64 tres dies després, a la 162, assenyalava que en català modern només concordaven els exemples que acabem de consignar, i que també podien concordar amb un complement directe els participis de poder, voler, saber i fer seguits d’infinitiu (Fabra 2010: 288-289).65 La gramàtica del 1956 deia que era preferible fer concordar el participi quan el complement directe el representaven la (sobretot), les, els i en (Fabra 1956: 67); que també es podien fer concordar els participis de veure, sentir, mirar i fer quan formaven part d’un temps compost, anaven precedits dels pronoms esmentats i seguits d’infinitiu; i les perífrasis d’infinitiu formades amb voler, poder, gosar, deure, haver de, començar a i deixar de quan el verb principal estava en un temps compost i el precedien els pronoms esmentats (Fabra 1956: 87-88). Artells afirmava que la gramàtica recomanava la concordança (Artells 1971: 19) i que la concordança era millor (Artells / Triadú 1965: 31, 32, 51). Tocant a l’ús de l’indicatiu o del subjuntiu en les subordinades condicionals i en les temporals, la gramàtica del 1918 deia que «en les proposicions condicionals que expressen un fet no existent en realitat, es poden usar amb el mateix valor l’imperfet de subjuntiu i d’indicatiu» i que en les subordinades temporals «el futur pot ésser reemplaçat pel present de subjuntiu» (Fabra 1918: 105 i Fabra 1933: 133-134). La conversa 108, del 26 de març del 1920, explicava que el català antic podia fer servir l’indicatiu o el subjuntiu a totes dues construccions, amb preferència per l’indicatiu, i que el català parlat encara conservava les formes en indicatiu, però el català literari amb prou feines les feia servir i s’anava acostant al castellà usant el subjuntiu (Fabra 2010: 241); la 423, del 23 d’agost del 1923, tornava a explicar la doble possibilitat, amb preeminència de l’indicatiu, del català antic, i exhortava els escriptors a mantenir aquesta construcció tan genuïna; la conversa de l’endemà, la 424, tornava a destacar que, al revés del català medieval, el català modern es decantava pel subjuntiu (Fabra 2010: 498-499); la 529,66 del 5 de març del 1924, apuntava que per traduir «Cuando se accepte la dimisión...» seria «indubtablement preferible» el futur (Fabra 2010: 566); la 694,67 de l’1 de setembre del 1925, considerava el futur «en general preferible» en les oracions temporals (Fabra 2010: 696); la 739, del 28 d’abril del 1926, tornava a doldre’s que en les subordinades temporals els escriptors haguessin abandonat completament la construcció en futur, «que hauria de ser la predominant» (Fabra 2010: 730). La gramàtica del 1956 comentava lacònicament que en les subordinades condicionals l’imperfet d’indicatiu es podia fer servir en comptes del de subjuntiu, i que en les subordinades temporals introduïdes per quan el verb podia anar en present de subjuntiu o en futur (Fabra 1956: 101-102). A Llenguatge i gramàtica, Artells sostenia que en les condicionals l’ús de l’imperfet d’indicatiu encara era molt viu a 64.  Es referia a la concordança sistemàtica en tots els casos (He comprada una casa), com en català antic. 65.  El 2 d’agost del 1946 Fabra es queixava que cada vegada es feia menys la concordança i que els escriptors no la practicaven mai. El 24 d’aquell mateix mes trobava que la concordança era preferible ―segons que deia, ell l’hauria considerada obligatòria―, però que no la feia ningú. El 7 de setembre la tornava a recomanar ―deia que només l’IEC la podria fer obligatòria―, però no hi tenia gaires esperances, perquè s’anava perdent, i els escriptors no ajudaven a recuperar-la (Fabra 2010: 939-942). 66.  No va aparèixer a l’edició de Barcino. 67.  No va aparèixer a l’edició de Barcino. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 173-195 DOI: 10.2436/20.2500.01.383

Estudis romanics 46_int.indd 189

12/1/24 9:40

190

Alexis Llobet

moltes comarques i la gramàtica el considerava preferible, però que la llengua literària s’havia estimat més el subjuntiu perquè coincidia amb el castellà, al qual també atribuïa que en les temporals el present de subjuntiu hagués arraconat el futur, que les gramàtiques recomanaven (Artells 1971: 40-41); a Lectures escollides Artells hi apuntava que les temporals es podien fer en futur (Artells / Triadú 1965: 51) i que el futur era preferible (Artells / Triadú 1969: 13), i que en les condicionals trobava preferible l’ús de l’imperfet d’indicatiu (Artells / Triadú 1969: 13).

5.  CONCLUSIONS En la postguerra franquista, Ramon Aramon, de la secretaria general de l’IEC estant, va mirar de salvar la llengua amb un model que es distanciava del castellà i que feia servir un registre arcaïtzant, emmirallat en l’última etapa d’esplendor cultural, el noucentisme. Per a la tasca, però, gairebé no es va basar en l’obra pròpia, sinó que la seva posició li va permetre controlar el model de llengua de les publicacions mitjançant correctors de la seva confiança absoluta, que n’aplicaven els preceptes. Eduard Artells, potser el corrector més destacat d’aquest grup, en posava en pràctica les directrius de dues maneres: d’una banda, aplicava aquest model a totes les seves correccions; i, de l’altra, divulgava la «doctrina» teòrica des d’una tribuna privilegiada, la revista Serra d’Or. Artells considerava que, amb la llengua amenaçada, el corrector es podia arrogar certes prerrogatives d’estil que normalment corresponen als autors, cosa que li va comportar l’enuig d’alguns dels corregits seus, que li ho van criticar, i que a més consideraven que els imposava una llengua massa cultista. En l’article hem resseguit aquestes discussions, que Artells, defugint-ne el fons, portava hàbilment al terreny que l’interessava. En l’apartat dedicat a la llengua d’Artells, primer de tot hem analitzat la que feia servir a Serra d’Or. En els substantius i adjectius ja s’hi deixa entreveure el gust que tenia per les formes llibresques. L’adjectiu hodiern, per exemple, només apareix disset cops al Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana (CTILC), i menyscapte i flòrid, divuit cops cadascun. En els textos d’Artells analitzats hi ha força exemples de proppassat, una falca que no aporta sentit a cap frase. Cal afegir-hi, a més, les dues aparicions de si altri no, locució que al CTILC, semblantment, només n’hi té dues, d’ocurrències. Acabarem amb dos dels tòtems de l’època, el pronom hom i el determinant llur: el primer és ben freqüent, tal com podíem esperar, mentre que el segon, amb un terç de les ocurrències del primer, hi surt una mica menys que no hauríem pensat. Sobre els verbs, emprar ens sembla paradigmàtic del model de llengua que propugnava, perquè el fa servir de manera exclusiva (amb només dues excepcions). Suposem que devia evitar usar i utilitzar perquè coincideixen amb formes castellanes, i fer servir, la forma més corrent, perquè el devia considerar poc formal.68 Podríem destacar, a més, 68.  Tot i que emprar coincideix formalment amb la forma castellana emplear, en castellà l’accepció que ens interessa d’aquest verb és una mica secundària, cosa que a usar i utilizar no passa. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 173-195 DOI: 10.2436/20.2500.01.383

Estudis romanics 46_int.indd 190

12/1/24 9:40

EDUARD ARTELLS I LA NORMATIVA: PRESCRIPCIÓ I ÚS

191

formes com entacar, que només té una ocurrència al CTILC i que a l’aplec hi surt sis cops, sempre en comptes de tacar; l’ús de bastar, que alterna amb haver-n’hi prou; formes que no són vives en central, com cercar o, sobretot, contar o llevar en el sentit de ʻtreureʼ, les quals ens sobta que apareguin perquè Artells defensava de manera encesa gairebé, forma desconeguda abans del segle xix, en comptes de quasi (II, 102-106). Aquest cas ens sembla l’únic en què Artells promou una variant popular i no una de culta, encara que la culta coincidís amb una de castellana. De les preposicions en destacarem les set aparicions que té ultra. Pel que fa a les conjuncions, esmentarem que alternava ans amb sinó, i que usava tota vegada que i posat que, potser perquè n’havia explicat el funcionament, condicional, i com a mestre se servia de l’ús per reforçar el que explicava. Segurament, l’estil alambinat d’Artells queda ben palès en les conjuncions causals, en què les ocurrències de cada forma són inversament proporcionals a les que tenen en la parla. Així, hi dominen puix que, car i per tal com, i hi són molt més residuals ja que (que fa servir com a explicació posposada a l’oració principal), perquè i com que. D’altra banda, en els connectors d’oposició, entre tanmateix i nogensmenys hi ha més de seixanta ocurrències, i, en canvi, entre tot i això i així i tot, que són de registre estàndard, no n’hi ha ni una. En morfologia tenim, sobretot, pràctiques habituals de l’època, com l’ús exclusiu del passat simple i de les variants en recessió de formes del verb ser. No ens ha encaixat gaire, però, que, tot i que no era la seva opció preferida, fes servir algun cop plurals amb -os, com ara gustos. Pel que fa a la sintaxi, i en relació amb les conclusions sobre els tres punts que hem analitzat a la segona part de l’estudi, veiem que Artells feia coincidir teoria i pràctica: feia servir sistemàticament de per introduir infinitius en funció de subjecte posposat i alguns altres que introduïen un CD, feia concordar el participi i, en els pocs casos que n’hem trobat, feia anar les temporals i condicionals en indicatiu. D’altra banda, el cas dels relatius és cridaner, amb moltes ocurrències de relatius determinants, d’altres de relatius simples que van després de preposició forta o d’antecedent oracional i també de relatius que no arriben a constituir una oració de relatiu perquè hi falta el verb. També podríem considerar ben interessants els gerundis, amb construccions especificatives, causals anteposades a la principal i posposades al subjecte, o consecutives. En conjunt, direm que les construccions esmentades en aquest paràgraf són pròpies d’un registre molt alt o, en algun cas, potser resultat de la interferència del francès. Acabarem l’anàlisi de la primera part de l’apartat amb l’organització de la frase. Artells combatia la passiva pronominal i promovia la perifràstica, que en català modern només forma part dels registres més alts, i la feia servir tothora, cosa que provocava que sovint les construccions semblessin molt artificioses i marcades. En l’ordre de mots, continuava la croada fabriana contra tot el que s’allunyés de l’ordre canònic, tot i que ell mateix no sembla que tingués clara la posició d’adverbis com ja i fins i tot se li escapés alguna dislocació (i a la dreta). Comptat i debatut, sembla clar que Artells tendia a l’arcaisme i al cultisme, i potser on queda més palès és en la tria lèxica de la forma de les conjuncions causals, en els relatius i gerundis i en l’ús (molt i molt recurrent) de la passiva perifràstica. Seguint Solà, Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 173-195 DOI: 10.2436/20.2500.01.383

Estudis romanics 46_int.indd 191

12/1/24 9:40

192

Alexis Llobet

abans hem convingut que el model d’Aramon i Artells es basava a allunyar-se de les formes compartides amb el castellà i a fer servir un registre acadèmic massa artificiós,69 i que, si havia de triar entre tots dos eixos, s’estimava més l’acadèmic. L’estudi avala les afirmacions anteriors, i, de passada, confirma que feia servir gairebé exclusivament les formes que predicava, de manera que completava la teoria amb la pràctica. Respecte dels tres trets sintàctics que hem analitzat, la solució no és tan clara: al capdavall, les propostes d’Artells no són gaire diferents de les de Fabra, si més no del d’abans de la gramàtica del 1956. Veiem, fins i tot, que en la concordança del participi Artells era menys restrictiu. Evidentment, una mostra de tres casos no serveix per establir cap hipòtesi, però sembla que Artells es mantenia força fidel a l’esperit fabrià: si la gramàtica del 1918 permetia usar l’indicatiu o el subjuntiu en temporals i condicionals, les Converses filològiques promovien les formes en indicatiu, i Artells les considerava preferibles. Ara, sembla ben significatiu que Artells no esmentés mai la gramàtica del 1956, la darrera de Fabra, publicada pòstumament; diríem que Fabra, sempre pragmàtic, hi va examinar si les propostes de la gramàtica del 1918 i les de les Converses filològiques havien reeixit. Hi llegim, per exemple, que admet en peu d’igualtat el subjecte posposat introduït amb de i el juxtaposat, i l’indicatiu i el subjuntiu en temporals i condicionals. Sembla com si aquesta gramàtica fes nosa als qui controlaven la normativa oficial de Catalunya estant, els quals idolatraven Fabra, però el d’abans de la Guerra Civil, el que els interessava per al model de llengua que volien implantar.

6.  BIBLIOGRAFIA Aramon, Ramon (1997 [1957]): «Notes sobre alguns calcs sintàctics en l’actual català literari», dins: Estudis de llengua i literatura. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, p. 721-755. Artells, Eduard (1969): Llenguatge i gramàtica, vol I. Barcelona: Barcino. Artells, Eduard (1970a, juliol): «Nosaltres els estiracordetes», Serra d’Or, 130, p. 69. Artells, Eduard (1970b, novembre): «Ni massa llenguatge ni massa gramàtica: coŀlaboració», Serra d’Or, 134, p. 48. Artells, Eduard (1970c, desembre): «Variacions sobre el mateix tema: escriptors i correctors», Serra d’Or, 135, p. 89. Artells, Eduard (1971): Llenguatge i gramàtica, vol. II. Barcelona: Barcino. Artells, Eduard / Triadú, Joan (1965): Lectures escollides, vol. II. Barcelona: Barcino. Artells, Eduard / Triadú, Joan (1969): Lectures escollides, vol. III. Barcelona: Barcino. Badia, Alfred (1962, maig): «Assaig», Serra d’Or, IV, 5, p. 39-40. 69.  Cal dir que Artells tenia un català coŀloquial molt ric, com palesen les frases fetes o les expressions que feia servir de tant en tant i els seus comentaris sobre el català parlat del teatre o la ràdio. Simplement, pensava que la llengua literària havia de ser una altra cosa. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 173-195 DOI: 10.2436/20.2500.01.383

Estudis romanics 46_int.indd 192

12/1/24 9:40

EDUARD ARTELLS I LA NORMATIVA: PRESCRIPCIÓ I ÚS

193

Balcells, Albert (2018): «El salvament de l’Institut d’Estudis Catalans sota el franquisme», dins: Tot un honor: 50 anys del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Barcelona: Òmnium Cultural / Galàxia Gutenberg, p. 87-90. Balcells, Albert / Izquierdo, Santiago / Pujol, Enric (2007): Història de l’Institut d’Estudis Catalans, 2. De 1942 als temps recents. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. Calders, Pere (1965, març): «Corregits i correctors», Serra d’Or, VII, 3, p. 51. Capmany, Maria Aurèlia (1958): «Filologia o ètica», dins: Cap d’any 1959. Palma: Moll, p. 109-124. Casals, Daniel (2001): «Les polèmiques entre lights i heavies i les seves repercussions en l’elaboració dels models lingüístics per als mitjans de comunicació de massa», dins: Pradilla, Miquel Àngel (ed.): Societat, norma i llengua. A l’entorn de la normativització de la llengua catalana. Benicarló: Alambor, p. 129-162. Coromines, Joan (1971): Lleures i converses d’un filòleg. Barcelona: Club Editor. Espuny i Pujol, Mercè (2016): «Albert Jané», Llengua Nacional, 97, p. 36-39. Fabra, Pompeu (1918, 1930, 1933): Gramàtica catalana. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. Fabra, Pompeu (1954): Converses filològiques, vol. I. Barcelona: Barcino. Fabra, Pompeu (1956): Gramàtica catalana. Barcelona: Teide. Fabra, Pompeu (2010): Obres completes. Converses filològiques. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. Fuster, Joan (1970a, 12 de juny): «Converses (relativament) filològiques», Tele/Estel, 190, p. 33. Fuster, Joan (1970b, setembre): «Excessos de llenguatge, excessos de gramàtica», Serra d’Or, 132, p. 35. Fuster, Joan (1971, gener): «Rèplica, probablement inútil, al senyor Artells», Serra d’Or, 136, p. 33-34. Isern, Joan Josep (2021, 27 de gener): «La història d’Eduard Artells: el corrector dur». Vilaweb. En línia: <https://www.vilaweb.cat/noticies/historia-eduard-artells-corrector-dur/>. [Consulta: 20 de setembre de 2021.] Llobet, Alexis (2012): «Entrevista a Francesc Vallverdú», Quaderns. Revista de Traducció, 19, p. 397-410. En línia: <https://ddd.uab.cat/pub/quaderns/quaderns_ a2012n19/quaderns_a2012n19p397.pdf>. [Consulta: 20 de setembre de 2021.] Llobet, Alexis (2015): «Entrevista a Andreu Rossinyol», L’Espill, 49, p. 155-170. En línia: <https://projectetraces.uab.cat/tracesbd/espill/2015/espill_a2015m4n49p155. pdf>. [Consulta: 20 de setembre de 2021.] Mallafrè, Joaquim / Ginebra, Jordi / Navarro, Pere (2002): «Maria Aurèlia Capmany: llengua, norma i normativistes», dins: Palau, Montserrat / Martínez-Gili, Raül-David (ed.): Maria Aurèlia Capmany: l’afirmació en la paraula. Valls: Cossetània, p. 223-234. Manent, Albert (1999): «Ramon Aramon. Simbiosi entre filologia i pàtria», En un replà del meu temps. Retrat d’escriptors i de polítics. Barcelona: Destino, p. 25-36. Martínez-Gil, Víctor (1997): «Correctors i escriptors en la literatura catalana: el concepte de coautoria lingüística», Llengua & Literatura, 8, p. 189-218. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 173-195 DOI: 10.2436/20.2500.01.383

Estudis romanics 46_int.indd 193

12/1/24 9:40

194

Alexis Llobet

Massot i Muntaner, Josep (2001): «R. Aramon i Serra, l’home de l’Institut», dins: Escriptors i erudits contemporanis. Segona sèrie. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 205-245. Mestres, Josep Maria (2012): Cent anys de correcció de textos i normalització a l’Institut d’Estudis Catalans (1907-2007). Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. Mestres, Josep Maria / López, Sílvia (2016): «Les correctores i els correctors de l’Institut d’Estudis Catalans», Llengua Nacional, 97, p. 17-18. Mir, Anna (2003): «Correctors, assessors, lingüistes: reflexió sobre el procés de revisió de textos escrits», Llengua i literatura, 14, p. 211-237. Moll, Aina (1960a): «La llengua literària i els correctors», dins: Cap d’any 1960. Palma: Moll, p. 137-150. Moll, Francesc de B. (1960b, agost-setembre): «La unitat de la llengua», Serra d’Or, IV, 8-9, p. 1-2. Rafel, Joaquim (1983): «Introducció», dins: Fabra, Pompeu: Converses filològiques, vol. I. Barcelona: Edhasa, p. I-XXIII. Serrahima, Maurici (1970, setembre): «La tasca dels correctors», Serra d’Or, 132, p. 1. Sales, Joan (1971): «Pròleg de l’editor», dins: Coromines, Joan: Lleures i converses d’un filòleg. Barcelona: Club Editor, p. 7-20. Solà, Joan (1973): Estudis de sintaxi catalana 2. Barcelona: Edicions 62. Solà, Joan (1977): Del català incorrecte al català correcte. Història dels criteris de correcció lingüística. Barcelona: Edicions 62. Solís, Marina (1996): «La correcció catalana en la dècada dels anys seixanta», Tirant al Blanc, 9, p. 75-78. Valls, Àlvar (1971, febrer): «El mestre», Serra d’Or, 137, p. 23-24.

RESUM L’article descriu la posició d’Eduard Artells en el model de llengua literària dels anys seixanta, com veia el paper del corrector i les polèmiques més importants que la seva manera de treballar li va comportar. En acabat, buida els dos volums de Llenguatge i gramàtica per analitzar la relació entre el que prescriu i la llengua que feia servir en els seus escrits i n’acara les prescripcions amb les de Fabra en alguns aspectes controvertits de la normativa, i arriba a la conclusió que Artells feia servir un model de llengua arcaïtzant i que seguia el Fabra d’abans de la guerra. Paraules clau: Eduard Artells, Pompeu Fabra, correcció, model de llengua.

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 173-195 DOI: 10.2436/20.2500.01.383

Estudis romanics 46_int.indd 194

12/1/24 9:40

EDUARD ARTELLS I LA NORMATIVA: PRESCRIPCIÓ I ÚS

195

ABSTRACT Eduard Artells and normativity: prescription and use This article describes the position of Eduard Artells in the literary language model of the 1960s: how he viewed the role of the editor and the most important controversies aroused by his method of working. Then it analyses the relationship between the prescriptivist and the language used in his writing by searching the two volumes of Llenguatge i gramàtica and comparing the prescriptive elements with those of Fabra where they are controversial as regards normativity. The conclusion is that Artells used an archaic model of language, based on pre-war Fabra conventions. Key words: Eduard Artells, Pompeu Fabra, correction, language models.

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 173-195 DOI: 10.2436/20.2500.01.383

Estudis romanics 46_int.indd 195

12/1/24 9:40

Estudis romanics 46_int.indd 196

12/1/24 9:40

Rebut: 19/II/2022 Acceptat: 21/III/2022

UNA ALTRA BELLA DAMA DEL CARNER DE 1914. AĿLEGORIA I POESIA LÍRICA EN UN POEMA DE LA PARAULA EN EL VENT Marcel Ortín

Universitat Pompeu Fabra

Un dels poemes d’ambientació ciutadana recollits per Josep Carner a Auques i ventalls l’any 1914 és «La bella dama del tramvia», que recrea humorísticament el joc de les iŀlusions i les decepcions en la consciència. Alguns dels poemes sobre l’amor de La paraula en el vent («La mà imperiosa», «El refús», «Acabaments», «Folla dona gentil») fan de l’estimada, o de la pulsió amorosa que desperta, una Belle dame sans merci, per bé que no l’anomenen mai amb aquest nom. I encara hi ha una altra bella dama en aquest segon llibre del 1914, caracteritzada des del títol com «la bella dama que no vol cantar». És la més enigmàtica de les tres, i això fa que el poema en què apareix sigui el més hermètic del llibre: demana, per a entendre’n bé el sentit, una aproximació lenta, observant el lloc que ocupa en el conjunt i acostant-hi altres textos que poden ajudar a explicar-lo.1

1.  LECTURA LITERAL I VARIANTS Qualsevol poema de Carner que tingui més d’una versió invita a la crítica de variants. Aquest és el cas de «La bella dama que no vol cantar». El poeta va donar-lo a conèixer dins els «Rims de l’hora», secció de coŀlaboracions en vers de La Veu de Catalunya, a la primera pàgina de l’edició del vespre del 10 de juny de 1914 (signat amb el pseudò1.  La redacció final d’aquest treball s’inscriu en el projecte de recerca PID2020-119952GB-I00/ MICIN/AEI/10.13039/501100011033, finançat pel Ministerio de Ciencia e Innovación i l’Agencia Estatal de Investigación. En vaig presentar una primera versió a les Jornades Carner a l’Edifici Carner, organitzades per Jaume Coll (Barcelona, Universitat de Barcelona, 27-29 d’octubre de 2015); agraeixo a Lluís Cabré, Jaume Coll, Jaume Coll Mariné, Joan Ferrer i Josep Murgades els comentaris i suggeriments que m’hi van fer. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 197-220 DOI: 10.2436/20.2500.01.384

Estudis romanics 46_int.indd 197

12/1/24 9:40

198

Marcel Ortín

nim que hi emprava habitualment, «Two»); però el fet que molt pocs dies després vagi aparèixer dins La paraula en el vent, i amb una sola variant que no sigui merament formal, fa pensar que devia escriure’l expressament per al llibre. Llegim aquesta versió:2 LA BELLA DAMA QUE NO VOL CANTAR I L’un vora l’altre som en el divà i un pur silenci nostres gorges nua. I com inexorable el perpetua, alta i armada d’una rosa nua, la bella dama que no vol cantar! II Mes ja han senyorejat la nostra febre sos ulls, sa boca on la tendresa llu, i aquell vellut dolcíssim de tenebra que l’amanyaga tota, sinó el gebre del coll diví que no abastà ningú. III Creix el misteri de la nit, i para tota la vida son brogit llunyà, fins dels estels la melodia clara! Tot és només per si cantava ara la bella dama que no vol cantar. IV Par que la nostra vida s’ha encisada d’aquest silenci en la finor gemada; l’ànima es fixa, enamorada, en ell, com es deturen gotes de rosada al fil que penja d’algun arbre vell.

2.  Segueixo el text de l’edició crítica de Jaume Coll a ECOC 1/1 (Carner 2016: 567-569), que dono ortografiat. Respecte al text de La paraula en el vent (1914), l’edició presenta un parell de retocs ortotipogràfics (interrogació amb signe d’obertura, tancament de diàleg amb guió i punt) i la correcció necessària de punt per coma al final del v. 12, corroborada pel text publicat el 1924 a La inútil ofrena. Respecte a la versió del diari, els únics canvis que va introduir Carner són, en el primer vers de l’estrofa X, la supressió d’un hipèrbaton («Mes ai, si et negues de ta mà en la palma,»), i, en el tercer vers de la mateixa estrofa, la substitució de «reialme» per «realme» (un arcaisme habitual en el seu lèxic d’aquella època, però que no va ser admès en el Diccionari ortogràfic de Pompeu Fabra el 1917), a part de la correcció de «trasmudaríeu» en el tercer vers de l’estrofa IX (una errata del diari). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 197-220 DOI: 10.2436/20.2500.01.384

Estudis romanics 46_int.indd 198

12/1/24 9:40

UNA ALTRA BELLA DAMA DEL CARNER DE 1914

199

V Ja és infinita l’hora transitòria i de paraula no se’n gosa cap, i el ventijol se’n porta la memòria, i van perdent-se la dolor i la glòria com perfum d’una flor que no se sap. VI Ombres ja som davant una deessa; ja no viurem a dins el dia clar fins que son càntic ens deixondirà. Mes ella es tomba sense veu ni fressa, la bella dama que no vol cantar. VII I se’ns aparta a l’escambell humil i abaixa el cap, de la malenconia. I tots sentim al cor la gelosia: —¿Quina encantada visió somnia ton front de vori dins la mà gentil? VIII Potser ta veu, que no ens vol ser manyaga, dubta d’alçar vers un novell destí les nostres vides, delejants ahir, i ara dormint en la celístia vaga d’una esperança que no es gosa dir. IX Potser tos cants, a on l’abril perleja, temen que el son immòbil que dormim trasmudarien en neguit o enveja, en flam sagrat que eternament deleja o en la llisquent obsessió del crim. X Mes ai, si et negues en la dolça palma, es minvarà nostre coratge franc: esdevindrem uns reis sense realme; la nostra ambició, tornada calma, serà més negra que la nit i el fang. XI No callis, doncs, o es tornarà despulla la nostra vida floreixent d’orgulls. Ta mà lassada descobrir-nos vulla, obrint-se com la rosa que s’esfulla, les àgates divines de tos ulls—. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 197-220 DOI: 10.2436/20.2500.01.384

Estudis romanics 46_int.indd 199

12/1/24 9:40

200

Marcel Ortín

XII Ella, entre els dits, porugament sotjà.— Si dubta encara, tot genoll s’inclini. Volem un cel, i en aquest cel tot clar, com àngel de triomf o d’extermini, la bella dama que no vol cantar.

En la versió de La inútil ofrena (1924) Carner va suprimir l’estrofa V i va fer canvis significatius a les estrofes VIII, X i XI.3 Aquestes correccions volien reforçar el sentit del poema original, més que no pas modificar-lo. Podem comprovar-ho analitzant-les en el marc d’una primera lectura literal de tot el poema. La primera estrofa presenta els personatges i la situació: d’una banda, «en el divà» i en «un pur silenci», el nosaltres que serà el subjecte de tot el poema, un plural («L’un vora l’altre») que aquí no s’ha d’identificar amb el poeta i la seva estimada sinó amb un grup escollit d’admiradors de la dama (cf., a l’estrofa setena, «tots sentim al cor la gelosia»); de l’altra, «la bella dama», personatge enigmàtic, caracteritzat amb trets de domini: és «alta», es mostra «armada d’una rosa nua», i amb la seva negativa a cantar «perpetua» aquell silenci; l’escena que els reuneix deu ser una vetllada burgesa en què la noia que hauria de cantar per entretenir els assistents té vergonya, i per això aquests se la miren en silenci esperant que s’hi decideixi, expectants i embadalits. La segona estrofa ho confirma: les qualitats visibles de la dama, aquí presentada com en un retrat —sobretot amb el clarobscur del vellut «de tenebra» i la blancor de «gebre» del seu coll de deessa—, han «senyorejat» la «febre» dels qui es disposen a escoltar-la. La tercera contextualitza l’escena en la nit: una nit de vida també aturada i expectant —tant la de la natura pròxima com la del cosmos—, tota pendent del cant de la dama. La quarta torna a la primera persona dels components de l’auditori, que es veuen a ells mateixos presoners de l’encís «d’aquest silenci en la finor gemada». La cinquena insisteix en els motius coneguts de «l’hora transitòria» que s’allarga i del silenci, ara afegint-hi la pèrdua de «la dolor i la glòria». (Tant la repetició com aquesta explicitació en substantius abstractes —mancada de referents, i força diferent de la resta— devien portar Carner a suprimir l’estrofa sencera el 1924.) La sisena, al centre del poema, recapitula i relliga en tres versos els personatges i els motius principals de la situació, tal com s’han presentat fins aquí: «Ombres ja som davant una deessa; / ja no viurem a dins el dia clar / fins que son càntic ens deixondirà»; del cant de la dama depèn la vida futura dels qui l’estan esperant, però ella roman en silenci. Aquí comença el que podem considerar una segona part del poema, de caràcter menys narratiu i descriptiu, en què predominen els adreçaments directes a la dama en alternança amb les reflexions del jo. La setena estrofa presenta un canvi respecte a la situa3.  Carner (1924: 155-157); edició crítica de Jaume Coll a ECOC 1/1 (Carner 2016: 898-901). La variant del primer vers de l’estrofa IX només té una motivació gramatical, a part de la voluntat de conservar el decasíŀlab: «Potser tos cants, aón l’abril perleja,» (1914) > «Potser tos cants, on tot l’abril perleja,» (1924). I el manteniment de la majúscula després del signe de dos punts en l’estrofa XI, a l’inici del tercer vers, no és més que un descuit: «d’orgulls. / Ta mà» (1914) > «orgulls: / Ta mà» (1924). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 197-220 DOI: 10.2436/20.2500.01.384

Estudis romanics 46_int.indd 200

12/1/24 9:40

UNA ALTRA BELLA DAMA DEL CARNER DE 1914

201

ció inicial: la dama abandona la seva posició preeminent, «abaixa el cap», i amb el front dins la mà es lliura a una «encantada visió». A les estrofes vuitena i novena, lligades per l’anàfora, el poeta mira d’explicar-se la raó del silenci de la dama: potser no canta perquè no gosa alçar «vers un novell destí» unes vides ja desposseïdes de deler, i prefereix deixar-les «dormint en la celístia vaga» (identificada el 1914 amb «una esperança que no es gosa dir», v. 40, que en la variant de 1924 passa a ser «la mitja iŀlusió sense camí»); o, concretant més, perquè no vol que aquest «son immòbil» es trasmudi en una nova passió, tant se val quina sigui, per virtut dels seus «cants», associats amb «l’abril». La desena resumeix el destí vital de minva del coratge i pèrdua de l’ambició que fatalment ha d’arribar als qui esperen el cant, segons que ho preveu el poeta, si la dama segueix callant. (La versió de 1924 d’aquesta estrofa va mantenir el mateix nucli temàtic, però en una forma més eŀlíptica i més concreta en la comparació, reservant els substantius abstractes per a l’estrofa següent: «Mes si callaves, quina humil sendera / la vida, sense besos ni combats! / Caminarem entre la polseguera / com emigrants vers una hostil ribera, / foscos, amb llurs bolics esparracats».) L’onzena és el prec final del poeta a la dama perquè no permeti que es malmenin les vides humanes; i l’acció de cantar ara s’associa també a la de la mà que s’obre, «com la rosa que s’esfulla», per a deixar veure la bellesa extraordinària dels ulls. (Aquests tres versos darrers es mantenen en la versió de 1924, però els dos primers es fan més densos i sintètics: «Doncs, amb el cant aviva la despulla, / cala-hi ambicions, dreça-hi orgulls:».) El poema es clou amb una estrofa en què s’insinua la resposta positiva de la dama; davant la possibilitat que ella encara dubti, però, el poeta demana ara el prec de tothom, perquè finalment s’acompleixi en un cel «tot clar» el designi d’aquesta bella dama, comparat amb el d’un «àngel de triomf o d’extermini». La lectura literal deixa veure, doncs, tres o quatre plans de realitat simultanis, fosos en la situació imaginària que presenta el poema. Hi ha els oients potencials, «en el divà» i «en silenci», caracteritzats respecte a la dama com unes «ombres» que dormen un «son immòbil». Hi ha «la bella dama que no vol cantar», bellíssima i inaccessible: una «deessa» per als qui, encisats, no podran viure sense el seu cant. Hi ha l’emplaçament temporal en una «nit» molt quieta, de «celístia vaga», i en l’espera d’un «cel tot clar». I hi ha, finalment, les aŀlusions a la «rosa nua» amb què es presenta «armada» la dama, i l’associació del seu cant futur amb l’«abril» i amb la «rosa que s’esfulla». La raó que permet de relacionar aquests plans diversos no és clara. Però una primera aproximació a la intenció de Carner sí que sembla possible: ha volgut fixar, en el silenci d’aquesta bella dama que no es decideix a cantar, la noció d’allò que es deixa sense resoldre en les vides humanes; i, en el prec que li adreça el poeta, la de la necessitat que es resolgui, per a bé o per a mal. Sembla difícil concretar-ho més, perquè el text es presenta expressament elusiu. La darrera versió del poema, la de Poesia (1957), confirma aquesta intenció general, però alguns detalls de la representació canvien. Llegim-la també, només per observar-ne un moment les principals variants:4 4.  Carner (1957: 307-309), dins la secció «Ofrena». La nova edició del text a cura de Jaume Coll (Carner 1992: 404-405) no hi fa canvis substancials: només la correcció amb punt i guió d’una coma i guió que hi havia per error al final del v. 3, i una nova disposició tipogràfica que presenta sagnat el primer vers de cada estrofa a partir de la segona. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 197-220 DOI: 10.2436/20.2500.01.384

Estudis romanics 46_int.indd 201

12/1/24 9:40

202

Marcel Ortín

LA BELLA DAMA QUE NO VOL CANTAR [I]

Ombres que som, d’un dia nou esperes, hem vist, en lloc de cims i de cingleres, finestra boirejant, sostre de fum. — I ja arribem de fluctuants voreres a un dolç racó de sala a mitja llum.

[II]

Ombres que som, esperes d’un demà, el pur silenci cada boca nua. I com inexorable el perpetua, alta i armada d’una rosa nua, la bella dama que no vol cantar. —

[III]

Oh cant, esquer de tota noble eixida! Tot ardiment ve d’un compàs sonor. Qui sap, en la nissaga defallida, quants dubtes cerquen d’esmortir la vida, quantes pors fan un segle sense honor.

[IV]

Munta el misteri de la nit; es para la darreria del brogit llunyà; mira, pels vidres, l’estelada clara: tot és només per si cantava ara la bella dama que no vol cantar.

[V]

I ella se’n torna a l’escambell humil. ¿És per temença o pietat que nia son front de vori dins la mà gentil i s’ajorna la màgica harmonia perlejant de rosades de l’abril?

[VI]

Serem, si ta cantada no ho conjura, un tropell sense somnis ni combats. Viurem, en el lloc nostre, a la ventura, com emigrants en una terra obscura amb els quatre farcells esparracats.

[VII]

Alça’t; la noble arduïtat imposa; lliura’ns desig, enardiment, orgulls; i que ta mà, que sobre el front reposa, es badi com les fulles de la rosa a mostrar-nos l’albada de tos ulls. —

[VIII]

Ella, entre els dits, porugament sotjà. — Jurem la nostra germandat secreta! Volem un cel, i en l’amatent demà, com àngel de triomf o de desfeta, la bella dama que no vol cantar.

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 197-220 DOI: 10.2436/20.2500.01.384

Estudis romanics 46_int.indd 202

12/1/24 9:40

UNA ALTRA BELLA DAMA DEL CARNER DE 1914

203

La primera estrofa, afegida, aprofita només de les de 1914 i 1924 l’emplaçament domèstic de l’escena, que si abans era un «divà» (forma no admesa per Pompeu Fabra en el Diccionari ortogràfic de 1917) ara és «un dolç racó de sala a mitja llum». És nova, en canvi, la constatació que els qui hi arriben no venen d’un passat lliure i lluminós, sinó d’un de limitat i reclòs. Hi insisteix la repetició emfàtica del primer vers de la primera estrofa en el primer de la segona, en referir-se al nosaltres de tot el poema com a «ombres» que no fan sinó esperar «un dia nou», «un demà». També és afegida la tercera estrofa, temàticament reveladora en la mesura que proporciona una explicació del sentit del cant, «esquer de tota noble eixida»: l’«ardiment» que en ve es contraposa als «dubtes» i les «pors» dels humans, «nissaga defallida». A les altres cinc estrofes Carner va condensar els motius de les estrofes restants del poema original, sempre a partir de la versió de 1924. És destacable, per exemple, la integració dins l’estrofa cinquena (la sisena de la versió anterior) de l’aŀlusió a «l’abril» i dels motius de la «temença» i la «pietat», que eren centrals en dues estrofes anteriors no recuperades (la vuitena i la setena). També ho és la tendència a una expressió de valor més general i aŀlusiu, que va deixar enrere —encara que el text anava destinat a la secció «Ofrena» de Poesia— la referència explícita a l’amor: per exemple a l’estrofa sisena, en què els «besos» han estat substituïts pels «somnis», i el nucli de sentit és la contraposició entre el trist destí humà de viure «en el lloc nostre, a la ventura» i «la noble arduïtat» que la dama podria imposar amb el seu cant, tal com li demana el poeta en el seu prec de l’estrofa setena (reescrita a partir de la desena de 1924).

2.  MOTIUS REPETITS De la crítica de variants podem passar a la intertextualitat: què ens diuen del sentit d’aquest poema altres textos de Carner de la mateixa època? Quan ja feia un mes llarg que havia publicat La paraula en el vent, va donar a La Veu de Catalunya l’article «La noia que aprèn de cantar», signat amb el pseudònim que llavors emprava més sovint, Bellafila. Aquesta prosa no té altra relació amb el poema que el motiu de «cantar», ara tractat humorísticament. Enfront de l’efecte atuïdor de la calor sobre l’existència dels qui han hagut de quedar-se a la ciutat («un nirvana sense desig i sense determini»), s’imposa la presència d’aquesta noia que aprèn de cantar amb la finestra oberta: «una singularitat que triomfa del destí», «l’única reivindicació de la potestat humana damunt el foll, l’irresistible arborament de la natura». Es tracta, sens dubte, de l’emblema còmic —a la manera dels poemes d’Auques i ventalls— d’un principi amb rerefons escolàstic i orsià, l’exercici de la pròpia voluntat lliure contra el determinisme de l’ambient: del fet que la noia «“s’engega de Verdi” amb una imprecisió sistemàtica», Bellafila en diu que «afegeix una mena d’insolència a la seva arbitrarietat». En tots dos textos, prosa i poesia, el motiu de «cantar» queda associat a la idea d’afirmar-se personalment, de decidir el propi destí. Un motiu de valor contrari és el de les «mitges vides», que apareix arreu en l’obra de Carner. A la prosa anterior es concretava en l’aplanament d’aquells en qui «no es mou», Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 197-220 DOI: 10.2436/20.2500.01.384

Estudis romanics 46_int.indd 203

12/1/24 9:40

204

Marcel Ortín

per efecte de la calor, «ni una idea a l’inteŀlecte, [...] ni una esma la més rudimentària en l’esperit». En un poema d’Auques i ventalls, «L’hèroe en el desert», el motiu està representat en la figura del conco que, «petjant l’angúnia d’una vida estreta», no fa sinó rememorar les ocasions perdudes; al respecte, el jo líric comenta: «Melangia se diu la Jovenesa / quan torna al cor» (2016: 468). Aquesta emoció és la mateixa que suscita la bella dama quan, en comptes de cantar, «abaixa el cap», i en comptes d’«alçar vers un novell destí / les nostres vides», prefereix deixar-les en el seu «son immòbil». En tots tres casos es tracta d’una pèrdua d’humanitat, produïda per la renúncia —potser forçosa— a una vida plena. El contrapès d’aquesta renúncia és la iŀlusió, amb l’esperança que proporciona (per enganyadora que sigui): un altre parell de motius repetits en l’obra de Carner. Hi fan referència molts poemes del final de La paraula en el vent, situats, dins el cicle temporal del llibre, a l’acabament de l’hivern i l’anunci de la primavera. «Oració a Saturn», el primer d’aquest grup, és un prec del poeta perquè Saturn li dugui «damunt el llit estret que cap amada altera / la casta Iŀlusió de llarga cabellera» (2016: 563). «Cant de març» expressa la seva confiança que podrà cantar de nou «com van fantasiaires, / damunt els tristos o damunt els sulls, / talment com fades voleiant pels aires, / les Esperances aclucades d’ulls», o sigui decidides a no deixar-se empresonar dins els límits de la realitat visible (2016: 565). Situat ja després de «La bella dama que no vol cantar», «Infidelitat» és un adreçament del poeta a l’«amiga d’altre temps, Dona Esperança», en el temps de primavera, per a dir-li que es vol vestir del seu «bell color, / que és el color de la renovellança» (2016: 571). I «La immortal», penúltim poema del llibre, explica com la iŀlusió —necessària per a poder seguir vivint— es renova cada nit i «torna en la blavura immensa», o sigui en el cel nou del matí (2016: 572). L’experiència de «La bella dama que no vol cantar» es situa precisament abans d’aquesta renovació, en un moment d’espera, i amb el mateix joc de motius: el poeta hi constata que les «vides» d’ell mateix i dels qui l’acompanyen, «delejants ahir», dormen ara «en la celístia vaga / d’una esperança que no es gosa dir» (una «mitja iŀlusió» en la versió de 1924), anterior al cel tot clar i ben resolt pel qual demana de pregar agenollats a l’última estrofa. Emparentat amb aquest sentit hi ha el motiu de la rosa, també al final de La paraula en el vent, dins el mateix moment del cicle estacional. D’acord amb un dels valors que se li ha donat en la lírica occidental, la flor és emblema de la realització de l’amor, però també, associada al vent, un record de la seva fragilitat.5 «L’elegia d’una rosa» ho concreta en la mort «sense pena ni plany» d’un amor que ni tan sols havia arribat a descloure’s, i per això no va poder patir el desengany (2016: 561). No és difícil deduir-ne l’efecte en el son «immòbil» en què es reconeix dormint el poeta a «La bella dama que no vol cantar». Entès així, la «rosa nua» amb què es presenta la dama seria per a ell la promesa d’una iŀlusió o un amor nous (com les «roses novelles» que «ofereix l’atzar» en el sonet «La immortal», referit a la iŀlusió que es renova [2016: 572]); i el perill seria, en canvi, aferrar-se a paraules antigues de les quals «el ventijol se’n porta la memòria», i a experiències i emocions intenses i contràries —dolor i glòria— que «van perdent-se [...] 5.  Cf. «Cançó florida», vv. 3-4, 7-8, 17-18 (2016: 517-518); «El banc», vv. 7-8, 17-18 (2016: 535); «Amistat», vv. 3-4 (2016: 548); «Cançó», vv. 6-10 (2016: 557); «La immortal», v. 11 (2016: 572). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 197-220 DOI: 10.2436/20.2500.01.384

Estudis romanics 46_int.indd 204

12/1/24 9:40

UNA ALTRA BELLA DAMA DEL CARNER DE 1914

205

/ com perfum d’una flor que no se sap». D’aquí el prec últim del poeta a la dama: que es manifesti en plenitud, que descobreixi per fi la divinitat dels seus ulls obrint la mà, en un gest equivalent al de la rosa «que s’esfulla» (o que es bada, com diu amb més propietat la versió de 1957).

3.  LA FIGURACIÓ AĿLEGÒRICA Però qui és realment aquesta bella dama que sembla que regeixi la sort futura dels qui es disposen a escoltar-la? Espera del nou dia, rosa que es desclou al temps de primavera, deessa inaccessible i bellíssima, promesa d’un cant que ha de tornar a portar la iŀlusió i l’esperança: el fet que reuneixi tots aquests plans de representació del sentit, superposant-los, obliga a pensar que no es tracta simplement d’un personatge dins l’escena domèstica que proposa el poema, sinó d’una figuració aŀlegòrica, metàfora d’alguna altra realitat que no s’anomena. Com és sabut, en els anys en què donava a conèixer els poemes de La paraula en el vent a la secció de La Veu «Rims de l’hora», Carner hi va publicar també traduccions poètiques de la lírica amorosa de Dante i de Petrarca. El novembre de 1913 hi va donar un «Madrigal del Petrarca» en què, tal com deia en el subtítol, «Aŀlegòricament descriu les circumstàncies del seu enamorament»; és el poema 106 de la primera part del Canzoniere (Rvf, 106), que en la traducció de Carner comença així: «Una angeleta nova, alalleugera, / baixà del cel a la frescal ribera».6 Per a les traduccions posteriors va seleccionar poemes que es sostenen en el recurs a la personificació, com ara el sonet «Piangete, amanti» de Dante, tercer de la Vita Nuova,7 i el número 47 del Canzoniere de Petrarca «In morte di Madonna Laura» (Rvf, 315), que acaba així en la traducció de Carner: Prop era el temps que Amor es trobaria amb Castedat i que als amants és dat de seure junts i dir ço que els plaïa. Mort envejava mon feliç estat, fins d’esperança; a llur encontre eixia a mig camí com enemic armat.8

6.  Two [Josep Carner] (1913a). Vegeu la introducció de Gabriella Gavagnin a la seva antologia L’art de traduir Petrarca. Les versions al català del Cançoner (2010: 7-48, esp. 30-31); a més de donar les dades essencials de les traduccions de lírics italians que va publicar Carner en aquesta secció del diari, hi observa un «moviment d’alimentació recíproca» amb la seva poesia original. 7.  Two [Josep Carner] (1913b). És una versió quasi idèntica a la que havia aparegut en el llibre de Luis C. Viada y Lluch La Vida Nueva (Dante 1912: 175). Vegeu Camps (1997) (amb molts errors en la transcripció dels textos); i Arqués (2016). 8.  Two [Josep Carner] (1914a); en dono el text ortografiat. Vegeu Gavagnin, ed. (2010: 30-31). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 197-220 DOI: 10.2436/20.2500.01.384

Estudis romanics 46_int.indd 205

12/1/24 9:40

206

Marcel Ortín

Més enllà de l’afinitat amb imatges i motius de «La bella dama que no vol cantar», aquestes traduccions revelen, en el moment mateix en què va escriure el poema, la seva familiaritat amb els procediments de transposició de realitats abstractes que, portats una mica més enllà, donen lloc a l’aŀlegoria. La darrera traducció de Dante que va donar al diari és la més reveladora en aquest sentit: Al cim vingudes de la pensa mia són dues Dones a parlar d’amor; l’una té en si cortesia i valor, honestedat i seny en companyia; l’altra, beutat i clara galania, i ornada gentilesa li fa honor: i, per volença de mon dolç senyor, em serva sota peu llur senyoria. I bellesa i virtut a l’esperit demanen com un cor es pot estar entre dos dones amb amor complit. I fa la deu del bell enraonar: Que es pot amar bellesa pel delit i la virtut per altament obrar.9

Aquí les dues dones personifiquen cadascuna una entitat abstracta, virtut i bellesa, i la relació és feta explícita pel nom i per la caracterització que en dona el poeta (Carner va imitar aquest procediment a «Invenció del bes», un dels sonets de La paraula en el vent). Encara no hi ha, però, una ficció que posi en moviment les figures, dotant-les —a elles, a les seves accions, i a l’escenari en què actuen— d’una doble significació, la literal i la figurada o abstracta. Sabem que Dante va construir aquesta ficció, per exemple, en la que ha estat anomenada la gran cançó aŀlegòrica de l’exili, «Tre donne»; una d’aquestes dones, «Drittura» —en català «dretura», amb el valor de ‘rectitud’: la justícia en universal, anota Contini (Dante 19952 [1939]: 172)—, està caracteritzada amb una gran concreció, per mitjà de motius que hem trobat també en el poema de Carner, encara que la temàtica sigui tota una altra:

9.  Two [Josep Carner] (1914b) (és traducció de la poesia LXXXVI, núm. 33 en les edicions modernes de les Rime); en dono el text ortografiat, tot advertint que «senyor» en posició de rima (v. 7) no emmudeix la r. Carner la va publicar de nou a La Veu de Catalunya el 1921, en les pàgines d’homenatge que el diari va dedicar a Dante en el centenari de la seva mort; la correcció més significativa és la majúscula inicial en els mots «bellesa» i «virtut». Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 197-220 DOI: 10.2436/20.2500.01.384

Estudis romanics 46_int.indd 206

12/1/24 9:40

UNA ALTRA BELLA DAMA DEL CARNER DE 1914

207

Dolesi l’una con parole molto, e’n su la man si posa come succisa rosa: il nudo braccio, di dolor colonna, sente l’oraggio che cade dal volto; l’altra man tiene ascosa la faccia lagrimosa: discinta e scalza, e sol di sé par donna.10

Francesco De Sanctis va escriure, exalçant les qualitats literàries d’aquest poema: «La més bella cançó aŀlegòrica que hagi estat mai escrita. [...] La puixança de la imaginació ha fet aquestes tres dones tan palpables i vives com les divinitats gregues; i el concepte és d’una tal limpidesa que es copsa al primer esguard».11 No tota la crítica dantesca ha compartit l’optimisme de la segona afirmació, ni l’equació nítida de la figura aŀlegòrica amb un sol concepte abstracte.12 Dins el mateix poema Dante va advertir contra aquesta temptació en la lectura de l’aŀlegoria: «lo dolce pome a tutta gente niega, / per cui ciascun man piega».13 Una certa reticència sembla consubstancial a la figuració aŀlegòrica, i és garantia de la seva virtualitat polisèmica. La imatge concreta no és merament el camí cap a la idea: la convivència de la representació sensible i la inteŀlectual en l’aŀlegoria reclama una lectura tan atenta als detalls de la figuració com al complex de significats que és capaç de vehicular. La capacitat del bon poeta aŀlegòric, ha escrit C. S. Lewis (1958: 140 i 166), consisteix a saber mantenir la història psicològica i la simbòlica alhora distintes i perfectament paraŀleles davant la ment del lector: perquè la funció de l’aŀlegoria no és amagar sinó revelar, i el seu ús propi és només per a allò que no pot ser dit, o tan ben dit, de manera literal. La vida interior, i especialment la vida de l’amor, la religió i l’aventura espiritual, ha estat sempre, per tant, el camp de l’autèntica aŀlegoria; perquè aquí hi ha intangibles que només l’aŀlegoria pot fixar, i reticències que només l’aŀlegoria pot vèncer.

L’aŀlegoria medieval exposava l’abstracte per mitjà del concret. (I els motius amb què el concret era representat, sovint recollits de la tradició, van poder incorporar-se per ells mateixos —amb autonomia respecte al sentit que originalment vehiculaven— al repertori d’imatges de la poesia posterior.) A la Commedia, per exemple, Dante és rentat dels seus pecats en el riu de l’oblit i portat davant les donzelles-virtuts per Matelda, agent de redempció, anomenada sempre «la bella donna», la bella dama.14 Al Roman de la Rose, els cants «piadosos» dels ocells a la primavera representen la necessitat universal 10.  Dante (19952 [1939]: 175), vv. 19-26. 11.  Citat per Contini (Dante 19952 [1939]: 172). 12.  Sobre la «realització progressiva del real» a l’obra de Dante (de la qual l’aŀlegoria seria una etapa clau), i sobre els antecedents de la interpretació que va fer-ne Contini, vegeu l’assaig de Maurizio Perugi «Un’idea delle rime di Dante» (1995), esp. p. XXVI. 13.  Dante, «Tre donne», vv. 94-95 (19952: 179). 14.  Purgatorio, XXXI, 91-105; XXXII, 28; XXXIII, 121 (2001: 567-568, 579, 603). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 197-220 DOI: 10.2436/20.2500.01.384

Estudis romanics 46_int.indd 207

12/1/24 9:40

208

Marcel Ortín

d’estimar, i en el locus amoenus del verger són una crida espiritual inefable, com la de les sirenes; i una dama «que tenia el costum de cantar a tot arreu la primera», anomenada Leesce (Alegria), precedeix l’encontre amb la Rosa que representa l’amor, i ella mateixa «semblava rosa novella pel color de la carn tendra, que es podria ferir amb una espina».15 Opinant des de l’òptica del seu temps, De Sanctis va lamentar la limitació que imposa a l’artista aquesta subjecció dels motius a la idea que representen: «la figura havent de representar la cosa figurada, no pot ésser lliure i independent, com l’art reclamaria, sinó simple personificació o signe d’idea, talment que no contingui sinó aquelles coses que tinguin relació amb la idea».16 Segurament el satisfeien més alguns usos moderns de l’aŀlegoria en què la correlació posa costat per costat el concret amb un altre concret més genèric: una impressió o una emoció que, encara que no es deixen reduir a una idea abstracta, no són exclusives del poeta, sinó suprapersonals. El concret que les representa —ara per contigüitat, o sigui metonímicament— pot incorporar llavors ecos de diverses fonts, aŀlusions a altres figuracions conegudes, sense la constricció de l’equivalència de significat. John Keats va fer un ús subtil d’aquesta forma de l’aŀlegoria en la seva oda «A la tardor» (1820), sobretot a la segona estrofa, en què la tardor és una figura femenina representada al centre de les escenes i les tasques camperoles pròpies de l’estació.17 (En la pintura catalana venen de seguida a la memòria les grans representacions idíŀliques que va fer Joaquim Sunyer pels volts de 1910, en quadres com «Mediterrània» i «Pastoral».)

4.  DIANA – VENUS – MARIA En la figura de la bella dama que no vol cantar hi ha el ressò de l’estrella diana de Guido Guinizzelli, que anuncia o porta la llum diürna: Vedut’ ho la lucente stella diana, ch’apare anzi che’ l giorno rend’ albore, c’ha preso forma di figura umana; sovr’ ogn’ altra me par che dea splendore: viso de neve colorato in grana, occhi lucenti, gai e pien’ d’amore; non credo che nel mondo sia cristiana sì piena di biltate e di valore. 15.  Guillaume de Lorris, Le Roman de la Rose, vv. 81-85, 663-674, 729-742, 832-843 (1974: 45, 59, 61, 63). 16.  Ho deia en relació amb la Commedia (De Sanctis 1933 [1870]: I, 136); en cito la traducció de Josep M. Capdevila publicada per l’Editorial Catalana a l’època en què encara es regia per la programació de Carner (1921: 71). 17.  Cf. Abrams (19936), s. v. «Allegory». Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 197-220 DOI: 10.2436/20.2500.01.384

Estudis romanics 46_int.indd 208

12/1/24 9:40

UNA ALTRA BELLA DAMA DEL CARNER DE 1914

209

Ed io dal suo valor son assalito con sì fera battaglia di sospiri ch’avanti a lei de dir non seri’ ardito. Così conoscess’ ella i miei disiri! ché, senza dir, de lei seria servito per la pietà ch’avrebbe de’ martiri.18

La caracterització dels quartets presenta uns quants motius coincidents: es mostra en plenitud just abans de l’alba (en el moment en què es «para» la melodia clara dels estels, precisa el poema de Carner) i ha pres forma de figura humana, amb els trets compartits de la blancor de la pell (el «gebre / del coll diví», el «front de vori») i la lluïssor dels ulls («àgates divines», com les que efectivament s’empraven per als ulls de les imatges dels déus en el món antic). La seva absoluta superioritat condueix, en els tercets del sonet de Guinizzelli, als motius estilnovistes, de tradició trobadoresca, de la timidesa i el mutisme de l’enamorat, sense els quals seria segura la comprensió (aquí una «pietà» profana) per part de l’estimada; en el poema de Carner condueix a l’anuŀlació de les persones ideals dels qui escolten («Ombres ja som davant una deessa») i a la supeditació del seu destí al «cant» d’ella (sense el qual «ja no viurem a dins el dia clar»). El cant de la bella dama seria així el de l’anunci, a l’alba, de la sortida del sol; o també, expressat en negatiu («no vol cantar»), la mateixa llum del sol abans que no arriba. La significació atribuïda a la deessa Diana en la religió romana arcaica reforça aquesta atribució. Diana és una figura celeste, relacionada amb la llum: el seu nom està emparentat etimològicament amb les paraules llatines dies, dium (‘dia’ i ‘llum del dia’, i també ‘espai celeste’) i diurnal. Segons Georges Dumézil (1966: 174-175 i 396-400), Diana representava el món celestial en la seva sobirania; al mateix temps, però, hom la venerava com a garant de la continuïtat de la vida humana, individual i social: afavoria la procreació i la naixença dels infants, i assegurava així la successió dels reis. L’estrella diana de Guinizzelli és Venus, el planeta que mostra la seva màxima brillantor poc abans de l’alba o poc abans de la posta, raó per la qual rep les denominacions d’«estrella del matí» o «estrella del capvespre». I Venus és també, naturalment, la deessa romana associada amb l’amor i la bellesa: originalment deessa de la primavera, la rosa era una de les flors que la representaven.19 No cal dir que són incomptables les aparicions de Venus en la literatura i la pintura. En Ausiàs March —per posar un sol exemple que devia ser ben present en la consciència de Carner, perquè n’havia pogut llegir els versos 18.  Poesie, VII (1992: 46). 19.  En un poema d’autor desconegut, atribuït primer a Ausoni i en alguns manuscrits també a Virgili, el motiu de l’estrella ja es presenta indestriable del de la rosa i la necessitat de collir-la en la primera joventut: «ambigeres, raperetne rosis Aurora ruborem / an daret et flores tingueret orta dies. / ros unus, color unus et unum mane duorum; / sideris et floris nam domina una Venus», «collige, virgo, rosas, dum flos novus et nova pubes» («De rosis nascentibus», vv. 17-18 i 49; 1985: I, 277-281): «Era difícil de dir si l’Aurora prenia el rubor de la rosa / o si l’hi donava, i el dia nou acoloria les flors. / És una la rosada, un el color, un el matí de totes dues; / Venus és l’única reina de l’estrella del matí i de la flor», «Colliu, donzelles, les roses, mentre és nova la flor i és fresca l’edat de pubertat». Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 197-220 DOI: 10.2436/20.2500.01.384

Estudis romanics 46_int.indd 209

12/1/24 9:40

210

Marcel Ortín

en l’edició recent d’Amadeu Pagès— el motiu de les dues Venus, planeta i deessa, vehicula la idea del doble origen de l’amor humà: directament en l’ànima (el de l’amor dels «cors gentils» que es mostren «obedients a Na Venus estela») o indirectament, a través dels sentits (el de l’amor no cast «on Venus ha sa regna»).20 En la bella dama del poema hi ressona finalment Maria, stella matutina («Diana stella lucente / letizia di tutta la gente», segons l’aplicació tradicional de la imatge de Guinizzelli).21 En coherència amb el to quasi religiós d’alguns versos —que segueix a la seva manera els models estilnovista i prerafaelita— i amb les referències al cel, a la pregària i a l’àngel bíblic, aquest ressò de sentit que porta Maria té a veure sobretot amb la idea de redempció. D’acord amb el pensament que organitza el calendari litúrgic de l’Església catòlica, amb l’acceptació del manament diví Maria preanuncia en la nit esperançada de l’Advent, com una «estrella del matí», la vinguda del Redemptor de la humanitat.22 Ramon Llull va aŀludir a la seva capacitat de socórrer l’home extraviat i pecador en aquests versos, posats sota l’epígraf «D’esperança»: Quan par l’estela en l’albor e s’aparèllon tuit li flor que el sol multiplic llur color   d’esperança, mi vest alegrança d’una douçor: confiança    que hai en la Dona d’amor.23

L’ús del motiu pot portar aparellat un record de l’alba religiosa del trobador Falquet de Romans, en què el poeta diu que es vol desvetllar, en nom de Déu i de Santa Maria, precisament perquè «l’estela del dia» li ensenya «qu’ieu dia: / estatz sus e levatz, / senhor que Dieu amatz!».24 L’associació de la Verge amb el naixement del dia, de la qual prové la denominació stella matutina, és un motiu freqüent de l’art religiós modern. Marià Aguiló en va fer el 20.  Poesies, XX, 31-32 (March 1952-1959: II, 75), i LXXXVII, 161 (March 1952-1959: III, 142). L’edició crítica de March a cura d’Amadeu Pagès havia aparegut els anys 1912 i 1914, publicada per l’Institut d’Estudis Catalans. Cf. els versos de Carner al final de «Cançó de la instància amorosa», també de La paraula en el vent: «Ara és el temps que una divina estrella / diu en el cel que la seguim ensems: / ara és el temps que sou encara bella. / Ara és el temps» (2016: 524). Tant aquí com a «La bella dama que no vol cantar» hi pot haver també un record del vers de Dante en què esmenta aquest planeta dient que predisposa a l’amor, «lo bel pianeto che d’amar conforta» (Purgatorio, I, 19; 2001: 8). 21.  Laude cortonesi, I, vv. 56-57 (citats per Sanguineti, ed., 1992: 47). 22.  «Així com aquesta estrella junt amb l’“aurora” precedeix la sortida del sol, així Maria des de la seva concepció immaculada ha precedit la vinguda del Salvador, la sortida del “sol de justícia” en la història del gènere humà» (Joan Pau II, «Redemptoris Mater», 1987, trad. cat. La Mare del Redemptor, 1987: 8-9). 23.  «Medicina de pecat», II, 24, vv. 135-141 (19882: 87); en dono el text ortografiat. Carner en devia conèixer l’edició de Jeroni Rosselló (Obres rimades de Ramon Llull, 1859). 24.  Serra-Baldó, ed. (1934: 191-194); l’atribueix decididament a Falquet de Romans —i no a Folquet de Marsella— Riquer (1975: I, 584; II, 1221). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 197-220 DOI: 10.2436/20.2500.01.384

Estudis romanics 46_int.indd 210

12/1/24 9:40

UNA ALTRA BELLA DAMA DEL CARNER DE 1914

211

pern temàtic d’«Aubada», poema ben conegut des de mitjan segle xix a Mallorca, on es cantava l’himne que mossèn Miquel Tortell va compondre a partir dels seus versos: «S’estrella de s’auba». Hi retrobem, acompanyant el motiu central de l’estrella com a nunci del nou dia, els motius de les flors que es baden (vv. 13-16), de l’esperança retrobada (vv. 25-30), del res a la Verge (vv. 31-36); i també, a l’estrofa final, el de la crida a deixondir-se i aprofitar la vida confiant en la benaventurança futura, una crida que el poeta llegeix en l’estrella mateixa (vv. 43-48): —Amic, aprofita la vida que passa; de fosca nasquérem, la llum ens aguaita. Del sol de la glòria la vida n’és l’auba.25

El jo del poema de Carner també espera ser redimit. La culpa que el manté en aquesta mena de llimb que és el seu «son immòbil» no es diu aquí, però sí en altres poemes de La paraula en el vent (singularment en els quatre que formaven part d’un cicle de publicació anterior dedicat a mossèn Miquel Costa i Llobera, centrat en la pregària i el penediment):26 és la d’haver començat un amor d’«estèril corriol», o sigui un amor que no s’ha desclòs, que no ha arribat a ser. I és un cant el que ha de portar, típicament, la necessària redempció —amb la possibilitat de l’amor nou—, associada a dos motius paraŀlels: el descloure’s de la rosa en el nou dia i el triomf final de la llum del sol anunciada per l’estrella del matí. Per tal que arribi, el poeta demana que tothom pregui de genolls, i la frase té un sentit de reconeixement i adoració idèntic al de l’expressió «tot genoll s’inclini» de la carta de sant Pau als Filipencs 2,10, i remet en darrer terme a la d’Isaïes 45,23, en què Jehovà exigeix de ser reconegut com l’únic Déu: «Davant meu tothom doblegarà el genoll». L’arribada del nou dia s’equipara a la de l’esperança de salvació. Per això Carner aŀludeix també a l’assimilació que havien fet alguns Pares de l’Església de l’estel del matí amb la caiguda de l’àngel rebel.27 En el cel «tot clar» de quan el sol ja

25.  Sanchis, ed. (1987: 101-103); la primera versió del poema, publicada el 1847, estava més centrada en la «semblança» entre l’estrella i Maria (Aguiló 1990: 101-102). Un altre exemple, potser no desconegut tampoc per a Carner, és aquest himne que s’ha de datar prop del canvi de segle, «Stella matutina», una composició de Joan Oliva Bridgman musicada per Joan Lamote de Grignon i publicada dins el Salterio Sacro-Hispano (1892-1905), «publicación continua de música religiosa antigua y moderna, fundada y dirigida por el maestro D. Felipe Pedrell»: «Radiando su fulgor la matutina estrella, / perfumes de la flor apenas entreabierta, / el río arrullador sus himnos burbujea, / y el aura con amor agita la floresta. / Preludia el ruiseñor su canturia más bella, / y al eco del cantar las aves se despiertan. / Al matinal albor, mientras la estrella brille, / flor, río y ruiseñor recuerdan a la Virgen» (Oliva s.d.). 26.  Publicat amb el títol comú «La paraula vers Déu» a la revista Catalunya l’agost de 1913 (Carner 1913a), el constituïen els poemes 3, 8, 12 i 6 de La paraula en el vent i un poema més que no hi va ser recollit; en va donar notícia Coll (1998: 31-32; 2015: II, 48-49). 27.  Les aŀlusions bíbliques de l’estrofa final del nostre poema es fan menys explícites en la versió de 1957. És possible que el 1914 Carner hi arribés per associació d’idees. El terme llatí per a designar Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 197-220 DOI: 10.2436/20.2500.01.384

Estudis romanics 46_int.indd 211

12/1/24 9:40

212

Marcel Ortín

haurà traspuntat, escriu al final del poema, hi ha d’haver la revelació nítida d’un veredicte final: com en la lluita entre Miquel i Satanàs, l’àngel derrotat i caigut del cel, a l’Apocalipsi (12: 7-9).28

5.  AĿLEGORIA I POESIA LÍRICA Quatre anys abans de La paraula en el vent, l’editorial Dent de Londres va publicar The Spirit of Romance, el primer llibre d’un joveníssim professor americà que ben aviat havia de convertir-se en un dels poetes i teòrics de la poesia més influents del primer terç de segle: Ezra Pound. A base de traduccions i comentaris personals de poemes i fragments dels primers temps romànics —alguns descoberts en les versions de Dante Gabriel Rossetti—, un Pound absolutament enlluernat començava a perfilar aquí el que després seria la poètica de l’imatgisme. Mario Praz va resumir les idees principals del llibre (1936-1937: 529): «L’aŀlegoria és, per al poeta, un mitjà de separar-se de les emocions, de visualitzar-les; aquesta mena de visió no és un fingiment; i no té res de retòrica; a l’Edat Mitjana veure visions era considerat respectable; l’intent que fa el poeta de reproduir amb exactitud la cosa que efectivament ha vist porta a la claredat». Referint-se al sonet de l’estrella diana de Guinizzelli, per exemple, Pound comentava, després de traduir-lo (1910: 90-91): «aquí la precisió de la descripció denota, al meu parer, una claredat de visió imaginativa»; substituir-la per un epítet, com va fer la poesia posterior, més l’estrella del matí, el planeta Venus —o, com a adjectiu, «el que porta la llum»—, era Lucifer (cf. p. ex. Ovidi, Heroides, 18.112: «praevius Aurorare Lucifer», «Lucífer que precedeix l’Aurora», 1927: 107; i Ciceró, De Natura Deorum, 2.20.53: «stella Veneris [...], Lucifer Latine dicitur, cum antegreditur solem», l’estrella «de Venus, [...] Lucífer en llatí quan precedeix el sol», 2003: 44). En la tradició cristiana posterior a la Bíblia, el terme Lucifer, procedent de la Vulgata, va ser emprat com un nom propi per al dimoni abans de la seva caiguda (posant en relació Isaïes 14,12-21, llegit aŀlegòricament, amb Lluc 10,18); el text de la Bíblia dels monjos de Montserrat dona, per al primer passatge: «Ah, com has caigut del cel, / Helel, fill de l’aurora!»; i s’hi anota: «Helel, el “Brillant”, probablement el mateix que l’Atthar venici. L’estel del matí, Venus, que era dit fill de l’aurora perquè apareixia abans de la sortida del sol, de manera que semblava néixer de la llum de l’alba. Alguns sants Pares ho han aplicat a la caiguda de l’àngel rebel» (2007: 2714). Carner ho podia haver llegit en sant Bonaventura, concretament en la seva biografia de sant Francesc: «[Francesc] fou prefigurat tanmateix en aquell àngel que pujava de l’Orient, duent marcat el segell del Déu viu, segons es descriu en la profecia de l’altre amic de l’Espòs, Joan, apòstol i evangelista. En efecte, en obrir-se el sisè segell —escriu Joan a l’Apocalipsi— vaig veure un altre àngel que pujava de la banda del sol ixent portant el segell del Déu vivent (Ap 7,2)» (1994: 26); sabem que coneixia la traducció al castellà que havia fet d’aquest text el pare Rupert M. de Manresa (1907) perquè s’hi va referir en una carta al mateix traductor del 12 d’octubre de 1907 (ed. Valentí Serra 1995: 457). 28.  Cf. l’ús que va fer Carner del mateix motiu en un sonet de Poesia, «A trenc de dia» (1957: 891); després d’imatges que presenten «la indecisa cova / [...] / on el dorment avança i no es retroba» (vv. 9-11), ve la resolució del tercet final: «Ja, però, glavi nu, per alt camí, / l’inesperat arcàngel del matí / el cel abranda amb la certesa nova». Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 197-220 DOI: 10.2436/20.2500.01.384

Estudis romanics 46_int.indd 212

12/1/24 9:40

UNA ALTRA BELLA DAMA DEL CARNER DE 1914

213

sofisticada, comportaria el risc de perdre la claredat i l’«àgil símbol» a canvi de «meres paraules ressonants», com les de Milton o Swinburne. Segons Praz, l’elogi que va fer Pound dels poemes dels estilnovistes en tant que «equacions de les emocions humanes» va influir la poètica de T. S. Eliot. N’haurien derivat, en efecte, l’interès per la claredat de visió sense metàfora que trobava en els versos de Dante, anteposat fins i tot a l’interès pel seu valor de significació (en els assajos de 1920 i 1929 sobre el poeta), i la noció mateixa de correlat objectiu, la qual, com és sabut, concebia l’expressió literària de l’emoció en termes d’«un conjunt d’objectes, una situació, un seguit d’esdeveniments» que, amb els seus materials «sensibles», donarien la «fórmula» per a l’evocació immediata d’aquella emoció (1919: 100). La noció d’Eliot va ser discutida per massa mecanicista, però també acceptada més enllà del seu propòsit, que no era el d’establir un nou concepte teòric. L’èxit es va deure a la necessitat, molt sentida en la poesia de principis de segle, de deixar enrere la vaguetat i l’expressió directa del sentiment, substituint-les per la concreció descriptiva i la impersonalitat. No tenim cap notícia que Carner hagués llegit també el llibre de Pound (cosa no impossible tenint en compte el seu pas per Londres i Edinburg l’estiu de 1913); sembla prou clar, però, que l’ús de l’aŀlegoria a «La bella dama que no vol cantar» respon a la mateixa orientació, i hi porta els mateixos avantatges per a l’escriptura de la poesia que hi trobava Eliot: «simplifica la dicció i fa clares i precises les imatges» (1929: 268). De fet el seu model és el mateix que havia fascinat Pound fins més enllà dels límits de l’apropiació particular que n’havien fet els prerafaelites: la poesia estilnovista, per la seva capacitat de representació. Referint-se a la mentalitat estètica que la sosté, molt distant de la mentalitat moderna, Contini va escriure no gaire després, el 1939: «sempre és útil tenir present la nostra formació romàntica de moderns, educats en el culte estètic de reaccions subjectives que s’ofereixen despullades, per a mesurar fins a quin punt, per comparació, l’estilnovista les representava, les figurativitzava; un sistema diguem-ne plàstic de relacions entre les coses és, per a ell, l’única manera d’expressar ordenadament els objectes del seu somni» (1995 [1939]: LXI). L’aŀlegoria va incorporar-se als procediments de La paraula en el vent —a última hora, com hem vist— per aquesta capacitat de representació objectiva i ordenada. Jaume Bofill i Mates va dir del llibre que era el més característic d’«un poeta de formidable passió»; i va reblar el judici amb una pregunta retòrica: «És que el sentiment ha de voler dir desordre?» (Garcés 1927: 33). Carner devia veure en els exemples dels estilnovistes i de Petrarca, potser sense distingir-los gaire, la possibilitat de dotar la poesia moderna d’aquesta capacitat nova de representació de l’experiència interior: alliberant-la de sentimentalismes i subjectivismes massa particulars i retornant-la als orígens mateixos de la tradició lírica moderna (és un intent que es retroba molt poc després en la poesia de Carles Riba i de J. V. Foix). Devia reconèixer en l’aŀlegoria una de les maneres de portar a terme aquella seva «peculiar coŀlocació enfront i entre tot això que és pretext del seu cant», observada per Carles Riba en el conjunt dels poemes del llibre, per virtut de la qual, «un cop sortit de dins ell mateix a la realitat exterior», podia «contemplar-se i expressar-se com un de tants motius d’aquesta realitat» (1914). Com ha explicat Jordi Malé (1995: 242-246), el concepte de representació va ser un dels que va fixar Riba, després Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 197-220 DOI: 10.2436/20.2500.01.384

Estudis romanics 46_int.indd 213

12/1/24 9:40

214

Marcel Ortín

d’aquest primer article,29 per a definir la poesia de Carner, sense que es contradigui amb un altre concepte crític seu, el de la inteŀlectualització que acompanya sempre la figuració aŀlegòrica. Al contrari: si el Renaixement «rebutjà el símbol medieval però amà l’aŀlegoria», va escriure Riba, és perquè «li permetia d’expressar púdicament la passió mitjançant el vel d’una forma en apariència estranya a aquella, real i concreta com si en ella mateixa tingués el seu fi» (1918). A «La bella dama que no vol cantar» l’exemple estilnovista i el del seu èmul prerafaelita estan passats per un filtre de distanciament irònic. Carner hi juga amb la tradició sense renunciar als avantatges que en pot obtenir. El to estilístic del poema i el recurs a procediments retòrics de sustentació i ajornament del sentit serien manifestacions visibles d’aquest joc, gràcies al qual podia vorejar amb plena consciència el to patètic sense deixar que es transparentés la seva passió.30 En el pròleg a La paraula en el vent el suport en la tradició està justificat amb els termes coneguts d’un combat entre la inspiració i el geni, comprometent-hi l’ànima, que donaria lloc a la poesia lírica. Podem suposar que si Carner va tenir interès a parlar-ne, al davant del llibre, és perquè aquí el punt de partida no era altre que el jo en la seva experiència real, diguem-ne egoista, de l’amor; i per la tensió previsible entre la confessió honesta d’aquesta experiència passional i la seva objectivació en poesia.31 Referint-se al naixement de la lírica amorosa tal com la coneixem avui, o sigui a la poesia de l’amor cortès, C. S. Lewis subratllava la necessitat d’evitar «aquella fatal dicotomia que fa de cada poema o bé un document autobiogràfic o bé un “exercici literari”»: 29.  És el primer que va escriure sobre literatura en termes absoluts (perquè l’únic article que havia publicat abans és l’elogi «De la Ciutat», a la revista Catalunya el desembre de 1913). Si no el va recollir a Escolis i altres articles (1921), segurament és perquè les idees li semblaven més ben expressades en les dues ressenyes de 1918 de llibres de Carner que sí que en van formar part (aparegudes a la seva columna «Escòlia» de la pàgina Lletres i Llibres de La Veu, que signava amb el pseudònim Jordi March): «Les planetes del verdum» (1918a) i «Bella terra, bella gent» (1918b). Carner va fer un gran elogi del Riba crític —«un altre d’aquests bells miracles de la fecunditat catalana» (Calíban 1915)— després d’haver-ne llegit un segon article de tema literari (Riba 1915: la ressenya del Primer llibre de poemes de Josep M. de Sagarra a La Veu, que és el primer dels «altres articles» recollits en el volum de 1921). 30.  És la idea que va apuntar Riba en la seva ressenya de La paraula en el vent (1914), segons la qual la poesia de Carner en aquest llibre, si s’hagués posat «una mica més a prop de la passió inicial», s’hauria fet «vaga, patètica i tot si voleu», un perill que «graciosament ell no cura d’abscondir del tot»; i reconeixia aquesta diguem-ne coqueteria poètica en «alguns» versos de «La bella dama que no vol cantar», sense especificar-los (1988: 16). 31.  També ha interpretat d’aquesta manera el pròleg Marina Gustà (1987: 175). En els poemes de Verger de les galanies (1911) hi ha moltes referències a enamoriscaments i a dones estimades només des de la imatge literària que se’n fa el poeta, amb consciència de la distància que hi ha entre l’experiència de l’amor humà i aquestes construccions del jo, imaginàries i ideals, a les quals no renuncia (cf. Gustà 1987: 173-174); així és com llegeixo «la dona / primera que trobaré» —com la realització futura del que ara és només una idea— al final del poema «Història i pregària d’amor»: «donguin-me tes mans divines / versos finals de sonet, / que els ensomnis ideals / trasmudin lo que m’endoli, / que lo real se m’envoli / en vaguetats musicals, / que el món se’m faci lleuger / i que tu siguis tan bona / que trans­ migris a la dona / primera que trobaré» (2015: 308); en fa una lectura diferent Jordi Marrugat (2015: 50-55). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 197-220 DOI: 10.2436/20.2500.01.384

Estudis romanics 46_int.indd 214

12/1/24 9:40

UNA ALTRA BELLA DAMA DEL CARNER DE 1914

215

Podem estar segurs que la poesia que va iniciar a tot Europa un canvi tan gran de les maneres de sentir, no era una «mera» convenció; i podem estar igualment segurs que no era una transcripció de fets. Era poesia. (1958: 22)

Admès aquest principi, sembla innecessari rastrejar a «La bella dama que no vol cantar» l’experiència biogràfica que va donar lloc al poema líric, per bé que conèixer-la —saber, per exemple, que Carner tenia des de feia temps la negativa d’Anna Domènech, imposada pel seu pare, i que en aquest moment ja havia escrit el retrat-elogi de Carmen de Ossa—32 no sigui mai inútil des d’un punt de vista hermenèutic. Inteŀlectualitzada i desindividualitzada l’experiència concreta per mitjà del procediment de l’aŀlegoria, el coneixement que en tinguem pot orientar la lectura, però no la determina. Dit en paraules de Riba, gràcies al «do incansable d’objectivació lírica» de Carner, aquí «l’interès personal no ens interessa» (Jordi March 1920). El procediment aŀlegòric dona valor de símbol a l’anècdota personal: l’essencialitza, alhora que l’enriqueix amb experiències de cultura que s’hi integren —sense mostrar-se en primer pla— i que la fan universal. El procediment, però, no allunya de la suggestió lírica la poesia, per molt que contribueixi a despersonalitzar-la. Per això és inútil esperar que «La bella dama que no vol cantar» doni la clau de sentit de la figura central que s’hi representa, en permeti una interpretació analítica feta i acabada. El poema està volgudament lluny del «subtilíssim i novell conceptisme en imatges» de què Carner es va distanciar expressament en el pròleg de La paraula en el vent (2016: 507). No pretén revestir figurativament un sentit ja donat, sinó recrear una situació interior —alhora un estat d’ànim i una intuïció de la consciència— objectivant-la en una escena concreta. Aquesta escena imaginària aquí la trobem associada a la primavera i a l’albada, el crepuscle matutí: en clara oposició, doncs, als motius preferits pels poetes decadentistes i simbolistes anteriors a Carner, que són els de la tardor i el capvespre, el crepuscle vespertí.33 L’aŀlegoria pura, pel fet d’estar construïda amb motius inventats o recreats que es sostenen per ells mateixos, amb autonomia de sentit, oferia a Carner un dels camins possibles, dins la tradició lírica occidental, per a portar a terme el seu propòsit d’objectivació. Hi va associat un punt d’inteŀlectualisme i hermetisme: l’autonomia dels motius permet la superposició semàntica i fa que es multipliquin les interpretacions possibles. (La versió de 1957 del nostre poema en dona una prova: tot mantenint l’escena i la figura aŀlegòrica de la dama, elimina qualsevol referència directa a l’amor, de manera que el prec per la regeneració i la redempció vinculades amb l’arribada del nou dia —vencent 32.  Les dades principals de la relació amorosa amb Anna Domènech Ballester, subjacent a la «història planyívola d’amor» que va voler contar Carner a La paraula en el vent, procedeixen d’un article de Joan Alegret (1975); les confirma Medina (1998: 66-77); i les complementa amb informació contextual, sobretot la que proporciona l’epistolari, Coll (2015: II, 35-37). L’article de Carner que fa referència a Carmen de Ossa, sense anomenar-la més que pel nom de pila —i encara suposat—, és «La tosseta», publicat a La Veu de Catalunya el setembre de 1913 i recollit anys després a Les planetes del verdum (1918: 111-116); només feia dos mesos que Carner havia donat a conèixer a la germana d’Anna Domènech, Maria, la cançó que conté els versos referits a la «divina estrella» citats més amunt, n. 20 (en una carta datada «London, 20 juliol 1913», ed. Medina 1998: 105). 33.  Molt presents, per exemple, en els poemes de Cap al tard, de Joan Alcover (Serrà 2014). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 197-220 DOI: 10.2436/20.2500.01.384

Estudis romanics 46_int.indd 215

12/1/24 9:40

216

Marcel Ortín

«dubtes» i «pors»— ara pot aplicar-se també a experiències noves, com les de l’exili, molt diferents de la de l’amor decebut.) Aquest camí, però, no va ser gaire sovintejat per Carner.34 Dins la seva poesia de maduresa va anar explorant cada vegada més les possibilitats que li obria un altre camí no del tot separat de l’aŀlegoria, possibilitats que ja s’endevinen en les altres traduccions que va publicar el 1914 a la secció «Rims de l’hora», les de Coleridge i Shelley. Consistirien a dotar de valor simbòlic la realitat, encara per analogia, però sense projectar-la cap a una situació autònoma o de construcció arbitrària: sinó respectant-la tal com és, fent-ne el punt de partida per a un vol del pensament que el lector podrà compartir; i esmerçant-hi la mateixa força d’observació i denominació exactes que havia hagut de posar en joc a l’hora de representar una figura com la de la bella dama que no vol cantar.

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES Abrams, M. H. (19936): A Glossary of Literary Terms. Orlando, Fl.: Harcourt Brace. Aguiló, Marià (1990): Poemes inicials, ed. de Joan Mas i Vives. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Alegret, Joan (1975): «Una noia canetenca, gran amor dissortat del poeta Josep Carner», dins el programa Fiesta Mayor. Canet de Mar: Ayuntamiento de Canet de Mar, s. p. Arqués, Rossend (2016): «La Vida nova de Dante a la nova Catalunya entre decadentisme i blanors burgeses. Traducció i poètica», Anuari Trilcat, 6, p. 3-31. [Ausonius] (1985): Ausonius, trad. Hugh G. Evelyn White, 2 vols. Cambridge, Mass. – Londres: Harvard University Press – William Heinemann Ltd, vol. I (Loeb Classical Library, 115). Bellafila [Josep Carner] (1914, 17 de juliol): «La noia que aprèn de cantar», La Veu de Catalunya, ed. del vespre, p. 1. La Bíblia (20078): Versió dels textos originals i notes pels monjos de Montserrat. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Bonaventura (1907): Vida de san Francisco de Asís, escrita por el Seráfico Dr. San Bue­ naventura; primera versión española por el P. Fray Ruperto Mª de Manresa. Barce­ lona: M. Duran. Calíban [Josep Carner] (1915, 27 de gener): «Vària. Crítica», La Veu de Catalunya, ed. del vespre, p. 1. Camps, Assumpta (1997, abril): «Josep Carner, traductor de Dante», Revista de Catalunya, 117, p. 87-102. 34.  Són excepcions interessants, entre d’altres, «El castell de l’Oblit», que tanca amb una reflexió sobre la mort la secció «L’assenyament», la darrera d’El cor quiet (1925: 148); i «Illa», de Llunyania (1952: 117-119), contrapart més generalitzadora i abstracta del plany enamorat d’«Ulisses pensa en Itaca», de Poesia (1957: 251-253). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 197-220 DOI: 10.2436/20.2500.01.384

Estudis romanics 46_int.indd 216

12/1/24 9:40

UNA ALTRA BELLA DAMA DEL CARNER DE 1914

217

Carner, Josep (1913a, 23 d’agost): «La paraula vers Déu», Catalunya, any VII, núm. 303, p. 422-423. Carner, Josep (1913b, 18 de setembre): «La tosseta», La Veu de Catalunya, ed. del matí, p. 1 (reed. 1918: 111-116). Carner, Josep (1914): La paraula en el vent. Barcelona: Fidel Giró. Carner, Josep (1918): Les planetes del verdum. Barcelona: Publicacions de La Revista. Carner, Josep (1921, 14 de setembre): «Sonets XXX i XXXII del “Canzoniere”», La Veu de Catalunya, edició del vespre, p. 10. Carner, Josep (1924): La inútil ofrena. Barcelona: Editorial Catalana. Carner, Josep (1925): El cor quiet. Barcelona: Editorial Políglota. Carner, Josep (1952): Llunyania. Santiago de Xile: El Pi de les Tres Branques. Carner, Josep (1957): Obres completes, I: Poesia. Barcelona: Selecta. Carner, Josep (1992): Poesia, ed. de Jaume Coll. Barcelona: Quaderns Crema. Carner, Josep (1998): La paraula en el vent, ed. de Jaume Coll. Barcelona: Edicions 62. Carner, Josep (2015): La paraula en el vent, edició del centenari, ed. de Jaume Coll, 3 vols. Barcelona: Universitat de Barcelona. Carner, Josep (2016): Edició Crítica de l’Obra Completa de Josep Carner, ECOC, vol. 1, tom 1, ed. de Jaume Coll. Barcelona: Edicions 62. Ciceró, M. Tuŀli (2003): La naturalesa dels déus, text rev., trad. i notes de Joan Manuel del Pozo, 2 vols. Barcelona: Fundació Bernat Metge. Coll, Jaume (1998): «Introducció», dins Carner (1998: 5-50). Coll, Jaume (2015): «Introducció», dins Carner (2015: II, 15-70). Contini, Gianfranco (19952 [1939]): “Introduzione”, dins Dante (19952: LIII-LXX). Dante Alighieri (1912): La Vida Nueva, ed. i trad. de Luis C. Viada y Lluch. Barcelona: Montaner y Simón. Dante Alighieri (19952 [1939]): Rime, ed. de Gianfranco Contini. Torí: Einaudi. Dante Alighieri (2001): Commedia: Inferno, Purgatorio, Paradiso, con il commento di Anna Maria Chiavacci Leonardi [reed. dels tres vols. de l’edició original, en volum únic i paginació per separat per a cada càntica]. Bolonya: Zanichelli. De Sanctis, Francesco (1933 [1870]): Storia della letteratura italiana, 2 vols. Milà: Sonzogno. [De Sanctis, Francesc] (1921): Crítica de la Divina Comèdia, [trad. de] Josep M. Capdevila. Barcelona: Editorial Catalana. Dumézil, Georges (1966): La Religion Romane archaïque. París: Payot. Eliot, T. S. (1919): «Hamlet and His Problems», dins Eliot (19507 [1920]: 95-103). Eliot, T. S. (1920): «Dante», dins Eliot (19507 [1920]: 159-171). Eliot, T. S. (1929): Dante, reed. dins Selected Essays. Londres: Faber & Faber, 1991, p. 237-277. Eliot, T. S. (19507 [1920]): The Sacred Wood. Essays on Poetry and Criticism. Londres: Methuen University Paperback. Fabra, Pompeu (1917): Diccionari ortogràfic, precedit d’una exposició de l’ortografia catalana segons el sistema de l’I. d’E. C. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. Garcés, Tomàs (1927, gener): «Conversa amb Jaume Bofill i Mates», Revista de Catalunya, any IV, núm. 31, p. 25-33. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 197-220 DOI: 10.2436/20.2500.01.384

Estudis romanics 46_int.indd 217

12/1/24 9:40

218

Marcel Ortín

Gavagnin, Gabriella (ed.) (2010): L’art de traduir Petrarca. Les versions al català del Cançoner. Palma de Mallorca: Lleonard Muntaner. Guinizelli, Guido (19922): Poesie, ed. d’Edoardo Sanguineti. Milà: Mondadori. Gustà, Marina (1987): «Josep Carner», dins Molas, Joaquim (dir.): Història de la literatura catalana. Part moderna, vol. IX. Barcelona: Ariel, p. 153-212. Joan Pau II (1987): La Mare del Redemptor, trad. de Documents d’Església, 2a ed. Barcelona: Editorial Claret. Jordi March [Carles Riba] (1918a, 5 d’octubre): «Escolia. Les planetes del verdum», La Veu de Catalunya, ed. del matí, p. 9, Lletres i Llibres (reed. Riba 1985: 89-91). Jordi March [Carles Riba] (1918b, 7 de desembre): «Escolia. Bella terra bella gent», La Veu de Catalunya, ed. del vespre, p. 3, Lletres i Llibres (reed. Riba 1985: 101-105). Jordi March [Carles Riba] (1920, 15 de novembre): «Els llibres. L’oreig entre les canyes per Josep Carner», La Publicidad, edición noche, p. 1-2 (reed. Riba 1985: 207-209). Lewis, C. S. (1958): The Allegory of Love. A Study in Medieval Tradition, 1a ed. 1936. Nova York: Oxford University Press. Llull, Ramon (19882): Poesies, ed. de Josep Romeu i Figueras. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. Lorris, Guillaume de / Meun, Jean de (1974): Le Roman de la Rose, ed. de Daniel Poiron. París: Garnier-Flammarion. Malé i Pegueroles, Jordi (1995): Carles Riba i el Noucentisme. Les idees literàries (1913-1920). Barcelona: La Magrana. March, Ausiàs (1952-1959): Poesies, ed. de Pere Bohigas, 5 vols. Barcelona: Barcino. Marrugat, Jordi (2015): Josep Carner 1914. La poesia catalana al centre de la modernitat europea. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Medina, Jaume (1998): Les dames de Josep Carner. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Medina, Jaume (ed.) (1998): «Epistolari entre Josep Carner i Maria Domènech Ballester i Eduard Domènech i Montaner», dins Manent, Albert / Medina, Jaume (dir.): Epistolari de Josep Carner, vol. 4. Barcelona: Curial, p. 99-106. Oliva Bridgman, J[uan] (s.d.): «Stella matutina», poesía de J. Oliva Bridgman, música de J. Lamote de Grignon. Barcelona: Vidal Llimona y Boceta. Ovidi Nasó, P. (1927): Heroides, trad. d’Adela Mª Trepat i Anna Mª de Saavedra. Barcelona: Fundació Bernat Metge. Perugi, Maurizio (1995): «Un’idea delle rime di Dante», dins Dante (19952 [1939]: viixliii). Pound, Ezra (1910): The Spirit of Romance. Londres: Dent & Sons. Praz, Mario (1936-1937): «T. S. Eliot and Dante», The Southern Review, II, p. 525-548. Riba, Carles (1913, 20 de desembre): C. Riba-Bracons, «De la Ciutat», Catalunya, any VII, núm. 320, p. 694-695 (reed. Riba 1988: 13-15). Riba, Carles (1914, 18 de juliol): C. Riba-Bracons, «La paraula en el vent. Al marge d’un llibre de Josep Carner», La Veu de Catalunya, ed. del vespre, p. 1 (reed. Riba 1988: 15-19). Riba, Carles (1915, 21 de gener): «Primer llibre de Poemes de Josep M. de Sagarra», La Veu de Catalunya, ed. del vespre, p. 2 (reed. Riba 1985: 155-160). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 197-220 DOI: 10.2436/20.2500.01.384

Estudis romanics 46_int.indd 218

12/1/24 9:40

UNA ALTRA BELLA DAMA DEL CARNER DE 1914

219

Riba, Carles (1918): pròleg a Josep Aragay, Itàlia (Barcelona: Publicacions de La Revista, p. 7-12); recollit a Escolis (1921) (reed. Riba 1985: 184-186). Riba, Carles (1985): Obres completes, 2, Crítica, 1, ed. d’Enric Sullà. Barcelona: Edicions 62. Riba, Carles (1988): Obres completes, 4, Crítica, 3, ed. d’Enric Sullà i Jaume Medina. Barcelona: Edicions 62. Riquer, Martí de (1975): Los trovadores. Historia literaria y textos, 3 vols. Barcelona: Planeta. Sanchis Guarner, M[anuel] (ed.) (1987): Els poetes romàntics de Mallorca. Palma de Mallorca: Moll. Serra-Baldó, A[lfons] (ed.) (1934): Els trobadors. Text provençal i versió catalana. Barcelona: Barcino. Serrà Campins, Antoni (2014): «El crepuscle i la tardor a Cap al tard, de Joan Alcover», Estudis de Llengua i Literatura Catalanes, LXVIII (Misceŀlània Jordi Bruguera, 2), p. 177-203. Two [Josep Carner] (1913a, 26 de novembre): «Rims de l’hora. Madrigal del Petrarca. Aŀlegòricament descriu les circumstàncies del seu enamorament», La Veu de Catalunya, ed. del vespre, p. 1. Two [Josep Carner] (1913b, 28 de novembre): «Rims de l’hora. “Piangete, amanti...” del Dant Alighieri», La Veu de Catalunya, ed. del vespre, p. 1. Two [Josep Carner] (1914a, 6 de juliol): «Rims de l’hora. Del Petrarca. Sonet XLVII.– In morte di Madonna Laura», La Veu de Catalunya, ed. del vespre, p. 1. Two [Josep Carner] (1914b, 8 de juliol): «Rims de l’hora. Sonet XXX del “Canzoniere” de Dant Alighieri», La Veu de Catalunya, ed. del vespre, p. 1. Valentí Serra de Manresa, ed. (1995): «Epistolari entre Josep Carner i Rupert M. de Manresa», dins Epistolari de Josep Carner, vol. 2, dir. Albert Manent i Jaume Medina. Barcelona: Curial, p. 451-466.

RESUM L’article presenta una lectura del poema de Josep Carner «La bella dama que no vol cantar», de La paraula en el vent (1914). A diferència dels altres poemes del llibre, aquest no és fàcil d’entendre; Carner sembla haver volgut mantenir-hi expressament elusius tant el sentit literal com la intenció. Per intentar aclarir-los es posen en joc diverses modalitats de lectura: la comparació amb altres versions del poema, la recerca de motius similars en altres escrits de Carner, la reflexió sobre la manera aŀlegòrica en què està construït, i la caracterització dels significats diversos de la figura principal que s’hi representa («la bella dama»). La conclusió relaciona l’ús que fa Carner de l’aŀlegoria amb els problemes de la poesia lírica que ocupaven la seva atenció pels volts de 1914. Paraules clau: Josep Carner, La paraula en el vent, poesia lírica, aŀlegoria. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 197-220 DOI: 10.2436/20.2500.01.384

Estudis romanics 46_int.indd 219

12/1/24 9:40

220

Marcel Ortín

ABSTRACT Another «bella dama» from Josep Carner: Allegory and lyricism in a poem from his collection La paraula en el vent (1914) This article presents a reading of Josep Carner’s poem «La bella dama que no vol cantar», from La paraula en el vent (1914). Unlike the other poems in this book, this one is not easy to understand; both its literal sense and its intention seem to have been kept deliberately elusive by Carner. In an attempt to clarify them, several approaches to interpretation are called into play: a comparison with other versions of the poem, a search for similar motifs in other writings by Carner, consideration of the construction of the allegory, and the characterization of the diverse meanings associated with the main figure depicted («la bella dama»). The conclusion connects Carner’s use of allegory with his main preoccupations concerning lyrical poetry around 1914. Key words: Josep Carner, La paraula en el vent, lyrical poetry, allegory.

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 197-220 DOI: 10.2436/20.2500.01.384

Estudis romanics 46_int.indd 220

12/1/24 9:40

Rebut: 9/XI/2022 Acceptat: 25/XI/2022

ÉS UN VERB LÈXICAMENT REFLEXIU, O UN VERB PRONOMINAL INHERENT, SUÏCIDAR-SE? Oriol Ponsatí-Murlà Universitat de Girona

1.  PRESENTACIÓ Ni el llatí clàssic ni el llatí medieval no conegueren els termes suicidium o suicida ni, per descomptat, cap verb similar a suicidare. Ens ha pervingut un sol testimoni de suicida, extemporani i que no té cap mena de continuïtat, en el tractat Contra Quatuor Labyrinthos Franciae, escrit al voltant de l’any 1177 per Gauthier de Saint Victor.1 Com es referien, aleshores, els antics al suïcidi, al suïcida i al fet de suïcidar-se? L’expressió més àmpliament utilitzada per referir-se al suïcidi és mors uoluntaria,2 així com alguna variació sinònima com ara interitus uoluntaris3 o mors spontanea.4 La literatura forense i filosòfica escrita en llatí entre els segles xvii i xix, especialment en països de parlars 1.  Saint Victor utilitza dues vegades el terme suicida («De blanda et ideo mortifera Senece doctrina», IV.2) per establir que el suïcida és pitjor que el fratricida («iste igitur non quidem fratricida sed peior suicida») i assegurar que els suïcides Neró, Sòcrates i Cató no seran admesos al paradís: «putasne cum Nerone et Socrate et Catone suicidis receptus est in caelo?» (Glorieux 1952: 272). La descoberta d’aquest testimoni la devem a Hoof (1990: 272). 2.  Agustí d’Hipona la utilitza, entre molts altres llocs, a Sermones 313E.4 (Miscellanea Agostiniana = MA 1: 538): «si mors uoluntaria uos delectat, et pulcrum putatis nullo urguente inimico, nullo adversario occidente sponte mori...»; Contra Cresconio grammatico donatista 3.49.54 (Patrologie Cursus Completus. Series Latina = PL 43: 526): «omitto quod etiam uoluntarias mortes quas ipsi sibi ingerunt». Prenem Agustí com a font terminològica perquè és l’autor de l’Antiguitat Tardana que més profusament escriu sobre el suïcidi, ho fa amb una riquesa lèxica que el converteix en una referència terminològica fonamental i exerceix, també, una influència incomparable sobre la posteritat medieval. 3.  Contra Gaudentium 1.30.34 (PL 43: 727): «somno non uoluntario premebantur, non interitu uoluntario necabantur»; Epistolae 185.3.14 (PL 33: 798): «cauendo ne quidam uoluntario moriantur interitu». Com a mostra de la pervivència en el temps d’aquestes expressions en llatí, trobem en diverses ocasions «interitu voluntario finire» i «interitu voluntario perire» en ple segle xviii en Cordara (1750: 50, 469, 497). 4.  De ciuitate dei 1.18.2 (Corpus Christianorum Series Latina = CCSL 47: 19): «in se morte spontanea puniat femina»; Contra litteras Petiliani 2.49.114 (PL 43: 199): «spontaneas enim mortes ab uno magistro utrique didicerunt». Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 221-238 DOI: 10.2436/20.2500.01.385

Estudis romanics 46_int.indd 221

12/1/24 9:40

222

Oriol Ponsatí-Murlà

germànics, recorrerà sovint al terme grec αὐτοχειρία (‘mort per mà pròpia’), mantenint sovint el terme en grec o bé transcrivint-lo (autocheiria o autochiria).5 El suïcida no és designat mitjançant cap substantiu específic sinó, en la majoria dels casos, amb una oració de relatiu en què el verb principal fa referència al fet de matar-se, com ara «qui se ipsum occidit»6 i, amb molta menys freqüència, mitjançant alguna construcció més o menys parabòlica, com ara suae animae extortor.7 L’acció de suïcidar-se era expressada mitjançant, d’una banda, la combinació de verbs que signifiquen ‘matar’ (neco,8 interimo,9 perimo,10 interficio11 i, sobretot, occido12) amb el seu corresponent pronom personal (se, se ipsum, semetipsum...); i, de l’altra, mitjançant verbs que accepten mors com a objecte directe, principalment inferre i ingero.13 Qualsevol d’aquestes fórmules per designar la mort voluntària, qui la comet o el fet de cometre-la és utilitzada de manera habitual tant pels autors llatins antics i medievals com pels erudits renaixentistes i fins i tot moderns, i compresa sense ambigüitats pels seus oients o lectors. Termes com suicidium, suicida o suicidare, en canvi, els haurien resultat fins a tal punt estranys que, de manera intuïtiva, molt probablement els haurien portat més aviat a pensar en el camp semàntic de la matança del porc que no pas en el que nosaltres entenem per suïcidi.14 5.  Per exemple, Neumaier (1609), Leuster (1657), Falckner (1670), Kuehlewein (1671), o Heumann (1703). En aquest últim hi hem localitzat una rara menció de suicidii en llatí (p. 4). 6.  De ciuitate dei 1.17 (CCSL 47: 18): «qui se ipsum occidit homicida est»; Contra litteras Petiliani 2.49.114 (PL 43: 199): «qui se ipsos interimunt». Una altra referència clàssica, a l’hora d’establir la doctrina de l’homologació de la mort voluntària a l’homicidi és Lactanci, Diuinae Institutiones, 3.18 (PL 6: 407-408): «Nam si homicida nefarius est, quia hominis extinctor est, eidem sceleri obstrictus est, qui se necat, quia hominem necat». 7.  Agustí l’utilitza en plural a Contra Gaudentium 1.27.31 (PL 43: 724): «suarum animarum extortores». 8.  De libero arbitrio 3.8.23 (CCSL 29: 288): «nemo mihi uidetur cum seipsum necat». 9.  Ibíd.: «qui urgente miseria sese interemerunt»; Contra litteras Petiliani 2.49.114 (PL 43: 199): «qui se ipsos interimunt». 10.  De patientia 13.10 (Corpus Scriptorum Ecclesiasticorum Latinorum = CSEL 41: 674): «[Job] se ipse perimeret». 11.  Ibíd.: «se interficiendo» i «se interficerent». 12.  Confessiones 1.17 (CCSL 47: 18): «quae se occiderunt», «qui se ipsum occidit», «se occiderit», «se occidendum», «se occidit»; Confessiones 1.19.2 (CCSL 47: 21): «se occidere», «se occidit»; Confessiones 1.19.3 (CCSL 47: 21): «se ipsam (...) occidit»; Confessiones 1.20 (CCSL 47: 22-23): «se ipsum occidere», «qui se occidit»; Confessiones 1.21 (CCSL 47: 23): «se ipsum uel quemlibet occiderit»; Confessiones 1.23 (CCSL 47: 24): «[Cato] se occidit»; Confessiones 1.24 (CCSL 47: 25-26): «[Cato] a se ipso elegit occidi», «se occidere», «se occidat»; Confessiones 1.25 (CCSL 47: 26): «se debet occidere», «se ipsum hominem occidere»; Confessiones 1.26 (CCSL 47: 27): «non licere se occidere»; Confessiones 1.27 (CCSL 47: 28): «se occidere». 13.  De mendacio 4.4 (PL 40: 490): «qui sibi mortem intulissent»; Epistolae 173.4 (PL 33: 755): «[mortem] tibi tu ipse inferre uoluisti»; De patientia 13, 10 (CSEL 41: 674): «sibi impatienter mortem inferre»; Epistolae 173. 5 (PL 33: 755): «ut sibi quisque inferat mortem»; Contra Cresconio 3.49.54 (PL 43: 526): «uoluntarias mortes, quas ipsi [circumcelliones] sibi ingerunt»; De patientia 13.10 (CSEL 41: 674): «qui sibi ingerunt mortem». 14.  El pronom personal sui, que, juntament amb el verb caedere (‘matar’), compon el neologisme suïcidi és fonèticament molt proper a sus-suis (‘porc’). Aquesta proximitat fonètica ha donat lloc a bromes erudites com la que perpetra Edward Philips en el prefaci del seu diccionari de la llengua anglesa. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 221-238 DOI: 10.2436/20.2500.01.385

Estudis romanics 46_int.indd 222

12/1/24 9:40

ÉS UN VERB LÈXICAMENT REFLEXIU, O UN VERB PRONOMINAL

223

Suïcidi, per tant, és un neologisme. Més enllà del testimoni intempestiu de Gauthier de Saint Victor, el va encunyar per primera vegada el metge anglès Thomas Browne, en el seu tractat Religio medici, escrit l’any 1636 i publicat l’any 1642.15 A partir d’aquí, comença a normalitzar-se’n l’ús en llengua anglesa al llarg de la segona meitat del s. xvii i, al llarg del segle xviii, es va propagant per l’Europa continental romànica —no, en canvi, a l’Europa germànica, on el terme no hi arriba a penetrar mai.16 Així, l’Encyclopédie de D’Alembert i Diderot ja contempla l’entrada suicide en el seu volum quinzè (1765: 641). A Itàlia el terme s’hi introdueix de manera pràcticament simultània que a França gràcies a l’obra d’Appiano Buonafede (Cromaziano 1761).17 A Espanya, el terme hi arriba mitjançant la traducció castellana de tractats mèdics escrits originalment en francès, com el de Foderé (1801: 249-265) o els d’Orfila (1825: 113, 281; 1847: 173, 343, 377381, 403). Igualment, el terme s’acabarà normalitzant també en portuguès (suicídio) durant el primer terç del segle xix, molt probablement, en aquest cas, per influència directa de l’anglès, no pas del francès. Així, el diccionari de Morais no el contempla, encara, en la seva primera edició (Morais 1789) però a partir de la quarta ja incorpora tant suicídio («Acçâo de se matar a si mesmo») com suicída («O que se dá a morte a si mesmo») (Morais 1831: 764). En català, atès que no existeix bibliografia mèdica escrita originalment (ni traduïda) en aquesta llengua durant tot el segle xix, el terme s’incorpora directament en l’ús corrent, per influència tant del francès com del castellà, amb un cert retard respecte a aquestes llengües, però no pas significatiu. El primer ús que n’hem pogut documentar és prou primerenc, d’agost de 1810, quatre mesos després de la proclamació del govern Augerau, quan el Diari del Govern de Catalunya i de Barcelona ja s’havia començat a editar en versió bilingüe i, per tant, les notícies que arribaven escrites en francès es traduïen, també, al català.18 El diccionari de Pere Labèrnia recull, ja des de la seva primera edició Per justificar els motius pels quals ha prescindit de determinats neologismes «so monstruously barbarous, and insufferable, that they are not worthy to be mentioned», Philips comenta sobre suicide que és «a word which I had rather should be derived from Sus, a Sow, then from the pronoun Sui, unlesse there be some mistery in it; as it were a Swinish part for a man to kill himself» (Philips 1658: «The Preface», c2). 15.  El terme apareix en el context d’una crítica a la permissivitat de la filosofia estoica davant del fenomen de la mort voluntària: «yet herein are they in extremes, that can allow a man to be his own assassin, and so highly extol the end and suicide of Cato” (Browne 1875: 85). 16.  Per a una caracterització general del fenomen del suïcidi a Europa al llarg de la història, vegeu Minois (1995). Per a obtenir una perspectiva general del tractament que llengües tan diverses com el llatí, el grec, l’hebreu, l’anglès o l’alemany han fet del terme suïcidi, vegeu Daube (1972). 17.  Buonafede és el primer autor de qui tenim constància que l’utilitza en un text erudit en italià però aleshores l’ús del terme ja devia estar prou estès. Ell mateix en deixa constància en el prefaci: «Avendo io preso a scrivere una Istoria critica e filosofica del maggiore di tutti gli umani fenomeni, il quale dai Greci fu già detto Autochiria et dai Latini e dagl’Italiani Uccisione di se medesimo, ed ora comunemente è nominato Suicidio...» (Cromaziano 1761: xxx). 18.  El Diari del Gobern de Cataluña, y de Barcelona, n. 229 (11-VIII-1810), p. 931, dona la notícia de l’intent fallit d’assassinat del duc de Cumberland, a Anglaterra, per part d’un seu criat, que s’acaba llevant la vida. La versió francesa explica així la troballa del servent suïcidat: «En ouvrant la porte, on trouva sur la plancer une grande quantité de sang; et on aperçut le scélérat couché sur son lit, habillé, mais sans habit, ni gilet, ni souliers, ayant la tête presque separée du corps; un rasoir, instrument de son Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 221-238 DOI: 10.2436/20.2500.01.385

Estudis romanics 46_int.indd 223

12/1/24 9:40

224

Oriol Ponsatí-Murlà

(Labèrnia 1840: 763), tant suïcida («Qui’s mata a si mateix. Suicida, Sui ipsius occisor») com suïcidi («Obra de matarse a si mateix. Suicidio. Suicidium») però no, encara, suïcidar-se. L’edició de 1865 es manté igual i suïcidar-se no apareixerà fins a l’edició iŀlustrada publicada més endavant per l’Editorial Salvat (sense data i escamotejant el nom de Labèrnia). Tant els dos substantius com el verb, en qualsevol cas, els trobem perfectament normalitzats en català, ja, durant la dècada dels anys seixanta del segle xix, en textos de característiques tan diferents com crítiques musicals,19 cròniques de societat,20 poemes,21 articles humorístics,22 o tractats polítics.23 suicide, étoit à coté de lui». I en català, la notícia es tradueix per: «Al obrir la porta trobaren a terra gran quantitat de sang, y se veigé lo malvat posat en son llit, vestit però sense casaca, ni jupa, ni sabatas, tenint lo cap casi separat del cos; tenia a son costat una navaja que habia estat lo instrument de son sui­ cidi». 19.  En una crítica de Bonaventura Gatell d’una representació d’Otello, de Giuseppe Verdi, al Gran Teatre del Liceu, hi trobem: «Per tenir dret a ser gelós com Otello, és precís estimar com en Werther. Solament una passió aixins pot ser santificada per lo suicidi». Un tros de paper, n. 33 (31-XII1865), p. 2. 20.  Antonet Serra relata la conversa escoltada en un cafè entre una «colla de cafres de la literatura pàtria» i assegura que: «També’n vaig sentir un que deya que faria estudis geogràfichs comensant per Adam i acabant per nostres dias; un altre que escriuria llarch a favor del suicidi y contra la sana filosofia de Balmes» La Rambla, n. 7 (10-III-1867), p. 1. 21.  En un poema satíric titulat «Al botavan», signat per Martinet, hi apareix l’estrofa: «Nena que a lectura’s dona / de romanticas novelas / y’s gasta en llibres las pelas / y sempre a tots enrahona / del suicidi de Don Joan, / dels amors de Dª Lluisa, / de la fugida d’Arcisa... / al botavan». L’Ase, n. 3 (23VI-1867), p. 2. Més enllà del seu valor literari, sobre el qual no hi ha discussió possible, la composició deté un innegable valor informatiu de caràcter fonètic, atès que ens mostra com l’absència de la dièresi en suicidi no és una característica merament ortogràfica sinó fonètica; els versos són de 7 síŀlabes i Martinet converteix el grup ui (tant de suicidi com de Lluisa) en un diftong. Emili Coca i Collado opera de la mateixa manera en la seva traducció del castellà al català d’un arabesc de Joaquim M. Bartrina: «Si jo pretengués matar / a mon enemich major / m’hauria de suicidar». Lo Nunci, n. 57 (27-X-1878), p. 2. Martinet i Coca, però, no són els únics que escriuen poemes sobre el suïcidi. En els Jocs Florals de 1870, Ramon Picó i Campanar (de Pollença) guanya un accèssit pel poema «Joan Crespí», que conté l’estrofa: «fa temps que resolt hauria / dexarse morir de fam / si no fos lo suicidi / per l’Altíssim condamnat». Jocs Florals de Barcelona en MDCCCLXX, Barcelona, Estampa i llibreria religiosa científica del hereu d’en Pau Riera, 1870, p. 167. Picó i Campanar, per cert, sí que fa dièresi fonètica al grup ui. 22.  «Un article», signat per Ricardet, escriu la crònica (negra) de la mort del seu gos Moro: «Lo meu dolor quan l’hi vist mort, perquè ha mort en mos brassos, no és pera contar, los diré tan sols que ab lo desespero hi tractat de suicidarme com una criada abandonada per son currutaco, prenent dos quartos de sal fumant; y ho haguera fet a no detenirme’l pensament que m’ha corregut en aquell moment de que no’m podia suicidar, perquè... no tenia’ls dos quartos pera comprar la sal fumant. En la impossibilitat de suicidarme m’hi dirigit de dret a casa tot plorant». L’Ase, 5 (7-VII-1867), p. 2. Un altre article («Sach de nous») del mateix any, sense signatura, comentant la notícia de l’arribada d’una «cuadrilla de toreros inglesos que está determinada a fer la competència als toreros espanyols» sosté que: «Això serà que alguns inglesos trobant molt vulgar lo suicidi material, han pres la determinació de suicidarse moralment, perquè aquest punt ben segur que és un dels molt pochs en que no poden competir ab los espanyols y perderan, y si guanyan, encara serà més visible lo suicidi moral.» La Pubilla, 26 (1-XII-1867), p. 3. 23.  Valentí Almirall, a Lo catalanisme, II, 4: «O l’element igualitari romp lo fre y s’engoleix a son contrari, o l’element lliberal, trencant tota lligadura y privantse del concurs del altre, se suicida per falta de resistencia reguladora» (Almirall 1886: 174). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 221-238 DOI: 10.2436/20.2500.01.385

Estudis romanics 46_int.indd 224

12/1/24 9:40

ÉS UN VERB LÈXICAMENT REFLEXIU, O UN VERB PRONOMINAL

225

Que Labèrnia reculli sense dificultats suïcidi i suïcida ja des de 1840 però es resisteixi, en canvi, a incorporar suïcidar-se és prou significatiu. Amb aquest paper ens agradaria explicar els motius d’aquesta resistència —que no és de Labèrnia, sinó perfectament intrínseca en qualsevol llengua romànica. En definitiva, ens proposem entendre i descriure quina mena de mecanismes operen en la formació d’un verb tan singular com suïcidar-se, que el converteixen en tota una raresa no només en català sinó també en qualsevol de les llengües romàniques que l’adopten —francès, castellà i italià.

2.  ÉS UN VERB PRONOMINAL O UN VERB REFLEXIU, SUÏCIDAR-SE? En l’epígraf dedicat a la descripció del comportament dels pronoms reflexius febles, la GIEC consigna l’existència d’uns quants «verbs anomenats pronominals», tals com adonar-se, desmaiar-se, queixar-se i suïcidar-se, la principal característica dels quals, d’entrada, sembla que seria «que porten incorporat un pronom reflexiu» però, en canvi, «no admeten el reforç reflexiu (a si mateix, etc.), que sí que admet un verb com afaitar (Jo m’afaito a mi mateix), ni poden substituir el pronom reflexiu per un sintagma nominal» (GIEC 18.5.1.1). Una mica més endavant (18.5.2a) reapareix l’expressió «verbs anomenats pronominals» però els exemples, ara, són menjar-se, beure’s, deixar-se i queixar-se. Només el darrer el trobàvem a la primera llista. Aquí se’ns dona alguna pista sobre el motiu que ens hauria de portar a anomenar (però no a considerar?)24 pronominals aquests verbs: «van acompanyats d’un pronom feble de la classe dels reflexius que concorda amb el subjecte, però que no funciona com a complement directe o indirecte: S’ho menja tot; Ens hem deixat el teu regal; Jo no em queixo mai, però tu et queixes de tot». Allò que manca als «verbs anomenats pronominals», doncs, sembla que és la funció sintàctica del pronom reflexiu. Finalment, en l’explanació d’aquest mateix apartat, després de fer notar que la presència o absència del pronom reflexiu canvia el comportament sintàctic d’aquells verbs que poden comportar-se com a pronominals o no pronominals, reapareix queixar-se acompanyat, aquesta vegada, de cruspir-se, desmaiar-se i penedir-se per exemplificar «verbs pronominals que no coexisteixen amb una versió no pronominal del mateix verb». D’aquesta manera, ja tenim una segona raó —diferent de la primera— per caracteritzar els verbs pronominals i distingir-los dels reflexius: a) el pronom reflexiu d’aquests (o d’alguns d’aquests) verbs no compleix funció ni de comple24.  Potser l’ús reiterat de l’expressió «verbs anomenats pronominals» per part de la GIEC no és del tot feliç, atès que pot induir el lector a pensar que aquests verbs s’anomenen pronominals però, ben bé, no ho són. Si tenim en compte que és habitual designar el pronom -se, comú tant als verbs reflexius com als pronominals, com un pronom reflexiu i, que això sovint provoca que també els verbs pronominals siguin erròniament anomenats verbs reflexius, potser hauria convingut una redacció més clara, que permetés distingir netament verbs reflexius i verbs pronominals. En aquest paper, nosaltres utilitzarem la designació verbs reflexius per referir-nos, només, a aquells que regeixen un complement argumental correferent amb el subjecte i reservarem verbs pronominals per a aquells verbs que incorporen un pronom inherent (no pas reflexiu) que en cap cas no pot ser complement argumental del verb. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 221-238 DOI: 10.2436/20.2500.01.385

Estudis romanics 46_int.indd 225

12/1/24 9:40

226

Oriol Ponsatí-Murlà

ment directe ni d’indirecte; i b) que aquests (o alguns d’aquests) verbs només funcionen en versió pronominal i no els trobem mai en versió no pronominal. Serien exemples del primer cas beure’s, cruspir-se,25 divertir-se, menjar-se, ocupar-se, preocupar-se; i exemples del segon cas, abstenir-se, adonar-se, desmaiar-se, penedir-se o —potser— suïcidar-se. La GIEC no va més enllà i, un cop constatada l’existència d’aquests verbs i descrita la seva singularitat, passa a descriure’ns les construccions dites passives pronominals i impersonals. El caràcter heterogeni dels verbs pronominals ja havia estat detectat per Fabra (2009 [1956]: 632-634), que, al costat dels verbs reflexius i recíprocs, constatava l’existència de verbs pronominals inherents que «no indiquen una acció reflexa o recíproca» (p. ex. pensar-se) i, per tant, al clític dels quals no es pot assignar cap funció sintàctica, i la inexistència d’una versió no pronominal en casos com abstenir-se, adir-se, adonar-se, aferrissar-se, agenollar-se, etc. Tampoc Fabra, però, anava més enllà i es limitava a consignar aquestes particularitats. Lorente (2008: 307-311) ha descrit com ha evolucionat després de Fabra la descripció del comportament dels verbs pronominals per part d’autors com Mascaró (1986), Badia (1994), Bartra (2002), Bonet (2002), Rosselló (2002), o Todolí (1998 i 2002) i com aquesta evolució ha permès incorporar la perspectiva sintàctica i semàntica a l’hora d’analitzar quina mena de funció poden fer els clítics que no fan cap funció. També Lorente (2010: 435-439) ha intentat fer un pas més a l’hora de descriure els mecanismes que bloquegen l’alternança dels verbs pronominals inherents per entendre millor com funcionen els processos de lexicalització verbal. Concretament, el problema que ens planteja el verb suïcidar-se és que, si el considerem un verb pronominal —com fan des de Fabra fins a la GIEC— aleshores no podem atorgar al pronom reflexiu –se una funció pròpiament reflexiva, sinó que l’hem de considerar un pronom lèxic, o inherent, afuncional, per tant, la qual cosa li impedeix ser complement sintàctic argumental del verb que acompanya. El principal problema que això planteja, com destaca Lorente (2010: 435), és la manca de conseqüència que es dona entre el fet que la inherència hagi liquidat tant la funció sintàctica com el contingut semàntic del clític (si realment fos un verb pronominal inherent, sembla que hauria de ser així) i, alhora, la intuïció espontània, per part de qualsevol parlant, del seu valor reflexiu. Bé, aleshores, per què no el considerem reflexiu, en lloc de pronominal? Els verbs reflexius es construeixen mitjançant l’adjunció d’un pronom genuïnament reflexiu, és a dir, un pronom que exerceix de complement argumental del subjecte i que, en conseqüència, li és correferent. Hi ha, veritablement, correferència entre el subjecte de suïcidar-se i el pronom -se, com n’hi ha, clarament, en el cas de matar-se? Si n’hi ha, no sembla que puguem dir que és de la mateixa mena. Tot i això, la tesi de Lorente és que suïcidar-se és un verb pronominal inherent reflexiu, la qual cosa convertiria aquest verb en l’únic en llengua catalana anterior al segle xx que podria ser categoritzat d’aquesta manera, mentre 25.  Posem deliberadament cruspir-se en aquesta primera llista —contra el criteri habitual de considerar-lo no coexistent— perquè, d’acord amb Coromines i Alcover (s. v. cruspir, DECat, II, 1072b 37-59 i DCVB), és perfectament viable la versió transitiva de cruspir (en el sentit d’«agafar una cosa per a menjar-la») des de l’Empordà i el Vallespir fins a Tortosa, i Alcover en documenta tant l’ús oral com escrit, tot i reconèixer, com també fa Coromines, que en el català central l’ús majoritari és el pronominal. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 221-238 DOI: 10.2436/20.2500.01.385

Estudis romanics 46_int.indd 226

12/1/24 9:40

ÉS UN VERB LÈXICAMENT REFLEXIU, O UN VERB PRONOMINAL

227

que tota la resta, de creació moderna, seguirien el mecanisme preferent de lexicalització mitjançant la incorporació del prefix auto-, com explica Ginebra (2011). Contra la interpretació reflexiva de suïcidar-se, Ginebra (2011: 220) apunta a la impossibilitat d’adjuntar-li cap reforç emfàtic del tipus (a) si mateix. La impossibilitat és evident. I la prova, segurament, era prescindible; si el verb en qüestió no coexisteix amb cap forma no pronominal, ens podem estalviar d’aplicar-li la prova de l’adjunció emfà­ tica perquè aquesta només té sentit si es vol desfer una possible ambigüitat sobre quin és l’objecte sobre el qual recau l’acció, o si el fet que l’acció recaigui sobre el subjecte mateix resulta atípic, inhabitual (es va escriure una carta a si mateix, quan parla s’escolta a si mateix, etc.). Tot seguit, però, i en una lloable demostració d’honestedat inteŀlectual, Ginebra argüeix a contrario sensu i proporciona un possible argument a favor de la tesi de Lorente: «Ara, també és cert que pot contraargumentar-se, pro Lorente, que el verb suïcidar-se rebutja el conjunt a ell mateix com a reforç precisament perquè és un verb inherentment reflexiu, i està sotmès, per tant, a algun principi d’economia que impedeix que vagi acompanyat d’una seqüència merament redundant». Això ja ens sembla força més productiu. Ginebra no ens proporciona cap resposta concloent però el principi d’acord entre ell i Lorente sobre el caràcter singular del verb suïcidar-se —estem parlant de tota una modalitat de verb pronominal que, històricament, hauria generat un sol exemple en català (!)— i la intuïció de l’existència d’algun principi d’economia que li impedeix, malgrat el seu caràcter aparentment reflexiu, admetre cap reforç redundant, ens situa, segurament, en un bon punt d’inici per entendre el comportament d’un verb tan estrany. Atès que, com hem vist, aquest verb no és de quilòmetre zero sinó forà, deurà ser assenyat aturar-nos un moment en alguns detalls del seu procés d’importació. 2.1.  El difícil trànsit de suïcidi a suïcidar-se Comencem pel substantiu. Hem vist més amunt que apareixia per primera vegada en llengua anglesa a finals del segle xvii. L’anglès produeix suicide i en deriva, sense problemes l’adjectiu suicidal. En algun moment, però, apareix un verb reflexiu a partir del substantiu? No. Mai. L’aplicació de la regla de formació de verbs reflexius en anglès —en absència d’un sistema de pronoms febles— hauria hagut de donar, com a resultat, to suicide oneself. En lloc d’això, l’anglès acompanya el substantiu d’un verb i fa to commit suicide (és viable, també, to commit suicide oneself, però el pronom acompanya el verb, naturalment). L’anglès reserva la versió amb pronom per a un verb transitiu preexistent: to kill oneself. L’alemany no arriba en cap moment a adoptar el neologisme d’arrel romànica per al substantiu, sinó que crea —com ja havia fet anteriorment l’anglès amb self-murder— el seu propi substantiu: Selbstmord (‘assassinat d’un mateix’) i opera de manera molt similar a l’anglès en relació amb la formació del verb: sich töten (‘matar-se’) o bé sich den Tode geben (‘donar-se la mort’). Com hem vist, el francès és la primera llengua romànica que adopta el neologisme anglès. I també la primera que fa el pas de convertir el substantiu en una construcció verbal pronominal. Ho fa, però no pas sense dificultats. D’entrada, l’aparició del verb no és immediata. La literatura sobre el suïcidi en la França iŀlustrada prerevolucionària és relaEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 221-238 DOI: 10.2436/20.2500.01.385

Estudis romanics 46_int.indd 227

12/1/24 9:40

228

Oriol Ponsatí-Murlà

tivament abundant. Tot i que ja durant el segle xvii havia vist la llum algun tractat monogràfic sobre la mort voluntària, com el de Jean du Vergier de Hauranne (1609), és durant el segle xviii que les principals plomes del pensament francès iŀlustrat presten atenció a la qüestió —amb posicionaments diversos, i sovint amb pseudònims o de manera anònima per evitar represàlies. Així, Boureau-Deslandes (1712),26 Montesquieu (1721: 11-15), Maupertuis (1749: 47-69), Rousseau (1761), Voltaire (1819 [1764]), Dumas (1773)27 o Madame de Staël (1796 i 1813) donen a conèixer textos que dialoguen entre ells i, sovint també, amb l’apologia del suïcidi —escrita en llatí— del suec Johan Robeck (1736), que havia provocat un efecte considerable en la societat francesa, tant pel seu contingut com pel fet que el seu autor s’hagués negat al riu Weser tan bon punt hagué finalitzat la redacció del llibre.28 Cap d’aquests autors —inclosa la segona obra d’Staël, ja a principis del s. xix—, tot i l’extens tractament que fan de la qüestió, no fa servir en cap moment el verb se suicider. No hem pogut documentar usos d’aquest verb en francès anteriors a 179729 i podem constatar que és al llarg del primer terç del segle xix que el seu ús s’estén i es consolida en diaris, tractats mèdics i obres literàries.30 El Dictionnaire analogique de la langue française (Boissière 1862: 1292) inclou l’entrada suicide i, dins de la mateixa entrada, consigna «se suicider (expression peu correcte)». Un segle més tard, doncs, que l’Encyclopédie hagués normalitzat suicide, el verb se suicider encara era considerat poc correcte. Boissière no era l’únic que veia problemes en aquest verb. Deu anys abans, François Barthe rebutjava sense paŀliatius qualsevol possibilitat d’incloure aquest verb en un diccionari francès: Beaucoup de gens apprendront avec étonnement que se suicider n’est pas français, et ne se trouve dans aucun dictionnaire. Nous ajouterons que, s’y trouvât-il, il ne serait pas plus français, vu qu’il n’est pas dans sa nature de l’être. Conçoit-on bien ce que voudrait dire: Je me suicide, tu te suicides, il se suicide, c’est-à-dire: Je me tue soi, tu te tues soi, il se tue soi. Les deux premiers sont barbares, le dernier est un pléonasme (Barthe 1853: IX). 26.  Per un estudi detallat sobre les diverses edicions (franceses i angleses) d’aquesta obra, vegeu Jean Macary (1975: 61-64). 27.  Jean Dumas (1725-1799) fou un pastor protestant francès que exercí una poderosa influència en l’església reformada de Leipzig. 28.  Voltaire l’esmenta en el Candide: «J’ai vu dans les pays que le sort m’a fait parcourir, et dans les cabarets où j’ai servi, un nombre prodigieux de personnes qui avaient leur existence en exécration; mais je n’en ai vu que huit qui aient mis volontairement fin à leur misère, trois Nègres, quatre Anglais, et un professeur allemand nommé Robeck» (Voltaire 1759: 79-80). 29.  Els primers testimonis que hem pogut trobar ens situen a la França postrevolucionària. Al segon volum de la Histoire générale et impartiale des erreurs, des fautes et des crimes commis pendant la Révolution Française, publicat a París l’any cinquè de la República (1797), p. 66, nota 1, hi trobem: «Plus de 400 femmes en couches périrent de frayeur, ou par l’effet de la bombe: l’une de ces femmes étouffa son enfant avant que de se suicider». Uns mesos més tard, el diari Gazette Nationale ou Le Moniteur Universel, n. 250, p. 1017, en la seva edició de décadi, 10 prairial de l’any 7 (és a dir, 29 de maig de 1799) explica que: «Après s’être souillée de ce forfait, ce monstre essaya vainement de se suicider, en se portant plusieurs coups de couteau dans le bas-ventre et dans la gorge». 30.  Per exemple, Balzac ja l’utilitza en una noveŀla com Le Père Goriot: «Ce serait vous suicider.» (Balzac 1835, II: 42). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 221-238 DOI: 10.2436/20.2500.01.385

Estudis romanics 46_int.indd 228

12/1/24 9:40

ÉS UN VERB LÈXICAMENT REFLEXIU, O UN VERB PRONOMINAL

229

Fixem-nos que el motiu de la proscripció no és pas que el verb no sigui d’origen francès —tampoc no ho és suicide i això no crea cap maldecap a Barthe— sinó que no és ni pot ser francès (no ho seria ni tan sols si a algú se li acudís posar-lo en un diccionari) perquè «il n’est pas dans sa nature de l’être». La manera com Barthe justifica aquesta exclusió categòrica és d’ordre etimològic i potser no és la més encertada però resulta igualment reveladora: si el pronom de tercera persona sui- ja està incorporat al verb, la combinació amb qualsevol altre pronom resulta impossible, i amb el pronom de tercera persona, innecessari. És així, però no del tot. Hi tornarem una mica més endavant. Tenia raó, Barthe, quan deia que se suicider no apareixia en cap diccionari? Com hem vist, diccionaris com el de Boissière l’inclouen —amb reserves— a partir de mitjan segle xix. El Dictionnaire de l’Académie Française (DAF), en canvi, que havia normalitzat suicide («action de celui qui se tue lui-même») des de la seva quarta edició (1762: 773), molt pocs anys després que ho fes, doncs, l’Encyclopédie, no incorporarà l’entrada se suicider ni en la seva cinquena edició (1798), ni en la sisena (1835), ni en la setena (1878) i haurem d’esperar fins a la vuitena (1935!) per trobar el verb en un diccionari normatiu francès. L’Académie, doncs, triga més de cent-cinquanta anys a fer el pas de suicide a se suicider. I ho acaba fent, només, davant d’un ús absolutament incontestable i generalitzat, que s’havia iniciat tímidament a finals del segle xviii però que ja és general a mitjan segle xix. Finalment l’Académie l’admet, doncs, però a contracor: «suicider (se). v. pron. Se tuer. Ce verbe est incorrectement formé, mais il est d’un usage courant» (DAF 1935: 619). 2.2.  Quins problemes presenta un verb com suïcidar-se? Per què no està format correctament se suicider, com no ho està, igualment, suicidarsi, suicidarse o suïcidar-se? Per diverses raons. Recordem, en primer lloc, el problema etimològic, que ja hem vist que apuntava Barthe. Suïcidar-se és un verb format a partir d’un substantiu neològic —suïcidi— que, al seu torn, està format per la terminació del verb caedere (‘assassinar’) i el pronom personal de tercera persona suus en cas genitiu (sui). Literalment, doncs, ‘assassinat d’ell mateix’. Fins aquí, suïcidi segueix exactament la mateixa regla de formació de mots que produeix fratricidi o homicidi (que no són neologismes, car ja existien fratricidium i homicidium en llatí clàssic), magnicidi, regicidi, infanticidi, feminicidi o genocidi. Si la formació del substantiu, però, no planteja cap inconvenient ni en llatí ni en cap llengua romànica, la formació d’un verb (de cap verb) a partir d’un substantiu d’aquesta mena resulta molt problemàtica. Barthe apuntava, en el cas francès, a la impossibilitat de conjugar je me suicide, tu te suicides, etc., perquè la presència del pronom de tercera persona bloqueja qualsevol altra opció de conjugació personal. L’única que seria possible —és a dir, l’única en què es donaria correspondència entre els dos pronoms— seria ell se suïcida, que resultaria pleonàstica. L’observació de Barthe és molt interessant perquè, sense adonar-se’n, obre la porta a prescindir del pronom. Si el problema és el caràcter incoherent o redundant del pronom, no hauria estat possible, l’opció no pronominal (suïcidar)? Si qualsevol parlant competent entén que suïcidi no pot sinó designar l’assassinat de si mateix, aleshores, per quin motiu ens cal el Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 221-238 DOI: 10.2436/20.2500.01.385

Estudis romanics 46_int.indd 229

12/1/24 9:40

230

Oriol Ponsatí-Murlà

pronom? No hauria estat possible un verb intransitiu que es conjugués jo suïcido, tu suïcides, ell suïcida? Barthe, naturalment, ens hauria respost que aquesta opció continuaria essent vàlida només per a la tercera persona del singular. Hauríem pogut objectar-li que, per a la consciència etimològica del parlant corrent, no representaria cap gran maldecap passar per alt que sui- està designant un pronom de tercera persona del singular en cas genitiu, tot i que segurament també és veritat que, sàpiga o no sàpiga llatí, al parlant competent de qualsevol llengua romànica no li és difícil associar intuïtivament sui- als seus pronoms possessius de tercera persona (su, seu, suo, son, etc.) i això no facilita la flexió verbal. Al marge del que hagués pogut passar, el que podem constatar és que, de fet, no ha existit mai cap verb derivat d’un substantiu de la classe genitiu + caedere —o ha existit molt rarament—31 excepte suïcidar-se en català, castellà, francès, italià i portuguès. I això bé deu tenir algun motiu identificable. Quan els lingüistes han tractat la singularitat de suïcidar-se, s’han fixat més aviat en el clític, perquè han estudiat el cas des de la perspectiva del complex fenomen de la pronominalització verbal. Fem un pas enrere, però. Allò que comparteixen fratricidi, homicidi, infanticidi i suïcidi no és pas cap pronom —present només en el darrer— sinó una terminació -cidi (en català; -cidio en castellà, en portuguès i en italià, -cide en francès) derivada, com ja hem dit, del verb caedere. La conversió de qualsevol d’aquests substantius en un verb exigiria la conversió d’un verb originalment transitiu en un verb intransitiu (de matar el germà a fratricidar, de matar un home a homicidar, etc.). O no ben bé. El verb funcionaria sintàcticament com un verb intransitiu però semànticament com un verb transitiu, perquè és innegable que el parlant seria ben capaç d’identificar quin és l’objecte de l’acció (el germà, l’home, etc.). Un procés de composició verbal com aquest no és del tot impossible, però sí que és extremament rar. En català tenim casos com alabatre, pernabatre i colltorçar: verbs sintàcticament intransitius però en els quals la base nominal és seleccionada semànticament pel verb com un objecte directe. El català permet, fins i tot, que un verb transitiu no només mantingui la transitivitat, sinó que la dupliqui i la dissociï. En casos com camatrencar, sangglaçar, sangcremar i, menys clarament, capgirar, el verb pren la base nominal del compost com a argument intern i l’objecte directe com a argument extern. Fixem-nos que, en la majoria de compostos verbals (d’altra banda, molt escassos), la base nominal —pràcticament sempre una part del cos d’una persona o d’un altre animal (cf. GELC 7.2.4)— no constitueix un argument de la base verbal sinó un adjunt instrumental (peucalcigar, ullprendre, manllevar), locatiu (collportar), relacional (capficar —que no significa ‘ficar el cap’, sinó ‘ficar pel cap’—), capalçar —que no significa ‘alçar el cap’ sinó ‘alçar d’un cap’), agentiu (viltenir), o predicatiu (carvendre, carcomprar, primfilar). La resta de verbs compostos són tots intransitius pronominals: cornuar-se (nuar-se-li a algú el cor), pelltrencar-se (trencar-se-li —és a dir clivellar-se-li— a algú la pell) i tallgirar-se (girar-se el tall). Constatem, doncs, que el grup de verbs compostos en què el primer component (nominal) és un complement del segon component (verbal) es redueix a menys d’una vinte31.  La quarta edició (1762: 881) del DAF, s. v. homicider ens informa que en algun moment, en francès antic, ha existit aquest verb, però el seu desús modern és tan absolut que l’entrada desapareix a partir de la setena edició (1878). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 221-238 DOI: 10.2436/20.2500.01.385

Estudis romanics 46_int.indd 230

12/1/24 9:40

ÉS UN VERB LÈXICAMENT REFLEXIU, O UN VERB PRONOMINAL

231

na (veg. Fabra 2009 [1956]: 795), la immensa majoria dels quals correspon a un camp semàntic molt restringit (base nominal relacionada amb parts del cos), de caràcter més aviat arcaïtzant i que actualment no dona cap indici de productivitat. Tot això ens pot ajudar a entendre per quin motiu no existeixen homicidar, ni fratricidar, ni feminicidar, ni genocidar. I també, doncs, per quin motiu hauria estat lògic que no trobéssim, tampoc, suïcidar. El que ens interessa, en darrer terme, però, més que no pas explicar-nos per què no existeix el que no existeix, és explicar-nos per què existeix el que existeix i que, prima facie, no era gens previsible que arribés a existir. A continuació, doncs, intentarem proporcionar l’única explicació que ens sembla raonable per fer-nos entenedora la naturalesa d’un verb tan estrany.

3.  SUÏCIDAR-SE: UN VERB PRONOMINAL REFLEXIU PER ATRACCIÓ SEMÀNTICA Si les llengües romàniques haguessin seguit l’exemple de l’anglès, no només en la formació del substantiu sinó també en la seva conversió verbal, en lloc de suïcidar-se diríem cometre suïcidi (commettre suicide, commettere suicidio, cometer suicidio), expressions que, d’altra banda, ja s’utilitzen amb menor o major mesura en cadascuna d’aquestes quatre llengües. Allò que podem intuir que va empènyer el geni romànic a fer aparèixer el verb pronominal és una suma de factors que tot seguit mirarem de fer explícits. 3.1.  L’oblit etimològic En primer lloc, la pèrdua de consciència de l’origen etimològic del terme. És evident que el grau de transparència semàntica que presenta sui- és molt menor que el que presenten fratri-, homi-, magni-, o regi-. A partir del moment que suïcidi és percebut com un substantiu lexicalitzat i se n’ha perdut de vista el fonament etimològic no és gens estrany que algú assagi la seva conversió verbal. Per què, però, no trobem ni tan sols en grau de temptativa, en algun moment del segle xviii, ni en francès ni en italià, suicider o suicidare, sinó sempre, ja des del primer moment, se suicider i suicidarsi? Al capdavall, forçant una mica la llengua, no és del tot inimaginable un ús transitiu del verb: En Joan no s’ha suïcidat; els deutes l’han suïcidat. En un cas com aquest, tots entendríem que en Joan, efectivament, s’ha suïcidat però que ell no ha estat sinó la causa immediata de la seva pròpia mort; la causa llunyana han estat els deutes. És clar que això mateix també es podria expressar amb els deutes l’han fet (o l’han obligat a) suïcidar-se, però el matís que incorpora l’ús transitiu del verb és molt interessant perquè permet establir una tensió entre els pronoms es i el i, per tant, focalitzar l’atenció sobre el responsable de l’acció (que, en darrer terme, no seria en Joan, sinó els deutes). Aquest matís quedaria molt diluït si féssim: En Joan no s’ha suïcidat; els deutes l’han fet suïcidar-se. Arreu on apareix el Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 221-238 DOI: 10.2436/20.2500.01.385

Estudis romanics 46_int.indd 231

12/1/24 9:40

232

Oriol Ponsatí-Murlà

verb, però, ho fa en versió pronominal. Per entendre’n els motius hem de tenir present que aquest no és un verb que faci aparició per designar una realitat nova ni en un context en què no existeixi cap altre verb per designar aquesta mateixa acció. 3.2.  L’atracció semàntica Com hem vist més amunt, ja el llatí disposava de diverses estratègies verbals per referir-se al fet de llevar-se la vida, el francès utilitzava correntment se tuer i l’italià uccidersi, uccidere se stesso, o uccider(si) se medesimo.32 Sempre, per tant, i en totes dues llengües l’acció de matar-se un mateix era designada mitjançant verbs amb reforç reflexiu o verbs directament reflexius. Hauria estat molt estrany, en un context com aquest, l’aparició d’un verb com suïcidar (que qualsevol parlant considera sinònim exacte de matar-se) sense clític. Això és així perquè la coincidència semàntica entre verbs diferents és un factor d’atracció i de determinació sintàctica que té el poder de modificar elements aparentment constitutius d’un verb com ara la seva transitivitat. Fixem-nos en què succeeix en la relació entre els dos verbs d’aquesta frase: 1) En Jordi ha cessat perquè en Pere l’ha destituït. En realitat, un verb i l’altre estan expressant la mateixa realitat: si en Pere no hagués destituït en Jordi, en Jordi no hauria cessat; i en Jordi no hauria cessat si en Pere no l’hagués destituït. Els dos verbs no estableixen una relació de conseqüència —malgrat la conjunció causal— sinó de codependència semàntica. Ens estan proporcionant la mateixa informació, amb l’única diferència que la primera oració està focalitzada sobre en Jordi mentre que la segona ho està sobre en Pere. Precisament per això, la mena de lligam semàntic que es dona entre cessar i destituir arrossega el primer a comportar-se com el segon, és a dir, de manera transitiva. Així, sentim contínuament frases com ara *en Pere ha cessat en Jordi. Constitueixen igualment fenòmens de modificació gramatical per atracció semàntica els que es donen entre llengües en contacte quan el sentit d’un verb és idèntic en una i altra llengua però es comporta sintàcticament de manera diferent en una i en l’altra. Quan una de les dues llengües en contacte té un ascendent sociolingüístic sobre l’altra —com succeeix, per exemple, entre el castellà i el català—, és habitual trobar-nos en casos d’incorreccions de la mena *s’ha caigut, o *s’ha callat. Però posem un altre exemple, directament vinculat al camp semàntic de suïcidar-se. El verb matar admet tant la versió transitiva com la versió reflexiva. El verb morir, en canvi, només pot ser intransitiu però, en canvi, admet tant la versió pronominal com la versió no pronominal, sense que aquesta alternança es tradueixi en cap modificació semàntica. Així, podem dir:

32.  Boccaccio ja els utilitzava amb naturalitat a Il Filocolo: «me medesima ucciderei» (Boccaccio 1938: 88) i «egli s’ucciderebbe» (Boccaccio 1938: 92). En algun moment al llarg del segle xx, les edi­ cions modernes d’Il Filocolo corregeixen, «me medesima ucciderei» per «me medesima m’ucciderei». L’anàlisi d’aquesta correcció aparentment tan nímia exigiria un tractament pausat que aquí no estem en disposició de fer. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 221-238 DOI: 10.2436/20.2500.01.385

Estudis romanics 46_int.indd 232

12/1/24 9:40

ÉS UN VERB LÈXICAMENT REFLEXIU, O UN VERB PRONOMINAL

233

[1] En Francesc s’ha matat amb barbitúrics [2] *En Francesc ha mort amb barbitúrics [3] En Francesc s’ha matat en un accident de trànsit [4] En Francesc ha mort en un accident de trànsit [5] En Francesc s’ha mort en un accident de trànsit [6] *En Francesc s’ha matat mentre dormia [7] En Francesc ha mort mentre dormia [8] En Francesc s’ha mort mentre dormia Fixem-nos en la mena de relació que s’estableix entre aquests vuit casos. Els hem ordenat tenint en compte el grau d’agència (de major a menor) per part del subjecte. Així, en [1] és indiscutible que en Francesc no és només el subjecte del verb, sinó qui ha perpetrat l’acció de matar-se, mentre que, en [7] i [8] (que presenten només variació morfològica però no pas semàntica), en Francesc és un subjecte gramatical però no agent. Els casos que ens interessen, és clar, són [2] – [6]. Per quin motiu [3], [4] i [5] són gramaticals però [2] i [6] no ho són? El sentit de [3], [4] i [5] és idèntic. Quan diem que en Francesc s’ha matat en un accident de trànsit no li pressuposem cap voluntarietat. Altrament, no parlaríem d’un accident. Si no hi ha voluntarietat, aleshores, per què en Francesc pot matar-se, morir o morir-se en un accident de trànsit però en canvi només pot morir o morir-se, però no matar-se mentre dorm? Sembla que matar-se, tot i no exigir voluntarietat, sí que exigeix una certa agència per part del subjecte. Puc matar-me amb barbitúrics, treballant, conduint, escalant una muntanya, esquiant o saltant des d’un trampolí. Que és el mateix que dir que puc morir treballant, conduint, escalant una muntanya o saltant des d’un trampolí. Però no puc matar-me dormint, ni de vell, ni com a conseqüència d’una malaltia. Només puc morir (o morir-me) dormint, de vell, o com a conseqüència d’una malaltia. De la mateixa manera que matar-se exigeix agència, morir exigeix paciència. Així, [2] no és gramatical perquè el verb morir no és coherent amb el grau d’implicació activa que ens fa pressuposar el complement amb barbitúrics. Que sigui, doncs, un element estrictament semàntic (el grau de compromís actiu que el subjecte estableix amb l’acció realitzada) el que determini que construccions idèntiques d’un mateix verb (matar o morir) les considerem o no correctes potser ens pot ajudar a entendre millor per quin motiu apareix suïcidar-se. 3.3.  Suïcidar-se, un verb mimètic de matar-se Suïcidar-se ha de ser forçosament un verb creat a imatge i semblança del seu sinònim preexistent matar-se (o de se tuer, matarse, uccidersi). A imatge i semblança semàntica, d’entrada, però la semàntica acaba determinant —iŀlegítimament, si volem— la manera com el verb defineix la seva projecció argumental. Matar podia lícitament incorporar un pronom i convertir-se en reflexiu per distingir-se, mitjançant el clític, de la seva versió transitiva. Suïcidar no podia fer-ho perquè no ha disposat mai de versió transitiva (ni en pot disposar; el pronom lexicalitzat sui- ho fa francament difícil si no és en casos excepcionals com el que hem proposat en el punt 3.1), però alhora es veia en la Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 221-238 DOI: 10.2436/20.2500.01.385

Estudis romanics 46_int.indd 233

12/1/24 9:40

234

Oriol Ponsatí-Murlà

necessitat de fer-ho per atracció semàntica. Dos verbs absolutament sinònims no podien adoptar, l’un, forma reflexiva, i l’altre, intransitiva. Si això hagués succeït, l’ambigüitat no només sobre l’agència, sinó sobre la voluntarietat de la mort designada mitjançant un hipotètic verb suïcidar —davant d’un verb matar-se—, l’hauria compromès semànticament. Un cop adopta la forma d’un verb reflexiu, no pot sinó comportar-se com a tal i això el situa a mig camí dels verbs lèxicament reflexius i els verbs pronominals. Po­ dríem dir que ha intentat esdevenir un verb lèxicament reflexiu però no ha pogut evitar mantenir l’aparença d’un verb pronominal perquè, pròpiament, no és de manera plena ni una cosa ni l’altra.

4.  CONCLUSIÓ (EN FORMA DE PRONÒSTIC) La història del terme suïcidi i del verb suïcidar-se no es pot desvincular, en cap cas, de la valoració (principalment moral) que els humans hem donat al fet de llevar-nos la vida. Una valoració que ha estat molt majoritàriament condemnatòria i que, per tant, s’ha traduït lingüísticament en expressions que emfatitzaven la responsabilitat —la culpabilitat, de fet— de qui cometia suïcidi. La tendència, al llarg de les últimes dècades, de considerar el suïcidi com un fenomen que ha de ser principalment abordat des de l’àmbit de la salut mental no representa un canvi d’enfocament tan radical com, a primera vista, ens podria semblar: si la perspectiva moralista remarcava la responsabilitat individual del suïcida, la perspectiva mèdica no deixa de considerar la mort voluntària com un problema de salut mental individual. És incontestable que molts suïcidis tenen lloc com a conseqüència de desordres mentals que han de ser abordats i tractats des d’una perspectiva mèdica. Com ho és, també, que molts d’aquests desordres tenen el seu origen no pas en un problema individual sinó d’ordre social. I, encara, ens sembla igualment cert que hi ha un munt de situacions d’exclusió i de vulnerabilitat social que, sense necessitat de concórrer cap factor de salut mental, poden conduir i condueixen al suïcidi, la qual cosa ens hauria d’obligar, al llarg dels propers anys, a repensar la mort voluntària com un fenomen del qual la societat s’ha de coresponsabilitzar, en lloc de continuar considerant-lo un problema estrictament individual. Aquest canvi de perspectiva vindrà necessàriament acompanyat d’un canvi lingüístic (i potser els canvis lingüístics ajudaran, igualment, a canviar de perspectiva). Se’n comencen a veure tímids indicis. Així, el document Recomanacions als mitjans audiovisuals sobre el tractament informatiu de la mort per suïcidi, coeditat pel Departament de Salut i el Consell de l’Audiovisual de Catalunya, recomana: «cal evitar expressions com “s’ha suïcidat” i seria preferible dir “s’ha mort per suïcidi”» (p. 7). Igualment, en l’àmbit dels serveis socials, on aquesta realitat es viu i es pateix d’una manera especialment aguda, sobretot entre joves en risc d’exclusió so­ cial, s’està estenent l’hàbit de parlar de mort per suïcidi. És un primer pas, si més no, per començar a atenuar el grau de voluntarietat i deliberació que molt sovint (no) hi ha darrere d’una mort voluntària. En la immensa majoria dels casos, probablement, un suïcida no és algú que vol morir, sinó algú que no vol (o no pot) viure de la manera que viu. Que Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 221-238 DOI: 10.2436/20.2500.01.385

Estudis romanics 46_int.indd 234

12/1/24 9:40

ÉS UN VERB LÈXICAMENT REFLEXIU, O UN VERB PRONOMINAL

235

vol viure, per tant, però no troba les condicions que li ho permetin. Si el canvi de perspectiva és exitós, potser no és del tot impensable que, algun dia, comencem a sentir dir d’algú que ha suïcidat.

5.  REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES Almirall, Valentí (1886): Lo catalanisme. Barcelona: Llibreria de Verdaguer – Llibreria de López. Badia i Margarit, Antoni M. (1994): Gramàtica de la llengua catalana. Descriptiva, normativa, diatòpica, diastràtica. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. Balzac, Honoré de (1835): Le Père Goriot. Histoire parisienne, 2 vols. París: Librairie de Werdet. Bartra, Anna (2002): «La passiva i les construccions que s’hi relacionen», dins Solà, Joan (et al.) (dir.): Gramàtica del català contemporani. Barcelona: Empúries, vol. 2, p. 2115-2179. Boccaccio, Giovanni (1938). Il Filococo. A cura di Salvatore Battaglia. Bari: Laterza. Boissière, Prudence (1862): Dictionnaire analogique de la langue française. París: Larousse et Boyer. Bonet, Eulàlia (2002): «Clitització», dins Solà, Joan (et al.) (dir.): Gramàtica del català contemporani. Barcelona: Empúries, vol. 2, p. 933-989. Boureau-Deslandes, André-François (sense autor) (1712): Réflexions sur les grands Hommes qui sont morts en plaisantant. Amsterdam [probablement, Trévoux], Jacques Desbordes. Browne, Thomas (1878): Religio medici. A letter to a friend. Christian Morals. Urn-burial and other papers. Boston: Roberts Brothers. CCSL = Corpus Christianorum Series Latina. Turnhout: Brepols, 1953-. CSEL = Corpus Scriptorum Ecclesiasticorum Latinorum. Viena: Tempsky, 1865-. Cordara, Giulio Cesare (1750): Historiae Societas Jesu pars sexta complectens res gestas sub Mutio Vitellescho. Roma: Antonii de Rubeis. Cromaziano, Agatopisto [Buonafede, Appiano] (1761): Istoria critica e filosofica del suicidio ragionato. Lucca: Stamperia di Vincenzo Giuntini. DAF = Dictionnaire de l’Académie Française. Totes les edicions són consultables en línia: <http://www.dictionnaire-academie.fr/>. Daube, David (1972): «The Linguistics of Suicide», Philosophy and Public Affairs, I (4), p. 387-437. DECat = Coromines, Joan (1980-2001): Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, 10 vol. Barcelona: Curial / la Caixa. DCVB = Alcover, Antoni M. / Moll, Francesc de Borja (19782 [1930-1962]): Diccionari català valencià-balear, 10 vol. Palma: Moll. Dumas, Jean (1773): Traité du suicide ou du meurtre volontaire de soi-même. Amsterdam: D[aniel]. J[ean]. Changuion. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 221-238 DOI: 10.2436/20.2500.01.385

Estudis romanics 46_int.indd 235

12/1/24 9:40

236

Oriol Ponsatí-Murlà

Encyclopédie, ou dictionnaire raisonné des sciences, des arts et des métiers, vol. 15 (SEN-TCH) (1765). Neufchastel: Samuel Faulche. Fabra, Pompeu (2009 [1956]): Obres completes. Gramàtiques de 1918/1933, 1956, 1946. Traduccions de teatre, vol. 6. Barcelona: Proa. Falckner, Johann Christoph (1670): Discursus juridicus de autochiria. Jena: Academia Jenensi. Foderé, François-Emmanuel (1801): Las leyes ilustradas por las ciencias físicas, o tratado de medicina legal y de higiene pública. Madrid: Real Arbitrio de Beneficiencia. GELC = Gramàtica essencial de la llengua catalana. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2018. GIEC = Gramàtica de la llengua catalana. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2016. Ginebra, Jordi (2011): «Un cas de neologia lèxica i sintàctica: els verbs formats amb el prefix auto-», dins Lloret, Maria Rosa / Pons, Clàudia (ed.): Noves aproximacions a la fonologia i la morfologia del català. Volum d’homenatge a Max. W. Wheeler. Alacant: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana. Glorieux, Pierre (1952): «Le Contra quatuor labyrinthos Franciae de Gauthier de Saint Victor», Archives d’histoire doctrinale et littéraire du Moyen Age, 19, p. 187-335. Heumann, Christoph August (1703): Dissertatio de autochiria philosophorum. Jena. Hooff, Anton J. L. van (1990): From Autothanasia to Suicide. London, Routledge. Kuehlewein, Georg Wilhelm (1671): Disputatio iuridica de autochiria. Leipzig. Labèrnia, Pere (1840): Diccionari de la llengua catalana ab la correspondència castellana y llatina. Barcelona: Estampa dels hereus de la vda. Pla. Leuster, Johann Justus (1657): Dissertatio de autochiria. Jena. Lorente, M. (2008): «Verbs pronominals inherents: descripció i representació lexicogràfica», dins Pradilla, Miquel Àngel (ed.): Actes del III Coŀloqui Internacional «La lingüística de Pompeu Fabra» (Tarragona, 17, 18 i 19 de desembre de 2008. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, p. 305-316. Lorente, M. (2010): «Verbs pronominals de font lèxica: reflexivitat i reciprocitat inherents», dins Actes del Quinzè Coŀloqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes: Universitat de Lleida, 7-11 de setembre de 2009, vol 1. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 435-445. MA = Miscellanea Agostiniana, 2 vols. Roma: Tipografia Poliglotta Vaticana, 1930-1931. Macary, Jean (1975): Masques et lumières au XVIIIe. André-François Deslandes, «citoyen et philosophe» (1689-1757). «Archives Internationales d’Histoire des Idées, 78». La Haya: Martinus Nijhoff. Mascaró, Joan (1986): Morfologia. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. Maupertuis, Pierre-Louis (1749): Essai de philosophie morale. Berlín. Minois, Georges (1995): La société occidentale face à la mort volontaire. París: Fayard. Montesquieu [sense autor] (1721): «Lettre LXXVI. Usbek à son ami Ibben, à Smyrne», Lettres persanes, vol. 2. Colònia: Pierre Marteau, p. 11-15. Morais Silva, Antonio de (1789): Diccionario da lingua portugueza. Lisboa: Officina de Simâo Thaddeo Ferreira. Morais Silva, Antonio de (1831): Diccionario da lingua portugueza, 4a edició. Lisboa: Impressâo Regia. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 221-238 DOI: 10.2436/20.2500.01.385

Estudis romanics 46_int.indd 236

12/1/24 9:40

ÉS UN VERB LÈXICAMENT REFLEXIU, O UN VERB PRONOMINAL

237

Neumaier, Christophorus (1609): Dissertatio de autochiria, demonstrans homicidium sui ipsius jure civili esse licitum. Jena: Joh. Weidner. Orfila y Rotger, Mateo (1825): Lecciones de medicina legal y forense, vol. 2. Madrid: Imprenta de Repullés. Orfila y Rotger, Mateo (1847): Tratado de medicina legal, vol. 1. Madrid: Imprenta de Don José María Alonso. Phillips, Edward (1658): The New World of English Words, or A General Dictionary. London: Brooke. PL = Patrologie Cursus Completus. Series Latina (ed. Jacques Paul Migne). París: 18441864. Recomanacions als mitjans audiovisuals sobre el tractament informatiu de la mort per suïcidi (2016). Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Salut / Consell de l’Audiovisual de Catalunya. <https://www.cac.cat/sites/default/files/migrate/actuacions/recomanacions_suici_cat.pdf>. [Consulta: 25 de novembre de 2022]. Robeck, Johan (1736): Exercitatio philosophica de εὐλόγῳ ἔξαγωγῇ sive morte voluntaria philosophorum et bonorum virorum etiam iudaeorum et christianorum. Rintelli [Rinteln]: Literis Ioh[annis] Godofr[edi] Enax. Rosselló, Joana (2002): «El SV, I: Verb i arguments verbals», dins Solà, Joan (et al.) (dir.): Gramàtica del català contemporani. Barcelona: Empúries, vol. 2, p. 18531949. Rousseau, Jean Jacques (1761): Julie, ou la nouvelle Héloïse, «Lettre XXI». Amsterdam: Marc Michel Rey, p. 197-223. Staël, Madame de [Anne-Louise Germaine Necker] (1796): De l’influence des passions sur le bonheur des individus et des nations. Lausanne: Jean Mourer – Hignou et Comp. Staël, Madame de [Anne-Louise Germaine Necker] (1813): Réflexions sur le suicide. Stockholm: Charles Delén. Todolí, Júlia (1998): Els pronoms personals. València: Universitat de València. Todolí, Júlia (2002): «Els pronoms», dins Solà, Joan (et al.) (dir.): Gramàtica del català contemporani. Barcelona: Empúries, vol. 2, 1341-1433. Vergier de Hauranne, Jean de (1609): Question Royale, où est montré en quelle extremité principallement en temps de paix, le subiet pourroit estre obligé de conserver la vie du Prince aux despens de la sienne. París: Toussainct du Bray. Voltaire (1819 [1764]): «De Caton, du suicide», Oeuvres complètes de Voltaire: Dictionnaire philosophique, t. II, p. 308-320. París: Antoine-Augustin Renouard. Voltaire (1819 [1764]): (1759): Candide, ou l’optimisme, traduit de l’allemand de M. Le Docteur Ralph. Sense peu d’impremta.

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 221-238 DOI: 10.2436/20.2500.01.385

Estudis romanics 46_int.indd 237

12/1/24 9:40

238

Oriol Ponsatí-Murlà

RESUM Aquest article es proposa analitzar les particularitats del verb suïcidar-se mitjançant una descripció gramatical i històrica del seu origen i evolució en quatre de les llengües romàniques que han adoptat aquest neologisme: català, castellà, francès i italià. Aquesta anàlisi històrica ens permetrà proposar una hipòtesi que expliqui el seu singular procés de formació i ens ajudi a entendre per quin motiu aquest verb només pot ser descrit gramaticalment com un verb alhora pronominal i reflexiu, sorgit per mimetisme semàntic a partir del verb sinònim matar-se. Mots clau: suïcidar-se, història del suïcidi, verbs pronominals, verbs reflexius.

ABSTRACT Is suïcidar-se a reflexive verb or an essentially pronominal verb? The purpose of this article is to analyse the properties of the verb suïcidar-se ‘to commit suicide’ through a grammatical and historical description of its origin and evolution in four Romance languages that have adopted this neologism: Catalan, Spanish, French and Italian. This historical analysis will allow us to propose a hypothesis that explains its unique formation process and help us understand why this verb can only be described grammatically as a verb that is both pronominal and reflexive because it is modelled semantically on the synonymous verb matar-se ‘to kill oneself’. Key words: suïcidar-se, history of suicide, pronominal verbs, reflexive verbs.

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 221-238 DOI: 10.2436/20.2500.01.385

Estudis romanics 46_int.indd 238

12/1/24 9:40

Rebut: 22/II/2022 Acceptat: 11/V/2022

UNA FINESTRA OBERTA A L’OBRADOR DEL POETA: LA PRIMERA CÒPIA COMPLETA DE CANIGÓ DE JACINT VERDAGUER (BIBLIOTECA DE CATALUNYA, 375/2) Joan Santanach Suñol Universitat de Barcelona

1.  UN MANUSCRIT DE TREBALL Segons tots els indicis, el ms. 375/2 de la Biblioteca de Catalunya constitueix la primera còpia completa que Jacint Verdaguer va elaborar de Canigó. No es tracta de cap manera d’una còpia en net, sinó d’un volum de treball, ple d’esmenes, variants i passatges canceŀlats. Després encara va transcriure el poema sencer almenys un parell de vegades. Aquestes altres còpies més elaborades, igualment esborranys en procés, per bé que sense arribar al grau d’intervenció que hi ha en determinades parts de la primera, corresponen als mss. 375/1 i 375/4 de la mateixa biblioteca. El darrer, el més net, tot i que presenti així mateix un nombre important d’esmenes, és el que a final de 1885 va anar a la impremta, segons s’infereix de la portada amb què s’obre el volum i de diverses anotacions destinades als caixistes, localitzables al llarg de les seves pàgines. La resta d’autògrafs, que són uns quants, són tots testimonis parcials, que recullen fragments de diverses parts de l’obra.1 El ms. 375/2 ocupa, doncs, un lloc destacat entre els autògrafs de Canigó. M’hi referiré amb la sigla C, que és la que empro en l’edició crítica que n’estic preparant. Es tracta d’un quadern de 129 folis de paper pautat, de 310 x 215 mm, en el qual Verdaguer va intercalar fulls i plecs de qualitats i mides molt diverses. Actualment presenta una enquadernació en pergamí, pròpia de la Biblioteca de Catalunya, que protegeix el conjunt de cobertes originals i ànima.2 1.  Per al conjunt de la tradició manuscrita de Canigó, vegeu Bohigas (1981) i l’apèndix I, amb referència a alguns manuscrits localitzats després de l’estudi esmentat del filòleg vilafranquí; per a aspectes puntuals de la tradició, vegeu també Santanach (2022a). 2.  Aquest manuscrit no és esmentat a l’única edició crítica per ara existent de Canigó, a cura de Narcís Garolera (Verdaguer 1995), que sols té presents, de forma molt escadussera, els mss. 375/4 i Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 239-263 DOI: 10.2436/20.2500.01.386

Estudis romanics 46_int.indd 239

12/1/24 9:40

240

Joan Santanach Suñol

En aquesta primera redacció del text complet, se superposen diversos estadis de lectures i esmenes. L’autor va incloure-hi, fins i tot, intercalant-les entre els fulls del quadern, algunes pàgines elaborades prèviament, que volia acabar de polir. La presència d’afegits preexistents no fa sinó confirmar el caràcter de manuscrit de treball que hem d’atorgar a C. La composició del ms. C constitueix un punt d’inflexió en la gènesi de l’obra. Ara Verdaguer disposava d’un primer quadern relligat que incloïa, correctament ordenats, tots els passatges que componien Canigó. Malgrat que abans ja devia tenir una concepció orgànica de com havia de ser el poema, que de ben segur se li havia anat concretant a mesura que avançava en la redacció de les diverses parts, no va ser fins en aquest moment que va poder valorar-ne l’efecte de conjunt. La lectura derivada d’aquesta versió en net li suscità un seguit de modificacions, algunes d’un abast important, que han quedat consignades als folis de l’autògraf. Normalment el procés de revisió dels passatges copiats al manuscrit es pot resseguir a les pàgines mateixes, sobretot quan es tracta de modificacions que afecten versos o estrofes puntuals. Quan es tracta, en canvi, de decisions i canvis de més entitat —d’ordre i de disposició dels elements d’un cant, d’afegits de més abast, etc.—, llavors en C hi resten indicis, però l’aplicació de les modificacions s’ha de buscar en altres autògrafs, ja sigui en nous manuscrits parcials, o bé al segon dels complets, el ms. 375/1 —que anomeno B—, elaborat a continuació de C. Als esborranys parcials que “depenen” de C hi ha poesies amb entitat per si mateixes —el «Cant de Gentil»—, i fins i tot un cant complet; és a dir, passatges extensos escrits de cap i de nou, producte de la lectura de C, que Verdaguer no va decidir incloure en una nova còpia completa fins a elaborar el ms. B.3 Encara que en ocasions, a l’hora de compondre nous versos, empri fulls solts, aquestes incorporacions implicaran, al seu torn, retocs en altres passatges del poema, que, aquests sí, quedaran consignats a les pàgines de C. Tot plegat explica l’elevat nombre d’esmenes i variants presents al manuscrit, i la dificultat d’accedir a les lliçons que reporta. Verdaguer degué preparar la segona còpia completa de Canigó quan la primera devia haver esdevingut gairebé impracticable. Els aspectes que detallo a continuació, amb especial atenció en els canvis introduïts, deriven de la lectura de conjunt que el poeta va fer en disposar de la primera còpia en net del poema sencer —en una versió, no cal dir, encara lluny de la que va anar a la impremta. Això li va permetre constatar-hi algunes mancances que va decidir corregir, ja fos tenint present el conjunt de l’estructura de Canigó i els equilibris entre les diverses parts, ja fos completant aspectes argumentals que havien quedat poc explícits o, directament, oberts. 375/1; vegeu-ne una valoració en Santanach (2022a), com també, per a alguns aspectes lingüístics, Santanach (2023). 3.  El procés de composició del «Cant de Gentil», del qual parlaré més avall, a l’apartat 4, és una mica més complex, ja que a més d’escriure’n una primera versió posterior a C, en un full solt que actualment forma part del ms. 375/3, i de recollir-ne una segona en B, a continuació el poeta en va redactar diverses altres versions, de nou en fulls solts, abans d’incorporar-lo al manuscrit que va anar a la impremta. Algunes etapes del procés es poden resseguir a la seva correspondència amb Jaume Collell (Casacuberta / Torrent (1977): 47, 52, 53-54, núm. 480, 484 i 485). Per a la composició del «Cant de Gentil», encara una mica més treballós de com el descriu l’insigne verdaguerià, vegeu Torrents (1995b). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 239-263 DOI: 10.2436/20.2500.01.386

Estudis romanics 46_int.indd 240

12/1/24 9:40

UNA FINESTRA OBERTA A L’OBRADOR DEL POETA

241

Entre les qüestions que comento a les pàgines següents, no hi incloc els versos de «Muntanyes regalades», malgrat que en la versió que se’n conserva en C hi hagi diversos canvis, no sols pel que fa a afegits, sinó també a supressions; hi ha, així mateix, una reordenació a fons de les intervencions de les fades, en què s’hi pot detectar l’assaig de diverses opcions. Verdaguer va donar unes quantes voltes a l’hora d’organitzar i de compondre aquesta part del cant VI, i va redactar diversos parlaments de les fades, també en fulls solts, que finalment va desestimar. Tot apunta que aquest procés de dubtes i vaciŀlacions a l’hora d’organitzar la peça és anterior a C i que en aquesta còpia va continuar sospesant possibilitats sobre una qüestió que venia d’abans. Es tracta, en tot cas, d’un aspecte prou complex per dedicar-hi un estudi específic.

2.  L’ESTRUCTURA DEL POEMA I LA FUNDACIÓ DE RIPOLL El Canigó del ms. C presenta ja l’organització en dotze cants i un epíleg que tindrà en la versió que Verdaguer va considerar definitiva. El nombre de cants és el mateix, però el contingut presenta algunes divergències. A la primera edició, datada el 1886, no s’hi va incloure l’epíleg, que, com és sabut, Verdaguer no va recuperar fins a la de 1901 —amb el precedent de l’edició francesa de 1889, en unes circumstàncies força diferents. Tal com explica el poeta en una nota a la segona edició catalana, i abans en una altra que acompanyava «Los dos campanars» a Pàtria (1888), on també el va recollir, l’epíleg va mantenir-se com a part integrant de Canigó durant gairebé tot el procés de composició, però en va quedar fora quan el text havia d’anar a impremta. En elaborar el ms. C, l’epíleg encara formava part del pla general, i així mateix el trobem en el ms. B, la segona còpia completa; l’autor ja no el va recollir, en canvi, en el darrer autògraf, que anomeno A, preparat segurament com a suport per als impressors. L’estructura en dotze cants, doncs, que permet organitzar el poema en dues meitats força simètriques, vinculables entre elles a partir d’un seguit de represes i paraŀlelismes, ja s’observa en C. Això no impedeix que hi hagi algunes diferències respecte a les versions posteriors. Entre aquestes, sobta d’entrada la manca d’atenció que l’autor va dispensar, en aquest estadi, als títols dels cants. Devia estar més atent a polir-ne la redacció i va deixar els títols per a més endavant, com testimonia un full escrit per ell mateix, en el qual va redactar el que semblen provatures per titular els cants i també per concretar-ne el contingut.4 Aquest índex deu ser posterior a la composició de C perquè s’hi recullen alguns títols que hi manquen, o bé que hi consten en un estadi anterior. A continuació, recullo la versió impresa dels títols i les variants que hi ha als mss. ABC, com també els títols de l’índex, al qual em refereixo amb la sigla G:5 4.  El va donar a conèixer Ricard Torrents (1995c: esp. 227-228). Es conserva al ms. 2433 de la Biblioteca de Catalunya. N’ofereixo una edició, en diversos aspectes divergent de la de Torrents, en apèndix. 5.  A l’esquerra del claudàtor hi indico el títol que presenta el cant en el text imprès, i a la dreta les variants manuscrites que en divergeixen; un guió llarg significa que el cant (o l’inici del cant, en el cas Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 239-263 DOI: 10.2436/20.2500.01.386

Estudis romanics 46_int.indd 241

12/1/24 9:40

242

Joan Santanach Suñol

11. L’ aplech] Aplech BC 12. Flordeneu] corr. L’encís B, La reyna de les fades CG 13. L’ encís] corr. Lo palau encantat B, Son palau Encantaries l estany G, [sense títol] C 14. Lo Pirineu] Lo pirineu [ ] passeig per las montanyas / Los pirineus G, Los Pirineus C 15. Tallaferro] [sense títol] C 16. Nuviatje] corr. Les noces corr. Montanyes regalades B, — A, Montanyes regalades 6. presents, histories la m o montanyes regalades G, Montanyes regalades C 17. Desencantament] La mort (ratllat) punició [ ] Desencantament B, la mort [ ] 7 historias la mort G, [sense títol] C 18. La fossa del gegant 19. L’ enterro] corr. Llagrimes B, La pau en S. Marti G, sospirs C 10. Guisla] corr. Griselda B, — CG 11. Oliva] corr. Los dos monestirs A, Los dos Monestirs B, Lo nou monestir G, Lo monestir C 12. La Creu de Canigó] corr. Fades y monjos B, Fades y monjos G, La creu C

Només el títol del cant VIII coincideix plenament, en C, amb el finalment imprès, i són pocs els que en transmeten versions properes. Sovint, a més, són escrits en llapis, cosa que en fa més evident la provisionalitat. En tres casos ni tan sols hi ha cap proposta. En el ms. B, en canvi, pràcticament tots els títols coincideixen, o gairebé, amb els impresos l’any 1886, al costat d’algunes variants finalment descartades. Respecte a l’índex inclòs en G, cal observar que coincideix en diversos casos amb els títols recollits en el ms. B, o s’hi aproxima (cants III, V-VII, XII), contra C; només en una ocasió, en canvi, s’acosta més a C, com és en l’ús del singular en el cant XI, per bé que en G hi consta un adjectiu que manca en C. Aquests paraŀlelismes permeten apuntar que Verdaguer degué elaborar l’índex entre les dues còpies completes més reculades, C i B. A l’hora de compondre el ms. C, com deia, l’objectiu de Verdaguer no devia ser tant concretar qüestions puntuals, posem per cas els títols dels cants, com valorar-ne aspectes més generals i d’equilibri entre les diverses parts. Unes quantes de les anotacions que comentarem a l’apartat següent, i de les modificacions que va dur a terme en el cos dels cants, van en aquesta direcció. Ara bé, els canvis introduïts en els títols que consten en C poden ser indici de modificacions en el contingut dels cants afectats. Aquesta podria ser la causa de la divergència que hi ha entre el títol del cant XI, que en C és «Lo monestir», en singular, com també és en G, i el que presenta en B, on passa a denominar-se «Los dos Monestirs». El cant XI, no caldria insistir-hi, versa sobre les fundacions de Sant Martí de Canigó i de Santa Maria de Ripoll (en aquest cas, pròpiament, la refundació), de manera que el plural del títol s’adequa plenament al contingut. Si ens fixem, però, en la versió que se’n conserva en el ms. C, a grans trets paraŀlela a la dels dos manuscrits complets posteriors, hi ha un detall que no hauria de passar desapercebut. Al f. 104 v del primer autògraf complet, cap a la meitat del cant XI, hi ha un canvi significatiu en el to de la tinta —i diria que també en la ploma usada, més fina en segon lloc. El canvi se situa just al v. 175, és a dir, del cant VI en A), manca a l’autògraf indicat. Transcric aquest text, i la resta dels citats, d’acord amb els testimonis d’on provenen, ja siguin manuscrits o impresos, sense regularitzar-los ortogràficament. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 239-263 DOI: 10.2436/20.2500.01.386

Estudis romanics 46_int.indd 242

12/1/24 9:40

UNA FINESTRA OBERTA A L’OBRADOR DEL POETA

243

quan el relat, després de seguir Guifre en l’edificació de Sant Martí i d’acompanyar-lo en els seus remordiments, recupera el personatge de l’abat Oliba i planteja la construcció d’un nou monestir a Ripoll. S’ha apuntat en alguna ocasió que la incorporació de Ripoll al poema, malgrat que desplacés l’atenció de l’acció del Rosselló cap al sud, hauria estat motivada per l’inici de la restauració de Santa Maria. Era una forma de donar rellevància a la tasca que es duia a terme al sud de la frontera, impulsada en primer lloc pel bisbe Josep Morgades, com remarcava sense paŀliatius l’elogiosa dedicatòria del cant XI que Verdaguer va consignar a l’edició de 1886. Se n’hauria ressentit en part la concepció general del poema, amb algunes repeticions i insistències potser innecessàries, però en qualsevol cas l’autor degué considerar que l’esment de Ripoll ho compensava.6 La materialitat del ms. C, on s’observa que la còpia del cant XI a partir del v. 175 es va dur a terme no pas a continuació dels versos anteriors, sense solució de continuïtat, sinó en una represa posterior, abona la tesi que el monestir del Ripollès no devia formar part del pla inicialment concebut per Verdaguer. Més aviat degueren ser les circumstàncies, i sens dubte la voluntat de fer-hi una aportació que sabia significativa, el que va motivar el poeta a dedicar la segona meitat del cant XI a imaginar la concepció de l’anomenat bressol de Catalunya. I va fer necessari adaptar-ne el títol al nou contingut. Entre els papers de Verdaguer hi ha fins a una dotzena de testimonis que transmeten versos del cant XI, d’extensió molt variada. Estan disseminats en quatre volums diferents. Es tracta dels manuscrits 1466, 375/3, 375/5 i 2433, tots pertanyents al fons de la Biblioteca de Catalunya. El primer és una llibreta de camp, de petites dimensions, que el poeta va dur amb ell durant la seva estada per les contrades pirinenques de l’estiu de 1883; hi va esbossar alguns passatges del cant en cinc pàgines no consecutives, tots anteriors al v. 175. Els altres tres són volums misceŀlanis i facticis, procedents del llegat de Pere Guerau Maristany, comte de Lavern, en què es van relligar un nombre ingent d’esborranys canigonencs. De tots aquests, si no m’erro, només n’hi ha dos que contenen al mateix temps versos previs i posteriors al v. 175. Són els ff. 49v-56v del ms. 375/3 i els ff. 51v-54v del ms. 2433. Que sols hi hagi, entre tants testimonis, mal que alguns certament breus, dos esborranys amb versos de les dues grans parts del cant XI és un indici important que Verdaguer va treballar-les per separat. L’anàlisi dels dos esborranys esmentats no contradiu aquesta impressió. Els ff. 49v-56v del ms. 375/3 (D) constitueixen un testimoni poc habitual en el conjunt de papers canigonencs. Conté els versos d’1 a 294 però amb nombroses omissions intermèdies. Entre aquestes, les dels vv. 163-174, que en canvi són recollits al marge en C —per a aquests versos, vegeu més avall l’apartat 5. L’estranyesa que aquest testimoni causa deriva sobretot del fet que, malgrat l’estadi força inicial d’elaboració dels passatges que conté, presenten, en canvi, un nombre molt reduït d’esmenes. És un autògraf massa net, i més encara si el comparem amb la majoria de manuscrits de treball que el poeta manejava. La seva relació amb C també és particular. Les lliçons que D reporta no són de cap manera anteriors a l’elaboració de la primera còpia completa de Canigó, tot i que, com acabem de veure, s’hi ometen versos que, per 6.  Vegeu Torrents (1995c: 231, amb el contrapunt de Torrents 1995d), com també Codina (2010: 126). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 239-263 DOI: 10.2436/20.2500.01.386

Estudis romanics 46_int.indd 243

12/1/24 9:40

244

Joan Santanach Suñol

contra, formen part de C. Són versos escrits al marge de C un cop D ja devia existir. M’inclino a pensar que D és una còpia parcial del cant XI elaborada a partir de C, però en un estadi anterior al que actualment podem consultar —és a dir, quan presentava moltes menys esmenes. Un cop elaborats els folis de D, Verdaguer n’hauria abandonat la còpia sense ni tan sols haver enllestit el cant sencer. No se n’ha perdut cap foli perquè a la part baixa del f. 56 v encara hi ha espai en blanc per a una estrofa més, que ja no hi va copiar. Desconec amb quina finalitat va compondre’l ni per què va deixar incompleta la còpia del cant, va arraconar els folis, i va continuar treballant en C. Sigui com sigui, això explica que en D, testimoni parcial, hi hagi versos amb variants introduïdes en C (vv. 36, 128, 130, 138, etc.), alhora que se n’ometen d’altres que també consten en C (vv. 125, 126, 131, 141), diversos grups de versos inclosos. Pel que fa als ff. 51v-54v del ms. 2433 (G), l’estat de les pàgines i la relligadura fan difícil afirmar si els folis formen un mateix plec, si bé per mides i característiques és ben probable que comparteixin origen. Al text s’observen nombroses intervencions, amb múltiples versos marginals i variants interlineades, d’altres de canceŀlats, escrits amb llapis i diverses tintes. Respecte a la distribució dels versos, no deixa de ser significatiu que de nou el v. 175 tingui un lloc destacat, just al començament del f. 52 v. En efecte, els versos previs i els posteriors al 175 estan distribuïts en pàgines diferents. Val a dir, de totes maneres, que comparteixen un mateix foli, el 52, i que al final del f. 52 r Verdaguer no hi va deixar cap espai en blanc significatiu, sinó que tot és ple de versos, inclosos els marges. Així, als ff. 51v-52r (el 51r és en blanc), hi ha els vv. 103-144 i 151-162,7 de vegades mers esborranys, mentre que al f. 52 v hi trobem la concepció de la portalada de Ripoll, a partir del vers 175 i fins cap al 198. Al f. 53 v, el recto del qual també és en blanc, hi ha un parell de redaccions dels vv. 199-210, diferents de la versió final, escrites en llapis, i diversos esborranys de l’estrofa formada pels vv. 211-216 —alguns dels quals aprofitats més avall, a l’estrofa composta pels vv. 289-294. Al marge inferior d’aquest mateix foli (53v) hi ha encara un esborrany dels vv. 165 i 166 del cant XII. Els dos testimonis que recullen versos del cant XI tant anteriors com posteriors al v. 175 no donen un suport clar a una composició unitària, ja des de l’origen, del cant. El recollit en D és posterior a la composició de C, cosa que el descarta per al que ara ens interessa, i fa que només hi hagi un testimoni amb versos a cavall del 175 en versions menys elaborades que en C: els ff. 51v-54v del ms. G. Ara bé, aquestes pàgines no són producte d’un moment concret de composició, sinó que s’hi observen diverses represes. Res no impedeix que Verdaguer hagués aprofitat pàgines en blanc d’uns folis on ja hi havia versos anteriors del cant XI (i potser del cant XII), per compondre-hi passatges preparatoris, alguns força embrionaris, del versos dedicats a Ripoll; i, encara que no sigui aquesta la 7.  Per a les dues estrofes finals de l’episodi protagonitzat per Guifre (vv. 163-174), vegeu més avall l’apartat 5. El cas dels vv. 145-150 constitueix una nova mostra de la vigència que mantenien, per a Verdaguer, manuscrits aparentment ja superats: un primer esborrany dels versos es troba al f. 104 r del ms. C, però no van ser incorporats en B, sinó que els hem d’anar a buscar al ms. A (f. 113 v). Quan va decidir compondre aquesta estrofa, el poeta no devia tenir el ms. B a l’abast (ens consta, per exemple, que el va cedir a un lector, el nom del qual per ara desconeixem, perquè n’hi fes observacions; vegeu Santanach, en premsa). Per disposar del context, degué tornar a C, i ja no va incorporar la nova estrofa en B, sinó que la va copiar directament en A. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 239-263 DOI: 10.2436/20.2500.01.386

Estudis romanics 46_int.indd 244

12/1/24 9:40

UNA FINESTRA OBERTA A L’OBRADOR DEL POETA

245

impressió que fan, tampoc no es pot descartar plenament que fossin elaborats sota un mateix impuls. En aquestes circumstàncies, les vaciŀlacions respecte al nombre de monestirs al títol del cant, observables al llarg de diversos testimonis, i el canvi tan perceptible de tinta entre els vv. 174 i 175 al f. 104 v del ms. C, continuen sent indicis destacats de la probable incorporació tardana, o si més no posterior a la concepció inicial del poema, dels versos sobre Ripoll.

3.  «NO VE PREPARAT PROU»: ALGUNES ANOTACIONS MARGINALS El tarannà crític de la lectura que Jacint Verdaguer va dur a terme després de la composició de C s’observa especialment en una sèrie d’anotacions marginals, la majoria en llapis, que localitzem disseminades per tot el volum. L’autor hi apunta d’entrada quins aspectes no el convencen i, en un segon moment, de vegades en diverses represes, hi fa canvis i hi introdueix esmenes i variants. El ms. C va constituir una fita en la gènesi de Canigó que, malgrat tot, l’autor sabia perfectible. Així s’assenyala en la primera anotació marginal que hi va recollir: al marge superior del f. 1 r hi va indicar «No ve preparat prou», afirmació que tant pot fer referència al conjunt del poema, al cant I o bé a l’episodi de l’adobament a cavaller de Gentil. És respecte d’aquesta darrera opció que cal entendre, en tot cas, les altres dues anotacions que va consignar en la pàgina inicial. En aquest foli hi ha dues estrofes d’una primera redacció que li susciten dubtes. Són les següents: —Fill, hereu de ma gloria y mon llinatge, ell li respon, m’ agrada ton llenguatge, com al lleó los aspres rugits del seu cadell, mes crech que per creuarte es massa prompte.— —Jo l’ en faria prou respon lo compte si aquí l hosberch tinguessem, l’ espasa y lo capell. Uns ne troba entre tant sobre la volta un jay de barba blanca que ‘ls escolta que es de l’ humil capella custodi y hermitá —Veusel aquí, los diu, l arnes finissim que jo guerregi fins que l Altissim [ab] jorns de pau ma vida guerrera coroná.

5

10

3 los aspres rugits] corr. lo [...] / terrible rugit C; 5 l’ en faria] amb creuaria interlineat i ratllat C; respon lo] amb diu l altre interlineat en llapis C; 9 custodi] corr. lo guayta C; 10 Veusel] corr. Veusela C; l arnes finissim] corr. una armadura C; 11 jo guerregi] corr. duguí quaranta anys C; fins que] a cont. á tant dura ratllat C; 12 corr. var. [...] aixafadora cárrega ma espatlla s’ encorbá C Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 239-263 DOI: 10.2436/20.2500.01.386

Estudis romanics 46_int.indd 245

12/1/24 9:40

246

Joan Santanach Suñol

Al marge de la primera de les estrofes, l’autor es planteja «Treure la repugnancia del pare?», potser perquè, després d’expressar els recels que la joventut de Gentil li inspira, Tallaferro accepta amb massa facilitat que sigui armat cavaller. I una mica més avall, en l’espai entre les dues estrofes, hi insisteix: «S hauria de preparar mes l armament [corr. al pare] / se convens massa aviat». En conseqüència, va canceŀlar les dues estrofes, llevat del vers i mig inicials (actuals vv. 19-20); va completar a la interlínia el mig vers que havia ratllat, i, al f. 2 r, va redactar els quatre versos que mancaven. Tots sis constitueixen una versió no definitiva, però molt més propera a la final, de l’estrofa composta pels vv. 19-24, en què Tallaferro no manifesta cap dubte sobre l’armament a cavaller del seu fill. Les dues estrofes de la primera redacció, i així mateix les tres precedents amb què s’inicia el cant I, estan escrites al recto del f. 1. És excepcional que Verdaguer escrivís versos en net a l’anvers d’un full, ja que, com és sabut, tendia a fer-ho a les pàgines parelles dels quaderns, i deixava en blanc les senars per a possibles correccions i ampliacions. En aquest cas no ho fa així, potser per la seva condició de foli inicial, però aleshores va deixar en blanc el verso del f. 1 i va escriure les noves variants, els vv. 21-24, al recto del f. 2. A partir d’aquí, ja empra el f. 2 v, i els reversos dels fulls que segueixen, per redactar-hi estrofes en net, i deixa els rectos en blanc per recollir-hi variants més evolucionades. Tornant al cant I, tampoc no li van semblar prou aconseguides les dues estrofes següents, ja al f. 2 v, corresponents als vv. 24-36 (ometo els quatre darrers versos, amb canvis menors): Davant l altar lo jove s agenolla ahont pels cors humils la gracia brolla d’ una nevada tunica ‘s vesteix simbol hermos de a [ ] y de puresa vestimenta real als angels presa lliri florit que l vent del mon marceix.

5

A Deu, humil lo seu no-res confessa sa ánima tendra es com un vas que ‘s vessa 1 lo] la C; 2 prec. fontana interlineat C; humils (amb fidel [sic] interlineat) C; 3 var. li posan una tunica blanquíssima de lli var. de lli una (amb alba interlineat i ratllat) tunicela blanquissima (amb son cor hermos interlineat i ratllat) vesteix; 4 de] amb virginal interlineat en llapis C; 5 real] af. que C; 6 var. deixará com lovella sa llana pel camí (amb sa llana l anyell per lo camí interlineat) var. sesqueixa de la vida sovint per lo camí C; vent] amb al ayre interlineat C; mon] amb en interlineat C; marceix] amb amuste[ix] interlineat C; 7 Deu ... no-res] amb A la grandor de Deu son res interlineat C

Al marge hi va anotar en llapis la paraula «idilich» i, en tornar-hi, després d’assajar diversos canvis i variants, sobretot als vv. 3 i 6, que recullo a l’aparat, va canceŀlar la primera de les estrofes i l’inici de la segona. Va substituir aquests versos, expressió d’una puresa i, sobretot, d’una humilitat que no devien acabar de convèncer-lo aplicades al jove guerrer, per una nova versió, més propera a la finalment impresa i a la concepció no tan espiritual, i en principi més idíŀlica, que reclamava a la nota. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 239-263 DOI: 10.2436/20.2500.01.386

Estudis romanics 46_int.indd 246

12/1/24 9:40

UNA FINESTRA OBERTA A L’OBRADOR DEL POETA

247

Encara sense moure’ns del cant I, al f. 9 r detectem, sempre en llapis, l’anotació «diluida» referida a onze versos del f. 8 v, corresponents al diàleg entre el fallaire i la noia de «Lo ram santjoanenc», que constitueixen una versió anterior dels vv. 216-218 finals. Per obtenir una major concentració, Verdaguer els va reduir a tres. Són els següents, ara canceŀlats, que acaro amb la primera proposta d’esmena que el poeta anota en llapis al marge, i amb la versió impresa (el vers immediatament anterior, el 215, comú, és «Quant arriba ‘l seu galant»; en aquest cas, prescindeixo de les indicacions de variants i altres incidències en el text manuscrit): C canceŀlat

C corr.

1886

al caure l sol á la posta per mes que ella estiga dins ell se li queda defora com pobre que va pel mon del amor cercant l almoyna —¿Donchs perqué no vols [entrar? li diu la nina amorosa —Perqué fa molta calor y aquí hi bat l ayre de Rosas —Jo tinch de coure ‘l sopar al escó no ‘m deixes sola

a la casa entrar no gosa —Per que no entras com [ahir? li diu la que l cor li roba,

á la casa entrar no gosa; ella li diu desde dins: —¿Doncs per què’t quedes [defora?

De variants i correccions relacionades amb «Lo ram santjoanenc», al llarg de tot el procés de composició n’hi ha unes quantes. A Verdaguer li va costar donar-lo per bo. En són mostra l’anotació «Concretar - falta color», al marge inferior del f. 10 v, el darrer del cant I, com també el comentari «Embellir lo romans», escrit no pas en C, sinó al f. 8 v de B, just a sota del v. 236, el darrer del romanç. Als folis dels cants II i III hi ha algunes altres anotacions, més breus, de funció menys evident. Ara no m’hi estenc. A l’apartat 5, en comento una del f. 12 v. Deuen ser recordatoris o epígrafs per localitzar determinats passatges. En canvi, més endavant, al cant VI, hi ha una clara voluntat d’ordenar i sistematitzar continguts en la llista dels presents que les fades fan a Flordeneu i Gentil, escrita al marge inferior del f. 60 v: «pom d olors [ ] olorador / cinyell / mirall / copa / collaret / corona d or / anell / una cullereta d or / arpa», que s’han de relacionar amb les vaciŀlacions que Verdaguer mostra, al llarg de la redacció de Canigó, respecte a la composició i a l’ordre d’intervencions de les fades en «Muntanyes regalades», qüestió a la qual m’he referit més amunt. Un altre episodi en què Verdaguer va deixar anotacions marginals per tornar-hi i reescriure’n alguns passatges és l’enterrament de Gentil, al cant IX. Fixem-nos en les dues estrofes formades pels vv. 256-265. Al f. 91 v de C hi ha la següent versió de les estrofes, de les quals sols la segona és canceŀlada:

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 239-263 DOI: 10.2436/20.2500.01.386

Estudis romanics 46_int.indd 247

12/1/24 9:40

248

Joan Santanach Suñol

Lo dolor l ha salvat, sa flama pura l encengué un punt al caure de l altura formar pogué ab sos polsers una creu y encara sembla que besar procura eixa penyora del amor de Deu!

5

Mes orem... no s’ arriba al desposori de Deu sense passar pel purgatori com per la flama s’ purifica l or y sols s apaga l foch expiatori ab l oració, eixa llagrima del cor.

10

3 corr. var. posá sobre son pit sas mans en creu corr. var. sobre l pit duya una petita creu C; 4 corr. y mirau com estreny ab sa ma dura C; 8 com per] amb sols en interlineat C; 9 expiatori] corr. del Purgatori C; 10 var. de l oració ab la celestial regor C

Les dues estrofes citades formaven part de l’homilia que el bisbe Oliba pronuncia a l’enterrament del seu nebot. Però, tal com recull al marge de la segona estrofa, Verdaguer va trobar «Lo sermó massa llarch», mentre que, en canvi, degué semblar-li que calia ampliar la descripció de la fúnebre reunió, en la línia del que anotava poc abans, al marge inferior del f. 90 v: «Espectable del moment (?) del sepeli – son pare cenyut apoyat sobre lespasa l assessi plorant – Oliva beneint / tots los guerrer apoyat [sic] sobre las espasas». Els apartats d’aquest guió marginal estan puntualment desenvolupats en la nova versió dels vv. 256-265, escrits al f. 92 r, que recreen les circumstàncies en què es produeix l’enterrament, amb especial atenció al dolor dels dos comtes germans.

4.  LA INTUÏCIÓ DEL «CANT DE GENTIL» El «Cant de Gentil» és la peça de Canigó que Verdaguer va replantejar-se i refer més vegades. Ricard Torrents (1995b) en va identificar fins a sis versions diferents, que en un estudi que preparo proposo reduir a cinc, per bé que amb variants en el si de la majoria de redaccions. Aquesta quantitat de redaccions contrasta amb el fet que el «Cant» no formava part del plantejament inicial de l’obra, sinó que la idea d’incloure-l’hi va sorgir durant la redacció del poema. L’indici més antic que en tenim és, de nou, el ms. C, malgrat que el «Cant de Gentil», pròpiament, no s’hi conserva. Sí que hi ha, per contra, dues versions diferents de les estrofes prèvies, el cor de fades, que en la versió definitiva se situen entre el romanç cantat per Lampègia i el mateix «Cant». És en la segona d’aquestes redaccions on es constata que el poeta havia concebut la redacció d’una intervenció del fill de Tallaferro com a resposta a les peticions de les goges. En la primera, Gentil mantenia l’actitud passiva que el caracteritza des que accedeix al món de les fades. A la més reculada de les redaccions de les estrofes prèvies al «Cant», situada a la pàgina de l’esquerra (f. 70 v), com correspon a les primeres redaccions que Verdaguer Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 239-263 DOI: 10.2436/20.2500.01.386

Estudis romanics 46_int.indd 248

12/1/24 9:40

UNA FINESTRA OBERTA A L’OBRADOR DEL POETA

249

recollia als seus quaderns, les fades valoren la història que Lampègia els ha relatat, i demanen a la fada de Roses, anomenada Sirena, no pas a Gentil, que els canti una nova cançó que tingui per escenari el Pirineu. La petició fa referència a la història d’Hèrcules, Pirene i l’incendi de la serralada, que Verdaguer havia narrat al cant primer de L’Atlàntida: Chor No cantes mes, bellíssima companya, la cansó de Lampégia ‘ns fa plorar, ta veu que escolta sola la montanya fa enveja á les sirenes de la mar. —Sirena, ó tu fada gentil de Rosas que passaves abuy lo Pirineu per damunt les Alberes alteroses, cántans al rey dels heroes que les feu. Canta á Pirene, flor que a aqueixes terres á Alcides fill de Júpiter lligà y l mauseol de serres sobre serres ab que ell l hermós cadabre sepultà.— Sirena va á cantar entre sos brassos sa arpa ja dona lo primer sospir quan de sobte a sa vora senten passos y porugues arrancan á fugir.

5

10

15

1 companya] corr. germana C; 3 escolta sola] corr. sols e. C; 6 corr. tu q. a. has passat (amb tramontat interlineat) lo P. C; 9 que a] corr. d C; 13 cantar] af. dona ratllat corr. ja C

Sense solució de continuïtat, allà on més endavant hi haurà el «Cant de Gentil», hi trobem les estrofes en què s’explica l’arribada de Guifre al cim del Canigó, les conseqüències de l’atac sarraí de tres dies enrere, agreujades per la deserció del nebot, i la reacció de l’oncle en trobar-lo allà. L’aparició del comte ja s’apuntava en els darrers versos citats; Verdaguer els mantindrà en la versió definitiva, per bé que amb alguns canvis per adaptar-los a les noves circumstàncies. A la segona redacció d’aquestes mateixes estrofes, escrita a la pàgina de la dreta del ms. C (f. 71 r), les fades no demanen a Sirena que els canti, sinó que ara la petició s’adreça a Gentil:

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 239-263 DOI: 10.2436/20.2500.01.386

Estudis romanics 46_int.indd 249

12/1/24 9:40

250

Joan Santanach Suñol

Chor de fadas Gentil, Gentil hermos, per tu s acosta l hora d amor parlem d amor si t plau la mar alla d allà n parla á la costa los rossinyols ne parlan al cel blau Contans ho tot com á Rosella veres pasturant ses obelles entre ls pins estrella que baixá d eixes esferes sols per guiarthi á tu ab sos raigs divins.8 ¿N era gayre de bella? ¿ N era gayre de virginal[? ¿]fon lo teu cor de gel? ¿Trigares á agradarte del seu ayre? ¿Trigá á ferirte son mirar de cel?— Muda dorm en tos brassos l arpa hermosa que t regalá la fada de Lanós, sobre ton cor estrenyla com esposa y llansa al vent est cántich amorós.

5

10

15

1 acosta] corr. atansa C; 2 si t plau] corr. tan sols corr. no mes C; 4 corr. y assi n parlan [ ] los rossinyols C; 5 ho tot] corr. si t plau C; á Rosella veres] corr. veres á Rosella C; 6 corr. per la primera volta en lo Conflent C; 9 bella] corr. hermosa C; 10 virginal] corr. resplendent C; fon ... gel?] en llapis C; 13 Muda dorm] corr. Ell te encara C; tos] corr. sos C; 14 t regalà] corr. li doná C; 15 corr. la estreny contra son cor com una esposa C; est] amb un interlineat C

Aquesta segona versió, bastant més propera a la definitiva, es complementa amb esmenes als dos primers versos de la darrera estrofa de la primera redacció, citada més amunt, la que, en incorporar-hi el «Cant de Gentil», es va convertir en la primera que el seguia (vv. 397-400). Sirena, que es disposava a cantar, cedeix el seu lloc a Gentil, que acaba de pronunciar el seu cant. Hi llegim: Gentil refila encara entre sos brassos sa arpa deixa rajar algun sospir 1 Gentil refila encara] corr. Sirena va á cantar C; 2 corr. sa arpa ja dona lo primer sospir C; deixa rajar algun] amb modula encara l ultim interlineat C

8.  Ricard Torrents, en el seu estudi sobre el Cant de Gentil, afirma que aquest vers manca (1995: 172). Segurament es tracta d’una confusió, perquè el vers no sols es conserva en C («sols per guiarthi á tu ab sos raigs divins») sinó també en el manuscrit que transcriu, D («per endressarthi á tu ab sos raigs divins»). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 239-263 DOI: 10.2436/20.2500.01.386

Estudis romanics 46_int.indd 250

12/1/24 9:40

UNA FINESTRA OBERTA A L’OBRADOR DEL POETA

251

Entre les dues redaccions s’ha produït la decisió d’incorporar el «Cant de Gentil» al cant VII de Canigó, aprofitant en part la intervenció frustrada de la fada de Roses, tot i que endarrerint l’entrada en escena de Guifre per tal de donar temps al jove cavaller d’exposar els seus anhels inassolibles. En C, malgrat aquest canvi, el «Cant» no hi és, ja sigui perquè en escriure la segona redacció de les estrofes que l’emmarquen encara no l’havia compost, ja sigui perquè en va preparar els esborranys en fulls a part. Diverses de les versions del «Cant de Gentil» s’han conservat en fulls esparsos. D’acord amb Ricard Torrents (1995), la versió més reculada entre les que ens han arribat és la que es troba als ff. 34v-35v del manuscrit 375/3 de la Biblioteca de Catalunya, volum factici en què es van agrupar materials corresponents a estadis diversos d’elaboració de l’obra (l’anomeno D). En els dos folis esmentats, el «Cant» és precedit per les quatre estrofes prèvies corresponents a la segona redacció del ms. C, molt probablement còpia directa de la versió d’aquest autògraf, o si més no versió posterior però molt propera, ja que presenta les esmenes de C incorporades al text, i alguna de nova encara amb la lliçó rebutjada coincident amb la de C. Just després del «Cant» hi ha l’estrofa que comença «Gentil refila encara» (vv. 397-400), que en C havia format part de la primera redacció però ara ja amb les lliçons de la segona referents a l’enamorat de Flordeneu. El text dels dos folis del ms. 375/3 correspondria, per tant, a la primera versió del «Cant de Gentil» amb les quatre estrofes prèvies i la següent, lligades a la inclusió del «Cant»; aquesta primera versió, amb les estrofes del cor de fades que l’emmarquen, seria posterior a la composició d’aquestes mateixes estrofes contextuals en C —segona redacció del cor de fades, sense el «Cant». És d’entrada sorprenent, aleshores, perquè la segona versió de l’episodi —el cor de fades adreçant-se a Gentil— ja forma part de C, que retrobem les tres estrofes referides a Sirena i a la petició que li fan les altres fades, corresponents a la primera versió de l’episodi, en el manuscrit 375/1, és a dir, el segon autògraf complet de Canigó (B).9 Van ser copiades al f. 76 v i posteriorment canceŀlades. La canceŀlació de les estrofes ha de ser posterior a la inclusió al quadern d’un bifoli de mides més reduïdes, el compost pels ff. 74-75, en el qual Verdaguer va copiar la nova versió, amb les dues estrofes anteriors al «Cant de Gentil» (vv. 353-360), el mateix «Cant» (en la versió tercera),10 i la primera estrofa posterior (vv. 397-400). Aquesta és una nova mostra que les versions autògrafes de Canigó no eren, per al seu autor, contenidors de versos successius i tancats un cop n’havia elaborat una nova còpia,11 sinó que hi tornava i se’n servia quan li semblava necessari. Per això mateix és difí9.  El text de les estrofes en el ms. B és com segueix: «Chor de gojes / Sirena, oh tu fada gentil de Rosas / que passares abuy lo Pirineu / per damunt les Alberes alteroses, / cántans lo rey dels héroes que les feu. // Canta á Pirene, flor que a aqueixes terres / á Alcides, fill de Júpiter lligá, / y l mauseol de serres sobre serres / ab que l hermós cadavre sepultà. // Sirena va á cantar, entre sos brassos / sa arpa ja dona lo primer sospir, / quan de sobte á sa vora senten passos / y porugues arrancan á fugir». 10.  L’ordenació es justifica a l’estudi que en preparo, esmentat més amunt; aquesta tercera redacció es correspon amb la que Torrents (1995b: 180-183) havia considerat la segona. 11.  Més amunt, a la n. 7 del segon apartat, he fet referència a l’estrofa composta pels vv. 145-150 del cant XI, afegits en una pàgina de la dreta en C, absents en B i no incorporats en un manuscrit complet amb normalitat fins al ms. A. Un altre cas similar el trobem als vv. 121-128 del cant IV, en què el salt es Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 239-263 DOI: 10.2436/20.2500.01.386

Estudis romanics 46_int.indd 251

12/1/24 9:40

252

Joan Santanach Suñol

cil discernir si va ser en elaborar C, o en treballar en els seus versos, un cop ja compost el manuscrit, o bé en compondre B, que Verdaguer va considerar necessari donar veu a Gentil al cant VII. L’ordre d’elaboració, malgrat tot, degué ser el següent: (1) primera redacció en C (cor de fades a Sirena i aparició de Guifre), (2) primera redacció en B (cor de fades a Sirena i aparició de Guifre), (3) segona redacció en C (cor de fades a Gentil i aparició de Guifre), (4) segona redacció en D (cor de fades a Gentil, primera redacció del «Cant» i aparició de Guifre), i (5) segona redacció en B (cor de fades a Gentil, segona redacció del «Cant» i aparició de Guifre). No podem descartar que les dues redaccions de C (1 i 3) fossin compostes abans que les de la resta d’autògrafs, i que Verdaguer no decidís quina emprar fins més endavant (cosa que explicaria que cap de les dues fos canceŀlada en C); així, durant un temps, almenys fins després d’haver copiat la primera versió del cor de fades en B (2), no hauria decidit elaborar els folis de D (4) i, a continuació, el bifoli incorporat en B (5).

5.  EL CANT X I EL PES ATORGAT ALS PERSONATGES FEMENINS Entre els canvis destinats a afavorir l’equilibri intern de l’obra, i a completar-ne les línies argumentals que no s’havien acabat de concretar, un dels més destacats és la redacció del cant X. I és que, tot i que al ms. C hi ha dotze cants, com hem vist més amunt, a l’apartat 2, nombre que es correspon amb el dels cants del text imprès, hi manca el titulat amb el nom de la comtessa Guisla de Cerdanya. En afegir-l’hi, Verdaguer no va rebutjar un cant X antic i el va substituir per un de nou, sinó que va convertir el vell cant X en segona part del IX. Es tracta d’una solució paraŀlela a la que va trobar en la versió de L’Atlàntida del 1878 per incorporar-hi el cant VII, el lloat cor d’illes gregues, que, com és sabut, no formava part de la versió que havia guanyat els Jocs Florals l’any anterior. En aquella ocasió, va redistribuir entre els cants previ i posterior els versos de l’antic cant VII.12 A l’autògraf C de Canigó, el cant IX arriba fins al v. 290, no fins al 544. S’hi inclou la troballa del cos de Gentil i el conflicte entre els dos comtes germans, l’enterrament del jove i la decisió de Guifre de fundar un monestir al costat de la seva tomba; i es tanca amb la proposta que Oliba fa al seu germà d’aprofitar un «empelt de l’arbre de Cuixà» (v. 283) per fundar Sant Martí. La darrera intervenció dona peu a l’abat de Ripoll a narrar, en els versos que segueixen, la història de la destrucció de Sant Andreu d’Eixalada, que en C constituïa un cant a part, el desè, tal com fa ben evident el «10» que consta al costat del títol «Sant Andreu d Exalada», al f. 93 v. En el primer autògraf complet, doncs, el cant X es corresponia amb la segona part, «Eixalada», del cant IX definitiu. Sense el cant titulat «Guisla» les implicacions de la renúncia de Guifre a la vida activa, i sobretot les derivades de la separació de la seva esposa, no haurien tingut pràcticava produir d’una pàgina de la dreta del ms. B al text imprès, sense passar per A; vegeu Santanach (2022a: 22-23). 12.  Vegeu Pere Farrés en Verdaguer (2002: 20-22). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 239-263 DOI: 10.2436/20.2500.01.386

Estudis romanics 46_int.indd 252

12/1/24 9:40

UNA FINESTRA OBERTA A L’OBRADOR DEL POETA

253

ment cap presència a l’obra. Tampoc, és clar, el dol que la seva vídua en vida experimenta davant de la decisió del comte. I, sobretot, el poema no hauria recollit cap informació addicional sobre l’infaust destí de Griselda, l’estimada de Gentil, desconeixedora de la seducció de Flordeneu i, no cal dir, de la mort del seu gojat. Tot sembla indicar que no va ser fins que va haver compost el ms. C que Verdaguer va decidir donar més pes als personatges femenins no vinculats al món de les fades. Tampoc no podem descartar, segons quina fos la cronologia de redacció dels passatges i variants que esmento a continuació, que en aquest punt decidís afegir-hi els personatges femenins. Sigui com sigui, d’aquí deriva la inclusió del cant X i, com a conseqüència, la necessitat de ressituar el cant que anteriorment ocupava aquesta posició, «Eixalada», com a segona part del IX, el qual va doblar, així, la seva extensió original; i, amb 544 versos, tot i ser un cant en realitat secundari, el IX es va convertir en el més llarg de tot el poema. Els tres autògrafs fragmentaris que transmeten el nou cant X han de ser, doncs, posteriors a l’elaboració de C, on manca, i anteriors a la de B, del qual ja forma part. La coŀlació evidencia que els tres manuscrits solts contenen versions textualment menys elaborades que la d’aquest darrer manuscrit. Les versions esparses del cant formen part de dos volums misceŀlanis diferents, els ja citats mss. 375/3 i 375/5. Als folis 16v-20v i 36v-41v del primer hi ha sengles versions del cant —la segona sembla la més elaborada, i en qualsevol cas és la més neta de les tres—;13 pel que fa als ff. 19v-20r del segon manuscrit, constitueixen una mena de desplegable que conté una versió del cant clarament en procés. La redacció del nou cant X hauria comportat, així mateix, que l’autor inclogués, encara en el ms. C, nous esments als dos personatges que el protagonitzen. És possible plantejar un escenari —hipotètic, no cal dir— en què Verdaguer hagués escrit o estigués escrivint el nou cant en fulls a part, i que paraŀlelament intervingués en un parell d’altres llocs del ms. C per donar més presència o continuïtat a Guisla i Griselda. En aquest sentit, és ben significatiu que, en dos passatges marginals afegits un cop enllestida la primera redacció de l’autògraf C, s’esmenti, en un cas, per primera i única vegada fora del cant X, la muller de Guifre,14 i en l’altre s’expliquin les conseqüències de l’enfolliment de la jove pastora, que es produeix precisament al nou cant X. La menció a la comtessa afegida en C es troba als vv. 421-428 del cant VII. Verdaguer els va incorporar al manuscrit a ratlla tirada entre les estrofes anterior i posterior i, a més, a causa de la llargada del passatge, va haver d’escriure algun dels versos a la pàgina de la dreta (vegeu els ff. 71v-72r de C). L’ampliació es troba entre els versos que narren la reacció de Guifre davant de l’atac sarraí. Són dues estrofes en què s’esmenta Guisla i els seus fills, que el comte deixa en lloc segur abans d’iniciar l’ascens al Canigó. La in13.  La còpia dels ff. 16v-20v del ms. 375/3 no és recollida en la descripció de Pere Bohigas (1981: 339-348); tampoc no l’esmenta Maria Condeminas a l’índex que va incloure del contingut del volum en el full preliminar que hi va afegir, mecanografiat i datat l’11 de desembre de 1957. 14.  El nom de Guisla és, malgrat tot, esmentat en uns apunts que el poeta va redactar en prosa, segurament com a guia per a la composició dels versos. En el corresponent al cant I s’hi recull, al final, que el comte Guifre «pren lo camí de Villafranca hont en rich palau l espera plorant sa bella esposa Guisla». Els fulls, relligats en diversos llocs del ms. 2433 de la Biblioteca de Catalunya (el passatge citat es troba al f. 77 v), van ser en bona part editats per Ricard Torrents, en una ponència que va presentar al I Coŀloqui Verdaguer, de 1986; vegeu-la en Torrents (1995c: 222) per al fragment esmentat. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 239-263 DOI: 10.2436/20.2500.01.386

Estudis romanics 46_int.indd 253

12/1/24 9:40

254

Joan Santanach Suñol

corporació podria ser independent de la del cant X, però és significativa d’una voluntat d’ampliar la presència dels personatges femenins en les coordenades històriques del poema, al marge del llegendari meravellós. En segon lloc, pel que fa a Griselda, observem que les dues estrofes que conformen els vv. 163-174 del cant XI van ser afegides al costat dels versos entre els quals s’havien d’inserir, però no a la mateixa pàgina (f. 104 v), sinó directament a la pàgina de la dreta, la senar (f. 105 r). La pastora, després d’haver-se assabentat imprevistament de la mort de Gentil per boca de la mateixa comtessa, al nou cant X, i d’haver perdut la raó a causa de l’impacte provocat per la notícia, en els versos esmentats del cant XI visita, en plena follia, el comte Guifre penitent. El passatge del f. 105 r sí que és clarament conseqüència de la trobada entre les dues dones, i depèn, sense cap dubte, de l’addició del cant X. En el ms. C encara hi ha un parell de substitucions de versos remarcables, que segurament són a l’origen de l’afegit del cant titulat «Guisla». En la primera redacció dels cants I i II Griselda no hi apareixia, sinó que la partida de Gentil cap al cim del Canigó era motivada per la possibilitat d’obtenir el poder lligat als mantells de les fades, no pas pel desig d’obtenir l’amor de la pastora. Respecte del cant I, al f. 4 v hi ha un seguit de versos ratllats com a conjunt, que Verdaguer va substituir per una redacció inicial dels vv. 109-174, i va encartar en el quadern mitjançant un bifoli espars (ff. 5-6). En aquests dos folis es narra el ball a l’aplec, amb Griselda com a centre de la dansa, i la reacció de Tallaferro, oposant-se a l’amor dels dos joves. Els versos suprimits, en canvi, incloïen dues estrofes en què Gentil, un cop adobat a cavaller, era el centre d’atenció de les mirades i prenia part en els balls, sense cap esment de Griselda; a continuació de les dues estrofes del f. 4 v, el conjunt canceŀlat inclou també variants dels actuals vv. 121-126, l’inici del 127, i els vv. 169-177. Respecte al cant II, els vv. 41-66 (en el 47 s’esmenta Griselda) són escrits al f. 13 r. Substitueixen dues redaccions prèvies, del f. 12 v, canceŀlades; la segona, al marge, reemplaçava parcialment la primera. En aquesta, Gentil dubta entre el deure i la cobdícia d’obtenir «Quant vostre cor [ ] li demana». Significativament, Verdaguer havia anotat al marge d’aquests versos «l amor y lo dever», segurament amb l’objectiu de tornar-hi més endavant (per a aquesta mena d’anotacions, vegeu més amunt l’apartat 3). A la segona redacció, s’hi suma l’amor de la reina de les fades: «Lo cor de llur regina sobirana / de quant vullau tindreu la mina á casa». No és, per tant, fins a la tercera redacció, la del f. 13 r, que hi apareix Griselda. Aquesta menció està directament relacionada amb la incorporació del personatge en el cant I, com indica la variant rebutjada; hi llegim: «Ell se recorda de Gris[ ] estrella / que l mati de sa vida iŀluminava», per bé que la lliçó del segon vers substitueix la variant anterior «que de son cel hermos son pare arranca». En relació amb el cant II, cal així mateix fer referència al moment en què la reina de les fades s’identifica explícitament amb la pastora (vv. 147-186); doncs bé, al ms. C només hi ha una redacció prèvia dels vv. 147-158, en què no es menciona Griselda, i els vv. 159-186 hi manquen.15 Sobre la incorporació de Griselda i Guisla, potser no és sobrer recordar que el «Cant de Gentil» va ser igualment concebut en estreta relació amb la composició del ms. C. A 15.  En un treball que preparo se citaran in extenso els passatges esmentats i s’hi valoraran les implicacions del major pes atorgat en aquest moment de la composició als personatges femenins. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 239-263 DOI: 10.2436/20.2500.01.386

Estudis romanics 46_int.indd 254

12/1/24 9:40

UNA FINESTRA OBERTA A L’OBRADOR DEL POETA

255

les diverses versions del «Cant» és constant la confusió entre la pastora i la reina del Canigó, de manera que no podem descartar que formi part del procés descrit, destinat a conferir més pes als personatges femenins no lligats al món de les fades. Si més no, n’és una conseqüència.

6.  LA IMPORTÀNCIA DELS FINALS La conclusió d’una obra literària, el desenllaç final, pot condicionar en bona part la interpretació que es faci del conjunt d’aquesta obra. Verdaguer n’era ben conscient i va redactar diverses versions no sols del final del cant XII, el darrer del poema, sinó també de l’epíleg. El poema «Los dos campanars» forma part de C i així mateix de l’autògraf complet següent, B; l’autor no en va prescindir fins a elaborar el manuscrit que va anar a la impremta, A. Per això no consta a l’edició de 1886. En treballar-hi va sospesar dues possibilitats a l’hora de cloure l’epíleg, totes dues esbossades, fora de caixa, al f. 129 v del ms. C. Al marge dret, hi ha esborranys de dues de les tres estrofes conclusives finalment impreses.16 En canvi, el final descartat és escrit al marge inferior del foli, en llapis i amb nombroses esmenes i variants. L’edició de les dues estrofes que el componen ha requerit una tasca de reconstrucció complexa; com que la publico i comento en Santanach (2022b), aquí em centraré en els finals del cant XII que reporta C. Sí que vull remarcar, malgrat tot, la distància de to que hi havia —i hi ha— entre les dues possibilitats de conclusió de «Los dos campanars»: mentre que a l’opció adoptada es fa èmfasi en el contrast entre la decrepitud de les construccions humanes respecte de la força i la renovació constant de la natura, obra divina, en les dues estrofes reconstruïdes s’hi emfasitza la ira de Déu davant l’abandonament dels dos monestirs i el càstig consegüent, en forma d’esclat volcànic al cim del Canigó. Malgrat que en tots dos casos es remarqui el poder diví, les connotacions d’un i altre són ben diferents i el missatge que en podia extreure el lector també. La conclusió del cant XII, al ms. C, es troba al f. 125 v. La versió divergeix encara bastant de la impresa i no conté cap equivalent als versos finals definitius (vv. 417-444), perquè hi manquen la intervenció del cor d’homes de paratge i el cor final, afegits en versions posteriors. Al ms. C el cant XII es tanca amb una intervenció de l’abat Oliba sensiblement més llarga que a la versió impresa (vv. 389-416), ja que està composta per trenta-cinc versos; d’aquests, l’autor va canceŀlar els deu darrers (versió 1), i els va substituir per una altra conclusió escrita al marge (versió 2). Malgrat aquest canvi de pes, la còpia de les paraules d’Oliba recollides en el primer autògraf complet presenta en general poques esmenes i sembla una versió en net d’un esborrany previ, que no em consta que s’hagi conservat.17 16.  Sols hi manca la darrera, composta pels vv. 101-105, que hem de localitzar en B i en els ff. 2v3r del ms. 1466; aquest segon és, probablement, el primer esborrany que en va elaborar. 17.  Al v. 26 hi ha el que sembla un error de còpia, no pas de redacció: l’omissió de la -s de «Nos», que introdueixo per conjectura per donar sentit al vers. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 239-263 DOI: 10.2436/20.2500.01.386

Estudis romanics 46_int.indd 255

12/1/24 9:40

256

Joan Santanach Suñol

Transcric a continuació la peça sencera d’acord amb C, per fer evidents les diferèn­ cies amb la versió final (els versos conclusius corresponen a la versió 1):18 Oliva Gloria al Senyor: lo nuvol de tristesa que amortallá tant temps l ánima mia com los nuvols del cel se va desfent. Recula l ombra de la nit, empesa per la claror del dia que riu en lo balcó de solixent. La nostra terra amada que de Mahoma sota l jou vivía lliure s aixeca y ab sa llansa armada empeny los serrains vers occident. S es feta cristiana la victoria; al caure mort del carro de sa gloria lo gegantí Almansor. ¿Qui sab si algun nostre heroe formidable ha d aixecar sa espasa inmensurable que de sa tomba l moro no pot moure? ¿qui sab si sobre d ells ha de fer ploure las iras del Senyor? Lo comte Berenguer de Barcelona aixampla sa corona. Catalunya s desvetlla escamarlada cama ensá, cama enllá del Pirineu, com damunt son corcer una amassona que s adormí una estona sortint d una batalla ab Heracleu. Nos fugen com de l ayre les boyrades les bruixes y encantades; tramonta l alta serra lo nubol de la guerra; com los aucells en l arbre, canta al bell cim del campanar de marbre l argentina campana del convent y un crit de renaixensa diu á la volta inmensa que l astre de la patria es á orient.

5

10

15

20

25

30

35

2 tant temps] corr. tants anys C; 6 lo balcó de solixent] corr. la finestra d orient amb var. La nit recula pel dia empesa / y Cataluny[a] ay [ ] al marge en llapis C; 20 aixampla] a cont. cada dia ratllat C; 26-35 versos canceŀlats C; 26 Nos] No C; 35 que] a cont. es ratllat C; es á orient] corr. á sol ixent C 18.  Sagno els versos hexasíŀlabs, contra el que trobem a la versió 1 del ms. C, tal com són al text imprès. El v. 5 de la versió 2 sí que està sagnat a l’autògraf. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 239-263 DOI: 10.2436/20.2500.01.386

Estudis romanics 46_int.indd 256

12/1/24 9:40

UNA FINESTRA OBERTA A L’OBRADOR DEL POETA

257

Els deu versos finals (vv. 26-35) estan delimitats per un requadre que els canceŀla. Al marge dret, Verdaguer hi va recollir la nova redacció (versió 2). L’havia assajat prèviament en un full a part, conservat al f. 55 v del ms. 2433 (G), i després encara la va copiar al f. 57 v del ms. 375/3 (D), amb la resta del parlament. En aquest darrer manuscrit, hi va assajar alguns canvis, abans de canceŀlar-los com a conjunt, i de substituir-los, en testimonis posteriors, pels vv. 406-408 que van arribar a les premses. Els versos de la versió 2 són els següents: A l àliga real es pariona que tot mirant de fit à fit lo sol, ja esten ses dues ales, ja regina del Pirineu, sos dos vessants domina. ¿será la terra ó l ona o l cel mateix qui aturará son vol?

5

2 vers ratllat en D i escrit en llapis en C, var. que vol llansarse en seguiment del sol (l. e. s. d. s. amb seguir lo sol interlineat) G; 3 ja1] amb que sobreescrit en llapis D; regina] corr. domina G; a cont. que al estendre [s]es ales ja dom[...] al marge D; 4 domina] amb regina interlineat i ratllat G; a cont. d eixa gran serra ls [...] ayguaves vers interlineat en llapis D; 5-6 versos ratllats D; 6 o el cel mateix] corr. o será l cel C, o serà l cel G

Les diferències entre la intervenció d’Oliba en el ms. C i la impresa, al marge dels dos finals, són unes quantes. Hi ha, a més de variants pròpiament textuals, canvis d’ordre i mètrics. Així, els versos equivalents als 409-416, que tanquen el parlament del bisbe-abat a l’edició (vv. 11-18), aquí se situen entre els vv. 398 i 399 (vv. 10 i 19), i hi ha alguns decasíŀlabs que finalment van esdevenir hexasíŀlabs i a la inversa (vv. 4, 9, 13). Malgrat tot, ja hi trobem el to triomfal i de lloança a Déu present al text de 1886, amb l’arribada de l’alba, real i metafòrica, que desfà núvols i foscor, i així mateix el despertar de la pàtria vinculat a la derrota musulmana i a la desaparició d’Almansor. S’hi recull, fins i tot, la profecia d’un heroi patri, tot i que encara no necessàriament identificable amb Jaume I (hi manca l’adjectiu «conqueridor», v. 413, i la referència a l’expansió territorial, vv. 414-416). L’esment de l’heroi, en C, no clou la intervenció d’Oliba, com a l’imprès. L’ordre inicial situa aquí la referència al comte Berenguer, aquest sí en expansió, i la comparació entre Catalunya i l’amazona que es deixondeix després de batallar amb el semideu, identificat aquí pel nom. A continuació, ja com a cloenda, és el torn dels dos finals assajats. A la versió 1 es fa menció de la fugida de les fades, paraŀlela a la retirada del núvol de la guerra, i a un toc de campana que evoca la renaixença de la pàtria llavors naixent, en una referència gens dissimulada al lligam entre la Catalunya medieval evocada al poema i la contemporània del poeta. Que fos el campanar qui expressava aquest crit d’esperança, just abans de l’epíleg, qui sap si degué influir en la decisió de Verdaguer de prescindir del vers, i qui sap si es troba a l’origen de l’omissió de l’epíleg en l’edició de 1886. Pel que fa als sis versos que componen la versió 2, a part de les provatures, vaciŀlants i incompletes, que observem en D, són poques les divergències que hi ha entre les tres versions conservades. L’única variant significativa és la del v. 2 en el ms. G. Potser per Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 239-263 DOI: 10.2436/20.2500.01.386

Estudis romanics 46_int.indd 257

12/1/24 9:40

258

Joan Santanach Suñol

això Verdaguer no en va prescindir del tot, sinó que en versions posteriors en va recuperar el v. 1 com a v. 406 imprès, i va mantenir a continuació la idea d’influència catalana sobre els dos vessants del Pirineu, tot i que amb una redacció diferent. No van gaudir de la mateixa consideració els dos darrers versos de la versió 2, canceŀlats en D, com tampoc els deu de la versió 1, cap dels quals no va arribar a l’edició de 1886.

7.  PER CONCLOURE El ms. C assenyala una fita en la gènesi de Canigó. Jacint Verdaguer hi va agrupar, per primer cop, tots els materials que havia compost per al poema. Fins en aquell moment, havia pres notes i treballat amb documents i papers solts. Ara disposava d’una primera versió completa i en net de totes les parts que havien de conformar l’obra, és a dir, dels dotze cants i l’epíleg. Això li va permetre fer-ne una lectura seguida per avaluar la coherència del conjunt i detectar-hi possibles punts febles i mancances. En són mostra els comentaris que va deixar al llarg del volum, en llocs als quals posteriorment va tornar i, en efecte, va modificar. L’anàlisi de les diverses intervencions en els versos de C mostra que el preocupava l’equilibri al si de cada cant, de manera que condensa passatges que li semblen massa prolixos i, alhora, hi introdueix versos i estrofes per completar aspectes que potser havien quedat poc definits. Mantindrà aquesta forma de procedir, per bé que inevitablement amb menys intensitat, quan elabori les altres dues còpies completes de Canigó, els manuscrits B i A, per ordre d’antiguitat. Més significatiu em sembla, en la revisió de C, l’esforç per establir un major equilibri entre les diverses parts i, sobretot, per relligar alguns fils argumentals que no havien quedat ni prou tancats ni prou explicats. Les mostres d’aquest esforç de relectura i revisió són nombroses, i inclouen canvis de tota mena, variants diverses per a un mateix lloc i nombroses correccions i supressions. No sorprèn que al catàleg digital de la Biblioteca de Catalunya el ms. 375/2, el nostre C, sigui identificat com a «Versió del Canigó amb nombroses esmenes». Es tracta d’un manuscrit de treball en què se superposen diversos retorns a uns mateixos llocs, sovint amb passatges ratllats o canceŀlats, i nous afegits en els espais en blanc restants, de manera que sovint la lectura i la interpretació de versos i variants esdevé francament difícil. Era una còpia per a ús propi, per poder-hi treballar, i no calia fer-la amable a cap altre lector que no fos ell mateix. Ell s’hi entenia perfectament. A diferència de les altres dues còpies completes, posteriors, d’aquesta primera no tenim constància que l’hagués deixat llegir a ningú. A més de les esmenes en llocs concrets, d’abast més o menys limitat, la lectura de C va propiciar que Verdaguer emprengués la redacció d’un parell de passatges, potser tres, molt destacats per significació i extensió, mal que, pròpiament, dos d’aquests no s’hagin conservat entre les pàgines del volum. Són passatges que fins aleshores no havien format part de l’estructura que el poeta havia concebut per a Canigó, sinó que degué decidir incloure’ls-hi en aquell moment, repassant la versió del poema copiada en C. En primer Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 239-263 DOI: 10.2436/20.2500.01.386

Estudis romanics 46_int.indd 258

12/1/24 9:40

UNA FINESTRA OBERTA A L’OBRADOR DEL POETA

259

lloc, el «Cant de Gentil», moment àlgid del poema, la introducció del qual va fer necessaris, així mateix, altres canvis als versos que l’emmarquen. En segon lloc, un cant complet, el desè, «Guisla», que va implicar situar l’anterior cant X («Eixalada») com a segona part del novè i incorporar alguns esments més a les dues protagonistes del cant en altres indrets del poema —si més no, la presència de Griselda al cant XI en deriva directament. Al grup d’addicions de pes també hi hem de comptar, molt probablement, els versos dedicats a la fundació de Ripoll del cant XI, que sí que són als folis del volum. Aquests darrers potser no es deuen tant a equilibris interns de l’estructura del poema, com a equilibris polítics i propagandístics. Em sembla també molt significativa la preocupació que el poeta mostra per l’efecte final que pogués tenir el poema en el lector en completar-ne la lectura. Les vaciŀlacions respecte als versos amb què s’havien de cloure no sols el cant XII, sinó també l’epíleg, ho fan ben evident. Va prescindir dels dos finals que en el ms. C havia assajat per al cant XII, i ni tan sols va conservar en posició final la peça de la qual formaven part, el parlament de l’abat Oliba, ja que a continuació hi va afegir el Cor d’hòmens de paratge i, sobretot, el Cor final. Pel que fa als dubtes respecte a l’epíleg, van acabar desembocant, com és prou sabut, en la seva exclusió de l’edició de 1886. Les modificacions que Verdaguer va consignar al ms. C aporten informació rellevant sobre la forma com va encarar la composició del poema, i confirmen fins a quin punt tenia una concepció orgànica de tot el conjunt. Alhora aporten elements, per això mateix, útils per a la interpretació de determinats passatges i, no cal dir, del poema com a obra unitària. La tria d’unes opcions en detriment d’unes altres ajuda a definir la intencionalitat amb què Verdaguer el va compondre. I no sols això: l’anàlisi de les modificacions i del procediment emprat per dur-les a terme ens parla igualment de la pròpia tasca del poeta com a creador. Del rigor, gairebé diria la sistematicitat, amb què va encarar-ne la composició, de l’esforç constant de reescriptura, del replantejament d’amplis aspectes de l’obra un cop ja semblaven enllestits. Al costat d’un altre aspecte així mateix definidor de la seva tasca, que aquí no hem tractat perquè no corresponia, el de la ingent tasca de documentació que va dur a terme, bibliogràfica i sobre el terreny. El ms. C és igualment, fins on jo conec, un testimoni singular, no sols en el conjunt de la tradició textual i la gènesi de Canigó, sinó també com a testimoni d’aquest procés d’escriptura i de l’exigent revisió a què l’autor va sotmetre el text. S’aproxima força, doncs, a una finestra oberta a l’obrador del poeta.

APÈNDIX I. AUTÒGRAFS COMPLETS, PARCIALS I EDICIONS DE CANIGÓ Autògrafs complets A Barcelona, Biblioteca de Catalunya, ms. 375/4 B Barcelona, Biblioteca de Catalunya, ms. 375/1 C Barcelona, Biblioteca de Catalunya, ms. 375/2 Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 239-263 DOI: 10.2436/20.2500.01.386

Estudis romanics 46_int.indd 259

12/1/24 9:40

260

Joan Santanach Suñol

Esborranys fragmentaris D Barcelona, Biblioteca de Catalunya, ms. 375/3 [Factici; 86 ff., amb 20 fragments amb versos i una versió de les notes, i altres materials] E Barcelona, Biblioteca de Catalunya, ms. 1466 (olim 2996) [Llibreta de camp (estiu 1883); 67 ff., amb 11 fragments breus amb versos, i altres materials] F Barcelona, Biblioteca de Catalunya, ms. 375/5 [Factici; 37 ff., amb 16 fragments amb versos i una versió de les notes, i altres materials] G Barcelona, Biblioteca de Catalunya, ms. 2433 (olim 368/5) [Factici; 120 ff., Bohigas hi detecta 37 unitats textuals, sobretot passatges de Canigó] H Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 1463/18. [Cartipàs amb 17 ff. (foliats 2-18) amb esborranys verdaguerians; als ff. 2-9 hi ha diversos estadis d’elaboració del «Cant de Gentil»] J Barcelona, fons particular [Full de paper, passatge del cant VI] V Olot, Biblioteca Marià Vayreda, CV5/46 [8 ff; cant I, majoritàriament d’altra mà; vegeu Tayadella 1999] Perpinyà, Biblioteca Universitària, Fons de la Société Agricole, Scientifique et Littéraire des Pyrénées-Orientales, fons Justí Pepratx. Còpies de «Los dos campanars» (llibreta núm. 9, ff. 69-73) i de «Lo Rosselló» (núm. 11, ff. 25-29). Edicions del text català publicades en vida de Verdaguer a Jacint Verdaguer, Canigó. Llegenda Pirenayca del temps de la Reconquista, Barcelona: Llibreria Catòlica, 1886. c Jacint Verdaguer, Patria. Poesíes, ab un prólech de Mossen Jaume Collell, Barcelona: Estampa de Fidel Giró, 1888. A les pp. 55-60 hi ha l’edició de «Los dos campanars», amb una nota a la p. 202. p Jacint Verdaguer, Le Canigou. Légende pyrénéenne du temps de la reconquête, traduction française avec le texte catalan en regard autorisée et approuvée par l’auteur [per Josep Tolrà de Bordas], París: Albert Savine éditeur, 1889. b Jacint Verdaguer, Canigó. Llegenda Pirenayca del temps de la Reconquista, Barcelona: Biblioteca de Catalunya Artística, 1901. Paraŀlelament a la preparació d’aquesta edició, se’n va publicar una altra, en fascicles, acompanyant els números 64 i 92 de la primera època de la revista Catalunya Artística. Setmanari iŀlustrat de literatura, arts i teatros, entre el 29 d’agost de 1901 i el 20 març de 1902. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 239-263 DOI: 10.2436/20.2500.01.386

Estudis romanics 46_int.indd 260

12/1/24 9:40

UNA FINESTRA OBERTA A L’OBRADOR DEL POETA

261

APÈNDIX II. EDICIÓ DE L’ÍNDEX PRIMITIU DE CANIGÓ El text que edito a continuació es troba al f. 78 r del ms. 2433 de la Biblioteca de Catalunya. Es tracta d’un índex dels cants del poema, amb esmenes als títols i opcions encara per concretar. Fa l’efecte que s’hi barregen possibles epígrafs amb meres referències al contingut, com si l’autor sospesés quins episodis havia de situar en cadascun dels cants, sobretot al III, VI i VII. No podem saber si és fruit de diverses represes o d’un únic moment de reflexió, per bé que la uniformitat de la tinta i la lletra que s’hi detecta dona sobretot suport a la segona possibilitat. 11 12 13 14 15 16 17 18 19 10 11 12

L aplech La reyna de les fades Son palau Encantaries l estany Lo pirineu [ ] passeig per las montanyas / Los pirineus Tallaferro Montanyes regalades 6. presents, histories la m o montanyes regalades la mort [ ] 7 historias la mort La fossa del gegant La pau en S. Marti San Andreu d Exalada Lo nou monestir Fades y monjos Los dos campanars

3 Encantaries] corr. covas G; estany] a cont. La cerdanya ratllat G; 4 4 Lo pirineu] interlineat G; passeig per las montanyas / Los Pirineus] escrits al marge, tant poden vincular-se al cant 3, per la posició de Los Pirineus, escrit damunt de p. p. l. m., com al 4t, interlineat, per contingut G; 5 corr. 4 Lo compte; Tallaferro] a cont. 6 corr. 5 presents tot ratllat i al marge covas lo Rosselló 6 (c. l. R. 6 ratllat) montanyes regalades G; 6 Montanyes regalades] af. entre Lo Rosselló, ratllat, i el text que segueix G; la m] probable avançament de la mort del títol 7; o montanyes regalades] interlineat G; 8 La fossa del gegant] corr. guerra G; 11 nou] interlineat G

BIBLIOGRAFIA Bohigas, Pere (1981): «Manuscrits de Canigó de Verdaguer», Estudis de Llengua i Literatura Catalanes, vol. II [= Homenatge a Josep M. de Casacuberta, 2], p. 333-366. Casacuberta, Josep M., / Torrent i Fàbregas, Joan (ed.) (1977): Epistolari de Jacint Verdaguer, V, (1885-1886). Barcelona: Barcino (Biblioteca Verdagueriana, X). Codina Valls, Francesc (2010): «Gentil i Oliba. Dos models d’artista contraposats en el Canigó de Verdaguer», Anuari Verdaguer, vol. 18, p. 113-128. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 239-263 DOI: 10.2436/20.2500.01.386

Estudis romanics 46_int.indd 261

12/1/24 9:40

262

Joan Santanach Suñol

Santanach i Suñol, Joan (2022a): «Per a una nova edició crítica de Canigó de Jacint Verdaguer», Els Marges, 127 (primavera), p. 12-34. Santanach i Suñol, Joan (2022b): «Un final alternatiu per a “Los dos campanars” de Jacint Verdaguer», Ausa, vol. XXX, núm. 189, p. 505-517. Santanach i Suñol, Joan (2023): «A l’entorn del model de la llengua de Canigó i els plantejaments lingüístics de Jacint Verdaguer», Caplletra. Revista Internacional de Filologia, vol. 75 (tardor), p. 37-54. Santanach i Suñol, Joan (en premsa): «Jacint Verdaguer ante la crítica privada epistolar», dins La crítica literaria en el siglo xix. Barcelona: Edicions Universitat de Barcelona / Sociedad de Literatura Española del Siglo xix. Tayadella, Antònia (1999): «Afinitats artístiques i ideològiques entre Verdaguer i els Vayreda». Anuari Verdaguer 1996-1996, p. 353-375. També en el seu Sobre literatura del segle xix, a cura de Josep M. Domingo. Barcelona: Universitat de Barcelona / Societat Verdaguer, 2012 (El Vuit-cents, 8), p. 361-392. Torrents, Ricard (1995a): Verdaguer. Estudis i aproximacions, pròleg de Joaquim Molas. Vic: Eumo Editorial (Estudis Verdaguerians, 2). Torrents, Ricard (1995b): «Sis versions del Cant de Gentil», dins Torrents 1995a: 163200. Torrents, Ricard (1995c): «Contribució a l’estudi de la gènesi de Canigó, de Verdaguer», dins Torrents 1995a: 201-235. Torrents, Ricard (1995d): «Ripoll en el poema Canigó», dins Torrents 1995a: 249-255. Verdaguer, Jacint (1995): Canigó. Llegenda pirenaica del temps de la Reconquista, edició crítica a cura de Narcís Garolera. Barcelona: Quaderns Crema (Sèrie Gran, 16). Verdaguer, Jacint (2002): L’Atlàntida. Poema, edició crítica a cura de Pere Farrés. Vic: Eumo / Societat Verdaguer (Obra Completa, 2).

RESUM El ms. 375/2 de la Biblioteca de Catalunya té un lloc destacat en la gènesi de Canigó. Constitueix la primera agrupació en un quadern de tots els cants de l’obra, epíleg inclòs, fins llavors disseminats en múltiples plecs i fulls solts. Com a primera còpia completa i en net, aquest manuscrit va facilitar a Verdaguer una primera lectura crítica del conjunt del poema, al llarg de la qual va detectar-hi passatges millorables o prescindibles. Va deixar constància d’aquestes valoracions a les pàgines del quadern, tant en forma d’anotacions marginals com amb nombroses esmenes i variants. En algunes ocasions, fins i tot, va redactar passatges nous —el «Cant de Gentil», el cant X, potser els versos del cant XI dedicats a Ripoll—, inclusions que, al seu torn, van comportar altres canvis en el conjunt del poema. Paraules clau: Jacint Verdaguer, Canigó, crítica textual, autògrafs, filologia d’autor. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 239-263 DOI: 10.2436/20.2500.01.386

Estudis romanics 46_int.indd 262

12/1/24 9:40

UNA FINESTRA OBERTA A L’OBRADOR DEL POETA

263

ABSTRACT A window on a poet’s workshop: the first complete copy of Canigó by Jacint Verdaguer (Biblioteca de Catalunya, 375/2) Manuscript 375/2 of the “Biblioteca de Catalunya” (Library of Catalonia) has a prominent place in the genesis of Canigó. It is the first collection in one single volume of all the cantos in the work, including the epilogue, which were formerly lying scattered around in unbound folds and loose sheets. As the first complete fair copy, this manuscript provided Verdaguer with the opportunity of attemping a first critical reading of the poem as a whole, during which he discovered passages that could be improved or removed. He left his thoughts on the pages of the manuscript either as notes in the margin or in the form of numerous changes and alternatives. On some occasions, he even composed new passages: the «Cant de Gentil», the 10th canto, perhaps the verses devoted to Ripoll in the 11th canto. These inclusions in turn led to other changes in the poem. Key words: Jacint Verdaguer, Canigó, textual criticism, autographs, authorial philology.

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 239-263 DOI: 10.2436/20.2500.01.386

Estudis romanics 46_int.indd 263

12/1/24 9:40

Estudis romanics 46_int.indd 264

12/1/24 9:40

Rebut: 26/V/2022 Acceptat: 7/VII/2022

EL TEMPS EXILIAT. RESSONS DE SANT AGUSTÍ A LES ELEGIES DE BIERVILLE Albert Tomàs Monsó

Universitat Autònoma de Barcelona

1.  INTRODUCCIÓ Les relacions literàries i culturals de Carles Riba amb l’antiguitat han despertat sempre un alt interès entre heŀlenistes i llatinistes, per una banda, i estudiosos de la literatura catalana contemporània, per l’altra. Carme Boyé (1973), Carles Miralles (1979), Enric Sullà (1993) o Jordi Malé (2002), per esmentar-ne només alguns, han dedicat nombrosos esforços a entendre i explicar l’ús que va fer Riba dels clàssics a la poesia.1 Seria més que agosarat intentar traçar ara un mapa d’aquestes relacions —que sobrepassen la mera intertextualitat i s’adiuen més aviat a un plantejament ideològic determinat—, però val la pena estirar un fil que fins ara havia passat més o menys inadvertit en l’immens oceà cultural ribià. Que Riba coneixia sant Agustí és una cosa sabuda. Salvatge cor i Esbós de tres oratoris s’obren amb citacions de les Confessions.2 Riba també esmenta Agustí en alguns dels seus textos més teòrics, on demostra tenir-ne un coneixement aprofundit.3 Així mateix, al Corpus Literari Digital de la Càtedra Màrius Torres4 es poden consultar vuit pàgines de notes manuscrites que Riba va dedicar al sant, que molt probablement són de 1.  Són especialment inspirades les pàgines de Jaume Pòrtulas (1984), a qui agraeixo els comentaris que va fer sobre aquest treball. 2.  A banda de les edicions franceses i castellanes a les quals Riba podria haver tingut fàcil accés, l’any 1931 aparegué la primera traducció al català de les Confessions, obra de Josep Maria Llovera (Barcelona, Lluís Gili). Pocs anys abans, el 1923, havia vist la llum la primera traducció catalana moderna de La ciutat de Déu, a càrrec de Xavier d’Oló (Barcelona: Barcino (Sant Jordi. Escriptors cristians, 29-30)). 3.  Per exemple, a «He parlat i per això he cregut», OCIII, p. 415-20, però també, en menor mesura, al «Pròleg per a Vida escrita, recull d’assaigs de Joan Maragall», OCIII, p. 401-412, al «Discurs de gràcies (festa anyal de l’IEC, 1955)», OCIII, 358-366, i al «Carnet de notes» 171, OCIV, p. 336, que diu tal com segueix: «Dominica facies innumerabilium cogitationum diuersitate uariatur et fingitur» (fragment extret del De Trinitate, VIII, 4). 4.  <http://www.catedramariustorres.udl.cat/materials/manuscrits/index.php>. [Consulta: 25/05/2022.] Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 265-278 DOI: 10.2436/20.2500.01.387

Estudis romanics 46_int.indd 265

12/1/24 9:40

266

Albert Tomàs Monsó

l’època de postguerra.5 Riba, doncs, no només coneixia l’obra d’Agustí, com era d’esperar, sinó que hi va prestar un cert interès, fins al punt d’arribar a dir, en aquestes mateixes notes, que el d’Hipona és potser l’home que més ha comprès el Crist.6 Malé (2002) és l’autor de l’únic estudi que acara les dues figures directament, amb especial atenció a l’ús que fa Riba de la idea de la Gràcia agustiniana. En el deixant d’aquest camí obert per Malé s’assajarà una nova aportació que té la intenció de posar el focus en les idees d’Agustí sobre el temps i en el tractament que en fa Riba a les Elegies de Bierville, d’una manera transversal, per tal de fixar una postura ontològica del jo líric en el present devastat de la immediata postguerra. Als 400 versos llargs de les Elegies hi ha gairebé un centenar de referències al temps. L’eternitat de Súnion, els ahirs d’alegria o la pàtria d’antany en són només exemples cèlebres. La nit apareix deu vegades, cinc en la rellevant posició de final de vers. L’alba i el capvespre també són recurrents. Grosso modo, les referències temporals utilitzades per Riba es poden dividir en cinc apartats: 1) aquelles que fan referència a un instant únic; 2) els moments del dia; 3) els mesos i les estacions de l’any; 4) moments indeterminats, i 5) referències abstractes.7 A pesar que l’especulació filosòfica agustiniana relativa al temps és constant i estructural al llarg de la seva extensa obra, és al llibre XI de les Confessions on el bisbe d’Hipona sistematitza el seu pensament sobre aquesta qüestió. Les idees agustinianes sobre el temps acabaran sent, a la llarga, la base del pensament cristià en la matèria, i per tant no és d’estranyar que Riba hi recali. El nostre poeta s’acosta prou a les idees d’Agustí en dos aspectes. En primer lloc, les dues dimensions o nivells de temporalitat agustinians; en segon lloc, la idea que cada instant, ja sigui passat, present o futur, és present en si mateix, i només esdevé continuum en una reconstrucció que ocorre en el terreny de la memòria. 2.  ELS DOS NIVELLS TEMPORALS AGUSTINIANS Agustí distingeix, en la seva disquisició, entre dues dimensions temporals. La primera, eterna i immutable, és l’estat atemporal i anespacial de Déu, des del qual la divinitat s’està i crea el món. La irrupció de la creació suposa, segons Agustí, l’aparició de l’espai físic i, alhora, de la segona dimensió temporal, el segle, que durarà fins al dia del judici final. Aquesta segona dimensió s’oposa a l’eternitat i la perfecció divina en tant que admet el canvi i el moviment; és, doncs, mutable (Confs., XI, 13, ed. Dolç 1989: 291): 5.  Dec el coneixement d’aquests documents i la possible datació a l’amabilitat de Jordi Malé. 6.  A l’inventari de la biblioteca de Riba (Soler i Mòdena / Miret i Raspall 1993), no hi consten llibres d’Agustí, tot i que això vol dir ben poca cosa, ja que només conté els llibres que van ser donats a l’IEC pels hereus del poeta. Sí que hi consten, en canvi, llibres sobre història de la religió i els orígens del cristianisme: Rousselot, P. / Huby, J. / Brou, A. / Grandmaison, L. (1919): Christus: la religion chrétiénne. Paris: Gabriel Beauchesne; Baruzi, J. (1935): Problèmes d’histoire des religions. Paris: Félix Alcan; Zielinski, T. (1924); La Sibylle: trois essais sur la religion antique et le cristianisme. Paris: F. Rieder. 7.  Vegeu l’Annex. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 265-278 DOI: 10.2436/20.2500.01.387

Estudis romanics 46_int.indd 266

12/1/24 9:40

EL TEMPS EXILIAT. RESSONS DE SANT AGUSTÍ A LES ELEGIES DE BIERVILLE

267

Aquest temps mateix [el mundà], en efecte, éreu vós que l’havíeu fet, i cap temps no pogué escolar-se abans que vós haguéssiu fet els temps. Si, per contra, abans del cel i la terra no hi havia cap temps, per què demanar què fèieu aleshores? Car no hi havia un «aleshores» allí on no hi havia el temps.8

Les dues dimensions són paraŀleles i coexistencials i es regeixen per lleis diferents. L’una perdura i és estàtica en la seva perfecció; l’altra és dinàmica i caduca: neix i mor amb el món, de manera que espai i temps conformen una dimensió espaciotemporal única. Així, contràriament a la creença antiga basada en una concepció cíclica,9 la segona dimensió temporal seria una línia direccional amb sentit històric que respon als plantejaments divins predeterminats, matisats per la idea de la Gràcia.10,11 La temporalitat mundana és, doncs —sense caure en maniqueismes que farien enutjar Agustí— una imitació de l’eternitat, i l’ordo temporis, la realització del projecte diví regida per una intenció teŀlúrica. Mutatis mutandis, aquest mateix esquema de pensament es troba incardinat a les Elegies. A la primera elegia, el jo diu haver estat «bandejat» dels «ahirs d’alegria» (v. 7) i es presenta com una figura «errant» (v. 10). A la segona elegia reapareix la mateixa idea quan el jo afirma evocar «de lluny» (v.1) el temple de Súnion, les columnes del qual «dormen l’eternitat» (v. 7). En altres ocasions, el jo líric fa referència a la dualitat que s’estableix entre present i passat. El present de l’exili és un «instant vertical de caiguda», diu l’elegia X. És, doncs, un element dinàmic, alhora que erm i ple de desolació. El passat, en canvi, és etern i immutable, magnífic i lluminós. Sovint, Agustí conceptualitza les dues temporalitats a través de la idea de les dues ciutats, Jerusalem i Babilònia, la ciutat sagrada i la ciutat dels mortals.12 Riba n’aprofita la imatge a l’inici de l’elegia XI, en què el jo es troba transfigurat en el cel de la paraula i veu la terra des de l’altura de la ciutat dels Feliços (Eleg., XI, vv. 1-8, Riba 2019: 244):

8.  Mentre que el nivell eternal és únic i indivisible, la dimensió terrenal del temps es pot fragmentar en tres etapes, cadascuna de les quals està motivada per una situació existencial diferent i, per tant, aporta un nou matís a la noció del temps. La primera etapa és la primitiva, que comença amb la creació i suposa el trencament de la teoria cíclica del temps assumida a l’antiguitat, ja que introdueix el concepte d’un abans i un després en la línia temporal. La segona etapa, la del pecat, comença amb l’expulsió del paradís i introdueix una altra novetat, pel caràcter irreversible del fet d’Eva. Finalment, la humanitat ha arribat a la tercera etapa, la de l’encarnació, que ofereix la possibilitat de salvació. En aquest punt Agustí recull el pensament doctrinal de l’època per definir l’Església com l’única entitat mediadora de l’eternitat en el temps. Agustí situa el present en aquesta tercera etapa, en què comença a bategar el curs de la història pròpiament dit i el temps personal de cada individu, ambdós regits per la intenció divina (Flórez Ramiro 1954; Chaix-Ruy 1954; Morison 1971; Hernández 2016). 9.  El rebuig a la idea del temps cíclic porta Agustí a afirmar, per exemple, que cal desestimar les obres d’història antiga i refusa per complet la condició d’historiador (De civ., III, 18). 10.  La bibliografia ha caracteritzat, sovint, els dos nivells de temporalitat en termes d’horitzontalitat per a la dimensió eterna i verticalitat per a la dimensió mundana (Sciacca 1954). 11.  Com la majoria d’idees agustinianes, la Gràcia apareix explicada de maneres diverses al llarg de la seva obra. Per a una exposició centrada del tema, vegeu el De gratia et libero arbitrio. 12.  L’ús continuat d’aquesta idea al llarg de molts anys i en diferents textos culmina amb la redacció final del De civitate Dei, on queda fixada i explicada la postura d’Agustí (Lauras 1954). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 265-278 DOI: 10.2436/20.2500.01.387

Estudis romanics 46_int.indd 267

12/1/24 9:40

268

Albert Tomàs Monsó

Era en la llibertat i en el cel de la meva paraula, transfigurat pel déu que en els meus anys ha sofert; sota els meus ulls, la terra vivia per mi—com un rostre dins la diversitat de l’amorós pensament; entre la serra, que porta, mirada enllà, a la distància pura, camins ocults, serpentejants com desigs, i la ciutat dels Feliços que no conec ni em coneixen, alta en llur èter natal, més que les albes del risc [...]

La ciutat dels Feliços, alta en l’èter natal, es troba físicament i simbòlica més enllà de les albes risc, és a dir, del present temporal, i el jo no hi pertany. El jo pertany a la ciutat terrenal, on serà retornat (Eleg., XI, vv. 45-46, Riba 2019: 245): Ara jo, tornat a l’exili on callen les coses, on es mesura el temps pel que s’espera tan sols

La figuració de l’exili a les Elegies de Bierville respon a una doble condició. Al prefaci a la segona edició, Riba confessa haver tingut «el primer sojorn estable» a Bierville i haver retrobat l’esperança. Bierville «havia simbolitzat», afirma, «afectuosament un estat d’ànim i una situació» (Eleg., «Prefaci de la segona edició», Riba 2019: 220). Més avall, Riba insisteix en aquesta idea (Eleg., «Prefaci de la segona edició», Riba 2019: 223-224): Vaig fer l’esforç cap a trobar la Poesia —cap a trobar la inefable coneixença concreta, singular, íntima, de mi mateix: en un donat moment del temps, en un donat lloc de la terra i sobre una fe i una esperança donades. En tant que, vingut d’un altre moment i d’un altre cantó, jo era aleshores allí.13

En aquest mateix text Riba explica (Eleg., «Prefaci de la segona edició», Riba 2019: 222): Per l’exili, com per un assaig providencialment ofert, se m’anticipava el sentit de la mort. Se m’anticipava: no hi podia restar. El que havia calgut era que la mort em fos negada per aquella brusca revelació gairebé sensible, perquè jo tingués el coratge de recobrar-me i de viure encara. El coratge d’acceptar la meva concretesa en el món i en el temps, que seria, transcedida, la meva concretesa en l’eternitat.

A l’elegia XI, Riba mostra la voluntat de superar aquesta dualitat entre la concretesa en el món i en el temps i la concretesa en l’eternitat. Com passa als primers versos, el jo de les Elegies intenta transcendir la temporalitat del present i acostar-se a la perfecció, és a dir, fer el salt del món a l’eternitat. Vegem-ne breument dos exemples. El primer és a l’elegia IV, on la situació poètica orbita al voltant d’una dona que, «en l’hora lenta» (v. 1), «fa llisca’, amb moviment d’arbre o de crit amorós» (v. 2), «la túnica» (v. 3). Aquesta situació activa, llavors, s’atura «un instant o dos» (v. 5), i el jo es pregunta si són sufici13.  El subratllat és de Riba. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 265-278 DOI: 10.2436/20.2500.01.387

Estudis romanics 46_int.indd 268

12/1/24 9:40

EL TEMPS EXILIAT. RESSONS DE SANT AGUSTÍ A LES ELEGIES DE BIERVILLE

269

ents perquè la dona transcendeixi el temps i en surti «vaga» (v. 10), «resguardant, / ara, els no-res del silenci que eren adés venturosos» (vv. 10-11). Malgrat que sembla que es trenqui el lligam entre «la bella» i el «tímid juny», és a dir, entre subjecte i temporalitat,14 el cant del cucut reprèn el temps, que vessa de nou, cap a «sols més madurs» (v. 15)15 (Eleg., IV, Riba 2019: 231): Pura en la solitud i en l’hora lenta, una dona fa llisca’, amb moviment d’arbre o de crit amorós, al llarg dolç dels braços alçats, la túnica.16 Mentre brilla ja el tors secret, resta captiva en el lli, dalt, la testa. Un instant o dos. Ah! ¿són prou perquè es trenqui foscament el lligam entre la bella i aquest tímid juny que d’ella, nua dins l’ona, esperava joia i impuls fluvial per a perfer-se? ¿Han estat prou, que tu, imponderable cosa d’or i mirada, testa, flor dreta, en surts vaga —i talment reguardant, ara, els no-res del silenci que eren adés venturosos còmplices? Un cucut canta de sobte, innocent. Ella somriu. La sang juvenil del món torna a córrer, salta, brusca, amb el salt de la magnífica, i va temps avall, cap a sols més madurs —i ella neda, oh ritme! cap a l’estiu excessiu— ella i els déus i els meus ulls!

En altres punts, l’anhel per sortir del present-exili apareix realitzat i es produeix una identificació del jo amb l’eternitat. Aquest és un fet prou evident a l’elegia de Súnion (II) i reapareix a l’elegia X, en què s’hi troba la formulació següent (Eleg., X, vv. 61-72, Riba 2019: 243): Déus fraterns! Així abeurat i inundat del meu propi pur retorn, he passat ànima endins, cap on sou, més enllà de la infància, vosaltres amb mi, en el somriure de la certesa, un sol fi: jo el gloriós instrument i vosaltres l’amor; i he entrat a conèixer-me, oh vida recomençada! en tu, com en l’impuls i el treball i l’aparent desacord, oh Presents! vosaltres em vèieu, no en el meu fer, sinó ja en el meu signe perfet. I ara, en la dolçor que del somni em dura, ja estimo la memòria en la sang, presto l’orella i em veig arbre arrelat en el crit de la meravella passada, miro i em sento cant que obre la tofa en l’espai. 14.  Noteu el canvi de persona gramatical, de tercera a segona quan s’atura el temps, i novament a tercera quan es reprèn, que admet, si es vol, un nivell interpretatiu metapoètic. 15.  «“Temps avall...» [v. 15]. Locución calcada en la habitual “riu avall”. La imagen del tiempo que corre se funde así con la del río y la mujer que se lanza, operante en lo cósmico, a su corriente», carta de Riba a Rinaldo Froldi de l’1-V-1957 des de Barcelona, Cartes III: 356, extret de Riba (2019: 501). 16.  La negreta sempre és meva. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 265-278 DOI: 10.2436/20.2500.01.387

Estudis romanics 46_int.indd 269

12/1/24 9:40

270

Albert Tomàs Monsó

Abeurat i inundat del «pur retorn» (v. 62), el jo s’endinsa «més enllà de la infància» (v. 63), allà on els Presents el contemplen en el somriure de la certesa «ja» (v. 68) en el seu signe perfet.17 En una nota manuscrita de 1954, Riba comenta així aquest poema («Comentaris a Elegies de Bierville», Riba 2019: 510-511): Àdhuc allò que no s’havia completat (el que era sols el preludi) — o comptat (avisos de l’inefable) ara és tot18 en una suma perfecta, amb el Déu que des de la infància era fraternalment amb mi, i en la idea que Ell tenia de mi i que ara s’acompleix (això és la salvació). Després d’aquest somni veig el que ha estat i el que serà de mi — en l’espai i en el temps, mescladament — com el poema xinès (símbol).

3.  EL TEMPS ÉS LA SUMA D’INSTANTS PRESENTS EN SI MATEIXOS Una segona idea agustiniana nuclear a propòsit de la temporalitat és que el temps mundà és una suma d’instants sempre presents. Agustí es pregunta per l’existència del passat, el present i el futur i conclou que passat i futur són, en si mateixos, presents, sigui quina sigui la seva posició en la línia temporal establerta per Déu. Un cop viscuts, aquests instants coincideixen i s’organitzen en la memòria (Confs. XI, 20, ed. Dolç 1989: 297): Hi ha tres temps, el present del passat, el present del present, el present del futur. Aquestes tres formes, en efecte, són en la nostra ànima, i no les veig pas enlloc més: el present de les coses passades és la memòria; el present de les coses presents, la visió directa; el present de les coses futures, l’expectació.

Altres poetes de la primera meitat del segle xx s’han servit també d’aquesta refinada idea. Sense anar més lluny, T.S. Eliot la va utilitzar per al primer dels Quatre quartets (4Q, «Burnt Norton», I, vv. 1-10, Eliot 1943: 3): Time present and time past Are both perhaps present in time future, And time future contained in time past. If all time is eternally present All time is unredeemable. What might have been is an abstraction Remaining a perpetual possibility Only in a world of speculation. What might have been and what has been Point to one end, which is always present.19 17.  El subratllat és de Riba. 18.  El subratllat és de Riba. 19.  «È sopratutto nei Quattro Quartetti, a cominciare da Burnt Norton (1935) che Eliot si pone il problema delle trappole infernali della simultaneità, sostenendo che il passato non è soltanto la memoria Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 265-278 DOI: 10.2436/20.2500.01.387

Estudis romanics 46_int.indd 270

12/1/24 9:40

EL TEMPS EXILIAT. RESSONS DE SANT AGUSTÍ A LES ELEGIES DE BIERVILLE

271

Al prefaci a la segona edició de les Elegies, Riba s’expressa en uns termes similars, per bé que passats per la seva particular figuració imaginativa (Eleg., «Prefaci a la segona edició», Riba 2019: 220-221): I el bosc era tanmateix insigne. Amarat indefinidament, suggeria alhora la corrupció i la renovació: els segles, més que enfugits, arrelats, i un futur, cap al qual hom es decantés sense caiguda [...] En avingudes i corriols, tot d’abrils morts jeien talment els uns sobre els altres, humil catifa maurada pels fangs dels estius cohibits i pels glaços dels hiverns obstinats.

La primavera —segueix Riba— fou lenta a venir, però arribà «a través dels alts fullatges nous, que ja eren allí,20 tendres i cristaŀlins, sense que ens n’haguéssim adonat». La mateixa idea és represa a l’elegia X, en uns versos que ja hem vist (Eleg., X, vv. 6772, Riba 2019: 243): i l’aparent desacord, oh Presents! vosaltres em vèieu, no en el meu fer, sinó ja en el meu signe perfet. I ara, en la dolçor que del somni em dura, ja estimo la memòria en la sang, presto l’orella i em veig arbre arrelat en el crit de la meravella passada, miro i em sento cant que obre la tofa en l’espai.21

La postura agustiniana reposa en la idea que, en realitat, no existeix una línia temporal ininterrompuda, sinó una successió d’instants que adquireixen continuïtat impresos en la memòria, de manera que la construcció dels fets passats es dona en l’esperit de forma sintètica.22 Sullà (1993: 182 en nota) ha insinuat la presència d’aquesta idea a la mateixa elegia X, uns quants versos abans (Eleg., X, vv. 19-28, Riba 2019: 243):

di quanto è svanito da ricuperare alla Proust o attraverso la mediazione estetica della “pattern”, quanto piuttosto un fatto eterno e oggetivo da sempre presente nella mente di Dio» (Spinucci 1994: 70). 20.  El subratllat és meu. 21.  No m’aturo a analitzar la presència de l’orfisme en l’elegia X, fet que depassaria totalment la intenció i possibilitats d’aquest article. Crec, tot i així, que el poema suporta un segon nivell interpretatiu cristià, tal com de fet va deixar escrit Riba en una nota: «“He somiat amb Orfeu...” Ja aquests mots inicials precisen l’abast que es pot donar a l’orfisme on sembla situar-se aquesta elegia. Res de l’orfisme panteístic de Rilke, malgrat algunes reminiscències en les imatges figuratives o en les fórmules d’expressió. Tota l’elegia és en rigor una afirmació cristiana de la immortalitat personal de l’ànima, en la plenitud dels seus records i en la perfecció de la salut. L’orfisme és merament un punt de partida i de manera de dir poètica» (Eleg., «Notes», Riba 2019: 252). 22.  El temps presenta, doncs, una dimensió interior, una subjectivitat que s’oposa a l’objectivitat dels fets ocorreguts (Sciacca 1954). Aquesta dimensió no és altra cosa que una extensió espiritual: «in te, anime meus, tempora metior» (Confs., XI, 26). El vincle ontològic entre creador i creació porta a la inevitable conclusió que el temps és una criatura més de Déu. A propòsit de l’aprehensió del fets ocorreguts històricament, vegeu Confs., X, 17, on Agustí reflexiona sobre l’origen de les idees, amb reminiscències platòniques evidents. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 265-278 DOI: 10.2436/20.2500.01.387

Estudis romanics 46_int.indd 271

12/1/24 9:40

272

Albert Tomàs Monsó

Coses fosforescents, d’indistint murmuri, es badaven càndides flors en la nit, entre l’onada i el buit, lentament s’omplien del que elles eren, prenien brusques, nombre i espai i original horitzó. Tota una pueril Natura en elles semblava retrobà’ el seu respir, l’ordre flotant del seu joc, matineja’ en els colors més nus de la seva esperança, coronar-se amb l’orgull innumerable del temps. Com et vaig reconèixer, memòria, perdut arxipèlag, cales, sagrats carreus, fonts i amansits animals!23

A través d’aquesta actitud activa de l’ànima els fets històrics esdevenen memòria.24 Només quan el temps és passat pot ser mesurat i avaluat, però un cop passat ja no existeix (Confs., XI, 21). Resta tan sols l’empremta a l’ànima, que és, precisament, allò que pot ser mesurat (Confs., XI, 26-27).25 Riba deixa traces d’aquest plantejament en una carta de 1942:26 ¿Què pot donar sentit a la vida i a la salvació, si no és en certa manera recomençar aquella eternament, per una mena de perenne presentació total i conjunta que ens en fes la memòria, i per la qual tot el que hem fet a mitja voluntat i sentit a mitja consciència, es lligués i prengués valor en vista del fi suprem?

I també, de forma poètica, al llarg de totes les Elegies, tot i que la reflexió és prou general, prou genuïnament cristiana, que difícilment es podria atribuir a una influència directa de sant Agustí. Vegem-ne només un exemple, en què Riba explora el concepte de la dualitat temporal i, davant la constatació del present fatídic, se situa a recer de la memòria: «Dins la meva ànima en pau soc el nàufrag que en l’illa profunda / on reneix de la mar, súbitament reconeix / una pàtria d’antany» (Eleg., V, Riba 2019: 232).

4.  CONCLUSIÓ A partir de les dades aportades per Jordi Malé en la seva edició (Riba 2019), d’alguns documents epistolars ja coneguts i de l’anàlisi transversal de les Elegies de Bierville, s’ha 23.  Sullà suggereix com a possible font de Riba les Confs., X, 8, 12, 14, 17, 26, 40 i 65, o, per ser més clars, els plantejaments agustinians sobre la memòria. 24.  Segons Agustí, el concepte d’història té un sentit teleològic i incardina la història bíblica al món, però no com a simple recopilació de fets del passat, sinó com una construcció, que conté narrativitat i interpretació, amb un patró de significat només conegut plenament per Déu (De civ., XVIII). La diferència entre la història sagrada i la secular és que una compta amb una intenció profèticament inspirada, i l’altra, no (Markus 1970: 14-15). 25.  Agustí intenta resoldre així el problema obert per Aristòtil en la definició de la naturalesa del temps (Física, IV). 26.  Carta a Carles Cardó del 12-VII-1942 des de Montpeller, reproduïda a Riba (2019: 509-10). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 265-278 DOI: 10.2436/20.2500.01.387

Estudis romanics 46_int.indd 272

12/1/24 9:40

EL TEMPS EXILIAT. RESSONS DE SANT AGUSTÍ A LES ELEGIES DE BIERVILLE

273

proposat una lectura d’aquesta obra basada en un nivell interpretatiu cristià. Concretament, s’ha abordat la representació de la temporalitat, basada en els postulats de sant Agustí, que es troben recollits en bona mesura al llibre XI de les Confessions. S’ha apuntat com Riba fa ús de l’esquema dual d’Agustí, que oposa eternitat a mundanitat, amb implicacions en el pensament ribià i en la definició del subjecte a l’exili. Així mateix, encara en el marc de pensament agustinià, aquest subjecte ordena els moments passats, presents i futurs a través del filtre de la memòria, que els lliga amb sentit teleològic.

5.  BIBLIOGRAFIA Boyé, Carme (1973): «Les Elegies de Bierville i el mite d’Orfeu», dins D. A.: In Memoriam Carles Riba (1959-1969). Barcelona: Ariel, p. 95-101. Chaix-Ruy, J. (1954): «La Cité de Dieu et la structure du temps chez saint Augustin», dins D. A.: Augustinus Magister. Paris: Institut d’études augustiniennes, vol. II, p. 923-931. Flórez, Ramiro (1954): «Temporalidad y tiempo en la “Ciudad de Dios”», La ciudad de Dios. Revista agustiniana de cultura e investigación. Número extraordinario de Homenaje a San Agustín en el XVI centenario de su nacimiento. 354 – 13 noviembre – 1954. Estudios sobre la “Ciudad de Dios”, 167, vol. I, p. 169-185. Hernández, William Alexander (2016): «St. Augustine on Time», International Journal of Humanities and Social Science, 6, p. 37-40. Morison, John L. (1971): «Augustine’s Two Theories of Time», New Scholasticism, 45, p. 600-610. Lauras, Antoine (1954): «Deux cités, Jérusalem et Babylone: Formation et évolution d’un thème central du “De Civitate Dei”», La ciudad de Dios. Revista agustiniana de cultura e investigación. Número extraordinario de Homenaje a San Agustín en el XVI centenario de su nacimiento. 354 – 13 noviembre – 1954. Estudios sobre la “Ciudad de Dios”, 167, vol. I, p. 117-152. Malé, Jordi (2002): «“He parlat i per això he cregut”. La darrera poètica de Riba, entre Plató, sant Agustí, Paul Valéry i Ernst Cassirer», Els Marges, 7, p. 107-125. Markus, R. A. (1970): Saeculum: history and society in the theology of St. Augustine. Cambridge: Cambridge University Press. Miralles, Carles (1979): Lectura de les Elegies de Bierville de Carles Riba. Barcelona: Curial. Pòrtulas, Jaume (1984): «En els navilis de Pantagruel», Els Marges, 32, p. 25-44. Sciacca, Michele Federico (1954): «Il concetto di storia in S. Agostino», La ciudad de Dios. Revista agustiniana de cultura e investigación. Número extraordinario de Homenaje a San Agustín en el XVI centenario de su nacimiento. 354 – 13 noviembre – 1954. Estudios sobre la “Ciudad de Dios”, 167, vol. I, p. 187-204. Spinucci, Pietro (1994): L’uomo e la storia in «Four Quartets» di T. S. Eliot. S. Pietro in Cariano, Il Segno. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 265-278 DOI: 10.2436/20.2500.01.387

Estudis romanics 46_int.indd 273

12/1/24 9:40

274

Albert Tomàs Monsó

Soler i Mòdena, Rosa / Miret i Raspall, Eulàlia (1993): Biblioteca Carles Riba. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. Sullà, Enric (1993): Una interpretació de les «Elegies de Bierville» de Carles Riba. Barcelona: Empúries.

6.  EDICIONS CITADES Agustí d’Hipona, sant (1989): Confessions. Traducció de Miquel Dolç. Barcelona: Proa. Eliot, T. S. (1943): Four Quartets. San Diego: Harcourt. Riba, Carles (2019): Llibres de Poesia, ed. de Jordi Malé. Barcelona: Edicions 62. OC = Riba, Carles (1985-87 [1965-1967]): Obres completes, ed. d’Enric Sullà. Barcelona: Edicions 62.

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 265-278 DOI: 10.2436/20.2500.01.387

Estudis romanics 46_int.indd 274

12/1/24 9:40

Estudis romanics 46_int.indd 275

Foren uns instants que jo comptaria per vida (XI, 33)

[El xinès abraça el poema] tot a cada instant mentre en deslliga els sons purs (X, 76)

El meu instant vertical de caiguda (X, 13)

La meva sang ara s’oblida i jo sé (V, 4)

Un instant o dos (IV, 5)

Instant

L’illa de l’últim adéu, on es va inclina’ el meu migdia (VII, 3)

Nit amb joia dels ulls, nit més enllà de la nit (V, 15)

[El nàufrag] vol la nit, i arribar a l’esposa secreta (V, 13)

El crepuscle / fa més pur el sender (V, 9-10)

L’alba que et trenca (III, 4)

La nit / dels rossinyols (III, 2-3)

Hivern abaltit (I, 8)

Porpra de nou amb l’alba (E, 5)

El maig turbulent de les coses (X, 3)

Un món / fet per a l’estiu i el triomf fastuós de la terra / i l’esplendor fluvial (VI, 36-38)

L’estiu excessiu (IV, 15)

(Continúa)

Nocturna amor (V, 11)

Un esclat sempre imminent de l’enyor (V, 14)

[El sender] envellit i nu (V, 11)

Les mortes figures del passat pueril (VI, 14) Una marcada en el temps, per a mi sol en el temps / anterior a la nit (VII, 36-37)

Temps vell (IV, 14)

Dos enamorats juvenils (III, 26)

L’últim flotó maragdí del rumb nocturn (III, 23)

El vell parc (III, 19)

Ens acuités el Temps (III, 8)

L’incalculable mot, pur en l’espera dels déus (IV, 11)

Pàtria d’antany (V, 9)

Sols més madurs (IV, 14)

Ara, els no-res del silenci que eren adés venturosos (IV, 11)

La profunda rodona dels tells —cristaŀlina / de primavera, però sols en l’altura— (III, 5-6) Tímid juny (IV, 7)

L’hora lenta (IV, 1)

Abril incert (I, 9)

[Les columnes] dormen l’eternitat (II, 7)

Noble i antic jo com ell (II, 4)

Ahirs d’alegria (I, 7)

Primavera d’antany (I, 6)

Tristes banderes / del crepuscle (E, 1-2) Abans d’un occident més secret (III, 16)

Referència abstracta

Moment indeterminat

Mes/Estació de l’any

Moment del dia

7.  ANNEX EL TEMPS EXILIAT. RESSONS DE SANT AGUSTÍ A LES ELEGIES DE BIERVILLE

275

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 265-278 DOI: 10.2436/20.2500.01.387

12/1/24 9:40

Instant

Estudis romanics 46_int.indd 276

El vespre / desesperat (IX, 37-38)

[Si la llum de la llibertat] és vençuda i la seva llum és coberta / per la tempesta o la nit (IX, 33-34)

Si en el meu cos carnal solament un triomf inefable / va poder-me engendrar contra la nit i el no-res (IX, 7-8)

Glòria de Salamina vermella en el mar a l’aurora! (IX, 1)

Cor orgullós endins, on no s’imposa la nit / ni les blanques aurores menteixen (VIII, 1213)

Tendra i eterna veu (VIII, 30) Pura presa en el pur començament dels meus anys (IX, 10)

Havia cercat llargament la victòria (X, 35) [l’exiliat sent que] la infància el plora i el vespre l’acompanya amb el plany d’una campana innocent (X, 41-42)

El solc incansable dels segles (IX, 13)

La saviesa dels segles (VIII, 27)

L’aigua dura dels déus, pura a través de l’horror, / intemporal des del fons on no es marquen els canvis dels signes (VIII, 20-21)

Com un començament, l’acte callat del seu fi (X, 30)

Present de puixança (X, 5)

Però sols amb els anys hem comprès (VIII, 41)

[El meu déu parcial] simple i juvenil (VII, 38)

Soc en l’espera d’un déu (VII, 34)

[olivereda closa i subtil] com l’hora d’un sol pensament (VII, 59) L’hora / pròxima (VIII, 15-16)

Pluja d’antigues / aigües (VII, 19-20)

Dels meus dies d’erra’ i de conèixer (VII, 45)

Amb abundància de flor / que dilapida el seu maig (XI, 20-21)

Un sol dia he salvat (VII, 46) Torxa més pura al matí (VIII, 3)

Referència abstracta

Moment indeterminat

Mes/Estació de l’any

Moment del dia

276 Albert Tomàs Monsó

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 265-278 DOI: 10.2436/20.2500.01.387

12/1/24 9:40

Instant

Estudis romanics 46_int.indd 277

L’orgull innumerable del temps (X, 26)

[Déus fraterns!], he passat ànima endins, cap on sou, / més enllà de la infància (X, 6263)

Els meus anys de fruit (XI, 57)

Ara jo, tornat a l’exili on callen les coses, / on es mesura el temps que pel s’espera tan sols (XI, 45-46)

El déu que en els meus anys ha sofert (XI, 2)

Dins la posta que em venç creo l’aurora brillant (XI, 51)

I ara, en la dolçor del somni que em dura, ja estimo / la memòria de la sang (X, 69-70)

L’absolut no-esperar (X, 14)

Ara seria tot dins la seva límpida (X, 59)

Antiga regla (XII, 3)

[Saber-nos, jo i Qui no em deixa] immutables (XI, 65)

[Saber] què ha de ser pels orígens (XI, 63)

Res no pot ser com abans (XI, 51)

Oh, Presents! Vosaltres em vèieu, / no en el meu fer, sinó ja en el meu signe perfet! (X, 67-68)

El que infinitament tu lloares, mestre perfecte, / era el preludi tan sols per cad’u (X, 53-54)

El corrent era abundant [d’eternitat] (X, 52)

La crida eternal (X, 51)

Referència abstracta

Moment indeterminat

Em veig arbre arrelat en el crit de la meravella passada (X, 71)

Mes/Estació de l’any

Dintre de mi, on la nit / brusca de vagues pors em combatia (XI, 14-15)

Les albes del risc (XI, 8)

Noça inefable, rara visita en la nit (X, 56)

[Tota una pueril Natura semblava] matineja’ en els colors més nus de la seva esperança (X, 25)

Aurores del cor (X, 3)

Moment del dia EL TEMPS EXILIAT. RESSONS DE SANT AGUSTÍ A LES ELEGIES DE BIERVILLE

277

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 265-278 DOI: 10.2436/20.2500.01.387

12/1/24 9:40

278

Albert Tomàs Monsó

RESUM Submergit en l’experiència traumàtica de l’exili, Carles Riba va recórrer a nombroses influències literàries per a la redacció de les Elegies de Bierville. En el marc ideològic del cristianisme, poc explorat fins al moment, aquest article proposa una lectura de les Elegies a la llum dels postulats de sant Agustí sobre el temps. A partir d’una anàlisi del centenar de referències temporals contingudes en les dotze elegies, i de les notes de lectura del mateix Riba, s’assenyalarà, en primer lloc, la construcció de dos nivells temporals entre els quals es mou el jo líric, abocat a una postura ontològica en el temps present de l’exili, que s’oposa al passat lluminós. En segon lloc, la idea de la simultaneïtat de cadascun dels instants viscuts, reordenats en la memòria. L’article inclou un annex que recull totes les referències temporals de les Elegies. Paraules clau: Carles Riba, sant Agustí, Influència literària, Temps, Cristianisme.

ABSTRACT In exile. Echoes of St Augustine in the Elegies de Bierville Immersed in the traumatic experience of exile, Carles Riba resorted to numerous li­ terary influences to compose the Elegies de Bierville. Within the hitherto scarcely explored ideological framework of Christianity, this article proposes a reading of the Elegies in the light of St. Augustine’s postulates of time. Starting from an analysis of some hundred time references in the dozen elegies and Riba’s own notes for readers, we will firstly show the two levels of time that the lyrical ego moves between when facing its ontological position in the present time in exile, which is opposed to the luminous past. Secondly, there is the idea of the simultaneity of the moments lived through, which are reordered in the mind. The article includes an annex containing all the time references in the Elegies. Key words: Carles Riba, St. Augustine, literary influences, time, Christianity.

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 265-278 DOI: 10.2436/20.2500.01.387

Estudis romanics 46_int.indd 278

12/1/24 9:40

MISCEĿLÀNIA

Estudis romanics 46_int.indd 279

12/1/24 9:40

Estudis romanics 46_int.indd 280

12/1/24 9:40

UNS CASOS DE POLISÈMIA DEL MOT QUETSÉMPER Cosme Aguiló

Institut d’Estudis Catalans

Per un dels nombrosos treballs sobre ictionímia que devem a la sagacitat de Joan Veny, sabem, entre moltes altres coses, que el peix Synodus saurus és probablement a casa nostra l’espècie marina més afavorida per la diversitat lèxica, tant a nivell de sinonímia com de diatopisme. Ja fa més d’un quart de segle que el dialectòleg campaner va donar una mostra abundosa de la multiplicitat de denominacions que rep aquesta espècie d’escàs valor comercial (Veny 1996: 289-309). Aquell esplèndid treball, que focalitzava l’atenció sobre l’apeŀlatiu quetsémper i les seves variants mallorquines —cal precisar que tal nom no apareix fora de la major de les Balears—, ha estat recentment reproduït en el llibre Història lingüística dels nostres peixos (Veny 2022: 141-157), una edició amb la qual l’Institut d’Estudis Catalans ha volgut homenatjar l’autor amb motiu de l’acompliment dels seus noranta anys, sempre amb l’esperança que durant la dècada vinent l’investigador mallorquí ens acabi d’omplir el cabàs peixater amb noves propostes etimològiques tan atractives com les anteriors. És difícil donar una resposta convincent, si ens preguntam quina és la causa que fa que una determinada espècie vegetal o animal, o si voleu una cosa qualsevol, l’eina que es vulgui, sigui designada de tantes maneres. Què és el que provoca tan prolífica creativitat? És una qüestió difícil de dilucidar sobre la qual hem entretingut la nostra pensa diverses vegades sense arribar a trobar-hi el desllorigador. El fet és que el peix Synodus saurus està altament marcat com a espècie sobre la qual conflueixen magnànimes ambostes d’unitats lèxiques. Veny (2022: 141) n’ha arribat a reunir devuit, comptant-hi els mots vius, obsolets i fantasmes; una xifra, però, que encara és possible augmentar de manera notable a través de les informacions que proporcionen els mariners i pescadors de canya de les quatre illes. Pensam que és prudent esperar, per donar detalls de l’ampliació de la nòmina, fins a tenir la totalitat de les localitats baleàriques escorcollades en aquest sentit. Estam segurs que el resultat final d’aquesta recerca farà créixer més el nombre de lexemes de component eròtic al costat d’aquest quetsémper originat, com ens ha mostrat Veny, en la litúrgia, ja que es tracta de la forma evolucionada d’un segment llatí extret de la segona part del Gloria Patri: «Sicut erat in principio et nunc et semper et in saecula saeculorum. Amen». El dialectòleg de Campos explica en el seu estudi que d’aquest fragment de l’oració, marcat aquí en subratllat, interpretat com en un quetsémper es va desprendre el lexema quetsémper per designar una persona ‘capbuit, eixelebrada, astuta, de Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 281-285 DOI: 10.2436/20.2500.01.388

Estudis romanics 46_int.indd 281

12/1/24 9:40

282

Cosme Aguiló

poc seny’. Uns parlants de la nostra població de Santanyí s’hi han referit fa poc usant igualment termes com ‘capbuit, cosapoca’, o dient que el mot defineix una persona que és «així com Déu l’ha feta», un individu que no ha fet cap esforç per millorar la seva formació. L’etimologista i dialectòleg campaner ens dona múltiples exemples dels sorprenents canvis semàntics que afecten els llatinismes en boca dels parlants, sorprenents perquè les noves accepcions cobren significats que no tenen res a veure amb els originals llatins. Resulta evident que els feligresos intentaven trobar sentit a les estranyes paraules d’una llengua per a ells ininteŀligible i que quan podien les feien entenedores mitjançant l’homonimització formal, sense que hi intervingués per res cap afinitat semàntica. Així, la unitat de la lletania ianua coeli esdevenia en boca d’algun fidel poc instruït de la nostra població «ja no hi ha el cel» i, en un pla exclusivament jocós, sabem d’algun parlant felanitxer que transformava Turris eburnea en «torra sa buina» i Mater intemerata en «matarem ta mareta».1 Però en nombrosos casos en què no era possible aquesta homonimització els mots llatins podien adquirir qualsevol significat. El desplaçament des dels sentits expressats de ‘capbuit, de poc seny, cosapoca’ cap a un peix sense valor comercial com és el Synodus saurus va tenir un recorregut extremadament fàcil. Tanmateix, resulta curiós que el peix en qüestió tengui per una banda denominacions basades en la religiositat (peix de Sant Francesc, llangardaix de Sant Francesc i el mateix quetsémper amb totes les seves variants fonètiques) i per l’altra designacions relacionades amb l’erotisme (boixacriades, salta-en-cony, dragó pardal...). Veny es pregunta si els apeŀlatius orientats cap a la religió haurien sorgit per contrarestar de manera eufemística els sinònims revestits d’erotisme. Amb aquesta breu nota volem mostrar que a unes poques localitats mallorquines de l’interior, desconeixedores òbviament d’un gruix important de la fauna marina, quetsémper s’ha aplicat de manera més o menys paraŀlela a altres éssers vius. Efectivament, a través de les enquestes per a l’Atles ornitonímic de les illes Balears, realitzades conjuntament amb Antoni Mestre, el nom de quetsémper va aflorar en tres entrevistes corresponents, dues a Porreres [katˈsempe] / [katˈsɛmpe] i una a Montuïri [katˈsɛmpe] (mapa 141), per designar el capsigrany (Lanius senator), un aucell marcat igual que el peix per una elevadíssima sinonímia, tan accentuada que va obligar els autors de l’obra a representar-la en quatre mapes per tal d’evitar una atomització de símbols sobre la cartografia, que hauria estat desorientadora. Què té de singular aquest aucell per rebre un nom estigmatitzat per semes negatius? Doncs té uns costums estranys d’agressivitat, que sobten en un animal de mesures petites. Té l’hàbit d’aspidar els aliments de què es nodreix i així clava figues i ratolins a una branca punxeguda per anar fent rebost. A Eivissa diuen que és un pardal «molt nic». És el rei dels aucells i, segons les contarelles populars, és capaç d’enganyar els altres per demostrar que arriba més amunt en el vol, fent ús de l’estratagema de coŀlocar-se sota l’ala del corb. Té esma per fer fugir la milana, molt més grossa que ell. És l’antítesi de la bonesa de la cadernera, que va treure els claus a Jesús crucificat i es tacà la cara de sang —així n’expliquen la coloració de les plomes de la cara, d’un vermell cridaner—. Per contra, davant el costum que té de clavar les preses a una punxa, hom diu que el capxe1.  Informació que agraïm a Nicolau Dols, ratificada i precisada per Josep Grimalt. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 281-285 DOI: 10.2436/20.2500.01.388

Estudis romanics 46_int.indd 282

12/1/24 9:40

UNS CASOS DE POLISÈMIA DEL MOT QUETSÉMPER

283

rembote —una de tantes maneres d’anomenar el capsigrany— és xueta perquè va enclavar el Bonjesús. Recordem que el significat del nom del gènere, Lanius, és el de ‘carnisser’. Queda ben clar que és un aucell que, com el Synodus saurus, no aglutina simpaties.2 Vegem ara un cas d’aplicació del mateix nom a una espècie vegetal. Una enquesta realitzada amb dos informants per al futur Atles miconímic de les illes Balears, en fase d’elaboració per qui subscriu, ha posat al descobert a la localitat mallorquina de Randa (terme d’Algaida) el nom de quetsémper amb les variants fonètiques de [kɛtˈsɛmpɛ] i [katˈsɛmpeɾ] per al bolet Helvella crispa, una espècie també marcada per alguna raresa vinculada a la negativitat. El mateix nom [katˈsempeɾ] per al mateix fong fou recollit a Algaida pel micòleg Carlos Constantino, a qui volem agrair la informació. El genèric Helvella aŀludeix a la coloració groguenca de l’espècie en concret (altres del mateix gènere no tenen res de groc i són fins i tot negroses). L’adjectiu crispa, postverbal de crispo ‘arrissar, encrespar’, està molt d’acord amb l’estructura recaragolada del capell, que li dona un aspecte molt diferent de la majoria dels bolets comestibles. És, però, un fong perillós si es consumeix cru. El micòleg Josep Siquier ens ha informat del risc de la seva ingestió, risc que desapareix si es bull o es torra a més de 60º, que és quan queden neutralitzades les toxines hemolítiques que conté, nefastes perquè poden destruir els glòbuls blancs de la sang. És un bolet insípid —qui subscriu n’ha menjats— de tronc cartilaginós, apreciat únicament per la textura. Els noms populars d’orella de llebre, orella de rata, orellana, que a hores d’ara n’hem recollit parlen per ells mateixos de la rara morfologia que té, com ho fa també el de rebulla, anotat a Muro, que descriu amb un adjectiu substantivat la forma tan poc ortodoxa del capell. Aquest nom, provinent de reülla, presenta una consonant antihiàtica que en els seus orígens probablement era una labiodental que fou canviada per equivalència acústica. Cal que diguem que aquestes denominacions, tant la que es refereix a l’aucell com les que designen el bolet, són avui raríssimes (a diferència del nom del peix, que sí que té una gran popularitat), ja que han estat recollides únicament de cinc informants i caçades durant l’ocàs dels bons informadors orals, que ara ja són minúscules agulles perdudes dins el paller ja un tant adulterat dels parlars illencs. Són captures de darrera hora de les quals per sort encara ens podem alegrar. És el nostre parer que les particularitats ressenyades dels referents, tant les de l’aucell com les del bolet, no fan sinó reforçar tot el que Veny amb el seu mestratge habitual ens ha ensenyat respecte del peix.

2.  Amb Antoni Mestre, estam a punt de concloure una obra que tracta aspectes de cultura popular referits als aucells en la qual explicarem aquests i més detalls sobre les creences que se circumscriuen a un animal tan singular. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 281-285 DOI: 10.2436/20.2500.01.388

Estudis romanics 46_int.indd 283

12/1/24 9:40

284

Cosme Aguiló

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES Aguiló, Cosme / Mestre, Antoni (2017): Atles ornitonímic de les illes Balears. Barcelona / Palma: Institut d’Estudis Catalans / Institut d’Estudis Baleàrics. Veny, Joan (1996): «Erotisme i litúrgia en els noms del ‘quetsémper’ (Synodus saurus L.)», Estudis de lingüística i filologia oferts a Antoni Badia i Margarit, vol. 3, p. 289-309. Barcelona: Universitat de Barcelona / Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Veny, Joan (2022): «Quetsémper, entre l’erotisme i la litúrgia», Història lingüística dels nostres peixos. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, p. 141-157.

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 281-285 DOI: 10.2436/20.2500.01.388

Estudis romanics 46_int.indd 284

12/1/24 9:40

UNS CASOS DE POLISÈMIA DEL MOT QUETSÉMPER

285

ANNEX

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 281-285 DOI: 10.2436/20.2500.01.388

Estudis romanics 46_int.indd 285

12/1/24 9:40

Estudis romanics 46_int.indd 286

12/1/24 9:40

SABER QUIN PA S’HI DONA VERSUS SABER QUIN PAS S’HI DONA Tià Anguera Martorell Per a Joan Veny, en el seu norantè aniversari.

Al poble, Vilaplana (Camp de Tarragona), en altre temps bres del català més nostrat, sempre havia sentit a dir (i encara, tossudament arrelat, s’hi pot sentir), de boca popular entesa en la matèria (fent segmentar els mots, és clar), la frase feta Saber quin pas s’hi dona amb el mateix significat que els diccionaris i els tractats de paremiologia atorguen a Saber quin pa s’hi dona (o Saber el pa que s’hi dona).

I La variació, intrínseca a tota forma de literatura popular, no hauria de ser mai l’excusa de mal pagador per no intentar trobar la forma primigènia. Aquí provarem d’escatir la forma original. Abans, però, veurem què en diuen, de l’expressió objecte d’estudi, dos grans diccionaris: DCVB (Diccionari Català-Valencià-Balear):

PA [...] LOC. [...] g) Saber quin pa hi donen: tenir experiència de les dificultats o tribulacions que s’han passat o s’han de passar.

GDLC (Gran Diccionari de la Llengua Catalana):

pa [...] 18. saber quin pa hi donen (o el pa que s’hi dona) Tenir experiència de les dificultats o dels sofriments que cal passar en alguna situació o circumstància.

També, tractant-se d’una frase feta, haurem d’anar a raure a la Paremiologia catalana comparada digital de Víctor Pàmies (<https://pccd.dites.cat/>):

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 287-294 DOI: 10.2436/20.2500.01.389

Estudis romanics 46_int.indd 287

12/1/24 9:40

288

Tià Anguera Martorell

Saber el pa que s’hi dona 42 recurrències en 11 variants. 1. Conèixer el pa que hi donen (2014, 1 font) Amb el significat de «saber el com i el què per experiència». Va prometre que no jugarà mai més a la loteria, ara que ja coneix el pa que hi donen. Sinònim: Saber el pa que hi donen | Saber quin pa hi donen. Lloc: Vic (Osona). Medina Casanovas, Jaume (2014): El parlar d’una família vigatana, II «Les locucions i les frases fetes. II. Frases fetes», p. 137. Llibres de l’Índex, S.A. 2. Conèixer el pa que s’hi dóna (1977, 3 fonts) Equivalent en castellà: Estar curado de sustos. Balbastre i Ferrer, Josep (1977): Nou recull de modismes i frases fetes «Català-castellà», p. 60. Editorial Pòrtic. Forgas Berdet, Esther (1992): El blat i el pa a les dites catalanes «El nostre pa de cada dia. El pa, el vi i els altre», p. 117. Edicions de L’Ateneu de Tarragona. Saber el nom i el què per experiència. Perramon i Barnadas, Sever (1979): Proverbis, dites i frases fetes de la llengua catalana «conèixer», p. 31. Editorial Millà. 3. Saber el pa que hi donen (2014, 1 font) Només ficant-te de ple en el teu ofici sabràs el pa que hi donen. Lloc: Vic (Osona). Medina Casanovas, Jaume (2014): El parlar d’una família vigatana, II «Les locucions i les frases fetes. II. Frases fetes», p. 286. Llibres de l’Índex, S.A. 4. Saber el pa que s’hi dona (2012, 1 font) Tenir experiència de les dificultats o els sofriments que cal passar en alguna situació o circumstància. Cursdecatalà.com (2012): Curs de català «Frases fetes». Web. 5. Saber el pa que s’hi dóna (1968, 21 fonts) Equivalent en castellà: Conocer el percal. Abril Español, Joan: Avui Diumenge «“Tal com raja”», p. 26. L’Avui / El Punt Avui. Sinònim: v. Conèixer el marro. Equivalent en castellà: Conocer el paño, conocer el percal. Abril Español, Joan (1996): Diccionari de frases fetes català-castellà castellà-català, p. 74. Edicions 62. Equivalent en castellà: Conocer el paño, saber el terreno que se pisa. Balbastre i Ferrer, Josep (1977): Nou recull de modismes i frases fetes «Català-castellà», p. 197. Editorial Pòrtic. Les conseqüències d’aquest enfrontament també us podrien afectar perquè esteu ficats en renyines d’afectes i gelosies i ja sabeu el pa que s’hi dóna. Blat, Gemma: Avui Estiu «“Previsions astrològiques”. “Escorpió”», p. XXI. L’Avui / El Punt Avui. L’Amèlia deu saber el pa que s’hi dóna! -completà la Mèu-mèu, vídua de l’Eufemià. Bofarull i Terrades, Manuel (1995): Figures vora el rec, p. 185. Columna Edicions. Jo no sóc de la primera volada i sé el pa que s’hi dóna. Bofarull i Terrades, Manuel (1995): Figures vora el rec, p. 94. Columna Edicions. Conèixer les circumstàncies d’una situació o qüestió. No em parlis d’intervenir en desavinences d’una altra família; ja sé el pa que s’hi dóna; acabarien renyint amb mi / T’aconsello que no et posis a treballar en aquella casa; sé el pa que s’hi dóna; no hi duraries tres mesos. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 287-294 DOI: 10.2436/20.2500.01.389

Estudis romanics 46_int.indd 288

12/1/24 9:40

SABER QUIN PA S’HI DONA VERSUS SABER QUIN PAS S’HI DONA

289

Sinònim: Pensar-se-les totes, saber quin pa hi donen, conèixer el marro. Font: R-M. Espinal, M. Teresa (2004): Diccionari de sinònims de frases fetes «Experimentat». Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Sinònim: Ja t’ho trobaràs | Saber quin pa hi donen. Equivalent en castellà: Conocer el paño (o el percal) | Saber lo que vale un peine | Verás lo que es bueno. Espunyes, Josep (2007): Dites, locucions i frases fetes «525», p. 155. Garsineu Edi­cions. Conèixer bé l’assumpte. Pensa que ho he fet durant tres anys i ja sé el pa que s’hi dóna. Equivalent en castellà: Conocer el paño. Ferret, Antoni (1968): Parleu més bé el català «III. Modismes i frases fetes», p. 132. Editorial Claret. Conèixer bé l’assumpte. Gargallo Gregori, José (2008): El refranyer, per José Gargallo Gregori «Maneres de dir». Web. Potser perquè sap el pa que s’hi dóna, Miguel Ángel Rodríguez distreu l’atenció de les seves corbates coŀleccionant barrets. Grau, Anna: Avui «“Passos perduts”. “Ben posats o per corbata”», p. 72. L’Avui / El Punt Avui. Però també és fàcil de veure que aquesta possibilitat no és gens insòlita en altres casos, que una consideració precipitada induiria a creure que han integrat el pronom en la seva significació i n’han fet un component imprescindible. Jané, Albert (2010): Llengua Nacional, 70 (I trimestre del 2010), p. 40-41 «Sintaxi. Sobre la lexicalització dels pronoms adverbials», p. 41. Revista Llengua Nacional. [...] la vaig recórrer a peu —tal com Josep Pla recomana que es faci— totalment de baix a dalt, i sé el pa que no s’hi dóna. Llorens i Jordana, Rodolf (1968): Com han estat i com som els catalans «II. Com han estat. 16. El treball i l’estalvi», p. 191. Editorial Pòrtic. Sinònim: Saber quin pa hi donen. Miravitlles, Joan (1989): Diccionari general de Barbarismes i altres incorreccions, p. 67. Editorial Claret. ‘Te va a enterar’. Tret d’un curs de nivell B de català. Ell ho usava ‘el pa que s’hi dóna’. Oral / Comas, Jaume. Font oral. Conèixer les dificultats o els sofriments que cal passar en alguna situació o circums­ tància. Discutir amb l’Enriqueta és impossible. Jo ja sé el pa que s’hi dóna en aquesta situació! Sinònim: Conèixer el marro (o el llautó). Equivalent en castellà: Conocer bien el percal (o el asunto, o el paño). Pàmies i Riudor, Víctor (2012): Dites.cat. Locucions, frases fetes i refranys del català «pa». Editorial Barcanova. Conèixer per experiència les circumstàncies d’un fet o qüestió. Pomares Navarra, Joaquim (1997): Diccionari del català popular i d’argot «Pa m.», p. 239. Edicions 62. Conèixer les circumstàncies d’una situació o qüestió. Sinònim: Tenir experiència | Veg. tb. Pensar-se-les totes 2. Raspall i Juanola, Joana; Martí i Castell, Joan (1996): Diccionari de frases fetes «S», p. 322. Edicions 62. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 287-294 DOI: 10.2436/20.2500.01.389

Estudis romanics 46_int.indd 289

12/1/24 9:40

290

Tià Anguera Martorell

Conèixer els problemes. Rodriguez-Vida, Susana (1997): Diccionari temàtic de modismes «Psicologia. Dificultats: conèixer-les», p. 72. Edicions 62. L’home feia cara de terror. Sabia el pa que es dóna als calabossos. Solsona, Ramon: Avui «“Sala i alcova”», p. 64. L’Avui / El Punt Avui. Equivalent en castellà: Conocer el paño. (1981): Apunts de català pràctic. 1 «“Enriquim i polim la nostra parla”», p. 14. L’Avui / El Punt Avui. 6. Saber quin pa hi donen (1979, 8 fonts) Equivalent en castellà: Conocer el paño. Diàfora (1982): Diccionari essencial castellà-català català-castellà, p. 194. Editorial Diàfora. Tenir experiència de les dificultats o dels sofriments que cal passar en alguna situació o circumstància. No va a la festa gaire content perquè ja sap quin pa hi donen. Sinònim: Saber el pa que s’hi dóna, haver menjat a set hostals i begut a deu tavernes. Espinal, M. Teresa (2004): Diccionari de sinònims de frases fetes «Conèixer». Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Tenir experiència de les dificultats o dels sofriments que cal passar en alguna situació o circumstància. No cal que em facis de mestre, que ja sé quin pa hi donen. Sinònim: Saber el pa que s’hi dóna, conèixer el marro, haver menjat a set hostals i begut a deu tavernes. Espinal, M. Teresa (2004): Diccionari de sinònims de frases fetes «Experimentat». Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Sinònim: Saber el pa que s’hi dóna. Espunyes, Josep (2007): Dites, locucions i frases fetes «525», p. 155. Garsineu Edi­ cions. Forgas Berdet, Esther (1992): El blat i el pa a les dites catalanes «El nostre pa de cada dia. El pa, el vi i els altre», p. 117. Edicions de L’Ateneu de Tarragona. Tenir experiència de les dificultats o dels sofriments que cal passar en alguna situació o circumstància. Gargallo Gregori, José (2008): El refranyer, per José Gargallo Gregori «Maneres de dir». Web. Sinònim: Saber el pa que s’hi dóna. Miravitlles, Joan (1989): Diccionari general de Barbarismes i altres incorreccions, p. 67. Editorial Claret. Haver-se escarmentat. Perramon i Barnadas, Sever (1979): Proverbis, dites i frases fetes de la llengua catalana «pa, panarra», p. 107. Editorial Millà. 7. Saber quin pa hi donen (o el pa que s’hi dóna) (2000, 1 font) Tenir experiència de les dificultats o dels sofriments que cal passar en alguna situació o circumstància. Equivalent en castellà: Conocer el paño (o el percal, o el asunto) | Sabérselas todas. Enciclopèdia Catalana (2000): Diccionari de frases fetes, refranys i locucions amb l’equivalència en castellà «Pa», p. 173. Enciclopèdia Catalana. 8. Saber quin pa s’hi dona (2011, 2 fonts) Algú que té experiència de les tribulacions que ha passat. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 287-294 DOI: 10.2436/20.2500.01.389

Estudis romanics 46_int.indd 290

12/1/24 9:40

SABER QUIN PA S’HI DONA VERSUS SABER QUIN PAS S’HI DONA

291

Beltran Genescà, Antoni (2018): Ensenya’m la llengua. Vocabulari i llenguatge popular al voltant de la salut, els remeis i les malalties «La boca. Del pa i de l’aigua: els panarres i els aigualits», p. 188. Editorial Gregal. Jo sabia el pa que s’hi donava a l’exterior, ja m’havia escalivat prou el matrimoni de pagesos de Malla. Solsona, Ramon (2011): L’home de la maleta «Memòries d’un mentider sincer - 4. Grand Prix», p. 245. Edicions Proa. 9. Saber quin pa s’hi dóna (1977, 1 font) Equivalent en castellà: Conocer el paño. Balbastre i Ferrer, Josep (1977): Nou recull de modismes i frases fetes «Català-castellà», p. 197. Editorial Pòrtic. 10. Veure el pa que s’hi dóna (1994, 2 fonts) Menero, Eduard (1994): Catalunya barri a barri «“Figures a contrallum”. “Josep M. de Sagarra...”», p. 25. Generalitat de Catalunya. Ja ho veus, Ramonet, ja ho veus, es pa que s’hi dóna, a sa mar! Ruyra, Joaquim: Mànegues Marines «dins “Antologia de Contes Catalans II” (1983)», p. 20. Edicions 62. 11. Veuràs el pa que s’hi dóna (2014, 1 font) Lloc: Salt (Gironès). Lladó Coll, Maria Teresa (2014): Recull de frases fetes de Maria Teresa Lladó Coll. Correu electrònic.

Veiem, doncs, a grans trets, com la variant Saber quin pa s’hi dona comparteix protagonisme amb Saber el pa que s’hi dona, amb altres variants ocasionals. Però enlloc apareix la forma Saber quin pas s’hi dona. Ignorància, deixadesa, oblit? No ho sé pas, però la intenció d’aquest escrit és, també, donar visibilitat a les formes ignorades per les autoritats acadèmiques. Ja vam haver de veure (i sentir) davant dels nostres propis ulls (i orelles) com Treure’s la son dels ulls ‘despertar-se’ passava a Treure’s la son de les orelles per culpa, evidentment (i auditivament), d’un creuament amb Veure’s les orelles ‘reviscolar’ (es diu, per exemple, en contextos com ara quan un ha estat malalt i ja es comença a trobar més bé). També hem vist com l’autòcton Faixa o caixa passava a Caixa o faixa (és clar, però, que l’ordre dels elements no altera el sentit de l’expressió) sense tenir en compte el significat, aquí, de caixa ‘taüt’.

II Tornem, però, al cas que ens (pre)ocupa. Si consultem la Paremiologia catalana comparada digital, podem trobar documentat per primera vegada Saber el pa que s’hi dona l’any 1968. De llavors ençà, no cal dir que aquest fraseologisme va arraconant progressivament la forma amb pas. Una anàlisi acurada de les dates d’aparició de la nostra forma primigènia hauria, com a mínim, de plantejar dubtes pel que fa a la forma “acadèmica”. Tot seguit veurem com la Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 287-294 DOI: 10.2436/20.2500.01.389

Estudis romanics 46_int.indd 291

12/1/24 9:40

292

Tià Anguera Martorell

forma nostrada Saber (o Veure) quin pas s’hi dona apareix ja més d’un segle abans que no pas la forma més divulgada. Comproveu-ho, si no, en l’edició (1862) de Sainete nou: titulat lo Saldoni y la Margarida (2a part): Yo ya se quin pas si dona, perque con me vas descumudá cuan era fadrina ab lo teu pare [...]. (p. 17)

O, si voleu, una mica més tard, en una altra obra de teatre (escrita el 1869 i editada el 1874) anomenada Lo compte en Jaume, ó, Un drama en l’Odeón: Si: ¡fes broma... fes brometa... ya veurás quin pas s’hi dona! (p. 55)

I, ja per acabar-ho de reblar, posarem un exemple del gran mestre en totes les arts, l’incomparable Santiago Rusiñol, dins de l’obra El pobre viudo (1916): I tu amb la teva pobre mare, que ja sabràs quin pas s’hi dóna. (p. 85)

De ben segur que era una frase feta molt usual, altrament no tindria cabuda dins del teatre popular de l’època. Una recerca més exhaustiva, possiblement, encara hauria donat molts més fruits, però tampoc és qüestió, aquí, de fer-ne un inventari. Deixant la dramatúrgia, trobem l’any 1890 també la nostra forma original en el subgènere epistolar personal, en què la llengua reflecteix la parla pràcticament tal com raja. Anem a La correspondència entre Pere Aldavert i Josep Pin i Soler (El binomi autor-editor, d’Isidor Cònsul), a propòsit de la dificultosa publicació dels llibres de l’escriptor tarragoní: (Segona de Pin i Soler a Pere Aldavert) 22 desembre 1890 Amic Aldavert [...] no em manca raó de desitjar saber quant ha costat la impressió dels meus llibres,quants se n’han venut, quants ne queden. En una paraula, quin pas s’hi dóna en lo de ser editor de les obres de J. Pin i Soler. (p. 16)

Pel que fa a la narrativa, Maria Teresa Vernet, dins de Les algues roses (1934), ens mostra nítidament l’expressió nostrada: [...] a ella que sabia quin pas s’hi dóna, no li feien ni fred ni calor [...]. (p. 131)

De la mateixa època, a la revista La nostra terra (juny de 1935), Joan Pons i Marquès (net del gran poeta romàntic Josep Lluís Pons i Gallarza), tot traduint L’infant qui s’adorm, de Charles Péguy, deixar anar: [...] I tanmateix n’hi he vist de belleses en el món i sé quin pas s’hi dóna [...]. (p. 204)

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 287-294 DOI: 10.2436/20.2500.01.389

Estudis romanics 46_int.indd 292

12/1/24 9:40

SABER QUIN PA S’HI DONA VERSUS SABER QUIN PAS S’HI DONA

293

Més modernament, tampoc no ha desaparegut completament de la nostra literatura (encara que s’hagi silenciat o no s’hagi tingut en compte, que ve a ser la mateixa cosa). Vegeu, si no, Jaume Fuster, dins L’anell de ferro (1985): Tranquil, poeta, doncs, que el Picut és molt mariner i el capità sap quin pas s’hi dóna, en coses del mar! (p. 33)

III Qui pot dubtar, doncs, de quina és la frase feta primigènia? La confusió és senzilla d’explicar i, no cal dir, causada per un fenomen prou conegut. De l’original Saber quin pas s’hi dona, per falsa segmentació (provocada per la coincidència de dos sons alveolars fricatius sords consecutius pronunciats, en dicció normal, com un de sol [s]): pa(s) s’hi dona [‘pa si ‘δonə]

es va passar a entendre pa en comptes de pas. I d’aquesta manera s’adaptà en Saber quin pa s’hi dona o Saber el pa que s’hi dona, que tanta fortuna ha fet. Ara veurem com és la paraula pas, que dona sentit a l’expressió. I, de fet, per sortir del pa(s), n’hi hauria d’haver ben bé prou amb l’accepció III del DCVB: PAS [...] III. || 1. Esdeveniment notable. Fogint tots dexaren tan sol en tal pas, Passi cobles 49. E si jo no us dich veritat, en lo pas de la mia fi no puga reconèxer Déu, Tirant, c. 249. Prou voldria nat no esser | qui en tal pas està posat, Cobles Roca. Contà el pas que li havia succehit, Penya Mos. iii, 162. Molts de passos y molts de fets per aquest estil, Roq. 30. Un pas de riure: un esdeveniment que fa riure. Sortir del pas o del mal pas: aconseguir sortir d’una situació difícil. Amb quina senzillesa s’eren deseixits del mal pas!, Ruyra Flames 129.

Hom es pot adonar, llegint els exemples, que, aquest pas, podria ser definit, més que no pas ‘esdeveniment notable’, amb molta més precisió com a ‘situació de dificultats o tribulacions que s’han passat o s’han de passar’. O bé: ‘Situació de dificultats o dels sofriments que cal passar’. I ja som al cap del carrer! Torneu, si us plau, a les definicions dels dos diccionaris amb què iniciàvem l’article. Per acabar, només cal afegir una petita reflexió: el nostre pas té una relació molt estreta amb el sentit de ‘patiment’, ni de lluny sembla que tingui res a veure amb el pas ‘moviment de cada peu en caminar’. La força de la religió (d’altre temps), potser, també hi podria haver contribuït d’una manera o altra: Passus et sepultus est (Gràcies, Senyor, per donar-nos i perdonar-nos tantes coses...), els passos de la Passió.

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 287-294 DOI: 10.2436/20.2500.01.389

Estudis romanics 46_int.indd 293

12/1/24 9:40

294

Tià Anguera Martorell

CONCLUSIÓ A Vilaplana (Camp de Tarragona), encara perviu la frase feta Saber quin pas s’hi dona. Aquí hem provat de (de)mostrar —amb dades i dates— que és aquesta nostra, i no d’altra, la forma primigènia. Les variants aberrants Saber quin pa s’hi dona (o Saber el pa que s’hi dona) són degudes a una falsa segmentació de la forma original Saber quin [‘pa si ‘δonə], entesa com a Saber quin pa s’hi dona. A més, hem intentat precisar el sentit que té aquest pas ‘situació de dificultat o patiment’ gràcies als exemples iŀlustratius (Passi cobles, Tirant lo Blanc et alii) del sempre nostre gran referent, el Diccionari Català-Valencià-Balear.

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 287-294 DOI: 10.2436/20.2500.01.389

Estudis romanics 46_int.indd 294

12/1/24 9:40

NOMENCLÀTOR MUNDIAL: LA GESTIÓ DE LA TOPONÍMIA ESTRANGERA EN CATALÀ Mar Batlle

Institut d’Estudis Catalans

El passat mes de desembre es va fer pública la web del Nomenclàtor mundial,1 projecte promogut per la Comissió de Toponímia de Catalunya, de la qual el director de l’Oficina d’Onomàstica de l’Institut d’Estudis Catalans comparteix la vicepresidència juntament amb el president de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC). Aquest projecte, dut a terme des de l’Oficina d’Onomàstica i la Comissió d’Onomàstica de la Secció Filològica, llargament anhelat, especialment pels mitjans de comunicació, ofereix una selecció de toponímia estrangera amb la grafia que cal emprar en català. Vol ser un referent que permeti unificar la disparitat de criteris emprats en la grafia de la toponímia estrangera. Per exemple, Qatar versus Catar, per posar un nom molt present en els mitjans de comunicació a finals del 2022 gràcies a la Copa Mundial de Futbol 2022 celebrada en aquest país. El Nomenclàtor mundial forma part del conjunt d’obres normatives de la Secció Filològica en matèria toponímica, juntament amb el Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya,2 projecte encarregat pel Parlament de Catalunya i coordinat també per la Comissió de Toponímia de Catalunya, i el Nomenclàtor toponímic de la Catalunya del Nord,3 fet en coŀlaboració amb la Universitat de Perpinyà. La realització d’aquest projecte ha implicat un esforç considerable per la dificultat que comporta estudiar noms procedents de tantes llengües estrangeres. És per això que s’ha recorregut a especialistes quan ha estat possible. I també s’ha partit de les recomanacions del Grup de Treball d’Exonímia (Working Group on Exonyms) del Grup d’Experts de les Nacions Unides en Noms Geogràfics (GENUNG). El projecte s’ha dut a terme durant sis anys i conté uns 8.500 noms, que suposa un increment en relació amb els 7.000 noms inicials de què es partí. La Comissió d’Onomàstica de la Secció Filològica ha debatut sobre diversos aspectes en una seixantena de reunions fetes entre el 2016 i el 2022. 1.  <https://nomenclator-mundial.iec.cat/>. 2.  <https://www.icgc.cat/Descarregues/Llocs/Nomenclator-oficial-de-toponimia-major-deCatalunya>. 3.  <https://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000044/00000018.pdf>. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 295-299 DOI: 10.2436/20.2500.01.390

Estudis romanics 46_int.indd 295

12/1/24 9:40

296

Mar Batlle

La selecció del corpus toponímic fou feta inicialment per l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. Inclou els noms de països, les capitals, les ciutats més significatives, l’orografia i la hidrografia més destacades, territoris diversos, les províncies, les regions naturals o històriques, i també l’orografia marina. Durant la revisió es va considerar que calia afegir uns 1.500 noms més que no hi apareixien inicialment. Creiem que el corpus actual, susceptible de ser ampliat en el futur, dona resposta als dubtes ortogràfics més freqüents de la toponímia estrangera, estableix uns criteris lingüístics en el document de Criteris per a la fixació de formes i ofereix bibliografia essencial per trobar topònims no inclosos en el corpus en l’apartat «Enllaços d’interès».

1.  WEB DEL NOMENCLÀTOR MUNDIAL El menú de la pàgina consta de quatre elements: «Presentació», «Criteris», «Enllaços d’interès», «Crèdits». En la «Presentació» s’explica l’origen i l’objectiu del projecte. En l’apartat «Criteris» es pot descarregar el document Criteris per a la fixació de formes, on s’expliquen els criteris que s’han seguit en la tria de formes. En l’apartat «Enllaços d’interès» es presenta una selecció d’enllaços que poden ser d’utilitat per trobar formes que no apareguin en el corpus del Nomenclàtor, com la base de dades del GENUNG, les diverses bases de dades toponímiques d’alguns països (no tots els països tenen la cartografia disponible a internet), o les directrius toponímiques promogudes pel GENUNG. Finalment, en l’apartat «Crèdits» s’indiquen els especialistes consultats durant la realització del Nomenclàtor (un total de vint-i-sis). La pàgina web del Nomenclàtor permet l’accés a la informació a partir de tres op­ cions: a) l’abecedari amb hiperlinks que mostra els corònims (països i territoris diversos); b) la cerca simple amb els criteris de Comença per, Conté, Acaba en; c) la cerca combinada, que permet combinar un Lloc amb un Criteri geogràfic (cim, serralada, llac, nucli de població, capital, país, etc.). Clicant una de les lletres de l’abecedari apareixen els noms de països i territoris diversos que comencen per aquella lletra. Per exemple, la lletra A conté els noms següents: Afganistan; Albània; Alemanya; Algèria; Andorra; Angola; Anguilla; Antàrtida; Antigua i Barbuda; Antilles Neerlandeses; Aràbia Saudí; Argentina; Armènia; Aruba; Ascensió, illa de l’; Austràlia; Australs, illes; Àustria; Azerbaidjan. Clicant sobre un nom apareix una llista amb els topònims vinculats a aquell nom, localitzats en la cartografia de Google maps. Per veure la fitxa de cada topònim de la llista, es clica sobre el nom de la llista o bé es clica sobre el punt de localització en el mapa. Remarquem que la cartografia de Google és només de suport per a la localització del topònim i, per tant, moltes vegades presenta una grafia diferent de la que apareix al Nomenclàtor mundial. La fitxa de cada nom conté la informació següent: – el país o territori a què pertany; – el nom que cal emprar en català, destacat en negreta i amb la mida més gran; Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 295-299 DOI: 10.2436/20.2500.01.390

Estudis romanics 46_int.indd 296

12/1/24 9:40

NOMENCLÀTOR MUNDIAL: LA GESTIÓ DE LA TOPONÍMIA ESTRANGERA EN CATALÀ 297

– el nom en la llengua original; – el concepte geogràfic; – la cartografia de suport amb la localització del topònim. En el cas que hi hagi una forma secundària, que és una denominació alternativa, apareix després de la forma principal. Per exemple, les illes Anglonormandes també s’anomenen illes del Canal. Sovint, hi ha accidents geogràfics transfronterers i això fa que un riu o una serralada tingui més d’una forma gràfica. Per exemple, el riu rus Irtix rep el nom de Ertis al Kazakhstan i E’erqisi He a la Xina. En casos com aquest, es respecten totes les grafies i s’indica quina és la més coneguda en català. Deixem a l’usuari del Nomenclàtor que triï la forma que consideri més escaient en funció del context on s’hagi d’emprar. La cerca simple permet trobar un nom en concret, posant el nom sencer o només una part o una variant ben coneguda. Per exemple, si teclegem munich, obtindrem el registre corresponent a Múnic (Alemanya). I un cop es clica a l’enllaç apareix la fitxa del topònim. La cerca amb el criteri Acaba en pot ser interessant per estudiar topònims. Per exemple, la cerca Acaba en + burg dona noms com Brandenburg (Alemanya), Edimburg (Regne Unit), Estrasburg (França), Friburg (Suïssa), Harrisburg (Estats Units), Iekaterinburg (Rússia), Johannesburg (Sud-àfrica), Salzburg (Àustria), Sant Petersburg (Rússia). En tots els resultats de les cerques cal tenir present que també hi entren formes que aparentment no responen al criteri de cerca perquè el sistema també busca en camps ocults que permeten recuperar més informació. Per exemple, en la cerca Comença per + t ens apareix Bahames, les perquè el nom en la llengua original comença per t, The Bahames. O si cerquem Gotemburg recupera la fitxa de Göteborg (Suècia), que és el nom actual. La cerca combinada s’ha fet per acotar la informació dels països més grans (com Rússia o Xina) i facilitar la consulta a l’usuari. Per exemple, dels més de 500 topònims de Rússia, si es fa la cerca combinada de Rússia + Riu obtindrem només els noms de rius del país, que són 57. Aquesta cerca també funciona seleccionant només un criteri, que permet obtenir, per exemple, els països, les capitals, els rius, etc.

2.  CRITERIS DE FIXACIÓ DE LES FORMES Els topònims estrangers han arribat al català en diverses èpoques i això fa que no sempre s’hagin incorporat a la nostra llengua de la mateixa manera. Uns s’han adaptat a la nostra ortografia (Edimburg, Hèlsinki) i uns altres no (Istanbul, Amsterdam). Igualment, n’hi ha que tenen una tradició d’ús ininterrompuda (Londres, Sibèria, Venècia) i d’altres que han caigut en desús (Florença, Lisbona); o que han caigut en desús com a topònims, però que es conserven en el nostre vocabulari (Ankara, però gat d’Angora). A més, cal no oblidar que un país o una ciutat pot canviar de nom en funció d’un període històric o un règim polític. Pensem, per exemple, en Sant Petesburg: Sant Petersburg → 1914 Petrograd → 1924 Leningrad → 1991 Sant Petersburg. I en casos com aquest cal emprar el nom d’acord amb el període (Setge de Leningrad (1941-1944)). I encara és ben Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 295-299 DOI: 10.2436/20.2500.01.390

Estudis romanics 46_int.indd 297

12/1/24 9:40

298

Mar Batlle

paradigmàtica l’alternança entre les formes Birmània i Myanmar, avui dia molt polititzades però en origen vinculades al registre lingüístic emprat. En la llengua quotidiana s’utilitzava el mot Bama i en els registres cultes Myanma. Aquests dos noms tenien una pronúncia molt similar en la llengua d’origen. Quan arribaren els colonitzadors britànics, el nom que sentiren era l’emprat en el dia a dia, Bama, que en la grafia anglesa era Burma. El 1989 el règim dictatorial imposà el nom oficial de Myanmar, amb una -r afegida per facilitar la correcta pronúncia del nom segons el model anglès. Actualment, els dos noms continuen emprant-se al país. En la toponímia estrangera, el criteri general és fer servir la forma catalana quan té un ús consolidat. Altrament, caldrà utilitzar la del país d’origen. Les formes provinents de llengües amb alfabet llatí sovint no presenten cap signe ortogràfic desconegut per als parlants de català (Boston, Innsbruck, Oxford, Verona), tot i que les combinacions de les lletres poden resultar-nos estranyes (Szczecin) o representar un so diferent (Ljubljana, Sarajevo). Caldrà consultar la base de dades del GENUNG4 i les Directrius toponímiques5 (GENUNG) per saber la pronúncia d’aquests topònims. De vegades, poden aparèixer lletres que no s’empren en català. En aquests casos, depenent del context d’ús, es pot fer una simplificació gràfica i adaptar la grafia a la lletra més propera al català (Landsbyggd i no Landsbyggð; Ostfold i no Østfold). Igualment, quan conviuen dues llengües, caldrà emprar la forma més coneguda en català i, si es considera oportú, fer esment de l’altra denominació. Per exemple, Sant Sebastià (San Sebastián/Donostia), Pamplona (Pamplona/Iruña), Dublín (Dublín/Baile Átha Cliath), Hèlsinki (Helsinki/Helsingfors). I si cap de les dues formes és coneguda en català caldrà esmentar-les totes dues, especialment quan el país d’origen pretén difondre el nom en la llengua autòctona al costat del nom més conegut. Per exemple, Kangiryuaqtihuk/Minto Inlet (Canadà), Uluru/Ayers Rock (Austràlia). La gestió de la toponímia de països amb llengües d’alfabet no llatí presenta un pas addicional, ja que caldrà disposar d’una forma transcrita al català, tret que existeixi una forma adaptada amb un ús ben consolidat, com Atenes (i no Athína (Αθήνα)) o Moscou (i no Moskva (Москва)). De manera que en un mateix país podem tenir formes adaptades al català des de fa temps, generalment ciutats que han tingut una importància destacada i regions naturals o històriques (Sibèria), i formes resultants d’aplicar els criteris de transcripció (Krasnoiarsk, Красноярск). Quant als sistemes de transcripció emprats al Nomenclàtor, hi ha força variació perquè s’han respectat els sistemes consolidats en català. Així, en els casos en què el Ple de la Secció Filològica ha aprovat un sistema de transcripció, aquest és el més conegut en la nostra llengua i el que apareix al Nomenclàtor. En molts casos el país ja ofereix una transcripció oficial de la toponímia, que, segons la recomanació de les Nacions Unides, és la preferent perquè evita que els noms tinguin múltiples formes transcrites que dificultin la identificació del lloc. Hem observat que aquestes mateixes formes ja solien ser les predominants en la bibliografia de consulta en català, per la qual cosa són les que hem mantingut en el Nomenclàtor. Notem que hi apareixen sistemes de transcripció diferents 4.  <https://unstats.un.org/unsd/geoinfo/geonames/>. 5.  <https://unstats.un.org/unsd/ungegn/nna/toponymic/>. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 295-299 DOI: 10.2436/20.2500.01.390

Estudis romanics 46_int.indd 298

12/1/24 9:40

NOMENCLÀTOR MUNDIAL: LA GESTIÓ DE LA TOPONÍMIA ESTRANGERA EN CATALÀ 299

al de l’Alfabet Fonètic Internacional (AFI). Les transcripcions són simplificades i presenten la inicial en majúscula per facilitar-ne la lectura a l’usuari no familiaritzat. Un altre aspecte que apareix en l’estudi de la toponímia estrangera és el dels canvis de noms que poden afectar un país o una ciutat, com hem avançat abans en parlar de Birmània/Myanmar. Afecta els països de l’antiga Unió Soviètica i l’Índia principalment. En general la recomanació és emprar els noms vigents al país, tret d’aquells casos que es consideri que són molt arrelats en català. Les formes obsoletes es consideren secundàries i es poden emprar si han de facilitar la comprensió del text. També es pot triar una de les dues i aŀludir l’altra en el mateix text o afegir-la entre parèntesis. No ens allargarem en l’explicació dels criteris aplicats per a la fixació de les formes perquè en el document Nomenclàtor mundial. Criteris per a la fixació de formes6 que es pot descarregar del web apareixen comentats molt detalladament i amb les referències bibliogràfiques pertinents.

3.  REFLEXIONS FINALS L’era del GPS i la cartografia digital personalitzada posa de manifest les forces oposades que suposen, d’una banda, l’esforç per estandarditzar la toponímia en una llengua i, de l’altra, la modificació que aquesta pateix quan s’empra en una altra llengua. Aquests dos processos paraŀlels adquireixen importància quan les dues llengües implicades estan en contacte, com és el cas del català i del castellà. Així, en la versió castellana de Google Maps, tot i que ha millorat molt en els darrers anys, encara es pot trobar, per exemple, Navás (i en canvi Corçà). És adient emprar formes com Gerona i Lérida perquè són exònims d’ús consolidat i ben tradicionals en castellà, però no formes que corresponen senzillament a topònims catalans mal escrits o a traduccions que no tenen cap tradició d’ús, com Villanueva y Geltrú per Vilanova i la Geltrú. Aquesta mena de formes sembla anar en contra de les recomanacions del GENUNG en el maneig de la toponímia estrangera, que és molt restrictiva precisament per les connotacions polítiques que pot implicar. Els darrers anys, el Grup de Treball d’Exonímia ha valorat molt més positivament l’ús dels exònims com elements que ja formen part de la llengua d’arribada. Pensem, per exemple, en formes com el Caire, l’Havana, Andalusia, etc. No obstant això, també es veu clarament la necessitat de fer un ús políticament sensible de la toponímia estrangera, com ha posat de manifest la guerra entre Rússia i Ucraïna, més pròpia d’altres èpoques que del segle xxi. D’ençà de la independència d’Ucraïna el 1991, l’IEC sempre ha recomanat l’ús de les formes ucraïneses i no les russes (en general més conegudes): d’ací Kíiv i no Kíev. I no ha estat fins l’esclat de la guerra que els mitjans de comunicació han començat a emprar la forma ucraïnesa. Esperem que el Nomenclàtor mundial contribueixi a divulgar les pràctiques internacionals i situï el català entre les llengües que tenen una base de dades de consulta en línia que unifiqui la gestió de la toponímia estrangera. 6.  <https://nomenclator-mundial.iec.cat/docs/criteris_nomenclator_mundial.pdf>. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 295-299 DOI: 10.2436/20.2500.01.390

Estudis romanics 46_int.indd 299

12/1/24 9:40

Estudis romanics 46_int.indd 300

12/1/24 9:40

DUES CARTES DE POMPEU FABRA (1906-1907) A L’ENTORN DE LA GRAMMATICA DEL DIALETTO ALGHERESE ODIERNO (1906), DE GIOVANNI PALOMBA Andreu Bosch i Rodoreda Universitat de Barcelona

Les dues cartes manuscrites de Pompeu Fabra que publiquem en aquesta contribució (datades a Bilbao,1 de 6 de desembre de 1906 i 18 d’abril de 1907) no són inèdites; només n’és inèdit el text de la targeta postal de la primera, amb destinatari i adreça autògrafs. Antoni Nughes en va transcriure fidelment les dues cartes (i les va reproduir escanejades) al seu llibre Tradizioni, Usi e Costumi di Alghero, de Joan Palomba. Tradicions, usos i costums de l’Alguer (1996).2 La Grammatica del dialetto algherese odierno (1906), en paraules de l’estudiós Venanzio Todesco3 a la «Prefazione», a tall comparatiu amb els treballs científics de Morosi i Guarnerio, descriu que «indirettamente l’autore [Palomba] ha conseguito anche questo fine [scientifico], perchè, in parte colla presente Grammatica e in parte con una copiosa raccolta lessicale ch’egli ha un animo di darci fra breve, sarà stabilmente fissata la fase odierna del dialetto algherese»,4 si bé en situa la recerca de Palomba entre les obres «che 1.  Fabra va anar a viure i treballar a Bilbao, un cop casat: «Per sort, poc temps després, l’any 1902, era reorganitzada l’Escola d’Enginyers, de Bilbao, i Pompeu Fabra, impulsat per Serra Bonastre, hi guanyava per oposició la càtedra de Química. [...] L’any 1906, quan encara explicava la càtedra de química a Bilbao, assistí durant unes vacances al Primer Congrés de la Llengua Catalana, per iniciativa d’Antoni M. Alcover» (Guansé 1964: 34 i 37). De fet, Palomba, que el degué conèixer arran del I Congrés, per tal com fou vicepresident de la Secció Filològica-Històrica (que presidí Alcover), «era l’únic capaç de posar una mica d’ordre en el desgavell idiomàtic i fer del català escrit un instrument útil més enllà del clos literari» (ibídem: 37). 2.  Nughes (1996: 54, n. 1, i 55). Tal com consta a l’edició de Nughes (1996: 80), n’hi ha una 1a edició: Palomba, Giovanni (1911): Tradizioni, usi costumi di Alghero, dins Archivio Storico Sardo, vol. VII, p. 211-240. 3.  «Venanzio Todesco, professor venecià que havia ensenyat al liceu de l’Alguer i que el 1910 publicarà, a Milà, una Grammatica della lingua Catalana ad uso degli Italiani» (Bover 1994: 111, n. 10). Pere Català i Roca (1998: 207) ens en dona més detalls: «El filòleg F.de B. Moll assegura que la dedicació de Todesco al català sorgí quan obtingué el 1905 la seva primera càtedra en el gimnàs (= institut d’Ensenyament Mitjà) de l’Alguer». 4.  Palomba (1906: 3-4). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 301-314 DOI: 10.2436/20.2500.01.391

Estudis romanics 46_int.indd 301

12/1/24 9:40

302

Andreu Bosch i Rodoreda

vengono fatte da persone innamorate del loro paese e del dialetto materno, ma non preparate alla serietà del metodo scentifico».5 Una gramàtica que el mateix Palomba revela a la presentació «Al lettore» que «finito il lavoro, l’affidai all’egregio dott. Venanzio Todesco, giovane studioso di lingue neolatine, affinchè vi facesse le più scrupolose correzioni».6 Per tal de contextualitzar l’interès d’aquestes dues cartes, que recullen l’opinió —poc detallada— del gramàtic Pompeu Fabra, ens cal referir-nos al desig de Palomba de fer conèixer aquest primer treball seu a l’entorn de la descripció de l’alguerès als principals romanistes i lingüistes de l’època, molts dels quals devia conèixer arran del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906), en què va participar com a representant de l’Alguer, al costat d’Antoni Ciuffo i del lingüista Pier Enea Guarnerio, citat a la primera carta. De fet, és rellevant la coincidència de data entre la Grammatica i el Congrés. Més enllà de l’opinió de Fabra, la Carta 1 ja esmenta que Palomba en devia enviar un exemplar a Frédéric Mistral i a Pier Enea Guarnerio, dels quals n’esperava resposta. De fet, Francesco Bertino, que observa el neguit de Palomba per fer conèixer la seva Grammatica, afirma que «s’intende che i pareri a cui si è accennato erano stati in gran parte sollecitati dal Palomba stesso, il quale osava mirare alto, all’occorrenza».7 També August Bover ho confirma: Efectivament, la gramàtica va merèixer comentaris elogiosos de lingüistes i escriptors com ara Joan Amade, Pompeu Fabra, Frederic Mistral, Amadeu Pagès, Bernhard Schädel, Emili Vallès o el propi Guarnerio, entre altres. I alguns d’aquests contactes van tenir continuïtat —en són una bona prova les cinc cartes de Guarnerio, escrites entre 1906 i 1908 [...]— i van permetre a Palomba fer consultes i rebre una sèrie de consells i suggeriments que, sens dubte, van estimular-lo a continuar treballant.8

I, més tard, en dona detalls epistolars l’historiador Pere Català i Roca, a un capítol del seu llibre dedicat a l’Agrupació Catalana de Sardenya «La Palmavera» que tracta el context de la Grammatica de Palomba, concretament en transcriu l’opinió del lingüista alemany Bernhard Schädel, el qual assenyala, sobre «el llibret de G. Palomba», que «la transcripció [...] que reprodueix los sons fonètics de l’Ascoli [...] és mitx-fonètica [...] pot fer equivocar algun lector que no estigui al corrent dels sons catalans», si bé afirma que «és una alegria veure ab quin entusiasme la llengua mare és cultivada y estudiada en tot lo possible fins en l’Alguer».9 Fins i tot s’escrivia amb el romanista Max Leopold Wagner, que també devia conèixer la seva Grammatica, atès que encoratja Palomba a fer-ne la 2a edició: «Vede che anche la sua Grammatica sarà la benvenuta; sarà necessario però che Lei faccia venire 5.  Ibídem: 4. 6.  Ibídem: 5. 7.  Palomba (2001: XXV, nota 23). 8.  Bover (1994: 101). 9.  Català i Roca (1998: 207). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 301-314 DOI: 10.2436/20.2500.01.391

Estudis romanics 46_int.indd 302

12/1/24 9:40

DUES CARTES DE POMPEU FABRA (1906-1907)

303

immediatamente i suoi appunti lessicologici, parte certamente molto importante dell’opera sua», en una carta datada a Sàsser el 31 de juliol de 1911.10 Fabra, que lloa el treball de Palomba a la Carta 2, perquè «es una obra que consultaran amb profit tots els romanistes que desitjin familiaritzar-se amb la morfologia del dialecte alguerès modern, la qual hi es tractada amb gran claretat i perfecció», també opina que «es, al mateix temps, un llibre d’un gran preu per als amants i conreadors de la nostra llengua, puix ens dona a conèixer, en forma compendiada, les principals particularitats fonetiques i morfologiques d’una de les seves varietats dialectals més interessants». Capítol a part mereix la referència a l’opinió del lingüista Pier Enea Guarnerio que Fabra cita a la Carta 1, perquè hi va haver un intens intercanvi epistolar entre Palomba i el professor de la Universitat de Pavia, com demostra l’epistolari transcrit per August Bover entre el 4 de novembre de 1906 i el 5 d’abril de 1908, cartes totes datades a Milà.11 En aquest sentit, convé recordar que Guarnerio era l’autor d’Il dialetto catalano d’Alghero (1886),12 aleshores una de les obres de referència sobre l’alguerès, al costat del treball de G. Morosi, L’odierno dialetto catalano di Alghero in Sardegna (1886),13 tots dos citats per Todesco al pròleg de la Grammatica de Palomba. La carta del 4 de novembre de 1906 es fa ressò de la Grammatica que li ha enviat Palomba (anterior, doncs, a la Carta 1 de Fabra, de 6 de desembre de 1906): «Egregio signor Palomba, di ritorno alla quiete della mia casa e de’ miei studi, ho avuto agio di esaminare la sua Grammatica del Dialetto Algherese odierno, e mi affretto a significarle l’impressione che ne ebbi» (Bover 1994: 102). Notem que Guarnerio mira de ser més objectiu i crític que no pas Fabra, que es deixa endur pel seu interès i l’entusiasme pels treballs de descripció dialectal del català («no’ns cal pas desitjar altra cosa sinó que les altres varietats dialectals siguin tant sortoses com ho ha estat l’algueresa», conclou Fabra a la Carta 2): Quantunque ella non presuma di aggiungere alcun che di nuovo al patrimonio della scienza, come nota opportunamente il prof. Todesco nella sua prefazione, pure non svendo rifuggito dall’approfittare delle nozioni fornite della moderna glottologia, è riuscito al duplice scopo di giovare agli studiosi e di essere alla portata dei proprii concittadini e specialmente degli scolari, che vogliano conoscere la propria favella nativa e nello stesso tempo addomesticarsi con quella italiana. V’è infatti ordine nella distribuzione della materia, semplicità e chiarezza nell’espressione, sufficienza e opportunità negli esempi.14

10.  Bover (1994: 107). Wagner es refereix a la Nuova grammatica del dialetto algherese odierno comparato con la lingua madre con il lessico ed esempi in algherese-catalano-italiano de Giovanni Palomba, publicació pòstuma d’una «2ª edizione riveduta, corretta ed ampliata», a cura d’August Bover i Joan Veny (Palomba 2000). 11.  Bover (1994: 102-107) 12.  Publicat a Archivio Glottologico Italiano, 9 (1986), p. 261-364. 13.  Publicat a la Miscellanea di Filologia e Linguistica, in memòria di Napoleone Caix e Ugo Angelo Canelo (1886), p. 313-332. 14.  Bover (1994: 102-103). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 301-314 DOI: 10.2436/20.2500.01.391

Estudis romanics 46_int.indd 303

12/1/24 9:40

304

Andreu Bosch i Rodoreda

I finalment li fa una sèrie de puntualitzacions crítiques sobre qüestions de fonètica i dels símbols fonètics i diacrítics emprats, per tal com Palomba li’n demana consell contínuament en les seves cartes. I aquí encetem un darrer punt en la contextualització de les cartes de Fabra a Palomba a l’entorn de la Grammatica del dialetto algheresese odierno (1906). L’historiador alguerès Antoni Nughes, en relació amb la publicació de la Grammatica de Giovanni Palomba, ja puntualitza que «així mentre lingüistes, entre els quals el mateix Pompeu Fabra, o simples apassionats de llengua li manifesten estima i li envien les felicitacions per l’obra, l’Alguer no li reserva els mateixos entusiasmes, també per l’hostilitat del cosí Joan Pais, que exercitava un gran ascendent sobre l’ambient alguerès».15 No oblidem que Palomba, Ciuffo i Guarnerio són els representants de l’Alguer que participen al I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, que tingué lloc entre el 13 i el 17 d’octubre de 1906 (per tant, gairebé dos mesos abans que la Carta 1 de Pompeu Fabra a Palomba), amb sengles comunicacions sobre l’alguerès, la qual cosa també contribuí a l’enemistat entre els cosins Palomba i Pais, com demostra la carta de Joan Pais a Rossend Serra datada el 19 d’octubre d’aquell any, en què li retreu que, contràriament al que hauria desitjat, «esperava que nos serían [sic] coneixuts personalment»; i, amb recança, confirma que «al contrari, lo Congrés és ja acabat y’l sou amich Pais se troba encare a l’Alguer, perquè, no obstant jo hagi escrit a mossèn Alcover, com vostè m’ha dit, no he tengut, però, ninguna resposta!».16 A Pais li dolen dues coses: no haver estat convidat a participar al Congrés, on Palomba presenta la seva Grammatica, i constatar que el cosí se li ha avançat en la publicació de la gramàtica algueresa, projecte en el qual també estava treballant Pais, segons es desprèn dels intercanvis epistolars i articles periodístics de Pais. És conegut que les comunicacions de la delegació algueresa i italiana,17 a l’entorn de l’alguerès, foren: - «Brevi aggiunte al lessico algherese» («Del Prof. Pier Enea Guarnerio, Catedràtich de l’Universitat de Pavia»),18 el qual ja fa referències lingüístiques a la Grammatica del dialetto algherese odierno de Giovanni Palomba.19 - «La Gramàtica del dialecte modern alguerès» («D’En Joan Palomba, Mestre d’Escola d’Alguer»),20 en què presenta la seva gramàtica acabada de publicar, per la qual cosa «no crech inútil dar algunas aspiegacions ademunt del mètodo de mi seguit en compondra la mia gramàtica del dialecte alguerés modern»,21 on descriu la seva gramàtica en aquests termes: 15.  Nugues (1996: 54). 16.  Armangué (1996: 175). 17.  Pier Enea Guarnerio també fa el discurs inaugural com a representant d’Itàlia (Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, any 1906 [1908: 83]). 18.  Ibídem: 165-167. 19.  «Vedo interamente confermata la mia osservazione intorno ad e e o atoni nell’algherese dalla Grammatica del dialetto algherese odierno di Giov. Palomba [...]» (ibídem: 165). 20.  Ibídem: 168-169. 21.  Ibídem: 168. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 301-314 DOI: 10.2436/20.2500.01.391

Estudis romanics 46_int.indd 304

12/1/24 9:40

DUES CARTES DE POMPEU FABRA (1906-1907)

305

Lu treball meu té dos fins: primer de tot jo he volgut dar forma sistemàtica al dialecte del meu pais en manera que lus minyons na tenguin en ment l’asquema regular y sa cunvincin que lu dialecte d’ellus no es mancu nobra, ni mancu organicament combinat de lu que sigui l’italià que ellus deuràn usar en las llurs relacions de la vida: en segons lloch, he cercat de fissar en qualqui modu la fonètica y la morfologia del nostru dialecte de manera que ell pugui resistir als assalts de cada dia de los custarels [per costaders ‘veïns’] dialectes sardos y de l’italià literari.22

- «Influencies de l’italià y diferents dialectes sards en l’alguerés» («De N’Antoni Ciuffo, d’Alguer»),23 extens article descriptiu (que tantes vegades he esmentat en els meus estudis sobre l’alguerès), en què cita, en nota a peu de pàgina, la gramàtica inèdita de Joan Pais, enemistat amb Palomba: Prescindeix [per a prescindeixo] per ara de l’influencia italiana en la sintàxis algueresa. Primer: trobantme pochs materials a la mà perquè me pugui extendre com l’assumpto requereix. Segón: per no invadir lo camp y tenir la precedència demunt del company Joan Pais que, en la sua Gramàtica encara inèdita, ma que sortirà ben prest,24 fa demunt d’això [sobre “Cambis de desinencies”] un estudi ben especial y fundat.25

Notem, per tant, que, volgudament o no, Ciuffo no cita la gramàtica acabada de publicar de Palomba, tret de la referència que en fa per justificar les seves limitacions com a lingüista i filòleg: Lo sé, no era jo lo més indicat per tractar aquesta qüestió [“sobre les influencies de l’italià y diferents dialectes sards en l’alguerés”]; los meus companys Joan Pais y Palomba, que tan bellament representà los algueresos en la inaugural,26 com a mes fondats en la llenguística [sic] haurian pogut fer millor de mi.27

I conclou: Per això jo no lis-hi parlaré com a filòlech ma a la casolana y en lo nostro alguerés com un amant de la llengua y de la tradiciò patria.28

De fet, és molt modest, Ciuffo; excessivament, al meu entendre, tal com he descrit moltes vegades, perquè hi aplica una perspectiva diacrònica que podríem considerar ecosociolingüística.29 22.  Ibídem. 23.  Ibídem: 170-182. 24.  Convé recordar que la Gramàtica algueresa de Joan Pais no es publicà pòstumament fins al 1970 (Barcelona), a cura de Pasqual Scanu, amb el títol original Grammatica del dialetto moderno d’Alghero. 25.  Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, any 1906 (1908: 176). 26.  «Discurs d’En Joan Palomba, representant de la ciutat catalana d’Alguer» (Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, any 1906 [1908: 90]). 27.  Ibídem: 170. 28.  Ibídem. 29.  Bosch (2002: 43-45). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 301-314 DOI: 10.2436/20.2500.01.391

Estudis romanics 46_int.indd 305

12/1/24 9:40

306

Andreu Bosch i Rodoreda

Sobre l’enemistat de Pais i Palomba, sovint amb atacs furibunds, a l’entorn de sengles gramàtiques de l’alguerès, tractada profusament per Antoni Nugues, aquest conclou que no se pot no considerar una pretensió excessiva el fet que Joan Pais proclama i defèn insistentment la ‘prioritat’ de la sua gramàtica, s’atribueixi una metodologia més correcta i uns superior cientificitat sense però donar, sinó a hipotètics amics, la possibilitat de una comparació directa i objectiva, al punt que Palomba, com ja havem puntualitzat, justament lamenta que no ha mai tengut la possibilitat de veure la gramàtica del cosí.30

També en parlen Joan Armangué, a propòsit de l’edició pòstuma de la Grammatica algherese. Fonologia de De Giorgio Vitelli,31 Pasqual Scanu32 i Pere Català Roca.33 De fet, el mateix De Giorgio Vitelli comença la seva Grammatica algherese. Fonologia arremetent contra el poc rigor i la poca preparació de Palomba i Todesco: Prendo le mosse dal saggio di Grammatica del dialetto algherese odierno di Giovanni Palomba. Il primo passo in una via mai prima battuta merita incoraggiamento, e verso il coraggioso autore non si deve essere parchi di lode. Ma i primi passi sono incerti, specialmente quando si manchi di una guida sicura; e tal guida non fu davvero il prof. Venanzio Todesco che nei consigli che diede non fu sempre felice e dubito che avesse l’autorità per darne.34

Concloent, a diferència del que opinava Fabra, o fins i tot Guarnerio, que «l’operetta del Palomba va annoverata in quella categoria non scientifica».35 De fet, Joan Pais, titlla Palomba de «pseudocatalanista (perquè may s’és interessat de llengua catalana [...]) que és (deixi que digui la veritat!) la negació de las llettras (encare que sigui mestre!) y l’ironia del catalanista», el qual, a més, «se és servit de la gramàtica mia (que jo l’havia favorida a un cert professor Venanci Todesco de Venècia, amich d’ell)».36 I hi insisteix en la mateixa carta de 19 d’octubre de 1906 tramesa a Rossend Serra i Pagès, el seu mentor i consultor lingüístic i filològic:37 «En quant a la gramàtica del neocatalanista tench encare de li diure que és talment ver que ell ha fet un platge [per plagi] bell y bo de la mia».38 I el 30 d’octubre hi insisteix:

30.  Nughes (1996: 62). 31.  Armangué i Bosch (1994: 143-144). 32.  Scanu (1970: 25-35). 33.  Català i Roca (1998: 127-128). 34.  Armangué i Bosch (1994: 150-153). 35.  Ibídem. 36.  Armangué (1996: 175-176). 37.  Com demostren les cartes que Pais adreça a Rossend Serra entre 1906 i 1907 (veg. Armangué 1996: 175-205). 38.  Ibídem: 177. Es refereix a la seva Grammatica del dialetto moderno d’Alghero, publicada pòstumament el 1970 com a Gramàtica algueresa, a cura de Pasqual Scanu. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 301-314 DOI: 10.2436/20.2500.01.391

Estudis romanics 46_int.indd 306

12/1/24 9:40

DUES CARTES DE POMPEU FABRA (1906-1907)

307

Un meu concitadí (‘conciutadà’), aprofitant de la gramàtica mia, que li és estada emprestada (‘prestada’?) de un professor venecià (Venanci Todesco), al qual jo l’havia favorida, la cambia un poch ne la grafia, cerca de semplificarla, deixant un món de roba, y fa una Gramàtica del dialecto moderno nostro que, no sol és incompleta de tots los punts de vista, ma també plena de errors...!.39

De tota manera, convé remarcar, com apunta el curador de la Gramàtica algueresa de Joan Pais, Pasqual Scanu, que «el treball de Palomba, tot i les seves limitacions, omissions i errades, no deixa de constituir un lloable intent de divulgar la coneixença del català de l’Alguer; té, doncs, algun aspecte positiu que Pais s’entesta massa a silenciar».40 Tanmateix, és curiós constatar que Rossend Serra i Pagès, que manté aquest intens intercanvi epistolar amb Joan Pais, no va respondre les cartes de Joan Palomba, com es desprèn de les cartes trameses per aquest el 9 de setembre de 1906 («És la segona volta que jo escriv a vostè [a Rossend Serra] y encara no me volgut [sic] honrar de una seva carta»)41 i, anys més tard, el 20 d’abril de 1909 («Altres vegades me só permitit de li escriure i mai m’ha contestat. Porquè? Qual ofesa ha rebut de mi? Jo crech que massa feyna la privi»).42 En definitiva, és evident, com apuntava Antoni Nughes, que l’opinió favorable i sovint entusiasta que la Grammatica del dialetto algherese odierno (1906) de Joan Palomba genera a l’exterior, com evidencien cartes com les de Pompeu Fabra editades en aquest article (alhora, fil conductor del relat filològic explicitat en relació amb la participació de Palomba al I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, també el 1906, i la presentació pública de la seva gramàtica). Fins i tot les opinions més prudents i mesurades del romanista Pier Enea Guarnerio (amb qui, com s’ha vist, Palomba es cartejava sovint) no coincideixen gens ni mica amb les opinions dels inteŀlectuals algueresos de l’època, entre els quals, i principalment, el seu cosí Joan Pais, a qui acusava d’haver comès plagi de la seva inèdita Grammatica del dialetto moderno d’Alghero, però també, com hem vist, altres inteŀlectuals com Joan De Giorgio Vitelli.

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES Armangué i Herrero, Joan (1996): L’epistolari alguerès de Rossend Serra. «La Palmavera», 1. L’Alguer: Edicions La Celere / Òmnium Cultural. Armangué i Herrero, Joan / Bosch i Rodoreda, Andreu (1994). «La Fonologia algueresa de Joan De Giorgio Vitelli», Revista de l’Alguer, 5. L’Alguer, p. 139-169.

39.  Armangué (1996: 179). 40.  Pasqual Scanu a Pais (1970: 46). 41.  Ibídem: 173. 42.  Ibídem: 213. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 301-314 DOI: 10.2436/20.2500.01.391

Estudis romanics 46_int.indd 307

12/1/24 9:40

308

Andreu Bosch i Rodoreda

Bosch i Rodoreda, Andreu (2002). El català de l’Alguer. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Bover i Font, August (1994): «Contribució a l’epistolari de Joan Palomba, Lletres dels lingüistes P. E. Guarnerio i M. L. Wagner», Revista de l’Alguer, 5. L’Alguer, p. 101112. Català i Roca, Pere (1998). L’aventura catalanista de «La Palmavera» (L’Alguer, 1906). L’Alguer: Edicions Municipi de l’Alguer. Guansé, Domènec (1964): Pompeu Fabra. «Biografies populars», 14. Barcelona: Editorial Alcides. Nughes, Antoni (1996). Tradizioni, usi e costumi di Alghero de Joan Palomba. Tradicions, usos i costums de l’Alguer. «Pàgines de literatura algueresa», II. L’Alguer: Edicions del Sol i Escola de Alguerès «Pasqual Scanu». Pais, Joan (1970). Gramàtica algueresa. Volum 1. «Biblioteca Algueresa». A cura de Pasqual Scanu. Barcelona. Palomba, Giovanni (1906): Grammatica del dialetto algherese odierno. Prima edizione. Sassari: Tipografia G. Montorsi. Palomba, Giovanni (2000): Nuova grammatica del dialetto algherese odierno. A cura d’August Bover i Font i Joan Veny i Clar. «La Palmavera», 1. L’Alguer: Edicions La Celere / Òmnium Cultural. Palomba, Giovanni (2001): Grammatica del dialetto algherese odierno. A cura de Francesco Bertino. L’Alguer: Obra Cultural. Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, any 1906 (1908). Barcelona.

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 301-314 DOI: 10.2436/20.2500.01.391

Estudis romanics 46_int.indd 308

12/1/24 9:40

DUES CARTES DE POMPEU FABRA (1906-1907)

309

ANNEX [TARGETA POSTAL 1]43 [Bilbao, 3 de desembre de 1906] Al Sr. D. Giovanni Palomba Cano Alghero (Sardegna) Italia

43.  Duu imprès al marge superior «CARTE POSTALE», en francès, amb un segell espanyol de 10 cèntims, d’Alfons XIII, i doble mata-segells datat a «BILBAO / 3-DIC.06». La targeta postal és de 92 x 142 mm. És el recto de la Carta 1. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 301-314 DOI: 10.2436/20.2500.01.391

Estudis romanics 46_int.indd 309

12/1/24 9:40

310

Andreu Bosch i Rodoreda

[CARTA 1]44 Bilbao, Espartero 14 6 desembre 190645 Sr. Joan Palomba, He rebut la vostra exceŀlent46 gramatica47 algueresa,48 que he llegit am49 viu interès. Cregueu que us regracio molt d’aver50 pensat en mi dedicant-men51 un exemplar i d’averme52 onrat53 demanant-me la meva opinió sobre’l54 vostre treball. No tardaré a donarvos-la en la forma que desitjeu;55 però desde ara56 us dic que la vostra gramatica57 està molt bé i que tindré una gran satisfacció en unir les meves lloanses58 a les que segurament us han de fer el Mistral i en59 Guarnerio.60 Rebeu, estimat amic, la meva felicitació més cordial. Us saluda afectuosament,61 Pompeu Fabra62

44.  És el verso de la Targeta postal 1 (veg. la nota anterior). Les dues cartes les conserva actualment Giuseppe Salvatore, que me les feu arribar escanejades, amb agraïment. A l’edició de Nughes (1996: 54-55), s’hi fa constar que pertanyen a l’Arxiu de la família Palomba. 45.  Notem que la data autògrafa és de tres dies després que la data del mata-segells. 46.  Ms. «excellent». 47.  Per gramàtica. 48.  Es refereix a un exemplar de la Grammatica del dialetto algherese odierno (Sassari: Tipografia G. Montorsi, 1906), amb la indicació «Prima Edizione» a la portada. N’hi ha una edició facsímil a cura de Francesco Bertino (L’Alguer: Obra Cultural, 2001). 49.  Per amb. 50.  Per d’haver. 51.  Per dedicant-me’n. 52.  Per d’haver-me. 53.  Per honrat. 54.  Per sobre el. 55.  Per desitgeu. 56.  Per des d’ara. 57.  Per gramàtica. 58.  Per lloances. 59.  Ms. «En», que regularitzo. 60.  Pier Enea Guarnerio, professor de la Università di Pavia, que participà, juntament amb Joan Palomba i Antoni Ciuffo, al I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, també citat a la «Prefazione» de 17 de juliol de 1906 de Venanzio Todesco, que, a l’entorn del treball de Palomba, afirma que «scopo scientifico non c’è , nè ci poteva essere dopo i llavoro del Morosi o dopo quello più accurato e sicuro del Guarnerio» (Palomba 1906: 3). 61.  Ms. «afect.». 62.  Ms. «P. Fabra», signatura autògrafa. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 301-314 DOI: 10.2436/20.2500.01.391

Estudis romanics 46_int.indd 310

12/1/24 9:40

DUES CARTES DE POMPEU FABRA (1906-1907)

311

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 301-314 DOI: 10.2436/20.2500.01.391

Estudis romanics 46_int.indd 311

12/1/24 9:40

312

Andreu Bosch i Rodoreda

[CARTA 2]63 [f. 1r] Bilbao, Casilla 1 18 abril 1907 Sr. Joan Palomba Estimat amic, Perdoneu que us hagi fet esperar tant temps la carta promesa. Ocupacions ineludibles m’han fet be64 pot dir-se impossible complir més aviat la meva prometensa.65 Altrament: He llegit amb gran satisfacció la vostra exceŀlent66 Grammatica del dialetto algheresese odierno. Es67 una obra que consultarán68 amb profit tots els romanistes que desitjin69 familiaritzar-se amb la morfologia del dialecte alguerès modern, la qual hi es70 tractada amb gran [f. 1v] claretat71 i perfecció. Es,72 al mateix temps, un llibre d’un gran preu per als amants i conreadors de la nostra llengua, puix ens dona a conèixer, en forma compendiada, les principals particularitats fonetiques73 i morfologiques74 d’una de les seves varietats dialectals més interessants.75 En el nostre desig d’arribar a posseir les gramatiques76 de tots els dialectes catalans, no podem sinó felicitar-nos granment de la bondat de la vostra gramatica:77 no’ns78 cal pas desitjar altra cosa sinó que les altres varietats dialectals siguin tant79 sortoses com ho ha estat l’algueresa. Rebeu la meva felicitació més cordial per la [f. 2r] vostra interessant i ben feta obra! Us saluda afectuosament,80 Pompeu Fabra81

63.  És un bifoli de 230 x 175 mm. Veg. la nota 44. 64.  Per bé. 65.  Per prometença. 66.  Ms. «excellent», que regularitzo. 67.  Per És. 68.  Per consultaran. 69.  Per desitgin. 70.  Per és. 71.  Notem el sufix -etat en lloc de -edat. 72.  Per És. 73.  Per fonètiques. 74.  Per morfològiques. 75.  Hi faig un salt de nou paràgraf, que no consta a l’original manuscrit. 76.  Per gramàtiques. 77.  Per gramàtica. 78.  Per no ens, amb elisió vocàlica. 79.  Per tan. 80.  Ms. «afment». 81.  Ms. «P. Fabra», signatura autògrafa. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 301-314 DOI: 10.2436/20.2500.01.391

Estudis romanics 46_int.indd 312

12/1/24 9:40

DUES CARTES DE POMPEU FABRA (1906-1907)

313

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 301-314 DOI: 10.2436/20.2500.01.391

Estudis romanics 46_int.indd 313

12/1/24 9:40

314

Andreu Bosch i Rodoreda

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 301-314 DOI: 10.2436/20.2500.01.391

Estudis romanics 46_int.indd 314

12/1/24 9:40

NOTES A «L’HÈROE EN EL DESERT», DE JOSEP CARNER Jaume Coll Mariné Universitat de Vic

Dante, Par. XXVI, 70-81

En la conferència «La dignitat literària», que va publicar La veu de Catalunya el 2 de juny de 1913, any en què es devien estar enllestint, en gran part, Auques i ventalls i, sobretot, La paraula en el vent, Carner diu: Jo desitjo la teva protecció per tots nosaltres, oh tu, gairebé nostre, summa vibració poètica de la llatinitat, Dant Alighieri! Dóna’ns la teva dignitat, que significa l’insegur dialecte elevat a la categoria d’altíssima llengua literària; que significa la novetat —per tu la provençal— conquerida i purificada, que simbolitza l’ombra clàssica evocada com a guia piadosa en els camins desconeguts de l’home!

Els models literaris forts del moment, figures com Verdaguer o Maragall, traspassat no feia encara dos anys, difícilment podien servir-li de recer per als seus propòsits. Verdaguer representava l’esgotament positiu de la Renaixença, el punt més alt d’una poètica i d’una llengua que —gairebé— es va haver de construir. I Maragall, per la seva banda, malgrat el personatge cívic que era, estava gairebé a les antípodes del que Carner pretenia per a la literatura (catalana) —i més si prenia el model patrici de Dante. Feia unes línies que ho havia dit: «cada nou poeta que neixi entre nosaltres, val més que es creï l’univers». I crear l’univers no pot ser res més que ser plenament lliure d’esperit, reconèixer-se en el poema, i trobar-s’hi, alhora, estrany: veure les costures i veure el que el poema porta de nou i inesperat. Si Carner, i s’ha dit molt, és un poeta volgudament lligat i volgudament deutor de la seva circumstància immediata —i Auques i ventalls sembla que ho deixa prou clar—, aquest univers nou no pot res més que els usos de les eines amb què es basteix, primer, cada poema i, després, el conjunt de l’obra: tot allò amb què el poeta refà l’anècdota i la circumstància que porta el poema. Perquè, podem repetir-ho, la matèria primera dels poemes de Carner és bàsicament la d’aquell senyor que anava pel camp i que, en tornant de donar un volt, deia el que havia vist; i el que havia vist era qualssevol de les coses que podia haver vist qui l’hagués acompanyat. I és aquí on entra en joc el seu art. L’univers de Carner o el de Dante, més que no pas el volt que poguessin haver fet aquell dia pels encontorns de Sant Gervasi o el Purgatori, és el que els seus poeEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 315-325 DOI: 10.2436/20.2500.01.392

Estudis romanics 46_int.indd 315

12/1/24 9:40

316

Jaume Coll Mariné

mes porten, l’ordenació que dins el seu cap es poguessin haver fet d’aquell dia concret (real o fictici) i, sobretot, com aquella ordenació queda, finalment, impresa, reordenada sobre el full, sigui la que sigui la forma que acabi prenent. Ara bé, la gran jugada de Dante, per Carner, no és pas el seu pensament —que només és mig seu, diguem-ne— o les imatges i motius pels quals el condueix, sinó haver fet tot això en toscà i, sobretot, en un molt bon toscà, en un toscà que fos capaç, no només d’aguantar tot el perible del protagonista de la Commedia, sinó que fos capaç, com a alta literatura que és, de servir de «guia piadosa en els camins desconeguts de l’home»: crear uns fonaments per a la literatura i l’ordenació dels pensaments dels que vindran. La dignitat de Dante no és l’article boccaccià de la seva obra magna (que també), sinó «l’insegur dialecte elevat a la categoria d’altíssima llengua literària». L’obra no només eleva Dante, també eleva el toscà, el porta a nous terrenys que no havia ni imaginat, i no només això, sinó que en surt plenament victoriós, per a Dante i per a tots els toscans (i italians) del moment i de les generacions futures fins d’aquí a molt de temps. És aquest el model a seguir per Carner —i d’aquí la «pàtria» de Ferrater («La paraula és la pàtria. La seva dignitat, la dignitat nacional», havia dit Carner). Perquè la literatura, en el fons, no deixa de ser un ús especialíssim de la llengua; i la llengua, el que fa que la gent s’entengui (cada persona amb les altres persones i, també, cada persona amb ella mateixa). La llengua no deixa de ser la més pura i la més neta de les formes del poema, la més primitiva i la més fonda per tot el que té d’heretat, de coŀlectiu i d’inconscient —i la més nova, per tot el que el poema porta a la llengua. El poema és, al final, poca cosa més que la llengua que el poema porta —tenir-ne cura, doncs, és tenir cura de moltes coses. «Crear-se un univers» és crear-se una llengua poètica, fer-se una dicció pròpia capaç de fer de veu prou sòlida perquè al damunt s’hi aguanti el poema, el poeta i qui ho llegeix; obrir la llengua —poètica— heretada perquè cada lloc i cada moment hi pugui cabre. El model del Dant és un model literari, sí, però també polític: fer d’una llengua que tot just creix literàriament una llengua universal —i amb la llengua, el país que hi ha a darrere. Al text de 1914 d’Auques i ventalls (que és el que ens toca celebrar), el poema que fa 16 dels 34 que el constitueixen és fet de 52 decasíŀlabs ordenats en tercines i ens situa a ple estiu —de fet, es va poder llegir per primer cop a la secció «Rims de l’hora» de La Veu de Catalunya el 22 d’agost de 1911. És «L’hèroe en el desert» i comença així: Cega la llum; les bàrbares sagetes de l’or fos atueixen la ciutat, 3 la gent és tota fòra, per les pletes   de l’estiueig. Un home arremangat, sota la persiana, branda en l’aire 6 una tallada de meló daurat.   En un quint pis, ún que vol ser cantaire repeteix quatre notes sense fi. 9 Una senyora, viuda de no gaire,   es gronxa una miqueta per paî.

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 315-325 DOI: 10.2436/20.2500.01.392

Estudis romanics 46_int.indd 316

12/1/24 9:40

NOTES A «L’HÈROE EN EL DESERT», DE JOSEP CARNER

317

Una cuinera diu amb altivesa 12 que la seva senyora és a Rubí.   Tot pernejant entre la calda encesa, un noi qui engega la primera dent 15 botzina contra la naturalesa.

Després dels dos primers versos, Carner ens dibuixa una ciutat sufocada per la calor de l’estiu, i ens ho ensenya amb l’anunci que la gent és de vacances i amb les cinc petites escenes ciutadanes, aïllades les unes de les altres, que el segueixen. Comentant aquest fragment (v. 3-15), Joan Ferraté diu: «Com a tals, les escenes descrites s’acosten tant com es pugui a l’experiència natural, la qual sí que és radicalment fortuïta (o ocasional)». I no ens és gaire difícil de pensar en un home alçant un tall de síndria, o en algú que estudia piano en un quart pis. «La irracionalitat de l’atzar —continua Ferraté— ha estat dominada [...] pel fet que totes elles [les escenes abruptes] semblen haver estat posades allí pel deuet ocasional del poema». Carner només deixa constància de les petites animetes solitàries que continuen fent la viu-viu enmig d’una ciutat sufocada per la calor mentre la major part de la gent, com fent un ramat, han anat a estiuejar; tot plegat com si es limités a deixar per escrit el que veuen els seus ulls (és la mimesi pura que diu Ferraté). Amb la mediació del poema, ha fixat com a necessàries aquestes petites estampetes del tot contingents (i del tot versemblants). Abans que aquests versos, però, Carner ens havia situat en un ambient angoixosament calorós: 1

Cega la llum; les bàrbares sagetes de l’or fos atueixen la ciutat,

Aquesta parella de versos, evidentment, funciona, primer de tot, com a fil que lliga les escenes que acabem de veure: tot és calor, tot és feixuguesa. Ara bé, també ens introdueix el que, irònicament, serà un dels motius secundaris del poema: la llum —tan estimada per Carner (com la nit)—, i, amb ella, tot el que, com a símbol vuitcentista porta —irònicament, repeteixo—: veritat, divinitat, puresa, etc. El «Cega la llum» que enceta el poema, tan real, acabarà en un inefable i patètic «i hi ha en tos ulls una clarô immortal»: la llum que obre —i mou— el món i les tercines xocarà de ple amb la «vida estreta» del conco. Com passa en tants poemes de Carner, els primers versos, un cop es recuperen amb la lectura completa, porten un nou pes al que en el principi era només un fet fortuït, i després serveixen de paraigua de la resta del poema. Per exemple a «Nit de gener, a Barcelona», on aquell «Còm resplandeix tot a l’altura!» del primer vers (i la «nit primaveral» que tanca cada quarteta) queda amplificat per l’encontre amorós que s’amaga en el penúltim vers: «Cau el cabell sense les noses». En aquests dos versos també hi trobem, retòricament —i més si venim de llegir-ne el títol—, un altre dels eixos que cusen el poema: el gènere heroic. Pensem ara, per exemple, en el principi de «l’Heroe», de Costa i Llobera:

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 315-325 DOI: 10.2436/20.2500.01.392

Estudis romanics 46_int.indd 317

12/1/24 9:40

318

Jaume Coll Mariné

És Ell! Du el signe de la victòria... Podrà en sa lluita caure i ser víctima, Mes ningú podrà mai arrancar-li L’estel del front que un ideal fulgura.

«L’estel del front que un ideal fulgura»; «És Ell!» (amb l’escriptura hiperbòlica de les majúscules) «les bàrbares sagetes | de l’or fos», la beŀlicositat de «sa lluita», etc. Tot plegat, un mateix registre, que és el que s’espera que segueixi dels títols d’ambdós poemes. El xoc retòric entre els dos primers versos i els tretze restants del que en podríem dir la introducció al poema ja marquen, amb l’acudit del canvi de registre, el que en serà una constant. Són les racionalitzacions del món que tants cops s’esbocinen quan es torna a mirar el món amb calma. El joc heroic (o heroicocòmic, potser) del poema s’acaba d’amplificar quan parem atenció al «les bàrbares sagetes | de l’or fos atueixen la ciutat» que apuntava fa un moment, que no poden deixar de recordar-nos el passatge del principi de la Ilíada en què Apoŀlo —déu del sol i de la poesia—, irritat en el seu cor perquè els dànaus (Agamèmnon, de fet) han deshonrat el seu sacerdot, els llança les seves fletxes durant nou dies. Com aquelles sagetes del déu, que atuïen els atenesos i els seus gossos i atzembles, ara els rajos del sol atueixen els barcelonins que s’han quedat a la ciutat. Sigui com sigui, hi ha una cosa molt clara: el poema, primerament, vol deixar clar que hi fa molta —potser massa— calor, i que, si sortim al carrer, haurem de tancar una mica els ulls perquè hi ha molta llum —potser massa. Si fem avançar una mica les tercines —que de moment només ens han donat dos contextos: el físic (i el relatiu al temps, si es vol) i el retòric—, anem a parar a un sisè personatge de l’auca, aquest «conco impenitent, | buròcrata pansit» que de seguida veurem que és el protagonista del poema: el petit heroi, que en el desert de la calor i la despoblació estiuenca de Barcelona, fa el contrari del ramat, i, com seguint Costa i Llobera i la tradició heroica, és sublimat pel seu suplici, que, com veurem, va més enllà de la calor.   A la dispesa un conco impenitent, buròcrata pansit, amb melangía 18 pensa que, lluny de la ciutat candent,   hi ha xicots joves com ho fou un dia, però mólt rics, duent pijames clâs, 21 entre cosines folles d’alegría,   bevent xampany glaçat als berenâs, vinclant cintures sota les pinedes 24 o omplint de besos la dolçor d’un braç.   Terra d’encís, fantàstiques arbredes i clara font que entre les herbes llu! 27 hi vessen noies les maternes cledes   i hi volateja Amor, déu insegû.

Immediatament (v. 19) ens desplacem al terreny de la seva imaginació, que se centra en què podria passar «lluny de la ciutat candent». I aquest «lluny» ens situa doblament Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 315-325 DOI: 10.2436/20.2500.01.392

Estudis romanics 46_int.indd 318

12/1/24 9:40

NOTES A «L’HÈROE EN EL DESERT», DE JOSEP CARNER

319

fora de l’abast de la realitat immediata del conco: 1) és una escena possible d’estiueig, al camp, posem per cas; i 2) és una escena que només passa dins el cap conco. Tanmateix, els dos possibles plans del poema s’ajunten per l’eco que hi ha entre les «maternes cledes» i les «pletes de l’estiueig», expressions que elles mateixes ja desmunten —retòricament, irònicament— el possible ideal que estan creant. Carner, ben aviat, doncs, s’encarrega de fer xocar el pla ideal del cap del conco amb el pla real que el poema, amb el joc de la mimesi pura, vol reportar. També veiem que en els textos del poema de 1935 («misteri bru») i de 1957 («antre verdejant i bru»), al vers 26, ambdós plans, real i ideal, s’acosten, amb el doble sentit, a la realitat immediata del conco: la seva despensa. L’escena acaba amb el veritable enyor del conco, font de la seva melangia i decaïment: no només la jovenesa, sinó l’Amor (marcat pel deuet i per la font —el lloc on l’amor es dona— que senyoregen aquest seu locus amoenus mental). Alhora, cal veure com, als versos 25 i 26, el to per un moment torna a un joc retòric més elevat, com si Carner s’hagués imbuït de la melangia del conco, que acabarà sent el seu tret més característic. A partir del vers 29 comença l’exhortació del conco per part de Carner, i ho fa amb una interpeŀlació directa: «Plora!». El plor és la via per on ha de sortir aquella melangia acumulada, el seu suplici. («[N]i les belles hores | ni l’or, jamai han resplendit per tu». El 1957 no dirà «ni l’or», sinó «ni el goig», tot canviant l’or de la riquesa dels xicots dels pijames clars —i les possibilitats que la riquesa dona— pel goig, per la fruïció d’aquestes possibilitats. A part, així se salva l’eco possible amb «l’or fos» del segon vers). El plor, però, —que hem de pensar que és el que el conco melangiós millor fa i que és marca de sensibilitat— fa que es torni «gegantí», fa que prengui la dimensió que tot heroi té. És com «el gegant guerrer» del poema «Lo pi de Formentor» (al text de 1907), també de Costa i Llobera, que sabem que no és gegant (només) perquè és molt gros, sinó perquè és un «Arbre sublim!» i que «Del geni n’és ell la viva imatge: | domina les muntanyes i aguaita l’infinit». L’esperit del conco s’engrandeix enormement. Al text de 1935, Carner ens diu que es torna «tot sagrat» i al de 1957 «delicat», que són diverses cares del mateix joc que és elevar-se, ell i la seva sensibilitat, per sobre del que és comú entre els mortals. El «delicat» de 1957, però, tot abandonant la hipèrbole, se’ns presenta més versemblant per la possibilitat que en puguem tenir, com a lectors, de figurar-nos-en la sensació, és a dir, que funciona com a metàfora: per bé que ens podem imaginar que ens tornem nosaltres «gegants» o «tot sagrats», el que farem amb el conco serà desplaçar-li aquesta sensació que quedaria completament fora del personatge i del text; amb «delicat» (més subtil, i més eficaç) la transformació esdevé i es queda en el conco —i ens mantenim en una esfera molt pròxima a aquella mimesi. Alhora que es produeix un canvi a una esfera encara humana, la delicadesa —que és també una sensibilitat molt alta—, amb el seu patetisme més petit, se’ns inocula la llavor, tan fecunda en Carner, d’una tendresa carregada d’ironia.

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 315-325 DOI: 10.2436/20.2500.01.392

Estudis romanics 46_int.indd 319

12/1/24 9:40

320

Jaume Coll Mariné

O, conco, plora, car les belles hores 30 ni l’or, jamai han resplendit per tu!   Plora, que’t tornes gegantí quan plores! Llavores s’esvaeix a ton voltant 33 de l’oficina l’aire gris. Llavores   et torna un xic de joventut fragant. (Melangía se diu la Jovenesa 36 quan torna al cor.) Llavores tot el cant   de l’Alighieri sembla mesquinesa vora de ton sanglot d’emoció, 39 que en homenatge al pler i a la bellesa   infla un elàstic i s’endú un botó! Amb ton daler tot el real afúes, 42 o vell suca-tinters corprenedô;   tu, que ames d’un esclat de cacatúes les corbates, que compres a parells, 45 i dus al coll un mocador quan sues,   i d’En Lluhí segueixes els consells i et queixes tot sovint de la planeta 48 i t’eixugues la ploma amb els cabells.

En el moment d’aquesta transformació (d’aquesta petita transhumanació, potser) s’esvaeix la grisor del voltant seu, i tot, malgrat que no existeix, es fa més clar. És en el moment del sanglot, aquest «homenatge al pler i a la bellesa» i moment àlgid del plor, que el conco reviu tot allò que la Divina comèdia només pot dir bellíssimament, però que no és: «el cant de l’Alighieri es torna mesquinesa», completament insuficient a les seves altes emocions. Amb el plor, ha assumit «aquell moment de joventut fregant», que és aquell moment que li ve amb la melangia, és a dir, com a petita follia inspirada, i que és més viscut del que ho pugui arribar a viure un jove, a qui la vida sembla que només sigui una cosa que li passa; que és viscut, quasi, místicament, completament, des dels seus misteris ordenadors fins al detall més petit: «Amb ton daler tot el real afúes», diu Carner. A més, veiem aquesta picada d’ullet explícita al Dant (a part del joc evident de les tercines), que és una picada d’ullet a Carner mateix, és a dir: el conco refusa, per insuficient, tot allò que semblaria que és l’aspiració (cívica, lingüística, artística) de Carner en la mesura que el poema de l’Alighieri se separa massa de la nosa dins el pit del sentiment, que n’era el germen i que amb el conco surt per una via molt més directa i lligada a aquesta nosa que no pas ho és el poema: el sanglot. Tanmateix, seguidament d’aquest vers, ens diu «o vell suca-tinters corprenadô». Carner fa descendir immediatament el conco reportant diferents aspectes del seu dia a dia que acompanyen el «buròcrata pansit» de fa un moment. De fet, ja ho havia començat a fer amb la marca que el sanglot havia deixat a la terra: l’elàstic inflat i el botó que s’ha endut. És l’emoció pura que nosaltres, espectadors de l’escena del poema, només hem pogut notar per aquestes marques a la terra —l’elàstic, el botó. I és en aquest sentit que entren en joc les cacatues de la corbata: psicològicament, per dir-ne així, funcionen de la mateixa manera que el sanglot, és a dir, són una altra marca a la terra d’alguna cosa més Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 315-325 DOI: 10.2436/20.2500.01.392

Estudis romanics 46_int.indd 320

12/1/24 9:40

NOTES A «L’HÈROE EN EL DESERT», DE JOSEP CARNER

321

fonda, d’alguna malenconia —i d’alguna sensibilitat— molt alta. El problema és que el conco només ho sap expressar d’aquesta manera, sanglotant i amb corbates cridaneres (sempre insuficientment —si llegís el Dant i s’hi fixés, segurament ja no seria així). El que ens queda és que, de fet, el conco sí que té una vida interior fonda (si se’m permet l’expressió), i la traça de Carner és que ens el sap fer veure de la mateixa manera que veiem un cadell que vol caminar però que ensopega amb les pròpies potetes, que encara no han trepitjat prou món i ja el volen córrer tot de cop. D’altra banda, retòricament, el poema torna a les estrofes inicials per fer un retrat mimètic, amb un punt de patetisme, accentuat pel moment d’emoció que acaba de viure. El contrast entre el món que passa dins el cap del conco i el seu món d’ara deixen el poema en un moment d’inquietud que el final sembla que resolgui, però que, com veurem, només fa augmentar. I el final del poema:   I en la morta ciutat ets el poeta i hi ha en tos ulls una clarô immortal. 51 Petjant l’angunia d’una vida estreta, ets l’últim Cavaller de l’Ideal!

Carner anomena el conco —de manera no necessàriament positiva— poeta en la ciutat morta: morta per la calor i per la despoblació de l’estiu, i morta en contrast amb la seva vida —interior— més pura. Però l’únic poema que en coneixem és el sanglot, la porta per on ha deixat sortir el nus que se li havia fet a la gola. (I aquí podem anar a Gabriel Ferrater parlant del Nabí: «Tot és insensatesa perquè tot, els actes i els mots, és una expressió molt defectuosa dels seus motius. [...] Tot allò que fa l’home és poesia, expressió, però ocorre que és mala poesia, expressió inadequada»). El sanglot del conco, que és el seu poema, és incapaç d’establir cap mena de comunicació més enllà del patiment a un nivell molt primari. Enlloc del sanglot no intuïm cap cosina folla d’alegria ni cap deuet voletejant enmig d’una arbreda, com a molt hi intuïm alguna mena de patiment, d’emoció completament inconcreta (tant hi podríem entendre que el conco se sent un desplaçat social com que se li ha mort el periquito). El plor que l’ha calmat momentàniament (com el poeta que es calma amb el poema —que hi veu alguna mena de salvació, una manera d’objectivar-se moralment i de desfer aquell nus a la gola que deia Frost) és la marca dels seus motius i n’és explicació. El gran problema i dolor del conco és tancar la claror immortal dels seus ulls en la seva dispensa (i ara, potser, entenem l’acudit pel qual la llum cegava al principi del poema —i, si és així, el conco també seria qui, amb la ciutat, comença el poema—): no fer correspondre la seva vida interior amb la seva circumstància, no reconciliar-s’hi. El conco, el «Cavaller de l’Ideal», malgrat tot, no deixa de ser un personatge més de l’auca que dibuixava Carner al principi del poema, no deixa de ser una estampa possible més de la ciutat. Si el conco amb ànima de poeta no pot contraposar el seu pensament (les seves racionalitzacions, diria aquell) amb la seva circumstància immediata, deixa el seu ànim en uns llimbs completament inconcrets. I és que el poema —el sanglot— no fa res en la mesura que no crea cap realitat efectiva, sinó que simplement n’és Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 315-325 DOI: 10.2436/20.2500.01.392

Estudis romanics 46_int.indd 321

12/1/24 9:40

322

Jaume Coll Mariné

una proposta d’ordenació, de jerarquia de relacions entre unes determinades coses del món —siguin materials o imaginades— que es contraposen a la possible ordenació i possible jerarquia de relacions que, amb els anys, s’ha anat bastint el caparró del lector; i és d’aquest xoc (d’aquest desencaix —o reencaix) que en surt el somriure —o la ganyota, si pensem en el sanglot. És només dins el context de la cosa pública —de la llengua i de les experiències comunes— que el poema pot existir; i el sanglot era una cosa ridículament privada. «Petjant l’angúnia d’una vida estreta, | ets l’últim Cavaller de l’Ideal». (I ens pot tornar al cap, també, amb la «clarô» dels ulls del conco, aquell «estel del front que un ideal fulgura» que vèiem de Costa i Llobera i l’estratègia de la grafia hiperbòlica de les majúscules). El conco defensa l’Ideal dins el petit marc de la seva vida estreta, estreta per ser completament inadequada a la seva circumstància i, per tant, reduïda només a la seva persona i el lloc on es desenvolupa: una despensa. L’Ideal, tanmateix, aquella cosa que el sanglot volia exaltar, no deixa de ser un no-res que no pot contraposar-se a la vida del conco, és un lloc de pura infelicitat. És veritat que el poema (el Poema) mai podrà dir la vida com a tal, però s’hi ha de poder confrontar, ha de poder dir-ne alguna cosa en la mesura que la ficciona; tanmateix, en el pla de l’Ideal, de la bellesa —la Bellesa—, mai no s’hi podrà enfrontar per no ser, en el món, res de concret, per existir, només, vagament dins el pensament de qui pretén recrear-lo (i reclamar-lo). El pecat del conco no és, però, figurar-se una vida que no és la seva, sinó no adonar-se’n: fer com si l’Ideal (allò que és, de fet, inexistent) fos alguna cosa a assolir. A «La dignitat literària» Carner ja ho havia dit tot advocant per la llibertat d’esperit de l’artista: El poeta no s’entrega a la passió: la intueix. Goethe ho ha precisat en magnífiques paraules. Per això l’actitud del poeta és la més gran gentilesa de la terra. Perquè tot apassionat és un incomprensiu de les mocions alienes, i només l’intuïtiu universal pot, àgilment, sense càrrega vil, passar graciosament en la tempesta com l’Ariel de Shakespeare.

I més endavant: L’art és un camí vers la perfecció; i la perfecció és un valor suprasensible. El poeta esdevé perfecte i no en serà mai. Aquesta és la vera amarguesa del llorer, no pas la incomprensió dels altres, llur menyspreu i llur oblit.

L’universal, l’ideal, la perfecció és una cosa que només el poeta (i després el lector) pot jugar a intuir. Mai cap poema serà perfecte, mai la Bellesa es presentarà al poeta perquè la descrigui en la tranquiŀlitat del seu estudi. I això és precisament el que espera el conco, el que defensa dins la seva torreta de vori de lloguer. El conco s’oposa frontalment al que Carner espera del poeta. S’hi oposa lingüísticament, s’hi oposa cívicament, i s’hi oposa poèticament. El conco és un clar exemple del «viure poesia, forma de romanticisme, la més estrictament errada» que deia Riba en contra del «viure en poesia [...], en intercanvi creador de la consciència i el món de les coses externes» que feia servir per referir-se Carner. El conco viu esperant assumir l’inassolible, inconscient de les limitacions de l’home enfront d’un absolut que, amb sort, només Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 315-325 DOI: 10.2436/20.2500.01.392

Estudis romanics 46_int.indd 322

12/1/24 9:40

NOTES A «L’HÈROE EN EL DESERT», DE JOSEP CARNER

323

es pot presentar com les intuïcions subjectives que apuntava Carner quan citava Goethe. És tot intuint l’ideal i la perfecció que el poeta proposa aquest intercanvi creador entre el món i el que ell s’ha pogut racionalitzar del món. Al final del poema «Plany», per exemple, de La paraula en el vent (en el text 1914) llegim: Però com ella canta i riu i fa sa via, Vetel aquí l’engany i la melanconía.

La dama que canta no es limita a l’espai del poema, a les possibles idealitzacions que el poeta se’n pogués fer. És part del món, part de les coses externes al poeta i que, al contrari del que passa amb les coses de dins el poema, no pot controlar. Com al «Kensington» ferraterià, la dama no està a disposició de les normes que dicta el poema. L’engany es mostra quan, fora del poema, la noia «fa sa via» (i no es torna com una flor, sinó com una flor groga): continua existint i, com la bella dama del tramvia que potser diu «pués» o, com la veïna de les «Cobletes apeŀlades de la veïna», que surt a festejar amb un de Teruel i un de Terrassa, deixa de ser només insinuada (intuïda) als ulls del poeta i passa a ser plenament real. És el món de les coses espatllant l’Ideal del poema. La noia de «Plany» es queda amb nosaltres, no «fuig, sublim | com la Poesía» ni marxa i es fon i ens deixa aquell rastre petit d’alguna cosa més alta: és persona com nosaltres, imperfecta com nosaltres —i ja no sabem què fer-ne. És aquesta l’«angúnia» que —diu Carner— el poeta necessita, l’angúnia de l’engany, la que es crea entre la confrontació del món i el que el món podria arribar a ser i que en un instant petit potser sembla que sigui —la dama que marxa i que abans de fondre’s ens ha deixat entreveure alguna cosa més alta, que també s’ha fos. Ara bé, llegim que el conco petja l’angúnia d’una vida estreta, i la seva angúnia venia de la inadequació entre el que ell creu que és la seva vida i la seva circumstància real, i la del personatge de «Plany» recau en el fet que té consciència plena de les diferències entre el món i les racionalitzacions del món que s’hagués pogut fer, i, per tant, se’n separa, se n’adona; el conco no. Si llegim el final de «La noia matinera», ens podem fer una idea de l’origen de la infelicitat que Carner pot posar al conco: I després, en tot el dia, quan la tasca l’angunía, son matí recorda un bri. I cad’hora lletja i xica pot regar-la amb una mica de frescor de dematí.

La noia també sent angúnia de la tasca que li ha tocat de fer, tanmateix Carner ha sabut, amb la seva mediació, presentar-nos la superació de l’angúnia d’una i de l’altra de tal manera que preferim la noia al conco; més enllà del patetisme del conco i de la bonesa de la noia, els poemes es resolen de manera completament contrària als nostres ulls. La noia és capaç de regar l’angúnia de les tasques de tot el dia amb el record de les hores del matí, Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 315-325 DOI: 10.2436/20.2500.01.392

Estudis romanics 46_int.indd 323

12/1/24 9:40

324

Jaume Coll Mariné

quan és plenament feliç i, per contra, el conco només pot arribar a una petita escena de desesperació que, lluny del que es pugui pensar, i assumint l’analogia entre el sanglot i el poema, evidentment, no el redimeix —és més: el deixa en ridícul. La noia pot passar el dia amb aquella mica de felicitat real que sí que ha viscut i que sap que tornarà a tenir; ella no pretén la més alta felicitat —la Felicitat—, sinó una felicitat petita i seva, una felicitat apamable. I el conco només pot desitjar l’existència d’una felicitat que mai no podrà ser la seva. Aquest mateix problema apareix al text del poema de 1957, però desplaçat de la figura concreta del conco —de fet, a Poesia se n’estalvia la descripció que el portaria cap al patetisme (que el personatge sol ja té). El nou final extreu les conseqüències en abstracte del que s’havia dit, però —també per gràcia i efecte de l’eticomítia en els quatre darrers versos— ara més contundentment. Diu: Fantasma que no dura, la bellesa. Jove, no en sou com joventut s’ho val. Contentament, és pobra teia encesa. Privació i record fan l’ideal.

A Carner, tanmateix, li interessa el conco per la cosa d’humà que té, i més si fem cas a Ferrater amb allò de Tots els afanys, les iŀlusions i les presumpcions dels homes se’ls mira Carner com a derivatius, com a testimonis d’una vida aboriginal que es troba abans o al dessota.

De fet, el conco, no hem de pensar —i res no ho fa pensar— que fos un personatge fruit d’un estirabot de Carner, sinó que sembla, més aviat, un estereotip de personatge de l’època —o de certes dèries de Carner mateix— (una mica collat, segurament, pels objectius del poema —potser no); en qualsevol cas, es tracta d’un exemplar possible de certa fauna humana de la Barcelona del moment. «L’hèroe en el desert», de fet, ens situa dins certa poesia cívica de descripció i broma sobre el que el poeta —com a representant amb veu d’un nosaltres— i el nosaltres coneixen i comparteixen com a cosa pròpia; i és dins aquest nosaltres d’humanitat (accidental) compartida que es mou el poema. La possible (i no necessària) identificació del conco amb Carner, bé d’aquí de la humanitat compartida, no només des del punt de vista animal, per dir-ne així, sinó de saber-s’hi agermanat en el joc de relacions entre la imaginació i la realitat i sobretot de veure en el gest del conco —en el seu sanglot—, potser el germen d’algun dels seus poemes de la seva prehistòria literària —penso en poemes amb aromes tan vuitcentistes com «¡¡Llum!!» o «Beatriu», que segurament serien del gust d’algú com el conco. Carner mira el conco com qui mira un nen que juga i es creu el joc.

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 315-325 DOI: 10.2436/20.2500.01.392

Estudis romanics 46_int.indd 324

12/1/24 9:40

NOTES A «L’HÈROE EN EL DESERT», DE JOSEP CARNER

325

BIBLIOGRAFIA Carner, Josep: Poesia. Text de l’edició de 1957 revisat i establert per Jaume Coll. Barcelona: Quaderns Crema, 1992. Carner, Josep: Obra poètica. ECOC/1, Llibres de poesia 1909-1924. Edició crítica de Jaume Coll. Barcelona: Edicions 62, 2016. Carner, Josep: Edició del centenari de La paraula en el vent,1914. Vol. III, La paraula en prosa. Els millors escrits de Carner sobre poesia, creació i traducció, 1904-1961. Edició de Jaume Coll. Barcelona: Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, 2015. Cassany, Enric (1984): «La poesia de Josep Carner», dins Manent, Albert (ed.): Josep Carner en els seus millors escrits. Barcelona: Miquel Arimany. Ferraté, Joan (1977): «Pròleg», dins Ferraté, Joan (ed.) (1977): Josep Carner. Auques i ventalls. Text de la segona edició (1935). Barcelona: Edicions 62. Ferraté, Joan (1978): «Pròleg», dins Ferraté, Joan (ed.) (1978): Josep Carner. La primavera al poblet. Text de la primera edició (1935). Barcelona: Edicions 62. Ferrater, Gabriel: «Pròleg», dins Coll, Jaume (ed.) (2013): Josep Carner. Nabí. Barcelona: Labutxaca. Ortín, Marcel (1988): «Sovint les esperances que fan d’esquer són com la bella dama del tramvia», Reduccions, núm. 39. Vic.

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 315-325 DOI: 10.2436/20.2500.01.392

Estudis romanics 46_int.indd 325

12/1/24 9:40

Estudis romanics 46_int.indd 326

12/1/24 9:40

GRETEL: DE LA RECERCA EN EDUCACIÓ LITERÀRIA A LA FORMACIÓ DE LECTORS Cristina Correro

Universitat Autònoma de Barcelona1

Martina Fittipaldi

Universitat Autònoma de Barcelona

1.  GÈNESIS I EVOLUCIÓ DEL GRUP: CONSTITUCIÓ I MEMBRES El Grup de recerca en literatura infantil i juvenil i educació literària (GRETEL) va néixer el 1999 per iniciativa de Teresa Colomer amb l’objectiu d’investigar el rol dels llibres infantils i juvenils en els aprenentatges literaris a l’escola. Des dels seus inicis, GRETEL ha desenvolupat diferents línies de recerca, entre les quals destaquen: l’anàlisi de les obres, els hàbits lectors i la programació escolar de lectures; la formació de mediadors i la discussió de llibres. A partir de l’any 2009, el grup ha estat reconegut per l’Agència de Gestió i d’Ajuts Universitaris de Recerca de la Generalitat de Catalunya (AGAUR). Des de la seva fundació, l’equip està afiliat al Departament de Didàctica de la Llengua i la Literatura, i de les Ciències Socials de la Facultat d’Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Pel que fa a l’estructura organitzativa, el grup està integrat per estudiosos procedents de diverses àrees d’estudis de les Humanitats i de les Ciències Socials, i el nombre d’investigadors actius s’ha mantingut entre les 12 i les 15 persones. Entre els seus membres es manté un equilibri generacional: hi ha professors de reconegut prestigi i personal investigador novell de diferents universitats europees i llatinoamericanes. Al grup també hi participen mestres en actiu i altres coŀlaboradors que treballen per a la promoció de la Literatura Infantil i Juvenil (LIJ) des de diferents institucions desvinculades del món universitari, i persones que han estat professors o becaris de l’equip en el passat.2 Des de la jubilació de Teresa Colomer, el 2019, GRETEL està coordinat per Ana María Margallo, i actualment forma part del grup consolidat de Recerca i Innovació en 1.  Adreça postal: Facultat de Ciències de l’Educació, Edifici G5, Despatxos 109 (Correro) i 129 (Fittipaldi). 08193 Bellaterra. Adreça electrònica: gretel@uab.cat. 2.  Per conèixer la composició actual del grup vegeu <https://gretel.cat/membres/>. [Consulta: 23 gener de 2023.] Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 327-336 DOI: 10.2436/20.2500.01.393

Estudis romanics 46_int.indd 327

12/1/24 9:40

328

Cristina Correro - Martina Fittipaldi

Educació Lingüística i Literària (RIELL), que integra diversos equips de la UAB i de la Universitat de Barcelona (UB). Al llarg de la darrera dècada, s’han establert coŀlaboracions externes amb institu­ cions de promoció de la lectura i de la LIJ, com ara l’Associació de Mestres Rosa Sensat, el Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil, el Centro de Alfabetização, Leitura e Escrita al Brasil, o el Banco del Libro de Veneçuela, entre altres. El grup també ha acollit múltiples tesis, investigadors, professorat visitant i doctorands de nombrosos països, i ha participat activament en diferents xarxes internacionals de recerca.

2.  LÍNIES DE RECERCA L’evolució dels estudis en l’àmbit de la didàctica de la literatura i el canvi de paradigma des del model d’ensenyament de la literatura, basat en una mirada formal i historicista, cap a la perspectiva de l’educació literària com un espai de formació de lectors, ha impulsat GRETEL a desenvolupar recerques que responguin a les necessitats educatives derivades d’aquesta renovació didàctica. Si s’adopta la consideració de la didàctica no només com una disciplina d’investigació, sinó també com una disciplina d’intervenció (Bombini 2018), s’evidencia que el grup s’ha situat en aquesta línia per establir un equilibri entre la dimensió investigadora i la dimensió pràctica i mostrar així com la recerca pot alimentar l’educació literària en les institucions educatives. Els estudis de l’equip s’han centrat en la pràctica educativa per tal d’incidir en els tres elements claus del triangle didàctic: el professorat, l’alumnat i els continguts d’aprenentatge (Margallo 2019). Pel que fa als estudis sobre el professorat, Felipe Munita ha investigat els vincles entre les trajectòries de lectura personal dels docents, les seves creences sobre la literatura i el fet de portar-la a l’aula, i les pràctiques que aquests posen en joc en l’àmbit educatiu. La recerca de Munita (2021; 2014) mostra la rellevància que adopten les creences docents en les seves pràctiques d’educació literària, però assenyala també la influència dels entorns institucionals en el desenvolupament de les trajectòries professionals. En la mateixa línia, Neus Real i Maria Rosa Gil (2018) han estudiat la formació en didàctica de la llengua i la literatura que rep l’alumnat d’Educació Infantil, i la seva recerca ha detectat la necessitat d’aprofundir el treball de mediació i de contextualització en les pràctiques didàctiques. Les investigacions relacionades amb l’alumnat s’han centrat a conèixer com llegeixen els infants i els joves dins i fora de l’escola, identificar identitats lectores i pràctiques vernacles (Aliagas 2011) per tal d’ajudar-los a enfortir els hàbits de lectura i aprofundir en el procés i en les estratègies interpretatives. Quant al primer aspecte, les recerques vinculades a les respostes lectores (Arizpe et al. 2014; Colomer / Fittipaldi 2012) han coŀlaborat en la comprensió de les estratègies emprades per infants i joves a l’hora d’interpretar textos literaris i han propiciat la construcció de categories per identificar els diversos tipus de respostes, entendre quins són els vincles entre elles (Fittipaldi 2016; 2012), i com evolucionen a partir de pràctiques escolars de lectura compartida i discussió Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 327-336 DOI: 10.2436/20.2500.01.393

Estudis romanics 46_int.indd 328

12/1/24 9:40

GRETEL: DE LA RECERCA EN EDUCACIÓ LITERÀRIA A LA FORMACIÓ DE LECTORS

329

interpretativa a llarg termini (Reyes López 2015). Pel que fa al segon aspecte, Mireia Manresa (2013; 2009) ha dut a terme estudis dirigits a analitzar i caracteritzar els hàbits lectors dels estudiants. La seva recerca puntualitza les diferents variables que conformen l’hàbit lector adolescent i ofereix propostes per ajudar els docents a atendre a cadascuna d’aquestes variables. Cal assenyalar que les investigacions sobre hàbits, així com els estudis sobre respostes lectores i pràctiques de discussió literària, tenen implicacions didàctiques clares, en la mesura que busquen coŀlaborar en la construcció de pràctiques de lectura i en l’evolució de les respostes interpretatives i ofereixen al professorat pautes per atendre aquests dos objectius bàsics per a l’educació literària d’infants i joves. Pel que fa als continguts d’aprenentatge, una altra necessitat escolar és conèixer la qualitat literària dels llibres per portar a les aules i analitzar com aquestes produccions poden ajudar els lectors a formar-se literàriament. Ja des dels seus inicis, amb la tesi de Teresa Colomer (1998), GRETEL ha posat el focus en aquest objectiu primordial vinculat a la selecció i valoració de les obres. Així, la perspectiva d’anàlisi del corpus de LIJ, en la qual els elements narratius presents en els llibres es vinculen als sabers i les competències que demanen als lectors (Colomer 2002), ha servit de model per a altres recerques de l’equip adreçades a estudiar els llibres infantils de les últimes dècades (Correro 2023, 2018; Fernández de Gamboa 2018). Aquest tipus d’enfocament, centrat en el potencial educatiu que poden tenir els llibres per a infants i joves per a l’educació literària, ha impulsat també altres estudis vinculats a la descripció i anàlisi d’un corpus més actual i de nous gèneres, com poden ser els estudis sobre els àlbums metaficcionals (Colomer / Kümmerling-Meibauer / Silva-Díaz 2010; Silva-Díaz 2005), els àlbums que plantegen noves formes del folklore (Bellorín 2015), els llibres per a les primeres edats (Correro / Vilà 2023) o la narrativa digital actual (Ramada 2017; Turrión 2014). Altres recerques vinculades als continguts d’aprenentatge intenten reflexionar sobre quins sabers i pràctiques s’han de posar en joc per formar literàriament els lectors. Així, partint de les línies de progrés en l’educació literària establertes per Teresa Colomer (2005), la tesi de Martina Fittipaldi (2014) se situa en aquesta vessant i proposa entrecreuaments entre les propostes fetes per les legislacions de diverses tradicions educatives i les aporta­ cions fetes per la didàctica de la literatura per arribar a la construcció de deu dimensions que inclouen coneixements i tipus d’actuacions que poden contribuir a l’educació literària.

3.  PROJECTES D’INVESTIGACIÓ COMPETITIUS3 Des de l’any 2003 i fins al moment actual, GRETEL ha obtingut i desenvolupat múltiples projectes d’investigació competitius, tant d’abast estatal com europeu. Aquests projectes són fruit de les línies de recerca del grup i estan centrats en temes com el corpus de LIJ i de ficció digital, els hàbits lectors, l’educació literària i la formació docent. 3.  Per obtenir més informació sobre els projectes d’investigació, vegeu <https://gretel.cat/projectes -de-recerca/>. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 327-336 DOI: 10.2436/20.2500.01.393

Estudis romanics 46_int.indd 329

12/1/24 9:40

330

Cristina Correro - Martina Fittipaldi

Pel que fa als recursos estatals captats, s’han obtingut quatre projectes competitius, tots ells en el marc del Programa de Investigación, Desarrollo e Innovación Orientada a Retos de la Sociedad, del Ministerio de Educación y Ciencia. El primer projecte estatal finançat va ser «La interpretació literària d’àlbums iŀlustrats en el procés d’acollida d’alumnes immigrants» (EDU2008-02131, 2008-2011). El programa, liderat per Teresa Colomer, va comptar amb la participació de tots els membres del grup en aquell moment.4 Els objectius eren: examinar els possibles beneficis de l’ús de la LIJ en els programes escolars d’acollida d’alumnes en contextos plurilingües, comprendre els avantatges de l’ús de la literatura per a l’aprenentatge de la llengua, la comprensió del món i de la cultura d’acollida. La recerca es vinculava també a altres línies d’investigació del grup, com ara l’alfabetització visual, el treball per projectes, els hàbits lectors i l’evolució de les interpretacions literàries. Les evidències de l’estudi es van presentar a través de múltiples publicacions i en el simposi internacional «La literatura que acull».5 Aquest projecte donava continuïtat a recerques realitzades prèviament pel grup, en les quals es buscava descriure l’estat de la qüestió de la investigació entorn a l’educació literària de l’alumnat immigrant des de l’any 2006, com ara: – El projecte «L’ús de la literatura infantil en la integració sociocultural i l’aprenentatge de la llengua dels infants nouvinguts en l’àmbit escolar» finançat pel Vicerectorat d’Investigació de la UAB (PNL2006-16). – La recerca «El desenvolupament i la interpretació literària d’àlbums iŀlustrats amb alumnes nouvinguts», finançat per l’AGAUR (2007/ARIE/00003). – El projecte internacional «Visual Journeys: Exploring children’s visual literacy through intercultural responses to wordless picturebooks» (2007-2011), finançat per la Facultat d’Educació de la University of Glasgow, i dut a terme conjuntament amb altres universitats internacionals (UAB, University of Texas, Australian Catholic University). L’objectiu del programa, coordinat per Evelyn Arizpe, era explorar com els infants dels diferents països construeixen sentits a partir de les imatges d’àlbums sense paraules, per ajudar-los a desenvolupar estratègies de lectura crítica i reflexiva al voltant de les experiències migratòries. Els resultats obtinguts i els paraŀlelismes trobats entre els diferents països tenen implicacions clares per a la recerca educativa i per al desenvolupament de polítiques d’integració. A mesura que els canvis en l’edició de LIJ es van fer més evidents, amb l’aparició de noves tipologies de llibres com l’àlbum i la implantació de la literatura digital, GRETEL va iniciar una nova línia de recerca en aquest terreny. Així, des de l’any 2011 el grup ha obtingut tres projectes competitius que vinculen la literatura amb els nous suports multimodals com l’àlbum i la ficció digital. El primer, «Literatura infantil i juvenil digital: producció, usos lectors, recepció i pràctiques docents» (EDU2008-02131, 2012-2014), dirigit per Teresa Colomer i finan4.  Per conèixer els investigadors participants així com el detall del projecte vegeu <https://gretel. cat/projectes-de-recerca/la-interpretacio-literaria-dalbums-iŀlustrats-en-el-proces-dacollida-dalumnes -immigrants/#more-812>. 5.  Per tenir les referències completes dels simposis, congressos i publicacions del grup esmentades al llarg de l’article, vegeu <https://gretel.cat/publicacions/>. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 327-336 DOI: 10.2436/20.2500.01.393

Estudis romanics 46_int.indd 330

12/1/24 9:40

GRETEL: DE LA RECERCA EN EDUCACIÓ LITERÀRIA A LA FORMACIÓ DE LECTORS

331

çat pel Ministeri, va ser un projecte pioner en aquesta àrea. La finalitat d’aquesta recerca era conèixer la producció ficcional digital adreçada a infants i joves, per explorar els efectes que pot tenir en l’aprenentatge literari, desenvolupar noves estratègies didàctiques i determinar els usos lectors i les competències que aquesta nova literatura demana als lectors. Els resultats van ser publicats al llibre Digital literature for children (Manresa / Real 2015). Les evidències també van ser presentades en nombrosos esdeveniments científics internacionals, com la IRSCL, la Electronic Literature Organization (ELO) o el simposi «La literatura en pantalla».6 Aquest projecte va donar lloc a tres tesis doctorals (Turrión 2014, Lima de Moraes 2016 i Ramada 2017). Seguint amb la mateixa línia de recerca, cal destacar el segon projecte digital finançat, «Enseñar a leer literatura digital» (EDU2016-77693R, 2016-2019), el qual va investigar els reptes que presenta la formació de lectors de ficció digital en les institucions educatives. Aquesta recerca, liderada per Teresa Colomer i Ana María Margallo, aprofundeix en alguns objectius del projecte anterior, com ara: identificar les estratègies de lectura que posen en joc els infants davant dels elements caracteritzadors de la ficció digital, entre els quals destaquen la multimodalitat, la interactivitat i la discontinuïtat; diag­ nosticar quines són les necessitats formatives i les reticències dels docents en relació amb la ficció digital; així com dissenyar i avaluar les intervencions didàctiques en entorns escolars per millorar la interpretació d’aquest corpus. El projecte ha permès establir les dificultats que tenen alumnes i docents a l’hora de llegir ficció digital, identificar els continguts, les estratègies i les pràctiques de formació docent que semblen adequades per introduir la lectura d’aquestes obres a les aules. El tercer i darrer projecte del grup finançat en aquesta línia s’anomena «Formando a los lectores del siglo xxi: literatura digital y nuevos dispositivos didácticos para ampliar la respuesta lectora en contexto escolar» (PID2019-109799RB-100) i està dirigit per Cristina Aliagas i Ana María Margallo. L’objectiu és preparar els lectors per als nous reptes que presenta la cultura literària en l’era digital, tot prioritzant la introducció de la ficció digital a l’escola per aprofundir, així, en les competències comunicatives dels lectors, en l’exploració de nous models formatius per als docents i en el desenvolupament de noves recerques en educació literària que promoguin la transferència i coŀlaboració entre la universitat i les aules. Pel que fa a la línia de recerca vinculada als hàbits lectors, el grup va obtenir el projecte «Els hàbits lectors de la població infantil i juvenil a la població de Cerdanyola del Vallès» (2002-2004), finançat per la Diputació de Barcelona. En aquest estudi van participar membres del grup, així com altres investigadores de la UB i de la Universitat de Cantàbria. Del mateix, en van derivar diferents treballs de recerca i la tesi de Mireia Manresa (2009). Quant a les lectures escolars, el grup va obtenir el premi en la categoria de Recerca en Pedagogia de la Fundació Enciclopèdia Catalana per la investigació «La lectura de noveŀles juvenils a l’Educació Secundària Obligatòria» (2004-2007). Aquest projecte va 6.  Les actes del Simposi de 2014 es poden visualitzar i descarregar a <https://www.gretel.cat/ wp-content/uploads/2016/05/2014_Actas-del-Simposio-internacional-La-literatura-en-pantallatextos-lectores-y-pr%C3%A1cticas-docentes.pdf>. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 327-336 DOI: 10.2436/20.2500.01.393

Estudis romanics 46_int.indd 331

12/1/24 9:40

332

Cristina Correro - Martina Fittipaldi

ser liderat per Teresa Colomer i va comptar amb la participació de professores de la UAB i de la UB. L’objectiu d’aquesta recerca era descriure el panorama de lectures prescriptives a l’Educació Secundària Obligatòria (ESO), així com determinar alguns criteris i pautes d’actuació escolar. Com a publicació derivada d’aquesta recerca pot citar-se el llibre Lectures adolescents (Colomer 2008). Més enllà dels projectes i ajudes nacionals i estatals, un dels objectius del grup en la darrera dècada ha estat la internacionalització de la recerca. Per aquest motiu Cristina Aliagas i Cristina Correro han treballat en projectes competitius europeus com la COST Action «The Digital Literacy and Multimodal Practices of Young Children» (Nr. IS1410), finançada per la European Cooperation in Science and Technology (COST) / EU RTD Framework.7 També cal destacar la participació en el projecte «Young children and digital technology» (JR57206, 2016-2019), una recerca comparativa entre països i finançada pel Joint Research Centre de la Comissió Europea.8

4.  TRANSFERÈNCIA I DIFUSIÓ DE LA RECERCA Ja des dels seus inicis, GRETEL ha orientat la seva recerca en l’àmbit educatiu i cultural. Les seves investigacions tenen una projecció didàctica clara que, al llarg dels anys, s’ha materialitzat en múltiples i diverses vies de transferència i difusió. 4.1.  Màsters i cursos de postgrau9 La primera línia agrupa les ofertes formatives en l’àmbit universitari per a l’educació literària, el foment de la producció i la promoció de la lectura. Aquí podem mencionar la participació activa en el Màster Erasmus Mundus in Children’s Literature, Media and Culture, dirigit des de l’any 2018 per la Universitat de Glasgow, i coordinat en l’àmbit local per Cristina Aliagas i Cristina Correro.10 També cal destacar la creació i desenvolupament del Màster Internacional en Llibres i Literatura Infantil i Juvenil, dirigit per Teresa Colomer i María Cecilia Silva-Díaz. Durant dotze edicions (2005-2020), aquesta formació semivirtual va reunir professorat i alumnat de diversos països i entre els seus graduats podem trobar mestres, bibliotecaris, editors, traductors, artistes i gestors cultu-

7.  Vegeu <https://www.cost.eu/actions/IS1410/>. [Consulta: 24 de gener de 2023.] 8.  Vegeu <https://op.europa.eu/en/publication-detail/-/publication/9c015955-b0c5-11e8-99ee01aa75ed71a1/language-en>. [Consulta: 24 de gener de 2023.] 9.  Per conèixer tota l’oferta formativa del grup, vegeu <https://gretel.cat/cursos/>. [Consulta: 24 de gener de 2023.] 10.  Vegeu <https://www.gla.ac.uk/postgraduate/erasmusmundus/clmc/>. [Consulta: 24 de gener de 2023.] Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 327-336 DOI: 10.2436/20.2500.01.393

Estudis romanics 46_int.indd 332

12/1/24 9:40

GRETEL: DE LA RECERCA EN EDUCACIÓ LITERÀRIA A LA FORMACIÓ DE LECTORS

333

rals d’arreu del món.11 Un altre programa pioner al nostre país —i encara vigent— és el Màster Interuniversitari en Biblioteca Escolar i Promoció de la Lectura, creat per Teresa Colomer (UAB), Mònica Baró i Teresa Mañà (UB) l’any 2007, que forma futurs bibliotecaris escolars i promotors de lectura i en el qual s’integren i es posen en pràctica molts dels aprenentatges derivats de la recerca. Al llarg de les últimes dues dècades, GRETEL ha coŀlaborat en altres ofertes de postgrau, com ara: el curs en Llibres Infantils i Juvenils: Producció, Usos i Recepció, ofert amb modalitat telemàtica per la UAB al llarg de vuit edicions (2008-2016); el curs Bibliotecas Escolares CRA: Lectura, Alfabetizaciones Múltiples y Literatura Infantil y Juvenil, en conveni amb el Govern de Xile i el Centro de Altos Estudios Universitarios de la Organización de Estados Iberoamericanos (CAEU-OEI, 2016); i la Diplomatura en Bibliotecas Escolares, Cultura Escrita y Sociedad en Red, en conveni amb la UB i el CAEUOEI, que es va desenvolupar durant tres cursos (2010-2013). 4.2.  Cursos i formació no universitària GRETEL ha demostrat també la seva capacitat formativa a partir de la coordinació de cursos d’innovació vinculats a les diverses línies de recerca. Pel que fa als hàbits lectors, s’han ofert diversos cursos en línia, des del marc del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya, per brindar als docents pautes per promoure i enfortir l’educació literària de l’alumnat dels diferents nivells educatius des de l’espai de la biblioteca escolar.12 Així mateix, i sota l’encàrrec de l’Institut Obert de Catalunya (IOC), GRETEL va elaborar un curs virtual, en format miniop, anomenat «Triar llibres per a infants i joves».13 Aquest miniop té un tipus de destinatari molt divers i s’estructura al voltant de la selecció i valoració del corpus de LIJ, una altra de les línies de recerca privilegiades pel grup. S’han desenvolupat també seminaris i cursos de formació no universitària als Centres de Recursos Pedagògics (CRP) dels Serveis Educatius de la Generalitat, a l’Associació de Mestres Rosa Sensat i a l’Institut de Ciències de l’Educació (ICE) de la UAB, a més de múltiples tallers i conferències que han brindat la possibilitat de compartir i discutir els resultats de les investigacions dutes a terme.14

11.  Per accedir a més informació sobre aquest màster, vegeu l’article de Colomer (2019) i el següent enllaç <https://www.uab.cat/web/postgrado/master-en-libros-y-literatura-infantil-y-juvenil/informacion-general-1206597472083.html/param1-2348_es/>. 12.  Vegeu <​https://gretel.cat/activitats/>. [Consulta: 24 de gener de 2023.] 13.  Vegeu <https://miniops.ioc.cat/10/index.html>. [Consulta 24 de gener 2023.] 14.  Per trobar els cursos, conferències, comunicacions a congressos i altres publicacions dels membres del grup vegeu <https://gretel.cat/publicacions/>. [Consulta 23 de gener 2023.] Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 327-336 DOI: 10.2436/20.2500.01.393

Estudis romanics 46_int.indd 333

12/1/24 9:40

334

Cristina Correro - Martina Fittipaldi

4.3.  Participació en xarxes i webs El grup ha participat en xarxes de recerca, entre les quals se’n poden destacar cinc: – La Xarxa d’Investigadors en LIJ de les universitats catalanes, dirigida per Teresa Colomer (1999-2006). – La Xarxa Incentivadora de Recerca Educativa: Educació lingüística i literària en entorns de plurilingüisme (LLERA, 2006-2009), dirigida durant la seva primera etapa per Anna Camps i després per Oriol Guasch. – The European Network of Picturebook Research, establerta el 2007 a Barcelona; – El grup LLETRA, que integra la recerca de diferents equips d’investigació en didàctica de la llengua i de la literatura de la UB i de la UAB (2017-2021). – La International Research Society for Children’s Literature (IRSCL). Tots els membres de GRETEL coŀlaboren en l’organització i desenvolupament de la web de l’equip.15 La secció de recomanacions literàries (una de les pàgines més visitades del portal) inclou ressenyes de llibres i ficcions digitals amb la finalitat d’ajudar els docents en la selecció de corpus. 4.4.  Produccions de caire divulgatiu Dins de les activitats de transferència, es poden incloure també les publicacions de d’abast coŀlectiu sobre diferents temes, com ara llibres que descriuen i analitzen els reptes de la narrativa infantil (Colomer 2002) i de les noves ficcions digitals (Manresa / Real 2015); l’anàlisi de la literatura adolescent (Colomer 2008) i de les respostes lectores dels infants i joves als àlbums (Arizpe / Colomer / Martínez-Roldán 2014; Colomer / Fittipaldi 2012); les pautes per iniciar l’educació literària a l’etapa infantil (Correro / Vilà 2023; Correro / Real 2017) o per desenvolupar els plans lectors a l’escola (Correro / Portell 2023), sempre tenint en compte la potencialitat formativa dels textos literaris. Una altra vessant de produccions se centra en el compromís del grup amb la projecció educativa a partir de l’elaboració de projectes de treball (Colomer 1994), de seqüències didàctiques per a l’aprenentatge de la literatura (Colomer et al. 2003) i de la planificació de guies de lectura sobre textos literaris, com les del programa «Èxit Lector», coordinat per Lara Reyes i en el qual van participar diferents membres del grup.16 Diversos investigadors de l’equip coŀlaboren també en nombroses publicacions de dossiers, de capítols de llibre i d’articles en revistes nacionals i internacionals dins l’àmbit d’estudi. Aquestes aportacions contribueixen de manera significativa al debat sobre la didàctica de la literatura i la formació de lectors, i evidencien com la recerca de GRETEL va néixer i continua compromesa amb la millora continua de l’educació literària.

15.  Per consultar la web del grup vegeu <https://gretel.cat/>. [Consulta: 22 de gener de 2023.] 16.  Per accedir a més informació sobre el programa Èxit lector (2014), podeu visitar el web <https://jaumecentelles.cat/2014/11/28/presentacio-del-programa-exit-lector-de-leditorial-cruilla/>. [Consulta: 22 de gener de 2023.] Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 327-336 DOI: 10.2436/20.2500.01.393

Estudis romanics 46_int.indd 334

12/1/24 9:40

GRETEL: DE LA RECERCA EN EDUCACIÓ LITERÀRIA A LA FORMACIÓ DE LECTORS

335

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES Aliagas, Cristina (2011): El desinterès lector adolescent. Tesi doctoral. UPF. En línia: <https://www.tdx.cat/handle/10803/48671>. [Consulta: 22 de gener de 2023.] Arizpe, Evelyn / Colomer, Teresa / Martínez-Roldán, Carmen (coord.) (2014): Visual Journeys Through Wordless Narratives. London: Bloomsbury. Bellorín, Brenda (2015): De lo universal a lo global: nuevas formas del folklore en los álbumes para niños. Tesi doctoral. UAB. En línia: <http://hdl.handle. net/10803/311617>. [Consulta: 22 de gener de 2023.] Bombini, Gustavo (2018): «Didáctica de la lengua y la literatura: entre la intervención y la investigación», Bellaterra Journal of Teaching & Learning Language & Literature, 11(4), p. 5-20. Colomer, Teresa (2019): «La xarxa d’un postgrau: el Màster de llibres i literatura per a infants i joves», Ooohéee: estudis sobre la creació i edició infantil i juvenil, 4, p. 32-52. Colomer, Teresa (dir.) (2008): Lectures adolescents. Barcelona: Graó. Colomer, Teresa (2005): Andar entre libros. México D.F: Fondo de Cultura Económica. Colomer, Teresa/ Milian, Marta / Ribas, Teresa / Guasch, Oriol / Camps, Anna (2003): «El héroe medieval: un proyecto de literatura europea», dins Camps, Anna (comp.): Secuencias didácticas para aprender a escribir. Barcelona: Graó, p. 71-82. Colomer, Teresa (dir.) (2002): Siete llaves para valorar las historias infantiles. Madrid: Fundación Germán Sánchez Ruipérez. Colomer, Teresa (1998): La formació del lector literari. Barcelona: Barcanova. Colomer, Teresa (1994): «La lectura en els projectes de treball», Articles de Didàctica de la llengua i la literatura, 2, p. 63-71. Colomer, Teresa / Fittipaldi, Martina (coord.) (2012): La literatura que acoge. Barcelona / Caracas: Banco del Libro-GRETEL. Colomer, Teresa / Kümmerling-Meibauer, Bettina / Silva-Díaz, María Cecilia (ed.) (2010): New Directions in Picturebook Research. London: Routledge. Correro, Cristina / Portell, Joan (2023): Lectures que fan lectors. Vic: Eumo. Correro, Cristina / Vilà, Núria (2023): La poesia en l’educació infantil. Barcelona: Associació de Mestres Rosa Sensat. Correro, Cristina (2018): Els llibres infantils al segle xxi. Tesi doctoral. UAB. En línia: <http://hdl.handle.net/10803/665173>. [Consulta: 22 de gener de 2023.] Correro, Cristina / Real, Neus (2017): La literatura a l’educació infantil. Barcelona: Associació de Mestres Rosa Sensat. Fernández De Gamboa, Karla (2018): A través del nuevo milenio y lo que el lector literario encontró allí. Tesi doctoral. UAB. En línia: <https://www.tdx.cat/handle/10803/665731>. [Consulta: 22 de gener de 2023.] Fittipaldi, Martina (2016): «Literatura, inmigración y respuestas lectoras: los aprendizajes literarios que propicia el encuentro de textos y lectores», Barataria 17, p. 12-17. Fittipaldi, Martina (2014): ¿Qué han de saber los niños sobre literatura? Tesi doctoral. UAB. En línia: <http://hdl.handle.net/10803/131306>. [Consulta: 22 de gener de 2023.] Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 327-336 DOI: 10.2436/20.2500.01.393

Estudis romanics 46_int.indd 335

12/1/24 9:40

336

Cristina Correro - Martina Fittipaldi

Fittipaldi, Martina (2012): «La categorización de las respuestas infantiles ante los textos literarios», dins Colomer, Teresa / Fittipaldi, Martina (coord.): La literatura que acoge. Barcelona / Caracas: Banco del Libro-GRETEL, p. 69-86. Lima De Moraes, Giselly (2016): Trilha sonora de aplicativos para crianças e educação literária. Tesi doctoral. Salvador da Bahia: Universidade Federal da Bahia. Manresa, Mireia (2013): L’univers lector adolescent. Dels hàbits de lectura a la intervenció educativa. Barcelona: Associació de Mestres Rosa Sensat. Manresa, Mireia (2009): Els hàbits lectors dels adolescents. Tesi doctoral. UAB. En línia: <https://www.tdx.cat/handle/10803/4685>. [Consulta: 22 de gener de 2023.] Manresa, Mireia / Real, Neus (ed.) (2015): Digital Literature for Children: Texts, Readers and Educational Practices. Bruxelles: Peter Lang. Margallo, Ana María (2019): Las formas de incorporar la orientación a la práctica educativa en la investigación sobre didáctica de la literatura. Bellaterra Journal of Teaching & Learning Language & Literature, 12(3), p. 7-25. Munita, Felipe (2021): Yo, mediador. Barcelona: Octaedro. Munita, Felipe (2014): El mediador escolar de lectura literaria. Tesi doctoral. UAB. En línia: <https://www.tesisenred.net/handle/10803/313451>. [Consulta: 22 de gener de 2023.] Ramada Prieto, Lucas (2017): Esto no va de libros. Tesi doctoral. UAB. En línia: <http:// hdl.handle.net/10803/460770> [Consulta: 22 de gener de 2023.] Real, Neus / GIL, Maria Rosa (2018): «La formación básica de docentes de educación infantil en lengua escrita y literatura», Educar em Revista, 34 (72), p. 131-150. Reyes López, Lara (2015): La formació literària a primària. Tesi doctoral. UAB. En línia: <https://www.tdx.cat/handle/10803/308312>. [Consulta: 22 de gener de 2023.] Silva-Díaz, María Cecilia (2005): Libros que enseñan a leer: álbumes metaficcionales y conocimiento literario. Tesi doctoral. UAB. En línia: <http://hdl.handle. net/10803/4667>. [Consulta: 22 de gener de 2023.] Turrión, Celia (2014): Narrativa infantil y juvenil digital. Tesi doctoral. UAB. En línia: <http://hdl.handle.net/10803/285652>. [Consulta: 22 de gener de 2023.]

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 327-336 DOI: 10.2436/20.2500.01.393

Estudis romanics 46_int.indd 336

12/1/24 9:40

ROMANICITAT DE L’OCCITÀ1 José Enrique Gargallo Gil Universitat de Barcelona Institut d’Estudis Catalans

1.  LIMINAR Tot començà amb Roma. Aquest era el títol del primer capítol del llibre Les llengües romàniques. Tot un món lingüístic fet de romanços (Gargallo 1994, 19962: 13). I dins d’aquest capítol primer, el primer dels punts (1.1. De Roma i els romans a la Romània i els seus romanços) anunciava el contingut desenvolupat sobre els referents del món antic (Roma, els romans) i del conjunt de llengües i varietats romàniques, l’anomenada Romània. D’entre els derivats de la base Roma, hi ha cultismes, com ara romànic, -a, adaptació a partir de romanicus, -a, que en llatí era un derivat alternatiu a romanus, -a, una mica a la manera d’altres parells de gentilicis o glotònims d’aquesta llengua (hispanus/hispani­ cus, italus/italicus, britannus/britannicus). Però entre els derivats de Roma hi ha també formes patrimonials, continuadores de transmissió multisecular ininterrompuda, com el castellà romance, alhora substantiu (los romances peninsulares) i adjectiu (las lenguas romances), que com a substantiu ha desplegat una profusa sèrie de significats (per exemple, literaris, amatoris; i en plural, romances, «cuentos o excusas», segons el DLE). Romances que són germans dels romanços del català, que el DIEC2 (sota l’entrada romanço) defineix en plural (romanços) com a «excuses i dilacions», sense que falti l’accepció amatòria (en singular) «amistançat o amistançada d’algú». I parlant de romanços, què té a veure tot això amb el que aquí ens ocupa? Doncs que l’altra forma patrimonial romanç, que, com el cast. romance, procedeix d’un llatí vulgar romanice ‘romànicament, en romànic’ (referit al concepte de ‘parlar’ parabolare, o fabulari), presenta al DIEC2 com a primera accepció la de «llengua romànica, especialment nom amb què designaven llur idioma vulgar les persones que parlaven una llengua romànica». I jo em prenc aquí la llicència d’aplicar aquest romanç també a l’actualitat. 1.  Agraeixo al coŀlega i amic Aitor Carrera la lectura del text i les seves valuoses observacions. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 337-343 DOI: 10.2436/20.2500.01.394

Estudis romanics 46_int.indd 337

12/1/24 9:40

338

José Enrique Gargallo Gil

2.  ROMÀ I ROMÀNIC, ROMANITAT I ROMANICITAT D’altra banda, el DIEC2 registra el derivat culte romanitat: «1. Qualitat, caràcter, de romà. 2. Conjunt de les terres i dels pobles que formaven part de l’Imperi romà»; cultisme que el Dr. Antoni M. Badia i Margarit glossa en l’article inaugural de la represa de la revista Estudis Romànics (Badia 2000: 7, 9-10). Doncs bé, al costat de romanitat (de Roma i els romans) proposo la formació paraŀlela de romanicitat (dels romànics, de la Romània). De fet, ja existeix un model de referència: l’anglès Romanceness (segons la pauta derivativa de happiness o madness), ideat per la romanista britànica Rebecca Posner (1996: 94), i formulat a l’epígraf 2.7. (Romanceness as a continuum?) del seu llibre, que la traductora a l’espanyol, Silvia Iglesias (Posner 1998: 132), trasllada així: ¿La romanicidad como continuum? 3.  LA ROMÀNIA CONTÍNUA I LA CENTRALITAT DE L’OCCITÀ L’espai occità es troba al cor del contínuum romànic de l’Europa occidental; allò que el romanista Amado Alonso (19743: 104-105) concebé amb l’etiqueta de «Romania continua». I aquesta centralitat territorial determina una delimitació amb espais romànics diversos, a sud, a nord i a llevant; espais romànics limítrofs com la península Ibèrica (aragonès i català), l’espai d’oïl (a través del Creissent), el francoprovençal i, a més, les varietats gaŀloitàliques lígur i piemontesa, que constitueixen l’extrem nord-occidental del bloc italoromànic. 4.  COM PARTIM LA ROMÀNIA? Amb raons d’ordre filològic, històric, geogràfic, des del món de la romanística s’han proposat diverses partions de la vella Romània, la Romània europea, l’espai que hereta grosso modo la primitiva romanitat. Una d’aquestes possibles partions és la que contempla quatre blocs, de notable abast geogràfic (iberoromànic, gaŀloromànic, italoromànic,2 balcanoromànic), i un (retoromànic) d’extensió menor (amb tres branques: romanx, ladí dolomític i friülà). Totes aquestes designacions compostes amb -romànic poden funcionar amb el valor etimològic d’adjectiu (així, en espai gaŀloromànic, bloc italoromànic) o bé substantivades. És justament amb valor substantiu que el DIEC2 defineix una de les accepcions de gaŀloromànic: «Grup de les llengües romàniques, format pel francès i l’occità i pel conjunt de dialectes que constitueix el francoprovençal, parlats a l’antiga Gàŀlia».3 2.  Constitueix cas a part el sard, qüestió en la qual no em puc detenir. 3.  Cal observar que la formulació d’«a l’antiga Gàŀlia» s’hauria d’entendre, més aviat, com «al territori corresponent a l’antiga Gàŀlia». Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 337-343 DOI: 10.2436/20.2500.01.394

Estudis romanics 46_int.indd 338

12/1/24 9:40

ROMANICITAT DE L’OCCITÀ

339

Pel que fa al francoprovençal, es tracta d’una “invenció” del lingüista i dialectòleg Graziadio Isaia Ascoli (Schizzi franco-provenzali, 1874). Tot i considerar-lo afí al francès i al provençal (nom que aleshores rebia l’occità), no li va trobar encaix en cap dels dos i el va considerar una varietat a part, amb aquest nom híbrid de “franco-” + “provençal”. Però caldria fer-se aquesta pregunta: és el francoprovençal una “llengua” romànica? No, segons Ramon Cerdà (1986). Més aviat seria una agrupació de varietats romàniques de complexa classificació tipològica, un conjunt de “romanços” (per dir-ho amb l’etiqueta que proposo al títol de Gargallo 1994, 19962) sense un referent històric i consolidat d’estàndard. Per tant, em sembla adequada la definició del DIEC2 per a francoprovençal: «Conjunt de dialectes no estandarditzats intermedis entre el francès i l’occità». Tanmateix, cal tenir present que hi ha des de fa unes dècades un moviment que cerca l’estandardització d’aquest espai romànic amb el nom d’arpetà o arpità (basat en Arp(e)s ‘Alps’).

5.  VARIETATS ROMÀNIQUES “CONSTITUTIVES” I “CONSECUTIVES” Què entenem per «dialecte constitutiu»? Segons el DIEC2 (s. v. dialecte): «Dialecte resultant de l’evolució d’una llengua parlada anteriorment en el territori que avui ocupa aquest dialecte. El català central, el nord-occidental i el septentrional són dialectes constitutius». Aquesta tipificació dialectal es complementa amb la de «dialecte consecutiu»; segons el mateix DIEC2 (i a la mateixa entrada dialecte): «Dialecte resultant del desplaçament d’una llengua per raons històriques. El valencià, el baleàric i l’alguerès són dialectes consecutius». Els exemples escauen perfectament al domini lingüístic català, que presenta varietats constitutives i consecutives; i és extensible al conjunt romànic peninsular, tal com assenyala Joan Veny (19823: 17-19). Així, de llevant a ponent, hi ha romanços constitutius al nord: (1) gallegoportuguès fins al Duero, (2) asturlleonès (també fins al Duero), (3) castellà de la Castella primera, (4) (navarro)aragonès i (5) català de la Catalunya Vella; d’altra banda, romanços consecutius al centre i al sud: (1) portuguès, (2) castellà i (3) català (amb la seva projecció insular). En canvi, tot l’espai occità, de cap a cap, és «constitutiu». Cap altra llengua romànica presenta un domini lingüístic amb una extensió de varietats constitutives comparable a la de l’occità. I això, com veurem al punt 7, contribueix a la marcada variació geogràfica d’aquest espai lingüístic.

6.  LA GERMANOR ENTRE OCCITÀ I CATALÀ Tothom té present la metàfora segons la qual es vol veure en les llengües unes entitats familiars (la llengua mare llatina, les seves filles). I en aquest sentit val la pena evoEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 337-343 DOI: 10.2436/20.2500.01.394

Estudis romanics 46_int.indd 339

12/1/24 9:40

340

José Enrique Gargallo Gil

car l’autoritat de Joan Coromines: «si les altres llengües romàniques són germanes, el portuguès i el castellà són bessons, i les llengües d’oc i catalana són una altra parella equiparable» (Coromines 19725 [1954]: 21). Ho corrobora més recentment un notable coneixedor de la llengua occitana: «L’occità és la llengua més semblant al català que existeix» (Carrera 2011: 15). Cal dir, de fet, que l’afinitat més notòria es dona amb el veí llenguadocià, base de l’occità referencial. No tant, per exemple, amb el gascó aranès.

7.  OCCITANITAT DIVERSA La lògica evolutiva i diversificadora, al llarg de segles, d’un espai romànic constitutiu tan ampli com el de l’occità ha determinat una marcada diversitat interna actual. La distància que em proporciona una cerca al Google Maps entre dues ciutats perifèriques d’Occitània com Bordeus i Niça és de 803 quilòmetres. Imagineu ara la distància entre dues ciutats d’àrea romànica constitutiva del nord peninsular com Santiago de Composteŀla i Osca: la mateixa eina cartogràfica de Google em calcula 851 quilòmetres. Val a dir que, tant en el cas occità com en l’iberoromànic, no es tracta de la distància en línia recta, que segurament no passaria de 700 quilòmetres, sinó per carretera. Doncs bé, al nord peninsular el recorregut pel contínuum romànic ens portaria a través de quatre espais lingüístics i històrics diferents: el gallec (Santiago, Lugo), el lleonès (Ponferrada, Lleó),4 el castellà (Burgos, Logronyo, Saragossa) i l’aragonès (Osca).5 Al cor de la Romània contínua, l’àmbit occità ofereix una fesomia internament diversa, que presenta, sobretot en varietats perifèriques, trets de romanicitat compartida amb els espais veïns. Així, alguns dels elements constitutius de l’especificitat del gascó (f- > h-, tractament de -ll-)6 tenen continuïtat en castellà i aragonès; i el de la pèrdua de -n-, en la realitat no romànica que és el basc.7 I altres elements característics del conjunt occità, com l’evolució de la vocal [o] tancada tònica (procedent de les llatines ǔ/ō) a [u] (Carrera 2011: 42), traspassen els llindars de la llengua i atenyen el català rossellonès. La centralitat de l’eix llenguadocià, base de la norma clàssica, de l’occità alibertià (Alibèrt 1935), així com del referencial (occitan larg), és des del punt vista fisonòmic i geogràfic una opció d’allò més justa. Això sí, aquest model central llenguadocià és compatible amb solucions no tan “centrals”, i ha de conviure amb tot un seguit d’adaptacions regionals de l’estàndard, d’acord amb una concepció pluricèntrica de la llengua (Sumien 2006, Carrera 2020). 4.  Si bé avui ja del tot castellanitzat en aquestes dues localitats. 5.  De fet, Osca queda avui dia fora de l’espai de manteniment (relatiu) de l’altoaragonès, que perviu fragmentàriament cap al Pirineu i la Ribagorça, sempre dins de la província d’Osca. 6.  Cast. humo, harina; arag. castiecho/castieto. Vegeu Carrera (2011: 62-65) per una caracterització molt entenedora del gascó. Per un tractament més detallat, remeto al clàssic estudi de Rohlfs (1935, 19702). 7.  En la fonètica històrica del basc, antics préstecs del llatí com koroa o katea (Mugica 1983: 115) testimonien una pèrdua de la -n- intervocàlica afí a la del gascó coroa, cadea. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 337-343 DOI: 10.2436/20.2500.01.394

Estudis romanics 46_int.indd 340

12/1/24 9:40

ROMANICITAT DE L’OCCITÀ

341

Així doncs, la diversitat interna de l’espai occità condiciona la coexistència de formes d’aspecte tan diferent com fait, fach, fèit, hèit i hèt. Aquestes cinc opcions gràfiques recorden un seguit de variants romàniques no occitanes com ara el francès fait [fɛ], el català fe(i)t, l’aragonès feito/feto i el castellà hecho; totes, hereves del llatí factu. Tanmateix, en la llengua referencial general es prioritza fach. I no només perquè sigui la pròpia de l’occità mitjà o central, constituït per aquells dialectes llenguadocians, sinó perquè al mateix temps és el resultat del provençal i de tot l’occità septentrional; i això prova que l’elaboració d’una varietat estàndard és flexible i té en compte quan cal, a més de les solucions centrals, el conjunt del domini lingüístic.

8.  ELS LLINDARS DE L’OCCITANITAT Com és característic de les àrees constitutives de la Romània contínua, els llindars de la llengua occitana, en general, no corresponen a delimitacions precises, sinó a zones de frontera difusa, àrees permeables: com el Creissent (vid. 3), el complex espai de contacte occitanopiemontès o la zona de confluència catalanollenguadociana. Pel que fa al confí orogràfic de l’Alt Aragó amb Occitània, no impedeix l’afinitat romànica transpirinenca entre els dos espais romànics, tal com va observar Elcock (1938 [2005]); ni tampoc la circulació de mots occitans que travessen la gran barrera pirinenca, com el pai d’algunes valls altoaragoneses, o la beroya ansotana, «chavala bien criada» (Endize de Bocables de l’Aragonés, EBA), que s’adapta a partir de la beròia ‘bella, bonica’ del gascó. Als llindars de l’occitanitat se situen diverses varietats de transició (vegeu el detallat mapa inclòs per Sumien 2009: 29). Entre d’altres: el creissentés (entre oïl i oc); el capcinès, de la comarca del Capcir (entre el llenguadocià i el català); i el benasquès, a la Vall de Benasc, del cantó peninsular de la serralada pirinenca.8 Pel que fa a l’aranès, inequívocament occità però situat als confins d’aquest espai romànic, gosaria afirmar que la consciència general d’occitanitat no és entre els aranesos tan ferma com la particular d’aranesitat. La marca d’Aran (‘[la] vall’), dins d’aquest topònim tautològic que és Era Val d’Aran (‘la Vall de la Vall’), així com els adjectius derivats aranés, aranesi/araneses, són entre la gent aranesa una senya d’identitat molt arrelada i emblemàtica. Encara a propòsit de l’Aran i de l’aranès, cal destacar la feina que hi va consagrar un jove Coromines (1931), autor de la tesi doctoral Vocabulario aranés, que dirigí Ramón Menéndez Pidal, així com d’una obra crepuscular: El parlar de la Vall d’Aran. Gramàtica, diccionari i estudis lexicals sobre el gascó (Coromines 1990).

8.  Sobre el benasquès, que la gent de la vall anomena patués (sense cap mena de càrrega pejorativa), vegeu la descripció feta per Saura (2003). Aquest autor defensa l’especificitat del benasquès, de tipologia romànica autònoma respecte de les varietats contigües peninsulars, que són l’aragonès oriental i el català nord-occidental. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 337-343 DOI: 10.2436/20.2500.01.394

Estudis romanics 46_int.indd 341

12/1/24 9:40

342

José Enrique Gargallo Gil

9.  EMPELTS OCCITANS LLUNY DE LA MATRIU OCCITANA (I FINAL) L’occitanitat ha anat més enllà de l’àrea constitutiva en forma d’empelts històrics. Així, el del gardiòl, de Guàrdia Piemontese [La Gàrdia] (província de Calàbria, Itàlia), d’origen valdès medieval; s’insereix en un context italoromànic meridional en què la varietat calabresa convivent, juntament amb l’italià com a llengua alta, li confereix una romanicitat molt distant de la matriu occitana (Carrera 2011: 18). Així també, el decimonònic de Pigüé, a l’Argentina, que s’ha dissolt ja en el context del castellà rioplatense local, de manera que en sobreviuen només relíquies lèxiques o folklòriques, en una situació que recorda la dels menorquins a la Florida (Rasico 1987). Pigüé és una ciutat de l’Argentina situada a la Pampa, a 584 quilòmetres al sud-oest de la capital. La fundaren uns 165 immigrants occitans (oficialment francesos) de Roergue (Avairon) i un argentí d’origen irlandès el 4 de desembre 1884. La seva població és actualment de 13.822 habitants segons el cens del 2001. Pigüé és el centre administratiu del partido de Saavedra a la província de Buenos Aires. La llengua occitana actualment ja no es parla, però els més vells coneixen alguns mots o cançons. (Viquipèdia).

Però no cal sortir de França per trobar occitans fora d’Occitània. Tal com observa Aitor Carrera (2011: 19): Una de les migracions més importants d’occitans s’ha dirigit cap a la metròpoli francesa, cap a la zona parisenca, on molts meridionals han hagut de desplaçar-se a la recerca d’oportunitats o per promocionar-se laboralment. Fora del territori occità, per tant, encara que resulti xocant, el lloc on avui hi ha més occitanoparlants és precisament París [...]

BIBLIOGRAFIA Alibèrt, Loís (2000 [1935]): Gramatica occitana segons los parlars lengadocians. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. Alonso, Amado (19743): «Partición de las lenguas románicas de Occidente», Estudios lingüísticos. Temas españoles. Madrid: Gredos, p. 84-105. Badia i Margarit, Antoni M. (2000): «“Romania”, “Romanitas”, “Romanistica”», Estudis Romànics, 22, p. 7-22. Carrera, Aitor (2011): L’occità. Gramàtica i diccionari bàsics. Occità referencial i aranès. Lleida: Pagès. Carrera, Aitor (2020): «Pluricentrism and unity: visions and management of dialectal variation in the process of codification and standardisation of Occitan», in Muhr, Rudolf / Mas, Josep Àngel / Rueter, Jack (ed.): European Pluricentric Languages in Contact and Conflict. Berlin: Peter Lang, p. 111-131. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 337-343 DOI: 10.2436/20.2500.01.394

Estudis romanics 46_int.indd 342

12/1/24 9:40

ROMANICITAT DE L’OCCITÀ

343

Cerdà, Ramon (1986): «Apunts sobre la noció de “llengua” dins i fora de la tradició romanística», Estudis de Llengua i Literatura Catalanes/XIII. Misceŀlània Antoni M. Badia i Margarit. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 5-29. Coromines, Joan (1931): Vocabulario aranés. Barcelona: Casa de la Caridad. Coromines, Joan (19725 [1954]): El que s’ha de saber de la llengua catalana. Mallorca: Moll. Coromines, Joan (1990): El parlar de la Vall d’Aran. Gramàtica, diccionari i estudis lexicals sobre el gascó. Barcelona: Curial Edicions Catalanes. DIEC2 = Institut d’Estudis Catalans (20072): Diccionari de la llengua catalana. Barcelona: Edicions 62 / Enciclopèdia Catalana / Institut d’Estudis Catalans. Versió en línia: <https://dlc.iec.cat/>. DLE = Real Academia Española (201423): Diccionario de la lengua española. Espasa: Barcelona. Cito de la versión en línea: <https://dle.rae.es/>. EBA = Endize de Bocables de l’Aragonés seguntes os repertorios lesicos de lugars y redoladas de l’Alto Aragón. Uesca: Instituto de Estudios Altoaragoneses, 4 vol. Elcock, William Dennis (1938): De quelques affinités phonétiques entre l’aragonais et le béarnais. Paris: Droz. Traducció de Mª Esther Castrejón (2005): Algunas afinidades fonéticas entre el aragonés y el bearnés. Zaragoza: Xordica. Gargallo Gil, José Enrique (1994, 19962): Les llengües romàniques. Tot un món lingüístic fet de romanços. Barcelona: Empúries. Mugica, Luis María (1983): «El vocalismo en préstamos latinos al euskara», Fontes Linguae Vasconum, 41, p. 97-126. Posner, Rebecca (1996): The Romance languages. Cambridge: Cambridge University Press. Traducció castellana de Silvia Iglesias (Posner 1998): Las lenguas romances. Madrid: Cátedra. Rasico, Philip (1987): Els menorquins de la Florida. Història, llengua i cultura. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Rohlfs, Gerhard (1935): Le gascon. Études de philologie pyrénéenne. Tübingen: Max Niemeyer Verlag. 2a edició de 1970 (Pau: Marrimpouey). Saura Rami, José Antonio (2003): Elementos de fonética y morfosintaxis benasquesas. Zaragoza: Institución «Fernando el Católico» / Gara d’Edizions. Sumien, Domergue (2006): La standardisation pluricentrique de l’occitan. Nouvel enjeu sociolinguistique, développement du lexique et de la morphologie. Brepols: Turnout. Sumien, Domergue (2009, setembre): «Classificacion dei dialèctes occitans», Linguistica Occitana, 7. <http://linguistica-oc.com/?page_id=244>. Veny, Joan (19823): Els parlars catalans (Síntesi de dialectologia). Palma de Mallorca: Moll.

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 337-343 DOI: 10.2436/20.2500.01.394

Estudis romanics 46_int.indd 343

12/1/24 9:40

Estudis romanics 46_int.indd 344

12/1/24 9:40

EL PARLAR GIRONÍ: ESTAT DE LA QÜESTIÓ1 Miquel Gros

1.  TRACTAMENT HISTÒRIC DEL GIRONÍ El tradicional mapa dialectal de la llengua catalana, amb els seus dos blocs i sis dialectes, no atorga cap caràcter distintiu al català parlat a les comarques gironines, el qual resta englobat en el dialecte central sense cap matís específic. Tanmateix, aquest fet contrasta amb la percepció històrica que se’n té, i una replega de textos ens pot demostrar com la parla gironina, ja sigui denominada així o empordanesa, és percebuda des de fa segles com una varietat prou diferenciada dins el context català. Joan Veny ja assenyalava «la presència d’elements septentrionals —o septentrionals de transició— als Diàlegs de Sant Gregori editats per A.-J. Soberanas (p. 177-187)», escrits al segle xiv (Veny 1985: 64). En una obra del segle xv, exhumada i editada per Badia i Margarit, es deia que «entre persones de bon ingeni o esperièntia, fàcilment se coneix dits vocables esser de Empurdà, o de Urgell, o de Mallorques, o de Xàtiva, o de les Muntanyes, o pagesívols» (apud Badia 1950: 8). A principis del segle xvii un autor rossellonès hi insisteix tot dient que «una mateixa llengua cathalana es different en Empurdà, Leyda, Tortosa, Barcelona, y altres de Cathalunya» (Bosch 1628: 25). Fins i tot quan, a la segona meitat del segle xix, Milà i Fontanals estableixi el mapa dialectal del català en dos blocs, les propostes dialectològiques subsegüents sempre tindran en compte la parla d’aquest racó del país. En una de les primeres, obra de Mossèn Antoni Ma Alcover, s’hi descrivia un català oriental, caracteritzat per les desinències -uc, -ut, de la 1a persona del present d’indicatiu, el qual «abriga l’Empurdà de Figueres en avall fins a Palamós i Sant Feliu de Guíxols, regió d’Amer i de Girona fins a Tossa» (Alcover 1918-19: 638), mentre Pere Barnils identificava dins el català central (que ell anomena català oriental) «l’empordanès i el tarragoní que, com ja es desprèn del nom, viuen en l’àrea comarcal de tots coneguda» (Barnils 1919: 4); Antoni Griera, també en la primera meitat del segle xx, bo i emprar igualment la denominació “català oriental” per a designar l’actual “català central” (Griera 1930:427-429), hi distingirà un català de Girona amb dues variants: 1.  Aquest article no hauria estat possible sense l’ajut i els suggeriments de Joan Veny. Gràcies pel suport i per la tasca feta en pro de la dialectologia catalana. Vull agrair igualment a Joan Raya el suport tècnic i la paciència. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 345-357 DOI: 10.2436/20.2500.01.395

Estudis romanics 46_int.indd 345

12/1/24 9:40

346

Miquel Gros

[l]a desinència de la primera persona del present d’indicatiu és característica a la prov. de Girona; compareix unes vegades i i altres uc: parli, canti, porti, mengi (Ripoll, Ribes, Llanàs, Plana d’Olot, La Junquera, Cadaqués); pàrluc, càntuc, mènjuc [sic] (Olot, Girona, Banyoles, etc.).

Ja en la segona meitat del segle xx, Joan Coromines va tractar sovint les peculiaritats lingüístiques que presentava Girona, tot precisant que «per comarques gironines no hem d’entendre precisament la província de Girona, sinó la diòcesi» (Coromines 1971: 192). Aquest català gironí també el cita Francesc de Borja Moll, donant-li fins i tot categoria de dialecte, quan diu que «el mallorquí és una llengua si el mirem en relació al castellà, al francès o a l’italià, i és un dialecte si el considerem en les seves peculiaritats respecte al gironí o al valencià» (Moll 1978: [2]). En última instància el més reputat dels dialectòlegs catalans vius, Joan Veny, també sembla deduir-ne aquesta presència, ni que sigui recorrent a la denominació empordanès, quan afirma (Veny 1985: 58) que entre un parlant barceloní i un empordanès, entre un eivissenc i un mallorquí, hom notarà, al llarg d’una conversa, diferències fonètiques, lexicals i alguna de morfològica.

2.  REIVINDICACIÓ MODERNA DEL GIRONÍ Tanmateix i malgrat que el parlar gironí fos vist històricament com a propi i diferenciat, la divisió dialectal finalment fixada i acceptada per la comunitat científica no en contempla la presència. Tot i la seva nuŀla consideració actual com a variant lingüística del català, la reivindicació del gironí és present en treballs moderns (Luna 1982: 158) que han estudiat alguna part del seu àmbit geogràfic: El parlar de la zona alt empordanesa [...] s’allunya del tipus rossellonès [...] té una sèrie de trets comuns amb els parlars de la regió gironina que no comparteix, en general, amb la resta del central [...] aquesta colla de trets fonètics, sens dubte amb altres, configuren un subdialecte de la regió gironina que té una entitat que no s’ha remarcat prou en la dialectologia catalana.

D’altres fins i tot el donen per sobreentès, ja sigui en monografies (Sala 1983: 21) del cadaquesenc, també hem tingut en compte els altres termes que hi són usats i no són específics, sinó que formen part, sovint, dels mots emprats pel subdialecte de les comarques gironines.

o sobre el parlar de la Garrotxa (Monturiol 2001: 26), tot afirmant que seria bo tenir en compte la possibilitat d’estudiar a fons els trets d’una possible denominació de subdialecte gironí dins el grup del català central, que permetés donar compte dels trets comuns dels parlants de les comarques de Girona. Pensem que es tracta d’una àrea geogràfica força àmplia i amb uns trets prou comuns com per tenir en compte aquesta possi­bilitat. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 345-357 DOI: 10.2436/20.2500.01.395

Estudis romanics 46_int.indd 346

12/1/24 9:40

EL PARLAR GIRONÍ: ESTAT DE LA QÜESTIÓ

347

Igualment, una tesi doctoral que analitzava el sistema morfològic verbal del subdialecte septentrional de transició (Adam 2006: 421-422), feia notar una distinció geogràfica dins el territori que ocuparia aquella variant, bo i establint que en aquest espai nord del català central queden definides dues àrees lingüístiques, una de les quals (la del centre i est) constitueix d’una manera marcada un subdialecte del català central. Tot i que aquestes àrees presenten trets del rossellonès [...] gaudeix del privilegi de tenir també trets lingüístics propis rellevants (que) superen en pes els provinents del rossellonès [...] formen l’àrea lingüística centre i est [...], d’una manera molt aproximada, els límits del bisbat de Girona. [...] Actualment, només se n’exceptua Cadaqués.

Una altra tesi doctoral, centrada en l’àrea del parlar salat (Busquet 2006: 167), en fa referència, pel que fa a la zona gironina, Coromines s’hi solia referir amb el terme de diòcesi de Girona i alguns lingüistes, com ara Mascaró (1986) o Recasens (1991) han emprat noms genèrics per anomenar aquest espai lingüístic, el primer ‘central nord-oriental’ i el segon ‘català central nord-oriental’. Per tant és probable que molts trets lingüístics detectats a la zona del parlar salat siguin també coincidents amb els de les àrees veïnes, que s’adscriuen a les varietats de les comarques gironines o del bisbat de Girona.

Efectivament, tal com afirmava Coromines, per gironí no hem d’entendre el català parlat a tota la província de Girona, sinó estrictament el practicat dins els límits geogràfics del seu bisbat. Aquest paraŀlelisme entre divisió eclesiàstica i variant lingüística ja havia estat percebut des d’antic; així, l’historiador Jeroni Pujades afirmava al segle xvii que «la frazis o modo de parlar de Cathalunya en cada Bisbat és diferent» (apud Griera 1931: 14), i el mateix Veny ho reblava (Veny 1985: 45) puix [l]’organització eclesiàstica pot tenir conseqüències lingüístiques, dialectals. És sabut el paper que en algun cas han exercit els límits diocesans com a determinants d’una frontera dialectal o lingüística, sovint per respectar antiquíssimes divisions romanes que, al seu torn, coincidien amb les divisions ètniques primitives.

3.  OBJECTIU I METODOLOGIA DE TREBALL Així doncs, ni les continuades mencions històriques a una variant gironina del català ni la seva moderna reivindicació n’han possibilitat cap reconeixement explícit, de tal manera que el català parlat a les comarques gironines no presentaria cap singularitat, fora del subdialecte denominat septentrional de transicíó (Veny 2002: 39) restringit a una estreta feixa de terreny situada a l’extrem nord de l’Empordà, la Garrotxa, el Ripollès i la Cerdanya, on es troba una franja de parlars emmarcada dins el català central però que participa d’alguns trets del rossellonès. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 345-357 DOI: 10.2436/20.2500.01.395

Estudis romanics 46_int.indd 347

12/1/24 9:40

348

Miquel Gros

Aquesta variant va ser descrita progressivament per la dialectologia des del punt de vista fonètic, morfosintàctic o lèxic, així Veny (2002: 39-40) o Veny-Massanell (2015: 30-34), fins a sumar una trentena de trets que caracteritzen aquella variant dins el català central en el que s’inclou, i que es retrobarien exclusivament en la feixa territorial abans citada, paraŀlela a la frontera administrativa. L’autor d’aquest article viu a la vall d’Aro, última raconada de l’Empordà, limítrof amb el Gironès i amb la Selva marítima, i l’observació continuada de la fonètica, la morfosintaxi i el lèxic practicats pels seus habitants el va anar portant a la certitud que el parlar valldarenc presentava evidents connexions amb aquella trentena de trets, cosa que, de poder ser provada i ampliada a altres contrades gironines, desplaçaria l’àmbit dialectal de transició a una zona molt més extensa. Amb aquest objectiu l’any 2018 es va iniciar un treball de recerca dialectal, consistent en entrevistar a subjectes triats de localitats gironines. Durant aquests darrers cinc anys s’han dut a terme quaranta-quatre entrevistes, buscant sempre que els enquestats fossin fills del municipi, que no s’hi haguessin mogut gaire, amb família originària igualment de la contrada i majorment jubilats, per entendre que en les generacions més joves la influència normalitzadora provocada per l’educació i els mitjans de comunicació provoca una erosió del parlar genuí. El procediment s’ha basat en una entrevista personal d’una durada aproximada de dues hores, mitjançant la combinació de diversos mètodes: en primer lloc, una mitja hora de conversa espontània en què l’entrevistat parlava sobre diversos temes (infància, joventut, feina) que li eren proposats. Seguidament, s’ha recorregut a l’exhibició de fotos i, en última instància, a tècniques indirectes que permetessin l’obtenció del màxim de dades (Veny 1985: 87-81): car el qüestionari monogràfic pot comprendre tots els nivells lingüístics (fònic, morfològic, sintàctic, lèxic) [acudint a] una perífrasi [...], una descripció [...], una frase inacabada [...], la mímica [...], la dixi o assenyalament d’una cosa o ésser.

4.  SUBDIALECTE SEPTENTRIONAL DE TRANSICIÓ, O GIRONÍ? Les dades resultants de les enquestes dialectals fetes en l’àmbit del present treball, durant el darrer lustre, han sigut completades amb les fornides per l’Atles Lingüístic del Domini Català (ALDC), i a la llum d’ambdues fonts la trentena de trets que caracteritzarien el subdialecte septentrional de transició, pot ser dividida en tres grups: 1) Un primer grup el formen trets ja caducs, que a penes van poder ser retrobats en diferents treballs dialectals fets en el tombant del segle passat (Adam 2006), cosa que malauradament els situa fora de la parla gironina actual. És per això que una descripció actualitzada d’aquesta varietat lingüística no pot incloure cap dels fenòmens següents:2 2.  Cal dir que, en la quarantena llarga d’entrevistes fetes fins ara, he documentat tots sis trets, però bàsicament a localitats molt determinades (com ara Cadaqués, Calonge, Tossa) i/o en subjectes particularment conservadors des del punt de vista lingüístic. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 345-357 DOI: 10.2436/20.2500.01.395

Estudis romanics 46_int.indd 348

12/1/24 9:40

EL PARLAR GIRONÍ: ESTAT DE LA QÜESTIÓ

349

– 2a persona present d’indicatiu en morf -a en verbs II/III (podes, sabes). – Verb ésser com a auxiliar amb perfet de verbs inacusatius (som anat, és vingut). – 1a persona present d’indicatiu d’ésser en forma arcaica (jo som). – Pas com a negació (pas jo!, hi vindré pas). – Epítesi a l’infinitiu de verbs monosíŀlabs (dire, dure, fere). – 1a persona de present d’indicatiu rep un reforç -i (canti, mengi). La desaparició d’aquest darrer tret és particularment rellevant, car la variant subdialectal es va originar i venia «delimitada convencionalment per la isoglossa -i de la desinència de la persona 1 del present d’indicatiu» (Veny 2002: 39), incardinada en una època en què aquest tret morfològic va ser emprat com a criteri dialectal, però malauradament (Adam 2006: 92): al llarg del segle xx hi ha hagut una reculada important de la isoglossa /i/ del morf de la primera persona del singular del present d’indicatiu, de manera que, al sud de la frontera pirinenca, en la nostra investigació actual només hem trobat la característica a la Baixa Cerdanya, a Cadaqués (Alt Empordà) i a Espinavell (municipi de Molló, al nord-est del Ripollès).

2) Enfront d’aquest primer grup de trets lingüístics, ja gairebé extints, en trobem un segon format per trets que, tot i ser encara coneguts i usats, no són exclusius de la zona subdialectal fronterera a la qual se suposa que hauria de singularitzar. Així, l’àrea ioditzant comprèn, de fet, totes les comarques del nord de Barcelona (ALDC I, 11) però curiosament no l’Alt Empordà; la manca d’epèntesi dental en els grups n’r/l’r no és només pròpia del nord de l’àmbit gironí, sinó que s’estén fins al Berguedà, el Lluçanès i el Bages (ALDC II, 289), tal com passa amb els mots amb plural final -jts (ALDC IV, 922). Encara més significatiu és el cas de la realització -ou, -oi > -eu, -ei, la qual en cap cas podria assignar-se a aquell subdialecte, car la seva presència es dona fora del seu territori, concretament al Baix Empordà i municipis limítrofs (ALDC IV, 831/ V, 1086). – Iodització (ceies, paia, ui). – Grups n’r/l’r no reben epèntesi dental (cenra, divenres, molre). – Mots amb final africada tʃ < plural –jts (boits, faits, raits). – Canvi o > e en diftongs ou i oi (fonei, junei, rustei). 3) Finalment, trobem un tercer grup format per la major part de les característiques lingüístiques assignades a aquell subdialecte, les quals són ben vives i a bastament practicades però no només a l’extrem nord de les comarques gironines sinó en el conjunt de les terres històricament vinculades al bisbat gironí. Així ens ho fan veure tant les dades subministrades per l’ALDC com les derivades de les enquestes dutes en el marc del projecte dialectològic endegat i que seguidament es detallen.

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 345-357 DOI: 10.2436/20.2500.01.395

Estudis romanics 46_int.indd 349

12/1/24 9:40

350

Miquel Gros

5.  FONÈTICA GIRONINA [e] del llatí vulgar en contacte amb una palatal > [ε] ([ε]ll, igl[ε]sia, ll[ε]ngua) La pronúncia Els R[ε]is, per oposició a la resta del català oriental, apareix a tot el bisbat de Girona, excepte a la Selva (ALDC III, 270) i [ε]ll/[ε]ll(e)s s’estén a tot el bisbat, excepte Llançà i Roses, a banda el Ripollès i la Cerdanya (ALDC VIII, 1922/25). A les enquestes fetes estr[ε]lla o igl[ε]sia apareixen a tot l’àmbit gironí, i [ε]ll i ll[ε]nga fins i tot al vessant sud del Montseny, ja en comarques de Barcelona. [e] quan la resta del català central fa [ε] (b[e]stia, Jos[e]p, n[e]rvis, -[e]ncia) N[e]rvi és present a la vall de Camprodon, la Garrotxa, el Gironès, la major part de l’Empordà i la Selva (ALDC I, 179). A les enquestes dutes a terme pronúncies com b[e]sties, Jos[e]p o n[e]rvis són presents a tot l’àmbit del bisbat de Girona, arribant també al Ripollès, el vessant sud del Montseny i les Guilleries, territoris depenent històricament dels bisbats de Barcelona i Vic. [o] del llatí vulgar es manté tancada en monosíŀlabs i en síŀlaba inicial tònica (fl[o]r, h[o]ra, s[o]l) H[o]ra, es manté a la Garrotxa, el Pla de l’Estany, l’Alt Empordà, punts del Gironès, i interior del Baix Empordà i de la Selva (ALDC III, 26) mentre s[o]l ho fa a la vall de Camprodon, la Garrotxa, el Gironès, punts de l’Empordà i la Selva (ALDC III, 27). A les enquestes, de nou, tots els punts gironins enquestats presenten aquesta [o] i fl[o]r fins i tot apareix a la zona del Montseny. Tancament de la [ɔ] oberta llatina per contacte amb nasal (b[o]na, f[o]nt, p[o]nt) F[o]nt és present a la Garrotxa, el Gironès, l’Empordà i la Selva (ALDC III, 711). A les meves enquestes pronúncies com ara b[o]na, f[o]nt o p[o]nt són les habituals des del límit amb el Rosselló fins a les Guilleries-Collsacabra, la riera de Santa Coloma i la Tordera, tractant-se de l’únic tret del vocalisme amb caràcter exclusivament gironí. Tancament [o] tònica > u (c[u]m?, n[u], singl[u]t, [u]n?, [u]ncle) Singlut/sanglut s’estenen per força punts del domini gironí, més el rossellonès (ALDC I, 129), i uncle és pronúncia del Pla de l’Estany, l’Empordà, punts de la Garrotxa, el Gironès i la Selva, a banda rossellonès i punts de Ponent (ALDC III, 520). Aquest tret, exemple del caràcter de transició entre el septentrional i el central que sovint presenta la Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 345-357 DOI: 10.2436/20.2500.01.395

Estudis romanics 46_int.indd 350

12/1/24 9:40

EL PARLAR GIRONÍ: ESTAT DE LA QÜESTIÓ

351

variant gironina, és retrobat per les enquestes a tota Girona, i fins a les Guilleries i el vessant meridional del Montseny. Formes verbals rizotòniques a > e (jo tenco, tu queps, ell foreda) Quebre s’estén a la vall de Camprodon, la Garrotxa, l’Empordà i la Selva marítima, a banda del Ripollès, el Lluçanès, el Berguedà i les Balears (ALDC IV, 907), i Tenca el llum apareix a la vall de Camprodon i punts de l’Empordà, a banda el Ripollès i Osona (ALDC VIII, 1867). Les enquestes ens mostren novament un tret extensiu, que arriba a l’altra banda tant de les Guilleries com del Montseny. També el retrobem en autors gironins, com ara el garrotxí Josep Saderra (‘quebo’ a Saderra 1924: 55), el gironí Eduard Girbal (‘quebre’ a Girbal 2006: 99) o el selvatà Joaquim Ruyra (‘esparreca’ a Ruyra 1904: 7).

6.  MORFOLOGIA NOMINAL GIRONINA

Ús de les formes plenes en pronoms febles (me, te, se, mus, vus, ne) L’ús d’aquestes formes plenes entre els autors gironins prenormatius és constant i majoritari, des del segle xix (Estorch 1851: VII-4-30) fins a mitjan segle xx (Pla 1953: 88-191). Totes les enquestes dialectals fetes mostren una gran vitalitat de les formes singulars, també en posició postverbal, així com del pronom adverbial ne; en aquest últim cas, excepte al sud del Montseny. En quant a les formes plurals, semblen restringides actualment al Baix Empordà i la Selva Marítima, a banda Cadaqués. Gènere femení de fred (la fred, molta fred, quina fred!) Les enquestes fetes situen aquest gènere femení, comú al dialecte septentrional, des de la frontera administrativa fins a la riera de Santa Coloma i la Tordera (només en quedaria al marge la vall de Camprodon), a partir de les quals el gènere emprat és el normatiu. De la seva pràctica quotidiana, n’és bona prova l’ús que n’han fet els més coneguts autors empordanesos i gironins, així (Calvet 1963: 83), (Català 1905: 34-264), (Girbal 2006: 197) o (Pla 2014: 55-281). Possessius masculins en mots femenins (casa meu, la meu dona, la meu mare) Un nou tret que el gironí comparteix amb el dialecte septentrional. Així, La meu mare apareix a la vall de Camprodon, la Garrotxa, el Pla de l’Estany, el Gironès i l’Alt Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 345-357 DOI: 10.2436/20.2500.01.395

Estudis romanics 46_int.indd 351

12/1/24 9:40

352

Miquel Gros

Empordà, a banda punts del rossellonès (ALDC VIII, 1937). Les enquestes fetes amplien aquesta àrea, constatant-ne l’ús a la banda meridional del Montseny, a l’occident de les Guilleries o al Ripollès. Fins i tot en consta l’ús literari en autors garrotxins vb. (Saderra 1924: 56) o (Vayreda 1893: 6). Sufixos diminutius en -ot, -ic, -inc (barcota, petitot, pobric) L’ús d’aquests sufixos és constant en els autors gironins prenormatius, bona prova de llur presència en tota la contrada. Les enquestes en demostren l’ús actual, tot i semblar recessiu, fins i tot més enllà de la diòcesi gironina, on retrobem grandot i pobrot (Baix Montseny) tot com aixadellot i conillot (Guilleries) o nenarrot i ratolinot (Ripollès).

7.  MORFOLOGIA VERBAL GIRONINA 1a persona de present d’indicatiu rep un reforç -ot /-oc (càntot, mènjoc) La pronúncia amb velar (-oc) que es troba documentada en autors de primeries de segle xx, com ara (Pous 1904: 15-34-36) o (Saderra 1924: 55), va mudar posteriorment cap a la dental (-ot), que és actualment la més estesa en tot l’àmbit gironí. Les enquestes mostren que la pronúncia original és recessiva, i només s’ha retrobat a les zones més perifèriques (nord de l’Alt Empordà i la Garrotxa, o municipis a la vora de la Riera de Santa Coloma), mentre que els dos extrems de l’àrea de parla gironina (vall de Camprodon i Selva marítima) van perdre al llarg del segle passat aquest tret, com ja feia veure un complet treball dut a terme fa una vintena d’anys (Adam 2003: 7-28). Futur i condicional d’anar en forma arcaica (iré, iria) Iré/irem/ireu és present a tota la diòcesi gironina (excepte Tordera), a banda del Ripollès i el rossellonès (ALDC IX, 2083-85), i aquests dos temps, amb diferents persones, apareixen en autors gironins ja citats com ara (Girbal 2006: 199), (Pla 2014: 198-211247) o (Pous 1904: 17-211/2). Les enquestes en refermen l’ús actual a tot l’àmbit gironí, excepte a la Selva, on només s’ha retrobat en les poblacions més septentrionals (Vidreres, Tossa), mentre que al nord fins i tot depassa l’àmbit dialectal gironí, i s’estén per la vall de Ribes i el Ripollès. Infinitius en formes àtones -xer, -cer > Sªre o sªre (créixere, néixere, vèncere) Les enquestes demostren que totes les comarques adscrites al bisbat de Girona presenten aquest tret, amb l’excepció de l’extrem nord de l’Empordà; així, Cadaqués o VilaEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 345-357 DOI: 10.2436/20.2500.01.395

Estudis romanics 46_int.indd 352

12/1/24 9:40

EL PARLAR GIRONÍ: ESTAT DE LA QÜESTIÓ

353

maniscle fan la pronúncia comuna amb el català central. Bona prova que aquest tret morfològic és present tradicionalment en el parlar gironí n’és la seva presència a obres de (Català 1905: 94-100) o (Pous 1904: 43-105-106). w > β en present/imperfecte indicatiu i gerundi a verbs II + extensió (trevem, rivia, correvent) Crevem/creveu/cavem/caveu són formes presents a la vall de Camprodon, la Garrotxa, el Pla de l’Estany, l’Alt Empordà i punts del Gironès i el Baix Empordà (ALDC IX, 2094-95, 2098-99), dada que ens mostra la clara extensió cap al sud d’aquest tret, tingut originalment per arquetípic del subdialecte septentrional de transició, extensió que també refermen les enquestes dialectals. Així, el tret apareix ben viu fins a la riera de Santa Coloma, que, amb la seva prolongació per la Tordera fins al mar, constitueix un límit geogràfic recurrent en el que sovint moren un bon grapat de trets gironins, i en subsisteixen, però, d’altres encara més al sud, fins al límit del bisbat. Sufix plural -s del verb ésser (èrems, soms, sous, serems) Soms/sous és present a la vall de Camprodon, la Garrotxa, el Pla de l’Estany i l’Alt Empordà, a banda de punts del Ripollès i Osona (ALDC IX, 2122-23). Som davant d’un tret que s’hauria originat al quadrant nord-occidental de l’espai subdialectal gironí i que, com fan veure les dades anteriors, preses de parlants nascuts a principis de segle xx, així com dades obtingudes de treballs posteriors (Adam 2006), hauria experimentat una ampliació cap a comarques nord-orientals. Les enquestes dutes a terme fins i tot estenen la seva presència a comarques meridionals gironines, i es retroba aquest tret a les Guilleries (Osor, Sant Hilari Sacalm, Tavertet), el Gironès (Cassà de la Selva, Madremanya) o l’Empordà (Platja d’Aro, Santa Cristina d’Aro).

6.  SINTAXI I LÈXIC GIRONINS

Construcció emfàtica de la negació amb poc que / pla que Poc que és retroba a punts de l’Empordà (ALDC IX, 2178), tot i que les enquestes multipliquen la seva presència, ja que aquesta negació apareix a tot el bisbat; mentre desapareix fora dels seus límits (sud del Montseny, oest de les Guilleries, Ripollès). També hi apareix pla que tot i que de forma més escadussera. L’ús d’ambdues formes és ben present en la literatura local, des d’autors garrotxins (Saderra, Vayreda) a empordanesos (Català, Pous) i fins i tot de les Guilleries (Busquets). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 345-357 DOI: 10.2436/20.2500.01.395

Estudis romanics 46_int.indd 353

12/1/24 9:40

354

Miquel Gros

Occitanismes (rega, userda) La doctrina dialectològica ha destacat sempre la presència d’occitanismes en el subdialecte septentrional de transició, com a mostra de la influència vinguda del nord, distintiva dins el dialecte central. Aquests manlleus occitans, que també formen part del lèxic rossellonès, no s’aturen, però, en aquella estreta feixa adjudicada al subdialecte, sinó que, un cop més, s’estenen per tot el domini gironí. Així, trobem rega a la vall de Camprodon, el Pla de l’Estany, el Gironès, i l’Empordà, a banda la Cerdanya (ALDC IV, 898), i les enquestes, un cop més, reblen el clau, de manera que és rega la resposta donada, excepte de les Gavarres en avall, on el localisme rasa pren el relleu. Pel que fa a userda com a ‘herba del bestiar’, apareix al Pla de l’Estany, el Gironès, l’Empordà i la Selva, a banda el Maresme —usarda a la Garrotxa— (ALDC IV, 813), i entre els quaranta-quatre enquestats només les sis localitats que no han format mai part del bisbat de Girona (Arbúcies, Fogars de Monclús, Gualba, Ogassa, Sant Celoni i Tavertet) la denominen alfals. Afinitats amb el rossellonès (pessigoles, piulots) Un altre tret lèxic atribuït al septentrional de transició, en paraŀlel a l’anterior, és la influència que el contacte amb el dialecte rossellonès ha deixat en el seu vocabulari. Entre els diversos mots d’ascendència rossellonesa sovint evocats, trobem els dos citats a l’encapçalament i, a aquestes alçades, potser és obvi dir-ho, el seu ús no es limita a la feixa més septentrional de les comarques gironines. Pel que fa a pessigoles, aquesta pronúncia s’estén per la vall de Camprodon, la Garrotxa, el Gironès i l’Empordà (en rossellonès pessigules), mentre que a Bassegoda, Lledó, Vilallonga i punts del Ripollès, es retroba la variant quessigoles (ALDC I, 104). Les enquestes la detecten a tot el bisbat fora de la Selva, excepte la Selva marítima, que coincideix amb les comarques de més al nord. Pel que fa als piulots, aquest dolor lancinant provocat pel fred als dits s’estén per la vall de Camprodon, punts de la Garrotxa, el Gironès, l’Empordà i la Selva (ALDC III, 690), i en el seu cas les enquestes encara són més categòriques, car aquest mot és usat fins i tot als municipis barcelonins inclosos a les enquestes, en raó del seu veïnatge amb municipis gironins (amb la variant pigots apareixent a les Guilleries). Mots d’evolució interna (balca, cap-rodo, fressa, tòria) El camp del lèxic és inabastable i les solucions pròpies del gironí abracen els àmbits més diversos, per la qual cosa tota referència que s’hi faci haurà de ser necessàriament molt limitada. Tot amb tot, novament es constata que els manuals dialectològics mencionats al principi d’aquesta comunicació caracteritzen el subdialecte septentrional de transició amb un seguit de mots, exemples de la productivitat lèxica autòctona. No és cap sorpresa constatar de nou que aquelles paraules depassen l’estreta feixa geogràfica assignada al septentrional de transició, i són àmpliament conegudes i utilitzades en tot l’àmbit geogràfic gironí. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 345-357 DOI: 10.2436/20.2500.01.395

Estudis romanics 46_int.indd 354

12/1/24 9:40

EL PARLAR GIRONÍ: ESTAT DE LA QÜESTIÓ

355

Mots com balca (ALDC V, 1077), cap-rodo (ALDC I, 1) o tòria (ALDC V, 947) són hegemònics en el parlar del bisbat de Girona, i les enquestes ho confirmen. Balca és l’únic mot emprat fins al ja habitual límit de la Riera de Santa Coloma; cap-rodo (o cap-roda), exactament igual que el que feia veure l’ALDC, és la paraula habitual retrobada a la vall de Camprodon, el Gironès i l’Empordà, mentre que a la Garrotxa i a la Selva la resposta més usual ha estat rodesa, i pel que fa a tòria és l’únic mot detectat dins el bisbat, excepte re-/rodolta a Cadaqués i la Costa Vermella. Fressa no va ser recollit a l’ALDC, però les enquestes són clares: tots els entrevistats coneixen aquest mot, excepte en unes poques localitats costaneres, on s’imposa el terme remor.

7.  CONCLUSIÓ Les mostres trobades a les obres dels escriptors gironins (1851-1966), les dades subministrades per l’ALDC (1964-78) i, en última instància, les més de quaranta entrevistes fetes a l’àmbit gironí i municipis limítrofs (2018-23), podrien portar-nos a una nova visió del mapa dialectal del català en el sector nord-oriental. Pel que fa al subdialecte septentrional de transició, es comprova com un bon nombre dels trets que el descrivien i li atorgaven aquell caràcter transicional sembla que ja no hi són practicats. En aquest sentit és molt significativa la desaparició de la 1a persona de present d’indicatiu en -i (canti, mengi), coincident amb el dialecte septentrional, i ja verificada a inicis de segle (Adam 2006: 92). Aquesta substitució pel reforç gironí en -oc/ot és rellevant, car la variant transicional es va originar i venia «delimitada convencionalment per la isoglossa -i de la desinència de la persona 1 del present d’indicatiu» (Veny 2002: 39), incardinada en una època en què aquest tret morfològic va ser emprat com a criteri dialectal. Evolucions com l’anterior justificarien poder dur a terme una recerca dialectal a l’extrem nord del bisbat gironí, la qual permetria conèixer la pervivència o no d’aquell grapat de trets de clar caràcter septentrional que identificaven aquell subdialecte. De forma complementària, el conjunt de dades recopilades i descrites en el present article demostra que la resta dels trets analitzats són efectivament propis d’un subdialecte que cal ubicar, però, en una zona molt més àmplia. Aquesta arrencaria de la frontera administrativa i englobaria la vall de Camprodon, la Garrotxa, el Pla de l’Estany, l’Alt Empordà, el Baix Empordà, el Gironès i la meitat septentrional de la Selva, incloent-hi el sector marítim. La meitat sud d’aquesta darrera comarca, a partir del curs de la Riera de Santa Coloma i el terç inferior de la Tordera fins a la seva desembocadura, desconeix certs trets sobretot en l’àmbit morfològic, però presenta encara una majoria de solucions gironines, igual que les zones limítrofes de les Guilleries-Collsacabra i de la plana del Ripollès. Finalment, i a mesura que ens allunyem d’aquestes zones de transició —així, per exemple, el vessant meridional del Montseny—, s’imposa el parlar genuïnament central, tot conservant certes concomitàncies amb el parlar de Girona. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 345-357 DOI: 10.2436/20.2500.01.395

Estudis romanics 46_int.indd 355

12/1/24 9:40

356

Miquel Gros

El parlar gironí. Miquel Gros.

Així, els anteriors mapes presenten una proposta de divisió comarcal de la zona pentinada per a aquest treball, així com uns primers resultats obtinguts a les enquestes dialectals que, tot i no ser exhaustius, són prou amplis i significatius com per arribar a dibuixar la present existència d’un subdialecte gironí. Cal apuntar en última instància que les enquestes revelen l’existència d’altres trets fonètics, morfològics i sintàctics, que ampliarien les característiques dialectals del parlar gironí, i que fora bo acabar de contrastar i/o delimitar a fi i efecte de completar la descripció d’aquesta varietat de la nostra llengua.

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES Adam, Montserrat (2003): «Les formes de la primera persona del present d’indicatiu càntoc i càntot». <https://aillc.espais.iec.cat/files/2020/10/132aillc0128.pdf>. [Consultat: 26 de maig de 2023.] Adam, Montserrat (2006): El català septentrional de transició: nova visió des de la morfologia. Barcelona: IEC. Alcover, Antoni Ma. (1918-19) «Dialectes catalans i llur estensió i característiques principals», dins Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana, Tom X, Ciutat de Mallorca. Badia, Antoni Ma (1950): «Regles de esquivar vocables o mots grossers o pagesívols. Unas normas del siglo xv sobre pureza de la lengua catalana», dins Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, vol. XXIII, p. 137-152. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 345-357 DOI: 10.2436/20.2500.01.395

Estudis romanics 46_int.indd 356

12/1/24 9:40

EL PARLAR GIRONÍ: ESTAT DE LA QÜESTIÓ

357

Barnils, Pere (1919) «Dialectes catalans», dins Butlletí de Dialectologia Catalana, vol. VII, Barcelona. Bosch, Andreu (1628): Summari, Índex o Epítome dels admirables y nobilíssims títols de honor de Cathalunya, Rosselló y Cerdanya ... compost per lo doctor Andreu Bosch. Perpinyà: Pere Lacavalleria. Busquet, Núria (2006): El parlar salat: descripció, àmbit geogràfic i ús. Barcelona: Departament de Filologia Catalana. Calvet, Agustí (1963): Sant Feliu de la Costa Brava. Barcelona: Ed. Aedos. Català, Víctor (1905): Solitut. Barcelona: Biblioteca ‘Joventut’. Coromines, Joan (1971): Lleures i converses d’un filòleg. Barcelona: Club editor. Estorch, Pau (1851): Lo tamboriner del Fluvià. Girona: Imprenta de Grases. Girbal, Eduard (2006): La tragèdia de cal Pere Llarg. Barcelona: eds. de 1984. Griera, Antoni (1930): «Característiques del català de Girona», dins Butlletí de dialectologia catalana, vol. XVIII. Barcelona. Luna, Xavier (1982): El vocalisme del català a la zona de transició central-septentrional (Alt Empordà). UAB-Facultat de Lletres-Secció de Filologia [Tesi de llicenciatura]. Moll, Francesc de Borja (1978): Llengua o dialecte? Català o mallorquí? Palma de Mallorca: ed. Moll. Monturiol, Joaquim / Domínguez, Eloi (2001): El parlar de la Garrotxa. Olot: Ràdio Olot, SA. Pla, Josep (1953): Vida de Manolo. Barcelona: Ed. Selecta. Pla, Josep (2014): El quadern gris. Barcelona: Eds. Destino. Pous, Josep (1904): Quan se fa nosa. Barcelona: Biblioteca popular de l’Avenç. Pujades, Jeroni (1931): Coronica Universal del Principat de Cathalunya. Barcelona, 1609, 4r, citat per Griera, Antoni: Gramàtica històrica del català antic. Barcelona. Ruyra, Joaquim (1904): «La gent de Mas Aulet», dins Revista Catalunya, núm. 27, Març-1904. Saderra, Josep (1924): La yaya dins Revista Catalana, núm. 161, 29-Febrer-1924. Sala, Ernesta (1983): El parlar de Cadaqués. Girona: Diputació de Girona. Vayreda, Marià (1893): «Cuento del xay perdut», dins L’Olotí, núm. 265, 1-Gener-1893. Veny, Joan (1985): Introducció a la dialectologia catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. Veny, Joan (2002): Els parlars catalans. Palma: ed. Moll. Veny, Joan / Massanell, Mar (2015): Dialectologia catalana. Aproximació pràctica als parlars catalans. Barcelona: UB. Veny, Joan / Pons, Lídia: Atlas Lingüístic del Domini Català.<https://aldc.espais.iec.cat/>.

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 345-357 DOI: 10.2436/20.2500.01.395

Estudis romanics 46_int.indd 357

12/1/24 9:40

Estudis romanics 46_int.indd 358

12/1/24 9:40

L’EDICIÓ COMENTADA DE L’APLEC DE RONDAIES MALLORQUINES D’EN JORDI D’ES RACÓ, D’ANTONI M. ALCOVER1 Jaume Guiscafrè Danús

Universitat de les Illes Balears

El 1880, Antoni M. Alcover va publicar «Es jai de sa barraqueta» a la revista L’Ignorància. Era la primera rondalla recollida de la tradició oral que donava a conèixer als lectors mallorquins. No va ser fins al 1896, però, que va publicar el primer volum del seu celebrat Aplec de rondaies mallorquines d’en Jordi des Racó (1896-1931), que va arribar a comptar amb dotze volums, alguns dels quals varen tenir fins a tres edicions. Una vegada traspassat Alcover, el seu deixeble i coŀlaborador Francesc de Borja Moll en va iniciar la publicació de la coneguda com a “edició popular”: hi va redistribuir les rondalles en vint-i-quatre volums i n’hi va incorporar algunes que Alcover només havia publicat en revista i altres que encara eren inèdites. A principi de la dècada dels anys noranta del segle xx, Francesc Moll i Josep A. Grimalt varen posar en marxa el projecte d’una edició acadèmica de l’Aplec per commemorar el centenari de l’edició d’aquell primer volum. El 1975 Grimalt s’havia doctorat en Filologia Romànica per la Universitat de Barcelona amb la tesi «Classificació de les rondalles de mossèn Alcover: Introducció a llur estudi», que li havia dirigit Antoni M. Badia i Margarit. La tesi, com a tal, va romandre inèdita, però en va publicar la part introductòria i de caràcter més teòric al número 7 de Randa (Grimalt 1978) i el 1979 les Edi­ cions de la Universitat de Barcelona en publicaven el resum «Classificació de les rondalles de mossèn Alcover: Introducció a llur estudi», que consta d’una introducció de dues pàgines seguida de la proposta de classificació tipològica de les rondalles de l’Aplec, distribuïdes segons les categories previstes a l’edició de 1961 de The Types of the Folkltale, d’Antti Aarne i Stith Thompson. Grimalt, però, va anar afegint observacions, 1.  Antoni M. Alcover. Aplec de Rondaies Mallorquines d’En Jordi d’es Racó. Edició a cura de Josep A. Grimalt amb la coŀlaboració de Jaume Guiscafrè. VI. Meravelloses, tipus 653-736A, i Religioses, tipus 750E-827 (Editorial Moll, Mallorca, 2013). VII. Humanes, tipus 850-999 (Institució Francesc de Borja Moll, Mallorca, 2017). VIII. Rondalles del gegant estúpid, tipus 1000-1183; Coverbos i anècdotes, tipus 1202-1960D, i Rondalles fórmula, tipus 2016-2040 (Nova Editorial Moll, Mallorca, 2019). IX. Llegendes (Nova Editorial Moll, Mallorca, 2022). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 359-364 DOI: 10.2436/20.2500.01.396

Estudis romanics 46_int.indd 359

12/1/24 9:40

360

Jaume Guiscafrè Danús

informa­cions i dades manuscrites als marges d’un dels exemplars mecanografiats de la tesi, que va constituir, de fet, el punt de partida de la nova edició. Per la meva banda, em vaig llicenciar en Filologia Catalana a la Universitat de les Illes Balears el juny de 1992 i, el setembre d’aquell mateix any, vaig començar a fer feina amb una beca del Consell Insular de Mallorca per tal de dur a terme la digitalització dels textos rondallístics d’Alcover que havien de ser la base de l’edició commemorativa. Com a pas previ a la digitalització, vaig dedicar una mica més de mig any a fer una recerca bibliogràfica tant al fons de l’Editorial Moll com a la Biblioteca Pública de Mallorca, a la Biblioteca Municipal de Palma i a la Biblioteca Bartomeu March per tal de fer un inventari al més complet possible de totes les edicions i les traduccions que havia tengut cada rondalla. El resultat final d’aquesta recerca es va publicar al número 38 de Randa (Guiscafrè 1996). Aquesta recerca bibliogràfica ens va proporcionar una visió de conjunt bastant exacta de la feina editorial que havia duit a terme Alcover en relació amb les seves rondalles i va permetre documentar-ne catorze que ni Alcover ni Moll no havien inclòs en les edicions respectives de l’Aplec. Una vegada transcorregut l’any de feina que cobria la beca, que no estava previst que fos renovable, Josep A. Grimalt va posar com a condició que jo havia de poder continuar coŀlaborant amb ell si el primer volum de l’edició havia d’arribar a bon port el 1996. Grimalt (2010) dona notícia dels primers cinc volums de la nostra edició i de quines en són les característiques que la defineixen en un article publicat en el volum 32 d’aquesta mateixa revista.2 De llavors ençà n’han aparegut els quatre darrers volums, que contenen una més gran diversitat de rondalles que no els cinc precedents. Aquest fet s’explica perquè les rondalles meravelloses són, amb molta de diferència, les més ben representades a l’Aplec i també, en general, les més extenses. El primer volum conté les rondalles d’animals i una part de les meravelloses; el segon, el tercer, el quart i el cinquè estan íntegrament dedicats a les meravelloses, que acaben al sisè, volum que conté també les religioses; les rondalles humanes ocupen el setè; les rondalles del gegant estúpid, els coverbos i anècdotes i les rondalles fórmula configuren el vuitè; finalment, el volum novè conté aquells relats inclosos a l’Aplec que no són pròpiament rondalles, sinó llegendes, tradicions explicatives o relats etiològics, molts del quals Alcover va agrupar en sèries,3 i també un índex de tipus, un índex de motius amb la descripció detallada de cada referència alfanumèrica i un índex de narradors, referits a tots els volums de l’edició. El text de la darrera edició de cada rondalla que va publicar Alcover és la base del corpus que editam. En el cas d’aquelles que no va arribar a publicar mai, hi partim dels manuscrits autògrafs seus que ja estaven destinats a la impremta i que són els mateixos en què es va basar Moll per a la major part de les rondalles que va incloure al volum tretzè i per a algunes de les que va incloure als volums vint-i-dosè i vint-i-tresè de la seva edició. A banda de les rondalles que constitueixen els dotze volums inicials de l’Aplec que 2.  Hi remet el lector a fi d’estalviar-me haver de repetir molta de la informació que conté. 3.  «Ecos de la vida de Jesús, Maria i Josep», «Ressonàncies de l’Antic Testament», «En Tià de Sa Real», «El rei En Jaume dins la vida del poble mallorquí», «Sant Vicenç Ferrer dins la memòria del poble mallorquí», «Bruixes, bruixots i fullet», «Encantaments, tresors, gegants, negrets i por» i «Llegendes i supersticions». Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 359-364 DOI: 10.2436/20.2500.01.396

Estudis romanics 46_int.indd 360

12/1/24 9:40

L’EDICIÓ COMENTADA DE L’APLEC DE RONDAIES MALLORQUINES

361

va publicar Alcover, la nostra edició n’inclou catorze que només havien aparegut en revista:4 «N’Aineta, fia de rei» [VI], «S’aufabieta» [VII], «El Bon Jesús, sant Pere i sa coca» [VI], «Com és que la mar sempre se mou?» [VI], «El comte Ernest» [VII], «Confessió d’un mariner» [VIII], «Es duc» [V], «Dues germanes i un Bernadet» [IV], «Escoltau-ho, aŀlotes» [VIII], «Un fii de viuda» [VII], «Sa geneta i sa coa de s’ase» [I], «Na Mal-filanda» [III], «Ses tres joies» [VI] i «Un que no badava» [VIII]. Així mateix, també inclou sis rondalles que figuren a la primera edició del volum cinquè de l’Aplec (1909) i que Alcover mateix va eliminar de la segona edició (1924), per la qual cosa tampoc no estan incloses en l’edició de Moll: «Com és que sant Pere era pelat» [VI], «Es comte Mal» [IX], «De com sant Pere va voler calar així com el Bon Jesús» [VI], «Sa diada de Sant Joan» [IX], «Sa font de Xorrigo» [IX] i «Sa por d’es ratolí» [IX]. D’altra banda, Moll no sempre respecta els títols ni els textos, publicats o inèdits, de les versions d’Alcover. Hi corregeix els errors evidents —esmenes que hem respectat—, en canvia qualque títol i en algunes rondalles extenses, com «Es Mèŀloro Rosso», «En Mercè-Mercè» o «Sa llampria meravellosa», entre d’altres, hi canvia paraules i hi suprimeix fragments, passatges o episodis que devia considerar repetitius i prescindibles per al sentit general del relat. En aquests casos, hem restituït el text tal com el va publicar Alcover i n’hem fet constar les discrepàncies amb l’edició de Moll en nota a peu de pàgina. Com a complement a les rondalles, i gràcies a «una idea felicíssima» (Grimalt 2010: 390) de Francesc Moll, la nostra edició inclou la transcripció literal i sense regularitzar dels textos continguts en les sis llibretes manuscrites que duen per títol «Notes de Rondaies». Grimalt (1994) descriu el contingut i les característiques d’aquestes llibretes manuscrites i en destaca la importància cabdal que tenen a fi de poder estudiar i valorar de manera adequada el procés de creació i d’elaboració de cada versió publicada i també de l’Aplec en conjunt. Alcover hi havia consignat les versions orals que els informants li havien proporcionat i que després ell va reelaborar amb vista a publicar-les. Aquestes «mítiques llibretes» (Pujol 2013: 264), però, contenen també versions de procedència oral que l’autor manacorí no va arribar a redactar de manera definitiva. N’hi ha que corresponen a tipus ben definits, alguns dels quals poc documentats a la rondallística catalana: «S’homo de pega» [I], «Pere Groser» [IV], «Ses cireres y S. Pere» [VI], «En Pieres» [VII], «Un boveret que no deia mentides» [VII], «De com axamplaren l’iglesia des Capdellá» [VIII], «La tumbaga» [VIII], «Tres aŀlotes que no sabíen conversar be» [VIII], «Els estudiants» [VIII], «En Pere Taleca» [VIII], «Es cap de mort y ses beyes» [VIII] i «L’amo de ses cases noves» [VIII]. En canvi n’hi ha altres, com les set anotacions no aprofitades que Alcover va consignar a la llibreta IV i que incloem al volum VIII de l’edició, que no tenen cap correspondència amb cap tipus. L’ordenació de les rondalles en els nou volums de què consta l’edició no respecta la que els va donar Alcover ni tampoc la que els va donar Moll, sinó que hi segueix el sistema de classificació internacional que varen concebre i desenvolupar Antti Aarne i Stith Thompson, dos representants insignes de l’Escola Historicogeogràfica Finlandesa. El sistema s’articula a partir dels conceptes de ‘tipus’ i de ‘motiu’, als quals em referiré més avall, i de l’ús complementari de dues eines bibliogràfiques ineludibles: l’índex de tipus i 4.  Indic, darrere cada títol i entre claudàtors, el volum de la nostra edició en què figura la rondalla. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 359-364 DOI: 10.2436/20.2500.01.396

Estudis romanics 46_int.indd 361

12/1/24 9:40

362

Jaume Guiscafrè Danús

l’índex de motius. El 1910, Aarne va fer pública una versió inicial de l’índex de tipus amb el títol de Verzeichnis der Märchentypen (Helsinki, Suomalaisen Tiedeakatemian Toimituksia) que Thompson va revisar, ampliar i traduir a l’anglès amb el títol The Types of the Folktale el 1928 (Helsinki, Suomalainen Tiedeakatemia) i va tornar a revisar i a ampliar el 1961 (Helsinki, Suomalainen Tiedeakatemia); el 2004, Hans-Jörg Uther en va publicar una revisió actualitzada i ampliada en tres volums, The Types of International Folktales: A Classification and Bibliography (Helsinki, Suomalainen Tiedeakatemia), que és la vigent avui dia. D’altra banda, devem a Stith Thompson el Motif-Index of Folk Literature, la primera edició del qual és de 1932-1936 (Helsinki, Suomalainen Tiedeakatemia) i la segona, revisada i augmentada, de 1955-1958 (Bloomington, Indiana University Press), totes dues en sis volums. Un tipus és l’argument genèric que permet identificar una rondalla. Un motiu és una unitat breu de contingut que té el poder de persistir en la tradició. The Types of Interna­ tional Folktales distribueix els tipus en set seccions, que corresponen a set categories de relats: rondalles d’animals, rondalles meravelloses, rondalles religioses, rondalles humanes, rondalles del gegant estúpid, coverbos i anècdotes i rondalles fórmula. Cada una d’aquestes seccions conté al seu torn diverses subseccions temàtiques. El Motif-Index of Folk Literature, per la seva banda, ordena els motius en vint-i-tres seccions temàtiques generals, cadascuna de les quals també està dividida en subseccions. Sense entrar en gaire detalls, podríem dir que els tipus estan constituïts per motius —per un o per diversos— i que, alhora, hi ha motius que solen ser recurrents en uns tipus determinats. Per poc familiaritzat que qualcú estigui amb la tradició rodallística, només amb l’esment dels motius D1311.2. Mirror answers questions, S31. Cruel stepmother, F451.5.1.2. Dwarfs adopt girl as sister, D1364. Object causes magic sleep i E21. Resuscitation by withdrawal of wounding instrument, ja hi podrà reconèixer l’esquema argumental de la rondalla de Blancaneus, que correspon al tipus 709 Snow-White. Aquest sistema de classificació, certament, ha rebut objeccions i crítiques diverses, algunes de les quals ben fonamentades (Propp 1968, Dundes 1997, Jason 2006), però Grimalt en justifica l’adopció de manera irrebatible: Per classificar un corpus particular de rondalles, podem seguir dos camins: idear un sistema propi de classificació o adoptar-ne un dels ja creats, com més perfecte millor. [...] Com a instrument per a un estudi comparatiu, no hi ha dubte que la solució preferible és la segona i, posats a adoptar un sistema ja establert, cal triar el més conegut i acceptat, i aquest és, per ara (i segurament ho serà per molt de temps), el de l’índex de tipus d’Aarne-Thompson i l’índex de motius (Motif-Index) de Stith Thompson, complementaris un de l’altre. Aquest és l’únic sistema que podem considerar general, perquè és el que segueixen els catalogadors que no opten per un de propi. (1996: 16)5

Les rondalles, doncs, hi apareixen distribuïdes d’acord amb les set categories que he esmentat més amunt i, dins cada categoria, ordenades segons el tipus a què n’hem adscrit 5.  En aquest sentit, totes les edicions acadèmiques de materials rondallístics que s’han publicat des del 1996 ençà als Països Catalans han seguit el mateix sistema (Beltrán 2007, Guiscafrè 2008, Samper 2015, Sales 2016, Villalba 2019, Valriu 2022). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 359-364 DOI: 10.2436/20.2500.01.396

Estudis romanics 46_int.indd 362

12/1/24 9:40

L’EDICIÓ COMENTADA DE L’APLEC DE RONDAIES MALLORQUINES

363

cadascuna. Hi ha tipus, la majoria de fet, als quals s’adscriu només una rondalla i n’hi ha als quals se n’hi adscriu més d’una i, en el cas del tipus 707 The Three Golden Children, n’hi hem adscrites fins a sis. D’altra banda, hi ha rondalles que estan constituïdes per la combinació de dos tipus o més. Cada categoria, finalment, inclou un apartat amb les rondalles no classificades. Aquesta disposició de les rondalles les «posa en connexió amb totes les altres corresponents de tots els catàlegs» que segueixen el mateix sistema (Grimalt 2010: 391) i en facilita els estudis comparatius i la visibilitat internacional; posa en relleu les concomitàncies que les versions d’Alcover tenen amb la tradició narrativa oral universal i amb les de la resta de coŀleccions semblants; permet fer-se una idea de quines classes de rondalles són més freqüents a l’Aplec i de les interrelacions, les afinitats i les discrepàncies que hi ha entre elles; dona pistes i informacions sobre el procés d’elaboració i redacció de cada rondalla particular, i proporciona instruments i criteris als especialistes i als lectors en general perquè en puguin emetre judicis de valor ponderats, lluny dels tòpics i de les idees preconcebudes amb què massa sovint s’ha jutjat i encara avui dia es jutja l’Aplec. La nostra voluntat és que aquesta edició comentada, concebuda i duita a terme amb les eines i la metodologia pròpies de la filologia i de la rondallística,6 no sigui només una edició commemorativa, sinó també l’edició feta amb el rigor acadèmic que es mereix una obra literària de primer ordre en la literatura catalana com és l’Aplec de Rondaies Mallorquines d’En Jordi d’es Racó, «el qual, produït en unes altres circumstàncies, ocuparia un lloc destacat de la literatura universal» (Grimalt 2010: 389). Voldria afegir-hi, per acabar, que aquesta edició és també la materialització i la culminació d’un projecte de recerca de gairebé tota una vida que Josep A. Grimalt va començar a concebre fa seixanta anys, al qual s’ha dedicat intensament durant els darrers trenta i en el qual he tengut la sort immensa de coŀlaborar. Tot i les imperfeccions i els aspectes millorables que conté, aquesta edició comentada compleix amb escreix les finalitats per a les quals la va idear el degà dels rondallistes catalans.

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES Beltrán, Rafael (2007): Rondalles populars valencianes: Antologia, catàleg i estudi. València: Publicacions de la Universitat de València. Dundes, Alan (1997): «The Motif-Index and the Tale Type Index: A Critique», Journal of Folklore Research, vol. 34, núm. 3, p. 195-202. Grimalt, Josep A. (1978): «La catalogació de les rondalles de mossèn Alcover com a introducció a llur estudi», Randa, 7, p. 5-30. 6.  Alcover, que estava al dia de les publicacions d’autors com Antti Aarne, Kaarle Krohn, Reidar T. Christiansen o Walter Anderson, tots ells representants destacats de l’Escola Historicogeogràfica Finlandesa, va renunciar a fer una edició acadèmica de l’Aplec destinada només als especialistes o als folkloristes. Vegeu, respecte d’aquesta qüestió, Guiscafrè (2017: 143-146). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 359-364 DOI: 10.2436/20.2500.01.396

Estudis romanics 46_int.indd 363

12/1/24 9:40

364

Jaume Guiscafrè Danús

Grimalt, Josep A. (1994): «Les “Notes de rondaies” de mossèn Alcover, entre l’oralitat i l’escriptura», Revista d’Etnologia de Catalunya, 4, p. 58-67. Grimalt, Josep A. (1996): «Introducció», dins Alcover, Antoni M.: Aplec de Rondaies Mallorquines d’En Jordi d’es Racó, I, a cura de Josep A. Grimalt amb la coŀlaboració de Jaume Guiscafrè. Palma: Editorial Moll, p. 7-26. Grimalt, Josep A. (2010): «Antoni M. Alcover. Aplec de rondaies mallorquines d’en Jordi d’es Racó. Edició a cura de Josep A. Grimalt amb la coŀlaboració de Jaume Guiscafrè. I. Comprèn tota la part de rondalles d’animals i fins al tipus 314 de les meravelloses (Editorial Moll, Mallorca, 1996). II. meravelloses, tipus 325-413 (1998). III. Id., tipus 425-503 (2001). IV. Id., Tipus 506-559 (2006). V. Id., tipus 560-650A (2009)», Estudis Romànics, 32, p. 389-392. Guiscafrè, Jaume (1996): «Una bibliografia de les edicions i les traduccions de les rondalles de mossèn Alcover», Randa, 38, p. 151-221. Guiscafrè, Jaume (2008): El rondallari Aguiló: Edició, catalogació i estudi introductori. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Guiscafrè, Jaume (2017): Es jaquet d’en Jordi des Racó. Manacor: Institució Pública Antoni M. Alcover. Jason, Heda (2006): «Uther, Hans-Jörg: The Types of International Folktales. A Classification and Bibliography», Fabula, vol. 47, núm. 1, p. 172-186. Propp, Vladimir (1968): Morphology of the Folktale. Austin: University of Texas Press. Pujol, Josep M. (2013): Això era i no era. Obra folklòrica de Josep M. Pujol, a cura de Carme Oriol i Emili Samper. Tarragona: Publicacions de la URV. Sales, Mònica (2016): Quan les revistes conten rondalles. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Samper, Emili (2015): Les rondalles de Cels Gomis i Mestre: Edició, catalogació i estudi. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Valriu, Caterina (2022): Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar. València: Galés Edicions. Villalba, Laura (2019): Adelaida Ferré i Gomis, folklorista: l’art de brodar rondalles. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 359-364 DOI: 10.2436/20.2500.01.396

Estudis romanics 46_int.indd 364

12/1/24 9:40

EL GRUPO DE INVESTIGACIÓN PROLOPE DE LA UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA Gonzalo Pontón

Universitat Autònoma de Barcelona

PROLOPE La obra teatral de Lope de Vega (1562-1635), por su inmensidad, importancia, va­ riedad y posición estratégica en el sistema teatral español —y, por ende, europeo— de la Modernidad Temprana, reclamaba una edición crítica completa. En esta tarea lleva empeñado, desde hace más de tres decenios, el grupo PROLOPE, fundado en 1989 por Alberto Blecua en la Universidad Autónoma de Barcelona. Desde la publicación de las primeras ediciones en 1997, los resultados han sido constantes y —si nos corresponde afirmarlo— de máximo nivel científico. Gracias a la concesión de once proyectos nacionales sucesivos, PROLOPE ha publicado hasta la fecha (principios de 2024) la edición crítica, con estudio, anotación y apéndices, de las obras contenidas en veintidós partes de comedias (volúmenes de doce piezas cada una, modelo editorial en que el teatro de Lope se difundió originalmente), desde la llamada Parte Primera (1604) hasta la Ventidós (1635), lo que supone un total de 244 comedias, cifra que representa dos tercios del caudal dramático conservado e implica unos resultados que, siquiera por su magnitud, no conocen igual en el campo de los estudios textuales y teatrales. El grupo confía en poder seguir la tarea hasta su culminación. Estas ediciones críticas se benefician de los métodos y técnicas científicas que los estudios textuales contemporáneos ponen a disposición de los investigadores (método genealógico-crítico, bibliografía material, bibliografía cultural, filología de autor, crítica genética, etc.) y se llevan a cabo tras una investigación bibliográfica pormenorizada, que permite determinar las ediciones existentes, así como la localización y consulta de varios ejemplares de las ediciones conservadas y de testimonios manuscritos conocidos y desconocidos o no tomados en consideración hasta la fecha. La tarea fundamental consiste en la filiación de los testimonios, la elección de un testimonio de partida y la fijación de un texto crítico depurado de errores y erratas y adecuadamente modernizado en la grafía y puntuación.1 1.  Para una visión actualizada y sintética del tipo de problemas a los que se ha enfrentado y se enfrenta la edición crítica del teatro de Lope, remitimos solamente a Gonzalo Pontón, «Editar el teatro de Lope de Vega: de la práctica al método (y viceversa)», Ecdotica, 19 (2022), pp. 103-118. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 365-369 DOI: 10.2436/20.2500.01.397

Estudis romanics 46_int.indd 365

12/1/24 9:40

366

Gonzalo Pontón

El aparato de variantes textuales que resulta de la exhaustiva colación practicada con impresos y manuscritos se reproduce a pie de página, para la rápida consulta del lector interesado en los problemas que presenta la transmisión de las obras. Asimismo, en apéndices, además de un índice onomástico, se ofrecen aquellas variantes de orden lingüístico (alternancias ortográficas no significativas para la fijación del texto, los llamados accidentals en la tradición anglosajona) que son de utilidad para el historiador de la lengua y para las investigaciones sobre los usos ortográficos y tipográficos de la época. Este proceso no se realiza de forma aislada por cada uno de los editores de las doce comedias de una parte, sino coordinado por uno o dos expertos científicos (los coordinadores de la parte, figura que se ha revelado de gran utilidad y que ha sido adoptada por otros grupos análogos) que se encargan de resolver los problemas específicos que los editores individuales pueden encontrarse, de controlar la calidad de los resultados y de velar por la aplicación de los criterios científicos establecidos por el grupo y fijados en sus “criterios de edición”, de obligado conocimiento y seguimiento para todos los editores.2 También les corresponde determinar el stemma textual de la parte en cuestión, que a su vez queda refrendado por los editores individuales. El investigador principal supervisa científicamente todo el proceso, a la manera de un general editor, tutelándolo desde la misma asignación de las comedias a los editores hasta el cierre material de las ediciones para su publicación en papel, respetando siempre la independencia científica del coordinador o coordinadores de la parte y de los editores responsables de cada comedia. Una introducción común a toda la parte —por lo general redactada por los coordinadores de la misma— da cuenta del global de datos textuales reunidos a partir de las doce comedias que la integran y fundamenta las conclusiones sobre su transmisión en cuanto entidad textual conjunta, atendiendo a la prioridad o dependencia que mantienen entre sí las diferentes ediciones y los testimonios conservados que contienen algunas de las comedias que la componen. Finalmente, se reproducen también todos los preliminares: tasa, fe de erratas, aprobaciones y licencias, privilegio, prólogos.3 Este aspecto de nuestra labor se completa con la parte que podríamos denominar hermenéutica, consistente en el estudio introductorio a la comedia y su anotación pormenorizada. El prólogo debe estudiar la cronología más probable de la obra, las fuentes del argumento o de motivos concretos, las consideraciones de la crítica sobre la pieza —con la propuesta de nuevas interpretaciones si es el caso—, los datos accesibles sobre las circunstancias de la representación de la comedia, las conjeturas que sea posible realizar acerca de la dramaturgia, y una valoración final de la fortuna posterior de la obra a través de traducciones, refundiciones, puestas en escena modernas y adaptaciones. Contiene, además, una sección específica dedicada a la descripción de los problemas textuales, con un análisis de los testimonios antiguos y modernos no comunes a las demás comedias de la parte, un resumen del argumento y una sinopsis de la versificación. Las notas del editor explican las decisiones textuales, resuelven dificultades lingüísticas, señalan los mo2.  Pueden consultarse esos criterios, así como la historia de su establecimiento, en la página web del grupo (<prolope.uab.cat>), en la pestaña «Criterios y materiales para la edición». 3.  Las partes I a X se publicaron en Editorial Milenio; desde la parte XI se publican en Editorial Gredos. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 365-369 DOI: 10.2436/20.2500.01.397

Estudis romanics 46_int.indd 366

12/1/24 9:40

EL GRUPO DE INVESTIGACIÓN PROLOPE DE LA UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA 367

tivos literarios heredados de la tradición y aportan, en general, la información necesaria para una plena comprensión del texto en su contexto y en su posteridad. El trabajo se completa con una bibliografía exhaustiva, que se recoge conjuntamente al final de los volúmenes de la parte. En el momento presente, la actividad editorial de PROLOPE se centra en las veinticuatro comedias incluidas en las Partes XXII y XXIII, publicadas por primera vez en 1635 y 1638 respectivamente, una vez fallecido el dramaturgo y en un contexto bibliográfico y textual nuevo, todavía en proceso de exploración. Hemos rebasado el momento de la muerte de Lope y su ostensible presencia en el proceso editorial (obtención, ordenación y ocasional revisión de los textos, producción sistemática de paratextos) para adentrarnos en las llamadas “partes póstumas”, que plantean problemas específicos: la abundante presencia de comedias sueltas o recogidas en volúmenes facticios, las ediciones falsas o no autorizadas, la procedencia y autoridad de los textos, sus criterios de selección y ordenación, por no mencionar las cuestiones de atribución. Llegados a este punto en la edición de la integral dramática, superado con creces su ecuador, los resultados invitan a proseguir con confianza pero también a reflexionar sobre lo aportado, conceptualizarlo en mayor medida de lo que se ha hecho hasta ahora y explorar otras vías, integradas siempre en la lógica del proyecto y de acuerdo con las capacidades del equipo. El actual proyecto ministerial, vigente hasta 2025, lleva por nombre «La integral dramática de Lope de Vega: textos, métodos, problemas, proyección» (PID2021-124737NB-I00)4 y pretende abarcar, junto con las ediciones críticas de comedias, otros dos vectores significativos en el campo de la ecdótica: primero, la reflexión en conjunto, desde una perspectiva teórica, sobre los modos, problemas y técnicas de la edición de teatro de la Modernidad Temprana, a partir de la casuística amplísima, prácticamente inagotable, que ha generado nuestro trabajo; segundo, la necesidad de someter ese imponente caudal de obras y de investigación previa a las posibilidades de las humanidades digitales, parcela en la que PROLOPE lleva trabajando desde hace bastantes años. Dediquemos ahora cierta atención a este último aspecto. La llegada de la tecnología digital a la actividad filológica ha conllevado un replanteamiento muy significativo sobre las ediciones críticas, que ha implicado incluso a su 4.  El actual equipo de investigación está formado por las siguientes personas (si no se indica su adscripción, pertenecen a la Universidad Autónoma de Barcelona): Sònia Boadas, Pedro Conde (Universidad de Valladolid), Daniel Fernández (Universidad de Valencia), Carme Font, Miguel M. García-Bermejo (Universidad de Salamanca), Guillermo Gómez (Universidad Complutense de Madrid), José Enrique Laplana (Universidad de Zaragoza), Isabel Muguruza (Universidad del País Vasco), Gonzalo Pontón (IP), Fernando Rodríguez-Gallego (Universitat de les Illes Balears), Luis Sánchez Laílla (Universidad de Zaragoza), Ramón Valdés, Eduard Vilella. A él se suman los integrantes del equipo de trabajo: Susanna Allés (University of Miami), Florence d’Artois (Sorbonne Université), Rosa Bono, Alba Carmona (Leeds University), Christophe Couderc (Université Paris-Nanterre), Daniele Crivellari (Università di Salerno), Enrico Di Pastena (Università di Pisa), Laura Fernández, Khatereh Gorji, Margaret R. Greer (Duke University), Arantxa Llàcer (Università di Trento), Eugenio Maggi (Università di Bologna), Carlos Peña, Fernando Plata (Colgate University), Marco Presotto (Università di Trento), Javier Rubiera (Université de Montréal), Santiago Restrepo (Universidad de Los Andes), Antonio Rojas-Castro (Brandenburgische Akademie der Wissenchaften), Antonio Sánchez Jiménez (Université de Neuchâtel), Jonathan Thacker (University of Oxford), Ane Zapatero (Universidad del País Vasco). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 365-369 DOI: 10.2436/20.2500.01.397

Estudis romanics 46_int.indd 367

12/1/24 9:40

368

Gonzalo Pontón

propia esencia y denominación, con el auge del concepto de edición “académica” (scholarly edition), por derivación de la tradición anglosajona, dando cabida así a diferentes modelos de edición que hay que pensar nuevamente desde múltiples perspectivas, así como a planteamientos sobre la inevitabilidad de lo digital y el cambio de modelo desde lo analógico, los métodos de trabajo, mantenimiento, fijación, mutación y preservación, posibilidades de fusión de tendencias o métodos de la crítica textual, transferencia de conocimiento, participación social, divulgación, gamificación, etc. La indagación de PROLOPE en este ámbito se rige por cuatro principios fundamentales: open source, es decir, uso de programas informáticos de acceso libre; atención preferente hacia la potencial interoperatividad y la relación con los sistemas de etiquetado digital, las bases de datos, las plataformas y las interfaces existentes; puesta en valor del producto digital como trabajo científico en la era de los rankings, las certificaciones y el constante control externo de la labor científica por parte de las agencias de evaluación; consideración de la vía digital per se y no solo como un elemento instrumental, sino como un nuevo paradigma desde el que considerar los estudios humanísticos, particularmente en nuestro caso los estudios textuales. En el terreno de la concreción, los objetivos actuales de PROLOPE en humanidades digitales son tres. El primero es la atención preferente al extraordinario corpus de manuscritos teatrales autógrafos de Lope de Vega, a partir de la base de datos inclusiva AUTESO (<http://theatheor-fe.netseven.it/>), cuyo designio es reunir en una sola plataforma todos los manuscritos teatrales autógrafos del Siglo de Oro, convenientemente descritos y analizados en los pormenores materiales y textuales que sean del caso. Las fichas, ya iniciadas, tienen cuatro apartados: descripción bibliográfica, descripción codicológica, proceso de composición y bibliografía. Cada ficha cuenta con un editor científico, que asume la responsabilidad de todo el contenido. El segundo objetivo es la sistematización de toda la información allegada sobre los impresos teatrales que contienen obras de Lope publicados en el siglo xvii, para su manejo en una base de datos integrada en un portal web provisionalmente bautizado como BiblioLope. En este portal, diseñado a modo de biblioteca digital, se sintetizará la información bibliográfica fundamental para trabajar con la obra dramática de Lope, atendiendo a la compleja casuística del libro impreso en el siglo xvii. En su desarrollo, el trabajo aspira a atender a los principios de la bibliografía material y de la historia de la lectura, sin perder de vista las peculiaridades del género editorial en su recepción. El tercer hito, no por último menos importante, consiste en la puesta a disposición, en acceso abierto, de las ediciones realizadas por el grupo en estos treinta años. Está a punto de culminar la primera fase de la Biblioteca Digital de Prolope con la implementación de un modelo de edición para textos de transmisión impresa sencilla, que son los más abundantes en el caso del autor. Está lista la web de lectura, consulta e investigación que aloja a la Biblioteca, así como la edición inicial de tres textos. El lanzamiento público está previsto para principios de 2024. Desbrozado el camino —no sin serias dificultades—, PROLOPE ha encontrado una vía para llevar a cabo ediciones born digital, ya sea a partir de su amplio repertorio de ediciones realizadas, ya dando acogida a otros textos que en el plan de edición establecido aún tardarían en prepararse. Y, por supuesto, se abren las vías para presentar materiales en permanente proceso de actualización y de acceso libre a toda Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 365-369 DOI: 10.2436/20.2500.01.397

Estudis romanics 46_int.indd 368

12/1/24 9:40

EL GRUPO DE INVESTIGACIÓN PROLOPE DE LA UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA 369

la comunidad investigadora y lectora. Por otra parte, y dada la velocidad con que se están propagando textos de nula calidad filológica en la red, el grupo acomete la tarea de ofrecer en acceso abierto sus principales resultados de investigación mediante la digitalización masiva (con procedimientos de minimal computing) de nuestras ediciones: por supuesto los textos críticos, pero también sus prólogos, notas, sinopsis métrica y otras secciones. Se pretende que este material se convierta en obligado punto de referencia y sea escogido no solo para la lectura de las obras (para su disfrute, puesta en escena o estudio), sino también para su fácil e inmediata utilización con fines científicos por parte de otros investigadores nacionales e internacionales. Junto con ello, PROLOPE sostiene otras tres líneas de investigación en el campo de los estudios literarios, que aspira a incrementar en los próximos años. La primera, potenciar el diálogo entre la obra de Lope —y en general el drama del Siglo de Oro— y el teatro europeo de su tiempo, mediante el estudio comparatista de las diferentes tradiciones dramáticas europeas de la Edad Moderna, con una perspectiva no centrada en influencias y fuentes, sino que ponga en juego el concepto de patrimonio teatral europeo, con sus tensiones y disonancias.5 La segunda, cultivar y fomentar lecturas ideológicas y aportaciones pluridisciplinares, tanto en la vertiente histórico-crítico-literaria como en las mismas perspectivas ecdóticas, donde son significativas. La tercera, incorporar, desde la formación propia del equipo, la perspectiva de género a sus planteamientos hermenéuticos. El objetivo es atender a las relaciones entre el género y la producción cultural de la época; es decir, considerar el teatro en su dimensión sociológica, colectiva, para visualizar a las mujeres que forman parte del circuito teatral, en varias direcciones: las actrices sin duda, pero también las dedicatarias de las obras de Lope; las responsables o corresponsables de las imprentas en que se estampaba su teatro; el público consumidor, tanto el que acudía a los corrales como el que accedía a la lectura individual del teatro a través de los libros. Por otra parte, las polémicas sobre el teatro conceden un espacio —por lo general negativo y reprobatorio— a la presencia de mujeres como espectadoras y al modo como estas condicionaban las características del espectáculo. Mediante toda esta actividad, PROLOPE participa de las líneas emergentes en los estudios actuales sobre el Renacimiento (figuraciones de autoría y construcciones de autoridad, formas colectivas de circulación, redes de sociabilidad, teoría de los afectos, estudios de género, creación de consenso y regulación del disenso) y aspira a combinar el trabajo de edición de textos con la generación de interpretaciones acordes a las preocupaciones actuales que suscitan las obras de la Modernidad Temprana. Es un desarrollo lógico, y se aspira con él a alcanzar una mayor visibilidad del trabajo del grupo, más allá de los límites —por otra parte, tan amplios— del hispanismo internacional. El teatro de Lope de Vega, y con él la manera de estudiarlo, editarlo y pensarlo, debe ser reconocido como cultural heritage europeo y como poderoso activo de la investigación contempo­ ránea. 5.  En este sentido, es importante señalar que PROLOPE constituye la parte mayoritaria del Grup de Recerca Consolidat «Literary Traditions and Texts of the Early Modern Age: Italian, Iberian and Transatlantic Networks» (2021SGR00155), integrado por otros grupos e investigadores de tres universidades catalanas: Universitat de Barcelona, Universitat Autònoma de Barcelona y Universitat de Girona. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 365-369 DOI: 10.2436/20.2500.01.397

Estudis romanics 46_int.indd 369

12/1/24 9:40

Estudis romanics 46_int.indd 370

12/1/24 9:40

LA LITERATURA INFANTIL I JUVENIL, UNA LITERATURA MAJOR D’EDAT: LA DOCÈNCIA I LA RECERCA EN EL MARC IBÈRIC I IBEROAMERICÀ. LA XARXA TEMÀTICA LIJMI Moisès Selfa Sastre Universitat de Lleida

ORIGEN, OBJECTIUS I LÍNIES DE RECERCA DE LA XARXA TEMÀTICA LIJMI Fa només una dècada que un dels gran recercadors que més ha contribuït a posar en valor la importància i la vàlua científica de la Literatura Infantil i Juvenil (en endavant LIJ) dins dels plans d’estudi universitaris i en la recerca que es duu a terme sobre la Literatura en general, el Dr. Pedro César Cerrillo Torremocha (1951-2018), publicava una obra amb el títol de La LIJ. Una literatura mayor de edad (2013), dins de la coŀlecció Arcadia que edita el Servicio de Publicaciones de la Universidad de Castilla La Mancha. L’editorial presentava aquesta recerca com un estudi en què Cerrillo discuteix, entre altres assumptes, la consideració de la LIJ amb ple dret respecte a altres Literatures, la importància de la veu mediadora de l’adult a les primeres edats lectores, la discutida especificitat de la literatura juvenil i si aquesta existeix o no, la poesia infantil com a gènere literari poc explorat respecte a la poesia per adults i canònica, i la possibilitat d’un cànon de LIJ i quin paper ocupen els clàssics literaris en aquest potencial cànon. Cerrillo fou un dels primers integrants de la Xarxa Temàtica Las Literaturas Infantiles y Juveniles del Marco Ibérico e Iberoamericano (LIJMI),1 grup de recerca interdisciplinari format per docents i recercadors de diferents universitats i de diferents àmbits del Marc Ibèric (Espanya, Portugal) i Iberoamericà (Brasil, Mèxic, Uruguai, per citar sols alguns països), coordinats per la Dra. Blanca Ana Roig Rechou (Universidade de Santiago de Compostela), que estudien la producció, recepció i mediació de les lectures textuals i visuals destinades a la infància i la joventut, encara que no exclusivament. L’origen 1.  Per a la redacció d’aquest treball, hom ha usat les dades que apareixen a bastament citades al web de la Xarxa Temàtica LIJMI: <https://www.usc.gal/gl/proxectos/lijmi>. Queda, doncs, clar que no caldrà citar aquesta font al llarg d’aquest treball per no fer feixuga la seva lectura. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 371-378 DOI: 10.2436/20.2500.01.398

Estudis romanics 46_int.indd 371

12/1/24 9:40

372

Moisès Selfa Sastre

de la Xarxa LIJMI cal situar-lo en el marc del I Encontro de Investigadores de Literatura Infantil e Xuvenil do Marco Ibérico celebrat al Centre Ramón Piñeiro per a Investigació en Humanitats, organitzat per la Dra. Roig Rechou, directora del projecte Informes de Literatura i membre del projecte Diccionaris que es treballaven des d’aquest centre de recerca. Aquest encontre científic, en el qual només participaren investigadors del Marc Ibèric, suposà que s’acordessin tot un conjunt de propostes relacionades amb l’impuls de la docència i la recerca en matèria de LIJ, i es programaren tot un conjunt de línies de recerca. Entre les propostes, cal destacar-ne les següents: • Incloure la Literatura Infantil i Juvenil com a assignatura troncal o obligatòria en els futurs plans d’estudi de Magisteri, Filologies, Biblioteconomia i Ciències Documentals, Educació Social i Ciències de la Comunicació i Informació. • Incloure la Literatura Infantil i Juvenil en programes nacionals i europeus de recerca. • Crear instituts universitaris de recerca en Literatura Infantil i Juvenil, cursos, postgraus... • Fomentar les relacions amb els centres i els departaments d’altres universitats europees i llatinoamericanes en matèria de LIJ. • Soŀlicitar premis i ajuts oficials per a la investigació en LIJ. Pel que fa a les línies de recerca, es consideraren les que es detallen tot seguit: • Estudiar la història de la LIJ en tots els seus períodes i gèneres, així com els autors i iŀlustradors que han publicat obra de LIJ amb la finalitat d’elaborar guies bibliogràfiques i diccionaris de LIJ. • Establir un cànon de LIJ per èpoques determinades que tingui en compte l’estudi detallat d’obres específiques. • Realitzar estudis de literatura comparada entre les diferents èpoques, autors i obres de LIJ que són propis dels diferents àmbits lingüístics que conformen la Xarxa LIJMI. • Impulsar la lectura d’obres de LIJ establint estratègies de promoció i mediació lectora, fomentant la formació de lectors literaris i entenent la lectura de la imatge i de la cultura visual com a trets determinants de la LIJ. Tres anys més tard d’aquest I Encontro, en el marc d’una altra reunió científica celebrada a Madrid (16-17 de febrer de 2007) per part dels membres que llavors formaven la Xarxa LIJMI, es va decidir ampliar aquesta a l’àmbit iberoamericà. Els membres que s’hi van incorporar van assumir les propostes i les línies de recerca de la Xarxa. A més, els objectius inicials de la Xarxa LIJMI s’ampliaren, es concretaren més i són els que a dia d’avui continuen treballant-se. Així, podem citar els següents: • Intercanviar coneixements i experiències de docència i de recerca entre docents i investigadors d’Espanya, Portugal i Iberoamèrica en matèria de LIJ. • Vertebrar i consolidar una comunitat científica que pugui anar incorporant membres en condicions d’aportar recerca de qualitat sobre LIJ. • Realitzar informes d’autors, obres i gèneres de LIJ. • Contribuir a una millora substancial en el desenvolupament dels objectius dels plans nacionals de foment de la lectura. • Reflexionar i analitzar el que fins a data d’avui s’ha realitzat en l’àmbit de la investigació i la docència de la literatura infantil i juvenil. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 371-378 DOI: 10.2436/20.2500.01.398

Estudis romanics 46_int.indd 372

12/1/24 9:40

LA LITERATURA INFANTIL I JUVENIL, UNA LITERATURA MAJOR D’EDAT

373

• Donar a conèixer en els àmbits educatius, investigadors i socials les maneres de coneixement que ens ofereixen les literatures infantils i juvenils com a espais de creativitat, tolerància i entesa. • Plantejar una aproximació que no hagi estat utilitzada amb rigor a les nostres universitats a l’hora d’abordar el fet literari infantil i juvenil. • Incidir en la importància de les diverses literatures infantils ibèriques i iberoamericanes i en l’atractiu que poden presentar, de cara als mediadors, la varietat i la diversitat de veus que les integren. • Realitzar els acords adoptats en la gestació de la Xarxa Temàtica LIJMI i els que s’aportin a partir de l’ampliació. La Xarxa LIJMI, per desenvolupar tots aquests objectius, ha comptat i compta en l’actualitat amb diversos suports nacionals i internacionals que li ofereixen ajuts de tot tipus per dur a terme els seus propòsits d’actuació. Cal citar, entre d’altres i sense ànim de ser exhaustiu, els del Grup de Recerca Liter21 (Literatura gallega. Literatura Infantil y Juvenil. Investigaciones literarias, artísticas, interculturales y educatives) de la USC, la ANILIJ (Asociación Nacional de Investigadores de Literatura Infantil y Juvenil) o el Ministerio de Educación y Ciencia a través dels ajuts complementaris a la recerca.

ACCIONS REALITZADES L’àmbit d’actuació de la Xarxa Temàtica LIJMI es materialitza d’una manera més concreta en tot un conjunt d’accions realitzades com són l’organització de cursos de perfeccionament i formació contínua sobre les literatures infantils i juvenils ibèriques i la seva influència en la formació lectora, l’organització de reunions científiques i workshops internacionals com a resposta a les línies de recerca plantejades per la Xarxa LIJMI, la participació en l’organització dels Encontros Luso-Galaico-Franceses do Livro Infantil e Juvenil, la direcció i publicació de dues revistes científiques per part d’alguns dels seus membres (Elos. Revista de Literatura Infantil e Xuvenil i Malastares. Cadernos de Literatura para a Infância e a Juventude), la publicació anual de les Monografías sobre un gènere o temàtica de LIJ, que és abordat per tots els àmbits lingüístics que conformen la Xarxa LIJMI, i l’emissió d’informes sobre autors i obres de LIJ del Marc Ibèric. 1. Cursos i reunions científiques Els cursos de perfeccionament i formació contínua sobre LIJ es convoquen amb una periodicitat anual des de l’any 2004. Estan dirigits al públic en general, però en especial a mestres i mediadors, lectors, bibliotecaris, editors i recercadors interessats en la LIJ. Els temes abordats en aquests cursos han estat molts i diversos. Destaquem-ne, entre d’altres, els següents: les relacions entre el cinema i la LIJ, la revisió dels clàssics de LIJ, el multiculturalisme i les identitats permeables, el teatre infantil i la seva escriptura i representació, la Guerra Civil Espanyola en la narrativa infantil i juvenil, la poesia infantil i juvenil al segle xxi, les reescriptures actuals dels contes populars, l’àlbum infantil com a Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 371-378 DOI: 10.2436/20.2500.01.398

Estudis romanics 46_int.indd 373

12/1/24 9:40

374

Moisès Selfa Sastre

gènere de la LIJ, les tendències i corrents de la narrativa juvenil al segle xxi, els premis literaris i d’iŀlustració de LIJ, els moviments migratoris i la seva representació en la LIJ, obres imprescindible de LIJ sobre conflictes bèŀlics, guerres i conflictes socials d’ahir i d’avui i la representació del món àrab en la LIJ. Pel que fa a les reunions científiques i workshop internacionals, en els quals participen els membres recercadors de la Xarxa LIJMI del Marc Ibèric i Iberoamericà, que se celebren també des de l’any 2004, els temes abordats són, per citar-ne alguns, la docència i la crítica de LIJ; l’anàlisi de l’obra de clàssics universals de LIJ com ara Andersen o Jules Verne i la seva presència en l’actualitat; grans autors de LIJ per a petis lectors; estereotips, arquetips i prototips en la LIJ; dones que escriuen, iŀlustren i investiguen sobre LIJ; el camí de Sant Jaume i la seva presència a la LIJ del Marc Ibèric; la mort i la seva representació en la LIJ; i el darrer workshop celebrat l’any 2021 sobre la relació entre el còmic i la LIJ. Aquests encontres internacionals, en jornades d’entre dos i tres dies, se celebren al Centre Ramon Piñeiro per a recerca en Humanitats de Santiago de Compostela. Els Encontros Luso-Galaico-Franceses do Livro Infantil e Juvenil, per la seva part, és una altra acció en què han participats integrants de la Xarxa LIJMI. El primer es va celebrar l’any 2005 a la Biblioteca Municipal Almeida-Garret de Porto (Portugal), si bé des de l’any 2011 han tingut lloc a l’Escola Superior de Educação do Instituto Politécnico do Porto. Les línies temàtiques d’aquests Encontros han considerat, entre d’altres temàtiques, la memòria en els llibres, les obres de LIJ imprescindibles per a la formació de lectors literaris i les tendències dominants en la literatura juvenil del segle xxi dins del Marc Ibèric. 2. Publicacions Dins de l’àmbit de les publicacions, cal que destaquem tres iniciatives que són complementàries una de l’altra, ja que el que pretenen és donar resposta als objectius de recerca de la Xarxa Temàtica LIJMI: la direcció i publicació de les revistes científiques Elos. Revista de Literatura Infantil e Xuvenil i Malastares i Cadernos de Literatura para a Infância e a Juventude, les Monografies sobre una temàtica concreta en relació amb la LIJ i la publicació d’informes sobre autors i obres de LIJ del Marc Ibèric. Elos. Revista de Literatura Infantil e Xuvenil (ISSNe- 2386-7620), com indica la portada (<https://revistas.usc.gal/index.php/elos>), és una publicació científica de periodicitat anual editada pel Grup de Recerca LITER21 (GI-1839-Literatura gallega. Literatura Infantil i Juvenil. Investigacions literàries, artístiques, interculturals i educatives) de l’Institut de Ciències de l’Educació (ICE)-Universidade de Santiago de Compostela. Fins a dia d’avui s’han publicat 8 números. La revista està patrocinada per la pròpia universitat; la Xarxa Temàtica LIJMI; el projecte Investigació en Literatura Infantil i Xuvenil, que es desenvolupa al Centre Ramón Piñeiro per a la Investigació en Humanitats, depenent de la Secretaría Xeral de Política Lingüística de la Xunta de Galícia; i ELOS-Galícia. Associació de recerca en Literatura Infantil i Xuvenil. Es va crear amb l’objectiu de fomentar un espai de debat i reflexió al voltant de la LIJ, un fòrum d’anàlisi crítica, difusió de la recerca i visibilitat d’aquesta Literatura. Per assolir aquests objectius, la revista presenta quatre seccions: Articles, amb treballs de recerca originals sobre LIJ de caire historiogràfic, anàlisi d’obres literàries des Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 371-378 DOI: 10.2436/20.2500.01.398

Estudis romanics 46_int.indd 374

12/1/24 9:40

LA LITERATURA INFANTIL I JUVENIL, UNA LITERATURA MAJOR D’EDAT

375

de qualsevol punt de vista, estudis de traduccions d’obres de LIJ i l’educació literària a través de la LIJ; Notes, treballs breus i originals, de caràcter crític divulgatiu, que aborden aspectes amplis de la LIJ; Ressenyes, que constitueixen comentaris crítics i originals sobre monografies, estudis, revistes i qualsevol altre material de caràcter científic que s’hagi publicat en els dos darrers anys sobre la temàtica que acull la Revista; i Per saber-ne més, un banc de treballs crítics o monogràfics d’autoria individual o coŀlectiva que es considerin de rellevància per a l’estudi i el coneixement de la LIJ, així com bibliografies descrites que orientin la investigació sobre aquest àmbit i contribueixin al seu avenç. Les llengües de publicació en aquesta revista són el gallec, el castellà, l’anglès i el portuguès. El portal digital d’Elos es pot consultar en gallec, castellà i anglès. Malasartes. Cadernos de Literatura para a Infância e a Juventude (ISSN: 08747296) és una publicació científica que pretén aprofundir en coneixements i reflexions sobre l’escriptura i la iŀlustració per a infants i joves que es publiquen a Portugal i Galícia, si bé també vol donar veu a estudis sobre obres de LIJ que han arribat a l’actualitat des d’un passat encara recent, a més de les diverses novetats literàries que es van publicant. Hi té cabuda també la publicació de ressenyes crítiques de revistes i estudis d’especial interès per a bibliotecaris, investigadors, estudiosos i educadors. El darrer número publicat de Malasartes és el volum 21-22, que correspon a l’any 2011. Les Monografies aborden un tema d’especial interès relacionat amb la LIJ del Marc Ibèric i Iberoamericà. Fins a la data d’avui s’han publicat les següents amb aquests títols: Roig Rechou, B. A. / Soto López, I. / Neira Rodríguez, M. (ed.) (2022): Cómic e Literatura. Vigo: Edicións Xerais. Roig Rechou, B. A. / Soto López, I. / Neira Rodríguez, M. (ed.) (2021): A morte e as súas representacións na LIX ibérica e iberoamericana. Vigo: Edicións Xerais. Roig Rechou, B. A. / Soto López, I. / Neira Rodríguez, M. (ed.) (2020): Camiño e peregrinacións na LIX. Compostela no horizonte. Vigo: Edicións Xerais. Roig Rechou, B. A. / Soto López, I. / Neira Rodríguez, M. (ed.) (2019): Imaxes nenez-vellez na LIX. Vigo: Edicións Xerais. Roig Rechou, B. A. / Soto López, I. / Neira Rodríguez, M. (ed.) (2018): As mulleres como axentes literarios na LIX do século xxi. Vigo: Edicións Xerais. Roig Rechou, B. A. / Soto López, I. / Neira Rodríguez, M. (ed.) (2017): Representacións do mundo árabe na LIX. Vigo: Edicións Xerais. Roig Rechou, B. A. / Soto López, I. / Neira Rodríguez, M. (ed.) (2016): Reflexos das dúas guerras mundiais na LIX. Vigo: Edicións Xerais. Fernández, M. / Macedo, A. C. / Mociño, I. / Ramos, A. M. (ed.) (2015): De como a Literatura para a Infância e a Juventude «é chamada à guerra». Reflexões sobre os conflitos bélicos na Galiza e em Portugal. Porto: Tropelias&Companhia / inED (Centro de Investigação e Inovação em Educação)-ESE-IP Porto. Roig Rechou, B. A. / Soto López, I. / Neira Rodríguez, M. (ed.) (2015): Retorno aos clásicos. Obras imprescindíbeis da narrativa infantil e xuvenil. Vigo: Edicións Xerais. Macedo, A. C. / Agrelo, E. / Reis Da Silva, S. (ed.) (2014): Formação leitora. Obras imprescindíveis / Formación lectora. Obras imprescíndibeis. Porto: Tropelias& Companhia / inED (Centro de Investigação e Inovação em Educação)-ESE-IP Porto. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 371-378 DOI: 10.2436/20.2500.01.398

Estudis romanics 46_int.indd 375

12/1/24 9:40

376

Moisès Selfa Sastre

Roig Rechou, B. A. / Soto López, I. / Neira Rodríguez, M. (ed.) / Baizán Arroba, L. / Vilas León, D. (ilust.) (2014): Inmigración/ Emigración na LIX. Vigo: Edicións Xerais. Marcos, M. M. / Teixeira da Silva, C. / Mociño González, I. (ed.) / Sâo Simâo, M. (2013): Literatura para a Infância e a Juventude e Educação Literária. Porto: Deriva Editores. Roig Rechou, B. A. / Soto López, I. / Neira Rodríguez, M. (ed.) / Beizán, L. / Sande, J. / Vilas, D. (ilust.) (2013): Premios literarios e de ilustración na LIX. Vigo: Edicións Xerais. Roig Rechou, B. A. / Soto López, I. / Neira Rodríguez, M. (ed.) / Vidal, P. (ilust.) (2012): A narrativa xuvenil a debate (2000-2011). Vigo: Edicións Xerais. Roig Rechou, B. A. / Soto López, I. / Neira Rodríguez, M. (ed.) / Franco Vázquez, C. (ilust.) (2011): O álbum na Literatura Infantil e Xuvenil (2000-2010). Vigo: Edicións Xerais. Gomes, J. A. / Roig Rechou, B. A. / Mociño González, I. / Ramos, A. M. (ed.) / Luís, G. (2010): Maré de Livros. Porto: Deriva Editores. Roig Rechou, B. A. / Soto López, I. / Neira Rodríguez, M. (ed.) / Agra, M. J. (ilust.) (2010): Reescrituras do conto popular (2000-2009). Vigo: Edicións Xerais. Roig Rechou, B. A. / Neira Rodríguez, M. / Gomes, J. A. / Ramos, A. M. / Reis Da Silva, S. (ed.) (2009): A Memória nos Livros: História e histórias. Porto: Deriva Editores. Roig Rechou, B. A. / Soto López, I. / Neira Rodríguez, M. (ed.) / Franco Vázquez, C. (ilust.) (2009): A poesía infantil no século xxi (2000-2008). Vigo: Edicións Xerais. Roig Rechou, B. A. / Ramos, A. M. / Gomes, J. A. (ed.) (2008): Teatro para a Infância e Juventude. Aproximações à literatura dramàtica. Porto: Deriva Editores. Roig Rechou, B. A. / Lucas Domínguez, P. L. / Soto López, I. (ed.) / Mesías Lema, J. M. (ilust.) (2008): A guerra civil española na narrativa infantil e xuvenil. Vigo: Edicións Xerais. Mociño González, I. / Neira Rodríguez, M. / Ramos, A. M. / Reis Da Silva, S. (ed.) / Luís, G. (ilust.) (2008): Do Livro à Cena. Porto: Deriva Editores. Gomes, J. A. / Roig Rechou, B. A. (ed.) / Valadas, C. (ilust.) (2007): Grandes autores para pequenos leitores. Literatura para a infancia e a juventude: Elementos para a construção de um cânone. Porto: Deriva Editores. Roig Rechou, B. A. / Lucas Domínguez, P. L. / Soto López, I. (ed.) / Mendonça, L. (ilust.) (2007): Teatro Infantil. Do texto á representación. Vigo: Edicións Xerais. Roig Rechou, B. A. / Lucas Domínguez, P. L. / Soto López, I. (ed.) / Franco Vázquez, C. M. (ilust.) (2006): Multiculturalismo e identidades permeábeis na Literatura Infantil e Xuvenil. Vigo: Edicións Xerais. Roig Rechou, B. A. (ed.) (2005): Hans Christian Andersen, Jules Verne e El Quijote na Literatura Infantil e Xuvenil do Marco Ibérico. Vigo: Edicións Xerais. Lluch Crespo, G. / Roig Rechou, B. A. (ed.) (2005): Para entenderte mellor. As literaturas infantís e xuvenís do marco ibérico. Santiago de Compostela: Universidad de Santiago de Compostela.

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 371-378 DOI: 10.2436/20.2500.01.398

Estudis romanics 46_int.indd 376

12/1/24 9:40

LA LITERATURA INFANTIL I JUVENIL, UNA LITERATURA MAJOR D’EDAT

377

Totes les Monografies tenen una estructura similar que s’ha anat consolidant amb el pas dels anys: una introducció al tema que aborda el monogràfic, una presentació per àmbits lingüístics de com queda representat el tema objecte d’estudi dins del Marc Ibèric (basc, castellà, català i gallec) i del Marc Iberoamericà, tres o quatre comentaris d’obres concretes de LIJ per àmbits lingüístics, una selecció de textos de LIJ relacionats amb el tema del monogràfic i un darrer estudi que contempla alguna qüestió vinculada al món de la iŀlustració i la temàtica del monogràfic. Finalment, ens referirem a la publicació d’informes sobre autors i obres de LIJ del Marc Ibèric. Segons el web de la Xarxa Temàtica LIJMI, s’han publicat quatre d’aquests informes: (1) Producción da literatura infantil e xuvenil en galego (2006), que inclou obres de lectura fins a 1980 en aquesta llengua romànica; (2) Docencia, investigación e crítica de LIJ en el marco ibérico 2004-2007 (2008), en què es presenta a la comunitat docent i investigadora com es va desenvolupar, en aquest període de tres anys, la docència sobre LIJ a les carreres universitàries, així com a programes de Doctorat, Màsters, Postgraus, Cursos de Formació Contínua i Perfeccionament, cursos d’Estiu, Seminaris i altres tipus de tallers; (3) Itinerario de Lecturas. De Camiño Compostela pola LIX (2010), que té com a objectiu oferir a mediadors de lectura (famílies, docents, personal de biblioteques, etc.) títols de narrativa, obres poètiques, peces dramàtiques i còmics, en les quals els autors apropen la tradició de pelegrinatges a la ciutat de Composteŀla; i (4) A Santiago. Relatos infanto-xuvenís para o Camiño (2010), una mostra de textos en gallec o traduïdes a aquesta llengua que tracten sobre el Camí de Sant Jaume dins del cànon potencial de la LIJ.

CONCLUSIÓ FINAL Dèiem a l’inici, tot recordant unes paraules del Dr. Pedro César Cerrillo Torremocha, que la LIJ és una Literatura major d’edat, amb les mateixes possibilitats i potencialitats que la Literatura per a adults i amb un nombre d’autors, títols suficients en quantitat i vàlua, i editorials que aposten per ella. La Xarxa Temàtica LIJMI en dona fe amb el treball desenvolupat des de fa dues dècades, tal com hem volgut mostrar: docència i recerca de qualitat se’n fa des d’aquesta Xarxa, com queda palès en els nombrosos cursos de formació i publicacions que sobre LIJ s’han anat esdevenint des de l’any 2004, data de creació de la Xarxa, fins a dia d’avui. En el cas del domini lingüístic del català i dels membres que d’aquest formen part i han format part de la Xarxa LIJMI, citem sense ànim de ser exhaustiu els noms de Teresa Duran, Gemma Lluch, Caterina Valriu, Marta Luna, Joan Portell, Xavier Mínguez, Neus Moscada, Carles Cano, Emma Bosch, Mar Rayó, Miquel Rayó, Joana Maria Cladera, Margarida Castellano, Maite Monar i qui signa aquest treball; la feina desenvolupada s’ha anat assolint d’una manera coordinada, amb la finalitat d’aportar experiències docents i recerques des dels tres territoris més amplis del domini lingüístic: les Illes Balears, el País Valencià i el Principat. Tot això, amb la voluntat d’aprofundir en el poder transformador de la lectura, especialment quan la forEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 371-378 DOI: 10.2436/20.2500.01.398

Estudis romanics 46_int.indd 377

12/1/24 9:40

378

Moisès Selfa Sastre

mació de l’hàbit lector s’inicia en edats primerenques, així com analitzar el rol fonamental que exerceixen els llibres de LIJ, els quals, sempre que estiguin ben construïts, afavoreixen el desenvolupament integral dels lectors en diferents plans: lector, comunicacional, psicològic i social, entre d’altres.

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 371-378 DOI: 10.2436/20.2500.01.398

Estudis romanics 46_int.indd 378

12/1/24 9:40

CREACIÓ LITERÀRIA I COMPLICITAT LINGÜÍSTICA Joan Veny

Institut d’Estudis Catalans Universitat de Barcelona

INTRODUCCIÓ 1. Si repassem l’obra dels nostres escriptors i poetes i centrem la nostra atenció sobre el tipus de llengua utilitzat, hi trobem dos models: un, que és de tenor general, neutre, unitari, sense grops dialectals, i un altre que, adherit al parlar de l’autor, es mostra porós a la variació diatòpica. Si ens cenyim a l’àrea lleidatana, la poesia de Màrius Torres és representativa del primer cas (Veny 2019a), mentre que les noveŀles de Joan Santamaria n’iŀlustren el segon (Veny 2019b).1 Després de llegir Temps enrere (2022), la darrera noveŀla de Ramon Solsona, puc dir que, a més de proporcionar-me moments de fruïció, hi he percebut un fecund compromís amb la llengua que a la dimensió diatòpica, magistralment resolta, afegeix, dins el demble lingüístic, una aproximació als caires neològic, metalingüístic, fraseològic i onomàstic, aspectes que tractaré de comentar. Un tema que angoixava alguns escriptors a l’hora de la creació literària era el que afectava el discurs de personatges pertanyents a una àrea dialectal: calia respectar aquest registre particular o igualar-lo amb el registre narratiu de l’obra? Es tractava d’unificar o diferenciar el sermo nobilis, de total connivència amb l’estàndard, del sermo quotidianus, diatòpic, respectuós amb formes dialectals? Vet aquí com Ramon Solsona surt airós d’aquesta disjuntiva. Conscient de la necessitat de fer front al caràcter seqüencial del llenguatge i d’equiparar-lo en certa manera a la tècnica teatral i cinematogràfica, amb la simultaneïtat entre narració i diàleg, insereix entre claudàtors, dins el text narratiu i en estil directe, el discurs espontani, directe i en registre coŀloquial, equiparat al dialecte dels personatges del Priorat, tot i que l’expressió parentètica no sempre es revesteix exclusivament del color dialectal. Vet-ne aquí unes mostres:

1.  Em plau agrair a José Enrique Gargallo i Joan Ramon Veny-Mesquida la revisió d’aquest text, així com els suggeriments resultat de la seva lectura. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 379-385 DOI: 10.2436/20.2500.01.399

Estudis romanics 46_int.indd 379

12/1/24 9:40

380

Joan Veny

El pare tampoc se sentia emigrant [Nantros tenim terres, ham nat al coŀlègit, sempre ham minjat calent] Va alçar una mà de la Tona com es fa amb els guanyadors dels combats de la boxa [Un aplaudiment per la Tona!]

2. És així com dins les frases parentètiques de reflex dialectal trobem variants fonètiques (fandilla, aringada, auliva, dingú, siràs, domés, me dixes, poro ‘però’, seroll, fenya, coŀlègit, nantros, un antre ‘un altre’); morfològiques (lo vi, hòmens, tons pares, els Reixos, aprenenta; patix, deix ‘deixa’, dis-me, fossa ‘fos’, tu sas ‘saps’, naven ‘anaven’, haiguin fet); sintàctiques (se’n recordeu, tinc de fer). De vegades el dialectalisme és exclusiu d’una població, com la de Garcia («Quin mal hai fet jo per merèixer este càstig!»). 3. El tractament del lèxic mereix amplis comentaris. En el registre parentètic es troben mots com sapo, rebotons, i castellanismes com taparrabos, después, hermosa, hermosura, que, en alguns casos, s’estenen al text narratiu: sustos, hermano ‘religiós de la Salle’, hermanites, cruse, recados, mecano ‘joc’, sostens, polo, tots ells d’ús freqüent. Però, més que les interferències, m’interessa destacar altres aspectes del lèxic, encara que sigui fora dels apartats parentètics, on el “parlar prioratí”, que «al Tomàs li feia gràcia», es manifesta, en forma subliminar, per exemple quan aquest escriu espontàniament dillums, dimats, dumenge, variants diatòpiques de dilluns, dimarts, diumenge de la normativa. 4. Fent-se ressò del títol de la noveŀla, Temps enrere, la cultura rural es manifesta de diverses formes, com en l’ús de la pollegana ‘tipus d’arada’, o de l’escarrador ‘eina per a munyir les olives’; o en pràctiques agrícoles tradicionals, com fer la conlloga, piar (< pisar) ‘trepitjar el raïm’, o fer el colgat de les vinyes, que descriu àmpliament (p. 114). Tampoc falten els costums casolans, com el de les mares de donar al matí als fills un rovell d’ou amb vi ranci per envigorir-ne la força física (jo mateix vaig rebre, d’infant, aquesta atenció maternal) o preparar llepolies casolanes (orelletes, coraçons). O també el de recordar creences populars com pensar que la maionesa es tallava si la feia una dona que tenia la menstruació, o que no es podien tocar les flors perquè es pansien. Els jocs d’infància apareixen a dojo: fer juli, saltar a corda, jugar a bales, a pessic-pessiganya, a peu coix, a corda, al pare carabassot, a la campaneta de la ning-ning, a conillets, a terrenys, lo tello ‘la xarranca’. 5. Mots pertanyents al coŀloquial prioratí també poden aparèixer en l’estil narratiu, com insinuàvem abans: xica ‘petita’, xompo, llangost ‘llagost’, aubergínies, cuïc ‘mosquit’, aulivers, sargantilles ‘sargantanes’; asgorfa, llangonisses, quissos, curumbeles ‘tombarelles’, pampes ‘pàmpols’, mel de romer o de timó; roelles ‘roselles’; i, d’altres vegades amb equivalències entre el mot normatiu i el dialectal: «una paparra ‒ella en deia caparra»; «capgròs – cullereta en deia l’Elvira»; el gripau [lo sapo, lo sapo!]. Noms “paratgívols”, que diria Verdaguer, de vegades acumulats de costat: «carabassons, pebrines, aubergínies, ràvens, tomaques, safranòries i bajoques». Qualque vegada el noveŀlista s’enamora de paraules d’un altre dialecte, com el mallorquí («desenvitricollar les estructures sintàctiques» ‘desembullar’; «propens a la plorera» ‘ganes de plorar’). També apareixen mots populars no específics de l’àrea: xona, el més pinta, els pinxos de la peŀlícula, verolar, gorgolar, fer sucamulla, margenada, guixots, perdis, bala Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 379-385 DOI: 10.2436/20.2500.01.399

Estudis romanics 46_int.indd 380

12/1/24 9:40

CREACIÓ LITERÀRIA I COMPLICITAT LINGÜÍSTICA

381

perduda, hereu escampa, balcona, fava («una dona una mica fava»), un trinxa, cotxe de línia. La sinonímia es manifesta de vegades amb particular generositat; així, per a ‘papu’: l’espantacriatures, lo saginero, lo dimoni, l’home del sac, lo moro Mussa, lo Marraco, la Maria Ganxa; per a ‘borratxo’: pet, trompa, mamat, encaputxat, pitof, ensofrat, que portava un bon gat o una trumfera. A notar també la variació a l’interior del sistema dialectal, amb caràcter idiolèctic («que cadascú deia a la seva manera»), com és ara per a ‘llicorell’: llicorella, llacorell, llacorella, llacollell. 6. En relació amb la creativitat lingüística, i concretament dialectal, es troba la malnominació, que s’exemplifica sovint a l’obra, enriquida amb la motivació dels so­ brenoms: Culet de Pruna («perquè era la galanteria [Quin culet de pruna!] que repetia a les noies»); lo Pelargon («el mestre [...] tenia un aspecte acriaturat que l’escàs bigoti no aconseguia desmentir; per això li deien lo Pelargon»); lo Dimoni («al coŀlegi era un mal estudiant i a fora era el més descarat, el més pinta»); la Santíssima Trinitat, que s’aplicava a les tres Clavellines («hi havia qui les designava pel malnom de Santíssima Trinitat: Mare, Filla i Esperita Santa»); die Katalanin («L’Elvira va insistir tant a dir que el català no era un dialecte de l’espanyol que des d’aleshores els companys de curs li van posar el sobrenom de die Katalanin»); Conilla aplicat a la senyora Cunillera, «d’una gravidesa permanent», «a qui la mare del Tomaset havia batejat com la Conilla»; el Girafa «per l’altura i la corpulència»; la Llumenera («l’únic lloc on el malnom que li havien adjudicat no es referia a l’estatura»); el Filisteu «per l’alçada i la corpulència»; Llargueres («no li feia res que se’l conegués pel malnom de Llargueres», «preferia Llargueres a Girafa i d’altres paraules ofensives»); l’Elvira, «la Llarga de cal Miquelis»; l’Ensofrada («va començar a estendre’s el rum-rum que bevia i li van penjar un malnom»); mossèn Brumerot («no se sabia si li deien per la sotana, negra com un borinot negre, o perquè feia els sermonets catequístics i les prèdiques de la missa amb un zum-zum tediós que feia venir son»); el Tomàs, lo Rompetetxos i la Lote i el Max, Los Gegantons, per llur alçada; Can Capicua («d’aquella minúscula botigueta la gent en deia can Capicua, perquè el tio Seve comprava bitllets de tramvia amb numeració capicua i els revenia als coŀleccionistes»); lo Baieta, «perquè (en la cursa de motos) sempre anava per terra»; lo Brandy («color de brandy i la paraula li va quedar com a nom»); Elvirassa («cridaven l’Elvireta pel malnom d’Elvirassa»); Haribo («li deien Haribo, per l’os groc de peluix que li havia tocat al Max en una bossa de caramels»); Cristo («remagrit» i «demacrat», feia de model d’imatge del Crist i així es guanyava «la vida gràcies a la gana»); Putot («per la manera de vestir-se i pintar-se, li van adjudicar un malnom, el Putot»); Patòn, «com que era l’únic que dominava l’ortografia catalana ho escrivia amb accent obert perquè no li adjudiquessin el nom del general americà George Patton»; La Comarca nos visita, per les intervencions de la Mundeta en aquest programa d’entreteniment de Ràdio Barcelona; «la mòrula, com li deien carinyosament»; cal Fideuero. La sinonímia brilla amb generositat: «S’hauria deixat serrar les cames per deixar de ser el Llargueres, el Goliat, el Gegant del Pi, la Torre Eiffel, el Campanar, el Semàfor, el Girafa, la Palmera, el Pal de la Bandera, el Fanaler, el Rascanúvols». També trobem casos de truncació, freqüent en els antropònims («els companys de curs li van retallar el nom i Tomàs es va reduir a Tom. No per economia lingüística, sinó per la popularitat dels dibuixos de Tom i Jerry»). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 379-385 DOI: 10.2436/20.2500.01.399

Estudis romanics 46_int.indd 381

12/1/24 9:40

382

Joan Veny

Es registren adaptacions al català de noms propis estrangers com la de Witold en lo Víctor («al poble li diuen lo Víctor»). A voltes el mateix parlant s’autocrea motius, com el Tomàs («Ei, soc el Tomàs, el gegant del pi, el parallamps, la torre Eiffel, el llargueres, el gànguil, el girafa, el warusi, papà piernas largas» (aquest en cursiva al llibre). 7. El registre popular simpatitza amb els eufemismes: la visita al santíssim «com en deia ell, que era l’exploració del clítoris»; rebotons per recollons; caratsos ‘carai, carall’ [«de què caratsos te servix»]; lo Pepito ‘penis’; pompis ‘cul’; glàndules de Bartholin → sant Bartolín, «eufemisme del coit, al costat de les Aubagues», «per analogia entre un bosc opac i la part més obaga del cos»; per a ‘regla’: els dies dolents, els pintors, la tia Maria, la tia Pepa, la cosa, la setmana, tenir visita. En algun cas fa una història evolutiva d’un nom com els de la malaltia congènita síndrome de Down, abans de conèixer les fases successives de mongòlic, subnormal, retardat, disminuït, deficient mental. L’expressivitat també es manifesta en les repeticions: «exercir d’avi-avi», estar estona i estona; rojos rojos; la iaia i la reiaia; bull-bull («diaris que reflectien el bull-bull de la llengua»); o en el joc de paraules: «un recaragolat besamans que a vegades era un besa­ peus: Póngame a los pies de su señora». 8. El llenguatge coŀloquial és amic de les onomatopeies, freqüents en l’obra: el cloccloc d’avellanes; feia xof-xof «un llit de rapa i pellofes que feia a cada trepitjada» del raïm; un rau-rau (referit a una idea persistent); el llunyà bum-bum-bum dels bombardejos; un tiquitac fort (en «mecanografiar les cartes de pressa»); el rogallós raaac final («quan treia els fulls de la màquina amb una estrebada que era un gest de triomf»); el rec-rec infinit de les cigales; el gloc-gloc del baixant de les comunes; el txin-ta-txin dels platerets; el pep-pep-pep del tricicle; pse (senyal d’indiferència, de mediocritat: «els estudis, pse»); «un zum-zum tediós que feia venir son»; «Xsst!, no cridis». 9. No falten derivats, sovint absents dels diccionaris: xafardum; toquinejar-se; comarejar; vidriòlic («de caràcter vidriòlic»); [dones] mastectomitzades; faistes ‘activistes de la FAI’; o variants metatitzades com enxarrancada per eixancarrada. Fins el sufix -aire, d’ús restringit en català central, s’enriqueix amb altres derivats: vinyataire, minaire, preguntaire, gemegaire («lletanies gemegaires»). 10. La formació filològica de l’autor brilla en diverses ocasions, propiciada sobretot per l’espai on es desenvolupa una part de l’acció, l’alemany. Així, s’imita la pronúncia dura de les vibrants d’en Klaus (Prriorrat); o tradueix al català literalment una locució: «posant-se de mala gaita, o, en alemany, fent cara de set dies de pluja». El francès també hi guaita el cap amb expressions com savoir faire o el comentari sobre paraules com flâner i els seus derivats («flâneur, flâneuse, flâneusement, que la “tante” deia que eren tan franceses com la bandera tricolor»). 11. Algunes observacions sociolingüístiques evidencien el bandeig del dialecte a la ciutat («a Barcelona evitava l’accent prioratí») o el nivell baix d’un «català d’estar per casa». També afloren actituds metalingüístiques com la valoració negativa de certs mots (madrastra, fillastra «paraules catalanes abominables»); la seva desuetud ([flirt «quants anys fa que no ho sentie»], contestatari «una paraula que ja no es feia servir»); la seva introducció recent (follar «fins que la va introduir la Janina mai havien fet servir aquesta paraula»); la substitució lexical a favor del mot culte (ictus «llavors en deien atac de feriEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 379-385 DOI: 10.2436/20.2500.01.399

Estudis romanics 46_int.indd 382

12/1/24 9:40

CREACIÓ LITERÀRIA I COMPLICITAT LINGÜÍSTICA

383

dura»); la novetat de l’ús (adrenalina «quan va aprendre la paraula»; carrossa «s’havia posat de moda la paraula»); la presència del mot interferit indicant-ne la procedència («a sabiendas, com es deia en el catecisme»); la diferència d’ús segons el registre social (pneumònia, «una paraula que només feien servir els metges; la gent en deia pulmonia»; «massa gras, dient els metges; xompo, deia l’Elvira»). 12. En relació amb la creativitat es troben locucions força freqüents, d’ús no estrictament prioratí: la setmana dels tres dijous, a la quinta punyeta, fer la punyeta, fer-se l’estreta, tenir el cap a tres quarts de quinze, sense ofici ni benefici, un cas com un cabàs, passar-les putes, dormir la mona, xerrar pels descosits, tornar-se aiguapoll («el seu matrimoni es va tornar aiguapoll»), estar fet un sant Llàtzer, tenir el sant de cara, tenir el sant girat d’esquena, de tot saber-ne un niu; passar la mà per la cara (a algú), ser de pinyó fix, posar-se de mala gaita, perdre la xaveta, no donar l’abast, caure l’ànima als peus, ser l’última paraula del Credo, fer números, de tantes gaites, equivocar-se de mig a mig, omplir de moixons el cap, de pa sucat amb oli, acabar com l’aigua del bacallà, alt com un sant Pau, en Pepito va de curt, ballar-la magre, plorar a llàgrima viva, estar d’ullera ‘de bon humor’, l’ou de la serp, mirar cap a una altra banda, anar de paquet, dia sí dia també; casar-se de penal, fer Pasqua abans del Ram, anar a l’oliva, estar tot dat i beneït, un tros d’home, com una ànima en pena, feia carreter, no haver vist culs en finestra, ballar pel cap, de per vida, passar-les putes, d’estranquis, partir peres, amb l’ai al cor, la gallina dels ous d’or, beure’s l’enteniment, anar damunt davall («la comarca va damunt davall»), lligar els gossos amb llangonisses, en un tres i no res, ser negra nit, la gent d’upa (de Barcelona), ser la punta de llança, amb mà de ferro, fer-se la perla (a una bugia), de pedra picada, com un ou i una castanya, no et pensis, no tenir molla ni crostó, no fer mai cap pet que pudi, fer-se el gallet, haver-hi moltes maneres de matar puces, tirar-se els plats pel cap. A la llarga llista es poden afegir les blasfèmies incloses dins el registre coŀloquial: Me cago’n l’hòstia consagrada! Me cago’n Déu! Cago’n Cristo clavat a la creu de cap per avall! L’àmbit dels fraseologismes frontereja amb el del refranyer. I aquest s’enriqueix amb noves unitats com succeïa amb els fraseologismes, suara en el text narratiu, suara en el parentètic. Vet-ne aquí uns exemples: la dona, o monja o casada; dona casada, treball de criada; matrimoni sense fills, arròs sense oli; lo vi fa sang, l’aigua, fang; de les rialles en venen les ploralles; què sap el gat de fer culleres i de l’any de la Maria Castanya. A voltes, sense encara la categoria fraseològica, generat en un context de tabola (Al padrí, porró de vi). A voltes es contextualitza la traducció i adaptació d’un refrany llatí: «amb la perseverança de la gota que acaba foradant la pedra» es fa ressò del vers clàssic «Gutta cavat lapidem non vi sed saepe cadendo». 13. Atès que l’acció de la noveŀla transcorre entre mitjan segle passat i principis del present, l’autor ha reflectit aquests dos mons, el pretèrit de cinquanta anys enrere, present en aspectes de la llengua que hem assenyalat, i el modern, més recent, on els mots relaten una nova situació social, tecnològica, gastronòmica, de lleure, i que constitueixen una contrapartida a les manifestacions lingüístiques de caire popular de les quals ens hem fet ressò anteriorment. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 379-385 DOI: 10.2436/20.2500.01.399

Estudis romanics 46_int.indd 383

12/1/24 9:40

384

Joan Veny

Des d’un punt de vista temàtic hi trobem noms de balls (twist, txa-txa-txa, sistaki, yenka, hula-hoop); de teixits, inclosos els sintètics, o peces de roba (macramé, escai, polo, sostens); de vins (riesling «el típic vi blanc del Rin», Beernauslese [citat en cursiva] «un vi dolç de postres»); d’informàtica (Skype, email, mòdem, emoticones «una línia d’emoticones amb cara de pena»; el roaming ‘dels telèfons mòbils’); de la restauració (grill ‘restaurant de productes cuits a la brasa’, schnitzel («un schnitzel enorme acompanyat de patates i pèsols»), un tàrtar de tonyina; de vehicles (mobylette, mosquito, velosolex, vagó tender); de fustes importades (embero, iroko, sapeŀli, wengué, macoré, dibetú, bolondo, bubinga, moambé); de cosmètics retocs estètics (bòtox, «dones grans desfigurades pel bòtox»). Alguns procedien de noms de marques (tàmpax [«la murga dels tàmpaxs»], mecano), tema que Solsona havia estudiat d’una manera exhaustiva (Marques que marquen, Barcelona, Pòrtic, 2015). Quant a la procedència d’aquests manlleus, cal mencionar francesismes, uns simplement adoptats (souvenir), a voltes representats en cursiva (crochet, coup de foudre), fins indicant-ne la procedència («va recordar l’expressió francesa savoir faire»); altres vegades, en forma adaptada (brillantina, bigudí, fiŀloxera, pitiminí «un roser de pitiminí» [← petit menu]); potser amb traducció (cop d’efecte). Afegim-hi els abundants anglicismes: sex appeal, líving («al tocadiscos del líving»), pickup («l’agulla del pickup»), gentlemen, ok («es donava l’ok»), hobby, roaming, brandy, flirt, check out («els clients més matiners que fan el check out molt abans que obrin la cafeteria»), email («l’intercanvi d’emails»), grill (← grill-room) («vam donar al grill»). Com també els castellanismes hule, recado, follar, polo ‘tipus de jersei’, sostens, piruleta, mecano, paipai, quarto i el diminutiu quartet, lòcos ‘que sent amor o passió per algú o quelcom’, romances de sarsuela, mariconeries, rúbia (vehicle), finolis, mitxelins, camisó de fil, embustero; algun expressat en cursiva (gente bien), sobretot si són parèmies (La letra con sangre entra). Caldrà esbrinar la procedència del mot pava ‘tipus d’avió’ («Va vindre la pava, una pava enorme, i va bombardejar tot lo poble»). Algun llatinisme s’hi escola, com rara avis (en cursiva), «un estil molt sui generis», in extremis, presents al Diccionari de l’Institut. 14. En aquest acostament a nous referents i modes cal afegir noves unitats, de procedència externa o generada dins el sistema: esprai, porros, txacra, pàtxuli, sexe tàntric, (un grup de) ska, (un abric de) loden color teula, un vell gagà, (minifaldilla) de quadres escocesos; (hamburgueses de) tofu, paper manila; (pantalons) de pota d’elefant i de pell de préssec; galetes maria; unitats que poden ser truncacions («el seu ex», «un empresari progre» / «llenguatge progre», «els cicles de químio», súper, taquimeca). 15. L’estil de Solsona s’esquitxa de comparacions expressives, extretes del món rural en el cas d’Elvira (persones que corrien com a ratolins desorientats, veia la mare com l’insecte atrapat en una teranyina, esbufegant com les antigues manxes d’ensofrar, alegrava el mas com la garbinada al pic de l’agost); o urbanes, domèstiques, religioses en el cas de Tomàs ([la calba] semblava un pom d’escala, solemne com l’antesala del judici final, ullets petits com les guardioles del Domund, etc.). Com també juga amb les paraules apeŀlant a la seva ambivalència (mira la tele sense mirar-la), o amb el seu contrast (no tenia humor ni per estar de mal humor). I no falta algun malapropisme com la confusió dels mots cultes pubis i cutis. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 379-385 DOI: 10.2436/20.2500.01.399

Estudis romanics 46_int.indd 384

12/1/24 9:40

CREACIÓ LITERÀRIA I COMPLICITAT LINGÜÍSTICA

385

16. Després d’aquest fecund passeig lingüístic, cal subratllar: 1) L’originalitat d’inserir, dins el text narratiu i en forma parentètica, elements del parlar prioratí, especialment fonètics i gramaticals; alguns extrapolats al discurs narratiu, per donar color al text (roella), uns altres que ja figuren al corpus normatiu (llangost, sargantilla, padrí/padrina), després de l’obertura del DIEC2 cap a la variació dialectal. 2) L’ús de lèxic de la cultura popular referent a costums, pràctiques agrícoles, jocs, llepolies, sovint caiguts en desuetud. 3) La profusió de malnoms, amb la seva motivació, com també d’eufemismes, onomatopeies, fraseologismes. 4) La frondositat de neologismes de temàtica variada i procedència idiomàtica diferent com igualment d’origen intern. 5) En suma, una atenció vigorosa a la llengua, amb les característiques particulars d’un parlar nord-occidental, presentades d’una manera original, i en contrast amb la incorporació de neologismes de la vida moderna, alguns dels quals poden enriquir el diccionari normatiu.

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES Veny, Joan (2019a): Llengua i creació literària (Verdaguer, Foix, Santamaria, Torres, Carbó, Curial, Huguet, Anglada). Alacant: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana. Veny, Joan (2019b): Un torrent de paraules. El lèxic de Joan Santamaria. Lleida: Institut d’Estudis Ilerdencs / Diputació de Lleida.

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 379-385 DOI: 10.2436/20.2500.01.399

Estudis romanics 46_int.indd 385

12/1/24 9:40

Estudis romanics 46_int.indd 386

12/1/24 9:40

IL PROGETTO LINGEH E LA LINGUISTICA ROMANZA1 Nikola Vuletić

Sveučilište u Zadru/Università di Zara

1.  INTRODUZIONE Quando otto anni fa, in questa stessa rivista, apparse una breve sintesi delle attività e dei risultati del Centro di Ricerche Onomastiche Adriatiche dell’Università di Zadar/ Zara (Vuletić / Skračić 2016), questo piccolo laboratorio stava ormai sperimentando una trasformazione del suo programma scientifico. Da un lato, il suo primo direttore Vladimir Skračić nutriva da tempo l’idea di tradurre l’esperienza di numerose inchieste toponomastiche e la conoscenza dello spazio linguistico dell’Adriatico croato in un progetto volto alla documentazione del lessico della cultura tradizionale. Dall’altro lato, la direzione del Centro fu affidata a Dunja Brozović Rončević, studiosa di toponomastica, ma anche etnologa di formazione e presidente del comitato croato dell’ALE. La convergenza di questi fattori fece sì che l’attività del Centro si estendesse alle ricerche di etnolinguistica, di lessicografia dialettale e di geolinguistica. Oggi Centro di Onomastica e Etnolinguistica Adriatica, il laboratorio zaratino è diventato il nucleo di un progetto nazionale di geolinguistica, Geografia linguistica di Croazia nel contesto europeo (LinGeH). In questa sede mi propongo di illustrare l’interesse di questo progetto per la linguistica romanza, in particolare per quanto riguarda l’Istria, regione tradizionalmente multilingue che ospita una serie di varietà romanze (venete, istriote, istro-romene). Prima di passare alle versioni preliminari di qualche cartina illustrativa, è doveroso soffermarci sulle origini, sulle caratteristiche e sui limiti del progetto.

1.  Il presente saggio s’inserisce nelle attività del progetto HRZZ IP-2019-04-3688, Lingvistička geografija Hrvatske u europskome okružju¸ finanziato dalla Fondazione Croata per la Scienza (Hrvatska zaklada za znanost). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 387-400 DOI: 10.2436/20.2500.01.400

Estudis romanics 46_int.indd 387

12/1/24 9:40

388

Nikola Vuletić

2.  CONTESTO Le principali linee di ricerca geolinguistica (con finalità atlantistiche) in Croazia, dagli anni ’50 del secolo scorso in qua, si ricollegano a diversi impianti e altrettanti progetti, non tutti pienamente efficaci.2 In ordine cronologico, il primo posto spetta all’ALM, ideato da Mirko Deanović. È risaputo che questo progetto internazionale si è arenato negli anni ’70, ormai in fase redazionale, compiute le inchieste e pubblicato un saggio con le carte di prova. Le inchieste di Deanović in sette punti dell’allora Iugoslavia sono state pubblicate in diverse riviste. Un secondo progetto internazionale concepito nello stesso periodo (1958), quello dell’Atlante linguistico slavo (OLA), si può considerare un successo en marche. Con uno strumento di 3545 quesiti, le inchieste furono compiute nel decennio 1965-1975 in quasi 850 punti dell’intero mondo slavo, dei quali 26 in Croazia e 6 nei territori dell’antica diaspora croatofona. Un piano editoriale lento, affidato a diversi comitati nazionali e condizionato dall’impianto interpretativo e ricostruttivo dell’opera, ha permesso dal 1988 ad oggi la pubblicazione di 18 volumi atlantistici.3 Di fronte ai progetti internazionali a componente croata, due iniziative atlantistiche locali non hanno superato la fase dei rilevamenti. Se è vero che esse prevedevano un numero di punti da indagare molto più elevato, il problema delle risorse umane e finanziarie, nonché questioni metodologiche irrisolte, non ha trovato soluzione. Il progetto di un atlante dialettologico serbocroato (SHDA), con inchieste iniziate negli anni ’60 del secolo scorso, è stato abbandonato prima ancora della dissoluzione della Iugoslavia.4 I lavori procedettero a rilento, e all’inizio degli anni ’80 mancavano molte delle inchieste, soprattutto rispetto ai 236 punti previsti per il territorio della Croazia (Finka 1983: 189). Dopo la tragica parentesi bellica (1991-1995), fu avviato presso l’Istituto di Lingua e Linguistica Croata il progetto di un atlante linguistico croato (HJA). Il suo questionario s’ispirava in modo diretto a quello dell’SHDA.5 La rete dei rilevamenti era stata invece ampliata a “circa 410 punti” (Lončarić 2019: 82) e includeva le parlate dei croati di Bosnia ed Erzegovina e quelle delle minoranze storiche croatofone di Cechia, Slovacchia, Austria, Ungheria, Serbia, Montenegro, Kosovo, Romania e Italia.6 Era previsto avvalersi delle inchieste SHDA per accelerare la realizzazione dell’atlante, data la compatibilità dei questionari. Dopo lo slancio iniziale, il progetto HJA, manifestamente troppo ambizioso, è 2.  Prescindo da alcuni progetti dialettologici degni di attenzione, ma che non prevedono l’elaborazione di atlanti linguistici. 3.  Per maggiori dettagli sul progetto, si veda il sito dell’OLA riportato nella bibliografia. 4.  Questo progetto si svolse sotto gli auspici di un comitato che integrava i rappresentanti di Bosnia ed Erzegovina, Croazia, Montenegro e Serbia, allora repubbliche federate della Iugoslavia. Che tutti non condividessero la stessa visione della geolinguistica si evince dal confronto dei contributi di Finka (1983) e Peco (1989). 5.  Quello dell’HJA prevede 2098 quesiti, molti dei quali relativi alla flessione nominale. Entrambi i questionari sembrano marginalizzare il tema della variazione lessicale. 6.  Il progetto prevedeva inoltre una quarantina di punti per le minoranze alloglotte in Croazia. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 387-400 DOI: 10.2436/20.2500.01.400

Estudis romanics 46_int.indd 388

12/1/24 9:40

IL PROGETTO LINGEH E LA LINGUISTICA ROMANZA

389

stato messo in soffitta. A dispetto di simili esiti, i due progetti hanno permesso di accumulare materiale prezioso. Dalla disposizione areale delle inchieste compiute risulta però un quadro sbilanciato, con lacune intollerabili nelle zone del tipo dialettale štokavo e in alcune parti dell’arcipelago dalmata. Gli anni ’90 videro la nascita di un progetto geolinguistico d’impianto regionale e multilingue, quello dell’Atlas Linguarum Histriae et Liburniae (ALHeL). Il gruppo di ricerca dell’Università di Pula/Pola sotto la direzione del compianto Goran Filipi è riuscito a portare a termine i rilevamenti previsti in una ventina di anni. Con un questionario lessicale di 1898 quesiti, le inchieste sono state effettuate in 90 punti dell’Istria croata e delle zone limitrofe (Kvarner/Quarnaro e Istria slovena).7 Il materiale è stato pubblicato in forma di liste per concetti (ILA, ImLa, IrLA, LAIČag, LAPTIG) ed è stato messo così ad uso del pubblico, senza una soluzione immediata di cartografazione.8 Il progetto di un atlante del lessico del mare nelle regioni di Quarnaro e Dalmazia, in cantiere dal 2015 nel nostro Centro, con 70 punti e uno strumento di 540 quesiti, è ora in fase redazionale (cf. Vuletić / Bazina / Skračić 2022).

3.  LINGEH Il progetto LinGeH è stato avviato nel gennaio del 2020 per assolvere i compiti che risultano dal quadro appena esposto: rimediare allo stato attuale della geolinguistica croata, avviando un’opera atlantistica che integri il materiale dei progetti abbandonati con nuovi rilevamenti; iniziare la trasformazione delle schede dell’ALHeL in carte linguistiche, offrendone una prima selezione; continuare il coinvolgimento della dialettologia croata nei progetti internazionali di geolinguistica. Visto che si tratta di un progetto competitivo, limitato a soli quattro anni, si è cercato di riunire, attraverso compiti a breve termine, un gruppo di ricerca capace di assicurare un futuro alla geolinguistica in Croazia. Inizialmente diretto da Goran Filipi e amministrato da Dunja Brozović Rončević, il progetto ha steso la sua rete in tutta la Croazia, assicurandosi la partecipazione di dialettologi esperti e una collaborazione entusiasta di ricercatori giovani. Il programma di lavoro è stato però seriamente compromesso da circostanze imprevedibili. Nella primavera del 2020, la pandemia da Covid-19 ha impedito l’esecuzione delle inchieste in un Paese con restrizioni tra le più severe nell’UE. Il primo anno non si sarebbe potuto concludere peggio, quando l’8 gennaio 2021 Goran Filipi è morto improvvisamente all’età di 67 anni. Il progetto è stato allora affidato a Dunja Brozović Rončević, che con solerzia si è affrettata a rimettere in moto la macchina dei lavori. 7.  La compilazione di un supplemento marinaresco di 436 quesiti avvenne in 21 punti. 8.  A prescindere dall’LAPTIG, di natura tematica, la pubblicazione dei materiali è stata organizzata intorno alla singola lingua/dialetto come fulcro della ricerca. Comunque sia, ogni volume, centrato su una lingua in particolare, comprende anche “punti di controllo” appartenenti alle altre lingue. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 387-400 DOI: 10.2436/20.2500.01.400

Estudis romanics 46_int.indd 389

12/1/24 9:40

390

Nikola Vuletić

Non mi soffermerò sui particolari delle attività previste. Vorrei piuttosto offrire una breve riflessione sulla scelta più problematica dal punto di vista metodologico, ma anche decisiva per far uscire la geolinguistica nazionale dal vicolo cieco in cui si trova. La risposta al problema della mancata realizzazione di un atlante linguistico croato difficilmente può essere ricercata in un nuovo progetto atlantistico da eseguire ab ovo. Ci è sembrato e ci sembra invece opportuno recuperare il materiale disponibile, integrandolo con nuove inchieste laddove indispensabile, con un questionario adatto a questo compito.9 Il divario diacronico tra i singoli rilevamenti che ne risulterà è un problema reale, che dobbiamo però accettare. Non si tratta di una posizione disimpegnata di fronte al cambio linguistico, ma di una scelta informata, che trova una giustificazione nelle caratteristiche dello spazio interessato dai progetti precedenti, e maggiormente in quello dei basiletti rurali. In questo contesto, per riprendere le parole di Berruto (2010: 227), la diatopia rappresenta tuttora il fattore principale della variazione linguistica, mentre i parametri sociovariazionali sono meno pronunciati. Ciò non elimina il rischio inerente alla nostra scelta, ma lo riduce in un modo considerevole. Sulla scorta di quanto esposto, il primo obbiettivo del progetto consiste nell’elaborazione di una rete meno ambiziosa e più equilibrata per il territorio della sola Croazia: 150 punti per una superficie totale di 56594 km2. Le maglie troppo ampie in alcune regioni, ereditate dai progetti precedenti, sono da rammendare con nuovi rilevamenti. Quest’operazione è destinata a gettare le basi per uno strumento atlantistico adatto a cogliere le macrostrutture basilettali dello spazio linguistico croato. Uno strumento che dovrebbe attirare l’attenzione della linguistica romanza, in ragione dei contatti slavo-romanzi secolari nella zona costiera. Una visione complessiva dello spazio dialettale croato permetterebbe, ad esempio, di identificare i percorsi dell’espansione del lessico italoromanzo di là dell’Adriatico. Senza dubbio, però, la linguistica romanza sarà più interessata a conoscere quella parte del progetto che è dedicata a uno spazio caratterizzato dalla presenza di vari dialetti romanzi. Passo dunque all’Istria.

4.  PER UN ATLANTE LESSICALE DELL’ISTRIA CROATA10 L’identità basilettale dei novanta punti indagati con il questionario generale di ALHeL si configura come segue: 52 croati čakavi, 16 veneti, 2 bilingui croato-veneti, 6 istrioti, 11 istro-romeni, 2 sloveni e un punto montenegrino. Questo quadro non coglie tutti gli aspetti del multilinguismo vernacolare istriano (presente anche laddove i rilevamenti ALHeL non si impegnano a registrarlo), ma restituisce assai bene il mosaico linguistico della regione, caratterizzato da un susseguirsi di diverse varietà romanze e slave. I 9.  Informato dai progetti precedenti, il questionario generale di LinGeH consiste di 1528 quesiti. Una parte dedicata di 190 quesiti è da compilare solo nei punti adriatici. 10.  Il sintagma Istria croata nel titolo di questa sezione si riferisce all’appartenenza dell’area interessata al territorio della Croazia. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 387-400 DOI: 10.2436/20.2500.01.400

Estudis romanics 46_int.indd 390

12/1/24 9:40

IL PROGETTO LINGEH E LA LINGUISTICA ROMANZA

391

fattori decisivi di questo processo nell’Istria occidentale sono stati l’espansione di un tipo dialettale veneto, nei fatti veneziano, avviatasi già nel basso medioevo a svantaggio dell’istrioto e delle altre parlate romanze encoriche, e poi, nella prima età moderna, l’introduzione di un dialetto croato čakavo originariamente di transizione con lo štokavo, di provenienza dalmata; nell’Istria orientale, invece, la creazione di uno spazio istro-romeno ad opera dei valacchi venuti dall’interno della Dalmazia.11 I punti croati čakavi appartengono a ben cinque tipi, dei quali il dialetto della zona di Buzet/Pinguente (cr. buzetski dijalekt), di transizione con lo sloveno, e il dialetto ekavo risalgono alla prima colonizzazione slava dell’Istria nel basso medioevo, mentre la presenza degli altri tre dialetti si deve a migrazioni posteriori che hanno profondamente modificato il quadro originario, tanto delle varietà romanze, come di quelle slave. La distribuzione dei punti dell’ALHeL riflette allo stesso tempo l’impegno per la diversità linguistica e una visione pragmatica e socialmente responsabile del lavoro geolinguistico.12 I rilevamenti includono tutte le località dove al tempo delle inchieste si parlavano due varietà in via di estinzione, l’istrioto e l’istro-romeno, mentre i punti veneti e croati furono scelti in funzione della provenienza dei collaboratori locali, allievi di Filipi. La rete che risultò da questo approccio, decisamente troppo densa in alcune zone, è da intendersi come un serbatoio dal quale estrarre i punti per la rappresentazione cartografica del materiale. Prima della sua prematura scomparsa, Filipi riuscì a proporne una prima selezione, attenendosi soprattutto alla qualità delle singole inchieste. La sua idea, formulata a più riprese nei colloqui di LiGeH, era quella di allestire un piccolo atlante linguistico istriano, in croato Mali istarski lingvistički atlas (MILA), con una scelta di concetti e punti da cartografare. Un saggio, insomma, ad uso di un pubblico ampio, che sarebbe servito come punto di partenza per la redazione dell’atlante propriamente detto. Integrando le sue indicazioni con una visione, speriamo, equilibrata dello spazio interessato, che comunque rifletta lo spopolamento di certe zone, nel laboratorio zaratino siamo proceduti con l’elaborazione di una rete di 50 punti (per una superficie totale di 3132 km2): 33 croati čakavi, 9 veneti, 5 istrioti, 2 istro-romeni e un punto montenegrino. Ne offriamo qui un saggio con quattro cartine illustrative, allestite nel sistema GIS da Hrvoje Bazina e accompagnate da brevi commenti di chi scrive.13 Siccome l’interesse dell’ALHeL sta nel lessico in una prospettiva plurilingue, il formato che meglio si adatta a mostrare la presenza di un determinato tipo lessicale in diverse varietà linguistiche è quello della carta interpretativa. Inoltre, questo tipo di presentazione 11.  La complessa stratigrafia linguistica dell’Istria è stata oggetto di numerosi contributi. Una loro revisione critica esula dai limiti di questo contributo. Sul versante della linguistica romanza rimane di riferimento il saggio di Crevatin (1995), che richiederebbe qualche aggiornamento nella prospettiva della linguistica slava. 12.  Il progetto fu concepito in collaborazione con un gruppo di studiosi dell’Università di Trieste coordinato da Franco Crevatin; la collaborazione fu però interrotta subito dopo la pubblicazione delle inchieste istriote (ILA) ad opera di Filipi e Buršić Giudici. Non è nota la composizione della rete inizialmente concordata tra il gruppo polesano e quello triestino. 13.  Per le questioni etimologiche che interessano i commenti alle cartine, si rinvia concisamente a ERHSJ, JE, Rocchi 1990 e Ligorio 2014. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 387-400 DOI: 10.2436/20.2500.01.400

Estudis romanics 46_int.indd 391

12/1/24 9:40

392

Nikola Vuletić

sembra il più indicato per un opuscolo divulgativo come appunto è MILA.14 Ai diversi tipi lessicali, che nella presente versione riflettono solo le prime risposte degli intervistati, corrispondono diversi colori. A ogni punto è associato un cerchietto da colorare in funzione del tipo lessicale ivi rilevato; un procedimento alternativo, che per il momento sembra non convincere la maggioranza dei collaboratori del progetto, è una carta a poligoni. Alla luce però del dialogo continuo nel nostro gruppo di ricerca, l’ultima cartina è riportata qui nelle due versioni. Nelle rispettive legende l’occorrenza di ciascun tipo lessicale figura tra parentesi. L’identità basilettale del punto è indicata dal primo numero nei codici a tre cifre (1 – croato čakavo, 2 – italiano veneto, 3 – istrioto, 4 – istro-romeno, 5 – montenegrino). Il numero che precede il titolo della carta corrisponde al numero del relativo quesito. Carta 1: 519. Fratello della madre. Al netto della resistenza del tipo slavo ˹ujac˺ in diversi punti croati, di ascendenza dalmata nella parte occidentale della penisola, e poi nell’oasi montenegrina di Peroj (501) e in quella istro-romena di Žejane (402), il tipo maggioritario è il veneto ˹barba˺. Questo dipende però dalla sua cospicua presenza nelle parlate croate, perché dei nostri punti veneti solo Vrsar/Orsera (204) attesta questo tipo, mentre gli altri hanno recentemente adottato il tipo ˹zio˺.15 Le prime tracce del processo di sostituzione di ˹barba˺ nel lessico delle comunità italiane dell’Istria si trovano già nei materiali dell’AIS (19) e dell’ALI (815). Carta 2: 522. Figlio del fratello della madre. È una situazione sostanzialmente analoga a quella delle denominazioni per ‘zio’, con una ricettività ancora più pronunciata delle parlate croate per il lessico veneto. Solo tre punti appartenenti al dialetto ekavo, di presenza antichissima nell’Istria orientale, conservano un tipo lessicale slavo, ˹strnić˺ (cf. sloveno dialettale strnič). Gli altri punti croati hanno accolto il tipo veneto ˹zerman˺ o, più raramente e in una zona storicamente meno esposta al contatto col veneziano, l’italianismo ˹cugin˺ < cugino, adattato come kujin. L’istro-romeno concorda con le parlate croate vicine: a Nova Vas (402) si registra kujin, con la sostituzione schiettamente ča­ kava dell’affricata italiana. I punti veneti hanno tutti ˹cugin˺, mentre una resistenza solida del tipo ˹zerman˺ si constata presso le varietà istriote. L’adozione della voce dell’italiano standard nei punti venetofoni sembra recente, poiché assente nei materiali dell’AIS (24) e dell’ALI (817), questi ultimi assai incompleti.16 Carta 3: 571. Catena del camino. Tre sono i tipi lessicali registrati: ˹cadena˺, comune alle varietà venete e istriote, e nelle parlate croate ˹kadina˺ come prestito; ˹komoštra˺ < *camastra, antico romanismo del croato, accolto dall’istro-romeno; ˹veruga˺, tipo slavo, ancora nell’istro-romeno. L’apparente continuum areale del tipo ˹komoštra˺ si deve al contatto secondario dei due dialetti croati, la cui affermazione in Istria risale a epoche 14.  Va da sé che nella versione definitiva l’ALHeL dovrà restituire la trascrizione fonetica del materiale, per ora disponibile nei volumi con le liste di risposte per concetti (ILA, ImLa, IrLA, LAIČag, LAPTIG). 15.  Un quadro più complesso, dove a lato della conservazione del tipo ˹barba˺ si registra la presenza di ˹zio˺, perlopiù come seconda risposta, si ha nelle odierne parlate venete dell’Istria slovena (ALIvIS 844). 16.  Il materiale dell’Istria slovena (ALIvIS 845) mostra la compresenza dei due tipi nella maggior parte dei punti. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 387-400 DOI: 10.2436/20.2500.01.400

Estudis romanics 46_int.indd 392

12/1/24 9:40

IL PROGETTO LINGEH E LA LINGUISTICA ROMANZA

393

diverse: l’antico dialetto ekavo ad est del fiume Raša/Arsa e il dialetto sud-occidentale di provenienza dalmata. In quest’ultimo il tipo ˹komoštra˺, abbondantemente attestato in Dalmazia, rappresenta un elemento lessicale patrimoniale, non un elemento accolto in Istria.17 Si deve invece al contatto prodottosi in Istria la presenza del tipo veneto ˹cadena˺ > ˹kadina˺ nelle parlate croate della parte nord-occidentale e centrale della penisola. Il tipo ˹veruga˺, limitato a un’area montuosa nell’est, accomuna varietà croate appartenenti a due tipi dialettali diversi, uno di presenza antica, l’altro importato. Si può perciò ipotizzare un’estensione maggiore di questo tipo nel passato, ma a Peroj (501) è elemento montenegrino, non relitto lessicale di un antico areale spezzato. Carta 4: 604. Bicchiere. Il tipo ˹goto˺, saldamente attestato nel Veneto e ancora maggioritario nell’Istria venetofona all’epoca dei rilevamenti dell’AIS (1336) e dell’ALI (481), sembra quasi abbandonato nelle odierne parlate istro-venete. L’ALHeL lo registra come seconda risposta solo a Vrsar/Orsera (204). Altrove è stato soppiantato dal tipo ˹bicer˺, marginale nelle inchieste istriane dell’ALI.18 Il tipo ˹goto˺ si conserva invece, oltre che nei punti istrioti, come ˹got˺ in alcuni punti croati nel nord-ovest e nel sud-ovest, e quindi a Peroj. Nel complesso, però, le parlate croate preferiscono i riflessi di mŏdiŏlu-, che risalgono a due trafile diverse: il tipo ˹mižol˺, maggioritario; il tipo ˹žmul˺ con metatesi attestata nel materiale croato già nel Trecento, limitato all’estremo est della penisola istriana, ma diffusissimo nella Dalmazia e nel Quarnaro. Il secondo tipo, presente anche nell’istro-romeno meridionale (402), senza dubbio come prestito croato, è più antico e, data la sua distribuzione complessiva, da ricondurre alla romanità dalmata sommersa; il primo tipo invece, oggi limitato all’Istria, potrebbe essere un prestito dal veneziano. Non è affatto trascurabile però la sua distribuzione esclusivamente croata.19 Il germanismo ˹glaš˺, corrente nei dialetti sloveni, è limitato alle parlate croate dell’estremo nord della regione, da dove si infiltrò nell’istro-romeno di Žejane (401).

5.  PER CONCLUDERE Senza riassumere quanto esposto sul progetto LinGeH, mi limito a sottolineare un aspetto della sua componente istriana che mi sembra di particolare interesse per la linguistica romanza. Il materiale romanzo —istro-veneto, istrioto e istro-romeno—, raccolto dal compianto Goran Filipi e dai suoi collaboratori, avrà sempre, beninteso, un suo valore intrinseco, diverso a seconda della prospettiva dell’utente. Ma il materiale croato oc17.  Questo tipo ricorre come seconda risposta in alcuni punti istro-veneti, ma in una veste fonetica che rinvia al filtro croato anziché a una trafila latino-romanza diretta. Nella nostra rete, a Kanfanar/ Canfanaro (208); nell’ALIvIS (919), a Buje/Buie; nell’ALI (398) è invece assente nelle parlate istriane di tipo veneto, ma ben attestato in quelle delle isole del Quarnaro. 18.  Il carattere “rampante” di questo secondo tipo è confermato dai rilevamenti nell’Istria slovena (ALIvIS 1010). 19.  La presenza di questo tipo in alcuni punti istriani dell’ALI è dovuta all’interferenza con una parlata croata. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 387-400 DOI: 10.2436/20.2500.01.400

Estudis romanics 46_int.indd 393

12/1/24 9:40

394

Nikola Vuletić

cupa un posto tutto particolare nello studio geolinguistico dell’Istria, e cioè nella ricostruzione delle vicende linguistiche di uno spazio culturale comunque unico. Con le parlate venete sottoposte all’azione di una lingua tetto che nell’ambito dell’odierna comunità italiana si fa sentire più di quella dello Stato, grazie a una serie di fattori di ordine culturale e politico, le parlate croate si presentano come custodi pervicaci del lessico veneto tradizionale. Questo è quanto sembrano suggerire le cartine presentate in questa sede, un assaggio di quello che un giorno, con le liste di risposte tradotte in carte, potrà essere l’ALHeL.

Carta 1. Fratello della madre (ALHeL 519): tipi lessicali. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 387-400 DOI: 10.2436/20.2500.01.400

Estudis romanics 46_int.indd 394

12/1/24 9:40

IL PROGETTO LINGEH E LA LINGUISTICA ROMANZA

395

Carta 2. Figlio del fratello della madre (ALHeL 522): tipi lessicali.

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 387-400 DOI: 10.2436/20.2500.01.400

Estudis romanics 46_int.indd 395

12/1/24 9:40

396

Nikola Vuletić

Carta 3. Catena del camino (ALHeL 571): tipi lessicali.

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 387-400 DOI: 10.2436/20.2500.01.400

Estudis romanics 46_int.indd 396

12/1/24 9:40

IL PROGETTO LINGEH E LA LINGUISTICA ROMANZA

397

Carta 4. Bicchiere (ALHeL 604): tipi lessicali.

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 387-400 DOI: 10.2436/20.2500.01.400

Estudis romanics 46_int.indd 397

12/1/24 9:40

398

Nikola Vuletić

Carta 5. Bicchiere (ALHeL 604): tipi lessicali (versione a poligoni).

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 387-400 DOI: 10.2436/20.2500.01.400

Estudis romanics 46_int.indd 398

12/1/24 9:40

IL PROGETTO LINGEH E LA LINGUISTICA ROMANZA

399

BIBLIOGRAFIA AIS = Jaberg, Karl / Jud, Jakob (1928-1940): Sprach- und Sachatlas Italiens und der Südschweiz. Zofingen: Ringier. ALE = Atlas Linguarum Europae. ALI = Bartoli, Mattero Giulio et al. (1995-): Atlante Linguistico Italiano. Torino: Istituto dell’Atlante Linguistico Italiano. ALIvIS = Todorović, Suzana (2019-2022): Istrskobeneški jezikovni atlas severozahodne Istre / Atlante linguistico istroveneto dell’Istria nordoccidentale. Koper: Libris / Unione Italiana / Osrednja knjižnica Srečka Vilharja. Berruto, Gaetano (2010): «Identifying dimensions of linguistic variation in a language space», Auer, Peter / Schmidt, Jürgen Erich (eds.): Language and Space. An International Handbook of Linguistic Variation, vol. 1. Theories and Methods. Berlin: De Gruyter, p. 226-241. Crevatin, Franco (1995): «Stratigrafia linguistica dell’Istria», Holtus, Günter / Metzel­ tin, Michael / Schmitt, Christian (eds.): Lexikon der Romanistischen Linguistik, vol. III. Tübingen: Niemeyer, p. 555-562. ERHSJ = Skok, Petar (1971-1974): Etimologijski rječnik hrvatskoga ili srpskoga jezika. Zagreb: JAZU. Finka, Božidar (1983): «O našoj dijalekatskoj geografiji», Zbornik za narodni život i običaje Južnih Slavena, vol. 49, p. 179-194. HJA = Hrvatski jezični atlas. ILA = Filipi, Goran / Buršić Giudici, Barbara (20172 [1998]): Istriotski lingvistički atlas – Atlante linguistico istrioto – Istriotski lingvistični atlas. Pula: Znanstvena udruga Mediteran. ImLA = Filipi, Goran / Buršić Giudici, Barbara (2012): Istromletački lingvistički atlas – Atlante Linguistico Istroveneto – Istrobeneški lingvistični atlas. Zageb: Dominović. IrLa = Filipi, Goran (2002): Istrorumunjski lingvistički atlas – Atlasul Lingvistic Istroromân – Atlante Linguistico Istrorumeno. Pula: Znanstvena udruga Mediteran. JE = Vinja, Vojmir (1998-2016): Jadranske etimologije. Jadranske dopune Skokovu etimologijskom rječniku. Zagreb: HAZU / Školska knjiga. LAIČaG = Filipi, Goran / Buršić Giudici, Barbara (2019): Lingvistički atlas istarskih čakavskih govora – Atlante Linguistico delle Parlate Ciacave Istriane. Pula: Sveučilište Jurja Dobrile u Puli. LAPTIG = Filipi, Goran / Buršić Giudici, Barbara (2017): Lingvistički atlas pomorske terminologije istarskih govora – Atlante Linguistico della Terminologia Marinaresca delle Parlate Istriane – Lingvistični atlas pomorske terminologije istrskih govorov. Zagreb: Dominović. Ligorio, Orsat (2014): Problem leksičke stratifikacije u adrijatistici. Zadar: Sveučilište u Zadru [tesi di dottorato]. Lončarić, Mijo (2019): «Prozodija hrvatskih punktova u Općeslavenskom lingvističkom atlasu – prilog geolingvističkim istraživanjima hrvatskoga jezika», Hrvatski dijalektološki zbornik, vol. 23, p. 81-90. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 387-400 DOI: 10.2436/20.2500.01.400

Estudis romanics 46_int.indd 399

12/1/24 9:40

400

Nikola Vuletić

SHDA = Srpskohrvatski dijalektološki atlas. OLA = Obščeslavjanskij lingvističeksij atlas <slavatlas.org>. [Accesso: 21 gennaio 2023.] Peco, Asim (1989): «Mjesto lingvističke geografije u nauci o jeziku», Hrvatski dijalektološki zbornik, vol. 8, p. 95-107. Rocchi, Luciano (1990): Latinismi e romanismi antichi nelle lingue slave meridionali. Udine: Campanoto Editore. Vuletić, Nikola / Skračić, Vladimir (2016): «El projecte del Centre d’Investigacions Onomàstiques Adriàtiques de la Universitat de Zadar», Estudis Romànics, vol. 38, p. 333-338. Vuletić, Nikola / Bazina, Hrvoje / Skračić, Vladimir (2022): «Projekt JAPRK (Jezični atlas pomorske i ribarske kulture Dalmacije i Kvarnera)», Hrvatski dijalektološki zbornik, vol. 26, p. 197-215.

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 387-400 DOI: 10.2436/20.2500.01.400

Estudis romanics 46_int.indd 400

12/1/24 9:40

RECENSIONS

Estudis romanics 46_int.indd 401

12/1/24 9:40

Estudis romanics 46_int.indd 402

12/1/24 9:40

J

A

Aguiló, Cosme (ed.) (2023): Joan Veny, noranta anys entre paraules. Mallorca: Lleonard Muntaner, 92 p. Noranta anys de «joventut acumulada», com escriu Màrius Serra, un dels coautors d’aquest llibre coŀlectiu. Noranta anys que recorden les Memòries d’un filòleg norantí, de Joan Veny, que es van presentar al seu poble, Campos, just quatre dies després del norantè aniversari del mestre. Així ho evoca, amb un estil fàcilment reconeixible, l’editor del llibre i autor de la «Presentació» (p. 7-9), Cosme Aguiló, de qui transcric el primer paràgraf a manera de contextualització inicial: El divendres dia 26 d’agost de 2022, a la Sala Polivalent de Campos fou presentat el llibre Memòries d’un filòleg norantí, de Joan Veny. L’espai resultà petit per albergar la gernació que hi havia acudit, campaners i externs, molts dels quals drets fora de la sala, fascinats com sempre per l’expectació que la marca Veny desperta de manera infaŀlible entre els que coneixen la seva obra i el seu enteniment fet a escaire. També al seu petit país, al microcosmos on va obrir els ulls, Joan Veny, fill iŀlustre de Campos, és molt estimat. Hi és gairebé venerat. (p. 7)

En efecte, estima, àdhuc veneració, és el que suscita la figura de Joan Veny al seu petit país, com també als països de llengua catalana; i fins i tot més enllà, als cercles de la filologia romànica, o en general entre els que professem l’amor per la paraula, la filologia (etymologico sensu). Cosme Aguiló, en el seu paper d’editor de l’obra, n’anuncia en aquesta presentació els continguts, que es distribueixen en dos blocs. El primer recull, sota el títol de Passió per la llengua (p. 13-54), els textos dels participants en l’acte celebrat a Campos el dia 26 d’agost de 2022. El segon, intitulat Mirades sobre les Memòries (p. 56-90), aplega un seguit de contribucions escrites «que han tret eixiu a premsa principatina, a la revista local de Campos, i a una publicació especialitzada en temàtica lingüística» (en paraules de Cosme Aguiló, p. 8), a més d’un poema inèdit de noranta versos, com també 90 és el número de la darrera pàgina de text, a la qual segueix la preceptiva taula de continguts. I val a dir que s’intercalen, entre text i text, fotografies i iŀlustracions diverses, com ara la que figura a la portada de les Memòries d’un filòleg norantí (p. 18), amb un Veny somrient, i togat, el dia de la seva investidura com a Doctor Honoris Causa per la Universitat de les Illes Balears (10 d’octubre de 2016); i també diverses instantànies de l’acte de presentació del llibre, així com altres portades de diversos llibres del fill iŀlustre de Campos. La fotografia de la p. 63 aplega Joan Veny i el coordinador del llibre, Cosme Aguiló, sota el fons de rajoles de disseny triangular, de colors blanc i verd, que són emblema de l’Institut d’Estudis Catalans. Un verd que, en el format d’imatge en blanc i negre només s’intueix, però que reflecteix més fidelment la foto en colors vius de portada, d’un altre Joan Veny somrient i radiant. Sobre els continguts d’aquest destiŀlat d’estima pel patriarca de la dialectologia catalana, resulten ben orientatius els diferents títols de les contribucions, que reprodueixo tot seguit, amb la indicació dels respectius autors i llur adscripció administrativa o acadèmica, o el perfil professional, així com les pàgines de referència, i eventualment qualque comentari. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 403

12/1/24 9:40

404

José Enrique Gargallo Gil

La primera part (Passió per la llengua) comença amb el text de Miquel Oliver Adrover (Departament de Cultura, Comunicació i Protocol de l’Ajuntament de Campos), qui, amb «Noranta tàperes per a una llengua» (p. 13-17), que evoca el llibre intitulat Llengua amb tàperes (2020) i prologat pel mateix Veny, va posar punt i final als actes culturals del programa de les Festes de la Mare de Déu d’Agost 2022. Tot seguit, Lleonard Muntaner (editor i historiador) aporta unes «Paraules de l’editor per al mestre i amic Dr. Joan Veny i Clar» (p. 19-22). Cosme Aguiló (Institut d’Estudis Catalans), «Joan Veny, pescador de mots» (p. 23-38), retrata l’homenatjat amb un text ben original, teixit de filigranes com les referides a l’homenatjat amb l’adjectiu neològic venyià («hi ha obres dins el puŀlulant arxipèlag venyià que són de referència obligada», p. 33), o el seu femení venyiana (així, en la menció d’una certa «relació bibliogràfica de 553 obres de la producció venyiana», p. 24), a propòsit del qual em permeto suggerir una possible alternativa: el cultisme llatinitzant vicinià/viciniana, que revelaria el parentiu de Veny amb els descendents neollatins de vīcīnus, tipus lexical d’abast panromànic. Joan Veny i Clar (Institut d’Estudis Catalans), amb la seva «Història d’una complicitat amb les paraules» (p. 39-51), manlleva un cop més les belles paraules de J. I. Servera, que no puc estar-me de reproduir ací també: Aquí és ca meva, per l’olor que fa el pa, per l’olor de l’aire quan obr la finestra, per l’olor de la terra quan plou; per l’olor d’un albercoc xapat pel mig, o d’un meló eriçoner abans d’encetar-lo, o d’un sac ple de garroves; per l’olor del pebre bord, o per l’olor de les cases, aquella olor que em fa saber, ulls clucs, que ets a ca teva. (p. 39)

Amb els ulls clucs sabríem reconèixer, i fins i tot olorar, l’estil vicinià, que ací traspua professió d’amor per tres espais de vida, amb tres epígrafs diàfans: «El poble», «Universitat de Barcelona», «Institut d’Estudis Catalans». A continuació, la batlessa de Campos, Francisca Porquer Manresa, signa la «Cloenda» (p. 53-54) de l’acte i d’aquesta part primera. La segona part (Mirades sobre les Memòries, p. 57-90) comença amb l’aportació de Miquel Àngel Adrover, filòleg i poeta («Noranta versos a un nonagenari», p. 57-60), que usa a manera de pòrtic o «pretext» un conegut passatge d’un altre poeta, Joan Pomar («Del carrer Pare Alzina al carrer Biscaia / potser hi ha, només al mig, la mar»). Segueixen diverses contribucions, de les quals especificaré oportunament la procedència textual. Sebastià Alzamora (escriptor i —tot i que no figura a l’encapçalament— membre de l’Institut d’Estudis Catalans), «Joan Veny torna a Campos» [article publicat a AraBalears el 29 d’agost de 2022] (p. 61-63). Maties Garcias Salvà (professor jubilat de l’Escola Oficial de Campos, «La saviesa i la humanitat del Dr. Veny» [publicat al mur de Facebook de Maties Garcias el 31 d’agost de 2022] (p. 65-67). Victòria Mayans, «Del carrer pare Alzina al carrer Biscaia hi ha, només al mig, la mar» (p. 69-71), reprèn els versos del poeta Joan Pomar, i alterna els cognoms de Joan Veny i Clar amb el renom afectuós de Joan Terrola. I justament l’evocat Joan Pomar Mir, poeta i escriptor, traça un retrat sobre «Joan Veny, una obra —i una vida— d’amor per la llengua i el país» [text publicat a la revista Ressò, de Campos, maig-juny 2022, any 35, núm. 302] (p. 73-83). A continuació, Màrius Serra (Institut d’Estudis Catalans) ofereix la seva mirada sobre «Veny, joventut acumulada» [article publicat a La Vanguardia el 16 de maig de 2022] (p. 85-86). Finalment, completa aquesta segona part, i el llibre, Joan Ignasi Servera Vila (IES Damià Huguet), amb un text que rebla el clau de la norantena viciniana: «Presentació del llibre Memòries d’un filòleg norantí, de Joan Veny i Clar, 26 d’agost de 2022)» (p. 87-90). Joan Veny, Joan Terrola. Amb aquest renom, basat en la designació balear per a l’alosa (vid. l’ALDC; mapa 1593; i el PALDC, mapa 1044), el mestre de Campos es lliga, etimològicament i afectiva, a la terra pàtria campanera, a la terra màtria mallorquina i catalana, i a la Terra tota. Però sabem del cert que s’estima també la mar, «al mig, la mar», la Mediterrània. José Enrique Gargallo Gil Universitat de Barcelona Institut d Estudis Catalans Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 404

12/1/24 9:40

Amengual i Vicens: Flora medicinal de les Illes Balears

405

Amengual i Vicens, Carles (2021): Flora medicinal de les Illes Balears, iŀlustracions d’Irene Mulet i Judit Morales. Palma de Mallorca: Edicions UIB, 1.063 p.

X

A B

Aquest voluminós i ben editat llibre de la Universitat de les Illes Balears és la culminació d’una labor llarga i intensa del metge Carles Amengual i Vicens, nat a Selva de Mallorca el 1956, de família de metges i apotecaris. La seva àmplia formació es veu reflectida en el fet que és llicenciat en Medicina (UB), en Ciències Biològiques (UIB), en Humanitats (UOC), en Estudis d’Àsia Oriental (UOC) i en Ciències Religioses (Facultat de Teologia de Catalunya). El volum té l’origen en la tesi doctoral presentada el 2017 a la Universitat de les Illes Balears. Carles Amengual és autor també del llibre de divulgació L’hort de les rondalles mallorquines (Palma, 2017, Documenta Balear, col. Menjavents 128), on tracta els noms de plantes del rondallari d’Antoni Maria Alcover, en el qual apareixen molts més fitònims que en altres obres de la mateixa factura, com la dels germans Grimm. Ha anunciat una publicació de tema mèdic en les obres de Ramon Llull. En l’obra que ressenyem, s’hi recullen 662 plantes medicinals (el 33 % de les plantes baleàriques tenen atribucions medicinals, segons l’autor). Com es diu a l’inici: «La finalitat de l’obra és disposar d’un arxiu d’informació que ens pugui orientar sobre els usos de les plantes medicinals de les Illes Balears i la seva comparació amb altres farmacopees» (p. 3). Aquestes altres farmacopees van lligades a l’itinerari vital de l’autor, que les ha conegudes de manera directa i en contacte amb experts de cada lloc. Aquest és l’objectiu meduŀlar de l’obra, però amb una expansió impressionant es despleguen referències a obres històriques sobre el mateix tema, des dels clàssics grecollatins a obres literàries de totes les èpoques, i a obres assagístiques o descriptives, des dels agrònoms clàssics fins als treballs més recents. Però sobretot es destaquen els referents propers: les més completes i detallades com la Flora de Mallorca (4 volums, 1977-1980), de Francesc Bonafè, o, la més específica, Les plantes medicinals baleàriques (1954), de Pere Claver Palau i Ferrer, passant per les grans obres botàniques i de plantes medicinals més generals, com les de Pius Font i Quer. Les obres de referència ens proporcionen multitud de comentaris, i moltes vegades s’extreuen citacions dels exemples del Diccionari català-valencià-balear. El criteri de selecció és «d’incloure les plantes que han estat referenciades pels diferents autors al llarg del temps» (p. 13). Sembla que no ha passat per malla cap obra illenca, la més antiga del 1781 (J. A. Brotat i Terrers), i fins i tot s’han fet servir dos manuscrits inèdits (de J. A. Brotat i Terrers, del darrer quart del segle xviii). L’autor destaca la importància de l’obra llatina del menorquí Joan Cursach (Medicus ad medicinae alumnorum usum, 1791), del qual apareixen citacions amb freqüència. En una obra botànica és important la part gràfica, i en aquest cas cal esmentar que es fan servir les fotografies de l’Herbari Virtual del Mediterrani Occidental de la Universitat de les Illes Balears, completades amb exceŀlents aquareŀles d’Irene Mulet i Judit Morales. L’afany de sistematicitat és mereixedor d’elogi i diríem que imprescindible en una obra d’aquestes dimensions, pensada com a obra de consulta tant per a experts com per a interessats en el tema. Es constata en els índexs: un índex per a les famílies botàniques, un altre per als noms científics i un altre per als noms populars, un índex terapèutic (elenc de les parts del cos amb les plantes que s’hi relacionen) i un índex homeopàtic. L’índex de flora comparada és una taula on es donen coincidències de les espècies medicinals baleàriques amb les de la medicina de l’Índia, el Tibet, la Xina, les Filipines, el Marroc i Mèxic, i en la medicina aiurvèdica i en l’homeopatia. Els articles o fitxes dedicats a cadascuna de les plantes s’agrupen segons criteris botànics, de primer separant l’ordre dels pteridòfits (el de les falgueres) del dels espermatòfits, dins els quals se separen les gimnospermes de les angiospermes, i dins d’aquestes els dos grups: dicotiledònies (aplega la majoria de les plantes aquí tractades) i monocotiledònies. Dins de cada apartat apareixen les plantes per ordre alfabètic, sempre a partir del nom científic. La localització d’una planta és ben fàcil amb aquestes referències botàniques bàsiques o a través dels índexs. L’estructura interna de cada article segueix aquest esquema: a) encapçalament amb la denominació botànica sota la qual consta la distribució dins les Illes; b) fotografia de la planta (en casos escadussers no n’hi ha, però en el cas de la Capsella bursa-pastoris, l’aquareŀla fa les funcions d’iŀlustració gràfica Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 405

12/1/24 9:40

406

Xavier Luna-Batlle

de manera exceŀlent); c) etimologia i motivació del nom; d) sinònims en català (amb algunes indicacions geolingüístiques, per exemple, si és exclusiu de Mallorca), castellà, portuguès, basc, francès, italià, alemany i anglès (hi trobem a faltar l’occità, potser per manca d’obres sòlides de referència); e) descripció botànica; f) hàbitat; g) part utilitzada en els usos medicinals; h) composició química; i) indicacions farmacològiques; j) fórmules i preparacions; k) cultura popular; l) història; m) literatura; n) bibliografia. A això s’afegeix un requadre de fons acolorit amb la terapèutica comparada, en què apareixen les indicacions terapèutiques d’altres cultures, com la xinesa, la filipina, la marroquina, la mexicana, a més de l’aplicació en medicina homeopàtica. L’interès del llibre per a la lingüística és notable i en farem aquí un molt breu comentari, força parcial i amb algun exemple; no podem jutjar-lo des del punt de vista de la botànica o de la medicina, més enllà de constatar l’extensa informació en aquestes disciplines i el gran elenc de referències. Centrant-nos en els noms populars, el lingüista i el dialectòleg hi troben una mina per a l’estudi dels encreuaments, les motivacions, les variants. Hi veiem com un mateix nom (parlem aquí de tots els territoris de parla catalana) serveix per a designar espècies botàniques diferents (això és ben conegut, i aquí es desplega generosament). Per exemple, una escanyavelles pot ser tant el Pisum sativum com el Polygonum aviculare, com la Rosa canina. Hem de recordar aquí que el recull sistemàtic i exhaustiu dels noms de plantes en català el tenim a l’abast ara en «Noms de plantes. Corpus de fitonímia catalana» del Termcat (obra disponible a partir del 2014, dirigida en la part científica per Joan Vallès i Xirau). En l’elaboració del seu llibre Amengual no disposava d’aquest valuós instrument. Volem assenyalar més concretament que des del punt de vista de la lingüística el llibre d’Amengual dona informació valuosa per a observar la motivació dels noms, tant en les formes científiques o cultes com en les populars, i també tant en les formes actuals com en les etimològiques, un element molt re­ llevant en els noms de plantes i els noms naturals en general. Triem a l’atzar: Amengual ens informa de l’ètim del mot culte alquequengi (Physalis alkekengi), que procedeix del mot àrab al-kakang, cosa que anoten els diccionaris amb informació etimològica; però Amengual consigna a més el significat de l’ètim com Coromines al DECat II, 147b, on anota «alquequendje, planta que té inflors comparables a bossetes» i registra aquest mot àrab amb el significat de ‘bufeta de gos’. Això ens connecta directament (els fruits d’aquesta planta apareixen envoltats d’una mena de bossa, «un calze fructífer inflato-vesiculós») amb els noms populars bosses, bosses vermelles, bufeta, bufeta de gos, etc. La revelació del significat etimològic que recull Amengual és interessant, ja que els diccionaris que se n’ocupen no donen l’enllaç amb la motivació ni solen referir-se sempre als detalls del significat dels ètims. L’heura, Hedera hèlix, té l’origen etimològic en el verb llatí haerere, que significa «aferrar-se, estar aferrat», una de les característiques més rellevants i conegudes d’aquesta enfiladissa. L’explicació motivacional apareix sovint també en els noms populars. Per a agulles de pastor (Scandix pecten-veneris) es diu que «li ve pels seus fruits, molt allargats i en forma d’agulla», però la mateixa forma del fruit ha donat altres associacions i tenim pinta de Venus o pinta de pastor. La motivació té una enorme importància en els noms naturals, i aixeca molt d’interès per a la història dels mots i la seva evolució. En alguns casos podríem rebatre l’opció etimològica que proposa Amengual, malgrat la lògica de l’observador atent de la planta. Per a fonoll Coromines ha deixat ben establert (i ja apareix en el DCVB) que ve del llatí feniculum (ll. tardà fenuculum), diminutiu de fenum ‘fenc, farratge, herba’, i indica que totes les altres formes romàniques també provenen d’una manera regular del mateix mot llatí. Amengual fa una doble proposta; aquesta, l’acceptada pels lingüistes, al costat de l’alternativa «funiculus, petit filet, per les fulles en lacínies filiformes» (p. 141). Joan Coromines no és esmentat en la bibliografia, i potser la consulta del gran etimòleg fora pertinent en aquest cas; però el diccionari d’Alcover i Moll tampoc no dubta en aquesta etimologia. En el cas de la taperera no veiem per què es relaciona capparis, l’ètim, amb capra ‘cabra’ (p. 329), per bé que l’autor matisa dient «tal vegada». La doble consonant -pp- evoluciona en una -p- i no se sonoritza. Altrament: quina relació hi ha entre la planta i l’animal? En alguns casos hi ha alguna confusió en relació amb mots semblants: hi hem trobat que se situa baladrejar dins de la fitxa de baladre (p. 156-159); el nom de planta ve del llatí veratrum, però no Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 406

12/1/24 9:40

Bellés / Marquès Hernández / Ojeda Caba / Ruiz-Ruano: Teixir xarxa...

407

té relació amb aquell, que és un descendent de balatro amb el pas per un *balatrare. Dos orígens, doncs, diferents; tampoc per la via semàntica hi ha relació entre la planta i la idea de ‘parlar cridant’. En les referències a la literatura cal tenir en compte que no només hi ha citacions en què es parla dels remeis que aporten les plantes, sinó que s’hi afegeixen fragments de temàtica no medicinal. El llibre del metge Amengual s’expandeix cap a camps que no són els estrictes de la botànica i la medicina. Per exemple, es recullen maneres antigues del conreu (vegeu el cas de l’alberginera, que ofereix una citació dels Secrets d’agricultura [1617] de Miquel Agustí). Les fonts d’on Amengual recull la informació són molt àmplies. Són nombroses les referències al DCVB, però també a obres més específiques, com l’exceŀlent Costumari botànic (3 vol. 2002-2004) del valencià Joan Pellicer, per posar un exemple. La informació que ens aporta en relació amb les plantes medicinals és ingent, com ho és també la que s’expandeix cap a camps molt diversos. Ens ha cridat l’atenció el nombre de pàgines dedicades a la Vitis vinifera (p. 908-913), ben segur que en la proporció que mereix aquesta planta tan important i present en la cultura popular, la història i la literatura. Remarquem igualment l’interès per l’onomàstica. Per exemple, en relació amb el fonoll, hi ha aplegats un reguitzell de topònims i de llinatges: Es Fonoiar, Fonolleda, Fonollet, Fonollós, etc. Acabem posant èmfasi en el fet que el llibre no només parla de flora medicinal i de les seves aplicacions, sinó que a partir d’aquestes plantes se’ns dona una ingent i interessantíssima informació present tant en obres científiques com històriques o literàries, amb la literatura popular en un lloc preferent. Un llibre de plantes, doncs, molt valuós, enciclopèdic en el millor sentit de la paraula, riquíssim en referències, i no només útil per a les aplicacions medicinals de les plantes, sinó també curull de dades d’interès lingüístic.

S

Xavier Luna-Batlle

B R

Bellés, Eloi / Marquès Hernández, Paula / Ojeda Caba, Júlia / Ruiz-Ruano, Míriam (2021): Teixir xarxa, fer camí. Aportacions presents al futur de la catalanística. Maó: Punctum, 455 p. El llibre que ressenyem aplega aportacions dels coŀlaboradors que formen part de l’Associació de Joves Investigadors en Llengua i Literatura Catalanes (AJILLC). Si no la coneixeu, el títol mateix del volum és una descripció ben encertada del tarannà d’aquesta agrupació: és un punt de trobada entre el jovent investigador d’arreu del territori amb l’objectiu de fomentar la recerca lingüística i literària sobre el català. La publicació, en línia, de l’editorial Punctum, en coŀlaboració amb l’Institut Interuniversitari de Filologia Catalana, és una selecció de les contribucions presentades als diversos congressos que l’AJILLC ha organitzat, amb regularitat i molt d’èxit, cal dir-ho. En concret, els vint-i-dos textos de què consta el volum són ampliacions de les comunicacions que es van presentar en les edicions del 2017 (Universitat de València), 2018 (Universitat de Lleida), 2019 (Universitat de les Illes Balears) i 2020 (Universitat de Barcelona). Hem de fer palès que la feina d’edició està feta amb cura i que les recerques presentades són de molta qualitat, fet que, de segur, esperonarà les persones que comencen la carrera investigadora a associar-s’hi i a qui conviu ja amb el cuquet de la recerca de fa temps a interessar-se per aquesta plataforma (és visitable en <https://www.ajillc.cat/>). La misceŀlània s’estructura en tres seccions o «perspectives», a saber: 1) Perspectives lingüístiques, 2) Perspectives comparatístiques i, 3) Perspectives historicistes. A partir d’aquesta divisió, s’hi posa fil a l’agulla. Els nou articles de la secció lingüística són investigació puntera en llengua catalana en diversos vessants. D’una banda, hi ha dos articles de morfologia amb força desplegament teòric. Com s’indica al títol de l’estudi «Els límits de la composició culta: entre la composició i l’afixació», Ivan Solivellas (Universitat Pompeu Fabra) se centra a desbrinar l’estatus de la composició culta, una categoria lingüística en què s’han inclòs, sovint, mots ben heterogenis. A mitjan camí entre les diverses postures teòriques, conclou que la composició culta és el procés consistent en l’obtenció de mots a partir de la combinació de formants cultes, els quals poden adjuntar-se entre si (tanatofília o filòleg) o amb mots Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 407

12/1/24 9:40

408

Sandra Montserrat

patrimonials (enogastronòmic o turismofòbia). Situats en aquest punt, el veritable moll de l’os per a l’investigador és definir què és un formant culte. La hipòtesi proposada és que els formants cultes són una categoria liminar, a cavall entre les bases i els afixos i ben a prop d’una altra categoria igualment difícil de discriminar: els afixoides, unitats amb significat lèxic, invariables i no autònomes, com els formants cultes, però originades a partir de truncaments (auto-, eco- o radio-). Fet i fet, formants cultes i afixoides no coincideixen totalment ni amb la composició ni amb la prefixació. Tot i que les dades no són definitives, l’autor ens mena a reflexionar sobre si formants cultes, afixoides i afixos són entitats discretes o si, per contra, són una única realitat difusa: un contínuum morfològic. En aquesta perspectiva no discreta de la lingüística, se situa també el treball de Maria Antonia Font Fernández (Universitat de Barcelona), «L’eix de negativitat aplicat als termes sobre tristesa i angoixa formats amb prefixos de negació». L’objectiu general d’aquest article és estudiar la conceptualització de la tristesa i l’angoixa en català a través de la creació de mots per prefixació: amb prefixos com des- (desgràcia, desgrat, desiŀlusió o desalè), in- (impaciència, insuportable o infortuna) o mal- (malastrugança o malhumor), entre d’altres. L’autora arriba a dues conclusions interessants. Primerament, partint del concepte de Model Cognitiu Idealitzat, mostra que els mots prefixats revelen que, en català, construïm conceptualment la tristesa i la angoixa en termes de batalla. En segon lloc, comprova que l’angoixa (amb mots com ara inquietud, desalé o desventura) té més prominència entre els termes amb prefix de negació que no la tristesa. La recerca «Aspectes dels diminutius valencians com a estratègia pragmàtica», presentada per Àngela Magraner Mifsud i Pau Martín Miñana (Universitat de València), fa de frontissa entre els dos estudis teòrics anteriors i els tres articles dedicats a qüestions de lingüística aplicada. S’hi continua amb la morfologia, però s’hi afegeix l’estudi a partir de dades. Així, prenent com a base un corpus propi de conversa coŀloquial entre parlants valencians, s’analitza el funcionament dels sufixos diminutius, ben característics i usuals del coŀloquial català del País Valencià. Les autores destaquen que no és sorprenent que, malgrat la varietat, et- guanye la partida. Tanmateix, sí que consideren ressenyable que la funció conversacional dels diminutius sigui eminentment pragmàtica (un 92,3 % de les produccions). Aquestes dades menen les autores a suggerir que l’ús habitual i continuat de la funció pragmàtica dels diminutius valencians deu contribuir a l’ús particularment elevat a què ens hem referit adés, i, fins i tot, podria explicar, també, la tendència lexicalitzadora. Seguidament, hi ha dos articles d’aplicació lingüística a l’aula. D’una banda, Josep Marqués Meseguer (Universidad de Zaragoza i SERCLE) i Josep Vidal Arráez (Université de Toulouse – Jean Jaurès i SERCLE) ens fan sabedors de la bona acollida que té la cançó improvisada a l’aula de català com a llengua estrangera. En particular, en «La cançó improvisada: una eina per fomentar la interculturalitat a l’aula de CLE», els autors, d’una banda, desglossen les característiques d’aquest gènere, força arrelat als Països Catalans. De l’altra, ens presenten el disseny i els resultats exitosos d’una pràctica pedagògica de creació de versos improvisats que coadjuva al desenvolupament de les destreses lingüístiques, comunicatives, socials i motivacionals d’un grup d’estudiants de dues universitats franceses (ubicades a les ciutats d’Amiens i Tolosa de Llenguadoc) en un context d’aprenentatge intercultural. En tercer lloc, Noelia de la Torre Martínez (Universitat de València), amb «L’atenuació a les aules de Secundària: estudi aproximatiu de la competència pragmàtica dels adolescents», parteix de les produccions escrites i orals del seu alumnat (12-16 anys, de Paterna) a fi d’analitzar l’ús que fan de l’estratègia pragmàtica de l’atenuació. S’agraeix la reflexió —necessària, val a dir-ho— sobre la manca d’estudis que permeten esbrinar quina és la competència pragmàtica de l’alumnat a l’aula, amb la finalitat de millorar-la. Així mateix, convé destacar la metodologia exhaustiva d’arreplega de les mostres que li permet obtenir dades ben sucoses. De primeres, s’hi observa un alt percentatge en l’adequació pragmàtica del registre escrit. Per contra, s’hi constata la mancança de respostes atenuades en les mostres orals. El desenvolupament pragmàtic del registre oral és per a l’autora, doncs, l’assignatura pendent. Tanquen aquest bloc de perspectives lingüístiques quatre articles que detallen la relació del català amb altres llengües. En concret, en «Das Katalanische, de Meyer-Lübke (1925), com a certificat d’independència respecte a una antiga “llengua comuna catalanoprovençal”», Jordi Cassany-Bates (IES Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 408

12/1/24 9:40

Bellés / Marquès Hernández / Ojeda Caba / Ruiz-Ruano: Teixir xarxa...

409

José María Parra, Alzira) fa una relectura del text del lingüista suís, amb l’objectiu de desmentir alguns tòpics relacionats amb aquest manifest cabdal de la lingüística catalana. Per un costat, prova de mostrar com Meyer-Lübke no és tan contundent en la declaració de la independència del català respecte de l’occità com s’ha considerat fins ara. Ho fa basant-se en les diverses interpretacions del text original alemany i en l’opinió dels lingüistes coetanis que van comprendre el text de manera totalment oposada. De l’altre, indica que, en canvi, el lingüista suís sí que fou categòric a l’hora de corroborar l’existència d’una fase antiga occitanoromànica i d’agrupar el català dins de la Gaŀloromània. Tot seguit, Xavier Sarmiento (Universitat de Barcelona), en «La traducció al català de les varietats funcionals i socials del francès», reflexiona sobre quin model de llengua han de tenir les traduccions al català de les noveŀles escrites en francès coŀloquial, o amb presència de sociolectes. Ens fa avinent que cal tenir en compte que els sociolectes en català estan molt influïts pel castellà i que, per tant, el repte del traductor o traductora es troba a crear un model de llengua que mantingui l’efecte equivalent en el públic lector de la traducció, al temps que es té cura de la genuïnitat: un equilibri complex que, segons l’autor, cal aconseguir provant d’analitzar millor el coŀloquial català del que s’ha fet fins ara. Per això mateix presenta, també, una recerca detallada i ben exemplificada sobre les diferències entre el coŀloquial del francès i del català, que és convenient tenir en compte a l’hora de traduir textos entre aquestes llengües. La tercera contribució és el treball de Maria Marra (Akademie der Wissenschaften und der Literatur, Mainz), «La persistència de catalanismes lèxics dins les pragmàtiques napolitanes». Segons la investigadora, tot i que la influència de la llengua catalana més prominent a Nàpols ja havia acabat durant els segles xvi i xviii, encara roman en el lèxic emprat en les Pragmàtiques, textos napolitans de caire legislatiu vigents sota el domini de la monarquia hispànica. Per demostrar-ho, hi examina acuradament mots de l’àmbit del tèxtil (gramaglie, reponto o soprattavola), dels accessoris (arrucate), de l’economia (tande) i de la mar (patente netta i patenti brutte). Per acabar, Ikram Chilah (Université Rennes 2) presenta un estudi del tot pertinent en l’actualitat, tenint en compte el contacte de llengües que provoquen els moviments migratoris d’arreu. En concret, en l’article «Capitalització de la llengua amaziga com a llengua de migració a Catalunya: la feminització de trajectòries d’èxit» esclareix quin és el paper de les llengües en la integració de la joventut amazic a Catalunya. A partir del relat de narratives o de pràctiques lingüístiques declarades de tres membres d’una família (dos noies i un noi, d’una trentena d’anys) sobre l’accés al món laboral i l’ús dels recursos lingüístics, conclou que el domini de llengües és, per a les noies, capital lingüístic; tanmateix, aquest domini les aboca a accedir a feines que estan relacionades amb l’atenció i gestió d’un públic immigrant i, per tant, feines «etnicitzades». La literatura comparada és l’eix vertebrador de les vuit contribucions aplegades en la segona secció, «Perspectives comparatístiques». Primerament, els estudis literaris feministes comparats estan ben representats pels tres articles següents. D’una banda, Mireia Casanyes Dalmau (Universitat de Barcelona), amb «Boques de flama i gebre. Natures corpòries i diferència en la poesia d’Anna Dodas i Gertrud Kolmar», descabdella els espais tematològics comuns d’aquestes dues poetes, distants en el temps, en la llengua i en l’espai, però que sembla que dialoguen. Tant en l’autora catalana com en l’alemanya, la natura corpòria més teŀlúrica i hivernal serveix per explicar el jo d’aquestes dones en el món. D’altra banda, la poesia de Maria-Mercè Marçal és el centre d’interès de les recerques de Meritxell Matas Revilla (Universitat de Barcelona) i Mireia Marimont i Àlvarez (Universitat Pompeu Fabra). La primera, en «“Com elles”: la doble influència de Sylvia Plath i Anne Sexton a Maria-Mercè Marçal i les poetes catalanes», ens ofereix una lectura comparada entre l’autora catalana i les autores de Massachussets. S’hi revela una predilecció pel patriarcat, la figura del pare i la maternitat, que Marçal pren de Plath. De Sexton, poa l’espiritualitat, el tractament del desig i l’erotisme. L’autora de l’article percaça, a més, de fer-nos conscients que la influència d’aquestes escriptores nord-americanes persisteix en les autores catalanes actuals. Mireia Marimont i Àlvarez, al seu torn, en «El desig lèsbic i el cos femení en la poesia de Maria-Mercè Marçal», tracta l’obra marçaliana en relació amb la presència del desig lèsbic i el cos femení en la seva poesia. Ho fa deixant de banda la perspectiva de gènere i partint, en canvi, de l’òptica psicoanalítica. És ben singular l’ús que fa del concepte «Nom-del-Pare», de Jacques Lacan, que fa llum sobre com l’escriptora urgellenenca malda per trobar en la llengua oral i la tradició popular el vincle amb la feminitat. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 409

12/1/24 9:40

410

Sandra Montserrat

Comparació i multidisciplinarietat van de la mà en tres articles que analitzen la influència pictòrica i musical en la literatura. En primer lloc, en «De Syracuse a Montblanc. El vincle inteŀlectual entre el poeta Jaume Ferran i el pintor Maties Palau Ferré», Francesc Marco-Palau (Universitat Autònoma de Barcelona) ens fa conèixer l’intens i prolífic vincle interdisciplinari entre aquests dos inteŀlectuals. D’una banda, Jaume Ferran tindrà el pintor com a font d’inspiració d’algun dels seus poemes, on es destaca el vincle amb el territori. Així mateix, coneixerem que el poeta fou un dels impulsors de l’obra més important de Maties Palau, el Guer-Blan. De retop, el pintor de Montblanc pintarà Carmen Rodríguez de Velasco, esposa del poeta, en un dels pocs retrats personals que se li coneixen en tota la seva carrera artística. A continuació, Marta Gort (Universitat Rovira i Virgili), amb la proposta «De la poesia a la música i a la pintura: “intertextualitats” artístiques en Brossa, Cirlot i Ponç», analitza la intertextualitat de tres obres de l’avantguarda catalana de postguerra: el sonet «Caldera d’abelles» de Joan Brossa, la cançó «Sonet. Para soprano y trompeta» de Juan Eduardo Cirlot i el quadre «Nocturn» de Joan Ponç. L’autora ens descobreix que el sonet de Brossa és el fonament de l’elaboració de la cançó de Cirlot i del quadre de Ponç. Concretament: «Caldera d’abelles» esdevindrà la lletra del «Sonet. Para soprano y trompeta» i les imatges que apareixen en el poema són representades pictòricament en el quadre de Ponç. Finalment, l’article titulat «Bach i Mozart en l’estètica arbitrària d’Eugeni d’Ors», de Xavier Hernàndez i Garcia (Universitat de València), és un estudi detallat dels escrits d’Eugeni d’Ors sobre Bach i Mozart. L’investigador comprova com, en diverses gloses i comentaris esparsos, Ors els integra dins del seu pensament estètic. En Bach troba una forma d’explicar la realitat ordenada i harmònica. De Mozart reinvindicarà les lectures no romàntiques, que casen amb el classicisme que els noucentistes persegueixen. La perspectiva comparativista d’aquest volum finalitza amb dues investigacions sobre el ressò dels escriptors clàssics en les obres literàries catalanes. Així, J. Àngel Cano Mateu (Universitat de València), en «El teatre clàssic en l’univers de referència de l’assaig fusteria», segueix la petjada dels dramaturgs grecollatins en l’obra de Joan Fuster: ens fa notar, per exemple, que Aristòfanes o Plaute i les seves obres són usades com a exemples dins d’argumentacions. Interessa, especialment, l’anàlisi de l’ús dels personatges clàssics femenins per desenvolupar la tesi sobre la igualtat de gènere de l’autor suecà. La darrera aportació, «Verdaguer i el 1900. La recepció creativa de l’aspecte místic de l’obra de Llull», de Sergi Castellà Martínez (Universitat Pompeu Fabra), és un bon exemple de quina ha estat la recepció poètica contemporània de Llull, sobretot de la sabor mística del Llibre d’amic e amat. I, més que no pas una influència, l’autor ens mostra que hi ha una fusió Llull-Verdaguer. No debades, de Llull, Verdaguer no només pren el beat o el místic, sinó també el filòsof i el geni literari. La secció darrera, «Perspectives historicistes», cedeix l’espai a la història de la literatura, com a disciplina cabdal en la catalanística. S’iŀlustra amb cinc articles. Els dos primers versen sobre la literatura moderna; els tres darrers tenen com a marc el tombant de segle. Així, doncs, en primer lloc, el s. xvii és el marc temporal dels estudis d’August Darder Moll (Universitat de les Illes Balears) i Arantxa Llàcer Martorell (Universitat Oberta de Catalunya). En «Difusió de la figura i obra del poeta mallorquí Rafael Bover (s. xvii)», l’investigador s’aproxima a la poesia d’aquest referent literari illenc, a partir del manuscrit 86 del fons Aiamans de la Biblioteca de Montserrat. Hi incorpora un estudi del que sobre aquest autor digueren alguns estudiosos del s. xix. En definitiva, aconsegueix oferir-nos una reinterpretació crítica de la figura del poeta. Segonament, Arantxa Llàcer Martorell, en l’article titulat «El circuit d’obres manuscrites en la Barcelona del segle xvii», fa una revisió dels inventaris bibliogràfics de diversos inteŀlectuals (com ara, Joaquim de Setanti, Jeroni Pujades, Esteve de Corbera, entre d’altres), cosa que permet identificar quines obres (en concret, manuscrites) eren peces claus en l’època. Aquesta tasca de catalogació és necessària i lloable, perquè la investigadora descobreix que hi hagué pervivència i interès per les lletres catalanes dins d’un circuit literari viu, en què es compartien i es debatien obres impreses i manuscrites. Com hem dit adés, els tres darrers articles del volum versen sobre les produccions de principis del s. xx. En particular, s’hi aprofundeix sobre dos autors gironins. D’una banda, Carla Riera (Universitat de Girona), en «L’esguard del mal: mirades i violència en la narrativa breu de Víctor Català», examina la mirada com a vehicle literari de la violència en l’obra Drames Rurals, de l’escriptora empordanesa. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 410

12/1/24 9:40

Bibiloni: Els cognoms de les Illes Balears

411

L’anàlisi minuciosa de les narracions ens demostra com, efectivament, Victor Català aprofita l’esguard com una eina refinada per definir personatges i situacions. Seguidament, Clàudia Costa Cantos (Universitat de Girona) se centra en «Joaquim Ruyra, poeta» a fi de donar a conèixer la seva obra poètica, poc estudiada, potser perquè l’autor mateix la menystenia. La investigadora en fa un recorregut exhaustiu: focalitza, sobretot, en l’ús i l’adaptació dels corrents decadentista i simbolista a través de la simbologia. En conclusió, ens presenta un autor de contrastos entre la modernitat i la tradició: a la fi, un Ruyra poeta difícilment classificable, tal com, segurament, ell mateix percaçava ser. L’última investigació del volum, d’Ivan Costa (Universitat de les Illes Balears), «La vessant d’Andreu Nin com a crític literari a l’article “Grandesa i decadència de la noveŀla soviètica” i als pròlegs de les seves traduccions de la literatura russa. La influència en crítica literària de Lev Trotski», ens descobreix la faceta de crític literari del polític català. Para l’atenció en la importància de la relació personal entre Nin i Lev Bronstein (conegut com a Lev Trotski), motor de la valoració que té del fet literari. En realitat, el crític vendrellenc amplia les teories de Trotski i hi afegeix una perspectiva dialèctica: una mena de tesi i antítesi, aquesta darrera provocada per una nova legislació de Stalin que implicarà la mort de l’art proletari. Fet i debatut, Teixir xarxa, fer camí. Aportacions presents al futur de la catalanística és un molt bon exemple de les veus de la recerca en llengua i literatura catalanes. Un present real i un futur assegurat per al català dins de l’àmbit de la recerca lingüística i literària més capdavantera. Sandra Montserrat Universitat d’Alacant

C

B

Bibiloni, Gabriel (2022): Els cognoms de les Illes Balears. Mallorca: Nova Editorial Moll, 653 p. Ens hem de congratular enormement de l’aparició d’aquesta obra voluminosa sobre antroponímia, la finalitat inicial de la qual era la d’oferir «una relació de tots els cognoms tradicionals de les Illes Balears amb la grafia normalitzada», tal com es diu en la presentació, per tal que les persones interessades en regularitzar de manera oficial la grafia del seu cognom ho puguin fer «amb una certa seguretat lingüística». Alhora, el corpus alfabetitzat de l’obra té també com a objectiu ser una via oberta per poder escriure correctament els noms de lloc illencs que alberguen antropònims. A més d’aquestes dues intencions bàsiques, hi ha el valor afegit d’altres informacions ben interessants, tals com la pronunciació dels cognoms mitjançant transcripcions fetes amb l’alfabet fonètic internacional, les variants de grafia, l’etimologia, l’antiguitat a cadascuna de les illes, les addicions de topònims a llinatges ben concrets (Ramis d’Aireflor, Cifre de Colonya...) i els topònims vinculats a cadascun dels cognoms. S’hi relacionen a més tots els cognoms històrics desapareguts que l’autor ha pogut documentar. Es tracta d’un considerable esforç individual que se suma als dos llibres anteriors de Francesc de B. Moll (1959 i 1982) sobre el tema (1959 i 1982), obres pioneres i d’un gran valor, com tothom sap. En la introducció s’explica què són els cognoms (terme que diferencia del de llinatge) i altres antropònims com els prenoms, els malnoms o sobrenoms, i a més s’escriu sobre el fet que a la península ibèrica i als països llatinoamericans, a diferència d’altres estats europeus, les persones són portadores de dos cognoms. Es fa un repàs històric sobre la naixença dels antropònims que individualitzen els éssers humans segons diverses tradicions: l’hebrea —inclosa la bíblica—, l’heŀlènica, la germànica, la romana —amb el seu sistema quàdruple— i l’aràbiga. Es fa un repàs històric sobre l’aparició dels cognoms, tot parlant de la desaparició de l’Imperi Romà d’Occident, del retorn al nom únic amb persistència de noms del fons llatí, de la irrupció a Catalunya de l’antroponímia germànica, dels canvis originats per la difusió del cristianisme i de la reducció d’unitats entre els segles x i xi que propicià l’aparició dels malnoms (dels quals sortiren els cognoms), malnoms classificats en quatre grups. Es fa una diferència entre els cognoms catalans d’abans de les conquestes i els provinents de les aportacions de nacions veïnes, com els occitans (Totossaus), els francesos (Laforet), els bascs (Iborra), els castellans (Gomis), etc., que acabaren per adaptar-se. S’explica que els cognoms catalans tradicionals de les Balears heretaren amb el Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 411

12/1/24 9:40

412

Cosme Aguiló

repoblament de les illes aquesta mescla d’origen. Una gran majoria són noms toponímics que indiquen la procedència dels repobladors o la dels seus avantpassats. Es para esment també en els que són formats a les Illes a partir de topònims locals (Bunyola, Caimari, Deià...), en la presència de noms àrabs en el corpus baleàric (Arrom, Massot...) i també d’hebreus (Abraham, Salom...). Se segueix amb l’ampliació del corpus amb els introduïts per immigrants, ja siguin italians (Brondo, Dameto, Rigo...), espanyols, sobretot a Menorca (Hernández, Lozano...), o d’altres provinences (Macabitx, Oleo). Es parla també dels efectes de desplaçaments poblacionals de mallorquins cap a Menorca i cap a les comarques valencianes de la Marina, i, finalment, de la massiva immigració espanyola del segle xx que ha trastocat tot el corpus tradicional. La relació entre cognoms i topònims motiva un repàs als diferents estrats de la toponímia insular. Es fa esment a la desaparició d’una gran part de la toponímia precatalana i també als elements que se n’han conservat. Es donen detalls dels topònims amb rèpliques continentals vinguts a les Illes amb un antropònim de repoblador (Montblanc, Tortova...), que pot anar precedit d’article (els Carbonells, els Calderers, els Gomeles, les Valentines, les Arnaules...). Bibiloni, com és sabut, es decanta per l’ús de l’article estàndard (amb l’excepció de les escasses ocurrències fossilitzades de Sos < ço des, com Sos Carbons (p. 163), Sos Sanxos (p. 529) i, doncs, els topònims com els Carbonells en la parla informal (i també formal per part d’altres autors) porten article salat. La manera més habitual de crear topònims amb un cognom s’exemplifica amb els iniciats per Can i Son. L’autor segueix un tractament gràfic diferent en els noms de lloc formats amb aquestes dues partícules quan l’antropònim comença amb vocal. No apostrofa els masculins: Son Albertí (p. 52), Son Amat (p. 62), Can Eixartell (p. 228), Can Estela (p. 240), però sí els femenins: So n’Amadora (p. 29), Ca n’Alcovera (p. 54). En l’apartat d’usos i costums es fa referència al fet històric d’un sol cognom fins a temps moderns en el domini lingüístic català i als canvis legislatius que comportaren l’obligació de portar el matern, així com també a la tradició seguida per la noblesa d’afegir al primer el topònim d’una possessió de la seva propietat (Ramis d’Aireflor, Font dels Olors...) i es remarca el fet que els topònims que porten article sempre ho fan amb la forma estàndard. També trobam referències a casos particulars de determinades famílies i a l’habitud de posar el nom de les dones en forma femenina (Duran → Durana). Segueix un capítol sobre la normalització gràfica de les entrades, que fa l’autor d’acord amb les normes ortogràfiques de la llengua, i l’etimologia, amb la finalitat que les persones que lliurement vulguin tenir el cognom normalitzat gràficament ho puguin fer a partir d’aquesta obra, que a la vegada —com s’ha dit— vol ser un instrument per assegurar la correcta escriptura de tots els topònims basats en cognoms. El tractament gràfic ha de ser per a tot el domini de la llengua i, si els antropònims són propietat només de les persones que els porten, els topònims són de la coŀlectivitat i han de ser escrits de manera correcta i coherent. Sobre els criteris de normalització, Bibiloni apunta tres fases ordenades d’actuació: 1) Aplicació de les regles convencionals de l’ortografia; 2) En els casos que no es puguin resoldre, aplicació de grafies exigides per l’etimologia; 3) Si l’etimologia és desconeguda, cenyir-se a la tradició. Dels criteris de grafia, s’expliquen els seguits en la iodització, la vocalització de la -l- implosiva, el tractament de la -o- àtona, el diftong -ua-, i la h- inicial. El corpus pròpiament dit recull els cognoms portats pels illencs des de la conquesta catalana fins a 1940, data anterior a la immigració massiva. A cadascuna de les entrades es troba la forma gràfica normalitzada, la grafia o grafies tradicionals, la transcripció fonètica, l’àrea d’extensió, l’antiguitat a cada illa, els topònims que ha generat i altres informacions, especialment les referides a la noblesa, pel fet que són les més ben documentades. Sobre les localitzacions, s’especifiquen si es troben al Principat, al País Valencià i a cadascuna de les quatre illes, sense entrar normalment en més detalls. Per a determinar l’antiguitat que porten a cada illa, s’han consultat diverses publicacions de Bover, Miralles, Ramis i Vaquer. De cadascun s’indiquen els topònims illencs més importants que el tenen incorporat. Finalment, es diu que els articles de tots els topònims adopten la forma estàndard, seguint un criteri justificat per l’autor en treballs anteriors. S’ha d’entendre, si no es diu res altre, que tots adopten la forma salada en el parlar coŀloquial, tret dels que conformen topònims pollencins, on no s’usa mai l’article salat. Els casos en què els topònims tenen sempre article estàndard s’indiquen en notes a peu de pàgina. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 412

12/1/24 9:40

Bibiloni: Els cognoms de les Illes Balears

413

Ens trobam davant de l’esforç d’una sola persona que ens serveix en safata un corpus voluminós, amb una feina ordenada que estalviarà en el futur haver de recórrer a dades esparses en voler obtenir informacions sobre qualsevulla dels cognoms que han sojornat a les Balears. Com en tota obra de caràcter voluminós, hi ha informacions que, segons el nostre parer, són millorables o no són del tot encertades, petits asteroides rocosos dins un univers d’estels amb llum pròpia. És especialment interessant en aquest sentit l’entrada Bauçà (p. 96), per a la qual es proposa un ètim a partir de balç. N’assenyalarem algunes, amb la voluntat de contribuir a completar i esmenar diversos casos, conseqüència clara de l’alt interès amb què hem llegit el llibre. Hi ha algunes errates que són només producte de la distracció, com passa sovint en moltes publicacions, lapsus sense més importància i fàcilment esmenables en una segona edició. Com ja s’haurà observat, indicam entre parèntesis les pàgines on es troben les motivacions dels nostres comentaris. Llorac (p. 339) està ben interpretat a l’entrada del cognom com a topònim propi dels repobladors, però mal situat entre els corresponents a estadis precatalans (p. 27). Quan es parla de variants formals (p. 34), s’esmenta Vilallonga i Vilallonga, on hauria de dir Vilallonga i Villalonga. La transcripció de la pronúncia de Lledonet ha de ser com a paraula aguda i no plana. I el cognom present en el topònim Son Vivot Nou (p. 614) ha de ser escrit en majúscula. En una obra de tanta envergadura, és lògic que s’hi puguin afegir moltes coses, ja que l’exhaustivitat és un objectiu gairebé utòpic. Pel que fa a la nòmina toponímica de cada entrada, Bibiloni ja adverteix (p. 40) que només aporta les unitats més importants. Efectivament, se n’hi poden afegir moltes, algunes de les quals ben significatives per diversos motius: s’Arrom (Sóller), ses Artigues (Alaró i Alaior), sa Bastida (cinc ocurrències a Mallorca), etc. El fet que el cognom Pi es trobi documentat temps enrere a Llucmajor ens fa pensar que també cala Pi és interpretable com a topònim format amb un cognom. El mateix passa amb les unitats desaparegudes, ja que en pouar en el fons bibliogràfic dels historiadors en trobam a cada passa: Arenys, Cabrianes, Vernissa, Estepoll, Cananera, Montiscle, Figo, Bernau, Vigo, Tapiner, Fabiol, Vallmas, Sabija, etc. No ens hem entretingut a cercar-ne la grafia més adequada. També es pot engreixar la relació de variants, com per exemple la de Mulner per a l’entrada Moner. En referència a les pronúncies, al costat de la de Cauvià per a Calvià (p. 37), es pot afegir la monoftongada de Cuvià, la de Cantallops (p. 158), amb una estranya /o/ oberta, i també a Mallorca la de Ulive(r), grafia Oliver (p. 418), pròpia d’un bon nombre de poblacions que tanquen la /o/ àtona seguida de /i/ tònica o pretònica. Es justifica la de Buades (p. 37) per una /u/ etimològica present en el nom comú buada ‘cambra sobre el forn’. El referent principatí seria el topònim Buada (p. 135), «escrit oficialment amb la grafia anti-etimològica Boada». Hem de dir que a la nostra població hem sentit pronunciar sempre boada amb [o] i amb [v] antihiàtica (bovada), per tothom i no solament per la nostra extensa família d’oncles i mare forners. No podem dir si això basta per posar en dubte l’ètim proposat, però sí per fer-hi un cop d’atenció. Hi ha afirmacions que cal matisar. És cert que la partícula son que caracteritza la toponímia de les dues illes majors forma un inventari relativament tancat (p. 28), però encara avui és ben productiu en noms de lloc que ja no contenen un antropònim, com en el seu origen, i exemples com Son Tranquil, Son Benarribat, Son Vecete, tal vegada algun dels Son Dur-hi escrit Son Durí, i Son Xincado, etc., són forçosament de creació ben moderna i poden engreixar la nòmina dels esmentats a la pàgina 28. La força de la partícula és exemplificable en altres casos: Son Tigor (Santanyí) no és altra cosa sinó un antigor arrossegat pel sistema, el qual també garfulla topònims com Santa Eulària (> Son Teulari) i arabismes com Senobra (> So n’Obra), i crea paratopònims orfes de referent físic com Son Fotifuig. Bibiloni explica la circumstància que tinguem Son Gabriela i no *So na Gabriela per ser format més tardanament que d’altres topònims introduïts per so na (p. 29), però Son Gabriela ja es documenta així des de 1659 i abans era Son Garcia Gabriela (Font Obrador: 1982: 365), pel nom de la seva posseï­ dora, forma antiga que permet postular una estructura profunda com *Son Garcia [de na] Gabriela, que no té res d’estrany, més si tenim present que existeixen noms de lloc encapçalats per un article personal femení que contenen antropònims masculins. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 413

12/1/24 9:40

414

Cosme Aguiló

Sota l’entrada Anglès (p. 65) una de les possibilitats d’explicació que es dona és la de ser una va­ riant castellanitzada d’anglès. No ho afirmaríem amb tanta seguretat, tot i que és innegable que el castellà hi ha fet el seu pes. Cal que observem, però, que els mots iniciats gràficament per an- / en- (amb la mateixa vocal neutra) tenen tendència al tancament en in- tot i que, com és evident, la pronúncia no ha de aparèixer en la grafia normalitzada (Son Antelm > So n’Intelm, So n’Anglada > So n’Inglada, entès > intès, amb ultracorreccions com entenció ‘intenció’. Can Jordi (Santanyí) no és pròpiament allò que a Mallorca entenem per possessió (p. 322), sinó una diminuta agrupació rural de cases preturístiques dins l’àmplia contrada interior dita la Costa. I cala Mondragó (p. 389) és només una variant turística del nom d’una entrada marina que els usuaris fidels a les tradicions lingüístiques coneixen simplement per Mondragó, sense el genèric cala. De Peretó (p. 443), més que diminutiu de Pere, seria més adient dir que ho és del diminutiu Peret. L’entrada Gaona (p. 280) es pot completar recordant que vit d’en Gaona és un ictiònim que designa el fadrí (Thalassoma pavo), documentat per Veny (2015: 181). I de Gatell (p. 285) estaria bé citar l’Onomasticon Cataloniae (=OnCat), del qual aparentment es treu la informació. Hi ha antropònims que permeten retrodatacions, tals com Guaita, present ja un segle abans, en el xiv, o Arias, «cognom espanyol introduït en el segle xix». La introducció és molt més antiga, perquè a l’any 1260 ja es troba un Àries Yvanyes i el 1370 sa Punta (Portopetro) era la Punta de n’Àries (Rosselló Vaquer 2000: 20 i 51, respectivament). De Sever (p. 541), absent de l’obra de Moll, seria bo assenyalar la procedència de la informació, que probablement és de Veny (2002: 180). Entre les transcripcions errònies de pronúncies detectam la de Besora (p. 110), que no és amb /o/ tancada, sinó oberta, com correspon al reflex del diftong tònic de Bisaura. Contràriament, la /o/ tònica del topònim andritxol sa Gramola (p. 300) no és oberta, sinó tancada. El rafal Garcès (p. 281) apareix transcrit com a Rafalgarcés, amb un accent en desacord amb la pronúncia neutra de la vocal tònica. Hi ha grafies de topònims que no es corresponen amb el que realment es diu: l’alqueria santanyinera d’Albecara (p. 51) no és tal, sinó Albocora; Son Balart (p. 82) s’hauria d’escriure Son Belard i aixoplugar-se sota l’entrada Berard (p. 106), ja que el 1576 era de Pere Lluís Berard i la grafia Balart no apareix fins a 1815. El topònim Son Llull (p. 342), si és que algú ho diu ara així a Sant Llorenç des Cardassar, hauria de ser el tradicional Sos Llulls, un dels tretze supervivents mallorquins introduïts per la partícula sos (< ço des). El nom de la possessió llucmajorera lligada al cognom Tomàs de Taixaquet (p. 567) és Son Taixaquet i no simplement Taixaquet. La finca transcrita amb el nom de Son Tous (p. 576) és en realitat de Son Tou, amb atestacions gràfiques constants a partir de 1578, quan pertanyia al prevere Miquel Tou. Alguns errors toponímics són de localització: sa Domenega (p. 223) no és de Sóller, sinó de Fornalutx. Roqueta (p. 262) no és de Santa Margalida, sinó de Maria. Llinàritx (nota 243) és a Menorca i no a Mallorca. La Mesquida de Salines (p. 374) que coneixem no és de Felanitx, sinó de ses Salines. Pel que fa a aspectes morfològics, diríem que el sufix de Cabot (p. 143) és diminutiu, més tost que no augmentatiu. S’atribueix a l’àrab el topònim Femenia (p. 24), segurament agafant el fil de l’OnCat. El nostre parer és que no es pot menysprear la documentació que coneixia el pare Rafel Juan (2002: 19), a través de la qual identifica aquella possessió amb una Santa Famia (Sancta Euphemia?), alqueria que el Repartiment (Soto Company: 1984: 178) consigna entre Moncso (= Mossa) i Beni Haldun (= Binifaldó). No causa cap estridència la situació d’un topònim possiblement paleocristià amb altres elements del santoral antic dispersos pel nord-oest de Mallorca. Es pot aportar alguna etimologia per als cognoms en què es deixa buida aquesta parceŀla. Així, de Bartomí (p. 92) direm que és format a partir del femení Bartholomea, que pel fet de tenir la vocal tònica en hiat donà Bartomia, a diferència de Bartomeu (cf. Romeu / Romia). No es diu res de Carròs, però sabent per informacions verbals d’Antoni Gili que l’origen de Carrossa (Artà) es troba en un posseïdor llatinitzat com a Carrocius, podem redreçar les grafies cap a Carroç i Carroça. De Cincclaus (p. 181) no s’aporta l’ètim últim, el del poblet empordanès, que no pot ser el q(u)inque clausos ‘cinc closos de conreu’ defensat per Coromines (OnCat, III, 374a26), sinó el centum claves, llatinització del Centclaus d’abans, nom de tradició romana com Centelles (< centum cellas), aplicat a villae o a d’altres edificis Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 414

12/1/24 9:40

Bibiloni: Els cognoms de les Illes Balears

415

de moltes cambres. El cognom Cinclaus de la documentació santanyinera perviu en una llegenda llombardera alternant amb el de Centclaus. De Pallissa (referit al topònim llucmajorer Païssa), l’autor no coneix documentació que permeti unir la possessió al cognom (p. 431). Es pot aportar un Geraldi de paliza de 1307 que figura com a beneficiari en el repartiment de terres (Font Obrador 1972: 196). Els vincles dels topònims amb els cognoms no sempre recorren el camí més lògic. Diríem que n’Antiga (p. 67) té més fàcil relació amb les lloses megalítiques fent muralla que hi havia fins fa poc, tot i que no estaven en el lloc original, que no amb el cognom Antic. L’etimologia ebulētum ‘lloc poblat d’évols’ per al topònim ribagorçà Aulet (p. 76), segurament extreta de Coromines (OnCat, II, 276b8) sembla del tot lògica en el Principat pels testimonis antics, però Auleda (OnCat, II, 277b52) remunta a l’ètim iliceta i no tots els aulets deuen ser hereus d’un ebulētum. En tot cas els reflexos mallorquins de ĕbŭlus són el desaparegut talaiot del claper des/dels? Évols (Alcúdia), propietat que fou de la família de Costa i Llobera, i el prat des Ebos (Artà) amb caiguda, després de vocalitzar-se, d’una lateral implosiva. L’aŀlusió a la planta Sambucus ebulus sembla clara. De Biscafrè (p. 114) es diu que prové de Giscafrè per analogia amb noms com Biscaia o Bisquerra. No serà un cas d’equivalència acústica b=g? (Veny 1989: 101-127). I una cosa semblant v=g, podem dir de Nivorra (p. 410) respecte de Nigorra. La possessió bunyolina de Calbet (p. 147), davant atestacions antigues com Coalbet, segurament s’ha de deslligar del calvetum proposat. En el cas de Calonge (p. 150), se segueix amb excessiva generositat l’opinió de Coromines, ja que el topònim no té res a veure amb cala Llonga, malgrat una certa proximitat, sinó amb tota probabilitat amb els homònims principatins. Corder (p. 199) s’explica com a ‘fabricant de cordes’. No podria ser també un nom del tipus Bou, Colom, Porcell...? El cognom Coves (p. 205), a més del significat espeleològic i de ser un plural, pot ser l’evolució de l’antic proparoxíton que donà còvens. El 1523 hi havia un Antoni Còvens afectat de germania i tant Son Coves com na Coves, dues finques de Santanyí, han tingut propietaris vinculats al prenom Antoni. Per a Cruells, del topònim principatí Crosells, de cros ‘buit’ (p. 208), es pot proposar igualment una forma dissimilada de closells ‘petits closos’. De Dolç (p. 223) també es pot apuntar cap a una ultracorrecció de Dou, que igualment és cognom (p. 224), més si tenim present el topònim s’Esdolç (Felanitx), que correspon a un corrent d’aigua dolça amb una estranya aparent repetició d’article que possiblement no és sinó una mala interpretació de *ses Dous. Per al topònim que escrivim com a s’Estelella, perquè era de F. Stelela el 1256, es defensa la grafia de l’Estalella (p. 239), amb /a/ pretònica per mor de grafies del s. xiv que vincularien el nom al lloc de l’Estadella, del municipi de Taüll, ja que la GEM transcriu el mateix nom com a Francesc d’Estadella. La fluctuació gràfica de la vocal és constant al llarg del segle xvi. Coromines (OnCat, IV, 143b45) reporta entre els segles x i xii Stelella ja com a nom de dona i antropònims com Geraldus de Stellela / Stelela i Guillelmum de Estelela. És sospitós que a menys de cinc quilòmetres de l’indret, en el terme de Campos, hi hagi una altra possessió dita Ca n’Estela. L’honradesa obliga el sotasignant a dir que a Campos se’n diu s’Estadella, fluctuació que, per altra banda, també afecta la població del Principat. Caldrà acudir a l’original del primer document conegut per veure quina n’és la transcripció fidel. Hi ha també diversitat d’opinions per a Filella, topònim de la Noguera, de l’àrab hilal o hilala ‘espina, escletxa, o mena de jonc’. Per al felanitxer Firella (sic), l’arabista Miquel Barceló (1994) proposà una relació amb el Tafilält de l’Alt Atlas marroquí, topònim de gran dispersió compost de af ‘sobre’ i iläl ‘aigua’. Potser el possessor de l’alqueria felanitxera era un tal Exameno de Fillera, qui sap si provinent de la zona lleidatana. Llagostera, més que relacionat amb zones devastades per plagues de llagosta (p. 327), hom diu que té un origen incert, ja que al s. ix es documenta com a Locustaria, que podria ser un derivat de lacus (NTC, 456). Llorito (nota 254), forma tradicional del poble mallorquí de Lloret, més que deformació del nom italià Loreto, caldria dir que ho és del napolità (i sicilià) on la e > i (pilu > pilu ‘pèl’). El topònim de ses Mascarelles no deu tenir lligams amb el cognom Mascarell (p. 364), ja que un document del s. xvii localitzat per F. Canuto hi aŀludeix com a les Mesquidelles del Caragol. Davant la dualitat d’interpretacions de Moix (p. 382), caldria descartar la referida a l’animal, ‘gat’, que és d’aparició tardana. És possible que Montalà (388) sigui una variant del principatí Montalat (‘mont talat’?). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 415

12/1/24 9:40

416

Cosme Aguiló

L’ètim de Picornell (p. 446) no té res a veure amb el bolet Hydnum repandum, que prové de picarronell, per l’estructura de la part inferior del capell, que no és laminada, sinó que té filaments semblants a minúscules estalactites. El cognom, com va proposar A. Palau i Codonyers (1985: 44-45), deu ser una contracció de Pere Cornell (nom idèntic al del lloctinent del rei En Jaume), la qual pot engreixar la llista del tipus Piferrer, Pijoan, etc. De Son Proenç, més que en una relació amb el llatí Prudentius (p. 463), pensaríem en una masculinització de Provença. Hi ajuda la pronúncia Provenç. Molts de topònims amb la paraula seguer (p. 535) segurament no tenen res a veure amb l’antroponímia, sinó amb l’existència d’eixams salvatges, sobretot els situats en penyes orientades al sol. En altres indrets serà la caça de la cega. Tot i que hi ha la variant Tortrella, es diu que Tortella (p. 573) és una forma femenina de tortell. Sembla més lògic pensar en una tórtora + sufix -ella > tortorella, amb caiguda de la vocal pretònica (tortrella) i posterior dissimilació (tortella). El cognom Valents, transcrit amb la vocal tònica tancada (p. 586), que sembla deduïda a partir de la grafia Valens (constant a partir de 1578), és pronunciat en el topònim de s’Alqueria Blanca sempre amb la vocal oberta i no pot ser mai el plural de Valent. Més tost cal pensar en un masculí de Valença (< Valentia). Costa d’entendre la motivació d’algunes grafies establertes com a formes normalitzades. Potser la més cridanera és Hestalric (p. 312), en la qual es fa costa amunt destriar el cognom Estelric, que escriuríem així tot i que l’ètim és un ‘hostal ric’. És preferible, pensam, que els usuaris puguin acceptar de bon grat la deriva consumada cap a un estel que admet el mateix adjectiu de ric, sense que hagin de refer l’edifici del significant després d’esbucar la casa. Diríem el mateix davant la variant Rado, sorgida aquesta per la influència històrica d’una mala grafia de redó, present ja en el segle xvi, la qual ha distorsionat la pronúncia. Per qui subscriu, Rado ja ha conformat un nou cognom (cap usuari se sent identificat amb un Redó), el qual té tanta tradició que fins i tot ha generat el topònim na Rada. Les grafies Font-i-Roig (p. 263) i Puig-de-ros (p. 466) sobten per la diferència majúscula/minúscula en els segons elements i creen un fort contrast amb altres grafies (Puigdorfila, Puiggròs...), que no hi seria escrivint Fontirroig i Puigderrós, formes que tampoc no violenten la pronúncia, a diferència de Deulosal (p. 222), que sí que ho fa. La tria que fa l’autor de l’article estàndard és ben lícita (com ho és la de l’article salat), però té el problema afegit que obliga a marcar els casos en què l’estàndard és forma única en els topònims, cosa que fa adequadament Bibiloni. No són tan visibles els casos de cognoms que en els topònims haurien de ser amb article salat invariable, com ho són Despuig, Descatlar, etc. El fet és motivat perquè seguim escrivint separadament sa Verdera (i no Saverdera, Llubí), cognom del posseïdor que obtingué la alqueria islàmica subjacent en el Repartiment de 1232 (GEM). No és un exemple aïllat. No entrarem en el detall d’altres grafies normalitzades que, segons el nostre parer, segueixen camins oposats als que elegeix generalment l’autor, sinó que concloem motivats per la joia de disposar d’una obra fecunda, producte d’una insistència gegantina en el treball, que estalvia recerques esgotadores pel fet d’aglutinar elements dispersos que són sovint de localització laboriosa. La més efusiva enhorabona al Dr. Gabriel Bibiloni. Cosme Aguiló Institut d’Estudis Catalans Referències bibliogràfiques Barceló, M. (1994): Tafilält > Filala > Filella > Firella. Felanitx: Ramon Llull. Font Obrador, B. (1972 i 1982): Historia de Llucmajor. Mallorca: Gráficas Miramar. GEM = (1989-2005): Gran Enciclopèdia de Mallorca. Palma: Promomallorca. Juan i Mestre, R. (2002): Escorca. Apuntes para la historia del municipio, I. Palma: Calima. Moll, Francesc de B. (1959): Els llinatges catalans. Palma: Moll. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 416

12/1/24 9:40

Cabanes / Santonja: Llibre de la Cort del justícia Pere Penedés

417

Moll, Francesc de B. (1982): Els llinatges catalans. Mallorca: Moll. NTC = (20031, 20092): Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya / Institut d’Estudis Catalans. OnCat = Joan Coromines (1989-1997): Onomasticon Cataloniae, vol. II (1994) i IV (1995). Barcelona: Curial. Palau i Codonyers, A. (1985): «Altres cognoms derivats de Pi (Pe)», Societat d’Onomàstica. Butlletí interior¸ XX. Barcelona. Rosselló Vaquer, R. (2000): Noticiari de Santanyí: Ajuntament de Santanyí. Soto Company, R. (1984): Còdex català del Llibre del Repartiment de Mallorca. Palma: Govern Balear. Conselleria d’Educació i Cultura. Veny, J. (1989): «L’equivalència acústica B=G en català: els casos de bolerany, remolí i boixac ‘galdiró’», dins Misceŀlània Joan Bastardas, 1. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Reproduït a Llengua i entorn natural. Barcelona: Edicions 62, 2001, p. 94-131. Veny, J. (2002): «Entorn de l’onomàstica de Menorca», Societat d’Onomàstica. Butlletí interior, 104-105, p. 269-278. Reproduït a Veny 2015. Veny, J. (2015): Perfils lingüístics balears. Palma: Lleonard Muntaner.

J

C P

Cabanes, Vicent / Santonja, Josep Lluís (2021): Llibre de la Cort del justícia Pere Penedés (Alcoi, 1320). Alcoi: Ajuntament d’Alcoi, 790 p. La publicació del Llibre de la Cort del justícia Pere Penedés (Alcoi, 1320) és una magnífica notícia per a la història de la llengua catalana, a més de ser-ho per al coneixement de la documentació, la història i la societat d’Alcoi en un període molt significatiu, tot just al començament del segle xiv, com ja explica detalladament Josep Lluís Santonja a l’apartat dedicat a l’anàlisi del context històric. Des del punt de vista de la llengua, a la dècada dels anys vuitanta la lingüística diacrònica catalana es comença a fixar en la importància de la documentació processal —els processos criminals i els llibres de cort de justícia— per al coneixement dels registres coŀloquials de la llengua antiga, i fins i tot per obtenir alguna informació de la llengua parlada pretèrita; a banda dels treballs inicials de Joan Miralles sobre els llibres de Cort reial de 1980 i 1984 i el de M. Dolors Farreny de l’any 1986, s’hi refereixen en obres de caràcter més general autors com Sanchis Guarner (1980: 176), Josep M. Nadal i Modest Prats (1982: 458, 461, 504-505 i 527), Joan Veny (1985: 150), Xavier Terrado (1986: 37), Joan Martí i Castell (1989: 34) o Brauli Montoya (1989: 71-72). Posteriorment, durant els anys noranta i el començament de la dècada següent van aparèixer un seguit de treballs que publicaven i estudiaven aquest tipus de documents: Eulàlia de Ahumada (1994), Joan J. Ponsoda (1996), Joan Anton Rabella (1998), M. Àngels Diéguez Seguí (2001-2002) i M. Dolors Farreny (2004). Aquesta tendència, però, fins a cert punt es va estroncar a partir d’aquell moment, amb alguna excepció com la tesi doctoral de Joan Barberà, El català de la Ribera del Xúquer als tombants del segle xvi (1570-1599), defensada l’any 2019, i el treball present de Vicent Cabanes i Josep L. Santonja. També cal remarcar en aquesta evolució que unes investigacions que, inicialment, abraçaven bona part del domini lingüístic, s’han anat concentrant al País Valencià (amb els treballs de Diéguez Seguí, de Barberà i ara el de Cabanes i Santonja), de la mateixa manera que la lingüística històrica hi ha continuat tenint una vigència enfront de la resta de les universitats. El document que editen i estudien Josep Lluís Santonja i Vicent Cabanes és el text més complet que s’ha conservat dels registres judicials més antics d’Alcoi, un llibre de cort que conté una informació valuosíssima tant per als lingüistes com per als historiadors. Aquesta informació és sovint més propera a la realitat, a la vida diària, tant pels fets que hi recull, com per la llengua amb la qual es consignen, ja que és a les declaracions directes d’aquests llibres de cort —que, com ja indica Vicent Cabanes, malauradament són «poc nombroses pel caràcter administratiu del text» (p. 5)— on es veu traspuar la llengua parlada en aquell moment històric. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 417

12/1/24 9:40

418

Joan Anton Rabella

La publicació compta amb dues parts ben diferenciades: en primer lloc, una introducció molt completa (p. 5-66) —amb la descripció del volum i els criteris d’edició— i la transcripció del document (67-299), feta de manera rigorosa per J. L. Santonja; i, en segon lloc, l’estudi exhaustiu, de Vicent Cabanes, de l’antroponímia —l’«onomàstica» segons la nomenclatura del llibre— (p. 303-398), la toponímia (p. 401-417) i la llengua (p. 421-625), amb un ric glossari al final del llibre (p. 626-777). Com es pot comprovar, malgrat que es tracta d’un document extens, en aquest cas l’estudi encara és més ampli que la transcripció. Des del punt de vista històric, el document editat permet accedir a una gran informació sobre Alcoi, sobre els seus habitants, les seves accions, les seves disputes i la seva vida quotidiana. En contra del que succeeix en d’altres textos, en aquest cas és molt important la relació entre el que s’explica i el lloc on succeeix, perquè no solament les persones que hi apareixen, sinó també la nombrosa toponímia que hi consta dibuixen el territori i el paisatge d’Alcoi, a més de la seva gent i les principals característiques de la societat d’aquell moment. Així mateix, l’estudi històric aporta una informació molt completa de temes ben diversos, com la caracterització del que era i com funcionava la justícia, la descripció dels principals delictes i disputes al poble o el coneixement de les activitats més habituals (com la importància que ja tenien les feines relacionades amb els draps). Des del punt de vista de la llengua, aquest llibre de cort també té un valor excepcional perquè, a més dels aspectes que reflecteixen la cohesió de la documentació i la llengua medieval, hi apareixen força aspectes, ben diversos, que són molt interessants lingüísticament, fins i tot casos concrets que a vegades han esdevingut veritables reptes a l’hora d’interpretar-los o explicar-los. En aquest sentit, resulta remarcable el valor de la feina feta tant per transcriure de manera adient aquest document com per tractar la llengua amb què està escrit, amb la dificultat d’interpretar aspectes que no són habituals en la informació que disposem de la llengua d’aquell període. L’estudi lingüístic de Vicent Cabanes és, com ja s’ha assenyalat, molt complet i, a més de l’esforç per provar d’explicar les principals característiques de la llengua del document sense defugir els casos més complicats o foscos, ha tingut una cura especial a l’hora d’ordenar i classificar tota la informació que conté un document tan extens. Així mateix, resulta remarcable l’anàlisi detallada de l’antroponímia i la toponímia, uns aspectes que sovint no es tenen prou en compte a molts treballs de lingüística i que en aquest cas aporten una informació molt significativa, especialment en el cas dels antropònims, que són molt rellevants en aquest tipus de documentació —en aquest cas, amb 330 entrades sobre cognoms (que corresponen a 644 individus)—, però també pel que fa a la toponímia, que, com indicàvem, connecta de manera tan palesa el text amb el poble i el territori. L’estudi de la llengua, que també tracta sobre la grafia i la fonètica (amb casos d’alternança gràfica, com en Sancho-Sanxo, batle-batlle, etc., en la grafia; la conservació de formes com l’imperatiu guardet en el vocalisme tònic, o l’apòcope de la -r final en el grup -rs en casos com dinés [diners] o leudés [lleuders] en el consonantisme), se centra, però, en una detalladíssima anàlisi de la morfosintaxi i del lèxic, en aquest darrer cas sobretot amb la incorporació al final d’un ampli glossari. Hi trobem molts aspectes interessants i remarcables, tant en la incorporació d’aspectes habitualment poc tractats, com els binomis lèxics o les locucions adjectives i adverbials, com en l’estudi sistemàtic i aprofundit dels principals apartats de la morfosintaxi, com l’article determinat, l’article de tractament (en què recull l’article en en el cas del nom d’un mudèjar, mentre que no es fa servir davant dels noms aragonesos, dels menors d’edat o de les persones d’estament inferior), els demostratius (amb casos de reduplicació, més nombrosos en aquesta documentació que en la literatura o en documents administratius més formals, del tipus li promès de ajudar-ly), les preposicions (amb un ús exclusiu de en per indicar situació davant de topònim o davant d’infinitiu i de substantiu amb valor de final, en obtenir, en ajuda, etc.); i, sobretot, de la morfologia verbal, que hi és analitzada de manera molt detallada (i on apareixen molts aspectes rellevants, com exemples de la desinència de segona persona plural en -eu, voleu o plau; alguns casos concrets de l’imperatiu en els fragments en estil directe, com la repetició de la segona persona, Ve, ve, gripa, filla de mores, o la forma guardet enfront de l’habitual guardat; l’absència de la veu passiva en les declaracions directes, etc.). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 418

12/1/24 9:40

Cabanes / Santonja: Llibre de la Cort del justícia Pere Penedés

419

Cal tenir ben present que aquest tipus de textos processals, els llibres de la cort del justícia, contenen alguns aspectes que no apareixen en cap altra documentació perquè precisament, per la seva finalitat judicial, han de ser molt precisos i en alguns punts són molt importants les paraules concretes que s’hi diuen, com es copien i sovint fins i tot com es diuen. La publicació i l’estudi d’El Llibre de la Cort del justícia Pere Penedés és una aportació exceŀlent al coneixement de la història i la llengua d’Alcoi del començament del segle xiv, un document molt extens, que ens ofereix un retrat extraordinari d’una part de la vida del poble durant un any. I encara cal remarcar, finalment, la gran tasca portada a terme des de l’Arxiu Municipal d’Alcoi amb la publicació de la coŀlecció Fons Antiqua, de la qual aquest treball forma part. Joan Anton Rabella Institut d’Estudis Catalans Bibliografia Ahumada, E. de (1994): «Transcripció i estudi lingüístic d’un procés criminal del s. xiv a Lleida», Anuari de filologia. Llengua i literatura catalanes, XVII. Barcelona: Universitat de Barcelona, p. 5-35. Diéguez Seguí, M. À. (2001): El llibre de cort de justícia de València (1279-1321). Estudi lingüístic. Alacant / Barcelona: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana / Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Diéguez Seguí, M. À. (2002): Clams i crims en la València medieval segons el Llibre de cort de justícia (1279-1321). Alacant: Universitat d’Alacant. Farreny, M. Dolors (1986a): Processos de crims del segle xv a Lleida: Transcripció i estudi lingüístic. Lleida: Institut d’Estudis Ilerdencs. Farreny, M. Dolors (1986b, juny): «Notes d’interès lingüístic en set processos de crims medievals (Lleida, s. xv)», Revista de Llengua i Dret, 7, p. 47-59. Farreny, M. Dolors (2004): La llengua dels processos de crims a la Lleida del segle xvi. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. Martí i Castell, J. (1989): «Producció escrita i producció oral», Caplletra, 6, p. 21-35. Miralles i Monserrat, J. (1980): «Sobre l’ús lingüístic en les viles medievals mallorquines. Els llibres de cort reial», dins Actes del Vè. Coŀloqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 535-569. Miralles i Monserrat, J. (1984): Un llibre de cort reial mallorquí del segle xiv. Barcelona: Fundació Salvador Vives Casajuana, 2. vol. Miralles i Monserrat, J. (2001): «Per a una tipologia del català coŀloquial a l’edat mitjana», dins Mi­ ralles i Monserrat, J.: Entorn de la història de la llengua. Barcelona / Palma: Publicacions de l’Abadia de Montserrat / Universitat de les Illes Balears, p. 131-164. Montoya i Abad, B. (1989): «Un repte per a la lingüística històrica: copsar la llengua parlada del passat», Caplletra, 6, p. 71-88. Nadal, J. M. / Prats, M. (1982): Història de la llengua catalana. I. Dels inicis fins al segle xv. Barcelona: Ed. 62. Ponsoda Sanmartín, J. J. (1996): El català i l’aragonès en els inicis del Regne de València segons el Llibre de Cort de Justícia de Cocentaina (1269-1295). Alcoi: Marfil. Rabella, Joan A. (1998): Un matrimoni desavingut i un gat metzinat. Procés criminal barceloní del segle xiv. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans / Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Sanchis Guarner, M. (1980): «Els textos dialogats, manifestacions del català coŀloquial», dins Aproximació a la història de la llengua. Estella: Salvat, p. 175-178. Terrado, X. (1986, juny): «Registres lingüístics i llenguatge notarial», Revista de Llengua i Dret, 7. Barcelona: Generalitat de Catalunya, p. 35-49. Veny, J. (1985): Introducció a la dialectologia catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 419

12/1/24 9:40

420

Joan Peytaví Deixona

Cano, Ana M. / Germain, Jean / Kremer, Dieter (ed.) (2023): Dictionnaire historique de l’anthroponymie romane. Volume IV/1. Couleurs. Aliments et vêtements. Dates et fêtes. Berlin / Boston: De Gruyter, 533 p. La lectura acurada d’un diccionari que tracta d’un tema de predilecció és alhora una fruïció indescriptible i un aprenentatge permanent, ja que tot el que s’hi llegeix corre per la ment amb agilitat i densifica les capes de coneixement que ja s’hi han sedimentat. Però la persona que serà més un afeccionat que un científic, també podrà sentir en part aquella percepció de l’apassionat o de l’especialista. Un diccionari gairebé és un llibre total —si més no, així el vol o el somia el lector, total, exhaustiu, multiforme, per obrir més vies de reflexió. Un diccionari per aquell lector hauria de ser un pou que concentri el coneixement, que alimenti la set de l’apassionat i completi la ciència de l’especialista. Valuosa emanació del gran projecte PatRom, Patronymica Romanica, el Dictionnaire historique de l’anthroponymie romane (DHAR), iniciat en termes d’edició l’any 2004, ja està al seu setè volum d’estudi dels noms de família (a partir d’ara NF). Si no comptem els d’introducció i de bibliografia de les fonts, és el cinquè Opus pel que fa a resultats i treballs. Després de les dificultats del principi, inherents a l’ambició de la proposta, aquesta nova peça segueix el bon ritme emprès a partir del 2015 amb el tom referent a l’home, que va ser seguit pel de les parts del cos i les particularitats físiques i morals, i més endavant pel que tractava dels animals (2015, 2018, 2020). Com sempre, hi retrobem l’estudi i l’anàlisi historicoetimològics i comparatius de lèxics presents en l’antroponímia de les llengües romàniques. El volum IV del DHAR està dividit en dos toms per explicar els antropònims que fan referència a elements de la vida quotidiana, com ara colors, aliments, relacions socials. El primer tom s’ocupa concretament dels adjectius de color (blank, blund, niger, canus, brun, rubeus, russus, vermiculus), els aliments (panis, farina, caro/carnis, piper, cepa/cepulla), la vestimenta (cappellus, calcea) i acaba amb dates i festes (aprilis, sabbatum, quadragesima, carnem laxare/levare). Ja es recorda a l’inici que el tom següent s’encarregarà en els anys que venen d’estudiar les accions o les relacions humanes. Aquest quart número de la sèrie desenvolupa, doncs, el món que l’home s’ha creat i en el qual es mou. Dels quaranta-quatre ètims, quasi bé la meitat, vint lemes, remeten a la varietat dels colors, cosa que demostra el pes important en les societats antigues —aquí amb llengües d’arrel llatina però seria igual amb altres orígens— de la determinació dels individus en funció del color de pell o més sovint de cabellera. D’aquestes qualificacions, se’n desprèn també l’aplicació a la quotidianitat (oficis, llocs, etc.) que en multiplica l’ús. Més endavant, el menjar i el vestir conformen un conjunt de set lemes principals que es despleguen en dinou de subsidiaris. Finalment, el mes d’abril, el dia del sàbat o dissabte, la festa de Cinquagesma i carnaval, tanquen un treball on l’originalitat de les tries evoca la gran perspicàcia dels qui donaven nom a la gent. Tal com ho precisen sincerament els editors-coordinadors del llibre, alguns estudis de lemes que s’havien previst d’analitzar en el present volum no consten finalment, ja sigui per manca de documentació recollida d’ençà d’aquella època en què es va gestar i presentar el projecte (albus, čabata), sigui perquè no donaven prou rendiment (veneris dies, januarius), o sigui encara perquè la redacció resultava massa difícil, precària, atzarosa o no prou aconseguida (aqua, vinum, sal, dominicus, natalis, pascha): una llàstima local, però, per als nostres Nadal, Pasqual, Domènech, etc., que confiem que es podran tractar posteriorment de tan nombrosos que són. Malgrat tot, crec que s’ha d’apreciar la honestedat inteŀlectual d’aquests investigadors, com dels directors del treball, per deixar-se més temps per completar i polir la recerca. El resultat fa que els apartats dedicats als colors s’hagin privilegiat i s’ha de reconèixer que la producció aquí és ben fornida i densa. Una cinquantena de mapes de repartició antroponímica, centrats en diverses regions de la Romània, iŀlustren encertadament les més de 525 pàgines del tom. Potser fins i tot el lector en voldria més i de menys sobris: la tècnica cartogràfica actual permetria d’aconseguir gràfics més atractius i per tant més loquaços. Aquest, com la resta de volums, es divideix en columnes (1.052 en total, notades a partir d’ara c.), tal com se sol fer des de l’inici en aquesta publicació. El detall del nombre de columnes dedicat a alguns Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 420

12/1/24 9:40

Cano / Germain / Kremer: Dictionnaire historique de l’anthroponymie... 421 ètims permet de fer-se una idea de l’enorme feina feta pels investigadors, en particular pel que fa als ètims dels colors: blank, 90; blund, 29, niger i derivats, 75; canus i derivats, 43; brun i derivats, 94; rubeus, 75; russus i derivats, 177; vermiculus, 11. Aquesta breu llista ajuda a percebre quin adjectiu ha produït més antropònims en el temps per la zona de les llengües romàniques, de fet, quins eren els portadors que més es destacaven en la comunitat. Però sempre caldrà estar atent a la geografia del cognom perquè no totes les zones romàniques donen els mateixos resultats. Amb la lectura, es torna a trobar la mà del DHAR pel que fa a la multitud de fonts i recursos. El corpus de mencions és molt dens i el ventall de derivacions gairebé inacabable. A tall d’exemple, si agafem l’ètim blank, trobem NF produïts amb derivacions (Blanchet, Biancotto, Blanquet, etc.), substantivacions (Lo bianco, Leblanc, etc.), composicions (Aublanc, Delblanc, Dal bianco, Dublanc, etc.), formacions detoponímiques (De blanc, etc.), feminitzacions (Blanca, Bianca, Branca, etc.), composicions amb preposició articulada (Della bianca), pluralitzacions, (Li bianchi, Als blans, etc.), sufixacions —a vegades dobles— pejoratives o augmentatives (Biancaccio, Biancuzzi, Biancolino, Blanchon, Blanchonnet, Blanquetó, etc.), i més formacions que una lectura acurada proporciona. L’estudi demostra per la seua exhaustivitat la immensa capacitat per tractar la documentació fins al mínim detall de producció antroponímica de cada llengua romànica. Tal com ho he fet amb l’exemple de blank, em dedicaré a partir d’ara a repassar el treball mitjançant comentaris a vegades sobre els aspectes generals, a vegades sobre punts precisos, però que sempre afecten més aviat els NF vigents d’avui, perquè aquí rau un dels punts clau del Dictionnaire. Tot i ser un instrument d’una gran cientificitat, que requereix a més un aprenentatge tècnic del seu ús, no deixa de ser una base indefugible per a qualsevol portador actual amb cognom d’origen romànic. L’estudi dels patrònims fet a partir de l’adjectiu blund reprèn la trama que s’ha descrit per blank. El lector, per exemple, podrà notar que, des del començament de l’apartat (c. 92), els autors evoquen la seua total absència en domini lingüístic català: qualsevol presència és fruit d’uns NF estrangers portats per immigrats i adaptats aquí. Es podria dir igual per la geografia antroponímica eixida de blund en domini occità. En canvi, hom gaudirà del treball d’orfebreria que s’ha dut a terme en els llocs de major producció de NF a partir de la base blund a la península itàlica o en l’àrea lingüística del francès (c. 106-112). La introducció de la part dedicada a niger subratlla la presència de diversos qualificatius coetanis i paraŀlels, maurus, brun (aquest és tractat més endavant en l’obra): s’ha de recordar que remeten òbviament i principalment al color de la cabellera i menys al de la pell, sense oblidar que podrien incloure la designació visual de poblacions estrangeres, morenes o sarraïnes en zones de poblament més europeu. L’existència d’una qualificació canus, amb nombrosos Cão, Cano, Canu i derivats Canut, Chenu, Quenu, Chenuz per tota la geografia neollatina recorda que el matís s’expressava també en l’apeŀlatiu patronímic. La discussió de la forma canosus permet de demostrar, tanmateix, els límits de les possibilitats de la recerca, ja que l’extensa nota 4 de la c. 237 expressa nítidament com Canós, molt circumscrit geogràficament a Catalunya, podria ser interpretat tan sols com un detoponímic del poble del Canós, prop de Cervera, a la comarca de la Segarra. brun constitueix l’estudi i la documentació més extensos de tot el volum: el germanisme ha generat molta patronímia arreu de l’Europa llatina com arreu d’altres Europes lingüístiques. La regionalització del NF és força interessant en la seua variació, com ho constata la repartició a la península ibèrica i amb la dificultat permanent de definir qui produeix què a l’inici, la forma de l’adjectiu o el nom de bateig. En aquesta àrea, com en altres NF amb adjectius de colors, l’aportació toponímica eixampla el radi d’investigació en la immensa majoria de l’àmbit romànic. Aquesta distribució es repeteix amb els derivats amb sufixos -ellus i -etus. Si anem cap a detalls regionals, els autors apunten que els NF del domini gaŀloromànic amb -ellus són més presents al nord de la zona, mentre que els derivats amb -etus es veuen més en regions occitanes o catalanes. En context francès, la presència de l’article anteposat que sovint acaba aglutinant-se demostra la particularitat d’aquesta llengua en la patronímia: els Lebrun han tingut més èxit que els Brun, tot i que evidentment els primers han començat per ser uns Le brun. El capítol atorga un espai específic a brunus com a nom de persona que genera un NF. El cas de l’italià esdevé aquí força Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 421

12/1/24 9:40

422

Joan Peytaví Deixona

interessant ni que sigui per la cartografia dels tres casos Bruno, Bruni, Bruna. Aquest domini lingüístic concentra la patronímia i la matronímia més extensa. El lector poc atent es pot perdre pels viaranys de les múltiples sufixacions, de tant que les bases s’eixamplen. El lema rubeus, amb els seus derivats, ocupa també molta documentació i molta població a través de la Romània —més de 16 c. de redacció però no tant com russus i els seus sufixos -ellus i -etus, que abraça un espai molt vast entre els dominis gaŀloromànic (Roux, Ros) i italoromànic (Rosso, Rossi), deixant gairebé de banda la geografia iberoromànica. S’aprecien l’estudi simptomàtic dels italians septentrionals Rosso, Rossi i meridionals Russo, la coexistència dels molts nombrosos Roux i Leroux francesos, la repartició gaŀloromànica dels Rossell, Rosset, Roussel, Rousset, en la qual la Catalunya del Nord, amb NF d’ortografia catalana genuïna i amb francesització d’una part del corpus, juga un paper d’interfície. L’origen problemàtic dels Rosaud, Rouzaud, Rosal, etc. (c. 472-473) i la derivació Rousseau no impedeixen d’ensenyar clarament la dominació del ventall de les sufixacions en els portadors actuals. Els redactors destaquen fins i tot l’originalitat del català Rossich amb sufix -iccu, tot i que uns estudis familiars poden explicar que una part dels portadors actuals descendeix per variació ortogràfica d’uns Rausí occitans. No s’evoca el cas Rossinet que es troba al nord de Catalunya (c. 500). Potser tampoc no cal entrar aquí en el cas discutit dels productes de russeus o roseus, per la raó de la poca freqüència. El lema rufus, de manera concomitant a russus, és present majoritàriament a la zona italiana: present alhora com a NP i NF, Ruffo, són molt simptomàtics els derivats Ruffino, Ruffoli, Ruffucci, Ruffato, Ruffaldi, etc. Sembla que tan sols el domini català pugui tenir una petita rèplica de l’italià, Ruf, Ruffat, Arrufat. El francès ha desenvolupat sobretot el resultat Ruffin, a partir del NP Rufinus que també té l’italià, Ruffino. Per tancar el tema dels colors, trobem l’ètim vermiculus, pel qual l’estudi conclou dient que «les issues de cet étymon n’ont pas été très productives dans l’anthroponymie romane en general» (c. 590). Esmentem, però, uns coneguts Bermeio, Bermejo, Vermelho, Vermeil. Els aliments i la roba formen el segon grup temàtic del tom. En el cas de l’alimentació, la selecció del lèxic, més enllà del condicionament generat per la documentació, és en gran part dictada per l’alimentació de base de la gent, que, òbviament, podrà facilitar el rendiment d’uns NF. Hom s’adonarà molt de pressa amb els autors que, malgrat les investigacions, aquests ètims finalment tenen una producció més escassa que altres temes. Els redactors expressen amb molta honestedat la necessitat de tractar el tema però afegint amb més sinceritat encara que la quantitat és poca. Potser la qualitat com a varietat és la part més destacable d’aquesta recerca. El tipus panis es retroba bastant present en l’antroponímia francesa (c. 627-655, acompanyat d’un adjectiu; c. 655-691, acompanyat d’un substantiu) tot i la dificultat de vegades a destriar el panis del pinnus. El tipus pain es confon amb el pin en noms compostos com Beaupin, Blanpin, Maupin. L’italià seria el segon domini en el qual aquest aliment tan fonamental de les nostres societats antigues agafa un relleu especial en la fabricació de NF. Lògicament el nom de l’ofici de fer el pa, panarius, panetarius, guanya la partida en la utilització de l’ètim, però evidentment en zones on serveix d’arrel —al costat de zones on es fa servir més la derivació de furnus, que ell mateix podria ser una evolució de formus. Els NF francesos Panier, Panier, Pagnier existeixen malgrat tot en nombre molt més reduït en aquesta àrea lingüística que Fournier o Boulanger. L’ètim panetarius, que consta en francès amb Pannetier, és més normal en zona iberoromànica Panedeiro (port.), Panadero (cast.). Coroŀlari al panis, la base farina té una geografia disseminada per tota la Romània. I, també en aquest cas, l’ofici de farinariu com a venedor o comerciant de farina fa el paper de major presència (Farineiro, Farnier, Farineau, Farinati, Farinelli, etc.). L’aspecte farinós que expressa el sufix -osus és una originalitat del lema (fr. occ. Farnoux, cat. Far(I)Nós), que mereix fins i tot un apartat especial (c. 734-736). Només afegiré un comentari a la nota 19 c. 714. El cognom Farines, molt present a la Catalunya del Nord, avui francesa, i absent de la immensa majoria de la resta de la catalanofonia, podria ser un detoponímic que caldria relacionar amb llocs on es compara la farina amb la pols que mou el vent, per tant a un terreny sec. No crec tampoc que sigui un tractament local, francesitzat, d’una eventuEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 422

12/1/24 9:40

Cano / Germain / Kremer: Dictionnaire historique de l’anthroponymie... 423 al forma Fariñes que ometria la titlla. La pronúncia no pot derivar tampoc d’una forma Farinés, atès que la major part de formes modernes (arxius s. xv-xvii) posa Farinas. La carn, caro, carnis, obté més o menys els mateixos resultats antroponímics que el pa. És visible a tot el domini lingüístic romànic, però més en varietat que en volum, més pel que fa a l’ofici que se’n deriva que per la matèria primera. El qui fa o ven la carn, amb diversos sufixos, Charnassé, Charnacé, Carnazzo, -Azzi, -Azzolo, Carnicero, Carnisser, etc. domina el conjunt de l’ús. El matís original potser rau en els qualificatius descriptius o valoratius (Bellacarne, Beaucarne, Malacarne, Malchaire, Carnedura, Charmolue, etc.), prou nombrosos en la documentació històrica (c. 759-769), però que no han arribat fins avui amb grans volums de portadors. Els lemes carnalis, en domini francès (Carnel, Carnaux, Charnelle, etc.) o carnarius, en més àrees lingüístiques (Carnero, Carneiro, Carner, Charnier, etc.), que parla del qui ven —o en menor mesura del qui menja— carn, han desenvolupat més produccions. També s’hi pot afegir el sentit del lloc on es llença tot tipus de carn —incloent-hi la humana en un carner... Altres aliments com el piper, el pebre o la cepa, cepulla, la ceba, completen la tria proposada per a aquest tema en aquest volum IV/1 del DHAR. El pebre se singularitza per ser de regions patronímiques molt particulars i reduïdes, com ara amb els NF Pebre, Pibre, exclusius del Llenguadoc oriental i la Provença occidental, com també les formes Chiper, Piper, que són la segona originalitat geogràfica del cas a la Romània. Aquí els mapes són significatius, les explicacions que remeten al sobrenom d’un negociant d’espècies o al sobrenom metafòric d’una persona prima, nerviosa o viva són convincents. Però no se’n donen per la densitat patronímica actual. La ceba és més present en més indrets, però tampoc no ha donat gaires NF. La forma cepa origina els francesos Civet (domini més aviat francoprovençal) o Chivet (domini gallo de Bretanya), però els productes eixits de cepulla són més fructífers. A la península itàlica en particular són bastant importants en varietat i quantitat, Cipolli, Cipolla, Ceola, Cipollini, Cipoletta; se’n detecten uns quants en l’iberoromànic, Cebollero, Cebollada (Aragó), però són gairebé absents de la zona gaŀloromànica d’origen (fr. occ. cat.), malgrat el conegut Ciboulet. L’estudi de l’antroponímia feta a partir de la vestimenta es basa principalment en el capell i el calçat, cappellus i calcea. El primer és extensiu a tot l’espai romànic, Capelo, Capell, Cappello, Capel, Chapel, Chapaut, etc., però sobretot amb el sufix -ariu, que defineix el fabricant o venedor, Capeller, Chapelier, Capelié, Cappellari. Altres sufixos fan florida en moltes àrees, Chappelot, Capellatto, Chapelard, Chapelou, Cappelluccio, Cappeluzzo, Cappelluti. El calçat, calcea —la forma sabata no s’ha tractat aquí—, ha produït uns resultats semblants, però amb la dificultat major d’haver de diferenciar-se en alguns dominis lingüístics amb topònims, com ara l’occità causse, pla o altiplà calcari, i caussa, calçat. El desplegament de totes les derivacions estudiades sempre amb molta cura i amb quantitats d’exemples històrics és molt vast gràcies a sufixacions, adjectivacions, creacions de noms d’ofici, etc., en particular en l’àmbit francès o italià. Però altre cop cal reconèixer que les produccions en volum de portadors actuals són baixes. L’italià coneix matisacions apreciables com Incalzo /-i, Descalzo /-i, Scalzo /-i, que els autors investiguen en apartats diferents a causa del procés de fabricació que jutgen específic. Amb l’ètim discalciu, la nota 7 de la c. 952 conclou, crec, correctament en relacionar el català Descals més aviat amb un topònim que no pas amb un eventual discalcius, descalç. L’última part del volum es dedica a tractar de l’antroponímia generada a partir del lèxic de dates o festes. L’empresa s’ha de lloar, però el resultat és poc. El mes d’aprilis, el dia de sabbatum, les festes de quadragesima o de carnem laxare / carnem levare, fet i fet, si bé són repartits en termes patronímics per tota la Romània, donen poca matèria per analitzar: tenen el mèrit d’existir ni que sigui per demostrar una certa originalitat de fabricació, però són de ressò reduït. Altres dies, altres mesos, altres festes haurien engendrat probablement més coses, però, com ja he escrit més amunt, els editors expliquen en introducció que per altres ètims (veneris dies, januarius, dominicus, natalis, pascha/paschalis, etc.) «leur rendement onomastique n’a pas été jugé suffisant» o «la rédaction a été jugée trop difficile ou aléatoire dans le contexte actual». Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 423

12/1/24 9:40

424

José Antonio González Salgado

Per això, tenim dret a una geografia antroponímica dels Avril, Abril, Abrial, Brial —per a aquest, almenys, no hi he sabut trobar una diferenciació amb una possible base germànica bri(s)olf—, i en context francès, dels derivats (L)Avrillier, Avrillon, etc. El dia del sàbat, sabbatum, és justament esmentat com NF en les comunitats jueves amb major presència entre territoris occitans, catalans i italians (Sabato, Sabatelli, Sabatini, etc.). La festa de quadragesima es dibuixa com a força característica d’un nombre molt circumscrit de regions de la Romània, en especial el domini francès, Careme (Lorena, Picardia), Caresmel (Artés), Carmantrand (comtat i ducat de Borgonya): cap veritable producció fora d’aquests sectors. Finalment, les festes de carnaval, malgrat un bon nombre de documents medievals, no han espellit fora d’Itàlia, on abunden Carnevali, Carnevale, Cannavale, etc. Potser aquí seria força més interessant de provar de saber per què aquelles regions han donat vida a aquests cognoms. Aquesta darrera reflexió em porta a fer uns suggeriments globals. Es pot lamentar a vegades l’absència puntual d’estudis diacrònics dels NF entre les versions actuals i les mencions medievals reculant en el temps. L’estudi de filiació, de genealogia dels portadors dels segles contemporanis, l’ajuda de la demografia històrica que analitza en particular l’amplitud i la força dels moviments migratoris (casos esmentats dels Blanchard/Blanxart, Negrier, Ner, etc., com a portadors dels seus cognoms de l’àmbit occità cap al domini català), permetrien de corregir uns errors —poquíssims, tot s’ha de dir!— d’interpretació. Però la meua crítica d’especialista d’un àmbit restringit a cavall de fronteres lingüístiques (català i occità) és poca cosa al costat de la immensitat de la tasca duta a terme. A la c. 639, els nombrosos Panchot esmentats entre els derivats de panis + cald no constarien en aquesta classificació ja que provenen, anant enrere entre el segle xviii i el segle xvi, d’uns Panjot < Panjó < Panyó, possible afèresi d’espanyol, millor dit com a possible importació a Catalunya per un immigrant occità del cognom Pagnon, Panhon. Al mateix temps se’m podria respondre que aquell resultat local, rossellonès, al segle xvi, podria ser una mala interpretació per part d’un escrivent local d’un eventual Painchaut, de panis + cald... Això és la iŀlustració del problema científic que planteja constantment l’antroponímia, una ciència que es conjuga en condicional. També podria discutir —amb molt de goig— el ventall de possibilitats que obre Niell/Niel, que aquí (c. 189-193) es relaciona amb l’ètim nigellus: sense bandejar ni de bon tros la solució del color que deu ser la majoritària, no es pot descartar també l’anyell, agnellu, o l’afèresi de Daniel, evocada com a solució de Dauzat i Morlet a la nota 17 c. 193. El lector d’aquesta recensió ha d’entendre que aquestes mínimes remarques, fruit més aviat de l’exercici, que consisteix a veure el detall que es podria debatre en el marc immens de la feina feta, no representa sinó molt poca cosa respecte a l’extraordinària producció de recopilació, comparació, anàlisi, cartografia i redacció segons els cànons fixats inicialment per a la confecció de l’obra. Ara serà l’hora que aquest treball tan magistral, potser només utilitzable per persones avesades a la forma d’aquesta literatura a causa de la seua concepció i de tota la codificació que en facilita la síntesi, pugui passar a mans de tothom: caldria pensar en una versió grand públic (és un manlleu del francès sense accent a la u), que traspassi el coneixement de la recerca a la societat. Per què no pensar en la concepció d’una pàgina web que deixaria més espai per ampliar les explicacions editades amb fonts desenvolupades, una llengua accessible a tothom i comentaris de vulgarització?... L’obertura de la ciència per a tothom és una de les claus del millor coneixement entre uns i altres. Joan Peytaví Deixona Universitat de Perpinyà Institut d’Estudis Catalans

Carrasco González, Juan M. (2021): Dialectología fronteriza de Extremadura. Descripción e historia de las variedades lingüísticas en la frontera extremeña. Berlin: Peter Lang, 162 p. La obra que reseñamos tiene como objeto de estudio unas variedades lingüísticas a las que la dialectología tradicional española no prestó casi atención hasta bien entrado el siglo xx. Los manuales de Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 424

12/1/24 9:40

Carrasco González: Dialectología fronteriza de Extremadura

425

dialectología hispánica, en el mejor de los casos, habían pasado de puntillas sobre las hablas de origen portugués de la frontera extremeña y, en la mayor parte de las ocasiones, ni siquiera citaban la existencia de una variedad tan antigua y de tanto interés como la fala de Xálima, hablada en Eljas, San Martín de Trevejo y Valverde del Fresno, en el rincón noroccidental de la provincia de Cáceres. Esa situación de abandono es la que se observa, por ejemplo, en los dos manuales clásicos de dialectología española elaborados en el siglo xx: el de Vicente García de Diego y el de Alonso Zamora Vicente. Más grave aún es el hecho de que en el Manual de dialectología hispánica, dirigido por Manuel Alvar y publicado en 1996, la fala de Xálima quedara excluida de estudio por no pertenecer al conglomerado de hablas extremeñas, cuando lo sensato y lo justo habría sido dedicarle un capítulo independiente, al igual que se hizo con el mirandés o el barranqueño, por citar dos variedades que también manifiestan una extensión mínima en la geografía. Ciertamente, solo desde finales del siglo xx, las hablas analizadas en la monografía del profesor Juan Carrasco González —catedrático de Lengua y Literatura Portuguesas en la Universidad de Extremadura— han empezado a ocupar un lugar destacado en el panorama dialectológico nacional. En los últimos años, la bibliografía disponible se ha multiplicado exponencialmente, y a ella se suma ahora esta obra como contribución inestimable y muy necesaria para el conocimiento de unas hablas tan olvidadas —y, en consecuencia, maltratadas— por la investigación durante mucho tiempo. El subtítulo de la obra (Descripción e historia de las variedades lingüísticas en la frontera extremeña) proporciona información precisa de lo que vamos a encontrar en el interior. Sincronía y diacronía se funden en el libro en una conjunción que permite extraer una visión muy completa de las variedades lingüísticas del territorio extremeño fronterizo con Portugal. El capítulo introductorio se titula «Configuración de la frontera lingüística entre España y Portugal», y sirve de encuadre geográfico y lingüístico para el resto de la obra. En él se realizan unas anota­ ciones breves sobre la frontera entre Galicia y Portugal; se hace un recorrido de norte a sur para identificar las variedades lingüísticas fronterizas a ambos lados de la raya (el leonés de Rio de Onor, Guadramil, Petisqueira y Deilão, el mirandés, la fala de Xálima, el portugués de diversos enclaves de Extremadura y el barranquenho); se da noticia de algunos conflictos que dieron como resultado alteraciones en la demarcación fronteriza y de las consecuencias que para la frontera lingüística tuvo la firma del Convenio de Límites de 1864; se efectúan diversas observaciones sobre la inmigración moderna de familias portuguesas en la región fronteriza como causa de la conservación del portugués en determinadas zonas; y se ofrece información sobre el proyecto FRONTESPO, dirigido desde la Universidad de Alcalá por el doctor Xosé Afonso Álvarez Pérez, investigación que tiene como objetivo la documentación exhaustiva de las hablas de la frontera hispano-portuguesa. En el capítulo titulado «Variedades fronterizas de Extremadura» se describen los cuatro grupos de hablas que el profesor Carrasco identifica en la zona extremeña que hace frontera con Portugal. La clasificación parte de la propuesta que desarrolló el autor en dos artículos publicados en 1996 y 1997 en el Anuario de Estudios Filológicos. Esos cuatro grupos son la fala de Jálama, el portugués de Herrera de Alcántara, las hablas de Cedillo y de las aldeas rayanas de Valencia de Alcántara y La Codosera, y el portugués oliventino. En lo que respecta al primer grupo —la fala de Jálama o, en la variedad local, la fala de Xálima—, tras el repaso de cuestiones relacionadas con la denominación y con los problemas que supone su normalización y normativización, se pone el foco en lo relativo al origen de los repobladores medievales, que es lo que determinará en última instancia la filiación real de la fala. En contra de las teorías expuestas por algunos lingüistas de Galicia —en particular, por Xosé Henrique Costas—, que consideran la fala como una variedad dialectal del gallego, Carrasco González se apoya en documentación histórica para afirmar que la repoblación del valle «no se hizo con familias provenientes directamente de Galicia, sino de la misma región del Coa que estaba entonces bajo dominio de la Orden de Alcántara» (p. 23). El análisis que realiza de los rasgos que caracterizan la fala tanto en su conjunto como en sus tres variedades (mañegu, valverdeiru y lagarteiru), junto con las reflexiones sobre la presencia de rasgos leoneses, portugueses e incluso del castellano arcaico, desemboca en la teoría mejor fundamentada de las que se manejan en la actualidad, la de la consideración de esta variedad lingüística como una tercera rama del Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 425

12/1/24 9:40

426

José Antonio González Salgado

gallego-portugués medieval. Los últimos párrafos del apartado dedicado a la fala están reservados a evaluar su vitalidad en la comunidad hablante, y en ellos se llega a la conclusión de que —teniendo en cuenta especialmente su uso por parte de los más jóvenes— esta variedad lingüística, «a día de hoy, no se encuentra en peligro de desaparición» (p. 36). El segundo grupo de los que identifica el autor en la zona fronteriza española está constituido por el firrerenho, variedad local hablada en la localidad cacereña de Herrera de Alcántara. Tradicionalmente, se ha considerado que el portugués conservado en el pueblo se caracteriza por dos tipos de rasgos contrapuestos: los arcaizantes y los innovadores. No obstante, el carácter arcaico de algunos de los fenómenos del habla de Herrera de Alcántara —‍justificado hace unos años por Maria da Conceição Vilhena en el aislamiento al que estuvo sometida la localidad con motivo de las guerras de Restauración portuguesa en el siglo xvii— es puesto en duda por Carrasco González, que prefiere verlos —con buen criterio— como producto de la influencia del español hablado en Extremadura (conservación de hiatos, sonidos africados [tʃ] y [ʤ], etc.) o como continuación de rasgos del portugués de poblaciones lusas cercanas (por ejemplo, las terminaciones nasales tónicas [ã] y [õ]). Por su parte, los rasgos innovadores (yeísmo, ceceo, rotacismo de l- implosiva, etc.), junto con el léxico procedente de las hablas extremeñas, son los que permiten que el habla de Herrera de Alcántara pueda ser considerada «una variedad con características propias a las de un dialecto mixto» (p. 42). El tercer grupo lo integra el portugués hablado en Cedillo y en las aldeas dependientes de Valencia de Alcántara y La Codosera. En todos los casos, el portugués conservado «es de origen relativamente moderno, pues procede de asentamientos de familias portuguesas que no van más allá de mediados del siglo xviii» (p. 46). Como expone Carrasco González, las características lingüísticas del portugués de todos esos núcleos son las propias de los dialectos portugueses centro-meridionales, lo que revela que el origen de los pobladores debe encontrarse en la mayor parte de los casos en lugares cercanos del otro lado de la frontera. Aparte de la creciente despoblación que afecta a la zona desde hace un tiempo, el principal problema para la pervivencia de estas hablas se encuentra en la creciente castellanización a la que están sometidas, un problema al que no son ajenas tampoco las hablas del resto de Extremadura o de otras regiones de marcado carácter rural. El último grupo de los identificados por Juan Carrasco en la frontera extremeña con Portugal es el que hace referencia al portugués de la localidad pacense de Olivenza. En la monografía se lleva a cabo un sucinto pero informado repaso de los avatares históricos que explican los motivos por los que el portugués oliventino pertenece a la variedad dialectal alentejana moderna. Hay que destacar la clara exposición que desarrolla el autor en este apartado, y en especial la descripción de los hechos que justifican la existencia de castellanismos —antiguos y modernos— no solo en el habla de Olivenza, sino también en el habla de algunas localidades del otro lado de la frontera, como Campo Maior y sus aldeas. La descripción de este cuarto grupo de variedades fronterizas se cierra con el análisis de los rasgos fonéticos y morfosintácticos más representativos, y con la transcripción de un texto en portugués oliventino. La segunda mitad del libro está dedicada al análisis de documentación histórica de distintos enclaves de habla portuguesa (Valencia de Alcántara, Herrera de Alcántara, Cedillo y La Codosera). En ella se reproducen cuatro trabajos que el profesor Carrasco ha publicado entre 2015 y 2017 en diversas fuentes, todos ellos relacionados con el proyecto de investigación FRONTESPO. Esos cuatro trabajos son los siguientes: – «La lengua portuguesa en Valencia de Alcántara durante la Edad Media», Revista de Estudios Extremeños, LXXI (3), 2015, p. 1633-1663. – «Documentación antigua sobre las localidades de habla portuguesa Herrera de Alcántara y Cedillo», Revista de Estudios Extremeños, LXXIII (3), 2017, p. 2567-2591. – «Aldeas de habla portuguesa en La Codosera», Norba. Revista de Historia, 27-28, 2014-2015, p. 157-169. – «La lengua portuguesa en la documentación fronteriza de la Orden de Alcántara durante la Edad Media», en Cartografías del portugués. Lengua, literatura, cultura en los espacios lusófonos. Actas del IV Congreso Internacional de la SEEPLU. Cáceres: SEEPLU, 2016, p. 93-116. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 426

12/1/24 9:40

Carrasco González: Dialectología fronteriza de Extremadura

427

En el libro se mantienen los títulos de esas contribuciones como epígrafes dentro del capítulo dedicado al estudio de la documentación histórica. En el primer apartado, Carrasco González analiza tres documentos —‍reproducidos íntegramente en la parte final (p. 94-98)— procedentes de la Real Chancillería de Granada, elaborados en Valencia de Alcántara a mediados del siglo xiv, que nos han llegado a través de copias del primer tercio del siglo xvi. Todos los documentos presentan una redacción bastante heterogénea, con predominio del castellano en unos casos y del portugués con rasgos arcaizantes en otros. En cualquier caso, lo que demuestran esos textos es que, en la región de Valencia de Alcántara, «en el siglo xiv no solo se hablaba portugués, sino que se seguía redactando la documentación local en esa lengua» (p. 76). Las copias del siglo xvi —realizadas con seguridad al dictado, como afirma Carrasco González, y no a la vista del texto— revelan, sin embargo, un lenguaje híbrido, con predominio del castellano, pero salpicado de lusismos (los dos primeros documentos), o con redacción primordialmente portuguesa con abundantes castellanismos (el tercer documento). La naturaleza híbrida de los escritos también se deduce de la presencia de características propias del portugués de la redacción original (arcaísmos portugueses del siglo xiv) en confluencia con los rasgos lingüísticos del idioma hablado en la época en que se efectuaron las copias (el portugués del siglo xvi). El pormenorizado análisis lingüístico que realiza el profesor Carrasco de los tres textos arroja unas conclusiones muy interesantes sobre el estado del portugués en Valencia de Alcántara en el siglo xvi. Por ejemplo, la monoptongación del diptongo decreciente ou > o (otra, cosa, over ‘houver’, etc.), que contrasta con la conservación sistemática del diptongo ei (febreyro, madeyra, dereyto, etc.), pone de manifiesto que ese rasgo era característico del portugués valentino en aquella época, como también lo era la disimilación ou > oi (coytadas, coysa, etc.), una particularidad de la región de Portalegre que, con el paso del tiempo, ha alcanzado al portugués estándar. En el segundo apartado, la atención se centra en la información que proporcionan diversas fuentes históricas sobre las localidades cacereñas de Cedillo y Herrera de Alcántara, lo que supone un avance considerable en el conocimiento de los orígenes de ambos lugares, especialmente si tenemos en cuenta que Maria da Conceição Vilhena había conseguido reunir muy pocas noticias al respecto en la única monografía que, hasta la fecha, está dedicada al habla de esos dos pueblos (Falares de Herrera e Cedillo. Mérida: Gabinete de Iniciativas Transfronterizas, 2000). Los datos históricos ofrecidos por el Dr. Carrasco ayudan a explicar a qué se debe la implantación del portugués en esos dos municipios. Sobre Cedillo, Carrasco González encuentra documentación que permite afirmar que el lugar ya existía, como mínimo, desde el siglo xvi, aunque quedó completamente destruido (y, por lo tanto, despoblado) como consecuencia de las guerras con Portugal durante los siglos xvii y xviii. Es de suponer entonces que, en realidad, la localidad se creó en el último tercio del siglo xviii, tal como expone Madoz en su Diccionario geográfico, como una aldea dependiente de Herrera de Alcántara, población de la que se emancipó definitivamente en 1836. Hay que destacar las informaciones que el profesor Carrasco extrae del Interrogatorio de la Real Audiencia, y en concreto del «Informe adicional sobre Cedillo» incluido en el de Herrera, de fecha 3 de marzo de 1791, ya que de él se deduce que el motivo por el que habían fijado en el pueblo su residencia los portugueses —que en aquel momento constituían la mitad de los habitantes— era económico, en especial por el hecho de que producir en Cedillo y vender al otro lado de la frontera suponía eludir el pago de impuestos y maximizar los beneficios. Con respecto a Herrera de Alcántara, la documentación es mucho más abundante que la disponible para Cedillo. Las noticias sobre la existencia de la localidad se remontan a la Edad Media, y es frecuente que el nombre del pueblo se cite en textos de la Orden de Alcántara desde el siglo xiii. De los documentos manejados por el profesor Carrasco se extrae la conclusión de que «la presencia de portugueses en la villa no se remonta solo a la época de reconquista, sino que hubo una afluencia constante» (p. 116). En el apartado dedicado a las aldeas portuguesas de La Codosera, el autor insiste —con precisos datos tomados de documentación histórica y de la cartografía— en una idea que él mismo ya había desarrollado en otros estudios de finales del siglo xx: los poblados de La Tojera, El Marco y La Rabaza, dependientes del municipio de La Codosera, son de creación reciente (no anteriores al Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 427

12/1/24 9:40

428

Josep-A. Ysern Lagarda

siglo xix) y fruto del asentamiento de familias portuguesas procedentes de lugares cercanos a la frontera. Esa procedencia se demuestra en los rasgos del portugués hablado en las tres aldeas, ya que coinciden con los que presenta la actual variedad dialectal alto-alentejana de las localidades portuguesas próximas. Por último, en el apartado titulado «La lengua portuguesa en la documentación fronteriza de la Orden de Alcántara durante la Edad Media», se transcriben y analizan siete documentos redactados entre finales del siglo xiii y finales del siglo xiv como ejemplos de los tres tipos de textos que contienen rasgos portugueses o galaico-portugueses y que se identifican en la Colección Diplomática Medieval de la Orden de Alcántara (documentos escritos en gallego antiguo, en portugués arcaico y en variedad híbrida luso-castellana o castellana con lusismos). En conclusión, nos encontramos ante una obra imprescindible para conocer, en un acercamiento objetivo, las variedades lingüísticas extremeñas de la frontera con Portugal, unas variedades que, además, son las que mayor interés despiertan actualmente en los especialistas en las hablas populares de Extremadura. A diferencia de lo que sucede en el resto del territorio regional, donde la castellanización ha barrido casi por completo la antigua diversidad dialectal, tanto la fala de Xálima (y en especial esta) como el portugués rayano (en un estado más precario) se conservan con el suficiente grado de vitalidad a comienzos del siglo xxi como para que todavía se puedan llevar a cabo estudios monográficos tan provechosos como el que hemos reseñado en estas páginas. José Antonio González Salgado Campo Arqueológico de Mértola

Colomina, Jordi (2021): La llengua de sant Vicent Ferrer. València: Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2 vol.: Estudi lingüístic + Diccionari integral, 1220+1061 p. L’aportació que tinc el gust de ressenyar en aquesta nota significa la culminació d’una línia d’estudi perfectament representada per dos treballs que Jordi Colomina mateix ha presentat en aquests darrers anys: el primer, amb el títol de «La llengua dels sermons valencians de sant Vicent Ferrer» (Colomina 2019) i, el segon, «Les llengües dels sermons vicentins» (Colomina 2021).1 El que aleshores era una visió completa però condensada, compartida entre tots dos estudis, ací, en La llengua de sant Vicent Ferrer, es desplega seguint un esquema, com veurem, omnicomprensiu i summament detallat, que resseguiré i llegiré —ho vull deixar ben clar d’entrada— no des de la perspectiva d’un especialista en història de la llengua —no ho soc—, sinó des de la d’algú que s’interessa, des de ja fa algun temps, per la predicació vicentina i, per tant, mira i comenta l’aportació de Colomina com l’instrument —heus ací el mot exacte— que vol ser per a la recta inteŀlecció dels sermons de l’iŀlustre dominic. D’entrada, voldria cridar l’atenció sobre l’opció per «de sant Vicent Ferrer» com a complement del substantiu «llengua» en el títol de l’estudi ací atès. La veritat és que la llengua estudiada tan meticulosament no és exactament la de Ferrer, si entenem aquesta afirmació en un sentit restringit i literal, sinó la de la seva predicació, que no és ben bé el mateix, com fa bé d’explicar Joan-Rafael Ramos (p. 13),2 vicepresident de l’AVL i professor de la UV, en el pròleg inaugural de l’obra. Convé recordar que els sermons ens han pervingut fixats després d’un procés de configuració complex i sotmès a diverses influències i, per tant, no hauríem de creure que la llengua dels sermons vicentins, tal com ens han arribat, reflecteixi amb exactitud miŀlimètrica el català emprat per Ferrer en el moment en què els pronuncià. 1.  L’aportació de Colomina (2021) és inclosa en Vicent Ferrer. Projecció europea d’un sant valencià, publicació —coordinada per Albert G. Hauf i Francisco Gimeno— nada al caliu de la commemoració vicentina de l’any 2019, ressenyada per mi mateix (Ysern 2023). 2.  Totes les remissions a pàgines pertanyen al volum I, dedicat a l’estudi lingüístic. Quan em refereixi a pàgines del volum II, la referència anirà precedida de la indicació «Dicc.». Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 428

12/1/24 9:40

Colomina: La llengua de sant Vicent Ferrer

429

Entre la seva veu —perquè els sermons són peces orals— i la nostra lectura hi ha tot un equip de coŀlaboradors —de reportadors— que influeix en el resultat final.3 Per descriure el que és aquesta aportació, res millor que recórrer als mots de l’autor mateix, quan intenta situar-la en el context dels estudis sobre la llengua de fra Vicent. Llavors posa en evidència que, de fet, són molt pocs els treballs dedicats a descriure i analitzar la llengua de la predicació vicentina: hi ha, sobretot, el gran precedent del Vocabulari de sant Vicent Ferrer publicat per Gret Schib el 1977 i un parell d’estudis deguts a Josep Carlos Laínez i Emili Casanova. De fet, arriba a remetre a una síntesi meva sobre els estudis dedicats a l’iŀlustre dominic en què jo mateix incidia en la mancança d’un vocabulari complet, un lèxic lematitzat centrat en els sermons vicentins.4 Val a dir que no m’esperava, quan, innocentment, redactava aquella frase, que anys a venir hauria de rebre una resposta de més de dues mil pàgines...! Dues mil pàgines la finalitat de les quals descriu l’autor de manera molt senzilla (p. 28-29): pretenen omplir els buits informatius detectats al respecte de la llengua de la predicació vicentina tot oferint «un estudi sobre la morfologia, la sintaxi i el lèxic» —que correspondria al primer volum— i «un diccionari integral del lèxic i la fraseologia vicentina» —que seria el segon volum de l’obra. No ens enganyem, però: els dos paràgrafs que sintetitzen els objectius que es proposa Colomina descriuen un projecte senzillament colossal, que es desplega tot seguit en un «Índex general» de seixanta-cinc pàgines (I, p. 1155-1220) —que té una versió resumida en l’«Índex» inicial (p. 6-8). Colomina obre el seu estudi amb una acurada descripció del corpus de partença. Així, a la introducció (p. 25-53) revisa tot el conjunt de sermons en català, la major part d’ells procedent de la Seu de València —editats per Sanchis Sivera i Gret Schib—, als quals afegeix els donats a conèixer —editats o no—, al llarg del temps, per Manuel Betí, Felip Mateu, Josep Perarnau, etc. Sumant tots aquests esforços, arriba a determinar que «disposem, doncs, de vora tres-cents sermons vicentins valencians, 291 en concret» (p. 26), als quals —adverteix— caldria afegir «els sermons catalans de Marsella [...] alguns dels quals podrien ser de sant Vicent» (ibídem). Tampoc no deixa fora de la seva atenció les frases en català que apareixen en els sermonaris llatins, dels quals declara haver despullat cinc. Delimitat el corpus, doncs, Colomina comença a atendre individualment els elements que el componen, tot descrivint-ne les característiques més cridaneres des d’un punt de vista filològic. Para espe­ cial esment en els manuscrits de la Seu de València: el de la Quaresma de 14135 i els manuscrits 276-279. Del primer, posem per cas, després de constatar que es deu a dues mans, remarca els aspectes fonètics més interessants, incidint particularment en aquells que individualitzen uns testimonis enfront d’uns altres —per exemple, «la geminació de la velar sorda només es dona en el manuscrit de la Quaresma» (p. 30), com documenta amb setgle, jutglar, setglar, etc.— o que es poden considerar trets dialectals típicament valencians, ni que siguin més o menys incipients, com ara determinats ensordiments de sibilants palatals i confusions entre palatals (p. 31): desixau (‘desitjau’), puxa (‘puja’), puxen (‘pugen’), etc.; o l’aparició del grup -llg- en cullguen (‘culguen’). També s’atura l’autor en les característiques morfològiques i gràfiques (p. 33-34) i fins i tot en les errades de lectura de l’editor de la Quaresma, Josep San­ chis Sivera (p. 34-35). I és ací on Colomina comenta una paraula que m’interessa: identifica la forma encuxats com una mala lectura per entuxats, sinònim del verb «emmetzinar» —vinculat a la família del verb «intoxicar». Quan vaig traduir al castellà el sermó «Fortis armatus custodit atrium suum», ja vaig ensopegar amb aquest vocable (Ysern 2015: 257-258, n. 639). Crec que la solució que proposa l’autor és correcta quant a la confusió entre els grafemes c i t —possibilitat que jo no havia tingut en compte—, però el significat que proposa em sembla encara dubtós. Primerament, els parells de mots units per una copulativa, com ací encebats e entuxats, solen formar-se a partir de sinònims. Si acceptàvem —encara 3.  Vegeu, en aquest sentit, l’estudi de Martínez (2019), òptima descripció del complex fet de la reportació al qual em refereixo. No m’hi estendré més per no desviar-me del que ha de ser el centre d’aquestes pàgines. 4.  No detallem ací les referències bibliogràfiques citades per Colomina, allistades en la bibliografia del seu estudi, a la qual remetem. 5.  Colomina l’associa (p. 29) a la signatura 276, però hauria de ser la 273, antiga 275, com bé fa constar en la taula d’abreviatures inclosa (p. 21). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 429

12/1/24 9:40

430

Josep-A. Ysern Lagarda

que tampoc no sigui del tot clar, com indico en la n. 639 de la meva traducció— que el primer element vol dir ‘subjectat per la nou de la ballesta’, el segon hauria de tenir un sentit semblant. A més a més, la ballesta era coneguda per la força amb què colpejaven els seus viratons, capaços de foradar armadures. No fa gaire sentit imaginar-se que calgués emmetzinar els cairells per incrementar llur efectivitat —i no he sabut trobar informació que indiqui que tal acció fos pràctica habitual. Potser el seu significat caldria veure’l relacionat amb un mot com entuixar (DCVB, s. v., segona entrada), un tecnicisme que aŀludeix precisament a la subjecció. Certament, es refereix a «fer biaix per la part interior al fons d’una bóta perquè entri al galze de les dogues», però la clau em sembla que és la idea d’immobilitzar una peça mitjançant una altra —com el cairell retingut per la nou de la ballesta. Crec que el significat va, probablement, més en aquesta direcció que no pas en la de ‘virató emmetzinat’. En qualsevol cas, la meticulositat amb què Colomina revisa les fonts emprades per al seu treball el mena a considerar també la influència de la llengua parlada pel transcriptor o editor o, fins i tot, del possible corrector que hagués pogut intervenir en l’edició i publicació final dels materials. El mateix detallisme aplica als ms. 276-279. També en aquest cas coneixerem, de la mà de l’autor, les característiques fonètiques i morfològiques d’aquests testimonis, les errades atribuïbles als copistes i les errades de lectura dels editors —Sanchis Sivera i Gret Schib— o la influència de la normativa moderna aplicada per algun corrector. No cal dir que l’atenció atorgada a les fonts de l’arxiu capitular de València es justifica per la quantitat de sermons que en procedeixen. Colomina és molt més concís en parlar d’altres fonts, com ara els sermons de Morella (p. 44-45), el sermó de Tolosa de Llenguadoc (p. 45-36),6 els sermons castellans (p. 46-47), el sermonari de Perusa —cedulari en llatí, però amb nombroses insercions textuals en català— o del Coŀlegi del Corpus Christi, el sermonari d’Aiora, el d’Avinyó o el de Pamplona, entre altres. Acabada la revisió dels repertoris de sermons, Colomina entra ja, estrictament, en matèria i el que llavors desplega sens dubte palesa la magnitud de l’obra. La bastida temàtica que sosté el conjunt és de caire morfosintàctic: els epígrafs principals se centren en morfologia, però és indiscutible que la sintaxi també hi té cabuda, segons els temes, de manera més o menys evident. Només perquè el lector es faci una idea de l’amplitud temàtica resumeixo ací les línies generals de l’índex. El tema amb què l’autor comença la descripció de la llengua dels sermons de fra Vicent és el de la flexió nominal, on es concentra en el gènere, el nombre i en les pervivències de nominatius llatins en alguns substantius i adjectius. Seguidament passem als determinants, quantificadors, preposicions, adverbis, flexió verbal, orde i concordança dels constituents —potser la part més estrictament lligada a la sintaxi, juntament amb algunes subseccions incloses en unitats com les dedicades, respectivament, a les preposicions o a la flexió verbal—, conjuncions i connectors parentètics, interjeccions i onomatopeies, formació de paraules —que inclou fraseologia i vocabularis temàtics—, toponímia i antroponímia. Heus ací, en unes poques ratlles i de manera simplificada, el ventall temàtic que abraça tot el primer volum de l’estudi de Colomina. Aturem-nos, però, en alguns punts. És interessant veure com Colomina mira sempre de contrastar les informacions que troba en els sermons —sobre els diversos aspectes que va tractant— amb la realitat de la llengua o normativa actual. Així, per exemple, fa veure com en els sermons no es practica la distinció actual entre el masculí i el femení del mot orde (p. 55),7 que pren indistintament l’un o l’altre gènere, com documenta també amb 6.  Convé aprofitar, com fa Colomina, totes les fonts de sermons, independentment de la llengua en què hagin estat redactats. Sorprèn —com ja vaig fer veure en la meva recensió anterior (Ysern 2023: 465, n. 5)—, però, la justificació que dona en relació a aquesta peça: «Hem aprofitat a fons este sermó perquè està predicat en una varietat de la nostra mateixa llengua, i perquè completa la Quaresma de 1413 de la seu valentina.» Redactat així, sembla considerar l’occità i el català com una mateixa llengua —de la qual tots dos serien variants o varietats—, afirmació que no comparteixo. 7.  Recordem que en català medieval l’única forma que pren aquesta paraula és orde, forma a la qual remeten, com a principal, el DCVB i el DNV, mentre que el DIEC estableix certes diferències semàntiques entre ordre i orde. Ultra el contrast entre les formes preferides, tots els diccionaris normatius diferencien certs semes segons el gènere. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 430

12/1/24 9:40

Colomina: La llengua de sant Vicent Ferrer

431

altres mots, com ara núvol, pols, sal, sang, etc. L’oposició de gènere del mot llum (p. 54), en els sermons, funciona de manera inversa a com ho fa en la llengua normativa actual: el masculí es refereix a l’energia lumínica, mentre que el femení designa l’aparell que fa llum —opció admesa també pel DNV, però no pas pel DIEC. Potser, per pruïja d’exactitud, l’autor estableix alguna diferenciació poc clara, com ara quan parla de substantius «morfològicament femenins però semànticament masculins» (p. 58), en referència a bada, espia, guarda, talaia, enquadrats en l’esfera militar. No aclareix l’autor quina importància té que siguin semànticament masculins. És l’esperable des de la perspectiva sociocultural del moment; tanmateix, allò significatiu és que eren exclusivament femenins, mentre que avui dia mots com espia o guarda poden marcar el gènere amb l’ajut de l’article —un/una espia/guarda, per exemple. Tanmateix, hi ha altres casos en què el comportament medieval és idèntic al de la llengua actual (cf. GIEC, §7.2.1.6; GNV, 10.1.3): per exemple, el fet que, en certes paraules, el femení designi un objecte de majors dimensions que el masculí —anell/anella, llibrell/llibrella, pla/plana, etc.— o marqui alguna altra especificitat semàntica —crit/crida, portell/portella, fust/fusta— (p. 60-62). Encara que la idea de contrastar la llengua medieval i la moderna és bona i útil, a voltes caldria distingir més clarament entre l’ús modern de la llengua i la norma, que no sempre coincideix amb l’ús real, quotidià. Val la pena saber que, en determinades indicacions temporals, el català medieval solia prescindir de l’article, contràriament a l’ús actual —a cap de vs. al cap de— (p. 119), cosa que també es practicava en l’expressió de l’edat —Es va casar a vint anys vs. Es va casar als vint anys—, opció vigent encara a Catalunya (ibídem). També són interessants les oposicions entre certes estructures sintàctiques medievals amb els seus equivalents actuals (p. 837-845), com ara les construccions transitives de la llengua antiga que avui són intransitives (p. 837-838), del tipus «dejunar l’Advent» vs. «dejunar en advent», per citar només un exemple de l’ampli ventall de possibilitats. Igualment ofereix bones iŀlustracions dels canvis respecte a la llengua antiga el contrast entre els esquemes d’ordenació dels elements oracionals propis d’aquesta amb els de la llengua d’ara (p. 901-908). Tanmateix, no tots els contrastos entre la llengua d’ahir i la d’avui són igualment correctes. Així, per exemple, quan s’indica (p. 63) que dot és «de gènere variable en la llengua antiga i en la moderna», s’omet que cap dels diccionaris normatius no reconeix cap altre gènere que el masculí a aquest mot. Potser l’ús coŀloquial femení és una supervivència medieval —si no és una influència del corresponent castellà dote, que també té doble gènere, però sembla ser més habitual en femení, segons confirma el DPD, s. v. Igualment, quan s’afirma que pudent o lluent són invariables en els sermons vicentins tot i que «la normativa actual [els] admet com a variables» (p. 67), hom és inexacte, atès que únicament el DNV reconeix el doble gènere a aquests adjectius —en el DIEC lluenta i pudenta tenen altres significats ben diferents, no són mers femenins. El mateix passa quan es diu que prim/-a ha desaparegut de la llengua actual, fora d’excepcions com matèria prima (p. 174), per més que els diccionaris normatius parlin de matèria primera, no pas prima.8 El contrast entre els usos del català propis del passat i els de l’actualitat també planteja alguns problemes quant a la sintaxi verbal, almenys si hom prova de descriure les oposicions de manera massa rotunda o rígida. Així, sota l’epígraf de «Present de subjuntiu [en els sermons] per present d’indicatiu [en el català actual]» (p. 789), s’hi coŀloca alguna oració que podria ser discutible. Per ventura «pochs són de tota esta gent que creguen que tu sies fill de Déu» seria, actualment, inviable en subjuntiu? No ho crec, com tampoc no ho crec respecte a «vol dir que com tots siam germans de hun pare» (ibídem), on, si de cas, l’únic que resulta estrany a la sensibilitat actual és l’ús de la conjunció «com» —tant fa si amb 8.  No és mala idea reflexionar sobre la normativa actual a partir dels fets medievals, ja que és un exercici que pot ser enriquidor per al lector. En alguna ocasió, fins i tot, pot servir per a posar en evidència alguns descuits en la formulació de la norma que haurien de ser corregits. Per exemple, l’indefinit qualsevulla (p. 248), en la llengua dels sermons, és exactament equivalent a qualsevol i serveix, per tant, per als dos gèneres. És allò normal, lògic, en la llengua medieval i en la d’ara. Per això, sorprèn que la GNV (§ 19.2.1, p. 152) consideri qualsevulla com a femení de qualsevol quan afirma que «en la llengua antiga, qualsevol també admetia les formes femenines qualsevulla i qualssevulla, que en l’actualitat se senten com a arcaiques i molt formals». Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 431

12/1/24 9:40

432

Josep-A. Ysern Lagarda

indicatiu o subjuntiu. Sobta també que hom estableixi aquest tipus d’oposició entre el futur —en la llengua medieval— i el present de subjuntiu —en l’actual—, quan de fet la primera opció encara és un ús habitual.9 Una frase com (p. 790) «mas veus lo confort que dona als dexebles, ço és, als qui hauran viscut bé» sembla perfectament construïda sense haver de substituir-hi hauran per hagin. Per tant, de vegades no són encertades aquesta mena d’oposicions, com veiem, i potser, en alguns moments, caldria haver buscat altres bastides expositives. A més a més, les informacions contrastives poden sorprendre a voltes, per tal com no sempre es troben on són esperades. Per exemple, a les p. 121125 es tracta el tema de l’article neutre lo sense cap esment complementari en referència a la normativa actual, que l’ha bandejat de l’ús formal i culte de la llengua, malgrat que ni la GIEC (§16.3.1.4, p. 588) ni la GNV (§ 15.5, p. 127-130) no s’estan de fer algun aclariment al respecte. O, en parlar de l’alternança entre les preposicions a/en, remarca com les dues preposicions alternen amb certa llibertat i flexibilitat en els sermons, tot i que «en la llengua actual s’han especialitzat regionalment» (p. 335). Aquesta darrera observació, d’entrada, no s’entén del tot, per tal com no queda clar si el marc referencial és el conjunt del català o només el propi del domini valencià. D’altra banda, la comparació seria més productiva si hom la feia en contrast amb la llengua normativa, la qual determina orientativament l’ús d’una o altra —i ja és ben flexible quant a aquest aspecte.10 Cal reconèixer, però, que els usos de les preposicions constitueixen sempre un tema molt complex i abstrús, on sovint hi ha solapaments i osciŀlacions que obliguen a dissenyar una normativa amb una bona dosi de ductilitat. Bon reflex d’aquesta dificultat són les més de dues-centes pàgines (p. 335-580) que dedica Colomina a descriure l’ús de les preposicions en els sermons vicentins, vuit seccions que abracen tota la casuística de l’alternança entre les preposicions a/en (p. 335-381), l’ús de la preposició a (p. 381-422), de la preposició en (p. 423-448), de la preposició de (p. 451-493), de les preposicions ab i sens (p. 495-506), de les preposicions per i per a (p. 507-531), de les preposicions com a, fins i tro (p. 531-546) i de la resta de preposicions, així com de determinats aspectes sintàctics del seu ús (p. 546-580). Tradicionalment, a l’hora de parlar de la llengua dels sermons vicentins, hom sol insistir en la seva gran expressivitat, especialment palesa en l’abundant ús d’interjeccions i onomatopeies. No és d’estranyar, doncs, que Colomina hi pari esment (p. 959-994) i descrigui les dades pertinents amb cura i atenció. L’anàlisi de les interjeccions és summament interessant no tant per la quantitat d’unitats registrades, sinó per la varietat, per la riquesa semàntica que són capaces d’expressar. En aquesta esfera temàtica, tot i algunes possibles supervivències —per exemple la interjecció guai en la seva versió actual uei «com a expressió de sorpresa, desiŀlusió i contrarietat» (p. 962)—, resulta molt més reveladora la quantitat d’exclamacions i onomatopeies desaparegudes, perdudes. No vull acabar aquesta revisió —necessàriament superficial— de l’estudi lingüístic dels sermons vicentins sense aŀludir a la part, al meu parer, potser més innovadora per tan poc com ha estat tractada en altres aportacions lligades, de lluny o de prop, a la llengua de la predicació de Ferrer: el capítol dit «Aproximació al lèxic vicentí» (p. 1047-1095). En aquesta secció, Colomina abraça des dels fragments en llatí inserits en els sermons catalans, juntament amb la presència d’altres llengües, fins al lèxic estric9.  De fet, aquest ús és contemplat tant per la GIEC (§ 24.7.6, p. 939) com per la GNV (§ 28.5, p. 241), documentat amb nombrosos exemples. 10.  La GNV mateixa (§ 26.3.1, p. 199-200) ja fa un parell d’observacions sobre aquest tema tan complex. D’entrada, indica que «l’ús de a s’ha generalitzat en la major part de l’àmbit lingüístic i, pel que fa al valencià, en alguns parlars septentrionals i meridionals», mentre que en la resta de parlars valencians «s’ha mantingut l’ús de en», diversitat que la norma ha provat d’homogeneïtzar en la mesura d’allò possible. De fet, torna a insistir-hi quasi a cada pas, en aquesta diversitat: «En els altres casos, l’ús més habitual és el de la preposició en, encara que hi ha parlars que també usen a». I, en determinats contextos, l’alternança i flexibilitat queden ben garantides: «En els contextos esmentats, l’ús de en i a alternava en la llengua antiga, i en els diferents parlars actuals presenta tendències diferents, de manera que en uns és majoritari l’ús de en i en altres l’ús de a. Tant una preposició com l’altra són acceptables, i, de fet, en la llengua literària no és estrany trobar-les amb una certa variació de caràcter estilístic.» Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 432

12/1/24 9:40

Colomina: La llengua de sant Vicent Ferrer

433

tament català, sense deixar d’oferir també «un tast» —aquest és el terme que hi empra l’autor— de la seva fraseologia i unes mostres de vocabulari agrupat per camps semàntics —«vocabularis temàtics». En realitat, la veu que parla en llatí no sempre és la de Déu «a través de les citacions bíbliques» (p. 1047), sinó, alhora, la de l’exceŀlent inteŀlectual universitari que també era mestre Vicent, com ens estan descobrint alguns investigadors.11 Sigui com sigui, Colomina fa bé de parar esment en la presència del llatí tant quant a les citacions com quant a les anotacions marginals, que cal entendre més com a marques del complex món de la reportació que no pas com a «anotacions en llatí per als predicadors» (ibídem). En qualsevol cas, l’autor ens descriu l’alternança entre llatí i català (p. 1047-1051), així com també la presència de termes castellans i aragonesos (p. 1053-1054). Tanmateix, la secció més extensa és, lògicament, la dedicada al lèxic valencià dels sermons vicentins (p. 1055-1063), subclassificat en tres seccions: lèxic vicentí conservat a Catalunya, les Illes Balears i la Franja d’Aragó (p. 1056-1059), d’una banda; lèxic vicentí conservat en el valencià actual (p. 1059-1060), de l’altra, i, finalment, un petit espai dedicat al lèxic perdut —és a dir, no conservat enlloc. El tast de fraseologia suara esmentat (p. 1061-1063) inclou les «locucions oracionals» —en bona mesura refranys, parèmies, dites—, les locucions verbals —subclassificades estructuralment— i «locucions adverbials». Finalment, la secció dedicada al lèxic dels sermons vicentins es clou amb «Alguns vocabularis temàtics vicentins» (p. 1063-1095), on trobem classificacions de lèxic per determinats camps semàntics, com ara agricultura, alimentació, anatomia humana i animal, armament, astronomia, astrologia, cavalleries i bèsties de càrrega, comerç, construcció, cosmètica, dret i justícia, economia, escriptura, filosofia, fisiologia, gramàtica, indumentària, malalties, matrimoni, medicina, pecats, sexualitat o zoologia, entre molts altres. Però, si ens hem de referir al vocabulari dels sermons vicentins, sens dubte el millor és atendre el segon volum de l’obra objecte d’aquesta ressenya, dedicat plenament al lèxic i, de fet, subtitulat com Diccionari integral. En principi, d’acord amb el seu títol, el diccionari inclou tot el cabal de vocabulari —i de fraseologia, segons declara l’autor mateix— dels sermons de Vicent Ferrer. Tanmateix Colomina declara que, contràriament al que aplica al lèxic dels manuscrits de València i de Morella, «no he donat entrada, en canvi, a les variants fonètiques dels manuscrits barcelonins ni del sermó tolosà, perquè representen modalitats dels copistes clarament no valencianes (català oriental, català septentrional i llenguadocià amb trets llemosins)» (Dicc., p. 9). Val a dir que sobta aquesta decisió: si deixem de banda el cas del sermó tolosà, escrit en llenguadocià —i, per tant, no en català—, la resta de variants haurien d’haver-se integrat necessàriament en el mateix corpus. Per ventura no es tracta de variants dins de la mateixa llengua? Després, ja es podria discutir la conveniència d’agrupar o no totes les variants d’una paraula concreta sota una única entrada, però no hi ha cap motiu filològicament acceptable per separar les variants que indica —fora de l’escrit en llenguadocià, per raons òbvies, com ja he dit més amunt— respecte de les valencianes. Fet i fet, quina importància té la presumpta valencianitat de determinats mots i variants, i més encara en l’època medieval, per a convertir-la en filtre d’admissió o rebuig de determinades formes? D’altra banda, també cal fer una remarca sobre l’ordenació de les entrades del diccionari: hom ha optat per una ordenació de les paraules començades per l/ll que entrebanca llur localització. Per explicar-ho amb un exemple només: per què laic, laical o lairó, ha d’anar entre llajús i llambre? De fet, si mirem l’inici de l’apartat dedicat a la lletra ela, veurem que, després de la, passa a lla i, tot seguit, a laborar. O lacerar apareix després de llaç; letícia, entre lletgea i lletjament; legació apareix després de lleer o, lepra, després de llépol. Quin és el motiu d’aquesta (des)ordenació tan sorprenent com enterbolidora? Ja fa temps que és tradicional en els nostres repertoris lexicogràfics situar la ella en l’ordre que li correspon dins del conjunt d’entrades començades per ela —n’hi ha alguna excepció, com el DCVB, on la ella obre una secció independent. És ben de plànyer aquest desori, perquè a voltes costa un esforç considerable trobar certs vocables. 11.  Remeto, per exemple, al treball de Rubio (2019). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 433

12/1/24 9:40

434

Josep-A. Ysern Lagarda

Hi ha algun problema més, que vull tractar, que també entorpeix el maneig del diccionari. En la p. 613 de l’estudi lingüístic trobem un seguit de mots encasellats sota l’epígraf llassús, adverbi que significa ‘allà dalt’ i que pot presentar-se també com lleixús. Si acudim al diccionari, veurem que llassús remet a lleissús i lleixús. Curiosament, lleissús no l’he sabut trobar en el cos del diccionari (on de lleig es passa a lleit). La forma lleixús sí que s’hi troba i remet a l’epígraf de l’estudi gramatical on es tracta la forma llassús. Em pregunto per què en la primera entrada no es remet també al punt corresponent de l’estudi gramatical, per què hi manca un dels termes al qual hom havia enviat el lector, per què arribem a una quasi circularitat, trencada únicament per la remissió al primer volum i, sobretot, per què enlloc no es dona el significat del mot en qüestió —almenys en una de les entrades, a la qual es pugui enviar el lector. Cal dir que els laberints així ens els trobem amb més freqüència del que hom esperaria. Un altre exemple: l’adverbi llajós, que significa ‘allà avall’, el trobem a les p. 616-617 de l’estudi gramatical, però no l’he sabut trobar al diccionari, on sí hi és la forma llajús, que remet a llejós, on, efectivament, sí trobem la remissió a l’epígraf sota el qual s’encabeix llajós. En aquest cas sobta que el vocable guia de l’estudi gramatical sigui, precisament, el que resulta introbable —si no vaig errat o no m’hi he perdut. I, de nou, el significat cal anar a buscar-lo al primer volum del treball. La necessitat de recórrer a l’estudi lingüístic per a conèixer el significat d’una paraula s’esdevé amb tots els mots que podríem qualificar de gramaticals: adverbis, pronoms, preposicions, conjuncions, etc. Podríem pensar que és per la gran quantitat d’informació que s’hi dona, en el volum d’estudi, però en realitat el que abunda en el primer volum és, sobretot en alguns casos, l’exemplificació. El significat s’hauria pogut sintetitzar perfectament en el cos del diccionari —com és pràctica habitual en la majoria de diccionaris—, remetent al lloc adient del primer volum només per a ampliar i enriquir la informació bàsica. Crec que, així, l’usuari final de l’obra hauria eixit beneficiat ja que, al diccionari mateix, hauria tingut la informació completa i el recurs al primer volum no seria imprescindible. Sobre l’exemplificació, hi tornaré més avall. Observeu que parlo de l’usuari final per tal com, des de les primeres ratlles d’aquesta nota, he optat per aquesta perspectiva. Com a tal, poso ara un cas relacionat amb la meva pròpia dedicació als sermons vicentins, derivat de quan vaig traduir-ne al castellà una selecció i reaparegut en un treball, d’autoria compartida, ara en premsa. Em refereixo a la forma acordà’s lligada a un mestre de teologia, expert en lògica, que, en una greu malaltia, està en conflicte amb els dimonis que se’l volen endur. En un moment donat llegim —com recull l’autor en el diccionari— que el malalt «acordà’s e dix». Colomina, s. v. acordar, interpreta acordar-se com: «Acceptar l’opinió del contrari en una disputa», significat perfectament correcte, si no fos perquè els contraris són els dimonis —millor no acordar-s’hi, doncs. Crec que és molt més adient interpretar tal forma com «es despertà» o, potser millor encara, «va tornar en si», sentit no documentat en català per a aquest verb, però que pot derivar de la interferència amb la versió en castellà d’aquest sermó, on llegim «acordó e dixo» (Cátedra 1994: 308, l. 182).12 Amb aquesta mostra pretenc únicament fer veure una realitat que convé no oblidar: els sermons vicentins, com bé ha sabut veure Colomina en la descripció del corpus emprat, necessiten ser reeditats a fons. Ja s’estan fent edicions competents, però precisament els de la Quaresma i la resta de l’Arxiu de la Seu de València encara estan esperant.13 Lògicament, un treball com el que ens ofereix ací Colomina hauria d’haver-se basat en edicions ben establertes —però encara no és el cas. En algun moment, més amunt, he aŀludit a la meticulositat i el detallisme com a qualitats remarcables al llarg de l’obra. Tanmateix, totes les virtuts poden, passats certs límits, esdevenir vicis —perdoneu si aplico a un treball filològic una valoració que gairebé sembla de predicador medieval. El vici oposat a l’esmentada virtut es diu prolixitat. I de prolixitat, ai las!, l’aportació Colomina en té més del que, com a lector/beneficiari d’una obra així, m’hauria agradat trobar-hi. De fet, hi ha moments en què 12.  Convé tenir present ací el DCECH, s. v. acordar II, definit com «volver uno en su juicio» o també «despertar, caer en la cuenta». 13.  A dir ver, una aportació com la de Hauf / Rubio /Aguilar (2020-2021) nodreix, respecte a alguns dels manuscrits suara esmentats, les millors esperances i mostren la gran qualitat de l’edició in fieri. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 434

12/1/24 9:40

Colomina: La llengua de sant Vicent Ferrer

435

hom sembla estar llegint un diccionari acompanyat no tant d’un estudi lingüístic sinó, més aviat, d’una base de dades convertida en paper. Té sentit, per exemple, que l’autor dediqui tretze pàgines (p. 796809) a enumerar llistes inacabables d’infinitius? No s’hauria pogut reduir a unes poques mostres per cada tipus de la taxonomia bastida, tot incidint potser una mica més en la «singularitat de la llengua popular vicentina» (p. 809) que és l’infinitiu amb valor d’imperatiu? El mateix diria del capítol 35, dedicat a la formació de paraules (p. 995-1046). Igualment, en el capítol dedicat al lèxic, que és, al meu parer, una de les seccions més vistents i interessants de l’obra, quin sentit tenen els «vocabularis temàtics vicentins» (p. 1063-1095)? I si anem al diccionari, també hi trobarem símptomes, senyals del que comento. Per exemple, s. v. mòller, ‘muller’, del diccionari trobem la mateixa explicació i els mateixos exemples que a la p. 98 en l’epígraf «Mòller vs. muller». Realment calia repetir-ho? Diria que calia triar entre un lloc i l’altre —m’abstindré de reflexionar sobre quina hauria estat la millor estratègia, perquè és una decisió tan difícil com, crec, obligatòria. El mateix s’esdevé amb la forma pestre, ‘prevere’, que, al diccionari (s. v.) duu la mateixa informació que en l’estudi lingüístic (p. 98) —per ser exactes, en l’estudi se n’hi afegeix un exemple més. Evidentment, quan es tracta de mots amb definicions més esteses, la coincidència entre els exemples citats al diccionari i a l’estudi és menor, però les explicacions tècniques tendeixen a repetir-se. Comproveu-ho amb paraules com sènyer o senyor (p. 99), tot i que, en aquest cas, sortosament, el segon terme, en el diccionari, és acompanyat d’una gran riquesa d’usos i de fraseologia que no es troba en l’estudi introductori. Comptat i debatut, doncs, crec que el diccionari guanyaria molt si es completés —com he observat adés— amb el significat dels mots gramaticals i, al seu torn, l’estudi lingüístic, si es reduís al que és esperable com a presentació panoràmica dels aspectes rellevants i dels resultats més innovadors de la investigació, amb l’afegitó d’un bon índex analític. Totes dues parts haurien de ser complementàries i estar íntimament relacionades, però sense duplicitats com les adés indicades. Val a dir que també seria interessant i profitós si hi hagués una mica més de carn filològica en forma de reflexió i informació sobre els aspectes tractats, cosa que combatria la sensació d’excessiva acumulació de dades escarides. Quan Colomina estudia el paradigma de l’article —i m’hi refereixo a tall d’exemple— no s’està de comentar i explicar l’origen de les diverses variants tractades (p. 109, 110),14 com també fa en altres moments. El que predomina, però, és la dada rònega, inserida en el seu context oracional. És difícil ressenyar un treball que, en si mateix, es pot qualificar de monumental. Monumental no pas sols per la grandària, sinó sobretot per l’esforç, la tenacitat i la dedicació que hi ha al darrere i que han permès a l’autor d’enfrontar-se a uns textos que són tan apassionants com plens —encara— de reptes. Per això m’és inevitable sentir admiració pel projecte emprès i acabat —el respecte cal suposar-lo sempre com a cosa prèvia. En tot moment, al llarg d’aquestes pàgines, he mirat de valorar l’obra com el que és: un instrument, un estri, com he assenyalat més amunt. No cal dir que l’aportació essencial, la més útil, i la que agraeixo particularment en tant que lector dels sermons vicentins, és el diccionari. La tradició dels diccionaris d’autor —és a dir, centrats en un autor o en una obra concreta— no és tan conreada en la nostra tradició filològica. Aquesta és, en aquest sentit, una aportació de la màxima utilitat —utilitat que creixerà si tot aquest cabal informatiu acaba recollit en alguna base de dades pública, oberta— i que, sens dubte, supera el benemèrit Vocabulari de sant Vicent Ferrer que aportà Gret Schib fa ja mig segle, poc ça, poc lla. 14.  Precisament en referència a l’article llegeixo (p. 109) que: «L’orige d’estes variants el i els...». Cito l’inici d’aquesta frase només perquè em sorprèn trobar en diversos moments de l’estudi de Colomina formes lèxiques i gràfiques que es mouen gairebé al límit de la normativa habitual fixada per l’AVL. De fet, el DNV qualifica el mot orige per origen de coŀloquialisme. També hi trobarem numerós (p. 833), forma no recollida per cap dels diccionaris normatius; reconstruïxc (p. 7766, 774), pervixcut (p. 780), acomplixca (p. 979), formes totes elles que la GNV ni tan sols inclou en els seus paradigmes, sinó que es limita a assenyalar que tenen certa tradició: «La consonant s del grup -sc (o -squ-) es pronuncia habitualment com a palatal [ʃ], pronunciació que ha tingut una important tradició escrita (-xc-, -xq-)» (DNV, s. v. ‘construir’). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 435

12/1/24 9:40

436

Josep-A. Ysern Lagarda

Acabo la present nota amb la sensació que encara hi ha molt a dir. I és lògic. És el que passa quan hom intenta comentar treballs d’aquesta empenta i força. Espero que, almenys, hagi pogut acomplir la tasca més important d’aquesta recensió: la de cridar l’atenció del lector vers una obra sens dubte fonamental per als qui ens interessem per la predicació vicentina i volem moure’ns ben segurs i protegits per textos tan rics com complexos. Josep-A. Ysern Lagarda Universidad Nacional de Educación a Distancia Abreviatures DCECH: Corominas, Joan / Pascual, José A. (1991-1997): Diccionario crítico etimológico castellano e hispánico. Madrid: Editorial Gredos, 6 vol. DCVB: Diccionari català-valencià-balear [<https://dcvb.iec.cat>]. DIEC: Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans [<https://dlc.iec.cat>]. DNV: Diccionari Normatiu Valencià [<https://www.avl.gva.es/lexicval/>]. DPD: Diccionario Panhispánico de Dudas [<https://www.rae.es/dpd/>]. GIEC: Gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans [<https://giec.iec.cat>] = Gramàtica de la llengua catalana. Barcelona: IEC, 2016. GNV: Gramàtica Normativa Valenciana [<https://www.avl.gva.es/gnv/buscador.jsp>] = Gramàtica Normativa Valenciana. València: AVL, «Textos normatius», 2006. Bibliografia citada Cátedra, Pedro M. (1994): Sermón, sociedad y literatura en la Edad Media. Salamanca: Junta de Castilla y León - Consejería de Cultura y Turismo. Colomina, Jordi (2019): «La llengua dels sermons valencians de sant Vicent Ferrer», Revista valenciana de filologia, 3, p. 103-125. Colomina, Jordi (2021): «Les llengües dels sermons vicentins», dins Hauf, Albert G. / Gimeno, Fran­ cisco M. (ed.): Vicent Ferrer. Projecció europea d’un sant valencià. València: Universitat de València / Acadèmia Valenciana de la Llengua, p. 205-246. Ferrer, Vicent (1932-1988) = Sant Vicent Ferrer, Sermons, ed. de Josep Sanchis Sivera (vol. I-II) i Gret Schib (vol. III-VI). Barcelona: Barcino. Hauf, Albert / Rubio, Josep Enric / Aguilar, Josep Antoni (2020-2021): «Cap a una nova edició filològica dels Sermons de Quaresma de Vicent Ferrer (València 1413): Una primera mostra», Arxiu de Textos Catalans Antics, 33, p. 205-279. Martínez, Tomàs (2019): «Sobre la reportació de la Quaresma de 1413 i altres qüestions complementàries», Anuario de estudios medievales, 49/1, p. 215-241. Rubio, Josep Enric (2019): «Una qüestió de lògica en un sermó de sant Vicent Ferrer. El tractat De suppositionibus com a eina interpretativa», Anuario de estudios medievales, 49/1, p. 243-259. Ysern, Josep-A. (2015): Como una red. Sermones de Vicent Ferrer. València: PUV. Ysern, Josep-A. (2023): Recensió a Estudis Romànics (vol. 45, 2023: 462-467) de Hauf, Albert G. / Gimeno, Francisco M. (2021) (ed.): Vicent Ferrer. Projecció europea d’un sant valencià. València: Universitat de València / Acadèmia Valenciana de la Llengua.

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 436

12/1/24 9:40

Comellas: Portuguès per a catalanoparlants

437

Comellas, Pere (2023): Portuguès per a catalanoparlants (o com dues llengües tan semblants tenen algunes coses ben diferents). Argentona: Voliana, 261 p.

J

C

És un tòpic ben habitual que les llengües romàniques s’assemblen. I no és menys freqüent sentir converses al respecte entre gent aliena a la romanística, a la lingüística romànica. En aquest sentit, no sovintegen gaire troballes com la que ací ressenyem; i és que Portuguès per a catalanoparlants ofereix als parlants de llengua catalana (lato sensu) una aproximació, planera i alhora rigorosa, sobre aspectes ben diversos d’aquesta llengua germana nascuda a l’altre cantó de la península. El subtítol, no menys transparent que el títol (o com dues llengües tan semblants tenen algunes coses ben diferents), incideix en l’esmentat tòpic de la semblança —per pura lògica, totes les llengües i varietats romàniques s’assemblen, en major o menor mesura—, si bé ens adverteix convenientment de les inevitables, i a vegades temibles (com en el cas dels «falsos amics»), diferències. Després d’una dedicatòria inicial (p. 7) i de l’«Índex de continguts» (p. 9-11), una part liminar del llibre acull el «Pròleg» (p. 13-19) del professor de la Universidade de Brasília Marcos Bagno, en català, seguit de la seva versió en portuguès, «Prólogo» (p. 21-27), en el qual convida, de bon començament, a confrontar les dues llengües de referència. I val a dir que els ressenyadors coincidim amb el prologuista quan apunta que el volum està redactat «en un llenguatge que prova de dialogar al màxim amb els seus lectors, en una conversa gairebé informal en què va presentant, amb bones estratègies discursives, el que el portuguès té i pot tenir d’interessant per als catalanoparlants» (p. 19). Completen aquesta part inicial uns «Agraïments» (p. 29-30) i la «Introducció» pròpiament dita (p. 31-34), el subtítol de la qual, «Sobre la intenció i la inspiració d’aquest llibre», serveix per invocar el model previ de l’exitós Basc per a catalanoparlants (o de com dues llengües diferents s’assemblen tant), a càrrec de Beatriz Fernández i Anna Pineda, publicat per la mateixa editorial Voliana l’any 2016. Sis capítols integren el cos nuclear de l’obra (p. 35-260), i ofereixen títols ben suggestius i d’allò més ocurrents. Així mateix, cada apartat es clou amb el corresponent apèndix, el qual aporta informació complementària, en gran mesura de caire bibliogràfic. Tal com indica el títol, «I. Com sona el portuguès? Quatre pistes fonètiques» (p. 35-54), el primer capítol se centra en els trets fonètics, com ara el característic diftong nasal [ãw] (p. 38-40) o, en el portuguès europeu, la palatalització de les sibiŀlants a final de síŀlaba (p. 42-44). També resulta curiós esbrinar la procedència occitana dels dígrafs nh i lh (p. 46) o, al subapartat «1.4. Accents» (p. 49-52), resseguir en la taula 2 (p. 51) una sèrie de diferències accentuals en termes cognats en català i portuguès (així, la nostra epidèmia en portuguès no du accent i cal pronunciar-la plana). El segon capítol, «II. Un de la família: pinzellades de morfosintaxi comparada» (p. 55-158), és, amb diferència, el més llarg del volum, la qual cosa no ens hauria de sorprendre, ja que s’hi tracten temes tan heterogenis com ara el gènere (p. 60-63), el nombre (p. 63-65), els verbs (p. 65-96), els morfemes derivatius (p. 96-105), els pronoms personals (p. 106-135) i els connectors (p. 136-148), que contemplen tant les conjuncions com les preposicions (vegeu-hi la taula 13 de la p. 147, que recull les contraccions amb preposició del portuguès). Quant a l’esmentat subapartat verbal, hi destaca el futur de subjuntiu (p. 77-82) i l’infinitiu conjugat (p. 82-96), ambdós inexistents en català. D’altra banda, el subapartat «2.2.5. Qüestions personals: els pronoms i altres coses relacionades» (p. 106135) (noti-s’hi, com ja apuntàvem anteriorment, la finor del títol) malda per aclarir els usos dels diversos pronoms personals tant en funció del país (no és el mateix a Portugal que al Brasil) com del grau de cordialitat amb l’interlocutor; en aquest sentit, la utilització del você en terres portugueses, tractament que erròniament agermanaríem al nostre vostè, faria que ens fiquéssim de peus a la galleda (p. 111). Finalment, val la pena apuntar la profitosa tendència de l’autor a introduir en la seva dissertació excursos de caire literari, històric, social, etc., a partir d’una excusa gramatical qualsevulla; justament en aquest segon capítol n’espigolem l’exemple més cridaner, quan Comellas, a propòsit d’un pronom feble pouat del llibre Os Sertões (1902) d’Euclides da Cunha (1866-1909), dedica cinc pàgines (p. 130-134) a explanar-nos la Guerra de Canudos (1896-1897), que tingué lloc a l’estat brasiler de Bahia. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 437

12/1/24 9:40

438

Joan Fontana i Tous - José Enrique Gargallo Gil

Com acostuma a passar quan hom s’endinsa en el camp lèxic, el tercer capítol, «III. Amics veritables i amics falsos: lèxic del portuguès» (p. 159-175), resulta el més distret del volum, per tal com el lèxic provinent del llatí que comparteixen català i portuguès a vegades pot haver seguit una deriva semàntica diferent en cada llengua; així, l’esquisito i l’espantoso del portuguès signifiquen, ben al contrari del que podríem creure, ‘estrany’ i ‘increïble’, respectivament (p. 170-171). El quart capítol introdueix una nova realitat romànica a fi de preguntar-se: «IV. Però el portuguès és gallec o no ho és?» (p. 177-199). La resposta es desenvolupa i exemplifica en subapartats de títol tan eloqüent com «4.1. Primer va ser el gallec» (p. 179-182), de clars ressons bíblics fundacionals, o «4.3. El portuguès ve del gallec, però no és gallec» (p. 191-198). Entre moltes altres particularitats, en aquest capítol aprenem que la primera denominació específica d’aquella manera de parlar pertany a les Regles de trobar del català Jofre de Foixà (segle xiii), el qual va anomenar-la gallego (p. 181). Les similituds, diferències i vicissituds del portuguès europeu i del portuguès brasiler són l’objecte d’estudi del penúltim apartat, «V. El portuguès a aquesta banda de l’Atlàntic i a l’altra» (p. 201-231). S’hi destaquen aspectes com la flaquesa fonètica de les vocals àtones a Portugal (p. 203), la feblesa dels pronoms al portuguès peninsular, on, en mots de l’autor, «els pronoms febles [...] són encara més febles» (p. 215), o, al subapartat «5.5. El lèxic que no té costum d’agafar l’avió» (p. 227-229), el lèxic diferencial a una i altra banda de l’Atlàntic, que constitueix un gens menyspreable 11 %, i inclou casos tan cridaners com la rapariga o ‘noia’ de Portugal que al Brasil esdevé garota, ja que el primer mot vol dir ‘prostituta’. El darrer capítol s’intitula «VI. El portuguès arreu del món (i les seves víctimes)» (p. 233-260). No serà sobrer apuntar que els territoris colonitzats pels portuguesos s’escampen a tres continents: Amèrica (Brasil), Àsia (bàsicament, Goa i Timor Oriental) i Àfrica (Cap Verd, Guinea Bissau, São Tomé i Príncipe, Angola i Moçambic) i, com a dada ben rellevant, que «de cada vint parlants natius de portuguès al món, si fa o no fa divuit són brasilers, un és portuguès i l’altre, africà» (p. 234). En relació amb el repicó del títol («i les seves víctimes»), val a dir que l’última taula del llibre, la número 18 de la pàgina 235, mostra vint-i-quatre llengües indígenes brasileres amb més de 2.000 parlants declarats. El volum es clou amb una pàgina, «Final» (p. 261), en què l’autor ens recorda que «sense voler i sense saber-ho, els catalanoparlants sabem, de fàbrica, un munt de portuguès» i que, per tant, «invertir temps en aquesta llengua és molt rendible!». En síntesi, l’obra conté aspectes interns de la llengua (fonètica, morfosintaxi, lèxic), però també de la història externa i de la taxonomia lingüística (així, el portuguès en relació, històrica i ac­ tual, amb el gallec). I confronta el portuguès metropolità amb el del Brasil, sense oblidar la lusofonia dels altres continents, en un procés històric que va en detriment d’altres llengües i determina situacions d’hibridisme i contacte lingüístics d’allò més interessants, que, en general, no resulten gaire conegudes a casa nostra, com el cas de la parla de Cap Verd, el capverdià. D’altra banda, el text, ben sobri, no inclou imatges, ni notes a peu de pàgina, 1 per bé que el salpebren divuit taules exemplificatives en un conjunt que resulta molt llegidor; n’és una bona mostra el to general del llibre, perfectament compatible amb el rigor científic, que teixeix una xarxa transversal de continguts ben diversos dins de l’ampli camp de la lingüística, com ara tipologia i història, sociolingüística i àdhuc romanística. En suma, estem convençuts que la present obra esperonarà molts catalanoparlants a descobrir la llengua de Pessoa, a familiaritzar-s’hi i fins i tot a fer-se-la seva. No endebades, Pere Comellas, a les acaballes de l’assaig Contra l’imperialisme lingüístic (a favor de la linguodiversitat) (2006), afirmava que, si la virolada presència de papallones (és a dir, de «volianes») és un bon símptoma de salut ambien1.  Amb l’excepció de la nota 1, referida al Diccionari de sociolingüística de F. Ruiz, R. Sanz i J. Solé (Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2001), a què es refereix el prologuista (p. 15), que és nota de l’editor, Jordi Solé i Camardons. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 438

12/1/24 9:40

Corbella / Dorta / Padrón: Perspectives de recherche en linguistique... 439 tal, igualment la presència de llengües esdevé un bon senyal de salut cultural. Al nostre parer, Portuguès per a catalanoparlants en resulta un exemple immillorable. Joan Fontana i Tous Universitat de Barcelona José Enrique Gargallo Gil Institut d’Estudis Catalans Universitat de Barcelona

J

C r

Corbella, Dolores / Dorta, Josefa / Padrón, Rafael (ed.) (2023): Perspectives de recherche en linguistique et philologie romanes. Textes choisis par la Société de linguistique romane, édités par Dolores Corbella, Josefa Dorta et Rafael Padrón. Strasbourg: Société de Linguistique Romane / Éditions de linguistique et de philologie, 2 vol., 1.435 p. Els números 18,1 i 18,2 de la Bibliothèque de Linguistique Romane (BiLiRo) acullen respectivament els dos volums als quals la Société de Linguistique Romane destina la versió escrita d’una tria de contribucions al XXX Congrés Internacional de Lingüística i Filologia Romàniques, celebrat a la Universitat de La Laguna (Tenerife) entre el 4 i el 9 de juliol de 2022. La publicació derivada del congrés de la Société ha aparegut, amb modèlica rapidesa, l’any posterior a la celebració d’aquesta trobada internacional de la romanística, de periodicitat triennal. L’obra es presenta sota un títol que, a diferència de les derivades dels dos congressos precedents, celebrats a Roma (2016)1 i Copenhaguen (2019),2 no reprodueix les senyes d’identitat habituals en la trajectòria de la Société (vegeu les notes 1 i 2), sinó que recorre per primer cop a un altra mena de títol, de caire més genèric, sens dubte amb una calculada estratègia de marcar distàncies d’identitat denominativa amb el congrés de referència, i tot seguint pautes ja habituals en l’actual dinàmica cientificoacadèmica de publicació d’obres coŀlectives. El cas és que el títol de Perspectives de recherche en linguistique et philologie romanes suggereix una atenció al present de la recerca en la lingüística i la filologia romàniques; i ho fa d’inici amb un substantiu (Perspectives)3 que, fins i tot, podria suggerir futurs camis d’investigació. D’altra banda, el subtítol (Textes choisis par la Société de linguistique romane...) es refereix a la tria realitzada a partir de les contribucions al congrés. Una Table de matières (p. V-X) anuncia els continguts de l’obra: prefaci, introducció, publicacions derivades de les tres conferències plenàries del congrés i les setze seccions que acollí; i reapareix, per cert, en les primeres pàgines, amb numeració romana (V-X), del segon volum, però amb l’ordre invertit del contingut dels dos volums. Les quinze primeres seccions apleguen, en conjunt, un centenar de comunicacions, i s’han redactat en francès (9) i en espanyol (6), amb els respectius textos de Présentation o Presentación. La setzena (i darrera), en espanyol, acull les contribucions a una taula rodona sobre lingüística i filologia en l’estudi de l’espanyol d’Amèrica. La tria de la llengua de redacció, en cada cas, es deu al fet que els respectius equips de presidents de secció, i alhora responsables de la selecció i coordinació de cada àrea temàtica, 1.  Vegeu la darrera pàgina de la publicació ressenyada, dins la relació d’obres publicades dins d’aquesta Bibliothèque de Linguistique Romane (p. 1.437-1.438): números 15,1.-15.2. Antonelli, Roberto / Glessgen Martin / Videsott, Paul (ed.) (2018): Atti del XXVIII Congresso internazionale di linguistica e filologia romanza (Roma, 1823 luglio 2016), 2 vol. 2.  Vegeu, a la mateixa página indicada en la nota anterior, els números 17,1-17,2. Schøsler, Lene / Härmä, Juhani (ed.), avec la collaboration de Jan Lindschouw (2021): Actes du XXIXe Congrès international de linguistique et de philologie romanes (Copenhaguen, 1-6 juillet 2019), 2 vol. 3.  Cf., si més no, el DIEC2: «3 2. tenir alguna cosa en perspectiva. Entreveure-la com a probable. Tenia una feina en perspectiva». Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 439

12/1/24 9:40

440

José Enrique Gargallo Gil

han consensuat de redactar en una d’aquestes dues llengües: sigui en la vehicular de la Société i de bona part de la romanística internacional, a més de ser la que dona títol a la publicació (el francès), sigui en la llengua de la seu del congrés, que, a més, ha concedit prou pes a l’anomenada «atlanticidad» (no endebades el lema del congrés fou el de «Romanística y Atlanticidad»)4 i, amb les Canàries com a pont, a la hispanitat americana. Al Prefacio (p. XI-XV), els editors justifiquen el pas del format clàssic, de les actes de congrés, «a un nuevo formato que dé cuenta, cada tres años, del estado actual de la romanística a partir de una selección de las mejores publicaciones (selected papers) de destacados investigadores en las materias». (p. XI). De les quinze seccions, n’hi ha tres que són presentades com a «novedosas» (p. XII), a saber, sobre humanitats digitals, espanyol atlàntic i lingüística missionera. D’altra banda, una sèrie de gràfics fan visibles els percentatges temàtics del centenar de comunicacions (i també de pòsters, que no han donat lloc a text publicat) [p. XII-XIII] i dels setze països —de fet, estats— de procedència dels participants, ordenats de més a menys quantitat: Espanya, Itàlia, Romania, Alemanya, França, Suïssa, Àustria, Portugal, Bèlgica, Canadà, Regne Unit, Noruega, Hongria, Polònia Brasil i Japó (p. XIV). La Introduction (encara entre les pàgines preliminars, en numeració romana: XVII-XXIII) aplega les intervencions d’obertura i de clausura del congrés per part del president sortint, Fernando Sánchez Miret, i de la presidenta entrant, Lene Schøsler. I ja en numeració aràbiga, segueixen els treballs derivats de les conferències plenàries i els textos corresponents a les setze seccions del congrés, ordenats alfabèticament per cognoms d’autors. Passo ara a transcriure la informació bàsica de les diverses contribucions (autors i títols), amb qualque observació complementària. Travaux émanant de conférences (p. 3-62). Virginia Bertolotti, «Formas de tratamiento y Romania Nova». S’ocupa de l’espanyol i el portuguès llatinoamericans (exclou, doncs, el francès), en un recorregut molt documentat per la història i la variació lingüística d’aquestes dues llengües en la seva projecció americana, amb atenció a peces morfosintàctiques de la comunicació amb l’interlocutor com ara el vos (voseo) en espanyol i el você en portuguès. Manuel González González, «La lexicografía gallega entre la necesidad y la modernidad» (p. 25-44); l’autor, modèlic estudiós de la pròpia llengua, ofereix un completíssim panorama de la lexicografia gallega des del segle xviii (el Padre Sarmiento) fins a l’activitat més actual en aquesta matèria. Guillermo Rojo, «Hacia un concepto de diccionario de frecuencias» (p. 45-62), examina aspectes teòrics d’aquesta mena de diccionaris, amb atenció particular als corpus contemporanis (CORGA, CAES, ESLORA, CORPES). Section 1. Du latin aux langues romanes (p. 65-107). Présentation a càrrec de Yan Greub i Ema­ nuela Timotin, els quals es planyen que «notre section n’a reçu qu’un petit nombre de propositions» (p. 65).5 El cas és que les comunicacions publicades són aquestes quatre: Rosanna Ciccarelli, «Tra latino e italiano. La polisemia della preposizione per nei documenti altomedievali campani»; Alejandro Díaz Villalba / Anne Grondeux, «Le Liber glossarum, une mine pour la philologie hispanique»; Sándor Kiss, «Thème, rhème et enchaînement des phrases en latin tardif et en roman ancien»; Lorenzo Tomasin, «Égo-textes. Complément à la taxinomie des textes d’origines romanes». Section 2. Fonética, Fonología y Prosodia (p. 111-152). Presentación que signen Marcello Barbato, Elsa Mora Gallardo i Antonio Romano. La secció inclou tres textos: I. Chaxiraxi Diaz [sic] Cabrera, «El acento tonal inicial como índice diferenciador en las variedades canaria y cubana»; Josefa Dorta / Beatriz Hernández, «La entonación como elemento facilitador de la intercomprensión entre lenguas y variedades románicas»; Carolina Jorge Trujillo, «La duración e intensidad de dos variedades románicas desde una perspectiva comparativa».

4.  Vegeu la crònica del congrés en el volum anterior d’aquesta revista (45, 2023, p. 579-580). 5.  En aquesta presentació, a propòsit del Liber glossarum i de la referència a «l’Espagne du viiie siècle», caldria observar la inadequada retroprojecció del concepte Espanya. Això contrasta amb la referència dels autors del text aŀludit, el segon de la secció, d’Alejandro Díaz Villalba / Anne Grondeux, a «la documentation des périodes primitives des langues romanes de la Peninsule ibérique» (p. 90). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 440

12/1/24 9:40

Corbella / Dorta / Padrón: Perspectives de recherche en linguistique... 441 Section 3. Morphologie flexionnelle et dérivationnelle (p. 155-211). Présentation a càrrec de Maria Teresa Brocardo, Martin Maiden i Giampaolo Salvi, que trien com a fórmula distintiva per als noms dels autors i els títols dels quatre articles publicats, respectivament, la negreta i la cursiva (vegeu la nota 1 de la p. 155), la qual cosa resulta una mica confusionària quan s’ajunten autor i títol, tot plegat en cursiva.6 La secció aplega aquestes contribucions: Yusuke Kanazawa, «Diacronia dell’infinito flesso e non-flesso nel sardo logudorese e campidanese»; Michele Loporcaro, «Di mamma ce n’è una sola: a meno di una scissione di lessema (REW 5277,2 mama)»; Franz Rainer, «Sull’origine dei nomi di strumento del tipo cancellino»; Vincent Surrell, «La lexicalisation du suffixe occitan -aire: une perspective diachronique à partir des textes vellaves». Section 4. Morfosintaxis y Pragmática (p. 215-406). Presentación d’Adina Dagomirescu, Andreas Dufter, Francisco Javier Herrero Ruiz de Loizaga i Adam Ledgeway, que empren la negreta per tal de distingir els autors de les comunicacions triades (catorze), que són les següents: Giovanni Abete / Antonio Chianese, «Sull’origine del troncamento in funzione allocutiva in napoletano»; Helena Isabel Alzamora / Clara Nunes Correia, «As perífrases verbais delimitadoras de fronteira em português europeu começar / pôr-se / acabar / deixar / parar + prep vinf» (sic); Alessia Cassarà, «L’alternance entre réponses complètes et ellipses dans l’expression du focus en français et en espagnol»; Angela Castiglione, «Cci isti facisti? e Chiòviri fa: costrutti particolari con il verbo ‘fare’ in Sicilia tra morfosintassi e pragmatica»; Adrian Chircu, «Adverbes négatifs redoublés par des adverbes d’altérité sémantiquement apparentés en roumain contemporain»; Adriana Costăchescu, «Reformulation, explication, savoirs partagés: emplois des MDR fr. c’est-à-dire, it. cioè, roum. adică»; Ludovica de Angelis, «Tra trasparenza e opacità: per una descrizione nanosintattica dei verbi con particella dei dialetti veneti»; Catalina Fuentes Rodríguez, «Sintaxis de la argumentación: modificadores (des)realizantes y construcciones»; Ion Giurgea, «Superlatifs et définitude dans les langues romanes : formes similaires, structures différentes»; Miguel Gutiérrez Maté, «A negação (banto-)ibero-românica do tipo não... não. Um olhar sob a perspectiva do português de Cabinda, Angola»; Gerda Hassler, «¿‘Modalidad encubierta’ o construcciones modales? Un estudio comparativo en las lenguas románicas»; Adam Ledgeway / Norma Chifano, «Jespersen, ¿un ciclo que no vuelve a empezar?»; Alina McLellan, «Les relatives en réuinionnais : description et comparaison»; Massimo Vai, «Osservazioni sulla diacronia della morfosainatssi della negazione in mialnese». Section 5. Lexicología, Fraseología y onomástica (p. 409-655). Presentación a càrrec d’Ana María Cano González, José Enrique Gargallo Gil i Laura Minervini. Es tracta de la secció més nodrida de textos (vint-i-un), la qual cosa respondria en bona part a la generosa oferta de proposicions que s’han catalogat com de lèxic (tretze de publicades), en proporció major a les d’onomàstica (sis) i fraseologia (dos). Tot i aquesta classificació en tres parts, cal dir que no són pocs els articles que combinen algun dels tres àmbits temàtics de referència: Ana Boullón, «Toponomasticon Hispaniae: presentación del proyecto»; Răsvan Bran, «Las representaciones conceptuales del ‘perro’ y del ‘gato’ en la fraseología española y rumana»; Ana María Cano González, «Aportaciones de la antroponomástica a la lexicología. Precisiones etimológicas a propósito de los continuadores de russus, russeus y roseus en los romances de la Península Ibérica»; Silvia Corino Romano, «Fare la guerra sul modello linguistico spagnolo. L’esercito piemontese cinquecentesco nei suoi influssi linguistici»; Christian Díaz Rodríguez / Hélène Cruz Modesti, «Sobre la naturaleza fraseológica de las construcciones hacer / faire + det + N deantropónimo»; Mihai Enăchescu, «Pérdida y sustitución de arabismos en español: objetos de adorno»; Toribio Fuente Cornejo, «Topónimos leoneses de base antroponímica»; Jairo Javier García Sánchez, «Análisis toponímico de un territorio fronterizo iberorrománico: Encinasola junto a Barrancos y el barranqueño»; José Enrique Gargallo Gil, «El Valle de Arán y el occitano aranés en el Onomasticon Cataloniae»; Izabela Gatkowska, «La structure de la signification dans un réseau lexical expérimental (sur l’exemple du lexème “table”)»; Francesca Leopizzi, «Lingua e cultura materiale: la terminologia di mobili e comple6.  Així, en el primer cas formulat amb una successió de cursiva per a autor i títol: «Isabella Nedelcu, Varia­ tions dans le marquage des cas obliques féminins animés en roumain» (només la coma no va en cursiva). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 441

12/1/24 9:40

442

José Enrique Gargallo Gil

menti d’arredo nel Regno delle due Sicilie in età moderna»; Mailyn Lübke, «Estudios sobre las glosas y su material romance andalusí en el códice ms. París BnF, arabe 2849»; Federico José Martín-Padrón, «A propósito de la semántica de los verbos de queja»; Claudia Elena Menéndez Fernández, «Onomástica asturiana y fenómenos de castellanización. El ejemplo de la documentación del Hospìcio de Oviedo»; Francesca Piselli / Maria Teresa Zanola, «Néologie et variation synonimique des termes de couleurs de la teinture de la laine au xviiié siècle : un parcours de terminologie diachronique»; Bernardino Pittocchelli, «Il lessico delle traduzioni giudeo-italiane della Bibbia»; Cecilia-Mihaela Popescu / Oana Adriana Duţă, «Du latin claru(s) aux cognats romans : esp. claro, cat. clar et roum. chiar et clar. Une approche pragma-linguistique comparée»; Alda Rossebastiano / Elena Papa, «Voci dalla Terre dei Loms, “Papagali di Tramontana”»; Elena Isabelle Tamba, «La terminologie astronomique en roumain et en français – analyse des noms des constellations»; Javier Terrado Pablo, «Léxico románico de la Divina Comedia reflejado en sus correlatos toponímicos hispánicos: el caso de scheggia»; Daniela Ventura, «Éléments pour une approche comparée des appellatifs “calins” en trois langues romanes». Section 6. Lexicographie (p. 659-761). Présentation, a càrrec de Mar Campos Souto, Magdalena Coll, Elton Prifti i André Thibault, que assenyalen com «[l]a lexicographie était également en vedette dans le cadre des conférences plénières», tot referint-se a les de Manuel González González i Guillermo Rojo. Aquesta secció acull les comunicacions següents: Maria Aldea, «Le lexique de la jurisprudence dans le roumain du xixe siècle»; Esperança Cardeira / Alina Villalba / Laura do Carmo, «Bruxas, bruxos e outros tipos destas gentes – histórias de palavras por lexicógrafos do português»; Dolores Corbella Díaz / Cristian Díaz Rodríguez, «El Tesoro lexicográfico del Español en América: entre repositorio lexicográfico y memoria patrimonial»; Virgimia Sita Farias, «Lexicografía integral en Hispanoamérica y Brasil (y diseño de un modelo de análisis y evaluación de diccionarios integrales)»; Andrea Maggi, «Per un vocabolario dei gastronimi italiani dal Medioevo all’Unità. Con un corpus interregionale di ricettari sette-ottocentestechi»; Francisca del Mar Plaza Picón / Antonio Cano Ginés, «Epónimos propios de la cultura grecolatina en el DLE»; Nicole Pypaert, «Les italianismes culinaires du français : la philologie numérique au service de la lexicographie historique. L’exemple de granita»; María-Dolores Sán­ chez Palomino, «O Dicionario Histórico e Etimolóxico da Lingua Galega (DHELG) na lexicografía histórica románica», projecte dirigit per l’autora d’aquesta comunicació i per l’autor d’una de les conferències plenàries (sobre lexicografia gallega), Manuel González González. Section 7. Dialectologie et géolinguistique (p. 765-908). Présentation signada per Marc Duval, Pilar García Mouton, Michele Loporcaro i Patrick Sauzet. Els autors de la presentació recorren a la negreta, com fan també els de les seccions 3 i 4 (vid. supra), per identificar els autors de les contribucions acceptades i contingudes en la secció; aquestes dotze: Teresa Carbutti, «Il vocalismo tonico di Rotonda: alcune considerazione» (Rotonda és una localitat de la província de Potenza, Basilicata, Itàlia); Michele Cosentino, «Per una ridefinizione di alcune isomorfe calabresi sttentrionali»; Sebastian Lauschus, «Una versione delle Recepte contra la pestilentia quattrocentesche in scrittura ebraica: considerazioni dialetto­ logiche»; Joel Miró Lozano, «Pronoms clitiques et particules énonciatives en gascon chez Césdaire Daugé, grammaire et écrivain»; Seraina Montigel, «La structure géolinguistique du lexique gascon médiéval», que segueix la distinció entre gascó i occità com «deux entités langagières à part entière» (p. 819, nota 2),7 consideració que —val a dir— no és compartida per altres components del gremi de la romanística; Daniele Mortato, «Detti meteorologici e calendariali corsi: un approccio geo-paremiologico», interessant proposta terminològica, la d’etno-paremiologia (p. 838);8 Cristina Peña Rueda, «Las 7.  Val la pena transcriure una bona part d’aquesta nota 2: «Nous suivons dans la distinction du gascon et de l’occitan comme deux entités langagières à part entre la position développée par Chambon/Greub 2002 et Glessgen 2021 et 2022 ; cf. également Monitigel (2021, 681) [...]». 8.  Cal notar, sobre aquesta contribució, que no és exacte l’any de la referència bibliogràfica a: Rivoira, Matteo, 2014b. «Da agosto a giugno nei detti calendariali d’Italia», in Gargallo Gil, José Enrique / Bastardas, Maria-Reina / Fontana, Joan / Torres, Joan (ed.): Mirades de la ciència sobre el temps. El cicle de l’any i de la vida, [...] Barcelona: Universitat de Barcelona, 247-278. El llibre es va publicar el 2019. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 442

12/1/24 9:40

Corbella / Dorta / Padrón: Perspectives de recherche en linguistique... 443 respuestas canarias en el cuestionario morfosintáctico de Dialectos del español»; Beatrice Perrone, «Modalità e temporalità a confronto: l’espressione della posteriorità nel salentino antico e moderno»; Marco Robecchi, «Scriptologie médiévale et dialectologie diachronique : le cas du ˈẹ [ dans la Galloromania et en poitevin»; Domenia Romagno, «Ancora sull’uso delle costruzioni causative di moto in alcune varietà dialettali della Calabria settentrionale: principi semantici e variazione diasistemica»; Gabriel Sanz Casasnovas / Xavier Tomás Arias / José Antonio Saura Rami, «Caracterización fonética y morfosintáctica de las modalidades del valle del Isábena (Ribagorza, Alto Aragón)», en què als autors pretenen legitimar «la existencia de un romance autóctono ribagorzano independiente de aragonés y catalán» (p. 887);9 Jean Sibille, «Le parler occitan de Quérigut, une variété de transition avec le ca­ talan». Section 8. Sociolinguistique, linguistique variationnelle et contact linguistique (p. 911-974). Présentation, a càrrec de Pedro Martín Butragueño i Claus Pusch. Conté les cinc contribucions següents: Wladislaw Cichocki / Svetlana Kaminskaia, «Style, âge et débit d’articulations dans trois variétés de français au Canada»; Ramona Cătălina Corbeanu / Ionuţ Geană, «Adjuncţii propoziţionali în istroromână versus română veche»; Peter Nahon, «Les parlers des ‘Gens du voyage’ francophones : état des lieux et éléments de description»; Valentina Retaro, «Per una storia linguistica dell’emigrazione dei pescatori del golfo di Napoli nell’Ottocento: il caso dell’Algeria»; Katharina Six, «La variación sociolingüística de /s/ implosiva en el español de América». Section 9. Philologie linguistique (p. 977-1090). Présentation de Marcello Aprile, Mónica Castillo Lluch, Caterina Menichetti i Gilles Roques. Amb les contribucions següents: Laura-Maï Dourdy, «La Belle Hélène de Constantinople au fil des réeditions : variantes philologiques et évolution linguistique au xvie siècle»; Cristina Dusio, «Les documents français de la prévôté de Paris. Bilan d’un an de travail sur le corpus»; Fréderic Duval / Lucence Ing / Jean-Baptiste Camps / Naomi Kanaoka / Ariane Pinche / Thibault Clérice, «Lemmatisation de l’ancien français. Présentation du modèle et des outils de l’École des chartes»; Gabriele Iannini, «La perluète française : avatars gothiques»; Martin Glessgen, «Les Documents et analyses linguistiques de la Galloromania médiévale (GallRom) : structure et potentiel interprétatif»; Paolo Izzo, «Arabismi, catalanismi e ispanismi nel lessico settoriale del Libro de Menescalchia di Pier Andrea d’Aragona»; Dumitru Kihaï, «Identifier les faux documents au Moyen Âge : l’apport de l’analyse linguistique»; Sebastian Lauschus / Guido Mensching / Luca Refrigeri / Franck Savelsberg, «Las adaptaciones del índice del segundo libro del Canon de medicina de Avicena en la tradición hebrea y sus elementos en romance. Consideraciones preliminares para una edición crítica»; Emanuela Timotin, «Deux manuscrits roumains du milieu du xviie siècle. Problèmes d’edition de l’Hymne acathiste». Section 10. Philologie, édition de texte et littérature (p. 1093-1189). Présentation, a càrrec de Mercedes Brea, Sylvie Lefèvre, Gabriele Giannini i Giovanni Palumbo. La secció conté els textos següents: Fabio Barberini, «Su formazione e strttura del Colocci-Brancuti. Il punto sul ‘Libro di Portughesi’»; Marianoemi Bova, «Sull’attribuzione di Quan lo dou temps comensa (BdT 392.27)»; Luciao de Santis, «La conservazione dell’envoi nel manoscritto Paris, BnF, fr. 845 (N)»; Melita Lajqi, «Incohérences ou remaniements entre la rédaction alpha et bêta de la Suite-Vulgate du Merlin»; Cesare Mascitelli, «Questioni attributive e attualizzazione del testo nell’epica franco-italiana: appunti su Huon d’Auivergne e Gui de Nanteuil»; Noemi Pigini, «La circolazione manoscritta del Dialogo di Caterina da Siena. Appunti di storia della tradizione»; Maria Teresa Tachetta, «Dalla storia della produzione manoscritta alla critica testuale: il Livre francese di Mosè ben Abraham»; Luca Refrigeri, «La tradizione manoscritta dei volgarizzamenti italiani dell’erbario Macer Floridus». 9.  Aquests mateixos autors tornen sobre la qüestió al final: «¡Qué otra cosa hizo Graziadio Isaia Ascoli con el francoprovenzal? [...] debemos dotar al ribagorzano —también al ribagorzano del Isábena— del estatus filológico que le corresponde [...]». Entenc que una consideració aital només seria aplicable, si de cas, al ribagorçà de l’Isàvena, de l’àrea de transició catalanoaragonesa. En cap cas, de tot l’espai ribagorçà, que presenta àrees de llengua clarament catalana (a llevant), i d’altres de llengua o parla residual nítidament aragonesa (a ponent). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 443

12/1/24 9:40

444

José Enrique Gargallo Gil

Section 11. Standardisation et histoire externe des langues romanes (p. 1193-1219). Présentation signada per Gloria Claveria Nadal, Maria Filomena Gonçalves, Gilles Siouffi i Lorenzo Tomasin. Presentació de la qual destaco un aspecte de vital interès en la història de la Romània i de la romanística: les innumerables discussions al voltant de l’estatus de llengua o dialecte de determinades varietats «au gré d’événements politiques déterminants, ou d’inflexions dans les manières qu’ont eues les locuteurs et les communautés de se représenter ces articulations» (p. 1193). Poc després, a la mateixa pàgina, hi podem llegir encara a aquest propòsit: «Pour certains ensembles linguistiques (par exemple l’occitan), l’évaluation du degré de standardisation des variétes constitue une part significative de leus histoire externe».10 Aquesta secció acull només dos textos: Joan Costa Carreras / Henrique Monteagudo / Miren Azkarate, «Estandarología comparada entre lenguas de España: el concepto de estándar en la normativización lingüística académica»; i Thomas Scharinguer, «Nuovi appunti sull’italiano fuori d’Italia – L’italiano come lingua di migrazione nella Francia del Cinquecento». Section 12. Traduction et de traductologie (p. 1223-1255). Présentation, a càrrec de Cesáreo Calvo Rigual, Antonio Pamies i Franz Rainer. Conté també dues contribucions: Adriana Ciama, «Traduzir provérbios: análise comparativa»; Elizaveta Khachaturyan, «Nei (nor.) – no (it.) – non (fr.); lo stile conversazionale attaverso l’analisi delle traduzioni della letteratura per ragazzi». Section 13. Adquisición, aprendizaje y enseñanza de lenguas (p. 1259-1302). Presentación signada per María-Teresa Cáceres Lorenzo.11 Conté tres textos: Birgit Füreder, «N’y a-t-il ni de futur proche ni depassé récent en italien ? Perspectives comparées sur l’apprentissage de constructions périphrastiques dans le domaine tempo-aspectuel en langues romanes» (és el títol més llarg de l’obra); María Martínez-Atienza de Dios / Adela González Fernández / Sergio Rodríguez-Tapia, «Teoría lingüística y metodología para la enseñanza de ELE. Dos proyectos para el análisis del sistema verbal del español»; Alfonso Zamorano Aguilar, «Los futuros de subjuntivo del español y su tratamiento en gramáticas y manuales de ELE». Section 14. Lingüística misionera (p. 1305-1318). Presentación d’Esther Hernández, Emilio Ridruejo i Otto Zwartjes; amb només una contribució, la de Maria Serena Masciullo, «L’Asia del missionario Daniello Bartoli: un punto di contatto tra le lingue romanze e quelle asiatiche». Section 15. Humanidades digitales (p. 1321-1366). Presentación, amb un generós subtítol, en­ capçalat per una pregunta retòrica: «¿Ha concluido la misión de las humanidades digitales? – El papel de la metadisciplina y sus herramientas en el panorama de la lingüística y la filología románicas».12 Integren la secció tres contribucions: Gabriela Haja / Elena Isabelle Tamba / Claudius Teodorescu, «L’ètape actuelle dans la numérisation de la recherche linguistique dans le cadre de l’Académie roumaine»; Ulrike Henny-Krahmer / Robert Hesselbach, «Análisis estilístico computacional de la novela 2666 de Roberto Bolaño»; Paul Videsott / Carlo Zoli, «Il Corpus e il Vocabolar dl ladin leterar (Corpus e Vocabolario del ladino letterario / Corpus und Wörterbuch des literarischen Ladinisch)». 10.  L’exemple occità convida a considerar novament l’especificitat del gascó, que darrerament un sector de la romanística concep com a llengua per se des de temps medievals. Cf. concretament la contribució de Joel Miró Lozano, «La structure géolinguistique du lexique gascon médiéval», que segueix la distinció entre gascó i occità com «deux entités langagières à part entière» (p. 819, nota 2), adscrita a la secció 7. I, a més, la meva nota 7. 11.  La pàgina 1261 d’aquesta presentació concentra diversos aspectes textuals millorables. Així, s’empra dos cops conferencia en un sentit impropi: «el país que acoge la conferencia [...] el resto de las secciones de la confe­ rencia», però es tracta d’un congreso; vid. les diverses accepcions consignades al DLE per a conferencia. D’altra banda, a nivel internacional y a nivel global constitueixen usos inadequats de la locució a nivel de (<https://www. fundeu.es/recomendacion/a-nivel-de-usos-correctos-e-incorrectos-1054/>). I manca l’article el en «Esta decisión se explica por [el] hecho de que [...]». 12.  Són de notar diverses incidències textuals: «invitamos a los introducirse [?] en algunos de los desarrollos del romanismo» (p. 1321), però el DLE defineix romanismo com a «[c]onjunto de instituciones, cultura o tenden­ cias políticas de Roma». D’altra banda, l’anglicisme «fair», absent del DLE, hauria de ser transcrit en cursiva (fair) [pàssim]. D’altra banda, l’epígraf 4.3. Plurilinguismo non solo sincronico ha quedat anòmalament en italià, ja que la presentació és redactada en espanyol. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 444

12/1/24 9:40

445

Espadaler: Jaufré

Section 16. Lingüística y Filología en el estudio del español de América (p. 1369-1427). Presen­ tación a càrrec de Micaela Carrera de la Red. El títol d’aquesta presentació final va precedit del de Lingüística y Filología en el estudio del español de América: estado de la cuestión y prospectiva. La secció acull, com he indicat al principi, les contribucions a la taula rodona corresponent, començant per la responsable de la secció: Micaela Carrera de la Red, «Lingüística y filología en Colombia: orígenes en la Romanística y prospectiva actual»; Magdalena Coll, «Estudio del español del Uruguay: principales temas y líneas de investigación»; Pedro Martín Butragueño, «El estudio de la variación lingüística del español en México: acotaciones, hitos y áreas de trabajo»; Elsa Mora Gallardo, «Recuento comentado de los estudios sobre el español de Venezuela: últimos años»; Francisco Javier Pérez, «La lingüística académica y sus aportes actuales». Finalment, i tal com en les anteriors actes dels congressos de la Société, resulta ben útil per a la cerca dels diferents autors la Table des Auteurs (p. 1621-1628) amb què es completa l’obra. De fet, inclou entrades nominals d’autors (amb els títols corresponents) i també de presidents de secció, la qual cosa propicia unes quantes duplicacions nominals. D’altra banda, qui es vulgui entretenir a fer un escrutini de les llengües de redacció, observarà que, a part de l’ús de l’espanyol en els textos derivats de les tres conferències plenàries i la taula rodona, l’ús d’aquesta llengua pel que fa al conjunt de textos resultants de les comunicacions (vint-i-nou textos) queda lleugerament per sota del francès i de l’italià (totes dues, amb trenta-dos). Només quatre s’han redactat en una altra llengua d’Estat (i de projecció més enllà d’Europa), el portuguès. Tan sols una, en romanès; i és que, tot i ser Romania el tercer país en nombre de participants en el congrés, com assenyalo més amunt, els coŀlegues d’aquesta part de la Romània en general prefereixen recórrer a altres llengües romàniques. I cal dir encara que un dels textos és redactat en gallec. Cal celebrar, en qualsevol cas, la persistència d’una tradició centenària de la Société de Linguistique Romane (1924-) en la celebració dels seus congressos internacionals. Fem vots per tal que aquestes trobades internacionals puguin donar peu, en molts anys a venir, a noves publicacions que mostrin els progressos i les noves tendències en el camp de la romanística. José Enrique Gargallo Gil Universitat de Barcelona Institut d’Estudis Catalans

E

E

Espadaler, Anton M. (traducció i estudi) (2021): Jaufré. Barcelona: Barcino, 788 p. Editorial Barcino, de la Fundació Carulla, en el 14è volum de Biblioteca Barcino, coŀlecció destinada a publicar i divulgar en edicions accessibles els grans clàssics de la literatura catalana medieval i moderna, posa a l’abast dels lectors el romanç de Jaufré, amb estudi i traducció al català del doctor en filologia romànica Anton Maria Espadaler, que amb aquest volum culmina vint anys de treball amb els prop d’onze mil versos en llengua d’oc de la noveŀla. No és el primer text medieval occità que Anton M. Espadaler tradueix al català actual: el 2015 ja va encarregar-se de traduir Flamenca amb Edicions UB, l’altra gran noveŀla occitana del segle xiii. El Jaufré és un romanç de temàtica artúrica escrit en vers occità al segle xiii per dos autors anònims que van inaugurar la tradició de la noveŀlística cavalleresca de ficció a la Corona d’Aragó. Espadaler posa de manifest que el Jaufré sorgeix a partir d’un coneixement llibresc i immediat de les noveŀles de Chrétien de Troyes i els seus continuadors, per això, estem davant d’una peça clau per a estudiar el procés de recepció de la matèria artúrica a Catalunya i la península Ibèrica. La noveŀla narra les aventures de Jaufré, cavaller del rei Artús que pren l’encàrrec de venjar una ofensa comesa contra la cort. Jaufré o Griflet ja havia aparegut en diversos romans francesos, actuant amb un rol secundari, però aquest romanç és l’única noveŀla que Griflet-Jaufré protagonitza. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 445

12/1/24 9:40

446

Enric Casas Reig

La seva cronologia ha generat una certa controvèrsia entre la crítica bibliogràfica, malgrat que la noveŀla conté una dedicatòria al rei Jaume I. Espadaler insereix la data d’escriptura entre 1272 i 1276. Malgrat que el Jaufré és l’única noveŀla plenament artúrica escrita en llengua d’oc que existeix, la seva repercussió en els textos occitans i catalans va ser més aviat irrellevant. Així i tot, la història de Jaufré va ser pintada a les parets de la cambra morisca del palau de l’Aljaferia de Saragossa, probablement en temps de Jaume II, i a més a més és l’única obra artúrica que va arribar a Orient, concretament a les Filipines, on trobem la traducció en tagal de la versió castellanitzada del Tablante de Ricamonte. Aquesta nova edició ve encapçalada per un prefaci (p. 7-15) pensat per a poder ser llegit per tots els públics, on s’introdueixen algunes dades generals sobre el context cultural i polític del segle xiii que va motivar l’aparició de l’obra. Sense estendre’s en tecnicismes ni debats acadèmics, Espadaler situa el lector i el predisposa a emprendre la lectura. S’ha optat per dividir els 10.956 versos en vint-i-tres capítols més el pròleg, cadascun d’ells amb un breu títol descriptiu. El romanç es mostra en bilingüe, mitjançant un acarament simultani, pàgina a pàgina, del text original en occità amb la seva equivalent traducció al català actual (p. 19-627). Espadaler ha editat el text occità amb el màxim rigor filològic partint de l’edició del manuscrit A de 1960 a càrrec de René Lavaud i René Nelli, però també introduint-hi algunes correccions i modificacions d’acord amb les variants del manuscrit B, editat per Clovis Brunel el 1943 i Charmaine Lee el 2006. S’han actualitzat criteris d’edició pel que fa a l’accentuació i l’ús del punt volat, d’acord amb la normativa occitanística actual. A les pàgines de la traducció hi ha algunes notes a peu de pàgina que aclareixen el significat d’alguns termes per ajudar a comprendre millor el text. S’aprofundeix en les dades superficials que s’havien introduït breument en el prefaci mitjançant un postfaci (p. 629-659) que conté l’estudi d’Anton M. Espadaler respecte de la noveŀla i introdueix les més recents aportacions dels estudiosos que han treballat l’obra. Espadaler intenta aclarir el perquè de l’escriptura d’aquesta obra, que descobreix en una correlació entre l’evolució del sistema literari occitàcatalà amb els avatars polítics del moment, concretament les tenses relacions diplomàtiques entre el Regne de França i la Corona d’Aragó del rei Jaume I i l’infant Pere, a causa de les pretensions de Carles d’Anjou sobre Provença i Sicília. Des d’aquest punt de vista, Espadaler formula la idea que el romanç occità del Jaufré tindria una dimensió política i de rèplica ideològica: passar pel sedàs de l’humor tot l’univers artúric era una manera de manifestar un punt de vista crític amb la civilització del nord (identificada amb la ideologia cavalleresca que pregonava la narrativa artúrica): «El que s’havia exposat en la noveŀla havia de ser respost amb la noveŀla» (p. 641). Segueix un apartat (p. 661-742) que agrupa notes i comentaris respecte d’alguns versos de l’edició, aportant dades històriques i lingüístiques. Es troba a faltar que en l’edició del text no hi hagi cap manera de referenciar específicament els versos que són comentats en aquest apartat final. A les pàgines 743744 veiem una taula on s’especifiquen tots els canvis que Espadaler ha fet respecte del text de l’edició Lavaud & Nelli, un total de trenta-sis modificacions. Finalment, hi ha una bibliografia (p. 745-783) que esdevé una guia ineludible per a tot aquell que vulgui aprofundir en l’estudi del Jaufré. Si bé el romanç del s. xiii s’adreçava a un públic conformat per la cort del rei d’Aragó, l’edició d’Anton M. Espadaler del 2021 està pensada per a ser llegida tant per especialistes en la matèria com pel públic general, que per primera vegada pot accedir en català actual a una important narració medieval occitana fins ara molt desconeguda. El caràcter lúdic i humorístic de l’obra facilita la seva lectura per part de persones no acostumades a llegir textos medievals. I precisament aquesta característica és la més rellevant del Jaufré: el seu objectiu és fer riure, ni més ni menys. En el seu estudi, Espadaler posa de manifest que el Jaufré és una comèdia que capgira l’obscur simbolisme que havia adoptat el roman artúric amb el tema del Graal. Una part de la crítica bibliogràfica havia considerat el Jaufré una obra seriosa i transcendent, amb un significat religiós o metafòric. Espadaler confronta definitivament aquesta lectura esbiaixada i arriba a la conclusió que les aventures d’aquest romanç són gratuïtes i antisimbòliques. El seu únic sentit és el d’aportar seny i racionalitat al foll univers artúric per tal de parodiar irònicament aquelles obscures històries recitades en francès i riure-se’n. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 446

12/1/24 9:40

Ferrer i Costa / Pujadas i Marquès: Joan Coromines, vida, obra i...

447

El Jaufré, fins ara un gran desconegut entre el públic no especialitzat, es revela al lector actual com una noveŀla de referència dins la nostra tradició literària, al costat de pilars de la literatura catalana i universal com el Tirant i el Curial e Güelfa, i que té el mèrit d’haver obert la tradició de reescriptures paròdiques del món artúric, sent la primera d’una llarga llista on trobaríem el Quijote de Cervantes i que podríem fer arribar fins a Mark Twain i, en els nostres dies, als Monty Python and the Holy Grail. El Jaufré és una obra fundacional que el mateix Espadaler ha caracteritzat com els Monty Python del segle xiii. Anton M. Espadaler, de la mà de l’Editorial Barcino, entona una reivindicació del Jaufré i procura atorgar-li el reconeixement que per determinades circumstàncies no ha pogut tenir, ja sigui perquè durant molt de temps no s’ha sabut contextualitzar, situar cronològicament, acceptar la seva perspectiva humorística... Era necessari resoldre aquestes imprecisions i rescatar aquest romanç de l’oblit de la història: «Jaufré constitueix amb Brunissenda una de les parelles més singulars de tota la literatura medieval, i en aquest sentit hom esperaria per a ells una fama que tanmateix no han conegut» (p. 10). Enric Casas Reig IRCVM-Universitat de Barcelona

J

F C

Ferrer i Costa, Josep / Pujadas i Marquès, Joan (coord.) (2022): Joan Coromines, vida, obra i circumstàncies. Barcelona: Edicions de la Revista de Catalunya 10, 347 p. D’antuvi, l’obra motiu de ressenya és una peça concebuda i emparada per la Fundació Revista de Catalunya i la Fundació Pere Coromines, dues institucions que des dels orígens s’han compromès en la publicació de treballs fets amb les millors garanties de qualitat i, alhora, transcendentals per al coneixement del nostre poble i els nostres conciutadans. Considerant, endemés, qui l’ha coordinada (Josep Ferrer i Costa i Joan Pujadas i Marquès), qui la presenta (Josep Maria Roig Rosich) i quins n’han estat els coŀlaboradors (a més d’ells tres, Carles Duarte i Montserrat i Àlvar Maduell), vaig concloure, abans de llegir-ne un sol paràgraf, que el resultat final havia d’ésser, com ho és, un llibre exceŀlent. Nogensmenys, una qüestió del tot principal és la dificultat d’haver fet encaixar les diverses aportacions, de manera que ni fossin un collage de discursos interessants sense tenir prou cura de cercar-hi una cohesió basada en la intercomplementarietat; ni tampoc caiguessin en una reiteració fatigosa, sense prou vivesa i diversitat de punts de vista de les facetes que han caracteritzat la vida i l’obra de Joan Coromines i Vigneaux. Ho explicaré amb un exemple: Carles Duarte, en la intervenció sobre Joan Coromines: coratge, saviesa i determinació (p. 15-50), entre molts altres aspectes, fa referència al vessant excursionista del Mestre (p. 21-23), i Àlvar Maduell presenta una anàlisi basada exclusivament en aquesta activitat: La llarga llista de les mil excursions (p. 257-310); doncs bé, no hi he trobat una sola idea, un sol mot, sobrers ni en l’exposició de Duarte ni en la de Maduell. Aquesta habilitat que imposa als autors unes regles no gens fàcils d’aplicar es resol amb extrema naturalitat, sobretot per dos factors principals: pel fet que Joan Coromines visqué no només llargament, sinó sobretot intensament, fenomen en ell excepcional que fa que podrem parlar-ne sempre, perquè mai no acabarem d’haver estudiat amb prou compleció tot el que feu com a investigador i com a persona, encuriosit pels detalls aparentment més insignificants, en un món altrament amb convulsions duríssimes com el que ell visqué i que el condicionà més enllà dels límits que podríem dir-ne normals. I perquè els qui han tirat endavant l’empresa compten entre els millors coneixedors de la figura de Coromines: han treballat amb ell, hi han conviscut en moments de gran tensió i exigència de la feina inacabable, i també de distensió, de lleure; condició que abona un enorme valor afegit: Coromines sabia que per al seu projecte vital complet (que va arribar a escriure des de ben jove mirant de calcular amb encert i precisió els temps per a cada fita principal) no podia fer-se la iŀlusió que hom estaria fàcilment disposat al sacrifici i l’engrescament per un pla que no permetia gaires distraccions; per la qual cosa, no per egocentrisme com algú ha volgut donar entenent, havia de comptar amb les pròpies forces; aquesta convicció comEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 447

12/1/24 9:40

448

Joan Martí i Castell

prensible és la causa perquè hagués triat un nombre molt i molt reduït de coŀlaboradors i d’amics. Cal dir igualment que l’esperit de Coromines, en contra dels prejudicis que li atorguen gratuïtament un caràcter eixut i fins i tot poc amable i poc cordial, era fascinant i generava en qui el comprenia molt més que l’admiració envers una persona tan generosa per a la ciència i per al país; hi havia també l’estimació; i els autors d’aquesta obra, i uns quants —no gaires— més, foren els afortunats en l’elecció que feu, per als quals el Mestre tingué sempre paraules d’agraïment, d’enaltiment i d’afecte. Així, doncs, una remarca general abans que no cap altra: el llibre que presento amb goig és un assaig les diverses peces del qual nuen perfectament per a completar una percepció de la vida, l’obra i les circumstàncies tan i tan distintes i variades que acompanyaren per a bé i per a mal l’ésser i el fer de Joan Coromines. Sense la proximitat que hi tingueren els coordinadors i els coŀlaboradors no hauria estat possible que afinessin tan subtilment com fan en la interpretació dels treballs i els dies d’un dels romanistes més destacats que mai ha existit. Les relacions estretes que hi tingueren han fet possible el discerniment de què donen prova; saben distingir les emocions íntimes que la vida, l’obra i les circumstàncies generaren en Joan Coromines, respecte a qualsevol aspecte de la realitat tan insòlita i esfereïdora que li tocà de viure. L’obra s’inicia amb la Presentació de Josep Maria Roig Rosich, president de la Fundació Revista de Catalunya (p. 7-10). Fa patent que és un homenatge a Coromines, el qual defineix com a «escriptor-excursionista», mogut per l’interès essencial permanent per la pàtria i la llengua. Roig considera encertadament que és un deute fer-lo conèixer fora dels àmbits estrictament filològics i lingüístics. Destaca els quatre títols principals de la labor lingüística, que defineix com a «monuments gegantins». Recorre a Carles Duarte per remarcar els trets centrals que configuraren la persona i l’obra; i subratlla la rellevant aportació de Josep Ferrer i Joan Pujadas en l’aprofundiment de l’una i de l’altra. Josep Ferrer i Costa i Joan Pujadas i Marquès expliquen els motius de la publicació del llibre a A manera de justificació (p. 11-14). Defineixen el Mestre des de la metàfora poètica que l’identifica amb la llum d’un «far sòlid que ens iŀlumina en el nostre periple no només personal, sinó també coŀlectiu, pels seus principis de compromís amb la llengua i amb el país —país de països—» (p. 11). En justifiquen el títol subratllant la dialèctica entre la importància de la persona que ha d’afrontar individualment les condicions de vegades del tot inimaginables, de vegades previsibles, que l’inseriren en una lluita constant per tal que impedissin trair els principis que el guiaren sempre; se’n sortí amb exemplaritat i amb escreix. Relacionen de manera molt pertinent Joan Coromines amb un dels referents més importants, en el treball i en el capteniment cívic i patriòtic: Pompeu Fabra; en aparença, superficialment, no sembla que les peculiaritats de l’un i de l’altre permetin la comparació que fan Ferrer i Pujadas, però, si jo hagués d’elegir amb qui comparar des de tots els punts de vista Joan Coromines, m’inclinaria sens dubte per aquesta opció; si resulta estranya a algú, és justament pel fet que l’un i l’altre no són encara, malgrat tot el que se n’ha escrit, prou ben coneguts socialment; pel que fa a l’amor per l’estudi de la llengua, ningú no té cap dubte de la coincidència; en canvi, no és tan fàcil que, per a dir-ho succintament, hom entengui que tant Fabra com Coromines patiren directament la repressió, l’opressió, la marginació, les amenaces de mort, l’exili, la presó..., i per les mateixes causes. Subratllen el caràcter monogràfic de l’obra, el sentit d’homenatge i de voluntat d’ampliar i actualitzar detalls de la vida i la labor científica de Coromines, gràcies a la tenacitat de Jordi Manent per a la coedició de la Fundació Revista de Catalunya i la Fundació Pere Coromines, i aŀludeixen particularment a l’Àlbum Joan Coromines, i a Joan Coromines, 90 anys (1995), que, per a la confecció, aplegaren també Duarte, Ferrer, Maduell, Pujadas, i, cal afegir-hi, l’artista Perejaume. L’aportació de Carles Duarte i Montserrat és una presentació magnífica de la figura de Joan Coromines. D’entrada, però, em permeto de fer notar el que, si ho he constatat adequadament, és un biaix en el títol: en A manera de justificació, Josep Ferrer i Costa i Joan Pujadas i Marquès aŀludeixen a la coŀlaboració de Carles Duarte amb el títol «El triomf de la voluntat» (veg. p. 14); en canvi, en el llibre, n’hi consta un altre: Joan Coromines: coratge, saviesa i determinació (veg. p. 15). No solament no té cap importància, sinó que fins i tot he imaginat que és un lapsus que iŀlustra algun dubte a l’hora de triar-lo, entre un enunciat més sintètic o un altre més descriptiu, l’un i l’altre, emperò, gens contradictoris; si Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 448

12/1/24 9:40

Ferrer i Costa / Pujadas i Marquès: Joan Coromines, vida, obra i...

449

se’m permet de dir el que he conclòs en percebre la duplicitat, crec que hauria estat prou bé que finalment, sumant, hi hagués dit «Joan Coromines: coratge, saviesa i determinació; el triomf de la voluntat» o bé, en aquest altre ordre: «El triomf de la voluntat, Joan Coromines: coratge, saviesa i determinació». *** Les trenta-sis pàgines que ha redactat Carles Duarte i Montserrat són el resultat d’un esforç gens planer, molt reeixit; si, d’una banda, trenta-sis pàgines són un espai considerable, de l’altra banda, cal tenir una enorme capacitat de selecció per a reflectir-hi, com fa Duarte, una anàlisi global completa de la figura i l’obra de Joan Coromines, sense prescindir d’aspectes que cal que siguin coneguts de caràcter, de tarannà, d’influència de les característiques per què travessà la biografia, que acompanyaren amb petja profunda els processos de formació i d’elaboració de l’obra científica principal. La millor manera de certificar el que dic és enumerar els apartats en què Duarte ha dividit el seu treball: I. Una figura excepcional (no sé per què amb la numeració romana I i no 1, ja que després segueix 2, 3, 4...). 2. Un home amb caràcter. Un home vigorós i tenaç; L’excursionisme; Un home auster; Un home de grans fidelitats; Un ferm patriota; Les seves qualitats inteŀlectuals. 3. Una vida plena. Els anys de formació; L’exili; El retorn. 4. Una obra científica gegantina. L’aranès; Les edicions: A. Traduccions. B. Textos medievals. C. Textos de Pompeu Fabra i Pere Coromines. Volums de recopilació d’estudis; «El que s’ha de saber de la llengua catalana». 5. Els diccionaris etimològics. A. El «Diccionario crítico etimológico de la lengua castellana» (DCEC). B. El «Breve diccionario etimológico de la lengua castellana». C. El «Diccionario crítico etimológico castellano e hispánico» (DCECH). D. El «Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana» (DECat). E. L’«Onomasticon Cataloniae» (OnCat). 6. L’Epistolari de Joan Coromines. 7. Altres publicacions pòstumes de Joan Coromines. Carles Duarte entrellaça el que són les vicissituds íntimes i el que és l’aportació científica de Coromines, com a una unitat inseparable en què les primeres condicionen la segona, exactament en la mateixa magnitud amb què aquesta és marcada pel context en què es pot desenvolupar. I posa en relleu la importància de la seva labor no solament en els resultats sòlids de la recerca, sinó també en la importància que té per a la filologia i la lingüística generals l’aplicació dels mètodes que el Mestre elegeix i estableix amb estricta coherència en els diversos àmbits de què s’ocupà. Duarte conegué de prop i en acció el vigor, l’energia i la tenacitat de Coromines, travessades i fusionades per l’austeritat que sempre practicà com a principi de vida. Destaca l’estimació iŀlimitada que sentí pel seu pare, a qui reconegué com a «l’únic Coromines realment important de la família: el nostre pare» (p. 24) i de qui va aprendre l’aplicació sense concessions del lema: «La teva pàtria s’adonarà del teu treball, perquè no t’entretindràs en feines balderes. La pàtria sentirà els teus passos i es refiarà de la teva obra» (p. 19). Tot allò que Joan Coromines rebutjà com a honor per a si mateix, ho acceptava, en canvi, sense cap mena de rubor, per al seu progenitor. Ja he esmentat que Duarte parla de l’activitat excursionista de Coromines; i que més endavant Àlvar Maduell s’hi deté específicament i àmpliament; ambdós entenen clarament que les passejades per tots els territoris de llengua catalana no eren només una afecció en l’esbarjo de fer camí recorrent la bellesa del país que tant estimava, sinó que foren essencialment el mitjà que li permeté avançar en els reculls del lèxic, de l’onomàstica, de la toponímia, de l’etimologia; parlava amb els conciutadans per aprendre’n amb més seguretat la realitat toponomàstica, de què s’ocupà juntament amb Pompeu Fabra i Josep M. de Casacuberta, per encàrrec de la Generalitat de Catalunya. Un excels poeta com Carles Duarte no podia deixar d’esmentar l’habilitat de Coromines per al vers i ens reporta el poema que dedicà a la seva esposa, que inclou en l’article MARCIR del DECat (vol. V, p. 473, columna dreta, línies 39-44). S’explana en una informació substancial del sentiment patriòtic que omplí la vida i l’actitud de Coromines; arribà a seguir cursos de preparació militar per a poder afrontar intervencions en la lluita per les llibertats de Catalunya, com el cas que cita Duarte del suport a Francesc Macià en els fets de Prats de Molló. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 449

12/1/24 9:40

450

Joan Martí i Castell

Repassa selectivament els anys de formació inteŀlectual com a filòleg, lingüista, químic (igual que Fabra!) i en Dret, els quals componen, com diu sintèticament Duarte, «una vida plena» (p. 29), que meresqué, com ens recorden, a Darrers escrits, les paraules tan eloqüents de Josep Pla: «[...] estic segur que Joan Coromines és l’inteŀlectual més considerable de la llengua catalana» (p. 29). Relata les principals estades a l’estranger, a Zuric, a Montpeller i a París, on tingué ocasió d’aprendre dels estudiosos més destacats en filologia romànica i de fer-s’hi conèixer. Duarte ens parla de les primeres relacions amb les tasques de l’IEC a les Oficines Lexicogràfiques, al costat de Fabra; de les que tingué amb investigadors de Madrid per a preparar la tesi doctoral. La situació traumàtica a què el dugué l’exili: Cuyo, Chicago, desbaratà del tot els projectes de Coromines, però, com diu Duarte, no vencé mai els seus ideals, ja que sempre se sabé adaptar a les circumstàncies, encara que fossin de gran desventura. La capacitat d’encaixar la realitat sense plànyer-se’n més del compte convertí Joan Coromines en el referent encara avui de la recerca etimològica de la llengua castellana, de què s’ocupà primer tot sol, creant i ajustant una metodologia inexistent en tot el que ja s’havia estudiat, i després amb l’eminent investigador José Antonio Pascual. Això fa humanament Coromines mestre també a saber convertir l’infortuni injust i cruel en l’ocasió per a reaccionar-hi i afrontar-lo perquè, mitjançant l’estudi i la recerca que no cessaren, esdevingués generador de coneixement, de saber. De retorn a la pàtria pogué comptar amb el suport d’Àngel Satué, llatinista eminent que l’ajudà fidelment durant molts anys. Es refermen les relacions amb Max Cahner, especialment per a les edicions d’obres del Mestre. L’any 1980, en haver de preparar la publicació de la fita en què més havia somniat, Gulsoy i Cahner són cridats a participar-hi, i Carles Duarte i Montserrat juntament amb Satué en constituïren l’equip d’auxili tècnic. Joan Coromines se sentí segur i tranquil envoltat de la lleialtat i el saber d’aquests coŀlaboradors... Les peces principals que volia aportar en el mapa dels treballs de primera línia en l’estudi de la història de la llengua catalana anaren apareixent; va mancar-li la força necessària per a arrodonir l’OnCat i encara una mica més de temps en la seva llarga vida per a confegir un manual de gramàtica històrica catalana, matèria sobre la qual, tanmateix, ja havia redactat i publicat un bon gruix d’articles que han estat i que són motor per a actualitzar i esmenar aspectes principals poc estudiats. L’assumpció del càrrec de secretari i coŀlaborador de l’exceŀlent i insigne professor Joan Ferrer i Costa fou la baula que reforçà la cadena sòlida dels qui participaren en l’obra de Coromines i que continuen participant-hi després del traspàs del Mestre, com ho demostra aquest llibre que el lector té a les mans. Carles Duarte i Montserrat fa justícia a la labor ingent de Josep Ferrer i Joan Pujadas de l’edició d’epistolaris de Coromines amb altres personalitats dedicades a la llengua, a la cultura, a la política que constitueixen ja una coŀlecció copiosa singularíssima que ens permet entrar en aspectes especialment entranyables i pregons del Mestre i d’aquells amb qui s’escriu. Duarte creu, per això, que els epistolaris haurien de tenir una major difusió. *** Joan Pujadas i Marquès ha redactat el capítol Notes biogràfiques (p. 51-176). D’antuvi, assenyalo que, malgrat el títol, no són solament unes notes, sinó que ha construït una biografia completíssima. No es limita a impressions generals de la vida personal i científica del Mestre, des de 1905, en què nasqué a Barcelona, fins a 1997, en què morí a casa seva, a Pineda de Mar, sinó que allarga fins a l’any 2022 la presentació i el comentari de notícies de tota mena que tenen a veure amb la seva figura. La composició del capítol separa individualment i consecutivament els anys, de manera que situa tot el que relata en la data exacta en què s’esdevingué, la qual cosa, ultra facilitar al lector la situació cronològica dels fets, permet de trobar-hi contextualitzada qualsevol faceta de la vida de Coromines. Òbviament que no hi apareixen tots els anys que van del 1905 fins al 2022, ja que tan sols interessa remarcar aquells en què es produí alguna circumstància rellevant en la vida de l’homenatjat. Tanmateix, com que fou tan fecunda, fèrtil, però endemés precoç en tots els sentits, Pujadas fa salts de molt pocs anys: de 1906 a 1908; de 1910; de 1913; de 1916 a 1919..., i prou!; des de 1920 fins quan acaba de redactar el capítol (2022) no hi Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 450

12/1/24 9:40

Ferrer i Costa / Pujadas i Marquès: Joan Coromines, vida, obra i...

451

falta ni un sol any que no mereixi ésser esmentat per alguna raó destacable. Tanquen el seu esplèndid i generós treball sis pàgines dedicades a la informació dels Premis Nacionals Joan Coromines (CAL), que atorga cada any, des de 2002, la Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana (CAL) (p. 171-172); dels Premis Joan Coromines d’Investigació (Micalet), que la Societat Coral El Micalet de València adjudicava des de 2009 (p. 172-173); de la relació dels topònims que homenatgen Joan Coromines: Homenatge en la nomenclatura ciutadana (p. 173); dels centres que duen el seu nom: Escoles, instituts, biblioteques (p. 174); finalment (p. 174-176), fa la relació de les Referències bibliogràfiques que li han servit de guia, on destaquen de manera singular els epistolaris, en què Joan Pujadas, Josep Ferrer i Joan Ferrer han contribuït i contribueixen encara decisivament. És sobretot a partir de 1920 (simbòlicament, l’any en què començà a tenir relacions amb Pompeu Fabra) que Coromines esdevingué el protagonista principal dels fets que l’afectaren directament; amb anterioritat, les notícies se centren en la seva família o en el país; això no obstant, la memòria fora del comú li permeté d’escriure sobre situacions especialment condicionants per al futur de Catalunya, que es produïren quan ell tenia tan sols quatre anys. En un altre sentit, Pujadas fa un esforç reeixit a ésser ponderat, equilibrat en la selecció de la informació per a cada any; alguns inclouen molt poques línies que, però, són imprescindibles per a entendre la situació general. Així, de l’any 1921 (p. 54), en només sis línies destaca tres aspectes tan essencials per a la vida de Coromines com l’inici de la vocació per la química, que després abandonà; la introducció en la pràctica de les escalades i les excursions de la mà del muntanyenc aranès Joaquim Delseny; i una curiositat molt significativa: l’inici de la redacció dels «Orígens de la Reconquesta catalana». De l’any 1966, també en sis línies, Pujadas explica que Coromines fou ingressat a l’hospital per una angina de pit i que els metges «li recomanen no treballar més de nous hores diàries» (!) (p. 122). No és una tasca gens fàcil la de la tria en l’ordre de prioritat que cal destacar en la vida d’un home com Joan Coromines; hem d’agrair a Joan Pujadas la decisió d’una elecció primmirada que, a més de contribuir a fer-se una imatge del fons més punyent de la seva existència, ens explica abundosament detalls que són molt poc o gens coneguts, o interpreta de manera diferent a com s’ha fet fins ara algunes de les actituds i decisions del Mestre. Tots som, ho vulguem o no, nosaltres mateixos i les nostres circumstàncies. Però, sia el vessant més íntimament personal (el jo), sia l’entorn en què s’ha de moure (les circumstàncies), no tenen en tothom la mateixa incidència, ni coincideixen la intensitat del tarannà de les persones i la del context que els toca de viure. El treball de Pujadas ha sabut demostrar que, més enllà de l’elogi cortès, de l’admiració emotiva amical, Coromines destacà pel vigor i la peculiaritat del jo i igualment pel vigor i la peculiaritat de les circumstàncies que l’envoltaren. Allò a què hagué d’enfrontar-se, positiu i negatiu, fou especialment incisiu; el tremp, el caràcter amb què ho feu sense excepció fou d’un determini ferm, sense escletxes, que no vol dir sense errors, sinó amb una coherència moral modèlica. És ben cert que cal que tothom conegui més Coromines, per una raó tan necessària com senzilla: que tothom l’entengui més d’acord amb la realitat: la persona, l’obra, la vida i les circumstàncies. Ningú no pot sorprendre’s, posem per cas, de l’estimació sense límits que tingué envers el pare, si sap que en consell de guerra a Montjuïc (ai, Montjuïc!) va ésser condemnat a mort; en fou absolt i desterrat a Hendaia, com explica Pujadas (p. 51). No basta un fet tan terrible com aquest per a justificar l’amor i l’admiració de qui, endemés, n’és fill? Alguns retreuen una sacralització que cerca d’amagar qualssevol de les fallades en què de ben segur caigué; la lectura de les notes biogràfiques de Pujadas aclareix aquesta percepció i, en això, van junts (novament) ell i Fabra, perquè ambdós tingueren una existència especialment dura a causa d’un lliurament total en la transformació de la nostra pàtria. Al meu entendre, ni l’un ni l’altre no han gaudit ni gaudeixen ni gaudiran mai arbitràriament de l’honor que es guanyaren a pols, exposant literalment la integritat de llurs vides en el sacrifici permanent en la defensa de la justícia, la llibertat i la fraternitat. Per raons d’espai, m’hauré d’abstenir dels diversos fragments en què Pujadas fa referència a implicacions directes o indirectes de Coromines en les lluites motivades per aquest afany, de què de ben segur molts lectors restaran perplexos. Els dies i els anys s’escolen; però es mantenen incòlumes en el Mestre l’estudi persistent de les llengües, la formació personal per a la recerca, l’interès per la variació del català o per l’aranès, afanys Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 451

12/1/24 9:40

452

Joan Martí i Castell

que el posaren en contacte amb les personalitats més distingides de la romanística del seu temps; els viatges, de grat o per força, de plaer, d’estudi o d’exili; les excursions; arreu, les persones bones i les que cerquen d’enganyar el Mestre, que en reben, tanmateix, generalment el judici comprensiu i a la fi exculpatori; les que no el comprenen ni en el tarannà ni en allò que mou més decisivament els seus sentiments i anhels... Tampoc no és possible que m’aturi com voldria en el cúmul d’informació que aporta Pujadas. Descriu la descoberta de Coromines del País Valencià: «Sabia que hi havia uns compatriotes valencians, que hi havia una germana València; i n’havia parlat amb amor, però no l’havia vista. Quan prop dels vint anys, hi vaig venir per primera vegada, em va semblar que obria els ulls, a una altra part molt meva del país: no diré pas una meitat, diré un doble [...] em vaig sentir doblat» (p. 57). Ens recorda la intervenció a l’octubre de 1984 a la Universitat de València en el cicle «Els Països Catalans: un debat obert»; amb la ponència sobre la unitat del català Coromines digué: «La nostra llengua és una. El valencià és el català dels valencians: els fets i la voluntat són comuns. No deixem que els arbres ens tapin el bosc» (p. 145). L’any 1930, com ha recordat Carles Duarte, Fabra li obrí les portes a l’IEC, a les Oficines Lexicogràfiques, on, entre altres funcions, li confià, amb el beneplàcit de Josep M. de Casacuberta, la direcció de l’Oficina de Toponímia i Onomàstica, que Coromines sabé connectar amb la dèria de l’OnCat; Jakob Jud, l’altre referent, juntament amb Fabra, particularment exalçat pel Mestre, l’animà a tirar endavant aquesta obra monumental; Pujadas reporta el que li escriu: «votre projet de constituer le trésor des noms de lieux de la Catalogne est un acte digne de vous: c’est un grand service que vous rendez à votre pays» (p. 71). Pujadas ens conta el que li diu en l’emotiva carta de Fabra entorn del futur de les Oficines Lexicogràfiques de l’IEC, que divuit anys després, el 1948, el dia de Nadal del qual se l’endugué per sempre, li envià: Em plau molt, com a amic que us sóc i com a patriota, saber-vos esdevingut un lingüista de primera fila, que honora Catalunya; però això [...] no em consola de la pena que em fa veure-us allunyat de la nostra terra, privat de dedicar-vos de ple a l’obra de perfeccionament de la nostra llengua i d’ésser, com us pertoca, el cap de les Oficines Lexicogràfiques de l’Institut, de les nostres fins ara desgraciades Oficines. [...] Però confio que, amb mi o sense mi, l’obra interrompuda es reprendrà, i vós hi sereu. (p. 93)

1936, any fatídic. Pujadas ens transcriu una carta de Coromines a la seva companya, on entre d’altres coses li diu: «No puedes figurarte cómo estoy de nervioso y enrabiado con esos canallas militares que me obligan a quedarme en Madrid contra mi voluntad» (p. 73). Després, la desgràcia i la misèria, que l’afectaren brutalment com a molts altres. La necessitat de fugir de l’enemic; anar-se’n on no podria fer avançar els projectes que tenia per a l’anàlisi de la llengua catalana. Coromines sabia, com hem vist que constata Carles Duarte, que solament la vocació filològica i lingüística el podia salvar. Se submergí, com ens explica Pujadas, en una vertiginosa tasca de recerca, de publicacions, d’organització estructural de la Universitat de Cuyo. Josep Ferrer i Joan Pujadas en l’Epistolari Joan Coromines & Francesc Cambó. La gènesi de la «Misceŀlània Fabra» (2008) expliquen la història del projecte de la Misceŀlània Fabra, de què Coromines s’ocupà durant set anys i que finalitzà el 1944. Pujadas evoca les paraules que tingué sempre en el seu interior quan era tan lluny de la seva terra, que en forma de lema i d’estímul personal diuen: «Si algú es va fer la iŀlusió de sostraure’m a la filologia catalana quan em va fer venir a Amèrica, ja es deu sentir desenganyat» (p. 85), tot remarcant la manera d’afrontar els estudis sobre la llengua castellana, és a dir, pensant sobretot en el català, que apareix constantment en les notes, els comentaris, les cèdules de les formes elaborades per al castellà. Explica Coromines que tenia «unes cent mil cèdules, on hi havia les paraules i noms de lloc [...] del territori de quatre-cents ajuntaments [...] o sigui la quarta part dels que hi ha en totes les terres de llengua catalana; tot això vaig recollir-ho anant a cada un dels pobles en els anys 1931-1935 [...] havia de sortir en una Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 452

12/1/24 9:40

Ferrer i Costa / Pujadas i Marquès: Joan Coromines, vida, obra i...

453

obra monumental titulada Onomasticon Cataloniae.». El material es va salvar d’un soterrani de París on estaven amagats i la recuperació fou una incommensurable compensació per a Coromines. L’any 1945 començà una vida nova a la Universitat de Chicago, als Estats Units d’Amèrica, de què Coromines diu: [...] ara tindria dret a viure-hi tota la vida si volgués. Però això no és un país per a viure-hi com un home, sinó com una bèstia de treball. [...] Sol i sense gaire esperança que torni la meva dona, he de fer esforços per aguantar-m’hi, i tindré treballs per a resistir fins a acabar d’escriure el meu Diccionari etimològic castellà [...] que estic decidit a acabar, costi el que costi, en menys de dos anys. (p. 90-91)

A la Universitat americana aconseguí introduir-hi com a matèria oficial la lingüística i la cultura catalanes. D’acord amb els desigs de Fabra, el 1950 és nomenat membre adjunt de la Secció Filològica de l’IEC. Pujadas fa referència al dia 5 de maig de 1952, l’inici de la fi de l’exili de Coromines, tot reproduint el que contundentment aquest havia escrit en una de les llibretes que duia sempre en les seves excursions: «el 5-V-1952 TORNO A CATALUNYA!» (p. 99); quina riquesa emotiva i semàntica tenen aquestes majúscules que es tanquen amb un admiratiu! S’obriren de bat a bat les portes de les tasques per al DECat i l’OnCat. I s’acabà l’obra excepcional del DCEC, el primer volum de la qual aparegué l’any 1954. Pujadas relata com la participació de Coromines en el VII Congrés Internacional de Lingüística Romànica de Barcelona, celebrat entre els dies 7 i 10 d’abril de 1953, fou l’ocasió en què Coromines deixà admirats, bocabadats, els qui hi eren presents, sia pel vessant de la categoria científica, sia igualment per la valentia a denunciar la realitat miserable en què es trobava Espanya, que condicionava una situació insuportable a Catalunya. Explica que justament en aquest Congrés l’aleshores estudiant Max Cahner conegué Coromines. Dos anys després, Joseph Gulsoy s’interessà per les classes que impartia Coromines a Chicago i s’hi matriculà; afirma: «esdevindrà el seu deixeble més fidel i destacat» (p. 110). Com una admonició, tot plegat, del canvi de vida que s’havia de produir en el Mestre. Les circumstàncies... Arran de la convocatòria d’oposicions per a proveir la càtedra de Llengua i Literatura Catalanes de la UB, es produí un dels episodis que probablement feriren més pregonament l’ànima de Coromines. Pujadas, amb documentació diversa i amb la seva pròpia opinió, deixa en una obscuritat desagradable i agra tot el que s’hi esdevingué per tal que Coromines quedés exclòs de poder-hi accedir. De ben segur que algun dia el mateix Pujadas ens explicarà més obertament qui es va moure per frenar-l’hi l’entrada. En aquesta ocasió deixa prou clara la magnitud d’unes hostilitats porfidioses i pèrfides. Esfereïdora és la descripció que fa de les conseqüències policials de l’acte d’homenatge a Jordi Rubió el 3 de març de 1967, a què Coromines assistí; sempre brutal, la repressió feixista de Franco; sempre fidel a la pàtria, el savi Joan Coromines, amb el lema: «Moralment estic ben disposat per a tot» (p. 124). Paradoxalment, el 16 d’agost d’aquest mateix any s’instaŀlà a Pineda de Mar. Pujadas torna a recórrer a les llibretetes de Coromines; en aquest cas hi escriu: «16-VIII-1967. Fi definitiva de l’exili. [...] Total 20 anys i mig, més 2 anys dels exilis juvenils» (p. 124). Des que Coromines visqué permanentment a Catalunya, Pujadas constata molt hàbilment dues realitats que l’envoltaren fins al final dels seus dies: primerament, la feina i el ritme d’avançament dels seus projectes, com a obsessió principal, i, segonament, el gruix de distincions de tota mena que li volen atorgar institucions, universitats i representants oficials dels governs d’Espanya i de Catalunya. Pujadas precisa que atendre equilibradament les soŀlicituds que se’n deriven era literalment impossible; tanmateix, qualsevol lector podrà observar, que, pel que fa a la tria a favor incondicionalment de dedicar-se a treballar, hi pesa que és el que més li agrada, que no és amic d’actes protocoŀlaris i d’atorgament de premis, però endemés, sense que s’hagi d’interpretar com a ressentiment, que no vol acceptar honors de qui havia rebut menyspreu i havia demostrat hostilitat als Països Catalans i a llur llengua. Els rebuigs foren justificats i, doncs, selectius: digué directament i amb mots tan colpidors com realistes al rei Joan Carles I que declinava una distinció; no volgué guardons de ministres, d’acadèmics de la RAE, d’uniEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 453

12/1/24 9:40

454

Joan Martí i Castell

versitats... Però acceptà ésser membre d’honor de l’Academia Gallega o d’Euskaltzaindia; respongué afirmativament a la proposta de Carles Duarte de formar part del Consell de Redacció de la Revista de Llengua i Dret, que el mateix Duarte dirigí fins a l’any 2003; l’any 1988 decidí coŀlaborar en l’homenatge en memòria de Koldo Mitxelena, amb qui havia treballat en la recerca diacrònica de l’èuscar. Fins i tot sabé posar condicions que el defineixen especialment, com no acceptar ésser Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, si abans no ho era Josep Maria de Casacuberta, que, a parer seu, el mereixia més que ell; Pujadas ens retorna les paraules molt iŀlustratives que li adreçà Salvador Espriu amb motiu d’haver rebut, després de Casacuberta, com ell volia, aquesta distinció: «En aquest cas, és ben clar de veure i de saber qui honora qui, però “d’on no n’hi ha no en pot rajar” i, encara que amb molt de retard, aqueixos senyors han evitat la vergonya d’ignorar-lo o d’oblidar-lo [...]» (p. 144). Fins i tot en el cas excepcional d’acceptar de part del ministre de Cultura Jorge Semprún, l’any 1989, el Premio Nacional de las Letras Españolas, no s’està de parlar-li amb la claredat que demostren les paraules següents: «[...] em cal donar-li les gràcies [...] per una distinció que valoro altament, i fent-ho de cor i amb sinceritat. [...] D’altra banda, no puc deixar de dir-li que la satisfacció que aqueixa distinció em dóna, va acompanyada d’una profunda recança. L’única nació i l’única llengua meves, a les quals reto incondicional homenatge, són la nació i la llengua catalanes. I veig amb tristesa que l’Estat i el Govern que m’ho atorguen, encara neguen o regategen els drets que són deguts a totes dues [...]. (p. 147-148)

En canvi no respon ni amb un sol mot a la carta de felicitació pel Premio que li escrigué el president del Govern de l’Estat Felipe González (p. 148). Al febrer de l’any 1980 aparegué el primer volum del DECat, en el Pròleg del qual Coromines diu: «Aquesta és l’obra de tota una vida.» L’any 1985 n’acabà la redacció. El 26 de març de l’any següent, 1981, morí la seva esposa, Bàrbara de Haro, als 69 anys. El 2 de gener de 1997, Joan Coromines mor a casa, a Pineda de Mar. Després del traspàs del gran savi, hom es pot imaginar la quantitat d’actes que s’organitzaren als Països Catalans, a l’Estat espanyol i a l’estranger, per tal de commemorar la vida, l’obra i les circumstàncies d’un personatge no repetit i segurament irrepetible. No m’estenc en la copiosa activitat per a recordar una font inacabable d’experiències que brollen com a llavor de fruits futurs que faran honor per sempre a l’obra magna del Mestre. Remeto els lectors a l’obra directament. Però no puc deixar de dir que me l’imagino allà on sigui somrient benèvol i agraït, i ensems fent que no amb el seu cap, que no calen els elogis; en canvi, aplaudint reconegut la tasca dels qui han redactat aquest llibre i s’han ocupat mitjançant la investigació de l’estudi, no tant d’ell personalment, sinó d’allò que ell estimava per damunt de si mateix: la llengua i la pàtria. *** Un apartat curiós, simpàtic, agradable i igualment ben seleccionat és el que han preparat Josep Ferrer i Costa i Joan Pujadas i Marquès: l’Àlbum familiar. Si no m’he descomptat, Ferrer i Pujadas ens han ordenat cent disset fotografies! No recordo haver vist mai una antologia endreçada tan generosa i encertada sobre cap filòleg ni lingüista. Si no vaig errat, Coromines ja havia fet algun comentari sobre un recull dels mateixos autors per a acompanyar textos en homenatge seu, tot remarcant que l’homenatge es podia estalviar, però que les fotografies sí que tenien gràcia. Potser avui, si es mirés el llibre que ens ocupa diria literalment (i modestament) el mateix. Ocupen setanta-nou pàgines (p. 177-256). S’obre amb la fotografia de la participació (datada a Barcelona l’abril de 1905) de Pere Coromines i Celestina Vigneaux al naixement del fill Joan el dia 21 de març de 1905 i soŀliciten simpatia i bona amistat per al nounat. El veiem bebè, nuet, tot sol —la clàssica—; amb el palmó del Diumenge de Rams de 1908; amb l’avi Domingo Coromines; amb tota la família; a l’enterrament del seu pare; amb la seva esposa; en el lleure a la mar de Sant Pol; amb companys d’estudis de Dret; en àpats distesos; amb coŀlegues (Josep M. de Casacuberta, Ramon Aramon, Pau Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 454

12/1/24 9:40

Ferrer i Costa / Pujadas i Marquès: Joan Coromines, vida, obra i...

455

Vila, Alòs-Moner, Koldo Mitxelena, Albert Manent, Joan Sales, Josep Mascaró, Joseph Gulsoy, Carles Duarte, Max Cahner, Joan Solà, Joan Ferrer, Perejaume, Ainaud de Lasarte, Philip D. Rasico, Ramon Pelegero, Narcís Garolera); amb persones a qui preguntava sobre la llengua en els treballs de camp; recorrent la geografia dels Països Catalans amb la llibreteta a la mà i la motxilla a l’esquena; en institu­ cions acadèmiques; en congressos; a la Vall d’Aran; en l’acte d’homenatge a Jordi Rubió a la Facultat de Dret de la UB; amb el president Josep Tarradellas; amb el president Jordi Pujol; amb el president i alcalde de Barcelona Pasqual Maragall... Respectant els valors que trobà i es feu seus en l’excursionisme, l’Àlbum mostra una àmplia iŀlustració de les sortides, caminant, estant tot sol o bé acompanyat de persones del terreny que trepitjava o dels qui l’acompanyaven: les fotografies en què es dedica a aquesta pràctica són justament protagonistes; n’he comptades una trentena. Tanquen l’esplèndida coŀlecció els records dels funerals pel seu traspàs i l’espai ascètic on treballava. S’ha dit sempre que una imatge val més que mil paraules; no n’estic del tot convençut, més aviat en dubto; tanmateix, la tria i l’ordenació que Ferrer i Pujadas apliquen en aquest recull ens acosten fins i tot emotivament a la persona, la vida, l’obra i les circumstàncies de Joan Coromines. Veiem expressions de reflexió, de conversa i companyonia disteses, del somriure amb prou feines dissenyat, del riure obert, de la broma, del rigor... Moltes d’aquestes fotografies, de fet, són la millor demostració que Coromines, com ja he dit en parlar del tracte amb els seus coŀlaboradors, no era un home tancat, fred, distant, excessivament circumspecte... És com una peŀlícula estàtica de tot el que el llibre ens explica. Jo hi he vist clarament un tret essencial, en totes i cadascuna de les imatges: la bonhomia. *** Àlvar Maduell s’ocupa concretament de l’excursionisme de Joan Coromines en el seu treball, el títol del qual pot semblar hiperbòlic, però, al contrari, es queda curt: La llarga llista de les mil excursions (p. 257-310). Ens informa Maduell que feu més de mil excursions; en tenim informació documentada, de vegades fins al detall aparentment més insignificant, que ell mateix escrivia in situ per tal de no oblidar allò que li semblava digne de record. Quina decisió més encertada! Avui i per a sempre podem seguir els recorreguts més importants, guiats per les anotacions que ens explica Maduell. Ja he dit en començar a parlar del llibre allò que no és: la reiteració del que d’una manera o d’una altra sabem del savi. És una revisió corregida i augmentada de tot el que s’hi tracta i d’aportació nova. Així, Àlvar Maduell no es limita a fer una relació descriptiva de les excursions de Coromines, sinó que fa un esforç exceŀlent, en la cerca del vessant més humà, de fons, que el mogué literalment a caminar tant pel món: «La seva llarga investigació sobre l’origen de les paraules [...] va lligada a una intensa, perllongada i potser —potser per a molts— insospitada activitat com a excursionista i caminador, afició que en algunes èpoques el transforma en autèntic alpinista» (p. 257). Troba encertat de definir aquesta activitat com a la segona passió de Coromines; que em permeti que, sense llevar ni un bri de la qualitat molt destacable del seu treball, no hi estigui ben bé d’acord; jo crec que, més que una segona, fou una altra passió; l’excursionisme formà part indissoluble de la seva labor d’investigador; que li agradava molt, no cal dir-ho, però que estava convençut que sense el coneixement directe dels paisatges i de les persones que els habiten no podia afrontar el DECat o l’OnCat; el material dels treballs de camp era l’únic que podia garantir el rigor i la precisió en l’anàlisi lingüística ensems sincrònica i diacrònica de la llengua catalana. En aquest sentit, Maduell, una mica més avall afirma contundent el que vull dir: «Ser excursionista en Coromines no és un afegitó qualsevol [...], sinó un element integrant gairebé essencial. Tant que a l’hora de distribuir la dedicació de les seves hores, seria difícil determinar si es va passar més hores sobre la taula del despatx o caminant per totes les tresqueres de Catalunya» (p. 259). I encara rebla: «L’excursionista i el lingüista formaven en Coromines una única singular personalitat, en admirable i potser irrepetible simbiosi» (p. 259). En la pràctica de l’excursionisme, compara el Mestre amb Jacint Verdaguer, malgrat la diferència de tarannà, que feu que Verdaguer fos desordenat, poc organitzat, mentre que Coromines preparava les excursions meticulosament, al minut, si no al segon, i en prenEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 455

12/1/24 9:40

456

Joan Martí i Castell

gué els apunts que considerà interessants amb una minuciositat que l’acompanyava permanentment; registrava el temps que es concedia per a dinar o per a descansar; la qualitat dels hostals; les despeses en allotjament... Reportant-nos a l’apartat anterior de l’Àlbum familiar, Maduell ens remet a Ferrer i Pujadas, concretament a la fotografia de la pàgina 247, perquè hi observem, talment com un símbol d’extrema senzillesa, Coromines assegut a la casa on treballava, amb pantaló i camisa ben planxats, però calçat amb xiruques (i amb un dels somriures tímids però corals de què he parlat): una estampa bella i significativament expressiva que feina i excursions les entenia com a dos aspectes de la mateixa activitat. Àlvar Maduell divideix la seva insigne aportació en tretze apartats i unes notes: 1. Sis grans llistes; 2. Unificació de les llistes; 3. Evolució en els topònims; 4. Preparació meticulosa; 5. Llocs visitats; 6. Periodicitat o freqüència; 7. Estris que portava; 8. Exemples d’enquesta; 9. Informació turística; 10. Algunes anècdotes; 11. Excursions antigues; 12. La gran llista; 13. Llista numerada d’excursions; 14. Notes. No entraré en el comentari de cadascuna d’aquestes parts; em limitaré a destacar allò que m’ha semblat més important del conjunt. Maduell remarca que, de totes les excursions, en va deixar, si més no, sis grans llistes; és verament excepcional i demostra la voluntat d’exactitud del Mestre que copiés sis vegades la relació de les excursions; dona informació de les característiques materials i de contingut de cada versió. Ha fet l’encomiable esforç de reduir a una sola llista numerada tota la compilació i n’obté un document d’importància capital per la quantitat de dades que recull Coromines, però també pel temps que dedicà a les excursions: és la imatge gegant del recorregut de Coromines per tots els Països Catalans i per les muntanyes americanes (on s’interessava per la realitat local del castellà): és difícil, impossible, imaginar cap excursió del Mestre en què solament gaudís de l’esbarjo de les ascensions i de caminar; sempre en cercava, i en treia, algun profit en favor del saber sobre les llengües i els parlars; com diu Maduell: «Un document excepcional d’una personalitat excepcional» (p. 262), del qual ens explica amb exemples aquesta magnitud insòlita, si no inèdita. Entre les sis llistes l’ortografia dels topònims canvia, es rectifica «de vegades fins a arribar a marejar» (p. 263), diu Maduell, perquè les reflexions i les noves informacions de Coromines l’obligaven a les esmenes autocrítiques que considerava necessàries. Caminava sempre molt; fins a dotze hores al dia sense gens d’autocontemplació ni autocompassió; i caminava de pressa. Maduell ens conta una simpàtica anècdota de Joan A. Argenter, que diu: «Ja pels volts dels seus vuitanta anys, Joan Coromines ens feia trescar muntanya amunt pel Montnegre i acabava que érem els acompanyants que el perdíem de petja i esbufegàvem rere d’ell...!» (p. 268); (aprofito l’avinentesa per fer la referència bibliogràfica d’aquesta citació, que o no he sabut veure ni en el capítol de Maduell ni en l’obra en el seu conjunt, o se’ls ha escapat als autors: Argente, Joan A.: «Recordant Joan Coromines», dins Memòria: Curs 1996-1997 (1998). «Parlaments pronunciats en l’acte d’homenatge a Joan Coromines». Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, p. 140). És a dir, Maduell suposa que, de la mateixa manera que Coromines era conscient que no era fàcil de trobar coŀlegues disposats a un ritme de treball com el que ell tenia exactament plantejat, en l’excursionisme devia tenir una convicció similar: [...] sembla que moltes de les seves excursions Joan Coromines les feia tot sol. Segurament també perquè no li era fàcil trobar persones amb capacitat i voluntat de secundar o resistir, de manera regular, el seu dur pla de marxa i el seu auster règim de vida. (p. 270)

La fortalesa el facultava, com diu Maduell, a fer cims de més de cinc mil metres i fa notar que no és prou conegut que arribà a fer el cim del Cerro de Plata, de 6.310 metres (p. 271). Fa la llista d’estris que el Mestre s’enduia a les excursions (entre els quals, sempre la corbata) (p. 272) i ens iŀlustra d’exquisits exemples d’enquestes a persones i en llocs diferents (p. 274-276). Posats a desfer prejudicis sobre el capteniment de Coromines, Maduell demostra que no era en absolut gasiu, vistes les quantitats que deixava en les propines, que consten en les notes (fins i tot això, apuntava!). Al final del treball òptim, Maduell necessita vint-i-nou pàgines per a fer la llista, «la gran llista» numerada de les excursions, que aplega el període que va de 1923 fins a 1979. Les 1.332 excursions. Encara que el nombre de sortides que feu cada any és diferent, en la llista de Maduell no n’hi falta ni una de sola. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 456

12/1/24 9:40

Ferrer i Costa / Pujadas i Marquès: Joan Coromines, vida, obra i...

457

Tanco aquest apartat amb unes paraules del mateix Joan Coromines en la intervenció que feu al Centre Excursionista de Catalunya, en ésser-li lliurat el Premi Jaume I de la Fundació Jaume I, les quals ens recorda Joan Pujadas dins les Notes biogràfiques (3 de juny de 1981, p. 142): El CEC: l’excursionisme català! Això és el que m’ha permès de parlar de Catalunya, i d’una de les grans llengües romàniques, amb coneixement de causa [...] no és l’equip el que porta als cims; que no és tampoc tenir sort en la vida el que permet de fer una obra científica: és la pertinàcia, és el tornar-hi, és el continuar. Sense l’excursionisme no hi hauria hagut Onomasticon Cataloniae. Sense l’excur­ sionisme no s’hauria pogut fer la meva part de la investigació de l’etimologia catalana, que ara està sortint.

*** El volum es clou amb una altra aportació de Josep Ferrer i Costa: Bibliografia. Una visió ordenada i classificada de les diverses obres més importants de Joan Coromines i sobre Joan Coromines. No hi fa referència exclusivament als llibres, sinó que també hi inclou material audiovisual. La distribució que en fa Josep Ferrer és prou explícita per a entendre que es tracta d’una labor acurada i àmplia. Esdevé una orientació esplèndida i utilíssima per a ús dels lectors. Em limito a reproduir-ne la Taula: A. Llibres de lingüística; B. Edicions d’autors antics i moderns; C. Traduccions; D. Coŀlaboracions; E. Articles; F. Ressenyes; G. Pròlegs; H. Discursos i cartes; I. Coŀlaboracions en diaris; J. Entrevistes; K. Vídeo; L. Misceŀlànies; M. Web; N. Catàlegs d’exposicions; O. Itineraris. Si he sumat bé, Josep Ferrer i Costa hi anota 369 referències en total. *** En suma, comptem amb una obra exceŀlent entorn d’una figura el coneixement de la qual la reclamava. Una obra que gaudeix d’una autoria coŀlectiva d’investigadors que meresqueren la confiança plena del Mestre, amb qui treballaren intensament, amb qui convisqueren humanament en situacions i contextos ben diversos. El llibre no és misceŀlani, en el sentit que no és una mescla o barreja de treballs diversos. És molt més que això: la Revista de Catalunya, en la vigília de l’any del centenari, 2024, i en el record del vint-icinquè aniversari de la mort de Joan Coromines, ha volgut compondre una sola peça, en què s’harmonitzen amb un molt bon resultat els trets que més bé defineixen un perfil incomparable, en les facetes humana i d’investigador; una persona que tingué sempre un objectiu per damunt de cap altre i que interpretà tota la resta, començant per ella mateixa, en funció d’aquest objectiu: la pàtria, amb la complexitat del concepte que ell entengué molt bé. A parer meu, la Revista de Catalunya i els autors d’aquest llibre ho han assolit amb escreix; l’obra és un tot sòlid construït amb una destresa singular. Una composició perfectament coordinada i, doncs, travada. Per la qual cosa, no és una obra solament per a una sola lectura seguida; l’estructura i la facilitació d’una enorme quantitat de dades la converteixen en un llibre de consulta recurrent, que permet de resoldre dubtes o donar informació sobre fets puntuals de manera precisa, que poden interessar qualsevol estudiós. Els qui l’han confegida han fet una passa de molta llargària en l’aprofundiment d’una personalitat complexa i no pas fàcil d’analitzar. Han retut un homenatge digníssim a qui devem tot l’honor que la seva generositat i dedicació a l’estudi de la llengua, la literatura, la cultura, la societat catalanes mereixen. Joan Martí i Castell Universitat Rovira i Virgili Institut d’Estudis Catalans Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 457

12/1/24 9:40

458

Alicia Silvestre Miralles

Foz y Ponz, Vicente (2022): Vulgarismos, vicios de dicción, provincialismos, voces familiares y arcaísmos más comunes en Aragón, y Notable diccionario filosófico-humorístico. Zaragoza: Institución Fernando el Católico, 209 p. La Institución Fernando el Católico, en su habitual celo por la preservación del patrimonio cultural aragonés, ha tenido a bien la edición de esta obra de Vicente Foz y Ponz titulada Vulgarismos, vicios de dicción, provincialismos, voces familiares y arcaísmos más comunes en Aragón, junto al Notable diccio­ nario filosófico-humorístico. Tanto la edición como el enjundioso estudio filológico que preceden a la obra corren a cargo de los profesores Rosa María Castañer Martín y José María Enguita Utrilla. Ambos son expertos con dilatada trayectoria en el estudio de la realidad histórica de los rasgos que caracterizan la lengua en la región aragonesa. En la obra que aquí nos ocupa se ha recuperado y reeditado la obra Vulgarismos, vicios de dicción, provincialismos, voces familiares y arcaísmos más comunes en Aragón, que en su origen constituyera el segundo apartado del Prontuario del buen hablista o Novísimo consultor prosódico ortográfico conforme a la gramática y diccionario de la Real Academia Española en sus últimas ediciones. Fue publicada por el autor en Zaragoza en 1903. En esta edición de la IFC, el Prontuario va seguido del Notable diccio­ nario filosófico-humorístico. El motivo de que en esta edición se hayan incluido estas dos obras radica, como señalan los autores, en que en primera instancia pretendían editar los Vulgarismos, pero cuando indagaron sobre el autor descubrieron el Notable diccionario, al que se había referido en su Prontuario, pero que publicó bajo pseudónimo. El estudio preliminar de ambos filólogos ocupa casi un tercio de la obra, lo que da fe de la escrupulosa dedicación, pero también de la pulcritud científica que los caracteriza: para una adecuada contextua­ lización abordan datos de la biografía y la producción escrita de V. Foz (pp. 13-20).1 En dicha biografía se perfila una personalidad muy particular, que ayuda a comprender las características y diversidad de su obra. Después pasan a tratar concisamente aspectos generales de la obra del Prontuario (contexto normativo, organización y contenido, pp. 21-30), así como otros de corte lingüístico más específicos (gráficos, fonéticos y gramaticales, pp. 31-38). Analizan la macroestructura de los Vulgarismos (selección de entradas léxicas y su clasificación, pp. 42-48) y su microestructura (definiciones, marcas y abreviaturas, pp. 48-52). Expurgan los aragonesismos de la primera parte, organizando en capítulos lo referente a su marca geográfica, los tipos de definición, una pertinente comparación con otros diccionarios, y rematan esta sección con un breve y delicioso apartado en que revelan aragonesismos ocultos (pp. 53-66). A continuación, la sección titulada «Documentos» (pp. 75-90) alberga una cuidada selección de facsímiles y reproducciones digitalizadas de los originales de algunas páginas y portadas. No falta un breve apunte técnico sobre la reedición de estos textos (pp. 91-93). La primera parte, Vulgarismos y vicios de dicción, provincialismos, voces familiares y arcaísmos más comunes en Aragón, no ha de considerarse una apología del baturrismo, sino, antes bien, lo contrario, como destaca López Susín (2014: 130): «por su título ya se adivina que va más dirigido a ridiculizar la baturrada que a ser un verdadero repertorio léxico».2 Testimonia el periodo en que el afán enciclopedista y las luces del racionalismo hicieron retroceder al aragonés. La segunda parte de esta edición que reseñamos es el Notable diccionario filosófico-humorístico, que no por breve carece de riqueza: se abre con sendos paratextos, subtítulos y saludos, cuyo somero análisis aquí nos permitirá percibir el alcance y la profundidad de la obra. En primer lugar, hace la necesaria referencia a autoridades, los autores de los cuales se han extraído los vocablos que componen el 1.  La profesora Castañer ya había trabajado anteriormente en esta familia: Castañer Martín, Rosa M.ª (2014): «Una ilustre familia aragonesa», en Braulio, Francisco / Foz, Vicente: Archivo de Filología Aragonesa (AFA), 70, pp. 169-199. <https://ifc.dpz.es/recursos/publicaciones/34/70/08castaner.pdf>. 2.  López Susín, José Ignacio (2014): «Vientos racionalistas: El proceso de sustitución del aragonés en el siglo xix», Alazet, 26, pp. 83-135. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 458

12/1/24 9:40

Francés Díez / Mira-Navarro: Identitats culturals contemporànies...

459

Diccionario, a saber: Geminard, Foz, Virgilio, Terencio, el padre Cobos, Franco Oliván, etc. La enumeración sorprende al lector por encontrar entre nombres de la clasicidad latina otros que quizá no conozca o pertenezcan a otros estratos. Además, la autoría viene atribuida a un tal Vicente Pascual (pseudónimo de Vicente Foz y Ponz). Antecede a este nombre el título de «profundo filósofo y notable pensador», y posteriormente se califica de «no académico de la Lengua y muy conocido en su casa». Respeta la necesaria mención de autoridades que recomendaban las retóricas clásicas, así como la requerida humilitas del autor, que favoreciese la captatio benevolentiae. Encontramos, pues, ya desde las primeras líneas de esta obra, un decidido tono humorístico, explícito y acerado. No es un humor casual o banal, sino intencionado, arraigado en el conocimiento de la tradición que circunda al género lexicográfico y enciclopedista, a menudo cargado de rigor. La fuente donde germina el efecto humorístico es precisamente el contraste entre la pompa de los diccionarios y la aparición en el granado elenco de personajes de dudosa reputación (Geminard había publicado en 1868 un Mosaico epigramático, con algunas otras composiciones humorísticas. Ratos de ocio y El Padre Cobos era un periódico satírico sobre política, literatura y artes editado durante el Bienio Progresista). En consecuencia, vemos que es un autor que conoce a fondo la tradición y la burla, como hiciera el propio Cervantes acerca del género caballeresco. Entronca con un conjunto de obras de compilación que ya venían mostrando interés en el aragonés. El primero, en el primer tercio del siglo xviii, había sido Siesso de Bolea, con su Borrador de un diccionario de voces aragonesas. Este borrador había sido creado con la intención de incorporar dichas voces al Diccionario de autoridades de la lengua española.3 Fue seguido por otras obras lexicográficas reseñables tales como el Ensayo de un diccionario aragonés-castellano (Zaragoza, Imprenta Real, 1836), con prólogo de Mariano Peralta y dedicatoria a Braulio Foz, así como la edición del Diccionario de voces aragonesas de Jerónimo Borao (1859). El estilo de Vicente Foz y Ponz es de una prosa enjuta y sin artificios, pero efectiva en su expresión, es todo un hallazgo de ingenio concentrado, que no es fácil de encontrar en nuestra sociedad prolífica en palabras, pero no siempre selectiva, y mucho menos plena de concepto, como los aforismos de Baltasar Gracián, también aragonés y crítico de vicios. No nos queda sino dar la enhorabuena a los garimpeiros de estas joyas, que han dado lustre y documentado dichos textos, ofreciéndolos a las nuevas generaciones en formato actualizado. La calidad del estudio de los profesores Enguita y Castañer dignifica la plena necesidad de la tarea del filólogo como agente social y activo en la preservación del patrimonio cultural aragonés y, desde una perspectiva más general, en la conformación del canon (o los cánones) en las humanidades. Alicia Silvestre Miralles Universidad de Zaragoza

M

F c

Francés Díez, M. Àngels / Mira-Navarro, Irene (ed.) (2022): Identitats culturals contemporànies: el cas català. Kassel: Edition Reichenberger, 198 p. En la segona ègloga de Vicent Andrés Estellés, Nemorós llança, en un perfecte decasíŀlab coŀloquial, un crit exasperat que nosaltres, en ús de les prerrogatives de lectors, podem aïllar de les urgències afectives del pastor: «El món va a la catàstrofe, Beŀlisa.» No sé què pensarien de la societat de la tercera dècada del segle xxi aquests personatges d’extracció garcilasiana, transformats en mecanògrafes i treballadors de la postguerra valenciana, però és probable que se sentissin posseïts per un desconcert similar al que experimenten molts dels humans que habiten el planeta en aquesta època: els que fugen en massa de les guerres a la desesperada, els que cerquen condicions de vida amb probabilitat d’esdevenir dignes, 3.  Ha sido reeditado también por la IFC: Siesso de Bolea, José (2008): Borrador de un diccionario de voces aragonesas, ed. y est. de José Luis Aliaga Jiménez. Zaragoza: Gara d’Edizions / IFC. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 459

12/1/24 9:40

460

Magí Sunyer

els que els veuen venir sense aturador, a gran velocitat i en grans quantitats, els que viuen les problemàtiques derivades de la seva condició sexual. Els humans que habiten Europa, desconcertats en grau suprem, comproven que el món s’ha diversificat molt, s’ha accelerat extraordinàriament i ha disparat una quantitat impensable de sensibilitats com a resultat de la crua acció del que alguns anomenen turbocapitalisme. Una de les conseqüències d’aquests canvis, d’aquests trànsits i d’aquests tràfics és que el concepte «identitat» s’ha situat en el centre del debat inteŀlectual. Les editores del llibre ara ressenyat han localitzat tres grups de recerca en els departaments de Filologia Catalana de les universitats dels Països Catalans que s’anomenen amb aquest terme «esvarós i polièdric», en paraules d’Hèctor Càmara-Sempere. Només de Filologia Catalana, podem suposar que en altres filologies, a Història, a Antropologia, a Comunicació i Periodisme també s’ocupen de l’assumpte, figuri o no figuri el terme en els noms dels grups d’investigació. Uns ciutadans desconcertats necessiten, com l’aire que respiren, plantejar-se moltes qüestions sobre les identitats, i aquest llibre ens mostra la diversitat d’interessos que concorren en la recerca de respostes. Identitats culturals contemporànies: el cas català reuneix un conjunt de treballs que s’ocupen dels conceptes que el títol anuncia i està elaborat per professors, sobretot del Departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant. La pregunta primera que plantegen les coordinadores —o editores— del volum, Maria Àngels Francés Díez i Irene Mira-Navarro, dona sentit a un conjunt que és necessàriament divers perquè l’assumpte no admet simplificacions, sinó que requereix que s’enfoqui des de molts punts de vista i forçosament hi han de concórrer diferents disciplines. En aquest llibre, la molt notable varietat dels capítols es posa com a límit d’estudi l’anàlisi de l’art que enregistra el fenomen, sobretot la literatura però també la pintura, el còmic, l’escultura i el cinema. És evident que la matèria no s’exhaureix en aquest llibre, resultaria massa innocent que els autors ho pretenguessin, però s’hi examina una quantitat molt considerable de mostres. Per tal d’estructurar-les, les coordinadores han establert tres grans seccions: «Les formes de la nació: del concepte als llocs concrets», «Altres llenguatges. Pensar el jo i el nosaltres des de la imatge» i «Les representacions de l’alteritat: pensar el gènere, la sexualitat i l’origen». En el primer apartat, es reuneixen els capítols que fan referència a la identitat territorial, tant a la nació política i sentimental com a la petita pàtria dels orígens. En aquesta secció també hi podrien figurar estudis que, amb bon criteri, s’han integrat en les seccions següents perquè hi predominen altres trets. El primer capítol, «Llengua, literatura i identitat: percepció, concepció i anàlisi de la diversitat cultural i nacional en l’obra assagística de Joan Fuster», de Joan Borja, arrenca amb la reflexió que la identitat de les persones i de les coŀlectivitats ve condicionada pel llenguatge perquè la consciència, la cognició, la capacitat d’anàlisi, el pensament i la raó deriven de la capacitat lingüística. A l’inrevés també, la identitat d’una comunitat humana justifica i explica la creació i l’evolució d’un idioma. Són concepcions que el jove Joan Fuster va assimilar a partir de la lectura de l’obra de Ludwig Wittgenstein, i serveixen a Joan Borja per construir el cos central de la seva argumentació. Contra les acusacions de nacionalista i de totalitarista que va rebre Fuster per part del nacionalisme espanyol, Borja mostra, amb l’examen de textos fusterians, la fonamentació del seu pensament en la reivindicació del lliure pensament, el relativisme, l’escepticisme i la independència inteŀlectual. En definitiva, Fuster duia incorporats els antídots segurs contra qualsevol mena de totalitarisme. A més de la reivindicació de les bases del pensament de Joan Fuster en aquest aspecte, Joan Borja subratlla la concepció fusteriana de nació sobre la base d’un patrimoni, la llengua i la cultura, que s’ha de preservar i conrear. Remata l’argumentació amb la consciència que, en la fonamentació de la identitat com una memòria forjada amb el llenguatge, Fuster es va avançar mig segle al debat actual sobre el concepte. A «De la microidentitat a la macroidentitat en l’obra de Gaspar Jaén: l’espai i el temps», Hèctor Càmara-Sempere se centra en l’obra del poeta d’Elx per examinar-hi la confluència entre el sentiment de pertinença a una comunitat àmplia i, alhora, a un grup petit, pròpia d’aquest corpus però que es pot projectar a molts altres textos contemporanis. Se centra en tres llibres, La Festa, Llibre de la Festa d’Elx i Territoris. Assenyala la intensitat de la identificació del poeta amb l’indret de naixement, al qual semEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 460

12/1/24 9:40

Francés Díez / Mira-Navarro: Identitats culturals contemporànies...

461

pre torna perquè l’estima, i que aquesta fonda estimació li provoca patiment pel desacord que experimenta amb l’evolució de la petita pàtria en direcció oposada a la que ell voldria. L’estudiós fa veure fins a quin punt aquesta estimació esdevé desmesurada i condueix a la insolència, amb el resultat que l’escriptor «acabe desterrat de la vida pública local i amb els ulls arrancats amb les seues pròpies mans», en referència no literal, sinó extreta de la relació que estableix amb el mite d’Èdip. És un procés que es recorre amb la lectura dels llibres del poeta. La Festa és una explosió de sensualitat centrada en la representació del Misteri de l’Assumpció i tot el que l’envolta, un espectacle que esdevé una relíquia de l’Elx tradicional, associat a la llengua catalana, a uns costums, a una identitat, en suma. D’aquesta manera, la microidentitat d’Elx es converteix en referent de la macroidentitat catalana, per la llengua i per la qualitat de la peça teatral representada durant segles de manera ininterrompuda, qualitat reconeguda per de­ finidors de la macroidentitat nacional com Eugeni d’Ors o Joan Fuster, entre altres. Al Llibre de la Festa d’Elx ja dominen el to elegíac, el lament i la sensació de pèrdua d’un món. Entremig, s’havia produït la pèrdua traumàtica de l’altre espai identitari de Gaspar Jaén, l’hort de palmeres familiar destruït per l’especulació urbanística. Es tracta, a més d’una crua realitat, d’una metàfora de l’agressió constant a la que aquí s’anomena microidentitat. La identitat nacional, lingüística i política, s’explicita en el llarg poema Territoris, en què es recorre el país des dels Pirineus fins a Oriola, paisatge i història que confirmen un país. «Des d’Alacant estant: la idiosincràsia valenciana de la ciutat a través de l’obra narrativa de Joan Lluís-Moreno Congost», de Dari Escandell Maestre, té molts punts de contacte amb el capítol anterior. Comença amb una afirmació de fe en la força del discurs literari: «Si realment hi ha cap element capaç de generar cohesió identitària entre els integrants d’un coŀlectiu, aquest és sens dubte la literatura.» De bon començament, dedica atenció a la situació sociolingüística de la ciutat d’Alacant, convertida en un paradigma de castellanització. Tanmateix, en contrast amb aquesta realitat, constata que Alacant és territori literari català i, després de desgranar escriptors i textos que permeten aquesta afirmació, ho mostra a través de les noveŀles de Joan-Lluís Moreno Congost Jack no va passar pel purgatori, Tast de salobre i Tocs personals. Indica que la visió de la ciutat que ofereixen no és idíŀlica, que l’humor, la ironia i el sarcasme serveixen per expressar el desacord del noveŀlista en la constatació de la realitat, i posa l’accent en la situació lingüística. Sense entrar-hi a fons, l’estudiós apunta que en el teatre de l’escriptor es troben els mateixos elements i punts de vista similars. En el segon apartat, «Altres llenguatges. Pensar el jo i el nosaltres des de la imatge», es fa un parèntesi en la utilització de la literatura com a camp d’anàlisi identitària i s’atén als resultats que proporcionen el còmic, la pintura, l’escultura i el cinema. S’inaugura amb «L’experimentació identitària de l’arquetip heroic femení en els còmics d’Enric Sió, d’objecte hipersexualitzat a agent del canvi sociopolític», d’Eduard Baile López. En aquest capítol, s’inicia l’estudi de la identitat de gènere com a centre d’interès, amb variables importants. Ja d’entrada es fa notar que fins als anys seixanta i setanta els personatges femenins tenen un paper subaltern en els còmics i que, quan canvia el protagonisme, les dones que hi apareixen sovint estan fortament sexualitzades, nues o en actituds suggeridores en un context en què els homes no presenten la mateixa caracterització. Hi domina la mirada masculina lasciva, fins i tot en les abundants escenes lèsbiques. Des d’aquestes premisses, el capítol se centra en tres còmics d’Enric Sió: Lavínia, Aghardi i Mara. Molt diferents tots tres, presenten la combinació d’alliberament sexual i sàtira política, unes dones que no necessiten homes o n’han reduït la dependència i una recreació de la nuesa femenina que en aquell context s’havia de llegir com a alliberadora i transgressora. S’hi pot interpretar —l’estudiós hi aplica una sana prevenció sobre si es tracta d’una lectura presentista i sobre els jocs irònics que hi abunden— un qüestionament de la dominació heteropatriarcal i una presentació de models alternatius de poder, sobretot a Lavínia, situada en una —llavors, perquè se situa en el 2016— futurista Barcelona amb Maria Aurèlia Capmany com a alcaldessa, les paraules prohibides i els escriptors empresonats. Només un astut i persistent Manuel de Pedrolo aconsegueix escapar del control de les polítiques femenines, gràcies a les estratègies que coneixia com a autor i traductor de noveŀles policíaques. El capítol «Algunes notes sobre pintura, escultura i imaginari nacional», d’Enric Balaguer, de la mateixa manera que és lògic que figuri en aquest apartat, també hauria pogut formar part del primer. En Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 461

12/1/24 9:40

462

Magí Sunyer

estil assagístic, Balaguer constata la contribució de l’art al bastiment d’un discurs nacional. Quatre grans seccions s’ocupen de la qüestió. La primera, centrada en la construcció del relat nacional espanyol en la pintura del segle xix; la segona, en els murals de Joaquim Torres-Garcia representatius d’una idealització noucentista catalana; la tercera, en el nou codi, lligat a la terra i al rebuig de la retòrica en Joan Miró; la quarta, en l’aportació de les escultures d’Eduardo Chillida i Jorge Oteiza a la definició artística de l’esperit basc. En els dos capítols següents, la mirada es fixa en el cinema. «Identitats escindides: el retorn als orígens en el cinema valencià recent», de Joaquim Espinós Felipe, observa el qüestionament de la identitat, el retorn a la infància, a la família i als valors tradicionals d’un món que desapareix, la pèrdua de la memòria personal i coŀlectiva conseqüència de la globalització i la resistència i la marginalitat respecte del progrés en directors com Luis Moya i Adán Aliaga. Les peŀlícules adopten formes prou diferents, com la comèdia negra o el documental. Es conclou que la globalització no ha eliminat el sentiment de pertinença a una comunitat. Com a inquietant, en relació a la identitat, es pot considerar el que Antoni Maestre Brotons explica a «Adolescents animals: sexualitat, violència i espectralitat en el cinema de Marçal Forés». Peŀlícules com Animals i Amor eterno presenten un retrat de la joventut que Maestre qualifica com a «pertorbador». S’hi exposen teories sobre l’animalitat, amb el paper que hi juguen la violència, la sang i la fantasia, les relacions amoroses i sexuals ferotges i es localitza l’àmbit del bosc com a espai privilegiat. En un discurs força complex, que parteix de les teories de pensadors com Gilles Deleuze i Felix Guattori, s’arriba a la conclusió que, en les peŀlícules de Forés, fantasmes, animals i adolescents s’alien en contra de l’adult. Ja s’ha assenyalat més d’una vegada que alguns dels articles podrien figurar en més d’un apartat, i això també s’esdevé amb aquest, que, si està justificat que formi part del que s’ocupa de formes artístiques que no són la literatura, podria formar part del següent sense desentonar-hi. El tercer i darrer apartat té el títol «Les representacions de l’alteritat: pensar el gènere, la sexualitat i l’origen». L’enceta Carles Cortés i Orts amb «“Flors de debò”, de Mercè Rodoreda: la construcció de la identitat a través de l’imaginari de l’escriptura». A partir de la visió crítica i irònica de la societat que la narradora traspassa a les flors o simbolitza a partir de flors, un cop examinades les trenta-vuit flors imaginàries rodoredianes, Carles Cortés destaca que en totes les identitats construïdes hi té un paper preferent l’individualisme. En canvi, no revelen un punt de vista feminista perquè no s’hi troba una voluntat clara de deixar marques de gènere com a dona, sinó que desenvolupa una literatura fantàstica que construeix identitats en crisi. L’estudiós posa molt l’accent en l’estil de les proses, marcat per la brevetat i la selecció acurada de les paraules, en derivació de l’interès de la narradora, i poeta, per la poesia. L’adolescència és l’edat més crítica en la formació de la identitat personal. Anna Esteve Guillén dedica el seu capítol a la literatura juvenil, en concret a «Identitat, gènere i diversitat a propòsit de Duna, de Muriel Villanueva». Remarca la funció educativa de la noveŀla juvenil i com progressivament el protagonisme masculí que s’observa en els relats dels anys setanta minva en favor d’un major equilibri a partir dels noranta i assoleix una certa normalitat en l’actual miŀlenni. Duna està construïda en forma de diari íntim que explicita el descobriment de l’amor, el procés de creixement personal, l’aprenentatge i l’assumpció de la pròpia identitat. Anna Esteve, després de constatar que la noveŀla sensibilitza el lector en la diversitat sexual, destaca el poder de la literatura en la construcció d’identitats crítiques i lliures d’estereotips. La personalitat i l’obra d’una de les noveŀlistes valencianes majors de la contemporaneïtat s’examina a «L’espai del gènere en Carmelina Sánchez-Cutillas: una construcció identitària», de Maria Àngels Francés Díez. La biografia revela un personatge transgressor, des del crit primigeni d’angoixa i reivindicació de la veu pròpia llançat en la poesia. L’estudi de l’espai en l’obra és el centre conductor en una sèrie de manifestacions: la marginació respecte dels circuïts de poder, l’establiment i la defensa de la cambra pròpia, la mitificació del món de la infantesa a Altea, present a Matèria de Bretanya, la infelicitat en el rol social que tenia assignat i la relació amb una ciutat, València, que l’apassionava i de la qual investigava i divulgava la història, fins a esdevenir una veu imprescindible per conèixer la València de la transició. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 462

12/1/24 9:40

Gimeno Betí / Cifuentes i Comamala / Garcia Edo: Llibre de Menescalia... 463 Al principi ho apuntàvem: els grans desplaçaments de persones del nostre temps són una font de problemàtiques identitàries, i un dels coŀlectius més presents des de les darreres onades d’immigrants és el magrebí, fins al punt que ja ha proporcionat escriptors en llengua catalana. «Identitat i poètica de la transculturació en la narrativa de Najat El Hachmi i Saïd El Kadaqui», d’Isabel Marcillas, aborda el fenomen de la multiculturaritat, conseqüència de la globalització, que, tal com recorda Marcillas, no implica necessàriament l’establiment d’un món més homogeni, sinó, potser, una reordenació de les diferències. La fragmentació identitària dels que arriben a un país nou, amb una cultura diferent, és objecte preferent en els textos d’aquest escriptors. El capítol s’obre amb una frase precisa de Saïd El Kadaqui: «La identitat és un vestit que tu et fas a mida.» Isabel Marcillas explica com, en textos de ficció i de no-ficció, es planteja la problemàtica d’uns migrants escindits entre dues cultures, que els escriptors conviden al diàleg i sovint s’adrecen als fills per explicar-los qui són, d’on venen i les diferències entre els dos països. És freqüent que els textos agafin forma o aparença autobiogràfica o que el lector la dedueixi o la suposi. S’hi planteja el debat al voltant de la cultura, que moltes vegades és considerada com a perillosa per les dones musulmanes, en la mesura que afavoreix l’abandonament de la tradició. L’últim dels capítols del llibre, «La felicitat d’alterar les normes: perifèria urbana i sexualitat proscrita en la poesia estellesiana», d’Irene Mira-Navarro, recula en el temps, la postguerra, i retorna al primer escriptor que hem esmentat, el gran poeta valencià del darrer segle de qui aviat celebrarem el centenari del naixement. Amb l’examen d’una part de la seva poesia, es desenvolupen dos dels principals centres d’interès d’aquesta obra: la ciutat i el sexe. Així es desgrana el poder subversiu de la sexualitat, associada a uns llocs marginals, clandestins o perifèrics, en una precarietat feta de necessitats i urgències. D’aquesta manera, la ciutat adquireix aspecte subversiu per a l’ordre establert, en una mirada nocturna que contrasta vivament amb l’oficialitat de la imatge diürna, oficial i que permet, tema del llibre, indagar sobre la identitat d’una població tan important com és València. No hi ha cap mena de dubte que el llibre hauria pogut afegir identitats i peces literàries i artístiques fins a, gairebé, l’infinit. Això és tan evident que no té cap mena d’importància. El que importa en un llibre com aquest és la qualitat de l’anàlisi científica, l’amplitud de la mirada, el rigor i la sensibilitat cap a matisos d’un terme, la identitat, que ha esdevingut tan complex en un món difícil de comprendre i sovint incòmode, però que és el nostre. El camp està obert i no exhaurit però aquests exceŀlents capítols, cadascun amb uns referents propis que constitueixen un univers i enriqueixen el conjunt, conformen un llibre alhora suggeridor i útil. El camp està obert i cada tema podria originar un llibre monogràfic. És probable que cada un d’aquests llibre aportés nous matisos i permetés conclusions més específiques, però també és possible que no eixamplés tant la perspectiva sobre la identitat com ho fa aquest: nació, llengua, territori, sàtira social, feminisme, orígens, sexualitat, violència, individualisme, diversitat, transculturació, marginalitat, subversió. El nostre món d’avui i el d’un passat immediat que també ens explica. Magí Sunyer Universitat Rovira i Virgili

J

G L

Gimeno Betí, Lluís / Cifuentes i Comamala, Lluís / Garcia Edo, Vicent (2022): Llibre de Menescalia de Morella (c. 1320/30-1340). Castelló de la Plana: Universitat Jaume I / Fundació Germà Colón, 241 p. L’any 2020, la Societat Castellonenca de Cultura va fer cent anys. És evident que aquesta circumstància és motiu de gran joia, perquè avui esdevé quasi una gesta que una associació dedicada a la cultura, en sentit ampli, pugui celebrar el seu centenari. La història, l’art, la literatura i la llengua han estat, des de la seva fundació, els àmbits en què ha desenvolupat la seva tasca i en què ha florit la seva activitat investigadora o simplement cultural. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 463

12/1/24 9:40

464

Javier Giralt Latorre

Per a commemorar aquests cent anys de vida, la Societat Castellonenca de Cultura i la Fundació Germà Colón de la Universitat Jaume I han unit esforços per enllestir la publicació que aquí presentem, Llibre de Menescalia de Morella, una acurada edició d’un manuscrit de la primera meitat del segle xiv conservat a l’arxiu de l’entitat, on va ingressar en 1926 després d’haver estat dipositada en el seu si la biblioteca de l’historiador mossèn Manuel Betí Bonfill, un dels primers coŀlaboradors del Butlletí de la Societat. Sense cap dubte, sempre és una bona notícia l’edició i la publicació d’un text medieval escrit en català, perquè immediatament es converteix en una nova aportació a la història d’aquesta llengua, i encara ho és més quan es tracta d’un document redactat amb un llenguatge d’especialitat referit als coneixements científics d’aquella època, en el nostre cas a la manescalia. A més, es donen dues circumstàncies que encara el fan més atractiu: 1) que és el més antic en llengua catalana dels coneguts fins ara sobre la medicina dels cavalls i 2) que procedeix de Morella, o sia, de l’àmbit lingüístic occidental, amb l’interès que això suscita des d’una perspectiva dialectal. Són tres els investigadors que s’han fet càrrec de l’edició d’aquest manuscrit, cadascun especialista en diversos aspectes de l’edat mitjana en l’àmbit catalanoparlant. En primer lloc, el professor Lluís Gimeno Betí, catedràtic jubilat de la Universitat Jaume I, qui compta amb una llarga trajectòria de recerca en l’àmbit de la lingüística històrica de la llengua catalana; en segon lloc, Lluís Cifuentes i Comamala, professor de Literatura Catalana Medieval a la Universitat de Barcelona, qui ha centrat una part de la seva investigació en l’estudi de la vernacularització de la ciència i del sistema mèdic del galenisme a la Corona d’Aragó; i, finalment, Vicent Garcia Edo, professor d’Història del Dret a la Universitat Jaume I, bon coneixedor de la legislació medieval dels regnes d’Aragó i València. Aquests tres investigadors han aconseguit posar en bona pràctica la interdisciplinarietat que actualment tant es reclama en l’àmbit de la recerca humanística i és evident que el resultat que ens han lliurat és de gran qualitat. Tal com queda reflectit en les pàgines d’aquesta publicació, ens han ofert un estudi acuradíssim, amb una anàlisi exhaustiva i minuciosa del manuscrit. Després d’uns mots inicials de la Presidenta de la Societat Castellonenca de Cultura, Elena Sán­ chez Almela, i d’una presentació del volum a càrrec de la Fundació Germà Colón, els autors inicien el seu estudi amb una breu introducció (p. 17-18) que serveix per a contextualitzar el còdex que motiva la investigació i remarcar-ne la importància com a testimoni de l’ús del català en llibres medievals d’especialitat. Tot seguit, dediquen unes línies al context històric que va afavorir la redacció d’aquest manuscrit (p. 18-19), una època en què la pràctica de la manescalia va esdevenir crucial atesa la importància del bestiar en l’economia i la necessitat de curar-ne les malalties, cosa que va propiciar que tots els remeis coneguts es posessin per escrit per a l’ús particular i per a l’aprenentatge de l’ofici. A continuació, ens presenten el llibre en qüestió (p. 20-31), amb tota una sèrie de dades al voltant del seu aspecte físic i de conservació, amb algunes consideracions sobre les dates de redacció i les mans que hi van intervenir i, sobretot, amb l’especificació del seu contingut, on es distingeixen tres parts ben diferenciades: el «llibre de manescalia» pròpiament dit, redactat entre 1320 i 1330, el qual és una còpia d’un text anterior feta amb molta cura; un formulari o receptari de manescalia, escrit cap a l’any 1340, el qual consta de divuit remeis i receptes per a curar diverses malalties i ferides del bestiar; i, per últim, un tercer plec de paper, posterior a 1340, on s’inclou, d’una banda, un calendari dels dies nefasts de cada mes per a la realització de determinades intervencions a bèsties i humans i, d’una altra, uns apunts comptables i un text relatiu a la forma de fer el còmput de les festes mòbils del calendari. Dins l’apartat titulat «Descripció codicològica» (p. 31-54), el lector podrà gaudir d’una descripció detallada del manuscrit, en la qual els autors de la recerca aprofundeixen en els trets que s’han introduït en l’apartat previ. Una de les característiques que sobresurt en la seva composició és que hi intervingueren quatre mans diferents, cadascuna responsable de les distintes parts que conformen el còdex. També es destaca que, malgrat ser el compendi de manescalia el nucli del manuscrit, els afegits posteriors s’hi han incorporat aprofitant les planes en blanc que hi havia en el llibre original, la qual cosa fa que les receptes i el còmput de les festes mòbils, tot i ser posteriors en el temps, apareguin en el primer foli del document. Queda així constància, un cop més, de com s’aprofitava el paper aleshores, la qual Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 464

12/1/24 9:40

Gimeno Betí / Cifuentes i Comamala / Garcia Edo: Llibre de Menescalia... 465 cosa ens concedeix, de tant en tant, algunes sorpreses que esdevenen ben interessants des d’una òptica lingüística. Un cop explicats els trets codicològics generals i cadascuna de les parts que componen el manuscrit, s’endinsen els autors en l’estudi lingüístic del text, el qual es divideix en els subapartats següents: «Anàlisi gràfica del manuscrit» (p. 55-59), «Vocabulari tècnic de la manescalia» (p. 59-65), «Terminologia tècnica» (p. 66-75), «La llengua del manuscrit» (p. 76-88) i «Anàlisi del lèxic» (p. 89-182). Des d’una perspectiva gràfica, aquest còdex reflecteix dos fets interessants: d’una banda, la utilització d’una scripta catalana moderna, com correspon al moment històric en què es va redactar, per part de les quatre mans que s’hi identifiquen; i, d’una altra, la presència del que s’anomena scripta catalana primitiva, ben present encara en el compendi de manescalia per tractar-se d’una còpia d’un text anterior i perquè segurament el copista s’hi havia format, cosa que queda reflectida en «una pàtina occitana molt forta i unes vaciŀlacions d’estil i de grafia notables» (p. 55). Per al lèxic d’especialitat contingut en aquest manuscrit, es dediquen dos apartats complementaris. En el primer, es remarca la gran importància que té per a l’estudi del vocabulari emprat en l’àmbit de la medicina dels cavalls i del lèxic català en general, ja que aporta una quantitat considerable de mots absents en els diccionaris, a més d’una quantitat ingent de primeres documentacions, qüestió que es concreta en el subapartat «Conclusions cronològiques de formes» (p. 85-86); també ajuda a entendre millor el significat d’algunes paraules i locucions que no han estat tradicionalment ben definides. Tota aquesta terminologia tècnica, distribuïda en més de cinc-centes entrades, es presenta en el segon apartat ordenada alfabèticament pel lema i escrita tant en grafia regularitzada com en la forma que apareix en el text original. Quant a la llengua del còdex, els autors assenyalen que l’estadi lingüístic correspon al que té el català a finals del segle xiii i principis del segle xiv, fonamentalment pels elements d’influència occitana que encara s’hi palesen (v. gr. poyrit ‘podrit’, forch ‘mena de mida’, surga ‘sutja’, etc.). A partir d’aquí, es desenvolupa una anàlisi lingüística seguint la metodologia tradicional emprada en l’estudi dels textos antics, de manera que es fa atenció al vocalisme, el qual no revela cap fenomen fonètic que faci pensar en una còpia oriental del text, amb el comentari particular d’alguns fenòmens des del punt de vista diacrònic, com els que s’atesten a fonoll (fenoll), garit (guarit), can (quan), ayga (aigua), tin-la-y (té), onça (unça), dejós (dejús), ferre (ferro), treyt (tret), pits (pit), nuyt (nit). També es comenta la representació gràfica de diferents sons consonàntics i s’examinen algunes evolucions des d’una perspectiva històrica, com la manca de -t en els gerundis (fen, crexén), el manteniment del grup en el cas de tenre i palm, o la geminació d’espatlada o espatla. No hi manca tampoc una aproximació general a la morfologia i algunes precisions sobre l’ús de l’adjectiu vert sense variació genèrica, dels adverbis plus/pus i laïns, o de la preposició entrò. Tanmateix, el lèxic constitueix el nucli principal de l’anàlisi lingüística del manuscrit, ja que són noranta-tres les pàgines dedicades a la presentació de tota una sèrie de mots que, segons els autors, han estat triats sense seguir cap criteri previ. Tal vegada aquesta seria una de les poques objeccions que es poden posar a aquest estudi: afirmen que s’han considerat tots els mots «que es refereixen a les malalties del cavall o animal de peu rodó» (p. 89), però potser hauria estat adient en aquest punt precisar també quines pautes s’han seguit a l’hora de fer la selecció aleatòria dels vocables. Això sí, cal subratllar que la informació que es dona de cada paraula és molt completa, tant des d’una perspectiva sincrònica com diacrònica. A banda del lèxic de les malalties, és molt interessant aquell que fa referència als fitònims, prou abundant perquè les plantes eren generalment un ingredient fonamental a l’hora d’elaborar els ungüents i els preparats curatius; cal observar que alguns d’aquests mots presenten la solució actualment occidental o valenciana: adaça ‘adacsa o melca’, alfolbes ‘alfolba o fenigrec’, boxerola ‘boixerola’, civada/sivada, dongel ‘donzell’, herba mola ‘espernellac’, herba sana, lor ‘llorer’, malva, melca, morela ‘morella vera’, olivarda, panicalt ‘panical’, pasanagues ‘pastanagues’, porro ‘all porro’, sàlvia, sambuch ‘saüc’, séguel/ségel ‘sèguel o sègol’, senigrec/sinigrec ‘fenigrec’, tora, verdolagues. Conclou aquesta publicació del Llibre de Menescalia de Morella amb l’edició del manuscrit, la transcripció del qual segueix el criteri habitual de l’edició dels textos catalans antics establert per Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 465

12/1/24 9:40

n

466

Artur Quintana i Font

la coŀlecció «Els Nostres Clàssics», de manera que se’n fa una edició interpretativa, que combina el respecte escrupolós del text original amb l’aplicació de l’ortografia actual per facilitar-ne la lectura. Entre les pàgines destinades a aquesta edició, hi apareix una fotografia d’una plana del còdex original; només n’hi ha una, i hem de confessar sincerament (tal vegada per defecte professional nostre) que, després de llegir amb molt de gust tot el treball, hom es queda amb ganes de veure’n alguna més per poder gaudir del document original, encara que només sigui en la distància. En suma, tenim a les nostres mans un treball fet amb pulcritud, que ens regala una magnífica edició d’un manuscrit medieval de gran importància i interès per a la història del català i per al coneixement d’aquesta llengua en un àmbit d’especialitat. Javier Giralt Latorre Universitat de Saragossa

Giralt Latorre, Javier / Nagore Laín, Francho (ed.) (2022): Aragonés y catalán en la literatura de Aragón. Zaragoza: Prensas de la Universidad de Zaragoza, 362 p. Els cursos extraordinaris d’estiu de la Universitat de Saragossa a Jaca dediquen de vegades, com en el curs 2019, llur temàtica a l’aragonès i al català, les conegudes com a llengües pròpies i històriques, i també minoritzades, de l’Aragó.1 I així ha estat en el curs del 2021 presentat per en José Ignacio López Susín, director general de Política Lingüística del Govern d’Aragó, i en José Domingo Dueñas Lorente, director de la Càtedra Johan Ferrández d’Heredia de la Universitat de Saragossa. El curs ha anat a cura dels professors Javier Giralt Latorre i Francho Nagore Laín, que, en programar-lo, declaren que tuvimos el convencimiento —y el aliciente— de que con la publicación de las ponencias, podríamos confeccionar un manual en el que, por primera vez y con conocimiento de causa, se abordara la creación literaria en aragonés y catalán en Aragón. (p. 12)

I ara, amb el volum editat, tenemos la oportunidad de poner al alcance de quienes están interesados por las lenguas de Aragón [...] una visión amplia de una realidad poco conocida y poco atendida —tratada de soslayo en los estudios de la literatura en Aragón— con el fin de que pueda ser valorada en su justa medida. (p. 12)

I efectivament, la publicació aconsegueix de presentar, amb poques excepcions que més endavant indicaré, la literatura en aragonès i en català que s’ha produït a l’Aragó des dels orígens fins als nostres dies. I és molt, si ho comparem amb el que fins ara teníem. Perquè, efectivament, els manuals de la literatura de l’Aragó han tractat bastant o molt de passada —de soslayo (p. 12)— la que s’hi ha produït en aragonès i en català. Vegeu, per exemple, Mª Soledad Catalán i Agustín Faro a Introducción a la historia de la literatura en Aragón,2 on, de 223 pàgines per al segle xx, en dedica vint-i-set a la literatura en aragonès (p. 421-448) i quatre a l’escrita en català (p. 449-452); o Juan Domínguez Lasierra a Los cisnes aragoneses. De Marcial a los Penúltimos Poetas,3 que té 163 pàgines per a la poesia del segle xx, de les 1.  Giralt Latorre, Javier / Nagore Laín, Francho (ed.) (2020): Aragonés y catalán en la historia lingüística de Aragón. Zaragoza: Prensas de la Universidad de Zaragoza, 234 p. 2.  Catalán Marín, Mª Soledad / Faro Forteza, Agustín (2010): Introducción a la historia de la literatura en Aragón. Zaragoza: Mira Editores. 3.  Domínguez Lasierra, Juan (2013): Los cisnes aragoneses. De Marcial a los Penúltimos Poetas. Cuarte de Ebro: Delsán Libros. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 466

12/1/24 9:40

Giralt Latorre / Nagore Laín: Aragonés y catalán en la literatura de...

467

quals quinze ratlles són per a l’aragonesa (p. 342-343), amb l’afegitó d’una breu antologia (p. 422-425), i cinc ratlles per a la catalana (p. 343), sense cap afegitó antològic. Dels segles anteriors ambdós llibres —i en d’altres també— diuen ben poc de la literatura produïda en aragonès, i menys encara de l’escrita en català. A la «Crónica del Curso» (p. 15-21), l’investigador Alejandro Pardos Calvo analitza breument el contingut, que no és altre, com abans he avançat, sinó resseguir «con detenimiento la impronta de ambas lenguas vernáculas [aragonesa i catalana] en la literatura de Aragón desde la Edad Media hasta nuestros días» (p. 15), si bé s’atorga més atenció a la literatura en llengua aragonesa que a la que s’hi produeix en català. Per a la primera es descriu al primer capítol la produïda dels orígens a 1600, així com, també al segon, la del 1600 al 1900. En els sis capítols següents, que constitueixen el cos del volum (p. 81-311), se’n dediquen tres a la poesia, la prosa i el teatre en aragonès als segles xx i xxi, i altres tants a la del català per als mateixos segles. Finalment, en quatre breus capítols, dos autors en aragonès i altres tants en català reflexionen sobre la pròpia escriptura. Tots els textos introductoris i quasi tots els que tracten de la literatura en aragonès són en castellà, i només les reflexions finals dels dos escriptors en aragonès són en aquesta llengua —ja fora hora que l’aragonesística arraconés tots els seus complexos davant un suposat caràcter del castellà com a «lingua franca i per la seva jerarquia superior».4 Tots els textos sobre la literatura aragonesa en català són en aquesta llengua. Les tres ponències sobre la llengua catalana són profusament iŀlustrades amb portades de llibres, revistes i fotografies dels autors; bastant menys, les ponències sobre l’aragonès. Antonio Pérez Lasheras, l’autor del primer capítol, «La literatura aragonesa de la Edad Media y el aragonés» (p.11-48), que la fa arribar fins ben entrat el segle xvi, ja en el títol es desentén del projecte dels curadors de fer, a partir de les diferents ponències dels autors, un manual on per primera vegada es tracti la creació literària en aragonès i català a l’Aragó —com adés he esmentat. Lasheras, seguint l’exemple dels manuals de literatura de l’Aragó, hi descriu amb força detall els autors medievals, amb llurs obres i les llengües en què les escriuen, que, segons ell, són vuit: latín, aragonés, hebreo, árabe, provenzal, gallegoportugués, catalán y castellano (además de alguna forma dialectal intermedia, como el mozárabe) y aún podríamos añadir el italiano (con sus varios dialectos) y el occitano, produciendo lógicamente sus mixturas, como el mozárabe, la lengua franca [...] y la literatura aljamiada. (p. 28)

Afirma que aqueixa gran varietat de llengües «no se produce de igual manera en ningún otro territorio afín» (p. 24); de «igual manera» no, però de quasi «igual manera», sí: n’hi ha prou de mirar el veí Regne de Castella, on, llevat de l’aragonès i el català, i encara, totes les altres hi són presents, amb diferents intensitats, això sí, i a on, a més, s’hi ha d’afegir la llengua basca, que no per àgrafa mancava de literatura. És una concepció, la de Lasheras, que contrasta amb la de tots els restants ponents i els curadors del volum, els quals només observen la literatura escrita en llengua aragonesa, i la que ho és en llengua catalana per part d’autors aragonesos de naixença o d’elecció. Qui vulgui saber de la literatura aragonesa en el període medieval haurà d’anar espigolant-ne les referències que Lasheras hi fa entremig d’un cafarnaüm de llengües i literatures. A les p. 31-32 dedica unes breus referències a la literatura medieval d’autors aragonesos en català, i hi declara que no todas las obras escritas en catalán son catalanas —i afegeix que—: Construir la cultura catalana a partir de la lengua no deja de ser una concepción políticament confusa, cercana a la visión imperial renacentista (que tanto daño hizo a la lengua catalana) o al colonialismo decimonónico. Muchas de las piezas claves de la cultura catalana tienen una procedencia aragonesa, desde las crónicas 4.  Vegeu al volum XLIV d’ER (2022: 484) la recensió de J. E. Gargallo de l’obra: Giralt Latorre, Javier / Nagore Laín, Francho (2020): Aragonés y catalán en la història lingüística de Aragón. Zaragoza: Prensas de la Universidad de Zaragoza. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 467

12/1/24 9:40

468

Artur Quintana i Font reales, como la de Jaime y en la que se incluyen largos parlamentos en aragonés[5] [...] hasta la obra de Jesús Moncada.

Segons Lasheras, les literatures no ho són de les llengües en què s’escriuen, sinó del territori on es produeixen. La segona ponència del curs, «Textos literarios en aragonés de los siglos xvii, xviii y xix», obra d’Óscar Latas Alegre, és una esplèndida mostra de la seva minuciosa recerca per llibres i arxius de textos literaris en aragonès en el període que anomena els «sieglos escuros» (p. 50, 71). Així, exhuma dels manuscrits sobre concursos literaris poesies en aragonès de caràcter bàsicament graciós, i on autors i autores pretenen que són escrits en sayagués o en montañés. Són també relativament abundants les cançons de Nadal, els villancicos i les pastoradas —atribueix a l’aragonès la de Torres del Bisbe (p. 64) sense indicar que ha estat atribuïda també al català.6 A partir sobretot de la segona meitat del segle xix sovintegen les mostres de textos en aragonès «dentro del proceso de renacimiento de las lenguas minoritarias y minorizadas del Estado español» (p. 65), on predomina, i de molt, la poesia, però ja n’hi ha mostres de prosa i teatre. D’aquest darrer gènere, malauradament, no ens desvela el permanent misteri que envolta, si més no per als no iniciats, la no edició de Un concello de aldea de Bernardo Larrosa (p. 65). Latas esmenta també dos fins ara desconeguts textos en català: un del 1618 (p. 51) i un altre del 1698 (p. 54, nota 15). Clouen la ponència tres poesies —una per a cada segle estudiat— de grata lectura, i una àmplia bibliografia. Ángeles Ciprés Palacín, a la seva ponència «La poesía en aragonés (siglos xx y xxi)» (p. 81-121), descriu només la produïda del 2010 al 2021. Per als anys anteriors remet a un treball seu del 2009.7 Per al període estudiat presenta una extensa bibliografia comentada tant de llibres com d’articles de crítica, de premis literaris, de poesies publicades en revistes, trobades, performances i poemaris. Segueix una breu presentació dels poetes esmentats, en menciona les temàtiques i n’ofereix uns versos que les evidencien. En descriu també les tendències formals, així com els elements paratextuals i els intertextos, les traduccions, les recensions i la difusió en el mitjans. I acaba subratllant «este correoso caminar de la recuperación y del enaltecimiento de una de las lenguas ibéricas más notables y al mismo tiempo más denostadas por los poderes públicos» (p. 118). José Ángel Sánchez Ibáñez presenta «La prosa en aragonés (siglos xx-xxi)» (p. 123-150). Com a factors negatius per al conreu de la prosa en aqueixa llengua exposa l’escàs nombre de parlants, que «se traduce en muy poco público lector potencial, y por tanto en la exigua dimensión del mercado editorial. Más aún cuando a menudo el escritor piensa solamente, o de manera muy principal, en el público vinculado con el dialecto local» (p. 124). Observa, a conseqüència d’aquesta migradesa, el «caràcter esporádico o discontinuo» de l’activitat escriptural dels autors, només atenuat per algunes incorporacions tardanes o reincorporacions (p. 124). I tanmateix no dubta a concloure que «lo que quizás no debería sorprendernos es que haya tantas obras prosísticas perfectamente homologables a las de otras literaturas aledañas» (p. 125). Declara d’entrada que només es referirà a la narrativa, i menys a l’assaig, tot prescindint de la traducció i de la literatura oral (p. 125-126). Veu en la noveŀla Do s’amorta l’alba de Eduar­do Vicente de Vera publicada el 1977 l’obra fundacional de la narrativa aragonesa contemporània (p. 127), si bé dins de la línia d’ambientació rural, tan freqüentada pels autors que segueixen, i a més ruralitat bronca en la de Vicente (p. 127), el mateix autor que havia brillat en quasi tots els dominis de les lletres aragoneses, i que, només quatre anys abans de desaparèixer sobtadament de la literatura aragonesa, havia escrit el 1989 As fuellas de Paris, on Sánchez veu també, junt amb la noveŀla del mateix 5.  La Crònica jaumina té una mica més d’una pàgina en aragonès, alguns fragments en llatí, àrab i occità, que no arriben a una pàgina, i 381 pàgines en català (Jaume I: Crònica o Llibre del Feits. A cura de Ferran Soldevila. Barcelona: Edicions 62, 1982). 6.  A Bllat colrat! 1. Narrativa i teatre. Calaceit: Gràfiques del Matarranya, 1997, p. 351-375. 7.  Ciprés Palacín, María Ángeles: «La poesía contemporánea en lengua aragonesa. Análisis de su trayectoria y estudio de algunas constantes», Luenga & fablas, 12-13, p. 7-52. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 468

12/1/24 9:40

Giralt Latorre / Nagore Laín: Aragonés y catalán en la literatura de...

469

any Astí en do l’aire sofla ta sobater as fuellas de os árbols de Chusé Inazio Nabarro, un matiner trencament amb el predomini en l’escriptura en aragonès de l’antismás (p. 130), d’una temàtica lligada a la ruralitat, i reduïda sovint a la de la redolada (p. 130), molt pròpia, diu, de literatures subordinades (p. 131), tot afegint que «[t]odo esto no significa que no se puedan lograr obras de notable [—o no tan notable—] calidad» (p. 132), i en cita exemples de l’un i de l’altre tipus. En tot cas, sorprèn, i no pas agradablement, que «en el ámbito de las letras aragonesas todavía hoy se manifiesta de vez en cuando la convicción de que para contar el mundo [...] es conveniente recurrir a un instrumento más hecho y más forjado. A una lengua más grande y de mayor difusión» (p. 132). L’autor continua presentant incisius i heterogenis exemples de les dues tendències dominants, que simplifico entre antismás i el seu trencament, amb excursos a l’assaig (p. 142-143) i a la noveŀla històrica (p. 144-146). María Pilar Benítez Marco estudia «El teatro en aragonés desde el siglo xx hasta la actualidad» a les pàgines 151-186, que clou amb una molt rica, si no exhaustiva, bibliografia de set pàgines. Si bé el primer llibre imprès al segle xx en aragonès el 1903, i l’únic fins al 1970, és un recull de dos breus sainets, Qui bien fa nunca lo pierde i Tomando la fresca en la Cruz de Cristiano, de mà del catedràtic saragossà Domingo Miral, s’observa que la tònica general, i fins a l’actualitat, en el teatre en aragonès és que es representi prou però s’editi poc: «se representan pero no siempre se editan», insisteix l’autora (p. 152). Malauradament Benítez, malgrat citar dues vegades la no edició de Un concello de aldea (p. 153, 158), obra de teatre escrita el 1847 per Bernardo Larrosa, tampoc no ens desvela el misteri que envolta el fet que continuï inèdita, tot i que es pot considerar com el text fundacional del teatre aragonès modern, i, a més, com un important precedent de la futura escriptura en aragonès comú. L’autora presenta molt detalladament les formes teatrals populars, pastoradas, mojigangas i moriscas, heretades de segles anteriors, que anaven malvivint fins que des dels anys vuitanta es van recuperant en part. La Pastorada de Castigaleu, que cita, és en castellà, amb «rasgos propios del aragonés y del catalán» (p. 165), i l’únic exemple, deu ser, de pastorada trilingüe, i en relació amb la pastorada de Torres del Bisbe cal afegir que també ha estat considerada de català de transició cap a l’aragonès. En totes aqueixes obres, anònimes en general, i també en sainets, monòlegs i entremesos d’autors coneguts, l’aragonès, sovint prou castellanitzat, alterna amb el castellà, amb tendència per part dels autors a posar en aragonès la part jocosa i informal, i la més seriosa en castellà, amb molts i variats hibridismes. Amb la renaxedura aragonesa del 1970 ençà, l’interès que té el teatre per a la permanència i difusió de la llengua fa que els autors deixin de costat els hibridismes i escriguin prou abundosament només en aragonès, ja sigui local o comú, pensant més que més en els infants i els adolescents, i amb una dotzena llarga d’obres i espectacles per al públic en general, que Benítez va resseguint. Hèctor Moret dedica quaranta-tres pàgines a la poesia aragonesa en català tot constatant (p. 188) que, mentre alguns prosistes —Moncada, Ibarz, Serés— són ben coneguts als altres Països Catalans, no s’esdevé així amb la poesia, «malgrat la intrínseca qualitat que tenen alguns [...]. Un cas emblemàtic d’això és l’obra de Desideri Lombarte [...] amb força reconeixement» (p. 188) quasi només a la Franja i a les Terres de l’Ebre. Passa seguidament a presentar la literatura oral, i considero important subratllar que, en fer-ho, no s’està de declarar que «[n]o hi ha llengua sense literatura oral, que no és altra cosa que la forma primera de la literatura» (p. 189). Tot i que l’autor només tracti dels segles xx i xxi, és del parer, encertadament val a dir, que «no podem deixar d’esmentar ací» (p. 189) el poeta satíric del barroc Llorenç Vilella, per a seguir amb una bona mostra dels que anomena «poetes volgudament locals del xx» (p. 189), sobre els quals ens diu que «[c]aldrà repassar les publicacions periòdiques del segle xx per trobar[-ne], sens dubte, altres estrofes» (p. 191). Segueixen esplèndides monografies d’una dotzena llarga de cantautors —Bosque, Villalba, Abad, etc.— i joters —Satué, Llerda, etc.— que s’acompanyen sovint de textos escollits, i fa el mateix amb quasi una vintena de poetes, alguns també joters a estones, i que van de Desideri Lombarte, profundament estudiat, fins a la joveníssima Júlia Cruz de Paraules despentinades del 2021. Explica Moret les dificultats que tenen els poetes —«així com la resta d’escriptors en català» (p. 224)— per a difondre llurs obres a l’Aragó, per mor de l’actitud de les editorials aragoneses, «aparentment poc favorables a la difusió de la literatura catalana pròpia del territori» (p. 224), ço que fa que quasi només puguin comptar per a publicar amb les associacions de foment del català i el Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 469

12/1/24 9:40

470

Artur Quintana i Font

mecenatge d’algunes administracions. Fan excepció bastants revistes culturals tant de la Franja com del territori no catalanòfon, on no és estrany que hi apareguin textos poètics en català. Només des del 2009 Styli locus, revista semestral de literatura catalana de l’Aragó, acull profusament la poesia. No hi ha cap premi específic per a poesia en català a l’Aragó. Caldria haver afegit que, a diferència dels escriptors en aragonès, els que ho fan en català a l’Aragó poden presentar-se a premis, revistes o editorials dels altres Països Catalans, com efectivament bastants fan. Maria Teresa Moret s’ocupa de la narrativa en català a l’Aragó a les pàgines 233-275. Al començament fa en deu ratlles una mínima presentació de la prosa catalana des dels orígens al segle xix inclòs, que evidencia el molt que encara hi ha per a investigar, com també és el cas amb tots els altres gèneres de la literatura catalana de l’Aragó per als mateixos anys. Tot seguit se centra en els segles xx a xxi, iniciats amb unes apressades notes sobre els pocs escriptors d’abans del 1973, «una data crucial per a la narrativa en català a l’Aragó» (p. 235), perquè és quan en Jesús Moncada publicà —al Principat— Històries de la mà esquerra, recull de narracions amb el qual iniciava la seva brillant activitat literària. En abordar els narradors anteriors a aquest any, observa Moret que aquests han «de fer front a un cert avergonyiment envers la llengua usada» (p. 233), i això, que és ben cert per a en Santiago Vidiella i segu­ rament per als del grup fragatí, no ho és tant per a Pallarès, Pach, o Gargallo, en tot cas no més que en la majoria de llurs coŀlegues barcelonins contemporanis. Segueixen vint-i-set monografies d’autors post 1973, de grata i estimulant lectura, algunes de considerable extensió, i amb molta informació biobibliogràfica i estilística. Considera Moret que «[t]ot i que sovint pot semblar que es tendeixi al lament quan es parla de l’hostilitat envers la llengua catalana, és inevitable no esmentar [...] la sensació d’oblit manifest per part de bona part de la societat aragonesa» (p. 255); i tanmateix, conclou, esperançada, «hem viscut temps molt desfavorables per a la llengua, però tot i que l’acceptació i l’empatia lingüística és una ferida que no acaba de guarir-se,8 caldrà seguir treballant per a dignificar la llengua a la Franja [...] per part de les associacions, però sobretot des de les institucions i del sistema educatiu a les aules» (p. 275). Javier Giralt és l’autor, a les pàgines 277-311, del capítol sobre el teatre en català a l’Aragó als segles xx i xxi. Hi inicia el seu estudi amb els mots, sovint repetits, que el teatre «és el gènere més desatès» (p. 277). Efectivament, sembla ser així, car es comprova que, enfront d’una seixantena de poetes i narradors —d’aquests, sense comptar-hi els nombrosos articulistes—, molts d’ells en actiu, hi ha sis autors de teatre —set, si hi afegim els muntatges del Grup de Teatre Garbinada de Mequinensa— amb tres, o com a molt quatre, vists com actius en dramatúrgia. Giralt presenta primer les més aviat escasses pervivències del teatre popular en català: pastorades, moixigangues, morisques, dansades, carnavalades, santantonades i els bureos o teatre masover de l’Alt Matarranya, tot ells d’arrelada tradició en segles anteriors, i que s’hauran d’investigar amb detall de cara a un estudi aprofundit dels segles xviii i xix, si més no. Caldrà també precisar-n’hi la major o menor presència —i absència—9 de la llengua catalana. Segueix l’autor amb la presentació dels set autors teatrals contemporanis en català amb sengles i riques monografies —la de Desideri Lombarte, autor que sol ser vist sobretot com a poeta, en té una de sis pàgines —289-294— com a dramaturg. Giralt acaba el capítol amb la descripció de nombrosos muntatges teatrals de la narrativa moncadiana al Principat (p. 306-309). Les quatre ponències del darrer dia del curs havien estat concebudes pels curadors per a «[d]ar voz a los propios escritores con el fin de que compartieran su experiencia personal de escribir en aragonés y en catalán» (p. 12). L’escriptora en aragonès Ana Giménez Betrán (p. 340-343), amb Merche Llop (p. 345-350) i Hèctor B. Moret (p. 351-359), que ho són en català, s’ajusten a aqueixa proposta dels curadors, i presenten amb molt de detall, que el lector agrairà, com han arribat a fer-se escriptores malgrat els molts entrebancs que han de patir els qui ho fan en llengua minoritzada. No així Chusé Inazio Nabar8.  La cursiva és meva. Segons enquesta del diari El Mundo del 2 de juny del 2010, el sentiment anticatalà a l’Aragó era del 67,69 %. 9.  Els ditxos de la Santonada de Vall-de-roures, que es venien fent poc o no tant en català, enguany (2023) ho han estat només en castellà. Vegeu <https://tempsdefranja.org/territoris/matarranya/sant-antoni-al-matarranya -les-lloes-o-ditxos/>. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 470

12/1/24 9:40

Jaquetti i Isant: Em lliga la beutat de cada flor

471

ro, filòleg i escriptor en aragonès, que, en comptes de fer cas de la proposta dels curadors, escriu una arravatada crítica, «Ambiesta presén e cheneral d’a produzión literaria d’a luenga aragonesa e o suyo libel de rezezión» (p. 313-340), altament estimulant per a tot autor en aragonès, on cal, això sí, excusar-li’n alguns excessos per l’arravatament, com quan condemna les grafies de la Sociedat de Lingüística Aragonesa i de l’Estudio de Filolochía Aragonesa perquè «coinzidén periglosamén con os sistemas graficos de luengas foranas (con o catalán e o portugués, a grafia d’a SLA; e con o catalán tamién e con l’oczitano, a d’o EFA)» (p. 334). Per a completar el desitjat «manual [...] de la creación literaria en aragonés y catalán en Aragón» (p. 12) dels curadors del present volum convindria que en properes edicions dels cursos jaquesos se’n dediqués alguna a les literatures aragoneses i catalanes a l’edat mitjana, perquè la ponència de Lasheras en diu massa poc, i no pas per manca d’obres i d’autors. Tampoc no s’hauria d’oblidar la literatura catalana de l’Aragó dels segles xvi al xix, la qual no és certament esponerosa, però més que suficient per a una ponència. Convindria també que, si més no per als anomenats sieglos escuros (p. 50, 71), s’esmentessin els textos, ben o aproximadament datables, recollits de la tradició oral, tal com es fa en moltes literatures, i com s’ha fet en algun cas a l’Aragó.101 Artur Quintana i Font Academia Aragonesa de la Lengua Institut d’Estudis Catalans Universität Heidelberg

A

J

Jaquetti i Isant, Palmira (2021): Em lliga la beutat de cada flor. Poesia escollida de Palmira Jaquetti i Isant. Tarragona: Publicacions de la Universitat Rovira i Virgili, 475 p. El lector té l’oportunitat de descobrir en aquest llibre bona part de l’obra poètica de Palmira Jaquetti. Carme Oriol, curadora d’aquesta publicació, estructura l’obra en dues parts. D’una banda, recull els poemes i el llibre que Jaquetti va publicar, i, d’altra banda, ofereix la poesia inèdita d’aquesta escriptora. El títol d’aquest volum, Em lliga la beutat de cada flor, correspon al primer vers d’un dels poemes de la producció inèdita i sintetitza tot allò que impressionava i inspirava l’escriptora. Oriol, amb el títol ens anuncia que «vol convidar el lector a endinsar-se en una poesia plena de bellesa i de sensibilitat». La importància de la natura en Palmira Jaquetti s’aprecia exceŀlentment ja en les primeres poesies i es posa de manifest en les referències als cants i els vols d’ocells dins textos publicats a la revista Marinada a partir del 1922: «les falzilles han emprès el vol; un vol que és una dansa; hi posen tanta gràcia, que, quan giravolten a frec de balcó, amb xerroteig de vestit de seda, els pardals callen». Jaquetti mostra la sensibilitat per la bellesa de la natura i representa imatges poètiques amb les flors blanques d’arbres com les acàcies, l’ametller, l’olivera o la magnòlia, que «fan damunt la terra una catifa nuvial», en referència als pètals de les flors de l’acàcia que romanen a terra abatuts per la pluja. Fins al 1938 Palmira Jaquetti no va poder veure la publicació del seu primer i únic llibre de poemes: L’estel dins la llar. L’escriptora dividí el llibre en dues parts: en la primera elogia amb sensibilitat les feines del món domèstic («Bugada, Cançó de cosir»...) i la incertesa que sent sense el seu refugi, la seva llar («Casa», «Mimosa».). En la segona part exposa el desig de gaudir de la vida des del somni i com el d’un infant («Cançó dels elefants», «El cor per fanal»...).1 De 1938 són els poemes dels aplecs «Gronxador de llum I» i «Gronxador de llum II», publicats a la revista Meridià, en els quals l’escriptora 10.  Vegeu-ne a Quintana i Font, Artur (ed.) (2009): Roda la mola. Poesia del Baix Aragó de llengua catalana dels orígens als nostres dies. Teruel: Instituto de Estudios Turolenses (276 p.), a les pàgines 24-25, 37, 55-57. 1.  Vegeu Akior Santos, Palmira Jaquetti i els seus dietaris, treball de fi de grau. Universitat de Lleida, Grau en Filologia Catalana i Estudis Occitans, 2020. En línia: <http://hdl.handle.net/10459.1/71434>. [Consulta: 8 de gener de 2023.] Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 471

12/1/24 9:40

472

Marie Grau

aŀludeix a la necessitat de gaudir i viure la bellesa de la natura: «Tinc una rosa esfulladissa / que treu la flama del meu cor». La seva humanitat i la força per recobrar els sentits davant les adversitats que ha patit són el seu estímul literari, el seu gronxador de llum i la deu de la seva vida: «Tota la vida una llum, tota la llum dins ma vida.» Aquests són alguns dels temes més transcendents en les poesies de Jaquetti. També són de 1938 i publicades en la mateixa revista tres poesies (sota el títol «Poemes») que idealitzen l’amor entre un home i una dona, però en els quals el «jo poètic» revela el desig de viure plenament i amb la necessitat d’estimar-se a si mateixa («La tarda se m’ha clos en ventalleigs de plata»). El 14 de gener de l’any següent, l’escriptora, publicà el poema: «Tinc una ala a cada mà», en el qual fa palès el desig d’alliberar-se, sentir-se viva i gaudir de les coses que la captiven. El segon recull de poesies de l’obra de poesia inèdita està introduït amb un títol molt significatiu: «Ja a casa». Aquests poemes van ser escrits durant l’estada de Palmira Jaquetti a l’hospital i representen el desig de tornar a la seva llar. Les poesies d’aquest aplec no presenten una continuïtat entre elles, però l’escriptora crea un contingut temàtic vers la capacitat que té la natura de refer els sentits i, en concret, el cor del «jo poètic», que es presenta sovint dolgut per la desiŀlusió en l’amor. Apareixen poemes inspirats en músics, com Bach, Beethoven o Strauss, i referències als ocells com a símbols de llibertat i al seu cant com una alegria anhelant: «Vine, oreneta amiga, refés-me de joia el fogar nou.» L’escriptora deixa constància del que li suggerien les plantes i destaca amb gran delicadesa la bellesa, el perfum i el poder purificador d’algunes: «Romaní de mirar blau, flameig de candela, purifica’m l’animeta, flor de llum del caminar», les quals generen noves iŀlusions a la vida. També en aquest recull hi ha el poema anomenat «Cant de pensament», en el qual la poetessa fa referència a la inspiració a l’hora d’escriure; i, d’una manera més propera, homenatja la teoria de la paraula viva i Joan Maragall al poema «Febrer, paraula viva», que es troba en l’apartat de «Poesia esparsa». En aquest volum també hi ha una mostra de tres poemaris que l’escriptora va presentar a certàmens literaris, un dels quals conté una breu nota introductòria de l’autora: «Del necessari retorn a la natura», en la qual indica la importància de la necessitat del retrobament amb la natura. Jaquetti també enviava poemes en cartes a les seves amistats; destaquen els que enviava a Rafel Patxot i, sobretot, els que feia arribar a la poetessa Maria Antònia Salvà, ja que en alguns fa referència a moments durant la seva tasca de recoŀlectora de cançons, com per exemple quan explica l’instant en què una dona gran canta per a ella i l’escriptora compara el seu cant amb el de Penèlope, el personatge de l’Odissea d’Homer: «I, ara, rica de cent anys prou fila i canta / com Penèlope filant vel i complanta, / com qui diu: fent i desfent / s’allarga el fus d’interminable fil d’argent.» El darrer recull de poemes, «Segon llibre d’elegies», conté diversos poemes dedicats a la muntanya que li havia servit d’inspiració, el Montardo: «voldria viure / plena de tu, muntanya, del teu bres, / dels teus braços que canten com un orgue, / de la neu abraçada als teus costers». L’essència que comparteixen els poemes de Palmira Jaquetti és la sensibilitat i l’art de saber transmetre la bellesa de la natura i l’esperança. Akior Santos Gómez

Julià, Jordi (ed.) (2022): La brasa d’una llengua. Estudis sobre l’obra literària de Jordi Pere Cerdà. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 396 p. El llibre, editat per Jordi Julià, recull les comunicacions de les Jornades Internacionals d’Estudis Centenari Jordi Pere Cerdà (3 i 4 de juny de 2021). El primer Coŀloqui Cerdà (2001), organitzat per la Universitat de Perpinyà, s’havia celebrat a la Cerdanya en presència de l’autor, amb una vintena de conferenciants, tres llengües i molts debats. Aquest segon, internacional i monolingüe, organitzat per la UAB, ha tingut lloc a la seu de l’IEC, al cor mateix del Cap i Casal, i ha comptat amb vint-i-quatre conferenciants quasi tots lligats (per l’afiliació actual o la formació) a les universitats catalanes —i això val per mesurar els progressos aconseguits en Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 472

12/1/24 9:40

Julià: La brasa d’una llengua

473

el reconeixement acadèmic de l’obra cerdaniana a Catalunya, ja que el 2001 cap universitari d’enllà de la ratlla havia respost a les crides a comunicació. Amb aquest llibre, doncs, veiem aparèixer una altra generació d’investigadors que, seguint les petjades de Jordi Julià i Josep Marquès, aporten una mirada nova i diferent sobre l’obra literària polifacètica de Cerdà. Si el llibre necessités un epígraf, el tindríem aquí: «No hi ha cap mena de dubte que estem davant d’un dels més grans autors de la segona meitat del segle xx. I en canvi [...] entenc que no hi ha la plena consciència, justament, del valor de la seva obra.» Paraules d’Àlex Susanna, amic i editor de Jordi Pere Cerdà, que tant va fer per tal de recuperar la seva obra. En poques paraules Susanna en diu bastant, i són tan valuoses les seves ràpides anotacions sobre el caràcter, la manera de treballar i de sentir la llengua de l’autor, com unes altres, ben circumstanciades, sobre l’ambient d’aquell moment, polític al Nord, inteŀlectual al Sud. I un coneixement íntim de l’obra que veu com una «serralada», de difícil ascensió potser perquè les dificultats no són (només) de llengua o de com es parla a la Cerdanya alta, sinó de l’estil i del pensament d’un escriptor complex. Pere Ballart presenta una visió global de «l’esponerosa orografia» cerdaniana: «Tot surt del roc» en aquesta poesia naturalista, ens explica, tallant amb les aproximacions geocrítiques com amb els tòpics del «poeta amb esclops». Desplegant un per un els reculls, Ballart fa sensible la tensió permanent en la poètica cerdaniana: distància i participació, forma estròfica i forma oberta, descripció i reflexió, objectivitat i subjectivitat. Al bell mig, el Dietari de l’alba, clau de volta de l’arca que acaba de dibuixar, i singularment els poemes de l’espera i del naixement del fill, perquè aquí «es realitza una unió profunda al cicle natural capaç d’ultrapassar per fi els límits del propi subjectivisme». J. Cerdà Subirachs adverteix que «Cerdà i la seva obra plantegen obvis inconvenients a l’historiador de la literatura catalana». És clar que no eren els poetes noucentistes ni els paisatgistes modernistes que li havien ensenyat a mirar els paisatges de la seva Cerdanya. No que li falti la sensibilitat pictòrica: «l’horitzó és una font». Els cels i llums i aigües s’avenen amb les transparències del pintor Garcia-Fons, igual com amb la rêverie de Bachelard, que Cerdà cita diverses vegades per explicar(-se) la poesia. El citarà encara al costat de Jung i Freud, quan de les imatges de la poesia passarà als símbols. Aquí s’articulen el més íntim (la poesia) amb l’universal, passant pel coŀlectiu de la literatura popular... Ara bé, l’afirmació: «Com molt bé explica [JPC], en l’origen de la seva poesia es troba la descoberta del cançoner popular», no correspon a cap declaració concreta del poeta. Repassant les participacions de Jordi Pere Cerdà als Jocs Florals (tant els rossellonesos de la Ginesta d’Or com els catalans de la Llengua catalana), M. Casacuberta es proposa d’avaluar la posició del poeta entre «regionalisme» i «nacionalisme». Cerdà va competir als Jocs rossellonesos del 1945 al 1952, i als de la Llengua catalana els 1951, 1952 i 1957, i mai en cap altre. Ja era mantenidor (membre permanent inamovible del jurat segons les normes pròpies de l’entitat) de la Ginesta d’Or (GdO) quan va ser cridat als consistoris dels Jocs de la Llengua catalana, els 1964, 1967 i 1970. Als de Perpinyà del 1964, hi feia de secretari del consistori en nom del Grup Rossellonès d’Estudis Catalans (GREC), encarregat de l’organització. M. Casacuberta analitza el seu discurs com la prova de «l’adhesió de la Catalunya del Nord [que passava] del regionalisme a la reivindicació nacionalista». Aquí rau l’ambigüitat del marc definit anteriorment. En aquest discurs, Jordi Pere Cerdà saludava el gran pas endavant fet pels catalans «d’Espanya» i escoltava el «crit d’un poble que demana els seus drets, a viure, a expressar-se, a dirigir-se en plena llibertat», tal com ho defensaven els moviments emancipadors del neoregionalisme francès, sorgits de l’experiència de la resistència contra l’ocupació nazi i contra la «Revolució nacional» petainista d’inspiració felibromaurrassiana. Antoine Cayrol s’hi havia adherit des d’un principi al costat dels seus amics occitans. Mentrestant la GdO continuava el paper de sempre, acollint catalans de França, de Catalunya i de l’exili. I La Tramontane continuava publicant cada any la memòria dels Jocs, a costos i per encàrrec de l’entitat. No n’era pas la «plataforma oficial». La responsabilitat de la notícia aïllada que cita Casacuberta sobre els Jocs «franquistes» de la plaça de la Llana del 1967, només es pot atribuir al director de la revista, Ch. Bauby, amic personal de J. Oller i Rabassa. M. Labrousse estudia «la llengua i l’estil d’un autor bilingüe» a través de les autotraduccions compilades en el llibre de J. Julià, Al vent del sud. Bilingüe, ho era segur, Antoine Cayrol, com ho són tots Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 473

12/1/24 9:40

474

Marie Grau

els catalans ¿Però, se’n pot dir autor bilingüe si va escriure tota la seva obra literària únicament en català? No va publicar cap llibre en francès, ni cap antologia bilingüe en nom seu: El món de Jordi Pere Cerdà, la va compondre el cantant Manel Lluís; l’antologia Al vent del sud, Julià la va confegir a partir de manuscrits de poemes autotraduïts trobats en l’arxiu, alguns d’inèdits, d’altres ja publicats en reculls o en revistes, destinades majoritàriament a públics no catalanoparlants, com ara Oc o Le pont de l’épée, és a dir, fetes a petició dels editors. A La Tramontane o a Sant Joan i Barres, no necessitaven traduc­ cions. Amb tot, el llibre de Julià constitueix una mina que Labrousse explota amb minuciositat per treure’n els aspectes més significatius: creacions sintàctiques, morfològiques, lèxiques; adaptacions al lector i al context històric i social. (Per cert, «pobre treballador» (§60), és una falta tipogràfica.) La qüestió de la traducció, l’examina també D. Poch Olivé detallant els molts problemes que planteja la versió francesa de Passos estrets per terres altes: de vocabulari, de fraseologia, de sociolingüística, de registres i estàndards de llengua..., com en totes les traduccions. Amb un de suplementari, tanmateix, i és que la llengua destí és una llengua de sòlida tradició literària; i la de referència, una llengua doblement minoritzada, com a catalana i com a pròpia d’un autor que ha forjat majoritàriament la seva prosa literària a partir dels parlars populars de la Cerdanya. D. Poch no pretén pas avaluar les op­ cions dels traductors (B. Lesfargues i M. Costa que el va corregir), ni la qualitat de la traducció. Més aviat convida el lector a seguir-la en una aventura estimulant: comparar els dos textos. R. Rosselló estudia els conflictes dramàtics en l’escriptura teatral de Jordi Pere Cerdà. Rigorosament conduït, l’estudi mostra com els conflictes, també els amorosos, estan vinculats amb qüestions d’ordre social —tal com ho reivindicava el mateix autor. El primer lloc on l’individu experimenta la seva situació social és al si de la família. La societat s’hi reflecteix i s’hi expressa dramàticament en uns conflictes interpersonals, clarament generacionals en l’obra cerdaniana. Si el teatre de Cerdà és, com s’ha dit, un teatre de la llibertat (en l’ordre moral o psicològic), ho és al mateix temps de l’emancipació en l’ordre social. R. Rosselló hi llegeix amb raó «el compromís de l’escriptor davant el moment polític, social i cultural que (li) va tocar viure». E. Aguilar detalla les «metàfores escèniques» (objectes, fets, gestos, imatges...) que articulen l’espai escènic dissenyat per J. Cauquil en el seu muntatge de Quatre dones i el sol. Cauquil respecta escrupolosament les suggestions del text, tant les més naturalistes (la taula de planxar, el barret penjat de l’home absent...) com les simbòliques (oposició de l’ombra/llum, la porta de la llibertat...). Amb tot, la seva construcció, que juga amb simetries (Bepa/Vicenta; Adriana/Margarida), més que no pas amb oposicions, indueix una resolució no indicada per l’autor. S’escapa la nora Bepa per la «porta de la llibertat» (al preu d’una lleugera manipulació del text), i es queda la filla Adriana. I Margarida guarda amagat el mocador roig que, seguint la didascàlia, hauria hagut de destruir. Val a dir que Cerdà, que no volia intervenir en el treball dels escenògrafs, havia acceptat la visió de Cauquil. L’article de J. Julià, «El teatre amb el poble i per al poble», contempla el conjunt de les activitats teatrals de Cerdà a la Cerdanya, des dels sainets dels anys quaranta (dels quals no queda cap text) fins a les representacions i concerts del «Groupe de théâtre populaire de Saillagouse» que dirigia. Julià s’interessa especialment per Dolors de la Pàtria. D’aquest manuscrit (text català i castellà amb didascàlies en francès), només unes indicacions manuscrites de posada en escena i la lletra d’una cançó poden ser atribuïdes sense cap dubte a Cerdà. Tampoc sabem si es va representar. La idea que Cerdà, en el seu teatre popular, s’hauria inspirat de La Barraca de Lorca, o de les Misiones Pedagógicas de la segona República, resulta ben especulativa, si pensem que tenia a l’abast referències més adequades i properes: la llarga tradició de teatre popular a França, la política cultural del Front populaire, els moviments de les Œuvres laïques i dels Foyers ruraux. De Carme Oriol, l’estudi que esperàvem, primer ben entès per identificar i situar les Contalles de Cerdanya en el rondaller català. I segon, per avaluar la part de reelaboració literària en aquests «relats en què es combinen elements d’estil i de contingut propis de la literatura popular amb els de la literatura d’autor». L’exemple més evident és el de la Dona Lloba, pura invenció d’autor, creada a partir d’una paraula («dona-lloba») i, com ho analitzarà a Finestrals d’un capvestre (p. 19), d’una soŀlicitació de l’inconscient («matar el pare»). Més problemàtic és el cas de La dona d’aigua del Lanós, al qual J. RoEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 474

12/1/24 9:40

Julià: La brasa d’una llengua

475

cas i Sumoy dedica el seu article. Ni ella ni C. Oriol no paren esment en la forma singular del text que comença per un exordi estrany i..., un poema de Wordsworth. J. Rocas remet a la comunicació que va fer Cerdà al Colloque de la Société mythologique française el 1994, en un moment en què encara no tenia escrita aquesta seva Dona d’aigua. Un altre testimoniatge de l’elaboració del conte el trobem en un altre text contemporani que també fa referència al dit coŀloqui: L’eau, notre miroir (Conflent, 1994, 191). Es tracta d’una anàlisi de La fustots que acabava de descobrir en el manuscrit de Contes de Cerdanya de Q. i S. Gasch. Aquesta Fustots és una típica rondalla d’enginy, basada en les tres proves que el rei li imposa, tal com ho fa la fada de l’estany amb el pastor. Irrupció d’un element rondallístic que no correspon a la llegenda, assenyala C. Oriol, però que, en aquell moment, corresponia exactament a les preocupacions de Cerdà pels símbols i els arquetips (el rei, la llei, la matèria, l’esperit), en una perspectiva clarament jungiana. Aquí sobrepassem el folklore de la Cerdanya per remuntar a «la generalitat dels mites indoeuropeus que arrosseguem a dins el cap», tal com havia advertit a la introducció. I la matèria llegendària esdevé el pretext per a una narració virtuosa d’una típica literatura d’autor. L’article de Marta Gort li hauria agradat a Jordi Pere Cerdà. Prou coneixia les seves mancances i per tant no es volia dir folklorista, però sí que preuava molt la feina i el saber dels folkloristes. M. Gort selecciona tres «cançons vives de la Cerdanya» recollides per Jordi Pere Cerdà (Els funerals del porc; Son tres germans; Les nines de Llers), comparant-les, paraula i música, amb altres versions. Coŀlocació de personatges en un jardí tancat, una obra que M. Valls té perfectament estudiada i treballada amb els seus estudiants de la Universitat de Perpinyà. I un autor que situa exactament en el context de la producció literària nord-catalana. El «moment» d’aquestes narracions correspon al de l’«emancipació de la llengua» dels models heretats del felibrisme. La revitalització passa per la pràctica de la prosa i el conreu de la narrativa, amb èxits notables (P. Verdaguer, R. L. Portet, J. Carbonell...). Coŀlocació no va ser capdavanter en aquest conjunt. Si bé la majoria dels texts daten dels anys 1970-75 i ja se n’havien publicat alguns extractes, el llibre no va sortir fins al 1984, a Perpinyà, ja que no havia trobat editor a Barcelona. Valls detalla cada una d’aquestes «noveŀles curtes», en nota la pregnància autobiogràfica, i a vegades l’explicita. Altra generació, altra aproximació. La de S. Mas i Sañé fa servir els recursos teòrics de la narratologia i la geocrítica per descriure i analitzar els sis contes (deixa de banda l’últim). «L’espai és un personatge més del relat» diu, els protagonistes del relat encarnen veus narratives tipificades segons el grau de proximitat o de pertinença a una realitat cerdana: terra, veïnatge, paisatge, història. Potser hi falta la dimensió social: la del treball dels homes. Després d’una llarga (i necessària) introducció teòrica a la narratologia cognitiva, O. Massegú i Blanc ens convida a resseguir La cita com en un viatge, avançant simultàniament en l’argument i en l’evolució cognitiva del protagonista, Jordi, un pagès normalment assenyat i perfectament integrat en el seu entorn social. La davallada cap a la follia l’estudia des de la Teoria de la ment. Jordi, «influït per l’aplicació inexacta de la Teoria de la ment dins el marc ficcional del conte», desxifra els senyals que se li ocorren «com una crida a immolar-se davant de tribus» que en temps prehistòrics vivien no gaire lluny del poble. I conclou que Jordi serà castigat i degollat. D’altres interpretacions s’han proposat. Deixem-li la seva i notem l’art del contista. És tota una aventura endinsar-se en la noveŀla Passos estrets per terres altes, que passa de la memòria a l’instant, de la història coŀlectiva a la introspecció, barrejant punts de vista i veus narratives en una polifonia exuberant que exigeix molta orella al lector —fos ja iniciat per la lectura de Proust i C. Simon. E. Massip i Graupera ens ofereix aquí un estudi apassionant. A. Ibáñez, editor i prologuista de Finestrals d’un capvespre, va ser un dels amics més propers de Cerdà en els últims anys. No dubtem que s’ha aprofitat de les moltes converses amb l’autor. La música i el cinema foren uns dels jardins tancats de Jordi Pere Cerdà. La música (clàssica) i la passió del cant —l’espontani, popular, igual com l’operístic— l’han acompanyat tota la vida. Espectador ho fou molt més de cinema que no pas de teatre. A la Cerdanya per força. Però igual a París, on descobria el cinema soviètic. Allà va tenir uns contactes amb el món del cine: va treballar en el guió d’una peŀlícula sobre La Set de la terra que el cineasta H. Aisner pensava realitzar —projecte desgraciadament fracassat per falta de finançament. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 475

12/1/24 9:40

476

Marie Grau

Mar Massanell estudia, amb tots els detalls que ha pogut treure d’un buidatge sistemàtic, la revista del GREC, Sant Joan i Barres. Ens fa falta una història del GREC, aquí en tenim una de la seva revista. Cerdà en fou director (1974-1979), tot i que no pas el més consensual perquè ell imaginava una revista literària que no responia a les preocupacions (i a les tensions generacionals) del moment. És interessantíssim l’estudi de la versió de L’Incendi que Jordi Pere Cerdà dona al núm. 50-51 (1973), comparant-la a la de l’edició Columna, uns quinze anys més tard. Dels dos treballs sobre les autobiografies o memòries cerdanianes, en ressurt que no són ben bé ni biogràfiques ni memorialístiques. Els fets de la vida personal nodreixen una reflexió sobre «la relació de l’home amb la coŀlectivitat», tant la presència del coŀlectiu (la llengua, la cultura, la memòria, la història...) en si mateix, com la relació amb altri en les accions que anava menant en la vida militant. M. Ruiz-Ruano deixa clar que Jordi Pere Cerdà va escriure Cant alt «perquè aquesta lluita a favor de la llengua genuïna del Rosselló» fos reconeguda al Principat. Potser seria més adient de dir que la catalanitat del Rosselló fos reconeguda com a genuïna. E. Balaguer, a propòsit de Finestrals d’un capvespre, hi veu una obra més aviat destinada al públic nord-català. És a dir, menys susceptible d’interessar els sud-catalans, com ja ho havien judicat els editors barcelonins que en van refusar el manuscrit. Balaguer en proposa una lectura unificada segons l’enfocament que anuncia el seu títol: «érem, sem de la terra». A Cant Alt, predominava la part materna de la seva família i el paper que havia tingut en la seva formació inteŀlectual i política. A l’origen de Finestrals, hi ha un «sentiment de culpa de part meva, al reconèixer que, passant al món de l’escriptura, traïcionava l’heretatge del meu pare», sentiment que li havia induït una entrevista amb S. Gay, com ho explica a Finestrals (p. 17). Repassant l’obra acabada, pren consciència sobre com «de la terra» tampoc n’havia fugit, en el sentit que l’havia refet mentalment, reconstruint poèticament el «reialme» del pare. L’article n’aporta, a la seva manera, la confirmació. J. Marquès Meseguer recorre «l’espai català transfronterer» que dibuixen les relacions literàries entre Nord i Sud. Completa uns texts ja estudiats amb unes cartes inèdites conservades en l’arxiu. El diàleg engegat per Albert Manent (1954), la trobada amb F. de B. Moll (1955), amb l’edició de les Contalles de Cerdanya i de La set de la terra, van ser dues avinenteses crucials en la trajectòria literària de Jordi Pere Cerdà —i decepcions alhora perquè, passant a Catalunya, els seus texts havien de passar també per la censura franquista. Manent suprimí una contalla, i La set no es pogué representar a Barcelona el 1957. El folklore no hi tenia res a veure i difícilment es pot seguir Marquès quan diu que «l’expressió del folklore [...] mostra la diferència existent entre territoris». Les dues cartes de F. Vallverdú que cita expliquen moltes de les «desenteses» que el poeta del nord patia al sud: la realitat que reflecteix l’obra de Jordi Pere Cerdà és ben diferent del Principat. També s’ha de recordar que, en aquells anys, la urgència, tant al sud com al nord, era de trobar i promoure les expressions més modernes de la llengua i de la cultura catalana. Pensem-hi: el primer «nou cantant» de Rosselló fou Jordi Barre, i Cerdà el seu lletrista (1963). D’un autor que afirmava: «Per a mi la poesia de llengua castellana d’aquest segle xx va per sobre de tota la poesia mundial», era d’esperar un estudi de si i com aquesta poesia l’havia pogut influir. Macha­ do, Lorca, Hernández van ser la seva «trinitat». Cerdà va traduir deu poemes del Cancionero de ausencias a Les lettres françaises. Però ben pocs senyals concrets hi ha d’una influència en la seva poesia. En el teatre, uns crítics ja havien notat unes afinitats amb La casa de Bernarda Alba. M. Freixas Alàs no pensa en Quatre dones i el sol, sinó en El sol de la ginesta: igualment s’hi troba una dona (Gràcia) que, substituint el difunt espòs, pretén imposar l’ordre patriarcal a casa seva i la voluntat pròpia a les seves filles. Però, al revés de la de Lorca, la peça de Cerdà s’acaba amb la desfeta de Gràcia, mentre espeteguen alegrement les flors de ginesta en els focs de Sant Joan i s’alliberen les filles. Aquest «final poètic», M. Freixas l’entén com un simbòlic tribut d’admiració als seus estimats poetes d’Espanya: com si Cerdà els oferís la llibertat que tant desitjava per a ells. L. Humbert, occitanista doctorand de la Universitat de Tolosa, estudia les relacions de Cerdà amb els occitanistes, que tanta importància van tenir en la seva trajectòria inteŀlectual. Ho fa a partir de diversos punts de focalització (la Bataille du Livre i l’ingrés a l’Institut d’Estudis Occitans; l’IEO i la revista Oc; les relacions literàries amb Lafont i Lesfargues) que potser, per no ésser clarament articulats, no Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 476

12/1/24 9:40

Kabatek / Wall: Manual of Brazilian Portuguese Linguistics

477

acaben de materialitzar la síntesi que s’hauria pogut esperar. La citació (en francès) que dona a la p. 355 ben evidentment no surt de Cant Alt, sinó d’una entrevista del 1992. El fruit més visible de la trobada amb el pintor Patrick Loste va ser l’edició d’un nou recull de poemes que realitza una inesperada connexió entre dos dels artistes nord-catalans més actuals i famosos (Loste i el músic P. Comelade), i alguns dels poemes més antics del vell poeta. M. Güell en fa un estudi pertinent, abans d’analitzar el que fou l’últim (?) text publicat de Cerdà, en el catàleg de l’exposició Cave canem (Ceret 2011). Hi repassa i desenvolupa les seves reflexions tan complexes sobre els temes de la frontera i de «l’esqueixat». En conjunt, és innegable la novetat de les contribucions. Tracten de temes poc treballats fins ara; obren camins per seguir. És notable l’homogeneïtat de l’enfocament adoptat: des de la capital de la Catalunya actual, justificant o compensant una certa indiferència per les realitats rosselloneses tal com les havia viscut Cerdà. També es nota una mena d’obsessió per la llengua, per tal com redueix les motivacions i les ambicions de l’escriptor a una única voluntat de divulgar un «model de llengua (dialectal)» — afirmació un xic estranya quan pensem que sempre s’havia deixat corregir pels seus editors (Casacuberta, Moll, Manent, Susanna), a vegades sense ni adonar-se’n. Marie Grau

P

K L

Kabatek, Johannes / Wall, Albert (ed.) (2022): Manual of Brazilian Portuguese Linguistics. Berlin / Boston: De Gruyter, 629 p. Tal com s’havia anunciat, la sèrie Manuals of Romance Linguistics ha dedicat el seu volum 21 a la lingüística del portuguès brasiler. El volum 16 (ressenyat al número 42 d’Estudis Romànics) també tracta de la llengua portuguesa, però bona part dels estudis que s’hi inclouen estan orientats sobretot a la varietat europea, amb la previsió que la varietat brasilera mereixeria una monografia específica. A més, en aquest nou volum la llengua dels textos és l’anglès, perquè, segons els autors de la introducció, «much of what has been studied by linguists in Brazil has remained to a great extent hidden from a wider international public» (p. 1), i l’objectiu és justament posar a l’abast d’investigadors i estudiants la lingüística que es fa els darrers anys al Brasil, que és molta i molt notable. Per què un segon manual de portuguès? Els curadors en donen dues raons: d’una banda, el fet, paradoxal, que el portuguès brasiler és alhora «a different language and the same language» (p. 1) que el portuguès europeu; d’una altra, que el gruix de la recerca específica en portuguès brasiler és molt important i original. Com originals són, en el context romànic, algunes de les característiques d’aquesta varietat, tal com es veurà al llarg dels diferents capítols. Característiques que, de fet, són molt interessants no només per als estudis romànics: «In Romance and in general linguistics, phenomena that can be observed in Brazil challenge linguistics» (p. 3). Un dels mèrits d’aquesta recerca és que compta amb una quantitat considerable de dades empíriques agrupades en corpus. La introducció en destaca els principals, i acaba amb una breu explicació de l’estructura del manual, que té un perfil «rather classical (or traditional)» (p. 13), en el sentit que presenta els diferents temes segons les divisions tradicionals de fonètica i fonologia, morfologia, sintaxi i semàntica, amb la intenció no tant d’entrar a fons en aspectes altament especialitzats, com d’oferir una panoràmica des les qüestions essencials i amb «some degree of consensus». El primer capítol presenta una visió panoràmica de la història de la lingüística brasilera, des dels estudis sobre llengües tupís dels jesuïtes fins als projectes contemporanis, passant pels estudis filològics o la introducció truncada de l’estructuralisme en programes en cooperació amb el SIL (Summer Insti­ tute of Linguistics, la institució evangèlica nord-americana) i l’adveniment de la lingüística formal. El capítol tanca amb una breu explicació dels grans projectes actuals: el projecte NURC, un corpus compilat entre 1970 i 1977 en cinc grans ciutats brasileres i que és la font de nombroses recerques, com la sèrie Gramática do Português Falado (que ajunta lingüistes de diverses escoles teòriques), o el projecte Para a História do Português Brasileiro. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 477

12/1/24 9:40

478

Pere Comellas Casanova

Tot seguit hi ha sis capítols amb una perspectiva clarament diacrònica, que en conjunt ens ajuden a comprendre el procés de singularització del portuguès brasiler respecte de la seva matriu europea. El bloc comença amb la història social del portuguès al Brasil (capítol 2), una història d’intens contacte interlingüístic. Justament el capítol 3 se centra en aquest contacte i les conseqüències lingüístiques i sociolingüístiques que té. El capítol 4 tracta de la història de la fonètica i la fonologia brasileres i del seu distanciament amb el portuguès europeu, el qual, contra el que a vegades es dona per suposat, és fruit tant o més de la preservació (de certs trets que a Europa canvien radicalment) que de la innovació. Un detall interessant: la palatalització de /s/ no és, com popularment es dona per fet, una característica exclusiva de la ciutat de Rio de Janeiro, ni és clar que la provoqués la instaŀlació de la cort portuguesa en aquesta ciutat a començament del segle xix. El capítol següent, el cinquè, tracta de la morfologia històrica, en què es constata la dificultat de determinar exactament què és propi i exclusiu del Brasil i què és compartit amb Portugal. El capítol 6 està dedicat a la sintaxi històrica. En aquesta àrea, el portuguès brasiler presenta fenòmens distanciats tant del portuguès europeu actual com del clàssic, i fins i tot alguns de força idiosincràtics en el context romànic, com la tendència a l’objecte nul. Alguns dels fenòmens observats probablement són molt més antics del que els textos reflecteixen, i han restat invisibles per la pressió de la norma. D’aquí la importància de la recerca amb documentació privada antiga. El capítol 7, l’últim d’aquest bloc explícitament diacrònic (per bé que la història és present a gairebé tot el llibre), estudia l’evolució del lèxic, amb un paper fonamental del manlleu, tant de llengües indígenes com africanes i de la immigració. El lèxic diferencial és un dels aspectes més visibles —juntament amb la fonètica— de la singularització respecte de Portugal, com també la deriva semàntica, com en el cas de rapariga, inicialment ‘noia’ i avui al Brasil ‘prostituta’ (mentre a Portugal manté el sentit inicial). El capítol vuitè sintetitza un aspecte rellevant de la història social del portuguès del Brasil: el conflicte sobre el model de llengua i l’enfrontament entre lusitanocèntrics i brasilerocèntrics —que reflecteix alguns debats científics centrals dels segles xix i xx— tenen repercussions socials importants fins avui mateix. En aquest cas, s’exposa un intent d’aclarir la qüestió de si som davant de dues varietats o de dues llengües sobre la base de la distinció generativista entre llengua-E i llengua-I. La conclusió és que hi ha indicis sintàctics forts que apunten cap a dues llengües-I. Cadascun dels capítols següents sintetitza una àrea de la lingüística brasilera des d’una perspectiva més sincrònica, d’acord amb les divisions disciplinàries tradicionals. El novè es dedica als estudis dialectològics i geolingüístics, i també incorpora una breu introducció històrica, però principalment presenta i compara els nombrosos treballs recents, agrupats per grans regions. El darrer apartat tracta de l’Atles lingüístic del Brasil (ALiB), en procés de publicació. Cal subratllar «the predominance of social over diatopic differences in BP» (p. 278). El desè tracta dels estudis sociolingüístics variacionistes (però no entra en la sociologia de la llengua i els conflictes entre models, sobretot en l’àmbit educatiu, que han motivat agres debats en els darrers anys). S’hi explica breument la proposta de la sociolingüística paramètrica, un intent de fer complementàries les perspectives generativista i variacionista. El capítol 11 fa referència al contacte i complementa el capítol 3. Aquí es tracta sobretot de les migracions de finals del segle xix (sobretot germànica i italiana) i del segle xx: japonesa, coreana, eslava..., fins i tot una sorprenent comunitat de «confederados», refugiats de la Guerra Civil Americana, que conserven un anglès sudista fortament interferit. També s’hi tracta el contacte amb el castellà de la frontera sud i el fenomen del portuñol. El capítol 12 descriu els principals trets fonològics del portuguès brasiler. El 13 s’ocupa de la morfologia, bàsicament nominal, i el 14 de la sintaxi (inclosa la flexió verbal), amb especial èmfasi en l’ordre de constituents i les oracions relatives. El 15 aborda el lèxic del portuguès brasiler i l’heterogeneïtat dels seus orígens, i també esmenta els principals treballs lexicològics, lexicogràfics i terminològics duts a terme recentment. El capítol 16 sintetitza la història recent dels estudis sobre semàntica al Brasil i anuncia les possibles línies de futur. El capítol 17, tot i estar enquadrat en aquest bloc suposadament sincrònic, té un caràcter fonamentalment històric i tracta de les tradicions discursives, amb una comparació entre els gèneres escrits i els Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 478

12/1/24 9:40

Leonardi / Minervini / Burgio: Filologia romanza

479

orals al llarg del temps. El 18 s’ocupa també diacrònicament de l’onomàstica i la toponímia. És interessant la constatació d’un dels estudis, segons el qual «higher classes parents tend to adopt common first names to their kids, but lower classes parents use to adopt uncommon names» (p. 544). El capítol 19 tracta de la política lingüística brasilera, amb una sintètica introducció històrica en què s’esmenta la llengua general i la legislació setcentista d’imposició del portuguès. El capítol discuteix la relació llengua-identitat nacional brasilera o la qüestió de l’acord ortogràfic, així com la política internacional a través de la Comunitat de Països de Llengua Portuguesa. El següent i últim capítol del llibre es dedica als estudis brasilers contemporanis sobre psicolingüística i específicament sobre l’adquisició de certs trets del portuguès brasiler. Cadascun dels capítols inclou una àmplia bibliografia de la seva espe­ cialitat, i el llibre es clou amb un extens índex temàtic, sens dubte molt útil, però, com és habitual, poc selectiu en determinades entrades molt freqüents (l’entrada «agreement» remet a 43 pàgines o intervals). Som, doncs, davant d’un manual força clàssic, com els mateixos editors subratllen, amb una divisió temàtica canònica i una voluntat específica d’oferir un bon punt de partida a especialistes i estudiants interessats en la lingüística que s’ha fet i es fa avui al Brasil. Per la necessària limitació en l’extensió de cada capítol, i per l’enorme amplitud de temes que el llibre cobreix, és clar que no és possible un gran aprofundiment. En canvi, és una exceŀlent panoràmica general, encara que, inevitablement, en quedin fora certs aspectes com la lingüística computacional (el mateix pròleg ho assenyala) o les polèmiques ideològiques entorn del model de llengua a l’escola o als mitjans de comunicació, un tema tractat molt lateralment. És molt d’agrair la cura en l’edició, tot i alguna incoherència que podem atribuir a la llibertat de cada autor, com ara el fet que hi ha autors que ofereixen les citacions originals (en general, en portuguès) a peu de pàgina, mentre altres només en donen la versió traduïda a l’anglès. Quant a la llengua del llibre, en el pròleg els editors deixen ben clar que respon a un objectiu central, internacionalitzar el coneixement i l’interès sobre la lingüística brasilera, molt rica i interessant però, pel que sembla, poc reconeguda en els centres acadèmics més influents (gairebé tots, anglòfons). Tanmateix, un manual així en portuguès seria molt d’agrair, també. Un altre aspecte interessant i singular és la voluntat d’un cert sincretisme teòric, en què conviuen models que en altres àmbits acadèmics es perceben com a incompatibles. Potser pel fet de sorgir d’un espai com el brasiler —fins fa poc relativament perifèric pel que fa a la producció de ciència lingüística—, la perspectiva sigui més serena i capaç d’harmonitzar (o de fer complementàries) orientacions que, al marge de les diferències teòriques, a vegades en origen també representen rivalitats institucionals i fins i tot personals. Un mèrit més del llibre, però sobretot de la lingüística brasilera. Pere Comellas Casanova Universitat de Barcelona

M

L

Leonardi, Lino / Minervini, Laura / Burgio, Eugenio (2022): Filologia romanza. Critica del testo, linguistica, analisi letteraria. Firenze: Le Monnier, 695 p. Aquest és un manual que vol oferir a l’estudiant universitari una introducció a la filologia romànica en tres grans temes: crítica textual, lingüística i anàlisi literària (p. XVII). Cadascun d’aquests temes es correspon amb una de les tres grans parts en què es divideix l’obra i ha estat redactat, independentment, pels tres autors que la signen: Lino Leonardi, la part de crítica textual; Laura Minervini, la part de lingüística; i Eugenio Burgio, la part d’anàlisi literària. Per tant, després de comentar les parts comunes i formals de l’obra, farem la recensió de cada part separadament. Segons es desprèn de la introducció, el manual existeix també en forma de tres volums separats («per cui a ciascuno è dedicato un volume, ma che sono organicamente complementari», p. XVII) que es poden comprar individualment. El volum s’inicia amb l’índex (p. V-IX) i una introducció general que situa els mots clau al voltant dels quals s’articula l’obra («Filologia», «Romanza», etc.) (p. XI-XVIII) i el llistat d’abreviatures utilitEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 479

12/1/24 9:40

480

Adriana Camprubí

zades (p. XIX-XXI). A partir d’aquí trobem els tres grans capítols en l’ordre que hem esmentat. De la presentació formal de l’obra, n’assenyalarem els amplis marges on trobem nòtules marginals que indiquen amb uns pocs mots clau el contingut del paràgraf; una eina ben útil per trobar ràpidament el contingut que interessa. També resultarà molt útil al lector, sobretot si és el lector al qual està destinat directament aquest manual, l’estudiant universitari, el fet que els textos tenen marcats amb un símbol “ᵒ” els conceptes que s’expliquen en l’extens glossari i índex temàtic final. Això ens porta als materials complementaris que clouen el volum. En primer lloc, una «Tavola cronologica. I testi volgari fra ix e xv secolo» (p. 563-574); aquesta taula es divideix en quatre columnes; la primera, amb les datacions, i les tres successives, amb els títols d’«area iberoromanza», «area galloromanza» i «area italoromanza». No hi ha columna per a l’àrea balcanoromànica perquè la taula acaba amb un últim tall al segle xvi (contra el que diu el títol) i, com és sabut, els primers textos romanesos són del primer quart del segle xvi, amb la qual cosa no tindria sentit haver creat una columna per als textos balcanoromànics que hauria quedat essencialment en blanc; tanmateix, potser s’hauria pogut indicar en una nota final, junt amb els darrers textos de la taula (l’Orlando furioso, d’Ariosto i l’Heptàmeron, de Margarida de Navarra), l’aparició del romanès en l’escriptura. La taula va seguida de la «Bibliografia» (p. 575-610), on es recullen totes les obres citades en qualsevol de les parts del volum. La bibliografia es divideix en tres apartats; un primer, molt breu, d’obres que se citen amb una sigla («1. Sigle», p. 575), les edicions de textos («2. Edizioni di testi», p. 575-579) i els estudis («3. Bibliografia citata», p. 579-610). L’extensió de la bibliografia és una mica enganyosa, perquè es presenta d’una manera poc habitual: per cada referència hi ha, en una línia, la manera com se cita l’obra en qüestió en el text (habitualment, cognom de l’autor en versaleta i any; ex. «Glessgen 2012») i en línia a part la referència bibliogràfica completa (seguint amb el mateix exemple, «Martin-Dietrich Glessgen, Linguistique romane. Domaines et méthodes en linguistique française et ro­mane, Colin, Paris, 2012»). Un sistema poc habitual, que no contribueix a l’estalvi d’espai. Cal dir també que entre la part tercera de la bibliografia citada s’hi barregen també edicions de textos; per exemple, a la pàgina 584, s’hi troben una rere l’altra l’edició d’Alberto Blecua del Libro de buen amor i la de Pere Bohigas de la poesia d’Ausiàs March, i així amb moltes altres referències. Com esmentàvem més amunt, el volum conté encara un molt útil «Glossario e indice degli argomenti» (p. 611-633) en què s’expliquen els mots i els conceptes més importants per poder seguir adequadament les explicacions del manual. Per cada un d’ells s’indica el(s) paràgraf(s) on es menciona. Finalment, el volum es clou amb un «Indice degli autori e delle opere» (p. 635-695) elaborat per Samue­ la Simion. En aquest extens índex es recullen els autors de textos literaris o no literaris i les obres anò­ nimes mencionats en els tres capítols; s’hi citen sobretot autors medievals, però també hi apareixen alguns estudiosos contemporanis, com Walther von Wartburg i alguns lexicògrafs moderns, com Pere Labèrnia, o més reculats, com Robert Estienne. Aquí també es remet als paràgrafs on es menciona cada autor o obra, però, per als que no tenen un tractament extens en el cos del manual, se’n dona a més una breu indicació informativa. Tots aquests materials són un complement molt útil i permeten no només navegar per les tres parts del cos del volum, sinó que també ofereixen informacions complementàries i perspectiva de conjunt al lector. Parte prima. Critica del testo La primera part del manual va a càrrec de Lino Leonardi, professor de la Scuola Normale Superiore de Pisa, i està dedicada a la crítica textual. En l’advertència preliminar s’anuncia que aquest és un apartat que va dirigit als estudiants de filologia romànica del sistema universitari italià, fet que marca el to accessible del text i facilita la comprensió d’un tema complex com és el de l’ecdòtica. En la introducció als sis capítols, es plantegen dos objectius principals que emmarquen la primera part del manual. El primer, sobre la importància d’entendre el text com a part d’un procés de transmissió ampli que ha de Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 480

12/1/24 9:40

Leonardi / Minervini / Burgio: Filologia romanza

481

ser abordat críticament a partir d’una metodologia consistent i, el segon, la translació d’aquesta primera consideració als textos medievals. Al primer capítol sobre la naturalesa problemàtica del text i l’autoria (Filologia e verità: il testo come problema, p. 8-29) segueix un segon capítol dedicat a l’aspecte codicològic del manuscrit medieval (Il manuscritto come libro, p. 30-54), que es complementa amb el tercer capítol (Il manoscritto come testimone, p. 55-80), en què s’aborden qüestions de caràcter paleogràfic. Si bé els capítols segon i tercer se centren en el punt de vista de la tradició monotestimonial, a partir del capítol quart (La tradizione come processo: teoria dell’innovazione, p. 80-97) l’estudi revisa els textos de tradició manuscrita més àmplia i es presenta la teoria de la innovació. El cinquè capítol (La tradizione come processo: genealogia dei testimoni, p. 98-131) està dedicat a la relació genealògica entre manuscrits. La primera part del volum es clou amb el sisè capítol (Il testo come ipotesi: l’edizione, p. 132-175) sobre el resultat final de l’edició i la presentació del text. Com adverteix l’autor a la introducció, manca un capítol dedicat a l’edició digital i als seus reptes metodològics. Aquesta falta es troba parcialment resolta a partir de la incorporació de breus quadres explicatius dedicats a la filologia digital que complementen els diferents apartats i subapartats. El primer capítol aborda la problemàtica inherent al concepte d’autor a l’edat mitjana i reflexiona sobre el text medieval i la seva tradició manuscrita. Després d’una primera apreciació general sobre la filologia com a instrument «[...] che consente un accesso affidabile al patrimonio testuale del passato» (p. 7), s’advoca per la plena comprensió històrica del text en les diferents fases de la seva transmissió i es considera la filologia com una storia della tradizione. Tot seguit, es tracta el problema de l’autoria dels textos medievals en vulgar. A diferència de l’auctoritas llatina, l’autor en vulgar és el continuador d’una tradició precedent i se situa en un estatus de «debolezza» (p. 10). Aquestes consideracions es troben exemplificades en els punts 1.2.3 i 1.2.4 a partir d’una reflexió entorn de l’autoria de Chrétien de Troyes i Brunetto Latini. Al subapartat següent es presenta una consideració necessària sobre l’autoria anònima de la chanson de geste i el problema de l’atribució dubtosa dels textos anònims medievals. A l’apartat 1.3 s’aborda el problema de les variants i dels errors en el procés de còpia, una de les qüestions més característiques del text medieval i es presenta el que l’autor, adoptant la terminologia d’Alberto Varvaro, denomina com a «tradizione activa» (p. 16). Per iŀlustrar la complexitat de l’operació crítica d’un text medieval, es proposen dos casos particulars: el sonet «Mai non vedranno le mie luci asciutte» de Petrarca i el sonet inserit dins de la Vita nova de Dante, «Tanto gentile e tanto onesta pare». Clou el capítol un apartat en què es fa una síntesi dels tres problemes principals que presenta la crítica textual dels textos medievals (el problema de l’autor, el problema del text i el problema del manuscrit) i es reflexiona sobre el component hipotètic de tot procés ecdòtic. A l’inici del segon capítol es fa palesa la necessitat d’individuar tots els testimonis manuscrits a l’hora de treballar l’edició crítica i es proposa un quadre amb els principals recursos digitals per a la consulta de manuscrits en línia (p. 31), eina del tot útil per al lector. A continuació, es tracten tots aquells aspectes relacionats amb la filologia material («la dimensione “física” della testualità medievale», p. 36) i es presenten aquells aspectes codicològics més rellevants per a l’estudi dels manuscrits medievals: el suport del manuscrit, les dimensions, el tractament de les mutilacions o llacunes, la composició del còdex, la paginació i la disposició del text. L’apartat següent (2.3) se centra en la paleografia, fonamental en el procés d’edició crítica de qualsevol text. Un cop presentada la littera textualis (p. 41), tipologia dominant entre els segles xi i xiv, dedica un breu subapartat als malentesos que poden suscitar les diferents tipologies gràfiques. Per exemple, l’equívoc de la grafia de la m a final de línia, que es pot confondre amb una z, o els problemes de lectura propis de la scriptio continua (p. 42). Tot seguit es presenta una relació d’algunes de les consideracions paleogràfiques més rellevants: el tractament de les abreviatures, els afegits del paratext, les anotacions dels diferents lectors, les instruccions per a l’iŀluminador o la importància de l’aparell decoratiu que, en moltes ocasions, connota el text. Als aspectes codicològics i paleogràfics segueix una secció dedicada a la datació dels manuscrits (p. 47). Clou el capítol un apartat destinat a les diferents tipologies de manuscrits literaris (p. 49), en què es fa una relació dels cançoners italians, es presenten altres tipologies de cançoners, es consideren els manuscrits misceŀlanis de la narrativa en vers i els reculls cíclics. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 481

12/1/24 9:40

482

Adriana Camprubí

El tercer capítol tracta sobre el contingut textual del manuscrit. El primer apartat considera la figura del copista i el grau d’intervencionisme d’aquest sobre el text (p. 55). Segueix un breu comentari sobre la individuació dels autògrafs, les còpies d’autor i els problemes associats a la seva identificació. L’apartat següent (3.2) tracta la identificació del copista en relació amb els quatre exemples particulars (Per Abbat, Guiot, Fantino da San Friano i Guillem Pagès) a partir dels quals es proposa una explicació sobre la formació del copista, la seva activitat i les seves competències lingüístiques. Tot seguit es fa referència a la incidència dels factors externs en el procés de còpia, se’n presenten les quatre tradicionals fases (lectura del model, memorització, autodictat i escriptura) i es proposa una tipologia dels errors més comuns (error per haplografia o dictografia, error per atracció fonètica, error per repetició o anticipació i error per omissió). El punt següent correspon al 3.3 i planteja la noció del manuscrit com a testimoni, resultat d’una superposició en el temps de diverses identitats textuals que interactuen entre si (p. 68). Es tracta la llengua del copista i la dimensió del diasistema textual propi de cada manuscrit tot introduint el concepte de recodificació que es defineix com l’adaptació per part del copista del codi lingüístic del model al seu propi codi lingüístic (p. 71-72). L’últim apartat fa referència als criteris de transcripció (3.5), en què es proposa una diferenciació fonamental entre transcripció i edició i es defineix el concepte d’edició diplomàtica. Resulta interessant la incorporació d’un quadre explicatiu sobre la transcripció automatitzada (OCR) i la menció de softwares especialitzats com Transkribus (p. 76). El quart capítol s’inicia amb una consideració general sobre la tradició manuscrita i s’hi plantegen dues perspectives diferents. Una aproximació retrospectiva a la tradició, això és, la reconstrucció del text original, i una visió prospectiva, la reconstrucció de les diverses etapes de la història del text (p. 80). Tot seguit es fa referència a la intervenció del copista en la modificació del text, el que anomena com a «tradizione attiva», introdueix el concepte de la mouvance i es dedica un breu apartat a la tradició oral. El punt 4.2 se centra en el procés de recensió de les variants manuscrites (varia lectio) i la confrontació de tots els testimonis per tal d’identificar-ne les diferències. A continuació s’introdueixen conceptes clau per a l’estudi de les variants significatives (loci critici, p. 84) i s’estableix un criteri per a la tria de les variants que s’hauran de registrar en funció de la seva categoria. El punt 4.3 introdueix la teoria de la innovació, segons la qual les variants de cada lectio d’una tradició pluritestimonial denoten modificacions voluntàries o involuntàries del text per part del copista. Es considera el tractament dels errors en el procés de còpia i es fa una distinció entre error i variant (p. 89). Aquestes consideracions condueixen a l’apartat 4.4 sobre la dinàmica de la innovació i els motius pels quals el copista modifica el text del seu model. Al cinquè capítol es fa referència a la genealogia dels manuscrits i a l’establiment del conjunt de relacions de dependència entre les variants que donen lloc a la constitució de l’stemma. S’inicia el capítol amb un comentari preliminar sobre la classificació dels testimonis (recensio) i la naturalesa conservativa i «innovativa» de les seves variants (p. 99). Els apartats 5.2 i 5.3 versen sobre la detecció dels errors comuns entre testimonis per establir relacions genealògiques i la utilitat del mètode stemmatic (p. 101). S’incorpora una explicació sumària sobre la individuació i la tipologia dels errors i es presenten els conceptes de monogènesi i poligènesi (p. 103-104). El punt 5.4 presenta una relació dels problemes de les variants i la importància de la detecció i classificació dels errors conjuntius, la utilitat de les variants adiàfores i les variants d’autor. A continuació, es dedica un apartat a la contaminació horitzontal entre testimonis i com aquesta afecta l’establiment de l’stemma (p. 114). Tanquen el capítol tres apartats dedicats als límits de l’stemmatica (p. 122), la funcionalitat de l’stemma (p. 126) i el mètode quantitatiu (p. 127), en què es fa referència a l’stemmatologia digital per a l’anàlisi quantitativa de les variants (p. 130). Tanca la part dedicada a la crítica textual el sisè capítol sobre l’edició final del text i la seva lectura contemporània. Després d’una consideració general sobre els objectius de l’edició, la seva llegibilitat i el punt de vista de l’editor (edició reconstructiva vs. edició conservativa), es proposa una diferenciació entre l’edició basada en un manuscrit únic (p. 135) i l’edició de més d’un manuscrit amb stemma (p. 143) i sense stemma (p. 154). L’apartat 6.5, sobre la superfície lingüística, distingeix dos nivells, substància i forma (p. 163), i suggereix els criteris de tria del manuscrit de superfície a partir del qual elaborar la reconstrucció lingüística (p. 165). S’incorpora a l’apartat una consideració sobre la normalització Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 482

12/1/24 9:40

Leonardi / Minervini / Burgio: Filologia romanza

483

gràfica i la regulació dels signes de puntuació per tal d’afavorir la llegibilitat del text. Segueix el punt 6.6 sobre la funció, contingut i tipologia de l’aparell crític i es clou el capítol subratllant la necessitat de la interpretació del text publicat i l’exigència d’«uno sguardo critico sulla realtà testuale» (p. 175). Adriana Camprubí Universitat de Barcelona Institut d’Estudis Catalans

M

L

Parte seconda. Linguistica La segona part del manual està dedicada a la lingüística (p. 177-339) i és obra de Laura Minervini, professora de la Universitat de Nàpols Frederic II. Després d’uns mots introductoris i de l’inventari de símbols fonètics utilitzats en aquesta part, el text es divideix en set capítols, cadascun amb diversos subcapítols, i closos, com en la resta del manual, amb les referències bibliogràfiques. Certament no és una tasca fàcil oferir una visió de tota la lingüística romànica en cent seixanta pàgines; la majoria de manuals amb els quals es treballa habitualment en tenen com a mínim el doble, si no més. En aquest cas, essencialment, i vista la necessitat de sintetitzar, es podria haver optat per intentar algun format amb una presentació més innovadora o fer una presentació més clàssica. És aquesta darrera opció la que s’ha pres aquí i, així, els capítols corresponen a una primera presentació de l’espai romànic (1. Lo spazio linguistico romanzo, p. 183-203), un segon sobre el pas del llatí a les llengües romàniques i la gènesi de les llengües romàniques (2. Il latino e la genesi delle lingue romanze, p. 204-219), la presentació dels testimonis textuals més antics de les llengües romàniques (3. I più antichi testi romanzi, p. 220-239), un resum d’història externa (4. Profilo di storia linguistica romanza dal Medioevo all’età moderna, p. 240-268), i els tres darrers capítols de gramàtica històrica seguint també un esquema clàssic i dedicats respectivament a la fonologia (5. Elementi di grammatica storica: fonologia, p. 267-291), la morfologia i la sintaxi (6. Elementi di grammatica storica: morfologia e sintassi, p. 292-325) i el lèxic (7. Il lessico delle lingue romanze, p. 326-339). Cada capítol està oportunament completat per material visual que ajuda a comprendre i sintetitzar el que s’hi explica; ja siguin mapes, en els capítols de l’1 al 4, o taules i quadres sinòptics en els capítols de gramàtica històrica. Assenyalarem, de passada, que en el primer dels mapes (p. 184) el català està marcat molt més enllà de la seva frontera real, sobretot en la part meridional; igualment el sard ocupa tota l’illa de Sardenya, o el basc no té projecció en territori políticament francès. En els mots introductoris, Minervini assenyala la dificultat de fer un resum d’una disciplina en un nombre limitat, molt limitat, de pàgines. Això l’ha portada a deixar fora tot un tema com és la història de la lingüística romànica: «rinuncie dolorose: non si ripercorrono qui le tappe, più o meno remote, che hanno portato al costituirsi della disciplina» (p. 179). Efectivament, és una renúncia difícil, ja que la història de la lingüística romànica, si s’entén no com a catàleg d’obres i autors, sinó com a gènesi i evolució d’un mètode, permet als alumnes entendre com s’han generat els coneixements que se’ls transmeten (p. ex., el marc teòric i metodològic en què s’han descrit totes les lleis fonètiques que s’esmenten en el capítol de gramàtica històrica) i, per tant, capacitar-los en un futur per ser investigadors. Una renúncia, com diu l’autora, dolorosa però inevitable vistes les limitacions d’espai en una obra coŀlectiva i ja molt voluminosa. En conjunt els capítols ofereixen una informació molt densa, ben sintetitzada i en general ben ordenada. Es troben a faltar, però això deu respondre a criteris editorials, referències a la bibliografia dins del text. No són inexistents, però sí molt escasses; i el lector s’haurà de remetre a la bibliografia de conjunt al final del capítol corresponent i cercar en aquestes obres per trobar les fonts d’algunes afirma­ cions. Així, quan hom troba alguna informació que el sorprèn, no sap si prové directament de les recerques de l’autora o d’alguna font de les citades, que aleshores s’haurien d’anar a verificar; per exemple, quan hom llegeix (p. 215) que fins a la fi del segle v hi ha una sèrie de «cambiamenti fonologici Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 483

12/1/24 9:40

484

Maria-Reina Bastardas i Rufat

e morfosintattici i cui esiti sono panromanzi» i que la fragmentació no es consuma fins al període entre els segles vi i vii. Sembla que hi ha un cert acord a considerar la separació del protoromànic de Sardenya i el de la Dàcia, com a mínim, com a ben anteriors: per exemple, en el marc de la pràctica del DÉRom, però també en el molt més antic mapa que apareix al manual clàssic de Wartburg sobre la fragmentació lingüística de la Romània i que, amb el títol «la Romania a principios del siglo iii» (en la versió espanyola), separa ja el protoromànic de Sardenya i la Romània Oriental i Occidental continentals. Aleshores, el lector voldria trobar en el text una indicació de la font que postula aquesta cronologia tardana. Inevitablement haver d’explicar tanta informació en tan poques pàgines porta a algunes simplificacions i també a algunes inexactituds. Oferim només un exemple de l’una i de l’altra. A la p. 294 s’exemplifica el sistema bicasual del francès i de l’occità antics només amb dos mots que responen al model de declinació «creuada» masculina, però no es menciona l’existència dels models amb radical variable, cosa que dona una visió molt pobra del sistema de declinació en aquestes llengües medievals. A la p. 274 s’inclou la diftongació dels resultats de ē i ō/ŏ en romanès com a diftongació espontània, quan en realitat obeeix a la metafonia. A la mateixa pàgina s’indica que algunes llengües mantenen el diftong -au-, com per exemple «el romanx, el romanès i algunes varietats occitanes», i seguidament es posen entre parèntesi els mots «aur, pauc, taur», que s’interpreta que serien mots homònims en les tres llengües, encara que el romanès, en realitat, no té continuadors de paucu (REW 6303). Els capítols tenen una llargària proporcionada, tot i que no estrictament uniforme; van de la trentena de pàgines dels més llargs a les tretze del darrer capítol, el del lèxic romànic. En el primer capítol es ressegueixen els espais de la Romània, amb l’extensió de les llengües romàniques actuals, però també la perspectiva històrica amb els conceptes de Romània perduda, Romània nova, etc., i es mencionen, Estat per Estat, les llengües romàniques que es parlen en cadascun d’ells i la seva situació d’oficialitat, cooficialitat o altra. Segueix amb l’inventari dels pidgins i criolls, i finalitza amb un subcapítol dedicat a la classificació de les llengües romàniques, presentada de manera asèptica. En el segon capítol, un dels més breus, es tracta del llatí i la gènesi de les llengües romàniques. S’hi presenta l’expansió del llatí i les diferents circumstàncies lingüístiques que es troben en les diferents províncies romanes; el contacte amb altres llengües i la seva repercussió en la llengua llatina. També s’aborden les fonts per a l’estudi del llatí, sense mencionar (si no ens errem) ni un sol cop l’expressió «llatí vulgar», ni tan sols per discutir-ne l’oportunitat o definició, ni tampoc «protoromànic, -a». El capítol es clou amb el final del període llatí i les circumstàncies que aboquen la disposició del Concili de Tours de 813. El tercer capítol és el dedicat a l’aparició del romànic en l’escriptura i els primers textos de cada llengua romànica. Un capítol clàssic de molts manuals de lingüística romànica i que es presenta per àrees (gaŀloromànica, italoromànica, etc., per ordre d’antiguitat d’aparició dels textos, i no per ordre geogràfic). El dàlmata, per raó de la seva categoria de «lingua di confine» (p. 236), està inclòs en l’àrea italoromànica (paràgraf 3.3.4, p. 231-2; i no 3.4.6. com es diu a la p. 236). El capítol es clou amb una taula cronològica dels textos dividits en columnes per àrees. El quart capítol és dels més llargs, gairebé trenta pàgines, en correspondència amb la densitat de la informació que s’hi recull. S’hi tracten els diversos aspectes de la història externa de les llengües romàniques des de l’edat mitjana fins a l’època moderna. Des dels scripta medievals, passant pels processos de codificació de les llengües romàniques en el Renaixement, el naixement de les acadèmies, fins a l’ex­ pansió a partir del xvi d’algunes llengües romàniques fora de l’espai europeu i la situació lingüística en els estats moderns. Un capítol que aconsegueix presentar de manera clara i ordenada una gran quantitat d’informació. Els dos capítols d’elements de gramàtica històrica (el cinquè i el sisè) són dels més extensos d’aquesta part i la seva extensió sumada s’acosta a les seixanta pàgines. S’hi presenten els grans trets de la història interna de les llengües romàniques de manera clara i ordenada, però necessàriament molt sumària, cosa que porta a algunes imprecisions. En aquests capítols són particularment d’agrair les nòtules marginals que informen del contingut de cada paràgraf i també les abundants taules que donen una visió sinòptica del contingut. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 484

12/1/24 9:40

Leonardi / Minervini / Burgio: Filologia romanza

485

El darrer capítol d’aquesta part és el més breu, només tretze pàgines, cosa que, des d’una perspectiva purament personal, lamentem. Es divideix en tres apartats; corresponen al lèxic d’origen llatí, amb una part dedicada al lèxic hereditari i una als llatinismes; als préstecs medievals i postmedievals (els préstecs que havien entrat al llatí s’han tractat en el capítol 2), amb un apartat final dedicat als préstecs entre llengües romàniques; i un darrer destinat a les «neoformacions romàniques», amb processos de derivació o composició idioromànics. El condicionament de l’espai disponible no deixa lloc a tractar individualment cada un dels exemples i ni tan sols a consignar la font (lexicogràfica o altra) d’on s’han pres. En resum, doncs, es tracta d’un manual amb molta informació, ben presentada i organitzada. Les mancances que s’hi poden trobar són fruit de la necessitat d’ajustar el text a la llargària imposada per raons editorials. Maria-Reina Bastardas i Rufat Universitat de Barcelona

J

L

Parte terza. Analisi letteraria La darrera part del volum (p. 343-574) és també la més extensa de les tres i està dedicada a l’anàlisi literària de textos medievals en llengua vulgar. Va a càrrec d’Eugenio Burgio, professor de la Universitat Ca’Foscari de Venècia, qui al breu preàmbul inicial ja adverteix el lector de la profunda labor de síntesi que ha suposat condensar en poc més de dues-centes pàgines desenes de conceptes i d’obres crucials de la literatura medieval europea. Tot un repte que l’autor ha sabut resoldre deixant de banda l’estructura clàssica del recorregut cronològic per oferir al lector set capítols que s’interrelacionen i apunten a diversos nusos conceptuals del que s’anomena el «paisatge literari» de l’edat mitjana. Aquesta aposta fa que els nombrosos textos objecte d’estudi (pertanyents exclusivament a les tradicions ibèrica, francesa i italiana) siguin abordats sovint més des de la perspectiva de la història cultural que de l’anàlisi estrictament literària, cosa que porta, a vegades, a una generalització o simplificació del contingut. Com bé s’assenyala, però, l’objectiu de l’obra ha estat privilegiar la tipologia per sobre de la individualitat, preferència que ha dut a sacrificar alguns dels testimonis literaris més particulars. Al capítol introductori, que defineix les nocions de llengua i literatura romanç a l’edat mitjana i emmarca els textos (1. Letteratura/letterature del Medioevo romanzo, p. 347-373), segueixen un segon dedicat a la transmissió oral (2. I testi volgari fra «tradizione orale» e vocalità, p. 374-406), una anàlisi sobre el paper fonamental de la religió en la producció escrita (3. Litterati e illiterati (Il sapere religioso e i volgari), p. 407-434), una reflexió a l’entorn de la recepció de les obres grecollatines a l’època medieval (4. Antichi e Moderni (I testi volgari e la rappresentazione del passato), p. 435-465), un capítol que descriu la implicació activa de l’aristocràcia europea en el modelatge d’una nova literatura dins de l’espai cortesà (5. «Cortesia», «cavalleria» (Lo stile aristocratico e i testi volgari), p. 466-510), un altre que explica què passava mentrestant fora de la cort (6. Fuori dello spazio cortese, p. 511-539) i, finalment, un darrer apunt sobre els conceptes d’autoria i d’originalitat (7. Vulgares eloquentes (Figure dell’«autore» in volgare), p. 540-561). Cadascun d’aquests capítols està dividit en un seguit d’apartats i subapartats que parteixen sempre d’un context general per anar classificant progressivament els diferents conceptes, els gèneres i les obres literàries de forma detallada; una estructura que ajuda a mantenir ordenada la gran quantitat d’informació que es dona i que es complementa amb un seguit d’anotacions al marge del text indicant en tot moment el tema exacte que s’està tractant. En algunes ocasions també s’insereixen quadres que contenen fragments de les obres que s’analitzen, i que serveixen per mostrar el recorregut intertextual d’un determinat motiu o simplement per iŀlustrar el que s’explica. Burgio, a la introducció, parteix de la definició que s’ha donat de «medieval» des dels humanistes italians (Vasari, s. xvi) fins als romàntics alemanys (Burckhardt, s. xix) per analitzar el vincle entre llenEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 485

12/1/24 9:40

486

Joan Dalmases Paredes

gua i identitat com a clau per al desenvolupament de les literatures romàniques. El terme, tractat sempre en oposició al de «Renaixement», permet a l’autor fixar els conceptes de literatura, text, estil i cultura a l’edat mitjana, condicionats per les transmissions oral i escrita i per la multiplicitat de realitats socials de l’Europa medieval. La tensió entre l’herència grecollatina i el sorgiment d’una tradició en llengua vulgar es té també en consideració com a característica fonamental de la textualitat romànica, l’evolució de la qual es divideix en tres etapes de dos-cents anys cadascuna: segles ix-xi, segles xi-xii i segles xiii-xv. Val a dir que el recorregut observa en tot moment la precocitat gaŀloromànica, distingeix les diferents tipologies textuals i literàries, i fins i tot parla dels contactes amb la cultura islàmica. El segon capítol se centra en la circulació de textos durant la baixa edat mitjana a través d’una «oralitat secundària»; és a dir, de la transmissió oral entre analfabets d’obres produïdes per una elit alfabetitzada. Aquesta realitat queda molt ben iŀlustrada a l’apartat gràcies a l’ús de textos de gèneres ben diversos (hagiografia, lírica, roman, narració breu) amb nombroses marques d’oralitat (p. 376-377). El discurs passa d’aquí a explorar la figura del joglar com a garant de la comunicació literària medieval i pont entre el folklore popular i la producció culta. Finalment, les nocions de tradició oral i escrita s’apliquen a l’anàlisi d’algunes de les cançons de gesta més destacades, sobre les quals es reflexiona també des de les relacions entre vassalls i senyors, homes i dones, i cristians i musulmans. S’ha de destacar el fet que el corpus que es presenta no es limita a les cançons franceses dels cicles de Carlemany, de Guillem i dels vassalls rebels, sinó que va més enllà i introdueix cantares iberoromànics (Cantar del Mio Cid, Mocedades Rodrigo, Roncesvalles) i obres de la tradició germànica com el Beowulf, el Hildebrandslied, el Waltharius o el Nibelungenlied. Al tercer capítol es fa un salt temàtic per tractar la forma, l’estil i els entorns de producció dels textos religiosos, sovint deixats de banda per la crítica moderna però crucials per a una societat tan imbuïda en la sacralitat com la medieval. Del principi d’auctoritas en la literatura sacra s’entra al d’aŀlegoria com a estratègia retòrica per beure de les fonts paganes grecollatines, presentant algunes de les grans obres aŀlegòriques de l’edat mitjana (Roman de la Rose, Libro de Buen Amor). Aquest principi queda complementat pel de translatio com a mètode de vulgarització d’obres, motius i idees provinents de l’Antiguitat, un traspàs d’informació que s’exemplifica amb la Vie de Saint Nicolas i que no exclou la gestació de tot un corpus anomenat «pop» de la textualitat religiosa (vides, miracles, misteris i passions). El quart capítol aprofundeix en el concepte de translatio per centrar-se en la recepció de la literatura de l’Antiguitat, cercant l’oposició i al mateix temps la complementarietat dels termes “antic” i “modern”. Chrétien de Troyes es posa com a cas paradigmàtic de la voluntat de continuïtat entre èpoques per la seva explicació dels orígens i significat de la cavalleria (p. 437), definida com un model aristocràtic provinent de l’Antiga Roma i establert a França. El constant manlleu i l’adaptació de temes i idees de l’Antiguitat durant els segles xii i xiii s’empren per classificar les principals obres del gènere del roman ancien, però al mateix temps es parla també de la influència celta en els lais de Maria de França i en la matèria tristaniana. El cinquè capítol és el més llarg i dens dels set, i està dedicat al roman courtois i a la narrativa cavalleresca. La idea de cortoisie com a pràctica social i capital simbòlic dels valors que modelen els textos francesos porta a descriure’n la sociogènesi en estreta relació amb les grans corts del segle xii (Flandes, Blois-Champagne, Normandia, Tolosa, Aquitània). És especialment interessant el tractament que Burgio fa de les obres vinculades a aquests espais com a «sismògrafs» (p. 468) de la cultura aristocràtica i cavalleresca, i que facilita la comprensió de les nocions d’aventure, matière i conjointure en Chrétien de Troyes. La mateixa perspectiva s’aplica a la lírica trobadoresca i a la fin’amors, si bé el recorregut li­ terari es limita, en l’àmbit occità, als gèneres de la cançó i el sirventès i a alguns pocs trobadors com Marcabrú, Giraut de Bornelh i Arnaut Daniel. La síntesi i simplificació de contingut es compensa, però, amb una explicació dels gèneres de la pastoreŀla i la cançó de croada en el territori d’oïl i, sobretot, amb aquells paràgrafs que parlen de la recepció de les formes trobadoresques en els àmbits gallec i italià. Un itinerari breu però intens que culmina en la recepció de la matèria artúrica en la Vulgata. L’altra cara de la mateixa moneda es presenta al sisè capítol, on l’objecte d’estudi són els textos de fora de l’espai cortès. Els gèneres de l’exemplum, el fabliau i el teatre profà no només faciliten el conEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 486

12/1/24 9:40

Lloret / Pons-Moll: L’adaptació de manlleus en català...

487

trast entre l’element carnavalesc i el cavalleresc, sinó que porten a reflexionar sobre el subjecte poètic a partir del segle xiii i sobre tots aquells autors medievals que van dur la subjectivitat a un nou nivell (Rutebeuf, Bodel, Villon, Chartier, Machaut, Maria de França). La brevitas de molts d’aquests textos serveix de pretext per introduir també explicacions sobre el Decameró, el Novellino i els Conti di antichi cavalieri en un apartat variadíssim, que acaba tractant els pelegrinatges i les croades com a epicentres d’intercanvi literari. El setè i darrer capítol és el més breu, i serveix per reblar el que s’ha exposat, sobretot, en els dos anteriors. S’hi explica el naixement de l’autoconsciència de l’autor a través de Chrétien, Dante i Boccaccio, tot contrastant els conceptes actuals d’autor, obra i originalitat amb els que es poden apreciar en els textos d’aquests tres autors. La projecció d’aquestes poderoses veus d’autor tant en la seva pròpia època com durant els segles posteriors serveix a Burgio per finalitzar el seu discurs allà mateix on l’havia iniciat: en el pas de la transmissió oral a l’escrita i el paper fonamental del copista com a artesà responsable de la recepció de tota la cultura literària medieval. Un cercle que potser es tanca de forma massa precipitada, però que clou de forma elegant una obra consistent i ben estructurada. Joan Dalmases Paredes Universitat de Barcelona Ruprecht-Karls-Universität Heidelberg Institut d’Estudis Catalans

J

L c

Lloret, Maria-Rosa / Pons-Moll, Clàudia (ed.) (2021): L’adaptació de manlleus en català i en altres llengües romàniques. Barcelona: Edicions de la Universitat de Barcelona, 198 p. El tema de l’adaptació de manlleus té un interès tant teòric com pràctic. En l’àmbit teòric, les estratègies que fan servir els parlants en l’adaptació fonètica dels manlleus sovint ens ofereixen una bona prova sobre l’estructura del sistema fonològic. En el terreny pràctic, es planteja el problema de com adaptar la pronunciació i l’ortografia dels manlleus a la llengua receptora i com decidir quan una paraula d’una llengua estrangera forma ja part del cabal lèxic de la llengua receptora i ha de ser inclosa als diccionaris. El llibre que estem ressenyant aborda tots dos aspectes. Segons expliquen M.-R. Lloret i C. Pons-Moll a la introducció, aquest llibre té el seu origen en un coŀloqui lingüístic sobre l’adaptació de manlleus que es va celebrar a la Universitat de Barcelona el novembre de 2019. Al coŀloqui es van presentar oralment els treballs de recerca que apareixen ara impresos i es va realitzar també una taula rodona entre professionals de la lexicografia i terminologia de Catalunya amb el tema «Descripció i norma en la incorporació de manlleus al català», que va ser moderada per F. Xavier Vila, també de la Universitat de Barcelona. A més de la introducció signada per totes dues editores, el llibre conté cinc capítols sobre aspectes fonològics de l’adaptació de manlleus a les llengües romàniques i una transcripció de la taula rodona esmentada. Els capítols han estat elaborats per investigadores de diverses universitats europees de l’àmbit romànic: d’una banda, hi participen Marie-Hélène Côté (Université de Lausanne), Rosangela Lai (Università de Pisa) i Marina Vigàrio (Universidade de Lisboa); i d’una altra, una de les editores del llibre, Clàudia Pons-Moll (Universitat de Barcelona), i Glòria Claveria Nadal (Universitat Autònoma de Barcelona). La introducció, la taula rodona i dos dels capítols estan escrits en català, dos articles més estan en anglès i n’hi ha un altre en francès. A més del català, que ocupa un lloc predominant al llibre, les altres llengües investigades són el francès, el castellà, el sard i el portuguès com a llengües receptores. Com a llengües donants de manlleus, predomina l’anglès, però Claveria Nadal investiga l’adaptació d’italianismes en català i en castellà, i Lai s’ocupa d’un aspecte específic de la fonologia dels manlleus del català, el castellà i l’italià en varietats sardes. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 487

12/1/24 9:40

488

José Ignacio Hualde

Tant les dues editores com moltes de les altres autores són investigadores reconegudes internacionalment en el camp de la fonologia i la perspectiva fonològica és la predominant als capítols del llibre. A la introducció del llibre se subratlla la importància de l’estudi dels manlleus en la investigació fonològica i el fet que els processos que s’apliquen a l’adaptació de manlleus en una determinada llengua ens permeten establir la vitalitat relativa de diverses regles i restriccions fonològiques en aquesta llengua. Per exemple, com assenyala Pons-Moll al seu capítol, el fet que els manlleus de l’anglès acabats en consonants obstruents sonores com ara web, ready-made, airbag i bridge es pronunciïn en català amb consonant final sorda és una evidència clara que la regla d’ensordiment final que trobem al lèxic nadiu, i que dona lloc a moltes alternances del tipus llop – lloba, gaudeix de total vitalitat en català modern. Per contra, el fet que la reducció de vocals en síŀlaba àtona del català central no s’apliqui, o només s’apliqui de manera variable, a manlleus com a contàiner, tempura i judo, fa palès que aquest procés, que és totalment general en el lèxic nadiu i dona lloc també a nombroses alternances (com en la pronunciació de les dues vocals dels mots porta i portal en català central), no té la mateixa productivitat i presenta, per tant, un estatus diferent en la gramàtica fonològica dels parlants. Com s’assenyala també a la introducció del llibre, una segona contribució al coneixement de la fonologia que ens permet l’anàlisi dels manlleus de manera comparativa és que permet descobrir tendències universals en l’adaptació de sons o seqüències de sons que no es troben a la llengua receptora. En aquest sentit, el llibre ofereix informació detallada sobre estratègies comunes i divergents en diverses llengües i varietats romàniques que pot ser molt útil si volem fer també una comparació amb altres llengües i famílies lingüístiques. L’orientació comparativa apareix de manera especialment clara al capítol de Pons-Moll, on es comparen les estratègies d’adaptació de manlleus, sobretot de l’anglès, que es troben en català amb les d’altres llengües romàniques com l’espanyol, el portuguès del Brasil i de Portugal i l’italià. L’autora descriu també fenòmens que afecten només algunes varietats del català, com el central, el nord-occidental i el menorquí, i proposa explicacions tant per a les diferències que s’hi troben com per a les tendències comunes. Aquesta visió comparativa, centrada principalment en l’adaptació de manlleus provinents de l’anglès, s’enriqueix amb els dos capítols que se centren també en els manlleus que venen de la mateixa llengua, que és a hores d’ara la font predominant de manlleus en les llengües romàniques i en altres llengües del món. Al capítol de Côté s’estudia l’adaptació dels manlleus de l’anglès que apareixen en dos diccionaris francesos, un d’elaborat a França i un altre al Quebec, i es proposen explicacions relacionades amb la naturalesa del contacte amb l’anglès en aquestes dues varietats de la llengua francesa, així com, en menor mesura, amb la varietat de l’anglès —britànic o americà— de la qual procedeix el préstec. Per la seva banda, Vigário ens ofereix informació detallada sobre l’adaptació en portuguès europeu de diferents fonemes de l’anglès que no es troben en portuguès, cosa que serveix a l’autora per aprofundir sobre la fonologia de la llengua portuguesa. Els dos capítols restants tenen una perspectiva més diacrònica. El capítol de Claveria Nadal, investigadora ben coneguda pels seus treballs sobre història del lèxic del espanyol, se centra, d’una banda, en els canvis experimentats pels manlleus de l’italià a l’espanyol en diferents èpoques, i, d’una altra, en la comparació amb l’adaptació dels mateixos italianismes al català. Potser els fets més sorprenents en l’adaptació de manlleus al castellà són els que afecten les vocals finals. Així, en els manlleus més antics de l’italià es tendeix a perdre la vocal final -e després de l, n, r, s, és a dir, en aquells contextos en què s’havia perdut per evolució fonètica regular del llatí a l’espanyol, com, per exemple, a it. madrigale, buffone, monsignore, pavese > esp. madrigal, bufón, monseñor, pavès. Una cosa semblant ocorre també amb la -o, sobretot en terminacions específiques, com ara la terminació -ino, que passa a -ín (it. arlecchino, malandrino > esp. arlequín, malandrín), encara que la fonologia de l’espanyol no requeriria aquestes adaptacions. En canvi, en alguns manlleus més moderns, es manté la -i àtona final (spaghetti > espagueti), vocal final que altrament en espanyol només apareix en abreviatures com ara bici i mili. El capítol de Lai conté informació valuosa sobre el contacte del sard amb l’italià, el català i l’espanyol des de l’edat mitjana als nostres dies. S’hi distingeixen les varietats del sud de l’illa (sard campidaEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 488

12/1/24 9:40

Marí Planells / Ribes i Marí: La toponímia de la costa de Sant Josep...

489

nès), on trobem més influència del català, i les del nord (logudorès), on hi ha més manlleus de l’espanyol, i s’apunta que entre aquestes varietats hi ha també diferents restriccions fonotàctiques que han afectat l’adaptació dels manlleus. Si els capítols a què ens hem referit fins ara tenen un marcat caràcter teòric i estan adreçats sobretot a especialistes en el camp de la fonologia, el darrer capítol del llibre aborda, a partir del cas català, els aspectes socials i de política lingüística del fenomen del préstec lingüístic i de la incorporació de manlleus al lèxic de la llengua receptora. La transcripció de la taula rodona sobre la incorporació de manlleus en català amb què es tanca el llibre recull les intervencions de Xavier Fargas, Judit Freixa, Mercè Lorente i Ernest Rusinés, a més del moderador, F. Xavier Vila. La discussió aborda temes com ara la utilitat de les institucions normatives i la difusió i la implantació de les seves decisions terminològiques. Es tenen en compte, entre d’altres, l’especial situació de diglòssia que afecta la comunitat catalanoparlant i la rellevància del coneixement creixent de l’anglès en aquesta comunitat quan s’ha de decidir com adaptar els manlleus d’aquesta llengua. Per exemple, tal com observa Xavier Fargas, del Centre de Terminologia TERMCAT, no és clar que tingui sentit adaptar ortogràficament al català la paraula anglesa piercing si tots els que coneixen la paraula saben com s’escriu en anglès. Per adonar-se de la importància dels manlleus, és útil tenir en compte una dada aportada també per Fargas, que assenyala que cada any es normalitzen una mitjana de 300 neologismes terminològics, comptant amb la coŀlaboració d’experts en múltiples àrees. En resum, aquest llibre editat per les professores Lloret i Pons-Moll és una aportació molt valuosa a l’estudi dels manlleus lingüístics en català i altres llengües romàniques, sobretot en la seva dimensió fonològica, però també en la dimensió històrica i en els aspectes socials i de política lingüística dels manlleus. José Ignacio Hualde University of Illinois at Urbana-Champaign, USA

C

M c

Marí Planells, Neus / Ribes i Marí, Enric (2023): La toponímia de la costa de Sant Josep de sa Talaia, I. Eivissa: Institut d’Estudis Eivissencs, 313 p. Les costes de les Pitiüses seran les primeres de les Illes Balears que tindran la toponímia recollida al cent per cent. I tot gràcies a l’activitat ininterrompuda d’Enric Ribes i Marí, el qual amb la serietat i nitidesa dels seus treballs ha creat escola. Un grapat d’investigadors desplega allí una activitat digna dels majors elogis. Aquesta vegada, la feina es fa en coŀlaboració amb Neus Marí Planells, la qual va obtenir una beca de l’Institut d’Estudis Eivissencs per recopilar els noms de lloc d’una part del litoral de Sant Josep, el més llarg de l’illa, motiu pel qual l’arreplega no contempla la totalitat de la costa de manera immediata, sinó que se circumscriu a la ribera de les parròquies de Sant Agustí i de Sant Josep, a més de les illes de Ponent (sa Conillera, l’illa des Bosc, ses Bledes, s’Espartar i s’Espardell). Com indiquen els autors, els canvis que han transformat tant la societat eivissenca no són precisament els més propicis per al manteniment de la toponímia tradicional. D’una economia de subsistència s’ha passat a una de serveis que ha comportat l’abandonament de la pesca i una profunda metamorfosi territorial. D’ací la urgència de recollir tot allò que encara sigui possible, de salvar els mobles en definitiva. El fet que els informadors potencials siguin de cada dia més escassos en certa manera ha obligat els autors a no fer tan solament un recull a partir de fonts orals, per causa de la desmemòria que ha fet estralls entre els que encara fan algun ús tradicional de la vorera de mar. Així que també han incorporat en el recull tot allò que havia estat recopilat abans a partir de fonts orals més antigues, sempre que els treballs publicats hagin tingut el grau de fiabilitat exigit. Entre d’altres, s’han utilitzat fonts escrites de l’Institut d’Estudis Eivissencs, un recull inèdit de Francesc Castelló Ribas, el Mapa Topogràfic Balear i dues recopilacions inèdites de M. A. Costa i C. Torres. Un estudi que s’ha de mencionar de manera especial és la tesi doctoral d’Enric Ribes, inèdita, per la gran quantitat de materials aportats. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 489

12/1/24 9:40

490

Cosme Aguiló

No és un recull costaner en sentit estricte, ja que, com és habitual en aquesta mena de recerques, s’entén per costa tot allò que hi està relacionat i no únicament els referents que estan en contacte íntim amb la línia de la mar. Queden per a una altra fase de treball les costes de les parròquies josepines des Cubells, Sant Francesc i Sant Jordi, a més de les illes des Vedrà i es Vedranell. Han fet servir per ubicar els topònims correctament i de manera microscòpica l’ortofotografia de l’eina digital del Google Earth. Per a la fixació gràfica dels topònims, ha imperat un triple criteri que té en compte la fonètica del nom en qüestió, la tradició gràfica antiga i l’etimologia, i pel que fa als dialectalismes els autors s’han ajustat als criteris elaborats pel Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la Universitat de les Illes Balears, aprovats pel Govern Balear (decret de 1988), revisats i aprovats per la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (11 de març i 2 de desembre de 1988). Així, a tall d’exemple, no es té en compte el ieisme i la iodització etimològica (faralló i no faraió), es manté la -t final muda (dalt i no dal), se suprimeix l’apòstrof en les contraccions des i cas, es conserva la vocal final de les esdrúixoles en -ia (alfàbia i no alfabi), etc. Pel que fa a l’article, es reflecteix sempre el que porta cada topònim en la parla, ja sigui l’article salat o l’estàndard. Segueixen unes explicacions sobre els usos de majúscules o minúscules en els textos i en la cartografia. En els casos de topònims d’ètims dubtosos, s’han fet esforços per esbrinar-ne la gènesi i, quan l’etimologia és insegura, hom ha procurat adaptar-se a la realització fonètica. Quan hi ha diversos topònims per a un mateix lloc, s’ha donat prioritat a la variant que defuig l’homonímia i s’han evitat les que són antonomàstiques. Producte de les fonts orals són les aportacions de deu informants consultats, el més vell dels quals va néixer el 1931 i el més jove el 1949. Però s’aprofiten també les informacions de persones consultades amb anterioritat per a l’elaboració d’altres estudis ja siguin els inèdits ressenyats a la bibliografia o els reflectits en el Mapa Topogràfic de les Illes Balears i en el Nomenclàtor toponímic de les Illes Balears. La relació d’aquestes persones arriba a un total de vint-i-set, amb unes dates de naixença que osciŀlen entre el 1909 i la dècada dels norantes. Les entrades dels topònims es presenten en negreta seguint un ordre itinerant de sentit invers al que segueixen les agulles del rellotge, o sigui que es comença a la partió de Sant Antoni i es continua cap al sud. Si hi ha variants, es dona prioritat a la que es considera més fiable o a la que té més popularitat. Entre parèntesis segueix el codi de l’informador o informadors que han aportat el nom. Entre claudàtors hi ha després la transcripció fonètica i a continuació s’expressen les coordenades geogràfiques que permeten ubicar el topònim de manera precisa. En determinats casos, com per exemple quan es tracta d’un talassònim, la situació pot ser només aproximada o fins i tot pot no ser explicitada. Després hi ha una descripció de l’indret i tot seguit, si és el cas, un extracte documental amb les citacions i referències on s’ha trobat escrit el nom. En nombrosos casos, les entrades van acompanyades de belles fotografies que donen una idea molt més precisa dels paisatges descrits en els textos. El resultat final és un corpus impressionant de 734 topònims, incloses les variants, que pràcticament al cent per cent és d’origen català, ja que els noms que contenen elements d’altres llengües són de creació catalana. Hi sura una esplèndida riquesa antroponímica, amb unitats lingüístiques sovint desacostumades fora de les Pitiüses. En destacaríem malnoms com Xinxó, Reganes, Xic, Berri, Correuer i Cosmi. Ocorre de vegades que ens trobam amb antropònims aparents que en realitat són noms descriptius, sobretot quan es tracta de pesqueres, roques, esculls i altres particularitats geomorfològiques de la costa. Ens referim a noms com cova de na Collet, na Vermella, na Plana, na Bruta, pla de na Llentrisca (referit a la mata llentrisquera). És destacable el cas del pujol de na Brunisca, aŀlusiu a una varietat de figuera. Es dona també el cas de pesqueres amb topònim antroponímic, com na Xesquet. Són escassos els topònims de sentit religiós, com el de la cova del Diable. No són tampoc gaire abundosos els històrics, com els que fan referència als sistemes de vigilància, pujolet del Ram, torre de Comte, etc., o els referits a jaciments arqueològics, com el del torrent de ses Alfàbies. Són interessants els que tenen per base les naus antigues, cala Tarida, però de vegades només amb sentit metafòric, com ses Fragates. El món animal es fa present amb els peixos, punta des Anfossos, racó de ses Variades, es Mostelí, amb els pinnípedes, com la cova des Vell Marí i amb diversitat d’ocells marins, es Niu des Falcó, es Corb Marí, cova des Coloms, etc. en referència als insectes, hi ha el cas interessant de ses Xorollanes, que Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 490

12/1/24 9:40

Martineau / Remysen / Thibault: Le français au Québec et en Amérique... 491 a Mallorca tenen el nom de papanovies. En una economia de subsistència com la tradicional eivissenca, és normal que hi hagi topònims amb noms de mamífers terrestres (bous, porcs, vedelles, truges, someres, ovelles, etc.). Destacaríem es Llinegador des Àsens, es Colló des Boc, sa Sanadura des Verro, es Cap de Gat, que donen fisonomia pròpia als noms d’aquesta costa. Entre els que prenen en consideració elements botànics, tenen bona representació les figueres, com ses Jolies, però potser és aquí on trobam un grapat d’unitats que sorprenen per la seva originalitat: cala Llentia, cova d’Amarar Espart, sa Rel, feixa de ses Ortigues, na Canyets, pujol des Trébol, graveta de s’Espartar, s’Espardell, etc. És curiós el nom de ses Cavernes, que no descriu cap cova, sinó unes enrunades casernes. Es Torrió no és una torre petita, sinó un vèrtex geodèsic. La punta de sa Carrasca descriu l’explotació de l’escorça de pi i resulta curiosa la presència d’un congènere que detectàrem fa anys a sa Dragonera, que ha d’explicar-se per la influència del veïnatge d’Eivissa. Com passa sovint en el litoral de pertot, la metàfora té un paper essencial: ses Rastellades, es Capell, sa Torrassa, es Relotge (deliciosament arcaic, sense palatalització), s’Olleta, sa Gorra, es Frare, són uns exemples entre molts més. Sobresurt per l’originalitat sa Vela Llatina. L’adjectivació és abundosa i ofereix exemples típicament eivissencs, com es Blancar, que completa la paleta de colors en la qual es fan presents tonalitats com verd, vermell, roig, fosc i negre. Porten segell eivissenc es Boldador (lloc d’ancoratge on tiraven la bolda, que era una pedra fermada amb una corda), sa Salvadora (indret per atracar la barca), la punta des Tonaine (‘tonaire’, amb evolució semblant als casos mallorquins de guixaine, manxaine), racó des Parrells (el parrell és un tronc de savina clavat a terra per assecar peix). També els nombrosos picatxos i els macs, que a les Pitiüses són pedres molt més grosses que a les Balears estrictes. Cap al final del llibre s’ofereixen unes pàgines sobre els trets dialectals que es fan presents en el corpus arreplegat. A més, separats per parròquies, es troben uns annexos que quantifiquen en cada sector de costa els elements topogràfics recollits. Clou el llibre un índex alfabètic de tots els topònims i més de deu pàgines de referències bibliogràfiques. El text, imprès sobre paper setinat, fa goig de llegir. Dins tres sobres es troben els mapes fets amb captures d’imatges del Google Earth, que contenen un veritable formigueig estàtic de toponímia. L’esplèndida labor realitzada converteix aquesta cartografia en un magnífic exemple d’horror vacui. Tant de bo que poguéssim dir el mateix de totes les costes catalanes. La més sincera enhorabona als autors i a l’editor. Cosme Aguiló Institut d’Estudis Catalans

I

M Q

Martineau, France / Remysen, Wim / Thibault, André (2022) : Le français au Québec et en Amérique du Nord. Paris : Ophrys, 376 p. Le manuel Le français au Québec et en Amérique du Nord est le premier de la collection L’essentiel français à offrir une vue d’ensemble sur le français en Amérique du Nord, et au Québec en particulier. Le français nord-américain est effectivement sans doute celui qui est le plus thématisé dans l’enseignement universitaire à travers le monde. Pour parvenir à former la relève, un manuel doit proposer une synthèse de l’état actuel des connaissances qui soit accessible, mais exact et non équivoque. C’est là une tâche difficile. Les auteurs de l’ouvrage sont parfaitement placés pour s’y atteler et — sans surprise — ont réussi avec perfection. L’ouvrage propose une excellente vision globale sur la situation du français en Amérique du Nord. Il poursuit un triple objectif : – expliquer la présence historique de la langue française en Amérique du Nord; / –  décrire les traits lexicaux, grammaticaux, phonétiques et phonologiques de sa principale variété, le français en usage au Québec, tout en réfléchissant aux liens qui l’unissent aux autres variétés de français parlées sur le continent; / – interroger les défis de vivre en français en Amérique. [quatrième de couverture] Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 491

12/1/24 9:40

492

Inka Wissner

L’ouvrage est organisé en deux grandes parties au sein desquelles se répartissent quatre grands chapitres pour chacun, dotés à leur tour de sous-chapitres (31-301). À cela s’ajoutent des listes de tableaux et de cartes (13), des remerciements qui dévoilent son financement par des organismes de recherche au Canada (15), un glossaire concis et clair (303-318) ainsi qu’une longue et riche bibliographie, qui fait la joie des curieux (319-376). Au niveau de la macrostructure, les auteurs procèdent à une distinction entre « Perspective externe : histoire » (Partie 1 [31-133]) et « Perspective interne : description » (Partie 2 [135-301]). Cela contribue sans doute à la bonne orientation des lecteurs accoutumés à la séparation saussurienne traditionnelle entre linguistique interne et linguistique externe, toujours répandue en linguistique synchronique et diachronique, malgré ses critiques formulées notamment dans l’approche historique (p. ex. Völker 2009). Or, dans la perspective contemporaine, il est difficile d’imaginer que des dimensions comme le ‘social’ ou l’histoire linguistique (traitées dans la perspective ‘externe’) pourraient être véritablement ‘extérieures’ à la langue : comment saurait-elle exister si elle n’avait pas parcouru une évolution au cours du temps, si ses locuteurs n’étaient pas des membres d’une société ? De telles questions étant banales pour les auteurs de l’ouvrage, grands spécialistes de la sociolinguistique historique, il nous reste à conclure qu’ils ont dû privilégier la tradition et l’accessibilité au novice, plutôt que l’innovation sur ce point. Pourtant, ce choix contribue à perpétuer une bipartition tout aussi pratique que problématique pour la formation critique des nouvelles générations, destinataires de l’ouvrage. Au sein de la première grande partie (31-133), le lecteur trouvera une description critique de l’histoire du français dans le Nouveau Monde en quatre étapes majeures qui permettent une lecture ciblée et aisée, mettant à profit de nombreux ouvrages d’historiens peu connus dans l’Ancien Monde, et en linguistique en général : 1) « La Nouvelle-France et le Régime français (1604-1763) » (chapitre 1, 33-51) ; ce chapitre présente le début de la colonisation et de l’introduction durable du français, donnant lieu aux premières sources textuelles ; il clôture par ailleurs avec une carte reproduite très parlante sur la présence coloniale en Amérique du Nord vers 1750 répartie entre la France, l’Angleterre, l’Espagne mais aussi la Russie ; les premiers textes, généralement rédigés par des scripteurs de classes sociales élevées d’abord nés en France, sont entre autres accessibles grâce aux importants corpus (co-)dirigés essentiellement par F. Martineau1 tout au long de sa carrière. Parmi ceux-ci, MCVF réunit des textes datés et localisés de genres discursifs divers allant de l’ancien français au xixe siècle ; il est donc d’intérêt pour l’histoire du français en Amérique du Nord, mais aussi pour la linguistique historique du français tout court.2 2) « La Conquête et le Régime anglais (1763-1841) » (chapitre 2, 53-70), expliqués avec leurs conséquences politiques et sociolinguistiques. 3) « De l’Acte d’Union à la Première guerre mondiale (1841-1914) » (chapitre 3, 71-98) ; ce chapitre développe une période clé pour l’instauration d’une identité propre, marquée par l’influence (maintenue) de l’église et de nouveaux mouvements migratoires inter- et intracontinentaux. 4) « De la fin de la Première guerre mondiale à l’aube du xxie siècle (de 1918 à nos jours) » (chapitre 4, 99-133) ; ce chapitre sur la période contemporaine, couvrant plus d’un siècle, aborde de grands événements comme la Révolution tranquille, des mesures d’aménagement ‘externes’ (politique linguistique protectrice), la littérature comme lieu majeur de revendication identitaire ainsi que la codification de la langue (sur ce dernier point, l’exemple de la proposition de francisation chien-chaud pour hot-dog qui n’a jamais réussi à s’implanter [123] montre les risques de stéréotypes erronés). 1.  Par ailleurs, ses travaux s’étalent sur quatre pages (351-354) — contre deux pour chacun des co-auteurs, non moins spécialistes (363-364, 369-370). 2.  Pour des raisons administratives, les sites web traditionnels ont fermé, et même l’accès à MCFV par CDROM est dépendant d’un serveur. Après une tentative de rapatriement à l’Université de Sherbrooke, la dernière solution de consultation de ces corpus est... de s’adresser à F. Martineau. La durabilité de l’accès à de telles ressources, constituées avec tant de connaissances, de soin et d’énergie, continue de poser un problème majeur, pour ses auteurs et ses utilisateurs. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 492

12/1/24 9:40

Martineau / Remysen / Thibault: Le français au Québec et en Amérique... 493 La deuxième grande partie, sur laquelle nous nous attarderons davantage, présente une synthèse structurée très attendue des travaux actuels sur les traits saillants du français québécois dans son lien avec le français en Acadie, en Louisiane et en Europe. Un premier chapitre (5) sur « Le lexique » (137-173) présente d’abord l’historique de la description du vocabulaire à travers la lexicographie – distinguant approche différentielle (comme dans le DHFQ) et approche globale (comme dans le travail pionnier de Bélisle 1957)3 — puis la géolinguistique, recouvrant l’atlantographie et les études aréologiques, en révélant de fascinantes histoires éditoriales. Suit une présentation des faits saillants du français au sein d’une nouvelle typologie historico-descriptive (différentielle), sous deux grandes catégories : 1) les héritages galloromans (152sqq.), comme X heures de temps ‘pendant X heures’, un des ‘mots aujourd’hui vieillis en français d’Europe’ (152-153), ou menterie ‘mensonge’, un diastratisme du français d’Europe (154) [selon un terme forgé par Thibault (cf. 308), désignant un emploi à succès outremer qui, en Europe, a subi des restrictions situationnelles]. 2) les innovations (155sqq.), plus exactement des emprunts et calques (155) parmi les plus courants des paires graphiques comme bean/bin(n)e, cent/cenne ou slush/sloche (DHFQ) (158), et des néologismes internes (162) tels que des diatopismes phraséologiques (qui peuvent dévoiler des éléments intéressants sur l’histoire sociale), par exemple être dans les patates ‘être dans l’erreur, dans la confusion’ [167]).

L’ouvrage modernise la fameuse grille lexicologique de Poirier, qui associait elle aussi les axes différentiel et historique (1995). Il apporte notamment plus de précisions sur le plan des procédés de formation (comme l’antonomase [171]) et dans l’analyse historique, où sont ajoutées plusieurs catégories : des diastratismes (voir plus haut), des diatopismes du français d’Europe (153) [voir les régionalismes de toujours de Greub / Chambon 2008 : 2560-2561 dans la perspective européenne], des mots issus du vocabulaire maritime comme amarrer (155) [catégorie qui se recoupe, de fait, souvent avec la précédente], des francismes, des régionalismes négatifs et de fréquence (écartant notamment les diatopismes de statut de la grille classificatoire de Poirier) [160] et des emprunts aux langues de l’immigration (161). La nouvelle grille considère également deux nouveaux cas de figure (sans les dénommer comme tels) : des diatopismes graphiques (comme dans les exemples de variantes graphiques ci-dessus) et des diatopismes onomastiques, par exemple les ethnonymes de nations amérindiennes comme algoquin ou cri (classés parmi les amérindianismes) [156]. Le chapitre 6 intitulé « La prononciation » (175-219) cible les traits phonético-phonologiques et la prosodie au Québec, avant de considérer les attitudes sociolinguistiques de ses locuteurs face aux ‘accents’ et à la prononciation (attitudes qui relèveraient stricto sensu de la perspective ‘externe’, traitée en partie 1). Pour expliquer par exemple la prononciation des emprunts à l’anglais, les auteurs distinguent deux moments (202-204) : dans les emprunts anciens, l’adaptation est marquée (comme aujourd’hui en Europe, par ailleurs), donnant bécosse ‘toilettes’ pour l’anglais back house par exemple ; au contraire, les emprunts récents restent plus proches de la forme originale anglaise (203). Pour ce dernier point, il aurait été intéressant de citer l’étude sociophonétique sur le français à Montréal de Friesner (2013), nécessairement connue des auteurs (mais absente de la bibliographie), dans la mesure où elle développe l’impact des contraintes ; par exemple, le phonème anglais /æ/ est adapté comme un /a/ en position non prénasale (jazz) (comme en Europe), mais /a/ ou /æN/ en position prénasale (sandwich, barman) (2013 : 242, 245). Le chapitre suivant (7) intitulé « La morphosyntaxe » (221-261), qui a particulièrement attiré notre attention, présente d’abord les travaux actuels — qui ciblent exclusivement des variétés ou des phénomènes spécifiques [221-226] — avant d’offrir au lecteur la première synthèse globale des phénomènes du français vernaculaire nord-américain actuel qui sont les mieux documentés (226). Ce chapitre 3.  Dans la bibliographie, lire « Bélisle, Louis-Alexandre (19744) [19571] », et non pas « Bélisle, Louis-Alexandre (19744) [19541] ». Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 493

12/1/24 9:40

494

Inka Wissner

s’ouvre donc davantage au français en Acadie et en Louisiane. Il met notamment à profit la grammaire historique du français nord-américain de France Martineau (à paraître), qui fera indéniablement référence et complètera l’excellente grammaire des français d’Acadie et de Louisiane de Neumann-Holzschuh et Mitko (2019). Associant les perspectives synchronique et historique, ce chapitre présente les faits de variation morphologique et syntaxique les plus saillants, qui touchent particulièrement les éléments les plus instables de la langue : 1) au sein du groupe nominal : le genre du nom, les pronoms personnels sujets et objets, les déterminants et pronoms démonstratifs ainsi que les pronoms relatifs et interrogatifs (chapitre 2) ; à titre d’exemple, pour adapter les mots d’emprunt issus de langues ne marquant pas le genre comme l’anglais, le laurentien tend à féminiser ceux qui se terminent par une consonne (job ‘travail, toast ‘tranche de pain grillé’), réservant le masculin, généralement préféré en Europe, aux noms se terminant par une voyelle (party ‘fête’). 2) les temps verbaux, auxiliaires, modes et périphrases verbales (chapitre 3). 1) les prépositions (chapitre 4), comme le maintien du à temporel (à matin, à soir) [247], effectivement sorti de l’usage en Europe sauf dans des variétés périphériques. 2) les adverbes (chapitre 5), comme ‘l’adjectif à valeur adverbiale’ (voler bas, deviner juste, manger gras), parfois à tort pris pour un calque de l’anglais [250]4 ; cet adjectif-adverbe est de fait surtout maintenu en périphérie, étant largement réduit en français général à des séquences lexicalisées (voir ci-dessus) ; c’est l’adverbe préféré en français acadien et louisianais, et ce même avec des adjectifs savants, tant que son emploi reste transparent, alors qu’il est en régression en québécois selon un article de Neumann-Holzschuh et Mitko qui aurait gagné à être exploité (2019, 264).5 3) la négation (chapitre 6), comme le fameux renforcement de la négation par pantoute ‘du tout’ [252], historiquement issu de la séquence pas en tout. 4) l’interrogation (chapitre 7), plus exactement les différents schémas coexistants, comme le marqueur -tu très fréquent en français laurentien qui, au milieu du 20e siècle, remplace progressivement ‑ti issu de ‑t-il, tandis que ‑ti, aussi documenté en Europe au moins du 17e au début du 20e siècle (d’où il a donc dû être exporté), est maintenu en Acadie et en Louisiane (Il part-tu/ti ?) [254]. 5) les subordonnants (chapitre 8), essentiellement des conjonctions qui sont mieux maintenues en français québécois familier qu’en Europe, comme à cause que ‘parce que’ ou des emprunts à l’anglais comme since que ‘depuis que’ (256). 6) les connecteurs et marqueurs discursifs (chapitre 9), plus exactement : là là, alors, donc, ça fait que, so, genre, comme et like. Dans ce chapitre particulièrement intéressant du point de vue discursivo-pragmatique, notons que là, ‘l’un des plus fréquents connecteurs dans le discours familier’ en français nord-américain (257), n’est pas un simple ‘adverbe’ (terme utilisé sans mise à distance) malgré l’analyse qu’en proposent les grammaires québécoises (257) : il s’agit d’un marqueur discursif, terme bien utilisé dans le titre (257) ; notons que le sous-chapitre traite avant tout du marqueur là

4.  Ceux-ci sont formés par « adverbialisation de certains adjectifs » (250), processus qui doit sans doute s’entendre ici dans une perspective discursive synchronique. Dans la perspective diachronique, davantage attendue sous la plume des auteurs, ce processus présupposerait une chronologie ‘fonction adjectivale > fonction adverbiale’. Or, celle-ci ne fait pas sens dans la mesure où ces adverbes continuent de fonctionner aussi comme des adjectifs. Même pour des rares cas comme vite, l’emploi adjectival est devenu très rare, et maintenu essentiellement de façon lexicalisée, en français général (faire vite) et plus encore en français laurentien familier par exemple (être vite en affaires, ~ sur le piton, ~ sur ses patins...). 5.  On pourrait y joindre les adjectifs-adverbes précédés d’une préposition, devenus rares dans l’usage général (comme en gros, pour de faux) et particulièrement bien attestés en français nord-américain, comme — au Québec — en grand(e) ‘beaucoup, vraiment, bien’ (Là, y a les singes qui me dérangent en grand, Jasmin 1965, dans FLI) ou — en Acadie — à plange ‘uni(-ment)’ (aplãj, Massignon 1962 : 6). Ce dernier semble être issu de l’étymon reconstruit *planeus ‘plan’, et donc étymologiquement distinct du québécisme à (la) planche ‘à fonds’ comme dans vendre à planche (cf. FLI), lui-même probablement à rattacher au grec phalanx ‘poutre’. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 494

12/1/24 9:40

Martineau / Remysen / Thibault: Le français au Québec et en Amérique... 495 simple6 alors qu’il annonce le traitement du marqueur rédupliqué là là, particulièrement caractéristique des français en Amérique du Nord (bien qu’il soit aussi utilisé ailleurs dans la francophonie, comme aux Antilles ou en Nouvelle-Calédonie, avec des fonctions similaires).

Les particularismes discursivo-pragmatiques, qui se manifestent sur le plan des routines conversationnelles, sont donc traités comme des faits de morphosyntaxe ; pourtant, ils ont avant tout un rôle pragmatique (tout comme des interjections, par exemple), et auraient pu disposer d’un sous-chapitre à part. L’ouvrage reflète en ce sens l’orientation des travaux actuels qui écartent largement la perspective discursivo-pragmatique, quoique celle-ci soit nettement mieux prise en compte en Amérique du Nord qu’ailleurs dans la francophonie. Le dernier chapitre de l’ouvrage (8), un épilogue au titre original « Vivre en français au Québec et au Canada » (263-301), aurait pu donner lieu à une troisième partie dans l’ouvrage. S’appuyant essentiellement sur une analyse du métadiscours des francophones nord-américains, il questionne leur rapport à la langue et leurs idéologies, la légitimité de leur français et plus généralement l’importance de l’imaginaire linguistique pour les débats identitaires ainsi que la question de la vitalité du français comme langue minoritaire. Dans cet ouvrage de référence, le lecteur gourmand pourrait s’attendre à trouver (par exemple avant l’épilogue) un chapitre dédié aux contours aréologiques du français en Amérique du Nord avec ses subdivisions, dans le présent et le passé. L’information recherchée s’y trouve, mais de façon plus ‘cachée’ : dans des sous-chapitres intitulés « Approches géolinguistiques », pour le lexique (146-151) et la prononciation (206-212) [vue d’ensemble non proposée pour la morphosyntaxe]. On y trouve entre autres des cartes bien connues : celle des isoglosses du /ʁ/ dans l’est du Canada (issue de l’ALEC 1980 : 31) [207] et celle des aires lexicales de Verreault et Lavoie (1996 : 462), montrant notamment la fameuse séparation entre l’Ouest autour de Montréal et l’Est autour de Québec (150). La synthèse critique de l’état des connaissances y est située et expliquée par un ensemble de renseignements (socio-)linguistiques, éditoriaux, historiques et sociologiques extrêmement précieux, comme ailleurs dans cet ouvrage. Un glossaire final très appréciable (pp. 303-318) facilite la lecture du texte en offrant des définitions précises pour 1)  des termes techniques répandus en linguistique, comme affixation ou liaison. 2)  des termes plus spécialisés à la linguistique variationnelle à visée francophone, comme diatopisme (dérivé de la terminologie cosérienne) ou français de référence (Poirier 2005) ; on y trouve aussi le terme archaïsme (305) malgré ses inconvénients conceptuels dans la mesure où il évoque une perception centralisatrice dépassée de la langue, auquel les auteurs auraient pu préférer un terme plus neutre comme maintien, ou simplement héritage — donc celui qui est majoritairement utilisé dans le corps du texte. 3)  des termes spécifiques à l’étude du français nord-américain en particulier, comme acadianisme, Acadjonne ou français laurentien (on aurait pu y joindre français québécois, qui semble plus fréquent dans le corps du texte, ou encore acadien et Acadie, par exemple). Ce survol sur l’ouvrage devrait suffire pour souligner que ce dernier ne tardera pas à s’imposer sur le marché actuel des introductions à destination des étudiants, qui dispose actuellement de collections comme, en Allemagne, les Romanistische Arbeitshefte avec l’ouvrage de Reinke / Ostiguy 2016 (plutôt que Pöll 1998, réédité en 2012 et 2017 malgré les virulentes critiques qu’il a reçues, de Thibault 2001 par exemple). Au-delà de sa fonction pédagogique, l’ouvrage complète et actualise également les publications à destination de la communauté scientifique, largement dépouillées par les auteurs. Pensons entre autres aux travaux (mis à profit) comme les deux grammaires citées plus haut, la collection Les voies du français (2006‑) de F. Martineau et W. Remysen, des articles ciblés de la série Français du 6.  Ce dernier mérite effectivement une analyse de détail ; il constitue plus exactement un diastratisme (de fréquence) dans la mesure où son emploi outre-mer se distingue surtout par sa vitalité (il y est usuel et d’emploi général), alors qu’il est en Europe largement limité à l’usage oral informel selon une analyse panfrancophone (Wissner 2017). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 495

12/1/24 9:40

496

Inka Wissner

Canada – Français de France (1987-2007) (comme Chauveau 2009 sur le verbe acadien), des monographies (comme Chalier 2021 sur les normes de prononciation), des articles parus dans des revues ou recueils (comme Blondeau 2020 sur la sociolinguistique au Québec) ou encore des articles encyclopédiques sur le français en Amérique du Nord dans les Manuels de linguistique et des sciences de communication (Thibault 2003)7 puis dans le Manuel des francophonies dont sont cités (Boudreau / Gauvin 2017 et Klingler 2017). Le français au Québec et en Amérique du Nord ne constituera pas simplement une référence pour les étudiants et l’enseignement universitaire. Bien au-delà, cet ouvrage sera incontournable pour tout spécialiste de la variation en Amérique du Nord, et dans l’espace francophone en général. Il sera également d’une grande utilité aux historiens, sociologues et géographes ou encore aux spécialistes d’autres langues du monde qui s’intéressent de plus ou moins près au français en Amérique du Nord et à l’histoire qui le lie au français utilisé sur le Vieux Continent. Inka Wissner Université de Franche-Comté Bibliographie8 FLI : Fichier lexical informatisé du Trésor de la langue française au Québec. Université Laval, < www. tlfq.ulaval.ca/fichier/ >. Friesner, Michael (2013) : « L’adaptation des voyelles dans les emprunts en français montréalais », in : Bigot, David / Friesner, Michael / Tremblay, Mireille (ed.) : Les français d’ici et d’aujourd’hui. Québec : Les presses de l’Université Laval, p. 231-259. Greub, Yan / Chambon, Jean-Pierre (2008) : « Histoire des variétés régionales dans la Romania : français », in : Wiegand, Herbert Ernst et al. (ed.) : Histoire linguistique de la Romania. Berlin / New York : De Gruyter, vol. 3, p. 2552-2565. Holtus, Günter / Metzeltin, Michael / Schmitt, Christian (ed.) (1988-2005) : Lexikon der Romanistischen Linguistik. Tübingen : Niemeyer. Neumann-Holzschuh, Ingrid / Mitko, Julia (2019) : « Tout le monde parle différent mais on se comprend pareil : Le rôle de l’adjectif-adverbe dans le français nord-américain », in : Dufter, Andreas / Grübl, Klaus / Scharinger, Thomas (ed.) : Des parlers d’oïl à la francophonie. Berlin / Boston : De Gruyter, p. 231-270. Poirier, Claude (2005) : « La dynamique du français à travers l’espace francophone à la lumière de la base de données lexicographiques panfrancophone », Revue de Linguistique Romane, 191, p. 483516. Pöll, Bernhard (1998) : Französisch außerhalb Frankreichs. Tübingen : Niemeyer. Polzin-Haumann, Claudia / Schweickard, Wolfgang (ed.) (2015) : Manuel de linguistique française. Berlin / Boston : De Gruyter. Thibault, André (2001) : Compte-rendu de Pöll 1998, Estudis Romànics, 23, p. 306-312. Völker, Harald (2009) : « La linguistique variationnelle et la perspective intralinguistique », Revue de Linguistique Romane, 73, p. 27-76. Wissner, Inka (2017) : « Le marqueur là en français actuel dans l’espace francophone : quelle description lexicographique pour quel(s) usage(s) ? », Revue de Sémantique et Pragmatique, 91-92, p. 79-97.

7.  Celui-ci reste une référence : l’article censé prendre son relai du Manuel de linguistique française (Polzin-Haumann / Schweickard 2015) n’est pas cité, comme l’article correspondant du prédécesseur (Holtus / Metzeltin / Schmitt 1988-2005). 8.  Cette bibliographie réunit toutes les références non citées dans l’ouvrage qui fait l’objet de ce compte-rendu. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 496

12/1/24 9:40

Martínez Martínez: Origen i evolució dels connectors de contrast...

497

Martínez Martínez, Caterina (2019): Origen i evolució dels connectors de contrast en català. Alacant / Barcelona: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana / Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 247 p.

M

M c

Tot just tancar el llibre Origen i evolució dels connectors de contrast en català, he sentit la necessitat de recuperar amb exactitud uns mots de Fabra que la lectura m’ha dut a la memòria. Provenen del discurs presidencial que el Mestre va pronunciar als Jocs Florals de Mataró, el 28 de juliol de 1918, quan l’Institut d’Estudis Catalans es trobava en ple procés d’establiment del corpus normatiu: «L’ideal que perseguim no és la resurrecció d’una llengua medieval, sinó formar la llengua moderna que fóra sortida de la nostra llengua antiga sense els llargs segles de decadència literària i de supeditació a una llengua forastera».1 I és que el llibre de Caterina Martínez, entre altres aportacions realment valuoses que anirem desgranant, mostra davant els ulls fascinats del lector com es va concretar la tasca fabriana de creació d’una llengua nacional per la via de pouar en el català antic per a rescatar-ne elements caiguts en desús. En el procés, aquests podien ser revestits de nous valors semàntics i de noves possibilitats construccionals, amb l’objectiu de proveir els registres formals del català contemporani dels recursos necessaris per a l’expressió de totes les nocions, incloses les més abstractes, com la de [contrast] que vehiculen els connectors parentètics estudiats per l’autora. Però, anem a pams. L’obra que ressenyem va aparèixer el gener de 2021 a la «Biblioteca Sanchis Guarner», que coediten l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana i les Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Dirigida des de 1983 per Antoni Ferrando, aquesta coŀlecció ha assolit un gran prestigi, que avui se sustenta en l’aplicació dels estàndards de qualitat acadèmica més estrictes, inclosa la doble avaluació cega dels originals per experts externs. El volum que porta el número 93 de la sèrie és fruit de la reelaboració de la tesi La gramaticalització dels connectors de contrast: estudi de corpus i aproximació segons la Teoria de la Inferència Invitada del Canvi Semàntic, per la qual Caterina Martínez va obtenir, el 12 de juliol de 2018, el grau de Doctora Internacional amb la qualificació d’exceŀlent cum laude i es va fer mereixedora, a més, del Premi Extraordinari de Doctorat. Em podria estalviar de dir que la defensa d’aquesta tesi, dirigida per Sandra Montserrat, va tenir lloc a la Universitat d’Alacant, perquè el títol per si sol ja ens mena a la més meridional de les nostres universitats. L’anàlisi de la gramaticalització per una via en què el despullament de corpus textuals es compagina amb els desenvolupaments teòrics de la semàntica cognitiva fa pensar, indefectiblement, en la fructífera escola alacantina que ha trobat en aquests dos pilars la base ferma per a assentar la investigació en lingüística diacrònica.2 Certament, en el si del departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant, el grup de recerca Traducció de clàssics valencians a llengües europees. Estudis literaris, lingüístics i traductològics comparats (VIGROB-125), dirigit per Vicent Martines, ha desenvolupat, entre d’altres, una fèrtil línia d’investigació dels processos de gramaticalització i de canvi lexicosemàntic, que té com a fortalesa el fet d’aplicar un marc teòric amb una elevada capacitat explicativa a produccions lingüístiques reals provinents del buidatge de corpus. No és estrany que aquesta orientació de recerca hagi florit justament aquí, si tenim en compte que el departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant és el focus fundacional de l’Institut Virtual Internacional de Traducció (IVITRA), constituït el 2001 i reconegut el 2012 com a Institut Superior d’Investigació Cooperativa (ISIC/2012/022), en el qual s’ha desenvolupat una tasca ingent de constitució de corpus textuals informatitzats, integrats en el Corpus Informatitzat Multilingüe de Textos Antics i Contemporanis (CIMTAC).3 1.  Fabra, Pompeu (1918): «Filòlegs i poetes. Discurs presidencial llegit en els Jocs Florals de Mataró», La Veu de Catalunya, any XXVIII, núm. 6.953, divendres 2 d’agost de 1918, edició del matí, p. 11. 2.  Per a una presentació de la semàntica d’orientació cognitiva aplicada a la llengua catalana, veg. Martines, Josep (2020): «Cap a una semàntica cognitiva del català (I): la cognició, el cos, l’espai i el temps», Estudis Romànics, 42, p. 323-343, i Martines, Josep (2021): «Cap a una semàntica cognitiva del català (i II): la cognició, el cos i la cultura», Estudis Romànics, 43, p. 267-301. 3.  Veg. Martines, Vicent / Sánchez, Elena (2014): «L’ISIC-IVITRA i el metacorpus CIMTAC. Noves aportacions a la lingüística de corpus», Estudis Romànics, 36, p. 423-436. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 497

12/1/24 9:40

498

Mar Massanell i Messalles

Caterina Martínez, doncs, aporta un nou carreu per a la construcció, sobre aquests fonaments teòrics i metodològics sòlids, de l’edifici del coneixement del nostre passat lingüístic i de les evolucions que expliquen l’estat de llengua actual. La seua contribució s’afegeix a altres recerques sorgides d’aquest mateix nucli i concretades en els volums La semàntica diacrònica cognitiva, de Sandra Montserrat;4 Els verbs de percepció en català antic, de Jordi M. Antolí;5 Modalitat i evidencialitat en català antic, d’Andreu Sentí,6 i Les construccions de temps transcorregut en el català de l’edat moderna i contemporània (s. xvi-xx), de Josep Vicent Garcia,7 tots quatre inserits a la «Biblioteca Sanchis Guarner» i procedents de la reelaboració de sengles tesis doctorals dirigides per Josep Martines, amb la codirecció de Hans-Ingo Radatz, en el cas d’Antolí, i amb la de Carles Segura, en el de Garcia.8 Un floret de deixebles que garanteix la continuïtat de la tasca i de l’esperança —permeteu-me el ressò fabrià— en el context, no sempre amable, de l’extrem sud dels Països Catalans.9 Avançant, doncs, en la línia de recerca esmentada, Caterina Martínez, en el llibre que ressenyem, analitza lúcidament com s’han format i com s’han transformat cinc connectors de contrast en català: noresmenys, nogensmenys, tanmateix, a despit de i malgrat.10 Per a fer-ho, parteix de mostres lingüístiques reals, obtingudes del buidatge de corpus textuals digitalitzats extensos, constituïts amb criteris de representativitat en els quatre eixos de la variació, i aborda —i aquest punt és crucial— l’anàlisi individualitzada dels exemples en el context en què s’han produït. Aquesta anàlisi demana, és clar, un marc teòric que permeti interpretar les dades a partir d’una visió general del fet lingüístic, en la qual s’integri el canvi semàntic. Aquí és on l’autora demostra que coneix amb profunditat i que sap manejar amb destresa els diversos desenvolupaments teòrics de la semàntica cognitiva i, en particular, la teoria de la inferència invitada del canvi semàntic, que situa els intercanvis comunicatius en el centre de la comprensió d’aquest tipus de mutació lingüística: Quins mecanismes de marcatge posa en joc l’emissor per a establir la seua posició respecte del que enuncia i per a aconseguir l’efecte que desitja en el receptor? De quina manera aquest descodifica el missatge en funció del context compartit amb l’emissor i n’infereix uns valors que poden forçar les unitats lingüístiques a dir més del que deien en l’origen? En definitiva, com es negocia el significat en l’acte comunicatiu? Origen i evolució dels connectors de contrast en català s’obre amb el «Sumari» (p. 9-10), que va seguit de la llista d’«Abreviatures, sigles i símbols» (p. 11-12). A continuació, el «Pròleg» (p. 13-16) de Sandra Montserrat ens convida entusiàsticament a submergir-nos en el llibre i ens en proporciona algunes claus de lectura. Tot seguit, s’insereixen els «Agraïments» (p. 17-18) que l’autora ha volgut expres-

4.  Montserrat i Buendia, Sandra (2007): La semàntica diacrònica cognitiva. Una aplicació a propòsit de venir, arribar i aplegar (segles xii-xvi). València / Barcelona: IIFV / PAM [BSG/68]. 5.  Antolí Martínez, Jordi M. (2017): Els verbs de percepció en català antic. Els verbs veure, sentir, oir i entendre en els segles xiii-xvi. València / Barcelona: IIFV / PAM [BSG/86]. 6.  Sentí, Andreu (2017): Modalitat i evidencialitat en català antic. Un acostament cognitiu a les perífrasis verbals amb deure i amb haver. València / Barcelona: IIFV / PAM [BSG/87]. 7.  Garcia Sebastià, Josep Vicent (2019): Les construccions de temps transcorregut en el català de l’edat moderna i contemporània (s. xvi-xx). València / Barcelona: IIFV / PAM [BSG/90]. 8.  S’insereix en aquesta mateixa prolífica línia de recerca la tesi Canvi semàntic i gramaticalització dels verbs metre i posar: un acostament segons la semàntica cognitiva diacrònica, elaborada per Jaume Pons Conca sota la direcció de Josep Martines, la qual és consultable en el repositori de la Universitat d’Alacant: <https://rua.ua.es/ dspace/bitstream/10045/98308/1/tesi_jaume_pons_conca.pdf>. 9.  «Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança». Pompeu Fabra, Setmana d’Estudis Catalans, Prada, 13 d’abril de 1947. Font: <https://pompeu-fabra.espais.iec.cat/>. 10.  Anteriorment, Caterina Martínez ja havia aplicat la seua finor interpretativa a emperò, un altre integrant de la família dels connectors parentètics. Veg. Martínez Martínez, Caterina (2015): «Gramaticalització, canvi semàntic i intersubjectivació: un acostament a l’evolució del connector emperò parentètic en català antic», dins Studia Iberica et Americana. Journal of Iberian and Latin American Literaty and Cultural Studies, Year 2 – Dec. 2015, Ebook/Monograph, 2, Cortijo-Ocaña, Antonio / Mallorquí-Ruscalleda, Enric (ed.): Catalan Diachronic and Corpus Linguistics: Four New Approaches, p. 23-41. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 498

12/1/24 9:40

Martínez Martínez: Origen i evolució dels connectors de contrast...

499

sar als companys, professors, coŀlegues i amics, no tan sols de la Universitat d’Alacant, sinó també de la University of California at Santa Barbara i de l’Otto-Friedrich-Universität Bamberg, en les quals Caterina Martínez va fer estades de recerca durant el doctorat. En aquest punt, s’enceta el cos de l’obra, que està estructurat en cinc capítols: un d’introductori, un altre de teòric, dos d’anàlisi de dades i un darrer de conclusions; ens hi referim en els paràgrafs de sota. En acabat, es troba la «Bibliografia» (p. 217-237), dividida en cinc seccions: diccionaris i gramàtiques, estudis, corpus textuals informatitzats, fonts citades dels corpus informatitzats i, finalment, altres fonts citades. Tanquen el volum quatre «Índexs» (p. 239-247) utilíssims: d’autors, de conceptes, de figures i de gràfics, que faciliten el trànsit selectiu per les prop de 250 pàgines que el formen. El primer capítol és la «Introducció» (p. 19-25), en què l’autora presenta les línies fonamentals de la recerca i revela els dos eixos argumentals que vertebren el llibre. El primer, amb una perspectiva diacrònica que arrenca dels orígens de la llengua, és que la formació dels connectors parentètics que expressen [contrast] és el «resultat d’un fenomen de concentració d’inferències discursives» (p. 22). El segon, també altament rellevant, focalitza la mirada de la Renaixença ençà i incorpora «el procés de codificació de la llengua catalana com a factor condicionant del canvi lingüístic» (p. 22). Tot seguit, Caterina Martínez perfila l’estat de la qüestió, per a l’establiment del qual té en compte tant les aportacions precedents que han abordat globalment els connectors parentètics, entre les quals destaca el llibre fonamental de Maria Josep Cuenca,11 de qui pren el terme, com tot un reguitzell d’estudis que tracten la noció de [contrast] des del punt de vista de la semàntica cognitiva en l’àmbit romànic, ja sigui en referència al català, al castellà —llengua per a la qual hi ha molta feina feta, en gran mesura per la dedicació que hi ha esmerçat, ja des de la tesi, Mar Garachana—,12 a l’italià o al francès. És també en aquest primer capítol que la investigadora detalla els corpus d’on ha obtingut les dades. Per als períodes medieval i modern, ha despullat el Corpus Informatitzat Multilingüe de Textos Antics i Contemporanis (CIMTAC), desenvolupat a l’ISIC-IVITRA, en el qual s’integren el Corpus Informatitzat per a la Gramàtica del Català Antic (CIGCA), que abraça des dels primers textos fins a la fi del segle xvi, i el Corpus Informatitzat per a la Gramàtica del Català Modern (CIGCMod), que cobreix de 1601 a 1833. Per al català contemporani, ha buidat el Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana (CTILC), dirigit per Joaquim Rafel en el si de l’Institut d’Estudis Catalans. Aquest corpus, que ha estat la base per a la redacció del Diccionari descriptiu de la llengua catalana, inicialment cobria el període de 1832 a 1988, que és el que va poder ser tingut en compte en l’obra que ressenyem, però a partir de 2015 va iniciar-se’n una segona fase, gràcies a la qual avui el CTILC ja s’ha ampliat fins a 2019 i està en actualització constant. Caterina Martínez ha treballat, encara, amb un altre corpus, de confecció pròpia, integrat per mostres textuals recuperades de la xarxa, que li han permès de complementar els corpus anteriors amb tres tipus de textos que s’havien revelat com a especialment interessants per a traçar el trànsit semàntic de les unitats lingüístiques objecte d’estudi: textos juridicoadministratius, peces periodístiques i obres teatrals populars. En el segon capítol, «La gramaticalització de la connexió contrastiva» (p. 27-49), l’autora fa un desplegament teòric d’una gran solidesa, en el qual integra l’anàlisi del discurs, la lingüística cognitiva i la pragmàtica. Caterina Martínez se serveix amb perspicàcia de la teoria de l’argumentació, d’Anscombre / Ducrot;13 de la teoria dels efectes de prototipicitat i, especialment, del principi de semblança de família, de Geeraerts,14 i de la teoria de la inferència invitada del canvi semàntic, de Traugott / 11.  Cuenca, Maria Josep (2006): La connexió i els connectors. Perspectiva oracional i textual. Vic: Eumo. 12.  Garachana, Mar (1997): Los procesos de gramaticalización. Una aplicación a los connectores contraargumentativos. Tesi doctoral. Universitat de Barcelona, 20 de febrer de 1997. Accessible a: <http://hdl.handle. net/10803/1700>. 13.  Anscombre, Jean-Claude / Ducrot, Oswald (1983): L’argumentation dans la langue. Bruxelles: Mardaga, 3a ed. 14.  Geeraerts, Dirk (1997): Diachronic Prototype Semantics: A Contribution to Historical Lexicology. Oxford: Clarendon. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 499

12/1/24 9:40

500

Mar Massanell i Messalles

Dasher,15 d’acord amb la qual els conceptes clau per a explicar com es produeix el canvi semàntic són els de subjectivació, intersubjectivació, context pont, inferència, blanqueig semàntic o dessemantització, persistència semàntica i rutinització. Com a aportació teòrica pròpia a la conceptualització del [contrast], en aquest capítol Caterina Martínez formula el concepte d’[adversativitat concessiva] (§ 2.1.2). El [contrast] es produeix quan un enunciat P, que és presentat com a argument possible per a una conclusió R, és seguit d’un enunciat Q, que és orientat a la conclusió oposada, ¬R. En l’[adversativitat] prototípica, el valor de l’enunciat P^Q és ¬R, perquè el contrast adversatiu concedeix més força connectiva a l’apòdosi per la seua rematicitat. En canvi, en la [concessivitat] prototípica, el valor de l’enunciat P^Q és R, perquè el contrast concessiu concedeix més força connectiva a la pròtasi per la seua tematicitat. A partir de la combinació d’aquests dos mecanismes argumentatius, l’autora en proposa un de nou que trenca les expectatives previstes, atès que «pren el mecanisme prototípic de l’[adversativitat]; però, en aquest cas, el segon membre, és a dir, l’apòdosi —l’enunciat Q—, no té força connectiva. A causa de la reiteració d’un obstacle, prèviament acordat pel P[arlan]t/E[escripto]r i l’O[ien]t/L[ecto]r, l’enunciat P^Q és orientat cap a R i expressa [adversativitat concessiva]» (p. 37). Arribats aquí, Caterina Martínez s’enfronta amb èxit, en els capítols tercer i quart, a la difícil tasca d’explicar com es generen valors semàntics més abstractes a partir de nodes experiencials més bàsics. En concret, mostra pas a pas el procés pel qual unitats lingüístiques com no res menys i tant mateix, que en l’origen es vinculen a la noció de [càlcul], i despit i grat, que inicialment expressen [emoció], acaben gramaticalitzades en els connectors noresmenys, tanmateix, a despit de i malgrat, els quals vehiculen una idea més intangible, la de [contrast], i són fonamentals per a estructurar el discurs. El cas, interessantíssim, de nogensmenys va per uns altres viaranys que l’autora també s’encarrega d’esclarir amb solvència i que, en un gir inesperat, condueixen el lector al cor mateix del procés de normativització de la llengua catalana contemporània i a la tasca de Pompeu Fabra, al qual Caterina Martínez també ha prestat atenció en altres ocasions.16 Concretament, en aquests capítols nuclears de l’obra, l’autora, proveïda de les dades obtingudes dels corpus a què hem aŀludit i equipada amb les eines teòriques esmentades, ressegueix pas a pas, matís a matís, els itineraris de gramaticalització dels connectors que estudia. L’anàlisi que hi aplica és alhora quantitativa, amb 23 gràfiques de freqüència relativa, i qualitativa, amb més de dos centenars de fragments de textos medievals, moderns i contemporanis explanats. Així, en el capítol tercer, «Del [càlcul] al [contrast adversativoconcessiu]» (p. 51-139), presenta, a partir del node del [càlcul], l’itinerari de gramaticalització de noresmenys (§ 3.1)17 i de tanmateix (§ 3.2),18 alhora que hi revela l’autèntic origen del suposat arcaisme nogensmenys, la primera atestació del qual és de... 1915! Semblantment, en el quart capítol, «De l’[emoció] al [contrast concessiu]» (p. 141-207), Caterina Mar15.  Traugott, Elizabeth Closs / Dasher, Richard B. (2002): Regularity in Semantic Change. Cambridge: Cambridge University Press [Cambridge Studies in Linguistics/97]. 16.  Juntament amb Maria Isabel Guardiola, Caterina Martínez va coordinar el dossier monogràfic «100 anys de Pompeu Fabra» que Ítaca. Revista de Filologia, 10 (2019) va dedicar al Mestre amb motiu de l’Any Fabra. Veg. també Martínez Martínez, Caterina (2020): «El lèxic popular en la prosa de Fabra: l’Epistolari», dins Radatz, Hans-Ingo (ed.): Canvi lingüístic, estandardització i identitat en català / Linguistic Change, Standardization and Identity in Catalan. Amsterdam / Philadelphia: John Benjamins [IVITRA Research in Linguistics and Literature/27], p. 174-188, i Martínez Martínez, Caterina (2021): «Normativa fabriana i canvi lingüístic: el cas de malgrat», dins Pradilla Cardona, Miquel Àngel (ed.): De llengua i societat: de la proposta fabriana a la reforma normativa de l’IEC. Barcelona: IEC, p. 165-177. 17.  El connector noresmenys ja havia centrat l’atenció de l’autora en l’article: Martínez Martínez, Caterina (2017): «Evolució i procés de gramaticalització del marcador discursiu noresmenys en català antic», Zeitschrift für Katalanistik, 30, p. 53-76. 18.  També el connector parentètic tanmateix ha estat objecte d’altres estudis per part de l’autora: Martínez Martínez, Caterina (2020): «Genesis and Evolution of a Pragmatic Marker in Catalan: the Case of Tanmateix», Catalan Journal of Linguistics Special Issue, p. 161-182. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 500

12/1/24 9:40

Martínez Martínez: Origen i evolució dels connectors de contrast...

501

tínez ofereix, a partir del node de l’[emoció], l’estudi de l’itinerari de gramaticalització de a despit de (§ 4.1) i de malgrat (§ 4.2).19 Per tal que qui ens llegeix es faci una idea més aproximada del contingut del llibre, oferim una pinzellada del primer d’aquests trajectes a què ens convida l’autora. En el cas de noresmenys, la ruta evolutiva, observable en atestacions que van dels segles xiii al xvii, parteix d’un connector parentètic amb el valor d’[addició] que pot prendre els matisos d’[addició continuativa] (‘i, a més’), de [rematicitat preferent] (‘i, no menys important’), de [resolució] (‘finalment’), de [resum] (‘en resum’) i de [confir­ mació] (‘efectivament’). A partir d’aquí, el valor de [contrast] es dispara en contextos pont, el primer dels quals és del segle xv, en què el noresmenys de [confirmació] es perfuma de matisos concessius pel fet que coocorre amb unitats lingüístiques que tenen aquest valor, com jatsia (que), bé que, acabat que i encara que. La gramaticalització d’aquest valor es pot considerar consolidada quan noresmenys expressa [adversativitat concessiva] (‘en canvi, però’) sense necessitat ja d’aquesta coocurrència. El cinquè capítol conté les «Conclusions finals» (p. 209-216), que cohesionen les conclusions parcials a què l’autora ha anat arribant en els capítols anteriors (§ 2.1.5, 3.1.6, 3.2.5, 4.1.4 i 4.2.4), tant les referides als processos històrics de gramaticalització de noresmenys, tanmateix, a despit de i malgrat, com les que tenen a veure amb la influència que el procés de codificació de la llengua catalana ha tingut en l’evolució recent d’aquests connectors de contrast —i en la creació de nogensmenys. És també en aquest capítol de cloenda que Caterina Martínez planteja les perspectives d’estudi que obre la seua recerca: d’una banda, «completar el mosaic de nodes conceptuals que, com el [contrast], generen connectors discursius» i, de l’altra, «augmentar l’inventari de connectors de [contrast] i perfilar amb més profunditat el sistema que dibuixen en català» (p. 215). I cal dir que l’autora no ha esperat pas gens a posar-se a la feina: en un treball recent, la mirada sagaç de Caterina Martínez ja s’ha eixamplat cap al connector contrastiu baldament.20 Sens dubte, Origen i evolució dels connectors de contrast en català marca una fita en els estudis de lingüística diacrònica. Caterina Martínez hi conjumina sàviament els desenvolupaments teòrics de la semàntica cognitiva, de la pragmàtica i de l’anàlisi del discurs amb la lingüística de corpus, per a oferir-nos una obra construïda amb rigor i enginy, el contingut de la qual és presentat d’una manera diàfana i amena, fins i tot amb picades d’ullet al lector en els títols de diversos subapartats («3.1.1 Nogensmenys?! Vostè de qui és?»). Val a dir que assolir el nivell de claredat expositiva a què arriba l’autora en un tema tan complex té molt de mèrit i fa que se li pugui aplicar una de les citacions que analitza en el llibre: «ha sapigut agermanar la exactitud ab la justa estensió y [...], malgrat de la aspresa de lo que tracta, sap instruir al llegidor sens cansarlo» (p. 194). No podríem estar més d’acord, doncs, amb la valoració que Sandra Montserrat fa de l’anàlisi dels connectors de contrast elaborada per Caterina Martínez, quan la qualifica de «deliciosa, per encertada, completa i sorprenent» (p. 14). Una gran aportació, tanmateix!21 Mar Massanell i Messalles Universitat Autònoma de Barcelona Institut d’Estudis Catalans 19.  El connector malgrat ja havia estat objecte d’interès de la investigadora en l’article: Martínez Martínez, Caterina (2018): «De l’[emoció] a la [contravoluntat]: el procés de gramaticalització de malgrat als segles xii-xvi», Scripta. Revista Internacional de Literatura i Cultura Medieval i Moderna, 12, p. 86-102. 20.  Martínez Martínez, Caterina (2021): «Baldament en el Curial e Güelfa: a les portes del valor concessiu», dins Ferrando, Antoni / Babbi, Anna Maria (ed.): La «cavalleria umanistica» italiana: Enyego (Inico) d’Avalos e ‘Curial e Güelfa’ / The Italian “Humanistic Chivarly”: Enyego (Inico) d’Avalos and ‘Curial e Güelfa’. Amsterdam / Philadelphia: John Benjamins [IVITRA Research in Linguistics and Literature/29], p. 171-190. 21.  Sobre la pervivència del tanmateix de [confirmació] (‘efectivament’) en parlars actuals —entre els quals el meu—, veg. § 3.2.4. «Ja és ben carallot, tanmateix!», recordo haver sentit sentenciar amb èmfasi a la mare, de qui vaig adquirir la parla arbequina. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 501

12/1/24 9:40

502

Glòria Sabaté

Martos, Josep Lluís (2023): El primer cancionero impreso y un pliego poético incunable. Madrid / Frankfurt: Iberoamericana-Vervuert, 332 p. És sobradament coneguda la trajectòria investigadora de Josep Lluís Martos, catedràtic de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant, centrada en la literatura catalana del segle xv i la seva transmissió textual durant el segle xvi. Amb un currículum extens de més de cent cinquanta publicacions, en destaquen aquelles dedicades a la poesia de cançoner i la seva transmissió als segles xv, xvi i xix, fonamentalment catalana, però també castellana. És editor de l’obra de Joan Roís de Corella, de la qual ha publicat les proses mitològiques i la Lletra consolatòria, a més de diversos estudis centrats en la interpretació d’aquests textos i d’altres autors contemporanis a Corella. L’estudi material dels manuscrits, incunables i impresos conservats és a la base de bona part de tota la recerca científica de Martos, i en l’estudi que ens ocupa esdevé d’una importància cabdal perquè posa de manifest la utilitat de l’estudi de la incunabilística, des de la materialitat dels exemplars fins al procés de producció, difusió i recepció, en l’estudi exhaustiu de dos testimonis impresos fonamentals per a la història de la literatura catalana: els incunables Les trobes en lahors de la Verge Maria (1474) i la Salve Regina (1491-1495). L’experiència codicològica de l’autor suara esmentada, doncs, l’ajuda a elaborar un treball metòdic a través del qual ofereix una descripció aclaridora de l’estructuració dels exemplars objecte d’estudi, així com llur concepció com a cançoners, enfocament que li permet plantejar noves hipòtesis sobre la literatura impresa perduda, bastides sobre un coneixement sòlid de les aportacions científiques publicades amb anterioritat sobre la temàtica examinada, tal com demostra l’ampli recull de la bibliografia emprada (p. 315-332). L’edició és elegant, de bona costura i lletra llegidora. La passió de Martos pel que estudia es desprèn d’una prosa apassionada i contundent, que s’atura en l’anàlisi del detall i evoluciona al mateix ritme que les hipòtesis exposades al llarg del discurs, estructurat en tres blocs clarament diferenciats i presentats per una introducció (p. 9-12) en què l’autor, a mode de resum, assenyala els trets més meritoris de l’estudi, tot remarcant les grans novetats que presenta, ja que «es a partir [...] del impreso y de su mise en page, o de la textualidad de los poemas y rúbricas, que se reconstruyen cuestiones que afectan al propio desarrollo del certamen poético, en un camino de ida y vuelta, que acaba repercutiendo en un mejor conocimiento de este primer cancionero incunable» (p. 11). El primer bloc (p. 13-192) el dedica a les Trobes en lahors de la Verge Maria. Hi afronta els problemes derivats de l’absència d’un colofó i reconstrueix les possibles dades d’impressió, a partir d’un estudi exhaustiu dels diversos repertoris bibliogràfics que se n’han ocupat i de l’examen minuciós de la materialitat de l’incunable: nombre de folis, caixa tipogràfica, anàlisi dels quaderns i de les filigranes. A partir d’aquest estudi demostra que a l’exemplar li manca, almenys, el darrer foli, el qual amb tota probabilitat devia contenir-hi el colofó i devia tractar-se del primer colofó de la impremta incunable valenciana. En aquest sentit, determina que fou publicat a València en 1474 i als tallers tipogràfics de Lambert Palmart i que formava part d’un lot d’altres exemplars avui perduts. Tot seguit se centra en oferir una descripció dels folis de guarda, detalla les successives enquadernacions de l’exemplar, així com els diversos processos de restauració soferts. Aquests elements l’ajuden a resseguir, d’una manera gairebé detectivesca, la procedència i les distintes localitzacions del testimoni conservat. Pel que fa al contingut, a partir de l’examen de les rúbriques l’autor assenyala que molt probablement s’ha perdut bona part de les poesies d’aquest incunable, així com també el certamen poètic que va motivar-ne la publicació. El segon bloc temàtic (p. 193-304) presenta els mateixos punts que el primer i el dedica a l’examen de la Salve Regina de Pere Vilaspinosa. Ens ofereix un estudi detallat d’aquest imprès, conservat dins del volum factici conegut amb el nom de Natzaré, format exclusivament per obres de motius reli­ giosos, bona part de les quals (disset de vint-i-una) són peces poètiques. A partir, una vegada més, d’un profund estudi codicològic, de l’estructura externa (amb especial esment als gravats) com interna i dels paratextos, Martos avança la datació de La Salve Regina de Pere Vilaspinosa a l’última dècada del Quatrecents, situant-la entre els anys 1491-1495, i la relaciona amb els tallers tipogràfics de Hagenbach i Hutz, Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 502

12/1/24 9:40

Mestres: Joaquim Rubió i Ors poeta

503

la qual cosa li permet afirmar que som davant del primer plec poètic sorgit de les impremtes valencianes, dada important per a la història de la impremta valenciana, de la qual es reconstrueix aquí un període de producció concret i la continuïtat en tallers posteriors. Al tercer bloc temàtic (p. 305-314), a mode de conclusió, compara la Salve Regina i les Trobes en lahors de la Verge Maria, a partir de les observacions que ha anat embastant al llarg del llibre. Tot i que ambdós provenen del mateix certamen literari celebrat a València el 1474, la datació, la tipografia i el context del plec poètic de la Salve no coincideixen amb el tipus ni els continguts del cançoner incunable de Les trobes. D’altra banda, d’aquesta comparació Martos dedueix un parell d’incògnites: d’una banda, la Salve conserva una rúbrica que inclou la sentència de l’esmentat certamen que remet a una edició més extensa no conservada, i de l’altra, es pregunta com és que el plec de Vilaspinosa no apareix a l’incunable de les Trobes si va formar part del mateix certamen. Per donar resposta a aquestes dues qüestions l’autor ofereix una anàlisi de les rúbriques, de les referències i concomitàncies que es troben en tots dos textos, a banda de comparar els tipus mòbils utilitzats en llur elaboració, les filigranes del paper emprat i l’estudi de la mise en page, destacant-hi les coincidències pel que fa al context socioliterari del certamen. Arriba a proposar la hipòtesi que Lambert Palmart, impressor que va publicar altres cançoners vinculats a certàmens hagiogràfics o marians entre els anys 1486 i 1488, va poder extreure el plec poètic de la Salve d’una reedició en gòtica del cançoner incunable de les Trobes avui perduda, més àmplia, de la qual va seleccionar el fragment de la Salve i el va reproduir sense modificar-ne la rúbrica. Segurament Palmart ho va fer mogut per l’eclosió d’aquests certàmens en les dates ja assenyalades, amb el conseqüent èxit comercial, i aquest podria haver donat lloc a d’altres plecs poètics similars al de Vilaspinosa. En definitiva, l’aportació rigorosa, apassionada i apassionant de Martos ajuda a un major i més profund coneixement de la literatura catalana del segle xv, alhora que iŀlumina aspectes fins ara poc coneguts de la impremta incunable a la València medieval, els tallers i els impressors. Amb aquest brillant estudi l’autor obre nous camins per on fer transitar, de manera profitosa, els futurs estudis a l’entorn dels orígens de la impremta a casa nostra, íntimament lligada al fenomen cultural dels certàmens poètics, d’inspiració mariana i devota, i a la rica cultura literària del segle xv, a cavall entre l’oralitat i l’escriptura, la tradició i la novetat que implica la impremta. Glòria Sabaté Universitat de Barcelona

E

M

Mestres, Albert (2022): Joaquim Rubió i Ors poeta. Tarragona: Universitat Rovira i Virgili, 262 p. Hi ha llibres que són imprescindibles per forjar un patrimoni cultural coŀlectiu, per crear un cànon. Joaquim Rubió i Ors poeta d’Albert Mestres, editat per les publicacions de la Universitat Rovira i Virgili, és un d’aquests llibres que ajuden a bastir el patrimoni literari català. Es tracta d’un llibre rigorós, profusament treballat i documentat, ben escrit, que, com assenyala la contraportada, «representa el primer estudi biogràfic a fons del poeta i la primera edició completa de la seva poesia en català». Un volum publicat, a més a més, en una coŀlecció interessantíssima de patrimoni literari. De fet, el llibre ressenyat consta de dos volums. El primer, en format paper, conté la biografia de Joaquim Rubió i Ors. El segon és la publicació de l’edició crítica de la seva obra poètica en llengua catalana, i hi inclou poemes esparsos i inèdits i la publicació d’alguns pròlegs i textos perifèrics. Aquest segon volum es presenta en format digital i s’hi pot accedir a través d’un codi Qr que es troba en el volum en paper. El conjunt de l’obra és el resultat d’una tesi doctoral realitzada pel seu autor, Albert Mestres, que en la presentació dona notícia de la història del llibre i assenyala probablement els únics peròs de l’obra: la falta d’un estudi literari, de crítica literària de l’obra de Rubió i Ors i la falta d’un major aprofundiment en l’anàlisi hermenèutic. Estem, però, segurs, que en un futur podrem llegir l’anàlisi literària, crítica d’aquesta poesia, perquè precisament és una de les coses de les quals més amargament es queixa Albert Mestres al llarg del primer volum. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 503

12/1/24 9:40

504

Enric Falguera

Joaquim Rubió i Ors poeta reivindica l’obra i el personatge. Aquest primer volum és un estudi molt complet de la vida i l’obra de Lo gaiter del Llobregat. Malgrat que, com afirma el propi autor, «no és fàcil fer aportacions significatives a la biografia humana i literària de Joaquim Rubió i Ors», Mestres reix a escriure un biografia documentada a partir dels propis escrits inèdits de Rubió, de les biografies del fill i el net i de la ingent recerca documental en arxius que li permeten teixir els llaços socials i inteŀlectuals amb els prohoms de la seva època i configurar el retrat biogràfic de Rubió com a escriptor i inteŀlectual, com a docent i com a home de l’alta societat. De fet, el retrat d’una societat i d’una època és un dels aspectes més rellevants del llibre. El volum biogràfic presenta un Rubió i Ors, d’orígens més o menys humils, que no té recursos per accedir a la universitat i que, en no ser l’hereu, ha de professionalitzar-se per poder-se guanyar la vida. Aquesta professionalització l’exercirà com a home de lletres i de docència, i així esdevindrà un dels inteŀlectuals del segle xix que veu en la pròpia inteŀlectualitat un mecanisme d’ascensió social. Òbviament, el relat biogràfic s’atura en la figura de Lo gaiter del Llobregat, el poeta, i n’assenyala la importància que tingué en la vida de Rubió i Ors en un moment en què «la poesia es va situar al centre de la vida social de la nova burgesia liberal». Com hem assenyalat, el llibre mostra l’atmosfera de l’època, els quefers entre inteŀlectuals. Comprovar com, lluny de la imatge d’inteŀlectual seriós i burgès que potser tenim de Rubió i Ors, es mostra com un personatge que batalla per assolir premis, com el convocat per l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, que té una plena vida social, que escriu poemes per encàrrec, per exemple per àlbums de senyoretes i senyores, que es va dedicar al teatre, deixant obres inèdites, i que va tenir una vida amorosa més o menys intensa, és una de les aportacions destacables de la monografia. El primer capítol dona compte, doncs, dels orígens vitals i inteŀlectuals de Rubió, de la seva estada a Valladolid i del seu retorn a Catalunya convertit en un professor universitari de prestigi amb obra assagística. Un altre del aspectes rellevants del volum és que mostra com Rubió i Ors lluita durant tota la seva vida per ser reconegut com la figura capdavantera i pionera del moviment de la renaixença, en moltes ocasions disputant-se aquest lloc privilegiat amb altres inteŀlectuals com ara Bonaventura Carles Aribau. Com escriu Albert Mestre, «els reconeixements li van arribar sempre tard i sempre darrera del seu amic Milà i Fontanals». Així, el present llibre pretén ressituar el lloc que li pertoca al poeta. El segon capítol del volum està dedicat a l’obra i novament n’apareix la reivindicació: «Actualment Joaquim Rubió i Ors només es recordat com el primer poeta romàntic que va escriure poesia en català, però la seva obra erudita [...] va ser considerable i respectada». Mestres divideix la seva obra en tres eixos: el pedagògic, el filològic i el de la religió i la moral. D’aquest apartat, en destaquem dues idees: l’admiració de Rubió i Ors per l’obra de Vicenç Garcia i el fet que fou ell el primer a fixar el concepte de renaixença que ha arribat fins pràcticament els nostres dies. Se’n destaca, també, la seva tasca com a constructor de la geografia i la història com a disciplina escolar i la seva obra poètica en castellà, així com la seva tasca de traductor. El tercer capítol està dedicat a l’obra poètica en català. S’expliquen les raons per les qual Rubió i Ors es decideix a escriure i publicar en català, destacant el fet que va ser ell qui va donar veu de manera continuada en català al romanticisme, i no de forma testimonial, com van fer companys seus generacionals. Mestres analitza també el perquè del pseudònim i el sentit del mateix i tot a partir d’informacions extretes de l’època i ben contrastat a partir de la consulta d’abundosa bibliografia. Com ja hem assenyalat, hauria estat bé una major lectura i estudi literari de l’obra poètica. Un dels aspectes més interesants en aquest sentit és el moment en què Albert Mestres defineix la poesia de Rubió i Ors com una mena de síntesi entre la poesia romàntica francesa i espanyola amb influències angleses, alemanyes i italianes. Evidentment, els referents són massa amplis i caldrà en un futur acotar i concretar aquests referents, tal com afirma el propi autor de l’edició. El capítol fa un repàs de les tres edicions de Lo gaiter del Llobregat. El capítol quart és una descripció de tots els testimonis de la poesia de Rubió i Ors feta a partir de manuscrits, edicions, testimonis esparsos, reculls i publicacions periòdiques. Aquest capítol, molt filològic, inclou un stemma de testimonis i connecta amb el segon volum, el de l’edició crítica de la seva poesia. Aquest segon volum és l’encarregat de fixar un text definitiu per a l’obra de Rubió i Ors i oferir Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 504

12/1/24 9:40

Molina Martos / García Mouton: Geolingüística en la Península Ibérica 505 en aparat tant genètic com evolutiu les variants textuals. El fet de triar la tercera edició de Lo Gaiter del Llobregat, del 1888-1889, l’última apareguda en vida del poeta, possibilita aquest doble aparat i en­ riqueix l’edició tant des de punt de vista historicista —en podem observar l’evolució— com textual, fixant la darrera voluntat de l’autor. En la introducció al segon volum Albert Mestres fixa els criteris d’edició i es mostra molt respectuós amb el text original de l’autor, malgrat algunes intervencions que poden arribar a discutir-se de mots arcaics, com ara ab o casi. L’edició crítica s’obre amb una explicació que contextualitza cada poema per, a continuació, presentar el text fixat i les notes en aparat. Sens dubte una feina ingent que cal agrair. El primer volum acaba amb un capítol sobre la recepció de l’obra de Lo gaiter que, segons Mestres, té un impacte considerable en el moment de ser publicat, però que a poc a poc es va diluint, malgrat els intents de reivindicar-lo i valorar-ne la qualitat literària de finals del segle xix. El capítol posa de relleu el difícil equilibri entre la figura de Rubió com a precursor de la literatura catalana contemporània i la seva vàlua literària i es queixa que, sobretot, en les darreres dècades s’ha avançat molt en el reconeixement d’aquest paper preponderant del poeta, però molt poc en l’anàlisi de la seva vàlua com a escriptor. En definitiva, ens trobem davant un llibre en dos volums imprescindible, que, tot reivindicant la figura de Rubió i Ors, el situa en el seu context i realitza un retrat de la vida cultural i social de la Catalunya de mitjans del segle xix i del paper que hi tenien els inteŀlectuals, en el marc de la construcció de la renaixença. Un llibre que presenta un doble relat: un de molt divulgatiu per difondre la vida i l’obra del prohom a tots els públics, i un altre de molt filològic en la consulta de bibliografia i, en particular, en la fixació d’un text per a futurs estudis. Un llibre, doncs, essencial ara que comencem a deixar enrere algunes lectures interessades del període romàntic i podem encarar el seu estudi de forma objectiva. Enric Falguera Universitat de Lleida

J

M l

Molina Martos, Isabel / García Mouton, Pilar (ed.) (2022): Geolingüística en la Península Ibérica. Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 242 p. Aquesta obra coŀlectiva consagrada a la investigació actual sobre geografia lingüística o geo­ lingüística a la península ibèrica continua el deixant de la gran obra (inacabada) de referència que és l’Atlas Lingüístico de la Península Ibérica (ALPI), tal com assenyalen les editores a la seva «Introducción» (p. 9-14). Una introducció que, a més de contextualitzar aquest gran atles en el marc de la geolingüística romànica del segle xx, situa en un coŀloqui celebrat al Instituto de Lengua, Literatura y Antropología del Centro de Ciencias Humanas y Sociales del CSIC l’origen d’aquest llibre coŀlectiu, que conté onze contribucions distribuïdes en tres parts: (1) sobre l’explotació actual de l’ALPI en diversos projectes ministerials; (2) sobre projectes relatius a diferents àrees lingüístiques peninsulars (basca, gallega, portuguesa, castellana del centre peninsular, i catalana; i (3) sobre nous projectes geolingüístics. Anem, doncs, per parts. «I. Sobre el proyecto del Atlas Lingüístico de la Peninsula Ibérica (ALPI)» (p. 70). Ofereix tres contribucions, la primera de les quals, de Pilar García Moutón («El Atlas Lingüístico de la Península Ibérica (ALPI) de Tomás Navarro Tomás y nuestra geografía lingüística», p. 18-31), presenta el context històric de l’ALPI, del qual, com se sap, no es va arribar a publicar més que un solitari volum, de 1962. A continuació, ofereix una síntesi sobre el projecte d’edició dels materials de l’ALPI, endegat a partir de 2007 al Centro de Ciencias Humanas y Sociales (CCHS) del CSIC, i dirigit precisament per García Mouton, que exposa en el seu darrer apartat la situació “actual” (actualitat corresponent a uns anys abans de la publicació de l’obra ressenyada). Val a dir que els primers resultats del projecte estan disponibles des del maig de 2016. I em sembla oportú destacar també la “nosalteritat” peninsular que invoca el títol d’aquest primer capítol. El segon, de Maria-Pilar Perea («La variación léxica en el catalán oc­ cidental según el Atlas Lingüístico de la Peninsula Ibérica y el Diccionari català-valencià-balear» Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 505

12/1/24 9:40

506

José Enrique Gargallo Gil

(p. 33-53), confronta l’ALPI amb aquesta altra gran obra de l’àmbit català, que incorpora un gran tresor d’informació de caire diatòpic i és un referent no sols per a la catalanística, sinó també per a la romanística. L’autora analitza aspectes diferencials entre totes dues obres, com ara la projecció sobre un domini (relativament) petit (el DCVB) i un de gran (l’ALPI), el tipus de qüestionari i els informants (els anomenats NORM = non-mobile, old, rural, men). Una visió comparativa sobre set exemples de variació lèxica en català occidental (espígol, regalèssia, albercoc, porc senglar, mostela, puput i papallona), amb els corresponents mapes i taules de referència, serveix per iŀlustrar aquesta segona contribució. Perea prova que «una parte de la información recogida para el ALPI fue reutilizada para el DCVB», i argumenta com, tot i procedir de períodes diferents, les dades d’una obra i de l’altra ofereixen ensems una informació complementària d’enorme utilitat de cara a noves investigacions (p. 52). «El Atlas Lingüístico de la Peninsula Ibérica y el gallego del siglo xx» (p. 55-70), de Xulio Sousa, clou aquesta part primera. El capítol s’ocupa del gallec en els materials de l’ALPI, amb una mostra distribuïda en: (1) materials fonètics, com ara els que afecten dos fenòmens ben rellevants d’aquesta àrea peninsular com són el seseo i la gheada, o el tractament de les vocals tòniques de dente i fonte (sense diftongació i amb pronúncia oberta o tancada); (2) morfològics i sintàctics, com és l’absència o la presència d’article en la formulació del possessiu (meus cuñados / os meus cuñados); (3) lèxics (resultats de la pregunta Jabalí); i materials etnogràfics, especialment abundants i valuosos, per tal com l’atles, tot i no quedar explícit al títol, s’inscriu en la línia geolingüística que atén també la cultura material (Wörter und Sachen). «II. Áreas lingüísticas peninsulares» (p. 73-168). Aquesta part central i més extensa de l’obra acull cinc contribucions, sobre altres tantes àrees peninsulars: la basca i quatre espais romànics, de l’oest (gallec, portuguès), el centre (castellà) i l’est (català). I cal tenir present que aquest darrer, en sintonia amb l’ALPI, incorpora també la projecció extrapeninsular del català a les Balears i Pitiüses. I a més, a diferència del gran atles peninsular, incorpora també dades de l’enclavament de l’Alguer a Sardenya. Gotzon Aurrekoetxea («La geolingüística vasca en el siglo xxi», p. 73-91) presenta una periodització de la geolingüística basca, que comença amb els treballs de dialectologia realitzats per Louis Lucien Bonaparte (1813-1891), amb fites posteriors en un segon període que abasta des del Erizkizundi Irukoitza (EI) o “triple qüestionari” de Resurrección María de Azkue (1922) fins a l’Atlas Etnográfico de Vasconia (1990-). Aborda, en un tercer període, l’Euskal Herriko Hizkeren Atlasa (EHHA), publicat entre 2010 i 2019, així com un quart que anomena Post-EHHA, que inclou l’Atlas vasco de la colección Bourciez - Bourciez bildumako euskal atlasa (BBEA), l’Atlas socio-geolingüístico vasco (EAS) i l’EDAK-CODEUS (relatiu a la prosòdia). També s’hi presta atenció a les diferents i successives classificacions dels dialectes bascos. Tot seguit, Manuel González González («Algunas reflexiones sobre el Atlas Lingüístico Galego más de cuarenta años después», p. 93-111) recorre la trajectòria seguida per l’ALGa, obra que coneix de primera mà com a enquestador i actiu coŀlaborador d’ençà de l’any de la confecció del qüestionari (1974) i al llarg de l’elaboració i publicació dels volums de l’atles (1990-). Manuel González analitza aspectes metodològics propis d’aquesta mena d’obres de llarg recorregut: qüestionari, enquestadors, xarxa de punts d’enquesta, informants, enquestes, elaboració dels mapes. D’altra banda, una sèrie d’imatges, mapes i gràfics permet apreciar la vàlua de l’atles. Fernando Brissos («Passado, presente e futuro da geografia lingüística em Portugal», p. 113-136) ofereix una síntesi de la geografia lingüística portuguesa fins a l’Atlas Linguístico-Etnográfico de Portugal e da Galiza (ALEPG).22 Ara bé, tot i la referència a Galícia dins del títol, el projecte «não incluiu até hoje essa região na sua rede de inquéritos», que sí inclou, en canvi, a més dels punts no continentals (açorians i de Madeira), una dotzena de localitats espanyoles adherides a la Raia. En el deixant de l’ALEPG s’ofereixen els traços de diverses línies investigadores, com ara CORDIAL-SIN – Corpus Dialetal para o Estudo da Sintaxe, estudis dialectomètrics, sobre prosòdia, etc. Finalment, la deriva demogràfica portuguesa de les darreres dècades determina un nou escenari dialectal de cara al futur més immediat, una macrodivisió entre un litoral superpoblat i un interior en vies de despoblació. En el primer espai ha cobrat forma «um 22.  <https://www.clul.ulisboa.pt/projeto/alepg-atlas-linguistico-etnografico-de-portugal-e-da-galiza>. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 506

12/1/24 9:40

Molina Martos / García Mouton: Geolingüística en la Península Ibérica 507 superdialeto que es o português standard» (en paraules d’Ivo Castro, apud Brissos, p. 126). L’annex final de mapes resulta ben representatiu dels diferents aspectes tractats per l’autor. A continuació, el centre peninsular és el marc de la contribució d’Isabel Molina Martos («Los atlas lingüísticos del castellano centro-peninsular: el Atlas Lingüístico de Castilla y León, el Atlas Lingüístico y Etnográfico de Castilla-La Mancha y el Atlas Dialectal de Madrid (p. 137-154). Sota l’epígraf de Los atlas regionales y su evolución metodológica l’autora aborda en primer lloc l’ALCyL (de Castella i Lleó), de 1999, una de las darreres obres de Manuel Alvar, en relació amb la qual suposa un notori avenç metodològic l’ALeCMan (2003-) de Pilar García Mouton y Francisco Moreno Fernández,1 i en el qual Isabel Molina també va participar. Es tracta d’un atles innovador respecte de la geolingüística tradicional, per tal com dispensa atenció a la dinàmica pròpia dels parlars urbans. I en aquesta mateixa línia s’inscriu el tercer dels atles abordat al capítol, l’Atlas Dialectal de Madrid (ADiM), de Pilar García Mouton i Isabel Molina Martos (per cert, l’únic del capítol, i del llibre, que inclou al títol l’adjectiu “dialectal”, i no “lingüístic”). Tant l’atles de Castella - la Manxa com el de Madrid s’insereixen, doncs, en el context dels estudis de la variació, no només rural sinó també urbana, de palpitant actualitat. D’altra banda, l’aportació de Joan Veny («Los nuevos atlas lingüísticos del catalán», p. 155-168) comença per justificar la tria del terme domini «para designar la lengua histórica, el conjunto de dialectos, de Salses a Guardamar y de Fraga a l’Alguer» (p. 155), els simbòlics quatre punts cardinals de la llengua, que s’estén pel nord a territori administratiu francès i es projecta històricament a les illes (Balears i Pitiüses, com hem assenyala), a més de l’illot lingüístic de l’Alguer. L’Atles lingüístic del domini català (ALDC), ideat a principi dels anys 50 del segle passat per Antoni M. Badia i Germà Colón, finalment dirigit per Joan Veny i Lídia Pons, és el que en podríem dir “l’atles gran”, i ha donat pas al Petit Atles lingüístic del domini català (ALDC), que acaba essent en definitiva la gran obra amb què el mestre de Campos culmina la seva ardida piràmide: «un atlas interpretativo basado en una selección de mapas y preparado con una finalidad semidivulgadora», en paraules de l’autor (p. 159); inspirat en precedents romànics com el Petit Atlas Linguistique de la Wallonie i el “Petit atles lingüístic romanès” (Micul Atlas Lingvistic Român), però també, i especialment, en el Kleiner Bayerischer Sprachatlas (ibídem). Diversos mapes i figures iŀlustren aquestes dues obres de referència per a la catalanofonia, i particularment entren molt bé pels ulls les del petit atles, del qual cal destacar el seu gran valor com a obra divulgativa. «III. Nuevos proyectos» (p. 171-242). Tot responent a una distribució de capítols simètrica, aquesta tercera part agrupa, tal com la primera, tres contribucions. Ramón de Andrés Díaz («Frontera lingüística entre el gallegoportugués y el asturleonés: el atlas ETLEN», p. 171-199) presenta el projecte i atles ETLEN (de 2017), del qual és el principal responsable, i del qual deriven múltiples treballs vinculats a l’horiomeria (concepte creat pel grup investigador del projecte: estudia la medició matematicoestadística d’una frontera lingüística) i a la dialectometria. L’autor examina justament el concepte de “frontera lingüística” segons la dialectologia tradicional i també segons les noves tendències metodològiques qualitatives i quantitatives, i observa l’aplicació pràctica a la zona principal compresa entre els rius Eo-Navia (a l’occident d’Astúries), així com a les franges limítrofes de l’asturià occidental i del gallec oriental. Aborda també altres aspectes de mètode compartits amb la tradició dialectològica (qüestionari, informants), però posa l’accent sobre la secció horiomètica i la dialectomètrica, amb tot de mapes iŀlustratius (horiomètrics, sinòptics, dendrogràfics), que mostren una altra cara dels estudis geolingüístics, un mètode sens dubte mereixedor de ser aplicat en altres àrees peninsulars o (en general) romàniques. Xosé Afonso Álvarez, ànima del projecte FRONTESPO,2 tracta sobre «Nuevas perspectivas de investigación sobre las hablas de la frontera entre España y Portugal» (p. 201-219); i sobre el seu objecte d’estudi, la Raia entre aquests dos territoris, un espai fronterer d’enorme interès per a la realitat no sols lingüística, sinó també humana, folklòrica, entre altres facetes d’aquesta espai de frontera. El projecte integra línies diverses d’investigació: documentació lingüística i bibliogràfica, 1.  <https://www.linguas.net/alecman/contenido/LALECMAN.htm>. 2.  «Frontera hispano-portuguesa: persona, pueblos y palabras», segons resa el títol del projecte vigent entre 2019 i 2022 (p. 201). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 507

12/1/24 9:40

508

María Dolores Villanueva Gesteira

recopilació de corpus oral, possibilitat de geolocalització dels materials, estudis microdialectals, toponímia de frontera, estudis sobre lèxic, indagacions sobre les antigues dinàmiques del contraban, etc. Finalment, Gonzalo Águila Escobar, amb «Procesos del cambio léxico en la Alpujarra de Granada» (p. 221-242), atén un espai peninsular més local. La Alpujarra de Granada, al sud-est de la província, amb els seus deu municipis, rep l’atenció del projecte Vitalex: «un proyecto sociolectal que analiza la vitalidad léxica en tiempo aparente y en tiempo real a través del cotejo de los datos del ALEA [Atlas Lingüístico y Etnográfico de Andalucía], recogidos en la década de 1950, con datos de encuestas actuales» (p. 223). L’anàlisi de la vitalitat lèxica de la mostra revela, a través dels diferents epígrafs, els resultats obtinguts per l’autor: Dins l’apartat sobre anàlisi quantitativa: La vitalidad es mayor que la kortandad léxica; El (des)conocimiento depende de las generacions; El (des)conocimiento depende de áreas temáticas. Quant a l’anàlisi qualitativa: Desaparecen las cosas, deja de tener sentido nombrarlas y se acaban olvidando generación tras generación; No desaperece la cosa, pero deja de verse; No desaparecen las cosas, pero se hacen más modernas; La cosa no cambia, pero se moderniza la manera de llamarla; La cosa no es exactamente la misma; Pérdida de la especificidad denominativa y sustitución por designaciones más generales. En suma, aquesta obra coral ofereix onze contribucions sobre la geolingüística a la península Ibèrica que aporten mirades diverses sobre diversitat diatòpica peninsular. El llibre aplega onze textos, dels quals deu redactats en espanyol (només el de Fernando Brissos, en portuguès). Onze mirades de caire divers (atles tradicionals i contemporanis, confrontacions metodològiques entre diferents obres, projectes en curs), que aporten nova llum a la geolingüística romànica, sense oblidar la secular representació de l’euskera a banda i banda dels Pirineus. José Enrique Gargallo Gil Universitat de Barcelona Institut d’Estudis Catalans

Monteagudo, Henrique (2021): O idioma galego baixo o franquismo. Da resistencia á normalización. Vigo: Editorial Galaxia, 744 páxs. Nun momento en que hai voces que negan ou branquean a ditadura franquista fanse máis necesarios os ensaios que acheguen a realidade dos feitos con rigor. Henrique Monteagudo, profesor da Universidade de Santiago de Compostela, ofrece un interesante traballo sobre os case corenta anos de opresión lingüística que soportaron a lingua galega e os seus falantes, non sen deixar secuelas na sociedade. A política lingüística represiva, a marxinación da lingua propia e a imposición do castelán están profusamente tratados no volume O idioma galego baixo o franquismo. Da resistencia á normalización (Galaxia, 2021), que se presenta como unha continuación da Historia social da lingua galega —manual do mesmo autor que puña o cabo en 1936. No Limiar o investigador recoñece que aspira a «contar só a verdade e nada máis que a verdade», con datos, argumentos e un esforzo crítico que evite caer en dogmatismos. Para iso, manexou unha ampla bibliografía onde as fontes de arquivo teñen un peso importante. A cerna deste estudo céntrase na resistencia político-cultural galeguista, que ten nomes propios e feitos moi concretos que se van debullando ao longo de catro capítulos de títulos suxestivos: «O xermolar dunha calada e escura vida», «A herba medra de noite», «Abrir camiños e recoller colleitas» e «Os gromos da primavera da fala por nós agardan». A estes encabezamentos máis literarios seguen apartados concretos sobre diferentes aspectos que botan luz a un período de tebras nefasto para o idioma. Amais de ter unha estrutura moi clara, con entradas específicas e descritivas, axuda na súa lectura o ton divulgativo empregado polo autor nas case oitocentas páxinas do manual, onde se intercala moita documentación e se dá voz aos protagonistas. «A persecución do galego baixo o franquismo: da glotopolítica á sociolingüística» é o subtítulo do primeiro dos capítulos e vai antecedido dunhas citas de Franco, Manuel Blanco Tobío, Manuel Fraga e Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 508

12/1/24 9:40

Monteagudo: O idioma galego baixo o franquismo

509

Manuel María. Nestas páxinas Monteagudo debuxa o marco sociolingüístico despois do golpe de Estado e a represión explícita e implícita que se establece durante ese longo período. De aí nacen os comportamentos diglósicos tan propios destes anos, que abocan nun proceso de desgaleguización acelerado onde o acceso á educación da maioría da poboación, a extensión da radio e da televisión e, como non, as políticas de represión, as prohibicións e as restricións para o emprego do galego en ámbitos de prestixio, xogan un papel crucial e nefasto. A imposición do castelán como única lingua vehicular do ensino, da administración, dos medios de comunicación e dos espazos públicos —sempre que non fosen coloquiais ou familiares—, acelerou o proceso de substitución masiva do galego. Ao tempo quebrouse a cadea de transmisión interxeracional e a isto non axudou o abandono do rural en favor das cidades, que se converten nun foco desgaleguizador. O segundo capítulo, «A herba medra de noite», analiza a resistencia galeguista entre 1950, data de creación da Editorial Galaxia, e 1962, primeira etapa da mesma. Aínda que se tratou dunha aposta cultural, non só se traballou na construción dun sistema literario propio, co galego como elemento definitorio, senón que actuou como centro aglutinador do galeguismo que quedara disperso despois de 1936. No momento en que foron conscientes de que a estratexia política era insostible, pois a ditadura estaba fortemente asentada, deron paso á vía cultural, aínda que detrás de todas as accións que levaron a cabo hai unha estratexia política clara. A censura puxo moitas pexas a diferentes publicacións: a Colección Grial, a tradución de Heidegger, A Esmorga de Blanco Amor..., ao considerar que o galego non debía ser válido para a filosofía ou o ensaio, pois supuña elevar a lingua a todos os rexistros. O profesor Monteagudo analiza con detalle todos estes fitos e as dificultades que atoparon á hora de codificar unha lingua sen materiais de estudo e de consulta. E abre o foco, pois a estratexia galeguista non se circunscribiu só á Editorial Galaxia, tamén emprenderon outras iniciativas como o rescate da Real Academia Galega, que dende 1936 estaba en mans de persoas contrarias ao idioma e afíns ao réxime. Nesta época non podía faltar a mirada a alén mar, pois parte das iniciativas tiveron sede en Buenos Aires, capital da cultura galega no franquismo. A emigración e o exilio sustentou economicamente moitos proxectos da Editorial Galaxia, ao tempo que afrontaron a publicación doutros que a censura impedía en Galicia ou que estaban destinados para os galegos da diáspora, alí onde se mantiña acesa a batalla política e cultural contra o fascismo. «Abrir camiños e recoller colleitas» é o terceiro dos capítulos, que analiza a etapa de 1963 a 1975, unha época de certa abertura do réxime onde se intensificou o labor cultural coa publicación da revista Grial, a instauración do Día das Letras Galegas, a aparición de asociacións como O Galo ou O Facho, os primeiros cursos de lingua galega, iniciativas empresariais como Sargadelos ou Ediciós do Castro, as reivindicacións da galeguización da universidade, a canción protesta de grupos como Voces Ceibes, ou a creación de partidos políticos e sindicatos na clandestinidade. Con todo, tamén houbo institucións que permaneceron no escurantismo e seguiron desprezando a lingua propia, como a igrexa católica con prácticas e actitudes despectivas cara ao galego, se ben con pequenas excepcións. Así chegamos ao tardofranquismo (1968-1975), cando aparecen os primeiros inquéritos sociolingüísticos, que o profesor Monteagudo analiza xunto ás actitudes lingüísticas do momento, a resistencia ante a introdución do galego no ensino ou os prexuízos que se consolidan despois de case catro décadas de imposición coactiva do castelán. Por último, o libro péchase con «Os gromos da primavera da fala por nós agardan», un percorrido pola lingüística galega, dende as primeiras achegas ata o seu asentamento como campo de investigación académica e social. Céntrase na construción dunha lingua culta e de status público: a gramática, a norma, a relación co portugués... E pon en relevo o papel xogado pola Real Academia Galega e o Instituto da Lingua Galega. Como colofón, aparecen uns anexos sobre a actividade editorial en galego en Buenos Aires e en Galicia. Despois dunhas semanas á venda, O idioma galego baixo o franquismo. Da resistencia á normalización convértese nun éxito de vendas e coñece unha nova reimpresión. Velaí o interese sobre o período tratado e a necesidade de difundir o discurso do galeguismo neste período. Entendemos que cómpre continuar o traballo de investigación e analizar os avances conseguidos dende entón, así como os fracasos nas políticas lingüísticas levadas a cabo en democracia. Polo de agora, o público ten neste manual unha poderosa e rigorosa arma de coñecemento ante discursos simplistas e negacionistas dunha realidaEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 509

12/1/24 9:40

510

Ramón de Andrés Díaz

de traumática e impositiva que repercutiu gravemente na situación da lingua galega. Xa no seu inicio o profesor Monteagudo advirte que a política represiva do franquismo contra o galego non constituíu unha novidade histórica, pero si significou un salto cualitativo nunha longa traxectoria de marxinación do idioma e das persoas que o falaban, e neste manual queda constancia. María Dolores Villanueva Gesteira

Nogué, Neus / Besa, Josep / Payrató, Lluís / Sendra, Montserrat (ed.) (2022): Els sistemes de tractament: una visió interlingüística i aplicada. Barcelona: Edicions de la Universitat de Barcelona, 163 p. I. Edicions de la Universitat de Barcelona manté un repertori variat de coŀleccions especialitzades, entre les quals la de Lingüística Catalana, que ofereix un interessant catàleg on les qüestions dialectològiques i de variació ocupen un lloc ben destacat. El llibre que aquí ressenyem neix de la 26a edició del Coŀloqui Lingüístic de la Universitat de Barcelona (CLUB), celebrat el 2018. No estem davant un manual enciclopèdic sobre els sistemes de tractament, ja que això hagués requerit un altre plantejament, amb més capítols i exposicions més àmplies i completes, d’on hagués resultat un llibre voluminós. Ans al contrari, només pretén ser una introducció als sistemes de tractament: un manual que ens acosta a un tema important des del punt de vista gramatical, pragmàtic i sociolingüístic, i que ens convida a aprofundir-hi i saber-ne més. El llibre l’integren nou treballs precedits d’una presentació. Aquesta, sotasignada pels quatre editors, informa sobre per què han aplegat diferents autors encomanant-los d’escriure sobre els sistemes de tractament en diverses llengües; d’acord amb les seves paraules, «és un tema que no ha passat inadvertit o desapercebut als interessos de la lingüística tradicional i moderna, però que no ha rebut, tanmateix, tota l’atenció que es mereix». I afegeixen: «l’anàlisi dels tractaments constitueix un dels temes pragmàtics i sociolingüístics bàsics. L’auge d’aquestes disciplines al llarg de la segona meitat del segle xx i en els últims anys és lògic que hagi anat acompanyat de força estudis que han plantejat, per una banda, la relació dels tractaments amb el fenomen universal de la cortesia (i les consegüents estratègies de respecte, culturals i idiosincràtiques però també universals) i, per una altra banda, la correlació de les formes gramaticals i lèxiques en què es manifesten els tractaments i les característiques dels grups i les classes socials». Segons que s’anuncia també a la presentació, el treballs reunits al llibre s’agrupen en tres blocs que corresponen a les tres sessions en què es va dividir el Coŀloqui de 2018. Ara bé, tot i que els diversos capítols són seqüenciats d’acord amb aquests blocs, els quals no són presentats ni identificats com a tals, ja que els nous capítols apareixen com una seqüència ininterrompuda. El primer bloc el formen quatre capítols referits als sistemes de tractament a llengües de la península Ibèrica: «El sistema de tractaments del català», per Neus Nogué, de la Universitat de Barcelona; «Presente y pasado: las formas de tratamiento del castellano en la investigación lingüística», per María Sampedro Mella, de la Universitat de Santiago de Compostela; «Els sistemes de tractament en gallec», per Aitor Rivas, de la Universitat de Vigo; i «El sistema de tractaments del basc», per Itziar Aduriz Agirre, de la Universitat de Barcelona. El segon bloc s’ocupa dels sistemes de tractament en algunes llengües del món, i és format per uns altres quatre capítols: «El sistema pronominal dins les formes de tractament en alemany i en altres llengües germàniques» (anglès, suec, danès, noruec i neerlandès), escrit per Oliver Strunk, de la Universitat de Barcelona; «Formes de tractament en la llengua russa», del qual és autor Marc Ruiz-Zorrilla Cruzate, de la Universitat de Barcelona (amb referències a d’altres llengües eslaves); «Sistemes de tractaments en les llengües romàniques fora de l’àmbit iberoromànic», per Claus D. Pusch, de la Universitat de Brisgòvia Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 510

12/1/24 9:40

Nogué / Besa / Payrató / Sendra: Els sistemes de tractament

511

(Alemanya), que descriu els sistemes francès, italià i romanès; i «El sistema de tractaments en la llengua japonesa», redactat per Makiko Fukuda, de la Universitat Autònoma de Barcelona. Encara que no s’explicita a la introducció, entenem que el tercer bloc està format només pel capítol «Les formes de tractament en l’àmbit parlamentari», per Marta Payà Canals, del Parlament de Catalunya. II. El llibre, doncs, constitueix un conjunt coherent tant en els seus continguts com en la seva seqüenciació de capítols. La seva llengua vehicular és el català, que és també la de tots els capítols, llevat del dedicat al castellà, que és redactat en aquesta llengua. Com bé diuen els editors a la introducció, és un tema que no ha estat dels més atesos en els estudis lingüístics. Pel que podem intuir, l’assumpte dels tractaments no sempre es descriu amb prou detall i claredat, i fins i tot ben sovint hom diria que s’aborda a correcuita. Per això ha de merèixer l’atenció dels estudiosos aquesta colla de treballs que, sobre llengües diverses, s’endinsen en aquest tema de manera monogràfica i coral. Per bé que cada autor desplega una exposició diferent en estil i contingut, hi ha un grapat de temes que apareix inevitablement a tots els capítols, i sorgeixen perquè formen el nucli d’aquesta qüestió des del punt de vista lingüístic, pragmàtic i sociolingüístic. Així, tots els capítols informen sobre els graus de tractament usats en cada llengua, així com sobre els elements lingüístics (pronoms, verbs, etc.) involucrats i els factors que en condicionen la tria. Tot i que les referències teòriques poden variar d’un capítol a l’altre, la menció al treball fundacional de Brown & Gilman (amb el seu esquema de poder / solidaritat) és pràcticament unànime; i també són molt freqüents les referències, més o menys extenses, a la conformació històrica dels actuals sistemes de tractament. Tanmateix, altres qüestions es troben només en alguns capítols. I així, la variació dialectal dels tractaments apareix descrita als capítols del castellà, del català o del gallec, però no tant, o no gens, a la resta. Les apeŀlacions a diversos teòrics difereix segons els capítols; per exemple, Leech i la seva teoria de la proximitat / distància s’esmenta només al capítol sobre l’alemany. La menció als procediments d’obtenció de les dades en aquest camp d’estudi només es llegeix al capítol del castellà (fonts experimentals o enquestes específiques, fons naturalistes o observació de mostres preexistents i fonts etnogràfiques o observació particular de l’investigador dins el seu medi). L’aŀlusió a estudis recents es fa en alguns casos (per exemple, Robinson en el cas del català). L’alternança de dos tractaments al mateix acte comunicatiu és un fenomen que només s’esmenta a les descripcions del castellà i del català. Les conseqüències de violar les normes d’ús social del tractament s’explica bé en el cas del rus i del japonès. El sistema de noms de persona associat als tractaments es descriu en relació al rus, però no en els altres casos. Etcètera. III. El llibre ens posa davant d’una de les grans qüestions en què la gramàtica de les llengües contacta amb els factors externs alhora pragmàtics (situacions comunicatives, rol dels agents, etc.) i socials (jerarquies, relacions de poder / solidaritat, cortesia, etc.). Comprovem, per tant, que totes les llengües examinades ofereixen elements d’elecció lingüística que té a veure directament amb les relacions socials. Al mateix temps, el llibre ens atia moltes inquietuds i ens deixa molts dubtes que la seva concepció breu i introductòria no pot satisfer, i això s’ha de comptar entre les seves virtuts. En aquest sentit, acompleix la seva funció d’esperonar l’interès per saber-ne més, del terreny que ens presenta. Bé que el llibre no té un caràcter directament comparatista, la presentació dels fenòmens convida el lector a establir pel seu compte els contrastos pertinents entre els diversos sistemes de tractament i els sistemes socials que s’hi correlacionen. És ben útil que els diversos autors ens posin en contacte amb diferents models teòrics al voltant dels tractaments. El rerefons general són les relacions entre les persones en tant que exerceixen un paper dins el sistema social. Més enllà de la complexitat de les relacions socials segons les diverses comunitats humanes, és segur que els factors socials que determinen la tria d’elements lingüístics és un fenoEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 511

12/1/24 9:40

512

Ramón de Andrés Díaz

men que no es diferencia substancialment, al cap i a la fi, de qualsevol condicionament imposat per qualsevol aspecte de la realitat. L’elecció entre tu vols menjar una poma / vós voleu menjar una poma / vostè vol menjar una poma és resultat de codificar com a lingüísticament rellevant un determinat aspecte de la realitat, de manera semblant a quan s’escull entre tu vols menjar una poma / tu vols menjar un préssec. Ara bé, els aspectes socials se’ns presenten com a sistemes específics que exigeixen un estudi especial, junt amb les seves correlacions amb els fets de llengua. IV. És clar que al nucli de l’estudi dels tractaments es troben dues qüestions: a) els factors externs que repercuteixen en els diferents tipus lingüístics de tractament; i b) els elements del sistema lingüístic que resulten repercutits pels factors externs. En relació a la qüestió (a), comprovem als diferents capítols que els factors externs són al mateix temps diafàtics (situacions comunicatives) i socials (rols dels participants en els actes comunicatius). Conceptes com ara proximitat, confiança, coneixença, intimitat, respecte, cortesia, nivell social, jerarquia social, edat, sexe, etc., s’esmenten en relació amb les diverses llengües. Alguns factors concrets se citen només en el cas d’algunes llengües; així, el món vivencial o experiencial compartit sembla ser d’interès en la descripció del cas alemany, com l’oposició aliè / propi en el cas del rus. Molts factors actuen interrelacionats, tant en els eixos vertical / horitzontal, com en sentit aglutinador / distanciador. Cada autor i cada teòric aplica diferents teories i instruments d’anàlisi, aptes per explicar les diverses realitats socials on viu cada llengua. V. Pel que fa als elements del sistema lingüístic que configuren els sistemes de tractament, els pronoms personals (tònics i àtons) tenen protagonisme a tots els capítols, però també hi intervenen la morfologia verbal (persones, desinències específiques), els vocatius, el tractament honorífic o l’onomàstica personal, entre més. Claus D. Pusch —al capítol de les llengües romàniques no ibèriques— ens recorda la classificació d’Ashdowne en formes de tractament lligades (formes verbals i pronominals) i formes de tractament no lligades (vocatius). Al capítol del gallec, Rivas esmenta també elements com ara les interjeccions (ho, ne, aieu); Strunk, en relació a l’alemany, inclou referències a salutacions i manifestacions addicionals de respecte, com ara les del tipus «benvingut», «estimat» o «company». Al capítol del rus, Ruiz-Zorrilla mostra com el sistema de tractament involucra, d’una manera molt particular i complexa, el sistema onomàstic personal, amb repercussions en l’ús dels patronímics, els hipocorístics del nom, els diminutius del nom, els diminutius amb sufixos de valoració subjectiva i els vocatius. I al capítol del basc, Aduriz explica com els diversos graus de tractament repercuteixen en el verb, tot generant una morfologia específica. A ulls europeus, el sistema japonès —segons que exposa Fukuda— se’ns presenta amb característiques ben allunyades, ja que no només involucra l’elecció de pronoms o formes verbals, sinó que condiciona també eleccions lèxiques en relació amb el tractament. VI. És fàcil de comprovar que cap de les llengües presents al llibre no coincideix totalment amb una altra en el seu sistema de tractament. De tota manera, també anem veient que aquesta diversitat es pot sintetitzar en unes poques tipologies, que van des de la inexistència d’una oposició «tu» / «vostè» (T/V) fins al desenvolupament de complexos sistemes amb variats graus. L’únic capítol que toca la tipologia general dels sistemes de tractament és el de Pusch, dedicat a les llengües romàniques no ibèriques, amb els quatre tipus d’Ashdowne, segons que desenvolupen o no T/V i segons les formes verbals i elements nominals relacionats. Es pot dir que les llengües europees examinades comparteixen un cert «aire de família» en el desenvolupament històric de formes de cortesia procedents de la 2a persona del plural (català vós, francès vous, romanès dumneavoastră, rus vy, basc zu) o de les relacionades amb una 3a persona (castellà Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 512

12/1/24 9:40

Nogué / Besa / Payrató / Sendra: Els sistemes de tractament

513

usted, italià Lei, alemany Sie). Ultra aquesta constatació elemental, les diferències poden ser rellevants: italià Lei en concordança femenina, alemany Sie amb 3a persona del plural, formes verbals aŀlocutives en basc, etc. D’altra banda, les llengües d’Europa es diferencien en els seus graus de tractament: no cap (anglès), dos (castellà, francès, italià, alemany, rus), tres (català, portuguès, basc) o fins i tot quatre (romanès) o cinc (varietats de basc), a banda del particular sistema del japonès. VII. En general, en l’estudi dels tractaments es descriuen sistemes lingüístics que sofreixen l’evolució espontània de les llengües naturals d’acord amb les transformacions en l’estructura social i les relacions socials entre les persones. Tanmateix, en alguns casos hi ha intervencions pròpies de llengua cultivada, amb decisions conscients, planificades i elaborades per part d’institucions. És el cas del català, on el tractament deferent de vós + verb en 2a persona del plural com a forma d’adreçament intermèdia entre el tu i el vostè, havia retrocedit fins quedar arraconada a certs àmbits rurals; tanmateix, la planificació deliberada de les autoritats des dels anys 80 ençà, involucrant-hi les diverses administracions, mitjans de comunicació, etc., ha aconseguit reviscolar aquest tractament, però inevitablement molt lligat als àmbits administratius; a més, s’ha produït un canvi, perquè molts ciutadans perceben vós més distant que el vostè (i qui subscriu aquesta recensió, aliè a la glotòsfera catalana, en té una percepció semblant). Un altre cas semblant és la restauració de l’ús de Sie ‘vostè, vostès’ dins l’àmbit acadèmic alemany, atès que aquest tractament havia perdut terreny a favor del Du ‘tu’. VIII. Sembla que moltes llengües —a més de les descrites en aquest llibre— mostren una tendència comuna, per la qual el tractament de ‘tu’ va guanyant terreny al tractament de ‘vostè’ o a qualsevol altre de cortesia o deferència. A totes les llengües on es constata aquest canvi, es verifica la seva correlació amb canvis socials relacionats amb la democratització de les relacions socials i el minvament de les distàn­ cies de classe i de jerarquia social. Tanmateix, aquest avenç del ‘tu’ i retrocés del ‘vostè’ gairebé és inapreciable en el cas del rus, i en el cas alemany s’ha frenat si més no a l’àmbit acadèmic. Un altre aspecte interessant és el pas del ‘vostè’ al ‘tu’ com a «ritu» en el desenvolupament de les relacions personals. Dues persones que es tracten de ‘vostè’ poden passar a ‘tu’, però això és un canvi que, segons en quina llengua i societat, està més o menys ritualitzat: visiblement en el cas del rus, bastant menys que en el cas d’altres societats i llengües. IX. Tot seguit destacaré alguns aspectes relatius a llengües concretes i que m’han cridat l’atenció: – He aŀludit abans a l’ús actual del tractament de vós en català, molt escàs en la llengua parlada. Malgrat ser promogut des de les institucions en l’àmbit administratiu preferentment escrit, a hores d’ara els diputats del parlament de Catalunya no l’usen pas en les seves intervencions orals. Tanmateix, els testimonis que ens aporten tant Nogué com Payà als seus capítols indiquen que als anys 30 del segle xx —durant la II República— el tractament de vós era el més corrent a les sessions parlamentàries. – El sistema de tractament del basc introdueix característiques ben originals. El tractament més neutral és un pronom zu + verb en 2a persona del plural, que equival nominalment a un ‘vós’; se’n diu tractament eztabada o zuka. El tractament de màxima confiança i proximitat correspon al pronom hi (se’n diu hika) + verb en 2a persona del singular (se’n diu hitano), que equival a ‘tu’, però comporta una particularitat notable: la conversa començada en aquest tractament exigeix unes formes especials aŀlocutives als verbs de les oracions enunciatives. En alguns dialectes el tractament de zu ha desenvolupat formes verbals aŀlocutives paraŀleles a hitano, dites zutano. I encara en altres dialectes el tractament de zu ha esdevingut xu, amb un efecte afectiu i formes verbals específiques, dites xutano. Finalment, perviu, si més no en un registre molt elevat, el tractament solemne de berori, més o menys equivalent a ‘vostra senyoria’. – El sistema de tractament del rus és ben senzill pel que fa als pronoms (ty / vy) i les formes verbals corresponents (2a persona del singular i del plural, respectivament). La peculiaritat del rus es troba al Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 513

12/1/24 9:40

514

Ramón de Andrés Díaz

sistema onomàstic personal que hi entra en correlació. El tractament de vy ‘vós, vostè’ normalment exigeix adreçar-se a algú amb el nom + el patronímic (el nom del pare amb un sufix característic). Si el lector em permet de posar pel meu compte l’exemple de l’històric cosmonauta Iúriy Alekséievitx Gagarin, el tractament de respecte exigiria adreçar-se a ell tot dient-li Iúriy Alekséievitx. Pel contrari, el tractament de confiança amb ty ‘tu’ correspon a un adreçament amb hipocorístic; els hipocorístics estan molt codificats en rus; en el cas de l’exemple, seria Iura. Però, a més, existeix el diminutiu, que en aquest cas és Iúrik; i, a més a més, hi ha una colla de diminutius expressius amb sufixos diversos: Iúrotxka, Iurka, Iuraixka, Iurixka, Iúrisxe, Iúrtxik, etc. I, al capdavall, existeix el vocatiu Iur. Totes aquestes variacions nominals tenen el seu correlat en el sistema d’interrelacions sociopersonals dels parlants de rus. Se’ns adverteix, també, que les violacions del codi social de tractament mereixen més rebuig que no trobem pas a les nostres societats. – El sistema del japonès és molt diferent al de les llengües europees, com a reflex d’uns costums socials desconeguts en el món europeu contemporani. Bàsicament, en japonès existeix: (a) llenguatge respectuós; (b) llenguatge humil; (c) llenguatge cortès. Aquests tres nivells involucren pronoms, formes verbals, onomàstica personal i títol, però també condiciona eleccions lèxiques de noms o de verbs, que es resolen amb paraules distintes o amb l’addició de determinats afixos. Així, ie ‘casa’ és la forma ordinària, però en llenguatge respectuós és otaku. Al capítol corresponent, Fukuda ens informa de la vigència i estabilitat d’aquest sistema, fins i tot entre adolescents, per bé que formes de tractament més senzill van guanyant adeptes entre capes del jovent. X. Em refereixo tot seguit a alguns aspectes del llibre que, al meu parer, podrien ser millorats, o que simplement he trobat a faltar, i ho faig a risc de ser injust amb els autors i coordinadors. En primer lloc, no em puc estar d’assenyalar un fet elemental, que no estranyarà gens al lector, ni que fos perquè l’autor d’aquesta recensió es dedica a la lingüística asturiana i asturlleonesa. En efecte, s’anuncia a la introducció que la primera part s’ocupa de les llengües de la península Ibèrica, però és evident que no s’hi troba cap capítol que parli dels sistemes de tractament de l’asturlleonès (de l’asturià) ni de l’aragonès, ni tampoc no hi ha cap menció enlloc. Un cop d’ull a un text normatiu de l’asturià com la Gramática de la llingua asturiana de l’Academia de la Llingua (1a edició de 1998) o la meva Gramática práctica de asturiano (1a edició de 1997) ens informaria de l’existència d’un sistema T/V molt semblant al del castellà o al del gallec, tot i que existeixen curioses peculiaritats diatòpiques —moltes en regressió— que, en relació a l’àmbit sencer de l’asturlleonès, es descriuen al treball d’Aurélia Merlan «Sistemas de tratamiento en variedades astur-leonesas» [Cano González, Ana María (ed.) (2010): Homenaxe al Profesor Xosé Lluis García Arias. Lletres Asturianes, anexu 1 (tomu I). Uviéu: Academia de la Llingua, pp. 217-242]. D’una banda, potser la presència del català resulta reiterativa, ja que apareix a dos capítols, l’específic del començament del llibre i el final dedicat a l’àmbit parlamentari, on es repeteixen alguns temes. I sobre aquest capítol darrer, em sorgeix un dubte: per què només l’àmbit parlamentari mereix un capítol suplementari, i no, per exemple, l’àmbit universitari, l’eclesiàstic o els mitjans de comunicació? I de l’altra, em sembla evident que un llibre com aquest seria més complet si inclogués un capítol introductori de contingut teòric, dedicat —des del punt de vista gramatical, pragmàtic i lingüístic— a delimitar conceptes: què és un sistema de tractament, com s’estructura, quins factors «externs» el condicionen, quins elements lingüístics en resulten concernits, etc. Al mateix temps, aquest capítol general exposaria les principals teories vigents sobre aquests fenòmens. A falta d’això, els diferents autors miren d’encapçalar la seva exposició amb petites presentacions teòriques, que són diverses i heterogènies. Potser està justificat per la naturalesa succinta del llibre, però a les diverses exposicions dels sistemes de tractament trobo a faltar una major atenció als tractaments solemnes que, si bé arcaics, són vigents encara en àmbits molt concrets, com el jurídic o el protocoŀlari. Parlo, per exemple, de formes castellanes com su excelencia, su majestad, su señoría, vuecencia i els seus equivalents en altres llengües. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 514

12/1/24 9:40

Oriol / Veà-Vila: Palmira Jaquetti

515

Per les mateixes raons, m’hagués agradat una major atenció a la diacronia. És veritat que no hi és absent, ja que gairebé tots els capítols li dediquen algunes mencions. Per exemple, al capítol del castellà se’ns informa que el declivi d’usted se situa en tres fites: la II República, la II Guerra Mundial i la Transició. O, en relació amb el tractament de vós en català, es fa una comparança amb els usos parlamentaris actuals i els vigents durant la II República. També hi ha mencions diacròniques interessants sobre l’alemany, el basc o el japonès. Però hi ha aspectes que resten inexplicats, o almenys que deixen al lector el desig de saber-ne més: com van naixent, a l’Europa medieval, sistemes T/V amb la 2a persona del plural i fins a quin punt el francès n’és un focus de propagació?; com és possible que, al mateix temps que en anglès el sistema T/V es perd al segle xviii, sorgeix un de nou en alemany en la mateixa època històrica?; si és cert que el llenguatge honorífic del japonès es va originar a l’era Edo (segles xvii al xix), això ens agullona la curiositat de saber si tot l’aparell morfològic verbal, lèxic i onomàstic correlacionat es va originar també en la mateixa època, o si aprofita formes preexistents amb altres funcions. I què hi ha del possible origen castellà del vostede gallec, el vostè català (i el vusté o usté asturià i el vustet o ustet aragonès)? XI. No m’agradaria, ni de bon tros, que les precedents observacions fessin la impressió d’un desgrat meu envers el llibre. Tot al contrari: he gaudit amb la seva lectura i hi he après moltes coses en unes exposicions precises i ben estructurades. No tinc cap dubte que aquest llibre forma part, des d’ara mateix, de qualsevol bibliografia bàsica sobre els sistemes de tractament. Un bon text introductori per qui vulgui endinsar-se en un tema que no sempre ha estat tractat amb l’atenció necessària. Ramón de Andrés Díaz Universidá d’Uviéu

A

O

Oriol, Carme / Veà-Vila, Sílvia (coord.) (2021): Palmira Jaquetti. Tarragona: Publicacions de la Universitat Rovira i Virgili, 128 p. Amb motiu dels 125 anys del naixement de Palmira Jaquetti Isant (Barcelona, 1895 - Els Monjos, 1963) es publicà el setè dels Quaderns de la Càtedra Josep Anton Baixeras de Patrimoni Literari Català. L’objectiu principal de la publicació era reivindicar i fer conèixer la figura de Palmira Jaquetti en els àmbits en què va destacar. En aquesta publicació, hi trobem l’estudi «Dona, literatura i modernitat fins a la Guerra Civil (i després?)», de l’estudiosa Neus Real, en el qual l’autora mostra la importància de la dona escriptora en la modernització de la cultura catalana a finals del segle xix i a principis del xx. Real introdueix les escriptores més destacades de les diverses tipologies literàries d’aquell període, com Maria-Antònia Salvà (Palma, 1869 - Llucmajor, 1958), Caterina Albert (L’Escala, 1869-1966), Clementina Arderiu (Barcelona, 1889-1976), Roser Matheu (Barcelona, 1892-1987) o la mateixa Palmira Jaquetti, la qual ha estat reivindicada per la seva tasca com a escriptora, recoŀlectora de cançons, compositora i docent durant la celebració dels 125 anys del seu naixement. Un dels gèneres en què s’emmarca l’obra de l’escriptora és el poètic. Montserrat Palau, a «Calma arran de l’extrema escuma: la poesia de Palmira Jaquetti», explica que l’escriptora publicà alguns reculls de poemes amb el pseudònim P. de Castellvell a partir de 1922 a la revista Marinada de Palamós. Jaquetti, però, no es donà a conèixer com a poeta fins al 1938 amb la publicació de L’estel dins la llar. A pesar que en el context en què es dugué a terme aquesta publicació —la Guerra Civil espanyola— era poc propici, l’autora en rebé bones crítiques, les quals destacaven aspectes com ara «la musicalitat i el vitalisme», «l’alegria de viure» o «l’absència d’enyor o tristesa de solitud». Alguns motius de la seva poesia estan relacionats amb el món de la natura, com els ocells, el cel, l’aigua o les granotes. Palau també esmenta en nota la incursió de Jaquetti en l’àmbit de la traducció, amb les versions de tres narracions de Gérard de Nerval publicades el 1925: Jemmy, Emília i La mà encantada. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 515

12/1/24 9:40

516

Xavier Rofes Moliner

No serà fins a la publicació de les memòries del dietari de camp de Jaquetti durant les missions de recerca de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya que es podrà veure i apreciar la prosa poètica de l’escriptora. L’etnomusicòloga Esther Navarro, a l’estudi «Palmira Jaquetti Isant. De l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya al Cancionero Popular Español», remarca la influència del pensament folklòric en el discurs i la metodologia de la tasca de Jaquetti en la recerca de cançons, i destaca la seva participació en el món de l’associacionisme. La tasca de Jaquetti per a l’OCPC fou de gran transcendència i la investigadora Josefina Roma presenta, en el seu l’article «Salut i malaltia en les memòries de Palmira Jaquetti per a l’Obra del Cançoner Popular», allò que més impressionà l’escriptora i recoŀlectora durant les missions de recerca: «[...] el contrast de les condicions higièniques, de salut i malaltia, en els pobles que va visitar», que, juntament amb el caràcter esquerp d’algunes persones amb qui es trobaren, foren el regust que li quedà de les missions de recerca. Roma també destaca que a l’escriptora, segons va deixar anotat, li sobtà «l’afecció perniciosa al vi, tant d’homes com de dones», i les «afeccions físiques que patien alguns dels seus informadors». La faceta musical de Palmira Jaquetti en les missions de recerca és tractada pel professor Joan de la Creu Godoy en l’article «Un viatge musical amb Palmira Jaquetti». Godoy fa palès que el desig de Jaquetti era «que tot el gran treball de recoŀlecció de cançons i cròniques dels seus diaris no quedessin enterrats en l’oblit»; i com se’n va sortir: va divulgar el seu saber, tot el que havia vist i viscut, en xerrades, conferències i congressos, tant al nostre país com a l’estranger (com ara a Ginebra el 1962). Godoy també compara la cançó «La presó de Lleida» que havia recollit Jaquetti amb altres versions conegudes en un interval de deu anys de diferència. En aquest article no només mostra que en la tradició oral «hi ha tantes versions de cançons com persones la canten i totes vàlides», sinó que recorda que un dels moments que més li agradaven a Jaquetti era la nit: «i ara, arrecerada en la nit tèbia, escolto les estrelles i em sento cantar el cor». Salvador Rebés, per la seva banda, com a biògraf de l’escriptora, presenta un interessant estudi amb el títol «“Vaig comprendre què devia als meus pares”. Apèndix a la biografia de Palmira Jaquetti i Isant», en què fa referència a la influència cabdal del seu pare, Ignasi Jaquetti Cerdà (La Seu d’Urgell, 1861 - Barcelona, 1924), el qual va li va encomanar la passió per la música i per la natura. Rebés destaca el compromís de la tasca d’Ignasi Jaquetti com a obrer de la construcció per a afavorir l’educació de la seva filla i evidencia que fou un anarquista important en l’època. La mare de Jaquetti, Maria Isant Torra (Vilanova de l’Aguda, 1865 - Barcelona, 1939), és presentada com la figura protectora i consellera de l’escriptora. Finalment, Rebés exposa algunes cartes de gran valor en què la poeta es comunicava amb Ignasi Jaquetti i Maria Isant quan realitzava les missions de recerca per a l’OCPC. Aquest volum representa, doncs, una interessant i aprofundida aproximació a diversos aspectes de l’obra i la tasca de Palmira Jaquetti. Akior Santos Gómez

Pérez Saldanya, Manuel / Mestre, Rosanna / Sanmartín, Ofèlia (2022): Diccionari de lingüística. València / Barcelona: Acadèmia Valenciana de la Llengua / TERMCAT, 347 p. a) Presentació La terminologia lingüística, si més no la gramatical, té una llarga història en català: només cal fullejar els manuals escolars de gramàtica impresos en català als Països Catalans d’ençà del segle xv: primer centrats en el llatí i més ençà també en el català i altres llengües. Tot i el lligam evident amb la història de la lingüística al nostre país, resta per fer l’estudi de l’evolució de la terminologia lingüística catalana al llarg del temps. Avui el cabal de termes del camp de la lingüística consultable als diccionaris generals no és pas gens negligible. Per posar un exemple, Acadèmia Valenciana de la Llengua (2014-2023) conté Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 516

12/1/24 9:40

Pérez Saldanya / Mestre / Sanmartín: Diccionari de lingüística

517

1.983 entrades amb la marca ling.1 Lògicament, aquestes obres generals tan sols contenen una selecció representativa dels termes de l’especialitat. Com en moltes altres disciplines, els professionals del ram i els estudiosos disposen de diccionaris específics de la matèria per consultar la denominació catalana dels termes o aclarir aspectes conceptuals, entre altres coses. Només pel volum i la data d’aparició, el diccionari de Manuel Pérez Saldanya i les seves coŀlaboradores, i més concretament aquesta segona edició, és actualment l’obra més completa i actualitzada de què disposem en català sobre el tema. Aquesta segona edició del diccionari, que en la versió en línia comprèn 4.343 denominacions catalanes,2 es va presentar públicament a València el 15 de setembre de 20223 i a Barcelona el 3 de novembre de 2022, en un acte conjunt de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, el Termcat i l’Institut d’Estudis Catalans com a amfitrió.4 b) Precedents La publicació dels primers reculls de terminologia lingüística en català data dels últims quinze anys del segle xx i es concentra sobretot als noranta:5 són obres amb vocació escolar, com el vocabulari de Palomero (1985 [2.650]), d’orientació més especialitzada, com el diccionari de Ballesta (1991 [744]) 6 o el vocabulari del Servei de Llengua Catalana (1991 [205]),7 o, encara, d’abast general, com el diccionari del Termcat (1992 [1.473])8 o el lèxic temàtic de Corredor-Matheos (1996 [1.971]).9 Una mica abans d’aquests reculls ja hi havia algun breu glossari inserit en obres lingüístiques, com Valor (1977 [154]) o Veny (1983 [69]).10 Fins llavors calia recórrer als diccionaris generals o les enciclopèdies, resseguir els índexs de conceptes, de matèries o temàtics, principalment de gramàtiques i manuals, o consultar les obres de referència en altres llengües. L’obra que examinem té l’origen precisament en aquest moment, quan veu la llum la primera edició (Pérez Saldanya 199811 [3.686]).12 No és l’única aportació de l’autor en aquest terreny, que més endavant publicarà Pérez Saldanya (2000), dedicat a la terminologia dels temps verbals, i també figurarà al costat de Carme Junyent com a especialista de filologia de l’Institut d’Estudis Catalans (2007: LIX). 1.  Aquesta xifra no dona compte del fet que una entrada pot tenir més d’una accepció i subentrades referides a la lingüística. Institut d’Estudis Catalans (2007-2023) fa servir la marca fl (filologia), amb 2.334 entrades, de les quals caldria destriar manualment les que són específicament de lingüística. 2.  Dades obtingudes del recompte de formes de l’accés alfabètic de la versió en línia el 15 de maig de 2023, consultable a <https://www.termcat.cat/diccionaris-en-linia/308>. Cal advertir, però, que tot i ser accessibles individualment, en la versió en línia els sinònims s’apleguen en una mateixa entrada i, doncs, el nombre de denominacions catalanes no equival al nombre d’entrades. 3.  «L’Acadèmia presenta una nova edició del ‘Diccionari de lingüística’», Acadèmia Valenciana de la Llengua (13 setembre 2022); D. L. V. «L’AVL presenta una edició actualitzada del Diccionari de lingüística», La Veu del País Valencià (13 setembre 2022); «Es presenta a València el Diccionari de lingüística, coeditat per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i el TERMCAT», Termcat (16 de setembre de 2022). 4.  Raul G. Aranzueque, «Es presenta el ‘Diccionari de lingüística’», Diari de la Llengua (3 de novembre de 2022) i «L’IEC acull la presentació del Diccionari de lingüística», El Butlletí de l’Institut d’Estudis Catalans, n. 273 (novembre de 2022). 5.  Les xifres entre claudàtors indiquen el total d’entrades o de termes catalans, segons el cas, de cada obra. La relació succinta d’obres que facilitem es pot complementar amb la llista d’obres de la secció «Llengua. Literatura» de la Biblioteca terminològica del Termcat. 6.  El nombre d’entrades és el que proporciona Villalba (2004: 13). 7.  Encara s’hi podria afegir algun altre treball de difusió més limitada, com Murillo et al. (1994 [531]). 8.  Se’n feu una versió castellana amb equivalències angleses (Termcat 1998 [1.506]). 9.  El còmput d’entrades de Corredor-Matheos (1996) no inclou les entrades corresponents a noms propis (lingüistes, institucions o títols de publicacions més destacades). 10.  Els seguiren altres glossaris, també breus, com els de Bruguera (1996 [32]) o Cuenca (1996 [72]). 11.  Ressenyat per Lacreu (1999) i Perea (2000), i comparat amb Ballesta (1991) i Termcat (1992) per Villalba (2000). 12.  A l’hora de fer el recompte manual d’entrades, hem pres les entrades pròpiament dites (1.791), les subentrades (1.633) i les accepcions numerades (485 de 223 entrades, 262). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 517

12/1/24 9:40

518

Xavier Rofes Moliner

c) Justificació d’una nova edició El pas del temps feia necessària una nova edició actualitzada de l’obra, per la mateixa evolució de la disciplina, la publicació en l’àmbit català d’obres cabdals en gramàtica i en lingüística i l’aparició de nous reculls de terminologia lingüística. En el gairebé quart de segle transcorregut d’ençà de la publicació de la primera edició, havien aparegut en català altres repertoris de terminologia lingüística rellevants, entre els quals destaca Tuson (2000 [1.182]), de caràcter més enciclopèdic. Entre els especialitzats, se succeeixen, molt seguits, els de Ruiz et al. (2001 [1.150]), Mallart (2001 / ²2020 [1.303]), Julià (2003 [813]) o Villalba (2004 [1.016]),13 i més ençà apareixen els d’Amengual (2011 [295]), Ramon / Robles (2013 [823]) o Termcat (2015, ²2018 [4.164]). Alguns reculls són complements d’altres obres, com Termcat (2001 [642]), Institut d’Estudis Catalans (2020 [700]), referit a Institut d’Estudis Catalans (2018)14 o Veny (2007-2023 [412]).15 A més, com esmenta la «Introducció» de l’obra, en aquest lapse de temps s’han publicat obres de referència de primera magnitud com Solà (2002 / 2008), Acadèmia Valenciana de la Llengua (2006) o Institut d’Estudis Catalans (2016), que totes soles ja justificaven a bastament l’operació de posar al dia aquest diccionari. D’altra banda, la producció lingüística en català ha estat incessant. I no cal dir els avenços que hi ha hagut en termes generals en la disciplina durant el quart de segle transcorregut. d) Una doble edició, impresa i en línia, amb implicació institucional Aquesta segona edició té com a novetats principals els fets que apareix en un doble format, imprès i en línia, i que ha comptat amb el suport institucional de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i del Termcat, tot un exemple del que pot ser i ha de ser l’acció conjunta, coordinada i decidida de les institucions públiques del país en suport de la llengua catalana en tots els àmbits, és a dir, el que hauria de ser normal si la situació de la llengua estigués realment normalitzada arreu del domini lingüístic. Ara només cal saber si tractant-se d’una obra impulsada per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua se’n transvasarà la terminologia al seu Portal terminològic valencià. Les diferències de format entre la versió impresa i en línia comporten diferències en la macroestructura i la microestructura. La breu «Presentació» de la versió en línia ja adverteix que es tracta d’una versió adaptada i actualitzada de la versió en paper. L’edició impresa manté la continuïtat respecte a la primera edició pel que fa a l’agrupació d’accepcions i subentrades i el tractament de la informació consignada en la definició, mentre que l’adaptació que en fa l’edició en línia consisteix bàsicament a no agrupar accepcions ni subentrades sinó a consignar-les en entrades independents i a separar el que és estrictament la definició terminològica d’altra informació complementària, com ara hipònims, contraris, termes equivalents en altres models teòrics, exemples, etc., que, seguint la pràctica del Termcat, consigna en nota. A diferència de la impresa, l’edició en línia agrupa en una mateixa entrada les variants que, per facilitar la consulta, en la impresa remeten a una de principal com a denominacions secundàries (predicatiu respecte a complement predicatiu), abreviacions (P respecte a pacient, predicat i preposició) o manlleus d’ús internacional, però amb alternativa catalana (Aktionsart respecte a modalitat de l’acció), i no hi tenen tampoc entrada els adjectius que formen part de locucions nominals i hi remeten (adversatiu ­iva respecte a conjunció adversativa i oració adversativa). En alguns casos, s’aprecien altres diferències puntuals entre les dues versions en alguna entrada que es podrien deure a ajustaments o modificacions ulteriors a la publicació impresa: per exemple, sandhi no té entrada pròpia a la versió en línia i, per tant, no conserva la definició de la versió impresa; abreviatura perd en la versió en línia la 13.  Dada proporcionada a la mateixa obra, p. 13. 14.  Vegeu Cuenca (2019). Una primera versió d’aquest glossari havia aparegut prèviament dins l’edició impresa d’Institut d’Estudis Catalans (2019), fragmentat al final de cadascun dels capítols de l’obra. 15.  Més modestos són els glossaris d’alguns manuals lingüístics, com els de l’Editorial UOC (Payrató 2003 [60]; Pérez Saldanya et al. 2004 [80]; Cuenca 2005 [129]; Climent / Mateu 2011 [141]), la Universitat de Barcelona (Junyent 2006 [164]; Veny / Massanell 2015 [47]), Eumo (Bassols / Torrent 1996 [21]; Bassols 2001 [51]; Artigas et al. 2003 [67]) o els de Prieto / Cabré (2013 [104]) o Artigas (2017 [133]). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 518

12/1/24 9:40

Pérez Saldanya / Mestre / Sanmartín: Diccionari de lingüística

519

segona de les accepcions de la versió impresa i es dona entrada a abreviació. La versió en línia, per tant, es manté actualitzada, cosa que per raons òbvies no passa amb la versió impresa. e) Novetats respecte a la primera edició Deixant de banda la novetat en si que representa la publicació en línia, aquesta segona edició del diccionari mostra una sèrie de diferències respecte a la primera edició. La «Introducció» (p. 15)16 adverteix que «s’han corregit les errades detectades i s’han fet definicions més acurades en diferents casos» i destaca per sobre de tot les «noves inclusions de termes gramaticals» i de «termes relacionats amb models lingüístics específics». Encara que fa de mal determinar l’increment de la nomenclatura perquè com hem vist l’articulació de les entrades difereix entre les versions en línia i impreses, partint dels recomptes que hem fet tant de la primera edició com de la segona edició en línia, la segona acumula 657 entrades més que la primera, fet que representa una ampliació del 15 % de la nomenclatura original. La feina de compleció ha estat ingent. S’han ampliat considerablement les locucions de caràcter tipològic i, per exemple, el diccionari ha passat de set a trenta-cinc tipus diferents d’adverbi o d’un a onze tipus de sufix (en aquest darrer cas, tot i l’ampliació considerable, encara se’n troba a faltar algun, com sufix adverbialitzador o sufix preaccentuat). Però també hi ha hagut baixes, entre les quals podem destacar casos com acceptat, gerga o zetacisme. Pel que fa a les modificacions de les denominacions, n’hi ha simplement que afecten l’ús de la cursiva (activa tantum > activa tantum), altres corregeixen errates (autontiu > autoontiu) i encara altres normalitzen alguna denominació d’acord amb el DIEC2 (waw > vau).17 A més, un cop d’ull a l’obra permet observar altres canvis pel que fa a la microestructura, concretament aquesta edició es proporciona sistemàticament la categoria gramatical de les entrades i les subentrades i es normalitza la forma de citació dels adjectius de dues terminacions. f ) Valoració crítica Tot i ser el diccionari de lingüística més complet i actualitzat avui disponible en català,18 cal no perdre de vista que no té pretensió d’exhaustivitat, cosa que explica que, per exemple, no comprengui en la nomenclatura alguns camps com són el dels glotònims (català) i dialectònims (xipella), classes relativament nombroses que no se solen incloure en els diccionaris de lingüística general i que desequilibrarien el conjunt del diccionari.19 En termes generals, la cobertura d’un bon nombre de camps de la lingüística general és prou completa. Això no evita que s’hi obviïn alguns camps com, per exemple, les diferents classes de noms segons la mena d’entitats que denoten (ampelònim, fitònim, ictiònim, ornitònim, zoònim, etc.).20 En altres casos, algunes llistes de termes existents en el moment d’examinar aquest diccionari es podrien ampliar fàcilment: és el cas de les denominacions dels tipus de noms propis, pel fet que en registra unes (antropònim, hidrònim, orònim, topònim), però no altres (corònim, exònim, hagiònim, hagiotopònim, matrònim, patrònim o cognom i prenom), i passa el mateix amb les denominacions d’idiotismes, ja que en registra unes (americanisme, anglicisme, arabisme, castellanisme, catalanisme, gaŀlicisme, germanisme, grecisme, hebraisme, heŀlenisme, italianisme, llatinisme), però no unes altres (mossarabisme, occitanisme, sardisme, valencianisme). També es podria aplicar aquesta tasca de compleció a denominacions mencionades al diccionari però que no hi tenen entrada pròpia: per exemple, l’entrada perfet ens infor16.  Donem la pàgina de l’edició impresa. 17.  Segons el DIEC2, vau és la sisena lletra dels alfabets hebreu i arameu i també la gradual velar, mentre que waw és la vint-i-setena lletra de l’alifat. Notem que, per exemple, Veny (2007-2023) dona wau. 18.  Villalba (2000: 109) ja destacava la cobertura temàtica i de corrents lingüístics de la primera edició del diccionari. Més enllà del nombre d’entrades, només cal resseguir l’extensa nòmina de lingüistes de totes les èpoques que són esmentats a les definicions per fer-se una idea aproximada de l’abast de l’obra. 19.  D’altra banda, es tracta d’un aspecte ben cobert per Termcat (2018). 20.  Se’n pot trobar una llista més àmplia a Mata (2015: 43-46). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 519

12/1/24 9:40

520

Xavier Rofes Moliner

ma que el temps verbal amb el present de l’auxiliar haver (he fet) tradicionalment s’havia denominat indefinit o pretèrit indefinit, sense entrada al diccionari. Això segurament té a veure amb el fet que el diccionari no pretén inventariar usos prericlitats de termes com el de atribut com a adjunt del nom (DIEC2, atribut, 3.1), típic de les gramàtiques de Fabra. A vegades, certes correspondències com l’existent entre les entrades condició d’adjacència i adjacència no es reprodueixen en altres casos comparables, com amb condició de subjacència (hi manca l’entrada subjacència). I anant a casos individuals, partint de la consulta d’altres obres, resulta inevitable trobar-hi a faltar ocasionalment algunes entrades, com ara centralització (Institut d’Estudis Catalans 2016: 4.4.3.7), fonotaxi (Julià 2003), homosemització (DIEC2) o nativització (Ruiz et al. 2001). Des del punt de vista de la normalització terminològica, el diccionari permet fixar moltes denominacions, com en el cas, per exemple, de comandament categorial (o comandament c) mot QU o vocoide en detriment, respectivament, de c-comandament, mot qu o mot-qu, o vocoid; o prioritzar-ne d’altres, com duplicació pronominal respecte a doblament de clític. Puntualment sembla que encara es podria afinar algun detall formal poc clar, com l’alternança entre compost i mot compost a les entrades compost culte i mot compost exocèntric (en aquest últim cas seria esperable simplement compost exocèntric, cf. Institut d’Estudis Catalans 2016: 12.2c i DIEC2, exocèntric). L’origen valencià de l’autor i els seus coŀlaboradors explica entrades com epicé, nom epicé o titla, que normalitzen positivament aquestes formes; però no justifica l’absència de les geosinònimes epicè, nom epicè i titlla, especialment en la versió en línia del Termcat, que pot suscitar la confusió entre els usuaris no valencians no advertits de la geosinonímia existent en aquests casos. Aquesta nova edició hereta alguna limitació important de la primera edició, com és ara la manca dels corresponents índexs d’equivalències en la versió impresa —que ja trobava a faltar Villalba (2000: 108-109)—, imprescindibles per a qui quan consulta l’obra desconeix la forma catalana d’una denominació en qualsevol de les altres llengües del diccionari, especialment en anglès; una limitació que ara la versió en línia permet superar en la mesura en què dona accés alfabètic no solament a les denominacions catalanes sinó també a les equivalències en les altres llengües (anglès, castellà i francès). La inclusió dels índexs d’equivalències implicaria subsidiàriament la numeració de les entrades, cosa que permetria precisar-ne el nombre. En totes dues versions seria de gran utilitat poder disposar de l’índex temàtic o arbre de camp, amb les àrees i subàrees en què s’organitza l’obra i que permet copsar l’abast del recull. A més, en la versió en línia, el marcatge temàtic permetria accedir amb facilitat al conjunt de termes pertanyents a un determinat camp o una determinada subàrea, encara que el Termcat no sol explicitar marques temàtiques en els seus diccionaris. Un altre aspecte que permetria copsar amb més precisió la magnitud de l’obra i la cura tinguda al llarg de l’elaboració i la revisió seria la inclusió de la relació completa de la bibliografia emprada tant en el despullament de termes i equivalències com en la validació de les denominacions, les definicions i les equivalències. Ara aquest aspecte tan sols es pot intuir a partir de les generoses referències de la «Introducció» (p. 14-15) als principals diccionaris de lingüística d’altres llengües, les coŀleccions editorials dedicades a publicar monografies lingüístiques en català, les obres gramaticals que ja hem esmentat en l’apartat c i els dos glossaris de termes gramaticals publicats per l’Institut d’Estudis Catalans i la Real Academia Española. Si amb la primera edició de l’obra el català se situava entre les llengües que disposaven de diccionaris de terminologia lingüística de primera fila, aquesta segona edició no solament ha servit per millorar notablement l’obra, sinó que l’ha obert en línia, cosa que n’amplifica la difusió, en garanteix la disponibilitat i n’assegura l’actualització continuada. Xavier Rofes Moliner Institut d’Estudis Catalans

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 520

12/1/24 9:40

Pérez Saldanya / Mestre / Sanmartín: Diccionari de lingüística

521

Referències bibliogràfiques Acadèmia Valenciana de la Llengua (2006): Gramàtica normativa valenciana. En línia: <https://web. archive.org/web/20171128012039/https://www.avl.gva.es/documents/31987/65233/GNV>. [Consulta: 31 de juliol de 2023.]21 Acadèmia Valenciana de la Llengua (2014-2023): Diccionari normatiu valencià. Versió 2.2.8. En línia: <https://www.avl.gva.es/lexicval/dnv>. [Consulta: 31 de juliol de 2023.] Acadèmia Valenciana de la Llengua (2015-2023): Portal terminològic valencià. Versió 2.2.8. En línia: <https://www.avl.gva.es/lexicval/ptv>. [Consulta: 31 de juliol de 2023.] Amengual, Guillem Alexandre (2011): Diccionari d’afàsies i patologies del llenguatge. Palma: Universitat de les Illes Balears. En línia: <https://cit.iec.cat/DAPL/docs/introduccioDAPL.pdf>. [Consulta: 31 de juliol de 2023.] Artigas, Rosa (2017): «Glossari del domini textual», El domini textual. Barcelona: Generalitat de Catalunya, p. 277-299. En línia: <http://hdl.handle.net/20.500.12368/15404>. [Consulta: 31 de juliol de 2023.] Artigas, Rosa / Bellés, Joan / Grau, Maria (2003): «Glossari», Tipotext. Una tipologia de textos de no-ficció. Vic: Eumo, p. 55-64. En línia: <https://llengua.gencat.cat/web/.content/documents/ aprendre/arxius/tipotext.pdf>. [Consulta: 31 de juliol de 2023.] Ballesta, Josep-Manuel (1991): Diccionari de gramàtica generativo-transformacional. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona. Bassols, M. Margarida (2001): «Glossari», Les claus de la pragmàtica. Vic: Eumo, p. 253-255. Bassols, M. Margarida / Torrent, Anna M. (1996): «Glossari», Models textuals. Teoria i pràctica. Vic: Eumo, p. 213-214. Bruguera, Jordi (1996): «Glossari», Diccionari etimològic. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, p. 3033. Climent, Salvador / Mateu, Jaume (2011): «Glossari», Gramàtica i cognició. Barcelona: Editorial UOC, p. 225-238. Corredor-Matheos, Josep (dir.) (1996): «Lingüística», Gran Larousse català: consultor temàtic universal. Barcelona: Edicions 62, v. I, p. 441-449. Cuenca, M. Josep (1996): «Definicions», Sintaxi fonamental. Barcelona: Empúries, p. 277-298. Cuenca, M. Josep (2005): «Glossari», Sintaxi catalana. Barcelona: Editorial UOC, p. 277-288. Cuenca, M. Josep (2019): «La terminologia gramatical: de la Gramàtica de la llengua catalana a la Gramàtica essencial de la llengua catalana», dins Feliu, Judit / Trias, Mireia (cur.): Gramàtica, esport i terminologia. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, p. 71-112. En línia: <https://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000278/00000036.pdf>. [Consulta: 31 de juliol de 2023.] DIEC2 = Institut d’Estudis Catalans (2007). Institut d’Estudis Catalans (2007²): Diccionari de la llengua catalana. En línia: <https://dlc.iec.cat/>. [Consulta: 31 de juliol de 2023.] Institut d’Estudis Catalans (2016): Gramàtica de la llengua catalana. En línia: <https://giec.iec.cat/ inici>. [Consulta: 31 de juliol de 2023.] Institut d’Estudis Catalans (2018): Gramàtica essencial de la llengua catalana. En línia: <https://geiec.iec.cat/inici>. [Consulta: 31 de juliol de 2023.] Institut d’Estudis Catalans (2019): Gramàtica bàsica i d’ús de la llengua catalana. En línia: <https:// gbu.iec.cat/inici>. [Consulta: 31 de juliol de 2023.] Institut d’Estudis Catalans (2020): Glossari de termes gramaticals. En línia: <https://cit.iec.cat/ GTG/default.asp?opcio=0>. [Consulta: 31 de juliol de 2023.] Julià, Joan (2003): Diccionari de fonètica. Barcelona: Edicions 62. 21.  També consultable en línia pel cercador Gramàtic-on <https://www.avl.gva.es/gnv/buscador.jsp>. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 521

12/1/24 9:40

522

Xavier Rofes Moliner

Junyent, Carme (2006): «Glossari», Lingüística històrica. Barcelona: Universitat de Barcelona, p. 155165. Lacreu, Josep (1999, gener): «Un suport imprescindible per a l’ensenyament», Caràcters, 6, p. 18. En línia: <https://roderic.uv.es/bitstream/handle/10550/23813/caracters06.pdf#page=18>. [Consulta: 31 de juliol de 2023.] Mallart, Joan (2020² [2001]): [Diccionari de] Didàctica de la llengua. Barcelona / Vic: Universitat de Barcelona / Eumo. En línia: <https://www.ub.edu/ubterm/obra/didactica-de-la-llengua/>. [Consulta: 31 de juliol de 2023.] Mata, Xavier (2015): Bestiari llatí polisèmàntic. Tesi doctoral. València: Universitat de València. En línia: <http://hdl.handle.net/10550/49664>. [Consulta: 31 de juliol de 2023.] Murillo, Julio / Picó, Eliseo / Plaza, Júlia / Ribé, Ramon / Tost, M. (1994): Glossari de termes metodològics i de lingüística aplicada en el camp de l’ensenyament de les llengües estrangeres. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona. En línia: <http://hdl.handle.net/11162/83822>. [Consulta: 31 de juliol de 2023.] Palomero, Josep (1985): Vocabulari específic de llengua i literatura. València: Generalitat Valenciana. Payrató, Lluís (2003): «Glossari», Pragmàtica, discurs i llengua oral. Barcelona: Editorial UOC, p. 289-292. Perea, M. Pilar (2000): «Pérez Saldanya, Manuel: Diccionari de lingüística, Colomar editors, València, 1998», Llengua & Literatura, 11, p. 608-611. En línia: <https://publicacions.iec.cat/repository/ pdf/00000028/00000080.pdf#page=136>. [Consulta: 31 de juliol de 2023.] Pérez Saldanya, Manuel (1998): Diccionari de lingüística. Oliva: Colomar. Pérez Saldanya, Manuel (2000): «Del “perfet” a l’“indefinit” (i viceversa). El nom dels temps verbals i altres problemes terminològics relacionats amb les categories gramaticals del verb», dins Macià, Jaume / Solà, Joan (ed.): La terminologia lingüística en l’ensenyament secundari. Barcelona: Graó, p. 91-119. Pérez Saldanya, Manuel / Sifre, Manuel / Todolí, Júlia (1998): «Glossari», Morfologia catalana. Barcelona: Editorial UOC, p. 308-314. Prieto, Pilar / Cabré, Teresa (2013): «Glossari», L’entonació dels dialectes catalans. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 235-238. Ramon, M. Magdalena / Robles, Cristina (2013): Lèxic de didàctica de la llengua i de les habilitats lingüístiques. Palma: Universitat de les Illes Balears. En línia: <https://slg.uib.cat/digitalAssets/242/242008_lexic_7.pdf>. [Consulta: 31 de juliol de 2023.] Real Academia Española / Asociación de Academias de la Lengua Española (2019): Glosario de términos gramaticales. Salamanca: Universidad de Salamanca. Ruiz, Francesc / Sanz, Rosa / Solé, Jordi (2001): Diccionari de sociolingüística. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. Servei de Llengua Catalana (1991): Vocabulari de la terminologia. Barcelona: Universitat de Barcelona. En línia: <http://hdl.handle.net/2445/201821>. [Consulta: 10 de setembre de 2023.] Solà, Joan (dir.) (20084 [2002]): Gramàtica del català contemporani. Barcelona: Empúries. Termcat. Centre de terminologia (1992): Diccionari de lingüística. Barcelona: Fundació Barcelona / Termcat. Centre de Terminologia. Termcat. Centre de terminologia (1998): Lingüística. Barcelona: Larousse. Termcat. Centre de terminologia (2001): «Glossari», dins Vallverdú, Francesc (dir.): Enciclopèdia de la llengua catalana. Barcelona: Edicions 62, p. 379-389. Termcat. Centre de terminologia (20182): Diccionari de les llengües del món. Barcelona: Termcat. Centre de Terminologia. En línia: <https://www.termcat.cat/diccionaris-en-linia/130/>. [Consulta: 31 de juliol de 2023.] Tuson, Jesús (dir.) (2000): Diccionari de lingüística. Barcelona: Biblograf. Valor, Enric (1977): «Diccionari de termes filològics», Curs mitjà de gramàtica catalana. València: Eliseu Climent, p. 9-13. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 522

12/1/24 9:40

Pinto Pajares: Lenguas de España

523

Veny, Joan (19833): «Terminologia lingüística», Els parlars catalans (síntesi de dialectologia). Palma: Moll, p. 241-246. Veny, Joan (2007-2023) «Terminologia lingüística», Petit atles lingüístic del domini català. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. En línia: <https://aldc.espais.iec.cat/indexs/terminologia-linguistica-del-paldc/>. [Consulta: 31 de juliol de 2023.] Veny, Joan / Massanell, Mar (2015): «Glossari», Dialectologia catalana. Barcelona / Alacant / València: Universitat de Barcelona / Universitat d’Alacant / Universitat de València, p. 393-397. Villalba, Xavier (2000): «La terminologia lingüística en català», Revista de Catalunya, 147, p. 104118. Villalba, Xavier (2004): Diccionari Ballesta de gramàtica generativa. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona.

P

P

Pinto Pajares, Daniel (2022): Lenguas de España: combatiendo los prejuicios en torno a la realidad lingüística española. Gijón: Trea, 236 p. Per més que, des que l’enyorat Jesús Tuson (1988) va publicar el seu treball pioner sobre (i contra) els prejudicis lingüístics, s’hagin succeït no poques iniciatives encaminades a combatre els nombrosos equívocs i falsedats que circulen entorn de les llengües —a vegades per ignorància, d’altres per mala fe—, sempre és benvinguda una novetat editorial que reprèn la qüestió, sobretot perquè no és gaire difícil constatar fins a quin punt encara cal. Per això, la publicació del llibre del lingüista Daniel Pinto és una bona notícia ja des del títol. Lenguas de España consta de dotze capítols, més les referències. El primer, d’introducció, exposa l’objectiu del llibre: contribuir al coneixement general de la diversitat lingüística d’Espanya des d’una actitud reflexiva i crítica, de manera que sigui «una caja de herramientas que le servirá para cuestionar las tesis que diariamente se vierten a la población y que se asumen sin ningún tipo de espíritu crítico» (p. 10). I el segon, en certa manera també introductori, explica breument el panorama lingüístic espanyol. El títol del capítol —«Las 13 lenguas autóctonas de España»— ja posa en evidència la voluntat d’anar una mica més enllà dels llocs comuns, que solen limitar-se a llistar les llengües oficials en algun tros de l’Estat espanyol (i s’obliden gairebé sempre l’occità aranès, tan oficial com la resta). Pinto, doncs, exposa les dades històriques i actuals més rellevants de cadascuna de les tretze llengües considerades, que són el gallec, el portuguès, l’asturià, el castellà, el basc, l’aragonès, el català, l’aranès, l’àrab ceutí, l’amazic de Melilla, el caló, la llengua de signes espanyola i la llengua de signes catalana. I esmenta també de passada, per cert, la diversitat aportada per les migracions recents («las más de trescientas lenguas que se hablan en CC AA como Cataluña y Madrid», p. 14). La resta de capítols, tret del darrer, molt breu, de conclusions, tenen per títol una pregunta que fa referència a un determinat prejudici. La intenció de l’autor és ordenar-los del més particular al més general. Així, el capítol tres es pregunta: «¿El canario es un dialecto del castellano?», i s’hi tracta l’oposició llengua-dialecte. El quart discuteix la relació entre estàndard («lengua cultivada») i llengua espontània («lengua natural») i qüestiona el concepte de correcció com a estigmatització de les varietats i registres no estàndards. En el cinquè («¿Los andaluces se comen las eses?») el tema de discussió és l’oposició llengua oral - llengua escrita i la preponderància que se sol donar a aquesta. El sisè tracta de l’accentisme, és a dir, la creença que hi ha parlants que tenen «accent» i d’altres que no, o que en tenen un de «neutre». El capítol següent, amb el pretext de l’afirmació que el basc és la llengua més antiga d’Europa, posa en evidència que «la antigüedad de una lengua solo es un constructo ideológico» (p. 148), ja que un basc actual no entendria un parlant del mateix territori de fa dos mil anys, de la mateixa manera que un català actual no entendria un habitant d’Empúries d’aquella mateixa data. El capítol 8 també agafa com a pretext el basc per discutir sobre la dificultat o facilitat de les llengües. Aquí naturalment es tracta de recordar que «una lengua será tan fácil o difícil en función de la distancia lingüística Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 523

12/1/24 9:40

524

Pere Comellas Casanova

que exista con respecto a la lengua que habla cada persona» (p. 151). Resulta molt interessant la reflexió sobre la complexitat de les llengües, aspecte en què Pinto adopta la tesi de l’equilibri, segons la qual «toda lengua es un sistema de contrapesos que equilibra el grado de complejidad» (p. 160). Els tres capítols següents s’endinsen en temes més polèmics, si més no des d’un punt de vista de parlant (i militant) d’una llengua minoritzada. La pregunta que es formula el novè és «¿El castellano es la lengua común en España?», i l’autor hi proposa explorar el model habitualment anomenat de bilingüisme passiu o sesquilingüisme. El desè planteja la necessitat d’estendre el coneixement de la diversitat lingüística al conjunt de la població espanyola, i amb aquesta intenció rebutja tant la idea que una llengua suposa una visió del món (la qualifica de determinista) com la que considera que és un simple mitjà de comunicació. Proposa un model intercultural per a Espanya. Finalment, l’onzè enfoca la qüestió del valor econòmic de les llengües. Aquí desmunta la correlació entre competència en una determinada llengua i benefici material automàtic, afirma que «es necesario desligar las lenguas y la cultura en general como productos mercantiles, pues su naturaleza desborda la dinámica económica que pone precio a todo» (p. 224) i es mostra molt crític amb el capitalisme. A les conclusions, l’autor subratlla dues qüestions importants. D’una banda, la voluntat que el llibre sigui un instrument de reflexió i sobretot d’acció: «Este libro sería un fracaso si solo consiguiéramos un despertar intelectual [...]. El propósito es [...] provocar un despertar que anime a tomar partido y a combatir los discursos falsarios...» (p. 225). D’una altra, el «férreo posicionamiento hacia la preservación y el fomento de la diversidad lingüística» (p. 227) que amara aquest treball. En efecte, tot el llibre traspua posicionaments personals contundents, la qual cosa en fa necessàriament un text polèmic. Sens dubte és de mal digerir des de la perspectiva del nacionalisme lingüístic espanyol, però també s’hi troben afirmacions que sotraguejaran altres sensibilitats. En totes les parts del llibre, l’autor, al marge de la línia argumental principal, incorpora comentaris diversos, a vegades molt puntuals i sense explicacions suplementàries, altres més argumentats, que mereixen discussió. Un exemple dels puntuals: «rechazamos la etiqueta de lengua propia, no tanto por su significado similar al que utilizamos nosotros, sino por su utilización política» (p. 15). Cal dir que al capítol novè també rebutja una determinada accepció de «lengua común». Com que no podem discutir extensament cadascun dels punts en què el text ens resulta discutible, en posarem només un parell d’exemples. El primer, en relació amb les llengües a l’ensenyament de Catalunya, en què s’esmenta la sentència del Tribunal Suprem de novembre de 2021 sobre la necessitat d’aplicar un mínim del 25 % de castellà. En aquesta qüestió, Pinto posa en dubte que una diferència en el pes d’aquesta llengua a l’ensenyament suposi necessàriament una amenaça per a la vitalitat del català: «Es conocido que en algunos colegios e institutos de Cataluña aplican un porcentaje mayor de horas en castellano que en catalán y no parece que las competencias lingüísticas en catalán de su alumnado sean peores que las de los discentes que se han escolarizado en el modelo de inmersión lingüística» (p. 176). No aporta aquí la font de l’afirmació, però en tot cas el que s’hi troba a faltar és unes altres dades: que les competències generals de la població escolar en català són menors que en castellà, que la vehicularitat real del català a l’ensenyament no es correspon amb la lletra de la llei, i que l’ús del català minva. Quina és, si no, la legitimitat, des d’un punt de vista bilingüista (el de les nostres lleis), de prioritzar el català com a llengua vehicular, més que compensar el desequilibri, almenys de competència? Sabem que hi ha escolars que acaben la secundària obligatòria amb una competència oral de català més que precària, i que no n’hi ha que els passi el mateix en castellà. Cosa que molts percebem, malauradament, com una amenaça real a la preservació de la diversitat. En aquesta mateixa seqüència, l’autor se situa en un punt mig, suposadament més assenyat, entre el «discurso ultranacionalista de Vox de “en España, en español”» i la màxima «en Cataluña, en catalán». I continua: «estos axiomas coinciden en su carácter excluyente, como si el catalán no fuese una lengua de España y como si el castellano no fuese una lengua de Cataluña» (p. 177). Tanmateix, Pinto deixa de banda les grans diferències que hi ha al darrere dels dos eslògans, i de les realitats lingüístiques i socials a què fan referència. D’una banda, el català és una llengua d’Espanya perquè Espanya es va constituir sobre unes realitats lingüístiques i culturals preexistents, mentre que el castellà és una llengua de Catalunya gràcies al projecte nacional espanyol i als instruments de poder que pot mobilitzar perquè així siEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 524

12/1/24 9:40

Pinto Pajares: Lenguas de España

525

gui. L’asimetria és evident: per més llengua espanyola que sigui el català, ningú no pretén que sigui d’obligatori coneixement per als espanyols, mentre que tota la legislació sí que estableix el contrari, que el castellà sigui obligatòriament conegut per tothom, al marge de la llengua inicial o de la identificació cultural. És aquesta asimetria, en tots els àmbits i en totes les llengües respecte del castellà, el que no es posa suficientment en qüestió, en la meva opinió, en el llibre de Pinto. El pretext és una posició presentista que, acceptant en part la iniquitat de la història lingüística ibèrica, no la pren com a element legitimador d’una possible reversió: «La trayectoria histórica de cada lengua es la que es y lo único sobre lo que podemos actuar es sobre la situación presente» (p. 37), com si la situació present no fos resultat i per tant continuació del passat. I diem que accepta només en part les iniquitats passades per comentaris com aquest: «estas lenguas americanas se encontraban bajo la presión de aquella que facilitaba mejorar las condiciones de vida, el castellano, de modo que algunas fueron perdidas por el propio abandono de sus hablantes y otras nos llegan hasta la actualidad de una forma muy debilitada» (p. 33). Pinto peca d’obviar el pes simbòlic del marc que adopta com a «natural», l’espanyol. Per això, tot i trobar del tot normal que un ciutadà pugui exigir que l’administració basca se li adreci en castellà, en cap moment afirma amb la mateixa claredat que aquest dret el tinguin simètric els milers i milers de parlants de llengües diferents del castellà que viuen, per exemple, a Madrid. El marc mental espanyol és tan transparent que li permet escriure que convida qualsevol «a que busque a lo largo de estas páginas cualquier comentario susceptible de analizarse en clave nacionalista» (p. 185). Tanmateix, quan comenta la immersió lingüística catalana la considera políticament instrumentalitzada i es pregunta si no deixa de tenir sentit un cop s’ha adquirit una competència suficient en català: «En este momento, mantener la inmersión lingüística responde a un interés ideológico, de modo que las razones pedagógicas quedan diluidas en razones ideológicas» (p. 56). No cal dir que no suggereix pas que a Valladolid el castellà deixi de ser la llengua vehicular de l’ensenyament un cop adquirida una competència lingüística suficient, i que si això no és així és per raons ideològiques. És clar que a Valladolid el castellà hi és completament hegemònic, però és que a algunes localitats catalanes, valencianes o mallorquines ho és el català, però aquí això no compta. El nacionalisme suau de Pinto es manifesta en la contradicció entre atorgar una igual espanyolitat a totes les llengües del territori, però donar per fet que no es pot ser espanyol només en gallec, o en asturià o en amazic. O a observar «en la política lingüística de Cataluña un sesgo ideológico orientado a satisfacer aspiraciones administrativo-territoriales» (p. 57), però no denunciar el mateix biaix en la política lingüística de l’estat, basada en aspiracions administrativoterritorials molt més estrictes. El nacionalisme de Pinto consisteix a no trobar nacionalista en el castellà una política que sí que troba que l’hi és en altres llengües. Vegem un darrer exemple d’aquesta perspectiva. En discutir la legitimitat d’exigir coneixements lingüístics per treballar a la funció pública, diu que «el requisito de conocer la lengua oficial no castellana en las CC. AA. para optar a un empleo público vulnera esta disposición [l’exigència d’igualtat a l’accés de la funció pública] y se puede entender como una preferencia discriminatoria» (p. 204). No ho seria, en canvi, l’exigència de castellà. El fonament és constitucional i l’autor el dona per bo. Però la constitució dibuixa clarament un marc nacionalista: atorga drets als ciutadans espanyols que nega a altres ciutadans residents a Espanya. Més enllà, però, d’aquesta crítica, el llibre de Daniel Pinto té moltíssim interès. D’una banda, perquè se li podria retreure el marc mental, però el cert és que es mostra molt i molt crític amb les ideologies del nacionalisme lingüístic espanyol. D’una altra banda, perquè és un bon exemple d’un defensor de la diversitat lingüística des d’una perspectiva personal lleugerament diferent a les dels parlants de llengües històricament minoritzades, i això no només és poc habitual, sinó molt necessari, especialment perquè ens ajuda a reflexionar sobre el propi marc i a ser més autocrítics sense deixar de compartir amb l’autor l’objectiu essencial, que és la preservació de la diversitat lingüística del món. Pere Comellas Casanova Universitat de Barcelona Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 525

12/1/24 9:40

526

Xavier Gomila

Ribes, Enric (2023): La toponímia de la costa de Sant Antoni de Portmany, segona edició, corregida i augmentada. Eivissa: Miquel Costa Editor, 316 p. Els dies 29 i 30 d’abril, i 1 de maig d’aquest any 2023 es va celebrar, a Eivissa i Formentera, el 49è Coŀloqui de la Societat d’Onomàstica. En l’obertura d’aquestes jornades, Pere Navarro, el president de la Societat d’Onomàstica, va destacar, primer de tot, la figura d’Enric Ribes i va suggerir, amb el seu to mig seriós mig jocós, que, pel que fa a la toponímia, caldria declarar el 2023 com a any Enric Ribes. I ho feu, primer de tot, perquè Enric Ribes ha estat el responsable de fer tornar, vint-i-quatre anys després, el coŀloqui de la Societat d’Onomàstica a les Pitiüses i n’ha estat la vertadera ànima; i ho feu també, sobretot, per la seva feina tenaç de salvaguarda de la toponímia d’aquestes illes, que s’ha fet palesa, encara més, durant el 2023. En efecte, al 2023 ha publicat fins a quatre obres de recopilació i estudi de la toponímia costanera d’Eivissa i Formentera: la segona edició de La toponímia de la costa de Sant Antoni de Portmany, de la qual es fa recensió aquí; La toponímia de la costa de Santa Eulària des Riu,1 en coŀlaboració amb Irene Tetteh; el primer volum de La toponímia de Sant Josep de sa Talaia, en coŀlaboració amb Neus Marí; i La toponímia de Formentera, en coŀlaboració amb Vicent Ferrer. La toponímia de la costa de Sant Antoni de Portmany és una publicació les feines de la qual van començar el 1988, amb una sortida de camp per la costa d’aquest municipi, a iniciativa de dos amics de l’autor que hi residien i que es van convertir, així, en els dos primers informadors de l’obra; els materials aplegats, tanmateix, es perderen i foren retrobats per l’estudiós eivissenc cap al 1992, de manera que, dos anys després, va veure la llum la primera edició de l’obra; i al 2023 n’apareix la segona edició, corregida i augmentada. Tanmateix, més enllà de les adicions d’aquesta segona edició, el que fa especialment interessant aquest recull és el fet que les feines de camp, com s’acaba de dir, es van fer primer al 1988 i després entre 1993 i 1994. Açò permet comptar amb el testimoni de molts informadors que avui dia ja no són entre nosaltres, de manera que, si l’obra no hagués comptat amb les feines de camp prèvies a la primera edició, el volum de topònims aplegats al llibre hauria estat molt inferior. L’objectiu de l’obra és, evidentment, recollir, tan exhaustivament com sigui possible, la toponímia marítima del municipi, que hi apareix presentada de nord a sud, des de es cap de Rubió fins a es Pouet, i distribuïda en tres capítols, que es corresponen amb les tres parròquies que n’ocupen la façana litoral: la parròquia de Sant Mateu d’Albarca, la parròquia de Corona i la parròquia de Sant Antoni de Portmany. Els topònims que hi apareixen no són només els que es troben estrictament enganxats a la línia de costa o just a tocar d’ella, sinó que, d’acord amb una concepció àmplia de la toponímia marítima, inclouen elements més interiors relacionats amb la costa i també talassònims, és a dir, topònims sotaiguats. Per assolir aquest objectiu Enric Ribes va entrevistar fins a vint-i-quatre informadors del municipi: alguns informadors més generals i d’altres més específics, de manera que va arribar a entrevistar informadors de tots els indrets en què es troben varadors. D’aquesta manera el testimoni d’aquestes persones permet crear una malla toponímica que garanteix, d’una banda, la màxima exhaustivitat possible, sense deixar cap lloc sense registrar; i permet, de l’altra, recollir com a mínim de dos informadors quasi tots els topònims obtinguts i contrastar les semblances i diferències entre els seus testimonis. La línia litoral del municipi abasta, en línia recta, 15,5 km, que són, en realitat, seguint l’articulació de la costa 34,5. En aquest espai costaner hi ha 853 llocs nominats, per als quals Enric Ribes ha compilat 1.275 noms, és a dir, fins a 422 variants per als noms principals dels 853 accidents geogràfics registrats. 1.  La toponímia de la costa de Santa Eulària des Riu i el primer volum de La toponímia de la costa de Sant Josep de sa Talaia són dues publicacions sorgides arran de sengles beques d’investigació atorgades per l’Institut d’Estudis Eivissenc el 2021 a les autores, Irene Tetteh i Neus Marí, el treball de les quals ha estat dirigit per Enric Ribes. Aquestes són les referències bibliogràfiques de les tres obres: Ribes, Enric / Tetteh, Irene (2023): La toponímia de la costa des Santa Eulària des Riu. Eivissa: Institut d’Estudis Eivissencs. Marí, Neus / Ribes, Enric (2023): La toponímia de la costa de Sant Josep de sa Talaia I. Eivissa: Institut d’Estudis Eivissencs. Ferrer, Vicent / Ribes, Enric (2023): La toponímia de Formentera. Barcelona: Societat d’Onomàstica. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 526

12/1/24 9:40

Ribes: La toponímia de la costa de Sant Antoni de Portmany

527

Açò fa una densitat mitjana, al municipi, de 36,95 noms/km: 37,23 a la parròquia de Sant Mateu; 43,35 a la parròquia de Corona; i 27,65 a la parròquia de Sant Antoni. És, sens dubte, una de les densitats toponímiques més altes de les costes de les Illes Balears. Els topònims recollits apareixen representats cartogràficament damunt fotografies aèries de Google Earth. I cada topònim, amb les seves variants, ve acompanyat d’una descripció, que parteix de les informacions orals dels informadors. Aquestes descripcions s’enriqueixen amb d’altres materials provinents de la bibliografia i de la cartografia, que aporten dades sobre fauna, flora, geologia... A més, sempre que l’origen d’algun nom és obscur o presenta alguna particularitat interessant, Ribes utilitza tots els seus coneixements filològics i la bibliografia existent per establir la que, al seu parer, és l’etimologia més encertada. I no dubta a rectificar, en aquesta segona edició, algunes de les teories formulades anteriorment per a alguns dels topònims de l’obra: és el cas, per exemple, de na Cimals, que en la primera edició apareixia com a na Simals, en tant que derivada de sima ‘avenc’ i que en aquesta segona edició es corregeix, en considerar, després d’un estudi més aprofundit i d’una reinterpretació del topònim, que deriva de cima/cimal ‘cim de la canya de pescar’. L’obra està encapçalada pels pròlegs de les dues edicions: el de la primera, a càrrec de Marià Torres; i el de la segona, a càrrec de Cosme Aguiló. Segueixen, a continuació, els agraïments de l’autor i la introducció, amb els objectius de l’estudi, la metodologia de treball i els criteris lingüístics emprats. Finalment, després del cos del llibre, hi ha les conclusions, on es resumeixen les dades de topònims obtinguts, es fa una classificació dels topònims i un estudi dels trets dialectals que aquests incorporen. Amb tot açò, l’interès i el valor d’aquesta publicació són altíssims: primer de tot per la tasca de salvaguarda del patrimoni toponímic que implica. La toponímia i especialment la toponímia litoral és troba, a les Illes Balears, en perill de desaparició: l’abandonament exponencial de les activitats tradicionals al camp i a la mar (i la urbanització creixent de la nostra costa) fa que els informadors com els que va entrevistar Ribes en el cas de la costa de Sant Antoni Portmany siguin cada vegada més escassos. I els converteix en els darrers portadors d’uns noms que, si no són recollits per algun estudiós amarat d’amor per la seva terra i la seva llengua, es perden definitivament. Les Pitiüses han de reconèixer la grandíssima sort de comptar amb un autor com Ribes, que, amb aquest, els altres tres llibres publicats al 2023 i dues altres publicacions anteriors2 (a banda de la resta de la seva bibliografia toponímica) ha preservat els noms de lloc de la major part del seu litoral. A més de la salvaguarda dels noms de lloc com a tals, el llibre té importància per tal com, a partir de les fonts orals, es recull també de viva veu un extens volum d’informacions relacionades amb els topònims que, d’altra manera, es perdrien igualment en l’oblit. En efecte, els portadors dels topònims acompanyen els noms de lloc amb dades, per exemple, sobre persones o fets que els han originat o que hi han estat estretament relacionats i fins i tot sobre llegendes o explicacions populars que els han originat: així, sa roca d’en Fructu, per un home anomenat Fructuós que vivia a una casa de Corona; o sa plaça des Ball, a llevant de la platja de Cala Salada, on antigament es feia ball pagès; o encara sa Cova des Vi, en què, segons uns dels informadors, s’hi feia aquesta beguda amb el raïm de les parres dels costers propers. També sobre antigues pràctiques de pesca (on i com es pescava, quin tipus de peix s’agafava en cada pesquera...): trobam es mac de ses Soltes, una roca on s’amarrava aquest art de pesca, i, en diversos punts de la costa, es mac de ses Salpes, des d’on es pescava aquest peix. I sobre feines agrícoles (antigues zones de conreu actualment abandonades i allò que s’hi sembrava): com es tancons de sa Cala d’en Collet o es cau de ses (Figueres) Jolies, un punt de caça de conills on creixien aquests arbres; o sobre elements naturals, sa Cova des Vell Marí, o patrimonials, es Forn d’en Perereta que s’hi troben a prop. I aquestes dades es complementen amb d’altres informacions extretes de la bibliografia, com ara la presència de determinades espècies vegetals o animals, especialment endemismes (vegeu totes les espècies que creixen a es puig d’en Joan Andreu, un dels punts de més interès botànic de l’illa); o sobre la composició geològica de la zona de la costa on es troba un o diversos topònims. 2.  Ribes, Enric (1993): La toponímia de la costa de Sant Antoni de Llabritja. Eivissa: Edicions Can Sifre; i Ribes, Enric (2006): La toponímia costanera del municipi d’Eivissa. Eivissa: Mediterrània-Eivissa. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 527

12/1/24 9:40

528

Albert Turull

I, més enllà del gran valor patrimonial dels topònims i de les informacions orals que conté, aquest llibre és un tresor des del punt de vista lingüístic: per a l’estudi del dialecte eivissenc, en concret, i per a l’estudi de la toponímia catalana, més en general. Pel que fa a la primera qüestió, apareixen al llarg de l’obra la gran majoria dels genèrics geogràfics del relleu de la costa pitiüsa, en especial els que li són propis i diferencials respecte de la costa de les altres illes Balears, entre els quals destaquen, entre d’altres, cavall ‘punta que cau a la mar i el seu perllongament submarí; cala i caló, com a ‘zona boscosa propera a la mar’; sobalma amb un significat que canvia d’una parròquia a una altra, des de ‘roca submergida, a poca profunditat’ fins a ‘cova arran de mar’, o remoll ‘caiguda de roques dins la mar’. D’aquests genèrics i, sobretot, dels topònims en conjunt es poden extreure bastants trets dialectals eivissencs, entre els quals destaquen dues característiques: els nombrosos arcaismes (com ses Pescateries, per peixateries, o es Niu de sa Merla, variant secundària de es Niu de sa Mèrlera) i la influència del dialecte valencià (a s’Esboldregat d’en Jordi, per exemple, format a partir del verb esboldregar ‘rebentar, fer esclatar’, que, al seu torn, deriva de la paraula valenciana boldró) per la proximitat geogràfica i els contactes històrics entre els dos territoris. Tots aquests trets dialectals s’estudien en les conclusions que apareixen al final del llibre. Pel que fa a la segona qüestió hi ha, per començar, un interès rigorós per fixar la grafia més adient per a cada topònim. Per açò, primer de tot, Ribes consulta i exposa la bibliografia i la cartografia, actuals i pretèrites, on apareixen els topònims recollits de les fonts orals. En molts casos, però, no és suficient només amb açò, sinó que cal determinar l’etimologia del topònim. I és en aquest estudi etimològic on apareixen topònims que es repeteixen en les altres illes Balears o en d’altres territoris de parla catalana o els derivats de les seves arrels en d’altres llengües, així com també es presenten i es valoren les propostes bibliogràfiques formulades per als topònims congèneres d’altres territoris o d’altres que estan en relació amb el topònim estudiat. Tot açò conforma un mosaic filològic de gran vàlua, que posa en relleu no només la gran capacitat de recerca i el domini de les fonts bibliogràfiques de l’autor, sinó també la seva saviesa per extreure, d’entre aquest mar de formes i possibles orígens, el més encertat. Així, La toponímia de la costa de Sant Antoni de Portmany és un estudi sobre els topònims del municipi i sobre el seu origen lingüístic, però també una obra que obre la porta per a la interpretació de molts d’altres topònims catalans, cosa que el converteix en una lectura obligatòria per a tots els estudiosos de la toponímia catalana. I tot ell esquitxat, aquí i allà en la seva redacció i en els testimonis dels informadors, de dialectalismes eivissencs3 (galfí ‘dofí’, fer l’eixida des calamars ‘fer l’alba dels calamars’, repairar-se ‘posar-se a redossa’, vidassa ‘vega’...), que, conjuntament amb les imatges aèries, ens transporten i ens situen gairebé físicament al damunt del tram costaner estudiat. Celebram, per tant, la publicació d’aquest llibre, conjuntament amb els altres estudis toponímics editats per Enric Ribes i els seus coŀlaboradors aquest 2023, com una passa més cap a la plena recuperació de la toponímia litoral de les Pitiüses i com una altra mostra de la saviesa lingüística del seu autor, i celebram el benefici immens que aquest coneixement suposa per als estudis de la toponímia catalana. Xavier Gomila Institut Menorquí d’Estudis

Riera, Carles (2021): El parlar de l’Alta Segarra. Barcelona: Claret, 213 p. Ben conegut per un seguit d’estudis anteriors, sobretot els dedicats al llenguatge científic català (Riera 1992, 1994, 1998, 2000) però també altres de més vinculats amb la variació geolectal (Riera 1993), el filòleg, farmacèutic i prevere moianès Carles Riera, deixeble declarat de Josep Ruaix —amb qui tants punts tenen en comú—, és segarrenc d’adopció d’ençà d’almenys tres lustres: des que va arribar destinat 3.  Molts d’aquests dialectalismes, com passa també amb els topònims, són per influència del valencià. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 528

12/1/24 9:40

Riera: El parlar de l’Alta Segarra

529

en servei pastoral a la parròquia dels Prats de Rei, vila històrica que pot presumir amb raó (raó arqueològica, epigràfica, numismàtica) de ser l’origen històric de la Segarra, entitat comarcal que va molt més enllà de la comarca oficial que n’empra el nom des del segle xx, i topònim més que bimiŀlenari. En efecte, és al nucli mateix dels Prats de Rei (Prats de Segarra fins a l’edat mitjana) que correspon una minúscula i molt valuosa moneda en què es llegeix, amb signari ibèric, Sikarra (cf. Ferrer 2012), descoberta i preservada fa uns pocs anys (però en tot cas tres segles anterior als documents paleogràfics romans, també conservats allí —a l’església mateix de què és rector Carles Riera—, que es refereixen a un municipium anomenat Sigarra), i és també als Prats de Rei, a la plaça del davant de la mateixa església ara esmentada, que poc després hom descobrí unes restes monumentals que, abans que fossin en mala hora recobertes de nou i mig oblidades, els especialistes identificaren com una part de la muralla de la ciutadella ibèrica de Sikarra, de vers el segle vi aC. I tanmateix, si hom se situa en un mapa polític, li és indicat que allò —tota la zona, i des de fa gairebé 90 anys— és oficialment comarca de l’Anoia: coses de les divisions administratives que, sense correspondre gairebé enlloc amb les autèntiques comarques, hom denominà justament com a comarques, en temps dels nostres avis. Sigui com sigui, l’àrea de capçalera del riu Anoia (car Anoia era això: un riu —fins i tot etimològicament: amnucula, diminutiu del llatí amnis ‘aigua’) manté des d’aleshores una identitat singularitzada, reminiscència de la vella Segarra < Sigarra < Sikarra, que a hores d’ara es tradueix en la reivindicació de reconeixement de l’Alta Segarra com a comarca amb tots els efectes. Val a dir que el terme Alta Segarra és emprat per contrast amb la Baixa Segarra (comarca tampoc no oficial, que comprèn bàsicament la zona de capçalera dels rius Gaià i Corb, adscrita oficialment a la Conca de Barberà, i que té la vila de Santa Coloma de Queralt com a epicentre ben reconegut) i, en darrera instància, amb la Segarra tout court, que hom sol identificar amb la demarcació que té la ciutat de Cervera com a cap i que, en realitat, representa tan sols els vessants occidentals (capçaleres dels rius Sió i d’Ondara) de l’altiplà abocat a múltiples bandes que, en realitat, és —o era— en termes de geografia física aquella no reconeguda Segarra històrica o natural (cf. Sanfeliu 1977; Tort 1986; Turull 1991). Doncs allí anà a parar Mn. Riera, i, com no podia ser d’una altra manera, començà a desplegar no sols el seu servei pastoral sinó també l’orella; i aquesta seva atenció de lingüista experimentat es va anar traduint en notes i més notes, que al capdavall —l’any 2021, encara en plena pandèmia—, i amb la coŀlaboració dels autòctons —o oriünds— Jaume Puig (filòleg) i Roser Solanas (matemàtica), es convertiren en el llibre que ara ens ocupa. Un volum de poc més de dues-centes pàgines, ben imprès i còmodament enquadernat, que, amb un notable pròleg de Joan Veny, fa número 22 a la coŀlecció Pompeu Fabra de la veterana editorial Claret de Barcelona. Carles Riera, immediatament després de l’esmentat pròleg del Dr. Veny (p. VII-X), i abans del preceptiu apartat de sigles i abreviatures (p. XIII-XIV), hi introdueix una prou aclaridora nota preliminar (p. XI), en què explica les circumstàncies a partir de les quals fou gestat el llibre. Aquest aclariment, molt breu però suficient en si mateix, és complementat tot seguit per una relació (p. XV) dels informadors segarrencs de què s’han nodrit les notes lingüístiques (una vintena justa, de qui es fan constar noms, cognoms i població —o poblacions, en més d’un cas—, però no l’edat, l’ofici, ni cap altra dada), i encara per allò que s’explica en les primeres pàgines de la introducció pròpiament dita (p. 3-5), dedicades a situar geogràficament l’Alta Segarra (amb un mapa i tot: p. 4) i a comentar de bell antuvi alguns trets generals sobre el parlar de la zona o sobre els pocs indicis que hom en troba en obres de referència com el DCVB o l’ALDC. Aquesta introducció, que constitueix de fet la primera part del llibre («Aspectes formals»), conté de més a més uns paràgrafs sobre el marc teòric i la metodologia (p. 5-7) o sobre uns pocs «estudis previs propers» (p. 7), un apartat que certament fora ampliable més enllà dels dos estudis locals que s’hi citen (i tan sols un d’ells relatiu a un poble de la zona, Castellfollit de Riubregós: Farell 1994) o d’una valuosa recerca de Mar Massanell (2001), una autora que en aquest i en força altres estudis no se centra tanmateix en l’Alta Segarra, sinó que posa el focus damunt del dia­lecte nord-occidental —un camp dins del qual és segur que les referències es podrien multiplicar amb bon profit. Sigui com sigui, és a la segona part del llibre («Fonètica»: p. 9-67), a la tercera («Morfologia (i sintaxi)»: p. 69-86) i sobretot, més profusament, a la quarta («Lèxic i fraseologia»: p. 87-182) que Carles Riera desplega a bastament el resultat d’una pacient i a voltes brillant recoŀlecció de dades: en el Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 529

12/1/24 9:40

530

Albert Turull

darrer apartat, per exemple, embugonar ‘entelar-se el vidre o mirall de baf o bugor’, estorinat ‘espavilat’, llor ‘tèrbol’, rollonar ‘partir un tronc en trossos rodonencs o rolls’, verreria ‘gran brutícia’... És significatiu —i apunta a conclusions— que bastantes de les paraules segarrenques recollides en aquest apartat coincideixin, segons dades del DCVB o de Coromines (o d’altres fonts de referència), amb dialectalismes nord-occidentals (emprimar ‘fer la primera llaurada’, grapal ‘gripau’, llambric ‘cuc de terra’, ratxar ‘cantar el perdigot’, tendrella ‘tendrum’...), o bé comparteixin localització amb altres àrees ben properes que són a cavall de les àrees central i nord-occidental, o pròximes a aquesta, com hi és l’Alta Segarra mateix (en particular Solsona, Cardona i llurs comarcades): cua-llevat (mena d’insecte), estitllar-se ‘asserenar-se’, llavaci ‘aiguat’, pastorella (mena d’ocell), remolejar ‘remugar’... Una cosa semblant passa amb el darrer apartat del llibre, dedicat a la fraseologia, en què fàcilment hom observa que, al costat d’expressions típicament locals («Sempre val més un de Segur que dos de la Guàrdia [Pilosa]», «Vent de Boixadors, la pluja al tros», «Ser com el vi de Pujalt, que no fa bé ni fa mal»), n’hi ha altres que la bibliografia de referència situa vers les zones ara esmentades, com ara «amanir el blat» (‘sulfatar-lo’, també a Solsona), «tenir mal xiu» (‘mal aspecte’, també a Cardona), «semblar uns àrguens desclavats» (‘anar desendreçat’, a tots dos llocs), i una bona colla més. Tanmateix no hi manquen els paraŀlelismes ponentins, és a dir, les coincidències fraseològiques amb el nord-occidental (o a voltes amb el pallarès o el ribagorçà): «fer llunes» (mena de venda fraudulenta), o «anar a traçar» (seguir un rastre). També en els apartats de fonètica, morfologia i sintaxi constatem aquesta dicotomia que, fet i fet, acaba caracteritzant el parlar de l’Alta Segarra: freqüents paraŀlelismes amb el català nord-occidental però coincidències majoritàries amb els trets propis del català central, i més en particular de l’àrea (o de les àrees: Solsonès, Cardener, Anoia, Conca de Barberà) on aquest dialecte fa contacte amb aquell. Sense oblidar un seguit de solucions originals, autòctones, que l’autor tracta dins dels múltiples epígrafs en què desgrana aquests apartats (assimilacions consonàntiques, dissimilacions consonàntiques, fenòmens fonètics de les nasals, palatalitzacions, etc., per esmentar-ne només alguns del camp del consonantisme), però que podem trobar també en un subapartat curiós del capítol de lèxic, dedicat a «confusions lèxiques i deformacions fonètiques» (p. 164-165) en què, al costat de trets anecdòtics o trivials com captus per cactus, sabem reconèixer el caràcter verament autòcton (també vers la Segarra occidental) de trigar ‘triar’, o el molt més general ratassia (ratafia). Aquesta marcada inclinació taxonòmica, potser no sempre reeixida, seria un dels inconvenients del llibre (sobretot pensant en la consulta per part d’un públic local, no especialitzat), si no fos que, per sort, trobem en acabat un complet índex de mots (p. 183-207, previ a la bibliografia i a l’índex final) que resulta una exceŀlent ajuda a fi d’evitar que l’usuari es pugui perdre enmig de la xarxa tècnica d’apartats i subapartats. També pot arribar a ser un inconvenient, o més aviat un enfarfegament innecessari (un excés d’informació, tal volta), l’afany d’oferir l’ètim de cadascun dels mots esmentats (encara que no sigui dins de l’apartat lèxic sinó tan sols per a iŀlustrar un fenomen fonètic; per exemple: cal fer constar l’etimologia —incerta, ibèrica— del topònim Tàrrega si tot just se n’anota que la pronúncia popular arreu en fa Targa...?). Però aquests aspectes, o tot de detalls concrets que hom podria remarcar críticament en qualsevol punt del llibre, no en desmereixen en absolut la vàlua, que és molta, i que situa l’aportació de Carles Riera, a partir d’ara, no sols com la millor descripció de què disposem del parlar d’una zona concreta abans d’ell molt poc estudiada i fins desconeguda, l’Alta Segarra, sinó que, vista en una perspectiva més ampla, permet d’entendre millor la gradual i complexa transició que es produeix, de dalt a baix del país —d’Andorra i l’Urgellet al Priorat i el Baix Camp, passant sens dubte per tota la Segarra—, entre els dos dialectes bàsics del Principat. Una comprensió global de les àrees geolingüístiques de les comarques centrals de Catalunya, entre el Segre i el Llobregat, que en bona mesura està encara per fer, haurà de comptar amb l’estudi de Carles Riera com una baula imprescindible, al costat —esperem— de moltes altres que en vulguin seguir l’estela. Albert Turull Institut d’Estudis Catalans Universitat de Lleida Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 530

12/1/24 9:40

Roís de Corella: Lo Cartoxà

531

Referències bibliogràfiques Farell, Joan (1994): Castellfollit de Riubregós. Toponímia i vocabulari de la vila i el terme. Barcelona: Fundació Salvador Vives i Casajuana. Ferrer, Joan et al. (2012): «Aportacions al coneixement de la seca ibèrica de sikara i de l’origen del topònim Segarra», Revista d’arqueologia de Ponent, 22, p. 37-58. Massanell, Mar (2001): «El retrocés generacional del dialecte davant la llengua estàndard: un exemple», Interlingüística, 11, p. 239-243. Riera, Carles (1992): Manual de català científic. Orientacions lingüístiques. Barcelona: Claret. Riera, Carles (1993): Caracterització de l’idiolecte d’un parlant de Moià. Barcelona: Claret. Riera, Carles (1994): El llenguatge científic català. Antecedents i actualitat. Barcelona: Barcanova. Riera, Carles (1998): Curs de lèxic científic (I. Teoria / II. Exercicis). Barcelona: Claret. Riera, Carles (2000): El lèxic científic català de la botànica. Barcelona: Claret. Sanfeliu, Guiu (1977): Els imprecisos límits de la Segarra. Verdú: Grup d’Intercanvi de Recerques de les Terres Lleidatanes. Tort, Joan (1986): «Consideracions sobre la vigència pretèrita i actual del topònim Segarra», Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 9, p. 121-131. Turull, Albert (1991): Els topònims de la Segarra. Nuclis de poblament. Diccionari geogràfic i etimològic. Cervera: Centre Municipal de Cultura.

J

R

Roís de Corella, Joan: Lo Cartoxà. Estudi, edició i notes a cura de Vicent Garcia Peris (‘Lo primer’), Jordi Oviedo Seguer (‘Lo segon’), Joan Maria Furió Vayà (‘La terça part’) i Josep Antoni Aguilar Àvila (‘Lo quart’). València: Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2020, 4 vol. Si imponent és la versió valenciana que Joan Roís de Corella va fer de les Mediatione vitae Christi de Ludolf de Saxònia, que coneixem i es va imprimir com Lo Cartoixà, no ho és menys l’edició crítica que se n’ha fet en dates recents i que ha requerit la coŀlaboració de diferents investigadors, novells aleshores, fins al punt que tres dels volums van ser objecte de les seues tesis doctorals. Al darrere del projecte hi ha dues figures de gran solvència i trajectòria filològica que l’avalen i que l’han assessorat, com són Antoni Ferrando i Albert Hauf, com a mestres directes dels quatre editors de les diferents parts del Cartoixà: Ferrando va dirigir les tesis doctorals de Jordi Oviedo i de Joan Maria Furió, centrades en l’edició i estudi del Segon i del Terç, i defensades el 2017 i el 2016, respectivament; Vicent Garcia Peris i Josep Antoni Aguilar són deixebles de Hauf, però sols el primer va editar com a tesi doctoral un volum del Cartoixà; el Primer, defensada el 2015, mentre que el segon es va doctorar el 2011, però en aquest cas amb una tesi sobre cronística, tot i que va rebre l’encàrrec d’editar el Quart per a aquest projecte, que naixia al si de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua el 2008. Com explica Ramon Ferrer, l’aleshores president de l’AVL, en les paraules preliminars a l’obra, la intenció era que pogués veure la llum el 2012, durant l’Any Corella, però va acabar publicant-se dotze anys després, el 2020. Destaque les circumstàncies de gènesi d’aquesta edició, la primera en cinc segles, més enllà d’un facsímil del Quart, perquè és l’origen de moltes de les seues dificultats de naixement, relacionades amb el propi desenvolupament d’una tesi doctoral i d’una carrera professional —de quatre, en realitat—, i també l’origen de moltes de les virtuts del resultat. Però també ho és d’un cert problema d’unitat, sobretot quant a les introduccions de cadascun dels volums, ja que cada tesi doctoral va acabar tenint una certa independència, que no es va resoldre per complet en la reunió de materials, malgrat que em consta i que s’hi percep que es va avançar en aquest sentit. No és una qüestió de qualitat, que l’obra en té, en general, tant pel que respecta a l’estudi, com pel que fa a l’edició, sinó que les introduccions independents impliquen una repetició de materials i, alhora, una certa atomització. En els diferents estudis introductoris hi ha una secció general, de major o menor extensió, sobre les vitae Christi, Ludolf de Saxònia, Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 531

12/1/24 9:40

532

Josep Lluís Martos

Joan Roís de Corella i/o el Cartoixà, necessària, lògicament, en una tesi doctoral, però que, en reunir les investigacions per a oferir l’edició crítica i estudi del Cartoixà, hagués estat convenient unificar. Així mateix ocorre amb els criteris d’edició, quadruplicats i, alhora, redactats de manera diferent, tot i que hi confluïsquen, la qual cosa provoca no sols la repetició, sinó també l’explicitació d’unes normes d’edició en uns casos que no hi són en els altres, tot i la seua sistemàtica aplicació posterior, que, en aquest cas, sí que és coherent en els quatre volums, més enllà del grau d’aprofundiment de cada investigador quant a l’anotació. Per a resoldre-ho, potser, aquests dos aspectes haurien d’haver-se desplaçat a un estudi introductori unificat a l’inici de l’obra, redactat per un dels editors o per tots, o signant els diferents epígrafs o capítols un investigador o un altre, però assumides les tesis en conjunt. Aquest model d’assignació d’autoria hagués permés desplaçar també a un estudi únic els tractaments particulars de les quatre parts del Cartoixà, que bé podria haver estat un tom independent, de més fàcil consulta i que alleugiria els volums amb les edicions estrictes. L’estudi de les quatre parts del Cartoixà tendeix a centrar-se en la seua estructura interna i en l’estudi ecdòtic que precedeix als criteris d’edició, tot i que, en realitat, això darrer només ocorre en els casos del Primer, del Terç i del Quart, mentre que hi manca respecte del Segon. En una edició crítica s’espera una atenció especial a l’estudi i argumentació ecdòtica al voltant de la intervenció crítica en el testimoni base concretat en l’anàlisi aprofundida de determinades lliçons, que em sembla un exercici de transparència filològica i que permet una valoració crítica més fonamentada per part de qui rep aquesta edició, del seu lector especialitzat. Almenys ho crec així i vaig practicar aquest model en la meua edició del Psalteri de Joan Roís de Corella i en altres posteriors, una metodologia seguida per Joan M. Furió per al Terç, mentre que Garcia Peris per al Primer i Aguilar per al Quart en fan servir un altre format i mètode, igual de vàlids, en qualsevol cas, amb un necessari espai d’anàlisi de la tradició textual i de les variants o lliçons concretes, que hagués estat desitjable també quant al Segon. D’aquestes anàlisis s’ha derivat l’establiment del testimoni base, que no té complicació major en el Segon i en el Terç —tanmateix, s’hi confonen en aquest darrer els conceptes d’edició i exemplar a l’hora de determinar-lo—, perquè són testimonis únics, tot i que cal considerar l’hipotext llatí i fer-ne, així, com en efecte s’hi fa, una collatio subjacent, com he anomenat recentment aquesta operació ecdòtica. Aquesta és una de les virtuts de l’edició. Més complex és el procés quant al Primer i el Quart, que presenten testimonis diferents. L’anàlisi dels dos impresos del Primer apunten clarament a l’editio princeps de 1496 com a testimoni base, per la qual opta Garcia Peris, amb bon criteri per a la fixació del text estricte del Cartoixà; ara bé, no és aquesta la millor font per al text de la Vida de la sacratíssima verge Maria, l’extens i conegut poema marià de Roís de Corella que coneixem també pel Cançoner de Mayans, pel qual caldria editar el text, com vinc explicant des de 2013, atés que aquest testimoni té un evident intervencionisme d’impremta, com demostren, entre altres aspectes, determinades formes lingüístiques, que no és tan marcat en el cas de l’Oració a la sacratíssima verge Maria de l’imprés del Quart. A tot això hauríem d’afegir un altre aspecte: en editar críticament el Cartoixà, cal incloure també la Vida de la sacratíssima verge Maria, que funciona com a poema de remat editorial d’un imprés, del Primer, així com l’Oració a la sacratíssima verge Maria, que tanca el Quart? No tinc el menor dubte que no, perquè editem l’obra i no el testimoni, l’imprés en si mateix, que ha incorporat aquests poemes de remat com a mera qüestió editorial, comercial, i que, per tant, són independents de la traducció corellana de les Mediationes vitae Christi. Si hi hagués hagut testimoni manuscrit del Cartoixà, és probable que no hagués estat aquesta l’opció crítica de Garcia Peris i d’Aguilar. O, almenys, no ho hauria d’haver sigut. La tradició textual del Quart no era tan senzilla com la del Primer, perquè hi ha dos testimonis impresos de 1495 que, com vaig explicar al 2013 i 2014, en treballs que desconeix Aguilar al 2020, són un exemple de competència editorial i, de fet, la princeps de Hagenbach i Hutz és una apropiació comercial del text corellà i la raó per la qual s’imprimeix el Quart abans que el Primer. Davant d’això, Corella coŀlabora en l’edició patrocinada per Miquel Albert i per ell mateix, impresa el novembre d’aquell mateix any, el 1495, corregida i esmenada. Quan vaig exposar aquesta hipòtesi en el Congrés Internacional «Any Roís de Corella» de 2012, Albert Hauf va valorar l’hipòtesi molt positivament en el debat que va seguir a la ponència i va apuntar a la seua comprovació a partir de l’acarament de variants que oferís Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 532

12/1/24 9:40

Roís de Corella: Lo Cartoxà

533

l’aleshores futura edició del Quart. I, en efecte, Aguilar dedica un ampli epígraf a demostrar que el testimoni de l’editio princeps, que ell denomina P, «posseix una personalitat ben forta que el singularitza enfront del grup RC» (Quart, p. LXXXIII), on R és l’imprés «corregit, smenat e ben examinat» per Corella de novembre de 1495 i C la de Jorge Costilla de 1513, que, en aquest darrer cas, com demostra Aguilar, segueix textualment la segona edició (R). Si «P presenta una sèrie d’errors freqüents que, en efecte, van ser esmenats en les edicions ulteriors» (Quart, p. LXXXIII-LXXXIV), com recopila i demostra Aguilar en la seua àmplia i fonamentada anàlisi, aleshores per què pren com a testimoni base P, per bé que recórrega a R i C per a corregir-lo (Quart, p. XCI)? Per què no opta, simplement i directament, per R? És, poster, la decisió ecdòtica de major calat dels quatre volums i, alhora, la menys encertada metodològicament. L’edició del Cartoixà, en el seu conjunt, introdueix una sèrie d’innovacions, entre les quals destaca la divisió en subepígrafs absent del text, que manlleven de l’edició de 1870 del text llatí, a càrrec de Rigollot; o l’opció de numerar totes les columnes d’un foli des de l’a a la d, sense distingir explícitament el recto del verso, però que, en la pràctica, s’acaba fent amb aquest recurs. S’hi aplica un triple aparat de notes, de gran interés filològic els tres: els dos habituals, corresponents a l’aparat crític i a l’anotació contextual, cultural, literària i lingüística, enriquida per un conjunt de notes sobre les fonts bíbliques. L’anotació de fonts llatines tendeix a traduir-se de manera sistemàtica, diu Oviedo que per facilitar la interpretació «a un lector especialitzat que no necessàriament haja d’entendre un llatí medieval, que a més tinga coneixements sobre teologia i que haja adquirit coneixements sobre l’obra corelliana i el seu estil, és a dir, un lector exclusivament filòleg i medievalista» (Segon, p. LXXIX). Més subtil és Furió en defensar-ho, però la seua justificació per a mantenir el text llatí de les fonts corellanes alienes a les Meditationes vitae Christi em semblen suficients i extrapolables perquè no es traduïsca el text original en la resta de citacions (Terç, p. LXXIII), tenint en compte que parlem de text sagrat i del seu estudi teològic. M’hi referisc a allò de la traïció i la traducció, especialment complex en aquests casos, on hi ha paraula sagrada, i més encara sense dependre de versions prèvies, sinó que cadascun dels editors en fan propostes traductores ex professo i independents. I, si volem, perquè sorprén la poca confiança en el coneixement del llatí medieval per part dels filòlegs medievalistes. La riquesa de les notes i els criteris de fixació posen de relleu la utilitat d’aquesta primera edició del Cartoixà de Joan Roís de Corella, que ve a oferir uns materials filològics i teològics necessaris, als quals teníem accés fins ara a través de les seues edicions incunables. Ara el tenim amb un text fixat críticament amb solidesa i enriquit amb informació que ha de ser el punt de partida perquè eclosionen diferents línies d’investigació en cert estat de letargia, de les quals hi ha hagut certs temptejos d’apropament i desenvolupament. I és que, en efecte, el Cartoixà imposa, per la quantitat de materials, però també per la noblesa d’aquesta edició, amb una elegància que pesa més de vuit quilos de materialitat i costa dos centenars d’euros, també imponents. Tant de bo l’AVL se n’estiga plantejant ja l’edició digital, el maneig d’aquests materials ingents des de les facilitats que permeten les humanitats digitals, a les quals mai és tard per a arribar-hi, perquè aquesta obra de Corella, corregida, esmenada i ben examinada per Vicent Garcia Peris, Jordi Oviedo, Joan M. Furió i Josep Antoni Aguilar, als qui els transmet des d’ací la meua enhorabona per aquesta joia i la meua joia com especialista en Corella, puga ser més útil encara a lingüistes, crítics, teòlegs i historiadors de la literatura, de l’art o dels fets. Siat. Josep Lluís Martos Universitat d’Alacant

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 533

12/1/24 9:40

534

Fernando Brissos

Sánchez Rei, Xosé Manuel (20222): O portugués esquecido: O galego e os dialectos portugueses setentrionais. Santiago de Compostela: Laiovento, 619 pp. 1. Introdução e descrição da obra Foi publicado recentemente, com duas edições no curto espaço de um ano, um importante contributo para o estudo histórico e geolinguístico da faixa ocidental da Península Ibérica. Trata da relação entre o galego e o português esquecido —i.e. os dialetos do norte de Portugal—, com o objetivo de mostrar o continuum linguístico que de certo modo existe entre ambas as áreas e, mais do que isso, como traços que são considerados, em Portugal, simultaneamente dialetais e nortenhos estão abundantemente representados no sistema linguístico galego. Ou seja, como a oposição entre galego e português encontra um grau intermédio num conjunto de dialetos «esquecidos» pela norma-padrão portuguesa: Durante séculos, a oralidade popular das rexións setentrionais de Portugal conservou trazos fonéticos, gramaticais e lexicais que corresponden, na actualidade, a características diferenciadoras do galego a respecto do padrón lusitano. Os gramáticos, lexicógrafos e tratadistas da metrópole lisboeta combatéronas enerxicamente xa desde os inicios da tradición gramatical portuguesa no século xvi. Mais a maioría delas, por motivos culturais, históricos, sociolóxicos etc. conseguiu sobrevivir até aos anos finais do século xix ou primordios da seguinte centuria e, nalgúns casos, inclusive se mantiveron na nosa época. [Publica-se] este estudo que aprofunda neses elementos lingüísticos considerados hoxe marcadamente galegos, e, até non hai moito tempo, tamén idiosincráticos da lingua oral dialectal do Minho e de Trás-os-Montes. (Sánchez Rei 2022: contracapa).

São vários os ângulos em que este tema deve ser tratado e, com exceção do quase virgem plano do estudo dialetológico de materiais primários antigos (i.e. documentos anteriores ao séc. xix, quando, com o despontar da linguística científica, começam a ser publicados corpora dialetais), a obra não deixa de incluir todos os mais relevantes. A saber: – Relações culturais entre Galiza e norte de Portugal, de que se ocupa o capítulo «1. Fronteiras políticas, lingüísticas, socioculturais e dialectoloxía» (pp. 27-72). – Testemunhos dos especialistas pré-linguística científica, ou seja, informação mais ou menos indireta sobre dialetos portugueses e galegos constante das gramáticas, dicionários e afins publicados nos sécs. xvi-xix. Encontramo-la sistematizada no cap. «2. Os estudos de dialectoloxía galego-portuguesa desde o século xvi até aos inicios do século xx» (pp. 73-211). – Ponto da situação no final do séc. xix / início do séc. xx, no que concerne tanto às visões de sistema, mais especificamente a forma como o galego é entendido pelos primeiros linguistas (se se trata de uma língua ou de um dialeto, etc.), como à descrição dialetológica a partir de dados primários recolhidos com métodos propriamente científicos. O autor procede a esta descrição com recurso, fundamentalmente, ao extenso conjunto de dados recolhido por José Leite de Vasconcelos (n. 1858 – m. 1941) ao longo da sua prolificíssima vida científica. É também no cap. 2 que estes assuntos são tratados. – Análise detalhada e atualizada dos fenómenos linguísticos mais relevantes para o estudo do nexo Galiza-norte de Portugal, distribuída pelos capítulos «3. Cuestións fonéticas e fonolóxicas» (pp. 213278), «4. Cuestións morfosintácticas» (pp. 279-423) e «5. Cuestións semántico-lexicais» (pp. 425-549). O autor apoia-se sobretudo no referido corpus de Leite de Vasconcelos, em cancioneiros e romanceiros populares e em estudos de caso mais recentes. Paralelamente, a obra não deixa de abordar os pontos transversais mais relevantes, como alguns conceitos essenciais de linguística, sociolinguística e dialetologia (cap. 1) ou a vida e obra de Leite de Vasconcelos (cap. 2). Fora dos capítulos mencionados, que constituem o núcleo do livro, temos: uma muito útil secção de «Abreviaturas non literarias» (pp. 11-13) utilizadas tanto pelo autor como por outros autores por si citaEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 534

12/1/24 9:40

Sánchez Rei: O portugués esquecido

535

dos; um «Limiar» (pp. 15-23) onde é explicada a natureza da obra, é descrita a sua estrutura e são referidos os materiais utilizados; uma «Nota á segunda edición» (p. 25) em que é indicado que as únicas alterações introduzidas na presente edição dizem respeito à correção de «pequenos erros de que puidemos ter noticia», conservando-se «os mesmos capítulos e contidos» da primeira edição; e, no fim, o capítulo «6. Conclusións» (pp. 551-566), que resume os principais pontos tratados no livro, a secção de «Bibliografía» (pp. 567-616) e o «Índice» (pp. 617-619). O texto está integralmente escrito em galego, com a natural exceção de citações de textos originalmente escritos em outras línguas. O plano da obra faz jus, portanto, ao tema tratado, e por isso temos aqui um estudo de fôlego, ambicioso, sobre assuntos que, não sendo propriamente novos, necessitam de trabalhos novos; sobretudo trabalhos que, como é o caso, apostem mais na documentação e descrição pormenorizada da fenomenologia linguística relevante do que na extração de conclusões a partir de informação já conhecida. Outros aspetos positivos que merecem destaque neste estudo são o conservadorismo na citação de dados dialetais (são mantidas a ortografia, a pontuação e a informação afim das obras originais; cf. pp. 19-20) e a pouca frequência de gralhas ou pequenos erros formais (que sobe, porém, na secção de bibliografia). 2. Discussão de pontos críticos Apesar de a obra em apreço ser, por tudo o que vimos, uma referência inevitável para quem se ocupe do estudo da relação entre galego e português, a sua utilidade é prejudicada por três aspetos fundamentais que o leitor informado não deixa de identificar. Passamos a vê-los sucintamente. a) Insuficiente sistematização dos materiais —Este é um trabalho com abundante informação dialetológica, com muitos fenómenos linguísticos tratados para muitas localidades de várias regiões, mas não tem nenhum mapa e praticamente não tem tabelas ou outros esquemas que ajudem o leitor a estabelecer os necessários nexos entre fenómenos, áreas e informantes. O problema é especialmente visível nos capítulos 3, 4 e 5, que se ocupam da análise miúda dos fenómenos linguísticos caracterizadores do galego e do português setentrional, mas também se faz sentir no resto da obra. Aproveitariam à exposição do cap. 1, por exemplo, mapas gerais sobre a Galiza e Portugal, e fazem falta no cap. 2 mapas e esquemas dos diferentes fenómenos documentados, por vezes de forma muito opaca, pelos linguistas dos sécs. xvi-xviii. Mais difícil de exigir, mas não menos útil, seria um índice de assuntos, amplamente justificado pela grande quantidade de informação tratada no livro. b) Carência de uma abordagem comparativa —Como se pode pôr em relação as áreas geolinguísticas do noroeste peninsular (i.e. a metade superior da faixa linguística do ocidente ibérico) e, com isso, caracterizar o português esquecido pelo sul sem incluir na equação, precisamente, os dialetos centromeridionais? As regiões linguísticas definem-se por relações e, até certo ponto, por contrastes; mas os dialetos do centro-sul português, onde a norma-padrão se apoia desde o final da Idade Média, praticamente não são analisados na obra. Com isso, a análise do português setentrional, que procura provar a estreita relação entre Galiza e norte de Portugal, fica crucialmente incompleta: só sabemos que um traço é nortenho se ele não existir (ou existir menos) no sul; e só sabemos se ele existe no sul se os dialetos dessa região forem, numa medida razoável, incorporados na análise.4 Por outro lado, sabe-se há muito que os dialetos setentrionais não formam um bloco único: existem, do ponto de vista macro, um noroeste e um norte interior, como o próprio Leite de Vasconcelos, entre tantos outros dialetólogos, defendia (e.g. Vasconcelos 1893, 1901, 1929; Boléo / Silva 1962; Cintra 1971). A obra em apreço não procede, porém, à necessária distinção entre ambas as regiões, tratando-as 4.  Asserções como as seguintes excedem, portanto, as possibilidades da obra em apreço: p. 433, referência a «provincianismos ou rexionalismos» que «non costuman ser escoitados para alén desas variedades minhotas e transmontanas»; p. 563, «tamén en Portugal se pode atestar a presenza de españolismos lexicais na lingua oral das comarcas minhotas e transmontanas, elementos escasa ou nulamente documentábeis nas restantes provincias portuguesas»; etc. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 535

12/1/24 9:40

536

Fernando Brissos

como o corpo homogéneo que não são. Um erro semelhante, embora em menor escala, é cometido no caso do galego. Haveria, portanto, que distinguir regiões dentro da Galiza e do norte português e traduzir essas distinções na análise, nomeadamente no estabelecimento de nexos tipológicos. Por exemplo, que traços separam o noroeste do norte interior nos materiais de Leite de Vasconcelos? Existe alguma região do norte que se identifique especialmente com a Galiza, e vice-versa? c) Insuficiente bibliografia —A amplitude de assuntos tratados pelo autor é grande, o que conduz a naturais omissões bibliográficas. Algumas, porém, são difíceis de compreender, sobretudo as respeitantes aos dialetos portugueses e à vida e obra de Leite de Vasconcelos, que não podem deixar de limitar a validade da informação veiculada sobre o sistema dialetal português. Este é um trabalho largamente apoiado no legado de Leite de Vasconcelos: o corpus por ele recolhido forma o núcleo dos materiais linguísticos utilizados e as suas ideias são analisadas ao pormenor, com destaque para o ainda hoje pouco pacífico problema da posição tipológica do galego na família iberoromânica (e.g. subcapítulo «2.4. José Leite de Vasconcellos e o galego», pp. 195-211). Seria necessário, portanto, utilizar as recentes edições da correspondência privada entre Leite de Vasconcelos e outros linguistas do seu tempo,5 que são ignoradas na obra. A importância de testemunhos desse tipo sobre aquele assunto é incontornável, como o próprio autor sabe (pp. 209-210): Ao mesmo tempo, caso nos guiásemos polo testemuño dalgúns eruditos da altura, parece que [Leite] tiña a vontade de dedicar ao galego máis un pouco de estudo. Em 1888, Andrés Martínez Salazar [...], na publicación Galicia. Revista Regional daba información dos proxectos que Leite de Vasconcellos tiña pensado desenvolver nessa dirección: A mi regreso por Porto hice notar estas ideas y otras singularidades al sabio etnógrafo y admirador de Galicia Sr. Leite de Vasconcellos, quien me dijo que había recogido interesante y copioso caudal de materiales para hacer un estudio serio del idioma gallego y de los subdialectos, sin excluir, de estos últimos, el berciano, y que muchos de aquellos se los suministrara la obra del Sr. La Iglesia, El idioma gallego [...]; datos y noticias que el ilustre filólogo portugués se propone comprobar en su próximo viaje á este antiguo reino.

A importância do carteamento de Leite é incontornável, aliás, para o estudo de qualquer aspeto da sua obra, como o autor também sabe: «Polos exemplos que serán expostos máis abaixo, sería interesante podermos coñecer que impresión íntima causaría a unha persoa de formación universitaria coma el ese manancial vocabular de orixe camponesa» (p. 425). Não há, para procurarmos as impressões íntimas de Leite de Vasconcelos, muitos mais recursos do que a sua correspondência com colegas. Apesar de este ser um trabalho sobre o português do norte, falta a referência a obras recentes que analisaram, sistematizaram e interpretaram os dialetos dessa região, sobretudo Brissos (2018) e Brissos (2020), que se baseiam nos dados do Atlas Acústico do Vocalismo Tónico Português (AVOC) e do Atlas Linguístico-Etnográfico de Portugal e da Galiza (ALEPG; o projeto de atlas linguístico português).6 Brissos (2018) 5.  Vejam-se referências na página web do projeto do Centro de Linguística da Universidade de Lisboa (CLUL) que tutela essas edições: <https://www.clul.ulisboa.pt/projeto/edicao-de-obras-de-leite-de-vasconcelos>. O coordenador do projeto é Ivo Castro, o principal especialista sobre a vida e a obra de Leite de Vasconcelos (cf. e.g. Castro 2019), embora nenhum dos seus trabalhos sobre o tema seja utilizado na obra em análise. 6.  Torna-se, portanto, muito imprecisa a afirmação de que «o grao de coñecemento sobre a situación dialectal do portugués durante o século xx non decorrería en paralelo coa relevancia que tem como vehículo de comunicación internacional, pois, segundo algúns traballos actuais [...], o país veciño é o que conta cunha descrición dialectal máis precaria de todos os que enforman o mundo românico. Case 150 anos após o aparecemento da dialectoloxía como disciplina filolóxica, Portugal non dispón aínda dun atlas linguístico que abranxa todo o territorio, como se verifica noutras nacións veciñas, entre elas a Galiza» (p. 165). Os inquéritos do ALEPG, que abrange todo o território português e as zonas mais relevantes da fronteira espanhola, foram concluídos em 2004, as respostas ao questionário utilizado (c. 2000 ou c. 3000 perguntas, consoante os locais) estão, com a exceção de alguns pontos situados em território espanhol, totalmente transcritas e toda a informação está sistematizada numa base de dados informática que se enEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 536

12/1/24 9:40

Sánchez Rei: O portugués esquecido

537

reformula, para o noroeste do país, a classificação dialetal de Cintra (1971) (a classificação dos dialetos portugueses utilizada de forma praticamente unânime pelos especialistas e pela primeira vez reformulada, mesmo que apenas no tocante a uma parte do país, neste estudo); Brissos (2020) procede à caracterização dos sistemas vocais tónicos do norte e do centro-sul de Portugal, numa perspetiva comparativa que traz consigo nexos linguísticos extremamente úteis para a obra em apreço (como, por exemplo, a noção de que o norte interior estabelece uma transição com o centro do país, formando o sul e o noroeste os picos do relevo dialetal português; ou a própria identificação das principais tendências fonológicas dessas regiões, etc.). Outra omissão bibliográfica surpreendente é Florêncio (2006), onde são sistematizados os ainda inéditos materiais linguísticos de Leite de Vasconcelos a respeito de parte significativa do sul de Portugal (a antiga província do Alentejo). Materiais que, de resto, está previsto serem utilizados num novo volume dos Opúsculos, coletânea cujos volumes relativos ao norte e ao centro de Portugal o autor naturalmente utiliza. Em Florêncio (2006: 36-37) podemos ver, por exemplo, que a realização média-aberta ou aberta das vogais médias nasais, que é dada na obra em análise como traço setentrional (p. 237), também existe no sul do país. Alguns estudos de caso estão igualmente em falta, como Pereira (2020), que permitiria evitar o erro de perspetiva de considerar a variante alveolar da vibrante múltipla «como un trazo conservador dos falares setentrionais» (p. 259); trata-se na verdade, como Pereira mostra, de um traço conservador da maior parte do país, sul incluído, onde tem plena existência. A referência a todos os estudos de caso em falta na obra excede, porém, o âmbito da presente recensão. 3. Conclusão Aquilo que, a partir da posição fácil do leitor, entendemos serem lacunas na obra objeto de recensão não impede que a utilizemos com proveito. Esperamos, aliás, uma terceira edição em que essas lacunas estejam corrigidas e as virtudes antes referidas estejam exponenciadas, para o que sinceramente encorajamos o autor. A importância do tema compensará o trabalho adicional. Por outro lado, a análise de questões mais circunscritas ou de fenómenos linguísticos específicos não cabe nos limites da presente recensão e ficará para outro momento; são, felizmente, muitos os fenómenos tratados nO portugués esquecido, o que constitui, no nosso entender, o seu principal plus. Fernando Brissos Universidade de Lisboa Referências citadas Boléo, Manuel de Paiva / Silva, Maria Helena Santos (1962): «O “Mapa dos Dialectos e Falares de Portugal Continental”», Boletim de Filologia, XX, pp. 85-112. Reed. em Boléo, Manuel de Paiva (1974): Estudos de linguística portuguesa e românica, vol. I ― Dialectologia e história da língua, t. I. Coimbra: Universidade de Coimbra, pp. 309-352. Brissos, Fernando (2018): «Proposta de reformulação da classificação dialetal do noroeste português», Estudos de Lingüística Galega, vol. especial I, pp. 193-208. Disponível também online em <https:// revistas.usc.gal/index.php/elg/article/view/3560>. [Consulta: 31/05/2023.] Brissos, Fernando (2020): «Sistemas vocálicos tónicos portugueses do norte e do centro-sul: descrição acústica e tendências dialetais», Zeitschrift für romanische Philologie, 136(1), pp. 161-227. contra disponível para consulta ao público no CLUL, tal como a totalidade das gravações dos inquéritos. Os dados estão, na sua maioria, inéditos, mas têm sido utilizados em estudos de vária índole: cf. Brissos (2022: 119-124). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 537

12/1/24 9:40

538

Jordi Malé

Brissos, Fernando (2022): «Passado, presente e futuro da geografia linguística em Portugal», em Moli­ na Martos, Isabel / García Mouton, Pilar (eds.): Geolingüística en la Península Ibérica. Anejos de la Revista de Filología Española. Madrid: CSIC, pp. 113-136. Castro, Ivo (2019): O Legado de Leite de Vasconcelos na Universidade de Lisboa. Lisboa: Imprensa Nacional. Cintra, Luís F. Lindley (1971): «Nova proposta de clas­sificação dos dialectos galego-portugueses», Boletim de Filologia, XXII, pp. 81-116. Reed. em Cintra, Luís F. Lindley (1983): Estudos de dialectologia portuguesa. Lisboa: Sá da Costa, pp. 117-163. Florêncio, Manuela (20052): Dialecto alentejano: Contributos para o seu estudo. Lisboa: Colibri. Pereira, Rodrigo (2020): O R-forte em Português Europeu: Análise fonológica de dados dialetais. Dissertação de mestrado apresentada à Faculdade de Letras da Universidade de Lisboa, disponível em <https://repositorio.ul.pt/handle/10451/44396>. Vasconcelos, José Leite de (1893): «Carta Dialectologica do Continente Português», em Ferrei­ ra-Deusdado, Manuel A., Chorographia de Portugal. Lisboa: Guillard, Aillaud & C.ia. Separata em 1897: Mappa Dialectologico do Continente Português (Precedido de uma Classificação Summaria das Linguas por A. R. Gonçalves Vianna). Lisboa: Guillard, Aillaud & C.ia. Reed. em 1929: cf. referência adiante. Vasconcelos, José Leite de (1901): Esquisse d’une dialectologie portugaise. Dissertação de doutoramento apresentada à Faculdade de Letras da Universidade de Paris. Paris: Aillaud. (2.ª edição com aditamentos e correcções do autor, preparada, com base no exemplar conservado no Museu Etnológico «Dr. Leite de Vasconcellos», por Maria Adelaide Valle Cintra, 1970, Lisboa: Centro de Estudos Filológicos.) Vasconcelos, José Leite de (1929): «Mapa dialectológico do Continente português», em Opúsculos, vol. IV – Filologia (Parte II). Coimbra: Imprensa da Universidade, pp. 791-796. (Reedição de Vasconcelos 1893-1897.)

Simbor Roig, Vicent (2022): La nació literària de Joan Fuster. València: Universitat de València, 195 p. Aquest llibre és el núm. 26 de la coŀlecció «Càtedra Joan Fuster», que en el moment d’escriure la present ressenya ja va pel núm. 29. Gairebé una trentena de volums, doncs, sota el segell de l’acadèmicament solvent càtedra que dona nom a la coŀlecció, en què la vida i sobretot l’obra de Fuster és estudiada des de perspectives i metodologies diverses, que donen compte de la qualitat i la riquesa de la producció de l’autor de Sueca. Deu anys enrere Simbor ja havia publicat un dels volums d’aquesta sèrie: Joan Fuster: el projecte de normalització del circuit literari, i ara ens n’ofereix un altre que té una estreta relació amb aquell: La nació literària de Joan Fuster. L’obra s’estructura en dues parts: «Naixement de les nacions i de les literatures nacionals» i «La nació literària catalana segons Joan Fuster», cadascuna de les quals ocupa la meitat de les pàgines del llibre, a banda d’un epíleg i la corresponent bibliografia. La segona part és la que conté, doncs, l’estudi que anuncia el títol del volum, i que Simbor insisteix a precisar dins «Uns mots preliminars»: «Resumit a l’extrem, el llibre és l’estudi del paper atorgat —i que ells mateixos, en molts casos, s’adjudiquen— als escriptors catalans, vull dir que escriuen en català, en el procés de reivindicació nacional encetat en el segle xix, com arreu d’Europa, a partir de l’anàlisi fusteriana» (p. 15). Havent de tractar conceptes ben problemàtics com els de «nació» i «literatura nacional», Simbor ha volgut precedir el seu estudi, ben oportunament, d’una introducció històrica i teòrica per contextualitzar-los dins l’àmbit de les lletres europees abans d’analitzar la seva presència en el pensament literari fusterià —bo i precisant que no pretén «endinsar-se “críticament”, “políticament”, en l’anàlisi del conEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 538

12/1/24 9:40

Simbor Roig: La nació literària de Joan Fuster

539

cepte de nació proposat per Fuster, sinó més aviat “explicar-lo” a partir del seu context europeu» (p. 18). Aquesta introducció, tanmateix, es presta a alguna objecció, no pas pel que hi diu, ben pertinent, sinó pel que hauria pogut dir-hi. Amb el suport d’estudis sobre sociologia literària europea (sobretot d’Anne-Marie Thiesse, Pascale Casanova i Daniel Baggioni, entre altres), Simbor recula fins al segle xviii, a finals del qual comencen a despertar-se les consciències nacionals i sorgeixen les nacions o els Estats nació, en què la llengua jugarà un paper determinant. Per això el segon apartat es titula «Llengua i nació». Simbor hi ressegueix l’evolució que, a partir del Renaixement, fa que moltes llengües europees passin de ser «comunes» a ser «nacionals», i destaca el paper cabdal de Johann Gottfried Herder (1744-1803), les idees del qual tindran influència arreu d’Europa. És aquí que l’actualment catedràtic emèrit de la Universitat de València s’endinsa en «quina ha sigut la situació, ben peculiar, de la llengua catalana durant aquests llargs segles de conformació de les llengües comunes i nacionals», a fi de poder «entendre la posició de Fuster» (p. 38). Avisa, però, que no vol «proposar una història de la llengua catalana», però «sí recordar les fites clau del seu recorregut històric [...] per tal de poder entendre millor el paper exercit pels nostres escriptors i el capital literari generat en benefici de la defensa i definició de la nació catalana» (p. 38-39). El que hi fa és, doncs, un recorregut historicolingüístic que abraça principalment des del segle xiii fins al segle xx, aplicat a alguns països europeus, fins a anar a parar als Països Catalans. Però en aquest recorregut, el segle xix i el primer terç del segle xx hi tenen, en el cas català, un paper massa migrat (amb prou feines un parell de les deu pàgines que ocupa), perquè és justament al Vuitcents que la llengua catalana, paraŀlelament a la consciència nacional, comença a desvetllar-se de la seva letargia, i ho fa través de la literatura (de la poesia). I és sobretot a principis del segle xx, amb Enric Prat de la Riba (esmentat sols de passada en aquesta part de l’obra), que la llengua passa a ser el puntal d’una idea de nació, d’un projecte nacional, formulat a La Nacionalitat Catalana (1906), en què el primer president de la Mancomunitat cita precisament Herder. Les fites de Fabra (degudament esmentades) formen part d’aquest projecte institucional, al qual també es va sumar el que en diem la societat civil durant el període d’entreguerres, en un procés de recuperació i enfortiment de la consciència nacio­ nal, estroncat al final de la Guerra Civil. Un projecte, en definitiva, que hauria calgut desenvolupar. De la mateixa manera que no hauria estat sobrer fer una breu referència a les iniciatives que, durant la postguerra, des de la clandestinitat i en la represa pública, maldaven per mantenir i reivindicar la llengua perseguida en tant que essència de la pàtria, de les quals va ser testimoni el mateix Fuster i que contextualitzen afirmacions seves com ara «la literatura catalana és avui [1961] una forma de resistència, en el sentit militant d’aquest mot» (p. 167). L’apartat següent, «L’escriptor i la consciència nacional», se centra, novament amb perspectiva històrica i contextualització europea, en «l’associació estreta entre nació, literatura i escriptor», establerta des de finals del segle xviii, i en el paper que, consegüentment, els autors juguen en la «causa nacional». I aquí sí que Simbor dedica força espai al segle xix, que culmina en la figura de Verdaguer com a «poeta nacional». Val a dir que en aquest apartat Simbor, tot fent d’historiador, en algun moment es deixa dur per la perspectiva actual en lloc de situar-se en la de l’època, perquè són poc pertinents comentaris com ara que els escriptors vuitcentistes catalans participen en «la causa patriòtica (en un sentit genèric i no netament independentista)», o bé parlar de poemes «de temàtica patriòtica, entesa, cal dir-ho, d’una manera àmplia i no necessàriament antiespanyola» (p. 60). D’una banda, als segles xviii i xix, i també a principis del xx, l’independentisme pràcticament no existia; i quan algun escriptor emprava el terme, com Joaquim Rubió i Ors al pròleg a Lo Gayté del Llobregat (1841), no anava més enllà de dir que «Catalunya pot aspirar encara á la independencia, no á la politica, puix pesa molt poch en comparació de las demes nacions, [...] pero si á la lliteraria, [...] [per] deixar de fer lo humillant paper de deixeble ó imitadora, creantse una lliteratura propria y á part de la castellana» (1841). Això ho deia quan gairebé ningú, excepte ell, maldava per fer literatura culta en català, llengua que quedava relegada a les manifestacions populars, que no eren «literatura pròpia» als ulls de Rubió. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 539

12/1/24 9:40

540

Jordi Malé

D’altra banda, entre els escriptors tampoc no hi havia, en general, una actitud «antiespanyola»: quan Milà i Fontanals, al final del discurs del Jocs Florals de 1859, cita l’aforisme «No pot estimar sa nació, qui no estima sa provincia», la nació és Espanya. I així ho veuran encara generacions posteriors com la del primer president de l’Institut d’Estudis Catalans, Antoni Rubió i Lluch (1856-1937), una generació —com explicava Lluís Nicolau d’Olwer a Caliu. Records de mestres i amics (Mèxic: Institut Català de Cultura, 1958, p. 36-37)— que no sentia «antagonisme entre la llengua pròpia [el català] i la llengua forastera [el castellà]», i «en parlar dels “nostres clàssics” o del “nostre teatre”, els catalans d’aquella generació entenen per nostre allò mateix que hi entén un castellà», bo i assumint la condició de «poble bilingüe». Serà justament la generació posterior, la del mateix Lluís Nicolau d’Olwer (18881961), la que canviarà aquesta mentalitat, perquè «vingué a la llum de la cultura en moments de reivindicació nacional»; i per això Carles Riba, que en formava part, l’anomenarà la «generació de Prat de la Riba». Abans que escriptors del primer terç del Nou-cents participin en aquest projecte nacional, hi ha el cas —com esmentàvem abans— de Verdaguer, considerat «poeta nacional», tal com destaca i documenta extensament Simbor. És interessant el contrast que proposa amb el cas de Teodor Llorente, amb les contraposades interpretacions que se’n feien des del bàndol valencianista i l’espanyolista, i més endavant amb Vicent Andrés Estellés, tot fent interessants reflexions sobre la problemàtica consideració com a «nacional» d’un autor valencià (o balear). Ara: a l’hora de referir-se a escriptors que van contribuir, de forma diversa, a la causa nacionalista (com ara Josep Carner —no exempt de crítiques per escriure també en castellà, com constata Simbor— o Carles Salvador), es troben a faltar referències al paper que, a la postguerra, van tenir Carles Riba i Salvador Espriu (malgrat ell mateix), que no van rebre el qualificatiu de «poetes nacionals» però sí que tenien una representativitat no gaire distant d’aquella condició dins el context politicosocial de l’època; o a Miquel Martí i Pol, que sí que ha arribat a ser qualificat de «poeta nacional» —i seria interessant analitzar-ne les causes. Un darrer i més breu apartat sobre la historiografia literària catalana, que és un altre dels factors que contribueixen a la construcció d’una literatura nacional, tanca la primera part de l’obra, el contingut de la qual hauria donat per fer-ne tot un llibre. Un llibre que no és el que ha pretès fer Simbor, és clar; però el fet de triar l’opció d’afegir una introducció històrica, i de marc europeu, als conceptes a tractar en relació amb l’ideari de Fuster, i dedicar-hi la meitat de les pàgines del volum (en lloc de, per exemple, fer-ne una breu síntesi que hauria pogut ser perfectament funcional), fan que sigui inevitable, pel gran interès dels temes plantejats, que els lectors en vulguin un més ampli desenvolupament, sobretot respecte al cas català. La segona part del volum s’ocupa, pròpiament, de «la posició de Fuster sobre un seguit d’aspectes que envolen un circuit literari i, de manera molt més privativa, un circuit de trajectòria històrica i de present tan atzarosos com el circuit literari català, en lluita constant per la supervivència, però així i tot també protagonista principal del programa identitari nacional» (p. 99-100). En coherència amb aquest plantejament, el primer apartat s’ocupa de com Fuster veia la relació entre «llengua, literatura i nació» mitjançant una llarga sèrie de citacions de l’assagista, d’obres i èpoques diverses, que palesen, per part de Simbor, un bon coneixement de la producció fusteriana. L’anàlisi d’aquests conceptes li permet d’arri­ bar a la conclusió que, per a Fuster, la «nació» era essencialment la «nació literària» i que tots tres conceptes, doncs, són identificables, de manera que es pot parlar fins i tot d’«essencialisme lingüístic». Resulta ben pertinent que, al següent apartat, «La literatura i la consciència nacional», Simbor triï d’analitzar nocions problemàtiques en el cas català com són l’«assimilació lingüística» i el «bilingüisme», bo i començant pel dilema en què es troben els historiadors de la literatura catalana a l’hora de triar quins autors formen part del corpus a historiar. I per això esgrimeix la distinció, formulada per Rubió i Lluch, entre història de la literatura catalana i història literària de Catalunya (o dels Països Catalans). En tractar de la controvertida qüestió del bilingüisme entre els escriptors, i la de la castellanització a què alguns es van sotmetre, Simbor intenta mostrar l’actitud ambivalent de Fuster, que adés criticava els «trànsfugues», i adés es mostrava favorable al plurilingüisme. Ara bé: en els dos textos que cita respecte a aquesta darrera posició, «Memòria de Josep Martínez Ruiz», de 1967, i l’entrevista amb Lluís Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 540

12/1/24 9:40

Solivellas: La llengua catalana a les Illes Balears

541

Alpera de 1984, en què fins parla favorablement dels autors catalans que sols escriuen en castellà, Fuster parla sempre de «cultura», no pas de «literatura», i és discutible, doncs, l’assimilació que fa Simbor d’ambdós conceptes (p. 123-124); de fet, Fuster probablement té in mente l’esmentada distinció de Rubió i Lluch —Simbor documenta oportunament el coneixement que en tenia— i, per tant, no és que consideri que els autors catalans en castellà formin part de la «nostra literatura» (de la literatura catalana) sinó de la «nostra cultura» (de la nostra història literària). També és discutible, inversament, que sigui el coneixement d’aquesta distinció el que justifiqui la «comprensió» que Fuster mostra a vegades amb els trànsfugues; potser sí que n’és un factor, però sobretot el que el devia moure a «comprendre’ls» és el fet que ell mateix es veiés obligat a escriure en castellà a la postguerra. Sigui com sigui, resulta clarificadora la diferenciació que estableix Simbor entre el «bilingüisme constitutiu del circuit literari i el bilingüisme pro pane lucrando» (p. 117-118). I coincidim plenament amb ell en el fet que «hi ha un factor polític que no es pot obviar, més enllà de la pura opció d’un vehicle lingüístic determinat per a la creació literària» (p. 131). Simbor també ressegueix les consideracions fusterianes sobre el fet de ser, la nostra, «una literatura petita i sotmesa» (com titula el quart apartat), perquè és evident que «la nostra feblesa numèrica» —manllevant els mots a Fuster— ha condicionat tant la difícil professionalització dels nostres autors com la seva poca difusió a l’estranger —amb excepcions iŀlustres. I això lliga amb la idea expressada per l’autor de Les originalitats, i que Simbor estudia al cinquè apartat, que som «una cultura satèŀlit» (bo i mostrant que adaptava un concepte de T. S. Eliot); i ho lliga amb l’especial relació que els autors del País Valencià guardaven amb la literatura nacional, ben clara en l’època medieval i més irregular als darrers segles. A l’últim apartat, «Per un programa literari nacional», Simbor s’ocupa sobretot de les opinions fusterianes sobre el paper que les traduccions, tant les d’obres catalanes a l’estranger (extraduccions) com les d’obres estrangeres al català (intraduccions), tenen en la constitució del circuit literari català i la seva repercussió en el mercat internacional. Totes les qüestions plantejades a La nació literària de Joan Fuster, amb el valor que sempre tenen les lúcides consideracions de Fuster, són d’una gran importància per entendre la nostra realitat nacional i literària. I, de fet, podria ser una primera pedra en la construcció d’una història que, des de la perspectiva de la sociologia literària, resseguís i estudiés els vincles entre llengua, literatura i nació als territoris de parla catalana al llarg dels segles. Jordi Malé Universitat de Lleida

P

S

Solivellas, Ivan (coord.) (2023): La llengua catalana a les Illes Balears: del passat al futur. Palma: Lleonard Muntaner editor, p. 183. Sota el títol d’aquest llibre s’agrupa un entramat de coŀlaboracions que dibuixen la situació i el lloc de la llengua catalana a les Illes Balears des de la retrospecció i l’actualitat, i cap a la prospecció. El llibre coordinat per Ivan Solivellas està confeccionat a través de sis capítols, un pròleg i un epíleg, que abracen la realitat sociolingüística dels territoris que conformen les Balears. La coŀlaboració, de tall sociolingüístic, encaixa les visions dels experts, encapçalada per un pròleg de Joan Veny i closa amb un epíleg de Maria del Mar Vanrell. L’objectiu del recull ja es fa palès a les primeres línies del pròleg, en què Veny destaca com el llibre està enfocat a la qüestió sociolingüística: «Vet aquí un llibre oportú sobre la situació del català a les Illes Balears. No és una descripció de les seves característiques fonètiques o lèxiques, sinó un conjunt d’estudis relatius a totes les Illes, fets per coneixedors de la seva realitat, presentats des d’un angle sociolingüístic» (p. 9). I és, precisament, aquest «angle sociolingüístic» el que marca la línia direccional de tot el llibre, que pretén acostar la realitat de la llengua catalana a les Illes Balears des d’una vessant força divulgativa. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 541

12/1/24 9:40

542

Pere Garau

La primera contribució del volum, de mans de Joan F. López Casasnovas, presenta un examen històric de la política lingüística menorquina. El capítol comença el relat a partir de la mort de Franco i els primers moviments individuals per encetar el camí de la normalització: principalment, la participació menorquina al Congrés de Cultura Catalana (1976-1977), l’informe tècnic del mateix López Casasnovas sobre la normalització lingüística del català a petició de l’Assemblea Autonòmica de Menorca (1977), i l’aŀlegació amb una carta oberta de Francesc de Borja Moll al president Adolfo Suárez l’any 1979 arran de la publicació del Reial decret 2193/79 pel qual es regulava la introducció al sistema escolar balear de «las modalidades insulares de la lengua catalana y de la cultura que ha dado lugar». I, sobretot, les primeres passes polítiques en mans del Consell Insular de Menorca amb el PSM i el PCIB, en què «es va declarar la normalització lingüística com a política prioritària per a constituir la democràcia incipient i per a refer el país» (p. 26). Aquesta primera etapa ve seguida de l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears el 1983. Per a l’autor, la dècada que inaugura la data implica una fase d’institucionalització, que, malgrat la feblesa de les campanyes de normalització lingüística, assolí l’aprovació de la Llei de normalització lingüística de les Illes Balears el 1986. Relata López Casasnovas que el Consell de Menorca, amb la coalició entre PSOE i PSM, inicià el 1983 un camí paraŀlel al govern autonòmic de Cañellas, que permeté la creació dels serveis municipals de normalització lingüística, reforçar les classes de català obertes i signar nombrosos convenis amb l’Escola d’Educació d’Adults de Menorca. Aquell Consell de Menorca, amb constant contacte amb la llavors directora General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, Aina Moll, assolí el que per a l’autor són dues fites clau: la creació de l’Institut Menorquí d’Estudis (IME) i la instaŀlació del repetidor de TV3 al Toro. Aquesta dècada aboca cap a la realitat sociolingüística actual, que l’autor reporta i analitza a través de les dades de l’Enquesta d’Usos Lingüístics a les Illes Balears (ELUIB 2014) i altres dades, que condueixen l’autor a afirmar que Menorca lidera l’ús i coneixement del català respecte del conjunt autonòmic, al pol oposat de les Pitiüses. No obstant això, el retrocés en l’ús del català es fa palès i, per això, l’etapa final del capítol ofereix una reflexió sobre el paper de la política lingüística en la declaració, el 1993, de Menorca com a reserva de la biosfera, en què la protecció de la singularitat i la identitat menorquina passa per la conservació de la llengua i la cultura pròpies. Destaca López Casasnovas com aquesta visió ofereix una oportunitat per a la normalització, atès que «Un procés normalitzador solament pot reeixir quan va associat, ni que sigui d’una manera imprecisa, a un altre procés més general que és sentit com a positiu per la població» (p. 41). Finalment, l’autor clou la seva contribució amb un repàs al Pla d’Actuacions en Matèria de Política Lingüística per al Quinquenni 2026-2021 aprovat per unanimitat pel Ple del Consell Social de la Llengua catalana el 2016. Aquest repàs, a tall de conclusió, remarca els entrebancs que encara s’han de superar per a garantir el futur de l’ús del català. El segon capítol, d’Ivan Solivellas, se centra en els discursos oposats a la llengua estàndard a les Balears. Solivellas analitza quatre prejudicis lingüístics sustentats en la dicotomia entre llengua estàndard i parlar local. La idea central de Solivellas descansa específicament sobre el concepte de prejudici lingüístic, que permet l’establiment d’unes faŀlàcies que dissocien la unitat lingüística a través de la varietat estàndard. D’aquesta manera, l’autor ofereix un repàs dels conceptes llengua, dialecte i varietat estàndard i les connotacions sociolingüístiques que s’hi relacionen. Assenyala com una varietat estàndard ben definida genera un seguit d’actituds lingüístiques positives envers la llengua com la lleialtat lingüística, la confiança lingüística i la consciència de la norma. Per contra, un estàndard que no és ben definit comporta una sèrie d’actituds negatives associades a la inseguretat, el desconeixement de la norma i l’evasió d’usar la llengua. Amb aquests conceptes, Solivellas defineix l’estàndard català a través dels seus principis configuradors: la composicionalitat i el polimorfisme i el bicentrisme asimètric —és a dir, l’existència de dos centres prescriptius: IEC i AVL. Amb aquesta introducció, Solivellas encara l’estudi de les ideologies lingüístiques envers l’estàndard català a les Illes Balears, fet que considera simptomàtic d’una ideologia típica de les comunitats lingüístiques que pateixen situacions de minorització i de la fragmentació que pateix la comunitat lingüística. L’autor centra el text a rebatre quatre prejudicis recurrents: «L’estàndard farà desaparèixer els dialectes»; «L’estàndard és el català de Barcelona, aquí volem mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterer»; «L’estàndard només pretén crear PaïEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 542

12/1/24 9:40

Solivellas: La llengua catalana a les Illes Balears

543

sos Catalans»; i «Així no és com parlam a casa, això és una llengua de laboratori». Punt per punt l’autor desmenteix les faŀlàcies que donen suport als prejudicis per concloure que, tot plegat, aquest cúmul de prejudicis va acompanyat de la ideologia que pretén evitar el procés de normalització de la llengua catalana, perquè s’entén contrària a la unitat d’Espanya. Al capítol que fa tres, Fanny Tur recerca la història del lèxic eivissenc a través d’exemples concrets de textos antics de l’illa. L’autora pretén preservar algunes històries i relats succeïts documentats als textos de l’Arxiu Històric d’Eivissa i Formentera a través del fil conductor dels mots que considera rellevants i que apareixen en aquests textos. L’aportació no fa incís en el recorregut de les unitats lèxiques, la seva formació o l’ús que se n’ha pogut fer arreu dels segles o el territori. Serveixen com a capçalera per l’enfilall de diferents succeïts, en què el pes de l’element lèxic no s’acaba de definir. En definitiva, un reconeixement del patrimoni documental que s’intenta bastir a través del patrimoni lingüístic, amb el leitmotiv que «Darrere cada paraula s’amaguen moltes petites històries. Si les perdem, perdrem una part molt important de la nostra memòria com a poble.» (p. 93). Altrament, Josefina Salord, al quart capítol, ressegueix les contribucions de la Menorca liberal vuitcentista a la història de la llengua a través de quatre figures del segle xix: Juli Soler i Siquier, Jaume Ferrer i Parpal, Josep Hospitaler i Cavaller, i Joan Benejam i Vives. La primera secció del capítol està dedicada a la figura de Juli Soler (1812-1891), professor de llengua i literatura castellanes a la universitat de Nova York (1839-1845) i autor de diverses gramàtiques de l’anglès, l’italià i el francès, en què usava un mètode propi amb un paper rellevant de la traducció. Salord desengrana el pensament de Soler i el dibuixa com un lingüista que concep com a clau l’aprenentatge de la llengua pròpia per a l’ensenyament de llengües estrangeres. Destaca, també, la necessitat d’emprendre un estudi dels opuscles de Soler de caire social, cultural i polític de 1868 a 1873, alhora que reivindica la figura de Soler com «un dels protagonistes del panorama que s’obrirà justament un any després amb la publicació de la Quertille de Ferrer i Parpal» (p. 100). Així, Soler és entès com una figura central de la primera meitat del xix, un continuador actiu de l’obra de Febrer i Cardona a través d’un moviment pedagògic adreçat, sobretot, al jovent. Jaume Ferrer i Parpal (1817-1897) es mostra com una figura paradigmàtica del projecte politicolingüístic de la burgesia liberal menorquina, que promovia l’espanyol com a llengua de l’estat envers la llengua pròpia. D’aquesta manera, l’obra de Ferrer i Parpal s’oposa a la d’Antoni Febrer i Cardona o Juli Soler i Siquier, atès que, com descriu Salord, «se’ns presenta, tanmateix, als antípodes pel que fa a la unitat de la llengua i al refús d’una codificació racional i moderna, substituïda per una grafia dialectal ultrafonetista, atès que l’únic objectiu era facilitar l’ensenyament i aprenentatge del castellà» (p. 105). La figura de Josep Hospitaler (1820-1880) es dibuixa, per una banda, per l’afany castellanitzador de l’escola a través de materials lexicogràfics i, per l’altra, per la transmissió de la memòria iŀlustrada amb una deliberada estratègia per ocultar-ne la producció en català. El gramàtic i lexicògraf Joan Benejam i Vives (1846-1922) és el darrer autor analitzat per Salord. Amb l’objectiu de fomentar l’aprenentatge del castellà, és autor d’obres lexicogràfiques com el Vocabulario menorquín-castellano (1885), d’una extensa obra pedagògica i de diverses obres literàries. Per a Salord, aquests casos són simptomàtics de les dinàmiques culturals coŀlectives de la Menorca del moment, que incidiren directament en els usos formals de la llengua catalana i, lògicament, en la seva producció literària. Des d’un aspecte de futur, al capítol sisè, Isidor Marí traça la senda per al manteniment de la llengua catalana en una societat exponencialment plurilingüe i assotada demogràficament. Marí dibuixa la realitat globalitzada de les Illes Balears incentivada pel model turístic desmesurat que requereix un projecte sostenible per a la supervivència de la societat illenca. L’autor entra dins les línies de l’ecolingüística quan afirma que «hem de situar la recuperació de la nostra llengua en el marc de la crisi universal de la diversitat lingüística i cultural, en la qual poden desaparèixer el 90 % de les llengües del món, [...] una de les moltes cares de la crisi democràtica mundial, al costat de l’emergència climàtica, la destrucció de l’entorn i de gran part de les espècies, i, sobretot, de les emergències humanitàries originades per les guerres» (p. 122). A partir d’aquest marc, Marí assenyala les transformacions que han conduït a la situació actual de la llengua catalana, que considera crítica. En primer lloc, el creixement demogràfic amb nouvinguts i la seva distribució territorial que ha propiciat un canvi de població molt intens i, conEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 543

12/1/24 9:40

544

Pere Garau

seqüentment, un canvi en la composició lingüística de la societat balear. A través de les dades de l’ELUIB (2014), Marí analitza l’ús social del català lligat a aquesta evidència de canvi demogràfic, el procés de normalització i les seves mancances. Seguidament, l’autor detalla la composició d’origen dels nouvinguts i n’assenyala les diferències de distribució territorial arreu de les illes per remarcar que els projectes de política lingüística ho han de tenir en compte. Per a Marí el futur de les actuacions en matèria de llengua necessiten una unitat d’acció per part de les actuacions locals, insulars i generals, de manera que permetin la superació de la fragmentació administrativa del territori i la seva subordinació al marc internacional. N’assenyala com a exemples les accions fetes per l’Institut i la Fundació Ramon Llull, la Xarxa Vives, l’acord entre l’IEC, l’AVL i la UIB en matèria normativa, o les associacions d’àmbit cultural que comparteixen el conjunt del territori com a marc d’actuació. Així, doncs, l’objectiu últim a superar és la subordinació lingüística al marc estatal i europeu, sense el qual és difícil concebre, per a Marí, el futur de la llengua. El capítol que clou el volum, de Bernat Joan, esbossa una Eivissa com a camp de treball per a estudis sociolingüístics explotables a la dimensió europea. L’autor iŀlustra a través de diferents anècdotes com l’illa d’Eivissa presenta una realitat sociolingüística complexa, en què «la “incorporació sociolingüística” comporta l’assumpció de determinades pautes de comportament diglòssic o de supremacisme lingüístic, fins i tot» (p. 138). Per a l’autor la història social d’Eivissa ja no explica la realitat actual, en què la situació diglòssica entre català i castellà ha esdevingut més complexa amb la incorporació de noves llengües i l’establiment del castellà com a llengua de relació amb els nouvinguts, una situació que escapça les condicions òptimes d’integració social dels nouvinguts. Aquest fet, per a l’autor, contribueix a «deixar els nouvenguts fora de les condicions que requeriria una igualtat d’oportunitats efectiva» (p. 143). Amb això, el paisatge lingüístic no es resumeix amb la dicotomia català/castellà, sinó que les dues llengües topen amb una esfera lingüística heterogènia que té en l’àmbit de la formalitat i la informalitat altres llengües i, fins i tot, grups monolingües aïllats. La situació actual, doncs, és de bilingüisme unidireccional, fet que explica que el castellà sigui la llengua majoritària d’ús. Per a Joan la situació actual és indeslligable de la política i de les circumstàncies històriques que hi han conduït. Per això, «La complexitat sociolingüística de la societat eivissenca, doncs, constitueix un element interessant de cara a mirar d’entendre, en un espai petit i abastable, la complexitat lingüística de la Unió Europea. I la seua gestió democràtica i oberta ens podria donar pistes de com es podria articular en el futur, si algun dia l’Europa política arriba a tenir l’entitat necessària per a fer-ho, una política lingüística d’abast europeu» (p. 156). En darrer terme, l’epíleg de Maria del Mar Vanrell s’inicia amb la reflexió de com la ciència i les dades que genera han de formar part de la base de qualsevol acció política, i també de qualsevol acció que pretengui actuar respecte del futur del català. Així, porta a terme una revisió sistemàtica dels estudis duits a terme sobre la llengua catalana a les Illes Balears a través de cinc eixos. El primer, «L’impacte de la immigració en la (in)sostenibilitat sociolingüística de les Illes Balears», se centra en la posició del català respecte el turisme i per als nouvinguts, que manca de valor instrumental. El segon, «El paper dels joves en el manteniment de la llengua catalana», recull les evidències sobre el canvi lingüístic de l’eivissenc usat pels joves, que tendeix cap a una reducció del sistema vocàlic i, sobretot, cap a una fonètica diferenciada de l’eivissenc tradicional que convergeix cap al valencià. El tercer, «Les actituds i les ideologies lingüístiques», desplega els estudis en el camp de les actituds i les ideologies lingüístiques a Mallorca i els més recents a Eivissa, i assenyala la importància d’aquests estudis per poder proposar polítiques concretes i efectives adaptades a cada realitat que impliquin un canvi en les pràctiques lingüístiques negatives. El quart, «L’ensenyament i l’aprenentatge del català», reafirma la importància de l’educació en l’aprenentatge del català. El cinquè, «Les noves tecnologies de la informació i de la comunicació», se centra a apuntar els reptes que, des d’un punt de vista lingüístic, afronten els projectes tecnològics a través del projecte AINA, alhora que assenyala les xarxes socials com un potencial corpus d’estudis sociolingüístics. Per tancar, Vanrell enumera els reptes de futur a què s’ha d’enfrontar la llengua catalana: la desetnicització de la llengua i els discursos a favor d’adoptar-la, la despolitització de l’aprenentatge de la llengua catalana en el sistema educatiu de les Illes Balears, i el reforç de la creació de nous catalanoparlants. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 544

12/1/24 9:40

Valriu Llinàs: Les rondalles que l’arxiduc no va publicar

545

Les diferents propostes que descansen sota el títol coordinat per Solivellas aporten una visió clara sobre l’estat actual de la llengua catalana a les Illes Balears i destaquen la importància de dur a terme una política lingüística ferma i que, sobretot, conegui la realitat sociolingüística del territori. Les visions sociohistòriques, combinades amb les dades actuals sobre usos, actituds i ideologies lingüístiques permeten dibuixar l’escenari, que resta a disposició de l’actuació. En definitiva, el llibre presenta a to d’assaig —que en alguns casos recorre a la informalitat— una fotografia panoràmica de la nostra realitat, una fotografia que permet ser ampliada i on es dibuixen els detalls del nostre microcosmos lingüístic. Pere Garau Universitat de les Illes Balears

P

V p

Valriu Llinàs, Caterina (2022): Les rondalles que l’arxiduc no va publicar. Mallorca: Galés edicions, 393 p. É sobejamente conhecido, sobretudo entre os folcloristas (mas que também é sentido pela gente comum) que a milenar literatura de tradição oral entrou em decadência por ter perdido a sua função de entreter e educar os povos nas sociedades industriais ou pós-industriais. As primeiras recolhas de literatura oral aconteceram no século xix por ação do ideário do Romantismo, onde se considerava que quem representava o “espírito” das várias nações era o “povo” e suas tradições, sobretudo as de transmissão oral. Os dois primeiros países a interessar-se por essa tradição armazenada na memória de indivíduos pertencentes a uma população maioritariamente rural, foram a Alemanha e a Grã-Bretanha. Simultaneamente, foram também estes países que começaram mais cedo a sua Revolução Industrial, com consequências trágicas para as sociedades campesinas. Com plena consciência da rápida desintegração das condições que permitiram a este conhecimento memorial ser transmitido oralmente através das gerações, e verificando no terreno que a cada década que passasse era cada vez mais difícil encontrar testemunhos válidos do mesmo, lançaram o alarme: é preciso salvar o que ainda é possível salvar, antes do seu desaparecimento total, registrando essas tradições através da escrita em suportes duradouros, como os livros. No campo específico da Literatura Oral em prosa (contos e lendas), rapidamente este grito de alarme deu origem às múltiplas associações de folcloristas em praticamente todas as nações europeias, a par com o aparecimento de personalidades isoladas em locais onde estas instituições não se implantaram. O resultado foi o acumular destes textos orais em grande quantidade, a pontos de quem os pretendia arquivar, publicar e necessitar de um sistema para os classificar e ordenar. Coube à Academia de Ciências da Finlândia, de Helsínquia, inventar e por a circular entre os folcloristas um sistema de classificação e uma teoria para o estudo dos contos tradicionais de caráter indo-europeu. A classificação surgiu em 1910 com a publicação do Verzeichnis der Märchentypen, de Antti Aarne; a teoria ficou conhecida como «escola histórico-geográfica» que pretendia encontrar a origem e difusão dos contos de tradição oral entre os vários povos com línguas e culturas diferentes. Surpreendentemente, esta diversidade cultural parecia não se refletir nos contos recolhidos, pois estes pareciam revelar sempre os mesmos padrões narrativos e temáticos. Embora a pretensão de conhecer a origem dos contos tradicionais fosse em breve abandonada, a sua catalogação, ao longo do sec. xx e xxi, veio a intensificar-se, com a publicação de múltiplos catálogos nacionais e o aperfeiçoamento do catálogo de Aarne, que viria a dar lugar a um verdadeiro catálogo internacional deste género oral (Thompson, 1927/1961; Üther 2004). O livro aqui em análise, Les rondalles que l’arxiduc no va publicar, elaborado pela investigadora Caterina Valriu Llinàs, é, precisamente, uma obra que participa do que foi enunciado nos parágrafos anteriores. Trata-se de uma coleção de 169 versões de contos e lendas tradicionais recolhidas ainda em finais do século xix, encontrando-se 115 das quais ainda inéditas até à data de publicação deste livro. O entusiasmo que esta recolha provoca no leitor interessado nestas matérias deve-se, em parte, à antiguidade dos textos recolhidos, que remontam a uma época em que a tradição oral estava viva, a que acresce Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 545

12/1/24 9:40

546

Paulo Jorge Correia

o facto de estes materiais provirem de uma ilha (Maiorca), que, como todos os lugares isolados, mantém de forma conservadora as tradições antigas. A experiência do leitor é a de estar perante um livro recente, mas que nos dá, pela primeira vez, a oportunidade de contactar com uma tradição que, em parte, já desapareceu há muitos anos. À frescura das versões, recolhidas por um entusiasta local (Antoni M. Penya) sob a supervisão de um erudito esclarecido nas lides do folclore (o arquiduque austríaco Luís Salvador), soma-se a edição, classificação e análise minuciosa deste acervo por parte de uma especialista em Literatura Oral da Universidade das Ilhas Baleares. Aliás, esta obra surgiu em contexto académico, durante um doutoramento em Antropologia defendido pela autora, o que demonstra bem o rigor do contexto em que esta tomou forma. Agora, que foi dada à estampa sob a forma de livro, todo o corpus recolhido foi mantido na sua integralidade, mas só parte do estudo académico da tese foi publicado, adaptado a um público não especializado em folclore. A obra, ainda inédita, mereceu o «Premi Mallorca d’Assaig», em 2021, criando condições para a sua publicação em 2022. Este ano (2023), a tese recebeu o «Premi Antoni Badia i Margarit» para a melhor tese em catalão da Universidade de Barcelona do ano académico de 2021-22. A obra divide-se em cinco partes: 1. Uma introdução que nos descreve o projeto de recolha dos materiais folclorísticos, seus principais intervenientes, os critérios e métodos utilizados, a reconstrução do trabalho de campo com sua calendarização, itinerários e informantes e, por fim, a descrição de dois livros publicados ainda no século xix, com uma pequena parte do corpus recolhido (no original e em tradução alemã). Este estudo do contexto histórico abre-nos as portas a uma viagem no tempo que contribui sobremaneira para a valorização de cada uma das versões que chegaram até ao nosso tempo, e também para compreendermos certas particularidades da época. 2. Uma descrição analítica de todo o corpus, onde a autora faz a destrinça entre géneros (contos, lendas, casos reais e tradições explicativas), delineia suas características formais, estilísticas, etc. Questões mais específicas como elencar quais os personagens característicos nos diferentes géneros e subgéneros e os locais onde esses personagens atuam são analisados com algum pormenor. No caso específico das lendas, a geografia de Maiorca é visitada à luz de alguns dos seus elementos paisagísticos (montanhas, fontes, cursos de água, grutas, etc.) e sua ligação aos personagens sobrenaturais ou históricos que surgem neste género de narrativas. Esmiuçando ainda mais algumas características do conto popular, a autora mostra como aparecem, por vezes, inseridas na narrativa em prosa dialogada, certas fórmulas em verso, as triplicações (de ações, de personagens, de objetos), que contribuem para criar uma expressividade muito própria nestes géneros de tradição oral. 3. Uma edição devidamente ordenada e classificada, antecedida dos respetivos critérios de transcrição e fixação de texto. As versões são ordenadas de acordo com os géneros folclorísticos aos quais pertencem (Contos, Lendas, Casos reais, Tradições explicativas), e em cada um destes é feita uma divisão ainda mais fina por subgéneros. No caso dos contos é usado o consensual sistema ATU (contos de animais, maravilhosos, religiosos, realistas, do ogre estúpido, anedotas e contos formulísticos). No caso das lendas é seguida a proposta de classificação da folclorista israelita Heda Jason (lendas sagradas, demónicas e mágicas). Os «casos reais», que poderiam ser considerados «lendas históricas», prendem-se todos com acontecimentos locais nomeadamente os relacionados com incursões armadas de piratas a Maiorca e suas consequências. Estes são divididos tematicamente. Por fim uma última parte, pequena, dedicada às tradições explicativas, que podem também ser consideradas «lendas etiológicas», apresentadas num bloco único, sem subcategorias. 4. Nas conclusões, retoma-se os principais argumentos do livro de forma sintética, fechando a obra. 5. Por último, não poderiam faltar as principais referências bibliográficas utilizadas, reduzidas ao essencial e acrescidas com as referências aos arquivos e bibliotecas onde os materiais originais desta recolha se encontram depositados. Em anexo, e para a comodidade de quem conhece o sistema ATU e quer saber se um determinado conto integra esta coleção, fornece-se uma relação dos tipos ordenados segundo as subcategorias mencionadas no ponto 3. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 546

12/1/24 9:40

Valriu Llinàs: Les rondalles que l’arxiduc no va publicar

547

Partamos então à descoberta dos contos que o arquiduque não publicou, mas que, em boa hora, Caterina Valriu publicou agora para gaudio de todos nós. A autora, natural de Maiorca e insigne folclorista, é a primeira interessada na tradição oral das Ilhas baleares, e, desde que descobriu o pequeno livro editado no século xix pelo Arquiduque Lluis Salvador com 52 contos, achou que esta obra era «atractiva i enigmàtica» (p. 11). Ao investigar a figura do arquiduque, descobriu que este desenvolveu trabalho antropológico e literário e que deixou documentos seus em diversos países. Mas foi a correspondência trocada entre o arquiduque e Antoni Penya que se abriu uma nova linha de investigação que permitiu devolver a coautoria da recolha a este professor maiorquino. Sobretudo, ficou muito mais claro a divisão de tarefas entre os dois, tendo sido o arquiduque o “arquiteto” do projeto e Penya o seu “executivo”, tendo-se encarregado de todo o trabalho de campo nas mais de 40 povoações de Maiorca que visitou. Através da consulta dos arquivos foi possível também estabelecer que as recolhas foram feitas entre julho e outubro de 1894. Apesar de certas tendências metodológicas da época, hoje em dia ultrapassadas, como por exemplo a reescrita de versões procurando reconstruir uma suposta versão completa de uma história usando fragmentos pertencentes a várias versões “incompletas” da mesma história (versões factícias), as versões recolhidas e passadas a escrito respeitam a simplicidade do linguajar do povo, não tendo sofrido grandes recriações literárias. O suporte narrativo destas histórias é a ação e os diálogos dos personagens, sendo evitandas as descrições. Como tal, tendo em conta o contexto e as práticas da época, estas versões maiorquinas aproximam-se do estilo oral que conhecemos em versões recentes, gravadas com fita magnética. Outra característica das recolhas do século xix, muito por via do ideal Romântico, era a busca do folclore “genuíno”, aquele que se pensava ser “típico” de determinado local. Neste caso Lluis Salvador buscava o caráter “maiorquino” dos contos recolhidos. Aplicando este filtro, as versões que mais apresentam estas características são as lendas. Talvez por isso o arquiduque não tenha publicado a maioria dos contos, quer porque os achasse comuns a outros povos ou os considerasse “incompletos”. Um outro critério de seleção, suspeita-se pelas cartas de Penya, foi o filtro moral (p. 47), responsável pela eliminação ou censura das versões obscenas ou rudes, também ele uma prática habitual entre os folcloristas na época. No final da linha, a revisão, seleção, tradução e edição das versões corriam a cargo do arquiduque, cabendo-lhe a decisão final de publicar ou não os materiais e de que forma. Quando a autora se debruça sobre todo o corpus, encontra um número invulgarmente grande de contos formulísticos (p. 11) e um grande peso das lendas demónicas /sobrenaturais (p. 22), em contraste com a escassez de contos de animais (p. 5), nomeadamente quando comparados com a tradição catalã, em sentido lato. O autor desta recensão destaca sobretudo o facto de este corpus também conter um grande número de contos jocosos / anedotas (p. 24), entre as quais alguns(as) que nunca tinham sido encontrados(as) na área linguístico-cultural catalã. Como sabemos, a anedota é um subgénero abundante na literatura oral, mas que até há muito pouco tempo atrás era considerado como “menor”, não digno de figurar nas coletâneas de contos populares. Daí que a existência de um número significativo de anedotas neste corpus seja uma boa surpresa. Ainda mais invulgar é só encontrarmos tres versões de contos religiosos, isto se tivermos em conta que, na época, as populações eram muito mais ligadas à religião. Dado que muitos contos religiosos são jocosos, poderá ter sido o respeito pelas coisas da igreja que talvez tenha impedido as partes em causa (informantes e coletor) de serem recolhidos um maior número de versões deste subgénero. Já a proporção de contos maravilhosos (p. 29) e a de contos realistas (p. 14), por serem ambos subgéneros caracterizados por narrativas longas e complexas, eram aqueles que verdadeiramente interessavam aos folcloristas da época, nomeadamente quando se tratava de publicar e estudar essas versões. Também são estes dois subgéneros aqueles que são, hoje em dia, mais difíceis de recolher, sobretudo no que toca a versões longas. Por tudo o que foi dito, este livro é uma obra rara de surgir nos nossos dias, um verdadeiro diamante em bruto da Literatura Oral maiorquina, mediterrânica e, porque não dizê-lo, de todo o mundo. A partir deste momento, a comunidade de folcloristas e o público em geral poderá deliciar-se com cada uma das versões apresentadas. Poderão também compará-las com outras versões análogas recolhidas em outras culturas, de forma simplificada, devido à classificação internacional aplicada a todo o corpus. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 547

12/1/24 9:40

548

Francesc Xavier Llorca Ibi Terminemos com uma citação da autora que elucida o valor humano da Literatura Oral: Les rondalles, les llegendes i els succeïts están fets de la matèria dels somnis i de la petjada de la memòria, mostren la capacitat fabuladora de la humanitat, ens forneixen les eines per donar forma a sentiments i emocions, palesen que el llenguatge ens ajuda a ordenar i entendre el món i que és la via que ens permet comunicar-nos i, per tant, humanitzar-nos. (p. 17)

Paulo Jorge Correia Universidade do Algarve

Veny, Joan (2022): Història lingüística dels nostres peixos. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 363 p. Història lingüística dels nostres peixos és un volum compost de vint-i-vuit capítols amb articles, pròlegs i recensions on el doctor Joan Veny i Clar recull els seus treballs sobre ictionímia escrits entre 1973 i 2021. El llibre s’inicia amb la introducció de Nicolau Dols titulada Escatar i escatir, que emmarca el contingut de l’obra destacant, amb paraules precises, la passió del «patriarca de la nostra dialectologia» per la recerca etimològica, el valor de l’obra i l’aplicació dels resultats de les investigacions a la millora de la llengua comuna. Seguidament, Joan Veny, a la «Presentació», explica el seu interès pels noms de la fauna marina a partir d’una comunicació, el 1973, sobre l’origen de penegal, denominació que s’aplica a l’espècie Helicolenus dactylopterus. Aquest capítol de «Presentació» podria ser un tràmit introductori a la lectura del treball, però el rigor i el detallisme aplicats fan que, en realitat, esdevingui un esquema dels orígens, components lèxics, fenòmens lingüístics i altres factors que caracteritzen els noms de la fauna marina. Els articles de l’obra s’agrupen en quatre seccions: I. Aspectes generals, II. Noms d’espècies, III. Diacronia i IV. Obres d’ictionímia comentades. La primera secció, «Aspectes generals», la conformen tres treballs: «Problemes d’ictionímia catalana», «Aspectes d’ictionímia balear» i «Topònims i gentilicis en la ictionímia catalana», on ens introdueix en la problemàtica que el tractament de les denominacions íctiques tenia fa cinquanta anys. Uns problemes com la falta de coŀlaboració entre biòlegs i lingüistes o les llacunes en l’arreplega de documentació medieval que entrebancaven la correcta identificació de les espècies i l’estudi diacrònic dels ictiònims. Així mateix, és una secció on trobem un complet estudi dels estrats lingüístics i termes presents en la fauna balear. Una autèntica història de la llengua catalana a les Balears que pren com a eix temàtic diversos aspectes que conformen el repertori ictionímic: components lingüístics del vocabulari català tant patrimonials com préstecs (grec, llatí, mossàrab, àrab, genovès, occità i castellà), vessant arcaica i renovadora del lèxic, aspectes diatòpics i expansió terminològica. Aquí es fa un incís sobre l’oblit intencionat de la contribució catalana per part de les històries de la llengua castellana, una aportació que, com indica l’autor, sí que reflecteixen estudis ictionímics com els d’Antonio Martínez González, Alberto Manuel Arias i Mercedes de la Torre, entre altres. És precisament en el capítol primer on trobem la disquisició de penegal, una espurna que inicià la passió creixent per la ictionímia d’en Joan Veny i que ha donat el fruit d’aquest conjunt d’articles, referent essencial en el coneixement dels noms de peixos catalans i mediterranis. És aquí on podem observar la meticulosa metodologia de treball i la clara estructura expositiva i argumentativa que marcaran les investigacions etimològiques posteriors. L’estudi s’inicia amb la presentació de l’ictiònim, en aquest cas el panegal o serrà panegal, que l’autor qualifica com un exemple de la significativa presència d’arcaismes en el lèxic mariner. Una presentació del peix (tant en aquest article com en els posteriors) que sempre identifica el nom popular amb el científic, espècie Helicolenus dactylopterus Delaroche (o Sebastes dactylopterus Delaroche). Com hem dit, la falta d’aquesta encertada identificació suposava (i moltes vegades encara suposa) un dels proEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 548

12/1/24 9:40

Veny: Història lingüística dels nostres peixos

549

blemes majors en l’estudi adequat de la ictionímia, un aspecte que l’autor sempre resol i que clarifica enormement l’etimologia i l’evolució de les denominacions íctiques. Posteriorment, afegeix els noms en altres llengües com el castellà (rubio colorado, cabra de hondura, gallineta), el francès (sébaste, rascasse de fond) i l’italià (scorfano di fondale, scorpaena bastarda). El pas següent és indicar-ne les característiques físiques principals: color rogenc, bandes transversals, longitud màxima de trenta centímetres, hàbitat: «Se encuentra en fondos de arena y duros de la plataforma continental hasta unos 500 metros de profundidad», etc.; i les possibilitats gastronòmiques: «molt fi per fer amb suc» (p. 25). És a dir, trobem detallades totes les característiques que poden ser significatives en la motivació semàntica del peix. Posteriorment, fa un seguiment de la presència del terme en els diccionaris catalans, on apareixia en la forma panegal, grafiat amb una -a en la primera síŀlaba que, com diu l’autor mateix: «[...] probablement, ha contribuït a fer poc fructuoses fins ara les indagacions etimològiques» (p. 26). A més a més, ressegueix les variants catalanes que es registren en enquestes diverses, com panegal (Peníscola, Calafell), panagall (Santa Pola, homonimització amb gall), serra panegal (Roses, l’Escala), serrà palegal (o pelegal) a Blanes; i arriba a la conclusió que cal partir de panegal com a adjectiu per tal d’esclarir la motivació i etimologia correctes. A partir d’aquesta forma, que Fabra acceptà en el Diccionari general de la llengua catalana (Barcelona, 1932), Veny aplica l’estudi fonètic com a eina indispensable per esbrinar-ne l’origen: la grafia panegal/penegal s’explica a partir de la confusió que el català oriental fa de la a i e àtones del català antic en una vocal neutra. Si, a més, tenim en compte l’hàbitat de l’espècie, s’obté un resultat lògic: serrà panegal (o penegal) és una variant de la forma serra pelagal (o pelegal), una forma sufixada procedent del llatí pelagus ‘alta mar, mar profunda’. Per tant, serrà penegal o pelagal significa ‘tipus de serrà que viu en el pèlag, en la mar profunda’. Però l’ànsia investigadora no acaba amb aquestes conclusions i l’autor s’endinsa en diverses precisions sobre l’aspecte formal del mot, una característica repetida en els seus treballs que enriqueixen enormement les investigacions. Les argumentacions de l’autor porten a una forma penegal, que és la present actualment als nostres diccionaris normatius. No obstant això, la recerca no s’atura. Tant en aquest estudi concret com en tots els altres, un ictiònim és l’excusa per a una visió de la xarxa lèxica que hi ha al voltant del terme que l’autor marca com a central. És per això que, a partir de panegal/penegal/ pelegal, tindrem la disquisició de tots els derivats catalans, ibèrics i gaŀloromànics de pelagus, amb origen en el grec pelagos ‘alta mar’. Acaba l’article amb cinc apartats de conclusió que arrepleguen les idees principals referents als problemes que la ictionímia catalana tenia en aquell temps, 1977, i les possibilitats d’estudi que s’obrien en aquest camp: • Necessitat de formació de bons repertoris. • Urgència d’abordar l’estudi etimològic de múltiples espècies, «vertader camp erm». • Constatació d’una vessant estàtica, arcaïtzant del vocabulari mariner. •  Necessitat de la formació d’un futur lèxic etimològic de la terminologia marinera, la part ictionímica del qual seria meduŀlar. •  Utilitat d’aquestes etimologies com a pedra de toc per a modificar grafies consagrades en el Diccionari general. Aquest formidable canemàs que veiem en l’estudi de penegal és el fonament de la metodologia que recorre cadascun dels estudis etimològics i lèxics que hi ha en aquest llibre. Una metodologia enormement detallista que no deixa cap espai per tractar de les sòlides tesis etimològiques que enforteixen les bases de la història i el prestigi de la llengua catalana. En aquesta línia, el bloc «II. Noms d’espècies» és un apartat on es tracten els ètims i l’evolució d’aparentment setze denominacions de peixos: pestriu, petarc, catxel, garneu, joglar, baila, quetsémper, pedaç, alatxa, roger, guillemó/guiñamón, dot, sarda, metge, revalla i bavosa, però que hem de multiplicar per molt ja que, aparellats a l’estudi d’un ictiònim principal, trobarem analitzats i perfilats un gran nombre d’espècies i apeŀlatius que s’enllacen amb l’eix temàtic de cada treball. És el cas, per exemple, del capítol 11, titulat «Pedaç, passard: tradició, occitanisme i modernitat en els noms dels Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 549

12/1/24 9:40

550

Francesc Xavier Llorca Ibi

pleuronectiformes», on a compte de pedaç i passard també s’estudien tacó, puput, rèmol, pàmpol, pàmpol i diversos noms de caire sexual com tapa-xones i tapaconys. O el cas del capítol 15, titulat «Dot, un altre italianisme», on a partir de la denominació de l’espècie Polipryon americanum es fa l’anàlisi i la referència a un gran nombre d’apeŀlatius catalans, francesos i italians. En el camp de la història de la llengua, cal destacar la intervenció en un dels constituents més boirosos, els mossarabismes, que són tractats extensament en el capítol 6, «Catxel, un nou mossarabisme del català?»; i en el capítol 12, «Alatxa i els mossarabismes». Trobarem en aquests apartats un extens i rigorós estudi sobre els mossarabismes amb una completa llista de 26 apeŀlatius, 40 topònims i 3 antropònims presents en català. Aquesta recopilació i anàlisi és una llum objectiva i clarificadora al mig de moltes opinions que, massa vegades, han enterbolit el paper d’aquest component de la llengua catalana. Però, si en l’estudi de catxel es confirma l’origen mossàrab del terme, en altres ocasions se’n contradiu el suposat origen, com és en el cas de baila, espècie Dicentrarchus punctatus, una denominació comuna en portuguès, castellà i català. Seguint la sistemàtica d’altres investigacions, es dona la descripció del peix, on es destaquen el paregut i les diferències amb el llobarro, especialment les petites taques negres del flanc com indica l’adjectivació del nom científic punctatus ‘puntejat’. Pel que fa a l’origen d’aquest substantiu, Joan Coromines pensà en un mossarabisme a partir de *lobaira < llat. luparia, etimologia acceptada pels autors que n’han tractat l’origen. No obstant això, Veny observa que les formes portugueses amb -v- tenen difícil explicació, ja que una -p- intervocàlica té com a resultat una -b- en les llengües hispàniques. Aquesta constatació li serveix de fonament per a formular una altra hipòtesi. La nova proposta fixa l’atenció en les taques del peix que han servit de motivació per a la majoria dels noms de l’espècie i ofereix, encertadament, el llatí varius, varia ‘de colors variats’, com a origen de baila. L’autor ens mostra aquí la gran importància d’un bon coneixement de la gramàtica històrica per a seguir camins segurs en les disquisicions etimològiques, un ensenyament que es rebla en altres casos com és la proposta que fa de l’origen de revalla ‘morralla’, que és tractada en el capítol 18. Però, si seguim amb l’anàlisi de l’obra, veiem que els estudis toquen els aspectes més variats de la conformació i les relacions humanes i lingüístiques en la Mediterrània. Hi apareixen, per exemple, antiquíssimes relíquies en el català com és el cas de pestriu ‘peix del grup dels elasmobranquis’, un supervivent de pistricem, acusatiu de pistrix, ‘bèŀlua; peix ferotge’, pres del grec pristis, amb el valor afegit que és un cas únic entre les llengües romàniques. També formes conservades del català medieval com petarc, a compte del qual l’autor ens endinsa en un apassionant passeig per la història del terme pot < *pott ‘llavi gros; o pottu ‘llavi’, un substantiu que tenia la concurrència de llavi, morro i llambrot. Al substantiu se li afegí el sufix germànic -hart, de caràcter despectiu i augmentatiu, creant la forma potard, que per assimilació esdevingué petard. Aquesta importància del coneixement dels fenòmens fonètics generals i, més encara, dels particulars de cada dialecte en l’esclariment de les formes pristines es veu en altres denominacions com metge ‘Cepola rubescens’, ictiònim d’àrea rossellona on hi ha la fluctuació entre el so africat postalveolar sonor i el so africat postalveolar sord, fenomen que justifica l’origen d’aquesta variant en l’apeŀlatiu metxa, un dels diversos sinònims com cinta, veta, cinturó, etc., que fan referència al cos allargat del peix. A més a més, trobarem els camins que les denominacions piscícoles feren (i fan) per la mar. Per exemple, hi veurem garneu ‘Trigla lyra’ com a protagonista d’un apassionant viatge que va des de les costes occitanes fins a l’Atlàntic europeu i a Àfrica. És una mostra arquetípica de l’adaptació que molts termes, especialment ictiònims, tenen en els periples que els porten per diverses costes marines on la llengua catalana juga un paper central. Són uns itineraris que també trobem en qualificatius com roget, occitanisme que s’ha camuflat en català amb la forma roger per a designar el moll; o la forma murciana guiñamón ‘fase juvenil de l’espècie Scomberesox saurus’, variant de guillemó, forma de la costa rossellonesa i de Cambrils. Per altra banda, hi ha capítols on veiem processos d’interferència lingüística, com és el cas dels dedicats als ictiònims del rossellonès, capítol 16: «Sarda, franquet, entre la identitat i la interferència»; i capítol 19, dedicat a l’hiperònim bavosa: «Bavosa: entre la genuïtat i la interferència». Així mateix, cal fer referència a altres aspectes com la importància del coneixement cultural i històric per a la correcta interpretació dels apeŀlatius marins. Assenyalem, per exemple, l’ictiònim joglar, Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 550

12/1/24 9:40

Veny: Història lingüística dels nostres peixos

551

denominació que s’aplica a l’espècie Thalassoma pavo. El joglar és un bell peix de colors vistosos amb franges transversals ondulades de color blau sobre fons verd, que els mariners han comparat amb les vestimentes dels joglars, a través d’una metàfora cromàtica, com demostra fefaentment el Dr. Veny amb una minuciosa i completa investigació. L’estudi inclou fins i tot referències medievals que mostren els mateixos colors en peix i ministrils —terme sinònim de joglar. Dins d’aquest context de necessitat de sòlids coneixements culturals per tal de discernir adientment certes etimologies, hem de situar la denominació quetsémper, una de les variants balears —entre les divuit existents— que s’aplica a l’espècie Synodus saurus. Aquest ictiònim ens endinsa en un món on la percepció del llatí, una llengua estranya per al poble, especialment de sectors amb formació poc lletrada com era el dels mariners, jugà un important paper en la creació de l’ictiònim. L’estudi d’altres transferències de llatinismes d’aquesta mena demostra que quetsémper constitueix la lexicalització d’un segment del versicle «sicut erat in principio et nunc et semper». Al bloc «III. Diacronia», l’autor tracta tres punts: les transfusions lexicogràfiques (capítol 20), el contacte de llengües (capítol 21) i un mot fantasma maxon ‘lliça’ (capítol 22), fenòmens que han entelat el repertori disponible. Dins d’aquest bloc, considerem que és essencial per a la història ictionímica i la lexicografia catalanes l’aportació realitzada en l’article Transfusió lexicogràfica d’ictiònims on el nostre savi ens mostra el modus operandi de Pere Torra, qui, al segle xvii, per la pruïja d’ampliar el seu diccionari va fer passar per catalans noms d’altres llengües romàniques en l’obra Thesaurus verborum ac phrasium (1640). Unes falses incorporacions com capa llonga, palombo, alacrán, espígola, lluernera, turbot... —i així fins a 125— que induí a error a estudiosos i lexicògrafs, errors —alguns dels quals— arriben fins i tot al DCVB. El bloc «IV. Obres d’ictionímia comentades» l’integren sis ressenyes i pròlegs a diverses obres lexicogràfiques importants, algunes fruit de tesis doctorals dirigides pel doctor Veny, com és el cas d’Isabelle Secretan, Xaro Cabrera i Antoni Corcoll; també hi trobem el pròleg de l’espectacular treball biològic i lingüístic de Miquel Duran; i altres pròlegs d’importants obres, més enllà del domini lingüístic català, d’autors com Emilio Barriuso, Alberto Manuel Arias i Mercedes de la Torre. Un complet repertori que ens marca la rellevància de Joan Veny com a figura principal en els estudis ictionímics. Finalment, Història lingüística dels nostres peixos acaba amb una extensa bibliografia amb 452 títols, que és un referent ineludible per a qualsevol investigador del lèxic faunístic marí que vulgui transitar per camins ferms en les seves recerques. Per tant, considerem que estem davant de l’obra més gran i aprofundida, tant en extensió com en sapiència, de la ictionímia catalana i mediterrània. Tan sols apuntarem que, pel que fa a la publicació, trobem a faltar un índex que facilités la recerca de temes i termes de manera singularitzada per a aquelles persones que necessitin consultes específiques. Així mateix —posats a demanar la lluna en un cove— trobem a faltar l’article «Dos caballas advenedizas en dominio catalán», que sí que apareix referit en la bibliografia i que pensem que completaria adequadament la visió dels fenòmens constitutius del repertori lèxic dels éssers marins. D’altra banda, afegirem que, més enllà del contingut pròpiament ictionímic dels capítols, l’obra constitueix un manual d’història lingüística mediterrània vehiculada a través dels noms dels peixos. Valguin com a petits exemples penegal (grec), pestriu (llatí), catxel (mossàrab), garneu (occità) o alatxa (italià), entre altres. Així mateix, observem que l’obra és un testimoni de la influència de la llengua catalana en els altres idiomes de la ribera mediterrània amb exemples de transfusions no sols al castellà com guiñamón, chanquete, robalo, mabre, bote, etc. sinó també al sicilià i a l’àrab del litoral nord-africà. Al capdavall, aquest conjunt de textos és un gran i apassionant repertori d’històries etimològiques que provoca una satisfacció inteŀlectual al lector que moltes vegades sobrepassa la joia i gaudi que l’autor mateix mostra en diversos paràgrafs; com en el cas de l’estudi de pestriu: «Després d’aquesta recerca, tinc la sensació d’haver rescatat una àmfora miŀlenària que el fang i les correnties dels segles havien soterrat al fons del mar» (p. 72). Com s’ha dit, totes aquestes investigacions, a més de descobrir-nos l’origen i evolució dels noms dels éssers marins, també es materialitzen en aspectes d’aplicabilitat per a la millora de la llengua com: Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 551

12/1/24 9:40

552

Javier Giralt Latorre

1) Propostes de termes a introduir al diccionari per a enriquir i especificar la terminologia ictionímica. És el cas, per exemple, dels esmentats catxel, pestriu i quetsémper. 2) Propostes de correcció de formes ja normatives, com és el cas de panegal, que s’ha esmenat en penegal, o peona en paona, a partir de les seves formes etimològiques. 3) Proposta de supressió o restricció de camp semàntic, com el cas de turbot, terme que introduí Torra al seu diccionari sense que, al segle xvii, tingués presència real en la llengua viva. Pel que fa a l’àmbit general de l’obra, cal advertir, no obstant, que la lectura centrada en els ictiònims és només la visió lineal del llibre que ressenyem. Però el compendi dels articles, tan encertadament publicat per l’Institut d’Estudis Catalans, ens permet altres perspectives temàtiques, inteŀlectuals i acadèmiques. Un punt important que trobarem en aquest aspecte seran les recomanacions metodològiques, fruit de la gran experiència de l’autor i que són d’un alt valor per a tot aquell qui vulgui centrar-se en la recerca científica. Un exemple clar d’aquesta vessant és la referència a les disquisicions etimològiques on moltes vegades ens deixem portar per digressions vanes i judicis forçats, com indica l’autor: Les intuïcions etimològiques s’han de recolzar en dades, s’han de revestir d’una certa erudició, s’han d’exhibir arguments comparatius per a fomentar-les; altrament, se les emporta el vent de la improvisació i de la lleugeresa (p. 150).

Finalment, cal dir que l’obra és també un compendi de valors humans com trobem, per exemple, en les diverses referències d’estima i agraïment als seus admirats mestres com Joan Coromines i Antoni Maria Badia i Margarit, entre altres. També veiem, ara i adés, exemples d’humilitat i cavallerositat com l’agraïment sincer que, sistemàticament en cada article, tributa als seus informants i coŀlaboradors, i on no falta mai una justificació als límits dels seus predecessors. Mostres com aquestes de senzillesa, rectitud, fidelitat i humanitat esquitxen aquí i allà l’obra de Joan Veny, detalls que poden passar discretament en la lectura d’un sol article, però que, agrupats en una lectura íntegra i atenta del conjunt, esdevenen un retaule impressionista on la suma de petites pinzellades perfila el retrat d’un colossal filòleg, un rigorós científic i una personalitat plena de valors humans. Comptat i debatut, estem davant d’una obra immensa, fruit d’una tasca sàvia, pacient i rigorosa que iŀlumina el coneixement dels fenòmens lingüístics, culturals i històrics de la ictiologia catalana i mediterrània amb una veu poderosa i irrepetible, de la qual esperem nous fruits que enriqueixin el camí mamprés. Francesc Xavier Llorca Ibi Universitat d’Alacant

Veny, Joan (2022): Variació i norma en la llengua catalana. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 159 p. La fortalesa de Joan Veny no deixa de sorprendre’ns. La capacitat de treball de qui ha estat mestre de tants investigadors en l’àmbit de la Filologia Catalana és admirable i així es posa de manifest, una vegada més, en aquesta nova publicació. Es tracta d’un llibre en el qual el Dr. Veny ens presenta diversos treballs sobre el lèxic català, lligats per una temàtica que «gira entorn de la variació en el temps i l’espai i l’accés de variants dialectals a la norma». Dos ja van veure la llum en 2018: «Elements diatòpics en la lexicografia catalana» i «Tradició, creativitat en els noms del ‘camí de Sant Jaume’»; i un altre va aparèixer a la revista Estudis Romànics en 2021: «Gaŀloromanisme o iberoromanisme? A propòsit d’antropònims catalans d’origen occità». Com a novetat, ens n’ofereix un quart que està en premsa: «Variació diatòpica en català antic»; i, finalment, n’hi inclou un cinquè que correspon a una ponència llegida en 2007 i 2009 en sengles coŀloquis: «Diatopismes i estàndard». A les pàgines 103-104 es donen tots els detalls de la procedència de les cinc contribucions. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 552

12/1/24 9:40

Veny: Variació i norma en la llengua catalana

553

El llibre es divideix en tres parts titulades Diatopia, Onomasiologia i Diatopia i norma, en les quals el lector té l’oportunitat d’endinsar-se, des de perspectives diferents, en el mar immens de la variació de la llengua catalana. En aquestes pàgines, el Dr. Veny ens dona les claus que permeten entendre la riquesa del lèxic dialectal del català i, alhora, l’esforç que històricament s’ha fet per incorporar-la en l’estàndard. Es complementen els treballs amb un annex de trenta-quatre mapes lingüístics, amb els quals exemplifica cartogràficament els mots que comenta en els diferents capítols. Com no podia ser d’una altra manera, tots aquests mapes es fonamenten en la informació que aporta l’Atles Lingüístic del Domini Català (ALDC), encara que en alguns casos hi incorpora les dades de l’Atlas Lingüístico y Etnográfico de Aragón, Navarra y Rioja (ALEANR), especialment interessants per veure el comportament d’alguns vocables en aragonès. I es tanca el volum amb un útil índex de mots, on recull totes les paraules que ha comentat al llarg dels cinc capítols. Els textos del professor Veny són engrescadors i aconsegueixen tothora desvetllar l’interès del lector, perquè, d’una manera o altra, sempre aporten una innovació en el camp d’estudi de la llengua catalana. En aquest sentit, volem remarcar tot seguit les raons per les quals hem de recomanar la lectura del llibre que aquí ressenyem. La primera d’aquestes raons, la trobem en l’article que duu com a títol «La variació diatòpica en el català antic» (p. 11-32), on repassa «la variació dialectal dins l’espai de l’edat mitjana quan el llatí ja havia esdevingut un romanç diferenciat (segles vii-xv)». A partir de la distinció que ja existia entre el llatí clàssic i el vulgar que va arribar a la província Tarraconense, el Dr. Veny posa de relleu que, en la seva evolució, el llatí parlat allí va començar a derivar cap a una nova realitat lingüística que, aleshores, presentava més afinitats amb la de la Gàŀlia (p. ex., cat. i oc. menjar, fr. manger, oposat al cast. i port. comer), però també certes coincidències amb l’àrea més oriental de l’àmbit romànic (p. ex., del ll. equa > cat., gall., port. egua, cast. yegua, rom. iapă), i fins i tot la preferència per alguns mots que només han deixat descendents en català (p. ex., ant. enagar, desar, enyorar, vora, deler). Amb molta cura, fa una revisió dels factors que van provocar la diversificació d’aquell romanç que neix entre els segles vii-viii. D’una banda, es deté en els esdeveniments històrics que foren determinants en la configuració del català, tal com el coneixem actualment: la conquesta musulmana, que coincideix amb la incipient manifestació dels romanços peninsulars i determina la formació del català en un territori específic; i el repoblament de les terres conquerides als sarraïns, que afavoreix l’extensió de la llengua catalana. D’una altra, concreta les causes que han afavorit la variació interna del català. De caire històric són: el substrat, present fonamentalment a través de mots que apareixen arreu del domini lingüístic (p. ex., argelaga, mata, barranc, barraca, bres, bresca), però especialment interessant a l’àrea pirinenca occidental per la presència d’una població “basca o bascoide” fins al segle x; el superstrat germànic, per al qual es plantegen diferents vies d’incorporació al català (p. ex., guàrdia, franc, bramar, esparver, gratar); i l’adstrat, que cal tenir molt en compte en aquelles àrees que han estat (o estan) en contacte amb altres llegües, com l’occità, l’aragonès, el castellà, el sard o l’italià. Pel que fa al paper de l’àrab en la configuració del català, afirma Veny molt encertadament que realment no es pot considerar un superstrat, sinó que cal parlar més aviat d’adstrat, atès l’influx que durant molt de temps exercí sobre els romanços veïns (p. ex., jarra, talaia, tambor, carxofa, séquia), encara que en territori valencià i insular, amb la reconquesta, hi va haver contacte directe amb la població musulmana i el català (com l’aragonès) es convertí en un vertader superstrat (p. ex. tafulla, atzucac, alficòs o dacsa, en valencià; tafona, estormia o a betzef, en balear). Una altra qüestió que soluciona raonablement el Dr. Veny és la influència del mossàrab, defensable en la toponímia llevantina, però no en altres elements lingüístics, que cal atribuir a l’acció de l’aragonès (com fardatxo) o altres llengües (com alatxa, de dialectes italoromànics). Pel que fa als factors geogràfics, assenyala Veny que la situació marginal o d’aïllament d’alguns territoris de l’àmbit catalanòfon ha provocat la presència d’arcaismes, com es pot testimoniar en balear, bona part del català occidental, del català septentrional o de l’alguerès. També observa que hi ha hagut factors socials que han participat en la diversificació dialectal, sobretot a l’hora d’explicar el triomf de determinades solucions lligades a una classe social benestant i, en conseqüència, a una varietat prestigia­ Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 553

12/1/24 9:40

554

Javier Giralt Latorre

da de la llengua. Tanmateix, Veny conclou que, dins tota aquesta diversitat, una de les característiques del català és la unitat gràcies a tota una sèrie de trets que han fet possible avui «una llengua comuna amb notable participació diatòpica i no basada en un model unidialectal». La segona raó per llegir aquesta publicació ens la facilita el treball titulat «Elements diatòpics en la lexicografia catalana» (p. 33-48), en el qual el professor Veny dona compte de l’aparició de diatopismes en set diccionaris catalans de tot el domini lingüístic, redactats entre el segle xv i el segle xix: Liber elegantiarum, de Joan Esteve (1489 [1472]), Thesaurus puerilis, de Onofre Pou (1575), Fonts verborum et phrasium, Antoni Font (1637), Dictionarium seu thesaurus catalanolatinus, de Pere Torra (1640), Gazophylacium catalano-latinum, de Joan Lacavalleria (1696), Diccionario valenciano castellano, de Carles Ros (1764) i Diccionari mallorquí-castellà, de Pere Antoni Figuera (1840). Remarca Veny que els diccionaris anteriors als segle xvii tenien la missió d’ensenyar el llatí, mentre que, posteriorment, l’objectiu fou l’ensenyament del castellà. Quant als dialectalismes, observa que Esteve, Font, Ros i Figuera, que serien autors perifèrics, són els més fidels a les peculiaritats diatòpiques respectives, malgrat que dins el marc de la unitat lingüística; en canvi, Pou i Torra són més integradors, i Lacavalleria és el més neutre, perquè incorpora el català central amb escassos elements dialectals. El tercer motiu que anima a llegir aquest llibre el tenim a l’article «Gaŀloromanisme o iberoromanisme? A propòsit d’antropònims catalans d’origen occità» (p. 49-60), on reprèn la qüestió de la “filiació” lingüística del català. És interessant el punt de vista del Dr. Veny a l’hora d’abordar l’assumpte, perquè insisteix en quatre aspectes fonamentals. En primer lloc, defensa la inadequació del mot “filiació”, perquè indica dependència d’una altra llengua, i l’encert del terme “relació”, perquè implica el parentiu amb altres llengües. En segon lloc, manifesta la necessitat de matisar les etiquetes d’iberoromanisme i gaŀloromanisme entre les quals el català fluctuaria històricament, ja que cal tenir presents condicionants geogràfics i cronològics per donar-los un sentit adequat. Pel que fa a l’iberoromanisme, admet que, en fase de romanització, català (sobretot l’occidental en referència al lèxic), aragonès i castellà comparteixen una base llatina comuna parcialment diferent de l’occità. Posteriorment, en fase de romanicitat, han estat els fets històrics, a partir dels segles xvi-xvii, els que han afavorit una relació cada vegada més intensa amb el castellà, amb la particularitat que no ha estat per via geogràfica, sinó per via impositiva, postergant la llengua pròpia en tots els territoris catalanòfons. A més, no s’ha d’oblidar que a la Franja hi ha hagut secularment un contacte continu amb l’aragonès i que en valencià es van introduir molts aragonesismes per la participació dels aragonesos en la repoblació del País Valencià. En relació amb el gaŀloromanisme, Veny considera que el català s’ha de relacionar directament amb l’occità, perquè són moltes les concomitàncies entre les dues llengües, que testifiquen una probable continuïtat d’àrea lingüística durant els segles vii-xii. Més tard, hi haurà esdeveniments històrics que també facilitaran l’entrada d’elements occitans en el català septentrional. Per tal d’exemplificar la importància de les relacions de l’occità amb el català, Veny dedica la segona part del capítol als antropònims que han arribat des de terres occitanes, i ho fa revisant —i homenatjant, alhora— l’obra de Francesc de B. Moll sobre els llinatges catalans. Mitjançant aquest resseguiment, observa que hi ha tota una sèrie de cognoms catalans d’origen occità, en ocasions con­ siderats d’origen francès, que tenen la seva motivació en la procedència geogràfica dels immigrants (Mallach, Mirabent, Plaiensa, Plensa, Pompidó, Sabanés), en alguns noms de família occitans (Clausell) o en el tractament fonètic i/o morfològic de l’antropònim (Micheu). La quarta raó que fa que aquest llibre sigui realment atractiu és l’article titulat «Tradició, creativitat i cultura popular en els noms del ‘camí de Sant Jaume’» (p. 63-81), un deliciós estudi dels noms de la “via làctia” en català (recollits en el mapa 25 de l’annex cartogràfic final), on n’aporta documentació i n’examina els orígens o les motivacions. A partir de les denominacions més cultes, com Galàxia i Via Làctia, amb una escassa productivitat, el Dr. Veny comenta les que popularment han arrelat en l’àmbit catalanòfon. Comprovem que Sant Jaume (o Santiago) és l’advocació que apareix majoritàriament en diferents locucions, sempre aŀlusives a la via que es dirigeix a Composteŀla: camí de Sant Jaume, que s’estén pel català oriental i pel valencià septentrional i meridional; carrera de Sant Jaume, limitada a Organyà, Mallorca i Menorca; carrer de Sant Jaume, atestada a Mataró i alguns punts de les Illes Ba­ Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 554

12/1/24 9:40

Veny / Cabré: Antoni M. Badia i Margarit: rellevància acadèmica...

555

lears; carretera de Sant Jaume, localitzada a bona part del Principat de Catalunya, en valencià septentrional i alguns punts de la Franja d’Aragó; camí de Santiago, usada en una part del valencià i en algun punt del tortosí; carretera de Santiago, en punts del tortosí i a la Franja d’Aragó; o carro de Santiago, carro de Sant Jaume o rastre de Sant Jaume, amb una utilització molt escadussera. Es palesa també que menys profusió han tingut altres sants a l’hora de designar la Via Làctia: camí de Sant Miquel, camí de Sant Pere, arc de Santa Anna, carro de Sant Joan. I d’altres, encara que pocs, troben la motivació en raons alienes al món religiós: camí del Cel, caminito de l’uva, senda de l’alba, camí de la palla. De la com­ paració amb altres llengües romàniques, Veny conclou que, en català, no hi ha conceptes com ‘pont’, ‘arbre’, ‘vent’, ‘llet’, ‘vall’ o ‘escala’, i que hi ha absència d’altres referents locatius, com Jerusalem o Betlem, o d’altres advocacions, com Sant Jordi, Sant Josep, Sant Bernat, Sant Blai o Sant Carles. La cinquena i darrera raó que justifica la recomanació del llibre és l’últim capítol, on ens parla de «Diatopismes i estàndard» (p. 85-102), és a dir, del conflicte que sempre ha existit entre la llengua parlada i la llengua escrita. En aquest sentit, el Dr. Veny posa en relleu que el català «és un exemple singular de com el seu model codificador ha resolt el problema de la relació entre dialectes i llengua estàndard». Indiscutiblement, la història no ha estat generosa amb el català per la forçada fragmentació política i administrativa dels territoris de llengua catalana. Aquesta manca d’unitat ha provocat la prevalença d’una llengua diferent i, en conseqüència, ha impedit una oficialitat duradora del català, la qual, segons ell, hauria facilitat segurament que un dialecte s’hagués convertit en el model supradialectal, com ha passat en altres llengües. Davant d’aquesta realitat, Veny assenyala que la restauració del model s’havia de fer respectant les sensibilitats dialectals, i aquesta ha estat la premissa des que Pompeu Fabra publicà el Diccionari general de la llengua catalana (1932). En aquest article, Veny examina dues qüestions relatives a aquesta relació entre la llengua oral i l’escrita. La primera es refereix a l’entrada de diatopismes en la lexicografia normativa, un fet que ja queda reflectit en l’obra de Pompeu Fabra i que l’IEC va intensificar en la primera edició del Diccionari de la llengua catalana (1995), encara que aquesta tendència es va frenar en la segona edició de 2007. La segona té a veure amb el paper de la lexicografia dialectal i la geolingüística en la configuració de l’estàndard, un aspecte que ha estat fonamental perquè ha permès avaluar aquesta admissió de diatopismes en les diferents obres lexicogràfiques; a més, demostra Veny com l’Atles Lingüístic del Domini Català esdevé una obra capital perquè permet comprovar l’extensió de l’ús dels dialectalismes, un dels criteris bàsics a l’hora d’introduir-los en el DIEC. Com a colofó del capítol, dedica un paràgraf a comentar l’entrada justificada en els diccionaris normatius d’alguns castellanismes socialitzats, amb certa tradició i extensió d’ús dins el català. L’evidència s’imposa: el professor Veny frueix estudiant les paraules, buscant el seu origen, analitzant-ne els canvis i, sobretot, preant la riquesa dialectal de la llengua catalana. De bell nou, ens ho demostra en aquestes pàgines, en les quals, a més, d’una manera conscient, ha aprofundit en la relació que existeix entre la norma i la variació diatòpica, per tal de donar-li el valor que mereix. I magistralment aconsegueix fer-ho d’una manera comprensible i plaent, però sempre des del rigor que exigeix la investigació lingüística. Javier Giralt Latorre Universitat de Saragossa

J

V r

Veny, Joan / Cabré, Teresa (ed.) (2022): Antoni M. Badia i Margarit: rellevància acadèmica, inquietud científica i servei a la llengua. Commemoració del centenari del seu naixement. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 278 p. Era un deure recordar la personalitat d’Antoni M. Badia Margarit arran del centenari del seu naixement, una personalitat polièdrica que va marcar la diferència en el camp de la investigació, l’ensenyament universitari, la gestió acadèmica, units a una conducta ètica i una calidesa humana exemplars [...] Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 555

12/1/24 9:40

556

José Enrique Gargallo Gil

Així comença la «Presentació» d’aquesta obra coŀlectiva en record d’Antoni M. Badia i Margarit en el centenari del seu naixement: amb un esment inicial sobre la seva vàlua professional (acadèmica, gestora) i humana per part dels curadors de l’obra, Joan Veny i Teresa Cabré. En aquesta «Presentació» (p. 11-13), Veny i Cabré donen raó de la procedència de la vintena llarga de textos aplegats: (1) d’una banda, els actes d’homenatge —no presencial, a causa del confinament— organitzats per l’Institut d’Estudis Catalans els dies 24 i 25 de novembre de 2020, que ocupen la major part del llibre i reflecteixen la diversitat de mirades dels participants a l’acte institucional; i (2) una «Aportació de la Universitat de Barcelona», més breu i a manera d’apèndix, com a reflex d’un reconeixement per part de l’Alma Mater que, per la situació sanitària viscuda en aquella mateixa tardor de 2020, no es va poder celebrar. Com és habitud en recensions d’obres amb múltiples coŀlaboradors, em guiaré de manera seqüencial pels títols de les parts principals i pels epígrafs de cada contribució particular. Una breu primera part, intitulada «Obertura de la commemoració del centenari d’Antoni M. Badia i Margarit a l’IEC» (p. 17-24), reuneix els quatre parlaments de diferents autoritats: el president de l’IEC, Joandomènec Ros; el comissari de l’Any Antoni Badia i Margarit, Carles Duarte; la presidenta de la Secció Filològica, Teresa Cabré; i la consellera de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Àngels Ponsa. Cal dir d’entrada que en els títols de les contribucions següents, de caire acadèmic o universitari, es reitera, com d’altra banda era d’esperar, el nom de l’homenatjat. I en aquest sentit alternen, juntament amb la designació íntegra d’«Antoni M. Badia i Margarit», les parcials d’«Antoni M. Badia», «Badia i Margarit», i també la més senzilla i alhora identificativa de «Badia». Un altre constituent que els diversos títols reiteren és, significativament, el de «llegat». I una altra de les característiques comunes del conjunt és la minuciosa distribució dels continguts en epígrafs i subepígrafs, ben eloqüents a l’hora de configurar aquest retrat coŀlectiu de la figura polièdrica de Badia. «El llegat de Badia a la lingüística», amb dues parts marcades amb la indicació numèrica i parentètica de (I) i (II) [p. 25-170], acull contribucions vàries, que retraten la condició polifacètica de Badia en aquest camp de la ciència que constitueix la lingüística. En la primera aportació, Josefina Carrera-Sabaté («Antoni M. Badia i Margarit: més enllà de la fonètica i de la fonologia», p. 27-48) recorre fites vitals de l’investigador (Coïmbra, 1945; Zuric, 1950; Estrasburg, 1965; Barcelona, 1951), amb tot de figures a manera d’iŀlustracions, i treballs diversos en la segona part del segle xx sota l’epígraf de «La modernitat». La contribució de Maria-Rosa Lloret («El llegat de Badia a la lingüística: morfologia», p. 49-81), que reitera en part del seu títol el del bloc principal que l’integra, aporta llum sobre un camp menys conegut de l’activitat investigadora del Badia lingüista; i ho presenta de manera generosa, al llarg d’una trentena de pàgines, tot concloent a la darreria del text, a propòsit de l’aparent migradesa del llegat de Badia en l’àmbit morfològic, que els estudiosos posteriors no l’han acabat valorant com calia. Anna Bartra-Kaufmann («Antoni M. Badia i Margarit, gramàtic. Tradició, innovació i llegat», p. 83-100), sota «El gramàtic a contracor» com a epígraf primer, assenyala que Badia i Margarit no s’acabava de considerar a si mateix pròpiament “gramàtic”, per tal com «les seves dues gramàtiques, la Gramàtica catalana (en castellà, de 1962) i la Gramàtica catalana. Descriptiva, normativa, diatòpica i diastràtica, de 1994, «eren totes dues obres forçades per circumstàncies contingents externes» (p. 83). Tot i això, l’autora relativitza aquesta autopercepció, i pondera aspectes diversos de totes dues gramàtiques a través d’alguns exemples (La definició d’oració, L’article i les parts de l’oració, Els verbs ser i estar; Les construccions passives). En una segona remesa, «El llegat de Badia a la lingüística» (II) aplega quatre contribucions més. Amb «Antoni Badia i la sociolingüística» (p. 103-112), Joaquim Torres Pla destaca, entre altres contribucions, la coneguda enquesta sobre la llengua dels barcelonins, retrat sobre la situació (socio)lingüística de la ciutat als anys 60, així com la projecció de la sociolingüística en la dialectologia de caire tradicional. Joan Anton Rabella («El llegat de Badia a la lingüística: història de la llengua i gramàtica històrica», p. 113-127) s’acosta a la vessant del diacronista, tot començant pel l’etapa de formació acadèmica i els primers treballs, com és la seva tesi doctoral (defensada a Madrid el 1945 i publicada el 1947: Los complementos pronominalo-adverbiales derivados de IBI e INDE en península Ibérica); i Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 556

12/1/24 9:40

Veny / Cabré: Antoni M. Badia i Margarit: rellevància acadèmica...

557

aborda també aspectes diversos, entre els quals destaco la visió projectada en el llibre La formació de la llengua catalana, que implicava els factors històrics determinants de la distribució dialectal de la llengua, i que suscità controvèrsia en el seu temps entre diversos especialistes. Mar Massanell i Messalles, amb «El llegat de Badia i Margarit a la dialectologia i la geolingüística» (p. 129-149), orienta la mirada envers aquestes altres prolífiques facetes del mestre: els inicis amb les enquestes i els treballs sobre l’aragonès —en aquest sentit cal tenir ben present la dimensió del Badia romanista, qüestió sobre la qual incidirem més avall—, el paper de promotor de l’Atles lingüístic del domini català (ensems amb Germà Colón), la primera enquesta a Sant Pere de Ribes el juliol de 1964. I tot això, sense perdre de vista les orientacions més recents (L’aplicació de l’estructuralisme als parlars catalans; El trànsit de la dialectologia historicista a la dialectologia sociolingüística). Completa el bloc sobre lingüística Albert Turull amb «Antoni M. Badia i Margarit i l’onomàstica» (p. 151-170). Aquesta altra disciplina, l’onomàstica, interessà Badia també des de la seva primera etapa d’investigador, tal com ho prova el seu «primer congrés», el de Toponímia i Antroponímia, a Brusseŀles el 1949. Els epígrafs de Turull són prou indicatius de la persistència de Badia en l’estudi de l’onomàstica pràcticament al llarg de tota una vida: Les aportacions de Badia i Margarit a l’etimologia toponímica (1949-1966); La toponímia en la teoria sobre la formació de la llengua catalana (1981) i altres escrits de les darreries del segle xx; L’antroponímia: Badia i Margarit i el projecte «PatRom» (1987-2004). Davant l’abundosa i dispersa producció de l’homenatjat en matèria onomàstica, Turull manifesta finalment la conveniència d’aplegar-la i reeditar-la per facilitar el reconeixement públic d’aquesta altra faceta investigadora. «El llegat de Badia a l’Institut d’Estudis Catalans» (p. 171-199) aplega tres textos més, de la mà de persones que van compartir amb ell tasques i espais acadèmics de l’Institut i de la seva Secció Filològica (SF). Precisament aquesta motiva el títol escollit per Joan Martí i Castell («Modernització de la Secció Filològica», p. 173-183), que escriu sobre la incorporació de Badia a l’IEC (1968) i la creixent implicació en les tasques acadèmiques de la SF, de la qual fou president entre 1989 i 1995. Entre les seves aportacions més rellevants, s’hi destaca l’elaboració de la proposta per un estàndard oral i la represa d’Estudis Romànics. Precisament «La revista Estudis Romànics» (p. 185-191) és l’objecte d’atenció de Joan Veny, qui sintetitza la història de la revista, fundada i dirigida en una primera etapa per Ramon Aramon i Serra. Veny descriu en particular el rerefons que propicià la represa d’Estudis Romànics l’any 2000, amb Badia ja com a director, així com altres aspectes d’aquesta publicació emblemàtica de l’Institut, com és el relleu en la direcció per part del mateix Joan Veny un cop traspassat el mestre. «El llegat de Badia a l’Institut d’Estudis Catalans: el Diccionari de la Llengua Catalana» (p. 193-199), de Joaquim Rafel, incideix en una altra obra, també emblemàtica, de l’Institut i de la seva SF, el primer DIEC (de 1995), elaborat justament durant la presidència de la SF per part de Badia. S’hi ofereixen pinzellades sobre el procés final d’enllestiment de l’obra: «tres anys d’activitat febril», la tria del nom definitiu a la sessió del 14 d’octubre de 1994 (p. 197) i la total implicació de Badia un cop enllestit el diccionari, per al qual arribà a oferir, en la sessió plenària de la SF del dia 13 de gener de 1995, un esborrany de pròleg, que acabà esdevenint definitiu, amb el títol de «Gestació, història, contingut i formes d’aquest diccionari». «El llegat de Badia en l’àmbit internacional» constitueix un nou bloc, que, amb dos textos més, mostra la projecció i el prestigi de l’homenatjat de portes enfora de l’àmbit català. Beatrice Schmid («L’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes», p. 203-209) n’ofereix tres perfils: (1) la seva contribució fundacional a l’AILLC, (2) les intervencions en els coŀloquis de l’Associació i (3) la seva actuació com a conseller en aquesta mateixa. Fernando Sánchez-Miret («Antoni M. Badia i Margarit i la Société de Linguistique Romane», p. 211-214) tracta la vinculació de Badia a la Société i a la gran família dels romanistes (a la qual, com és sabut, li agradava de referir-se com Romania amica), el seu paper determinant i protagonista en el VII Congrés de Lingüística Romànica l’abril de 1953, l’elecció com a president de la SLiR al congrés de Bucarest (1968) arran de la mort de l’anterior president, John Orr, i del primer vicepresident, Angelo Monteverdi. D’altra banda, l’epígraf final («Algunes idees del doctor Badia en els discursos institucionals», p. 220-222) destaca la implicació del Badia romanista en la romanística europea (la seva dilecta Romania amica). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 557

12/1/24 9:40

558

Claudia Elena Menéndez Fernández

«Un mestre que deixa petjada» és el títol que aixopluga dues contribucions més, que abunden en la xarxa acadèmica i amical que Badia va teixir al llarg de la vida: Denise Boyer, amb «Les Misceŀlànies» (p. 227-230) que li foren dedicades amb motiu dels seus seixanta-cinquè i setanta-cinquè aniversaris, amb abundosa i diversa participació; Lídia Pons («L’Associació d’Amics del Professor Antoni M. Badia i Margarit»), amb les quatre edicions que van aplegar amics i estudiosos diversos al caliu de temes triats pel mateix Badia (dialectologia, sociolingüística, del llatí al romanç, lingüística romànica) entre 2004 i 2009. «Uns mots de cloenda» (p. 241-243) per part de Teresa Cabré com a presidenta de la SF completen el nucli de la publicació, derivada de l’homenatge de l’IEC. I enriqueix finalment el conjunt de l’obra una «Aportació de la Universitat de Barcelona a la commemoració del centenari d’Antoni M. Badia i Margarit», amb tres parts. Emili Boix, amb «L’homenot Badia i Margarit: la matriu social i religiosa d’un (socio)lingüista» (p. 247-260), posa en relació, molt reeixidament, facetes humanes (social, religiosa) i professionals (lingüística) del nostre homenot; també del paper primordial de la seva esposa, Maria Cardús («una Maria delicada i inteŀligent, l’esposa amorosa i sacrificada, que d’estrella del mar esdevindria l’estrella de la seva vida», en paraules també delicades de Joan Veny, que reprodueix Emili Boix). I no manca una atenta mirada (p. 254-258) d’aquest autor a la incursió sociolingüística de Badia en la seva ciutat natal (La llengua dels barcelonins, obra sociolingüística cabdal, epígraf de la p. 254), una obra de referència que Joaquim Torres Pla tracta prèviament en aquesta mateixa obra. D’altra banda, M. Teresa Galceran Huguet («El rector Badia, pilar de la renovació de la Universitat de Barcelona als inicis dels anys vuitanta», p. 261-274) observa el paper crucial de Badia al front de la UB en els anys de la recuperació democràtica a l’Alma Mater. I en aquesta mateixa línia abunda la contribució darrera, d’Àngels Massip («Badia i Margarit i l’inici de la normalització lingüística postfranquista a la Universitat de Barcelona» (p. 272), que situa dins del marc d’una UB regida per Badia el seu paper de persona compromesa, meticulosa, indefallent (vegeu al respecte aquest eloqüent epígraf de la p. 227: «Governant incansable que tenia cura també de les coses petites»). En suma, aquest llibre de títol tan ben triat (rellevància acadèmica, inquietud científica i servei a la llengua son enunciats que descriuen amb justesa el doctor Badia) és, en efecte (i com també expressa el subtítol), una “com-memoració”, és a dir, un acte de “memòria compartida”: l’acompliment del deure de «recordar la personalitat d’Antoni M. Badia Margarit arran del centenari del seu naixement», tal com escriuen els coeditors al començament del llibre. José Enrique Gargallo Gil Universitat de Barcelona Institut d’Estudis Catalans

Viejo Fernández, Xulio (2021): Una introducción a la fonoloxía asturiana. Uviéu: Trabe, 531 p. L’asoleyamientu de trabayos que, enmarcaos dientro del ámbitu de la Filoloxía Asturiana, busquen afondar nel conocimientu ya investigación de la llingua asturiana por sí mesma, constitúi siempre un motivu de fonda allegría. Nesti sen, l’apaición d’esta obra ye una noticia fabulosa, máxime cuando llega de la mano del bon facer y capacidá d’análisis que definen al profesor Viejo Fernández, autor d’otres investigaciones de renome sobre la caracterización del idioma propiu d’Asturies. Con esti «manual pa nes clases de l’asignatura Fonoloxía Asturiana» (p. 7), que’l profesor imparte na Universidá d’Uviéu dende va una década, tenemos al algame un volume concebíu col envís de presentar una síntesis propia y organizada de los conocimientos fonolóxicos disponibles (hasta’l momentu, daqué superficiales ya insuficientes, p. 9), encalzándola al traviés d’una reflexón teórica y metodolóxica de gran altor que queda acutada al espaciu xeográficu del norte del dominiu llingüísticu, esto ye, a Asturies. Asina, y darréu d’unes «Palabres preliminares» coles que l’autor desplica’l porqué del títulu escoyíu pal manual y les sos implicaciones, articúlase una esposición d’idees xebrada en cuatro capítulos de Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 558

12/1/24 9:40

Viejo Fernández: Una introducción a la fonoloxía asturiana

559

diferente llargor, dividíos al empar en varios subapartaos, que refieren toa mena de cuestiones. Rellaciono a continuación, a mou d’un breve resume descriptivu, dellos de los conteníos que puen afayase: — Capítulu 1: «La fonoloxía na llingüística asturiana» (pp. 9-25). Tres d’un repasu curtiu al pesu del datu fónicu na centenaria tradición d’estudios filolóxicos asturianos, el profesor Viejo Fernández plantégase la necesidá d’establecer un ciertu grau de revisión teórica y dir en cata de nueves perspectives d’análisis. Entama asina por afitar unes definiciones amañoses de fonética y fonoloxía y, sobre manera, valorar el papel que xuega esta última nes estremaes corrientes llingüístiques. Con ello, aspira l’autor a acolumbrar más allá de les clasificaciones estructuralistes clásiques y abrise a considerar supuestos teóricos d’otros enfoques, como’l xenerativismu, pal que la unidá fundamental d’estudiu ye’l constituyente fónicu mínimu. Un exemplu novedosu de les posibilidaes científiques d’aplicar otros modelos d’análisis propónlu l’autor a la de suxerir contemplar los paradigmes de llingües templétiques pa interpretar, por casu, que’l conteníu léxicu ‘felín domésticu’ del términu asturianu gatu nun taría na raíz gat-, sinón nel patrón consonánticu g-t, mentanto que la información flexiva y derivativa allugaríase nel vocalismu, lo que según él podría desplicar de manera integrada la variante mayoritaria gatu y tamién la metafonética guetu, ente otres (p. 22). — Capítulu 2: «Les unidaes d’análisis» (pp. 27-173). A lo llargo d’esti capítulu, Viejo Fernández fai una descripción perestensa de les diferentes unidaes d’análisis que, de baxo a riba, componen l’estudiu fonolóxicu, teniendo en cuenta tamién les consecuencies que se deriven d’ello nos cuatro niveles previamente caracterizaos (el fonéticu, el fonotácticu, el fonemáticu y el morfonolóxicu), too ello acompañao con una riestra abondante d’exemplos de pallabres y/o frases de la llingua asturiana. Encétase tala descripción pel trazu fónicu, entendíu como’l fechu sonoru definitoriu de los fonos del llinguaxe (p. 27), y el conxuntu de trazos que son a formar un fonu. Pal casu del asturianu, l’autor llega a definir la existencia —orientativa— de 62 fonos (pp. 33-35). Darréu d’ello, continúase la esposición pela caracterización de la sílaba, atendiendo a les sos partes fundamentales (esto ye, l’ataque y la rima) y, especialmente, a les transiciones ente una y otra, pa lo que Viejo Fernández se val de la presentación de les pautes combinatories que xeneren un significante vidable n’asturianu. Nesti sen, ponse l’atención nes llamaes variantes demarcatives (con soníos róticos, llaterales, nasales, aprosimantes y xiblantes [pp. 58-73]) y nos ralos fónicos, asumíos como la posa acústica que dexa conocer el pasu d’una sílaba a otra, y que puen ser de calter léxicu, sintácticu y morfolóxicu ([pp. 73-123]). Demientres la descripción teórica que s’amuesa nesti capítulu, l’autor va introduciendo de xemes en cuando hipótesis fuertes pal devenir de la obra, que retomará en posteriores apartaos. Ye’l casu, por exemplu, del apunte que se fai al rodiu de les paravocales [j, w] en diptongos decrecientes (p. ex. asturianu occidental feitu ‘hecho’, toupu ‘topo’), a propósitu del so estatus fonolóxicu. Asina, nestes primeres fueyes el profesor Viejo Fernández dexa entever la existencia d’un reaxuste fonotácticu na silabación de [j] y [w], de mou que nel occidente d’Asturies caltendríase una secuencia del tipu factu > f[ei]tu mas, pela contra, nel centru-oriente habría dase otru desarrollu que condiciona’l resultáu actual: factu > f[ei]tu > fe[it]u > fechu (pp. 95-97). Siguiendo pela caracterización de les distintes unidaes d’análisis, atiéndese tamién, yá nel ámbitu suprasegmental, a los trazos de prominencia como la intensidá, el tonu y la cantidá. Nesti puntu, l’autor plantega la operatividá fonolóxica del usu del conceptu de mora (= una vocal curtia) como pauta organizativa de la fonotaxis asturiana (p. 130) pues, si bien actualmente l’asturianu ye una llingua silábica, según Viejo Fernández delles variantes occidentales presenten reminiscencies históriques d’un cómputu fónicu vinculáu a la mora, afitando un modelu de prosodia nel que la cantidá pue llegar a alternar col acentu intensivu na distinción de dellos valores conceptuales (p. 167). Remátase’l capítulu col estudiu de la palabra fonolóxica, entendida como una secuencia silábica que s’articula al rodiu del acentu intensivu y tien valor significante, del enunciáu y de la enunciación, a lo que s’amiesta un breve apartáu recapitulatoriu. — Capítulu 3: «El vocalismu asturianu» (pp. 175-474). Ensin dulda, ye esti capítulu’l de mayor estensión y, tamién, au se concentra la sustancia teórico más relevante, reabriendo los filos discursivos que quedaren introducíos nel capítulu anterior pa procurar ufrir una esplicación integral de la situación del vocalismu asturianu. Los conteníos xébrense equí en dos partes con múltiples apartaos y subaparEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 559

12/1/24 9:40

560

Claudia Elena Menéndez Fernández

taos que van poner el focu, de mano, na cuestión sincrónica y, depués, na diacrónica, y nes que van formulase y desarrollase les principales hipótesis de la obra. Asina, a lo llargo de los tres primeros apartaos (pp. 175-373), y tres d’un apunte sobre’l vocalismu del asturianu estándar y la descripción de les secuencies vocáliques (diptongos, triptongos, hiatos) posibles, l’autor espón cuálos son na so opinión, fundada ente otres coses nuna llectura crítica de les monografíes dialectales esistentes, los paradigmes organizativos del vocalismu asturianu. Reduciendo agora al máximo la so argumentación y tolos matices implicaos, pue concluyise la existencia de dos modelos básicos de vocalismu: • L’occidental: caracterizáu por ser un modelu flexivu mistu, con reminiscencies de cómputu en mores y fonotaxis articulada sobre la palabra fonolóxica (pp. 236-237), onde s’atestigua un estadiu evolutivu nel que’l trunfu del acentu intensivu como trazu prominente nun anuló dafechu los efectos d’una prosodia anterior afitada na cantidá na construcción del significante (p. 186). Nesti paradigma occidental, el vocalismu tiende a ser más llargu (lo que condiciona’l meyor caltenimientu de consonantes intervocáliques). El profesor Viejo Fernández suxer entós pa esta zona un modelu de vocalismu tónicu como’l que sigue, con tres graos d’abertura pero con oposiciones en términos de cantidá (p. 284): i/ɪe ʊe/u e/eɪ oʊ/o a Teniendo en cuenta una de les discusiones más conocíes de la llingüística, l’autor defende que nesti sistema occidental los diptongos han ser concebíos como unidaes fonolóxiques integraes y autónomes, con una duración “llarga” equivalente a dos mores. Les secuencies /ɪe/ y /ʊe/, procedentes de la diptongación de /ɛ/ y /ɔ/ protorromániques, almiten realizaciones contestuales en sinéresis y en diéresis, lo que desplica les conocíes variantes asturianes occidentales del tipu pia o pía ‘pie’ (< pĕde). • El centru-oriental: defínese esti modelu por un carácter flexivu puru (de fonotaxis abierta), onde «la información gramatical de la palabra focalízase na sílaba postrera, por oposición a la léxico-semántica enllancada nel radical» (p. 236). Equí’l factor cuantitativu nun guarda la mesma rellación cola intensidá que n’occidente. El vocalismu tiende a ser más curtiu (lo que favorez, según l’autor, la mayor inestabilidá del consonantismu intervocálicu, p. 222). A diferencia del otru paradigma vocálicu tónicu, nesti prodúcense les monoptongaciones de /eɪ/ > e (feitu > fechu) y /oʊ/ > o (toupu > topu) por un surdimientu más tempranu del acentu intensivu, que sustitúi a la cantidá. Amás, y como una de les idees novedoses qu’aporta la obra, nesti sistema centru-oriental los diptongos /ɪe/ y /ʊe/ nun tienen la mesma duración que n’occidente y nun formen una unidá fonolóxica integrada, sinón que más bien son una xuntura de dos constituyentes. Nun ha escaecese qu’en delles variantes centrales entra en xuegu’l fe­ nómenu de la metafonía, que tamién condiciona’l vocalismu tónicu, y vien ampliamente comentáu en pp. 323-336. Per otru llau, nel caberu de los apartaos d’esti capítulu (pp. 365-474) preséntase una esplicación del procesu constitutivu xeneral del vocalismu asturianu dende una perspectiva diacrónica. Los conteníos desendolcaos nestes páxines xiren en tornu a una de les hipótesis más importantes d’esti manual, como ye la de que’l «conxuntu del vocalismu asturianu remite a un momentu constitutivu tempranu a mediu camín ente los sistemes protorromances suditalianos y el llamáu cualitativu-itálicu» (p. 366). A esti prototipu protorromance del que partiría’l vocalismu asturianu llámalu l’autor sistema hispánicu septentrional (p. 374), del que s’esgayaría un sistema protorromance asturiense (p. 389). Pese a lo ellaborao de l’argumentación, paeznos que nun taría de más una mayor concreción —siquier bibliográfica— de la cronoloxía relativa de los fenómenos fonéticos, especialmente vocálicos, que pudieran xustificar una individuación tala del protorromance asturiense, como yá se tien fecho a la de falar de la separtación del protorromance de Cerdeña o del de la Dacia (Straka 1956; Rosetti 1986; Stefenelli 1996). — Capítulu 4: «Consonantismu» (pp. 475-508). Enantes del correspondiente apartáu bibliográficu, remátase’l manual con un capítulu —más sintéticu enforma que los anteriores— nel que se presenten de manera xeneral les estructures actuales de les consonantes asturianes asina como les sos claves constitutives, partiendo de la idea de que’l so comportamientu ha vese en rellación col que tienen les vocales. Una vez descritos los conteníos básicos d’esti volume, puen comentase los aspectos vinientes: Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 560

12/1/24 9:40

Viejo Fernández: Una introducción a la fonoloxía asturiana

561

• Ye esta una obra ciertamente innovadora dientro de los estudios filolóxicos asturianos. Dende’l nuestru puntu de vista, ha valorase mui positivamente la valentía del profesor Viejo Fernández pa frañer dellos moldes prestablecíos, faciendo un esfuerzu escomanáu por superar delles teoríes tradicionales que puen presentar dalguna incoherencia, y abrir nueves víes d’investigación al plantegar l’adopción d’estremaos enfoques, nos que los datos asturianos —que l’autor amuesa conocer fondamente— son relevantes por sí mesmos y non de forma subsidiaria. De manera particular, destacamos la búsqueda d’esplicaciones integrales y de conxuntu que busquen cubrir tol aparatu fonolóxicu asturianu, más allá de los fenómenos diferencialistes d’unes o otres variantes, y la rellación d’esti marcu asturianu col espaciu románicu más xeneral, del que fai parte. Amás, l’usu de paradigmes teóricos novedosos precisa mesmo del emplegu d’otros conceptos. Nesti sen, ye d’almirar la bayura terminolóxica de la obra (ralu fónicu, variantes demarcatives, etc.) y l’adaptación de nueves etiquetes a la llingua asturiana. Quiciabes, pa futures reediciones, puea pensase na inclusión d’un glosariu terminolóxicu a lo cabero del manual. • L’estilu escriturísticu ye bien elegante y natural, faciendo usu d’un rexistru formal mui cuidáu, propiu del que ye al mesmu tiempu ún de los autores más reconocíos de la lliteratura asturiana contemporánea. Con too, y n’asumiendo que l’oxetu d’estudiu que se trata nesta obra nun ye cenciellu, el desarrollu espositivu llega a ser escesivamente complexu en delles partes, daqué que’l mesmu autor señala dacuando («va faese una presentación llarga y percomplexa en dellos estremos teóricos» p. 241; «una esplicación técnicamente complexa y dacuando poco intuitiva que supón una llectura bien esixente» p. 338). Ye posible qu’esto puea dificultar l’accesu a delles esplicaciones non solo de los estudiantes de l’asignatura pa la que ta pensáu esti manual, sinón tamién de llectores ayenos al ámbitu llingüísticu asturianu, pa los que nun resulta tan evidente estremar ente lo que forma parte del estándar, lo que ye dialectal, lo que ye minoritario, etc., y que non siempre queda esclariao na esposición. • Si bien el nuedu temáticu de la obra ta centráu na fonoloxía —y menos na fonética—, los datos fonéticos son de toles maneres abondantes a lo llargo del trabayu. Nesti sen, y especialmente a propósitu de les diferentes trescripciones fonétiques que se señalen (p. ex. “un burru” [uŋ βurru / uŋ ̚ βurru / u βurru / ũ βurru] p. 109), resultaría amañoso que pa futures reediciones s’especificare en testu, siempre que se pudiere, el sofitu bibliográficu —si lu hubiere— de tales trescripciones o, si son frutu del análisis del propiu autor, cuáles son dalgunes de les característiques de les muestres orales que manexa y dalgún exemplu analizáu con sonogrames. • Nun entramos a xulgar la validez científica de les diferentes hipótesis fuertes ya innovadores que se manexen na obra, pues: a) la qu’esto escribe nun ye especialista nin en fonética nin en fonoloxía; y b) bien d’estes hipótesis tán, anque argumentaes, nun estáu iniciáticu o intuitivu, qu’aínda riquen una comprobación empírica, lo que’l propiu autor indica al entamu del volume («recueye un conxuntu de materiales y apuntes heteroxéneos que [...] entá necesiten de revisión y verificación esperimental en dellos aspectos significativos» p. 7) y n’otros llugares a lo llargo de la esposición (p. ex.: «...ensin más sofitu que la pura intuición, podría defendese un matiz...» p. 215). Ha tenese en cuenta qu’en dellos ámbitos de la Filoloxía Asturiana, especialmente naquellos que tán ensin estudiar —o tánlo, pero de manera insuficiente—, a vegaes necesítase entamar a trabayar ya investigar a partir d’intuiciones, pues nun hai una base esperimental previa sobre la que s’afitar. La bayura d’idees que s’esponen pel manual apunten asina nunos casos a unes mayores posibilidaes d’éxitu, habida cuenta del bon xuiciu que caracteriza la trayectoria investigadora del autor, que n’otros casos. En rellación con esto, resúltanos particularmente interesante l’apartáu entituláu «Una historia vocálica d’Asturies» (pp. 461-474), nel que se desarrolla una argumentación estructurada pa venceyar ciertos aspectos de la caracterización del vocalismu asturianu —y n’especial l’ascensu del acentu intensivu en detrimentu de la cantidá— con cuestiones de tipu históricu y social, refugando’l clásicu tópicu defendíu por Menéndez Pidal —y otros— de la colonización suditálica d’Asturies pa xustificar les afinidaes ente los rasgos fónicos asturianos y los del sur d’Italia (p. 463). Pela contra, abúltanos qu’otres propuestes suxeríes habríen de concretase un poco más, como ye’l casu de la rellación que fai l’autor ente’l reaxuste fonotácticu de [j, w] en transiciones silábiques asturianes o la neutralización de cantidaes que da en fenómenos asimilatorios como’l de cogorda > cogorða > cogorra, colos procesos de diptonEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 561

12/1/24 9:40

562

Daniel Luján Cazalilla

gación románica (p. 97). Según Viejo, una desplicación histórica basada nesi mecanismu pue dar cuenta de la diptongación hispánica en sílaba trabada, considerando que, por exemplu, «nun llatín protorromance chŏrda (con sílaba tónica trabada), el ralu fónicu qu’estrema les sílabes pasa de la transición silábica orixinaria (en chŏr’da > ch[ŏr]da) a la xuntura nucleu-coda (chŏ’rda > chŏ[rd]a) lliberando a la vocal» (p. 97). Si la nuestra llectura d’estes pallabres del profesor ye correcta, taríemos ante una cuestión rellacionada cola de les diferentes silabaciones (p. ex. por-ta > po-rta) yá plantegaes por Straka (1953: 275) o Elcock (1960: 47) pa resalvar el problema de la diptongación en sílaba trabada, pese a lo poco naturales que resulten eses nes llingües romániques (Murray 1987). Si atendemos a les propuestes de Sánchez-Miret (1998), nun paez necesario postular estes silabaciones, yá que nel allargamientu vocálicu —clave pa la diptongación— intervienen más factores que’l de la estructura silábica, como’l contestu segmental, facilitando que tamién puean producise diptongaciones en sílaba trabada y qu’esto nun seya daqué marxinal. De fechu la diptongación en sílaba trabada recuéyese n’árees romániques llaterales (asturianu, castellanu o rumanu), pero tamién nuna llingua de la Romania central como ye’l friulanu, onde amás existen modernamente fenómenos de pertinencia fonolóxica de la cantidá vocálica (Sánchez-Miret 1998: 165-166). En definitiva, recibimos con gran satisfacción esta obra, qu’ensin dulda podrá abrir nuevos caminos pa la investigación filolóxica asturiana, y encamentamos la so llectura, aguardando que venga siguida de nuevos trabayos del autor que la complementen y amplíen. Claudia Elena Menéndez Fernández Universidá d’Uviéu Bibliografía Elcock, William (1960): The Romance languages. London: Faber and Faber. Murray, Robert (1987): «Preference laws and gradient change: Selected developments in Romance», Canadian Journal of Linguistics 32, p. 115-132. Rosetti, Alexandru (1986): Istoria limbii române. De la origini şi pînă la începutul secolului al XVIIlea. Bucarest: Editura Ştiinţifică şi Enciclopedică. Sánchez-Miret, Fernando (1998): La diptongación en las lenguas románicas. München / Newcastle: Lincom Europa. Stefenelli, Arnulf (1996): «Thesen zur Entstehung und Ausgliederung der romanischen Sprachen», in: Holtus, Günter / Metzeltin, Michael / Schmitt, Christian (eds.): Lexikon der Romanistischen Linguistik (LRL), vol. 2/1. Tübingen: Niemeyer, p. 73-90. Straka, Georges (1953): «Observations sur la chronologie et les dates des quelques modifications phonétiques en roman et français prélittéraire», Revue des langues romanes 71, p. 247-307. Straka, Georges (1956): «La dislocation linguistique de la Romania et la formation des langues romanes à la lumière de la chronologie relative des changements phonétiques», Revue de linguistique romane 20, p. 249-267.

Zuazo, Koldo (2021): Baigorri eta Ortzaize ibarretako euskara. Bilbao: Euskal Herriko Unibertsitatea, 438 p. La codificació i estandardització d’una llengua, si es fa tardanament com és el cas de la llengua basca, comença amb la descripció de la realitat. Sobre aquesta descripció se sostindran les decisions posteriors i la viabilitat de la llengua com a instrument de comunicació, d’aprenentatge, de cohesió so­ cial, de creació literària... Una vegada assolit el model referencial, el batua, en la llengua que ens ocupa, Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 562

12/1/24 9:40

Zuazo: Baigorri eta Ortzaize ibarretako euskara

563

s’han anat cuinat a foc lent dos paraestàndards que emparen les dues modalitats més allunyades del model de referència, que són el biscaí i el suletí, dialectes dels extrems occidental i oriental del domini, respectivament. A banda d’això, els idiomes dominants al Nord i al Sud del País Basc, el francès i el castellà, van deixant una empremta profunda a una banda i a l’altra de la frontera administrativa que allunya modalitats de la llengua que encara no fa dos segles eren molt més pròximes. Una vegada superades les fases més rellevants de la codificació, caldrà posteriorment detectar-ne les imperfeccions (diguem-ne euskararen ajeak) i proposar-hi remeis (euskararen sendabelarrak). Partint de la base que el basc dels tres territoris sota administració francesa ha estat poc estudiat, Koldo Zuazo s’ha proposat fer-ne una descripció detallada, recollint informació personalment en tres punts d’aquesta part del domini: Sara, a Lapurdi; les valls de Baigorri i Ortzaize, a la Baixa Navarra (estudis ja publicats), i Barkoxe, a Zuberoa. Koldo Zuazo (Eibar, 1956) és un lingüista basc amb una llarga i sòlida trajectòria en la recerca dialectològica, és professor de la Universitat del País Basc de dialectologia i sociolingüística de l’èuscar i acadèmic corresponent d’Euskaltzaindia, l’Acadèmia de la Llengua Basca. El seu remarcable treball en l’àmbit de la dialectologia ha donat com a resultat una nova classificació dels dialectes bascos, en la que és la revisió més important des de la primera classificació, feta per Lluís Llucià Bonaparte el 1863. Una altra aportació seva ha estat concretar els llocs d’origen dels dialectes actuals: Pamplona a Navarra, Vitòria a Àlaba, Maule-Lextarre i Atharratze a Zuberoa, l’eix Sant Sebastià-Hernani-AndoainTolosa a Guipúscoa i Durango-Zornotza-Gernika-Bermeo a Biscaia. Igual que el lingüista Koldo Mitxelena, defensa que la fragmentació dialectal es va produir en l’edat mitjana. En la mateixa coŀlecció de l’obra que ressenyem, editada per la Universitat del País Basc, Zuazo ha publicat: Mailopeko euskara (‘L’èuscar de Mailope’), el 2013. Uribe Kosta, Txorierri eta Mungialdeko euskara. (‘L’èuscar d’Uribe Kosta, Txorierri i la zona de Mungia’), el 2016. Sarako euskara (‘L’èuscar de Sara’), el 2018, i Burundako hiztegia. (‘Vocabulari de Burunda’), el 2022. Encara té diversos estudis dialectològics més, com ara Deba ibarretik euskararen herrira (‘De la vall de Deba al país de l’èuscar’, del 2002); Euskalkiak: Euskararen dialektoak (‘Euskalkiak: Els dialectes de l’èuscar’, del 2008); Sakanako euskara: Burundako hizkera (‘L’èuscar de Sakana: La parla de Burunda’, del 2010); El euskera y sus dialectos. (‘L’èuscar i els seus dialectes’, del 2010); Arabako euskara (‘L’èuscar d’Àlaba’, del 2012), i Mendebaleko euskara (‘L’èuscar occidental’, del 2017), que han proporcionat a Zuazo un vast coneixement de la variació dialectal i de l’evolució de la llengua basca. Més enllà de la dialectologia, ha publicat estudis relacionats amb l’estandardització de la llengua, com ara Euskararen batasuna (‘L’estandardització de l’èuscar’, del 1988); Euskararen sendabelarrak (‘Plantes medicinals de l’èuscar’ del 2000); Euskara batua: ezina ekinez egina (‘L’èuscar unificat: l’impossible vençut’, del 2005); Deba ibarreko euskara: Dialektologia eta tokiko batua. (L’èuscar de la vall del Deba: Dialectologia i estàndard local’, del 2006). Objectius de l’obra i mètode seguit L’objectiu de l’obra és avançar en la descripció de les varietats del basc del vessant septentrional dels Pirineus. De totes les obres esmentades més amunt ens interessa particularment la descripció de l’èuscar de Sara, amb la descripció gramatical, que inclou una anàlisi de la fonologia, amb les vocals i les consonants, de la morfologia, amb la morfologia nominal, la morfologia verbal, els paradigmes verbals i la morfologia lexical i de la sintaxi. Completen l’obra el vocabulari de Sara i la bibliografia. Vista una anàlisi, la del parlar de Sara, i l’altra, la que ens ocupa en aquesta recensió, no hi ha pas gaires diferències, ni en l’esquema de les obres ni en les varietats de cada zona, fora d’algunes especificitats. Bonaparte va anomenar la varietat ara analitzada subdialecte de Baigorri. Juntament amb la vall de Baigorri i d’Ortzaize va incloure els pobles de Luzaide (Alta Navarra, al País Basc del Sud) i Arnegi (Baixa Navarra, al País Basc del Nord), que en aquesta divisió formaven part del baix navarrès occidental, juntament amb les parles d’Uztaritz i Lekorne, i de la vall d’Aezkoa. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 563

12/1/24 9:40

564

Daniel Luján Cazalilla

Les valls de Baigorri i Ortzaize, a la Baixa Navarra, tenen una població d’uns 6.000 habitants. Aquest territori està format per onze municipis i està situat al sud del territori septentrional, a tocar de la frontera. A la vall de Baigorri, concretament, hi ha vuit pobles: Aldude, Anhauze, Azkarate, el mateix Baigorri, que n’és la capital, Banka, Irulegi, Lasa i Urepele. I a la vall d’Ortzaize, tres: Arrosa, Bidarrai i Ortzaize. El mètode de treball de Zuazo, com en l’obra anterior, ha consistit a instaŀlar-se al territori durant mesos, guanyar-se la confiança de diversos informants locals, enregistrar-ne les entrevistes (en el cas que ens ocupa, una trentena d’enregistraments, d’una hora a hora i mitja de durada), explotar-ne el contingut i elaborar un vocabulari i una gramàtica amb la coŀlaboració ulterior d’una selecció d’informats. El resultat és una obra personal, que traspua calidesa, amor per la llengua, proximitat (amb profusió de formes verbals aŀlocutives ens els exemples recollits) i un agraïment sincer als informants. També al professor i acadèmic Jean Haritschelhar (1923-2013), i president d’Euskaltzaindia, originari de Baigorri. Estructura de l’obra L’estructura de l’obra, com dèiem, és la mateixa que segueix la descripció de l’èuscar de Sara, si bé força més detallada a l’índex. El llibre s’obre amb unes «Paraules d’introducció» (pàgines 11-17) en què es tracten els punts següents: «Característiques [de la parla] de les valls de Baigorri i Ortzaize», «La zona de Baigorri-Urepele», «Aldude-Urepele», «La zona d’Irulegi-Lasa», «La vall d’Ortzaize», «Bidarrai» i «El meu treball», en què es dona compte de la llista de vint-i-nou informants més tretze «professors», amb les seves edats i localitats d’origen, que l’haurien ajudat en la llarga i fatigant elaboració del vocabulari i la gramàtica; més un altre grup a què va recórrer a la recerca de determinades clarícies. Tot seguit hi ha la «Gramàtica» (pàgines 21-114), que inclou un apartat de fonologia, un altre de morfologia i un altre de sintaxi. En el primer s’hi tracten les vocals, amb els hiats i els diftongs, i les consonants. En el segon s’hi tracta la morfologia nominal, en què inclou «els sistema de casos» (i hi afegiríem «i de posposicions»),1 amb les taules corresponents i usos especials, l’article, els demostratius i els pronoms; la morfologia verbal, amb els quadres dels diguem-ne paradigmes, que inclouen els verbs sintètics i les taules verbals amb les formes aŀlocutives de toka i noka (de tuteig amb homes i de tuteig amb dones). L’apartat de morfologia inclou també un capítol sobre morfologia derivativa, amb els diversos afixos: prefixos (3), sufixos (81) i interfixos (1). Pel que fa a la sintaxi, el tercer apartat, s’hi tracta la coordinació i la subordinació, les oracions disjuntives, les causals, les relatives, les temporals, les concessives, les condicionals, les comparatives, l’afix interrogatiu -a (semblant a que en Que vindràs?), la partícula ote, que expressa dubte, i els quantificadors anitz, zonbait, sobera i gehiago; l’ordre “verb auxiliar + verb principal” i el prefix verbal ba-. Per acabar, trobem el «Vocabulari» (pàgines 115-435), que és la part més extensa de l’obra, amb 4.625 entrades, 934 subentrades, 75 locucions i 35 dites i refranys, i la «Bibliografia» (pàgines 437-438), amb tan sols 29 referències. Presentació i organització L’obra presenta detalladament i ordenadament els fenòmens vocàlics rellevants: per posar-ne uns exemples: l’afèresi de e- i i- inicials (karri, per ekarri ‘portar’, i kusi per ­ikusi ‘veure’), la pèrdua de -a-, -e- i -i- en determinats mots: korle per korrale ‘corral’, andre per andere ‘senyora’, arzen per aritzen ‘fent’, etc. O la inclusió de vocals per desfer grups consonàntics, com ara perestu per prestu ‘formal’, 1.  Reservem «cas» a les marques d’ergatiu, absolutiu i datiu, que tenen un reflex en el verb. Ens referim a la resta del que Zuazo considera morfemes de cas com a posposicions. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 564

12/1/24 9:40

Zuazo: Baigorri eta Ortzaize ibarretako euskara

565

‘assenyat’. Pel que fa a la interferència de la llengua dominant, s’hi diu que s’ha estès, especialment entre els joves, la pronúncia de les vocals franceses [ü], [ẽ] i [œ]. També s’hi tracten els diversos casos d’assimilació, metàtesi i allargament vocàlic. Vegem uns paràgrafs de cada apartat. En primer lloc, de la fonologia (pàgines 22-23): 5) Frantsesez kontsonantean edo -e mutuan bukatzen diren hitzek -a hartzen dute Ipar Euskal Herrian euskarara egoitzean. Ezin konta ahala dira adibideak. Hauexek eskualde honetako batzuk: 2 abokata (fr. avocat) ‘abokatu’; afera (fr. affaire); amoniaka (fr. ammoniaque) ‘amoniako’; aperitifa (fr. apéritif) ‘aperitibo’; biera (fr. bière) ‘garagardo’; bixkotxa ‘bizkotxo’; blonda (fr. blond) ‘ilehori / behi arraza’; burra (fr. beurre) ‘gurin’; deserta (fr. dessert) ‘postre’; desira (fr. désir); diabeta (fr. diabète) ‘diabetes’; diferenta (fr. différent) ‘diferent’; dinamisma (fr. dynamisme) ‘dinamismo’; ekipa (fr. équipe) ‘ekipo’ [...]. En segon lloc, de la morfologia verbal (pàgina 59): 12) Iraganaldiko gertakari burutuak adierazteko, orainaldiko adizkiak erabiltzen dira maiz. Luneta pare’at erosi’iat atzo ‘betaurreko pare bat erosi diat atzo’3 Atzo elurra ein du, bainan honaano [potser hunaano?] ezta heldu ‘atzo elurra egin du, baina honaino ez da heldu’ Nun izan hiz atzo? ‘non izan haiz atzo?’ Amatxi galdu’ut: hooi urte banitiin ‘amatxi galdu dut; hogei urte banituen’ [Amatxi, amona] Rübia hasi da hemen ni gazte nintzalaik ‘errugbia hasi da hemen ni gazte nintzelarik’ Atzo ein duu maha[t]s bílzea ‘atzo egin dugu mahats biltzea’ Atzo laurak irian ein du euri eauntsi azkarra ‘atzo laurak irian egin du euri erauntsi azkarra’ [Irian, inguruan. Azkar, gogorra]. En tercer lloc, de la morfologia derivativa (pàgina 89): -di/-ti/-dri/-doi mahasti, sagardi. Baigorri-Urepele eremuan gaztenadri ‘gaztainadi’ eta harizdri ‘harizti’. Irulegitik ekialdera -doi atzizkia erabiltzen da: akaziadoi, gaztendoi, hariztoi, sagardoi.4 Per acabar, del vocabulari, en què observem que s’hi recullen la pronúncia aproximada (entre parèntesis i en cursiva), la categoria gramatical, els exemples d’ús amb la pronúncia aproximada i en la forma estandarditzada (entre cometes senzilles) i informació (enciclopèdica, semàntica, etc.) per aclarir algun aspecte fosc de l’exemple (entre claudàtors). dentista (> dantista) iz. Baginiin laun persuzale bat, dantista zen: Ernandorena ‘bagenuen lagun bertsozale bat, dentista zen: Hernandorena’ [Teodoro Hernandorena, 1898-1994, odontologo eta bertsozale gipuzkoarra]. També s’hi recullen remissions entre mots (en negreta), precedides de l’abreviació Ik. ‘Veg(eu)’, i de vegades informació sobre l’origen i l’antiguitat del mot, després del mot equivalent (en rodona). drole adj. Harrigarria. Hitz berria da, frantsesetik hartuta.5 Gizon hau drolea’uk: batzuitan irringarri, berzetan harrigarri ‘gizon hau drolea duk: batzuetan irringarii, bertzeetan harrigarri’ [Irringarri, barregarria] | Ikaagarriko azantz drolea entzun diat gain hortaik ‘ikaragarriko azantz drolea entzun diat gain hortaik ‘ikaragarriko azantz drolea entzun diat gain horretarik’ [Azantz, hotsa]. Ik. bitxi. bitxi adj. Bitxi da urrian elurra eitea! ‘bitxi da urrian elurra egitea!’. Ik. drole. De vegades també dona formes alternants (en cursiva), precedides de l’abreviació Ald. ‘Var(iant)’ dantzari iz./adj. Plazan baziren ehunka dantzari. Ald. Jantzari. 2.  Les paraules que en francès acaben en -e muda o en consonant prenen una -a al País Basc del Nord en adaptar-les a l’èuscar. Els exemples són incomptables. Heus-ne aquí uns quants d’aquesta comarca [...]. 3.  Per expressar fets acabats del passat, sovint es fan servir formes verbals del present. Luneta pare’at erosi’iat atzo ‘ahir he comprat unes ulleres’ [...]. 4.  Mahasti ‘vinya’, sagardi ‘pomereda’. A la zona de Baigorri-Urpele gaztenadri ‘castanyeda’ i harizdri ‘roureda’. D’Irulegi cap a llevant s’usa el sufix -doi: akaziadoi ‘bosc d’acàcies’, gaztendoi ‘castanyeda’ ‘roureda’ hariztoi i sagardoi ‘pomereda’. 5.  Sorprenent. És paraula nova, presa del francès. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 565

12/1/24 9:40

566

Daniel Luján Cazalilla

Valoració final: errors, mancances i aportacions Pel doble vessant de Zuazo de dialectòleg i estudiós de l’estàndard basc, ens hauria semblat profitós i pertinent que hagués valorat la conveniència o no d’usar el gavadal de gaŀlicismes que recull (en part d’aparició recent) en un estàndard restringit per als dialectes del Nord. Dono per fet que els manlleus anteriors a l’entrada en contacte directe amb el francès (provinents majorment de l’occità) formen ja part de l’idioma. Hem trobat a faltar una explicació filològica dels mots recollits en el vocabulari: per exemple, quins formen part del fons antic de l’idioma o són aportació d’altres dialectes, quins són occitanismes, gaŀlicismes, castellanismes o arabismes, i també on són usats aquests mots a banda de les valls de Baigorri i Ortzaize. El recull lexicogràfic presenta algunes incoherències en el tractament de la informació, de tal manera que el que, en un article es dona d’una manera, en un article de característiques similars es presenta d’una altra manera (per exemple, la informació sobre la posposició que regeixen atrebitu ‘atrevir’, ausartu ‘gosar’, entseatu ‘intentar’ i menturatu ‘arriscar’, contra utzi ‘deixar’, article aquest en què la informació sobre el règim es presenta en forma de subentrada), o bé no es presenta (deliberatu ‘decidir’ i eman ‘donar’); o articles relacionats s’ordenen de manera diferent (to i no ‘forma de tuteig amb homes’ i ‘forma de tuteig amb dones’); també hi ha inconsistències en la grafia estàndard (igeltso, quan hauria calgut usar igeltsu ‘guix’), atribuïbles probablement a l’alternança constant amb l’escriptura de les dades: fonètica (anvelopa ‘sobre’), estandarditzada (enbelopa) o parcialment estandarditzada (komerzanta ‘comerciant’ al costat de komertzio ‘comerç’). D’altra banda, si comparem el recull lexicogràfic de l’estudi sobre el basc de Sara amb el de l’obra de què tractem, observarem que manquen tant en un vocabulari com en l’altre gran quantitat de mots d’una freqüència d’ús significativa (per exemple, manca deserta a l’estudi de Baigorri i Ortzaize), fet que ens indica que o bé el corpus oral enregistrat és insuficient o bé no ha estat convenientment explotat (dinamisma ‘dinamisme’ apareix a l’apartat gramatical, però inexplicablement no forma part de la nomenclatura del vocabulari). Efectivament, manquen una gran quantitat de paraules de camps diversos (gastronòmic, astronòmic, ornitològic, per dir-ne tres, que iŀlustrem: no hi apareixen, a part del ja esmentat deserta (‘postres’), lauretako (‘berenar’), ilargi berri, ilargi beltz (‘lluna nova’), ilgora (‘quart creixent’) Erregen Izar, Zazpi Itzaurrak (‘Ossa Major’), sagarxori ‘mallerenga carbonera’ ni errexiñoleta ‘rossinyol’). Les locucions nominals que formen part de la nomenclatura secundària s’hi entren tant amb article (ur depota en lloc de ur depot): depot iz. [...] ■ ur depota Ur depositua. Idorte hunekin ur depota hustuxea duu ‘idorte honekin ur depota hustuxea dugu’. com sense (que és com caldria fer-ho, d’acord amb l’ús general en la lexicografia basca actual). edan (eta ean) du ad. [...] ■ edateko ur Edateko ur unak dira Urepelen ‘edateko ur onak dira Urepelen’. Les mancances són d’aquest tipus, principalment de formalització de la informació, però també de dimensió del corpus. Pel que fa a les aportacions, ens ha cridat l’atenció la descripció de la interferència del francès, que coincideix, en molts aspectes, amb la interferència que en rep el català septentrional, tant fonèticament com sintàcticament i lèxicament (i també en l’entonació, fenomen aquest que no tracta Zuazo). Històricament, per una qüestió de veïnatge, el baix-navarrès i el rossellonès han compartit també la influència de l’occità i, en menor mesura, del castellà. Vegem-ne uns casos, que contrastem amb el Diccionari rossellonès de Pere Verdaguer: abrikot/abricot ‘albercoc’, adio/adiu ‘adeu’, adret/ adret, adreza/adreça, afera/afer, afixa/afixa ‘cartell’, bulego/bureu ‘oficina’, desabantail/desavantatge, ezantza/essència, garaja/garatge, mera/mere ‘batlle’, glaza/glaç, glazoin/glaçó, otorruta/autorruta ‘autopista’, poliki / a polit ‘a poc a poc’, ‘amb compte’, ponpier/pompier ‘bomber’, potta/potó, potxó ‘petó’, portreta/portret ‘retrat’, serio/sèrio ‘seriós’, xarmant/xarmant ‘encantador’, zerbieta/servieta ‘tovalló’ ‘tovallola’, fier/fier(t) ‘orgullós’, fite/vite ‘de pressa’, fidel/fidel, blonda/blond ‘ros’ bolanjer/ bolanger ‘flequer’, bolanjeria/bolangeria ‘fleca’, bolanjertsa/bolangera ‘flequera’, botiga/botiga, blu/ Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 566

12/1/24 9:40

Zuazo: Baigorri eta Ortzaize ibarretako euskara

567

blau, braketa/bragueta, bisita/visita, bitesa/vitesse velocitat’, kapable/capable ‘capaç’, erretreta/retreta ‘jubilació’. També ens ha cridat l’atenció, en l’aspecte fonètic, el fenomen que Joan Veny denomina queada, és a dir la pronúncia /k/ d’una /x/ castellana.6 Aquest fenomen també es dona en el dialecte basc que ens ocupa en noms de persona procedents del castellà, habituals per la proximitat amb la frontera, en què j- > k-: Kazinto ‘Jacinto’; Kesus ‘Jesús’; Kose ‘Jose’; Kuan ‘Juan’; Kulian ‘Julian’ (pàgina 29). Si fem una aproximació a l’obra mitjançant la lletra D, per exemple, aquesta inclou noranta-nou mots, vint-i-tres dels quals no apareixen al recull lexicogràfic de Sara, no pas pel fet de ser localismes d’aquestes valls, sinó per la dimensió insuficient dels corpus emprats: per exemple: daldarika (‘tremolant’), damu (‘patiment’), damurik (‘malauradament’), damutu (‘penedir’), daunatu (‘componedor d’ossos’), debekudun (‘quec’), dexifratu (‘desxifrar’), delikatu (‘declinar’) i deseinatu (‘dibuixar’). El recull de Sara, amb cent tretze mots començats per d-, en conté vint-i-sis de no documentats per Zuazo a Baigorri: per exemple, dainatu (‘danyar’), dardara (‘tremolor’), dardaratu (‘tremolar’), debozione (‘devoció’), debuar (‘deures escolars’), defentsa (‘defensa’), declaratu (‘declarar’), deklarazione (‘declaració’), demonio (‘dimoni’), denda (‘botiga’), desberdintasun (diferència), deserta (‘postres’), desertore (‘desertor’), desertu (‘desert’), desgustatu (‘disgustar’), dohainik (‘de franc’), dohatsu, dolare i dozenaka (‘a dotzenes’). L’obra proporciona un gavadal de dades valuoses, no cal dir-ho, obtingudes de primera mà, amb una feina pacient de mesos completada durant anys i presentada amb un estudi gramatical molt complet i detallat, amb gran profusió d’exemples, i un vocabulari extens. És, doncs, un segon pas ferm cap a la conclusió de l’estudi sobre el basc del Nord, que es completarà amb la publicació de l’anàlisi del basc de Barkoxe, localitat de Zuberoa, a l’extrem oriental del domini, esperem, sincerament, que ben aviat. No ens queda res més que felicitar l’autor, no solament per la publicació d’aquesta obra, sinó per la seva extensa i meritòria tasca de recerca. Daniel Luján Cazalilla Institut d’Estudis Catalans

6.  Veny, Joan: Fortuna del fonema /X/ en català: visió històrica de la «queada». <http://aillc.espais.iec.cat/files/2018/09/9_2_aillc_405_436.pdf>. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 403-567

Estudis romanics 46_int.indd 567

12/1/24 9:40

Estudis romanics 46_int.indd 568

12/1/24 9:40

LL

LLIBRES REBUTS

LL 56

Ajates, Abel / Mott, Brian (2023): El habla de Azanuy (Litera Alta). Gramática y textos orales. Zaragoza: Transiberiano, 271 p. En aquesta cruïlla meridional extrema de la frontera lingüística catalanoaragonesa, els autors ofereixen un retrat d’aquest parlar híbrid altolliterà. El pròleg de Javier Giralt Latorre (p. 7-11) deixa pas a l’obra pròpiament dita, rica en iŀlustracions, gràfics i fotografies d’informants i espais del lloc estudiat. Transcrivim els epígrafs principals: 1. Presentación (p. 17-18); 2. La situación geogràfica y lingüística de Azanuy (p. 19-27); 3. La ortografía utilizada para representar el azanuyense (p. 29- 33); 4. El sistema fonológico del azanuyense (p. 34-35); 5. La morfología del azanuyense (p. 55-174); 6. Textos orales (conversaciones en el habla de Azanuy) [p. 175-254], amb la reproducció de la mostra de dotze textos i les pertinents notes explicatives. Resulta de gran interès i originalitat l’apèndix final intitulat «Frecuencias de los formantes de las vocales medias y abiertas en la pronunciación de una señora mayor» (p. 255-262). Una Bibliografia final (p. 263-268) completa l’obra. [Nota del C. de R.]

El Cant dels Nibelungs (2023): Introducció de Victor Millet. Traducció feta per Joan Dalmases a partir de l’alt alemany mitjà. Barcelona: Adesiara, 881 p. Tot i que el Cant dels Nibelungs no forma part de la literatura romànica, no ens volem estar de donar notícia de la primera traducció integral d’aquesta obra al català. Joan Dalmases ha traduït a la nostra llengua, amb fidelitat i elegància, els gairebé 2.400 quartets d’aquesta obra, escrita cap a l’any 1200 en alt alemany mitjà, en l’entorn del bisbe de Passau, Wolfger von Erla. El Cant dels Nibelungs (Das Nibelungenlied), títol amb el qual es coneix habitualment, tot i que la majoria de manuscrits porten el títol de Der Nibelunge nôt (mots del darrer hemistiqui del darrer vers, que equivaldrien a La tragèdia dels Nibelungs), és una de les grans obres de la literatura medieval; una impressionant cançó de gesta destinada a ser recitada davant d’un públic cortesà. Curiosament, tot i que tots els gèneres de la literatura medieval romànica foren coneguts i influïren en la literatura germànica, el fenomen invers no es produí; aquesta obra ni altres obres de la literatura germànica medieval no tingueren cap difusió en zona romànica a l’edat mitjana. El públic modern coneix la història dels Nibelungs a través de l’òpera wagneriana; però Wagner es basà més aviat en versions nòrdiques del tema. És, per tant, el primer cop que aquesta obra arriba al públic en català. El llibre s’inicia, després de la taula, amb una breu presentació a càrrec de Victor Millet (p. 13-22) i una encara més breu «nota del traductor» (p. 23-26) en què s’expliquen els criteris seguits en la traducció; les pàgines següents, fins a la 867, ens presenten l’edició del text original i la traducció acarades en les pàgines parells i senars. Ens hem de felicitar d’aquesta iniciativa, que permetrà al lector que tingui coneixements d’alemany, però que de cap manera es podria enfrontar a un text de l’alt alemany mitjà, seguir el text i llegir-ne fragments amb aquesta ajuda. La traducció, d’una alta qualitat literària sense deixar de ser fidel, es pot llegir, evidentment, també de manera independent. El volum es clou amb unes Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 569-572

Estudis romanics 46_int.indd 569

12/1/24 9:40

570

LLIBRES REBUTS

pàgines de notes, que identifiquen personatges o llocs, expliquen alguns termes de l’alt alemany mig o aclareixen passatges del text (p. 869-881). Dels quartets inicials, amb l’anunci del destí tràgic dels herois [«Va créixer entre els burgundis una noble donzella, de bellesa impossible en cap altre país. Es deia Kriemhild, era preciosa i, per culpa seva, molts herois acabaren morint», quartet 2], als darrers que lamenten la mortaldat i la devastació anunciades, el text es llegeix amb facilitat malgrat la seva extensió. Com és habitual a Adesiara, l’edició és molt acurada; cal agrair també als editors que hagin apostat per aquesta publicació que permet tenir accés en català a aquesta magna obra de la literatura europea. [Nota del C. de R.]

El Tempir (coord.) (2021): Teixim llaços des del sud del sud. València: Acadèmia Valenciana de la Llengua / el Tempir, 51 p. Es tracta d’un llibret que recull els materials de l’exposició homònima (Teixim llaços des del sud del sud), el títol de la qual es mira de justificar de bon començament: «Hem triat un títol que considerem suggeridor per a una exposició que pretén conscienciar envers el valencià i disminuir els prejuís lingüístics des de la identitat singular d’una comarca com la del Baix Segura» (p. 3). L’exposició fou organitzada per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i l’associació el Tempir, i coordinada pels professors de la Universitat d’Alacant Vicent Beltran Calvo i Carles Segura Llopes. És de lloar el to didàctic, sense faltar al rigor, del teixit que guia el text i les iŀlustracions del fulletó, tal com mostren els diversos epígrafs i subepígrafs de referència: «Construir un nosaltres al sud»; «Eres más de Orihuela que el Rabaloche. Els teus noms de lloc també parlen valencià»; «Miguel Hernández Gilabert i Josefina Manresa Marhuenda. Els cognoms d’un poble ensenyen història»; «Venim del nord! La repoblació medieval és, sobretot, d’origen català i també aragonès»; «Venim de ponent! Els repoblaments posteriors provenen de comarques castellanoparlants»; «Oriola: capital històrica del sud valencià. Una ciutat clau per al futur de la societat valenciana»; «Mi máere come alcasiles. Y a ti, Roquico, te gustan los higos. El castellà del Baix Segura»; «Mi hijo Roque, que a los seis años dijo abercoque. Els valencianismes del Baix Segura»; «Soc de Barba-roja. Sic de Guardamar. Els pobles de la comarca que parlen valencià»; «¿Embosao? Atascado es más fino»; «Mengem, juguem i resem en valencià. L’arquitectura, els oficis i l’entorn també ens agermanen»; «Ser de la Vega Baja és la teua forma de ser valencià i valenciana. Tenim dos llengües: el valencià unix i suma». [Nota del C. de R.]

Josep Piera. Òmnium, 55è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Barcelona, Palau de la Música Catalana (12 de juny de 2023). Arran de la concessió del 55è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a Josep Piera (veg. ER, vol. 46, p. xxx), Òmnium va publicat un llibret sobre el poeta valencià Josep Piera (Beniopa [La Safor], 1947), membre de l’Institut d’Estudis Catalans, poeta, narrador, articulista, traductor, amb més de cinquanta títols. La publicació, concebuda com una «reparació del greuge històric de les lletres catalanes amb els autors valencians i, particularment, amb l’anomenada generació dels 70» (Xavier Antich), conté informació diversa sobre l’autor (biografia, mostres de poesia, assaig, antologies, gravacions musicals, el text de l’espectacle Baraca. Un viatge a Piera, etc.), i es clou amb una bella glossa de Manuel Forcano. [Nota del C. de R.]

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 569-572

Estudis romanics 46_int.indd 570

12/1/24 9:40

LLIBRES REBUTS

571

Manent, Jordi (coord.) (2020): Vigència de Josep Carner. Barcelona: Edicions de la Revista de Catalunya, 317 p. Aquest volum és el núm. 7 de la coŀlecció «Monogràfics de la Revista de Catalunya» i l’integra un seguit de textos sobre Josep Carner, dividits en dues seccions. La primera, «Presentació: vida, obra i vigència del Príncep dels Poetes», té un caràcter divulgatiu i aplega aportacions més aviat breus i de síntesi sobre les diferents facetes literàries de l’escriptor (poeta, prosista, dramaturg i periodista, a més de traductor) i sobre aspectes diversos de la seva biografia, tant del període d’abans de la guerra com de l’exili. La segona secció, «Aprofundiment en la vida i obra de Josep Carner», presenta textos més llargs en què es vol aprofundir en uns quants àmbits —alguns de poc o gens coneguts— de la trajectòria vital i literària de l’escriptor: des de la relació amb altres autors, com ara Carles Riba o els mallorquins; passant per la riquesa lèxica de la seva obra i la seva aproximació a la poesia xinesa; l’actitud que prengué davant la Primera Guerra Mundial i la direcció (amb la seva muller) d’una revista publicada a Mèxic: Orbe; l’explicació de les raons per què no obtingué ni el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes ni el Premi Nobel; fins a arribar a mostres d’anticarnerisme, algunes de ben recents. Cal afegir-hi, encara, la notícia de versions inèdites d’uns quants poemes d’El tomb de l’any, comentaris sobre l’edició de les seves obres completes i el seu epistolari, i també sobre el seu arxiu; i, finalment, un treball inèdit de Max Cahner sobre els inicis dels estudis carnerians. Completa el volum, a banda de la presentació del coordinador, una petita «Galeria d’imatges» amb unes quantes fotografies amb els respectius peus informatius. [Nota del C. de R.]

Menéndez Fernández, Claudia Elena (2023): Averamientu al asturianu de la Güeria Carrocera (Samartín del Rei Aurelio, Asturies). Uviéu: Academia de la Llingua Asturiana, 182 p. A partir d’una mostra de textos orals recollits per l’autora, aquest averamientu (‘aquesta aproximació’) a la varietat asturiana de la Güeria Carrocera, escrit en llengua asturiana, ofereix el resultat d’una investigació de la jove romanista Claudia Elena Menéndez Fernández, que va obtenir el premi de l’Academia de la Llingua Asturiana al Certame d’Investigación convocat per aquesta institució l’abril de 2022. Després d’una introducció que contextualitza l’obra (p. 11-20) i l’establiment dels criteris de transcripció de les fonts orals (p. 21-24), la collita de les fonts orals (p. 25-78) deixa pas a la part interpretativa del llibre: un estudi dialectal d’aquests materials (p. 179-174), segons una classi­ ficació en tres apartats nuclears (fonètica i fonologia, morfosintaxi, lèxic), seguit d’un darrer sobre onomàstica (toponímia i antroponímia). Les conclusions pertinents (p. 175-176) i la Bibliografia de referència (p. 177-182) arrodoneixen aquesta valuosa aportació a la dialectologia asturiana del segle xxi. [Nota del C. de R.]

Mestres, Albert (coord.) (2020): Teatre nu 1990-2020. Barcelona: REMA12, 2022, 676 p. Aquest volum aplega vint obres del dramaturg Albert Mestres, un dels escriptors catalans més prolífics i de més facetes. Datades entre 1990 i 2020, es reparteixen entre dues seccions: «Farses i Tragèdies» i «Teatre breu». La primera secció la integren catorze obres: Contes estigis o el cabaret dels morts, La bufa, Dramàtic, 1714. Homenatge a Sarajevo, La partida o còctel de gambes, Farsa, Temps real, Odola (Antígona exprés), Dos de dos, Aquiŀles o l’estupor, Una història de Catalunya, Njudra, Amor pur, Confinament; la segona, sis de curtes: Peça cua per a l’‘Informe per a una acadèmia’ de Franz Kafka, Cargol treu banya, B/N, Un altre Wittgenstein, si us plau o l’holocaust, Autòpsia d’una sabata i Mínimes. Els textos estan precedits per un extens i aprofundit estudi de Francesc Foguet, el qual inicialment destaca que l’adscripció de les peces de la primera secció a «dos gèneres perfectament fixats no deixa de ser irònica, perquè els textos tendeixen a transgredir-los, a subvertir-los»; i de les obres de la Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 569-572

Estudis romanics 46_int.indd 571

12/1/24 9:40

572

LLIBRES REBUTS

segona secció remarca que són «propostes més experimentals que, molt marcades per la recreació sincrètica dels clàssics, apunten cap a provatures minimalistes que superin la influència de Samuel Beckett i Joan Brossa». Completen el volum una «Cronologia» i una «Bibliografia». [Nota del C. de R.]

Moros, Lope de (2022): Razón feyta d’amor (Poema aragonés de la primera mitad del siglo xiii). Estudio introductorio, edición y notas Chesús Bernal y Francho Nagore. Zaragoza: Aladrada, 279 p. Nova edició d’aquest poema, a càrrec del lingüista Francho Nagore, iniciada en coŀlaboració amb Chesús Bernal, que va quedar interrompuda pel decés d’aquest (2019). Es basa en el manuscrit de la Biblioteca Nacional de París, descobert per J. B. Hauréau, i publicat per primera vegada per A. MorelFatio (1887). La primera part del llibre conté una introducció on els autors s’ocupen del títol, el manuscrit, l’autor i el contingut. En la segona, fan una anàlisi lingüística detallada sobre aspectes gràfics, fonètics, morfològics i lexicals, destacant-ne els elements aragonesos (clamados, eua ‘havia’), castellans (mucho) i gallegoportuguesos (ben, luva ‘guant’) per concloure que es tracta d’un text redactat en «aragonés de las Serranías Ibéricas», és a dir, un aragonès castellanitzat, propi de l’autor, de la localitat de Moros, prop de Calatayud, un parlar de transició entre aragonès i castellà. [Nota del C. de R.]

Oliver Mut, Francisca (2023): Indumentària del segle xviii. Els calçons de Can Cosmet de Campos. [Palma]: La Foradada, J. J. de Olañeta, 157 p. Estudi meritós de la coŀlecció de calçons custodiada a Can Cosmet de Campos (Mallorca), que descriu peces dels segles xviii-xix, amb noms antics (bragues, cuixots, calçons justs, amples, ruats, a la grega, d’assotar) o encara usats fins fa poc (calçons de ciutadà, de pagès, amb bufes, a l’ampla, baldragues, mot mantingut en la locució esser un baldragues baixes). En el text apareixen termes interessants per a la història del lèxic, com orlanda, aixelleró, gonelleta, barretina de batle, mantell, falda copinyada, etc. Un tresor etnogràfic que devem al zel d’Isabel Gomila, “senyora de Can Cormet”, i a la pacient recerca de l’autora del llibre. Treball meticulós, amb rica documentació i valuoses iŀlustracions. [Nota del C. de R.]

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 569-572

Estudis romanics 46_int.indd 572

12/1/24 9:40

C

CRÒNICA

C 57

Any Joan Fuster: balanç i prospectiva a Catalunya i al País Valencià. — Res d’Homenatges, home! La hipocresia és una exigència que la virtut imposa al vici. Aquest aforisme de Joan Fuster hauria de ser una de les condicions a complir, de manera estricta, rigorosa (cigarreta planiana) i fidel a l’any Joan Fuster. De fet, un dels problemes, però també dels reptes, que tenen aquestes commemoracions és, sens dubte, aconseguir fer-les innecessàries, de manera que no calgui cap efemèride institucional o acadèmica per a rellegir un autor, i més encara si es tracta de l’escriptor i inteŀlectual més decisiu de la segona part del segle xx en la cultura catalana. L’objectiu hauria de ser aconseguir que la relectura de Fuster sigui permanent, com la seva lliçó. Nascut a Sueca el 1922, Joan Fuster iniciava als anys quaranta, primer en poesia i poc més tard en Diaris i Assaig humanista, una de les obres inteŀlectuals i assagístiques més influents del segle xx, que fixa els fonaments d’una de les principals propostes historicocrítiques de la literatura catalana, i es plantegen els reptes polítics de futur per als Països Catalans, tot resseguint la seva història unitària i diversa. El 23 de novembre de 2022, aniversari i centenari del seu naixement, ens vam trobar en ple Any Fuster proclamat de manera solemne per les institucions. Cal subratllar el fet històric que la Generalitat Valenciana va prendre la iniciativa, i després tant la Generalitat de Catalunya com el Govern de les Illes Balears s’hi van sumar. Tres comissariats per un sol any Fuster, que va començar a Sueca amb un tort gairebé antifusterià, per la tria en el cas dels comissaris de l’any valencià del lema unamunià: País, Paisatge, Paisanatge, que va suscitar una polèmica veritablement erudita a les xarxes socials, arran del subratllat que hi va fer lúcidament Amadeu Viana. Potser algú hauria de donar-ne explicacions... La pregunta òbvia és: què en sortirà de l’any Fuster?, i ja comença a haver-hi un bon estol de respostes, com les que ha recollit Manuel Lillo al diari digital Nosaltres la Veu. A l’hora de fer un balanç de l’Any Fuster, que va ser proclamat oficialment primer al País Valencià (Acadèmia Valenciana de la Llengua), comissariat per Francesc Pérez Moragón i Salvador Ortells; després a Catalunya (Institució de les Lletres Catalanes), comissariat per Enric Sòria; i les Illes Balears (Govern de les Illes Balears) comissariat per Fina Salord i Damià Pons, cal subratllar que han tingut ritmes i continguts i activitats de vegades molt diferents. En aquest balanç de l’any Fuster ens limitarem al cas valencià i català. En primer lloc, cal destacar l’organització de dos grans congressos universitaris. El primer, organitzat pel Grup de Recerca de Literatura Comparada en l’Espai Inteŀlectual Europeu de la Universitat de Barcelona en coŀlaboració amb el Museu d’Història de Barcelona, va tenir lloc fins i tot abans que la Institució de les Lletres Catalanes proclamés oficialment l’any Fuster, va ser el Simposi «Joan Fuster. Figura d’un segle», celebrat entre la Facultat de Filologia i Viŀla Joana, amb la participació d’Enric Bou, Gustau Muñoz i Núria Cadenes, entre d’altres, continuació i comple-

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 573-617

Estudis romanics 46_int.indd 573

12/1/24 9:40

574

CRÒNICA

ment del Simposi «Joan Fuster: Figura de Temps»1 que havia tingut lloc el 2012, cinquantenari de l’edició de Nosaltres, els valencians, a la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona. Entre el 28 de febrer i el 2 de març de 2022, va tenir lloc a la Universitat de València, repartit entre les facultats de Filologia, Geografia i Història (l’edifici que acollia els estudis de Filologia quan Joan Fuster hi va ser professor) i Ciències de l’Educació el «Congrés Internacional Joan Fuster»,2 amb la participació, entre d’altres, de Carme Gregori, Oriol Ponsatí i Xavier Antich. També a València, organitzada per la Càtedra Joan Fuster, el 14 de desembre de 2022 va tenir lloc a la Facultat de Filologia la Jornada «Vigència de Joan Fuster». En l’àmbit internacional, entre el 27 i el 28 d’octubre de 2022 va tenir lloc a la Université Paris 8 el Seminari Gare de France IV: «Centennaire de Joan Fuster»,3 organitzat pel Grup de Recerca de Literatura Comparada en l’Espai Inteŀlectual Europeu, amb la coŀlaboració de l’Institut Ramon Llull i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, amb conferències de Valèria Gaillard, Ester Pino i, entre d’altres, la rectora de la Universitat, Annick Allaigre. Amb orientacions temàtiques diferents —cap congrés pot cobrir tot l’espectre amplíssim de l’obra fusteriana— la complementarietat d’aquestes dues activitats acadèmiques fa recordar aquell aforisme seu: «Entre tots ho farem tot». També va haver-hi moltes altres activitats: a l’Ateneu Barcelonès, a Reus, a Lleida, a Tarragona, a València, a Girona, al Masnou, a Xàtiva, etc., que, per raons d’espai, no podem descriure en aquesta nota. És important que, d’aquestes activitats, en quedi alguna cosa més que un record oral o, potser, un vídeo; però tots aquests esforços haurien de concretar-se en la màxima expressió de la reflexió en humanitats: el llibre. De moment ha aparegut Joan Fuster. Figura d’un segle (Edicions UB); és d’esperar que la Càtedra Joan Fuster de la Universitat de València, que organitza cada any una jornada fusteriana que ha donat lloc a una magnífica coŀlecció d’estudis coŀlectius —el 2022 ha publicat Joan Fuster i el periodisme—, publiqui els texts del Congrés Internacional i de la darrera jornada. En segon lloc, l’altre gran apartat que cal destacar és el de publicacions de i sobre Fuster. Fa una dècada, el 2012 ja va declarar-se, amb timidesa, un any Fuster, pels 50 anys de la publicació de Nosaltres, els valencians; aquell mateix any va aparèixer el segon lliurament de la nova Obra completa, que incloïa els volums segon (Assaig, I) i tercer (Assaig, II), a la coŀlecció Clàssics Catalans, impulsada per Edicions 62 i la Universitat de València, a cura d’Antoni Furió i Josep Palàcios. Dos noms en qui confiar, aquesta vegada sí, que tindrem una Obra completa de Joan Fuster en edició crítica i publicada amb bon gust i rigor. A més a més, se n’han fet diverses noves edicions dels seus llibres de manera independent: entre d’altres, l’editorial 3i4 ha publicat Escrits de combat. Diari 1952-1960 i Causar-se d’esperar, a banda de la correspondència, a cura d’Antoni Furió, que ha arribat ja a gairebé als vint volums. En el capítol de reculls antològics, cal destacar Joan Fuster. Figura d’assaig, a cura d’Antoni Martí Monterde (Comanegra); Fuster instantani (3i4) i L’assaig dispers (Vincle), a cura de Josep Ballester, qui també ha editat Joan Fuster. 77 poemes (Pagès), No prosa. Poemes entre el surrealisme i la ironia (Saldonar). La Institució Alfons 1.  «Joan Fuster. Figura d’un segle»: <https://stel2.ub.edu/master-bcn-europa/activitats/simposi-joan-fuster-figura-dun-segle>. [Consulta: 10 de febrer de 2023.] «Joan Fuster: Figura de Temps»: <https://stel2.ub.edu/master-bcn-europa/activitats/simposi-joan-fuster>. [Consulta: 10 de febrer de 2023.] Els llibres resultants d’aquests dos Simposis van publicar-se, l’any 2012 i 2022, respectivament, a Edicions de la Universitat de Barcelona. 2.  «Simposi Internacional Joan Fuster»: <https://espaijoanfuster.org/simposi-internacional-joan-fuster/>. [Consulta: 11 de febrer de 2023.] 3.  Séminaire Gare de France IV: «Centenaire de Joan Fuster»: <https://stel2.ub.edu/espaigaredefrance/fr/seminaires>. [Consulta: 11 de febrer de 2023.] Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 573-617

Estudis romanics 46_int.indd 574

12/1/24 9:40

CRÒNICA

575

el Magnànim ha publicat la Poesia Completa. 1945-1987, en edició de Salvador Ortells. I pel que fa a nova bibliografia fusteriana, ha aparegut Fuster i els mallorquins, de Gabriel Ensenyat (3i4), que precisament va guanyar el premi Joan Fuster l’any anterior. També cal subratllar que, de manera freqüent, revistes com Afers, Saó o L’Espill han dedicat monogràfics a l’inteŀlectual de Sueca; el 2022, L’Espill no podia faltar a la cita, amb el seu número 67. En tercer lloc, entre el material híbrid —entre l’assaig, la biografia i les exposicions—, que sempre és molt necessari en tractar de grans escriptors en moviment, és necessari ressenyar els llibres biogràfics de Francesc Pérez Moragón i Salvador Ortells: Joan Fuster i Sueca (Edicions 96 i Espai Joan Fuster) i D’un temps, d’un país (1922-1992) (Magnànim), que s’anuncia com la biografia definitiva de Joan Fuster però que, vist el resultat, segur que no ho serà. I, a la Fundació Josep Pla de Palafrugell, fins al 7 de gener de 2023 hi va haver l’exposició «Josep Pla-Joan Fuster: Una conversa infinita», que l’any 2023 comença la seva itinerància viatjant a València. També va més enllà de l’homenatge la traducció a l’anglès de Judicis finals, Final Judgements (Fum d’Estampa Press), a càrrec de Mary Ann Newmann, que se suma a les de Diccionari per a ociosos, A Dictionary for the Idle (Continuum) que Dominic Keown va publicar el mateix any de la seva mort, i la traducció francesa del mateix llibre, Dictionnaire à l’usage des oisifs (Anacharsis), traduït el 2014 per Jean-Marie Barberà. En castellà, Hurtado y Ortega ha publicat Consejos, proverbios e insolencias, traduït per Àngela Elena Palàcios i Rayo Verde Sagitari, en versió de Maria Rossich. Aquestes traduccions, absolutament plausibles, haurien de ser complementades per moltes més, especialment en francès, on és una llàstima que un pensador tan afí a la civilització francesa no sigui més conegut. I, més enllà de 2022, cal pensar en la continuïtat d’aquest llegat. Això ens situa ja l’any després de l’Any Fuster, que ha començat amb novetats bibliogràfiques fusterianes importants, com ara el llibre de Gustau Muñoz Profeta de la raó. Sobre Joan Fuster (Afers), que se suma a d’altres títols de natura fusteriana de la mateixa editorial. És una bona manera d’agafar impuls perquè la seva posteritat de paper sigui densa, extensa i fructífera. Però precisament quan l’Any Joan Fuster ha acabat, és el moment de preguntar-se per a què ha servit, aquest centenari. Què s’hi ha fet? I, sobretot, què farà possible? Perquè, si una commemoració com aquesta no permet anar una mica més enllà de la mera celebració, degenerarà en un vulgar homenatge. Antoni Martí Monterde Universitat de Barcelona L’Any Joan Fuster a les Illes Balears. — La declaració institucional de l’Any Joan Fuster pel Govern de les Illes Balears el 31 de gener de 2022 es va sumar a les de la Generalitat Valenciana i la Generalitat de Catalunya per commemorar l’any del centenari del naixement d’aquest inteŀlectual i escriptor de referència de la cultura catalana en tots els seus territoris. La vitalitat i la participació assolides són deutores de la coŀlaboració entusiasta d’una xarxa formada per les principals institucions polítiques (Govern de les Illes Balears, a través de la Direcció General de Política Lingüística de la Secretaria Autonòmica d’Universitat, Recerca i Política Lingüística de la Conselleria de Fons Europeus, Universitat i Cultura, consells insulars i ajuntaments), acadèmiques (Universitat de les Illes Balears, Institut Menorquí d’Estudis, Institut d’Estudis Eivissencs, Delegació de l’Institut d’Estudis Catalans a Palma, Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Sebastià) i culturals (Obra Cultural Balear, Gremi de Llibreters de Mallorca, Ateneu de Maó, Cercle Artístic de Ciutadella, Biblioteca Municipal d’Eivissa, Teatre Principal de Palma, Teatre Principal de Maó, Teatre des Born de Ciutadella), a més dels intercanvis amb d’altres que completen tot el Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 573-617

Estudis romanics 46_int.indd 575

12/1/24 9:40

576

CRÒNICA

mapa cultural: la Institució de les Lletres Catalanes, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, la Universitat de València, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana i la Federació Llull. El doble objectiu de difondre la figura i l’obra de Joan Fuster i d’aprofundir en les seves relacions amb les Illes, des de la voluntat de participació d’un públic ampli, es va materialitzar en un programa prou ambiciós. D’entrada, la pàgina web institucional (<https://anyjoanfuster.illesbalears.cat>) ha maldat per convertir-se en una eina útil amb la creació de materials propis (com els articles de «Els vincles» sobre la relació de Joan Fuster amb escriptors insulars, o els textos fusterians sobre autors i temes insulars a «En diàleg»), enllaços d’interès i una agenda d’actes. El tret de sortida va ser el dia de Sant Jordi, en què la silueta de Joan Fuster de mida natural convidava, primer des dels carrers i després des de les biblioteques, a llegir els aforismes dels punts de llibres, i, el dia dels trenta anys de la seva mort, a endinsar-se en la lectura de les obres destacades a la postal amb la fotografia feta per Toni Vidal, cosa que s’ha concretat posteriorment en la feina feta per diferents grups de lectura de les xarxes de biblioteques. El 23 d’abril de 2022 l’Obra Cultural Balear iniciava la sèrie de tretze presentacions del llibre Fuster i els mallorquins. El debat identitari a la Mallorca tardofranquista de Gabriel Ensenyat, present també a la Fira del Llibre en Català de Menorca, de la mateixa manera que l’escriptor valencià es va fer present a la Setmana del Llibre en Català a Palma. El coneixement dels diferents vessants de l’obra de Joan Fuster s’ha obert gràcies a les múltiples conferències i jornades, en què han participat destacats estudiosos fusterians de fora però també de dins de les nostres Illes. En el primer cas, destacaríem els cicles mallorquins «Els dijous fusterians» (amb Joan Francesc Mira, Pere Rosselló Bover, Gustau Muñoz, Antoni Furió, Enric Sòria, Francisca Lladó i la prevista de Francesc Pérez Moragón), i «Els dimecres fusterians» (amb Antoni Mollà, Empar Marco i Vicent Pitarch); l’eivissenc i formenterer (amb Bernat Joan, Vicent Pitarch, Gemma Pascual, Núria Cadenes, Isidre Crespo i David Ventura), i el menorquí (amb Salvador Ortells, Xavier Pla, Vicent Pitarch i Enric Sòria), a més de la participació de Damià Pons en el cicle de conferències «Mirades sobre Fuster» de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. En el segon cas, han estat tres les jornades acadèmiques que s’han duit a terme amb la voluntat d’aprofundir en el coneixement de l’obra fusteriana i fins d’implicar-hi nous estudiosos: «Joan Fuster a la UIB» i «Llegir Joan Fuster» (Fundació Mallorca Literària) (amb Antoni Marimon, Vicent Pitarch, Maria Conca, Gabriel Ensenyat, Salvador Ortells, Carme Gregori, Vicent Simbor, Josefina Salord i Jesús Revelles), i «Una mirada menorquina sobre Joan Fuster», en què el gruix més destacat de ponències ha anat a càrrec de membres de l’Institut Menorquí d’Estudis (Carles Carreras, Miquel Àngel Casasnovas, Pere Gomila, Nel Martí, Ismael Pelegrí, Antoni-Joan Pons i Josefina Salord, a més de Joel Bagur, Emili Pons i Gustau Muñoz amb la conferència inaugural). S’hauria de deixar constància encara de taules rodones amb participació insular (com les organitzades per l’Institut d’Estudis Catalans, la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana, la Universitat Catalana d’Estiu, la Biblioteca de Catalunya, la Fundació Darder-Mascaró i la Llibreria Quart Creixent de Palma) i d’actes diversos, però vull acabar posant l’accent, d’una banda, en els concursos adreçats a estudiants universitaris, de secundària i cicles formatius, i, de l’altra, en l’exposició itinerant, per illes, municipis i centres d’ensenyament, de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua Joan Fuster: una vida iŀlustrada, comissariada per Salvador Ortells i completada amb tres panells de la seva relació amb les Illes Balears a cura dels comissionats balears. En suma, amb aquest Any Joan Fuster a les Illes Balears, l’acte central del qual es va celebrar a l’Auditori de Porreres el 30 de novembre de 2022, s’ha fet una tasca important per repensar aquest clàssic del segle xx i coŀlocar-lo dins l’actualitat social i cultural. A més, ha permès de posar en un primer pla les relacions de Joan Fuster amb les personalitats més destacades de la història Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 573-617

Estudis romanics 46_int.indd 576

12/1/24 9:40

CRÒNICA

577

cultural de les Illes com Francesc de B. Moll, Marià Villangómez, Josep M. Llompart, Llorenç Villalonga, Nicolau M. Rubió i Tudurí, Baltasar Porcel o Josep Massot i Muntaner, entre molts d’altres. Ara resta deixar constància en forma de llibre de les principals aportacions que ens ha llegat aquest Any Joan Fuster a les Illes Balears. Josefina Salord Ripoll Comissària, amb Damià Pons, de l’Any Joan Fuster a les Illes Balears Any Gabriel Ferrater. — El 2022 es va commemorar doblement, com pertocava, l’any Gabriel Ferrater: el centenari del seu naixement (22 de maig del 1922) i el cinquantenari de la seva mort (27 d’abril del 1972). La commemoració oficial la van organitzar, com sempre, el Departament de Cultura de la Generalitat i la Institució de les Lletres Catalanes, però aquesta vegada s’hi van sumar dues entitats més: l’ajuntament de la ciutat on Ferrater va néixer (Reus) i l’ajuntament de la ciutat on va passar els últims sis o set anys de vida i on es va suïcidar (Sant Cugat del Vallès). La coŀlaboració institucional es va visualitzar en la cerimònia inaugural, celebrada a Reus, i en la de clausura, celebrada a Sant Cugat. La implicació dels ajuntaments d’aquestes dues ciutats va contribuir sens dubte a fer que s’hi concentressin molts actes de diversa mena, però val a dir que la proliferació, en aquestes dues localitats i arreu del país, de lectures, recitals, conferències, exposicions i espectacles dramàtics o musicals va ser fruit, abans que de cap altra cosa, de la iniciativa (diguem-ne privada) de persones i entitats; a les administracions els va correspondre, sobretot, de fer tasca de suport i de coordinació, no d’agitació. Aquesta és potser una de les lliçons a extreure de l’èxit de convocatòria de l’Any Gabriel Ferrater: la capiŀlaritat d’una societat civil que, almenys en el terreny de les activitats culturals, és més vigorosa i més difosa del que sovint sembla a les mirades intrainstitucionals i barceloninocèntriques. Una altra observació a fer és que, al llarg de tot l’Any, hem vist obrir-se el ventall de mirades sobre Ferrater cap a territoris en què no se’l solia freqüentar. Que els poetes parlessin de Ferrater, i fins i tot que el celebressin amb poemes nous, era previsible; a més, ho han fet poetes de totes les generacions, demostrant la vigència del llegat de Les dones i els dies. El que no era tant d’esperar, almenys amb l’amplitud amb què s’ha donat, és que la figura i l’obra de Ferrater s’abordessin també des d’altres àmbits creatius. Les propostes han estat especialment riques en el terreny dramàtic: entre altres, s’han estrenat els espectacles «No prometo donar-te res millor que un dubte» (amb La Veronal i Pol Guasch), «Vull subornar la joventut» (d’Andreu Gomila, amb Pol López), «Poema inacabat» (de la companyia Lo Nostro), «El ring» (d’Albert Roig, amb Dafnis Balduz i Jaume Madaula), «Fil de memòria» (de Pere Arquillué), «Els cossos i el temps» (de Lluís-Anton Baulenas) i «Que no ens passi res» (de Zoraida Roselló). També hi ha hagut aproximacions des dels mons de l’art —per exemple amb els treballs de Mar Arza, Marta Darder, Èlia Llach i Montse Rierola exposats a la Pahissa del Marquet—, del cinema —per exemple amb els curtmetratges de Roger Comella, Esther Nubiola i JR Armadàs— i també de la música, amb propostes com les de Quatre Gotes, Quel Xiberta o Mertixell Gené, entre moltes altres. Fins i tot s’ha posat en solfa una escape room a partir de l’obra i la vida de Ferrater. Tot això és indici que en aquest Any la projecció de Les dones i els dies (i del seu autor) ha arribat potser més lluny que mai. En els àmbits més habituals de les commemoracions literàries, la collita també ha sigut abundant. Els cicles de conferències —un d’organitzat per Andreu Jaume a l’Institut d’Humanitats de Barcelona, els que han organitzat l’Associació Gabriel Ferrater a Sant Cugat i l’associació Gosar Poder a Reus, etc.— tenen ara l’avantatge que són recuperables a través dels enregistraments. De les ponències presentades per Dolors Oller, Jordi Julià, Anna Perera, Lucas Capellas, Pere Ballart i Elisenda Marcer a la jornada «Perspectives crítiques sobre la poesia de Gabriel Ferrater (IEC, 18 Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 573-617

Estudis romanics 46_int.indd 577

12/1/24 9:40

578

CRÒNICA

d’octubre del 2022), n’hi haurà disponibles els resums en xarxa, com també de les contribucions de Jordi Amat, Maria Callís, Jaume Coll Mariné, Enric Sullà, Marina Porras, Mila Segarra i Raül Garrigasait al cicle «Gabriel Ferrater: llegir, escriure, pensar, transmetre», organitzat per l’Ajuntament de Sant Cugat dins el programa «Enraonar». En el terreny de les publicacions, han tingut molt de ressò la reedició del primer llibre de Ferrater (Da nuces pueris) i dues antologies: la de Marina Porras, Donar nous als nens, que aplega diverses mostres de la crítica ferrateriana, sobretot en el camp literari, i la de l’equip d’Obrador Edèndum, que presenta (traduïts al català quan la llengua original era el castellà) uns quants textos de Ferrater sobre L’art de la pintura. Pel que fa a novetats bibliogràfiques, però, la més remarcable és sens dubte Vèncer la por, de Jordi Amat. Per fi disposem d’una biografia completa, documentada i desmitificada de Ferrater. Al marge de la biografia de Jordi Amat, les aportacions de més pes al coneixement de l’obra de Ferrater que s’han fet en ocasió de l’Any es concentren, d’una banda, en dos monogràfics, el de la Revista del Centre de Lectura de Reus (<https://www.centrelectura.cat/revistadigital/numero/ vol-2022-9a-epoca-2n-quadrimestre>) i el de Veus baixes (<https://www.veusbaixes.cat/6.html>) i, d’altra banda, en el conjunt de comentaris aplegats en el projecte «Apadrina un poema» de l’Associació Gabriel Ferrater (<https://www.gabrielferrater.cat/apadrina-un-poema-ferrater/>). Jordi Cornudella Més enllà de la polèmica. Guillem Viladot i els cent anys del seu naixement. — A l’hivern del 2020, des de la Fundació Guillem Viladot – Lo Pardal ja es va començar a treballar en la programació del que havia de ser la commemoració del centenari del naixement del creador que dona nom a aquesta entitat. Durant més d’un any i mig es van anar formalitzant les complicitats entre diferents institucions culturals del país per procurar que el 2022 fos un any on la figura del poeta i creador d’Agramunt s’abordés des de tots els punts de vista possibles. Creador heterogeni, tastaolletes i inquiet, va fer de la seva vida professional un aiguabarreig de gèneres, disciplines i tècniques conreant no només la poesia, sinó també l’experimentació més radical amb el llenguatge, el collage, el ready made, l’assaig, la noveŀla, el periodisme i la professió de farmacèutic. Aquest caràcter tan plural de Viladot feia impossible aproximar-s’hi des d’un llenguatge concret. Possiblement aquesta condició de creador poc ortodox, sumada al seu evident desplaçament geogràfic, allunyat de la capital del país i de les quotes imposades des de l’administració, van generar una sonada polèmica a finals del 2021 quan el Govern de la Generalitat de Catalunya no va acceptar nomenar l’Any Viladot com una de les efemèrides oficials per al 2022. Davant d’aquest acte de condemna del personatge a una categoria inferior als commemorats de primera línia per part del departament de cultura (Gabriel Ferrater, Joan Fuster, Francesc Català Roca, Cançoner popular i Ateneu Barcelonès), una plataforma de gent propera al poeta agramuntí va llançar un manifest de denúncia de la situació i una recollida de signatures per demanar que s’esmenés aquest error. Després d’aconseguir 1.884 signatures en molt pocs dies, una reunió d’urgència al Palau March va aconseguir que la Institució de les Lletres Catalanes destinés una línia pressupostària a la celebració dels cent anys del naixement de Viladot, es designés un comissari per a l’efemèride i es considerés com una “altra” commemoració de l’any 2022. Sembla que la polèmica va ser la millor manera d’encetar l’Any Viladot. Ell, personatge punyent i inconformista, era propens a la provocació, a generar tensió inteŀlectual, a fer-se notar. I, carai com es va fer notar, quan el gener de l’any passat tots els mitjans de comunicació anaven plens de les turbulències amb què l’agramuntí encetava l’any dels seus cent aniversaris! Malgrat el soroll, però, l’any Viladot estava molt travat i les activitats s’haguessin anat succeint les unes rere les altres Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 573-617

Estudis romanics 46_int.indd 578

12/1/24 9:40

CRÒNICA

579

per l’estima i la consideració que totes les persones i entitats implicades tenien cap a l’obra del personatge. Certament, però, la polèmica va propiciar que tots els compromisos que ja havíem lligat mesos abans s’enfortissin i les entitats, museus, editorials, i persones implicades s’abanderessin d’haver apostat per Viladot des d’un primer moment. Ara ja només quedava que el 2022 anés seguint el seu curs i tots els projectes emparaulats i treballats es materialitzessin. El centenari es va idear amb un centre evident, Agramunt. Des de la trinxera del poeta s’havia d’irradiar la seva obra cap a l’exterior i no pas al contrari. Sense Agramunt, Viladot no es pot concebre i reivindicar allò local ens permetia utilitzar el poble de trampolí per portar el creador arreu. La programació expositiva de la Fundació Viladot es va veure sobrepassada per totes les iniciatives que van generar-se al mateix municipi amb les complicitats de coŀlectius de dones i infants, entitats de cultura popular, musicals, de lleure, agrícoles i un llarg etcètera de persones a títol individual i de institucions com el propi Ajuntament d’Agramunt, la fundació veïna dedicada a Josep Guinovart o la mateixa biblioteca del poble que porta per nom el del protagonista d’aquest escrit. I, paraŀlelament a la festa agramuntina, constants, els homenatges arreu: exposicions a Barcelona (Fundació Vila Casas), a París (Centre d’Estudis Catalans), Lleida (Institut d’Estudis Ilerdencs, Arxiu històric de la ciutat de Lleida, Seu Vella), Tàrrega (Festival Embarrat de creació contemporània, Sala Marçà, Museu Comarcal de l’Urgell), Cervera (Museu Comarcal de la Segarra) o l’Espluga de Francolí (Museu de la Vida Rural), entre d’altres. I, per reivindicar la faceta de Viladot com a escriptor, la complicitat de les editorials que van fer realitat, entre d’altres, els següents llibres: Somni d’un apotecari d’estiu (Comanegra); Memòria de Riella, Cantates Fugues i colls de la Baralla; Espistolari Viladot-Vallverdú, a cura de Joan Ramon Veny; i la trilogia del Poema de l’Home (Pagès editors); Guillem Viladot o el desfici pel jo, de Teresa Ibars (Fonoll); Som a Riella, a cura de Joan Puig (Ajuntament d’Agramunt); Ruth, traduït a l’anglès per Louise Johonson (Fum d’estampa Press); Portes velles. Metàfores del dibuix i la paraula (Centre de recerques de les Terres de ponent)... Totes aquestes reivindicacions viladotianes, i totes les que ens queden per explicar, també van generar el reconeixement acadèmic i institucional, de manera que es va derivar de l’efemèride un simposi internacional organitzat per la Càtedra Màrius Torres a la Universitat de Lleida i la conseqüent signatura d’un conveni de coŀlaboració entre la UDL i la Fundació Viladot. Conveni al qual també s’hi han d’afegir, com a fer testimoni de la vàlua artística del creador agramuntí, els signats amb el Museu d’Art Jaume Morera de Lleida i amb el Museu Nacional d’Art de Catalunya. Més enllà de cronologies màgiques com la que va fer que l’any 2022 el nostre creador de Riella celebrés els 100 anys, ara cal seguir reivindicant l’evident: Guillem Viladot és una figura clau de l’art, la cultura i la literatura del país. Pau Minguet Fundació Guillem Viladot – Lo Pardal Aula Carles Riba, 25 anys de continuïtat (1998-2023). — Des de la seva creació a principis dels anys setanta pels departaments de Filologia Catalana i Filologia Grega de la Universitat de Barcelona, i sobretot des de l’inici de la seva segona època el 1998, l’Aula Carles Riba (ACR) té un llarg historial d’investigació sobre la pervivència dels clàssics grecollatins en la literatura catalana, principalment d’època moderna i també contemporània. El 2023 ha complert 25 anys de la seva represa o segona època, durant els quals ha treballat com a grup de recerca de la UB (1999-2004), com a Grup de Recerca Consolidat de la Generalitat de Catalunya (2005-2008, 2014-2016, 2017-2020), i en projectes diversos impulsats pels seus membres. Actualment, està reconeguda, mitjançant conveni, per l’Institut d’Estudis Catalans i la Universitat de Barcelona com a Observatori de Recerca. Totes les seves activitats i publicacions es troben a la pàgina web de l’Aula: <www.ub.edu/acr>. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 573-617

Estudis romanics 46_int.indd 579

12/1/24 9:40

580

CRÒNICA

L’ACR ha commemorat el seu quart de segle d’existència mitjançant dos actes acadèmics: un simposi i una taula rodona, a més de dues exposicions. El simposi «Les traduccions catalanes dels clàssics», organitzat en coŀlaboració amb La Casa dels Clàssics, es va celebrar els dies 9 i 10 de març de 2023, el primer dia a la Sala Nicolau d’Olwer de l’Institut d’Estudis Catalans i el segon a la Sala de professors del 5è pis de l’Edifici Josep Carner, a la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona. La inauguració va anar a càrrec de Teresa Cabré, presidenta de l’Institut d’Estudis Catalans; Joan Guàrdia, rector de la Universitat de Barcelona; i Montserrat Jufresa, directora de l’Aula Carles Riba. Hi van intervenir: Josep Pujol (UAB), «Abans de la traducció: llegir els poetes llatins a les escoles catalanes medievals»; Marta Marfany (UPF), «Sèneca en català a l’Edat Mitjana: traduccions, comentaris i glosses, taules i florilegis»; Albert Tomàs (UAB), «“Los poetes prengueren lurs ficcions de la vertadera istòria”: la traducció catalana medieval de La ciutat de Déu de Sant Agustí amb el comentari de Thomas Waleys»; Gemma Pellissa (UB), «La traducció i el comentari de les Metamorfosis d’Ovidi per Francesc Alegre»; Raimon Sebastian (UB), «Traduir Paŀladi en català: de l’Edat Mitjana als nostres dies»; Mireia Ferrando (UV), «Les traduccions bíbliques al català durant l’edat moderna»; Marco Antonio Coronel Ramos (UV), «La impremta valenciana i els clàssics». El segon dia van intervenir: Roger Aluja (La Casa dels Clàssics), «Editar la Bernat Metge avui»; Carles Garriga (UB), «Algunes traduccions sofoclianes de Carles Riba»; Jaume Pòrtulas (UB), «Repensar-ho tot: Victor Bérard i les “segones versions” de Lluís Segalà i Carles Riba»; Eloi Creus (Università di Bologna), «L’Aristòfanes de Manuel Balasch i els problemes del bernatmetgí»; Jordi Ginebra (URV), «La llengua de les traduccions de la Fundació Bernat Metge a la postguerra»; Xavier Espluga (UB), «El “Marcial” de Miquel Dolç: censura o autocensura?»; Raül Garrigasait (La Casa dels Clàssics), «Plató a la Bernat Metge: estils i interpretacions»; Noemí Moncunill (UB), «“Res d’humà no tinc per estrany”: les traduccions de Terenci de Pere i Joan Coromines»; Jaume Coll Mariné (UVic), «La relació entre Segimon Serrallonga i la Fundació Bernat Metge». La cloenda va anar a càrrec de Javier Velaza, degà de la Facultat de Filologia i Comunicació de la UB, i Josep Murgades, president de l’Aula Carles Riba. Es preveu la publicació de les ponències dins un volum de la coŀlecció «Aula Carles Riba». El dia 10 de maig, a la Sala de professors del 5è pis de l’Edifici Josep Carner (UB) va tenir lloc la taula rodona «El llegat clàssic i la literatura d’ara». Com que el principal objecte d’estudi de l’Aula Carles Riba són les obres literàries catalanes que palesen la influència de la cultura clàssica, es va convidar autors i autores que, en una mesura o una altra, s’han servit dels clàssics a l’hora d’escriure les respectives produccions literàries, amb la finalitat de debatre sobre el paper de l’Antiguitat grecoromana en la cultura actual. Hi van participar Adrià Targa, poeta, autor d’Ícar; Helena Tornero, dramaturga, autora de Les suplicants; Isabel M. Ortega Rion, poeta, autora de Medusa; Jordi Coca, narrador, autor de La faula dels ocells grecs; i Jordi Cornudella, poeta, autor d’El germà de Catul, que és qui va conduir la taula rodona. Abans d’iniciar-la, una de les directores de l’Aula Carles Riba, la Dra. Rosa Cabré, va glossar la història de l’Aula i la seva contribució al desenvolupament dels estudis literaris clàssics i catalans. Entre el març i l’abril, d’altra banda, al pati de l’Institut d’Estudis Catalans es va fer l’exposició «La trajectòria de l’Aula Carles Riba», integrada per tots els llibres editats per l’Aula Carles Riba, i també els díptics i cartells dels simposis i les jornades que s’han organitzat en el marc de l’Aula. I també es va fer, finalment, una exposició virtual sobre la trajectòria de l’Aula Carles Riba, organitzada pel Centre de Recursos per a l’Aprenentatge i la Investigació de la Universitat de Barcelona: <https://crai.ub.edu/ca/coneix-el-crai/biblioteques/biblioteca-lletres/exposici%C3%B3 -virtual-Aula-Carles-Riba>. Jordi Malé Universitat de Lleida Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 573-617

Estudis romanics 46_int.indd 580

12/1/24 9:40

CRÒNICA

581

Activitats culturals de les Universitats de Madrid (2022-23). — Tres línies marquen l’activitat al llarg del curs 2022-2023. Una respon a la projecció americana que des de fa una pila d’anys s’ha promogut d’ací estant. Al primer volum de 2023 d’eHumanista, de la Universitat de Santa Bàrbara, sortí una ressenya sobre l’acte de concessió del doctorat honoris causa al Dr. José Antonio Pascual per part de la Universitat de Barcelona l’11 de maig de 2023; hi assistiren els professors Joan M. Ribera i Júlia Butinyà, autora d’aquesta crònica. A la vesprada els dos professors esmentats foren presents a la sessió de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, de la qual són membres corresponents a Madrid. A la revista brasilera en línia Mirabilia Journal vol. 36 (de la Universitat de Califòrnia, Santa Bàrbara), p. 164-185, s’ha publicat també al juny un treball de la Dra. Júlia Butinyà dins el monogràfic Ritmes, expressions i representacions del cos. Del món Antic al Barroc, «La dignitat del cos, de la dona, de l’amor i del plaer. (Breu anàlisi dels inicis humanistes de la Corona d’Aragó)». Aquesta professora també ha participat amb el proemi o Prefácio al volum publicat a Brasil Delírios da Idade Média (Santo André, São Paulo: Armada Editora, 2023) de Ricardo da Costa, llibre amb què tanca la trilogia (Impressões da Idade Média, 2018, i Visões da Idade Média, 2020) sobre l’Edat Mitjana, que conté una forta presència de la cultura catalana. D’ací passem a l’altra gran tendència, que ha estat la luŀliana. Les ponències presentades a l’acte acadèmic de la presentació de la traducció del Libro de contemplación en Dios, realitzat a la Universitat d’Oporto (2021) sota el títol Ramon Llull y el intelecto figurativo, s’han publicat a la secció luŀliana de la Revista de Lenguas y Literaturas Catalana, Gallega y Vasca (UNED 2022, vol. 27, p. 147-230). Així mateix se n’ha lliurat una antologia titulada Pasajes significativos del “Libro de contemplación en Dios”. Passatges significatius del “Llibre de contemplació en Déu”, que publicarà en ebook l’editorial madrilenya Palas Atenea. Centro de Lingüística Aplicada, la qual va editar els tres volums luŀlians de la traducció en castellà. I també en format virtual s’hi anuncia, per a Publications of eHumanista de la Universitat de Santa Barbara, un Llibre de cites, on han coŀlaborat catorze luŀlistes, coŀlaboracions recollides sota el títol “Que mos libres vulla exalçar”. Ramon Llull. Conté un pròleg en anglès, castellà i català, a càrrec d’Antonio Cortijo, Júlia Butinyà i Vicent Martines. Al llarg del curs 2022-2023 la professora Butinyà ha coŀlaborat en el llibre Ramon Llull y los lulistas (ss. xiv-xx), coordinat per Rafael Ramis en la «Coŀlecció de l’Institut d’Estudis Hispànics en la Modernitat», de l’editorial internacional Sindéresis (Madrid / Porto), 2022; concretament amb el capítol intitulat L’aportació de Martí del Riquer a Ramon Llull, p. 1.017-1.030. Ha coordinat la traducció al castellà del Enchiridium Theologicum Lullianum, de Jordi Gayà (Ateneu Universitari Sant Pacià, 2021), que inaugura la nova coŀlecció «Grans Textos Cristians»; els coŀlaboradors són Matilde Conde, Antonio Cortijo, Jaume Galmés, José Higuera y Celia López Alcaide. La tercera línia és la continuació d’encontres acadèmics temàtics, ja tradicionals a les universitats de Madrid amb presència de la cultura catalana. Comencem per la participació del professor Joan M. Ribera al Seminario de Investigación Identidad de las mujeres en los espacios urbanos y rurales sostenibles y su proyección social, literaria y artística (UCM, novembre 2022) amb la comunicació «Rus & Urbs como esferas de formación femenina: narradoras catalanas en el umbral de la modernidad»; així mateix, en el XI Coloquio Internacional del Seminario Permanente sobre Literatura y Mujer. Mujer y poéticas de la salud (UNED, març 2023), amb la comunicació «Biografismo y ficcionalización de la enfermedad entre las dietaristas y las novelistas consagradas y debutantes en lengua catalana». La professora Butinyà té un parell de treballs de publicació en 2023: «Books as company during a medieval pandemic: an approach to Bernat Metge’s Apologia», capítol 5 del llibre: TransfeEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 573-617

Estudis romanics 46_int.indd 581

12/1/24 9:40

582

CRÒNICA

rència i coneixement: Humanitats, Educació i construcció del saber en la xarxa, Antonio Cortijo i Josep V. Garcia (ed.), València: Tirant lo Blanc. Així mateix, «El Magnánimo, el Marqués de Santillana y el III libro del Curial» dins un monogràfic sobre el Curial e Güelfa coordinat per Josep Martines i Jordi Antolí. Júlia Butinyà Universidad Nacional de Educación a Distancia Joan M. Ribera Universidad Complutense de Madrid Actividaes de l’Academia de la Llingua Asturiana (ALLA) (2022-23). — Les Xornaes Internacionales d’Estudiu algamaron les cuarenta ediciones el pasáu mes de payares de 2022, con tres xornaes d’actividaes académiques qu’ufiertaron una güeyada amplia de l’asturianística que se fai dende fuera d’Asturies. De la lliteratura a la sociollingüística y de la pragmática a los estudios sobre la emigración asturiana, les ocho conferencies abarcaron un panorama ampliu en perspeutives d’investigación dende universidaes norteamericanes y britániques como Marquette, Drew, California, Massachusetts Amherst, Manchester, Central Florida y New York. La mesma amplitú temática carauterizó les nueve comunicaciones que tamién se presentaron nes XL Xornaes Internacionales. Nel certame d’investigación de los Concursos de l’Academia del añu 2022, fallaos n’avientu, estes foron les obres premiaes: – Recoyida de material toponímico oral: Accésits pa los trabayos de Xabiel Fernández y Lena Valladares sobre Peñaflor (Grau) y Caldueñu (Llanes). – Propuestes de terminoloxía especializada: Accésit pa TermAst: Videoxuegos, de Víctor Suárez. – Recoyida de material lliterario inédito anterior a 1970: Primer premiu pa Nel corazu de casina (1932-1934), de Fernán Coronas, obra d’Adrián Martínez. – Recoyida, trescripción y estudiu de testos orales: Premiu especial p’Averamientu a la caracterización del asturianu de La Güeria Carrocera (Samartín del Rei Aurelio), de Claudia E. Menéndez. – Documentalismu sociocultural curtiu: Primer premiu pa Indianos d’azucre, de Pablo Cueto. Dientro del XLIV Día de les Lletres Asturianes, David Guardado foi acoyíu como miembru numberariu y la poeta Lourdes Álvarez recibió’l Premiu Nacional de Lliteratura Asturiana na so tercer edición. El xuráu solliñó «la calidá d’una obra poética singular, desarrollada ensin priesa, perriba de modes y corrientes, que crea un mundu lliterariu orixinal y propiu». La Universidá Asturiana de Branu (UABRA) volvió a la presencialidá nel mes d’agostu de 2023, cuntando con dos llugares de celebración. N’El Campu (Casu), desendolcóse’l Cursu avanzáu d’asturianu, que foi quincenal, xunto con otros cuatro monográficos selmanales: Capacitación pa la traducción, Anovamientu didáuticu, Historia recién de la llingua asturiana y Recoyida y recuperación de la traducción oral y musical. Pel so llau, n’A Caridá (El Franco), desenvolvióse la segunda fase de la capacitación docente n’eonaviegu. Revistes y coleiciones de l’Academia: – Lletres Asturianes, 127 y 128 (och. 2022 y mar. 2023). [Cola direición d’Ana Cano, les dos últimes entregues de la revista d’investigación llingüística de l’Academia, amás de notes, anuncies y reseñes, ufierten once contribuciones d’investigación en rellación col marcu asturianu]. – Helmut Brammerts [traducción de Mónica Sánchez], El sistema temporal en asturianoleonés: el habla de Somiedu, Llibrería Llingüística, 31 (pay. 2022). [Tres d’un informe críticu sobre Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 573-617

Estudis romanics 46_int.indd 582

12/1/24 9:40

CRÒNICA

583

l’usu de los tiempos verbales n’asturianu al traviés de los estudios dialeutales del momentu, l’autor afonda nel sistema temporal de la fala de Somiedu al traviés de les grabaciones resultantes del so llabor de campu en 1965. A lo cabero de la obra, l’autor amiesta la trescripción de dalgunes d’elles, reproducíes equí facsimilarmente]. – Ciencies. Cartafueyos asturianos de Ciencia y Teunoloxía, 12 (pay. 2022). [L’últimu númberu d’esta revista, dirixida por Carlos Lastra, inxer cinco artículos de divulgación científica sobre la rasa costera asturiana, la naturalización d’especies, la fitorremediación, l’alderique sobre l’autoctonidá del cangrexu de ríu y los xacimientos marítimo-mineros del occidente asturianu]. – Cultures. Revista Asturiana de Cultura, 26 (avi. 2022). [Baxo la direición de Roberto González-Quevedo, la revista antropolóxica de l’Academia presenta nesta ocasión siete artículos, onde tres d’ellos formen un bloque monográficu sobre’l problema cultural del llobu]. – Marcos Rodríguez, El proceso histórico de escolarización de la lengua asturiana: dimensiones políticas y sociales. Estaya Sociollingüística, 9 (avi. 2022). [Resultáu d’una tesis doctoral que diseiciona’l procesu d’escolarización del asturianu nel so contestu sociocultural]. – Pablo A. Quiroga, Terminoloxía de cine. TermAst, 21 (feb. 2023). [Recueye cuasi 400 propuestes terminolóxiques del ámbitu cinematográficu]. – Lliteratura: Revista Lliteraria Asturiana, 39 (mayu 2023). [Baxo la direición de Marta Mori, esti exemplar, non monográficu, recueye una esbilla de creación actual inédita xunto a otres pieces, como reseñes, reportaxes y entrevistes]. – Claudia E. Menéndez, Averamientu al asturianu de La Güeria Carrocera. Llibrería Llingüística, 32 (mayu 2023). [Fundamentalmente sincrónicu y puntualmente diacrónicu, esti estudiu aspira a describir dende dientro, y al abellugu del sistema llingüísticu asturianu, una espresión dialectal específica de la llingua]. – Fernán-Coronas [edición d’Adrián Martínez], Nel corazu casina. Cartafueyos de Lliteratura Escaecida, 96 (xune. 2023). [Catorce manuscritos inéditos, d’ente 1932 y 1934, obra d’ún de los padres de les lletres asturianes]. Finalmente, les dos grandes novedaes editoriales de l’Academia aporten, dambes, col sellu de la Secretaría Llingüística del Navia-Eo. D’un llau, Bidureira, que ye un espaciu pa la lliteratura eonaviega más recién, una coleición que naz con tres títulos, de narrativa, teatru y poesía: – Ricardo Saavedra, El xogo sin fin. Bidureira, 1 (avi. 2022). – Sergio Buelga, Ondina Llago. Bidureira, 2 (avi. 2022). – Carmen Siñeriz, Pigureira de palabras esqueicidas. Bidureira, 3 (xune. 2023). De naturaleza bien estremada ye la coleición Segundas foyas, una llinia de llibros de testu pa l’asignatura de Llingua Eonaviega en Secundaria. El primer nivel asoleyóse xusto nel empiezu del cursu escolar: – Natalia Riego, 1º ESO. Segundas Foyas (set. 2023). Academia de la Llingua Asturiana La filologia romànica a la universitat del segle xxi: propostes i expectatives (2 d’octubre de 2022). — El 2 d’octubre de 2022 a la Reial Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona es va celebrar el seminari «Les literatures romàniques a la universitat del segle xxi: propostes i expectatives», a càrrec del prof. Paolo Canettieri de La Sapienza Università di Roma. El seminari s’emmarcà dins les 27es Jornades Occitanes de la Universitat Autònoma de Barcelona organitzades per l’Arxiu Occità de la mateixa universitat i coordinades per Antoni Rossell. El seminari oferí una reflexió sobre l’estat actual i el futur de la filologia romànica, el problema acadèmic de la disciplina i les decisions que s’han de prendre per tal de conservar-la. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 573-617

Estudis romanics 46_int.indd 583

12/1/24 9:40

584

CRÒNICA

En aquest context, Canettieri assenyalà dues de les raons intrínseques que expliquen la progressiva devaluació de la filologia romànica. Per una banda, la creixent hiperespecialització que allunya l’investigador de l’objecte d’estudi, el text, i, per l’altra, la falta de comunicació entre els especialistes. Es traslladà la particularitat de la situació italiana, on la filologia romànica té un paper rellevant tot i el caràcter fragmentari de la disciplina. Al mateix temps, es contraposà a la situació general de les nostres universitats, en què la disciplina es troba en una crisi creixent. A continuació es posà de manifest la importància del paper del filòleg dins la nostra societat i s’apuntaren algunes consideracions, com el valor del rigor metodològic del filòleg per a la societat actual. Canettieri cità alguns casos pràctics sobre l’actuació del filòleg en àmbits no acadèmics com el judicial. Posà en valor les competències filològiques per a l’elaboració de peritatges gràfics o atributius per identificar casos de plagi. També subratllà el valor de la intercomprensió romànica i cità alguns programes europeus destinats a potenciar la intercomunicació entre les diferents llengües romàniques. Entre ells, destacà EuRom4, un mètode d’ensenyament simultani de les llengües romàniques, o el programa Euromania, destinat a enfortir la competència lectora plurilingüe de les llengües romàniques i reforçar les competències d’intercomprensió. L’última part de la intervenció se centrà en la reflexió sobre quina hauria de ser la manera de recuperar l’interès per la filologia tot assenyalant la importància de l’estudi del text des d’una òptica didàctica i lúdica. Subratllà, també, la rellevància de la divulgació i difusió de la cultura i del coneixement científic i el valor de la transferència dels resultats de les investigacions. Un cop finalitzada la intervenció de Canettieri es realitzà un intercanvi d’informacions sobre la situació de la disciplina entre els participants del seminari. Meritxell Simó assenyalà la situació vulnerable de la filologia romànica dins del context acadèmic de les universitats catalanes i el problema de la poca presència d’estudiants. Com a possibles línies de futur destacà la necessitat d’establir diàlegs entre l’edat mitjana i la contemporaneïtat i apuntà al món de la Filologia Digital com a via de perdurabilitat de la disciplina des del rigor i la transversalitat. Adriana Camprubí subratllà el paper de les humanitats digitals dins del context filològic actual i la importància d’entendre la tecnologia com a via per a l’estudi rigorós de la filologia i no com a finalitat última. Xavier Blanco va subratllar el valor de la intercomprensió, tot posant sobre la taula alguns dels problemes que pot comportar l’ús de la tecnologia per a l’estudi de la filologia. Maria-Reina Bastardas posà de manifest la devaluació dels estudis de filologia romànica i les exigències d’ocupabilitat per part dels programes de grau. Isabel de Riquer es preguntà què motiva els joves a matricular-se de romàniques i assenyalà la falta de suport institucional i reconeixement del prestigi de la disciplina. Anna Maria Mussons reflexionà sobre la importància d’estudiar filologia romànica per tal de comprendre la resta de literatures. Compartí les experiències dels alumnes en relació amb la percepció d’inutilitat de la disciplina pel que fa a les poques oportunitats professionals. Aliza Fiorentino va ponderar la idea de la importància de la divulgació del coneixement filològic i la rellevància de la implementació de la filologia digital per a l’apertura de noves idees. Intervingué a continuació Canettieri subratllant la rellevància del rigor filològic per elaborar una reflexió crítica i la importància del rol del filòleg dins la societat globalitzada: la filologia permet la construcció d’un mètode crític que serveix per viure en el món contemporani. Tancà l’acte Antoni Rossell amb unes paraules de cloenda. Adriana Camprubí

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 573-617

Estudis romanics 46_int.indd 584

12/1/24 9:40

CRÒNICA

585

Exposició «Vozes en o zierzo - Veus en el cerç – Voces en el cierzo. Escritoras en aragonés y catalán» (4 d’octubre de 2022). — L’exposició «Veus en el cerç-Vozes en o zierzo-Voces en el cierzo» és una iniciativa del Govern d’Aragó, concretament de la Direcció General de Política Lingüística, el comissariat de la qual és al càrrec de Julia Ara Oliván, per la part de l’aragonès, i de Maria Teresa Moret Oliver, per la part del català, i el disseny d’Ana Bendicho (Estudio Novo). Es va inaugurar el dia 4 d’octubre de 2022 a la Sala África Ibarra del Paranimf de la Universitat de Saragossa (<https://www.youtube.com/watch?v=lYE3y6Rb0mM>), però ha viatjat fins a Jaca (Osca), Alcanyís (Terol), amb la previsió de visitar encara altres poblacions. Finalment, esdevindrà permanent al monestir de Casbas (Hoya de Huesca), on s’ubica el Zentro d’interpretazión de l’aragonés, «Ana Francisca Abarca de Bolea», lloc on va ser abadessa (1672-1676) la primera de les escriptores en aragonès que encapçalen l’exposició. Es tracta d’un treball coŀlectiu en què les següents institucions s’han coordinat perquè «Veus en el cerç» fos possible. El patrocini ha estat a càrrec del Ministeri de Cultura i Esports; també hi ha coŀlaborat l’Institut Aragonès de la Dona (IAM), la Càtedra Johan Ferrández d’Heredia de llengües pròpies i patrimoni immaterial aragonès de la Universitat de Saragossa, el vicerectorat de Cultura i Projecció Social de la Universitat de Saragossa, la Càtedra d’Igualtat i Gènere de la Universitat de Saragossa, l’Institut de Patrimoni i Humanitats de la Universitat de Saragossa (IPH), el Ministeri d’Igualtat, el Pacte d’Estat contra la violència de gènere i els ajuntaments de Jaca i Alcanyís. L’organització l’ha conduït la Universitat de Saragossa i el Govern d’Aragó. Amb aquesta exposició es pretenen assolir quatre objectius principals: (i) donar a conèixer la literatura escrita per dones en les llengües pròpies d’Aragó (aragonès i català), a partir de les dades biogràfiques i la producció literària, (ii) sensibilitzar la població aragonesa sobre la realitat lingüística, social i política de les llengües pròpies, (iii) despertar l’interès, l’amor i el respecte envers les llengües pròpies d’Aragó, i (iv) proporcionar materials didàctics que es puguin fer servir en l’ensenyament de la literatura aragonesa en ambdues llengües. Els plafons expositius, així com tots els elements que en formen part, mostren les dades biogràfiques i de la producció literària de trenta-quatre escriptores —divuit en aragonès i setze en català—, i les autores s’han distribuït en tres moments de la història literària: I. Obrint el camí, II. Tot recuperant les baules perdudes, i III. Seguint la petja. Cadascun dels plafons disposa, a més d’un codi QR que permet adreçar el visitant a un lloc web on hi ha els continguts de l’exposició, d’unitats didàctiques, uns documents en PDF amb la informació ampliada de cada autora (<https://vocesenelcierzo.lenguasdearagon.org>), i uns vídeos on ha estat possible que la majoria de les autores posin veu a poemes o fragments de narracions (<https://www.youtube.com/@LenguasdeAragon>). Però l’exposició és només una tesseŀla de l’ampli mosaic que sota el mateix títol abraça un seguit d’activitats. Paraŀlelament, la Biblioteca d’Aragó va acollir una mostra bibliogràfica de les autores i una representació pictòrica d’Elena Gusano Galindo, que rebé l’any 2023 el Premi Chuana Coscujuela per la seva tasca en la revitalització de l’aragonès ansotà (<https://www.youtube. com/watch?v=Hq6HmSsopVY>) i s’han celebrat quatre taules rodones (Saragossa, Osca, Jaca i Alcanyís) amb la presència d’experts en literatura i dues escriptores de cada llengua. Així mateix, tot formant part d’aquest projecte, s’ha estrenat una peŀlícula documental dirigida per Vicky Calavia, Voces en el Cierzo. Aragón y sus lenguas, en què determinats experts parlen sobre les llengües d’Aragó, des del seu naixement fins a l’època actual, així com de la literatura feta en aquest territori.1 Actualment, la peŀlícula ha estat segmentada en vídeos —a mode de píndoles divulgatives— que es poden trobar en l’apartat «Visiones» (<https://www.youtube.com/ 1.  Un resum d’aquest documental es pot veure a: <https://www.youtube.com/watch?v=CTTnk58BqdE.>. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 573-617

Estudis romanics 46_int.indd 585

12/1/24 9:40

586

CRÒNICA

watch?v=vsBlrLWB4ME>), que s’articula en diversos capítols: 1. Zones d’ús de l’aragonès i el català, 2. Formació de l’aragonès i el català, 3. Primers textos medievals, 4. Guillem Nicolau, clergue de Maella, 5. El retrocés de l’aragonès i el català, 6. Les pastorades, 7. Els primers estudiosos, 8. A Renaxedura, 9. La transició i el moviment associatiu, 10. La literatura en aragonès i en català, 11. L’aragonès i el català, llengües protegides, 12. Situació sociolingüística de l’aragonès i el català a l’Aragó. 13. L’ensenyament de l’aragonès i el català a l’Aragó, i 14. La cultura en aragonès i en català a l’Aragó. En definitiva, es tracta d’una iniciativa més que se suma a d’altres que durant els anys 20222023 s’han anat produint a l’Aragó amb la finalitat de normalitzar una situació tan bella, tan comuna, però sovint tan incompresa, com és la convivència de llengües. Maria Teresa Moret Oliver Universitat de Saragossa Segon congrés internacional de l’IRCVM: «Digitalitzar l’Edat Mitjana». Facultat de Geografia i Història i Facultat de Filologia i Comunicació (Universitat de Barcelona, 5-7 d’octubre de 2022). — El congrés internacional «Digitalitzar l’Edat Mitjana» ha estat el segon congrés internacional que ha organitzat l’Institut de Recerca en Cultures Medievals (IRCVM) de la Universitat de Barcelona. El primer havia tingut lloc el 2018 sota el títol «Escriure i llegir a l’Edat Mitjana», i aquest segon hauria hagut de celebrar-se el 2020, però es va canviar de data a causa de la pandèmia. L’ajornament permeté recuperar el format presencial, cosa que afavorí molt el contacte entre els investigadors, en les discussions de les comunica­ cions en els espais de debat al final de cada sessió, i al voltant del cafè de les pauses i en els moments dels àpats. L’IRCVM reuneix la recerca de tots els investigadors que treballen en l’Edat mitjana a la Universitat de Barcelona: tant filòlegs com historiadors, arqueòlegs, historiadors de l’art, de la filosofia, etc. Sota el paraigua de l’institut es creen sinergies transversals entre les diferents línies i projectes de recerca. Aquest segon congrés internacional fou el resultat d’aquestes sinergies i reuní, al voltant d’un tema tan actual i amb tants reptes com el del món digital, la presentació i discussió d’una setantena de comunicacions emmarcades per cinc conferències plenàries i tres taules rodones. La primera jornada se celebrà a la Facultat de Geografia i Història. La inauguració, a l’Aula Magna d’aquesta facultat, estigué presidida pel rector de la Universitat de Barcelona, Joan Guàrdia, els degans de les facultats implicades en l’organització, Javier Velaza, de la Facultat de Filologia i Comunicació, i Ricardo Piqueras, de la Facultat de Geografia i Història, i Meritxell Simó, directora de l’IRCVM. La conferència inaugural del congrés anà a càrrec d’Ilaria Manzini, de la Time Machine Organization, que presentà aquest ambiciós projecte amb el títol «The Digital Cultural Heritage panorama today: a point of view from the Local Time Machine projects». Seguidament el congrés es desdoblà en dues sessions paraŀleles de comunicacions, format en el qual continuaria en els dies següents. Les sessions s’organitzaren al voltant de diversos temes: en aquest primer dia, abans de la pausa de migdia, una sessió s’organitzà entorn del títol «GIS – Mapping» i l’altra sobre el tema «bases de dades». Per als lectors menys avesats a les humanitats digitals, indicarem que la sigla GIS correspon a «geographic information System», és a dir «sistema d’informació geogràfica» que permet visualitzar i analitzar dades que van acompanyades d’una localització geogràfica; tot i que s’utilitza més en la recerca en arqueologia, també pot tenir aplicacions a la recerca filològica. A la tarda, continuà encara una sessió entorn el tema «GIS – Mapping» i l’altra a l’entorn del Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 573-617

Estudis romanics 46_int.indd 586

12/1/24 9:40

CRÒNICA

587

«3D». Aquesta jornada es clogué amb la taula rodona «Digitalitzar, per a què?» coordinada per Milagros Guàrdia (UB) i amb la participació de Norbert Zimmermann (Deutsches Archäolo­ gisches Institut, Roma), Giulia Bordi (Università di Roma Tre), Juan Naya (empresari), i l’Equip VirVIG (Universitat Politècnica de Catalunya). A partir del segon dia el congrés es traslladà, i tingué lloc a l’Edifici Històric de la Universitat, seu de la Facultat de Filologia i Comunicació. Dijous al matí s’inicià la jornada amb la conferència plenària d’Helena Bermúdez, de la Universitat de Neuchâtel, que oferí les seves reflexions sobre «La filología digital: nuevas metodologías (nuevos problemas)». La sessió que seguí a l’Aula Capella inicià una sèrie d’intervencions amb un contingut més filològic. Fins a migdia s’hi celebraren dues sessions consecutives sobre el tema «bases de dades» amb comunicacions que presentaren tant bases de dades sobre textos medievals, literaris o no literaris, com també altres que abordaren els problemes entorn del món de l’edició digital de textos. Paraŀlelament, a la Sala Gabriel Oliver de l’edifici Josep Carner, se celebraren dues sessions consecutives sobre «xarxes socials», parti­ cularment, tractant les possibilitats que ofereixen per a la divulgació de la recerca científica. A la tarda tingueren lloc dues sessions simultànies reprenent els eixos del «3D» i el «GIS – Mapping» i encara la taula rodona coordinada per Daniel Piñol sobre el tema «Fonts documentals i huma­ nitats digitals: algunes experiències», on Pau Castell (Universitat de Barcelona – IRCVM), Ga­ briele Capone (Sopraintendenza achivistica e bibliografica per la Campania) i Gemma Colesanti (CNR-ISPC) presentaren les seves recerques, intervencions que foren seguides d’un estimulant debat. La segona jornada es clogué amb la conferència plenària de José Manuel Fradejas (Universidad de Valladolid), amb el suggestiu títol «TEI o no TEI, esa es la cuestión»; encara per als lectors menys avesats al món digital, TEI és la sigla que respon a la «Text encoding initiative», un estàndard de codificació de textos. La darrera jornada d’aquest dens congrés s’inicià amb la conferència plenària de Ruth Ahnert (Queen Mary University of London), que presentà les possibilitats de l’explotació de dades de les relacions en xarxa amb el títol «The Network Turn: New Perspectives on the Premodern World». Les quatre sessions del matí, dues i dues en paraŀlel, tingueren temàtiques diverses «GIS – Mapping», «Bases de dades», aquesta també amb un contingut eminentment filològic, «3D» i la darrera a l’entorn de la «Gamificació». La primera hora de la tarda estigué ocupada encara per dues sessions simultànies de «GIS i Bases de dades» i «3D» abans d’encarar la recta final del congrés amb dues sessions plenàries: la taula rodona coordinada per Antoni Conejo, «Museus i humanitats digitals», on diversos responsables de museus presentaren les seves experiències: Montserrat Gumà (Museu Nacional d’Art de Catalunya), Carme Comas (Museu Episcopal de Vic), Alexandre Cervelló (Museu de Reus), Marc Ferran (Museu de Reus) i Josep Giralt (Museu de Lleida Diocesà i Comarcal). La ponència final anà a càrrec de Juan Francisco Jiménez Alcázar (Universitat de Múrcia) amb un tema que tocà un altre cop la gamificació: «Simuladores de historia y aventuras gráficas de la Edad Media: el rol del medievalista en el universo del videojuego». El congrés es clogué, ja ben entrat el vespre de divendres, amb les intervencions de Meritxell Simó, directora de l’IRCVM, i Jordi Garcia, Vicerector de Recerca de la Universitat de Barcelona. En suma, aquesta trobada científica ha servit per posar en relleu que les eines digitals poden contribuir en gran manera al desenvolupament de les humanitats, però, per fer-ho, la digitalització ha de tenir un objectiu i un sentit, i no pot ser un objectiu per se. Una observació freqüent en les conferències i converses informals del congrés és que queda per resoldre el problema de la comunicació, compatibilitat i interconnexió entre els diferents projectes digitals a fi que es puguin enriquir els uns als altres. Una altra preocupació dels assistents és la garantia de la conservació perenne dels materials digitals que elaboren. Finalment, molts dels participants expressaren el desig de veure la creació d’un laboratori d’humanitats digitals a les universitats, particularment a la UniverEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 573-617

Estudis romanics 46_int.indd 587

12/1/24 9:40

588

CRÒNICA

sitat de Barcelona. Destacarem també l’empenta dels joves medievalistes que presentaren llurs projectes de recerca i que garanteixen el futur de l’especialitat. Maria Reina Bastardas i Rufat Universitat de Barcelona Jornada en record de Jesús Tuson (Universitat de Barcelona, 7 d’octubre de 2022). — La renovada Aula Joan Maragall de la Facultat de Filologia i Comunicació que l’enyorat Jesús Tuson (1939-2017) conegué com a estudiant i professor, es va omplir en un aplec coral per recordar l’home, el mestre, el lingüista, l’amic. Organitzada pel Departament de Filologia Catalana i Lingüística General, i més concretament pel GELA (Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades), la jornada va discórrer amb fluïdesa al llarg d’un matí plujós d’octubre, amb un seguit d’intervencions de persones properes a Tuson. La inauguració anà a càrrec del rector de la UB, Joan Guàrdia, i del degà de la facultat, Javier Velaza. Seguí una breu intervenció de M. Carme Junyent i la ponència inaugural de Mila Segarra («“Se hacen sillas tejidas y se les arregla el culo a las viejas”»). Jesús Tuson i l’ambigüitat lingüística». A continuació, se succeïren diverses intervencions, que enumero: Lluís Barceló Cobljin («L’origen del llenguatge»), Jordi Ginebra («Jesús Tuson i la història de la lingüística»), Carla Ferrerós («Diversitat lingüística i categorització semàntica»), Mercè Lorente («Metàfores i discurs científic»), Joaquim Llisterri («L’accentisme»), Ramon Sistac («Ecologia i dialecte»), Pere Comellas («Prejudicis lingüístics»), Esther Monzó («Prejudicis lingüístics del monolingüisme del Tercer Reich: llengües i tipografies»), Josep Àngel Mas («La diversitat intralingüística»), Llorenç Comajoan («Ombres i llums del transllenguar»), Raquel Casesnoves («Supremacia (o jerarquia) lingüística»). La cloenda va anar a càrrec de la integrant més veterana de la Secció de Lingüística, la professora Joana Rosselló. En suma, una jornada matinal de comunió en el record de Jesús Tuson, en la memòria del cor. José Enrique Gargallo Gil Universitat de Barcelona Institut d’Estudis Catalans Jornades de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans a la Cerdanya (Puigcerdà, del 18 al 22 d’octubre de 2022). — Coordinades per Joan Peytaví Deixona (UPVD / IEC), Ramon Sistac (UdL / IEC) i Manel Figuera Abadal (CPNL – Puigcerdà), l’organització d’aquestes noves jornades de la Secció Filològica de l’IEC es va dur a terme amb l’Institut Franco-Català Transfronterer i el Centre de Recerques sobre les Societats i els Medis a les Mediterrànies (CRESEM) de la Universitat de Perpinyà. Va precedir a l’habitual eixida de la Secció Filològica (SF) un seguit d’activitats divulgatives realitzades in situ, destinades a fer conèixer la SF i totes les seves eines als alumnes de secundària: dimarts 18, Joan Peytaví Deixona va realitzar una exposició sobre la SF al Liceu Pierre de Coubertin de Font-romeu, acollit per Lluís Díaz Soler i Laurent Leygue, professors de català; dijous 20, Nicolau Dols i Joan Peytaví Deixona en van oferir una altra a l’Institut Pere Borrell de Puigcerdà, acollits per Ester Sirvent Visa, professora de català. Divendres 21 al migdia es va dur a terme la reunió ordinària de la SF al Consell Comarcal de la Cerdanya. Van seguir dues sessions acadèmiques públiques. La primera, la tarda del dia 21, al Museu Cerdà, sota el títol de «Cultura a la Cerdanya», va ser moderada per Ramon Sistac, i va comptar amb les intervencions d’Erola Simon («La nova Història de la Cerdanya»), Enric Quílez («La importància de la toponímia en la generació d’identitat»), Lluís Obiols («Joan Trigall i la descripció del comtat Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 573-617

Estudis romanics 46_int.indd 588

12/1/24 9:40

CRÒNICA

589

de Cerdanya de l’any 1603») i Josep Maria Prat («L’oblidat patrimoni industrial de Cerdanya»). Va completar aquesta sessió vespertina una presentació de recursos lingüístics a l’abast de tothom (DIEC, GIEC, OIEC, Optimot, etc.) per part de Nicolau Dols, M. Josep Cuenca i Mercè Lorente. I va arrodonir la jornada una visita al Museu Cerdà. A la nit, en acabar el sopar a un hotel de Puigcerdà, els membres de l’expedició filològica van gaudir de l’espectacle musical ofert pel duet la Sonsoni, compost per en Pep Lizandra i l’Elies Porter. Dissabte 22 al matí, després d’una altra visita guiada, ara al Museu Municipal de Llívia, i una sortida per les excavacions del fòrum romà de Iulia Libica i per l’església parroquial, totes elles a cura de Gerard Cunill, director del Museu, va continuar l’activitat de la SF en aquesta altra vila cerdana. A la Sala de Plens de l’Ajuntament de Llívia, hi va tenir lloc la segona sessió acadèmica pública, sobre «Llengua i societat a la Cerdanya», moderada per Manel Figuera (escriptor i exdirector del Servei Comarcal de Català de la Cerdanya). En aquesta, a més de la intervenció del Sr. Figuera («Jordi Pere Cerdà i el parlar de la Cerdanya»), hi van participar: Ester Sirvent Visa, professora de llengua catalana de l’Institut Pere Borrell de Puigcerdà («Els límits del meu llenguatge són els límits del meu món, impressions de sociolingüística»); Sílvia Cassu Anoll, professora de llengua catalana a l’APLEC («L’ensenyament a la Cerdanya: marcs d’actuació i perspectives»); i Laurent Leygue, professor de llengua catalana del Liceu Pierre de Coubertin de Font-romeu i alcalde d’Estavar («Sociolingüística i vida social de la llengua a l’Alta Cerdanya»). Aquesta jornada sabatina es va completar amb la segona sessió de presentació de la SF de l’IEC, amb les intervencions de Nicolau Dols (lèxic) i Joan Peytaví Deixona (Diccionari de cognoms), i un remat sota el títol de «La Secció Filològica respon: consultes i suggeriments sobre la llengua». Tot plegat, una nova eixida de la SF, en aquesta ocasió al nord del domini lingüístic, a la dinàmica i acollidora comarca de la Cerdanya. José Enrique Gargallo Gil Universitat de Barcelona Institut d’Estudis Catalans Sessió en memòria de Germà Colón Domènech (1928-2020) (20 d’octubre de 2022, Institut d’Estudis Catalans). — El dijous 20 d’octubre de 2022 se celebrà a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans un acte en recordança i homenatge a la figura de Germà Colón Domènech (1928-2020), membre numerari de la Secció Filològica (SF). Una nombrosa assistència, atenta a les vuit sentides intervencions que glossaren la figura de l’eminent romanista traspassat el 22 de març de 2020, va escalfar l’acte a la sala Prat de la Riba. La inauguració de la sessió fou a càrrec de la Dra. Teresa Cabré, presidenta de l’IEC, la qual va recordar la visita que el 30 de novembre de 2018 feren a l’homenatjat el Consell de Govern i alguns membres més de la Secció Filològica per tal de felicitar-lo per l’acompliment dels seus noranta anys. El trobaren lúcid i content, però preocupat per no poder enllestir la selecció de mots del vocabulari català medieval de Faraudo de Saint Germain, desitjós com estava de veure’l publicat en paper, una obra en la qual estava treballant amb l’ajut de Gemma Boada. Gràcies a la seva coŀlaboració, a la de l’esposa M. Pilar Perea, i a la de J. Enrique Gargallo el somni s’ha fet ara realitat. La tresorera de la SF, la Dra. M. Josep Cuenca, va fer aŀlusió a la intensa activitat desplegada per aquest membre emblemàtic de la Secció, que juntament amb el Dr. Badia forma part d’un imaginari excels, un home que mai deixà de treballar, que fins i tot ho feu quan la seva salut era més tost precària. Com a detall anecdòtic esmentà una vintena de les principals etiquetes que apareixen agrupades en la corresponent entrada de la Viquipèdia. La sessió d’avui, va precisar, és una síntesi que va des del Germà amic fins a la seva contribució a la història de la llengua, a la romanística, o als refranys, passant pel seu paper en l’IEC i pel llegat que deixa a la Fundació Germà Colón. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 573-617

Estudis romanics 46_int.indd 589

12/1/24 9:40

590

CRÒNICA

El Dr. José Enrique Gargallo feu una primera i fugaç intervenció a través de la qual deixà constància d’un aspecte lluminós que projectava el seu record sobre la figura de Colón, i era l’ítem ‘senzillesa’. Va descobrir que era un home senzill quan li proporcionà una informació recollida expressament per satisfer una demanda seva, interessat com estava per conèixer detalls sobre l’extensió del mot basquet ‘ancolla no gaire consistent per a fruita’ que després va generar un article de Gargallo sobre el tema. El Dr. Joan Veny mostrà els paraŀlelismes que havien regit el curs vital dels dos amics. Parlà de l’empresa de l’Atles lingüístic del domini català, compartida en els inicis, de la docència a Basilea, i dels fruits que aquesta donà. Si Colón fou coŀlaborador del Französiches etymologisches Wörterbuch, Veny va ser assessor del Lessico etimologico italiano i sobretot de l’Atlas Lingüistique Roman. Estan units tots dos pels doctorats honoris causa respectius per la Universitat de València, pel premi Sanchis Guarner, o per la Creu de Sant Jordi. Veny va agrair l’ajut de Colón per a diversos treballs, com la revisió de textos del Petit Atles Lingüístic del Domini Català. Ambdós han corregit etimologies dubtoses o errònies de Coromines i han causat baixes en els mossarabismes valencians, interpretats ara de manera molt més versemblant com a aragonesismes. Per al Dr. Antoni Ferrando, Germà Colón és considerat el mestre a distància que omplí el buit que li deixà el traspàs de M. Sanchis Guarner. El llibre El léxico catalán en la Romania li oferia una lliçó magistral que completava les explicacions del savi desaparegut, deixant clara l’adscripció del català a la família gaŀloromànica. Gràcies a aquest mestratge a distància, Ferrando s’abocà en cos i ànima a l’estudi del Curial per donar resposta als interrogants que planteja la llengua medieval de l’obra, de la qual Veny mostrava la possibilitat d’un origen valencià de l’autor. Es referí, entre moltes altres coses, a les converses mantingudes amb Colón sobre els mossarabismes valencians, la major part dels quals ara, com ja s’ha dit, són encertadament interpretats com a aportacions dels repobladors aragonesos al País Valencià. El Dr. Lluís Gimeno evocà la vinculació de Colón a la Universitat Jaume I i informà de la gestació de la fundació que en porta el nom, a la qual llegà els 22.000 volums de la seva biblioteca. Donà detalls del contingut, de les seves joies, de la part específica sobre Castelló, i de les intenses activitats que la Fundació Germà Colón duu a terme per al coneixement de les llengües romàniques. La Dra. Beatrice Schmid, deixeble de Colón a Basilea, esbrinà les activitats del mestre en aquella ciutat, on ensenyà castellà durant més de quatre dècades, i la dedicació a l’estudi d’aquest idioma i del català, sempre obrint finestrals cap a totes les llengües romàniques. Aŀludí al mètode contrastiu, a la seva convicció que les llengües no es poden estudiar de manera separada, sinó tenint sempre present tot el diasistema i l’evolució diacrònica, així com també les llengües que tenen menys parlants. El Dr. José Enrique Gargallo glossà la figura de Colón com a estudiós dels refranys, posant en èmfasi el fons romànic que sovint comparteixen en localitats prou allunyades entre si. Després d’algunes definicions terminològiques, es referí al Refranyer Aguiló i a la feliç troballa el 2008, a Suïssa, dels materials que el mecenes Rafael Patxot se n’havia portat, fugint de la Guerra Civil, materials que després foren catalogats pel pare Massot. El Dr. Joan Martí vinculà Colón a adjectius com fidelitat, lleialtat, coratge i catalanitat valenciana, elogià també la dedicació intensa a la SF de l’Institut d’Estudis Catalans i l’impuls que donà a moltes varietats dialectals per tal de poder ser incorporades en la normativa. Manifestà l’esgarrifança que sentia davant la inclusió de determinats “monstres” lexicogràfics en el diccionari. Lloà la seriositat i contundència que sabia treure quan calia, tot recordant el discurs que feu a l’Aca­ dèmia Valenciana de la Llengua sobre la unitat del català. Membre modèlic que fou per la seva estimació a la SF i a l’IEC, símbols de la llengua, cultura i ciència dels Països Catalans. Finalment, la Dra. M. Pilar Perea, esposa de l’estimat Germà Colón, després de donar les gràcies a tots els que havien intervingut, així com també a la Dra. Teresa Cabré, presidenta de l’IEC, i Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 573-617

Estudis romanics 46_int.indd 590

12/1/24 9:40

CRÒNICA

591

al Dr. Nicolau Dols, president de la SF, presentà el Vocabulari de la llengua catalana medieval de Lluís Faraudo de Saint-Germain. Una selecció, projecte al qual tants d’esforços i d’iŀlusions va dedicar el Dr. Colón. Agraí la feina a l’equip que havia fet possible la informatització de les cèdules de l’obra, d’una manera especial a la Sra. Gemma Boada. Colón, conreador de la lexicografia, l’etimologia, la traductologia i l’edició de textos, afirmava que etimologia, d’etymos ‘vertader’, «significa veure què hi ha de veritat en els mots». L’esposa de Colón esmentà algunes publicacions de les quals se sentia especialment orgullós. Amb l’emoció a flor de pell i com a colofó, fou reproduït un vídeo de Vilaweb d’una entrevista en la qual Colón parla dels vocables tardor i primavera de l’hivern, així com també de mots que eren molt del seu gust, com amainar, paraules que l’enamoraven profundament. En fi, fou un acte digníssim, d’un luxe fora mida, que va deixar un pregon regust d’enyorança del que fou un gran mestre. Cosme Aguiló Institut d’Estudis Catalans IX Coloquio «La crítica literaria en el siglo xix» (Universidad de Barcelona, del 25 al 28 de octubre de 2022). — Del 25 al 28 de octubre de 2022 se celebró en la Facultad de Filología y Comunicación (Universidad de Barcelona) el IX Coloquio de la Sociedad de Literatura Española del Siglo xix (en adelante SLES xix), bajo el título «La crítica literaria en el siglo xix». El coloquio contaba con un intenso programa (con sesiones simultáneas tanto de mañana como de tarde) con el fin de dar cabida a los casi setenta especialistas venidos de diversas partes de España y del mundo (desde Estados Unidos a Japón). Puede calificarse de coloquio memorable por varias razones que tienen que ver con la memoria: en primer lugar, porque se celebraba el trigésimo aniversario de la SLES xix, fundada en 1992 por tres profesores del Departamento de Filología Hispánica de la Universidad de Barcelona: Luis Federico Díaz Larios, Enrique Miralles García y Adolfo Sotelo Vázquez, con el fin de crear un foro que reuniese a todos los investigadores interesados en la literatura española del siglo xix (<www.slesxix.com>). Aquella iniciativa del año olímpico ha dado excelentes frutos: desde entonces la Sociedad ha celebrado ocho coloquios (todos ellos en la Universidad de Barcelona), en los que han participado investigadores de instituciones españolas, europeas, norteamericanas, africanas y japonesas; y el resultado de esas aportaciones ha sido recogido en varios volúmenes (en papel en los primeros años y luego en formato virtual, pero ahora todos disponibles digitalmente en la web de la Biblioteca virtual Miguel de Cervantes). El Coloquio también fue memorable porque, por vez primera, se invitó a participar a jóvenes investigadores (todavía no doctores) interesados en la literatura española del siglo xix; idea que, a juzgar por el nivel de las ponencias presentadas, fue todo un acierto. En tercer lugar, fue memorable porque, dentro del coloquio, se rindió un primer homenaje a uno de los fundadores de la SLES xix y uno de los mejores especialistas en la literatura española del s. xix, el Dr. Adolfo Sotelo Vázquez, con motivo de su jubilación. El sincero y afectuoso acto de homenaje tributado por sus colegas y discípulos congregó a gran cantidad de público en el Aula Joan Maragall y fue uno de los momentos más emotivos de todo el coloquio. Por último, y como es habitual en la SLES xix, se aprovechó el coloquio para celebrar la Asamblea de socios, en la que se eligió la nueva junta, y he aquí otro hecho memorable: por primera vez toda la junta está formada por mujeres. El coloquio se estructuró en veinte sesiones, que dan cuenta de los temas tratados y que reflejan, como se verá a continuación, la pluralidad de enfoques, con atención a los autores consagrados pero sin descuidar las perspectivas de estudio más modernas: «La literatura romántica desde la Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 573-617

Estudis romanics 46_int.indd 591

12/1/24 9:40

592

CRÒNICA

crítica» (sesión 1), «La crítica en la prensa decimonónica» (sesión 2), «La recepción crítica del Romanticismo» (sesión 3), «Juan Valera, crítico entre críticos» (sesión 4), «Mesa de jóvenes investigadores (I)», «Poesía y crítica decimonónica» (sesión 5), «En torno a Benito Pérez Galdós» (sesión 6), «De crítica, novela y epistolarios» (sesión 7), «Benito Pérez Galdós» (sesión 8), «La recepción crítica del teatro» (sesión 9), «La crítica desde los paratextos y la prensa» (sesión 10), «Mesa de jóvenes investigadores (II)», «Del Romanticismo al Realismo» (sesión 11), «El Naturalismo en España» (sesión 12), «Críticos entre Cataluña y España» (sesión 13), «Emilia Pardo Bazán, crítica literaria» (sesión 14), «Desde Marcelino Menéndez Pelayo» (sesión 15), «La crítica literaria y Emilia Pardo Bazán» (sesión 16), «Crítica literaria y prensa femenina» (sesión 17), «Del viaje a la ecocrítica» (sesión 18), «Prensa, escritoras y crítica literaria» (sesión 19) y «Fin de siglo» (sesión 20). En su discurso de clausura, el presidente saliente, Dr. José Manuel González Herranz (Universidad de Santiago de Compostela), subrayó el alto nivel académico y de amistad (poco habitual en grupos tan numerosos), y se congratuló de que, en esta época de horas bajas para muchas sociedades científicas y académicas (que han acusado notablemente los efectos de la pandemia), la SLES xix siga creciendo y adaptándose a los nuevos tiempos a muy buen ritmo, en todos los sentidos. Destacó también la excelente acogida que la ciudad de Barcelona y la universidad prestan desde su inicio a la Sociedad, motivo por el cual el próximo coloquio se celebrará en el mismo lugar. Concluyó el acto de clausura el decano de la facultad, Dr. Javier Velaza, subrayando la estrecha relación entre nuestra facultad y los estudios vinculados a la literatura del siglo xix. He aquí el último hecho memorable: Menéndez y Pelayo empezó a estudiar en la Universidad de Barcelona en el curso 1871-1872, el primero en que se impartieron clases en el nuevo edificio (el que ahora conocemos como edificio histórico), cuya inauguración oficial tuvo lugar en octubre de 1872, y se cumplen por tanto en octubre el 150 aniversario, que la universidad está celebrando con diversos actos. Además del alto nivel científico de las ponencias presentadas, hay que destacar el buen am­ biente y la camaradería que se respiró a lo largo de todo el coloquio, así como también la excelente organización del mismo y la notable asistencia de público a lo largo de todas las sesiones. El coloquio sirvió, en definitiva, para comprobar que el análisis de la literatura española del siglo xix sigue aportando perspectivas interesantes de estudio y de trabajo. Marcelino Jiménez León Universidad de Barcelona Vuitena Jornada de la Càtedra Pompeu Fabra: «Compromís de la universitat amb la llengua catalana: reptes i oportunitats». — Els dies 3 i 4 de novembre del 2022 va tenir lloc la vuitena jornada científica de la Càtedra Pompeu Fabra (CPF), titulada «Compromís de la universitat amb la llengua catalana: reptes i oportunitats». Aquesta va ser la primera jornada liderada per la nova directora de la CPF, la Dra. Rosa Estopà, des que la directora fundadora d’aquesta càtedra, M. Teresa Cabré, va deixar el càrrec a finals de l’any 2021. La vuitena jornada pretenia seguir l’objectiu de les jornades anteriors i posar el català i la gestió de les llengües a la universitat al centre del debat. Aquest aspecte, que continua vigent i que és prou rellevant per al futur del català i, concretament, per a la ciència en català, ja s’havia tocat en jornades anteriors com la segona, la cinquena o la setena. Enguany, es va enfocar el tema amb una òptica àmplia brindada tant per ponents experts en temes lingüístics i educatius com per representants de les universitats catalanes. El format de la jornada, tot i seguir la mateixa línia i coherència de les jornades anteriors, va ser innovador en el sentit que el segon dia de la jornada va comptar amb dues conferències magistrals, una ponència més breu que va donar veu a estudiants i una taula rodona. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 573-617

Estudis romanics 46_int.indd 592

12/1/24 9:40

CRÒNICA

593

La jornada va arrencar el dijous a l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). En l’acte d’inauguració hi van participar M. Teresa Cabré, presidenta de l’IEC, Francesc Xavier Vila, secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya i el llavors rector de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), Oriol Amat. Rosa Estopà, directora de la CPF, va donar el tret de sortida a la jornada amb una breu presentació en la qual va refermar la voluntat de seguir amb l’esperit que havia caracteritzat la CPF des de la seva fundació i, també, va contextualitzar el tema de debat del fòrum. La conferència inaugural va ser a càrrec de David Lasagabaster, professor de la Universitat del País Basc (UPV/EHU), i es va titular «La convivencia del euskera y el inglés en el ámbito universitario vasco: logros y retos». Lasagabaster va explicar de forma detallada el funcionament del sistema de política i planificació lingüístiques en el panorama educatiu basc, que es caracteritza per tenir una línia en espanyol i una altra en eusquera tant a secundaria com a la universitat. Lasagabaster va partir del fet que l’anglès ha agafat força en l’àmbit universitari, però va apeŀlar a la bona convivència entre llengües per assegurar una bona sostenibilitat lingüística. Va posar l’exemple del País Basc, on l’eusquera es troba en el seu millor moment i el model educatiu que afavoreix aquesta llengua té cada vegada més demanda. M. Teresa Cabré, catedràtica emèrita de la UPF i presidenta de l’IEC, va impartir la primera conferència de la segona sessió de la jornada, que va tenir lloc al Campus del Poblenou de la UPF: «Reforçar l’ús del català en la recerca sense perdre competitivitat: és possible?». Des de l’expertesa i el bagatge professional, Cabré va posar el focus de la seva xerrada en l’estat de la llengua catalana a la recerca. Com fer recerca sense perdre competitivitat i refermant el compromís amb la llengua catalana? La resposta va ser optimista en el sentit que ens trobem en un punt en què el problema, tot i no rebre l’atenció suficient, s’ha posat damunt la taula i s’estan impulsant iniciatives per revertir-lo, per exemple amb el Pla d’enfortiment de la llengua catalana en el sistema universitari i de recerca de Catalunya. Les conclusions van ser clares: remuntar la situació de la recerca en català és possible, sempre i quan hi hagi compromisos i recursos necessaris per fer-ho. La segona conferència es va titular «L’anglificazione dell’università in Europa è evitabile? Analisi e proposte per una università plurilingüe», a càrrec de Michele Gazzola, professor i investigador a la Facultat de Ciències Socials i Polítiques Aplicades de la Universitat de l’Ulster. Gazzola va fer explícit el fet que el Pla Bolonya va tenir com a resultat un augment de l’anglès en l’ensenyament universitari europeu, cosa que va deteriorar l’ús de les llengües pròpies en aquest context. Mentre que les universitats tenen al punt de mira els indicadors d’internacionalització que fan prevaldre l’anglès, hi ha estudis que mostren que els estudiants adquireixen millor els coneixements en la seva pròpia llengua. Per aconseguir una universitat plurilingüe, proposa el criteri que els estudiants universitaris tinguin el nivell C1 en la llengua pròpia del país. A continuació, va tenir lloc la ponència «Entre la internacionalització i la responsabilitat lingüística. La gestió de les llengües a la universitat: un estudi pilot Universitat de Göteborg-Universitat Pompeu Fabra». Vicent Climent-Ferrando, professor de la UPF, i Lídia Torrecillas, Virgínia Anguera i Núria Giraldós, estudiants del grau en Llengües Aplicades de la UPF, van explicar una anàlisi comparativa, relacionada amb el projecte EUTOPIA, que van dur a terme en diverses situacions comunicatives a la Universitat de Göteborg i a la UPF. Els resultats els van permetre mostrar que el suec està molt més present que el català a la universitat, probablement a causa de les polítiques lingüístiques més o menys fluixes de les dues universitats estudiades. Caldrà enfortir-les a Catalunya per encarar la universitat del 2050 amb una llengua pròpia viva? Finalment, es va dur a terme la taula rodona «Compromís de la docència universitària amb la llengua catalana: on érem, on som i cap a on anem?», que va moderar la Dra. Ona Domènec, professora de la Universitat Oberta de Catalunya. Hi van participar Imma Ribas, vicerectora de Qualitat i Política Lingüística de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), Màrius Martínez, vicerector de Relacions Internacionals de la Universitat Autònoma de Barcelona, José Antonio Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 573-617

Estudis romanics 46_int.indd 593

12/1/24 9:40

594

CRÒNICA

Moreno, comissionat de Política Lingüística i Publicacions de la Universitat Rovira i Virgili, i Mireia Trenchs, la llavors comissionada de Política Lingüística de la UPF. En aquesta taula rodona es van mostrar dades lingüístiques de les diverses universitats catalanes i es van posar de manifest diverses qüestions com ara que totes les universitats tenen un pla de política lingüística definit que dona suport a la llengua pròpia i que totes tenen canals per denunciar greuges de la llengua catalana, cursos de català i serveis de correcció lingüística, entre d’altres, que obren una finestra a la millora de la salut del català en aquest àmbit. La jornada va concloure amb un resum exhaustiu i clar de les diferents idees tractades exposat per Marta de Blas, directora dels Serveis lingüístics de la UPC, i d’Ester Bonet, presidenta de la SCATERM. La Dra. Estopà va tancar la jornada amb agraïments per la gran assistència i l’èxit de la jornada. Així doncs, els dies 3 i 4 de novembre van ser una oportunitat per reflexionar i debatre sobre el paper de la universitat en la promoció i protecció de la llengua catalana. També es van plantejar propostes i solucions per fer front als reptes i aprofitar les oportunitats que es presenten en l’àmbit de la política lingüística universitària al nostre país. Podeu veure els vídeos sencers de la jornada a la pàgina web de la CPF (<https://www.upf.edu/web/catedrapompeufabra/vuitena-jornada-de-la-catedra>) i també s’ha previst de publicar-ne les actes a la mateixa pàgina web. Laia Vidal Sabanés Universitat Pompeu Fabra Universidad Nacional de Educación a Distancia XVII Trobada del Grup d’Estudis Etnopoètics (4 i 5 de novembre de 2022). — Seguint el seu periple itinerant pels Països Catalans iniciat l’any 2005, el Grup d’Estudis Etnopoètics (GEE) va celebrar la XVII Trobada, a la ciutat de Maó, a la seu de l’Institut Menorquí d’Estudis (IME), els dies 4 i 5 de novembre de 2022. El lema sota el qual es van reunir els estudiosos de l’etnopoètica era «L’Obra del Cançoner Popular de Catalunya (1922-2022)», aprofitant que al 2022 se’n celebra el centenari. A més, es va dedicar la trobada a dos figures essencials per a la nostra cultura desaparegudes el mateix 2022: Josep Massot i Muntaner (Palma, 3 de novembre de 1941- Monestir de Montserrat, 24 d’abril de 2022) i Joan-Francesc López Casasnovas (Ciutadella, 13 d’agost de 1952- 19 de juliol de 2022). Divendres dia 4 de novembre va tenir lloc la benvinguda als assistents amb un parlament del conseller de Cultura, Educació, Joventut i Esports del Consell Insular de Menorca, Miquel Àngel Maria Ballester. Tot seguit, hi va haver les paraules d’homenatge al pare Massot i a Joan F. López Casasnovas. Maria Magdalena Gelabert va encetar el doble homenatge glosant la figura i l’obra, immensa, de Josep Massot i Muntaner, filòleg, historiador, conservador des del 1991 del fons de l’Obra del Cançoner de Cultura Popular de Catalunya (OCPC) i savi incansable. Gelabert va destacar en especial el paraŀlelisme de Josep Massot i Antoni M. Alcover com a homenots «atacats per la malaltia del treball», feliç coincidència que els va permetre, a tots dos, llegar al país una magna obra. Josefina Salord va posar en valor el binomi ètica-democràcia de la figura política de López Casasnovas i la seua feina, com a estudiós i poeta, en especial, per a recuperar el folklore de la banalització injusta a què havia estat sotmès. La conferència inaugural va ser pronunciada per Jaume Ayats, músic, etnomusicòleg, professor i comissari de l’Any del Cançoner Popular de Catalunya. Ayats va delectar el públic amb la seua saviesa i frescor i una conferència que va abordar l’OCPC des del passat fins al futur sense oblidar el present. Ayats va destacar la importància de l’acte social de cantar, allò que ens defineix com a membres d’un coŀlectiu i com a persones individuals, i va reflexionar sobre què era el fet de cantar fa cent anys —tan habitual i generalitzat en qualsevol circumstància—, què és ara el fet Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 573-617

Estudis romanics 46_int.indd 594

12/1/24 9:40

CRÒNICA

595

de cantar —que la gent diu no cantar per no tenir bona veu i es limita a fer-ho en situacions íntimes i aïllades— i què volem que sigui aquest fet de cantar en el futur. Va exposar algunes de les activitats i actuacions pensades per al Centenari i va acabar interpeŀlant el públic sobre quines altres coses caldria fer. Tot seguit, van tenir lloc les comunicacions del dia. Al matí es va poder gaudir de les intervencions de Carme Oriol, «Més enllà de les cançons. Els materials llegendístics conservats a l’arxiu de l’OCPC»; Emili Samper, «Els Segadors: la polèmica per la lletra d’una cançó convertida en himne»; Carme Rubio i Xavier Roviró, «La cançó popular o com encarnar la lluita del poble català en la figura d’un heroi osonenc, Bac de Roda»; i Irene Muñoz, «La contribució de la família Albert a l’OCPC». A la tarda va ser el torn de Jaume Escandell, «La missió de Baltasar Samper i Ramon Morey a les Pitiüses l’any 1928: contextualització social dels materials recollits»; Bàrbara Duran, «La missió del 1932 de l’OCPC a Mallorca. Reconstrucció de l’itinerari i la memòria perduda»; Caterina Valriu, «Descripció dels materials de l’OCPC conservats a la Biblioteca B. March de Palma»; Margalida Coll, «La participació d’Andreu Ferrer en les missions de l’OCPC a les Balears»; i Josep Nicolau, «“Cansons populars mallorquines” (1896) d’Antoni M. Penya: recerca i divulgació del cançoner popular». Un cop acabada la sessió de la tarda, es va fer una visita guiada a l’exposició «L’Obra del Cançoner Popular de Catalunya (1922-2022)», comentada per Jaume Ayats. I, tot seguit, tres poetes orals de l’Associació Soca de Mots van oferir una interessant i distreta vetllada de glosat. L’endemà, dia 5 de novembre, va tenir lloc la darrera tanda de comunicacions dels estudiosos amb Lídia Pérez, «“Fila-Or” (Antoni Orfila Pons) i l’OCPC»; Alexandre Bataller, «Carles Salvador i el cançoner popular de Benassal»; Joan Borja, «Roc Chabàs i l’Arxiu de l’OCPC: a propòsit dels documents conservats en la camisa 23-XIII dels “materials Aguiló”»; Àngel Vergés, «Les cançons oblidades de l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya»; i Laia Bertran i Rut Nolla, «Missió de recerca de Joan Just i Josep Roma per terres tarragonines per a l’OCPC». En acabat, hi va haver la presentació dels nous materials bibliogràfics dels membres del Grup: la publicació de les comunicacions de la Trobada del GEE de l’any anterior La representació etnopoètica del mal, a cura de Sílvia Veà i Àngel Vergés; el número 10 de la revista Estudis de Literatura Oral Popular / Studies in Oral Folk Literature, corresponent a l’any 2021; el dossier «La literatura popular i la literatura culta: interrelacions i influències», coordinat per Carme Oriol i Emili Samper, i publicat al número 35 de la revista Zeitschift für Katalanistik, corresponent a l’any 2022; el llibre Llegenda i mite (Ed. Reichenberger), editat per Magí Sunyer i Joan Ramon Veny-Mesquida; Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar (Ed. Galés), premi Mallorca de Creació Literària 2021, en la categoria d’assaig, de Caterina Valriu; La cuina de les rondalles mallorquines (Disset Edicions), de Bàrbara Sagrera, Caterina Valriu i Paula Valriu; el número 47 de la revista Caramella, dedicat als 100 anys de l’OCPC; el llibre Del viure i de la terra (Palmira Jaquetti al Pallars i la Ribagorça) (Dansàneu edicions), coordinat per Carme Oriol; la Guia inacabada de la fantasia valenciana (Diputació de València - Museu Valencià d’Etnografia), de Joan Borja, Francesc Gisbert i Víctor Labrado; Saoret del Ros (Vida de Salvador Giner Vidal), de Joan Borja; L’Obra del Cançoner Popular a les Pitiüses (1928) (Consell Insular de Formentera), edició a càrrec de Jaume Escandell; Històries de les Guilleries (Editorial Gavarres), de Xavier Roviró; i Entre l’oralitat i l’escriptura (Publicacions de l’Abadia de Montserrat), de Josep A. Grimalt. Per acabar la XVII Trobada del GEE, es va celebrar l’assemblea anual del Grup i es va fer la passejada guiada «Maó: història i literatura», a càrrec d’Ismael Pelegrí, de l’IME. Ens veurem l’any que ve a Castelló. Sílvia Veà-Vila Universitat Rovira i Virgili - GEE Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 573-617

Estudis romanics 46_int.indd 595

12/1/24 9:40

596

CRÒNICA

Presentació del llibre de Poesia catalana completa de Josep Sebastià Pons i recital poètic (Institut d’Estudis Catalans, 8 de novembre de 2022). — La sala Pere i Joan Coromines de l’Institut d’Estudis Catalans va acollir el vespre del 8 de novembre de 2022 un acte endarrerit, com tants altres, per les circumstàncies derivades de la pandèmia: la presentació del llibre Poesia catalana completa de Josep Sebastià Pons (2019) editat per Eusebi Ayensa. Després d’una introducció a l’acte per part de l’organitzador —el membre de la Secció Filològica de l’IEC August Bover—, Eusebi Ayensa com a curador de l’edició va oferir unes pinzellades sobre l’obra i la vida del poeta del Rosselló, que va reivindicar com a poeta català i en català, més enllà del seu espai local de la Catalunya del Nord. «Una passejada per la poesia de Josep Sebastià Pons» és el títol que es va triar per al recital ofert pels actors Carme Callol i Jaume Comas, contextualitzat per Eusebi Ayensa, i amb el qual es va cloure un acte sobri alhora que ben reeixit. José Enrique Gargallo Gil Universitat de Barcelona Institut d’Estudis Catalans Seminari «Estandardització i variació lèxica» de la Secció Filològica (10 i 24 de novembre de 2022). — En el marc dels seminaris sectorials que organitza periòdicament la Comissió d’Estandardització de la Secció Filològica, els dies 10 i 24 de novembre de 2022 es va celebrar, de manera virtual, el seminari «Estandardització i variació lèxica». Si es té en compte que l’elaboració del nou diccionari normatiu ha d’ocupar un lloc central en les futures activitats de la Secció Filològica, no és estrany que aquesta Secció, per mitjà de la Comissió d’Estandardització, considerés convenient centrar l’anàlisi de la variació en l’estandardització en el camp del lèxic. Tal com va indicar el coordinador del seminari, Miquel Àngel Pradilla, l’objectiu que es va plantejar inicialment va ser ordenar els diferents aspectes que regulen la variació del lèxic, entre els quals destaquen l’anàlisi del lloc que ocupa la variació lèxica en l’establiment de la norma i la manera com es pot gestionar l’aportació lèxica de les varietats geogràfiques no dominants. Va ser, doncs, amb aquest propòsit que la Comissió d’Estandardització de la Secció Filològica va decidir dedicar la primera sessió del seminari a conèixer les experiències de gestió de la diversitat lèxica en contextos lingüístics similars al nostre —amb centres prescriptors diversos o processos d’estandardització no centrífugs—, concretament el cas de l’espanyol, del portuguès, del francès i del romanès. L’obertura del seminari fou a càrrec de la presidenta de l’IEC, Teresa Cabré, la qual va recordar que en situacions de normalitat lingüística establir un estàndard comú és un procés que, en teoria, es produeix de manera natural, però que en situacions territorialment fragmentades, com la nostra, són necessàries mesures per a compensar la falta d’un espai comunicatiu comú. A més, va voler destacar el concepte d’estàndard que promou la institució que presideix, l’estàndard ampliat o induït, que eixampla la noció tradicional per aconseguir que els parlants de totes les varietats s’hi sentin identificats. Tal com estava previst, la primera sessió va servir per a descobrir la gestió normativa i estandarditzadora de quatre tradicions idiomàtiques ben diverses. Així, Luis Fernando Lara, d’El Colegio de México, va mostrar una visió crítica de l’acció codificadora del cas de l’espanyol i va caracteritzar el món hispànic com a pluricèntric i multipolar (amb pols de difusió que no corresponen als centres nacionals). Des del Quebec, Nadine Vincent, de la Universitat de Sherbrooke, va posar sobre la taula les reivindicacions quebequeses al voltant d’una llengua, com el francès, que s’ha caracteritzat per una homogeneïtat molt marcada. Al seu torn, Gilvan Muller de Oliveira, de la Universitat Federal de Santa Catarina, al Brasil, va dibuixar la situació de bicentrisme que afecta Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 573-617

Estudis romanics 46_int.indd 596

12/1/24 9:40

CRÒNICA

597

el portuguès-brasiler i, a més, va centrar l’atenció en la situació demolingüística dels països africans lusòfons. Finalment, i a diferència dels altres contextos lingüístics analitzats, que tractaven de llengües hegemòniques i amb un gran nombre de parlants, Rodica Zafiu, de la Universitat de Bucarest, va explicar el cas del romanès, una llengua amb unes especificitats de codificació molt determinades. Nicolau Dols, president de la Secció Filològica, es va encarregar de fer la cloenda de la primera sessió, i va aprofitar l’ocasió per destacar la importància de la línia de treball iniciada amb el seminari sobre el tractament de la variació en el camp lèxic, atesos els projectes presents i futurs de l’acadèmia de la llengua catalana. La segona sessió del seminari, presidida en aquesta ocasió per Ramon Sistac, president de la Comissió d’Estandardització de la Secció Filològica, es va centrar a fer una valoració crítica dels continguts de la primera jornada. Els encarregats de dur-la a terme van ser Helena Hernández, d’«Español al día», de la Real Academia Española, que va analitzar el procés d’introducció de formes de les altres acadèmies de l’espanyol; Xavier Lamuela, de la Universitat de Girona, que va remarcar el criteri de composicionalitat del model normatiu i estandarditzador del català; Xoan Carlos Lagares, de la Universitat Federal Fluminense, del Brasil, que es va centrar en les característiques que Gilvan Muller de Oliveira havia exposat per al portuguès, i finalment Josep Martines, de la Comissió de Lexicografia de la Secció Filològica, que va assenyalar el tractament específic de la variació que es vol aplicar en el projecte del nou diccionari normatiu de l’IEC. Cal destacar que Martines va fer una magnífica comparativa de les diferents realitats que ens van oferir els ponents en la primera sessió. En la cloenda de la segona sessió, Teresa Cabré, presidenta de l’IEC, va voler destacar la necessitat de conèixer com es veu externament la noció d’estàndard ampliat, o induït, que ha assumit la Secció Filològica, sobretot amb vista al nou diccionari normatiu. Per aquest motiu, es va celebrar que aquesta línia d’anàlisi pugui tenir continuïtat amb una pròxima sessió enfocada exclusivament al cas del català. La bona acollida de les dues sessions —amb un nombre elevat d’inscrits—, la possibilitat de recuperar-ne el contingut —gràcies als enregistraments de les intervencions, als quals ja es pot accedir en el web de l’IEC—, i una valoració molt positiva del funcionament general del seminari fan preveure que la continuació de l’anàlisi iniciada aquest mes de novembre de 2022, tal com s’ha previst, pot tenir un gran interès metodològic i conceptual en el terreny de la variació lèxica del català. Laia Castanyer Teixidor Institut d’Estudis Catalans 30è Coŀloqui Lingüístic de la Universitat de Barcelona (CLUB 30) (11 de novembre de 2022). — El passat divendres 11 de novembre del 2022 l’Aula Magna de l’edifici històric es va vestir de gala per celebrar la trentena edició del Coŀloqui Lingüístic de la Universitat de Barcelona (CLUB), enguany amb el títol «Noves perspectives en lingüística catalana. Passat, present i futur», i organitzat per la secció de Lingüística Catalana del Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la Universitat de Barcelona i el Grup d’Estudi de la Variació (GEV). Aprofitant l’avinentesa de l’efemèride, es va organitzar una jornada orientada a passar revista de la recerca feta al llarg d’aquests trenta anys, de la que s’està fent i de les perspectives de futur. El coŀloqui es va estructurar en quatre grans àmbits: història de la llengua i dialectologia, gramàtica i pragmàtica, fonologia i morfologia, i sociolingüística. Quatre taules rodones en què els especialistes convidats van abordar els temes que consideren més rellevants. El rector de la UniEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 573-617

Estudis romanics 46_int.indd 597

12/1/24 9:40

598

CRÒNICA

versitat, Joan Guàrdia, va obrir el coŀloqui juntament amb Lluís Payrató, coordinador del GEV, amb Mariona Taulé, directora del Departament, i amb Josep Solervicens, vicedegà de Recerca i Relacions Internacionals de la Facultat de Filologia i Comunicació. A continuació, Maria Teresa Cabré Castellví, presidenta de l’IEC, va donar el tret de sortida a la jornada amb una conferència en què va definir el CLUB com «una història d’empoderament progressiu de la recerca del Departament de Filologia Catalana». La primera taula rodona, presidida per Maria-Pilar Perea (UB), va versar sobre la història de la llengua i la dialectologia. A continuació, va intervenir Ramon d’Andrés (Universitat d’Oviedo), especialista en l’estudi de la llengua asturiana i les seves varietats, que va presentar unes reflexions aplegades sota el títol «A l’entorn de la dialectologia com a lingüística de la variació». En el seu torn, Antoni Ferrando (UV) va plantejar una proposta de periodització de la història de la llengua catalana amb vista a establir una seqüenciació i una nomenclatura comunes i homologables amb la de les històries de les llengües del seu entorn. Tot seguit, les reflexions d’Àngels Massip (UB) des de la perspectiva general de la variació lingüística van servir, entre d’altres, per apuntar la possibilitat d’un futur coŀloqui sobre les interferències lèxiques entre llengües romàniques a partir de les varietats del català. Finalment, Maria-Pilar Perea va fer un breu repàs sobre el passat i el present dels estudis dialectals que va conduir a esbossar les tasques que caldria desenvolupar en els anys a venir. En la taula rodona de gramàtica i pragmàtica, presidida per Lluís Payrató (UB), Gemma Rigau (UAB) va oferir una visió de la gramàtica des de tres perspectives: descriptiva, normativa o prescriptiva, i teòrica o formal. Fent un repàs succint de les gramàtiques catalanes publicades d’ençà de Fabra, va parlar sobre la no neutralitat d’aquestes tres perspectives o tipus, així com de les distàncies i imbricacions entre elles. A continuació, Jordi Fortuny (UB) va exposar «Un petit problema de sintaxi (catalana) poc estudiat». Fortuny, partint de la GIEC, segons la qual el pronom de complement directe ho és prescindible en les construccions en què hi ha el determinant tal seguit del relatiu com, va apuntar que no es tracta d’una qüestió d’opcionalitat, sinó que la presència o absència de ho dona construccions diferents (amb una distribució sintàctica i amb unes interpretacions diferents). En la seva ponència «Llengües en contacte ahir i avui: ús i canvi d’idioma», Konstanze Jungbluth, de la Europa-Universität Viadrina Frankfurt (Oder), va defensar la coŀlaboració entre la lingüística i les ciències culturals en els treballs d’aquest camp. En darrer lloc, Payrató va presentar una panoràmica de tres moments històrics en els estudis de la pragmàtica del català: 1976-1980, 1981-2000 i 2001-2020. El torn de tarda va començar amb la taula dedicada a la interfície fonologia-morfologia, presidida per Maria-Rosa Lloret (UB), que va ser la primera d’intervenir amb «Va de erres: pronúncies escaients i pronúncies importunes per a la teoria fonològica». Lloret va prendre com a qüestió de base l’interrogant sobre per què hi ha unes pronúncies de les erres que en funció de l’estudi que hom fa són vàlides per a l’anàlisi teòrica i, al seu torn, sempre n’hi ha d’importunes que, tanmateix, poden ser explicades per la variació. Tot seguit, Maria del Mar Vanrell (UIB) va analitzar les diferents aproximacions a l’estudi del marcatge i la interpretació del focus en català a partir dels anys 90 i fins a l’actualitat, encara totes amb qüestions pendents de resoldre. Jesús Jiménez (UV), amb «Els principis del ritme en català», va contextualitzar el canvi que hi ha hagut en el tractament del ritme en gramàtica generativa en els darrers trenta anys passant d’una perspectiva basada en transformacions a una de basada en principis universals. Finalment, va intervenir en línia des de Tromsø (Noruega) Antonio Fábregas (UiT), que va tractar sobre el fet que en les llengües romàniques hi ha patrons de distribució de morfemes que difícilment poden reduir-se a regles sintàctiques o semàntiques. S’ha observat que hi ha patrons de regularitat —anomenats L i N— dins de la irregularitat, i es proposa que s’anomenin «morfomos», entenent el morfomo com un tret que estructura la relació entre formes morfològiques i altres propietats arbitràriament. Fábregas va plantejar Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 573-617

Estudis romanics 46_int.indd 598

12/1/24 9:40

CRÒNICA

599

tres teories sobre els morfomos, la darrera de les quals, la seva: els morfomos no existeixen, i el patró emergeix de la relació entre els exponents que competeixen per materialitzar el mateix espai sintàctic, quan la base verbal lexicalitza nuclis que també han de lexicalitzar un sufix. La darrera taula es va dedicar a la sociolingüística. El moderador, Emili Boix (UB), va fer un repàs «telegràfic» de la sociolingüística catalana. Isidor Marí (UIB) va posar el focus en la planificació lingüística: en va presentar una panoràmica històrica i crítica —especialment amb l’estat actual— i en va defensar la generalització, especialment en llocs i moments de socialització decisius. Natxo Sorolla (Universitat de Saragossa), en línia, va esbossar alguns debats sobre la controvertida relació entre la sociolingüística i la sociologia. Per últim, Montserrat Sendra (UB) va dibuixar un mapa general de l’estat actual de la recerca en sociolingüística catalana, en va assenyalar els punts positius i negatius, i va apuntar algunes idees per a contribuir a millorar-la. Va cloure el coŀloqui Francesc-Xavier Vila, secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, amb una conferència en què va acabar prestant atenció a la recerca que no s’està fent i que la nostra realitat exigeix. Àlex Castro Pizarro Universitat de Barcelona Presa de possessió de càrrecs de l’Academia Aragonesa de la Lengua al paranimf de la Universitat de Saragossa (15 de novembre de 2022). — El paranimf de la Universitat de Saragossa va acollir un acte públic, sobri i emotiu, en què van prendre possessió dels seus càrrecs, dins l’Academia Aragonesa de la Lengua, el seu president i director de l’Institut Aragonès del Català, Sr. Javier Giralt Latorre, i el director del Instituto del Aragonés, Sr. Ánchel Conte Cazcarro. L’acte fou presidit, en representació del rector, per la vicerectora de Cultura y Proyección Social, Sra. Yolanda Polo. Participà també en l’acte, en representació del conseller d’Educació, Cultura i Esport del Govern d’Aragó, el director general de Política Lingüística, Sr. José Ignacio López Susín, així com el secretari de la institució, el Sr. Juan Pablo Martínez. A banda i banda de la taula presidencial, hi segueren els diferents membres de les dues branques de la institució, els acadèmics representants de l’aragonès i els del català. Cal destacar que totes dues llengües ressonaren, a més del castellà, dins la sala noble del paranimf, i foren també emprades en l’actuació de cloenda per part del duet musical La Chaminera. José Enrique Gargallo Gil Universitat de Barcelona Institut d’Estudis Catalans Tres homenatges tardorencs a Joan Veny (a Palma i a Barcelona). — En l’any del norantè aniversari de Joan Veny, i en l’estret espai de tres setmanes (23 i 30 de novembre i 13 de desembre de 2022), es van celebrar tres actes d’homenatge al mestre de Campos. Tres homenatges amb formats diversos, però amb la senya essencial del reconeixement a la vida i obra del filòleg norantí. El dia 23 novembre, a Can Alcover, l’Obra Cultural Balear (OCB), en coŀlaboració amb la Universitat de les Illes Balears i l’Institut d’Estudis Catalans, va retre un «Homenatge a Joan Veny», que coordinà Pilar Arnau i comptà amb nombrosos assistents; entre ells, personalitats diverses del govern i la universitat balears. Va obrir l’acte el president de l’OCB, Joan Miralles, que va glossar breument la figura de l’homenatjat. Després, el moderador, Maties Garcies, va donar la paraula als diversos ponents. Antònia Sitjar, professora de l’Institut Damià Huguet de Campos i directora, Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 573-617

Estudis romanics 46_int.indd 599

12/1/24 9:40

600

CRÒNICA

amb Joan Pomar, de la revista Ressò de Campos, va parlar de la intensa relació de Joan Veny amb Campos en forma de constants visites estivals al poble, la resposta sempre afirmativa a les propostes culturals, especialment lingüístiques, la coŀlaboració habitual a revistes com Ressò o al programa anual de les festes de la Mare de Déu d’Agost o bé la redacció de pròlegs a obres escrites per autors campaners. Maria del Mar Vanrell, professora de la Universitat de les Illes Balears, va glossar aspectes relatius a la sociolingüística presents en alguns capítols de l’obra de l’homenatjat. Jaume Corbera, antic deixeble de l’homenatjat, professor de dialectologia, romanista, investigador de l’alguerès, va teixir un parlament entranyable sobre la seva relació personal amb Joan Veny. Va cloure l’acte l’homenatjat amb paraules de gratitud a l’OCB, que repetia per tercera vegada un reconeixement dels seus mèrits, i fent un repàs a les fites més importants de la seva vida, que són objecte d’anàlisi en les Memòries d’un filòleg norantí, publicades pocs mesos abans. Una setmana després, el 30 de novembre l’Aquàrium de Barcelona acollí el segon dels actes d’homenatge consecutius, que va tenir com a motiu de referència la presentació d’un altre llibre publicat en el fecund any 2022, la Història lingüística dels nostres peixos. Amb peixos diversos com a fons de l’escenari, Joaquim Maria Puyal, impecable mestre de cerimònies, conduí una vesprada especial rodejat de companys, amics i familiars. L’acte, organitzat per la Secció Filològica de l’IEC, va comptar amb la intervenció de la seva presidenta, Teresa Cabré, i de Nicolau Dols, president de la Secció Filològica. L’encarregat de presentar el llibre de Joan Veny fou en aquesta ocasió Francesc Xavier Llorca, professor de la Universitat d’Alacant i profund coneixedor de la ictionímia catalana. A més, la música de Biel Majoral, acompanyat per Delfí-Guillem Mulet Mas i Miquel Brunet Estarellas, va delectar els assistents a un acte brillant i en un espai magnífic, tots plegats amarats de terra i mar. Tretze dies més tard, en la nit de Santa Llúcia, la Universitat de Barcelona completà aquesta tríada de reconeixements al mestre de la dialectologia catalana sota el títol, senzill i eloqüent (i homònim del primer, tres setmanes abans, a Palma), d’«Homenatge a Joan Veny». Aquest tercer homenatge fou presidit pel rector de la Universitat de Barcelona, Joan Guàrdia (motius diversos impediren l’assistència del degà, Javier Velaza, i de la presidenta de l’IEC, Teresa Cabré), i congregà a l’aula Joan Maragall de la Facultat de Filologia i Comunicació una assistència també nodrida que agombolà el nostre filòleg norantí. L’acte fou promogut per José Enrique Gargallo, que intervingué amb una salutació inicial i oferí a Joan Veny la penyora d’un tros de cançó napolitana (Torna a Surriento) amb la corresponent tornada (famme campà) i una evocació etimològica del campar romànic (‘viure’, ‘anar vivint’), vinculat al Campos natal de l’iŀlustre campaner. A continuació, l’escriptor Ramon Solsona feu la presentació de les Memòries d’un filòleg norantí, llibre del qual ha estat epiloguista, i seguidament Joan Veny oferí una rèplica magistral (magister bonus et sapiens), llargament aplaudida per una aula repleta. La segona part de l’homenatge consistí en quatre mirades sobre Joan Veny: les de Lídia Pons i Griera, que fou professora del Departament de Filologia Catalana de la UB i és codirectora (ensems amb Joan Veny) de l’Atles lingüístic del domini català; M. Àngels Massip, professora de la Secció de Filologia Catalana de la UB; José Antonio Pascual, membre numerari de la Real Academia Española i corresponent de la Secció Filològica de l’IEC; i Joan Ramon Veny Mesquida, professor de Filologia Catalana de la Universitat de Lleida, que completà la tanda d’intervencions amb la senzillesa i la sobrietat clarament heretades de Joan Veny. Seguidament el rector Joan Guàrdia pronuncià unes afectuoses paraules de cloenda, i aquesta es rubricà amb l’actuació de la Coral de Filologia i Comunicació. En suma, filologia (‘amor per la paraula’) i comunió d’afectes, triplement, en honor de l’homenot de Campos. José Enrique Gargallo Gil Universitat de Barcelona Institut d’Estudis Catalans Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 573-617

Estudis romanics 46_int.indd 600

12/1/24 9:40

CRÒNICA

601

IV Simposi sobre l’ensenyament de la llengua i la literatura catalanes a la secundària i a la universitat (IEC, 25 de novembre de 2022). — L’actualitat administrativa autonòmica espanyola que ens satura la vida política posava el focus en si hi ha d’haver gaire català a l’escola dels catalans i era, doncs, de la màxima pertinència que se celebrés el IV Simposi sobre l’ensenyament del català a la secundària i a la universitat; fou el 25 de novembre del 2022 a la sala Prat de la Riba de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). El Simposi, les edicions anteriors del qual s’han celebrat respectivament el 2009, el 2013 i el 2017, és organitzat per la Societat Catalana de Llengua i Literatura (SCLL), les Seccions Filològica i Històrico-Arqueològica de l’IEC, el Coŀlegi Oficial de Doctors i Llicenciats, la Universitat Autònoma de Barcelona i el Grup de Recerca en Història de la Llengua Catalana de l’Època Contemporània, i en aquesta ocasió prengué per focus, des del títol, ensenyar a llegir, a escriure i també a parlar, és a dir —com emfatitzà la presidenta de l’IEC, Teresa Cabré—, a adaptar la llengua al registre que demana cada situació. Les quatre ponències de la sessió del matí foren precedides de la conferència de l’escriptora menorquina Maite Salord, que resseguí la seva vida lectora des dels llibres que de petita veia llegir a la seva mare fins als que ella mateixa ha escrit. Després, Salord virà cap a la seva experiència com a professora d’institut bo i demanant-se com acostar la lectura als alumnes; conclogué citant el mestre Joan Benejam: el que cal és avivar-hi «ànima i cor i voluntat». Obrí la ronda de ponències la del Dr. Joan Portell. Vistes les dades que assenyalen que el gros dels alumnes deixa de llegir per voluntat pròpia en entrar a la secundària, Portell assenyalà que cal que l’escola pari esment que el cervell adolescent sobretot cerca de socialitzar: si hom el subordina a aquest impuls, l’encoratjament vers la lectura serà més eficaç. A més, cal centrar els esforços en els alumnes que viuen en un desert lector. A continuació, Júlia Baena, bibliotecària de l’Institut Menéndez y Pelayo de Barcelona, presentà com la seva biblioteca difon la lectura amb clubs de lectura, amb mitjans perquè els usuaris de la biblioteca es recomanin llibres o deixant que els alumnes triïn alguns dels llibres que la biblio­ teca comprarà. En la tercera ponència, Marina Grifoll, Cristina Pol i Elena Urbaneja, de l’editorial Didacta+, presentaren els materials Punt volat per a l’ensenyament de llengua i literatura catalanes a l’ESO, que inclouen manuals de consulta i d’exercicis, capses de jocs i instruccions per als professors. La sessió del matí s’acabà amb la intervenció de Maria Cucurull i Berta Pujol, professores a l’escola andorrana. En el seu enfocament, dins del Pla estratègic per a la renovació i millora del sistema educatiu andorrà (PERMSEA), no hi ha uns llibres concrets que sigui obligatori de llegir, sinó l’obligació de llegir un llibre i presentar-lo a classe de manera que els companys també vulguin llegir-lo. La represa de la tarda començà, com a pòrtic, amb la conferència de la Dra. Maria Josep Cuenca, membre de la Secció Filològica de l’IEC, que féu una presentació de la Gramàtica essencial (GEIEC) i la Gramàtica bàsica i d’ús (GBU) en tant que recursos electrònics —derivats de la Gramàtica de la llengua catalana (GIEC)— útils per a l’ensenyament de la gramàtica i que, amb quadres, índexs, glossaris i altres eines, fan accessible per al públic general el contingut de la GIEC. Després, la ponència de la doctoranda Elisabet Armengol concretà la temàtica general del treball de textos literaris a l’aula amb un comentari de fragments d’obres de literatura de viatges, a partir dels quals hom pot plantejar exercicis als alumnes. I és que la temàtica del viatge exterior permet el viatge cap endins, d’anàlisi i coneixement d’un mateix. La segona ponència de la tarda fou la d’Alba Granell, professora de secundària de Cervera, que exposà la seva experiència en la lectura de textos en català amb alumnes de parla castellana. Aïllats tres focus de dificultat —el desprestigi de les humanitats, la sobreexposició digital i el descens en l’ús del català (també parlà de la desconnexió, amb graus diversos, d’aquests alumnes respecte de la catalanitat)—, Granell sostingué que la lectura de teatre pot ser fruitosa. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 573-617

Estudis romanics 46_int.indd 601

12/1/24 9:40

602

CRÒNICA

Tot seguit, la professora Montserrat Farré defensà que és convenient de recórrer a adaptacions a l’hora de llegir grans obres de la literatura catalana a l’aula: és una manera de fer fàcil l’accés a unes obres que cal que els alumnes coneguin; altrament hi ha el perill que, en avorrir aquestes obres, avorreixin la lectura. Iŀlustrà el que proposava amb el treball que fa fer als seus alumnes, amb ús de la teatralització, entorn de la seva pròpia adaptació del Llibre de les bèsties de Ramon Llull. De la penúltima ponència, se n’encarregà el Dr. Marc Guevara, que tractà l’ús de les anomenades xarxes socials com a model de llengua per a enfortir l’ús del català entre els joves a partir d’iniciatives de la Plataforma per la Llengua: el repte Kinton, el Pla d’Actuació Lingüística Integral de Ciutat Meridiana o tallers amb influenciadors de les dites xarxes en centres educatius. El simposi acabà de la millor manera, amb una ponència que presentà l’activitat de la Bressola, l’associació que dota d’escola en català els catalans sota administració de la República francesa. Anà a càrrec d’Olatz de Bilbao, directora pedagògica de la Bressola, i Llorenç Genescà, que hi és mestre, i assenyalà la clau de volta de la salvació de la llengua: l’omnipresència, la imprescindibilitat. Els organitzadors anunciaren que el volum corresponent al IV Simposi apareixeria el 2023 —com els de les tres edicions anteriors, a la coŀlecció de Treballs de la SCLL—. Ja pensen en el V Simposi. Pere Giner-Mira Universitat Autònoma de Barcelona In memoriam Joan Julià-Muné. Jornada d’homenatge (23 de febrer de 2023). — Dijous dia 23 de febrer de 2023, tingué lloc a la Sala Víctor Siurana de la Universitat de Lleida un acte pòstum d’homenatge al catedràtic de fonètica aplicada Joan Julià-Muné. Ambaixador de la UdL a la resta del domini lingüístic de la llengua catalana i l’estranger, entre d’altres importants rols acadèmics, fou recordat per la seva tasca en la investigació, la dedicació docent i la seva particular i proverbial bonhomia. L’acte fou organitzat pel departament de Filologia Catalana i Comunicació i la Càtedra Màrius Torres, en coŀlaboració amb la Unitat d’Arxiu i Gestió de Documents i la Biblioteca de Lletres de la Universitat de Lleida i el suport del vicerectorat de Cultura i Extensió Universitària (UdL) i de l’Institut d’Estudis Catalans. En la presentació de l’acte intervingueren els representants de les institucions coŀlaboradores. El director de la Càtedra Màrius Torres, Joan Ramon Veny, va justificar la necessitat de la celebració de l’acte i les diferents intervencions en què es va pensar. La primera va consistir en una semblança personal a càrrec de Nicolau Dols, president de la Secció filològica de l’IEC, que va fer un emotiu retrat de les diferents facetes, acadèmiques i personals, de l’homenatjat. Tot seguit, va prendre la paraula Joan Veny, que va donar el to acadèmic que pretenia l’acte amb una conferència intitulada «Per una gramàtica històrica inclusiva», que mirava d’exposar les llacunes lingüístiques dels actuals estudis sobre gramàtica històrica catalana. En acabar, Mar Font i Joan Ramon, dos dels curadors, amb Maite Puig, del volum In memoriam Joan Julià-Muné. Misceŀlània d’homenatge (Lleida, Aula Màrius Torres & Pagès editors, coŀlecció Trossos, 12, 2023, 387 p.), en van fer una sumària presentació dels articles, agrupats per matèries, tot especificant que els coŀlaboradors eren exalumnes destacats i estudiosos reconeguts que havien tingut un vincle amb el mestre. Després de la presentació, Ramon Sistac, delegat de l’IEC a Lleida, lliurà el premi de recerca Joan Julià-Muné per a treballs de fi de grau en l’àmbit de la Filologia Catalana a Xevi Pujol Molist pel seu estudi Sobre la distribució vocàlica en els manlleus i el seu grau de nativització fonològica: estudi experimental a través d’una mostra del català de la plana de Vic i proposta d’explicaEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 573-617

Estudis romanics 46_int.indd 602

12/1/24 9:40

CRÒNICA

603

ció tipològica. El guardó, inclòs dins la nòmina de l’IEC, suposa la publicació electrònica de l’obra i un suport econòmic de 1.000 €. L’homenatge va voler oferir una mostra del fons personal i bibliogràfic de Joan Julià-Muné i per això l’acte va acabar amb un parlament de Pepita Raventós, en representació de l’Arxiu de la Universitat de Lleida, que explicà el pla d’acció respecte de la catalogació del llegat personal de l’homenatjat, i una visita guiada, a càrrec per Rodolf Gonzàlez, director de la Biblioteca de Lletres de la UdL, per veure una mostra bibliogràfica dels llibres donats a la UdL per l’enyorat professor. Finalment, els assistents es van desplaçar al Laboratori de Fonètica Aplicada que ara porta el nom de l’homenatjat, en memòria del qui en fou fundador i principal impulsor. La professora Mar Font va resumir-ne la història i va explicar el procés que ha permès convertir-lo en un espai-museu que reuneix material divers sobre dos dels principals interessos de Joan Julià: la fonologia i la sinologia. Sofia Colominas Universitat de Lleida Jornada «Esperanto, plurilingüisme i moviments socials en el llarg segle xx» (Institut d’Estudis Catalans, 2 de març de 2023). — El dia 2 de març de 2023 va celebrar-se a la Sala Nicolau d’Olwer de la seu de l’Institut d’Estudis Catalans una jornada que duia per títol «Esperanto, plurilingüisme i moviments socials en el llarg segle xx», organitzada conjuntament per la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans amb el Grup de Recerca en Comunicació Intercultural i Estratègies de Negociació (CIEN) i el Grup de Recerca en Lingüística Anglesa (GReLA), del Departament de Filologia Anglesa i Germanística de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona. L’acte buscava aportar una mirada àmplia al paper que l’esperanto va jugar en nombrosos moviments socials i polítics en el transcurs de la seva història, així com a la seva vinculació amb la justícia lingüística i a la situació i perspectives de futur de la seva comunitat de parlants actual. Es va comptar amb la presència d’investigadors que havien fet recerca en aquests àmbits. Nicolau Dols, president de la Secció Filològica de l’IEC i esperantista, va obrir l’acte amb unes paraules de benvinguda —en esperanto i català—en què va aprofitar per rememorar la visita a la seu de l’IEC que l’any 1909 van efectuar els congressistes del 5è Congrés Universal d’Esperanto, celebrat a Barcelona. La primera conferència, «Los primeros años del movimiento del esperanto en Catalunya: conflicto y cooperación», va anar a càrrec de Roberto Garvía, investigador a la Universitat Carlos III. Aquest ponent va posar èmfasi en la gran diversitat que presentava el moviment esperantista català en els primers anys, des dels seus orígens —a la darreria del segle xix— fins a la Guerra Civil. Malgrat els punts de conflicte i les desavinences manifestes entre els diferents sectors que van abraçar l’esperanto (catalanistes, antinacionalistes, obreristes, burgesos,...), el moviment esperantista va ser capaç de mantenir complicitat i cohesió i evitar la seva fractura. La jornada va prosseguir de la mà de Guilherme Fians, investigador a la Universitat de Saint Andrews, amb la conferència «Making Kontakto: Postcolonial issues and the neutral Esperanto media in the Cold War period». A partir de l’anàlisi d’una selecció d’articles dels anys seixanta i setanta publicats a la revista per a joves esperantistes Kontakto, va oferir una visió dels debats interns que va suscitar el moviment esperantista juvenil a nivell mundial envers els límits i matisos de la seva neutralitat. Es va reflexionar sobre les disjuntives que van aflorar arran del fet que la revista tingués la pretensió de versar, entre d’altres aspectes, sobre problemàtiques amb dimen­ sions polítiques i socials, a partir de contribucions de joves d’arreu del món, però fer-ho d’una manera prou genèrica i en la línia d’un moviment esperantista internacional que en aquella època maldava per mostrar-se neutral, a l’estil d’organitzacions com la ONU. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 573-617

Estudis romanics 46_int.indd 603

12/1/24 9:40

604

CRÒNICA

Després d’una pausa, els participants van assistir a una taula rodona sota el títol «L’esperanto en el llarg segle xx: reflexions i perspectives», que comptava amb Monica Heller (professora de la Universitat de Toronto recentment investida doctora honoris causa per la Universitat Autònoma de Barcelona), Maria Rosa Garrido, Nicolau Dols, Xavier Alcalde, Guilherme Fians i Roberto Garvía com a ponents. En aquella taula rodona, que va permetre donar a conèixer diferents línies de recerca que tenen relació amb l’esperanto tant des d’un punt de vista lingüístic com, sobretot, històric i sociolingüístic, els ponents van donar resposta a qüestions com ara l’origen de l’interès personal en fer recerca sobre l’esperanto o les relacions del moviment esperantista amb altres moviments socials. Després d’un dinar conjunt la jornada es va completar a la tarda, ara fora de la seu de l’IEC, amb una «Ruta de l’esperanto per la vila de Gràcia», guiada pel doctor Xavier Alcalde, en la qual, a partir dels indicis que ofereix el nomenclàtor, els assistents van poder acostar-se a la història de l’esperantisme català —i en especial el gracienc— de la primera meitat del segle xx, i descobrir curiositats com ara la seu d’associacions esperantistes, publicacions en esperanto d’organitzacions com la CNT, i personatges destacats del moviment. Aquesta jornada va servir per a donar a conèixer, des de l’òptica de la recerca, l’esperanto i el seu moviment associat —un àmbit generalment força desconegut—, i entre els seus assistents s’hi van poder comptar força parlants d’aquesta llengua. Els actes de la jornada es poden recuperar en format vídeo des del canal de YouTube de l’IEC. Òscar Hernández Jornada internacional «Cultura hebraica peninsular» (Universitat de Barcelona, 24 d’abril de 2023). — A la Sala de Professors de la Facultat de Filologia i Comunicació de la Universitat de Barcelona es va celebrar la jornada internacional «Cultura hebraica peninsular» organitzada pel Departament de Filologia Clàssica, Romànica i Semítica (i, més concretament per les seccions de Romàniques i de Semítiques) de la Universitat de Barcelona, juntament amb la coŀlaboració de l’Institut de Recerca en Cultures Medievals (IRCVM), i amb la coŀlaboració de les seccions de Filologia Catalana i Filologia Hispànica de la mateixa facultat, així com del seu deganat i del projecte Scientia.cat. La jornada va comptar amb vuit intervencions: Esperança Valls (Universitat de Barcelona), «La llengua dels jueus de Girona a partir dels manuscrits hebraics de l’AHG»; Ilil Baum (The Hebrew University of Jerusalem), «Els jueus d’Ibèria i les seves llengües en l’edat mitjana tardana»; Meritxell Blasco (Universitat de Barcelona), «Textos hebraicoaljamiats medievals peninsulars: llengües en contacte»; Aliza Fiorentino (Universitat de Barcelona), «Miradas de mujer: reflexiones sobre los contactos hebreo-romances medievales»; Laura Minervini (Universitat de Nàpols Federico II), «Cultura literaria y tradiciones lingüísticas de los judíos hispánicos en el siglo xv»; Lola Josa (Universitat de Barcelona), «Conceptos de la mística hebrea en el pensamiento de san Juan de la Cruz»; José Ramón Magdalena Nomdedéu, «El judezmo de los sefardíes de Esmirna en la Barcelona de la primera mitad del siglo xx»; Pilar Romeu (Edicions Tirocinio), «Publicar obras sefardíes hoy. Cómo no perecer en el intento». Intervingué breument també, fora de programa, la cantant Rosa Zaragoza, que interpretà la peça musical intitulada Per a tot he trobat bàlsam d’Ishaq ben Seset Perfet (1326-1408), rabí de les aljames de Barcelona. José Enrique Gargallo Gil Universitat de Barcelona Institut d’Estudis Catalans Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 573-617

Estudis romanics 46_int.indd 604

12/1/24 9:40

CRÒNICA

605

Valorizzazione e tutela dei patrimoni linguistici e culturali. Sulle orme di Fiorenzo Toso e Gabriele Iannàccaro (Universitat de Bèrgam, 27 i 28 d’abril de 2023). — La Universitat de Bèrgam va acollir dues jornades —de fet, dues mitges jornades: vespertina el 27 d’abril; matutina l’endemà, el 28— en record de dues figures de la lingüística que van traspassar a la tardor primerenca de 2022: Fiorenzo Toso (el 24 de setembre) i Gabriele Iannàccaro (el 16 d’octubre). Les jornades van aplegar un seguit de ponències vinculades a l’obra dels dos estudiosos. El dijous 27 d’abril, i sota el títol «Ricordando Fiorenzo Toso», després de les pertinents salutacions institucionals, van tenir lloc les intervencions següents: Vincenzo Orioles, «Una testimonianza esemplare di valorizzazione della diversità linguistica. Fiorenzo Toso tra ricerca e intervento nel territorio»; Leandro Ventura, «Gli Italiani dell’altrove. Progetti di salvaguardia e valorizzazione delle minoranze linguistiche storiche»; Matteo Rivoira, «Il dialettologo e le lingue di minoranza: tra pessimismo della ragione e ottimismo della volontà»; Massimo Fanfani, «Lo studioso dell’italiano»; José Enrique Gargallo Gil, «ll generoso contributo di Fiorenzo Toso alla rivista Estudis Romànics»; Una discussione plenaria moderada per Piera Molinelli clogué aquesta primera jornada. La segona, anunciada amb el títol paraŀlel «Ricordando Gabriele Iannàccaro», va aplegar les següents ponències: Federica Guerini, «Il contributo di Gabriele Iannàccaro al crocevia tra sociolinguistica, dialettologia e pianificazione linguistica»; Patrizia Cordin, «Plurilinguismo e lingue di minoranza: esiti della ricerca CLaM 2021 su cimbro, ladino e mòcheno»; Sabrina Rasom, «Autocoscienza linguistica e pianificazione del ladino dolomitico. Spunti di riflessione alla luce dell’inchiesta sociolinguistica CLaM 2021»; Silvia Dal Negro, «Della diacrolettìa e di altre meraviglie»; Barbara Turchetta, «Politica e pianificazione linguistica in contesto europeo e oltre». Finalment, una nova discussione plenaria, aquest cop conduïda per Giuliano Bernini, va completar una trobada per al record. I cal assenyalar encara la modèlica organització per part de Valentina Piunno, Jacopo Saturno i Ada Valentini, docents a l’Alma Mater bergamasca, així com el paper assessor del comitè científic constituït per Piera Molinelli, Barbara Turchetta, Chiara Ghezzi, Roberta Grassi i Federica Guerini. José Enrique Gargallo Gil Universitat de Barcelona Institut d’Estudis Catalans 49è Coŀloqui de la Societat d’Onomàstica. Eivissa i Formentera (29-30 abril i 1 de maig de 2023). — El darrer coŀloqui de la Societat d’Onomàstica s’ha celebrat a les Pitiüses entre el 29 d’abril i l’1 de maig de 2023, aquest cop coorganitzat amb la Universitat de les Illes Balears, l’Institut d’Estudis Catalans i els Consells Insulars d’Eivissa i de Formentera, i amb la coŀlaboració de l’Ajuntament de Sant Antoni de Portmany, l’Institut d’Estudis Eivissencs i l’Obra Cultural Balear de Formentera, una mostra més de la voluntat integradora i de participació amb les entitats i institucions del lloc on es porta a terme el coŀloqui anual de la Societat. En aquest cas, ja s’havia celebrat anteriorment un coŀloqui d’onomàstica a les Pitiüses, l’any 1999, però només a Eivissa, el qual va contribuir a promoure l’estudi de l’onomàstica. Segurament aquest és un dels motius pels quals hi ha hagut una recerca tan activa en aquest camp durant els darrers anys, una tasca perseverant que ha acabat donant uns resultats molt fructífers, tant en el cas d’Eivissa, on Enric Ribes ja hi havia fet i publicat molta feina, com en el de Formentera, on la investigació continuada ha donat finalment uns resultats, ara ja publicats, magnífics. En aquest coŀloqui s’hi destacava temàticament l’estudi tant de la toponímia costanera i insular com de la hidronímia. I els objectius continuaven essent fer conèixer i incentivar la recerca dels noms de lloc i de persona a Eivissa i a Formentera, i promoure l’estudi de l’onomàstica i del seu valor com a patrimoni immaterial. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 573-617

Estudis romanics 46_int.indd 605

12/1/24 9:40

606

CRÒNICA

Les sessions acadèmiques es van concentrar en dos dies, dissabte 29 d’abril, a Eivissa, i dilluns 1 de maig, a Formentera; mentre que el diumenge 30 de maig es va dedicar fonamentalment a un esplèndid recorregut marítim des del port de Sant Antoni de Portmany fins més enllà del límit del terme —passat el cap des Rubió i el cavall des Racó Fosc—, as Portitxol —ja a Sant Miquel de Balansat, al terme de Sant Joan de Labritja—, una caleta, petita i molt closa, on la barca va fer la volta. Un itinerari que va permetre gaudir de les interessantíssimes explicacions d’Enric Ribes sobre la toponímia costanera. El coŀloqui va comptar amb vint-i-una intervencions: Josep Antoni Prats i Serra: «Les vendes: element territorial propi de les Pitiüses»; Irene Tetteh: «Recollida de topònims de la costa del municipi de Santa Eulària des Riu: darrer treball de camp»; Neus Marí Planells: «L’evolució del (des) coneixement de la toponímia dels illots de Ponent del municipi de Sant Josep de sa Talaia. Breu anàlisi de les dades recollides des dels anys 80 fins avui»; Eulàlia Fons: «El Nomenclàtor Geogràfic de les Illes Balears (NGIB): reptes actuals»; Joan Anton Rabella: «El tractament de la toponímia a la revista Eivissa»; Cosme Aguiló: «Les Formigues, un topònim amb rèpliques esparses per la meitat occidental de la Mediterrània»; Marc Rosés: «Solució informàtica per a la recollida i inventari de toponímia»; Xavier Gomila: «Recollida i estudi de la toponímia litoral: el cas de la costa de Menorca»; Joan Rovira i Miró: «Aproximació a la hidronímia del terme i vila de la Sénia (Montsià)»; Maria Lozano: «Aproximació als hidrònims i talassònims rapitencs»; Bernat Vellvè: «Hidronímia del terme municipal del Catllar»; Sílvia Veà: «Les illes fluvials del tram català de l’Ebre»; Xavier Planas i Joan Tort: «Cala d’Hort: es Terrers, es Macs Rojos, es Boldador i ses Mareses. Un exemple de toponímia geològica eivissenca»; Ángel Custodio Navarro: «Les Lleis lingüístiques i les relatives a l’empara i protecció de la toponímia, són veritablement Lleis? (L’exemple de les Pitiüses)»; Mar Batlle: «La toponímia de Formentera al DECat»; Vicent Ferrer Mayans: «Propostes per a la divulgació i la reinserció de topònims»; Enric Ribes: «La toponímia de Formentera, un indicador per a l’estudi diacrònic de l’eivissenc»; Antoni Ferrer Abárzuza: «Gent nova a llocs vells. Els topònims de la colonització de la Mola de Formentera (s. xvii-xviii)»; Jesús Bernat Agut: «Toponímia de la costa de restinga entre Almenara i Alcanar», i Josep Miquel Ribés i Andreu Beltrán: «Talassonímia dels mariners del Grau de Castelló de la Plana». En realitat, en un cas, la ponència de Marc Rosés es va presentar de manera duplicada, tant a Eivissa com a Formentera —adaptada a cada territori—, a fi que es tingués accés en aquesta informació a totes dues illes d’acord amb la voluntat de l’organització d’aconseguir-ne la màxima difusió possible. Les ponències i comunicacions es van completar amb la presentació del llibre La toponímia de Formentera de Vicent Ferrer Mayans i Enric Ribes —publicat aquest mateix 2023 per la Societat d’Onomàstica—, amb una actuació del ball pagès per gentilesa del Consell Insular d’Eivissa i amb la recepció oficial al Consell Insular de Formentera. Finalment, des del punt de vista acadèmic, cal destacar el valor i l’interès de les aportacions de les diferents ponències i comunicacions que s’hi van presentar, mentre que, des del punt de vista institucional, cal remarcar la implicació de tots dos Consells Insulars en el coŀloqui, que va comptar amb una bona participació i que va tenir una organització modèlica. Precisament, malgrat que la preparació del coŀloqui, amb sessions a totes dues Pitiüses, va ser especialment complexa, es va demostrar l’encert i la necessitat que se celebrés tant a Formentera com a Eivissa. Esperem que, com ja s’hi va indicar repetidament al llarg dels tres dies, la realització d’aquest coŀloqui contribueixi a renovar l’interès, ja molt viu, en l’estudi de l’onomàstica a les Pitiüses. Joan Anton Rabella Institut d’Estudis Catalans

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 573-617

Estudis romanics 46_int.indd 606

12/1/24 9:40

CRÒNICA

607

Maig aranès 2023 a la Universitat de Barcelona. — Els darrers anys la Universitat de Barcelona ha volgut potenciar la presència a la universitat de l’occità (en la varietat aranesa), llengua oficial a Catalunya, i amb aquesta finalitat els Serveis Lingüístics han organitzat cursos de llengua, han realitzat vídeos divulgatius, han creat el portal Hèm Aranés (un espai per promoure i aprendre aranès), i han organitzat conferències, xerrades i actes culturals per apropar l’aranès a la comunitat universitària i a la societat en general. Algunes d’aquestes activitats s’inclouen al Maig Aranès a la UB, que enguany s’ha fet per segona vegada. Així, aquest mes de maig de 2023, l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona, en el Maig Aranès a la UB, ha acollit un cicle de conferències i dos actes culturals organitzats pels Serveis Lingüístics. Val a dir que el Maig Aranès rep una subvenció Interlingua de la Generalitat de Catalunya i té el suport del Vicerectorat de Relacions Institucionals, Comunicació i Política Lingüística. Pel que fa a les conferències, el 8 de maig, Xavier Gutiérrez, historiador, tècnic lingüístic i poeta va oferir la conferència «Josep Sandaran: un aranés en Barcelona, defensor dera Val d’Aran e dera sua lengua», un viatge per la biografia i l’obra de l’escriptor de Canejan, que va viure a Barcelona bona part de la seva vida i va conèixer escriptors com ara Josep Carner. Gutiérrez va remarcar el compromís de Sandaran amb l’aranès, i la seva passió per la recerca lexicogràfica al territori que el va veure néixer. El 18 de maig, Jèp de Montoya, president de l’Institut d’Estudis Aranesi - Acadèmia dera Lengua Occitana, va oferir la conferència «Er aranés, lengua occitana oficiau en Catalonha», una reflexió sobre l’evolució de la posició de l’occità des dels inicis fins als nostres dies, la tasca normalitzadora de l’Acadèmia, la importància d’eines com les obres de referència i els reculls terminològics especialitzats, la recerca i la promoció d’una llengua i una cultura que cal preservar. El 19 de maig hi va haver dos actes que van fer presents, properes i entranyables la cultura aranesa i les tradicions de l’Aran. Al primer acte, la contacontes Elisa Salomon va fer una lectura dramatitzada de la llegenda Era Maladeta, escrita per Mossèn Josèp Condò Sambeat, coetani de Mossèn Cinto Verdaguer. Amb veu ferma i emotiva, Elisa Salomon va delectar el públic amb la poesia d’un llibre que evoca els orígens d’aquesta “muntanya maleïda”, la lluita entre la jove i valenta Blancaflor i el gegant Còrdehèr. Acte seguit, la cantautora aranesa Lúcia Mas va encisar el públic amb un cançoner personalíssim. Els acords de la guitarra i la veu apassionada de la Lúcia van ser els ingredients d’un concert participatiu, amb un públic abocat a la música i a les lletres, que va aplaudir la intèrpret i es va emocionar amb l’aparició de l’Alidé Sans, entranyable cantant retrobada, atès que havia cantat al Maig Aranès del 2022. I mare i filla, tan sols amb la percussió d’un pandero quadrat, van teixir la peça en acústic «Al jardin de mon paire». L’acte es va cloure amb l’emotiva «Montanhes araneses», l’himne aranès, que el públic va cantar des del cor. Va ser un vespre màgic, ple d’amor per la llengua, per la tradició i per la cultura amb majúscules. Els actes del Maig Aranès a la UB (tant del 2022 com del 2023) es podran veure aviat al web Hèm Aranés. Els Serveis Lingüístics continuaran promovent la llengua i la cultura araneses a la universitat, engrescant la comunitat universitària i la població en general a conèixer i preservar un patrimoni comú, una llengua propera, un espai compartit. Teresa Granados Marta Juncadella Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 573-617

Estudis romanics 46_int.indd 607

12/1/24 9:40

608

CRÒNICA

José Antonio Pascual, doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona (11 de maig de 2023). — L’11 de maig de 2023 fou investit doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona el professor José Antonio Pascual Rodríguez, romanista, lexicògraf, catedràtic a les universitats de Salamanca i Carlos III de Madrid. L’acte tingué lloc al Paranimf de l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona i seguí el protocol solemne que s’escau en aquestes ocasions. Després de l’entrada en processó del professorat i la lectura de l’acta de conferiment del títol, el padrí, José Enrique Gargallo, i el degà de la Facultat de Filologia i Comunicació, Javier Velaza, anaren a cercar el doctorand. En la laudatio pronunciada pel padrí es posà de relleu no només l’obra científica de Pascual, que seria sobrer glossar aquí, sinó també la seva humanitat, la seva faceta de mestre atent i entranyable; magister bonus et sapiens, com recull el títol d’una misceŀlània d’homenatge que se li dedicà. Tot seguit es feu l’acte d’investidura pròpiament dit, en què el rector de la Universitat de Barcelona, Joan Guàrdia, lliurà al doctorand el títol, birret, anell i guants blancs tot glossant-ne la simbologia; els mots rituals es clogueren amb l’abraçada fraternal d’acollida del nou doctor al claustre de la Universitat de Barcelona. Seguidament, el professor José Antonio Pascual pronuncià el seu discurs; un discurs en què pràcticament no evocà l’obra pròpia sinó la figura del seu mestre, Joan Coromines, començant per l’escena que visqué, com a espectador astorat, quan Coromines rebutjà, per diversos motius, ser investit doctor honoris causa per la UB. Pascual revisqué l’exili exterior i interior de Coromines, per acabar preguntant-se «¿Qué hago yo aquí?». Es respongué que segurament tenia a veure amb la seva manera de fer filologia, que tornà a atribuir al mestratge de Coromines, i a les seves relacions amb mestres i coŀlegues de totes les universitats catalanes i amb l’Institut d’Estudis Catalans, que, digué, li oferí el primer reconeixement important com a filòleg en nomenar-lo membre corresponent el 1997. Amb la seva saviesa, no només científica sinó també humana, Pascual associà la figura del seu mestre a l’homenatge que se li retia. Clogueren l’acte les paraules del president del Consell Social, Joan Coromines Guerin, i les del rector. El punt final de la sessió fou el cant de l’himne universitari, Gaudeamus igitur, per part de tots els assistents acompanyats per la coral de la Facultat de Filologia i Comunicació, que feu, així mateix, diverses intervencions musicals durant l’acte. Els discursos pronunciats han estat editats i es poden consultar en el llibre electrònic corresponent des d’aquest enllaç: <https://diposit.ub.edu/dspace/handle/2445/197801>. Es pot recuperar l’emissió de l’acte per UBtv a través de l’enllaç: <https://www.ub.edu/ubtv/ video/honoris-causa-dr-pascual-2023>. Maria Reina Bastardas i Rufat Universitat de Barcelona «Aprendre català a l’aula de la vida. Nous parlants del segle xxi» (Ateneu Barcelonès, 12 de maig de 2023). — Sota la coordinació de Daniel Casals i Martorell, professor a la UAB i president de la Societat Catalana de Llengua i Literatura, es va celebrar a l’Ateneu Barcelonès una jornada acadèmica centrada en el fenomen de l’adquisició del català com a segona llengua per part de persones adultes, a partir d’una representació de gent vinguda d’àmbits tan diversos com la llengua, la literatura, el dret, la traducció, la psicologia, la gestió cultural, els recursos humans i esports com el futbol, l’handbol, el trampolí i el taekwondo. Conduïda pel periodista Agustí Mas Montroig, aquesta trobada començà amb la projecció de diversos vídeos amb entrevistes a Paco Candel, referent de la integració de nouvinguts a Catalunya al segle xx. Tot seguit, la jornada aplegà testimonis de gran valor humà, amb les corresponents històries de vida, sobre les circumstàncies personals de l’aprenentatge del català per part de diferents neoparlants arribats a territori catalanoparlant entre finals del segle xx i començament del segle xxi. Dues taules presencials i diversos Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 573-617

Estudis romanics 46_int.indd 608

12/1/24 9:40

CRÒNICA

609

vídeos enregistrats expressament per a aquesta jornada oferiren un entranyable mosaic humà d’adhesió i incorporació a la comunitat de parla catalana. En una primera taula, hi intervingueren José Enrique Gargallo (catedràtic de Filologia Romànica de la Universitat de Barcelona, Institut d’Estudis Catalans), Irene Nadal (professora titular de Dret de la Universitat de les Illes Balears), David Owen (professor de Literatura Anglesa de la Universitat Autònoma de Barcelona), Rosa Rabbani (doctora en Psicologia Social) i Simona Škrabec (assagista i traductora). Seguiren, amb sengles enregistraments, Til Stegmann, catedràtic emèrit de la Goethe Universität Frankfurt («La meva primera frase en català») i Inge Stegmann, professora de llengua alemanya («Lluís Llach, una porta oberta per al català»). A continuació, la segona taula aplegà els participants següents: Claudia Gago (estudiant de Traducció i Interpretació, Universidad Pontificia Comillas), Jane Hearse (Guia Cultural del Govern d’Andorra i del Comú d’Andorra la Vella), Belén Morán (esportista de taekwondo) i Noemí Romero (esportista de trampolí). I una nova tongada d’enregistraments aportà noves experiències d’aprenentatge de la llengua: concretament, les de Séverine Gayraud (tècnica de Recursos Humans de La Bressola), Carlos Ortega (entrenador d’Handbol del Barça), Miguel Ángel Sánchez, «Michel» (entrenador del Girona FC). Finalment, la cantant cubanocatalana Lucrecia oferí també el seu testimoni, així com una actuació musical, «Entre Cuba i Barcelona», amb un mestissatge de paraula, música i amor a la llengua. La sessió fou enregistrada i és disponible a la xarxa (<https://www.youtube.com/watch?v=1IuvYJV3DYI>). D’altra banda, la trobada s’inserí dins del marc del projecte de recerca PID2021-128279NB-I00, del qual Daniel Casals és l’investigador principal, així com dins de les activitats del Grup de Recerca en Història de la Llengua Catalana de l’Època Contemporània de la UAB. A més, cal destacar la implicació de diverses entitats coŀlaboradores: el Departament de Filologia Catalana de la UAB, la Fundació Paco Candel, el FC Barcelona, el Girona FC i el Centre d’Alt Rendiment (Sant Cugat del Vallès). José Enrique Gargallo Gil Universitat de Barcelona Institut d’Estudis Catalans Josep Piera rep el 55è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes al Palau de la Música. (12 de juny del 2023). — El jurat del 55è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, format per Marc Artigau, Judit Carrera, Martí Domínguez, Àngels Gregori, Ingrid Guardiola, Maria-Rosa Lloret, Isidor Marí, Marta Nadal i Salvador Sunyer va decidir atorgar-lo a Josep Piera. El jurat en va destacar tant la seva «extraordinària obra literària» com la seva «militància i compromís amb la llengua, la literatura i el país». Des de la Drova, a les muntanyes de la Safor, que esdevenen també un escenari mític i literari de la seva obra, Piera, segons el jurat, esdevé «una figura clau entre la generació dels 70 i posteriors, i alhora necessària en la relació i el diàleg de la nostra literatura respecte a d’altres cultures». Sota la direcció artística d’Iban Beltran, Òmnium Cultural va crear especialment per a l’ocasió un espectacle a través de textos de l’obra del guardonat, un espectacle artístic que també es representarà al País Valencià. I, en efecte, l’espectacle partia de la Drova, llar i paisatge referencial i mític de Piera, i d’on també prové el còdol amb que l’escultor Ernest Altés va fer el guardó del Premi d’Honor de l’any 2023. L’espectacle va fer viatjar el públic que omplia el Palau pels escenaris de la vida i l’obra de Piera: la Safor, Grècia, Nàpols, Sicília, Marràqueix... Per cloure l’acte, el mateix Josep Piera, acompanyat dels músics Jordi Savall i Xavier DíazLatorre, va fer un petit recital poètic amb textos antics d'autors com Jordi de Sant Jordi o Joan Roís de Corella. La glossa del premiat va anar a càrrec del poeta Manuel Forcano, que a través de l’obra de Piera també va fer l’inevitable viatge per la Mediterrània i les seves llengües: l’hebreu, el grec, Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 573-617

Estudis romanics 46_int.indd 609

12/1/24 9:40

610

CRÒNICA

l’italià, l’àrab. Llengües que van ser igualment presents al llarg de tota la vetllada amb cançons, versos, referències a traduccions i adaptacions del mateix Piera, començant per les dels poetes andalusins, és a dir partint sempre del seu País Valencià per creuar la Mediterrània cap a totes les altres terres que han marcat la seva trajectòria, vital i literària. Pel que fa a l’àmbit institucional, el lliurament va comptar amb el parlament de Xavier Antich, com a president d’Òmnium Cultural, i la presència de representants polítics i del món cultural tant del Principat com del País Valencià. La representació institucional l’encapçalaven el president de la Generalitat de Catalunya, Pere Aragonès; el president de les Corts Valencianes, Enric Morera; i la presidenta del Parlament de Catalunya, Anna Erra. En les seves paraules d’agraïment, que a diferència del que és habitual van ser improvisades, la Drova i les muntanyes de la Safor, de nou, hi van ser omnipresents: «vaig decidir que, si la Drova era una Grècia sense temples, l’únic temple que li podia donar jo eren les paraules». L’obra de Piera, el seu temple, ja forma part de la història del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Gerard Muixí i Tejado Inauguració de l’exposició «Dones medievals: realitat i ficció» (del 27 de juny al 17 de juliol del 2023). — Entre el 27 de juny i el 17 de juliol del 2023, el vestíbul de l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona acollí l’exposició «Dones medievals: realitat i ficció», organitzada per diversos equips d’investigació de l’Institut de Recerca en Cultures Medievals (IRCVM) com a resultat de la seva coŀlaboració en el marc del projecte «Realitat i ficció de les dones medievals», finançat per la FECYT (FCT-21-17194) i dirigit per la Dra. Meritxell Simó Torres. L’exposició consistí en una proposta divulgativa oberta a tots els públics que va combinar el text analògic i les imatges dels plafons amb una dimensió virtual: mitjançant una sèrie de codis QR hom podia accedir a continguts addicionals penjats en línia que continuen essent consultables (explicacions ampliades, vídeos, arxius d’audició i materials didàctics). A grans trets, l’exhibició es va dividir en quatre eixos temàtics: literatura, veïnes de Barcelona, espiritualitat i envelliment. Val a dir que aquests quatre apartats, més un sobre pageses, també han protagonitzat els capítols d’una sèrie de pòdcasts titulada «Dones ni en blanc ni en negre», sota la coordinació de la Dra. Blanca Garí. El dijous 29 de juny va tenir lloc l’acte inaugural de l’exposició, presentat pel Dr. Agustí Alcoberro, vicerector de Patrimoni i Activitats Culturals. En primer lloc, va donar pas a la Dra. Meritxell Simó, comissària de l’exposició, que volgué reiterar el compromís de l’IRCVM amb la divulgació i el deure desmuntar els tòpics sobre l’edat mitjana, especialment pel que fa a la història de les dones. A continuació, prengué la paraula la Dra. Gemma Marfany, delegada del rector per a la divulgació científica, tot reivindicant el protagonisme que l’exposició concedia a les dones medievals, més enllà dels mites i de la ficció produïts tant en la literatura de l’edat mitjana com per les idees preconcebudes en l’actualitat. Finalment, el Dr. Jordi García, vicerector de Recerca, volgué insistir en el suport institucional a la bona investigació científica duta a terme pels instituts i grups de recerca de la Universitat de Barcelona, especialment quan els seus esforços s’acaben materialitzant en productes divulgatius de qualitat com aquest. De mantinent dels parlaments institucionals, els assistents pogueren visitar l’exposició, amb l’acompanyament d’una copa de cava i un aperitiu. Enric Casas Reig Universitat de Barcelona - IRCVM Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 573-617

Estudis romanics 46_int.indd 610

12/1/24 9:40

CRÒNICA

611

Jornada d’estudi i homenatge a Joan F. López Casasnovas (7 i 8 de juliol de 2023, Ciutadella, Menorca). — El 7 i el 8 de juliol de 2023 va tenir lloc al Cercle Artístic de Ciutadella la Jornada d’Estudi i Homenatge a Joan F. López Casasnovas (Ciutadella, 1952-2022), poeta, filòleg, professor, polític, activista, membre fundador de l’Institut Menorquí d’Estudis i membre corresponent de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. Com a tast, el 7 de juliol es va presentar el llibre La llengua catalana a les Illes Balears: del passat al futur, editat per Lleonard Muntaner i en el qual va aparèixer, pòstumament, l’últim treball de López Casasnovas. En l’acte hi intervingueren el coordinador del volum, Ivan Solivellas, i els filòlegs Josefina Salord i Eloi Bellés. L’endemà va tenir lloc la jornada d’homenatge pròpiament dita. La va obrir la intervenció de Pere Gomila, president de la Secció de Llengua i Literatura de l’Institut Menorquí d’Estudis. A continuació van prendre la paraula Guillem López Casasnovas, que va oferir una semblança familiar i personal de l’homenatjat, i Andreu Bosch, que en va ponderar el paper com a activista cultural a Menorca i més enllà. Després de la pausa d’esmorzar, l’historiador i polític mallorquí Sebastià Serra va recordar l’activitat parlamentària de les dues legislatures en què López Casasnovas va ser diputat al Parlament de les Illes Balears; Maite Salord i Sergi Cleofé van evocar, des de l’experiència personal, la faceta docent i el mestratge de López Casasnovas, i Cosme Aguiló va endinsar-se en les seues contribucions a la toponímia de Menorca. Per acabar el matí, Beatriu Defior, directora general de Política Lingüística del Govern de les Illes Balears, i Gemma Ferrer Carreras van presentar el llibre Jo vull el vol dels falcons. Articles lingüístics (1975-2022), un recull d’articles de quatre dècades de coŀlaboració amb la premsa local i nacional, a cura de la mateixa Ferrer. Havent dinat, Jaume Mascaró va recordar els estudis de López Casasnovas sobre la cultura popular, i va destacar les seues reflexions sobre la universalitat de les manifestacions culturals locals. Antoni-Joan Pons va actualitzar els estudis que López Casasnovas havia fet en les edicions de textos menorquins d’èpoques diferents, i Josefina Salord es va centrar en les diverses facetes de López Casasnovas com a estudiós de la literatura catalana. Finalment, Ismael Pelegrí es va endinsar en l’anàlisi dels articles d’opinió de López Casasnovas, i Francesc Florit Nin es va ocupar d’estudiar els temes i motius en la poesia de l’homenatjat. Tots dos van insistir en la necessitat d’oferir sengles volums recopilatoris d’aquests materials, tan necessaris com, ara per ara, difícilment accessibles. Per cloure l’acte, la cantautora Maria Àngels Gornés va oferir al públic un recull de poemes de Joan F. López Casasnovas musicats per ella mateixa. En uns versos seus, l’homenatjat deia que «Es pot morir d’amor qualsevol dia, / es pot morir de dol qualsevol hora / de solitud i trista d’un capvespre; / però morir de mort ja no és tan fàcil». Actes com el que l’Institut Menorquí d’Estudis va retre a López Casasnovas demostren que, per a homenots de la cultura com ell, tampoc morir d’oblit no és tan fàcil. Eloi Bellés Gemma Ferrer Carreras Jornada de Commemoració del 50è Aniversari de l’Assemblea Fundacional de l’AILLC (14 i 15 de juliol de 2023). — La ciutat de Cambridge, i més concretament el Fitzwilliam College, es va convertir, el 14 i 15 de juliol de 2023, en el punt de trobada per als estudiosos de la llengua i literatura catalanes, amb motiu de la Jornada de Commemoració del 50è aniversari de l’Assemblea Fundacional de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (AILLC), celebrada al mateix College l’any 1973. L’esmentat esdeveniment va ser organitzat a través d’una Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 573-617

Estudis romanics 46_int.indd 611

12/1/24 9:40

612

CRÒNICA

comissió interna de l’AILLC —amb Beatrice Schmid, Max Wheeler, Maria-Rosa Lloret i Rafael Roca— i la secció d’estudis catalans de la Universitat de Cambridge —amb Ares Llop i Anna Paradís (Universitat d’Oxford)—. La jornada va anar precedida d’una ruta cultural i literària, organitzada pels estudiants de català de la Universitat de Cambridge. Així doncs, els assistents van tenir l’oportunitat de recórrer els carrers de la ciutat tot coneixent-ne els lligams, l’impacte i la influència de la catalanística a la prestigiosa institució anglesa; gràcies, també, a les aportacions dels participants de la jornada del 1973. La jornada acadèmica va començar oficialment l’endemà, amb l’acte d’inauguració a càrrec de Beatrice Schmid (presidenta de l’AILLC), Max Wheeler (vocal de l’AILLC) i Daniel Pérez i Grau (secretari de l’Anglo-Catalan Society). En els seus discursos van destacar l’objectiu de l’esdeveniment: reflexionar sobre el progrés de la catalanística durant els darrers cinquanta anys, subratllant la importància de la contribució dels participants de l’històric Coŀloqui de 1973, que va donar origen a l’AILLC. Seguidament, Dominic Keown (professor emèrit de la Universitat de Cambridge i gran impulsor dels estudis de català; tant a la universitat, com al Regne Unit en general) va impartir la primera ponència del coŀloqui, que va oferir una fascinant panoràmica dels cent anys d’història dels estudis catalans a Cambridge. Durant el seu parlament, va repassar els lligams de les figures més rellevants que han contribuït a impulsar la catalanística a la ciutat, a la universitat i al Fitzwilliam College. La segona ponència va ser a càrrec de Joan Veny, pioner i història viva dels estudis de dialectologia catalana. A més a més de fer un repàs dels darrers cinquanta anys d’aquesta disciplina, on va fer especial atenció a l’extensíssima bibliografia confegida per diversos estudiosos, va subratllar l’existència de noves línies de recerca i reptes de futur amb l’objectiu d’enriquir, encara més, el coneixement en aquest polièdric àmbit de la lingüística catalana. Rosa Cabré (professora a la Universitat de Barcelona) va prendre el relleu amb la seva ponència sobre la literatura catalana contemporània. Com ella mateixa va esmentar, fer una síntesi que englobés mig segle de la recerca feta en el camp era tot un repte. No obstant això, la ponent va exceŀlir en la tasca, fent viatjar els assistents al llarg d’aquest període, tot reconeixent la tasca d’un gran estol de personalitats que han contribuït en aquesta àrea durant els darrers cinquanta anys. La ponència de la professora Gemma Rigau (membre de la Secció Filològica de l’IEC i professora a la Universitat Autònoma de Barcelona) va brindar a l’audiència d’un repàs exhaustiu i d’una anàlisi detallada dels cinquanta anys d’estudis de sintaxi catalana. En aquesta ponència, es va explorar l’evolució d’aquest camp de la lingüística formal, i es van destacar les implicacions que ha tingut aquesta recerca en el marc de la lingüística contemporània catalana durant aquest llarg període. A la tarda, es va celebrar una sessió de pòsters en què diversos investigadors van exposar les seves recerques de grau, màster i doctorat. Les presentacions dels projectes —breus i de gran qualitat— van oferir als assistents una radiografia de la bona salut i el relleu generacional dels estudis catalans. Aquest espai va fomentar la interacció entre els assistents i va donar l’oportunitat de compartir idees i conèixer noves perspectives sobre els estudis de catalanística arreu del món. Tot seguit, Joan-Lluís Marfany (professor a la Universitat de Liverpool) va reprendre les ponències i va examinar els darrers cinquanta anys sobre estudis sobre la Renaixença, el moviment cultural del segle xix que va marcar un punt d’inflexió en la recuperació de la llengua i la cultura catalanes. El ponent va aportar la seva visió, crítica i rigorosa, de manera que va contribuir a l’enriquiment de la comprensió global de la Renaixença i el del seu impacte en la construcció de la modernitat catalana. El professor Antoni Ferrando (membre de la Secció Filològica de l’IEC i professor emèrit de la Universitat de València) va tancar la jornada commemorativa amb una ponència que va abordar, Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 573-617

Estudis romanics 46_int.indd 612

12/1/24 9:40

CRÒNICA

613

amb claredat i concisió, els darrers cinquanta anys d’estudis d’història de la llengua catalana. Per aquest motiu, Ferrando no es va estar de destacar les publicacions i investigacions més rellevants sobre l’origen i l’evolució de la llengua catalana que s’han dut a terme durant aquest període. La jornada va culminar amb un discurs succint de Beatrice Schmid, que va adreçar paraules de gratitud i reconeixement a tots els participants. Altrament, va manifestar l’esperança que els estudis catalans continuïn enriquint-se en els pròxims cinquanta anys. Per acabar, va haver-hi una foto de família en un dels espais més emblemàtics de Fitzwilliam College (The Grove, antiga casa de la família Darwin) i un sopar formal. Així, va concloure la Jornada de Commemoració del 50è aniversari de l’Assemblea Fundacional de l’AILLC, una trobada inoblidable que recull un llegat de coneixement i coŀlaboració que, ben segur, inspirarà la pròxima generació d’estudiosos de la llengua i la literatura catalanes. Mireia Gómez i Martínez University College Cork Le Xème Congrès de la Société Internationale de Dialectologie et Géolinguistique (SIDG) (Bucarest, 4-8 Septembre 2023). — L’Académie Roumaine, l’Institut de Linguistique « Iorgu Iordan - Alexandru Rosetti », la Faculté de Lettres de l’Université de Bucarest et la Faculté de Lettres de Baia-Mare de l’Université Technique de Cluj-Napoca ont organisé à Bucarest, du 4 au 8 septembre, le Xème Congrès de la Société Internationale de Dialectologie et Géolinguistique (SIDG). Le président du congrès a été Nicolae Saramandu ; Manuela Nevaci et Irina Floarea n’ont assuré le secrétariat scientifique. Dans la session inaugurale du congrès ont pris la parole le Président de l’Académie Roumaine, Ioan-Aurel Pop ; Gheorghe Chivu, président de la Section de Philologie et Littérature de l’Académie Roumaine ; et Adina Dragomirescu, directrice de l’Institut de Linguistique „Iorgu Iordan – Alexandru Rosetti”. Nicolae Saramandu a continué avec une très intéressante présentation des dialectes roumains et son origine dans l’espace latinisé. Le congrès a réuni plus de deux cent chercheurs d’institutions de recherche et d’enseignement de l’Europe, l’Amérique, et l’Asie qui ont présenté cent quarante communications scientifiques. Les quatre séances plénières ont été assurées par José Enrique Gargallo Gil (Université de Barcelone), Geoparemiologia romanza. Detti calendariali e meteorologici ; Johannes Kabatek (Université de Zurich), What is an isogloss? ; Alfred Lameli (Philipps-Universität Marburg - Forschungszentrums Deutscher Sprachatlas Marburg), Language variation in the historical dialects along the present-day French-German state border – a geolinguistic approach ; et Luchia Antonova-Vasileva (Académie Bulgare des Sciences), Current topics and perspectives in the research of the dialects of the Slavic languages in the Balkans with a special focus on geolinguistic studies. Les approches des sections du congrès furent très diversifiées et elles ont permis aux participants de travailler à partir de plusieurs points de vue et sur de domaines de recherche étroitement liés à la dialectologie : les atlas linguistiques et leur numérisation, des nouvelles approches méthodologiques et conceptuelles, concepts et méthodes de recherche, dialectométrie et dialectologie perceptuelle, dialectologie et structure du langage : phonétique, morphologie, lexicologie, sémantique, pragmatique et sociolinguistique, phraséologie, ethnologie et toponymie, étymologie et sources linguistiques, variabilité multilingue et multiculturelle. Dans le même cadre du congrès s’est tenu la 53ème séance annuelle de travail de l’atlas des langues européennes (Atlas Linguarum Europae - ALE), où les représentants des comités nationaux ont discuté des questions concernant la finalisation du dixième volume. On a également choisi des nouveaux membres de l’équipe de coordination de l’ALE. Depuis 2005, la présidence, Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 573-617

Estudis romanics 46_int.indd 613

12/1/24 9:40

614

CRÒNICA

les archives et le secrétariat général de l’ALE siègent à Bucarest, à l’Institut de Linguistique de l’Académie Roumaine. Dans la séance de clôture, ont pris la parole Alfred Lameli, Jose Enrique Gargallo Gil, Manuel González González, Johannes Kabatek et Nicolae Saramandu en un débat animé sur l’avenir de la dialectologie et de la géographie linguistique aux niveaux européen et mondial. Ils se sont félicités du niveau scientifique atteint par les travaux des sections pendant tout le congrès. Le prochain congrès du SIDG aura lieu en 2026 à Marbourg, organisé par Alfred Lameli. D’autre part, le nouveau comité SIDG a été élu : présidente Manuela Nevaci, secrétaire Irina Floarea, vice-présidents Alfred Lameli, José Enrique Gargallo Gil, Shunsuke Ogawa, Dangoule Mikoulienie, Luchia Antonova-Vasileva, Manuel González, Charles Videgain, et Jožica Skofic. Le mandat d’Astrid van Nahl, rédactrice en chef de la revue Dialectologia et Geolinguistica, journal officiel de la SIDG, et de la secrétaire de rédaction, Ruth van Nahl, a été renouvelé. Comme clôture du congrès les participants ont pu jouir d’une excursion dans la région montagneuse de Sinaia, où se trouvent le château Peleş et le monastère orthodoxe de Sinaia, deux beaux monuments très représentatifs de la culture et l’histoire roumaines. Manuela Nevaci Institut de Linguistique „Iorgu Iordan – Al. Rosetti” Université de Bucarest Irina Floarea Institut de Linguistique „Iorgu Iordan – Al. Rosetti” Université de Bucarest XIVème Congrès de l’Association internationale d’études occitanes (AIEO) - l’occitan à la rencontre des études romanes, Ludwig-Maximilians-Universität (11-16 septembre 2023). — Le XIVe Congrès de l’Association internationale d’études occitanes (AIEO) s’est déroulé à la Ludwig-Maximilians-Universität de Munich (LMU), Allemagne, entre l’11 et 16 septembre 2023 (<https://www.fr.aieo2023.romanistik.uni-muenchen.de/index.html>). La XIIe édition de cette série de congrès avait eu lieu à Albi en 2017 ; après, l’urgence sanitaire provoqué par la pandémie de la Covid-19 avait empêché de tenir en 2020 la XIIIe édition à Cuni, dans les Valadas occitanas du Piémont, et le congrès avait dû être réalisé en modalité en ligne en 2021. Ainsi, l’édition de 2023 a finalement permis de réunir à nouveau la communauté des chercheuses et chercheurs dans le domaine des études occitanes à Munich. Par le titre du congrès – « l’occitan à la rencontre des études romanes » — le comité d’organisation de la présente édition cherchait à réfléchir sur le rôle de l’occitan dans le cadre panroman. D’abord, l’occitan — langue, culture, littérature — a été décisif pour le développement des traditions académiques en Europe. Dans la première circulaire, on rappelait le fait que Friedrich Diez, dont la Grammaire des langues romanes (1836-1844) marqua le début de la romanistique scientifique, était fasciné par la littérature des troubadours et s’était approché de la grammaire comparée par l’analyse de ces textes que, par ailleurs, Goethe lui avait présenté. De nos jours encore, on doit soigner aux nouvelles dimensions que les études occitanes apportent au cadre comparatiste des études romanes. Durant le congrès, la communauté scientifique du domaine occitan a exploré ces dimensions. Le rapport entre le domaine catalan et l’Occitanie, une question tout à fait pertinente dans ce contexte, a été au centre de plusieurs communications. Tandis que d’autres se sont penchées sur des phénomènes de microvariation, extrêmement importants pour décrire la situation de l’occitan comme ensemble de variétés non standardisées. Les contributions dédiées à la littérature contemEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 573-617

Estudis romanics 46_int.indd 614

12/1/24 9:40

CRÒNICA

615

poraine et à la valorisation de l’occitan en tant qu’héritage culturel ont précisé comment les nouveaux concepts du plurilinguisme affectent leurs objets de recherche. Les participants du congrès ont vécu une semaine d’échanges intenses, fructueux et aussi chaleureux car, pour beaucoup d’entre eux et entre elles, c’était l’occasion de revoir des collègues après une longue pause tandis que, pour d’autres congressistes appartenant aux nouvelles générations, cela a été la toute première participation à un congrès de l’AIEO. En effet, cette édition a accueilli vingt-quatre jeunes chercheuses et chercheurs, ce qui représente presqu’un quart du total des participants, et montre que les études occitanes, tant pour l’occitan médiéval que pour l’occitan moderne, sont toujours d’actualité dans le cadre des sciences humaines. Il faut souligner que le congrès de l’AIEO est un des rares forums académiques où l’occitan n’est pas seulement objet de recherche, mais il assume de plein droit la position de métalangue employée pour l’analyse. De cette façon l’occitan a été le but et le moyen des communications et des échanges qui se sont déroulés dans les locaux de la LMU. Pourtant le français occupe toujours une place prépondérante dans le congrès comme le prouve le fait qu’il fut la langue de rédaction des quatre conférences plénières aussi bien que de la moitié des communications (presque une cinquantaine). Toutefois, l’occitan vient en deuxième place pour les communications consacrées à l’époque moderne et contemporaine tandis que, en ce qui concerne les études médiévales, l’italien se place derrière le français. Cette distribution entre la langue d’oc, d’oïl et du sì — pour reprendre la classification de Dante — a motivé le comité d’organisation à imprimer toute la documentation du congrès en version trilingue. Outre ces trois langues romanes, le catalan, l’anglais et l’espagnol ont été également représentés élargissant le profil plurilingue de l’évènement. Si l’on passe du profil linguistique à la provenance des congressistes par pays, on constate douze pays au total, appartenant tous au Nord global. Une diversité que, à notre avis, souligne de manière frappante le caractère international des études occitanes. Les chercheurs venus d’Occitanie et du Nord de la France ont été les plus nombreuxs, suivis de près par les italiens et ensuite par les collègues allemands. L’Espagne et, en particulier la Catalogne, a également envoyé un nombre important de chercheurs. Le reste des participants se répartit entre le Japon, l’Amérique du nord — États-Unis et Canada — et d’autres pays de l’Europe : la Suisse, la Grande-Bretagne, la République tchèque, l’Autriche et la Pologne. En ce qui concerne le genre, les hommes (cinquante-huit) ont été un peu plus nombreux que les femmes (quarante-huit). En tant que membres du comité d’organisation, nous tenons à remercier à tous ceux qui ont fait vivre le XIVe Congrès de l’AIEO. Un merci spécial aux quatre invités qui ont assuré les conférences plénières, véritables jalons pour le travail du congrès. Ainsi, Fabio Zinelli (École Pratique des Hautes Études de Paris) a tenu la conférence intitulée « Localisation des manuscrits et tradition des textes du point de vue de la stratigraphie linguistique » ; Marie-Jeanne Verny (Université Paul-Valéry, Montpellier 3), « Enseigner, étudier et diffuser la littérature contemporaine occitane » ; Matteo Rivoira (Università di Torino), « L’occitan alpin : unité et variation d’une variété périphérique » et Michela Russo (Université Jean-Moulin Lyon3, Université Paris 8 et CNRS), « La ‘métaphonie’ en occitan. Un processus phonologique conditionné ? ». Nous remercions également les participants aux tables rondes pour leurs contributions sur les sujets les plus actuels des études occitanes : Wendy Pfeffer, Stefano Asperti et Guido Mensching ont discuté autour du thème « Cultures du savoir : théorie, pratique, échos littéraires », table ronde animée par Miriam Cabré ; et Philippe Martel, à son tour, a organisé un hommage à Robert Lafont (1923-2009), où Fausta Garavini, James Costa, Jean-François Courouau et Georg Kremnitz ont pris la parole. Finalement, nous exprimons un grand merci aux assistants techniques et aux étudiantes-assistantes de la LMU qui ont veillé, tout au long de la semaine, au bon déroulement des travaux. Au-delà des séances et débats scientifiques, un éventail d’activités culturelles a complété le programme du congrès, dont une soirée lyrique avec l’écrivaine Aurélia Lassaque, le mardi 12 Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 573-617

Estudis romanics 46_int.indd 615

12/1/24 9:40

616

CRÒNICA

septembre dans le siège de l’Institut Français de Munich ; une excursion au Lac de Starnberg et au Musée Buchheim, mercredi 13 ; et encore une visite au cabinet des manuscrits de la Bayerische Staatsbibliothek, jeudi 14 et vendredi 15. Vendredi après-midi, lors de la séance de clôture, la chorale de l’Institut de philologie romane de la LMU — l’ainsi dit « Romanistik-Chor » — a interprété le fameux « Se canta ». Une voix qui est déjà une invitation pour la prochaine édition du congrès à Poitiers/Peitieus en trois ans. Francisco Calvo del Olmo Daniela Müller Tania Paciaroni Sebastian Postlep Maria Selig Jornada «Les mobilitats com a repte per a la sostenibilitat de les llengües minoritzades: 40 anys de la Revista de Llengua i Dret». — Divendres 22 de setembre de 2023 es va celebrar aquesta jornada organitzada per l’Escola d’Administració Pública de Catalunya (EAPC) i que combinava la reflexió acadèmica sobre un tema d’actualitat amb la celebració dels 40 anys de la Revista de Llengua i Dret (RLD). Una publicació impulsada l’any 1983 amb l’objectiu de bastir ponts entre el món acadèmic i l’Administració pública per donar resposta als reptes que plantejava el procés de restabliment de la llengua catalana, aleshores en un estat encara incipient. Quatre dècades més tard, la revista continua fidel a aquesta missió i és per això que va congregar prop d’un centenar i mig d’assistents (presencials i en línia) per reflexionar al voltant d’un tema candent per a les polítiques lingüístiques en el món contemporani: la mobilitat, en les seves múltiples facetes, com un factor determinant de les dinàmiques sociolingüístiques i com a repte per a la sostenibilitat de les llengües minoritzades i la continuïtat del seu ús públic. La jornada va aprofundir en aquest debat a partir de quatre ponències que abordaven la relació entre mobilitat, inclusió i sostenibilitat lingüística des dels àmbits del dret, la ciència política i la sociolingüística. Després de la preceptiva obertura institucional, amb les intervencions d’Ismael Peña-López, director de l’EAPC, F. Xavier Vila, secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, i Aveŀlí Flors Mas, director de l’RLD, les primeres intervencions van explorar les possibilitats i els límits juridicopolítics de les polítiques d’integració lingüística de poblacions mòbils. La primera ponència va anar a càrrec d’Eduardo J. Ruiz Vieytez, catedràtic de Dret de la Universitat de Deusto (País Basc), i va tractar sobre «Migraciones, lenguas minoritarias y Dere­ cho. Perspectivas para las lenguas minorizadas en el Estado español». El va rellevar Peter A. Kraus, catedràtic de Ciència Política de la Universitat d’Augsburg (Alemanya), amb la ponència «Multilingüisme i política de ciutadania: una perspectiva europea». La segona part de la jornada va presentar una visió sociolingüística de les experiències amb la llengua catalana i amb les polítiques lingüístiques de diferents perfils de persones mòbils a Catalunya i a Andorra. Aquest bloc va comptar amb les intervencions de Marina Massaguer Comes, investigadora de la Universitat Oberta de Catalunya i el CUSC-UB, amb una ponència sobre «Mobilitat, desigualtats i llengua catalana: perspectives no-catalanoparlants», i de James Hawkey, professor de Lingüística i Estudis Catalans a la Universitat de Bristol (Anglaterra), que va tractar la qüestió de «Les experiències amb el català dels migrants a Andorra». En l’apartat de celebració dels 40 anys de l’RLD, la jornada es va cloure amb una taula rodona amb la participació de Carles Duarte i Montserrat, Antoni Milian i Massana i Eva Pons Parera, directors de la revista en diferents etapes entre 1983 i 2022, moderada per l’actual director de la revista, Aveŀlí Flors Mas. En aquest diàleg es va fer un repàs de la història i del vessant humà de Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 573-617

Estudis romanics 46_int.indd 616

12/1/24 9:40

CRÒNICA

617

l’RLD i es va plantejar un balanç dels assoliments i els reptes de futur per a una publicació amb molta història, una part de la qual ja escrita, i una altra —esperem que llarga i fructífera— que encara està per escriure. Aveŀlí Flors-Mas Universitat de Barcelona, Revista de Llengua i Dret Premis i distincions. — Al llarg del curs que va d’octubre de 2022 a setembre de 2023 diversos membres de la Secció Filològica han estat distingits amb homenatges, premis i reconeixements. Per aquest motiu el Comitè de Redacció d’ER els felicita efusivament i, quan es tracta d’homenatges pòstums, els recorda amb emoció. Josep Vallverdú, arran de la celebració del seu centenari, ha estat honorat per la declaració de l’Any Vallverdú per la Generalitat de Catalunya (2023); a més d’haver estat nomenat fill adoptiu de Sant Martí de Riucorb i també de les Borges Blanques; la Diputació de Lleida ha organitzat l’exposició Geografies Josep Vallverdú a la Biblio­ teca Pública de Lleida i la Generalitat de Catalunya ha batejat amb el seu nom una unitat del tren de la línia Lleida - la Pobla de Segur. A més, el dia 20 de setembre Josep Vallverdú va dictar la lliçó inaugural del curs del Grau de Filologia Catalana al Paranimf de la Universitat de Barcelona, i el 29 de setembre va ser nomenat Fill Adoptiu de Sant Feliu de Guíxols. Josep Piera ha estat distingit amb el 55è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, atorgat per Òmnium Cultural; a més, ha fet donació del seu fons literari i documental a la ciutat de Gandia i la Biblioteca de Beniopa portarà el seu nom. Joan F. López Casasnovas, traspassat el 19 de juliol de 2022, ha rebut diversos homenatge pòstums: a Can Alcover (Palma) amb l’acte Recordant Joan F. López Casasnovas; al Cercle Artístic de Ciutadella dins una Jornada d’estudis i homenatge, on va participar Cosme Aguiló; i a Maó (Institut d’Estudis Menorquins), juntament amb Josep Massot i Muntaner, arran de la Trobada del Grup d’Estudis Etnopoètics de la Societat Catalana de Llengua i Literatura; a les Balears, amb el Premi Ramon Llull del Govern Balear. A la Sala de Graus de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona s’ha celebrat l’acte d’Homenatge «Sou lo que podeu mostrar que haveu begut d’aquesta font» a Albert Rossich. José Antonio Pascual ha estat investit doctor Honoris Causa de la Universitat de Barcelona; va pronunciar-ne la laudatio José Enrique Gargallo. L’Ajuntament de Reus va celebrar la descoberta del quadre de Joaquim Mallafrè dins la galeria de fills iŀlustres de la ciutat. L’Obra Cultural Balear, en coŀlaboració amb la Delegació de l’IEC a Palma i amb la Universitat de les Illes Balears, va celebrar un acte d’homenatge a Joan Veny arran dels seus noranta anys. Joan Miralles ha estat proposat per l’Ajuntament com a fill iŀlustre de Montuïri. El Premi Ploma d’Or 2022 ha estat atorgat a August Bover en el marc de la Nit dels Premis Sitges, i el Premi Òmnium a la millor Noveŀla de l’Any 2022, a Sebastià Alzamora per l’obra Ràbia. Ramon Sistac ha estat nomenat membre corresponent de l’Institut d’Estudis Aranesi – Acadèmia aranesa dera llengua occitana. La Generalitat de Catalunya ha concedit el Premi Pompeu Fabra 2022 al Portal de Recursos Lingüístics de l’IEC. Finalment, l’Església catòlica ha declarat venerable Miquel Costa i Llobera (1854-1922), membre corresponent que fou de la Secció Filològica, per les seves virtuts heroiques. [Nota del C. de R.].

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 573-617

Estudis romanics 46_int.indd 617

12/1/24 9:40

Estudis romanics 46_int.indd 618

12/1/24 9:40

NECROLOGIES

Basilio Losada Castro (Láncara-Lugo, 1930 – Barcelona 2022) O profesor que construía pontes. O profesor Basilio Losada naceu un ano antes da proclamación da República española nunha aldea de Galicia, ou como a el lle gustaba explicar, nacera na Idade Media, nun mundo pechado e autárquico con límites de dimensións humanas, marcados pola xeografía de ríos, montes e bosques, un mundo no que o individuo podía experimentar a dimensión profunda da interacción coa natureza e co misterio. Como consecuencia da Guerra Civil, para reunirse cun pai ferido e moribundo, chegou coa familia a Barcelona, con oito anos cumpridos, e ingresou na contemporaneidade ao mesmo tempo que perdía para sempre a maxia e a inocencia dunha infancia que lembraría durante toda a súa vida como o seu paraíso perdido. A mestura de lucidez e saudade resultante desa viaxe tan pouco común, unha viaxe no espazo e tamén no tempo, do mundo rural ao urbano e traspasando fronteiras entre linguas e culturas, marcaría a súa personalidade co selo da experiencia do desprazamento, conferíndolle unha peculiar maneira de ollar o mundo, desde una perspectiva distanciada e á vez atravesada polas emocións, con frecuencia sorprendente para os seus interlocutores. Esa posición, en combinación cun don natural para a conversa e a impregnación na práctica do relato oral, como corresponde a un home do medievo, explican seguramente a súa preponderante condición profesoral. Lembrado sempre polos alumnos pola súa capacidade de fascinar nas aulas, deixoulles a moitos a marca indeleble do profesor que abre portas para o coñecemento, o entusiasmo e a creatividade. Polas súas clases pasaron sucesivas xeracións: desde 1954 ensinou español na Academia Suiza e, a partir de 1968, na Universidade de Barcelona como profesor de Literatura Galaico-Portuguesa, así como nos programas de universidades norteamericanas que envían estudantes a través dos convenio coa Universidade de Barcelona, onde impartiu clases de arte e literatura para alumnos de Illinois-California, Knox e Darmouth. A reflexión persoal e literaria sobre aquela primeira experiencia de escisión íntima, que provoca a nostalxia e ao mesmo tempo un estrañamento que aguza o espírito crítico, expresouna baixo forma epistolar nunha longa correspondencia con Ramón Piñeiro, filósofo e director da editorial Galaxia, recollida no volume Do sentimento á conciencia de Galicia. Correspondencia (1961-1984). Alí percíbese a intensidade e asiduidade das súas lecturas, a extraordinaria agudeza do seu xuízo crítico e a súa implicación na construción da resistencia cultural galega baixo a ditadura franquista, apoiando incondicionalmente desde Barcelona calquera iniciativa. A través das relacións co grupo da Editorial Galaxia, iniciado xa nos anos cincuenta con Xaime Isla e con Francisco Fernández del Riego, converteuse no mellor embaixador da cultura galega en Cata­ Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 619-668

Estudis romanics 46_int.indd 619

12/1/24 9:40

620

NECROLOGIES

luña, tanto desde as súas aulas na Universidade de Barcelona como nos múltiples foros onde pronunciou conferencias e exerceu a crítica. Participou ademais activamente no asociacionismo como secretario do Centro Galego de Barcelona baixo a presidencia do fiscal e escritor Manuel Casado Nieto nos anos sesenta e alí, cun grupo de mozos, crearon un foro excepcional para o encontro e o debate polo que pasaron moitos escritores e editores galegos como Fernández del Riego, Neira Vilas, Díaz Pardo, Álvaro Cunqueiro, Celso Emilio Ferreiro, Carlos Casares e moitos outros. Tamén mantivo un activo contacto co mundo editorial de Barcelona desde que en 1965 comezou a traballar como director literario en Caralt Ediciones e despois na editorial Noguer. Pronto inicia o seu labor como divulgador da literatura galega fóra de Galicia coa preparación da edición bilingüe galego-castelán do poemario Larga noche de piedra-Longa Noite de Pedra (José Batlló Editor, 1967) de Celso Emilio Ferreiro, un dos éxitos de vendas da colección El Bardo, reeditado por Ciencia Nueva, Akal e Libros de la Frontera. Pouco despois publica unha antoloxía da poesía de Manuel María (Rialp, 1969) e as antoloxías Poetas gallegos de postguerra (Ocnos 1971) e Poetas gallegos contemporáneos (Seix Barral 1972), que consolidan o seu traballo como antólogo e traductor da poesía contemporánea, que xa iniciara con ocasión dun monográfico da revista Claraboya sobre Poesía gallega (1967). Establece así contacto directo con poetas de diferentes xeracións, con moitos dos cales mantivo correspondencia epistolar que constitúe un valioso arquivo. Vinte anos máis tarde continuaría ese labor antologal en Poesía gallega de hoy (Visor, 1990) onde, xunto a unha selección da xeración dos 80 albisca xa a potencia renovadora de dúas poetas, Xela Árias e Luísa Castro, que anticipan a eclosión do movemento poético dos noventa e do novo século. Por último, cunha perspectiva máis xeneralista, encargouse do capítulo dedicado á presentación panorámica da literatura galega en diferentes volumes como Las literaturas contemporáneas en el mundo (Vicens Vives, 1967), coordinado polo seu mestre, Antonio Vilanova, e tamén no Tesoro breve de las letras hispánicas (Magisterio Español 1973) de Díaz Plaja ou en Los gallegos (Istmo 1976) de X. R. Barreiro, ata a última selección de «Literatura en lengua gallega» no volume La biblioteca ideal (Planeta 1993), que inclúe tamén unha antoloxía de textos. En Galicia participou sempre activamente na vida cultural, desde a distancia, formando parte do consello de redacción da revista Grial desde o seu inicio en 1963, publicando ducias de artigos e recensións, ou colaborando en proxectos colectivos como a Gran Enciclopedia Gallega de Silverio Cañada (1974) e máis tarde na Enciclopedia Galega Universal da editorial Ir Indo (1999-). Extraordinario lector de poesía, dotado dun fino sentido crítico, a súa sensibilidade e bo criterio non pasaban desapercibidos para os editores. Por iso formou parte do consello editorial da colección de poesía Val de Lemos da editorial Xistral (1968-1975) e máis tarde foi escollido pola editorial Sotelo Blanco para dirixir a colección de poesía Leliadoura (1985-1997), que publicou trinta e oito volumes en doce anos e marcou decisivamente a emerxencia da xeración dos oitenta, pero acolleu tamén outras voces poéticas como Luz Pozo Garza, Antón Avilés de Taramancos e Manuel Rivas, entre outros. Ao mesmo tempo, a produción crítica de Basilio Losada desenvolveuse nunha actividade incansable entre a escrita académica e a transferencia á sociedade a través das colaboracións en prensa e conferencias en xornadas, congresos ou actos de homenaxe, así como encargos editoriais e traducións. Na década dos sesenta é unha sinatura asidua na revista Grial e comeza a publicar traducións do portugués ao castelán, pero sobre todo a partir de 1975 comezan a aparecer as súas contribucións en actas de congresos e revistas sobre autores como Rosalía de Castro, Luís Seoane, Álvaro Cunqueiro, Vicente Risco, Rafael Dieste, Anxel Fole, Carlos Casares, Celso Emilio Ferreiro e tantos outros. Unha mostra clara do cambio que supón a Transición democrática para as estruturas institucionais da cultura galega fronte á actividade de resistencia e supervivencia baixo a ditadura. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 619-668

Estudis romanics 46_int.indd 620

12/1/24 9:40

NECROLOGIES

621

Nos anos oitenta comezan a aparecer os seus comentarios críticos tamén sobre autores de lingua portuguesa como Fernando Pessoa, Jorge Amado, Manuel de Seabra, Guimaraes Rosa, Jorge de Sena ou José Saramago. Ao mesmo tempo, a través da tradución contribúe a descubrir grandes autores do mundo lusófono aos lectores en español, como o brasileiro Jorge Amado, a quen traduce asiduamente desde 1968, e o portugués José Saramago desde 1987. A tradución da súa extraordinaria novela O memorial do convento foi recoñecida co Premio Nacional de Tradución en 1991. Pero ademais hai unha longa e selecta nómina de autores de Brasil, África e Portugal para os que serve de mediador cultural: Machado de Asís, Autran Dourado, Rachel de Queiroz, Moacyr Scliar, Erico Verissimo, Lida Fagundes Telles, Clarice Lispector, Marcio Souza, Rubem de Fonseca, Patricia Melo, Pepetela, Agualusa, Fernando Namora, Agustina Bessa Luís, Almeida Faria, Virgílio Ferreira..., ata cerca de cen títulos traducidos. Non é de estrañar que a tradución fose tamén o motor da súa produción académica, pois con frecuencia as súas achegas críticas teñen como base o profundo coñecemento que o traballo de tradutor lle proporciona sobre a obra dun autor. Tamén para os escritores galegos foi Basilio Losada, a través das súas relacións co mundo editorial barcelonés, un axente de mediación cultural de eficacia extraordinaria, pois abriu as portas para dar a coñecer a moitos deles fóra de Galicia a través das súas traducións ao castelán. Despois do éxito coa tradución da obra de Celso Emilio Ferreiro e as sucesivas antoloxías de poesía, traduciu o teatro de Cunqueiro para a editorial Destino, así como a obra dalgúns narradores destacados como Neira Vilas, Carlos Casares, Víctor Freixanes, Manuel Rivas ou Suso de Toro. Pero o seu coñecemento da cultura catalá impulsouno tamén a facer traducións ao español dalgúns autores como Víctor Català, Espriu, Mercè Rodoreda, Pere Ginferrer, Manuel de Pedrolo, Jaume Fuster ou Alex Susana, e algúns para o galego como Un poema en dez anacos de Jordi Domenech (1974) ou Llibre d’amic de Ramon Dach (1998). Unha actividade de mediación cultural que se reforza coas súas abundantes colaboracións na prensa periódica en diferentes períodos (El Mundo, La Vanguardia, El País, El Correo Catalán, Tele/eXpres, La Voz de Galicia, Faro de Vigo, La Región, etc.), sen esquecer a prensa galega da emigración (en Bos Aires, Breogán, Galicia e El Correo de Galicia; e en Barcelona, Alborada, Vento do Leste, Boletín do Centro Galego) e as constantes colaboración con recensións críticas en revistas culturais, sobre todo en Grial (Lama 2000), pero tamén esporadicamente noutras revistas e xornais como Signo, Camp de l’Arpa, La Trinchera, Coloquio Letras ou El Periódico. Outra modalidade moi abundante na súa produción crítica é a publicada en forma de prólogos, con frecuencia para presentar aos autores que traducía ou que decidía publicar nas antoloxías ou na colección «Leliadoura». Inda sendo esta modalidade textual a forma máis abertamente subxectiva da crítica, como di Helena González, é nestes textos xunto coas mancheas de recensións e presentacións panorámicas, onde se rexistra unha proposta de crítica poética que non chegou a articular en forma de ensaio, pero que resulta imprescindible para o estudo da literatura galega a partir dos anos sesenta do século pasado (González Fernández 2000). Especialmente as vintedúas notas críticas que acompañan os libros publicados en Leliadoura na década dos oitenta conteñen unha proposta crítica que se esforza por demostrar a maioría de idade da literatura galega desvelando claves de lectura que conectan os poemarios coas súas fontes nos grandes clásicos universais como Petrarca, Leopardi, Hölderlin ou Rilke e, ao mesmo tempo, coa tradición medieval autóctona e a lírica popular. En conxunto, a súa produción crítica transmite unha aposta por unha opción estética dirixida á construción dunha identidade nacional galega, atenta ao patrimonio oral, pero tamén autoesixente no plano formal e conectada coa contemporaneidade. Con todo, os seus colegas máis próximos manifestan reiteradamente que a obra máis importante de Basilio Losada é efémera e intransferible, porque reside na súa inmensa produción oral que ía vertendo en reunións e faladoiros, ou en demoradas conversas de despacho, poderiamos engadir. Aí era onde se producía a performance constante que xurdía en forma de anécdotas, conEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 619-668

Estudis romanics 46_int.indd 621

12/1/24 9:40

622

NECROLOGIES

tos ou confidencias que o narrador oral experimentado modulaba para capturar a atención do público e provocar a sorpresa, o riso ou a emoción. Por veces mesmo accedía a desvelar algúns secretos profesionais en conversas metaliterarias das que lembro sobre todo un trazo maxistral formulado na súa teoría da humilitas narrativa. O narrador, dicía, debe mostrarse feble e ata ridículo, porque antes de nada ten que poder rir de si mesmo; primeiro, porque poñéndose nesa situación de inferioridade esperta no oínte unha simpatía que xera a credulidade e, segundo, porque para criticar calquera situación un debe poder imaxinarse na posición do outro. ¡Leccións de literatura que eran leccións de vida! Velaí o secreto das vivas impresións que producía nas súas clases, ou nas conversas ao cruzar con el polo Patio de Letras, porque en calquera momento podía xurdir unha frase que era un torpedo con carga de profundidade dirixido a espertar a reflexión sobre os principios máis esenciais da existencia humana. Por esta capacidade narrativa tamén algúns amigos animábano a probar o camiño da narración literaria, máis nunca quixo someterse á disciplina do creador senón en contadas ocasións que debeu responder a algún compromiso. Na primeira ocasión escribiu un conto galego titulado «Ero de Armenteira», desenvolvendo o personaxe da cantiga 103 das Cantigas de Santa María de Alfonso X. Pouco despois apareceu a novela en castelán La Peregrina (Grijalbo 1999), centrada nunha aventura do camiño de Santiago. Ambas creacións son mostra da súa paixón pola literatura medieval, que durante décadas explicou para todos os estudantes da Facultade de Filoloxía e en parte tamén aos estudantes americanos nas clases de arte. O seu coñecemento da arte do Camiño tamén era unha experiencia vital construída ao longo de innumerables viaxes á caza de retablos ou capiteis en grandes ou pequenas igrexas ou monumentos que fotografaba disciplinadamente para a súa colección de fotografías destinadas a ilustrar as súas clases de arte para os alumnos americanos. Esta intensa actividade profesoral mostra outro aspecto da súa biografía intelectual que reflicte a formación humanística multidisciplinar característica dos antigos estudos de Filosofía e Letras. Porque Basilio Losada non era só un profesor de literatura: a súa curiosidade non tiña límites no campo da arte, e sobre arte versaron os seus primeiros escritos en catálogos de exposicións e moitas conferencias ás que era convidado polos colegas estranxeiros. Con igual interese sumíase nos tratados de historia e os ensaios culturais que se acumulaban en torres de libros no despacho e encima da súa mesa entre as que sobresaía a súa vella máquina de escribir, en que tecleaba de corrido artigos e conferencias poñendo ritmo aos pensamentos dos despachos veciños. De feito a produción ensaística en lingua galega foi un dos temas de análise reiterados nos seus artigos, xunto coa paixón pola crítica de poesía contemporánea e a análise das técnicas da oralidade nos repertorios de orixe popular. Mais a saúde impúxolle os seus límites cando quedou case cego durante unha longa tempada a comezos dos noventa, ata que foi posible a operación. Ese foi o momento en que o vello profesor se volveu melómano e experto en música clásica: simplemente cambiou a compra compulsiva de libros pola de CDs, que ía buscar ás tendas do Carrer Tallers en rápidos paseos para volver ao despacho e escoitar un tras outro diferentes interpretacións de centos de pezas clásicas que coleccionaba. Esa nova paixón chegou para quedarse e, xa despois de recuperada a vista, continuaba cos seus cascos entregándose ás audicións minuciosas e a lectura de revistas especializadas, unha avidez cultural que sen dúbida alimentaba as súas clases, escritos e conversas. Coñecementos vividos a través da paixón e a experiencia persoal aos que deberíamos engadir a gastronomía. Fernando Valls lembraba algunha viaxe compartida como membros do xurado dos Premios da Crítica, no que Losada participou desde 1977 durante case vinte anos: «nos dejó admirados por sus conocimientos acerca de los lugares que íbamos recorriendo —paramos a comer en Morella— en torno a los paisajes, la comida y vinos que podían degustarse a lo largo del recorrido [de Barcelona a Cuenca]» (Valls 2022). Un certo sibaritismo gastronómico que gozaba de compartir cos amigos en Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 619-668

Estudis romanics 46_int.indd 622

12/1/24 9:40

NECROLOGIES

623

xenerosos encontros como anfitrión cando recibía as súas visitas en Barcelona, como lembrou Alonso Montero (2022): «Os xantares de Basilio cos amigos que ían de Galicia a Cataluña eran dunha fartura gastronómica só superada, ás veces, pola fartura erudita e pola riqueza e brillantez das súas fabulacións orais». Durante moitos anos foi un membro moi activo de asociacións profesionais como a Asociación de Críticos Literarios, na que ocupou a vicepresidencia (1985-1993) e tamén foi vicepresidente e despois presidente da Asociación Internacional de Estudos Galegos (2000-2006). A complicidade coa resistencia cultural en Galicia nos tempos máis escuros valeulle o recoñecemento case inmediato desde a Real Academia Galega co nomeamento como académico correspondente xa en 1969. Nos últimos anos ademais ese recoñecemento renovouse co nomeamento como Académico de Honra en 2015, que consolidaba unha relación de amor mutuo entre o fillo pródigo e a máxima institución cultural da súa patria soñada. Mais os honores que recibiu en Galicia foron moitos e unánimes por parte de diferentes institucións como recoñecemento á dedicación de toda unha vida: Pedron de Honra (1985), Medalla Castelao (1989), premio da Crítica de Galicia «Galego egrexio» (1998), premio Otero Pedrayo (2012), premio Ramón Piñeiro «Facér País» (2015) e Medalla de ouro de Galicia (2016). Así e todo foi a Generalitat de Cataluña a institución que recoñeceu antes de maneira significativa o seu papel de mediador cultural concedéndolle a Creu de Sant Jordi xa en 1984. Pouco despois tamén desde Brasil e Portugal chegaron os honores coa concesión da Ordem do Cruzeiro do Sul (1993) e comendador da Ordem do Infante don Henrique (1993). O premio Eduardo Lourenço do Centro de Estudos Ibéricos (2018) que manteñen as universidades de Salamanca e Coimbra destacou de novo o seu labor como traductor e a súa capacidade para «construír unha singular rede de mediación cultural entre diferentes linguas e culturas da Península Ibérica». A biografía intelectual de Basilio Losada reflicte as súas conviccións persoais a partir da experiencia e, sendo a súa unha traxectoria pouco convencional na academia, encarna uns principios que hoxe parecen omnipresentes no discurso humanístico en busca do estudo multidisciplinar, a perspectiva transnacional e a transferencia do coñecemento á sociedade. María Xesús Lama Universitat de Barcelona Bibliografía Alonso Montero, Xesús (2022): «Basilio Losada, in memoriam», en La Voz de Galicia 11/07/2022. <https://www.lavozdegalicia.es/noticia/lugo/lancara/2022/07/11/basilio-losada-in-memoriam/ 0003_202207G11P12994.htm>. González Fernández, Helena (2000): «Os prólogos galegos de Basilio Losada, unha proposta de crítica poética», en Riquer, I. / Losada, E. / González, H. (coord.): Profesor Basilio Losada. Ensinar a pensar con liberdade e risco. Barcelona: Publicacions de la Universitat de Barcelona, 419-426. Lama López, María Xesús (2000): «Basilio Losada na revista Grial», en Riquer, I. / Losada, E. / Gon­ zález, H. (coord.): Profesor Basilio Losada. Ensinar a pensar con liberdade e risco. Barcelona: Publicacions de la Universitat de Barcelona, 477-484. Valls, Fernando (2022): «En la muerte de Basilio Losada, contador de Historias». Infolibre 11/07/2022. <https://www.infolibre.es/cultura/libros/muerte-basilio-losada-contador-historias_1_1278358. html>.

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 619-668

Estudis romanics 46_int.indd 623

12/1/24 9:40

624

NECROLOGIES

Costanzo Di Girolamo (1948-2022) Costanzo Di Girolamo, professore emerito di Filologia e linguistica romanza all’Università di Napoli Federico II, è morto il 13 ottobre 2022. Studioso celebrato a livello internazionale, prima di approdare all’ateneo federiciano, ha svolto la sua attività didattica e di ricerca all’Université de Montréal, alla Johns Hopkins University di Baltimora, all’Università della Calabria, ed è stato Fellow di Villa I Tatti a Firenze. In oltre cinquant’anni di carriera si è occupato di filologia occitana, catalana e italiana, di metrica, di critica letteraria, di letteratura italiana contemporanea, di informatica umanistica, firmando una decina di volumi e un centinaio di articoli di altissimo valore. Il suo primo interesse scientifico lo lega indissolubilmente alla Catalogna, allorché decide di laurearsi con una tesi sul poeta Ausiàs March e di partire nel 1969 alla volta di Barcellona per svolgervi le ricerche necessarie. Come egli stesso ricorda: Sapevo, perché lo avevo letto nei libri e me lo avevano detto i miei professori italiani, che Ausiàs March era un grandissimo poeta, al punto di influenzare i maggiori poeti castigliani del Siglo de Oro; ma nel giro di pochi giorni di lavoro alla Biblioteca de Catalunya mi resi conto che la bibliografia su di lui si riduceva a ben poco. Poco quantitativamente e per di più di modesto livello, salvo qualche notevole eccezione e nonostante un leggero incremento delle pubblicazioni in occasione del quinto centenario dalla morte, dieci anni prima. Questa situazione rendeva da un lato più facile il mio lavoro, perché di cose da dire ce n’erano tantissime, dall’altro avevo l’impressione di muovermi nel vuoto.1

Di Girolamo avrebbe contribuito negli anni a colmare quel vuoto con una serie di lavori responsabili della riscoperta critica del poeta catalano e della sua corretta contestualizzazione storico-letteraria. Dalla lingua di Ausiàs March alle fonti occitane e italiane delle sue poesie; dalla struttura del suo “canzoniere” alla nuova concezione dell’amore ivi proposta: questi studi approfondiscono la figura e il magistero del più grande lirico del quindicesimo secolo, fondatore della lingua poetica catalana. Per la conoscenza e l’intelligenza di March è fondamentale anche l’antologia Pagine del Canzoniere, poi tradotta in castigliano da José María Micó:2 si tratta una traduzione di quarantacinque componimenti, la prima in italiano, accompagnata da un ampio e puntuale commento. Di Girolamo non si è occupato solo di Ausiàs March, ma anche di altri illustri poeti della Corona d’Aragona, come Andreu Febrer e Jordi de Sant Jordi. Del primo ha analizzato la traduzione della Commedia di Dante, con particolare riguardo alla resa linguistica e metrica; di entrambi ha studiato i componimenti in estramps, genere strofico catalano che abolisce del tutto il richiamo rimico fra i versi.3 Quest’ultimo lavoro è stato poi ripreso in una più ampia disamina della versificazione catalana medievale, anche nei suoi rapporti con quella occitana, che fornisce per la prima volta un inquadramento esaustivo a livello formale di questa tradizione poetica.4 Degli estramps Di Girolamo dà un’interpretazione originale destinata a fare scuola: appurato che molte parole che 1.  Di Girolamo, C. (2020): «Una lunga infedeltà», in Ausiàs March: Vint poemes d’amor i de mort i el Cant espiritual. Antologia trilingüe, versions de C. Di G. i J. Mª Micó, introducció biogràfica de J. Piera. València: FACM, pp. 65-69, p. 66. 2.  Ausiàs March, Pagine del Canzoniere, a cura di C. Di Girolamo, Milano-Trento, Luni, 1998 [ Páginas del Cancionero, traducción de J. Mª Micó, Madrid - Buenos Aires - Valencia, Pre-textos, 2004]. 3.  Di Girolamo, C. (2001): «La Divina Comèdia en català», L’Espill, 7, pp. 131-140; Di Girolamo, C. / Sivie­ ro, D. (1999): «Da Orange a Beniarjó (passando per Firenze). Un’interpretazione degli estramps catalani», Revue d’études catalanes, 2, pp. 81-95. 4.  Di Girolamo, C. (2003): «La versification catalane médiévale entre innovation et conservation de ses modèles occitans», Revue des langues romanes, 107, pp. 41-74. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 619-668

Estudis romanics 46_int.indd 624

12/1/24 9:40

NECROLOGIES

625

chiudono i versi di detti componimenti sono in realtà rimanti d’autore, derivanti dalla vena poetica del trobar car occitano e del poetare “aspro” di Dante, egli propone di affiancare questa forma metrica alla canzone cum auctoritate, ossia farcita di inserti lirici di altri poeti. Rispetto a questa tipologia testuale, l’innovazione consisterebbe nel citare «non des vers célèbres mais des mots rimants célèbres, en un jeu de sollicitation et de provocation de la compétence littéraire [du] public».5 L’interesse per la poesia catalana è sfociato in uno dei due grandi progetti informatici ideati da Di Girolamo, il Rialc, realizzato nel quinquennio 1997-2001 (è in rete dal 1999) con la collaborazione dell’Universitat Autònoma de Barcelona e dell’Universitat de Girona, e con la partecipazione di studiosi di altre università europee.6 Pioneristica biblioteca digitale, il Rialc raccoglie l’intera produzione poetica catalana del secoli xiv e xv in edizioni già esistenti ed eventualmente ritoccate oppure realizzate appositamente allo scopo: esso ha avuto il grande merito di diffondere e far conoscere una tradizione poetica che prima di allora non aveva ricevuto l’attenzione che meritava, e di porsi come modello per le successive imprese informatiche applicate agli studi umanistici. Ancora in ambito catalanistico moderno, ricordo alcune note su Joan Fuster e la traduzione dell’opera di poetesse contemporanee come Vinyet Panyella, Montserrat Abelló, M. Rosa Font i Massot.7 L’importanza della traduzione come chiave d’accesso all’interpretazione del testo, e dell’interpretazione come premessa e fine del lavoro filologico vengono del resto ribadite più volte da Di Girolamo nei suoi scritti. In particolare, nella premessa al volume Filologia interpretativa, raccolta di un’ampia selezione di suoi saggi, egli sostiene che senza un’adeguata interpretazione «è impossibile ridurre o annullare la differenzialità, non soltanto linguistica, che presentano le opere del passato».8 Questo principio ha sorretto l’intera attività di ricerca di Di Girolamo che, oltre alla filologia catalana, ha avuto come oggetto privilegiato la poesia dei trovatori. Il volume I trovatori, tradotto anche in catalano, rappresenta ancora oggi la piú completa e efficace introduzione alla lirica occitana, sulla quale si sono formate generazioni di studiosi e studenti.9 Concepito in parte come un saggio, in parte come un manuale didattico, esso presenta i caratteri fondamentali di questa importante esperienza letteraria procedendo per squarci sincronici e nuclei problematici, dalle origini alla decadenza, passando per le principali declinazioni che i trovatori fanno della fin’amor, l’allargamento dello spazio lirico ad argomenti non amorosi, la questione degli stili e altre tematiche sociali oggetto di dibattito. La trattazione dei singoli argomenti è supportata dall’analisi dettagliata di uno o più testi integrali, che vengono tradotti e commentati: essi hanno «la funzione di mettere il lettore a immediato confronto con la lingua, con le strutture metriche [...] e con i concreti problemi di interpretazione che raramente mancano».10 Il risultato finale è un insuperato esperimento in grado di coniugare alla perfezione specialismo e divulgazione. Altri strumenti essenziali per la conoscenza della lirica occitana sono l’Avviamento alla filologia provenzale (con Charmaine Lee), un’agile introduzione linguistica all’occitano medievale, e gli Elementi di versificazione provenzale, ancora oggi l’unico valido inquadramento formale della poesia trobadorica.11 5.  Ibidem, p. 58. 6.  Rialc. Repertorio informatizzato dell’antica letteratura catalana, a cura di C. Di Girolamo, 1999ss.: <www. rialc.unina.it>. 7.  Siviero, D. (a cura di) (2008): Parlano le donne. Poetesse catalane del xxi secolo, traduzioni di G. Tavani, F. Ardolino, C. Di Girolamo, O. Scarpati. Napoli: Pironti. 8.  Di Girolamo, C. (2019): Filologia interpretativa. Roma: Edizioni di storia e letteratura, p. XI. 9.  Di Girolamo, C. (20212[1989]): I trovatori. Torino: Bollati Boringhieri [Els trobadors, trad. de Núria Puigdevall Bafaluy. València: Edicions Alfons el Magnànim, 1994]. 10.  Ibidem, p. XIV. 11.  Di Girolamo, C. / Lee, Charmaine (1996): Avviamento alla filologia provenzale. Roma: Carocci; Elementi di versificazione provenzale. Napoli: Liguori, 1979. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 619-668

Estudis romanics 46_int.indd 625

12/1/24 9:40

626

NECROLOGIES

Numerosi sono poi gli studi dedicati ad aspetti circoscritti della produzione dei trovatori: si va dalle originali interpretazioni di interi componimenti o singoli luoghi problematici allo studio di alcuni moduli lirici secondari, come il salut d’amor, la canzone di disamore, il canto di penitenza. Un testo su cui Di Girolamo è tornato più volte è l’alba di Giraut de Bornelh. Di Reis glorios viene data una lettura a lo divino, poiché il locutore è identificato con l’angelo custode dell’amante;12 viene studiata la sua tradizione manoscritta, arrivando a delineare un inedito canale di diffusione della lirica trobadorica in Italia, a nord-ovest invece che a nord-est.13 Come accaduto per la poesia catalana, anche la letteratura occitana medievale viene fatta oggetto da Di Girolamo di un innovativo repertorio informatico, il Rialto.14 Avviato nel 2001 con la collaborazione di studiosi italiani e internazionali, per il Rialto non è prevista una data di completamento, poiché esso si configura come una biblioteca digitale dinamica, deputata ad accogliere non solo il corpus lirico occitano, ma anche la narrativa in versi e la prosa letteraria e religiosa. Come il Rialc, anche il Rialto pubblica diversi tipi di edizioni: edizioni accreditate; edizioni già apparse a stampa ma riviste dagli stessi editori; edizioni originali, non apparse a stampa, talvolta corredate da apparato critico e discussione filologica. Tutti i testi sono accompagnati da un commento metrico e storico-letterario, e in molti casi da traduzione in una o più lingue moderne. La versatilità e flessibilità strutturale del Rialto gli ha permesso di ospitare al suo interno le basi testuali di tre importanti progetti di ricerca: le canzoni di crociata edite nell’ambito di Troubadours, trouvères and the Crusades, diretto da Linda M. Paterson; i componimenti trobadorici relativi alla storia d’Italia che costituiscono il cuore di Italia dei trovatori, diretto da chi scrive; le edizioni diplomatiche e interpretative dei canzonieri occitani realizzate per il Corpus dell’antico occitano, diretto da Maria Careri. A distanza di oltre vent’anni dalla sua nascita, il Rialto, per la sua elevata qualità filologica e l’apertura alle principali iniziative informatiche di occitanistica, rappresenta uno strumento di ricerca imprescindibile per studenti e studiosi, e forse il lascito scientifico più importante di Di Girolamo. Nei suoi auspici il Rialto assieme alla rivista Lecturae tropatorum, da lui fondata nel 2008 e dedicata all’interpretazione dei trovatori,15 avrebbe dovuto fornire un contributo fondamentale alla pubblicazione dell’intero corpus lirico occitano, in edizioni omogenee e accessibili anche ai non specialisti: un progetto ambizioso, vagheggiato già da Pietro Bembo nel 1530 e ripreso nella metà del secolo scorso con alterne fortune da Ramon Aramon i Serra. La capacità di Di Girolamo di coordinare vasti gruppi di ricerca si è esplicata in occasione di un’altra grande impresa editoriale, l’edizione dei poeti della Scuola siciliana, in collaborazione con Roberto Antonelli e Rosario Coluccia.16 Si tratta della prima edizione critica e commentata di questa importante tradizione poetica, che ha visto la collaborazione di numerosi studiosi e ha avuto una gestazione di oltre dieci anni. Di Girolamo ha coltivato individualmente lo studio dei Siciliani con alcuni fondamentali lavori di metrica e altri saggi di grande importanza: ricordo soltanto 12.  Di Girolamo, C. (2009): «L’angelo dell’alba. Una rilettura di Reis glorios», Cultura neolatina, 69, pp. 5990; «Il diavolo dell’alba: il geloso di Reis glorios», Lecturae tropatorum, 14 (2021), pp. 197-207. 13.  Di Girolamo, C. (2010): «Un testimone siciliano diReis glorios e una riflessione sulla tradizione stravagante», Cultura neolatina, 70, pp. 7-44; «L’alba di Giraut de Borneil in Italia», Lecturae tropatorum, 9 (2016), pp. 24. 14.  Rialto. Repertorio informatizzato dell’antica letteratura trobadorica e occitana, a cura di C. Di Girolamo, 2001ss.: <www.rialto.unina.it>; si veda anche Di Girolamo, C. / Scarpati, O. (2015): «Le projet Rialto et l’édition des textes occitans médiévaux», in Trotter, D. (éd.): Manuel de la philologie de l’édition. Berlin: De Gruyter, pp. 177-193. 15.  <www.lt.unina.it>. 16.  I poeti della Scuola siciliana. Edizione promossa dal Centro di studi filologici e linguistici siciliani: vol. I. Giacomo da Lentini, edizione critica con commento a cura di R. Antonelli; vol. II. Poeti della corte di Federico II, edizione critica con commento diretta da C. Di Girolamo; vol. III. Poeti siculo-toscani, edizione critica con commento diretta da R. Coluccia, Milano, Mondadori, 2008. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 619-668

Estudis romanics 46_int.indd 626

12/1/24 9:40

NECROLOGIES

627

un lavoro che risolve un annoso dubbio interpretativo su un verso del Contrasto di Cielo d’Alcamo, «le donne ti disiano, pulzell’e maritate»: il verbo disiano viene brillantemente compreso come ‘cercano’.17 Gli altri suoi contributi di filologia italiana sono vari: ad esempio si è occupato di siciliano letterario, pubblicando l’edizione di una Vita di San Girolamo in questa varietà, e della ricezione dei trovatori nella poesia di Ugo Foscolo. Al dominio della critica letteraria possono essere invece ascritte alcune note giovanili su poeti contemporanei come Montale, Fortini, Pagliarani, Sanguineti e Giudici. I primi lavori monografici pubblicati da Di Girolamo rientrano, del resto, proprio nell’ambito della teoria della letteratura e della versificazione. Del 1976 è il volume Teoria e prassi della versificazione, in cui si discute la validità di alcuni istituti metrici e se ne propongono di nuovi, come il concetto di posizione metrica, la distinzione fra accento fonetico e ictus e fra pausa sintattica e cesura; la parte teorica è seguita da alcuni brillanti “esercizi di analisi” su poesie di Arnaut Daniel, Dante, Petrarca, Pavese.18 Due anni più tardi esce Critica della letterarietà,19 «una demolizione definitiva, fatta con tono “leggero e irriverente”, della teoria formalistica della letteratura»:20 il pamphlet avrà grande successo e sarà tradotto in molte lingue.21 Nel corso della sua carriera, Di Girolamo non ha più abbandonato gli studi di metrica, applicati soprattuto, come ricordato, alla lirica occitana, catalana e italiana del medioevo, e sfociati in una nuova, recente riflessione teorica costituita dal Manualetto di metrica italiana del 2021.22 Non altrettanto si può dire per la critica letteraria: il rifiuto delle teorie formaliste della letteratura e del concetto di “letterarietà” lo porterà negli anni successivi a valorizzare lo studio delle forme letterarie in lavori individuali o scritti a quattro mani con Franco Brioschi,23 nella consapevolezza che «il riconoscimento dei testi letterari avviene in primo luogo come riconoscimento di categorie nel loro complesso, vale a dire di interi generi letterari»;24 tuttavia, il distacco da questo ambito di studio si consuma definitivamente al suo rientro in Italia, dopo gli anni di insegnamento e ricerca in America. In un articolo recente, Di Girolamo ha sostenuto che la teoria della letteratura ha perso la sua centralità accademica e la sua funzione di griglia ermeneutica da applicare ai testi letterari, e così spiegato le ragioni del suo ritorno alla filologia: Senza la rigida e pesante struttura di una teoria, io potrò muovermi più agilmente e ammettere, ad esempio, che un’opera letteraria non vuole trasmettere nessun messaggio, che si consuma meravigliosamente in se stessa come un fuoco d’artificio, pur restando un capolavoro; che un’altra invece vive e sopravvive solo a condizione che l’autore riesca, pure a distanza di secoli, a comunicarci, semmai in maniera vibrata e polemica, le sue idee [...] È in fondo la filologia, con la sua duttilità, che ci fa capire che il mondo, e in esso la letteratura, è vario e complesso e imprevedibile, ricco di emozioni, e che non tutto si piega a una sola regola; inoltre, che la storia entra nella letteratura, quando entra, senza che il teorico possa costruire degli argini che la trattengano fuori.25

3-21.

17.  Di Girolamo, C. (2012): «“Le donne ti disiano, pulzell’e maritate” (PSs 16.1, v. 2)», Lingua e stile, 47, pp.

18.  Di Girolamo, C. (19832 [1976]): Teoria e prassi della versificazione. Bologna: Il Mulino. 19.  Di Girolamo, C. (1978): Critica della letterarietà. Milano: Il Saggiatore. 20.  La Porta, F. / Leonelli, G. (2007): Dizionario della critica militante. Letteratura e mondo contemporaneo. Milano: Bompiani, p. 92. 21.  A Critical Theory of Literature. Madison / London: University of Wisconsin Press, 1981; Teoría crítica de la literatura, traducción castellana de A. Pérez. Barcelona: Crítica, 1982; Para uma crítica da teoria literária, tradução de S. Teles de Menezes. Lisboa: Horizonte, 1985. 22.  Di Girolamo, C. (2021): Manualetto di metrica italiana. Roma: Carocci. 23.  Cito soltanto Di Girolamo, C. / Brioschi, F. (1984): Elementi di teoria letteraria. Milano: Principato. 24.  Ibidem, p. 68. 25.  Di Girolamo, C. (2015): La filologia dopo la teoria, in Neri, L. / Sini, S. (a cura di): Il testo e l’opera. Studi in ricordo di Franco Brioschi. Milano: Ledizioni, pp. 21-48, alle pp. 39-40. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 619-668

Estudis romanics 46_int.indd 627

12/1/24 9:40

628

NECROLOGIES

Costanzo Di Girolamo sarà ricordato per la sua acribia filologica, la finezza interpretativa, la vocazione comparatistica, l’entusiastico interesse per le nuove tecnologie, l’idea che la ricerca sia un’impresa collettiva e non solo un lavoro solitario, e che i suoi risultati debbano superare i recinti delle accademie per raggiungere la schiera più vasta dei lettori colti. A queste qualità scientifiche, mi permetto di aggiungere, in conclusione, una nota personale: Dino, come si faceva chiamare dalle persone a lui vicine, si è distinto con noi allievi per generosità intellettuale e insofferenza alla gerarchie e al formalismo accademici, guidandoci con attenzione e affetto nelle nostre ricerche, che ci auguriamo di proseguire nel solco del suo luminoso esempio. Paolo Di Luca Gabriele Iannàccaro (1965-2022) Gabriele Iannàccaro es va llicenciar en Literatura per la Universitat de Milà el 1992 i es va doctorar en Lingüística Italiana per la Universitat de Florència tres anys més tard. La seva formació milanesa, centrada en la lingüística comparada, l’havia encaminat cap a un estudi sobre el dialecte del Coimo (un poblet a la frontera política —però no lingüística— entre Itàlia i Suïssa): un estudi inspirat en cursos i converses amb el nostre professor comú Romano Broggini, de Bellinzona. Els Alps i, més en general, les comunitats frontereres han estat sempre un focus fonamental de les seves reflexions sobre qüestions de contacte i canvi lingüístic. La seva tesi doctoral està dedicada a la dialectologia perceptiva: el treball de camp en el mateix poble alpí i les anàlisis han contribuït en gran manera a la perspectiva d’estudis lingüístics que tinguin en compte també les avaluacions “èmiques” de les llengües, és a dir, com les llengües, en particular les llengües no estàndards, són vistes pels propis parlants. Al principi de la seva carrera va ser editor durant dos anys del Vocabolario dei Dialetti della Svizzera Italiana en el Centro di Dialettologia ed Etnografia de Bellinzona, per al qual posteriorment va impartir una sèrie de conferències en els Corsi Estivi di Dialettologia e Linguistica Storica. També va estar vinculat a la Suïssa italiana com a responsable d’aquesta zona per a l’Atlas Linguistique Roman (ALiR). Va començar com a estudiant de llengües indoeuropees, desenvolupant els seus coneixements en lingüística i literatura italianes, romàniques, eslaves, germàniques i clàssiques (llatí, grec antic, sànscrit i hebreu). Després dels seus estudis de doctorat, es va dedicar a la lingüística funcionalista general i, sobretot, a la dialectologia general i romànica, la lingüística de contacte, la paremiologia romànica i els estudis sobre política i planificació lingüístiques. Des de llavors, va ensenyar en diverses universitats; la plaça de professor titular de Glottologia i Linguistica, obtinguda al 2018 en la Universitat de Milano-Bicocca, va ser la culminació de la seva rica i geogràficament diversa carrera: a més de Milà, va exercir la docència a Trento, L’Aquila, Torí i, particularment, a Estocolm, on va passar dos anys com a catedràtic de Lingüística Italiana. També va ser professor visitant en diverses universitats europees i asiàtiques, i va ser assessor extern de la secció d’estudis italians de la Universiti Malaia de Kuala Lumpur. Els seus cursos universitaris es van centrar principalment en lingüística general, fonètica i fonologia, lingüística aplicada i antropolingüística. Com a professor, va dirigir nombroses tesis doctorals en diversos centres acadèmics europeus. La seva intensa implicació en qüestions de política lingüística es reflecteix també en els seus càrrecs socials i directius en nombroses societats lingüístiques (com la Società di Linguistica Italiana, dins de la qual va ser cofundador i coordinador del Gruppo di Studio sulle Politiche Linguistiche) i com a consultor del Ministero dell’Università. Durant més de set anys va ser president de la Llicenciatura en Comunicació Intercultural de la Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 619-668

Estudis romanics 46_int.indd 628

12/1/24 9:40

NECROLOGIES

629

Universitat de Milano-Bicocca; durant aquest període va emprendre una profunda revisió de la carrera, amb una decisiva reorganització de la seva estructura interna. Els seus interessos de recerca van abastar des de la dialectologia romànica fins a la sociolingüística, passant per la lingüística perceptiva, la lexicografia romànica, l’estudi de les relacions entre els sistemes d’escriptura i la tipologia, la sociolingüística i la ideologia lingüística. En aquests àmbits, va realitzar i va dirigir un considerable nombre de recerques de camp, a vegades de gran compromís i amplitud, tant individualment com en equip amb altres estudiosos i investi­ gadors. Un primer vessant de la producció científica de Gabriele han estat els estudis dialectològics, etnogràfics, etimològics i lexicològics dins del món romànic; entre altres coses, ha estat membre des de mitjan anys noranta d’empreses coŀlectives com el ja esmentat Atlas Linguistique Roman i l’Atlas Linguarum Europae, i per a aquests projectes va elaborar nombrosos treballs. En aquest context, realitzà i dirigí estudis de recopilació de dades (sobre el terreny) de les varietats romàniques alpines (en particular, llombard, trentí, friulès i ladí), en relació amb la lingüística històrica i etnològica, tot centrant-se en particular en els problemes de percepció de la llengua i del canvi lingüístic per part del parlant. Al mateix temps, va emprendre recerques sobre el lèxic de les varietats romàniques i la seva articulació dins de la competència lingüística del parlant, sobre els mecanismes de la lexicografia cognitiva, investigats a través de l’anàlisi lingüística de diccionaris dialectals de l’àrea romànica compilats per no lingüistes. En aquest sentit, va resultar fonamental l’estudi i anàlisi d’obres sobre lexicografia i dialectologia històriques, així com sobre escriptures de l’àmbit de l’administració al segle xix. I també van ser fonamentals les propostes de sistematització i informatització de diccionaris dialectals de la Llombardia, que inclouen el projecte «Voci dell’Adda e della Mera», així com l’interès per la paremiologia desenvolupat amb coŀlegues de la universitat de Barcelona dins del projecte ParemioRom. Amb la finalitat de proporcionar un marc més coherent per a la recerca sociolingüística i de planificació lingüística, el 1997 Gabriele va fundar, amb Vittorio dell’Aquila, el Centre d’Études Linguistiques pour l’Europe (CELE), que més tard va confluir en el Forskningscentrum för Europeisk Flerspråkighet. Paraŀlelament a la seva labor d’assessorament a administracions públiques i associacions territorials, el CELE es va caracteritzar per l’organització d’enquestes lingüístiques i sociolingüístiques amb metodologies especialment innovadores, que posteriorment van ser represes per altres iniciatives de recerca en diverses regions d’Europa. Les enquestes sociolingüís­ tiques a gran escala a les valls ladines, a la Vall d’Aosta, en les comunitats walser del Piemont, a Latgàlia (est de Letònia) i —actualment en curs— al Friül són de caràcter quantitatiu. Aquestes enquestes es van realitzar en cooperació amb universitats i centres de recerca regionals i interna­ cionals, emprant un equip de coŀlaboradors locals. Les enquestes qualitatives realitzades sota la direcció del CELE utilitzen, d’una banda, la metodologia dels focus groups creatius i tenen per objecte el sondeig qualitatiu de les expectatives arrelades associades al plurilingüisme, el contacte i la posició dels codis en el territori, i, per un altre, consisteixen en entrevistes individuals basades en la metodologia de la lingüística popular, com la construcció de mental maps. Els coneixements adquirits en aquest camp constituïren la base de programes de protecció i revitalització lingüística en comunitats minoritàries i van permetre a Gabriele dissenyar i dirigir un projecte de recerca a gran escala, encarregat pel Ministeri italià de la Universitat, sobre la situació educativa de les llengües minoritàries a Itàlia; també van impulsar una reflexió teòrica sobre política i planificació lingüístiques, que va culminar en un manual de planificació lingüística publicat a Roma el 2004. Un àmbit molt estimat per Gabriele va ser el de la tipologia i la sociolingüística dels sistemes d’escriptura, en particular pel que fa a la relació entre el pla gràfic i els nivells de llengua (fonològic, morfològic, lèxic) dins dels alfabets vocàlics fonogràfics; en relació amb aquest tema d’estuEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 619-668

Estudis romanics 46_int.indd 629

12/1/24 9:40

630

NECROLOGIES

di, Gabriele hi va aportar reflexions originals sobre la tipologia dels alfabets antics (llatí i grec) i moderns (italià, francès, alfabets eslaus derivats del llatí). Tot això es va completar amb estudis i reflexions sobre la ideologia relacionada amb l’adopció, l’ús i l’adquisició de sistemes d’escriptura en situacions de planificació lingüística i lexicografia espontània. Admirador convençut de cada aspecte particular i amb un marcat sentit de l’estima per tot el que pogués semblar paradoxal, Gabriele va anar desenvolupant una actitud cada vegada més cautelosa i perplexa davant les grans sistematitzacions, no perquè no captés la seva força inteŀlectual (al contrari!), sinó perquè estava persuadit que el component subjectiu de la recerca és molt més ampli del que normalment es percep i que l’ordre no és més que una manera de llegir el caos. Això el va portar a postures que podríem considerar com a “escepticisme obert”: més enllà de les certeses aparents de les nocions rebudes, però sense encapritxar-se de propostes antagòniques (sobre les quals, d’altra banda, es va mantenir escrupolosament informat). De la mateixa manera, va defugir resoltament les caracteritzacions “nacionals” (tema amb el qual els seus estudis es creuaven sovint i sobre el qual no perdia ocasió de debatre). Pressionat per la comparació, va admetre, no obstant això, reconèixer-se en unes certes zones identitàries “a cipolla” (‘en forma de ceba’), com ell solia definir-les: en primer lloc, Milà (fins i tot a nivell de districte o, per a ser precisos, de “mandamento”, és a dir segons l’antiga Porta de la ciutat), amb tota la seva història moderna i antiga; després, els Alps, entesos en tota la seva extensió en tots els seus vessants (es tracta d’una clau interpretativa que pot resultar reveladora en una mirada de conjunt a les recerques que va dur a terme); a més, Europa, en un sentit molt ampli, des de les tradicions cèltiques (insulars, però també alpines) fins al vast horitzó d’Eslàvia, passant fins i tot (a través de la Rússia asiàtica) pel Pacífic i Mongòlia. Dins d’aquest marc, va poder expressar (en algunes rares i precioses ocasions) una preferència personal pels entorns muntanyencs (exemplificada per l’altitud “prototípica” de 1.200 m), que, a més de l’omnipresent relació amb els Alps, incloïa per declaració explícita i evident interès Transsilvània, el Caucas i el Tibet. És com si en aquestes zones amb caràcter proverbial de refugi concentrés la preservació del que més l’atreia, tant lingüísticament com antropològicament. Si fos admissible una definició neològica formada a partir del grec, podríem qualificar Ga­ briele d’“oroglotoantropòleg” ‘estudiós amb mètode antropològic de les llengües de muntanya’. L’encunyació deixaria temps per a la troballa, si Gabriele hagués estat una figura que hagués treballat aïllada i retirada; però, per contra, tenia l’energia i l’amplitud d’horitzons d’un fundador d’escola, per la qual cosa pensem que l’expressió podria arribar a identificar un corrent d’estudis. Vittorio Dell’Aquila Forskningscentrum för Europeisk Flerspråkighet Guido Borghi Università di Genova Llorenç Soldevila i Balart (1950-2022) Llorenç Soldevila i Balart (Monistrol de Montserrat, 1950 – Argentona, 2022) va morir sobtadament el 10 de desembre de 2022 mentre treballava al seu estudi. Encara no feia dos mesos que havia conduït les XIV Jornades d’Intercanvi Cultural celebrades a l’Alguer. Aquestes Jornades, que organitzen de fa anys la Societat Catalana de Llengua i Literatura, filial de l’IEC, i la Societat Verdaguer, van mostrar encara un Llorenç Soldevila en plenes facultats, atent a la loEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 619-668

Estudis romanics 46_int.indd 630

12/1/24 9:40

NECROLOGIES

631

gística de la trobada, unes visites per l’Alguer i encontorns servides per una acurada selecció de textos feta per ell llegits al llarg d’aquells dies pel conjunt de la quarantena de persones que sota el seu guiatge, amb la veu de tro que el caracteritzava, vam ser en aquell encontre. D’aquí la sorpresa i la consternació que ha provocat el seu traspàs en els àmbits en què desenvolupava múltiples activitats. Una pregona vocació docent

El Dr. Soldevila, una de les persones que he conegut amb una vocació docent més ferma i compromesa, va passar per tots els estadis de l’ensenyament. Va cursar primer la carrera de magisteri i va treballar en un centre privat, feina que va compaginar amb la realització de la llicenciatura de Filologia Catalana a la Universitat Autònoma de Barcelona, que va finalitzar el 1975. En aquesta mateixa universitat, i sota la direcció de Joaquim Molas, va doctorar-se el 1993 amb la tesi La Nova Cançó (1958-1987). Un fenomen cultural modern, publicada el mateix any amb el títol parcialment canviat: La Nova Cançó (1958-1987). Balanç d’una acció cultural (Argentona, L’Aixernador Edicions). Durant una colla d’anys va exercir a l’ensenyament secundari. De primer, a Terrassa, a l’Institut Investigador Blanxart (1979-1983), després a Calella al Bisbe Sivilla (1983-1984) i finalment a l’Alexandre Satorras de Mataró, on va passar vint anys (1984-2004). Membre de la primera promoció de catedràtics de Llengua i Literatura Catalana d’institut, va fer compatible la docència a secundària amb els cursos de doctorat i l’elaboració de la tesi. Home d’una gran capacitat de treball, en els mateixos anys elaborà llibres per a l’ensenyament, guies literàries i cursos com a associat al Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona a partir del 2003. Llibres de text i de divulgació literària

En els primers anys d’introducció de la Llengua i la Literatura Catalanes a secundària no es disposava ni de material didàctic (manuals, antologies) ni gairebé de llibres de lectura adequats. Sense un mercat lector, no es reeditaven ni els clàssics catalans ni els autors més o menys contemporanis adients per a un públic adolescent. Joaquim Molas, que va ser qui va elaborar la part de literatura dels programes de batxillerat (Joan Solà va fer els de llengua), no parava de reclamar que s’escrivissin llibres de text. Un grup que havíem estat companys i amics a l’Autònoma vam decidir de posar-nos-hi: Glòria Casals, Manuel Llanas, Llorenç Soldevila i qui signa aquesta necrològica). Hi havia en aquell moment algun manual, però l’orientació que l’equip volia donar, des del punt de vista metodològic, era un altre de més actual. Així van sortir Solc. Literatura catalana amb textos comentats (1980), per a 3r de BUP (el sisè llibre amb més exemplars venuts de la història d’Edicions 62) i Garba. Antologia de textos literaris catalans (1981), amb propostes de treball. Ambdós llibres van tenir molta difusió. Es va seguir després amb Nexe. Història de la llengua (1986) i Nexe COU. Manual de llengua (1987), amb Glòria Casals canviada per Núria Cot, que igualment va assolir altes xifres de venda. Els volums sortiren dins una coŀlecció creada a l’efecte: Textos per a l’ensenyament. A finals dels 80, Llanas, Casals i Pinyol van deixar aquesta línia i es van dedicar a preparar tesis doctorals. Soldevila també, però sense abandonar el llibre de text i les coŀleccions didàctiques. Calia, també, publicar textos catalans, des d’antologies d’autor i temàtiques, a clàssics modernitzats i autors moderns perquè servissin de lectures complementàries a les classes. Així va néixer, també amb el concurs de Joaquim Molas, la coŀlecció El Garbell, dirigida per l’equip del Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 619-668

Estudis romanics 46_int.indd 631

12/1/24 9:40

632

NECROLOGIES

Solc, que arribà a publicar, entre 1981 i 1995, cinquanta títols.1 Després de tancar-se la coŀlecció, alguns títols foren incorporats a altres sèries de l’editorial. Llorenç Soldevila fou el curador de quatre volums de la coŀlecció (Porcel, Curial e Güelfa, Bertrana-Carner-Pere Quart, Roís de Corella) i ell mateix construí Un temps, un país (1888-1939). Antologia de textos memorialístics (1993). El Garbell, amb edicions adequades per a la franja de tercer de BUP als primers cursos d’universitat, articulava els volums amb un estudi introductori (encarregat ad hoc o aprofitant textos de crítics o historiadors rellevants), amb notes puntuals, un glossari de termes antics, en desús, d’argot o dialectals, i unes propostes de treball. Es va veure que convenia també una coŀlecció d’edicions crítiques i així va néixer Textual, que només va tenir temps de treure cinc títols entre 1989 i 1993. Els canvis en l’orientació dels programes de batxillerat, que a la pràctica excloïen la història de la literatura (una constant sense justificació del Departament d’Ensenyament/Educació durant més de vint anys) i la introducció de l’ESO van interrompre per sempre tant la coŀlecció Textos per a l’ensenyament com El Garbell i Textual. Cal destacar, encara, la dedicació de Llorenç Soldevila dins una iniciativa, prou reeixida, de presentar la Literatura Catalana dins els productes de quiosc. Així sorgí, en una iniciativa conjunta d’Edicions 62 i Ediciones Orbis, la coŀlecció en vuitanta-dos fascicles de la Història de la literatura catalana, cada un acompanyat d’un volum d’autor o antològic, apareguts entre 1984 i 1985. Formaven el comitè editorial Francesc Vallverdú, Xavier Fàbregas, Glòria Casals, Manuel Llanas, Llorenç Soldevila i Ramon Pinyol i Torrents. Els fascicles es podien enquadernar en tres volums d’història més un quart on hi havia un comentari de cada un dels vuitanta-dos volums, a càrrec dels curadors corresponents. Soldevila (i Fàbregas, que escriví tots els de teatre) fou qui més fascicles redactà: set i l’edició dels llibres que els acompanyaven. La coŀlecció (exclusivament els fascicles) fou recuperada l’any 1989 pel diari Avui com a suplement dominical. En paraŀlel, realitzava feines de divulgació literària, des de dirigir la coŀlecció Les Eines, de Proa (des de 1999), a crear els premis Ciutat de Terrassa Agustí Bartra (ja amb dinou edicions) o a impulsar la Tardor Literària d’Argentona, ja amb vint-i-dos encontres, per on han passat les principals figures de la literatura catalana actual. Sobresurt entre aquesta munió d’activitats la dedicació de Llorenç Soldevila a les Jornades d’Intercanvi Cultural2 que organitzen de fa anys la Societat Catalana de Llengua i Literatura, filial de l’IEC, i la Societat Verdaguer. A l’organització i a preparar la ruta literària que configura la majoria d’activitats, ruta a la qual acompanya sempre un dossier de textos literaris i històrics lligats als indrets visitats. I, encara dins la línia divulgativa, el 2002 publicà Canigó de Verdaguer, edició adreçada a un públic escolar i general, amb pròleg, notes i annexos complementaris. També cal esmentar la prolífica activitat com a articulista en la premsa periòdica. Coŀlaborà sovint a Serra d’Or, Escola catalana i Zerovuittresquaranta, i més esporàdicament en altres publicacions com Reduccions, Ínsula, Revista d’Igualada, Quaderns de la Selva o Llengua&Literatura. La seva implicació periodística fou especialment intensa a la revista manresana Faig, de la qual fou un dels fundadors, i per a la qual en els anys 80 escriví onze articles.

1.  Algunes obres assoliren un nombre de reedicions sorprenent, com ara L’escanyapobres, de Narcís Oller, amb vint-i-cinc reimpressions, o l’antologia Tirant lo Blanc a Constantinoble, amb vint-i-dos. 2.  Veg. Dotze primeres Jornades d’Intercanvi Cultural (2006-2018). A cura de Llorenç Soldevila i M. Àngels Verdaguer. Pròleg de Ramon Pinyol i Torrents. Vic: Universitat de Vic, 2022. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 619-668

Estudis romanics 46_int.indd 632

12/1/24 9:40

NECROLOGIES

633

Les rutes literàries. Les antologies

Llorenç Soldevila no va inventar les rutes literàries. Però ho hauria pogut fer i sens dubte és dels que més n’ha fet i promocionat al gènere. Ha conduït rutes arreu dels Països Catalans al llarg de més de quaranta anys, alhora que feia antologies i aproximacions crítiques als autors, en combinació amb les publicacions de rutes. Certament, hi ha moltes rutes centrades en un indret o un autor concrets. Soldevila, tanmateix, no va dedicar-se exclusivament a aquest tipus perquè ambicionava donar-hi un abast més gran, de Països Catalans, que és, de fet, el seu gran projecte, la Geografia Literària, del qual tractarem més avall. Dins el gènere del que se sol conèixer com a ruta literària, el professor Soldevila va començar ben d’hora i amb un dels autors que sempre seria de referència en el seu treball: Antologia poètica de Jacint Verdaguer (1986), ampliada el 1992, i una de nova, Jacint Verdaguer. Deu rutes literàries (1994). I, encara, amb Manuel Llanas, Verdaguer i el Maresme (2002). D’ampli abast és El Montseny i les Guilleries. Paisatge, mite i literatura (1990), de 650 pàgines. Des dels 80 la publicació de rutes és constant: Pla (1988), el Montseny (1994), Miquel Martí i Pol (2004), la Cançó catalana (1959-1984) (1984), Rodoreda (2000) o Porcel (2008). Cal destacar dues de confegides amb Josep Camps: El comte Arnau (i el comte Mal). Tres rutes literàries (1993) i Amb tinta blava. Literatura catalana de les Balears i les Pitiüses (2001). L’any del seu traspàs apareixien les seves darreres aportacions al gènere: Ruta literària d’Argentona, Ruta literària per Ripoll i Ruta literària d’Olga Xirinacs per Tarragona. L’activitat universitària

Un moment o altre Llorenç Soldevila havia d’acabar a la universitat. Ja n’havia fet un tast com a associat a la de Barcelona, però finalment va entrar a la de Vic. Aquesta universitat llavors no tenia departaments transversals i la filologia catalana estava en tres departaments en tres facultats diferents. Va a la Facultat d’Empresa i Comunicació, on fins i tot va fer de director de departament (2008-2011) i degà en funcions el 2009. Van ser uns anys difícils per a la facultat que ell va transitar de manera engrescadora. A poc a poc, va anar traslladant la docència a la Facultat d’Educació, l’espai natural per al seu tarannà. En aquesta facultat va ser un veritable revulsiu. Fer català a estudiants de carreres com Educació Social o Educació Física, que no entenien perquè havien de fer llengua, va ser tot un repte. I ell va saber motivar els alumnes, que acabaven venerant-lo. Quan calgué, feia sortides pel territori, a vegades en dissabte, combinant, per exemple, la literatura sobre el Comte Arnau (Verdaguer, Maragall) amb anades a coves i avencs. Això no s’havia vist mai. No era fàcil, però es posava els estudiants a la butxaca. Estar a la universitat comportava dedicació, també, a la recerca. Es va integrar en el Grup Consolidat TEXLICO, dins el qual va coordinar la línia de Literatura i Territori. En aquest camp, juntament amb membres de la Facultat de Magisteri de la Universitat de València, un equip que liderava i lidera el professor Alexandre Ballester, van coordinar-se per empènyer el futur professorat de primària i secundària a crear rutes literàries com a eina didàctica. Així han sorgit quatre congressos centrats a incentivar la recerca i la innovació en aquest àmbit, el primer a València el 2012, el segon i el tercer a Vic (anys 2014 i 2020) i el quart l’octubre de 2022 altra volta a València. Una mena de colofó d’aquesta línia fou el Seminari de 60 hores sobre la Geografia literària dels Països Catalans impartit a la Universitat de Tübinguen el 2011. Interessat igualment en la literatura del jo, va estar vinculat als sis simposis internacionals organitzats entre 1999 i 2010 per la Universitat d’Alacant sobre literatura autobiogràfica. Ell sempre Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 619-668

Estudis romanics 46_int.indd 633

12/1/24 9:40

634

NECROLOGIES

hi era present amb aportacions novedoses, ja sigui en format reduït de comunicació o de conferència plenària. Tan sols destacar-ne tres títols: «Autobiografia i memorialística catalana contemporània (1889-2000)», «Maria Aurèlia Capmany: del periodisme a la memòria» (en el 3r, 2003) i «Anna Murià, memòria d’una fidelitat» (en el 4t, 2005). Com no podia ser d’altra manera, també la recerca sobre Jacint Verdaguer va ocupar una part de la seva tasca investigadora. Una part es troba en els volums de l’Anuari Verdaguer. Revista d’estudis literaris del segle xix, que edita la Societat Verdaguer i la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya. Hi ha textos que són aportacions als Coŀloquis Internacionals Verdaguer i d’altres estudis desvinculats d’aquests esdeveniments. En aquesta àrea cal posar en relleu de manera especial la seva edició crítica d’Aires del Montseny (2020), el volum 19 de la coŀlecció Jacint Verdaguer. Obra completa, una publicació, iniciativa de la Fundació Jacint Verdaguer i la Societat Verdaguer, pensada en quarants-dos toms per editar críticament el conjunt de la producció verdagueriana, destinada a un públic especialitzat i universitari. A banda de la seva participació en congressos, simposis i jornades, ja sigui aportant textos o formant part dels comitès organitzadors o científics, no es pot deixar d’esmentar la que, d’alguna manera, hem de considerar la seva prehistòria universitària: la seva tesi de llicenciatura, dirigida per Joaquim Molas, Introducció a l’obra de Jeroni Zanné i Rodríguez, llegida a la UAB el setembre de 1975, una primerenca recuperació d’aquest escriptor modernista, força oblidat, però de notable interès, de qui el mateix Soldevila compilà una selecció de textos, Una Cleo i altres narracions, apareguda el 1978 dins la sèrie Antologia Catalana, que dirigien Molas i Jordi Castellanos. L’interès per la història local

El Dr. Soldevila se sentí sempre vinculat als entorns en què visqué. Una vinculació que el portà a promoure entitats, iniciatives culturals vàries i estudis locals, sempre amb un marcat perfil catalanista. Fill de Monistrol de Montserrat, fou cofundador de l’associació Art i Esplai, motor de la recuperació cultural i catalanística en aquesta vila a les acaballes del franquisme. Publicà diversos llibres i fulletons sobre la història monistrolenca, dels quals destaca Un miler d’anys d’història de Monistrol de Montserrat, en dos volums, una obra d’un miler de pàgines que és la contribució més sòlida sobre el tema. A Terrassa, on residí mentre feia de catedràtic a l’Institut Investigador Blanxart, ben aviat entrà en contacte amb el món literari. En especial amb Jaume Cabré i Vicenç Villatoro. Però, probablement, la relació que més establí fou amb el matrimoni Agustí Bartra-Anna Murià. En aquesta línia, ja s’ha mencionat més amunt, contribuí de manera important a la creació i desenvolupament dels premis Ciutat de Terrassa Agustí Bartra. De fet, acabà convertint-se en un dels principals estudiosos del poeta, i, en els anys 80, en el curador de diversos volums de l’Obra completa de l’autor d’Ecce homo que va publicar Edicions 62. Traslladat a Argentona en aconseguir la plaça de catedràtic a l’Institut Alexandre Satorras de Mataró, ràpidament també es va moure en els ambients culturals del Maresme i de manera especial en els argentonins. Fundà el Centre d’Estudis Argentonins Jaume Clavell el 1999, del qual fou president fins a 2009. En el butlletí de l’entitat, Fulls, publicà nombrosos articles de divulgació. Ja s’ha mencionat més amunt que en aquesta localitat hi va impulsar la Tardor Literària, avui molt consolidada. Igualment, coŀlaborà activament amb l’Aixernador Edicions, on publicà diversos llibres (és d’interès especial Jacint Verdaguer. La formació d’un mite, 1995), sobretot rutes literàries, i hi dirigí una coŀlecció fins que l’editorial va fer fallida. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 619-668

Estudis romanics 46_int.indd 634

12/1/24 9:40

NECROLOGIES

635

Un projecte gegantí: la Geografia literària i el portal Endrets

En els darrers anys el professor Llorenç Soldevila ha dedicat el gruix dels seus esforços a la construcció d’un magne projecte: la Geografia literària. Els volums que han sortit no porten el complement del nom que és implícit en el títol i que respon al contingut: dels Països Catalans. De fet, es pot considerar una derivació de la seva tasca com a constructor de rutes literàries. Sembla que fou el 2004 que començà a perfilar el pla de treball. La primera idea es va anar articulant en un conjunt de dotze volums, el primer dels quals, Comarques barcelonines, va aparèixer el 2009. I fins avui Comarques lleidatanes, l’Alt Pirineu i l’Aran, Comarques tarragonines i Terres de l’Ebre, Comarques gironines, Illes Balears i Pitiüses, País Valencià, Barcelona Nova, Barcelona vella, Barcelona nova i el Barcelonès. El 2021, com a tancament de la sèrie, donà a la llum Universos literaris. Vuitanta-cinc semblances, de 532 pàgines, que va de Ramon Llull a Albert Villaró, passant per tota la història de la literatura catalana. Textos i fotografies que sintetitzen, d’alguna manera, línies, no pas totes, que han configurat i configuren itineraris existents, que han recreat paisatges i que han projectat indrets nous arreu de la geografia dels territoris catalans. En el moment de la seva mort ja havia enllestit el volum corresponent a Andorra (vol. 7) i tenia avançat el que havia d’abraçar les Franges, la Catalunya del Nord i l’Alguer (vol. 11). Llorenç Soldevila és, segurament, una de les persones que ha llegit més autors catalans, tots els de primera fila fins a molts dels de cinquena. En el seu projecte, inicialment pensat per a autors canònics, el ventall es va obrir a tots els estrats que conformen la nostra literatura, de qualsevol literatura. D’aquí la riquesa d’informació de la Geografia literària, que no s’explicaria sense la complicitat de centenars de persones d’arreu del territori amb les quals ha contactat. Ni de la voluntat de l’autor de trobar l’escriptor i el text adequats, el lloc adient, la fotografia feta gairebé sempre expressament. I, per acabar el volum, trobar el finançament, institucional o privat, amb no poca paciència, i insistència. L’esponerosa realitat del conjunt demostra la qualitat humana, investigadora i cívica del Dr. Soldevila. La Geografia literària es complementa amb el portal web Endrets.cat (de fet, la versió digital, molt ampliada, de la Geografia). Es tracta d’un portal obert que permet cercar i veure les relacions entre autors, textos i espais geogràfics. A la pàgina web s’informa que hi apareixen 1.143 autors, 9.366 textos, corresponents a 4.776 indrets, i gairebé 1.900.000 paraules. A més, s’hi ofereixen sis rutes literàries i enllaços a altres pàgines web relacionades amb geografies literàries. Actualment el web Endrets.cat està en procés de migració a una nova plataforma, recolzada per un programari de gestió de continguts més modern i àgil que el de la primera etapa del projecte. Això ha de permetre, alhora, reformular l’aspecte públic del portal que a partir d’ara, entre altres millores, es presentarà segons un sistema adaptatiu de visualització que tant ha d’anar bé per a pantalles d’ordinador com en telèfons mòbils. Aquestes accions de millora formen part d’una nova fase del projecte Endrets.cat en què es pretén socialitzar encara més els continguts de la pàgina web creant rutes literàries per a Ajuntaments: Argentona, Balaguer, Ripoll, Viladrau, etc. I obrint els continguts a un sistema coŀlaboratiu (a l’estil de les xarxes socials) per interactuar amb els usuaris de la plataforma, els quals podran proposar nous autors, textos i llocs, o bé informar de correccions dels continguts publicats. Llorenç Soldevila ha estat treballant fins a última hora amb l’equip de seguiment i manteniment del portal, que, com s’ha dit, està en procés de reformulació. Cloenda

La tasca feta pel professor Llorenç Soldevila ha estat monumental, sobretot en l’aspecte quantitatiu, però també en el qualitatiu, de manera especial en l’obra didàctica. Tot, fet sempre al servei Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 619-668

Estudis romanics 46_int.indd 635

12/1/24 9:40

636

NECROLOGIES

de Catalunya i de la cultura. Segurament, si no hagués portat una vida d’activista cívic i cultural tan intensa, hauria deixat encara més obra. Però, en tot cas, ha deixat molts deixebles i moltes iniciatives obertes, una herència fecunda que perdurarà en el futur. Ramon Pinyol i Torrents Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya Institut d’Estudis Catalans Vicent Salvador Liern (1951-2023) La ciutat literària de Vicent Salvador

La ciutat literària del ciutadà lingüista, literat, professor i poeta valencià Vicent Salvador Liern (Paterna (L’Horta), 1 de gener del 1951-València (L’Horta), 24 de gener del 2023), familiar per via materna del saineter de la Renaixença Rafael Maria Liern, es pot contextualitzar amb les seues pàgines del volum La lingüística en España. 24 autobiografías (2014), entre els mestres i apassionats racionals de l’Anàlisi del Discurs, i totes les companyies metodològiques i temàtiques dels llenguatges humans. I es vincula more litterario amb el seu vitalisme, expressat en entrevistes dels darrers anys: «Vaig estar fa poc amb Harold Bloom, després que vingués a Barcelona a recollir el Premi Catalunya, passejant-lo per València i sopant amb més gent i ens recordava el seu pessimisme sobre la capacitat de fer llegir els estudiants i el seu avorriment cap als mitjans tecnològics de distracció que impedeixen la lectura. Jo no compartisc aquest pessimisme» (Escola Catalana, 393, 2002). Així ha estat, fins als darrers anys d’implicació en la lingüística aplicada a la ciència i el camp mèdic i de la salut, amb el plaer de l’estudi i la pràctica del sonet, el romanç o el poema en prosa, vingués de l’amic Estellés, o abans, de Garcilaso, Góngora o Quevedo — perquè la seua inicial formació procedia de les aules de la Universitat de Barcelona, el Meridià inteŀlectual, l’Atenes dels universitaris valencians, per les classes del savi que li dirigí la tesina sobre Góngora: José Manuel Blecua (en la primavera del 1972). Ab initio, per tant, la literatura sostingué després i sempre el seu aprenentatge i el seu mestratge científic, dialogant, aprés també del savi Sebastià Serrano, des de la tesi doctoral, Programa d’investigació per a l’elaboració d’una teoria del poema, fonament d’El gest poètic. Cap a una teoria del poema (1984, Premi València d’assaig), un dels llibres decisius de la teoria literària valenciana i catalana contemporànies, i sobretot, a propòsit de la metàfora i la ironia; i amb qui sempre participà coŀlegiadament: per exemple, en el breu i intens promptuari De la literatura com a signe (1988, amb Àlex Broch, i Josep Maria Llompart). La contribució biogràfica i científica de les obres de Vicent Salvador es fonamenta en la vivència del Mediterrani vitalista i conversacional dels debats a les aules o a les tertúlies de la València nocturna, arran també de la celebració dels Premis Octubre, o de qualsevol ciutat del món on hi hagués un congrés de Lingüística o ressonés el País Valencià: no altrament de la tertúlia com a màxima expressió social, s’explica la seua supervivència, compartida amb Jaume Pérez Montaner, a l’explosió de la bomba d’una matinada del 1994 a Sueca (la Ribera Baixa), a la casa de Joan Fuster. I es projectà en la participació institucional en tots els àmbits de la galàxia Gutenberg i de la galàxia McLuhan. Per no oblidar, la permanent acció institucional que pot representar la seua contribució, convé esmentar la reunió de filòlegs de llengua espanyola i catalana, organitzada a Segòvia (1994), per la Generalitat de Catalunya i l’Instituto Cervantes —com a paraŀlel dels encontres d’escriptors de les llengües d’Espanya—, coordinada per José Manuel Blecua, José AntoEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 619-668

Estudis romanics 46_int.indd 636

12/1/24 9:40

NECROLOGIES

637

nio Pascual i Joaquim Rafel, i amb participació de Fernando Lázaro, Antonia Martín Zorraquino, Darío Villanueva, Jon Juaristi, Ignacio Bosque, Violeta Demonte, Aina Moll (i qui signa aquesta nota admirativa)... I també, com a membre del Patronat de la Biblioteca Nacional de España (anys 2005-2008), sota la direcció de Rosa Regàs. I sobretot, per una permanent activitat editorial, des de la coŀlecció «Comunicació» de Publicacions de la Universitat de València, amb les Universitats d’Alacant i Jaume I de Castelló, esdevinguda després l’esplèndida coŀlecció actual Aldea Global, amb les universitats de València, Jaume I, Autònoma de Barcelona, i Pompeu Fabra. I per un escreix de participació i de publicació en coŀleccions i obres de Tres i Quatre, Tàndem, Bromera, Abadia de Montserrat, Edicions 62, o Onada; i en revistes com Caplletra, L’Espill, eHumanista, el Journal of Catalan Studies, Révue d’Études Catalanes, Zeitschrift für Katalanistik, Afers, Reduccions, Ítaca, Articles, o Escola catalana; i en els anys recents, la científica i interdisciplinària Mètode (dirigida per Martí Domínguez). Aquesta seua perspectiva —científica, cultural, didàctica— de transferència del coneixement, s’estengué sempre a una internacionalitat pragmàtica de participació associativa: actiu sempre, en conferències i publicacions, del PEN Club, de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, l’Institut Joan Lluís Vives, l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, l’AngloCatalan Society, la North American Catalan Society, la Deutsch-Katalanische Gesellschaft, o l’Associazione Italiana di Studi Catalani... Des de feia cinc dècades, havia pautat les creacions i resultats de la recerca en la coŀlegialitat i la interdisciplinarietat de projectes, de la rellevància de L’inscription des biais sociocognitifs dans la langue (CRNS de França, dir. Pierre-Yves Raccah, 1999-2002); o Translation, Multilingualism, Information and Communication Technologies and Transference of Knowledge (Tramictek) (European Network of Excellence, dir. Vicent Martínez, 2002-2007); o Comunicación en la Empresa y en las Instituciones: Mecanismos discursivos de gestión del conocimiento y persuasión social (dir. Esperanza Morales, 2010-2013); i la implicació dels seus coŀlegues de la Universitat Jaume I, del Grup Llengües i cultures europees i nous llenguatges literaris i audiovisuals en recerques sobre Lenguaje y cultura de la salud (2015-2017), sobre La construcción discursiva del conflicto: territorialidad, imagen de la enfermedad e identidades de género en la literatura y en la comunicación (2018-2020); L’espacialitat com a construcció cognitivoemocional en l’àmbit literari (2018-20) o Anàlisi crítica de les estratègies narratives amb aplicació preferent a l’àmbit sociocultural valencià contemporani (2022-24). A partir d’aquesta notable mostra de recerca, resulta indefugible subratllar-ne la correlativa coŀlegialitat científica i pedagògica: protagonista de la generació del compromís i la modernitat de les ciències humanes, la lingüística i els estudis literaris en les universitats hispàniques, i les valencianes: ell amb docència i recerca en la Universitat de València, la Universitat d’Alacant i la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana; i cal recordar que la seua és la primera generació valenciana a impartir al País Valencià titulacions universitàries superiors i autònomes de Filologia, Lingüística i Literatura. Com pocs altres professors i investigadors, en el vessant de la recerca, la docència i l’obertura cultural i literària, i en temps de transformacions socials i culturals, ha compartit tres generacions de mestres, companys i alumnes en la recerca o l’acció discursiva, lingüística i literària. Al mestratge permanent i mutu de Sebastià Serrano, i altres afinitats posteriors, com la de Joan Fuster o la de Joaquim Molas, cal adduir la vinculació —passez le mot, i l’ordre temporal— amb el matrimoni de Robin i George Lakoff (des d’una estada en la University of California Berkeley, 1991), Dominique Maingueneau, Pierre Y. Raccah, Jean Paul Bronckart (després d’una estada en la Université de Genève, convidat per Ximo Dolz, 2001)... I d’aquestes coŀlaboracions i aprenentatges se’n deriva una autèntica xarxa de coneixement filològic i discursiu, docent i investigador, en les recerques dels mestres, coŀlegues, o alumnes (en aquest cas, sovint, amb la direcció de les tesis doctorals) de les universitats de València, d’Alacant i Jaume I de Castelló, i d’universitats catalanes, que mereixen llistat obert: Jaume Pérez Montaner, Vicent EsEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 619-668

Estudis romanics 46_int.indd 637

12/1/24 9:40

638

NECROLOGIES

crivà, Antoni Ferrando, Vicent Alonso, Manuel Pérez Saldanya, Gemma Lluch, Maria Josep Cuenca, Maria Conca, Ferran Carbó, Ramon Rosselló, Lluís Payrató, Josep Murgades, Amadeu Viana, Enric Sòria, Enric Balaguer, Vicent Martínez, Carles Cortés, Lluís Meseguer, Josep R. Guzmán, Adolf Piquer, Heike van Lawick, Daniel Pérez Grau, Laia Climent... Tot fins a la sessió a l’Ateneu de Barcelona, en què hagués hagut de participar Vicent Salvador —o d’ell se n’hi degué parlar— el divendres 27 de maig del 2022, sobre «Joan Fuster, arquitecte d’una cultura», amb Enric Sòria, Dominique Maingueneau, Mercè Rius, Enric Bou i Dominic Keown. Tanmateix, la seua acció comunicativa, científica i literària més es valora alhora amb la combinació contemporània oralitat-escriptura, processual, dialèctica. Així, alguns dels seus temes més rellevants i publicacions procedeixen de conferències i ponències en congressos internacionals, com les següents: «La poesia del trobador Guillem de Berguedà: estilística i pragmàtica del discurs» (Aix-en-Provence, 1983), Metaphor and argumentation (Amsterdam, 1990), «Aspectes semanticopragmàtics de les condicionals: aplicació a un corpus de proverbis catalans» (Zürich, 1992), Análisis de algunos marcadores discursivos en un corpus conversacional bilingüe espanyol-catalán (amb Josefa Berenguer, Palermo, 1995), «La Rondalla de rondalles: de la fraseologia dialectal al model narratiu» (Cagliari, 1998), Discours scientifique et communication sociale (Limoges, 2001), Métaphore grammaticale et discours scientifique (París, 2001), Traducir el encanto: universalismo, imaginación y didacticidad en Le Petit Prince (Las Palmas, 2002), «Estratègies de la divulgació sociosanitària: aplicació a l’anàlisi d’un glossari sobre la SIDA» (amb Cecili Macián, València, 2004), «La gestió de la didacticitat: cadenes anafòriques i tasques interpretatives» (Barcelona, 2006), «Entre retòrica i gramàtica: les estructures de la concessivitat en català» (Budapest, 2006)... La socialització pragmàtica d’aquest àmbit de comunicació oral es manifesta en l’opera aperta d’un currículum copiós de conferències pràctiques, locals, nacionals o internacionals, sobre proteics assumptes: l’eufemisme en el discurs polític, la gestió de la interacció en l’entrevista política, les fonts d’energia, els protocols de la interacció clínica, la presa de contacte entre pacient i professional, l’actuació podològica, els horòscops, la SIDA, la partícula de Higgs... Et sic de caeteris, fins a la sessió que havia de presidir el diumenge 6 de novembre del 2022, de la conferencia de l’Anglo-Catalan Society en la seua Universitat Jaume I, sobre Alternative Representations of Desire in Contemporary Catalonia. Cal conéixer, comprendre i compartir les publicacions de Vicent Salvador sobre la base de la interdisciplinarietat i l’eclecticisme, contra tota frontera del coneixement —per cert, si de fet no considerem la noció de frontera, com havíem discutit més d’una vegada, atenent els criteris matemàtics o topològics que podria representar el pensament de Sebastià Serrano, o també l’enunciat propagat també per Lluís V. Aracil: en realitat, una “frontera” no “limita”, sinó que “uneix”, “dialoga”, i expressa —dic jo— la capacitat oberta, “allà” on és capaç d’arribar un país, una llengua, un fet social, una biografia humana. I així també, el llenguatge, els llenguatges, vivint en la tensió entre unitat i diversitat; i en estructura i en canvi: la (seua) crítica s’acara, per tant, a la historicitat amb voluntat de cànon i de consens, i també de dissentiment, de dubte, de contrast, de renovació i recerca. Tot amb tot, en aproximar-se al mapa de realitzacions i propostes teòriques, històriques o crítiques, de Vicent Salvador, no és balder de començar per l’afecció personal, ideològica o emotiva, i local o nacional —que és la manera immediata o imprescindible de ser social i universal. Així, cal adduir el seu tractament crític i pedagògic de personalitats literàries valencianes que ha contribuït a reconéixer: la narrativa d’Enric Valor (abans i després del volum Valoriana (1999), amb Heike Van Lawick); o la de Josep Lozano... I sobretot, els dos punts de referències literàries del país: Vicent Andrés Estellés i Joan Fuster. Del poeta de Burjassot, n’hi ha una executòria biogràfica sencera, des d’Una aproximació a Vicent Andrés Estellés (amb Jaume Pérez Montaner, 1981) i Guia didàctica sobre textos de V. Andrés Estellés (amb Vicent Escrivà, 1981), passant per treballs Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 619-668

Estudis romanics 46_int.indd 638

12/1/24 9:40

NECROLOGIES

639

d’anàlisi, com «L’escriptura estellesiana: claus pragmaestilístiques» (2004), i per la compilació d’una enciclopèdia d’estudis sense parió sobre tots els àmbits de l’autor: L’obra literària de Vicent Andrés Estellés. Gèneres, tradicions poètiques i estil (2017, amb Manuel Pérez Saldanya, impulsada per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua); fins a un dels projectes fonamentals de la història literària valenciana contemporània: la seua coordinació de l’edició de l’Obra completa, procés presentat en Opera estellesiana (2010, amb Adolf Piquer i Daniel Pérez Grau), i en procés actual d’hesitada reordenació, compleció i publicació. I quant als estudis de les idees i els llenguatges fusterians (com a paradigma, a més o especialment, de l’assaig), cal consignar les múltiples conferències, articles, i edicions, com a background de l’exceŀlent aplec Fuster o l’estratègia del centaure. Per a una anàlisi del discurs fusterià (1994). En general, tanmateix, atenent la diacronia i la permanència d’interessos i propostes de Salvador, cal remarcar-ne la fonamental implicació en la teoria literària i les anàlisis del discurs literari, des del ja citat El gest poètic. Cap a una teoria del poema (1984) esgallat de la tesi doctoral, passant per La frontera literària. Dotze discursos sobre el discurs (1988), i l’adaptació —en alguns aspectes, reescriptura compartida— d’Elements de lingüística per al discurs literari de Dominique Maingueneau (1995). Sens dubte, dins el panorama d’estudis teòrics i aplicats, com un nus multidiscursiu, hi destaquen els estudis sobre la metàfora, acarada amb múltiples enfocaments i propostes des de l’estilística i des de la pragmàtica, en un seguit d’aplicacions, que es poden pautar amb Metaphor and style in Catalan (en The Pragmatics of Catalan, 2011, coord. Lluís Payrató i J. M. Cots), «Metáfora y fraseología en el discurso periodístico de tema político» (2012), o «Sobre el coneixement analògic: la metàfora en el discurs de la biotecnologia» (2019). A l’estirp d’aplicació de la teoria literària, no ha deixat de sumar-hi l’enfocament historicocrític —social, lingüístic, estilístic—, a propòsit de la fraseologia («La Rondalla de rondalles: de la fraseologia dialectal al model narratiu», 1998), o de la toponímia (Sémiotique de la toponymie: analyse de quelques cas dans la littérature catalane, 1993). I de fet, reuní de manera misceŀlània, en Els arxius del discurs. Episodis valencians d’història social de la llengua i literatura (2001), estudis locals, fraseologia, recepció de la tradició textual, i anàlisis de textos segons gèneres. Altres aplecs fonamentals d’estudis són, precisament, consagrats a anàlisis crítiques sobre constants de gèneres en la societat valenciana: l’antologia canònica i pedagògica Vint anys de noveŀla catalana al País Valencià (amb Adolf Piquer, 1992); i les misceŀlànies Poesia, ciutat oberta. Incursions en el discurs poètic contemporani (2000), amb títol —esment d’Umberto Eco— de civilitat i d’interrelació de gèneres; i Figures i esbossos. Estudis sobre literatura valenciana contemporània (2012), on s’integren el “Fuster, educador”, Enric Valor o Carmelina Sànchez Cutillas. Sobre l’interés comunicatiu del teatre valencià, cal citar «Del dialectalisme i del discurs coŀloquial: una aproximació als sainets d’Escalante», amb atenció a l’oralitat i a les vicissituds de la “llengua literària”. I en tot cas, l’assaig completa la seua “obertura” a la literarietat, des de l’antologia fonamental Tebeos per a inteŀlectuals. Vint-i-cinc anys d’assaig al País Valencià (1985), fins al recent caracteritzador «L’assaig com a gènere: un territori de frontera» (2018). És a mitjans dels anys noranta del segle passat —de retorn de l’estada a Berkeley, potser, diria jo— que les recerques de Vicent Salvador van al nucli dels estudis lingüístics i insisteix a vincular la gramàtica al cognitivisme, la pragmàtica i l’anàlisi del discurs: així, en Sobre la dicotomía Estructura / Uso: gramaticalización, idiomaticidad e interferencia pragmática (en María Teresa Echenique dir., Historia de la lengua española en América y España, 1995), i en aplicacions a determinants aspectes de la sintaxi: Concessivity and processes of grammaticalization: the case of the Catalan concessive ‘encara que’ (en José Luis Cifuentes, ed., Estudios de Lingüística cognitiva, 1998). I sobretot, en el capítol «Les construccions condicionals i les concessives» de la Gramàtica del català contemporani (Joan Solà, Maria Rosa Lloret, Joan Mascaró, Manuel Pérez Saldanya, dirs., i coŀlaboració de Gemma Rigau, 2002). Tanmateix, dues notes integren tan inteEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 619-668

Estudis romanics 46_int.indd 639

12/1/24 9:40

640

NECROLOGIES

ressant contribució: així, Salvador comença el seu capítol amb un epígraf tipològic i propedèutic: «Caracterització general: entre la coordinació i la subordinació», i encara amplia el focus, en una conferència posterior (2006), «Entre la retòrica i la gramàtica: estructures de la concessivitat en català». I alhora, el corpus o exemplari adduït —sobre la concessivitat— és ben notable: el diari Avui, TV3, Boccaccio, Timoneda, Martorell, J. Maragall, J. Salvat Papasseit, Escalante, el narrador costumista J. Pascual Tirado, i el narrador Lluís A. Baulenas. Així, el corpus sol ser tan o més rellevant que la metodologia —ja aquesta sempre interdisciplinària—, compromesa, apassionada en la dada viva i variada (i encara algú incaut el considerava propens a teoritzar, a sotmetre la realitat proteica dels textos davall el mandat de la teoria!). Així, per bé que en aquest àmbit, les estructures sintàctiques són el nucli de la reflexió, mai s’entenen fora de la variació: Transitivité et interférence linguistique: la construction A + complément d’objet direct en espagnol et en catalan (1993); o més recentment, «Argumentació i estructures lingüístiques» (dins N. Alturo et alii (ed.) L’argumentació, 2006). Més encara, en altres recopilacions, com El discurs prefabricat. Estudis de fraseologia teòrica i aplicada (amb A. Piquer, 2000). rescata per a la coŀlaboració amb la gramàtica fenòmens lingüístics “perifèrics”, que reclamen l’antropologia, l’oralitat... El seu treball es titula «Engegueu el ventilador amb les mans ben netes. Fraseologia, metàfora i interdiscurs en la comunicació política». L’àmbit ideològic i temàtic exactament actual i previst per als pròxims anys d’aquesta obertura a les anàlisis dels discursos s’estén als gèneres, al cos i la salut. Així, l’anàlisi paradigmàtica de la poeta —no poetessa: poeta— «Maria-Mercè Marçal: Dona i poesia, més enllà i més ençà del mirall de la Medusa» (Jordi Malé i Laura Borràs (ed.): Literatura catalana: teoria i crítica, 2001), continuada en «Cos i mirada en l’escriptura de la dona: la literatura segons M. M. M.» (en l’homenatge jubilar Professor Joaquim Molas. Memòria, Escriptura, Història, 2003), i sobretot, en la direcció de la tesi doctoral de Laia Climent, culminada en Maria-Mercè Marçal: cos i compromís (2008). La línia fonamental de treball oberta en els darrers anys, era la lingüística aplicada a la salut: des d’«El discurs de la podologia en internet» (amb Cecili Macián, 2003), passant per «Pràctiques discursives en l’àmbit sanitari: Contextos, gèneres i estils» (2012), fins a dos llibres internacionalment valuosos: Discourses on the Edges of Life (amb Adela Kotatkova i Ignasi Clemente eds., 2020), sobre la mort des de l’antropologia, la medicina i els estudis literaris, i Understanding the discours of aging (amb Agnese Sampietro 2020), amb mirada multifacètica a un dels ítems constitutius de la societat contemporània present i futura. Tot amb tot, el Vicent Salvador viatger del llenguatge i entre llenguatges havia donat i donaria obres rellevants aplicades a quatre àmbits: l’anàlisi (crítica) del discurs, la comunicació, la traducció i la didàctica. Així, la polièdrica recopilació L’ull despert. Anàlisi crítica dels discursos d’avui (2012), des de la publicitat, la televisió o la traducció, i la crítica de gènere o sobre la guerra. Dues dècades abans, dues altres recopilacions notables s’havien assentat en el currículum del Salvador comunicatiu: Teletextos. Lectures de teoria de la comunicació (1989) i Teletextos II. Lectures de sociologia de la comunicació (1990). I, quant a la traducció, resulta iŀlustratiu «Sobre la operación traductora» (amb Maria José Carrión), pròleg a la traducció de Jean-Paul Bronckart, Actividad verbal, textos y discursos. Por un interaccionismo socio-discursivo (2004), on les decisions de traducció (per exemple, dels temps verbals) són glossades en el marc de la reflexió lingüística i discursiva. I també les anàlisis de traduccions singulars: «Retòrica i recepció de la literatura romàntica: sobre les traduccions d’E.T.A. Hoffman» (1998, amb el professor i traductor Josep R. Guzmán), atenent la pragmàtica intercultural; i Recepción literaria y afinidades electivas: Joan Fuster, traductor de Ignazio Silone (2010), que generà una molt important i sensible situació comunicativa: l’anàlisi de Salvador glossava la traducció de Fontamara, que en realitat no havia traduït Fuster, sinó, per encàrrec de l’assagista (però sense fer-ho constar en els crèdits de l’edició de la traducció), un gran coneixedor de la llengua italiana, Joan Francesc Mira (voldria subratllar Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 619-668

Estudis romanics 46_int.indd 640

12/1/24 9:40

NECROLOGIES

641

el meu íntim seguiment del debat enutjós sobre l’error i el fet, i com refermà i reorientà per a Salvador, el reconeixement del lloc social i l’obra successiva dels dos assagistes valencians més importants). I la didacticitat dels discursos va suscitar constantment el biaix pragmàtic i comunicatiu de les recerques i la docència: així, dos manuals universitaris, i adients a la formació dels candidats al professorat d’ensenyament mitjà, essencial qüestió de la dècada dels anys vuitanta del segle vint: la Invitació a la literatura catalana (amb Vicent Escrivà, 1986), i la Invitació a la llengua catalana (amb Antoni Ferrando, Miquel Nicolàs i Manuel Pérez Saldanya, 1987). Estan superats ja eixos manuals, en els temps proteics valencians actuals? Potser no. En tot cas, entre els camps d’implicació de l’autor amb la didàctica, cal remarcar la seua atenció a la contística, en «Factors sociocognitius en la figura de la Ventafocs: de la tradició secular a les adaptacions actuals del relat» (amb Gemma Lluch, 1999), i també les aplicacions a formació dels mestres, la lectura i l’escriptura: així, en L’ensenyament del discurs escrit (amb Isabel Ríos, 2008). L’opera aperta de Vicent Salvador presenta un currículum social de recerca i de crítica, ramificat, si no, fonamentat, en l’escriptura poètica no desvinculada de l’Acadèmia i de la crítica original —no altrament, dit en general però precisament, que altres notables referents contemporanis: Paul Valéry, T. S. Eliot, Joan Maragall, Carles Riba, Luis Cernuda, Dàmaso Alonso, Joan Fuster, José Maria Valverde, Joan Ferraté, Gabriel Ferrater, Jaime Gil de Biedma, Pere Gimferrer o Antoni Marí. En definitiva, no es pot separar el Joan Fuster del Dietari i el d’Escrit per al silenci. El Gil de Biedma del Diario del artista seriamente enfermo i el dels assaigs d’El pie de la letra. El Gabriel Ferrater de Les dones i els dies i el de Sobre literatura. Els miralls, els espais deserts i les aparicions de Gimferrer i els seus dos esplèndids dietaris. La trilogia poètica d’Antoni Marí i La voluntat expressiva... I el Vicent Salvador de Calabruix i El gest poètic, o Mercat de la sal i Fuster o l’estratègia del centaure. Però encara i sobretot, la “poesia, ciutat oberta” de Vicent Salvador és portaveu i tornaveu de la biografia i la vida quotidiana i cívica. Així és la seua des d’Argiles (1980), en el qual Salvador Espriu trobà “versos de debò, humans”, “troballes poètiques i verbals” i un “clar lirisme”; i immediatament, Ritual de cendra (1981), on la literatura postula decasíŀlabs: Encabir la desfeta de la vida en caixes de sonets ben embalades -com ha escrit l’Estellés, de qui ho he aprés i posar-hi un gran llaç al bell damunt.

I després, la pluja ciutadana de Calabruix (1984, any d’El gest poètic), on reprén i socialitza versos lliures: La rudesa de la Ciutat i una màgia d’apeŀlacions infantils i realitat adulta, recordada, patida, embellida. On habite l’oblit, als clars jardins mai no estimats per l’alba, on jo esdevinga pur indici d’argiles apagades pel temps.

Ecos heretats, compartits amb Vicent Andrés Estellés, Luis Cernuda... Fins a la definitiva crònica personal del pas del temps personal i social, vital i viscut, autèntic Mercat de la sal (1993): crònica victoriosa del desencís de l’autor ja quaranté i testimoni del decés del pare: «Hi ha una certesa: demà serà dissabte i cal traure la vida al mercat de la sal». Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 619-668

Estudis romanics 46_int.indd 641

12/1/24 9:40

642

NECROLOGIES

Last but no least, la culminació de la ciència i la consciència comunicativa de Vicent Salvador, d’acció comunitària i coŀlegiada, salta fronteres discursives i estilístiques —i per això s’afirma en els subtítols, no merament paratextos o metatextos, que maniàticament impulsa en els llibres, els articles i fins i tot els projectes d’investigació. I es pot comprovar en els temes i les incitacions dels treballs publicats en el seu any 2022, darrer i definitiu: «Pragmàtica dels textos i debat social sobre la COVID-19: estratègies negacionistes, liberalisme i comunitarisme», i Riesgo y peligro en los trastornos del juego: discursos sobre la ludopatia (amb Adela Kotatkova); The Social Debate on Energy Sources and Climate Change: Representations, Argumentation and the Emotional Dimension; i «Notes sobre la poesia de Fuster: el jo convuls» (en homenatge i memòria de Josep Massot i Muntaner). I, finalment, amb l’aplec pòstum de treballs del seu grup d’investigació de la Universitat Jaume I, Lletres valencianes contemporànies. Vicent Andrés Estellés i Joan Francesc Mira, amb l’epíleg de qui signa aquesta necrològica, misceŀlània i pragmàtica. L’obra de Vicent Salvador: ciutat oberta. Ad multos annos. Lluís Meseguer Universitat Jaume I Pere Balañà (1947-2023) Pere Balañà i Abadia va ser arabista, historiador i bona persona. Ens va deixar al mes de març però en tenim una obra copiosa. L’any 1987 publicà1 un recull bibliogràfic amb més de 500 fitxes, totes amb un breu resum i una encertada valoració, d’obres aparegudes des del segle xviii fins llavors. Malgrat ser ben primerenca, encara és útil als qui ens dediquem a l’estudi del nostre passat islàmic i a les conseqüències que va comportar. El seu interès per l’islam i la seva voluntat d’estimular investigadors continuà amb la publicació d’una altra bibliografia, amb 1.758 entrades més.2 Ambdues publicacions van acompanyades d’uns útils índexs antroponímics, toponímics i de matèries. Com a conclusió d’aquests dos ingents treballs, els que fem recerca sobre la història medieval catalana difícilment en podem prescindir. I tampoc no poden ser ignorats pels filòlegs. Em dol haver de referir-me també a una extensíssima continuació que va seguir recollint en Pere i que havia de publicar l’Institut Europeu de la Mediterrània, però que no ha vist ni veurà mai la llum. Passava també de més de mil noves fitxes. Ramon Petit i jo vam tenir a les mans el disquet i, per circumstàncies avui (i llavors) desconegudes, es va perdre en algun despatx. Suposo que es van produir un seguit de desgràcies, agreujades pel fet que en Pere no en guardava cap còpia. De fet, aquest malaurat succés va contribuir a minvar els ànims del seu autor i la historiografia andalusina i catalana va perdre així un exceŀlent investigador.

Si he qualificat de pionera l’obra de Balañà és perquè, tret del gran precedent de Josep M. Millàs Vallicrosa, poca cosa havíem fet els altres historiadors. A la primera recopilació bibliogràfica d’en Pere, hi ressenyava una seixantena d’articles seus i, a la segona, 125. Un dels grans mèrits d’ambdós reculls —i alhora gran entrebanc— és el fet que hi inclou tota mena de publicacions mentre tinguin quelcom a veure amb la història del passat islàmic del que avui és Catalunya: llibres, treballs erudits, d’alta divulgació i de no tan alta, coŀlaboracions en obres coŀlectives, periòdics, fulletons, conferències, ressenyes fins i tot treballs inèdits, que anà a cercar a revistes acadèmiques però també a publicacions locals i fins 1.  Sharq al-Andalus (Alicante), núm. 3. Es va editar també com a separata Els Musulmans a Catalunya (7131153). Una aproximació bibliogràfica. Alacant, 47 p. 2.  Bibliografia comentada de l’Islam a Catalunya (713-1153). Lleida: Pagès editors, 1998, 322 p. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 619-668

Estudis romanics 46_int.indd 642

12/1/24 9:40

NECROLOGIES

643

als llogarrets més insospitats. Ultra això, va ser autor de dotze llibres de temàtica històrica i de dos sobre lèxic, als quals ja em referiré més endavant.3 De fet, després d’en Pere altres estudiosos hem treballat diversos temes i en destaco l’Albert Benet i Clarà (també recentment traspassat), jo mateixa i un reguitzell de joves i no tan joves, pertanyents a l’Acadèmia, com és el cas d’alguns deixebles de Miquel Barceló4 i, després, dels de Ramon Martí, a la Universitat Autònoma de Barcelona;5 dels de Míkel de Epalza, de la Universitat d’Alacant, i un munt de franctiradors que s’han dedicat a l’onomàstica (vegeu les nombroses publicacions a la Societat d’Onomàstica Catalana. Butlletí Interior), a l’arqueologia (Albert Curto, Ana Loriente, Ana Landín, Maria Rosario Martínez, Elisa Ros, Josep Giralt Balagueró, Joan Eusebi Garcia Biosca, entre d’altres), a la numismàtica (Anna M. Balaguer, Alberto García Cantó, Josep Pellicer Bru, Maria Soler, Félix Retamero) i fins i tot a la gastronomia, com és el cas de Josep Garcia Fortuny, amb qui Balañà sovint fou coautor. També cal destacar l’obra d’altres estudiosos, com Maria Teresa Ferrer Mallol, Josefina Mutgé i altres estudis fets des de fora de Catalunya, cas de l’obra molt prolífica de Carme Barceló i d’Ana Labarta, des de les universitats de Còrdova i de València, després, o de Guiem Rosselló Bordoy i els seus deixebles, des de les Balears. Molt notable ha estat també la recerca feta per estudiosos estrangers, com els francesos Pierre Guichard, André Bazzana o Philippe Sénac, o americans, com Thomas Glick i que esmento aquí sense cap pretensió d’exhaustivitat. Els estudis sobre mudèjars i moriscos, no van merèixer la major dedicació de Balañà però també contribuïren al coneixement del nostre passat islàmic, com són l’obra de Pascual Ortega, Pau Figueras, Ana Labarta, Carme Barceló, Ramon Petit, Mikel de Epalza, Ignasi Hernández Terricabras, Luis Fernando Bernabé Pons, José María Perceval, Ricardo García Cárcel, Antoni Simon i jo mateixa.

Pere Balañà, a qui ja he definit com a pioner, va ser l’autor d’una primera sinopsi del període islàmic de la història de Catalunya, amb bibliografia bàsica i diversos apèndixs. Prologada severament per Josep Ma. Salrach,6 Balañà el qualificà d’intent, però en destaco, especialment, el capítol titulat «Els fets. La història événementielle» (pàgines 69 a 119), 7 on estableix molt encertadament les etapes de la dominació islàmica a Catalunya; remarco que la tardança en editar-se una obra com aquesta en una Catalunya on alguns dirigents culturals i polítics no mostren massa interès per conèixer i divulgar el nostre passat islàmic, va obligar el seu autor a escriure una addenda et corrigenda com apèndix final (p. 263-271) que corroboren la cura i la minuciositat amb què el seu autor se n’ocupà. Em refereixo, finalment, a com es lamentava Balañà, en privat i per escrit, del poc interès mostrat pels historiadors sobre el passat islàmic de Catalunya o del que en va dir el fracàs que va suposar el fet que «[l]’escola d’historiadors de la pre-Catalunya musulmana no va reeixir i els estudis principals que podríem aprofitar han estat realitzats en llocs forans, com ara Madrid (professors La Granja i Chalmeta, per exemple) i Saragossa (Corriente, Bosch Vilà, etc.). I com a mostra 3.  Lèxic usual català-àrab, àrab-català. Barcelona: Departament de Cultura, 1994, i Lèxic usual català-àrab, àrab-català. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Secretaria de Política Lingüística, 2005, 86+86 p. Vegeu també «Esmenes a la 1a edició del Lèxic usual català-àrab, àrab-català», annex a la primera edició d’aquesta obra. 4.  Principalment Ramon Martí, Helena Kirchner, Antoni Virgili i Xavier Ballestín. 5.  X. Ballestín, J. Girbert, M. Viladrich, H. Kirchner, J. M. Lluró, S. Selma, C. Folch, A. Cubo. L. Gonzalo, entre d’altres. Centre d’Estudis del Patrimoni Arqueològic (CEPARQ). Grup de Recerca Ocupació, Organització i Defensa del Territori Medieval–OCORDE, Departament d’Història Antigua i Medieval. Instituto de Estudios Medievales, des de 1981. 6.  Els Musulmans a Catalunya (713-1153). Assaig de síntesi orientativa. Sabadell: Coŀlecció Orientalia Barcinonensia, Ausa, 1993, 284 p. 7.  Ja havia publicat la selecció dels fets més remarcables a Crònica política de la pre-Catalunya islàmica, Rafael Dalmau, Barcelona, 1992, 80 p., i, més endavant, el també valuós L’islam a Catalunya (segles viii-xii), 119 p., Rafael Dalmau, Barcelona, 1997. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 619-668

Estudis romanics 46_int.indd 643

12/1/24 9:40

644

NECROLOGIES

fefaent del que succeïa, l’any 1989, explicava que només 11 de les 1.800 pàgines de la Història de Catalunya editada per Salvat en 6 volums, parlen dels musulmans a Catalunya».8 Sortosament, les coses han anat canviant..., a fi de bé. *** Hi ha també una altra faceta en el treball de Pere Balañà que bascula entre la història i la filologia, com és el cas de nombroses publicacions, sovint en revistes locals o de divulgació, que van contribuir al coneixement del nostre passat islàmic a un públic no especialitzat. Un bon exemple pot ser Navès, els musulmans i el comte Guifré “El Pelós”, publicat amb motiu del mil noranta-quatrè aniversari de la mort del que es considera fundador de la Casa Catalana. Més que preocupar-se per l’etimologia del topònim, es decantà per demostrar, a partir d’una font àrab, que el comte hi fou ferit de mort. El text àrab, unicum, ho situa al castell d’Awra i, entre molts altres intents d’identificació per part de diversos historiadors, Balañà l’identifica amb la Vall d’Ora del terme de Navés (Solsonès).9 Esmento també les dues obres següents: Les arrels islàmiques de Mequinensa10 i Llegendes de moros i cristians,11 ambdues de lectura molt amena. *** Un altre gran tema que Balañà treballà fou el de la filologia, essent com era llicenciat en Filologia Semítica i en Filologia Catalana, per la Universitat de Barcelona (on també es llicencià en Història). L’estudi dels manlleus de l’àrab al català donà a les seves mans els seus bons fruits: diversos llistats d’arabismes, correccions a etimòlegs consagrats i noves propostes. Molt notable és la metodologia del treball Sobre els mots catalans del tipus “Ll-” procedents de l’àrab. Avançament d’una possible “regularitat” etimològica, que presentà com a ponència al Coŀloqui de la Societat d’Onomàstica celebrat a Tarragona12 on, a partir de l’observació del topònim Llorac (Conca de Barberà), que sustenta que prové de l’àrab al-awràq, les fulles, assenyala i defensa la palatalització de l’article romànic en aquest arabisme13 (i en d’altres).14 Una altra aportació considerable va ser l’estudi que va fer sobre el terme etzit i l’establiment de l’origen àrab, negat pel gran etimòleg Coromines i després defensat per l’expertesa de Federico Corriente, malgrat no aportar quin ha estat el seu ètim amb seguretat.15 De vegades, les seves propostes van ser perfilades per altres investigadors com és el cas de Corriente, que acabà de resoldre la hipòtesi sobre l’etimologia del terme bassetja16 a partir de 8.  «La pre-Catalunya musulmana (ss. viii-xii): un esvoranc en la historiografía catalana», Contrapunt (La Garriga), núm. 3, 1989, p. 37-40. 9.  Publicat l’onze d’agost de l’any 1991 per l’Ajuntament de Navès, 43 p. 10.  Rafael Dalmau, Barcelona, 1994, 83 p. 11.  Rafael Dalmau, Barcelona, 2003, 173 p. 12.  Vegeu Societat d’Onomàstica. Butlletí Interior, Barcelona, setembre 1984, p. 45-51. 13.  Vegeu també «Una metodologia simplificada per a la recerca d’etimologies aràbigues. Aplicació al cas de Llorac», Studia in honorem prof. M. de Riquer, III, Barcelona, Quaderns Crema, 1988, p.11-23 i «Vestigis de la dominació islàmica a la Conca de Barberà: la toponímia del municipi de Llorac», Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV, treballs de la Secció de Filologia i Història Literària, VIII, Diputació de Tarragona 1996. 14.  Cas de Lloar (Priorat), Llor (Baix Llobregat i Selva) i Llurri (Pallars Sobirà). 15.  «Etzit, un adjectiu que es perd (d’onomatopeies catalanes)», Estudis de llengua i literatura catalanes, Misceŀlània Antoni M. Badia i Margarit, 12, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 63-75. 16.  «Noves hipòtesis sobre l’etimologia de bassetja», Anuario de filología, Barcelona, 6, 1980, p. 493-506 i F. Corriente, «Precisiones etimológicas a ‘bassetja’ i baldraca’», Anuario de filología, 8, 1982 [1984], p. 105-109. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 619-668

Estudis romanics 46_int.indd 644

12/1/24 9:40

NECROLOGIES

645

l’àrab massajja, origen de massetja, convertit en bassetja per equivalència acústica /m/ = /b/, tal com succeeix amb bandúrria/mandúrria. Però la matèria d’estudi a la qual dedicà Balañà més atenció és, sens dubte, l’onomàstica, i, més especialment, la toponímia. Una troballa interessant, i crec que ben resolta, és el de l’origen dels topònims Cirera, situats sempre en llocs elevats del territori nord-peninsular: és obvi que, com en els casos d’Abella [de la Conca] (Pallars Jussà) o de Montmeló (Vallès Oriental), derivats, respectivament, del llatí apilias (per les bresques semblants als ruscs d’abelles que caracteritzaven el seu sòl) i de melonis (mont on abundaven els teixons), no hi havia un sol exemplar d’aquests elements, sinó que, en el cas de les Cirera, cal referir-se a un origen àrab. En lloc de pensar en un ètim ciresia, fruit del cirerer, tot primer, Balañà assenyalà el terme andalusí hiraza amb el significat de ‘guàrdia’,17 si bé Corriente acabà de puntualitzar que era més probable que derivessin de siraja, lloc des d’on s’emetien senyals lluminosos per advertir de qualsevol perill. Aquest és també l’ètim de la població aragonesa de Siresa i de la navarresa de Ziritza. Un cas curiós, i possiblement ben encertat, és el del topònim Samalús (Vallès Oriental), que creu que constitueix una variació fonètica de Massalús, tal com passa a Samalcoreig (Segrià), que encara es pronuncia vulgarment Massalcoreig a diversos indrets del Baix Cinca. Deriva aquest nom de lloc del compost àrab manzil, ‘alberg’ i ‘Aws’, que identifica amb el d’una tribu àrab que s’hi hauria assentat.18 En recull altres exemples, com Massadella (Navars, Bages), i els valencians Massalalí (Tabernes de Valldigna), Massalavés (Ribera Alta), Massalucà, Massaluca, Massalucans o Massalucar, Massamagrell (Horta), Massamardà (Alboraia, Horta), Massanassa (Horta), etcètera i el mallorquí Massanella (Manacor). Afegeix que la mateixa metàtesi es produeix en el castellà medieval, com s’observa en els casos de Zamamorales al costat de Mazarambrós. Un altra proposta controvertida de Balañà és la dels ètims de Bigues [i Riells] (Vallès Oriental) i de Begues (Garraf) a partir de l’àrab bíqca com a indicatiu d’un ‘lloc enclotat entre muntanyes’ semblantment a com ha derivat en el libanès Vall de la Beqà.19 Cito també la seva proposta sobre Juneda (Les Garrigues), que indicava un emplaçament militar a partir del diminutiu, junayd, de l’àrab jund, ‘exèrcit’, i que sembla ben adient per tal com és «una cruïlla tan notable, en el camí d’Andorra a Tarragona, per un costat, i en la via romana de Tarragona a Saragossa, per l’altra», on és molt versemblant que s’hi haguera establert una petita guarnició de guaita per vigilar i defensar la zona.20 L’Aleixar (Baix Camp) també va merèixer diversos articles de Balañà, 21 com a derivat, d’acord amb J. Coromines, d’al-dixàr o al-dishàr, a partir de l’àrab clàssic al-jixàr o al-jishàr, ‘el 17.  «Les ‘Cireres’ en l’estratègia defensiva andalusina a la frontera superior», Revista d’Igualada, núm. 12, desembre de 2002. 18.  «Samalús: una hipòtesi nova sobre l’origen del nom», El 9Nou (Granollers), núm. 485, agost 1994, i «Massa-/Sama- < Mânzil en la toponímia catalana», Societat d’Onomàstica. Butlletí Interior, p. 15-17. 19.  «L-LI, 1992 [1993], Bigues, un nom de lloc desxifrat» dins Guia de les zones urbanes de Bigues i Riells, Ajuntament de Bigues i Riells, 1989, p. 10-11, amb una rèplica desafortunada de José A. Rodríguez Lozano, «El nom de Bigues no és àrab», Societat d’Onomàstica. Butlletí Interior, L-LI, 1992 [1993], p. 37-39 i les contra rèpliques de Balañà «Bigues (una recerca etimològica controvertida)», Societat d’Onomàstica. Butlletí Interior, L-LI, 1992 [1993], p. 34 i «Sobre Bigues i la investigació toponímica: ‘mètodes i maneres’», Societat d’Onomàstica. Butlletí Interior, L-LI, 1992 [1993], p. 39-44. 20.  «Una etimologia aràbiga per a Juneda», Fonoll (Juneda), núm. 20, febrer 1982, p. 27-30. Vegeu també «Encara més entorn del topònim Juneda», Diario de Lérida, 2 desembre 1984, p. 11; «Juneda avantguarda del regne sarraí de Lleida» Fonoll, núm. 35, p. 43-44; «Juneda, un nom i un document importants», Fonoll, núm. 51, 1990, p. 56-60; «El nom de Juneda segons Joan Coromines», Fonoll, núm. 86 (1996), p. 42-45 i «La penúltima paraula sobre l’etimologia de Juneda», Societat d’Onomàstica. Butlletí Interior, LXXV, 1998, p. 15-21. 21.  «Consideracions sobre l’etimologia de L’Aleixar», Societat d’Onomàstica. Butlletí Interior, XVI, 1984, p. 38-43 i «La influència àrab al Baix Camp», dins L’Aleixar: 8è centenari (1184-1984). Recull d’activitats, 1985, p. 71-85. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 619-668

Estudis romanics 46_int.indd 645

12/1/24 9:40

646

NECROLOGIES

poblat de bordes’. Sobre el poble de Cabassers (Priorat), sovint escrit, a conseqüència de la soŀlicitud oficial del poble, amb la incorrecta grafia Cabacer, gràcies a la documentació antiga, que l’esmenta com a Abincabacer, és obvi que el seu ètim ha de ser un antropònim àrab. Coromines no s’atreveix a proposar-ne cap i Balañà apunta un tal Ibn Kabàs (o Ibn Kabbàs), amb el sufix romànic -er. És possible que no puguem treure’n mai l’entrellat.22 Deixo per al final l’atrevit Catalunya =‘la terra de riquesa’. Com d’altres, Balañà també sustentà la seva proposta, encara que no hagi estat acceptada pels estudiosos. D’antuvi, ell adverteix23 que es limita a l’intent d’explicar l’origen del nom de lloc. Com és sabut, la primera documentació figura en el Liber Maiolochinus de gestis pisanorum illustribus, poema de 3.543 versos hexàmetres en llatí, escrit entre els anys 1117 i 1125 i que narra l’expedició liderada per la república de Pisa a les Illes Baleares. A més del corònim Catalania (2, 309), el comte Ramon Berenguer, que també hi prengué part, és anomenat catalanicus heros, rector catalanicus i dux catalanicus (4,207; 6,31; 6,310; 7,97; 8,34; 8,247), i els seus vassalls són designats amb el nom de catalanensis (1,248; 2,109; 3,299; 3,331; 4,122; 5,90 i 7,384) com a distinció del de gots (1,7; 2,287; 5,370; 6,36; 6,50; 6,176; 7,292 i 8,253), referit als occitans. Balañà sustenta que el terme sorgí a partir d’una expressió popular que hauria estat creada pels pirates musulmans de Mallorca i que la nostra terra hauria estat batejada amb l’expressió aràbiga iqtâc al-gunya —o alguna de les seves variants, com qitcat al-gunya, íqtâc al-agniya, qutcat al-gânya, els valors semàntics de les quals canvien escassament entre si—, pronunciada en àrab vulgar en la forma Cata-l-gunya amb el significat genèric de ‘terra de la riquesa’. Tot seguit, Balañà apunta que «[e]ssent possiblement un nom «popular», tal vegada era emprat localment ja des del segle x. La difusió del corònim degué tenir lloc arran de la conquesta de l’illa per l’estol combinat catalanopisà, en fixar-lo per escrit l’autor del Liber Maiolichinus, bo i adaptant a la seva pròpia pronuncia un significat que podia haver perdut ja la /g/ a la parla dels sarraïns de les Illes». A continuació, dona diversos exemples de l’ús de la construcció lingüística iqtâc + X per designar altres llocs arreu dels Països Catalans, com és el cas de l’alacantí Catamarruc < iqtâc Mahrwj o ‘parceŀla de Mahruq’, nom de persona. També l’híbrid Catarroja (València) o Catarroya (Albacete), compostos per l’àrab ‘parceŀla’ i el sinònim de vermell. Inclou també Catalain, granja de la vall i arxiprestat d’Orba (topònim que procedeix probablement de la tribu Awraba) a Navarra, que seria iqtâc al- cayn, ‘la parceŀla de la font’. De l’arriscat [Santa] Catalina del Monte, a Múrcia, ja me’n vaig ocupar jo fa un temps.24 Com és obvi, jo tinc la meva pròpia proposta per al corònim Catalunya i està en procés d’elaboració. No és el moment de fer la crítica profunda de la teoria d’en Balañà, però sí de fer notar que sovint publicava etimologies agosarades, no sempre acceptades per la comunitat acadèmica 25 i sovint molt discutides. De vegades (i crec que ell mateix ho reconeixia) les proposava per tal d’incitar a la millora dels nostres coneixements, mitjançant la provocació. He seleccionat uns quants exemples i variats, però en el benentès que la vertadera obra toponímica de Pere Balañà va quedar recollida dins del seu llibre Els noms de lloc de Catalunya (1989), 22.  «El nom de Cabassers. Dades històrico-lingüístiques sobre la seva evolució» dins Cabacés. Documents i escrits, aplec i comentaris [per] Vicenç Biete i Farre, pròleg d’A. Manent, Cabacés, Ajuntament, 1985, p. 93-98 (amb Josep Garcia i Fortuny), Reproduït a «Cabassers, un topònim controvertit. Estudi documental» dins Homenatge al prof. Emilio Sáez. Aplec d’estudis dels seus deixebles i coŀlaboradors. Barcelona: Universitat-CSIC, 1989, p. 243-254, amb totes les grafies documentades del topònim. 23.  Medievalia, (Estudios dedicados al prof. Federic Udina Martorell), 1992, núm. 10, p. 41-53. 24.  «Homophonic Transformation of Toponyms: some Examples from Andalusi Arabic and a New Instance from Pla de l’Estany», <http://revistes.ub.edu/index.php/SVMMA/issue/current>. 25.  De fet, el gran etimòleg Joan Coromines el va titllar d’arabòman. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 619-668

Estudis romanics 46_int.indd 646

12/1/24 9:40

NECROLOGIES

647

amb pròleg de Antoni M. Badia i Margarit. Es tracta d’un conjunt de propostes etimològiques, reunides per comarques, que no va assolir l’acord de tots els investigadors. És per això que la seva segona edició portava el subtítol Aproximació al coneixement geogràfico-històric dels municipis i comarques del Principat,26 que ell mateix qualifica «d’un intent d’ajustar-se cada cop més fidelment a la realitat viva d’un país que canvia i es transforma a fi de millorar». Gràcies, Pere per tota la teva feina! Dolors Bramon Institut d’Estudis Catalans Ricard Torrents i Bertrana (1937-2023) El 4 de març de 2023 va morir, després d’una fatigosa i força llarga malaltia, Ricard Torrents i Bertrana (Folgueroles, 1937 – Barcelona, 2023). El professor Torrents ha estat un inteŀlectual humanista de llarga trajectòria, creador molt rellevant d’institucions (Universitat de Vic, Eumo Editorial, Societat Verdaguer), estudiós i revitalitzador del verdaguerisme, pedagog i activista civicocultural tenaç. Si per una banda representa un gran buit per a la cultura catalana, per l’altra deixa un llegat impressionant de deixebles i d’institucions creades. M’afanyo a afegir que entre ell i jo no hi havia cap relació de parentiu. En el pròleg que Joaquim Molas li escrigué a Verdaguer. Estudis i aproximacions (1995), en destacava el següent: «Torrents, malgrat l’aparença dubitativa i reservada, és un home d’acció. Més ben dit: un programador i, alhora, un gestor cultural que ha muntat a Vic un dels complexos universitaris i editorials més actius del país. [...] I un conscienciós investigador en el camp de la pràctica pedagògica o de la literària [...]». La valoració de Molas, sintètica com era el seu estil, essent bàsicament adequada, necessita una ampliació i unes matisacions que, d’alguna manera, és el que es pretén de recollir en la present necrològica. No voldria deixar d’esmentar, ni que sigui de manera molt ràpida, que tota l’activitat de Torrents que aniré comentant està inscrita, des de la seva llibertat no partidista, en el somni del projecte de país que tenia i, doncs, no és estrany veure que va participar en totes les Jornades «El nacionalisme català a la fi del segle xx», presidint l’Associació per les Noves bases de Manresa, manifestant-se contrari a una constitució europea que no reconeix nacionalment Catalunya o demanant de votar en blanc un estatut retallat. La creació de la Universitat de Vic s’ha de veure justament en aquest context. L’editor, el traductor i el periodista

Ricard Torrents, que no concebia la vida sense els llibres, molt abans de crear Eumo, ja estava implicat en projectes editorials. Així, el 1965 el trobem, al costat de Jordi Sarsanedas i Antoni Pous, en un intent d’obrir una coŀlecció d’assaig, que proposaren a Aymà-Proa, després a Raixa i que, al final, va entomar Anagrama, amb el nom de Textos, que només va durar dos anys (19691970). Hi van sortir uns pocs títols, entre els quals una traducció de l’anglès, El capitalisme monopolista, de P. A. Baran i P. M. Sweezy. Després, a l’editorial Lumen va crear La Paraula Menor, on aparegueren els primers llibres poètics de Segimon Serrallonga i Lluís Solà, les Versions de Paul 26.  Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1990. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 619-668

Estudis romanics 46_int.indd 647

12/1/24 9:40

648

NECROLOGIES

Celan d’Antoni Pous, el primer llibre de proses de Miquel Martí i Pol (Contes de la vila de R...), dos volums de Marta Pessarodona, un de Francesc Parcerisas, un de quatre noms joves (Enric Barbat, Josep Albanell, Josep Elias i Agustí Pons) i Carta al pare, de Kafka, en traducció del mateix Torrents. Encara, dins Lumen, una coŀlecció de títol ribià, Sis Joans, destinada a lectors joves amb títols d’autors catalans i estrangers moderns i contemporanis, de la qual sortiren entre 1979 i 1985 amb gairebé una vintena de títols, entre els quals obres de Riba, Ruyra, Bertrana, Martí i Pol, Poe, Hesse, una antologia de narradors joves, etc. El projecte de més abast i que perdura fins avui fou la constitució, aquell mateix 1979, d’Eumo Editorial, a Vic, amb un nom que era l’anagrama d’«Escola Universitària de Mestres d’Osona». Vinculada des de l’origen, doncs, als Estudis Universitaris de Vic i tot seguit a la nounada universitat (1977), Torrents també en fou el primer director (fins a 1987). La filosofia que inspirà la seva creació ha estat explicada amb detall per ell en una conferència de 1989 i recollida en el seu llibre Les raons de la Universitat (1993). De manera breu, expressa el convenciment pregon que llibres i universitat constitueixen un binomi indestriable i que el saber, malgrat les dimensions de la nostra cultura, s’ha de poder expressar en català per garantir el nostre futur lingüístic i nacional. Els àmbits de la producció d’Eumo són diversos i van des del llibre de text i materials didàctics per a diferents nivells educatius fins a volums lligats a les diverses carreres de la institució vigatana (salut, tecnociència, traducció i interpretació, economia i empresa, narrativa, edició crítica de Verdaguer). És impossible d’esmentar totes les sèries editorials. Però, si cal destacar-ne una, aquesta seria Textos Pedagògics (iniciada el 1894), amb autors que van des de Llull a Tolstoi, i que, de manera emblemàtica, expressa la voluntat pedagògica que ha inspirat el complex educatiu de Vic. Encara, lligada a l’editorial, convé recordar una empresa vinculada a ella des dels orígens, Eumogràfic, amb prestigiosos guardons aconseguits en el seu camp, dedicada al disseny en general i a les tasques de suport editorial (maquetació, portades...). Torrents, sempre implicat en els llibres, va exceŀlir no sols com a editor, sinó també com a assagista i traductor. Els àmbits assagístics (pedagogia, reflexió sobre la universitat, política) surten en altres moments d’aquesta necrològica. Ens aturarem ara en l’àrea de la traducció. Ricard Torrents, humanista i poliglot, no podia deixar de conrear una de les formes de l’escriptura: la traducció. Començà, almenys a publicar, el 1963, a l’editorial Lumen, dos títols: Picoletto. Rondalla d’avui per a petits i grans, de Renato Rascel, i Això teu, això meu, de Mabel Wats. El 1968 va aparèixer la Bíblia, patrocinada per la Fundació Bíblica Catalana i l’Editorial Alpha. Torrents hi tenia tres llibres: dos de l’hebreu, els Proverbis i l’Eclesiastès (conegut també amb el títol de Cohèlet) i, del grec, l’Evangeli de Joan. No cal recordar que Torrents havia cursat a Roma estudis bíblics, un dels seus interessos de començaments dels 60. Val a dir, també, que tots tres llibres són dels més poètics del conjunt bíblic. Sensible als signes del temps, els rics i convulsos anys 60 el porten a traduir el ja citat volum El capitalisme monopolista, una revisió molt crítica amb el model econòmic americà, o el també esmentat de Mabel Wats. Però la traducció més rellevant és la d’un filòsof molt en voga aleshores, Herbert Marcuse, de qui dona a conèixer dos assaigs, sota el títol de Per una nova definició de la cultura (Edicions 62, 1971). També publica diverses traduccions de textos més breus: entre d’altres, de Wilhem von Humboldt, Friedrich Hölderlin, Friedrich Schlegel, Franz Kafka o Robert Musil, al costat de treballs dels catalanistes germànics Johannes Höesle o Georg Kremnitz. Hi ha, tanmateix, dues traduccions que denoten un gran canvi en l’orientació i els interessos de Torrents. D’una banda, la Carta al pare, de Kafka, traduïda el 1965 però no publicada fins el 1974 per Lumen, i Sota la roda (1981), una noveŀla per a adolescents i estudiants de Hermann Hesse que resultà emblemàtica i que reflectia el pessimisme post-68. De l’altra, la connexió amb el seu gran referent des de l’estada a Tubinga i de qui donà el 1982 una versió catalana d’Hipèrion o l’ermità a Grècia. Trobà en el romàntic alemany, al qual fem referència en altres llocs d’aquest Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 619-668

Estudis romanics 46_int.indd 648

12/1/24 9:40

NECROLOGIES

649

escrit, unes afinitats personals i, sobretot, coŀlectives amb la valoració de l’esperit clàssic grec, l’europeisme o els ideals coincidents amb els de la Renaixença. Si l’assaig i la traducció són formes d’escriptura, també ho és el periodisme. D’una banda, va coŀlaborar de manera més o menys esporàdica en un seguit de revistes culturals: Oriflama, Serra d’Or, Revista de Catalunya, Els Marges, Ausa, Reduccions, Anuari Verdaguer, Quaderns. Revista de traducció i Transversal. Però més assíduament en periòdics, especialment a l’Avui, una part dels articles recollits per ell mateix dins alguns dels seus llibres, i al vigatà El 9Nou, on són força nombroses i que convindria aplegar en format de llibre. S’ha recordar que fou un dels fundadors, dins Eumo, de Reduccions (1976), avui la revista degana de les de poesia dels Països Catalans. El verdaguerista

En determinats àmbits, Ricard Torrents era conegut sobretot per la seva dedicació a l’estudi i divulgació de Jacint Verdaguer. Sembla que haver nascut a la plaça, a Folgueroles, davant del monument al poeta, ja fos un senyal del que seria una de les facetes més destacades de la seva vida inteŀlectual. Com és natural, en el seu lloc de naixença hi ha havia un culte verdaguerià permanent i sentir històries relacionades amb la seva vida i escoltar poemes seus formaven part de l’ambient. Com en formaven en el Seminari Menor de la Gleva i al Major de Vic. Però llavors la seva poesia no li produïa un interès especial. I va passar molts anys fins que es despertés la fascinació pel seu iŀlustre convilatà. De fet, el mateix Torrents, en el treball «Els camins que m’han dut a Verdaguer», dins el llibre A la claror de Verdaguer, de 2005, els explicitava, en una mena de síntesi biogràfica personal en què repassava la seva trajectòria inteŀlectual. El Verdaguer que va conèixer fou en essència el que havia estat «segrestat» pel franquisme com el gran poeta «español» que havia cantat les glòries del descobriment d’Amèrica, encara que ja era un escriptor del passat. No cal dir que fins a l’anomenada «transició», com tot el conjunt de la literatura catalana, no formava part dels plans d’estudis de cap nivell educatiu. Hi havia, també, el poeta que l’Església divulgava (i «tolerava») pel gran repertori, en part posat en música, de poesia religiosa, però imposant grans silencis sobre la seva vida. L’autor de les epopeies, sobretot L’Atlàntida i Canigó, tot i el seu contingut catòlic, era per a gaudi de minories. Torrents, com els seus amics del Grup de Vic (Segimon Serrallonga, Antoni Pous, Ramon Cotrina, Josep Junyent), per qui s’interessaven, a través de Joan Triadú, era per Carles Riba, que els acabaria influint pregonament, i per la poesia contemporània catalana i europea. En la seva estada a Tubinga, Verdaguer adquireix una dimensió nova per a Torrents. En el llibre esmentat més amunt, A la claror de Verdaguer, Torrents declarava: Hölderlin ja m’era una companyia d’ençà que n’havia llegit les traduccions de Riba i els versos que havien inspirat als meus companys de Vic. Però a la dècada dels seixanta, a l’Alemanya dividida en dues per la Guerra Freda [...], l’esquerranisme acadèmic dominant a les universitats menyspreava Hölderlin com exemple d’un escriptor reaccionari, suspecte d’exaltar els valors germànics més perillosos. [...] Mentrestant, a les universitats catalanes, on ni tan sols existia la possibilitat de menysprear Verdaguer, s’obrien pas les tesis marxistoides sobre el catalanisme com a producte burgès. [...] Fou llavors que les figures de Verdaguer i de Hölderlin van començar d’acostar-se’m. [...] No gosaria dir que Hölderlin va ser la causa de la represa del meu verdaguerisme, però tampoc no negaria que hi va prendre part, ni que fos perquè vaig fer de Verdaguer el nostre Hölderlin i de Hölderlin el seu Verdaguer.

En definitiva, Torrents va maldar per coŀlocar Verdaguer no sols com un clàssic, sinó com la principal base de la construcció d’un sistema literari català modern, allò que anomenem la RenaiEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 619-668

Estudis romanics 46_int.indd 649

12/1/24 9:40

650

NECROLOGIES

xença, de la qual encara som deutors. En altres mots, Verdaguer era un referent clau de la catalanitat a la seva època, i, doncs, un mite nacional, un símbol de referència de llavors, d’avui i de demà. A més, un escriptor comparable, per qualitat i producció, als seus coetanis romàntics europeus del segle xix. Això és el que està dient en equiparar Hölderlin i Verdaguer. Sigui com vulgui, Ricard Torrents es va abocar amb armes i bagatges a l’empresa verdagueriana, però és impossible de recollir aquí tota la seva tasca. En donarem una mostra dels tres vessants principals. D’una banda, els estudis. El 1980, per a una coŀlecció divulgativa de l’editorial Blume de figures catalanes importants, publicava la seva primera biografia: Verdaguer: un poeta per a un poble. Aquesta seria el punt de partida de les que, amb el mateix títol, revisades i ampliades a fons, va editar el 1995 i el 2002. En paraŀlel, donava a conèixer aquest darrer any Jacint Verdaguer. Autobiografia literària, a partir dels pròlegs i altres textos del poeta que conformen una autèntica autobiografia. I el 2006, Art, poder i religió. La Sagrada Família en Verdaguer i Gaudí (obra guardonada amb el Premi d’Assaig Carles Rahola 2005), on traça les relacions de tota mena entre ambdós sobre un tema que els obsedeix, en el context del mecenatge dels Comillas i els Güell no sols sobre ells sinó en el conjunt del país. D’una altra banda, els estudis, dispersos en revistes, articles, conferències i congressos, que ell mateix va recollir en dos volums de consulta obligada: Jacint Verdaguer. Estudis i aproximacions (premi Crítica de Serra d’Or), amb pròleg de Joaquim Molas (1995), i A la claror de Verdaguer. Nous estudis i aproximacions, prologat per Joan Triadú (2005). Hi trobem una colla de treballs rigorosos sobre la gestació de Canigó, sobre L’Atlàntida, sobre Pàtria o sobre Brins d’espígol, un ventall d’estudis sobre els orígens familiars de Verdaguer i els lligams amb els Torrents, la formació al Seminari, l’Esbart de Vic, les seves lectures, les influències literàries (Llull), entre altres aspectes. Finalment, l’editor de textos. A banda de textos breus desconeguts, Torrents n’ha recuperat, en una edició filològica, no pas crítica —atès que només hi ha un testimoni, però amb tots els altres requisits que li corresponen— fonts, context, recepció, anotació, llengua i estil. Es tracta del volum que obrí la coŀlecció, en curs de publicació, Jacint Verdaguer. Obra Completa, d’Eumo Editorial i la Societat Verdaguer: Dos màrtirs de ma pàtria, o siga Lucià i Marcià (1995). I, en una edició crítica, La Pomerola (2013), amb M. Àngels Verdaguer, a partir de dos textos desconeguts. Descobert un primer text per Torrents i poc després una segona versió per M. Àngels Verdaguer, s’ha acabat trobant una tercera per qui signa aquestes ratlles, considerada definitiva, que avui figura a l’Obra Completa com Primavera (2021). Aquest poema llarg és un mostra notable dels intents de Verdaguer per acostar-se a l’estètica de finals del xix, i, alhora, un exemple d’un dels seus temes més obsessius: la reflexió sobre el poeta, sobre l’art, el misteri de la poesia, la desconsideració per l’obra artística, l’impossible retorn als orígens. Avui aquesta obra ha passat a ser considerada una de les peces més rellevants de la producció de Verdaguer. A banda dels estudis, Ricard Torrents ha aconseguit articular el verdaguerisme actual. Des de Vic, amb la coŀlaboració d’altres estudiosos, inicià el 1986 els Coŀloquis Verdaguer i l’Anuari Verdaguer, que compta ja amb 30 volums, i la Societat Verdaguer (creada el 1991) que aglutina especialistes de diversos camps relacionats amb el Vuit-cents, que, a més d’editar l’Anuari i l’Obra Completa, d’organitzar amb coŀlaboracions amb altres entitats els Coŀloquis, promou i/o participa en activitats acadèmiques i de difusió verdagueriana de manera regular. El pedagog Torrents a l’Institut d’Estudis Catalans

Ricard Torrents va ingressar a l’IEC el 14 de juny de 1999, adscrit a la Secció de Filosofia i Ciències Socials (SFCS). Atesa la seva dedicació als estudis verdaguerians hi ha la creença que va Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 619-668

Estudis romanics 46_int.indd 650

12/1/24 9:40

NECROLOGIES

651

pertànyer a la Secció Històrico-Arqueològica, per bé que s’ha de dir que, vist amb perspectiva, la seva aportació s’ajusta més, per volum i transcendència, a la SFCS. El professor Torrents fou, per damunt de qualsevol altra especialització, un pedagog. El seu projecte vital, cívic i professional és pedagògic. La preocupació pel món educatiu dels anys en què ja havia acabat la seva formació i havia retornat a Catalunya va des de la infància a la universitat, la formació del professorat, la llengua i la literatura com a puntals d’una bona educació. No és casual que ja a Vic doni classes al Seminari i que durant el període 1970-1977 sigui el director del coŀlegi de Sant Miquel, un centre d’elit vinculat al bisbat. El sacsejà pregonament tant des del punt de vista pedagògic com polític, en la mesura que llavors un coŀlegi podia ser-ho. No cal dir que cada vegada va anar resultant un director incòmode per al conservadorisme dominant. D’allà sortí, tanmateix, l’Escola de Mestres, aprofitant les escletxes legals que les normatives del moment havien obert. I no perquè cregués que les legislacions solucionessin gran cosa, sinó perquè, pragmàtic com podia ser —a voltes el podia l’idealisme, cal dir-ho—, cercava la materialització del seu projecte. Per no allargar-nos, podríem resumir la seva dèria per la formació, pels escolars i pels formadors en el que diu a l’inici d’una gran antologia titulada Els grans autors i l’escola (Eumo, 1987), que confegí amb Jaume Carbonell, Antoni Tort i Jaume Trilla: «El pas per l’escola ha esdevingut per a l’home modern una experiència fonamental fundadora de la seva personalitat i el seu destí futurs». Les raons que més van influir en la seva elecció van ser especialment la seva dedicació a l’anàlisi i la reflexió sobre el món universitari, la història de les universitats catalanes i els reptes que la societat coetània planteja a una institució tan antiga i emblemàtica com la universitària. A aquesta temàtica va consagrar múltiples articles, pròlegs i parlaments i tres llibres: Les raons de la universitat (1993), Noves raons de la universitat. Un assaig sobre l’espai universitari català (2002) i La meva aposta per la universitat. Una història per al futur (2017). La creació d’Eumo, en la qual Torrents va tenir un paper fonamental, especialitzada en pedagogia i didàctica, constituí una baula essencial per a la recuperació del català a l’ensenyament i l’entroncament amb la tradició pedagògica catalana. En el camp que ara ens interessa sobresurt la coŀlecció Textos Pedagògics, amb més d’una cinquantena de volums, que, com ja s’ha remarcat, aplega en català els clàssics de la pedagogia catalana i universal, de Plató i Llull a Rousseau i Montessori. Una coŀlecció, convé assenyalar-ho, que fou pionera i que s’avançà dècades a d’altres de línia similar a l’estat espanyol. A la SFCS va tenir una participació activa en els plenaris i com a membre de diversos consells de govern. També, en l’activitat de la Societat Catalana de Pedagogia, filial de la Secció. Amb Pere Lluís Font integraren la contribució de la SFCS a la commemoració, el 2007, del centenari de l’IEC, concretada en el «Curs d’alts estudis sobre cultura, política i societat», recollida en un dels volums dels actes del centenari. Un punt rellevant de la seva implicació en l’Institut el constituí la presentació de la seva candidatura a la presidència de l’IEC, que competí amb la que liderava un altre membre de la seva Secció, Salvador Giner, que fou qui aconseguí de ser elegit. Finalment, cal destacar que, per la seva personalitat i els seus mèrits, va ser designat representant de l’IEC al Consell Escolar de Catalunya (2007-2011). La creació d’una universitat a comarques i no estatal

L’estada a la universitat de Tubinga, com ja s’ha dit, fou transcendental en la trajectòria de Ricard Torrents. Allà tingué no sols uns mestres d’un nivell altíssim, que no puc estar-me de citar: en primer lloc, el filòsof Ernest Bloch, i el lingüista Eugenio Coseriu —protector d’Antoni Pous i introductor del català en aquella universitat—, el romanista Johannes Hösle o el teòleg «renovaEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 619-668

Estudis romanics 46_int.indd 651

12/1/24 9:40

652

NECROLOGIES

dor» Hans Küng —a qui un coŀlega del mateix centre, el després papa Ratzinger, prohibiria d’exercir la docència—. Torrents ha deixat escrit: «La consciència del món, per dir-ho així, la vaig adquirir a Alemanya a la dècada dels seixanta» («L’Estatut que voldria»). Tubinga, ciutat petita de Suàbia, esdevingué un mirall per al somni universitari de Ricard Torrents. A banda de les diferències fonamentals (universitat del segle xv no suprimida com la de Vic del xvi per Felip V, un esperit de llibertat que el franquisme no permetia a Catalunya, la poca alçada inteŀlectual del professorat). Segons Francesc Codina, allà es forjà el que ha anomenat «L’optimisme militant de Ricard Torrents». El 1977, en un local del coŀlegi de Sant Miquel, es realitzà la primera concreció del projecte, l’Escola de Mestres, adscrita a la Universitat de Barcelona, llavor del que després serien els Estudis Universitaris de Vic, convertits el 1997 en Universitat de Vic, per aprovació unànime per part del Parlament de Catalunya d’una llei dins el marc de la legislació d’universitats privades. Regida pel Patronat de la Fundació Universitària Balmes, amb predomini públic —Ajuntament i Generalitat— i una certa presència de la comunitat educativa i de la societat civil. Van ser uns anys no pas fàcils. D’una banda, l’oposició de sectors barcelonins per als quals només havien d’existir, per descomptat de titularitat estatal, les universitats metropolitanes o, com a molt, aquelles que estaven en capitals «de província». O, en últim terme, centres de primer grau, colleges, que ajudessin a descongestionar les universitats de debò, que la democratització de l’ensenyament no parava d’omplir. De l’altra, l’obstruccionisme d’una part de la societat vigatana, que per desconfiança envers la colla de personatges més aviat “esquerranosos” i catalanistes, entre ells alguns capellans dissidents i gent no vigatana de nissaga. Cal explicar, en aquest context, ja que és un aspecte poc conegut, que els problemes de finançament dels orígens portaren Torrents i dos dels seus coŀlaboradors més íntims a subscriure crèdits personals perquè l’Escola tingués la liquiditat necessària. El primer alcalde de la democràcia, Ramon Montañà, però, va acabar creient en l’aposta de Torrents i els seus, se sumà al projecte i així se cediren espais municipals que permeteren la independència del coŀlegi de Sant Miquel i el creixement de l’Escola. S’uniren, doncs, en els primers anys, els membres de la societat civil i el municipi. No fou senzilla la federació amb els Estudis Universitaris de Manresa, avui sota el nom d’Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya. Avui, però, Vic és una ciutat universitària florent, que s’ha enriquit culturalment, socialment i econòmicament. La seva tasca ha estat reconeguda en homenatges i distincions, entre les quals la creu de Sant Jordi (2007). En els darrers temps, a banda de la preocupació perquè es conservés el seu llegat, manifestava la seva recança pel fet que tots els seus esforços perquè existís un sistema universitari català, diferenciat de l’espanyol, tan “funcionaritzat” i “gerencialitzat”, no haguessin reeixit. Havia somniat amb un complex on cada universitat, amb les seves peculiaritats, formés part de la Universitat de Catalunya, com les californianes són totes Universitat de Califòrnia. No ha pogut ser. L’epitafi de Ricard Torrents Bertrana no pot ser altre que el de la divisa de la Universitat que va fundar: Scientiae patriaeque impendere vitam. Una vida dedicada al saber i a la pàtria. Diria, recollint les paraules que Josep Pla va dir de Fabra, que Torrents ha estat un ciutadà únic en el sentit que «havent-se proposat d’obtenir una determinada finalitat pública i general, ho aconseguí d’una manera explícita i indiscutible». Ramon Pinyol i Torrents Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya Institut d’Estudis Catalans

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 619-668

Estudis romanics 46_int.indd 652

12/1/24 9:40

NECROLOGIES

653

Jaume Medina, «gentil home e molt prom e gran amich» (1949-2023) Jaume Medina Casanovas (1949-2023) ha estat un autor prolífic, metòdic, escrupolós. La seva obra, vista en conjunt, és una important aportació al món de les nostres lletres. Del ramificat arbre de la ciència, ell va conrear especialment tres branques: la filologia llatina, la filologia catalana i la poesia. Però ben mirat el seu interès i aplicació foren un de sol: l’amor a la paraula, la Filologia en el sentit més pur i primigeni. I tingué cura de la paraula viva, que no és altra que la rebuda amb l’alletament matern. Les restants llengües es poden aprendre i parlar, certament, però l’exuberància de la boca i del càlam només naix del cor. I el cor de Jaume Medina, nodrit i ben arrelat a la terra, fou gran i sensible. Dotat d’una inspiració poètica natural, la perfeccionà amb l’esforç, l’estudi i la dedicació. La seva obra, extensa i pregona (ocupa una llarga lleixa de la meva biblioteca), té matisos i enfocaments diversos, però obeeix a un sol deler que respon prou bé a la divisa saŀlustiana: pro aris et focis. No és fàcil, ni és possible, ni, de fet, és necessari repassar en breus pàgines una obra important que és ben coneguda del món acadèmic del nostre país, i que els seus millors representants li han reconegut amb estimació i respecte pel seu valor perdurable. A més, Jaume Medina, home d’esperit endreçat i sistemàtic, ja va tenir cura de reagrupar ell mateix els seus estudis i creacions literàries en diversos volums que els recullen sencers, ben garbellats i sempre revisats i rejovenits. Tanmateix, és evident que d’un home de lletres, incansable i tenaç com fou ell, no és rar que quedin carpetes obertes amb treballs que van dels simplement esbossats als del tot acabats, i que, per motius diversos, no han arribat encara a la impremta. Però, si fem un ràpid i no exhaustiu repàs al que hom pot llegir de la part ja publicada, podem mantenir els tres grans blocs suara esmentats i referir-nos, de primer, als seus estudis de llatinitat. Aquests foren recollits, el 2021, per ell personalment en tres gruixuts volums que porten el títol genèric de Litterae humaniores. En el primer, de gairebé un miler de pàgines, hi recopilà estudis sobre alguns dels autors més sobresortints de la nostra cultura i d’algunes de les obres més excelses compostes per ells, des de l’Antiguitat clàssica a l’època humanística, entesa aquesta com un període cronològic que va més enllà del Renaixement i que arriba als temps presents, que de cap manera no li foren aliens. Per les seves pàgines, hi desfilen Ciceró, Virgili, Horaci, August, Ovidi, Quintilià o l’anònim autor de la Retòrica a Herenni. També s’hi tracta de sant Agustí, Ramon Llull, Francesc Calça, Erasme de Rotterdam o Ianus Vitalis (amb la recuperació d’un estudi inèdit de Frederic-Pau Verrié, Il caso dell’anonimo veneziano del 1554). No pocs d’aquests estudis són les introduccions amb què va encapçalar les seves edicions i, sobretot, les seves magnífiques i superiors traduccions. Seguint una manera de fer general en tots els volums de la seva obra completa, aquests nous reculls s’enriqueixen tothora amb puntuals millores i actualitzacions, i, sovint, àdhuc amb aportacions del tot noves i inèdites. En el segon volum reapareixen les seves edicions del poema llatí Ignis, de 1760, compost pel jesuïta Josep Pons (a qui Josep Finestres renyava perquè era «tan ciego en su trabajo que no sabe dejarlo»), dels Set poemes llatins i un de grec a la Corona poètica a Nostra Senyora Santa Maria de Ripoll (1895), de La primera retòrica del seminari de Vic i d’una sèrie d’articles escrits per erudits discrepants sobre la possibilitat i manera més adequada d’imitar els ritmes clàssics en català. I, al costat de diverses recensions, s’hi afegeix una exceŀlent arreplega de remirades traduccions, que van des de les Res gestae diui Augusti fins a diversos poemes ripollesos d’època medieval o del Liber de natura de Ramon Llull i força d’altres. Per fer-nos càrrec del tarannà primmirat i minuciós de Jaume Medina només cal que ens fixem que, en el tercer volum d’aquesta publicació, hi inclou de bell nou, netejat d’inapreciables Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 619-668

Estudis romanics 46_int.indd 653

12/1/24 9:40

654

NECROLOGIES

errors tipogràfics, el llibre sencer De l’edat mitjana al dos mil: estudis sobre la tradició clàssica a Catalunya, aparegut d’antuvi el 2009. Altrament, com assenyala el mateix autor, «el capítol dedicat a L’hexàmetre i el dístic elegíac en la poesia catalana ha estat notablement enriquit, sobretot en la part en què són considerades la composició mètrica i la pronunciació d’aquests versos en la nostra llengua». Com és prou sabut, l’adaptació dels metres clàssics al català fou el tema de la seva tesi doctoral, brillantment defensada, el 1975, amb el títol Història de les adaptacions de metres clàssics greco-llatins en la poesia catalana (segle xx), davant un tribunal d’exceŀlència. En efecte, en fou president Martí de Riquer; vocals, Joaquim Molas, Joan Bastardas, Francisco Rico i Miquel Dolç, que n’havia estat també el director. Una notable selecció de diversos estudis seus sobre aquesta qüestió, que tenen l’embrió en la seva tesi, foren recollits en el susdit llibre De l’edat mitjana al dos mil, però en una versió de nou refosa i modernitzada. I, ben cert, no podem pas preterir les seves edicions crítiques de major volada, com les de diverses obres de Ramon Llull: Rhetorica noua, Liber de natura, Liber quid debet homo credere de Deo, Liber de mille prouerbiis, totes elles editades per Brepols l’any 2005 dins el prestigiós Corpus Christianorum. Continuatio Mediaevalis CLXXXIV. Però també edità el conjunt de poemes recollits en l’anomenat còdex Brenach: La poesia llatina de Montserrat en els segles xvi i xvii, Barcelona, Curial, 1998. O la seva ben triada antologia La poesia llatina dels Països Catalans: segles x-xx, Bellaterra, UAB, 1996. Un apartat ben notori de la seva activitat professional fou la traducció. Basti recordar, a més de les ja citades, les obres següents d’Erasme de Rotterdam: Elogi de la follia, Manual del cavaller cristià, Del lliure albir, o una selecció d’Els adagis; totes elles pulcrament incorporades a la nostra llengua entre els anys 1982 i 2014. També traduí en la seva integritat la Retòrica a Herenni o les Bucòliques de Virgili o La Trinitat de sant Agustí, o de John Locke, Carta sobre la tolerància. Les benemèrites coŀleccions Clàssics del cristianisme i Textos filosòfics, així com la Fundació Bernat Metge les incorporaren ben de gust entre llurs títols. Però també traslladà al català una bona munió d’altres obres llatines, sabedor que, com deia el seu admirat Josep Carner, «traduir una obra és la millor manera de llegir-la». Assidu coŀlaborador de la Fundació Bernat Metge, estigué molt vinculat a aquesta noble empresa nascuda amb el moviment del Noucentisme per tal d’afavorir la necessària reconstrucció del país. Aquesta institució, feliçment revifada en els nostres dies, continua servint a una «altíssima missió cultural i patriòtica» com volia Francesc Cambó. I és que l’anostrament dels autors clàssics a la nostra llengua era i és una molt eficaç manera «d’exercir una acció sobre la llengua que es restaura», «sobre un esperit en recobrament», en paraules de Carles Riba. I ni cal dir que aquest mateix propòsit és el que sempre ha guiat els passos de Jaume Medina, que fou membre del Consell de Direcció de la FBM. D’altra banda, pel que fa als estudis més directament de catalanística, podem destacar, de primer, el seu llibre Lletres d’enguany i d’antany, un nou recull d’estudis publicat el 2003. Aquest volum fou completat, deu anys després, per uns altres vint-i-sis treballs més, garbellats sota el títol Estudis de literatura catalana moderna i altres assaigs, publicat per Llibres de l’Índex, amb aportacions importants al millor coneixement de la nostra Renaixença i del Noucentisme, períodes de la nostra literatura en què Jaume Medina era gran expert. I encara havia de venir, el 2019, l’aportació El prat de la memòria. Estudis, taules rodones i altres articles, amb glosses i comentaris sobre un ampli ventall d’escriptors i d’erudits, des de Mn. Jacint Verdaguer a Joan Coromines, i un substanciós capítol sobre Ramon Llull, que se sumava al seu anterior recull d’estudis aplegats sota el títol Sobre Ramon Llull i publicat per Llibres de l’Índex el 2013. Ramon Llull, com hem anat veient, ha estat un dels autors preferits de Medina, tant per les seves obres llatines com catalanes. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 619-668

Estudis romanics 46_int.indd 654

12/1/24 9:40

NECROLOGIES

655

Però si són diversos els autors que van interessar Jaume Medina, el seu predilecte serà, sens dub­ te, Carles Riba, en qui s’emmirallà amb entusiasme, tal vegada, perquè tenia amb ell molts punts en comú: tots dos foren filòlegs, tots dos foren traductors, tots dos foren poetes. A més, els unia un mateix amor a la paraula i a la terra, i àdhuc, en un pla més personal i íntim, coincidien també en la visió religiosa de la vida i en llur perfil cristià. El 1989, guardonats amb el Premi Fundació Congrés de Cultura Catalana 1988, aparegueren els dos volums dedicats a Carles Riba (1893-1959), una obra verament monumental. I encara el 1990 publicà L’obra de Carles Riba; el 1994, La plenitud poètica de Carles Riba. El període de les Elegies de Bierville. I, el 2000, també publicà Estudis sobre Carles Riba, llibre distingit amb el Premi de crítica literària Jaume Bofill i Ferro 1999; i, el 2011, a més a més donà a llum Carles Riba i Joan Maragall o la moral de la paraula. D’altra banda, ja el 1987, com és sabut, havia publicat Carles Riba i Friedrich Hölderlin. Amb les afeccions mostrades no sorprendrà que fos ell l’autor de L’art de la paraula. (Tractat de retòrica i poètica), el primer compendi de la matèria totalment en català, que fou publicat el 2000 per Edicions Proa. L’Abadia de Montserrat, que molt sovint li donà veu en la seva editorial, li publicà, el 2003, Lletres d’enguany i d’antany, on tornà a tractar dels seus poetes preferits de l’antiguitat i de la modernitat. De l’any 1995 és la seva laboriosa i iŀlustrativa recerca a l’hemeroteca que donà per fruit L’anticatalanisme del diari ABC (1916-1936), on els atacs a la nostra llengua quedaren ben provats. I, en defensa de la llengua, continuarà esmerçant nous, tossuts i coratjosos esforços. Pregonament preocupat també per la degradació interna de l’ús de la nostra parla, tal com queda ben palès en els diversos mitjans de comunicació de casa nostra, va publicar, el 2013, un utilíssim llibre que caldria fer llegir a les escoles: La lenta agonia del català o l’ús de la llengua en els mitjans de comunicació. En paraules del mateix autor, aquest llibre és «un escrit que neix com a reacció respecte a la manca de genuïnitat de moltes formes usades normalment avui dia en els mitjans de comunicació (que, tinguem-ho sempre ben present, són la font en què beuen tots i cada un dels elements de la societat actual)». I és que un tret potser no remarcat fins ara en la personalitat de Jaume Medina sigui el de la seva condició de gramàtic, que, al meu albir, juntament amb la seva índole paraŀlela de traductor, és l’art on més refulgent brilla la seva preparació filològica. Perquè, al capdavall, com molt bé va definir l’impressor i humanista Josse Badius (1462-1535): «Grammaticus est qui diligenter, acute, scienterque norit aut dicere aut scribere». I això és el que feu ell sempre, uerbo atque exemplo. La preocupació constant per la bona dicció, el feu pouar sovint en el seu vigatanisme originari i en la mateixa parla de la seva família, com en el magnífic llibre, en dos volums, El parlar d’una família vigatana, de 2014, que tan útil pot ser també en l’àmbit escolar i àdhuc en l’arreplega complementària del lèxic més tradicional i genuí. Una autèntica “obra de camp”, que ell va poder fer sense sortir de casa! En aquest bell llibre, s’hi recullen els motius vigatans de cases i de persones, i els idiotismes locals i trets fonètics més característics. Una enquesta, feta sobretot a partir del testimoniatge oral del seu pare, procurà a Jaume Medina una notable quantitat d’exclamacions, girs, refranys, locucions i frases fetes en perillós declivi actualment. I encara clogué el llibre amb un ampli i profitós repertori lexicogràfic. En aquesta obra (i en d’altres) ja dona un bon grapat de dades autobiogràfiques. Però, sols un mes abans del seu traspàs, aparegué el primer volum de Vida viscuda. Memòries. La continuïtat d’aquests records, que acaben en els dies anteriors a l’inici dels seus estudis universitaris, la deixà escrita i cal confiar que veurà la llum. També el 2019 aparegué l’aplec Lletra menuda: l’eco de les paraules, on recollí «tota una colla d’escrits breus d’índole i d’intenció diverses, la major part dels quals apareguts del 2003 Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 619-668

Estudis romanics 46_int.indd 655

12/1/24 9:40

656

NECROLOGIES

ençà». I, en explicació del mateix Jaume Medina, la intenció de l’autor d’aquests textos obeí a «l’interès de l’autor a explicar-se a si mateix determinats conceptes, tot difonent al mateix temps pel cercle més ampli dels lectors els resultats de les seves reflexions». Aquí de nou aflora la seva vena ribiana i la seva condició de professor. Una altra activitat a què dedicà els seus afanys fou la recopilació d’epistolaris de grans escriptors i personatges, com dels seus biografiats Riba i Carner. I dedicà, igualment, una atenció molt especial a recollir la correspondència del gran i venerable Josep Torras i Bages. Però, naturalment, no podem deixar de referir-nos a la seva creació literària stricto sensu: cinc llibres de poesia i una única noveŀla lírica. La seva obra poètica completa fou recollida també per ell mateix en una publicació de l’any 2020, on, amb bon criteri, tenen cabuda, així mateix, les seves traduccions poètiques. No és una producció abundant, però sí selecta i elaborada amb un coneixement tècnic directe i pràctic, fonamentat en la millor art retòrica apresa dels clàssics; dels grans mestres. Ho explica ell en els complements i comentaris aclaridors que fa a propòsit de les seves composicions. Jaume Medina va ser sempre una persona molt ordenada, com he dit. Ho guardava tot i tot ho tenia ben endreçat. Això li permeté d’explicar amb la màxima precisió i exactitud els moments, les circumstàncies i les influències de cada poema compost per ell. De fet, aquests comentaris constitueixen una mena d’autobiografia, abans de les memòries ja esmentades: Vida viscuda. I en les conclusions declara: «entenc la meva dedicació als estudis i les traduccions com un magnífic complement de l’obra de creació». És, doncs, aquest el seu propòsit primordial: la creació literària. D’aquí la seva major brevetat per haver-hi exercit un major poliment, que el duu a suprimir de la seva Obra poètica completa alguns versos de joventut. D’aquí també el seu refinament i perfecció formal. Segurament, en grau superior al que, ai las!, demanen els nostres temps. Complementa la seva creació i traducció poètica, El perdut i el seu mirall, la seva sola noveŀla. Aquesta, de contingut filosòfic i d’expressió lírica, fou publicada el 2016, i hom diria que s’hi reflecteix no poc del seu caràcter i s’hi manifesten detalls de la seva pròpia vida. Particularment, s’hi percep la seva constant preocupació per la recerca de si mateix, del propi coneixement. I, com no podia ésser altrament, tot transcorre ambientat en la geografia històrica i viva del nostre terrer. El 22 de maig de 2019, Jaume Medina Casanovas dictava la seva darrera lliçó a la Universitat Autònoma de Barcelona amb motiu de la seva jubilació després de gairebé mig segle de vida acadèmica amb plena i total dedicació a la docència i a la recerca; quaranta-set anys per a ser exacte. Fou un acte emotiu. Per a ell, certament; però també per a tots els familiars, amics, coŀlegues i deixebles que el vam acompanyar. Jaume Medina va fer un repàs a la seva llarga trajectòria docent i al context històric i social en què tingué lloc, va rememorar coŀlegues i amics, i es va centrar en particular en els deixebles. Però mentre sentia les seves paraules no vaig poder evitar de repassar també jo mentalment aquest gairebé mig centenar d’anys d’amistat. Una amistat començada a la Universitat. Per això no voldria acabar aquest record sense fer una breu aŀlusió a l’amic, malgrat el vertigen que dona girar el cap enrere i albirar gairebé mig segle que ens fuig a una velocitat creixent. Jaume Medina ha estat, com hem vist, un gran filòleg, un perfecte traductor i un exquisit poeta. Però té encara un mèrit molt superior: el d’haver estat una bona persona. Una exceŀlent persona. D’un cor enorme, ha estimat molt i ha sabut estimar intensament. A la seva família, particularment als seus tres fills: Joan, Laura i Maria; al seu país i a l’ànima tangible de la nostra gent que es manifesta en la llengua que ens agermana. Uns pocs anys més gran que jo, el vaig conèixer quan es va reincorporar al Departament de Filologia Clàssica de la Universitat Autònoma de Barcelona, en tornar de soldat, ell, home de pau, després de l’obligatori servei militar d’aquell temps de tempesta. Jo, aquell mateix any, vaig acabar la llicenciatura i, sense haver-hi tingut encara cap tracte, el veia com a un model d’humanista a Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 619-668

Estudis romanics 46_int.indd 656

12/1/24 9:40

657

NECROLOGIES

emular. Militant pacífic, però incommovible en les seves fermes conviccions en defensa dels drets nacionals i lingüístics de la nostra terra. Però poc m’imaginava llavors que acabaríem tenint una llarga i bona amistat. De caràcter tímid tots dos (ell més dolç, jo més esquerp), sempre tindré present que, el dia de la meva primera classe professada a la Facultat, jo estava un bon xic exaltat i no poc nerviós. I va ser ell qui m’acompanyà, per donar-me ànims, fins a la porta de l’aula. No recordo, però, si em va haver de donar una petita empenta perquè hi entrés! Però el cert és que la seva companyia i proximitat, en aquesta avinentesa i en d’altres que ens deparà la vida, em va ajudar molt. Ja va ser motiu de gran satisfacció per a mi, ufanós de la meva humil condició de penene (professor no numerari) de tenir en comú amb ell el mateix despatx una bona colla d’anys. A més, veïns com érem a Barcelona, també vam compartir cotxe en les nostres anades i tornades a la Facultat durant molts cursos de coincidència horària. És normal, doncs, que tinguéssim ocasió de parlar de moltes i molt variades qüestions. Unes converses, en les quals jo vaig tenir l’oportunitat d’aprendre molt de la seva amplíssima cultura i gran erudició. Recordo amb admiració com se sabia de cor una extraordinària munió de poesies, de bones i ben triades poesies; en llatí i en català. Però, a ell, l’embadalia especialment el numen poètic de Carles Riba, de qui esdevingué exhaustiu biògraf i un dels principals especialistes en l’obra de l’eximi poeta. Les Elegies de Bierville, me les havia recitades senceres manta vegada i sempre amb punyent emoció pujant i baixant per l’Arrabassada... Però també era capaç de recitar, sense la mínima dubitació, llargs versos del diví Virgili, de l’excels Ovidi, de l’exaltat Catul. I, sempre preocupat per la bona salut de la nostra llengua, que ell conreà tothora exemplarment, ens oferí, fins al postrem alè, uns articles modèlics, de forma i de contingut, publicats últimament a la premsa periòdica sobre qüestions lingüístiques diverses i preocupants. Els dos darrers, apareguts encara dues setmanes després de la seva mort; en l’últim donava les gràcies a tots els qui havien tingut cura d’ell els dies finals. Uns pocs amics encara vam poder acomiadar-nos del nostre estimat Jaume en les seves hores extremes, a les quals va arribar amb fort ànim, exemplar coratge i ferma força d’esperit. Bona mors est ostium bonae uitae fou un dels mil proverbis luŀlians editats per Jaume Medina. No dubto que el dia 11 de març de 2023 Jaume traspassà la porta que duu a la vertadera existència. Ell creia fermament en aquesta vida perdurable i alguns concordem amb ell en aquesta convicció. Confiem, doncs, que el Cel ens permeti de retrobar-nos. Jesús Alturo i Perucho Universitat Autònoma de Barcelona Virgil Ani (Bucarest, 1934 - Barcelona, 2023) Amb motiu de la jubilació del septuagenari professor Virgil Ani, l’any 2004 la Universitat de Barcelona va voler-li dedicar l’Anuari de Filologia.1 Malgrat la brevetat del primer escrit («Uns mots per a en Virgil Ani»), menys de vint línies, la professora Lídia Anoll hi copsava magistralment la magnitud del personatge, tot destacant-ne el tarannà senzill d’home planer que traspuava confiança i seguretat, però, a l’ensems, el temperament apassionat, curull de força i convicció, que exhibia en tot el que explicava. Anoll també el qualificava d’erudit envejable que, tanmateix, no 1.  Anuari de Filologia (2004), Volum XXVI, Secció G, Núm. 4. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 619-668

Estudis romanics 46_int.indd 657

12/1/24 9:40

658

NECROLOGIES

estava «fet per als oripells, per a les aparences, siguin de la classe que siguin, i això té quelcom de fascinador». Aquest tipus de fascinació és la que em va envair el setembre de 1996 durant la primera classe de Llengua romanesa a l’aula 2.1 de la Facultat de Filologia. En aquell moment, ni tan sols tenia clar el nom d’un professor que, en la meva profètica ignorància, havia estrafet als apunts com a “Virgili”, el poeta que guiava Dante per Infern i Purgatori; llavors, encara no sabia que en Virgil Ani havia nascut a Bucarest el 16 de març de 1934, ciutat on el 1957 s’havia llicenciat en Filologia Romànica, especialitat en Llengua i literatura italiana.2 Tampoc no podia tenir notícia que, pocs anys després, havia entrat com a professor de llengua i literatura italianes en aquella mateixa universitat (1964-1991), tasca que va combinar amb classes de llengua italiana a tres institucions més de la capital: la Universitat Cultural Científica (1960-1990), l’Istituto Italiano di Cultura (1965-1989) i la Scuola Italiana Aldo Moro (1989-1992); amb aquests antecedents, no és estrany que, entre 1990 i 1991, s’encarregués de dirigir un programa de llengua italiana per a la Televisió Romanesa. Així mateix, un cop establert a Barcelona, va ser pioner en la introducció del romanès al sistema universitari català, gràcies als cursos extraacadèmics de llengua i literatura romaneses (1992-1994) que va impartir a la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona, amb tant d’èxit que la tardor de 1994 es va decidir incorporar-los en els estudis reglats de l’esmentada Facultat; aquests cursos, al seu torn, també van fer forrolla entre l’alumnat fins al punt que, després de reiterades peticions al Deganat, l’any 1996 es va crear, al costat de Llengua romanesa i Literatura romanesa, un tercer curs de Comentari de textos romanesos. A part de la seva tasca docent a l’Alma mater barcelonina, en Virgil Ani va ser professor visitant a les universitats de Lleida (1993-1995), Girona (1993-1994) i a la Ramon Llull (en períodes discontinus), així com professor coŀlaborador de la citada universitat ilerdenca (1995-1999). Us parlava de fascinació: d’aquella primera classe de setembre de 1996, en recordo la tossa del professor Ani (no en va, de jove havia jugat a rugbi) i, sobretot, aquella personalíssima veu greu de dicció impecable que modulava com millor li convenia.3 Tota pedra fa paret i de ben segur que haver estat escolanet o haver format part de la coral de l’institut van ajudar-lo a perfeccionar una tècnica vocal que, més tard, li permetria fer de locutor dels butlletins informatius en italià de Ràdio Romania Internacional i, durant l’any 1963, d’un curs de llengua romanesa a Ràdio Bucarest Internacional. Imagineu-vos, doncs, que el primer dia de classe se us acosta un robust professor que, amb una veu similar a aquella amb què Déu devia apostrofar Adam («Adam, què has fet?»), us etziba si heu llegit un gran clàssic de la literatura pluriversal (per dir-ho amb un dels seus adjectius preferits). Nosaltres, pobres passerells, no gosàvem respondre-li que encara no n’havíem tingut ocasió i, quan algú va fer el cor fort i li ho va dir, el professor Ani, amb aquell franc somriure tan característic, ens va confessar que ens envejava perquè ens esperaven uns plaers de què ell ja havia gaudit i que no podria repetir mai més amb la intensitat de la primera lectura. A propòsit de lectures, Sant Agustí d’Hipona (s. iv-v dC) detalla a les Confessiones el moment, per a ell abracadabrant, en què va advertir com Sant Ambrosi llegia un llibre amb un lleuger moviment de llavis però sense emetre cap so; i és que a l’època, i fins a molts segles després, legere significava ‘llegir en veu alta’, encara que es tractés d’una lectura en solitud. En Virgil adorava llegir i publicar en sentit etimològic, és a dir, presentar textos de viva veu davant d’un públic; seria impossible llistar totes les lectures en què va participar tant a Romania o a Itàlia com a Catalunya; aquí, ho va fer convidat per entitats i associacions com la UNESCO, l’ASOCROM (Associació Romanesa de Catalunya), la Fundació Palau, la Fundació Catalunya-Amèrica, la Fundació Jaume 2.  Per a d’altres detalls, vegeu la pàgina que li dedica la Viquipèdia: <https://ca.wikipedia.org/wiki/Virgil_Ani>. 3.  Si en voleu gaudir, recupereu el primer capítol de «Sal, pebre i enyorança» (8 d’octubre de 2002), que el programa Karakia va dedicar a la comunitat romanesa de Catalunya; concretament, del minut 14:41 al 17:46. <https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/karakia/sal-pebre-i-enyoranca-1-comunitat-romanesa/video/188701282/>. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 619-668

Estudis romanics 46_int.indd 658

12/1/24 9:40

NECROLOGIES

659

Bofill, l’Istituto Italiano di Cultura de Barcelona o l’Ateneu Universitari Sant Pacià, per citar-ne només algunes. I no cal dir que, en el marc de la seva estimada Universitat de Barcelona, partici­ pava ben volenterós en tota mena d’iniciatives, com ara la Recitació internacional de la Ilíada (22 de març de 2019), en què va declamar, gairebé de memòria, els primers cinquanta versos de la cèlebre traducció romanesa de George Murnu. A l’hora d’escollir els protagonistes de les seves “publicacions” orals, basti esmentar clàssics de la literatura italiana com Dante, Petrarca, Ariosto, Carducci, Leopardi o Foscolo, o de la literatura romanesa com Mihai Eminescu, Ion Creangă, Anton Pann o Marin Sorescu. Precisament en una lectura de Sorescu a la Facultat de Filosofia de la Universitat Ramon Llull en Virgil va obrar un petit miracle: en el públic present a tots els actes culturals que organitzava aquella universitat no hi faltava mai una venerable senyora que, amb precisió suïssa, al cap de mitja hora s’aixecava i marxava; aquell cop, però, no només va resistir fins al final de la lectura sinó que va aplaudir i tot. Al fil d’això, em ve present el desenllaç de nombroses lectures, quan diverses persones del públic s’acostaven per felicitar en Virgil; llavors, amb la seva discreció proverbial, atribuïa tot el mèrit a la qualitat del text que ell s’havia limitat a recitar. En aquesta afirmació, hi ha un bri de veritat, ma non troppa: a principis del segle xxi, el professor Ani impartia les classes (a les quals, dit sigui de passada, mai no hi faltava per cap motiu) sense l’habitual suport tecnològic (res d’ordinadors ni internet); la lliçó encaterinava gràcies a la força del tema, però, sobretot, a l’habilitat de l’orador, que, amb l’únic suport d’un guix (o retolador), una pissarra i l’original del text a comentar (que, en un hàbit d’estalvi adquirit en èpoques de més privacions, ens repartia escrit a màquina per duplicat en un mateix full que calia esquinçar pel mig i compartir entre dos alumnes), arrodonia qualsevol argument amb refranys, citacions literàries, anècdotes, etc. En aquestes exhibicions d’erudició i improvisació, hi devia influir tant la ment analítica de l’expert jugador d’escacs que era com el record del brillant professor Tudor Vianu, els cursos del qual culminaven amb un examen oral on calia posar en solfa assumptes tan vasts com “el cavall a la literatura”; en la raonada dissertació de l’alumne Virgil Ani, hi van aparèixer des de Xant, el cavall parlant d’Aquiŀles, a aquella radiografia d’un sospir anomenada Rocinante, passant pel cavall năzdrăvan [‘prodigiós’] que acompanyava, i aconsellava, el protagonista dels basme [‘contes de fades’] romanesos. *** Quan l’any 1992 en Virgil va arribar a la Universitat de Barcelona, el precedia la fama de ser un eminent [dǝntistǝ], circumstància que va originar que més d’un es preguntés què hi pintava un odontòleg a la Facultat de Filologia. La seva passió per Dante havia sorgit quaranta anys abans, durant els estudis d’italià a la Universitat de Bucarest, gràcies a uns versos gargotejats a la paret d’una aula; es tractava de la significativa terzina de la Divina Comèdia (Infern, Cant XXVI, vv. 118-120; n’adjunto la versió sagarriana) en què Ulisses esperona els seus companyons a anar plus ultra:4 Considerate la vostra semenza: fatti non foste a viver come bruti, ma per seguir virtute e canoscenza.

Considereu si us plau vostra sement: no sou pas bèsties, i heu d’omplir la vida amb la virtut i amb el coneixement.

4.  Curiosament, Laura Borràs, que havia compartit passadís amb el nostre homenatjat, dedica «A Virgil Ani, por nuestras charlas “dantescas”» un article sobre «El folle volo de Ulises en la Commedia de Dante» (p. 375-387), dins del volum Márquez Guerrero, Miguel Ángel et alii (coord.) (2000): El retrato literario, tempestades y naufragios, escritura y reelaboración. Huelva: Universidad de Huelva. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 619-668

Estudis romanics 46_int.indd 659

12/1/24 9:40

660

NECROLOGIES

Durant les vacances de Nadal, es va procurar una edició original de la Divina Comèdia i va aprofitar l’escalforeta de la biblioteca de rus per anar-ne denudant, amb l’ajuda d’un diccionari, cadascun dels 14.233 versos, en un esforç ingent que li va permetre aprendre’s de cor l’obra mestra de Dante,5 com tants d’altres poemes italians i romanesos que formaven part del seu inesgotable bagatge memorístic. El fruit de les llargues hores d’estudi li va consentir d’aprehendre la Divina Comèdia fins al punt de començar a dirigir una Lectura Dantis setmanal, que va mantenir sense interrupció del 1965 al 1991 a la Universitat Popular de Bucarest. Val a dir que participar en aquest tipus de seminari en un país sotmès a una dictadura comunista resultava extremament significatiu, i alhora alliberador, ja que els assistents identificaven fàcilment l’infern que els tocava viure cada dia amb certs passatges esborronadors del poema dantesc; a tall anecdòtic, penseu que el Virgil s’havia de dur de casa una bombeta, que coŀlocava amb tota cura a l’aplic de l’aula abans de la trobada i desenroscava gelosament al final de cada sessió. L’amor per Dante el va esperonar, l’any 1990, a fundar la Societat Dante Alighieri de Romania, de la qual va ser president electe. Quan es va establir a Catalunya, va impartir Lectura Dantis a universitats com la de Lleida, la de Girona o la Ramon Llull, i a d’altres centres de prestigi com l’Istituto Italiano di Cultura de Barcelona. En el cas de la Universitat de Barcelona, la va mantenir cada dilluns a la tarda del període lectiu des de l’any 1992 fins al 23 de maig de 2022. Jo, ja em perdonareu la franquesa, no me’n sé avenir: quants professors podríem trobar al llarg de la història que hagin mantingut (en el seu cas, a més, en seus acadèmiques de dos països diferents) un curs gratuït i obert a tothom (no parlo necessàriament de la Lectura Dantis) durant 58 anys ininterrompudament!? Per sortir-se’n, a part de saviesa, convenia posseir un altruisme propi d’escadussers personatges bíblics; segons una de les màximes del Virgil, tots tenim el deure moral d’ajudar, evidentment de franc (ell considerava que, si hi havia diners pel mig, les relacions humanes s’enrarien), aquell que volia aprofundir en un tema que nos­ altres dominàvem. Per aquest motiu, més enllà de la longeva Lectura Dantis, a la Universitat de Barcelona també va impartir cada dimecres a la tarda, durant el període acadèmic, i al llarg de gairebé 30 anys, el curs Romanès per a oients, que esdevenia un espai de trobada i intercanvi cultural per als interessats en la llengua i la cultura romaneses.6 Aquests cursos, així com totes les activitats de cara al públic en què participava, no feien sinó palesar una frase de Mateiu Ion Caragiale que el Virgil m’havia esmentat més d’un cop: În fața Frumosului singurătatea devine apăsătoare [‘Davant del Bell la solitud esdevé aclaparadora’]; en efecte, quan a les nostres lectures espigolem troballes delicioses, com ens podem veure amb cor de guardar-nos-les i no compartirles amb ningú més? Abans esmentava el 23 de maig de 2022 com a data antològica en què, després de 58 anys, el president de la Societat Dante Alighieri de Romania, Virgil Ani, va dirigir la darrera Lectura Dantis. El nostre dantista de capçalera aŀludia ben sovint a un article de Leonardo Sciascia publicat al Corriere della sera;7 l’escriptor sicilià hi afirmava que alguns llibres valen com una biblioteca sencera, de manera que els podries anar rellegint tota la vida sense arribar-los a esgotar mai. De fet, la lectura dels tres càntics de la Divina Comèdia, amb una trobada setmanal durant els semestres lectius, acostumava a allargar-se tres anys. Calculeu, doncs, en gairebé seixanta anys de Lectura Dantis, quantes vegades en Virgil la devia haver llegit i comentat del dret i del revés. Penso, igualment, en tants “divins” i “divines” (com ell anomenava els assistents al seminari) que, un cop aca5.  Aquesta anècdota apareix a l’entrevista que Txell Bonet li va realitzar per al diari Ara (28 d’agost de 2021). S’hi inclou, igualment, una entranyable fotografia en què el professor Virgil Ani, amb tots els versos de la Divina Comèdia al darrere, s’acompanya de la gateta Ronsi. 6.  El fragment del programa Karakia esmentat a la nota 3 correspon, precisament, a aquest curs. 7.  Es tracta de «Rileggere le Anime morte, pensando all’Italia», publicat en portada al Corriere della sera el 15 d’agost de 1981. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 619-668

Estudis romanics 46_int.indd 660

12/1/24 9:40

NECROLOGIES

661

bat el cicle, ja frisaven per iniciar-ne una nova lectura. Si els humans canviem constantment, i, per tant, no percebem de la mateixa manera una realitat en un moment o un altre de la nostra existència, l’obra mestra de Dante també evoluciona, com palesa el fet que Boccaccio (el primer a realitzar una Lectura Dantis) volgués subratllar-ne el gran valor espiritual tot afegint al títol original, Commedia, l’adjectiu divina, la Divina Commedia; un títol que en Virgil proposava reblar amb un segon adjectiu: la Perpetua Divina Commedia. Aquella darrera Lectura Dantis del 23 de maig es va aturar al vers 67 del vint-i-setè cant del Purgatori: E di pochi scaglion levammo i saggi [‘I de pocs esglaons férem assaig’]; ens trobem en un moment en què Dante i Virgil(i) no poden seguir la marxa perquè s’acosta una nit que menarà els dos saggi [‘savis’] a un son profund, com el d’Ulisses abans d’arribar al darrer port. *** Si encara no us n’heu fet el càrrec, us ho diré ben clar i català: el Virgil Ani és un professor irrepetible. Deveu haver observat que no m’hi he referit en cap moment com a “Dr. Ani”. Un cop llicenciat, i amb la iŀlusió d’esdevenir docent entre cella i cella, li va arribar el moment d’afrontar la tesi doctoral; després de barrinar-hi llargament, va adreçar a la Secció de Filologia Italiana de la Universitat de Bucarest una proposta sobre l’obra de Petrarca, que va ser refusada a l’acte amb l’excusa que, sobre Petrarca, ja s’havia escrit prou i massa. Us imagineu que algú de nosaltres volgués tractar algun aspecte de l’obra de Ramon Llull, Cervantes o Shakespeare, per citar només tres patums, i no se’ns permetés per excés de bibliografia?! Malauradament, es va tornar a demostrar la validesa d’aquell vers eminesquià que el Virgil tenia sempre a flor de llavis: În multe forme apare a vieții trista taină [‘De moltes formes apareix el trist misteri de la vida’]; la trista conseqüència de la barrabassada acadèmica va ser l’abandonament definitiu del camí doctoral. Avui en dia, qualsevol llicenciat que pretengui entrar en el sisífic engranatge acadèmic no només tindrà clar que ha de llegir la tesi al més aviat possible, sinó que li convé publicar pel broc gros en les tan gruades revistes indexades. En els vint-i-sis anys que he compartit experiències amb el Virgil, he anat elaborant l’elenc complert dels articles que va publicar en aquest tipus de revistes: cap ni un (almenys, que jo sàpiga). Com s’entén un professor no doctor i sense cap article “d’impacte”? Perquè, gràcies a Déu, uns comptes fa l’ase i uns altres el traginer: al meu entendre, les seves publicacions resulten molt més “impactants”, ja que maldaven per donar a conèixer una llengua i una cultura en d’altres llengües i cultures; en aquest sentit, va participar en l’elaboració de diccionaris,8 de guies de conversa,9 de manuals;10 i, sobretot, sota l’ègida de Sant Jeroni, de traduccions, tant del català al romanès11 8.  Façon, Nina et alii (1967): Dicționar român – italian. București: Editura Științifică; Ani, Virgil (1972): Dicționar de buzunar italian – român. București: Editura Științifică; o Fontana, Joan / Lupu, Cătălina / Ani, Virgil (2011): Diccionario Pocket Român – Spaniol / Español - Rumano. Barcelona: Herder. 9.  Ani, Virgil (1968): Ghid de conversație român - italian. București: Editura Științifică; Ani, Virgil (1971): Guida di conversazione italiano-romena. București: Editura Științifică; o Fontana, Joan / Ani, Virgil, responsables de la part romanesa de la Coŀlecció de guies de conversa universitària. Barcelona: Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona, recurs en línia disponible a <https://www.ub.edu/guia-conversa/index.php>. 10.  Lamuela, Xavier, amb la coŀlaboració d’Ani, Virgil (2005): El romanès. Barcelona: Generalitat de Cata­ lunya. 11.  Vegeu, pel que fa a Mercè Rodoreda, els contes Acel zid, acea mimoză [‘Aquella paret, aquella mimosa’] (p. 1-4) i Găina [‘La gallina de Guinea’] (p. 4-8), inclosos a Meandre. Proză universală contemporană (1988). București: Astra; el conte Amor (p. 128-130), de la mateixa autora, al recull de prosa satírica Se căsătoresc dovleceii (1984). Brașov: Astra; o la traducció del cant Escalibor d’Alexandre de Riquer al volum homònim a cura de Cerdà, Maria Àngela / Prat, Montserrat / Zarandona, Juan Miguel; publicat per SIAL Ediciones a Madrid el 2014 (p. 188193). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 619-668

Estudis romanics 46_int.indd 661

12/1/24 9:40

662

NECROLOGIES

com del romanès al català,12 àmbit en què destaca l’única traducció d’un llibre en romanès del filòsof Emil Cioran a la nostra llengua.13 Sens dubte, aquesta dilatada, i sempre altruista, dedicació traductològica va resultar fonamental a l’hora de concedir-li, l’any 2019, la Creu de Sant Jordi14 «Per la seva valuosa tasca d’agermanament entre la cultura catalana i la romanesa». Reprenent el fil de les traduccions, Jordi Llovet va qualificar d’“obrador”15 les sessions traductològiques que, des de la introducció dels cursos oficials de romanès l’any 1994, es realitzaven al Departament de Filologia Romànica un cop per setmana, a vegades en diversos grups i sempre sota la batuta de Virgil Ani. Aquest obrador permetia quelcom impensable en la societat actual: la traducció ideal en grup i no a preu fet, és a dir, sense cap termini de lliurament preestablert.16 Convé aclarir que aquesta activitat es desenvolupava en el marc de la Societat romanesa-catalana Ramon Llull, que havia fundat ell mateix el 1991 (i de la qual era president electe) amb la participació dels alumnes que assistien als cursos de llengua i cultura catalanes introduïts per iniciativa de Iorgu Iordan i Alexandru Niculescu el 1978 a la Universitat de Bucarest, i que van impartir Liliana Macarie, investigadora de l’Institut de Lingüística “Iorgu Iordan – Al. Rosetti”, i Francesca Ragolta, llicenciada en Filologia Romànica a la Universitat de Barcelona. Tot plegat s’originà en la trobada casual que tingué lloc a Siena, l’estiu de 1969, entre Francesca Ragolta i Virgil Ani, el qual, amb trenta-cinc anys, era la primera vegada que trepitjava sòl italià, país que visitaria moltes vegades més cridat a impartir conferències en ciutats com Adria, Arpino, Brescia, Codigoro, Ferrara, Padova, Potenza, Roma o Rovigo. En aquella ocasió, hi havia anat a estudiar gràcies a una beca amb què se li premiaven els serveis de traductor i guia per Romania que havia realitzat per a diverses personalitats italianes. Quid non sentit amor? L’any següent, ja a Romania, la Francesca i el Virgil es van casar, i ella va decidir quedar-se a Bucarest, on tindrien tres fills (el Ioan, la Smaranda i la Maria), i hi romandria fins a poc abans de la revolució de 1989. Dos anys després, el Virgil, que va mantenir sempre la nacionalitat romanesa, es reuniria definitivament amb la seva esposa i fills a Barcelona. *** L’any 1999 la barcelonina Galeria Montcada va organitzar una exposició sobre els Poemes de l’alquimista de Josep Palau i Fabre; quan vaig apuntar a en Virgil que en un dels plafons s’exhibia la icònica poesia La sabata, de seguida la va traduir al romanès i em va pregar que la fes arribar al poeta amb el present d’unes quantes poesies de Marin Sorescu, que justament era l’autor en la traducció del qual ens havíem embrancat. Amb data 19 de març del 2000, Palau i Fabre ens responia gentilment mitjançant dues cartes, una adreçada al missatger i una segona al Virgil, en la qual, a propòsit de les poesies de Sorescu, ens oferia la següent reflexió: «El seu desencant mordaç i un 12.  Vegeu les traduccions de Virgil Ani, Joan Fontana, Joan-Maria Jaime i Àlex Pérez de l’assaig de Mircea Eliade Invitació al ridícul, publicat el 1998 al número 0 de Funàmbula. Revista interdisciplinària (p. 10-14), reeditat el mateix any al número 1 (p. 8-11); de set poesies de Marin Sorescu (p. 51-61) al número 2 (1999) de l’esmentada revista; o també la traducció, a càrrec de Virgil Ani, Gemma Cervera, Joan-Maria Jaime i Joan Lloret, de les Observacions de sentit comú sobre la cultura de Mihai Ralea, editades al número V (2003/1) de la revista Comprendre (p. 81-87). 13.  Cioran, Emil (2017): El crepuscle dels pensaments (traducció de Joan Fontana, Virgil Ani, Gemma Cervera, Teresa Suñol i Federico Ferreres). Barcelona: Viena. 14.  Per a un simpatitzant del Barça (i, en primer terme, del Ràpid de Bucarest) com en Virgil, no fou gratuït que aquell mateix any el futbolista Lionel Messi rebés el mateix guardó. 15.  Vegeu l’article «El pessimisme de Cioran», publicat a El País el 7 de juliol de 2017. 16.  Algunes de les persones que van passar per l’obrador, en ordre alfabètic, són: Gemma Cervera, Josep Del Río, Federico Ferreres, Joan Fontana, Joan-Maria Jaime, Joan Lloret, Àlex Pérez o Teresa Suñol; als quals cal afegir diversos professors de la Secció de Romàniques que, puntualment, i per a sort nostra, també hi ficaven cullerada: Maria-Reina Bastardas, Victoria Cirlot, José Enrique Gargallo, Anna Maria Mussons, Isabel de Riquer o Meritxell Simó. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 619-668

Estudis romanics 46_int.indd 662

12/1/24 9:40

663

NECROLOGIES

poc irònic està molt lluny de mi. Soc —a desgrat de tots els malastres que m’ha tocat de viure i de veure— un hereu de l’optimisme maragaŀlià i de Salvat-Papasseit». Eternal activity without action; així era Coleridge segons el també poeta Robert Southey. Quan vaig llegir aquesta definició per primer cop, vaig considerar que també al Virgil aniria com l’anell al dit: no parava de tenir idees, no deixava mai de traduir (en el marc de l’obrador universitari o bé a casa amb la Francesca), es desvivia per ajudar tothom qui podia i, durant els darrers anys, fins i tot havia creat un mailing amb tot tipus d’amics, coneguts i saludats a qui adelitava regularment amb versos de Dante, aforismes de Cioran o refranys, en tantes varietats lingüístiques com era capaç d’espigolar; i, tanmateix, no em puc deseixir de la recança de pensar que molts aspectes, massa, han caigut en l’oblit, com l’anterior autoretrat del poeta català que faria les delícies de qualsevol estudiós de l’obra palaufabriana. Us en donaré un altre exemple: l’estiu de 2023, remenant els llibres de can Ani-Ragolta, a l’esquerra de l’Eixample, hi vaig reconèixer el llom de la Misceŀlània Gabriel Oliver Coll;17 en sec, vaig recordar que un dia m’havia apuntat molt de passada que li havia agradat especialment l’article d’Isabel de Riquer «Relíquies que no arribaren mai als reis catalans» i que convindria traduir-lo al romanès; sabeu què vaig ensopegar dins del volum? Cinc fulls manuscrits, curosament doblegats, que contenien, per davant i per darrere, l’anunciada traducció al romanès; una traducció que, com tantes d’altres “activitats”, romandrà sense “acció”. Per desgràcia, no disposarem mai de cap document que ens detalli el viatge per Romania amb el polític Enrico Berlinguer o amb l’antropòleg Ernesto de Martino, a qui el Virgil acompanyava en qualitat d’intèrpret; no llegirem mai les vivències compartides amb l’historiador Florin Constantiniu (company de classe a l’institut), amb el reconegut poeta Nichita Stănescu o amb el lingüista Dan Munteanu (ambdós, coŀlegues de Facultat); ni tampoc sabrem com s’ho manegaven ell i Ion Petru Culianu, l’alumne avantatjat de Mircea Eliade, quan a Perusa [Perugia] van haver de compartir dues habitacions, amb la particularitat que, per accedir a la segona, abans calia travessar la primera (ves per on, la mateixa situació amb què es trobà Machado durant la seva estada a Sòria). Per no parlar de joiells dialèctics, com aquella vegada que, al Pati Montserrat Roig de la Facultat de Filologia i Comunicació, en Virgil apuntava al professor Basilio Losada que, sota la dictadura, un home inteŀligent només podia parlar si es feia passar per babau, i l’eminent gallec li responia que, si bé en democràcia un home inteŀligent tenia tota la llibertat per parlar, el resultat acabava sent el mateix, perquè ningú no se l’escoltava. *** El Venosí (Horaci) proclamava orgullós, en aŀlusió a la seva obra, Exegi monumentum aere perennius [‘He bastit un monument més perenne que el bronze’]. El monument que el Virgil bastí al llarg de la seva vida és encisador, inimitable, però terriblement fràgil, perquè es compon de paraules; paraules com les d’Ulisses, que, segons el Cec de Quios (Homer), eren lleugeres i insospitadament denses, com flocs de neu hivernal. A semblança d’aquestes volves, els pensaments de qui ens recordi se’ns dipositaran dolçament a sobre: M-or troieni cu drag / aduceri aminte [‘Em sebolliran amorosament com la neu / records’]; immortals versos de Luceafărul poeziei românești [‘L’estel de la poesia romanesa’, és a dir, Eminescu], una antonomàsia més de tantes com agradava coŀleccionar al meu estimat Diví Mentor. Joan Fontana i Tous Universitat de Barcelona 17.  Publicada el 2008 a Barcelona per PPU (Promociones y Publicaciones Universitarias). Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 619-668

Estudis romanics 46_int.indd 663

12/1/24 9:40

664

NECROLOGIES

M. Carme Junyent Figueras (1955-2023) M. Carme Junyent Figueras va néixer a Masquefa l’any 1955. Des de ben petita i en un entorn poc favorable va manifestar el seu propòsit d’estudiar, per la qual cosa la seva mare la va matricular en un internat a Barcelona, ja que a Masquefa aleshores no hi havia possibilitat de fer el batxillerat. Durant el darrer curs preuniversitari (aleshores anomenat COU) va tenir de professor l’heŀlenista Eudald Solà, a qui sempre va reconèixer una gran influència inteŀlectual. Per causa d’aquesta coneixença, va decidir matricular-se als estudis de Filologia Hispànica a la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona, per estudiar-hi literatura. Tanmateix, un cop començada la carrera, va optar per la lingüística. Va escollir l’alemany com a llengua optativa i l’estiu després del segon curs el va passar a Marburg, Alemanya, per tal de millorar el coneixement de la llengua. Prèviament s’havia començat a interessar per les llengües africanes i havia iniciat l’autoaprenentatge de suahili. A la Universitat de Marburg hi havia un centre d’estudis africans on es podien estudiar diverses llengües. Junyent va manifestar-los el seu interès i li van proposar que s’hi quedés a estudiar, de manera que va interrompre els estudis a Barcelona. Va fer estudis romànics i africans a Marburg i després a Colònia, on va tenir de professor el gran lingüista Bernd Heine, amb qui va fer amistat. Va tornar a Barcelona per acabar la carrera de Filologia Hispànica i l’any 1985 va redactar la tesi de llicenciatura La classificació de les llengües d’Àfrica, dirigida pel professor Jesús Tuson, una altra de les seves grans influències. La tesina —en català— va cridar l’atenció d’una professora d’UCLA (University of California, Los Angeles). Arran d’això, va rebre una invitació d’aquesta universitat per a fer-hi una estada predoctoral sota la supervisió del conegut bantuista Christopher Ehret. A Califòrnia va tenir també l’oportunitat de conèixer Joseph Greenberg, el gran especialista en lingüística històrica i autor de la més influent de les classificacions de les llengües africanes, en bona part encara vigent. Greenberg representava en aquell moment un corrent de la lingüística que investigava els universals del llenguatge per via inductiva, i que suposava una línia divergent del corrent aleshores dominant de la gramàtica generativa de Chomsky i el seu projecte de gramàtica universal. Junyent sempre es va mostrar crítica amb el generativisme, sobretot perquè considerava que es tractava d’un enfocament que tenia massa poc en compte les llengües del món en la seva singularitat. L’any 1986 publica Les llengües d’Àfrica a la coŀlecció Biblioteca Universal Empúries, un llibre recomanat per Jesús Tuson (que acabava de publicar en la mateixa coŀlecció el primer dels seus treballs de divulgació lingüística, El luxe del llenguatge) a l’editor Xavier Folch, i que inaugura una coŀlaboració editorial que serà crucial per a Junyent. Tres anys després, hi publica Les llengües del món: ecolingüística (amb versió en castellà de 1993 amb el títol Las lenguas del mundo: una introducción), un assaig divulgatiu que posa de manifest tant un dels seus principals interessos —la diversitat lingüística i la seva preservació— com la vocació d’arribar a públics amplis. Aquell mateix any 1989 comença a fer classes al recentment creat Departament de Lingüística General, on s’especialitzarà en les assignatures de lingüística històrica i d’antropologia lingüística. L’any 1992 defensa la tesi La classificació de les llengües d’Àfrica: el bantu i una hipòtesi (més) sobre la seva expansió, dirigida per Jesús Tuson, en què proposa —amb metodologia lexicoestadística i comparació multilateral— la possibilitat que el bubi de l’illa de Bioko sigui l’origen d’un dels grups bantus més extensos. El mateix any 1992 funda, amb una colla d’estudiants, el Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA) amb l’objectiu de promoure la presència a la universitat de llengües sense tradició acadèmica, la immensa majoria, de fet; i publica Vida i mort de les llengües (Empúries), en què tracta per primera vegada d’una manera extensa la qüestió de la substitució lingüística i de les llengües amenaçades. És l’any del conegut número de la revista Language dedicat a aquest tema. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 619-668

Estudis romanics 46_int.indd 664

12/1/24 9:40

NECROLOGIES

665

Amb aquesta orientació, M. Carme Junyent va dirigir al llarg dels anys diverses tesis doctorals com ara Sobre la caracterització del sistema verbal búlgar, d’Alfons Olivares Niqui (2005); Aproximació a la llengua saamaka: un assaig de descripció, de Mònica Barrieras Angàs (2011); Uso, actitudes y aprendizaje del maya en la UIMQRoo, de Flor Canché Teh (2014); Població i ordre de constituents, de Mikel Fernández Georges (2016); Actituds, transmissió i usos lingüístics dels tàtars de Crimea, de Miquel Cabal Guarro (2016), o Art del llenguatge i diversitat lingüística: de R. Jakobson a L. Talmy i É Glissant, d’Alícia Fuentes-Calle (2016). L’any 1996 Junyent publica un recull de textos sobre qüestions de lingüística africana. El llibre es titula Estudis africans (Empúries) i aplega una sèrie d’estudis sobre diferents aspectes com l’expressió de l’espai i el temps o els sistemes numerals, i també inclou un extens text sobre la literatura i les llengües africanes, un tema al qual tornarà l’any 2004 amb l’article «La volatilització de la literatura», publicat a Els Marges, en què pren una posició forta respecte de l’ús de les llengües colonials. Tot i que la seva dedicació a l’africanística serà esporàdica, al llarg dels anys anirà publicant alguns treballs al respecte, com ara «Planificació i diversitat lingüística a l’Àfrica» (Treballs de Sociolingüística Catalana núm. 16, 2002) o «La teoría camita en la lingüística» (Anuario de Lingüistica Hispánica, XXVI, 2010). Així mateix, Junyent va impulsar una sèrie de publicacions didàctiques entorn de les llengües i la diversitat, destinades a l’ensenyament primari i secundari. L’any 1999 publica La diversitat lingüística: didàctica i recorregut de les llengües del món a Octaedro. L’any 2000, juntament amb Mònica Barrieras i Sergi Vilaró, membres del GELA, va publicar el Quadern ESO de la diversitat lingüística, i el 2003 La carpeta de la diversitat lingüística, pensat per a l’educació primària, en aquest cas en coŀlaboració amb Virginia Unamuno. En aquesta mateixa línia educativa, per bé que amb un caire més reflexiu, se situa el llibre Diversitat lingüística a l’aula, editat per Mònica Barrieras i amb coautoria de diversos membres del GELA (Fundació Jaume Bofill 2009). Alhora, Junyent va fer centenars de conferències sobre diversitat lingüística en instituts de secundària i altres centres educatius de tot Catalunya i d’altres territoris. El contacte directe amb el jovent sempre va ser una de les seves prioritats, així com la divulgació. Amb aquesta finalitat va crear diverses activitats lúdiques relacionades amb el coneixement i la valoració de les llengües. En destaca la gimcana de les llengües, duta a terme per primera vegada al programa El Suplement, de Catalunya Ràdio l’any 1998 i després reestructurada per a un format local i feta a Masquefa l’any 2001 amb motiu de la commemoració de l’any europeu de les llengües. El gran èxit de participació va fer que es reproduís en diferents poblacions catalanes en anys successius, i que es publiqués el llibre Gimcana de les llengües, amb la història i les proves (Octaedro 2002). La darrera activitat creada per Junyent ha estat el concurs «Què saps de les llengües del món», una bateria de preguntes organitzades en blocs i disponible al web del GELA. L’allau migratòria que va arribar a Catalunya ja a finals del segle anterior, incrementada la primera dècada de l’actual, va portar M. Carme Junyent a centrar una part important de la seva activitat en les llengües de la immigració. Davant la constatació que tant els mitjans de comunicació com les institucions es limitaven a reconèixer les llengües oficials dels estats d’origen, l’any 2000 el GELA va crear un equip d’estudiants, coordinat per Mònica Barrieras i dirigit per Junyent, per tal de fer un inventari de les llengües parlades a Catalunya. L’any 2005 es va dur a terme una exposició al vestíbul central de la Universitat de Barcelona amb el títol Les llengües a Catalunya: quantes llengües s’hi parlen?, on es mostraven els resultats del treball de camp. En aquell moment s’havien recollit 210 llengües, però actualment l’inventari passa de les tres-centes. Se’n va editar també el catàleg amb diverses contribucions. La difusió de l’exposició va provocar un canvi substancial en el discurs públic sobre les llengües a Catalunya. Així mateix, va elaborar material expositiu, sobretot destinat a centres escolars, centres cívics o biblioteques, amb la finalitat de donar a conèixer la diversitat lingüística tant de Catalunya com en general. En són fruit les exposicions Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 619-668

Estudis romanics 46_int.indd 665

12/1/24 9:40

666

NECROLOGIES

itinerants Les llengües, un gran tresor (que va itinerar diversos anys) o Les llengües dels catalans, encara en itinerància. La darrera, amb motiu de la celebració dels trenta anys del GELA, inaugurada el 2022 al vestíbul de la Universitat de Barcelona i també en itinerància, és Escriptors africans. En la recerca sobre llengües de la immigració, Junyent va publicar diversos treballs, com ara «Conviure a la Catalunya multilingüe» (Catalan Review, 2005); «Inmigración y diversidad lingüística» (El futuro de las lenguas, Catarata, 2008); «Mapa de la diversitat lingüística a Catalunya» (Perspectiva Escolar, 2009); «Canvi de representacions lingüístiques de parlants aŀloglots per contacte amb la situació lingüística catalana» (juntament amb altres membres del GELA, Recerca i Immigració III, 2011); El rol de les llengües dels alumnes a l’escola (Horsori 2012); Què hem de fer amb les llengües dels alumnes a l’escola? (juntament amb altres membres del GELA, Horsori, 2014; premi Modest Reixach de la Societat Catalana de Sociolingüística 2015), o «La transmissió de les llengües filipines a Catalunya» (juntament amb Pere Comellas; Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 31, 2021). Així mateix, va editar el recull Llengua i acollida (Horsori, 2009). Una de les preocupacions de M. Carme Junyent, i una de les activitats centrals del GELA, va ser la formació en diferents nivells. D’una banda, Junyent va participar molt sovint en cursos de formació organitzats per diferents institucions com la Universitat d’Estiu Ramon Llull a Igualada, la Universitat de Barcelona, el Departament d’Educació, etc., sobre llengües i immigració o diversitat lingüística. A més, va organitzar nombroses jornades acadèmiques amb l’objectiu de convidar grans lingüistes d’arreu del món per tal de posar a l’abast dels estudiants i altres persones interessades els seus coneixements. En aquest sentit destaquen la sèrie de cursos de tipologia lingüística organitzats conjuntament amb Francesc Queixalós (CNRS) i amb la coŀlaboració de diverses institucions, que van tenir lloc a la Universitat de Barcelona entre 1999 i 2008 i en els quals van participar grans noms de la lingüística com Bernd Heine, Talmy Givon, Lyle Campbell, Jon Landaburu, Elena Benedicto, Colette Grinevald o Marianne Mithun, entre altres. L’any 2009 va organitzar el cicle de conferències «Transferències: la manifestació dels processos extralingüístics en les llengües del món» com a culminació del cicle de cursos de tipologia, en què un lingüista estranger especialista en llengües amenaçades exposava un tema de la seva especialitat i un lingüista de l’àmbit catalanoparlant li feia la rèplica. Les intervencions es van publicar, en edició de Junyent, en un volum amb el mateix títol (Eumo 2009). Junyent es va preocupar també des de ben aviat per la situació del català, però sempre des del paradigma de les llengües amenaçades i amb un enfocament d’ecolingüística, o més aviat d’ecologisme lingüístic. També en aquest camp va compatibilitzar la recerca amb l’activisme i la divulgació. El seu llibre Contra la planificació: una proposta ecolingüística (Empúries 1997) és una crítica de la política lingüística convencional des d’aquest marc. Des del GELA va impulsar diferents iniciatives al respecte, com per exemple el «decàleg sigues lingüísticament sostenible» en coŀlaboració amb els serveis lingüístics de les universitats públiques de Catalunya. L’any 1999 va publicar l’article «El català: una llengua en perill d’extinció?» (Revista d’Igualada, núm. 1), en què revisava les etapes dels processos de substitució i la dinàmica de reducció territorial per concloure que, tot i que de manera incipient, es podia considerar que el català havia iniciat un camí regressiu. Des d’aleshores va dedicar diversos textos a la qüestió, i sobretot va impartir desenes de conferències. Algunes de les publicacions que en van resultar són el volum Català: mirades al futur (editat conjuntament amb Virginia Unamuno, Octaedro 2002); l’article «El català, encarat al futur des de la cruïlla» (Revista de les Revistes 2004); «De les llengües minoritàries i minoritzades» (al volum Català al segle xxi, Fundació Carulla 2018); «El català: una llengua en perill d’extinció (Vint anys després)» (Revista d’Igualada, núm. 61, 2019), El futur del català depèn de tu, escrit en coŀlaboració amb Bel Zabala (La Campana 2020), o l’edició del recent El català, la llengua efervescent: 77 visions sobre el terreny (Viena 2021). L’any 2022 va acceptar Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 619-668

Estudis romanics 46_int.indd 666

12/1/24 9:40

NECROLOGIES

667

presidir el Consell Lingüístic Assessor, un òrgan consultiu creat per la Generalitat per tal d’impulsar el català. El Consell va presentar un document de conclusions en què es feien una llarga sèrie de recomanacions per tal de millorar l’ús social de la llengua catalana i es proposava la creació d’una anàlisi semblant per a l’aranès. Un altre camp de recerca i de transferència que Junyent va conrear amb força extensió va ser la qüestió del gènere, i particularment la controvèrsia sobre la relació entre gènere gramatical i expressió del sexe. A banda de nombroses conferències i presentacions relacionades amb la crítica de l’anomenat llenguatge inclusiu o no sexista, Carme Junyent va organitzar la jornada «Visibilitzar o marcar: repensar el gènere en la llengua catalana», celebrada a la Facultat de Geografia i Història l’any 2010. Arran de la jornada, Junyent va editar les aportacions dels diferents experts en un llibre amb el mateix títol (Empúries 2013) i va impulsar la redacció del document «Acord sobre l’ús no sexista de la llengua» (2010), signat pels Serveis d’Assessorament Lingüístic del Parlament de Catalunya, la Secretaria de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, l’Institut Català de les dones, els departaments de Filologia Catalana i de Lingüística General de la Universitat de Barcelona i el GELA. La seva darrera aportació al respecte va ser l’edició del llibre Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou (Eumo 2021), en què aplegava una setantena de textos breus d’autores de diferents àmbits d’especialitat. Junyent tenia sobre aquesta qüestió una opinió molt crítica cap a la normativització i l’obligatorietat institucional d’usar formes desdoblades i altres estratègies de manipulació de la morfologia, amb la convicció que resultava contraproduent i discriminatori per als coŀlectius subordinats com les dones o les persones trans o les no binàries. Quant a la seva activitat acadèmica, sempre va manifestar una gran vocació per l’ensenyament universitari. La seva relació amb els estudiants va ser decisiva per la creació del GELA, i anys després, i amb la voluntat de reimpulsar un dels objectius principals d’aquest, l’estudi de llengües poc presents en el nostre àmbit acadèmic, va fundar el Grup de Lingüistes per la Diversitat (GLIDI), els membres del qual són majoritàriament exestudiants seus que actualment duen a terme tasques de recerca arreu del món que inclouen descripció de llengües amenaçades i altres camps relacionats amb la promoció i el coneixement de la diversitat. També ha publicat diversos materials d’estudi relacionats amb les assignatures que impartia, com Lingüística Històrica (en la coŀlecció de textos docents de la Universitat de Barcelona, 2006); La diversidad lingüística: una invitación a reconocerla, comprenderla e incorporarla (Horsori 2017, en coautoria amb diversos membres del GELA), el manual Antropología Lingüística (Síntesis 2019, en coautoria amb Pere Comellas) o el més divulgatiu Els colors de la neu (Eumo 2021, també en coautoria amb Comellas). En el camp específic de la revitalització lingüística, Junyent va coŀlaborar activament en l’organització del I Congrés Internacional de Revitalització de Llengües Indígenes i Minoritzades, que va tenir lloc a la Universitat de Barcelona i la Universitat de Vic-Central de Catalunya l’any 2017, i en què participava també la Universitat d’Indiana-Bloomington. Així mateix, aquest mateix any va ser l’organitzadora de la reunió d’experts del programa de recerca interdisciplinari «Sustaining Minoritize Languages in Europe», impulsada per l’Smithsonian Center for Folklife and Cultural Heritage i el GELA. M. Carme Junyent ha estat una veu acadèmica i cívica important en l’àmbit de la lingüística de les darreres dècades. Probablement el seu llegat més important és el canvi de marc conceptual, que ella va contribuir decisivament a impulsar, quant a la diversitat lingüística com a valor i com a realitat present en el nostre entorn. Junyent sempre va situar la seva recerca, tant en llengües amenaçades com en llengües de la immigració i diversitat lingüística, en un paradigma global que entenia essencial per construir un món on fos possible la preservació en igualtat de condicions de totes les varietats lingüístiques. Un dels seus últims projectes era la publicació d’un extens manual Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 619-668

Estudis romanics 46_int.indd 667

12/1/24 9:40

668

NECROLOGIES

en català sobre les llengües del món, amb l’aportació de nombrosos especialistes. Un projecte que veurà la llum aviat a Eumo Editorial. Va ser una de les redactores de la Declaració Universal de Drets Lingüístics de 1996, impulsada pel Comitè de Traduccions i Drets Lingüístics del PEN Club Internacional i pel CIEMEN, amb el suport de la UNESCO. Al llarg de tota la seva carrera va ser una gran inspiració per a generacions d’estudiants, molts dels quals s’han dedicat professionalment a la lingüística i personalment a la defensa de la diversitat. La seva proposta, sovint crítica i incòmoda, ens ha fet pensar les llengües d’una altra manera. Tant de bo en perduri el llegat. Pere Comellas Casanova Universitat de Barcelona

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 619-668

Estudis romanics 46_int.indd 668

12/1/24 9:40

SUPORT INFORMATIU

ANTICS MEMBRES DEL CONSELL CIENTÍFIC DELS ESTUDIS ROMÀNICS Han pertangut al Consell Científic les persones següents: Mathilde Bensoussan (†) (Rennes): 2000-2005 Denise Boyer (Universitat de París IV, Sorbona): 2005-2009 Anthony Bonner (Palma): 2000-2005 Christian Camps (Montpeller): 2007-2011 Ana Cano (Universitat d’Oviedo): 2006-2010 Ramon Cerdà (Barcelona): 2011-2021 Jean-Pierre Chambon (Clermont-Ferrand): 2000-2006 Michel Contini (Universitat Stendhal III, Grenoble): 2006-2010 Kálmán Faluba (Eötvös Loránd University, Budapest): 2007-2011 Pilar García Mouton (CSIC, Madrid): 2005-2009 Manuel González (Universitat de Santiago de Composteŀla): 2011-2021 Joseph Gulsoy (Toronto): 2000-2003 József Herman (†) (Budapest): 2000-2005 Günter Holtus (Universitat de Göttingen): 2010-2020 Maria Iliescu (†) (Innsbruck): 2007-2011 Georg Kremnitz (Wien): 2000-2006 Robert Lafont (†) (Montpeller): 2000-2005 Helmut Lüdtke (†) (Kiel): 2000-2003 Jens Lüdtke (†) (Heidelberg): 2005-2009 M. Antonia Martín Zorraquino (Saragossa): 2007-2011 Žarko Muljačić (†) (Zagreb): 2000-2006 Arseni Pacheco (†) (Vancouver): 2010-2014 José Antonio Pascual (RAE, Madrid): 2000-2003 Max Pfister (†) (Universität des Saarlandes, Saarbrücken): 2006-2010 Pere Ramírez Molas (Universitat de Friburg): 2006-2010 Xavier Ravier (†) (Tolosa): 2011-2021 Philip D. Rasico (Universitat de Nashville): 2005-2009 Gilles Roques (Centre National de la Recherche Scientifique, Nancy): 2006-2010 Fernando Sánchez-Miret (Universitat de Salamanca): 2010-2020 Beatrice Schmid (Basilea): 2000-2005 Wolfgang Schweickard (Universität des Saarlandes, Saarbrücken): 2011-2021 Christian Schmitt (Bonn): 2007-2011 Giuseppe Tavani (†) (Roma): 2000-2006 Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 669-693

Estudis romanics 46_int.indd 669

12/1/24 9:40

670

SUPORT INFORMATIU

Arthur Terry (†) (Colchester): 2000-2003 Fiorenzo Toso (†) (Universitat de Sàsser): 2011-2021 Eliseu Trenc (Universitat de París IV, Sorbona): 2010-2020 Edward F. Tuttle (Universitat de Califòrnia, Los Angeles): 2000-2006 Alberto Varvaro (†) (Nàpols): 2007-2011 Max Wheeler (Universitat de Sussex): 2010-2020 Curt Wittlin (†) (Saskatoon): 2000-2006 Alan Yates (Sheffield): 2005-2009 Marie-Claire Zimmermann (Universitat de París IV, Sorbona): 2000-2003 José Manuel Blecua (RAE, Madrid): 2012-2022 Dominique de Courcelles (Centre National de la Recherche Scientifique, París): 2012-2022 Gerhard Ernst (Universität Regensburg): 2012-2022 Maria Grossmann (Universitat de L’Aquila): 2012-2022 Károly Morvay (Universitat Eötvös Loránd, Budapest): 2012-2022 Ioana Vintilă-Rădulescu (Institutul de Lingvistică, Bucarest): 2012-2022 COĿLABORADORS D’AQUEST VOLUM Autors d’articles, misceŀlània, recensions, cròniques i necrologies d’aquest volum Academia de la Llingua Asturiana Academia de la Llingua Asturiana. Calle L’Águila, 10, 33003 Uviéu. informacion@alladixital.org Aguiló, Cosme cosmeaguilo@icloud.com Alturo i Perucho, Jesús jesus.alturo@uab.cat Andrés Díaz, Ramon de randresd@uniovi.es Anguera Martorell, Tià sanguer3@xtec.cat Bastardas i Rufat, Maria Reina Departament de Filologia Clàssica, Romànica i Semítica. Facultat de Filologia i Comunicació. Universitat de Barcelona. Gran Via de les Corts Catalanes, 585, 08007 Barcelona. reina.bastardas@ub.edu Batlle, Mar mbatlle@iec.cat Bellés, Eloi eloi.belles@uam.es Borghi, Guido guido.borghi@unige.it Bosch i Rodoreda, Andreu aboschro@ub.edu Bramon, Dolors bramon@micromar.net Brissos, Fernando fernandobrissos@campus.ul.pt Butinyà, Júlia juliabutinya@gmail.com Camprubí, Adriana acamprubi@ub.edu Casas Reig, Enric enriccasasreig5@gmail.com Castanyer Teixidor, Laia lcastanyer@iec.cat Castro Pizarro, Àlex acastrpi23@alumnes.ub.edu Castro, Enrico Université de Lausanne. Anthropole Italien 4115, 1015 Lausanne (Suisse). Enrico.Castro@unil.ch Coll Mariné, Jaume jaume.coll@uvic.cat Colominas, Sofia sofia.colominas@gmail.com

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 669-693

Estudis romanics 46_int.indd 670

12/1/24 9:40

SUPORT INFORMATIU

Comellas Casanova, Pere Cornudella, Jordi Correia, Paulo Jorge Correro, Cristina Cuenca, Maria Josep Dalmases Paredes, Joan Dell’Aquila, Vittorio Di Luca, Paolo Falguera, Enric Ferrer Carreras, Gemma Fittipaldi, Martina Floarea, Irina Flors-Mas, Aveŀlí Foguet i Boreu, Francesc

Fontana i Tous, Joan

Garau, Pere García Mouton, Pilar Gargallo Gil, José Enrique

Giner-Mira, Pere Giralt Latorre, Javier Gómez i Martínez, Mireia Gomila, Xavier González Salgado, José Antonio Granados, Teresa Grau, Marie Gros, Miquel Guiscafrè Danús, Jaume

671

Departament de Llengües i Literatures Modernes i d’Estudis Anglesos. Facultat de Filologia. Gran Via de les Corts Catalanes, 585, 08007 Barcelona. perecomellas@ub.edu Apartat de correus 54. 08394 Sant Vicenç de Montalt. paulojcorreia66@gmail.com Facultat de Ciències de l’Educació. Universitat Autònoma de Barcelona. Edifici G5. 08193 Bellaterra. cristina.correro@uab.cat Departament de Filologia Catalana. Universitat de València. Avinguda Blasco Ibáñez, 32, 46010 València. Maria.J.Cuenca@uv.es jdalmases@ub.edu Fjärilsvägen 9A5. FIN 65230 Vasa. viorayli@celeuropa.eu. paolo.diluca@unina.it enric.falguera@udl.cat gemma.ferrer.carreras@gmail.com martina.fittipaldi@uab.cat, martinafittipaldi@gmail.com flo_irina@yahoo.com Facultat de Filologia i Comunicació. Universitat de Barce­ lona. Gran Via de les Corts Catalanes, 585, 08007 Barcelona. aflorsmas@ub.edu Departament de Filologia Catalana. Facultat de Filosofia i Lletres. Campus de la UAB – Edifici B. Universitat Autò­ noma de Barcelona. Carrer de la Fortuna, s/n, 08193 Bellaterra. francesc.foguet@uab.cat Departament de Filologia Clàssica, Romànica i Semítica. Facultat de Filologia. Universitat de Barcelona. Gran Via de les Corts Catalanes, 585, 08007 Barcelona. joan_fontana@ub.edu p.garau@uib.cat pilar.garciamouton@cchs.csic.es Departament de Filologia Clàssica, Romànica i Semítica. Facultat de Filologia i Comunicació. Universitat de Barce­ lona. Gran Via de les Corts Catalanes, 585, 08007 Barcelona. gargallo@ub.edu pgm1162@gmail.com Departamento de Lingüística y Literaturas Hispánicas. Facultad de Filosofía y Letras. Universidad de Zaragoza. 50009 Zaragoza. jgiralt@unizar.es. mgomezmartinez@ucc.ie xavigomilapons@gmail.com joseantoniogonzalezsalgado@gmail.com serveis.linguistics@ub.edu mariegrau@orange.fr miquelgros@hotmail.com jaume.guiscafre@uib.cat

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 669-693

Estudis romanics 46_int.indd 671

12/1/24 9:40

672

SUPORT INFORMATIU

Herbeck, Peter

Fakultät für Geistes- und Kulturwissenschaften (Büro: 0.10.15). Bergische Universität Wuppertal. Gaußstr. 20, 42119 Wuppertal (Alemanya). herbeck@uni-wuppertal.de oscar.hernandez.rodr@gmail.com Dept. of Spanish and Portuguese & Dept. of Linguistics. School of Literatures, Cultures and Linguistics. 4080 FLB. University of Illinois. Urbana, Illinois 61801 (USA). jihualde@illinois.edu Departament de Filologia Hispànica, Teoria de la Literatura i Comunicació. Facultat de Filologia i Comunicació. Universitat de Barcelona. Gran Via de les Corts Catalanes, 585, 08007 Barcelona. Marcelino.Jimenez@ub.edu serveis.linguistics@ub.edu lama@ub.edu alexis.llobet@uab.cat Facultat d’Educació. Universitat d’Alacant. Carrer de l’Aeroplà, s/n, 03690 Sant Vicent del Raspeig. francesc.llorca@ua.es dlujan@iec.cat xlbatlle@gmail.com jordi.male@udl.cat jmarti@iec.cat Departament de Filologia Hispànica, Teoria de la Literatura i Comunicació. Facultat de Filologia. Universitat de Barcelona. Gran Via de les Corts Catalanes, 585, 08007 Barcelona. Departament de Filologia Catalana. Universitat d’Alacant. Apartat de correus 99. 03080 Alacant. Departament de Filologia Catalana. Facultat de Filosofia i Lletres. Universitat Autònoma de Barcelona. Edifici B. Carrer de la Fortuna, s/n, 08193 Bellaterra. Mar.Massanell@uab.cat Área de Filología Románica. Departamento de Filología Clásica y Románica. Facultad de Filosofía y Letras. Universidad de Oviedo. Calle Amparo Pedregal, s/n, 33011 Uviéu (Asturies). menendezclaudia@uniovi.es Departament de Filologia i Cultures Europees. Universitat Jaume I. 12071 Castelló de la Plana. meseguer@uji.es fudacioviladot@gmail.com isabel.molina@uah.es Departament de Filologia Catalana. Universitat d’Alacant. Carretera Sant Vicent del Raspeig, s/n, 03690 Sant Vicent del Raspeig (Alacant). Departamento de Lingüística y Literaturas Hispánicas. Área de Lengua espanyola. Facultad de Ciencias Humanas y de la Educación. Universidad de Zaragoza. Calle Valentín Cardenera, 4, 22003 Huesca. gerard.mt@gmail.com elanevaci@yahoo.com marcel.ortin@upf.edu

Hernández, Òscar Hualde, José Ignacio

Jiménez León, Marcelino

Juncalleda, Marta Lama, María Xesús Llobet, Alexis Llorca Ibi, Francesc Xavier Luján Cazalilla, Daniel Luna-Batlle, Xavier Malé, Jordi Martí i Castell, Joan Martí Monterde, Antoni Martos, Josep Lluís Massanell i Messalles, Mar Menéndez, Claudia Elena

Meseguer, Lluís Minguet, Pau Molina Martos, Isabel Montserrat, Sandra Moret Oliver, Maite

Muixí i Tejado, Gerard Nevaci, Manuela Ortín, Marcel

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 669-693

Estudis romanics 46_int.indd 672

12/1/24 9:40

SUPORT INFORMATIU

Peytaví Deixona, Joan Pinyol i Torrents, Ramon Ponsatí-Murlà, Oriol Pontón, Gonzalo Rabella, Joan Anton Rofes Moliner, Xavier Sabaté, Glòria Salord Ripoll, Josefina Santanach Suñol, Joan

Santos Gómez, Akior Selfa Sastre, Moisès Silvestre Miralles, Alicia Sunyer, Magí Tomàs Monsó, Albert Turull, Albert Veà-Vila, Sílvia Veny, Joan Vidal Sabanés, Laia Villanueva, María Dolores Vuletić, Nikola Wissner, Inka Ysern Lagarda, Josep-A.

673

peytavi@univ-perp.fr, jpeytavi@iec.cat RPinyol@iec.cat oriol.ponsati@udg.edu gonzalo.ponton@uab.cat jrabella@iec.cat xrofes@iec.cat gloriasabate@ub.edu santcristofol35@gmail.com Departament de Filologia Catalana i Lingüística General. Facultat de Filologia i Comunicació. Universitat de Barce­ lona. Gran Via de les Corts Catalanes, 585, 08007 Barcelona. jsantanach@ub.edu asanto13@xtec.cat Facultat d’Educació, Psicologia i Treball Social. Avinguda de l’Estudi General, 4, 25001 Lleida. moises.selfa@udl.cat aliciasi@unizar.es Departament de Filologia Catalana. Universitat Rovira i Virgili. Avinguda Catalunya, 35, 43002 Tarragona. magi.sunyer@urv.cat albert.tomas@uab.cat albert.turull@udl.cat silvia.vea@urv.cat Secció Filològica. Institut d’Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47, 08001 Barcelona. laia.vidal@upf.edu malores@gmail.com Sveučilište u Zadru. Centar za jadransku onomastiku i etnolingvistiku. Trg kneza Višeslava, 9, 23000 Zadar (Croàcia). inka.wissner@univ-fcomte.fr Departamento de Filología Clásica. Facultad de Filología. Universidad Nacional de Educación a Distancia. Calle Senda del Rey, 7, 28040 Madrid. jaysern@flog.uned.es

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 669-693

Estudis romanics 46_int.indd 673

12/1/24 9:40

Estudis romanics 46_int.indd 674

12/1/24 9:40

ABREVIATURES (recomanades pels ER)

a. aC. abl. ac. adj. adv. ant. antrop. ap. aprox. apud àr. aux. A. D. bib. bal. ca. cap. cast. cat. cat. oc. cat. or. cf. cit. coŀl. col. conj. cons. coord. corr. cur. dat. dir. doc. docum. ed. esp. et al. ex. f. facs. fasc. fem.

any abans de Crist ablatiu acusatiu adjectiu adverbi antic, antiga antropònim apèndix aproximadament ‘segons’ àrab auxiliar autors diversos biblioteca baleàric circa ‘al voltant de’ capítol, capítols castellà català català occidental català oriental confronteu [-ho amb] citat, citada coŀlecció columna, columnes conjunció consonant, consonàntic coordinació correcció curador datiu director document, documents documentat, documentada editat; editor, editors espanyol ‘i altres autors’ exemple, exemples foli, folis facsímil fascicle femení

fon. fr. gall. gen. germ. gr. gral. gram. i. e. ibídem íd. ie. inf. infra introd. it. ll. ll. cl. ll. med. ll. v. loc. cit. masc. mod. morf. ms. n. n. a. n. e. NF nom. NP n. tr. núm. occ. op. cit. p. p. e. part. passim pers. pl. port. pr.

fonètica, fonètic francès gallec genitiu [mot d’origen] germànic grec general gramàtica id est ‘és a dir’ ‘en el mateix passatge’ (d’un text ja citat) ídem indoeuropeu infinitiu ‘més avall o després’ (en el text) introducció italià llatí llatí clàssic llatí medieval llatí vulgar ‘lloc citat’ masculí modern morfologia manuscrit, manuscrits nota nota de l’autor nota de l’editor nom de família nominatiu nom de persona nota del traductor número, números occità opere citato ‘obra citada’ pàgina, pàgines per exemple participi ‘en diversos llocs del text’ persona, persones (del verb) plural portuguès pronunciació

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 669-693

Estudis romanics 46_int.indd 675

12/1/24 9:40

676 prep. pron. prov. pseud. pub. r. reed. reimpr. resp. rev. ross. s. s. a. s. d. s. l. s. n. s. v.

SUPORT INFORMATIU preposició pronom provençal pseudònim publicat, publicada, etc. recto ‘anvers’ reedició reimpressió respectivament revista rossellonès segle, segles sense any (d’edició) sense data (d’edició) sense lloc (d’edició) sense nom (de l’editor) sub voce ‘sota l’entrada’ [del diccionari]

seg. sing. sint. subj. subst. supra t. top. trad. v. v. val. veg. vid. voc. vol. vs.

següent, següents singular sintaxi subjuntiu substantiu ‘més amunt o abans’ (en el text) tom topònim traduït, traductor, traducció verso ‘revers’ vers, versos valencià vegeu vide ‘vegeu’ vocal, vocàlic volum, volums versus ‘contra, en oposició a’

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 669-693

Estudis romanics 46_int.indd 676

12/1/24 9:40

SIGLES DE PUBLICACIONS I D’ENTITATS (recomanades pels ER)

AA AAA AAL AB AC ACA ACCV AEM Af AF AFA AGI AIEC AIEO AILC AILLC AION AIS Al An ALA ALC ALDA ALDC ALE ALEA ALEANR ALEIC ALEICan ALEPG ALEPO ALF ALFCorse ALG ALGa ALI ALJA

Ausgaben und Abhandlungen aus dem Gebiete der romanischen Philologie. Atti dell’Accademia degli Arcadi. Roma. Atti della Accademia Nazionale dei Lincei. Roma. Analecta bollandiana. Bruxelles, Paris. Antologia Catalana. Arxiu de la Corona d’Aragó. Anales del Centro de Cultura Valenciana. València. Anuario de Estudios Medievales. Barcelona. Afers. València (Catarroja). Anuari de Filologia. Barcelona. Archivo de Filología Aragonesa. Zaragoza. Archivio Glottologico Italiano. Firenze. Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans. Barcelona. Annales de l’Institut d’Études Occitanes. Toulouse. Anales del Instituto de Lingüística. Universidad Nacional de Cuyo. Mendoza. Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. Annali dell’Istituto Universitario Orientale. Sezione romanza. Napoli. Sprach- und Sachatlas Italiens und der Südschweiz. Zofingen. Al Andalus. Madrid. Atlas Lingüístic d’Andorra. Andorra. Atlas Lingüístic de Catalunya. Barcelona. Seminariu d’Averamientu Metodolóxicu al Atles Llingüísticu del Dominiu Astur. Atles Lingüístic del Domini Català. Barcelona. Atlas Linguarum Europae. Assen-Maastricht. Atlas Lingüístico y Etnográfico de Andalucía. Granada. Atlas Lingüístico y Etnográfico de Aragón, Navarra y Rioja. Madrid. Atlante linguistico etnografico italiano della Corsica. Pisa. Atlas lingüístico y etnográfico de las Islas Canarias. Las Palmas. Atlas Linguístico-Etnográfico de Portugal e da Galiza. Lisboa. Atlante Linguistico ed Etnografico del Piemonte Occidentale. Torino. Atlas Linguistique de la France. Paris. Atlas linguistique et ethnographique de la France. Paris. Atlas linguistique et ethnographique de la Gascogne. Paris. Atlas Lingüístico Galego. A Coruña. Atlante Linguistico Italiano. Roma. Atlas linguistique et ethnographique du Jura et des Alpes du Nord. Paris. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 669-693

Estudis romanics 46_int.indd 677

12/1/24 9:40

678

SUPORT INFORMATIU

ALLOc Atlas linguistique et etnografique du Languedoc occidental. Paris. ALLOr Atlas linguistique et ethnographique du Languedoc oriental. Paris. ALLy Atlas linguistique et ethnographique du Lyonnais. Paris. ALMA Archivum Latinitatis Medii Aevi (Bulletin Du Cange). Leiden = BDC. ALMC Atlas linguistique et ethnographique du Massif Central. Paris. ALP Atlas linguistique et ethnographique de Provence. Paris. ALPI Atlas Lingüístico de la Península Ibérica. Madrid. ALPO Atlas linguistique et ethnographique des Pyrénées Orientales. Paris. ALVA Atlas Lingüístic de la Vall d’Aran. Barcelona. ALW Atlas linguistique de la Wallonie. Liège. AM Annales du Midi. Toulouse. Appel Appel, C: Provenzalische Chrestomathie. Leipzig, 1930. AQ Al-Qantara. Revista de Estudios Árabes. CSIC. Madrid. AR Archivum Romanicum. Firenze. ARCH Archivum. Universidad de Oviedo. Facultad de Filosofía y Letras. Oviedo. ASNSL Archiv für das Studium der neueren Sprachen und Literaturen. Berlin. ASP A Sol Post. Alacant. AST Analecta Sacra Tarraconensia. Barcelona. ATCA Arxiu de Textos Catalans Antics. Barcelona. ATLAS «SACAZE» Atlas linguistique «Sacaze» des confins catalano-languedociens. Av L’Avenç. Barcelona. AVL Acadèmia Valenciana de la Llengua. BAE Biblioteca de Autores Españoles. Madrid. BALI Bollettino dell’Atlante Linguistico Italiano. III serie. Torino. BALLF Bulletin de l’Académie Royale de Langue et de Littérature Françaises. Bruxelles. BAO Biblioteca Abat Oliba. Montserrat. BBC Butlletí de la Biblioteca de Catalunya. Barcelona. BBSR Bulletin Bibliographique de la Société Rencesvals. Paris. BC Biblioteca Catalana. Barcelona. BCC Biblioteca de Cultura Catalana. Barcelona. BdC Biblioteca de Catalunya. Barcelona. BDC Bulletin Du Cange. Bruxelles = ALMA. BDLC Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana. Palma de Mallorca. BF Boletim de Filologia. Lisboa. BH Bulletin Hispanique. Bordeaux. BHS Bulletin of Hispanic Studies. Liverpool. BISO Butlletí Interior de la Societat d’Onomàstica. Barcelona. BK Bartsch, K.: Chrestomathie de l’ancien français. Leipzig, 1920. BM Bibliothèque Méridionale. Toulouse. BMA Biblioteca Marian Aguiló. Palma de Mallorca / Montserrat. BN / BNM Biblioteca Nacional. Madrid. BR Bibliotheca Romanica. Bern. BRABLB Butlletí de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Barcelona. BRAE Boletín de la Real Academia Española. Madrid. BRAH Boletín de la Real Academia de Historia. Madrid. BRH Biblioteca Románica Hispánica. Madrid. BS Bibliotheca Sanctorum. Roma. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 669-693

Estudis romanics 46_int.indd 678

12/1/24 9:40

SUPORT INFORMATIU BSAL BSCC BSd’O BSG BSLP BUB CC CCa CCast CEDELIEM CFMA CFS CIEMEN CiLT CIT CL CLEAM Cll CLM CN CNRS CODOIN ACA CORDE CPB CR CSIC DAg DALLA DAI DBR DC DCELC DCVB DEAF DECat DECH/DCECH DEDR

679

Bolletí de la Societat Arqueològica Luŀliana. Palma de Mallorca. Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura. Castelló de la Plana. Biblioteca Serra d’Or. Montserrat. Biblioteca Sanchis Guarner. València/Barcelona. Bulletin de la Société de Linguistique de Paris. Paris. Biblioteca de la Universitat de Barcelona. Clásicos Castellanos. Madrid. Clàssics Catalans. Ariel. Barcelona. Clásicos Castalia. Madrid. Centre de Documentació i Estudis sobre les Llengües d’Europa i de la Mediterrània. Classiques Français du Moyen Âge. Paris. Cahiers Ferdinand de Saussure. Genève. Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i les Nacions. Circolo Linguistico Torinese. Classici Italiani. Torino. Cadernos de Lingua (Galicia). Colección de Literatura Española Aljamiado Morisca. Madrid: Gredos. Caplletra. València/Montserrat. Cuadernos de Literatura. Madrid. Cultura Neolatina. Modena. Centre National de la Recherche Scientifique. Paris. Colección de Documentos Inéditos del Archivo General de la Corona de Aragón. 44 vol. Barcelona 1847-1910. Corpus Diacrónico del Español. Coŀlecció Popular Barcino. Barcelona. Catalan Review. Barcelona. Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Madrid. Diccionari Aguiló. 8 vol. Barcelona, 1914-1934. Academia de la Llingua Asturiana (2000): Diccionariu de la Llingua Asturiana. Uviéu. Dissertation abstracts international: abstracts of dissertations available on microfilm or as xerographic reproductions. The Humanities and Social Sciences. Ann Arbor. Les Dialectes Belgo-Romans. Du Cange: Glossarium Mediae et Infimae Latinitatis. Paris, 1883. Coromines, Joan (1974 [1954-1957]): Diccionario crítico etimológico de la lengua castellana. 4 vol. Madrid: Gredos; Bern: Francke. Alcover, Antoni M. / Moll, Francesc de Borja (19782 [1930-1962]): Diccionari català-valencià-balear. 10 vol. Palma: Moll. Baldinger, Kurt. Dictionnaire étymologique de l’ancien français. Coromines, Joan (1980-2001): Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. Barcelona: Curial; La Caixa. 10 vol. Coromines, Joan / Pascual, José Antonio (1980-1991): Diccionario crítico etimológico castellano e hispánico. 6 vol. Madrid: Gredos. Cihac, Alexandru de (1870-1879): Dictionnaire d’étymologie daco-romane I: Éléments latins, II: Éléments slaves, magyars, turcs, grecs-moderne et albanais. Frankfurt: St. Groar, 2 vol. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 669-693

Estudis romanics 46_int.indd 679

12/1/24 9:40

680 DEI DELI DELLA DELP DER DES DESF DGLC DIEC DOLR DLE DRG DV EC EC EClás EEMCA EF EL ELH ELLC Em EM ENC ER ERL EUC EWRS FBA

SUPORT INFORMATIU Battisti, Carlo / Alessio, Giovanni (1950-1957): Dizionario etimologico italiano. Firenze: Barbera. Cortelazzo, Manlio / Zolli, Paolo (1979-1988): Dizionario etimologico della lingua italiana. Bologna: Zanichelli. 5 vol. Academia de la Llingua Asturiana (2000): Diccionariu Etimolóxicu de la Llingua Asturiana. Uviéu. Machado, José Pedro (19895): Dicionário etimológico da língua portuguesa (com a mais antiga documentação escrita e conhecida de muitos dos vocáblos estudados). 5 vol. Lisboa: Horizonte. Cioranescu, Alexandru (1958-1966): Diccionario etimológico rumano. Tenerife: Universidad de La Laguna. Wagner, Max Leopold (1960-1964): Dizionario etimologico sardo. 3 vol. Heidelberg: Winter. Zamboni, Alberto / Cortelazzo, Manlio / Pellegrini, Giovan Battista (1984): Dizionario etimologico storico friulano. Udine: Casamassima. Fabra, Pompeu (1932): Diccionari general de la llengua catalana. Barcelona. Institut d’Estudis Catalans (2007): Diccionari de la llengua catalana. Segona edició revisada. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans; Edicions 62; Enciclopèdia Catalana. Vernay, Henri (1991-1996): Dictionnaire onomasiologique des langues romanes. 6 vol. Tübingen: Niemeyer. Real Academia Española (201423): Diccionario de la lengua española. Madrid: Espasa. Planta, Robert von et al. (ed.) (1938): Dicziunari rumantsch grischun. Chur: Bischofberger. Lacreu, Josep (ed.) (1995): Diccionari Valencià. València: Generalitat Valenciana. Enciclopèdia Catalana. Barcelona. Escola Catalana. Barcelona. Estudios Clásicos. Madrid. Estudios de Edad Media de la Corona de Aragón. Zaragoza. Estudis Franciscans. Barcelona. Estudios Lulianos. Palma de Mallorca. Cfr. SL. Alvar, M. et al. (1960-1967): Enciclopedia Lingüística Hispánica. 3 vol. Madrid: CSIC, Estudis de Llengua i Literatura Catalanes. Barcelona: AILLC. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Emérita. Lingüística y filología clásica. Madrid. Els Marges. Barcelona. Els Nostres Clàssics. Barcelona: Barcino. Estudis Romànics. Barcelona: IEC. Études Romanes de Lund. Estudis Universitaris Catalans. Puşcariu, Sextil (1905): Etymologisches Wörterbuch der rumänischen Sprache. Heidelberg: Winter. Filología. Buenos Aires.

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 669-693

Estudis romanics 46_int.indd 680

12/1/24 9:40

SUPORT INFORMATIU FEW FLV FM FQFGR FRT G GDLI GEC GG GODEFROY GPSR GRLMA GRM H HGLH Hisp HLC HLF HR IAA IAC IAM IbRom IC ICOS ID IEC IEW IIFV ILG ILLC INaLF Italica L&L Lapa

681

Wartburg, Walther von (1922-): Französisches Etymologisches Wörterbuch. Eine darstellung des galloromanischen sprachschatzes. Bonn: Klopp; Basel: Zbinden; Nancy. Fontes Linguae Vasconum: studia et documenta. Pamplona. Le français moderne. Paris. Frankfurter Quellen und Forschungen zur germanischen und romanischen Philologie. Frankfurt a. M. Filologia Romanza. Torino. Géolinguistique. Grenoble. Battaglia, Salvatore / Barberi Squarotti, Giorgio (ed.) (1961- 2002): Grande dizionario della lingua italiana. 21 vol. Torino: UTET. Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona. Grundriss der romanischen Philologie. Strasbourg I, 1904. Godefroy, F.: Dictionnaire de l’ancienne langue française. Paris, 1881. Gauchat, Louis / Jeanjaquet, Jules / Tappolet, Ernest (1925-): Glossaire des patois de la Suisse romande. Genève: Droz; Neuchâtel: Attinger. Grundriss der romanischen Literaturen des Mittelalters. Heidelberg. Germanisch-romanische Monatsschrift. Heidelberg. Hispanófila. Madrid. Díaz Plaja, G. (ed.) (1949-1958): Historia general de las literaturas hispánicas. Barcelona. Hispania. A journal devoted to the teaching of Spanish and Portuguese. Ann Arbor. Riquer, Martí de / Comas, A. / Molas, J. (1964-1988): Història de la literatura catalana. Barcelona: Ariel. 11 vol. Histoire littéraire de la France. Paris, 1733 sqq. Hispanic Review. Philadelphia, PA. Ibero-Amerikanisches Archiv. Berlin. Instituto para a Alta Cultura. Lisboa. Institut Alfons el Magnànim. València. Ibero-Romania. Iberoromanische Sprachen und Literaturen in Europa und Amerika. Tübingen. Instituto Cervantes. International Council of Onomastic Sciences. L’Italia dialettale. Pisa. Institut d’Estudis Catalans. Barcelona. Pokorny, Julius (1959-1969): Indogermanisches Etymologisches Wörterbuch. Bern / München. 2 vol. Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana. Alacant; Castelló; València. Instituto da Lingua Galega. Santiago de Compostela. Institució de les Lletres Catalanes. Barcelona. Institut National de la Langue Française. Nancy. Italica. The quarterly bulletin of the American Association of Teachers of Italian. Madison, MI. Llengua & Literatura. Barcelona: Societat Catalana de Llengua i Literatura (IEC). Rodrigues Lapa, M. (1956): Licões de literatura portuguesa. Época medieval. Coimbra. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 669-693

Estudis romanics 46_int.indd 681

12/1/24 9:40

682 LEA LEI LeL Leng Levy Lg Ling LLAA LM LN LR LRL LRo Lus MA MedRom MF MlatJb MLN MPh NACS NALC NBAE NMon NEORL Nph NphM NRFH NRO OC OnCat Onom Orb ORL PALDC PAM PG PICC PL PMLA PR

SUPORT INFORMATIU Lingüística Española Actual. Madrid. Pfister, Max (ed.) (1979-): Lessico Etimologico Italiano. Wiesbaden: Reichert. Linguistica e Letteratura. Pisa. Lengas. Revue de sociolinguistique. Montpellier. Levy, Emil (1973 [1894-1924]): Provenzalisches Supplement-Wörterbuch. Berichtigungen und Ergänzungen zu Raynouards Lexique roman. Leipzig: Reisland. Language. Linguistic Society of America. Baltimore, MD. Lingua. International review of general linguistics. Amsterdam. Lletres Asturianes. Uviéu. Les Langues Modernes. Paris. Lingua Nostra. Firenze. Les Lettres Romanes. Louvain. Holtus, Günter / Metzeltin, Michael / Schmitt, Christian (ed.) (1988-2005rsb): Lexikon der Romanistischen Linguistik. Tübingen: Max Niemeyer. Limba româna. Bucureşti. Lusitania. Lisboa. Le Moyen Âge. Revue d’histoire et de philologie. Paris; Bruxelles. Medioevo romanzo. Napoli. Le Moyen Français. Revue d’études linguistiques et littéraires. Montréal, Québec. Mittellateinisches Jahrbuch. Stuttgart. Modern Language Notes. Baltimore. Modern Philology. North American Catalan Society. Nouvel Atlas linguistique de la Corse. Nueva Biblioteca de Autores Españoles. Neuphilologische Monatsschrift. Leipzig. Nova edició de les obres de Ramon Llull. Palma, 1990-. Neophilologus. Groningen. Neuphilologische Mitteilungen. Société Néophilologique de Helsinki. Helsinki. Nueva Revista de Filología Hispánica. México. Nouvelle Revue d’Onomastique. Paris. Obres completes / Obras completas. Coromines, Joan: Onomasticon Cataloniae. Els noms de lloc i noms de persona de totes les terres de llengua catalana. 8 vol. Barcelona, 1989-1997. Onoma. Bibliographical and Information Bulletin. Leuven. Orbis. Bulletin International de Documentation Linguistique. Louvain. Obres Originals de Ramon Llull. 21 vol. Palma, 1906-1950. Petit Atles Lingüístic del Domini Català. Barcelona. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona. [Patrologia graeca] Jacques Paul Migne: Patrologiae Cursus Completus. Paris, 1859-. Publicaciones del Instituto Caro y Cuervo. Bogotá. [Patrologia Latina] Jacques Paul Migne: Patrologiae Cursus Completus. Series latina. Paris, 1844-. Publications of the Modern Language Association of America. New York. Le Petit Robert. Dictionnaire alphabétique et analogique de la langue française. Le Robert. Paris 1987.

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 669-693

Estudis romanics 46_int.indd 682

12/1/24 9:40

SUPORT INFORMATIU PW QCr QI QS R Ra RABLB RABM RAE RAG RAH Raynouard RBC RBib1 RBPh RC RCat Rd’A RDM RDR RDTP R-DW REA REC RECA REI REL REspL REW RF RFE RFH RFL RFP RFR RH RHi RHLF RID RIEB

683

[Pauly-Wissowa] Paulys: Real Encyclopädie der Classischen Altertumswissenschaft. Herausgegeben von Georg Wissowa. Stuttgart. Cfr. RECA. Quaderns Crema. Barcelona. Quaderni Iberoamericani. Quaderni di Semantica. Romania. Paris. Randa. Barcelona. Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos. Madrid. Real Academia Española. Madrid. Real Academia Galega. A Coruña. Real Academia de la Historia. Madrid. Raynouard, François Juste Marie (1836-1845): Lexique roman ou Dictionnaire de la langue des troubadours comparée avec les autres langues de l’Europe latine. Paris. Revista de Bibliografia Catalana. Barcelona. Romanische Bibliothek. Halle a. S. Revue Belge de Philologie et d’Histoire. Bruxelles. Revue Celtique. Paris. Revista de Catalunya. Barcelona. Revista de l’Alguer. L’Alguer. Revue des Deux Mondes. Paris. Revue de Dialectologie Romane. Bruxelles. Revista de Dialectología y Tradiciones Populares. Madrid. Tiktin, Hariton (1903-1925): Rumänisch-deutsches Wörterbuch. Bucureşti. Revue des Études Anciennes. Bordeaux. Revue d’Études Catalanes. Montpellier. Wissowa, G. / Kroll, W.: Real Encyclopädie der classischen Altertumswissenschaft. Stuttgart, 1896 s. Cfr. PW. Revue des Études Italiennes. Bordeaux. Revue des Études Latines. Paris. Revista Española de Lingüística. Madrid. Meyer-Lübke, Wilhelm (19353): Romanisches Etymologisches Wörterbuch. Heidelberg: Winter. Romanische Forschungen. Romanische Sprachen und Literaturen. Frankfurt am Main. Revista de Filología Española. Madrid. Revista de Filología Hispánica. Buenos Aires. Revista da Faculdade de Letras. Lisboa. Revista de Filologia Portuguesa. Sao Paulo. Revista de Filología Románica. Madrid. Romanica Helvetica. Zürich. Revue Hispanique. Paris; New York. Revue d’Histoire Littéraire de la France. Paris. Rivista Italiana di Dialettologia. Revue Internationale des Études Basques / Revista Internacional de Estudios Vascos. Paris; Donostia. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 669-693

Estudis romanics 46_int.indd 683

12/1/24 9:40

684 Rin RION RJb RL RLaR RLC RLiR RLLCGV RLLP RLPC RLR RLus ROL RPF RPh RR RRL RSB RSG RVF SATF Sd’O Sef Sem SF SFI SFR Si SL SLiR SMe SN SOBI Speculum TABL PHON TERMCAT Thesaurus ThLL TL TLF TraLiPhi TSC UCM

SUPORT INFORMATIU Rinascimento. Istituto Nazionale di Studi sul Rinascimento. Firenze. Rivista Italiana di Onomastica. Roma. Romanistisches Jahrbuch. Hamburg. Revista de Literatura. Madrid. Revue des Langues Romanes. Montpellier. Revue de Littérature Comparée. Paris. Revue de Linguistique Romane. Société de Linguistique Romane. Strasbourg. Revista de Lengua y Literatura Catalana, Gallega y Vasca. Madrid. Revue de Langue et de Littérature Provençales. Paris. Revue de Linguistique et de Philologie Comparée. Paris. Revue des Langues Romanes. Faculté des Lettres de Montpellier. Revista Lusitana. Lisboa. Raimundi Lulli Opera Latina. Revista Portuguesa de Filologia. Coimbra. Romance Philology. Berkeley, Los Angeles. Romanic Review. New York. Revue Roumaine de Linguistique. Bucureşti. Romanische Studien (E. Ebering). Berlin. Romanische Sprachgeschichte. Berlin. Revista Valenciana de Filología. València. Société des Anciens Textes Français. Paris. Serra d’Or. Barcelona. Sefarad. Revista de estudios hebraicos, sefardíes y de Oriente Próximo. Madrid. Semitica. Université de Paris. Institut d’Études Sémitiques. Paris. Secció Filològica [de l’IEC]. Studi di Filologia Italiana. Accademia della Crusca. Firenze. Studi di Filologia Romanza. Roma. Sintagma. Lleida. Studia Lulliana. Palma. Cfr. EL. Société de Linguistique Romane. Studi Medievali. 3a serie. Spoleto. Studia Neophilologica. Uppsala. Societat d’Onomàstica. Butlletí Interior. Speculum. Journal of Medieval Studies. Cambridge, MA. Tableaux phonétiques des Patois suisses romands. Neuchâtel. Centre de Terminologia de la Llengua Catalana. Barcelona. Thesaurus. Instituto Caro y Cuervo. Bogotá. Thesaurus Linguae Latinae, editus auctoritate et consilio academiarum quinque Germanicarum Berolinensis Gottingensis Lipsiensis Monacensis Vindobonensis (1900-). Leipzig: Teubner. Tobler, Adolf / Lommatzsch, Erhard / Christmann, Hans Helmut (1925): Altfranzösisches Wörterbuch. Berlin: Weidmann; Wiesbaden: F. Steiner. Trésor de la langue française. Dictionnaire de la langue du xixe et du xxe siècle. 16 vol. Paris: CNRS, 1971-1994. Travaux de Linguistique et de Philologie [olim TraLiLi]. Paris. Treballs de Sociolingüística Catalana. València. Universidad Complutense de Madrid.

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 669-693

Estudis romanics 46_int.indd 684

12/1/24 9:40

SUPORT INFORMATIU UdL UNED VD Verba VKR VR Word WS YWMLS ZfK ZFSL ZM ZN ZrPh ZrPhB ZVL

685

Universitat de Lleida. Universidad Nacional de Educación a Distancia. Madrid. Via domitia: langues et cultures du Sud de la France et du Nord de l’Espagne. Toulouse. Verba. Anuario Galego de Filoloxía. Santiago de Compostela. Volkstum und Kultur der Romanen. Hamburg. Vox Romanica. Zürich. Word. International Linguistic Association. New York. Wörter und Sachen. Heidelberg. The Year’s Work in Modern Language Studies. Cambridge. Zeitschrift für Katalanistik / Revista d’Estudis Catalans. Frankfurt am Main. Zeitschrift für französische Sprache und Literatur. Wiesbaden. Zeitschrift für Mundartforschung. Halle a. S. (1924-1934: Teuthonista. Bonn). Zeitschrift für Namenforschung. Berlin (1925-1937: Zeitschrift für Ortsnamenforschung. München). Zeitschrift für romanische Philologie. Tübingen. Beihefte zur Zeitschrift für romanische Philologie. Zeitschrift für vergleichende Literaturgeschichte. Berlin.

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 669-693

Estudis romanics 46_int.indd 685

12/1/24 9:40

Estudis romanics 46_int.indd 686

12/1/24 9:40

NORMES PER ALS COĿLABORADORS DELS ESTUDIS ROMÀNICS (ER)

1.  Presentació d’originals 1.1.  Els ER accepten propostes d’articles i altres contribucions, que seran redactats pre­ ferentment en qualsevol llengua romànica, excepcionalment en alemany o en anglès. Les contribucions que es publiquen a ER són: articles (veg. apartat 4), articles misceŀlanis (veg. apartat 5), recensions, cròniques i necrologies (veg. apartat 6). Tota la correspondència referent als ER i totes les contribucions han d’adreçar-se a: estudis.romanics@iec.cat. Els llibres per a recensió o per a notes a llibres rebuts han de ser tramesos a l’adreça postal: Estudis Romànics, Institut d’Estudis Catalans, carrer del Carme, 47, 08001 Barcelona. 1.2.  Pel fet de presentar un text per a la seva eventual publicació a ER, l’autor o els autors es fan responsables que es tracta d’un text original i inèdit, i donen a entendre al Comitè de Redacció que l’original no ha estat presentat a cap altra revista o publicació. Si l’autor té la intenció de publicar en algun lloc un text estretament relacionat amb la contribució que presenta als ER, convindria que ho comuniqués a la Redacció. 1.3.  Els coŀlaboradors de la revista són els responsables del contingut de llurs textos. 2.  Citacions, notes, transcripcions fonètiques i sigles 2.1.  Les citacions, si són breus, es reproduiran a l’interior d’un paràgraf de l’article entre cometes angulars (« »), però, si són prou llargues, seran reproduïdes en un paràgraf a part, sagnades en un cos de lletra més petit (Times New Roman, cos 10) i sense cometes. 2.2.  Les notes aniran a peu de pàgina, sagnades en cos de lletra més petit (Times New Roman, cos 10 en el cas dels articles i articles misceŀlanis i cos 8 en el cas de les recensions, cròniques i necrologies). 2.3.  Les transcripcions fonètiques i fonològiques adoptaran el sistema de l’Associació Fonètica Internacional (AFI). Caldrà que s’exposin en una nota els criteris de transcripció del llenguatge oral o textual que eventualment s’hagin utilitzat. 2.4.  Les formes etimològiques (llatines, germàniques, etc.) seran indicades en versaletes. 2.5.  Si es fan servir sigles que no figuren a la llista de sigles recomanades pels ER, caldrà que la primera vegada que se cita l’entitat a què fan referència es faci amb el nom desplegat i la sigla a Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 669-693

Estudis romanics 46_int.indd 687

12/1/24 9:40

688

SUPORT INFORMATIU

continuació entre parèntesis. Exemple: 1) primera vegada: Revista de Filología Románica (RFR); 2) a continuació: RFR. El Comitè de Redacció considerarà la possibilitat d’incorporar aquestes sigles a la llista recomanada pels ER. 3.  Referències bibliogràfiques 3.1.  Referències bibliogràfiques a l’interior del text: • Seran donades entre parèntesis amb el nom de l’autor, l’any de l’edició que es fa servir i que se cita, i les pàgines, separades de l’any per dos punts: (Fabra 1956: 87-88). • Si es tracta d’una obra de més d’un volum, aquest serà indicat abans del número de pàgines en xifres romanes: (Solà 1973: II, 89). • Si la referència és part del text, s’indicarà així: «Segons Fabra (1956: 87-88), la llengua...». • Si l’obra citada té dos autors, s’escriuran els dos cognoms separats per una barra inclinada: (Riquer / Comas 1964: 123). Si en té més de dos, s’indicarà amb el cognom del primer autor i et al.: (Artonne et al. 1969: 4-6). • Els llibres de diversos autors (actes de congressos, misceŀlànies d’homenatge, obres coŀlectives, etc.) seran citats pel nom de l’editor o curador, seguit de l’abreviatura ed.: (Bover / Martí Olivella / Newman, ed. 1996: 153-154). En el cas de misceŀlànies coŀlectives en què no figuri l’editor o curador, s’indicarà l’autoria amb l’abreviatura D. A.: (D. A. 1988). • Les obres de referència que s’acostumen a abreujar amb sigles, se citaran mitjançant aquestes sigles, que es desenvoluparan a la bibliografia: (DCVB, s. v. atrapassar); en el cas del DECat, del FEW i del LEI, es recomana citar-ne volum, pàgina, columna i, eventualment, línies (DECat II, 447b, 38-41). 3.2.  Totes les obres a què s’hagi fet referència en el cos de l’article es recolliran a la bibliografia final. 3.3.  Exemples amb vista a la bibliografia final: Llibres Rosselló, Ramon X. (20112): Anàlisi de l’obra teatral (Teoria i pràctica). València / Barcelona: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana / Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Fabra, Pompeu (19957 [1933]): Gramàtica catalana. Barcelona: IEC [edició facsímil]. D. A. (1988): Actes del Coŀloqui Internacional sobre el Modernisme. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Jorba, Manuel / Molas, Joaquim / Tayadella, Antònia (ed.) (1992): Actes del Coŀloqui Internacional sobre la Renaixença, vol. I. Barcelona: Curial Edicions Catalanes. Novalis (1907): Enric d’Ofterdingen, trad. de J. Maragall. Barcelona: Biblioteca Popular de «L’Avenç». DCVB = Alcover, Antoni M. / Moll, Francesc de Borja (19782 [1930-1962]): Diccionari català-valencià-balear. Palma: Moll. Parts de monografies Barbal, Maria (1989): «Camins de ciutat», dins Segura, Isabel (ed.): Barceldones. Barcelona: L’Eixample, p. 43-56. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 669-693

Estudis romanics 46_int.indd 688

12/1/24 9:40

SUPORT INFORMATIU

689

Crystal, David (20052 [1986]): «The Language of Shakespeare», in Shakespeare, William: The Complete Works, a cura de Stanley Wells. Montgomery / Oxford: Clarendon / Oxford University Press, p. XLV-LXIV. Parts de publicacions periòdiques Castellanos, Jordi (2002, gener): «Literatura catalana i compromís social en els anys trenta», Els Marges, 69, p. 7-23. Wright, George T. (1992): «An Almost Oral Art: Shakespeare’s Language on Stage and Page», Shakespeare Quarterly, vol. 43, núm. 2, p. 159-169. Hortalà, Josep (1999, 3 de desembre): «El llenguatge», Avui, p. 35. Publicacions en línia Lloret, Maria-Rosa (2015, primavera): «La sufixació apreciativa del català: creacions lèxiques i implicacions morfològiques», Caplletra, 58, p. 55-89. En línia: <https://ojs.uv.es/index.php/caplletra/article/view/7137/6892>. [Consulta: 2 de desembre de 2015.] Ibáñez-Fanés, Jordi (2013, tardor): «Antigone’s Long Shadow: Myth, Politics, and Memory in Democratic Spain», Hispanic Issues On Line, 13 (Duprey, Jennifer [ed.]: Whose Voice Is This? Iberian and Latin American Antigones). En línia: <http://cla.umn.edu/sites/cla.umn.edu/files/ hiol_13_10_ibanezfanes_antigones_long_shadow.pdf. >. [Consulta: 19 de març de 2016.] 4.  Requisits per als articles 4.1.  Normalment, l’extensió màxima dels articles serà de 30 pàgines (Times New Roman, cos 12 i interlineat 1,5 = 85.500 caràcters amb espais, cf. 1.2.). Els casos excepcionals seran resolts d’acord amb el Comitè de Redacció. També s’admet la possibilitat de fragmentar un article llarg en dues meitats, que seran publicades en dos volums consecutius de la revista. En aquest cas, s’inclourà la bibliografia al final de cadascuna de les parts. 4.2.  En cas que el volum en preparació ja hagi atès el màxim de l’extensió prevista, el Comitè de Redacció considerarà la proposta de noves coŀlaboracions per als volums següents. 4.3.  L’encapçalament dels articles contindrà el títol, el nom o els noms dels autors i de la institució a la qual pertanyen, una adreça postal i l’adreça electrònica, juntament amb un resum de l’article, que no serà més llarg de 150 mots. Al final del resum, s’afegirà una llista de mots clau (màxim: 5 mots), que donin una orientació temàtica del contingut de l’article. 4.4.  Els mapes, imatges, figures i taules es presentaran amb la qualitat i el format adequats per a la seva reproducció gràfica. En cas que no siguin obra de l’autor, aquest es compromet a tenir permís per reproduir-los dins del seu article. 4.5.  Els articles tramesos als ER seran avaluats per especialistes designats pel Comitè de Redacció, que duran a terme llur comesa sense conèixer l’autoria dels textos. Dins el termini de tres mesos després de la recepció d’un article, els autors seran informats del resultat de l’ava­ luació. Aquesta pot suscitar certes modificacions al text, que seran acordades entre els autors i el Comitè de Redacció. Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 669-693

Estudis romanics 46_int.indd 689

12/1/24 9:40

690

SUPORT INFORMATIU

4.6.  El qüestionari que s’enviarà als avaluadors serà el següent: Justifiqueu, si us plau, les respostes i indiqueu en quins punts de l’article (pàgina o paràgraf) es basen les vostres observacions. 1. El tema de l’article és adequat per als ER? 2. Considereu que aquest article fa una aportació original i de qualitat al tema que tracta? 2a Si la resposta és «sí», podeu resumir breument en què consisteix l’aportació d’aquest article? 2b. Si la resposta és «no», considereu que, tanmateix, és una aportació interessant com a estat de la qüestió, balanç crític de la recerca, etc.? 3. La metodologia és l’adequada per al tema que tracta l’article? 4. L’autor coneix suficientment l’estat actual de la recerca en el tema que tracta? 5. L’autor és objectiu i mesurat en referir-se a la bibliografia o les aportacions d’altri? 6. Creieu que no han estat presos en consideració aspectes importants i necessaris per a la recerca que proposa l’article? 7. Creieu que hi ha en l’article res de sobrer? 8. Pel que fa als aspectes formals, l’autor utilitza un llenguatge i un registre correctes i adequats i que reflecteixen clarament les idees exposades? 9. Hi ha altres observacions que vulgueu fer? 10. Considereu, doncs, que l’article pot ser publicat en els ER? 4.7.  Els titulars dels drets d’autor seran els coŀlaboradors. Si en el futur aquests volen reproduir llurs textos en una altra publicació, ho comunicaran a l’Institut d’Estudis Catalans (a través del Comitè de Redacció dels ER), i en faran constar la font original dins la nova publicació. 4.8.  La revista no envia separates als autors, però aquests, si volen, poden obtenir el seu text en PDF al Portal de Publicacions de l’IEC: <https://publicacions.iec.cat/>. 5.  Requisits per als articles misceŀlanis 5.1.  A diferència dels articles pròpiament dits, els articles misceŀlanis són treballs més breus en què es poden abordar aspectes concrets d’alguns temes filològics, es poden oferir reports de l’activitat investigadora de grups de recerca, etc. 5.2.  Per als mapes, imatges, figures i taules, vegeu l’apartat 4.4. 5.3.  Normalment, l’extensió màxima dels articles misceŀlanis serà de 10 pàgines (Times New Roman, cos 12 i interlineat 1,5 = 28.500 caràcters amb espais). Els casos excepcionals seran resolts d’acord amb el Comitè de Redacció. 5.4.  L’encapçalament dels articles misceŀlanis contindrà el títol, el nom o els noms dels autors i la institució a la qual pertanyen, una adreça postal i l’adreça electrònica. 5.5.  Aquests articles misceŀlanis no requereixen passar una avaluació externa; la seva acceptació dependrà del Comitè de Redacció.

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 669-693

Estudis romanics 46_int.indd 690

12/1/24 9:40

691

SUPORT INFORMATIU

6.  Requisits per a les recensions, les cròniques i les necrologies 6.1.  Les recensions i les necrologies tindran una extensió de 8 pàgines com a màxim (Times New Roman, cos 12 i interlineat 1,5 = 22.800 caràcters amb espais) i les cròniques no hauran d’excedir les 2 pàgines (Times New Roman, cos 12 i interlineat 1,5 = 5.700 caràcters amb espais). Al final del text, se n’indicarà l’autoria, amb els cognoms en versaleta, i la universitat o institució a la qual es pertany, tot justificat a la dreta: Philip V. Silversmith University of Toronto 6.2.  Per a les citacions, notes, transcripcions fonètiques i ús de formes etimològiques i de sigles, vegeu l’apartat 2. 6.3.  Atesa l’aparició anual dels ER, en el moment de redactar les necrologies i les cròniques no es faran servir indicacions temporals relatives («el proper mes de març», «l’any passat», etc.), sinó les indicacions absolutes corresponents («el mes de març de 2000», «l’any 1998», etc.). 6.4.  Les cròniques hauran de referir-se a activitats en el camp de la lingüística i de la literatura romàniques que s’hagin realitzat al llarg del període que va de l’1 d’octubre d’un any al 30 de setembre de l’any següent. 6.5.  Les necrologies valoraran d’una manera sintètica aspectes científics i humans de l’activitat duta a terme per la persona finada i es procurarà evitar els llistats bibliogràfics. 6.6.  Les recensions seran encapçalades per la referència bibliogràfica de l’obra ressenyada: Veny, Joan / Pons, Lídia (1998): Atles lingüístic del domini català. Etnotextos del català oriental. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 526 p. 6.7.  En principi, les recensions s’ocuparan d’obres aparegudes fins al voltant de quatre anys abans del moment de redactar-les i han de ser descriptives i crítiques. Per a ser preses en consideració i publicades, totes les recensions seran examinades pel Comitè de Redacció. 7.  Correcció de proves 7.1.  Les proves seran trameses a l’autor (o al primer dels autors, quan n’hi hagi més d’un), el qual, després de corregir-les, les retornarà al Comitè de Redacció en la data que se li indicarà. En tot cas, transcorregut aquest termini sense rebre-les, la Redacció considerarà que l’autor dona per bona la versió enviada. 7.2.  En la correcció de proves, els autors s’abstindran d’introduir-hi cap addició. 7.3.  En principi, els autors de cròniques no rebran proves, si no és que ho demanen d’una manera explícita.

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 669-693

Estudis romanics 46_int.indd 691

12/1/24 9:40

692

SUPORT INFORMATIU

8.  Distribució del volum 8.1. Els coŀlaboradors dels articles, recensions i necrologies rebran un exemplar del volum de la revista en què aparegui la seva contribució. 8.2. Es poden consultar i descarregar els continguts d’Estudis Romànics al Portal de Publicacions de l’IEC (https://publicacions.iec.cat) i a l’Hemeroteca Científica Catalana (https://revistes. iec.cat). 9.  Drets d’autor i responsabilitats La propietat intel·lectual dels articles és dels respectius autors. En el moment de lliurar els articles a Estudis Romànics per soŀlicitar-ne la publicació, els autors accepten els termes següents: • Els autors cedeixen a l’Institut d’Estudis Catalans els drets de reproducció, comunicació pública (incloent-hi la comunicació a través de les xarxes socials) i distribució dels articles presentats per a ser publicats a Estudis Romànics, en qualsevol forma i suport, i per qualsevol mitjà, incloses les plataformes digitals. El Comitè Editorial es reserva els drets d’acceptar o de refusar els treballs presentats i, igualment, es reserva el dret de fer qualsevol modificació editorial que consideri convenient. De ser acceptada pels autors, aquests hauran de lliurar l’article amb els canvis suggerits. • Els autors responen davant l’Institut d’Estudis Catalans de l’autoria i l’originalitat dels articles presentats. És a dir, els autors garanteixen que els articles lliurats no contenen fragments d’obres d’altres autors, ni fragments de treballs propis publicats anteriorment; que el contingut dels articles és inèdit, i que no s’infringeixen els drets d’autor de tercers. Els autors accepten aquesta responsabilitat i s’obliguen a deixar indemne l’Institut d’Estudis Catalans de qualsevol dany i perjudici originats per l’incompliment de la seva obligació. Així mateix, han de deixar constància en els articles que enviïn a la revista de les responsabilitats derivades del contingut dels articles. • És responsabilitat dels autors obtenir els permisos per a la reproducció sense restriccions de tot el material gràfic inclòs en els articles, així com garantir que les imatges i els vídeos, etc., han estat realitzats amb el consentiment de les persones que hi apareixen, i que el material que pertany a tercers està clarament identificat i reconegut dins del text. Així mateix, els autors han d’entregar els consentiments i les autoritzacions corresponents a l’Institut d’Estudis Catalans en lliurar els articles. • L’Institut d’Estudis Catalans està exempt de tota responsabilitat derivada de l’eventual vulneració de drets de propietat inteŀlectual per part dels autors. En tot cas, es compromet a publicar les correccions, els aclariments, les retraccions i les disculpes si escau. • Els continguts publicats a la revista estan subjectes —llevat que s’indiqui el contrari en el text o en el material gràfic— a una llicència Reconeixement - No comercial - Sense obres derivades 3.0 Espanya (by-nc-nd) de Creative Commons, el text complet de la qual es pot consultar a https://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/deed.ca. Així doncs, s’autoritza el públic en general a reproduir, distribuir i comunicar l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada. • La revista no es fa responsable de les idees i opinions exposades pels autors dels articles publicats.

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 669-693

Estudis romanics 46_int.indd 692

17/1/24 12:27

SUPORT INFORMATIU

693

10.  Publicació de dades personals L’Institut d’Estudis Catalans (IEC) compleix el que estableix el Reglament general de protecció de dades de la Unió Europea (Reglament 2016/679, del 27 d’abril de 2016). De conformitat amb aquesta norma, s’informa que, amb l’acceptació de les normes de publicació, els autors autoritzen que les seves dades personals (nom, cognoms i adreça electrònica) puguin ser publicades en el corresponent volum de la revista Estudis Romànics. Aquestes dades seran incorporades a un tractament que és responsabilitat de l’IEC amb la finalitat de gestionar aquesta publicació. Únicament s’utilitzaran les dades dels autors per a gestionar la publicació de la revista i no seran cedides a tercers, ni es produiran transferències a tercers països o organitzacions internacionals. Un cop publicada la revista, aquestes dades es conservaran com a part del registre històric d’autors. Els autors poden exercir els drets d’accés, rectificació, supressió, oposició, limitació en el tractament i portabilitat, adreçant-se per escrit a l’Institut d’Estudis Catalans (carrer del Carme, 47, 08001 Barcelona), o bé enviant un correu electrònic a l’adreça dades.personals@iec.cat especificant de quina publicació es tracta.

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], vol. 46 (2024), p. 669-693

Estudis romanics 46_int.indd 693

12/1/24 9:40

Estudis romanics 46_int.indd 694

12/1/24 9:40

TAULA

Articles Castro, Enrico: Gli slavismi nel Vocabolario storico-etimologico del veneziano �����������������    7 Cuenca, Maria Josep / Herbeck, Peter: Quan fer és dir. Usos de fer com a verb de dicció ���    31 Foguet i Boreu, Francesc: L’Associació de Teatre Selecte / català (1929-1939): una plataforma amateur per a la renovació de l’escena catalana �����������������������������������������   59 García Mouton, Pilar / Molina Martos, Isabel: Fenómenos atmosféricos en el Atlas Lingüístico de la Península Ibérica y en los atlas regionales españoles �������������������������   87 Giralt Latorre, Javier: Léxico de la vida cotidiana en inventarios del siglo xv de Roda de Isábena (Huesca) ������������������������������������������������������������������������������������������������������� 103 González Salgado, José Antonio: Fonética asturleonesa en las hablas populares de Extremadura ������������������������������������������������������������������������������������������������������������������� 131 Llobet, Alexis: Eduard Artells i la normativa: prescripció i ús ��������������������������������������������� 173 Ortín, Marcel: Una altra bella dama del Carner de 1914. Aŀlegoria i poesia lírica en un poema de La paraula en el vent ��������������������������������������������������������������������������������������� 197 Ponsatí-Murlà, Oriol: És un verb lèxicament reflexiu, o un verb pronominal inherent, suïcidar-se? ��������������������������������������������������������������������������������������������������������������������� 221 Santanach Suñol, Joan: Una finestra oberta a l’obrador del poeta: la primera còpia completa de Canigó de Jacint Verdaguer (Biblioteca de Catalunya, 375/2) ������������������� 239 Tomàs Monsó, Albert: El temps exiliat. Ressons de sant Agustí a les Elegies de Bierville ��� 265 Misceŀlània Aguiló, Cosme: Uns casos de polisèmia del mot quetsémper ����������������������������������������������� Anguera Martorell, Tià: Saber quin pa s’hi dona versus Saber quin pas s’hi dona ����������� Batlle, Mar: Nomenclàtor mundial: la gestió de la toponímia estrangera en català ����������� Bosch i Rodoreda, Andreu: Dues cartes de Pompeu Fabra (1906-1907) a l’entorn de la Grammatica del dialetto algherese odierno (1906), de Giovanni Palomba ��������������������� Coll Mariné, Jaume: Notes a «L’hèroe en el desert», de Josep Carner ������������������������������� Correro, Cristina / Fittipaldi, Martina: GRETEL: De la recerca en educació literària a la formació de lectors ��������������������������������������������������������������������������������������������������������� Gargallo Gil, José Enrique: Romanicitat de l’occità ����������������������������������������������������������� Gros, Miquel: El parlar gironí: estat de la qüestió ���������������������������������������������������������������

Estudis romanics 46_int.indd 695

281 287 295 301 315 327 337 345

12/1/24 9:40

696

Taula

Guiscafrè Danús, Jaume: L’edició comentada de l’Aplec de Rondaies Malloquines d’En Jordi d’es Racó, d’Antoni M. Alcover ����������������������������������������������������������������������������� Pontón, Gonzalo: El grupo de investigación PROLOPE de la Universitat Autònoma de Barcelona ������������������������������������������������������������������������������������������������������������������������� Selfa Sastre, Moisès: La literatura infantil i juvenil, una literatura major d’edat: la docència i la recerca en el marc ibèric i iberoamericà. La xarxa temàtica LIJMI ��������� Veny, Joan: Creació literària i complicitat lingüística ��������������������������������������������������������� Vuletić, Nikola: Il progetto LinGeH e la linguistica romanza ���������������������������������������������

359 365 371 379 387

Recensions Aguiló, Cosme (ed.) (2023): Joan Veny, noranta anys entre paraules. Mallorca: Lleonard Muntaner. (José Enrique Gargallo Gil) ��������������������������������������������������������������������������� Amengual i Vicens, Carles (2021): Flora medicinal de les Illes Balears, iŀlustracions d’Irene Mulet i Judit Morales. Palma de Mallorca: Edicions UIB. (Xavier Luna-Batlle) � Bellés, Eloi / Marquès Hernández, Paula / Ojeda Caba, Júlia / Ruiz-Ruano, Míriam (2021): Teixir xarxa, fer camí. Aportacions presents al futur de la catalanística. Maó: Punctum. (Sandra Montserrat) ����������������������������������������������������������������������������������������� Bibiloni, Gabriel (2022): Els cognoms de les Illes Balears. Mallorca: Nova Editorial Moll. (Cosme Aguiló) ��������������������������������������������������������������������������������������������������������������� Cabanes, Vicent / Santonja, Josep Lluís (2021): Llibre de la Cort del justícia Pere Penedés (Alcoi, 1320). Alcoi: Ajuntament d’Alcoi. (Joan Anton Rabella) ����������������������������������� Cano González, Ana M. / Germain, Jean / Kremer, Dieter (ed.) (2023): Dictionnaire historique de l’anthroponymie romane. Volume IV/1. Couleurs. Aliments et vêtements. Dates et fêtes. Berlin / Boston: De Gruyter. (Joan Peytaví Deixona) ����������������������������� Carrasco González, Juan M. (2021): Dialectología fronteriza de Extremadura. Descripción e historia de las variedades lingüísticas en la frontera extremeña. Berlin: Peter Lang. (José Antonio González Salgado) ����������������������������������������������������������������������������������� Colomina, Jordi (2021): La llengua de sant Vicent Ferrer. València: Acadèmia Valenciana de la Llengua. (Josep-A. Ysern Lagarda) ����������������������������������������������������������������������� Comellas, Pere (2023): Portuguès per a catalanoparlants (o com dues llengües tan semblants tenen algunes coses ben diferents). Argentona: Voliana Edicions. (Joan Fontana i Tous / José Enrique Gargallo Gil) ������������������������������������������������������������������� Corbella, Dolores / Dorta, Josefa / Padrón, Rafael (ed.) (2023): Perspectives de recherche en linguistique et philologie romanes. Strasbourg: Société de Linguistique Romane / Éditions de linguistique et de philologie. (José Enrique Gargallo Gil) ��������������������������� Espadaler, Anton M. (traducció i estudi) (2021): Jaufré. Barcelona: Barcino. (Enric Casas Reig) ������������������������������������������������������������������������������������������������������������������������������� Ferrer Costa, Josep / Pujades i Marquès, Joan (coord.) (2022): Joan Coromines, vida, obra i circumstàncies. Barcelona: Edicions de la Revista de Catalunya 10 (Joan Martí i Castell) ��������������������������������������������������������������������������������������������������������������������������� Foz y Ponz, Vicente (2022): Vulgarismos, vicios de dicción, provincialismos, voces familiares y arcaísmos más comunes en Aragón, y Notable diccionario filosóficohumorístico. Zaragoza: Institución Fernando el Católico. (Alicia Silvestre Miralles) ��� Francés Díez, M. Àngels / Mira-Navarro, Irene (ed.) (2022): Identitats culturals contemporànies: el cas català. Kassel: Edition Reichenberger. (Magí Sunyer) �������������

Estudis romanics 46_int.indd 696

403 405 407 411 417 420 424 428 437 439 445 447 458 459

12/1/24 9:40

Taula

Gimeno Betí, Lluís / Cifuentes i Comamala, Lluís / Garcia Edo, Vicent (2022): Llibre de Menescalia de Morella (c. 1320/30-1340). Castelló de la Plana: Universitat Jaume I / Fundació Germà Colón. (Javier Giralt Latorre) �������������������������������������������������������������� Giralt Latorre, Javier / Nagore Laín, Francho (ed.) (2022): Aragonés y catalán en la literatura de Aragón. Zaragoza: Prensas de la Universidad de Zaragoza. (Artur Quintana i Font) ����������������������������������������������������������������������������������������������������������������������� Jaquetti i Isant, Palmira (2021): Em lliga la beutat de cada flor. Poesia escollida de Palmira Jaquetti i Isant. Tarragona: Publicacions de la Universitat Rovira i Virgili. (Akior Santos Gómez) ����������������������������������������������������������������������������������������������������� Julià, Jordi (ed.) (2022): La brasa d’una llengua. Estudis sobre l’obra literària de Jordi Pere Cerdà. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. (Marie Grau) ����������� Kabatek, Johannes / Wall, Albert (ed.) (2022): Manual of Brazilian Portuguese Linguistics. Berlin / Boston: De Gruyter. (Pere Comellas Casanova) ����������������������������� Leonardi, Lino / Minervini, Laura / Burgio, Eugenio (2022): Filologia romanza. Critica del testo, linguistica, analisi letteraria. Firenze: Le Monnier. (Maria-Reina Bastardas i Rufat / Adriana Camprubí / Joan Dalmases Paredes) ��������������������������������������������������� Lloret, Maria-Rosa / Pons-Moll, Clàudia (ed.) (2021): L’adaptació de manlleus en català i en altres llengües romàniques. Barcelona: Edicions de la Universitat de Barcelona. (José Ignacio Hualde) ����������������������������������������������������������������������������������������������������� Marí Planells, Neus / Ribes i Marí, Enric (2023): La toponímia de la costa de Sant Josep de sa Talaia, I. Eivissa: Institut d’Estudis Eivissencs. (Cosme Aguiló) ������������������������� Martineau, France / Remysen, Wim / Thibault, André (2022): Le français au Québec et en Amérique du Nord. Paris: Ophrys. (Inka Wissner) ����������������������������������������������������� Martínez Martínez, Caterina (2019): Origen i evolució dels connectors de contrast en català. Alacant / Barcelona: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana / Publicacions de l’Abadia de Montserrat. (Mar Massanell i Messalles) ������������������������� Martos, Josep Lluís (2023): El primer cancionero impreso y un pliego poético incunable. Madrid / Frankfurt: Iberoamericana / Vervuert. (Glòria Sabaté) ������������������������������������� Mestres, Albert (2022): Joaquim Rubió i Ors poeta. Tarragona: Universitat Rovira i Virgili. (Enric Falguera) ��������������������������������������������������������������������������������������������������� Molina Martos, Isabel / García Mouton, Pilar (ed.) (2022): Geolingüística en la Península Ibérica. Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas. (José Enrique Gargallo Gil) ������������������������������������������������������������������������������������������������������������������� Monteagudo, Henrique (2021): O idioma galego baixo o franquismo. Da resistencia á normalización. Vigo: Editorial Galaxia. (María Dolores Villanueva Gesteira) ��������������� Nogué, Neus / Besa, Josep / Payrató, Lluís / Sendra, Montserrat (ed.) (2022): Els sistemes de tractament: una visió interlingüística i aplicada. Barcelona: Edicions de la Universitat de Barcelona. (Ramón de Andrés Díaz) �������������������������������������������������������������������������� Oriol, Carme / Veà-Vila, Sílvia (coord.) (2021): Palmira Jaquetti. Tarragona: Publicacions de la Universitat Rovira i Virgili. (Akior Santos Gómez) ����������������������������������������������� Pérez Saldanya, Manel / Mestre, Rosanna / Sanmartín, Ofèlia (2022): Diccionari de Lingüística. València / Barcelona: Acadèmia Valenciana de la Llengua / TERMCAT. (Xavier Rofes Moliner) ��������������������������������������������������������������������������������������������������� Pinto Pajares, Daniel (2022): Lenguas de España: combatiendo los prejuicios en torno a la realidad lingüística española. Gijón: Trea. (Pere Comellas Casanova) ��������������������� Ribes, Enric (2023): La toponímia de la costa de Sant Antoni de Portmany, segona edició, corregida i augmentada. Eivissa: Miquel Costa Editor. (Xavier Gomila) ����������������������� Riera, Carles (2021): El parlar de l’Alta Segarra. Barcelona: Claret. (Albert Turull) ���������

Estudis romanics 46_int.indd 697

697

463 466 471 472 477 479 487 489 491 497 502 503 505 508 510 515 516 523 526 528

12/1/24 9:40

698

Taula

Roís de Corella, Joan: Lo Cartoxà. Estudi, edició i notes a cura de Vicent Garcia Peris (‘Lo primer’), Jordi Oviedo Seguer (‘Lo segon’), Joan Maria Furió Vayà (‘La terça part’) i Josep Antoni Aguilar Àvila (‘Lo quart’). València: Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2020. (Josep Lluís Martos) ������������������������������������������������������������������������������� Sánchez Rei, Xosé Manuel (20222): O portugués esquecido: O galego e os dialectos portugueses setentrionais. Santiago de Compostela: Laiovento. (Fernando Brissos) ����� Simbor Roig, Vicent (2022): La nació literària de Joan Fuster. València: Universitat de València. (Jordi Malé) ����������������������������������������������������������������������������������������������������� Solivellas, Ivan (coord.) (2023): La llengua catalana a les Illes Balears: del passat al futur. Palma: Lleonard Muntaner editor. (Pere Garau) ��������������������������������������������������� Valriu Llinàs, Caterina (2022): Les rondalles que l’arxiduc no va publicar. Mallorca: Galés edicions. (Paulo Jorge Correia) ����������������������������������������������������������������������������� Veny, Joan (2022): Història lingüística dels nostres peixos. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. (Francesc Xavier Llorca Ibi) ��������������������������������������������������������������������������� Veny, Joan (2022): Variació i norma en la llengua catalana. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. (Javier Giralt Latorre) ��������������������������������������������������������������� Veny, Joan / Cabré, Teresa (ed.) (2022): Antoni M. Badia i Margarit: rellevància acadèmica, inquietud científica i servei a la llengua. Commemoració del centenari del seu naixement. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. (José Enrique Gargallo Gil) � Viejo Fernández, Xulio (2021): Una introducción a la fonoloxía asturiana. Uviéu: Trabe. (Claudia Elena Menéndez Fernández) ����������������������������������������������������������������������������� Zuazo Zelaieta, Koldo (2021): Baigorri eta Ortzaize ibarretako euskara. Bilbao: Euskal Herriko Unibertsitatea. (Daniel Luján Cazalilla) �������������������������������������������������������������

531 534 538 541 545 548 552 555 558 562

Llibres rebuts �������������������������������������������������������������������������������������������������������������������������

569

Crònica �����������������������������������������������������������������������������������������������������������������������������������

573

Necrologies ���������������������������������������������������������������������������������������������������������������������������

619

Basilio Losada Castro (1930-2022) (María Xesús Lama) ����������������������������������������������������� Costanzo Di Girolamo (1948-2022) (Paolo Di Luca) ������������������������������������������������������������� Gabriele Iannàccaro (1965-2022) (Vittorio Dell’Aquila / Guido Borghi) ����������������������������� Llorenç Soldevila i Balart (1950-2022) (Ramon Pinyol i Torrents) ��������������������������������������� Vicent Salvador Liern (1951-2023) (Lluís Meseguer) ����������������������������������������������������������� Pere Balañà (1947-2023) (Dolors Bramon) ��������������������������������������������������������������������������� Ricard Torrents (1937-2023) (Ramon Pinyol i Torrents) ������������������������������������������������������� Jaume Medina (1949-2023) (Jesús Alturo i Perucho) ������������������������������������������������������������� Virgil Ani (1934-2023) (Joan Fontana i Tous) ����������������������������������������������������������������������� Carme Junyent (1955-2023) (Pere Comellas Casanova) �������������������������������������������������������

619 624 628 630 636 642 647 653 657 664

Estudis romanics 46_int.indd 698

12/1/24 9:40

Taula

699

Suport informatiu Antics membres del Consell Científic ����������������������������������������������������������������������������������� Coŀlaboradors dels Estudis Romànics ������������������������������������������������������������������������������������� Abreviatures ��������������������������������������������������������������������������������������������������������������������������� Sigles de publicacions i entitats ��������������������������������������������������������������������������������������������� Instruccions per als coŀlaboradors d’ER ���������������������������������������������������������������������������������

Estudis romanics 46_int.indd 699

669 670 675 677 687

12/1/24 9:40

Estudis romanics 46_int.indd 700

12/1/24 9:40

ESTUDIS ROMÀNICS

XLVI

ESTUDIS ROMÀNICS Revista fundada per R. Aramon i Serra

A cura de JOAN VENY i JOSÉ ENRIQUE GARGALLO

Volum XLVI

BARCELONA 2024

BARCELONA INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS 2024

Estudis romanics 46_cob.indd 1

3/11/23 8:57