Comunicació. Revista de recerca i anàlisi by Institut d'Estudis Catalans

Quadern central La història de la comunicació en els àmbits de la premsa, la publicitat, el cinema, la ràdio i la televisió Periodisme i història, en un canvi de cicle (firma convidada) Jaume Guillamet La evolución de la prensa femenina en España: de La Pensadora Gaditana a los blogs María Isabel Menéndez Menéndez i Mònica Figueras Maz

El Papus : una revolució satírica que va copar la crítica humorística espanyola de juliol de 1975 a març de 1976 Maria Iranzo Cabrera Premsa gratuïta, un model de comunicació local Lluís Costa Fernández i Mònica Puntí Brun La premsa i el poder en l’àmbit local: dinàmiques comunicatives en la cobertura informativa de la variant de Sant Daniel Jordi Hernández Piferrer

COMUNICACIÓ. Revista de Recerca i d’Anàlisi

Sumari

omunicacio

revista de recerca i d’anàlisi

Una aproximació teòrica al periodisme de servei especialitzat en trànsit i seguretat viària Sonia González Molina Feminitat i individualisme a Infidels : identitats de gènere i representacions de les relacions sexuals i afectives al paradigma postromàntic Núria Araüna

30 (1)

Miscel·lània científica

Gender-based violence and its challenge of visual representation Birgit Wolf

Novetats bibliogràfiques Reinald Besalú

Revista semestral de la Societat Catalana de Comunicació, filial de l’Institut d’Estudis Catalans http://scc.iec.cat

Societat Catalana de Comunicació

Una mirada alternativa? Les dones migrades en els programes sobre migracions de TV3 Luciana Pontes Pinto

Societat Catalana de Comunicació

Institut d’Estudis Catalans

VOLUM 30 (1) (maig 2013) · issn (ed. impresa): 2014-0304 · issn (ed. electrònica): 2014-0444 http://revistes.iec.cat/index.php/TC

Institut d’Estudis Catalans

Rev de Recerca_maig 2013.indd 4

16/05/13 08:16

omunicacio

revista de recerca i d’anàlisi

Societat Catalana de Comunicació

Institut d’Estudis Catalans

VOLUM 30 (1) (maig 2013) · issn (ed. impresa): 2014-0304 · issn (ed. electrònica): 2014-0444 http://revistes.iec.cat/index.php/TC

Rev de Recerca_maig 2013.indd 1

16/05/13 08:16

COMUNICACIÓ. Revista de Recerca i d’Anàlisi Revista semestral de la Societat Catalana de Comunicació Comunicació. revista de recerca i d’anàlisi és una revista científica editada per la Societat Catalana de Comunicació que publica articles inèdits relacionats amb la comunicació com a ciència social. La revista té una periodicitat semestral i es regeix pel sistema d’avaluadors anònims i externs. Comunicació. revista de recerca i d’anàlisi és el resultat de la renovació de la revista Treballs de Comunicació, editada per la Societat Catalana de Comunicació des de l’any 1991 fins al desembre de 2009. La revista està referenciada en les bases de dades següents: Latindex, MIAR, DICE, RESH, ISOC, Dialnet, RACO, CCUC. La revista proporciona accés lliure immediat als seus continguts a través de l’URL http://revistes. iec.cat/index.php/TC, abans que siguin publicats en paper. La revista està disponible en línia des dels webs: http://revistes.iec.cat i http://publicacions.iec.cat. Comunicació. revista de recerca i d’anàlisi Societat Catalana de Comunicació. Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona Tel.: 933 248 580 • Fax: 932 701 180 Adreça d’Internet: http://scc.iec.cat • Adreça electrònica: revistacomunicacio@iec.cat

© dels autors dels articles © Societat Catalana de Comunicació, filial de l’Institut d’Estudis Catalans Tiratge: 250 exemplars Fotocomposició i impressió: Fotoletra, SA ISSN: 2014-0444 (edició electrònica) ISSN: 2014-0304 (edició impresa) Dipòsit Legal: B. 46328-2010 ISSN: 1131-5687 (Treballs de Comunicació)

Els continguts de comunicació estan subjectes —llevat que s’indiqui el contrari en el text, en les fotografies o en altres il· lustracions— a una llicència Reconeixement - No comercial - Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons, el text complet de la qual es pot consultar a http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/deed.ca. Així, doncs, s’autoritza el públic en general a reproduir, distribuir i comunicar l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada.

Rev de Recerca_maig 2013.indd 2

16/05/13 08:16

Direcció: Rosa Franquet Calvet, Universitat Autònoma de Barcelona Carles Pont Sorribes, Universitat Pompeu Fabra

Consell de Redacció: Josep Maria Casasús i Guri, Universitat Pompeu Fabra Maria Corominas Piulats, Universitat Autònoma de Barcelona Josep Gifreu Pinsach, Universitat Pompeu Fabra Jaume Guillamet Lloveras, Universitat Pompeu Fabra Josep Maria Martí Martí, Universitat Autònoma de Barcelona Miquel de Moragas i Spà, Universitat Autònoma de Barcelona Secretari de Redacció: Reinald Besalú Casademont, Universitat Pompeu Fabra Comitè Científic: Dulcília Buitoni, Universitat Cásper Líbero (Brasil) Enrique Bustamante, Universitat Complutense de Madrid Sergi Cortiñas, Universitat Pompeu Fabra Carmina Crusafon, Universitat Autònoma de Barcelona Jaume Duran, Universitat de Barcelona Josep Lluís Gómez, Universitat de València Margarita Ledo, Universitat de Santiago de Compostel·la Javier Marzal, Universitat Jaume I Llúcia Oliva, Universitat Pompeu Fabra Manuel Palacio, Universitat Carlos III de Madrid Emili Prado, Universitat Autònoma de Barcelona Giuseppe Richeri, Universitat de la Suïssa Italiana (Suïssa) Magdalena Sellés, Universitat Ramon Llull Begoña Zalbidea, Universitat del País Basc Revisió lingüística: Júlia Prat Bosch

Disseny: Pepa Badell Maquetació: Fotoletra, SA

Rev de Recerca_maig 2013.indd 3

16/05/13 08:16

Rev de Recerca_maig 2013.indd 4

16/05/13 08:16

Sumari

Quadern central La història de la comunicació en els àmbits de la premsa, la publicitat, el cinema, la ràdio i la televisió

Firma convidada: Periodisme i història, en un canvi de cicle Jaume Guillamet

La evolución de la prensa femenina en España: de La Pensadora Gaditana a los blogs María Isabel Menéndez Menéndez i Mònica Figueras Maz 25

El Papus : una revolució satírica que va copar la crítica humorística espanyola de juliol de 1975 a març de 1976 Maria Iranzo Cabrera

Premsa gratuïta, un model de comunicació local Lluís Costa Fernández i Mònica Puntí Brun

La premsa i el poder en l’àmbit local: dinàmiques comunicatives en la cobertura informativa de la variant de Sant Daniel Jordi Hernández Piferrer

101

Miscel·lània científica Una aproximació teòrica al periodisme de servei especialitzat en trànsit i seguretat viària Sonia González Molina

123

Feminitat i individualisme a Infidels : identitats de gènere i representacions de les relacions sexuals i afectives al paradigma postromàntic Núria Araüna

143

Una mirada alternativa? Les dones migrades en els programes sobre migracions de TV3 Luciana Pontes Pinto

169

Gender-based violence and its challenge of visual representation Birgit Wolf

193

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 5

16/05/13 08:16

Novetats bibliogràfiques

C 6

Reinald Besalú

217

Normes de presentació dels articles

225

Publicacions de la Societat Catalana de Comunicació

231

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 6

16/05/13 08:16

Quadern central La història de la comunicació en els àmbits de la premsa, la publicitat, el cinema, la ràdio i la televisió

Rev de Recerca_maig 2013.indd 7

16/05/13 08:16

Rev de Recerca_maig 2013.indd 8

16/05/13 08:16

Comunicació: Revista de Recerca i d’Anàlisi [Societat Catalana de Comunicació] http://revistes.iec.cat/index.php/TC. Vol. 30 (1) (maig 2013), p. 9-23 ISSN (ed. impresa): 2014-0304 / ISSN (ed. electrònica): 2014-0444 / DOI: 10.2436/20.3008.01.104

Periodisme i història, en un canvi de cicle Journalism and history in a change of era

Firma convidada

Jaume Guillamet1 Catedràtic del Departament de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra, Barcelona. jaume.guillamet@upf.edu

C 9

Rev de Recerca_maig 2013.indd 9

16/05/13 08:16

JAUME GUILLAMET

Periodisme i història, en un canvi de cicle Journalism and history in a change of era RESUM: Els efectes de les tecnologies digitals i Internet en el sistema de mitjans de comunicació social plantegen un canvi de perspectiva en la consideració de la història del periodisme, que es trobaria al final d’un cicle evolutiu. Al cap de quatre segles, la premsa i el periodisme han estat substituïts en el seu paper de motors de la indústria de la comunicació, davant l’hegemonia creixent de l’audiovisual, els llocs web i les xarxes socials, de manera que els investigadors han d’afrontar una nova dimensió del temps històric que afecta el passat més immediat. Aquest article proposa alguns aspectes a tenir en compte des de la perspectiva de la crisi del periodisme, de la naturalesa dels mitjans i del cicle particular del periodisme català.

PARAULES CLAU: periodisme, història, canvi de cicle, crisi, naturalesa dels mitjans, periodisme català.

C Journalism and history in a change of era Periodisme i història, en un canvi de cicle ABSTRACT: The effects of digital technologies and the Internet on the social communication media pose a new way of looking at the history of journalism, which is now at the end of an evolutionary era. After a period of four centuries, the press and journalism have been replaced in their role as drivers of the communications industry by the increasingly dominant audiovisual media, websites and social networks. Consequently, researchers are faced with a new dimension of historical time that affects our most recent past. This study brings up some aspects to be considered in connection with the journalism crisis, the nature of the media and the specific period in which Catalan journalism is now found.

KEYWORDS: journalism, history, change of era, crisis, nature of the media, Catalan journalism.

C 10

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 10

16/05/13 08:16

PERIODISME I HISTÒRIA, EN UN CANVI DE CICLE

En poques ocasions tenim els historiadors l’oportunitat extraordinària de ser testi monis d’un canvi de cicle en els temes que són objecte de la nostra atenció, inves tigació i anàlisi. Moments en els quals la història s’avança fins a marcar la línia de demarcació davant l’experiència més recent, en què el passat més viu esdevé de cop matèria que ha de ser estudiada. L’activitat docent obliga sovint l’investigador a utilitzar diferents criteris per a delimitar l’objecte d’atenció de la història. Quan els alumnes demanen, en ocasi ons, quin és el període temporal que s’ha d’utilitzar per a un determinat exercici de recerca sobre el passat immediat, el professor es veu abocat a un exercici de flexi bilitat. La perspectiva temporal dels fets varia segons l’edat i l’experiència. Davant un grup d’alumnes de grau o postgrau nascuts cap a 1990, hi ha molts records personals que el professor no pot compartir. Per exemple, els Jocs Olímpics de Barcelona de 1992, tan vius en la memòria dels seus pares i avis, per als joves alum nes són pur passat. Per això, una resposta que utilitzo en casos així és que la histò ria comença allà on acaba la memòria. Ara, fins i tot pot passar que la matèria històrica que s’ha de considerar penetri el temps de la memòria viva de l’investigador. Les notes que componen aquest article plantegen alguns aspectes de la repercussió d’aquest fet sobre la investiga ció en història del periodisme.

1. La crisi del periodisme Els grans canvis operats en els darrers anys en les tecnologies de la informació i de la comunicació i els seus efectes sobre el periodisme han produït una acceleració imprevista en la consideració del temps històric. En aquest context, quan es parla de la possibilitat de la desaparició a curt termini dels diaris impresos davant la competència imbatible d’Internet i s’alerta d’una crisi consegüent i irreversible del periodisme com a forma d’intermediació informativa, s’obre de cop un abisme sobre les formes de comunicació i cultura madurades al llarg de quatre segles. Al desconcert creat pel desenvolupament vertiginós i poc controlable de la xarxa di gital s’hi afegeix la consternació pels efectes d’una crisi financera que agreuja molt la capacitat de supervivència dels mitjans de comunicació social, molt espe cialment del periodisme. Posa en relleu el que pot semblar una debilitat intrínseca del que ha estat el gran fenomen de la comunicació social de l’edat contempo rània. L’aplicació d’Internet als mitjans de comunicació se sol datar en els anys 19941995, moment d’aparició dels primers diaris digitals i portals informatius, però la percepció de l’impacte que la seva novetat podria tenir sobre el periodisme no és pas immediata. El 2002, en la primera història dels mitjans que adopta aquest mo ment com un límit equiparable a la fita inicial de la invenció de la impremta, el

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 11

16/05/13 08:16

JAUME GUILLAMET

britànic Asa Briggs (2002: 347-348) no planteja encara els efectes traumàtics que la Xarxa pot tenir sobre el periodisme. No és estrany, tot i que pocs anys més tard aquests efectes es facin visibles i irreversibles, amb l’ajut inestimable de la caiguda de la publicitat deguda a la crisi financera que detona el 2008. Encara no fa vint anys de l’aparició d’Internet i els seus efectes s’han universa litzat amb una rapidesa extraordinària, fins a modificar molts aspectes de les for mes de vida social.2 A penes són vint-i-quatre anys d’ençà que el 1989 l’anglès Tim Berners-Lee ideà el World Wide Web (WWW) al centre d’acceleració de partícules CERN (Centre Europeu per a la Recerca Nuclear), a sota dels Alps suïssos. La tela d’aranya global que ell concep i defensa d’accés obert i gratuït —que no s’explica ria sense les aportacions prèvies dels nord-americans Robert Kahn i Vinton Cerf per als protocols TCP/IP i Lawrence G. Roberts per a les tècniques d’enrutament i loca lització dels servidors en les xarxes de dades— li val una comparació amb Guten berg recollida per Briggs de la revista Time. L’expansió de la impremta ideada per aquest artesà alemany de l’encunyament de monedes (cap al 1450) es produí en un període no gaire més dilatat en l’Europa postmedieval, però fins a l’aparició dels primers periòdics setmanals (cap al 1605) ha de passar ben bé un segle i mig. L’acceleració dels processos històrics produïda per la revolució industrial ja és ben visible a finals del segle xix. Del telègraf sense fils de l’italià Guglielmo Marconi (1897) al broadcast del nord-americà Lee De Forest (1906) i les primeres emissores de ràdio (1920) passa a penes un quart de segle. Les primeres emissores de televisió, primer mecànica pel britànic John Baird (1926) i després electrònica pel rus Vladimir Zworykin (1936), vindran de seguida com una continuació lògica. L’estudi comparatiu d’aquests tres grans processos de la comunicació impresa, per ones hertzianes i per la xarxa digital és una qüestió de gran interès per a la investigació. Per al periodisme, l’aparició d’Internet marca el final d’una tercera gran època històrica, la del periodisme industrial o contemporani del segle xx, culminació del procés engegat amb el periodisme artesanal o antic dels segles xvii i xviii i del peri odisme liberal o modern del segle xix. Els conceptes d’èpoques i cicles són cons truccions teòriques per a l’estudi i la comprensió dels processos històrics, a partir de la consideració de factors tecnològics, polítics, socials i professionals. Aquest model de les tres grans èpoques,3 que corresponen respectivament al protagonisme suc cessiu de la circulació de les notícies, la iniciativa dels periodistes i l’hegemonia dels mitjans, s’esgota inevitablement en els primers anys del segle xxi. En tots els moments anteriors de canvi, tant els percebuts en cada moment pels contemporanis com els establerts a posteriori pels historiadors, hi ha hagut sempre l’horitzó d’un pas endavant, d’una evolució basada en el perfeccionament de les formes d’edició, impressió, distribució, emissió, comercialització i finançament. L’horitzó d’un procés de desplegament de noves possibilitats, que potenciaven i multiplicaven les existents. Les reaccions defensives dels diaris i les sales de teatre, concerts i cinema davant les novetats de la ràdio i de la televisió, fins i tot de la

C 12

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 12

16/05/13 08:16

PERIODISME I HISTÒRIA, EN UN CANVI DE CICLE

penúltima davant de l’última, no deixaven de reflectir unes inquietuds raonables pels efectes immediats d’un ajustament i repartiment del negoci. L’horitzó d’avui no és aquest, especialment per a la premsa i el periodisme que veuen amenaçada la supervivència. No és segur que es consumi la desaparició dels diaris de paper als Estats Units anunciada per al 2043 (Meyer, 2004),4 en un clima de desfeta per a la gran indústria periodística, quan el 24 d’agost de 2004 The Economist es preguntava en portada per la identitat de l’assassí del diari, «Who killed the newspaper?». Però encara que aquesta desaparició no es produeixi i que la premsa mantingui espais propis en el mercat gràcies al manteniment de públics minoritaris i disposats a pagar uns preus de venda més elevats, el final del gran cicle històric de la premsa sembla inexorable. I potser també del periodisme tal com l’hem conegut, bé que Internet no és l’únic factor que intervé en un procés antic de dissolució del periodisme en la indústria de la comunicació (Guillamet, 2009a, 2009b, 2011 i 2012). Hi intervé de manera molt significativa el ple desenvolupa ment informatiu de l’audiovisual, després de la Segona Guerra Mundial, amb el mimetisme temàtic i estilístic que acaba generant en uns diaris que perden l’hege monia de l’espai públic i del mercat informatiu d’una manera prou clara cap a finals de la dècada de 1970. Potser caldria remuntar-se al moment de la irrupció de la premsa groga, identi ficat amb les manipulacions informatives de William Randolph Hearst i la seva con tribució en implicar els Estats Units en la guerra d’Espanya a Cuba, el 1898, bé que el moment més visible en la perspectiva històrica sigui la introducció de l’audiovi sual. Heus aquí una pregunta ben suggestiva per a la investigació: en quin moment el periodisme torç el rumb de la seva evolució com a fenomen històric inspirat en el servei públic per a sotmetre’s a l’interès estricte de la comercialitat? La reacció dolguda d’Edwin Godkin al New York Evening Post (Pizarroso, 1994: 442-445) davant dels excessos de l’editor del Journal anticipa el to de les que sentiríem els anys noranta contra les primeres mostres de l’anomenada televisió porqueria: «És una vergonya que els homes puguin fer tant de mal amb l’objecte de vendre més periòdics». Ens podem plantejar la deriva sensacionalista de la premsa popular al llindar del segle xx com el punt de partida de la crisi de valors del periodisme? La descripció de Godkin d’unes pràctiques periodístiques basades en la «representació indeguda de fets, la invenció deliberada de contes calculats per a excitar el públic i la temeritat desenfrenada en la composició de titulars» és perfectament aplicable als tabloides que al llarg de tot un segle han estat la via d’accés a la informació i de socialització de la classe obrera britànica. Diaris populars que han fregat i traspassat sovint la línia vermella que separa l’interès públic del mer afany comercial, en una línia que arriba fins a l’escàndol de News of the World i el grup Murdoch, l’estiu de 2011. És un fenomen menys visible des de tradicions periodístiques com l’espanyola i la ca talana, que no han comptat amb la possibilitat d’expansió de la premsa fins a l’abast de les classes populars, ni tan sols després de la transició democràtica. A

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 13

16/05/13 08:16

JAUME GUILLAMET

causa dels plans diferents d’anàlisi que, segons les tradicions nacionals, presenta la història del periodisme, la pregunta que obre aquest paràgraf pot semblar poc pertinent en el nostre àmbit, però no és menys essencial per a la comprensió gene ral dels canvis.

2. La naturalesa dels mitjans La percepció espanyola de la crisi del periodisme va lligada a l’aparició d’Internet i dels diaris digitals, però per a la seva anàlisi i comprensió cal remuntar-se a la reno vació de la premsa després de la mort de Franco i a la democratització i liberalitza ció de la ràdio i la televisió, en els anys finals de la transició a la democràcia, un cop aprovada la Constitució (Guillamet, 2011b). Els quatre decennis anteriors havien estat un parèntesi paralitzador, just quan l’audiovisual imposava de manera crei xent la seva hegemonia en el sistema internacional de mitjans, desplaçant els diaris del paper principal que havien tingut històricament. La desaparició successiva de diaris que es produí a Nova York, en els anys posteriors a la vaga d’impressors de cent catorze dies de l’hivern de 1962-1963, ja tingué a veure, entre altres fac tors, amb la competència informativa i publicitària de l’audiovisual.5 Des de 1936, Espanya havia restat al marge de l’evolució general del periodisme per causa dels tres anys de guerra civil i de la hibernació posterior del sistema de mitjans a causa del control i la censura absoluts de la dictadura. Aquest fet havia de tenir uns efec tes devastadors en el moment del desgel. Les expectatives d’alliberament i expansió de la premsa diària i setmanal a la sortida del franquisme són frustrades per un canvi sobtat de perspectiva, sense que els diaris tinguin l’oportunitat de viure una darrera gran època com l’han tinguda a d’altres països a la sortida de la Segona Guerra Mundial. Pot semblar, el 1976, que l’únic problema hagi de ser la reordenació del mercat davant l’aparició de noves capçaleres i l’acceleració de la competitivitat derivada de l’assoliment de la plena llibertat de premsa. La liberalització de l’oferta radiofònica, en els primers anys vuitanta, i l’estrena de les televisions privades, deu anys després, afecten substan cialment l’atenció del públic i la contractació publicitària. En conseqüència, també, els recursos de finançament d’un producte que s’ha de poder vendre necessària ment per sota del preu de cost. Les passes successives de concentració empresarial de la premsa i de formació de grups multimèdia acaben conduint a una situació que en alguns aspectes podria ser vista com un oligopoli, en la qual els diaris són només una part de l’activitat, no sempre la més important. La mirada històrica sobre aquest procés universal, amb els matisos correspo nents a cada situació nacional i local, ha de fixar-se en un factor que com que no és evident no és sempre prou considerat: la diferent naturalesa dels mitjans. Recor dar, primer que res, que ni la ràdio ni la televisió són mitjans genuïnament periodís

C 14

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 14

16/05/13 08:16

PERIODISME I HISTÒRIA, EN UN CANVI DE CICLE

tics, que la funció informativa no és aquella a la qual més espai i recursos es dedi quen. Ni és la funció per a la qual foren creats els mitjans sonor i audiovisual. I que de les tres funcions clàssiques que se’ls reconeixen, l’entreteniment ha acabat pas sant al davant de les altres dues, la informació i la formació. Ha acabat, fins i tot, penetrant-les amb un accent creixent en l’espectacle. La dissolució del periodisme en la indústria de la comunicació n’és una conse qüència. Excepte els noticiaris i documentals, l’absoluta majoria de programes in formatius de ràdio i televisió han estat penetrats pels formats d’entreteniment, amb excepcions entre les cadenes públiques, que ja no són les més vistes, ni és segur que aquest fenomen no s’hi acabi produint. El que sí que ja s’està produint en algunes estacions privades és l’orientació dels noticiaris, sobretot televisius, cap a temes lleugers o espectaculars, considerats més populars, en detriment de la in formació política en el sentit més ampli. És el darrer rebot de l’efecte hora punta (prime time) que ja en els anys cinquanta havia desplaçat cap a horaris de menor audiència de la televisió nord-americana els programes d’actualitat i debat polític. El mimetisme dels diaris en relació amb la televisió ha passat de l’adopció inicial de formes de disseny lluents i lleugeres i temes susceptibles de més reclam popular a la incorporació posterior d’estrelles de la televisió i altres celebrities com a col· laboradors habituals, en detriment de la figura tradicional del periodista. Aquest fet s’accentua en el cas de diaris lligats empresarialment a emissores de ràdio i televisió que, per altra banda, juguen a explotar les figures dels periodistes més destacats en activitats no informatives, lligades a l’entreteniment, a l’espectacle i a la publicitat. En relació amb la diferent naturalesa dels mitjans, caldria considerar aquells aspectes estructurals que situen el periodisme en una posició de debilitat i inferio ritat. La gratuïtat, en primer lloc. No s’ha d’oblidar que la qüestió de la gratuïtat és molt anterior a l’esclat de la premsa gratuïta entorn del canvi de segle i que mentre no es va desinflar també la bombolla publicitària, a partir de 2008, semblava que havia de fer molt de mal a la que des de llavors ja es coneix com a premsa de pa gament. Els primers mitjans gratuïts són la ràdio i la televisió, gràcies a la publicitat i/o la subvenció pública que des dels anys vint es revelen com les úniques formes de finançament d’unes emissions que el públic pot captar lliurement sense la inter mediació d’un punt de venda o d’una subscripció. I des de gairebé un segle abans, la premsa ja era també un producte parcialment gratuït en la mesura que la pu blicitat finançava parcialment el preu de cost, possibilitat percebuda i aplicada el 1836 pels francesos Émile de Girardin i Armand Dutacq a La Presse i Le Siècle. Tota la història del periodisme gira entorn de la possibilitat de posar els diaris a l’abast del públic més ampli possible, amb els continguts més interessants possibles i, com en tota competència industrial, al preu més baix possible. Que aquesta equació era de molt difícil acompliment ja ho va reflexionar el jove Walter Lipp mann (2003: 259-263) al seu llibre Public opinion, el 1922, en plena era dels grans diaris, tan ben descrita per Georges Weill (1934, 1994) en la seva història del peri

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 15

16/05/13 08:16

JAUME GUILLAMET

òdic, encara no superada. Lippmann, que concebia el periodisme com la investiga ció que havia de nodrir l’opinió pública, ja lamentava que el públic no estigués disposat a pagar gaire per a estar ben informat, que considerés les notícies com un bé gratuït de la natura comparable a l’aire que es respira. La qüestió dels costos és comuna al periodisme imprès, sonor i audiovisual. L’elaboració de notícies pròpies, diferents de les facilitades per les agències majo ristes i pels gabinets de comunicació de governs i empreses o altres representants de part, té un cost elevat. Ho és sobretot per al manteniment de corresponsals a l’estranger i per al desplaçament d’enviats especials, però no ho és menys per al manteniment de cossos de redacció formats per periodistes experts, capaços de tractar les notícies de manera independent i crítica i de buscar-les més enllà de l’agenda informativa de governs, empreses i altres actors de l’espai públic. Per la naturalesa pròpia de cada mitjà, aquests costos són més alts i de més difícil ren dibilització per als diaris. L’accessibilitat, en segon lloc. La naturalesa de l’audiovisual permet l’accés direc te i universal a l’audiència disponible, sense altra dificultat per part d’aquesta que el canvi de canal des del màxim confort. La ràdio té un maquinari i una logística més simples i la televisió té més requeriments tècnics i humans, però tots dos són mitjans d’accés fàcil, simultani i canviable, que donen al públic múltiples i continuades pos sibilitats, a més de la varietat de continguts, la vivesa comunicativa i la companyia personal i domèstica. La premsa és un mitjà distant i feixuc, que exigeix l’acte de compra de cada un dels productes, amb un cost afegit de temps i transport i l’esforç addicional de la lectura, que redunden en un públic més selectiu i reduït. La relació amb la publicitat, en tercer lloc. La dependència de la premsa en relació amb els ingressos publicitaris s’accentua més quan deixa de ser-ne el principal suport o espai d’inserció. No és solament un aspecte quantitatiu, per la part més petita que li toca del ben anomenat «pastís» publicitari. Els mitjans audiovisuals ofereixen a l’anunciant registres més vius, més creatius i més atractius per al públic. L’accentua ció de la competència per a la captació d’ingressos publicitaris accelera la deriva cap a l’espectacle en estils i en continguts. La publicitat mai no havia condicionat tant l’orientació editorial dels mitjans per la via de demanar els públics més grans possi bles, les màximes audiències, amb la conseqüència d’un empobriment creixent de la qualitat de les programacions, que contamina també les pàgines dels diaris. Aquest fenomen no ve de nou a la premsa, ja l’havia anticipat amb el groguis me que va de Hearst a Murdoch, però acaba penetrant les pàgines de la premsa informativa. Si en el passat, l’èxit d’una determinada oferta editorial es traduïa en unes determinades xifres de tiratge i difusió que asseguraven una cartera publicità ria suficient per a garantir la rendibilitat d’un diari, el procés actual és invers. Es tracta d’adequar l’oferta editorial als continguts que permetin assolir la difusió necessària per a obtenir els ingressos publicitaris imprescindibles. La publicitat ha substituït el periodisme com a motor de la indústria de la comunicació que ha estat fins al darrer quart del segle xx. La dissolució del periodisme, com un terròs de

C 16

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 16

16/05/13 08:16

PERIODISME I HISTÒRIA, EN UN CANVI DE CICLE

sucre en el cafè que seria la indústria de la comunicació, va impregnant de gust informatiu nous formats i gèneres basats en l’entreteniment i l’espectacle, d’acord amb la naturalesa dels mitjans hegemònics. Com a mitjà vell basat en la lectura sobre paper, la premsa afronta un futur incert on la qüestió cada cop menys es planteja sobre les seves possibilitats de sobreviure, sinó sobre les modalitats i l’abast amb què ho pugui fer. Les consideracions sobre el cicle històric que es tanca no exclouen, sinó que demanen, alguna mena de prospectiva sobre el cicle que s’obre. L’historiador sem pre té alguna cosa a dir sobre el futur. L’estudi del passat per a ajudar a compren dre el present ofereix dades que ajuden a interpretar les tendències de futur. L’ex periència dels primers anys d’Internet, en els quasi dos decennis transcorreguts des de 1994-1995, en diu algunes coses significatives, alguns avantatges i desavantat ges per al periodisme que ja semblen força clars. Els desavantatges són en la línia d’accentuar alguns dels problemes ja exposats. El més evident és la reducció del mercat dels diaris impresos, alhora que una clara dificultat de fer rendibles els diaris digitals, a causa de la cultura de gratuïtat inherent a la Xarxa. Els avantatges són en la línia de superar algunes de les limitacions històriques de la premsa, com la participació dels lectors, l’obtenció fàcil de notícies llunyanes o l’accés mateix a l’edició, molt escanyat en els darrers decennis a causa de la forta concentració. Tot i no ser novetat, pels precedents de la premsa local i associativa, la facilitat de creació de blocs i espais web de particulars obre possibilitats molt interessants a l’anomenat periodisme de ciutadà o de participació. No sempre és fàcil distingir el periodista vocacional del comunicador interessat o de l’espontani ocasional. Tot i això, és una possibilitat immensa d’emissió d’informacions sobre les quals el periodisme hauria de poder passar després el seu filtre de valoració, com provació i contrast. Més enllà de les dificultats de finançament que condicionen molt la possibilitat d’un periodisme digital amb valor afegit, la Xarxa ofereix la possibilitat d’assajar nous formats transversals, amb la inclusió simultània i perma nent de documents de text, gràfics i audiovisuals.

3. El cicle històric del periodisme català En aquest context de crisi i de canvi de cicle, hi ha hagut la culminació d’un cicle històric particular pel que fa al ple assoliment de l’ús ordinari de la llengua catalana a la premsa. Fins al 2011 no s’ha aconseguit que tots els diaris nacionals catalans s’adrecin al públic en la llengua pròpia, bé que els dos principals ho continuïn fent també en castellà. L’edició traduïda al català d’El Periódico de Catalunya, des de l’any 1997, ja havia anunciat que la informàtica podia assegurar un objectiu que els grans editors de premsa no s’havien arribat a plantejar per altres vies. La Vanguardia ha acabat

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 17

16/05/13 08:16

JAUME GUILLAMET

fent el mateix pas catorze anys més tard, el maig de 2011. Tot i que no l’hagin fet també els dos diaris esportius lligats a cada un dels anteriors i que a Lleida, Tarra gona, Sabadell i Terrassa quatre dels vuit diaris comarcals es continuïn publicant principalment en castellà, el pas que per fi ha donat el diari més antic, de més difu sió i de més influència política i social a Catalunya té una gran importància. Marca el punt d’arribada possible d’un procés històric molt llarg i accidentat. D’acord amb les circumstàncies analitzades en les notes anteriors, sembla una culminació prou positiva, al cap de trenta-sis anys de democràcia i de trenta-tres d’autonomia. El retard de La Vanguardia a obrir-se a l’ús del català, un decenni i mig després que s’hagués revelat la possibilitat tècnica de la traducció automàtica per a fer edicions simultànies en llengües diferents, és prou expressiva de la complexitat del procés. També ho és de la significació d’aquest diari, que des de la primeria del segle xx ha tingut una posició dominant molt forta en el mercat de la premsa cata lana —més que el Diario de Barcelona en el segle xix—, malgrat la seva actitud distant, si no hostil, cap al catalanisme polític. La gran rectificació dels anys vuitan ta, quan ja suma un segle de vida, l’acosta al nacionalisme moderat que governa a la Generalitat durant vint-i-quatre anys, amb una posició accidentalista de suport als governs centrals —centristes, socialistes, dreta popular— molt semblant a la que ha estat tradicional del diari. No sembla pas una casualitat que la intenció de publicar l’edició en català, co neguda durant el segon govern català d’esquerres, no es concreti fins després de la recuperació del poder a la Generalitat per Convergència i Unió. Mentrestant, els intents del Grup Godó de situar-se en l’espai audiovisual, que es remunten en l’àmbit espanyol a la liberalització de la ràdio i a l’aparició de les televisions priva des, s’han anat concretant en l’àmbit català, amb l’atracció de recursos personals i professionals generats per Televisió de Catalunya i Catalunya Ràdio. De moment, l’èxit de RAC1 és una novetat remarcable després dels intents fallits d’anteriors emissores privades en català, com Cadena 13 de Ràdio Avui i Ona Catalana, davant les majors dificultats que presenta el projecte de 8TV. Els temors que s’han expres sat sobre l’eventual afebliment de les emissores de la Corporació Catalana de Mit jans Audiovisuals —creada el 1983 com a Corporació Catalana de Ràdio i Televi sió— no són aliens a aquests fets, bé que el més determinant siguin els efectes de la crisi, per la doble via de la caiguda dels ingressos publicitaris i de les retallades dels pressupostos públics. Hi ha un cicle periodístic de la transició que s’ha tancat també el 2011, amb l’adquisició de l’Avui per El Punt i la consegüent fusió de capçaleres. Que el diari nascut a Girona el 1978 hagi comprat el seu antic germà gran de Barcelona indica prou el sentit de l’evolució de la premsa en català d’ençà del 23 d’abril de 1976, data d’aparició del primer diari en català autoritzat des del final de la Guerra Civil.6 Fins a la Segona República, la creació de diaris en català fou obra de personali tats lligades a les forces polítiques i culturals del catalanisme, com Valentí Almirall a Diari Català, Enric Prat de la Riba a La Veu de Catalunya, Amadeu Hurtado a La

C 18

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 18

16/05/13 08:16

PERIODISME I HISTÒRIA, EN UN CANVI DE CICLE

Publicitat, Antoni Rovira i Virgili a La Nau o Lluís Companys a La Humanitat. De manera que en tots els casos foren òrgans directes o indirectes dels partits, amb la sola excepció de La Renaixensa, que defensava la promoció del catalanisme sense lligams amb l’acció política. Els dos primers diaris en català després del franquisme foren obra d’iniciatives de participació popular, amb resultats desiguals, mentre que Jordi Pujol preferia fer-se càrrec d’El Correo Catalán i el setmanari Destino.7 El modest Punt Diari inicial remuntà el vol a mans d’un empresari gironí, mentre que el projecte unitari de l’Avui acabà en mans d’una fundació controlada des de Convergència Democràtica de Catalunya i la Generalitat. Tot i això, hagué de ser rescatat pel primer govern d’esquerres en una operació a tres bandes de l’Institut Català de Finances, el Grup Godó i el Grup Planeta. Ha estat, al costat de La Vanguardia i d’El Periódico de Catalunya, creat el 1978, un dels tres únics supervivents dels onze diaris publicats a Barcelona durant la transició. L’auge de la premsa en català no fou, doncs, la nota característica de la transi ció democràtica, ben altrament del que succeí en la Segona República. La novetat fou la creació d’una ràdio i televisió públiques de l’autonomia i no la simple ade quació de les estructures descentralitzades de Radiotelevisión Española, que s’havia concretat modestament en Ràdio 4 i el circuit català de Televisión Española. Pel que fa a la premsa, la novetat d’aquests anys és el suport oficial que rep dels governs, en plena crisi de la impremta tradicional i la seva substitució per la informàtica, molt pocs anys després de la substitució prèvia de la impressió tipogràfica per l’òf set. És una novetat històrica, que no tindria altre precedent que els anomenats «fons de rèptils» creats pels diversos governs europeus —entre els quals l’espa nyol— a finals del segle xix i que en cap cas és comparable, bé que no faltin les sospites d’ajuts particulars mancats de transparència. Són polítiques paral·leles a les engegades pel Govern espanyol per a ajudar a finançar la reconversió tecnolò gica i la promoció de la premsa a l’escola, que es complementen a Catalunya amb el suport a la normalització lingüística. Una novetat menys aparent però estructu ralment important fou l’expansió inesperada de la premsa comarcal, on la llengua catalana sí que assoleix un ús majoritari, tot i que la seva exclusivitat en la premsa diària es dóna només a Girona i Manresa. Ara que la consideració de l’ús mediàtic de la llengua catalana s’ha de fer en el context més ampli que inclou l’audiovisual i Internet, és el moment d’avaluar els aspectes qualitatius del seu procés històric d’incorporació, avanç, marxa enrere i nova recuperació en el periodisme imprès, que dura quasi exactament un segle i mig, des de 1865. Sense oblidar el precedent llunyà de les gasetes traduïdes del francès el 1641, els més pròxims dels dos periòdics sota dominació francesa de 1810 i les revistes de 1842 i 1844. El procés engegat ja sense discontinuïtats amb periòdics d’humor, literatura i política, els diaris successius del catalanisme i una àmplia varietat de revistes és també la història de la qualitat i la innovació del peri odisme a Catalunya.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 19

16/05/13 08:16

JAUME GUILLAMET

Sense treure interès als principals diaris i revistes en castellà, altrament poc es tudiats, hi ha tres aspectes destacats en la innovació del periodisme en català que la investigació ha anat posant en relleu. El primer fa referència a l’obertura popular del mercat de premsa del darrer terç del segle xix, per mitjà dels grans setmanaris republicans d’humor i dibuixos en un sentit comparable a la premsa dominical de la classe obrera britànica, amb difusió igual o superior als principals diaris. Més enllà de la llegenda popular i anticlerical que acompanya el seu record, La Campana de Gràcia (1870-1934) i L’Esquella de la Torratxa (1874-1939),8 amb més de seixanta anys d’històries paral·leles, són el mitjà de socialització i accés a la lectura d’amplis sectors de la classe treballadora, com ho foren a més gran escala el News of the World, mort recentment per les males pràctiques del grup Murdoch, i altres tabloides britànics. El segon és l’alta qualitat de text i imatge de les revistes satíriques, literàries, esportives i polítiques del primer terç del segle xx, d’inspiració principalment fran cesa. Cu-cut! (1902-1912), En Patufet (1904-1938), Papitu (1908-1937), D’Ací i d’Allà (1918-1936), Xut! (1922-1936), Mirador (1929-1936) i El Be Negre (19311936), la majoria ja força estudiades,9 corresponen al desplegament intens de te màtiques i gèneres en un moment que estudis més aprofundits podrien mos trar-nos com una edat d’or del periodisme català. En aquest mateix marc hi hauria el tercer aspecte a assenyalar, que és la potència de la generació de periodistes i escriptors dels diaris del primer terç del segle xx, en especial del tercer i quart de cennis, abans de l’esclat de la Guerra Civil, quan hi ha també les principals corres ponsalies a l’estranger, amb noms com els de Joan Estelrich, Josep Pla, Irene Polo, Josep Maria de Sagarra, Carles Sentís i Eugeni Xammar.10 Aquesta generació, que reapareix de manera desigual també en castellà després de la Guerra Civil, ja s’ha via mostrat en aquesta llengua en els grans diaris espanyols. A partir dels anys sei xanta la col·laboració impossible dels escriptors catalans en una premsa inexistent en la seva llengua donarà pas a una presència en la premsa en castellà, molt menys habitual en la d’abans de la guerra. La rectificació catalanista de La Vanguardia de finals del segle xx inclou una aproximació plena als sectors més dinàmics de la cultura catalana i els seus escrip tors més avançats i significatius es fan presents en les seves pàgines com no ho havien estat en el primer terç. L’anomenada doctrina Gaziel (Casasús, 1987: 87118) es refereix al «catalanisme en castellà» preconitzat pel director dels anys re publicans com a defensa davant l’hostilitat manifesta del món catalanista. Era ben viu el retrat immisericordiós del diari i del primer comte de Godó a la novel·la Servitud de Joan Puig i Ferreter, que repetirien ben avançat el franquisme Josep Pla en un «homenot» i Gaziel mateix en les pàgines amargues de la seva Història de ‘La Vanguardia’ (Puig i Ferreter, 1973; Pla, 1982; Gaziel, 1971).11 Durant la transició democràtica, l’emergència d’una certa professionalització indiscriminada d’escrip tors i periodistes en català i en castellà prové tant del paper liberalitzador exercit pels diaris des de 1966, com de la poca força dels nous diaris en català.

C 20

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 20

16/05/13 08:16

PERIODISME I HISTÒRIA, EN UN CANVI DE CICLE

El resultat de final de cicle seria la publicació a Barcelona de dos diaris en caste llà i dos diaris en català, comptant la presència de l’Ara des de novembre de 2010, però això no és exacte. El Punt Avui presenta una singularitat hemerogràfica que pot donar algun maldecap als investigadors en l’administració i interpretació de les dades registrals, sempre tan sensibles. És l’absorció d’un diari de Barcelona per un altre de Girona, on hi ha la seu de l’empresa, tot i que manté la numeració del primer, de manera que pot ser considerat el segon diari en català de més durada. El 23 d’abril de 2013, l’Avui hauria fet trenta-set anys, davant dels trenta-vuit anys i set mesos que va durar La Veu de Catalunya, des de l’1 de gener de 1899 fins al 27 de juliol de 1937, un any després de l’inici de la Guerra Civil, quan fou apro piat per la CNT-FAI. L’existència d’un nombre igual de diaris nacionals en castellà i en català —de Barcelona i de Girona— és un fet sense precedents, malgrat l’abisme entre les xi fres de difusió. L’Ara és també una iniciativa empresarial modesta, amb dos trets significatius del canvi de cicle: la presència accionarial de periodistes i escriptors de l’star-system de l’audiovisual català i la combinació d’edicions en paper i en línia. Un tercer tret, que comparteix amb El Punt Avui, és l’orientació política en l’espai independentista. També aquest és un signe dels temps, no sols pel que fa al crei xement d’aquesta ideologia com a opció important en l’electorat català. També per la tendència a un major compromís polític dels diaris, que no es limita com en el passat a l’expressió de posicions en els espais editorials i d’opinió, sinó que s’estén en la selecció de temes, en la presentació i el tractament de les notícies i en la bar reja d’informació i opinió en espais fins ara ben delimitats, inclosos els titulars de portada. No és un fenomen exclusiu dels diaris en català ni de la premsa de Barcelona, sinó que es veu de manera molt més accentuada en la majoria de diaris de Madrid, fins a fregar en alguns casos la vulneració dels principis professionals. Altrament, de la transició ençà, no es poden deixar de banda en la consideració i anàlisi del mercat de premsa a Catalunya les edicions específiques dels cinc diaris de Madrid. Tot i que s’hi compten els tres primers diaris espanyols en difusió —El País, El Mundo i l’ABC, a més de La Razón i La Gaceta—, només el primer té una difusió impor tant a Catalunya, en tercer lloc després de La Vanguardia i El Periódico de Catalunya. El resultat és un extens ventall d’opcions, amb altres capçaleres més en els punts de venda comarcals, que ens parla d’un gran fraccionament de l’oferta i de la demanda, en un context de contracció sostinguda del mercat. Això ens portaria a noves consideracions sobre l’alta politització de la premsa com un símptoma més de la seva crisi i de la del periodisme mateix. Queda apuntat.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 21

16/05/13 08:16

JAUME GUILLAMET

Notes [1 Adreça de correspondència: Jaume Guillamet. Departament de Comunicació, Universitat Pompeu Fabra. C/ Roc Boronat, 138. E-08018, Barcelona, UE. [2 La revista Le Temps des Médias ha publicat un dossier sobre «Histoire de l’Internet. L’Internet dans l’histoire», coordinat per Jérôme Bourdon i Valérie Schafer, al seu número 18, primavera de 2012.

[3 He presentat aquest model a Guillamet, 2002, i a Guillamet, 2003b. L’he utilitzat en la redacció de Guillamet, 2003a. Sobre l’impacte d’Internet, em limito a assenyalar en aquesta obra, p. 211-212, la incertesa davant del canvi profund que el concepte mateix de periodisme afronta.

[4 Més enllà del títol equívoc The vanishing newspaper, el títol de Meyer és en realitat una proposta als editors per a reforçar la qualitat i la influència social com a via de futur per als diaris. La cita de l’any 2043, a les pàgines 15-16, correspon al càlcul sobre el moment en què la lectura de diaris cauria a zero als Estats Units en una projecció estadística d’un ritme de descens mitjà de 0,95 per any registrat des de 1960. Tot i això, la idea de la desaparició pròxima del diari de paper ha guanyat adeptes a Espanya, fins i tot dins de les grans empreses periodístiques, com ho demostren les freqüents declaracions del president del grup Prisa Juan Luis Cebrián o el llibre recent de Lluís Bassets (2013), director adjunt d’El País. [5 Dels setze diaris que Nova York havia tingut el 1900 i els dotze de 1920, en quedarien només tres, The New York Times i els tabloides The New York Daily News i The New York Post (Talese, 1969: 302-303). En unes conferències davant del Comitè de Relacions Exteriors, el periodista de The New York Times James Reston planteja el 1966 les dificultats dels diaris per a retenir la inversió publicitària davant de la competència de ràdio i televisió (Reston, 1966: 79-98). En les seves memòries, Reston (1991: 46-47) evoca l’impacte, ja en els anys trenta, de les notícies de la ràdio sobre els diaris de Nova York, que reaccionen posant l’èmfasi més en el perquè de les notícies que en el simple relat dels fets, ja avançats per les emissores.

[6 Des de l’aprovació de la Constitució, el 6 de desembre de 1978, la creació de diaris ja no ha necessitat autorització administrativa. [7 Jordi Pujol només dedica cinc paràgrafs a El Correo Catalán en un capítol de les seves memòries titulat «Massa handicaps per portar un diari» (Pujol, 2007: 252-261). Hi ha diverses versions sobre el cas en el monogràfic «Adéu Correu» de la revista Annals del Periodisme Català, 8-9 i 12, 1986-1987, així com a Guillamet, 1996 (159-167), Novoa, 1998, i Saura, 1998.

[8 Hi ha una descripció extensa de la premsa humorística i satírica anterior a la Guerra Civil a Torrent i Tasis, 1966, i Solà Dachs, 1973, 1978 i 1979. Per a l’anàlisi del seu paper en el segle xix, vegeu Guillamet, 2010 (229-248). [9 Les aportacions més recents són de Capdevila, 2012; Singla, 2006; Geli i Huertas, 2000, i Tresserras, 1993. [10 Per a aquest tema, continua sent imprescindible l’antologia de Casasús, 1996. [11 Tot i aquesta presència desfavorable en la bibliografia, La Vanguardia continua sent reticent a les aportacions historiogràfiques sobre el diari. Hi ha tres històries corporatives d’autors de la casa —Rafael Abella, Pedro Voltes i Josep M. Casasús—, cap de les quals no ha estat publicada, de manera que l’única obra recent disponible és la de Huertas, 2006, a més d’una biografia autoritzada de la família Godó (Molina, 2005). La publicació de llibres d’origen acadèmic —Nogué i Barrera, 2006, i Nogué i Borja, 2011— ha estat registrada amb una discreció inhabitual en les notícies corporatives. La publicació d’històries corporatives és molt habitual entre els grans diaris del món com The Times, The New York Times i Le Monde, entre altres. També en disposen diaris espanyols com El País (Seoane i Sueiro, 2004) i l’ABC (Olmos, 2002).

Bibliografia Bassets, Ll. (2013). El último que apague la luz. Madrid: Taurus. Briggs, A.; Burke, P. (2002). A social history of the media: From Gutenberg to the Internet. Londres: Penguin Books. [Hi ha una traducció al castellà del mateix any, que inverteix l’ordre del títol: De Gutenberg a Internet: Una historia social de los medios de comunicación. Madrid: Santillana]

C 22

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 22

16/05/13 08:16

PERIODISME I HISTÒRIA, EN UN CANVI DE CICLE Capdevila, J. (ed.) (2012). Cu-cut!: Sàtira política en temps trasbalsats (1902-1912). Barcelona: Efadós. Casasús, J. M. (1987). El pensament periodístic a Catalunya. Barcelona: Curial. — (1996). Periodisme en català que ha fet història. Barcelona: Columna. Gaziel [Agustí Calvet] (1971). Història de ‘La Vanguardia’, 1884-1936. París: Edicions Catalanes de París. — (1994). Història de ‘La Vanguardia’ 1881-1936 i nou articles sobre periodisme. Barcelona: Empúries. Geli, C.; Huertas, J. M. (2000). Mirador, la Catalunya impossible. Barcelona: Proa. Guillamet, J. (1996). Premsa, franquisme i autonomia: Crònica catalana de mig segle llarg (1939-1995). Barcelona: Flor del Vent. — (2002). «Factors de progrés i retard en l’evolució del periodisme. El cas d’Espanya en un context d’història comparada». Treballs de Comunicació, 17, p. 121-136. — (2003a). Història del periodisme: Notícies, periodistes i mitjans de comunicació. Barcelona: Aldea Global. — (2003b). «Por una historia comparada del periodismo. Factores de progreso y atraso». Doxa, 1, p. 35-56. — (2009a). «Defendiendo la verdad y la razón». El País [Madrid] (23 febrer). — (2009b). «El lugar del periodismo en la historia». X Congrés de l’Associació d’Historiadors de la Comunicació (Bilbao, 24 abril). — (2010). L’arrencada del periodisme liberal: Política, mercat i llengua en la premsa catalana, 1833-1874. Vic; Barcelona: Eumo. — (2011a). «El periodismo como valor añadido». El País [Madrid] (29 març). — (2011b). «La premsa: una crisi antiga, llarga i agònica». Informe de la comunicació a Catalunya 2009-2010 [Barcelona: InCom-UAB], p. 283-289. — (2012). «La disolución del periodismo». A: Campos Freire, F. (coord.). Comunicación y gobernanza en Europa. Madrid: Universitas, p. 239-252. Huertas, J. M. (2006). Una historia de ‘La Vanguardia’. Barcelona: Angle. Lippmann, W. (2003). La opinión pública. Madrid: Langre, p. 259-273. Meyer, P. (2004). The vanishing newspaper: Saving journalism in the information age. Columbia: University of Missouri. Molina, V. (2005). Los Godó: Los últimos 125 años de Barcelona. Barcelona: Martínez Roca. Nogué, A.; Barrera, C. (2006). ‘La Vanguardia’, del franquismo a la democracia. Madrid: Fragua. Nogué, A.; Borja, J. A. (2011). Tristán la Rosa, obra periodística. Madrid: Fragua. Novoa, J. M. (1998). Jaque al virrey. Madrid: Akal. Olmos, V. (2002). Historia del ‘ABC’. Barcelona: Plaza y Janés. Pizarroso Quintero, A. (1994). Historia de la prensa. Madrid: Centro de Estudios Ramón Areces. Pla, J. (1982). Homenots: Quarta sèrie. Barcelona: Destino. (Obra Completa; 29), p. 279-318. Puig i Ferreter, J. (1973). Servitud: Memòries d’un periodista. Barcelona: Nova Terra. [Reedició de l’obra publicada el 1924] Pujol, J. (2007). Memòries: Història d’una convicció (1930-1980). Barcelona: Proa. Reston, J. (1966). The artillery of the press: Its influence on American foreign policy. Nova York: Council on Foreign Relations: Harper & Row. — (1991). Deadline: A memoir. Nova York: Random House. Saura, V. (1998). Carlins, capellans, cotoners i convergents : Història d’‘El Correo catalán’ (1876-1985). Barcelona: Col· legi de Periodistes de Catalunya. Seoane, M.; Sueiro, S. (2004). Una historia de ‘El País’ y del Grupo Prisa. Barcelona: Plaza y Janés. Singla, C. (2006). ‘Mirador’ (1929-1937): Un model de periòdic al servei d’una idea de país. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. Solà Dachs, L. (1973, 1978 i 1979). Un segle d’humor català. Barcelona: Bruguera. 3 v. Talese, G. (1969). The kingdom and the power. Nova York; Cleveland: The World Publishing Company. Torrent, J.; Tasis, R. (1966). Història de la premsa catalana. Vol. 1. Barcelona: Bruguera. Tresserras, J. M. (1993). ‘D’Ací i d’Allà’: Aparador de la modernitat (1918-1936). Barcelona: Llibres de l’Índex. Weill, G. (1934). Le journal. París: Albia Michel. [Hi ha una traducció al castellà de 1994: El periódico: Orígenes, función y evolución de la prensa periódica. Mèxic: Limusa]

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 23

16/05/13 08:16

Rev de Recerca_maig 2013.indd 24

16/05/13 08:16

Comunicació: Revista de Recerca i d’Anàlisi [Societat Catalana de Comunicació] http://revistes.iec.cat/index.php/TC. Vol. 30 (1) (maig 2013), p. 25-48 ISSN (ed. impresa): 2014-0304 / ISSN (ed. electrònica): 2014-0444 / DOI: 10.2436/20.3008.01.105 Data recepció: 29/10/12 Data acceptació: 19/12/12

La evolución de la prensa femenina en España: de La Pensadora Gaditana a los blogs1 L’evolució de la premsa femenina a Espanya: de La Pensadora Gaditana als blogs The evolution of women’s press in Spain: from La Pensadora Gaditana to blogs

María Isabel Menéndez Menéndez2 Professora de l’Àrea de Comunicació Audiovisual i Publicitat de la Universitat de Burgos. mimenendez@ubu.es

Mònica Figueras Maz Professora del Departament de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra i membre del Grup de Recerca en Periodisme i del Grup de Recerca Comunicació, Publicitat i Societat, Barcelona. monica.figueras@upf.edu

C 25

Rev de Recerca_maig 2013.indd 25

16/05/13 08:16

MARÍA ISABEL MENÉNDEZ MENÉNDEZ I MÒNICA FIGUERAS MAZ

La evolución de la prensa femenina en España: de La Pensadora Gaditana a los blogs L’evolució de la premsa femenina a Espanya: de La Pensadora Gaditana als blogs The evolution of women’s press in Spain: from La Pensadora Gaditana to blogs RESUMEN: Pese a que la prensa femenina cuenta con una larga tradición en España, existe muy poca literatura científica que la investigue. Hoy, prensa digital y prensa tradicional intentan coexistir, de ahí la pertinencia de estudiar su evolución, desde su nacimiento hasta hoy, para reflexionar sobre los cambios que pueden acontecer. En el presente artículo se analiza la evolución de la prensa femenina comercial en España a partir de dos de sus elementos constitutivos: su contenido temático basado en la feminidad normativa y el uso de estrategias discursivas captativas apoyadas en el estilo implicativo. A partir de estas dos características se aborda un análisis de la historia y la actualidad, y se añaden en esta última fase los blogs de moda, que parecen convertirse en el relevo de la prensa femenina. La diferencia ahora está en quién decide qué es lo femenino; las usuarias, y no solo empresas, tienen capacidad para intervenir. El análisis ha partido de los resultados empíricos de anteriores trabajos de las autoras así como de los trabajos de autores y autoras que han investigado estas publicaciones.

PALABRAS CLAVE: prensa femenina, prensa especializada, blogs de moda, feminidad, género, feminismo.

C L’evolució de la premsa femenina a Espanya: de La Pensadora Gaditana als blogs La evolución de la prensa femenina en España: de La Pensadora Gaditana a los blogs The evolution of women’s press in Spain: from La Pensadora Gaditana to blogs RESUM: Malgrat que la premsa femenina té una llarga tradició a Espanya, hi ha molt poca literatura científica que l’investigui. Avui, premsa digital i premsa tradicional intenten coexistir, d’aquí la pertinència d’estudiar-ne l’evolució, des del seu naixement fins a l’actualitat, per reflexionar sobre els canvis que poden esdevenir-se. En aquest article s’analitza l’evolució de la premsa femenina comercial a Espanya a partir de dos dels seus elements constitutius: el contingut temàtic basat en la feminitat normativa i l’ús

C 26

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 26

16/05/13 08:16

La evolución de la prensa femenina en España d’estratègies discursives captatives basades en l’estil implicatiu. A partir d’aquestes dues característiques s’aborda una anàlisi de la història i l’actualitat, i s’afegeixen en aquesta última fase els blogs de moda, que semblen convertir-se en el relleu de la premsa femenina. La diferència ara està en qui decideix què és allò femení; les usuàries, i no només empreses, tenen capacitat per intervenir. L’anàlisi ha partit dels resultats empírics d’anteriors treballs de les autores així com dels treballs d’autors i autores que han investigat aquestes publicacions.

PARAULES CLAU: premsa femenina, premsa especialitzada, blogs de moda, feminitat, gènere, feminisme.

C The evolution of women’s press in Spain: from La Pensadora Gaditana to blogs La evolución de la prensa femenina en España: de La Pensadora Gaditana a los blogs L’evolució de la premsa femenina a Espanya: de La Pensadora Gaditana als blogs ABSTRACT: Although women’s press has a long tradition in Spain, very little scientific literature has focused on it. Digital and traditional media seek to coexist today so it is important to consider the evolution of press from its inception to the present in order to determine what changes may be in store. This paper analyzes the evolution of the commercial women’s press in Spain on the basis of two aspects: its thematic content according to its normative femininity and its use of attractional discourse strategies based on an involving style. These two characteristics allow an analysis of the past and current situations, taking fashion blogs into consideration in the present phase since they appear to be on the way to becoming the new form of women’s press. The difference lies today in who decides what feminine is: users and not only companies can be decisive in this respect. This paper is based on the empirical results obtained in the authors’ previous studies and on the research of other authors who have investigated publications of this type.

KEYWORDS: women’s press, specialist press, fashion blogs, femininity, gender, feminism.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 27

16/05/13 08:16

MARÍA ISABEL MENÉNDEZ MENÉNDEZ I MÒNICA FIGUERAS MAZ

1. Introducción: aproximación conceptual La expresión prensa femenina o revistas femeninas forma parte del uso popular, profesional y académico y, con toda probabilidad, define con ciertas garantías los objetos a los que se refiere. Sin embargo, no es una locución exenta de problemas conceptuales, indefinida en su categorización y sobre la que apenas existe literatura especializada. Así, es frecuente usar prensa femenina para mencionar un heterogé neo conjunto de títulos que, por su complejidad, merece un esfuerzo reflexivo y teórico. Las revistas femeninas constituyen un sector de los medios de masas entre cuyas particularidades más apreciables deben mencionarse la especialización de sus contenidos, la publicidad escogida y selectiva, la internacionalización de cabeceras y la tendencia cada vez más rigurosa a auditar su difusión. Con todo, la clara defini ción de su público objetivo es su característica más destacada, además de la espe cialidad temática. Para comenzar, es necesario tener en cuenta que la expresión prensa femenina se compone de dos términos sobre los que se hace imprescindible pensar por separado: la prensa o las revistas, y lo femenino. Sobre el primer vocablo, revista, la literatura académica ofrece definiciones precisas (Fernández del Moral, 1991; Muñoz-Torres, 1997; Quesada, 1998; Esteve, 1999; Cabello, 1999), por lo que no es objeto del presente artículo profundizar en su descripción. El segundo término, sin embargo, es mucho más oscuro desde el punto de vista científico. La definición de esta prensa especializada suele construirse mediante el uso del concepto femenino, que, a pesar de ser un término polisémico y sobre el que no existe consenso epistemológico, apenas ha sido objeto de deliberación. Suele ad mitirse que las revistas femeninas son aquellas que tienen como principales desti natarias a las mujeres. Sin embargo, esta es una definición que no soluciona la ambigüedad: ¿qué es lo femenino? El término remite a roles sociales pero, además, implica la referencia a lo masculino. Lo femenino es aquello que no es masculino (Perinat y Marrades, 1980: 113). La primera dificultad, desde el punto de vista de la prensa de masas, estriba en la posibilidad de delimitar cuándo una publicación está dirigida a las mujeres. En algunos casos, el mismo nombre lo indica (Elle, Woman...), pero otras veces es neutro e incluso equívoco. Habitualmente, es el criterio del público el que se utiliza para segmentar. Según la publicación corporativa IPMARK (2008), se entiende que una revista es femenina o masculina cuando es leída mayoritariamente por uno u otro sexo: es femenina si el 75 % de sus lectores son mujeres y, a la inversa, es masculina cuando el 75 % de sus lectores son varones (Ganzábal, 2004: 96). Si bien el criterio del público es el mayoritario, también es insuficiente para una defi nición correcta (Figueras, 2005: 52). Prestando atención a sus contenidos se puede afirmar que se trata de una pren sa que es resultado de la socialización diferencial entre mujeres y hombres, dedica da al ámbito de lo privado (el tradicionalmente considerado como femenino) y que coexiste junto a la dedicada al espacio público (considerado como masculino). No

C 28

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 28

16/05/13 08:16

La evolución de la prensa femenina en España

es una categoría de esta, sino que son un tipo de publicaciones con personalidad propia (Gallego, 1990: 21). Ahora bien, también es difícil concretar lo que social y culturalmente se considera ser mujer en un momento determinado: ¿quién lo de fine?, ¿qué se considera propio?, ¿son discursos reales o supuestos/impuestos? La especialización temática perfila mejor la definición porque parece existir con senso sobre el hecho de que la prensa femenina elabora un discurso «alrededor de la noción de mujer y los intereses, supuestos o reales, de las mujeres» (Stoll, 1994: 10). Se trata del espacio de la noción social de la feminidad, de ahí que pueda de cirse que tratan «asuntos considerados propios de las mujeres: moda, belleza, re laciones personales y cuidado del hogar» (Stoll, 1994: 9). Dicho de otra forma, se trataría del espacio de la mística femenina y del eterno femenino, fórmulas todas ellas para construir la feminidad normativa. El origen de la expresión mística femenina tal y como se utiliza en este artículo puede encontrarse en el ensayo que Betty Friedan (1974) escribió a principios de los años sesenta y por el que recibió el premio Pulitzer. La autora definió dicha mística como un artificio simbólico que permitía promover el sometimiento y el dominio de las mujeres no solo desde el patriarcado sino también desde el sistema económico. Se apoyaba en la exaltación del papel de madre y esposa, promovien do la vuelta a un hogar idealizado. La mística de la feminidad afirma que el valor más alto y la única misión de las mujeres es la realización de su propia feminidad. En cuanto al eterno femenino, se trata de un modelo de mujer ideal que res ponde a la representación social creada por el pensamiento patriarcal, casi siempre a partir de la memoria colectiva y sus mitos: Beatriz, Dulcinea, Julieta..., modelos que se repiten en la literatura y el arte; en artículos, poesías y novelas; mujeres que se identifican con flores, ángeles, estrellas o vírgenes y que proponen una lectura de mujer mítica que, sin embargo, es el prototipo de la feminidad. Se apoya en una concreta imagen corporal (belleza como dulzura y juventud) y en la naturaleza buena y pura del alma. Así, en la expresión corporal, el eterno femenino define la belleza juvenil, la coquetería o las normas estéticas sobre peinado, adorno, depila ción, moda y otras cuestiones de lo físico. Pero, además, el alma femenina debe ser un principio de perfección: bondad y pureza, como antítesis de las mujeres malas (Perinat y Marrades, 1980: 110). Por otra parte, existiría un diálogo entre audiencia e identidad, pues se presu pone que las mujeres están más familiarizadas con los contenidos e, incluso, más cualificadas para comprenderlos (Pendones, 1999: 311) debido a una socialización diferencial en función del sexo. Para solucionar algunas ambigüedades, aportaciones más recientes han dife renciado entre revista femenina y revista dirigida a mujeres. Las primeras serían aquellas de temática femenina (dedicadas al espacio reproductivo y la mística fe menina), mientras que las segundas serían las que establecen a las mujeres como público objetivo y cuyos intereses pueden ser diferentes, como sería el caso de las publicaciones feministas (Hinojosa, 2005: 96).

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 29

16/05/13 08:16

MARÍA ISABEL MENÉNDEZ MENÉNDEZ I MÒNICA FIGUERAS MAZ

Revistas dirigidas a mujeres es, desde el punto de vista conceptual, una expre sión más precisa porque, además de las anteriores, incluye otros títulos que, pen sados para una audiencia femenina, no necesariamente abordan (o no solo en ex clusiva) los contenidos relacionados con la mística femenina. Estas revistas serían: Publicaciones seriadas especializadas, de periodicidad variable y superior a una sema na; distribuidas bajo distintas fórmulas de difusión (de pago, gratuitas o mixtas); cuyo público objetivo es explícita o implícitamente de sexo femenino, ya sea adulto o juvenil (circunstancia verificable a través de sus editoriales, la temática, sus inserciones publicita rias y los estilos de comunicación); cuya audiencia está mayoritariamente integrada por mujeres (entre el 60 y el 75 por ciento como mínimo) y que, en función de sus caracte rísticas formales, pueden formar parte o no de las publicaciones de alta gama. En cuanto a los contenidos, son títulos que abordan, bajo diferentes tipologías y con objetivos dis tintos, los aspectos relacionados con la socialización diferencial femenina y el espacio reproductivo y, sólo en algunos casos, la discriminación de género y/o la emancipación de las mujeres. (Menéndez, 2009: 294)

Sobre la prensa femenina comercial hay que señalar que son publicaciones controvertidas, especialmente desde posiciones feministas. Sin embargo, y a pesar de cierta imposición de temáticas, como la belleza y el consumo asociado, y pese a reconocer que son sesgadas, algunas autoras proponen que habría que defender este tipo de prensa porque ante el discurso de la prensa de información general que ignora los intereses (reales o supues tos) de un colectivo numeroso hay un discurso alternativo y opuesto, tan parcial y ficticio como aquel, que le mima y le ‘presenta’ el mundo que, aparentemente, debe interesar a las mujeres. (Gallego, 1990: 35)

Es decir, las revistas para mujeres, en su mayoría escritas por mujeres, para mujeres y sobre los problemas de las mujeres, serían las únicas que se preocupan por los intereses de estas. Incluso, algunos principios feministas se habrían popula rizado, precisamente, a través de estos títulos: «la más superficial de las revistas femeninas tiene una fuerza mucho más importante para el progreso de las mujeres que la de la más prestigiosa publicación de carácter general» (Wolf, 1991: 91). Este artículo, pues, tiene por objetivo analizar la evolución de la prensa femeni na en España desde sus orígenes hasta la actualidad. Se pretende analizar si han evolucionado en dos de sus elementos constitutivos: la temática centrada en la feminidad normativa que se acaba de reseñar y la estrategia discursiva basada en un estilo implicativo, aspectos sobre los que se profundiza en los siguientes epí grafes.

C 30

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 30

16/05/13 08:16

La evolución de la prensa femenina en España

2. Naturaleza de la prensa dirigida a mujeres: elementos más relevantes Como se ha explicado ya, la prensa femenina se distingue por su temática, relacio nada con la socialización diferencial de las mujeres: sus páginas se dedican a suge rir cómo ser mujer en la cultura de referencia, una identidad estrictamente estable cida, que responde a un modelo de lo que se puede dar en llamar feminidad normativa. Para elaborar este discurso especializado, además de la exclusividad temática, se apoya en la construcción de un estilo discursivo diferenciado del que aparece en la prensa general.

2.1. Temática especializada El contenido de las revistas se apoya en cuatro pilares: belleza, amor, hogar y sexua lidad (Gallego, 1990; Plaza, 2005). Es esta una de las explicaciones de su éxito, pues producen contenidos que tradicionalmente han interesado a las mujeres pero también estereotipos de género, lo que presenta mayores problemas. De ahí que la prensa femenina presente fascinación y rechazo al mismo tiempo: se sitúa en un discurso que se mueve entre los estereotipos más convencionales y ciertas actitu des progresistas, a veces abiertamente feministas. La prensa femenina del xix se preocupaba de un modelo de mujer ideal que respondía a la representación social que había creado el pensamiento masculino. Esta mujer mítica era el prototipo del eterno femenino. Pero, además, el alma fe menina, que inundaba las páginas de esta prensa, era un principio de perfección: bondad y pureza. La educación moral se confundía con la instrucción de niñas y adolescentes; así, la mujer ideal era un ángel y las palabras que la definían eran amor, abnegación y ternura (Perinat y Marrades, 1980: 171). Un siglo más tarde, los modelos de mujer apenas han experimentado cambios profundos y su construcción simbólica sigue fiel al eterno femenino, aunque con venientemente actualizado: ante la evidencia de los cambios en el rol social de las mujeres, aparece un modelo que combina rasgos tradicionales con otros más ac tuales como la autonomía, el trabajo remunerado o el abandono de la pasividad (Rolón-Collazo, 2002). En todas las cabeceras que ha estudiado la literatura especializada más reciente (Ganzábal, 2004; Plaza, 2005; Figueras, 2005; Garrido, 2007; Gallego, 2008; Me néndez, 2010), las relaciones hombre/mujer constituyen uno de sus temas más importantes, tanto en su contenido editorial como en el publicitario. Las revistas femeninas presentan a las mujeres casi únicamente en función de sus vínculos personales y familiares (ama de casa, madre, esposa, objeto sexual), mientras que muy pocas veces se incluyen imágenes de mujeres independientes y trabajadoras. Aunque ha habido transformaciones formales de estos títulos y también ha cambiado el registro lingüístico, el «mundo propio de la mujer» sigue siendo el mismo: el hogar, la maternidad, la moda, el universo de las emociones, las formas

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 31

16/05/13 08:16

MARÍA ISABEL MENÉNDEZ MENÉNDEZ I MÒNICA FIGUERAS MAZ

estéticas y, además, la crónica de sociedad, la novela amorosa o el relato morali zante. Los contenidos de las revistas se pueden resumir, entonces, en el trinomio belleza-amor-hogar. Este eje temático constituye un sistema cerrado: tres elemen tos interrelacionados y indisolubles, en donde cada unidad es una pieza del sistema global que permite alcanzar la siguiente (Gallego, 1990: 50). Un cuarto contenido ha ido incorporándose desde finales del siglo xx. Se trata de la sexualidad, especialmente en las revistas para jóvenes (Figueras, 2005). Es un contenido que las empresas editoras comienzan a tener en cuenta porque vende, pero también es una novedad en la construcción de identidad. La posibilidad de utilizar un estilo de comunicación más frívolo y a veces humorístico, aleja a las re vistas modernas de sus antecesoras, donde la sexualidad femenina era un tabú (McRobbie, 1998: 271). Además, si el eje vertebrador que dota unidad a la prensa femenina es el trino mio belleza-amor-hogar, el que vertebra la prensa juvenil femenina es el trinomio belleza-amor-amigos/famosos. Lo que se concibe como ser chica en la sociedad actual gira en torno a tres grandes ámbitos: la idolatría a cantantes y actores, la imagen física (ropa, cuidado corporal y facial...) y el éxito social y afectivo (Figueras, 2005). Con todo, las revistas juveniles femeninas en la actualidad presentan un plan teamiento menos reduccionista sobre el mundo juvenil y amplían el abanico temáti co. Se introducen cuestiones inexistentes en las revistas para adultas tanto en la dimensión personal como en la social y sobre el colectivo femenino; una nueva imagen de una chica independiente y responsable de sus propias decisiones, ahora bien, una chica totalmente dirigida y orientada por la industria del consumo (Figue ras, 2006). Por ello, suscribimos solo parcialmente la afirmación de que «no todas las revistas que leen las mujeres tienen la misma temática, tampoco todas transmi ten los mismos valores, y por supuesto, no están dirigidas a un mismo público» (Sánchez, 2009: 242). Ello es así porque las revistas comerciales, en España y en la actualidad, apenas superan las temáticas relacionadas con la socialización diferencial (cada vez más radicalizadas en las cuestiones del cuerpo y la belleza). Asimismo, hay que tener en cuenta que en nuestro país no existen revistas feministas comerciales (que sí exis ten en otros de nuestro entorno cultural, como la publicación francesa Causette, última y más reciente representante de una tradición que se remonta a los años setenta).

2.2. Estrategias discursivas específicas Las revistas femeninas son algo más que una selección de temas de mujeres. Entre otros elementos significativos, hay que destacar el uso de elementos discursivos propios del estilo de comunicación, que se refuerza con la organización de conte nidos, el soporte gráfico, etc. (Plaza, 2005: 108). La utilización en comunicación pública de estilos discursivos tradicionalmente femeninos explica que las mujeres se

C 32

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 32

16/05/13 08:16

La evolución de la prensa femenina en España

puedan identificar con la voz amiga en que se convierte la revista, mientras que los varones parecen no tener interés por este tipo de publicaciones. Y es que el lengua je juega un papel fundamental en la construcción de la identidad social. Los estilos de comunicación de mujeres y varones son diferentes porque son fruto de la socialización diferencial sexuada. La prensa femenina utiliza varios re cursos que, de forma simultánea, contribuyen a la elaboración de la identidad de género, de forma que ofrecen, por un lado, el modelo que se propone para las mujeres y, por otro, una perspectiva concreta sobre el mundo y la realidad (Plaza, 2005: 108). Una de estas estrategias discursivas es su carácter incitador me diante una forma captativa, condición indispensable para que la audiencia se iden tifique con el discurso (Gaudino-Fallegger, 1999: 299). Las estrategias discursivas se apoyan en tres elementos: «conseguir la complici dad de las lectoras, instruir sobre determinados temas y fomentar la participación de la audiencia» (Plaza, 2004: 94). Además, se emplean numerosos recursos que sugieren cercanía, como el uso de léxico adecuado para el tono íntimo o el estilo conversacional. En las publicaciones dirigidas a las lectoras más jóvenes, es muy evidente: emplean lenguaje llano, sin ninguna formalidad, que remite al que em plean las adolescentes, un mecanismo que permite asegurar el falso diálogo (Plaza, 2005: 116). Las revistas ofrecen un tono de comunicación opuesto al que aparece en la prensa de información general. La revista habla con su lectora como a una amiga. Este tono íntimo responde al deseo de reproducir la fórmula de comunicación que se utiliza en el entorno privado, apoyada en la confianza mutua, y también a la consideración de la audiencia como mujeres aisladas entre sí. Las revistas juveniles femeninas acentúan su finalidad orientadora y se erigen como un «manual de instrucciones» en temas de belleza, con legitimidad en este ámbito. El tono infor mal y el estilo directo del texto reproducen el tipo de lenguaje usado en las relacio nes interpersonales del ámbito privado y manifiestan la voluntad de personaliza ción de las revistas (Figueras, 2005). Con esta comunicación, se ofrece la ilusión de que la revista no es un producto de masas dirigido a una audiencia heterogénea, sino algo individualizado cuyo mensaje está dirigido específicamente a la lectora. Para hablar con ella, se emplean apelativos que las hacen partícipes del acto comunicativo, un recurso que favorece la obtención de empatía (Vigara, 2002: 233). Una de las estrategias es el uso de la forma tú en detrimento del usted, que sitúa en igualdad jerárquica a la enunciado ra (revista) y a la enunciataria (lectora) además de enfatizar la intimidad que man tienen ambas y sugerir solidaridad (Hinojosa, 2005: 378). Otros recursos, como la cortesía positiva, están orientados a favorecer la atmós fera de feminidad, generalmente desde un punto de vista optimista (Vigara, 2002: 238). Este ambiente se consigue reforzando la diferencia de lo femenino frente a lo masculino, mediante la incorporación de cierto valor añadido a las acciones de las mujeres: ellos, los varones, son «los contrarios». En ocasiones, incluso, se menciona

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 33

16/05/13 08:16

MARÍA ISABEL MENÉNDEZ MENÉNDEZ I MÒNICA FIGUERAS MAZ

a los ídolos y las estrellas del pop o el cine como si fueran hombres-objeto, como una dulce venganza de las mujeres hacia el sexo masculino (McRobbie, 1998: 280). Esta solidaridad entre las figuras del emisor (revista) y el receptor (lectora) cons truye un Nosotras que sugiere que ambas pertenecen al mismo grupo, eliminando las diferencias entre clases sociales o culturales, unificando a todas las mujeres (Plaza, 2005: 110). El discurso directo propio de la comunicación oral crea la sen sación de autenticidad, favorece la credibilidad (Gaudino-Fallegger, 1999: 306). No obstante, el uso de este Nosotras no es ideológico ni pretende crear conciencia de situaciones de desigualdad y, por lo tanto, de grupo, sino que se convierte en una estrategia más para conseguir identificación y, consecuentemente, consumo (Feliu et al., 1999: 55).

3. Análisis de la feminidad normativa y la estrategia captativa En los párrafos siguientes se analiza si estas dos variables, temática especializada en la feminidad normativa y estrategia discursiva captativa, han variado a lo largo de la historia de la prensa femenina y cómo se manifiestan en la reciente actualidad (desde los noventa hasta hoy), y se añaden en esta última fase los blogs de moda, de gran afinidad temática y estilística con la prensa femenina. El análisis histórico se considera necesario para contextualizar, aunque sea so meramente, la historia de unas publicaciones de largo recorrido y cuya singularidad es quizá una explicación a su supervivencia. En efecto, las lectoras de las primeras publicaciones femeninas experimentaron un contexto social y personal radicalmen te distinto al que rodea a las mujeres del siglo xxi. Sin embargo, las cabeceras han resistido todo tipo de crisis: ideológicas, religiosas, políticas, económicas o sociales. Para construir este análisis, se ha partido de los resultados empíricos de anterio res trabajos de las autoras de este artículo (Figueras, 2005; Figueras, 2006; Me néndez, 2009; Menéndez, 2010; Riera y Figueras, 2012) así como los trabajos del resto de autores y autoras que han contribuido a la investigación académica con obras especializadas en la materia, la mayoría de ellas con enfoque diacrónico (Roig, 1977; Dardigna, 1979; Perinat y Marrades, 1980; Roig, 1989; Gallego, 1990; Jiménez, 1992; Pizarroso y Rivera, 1994; Sánchez, 2000; Rebollo y Núñez, 2007; Sánchez, 2009) o bien con tesis doctorales específicas (Domínguez, 1988; Rodrí guez, 1992; Falcón, 1996; Páramo, 1999; Muñoz, 2002; Ganzábal, 2004; Ciudad, 2004; Hinojosa, 2005; Plaza, 2004; Garrido, 2007). Si bien estos estudios di fieren en las cabeceras elegidas y también en el marco temporal, todos analizan la prensa femenina comercial en los periodos objeto de estudio del presente artículo; dado que sus resultados se complementan, se presentan de forma integrada en los siguientes apartados.

C 34

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 34

16/05/13 08:16

La evolución de la prensa femenina en España

3.1. Evolución de la prensa femenina a lo largo de la historia Los trabajos sobre las revistas femeninas (referenciados en el epígrafe anterior), muchos de ellos con perspectivas diacrónicas, permiten recopilar valiosa informa ción sobre la historia de esta modalidad de prensa. En España se menciona como primera referencia La Pensadora Gaditana (1768), que se editaba en Madrid y en Cádiz. En ella aparece una firma de mujer, aunque algunas autoras no la conside ran prensa femenina como tal (Jiménez, 1992: 15). El objetivo de esta publicación era hacer frente a los ataques antifeministas de Clavijo y Fajardo, publicados en El Pensador Matritense (Perinat y Marrades, 1980: 15). De periodicidad semanal, es taba firmada por Beatriz Cienfuegos, personaje del que se sabe muy poco. Hay quien mantiene que se trata del seudónimo de algún hombre, probablemente frai le, por la austeridad formal y de contenido de sus páginas, y por su espíritu crítico y moralizador (Ganzábal, 2004: 130; Roig, 1989: 63). Sin embargo, otros textos dudan de que un clérigo pudiera ser tan adelantado para su época y tan «com prensivo» con la causa de las mujeres (Gallego, 2008: 136). En 1822 se fundó en Madrid El Periódico de las Damas, que fue el primero editado en la Península. Inspirado en las francesas Ladies Journal y Journal des

Figura 1. La Pensadora Gaditana, de periodicidad semanal, estaba firmada por Beatriz Cienfuegos

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 35

16/05/13 08:16

MARÍA ISABEL MENÉNDEZ MENÉNDEZ I MÒNICA FIGUERAS MAZ

Dames, sus contenidos se dedicaban sobre todo a la moda, además de algunos consejos sobre belleza e higiene, acertijos y distracciones en prosa y verso. Esta publicación ya definía el modelo del ángel del hogar, construcción que formaría parte de la prensa posterior, muy especialmente de la aparecida en la época fran quista, que insistía en el matrimonio como destino natural de las mujeres. Se trata de una representación con fuerte influencia de la cultura judeocristia na. Las mujeres que responden a esta construcción simbólica se definen desde los estereotipos femeninos más tradicionales: sumisión, obediencia, entrega. Se puede considerar como una transición entre el espíritu ilustrado del siglo xviii y el espíritu moderado que dominaría a la sociedad española en los años centrales del xix, que definía a la mujer ideal: esposa y madre amantísima, dependiente del esposo, reina y señora del hogar doméstico (Jiménez, 1992: 33). Ese ángel del hogar es lo que Virginia Woolf utilizó para referirse a la heroína de la novela victoriana: «describía a una mujer sometida al ámbito doméstico donde ella desempeñaba las funciones de perfecta esposa y madre» (Carrasco, 2004: 25). Así, a partir de mediados del siglo xix se consolida la prensa femenina, integrada por revistas de modas y labores, muchas escritas por hombres con la voluntad mo ralizadora de instruir sobre el rol que tocaba jugar a las mujeres. El estallido de la prensa femenina se produjo durante la primera mitad de la década de los ochenta del siglo xix, en paralelo al boom de los periódicos de infor mación general: El Correo Catalán (1876), La Publicidad (1878), La Vanguardia (1881), Noticiero Universal (1886)... Aparecieron en cuatro años dieciocho publica ciones de diversos temas: moda, religión, sobre la condición de la mujer, de higiene... Esta última era una novedad temática ya que trataba sobre las funciones de los cuerpos, sobre todo para favorecer la salud de los hijos e hijas, futuros ciudadanos. Nacen también algunas revistas feministas como Ellas o La Mujer. Esta última, con el subtítulo Periódico científico, artístico y literario sobre la condición femenina (1882), es pionera en el sentido de que no se dirige a la madre de familia sino que «por primera vez es la mujer que interesa como objeto a analizar, al margen que sea casada, viuda o soltera» (Selva y Segura, 1984: 31). La Mujer es la publi cación para mujeres «más radical del siglo xix, tanto por contenido como por ter minología utilizada» (Selva y Segura, 1984: 32). A finales del xix, las revistas bajaron los precios y se pusieron al alcance de más personas. Las ilustraciones competían por ocupar las páginas. En 1872 se inventó la cincografía, que permitió combinar fotografía y fotograbado. A partir de 1870, se generalizó el uso de color y se incorporó la litografía. Todas estas innovaciones técnicas impulsaron un movimiento artístico relacionado con el diseño gráfico que llevó a las revistas a una época de gran esplendor. Pero no fue hasta el siglo xx cuando se articuló el arte moderno, y se hizo un uso idóneo de la fotografía en combinación con el texto (Ganzábal, 2004: 38-43). El proceso industrializador tuvo consecuencias en todos los órdenes de la vida. Entre ellas, la más significativa para las revistas femeninas fue la ampliación de la

C 36

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 36

16/05/13 08:16

La evolución de la prensa femenina en España

alfabetización, junto al incremento de los salarios y el crecimiento de las clases medias (Stoll, 1994: 25). A finales del siglo xix la prensa femenina estaba en una fase crucial de su historia con un nuevo lenguaje que seguiría evolucionando hasta 1939. Más madura y sensible a los acontecimientos políticos y sociales; reflexiva ante el conflicto que se producía entre el peso de la tradición y el deseo de renova ción, y consciente del abismo de intereses existente entre la burguesía y la clase obrera (Perinat y Marrades, 1980: 34). Si el proceso de evolución gráfica de las revistas fue paralelo al de la llegada de nuevas tecnologías a la edición junto a la incorporación de diferentes corrientes artísticas, el cambio desde el punto de vista de contenidos no se iba a producir hasta mediados del siglo xx, cuando se articulan las revistas tal y como las conoce mos hoy. A principios del siglo xx aparecieron nuevas cabeceras y se diversificaría la oferta. La mayoría, incluidas las feministas y literarias, también trataban temas de belleza, hogar y moda con la voluntad de reforzar el valor de la familia. No obstan te, pese a esa moral conservadora, en cierta medida también contribuyeron a la emancipación femenina porque en el contexto suponían un avance. El que por primera vez alguien se preocupase de contactar con la mujer —aunque fuera para decirle como tenía que vestirse, como tenía que educar a sus hijos, como tenía que amueblar su casa, todo ello complementado, como es bien sabido con mensajes en los que semanal o quincenalmente, se les delineaba el tipo ideal de mujer tradicional— fue un primer paso para que la mujer supiera que existían otras muchas con los mismos problemas que ella y para que aprendiera a vivir mejor dentro de sus posibilidades, en un intento de reinventar la vida diaria a base de consejos prácticos y de nuevas modas. (An drés, 1989: 331)

Multitud de revistas vieron la luz en España, reflejando las fuerzas que polariza ban la vida política y social. Mientras que aparecían revistas preocupadas por la si tuación social de las mujeres, que podríamos denominar feministas moderadas, también la Iglesia comprendió la importancia de los medios de comunicación e impulsó la prensa femenina católica, que se preocupó de editar revistas de moda redactadas desde el «espíritu cristiano y en conformidad con los cánones de la modestia» (Perinat y Marrades, 1980: 45). Al mismo tiempo aparecían publicacio nes feministas como La Voz de la Mujer. En 1921 nació Lecturas, semanario de arte y literatura, un suplemento de la publicación El Hogar y la Moda que se sigue pu blicando hoy. Con la llegada de la República, la prensa pasó a estar muy controlada por los partidos. Las páginas de las revistas seguían conteniendo temas de la vida cotidiana de las mujeres, como la belleza, la moda, la salud, la alimentación y el hogar. Aun que aparecían otras preocupaciones (maternidad, empleo, cultura, incluso el sufra gio o el divorcio), los asuntos convencionales seguían formando parte del discurso de la prensa para mujeres (Bussy, 1990: 264).

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 37

16/05/13 08:16

MARÍA ISABEL MENÉNDEZ MENÉNDEZ I MÒNICA FIGUERAS MAZ

Antes de la imposición del régimen franquista, aparecieron publicaciones que podrían denominarse revolucionarias. Es el caso de Mujeres Libres, auspiciada por un grupo de mujeres anarquistas de Barcelona. La empresa editora y la imprenta estaban colectivizadas y la organización del grupo descentralizada (Perinat y Marra des, 1980: 52). En Madrid, el colectivo de mujeres antifascistas del Partido Comu nista editó Mujeres, dirigida por Dolores Ibárruri. El objetivo de esta revista era la formación política de las mujeres (Gallego, 1990: 42-43). Este tipo de cabeceras, que se elaboraban desde algunas organizaciones del momento, no dejaban lugar a la mística femenina: desaparecieron las recetas culi narias y la crítica literaria para dejar espacio a la revolución social, la emancipación de las mujeres y la problemática obrera que revelaba la correspondencia con las lectoras (Perinat y Marrades, 1980: 51). Desde el otro bando, las revistas tenían objetivos encontrados. Era el caso de Mujeres de Acción Católica o Mujeres Católicas de España. Con la Dictadura, surgieron las cabeceras dedicadas a la exaltación de los valores tradicionales femeninos y la sublimación de la madre y esposa (Garrido, 2007: 68).

Figura 2. La revista ¡Hola!, en 1947, recogía en su portada la boda de la entonces princesa Isabel de Inglaterra

C 38

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 38

16/05/13 08:16

La evolución de la prensa femenina en España

A lo largo de toda la Dictadura, la Sección Femenina de la Falange impulsaría la aparición de muchas de esas revistas. Era una prensa que representaba la forma más pura de prensa alineada, y quizá también la menos periodística; como sistema de comunicación se organizaba al servicio de una causa y como mensaje reflejaba únicamente una visión del mundo, la del catolicismo español. A pesar de la carestía de papel, de las cartillas de racionamiento y de las restric ciones de todo tipo en una sociedad de posguerra, nacieron revistas como ¡Hola!, que comenzó a publicarse en 1944, o Siluetas, la primera que incluía los ecos de sociedad. También hubo intentos de publicar revistas especializadas, aunque la mayoría no tuvieron mucho éxito. Surgió entonces otro tipo de publicaciones que igualmente serían referencia del régimen: los tebeos femeninos que se insertaban ideológicamente en la separación educativa que propugnó la Dictadura, partiendo de la suposición de que cada sexo tiene un mundo específico que requiere de una preparación diferente (Roig, 1989: 323). El periodo franquista, en síntesis, utilizó la prensa femenina para difundir y consolidar el único modelo que consideraba ade cuado para las mujeres, el ángel del hogar.

Figura 3. La revista Siluetas fue la primera en incluir la sección de «Ecos de sociedad»

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 39

16/05/13 08:16

MARÍA ISABEL MENÉNDEZ MENÉNDEZ I MÒNICA FIGUERAS MAZ

Los años cincuenta asistieron al nacimiento de nuevos títulos, entre los que destaca Garbo (1953), inspirada en la prensa francesa. Incorporaba nuevas seccio nes como los horóscopos, el humor o las historietas infantiles. También en los cin cuenta nace una de las revistas más conocidas de información del corazón, Diez Minutos. En la década de los sesenta España asistió a un periodo de modernización, con los planes de desarrollo, la voluntad del régimen de formar parte de la escena in ternacional y la lenta pero continua incorporación de las mujeres al empleo. Además, se produjo el cambio legislativo que afectaba a la prensa y que favoreció, aunque solo en parte, la desaparición de la censura previa. Sobresale entre todas las publicaciones Telva, que llegó en el otoño de 1963. Fue una ruptura con el modelo de prensa femenina en España porque, aunque representaba los valores tradicionales (religión, matrimonio católico, etc.), sugería en su primer editorial que tenía interés por informar a las mujeres de sus derechos (Ganzábal, 2006: 406). En los setenta y en plena transición, nació Dunia. Apareció en un momento de evolución política y social y fue una revista novedosa que aseguraba que inteligen

Figura 4. La revista española Dunia proclamaba que nunca debía desligarse inteligencia y feminidad

C 40

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 40

16/05/13 08:16

La evolución de la prensa femenina en España

cia y feminidad «son dos conceptos que nunca deben separarse» (Ganzábal, 2006: 407). Las mujeres españolas se dividieron, durante un tiempo, entre Telva y Dunia, la primera más conservadora y la segunda más progresista (Gallego, 2008: 142). En 1965, y solo por unos pocos números, Telva incluyó un suplemento, La Voz de Telva, sobre actualidad y política. Es también en este momento cuando algunas revistas feministas intentan hacerse un hueco en España, como Vindicación Feminista o Dones en Lluita, aunque la mayoría de ellas desapareció muy pronto. En 1986 se produce la entrada masiva de los grandes grupos extranjeros con Marie Claire, Vogue o Cosmopolitan. En 1992 el grupo español Zeta lanza Woman. La auténtica revolución en la edición española se produjo en los ochenta. Fue una época de muchos cambios, no solo por la consolidación de la democracia, sino también porque España entró en la Unión Europea y la legislación se abrió a las inversiones extranjeras. Se produjo el desembarco de las cabeceras de grupos inter nacionales que ya podían invertir en cualquier empresa informativa de nuestro país. No solo se comenzaron a editar en España publicaciones de referencia de países como Francia o Norteamérica sino que también se asistió a un nuevo fenómeno, el de la competencia, que obligó a las revistas españolas a adaptarse a los nuevos tiempos. Muchas no pudieron superar este cambio y se vieron obligadas a echar el cierre. En los ochenta, por lo tanto, se vivió el periodo más floreciente de la prensa femenina, cuando las mujeres españolas apenas se reconocían en las que vivieron la Dictadura (Gallego, 2008: 141). Si bien la feminidad normativa se relaja, experimentando un interés por algunos cambios en la vida femenina (acceso mayoritario al empleo y la educación superior, mayor autonomía sexual, discusión sobre el modelo ideal de la Dictadura, etc.), la progresiva incorporación del discurso consumista y del culto a la belleza se revelará como una feminidad que únicamente es una evolución de la anterior, obligada a adaptarse a los cambios sociales. En cuanto a los estilos discursivos, estos no expe rimentarán modificaciones.

3.2. Las revistas femeninas hoy En los noventa los cambios se concretan en varias cuestiones: el estancamiento de los diarios de información general; el descubrimiento de los suplementos editoria les; el adiós a viejos títulos; la fragmentación y especialización de las revistas; la explosión de la prensa económica, y el boom de las revistas femeninas (Ganzábal, 2004: 95). Esta década fue un auténtico campo de batalla en el que cayeron cabeceras emblemáticas como Garbo, Ama y Greca, que no lograron plantar cara al contexto internacional. Incluso Dunia, que resistió algunos años, acabó sucum biendo. Solo Telva (además de las revistas del corazón) logró mantenerse y compe tir con las cabeceras extranjeras. Eso sí, con una remodelación completa que le permitió adquirir las características del segmento: pasó a ser mensual, a utilizar encuadernado al lomo y a ampliar el número de páginas; mejoró la calidad del

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 41

16/05/13 08:16

MARÍA ISABEL MENÉNDEZ MENÉNDEZ I MÒNICA FIGUERAS MAZ

papel; promovió los reportajes exclusivos, etc. Seguía siendo fiel, no obstante, a su línea editorial conservadora, manteniéndose bastante al margen de contenidos que sus competidoras sí abordan, como la sexualidad. El siglo xxi ha visto nacer enormes retos para la edición de prensa. Mientras se discute el futuro de los periódicos de papel, se buscan fórmulas para rentabilizar la prensa digital, el propio periodismo se discute como «creador de verdad», aparece el periodismo ciudadano junto a la participación masiva de la gente a través de dispositivos digitales y la crisis financiera provoca cierres continuos de cabeceras, la prensa para mujeres continúa relativamente estable en sus cifras de ventas y en su número de lectoras a pesar de todo. La aparición de prensa digital en este sector todavía está poco explorada en la literatura científica y lo que se verifica como una fuerte tendencia es la aparición de blogs y otros soportes digitales en los que per sonas anónimas y/o famosas abordan temáticas tradicionalmente incluidas en los títulos dirigidos a mujeres. El mercado de revistas en España sigue siendo estable, aunque no ha habido muchos lanzamientos significativos desde 2005. La concentración empresarial tien de a seguir creciendo y las revistas femeninas continúan siendo las líderes entre todo el mercado de revistas, que alcanza las 273 cabeceras (IPMARK, 2008). En la actualidad, cinco grandes grupos controlan el 90 % de la difusión de revistas: Hachette (AR, Elle, Psychologies); Edipresse/Hymsa (Clara); G+J (Cosmopolitan, Mía, Marie Claire); Condé Nast (Vogue, Glamour), y el Grupo Zeta (Woman), una concentración mediática que no se corresponde con la pluralidad de títulos dis ponibles en el mercado y con una audiencia estimada en más de cuatro millones de lectoras (Ganzábal, 2006: 417). Entre las que han llegado más recientemente, hay que destacar InStyle (2004) o Psychologies (2005), una versión de su hermana francesa que en Francia goza de gran éxito y que aporta un elemento de novedad tanto en el tratamiento y temáti ca como en el aspecto formal. El lanzamiento reciente más significativo ha sido, sin duda, el de Vanity Fair, en septiembre de 2008, tras más de dos años de trabajo previo y millones de euros de inversión. En revistas del corazón o evasión, también en 2008 comienza a publicarse en España una cabecera de referencia en el extran jero, OK!, aunque su vida ha sido muy corta (Menéndez, 2010: 207). A partir de los setenta del siglo xx y hasta la actualidad, se verifica también la contradicción discursiva de unas publicaciones que intentan dar respuesta a las preocupaciones individuales de sus lectoras sin ser capaces de resolver las de carác ter general que afectan a la situación social de las mujeres. La mayoría de publica ciones sigue la tendencia que marcan Francia y Norteamérica, en un momento en que ya no hay duda sobre el carácter comercial de estas cabeceras: «Las revistas femeninas han dejado de enseñar, de mostrarnos el camino y se han convertido en una apuesta por el consumo de lujo, la practicidad y la estética», asegura la direc tora de una de estas publicaciones, que añade que «Lo malo de ahora es que coges una revista y es casi una revista de publicidad» (García-Albi, 2007: 214).

C 42

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 42

16/05/13 08:16

La evolución de la prensa femenina en España

En efecto, los contenidos de la revista se ajustan a la temática de la publicidad y le ofrecen el contexto necesario para que se desarrolle plenamente. La mitad de las unidades redaccionales contiene consejos publicitarios que prescriben consu mos, básicamente relacionados con la belleza (Figueras, 2006). Son un producto comercial, un servicio a los anunciantes. La profusión de fotografías y un estilo discursivo implicado es la estrategia que permite que la revista sea una prescriptora de consumos (Hernández, 2007). Cabe preguntarse si el objetivo ideológico de las publicaciones del siglo xxi es tan diferente del de las publicaciones precursoras: educar, consumir. El culto a la belleza física es lo que define a la mujer presentada en las revistas contemporáneas. La imagen externa se configura como la característica principal y el concepto de belleza se sigue articulando a partir del cuerpo delgado. La feminidad normativa basada en el cuerpo delgado que proponen las revistas es la «natural» y no contemplan otras formas diferentes de feminidad, ni tan solo la opción de no cuidarse (Figueras, 2006). En el mismo sentido, las revistas no tratan con normalidad la diversidad étnica (tópicos, aspectos folclóricos, etc.) ni tampoco otras opciones sexuales femeninas más allá de la heterosexualidad. Esta exclusión marca los límites de la «normalidad» o aceptabilidad sexual. Presentar otros modelos de belleza o de orientación sexual, o cuestionarse su adscripción única o irreversible, podría favore cer un proceso de construcción de la identidad corporal y sexual más abierto. A pesar de todo, el presente y sobre todo el futuro de la prensa femenina tal como la conocemos no está nada claro. Muchas publicaciones han cerrado o han dejado el soporte papel para editarse únicamente en formato digital. Además, aparecen los blogs dedicados a los contenidos que tradicionalmente han tratado las revistas. Existen muchos blogs de moda y de belleza y cada vez tienen más se guidores y seguidoras y se prevé que sigan creciendo. En síntesis, se puede afirmar que, pese a que la prensa femenina de las últimas décadas ha experimentado cambios, en cuanto a las temáticas y estilos discursivos mantiene las señas de identidad analizadas. Aunque incorpora agendas supuesta mente más abiertas a la realidad de las mujeres contemporáneas, perpetúa un eterno femenino que quizá ya no se articula en la monolítica categoría de madre y esposa, pero que no ha superado la adscripción a la sociedad diferencial, mientras que sigue siendo deficitaria su atención a las realidades de las mujeres del siglo xxi, diversas y múltiples desde el punto de vista de la identidad. Por otra parte, su so metimiento al discurso consumista empaña el interés emancipador que se detecta en alguna de sus páginas.

3.3. Los blogs La relación de los blogs de moda con la prensa femenina es, obviamente, la afini dad temática y el público objetivo, pues ambos soportes plantean contenidos simi lares y se dirigen a las mujeres. Pero, teniendo en cuenta la presencia cada vez más hegemónica del consumo como prescriptor en la prensa femenina y la existencia

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 43

16/05/13 08:16

MARÍA ISABEL MENÉNDEZ MENÉNDEZ I MÒNICA FIGUERAS MAZ

de Internet como un espacio supuestamente menos dependiente de las imposicio nes externas (fruto de decisiones individuales), hay que preguntarse si los blogs han podido sustraerse de las imposiciones comerciales o si, como las revistas, están condicionados por las empresas. En un reciente análisis de contenido de los tres blogs más visitados en las tres categorías definidas: blogs de actualidad (Trendencias, Moda ellas, Fashionisima), egoblogs (My daily style, A trendy style, Mi armario en ruinas) y blogs de corte práctico (B a la moda, Macarena Gea, No me mires), se concluye que en las dos últimas existe una menor dependencia de la publicidad y, por lo tanto, hay mayor libertad para presentar modelos de belleza alternativos (Riera y Figueras, 2012). Los blogs que siguen la actualidad se nutren de la información sobre coleccio nes y campañas publicitarias que difunden las mismas marcas. Sus protagonistas son modelos y actrices que siguen el modelo de belleza propio de las revistas de moda y se subraya de nuevo la belleza como el principal valor de estas mujeres, que se vincula al éxito en su actividad profesional. En cambio, las egoblogueras mues tran con los reportajes fotográficos las prendas elegidas y las dotan de significado a través de un escenario o de un momento dado (un paseo, salir de fiesta, un color, la primavera, etc.). Lo más importante es, por encima de todo, la personalidad de la bloguera. Son chicas estudiantes y trabajadoras, cuyo universo se mueve en tre marcas de gran consumo. En el mismo sentido, en los blogs de corte práctico, lo más relevante es la personalidad y gustos de la autora. En estos últimos blogs se cuida al máximo la proximidad con los seguidores y las seguidoras a través de una actitud cercana y unas y otros se abren sin complejos a nuevas maneras de repre sentar la belleza femenina. Aunque se continúa relacionando la belleza a las mar cas, desfiles y modelos, imponen una nueva protagonista en el discurso de la moda, una chica corriente. A pesar de ello, todos los blogs, del tipo que sean, tienen interés por atraer publicidad; mantienen colaboraciones con marcas, eso sí, pero lo explicitan de manera directa, a diferencia de las revistas femeninas. Dado que la inversión publi citaria es mucho menor que en las revistas impresas, no existe una dependencia en la selección de marcas que aparecen, y de ahí que el abanico de propuestas y esti los sea más amplio. Las marcas, a pesar de estar presentes, no imponen un discur so sobre la feminidad normativa y hegemónica de la misma forma que lo hacen las revistas. Así, hoy por hoy cualquier persona puede publicar un blog y ampliar el discurso sobre la belleza de los medios tradicionales, desarrollando su potencial democrático. Habrá que ver si en la medida en que estos blogs ganen audiencia y se profesionalicen se desvirtuará o no este potencial, si las estrategias publicitarias futuras limitarán la libertad actual y, si esto ocurriera, si los blogs de moda perderán la credibilidad de sus seguidores y seguidoras (Riera y Figueras, 2012).

C 44

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 44

16/05/13 08:16

La evolución de la prensa femenina en España

4. Conclusiones y reflexiones ante el futuro La prensa femenina, desde su nacimiento, ha sido un espacio para lo que la socie dad, todavía hoy, considera feminidad: estilos discursivos implicativos y contenidos apoyados en la diferencia sexual, propósitos ideológicos casi siempre cercanos al patriarcado (heterosexualidad normativa, matrimonio como valor social convenido, belleza obligatoria según el canon vigente, maternidad como logro superior, etc.). Así, la temática de la prensa de masas comercial en España ha estado y sigue arti culada, esencialmente, en torno al eterno femenino / mística de la feminidad; los contenidos alternativos a lo hegemónico son siempre minoritarios y/o excepciona les. No obstante, la prensa femenina sigue sobreviviendo con índices de audiencia notables: muchas lectoras siguen siendo fieles a estas cabeceras; mujeres del siglo xxi, que no se reconocen en sus madres o abuelas. Una razón puede encontrase en que la prensa de información general sigue excluyendo a las mujeres como sujeto protagonista y también como audiencia (Ga llego, 1990: 35). La prensa femenina se ha erigido en su lugar de encuentro, pues es la única interesada en prestar atención a las cuestiones diferenciales que la so cialización ha reservado para las mujeres, independientemente de que dichas cabe ceras recojan o no los intereses «reales» de las lectoras y atiendan a su propia di versidad. Es decir, aunque estos títulos construyen, mayoritariamente, un concepto mo nolítico del ser mujer, son los únicos cuya agenda temática se abre a las problemáti cas femeninas, poco o nada presentes en la prensa denominada generalista. Por ello, su discurso es complejo, pues se mueve entre los estereotipos más convencio nales y ciertas actitudes progresistas, a veces abiertamente feministas. Esto quiere decir que lo que constituye su debilidad forma parte también de su fortaleza y quizá esa es una explicación a su larga historia, que ha sido capaz de sortear todo tipo de cambios sociales y políticos. El carácter ambivalente de la prensa dirigida a mujeres, patriarcal y comercial por un lado, diferencial y a veces feminista por el otro, se ha trasladado a los blogs de moda, que pueden considerarse, en cierto modo, una evolución de la prensa que acompaña a las mujeres desde hace siglos. Si el éxito de la prensa femenina se atribuía, en buena parte, a que la prensa de información general excluía a las muje res como protagonistas y como audiencia, los blogs se están erigiendo como here deros de esta función. En la prensa femenina, en papel o digital, se pretende reco ger los intereses de las lectoras, mientras que los blogs lo consiguen porque muchos de ellos están realizados por ellas mismas, las mujeres/lectoras. De este modo el concepto de lo femenino se amplia y redefine substancialmente. En el futuro inmediato, parece que ya no tendrá sentido sostener ninguno de los dos términos de la expresión aquí analizada: por un lado, prensa (revistas) pasa a convertirse en otro formato mucho más flexible e interactivo y, por otro, lo femenino se diluye entre temáticas especializadas como la moda, belleza, trabajo, via

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 45

16/05/13 08:16

MARÍA ISABEL MENÉNDEZ MENÉNDEZ I MÒNICA FIGUERAS MAZ

jes... donde el género es transversal y la usuaria escoge entre una amplia gama de posibilidades a su alcance. Es el fin de una publicación donde se decide qué es lo femenino desde la redacción; ahora son las mujeres quienes lo eligen a través de los blogs que siguen, de los comentarios y/o de los blogs que crean y donde se convierten en líderes con multitud de seguidoras. La estrategia discursiva captativa es inherente a su naturaleza pero la participación es condición básica: se trata de una comunidad real, con un gran potencial de cohesión, una participación que no existe en la prensa de masas, unidireccional por definición. Así, podría afirmarse que es el fin de un discurso impuesto (o al menos diseñado «desde fuera» de las lectoras, sin su participación real) para llegar a otro construido entre todas, blogue ras y seguidoras. Los blogs que las propias usuarias o lectoras elaboran hoy de forma autónoma son una realidad que merece atención, sobre todo porque hay que suponer una iniciativa independiente y personal de sus creadoras, no sometidas al imperio de la publicidad y las marcas que, cada vez más, intervienen en la agenda temática de las publicaciones escritas o de los blogs comerciales. Ello supone, en principio, un espacio de libertad y creatividad. Sin embargo, que las blogueras elijan, una vez más, temáticas que no superan la mística femenina no deja de ser una cuestión paradójica en una sociedad en la que, supuestamente, las mujeres tienen más inquietudes que las tradicionales. El interés por la moda o la cosmética puede ser, en este sentido, una nueva forma de sometimiento a un eterno femenino que ahora es impulsado por las propias muje res. ¿Autonomía o asunción de una agenda que sigue siendo la patriarcal? Los blogs proponen, en este sentido, desafíos similares a la prensa femenina tradicio nal: una vez más sitúan el debate entre la transgresión y la tradición, entre el em poderamiento y el sometimiento. La respuesta quizá es más compleja que nunca, pues ahora son las mujeres, y no las empresas editoras, las que deciden. Por consi guiente, seguir su evolución supone un reto para el análisis académico.

C 46

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 46

16/05/13 08:16

La evolución de la prensa femenina en España

Notas [1 El presente artículo se ha desarrollado en el marco del proyecto «Violencia de género y cultura popular: representación y recepción», cofinanciado por el Ministerio de Sanidad, Servicios Sociales e Igualdad del Gobierno de España y el Fondo Social Europeo en el marco del Programa Operativo de Lucha contra la Discriminación (referencia 115/12). [2 Dirección de correspondencia: María Isabel Menéndez. Facultad de Ciencias Económicas y Empresariales, Universidad de Burgos. Despacho 063. Parralillos, s/n. E-09001, Burgos, UE.

Bibliografía Andrés, S. de (1989). La mujer y la información. Madrid: Facultad de Ciencias de la Información de la Universidad Complutense de Madrid. Bussy, D. (1990). «Problemas de aprehensión de la vida cotidiana de las mujeres españolas a través de la prensa femenina y familiar (1931-1936)». En: AA. VV. La mujer en la historia de España (siglos xvi-xx). Madrid: Universidad Autónoma de Madrid, pp. 263-278. Cabello, F. (1999). El mercado de las revistas en España: Concentración informativa. Barcelona: Ariel. Carrasco, R. (2004). «La reinterpretación de estereotipos de género a través del híbrido femenino: Alien: Resurrec tion (1997)». En: Arriaga, M. [et al.] (eds.). Sin carne: representaciones y simulacros del cuerpo femenino. Sevilla: Arcibel, pp. 18-28. Ciudad, A. (2004). El universo icónico simbólico en la prensa juvenil femenina. Tesis doctoral. Ciudad Real: Universidad de Castilla-La Mancha. Dardigna, A. (1979). La presse féminine: Fonction idéologique. París: François Maspero. Domínguez, M. M. (1988). Representación de la mujer en las revistas femeninas. Madrid: Universidad Complutense de Madrid. Esteve, F. (1999). Comunicación especializada. Alicante: Tucumán. Falcón, P. (1996). El imperio rosa: Evolución de la prensa del corazón en España, desde sus orígenes hasta nuestros días. Tesis doctoral. Madrid: Universidad Complutense de Madrid. Feliu, E. [et al.] (1999). «Decálogos comunicativos para la nueva mujer. El papel de las revistas femeninas en la cons trucción de la feminidad». Revista Iberoamericana de Discurso y Sociedad, vol. 1, núm. 3, pp. 31-72. Fernández del Moral, J. (1991). Diccionario de la comunicación. Madrid: Paulinas. Figueras, M. (2005). Premsa juvenil femenina i identitat corporal. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra. — (2006). Identidad corporal en la prensa juvenil femenina. Análisis longitudinal del tratamiento de la corporalidad femenina (2000-2006). [Inédito] Friedan, B. (1974) [1963]. La mística de la feminidad. Madrid: Júcar. Gallego, J. (1990). Mujeres de papel: De ‘¡Hola!’ a ‘Vogue’: la prensa femenina en la actualidad. Barcelona: Icaria. — (2008). «La prensa femenina: una cala de difícil abordaje». En: Fernández, J. J. (coord.). Prensa especializada actual: Doce calas. Madrid: McGraw Hill, pp. 131-175. Ganzábal, M. (2004). La revista femenina española en los 90: Análisis hemerográfico de seis revistas femeninas ac tuales: ‘Woman’, ‘Elle’, ‘Marie Claire’, ‘Telva’, ‘Dunia’ y ‘Cosmopolitan’. Lejona: Universidad del País Vasco. — (2006). «Nacimiento, evolución y crisis de la prensa femenina contemporánea en España». Ámbitos, núm. 15, pp. 405-420. García-Albi, I. (2007). Nosotras que contamos: Mujeres periodistas en España. Barcelona: Plaza y Janés. Garrido, M. (2007). Los rasgos temáticos y de estilo propios del periodismo de servicio en las revistas femeninas de alta gama. Salamanca: Universidad Pontificia de Salamanca. Gaudino-Fallegger, L. (1999). «Notas sobre la sintaxis de los titulares de las revistas femeninas». En: Garrido, J. (ed.). La lengua y los medios de comunicación. Vol. 1. Madrid: Universidad Complutense, pp. 298-310.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 47

16/05/13 08:16

MARÍA ISABEL MENÉNDEZ MENÉNDEZ I MÒNICA FIGUERAS MAZ Hernández, R. (2007). «Mujeres de portada. Estudio de las revistas juveniles femeninas con perspectiva de género». La Ventana: Revista de Estudios de Género, núm. 25, pp. 243-249. Hinojosa, M. P. (2005). Análisis de las modalidades de la enunciación en los textos de moda y belleza de la prensa femenina de alta gama. Murcia: Universidad de Murcia. IPMARK (2008). «Difusión, crecimiento sostenido». Informe 16 de febrero de 2008 [en línea]. <http://www.ipmark. com/busquedas/shownoti.asp?noti=1174> [Consulta: 2 mayo 2008]. Jiménez, I. (1992). La prensa femenina en España (desde sus orígenes a 1868). Madrid: Ediciones de la Torre. McRobbie, A. (1998). «‘More!’ Nuevas sexualidades en las revistas para chicas y mujeres». En: Morley, D. [et al.] (coords.). Estudios culturales y comunicación: Análisis, producción y consumo cultural de las políticas de identidad y el posmodernismo. Barcelona: Paidós, pp. 263-296. Menéndez, M. I. (2009). «Aproximación teórica al concepto de prensa femenina». Comunicación y Sociedad, vol. 22, núm. 2, pp. 277-297. — (2010). Imágenes de las mujeres en los medios de comunicación. Las revistas femeninas como escenarios de la corporeidad (1976-2006). Madrid: UNED. Muñoz, M. C. (2002). Mujer mítica, mujeres reales: Las revistas femeninas en España, 1955-1970. Tesis doctoral. Madrid: Universidad Complutense de Madrid. Muñoz-Torres, J. (1997). «Aproximación al concepto de información periodística especializada». En: Esteve, F. (coord.). Estudios sobre información periodística especializada. Valencia: Fundación Universitaria San Pablo - CEU, pp. 25-41. Páramo, F. (1999). El eros de la diferencia desde un saber con nombre de mujer: Aproximación psicosocial al estudio de los efectos de la prensa dirigida a mujeres. Tesis doctoral. Barcelona: Universidad Autònoma de Barcelona. Pendones, C. (1999). «Estrategias discursivas en las revistas femeninas». En: Garrido, J. (ed.). La lengua y los medios de comunicación. Vol. 1. Madrid: Universidad Complutense, pp. 311-322. Perinat, A.; Marrades, M. I. (1980). Mujer, prensa y sociedad en España: 1800-1939. Madrid: Centro de Investigaciones Sociológicas. Pizarroso, A.; Rivera, J. (1994). Corazones de papel: Sensacionalismo y prensa del corazón en España. Barcelona: Planeta. Plaza, J. (2004). Modelos de varón y mujer en las revistas femeninas para adolescentes: La representación de los famosos. Salamanca: Universidad Pontificia de Salamanca. — (2005). Modelos de varón y mujer en las revistas femeninas para adolescentes: La representación de los famosos. Madrid: Fundamentos. Quesada, M. (1998). Prensa especializada. Barcelona: Ediciones Internacionales Universitarias. Rebollo, M. J.; Núñez, M. (2007). «Tradicionales, rebeldes, precursoras: Instrucciones y educación de las mujeres españolas a través de la prensa femenina (1900-1970)». Historia de la Educación, núm. 16, pp. 181-219. Riera, S.; Figueras, M. (2012). «El modelo de belleza de la mujer en los blogs de moda. ¿Una alternativa a la prensa femenina tradicional?». Cuestiones de Género: De la Igualdad a la Diferencia, núm. 7, pp. 157-175. Rodríguez, C. C. (1992). La prensa del corazón en España: análisis de fuentes, personajes, intermediarios y estereotipos. Tesis doctoral. Madrid: Universidad Complutense de Madrid. Roig, M. (1977). La mujer y la prensa: desde el siglo xvii a nuestros días. Madrid: Tordesillas. — (1989). A través de la prensa, la mujer en la historia: Francia, Italia, España. S. XVIII-XX. Madrid: Ministerio de Asuntos Sociales. Rolón-Collazo, L. (2002). Figuraciones: Mujeres en Carmen Martín Gaite, revistas feministas y ‘¡Hola!’. Madrid: Iberoamericana. Sánchez, A. (2000). Prensa rosa, voto azul. [San Sebastián]: Arakatzen. Sánchez, Í. (2000). Galería de escritoras isabelinas: La prensa periódica entre 1833 y 1895. Madrid: Cátedra. Sánchez, M. F. (2009). «Evolución de las publicaciones femeninas en España. Localización y análisis». Documentación de las Ciencias de la Información, vol. 32, pp. 217-244. Selva, M.; Segura, I. (1984). Revistes de dones 1846-1935. Barcelona: Edhasa. Stoll, P. (1994). El discurso de la prensa femenina: Análisis de los actos de habla en titulares de revistas femeninas británicas. Alicante: Universidad de Alicante. Vigara, A. M. (2002). «Género, sexo y discurso en las revistas “juveniles”». En: Rodríguez, F. (ed.). Comunicación y cultura juvenil. Barcelona: Ariel, pp. 227-256. Wolf, N. (1991). El mito de la belleza. Barcelona: Emecé.

C 48

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 48

16/05/13 08:16

Comunicació: Revista de Recerca i d’Anàlisi [Societat Catalana de Comunicació] http://revistes.iec.cat/index.php/TC. Vol. 30 (1) (maig 2013), p. 49-78 ISSN (ed. impresa): 2014-0304 / ISSN (ed. electrònica): 2014-0444 / DOI: 10.2436/20.3008.01.106 Data recepció: 16/10/12 Data acceptació: 05/11/12

El Papus : una revolució satírica que va copar la crítica humorística espanyola de juliol de 1975 a març de 19761 El Papus: A satirical revolution that dominated humorous criticism in Spain from July 1975 to March 1976

Maria Iranzo Cabrera2 Doctoranda del Departament de Teoria dels Llenguatges i Ciències de la Comunicació de la Universitat de València. mariairanzocabrera@hotmail.com

C 49

Rev de Recerca_maig 2013.indd 49

16/05/13 08:16

MARIA IRANZO CABRERA

El Papus : una revolució satírica que va copar la crítica humorística espanyola de juliol de 1975 a març de 1976 El Papus: A satirical revolution that dominated humorous criticism in Spain from July 1975 to March 1976 RESUM: El present article analitza com el setmanari satíric El Papus, que neix inspirat i copiant dues revistes trencadores i amb èxit de vendes, com ara la francesa Hara-Kiri i l’espanyola Barrabás, va protagonitzar una de les tirades i difusions més importants a Espanya de juliol de 1975 a març de 1976. Va arribar als 236.000 exemplars de tirada i, fins i tot, l’extra de març de 1976 en va registrar 400.000. A través de l’anàlisi de les dades registrades en l’Oficina de Justificació de la Difusió (OJD), s’ha comprovat detalladament l’evolució de la difusió de la revista i s’observen quatre clímaxs importants. Així mateix, s’explica la trajectòria del setmanari atenent a factors governamentals, socials i comunicatius.

PARAULES CLAU: El Papus, comunicació satírica, tirades setmanaris, difusió premsa, periodisme crític, expedients premsa.

C El Papus : A satirical revolution that dominated humorous criticism in Spain from July 1975 to March 1976 El Papus: una revolució satírica que va copar la crítica humorística espanyola de juliol de 1975 a març de 1976 ABSTRACT: This article examines how the satirical weekly magazine El Papus, which was initially inspired by and copied two groundbreaking magazines (the French Hara-Kiri and the Spanish Barrabás), achieved one of the largest print runs and circulations in Spain in the period of July 1975 to March 1976. It reached a regular print run of 236,000 copies, while its March 1976 extra rose to 400,000. The study of the data from the Spanish Circulation Audit Bureau (OJD) has provided a detailed look at the way in which this magazine’s distribution evolved, revealing four main high points. Also discussed here is the course of El Papus’s development in response to governmental, social and communicationrelated factors.

KEYWORDS: El Papus, satirical communication, weekly print runs, circulation, critical journalism, press inquiries.

C 50

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 50

16/05/13 08:16

El Papus: una revolució satírica que va copar la crítica humorística espanyola

Introducció La revista El Papus és una de les primeres publicacions satíriques, junt amb Hermano Lobo i Barrabás, que va aconseguir posar fi al monopoli de l’humor espanyol que ostentava La Codorniz des de 1941.3 De fet, mesos després de l’aparició d’El Papus, «la degana» —com es va considerar a si mateixa La Codorniz— va iniciar la seua decadència. L’absència d’un humor àcid en el context informatiu i la creació d’un llenguatge tant de carrer com atractiu van atorgar a El Papus un nombre de lectors considerable en comparació de revistes coetànies. En els seus dotze anys d’impressió (1973-1986), diversos autors, com Ivan Tubau (1987: 245) i Luis Conde Martín (2005: 278), localitzen la tirada màxima en març de 1976, però fins ara cap investigador ha fet públic un estudi minuciós de l’evolució de la tirada i difusió d’aquesta revista que va ser capdavantera en l’humor rupturista. En aquest sentit, l’objectiu d’aquest article és definir quin va ser el període en què la revista El Papus es va consolidar com a referent dins del mercat dels setma naris d’humor. Així mateix, es volen comprovar dues hipòtesis: si aquest auge edi torial es va acompanyar d’un major seguiment administratiu i fiscal per part de les autoritats; i si els intervals de menor tirada i difusió estan motivats per l’aparició d’altres publicacions que comparteixen els mateixos lectors. Aquesta revista s’insereix en els últims tres anys del franquisme i la transició a la democràcia espanyola; és a dir, en el marc comunicatiu que va regular fins a 1977 el degut respecte a la moral, els bons costums i la decència. Per aquest motiu, es pretén també desvelar alguns dels subterfugis ortogràfics, gramaticals i semàntics que va idear El Papus per a traslladar les seves idees rupturistes als lectors, còmpli ces d’un llenguatge popular però particular.

Materials i mètodes Per a l’estudi de la trajectòria d’El Papus s’han utilitzat les dades de tirada i difusió re gistrades en l’Oficina de Justificació de la Difusió (OJD). La revista s’inscriu en aquest organisme cinc mesos després d’eixir al carrer, en febrer de 1974, i es va donar de baixa l’agost de 1983, mesos abans que l’editorial es declarara en suspensió de paga ments. Tot i que Amaika S.A. va reprendre més tard la capçalera El Papus (fins a 1986), l’equip de redacció és completament diferent de l’original. Per aquest motiu, l’absèn cia d’aquests últims registres (de 1984 a 1986) no impedeix l’estudi del producte ob jectiu d’aquest projecte: el que va gestar, dirigir i acomiadar el dibuixant Ramon Tosas —Ivà— (Manresa, 1941 - Briones, La Rioja, 1993), junt amb Oscar Nebreda —Oscar— (Barcelona, 1945) i Jorge Ginés —Gin— (Barcelona, 1930 - Sitges, 1995). A més, aquestes xifres es comparen amb les d’altres publicacions no diàries i coetànies d’El Papus registrades també en l’OJD: setmanaris d’informació general

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 51

16/05/13 08:16

MARIA IRANZO CABRERA

(Triunfo, Cambio 16 i Interviú), revistes d’humor (La Codorniz, Barrabás i Pulgarcito) i setmanaris de destape com va ser Papillón. Així mateix, es pretén fer una resumida història de la revista a través del testi moni d’alguns dels membres de la redacció. Periodistes i dibuixants aportaran da des amb les quals es podran corroborar algunes de les hipòtesis que s’han plante jat.

Context històric i comunicatiu El Papus que analitzem s’inscriu en un marc històric (1973-1983) caracteritzat per les improvisacions i incerteses de tots els actors (Soto, 2005: 31): les elits i els mo viments ciutadans, els polítics reformistes del franquisme i els partits de l’oposició; l’Església, l’Exèrcit, el món de la cultura i la comunicació i les relacions internacio nals. Aquests protagonistes «inundaren de conflicte i moltes vegades de violència el procés democratitzador» (Quirosa-Cheyrouze, 2007). Problemes que es deuen, segons Álvaro Soto (2007: 238), al fet que el règim dictatorial del general Francisco Franco «es va diluir amb extrema facilitat, mentre que els comportaments autorita ris van perviure en el temps». De fet, un intent de colp d’estat en 1981 va estar a punt de posar fi a tota la transició feta fins a un estat democràtic. Per al Colectivo Etcétera (2004: 222 i 231-233), aquest període de transició va ser realment una transacció —o pacte com indica Carme Molinero (2006: 10)— precipitada per la lluita obrera i social, però on prevalen els interessos de la cúpula militar, la neutralització del búnquer dels franquistes irreductibles i la salvaguarda de la corona restablida per Franco. En aquest sentit, es parla d’un pacte de silenci sobre el qual es va edificar la democràcia. Álvaro Soto (2009: 46) sosté que es va anteposar la lògica politicoestatal, mitjançant la qual els dirigents prioritzen la construcció i consolidació d’un règim democràtic, enfront de la lògica eticosimbòlica, mitjançant la qual es postula arribar al màxim de veritat i difusió dels crims comesos i la major reparació institu cional i simbòlica de les víctimes. Ens referim a la violència política que va seguir paral·lela al procés i que Mariano Sánchez Soler (2010: 17-20) defineix com «l’ús conscient de la força, ja siga física o verbal mitjançant amenaça, exercit per individus, grups ideològics, institucions públiques, sectors de l’Administració de l’Estat, partits o entitats, amb l’objectiu d’intervindre i canviar el rumb dels esdeveniments polítics d’un país, controlar o imposar decisions governamentals, conquerir, dirigir o conservar el poder de l’Es tat». Aquesta es va manifestar a través de tres eixos: la repressió, el terrorisme i la guerra bruta, i El Papus en va ser víctima en multitud d’ocasions. Pel que respecta a l’ecosistema comunicatiu, Josep Lluís Gómez Mompart (2009: 107-113) sosté que les transformacions foren poc profundes. Tot i que hi

C 52

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 52

16/05/13 08:16

El Papus: una revolució satírica que va copar la crítica humorística espanyola

hagueren mitjans alternatius —sobretot publicacions no diàries—, «el sector de la premsa va actuar en el seu conjunt més com a comparsa que com a contrapoder, tant per la seua timorata actuació com per la seua complicitat amb els poders fàc tics per a atacar les posicions radicalment democràtiques, justificar el procés com el únic possible i aombrar les maniobres retardatàries». Informativament, per tant, també es produeix una transacció i un pacte de silenci: l’acceptació de la monarquia imposada; el pacte de no criticar amb dades assumptes i institucions de l’Estat i la burgesia que havia tret profit econòmic amb la dictadura; l’absència d’investigació de les actuacions brutals del franquisme i dels franquistes, i la no depuració d’alts funcionaris i dirigents corruptes o implicats en repressions. Quatre qüestions que explicarien el desencant polític produït en la ciutadania progressista i, consegüentment, el desencant en el seguiment dels mit jans de comunicació. En aquest context, els setanta va ser l’«era daurada» de les revistes d’informa ció general. Segons Ignacio Fontes i Manuel Ángel Menéndez (2004: 82-83), «hi havia una major permissivitat per a la concessió de permisos per a l’edició de revis tes,4 si bé les empreses havien de disfressar sovint les seves pretensions per així burlar l’estricte control dels organismes del règim». És el cas d’El Papus, que va aprofitar l’absència d’alts càrrecs del Ministeri d’Informació i Turisme durant l’estiu de 1973 per a inscriure’s en el Registre d’Empreses Periodístiques. El seu conseller delegat, Carlos Navarro (Les, 1941), recorda així aquell 3 d’agost: «El director ge neral en funciones me dijo: “Te la sello ya y así mañana si la llevas al Boletín Oficial del Estado, en 20 días ya podéis sacarla.” Pensé: “Uy! Si no voy mañana, cuando vuelvan el ministro y el director y vean una cosa de estas, se la cargan.” Entonces pedí dinero prestado a la delegación de La Vanguardia en Madrid para ir al día si guiente, 3 de agosto, al BOE y lo pagué por tarifa urgente.» En general, el públic d’aquestes revistes estava constituït, com apunta Ricardo Martín de la Guardia (2008: 225), per «un sector de la població ben format i atent a la marxa del país, però mai majoritari».5 En aquest context de permissivitat, van néixer diverses revistes satíriques, que es diferencien de la resta de publicacions per l’espai dedicat a l’humor gràfic. Són, per ordre cronològic i per rellevància, Hermano Lobo, Barrabás, El Papus i Por Favor. Però, d’igual manera que l’èxit d’aquestes publicacions va estar relacionat amb el seu atreviment a l’hora de tractar temes vetats per la censura, l’arribada del nou marc de llibertats establit per la Constitució les conduirà al decaïment. Es trenca la seua exclusivitat com a llera per a difondre missatges favorables al canvi politicoins titucional, socioeconòmic i cultural (Martín de la Guardia, 2008: 294). Com vorem a continuació, el marc legal d’El Papus va estar regulat per dos normatives. Primer, la Llei 14/1966, de 18 de març, de premsa i impremta; l’article 2 de la qual es caracteritza, segons Carmen Castro (2010: 43) i Marc Carrillo (2001: 7), per una notable amplitud dels límits a la llibertat d’expressió i l’ambigüitat pel que fa als poders atorgats a l’Administració. I, posteriorment, el Reial decret llei 24/1977,

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 53

16/05/13 08:16

MARIA IRANZO CABRERA

d’1 d’abril, que va derogar l’article esmentat i va adjudicar la competència jurisdic cional dels delictes als jutges i tribunals adscrits a la jurisdicció ordinària.

La gestació d’un humorisme molt incisiu «Un humorismo fuerte, duro, incisivo, sarcástico y hasta desgarrado que se corres ponde con el aire, los modos y las actitudes de una gran parte de la juventud que, por la vía de tal humorismo y aún del sarcasmo, pretende forzar los moldes existen tes para acelerar el reconocimiento de la caducidad de muchos formulismos y tabúes que aún perviven en la vida española ya sin ningún arraigo, representación, consistencia ni ejemplaridad.»6� Així va definir l’1 de març de 1976 el director d’El Papus, Xavier de Echarri, el propòsit d’una revista que neix inspirada en les publica cions franceses Hara-Kiri 7 (1960-1969), L’Hebdo Hara-Kiri (1969-1974) i Charlie Hebdo8 (1974-1981). D’aquests setmanaris manlleven algunes de les seccions més populars i un estil caracteritzat per historietes anàrquiques en el contingut i pel traç ràpid en el dibuix, apunten Fontes i Menéndez (2004: 537). Un dels periodistes d’El Papus, Albert Turró (Barcelona, 1949), sosté que Oscar Nebreda «copia literal ment» el dibuixant francès [Jean-Marc] Reiser i que la fotonovel·la titulada Papunovela «és una còpia del que feien a Hara-Kiri amb un tal Professeur Choron».9 Però la nova publicació beu també d’un treball previ dels humoristes gràfics Ivà i Oscar en un setmanari esportiu nascut en ple franquisme: Barrabás. La Revista Satírica del Deporte (1972-1977). Ací precisament «comencen a fer quelcom en la línia de l’Hara-Kiri», sosté un dels periodistes fundadors d’El Papus, Antonio Franco (Barcelona, 1947). Per a Fontes i Menéndez (2004: 536), Barrabás, especialitzada en futbol, «inicia una crítica estructurada y contundente de las estructuras políticodeportivas del régimen» alhora que serà «la semilla de una renovación de la tradi cional y arraigada escuela catalana de humoristas y de prensa de humor». El suport econòmic de Barrabás i El Papus prové del Grup Godó, propietari de l’editorial Elf Editores.10 Precisament va ser l’èxit de Barrabás, amb una tirada en 1973 que supera els 155.000 exemplars, el que va animar Javier Godó a invertir en un altre setmanari. «Me dijo: “Señor Navarro, tenemos que crear una revista que dé los mismos beneficios y que cuente con el mismo equipo”», recorda Carlos Navarro, conseller delegat de La Vanguardia en les dos publicacions. Amb l’experiència de Barrabás, El Papus sorgeix sense estudi de mercat previ. El nom el va idear Ivà, després de descartar Hara-Kiri per dos raons: en primer lloc, perquè els costaria diners en drets i, en segon lloc, perquè aquesta publicació fran cesa els exigiria un cert control de la línia editorial. A Catalunya el «papus» és el monstre que s’engoleix sencers els xiquets sense mastegar-los. Inquietar serà pre cisament la intenció de la revista, encara que no els menors, sinó les principals fi gures de l’actualitat.

C 54

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 54

16/05/13 08:16

El Papus: una revolució satírica que va copar la crítica humorística espanyola

La capçalera i el símbol d’El Papus, així com tot el disseny gràfic de la revista, el va crear l’il·lustrador Joan Barjau (Barcelona, 1950) —que també dibuixa per a la revista sota el pseudònim de Snif. «En tot moment em va dirigir l’Ivà, que m’insistia en què fes el ninot més malèvol», matisa Barjau. Els canvis en aquest disseny s’aprecien en el primer número: si bé en la portada i en la Papunovela apareix allar gat i sembla inofensiu (imatge de l’esquerra), en l’última pàgina la mirada i la dentadura reforcen la seva malignitat (a la dreta). Aquest peculiar monstre desapa reix en el segon número. Tornarà en la tercera revista i fins a l’última. En El Papus les il·lustracions ocupen el 70 % de la trentena de pàgines que sol presentar un número habitual. De temàtica general i basada en l’actualitat —abun den els retalls de premsa apegats en les historietes—, es dirigeix al carrer i no al lector intel·lectual; «però això sí, gent conscienciada, que no passava de la políti ca», afirmen dos dels seus humoristes gràfics, Lluís Recasens —l’Avi— (Barcelona, 1950), i Jordi Amorós —Ja— (Barcelona, 1944). Per a Ricardo Martín de la Guardia (2008: 186), el blanc principal de les seves sà tires eren les institucions tradicionals del franquisme: la religió, l’Exèrcit i el Govern. Tres blocs temàtics als quals s’ha d’afegir el món empresarial i laboral, l’Administració, l’Estat, el Govern autonòmic, el Govern local, la policia, el sexe i la moral masclista, la cultura i la televisió pública. Pel que fa a la monarquia espanyola, les referències són eufemístiques o metafòriques. Els professors de la Universitat de València F. Martínez, J. Ll. Gómez Mompart i E. Bordería (2012: 19) expliquen les raons d’aquest silenci: «En 1976 la imagen del rey estaba siendo sometida a una gran operación de cirugía política estética. [...] El rey, a través de un tratamiento periodístico que lo presentaba como decidido paladín de la democratización del país, pudo trocar su lastre de origen —su “legitimidad” franquista— en una nueva “legitimidad” democrática. Mientras se verificaba la operación, la prensa satírica escaseaba y, dentro de ella, la monarquía estaba prácticamente ausente». Paral·lelament, al llarg de la transició va ser el fotope riodisme —com va estudiar empíricament Josep Lluís Gómez Mompart (1988)— l’en carregat de construir la imatge positiva i popularment atractiva del rei Joan Carles.

Figura 1. Detall de la portada i la Papunovela i de l’última pàgina del primer número d’El Papus

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 55

16/05/13 08:16

MARIA IRANZO CABRERA

El 20 d’octubre de 1973 va sortir al carrer el primer número d’El Papus. La re dacció té la seu al carrer Tallers, 77, de Barcelona, i s’imprimeix en els tallers de La Vanguardia en paper de gravat en relleu —paper mediocre— i en blanc i negre, excepte un plec de vuit pàgines a color sobre paper estucat per a la portada i les pàgines centrals, en les quals s’ubica la Papunovela. El Grup Godó va col·locar en la direcció el periodista Xavier de Echarri (Aran juez, 1936), fill d’un exdirector del diari La Vanguardia. No obstant això, l’equip directiu pel que fa als continguts el conformen els dibuixants Ivà, Oscar i Gin, que dirigeixen una plantilla formada fonamentalment per humoristes gràfics: Fer, Ja, Carlos Giménez, l’Avi, Ballés, García Lorente, Ventura & Nieto, Vives, Rafael Ra mos, Joma, Sappo (Manuel Vázquez), Oli, Snif, Alfonso Font, Adolfo Usero, Galileo o Llobet, entre altres. Entre els periodistes, trobem en un inici Antonio Franco, Cristina Dachs, Maruja Torres i Jaume Figueres, als quals s’uniran progressivament Albert Turró, Enric Bañeres, Enric Sopena i Francesc Arroyo. Uns altres participen esporàdicament, com Manuel Vázquez Montalbán i Joan de Segarra. Per a tot l’equip l’entrada en aquest setmanari representa un salt econòmic quant a salaris, però per als dibuixants el salt també és professional. Ho explica així el dibuixant Enrique Ventura (Madrid, 1946): «Por primera vez una revista nos ofrecía un contrato y un sueldo fijo mensual, de alrededor de 100.000 pesetas. En lo que llevábamos de dibujantes nunca nos habían asegurado cobrar [...] y al no tener problemas de dinero, se permitía el juego de meterse con todo tipo de cosas; de pronto nos vimos con una libertad nunca conocida.» «El Gin em va ensenyar a donar sensació de moviment als meus ninots i l’Ivà em va ensenyar a fer historietes. Allò de “si fas açò, portes el lector cap ací, i llavors li dónes la sorpresa aquí”», afirma l’Avi. Mentre que uns dibuixants s’inspiren en el traç veloç i amb pocs detalls d’HaraKiri, uns altres beuen de la revista satírica nord-americana Mad, de gran desplega ment estètic i dibuix realista. D’aquí que defensem que El Papus no va ser una re vista eminentment «llegista». «El que prevalia és el fet que expliquessis una història», apunta l’Avi.

La ideologia d’El Papus i el llenguatge de les Rambles Tot i les seves diferències, els dibuixants tenen un punt en comú: l’anarquisme a l’hora de treballar i de pensar. Jordi Amorós subratlla que «en un diari seriós no teníem espai perquè li donàvem a dretes i a esquerres i a tot el món que passava per davant». En aquest sentit, el periodista Francesc Arroyo recorda que «en una ocasió, amb motiu de la campanya anti-OTAN, vam arreplegar 25.000 firmes dels lectors; ja que per si soles no tenien utilitat, les vam entregar al PSUC i al PSC per a

C 56

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 56

16/05/13 08:16

El Papus: una revolució satírica que va copar la crítica humorística espanyola

qüestionar el referèndum de l’OTAN. Ara bé, això no vol dir que no carreguéssim contra el PSUC o contra qui fos. Els anarquistes del 36, la CNT, tenien un lema: “Ni veu, ni amo”. Nosaltres el vam fer nostre, però afegint: “Ni veu, ni amo, ni CNT”. En El Papus res podia quedar al marge de la crítica i l’humor». Sobre això, Adolfo Usero recorda que «n’hi havia de més llançats, com Carlos Giménez, que feia cartells per al partit comunista, però no era afiliat». En aquesta línia, Albert Turró sosté que «probablement la vessant castellana era més procomu nista i la vessant catalana era més CNT. D’en Ventura tinc dubtes de si alguna ve gada ha parlat de política». Un altre dels aspectes que diferencia la revista de la resta de setmanaris d’hu mor del moment és el seu particular llenguatge, especialment el que s’escriu dins dels globus de les tires i vinyetes. Els dibuixants reprodueixen i recreen un registre vulgar, vagament basat en la fonètica andalusa i farcit de lèxic català. «No sé si vam inventar el terme “vacaburra” o d’on ho va copiar el Ja, però sí que vam ajudar a estendre el seu ús. Una altra expressió molt nostra que vam fer popular va ser “Me cago en santó”», afirma Arroyo. En els articles són habituals les frases fetes i els modismes.

Tirada i difusió: resultats La tirada del número zero del setmanari va ser de 115.000 exemplars, segons recorda el gerent Carlos Navarro. El primer semestre analitzat per l’OJD és el comprés entre febrer i juliol de 1974. En aquest període la tirada útil va ser, de mitjana, de 114.095 exemplars. La difusió mitjana és de 74.210 exemplars, dels quals el 37,95 % es llegixen a la província de Barcelona i el 12,18 % a Madrid. Són, amb diferència, les províncies espanyoles que concentren major difusió d’El Papus. Les segueixen València (5,1 %), Alacant (3,47 %), Biscaia (3,27 %), Girona (2,65 %), Balears (2,60 %), Tarragona (2,49 %), Oviedo (2,42 %), Guipúscoa (2,40 %) i Saragossa (2,18 %).11 És significatiu que l’OJD ubica un 0,20 % de la difusió en l’estranger. La revista no va realitzar subscripcions. Navarro explica que «no lo hicimos por comodidad. Mantener un servicio de suscripción requiere personal. Se vendía suficiente y además, si alguien la quería, la reservaba en el quiosco». Si la comparem amb altres setmanaris coetanis també registrats en l’OJD, en aquest primer semestre supera en tirada i difusió la revista d’humor per antonomà sia en l’Espanya de postguerra, La Codorniz. Tot i això, dista encara molt de la tira da i difusió del setmanari satíric esportiu del qual radica, i d’un dels còmics clàssics de l’editorial Bruguera, Pulgarcito. El següent període registrat en aquest organisme comprén des d’agost de 1974 fins a juliol de 1975, en què la tirada mitjana disminueix en 5.358 exemplars. El que

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 57

16/05/13 08:16

MARIA IRANZO CABRERA 160.000 140.000 120.000 100.000 80.000 60.000 40.000 20.000

La Codorniz Tirada

El Papus

Barrabás

Pulgarcito

Difusió

La Codorniz

El Papus

Barrabás

Pulgarcito

Tirada

104.178

114.095

147.925

125.171

Difusió

58.813

74.210

95.608

86.855

Gràfic 1. Tirada i difusió entre febrer i juliol de 1974

augmenta és la difusió mitjana (uns altres 6.000 números més). Quasi un any des prés d’eixir a la venda, supera ja Barrabás. Malgrat tot, comparada amb Cambio 16, setmanari d’informació general nascut el 22 de novembre de 1971 que també supleix «la falta de información de la mayoría de los medios» (Fontes i Me néndez, 2004: 153), queda distant de la seva tirada i difusió. En aquests dotze mesos El Papus publica quatre especials (El Papus Extra) al març, abril, maig i juny amb una difusió mitjana de 119.090 exemplars, és a dir, multiplica per dos la difusió mitjana dels números mensuals. Tal increment explica el reclam que representen per als lectors aquests números extres, amb el doble de pàgines (de les trenta-dues d’un número habitual a seixanta) i desenes de fotogra fies de noies joves vestides en biquini o roba interior. L’informe següent de l’OJD recull el semestre comprés entre la tornada de la suspensió12 fins al juliol de 1976. En aquest interval de temps trobem el mes de ma jor tirada i difusió de tota la revista, el març de 1976. En concret, es van llançar 236.000 exemplars i se’n van difondre 213.182. No és casualitat que just després d’aquest període d’èxit de lectura, la revista deixara de publicar-se.13 Sabent l’expec tació dels lectors davant la nova eixida, la tirada de juliol va ser de 200.000 exem plars, i la difusió de 177.025 números. En aquest període, líder de les revistes d’humor, supera també les xifres de Triunfo, revista d’informació general. Però continua sense sobrepassar el setmana ri estendard en el periodisme de la Transició espanyola, Cambio 16, que li dobla la tirada i la difusió mitjana.

C 58

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 58

16/05/13 08:16

El Papus: una revolució satírica que va copar la crítica humorística espanyola 160.000 140.000 120.000 100.000 80.000 60.000 40.000 20.000

El Papus Tirada

Barrabás

Cambio 16

Difusió

El Papus

Barrabás

Cambio 16

Tirada

108.737

111.168

152.205

Difusió

80.460

59.537

127.485

Gràfic 2. Tirada i difusió entre agost de 1974 i juliol de 1975

Figura 2. Portada de l’últim número que va publicar El Papus abans de la primera suspensió, l’especial d’estiu de 1975

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 59

16/05/13 08:16

MARIA IRANZO CABRERA 450.000 400.000 350.000 300.000 250.000 200.000 150.000 100.000 50.000 0

El Papus Tirada

Triunfo

Cambio 16

Difusió

El Papus

Triunfo

Cambio 16

Tirada

200.000

113.868

405.449

Difusió

177.025

82.998

357.911

Gràfic 3. Tirada i difusió el juliol de 1976

Pel que fa a la distribució de la difusió, la revista comença a estendre’s per la geografia espanyola. Tot i que Barcelona concentra el 31,94 % de la difusió, va créixer a Madrid (del 12,08 % al 16,60 %) i a València pràcticament la va doblar (del 5,25 % al 9,95 %). En aquest període en què es publiquen cinc números extres, en destaquen dos. El de febrer de 1976 registra la difusió màxima en la història de la revista: 301.644 núBarcelona Madrid València Alacant Biscaia Girona Balears Tarragona Gràfic 4. Distribució geogràfica de la difusió de l’octubre de 1975 al juliol de 1976

C 60

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 60

16/05/13 08:16

El Papus: una revolució satírica que va copar la crítica humorística espanyola

meros. Una xifra que incitarà l’editorial a tirar en l’extra següent, publicat en març de 1976, la màxima quantitat d’exemplars assolida: 400.000. Aquesta tirada i difusió va marcar un clímax en la història de la revista. A partir de l’agost de 1976 fins al juliol de 1977 s’observa un progressiu descens cada mes de la tirada i de la difusió. Precisament durant aquest període neix una altra revista de destape alhora que informativa, Interviú, la qual des de la seva aparició, el 22 de maig de 1976 de la mà del Grup Zeta, va experimentar un increment gra dual de la tirada i la difusió, i va arribar el juliol de 1977 a septuplicar les del setma nari humorístic. Com a novetats que aportava, s’ha destacar que és la primera re vista que ofereix fotografies de dones en topless en la portada —mentre que El Papus continua provocant el lector només amb insinuacions— i ofereix exclusives informatives (algunes com a resultat d’investigació periodística), mentre que en El Papus es realitzen reflexions crítiques i cíniques sobre notícies publicades en uns altres mitjans. A més, Interviú compta al juliol de 1977 amb 1.450 lectors subscrits. L’humor gràfic també té cabuda en algunes pàgines d’Interviú de la mà de Perich, Forges, Tom, Killian i Romeu, entre altres (Conde Martín, 2005: 263). Per una altra banda, sorprèn que siga una revista de la mateixa editorial nascu da per a cobrir les absències d’El Papus, Papillón, la que de juliol a octubre de 1976 va registrar una tirada i una difusió major que el setmanari humorístic; almenys una diferència de vora 20.000 exemplars en els dos casos. En novembre ambdós s’equi paren i en desembre El Papus va remuntar la tirada i la difusió, en comparació de Papillón, en 10.000 exemplars. Entre altres hipòtesis, assenyalem el major contin gut eròtic de Papillón, que satisfà una societat reprimida i atreta pel destape. La revista pateix un segon clímax al mes d’octubre de 1977. D’una caiguda en picat, que arriba en setembre de 1978 a 118.975 números de tirada i 70.724 difo sos, El Papus registra en els quatre números publicats al mes següent una tirada de 188.850 exemplars i una difusió de 136.493; és a dir, un augment del voltant d’un 6 % en les dos categories. Aquest increment es va deure al pitjor esdeveni ment patit en la història del setmanari humorístic: l’atac a la seva llibertat d’expres 250.000 200.000 150.000 100.000 50.000 0 Agost El Papus

Setembre

Octubre

Novembre

Desembre

Papillón

Gràfic 5. Tirada d’El Papus i Papillón entre l’agost i el desembre de 1976

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 61

16/05/13 08:16

MARIA IRANZO CABRERA 200.000 180.000 160.000 140.000 120.000 100.000 80.000 60.000 40.000 20.000 0 Agost El Papus

Setembre

Octubre

Novembre

Desembre

Papillón

Gràfic 6. Difusió d’El Papus i Papillón entre l’agost i el desembre de 1976

sió amb l’explosió d’una bomba en la redacció el 20 de setembre de 1977 que va provocar la mort del conserge Juan Peñalver Sandoval, nombrosos ferits i la des trucció completa del mobiliari de la redacció. L’objectiu de l’organització terrorista d’extrema dreta Triple A —que va reivindicar-ne l’autoria— era assassinar el direc tor Xavier de Echarri, però el maletí no va arribar a les seves mans. La sentència del cas demostra la falta d’interès de les autoritats judicials i poli cials per a investigar l’autoria de la bomba. Com indica Mariano Sánchez (2010: 87-88), no es van arreplegar ni conservar les restes de l’artefacte explosiu, cosa que va impedir analitzar la substància deflagrant i comparar-la amb l’arsenal d’armes i explosius que van requisar als acusats; no es va investigar la filiació dels dos súbdits italians que van fugir d’Espanya després del succés; es va posar en llibertat l’acusat que es va autoinculpar de la col·locació de l’artefacte explosiu en dos ocasions davant del jutge i que, després de la seva eixida, continua encara desaparegut; es va escapar un altre dels acusats, «precisament qui més llum sobre el cas va donar durant el període sumarial», i no es van investigar persones integrades o relaciona des amb el grup organitzat en què estaven inserits la majoria dels processats. Per totes aquestes causes l’Audiència Nacional14 va emparar els acusats amb el benefici del dubte, atenent el principi de presumpció d’innocència consagrat en la Constitució. Per tant, no va poder declarar-los partícips en la consumació del fet i només els va acusar de tinença d’armes i explosius. I tot i que els fets havien de considerar-se un delicte de terrorisme en grau de conspiració, aquesta qualificació va deixar d’existir amb la reforma introduïda en el Codi penal per la Llei 28/1978.

C 62

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 62

16/05/13 08:16

El Papus: una revolució satírica que va copar la crítica humorística espanyola

Els advocats d’El Papus denunciaren el jutge Alfredo Vázquez per prevaricació i en 1981 es va reobrir el sumari tancat per interessos extrajudicials. En març de 1983 l’Au diència Nacional va tornar a absoldre els acusats per «falta de proves» i els va condem nar «a penes simbòliques per la resta de delictes» (Fontes y Menéndez, 2004: 543). «Hace años, hablando con una autoridad del momento, me reveló cosas que no puedo contar, pero sí diré que muy posiblemente la inquietud de la extrema derecha y sus ganas de hacer un ajuste de cuentas con la prensa que le era más crítica, llevó a que consiguieran permiso explícito o aceptación tácita a que efectu asen un escarmiento, posiblemente de una dimensión muy inferior a lo que hizo la banda de extrema derecha de Lleida y los italianos de Stefano delle Chiaie. Yo creo que se le fue de la mano a Martín Villa», asegura Antonio Franco. Malgrat aquesta falta de diligència judicial i policial, l’increment de la tirada i la difusió va ser un oasi, ja que al mes següent, el novembre de 1977, van continuar caient. En concret, la tirada va descendir en uns 40.000 exemplars, però més greu va ser la reducció en el nombre d’exemplars difosos, 74.608 números menys llegits en tres mesos, de setembre a novembre de 1977. En aquestes dates es va produir el desmembrament de la plantilla provocat precisament per aquest augment de les xifres de tirada del número especial que es va publicar després de la bomba. Respecte a això, Oscar Nebreda explica que «ha víem advertit a Echarri i a Navarro que no volíem fer benefici de la tragèdia i ens van assegurar que no doblegarien la tirada. Però els linotipistes, amb qui passàvem molt de temps en el moment d’impressió, ens van desvelar que, després de la bom ba, El Papus va doblar la tirada. Va ser llavors quan el Gin i jo ens vam anar d’El Papus. Ens van pagar religiosament i al poc de temps ens van cridar d’El Jueves». Per la seva part, Carlos Navarro assegura que «me quedé con la boca abierta cuan do conocí la tirada. Yo siempre daba carta abierta al distribuidor para que decidiera la tirada en función de la demanda». El Jueves va eixir a la venda en novembre de 1977 amb Oscar, Gin i Ivà en plantilla, però aquest últim va tornar a El Papus i hi va continuar fins al seu tancament en 1984. Tot i la caiguda progressiva de la tirada i la difusió d’El Papus, aquesta última continua mantenint-li avantatge a El Jueves en les xifres de tirada fins quasi un any després, en concret, a l’octubre de 1978. Pel que fa a la difusió, ambdós revistes es mantenen a la par, la qual cosa pot entendre’s com una mostra de la dura competèn cia entre ambdós setmanaris, ja que persegueixen un lector semblant.15 Fins al de sembre de 1978, la difusió d’El Papus és major que la d’El Jueves en un 64 % (açò és, en nou de catorze números), però a partir de llavors la difusió d’El Jueves va començar a disparar-se fins a traure-li un avantatge de quasi 36.000 exemplars al juny de 1980. L’últim període analitzat per l’OJD és el comprés entre l’agost de 1982 i el juliol de 1983, espai de temps en què la tirada mitjana és de 59.176 exemplars i la difu sió mitjana és de 35.082. A partir de llavors, la revista sol·licita la baixa voluntària en el control de l’OJD i a l’octubre de 1984 l’editorial Amaika es declara en suspen sió de pagaments.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 63

16/05/13 08:16

MARIA IRANZO CABRERA 100.000 90.000 80.000 70.000 60.000 50.000 40.000 30.000 20.000 10.000

El Papus

78 v. 78 Ge n. 79 M ar ç7 M 9 aig 79 Ju l. 79 Se t. 79 No v. 7 Ge 9 n. 80 M ar ç8 M 0 aig 80 No

t. Se

aig

78 ç7 8 ar

v. 7

El Jueves

Gràfic 7. Difusió d’El Papus i El Jueves entre novembre de 1977 i juny de 1980

250.000 200.000 150.000 100.000 50.000

Abril

Novembre

Juny

Gener

Agost

Març

Octubre

Maig

Desembre

Juliol

Febrer

Setembre

Abril

Novembre

Juny

Gener

Agost

Març

Octubre

Maig

Desembre

Juliol

Febrer

Gràfic 8. Tirada d’El Papus entre febrer de 1974 i juliol de 1983

Per tant, la tirada i la difusió d’El Papus va marcar quatre pics en tota la seva història: març de 1976 (236.000 exemplars); juliol de 1976 (200.000), en resposta a l’expectació generada per l’eixida del primer número després de la segona sus pensió de la revista; octubre de 1977 (188.860), publicacions sorgides després de la bomba, i un petit repunt a l’octubre de 1979 (114.450), coincidint amb l’apro vació dels estatuts d’autonomia del País Basc i Catalunya.

C 64

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 64

16/05/13 08:16

El Papus: una revolució satírica que va copar la crítica humorística espanyola 250.000 200.000 150.000 100.000 50.000

Abril

Novembre

Juny

Gener

Agost

Març

Octubre

Maig

Desembre

Juliol

Febrer

Setembre

Abril

Novembre

Juny

Gener

Agost

Març

Octubre

Maig

Desembre

Juliol

Febrer

Gràfic 9. Difusió d’El Papus entre febrer de 1974 i juliol de 1983

L’atac a través d’expedients administratius i querelles Pel seu humor «salvaje en los contenidos», com ho defineix Iván Tubau (1987: 246), El Papus va patir nombrosos expedients administratius, centenars de procediments judicials, quasi mig centenar de segrestos, tres consells de guerra i dos suspensions de quatre mesos, el càstig màxim que el Ministeri d’Informació i Turisme podia imposar a una publicació per falta greu contra l’article segon de la Llei de premsa (Navarro, 1990: 5). El primer expedient administratiu del Règim Jurídic de Premsa va arribar el 13 de setembre de 197316 contra alguns articles i historietes gràfiques del setè número que publica la revista, titulat «El Masclisme» (Navarro, 1990: 14). S’hi critica l’acti tud patriarcal i masclista de la societat espanyola, alhora que s’apunta als nous corrents de pensament liberals que arriben des d’Europa occidental. Per la seva banda, el fiscal va presentar una querella davant del Jutjat Municipal número 7 de Barcelona per dos historietes, una de Ja i una altra d’Ivà. Sorprèn el fet que el fiscal va penalitzar les expressions que es refereixen a l’acte sexual, i no les que valoren positivament la violència de gènere, com aquestes: «¡Yo a mi mujer le doy cada somanta que la baldo!» i «¿Uste no la pega a la suya? Es cay que ser mu macho pacerlo». Tant els jutges municipals —hui de districte— com els de primera instància que jutgen El Papus fan palès el rebuig a la revista en cadascuna de les sentències en remarcar «el deplorable estilo de la revista y la ostentación de expresiones grose ras»,17 però asseguren no deixar-se portar per aquest sentiment a l’hora de jutjar; d’aquí, les diverses absolucions. Entre altres motius, fonamentats en doctrines del Tribunal Suprem, al·leguen que «el momento actual de la evolución de nuestras costumbres [...] el desarrollo moral, cultural y sociológico [de la comunidad] la hace inmune frente a tal hecho [que se denuncia]».18

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 65

16/05/13 08:16

MARIA IRANZO CABRERA

Figura 3. «Encuesta Papus» publicada en el número 7 d’El Papus

Així, en el juí de faltes 3/74, el jutge José Sánchez y Sánchez sentencia que «la animadversión hacia un sentido equivocado [...] no puede dañar [...] el derecho a la libertad de expresión que proclama el artículo segundo de la dicha Ley de pren sa». Però justament per aquesta incapacitat de la via judicial, anima les autoritats

C 66

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 66

16/05/13 08:16

El Papus: una revolució satírica que va copar la crítica humorística espanyola

civils a prendre una mesura molt més repressiva com és prohibir el registre i desen volupament de publicacions com la jutjada. En concret, afirma que «merece una especial atención más permanente y delicada por parte de la autoridad civil que reprimiera esas publicaciones que más que formar, deforman; que más que instru ir, impiden la formación de una conciencia social media, ponderada y válida para todas las convivencias».

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 67

16/05/13 08:16

MARIA IRANZO CABRERA

Entre els primers textos que sí que foren considerats falta d’impremta a la mo ral, els bons costums i la decència pública, penada en l’article 566, 5, del Codi pe nal, es troba la columna titulada «Turrón para ligar» de Maruja Torres. Absolta en primera instància, el Jutjat d’Instrucció número 7 de Barcelona la va condemnar a una multa de 1.500 pessetes més les costes (952 pessetes).

Figura 4. Columna de la secció «Consejos de supervivencia» del número 10 de la revista. La signa Maruja Torres sota el pseudònim de Jane The Mad

C 68

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 68

16/05/13 08:16

El Papus: una revolució satírica que va copar la crítica humorística espanyola

La revista comença a incomodar les autoritats. I, en concret, el 28 març de 1974 el delegat provincial del Ministeri d’Informació i Turisme, Juan Antonio Alberich, va dirigir per carta una primera advertència al director de la publicació, Xavier de Echarri, sobre una possible suspensió temporal de la revista. La causa era la reiteració de textos, il·lustracions i expressions «de naturaleza ordinaria, malsonante y groseras». Setmanes més tard, el 19 d’abril, va arribar la segona amonestació de suspensió. El motiu va ser la publicació de les primeres fotografies femenines en roba interior o vestit de bany, que van aparèixer en els números 22 i 23, datats en març de 1974. Tals són les crítiques que rep del règim el comte de Godó, que va haver de dei xar de sustentar-la econòmicament. Com indica el web de Tebeosfera, a partir del número 45, d’agost de 1974, El Papus passa a ser editada pel segell Amaika, pro pietat del conseller delegat Carlos Navarro,19 el director Xavier de Echarri i els dibui xants Oscar Nebreda i Jorge Ginés. Amb tot, Javier Godó, fill del comte, va conti nuar obtenint beneficis d’aquest setmanari a través d’un contracte privat, segons explica Carlos Navarro. Mentre que alguns expedients administratius es van sobreseient amb providèn cies,20 uns altres es van acumulant. «Lo hacen para que en el momento en que les

Figura 5. Portada i Papunovela del número 64, causa del primer segrest del qual tenim constància. El va ordenar el jutge titular del Jutjat d’Instrucció número 3 el 16 de gener de 1975

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 69

16/05/13 08:16

MARIA IRANZO CABRERA

moleste algo, siempre un tema político más que erótico, no tengan que esperar todo un procedimiento judicial y puedan inmediatamente cerrar la revista alegando la acumulación de expedientes», explica Carlos Navarro. Precisament, prenent com

C 70

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 70

16/05/13 08:16

El Papus: una revolució satírica que va copar la crítica humorística espanyola

a referència els vells expedients oberts a l’extra número 1 i als números 64, 66 i 73, el Consell de Ministres va dictar la primera suspensió de la revista durant quatre mesos.21

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 71

16/05/13 08:16

MARIA IRANZO CABRERA

Enginy, la millor arma contra la censura Paral·lelament a aquesta persecució administrativa i judicial, la redacció va ideant estratègies per a evitar-la. Com vaig assenyalar en l’article sobre els números que El Papus va dedicar al colp d’estat de 1981, se serveixen d’estructures basades en

Figura 6. Sistema d’escriptura inventat per Ja, mitjançant la unió de les síl·labes de les vinyetes

C 72

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 72

16/05/13 08:16

El Papus: una revolució satírica que va copar la crítica humorística espanyola

contrastos; és a dir, «la hipèrbole —l’exageració de fets reals— i la ironia —afirma cions contràries a la ideologia progressista dels autors—». Així mateix, inventen sistemes de lectura curiosos, com el de Ja, qui enumerava les vinyetes amb síl·labes en lloc de números i en anar unint-les, conforme a l’ordre lògic de les vinyetes, sorgeixen frases trencadores. També ideen sistemes d’escriptura, com el d’Antonio Franco, lletrejant la paraula que vol expressar: «Eseoigriega Beudobleerreo».22

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 73

16/05/13 08:16

MARIA IRANZO CABRERA

Figura 7. Sistema d’escriptura inventat per Antonio Franco, lletrejant les paraules que vol expressar

En aquesta línia, van enginyar un llenguatge ple d’eufemismes que estableix una comunicació codificada amb els lectors. Així, Oscar Nebreda explica que «en lloc de referir-nos literalment als obrers, parlàvem de “la palma”, i la poli eren “los cuernos negros”».

C 74

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 74

16/05/13 08:16

El Papus: una revolució satírica que va copar la crítica humorística espanyola

Conclusions Per tant, després d’aquesta anàlisi detallada de la tirada i difusió de la revista, po dem afirmar que el creixement de les vendes —en el període comprés entre juliol de 1975 i març de 1976— coincideix amb l’entrada en els fulls de la publicació de dones seminues. Per això, el naixement d’Interviú, el 22 de maig de 1976, amb les seves portades de dones nues i informació de primera mà, representa un trasllat de lectors i una caiguda de la tirada i la difusió. No obstant això, El Papus ja havia consolidat una audiència fidel, atreta per la seva particular sàtira de la societat es panyola, i va ser encara molt rendible per a l’editorial fins al juliol de 1978, amb una tirada mitjana anual de 119.242 exemplars tirats i vora 70.000 de difosos. En aquest sentit, podem afirmar que el destape lleuger d’El Papus va cobrir una demanda de la societat durant una primera etapa que arribarà fins al novembre de 1976 i es va utilitzar com a focus d’atracció a uns continguts crítics amb la dic tadura i el postfranquisme. Amb un públic ja consolidat, va canviar radicalment les seves portades, que se centraran en una crítica descarnada —molt més que en la primera vintena de números— contra els abusos del poder, en totes les seves bran ques, executiva, eclesiàstica, militar i empresarial, especialment.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 75

16/05/13 08:16

MARIA IRANZO CABRERA

Notes [1 El present treball s’inscriu en el projecte d’investigació «El humor frente al poder: la monarquía, el ejército y la iglesia a través de la comunicación satírica en la historia contemporánea de España», finançat pel Ministeri de Ciència i Innovació, CSO2011-27678. [2 Adreça de correspondència: Maria Iranzo. Departament de Teoria dels Llenguatges i Ciències de la Comunicació, Universitat de València. Av. Blasco Ibáñez, 32, 5a planta. E-46010, València, UE. [3 Fins al moment, diverses publicacions ho havien intentat, com la revista madrilenya Cucú (1944-1948); el setmanari esportiu de Barcelona El Once (1945-1965); Can Can (1963-1968), de l’editorial Bruguera; Don José (1955-1958), creada per Mingote, en eixir de La Codorniz, i Tururut (1953). Les dos publicacions que sí que li feren ombra abans d’El Papus foren dos revistes nascudes just un any abans: Hermano Lobo (1972-1976), fundada pel mentor de La Codorniz, Chumy Chúmez, però amb la meitat de pàgines que El Papus, paper de molt gramatge i un humor més intel·lectual, i Barrabàs (1972-1977), matriu del setmanari que investiguem (Conde Martín, 2005: 224-289). [4 En aquesta línia, Ricardo Martín de la Guardia (2008: 226) sosté que «el Règim les utilitzava com a mostra de pluralitat» davant l’opinió pública, ja que «totes eren obertament opositores». [5 María Luz Morán (1992: 44-53) observa que la televisió apareix, a gran distància, com el principal mitjà de comunicació a través del qual els ciutadans obtenen informació política. La informació televisiva del moment, monopolitzada per Televisión Española, es caracteritza per la simplificació i l’absència de crítica o comentari. [6 Text extret del recurs contenciós administratiu núm. 304.649 al Tribunal Suprem contra l’acord del Consell de Ministres, amb data 6 d’octubre de 1975, que va desestimar el recurs de súplica de la revista contra la resolució del mateix consell de suspendre la revista durant quatre mesos (del 5 de juliol al 25 d’octubre de 1975). [7 Segons conta un dels creadors de la revista, Oscar Nebreda, el subtítol d’El Papus —«Revista satírica y neuroasténica»— està inspirat precisament en el de la revista francesa Hara-Kiri: «Journal bête et méchant» (‘periòdic bèstia i malvat’). [8 En realitat es tracta de la mateixa revista amb els tres títols que va anar prenent. [9 Es tracta d’una fotonovel·la còmica que interpreten els membres de l’equip de redacció junt amb altres col· laboradors i que sol ser una paròdia del tema central del número.

[10 Com explicarem en línies posteriors, a partir de l’agost de 1974 l’editorial passarà a ser Amaika. [11 La resta de províncies espanyoles no arriben al 2 % de la difusió. [12 La primera suspensió de quatre mesos va durar del 5 de juliol al 25 d’octubre de 1975. [13 La segona suspensió de la revista va durar del 27 de març al 24 de juliol de 1976. [14 Va instruir el sumari en aplicació de la Llei antiterrorista. [15 Hem d’apuntar com a avantatge que aquesta nova revista del Grup Zeta compta des de l’inici amb la venda assegurada de subscripcions. En aquestes dates, l’OJD registra uns cinquanta subscriptors mensuals.

[16 Expedient núm. 2122/73 del Ministeri d’Informació i Turisme. [17 Paraules extretes de la sentència firmada pel magistrat del Jutjat d’Instrucció núm. 7, Rafael Soteras, el 22 de juliol de 1974, arran del juí verbal de faltes sobre la Llei de premsa 14/74 contra el núm. 10 de la revista El Papus.

[18 Paraules extretes de la sentència que firmà el jutge Rafael Soteras arran del juí de faltes sobre la Llei de premsa 2/74 contra la revista núm. 21.

[19 Tenia la majoria de les accions, per a desbloquejar votacions en cas d’empat. [20 El 30 d’octubre de 1974 el director general del Règim Jurídic de la Premsa dictà una providència que ordenava l’arxivament de diverses actuacions practicades.

[21 En juliol de 1979, el Tribunal Suprem va acceptar íntegrament les al·legacions d’Edicions Amaika i va declarar il· legals les decisions del Govern.

[22 Amb aquest titular denunciava la poca formació de la societat espanyola.

C 76

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 76

16/05/13 08:16

El Papus: una revolució satírica que va copar la crítica humorística espanyola

Bibliografia Llibres i articles «Admitida una querella contra el juez instructor del caso El Papus». El País (16 desembre 1980). També disponible en línea a: <http://elpais.com/diario/1980/12/16/portada/345769201_850215.html> [Consulta: 6 novembre 2012]. Carrillo, M. (2001). «El marco jurídico-político de la libertad de prensa en la transición a la democracia en España (1975-1978)». Historia Constitucional [en línia], núm. 2, p. 1-42. <http://www.historiaconstitucional.com/index. php/historiaconstitucional/article/view/119/103> [Consulta: 23 octubre 2012]. Castro, C. (2010). La prensa en la Transición española: 1966-1978. Madrid: Alianza Editorial. Colectivo Etcétera (2004). «Transició a la modernitat i transacció democràtica (de la dictadura franquista a la democràcia)». A: Rovira, M.; Vázquez, F. (coord.). Polítiques de la memòria. Barcelona: Pòrtic, p. 219-275. Conde Martín, L. (2005). El humor gráfico en España: La distorsión intencional. Madrid: APM. Fontes, I.; Menéndez, M. A. (2004). El Parlamento de papel: Las revistas españolas en la transición democrática. Madrid: APM. Gómez Mompart, J. Ll. (1988). «Los fotógrafos en la creación de la imagen del Rey de España (1974-1986)». A: LópezEscobar, E.; Orihuela, J. L. (ed.). La responsabilidad pública del periodista. Pamplona: Servicio de Publicaciones de la Universidad de Navarra, p. 507-518. — (2004). «El paper dels mitjans de comunicació». A: Rovira, M.; Vázquez, F. (coord.). Polítiques de la memòria. Barcelona: Pòrtic, p. 222-233. — (2009). «La prensa diaria en el ecosistema comunicativo de la Transición». A: Quirosa-Cheyrouze, R. Prensa y democracia: Los medios de comunicación en la Transición. Madrid: Biblioteca Nueva, p. 103-118. Iranzo, M. (2010). «Un golpe de risa. La gracia de un golpe. Análisis del golpe de estado del 23 de febrero de 1981 por la revista El Papus ». A: Bordería, E.; Martínez, F. A.; Gómez, J. LL. (ed.). La risa periodística: Teoría, metodología e investigación en comunicación satírica. València: Tirant lo Blanch, p. 183-213. Martín de la Guardia, R. (2008). Cuestión de tijeras: La censura en la transición a la democracia. Madrid: Síntesis. Martínez Gallego, F. A.; Gómez Mompart, J. Ll.; Bordería Ortiz, E. (2012). «Cultura política y humor periodístico: La Corona en las transiciones a la República (1930-31) y la Monarquía parlamentaria (1975-78)». Comunicació presentada al XII Congrés Internacional de l’Associació d’Historiadors de la Comunicació. Barcelona: UPF. Molinero, C. (ed.) (2006). La Transición, treinta años después: De la dictadura a la instauración y consolidación de la democracia. Barcelona: Ediciones Península. Morán, M. L. (1992). «Algunas reflexiones en torno a la influencia de los medios de comunicación en la formación y características de la cultura política de los españoles». REIS: Revista Española de Investigaciones Sociológicas, núm. 57: El cambio social y transformación de la comunicación, p. 37-60. Navarro, D. (1990). El Papus 1973-1985. ¡Trese año de censura! Barcelona: UAB. Quirosa-Cheyrouze, R. (2007). Historia de la Transición en España: Los inicios del proceso democratizador. Madrid: Biblioteca Nueva. Sánchez Soler, M. (2010). La Transición sangrienta. Barcelona: Ediciones Península. Soto, Á. (2005). Transición y cambio en España, 1975-1996. Madrid: Alianza Editorial. — (2007). «Continuidad, reformas y sobre todo improvisación». A: Quirosa-Cheyrouze, R. Historia de la Transición en España: Los inicios del proceso democratizador. Madrid: Biblioteca Nueva, p. 237-250. — (2009). «Sociedad civil y opinión pública: límites para la acción política democrática». A: Quirosa-Cheyrouze, R. (coord.). Prensa y democracia: Los medios de comunicación en la Transición. Madrid: Biblioteca Nueva, p. 45-62. Tebeosfera. El Papus [en línia]. <http://www.tebeosfera.com/obras/publicaciones/papus_el_elf___amaika_1973. html> [Consulta: 27 setembre 2012]. Tubau, I. (1987). El humorismo gráfico en la prensa del tardofranquismo. Barcelona: Mitre.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 77

16/05/13 08:16

MARIA IRANZO CABRERA

Documents Dues cartes signades pel delegat provincial del Ministeri d’Informació i Turisme, Juan Antonio Alberich, el 28 de març de 1974 i el 19 d’abril de 1974, respectivament, i dirigides al director d’El Papus, Xavier de Echarri. Escrit de l’editorial Amaika S.A. en resposta al Plec de càrrecs notificat pel Jutjat d’Instrucció núm. 3, firmat el 25 de gener de 1975. Expedient administratiu núm. 2122/73 del Ministeri d’Informació i Turisme contra la revista El Papus. Informes de l’OJD (de febrer de 1974 a juliol 1983). Llei 14/1966, de 18 de març, de premsa i impremta. Recurs contenciós administratiu núm. 304.649 del director Xavier de Echarri i l’editorial Amaika S.A. al Tribunal Suprem contra l’acord del Consell de Ministres, amb data 6 d’octubre de 1975, que va desestimar el recurs de súplica de la revista contra la resolució del mateix consell de suspendre la revista durant quatre mesos (del 5 de juliol de 1975 al 25 d’octubre de 1975). Sentència firmada pel magistrat del Jutjat d’Instrucció núm. 7, Rafael Soteras, el 22 de juliol de 1974, arran del juí verbal de faltes sobre la Llei de premsa 14/74 contra el núm. 10 de la revista El Papus. Sentència que signa el jutge Rafael Soteras arran del juí de faltes sobre la Llei de premsa 2/74 contra la revista núm. 21.

Entrevistes Per ordre d’aparició en el text: Carlos Navarro, Oscar Nebreda, Albert Turró, Antonio Franco, Joan Barjau, Lluís Recasens, Jordi Amorós, Enrique Ventura, Francesc Arroyo i Adolfo Usero.

C 78

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 78

16/05/13 08:16

Comunicació: Revista de Recerca i d’Anàlisi [Societat Catalana de Comunicació] http://revistes.iec.cat/index.php/TC. Vol. 30 (1) (maig 2013), p. 79-99 ISSN (ed. impresa): 2014-0304 / ISSN (ed. electrònica): 2014-0444 / DOI: 10.2436/20.3008.01.107 Data recepció: 04/07/12 Data acceptació: 10/10/12

Premsa gratuïta, un model de comunicació local Free press, a local communication model

Lluís Costa Fernández Professor titular del Departament de Filologia i Comunicació de la Universitat de Girona. lluis.costa@udg.edu

Mònica Puntí Brun1 Professora associada del Departament de Filologia i Comunicació de la Universitat de Girona. monica.punti@udg.edu

C 79

Rev de Recerca_maig 2013.indd 79

16/05/13 08:16

LLUÍS COSTA FERNÁNDEZ I MÒNICA PUNTÍ BRUN

Premsa gratuïta, un model de comunicació local Free press, a local communication model RESUM: La relació entre la premsa gratuïta no institucional i la comunicació local és molt peculiar, ja que es tracta d’un model molt característic de comunicació de proximitat, i representa la constatació que la publicitat resulta suficient per a finançar productes informatius dirigits a públics bastant definits, sempre que disposin d’un bon departament comercial i d’una distribució eficaç en la seva àrea d’influència. Aquest treball analitza l’estat de la premsa gratuïta a Catalunya, on aquest fenomen ha destacat notablement. Es fa una caracterització dels trets més rellevants d’aquest tipus de premsa i se’n repassa la història, que ha anat des de l’eufòria dels primers anys, l’expansió i la consolidació, fins a la crisi actual.

PARAULES CLAU: premsa gratuïta, premsa de proximitat, comunicació local, comunicació de proximitat, globalització, glocalització.

C Free press, a local communication model Premsa gratuïta, un model de comunicació local ABSTRACT: The relationship between non-institutional free press and local communication is quite particular since this type of press forms a very characteristic model of local communication, showing that advertising suffices to finance an information product addressed to a fairly well-defined readership as long as this product has a good advertising sales department and an effective distribution in its operating area. This paper discusses the present situation of the free press in Catalonia, where this phenomenon has been quite prominent. It points out the main features of this type of press and makes a review of its history, which runs from the euphoria of its early years and its expansion and consolidation, to the current crisis.

KEYWORDS: free press, proximity press, local communication, globalisation, glocalisation.

C 80

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 80

16/05/13 08:16

PREMSA GRATUÏTA, UN MODEL DE COMUNICACIÓ LOCAL

Introducció: la comunicació local en l’època de la globalitat En l’escenari que ha sorgit de la progressiva implementació de les tecnologies de la informació i la comunicació, cal relativitzar la dicotomia global/local, sobretot si existeix la temptació d’introduir termes d’exclusió. Són necessaris els escenaris lo cals per a les actuacions globals. Internet és un mitjà de comunicació que permet per primera vegada la comunicació entre moltes persones, a una escala global, però amb importants repercussions en els escenaris locals. A l’opinió pública —dit de manera potser més inequívoca, el receptor— li interessen, en gran mesura, les notícies locals. El consumidor d’informació vol tenir coneixement exhaustiu del seu entorn més immediat. Sens dubte, però, el terme local s’ha de considerar, avui, exclusivament en l’àmbit dels continguts, ja que el segon element que ha definit tradicionalment el concepte de local, el receptor —la cobertura—, ha transcendit l’espai físic amb la incorporació de la xarxa d’Internet. Informació local fa referència, sobretot, a uns continguts definits en termes geogràfics, socials i culturals i al tractament dels es deveniments que es produeixen en aquest marc, o d’altres però que afecten els ciutadans d’aquest territori. Es tracta d’una comunicació de servei, directa, prope ra, que ofereix els continguts més quotidians i que es retroalimenta dels seus propis receptors. La comunicació de proximitat no disposa de l’amplitud panoràmica i la diversitat de la comunicació general. No ho necessita perquè el seu àmbit de recep ció li exigeix detall i concreció, a diferència dels mitjans que han d’atendre públics més universals. És clar que el concepte local no hauria de representar l’antítesi del concepte global.2 Pensar localment i actuar globalment, aquesta és la fórmula que dóna sentit als processos comunicatius, és el que es coneix com a glocalització, un mo disme que defineix aquesta realitat. De fet, les tecnologies actuals no únicament multipliquen els espais globals, sinó que també multipliquen els espais locals. En aquesta aparent paradoxa es pot interpretar la revitalització de l’interès per la idea de local. És ben cert que la societat digital ha representat un instrument molt valu ós per al desenvolupament de la comunicació local, ja que li ha permès disposar en igualtat de condicions dels elements que, fins aleshores, eren molt exclusius de la comunicació general, o sigui de l’accés a les dades, al seu tractament i al procés tecnològic d’elaboració del producte i, finalment, de la seva difusió. El bon comu nicador és aquell que sap cercar la relació de la informació local amb contextos geogràficament més amplis, ja siguin nacionals, estatals o internacionals, aquell que investiga i interrelaciona, aquell que no el satisfà la publicació d’un simple co municat oficial o la informació oferta en una roda de premsa, i malda per interpre tar i contextualitzar la informació. Manuel Castells ha reflexionat al voltant de la necessitat d’incardinar escenaris locals per a les actuacions globals, i ha descrit Internet com a l’instrument que ha

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 81

16/05/13 08:16

LLUÍS COSTA FERNÁNDEZ I MÒNICA PUNTÍ BRUN

permès, per primera vegada, la comunicació de molts a molts en un temps escollit i a una escala global, però amb importants repercussions en els escenaris locals. De fet, resulta indispensable la participació ciutadana en l’elaboració d’informació de qualitat vehiculada des de la Xarxa. La intenció de preservar la cultura pròpia i la necessitat que té qualsevol receptor de sentir-se partícip del contingut dels mitjans que l’envolten, representa l’única arma que tenen els mitjans locals per a equipa rar-se amb la resta en el procés de globalització. I fixem-nos atentament en el fet que la globalització no ha de comportar necessàriament homogeneïtzació cultural i social. La comunicació local inserida en el context global representa, en l’època de les noves tecnologies, la confirmació d’una realitat: l’articulació i pervivència de les identitats locals i nacionals.3 Global i local constitueixen les dues cares d’una mateixa moneda. Mentre que s’han estès, de manera imparable i en els darrers anys, les xarxes que possibiliten la intercomunicació en temps real al llarg del planeta, el valor social de la informació local ha experimentat un avenç impensable. Sens dubte, vivim un canvi de paradig ma (Ramonet, 2011).

Metodologia i fonts d’informació Aquest article és fruit d’una investigació que s’ha fet en dues fases. Una primera ha estat una recerca documental exhaustiva sobre la premsa gratuïta a Catalunya. S’han utilitzat bàsicament dues fonts d’informació: la primera han estat diferents revistes especialitzades en comunicació i la segona han estat els arxius de l’Associ ació Catalana de la Premsa Gratuïta i Mitjans Digitals (ACPG). En la segona fase, s’ha fet una recerca de les diverses publicacions gratuïtes que hi ha actualment a Catalunya i se n’ha estudiat la tipologia i continguts per tal d’arribar a unes conclu sions sobre l’estat actual d’aquest tipus de premsa. L’article parteix de dues hipò tesis principals que procurarem analitzar. La primera és la constatació de com la crisi ha afectat la premsa gratuïta igual que els altres mitjans de comunicació, però que aquesta crisi no ha restat importància als projectes d’aquest sector, sinó tot el contrari: s’estan buscant noves formes per arribar al seu públic, com ara el seu salt a la Xarxa. La segona hipòtesi que es vol corroborar és que la premsa gratuïta de senvolupa un paper complementari però molt destacable en el marc del sistema informatiu de proximitat. La premsa gratuïta fa un tractament diferent dels continguts d’actualitat i tam bé una jerarquització de la informació que la diferencia de la premsa de pagament. A més, el seu disseny i organització dels temes la fa especialment atractiva per a públics com són els joves i els immigrants. Aquesta afirmació es vol demostrar a partir d’una anàlisi de continguts de diferents publicacions, tant gratuïtes com de pagament, classificades en tres grups diferents: publicacions diàries d’informació

C 82

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 82

16/05/13 08:16

PREMSA GRATUÏTA, UN MODEL DE COMUNICACIÓ LOCAL

general, publicacions diàries d’abast local i comarcal, i publicacions no diàries, en aquest cas seran setmanals, d’abast local i comarcal. Les publicacions gratuïtes que s’estudiaran seran: 20 Minutos, Qué!, Bondia Lleida, Més Tarragona - Reus - Costa Daurada, La Fura, L’Enllaç dels Anoiencs, Contrapunt, El Tot Mataró, Capgròs, Tot Sant Cugat, L’Independent de Gràcia, El Tot Badalona i Mollet a mà. Aquestes pu blicacions gratuïtes es compararan amb les publicacions de pagament següents: Ara, El Periódico, El Punt Avui, La Vanguardia, Diari Ebre, Diari de Girona, Diari de Tarragona, Regió 7, Segre, Diari de Sant Cugat, Setmanari de l’Alt Empordà, L’Eco de Sitges, Revista del Vallès, Nova Tàrrega, La Comarca d’Olot, El 3 de Vuit, Àncora i Diari de Vilanova. Bàsicament s’han analitzat les portades de les publicacions mencionades, on es pot veure la jerarquització de la informació. En el cas de les publicacions diàries s’ha fet el buidatge de les portades de la setmana del 25 al 29 de juny de 2012, mentre que pel que fa a les publicacions setmanals s’han estudiat les portades del mes de juny del mateix any. Aquesta selecció s’ha fet de forma aleatòria. Abans, però, de presentar els resultats d’aquesta investigació, es vol presentar breument la història de la premsa gratuïta i els principals autors que l’han estudiat. Es farà un recorregut històric des dels seus orígens i l’eufòria dels primers anys, passant per la seva expansió i consolidació, fins a arribar a la crisi actual. A més, es vol fer una caracterització detallada d’aquest objecte d’estudi que és la premsa gratuïta i que tan poc s’ha estudiat, sobretot pel que fa a aquelles publicacions locals i comarcals que es distribueixen gratuïtament, ja que se l’ha considerat la germana pobra de la premsa d’aquest mateix àmbit però de pagament.

La premsa gratuïta en la comunicació local El renaixement de la comunicació local a Catalunya se situa a partir de l’any 1975, després de la mort del general Franco. Es recupera una part de l’antiga i esplendo rosa tradició de premsa comarcal desenvolupada en les primeres dècades del segle xx, quan s’havia configurat la primera gran època històrica de la premsa cata lana, ja que el final de la Guerra Civil espanyola de 1936-1939 representa un tall absolut (Guillamet, 1983: 41). La relació entre la premsa gratuïta no institucional i la comunicació local és molt peculiar, ja que es tracta d’un model molt característic de comunicació de proximi tat, i representa la constatació que la publicitat resulta suficient per a finançar productes informatius dirigits a públics bastant definits, sempre que disposin d’un bon departament comercial i d’una distribució eficaç en la seva àrea d’influència. A França la premsa gratuïta va aparèixer l’any 1960, i en poc més de tres dècades la seva difusió va arribar a l’astronòmica xifra de vint-i-quatre milions d’exemplars. A la Gran Bretanya o als Estats Units d’Amèrica (EUA) la potència d’aquest model

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 83

16/05/13 08:16

LLUÍS COSTA FERNÁNDEZ I MÒNICA PUNTÍ BRUN

periodístic també és molt considerable. A l’Estat espanyol el fenomen s’introdueix d’una forma una mica més lenta, però en les darreres dècades del segle xx el seu protagonisme en el mercat de la premsa escrita, també, és indubtable, fins al punt que atrauen l’atenció de gran grups de comunicació, com el Grup Zeta, que arribà a publicar més d’una setantena de capçaleres de premsa local gratuïta, de periodi citat quinzenal o mensual, en diversos punts de la geografia estatal. Concha Edo considera que l’antecedent de la premsa gratuïta és la Feuille du Bureau d’Adresses, editada a França a partir de 1630 per Théophraste Renaudot (1586-1653). Fou ell mateix el fundador de la Gazette el 1631 i pioner de la premsa francesa. Tot i això, no serà fins al 1960 quan pren importància i es defineix la premsa gratuïta tal com la coneixem avui. Seguint Alfonso Nieto, Concha Edo també considera altres precedents en els segles xviii i xix, que agrupa en tres tipus: publicacions publicitàries, diaris subven cionats i formes indirectes de gratuïtat. Tot i aquests precedents, es considera que el concepte actual de premsa gratuïta neix als EUA a partir de l’any 1960 com a premsa alternativa i es consolida cap al 1970. Llavors aquest tipus de premsa s’estendrà també a Europa. Nieto menciona en el fragment següent les diferents característiques de la premsa gratuïta: «Des de 1970 s’observa la consolidació de publicacions editades com a alternativa a altra premsa ja existent. Juntament a l’atenció especial que presten a les informacions de política local, a l’entreteni ment i la divulgació cultural, les publicacions alternatives centren el seu interès en un punt concret: l’atracció d’anuncis locals, de petits comerciants o de professio nals. Es pot dir que són tres les característiques més destacades de les publica cions alternatives: a) la seva difusió és local; b) l’especial obstinació en la cerca d’anuncis; c) la gratuïtat, total o parcial, de l’exemplar que arriba al lector» (Nie to, 1984: 85). És en aquest punt, al voltant de 1970, quan es pot considerar el renaixement de la premsa gratuïta a l’Estat espanyol. Catalunya és el territori de més tradició en el sector de la premsa local i comarcal, tant gratuïta com de pagament. De fet, la primera publicació gratuïta de l’Estat espanyol neix precisament a Catalunya el 1969. És el setmanari Clàxon Tarragona. En aquell context històric se succeïren diversos casos d’experimentació de noves fórmules periodístiques, com recorda Jaume Guillamet: «En el decenni que va dels primers mesos del postfranquisme, el 1976, fins a la definitiva liberalització de la premsa, culminada amb la privatització dels antics diaris provincials del Movimiento, el 1983, es produeixen tota mena de provatures de nous models per a la renovació periodística» (Guillamet, 1996: 169). En els primers temps, a Catalunya, els continguts de la premsa gratuïta —inici alment poc informatius— representaven un primer contacte amb el català escrit per a moltes famílies procedents de la immigració —especialment d’Andalusia—, que agafaven la revista per consultar l’hora de l’emissió d’un programa de televisió o per consultar les ofertes de les agències immobiliàries. Per tant, un dels públics objectius d’aquest tipus de premsa eren els immigrants. Aquesta tendència s’ha

C 84

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 84

16/05/13 08:16

PREMSA GRATUÏTA, UN MODEL DE COMUNICACIÓ LOCAL

mantingut avui dia i és un públic important al qual es dirigeix. De fet, és una porta d’integració de la nova immigració i de cohesió territorial. Com ja s’ha mencionat, el 1969 es publicava el primer setmanari gratuït de Catalunya, el Clàxon Tarragona, i amb molta diligència en van aparèixer d’altres a desenes de ciutats mitjanes del país amb títols com el Sac Comercial d’Osona (1977), El Tot Mataró (1981), El Tot Badalona (1981), La Fura de Vilafranca (1982), Capgròs de Mataró (1984), El Pregó del Vallès (1984), El Pregó de Sabadell (1984), Aquí (1985), Zona Alta de Barcelona (1985), Tot Sant Cugat (1986), L’Ham de Ba nyoles (1986), Tot Cerdanyola (1987), Reclam d’Osona (1988), Revenda (1990), Reclam La Cerdanya i Alt Urgell (1992), 3 Viles (1993), Nou Palafrugell (1993), Punt de Venda Alt i Baix Empordà, la Garrotxa i El Gironès (1993) —en aquest cas, cal significar que es tracta de premsa gratuïta editada per un mitjà d’un cert abast territorial com és El Punt—, El Tot Granollers i Vallès Oriental (1993), Secundèria (1994), Pànxing Tot Cerdanya (1995), El Pregó de Terrassa (1995), Cop d’Ull (1995), el mensual Mataró Report (1996) o El Mercat de Girona (1997), per citar-ne només alguns.4 Alfonso Nieto, un dels primers autors espanyols a estudiar el sector de la prem sa gratuïta, la defineix com: «Tots aquells diaris que es distribueixen de manera gratuïta, per tant es finançaran únicament per mitjà de la publicitat i són editats per empresaris que corren un risc econòmic». Aquest mateix autor destaca que les publicacions gratuïtes ho són amb independència de la seva periodicitat i que el fet de ser gratuïtes no implica una menor qualitat o fiabilitat dels continguts, perquè la credibilitat depèn de l’editor i de la seva professionalitat. De fet, Nieto, citant Drancourt, diu: «L’èxit de les publicacions gratuïtes està íntimament vinculat a la qualitat redaccional dels diaris» (Nieto, 1984: 86). Aquest tipus de premsa local representa una alternativa a la premsa tradicional i cobreix algunes necessitats informatives que fins al moment estaven desateses. Bàsicament eren necessitats d’informació més local i pròxima als lectors. Per aquest motiu, es pot dir que és un tipus de premsa parcel·lada, territorialment i temàtica ment. Per una banda, es dirigeix a un grup de persones molt concret i adscrit a un territori determinat. Per altra banda, sorgeixen publicacions especialitzades en una temàtica concreta (mèdica, universitària, etc.); és a dir, que no només s’identi fiquen com a publicacions de caràcter local i comarcal, sinó que es dirigeixen a un públic especialitzat o professional. Per tant, el sorgiment de les publicacions gratu ïtes de caràcter local porta com a primera gran conseqüència l’increment de l’hete rogeneïtat del sector periodístic a escala local, ja que aquest tipus de publicacions són molt diverses tant en els seus àmbits de difusió com en la seva periodicitat i en els seus continguts (López, Fernández i Durán, 2002: 275). Com s’ha dit anteriorment, a Catalunya, les publicacions de premsa gratuïta han tingut des dels inicis un gran dinamisme. De fet, diversos autors reconeixen que el fenomen de la premsa gratuïta és un fenomen únic de Catalunya i per ex tensió d’Espanya.5 Aquest fet diferencial de la premsa gratuïta a Catalunya va fer

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 85

16/05/13 08:16

LLUÍS COSTA FERNÁNDEZ I MÒNICA PUNTÍ BRUN

possible que l’any 1997 sorgís l’Associació Catalana de la Premsa Gratuïta (ACPG)6 amb l’objectiu d’agrupar bona part de les publicacions gratuïtes d’àmbit local i comarcal, així com alguns dels grans diaris de distribució gratuïta. De la mà d’aques ta associació va sorgir l’Asociación Española de Prensa Gratuita (AEPG)7 l’any 2001, quan el fenomen dels diaris gratuïts començava a tenir ressò i a representar una especificitat comunicativa: «Pocs països a Europa —o inclús en el món— han viscut una revolució en la seva premsa diària impresa comparable al que va succeir a Es panya en la primera dècada del segle xxi: la circulació es va duplicar (més de 30 nous títols llançats al mercat) i milions de nous lectors i lectores van començar a consumir premsa de manera habitual» (Bakker i Berganza, 2011: 19). A cavall de l’Associació Catalana de la Premsa Gratuïta, aquesta nova premsa va anar prenent consciència periodística per a convertir-se definitivament en el mitjà de referència informativa a moltes comarques catalanes. Es podria afirmar que el model més característic de la premsa gratuïta a Catalunya és el d’un mitjà que s’ha professionalitzat, substituint en alguns casos, però bàsicament comple mentant, el paper de la premsa local tradicional, i que la seva distribució és massiva —sobretot a través de la bustiada o oferint-lo en punts estratègics de gran trànsit de passatgers, com ara el metro de Barcelona. El conjunt de publicacions de l’As sociació Catalana de la Premsa Gratuïta l’any 2006 tenia una tirada conjunta supe rior als 2.800.000 exemplars i una audiència potencial de 4,5 milions de lectors. L’ACPG és una associació molt activa en l’àmbit de la premsa gratuïta. Actualment té associades cent deu publicacions gratuïtes i noranta-set mitjans digitals. El fenomen de la premsa gratuïta va tenir el seu moment més àlgid de populari tat l’any 2000, amb l’arribada dels diaris gratuïts a Europa. El primer gran diari gra tuït d’informació general a Espanya va ser 20 Minutos,8 i un any després, el 2001, es va començar a publicar el diari Metro. L’èxit dels diaris gratuïts es va veure refor çat quan editors de premsa de pagament van treure publicacions gratuïtes. Així, Recoletos va llançar Qué!, l’any 2005 (i fou venut el 2007 a Vocento), i el grup Pla neta va llançar ADN, el 2006. Tot i el llançament d’aquestes capçaleres generalistes a Espanya, cal reconèixer que el primer diari local gratuït europeu va ser Mini Diario, que va néixer el 1992 a València. Aquesta publicació va tancar l’any 1998. Durant aquest temps hi ha hagut molts altres diaris locals gratuïts a tot Espanya. L’aparició de la premsa gratuïta, i encara més la seva consolidació, va provocar un profund neguit entre els empresaris de la premsa de pagament, en la mesura que podia esdevenir una competència directa que podria acabar substituint la premsa de pagament. El temor segurament era infundat, ja que, segons el mateix sector, els consumidors van adquirir, en alguns casos, l’hàbit d’una lectura periodística que anava més enllà del que podia oferir la premsa gratuïta i, per tant, van començar a comprar premsa convencional. El consum espanyol era molt més alt pel que fa als mitjans de televisió i ràdio, però amb l’aparició de la premsa gratuïta va augmentar l’hàbit de la lectura periodística i, en conseqüència, la compra de premsa de paga ment. A més, moltes impremtes de diaris de pagament van acollir la tasca d’impres

C 86

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 86

16/05/13 08:16

PREMSA GRATUÏTA, UN MODEL DE COMUNICACIÓ LOCAL

sió de premsa gratuïta. Tot i això, inicialment hi va haver un enfrontament públic perquè els editors de premsa de pagament consideraven la premsa gratuïta de poca qualitat i que els feia una competència deslleial quant a l’obtenció de publicitat. Alguns editors de premsa de pagament van obrir edicions de premsa gratuïta per combatre aquesta competència. D’altres van pressionar, en primer lloc, per fer que hi hagués una regulació més ferma de la distribució de premsa gratuïta9 i, en segon lloc, per tal que no s’inclogués en l’Estudi General de Mitjans (EGM). En el primer cas, es pot veure que en algunes ciutats es van regular els punts de distribu ció de la premsa gratuïta, va ser el cas de la ciutat de Santa Cruz de Tenerife o de Madrid. En el segon cas, la premsa de pagament no va poder evitar que la premsa gratuïta fos inclosa en els estudis de mitjans. A més, també hi va haver enfronta ments a l’hora que la premsa gratuïta pogués accedir al control de tirades que oferia l’Oficina de Justificació de la Difusió (OJD).10 Al final, però, l’OJD va accedir a controlar la tirada dels diaris gratuïts amb la creació d’una nova àrea de control per a les publicacions de distribució gratuïta.11 Al llarg del temps aquest enfrontament es va resoldre, ja que les dades van demostrar que la lectura de premsa gratuïta no substituïa la de pagament, sinó que eren complementàries. Per exemple, en un estudi d’Orange Media de 2007 s’ex treu com a conclusió que tres de cada quatre lectors de premsa gratuïta han llegit en l’últim mes premsa d’informació general. Per tant, llegir premsa gratuïta no exclou o substitueix el fet de llegir premsa de pagament. Tot i això, en una de les preguntes que es fa en l’estudi, es demana quin ha estat l’efecte de l’aparició de la premsa gratuïta en la lectura de premsa de pagament, i els resultats són els se güents: un 63 % llegeix la mateixa quantitat de premsa de pagament que abans, un 18 % llegeix menys premsa de pagament que abans, un 14 % segueix sense llegir premsa de pagament i un 5 % llegeix més premsa de pagament que abans. En definitiva, és cert que hi ha un 13 % menys de lectors de premsa de pagament que abans de l’aparició de la premsa gratuïta. Després de certes dificultats, entrebancs i debats, la premsa gratuïta es refermà. Va ser a inicis del segle xxi quan esdevingué un sector empresarialment fort que seguia impulsant nous mitjans en català, tant de televisió, com de ràdio, de premsa escrita i molt especialment en l’àmbit d’Internet. És, per tant, un sector clau per al desenvolupament del camp de la comunicació a Catalunya que va començar a tenir gran importància. Segons l’Informe de la comunicació a Catalunya 2005-2006, de les trenta-cinc publicacions integrades a l’Associació Catalana de la Premsa Gratu ïta el 2003, es va passar, dos anys més tard, a més de vuitanta. Pel que fa a la peri odicitat, quaranta-set eren setmanals, dinou mensuals, una bimensual, quatre quinzenals i quatre diàries. Les tipologies de la premsa gratuïta combinen produc tes únicament publicitaris o comercials amb publicacions que incorporen cada ve gada més informacions, ja siguin de serveis o d’actualitat local. La crisi econòmica es començà a manifestar amb claredat l’any 2008 i trobà com a víctima propiciatòria la premsa gratuïta, atesa la notable recessió del sector

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 87

16/05/13 08:16

LLUÍS COSTA FERNÁNDEZ I MÒNICA PUNTÍ BRUN

publicitari. La premsa ha reduït els ingressos i han desaparegut capçaleres. La difu sió o distribució de les publicacions ha baixat i també els recursos publicitaris, pa radoxalment ha augmentat el nombre de lectors, segons les dades del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura.12 Moltes publicacions també han reduït les seves plantilles, així ho constata un estudi portat a terme per l’Asociación Española de Prensa Gratuita.13 Aquest estudi es va fer a partir d’una enquesta a dos-cents qua ranta editors de premsa gratuïta en què es revela que la meitat ha reduït la seva plantilla. La causa principal d’aquestes retallades de personal ha estat la baixada d’ingressos publicitaris que ha afectat un 79 % dels editors entrevistats, i s’afirma que aquest descens ha estat d’entre el 31 % i el 50 % el 2009 respecte a l’any anterior. La cita següent de Piet Bakker i Maria Rosa Berganza Conde explica la relació entre l’índex de lectura i la crisi de la premsa: «El cas espanyol ofereix, per la seva part, un exemple inequívoc de com la crisi de la premsa i els índexs de lec tura no es troben relacionats: segons les dades de l’Estudi General de Mitjans (AIMC, 2008), la penetració dels diaris ha augmentat cinc punts en els últims deu anys, el nombre d’exemplars gratuïts distribuïts supera lleugerament la tirada de la premsa de pagament, si bé l’efecte de substitució ha estat mínim, segons els resul tats del World Press Report (World Association of Newspapers, 1996-2006)» (Mi guel, 2011: 49). En un article de Bakker s’explica que hi ha tres problemes principals que han tingut els diaris gratuïts en fer front a la crisi econòmica actual. El primer, com s’ha mencionat anteriorment, és la baixada dels ingressos publicitaris, molt relacionada amb la confiança del consumidor, la qual és menor en una situació de crisi. Un segon problema està relacionat amb la seva posició en el mercat respecte a altres competidors. «Els diaris de pagament tendeixen a diferenciar-se en termes de se lecció de l’audiència, punts de vista polítics, estratègies de preu, màrqueting i àrees de distribució», comenta Bakker. En canvi, els diaris gratuïts no tenen aquestes opcions de diferenciació, ja que tots ells tenen una distribució similar en transports públics i llocs concorreguts i, per tant, no poden competir per dirigir-se a una audi ència concreta com els interessaria als anunciants. El tercer problema que sovint tenen els diaris gratuïts és que majoritàriament no tenen darrere la protecció d’un gran grup mediàtic. Tenir un conglomerat empresarial darrere equilibra el risc i els fa menys vulnerables a les fluctuacions econòmiques. Tots aquests problemes han afectat el mercat de la premsa gratuïta: «En termes de desenvolupament de mer cat, els diaris gratuïts han desaparegut d’alguns mercats europeus, però, en gene ral, han passat a una posició menys competitiva i a un altre model comercial on la cooperació és més important que la competència. La tercera tendència sembla ser que els diaris més grans i, per tant, més forts, solen comptar amb més possibilitats de supervivència» (Bakker, 2010: 136). En el bienni 2009-2010 algunes capçaleres de premsa gratuïta han deixat el paper per a passar al format digital, com ara el setmanari Punt de Venda, les edici ons de la publicació Flash o les capçaleres de l’empresa Anuntis Segundamano SL

C 88

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 88

16/05/13 08:16

PREMSA GRATUÏTA, UN MODEL DE COMUNICACIÓ LOCAL

(Clàxon, Revenda, etc.). Altres han deixat de publicar-se, com ara el diari Aquí o les edicions d’El Pregó, o han canviat de periodicitat, com ara el Cafè amb Llet (ha passat de setmanal a mensual). Segons Piet Bakker, a Espanya la quota dels diaris gratuïts va ascendir el 2006 al 54 %, mentre que el 2009 aquesta xifra va descendir al 35 %, ja que més de la meitat dels trenta-cinc títols van tancar. En canvi, s’ha expandit notablement el grup Comunicació 21, que ja compta amb tretze edicions locals. Actualment les principals publicacions diàries, setmanals i mensuals gratuï tes locals i comarcals entre l’any 2008 i el 2010, segons l’Informe de la comunicació a Catalunya 2009-2010, són: Pànxing, El Tot Mataró i Maresme, Capgròs, Tribuna Maresme, Notícies TGN, Cafè amb Llet, Freqüència, Més Tarragona - Reus - Costa Daurada, La Fura, El Tot Badalona-Montgat-Tiana, Tot Sant Cugat, Reclam Osona - Ripollès - La Selva, Més! Osona i Bondia Lleida. L’any 2012, les notícies sobre mitjans de comunicació no són gaire positives. Quant a la premsa gratuïta cal destacar que actualment només hi ha un diari gene ralista que segueix publicant i és 20 Minutos, ja que els altres tres han hagut de tancar. Metro va ser el primer a anunciar el seu tancament i deixar de publicar-se l’any 2009, després de registrar una baixada de les seves vendes, haver d’acomia dar gran part dels seus treballadors i tancar delegacions. Metro va tancar la seva filial a Espanya i va ser el primer diari gratuït a fer-ho. El següent diari gratuït que va tancar va ser ADN, del grup empresarial Planeta, l’any 2011. Aquest tanca ment va deixar sense feina a unes seixanta persones repartides entre les redaccions de Madrid, Barcelona i València. L’últim a tancar ha estat el diari gratuït Qué!, del grup empresarial Vocento. La intenció del grup és tancar només l’edició en paper, i mantenir l’edició digital per tal de mantenir la marca. No només el tancament de publicacions i edicions ha afectat la circulació de la premsa gratuïta, sinó també el fet que els diaris que encara publiquen han retallat la seva circulació. A Espanya la circulació ha descendit més del 50 % des de 2006, de 4,9 milions a 2,2 milions. Amb dades de 2010 s’ha de dir que només quinze dels trenta-cinc diaris continuen publicant i pel que fa al nombre d’edicions només en queden cinquanta-sis de les cent tretze que hi havia.

Característiques de la premsa gratuïta Els investigadors Piet Bakker i María Rosa Berganza Conde remarquen diverses ra ons per les quals el fenomen de la premsa gratuïta sobresurt a Espanya. La premsa gratuïta és un fenomen rellevant per al país, ja que existia molt abans que es llancés el diari Metro a Estocolm l’any 1995. La primera característica, doncs, que donen Bakker i Berganza Conde és el gran nombre de capçaleres existents i la seva di versitat (nacionals i locals, d’edició matinal o vespertina, especialitzades, etc.). La segona que cal mencionar és l’alta circulació i la seva gran quota de mercat;

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 89

16/05/13 08:16

LLUÍS COSTA FERNÁNDEZ I MÒNICA PUNTÍ BRUN

l’any 2006, punt àlgid de les publicacions gratuïtes,14 la circulació va arribar a cinc milions, amb una quota de mercat del 50 %. Finalment, cal destacar el fet que els diaris gratuïts a Espanya han transformat un país caracteritzat per un alt consum de televisió en un país de lectors de premsa gratuïta. El 2007 es va marcar una fita quan el diari 20 Minutos va ser el més llegit d’Espanya amb 2,5 milions de persones lectores al dia. Els altres diaris gratuïts Qué!, Metro i ADN ocupaven la quarta, cin quena i sisena posició en el rànquing respectivament. D’acord amb Andreu Casero cal fer la distinció entre publicacions de periodici tat diària (diaris gratuïts) i les altres publicacions gratuïtes no diàries (és a dir, amb periodicitat setmanal, quinzenal o mensual, entre d’altres). Són dues concepcions lleugerament diferents, ja que els diaris gratuïts solen oferir normalment notícies d’informació general, mentre que les publicacions gratuïtes no diàries tenen un àmbit de continguts més local. Tot i això, els diaris gratuïts tenen certa vocació de proximitat, encara que el seu àmbit de distribució supera el context local i arriba a diversos municipis de l’àrea metropolitana de Barcelona. A més, apareixen cada dia de dilluns a divendres coincidint amb els dies laborables. En canvi, les publicacions gratuïtes no diàries tenen altres periodicitats i tenen una vinculació molt més clara amb la proximitat, ja que la majoria són d’àmbit local. Un tret distintiu de la premsa gratuïta, tant diària com no diària, és l’absència de confrontació política, ja que és un tipus de periodisme que aposta per temes socials i per aquells temes més pròxims al lector. Aposta per la proximitat i, en el cas dels diaris gratuïts, ho fa a través de les seves edicions locals (Sabés, 2006). En la inves tigació que s’ha fet dels continguts de la premsa gratuïta es constata la manca de confrontació política d’aquestes publicacions, cosa que contrasta amb el que fa la premsa de pagament. Si ens fixem, primerament, en les publicacions diàries gene ralistes, es pot veure que les portades analitzades de premsa gratuïta no tenen amb tanta freqüència continguts polítics com sí que els tenen les de pagament. Durant una setmana (del 25 al 29 de juny de 2012) es van analitzar les portades de diverses publicacions i es constatà que les de la publicació gratuïta Qué! no contenien cap notícia política, mentre que en les de 20 Minutos n’apareixien una com a notícia principal i tres més com a notícies secundàries. En canvi, observant els diaris gene ralistes de pagament, les notícies de política hi són més freqüents. En el diari Ara i El Punt Avui les notícies de política són els temes principals en tres de les cinc por tades estudiades i n’hi apareixen d’altres de secundàries (una més en el cas de l’Ara i quatre més en El Punt Avui). Si mirem els diaris El Periódico i La Vanguardia, els temes d’obertura de portada són més variats, només una notícia de política obre el primer i cap, el segon; en les notícies secundàries, El Periódico no n’hi té de políti ques, mentre que La Vanguardia n’hi té dues al llarg de la setmana estudiada. En segon lloc, es va fer una anàlisi de continguts de les portades de les publica cions diàries d’informació local i comarcal. En aquest cas, també es comparaven les publicacions gratuïtes amb les de pagament i es va controlar també una setmana (del 25 al 29 de juny de 2012). La dinàmica d’aquestes publicacions és certament

C 90

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 90

16/05/13 08:16

PREMSA GRATUÏTA, UN MODEL DE COMUNICACIÓ LOCAL

diferent de la de les publicacions d’informació general, ja que els continguts de les primeres fan referència al territori i en les segones els continguts són més amplis. En aquest sentit, no es detecten diferències tan significatives entre les publicacions de pagament i les gratuïtes perquè la temàtica està molt delimitada. Així, per exem ple, les publicacions gratuïtes diàries Bondia Lleida i Més Tarragona - Reus - Costa Daurada tenen com a tema principal una notícia local en portada en tres de les cinc portades analitzades, mentre que les altres dues són temes de societat. Pel que fa a les publicacions de pagament trobem la distribució següent: Diari Ebre obre dues portades amb local, dues amb societat i una amb esports; Diari Girona obre quatre portades amb local i una amb societat; Regió 7 obre quatre portades amb local i una amb esports, i Segre obre dues amb local, dues amb societat i una amb es ports. Es pot veure, doncs, que els temes més recurrents per a obrir la portada són local i societat, tant en les publicacions gratuïtes com en les de pagament. Aquesta conclusió també és vàlida per a les publicacions no diàries; en el nostre cas, les estudiades són setmanals, d’abast local i comarcal. S’han estudiat les portades dels diversos exemplars del mes de juny de 2012 per a veure’n la jerarquització dels continguts (taula 1). Un cop vista l’anàlisi de continguts i els principals temes tractats per les publica cions gratuïtes, cal remarcar que el model informatiu de tot aquest tipus de prem sa es basa en la concisió, perquè està pensada per a ser llegida ràpidament (entre vint i vint-i-cinc minuts) i la seva extensió és reduïda. A més, la característica que defineix millor aquest fenomen és la gratuïtat, fet que ha comportat un cert preju

Gratuïtes

Temàtiques

De pagament

Temàtiques

Capgròs

Local

Àncora

Local

Contrapunt

Local + Societat

Diari de Sant Cugat

Local + Societat

El Tot Badalona

Local

Diari de Vilanova

Local + Societat

El Tot Mataró

Local

El 3 de Vuit

Local + Societat

El Tot Sant Cugat

Local + Serveis

L’Eco de Sitges

Local + Serveis

L’Enllaç dels Anoiencs

Local

La Comarca d’Olot

Local

L’Independent de Gràcia

Local

Nova Tàrrega

Local

La Fura

Local + Serveis

Revista del Vallès

Local + Societat + Esports + Altres

Mollet a Mà

Local + Societat

Setmanari de l’Alt Empordà

Local + Esports + Altres

Taula 1. Publicacions setmanals d’abast local i comarcal Font: Elaboració pròpia a partir de la investigació de continguts de les portades de les publicacions setmanals d’abast local i comarcal, tant gratuïtes com de pagament. S’indiquen les temàtiques de les notícies de les portades analitzades del mes de juny de 2012.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 91

16/05/13 08:16

LLUÍS COSTA FERNÁNDEZ I MÒNICA PUNTÍ BRUN

dici, ja que el que no té un cost per al consumidor no és de qualitat ni té credibilitat: «Aquest prejudici no s’observa en altres mitjans que no són de pagament com la televisió, la ràdio o la Xarxa, però els segles de tradició del diari de pagament no es poden obviar fàcilment» (Fernández, 2002: 44). Altres característiques que presen ta aquest model comunicatiu és que afavoreix la introducció en l’àmbit publicitari d’empreses locals modestes, que difícilment podrien promocionar els seus produc tes en els mitjans tradicionals, atès el notable preu de les seves tarifes, la qual cosa no exclou que marques o empreses consolidades hagin recorregut a la premsa gratuïta per arribar a un públic no lector de premsa de pagament —són anuncis dels que s’anomenen centrals de mitjans, que distribueixen els seus paquets d’anuncis, les seves campanyes, en l’àmbit estatal—, fet que es magnifica si tenim en compte que a l’Estat espanyol poc més d’un 10 % de la població compra diaris. De fet, però, el perfil del lector de premsa gratuïta el constitueix el jove de trenta a trenta-cinc anys, de classe mitjana i mitjana-alta, amb estudis de segon grau. O si gui, des del punt de vista de la penetració publicitària, el perfil de lector és immillo rable. La publicitat del client modest centra l’atenció dels promotors dels mitjans de proximitat. Així, en l’àmbit de la premsa local —tant de pagament com gratuïta—, la publicitat dels anunciants modestos i els anuncis classificats representen dos terços dels ingressos. Es pot afirmar, doncs, que el tipus de publicitat de les publi cacions gratuïtes és certament diferent de la de la premsa convencional, ja que aquesta és principalment del sector serveis i del petit comerç de les seves zones de cobertura (Santos, 2005). És fonamental tenir en compte que la premsa gratuïta té un públic diferent del de la premsa de pagament, ja que es dirigeix a uns lectors ocasionals que no tenen l’hàbit de llegir. «D’aquesta manera, els gratuïts contribueixen a estendre l’hàbit de la lectura i faciliten als estrats socioeconòmics més dèbils l’accés a la informació impresa», segons diu Roberto de Miguel Pascual (Miguel, 2011: 45). També atrau dos públics que són fonamentals: els joves i els immigrants. El primer d’aquests públics, els joves, troba en la premsa gratuïta un format més audiovisual i multimè dia, que li agrada més. També és important el fet de la gratuïtat, ja que els joves estan acostumats a informar-se a través de mitjans gratuïts com ara la ràdio, la te levisió i Internet. La premsa gratuïta ha generat un perfil de lector diferent del de la premsa de pagament, ja que ha incorporat segments de població com són els joves «d’ambdós sexes, formats i actius, no habituats a la lectura» (Arroyo, 2006a: 1). A més, ofereixen continguts molt accessibles, de caràcter generalista i on preval l’en treteniment. Pel que fa als immigrants, la premsa gratuïta és una manera d’apren dre l’idioma del país i integrar-se en la societat. A més, però, també trobem publi cacions gratuïtes dirigides especialment a aquest públic.15 La crisi econòmica ha afectat notablement les publicacions gratuïtes, ja que aquestes són més sensibles a les fluctuacions de l’economia perquè depenen no més dels ingressos publicitaris, que és un dels primers sectors que nota les retalla des de les empreses. A més, la premsa gratuïta no només competeix per la publici

C 92

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 92

16/05/13 08:16

PREMSA GRATUÏTA, UN MODEL DE COMUNICACIÓ LOCAL

tat amb la premsa de pagament, sinó que actualment hi ha altres suports que s’emporten bona part d’aquests ingressos. Actualment, els suports que més han augmentat els seus ingressos publicitaris són Internet i les noves tecnologies, fet que repercuteix en els altres mitjans. Aquest fet representa un problema per a la premsa gratuïta, però a la llarga podria ser una oportunitat. Aquí es pot veure una esperança de supervivència de la premsa gratuïta: «L’explicació que la posició d’aquests diaris segueixi sent relativament forta es deu al fet que atrau un tipus de lectors diferents dels dels diaris de pagament. Els lectors dels diaris gratuïts són, en general bastant més joves» (Bakker, 2010: 137). És, doncs, Internet, una oportunitat per a la premsa gratuïta? Segons l’Informe de la comunicació a Catalunya 2009-2010, després que la crisi de l’economia digi tal aturés molts projectes locals a la primera meitat de la dècada, el 2009 va ser l’any de la culminació d’una recuperació de l’entusiasme per Internet en la comu nicació local. Sembla, doncs, que el futur de la premsa gratuïta es troba al món digital o, almenys, aquesta és la impressió que fa l’observació del sector de la co municació local. El nombre de mitjans digitals locals s’ha doblat en els últims anys i, en concret, es pot veure que la majoria de publicacions de premsa gratuïta han fet el salt a la Xarxa. Si s’observa el web de l’Associació Catalana de la Premsa Gratuïta i Mitjans Digitals (www.acpg.cat), es pot veure la coincidència entre les seves publicacions en paper i els seus mitjans digitals. De fet, aquesta associació ha fomentat aquesta tendència entre els seus associats i ja l’any 2008 va obrir l’Àrea Digital per facilitar la inclusió dels mitjans digitals. A l’inici es van registrar trenta mitjans digitals associats, nombre que ha crescut fins a noranta a final de 2010. Actualment ja quasi arriba al centenar de digitals. També els ingressos publicitaris cada cop més es destinen a Internet. Així ho demostren les xifres: el 2010 els ingressos publicitaris a Internet van créixer un 13,5 %, i el 2011, un 12,6 %, segons dades d’InfoAdex.16 És remarcable l’augment de mitjans digitals auditats per l’OJD Interactiva i l’augment, igual que en la prem sa, del nombre de lectors; és a dir, en aquest cas, del nombre d’usuaris únics men suals. Tot i aquest augment en el consum de mitjans de proximitat, els ingressos s’han estancat. Per aquest motiu, els editors de premsa, tant gratuïta com de pa gament, han reduït els seus recursos humans per tal de fer front a l’estancament o disminució dels ingressos publicitaris. La informació local i comarcal a Internet, però, és més valorada i s’ha consolidat la tendència a l’aparició de noves capçaleres digitals que es va iniciar el 2007. Actualment, doncs, la premsa gratuïta està treballant en la línia de millorar la seva presència a Internet i tenir el seu propi mitjà digital. Novament, cal parlar de l’ACPG, ja que està fent passos per tenir una presència destacada entre els mitjans digitals. El 2012 s’ha celebrat la 15a Assemblea17 de l’entitat, en què el principal objectiu marcat ha estat actuar com a patronal dels mitjans associats, això inclou tant les publicacions gratuïtes com els mitjans digitals.18 Una de les línies que s’ha encetat aquest any ha estat el rànquing de mitjans digitals en català, impulsat jun

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 93

16/05/13 08:16

LLUÍS COSTA FERNÁNDEZ I MÒNICA PUNTÍ BRUN

tament amb l’OJD Interactiva i Nielsen Online, per tal de potenciar la mediació de les audiències a Internet.19 Els resultats del primer rànquing mensual de mitjans digitals en català (gener 2012) demostra que els digitals de proximitat tenen una major penetració en l’audiència objectiu.20 Segons les dades del rànquing podem veure els següents deu mitjans digitals en català (en ordre descendent segons els usuaris únics mensu als): Televisió de Catalunya (1.726.406), Ara (1.045.845), El Punt Avui (543.407), Vilaweb (467.843), 324 (455.582), Nació Digital (368.925), Catalunya Ràdio (333.501), Racó Català (265.982), Diari de Girona (231.702) i Esport 3 (226.708). Podem destacar dos diaris que centren la seva informació en l’àmbit local i comar cal com són El Punt Avui i el Diari de Girona, però també dos mitjans digitals nadius com són Vilaweb i Nació Digital, que tenen vocació de proximitat, sobretot el dar rer, que té diverses edicions locals. En aquest rànquing de mitjans digitals en català també podem destacar altres projectes amb vocació de proximitat com ara Regió 7 en la dotzena posició (137.993), BTV en la tretzena (127.092), LaMalla.cat en la quinzena (81.279), Cugat.cat en la dissetena (32.729), Anoia Diari en la divuitena (28.404), Vilanova Digital en la dinovena (26.744), Reus Digital en la vint-i-unena (24.774), Capgròs en la vint-i-dosena (24.433) i L’Empordà.info en la vint-i-tresena (23.855). Aquestes dades demostren que també a Internet triomfa la informació local i comarcal. De fet, com ja s’ha dit, la globalització ha fomentat més espais de proxi mitat i a la Xarxa és on més ho podem veure. Per tant, la premsa gratuïta té una oportunitat a Internet que haurà de saber aprofitar.

Conclusions: Internet, una oportunitat per a la premsa gratuïta? Actualment, local no és el terme contrari a global, sinó que són dos termes que s’interrelacionen. Són dues cares d’una mateixa moneda. De fet, amb les noves tecnologies tenim més espais globals, però també més espais locals. La relació en tre ambdós termes és precisament descrita amb la paraula glocalització. Amb la globalització s’ha revitalitzat l’interès per la informació més local. Així, doncs, la comunicació local ha esdevingut un concepte important en la nostra societat. Dins d’aquesta podem trobar-hi la premsa gratuïta, un model de comunicació local. El renaixement de la premsa gratuïta es pot situar al voltant de 1970, quan comencen a editar-se publicacions d’aquest tipus. Catalunya és un dels territoris en què és més característica la premsa local i comarcal i és on més es desenvolupa la comunicació de proximitat. També hi podem incloure aquí les publicacions gratuï tes de les quals hem parlat en aquest article. Un model que s’ha anat professiona litzant al llarg del temps, tot i que inicialment era un model poc informatiu. A més,

C 94

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 94

16/05/13 08:16

PREMSA GRATUÏTA, UN MODEL DE COMUNICACIÓ LOCAL

és un tipus de premsa alternativa que sorgeix per a cobrir necessitats que no esta ven cobertes. El moment àlgid de la premsa gratuïta és al voltant de l’any 2000, quan comen cen a sorgir publicacions amb una periodicitat diària, és a dir els diaris gratuïts. Fins aquest moment les publicacions gratuïtes tenien periodicitats no diàries (setma nals, quinzenals, mensuals, etc.). A partir del 2000, doncs, el fenomen de la prem sa gratuïta esdevé més popular perquè neixen diaris gratuïts com 20 Minutos, Metro, Qué! i ADN, encara que ja feia anys que aquest tipus de premsa havia nascut a Catalunya i a l’Estat espanyol. És en aquest país un fenomen característic, perquè s’hi troben un gran nombre de capçaleres i molta diversitat, una alta circu lació i quota de mercat, i ha produït un canvi en el consum de mitjans de comuni cació, ja que ha elevat l’índex de lectura. Dins del sector de la premsa gratuïta cal fer una distinció entre les publicacions diàries i les no diàries (tenen altres periodicitats) perquè tenen algunes diferències, però també algunes semblances. Totes destaquen en l’àmbit local, busquen el con tingut més pròxim al lector, encara que els diaris gratuïts sovint tenen continguts d’àmbit més ampli, informació general, perquè se solen distribuir en grans ciutats i àrees metropolitanes. Ambdós tipus eviten la confrontació política i es decanten per temes socials. A més, són models de premsa que destaquen per la concisió i la brevetat, i es caracteritzen bàsicament per la seva gratuïtat. El tipus de publicitat que solen contenir és de proximitat; és a dir, s’hi anuncien empreses locals modes tes. Una característica també comuna és el perfil de lector; per una banda, trobem un lector jove i, per l’altra, un lector immigrant. El bienni 2005-2006 va ser molt propici per a la premsa gratuïta; de fet, va ser el seu moment de màxima esplendor, amb una gran quota de mercat, moltes cap çaleres que publicaven i un alt índex de lectors. El 2008, però, es va començar a notar la crisi econòmica que encara tenim avui. La recessió del sector publicitari va fer disminuir notablement els ingressos per aquest concepte i qui més ho va notar foren els mitjans de comunicació que en depenien. Ha estat el cas de la premsa gratuïta que ha hagut de reduir tirades, plantilles i, fins i tot, s’han hagut de tancar capçaleres. Un exemple clar d’aquesta tendència ha estat el tancament de tres dels quatre grans diaris gratuïts espanyols (Metro, Qué! i ADN). Fent un cop d’ull a les xifres d’ingressos publicitaris per suports es pot veure que on més augmenten és a Internet. Per aquest motiu, la majoria d’editors de premsa gratuïta han fet el salt a la Xarxa perquè hi veuen una oportunitat. De fet, durant la crisi molts projectes digitals locals s’havien aturat, però a partir del 2009 sembla que s’està recuperant l’entusiasme per Internet en la comunicació local. Així, doncs, potser el futur de la premsa gratuïta s’escriurà en digital.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 95

16/05/13 08:16

LLUÍS COSTA FERNÁNDEZ I MÒNICA PUNTÍ BRUN

Notes [1 Adreça de correspondència: Mònica Puntí. Departament de Filologia i Comunicació, Universitat de Girona. Pl. Ferrater Mora, 1. E-17071, Girona, UE. [2 Vegeu X. López García (2008), Ciberperiodismo en la proximidad, Sevilla, Comunicación Social, en què es fa una revisió del concepte local en relació amb la globalitat i el modisme glocalització. Especialment interessant resulta llegir el capítol 1, «Una revisión interdisciplinar del concepto de “local”». [3 Vegeu M. Castells (2009), Comunicació i poder, Barcelona, UOC, i, sobretot, el capítol «La comunicació en l’era digital», p. 93-208.

[4 Actualment encara s’editen algunes d’aquestes publicacions gratuïtes. Moltes s’integren dins l’Associació Catalana de la Premsa Gratuïta i Mitjans Digitals (ACPG). Es poden consultar aquests títols al web de l’Associació: www. acpg.cat. Hi ha algunes publicacions, però, que per diversos motius ja han tancat.

[5 Així ho va reconèixer l’investigador especialitzat en premsa gratuïta Piet Bakker en les Segones Jornades Internacionals de Premsa Gratuïta organitzades per l’ACPG. Es pot veure una crònica d’aquestes jornades en la notícia que va publicar el portal Capgròs.com: Capgròs.com (2006), «La premsa gratuïta organitza unes jornades internacionals» [en línia], <http://www.capgros.com/noticies/detall.asp?id_noticia_portal=10493&sec=71> (consulta: 4 juliol 2012). [6 Actualment aquesta associació ha canviat lleugerament el seu nom. Quan es va crear el 1997 era l’Associació Catalana de la Premsa Gratuïta (ACPG). Avui el seu nom complet és Associació Catalana de la Premsa Gratuïta i Mitjans Digitals (ACPG). Aquest canvi de denominació es va produir l’any 2010 per tal de poder incloure dins l’Associació els mitjans digitals, a més de continuar agrupant les publicacions gratuïtes, encara que ja el 2008 s’havia creat l’Àrea Digital. Tot i aquest canvi de denominació, les sigles no han canviat i es conserven com a ACPG. Es pot veure aquesta informació del canvi de denominació en la notícia següent: ACPG (2010), «Els 140 editors assistents a l’Assemblea de l’ACPG aproven el canvi de nom per adaptar-se a la nova realitat de l’entitat» [en línia], <http://www.acpg.cat/ noticies/detail.php?id=588&nwl=31> (consulta: 4 juliol 2012). [7 Més informació sobre l’Asociación Española de Prensa Gratuita (AEPG) al seu web: http://www.aepg.es. [8 Inicialment, l’any 2000 el diari gratuït 20 Minutos va començar a circular a la capital d’Espanya amb el nom de Madrid y M@s. El mateix any va obrir una delegació a Barcelona. El 2001 el grup publicitari noruec Schibsted va comprar-ne la majoria d’accions i va canviar-ne el nom. A més, va introduir el disseny de les altres capçaleres que el grup tenia a Alemanya i Suïssa.

[9 El Mundo (2008), «Madrid limita el número de repartidores de periódicos gratuitos en la calle» [en línia], <http:// www.elmundo.es/elmundo/2008/06/05/comunicacion/1212688481.html> (consulta: 4 juliol 2012); El País (2002), «Prohibido el reparto de periódicos gratuitos en los transportes públicos» [en línia], <http://elpais.com/ diario/2002/05/16/madrid/1021548260_850215.html> (consulta: 4 juliol 2012). [10 El País (2003), «Competencia expedienta a la OJD por poner trabas al diario 20 minutos» [en línia], <http://elpais. com/diario/2003/11/18/sociedad/1069110008_850215.html> (consulta: 4 juliol 2012); El Mundo (2002), «El diario Metro anuncia acciones legales contra OJD por las sanciones a la prensa gratuita» [en línia], <http://www.elmundo. es/elmundo/2002/10/10/sociedad/1034243344.html> (consulta: 4 juliol 2012); El País (2003), «El diario gratuito 20 minutos retira su demanda contra la OJD» [en línia], <http://elpais.com/diario/2003/11/09/sociedad/1068332405 _850215.html> (consulta: 4 juliol 2012). [11 El Mundo (2004), «OJD cambia de nombre» [en línia], <http://www.elmundo.es/elmundo/2004/07/01/ comunicacion/1088684143.html> (consulta: 4 juliol 2012); El Mundo (2004), «La OJD se reestructura con una nueva división que controlará la distribución de la prensa gratuita» [en línia], <http://www.elmundo.es/elmundo/2004/ 10/19/comunicacion/1098197228.html> (consulta: 4 juliol 2012).

[12 Moragas i Spà et al. (2011). [13 El Mundo (2009), «La mitad de los editores de prensa gratuita han reducido su plantilla» [en línia], <http://www. elmundo.es/elmundo/2009/09/15/comunicacion/1253022272.html> (consulta: 4 juliol 2012).

[14 El País (2006), «Las publicaciones gratuitas en Europa crecieron un 60 % en 2006» [en línia], <http://elpais.com/ diario/2006/10/27/sociedad/1161900013_850215.html> (consulta: 4 juliol 2012).

[15 PRNoticias (2008), «El 14 % de los lectores de diarios gratuitos son inmigrantes» [en línia], <http://www. prnoticias.com/index.php/home/59/10021672-el-14-de-los-lectores-de-diarios-gratuitos-son-inmigrantes-> (consulta: 4 juliol 2012).

C 96

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 96

16/05/13 08:16

PREMSA GRATUÏTA, UN MODEL DE COMUNICACIÓ LOCAL [16 Es pot veure una anàlisi de les dades de la inversió publicitària del 2010 a la notícia següent: Marketing Directo (2010), «InfoAdex: la inversión publicitaria en España ha crecido un 3,5 % en el primer semestre de 2010» [en línia], <http://www.marketingdirecto.com/actualidad/publicidad/la-inversion-publicitaria-en-espana-ha-crecido-un -35-en-el-primer-semestre-de-2010/> (consulta: 4 juliol 2012). I les dades del 2011: Marketing Directo (2012), «InfoAdex: la inversión publicitaria en España cayó un 6,5 % en 2011» [en línia], <http://www.marketingdirecto.com/ actualidad/publicidad/el-mercado-publicitario-espanol-cayo-un-65-en-2011-segun-el-estudio-infoadex/> (consulta: 4 juliol 2012). [17 Es pot trobar més informació sobre la 15a Assemblea de l’ACPG a la notícia que hi ha al seu web: ACPG (2012), «L’ACPG encara el futur en el seu 15è aniversari» [en línia], <http://www.acpg.cat/noticies/detail.php?id=914> (consulta: 4 juliol 2012).

[18 Comunicació21 (2012), «L’ACPG actuarà com a patronal dels mitjans associats» [en línia], <http://comunicacio21. cat/2012/06/l%E2%80%99acpg-actuara-com-a-patronal-dels-mitjans-associats/> (consulta: 4 juliol 2012).

[19 Comunicació21 (2012), «Es presenta un rànquing per visualitzar la força dels digitals en català» [en línia], <http:// comunicacio21.cat/2012/02/es-presenta-un-ranquing-per-visualitzar-la-forca-dels-digitals-en-catala/> (consulta: 4 juliol 2012).

[20 Comunicació21 (2012), «Els digitals de proximitat tenen una major penetració en l’audiència objectiu» [en línia], <http://comunicacio21.cat/2012/03/els-digitals-de-proximitat-tenen-una-major-penetracio-en-l%E2%80%99audiencia -objectiu/> (consulta: 4 juliol 2012).

Bibliografia Arroyo Cabello, María (2006a). «Impacto de la prensa gratuita en los jóvenes: algunas claves del fenómeno mediático» [en línia]. A: XXI Congreso Internacional de Comunicación CICOM: Los jóvenes y el nuevo escenario de la comunicación (Pamplona: Universidad de Navarra. Facultad de Comunicación). <http://www.unav.es/fcom/ cicom/2006/docscicom/2_ARROYO_CABELLO.pdf> [Consulta: 4 juliol 2012]. — (2006b). «La prensa gratuita: ¿un nuevo modelo informativo?». A: Actas III Congreso Internacional de Prensa y Periodismo Especializado (historia y realidad actual) (Guadalajara).

Associació Catalana de la Premsa Gratuïta 1997-2007: ACPG 10 anys. La força d’un gran mitjà. [Barcelona]: ACPG, 2007. Bakker, Piet (2010). «Los periódicos gratuitos después de la crisis». Infoamérica: Iberoamerican Communication Review, núm. 2, p. 129-138. També disponible en línia a: <http://www.infoamerica.org/icr/n02/bakker.pdf> [Consulta: 4 juliol 2012]. Bakker, Piet; Berganza Conde, María Rosa (2011). «El escenario de los medios impresos en España durante los últimos diez años». A: Berganza Conde, María Rosa; Hoyo Hurtado, Mercedes del; Chaparro Domínguez, María Ángeles (coord.). Desarrollo y características de los diarios gratuitos en España: Análisis cuantitativo de las principales cabeceras. Madrid: Dykinson, p. 19-30. Ballesteros, Cecilia (2004). «¿Quién teme a la prensa gratuita?». Cuadernos de Periodistas, núm. 1, p. 30-38. Casero Ripollés, Andreu (2002). «Diarios gratuitos: la calidad informativa en tela de juicio». Revista Latina de Comunicación Social [en línia] [La Laguna, Tenerife: Universidad de La Laguna], núm. 50. <http://www.ull.es/ publicaciones/latina/2002/latina50mayo/5011casero.htm> [Consulta: 4 juliol 2012]. Castells, Manuel (2001). La galaxia Internet: Reflexiones sobre Internet, empresa y sociedad. Barcelona: Areté. — (2009). Comunicació i poder. Barcelona: UOC. Corominas Piulats, Maria; Moragas i Spà, Miquel de; Guimerà i Orts, Josep Àngel (ed.) (2005). Informe de la comunicació a Catalunya 2003-2004. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona. Servei de Publicacions. Sumari disponible en línia a: <http://www.portalcomunicacion.com/informe_07/20032004/esp/int.asp> [Consulta: 4 juliol 2012]. Costa, Lluís (2009). La comunicació local. Barcelona: UOC.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 97

16/05/13 08:16

LLUÍS COSTA FERNÁNDEZ I MÒNICA PUNTÍ BRUN Edo, Concha (2004). «La prensa gratuita se abre paso entre los medios de información general». Sala de Prensa [en línia], núm. 65. <http://www.saladeprensa.org/art539.htm> [Consulta: 4 juliol 2012]. — (2005). «El éxito de los gratuitos hace más visible la crisis de la prensa diaria de pago». Estudios sobre el mensaje periodístico [en línia], núm. 11. <http://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=1371935> [Consulta: 4 juliol 2012]. Fernández Beltrán, Francisco (2002). «¿Los periódicos gratuitos tienen futuro?». Chasqui, núm. 80, p. 40-45. També disponible en línia a: <http://redalyc.uaemex.mx/pdf/160/16008008.pdf> [Consulta: 4 juliol 2012]. Flores Vivar, Jesús M.; Mirón, Luis M. (2009). Prensa gratuita y calidad informativa: Innovaciones tecnológicas, retos y perspectivas en los medios gratuitos. Apuntes y propuestas de metodologías y estándares de calidad para un nuevo modelo informativo. Madrid: FIEC. García-Alonso, Pedro (1993). «Evolución de la prensa gratuita (1990-1992)». Comunicación y Sociedad [Pamplona: Universidad de Navarra], vol. vi, núm. 1 i 2, p. 127-133. També disponible en línia a: <http://www.unav.es/fcom/ comunicacionysociedad/es/articulo.php?art_id=242> [Consulta: 4 juliol 2012]. Guillamet, Jaume (1983). La premsa comarcal: Un model català de periodisme popular. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. — (1996). Premsa, franquisme i autonomia: Crònica catalana de mig segle llarg (1939-1995). Barcelona: Flor del Vent. Guimerà i Orts, Josep Àngel (2004). «La comunicació local com a escenari de la diversitat cultural: el cas de Catalunya». Comunicació presentada al diàleg «Diversitat cultural i comunicació» (Barcelona: Fòrum Universal de les Cultures Barcelona 2004). Disponible en línia a: <http://www.portalcomunicacion.com/dialeg/paper/pdf/154_guimera. pdf> [Consulta: 4 juliol 2012]. López García, Xosé (2008). Ciberperiodismo en la proximidad. Sevilla: Comunicación Social. López Lita, Rafael; Fernández Beltrán, Francisco; Durán Mañes, Ángeles (ed.) (2002). La prensa local y la prensa gratuita. Ponències presentades al I Congreso de Comunicación Local. Castelló de la Plana: Universitat Jaume I. — (2007). Nuevas tendencias en la prensa local. Ponències presentades al VI Congreso de Comunicación Local. Castelló de la Plana: Universitat Jaume I. Market AAD (2003). «Estudi sobre el mercat de la premsa gratuïta a Catalunya». [Barcelona]: ACPG.

Medios locais e prensa gratuíta: XIII Xornadas de Comunicación Interdepartamental da Xunta de Galicia: Vilalba, 23 e 24 de novembro de 2002 (2003). [Galícia]: Xunta de Galicia. Presidencia. Secretaría Xeral para as Relacións cos Medios Informativos. Miguel Pascual, Roberto de (2011). «El perfil de la audiencia de gratuitos y su papel ante la crisis económica». A: Berganza Conde, María Rosa; Hoyo Hurtado, Mercedes del; Chaparro Domínguez, María Ángeles (coord.). Desarrollo y características de los diarios gratuitos en España: Análisis cuantitativo de las principales cabeceras. Madrid: Dykinson, p. 45-52. Moragas i Spà, Miquel de [et al.] (ed.) (2007). Informe de la comunicació a Catalunya 2005-2006. Bellaterra: UAB. Universitat Autònoma de Barcelona. També disponible en línia a: <http://www.portalcomunicacion.com/ informe_07/esp/content.asp?informe_seccio_id=1> [Consulta: 4 juliol 2012]. — (2009). Informe de la comunicació a Catalunya 2007-2008. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona. Institut de la Comunicació. També disponible en línia a: <http://www.portalcomunicacion.com/informe09/> [Consulta: 4 juliol 2012]. — (2011). Informe de la comunicació a Catalunya 2009-2010. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona. Institut de la Comunicació; [Barcelona]: Generalitat de Catalunya. També disponible en línia a: <http://incom.uab.cat/ informe/content.asp?id_seccio=21> [Consulta: 4 juliol 2012]. Nieto, Alfonso (1984). La prensa gratuita. Pamplona: Eunsa. Orange Media (2007). «Exprimiendo la prensa gratuita» [en línia]. <http://recursos.anuncios.com/files/129/82.ppt> [Consulta: 4 juliol 2012]. Pescador, Mercedes (2006). «Auge y debilidad de la prensa gratuita en España: ¿Quién teme a los gratuitos?». A: Dosdoce.com [en línia]. <http://www.dosdoce.com/articulo/opinion/2779/auge-y-debilidad-de-la-prensa -gratuita-en-espana-quien-teme-a-los-gratuitos/> [Consulta: 4 juliol 2012].

C 98

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 98

16/05/13 08:16

PREMSA GRATUÏTA, UN MODEL DE COMUNICACIÓ LOCAL Ramonet, Ignacio (2011). La explosión del periodismo. Madrid: Clave Intelectual. Sabés Turmo, Fernando (2006). «Crece la prensa gratuita». Chasqui, núm. 95, p. 52-55. També disponible en línia a: <http://redalyc.uaemex.mx/pdf/160/16009511.pdf/> [Consulta: 4 juliol 2012]. — (2008). «La prensa gratuita en España: análisis morfológico comparativo de las publicaciones 20 Minutos, Metro, Qué! y ADN». Doxa Comunicación, núm. 7, p. 83-108. També disponible en línia a: <http://www.humanidades. uspceu.es/pdf/Articulo5LaprensagratuitaenEspana.pdf> [Consulta: 4 juliol 2012]. Santos Díez, M. Teresa (2005). «La prensa gratuita se expande en España». Telos, núm. 63. També disponible en línia a: <http://sociedadinformacion.fundacion.telefonica.com/telos/articulotribuna.asp@idarticulo=3&rev=63.htm> [Consulta: 4 juliol 2012]. — (2007). El auge de la prensa gratuita en España. [Bilbao]: Universidad del País Vasco. Servicio Editorial. Vinyals, Manel (2007). «Radiografía de la prensa gratuita. 25 y 26 de octubre de 2006, II Congreso Internacional de Prensa Gratuita, Fórum de las Culturas, Barcelona (España)». Anàlisi [Barcelona], núm. 35, p. 239-244. També disponible en línia a: <http://ddd.uab.cat/pub/analisi/02112175n35p239.pdf> [Consulta: 4 juliol 2012].

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 99

16/05/13 08:16

Rev de Recerca_maig 2013.indd 100

16/05/13 08:16

Comunicació: Revista de Recerca i d’Anàlisi [Societat Catalana de Comunicació] http://revistes.iec.cat/index.php/TC. Vol. 30 (1) (maig 2013), p. 101-119 ISSN (ed. impresa): 2014-0304 / ISSN (ed. electrònica): 2014-0444 / DOI: 10.2436/20.3008.01.108 Data recepció: 10/07/12 Data acceptació: 20/09/12

Jordi Hernández Piferrer1 Llicenciat en història i periodisme i doctorand en ciències humanes i de la cultura de la Universitat de Girona. totipiferrer@hotmail.com

C 1 01

Rev de Recerca_maig 2013.indd 101

16/05/13 08:16

JORDI HERNÁNDEZ PIFERRER

La premsa i el poder en l’àmbit local: dinàmiques comunicatives en la cobertura informativa de la variant de Sant Daniel Press and authority in the local sphere: Communication dynamics in the press coverage of the building of the Sant Daniel Road RESUM: Aquest article analitza la relació entre els mitjans de comunicació escrits i el poder municipal en l’àmbit local durant el procés de negociació, aprovació i construcció de la variant de la Nacional II per la vall de Sant Daniel a Girona. A través de l’anàlisi de la cobertura de la premsa escrita observarem la relació informativa que s’estableix entre el periodista local i la font municipal, i com evolucionen els fluxos informatius. Alhora, observarem com evoluciona l’agenda mediàtica i com progressivament hi accedeixen moviments i sectors socials tradicionalment exclosos dels mitjans. També analitza les estratègies desenvolupades pels moviments ecologistes per a consolidar-se com a actor informatiu i com la seva pressió mediàtica influeix en la configuració de l’agenda política.

PARAULES CLAU: infraestructures, periodisme local, ajuntament, dinàmiques informatives, establiment de l’agenda, opinió pública.

C Press and authority in the local sphere: Communication dynamics in the press coverage of the building of the Sant Daniel Road La premsa i el poder en l’àmbit local: dinàmiques comunicatives en la cobertura informativa de la variant de Sant Daniel ABSTRACT: This paper studies the relationship in the local sphere between written communication media and the municipal authority during the negotiation, approval and building of the bypass of National Road No. 2 through Sant Daniel valley in Girona province. A study of the coverage of the written press sheds light on the relationship between local journalists and the municipal information source, and on how information flows developed. This paper also looks at the strategies unfolded by ecologist movements to consolidate themselves as an information actor and at how their media pressure influenced the political agenda.

KEYWORDS: infrastructures, local journalism, local authority, news dynamics, agenda setting, public opinion.

C 102

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 102

16/05/13 08:16

LA PREMSA I EL PODER EN L’ÀMBIT LOCAL

1. Introducció La construcció de la variant de la Nacional II per la vall de Sant Daniel va ser la gran operació urbanística a la ciutat de Girona durant la segona meitat del segle xx. Fins a la construcció d’aquesta infraestructura el trànsit rodat que circulava per la Naci onal II travessava el centre de la ciutat. L’augment del volum de vehicles, especial ment a partir dels anys seixanta, havia convertit en prioritari el desviament de la carretera per fora del casc urbà. Prioritat que recolliren les successives administra cions municipals tant en l’etapa final del franquisme com al començament de la democràcia. Una infraestructura d’aquestes característiques havia de tenir nom broses conseqüències urbanístiques per a Girona. No és d’estranyar, doncs, que el procés de negociació, aprovació i construcció de la variant de la Nacional II es convertís en un dels grans temes periodístics a la ciutat durant més de deu anys. En un marc com el català, amb un fort protagonisme de la premsa comarcal (Guillamet, 1983), es fa necessària l’anàlisi de la relació entre el periodisme i el poder polític en un marc geogràfic i sociològic reduït a través de les informacions periodístiques. El present article és un resum d’un treball de final de màster (TFM) en el qual s’han analitzat textos periodístics informatius i d’opinió publicats sobre la variant de Sant Daniel entre els anys 1983 i 1993 a El Punt i el Diari de Girona. Una anàlisi que ens ha permès observar les relacions informatives que s’establiren entre els dos diaris gironins i el poder municipal, amb l’alcalde de Girona, Joaquim Nadal, una font activa i amb voluntat de control sobre el procés comunicatiu, al capdavant. Alhora, observarem com els moviments ecologistes contraris a la infra estructura accedeixen als mitjans de comunicació i aconsegueixen convertir-se en actors informatius capaços d’influir en el conjunt de temes que els diaris tindran en consideració i que acabaran configurant la realitat mediàtica que es trasllada a la ciutadania. En definitiva, volem observar a través de les notícies publicades els mecanismes que governen la generació d’informacions periodístiques i les relacions comunica tives entre els diaris i el poder polític en l’àmbit local. En aquest sentit, els mitjans de comunicació, com a elements que ajuden a configurar la nostra visió del que passa al món, també en l’entorn local, defineixen l’agenda dels representants polí tics i els temes que tractaran en el pla informatiu? O, en canvi, és el poder polític qui estableix l’agenda informativa dels mitjans i condiciona el seu criteri informa tiu? O les relacions d’influència són bidireccionals?

2. Els mitjans i els seus efectes Un dels pares de la teoria de l’establiment de l’agenda (en anglès, agenda setting), Maxwell McCombs, afirma que «el público echa mano de esas pistas de relevancia

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 103

103

16/05/13 08:16

JORDI HERNÁNDEZ PIFERRER

[les notícies i la seva jerarquització] que le dan los medios para organizar su propia agenda y decidir de este modo, cuáles son los temas más importantes. Y a base de tiempo, esos temas donde las informaciones han puesto el acento se vuelven tam bién los más importantes en la consideración pública» (McCombs, 2006: 25). Mc Combs conclou que d’aquesta manera l’agenda dels mitjans informatius s’acaba transformant en l’agenda pública, entesa com el conjunt de temes que el públic té en consideració. Aquest poder d’establir el que és rellevant per a la ciutadania, entesa com a cos públic amb llibertat de reunió i de publicació de les seves idees (Habermas, 1964), condiciona la seva atenció i eventualment la seva acció i consti tueix el nivell inicial en la formació de l’opinió pública (McCombs, 2006). El perio disme és un eix central de les societats democràtiques perquè genera coneixement, i el coneixement és a la base de l’acció (Diezhandino, 2007). Tanmateix, altres teo ries, com la dels «efectes limitats», proposen una interpretació contrària en relació amb la influència dels mitjans. Davant del poder mediàtic les persones seleccionem els missatges en funció de comportaments, usos i gratificacions, valors, creences o ideologies. En aquest cas ens trobaríem davant d’un públic actiu capaç de contra restar la influència dels mitjans. En el procés de construcció de la variant de Sant Daniel, la configuració d’un estat d’opinió no va ser impulsada només pel que es publicava als mitjans, ja que en un procés d’aquestes característiques no només hi pot intervenir la premsa. Hem de tenir present l’entorn social, el nivell educatiu i els condicionants econò mics i culturals sobre els quals operen els mitjans, entre altres aspectes... Tots aquests processos complexos conflueixen en la creació d’un estat d’opinió deter minat en la ciutadania. Una ciutadania que no és un cos autòmat incapaç de de senvolupar opinions complexes si no és a través de les informacions ofertes pels diaris. Tot i això, coincidim amb McCombs en el fet que els mitjans se situen en un punt central en el procés de creació de l’agenda pública. En aquest sentit, seguim l’argumentació de Jürgen Habermas, que considera que l’esfera pública va patir una transformació estructural als segles xix i xx. En comptes d’estar constituïda pels individus reunits com a públic, va passar a estar formada per interessos privats i per un estat expandit (Habermas, 1989). Els nous mitjans de comunicació van caure sota la influència de les relacions públiques i de les grans empreses: «propi ciaban la apatía del consumidor, presentaban la política como un espectáculo y ofrecían un pensamiento de conveniencia, preenvasado. Los medios de comunica ción, en resumen, dirigían al público más que expresaban la voluntad del público» (Curran, 2003: 56). Creiem que aquest enfocament és vàlid per a les grans corpo racions mediàtiques, però també per als mitjans locals. Hem de tenir presents les pressions i limitacions que als anys vuitanta feien (i encara fan) que els mitjans de comunicació gravitessin al voltant dels centres del poder. Una és la possibilitat d’accedir a les notícies. Les característiques de la feina en un diari, amb hores de tancament estrictes i amb poc temps per a elaborar la informació, feien que els mateixos professionals optessin per aquells canals més àgils, eficients i amb credi

C 104

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 104

16/05/13 08:16

LA PREMSA I EL PODER EN L’ÀMBIT LOCAL

bilitat per a obtenir les informacions. Desenvolupant una via de comunicació inter na i fluida amb els mitjans de comunicació, les institucions no només podien influ ir en els temes que es publicaven, sinó també en com s’enfocaven les notícies. El desenvolupament de les relacions públiques corporatives i governamentals i el creixement dels departaments de comunicació, especialment a partir dels anys vuitanta, indiquen la voluntat de les institucions de generar notícies per a controlar el flux informatiu i, en darrera instància, augmentar el seu poder d’influència en la societat. En definitiva, aproximar-se a la qüestió dels efectes dels mitjans de comunicació sobre l’opinió pública gironina en el cas de la vall de Sant Daniel és una qüestió complicada. I és que les teories que han intentat explicar els efectes dels mitjans han partit de la premissa que aquest poder és fàctic, empíricament verificable i quantificable (Luengo, 2009). Però potser fóra més assenyat aproximar-se a la co bertura mediàtica del procés des de la perspectiva de la simbologia cultural, que qualifica els efectes dels mitjans de «culturals», allunyant-los de la noció implícita de causalitat present en el terme efectes: «El modelo cultural presupone que las actividades de comunicación pública forman parte de la cultura. Y la cultura no es algo a lo que puedan ser atribuidos de forma causal actitudes y acciones del públi co» (Luengo, 2009: 4). Per a l’elaboració del TFM hem analitzat textos informatius i articles d’opinió publicats a El Punt i al Diari de Girona en un total de 347 dies, des de l’1 de febrer de 1983, dia en què els diaris gironins es feien ressò de la presentació d’un estudi previ del Ministeri d’Obres Públiques i Urbanisme (MOPU) sobre les propostes de desviament, fins al 27 de març de 1993, dia en què es va inaugurar la variant. Des prés d’una selecció prèvia s’han recollit més de 360 textos periodístics en els quals hem inclòs cròniques, entrevistes, reportatges i cobertures de rodes de premsa. En el camp de l’opinió hem seleccionat columnes de col·laboradors en nòmina, de col·laboradors puntals, de redactors en nòmina; articles de caràcter tècnic; articles de diversos representants polítics implicats en el procés, i cartes al director. Final ment, hem inclòs també els editorials, que expressen l’opinió de l’empresa perio dística.

El Punt

Diari de Girona

Informació

118

115

Opinió

Taula 1. Quadre resum dels textos periodístics estudiats Font: Elaboració pròpia.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 105

105

16/05/13 08:16

JORDI HERNÁNDEZ PIFERRER

3. La premsa local: la proximitat defineix les relacions informatives En l’anàlisi d’un procés informatiu complex com el que ens ocupa és particularment important observar la relació que s’estableix entre els diversos tipus d’agenda: l’agenda mediàtica, representada pels temes periodístics publicats; l’agenda públi ca, formada pels temes que els ciutadans consideren de rellevància, i l’agenda institucional, o agenda política, considerada com el conjunt de temes que interes sen a la classe política i que tindrà present a l’hora de prendre decisions. Ens hem proposat traslladar l’anàlisi de la relació entre aquestes tres agendes a l’àmbit local. Tanmateix, cal tenir present un element essencial que configura i defineix aquesta relació: la proximitat. Efectivament, les relacions comunicatives en l’àmbit local estan definides per la proximitat que s’estableix entre els periodistes, les seves fonts i l’objecte de la informació; entre la classe política, els periodistes i el públic; entre aquest públic i els mitjans... En l’àmbit de la generació de dinàmi ques informatives, l’agenda dels mitjans té més influència sobre el públic quan tracta temes llunyans, com per exemple el terrorisme internacional o la prima de risc. En aquests casos, el lector no té experiència directa sobre el fet informatiu, per la qual cosa no pot contrastar les informacions que se li ofereixen. En canvi, l’audi ència és menys vulnerable a l’agenda mediàtica quan els temes desenvolupats són propers i familiars. Temes que el públic pot contrastar amb facilitat o sobre els quals fins i tot podrà tenir informació directa (Rodríguez, 2001). En aquest sentit, afegirem que la premsa local «té com una de les seves carac terístiques principals la relació directa i quotidiana entre el periodista i l’escriptor local i els seus lectors i alhora protagonistes de la informació» (Guillamet, 1983: 231). Aquesta relació directa defineix sens dubte la capacitat d’influència dels mit jans. La proximitat és, doncs, un element clau per a comprendre les dinàmiques dels fluxos informatius generats al llarg de tot el procés.

4. Primer període: el poder defineix l’agenda mediàtica (1983-1988) En l’anàlisi de la cobertura informativa del procés de construcció de la variant de Sant Daniel, s’observa un primer període en el qual el flux informatiu està dominat per les fonts institucionals. Com hem dit anteriorment, la necessitat de treure el trànsit de la Nacional II del centre de la ciutat de Girona va fer-se evident a partir de l’augment del trànsit rodat, especialment de mercaderies, a partir de la dècada dels seixanta. El 1983, un cop consolidats els poders del PSC a la ciutat de Girona, de CiU a la Generalitat i del PSOE a l’Estat, es decideix impulsar de manera defini tiva la qüestió de la variant. Cal tenir present que estem en un període primerenc

C 106

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 106

16/05/13 08:16

LA PREMSA I EL PODER EN L’ÀMBIT LOCAL

en el desenvolupament de les estratègies de comunicació política al nostre país i també de la creació de les rutines periodístiques pròpies d’un context de llibertat d’informació. A principis d’aquell any, el MOPU havia enllestit un estudi informatiu que pro posava fins a sis possibilitats diferents de variant, cinc per l’oest de la ciutat i una per l’est, que anava des del Perelló fins a la vall de Sant Daniel. El consistori gironí es va negar des d’un principi al fet que la via travessés aquest espai emblemàtic i ben aviat es va generar un debat polític i social al voltant del traçat de la futura via. En aquest context, l’Ajuntament de Girona es trobarà amb la necessitat de comu nicar la seva posició sobre una qüestió que es preveia delicada, ja que significava posar en perill l’últim espai natural relativament verge en una ciutat en plena trans formació urbanística. El dia 1 de febrer de 1983 el Diari de Girona publicava en portada: «Desvío de la N-II: Desde ayer, punto cero sin retorno» (Diari de Girona (1 febrer 1983), p. 1). El text, ampliat a la pàgina 3, informa de la reunió entre l’Ajuntament i el MOPU sobre la qüestió de la variant. Exposa les sis alternatives per l’oest i l’alternativa per l’est. Es valora positivament que es comenci el procés i, a més, s’avancen les dates de construcció. L’any 1984 es tindrà el traçat i el 1985 es començaran les obres. Com ja hem vist, el calendari de les obres no es va complir, però això tampoc im porta gaire en la comunicació política perquè el que és rellevant és comunicar que hi ha voluntat política de solucionar la qüestió. Aquesta notícia que publiquen els dos diaris gironins s’obté a través d’una reunió informativa amb l’Ajuntament. Co mencem a observar una dinàmica que es repetirà al llarg d’aquest període: la forta presència informativa de les fonts municipals i el tractament escàs de les informa cions per part dels mitjans, principalment per la credibilitat atorgada a les fonts oficials i per les rutines de treball existents en les redaccions de l’època. La variant entra, doncs, en un punt sense retorn, però el que els periodistes gironins no sospitaven és que el tema es dilataria encara deu anys. En el transcurs d’aquesta dècada els mitjans es convertirien en un dels principals camps de batalla en què diferents sectors socials i polítics plantejarien a l’opinió pública les respecti ves posicions sobre la qüestió. Tot i que aquest debat públic hauria de fonamen tar-se en els mateixos principis de veracitat (dels fets i la seva verificació) amb què es construeixen les notícies, els mitjans de comunicació, també els locals, difícil ment donaran accés obert a tots els grups de la comunitat i se centraran només en els més influents i atractius (Diezhandino, 2007), i així donaran preeminència als seus missatges. Així, en aquesta primera fase de la cobertura informativa les fonts oficials tin dran més presència als mitjans. Les institucions controlaran el ritme i la intensitat dels missatges, i assortiran els diaris d’informacions necessàries per a la consolida ció d’un procés comunicatiu fluid i controlat. Així és, els representants polítics i les elits socials intenten controlar el missatge amb l’avantatge de tenir un accés garan tit als mitjans. Els periodistes miraran d’entrevistar-los per saber en quin estat està

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 107

107

16/05/13 08:16

JORDI HERNÁNDEZ PIFERRER

una negociació determinada o per recollir les reaccions davant de determinades notícies. Aquest control del flux informatiu defineix el poder dels grups socials i de les institucions, un poder que es configura a partir de l’accés que tenen als mitjans de comunicació (Dijk, 1993). I aquest fenomen es constata àmpliament en aquest període inicial. Alhora, es produeix un intercanvi d’opinions polítiques a través dels mitjans. Les notícies generen reaccions informatives i així es teixeix l’entramat de relacions ins titucionals de cara a l’opinió pública. Les mateixes institucions aprofiten en aquest cas les rutines periodístiques, ja que el diari necessita estirar el fil de la informació, donar-li continuïtat, especialment en els temes que generen controvèrsia. Per exemple, el 23 de desembre de 1984 el Diari de Girona publica: «No rotundo del alcalde al paso de la variante por San Daniel» (Diari de Girona (23 desembre 1984), p. 1). En planes interiors hi llegim: «En ningún caso la variante de la N-II pasará por la vall de Sant Daniel» (Diari de Girona (23 desembre 1984), p. 3). El mateix mitjà ha anat a buscar la reacció de l’alcalde a la voluntat del MOPU que la variant passés per la vall de Sant Daniel. Pressionat pel moviment comunicatiu del ministeri, Nadal llança una afirmació contundent que li provocarà no pocs maldecaps en el futur: «La discusión queda abierta menos en un punto. Por la vall, no.» Veiem com el fet d’accedir als mitjans no assegura la preeminència del missat ge, ni tan sols que aquest sigui rebut de manera unívoca. Hi ha competència per a fer prevaldre el missatge. En aquest cas l’alcalde necessita reaccionar al moviment del MOPU per a recuperar el control informatiu i introduir nous elements de refle xió a la societat. Les institucions públiques es veuen obligades a exposar contínua ment el seu argumentari a l’opinió pública per a contrarestar els missatges d’altres actors implicats en el procés informatiu. Aquesta dinàmica ja va bé als mitjans, in teressats a estirar el fil de la informació, a donar continuïtat als temes, a omplir el que Dennis anomena horitzó d’incertesa (Dennis, 1989). A més, també s’adapta a la codificació dels esdeveniments i a la personalització informativa dels mitjans.2 Cap a finals del 1985 comencen a aparèixer notícies que indiquen que final ment l’opció est serà l’escollida: «Abans de 4 mesos Girona tindrà el traçat definitiu de la Variant» (El Punt (29 setembre 1985), p. 7). La plana major del MOPU, amb el ministre Cosculluela al capdavant, va venir a Girona en un ambient preelectoral per informar dels avenços sobre la qüestió. La visita del ministre tenia una vessant política però també, i creiem que sobretot, comunicativa. La societat gironina havia de saber que el MOPU estava treballant per solucionar la qüestió, que el Govern estatal es preocupava pel tema i que ara la pilota estava a la teulada dels ajunta ments, que havien de prendre una decisió abans de quatre mesos.

4.1. Un acord definitiu Una de les armes que utilitzen les institucions per a controlar les dinàmiques infor matives són les filtracions. Gràcies a elles poden avançar a l’opinió pública esdeve niments de rellevància i preparar-la per a la recepció de determinades decisions

C 108

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 108

16/05/13 08:16

LA PREMSA I EL PODER EN L’ÀMBIT LOCAL

polítiques. Alhora, generen dependència informativa al periodista. Tot plegat per a controlar més efectivament el ritme de la informació. Ho observem en el darrer gran esdeveniment d’aquest període, l’anunci de l’acord entre els alcaldes i el MOPU per a un traçat definitiu de la variant, el 17 de març de 1987. Quatre dies abans, El Punt rebia una informació filtrada en la qual s’avançava la solució definitiva: «La variant serà més cara però respectarà la Vall de Sant Daniel» (El Punt (13 març 1987), p. 7). La notícia avança que els tècnics del MOPU es reu nirien el dilluns següent amb els alcaldes afectats per anunciar-los que la variant seria més cara del previst però que respectaria la vall en resposta a les peticions del territori. El dia 17 el ministre Cosculluela visitava Girona i anunciava el traçat. Els representants polítics aconseguien presentar una solució que, en principi, no era volguda per ningú excepte pel MOPU. La defineixen com una gran infraestructura que, tot i passar per la vall, respectarà la voluntat dels municipis i de la societat gi ronina, tal com van afirmar repetidament els representants del ministeri i de l’Ajun tament de Girona durant l’acte de presentació del projecte. En tot aquest període observem en la premsa gironina un fenomen que és global però que es reprodueix a escala local: la mediatització de la política: «Una vez que la política es apresada en el espacio de los medios, los propios actores políticos cierran el campo de la política de los medios organizando la acción políti ca fundamentalmente en torno a los medios [...] los medios se convierten en el campo de batalla en el que las fuerzas y personalidades políticas, así como los grupos de presión, tratan de debilitarse mutuamente [...]» (Castells, 1998: 348). En aquest marc s’insereix la política comunicativa dels grups socials, amb filtra cions, contrafiltracions, declaracions i escenificacions que configuraran la visió pú blica del conflicte.

4.2. Opinió En virtut d’aquesta dinàmica s’explica la proliferació d’articles d’opinió sobre el tema. Aquesta tipologia d’articles, en les seves formes més diverses, constitueixen espais específics de reflexió, però també espais d’informació, ja que es desenvolu pen amb una «llibertat estilística» que permet introduir conceptes i elements d’anàlisi que els textos d’informació no poden contenir (Diezhandino, 2007). En aquest espai el periodista intervé en la configuració de la realitat mediàtica no no més explicant la informació de determinada manera sinó també plantejant ele ments de debat i exposant arguments que es traslladen a l’opinió pública. Però aquest espai no és exclusiu dels periodistes, per la qual cosa la possibilitat d’accedir a aquestes tribunes atorga capacitat d’influència i dóna la possibilitat d’ubicar el debat en les coordenades desitjades. La proliferació d’escrits i «cartes obertes» dels polítics s’ha d’emmarcar en la voluntat de mediatitzar la política. Efectivament, l’acció política no pot desenvolu par-se només en els espais privats del poder perquè és necessari que els ciutadans (l’audiència) la percebin de manera coherent i a la llarga, si la feina s’ha fet bé

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 109

109

16/05/13 08:16

JORDI HERNÁNDEZ PIFERRER

també en el pla comunicatiu, optar a portar quatre anys més les regnes de la ciutat. La comunicació política s’ha d’observar, doncs, des de la plenitud (Yanes, 2009), per la qual cosa els missatges establerts en els articles d’opinió han de ser compac tes. Han de tenir coherència amb la ideologia, les opinions reflectides i l’acció polí tica desenvolupada. Un exemple d’aquest fenomen el tenim en la «Carta oberta al ministre», escrita per Joaquim Nadal (El Punt i Diari de Girona (27 maig 1986)), en la qual l’alcalde defensa la posició de l’Ajuntament, que s’ha decantat sempre per l’opció oest, i de passada critica els altres ajuntaments. Un cop el ministeri ha decidit l’opció de Sant Daniel, s’ofereix a treballar per arribar a un acord i insisteix en el fet que la protec ció de la vall és «innegociable». A més, anuncia mesures polítiques com l’aprovació del pla especial de protecció de Sant Daniel. En realitat, la carta oberta no va diri gida al ministre, sinó a la ciutadania. El que interessa és que aquesta rebi el missat ge, però també que el ministre ho sàpiga, com a mesura de pressió per a incidir en les accions polítiques del MOPU. La carta es converteix així en un element més de pressió política. L’exposició pública de determinades posicions pot ser un efectiu element de pressió per a altres institucions o grups socials. De fet, els mitjans cons titueixen un dels procediments a través dels quals el sistema polític, en el seu con junt, es relaciona amb els ciutadans i les seves institucions (Berrio, 2000).

5. Segon període: els moviments ecologistes a escena (1988-1990) A partir del mes de maig de 1988 s’observa un canvi de tendència en l’interès in formatiu dels diaris gironins. Fins aleshores les institucions públiques havien pogut controlar els fluxos informatius i s’havien establert com a fonts principals sobre la qüestió de la variant. Un cop es va haver optat definitivament per l’opció est (17 de març de 1987), hom podria suposar que les protestes socials pel traçat escollit de vien intensificar-se i per tant tenir més presència als mitjans de comunicació giro nins. Però no va ser així. La reacció ciutadana i la seva cobertura mediàtica creixeran exponencialment no pas en aquell moment sinó un any després, a partir del mo ment en què un metge naturista de Sant Daniel, Albert Garcia Serrats, protagonit za una vaga de fam durant el mes de maig del 1988 en protesta pel pas de la vari ant per la vall. Aquest esdeveniment va provocar un ressorgiment de les posicions ecologistes; o més aviat hauríem de dir que els criteris i les opinions dels grups ecologistes van aconseguir, a partir d’aquell moment, accedir regularment als mit jans de comunicació. Aquests nous actors van fer trontollar el control del flux infor matiu que fins aleshores havien tingut les institucions públiques i en darrera instàn cia van ajudar a definir el que seria el traçat final de la carretera. Recordem, a més, que en un entorn local els mitjans aporten interpretacions sobre una sèrie de reali

C 110

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 110

16/05/13 08:16

LA PREMSA I EL PODER EN L’ÀMBIT LOCAL

tats palpables pel lector, unes realitats que tindran més capacitat per a generar moviments polítics i socials.3 Tanmateix, els moviments ecologistes i d’oposició al pas de la variant per la vall de Sant Daniel ja existien i tenien certa presència als mitjans abans de la vaga de fam d’Albert Garcia. De fet, des del moment en què el MOPU presenta l’estudi previ sobre el traçat i es manifesta partidari de l’opció est, el 1983, apareixen informacions que es fan ressò de l’activitat dels moviments opositors. Per exemple, el 14 de juliol de 1983, Josep Maria Deulofeu i Llorenç Planella, arquitectes redactors del Pla Especial de Protecció de Sant Daniel, signen un article extens amb un títol sig nificatiu: «El desviament de la N-II per Sant Daniel, un atemptat contra un espai natural protegit» (El Punt (14 juliol 1983), p. 3). A partir del 1985 els diaris gironins també comencen a fer-se ressò de l’articulació de moviments socials contraris a l’opció est. Així, el 21 de novembre llegim: «Oposició creixent a la proposta de fer passar la variant per les Gavarres» (El Punt (21 novembre 1985), p. 3). El text infor ma sobre l’estudi consensuat pels alcaldes implicats, que es decanta per l’opció est, i sobre com progressivament es va articulant un moviment opositor a la ciutat: «Cada vegada apareixen més pintades a Girona en contra d’aquesta alternativa.» Tot i això l’interès mediàtic per aquests moviments opositors era relatiu. Un cop decidit el traçat de la variant no observem un augment ni quantitatiu ni qualitatiu sensible dels textos informatius dedicats al tema. Tampoc augmenta la presència d’articles d’opinió dels seus líders principals. Els diaris gironins començaven a reco llir tímidament les reaccions dels col·lectius ciutadans que organitzaven l’oposició al projecte, però la seva importància informativa encara era molt reduïda i no ocu paven un espai central en l’agenda dels mitjans. El dia 5 de maig de 1988 apareixia publicada a la secció de «Cartes al director» d’El Punt una «Carta oberta a l’alcalde de Girona» (El Punt (5 maig 1988), p. 6). Signada per Albert Garcia, metge naturista nascut a Sant Daniel, planteja la defen sa de la vall pel seu valor ecològic. Reclama reunir-se amb l’alcalde i li demana que li aconsegueixi una entrevista amb el ministre. Anuncia la seva voluntat de fer una vaga de fam indefinida en protesta pel pas de la variant per Sant Daniel. L’endemà, tant el Diari de Girona com El Punt van recollir la notícia en les seves edicions: «Un gironí fa vaga de fam en protesta per la variant» (El Punt (6 maig 1988), p. 7). Considerem que aquesta notícia, tot i la seva discreta importància inicial, és crucial per a entendre el canvi de tendència informativa als diaris gironins, que des d’aleshores no només seguiran l’evolució de la vaga de fam com a esdeveniment informatiu per se, sinó que donaran més cobertura al desenvolupament de les protestes i de retruc permetran l’accés dels moviments ecologistes i dels seus argu ments al debat públic sobre la variant. La funció amplificadora dels mitjans tampoc passarà desapercebuda per aquests moviments, que començaran a organitzar ac cions destinades a cridar la seva atenció. En una entrevista publicada al Diari de Girona, Albert Garcia afirma que la vaga «Sí que servirá. Porque lo del desvío se parará. Lo que ocurre es que hay que sacar

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 111

111

16/05/13 08:16

JORDI HERNÁNDEZ PIFERRER

a la gente de esa hipnosis colectiva en la que está metida» (Diari de Girona (6 maig 1988), p. 7). Efectivament, la vaga pretén pressionar perquè s’aturi el projec te, però també busca, com a condició prèvia, sacsejar la consciència col·lectiva. Maria Pilar Diezhandino explica aquest procés quan afirma que «se trata de llamar la atención de los medios o de hacer uso de ellos directamente, convertir el interés u objetivo propio en noticia y obtener así fines ajenos al estricto interés noticioso» (Diezhandino, 2007: 118). I aquest objectiu el va complir. Com dèiem, els mitjans de comunicació van in troduir en la seva agenda les accions dels moviments contraris a la variant i van començar a considerar-los com a actors informatius de primer ordre, capaços d’in troduir nous elements de debat a l’opinió pública, en una lluita amb les fonts insti tucionals que fins aleshores havien controlat amb més o menys eficiència els fluxos informatius. Bona mostra d’aquest fet és l’augment quantitatiu i qualitatiu de no tícies en relació amb les activitats del moviment ecologista que es comença a ob servar a partir del maig del 1988. L’exposició pública d’un esdeveniment és condi ció fonamental perquè aquest existeixi, informativament parlant. Els problemes requereixen la presència mediàtica perquè només d’aquesta manera poden ser considerats assumptes d’interès públic i, alhora, ser capaços d’influir en la presa de decisions.4 Valgui com a exemple l’extracte d’un article d’opinió de Josep Maria Llauger que defineix la vaga com un acte «d’il·luminat forassenyat i romàntic». Una acció que ha sigut capaç de «fer reprendre reflexions abandonades, de vehicular i aglutinar el rebuig majoritari dels gironins a la destrucció per la destrucció [...] el rebuig a la insensibilitat dels nostres polítics vers aspectes fonamentals d’autèntic progrés i benestar social» (El Punt (30 maig 1988), p. 24). No podem menystenir l’impacte social que té una vaga de fam, entesa com un acte de sacrifici personal suprem. Un acte amb capacitat per a fer reflexionar i que realça els valors ètics davant del cinisme generalitzat (Castells, 1998). Així doncs, la vaga de fam va obrir la porta dels mitjans a tota una sèrie de col·lectius que anteriorment havien tingut una presència discreta als diaris giro nins. Però no només la vaga va aconseguir-ho. Hem de considerar també l’aug ment de la sensibilitat ecologista al conjunt de la societat durant el darrer quart del segle xx. Un moviment aparegut a finals del segle xix que fins aleshores havia estat restringit a les elits socials, però que a partir de la dècada dels setanta del segle xx i gràcies sobretot als moviments locals, que enllacen amb més efectivitat les preocupacions immediates de la ciutadania amb els grans temes ecològics mundials (Castells, 1998), va aconseguir imposar-se com un factor essencial a l’hora de desenvolupar polítiques públiques. Tal com recorda Diezhandino, els mitjans parlen d’una realitat més activa que va un pas per davant. Els canvis socials profunds es produeixen sense el focus mediàtic i només de mica en mica aniran apareixent als mitjans i podran eventualment influir en l’agenda política (Diezhan dino, 2007).

C 112

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 112

16/05/13 08:16

LA PREMSA I EL PODER EN L’ÀMBIT LOCAL

Aquest fenomen va generar confusió a la classe política, que en un primer mo ment va intentar no afegir més llenya al foc, relativitzant alguns actes vandàlics pro tagonitzats per determinats col·lectius contraris a la infraestructura, o bé mostrant-se permissius amb les seves manifestacions, com ens mostra la decisió del tinent d’alcal de Joan Maria Gelada de no retirar una pancarta que convocava a una manifestació contra la variant «per no crear màrtirs ecològics» (El Punt (17 juny 1988), p. 7). Tenim la hipòtesi que la manca de reacció institucional davant d’aquestes protestes es deu a la confusió de l’Ajuntament, que dubtava sobre les passes polítiques i comunicati ves que havia de fer, tenint en compte el nou escenari social. Era clar que la irrupció dels grups opositors i de la variable ecologista als mitjans de comunicació havia fet virar el rumb del procés i obligava les administracions a canviar d’estratègia. Joaquim Nadal va ser dels primers a reaccionar. Ho va fer en un article d’opinió titulat «Salvem Girona!» (El Punt (21 juny 1988), p. 5), on l’alcalde reacciona a «l’enrenou» dels darrers dies exposant la seva versió dels fets i denunciant les ma niobres polítiques que s’amaguen darrere d’un sector dels col·lectius opositors. Tot i això, se’n cuida ben prou de no generalitzar i de no restar legitimitat al conjunt del moviment, conscient que els arguments ecologistes s’han fet un lloc en un sector de l’opinió pública. Intenta, doncs, elaborar un discurs per influir en l’opinió pública i contrarestar així la influència dels arguments ecologistes.5 L’augment de les protestes ciutadanes i la irrupció dels grups opositors i dels seus arguments als mitjans de comunicació van generar la introducció de noves variables en l’estratè gia comunicativa de les diferents administracions implicades en el projecte. També el MOPU recollirà aquesta sensibilitat i expressarà contínuament la seva preocupa ció per ser curosos amb el medi ambient. Així doncs, les administracions volien recuperar el control comunicatiu del pro cés. Queda palès en un text d’El Punt publicat l’1 de setembre de 1988. Explica que, arran de la decisió del MOPU de no fer un estudi d’impacte ambiental sobre la variant, Nadal va escriure en «una nit d’apassionament» un document intern (filtrat intencionadament) en el qual critica l’actitud del ministeri respecte a la vari ant: «Nadal, atrapat entre el moviment contrari a la variant i la manca de sensibili tat del MOPU per trampejar oposicions, vol desmunicipalitzar el tema i afegir-hi sensibilitat política per impregnar amb un nou sentit l’opinió pública, segons asse nyala en un document intern del Partit Socialista» (El Punt (1 setembre 1988), p. 7). Afegeix que l’alcalde creu «que s’ha de prendre la iniciativa comunicativa i que s’ha de convertir el tema en notícia activa», en una mostra clara de la voluntat de recu perar el control dels fluxos informatius per a tenir així més incidència en els temes que configuraran l’agenda mediàtica. Creiem que l’alcalde interpreta que és una qüestió comunicativa, i no pas política, la que li impedeix imposar-se al protagonis me dels moviments opositors. No es tracta d’eliminar la presència d’aquests sectors als mitjans sinó de recuperar el control del flux informatiu.6 La filtració d’aquest document es pot interpretar com el primer pas en aquesta política anunciada de «prendre la iniciativa» de la comunicació.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 113

113

16/05/13 08:16

JORDI HERNÁNDEZ PIFERRER

L’ecologisme, doncs, s’imposava com a eix central de la informació periodística sobre la variant. La vaga de fam d’Albert Garcia, combinada amb la pressió dels moviments socials i el creixement mundial de la sensibilitat ecologista, va aconse guir centrar el debat i l’acció política en la necessitat de preservar els valors naturals de la vall. El mateix Joaquim Nadal opinava que «no estem d’acord amb les entitats que s’han mobilitzat perquè considerem que ho han fet massa tard i creiem que cometen un error estratègic i tàctic, ja que el que ara cal no és reclamar que la variant no passi per Sant Daniel, sinó fer-se forts perquè no perjudiqui la vall» (El Punt (14 juliol 1988), p. 6). Així doncs, també els representants polítics es van veu re obligats a prendre posició en aquest debat. Poc importaven ja les negociacions polítiques que havien centrat l’atenció informativa durant el primer període. Ara es tractava de lloar les excel·lències de la variant i la cura que es tindria per a mantenir els valors ecològics de la vall de Sant Daniel. Aquest va ser el principal èxit comunicatiu dels grups contraris a la variant, que van adaptar-se, més que cap altra força social, als nous paradigmes i les noves di nàmiques dels mitjans de comunicació (Castells, 1998): van aconseguir, en defini tiva, introduir l’ecologisme i la defensa del medi ambient en l’agenda política.

6. Tercer període: l’obra és una realitat. Descens de la presència ecologista als mitjans Després d’un període intens de protestes ciutadanes i d’accions dels grups ecolo gistes durant la segona meitat de l’any 1988, amb la corresponent cobertura peri odística, els incidents del Ple Municipal del 9 de maig de 1989, en el qual membres de col·lectius antivariant van interrompre la sessió en diverses ocasions i van profe rir insults als regidors municipals, van significar el començament d’un descens del suport ciutadà a la causa ecologista. Si bé és cert que els incidents van ser protagonitzats per una minoria, la imatge del moviment antivariant va quedar tocada. A més, no tenia ni la força ni la influèn cia comunicativa suficients per a desactivar els efectes negatius que fets d’aquestes característiques tenen en l’opinió pública. La mateixa Associació de Naturalistes de Girona lamentava que els incidents podien treure legitimitat al moviment. Paradoxal ment, una figura va sortir-ne reforçada: Joaquim Nadal. Josep Maria Fonalleras escri via a El Punt: «L’actitud d’en Nadal és un exercici de tolerància. És possible que l’al calde preveiés aldarulls per a un ple conflictiu i n’hi ha que diuen que, en situacions similars, el seu caràcter impetuós sura amb més seguretat que mai» (El Punt (18 maig 1989), p. 5). Pere Madrenys hi coincideix en afirmar que: «Ara, és possible que des de dimarts passat molts gironins ja no sentin tanta simpatia pels defensors de la vall. I fins i tot és possible que Joaquim Nadal hagi tornat a recuperar vots, per allò que les víctimes sempre atrauen la simpatia del poble» (El Punt (18 maig 1989), p. 6).

C 114

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 114

16/05/13 08:16

LA PREMSA I EL PODER EN L’ÀMBIT LOCAL

En definitiva, el ple del mes de maig de 1989 significa un punt d’inflexió en la percepció ciutadana sobre els moviments ecologistes. Si fins aleshores havien acon seguit generar sinergies positives en l’opinió pública, a partir de llavors la seva presència als mitjans es va fer més minsa, potser no de manera dràstica, però sí significativa. Tot i això, els grups ecologistes van seguir amb l’estratègia de realitzar accions que cridessin l’atenció dels mitjans. En aquest sentit, cal destacar la manifestació multitudinària celebrada el 14 de desembre de 1990 als carrers de Girona. Una manifestació que va produir-se, pa radoxalment, quan els tràmits administratius previs al començament de les obres de la variant arribaven a la seva fi: l’1 de juny de 1990 el Consell de Ministres adju dicava l’obra del Pont de Fontajau i de la variant de Girona. Tot i això, la manifes tació va congregar més de tres mil persones i va significar el punt culminant de l’oposició ciutadana al projecte. Culminant perquè a partir d’aleshores l’activitat pública de les organitzacions ecologistes i la seva presència als mitjans es va reduir encara de manera més evident de com ho havia fet amb anterioritat. Un dels mo tius que podria explicar aquesta tendència és que la indignació popular es transfor més en resignació davant la construcció imminent d’una carretera que, per bé que estigmatitzada per la destrucció que provocaria a la vall de Sant Daniel, tothom considerava necessària. Aquest tercer període està caracteritzat per una forta presència de les informa cions de seguiment de la construcció de la via. Els grups ecologistes van continuar amb l’estratègia d’organitzar actes per a aparèixer als mitjans. Així, per exemple, el 8 de novembre de 1990 membres de la Coordinadora N-II per l’Autopista van aturar les obres i van obligar la guàrdia civil a intervenir. La Coordinadora es va mostrar satisfeta pel resultat, perquè «nuestro objetivo se ha cumplido. Queríamos que la gente de Girona viera que hay personas que no desean esta variante» (Diari de Girona (9 novembre 1990), p. 4). En general, però, l’activitat dels grups ecolo gistes i la seva presència als mitjans va reduir-se notablement. El 28 de febrer de 1991 llegim a El Punt que «Els grups contraris a la variant de Girona no actuen des de fa dos mesos» (El Punt (28 febrer 1991), p. 3). La premsa, acostumada a un ritme d’activitat reivindicativa, eleva a la categoria de notícia la inacció dels grups opositors. El 27 de març de 1993 es va inaugurar la variant de Sant Daniel. L’endemà els dos diaris gironins van cobrir extensament l’acte oficial, amb una nombrosa repre sentació política. Durant la inauguració, Josep Borrell, ministre d’Obres Públiques i Transports, va insistir a presentar-se amb el títol oficiós de ministre de Medi Ambi ent (a més de l’oficial d’Obres Públiques i Transports) en una demostració de la necessitat de la classe política de satisfer les noves demandes socials que s’imposa ven, com la del respecte al medi ambient (El Punt (27 agost 1993), p. 2). En aquest sentit, no sorprenen titulars com el que va deixar el ministre: «La variant és una obra emblemàtica des del punt de vista del respecte al medi ambient» (Diari de Girona (28 març 1993, p. 8).

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 115

115

16/05/13 08:16

JORDI HERNÁNDEZ PIFERRER

7. Conclusions L’anàlisi dels textos periodístics publicats durant el procés de construcció de la va riant de Sant Daniel ens ha donat una imatge impressionista dels processos que tenen lloc en la construcció de l’agenda mediàtica en l’àmbit local durant els anys vuitanta. L’anàlisi textual de les informacions, juntament amb les entrevistes realit zades als professionals de l’època i a diferents actors implicats en el procés, ens permet traçar una evolució en la gènesi i la temàtica de les notícies. En un primer període situat entre el febrer de 1983 i el maig de 1988 les fonts institucionals, especialment l’Ajuntament de Girona, s’imposen com a fonts principals en la gene ració d’informació relativa a la variant. El flux informatiu està dominat per les insti tucions, que plantejaran els temes de la seva agenda a través dels mitjans de comu nicació. A partir del mes de maig de 1988, la vaga de fam d’Albert Garcia va permetre l’accés dels moviments ecologistes als diaris gironins i va ser capaç de donar-los protagonisme i rellevància mediàtica, a més de situar-los com a font poderosa i autoritzada. D’aquesta manera, s’obria el debat públic a altres sectors socials allu nyats de l’elit i potser desconeixedors dels arguments ecologistes. La irrupció als mitjans dels moviments ecologistes va atorgar-los poder social perquè va permetre ampliar l’horitzó de les seves demandes des d’un àmbit privat a l’àmbit públic. A més, va provocar la pèrdua del control dels fluxos informatius per part de les insti tucions, que es van veure obligades a rebatre informacions i ja no a generar-les. Els representants polítics se sentiran incòmodes en aquesta nova dinàmica perquè no poden controlar els temes que es publiquen i es veuran obligats a improvisar estra tègies comunicatives. Estaran pressionats per contrarestar les opinions i arguments dels altres actors informatius. La construcció de la variant de Sant Daniel va ser un dels processos més conflic tius que ha viscut la ciutat de Girona en democràcia. Un procés que va generar moltes tensions però que va significar la primera experiència més o menys massiva d’organització ciutadana per a influir en la presa de decisions polítiques. Després de quaranta anys de dictadura els moviments civils gironins van ser capaços d’or ganitzar una oposició estructurada i argumentada a un projecte públic. El procés va estar marcat per la preeminència de la figura de Joaquim Nadal, que va carregar amb el pes polític i comunicatiu del procés amb conseqüències positives i negatives per a la seva imatge. Des de la vessant dels mitjans gironins, el procés de la variant de Sant Daniel va permetre aprofundir en les relacions amb les fonts polítiques i també amb la seva audiència. En definitiva, el conflicte de la variant de Sant Daniel va significar una gran lliçó per a tothom: els polítics van aprendre que desenvolupar projectes polítics en de mocràcia no només ha de respondre a l’aritmètica parlamentària (en aquest cas municipal), sinó que s’ha de bastir una sòlida estratègia comunicativa per a garan tir el suport social. De la seva banda, els diaris gironins van començar a obrir-se a

C 116

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 116

16/05/13 08:16

LA PREMSA I EL PODER EN L’ÀMBIT LOCAL

nous actors informatius. L’aparició de moviments civils organitzats disposats a de senvolupar estratègies comunicatives i d’influència en l’opinió pública va demos trar-los la necessitat d’estar més a prop del públic i d’estar més atents als processos i dinàmiques que progressivament s’arrelen en una societat.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 117

117

16/05/13 08:16

JORDI HERNÁNDEZ PIFERRER

Notes [1 Adreça de correspondència: Jordi Hernández. Escola de Doctorat, Universitat de Girona. C/ Maria Aurèlia Capmany, 67. E-17071, Girona, UE. [2 En aquest sentit, Gitlin afirma que als mitjans sol interessar-los més «l’esdeveniment, no la condició subjacent; la persona, no el grup; el conflicte, no el consens» (Gitlin, 1980: 28). [3 Els mitjans de comunicació de massa exerceixen un paper rellevant en informar la ciutadania sobre els temes locals. Aquesta funció és particularment important en la relació entre els nivells de coneixement de l’actualitat i la participació en activitats polítiques (Kim, Scheufele i Shanahan, 2002). [4 «La acción ecologista opera utilizando acontecimientos recogidos por los medios de comunicación. Creando acontecimientos que llamen la atención de los medios, los ecologistas son capaces de llegar a una audiencia mucho más amplia que la de sus partidarios directos [...] Las tácticas de acción directa no violenta, [...] proporcionaron un buen material de información, sobre todo cuando las noticias requieren imágenes frescas. Muchos activistas ecologistas han practicado con gran imaginación las tácticas anarquistas francesas de l’action exemplaire, un acto espectacular que impresiona, provoca el debate e induce la movilización» (Castells, 1998: 153). [5 Teun van Dijk descriu les característiques principals de les estructures discursives destinades a influir en l’opinió pública, com l’autopresentació positiva o la comprensió cap als moviments opositors, molt presents en aquest article (Dijk, 2006). [6 En la relació entre periodistes i polítics, «la importancia atribuida por el público a los diversos tópicos refleja simétricamente el énfasis atribuido por los medios masivos a los acontecimientos, a los problemas y a las personas. Bajo ese supuesto no debe sorprendernos que la política y sus actores principales busquen establecer una relación casi simbiótica con los medios o bien, cuando eso no es posible, se establezca entre ambos una competencia conflictiva por la determinación de la agenda pública» (Brunner, 1994: 6).

Bibliografia Berrio, J. (2000). La comunicació en democràcia: Una visió sobre l’opinió pública. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona. Brunner, J. J. (1994). «Comunicación y política en la sociedad democrática». Seminari Políticos y comunicadores: interacción y compromisos (14 desembre 1994). Castells, M. (1998). La era de la información. Vol. 2: El poder de la identidad. Madrid: Alianza Editorial. — (2009). Comunicació i poder. Barcelona: UOC. (Comunicació; 14) Colombo, F. (1998). Últimas noticias del periodismo. Barcelona: Anagrama. Curran, J. (2003). Medios de comunicación y poder en una sociedad democrática. Barcelona: Hacer. Dennis, E. E. (1989). Reshaping the media: Mass communication in an information age. Thousand Oaks, Califòrnia: Sage. Diezhandino, M. P. (2007). Periodismo y poder. Madrid: Pearson Educación. Dijk, T. van (1993). «El poder i els mitjans de comunicació». Periodística: Revista Acadèmica [Barcelona], núm. 6, p. 11-38. Fontcuberta, M. (1993). La noticia: Pistas para percibir el mundo. Barcelona: Paidós. Gitlin, T. (1980). The whole world is watching: Mass media in the making and unmaking of the new left. Berkeley: University of California Press. Gomis, Ll. (1994). «Persuadir la gent de que passen coses interessants». Periodística: Revista Acadèmica [Barcelona], núm. 7, p. 59-64. Guillamet, J. (1983). La premsa comarcal: Un model català de periodisme popular. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

C 118

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 118

16/05/13 08:16

LA PREMSA I EL PODER EN L’ÀMBIT LOCAL Habermas, J. (1964). «The public sphere: An encyclopedia article». New German Critique, núm. 3, p. 49-55. — (1989). The structural transformation of the public sphere. Cambridge: Polity. Halperín, J. (2007). Noticias del poder: Buenas y malas artes del periodismo político. Buenos Aires: Aguilar. Kim, S. H.; Scheufele, D. A; Shanahan, J. (2002). «Think about it this way: Attribute agenda-setting function of the press and the public’s evaluation of a local issue». Journalism & Mass Communication Quarterly, núm. 79 (març), p. 7-25. Luengo, M. (2009). «Desde los efectos mediáticos hasta la influencia cultural: fundamentos analíticos para una interpretación simbólica de las noticias». Anàlisi, núm. 39, p. 113-129. McCombs, M. (2006). Estableciendo la agenda: El impacto de los medios en la opinión pública y en el conocimiento. Barcelona: Paidós. Ramírez, T. (1995). «La influencia de los gabinetes de prensa. Las rutinas periodísticas al servicio del poder». Telos: Cuadernos de Comunicación, Tecnología y Sociedad [Madrid], núm. 40 (febrer), p. 47-57. Rodríguez Díaz, R. (2001). Teoría de la agenda-setting aplicada a la enseñanza universitaria. Madrid: Observatorio Europeo de Tendencias Sociales, Universidad Complutense de Madrid. — (2006). «Discurso y manipulación: Discusión teórica y algunas aplicaciones». Revista Signos [Valparaíso], núm. 39, p. 49-74. Wolf, M. (1994). Los efectos sociales de los media. Barcelona: Paidós. Yanes Mesa, R. (2009). Comunicación política y periodismo. Madrid: Fragua.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 119

119

16/05/13 08:16

Rev de Recerca_maig 2013.indd 120

16/05/13 08:16

MISCEL·LÀNIA CIENTÍFICA

Rev de Recerca_maig 2013.indd 121

16/05/13 08:16

Rev de Recerca_maig 2013.indd 122

16/05/13 08:16

Comunicació: Revista de Recerca i d’Anàlisi [Societat Catalana de Comunicació] http://revistes.iec.cat/index.php/TC. Vol. 30 (1) (maig 2013), p. 123-141 ISSN (ed. impresa): 2014-0304 / ISSN (ed. electrònica): 2014-0444 / DOI: 10.2436/20.3008.01.109 Data recepció: 14/10/12 Data acceptació: 12/11/12

Una aproximació teòrica al periodisme de servei especialitzat en trànsit i seguretat viària A theoretical approach to service journalism specialized in traffic and road safety information

Sonia González Molina1 Professora ajudant del Departament de Ciències de la Comunicació de la Universitat Jaume I, Castelló de la Plana. smolina@uji.es

C 1 23

Rev de Recerca_maig 2013.indd 123

16/05/13 08:16

SONIA GONZÁLEZ MOLINA

Una aproximació teòrica al periodisme de servei especialitzat en trànsit i seguretat viària A theoretical approach to service journalism specialized in traffic and road safety information RESUM: La informació sobre trànsit i seguretat viària és una especialització centrada en la informació de servei, igual que el temps o la borsa. Malgrat la utilitat que aquest tipus de continguts té per a la ciutadania, són escasses les propostes acadèmiques que se n’ocupen. I això que el trànsit s’ha convertit en un espai habitual en els mitjans del país. Aquesta proposta repassa les principals fites d’aquesta àrea informativa, en presenta les característiques definidores a partir de la seva base teòrica i apunta línies de futura renovació gràcies a les possibilitats que la irrupció de la tecnologia digital hi aporta en el context de la convergència.

PARAULES CLAU: trànsit i seguretat viària, informació de servei, utilitat informativa, convergència, entorn mòbil, web 2.0.

C A theoretical approach to service journalism specialized in traffic and road safety information Una aproximació teòrica al periodisme de servei especialitzat en trànsit i seguretat viària ABSTRACT: Traffic and road safety information is a specialization of service journalism, just like weather and stock exchange information. Despite the utility of this information and the fact that it regularly appears in our country’s news programmes, however, few academic studies have focused on it. This paper reviews the principal milestones in the development of this journalistic field, discussing its defining traits in connection with its theoretical basis and suggesting some lines of future renewal based on the possibilities provided by digital technology within the context of media convergence.

KEYWORDS: traffic and road safety information, service journalism, informational utility, media convergence, mobile environment, Web 2.0.

C 124

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 124

16/05/13 08:16

Una aproximació teòrica al periodisme de servei

1. Introducció2 El periodisme de servei és un model informatiu que, pel seu plantejament teòric, se situa en el nucli de les necessitats dels usuaris amb l’objectiu genèric de satisfer-les de la millor manera possible. Malgrat la importància que li atorgaria aquesta cen tralitat, podem qualificar de minoritàries les propostes acadèmiques que exploren els temes, fonts, recursos i continguts propis d’aquesta especialitat periodística, més enllà de l’essencial aportació de Diezhandino (1994) a mitjan dècada dels no ranta del segle passat. Una orientació que l’actual escenari comunicatiu, marcat per la digitalització i la convergència, demana actualitzar, ja que la noció de servei s’expandeix gràcies a atributs com la ubiqüitat, l’accessibilitat, la rapidesa i l’impuls a la participació ciutadana que hi aporten les noves tecnologies. La informació sobre trànsit i seguretat viària és una de les variants incloses dins l’especialització del servei, també gairebé inèdita tant a Catalunya com a la resta d’Espanya des del punt de vista del seu plantejament teòric, descripció dels actors informatius i tractament de continguts. De fet, la recerca sobre trànsit sol estar enfocada des de la psicologia o l’enginyeria tècnica, que són els àmbits als quals tradicionalment s’adscriuen els experts en aquesta matèria.3 Si busquem una pro ducció més orientada cap a la informació periodística especialitzada, les poques aportacions existents a Catalunya daten de mitjan dècada passada, quan l’element digital no tenia l’indubtable protagonisme que té avui. Dues d’aquestes propostes examinen les fortaleses i debilitats d’aquest tipus d’informació (Broadcaster, 2004; Peinado, 2006) i la tercera proposa solucions en forma de manual d’estil (Broadcas ter, 2006). Els diversos estudis impulsats en els mateixos anys des de la mateixa Administració catalana a través del Servei Català de Trànsit (SCT) complementen l’anterior perquè tracten aspectes relacionats amb les campanyes internacionals sobre trànsit i seguretat viària (Carat, 2005), la percepció ciutadana sobre l’activitat de l’organisme (Metraseis, 2005) i la repercussió de les seves activitats comunicati ves (Inforpress, 2005). Més interès pel nostre objecte d’estudi té la celebració de la Jornada Tècnica sobre la Informació Viària (SCT, 2005), que va aprofundir en les carències i característiques d’aquesta especialitat informativa, però que no es va tornar a repetir. A escala nacional, tampoc s’han detectat investigacions acadèmiques centrades en el trànsit i la seguretat viària com a informació periodística especialitzada4 i, pel que fa a l’Administració espanyola, els informes que elabora la Dirección General de Tráfico (DGT) se centren en aspectes més tècnics (acceptació i ús de sistemes de seguretat passiva tipus cadiretes infantils, etc.) o valoratius (de campanyes i accions específiques, com l’entrada en vigor del permís per punts). Els baròmetres sobre seguretat viària que elabora periòdicament tampoc recullen qüestions vinculades a la informació de trànsit. El panorama internacional tampoc ofereix gaires més opci ons més enllà de propostes esporàdiques sobre informació de servei (Metzler, 1986; Eide i Knight, 1999).

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 125

125

16/05/13 08:16

SONIA GONZÁLEZ MOLINA

És l’escassetat acadèmica abans exposada el que justificaria l’elaboració d’aquest article, que es proposa dos objectius principals. El primer i més evident passaria per pal·liar la poca producció científica existent en aquest sentit i, el segon, derivat de l’anterior, seria cartografiar el periodisme especialitzat en trànsit i segu retat viària a partir de la seva història, fonaments conceptuals, fonts informatives i tendències futures en un context genèric de transformació del periodisme per la irrupció de l’element digital. Es prendrà com a coordenada geogràfica i temporal la irrupció i evolució de la informació de trànsit a Catalunya des de finals de la dè cada dels vuitanta, sense renunciar a les referències que hi pugui haver a escala espanyola. El marc teòric que planteja el text per al fenomen del trànsit i seguretat viària es construeix, doncs, a partir dels postulats del servei fent una panoràmica que recorre aquesta especialització des dels seus inicis fins a arribar a les transfor macions que la convergència hi desencadena.

2. La utilitat informativa, en la base del periodisme de servei Si es vol tractar la informació sobre trànsit i seguretat viària com uns continguts adscrits a la informació periodística especialitzada, és necessari començar el recor regut acadèmic per la disciplina que els fonamenta teòricament. Aquesta base la trobem a la teoria general de sistemes enunciada per Bertalanffy (1968), el princi pal objectiu de la qual és el d’establir els vincles que es donen entre les diferents parts que formen un sistema. En el cas del periodisme especialitzat, aquesta teoria és la que permet explicar l’adaptació del coneixement global i específic a les neces sitats del públic perquè a) analitza una determinada àrea de la realitat de manera que b) la situa en un context més ampli tot proporcionant c) un missatge entenedor i comprensible d) que s’adequa al que demana l’audiència (Fernández del Moral, 1983 i 1997; Fernández del Moral i Esteve Ramírez, 1993). Per a Borrat (1993) i Fontcuberta (1997), el que defineix que un text sigui especialitzat és la seva cohe rència interna més enllà del vocabulari especial, el públic al qual s’adreça o la secció temàtica a què s’adscriu. Calen, doncs, uns professionals que en dominin la matè ria i mètodes de treball propis del tema de què parlen (Gallego, 2003) i sàpiguen usar fonts d’informació específiques. És a dir, que la informació periodística espe cialitzada demana un tractament propi i diferenciat. L’especialització en què s’enquadren els continguts sobre trànsit i seguretat vi ària és la del servei, una àrea periodística que va néixer formalment als Estats Units de mitjan segle xx, quan es consolida la moderna societat del benestar amb neces sitats vinculades a l’oci i la qualitat de vida. Per satisfer aquestes necessitats, els mitjans van començar a oferir continguts centrats en la salut, el medi ambient, l’alimentació o els viatges (Armentia et al., 2002; Armentia i Caminos, 2003) amb

C 126

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 126

16/05/13 08:16

Una aproximació teòrica al periodisme de servei

l’objectiu de donar una resposta pràctica i útil als problemes del dia a dia dels lec tors (Diezhandino, 1994). La noció fonamental que dóna sentit a totes aquestes propostes i que les agrupa sota un denominador comú és la d’utilitat informativa, una característica que defineix tots aquells continguts que es proposen ajudar el públic a afrontar i superar els obstacles de la vida quotidiana (Metzler, 1986). Per a Diezhandino (1994: 84-85), es tracta de propostes que generen entre els lectors una expectativa de benefici intangible, bé perquè li aporten diferents visions dels fets de què parlen o bé perquè es refereixen a una realitat que li resulta propera. La mateixa autora enumera set trets que identifiquen els textos informatius de servei, que són les descripcions, les llistes o enumeracions, la concreció, l’oportuni tat, les recomanacions, les instruccions i la informació de contacte. Per altres autors, el que diferencia el periodisme de servei de la resta d’especia litzacions informatives és la seva capacitat per informar d’aquelles realitats que re presenten una injustícia o un risc i la seva voluntat d’oferir consells o estratègies per reduir-ne les conseqüències (Eide i Knight, 1999). Com que facilita pautes d’actu ació, el servei es vincula amb la informació mobilitzadora, que és la que fa arribar al lector elements perquè reaccioni i s’activi (Lemert, 1983: 121-128). Malgrat la seva disparitat aparent, els consells de bellesa, les receptes de cuina, o les dades sobre la celebració d’una manifestació o prova esportiva encaixarien dins d’aquest patró mobilitzador. No deixen de ser propostes que connecten amb la idea que els ciutadans poden participar en tot tipus d’assumptes; per tant, el periodisme de servei també enllaçaria amb el cívic o de servei públic. En aquest context, individus i mitjans participen de manera conscient i responsable en la vida democràtica del país (Dahlgren, 2006), un procés que les noves tecnologies han contribuït a acce lerar. Gràcies a les xarxes socials, per exemple, la societat pot implicar-se en l’ela boració, transmissió i discussió de les notícies, cosa que acabaria formant una opi nió pública 2.0 amb múltiples veus, vigilant i amb usuaris que actuarien com a líders d’opinió virtuals (Casero, 2010a). El concepte d’utilitat informativa també s’ha enriquit amb l’aportació de models limítrofs amb el servei com és el cas del periodisme de consumidor (Lieberman, 1994), de precisió (Meyer, 1993) i, més recentment, del denominat lifestyle journalism (Hanusch, 2012).

3. El trànsit com a informació de servei Habermas (1994) va definir l’esfera pública com un espai de lliure accés on és pos sible l’intercanvi d’idees i la discussió sobre diferents qüestions. Es tracta d’un mo del social de comunicació propi de les societats capitalistes que emergeix de la combinació de l’experiència privada i el poder públic (Manning, 2001: 5). Dos ele ments que limiten i modelen la informació sobre trànsit, entesa com un servei pú blic gestionat per l’Administració i articulat al voltant de la noció d’utilitat informa-

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 127

127

16/05/13 08:16

SONIA GONZÁLEZ MOLINA

tiva que hem explicat en l’anterior epígraf. La informació sobre trànsit es veu obligada a combinar d’una banda l’objectiu de les autoritats públiques de garantir una mobilitat fluida i segura amb el fet que els ciutadans puguin decidir quan i per on es mouran, ja sigui per oci o feina (Delort, 2005). Això obliga a examinar els continguts sobre trànsit des d’una doble perspectiva, no sempre coincident: la de les institucions i organismes que generen i distribueixen aquesta informació, aquí sense cap cost, i la del públic que la consumeix. Segons això, la informació de tràn sit satisfà una necessitat social en la mesura que l’Administració la proporciona en funció d’uns determinats criteris de funcionalitat i eficiència: la reducció d’acci dents, la minimització de retencions i l’oferta d’itineraris de viatge a partir de l’estat de la circulació, entre d’altres (Fernández, 1992). Per tant, des del punt de vista tècnic, el trànsit es relaciona amb dos nocions: la de gestió de la circulació i la de seguretat viària. La primera té a veure amb el fet de facilitar al viatger les dades necessàries perquè es desplaci, ja sigui abans o durant la ruta (ECMT, 1995). Aquesta informació pot ser de tipus general (com ara la nor mativa legal o els procediments administratius), però també quin dia i per quines vies és millor desplaçar-se per no trobar embussos o consells preventius o missatges que eduquen en una conducció més segura (Fernández, 1992). La segona, amb les estratègies educatives i sancionadores dissenyades per l’Administració per reduir les víctimes i regular la mobilitat, entesa com un espai de convivència social (Riu i Manso, 2005), i definida com la possibilitat que les persones o les mercaderies es moguin o siguin transportades per una àrea geogràfica determinada (Termcat, 2000). En canvi, circulació es refereix al desplaçament de vehicles, vianants o animals per una via determinada (Termcat, 2000). Així, mobilitat, circulació, educa ció i sanció s’engloben en un mateix àmbit, el del trànsit i la seguretat viària. I complirien les dues condicions principals per pertànyer al model de servei: forma rien els ciutadans en uns determinats valors preventius i li facilitarien dades útils amb què afrontar les seves activitats quotidianes. Com s’aplica el que s’ha explicat anteriorment a l’especialització periodística? Des d’aquest punt de vista, el trànsit s’ubica clarament en la categoria d’informació de servei. Aquesta etiqueta s’aplica normalment a les dades específiques sobre mobilitat, com és el cas de carreteres tallades (totalment o parcialment), retencions o altres circumstàncies que afectin la circulació; és a dir, les denominades incidències viàries o continguts sobre desplaçaments, de les quals se sol parlar en les tra dicionals cròniques sobre trànsit. Amb tot, també es poden referir a altres contin guts, més relacionats amb els successos (sinistralitat), campanyes preventives o d’educació, multes i sancions, etc., que se solen agrupar sota l’epígraf de seguretat viària i que se serveixen en notícies o reportatges específics. Els periodistes que se n’ocupen formen part de la secció de «Societat», una de les àrees d’especialització informativa definides per Fontcuberta (1997) o Gallego (2003). No obstant això, també es pot abordar el trànsit des de les àrees que tracten informacions més pro peres als lectors com ara «Local» (Gallart, 1996). Amb independència de la solució

C 128

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 128

16/05/13 08:16

Una aproximació teòrica al periodisme de servei

adoptada pel mitjà, els informadors agrupats sota aquesta especialitat no només informen sobre embussos sinó que també ho fan sobre accidents, reformes legis latives o matriculacions, i, a més, ofereixen consells preventius, faciliten dades con cretes sobre operatius especials, com els d’estiu o setmana santa, etc. Continguts, en definitiva, que incideixen en la vida quotidiana de l’usuari al qual espera ser útil en facilitar informació que li permet actuar en un sentit o un altre, planificar el seu temps de desplaçament, corregir una conducta inadequada al volant o estar al cas sobre la normativa en vigor sobre aquest tema.

4. Vint anys de trànsit a Catalunya Quan el Servei Català de Trànsit (SCT) va fer el seu desè aniversari, a finals de 2010, un magazín de Televisió de Catalunya va reunir diversos periodistes que, en algun moment de la seva carrera, havien informat sobre circulació en aquesta emissora. Aquests «homes del trànsit» van recordar que quan va néixer la principal font ins titucional catalana existent actualment en aquest àmbit, TV3 ja feia deu anys que parlava sobre mobilitat.5 De fet, la irrupció de la informació de trànsit a Catalunya data de finals dels anys vuitanta del segle passat de la mà de la pionera Ràdio Trà fic, que va ser seguida per les principals emissores radiofòniques i televisives del país a l’hora d’incloure cròniques sobre circulació de manera habitual. Coincideix, doncs, amb la gran irrupció del periodisme especialitzat en servei a Espanya, just quan naixien els primers mitjans electrònics i es passava del model d’audiència massificada i passiva al de selectiva i fragmentada (Tuñón, 1993). Va ser aquest pas el que va propiciar el context adequat per a la consolidació del trànsit com a infor mació especialitzada, perquè va permetre l’aparició d’una audiència cada cop més activa a l’hora de demanar i buscar respostes informativament útils a les seves de mandes en qüestions vinculades amb el seu dia a dia. Les primeres experiències informatives sobre trànsit es van donar a la dècada dels vuitanta. El 1982, Antena 3 Ràdio va inaugurar un espai inèdit on s’informava sobre l’estat de la circulació gràcies a un helicòpter propi que sobrevolava la xarxa viària. Un any més tard, i només durant la setmana santa, la Prefectura de Trànsit de Barcelona va facilitar als mitjans per primera vegada de manera regular dades sobre mobilitat. També a Catalunya, Radio Tràfic, que va funcionar entre 1987 i 1991, es va animar a oferir una programació musical on s’intercalaven blocs d’in formació específics sobre trànsit i transport públic. Caldrà esperar, però, fins a co mençaments dels anys noranta per trobar una oferta variada i estable. Això no va ser possible fins que les administracions no van començar a distribuir amb freqüèn cia dades i imatges sobre trànsit, fet que, unit a una progressiva demanda social en aquest sentit, va acabar propiciant l’eclosió d’aquesta especialitat informativa. El pas fonamental va arribar quan es van crear a Barcelona el Centre d’Informació de

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 129

129

16/05/13 08:16

SONIA GONZÁLEZ MOLINA

Trànsit (dependent de la Dirección General de Tráfico, DGT) i el Centre de Control de Trànsit de l’ajuntament d’aquesta ciutat (Peinado, 2006: 9). A partir d’aquest moment, les ràdios i les televisions es van plantejar emetre regularment cròniques sobre l’estat del trànsit: existien tant les condicions tècniques per fer-ho com un públic que demanava aquesta informació. Així doncs, als anys noranta, Televisió de Catalunya va emetre les primeres crò niques televisives sobre trànsit, el divendres i el diumenge, amb ajuda de les poques càmeres de l’Administració disponibles llavors i d’uns mapes, elaborats amb el con curs del Reial Automòbil Club de Catalunya (RACC), on se situaven les retencions. Aquesta última entitat, el RACC, va crear en aquella mateixa època el servei «Info trànsit», encarregat de confeccionar cròniques sobre l’estat del trànsit a les ràdios que ho demanessin, tot i que també facilitava informació a la resta de mitjans si era necessari. En 1992, Catalunya Informació, el canal d’informació contínua de Cata lunya Ràdio, va començar a funcionar i va incloure una decidida aposta pels contin guts de servei com a pilar fonamental de la seva oferta. També a mitjan anys no ranta i durant un breu temps, el circuit català de Televisió Espanyola va informar sobre trànsit. Però va ser TV3 i el canal 3/24 els que van fer l’aposta definitiva, ja que des de començament de la primera dècada del segle xxi informen regularment sobre mobilitat. En desembre de l’any 2000 va entrar en funcionament el gabinet de premsa de l’SCT, un cop es van haver acabat de transferir les competències de trànsit a tot Catalunya. Les seves periodistes, totes dones, van assumir la tasca de confeccionar cròniques per a aquelles ràdios (i després i durant un temps a televisions com An tena 3 Catalunya i CNN+) que ho demanessin. Van substituir en aquesta funció els treballadors del centre de control que fins aquell moment no només facilitaven informació sobre accidents sinó que també gravaven o emetien cròniques en direc te per a les emissores radiofòniques interessades. No es tractava d’una novetat: a la DGT també es va funcionar d’aquesta manera fins que es va crear el servei de ràdio, als anys noranta, en aquest cas per a tot Espanya. Un any més tard, el 2001, la concessionària d’autopistes Acesa va idear un servei informatiu similar als ante riors, Ràdio Pista (anteriorment Ona Pista) (Acesa, 2001), que posteriorment va tancar. Actualment, el pes informatiu del trànsit a Catalunya recau en les emissores de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), Televisió de Catalunya i Catalunya Ràdio. Totes dues mantenen espais específics a TV3 (el programa Els matins emet cròniques tots els matins laborables), al canal 3/24 (només divendres i diumenge a la tarda) i a Catalunya Informació i Catalunya Ràdio (les cròniques de l’equip viari, que s’emeten cada quart d’hora en moments de màxima mobilitat i cada mitja hora la resta del dia), i elaboren de manera regular notícies i reportatges sobre aquesta temàtica. La resta d’emissores radiofòniques obtenen les seves crò niques sobre l’estat del trànsit a través de l’SCT i del RACC, mentre que concentren altres informacions en moments específics, com ara les operacions especials o cam

C 130

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 130

16/05/13 08:16

Una aproximació teòrica al periodisme de servei

panyes preventives o sancionadores. És en aquests moments quan, a més, els mit jans solen destinar espais específics a la mobilitat, normalment coberts des de la secció de «Societat».

5. Característiques i dificultats de la informació de trànsit Com a informació enquadrada dins del servei, el trànsit ha de complir una sèrie de requisits perquè pugui ser pres en consideració pel públic. Bàsicament, els contin guts han de ser veraços, actuals, clars i concisos. Un missatge erroni o un consell ofert amb retard no només ocasionen un greu perjudici a l’usuari sinó que reper cuteixen en la credibilitat del servei que facilita l’Administració, que és l’entitat que normalment proporciona aquestes dades (Fernández, 1992). Conte (2005) redun da en aquesta idea quan posa l’accent en la necessitat de difondre unes dades creïbles i comprensibles per al ciutadà. Per aconseguir-ho, aposta per explicar rigo rosament què passa, on i quan, en temps real i amb el menor desfasament possible entre la detecció del problema i la seva difusió. Però també aposta per utilitzar un llenguatge intel·ligible, que defugi la terminologia tècnica, habitualment poc con creta, imprecisa i molt diversa, que en dificulta la correcta comprensió. Les característiques d’aquesta informació així com les habilitats que caracterit zen el perfil del periodista especialitzat es recullen en el primer, i de moment únic, manual d’estil sobre informació de trànsit existent al país, obra de la productora Broadcaster. Es tracta d’un estudi inèdit, no publicat, la importància del qual des cansa en el fet que per primera vegada es planteja una guia per elaborar notícies sobre mobilitat amb l’objectiu que siguin clares, útils i ajustades a les necessitats del públic en funció del gènere i del tipus de mitjà. No obstant això, el fet d’haver estat redactada just abans de la gran eclosió del web 2.0 i els mitjans socials obliga a fer-ne una necessària renovació. Més enllà d’això, el text sí que resulta pertinent per fonamentar les rutines bàsiques del periodista de trànsit i explorar les produc cions informatives tradicionals. A l’hora de definir-ne el perfil professional, la publi cació destaca que el periodista de trànsit ha de tenir: 1. Coneixement de la xarxa viària, les fonts d’informació específiques que tenen al seu abast i altres qüestions normatives relatives a la circulació per informar-ne amb coneixement de causa i correcció. 2. Capacitat per traduir el llenguatge tècnic a un altre de més comprensible per al públic, perquè resulti útil una informació que, a més, adquireix caràcter divulga tiu. 3. Voluntat de comprovar sempre que sigui possible les incidències viàries amb els seus propis mitjans per garantir la veracitat, actualització i qualitat de la infor mació emesa.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 131

131

16/05/13 08:16

SONIA GONZÁLEZ MOLINA

4. El compromís d’oferir la informació de trànsit en directe per evitar la difusió de cròniques desfasades que no resultarien útils per al públic, cosa que també re dunda en una informació de major qualitat. Aquestes normes s’ajusten clarament als criteris fonamentals que hauria de se guir qualsevol periodista especialitzat a l’hora de confeccionar una notícia: accedir a la informació que faciliten les fonts especialitzades i exclusives, desxifrar les dades, contextualitzar-les i entendre-les, per després ser capaç de comunicar-les a la resta de la societat de manera senzilla i divulgativa (Quesada, 1998). I, alhora, encaixen amb els postulats d’utilitat informativa plantejats des de l’òptica del servei. El gènere informatiu per excel·lència de la informació de trànsit és la crònica. Aliada amb la ràdio, és el gènere que millor permet al periodista articular una nar ració en contacte directe amb els fets que explica a l’audiència, ja sigui perquè està a peu de carretera o perquè els pot presenciar amb els seus propis ulls. Aquesta és la característica principal de les intervencions que els periodistes de Televisió de Catalunya i Catalunya Ràdio efectuen per narrar les incidències viàries quotidianes i la resta d’informadors, les que es produeixen en virtut d’una operació especial de trànsit (per exemple, la de setmana santa) o un incident greu. Malgrat la centralitat de la crònica, el trànsit i la seguretat viària admeten altres gèneres com la notícia, l’entrevista i el reportatge. La taula 1 en recull les característiques principals a partir del que exposa el manual abans citat. Com que no inclou l’element digital (més enllà de citar-lo), el manual no aporta novetats significatives quant a la concepció clàssica dels gèneres, però sí en relació amb el tractament de la informació, on es valoren elements com ara la diferència

Gènere

Característiques aplicades al trànsit i seguretat viària

Notícia

Dóna el què, on, quan, circumstàncies i font fiable del fet Explica el que ha passat de manera directa i clara Enfocada cap a l’última hora en ràdio i previsió i anàlisi en premsa

Crònica

Parteix del contacte directe del periodista amb la realitat dels fets; si pot ser, des del mateix punt Necessita contextualització ubicativa (so ambient, imatges...)

Entrevista

Informativa i explicativa d’una determinada situació Facilita previsions sobre com evolucionarà el fet Enfocada a resoldre dubtes pràctics: quan durarà la incidència, rutes alternatives de circulació, etc.

Reportatge

Serveix per a prevenir el ciutadà o explicar-li com es prepara un esdeveniment tipus operació especial Aprofundeix més en l’aspecte de servei públic d’aquesta informació

Taula 1. Característiques de les informacions sobre trànsit i seguretat viària segons els gèneres informatius Font: Elaboració pròpia a partir de Broadcaster (2006).

C 132

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 132

16/05/13 08:16

Una aproximació teòrica al periodisme de servei

entre l’habitual i l’excepcional, el previsible i l’imprevisible, la mobilitat obligada i la d’oci, i també característiques vinculades amb l’actualització constant o la periodi citat i durada no prefixada de la informació. Aquí destaca el protagonisme de la notícia i la crònica d’última hora, tant a la ràdio com als mitjans digitals, per explicar les novetats en la situació del trànsit, i de les informacions amb previsions, a llarg i mitjà termini i en casos de situacions excepcionals predictibles, per a la premsa i la televisió. Guanya també presència la infografia, un recurs òptim per explicar l’evo lució dels fets de manera visual, sintètica i comprensible, però que, ben elaborada i especialment en un entorn virtual, podria suportar perfectament tot el pes infor matiu per ella mateixa. L’estil de totes aquestes informacions ha d’estar marcat per atributs com la concisió, la precisió, la claredat i la brevetat que, s’ha explicat abans, casen a la perfecció amb els postulats teòrics que hi ha a la base de la informació sobre tràn sit i seguretat viària. Han de ser informatives i capaces d’explicar sense confusions el que passa, com evoluciona el fet i quina previsió hi ha en relació amb algun as sumpte determinat. I ho han de fer d’una manera pràctica, amb les necessitats del públic en ment. Cal fer, doncs, una correcta tria del vocabulari per construir un discurs comprensible i ajustat a la realitat. Però també estructurar-lo de manera que es pugui assimilar correctament. No sempre és així: s’abusa de les paraules poc concretes i es tendeix a jerarquitzar poc una informació que conté moltes dades en poc temps (SCT, 2005; Broadcaster, 2004). Per això, fonts, experts, tècnics i perio distes proposen unificar criteris i incloure altres dades com el temps de recorregut, rutes alternatives, previsions sobre possibles incidents, etc., per fer la informació més útil i interessant (Cuní, 2003; Broadcaster, 2004; Peinado, 2006). Des de les associacions de víctimes, s’hi introdueix un altre matís: la conscienciació cívica. Fruit d’aquesta inquietud, neix el decàleg per al tractament de la violència viària als mit jans de comunicació, elaborat de manera conjunta per l’associació Stop Acciden tes, l’SCT i el Col·legi de Periodistes de Catalunya (Stop Accidentes, 2007).

6. El (fals) pes de les fonts institucionals A l’hora de parlar sobre informació viària, és inevitable referir-se a les veus que, en algun moment, poden facilitar dades sobre aquesta matèria. El mapa de fonts que es pot dibuixar respecte a això (vegeu la taula 2) inclou tant els organismes, de naturalesa pública o privada, que serveixen material de producció pròpia, com per sones (físiques i jurídiques) o associacions localitzades pel mateix mitjà de comuni cació i que inclouen ciutadans en general i usuaris de la xarxa viària en particular (Broadcaster, 2006). Dins de les primeres, tenim les diverses institucions i cossos policials que s’ocupen de la mobilitat, que treballen normalment amb els seus pro pis mecanismes de producció, gestió i distribució d’informació sobre trànsit. Com

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 133

133

16/05/13 08:16

SONIA GONZÁLEZ MOLINA Fonts oficials Institucionals

Estatals: DGT Autonòmiques: SCT, DT Policials: Guàrdia Civil, Mossos d’Esquadra, Guàrdia Urbana i policies locals Govern: Ministeri de l’Interior i de Foment, Conselleria d’Interior i de Territori i Sostenibilitat, ajuntaments i diputacions Mèdiques: serveis d’emergències i hospitals

No institucionals

Concessionàries d’autopistes RACC

Fonts no oficials Associacions

De víctimes: Stop Accidentes, Asociación de Prevención de Accidentes de Tráfico (P(A)T)... De mobilitat: Promoció del Transport Públic (PTP), Catalunya Camina

Altres

Experts en temes de mobilitat Testimonis

Taula 2. Mapa de fonts de la informació sobre trànsit i seguretat viària6 Font: Elaboració pròpia.

que es tracta d’organismes oficials, de reconegut prestigi, se les suposa mereixedo res d’una elevada credibilitat. Si es tracta d’una organització pública, la seva infor mació pot ser requerida per tots els mitjans perquè assoleix la categoria de servei públic. Els exemples més paradigmàtics són les institucions com la Dirección Gene ral de Tráfico (DGT) a tot Espanya, el Servei Català de Trànsit (SCT) a Catalunya i la Dirección de Tráfico (DT) del País Basc: totes tres disposen de centres de control de trànsit que arrepleguen la informació que els cossos de seguretat (Guàrdia Civil, Mossos d’Esquadra i Ertzaintza) obtenen sobre mobilitat, la completen amb la seva pròpia, la gestionen i difonen públicament. En aquesta categoria de fonts oficials també podem incloure les policies abans esmentades més les de caràcter local, i també els bombers o els equips d’assistència sanitària o mèdica del tipus Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) català o Servicio de Asistencia Municipal de Urgen cia y Rescate (SAMUR) de Madrid. En definitiva, aquells actors que, per la seva fei na, poden facilitar informació sobre afectacions viàries, característiques dels acci dents, estat de les víctimes o causes dels sinistres. Bona part d’aquestes institucions, a més, generen un conjunt d’activitats pre ventives (jornades, congressos, campanyes sancionadores, etc.) i de material esta dístic, informes tècnics o documents legislatius i normatius que també constitueix una excel·lent matèria primera per elaborar informació sobre seguretat viària. Per això, també és necessari afegir en aquest bloc de fonts informatives un organisme

C 134

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 134

16/05/13 08:16

Una aproximació teòrica al periodisme de servei

com el RACC: tot i que no disposa d’un sistema propi de recollida de dades sobre trànsit (més enllà del que puguin facilitar-li els seus socis i el seu sistema de grues), sí que té capacitat de confeccionar estudis tècnics i estadístiques que difon públi cament i que són considerats referencials, com passa per exemple amb el progra ma EuroRAP,7 sobre sinistralitat a la xarxa viària. De fet, per confeccionar la seva informació sobre mobilitat diària, el RACC no només consulta altres fonts oficials, tipus SCT, sinó també veus que pertanyen al segon bloc d’informadors citats al començament d’aquest epígraf (Gallart, 1996). Això acaba configurant tot un ecosistema format per persones físiques o jurídiques (un testimoni d’un accident, un expert provinent del món universitari...), associaci ons diverses (de víctimes d’accidents de trànsit, de foment del transport públic, etc.), comerços (benzineres a peu de carretera) i, en general, qualsevol individu o col·lectivitat que treballi en una feina que tingui contacte amb el món de la mobi litat o bé pugui aportar la seva experiència concreta al voltant d’un succés, ja sigui perquè l’ha viscut, l’ha presenciat o en coneix les víctimes, per posar un exemple. La casuística pot ser molt variada, però el cas més paradigmàtic és el del testimoni, el de l’afectat (per un accident o una retenció) que aporta la seva visió particular del que ha passat més enllà del que pugui afirmar la font oficial sobre el fet. La princi pal aportació d’aquestes veus és que ajuden a trencar amb la tradicional depen dència dels periodistes envers les fonts oficials, una de les principals senyes d’iden titat del periodisme especialitzat (Quesada, 1998). El servei viari de Catalunya Informació va decidir incorporar aquesta filosofia a les seves rutines quan, al setem bre de 2010, va ampliar-lo amb la informació que poguessin aportar els oients des dels punts conflictius de les principals vies catalanes a través del correu electrònic, el telèfon o via SMS. Com expliquen al web corporatiu de l’emissora, l’objectiu és facilitar informació sobre el trànsit en aquelles zones de la xarxa viària on no hi ha càmeres de vigilància i que, per tant, quedaria fora de l’abast de la seva font oficial principal.8 No és un sistema nou, ja que la BBC britànica també ha optat per la fórmula d’incorporar la informació dels oients, més concretament a través del seu servei «Report an incident».9 Amb la irrupció de les xarxes socials, per definició ubiqües i participatives, aquesta possibilitat es multiplica exponencialment, cosa que implica una nova realitat que el periodista de trànsit ha de saber gestionar. A continuació, abordem aquest aspecte que s’acaba d’anunciar en el marc del con junt de canvis que l’element digital ha introduït en el món de la comunicació.

7. El periodista de trànsit davant el repte digital En els últims vint anys, l’ecosistema comunicatiu ha experimentat una immensa mutació, encara en marxa, provocada per la irrupció de l’element digital. Els pro cessos de digitalització de la informació i la posterior convergència han modificat

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 135

135

16/05/13 08:16

SONIA GONZÁLEZ MOLINA

bona part de les esferes tecnològiques, empresarials, professionals i editorials dels mitjans de manera que eines, espais, mètodes i llenguatges que abans convivien distanciats ara tendeixen a confluir (Salaverría, García-Avilés i Masip, 2010). Els periodistes es tornen més polivalents (Micó, 2006) al mateix temps que aprenen a relacionar-se amb un públic cada cop més actiu i present en l’experiència informa tiva. Paral·lelament, les empreses periodístiques exploren tímidament un nou mo del de negoci amb la intenció d’explotar de manera plena les potencialitats d’aquest nou escenari comunicatiu encara en transformació (Casero, 2010b), on irrompen dos elements que es presenten interrelacionats i que expandeixen la noció de servei: l’entorn mòbil i les xarxes socials. Aquest panorama en constant mutació tam bé afecta els periodistes especialitzats en trànsit i seguretat viària, tant els que exerceixen la seva feina en l’interior d’empreses periodístiques com els que ho fan des de l’interior d’institucions centrades a gestionar la mobilitat. Parlem d’entorn mòbil per referir-nos a continguts i mitjans que es poden con sultar en qualsevol lloc i moment a través de dispositius que tenen la virtut d’acce lerar els processos de captació, elaboració i difusió informativa al mateix temps que faciliten la participació de l’usuari (Cebrián Herreros i Flores Vivar, 2011). El context mòbil es defineix per la seva elevada accessibilitat, ubiqüitat i personalització (Aguado i Martínez, 2008). Tradicionalment lligats a l’oci i l’entreteniment, és la capacitat d’integrar Internet que tenen aquests terminals el que propicia la seva funció informativa (Canavilhas, 2009) que, al seu torn, es modela a partir de la in tervenció del públic que consumeix la informació. La noció mòbil 2.0 respon a aquest patró perquè representa el punt d’unió entre el paradigma de la mobilitat i el de la participació a través de les eines del web 2.0, entre les quals podem desta car els mitjans de comunicació social (social media) (Aguado i Martínez, 2008; Pardo, Brandt i Puerta, 2008). Goggin (2011) recorda que el caràcter tecnològica ment interactiu de la Xarxa facilita que el públic pugui crear de manera ràpida i senzilla, mentre fan el seu dia a dia, continguts que poden ser ràpidament distribu ïts a través de les xarxes socials. El contingut generat per l’usuari (user generated content) al·ludeix a aquest procés en què qualsevol persona pot contribuir amb les seves aportacions al procés informatiu (Hermida i Thurman, 2008). Determinar en quina mesura aquest nou context transforma el paper del periodista de trànsit només es pot fer a través d’aproximacions, donada l’escassetat de propostes aca dèmiques que s’ocupen d’aquesta especialització des del punt de vista de la digita lització. Però sí que es poden detectar unes tendències a tenir en compte que aquest professional especialitzat ha d’aprendre a gestionar de cara al futur. Són les següents, plantejades no tant com una realitat sinó com una possibilitat a tenir en compte pels professionals que treballen en trànsit, com a periodistes de mitjans o a les institucions: — Des del punt de vista de la producció de la informació, la participació de l’usuari altera el mapa de fonts per donar més protagonisme al conductor, al via nant o a l’expert que està en disposició de generar continguts noticiables. Això

C 136

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 136

16/05/13 08:16

Una aproximació teòrica al periodisme de servei

demana un esforç suplementari al periodista de trànsit per localitzar noves fonts i verificar-les adequadament. Per contra, per al professional que treballa a les insti tucions que gestionen la mobilitat pot arribar a representar una amenaça, ja que es tracta d’una posició alternativa a l’oficial i, per tant, perden capacitat de control del flux informatiu. Hi ha més veus, cosa que implica més missatges i més versions. El repte és com integrar-ho en la informació resultant. Això és especialment rellevant en casos de grans emergències, en els primers moments, quan hi ha confusió i pocs periodistes sobre el terreny. — L’entorn digital propicia uns continguts més personalitzats i actualitzats: te òricament és possible i existeix la tecnologia perquè sigui així. Utilitats com la geo localització permeten adaptar la informació al context de consum, cosa que, por tada al terreny del trànsit, multiplica exponencialment la seva utilitat. La ubiqüitat i accessibilitat dels dispositius mòbils no només afavoreix l’última hora sinó també la producció informativa contínua. La possibilitat que el conductor/vianant participi en aquest discurs fragmentat però constant en el temps acosta el trànsit al deno minat ambient journalism (Hermida, 2010). Encaixa amb les característiques de la mobilitat, ja que el trànsit és un fenomen en constant canvi i obert als fets inespe rats, com els accidents. Van en aquest sentit aplicacions com Waze, que informa sobre retencions de trànsit a partir de les dades proporcionades per altres conduc tors per després proposar rutes alternatives a les congestions detectades. — El que s’ha explicat anteriorment obliga a canviar la jerarquització de les dades que es poden presentar en funció del gustos de l’audiència. En els mitjans tradicionals, el temps i l’espai obligaven a fer una selecció informativa en funció del que el periodista considerés més significatiu. En un entorn digital mòbil on l’usuari pot estar en qualsevol lloc, aquesta jerarquia no és útil: la informació pertinent serà aquella que encaixi amb les seves necessitats concretes. La capacitat d’emmagat zematge de la Xarxa facilita augmentar el volum d’informació a disposició de l’usu ari. És vital, doncs, millorar la hipertextualitat d’aquestes propostes, encara força embrionària en entorns mòbils, per permetre la màxima personalització dels con tinguts i una navegació satisfactòria (Canavilhas i Cavallari, 2011). — Des del punt de vista de l’estil i l’expressió, ara més que mai és necessària una informació clara, intel·ligible, sintètica i directa. Sobretot perquè està en dispo sició d’arribar quan ja s’està en marxa en forma de múltiples missatges que infor men dels progressius canvis en l’estat del trànsit. En aquest estadi, no seria sobrer valorar la incorporació d’altres recursos com la fotografia i petits vídeos que ajudin a la correcta comprensió del que està passant. A partir del que s’ha explicat, és fàcilment deduïble que la transformació a priori més significativa té a veure amb la informació que es consumeix just abans de circular i, especialment, quan s’està circulant. Si fins ara només la ràdio satisfeia aquesta necessitat per motius evidents, avui qualsevol mitjà amb presència a Inter net que distribueixi la seva informació a través dels dispositius mòbils i les xarxes socials pot assumir aquesta funció.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 137

137

16/05/13 08:16

SONIA GONZÁLEZ MOLINA

8. Conclusions La informació especialitzada en trànsit i seguretat viària no ha gaudit d’una exces siva atenció acadèmica malgrat ser una de les pedres angulars del denominat periodisme de servei. La seva centralitat descansa en la seva utilitat, ja que és precisa ment aquesta voluntat la que converteix aquests continguts en eines fonamentals en el dia a dia del ciutadà, conductor, vianant o usuari del transport públic. Poques propostes, especialitzades o no, poden dir el mateix. El que sí que és cert és que la seva irrupció i posterior evolució estan íntimament lligades al fet tecnològic, de manera que no va ser fins que va aparèixer la tecnologia adequada per produir, gestionar, distribuir i consumir aquesta informació que va assolir una presència regular als mitjans. L’entorn digital, per les seves característiques, i especialment el creixent protagonisme de l’element mòbil i les xarxes socials representen una opor tunitat única per a la informació de trànsit i també per al periodisme de servei en general. Les possibilitats que l’accessibilitat, la ubiqüitat, la personalització i la rela ció amb l’audiència hi brinden expandeixen la noció d’utilitat, abans limitada per l’espai i el temps, i situen el consumidor en el centre del procés: la informació no més és útil si s’ajusta al context d’ús que marca l’usuari, que a més està en constant canvi. Això és especialment cert en el trànsit, variable per naturalesa. Aprofitar aquesta oportunitat és la feina pendent de fonts, mitjans i periodistes especialit zats.

C 138

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 138

16/05/13 08:16

Una aproximació teòrica al periodisme de servei

Notes [1 Adreça de correspondència: Sonia González. Departament de Ciències de la Comunicació, Universitat Jaume I. Av. Vicent Sos Baynat, s/n. E-12071, Castelló de la Plana, UE. [2 Aquest article forma part del projecte d’investigació P1-1B2010-53, dirigit, com a investigador principal, pel doctor Andreu Casero Ripollés (Universitat Jaume I) i finançat per la Fundació Caixa Castelló - Bancaixa i la Universitat Jaume I. [3 Aquest és el cas del principal expert en aquest àmbit existent a Espanya, el doctor Luis Montoro, catedràtic en seguretat viària de la Universitat de València i psicòleg de formació. Assenyalarem també la producció acadèmica de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), que ha tractat la mobilitat en diversos projectes de final de carrera i tesines de màster, tot i que no des del punt de vista de la informació periodística especialitzada sinó de la informació final a l’usuari. [4 S’han consultat a la base de dades Teseo els epígrafs «Información de tráfico y seguridad vial», «Información especializada» i «Información de servicio» sense trobar cap proposta que tractés el trànsit com a informació especialitzada en servei. La mateixa recerca s’ha fet a la base de dades Tesis en Xarxa. [5 Es tracta del magazín de tarda Divendres, que al setembre de 2010, quan el Servei Català de Trànsit (SCT) celebrava el desè aniversari de la seva creació, va dedicar un espai a recordar la feina dels periodistes de Televisió de Catalunya que s’havien encarregat de la informació sobre trànsit i seguretat viària des dels seus inicis. Es pot veure a http://www.tv3.cat/videos/3095990. [6 No es tracta d’una llista exhaustiva sinó aproximada. En tot cas, no inclou aquelles fonts oficials relacionades amb la mobilitat amb autobús, ferrocarril, marítima i aèria, tipus Aena o TransMet, ja que s’escapen de les coordenades que delimita el trànsit per carretera i autopista. Sí que s’inclouen a la part d’associacions, com a fonts no oficials, entitats que promouen el debat sobre mobilitat en un sentit ampli, perquè la circulació per carretera en forma part. [7 L’EuroRAP és una organització internacional amb seu a Brussel·les formada per organitzacions automobilístiques, responsables de seguretat viària, autoritats de carreteres nacionals i regionals i experts que participen en el Programa Europeu de Valoració de Carreteres. L’EuroRAP se centra en com fer que la xarxa viària sigui més segura. Cada any elabora un estudi i un mapa de risc per detectar-ne els trams on el risc d’accident és més elevat. [8 http://www.catradio.cat/noticia/3049/Servei-viari#. [9 http://www.bbc.co.uk/travelnews/report.

Bibliografia Acesa (2001). «Ona Pista, el nuevo servicio de radio de Acesa y Ona Música» [en línia]. <http://www.autopistas.com/ site/salaPrensa.php> [Consulta: 3 agost 2010]. Aguado, J. M.; Martínez, I. J. (2008). «La cuarta pantalla: industrias culturales y contenido móvil». A: Aguado, J. M.; Martínez, I. J. (coord.). Sociedad móvil: Tecnología, identidad y cultura. Madrid: Biblioteca Nueva, p. 187-220. Armentia, J. I. [et al.] (2002). El diario de servicios en España. Oviedo: Septem. Armentia, J. I.; Caminos, J. M. (2003). «Los formatos de lectura rápida como seña de identidad visual del diario de servicios». Doxa Comunicación: Revista Interdisciplinar de Estudios de Comunicación y Ciencias Sociales [Madrid], núm. 1, p.11-33. Bertalanffy, L. V. (1968). General system theory. Nova York: George Baziller. Borrat, H. (1993). «Hacia una teoría de la especialización periodística». Anàlisi [Bellaterra], núm. 15, p. 79-84. Broadcaster (2004). Estudi sobre la informació del trànsit. Barcelona: Consultora Broadcaster. — (2006). Manual de la informació del trànsit. Barcelona: Consultora Broadcaster. [Document inèdit] Canavilhas, J. (2009). «Contenidos informativos para móviles: estudio de aplicaciones para iPhone». Revista Textual & Visual Media [Madrid], núm. 2, p. 61-80.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 139

139

16/05/13 08:16

SONIA GONZÁLEZ MOLINA Canavilhas, J.; Cavallari, D. (2011). «Jornalismo para plataformas móveis de 2008 a 2011: da autonomía à emancipação». Líbero [São Paulo], vol. 14, núm. 28 (desembre), p. 53-66. Carat (2005). Estudi sobre tendències a nivell internacional en campanyes de publicitat sobre trànsit i seguretat viària. Barcelona: Carat. Casero, A. (2010a). «El despertar del público?: comunicación política, ciudadanía y web 2.0». A: Martín Vicente, M.; Rothberg, D. (ed.). Meios de comunicação e cidadania. São Paulo: Cultura Académica, p. 107-22. — (2010b). «Prensa en internet: nuevos modelos de negocio en el escenario de la convergencia». El Profesional de la Información [Barcelona], vol. 19, núm. 6 (novembre-desembre), p. 595-601. Cebrián Herreros, M.; Flores Vivar, J. (2011). Periodismo en la telefonía móvil. Madrid: Fragua. Conte, R. (2005). «La información al usuario: implicaciones sobre seguridad vial». Comunicació presentada al II Congrés de Seguretat Viària (Múrcia, del 22 al 25 de novembre). Cuní, J. (2003). «Característiques i funcionalitat de la informació viària». A: SCT. II Congrés Internacional sobre Polítiques Europees de Trànsit: Barcelona, 25-27 de novembre de 2002. Barcelona: SCT, p. 393-400. Dahlgren, P. (2006). «Doing citizenship. The cultural origins of civic agency in the public sphere». European Journal of Cultural Studies [Londres], vol. 9, núm. 3, p. 267-286. Delort, J. (2005). «Cloenda de la Jornada». A: Servei Català de Trànsit (SCT). Jornada Tècnica sobre la Informació Viària: Barcelona, 1 de desembre de 2004. Barcelona: SCT. [CD-Rom] Diezhandino, P. (1994). Periodismo de servicio. Barcelona: Bosch. Eide, M.; Knight, G. (1999). «Public/private service. Service journalism and the problems of everyday life». European Journal of Communication [Londres], vol. 14, núm. 4 (desembre), p. 525-547. European Conference of Ministers issues. París: ECMT.

Transport (ECMT) (1995). Road transport informatics: Institutional and legal

Fernández, F. (1992). «Información al usuario». A: Congreso Iberoamericano de Seguridad Vial. Congreso Iberoamericano de Seguridad Vial (Ponencias). Madrid: Ministerio del Interior. Secretaría General Técnica, p. 89-95. Fernández del Moral, J. (1983). Modelos de comunicación científica para una información periodística especializada. Madrid: Dossat. — (1997). «La especializaación como nexo necesario entre ciencia y sociedad». A: Esteve, F. (coord.). Estudios sobre información periodística especializada. València: Fundación Universitaria San Pablo CEU, p. 7-16. Fernández del Moral, J.; Esteve Ramírez, F. (1993). Fundamentos de la información periodística especializada. Madrid: Síntesis. Fontcuberta, M. de (1997). «Propuestas sistémicas para el análisis y producción de información periodística especia lizada». A: Esteve, F. (coord.). Estudios sobre información periodística especializada. València: Fundación Universitaria San Pablo CEU, p. 17-23. Gallart, I. (1996). «Periodistes sempre atents a la carretera». Capçalera [Barcelona], núm. 71, p. 18-20. Gallego, J. (2003). Información de sociedad: del suceso a la calidad de vida. Bellaterra: Universitat Autonòma de Barcelona. Servei de Publicacions. Goggin, G. (2011). Global mobile media. Nova York: Routledge. Habermas, J. (1994). Historia y crítica de la opinión pública. Mèxic; Barcelona: Gustavo Gili. Hanusch, F. (2012). «Broadening the focus». Journalism Practice [Londres], vol. 6, núm. 1 (gener), p. 2-11. Hermida, A. (2010). «Twittering the news». Journalism Practice [Londres], vol. 4, núm. 3 (juliol), p. 297-308. Hermida, A.; Thurman, N. (2008). «A clash of cultures. The integration of user-generated content within professional journalistic framework at British newspaper websites». Journalism Practice [Londres], vol. 3, núm. 3 (setembre), p. 343-356. Inforpress (2005). Estudi sobre l’impacte mediàtic de les actuacions comunicatives. Barcelona: Inforpress. Lemert, J. B. (1983). Después de todo... ¿puede la comunicación masiva cambiar la opinión pública? Mèxic: Publigrafics. Lieberman, T. (1994). «Whatever happened to consumer reporting?». Columbia Journalism Review [Nova York], vol. 33, núm. 1 (maig), p. 34-40. Manning, P. (2001). News and news sources. Londres: Sage.

C 140

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 140

16/05/13 08:16

Una aproximació teòrica al periodisme de servei Metraseis (2005). Estudi de percepció del SCT per part de la ciutadania. Barcelona: Metraseis. Metzler, K. (1986). Newsgathering. 2a ed. Nova Jersey: Prentice-Hall. Meyer, P. (1993). Periodismo de precisión: Nuevas fronteras para la investigación periodística. Barcelona: Bosch. Micó, J. Ll. (2006). Periodisme a la xarxa: Llenguatge nou d’un ofici vell. Vic: Eumo. (Media TK) Pardo, H.; Brandt, J.; Puerta, J. P. (2008). «Mobile Web 2.0. Marco teórico y tendencias de desarrollo en la industria de la comunicación móvil». Ponència presentada al V Colóquio Brasil-Espanha de Ciências da Comunicação (Brasília, del 28 al 30 d’agost). Peinado, M. (2006). Informació del trànsit i del transport públic. Informació servei? Barcelona: Institut d’Educació Contínua (IDEC): Fundació Politècnica de Catalunya (UPC). [Monografia presentada al postgrau de planificació i gestió de la mobilitat] Quesada, M. (1998). Periodismo especializado. Madrid: Ediciones Internacionales Universitarias. Riu, A.; Manso, V. (2005). «L’aportació dels col·laboradors i altres agents en l’educació per a la mobilitat segura». A: SCT. III Congrés Internacional sobre Polítiques Europees de Trànsit: Barcelona, 4 i 5 de novembre de 2004. Barcelona: SCT, p. 25-35. Salaverría, R.; García-Avilés, J. A.; Masip, P. (2010). «Concepto de convergencia periodística». A: López García, X.; Pereira Fariña, X. Convergencia digital: Reconfiguración de los medios de comunicación en España. Santiago de Compostel·la: Servicio Editorial de la Universidad de Santiago de Compostela, p. 41-64. Servei Català de Trànsit (SCT) (2005). Jornada Tècnica sobre la Informació Viària: Barcelona, 1 de desembre de 2004. Barcelona: SCT. [CD-Rom] Stop Accidentes (2007). Decàleg pel tractament de la informació de la violència vial als mitjans de comunicació. Barcelona: Stop Accidentes. Termcat (2000). Diccionari de trànsit. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. Tuñón, A. (1993). «L’especialització en periodisme: un canvi de paradigma». Anàlisi [Bellaterra], núm. 15, p. 85-98.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 141

141

16/05/13 08:16

Rev de Recerca_maig 2013.indd 142

16/05/13 08:16

Comunicació: Revista de Recerca i d’Anàlisi [Societat Catalana de Comunicació] http://revistes.iec.cat/index.php/TC. Vol. 30 (1) (maig 2013), p. 143-168 ISSN (ed. impresa): 2014-0304 / ISSN (ed. electrònica): 2014-0444 / DOI: 10.2436/20.3008.01.110 Data recepció: 07/06/12 Data acceptació: 16/07/12

Núria Araüna1 Doctoranda del Departament d’Estudis de Comunicació de la Universitat Rovira i Virgili, Tarragona. nuria.arauna@urv.cat

C 1 43

Rev de Recerca_maig 2013.indd 143

16/05/13 08:16

NÚRIA ARAÜNA

Feminitat i individualisme a Infidels : identitats de gènere i representacions de les relacions sexuals i afectives al paradigma postromàntic Femininity and individualism in the TV series Infidels: Gender identities and representations of sexual and affective relationships in the post-romantic paradigm RESUM: Aquest article reflexiona entorn de la representació dels rols de gènere i els models de relacions sexuals i afectives oferts per la sèrie de Televisió de Catalunya Infidels, una producció catalana que segueix l’èxit de formats de sèries per a dones com Sex and the City o Desperate Housewives. La sèrie catalana construeix un discurs de fractura dels ideals de l’amor romàntic a través, sobretot, de la infidelitat generalitzada, però també del reclam d’independència dels protagonistes femenins, tot i que a la darrera temporada l’ideal romàntic sembla reconstituir-se com a mòbil principal dels personatges, per bé que només amb l’acceptació del seu revers. En qualsevol cas, la sèrie planteja una aposta pedagògica en favor de la individualització de les trajectòries vitals femenines i de la inclusió d’una pluralitat de relacions i estructures familiars alternatives a l’heteronormativitat, tot i que manté límits sancionadors amb pràctiques com el sexe virtual. Així mateix, utilitza estratègies justificadores diferenciades per a explicar la infidelitat masculina i femenina, blindant d’aquesta manera la divisió entre gèneres i l’adscripció d’uns o altres comportaments adequats per a homes i dones. Finalment, Infidels també dibuixa exclusions, fonamentalment basades en la classe social.

PARAULES CLAU: sèries de televisió, rols de gènere, representacions de gènere, relacions sexuals i afectives, postfeminisme, individualització.

C 144

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 144

16/05/13 08:16

Feminitat i individualisme a Infidels

Femininity and individualism in the TV series Infidels : Gender identities and representations of sexual and affective relationships in the post-romantic paradigm Feminitat i individualisme a Infidels: identitats de gènere i representacions de les relacions sexuals i afectives al paradigma postromàntic ABSTRACT: This paper deals with the representation of gender roles and sexual and affective relationship models in the TV series Infidels (‘Cheaters’) aired by Televisió de Catalunya. This Catalan TV series is based on the internationally successful formats of new women’s products such as Sex and the City or Desperate Housewives. Infidels builds a discourse that fractures romantic love ideals, primarily through generalized infidelity and the fight for independence of the female leading roles. While the romantic ideal did seem to be under reconstruction in the programme’s last season as one of the characters’ main motives, this was only through acceptance of this ideal’s opposite. The series takes a didactic approach in favour of the individualization of women’s life choices and of the inclusion of a multiplicity of alternative family relations and structures to heteronormativity, although it maintains penalizing limits on practices such as cybersex. It also uses distinct justifying strategies to explain male and female infidelity, safeguarding in this way the division between genders and the attribution of certain behaviours as appropriate for either men or women. Likewise, Infidels establishes exclusions, based mainly on social class factors.

KEYWORDS: TV series, gender roles, gender representations, sexual and affective relationships, post-feminism, individualisation.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 145

145

16/05/13 08:16

NÚRIA ARAÜNA

1. Infidels, sèrie polèmica per a dones Infidels és una sèrie de ficció que comença les seves emissions per Televisió de Ca talunya el 26 de març del 2009. És una producció de la cadena pública catalana encarregada a la productora Diagonal TV. El serial, dins les produccions de ficció de qualitat de la cadena, s’adreça principalment a audiències femenines, encara que aspira a públics més amplis. Infidels proposa una narrativa coral i una focalització en les relacions íntimes de les protagonistes. Beu de les sèries globals per a dones que han fet fortuna els darrers anys, com Sex and the City, en tant que conté sen tit de l’humor i es basa en un context urbà que implica descarnament afectiu, a més d’emfasitzar la sexualitat femenina i les seves desviacions respecte a la norma victoriana. També recull elements de propostes hiperbòliques i amb caires de l’au diovisual negre, com ara Desperate Housewives, per bé que els personatges d’Infidels representen una aposta per models pretesament més realistes i menys estere otipats que els jocs que proposa aquesta altra sèrie. La producció seriada d’audiovisuals com Infidels i el seu focus en les relacions personals ha fet que hagin estat desconsiderats com a objecte d’estudi fins a l’eclo sió dels estudis culturals. D’entre el ventall de sèries televisives, especialment el subgènere dels serials o les soap operas ha comptat tradicionalment amb audièn cies femenines, fet que ha contribuït al seu poc prestigi social (Hermes, 2009; Li vingstone, 2009; Scodari, 2009), per raó del que Butler anomena creeping sexism (2007: 40). Aquest article observa les sèries televisives com a conjunts de represen tacions que visibilitzen els valors culturals dominants entorn de les relacions perso nals i el gènere, però també té en compte que la cultura mediàtica és complexa i capaç d’articular models alternatius i identitats apoderadores (Kellner, 1995). Dit d’una altra manera, si bé les produccions mediàtiques convencionals tendeixen a reproduir els valors dominants per tal d’arribar a un públic més ampli, també és cert que incorporen alternatives i plantejaments progressius, i esdevenen un terreny de lluita de significats que, a més, són descodificats de maneres divergents pels dife rents públics (Hall, 2003). Infidels basa el guió en les vides de cinc dones en el context urbà català. El grup d’amigues, d’edats compreses entre la vintena i la cinquantena, han d’afrontar diferents dilemes vitals, la majoria dels quals tenen a veure amb les relacions sexuals i amoroses. Tots aquests dilemes estan vinculats a la crisi del paradigma de l’amor romàntic com a fonament del matrimoni heterosexual i per a tota la vida. D’aquí que les diferents relacions que presenta la producció tendi ran a posar en qüestió la solidesa d’aquest paradigma que segueix, això sí, latent com a desig i mòbil de la majoria de les protagonistes, per bé que de vegades alterat pels nous contexts d’individualització de les trajectòries vitals de les do nes. La sèrie subratlla una posició activa de la dona en el terreny sexual i proposa narratives controvertides, com ara que les dones s’emboliquin amb nois molt més joves que elles, la infidelitat constant per part de pràcticament tots els per

C 146

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 146

16/05/13 08:16

Feminitat i individualisme a Infidels

sonatges i la mostra de pràctiques sexuals no normatives com els trios o el sexe virtual. La sèrie va mantenir bones xifres d’audiència per a totes les seves emissions, amb una mitjana de 337.000 espectadors i una quota de l’11,7 %, segons fonts de la cadena. A més, va obtenir fins a 87.000 visionaments en la seva preestrena per Internet, i al llarg de tot l’any el mateix episodi va obtenir 876.000 visites. El segui ment via Internet es va mantenir el 2010, amb un total de 1.790.000 visionaments. En total s’han emès tres temporades de setze, tretze i tretze capítols respectiva ment, amb una durada d’entre cinquanta i seixanta minuts cadascun. La tercera temporada es va acabar el 15 de març del 2011 i la retirada de la sèrie d’antena va despertar un cert debat públic, notori a les xarxes socials, entorn dels valors promo guts per Infidels, presumptament poc tradicionals, com a possible causa de la ces sió de les emissions, tot i que la cadena sempre ha assegurat que va produir i emetre els episodis que s’havien previst des de l’inici. Aquest article observa de quina manera Infidels inclou el controvertit tema de la infidelitat femenina des d’una perspectiva de gènere: quina relació té amb l’amor romàntic i quines relacions pressuposa, quins personatges l’exerceixen i de quina manera és sancionada o premiada en el discurs de la sèrie.

2. Marc teòric: transformacions entorn de la ideologia sexual i amorosa En el terreny ideològic, l’amor romàntic es generalitza durant el segle xviii per tot l’occident urbà. Els trets que els sociòlegs atribueixen als ideals romàntics són la creença que l’amor pot crear vincles estables amb una mateixa persona, de sexe oposat, amb qui es pot mantenir la passió per a tota la vida. És un model que re quereix la llibertat d’elecció dels cònjuges pel que fa a la persona amb qui establi ran la unió (Roca, 2008: 13) vers el model del matrimoni per aliança o convenièn cia. Per a Giddens (2006 [1992]) l’amor romàntic uneix el que totes les institucions s’havien esmerçat a separar: l’amor fraternal i l’amor-passió; el primer atribuït al matrimoni i el segon, a espais il·legítims. L’amor romàntic requereix exclusivitat sexual (entesa generalment com a fidelitat), que no s’adscriu de la mateixa manera a tots dos gèneres. Com indica Giddens, la fidelitat sempre havia estat tàcitament disculpada per als homes, que podien cercar la passió fora del matrimoni (Giddens, 2006 [1992]) de manera informal. En qualsevol cas, la pretesa inexistència de la infidelitat femenina es posarà en qüestió amb la publicació, als anys cinquanta, de l’informe Kinsey, segons el qual el 26 % de les dones de més de quaranta anys afirmava haver tingut almenys un coit extramarital (Kinsey et al., 1998 [1953]).2 Tot i la revelació de l’informe Kinsey, la infidelitat femenina es mantindrà infrarepre sentada als productes culturals i apareixerà només generant imaginaris inquietants

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 147

147

16/05/13 08:16

NÚRIA ARAÜNA

vinculats a les figures de la vampiressa, la femme fatale o la dona del gàngster, que solen ser castigades en la cultura popular o bé en la narrativa còmica del marit cornut (Giddens, 2006 [1992]). El segle xx canvia les condicions de vida de les dones, i les biografies femenines hauran de trobar noves significacions perquè es deslliuren durant llargs períodes de les responsabilitats reproductives, i perquè es troben en un context productiu que requereix el seu treball assalariat. És en aquest punt que s’accentuarà —amb espe cial incidència a partir dels anys seixanta del segle xx— el procés d’individualització del currículum vital femení (Beck i Beck-Gernsheim, 2002) i també el desenvolupa ment d’una sexualitat plàstica (també) per al gaudi de la dona, alliberada de con seqüències reproductives (Giddens, 2006 [1992]). Si a la incorporació massiva i vi sible de la dona al món laboral hi sumem les reivindicacions sufragistes i després feministes, l’aparició de masculinitats alternatives i la consolidació de les manifes tacions gais, lèsbiques i transsexuals, emergeix un nou panorama caracteritzat per la pluralitat de models afectius i sexuals, la incapacitat col·lectiva de dictar-ne un de més convenient, i la sospita intel·lectual que la liquiditat estructural i socioeconò mica és constitutiva, també, de les relacions personals. Seguint Beck i Beck-Gernsheim (2002), aquestes transformacions tenen conse qüències sobre les relacions entre homes i dones, que des d’ara requeriran de l’al tre un reconeixement d’iguals amb afinitats espirituals i ideològiques. Home i dona ja no són els oposats contradictoris que establia el romanticisme, sinó persones que cerquen l’afectivitat recíproca o el que Giddens anomenarà, amb reminiscències habermasianes, amor confluent (Giddens, 2006 [1992]). Per al sociòleg, el model confluent es basa en el diàleg i el consens per a construir relacions satisfactòries per a totes dues parts i contingents en el sentit que tindran la durada que acordin els dos contractants (Giddens, 2006 [1992]: 63-65). En aquest marc l’erotisme esdevé el conreu d’un sentiment «expresado por la sensación corporal, en un contexto de comunicación [...]. Es la sexualidad reintegrada en una gama amplia de objetivos emocionales, entre los que la comunicación es lo supremo» (Giddens, 2006 [1992]: 182). Aquest model redistribueix les responsabilitats tradicionalment assignades a la dona, fet que permet alhora l’emergència de nous tipus de masculinitats en tant que reconeix, finalment, la vulnerabilitat de l’home (Giddens, 2006 [1992]). Aquest model dialògic, que suposa una democratització de les relacions personals, ha estat recollit també des de la pedagogia crítica espanyola, que l’ha etiquetat com a model alternatiu de relacions, i que idealment pot abolir la xacra de la violència de gènere (Gómez, 2004; Botton i Oliver, 2009). Si bé és indubtable que les relacions entre homes i dones s’han transformat, no és tan clar que el canvi prengui la direcció de l’idealitzat amor confluent de què ens parla Giddens des d’una perspectiva liberal. Com sostenen Beck i Beck-Gernsheim (2002), les tensions generades pels processos d’individualització (trencament de la solidesa dels vincles afectius i comunitaris) també reforcen l’aferrament delerós a l’amor romàntic i la dependència en l’altre, fenomen que els autors anomenen «la

C 148

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 148

16/05/13 08:16

Feminitat i individualisme a Infidels

religió terrenal de l’amor» i que inscriuen en un procés de contraindividualització. Altres autors com Illouz (2009), en canvi, consideren que les relacions sexuals i afectives estan derivant cap a estructuracions que responen millor al panorama del capitalisme de consum. En aquest sentit, la progressiva reducció de la durabilitat dels vincles i la reincidència en diferents relacions serien la transposició al terreny afectiu de la vel·leïtat del consum. Capgirant l’argument, la brevetat de les aventu res i la reincidència, dins un model majoritari de monogàmia successiva, és el que permetria la pervivència de l’amor romàntic quan l’esperança de vida és massa llarga per a fer viable l’amor etern (Roca, 2008). Dit d’una altra manera, segons autors com Roca (2008), l’amor romàntic que compagina la passió i l’estabilitat és inassolible sense un mecanisme regulador que li escurci la durada, ja sigui la defun ció prematura d’un o tots dos cònjuges, o la possibilitat del divorci. Aquest article parteix de la idea que les representacions mediàtiques són font i producte rellevant de les transformacions de la identitat de gènere (Carter i Steiner, 2004) i de les relacions sexuals i afectives que hem descrit fins aquí (Gómez, 2004; Galician, 2004). L’esfera de la intimitat i els esquemes per a comprendre-la són en certa mesura definits per les imatges del cinema, les sèries de televisió, les revistes o Internet, i constitueixen una espècie d’intimitat mediatitzada (Gill, 2009), on s’ar ticula quines són les relacions acceptables: «The media have become the key site for defining codes of sexual conduct. They cast judgement and establish the rules of play» (McRobbie, 2006a: 63). Específicament, les noves sèries televisives per a dones3 proveeixen models de feminitat, de manera que «female characters on television play a role in both representing and constructing the norms and ideals of contemporary femininity» (Vidmar-Horvat, 2005: 240); uns ideals que, segons aquesta mateixa autora, no poden defugir les relacions de poder del món que ha biten. Galician (2004) és especialment detractora dels models mediàtics de relaci ons sexuals i afectives; segons aquesta autora, són models irreals, tradicionals i tòxics. És innegable que els productors han incorporat progressivament noves repre sentacions que contesten el sexisme mediàtic que diversos autors havien denunciat (Goffman, 1979; Jhally, 1987; Courtney i Whipple, 1974; o, més recentment, Col trane i Adams, 1997, o Galician, 2004). Encara que gran part dels nous productes televisius i mediàtics en general encara presenten molts trets conservadors, mos trant les dones com a objectes sexuals (Capdevila et al., 2011; Bernárdez, 2007; Araüna, 2012),4 també és cert que s’ha ampliat el rang de rols per als personatges femenins, que presenten una progressiva subjectivació i comportaments més asser tius, fins i tot agressius (Gill, 2008; Inness, 1999 i 2004). De l’estudi de sèries com Sex and the City algunes autores conclouen que es dóna una inversió dels rols de gènere en què les dones passen a actuar com a subjectes i els homes són objectificats o «left to foreground their own to-be-look-at-ness» (Akass i McCabe, 2006: 7). Amb tot, altres estudis alerten que les presumptes figures alternatives de dones sexualment actives i emancipades queden limitades a reproduir el model de la

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 149

149

16/05/13 08:16

NÚRIA ARAÜNA

guerra de sexes (Gill, 2008 i 2009; Tortajada i Araüna, 2010) i, a més, formen part d’un projecte regulador de la subjectivitat femenina profundament heteronorma tiu, que despolititza les idees feministes i les manté com un vernís relacionat amb els productes de consum (Gill, 2008 i 2009; Lazar, 2009). Fins i tot pel que fa a la presentació de dones cada cop més actives sexualment, capaces de mostrar els seus desitjos, algunes teòriques han afirmat que ens trobem davant de masca rades d’autoobjectificació que no arriben a subjectivar la sexualitat i, per tant, han d’entendre’s com una falsa llibertat (Kim, 2001). Per a aquesta mateixa autora, sèries com Ally McBeal permetrien un discurs «pro-woman» però no feminista (Kim, 2001: 319). Des d’aquests plantejaments teòrics s’han observat els models de relacions que presenta Infidels parant esment a 1) quin tipus d’estructuracions familiars i d’uni ons sentimentals són representades, 2) la vigència o no del model amorós romàntic i del model amorós confluent, tenint en compte 3) si les transgressions al model tradicional suposen una representació transformadora del model romàntic o no més una mostra del seu revers constitutiu, fixant-nos especialment en el significat que la infidelitat adopta per a homes i dones. Per a respondre aquestes preguntes s’ha aplicat una anàlisi textual qualitativa del discurs, la narrativa i les representacions a la totalitat dels capítols d’Infidels (quaranta-dos capítols al llarg de tres temporades). La sèrie s’ha tractat com a text en sentit ampli, com a «phenomenon that pulls together elements that have mean ing for readers or viewers or spectators that encounter it» (Butler, 2007: 10). L’anà lisi ha posat en relació les categories teòriques de la sociologia de les relacions se xuals i afectives amb les narratives, discursos i representacions de la sèrie Infidels. Així s’han identificat les estructures de significat vinculades a preceptes ideològics però també a les convencions televisives (Butler, 2007) pel que fa a l’amor i les re lacions. Com que es tracta d’una sèrie, part del significat del text rau en l’evolució de la narrativa o el guió: «the structured form in which stories advance explana tions for the ways of the world» (Barker, 2008: 35), i per això l’anàlisi s’ha estruc turat entorn de la narració de les històries amoroses de les cinc protagonistes de la sèrie (Butler, 2007: 472). S’han seleccionat totes les escenes —de tots els capí tols— en què aquestes relacions avancen o es comenten i se n’ha estudiat la trans formació/estabilització així com els discursos dels personatges, i el discurs domi nant de la sèrie a través d’aquests. A més, s’ha observat com es construeixen els personatges principals i com varien llurs definicions en funció dels seus posiciona ments afectivosexuals. Finalment, els resultats dibuixen el món possible (Eco, 1993) de relacions sexuals i afectives presentat per Infidels des d’una perspectiva cons truccionista del gènere.

C 150

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 150

16/05/13 08:16

Feminitat i individualisme a Infidels

3. Resultats: pluralitat d’opcions sexuals i afectives, i individualització de les biografies femenines 3.1. Varietat de models Una primera constatació quan s’observa la narrativa de la sèrie, i, específicament, les relacions que estableixen els seus personatges, és que Infidels s’esmerça a oferir un ventall ampli de diferents tipus de relacions sexuals i afectives; si bé el patró majoritari respon a la monogàmia successiva. En tot cas, de les cinc protagonistes principals, una estableix una relació lèsbica; una altra, amb un noi molt més jove que ella; la següent fa de mare soltera bona part de la sèrie, i un bon amic d’elles és gai —encara que roman solter gairebé durant tota la sèrie. Al marge d’això, hi ha d’altres relacions esporàdiques lèsbiques o gais —especialment les que estableix l’Arlet durant la suspensió de la relació amb la seva parella—, i de dones madures amb nois joves —com és el cas de la Joana, la Paula i la Lídia—, així com una relació sexual i afectiva entre una dona i un capellà. Així, tot i que les relacions represen tades per la sèrie responen majoritàriament al patró de la monogàmia successiva i heterosexual entre persones d’estatus similar, s’obren temporalment espais per a relacions alternatives a la normativitat. L’homosexualitat, tot i seguir sent minorità ria, té una presència notable a la sèrie. La infidelitat s’incorpora com un tret quasi inherent a totes les relacions afectivosexuals, cosa que fa que el terme monogàmia —successiva— sigui relliscós a l’hora de definir el món diegètic del producte, ja que normalment hi ha més d’una relació en marxa per personatge (encara que es man té el patró d’una sola relació «oficial» simultània). La sèrie també s’esforça a mostrar estructuracions familiars alternatives, com ara la que configura la Cruz, que decideix ser mare soltera. Aquest personatge es divorcia en dubtar de la paternitat biològica del seu marit pel que fa a la seva futu ra filla —una relació sexual amb un company de feina fa a aquest company suscep tible de ser el pare biològic de la criatura—, però també perquè descobreix les infi delitats del marit. La decisió de la Cruz és prescindir de tots dos homes —del marit perquè l’enganya, i del company de feina perquè l’assetja—, i així la inacceptabili tat del comportament dels homes serà un factor estructurador de les relacions que passarà per damunt de la paternitat biològica i fins l’amor romàntic (que la prota gonista expressa per al seu marit). Posteriorment la Cruz decidirà compartir la llar i la criança de la filla amb un company de feina homosexual, prescindint de saber qui és el pare de la nena. Així, tot i que s’obre espai per a aquesta estructuració fami liar alternativa als vincles de sang i a la unió dels cònjuges via amor romàntic, la solució formada per la mare, l’amic gai i la nena serà temporal i haurà de reestruc turar-se quan la Cruz finalment s’emparellarà (aleshores la nova parella i l’amic gai seguiran mantenint una relació estreta i de cohabitatge, encara que no exempta de friccions). Una altra conducta masculina reprovada per la sèrie és la del sogre de la Cruz, un personatge conservador que posa l’èmfasi en el fet que el rol de la dona és tenir fills: «Una dona només es realitza del tot quan arriba a ser mare» (Raimon,

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 151

151

16/05/13 08:16

NÚRIA ARAÜNA

capítol 2), i que facilita a la sèrie l’elaboració d’un discurs didàctic quan la Cruz retreu a l’home que és retrògrad i afegeix que les dones tenen múltiples entorns de desenvolupament personal: «És a dir que si no pareixes no ets una dona com cal? [...] hi ha dones que són periodistes, ministres, doctores... dones que surten cada dia a les notícies i als diaris i que hi surten perquè valen i no perquè són un úter fèrtil» (Cruz, capítol 2). Per tant, les actituds conservadores dels homes seran un mòbil important per a les accions dels personatges femenins. Altres qüestions alternatives són l’acolliment que duen a terme la Lídia i el Toni quan volen tenir un fill; en aquest sentit, posen l’èmfasi en el fet que els és igual adoptar-lo que tenir-lo biològicament, de manera que consideren el parentiu adoptiu tan legítim com el sanguini. A més, en lloc d’optar per l’adopció internaci onal d’un infant, la parella acull un preadolescent català que té la mare a la presó —i que seguirà compaginant la família adoptiva amb una relació amb la mare bio lògica. És cert que la sèrie introduirà determinades tensions en oposar les situacions socials de la mare biològica i de la mare adoptiva, i es proposarà, per tant, la difi cultat de compaginar dues mares. La primera no té recursos culturals ni econòmics, mentre que la segona és una psiquiatra respectada amb notable poder adquisitiu. Aquesta distància socioeconòmica servirà per a justificar la perspectiva que la Lídia pot oferir un millor desenvolupament al jove i serà per això que, finalment, la mare biològica accedirà a cedir-li la custòdia.5 L’acceptació de la progenitura social com a igual de vàlida que la biològica també s’empararà en la renúncia de la Cruz a saber qui és el pare biològic de la seva filla i, especialment, representant de mane ra negativa, obsessiva, el reclam de l’Eduard (el seu marit) i la seva família de voler tenir un fill biològic. Una altra relació que surt de l’heteronormativitat monògama és la família que formen una parella de dones (l’Arlet i la Dani) que es plantegen tenir un fill i que, per tal de fer-ho efectiu, escullen l’esperma del company de la Lídia, una de les amigues properes del grup. En al·lusió a aquest personatge, el capítol 33 de la sèrie duu per títol «No és un pare, és un espermatozou», i el Toni ironitza al llarg de la sèrie dient «només sóc un potet» (Toni, capítol 39). Tot i que no se li reconegui la paternitat social, la posada en escena de la sèrie donarà molta importància al Toni en el naixement de la criatura, mostrant la dificultat del producte per desvin cular la paternitat biològica de la social, i s’establirà una mena de paternitat latent que va emergint a partir de comentaris dels protagonistes. És rellevant, a més, que el mètode escollit per a l’engendrament sigui el coit natural i que es plantegi com una relació que porta el gaudi als dos participants (el Toni i l’Arlet), fins al punt que acaben decidint canviar de mètode. Aquesta pot ser una proposta problemàtica de la sèrie, perquè qüestiona la posició lèsbica de l’Arlet —per bé que només sigui per generar tensió dramàtica a l’audiència—, tot i que d’alguna manera flexibilitzaria la rigidesa amb què normalment s’expressen les preferències sexuals. De totes ma neres, l’acció subseqüent dels personatges (Toni i Arlet) és evitar repetir l’experièn cia. Finalment, l’acte sexual engendrador serà el sexe entre les dues dones, i un pot

C 152

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 152

16/05/13 08:16

Feminitat i individualisme a Infidels

amb l’esperma del Toni. A més, el pare biològic és parella d’una tercera dona, amb qui no té cap fill biològic, fet que separa l’espai de la parella monògama de l’espai legítim de procreació. Amb tot, narrativament, la decisió del Toni de ser pare bio lògic de la parella es planteja a la sèrie durant una de les interrupcions de la seva relació amb la Lídia i els tres implicats ho amaguen durant gairebé una temporada. S’entén com una decisió complexa i no exempta de conflictivitat, però superable amb una actitud oberta dels personatges davant la pluralitat de possibilitats sexuals i reproductives. A la sèrie hi ha un notable esforç pedagògic per a explicar les sexualitats que trenquen amb l’heteronormativitat i reforçar la pluralitat d’opcions afectives i d’es tructura familiar, com ara el lesbianisme, la capacitat de la dona per a educar tota sola els fills o la desproblematització que una dona estableixi una relació amb un noi molt més jove que ella: «a la nostra edat no té importància la diferència d’edat» (Joana, capítol 26). En canvi, la sèrie es mostra menys comprensiva amb pràctiques com el sexe virtual o l’establiment de trios, accions que s’encarnen en el personat ge obscur de la Francina, però també amb les «addicions al sexe» o el sexe tàntric. Infidels optarà per presentar aquestes opcions o bé d’una manera còmica o bé amb conseqüències negatives per als personatges que les posen en pràctica (o totes dues coses alhora). La parella entre l’Arlet i la Dani serà el motor de nombroses converses que qüestionaran l’heteronormativitat. Per exemple, mentre preparen la seva boda, la filla de la Joana (una nena) pregunta quina de les dues «farà d’home» i la Joana respon, en to didàctic, que «a les parelles de dones no cal que n’hi hagi una que faci d’home», i reforça davant l’Arlet que «no sé d’on ha tret aquestes idees, de mi segur que no», alhora que l’Arlet afirma que «totes dues farem de dones» (Joana i Arlet, capítol 17). Així mateix, quan la Dani assisteix a un sopar reservat a les amigues protagonistes de la sèrie, les noies retreuen a l’Arlet que la hi porti; l’argument és que per bé que la Dani sigui una dona, no deixa de ser la parella de l’Arlet, i les parelles són excloses d’aquests sopars. En aquest sentit la condició de gènere i les opcions sexuals es problematitzen amb certa naturalitat, si més no en la primera temporada del producte. També en la primera temporada, quan l’Arlet i la Dani s’enamoren —totes dues només havien tingut prèviament relacions heterosexuals— es pregunten si són lesbianes o bisexuals i acaben con cloent que no és necessari d’etiquetar-ho tot. També es denuncia l’homofòbia mitjançant personatges com el pare de l’Arlet, que inicialment es resisteix a l’enllaç de la seva filla amb una altra dona, i amb algun comentari com: «sí, ser lesbiana pesa molt» (Arlet, capítol 25). Finalment, cal esmentar el que alguns autors han anomenat «amics com a fa mília» (Gill, 2008) com a substitutiu dels vincles de sang. Específicament, les ami gues són el vincle de suport més estable que les protagonistes tenen al llarg de la sèrie i, com a Sex and the City (Henry, 2006), cada capítol s’estructura entorn de les converses de les protagonistes. A més, la solidaritat entre dones és un tema reiterat. La Joana i l’amant del seu marit (ara ja esposa, també), la Cecília, establiran

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 153

153

16/05/13 08:16

NÚRIA ARAÜNA

una bona relació i faran que els seus fills es coneguin, oposant-se a les narratives populars que tendeixen a mostrar les dones com a competidores per un mateix home. Ara bé, si la infidelitat és assumida com a correlat natural de les relacions de parella, no es perdona, en canvi, quan es comet entre amigues. La Paula és dura ment sancionada per embolicar-se amb la parella de la seva amiga Joana (el Peter), tot i que aquests hagin suspès la relació en el moment del coit amb l’altra dona. La solidaritat entre dones és accentuada entre les amigues protagonistes de la sèrie malgrat la circumstancial tensió entre la Paula i la Joana. De fet, el traspàs de la primera a la segona temporada és un somni de la Paula en coma, en què abandona el seu company (ja mort) i és recollida per les seves amigues (que metafòricament se l’enduen al món dels vius). De manera semblant, el trànsit de la segona a la tercera temporada es fa a través del final de la novel·la de la Paula, que recull la importància de les amigues: «no val la pena saltar a l’altra riba de l’Amazones si no t’hi espera ningú» (Paula, capítol 29). Així mateix, el tancament del darrer capí tol de la sèrie mostrarà el postpart de l’Arlet i la Dani, amb visita de totes les ami gues i, per aquest cop, la inclusió del Toni, pare biològic de la criatura i parella de la Lídia. La foto final que tancarà la sèrie la farà el Toni i hi seran capturades les cinc protagonistes i la Dani (com a mare social de la criatura). En aquest reforç del vincle de les amigues com a substitutori de cap altra unió familiar, cal considerar també que quan la Cruz es pregunta què en seria de la seva filla si a ella, que no té família, li passés res, les amigues donen per descomptat que se’n farien càrrec. Aquestes seqüències evidencien que són altres dones en situacions similars les qui passen a adoptar una funció estructural i estructuradora de les biografies de les dones, per damunt de les parelles transitòries que se succeeixen al llarg de la sèrie i que ja no són formadores d’unions estables. Ara bé, aquesta solidaritat femenina té els seus límits amb algunes dones externes al grup: la Joana no s’està de ser infidel a la Gabriela amb el seu marit, el Peter; la Cruz implica l’amant del seu marit, la Carlo ta, en un negoci fraudulent, i la Francina és condemnada per totes les amigues de l’Arlet.

3.2. Crisi del model romàntic normatiu a través de la infidelitat generalitzada Si bé el pluralisme d’opcions sexuals i afectives és ampli, amb els límits esmentats, el que no incorpora la sèrie són parelles tradicionals que fonamenten la relació en un model romàntic i una estructuració de família nuclear i que tenen èxit en fer-ho. El fracàs del model normatiu sembla ser el leitmotiv de la sèrie, per bé que cap al final se cerqui una certa reconciliació amb el que s’assumeix encara com a fita de felicitat, a la qual, per cert, només es podrà arribar amb la incorporació del seu revers (especialment la infidelitat). Específicament, el plantejament de la sèrie, al capítol pilot i al llarg de tota la primera temporada, representa una crisi radical d’aquest model, on totes les protagonistes passen d’una relació monògama hete rosexual estable fonamentada en l’amor romàntic cap a algun altre estat. Durant el

C 154

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 154

16/05/13 08:16

Feminitat i individualisme a Infidels

comiat de soltera de l’Arlet, les seves quatre amigues afirmen que «a cap de nos altres no ens ha funcionat el matrimoni» i fan un brindis pel divorci (capítol 17). Com que la fractura del model ideal es trenca per a totes cinc protagonistes, en aquest apartat resseguirem els seus respectius trànsits. La Paula és qui protagonitza la seqüència inicial d’Infidels, que simbolitza com el model de l’amor romàntic fa aigües mostrant la infidelitat inscrita en una relació durant el ritual constitutiu del vincle: el casament. Així, la sèrie s’obre amb la litúr gia d’un matrimoni durant el qual la núvia es retroba casualment amb una expare lla i immediatament (durant la celebració) hi estableix una relació sexual. La Paula, que és aquesta primera núvia infidel, mantindrà totes dues relacions (amb el marit i amb l’amant) de manera paral·lela al llarg d’un any, fins que el metge li detectarà un càncer avançat. La necessitat de viure els darrers dies de manera intensa la con vencerà per deixar el marit i marxar amb l’amant, que també és casat i té un fill (i qui també ha de reconstituir la seva família). Per tant, aquesta unió, representada des de l’amor romàntic, suposa la supressió de dos matrimonis, un dels quals amb descendència; i presumptament els dos previs basats també en el romanticisme. Per tant, establiria, d’entrada, un problema de grau: hi ha relacions més romànti ques que d’altres i és supeditant-se a aquest criteri que es fa una elecció legítima. En aquest sentit, alguns dels elements que fan altament romàntica la relació amb l’amant són el fet que fos el seu xicot de l’adolescència i la casualitat de la trobada —precisament el dia de la boda. Aquests dos elements, «el nòvio de sempre» i la «casualitat de la trobada», representen dos elements fonamentals de l’amor ro màntic: la perennitat i la predestinació. En la narrativa de la sèrie, l’amor romàntic dinamitarà l’estabilitat, perquè trencarà dos matrimonis, però no arribarà tampoc a consolidar cap nova relació. Un altre dels matrimonis que s’esguerren és el de la Cruz. La Cruz, filla d’immi grants del sud d’Espanya, és casada amb un descendent de la burgesia catalana. Ambdós són infeliços perquè no aconsegueixen tenir un fill biològic. Aquesta im possibilitat reproductiva qüestiona alhora el matrimoni com a espai (legítim) de la procreació i, en definitiva, el sentit mateix del matrimoni (especialment perquè el marit i el seu pare encarnen l’obsessió per la reproducció biològica del llinatge). Aviat se’ns mostrarà que el marit de la Cruz, l’Eduard, li és infidel de manera espo ràdica amb una amiga d’ell de la infància. La relació també té elements implícits de classe social perquè tot i que la Cruz es guanya bé la vida, té marcadors d’estatus social humil, que la sèrie vincula per a aquest personatge amb la castellanitat (la Cruz és filla d’immigrants espanyols empobrits) i la professió (la seva mare era la minyona de la família del marit). En canvi, el seu marit pertany a la burgesia cata lana, cosa que la narrativa vincula al fet que el seu pare li demani un fill biològic (reproduir el llinatge a través de la sang) i que li aconselli d’embolicar-se amb la Carlota (l’amant efectiva, d’una família amb possibles i prestigi), que el pare consi dera amb més classe que la Cruz. Quan la Cruz descobreix la infidelitat, s’hi torna embolicant-se amb un company de feina i, quan es quedi embarassada, no sabrà

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 155

155

16/05/13 08:16

NÚRIA ARAÜNA

de qui és el fill i es desentendrà de tots dos homes. Finalment, la Cruz protagonit zarà la boda amb què s’acabarà la sèrie. En aquest cas, el nuvi no es presentarà a l’altar i la boda no es consumarà; la raó que durà l’home a cancel·lar la boda serà precisament el desvelament que la Cruz li ha estat infidel (per bé que ell mateix també ho havia estat). Amb tot, la relació prosseguirà sota l’assumpció que «no som perfectes» (Jesús, capítol 42) i sense litúrgia enmig. Per tant, l’amor durador haurà d’integrar la infidelitat. La Joana encarna el model tradicional de la mare de família amb dos fills, mes tressa de casa i que depèn del sou del marit. En aquest cas ella és enganyada pel marit que, amb l’excusa que treballa a l’Argentina, hi ha establert una vida paral· lela amb una altra dona, amb qui ha arribat a casar-se i tenir un fill. Ara bé, des del principi de la sèrie i abans que la Joana sàpiga que el seu marit l’enganya, ja té fantasies eròtiques amb un veí estranger. Aquest veí, el Peter, es presenta sovint a casa de la Joana amb posat d’ajudar i implicació en la cura dels nens (d’ella). En aquest sentit, sorgeix una atracció clara entre la Joana i el Peter, per bé que ella estigui casada; així, el matrimoni no funciona tal com normativament s’espera. De totes maneres, la Joana reprimirà l’atracció pel veí transformant-la en una broma entre les amigues i reservant-la al lloc de la fantasia. El marit, per la seva banda, se’n separarà per anar a viure amb la seva família argentina. La Joana no acceptarà una posició victimista davant el divorci i renunciarà a una pensió del marit, de ma nera que s’integrarà al mercat de treball assalariat a través de feines poc qualifica des. En aquest sentit, la sèrie la proposa com una dona que emprèn un procés d’emancipació. L’Arlet comença la sèrie amb una parella de llarga durada amb qui manté una relació estable i desapassionada. A mesura que el noi exigeix més terreny i compro mís, la relació es col·lapsa. L’Arlet comença a sentir-se atreta per la monitora de natació, i farà tots els possibles per apropar-s’hi, cosa que amaga a la seva parella. Ella és qui comet la infidelitat en aquest cas, i qui decideix finalment estar amb una dona de qui s’ha enamorat, tot i resistir-se a etiquetar-se com a lesbiana, almenys durant una bona temporada. Les dues dones establiran una relació més propera al model romàntic que la que l’Arlet tenia amb el seu company, mancada de passió. Amb tot, quan decideixin casar-se, la pressió portarà l’Arlet a refusar el matrimoni i sentir-se atreta per altres dones. Per tant, se separarà de la Dani durant una part important de la segona temporada de la sèrie, en què practicarà el sexe virtual i tindrà una relació oberta amb una altra dona. Aquesta altra relació lèsbica és san cionada pel discurs de la sèrie, que s’esmerça a mostrar la Francina, la companya nova de l’Arlet, com una persona manipuladora i esnob que no és acceptada pel grup d’amigues. Finalment, la sèrie restablirà la relació entre l’Arlet i la Dani, i fins decidiran tenir un fill. Amb desequilibris, aquesta serà l’única relació duradora de la sèrie que combinarà la passió i l’estabilitat. Finalment, la Lídia és vídua i no té fills. Al principi de la sèrie el marit difunt és presentat com l’espòs perfecte. En aquest cas, la parella sembla respondre a l’ideal

C 156

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 156

16/05/13 08:16

Feminitat i individualisme a Infidels

«fins que la mort ens separi», tot i que al cap de pocs episodis ja se’ns desvelarà un passat (mitjançant el salt enrere o flashback) en què el difunt hauria abandonat la Lídia per una amant jove si no hagués estat per la seva mort prematura. D’aquesta manera només la desaparició d’un dels cònjuges fa possible la durabilitat de l’amor romàntic. Per tant, també aquest matrimoni es representa com a fracassat dins el model. Quan la sèrie s’obre, amb el marit ja mort, la Lídia dedica les nits a seduir desconeguts i embolicar-s’hi sense establir cap compromís, fins que coneix un noi molt més jove que ella amb qui establirà una relació (altament inestable) que dura rà més o menys tota la sèrie, tret d’una pausa que recorre part de les segona i tercera temporades. Per tot això, les parelles heterosexuals que inauguren la sèrie hi són només per a dissoldre’s immediatament i el que planteja el producte és què els passa a un grup de dones un cop se’ls ha esfondrat el basament que sostenia les seves relaci ons romàntiques. D’aquí emergiran la diversitat de situacions plantejades i, sobre tot, la necessitat d’assumir la individualitat de llurs trajectòries.

3.3. Valors implícits tradicionals: la incorporació de la transgressió al model dominant Si la sèrie s’esmerça a posar en relleu la crisi del model heteronormatiu que basteix famílies monògames unides pels principis romàntics, també és cert que preserva gran part de la ideologia romàntica i de les aspiracions d’un i altre sexe dins aquest model. En aquest sentit, continua considerant unes necessitats diferenciades per a homes i per a dones, i la subjacència d’una sèrie d’assumpcions entorn de l’amor i l’elecció amorosa vinculades a la supremacia del sentiment romàntic. Per exemple, la Paula viu la felicitat amb un ex-xicot de l’adolescència representat com «el de sempre» i apel·lat contínuament a la sèrie com «l’home de la seva vida». Des d’aquest punt de vista, es normalitza que abandoni el seu marit en favor d’aquest amor més autèntic. En aquest sentit, l’amant de la Paula retreu al marit enutjat: «la Paula és la dona de la meva vida, no de la teva» (Marc, capítol 4). La proposta afec tiva d’aquesta relació idealitzada és, doncs, la monogàmia sempiterna, sota el prin cipi «fins que la mort ens separi», i així serà que, efectivament, la mort s’endurà prematurament l’amant i la vida de la Paula haurà d’enfrontar-se a aquesta absèn cia —cosa que, conseqüentment amb el paradigma romàntic, se li farà insostenible a la protagonista, que caurà en l’alcoholisme i la depressió. Després de superar-ho, la Paula es mostrarà més flexible i, quan la Dani sigui abandonada per l’Arlet, li dirà: «Mira, Dani, estadísticament, en la vida d’una persona, d’amors de la teva vida n’hi ha quatre, mira’m a mi. No t’enfonsis, no val la pena» (Paula, capítol 25). Tot i el pluralisme buscat pels guionistes, si bé la primera temporada i fins la segona mostren un món diegètic en plena crisi pel que fa als valors relatius a l’atracció i l’elecció de parelles, i també respecte als models de família, la tercera temporada —i última— de la sèrie tornarà a blindar-se dins un model relativament normatiu: la parella lesbiana voldrà tenir un fill biològic, la Cruz voldrà un pare per

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 157

157

16/05/13 08:16

NÚRIA ARAÜNA

a la seva filla, el fill adoptiu de la Lídia i el Toni tornarà amb ells, que li ofereixen una vida benestant, i la Joana prioritzarà la seva vessant de mare. En aquest sentit, es torna a representar l’estabilitat basada en la parella i/o en la maternitat com a fo nament del benestar de la dona, per bé que aquest model restarà sempre fracturat. La sèrie també troba dificultats per a trencar el lligam entre la progenitura bio lògica i la social; pensem per exemple en el cas de l’Arlet i la Dani, que decidiran embarassar-se del Toni, la parella de l’amiga d’elles. Com a pare biològic i amic, finalment acaben reconeixent-li un cert estatus familiar (no paternal) i cedint-li una presència secundària en tot el procés; per tant, semblaria que el vincle amb els progenitors biològics no es trencaria. De fet, el Toni patirà un embaràs psicològic que el farà no poder suportar la idea de no assumir socialment la paternitat que sap biològica. Aquesta resistència es dóna també amb la unió entre el nen adoptat i la seva mare, o la relació de l’Arlet amb el seu pare, per bé que de petita la maltractés, així com les voltes entorn de la paternitat de la filla de la Cruz. Per al cas de la Cruz, encara que la paternitat biològica quedi en un segon pla respecte al comportament que s’espera dels homes, sí que es farà inevitable que aquesta paternitat —des de la presumpció— tingui un paper destacat en la conducta dels personatges. Així, encara que d’entrada la paternitat biològica es deixa en un segon lloc en la forma ció de les famílies, el possible pare de la criatura (Jesús) s’obsessiona per tenir re lació amb la nena tot i que la mare no en vulgui saber res. La seva insistència —su mada a la seva actitud de cura— l’acabarà incorporant a la família, per bé que al final es desvelarà que no és l’autèntic pare biològic. En qualsevol cas, la seva acti tud de cura, per bé que obsessiva, serà el mecanisme que convencerà la Cruz d’acceptar-lo. El pare biològic, l’exmarit de la Cruz, no serà informat en cap mo ment de ser el progenitor de la criatura. Cal dir que l’obsessió de molts personatges masculins de la sèrie per la progenitura biològica implica per una banda la dificultat dels valors de la sèrie per a desprendre’s de l’element biològic com a estructurador del parentiu. El guió fa sovint al·lusió a l’expressió «fill/a teu/va», com quan l’Oriol pregunta al Peter «et faria il·lusió teniu un fill teu?» (Oriol, capítol 29) i, de fet, serà el coneixement que té un fill biològic el que unirà el Peter amb la Gabriela en lloc de la Joana. Aquesta obsessió per la progenitura, en alguns casos, també presenta models alternatius de masculinitat vinculats a la cura, molt evidents en l’embaràs psicològic del Toni i el seu procés d’acompanyament a les mares. També es presen ten respostes a la força biològica que sembla moure alguns personatges masculins: «Ser pare no és només fotre un polvo. I he fet molt més per aquesta nena tot i que no en sigui el pare» (Jesús, capítol 26), malgrat que aquest argument només apa reix quan el Jesús sap que no és el pare biològic de la filla de la Cruz. Altres elements tradicionals, com avançàvem, tenen a veure amb els rols de gènere. La infidelitat, emblema de la sèrie, s’adscriurà de manera diferenciada a homes i dones. En aquest sentit, els guions proveiran les dones d’arguments per a la seva conducta infidel, buscant causes que vagin més enllà de la temptació se xual que afligeix els homes. Aquests merament es proveeixen a la sèrie, amb po

C 158

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 158

16/05/13 08:16

Feminitat i individualisme a Infidels

ques excepcions, de l’argumentació hormonal per a justificar la seva heretgia que, per tant, és presentada com a inevitable. En canvi, la infidelitat femenina és justifi cada narrativament per necessitats afectives i emocionals o abandonament dels homes de les seves obligacions com a parelles: la infidelitat inicial de la Paula es justifica perquè troba l’home de la seva vida en el moment de casar-se, la Cruz comet la seva infidelitat com a resposta a la infidelitat del seu marit, la Joana té fantasies amb el veí perquè el seu marit passa llargues temporades fora de casa. Així mateix, quan els personatges femenins practiquen relacions sexuals sense càr rega sentimental, la conducta s’atribueix a una patologia o pertorbació. La Paula manté aquest tipus de relacions una temporada en què té problemes amb l’alco hol, i la Lídia, al principi de la sèrie, desfeta per la mort del seu marit. Aquests epi sodis es repetiran per a la Lídia al final de la tercera temporada. Així, les dones són infidels perquè s’han enamorat dels seus amants o perquè el marit legítim no les tracta adequadament i tenen sexe no sentimental quan estan pertorbades, mentre que els homes són infidels merament per instint, no sempre lligat a la voluntat d’establiment d’un compromís. Amb tot, puntualment aquesta noció esbiaixada de la infidelitat es posa en qüestió, com quan després d’una relació on totes dues parts han estat infidels, l’home ho confessa (el Jesús) mentre que la dona no (la Cruz). Quan el Jesús, abans de casar-se amb ella, ho descobreixi, protestarà: «Jo li vaig posar les banyes i em va fer patir com un cabró. Jo era l’imbècil que era inca paç de contenir els seus impulsos mentre ella anava de màrtir. I me l’estava fotent davant dels nassos» (Jesús, capítol 42). La sèrie té també un discurs reflexiu respecte al diferent tractament social que reben les sexualitats masculina i femenina. És destacable com el pare de l’Eduard i sogre de la Cruz, un personatge representat de manera negativa, aplaudeix la infi delitat del fill afegint, respecte a l’amant, que «la noia està com un tren i, si te n’has anat al llit amb ella, només et puc dir una cosa: enhorabona» (Raimon, capítol 4). Així mateix, suggereix al fill que hauria de canviar els papers de les dones, casant-se amb la Carlota (amb més estatus) i embolicant-se amb la Cruz. Aquests discursos tradicionals tenen presència a la sèrie però són representats com a opressius i san cionats pel guió (el sogre de la Cruz morirà al principi de la sèrie d’un atac de cor en un moment en què només la Cruz el podrà acompanyar). Cal dir que si bé la infidelitat masculina és representada com a més roïna que la femenina, i els homes com a més irresponsables que les dones, també és cert que aquest discurs ideològic té a veure amb la focalització del producte, que s’expressa des d’una perspectiva femenina; per a totes les qüestions la sèrie és més favorable a comprendre les mo tivacions de les dones, mentre que les preocupacions masculines són presentades a través de la mirada dels personatges femenins. Tot i que no és de l’abast d’aquest estudi, cal remarcar que el producte presenta també homes que segueixen rols al ternatius i, per a alguns casos, permet processos de transformació de personatges tradicionals cap a posicions més igualitàries i de cura (dos casos notables en són el Jesús i el pare de l’Arlet).

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 159

159

16/05/13 08:16

NÚRIA ARAÜNA

4. Conclusions Infidels i l’ampla varietat de relacions que presenta, així com l’exposició serena de la infidelitat femenina, permet allò que Foucault (2002 [1976]) diria «donar exis tència» a un seguit de situacions socials freqüents però que tenen poca presència en les representacions culturals majoritàries. Les situacions amb què es troben les protagonistes d’Infidels, així com les decisions que afronten i les relacions que estableixen, trenquen el secret del model dominant victorià que encara és vigent per a molts productes de la cultura popular i que entronitza la parella legítima i procreadora (Foucault, 2002 [1976]). A més de desmuntar la parella nuclear com a centre de l’estructuració familiar, la sèrie emfasitza la crisi dels valors romàntics, principalment a partir de la normalització de la infidelitat femenina —la masculina sempre ha tingut estatus de normalitat— i de la proclama de la dificultat del man teniment d’un vincle monògam al llarg del temps. Així mateix, la constatació del revers dels ideals romàntics —principalment, la infidelitat— deixaria poc marge per a altra cosa que l’oposició i l’engany entre els membres de la parella. Aquí es fa palesa la necessitat, per a aquests productes, d’una anàlisi de la masculinitat, atès que «faced with a newly independent, sexually liberated woman, hegemonic masculinity repositions itself as an unstable identity in the need of re-vision» (Di Mattia, 2006: 18). Amb tot, els guions de la sèrie es resisteixen a desterrar la importància de l’amor romàntic per a les biografies femenines, com succeeix en altres sèries per a dones com Sex and the City, que «although promoted as a show about sex and the single girl, it features an active engagement by its female protagonists in the renegotia tion of the classic romance fantasy» (Di Mattia, 2006: 17). Com diu Gill (2008), es perpetua la resiliència de la història d’amor, però el que cal és preguntar-se quines noves formes pren. En aquesta complexa reelaboració dels rols de gènere en la narrativa romàntica s’hi afegeix una recerca del que Giddens anomenaria amor confluent (Giddens, 2006 [1992]) i així, per bé que una relació sigui romàntica, els personatges expressen motivació per a trobar un enllaç on també hi hagi comuni cació i solidaritat. D’aquesta manera, els personatges abandonen les relacions ro màntiques quan aquestes no acompleixen els requisits de convivència i suport recí proc que n’esperen. La Cruz n’és un cas paradigmàtic quan escull compartir la vida amb un amic abans que fer-ho amb homes hipòcrites respecte a una relació ro màntica monògama. En aquest cas, la dona renuncia al sentiment romàntic a can vi d’un amic gai que «sap fer de tot: cuinar, planxar, cuida la Clàudia quan no hi sóc...» (Cruz, capítol 27) i fins li atorga la paternitat legal de la filla. Així mateix, la pregunta determinant que fa l’Arlet abans de deixar la Francina expressa com d’in suficient li és la passió: «Tu creus que podríem ser amigues? Vull dir, tu em truca ries per sortir a prendre algo, per... no sé, si no haguéssim d’acabar al llit?» (Arlet, capítol 27). Pel que fa a la diversitat de models presents a la sèrie, cal dir que tot i que la sèrie presenti relacions no normatives com l’homosexualitat, les relacions

C 160

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 160

16/05/13 08:16

Feminitat i individualisme a Infidels

d’edats discordants, l’adopció d’adolescents o fins la infidelitat, en canvi sanciona pràctiques com el sexe virtual o els ménages à trois, i fa broma del sexe tàntric. Així mateix, també carrega contra la promiscuïtat femenina, o bé l’atribueix a trastorns temporals. Per tant, podríem dir que el rang de relacions que visibilitza de manera positiva és apreciable però limitat i, com a producte del seu temps, continua posant condemnes morals a determinades tries sexuals i afectives. El fet que Infidels se centri en allò que algunes teòriques anomenen «experièn cies de les dones» explicaria que la infidelitat fos considerada diferentment per a un i altre gènere i que, com hem vist, la femenina trobi en general justificacions narratives mentre que la masculina sigui representada com a gratuïta i quasi lúdica, si bé biològicament inevitable. Així, l’atribució de la infidelitat a tots dos gèneres, però alhora la diferenciació de la seva naturalesa per a dones i homes, il·lustra la manera en què la cultura popular invoca la igualtat però, alhora, «works to recon solidate gender norms» (McRobbie, 2006b: 70). Proposant justificacions narratives per a la infidelitat femenina, la sèrie manté l’essencialització dels comportaments de les dones enfront del sexe: a diferència dels homes, elles són fidels si les circums tàncies no les pressionen. Seguint McRobbie (2006b), la cultura popular actua des fent i refent les fronteres del gènere, i Infidels és un bon exemple de les transfor macions dels darrers anys en la representació de la sexualitat femenina i el seu paper en l’enllaç afectiu i la formació de famílies. Amb tot, en el blog de la sèrie es posa l’èmfasi en el fet que el terme infidels ha d’entendre’s d’una manera àmplia: la (in)fidelitat és la proclama de la sèrie i es re fereix a les parelles però també a les amigues i, sobretot, al fet que les protagonis tes siguin «fidels a si mateixes». Aquest èmfasi en la qüestió de ser fidel a una mateixa té a veure amb el fet que la sèrie presenta un panorama on les dones han d’afrontar plenament les conseqüències de llur individualització. Com dirien Beck i Beck-Gernsheim (2002) el panorama presentat per Infidels es deu a la culminació dels processos d’individualització de les biografies femenines i, a la sèrie, gran part d’aquest procés es fa palès a partir de les ruptures. En aquest sentit, la sèrie i els seus personatges volen ser exemplars: davant les ruptures, les dones solen adoptar una resposta activa i que defuig el victimisme. Per exemple, quan l’Enric deixa la Paula desapareixent sobtadament, la Paula i la Dani tenen una conversa respecte a no dependre dels altres: «Des de fa poc m’he adonat que la meva felicitat no ha de dependre del que pensen o fan les altres persones» (Dani, capítol 27). En aquest sentit, hi ha una refermança de la capacitat d’independència de les dones i de la necessitat de no supeditar-se a les relacions afectivosexuals —defugir, fins a cert punt, la responsabilitat en el treball emocional tradicionalment assignat al segon sexe. Habitualment la independència emocional no és escollida per les protagonis tes, sinó que són abandonades per les parelles i aquest abandonament les obliga a considerar una trajectòria vital més enllà del vincle afectiu. Per exemple, després que la Cruz descobreixi la infidelitat del marit i se’n vagi a viure amb un company de feina homosexual, es pregunta: «Per què vull una parella, perquè em deixi? ...i

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 161

161

16/05/13 08:16

NÚRIA ARAÜNA

m’enganyi?» (Cruz, capítol 28). Encara més, quan algun personatge queda abduït per una relació, això és vist de manera negativa per la resta de personatges i sanci onat pel guió, com succeeix en el cas de l’Arlet quan troba la Francina. La individu alització de la trajectòria de la dona es lliga en alguns moments a un discurs liberal relatiu a la meritocràcia, encarnada especialment en el personatge de la Cruz, que quan mostra la seva casa opulenta a un antic veí del seu barri humil afirma que «per aconseguir això he estudiat i treballat molt» i afegeix que «si vols alguna cosa has de lluitar» (Cruz, capítol 15). Les peripècies i els patiments pels quals passen les protagonistes al llarg del seu procés d’individualització ha dut algunes autores, parlant en aquest cas d’altres sèries com Ally McBeal, a afirmar que ens trobem amb «the depiction of indepen dent women who are shown as unhappy because of this independence» (Kim, 2001: 320) i, per tant, amb un producte que, fins a cert punt, qüestiona el feminisme. Per al cas d’Infidels, això podria passar amb el personatge de la Paula, que sembla complicar-se la vida per ideals inconformistes respecte a la manera de viure i que és titllada d’egoista per la resta de personatges. També amb el cas de la cap de la Cruz, un excés d’independència de les dones i de priorització dels negocis o l’activitat professional davant les relacions personals són observats de manera negativa pel discurs de la sèrie. Així, la Paula serà acusada d’insuportable i la cap de la Cruz, encarnació de l’estereotip de l’executiva freda i calculadora, rebrà greus retrets del seu fill: «Sempre has preferit dedicar-te als teus negocis que haver-te de preocupar una mica de mi. Ha valgut la pena, tant d’èxit, si no tens ningú que t’estimi?» (capítol 25). En general, però, la sèrie presenta de manera positiva la capacitat de les dones de valdre’s individualment i, sense un posicionament polític específic, concentra la majoria dels valors en els resultats de les tries individuals dels personatges; com Sex and the City, «lacks a larger political agenda but rather is focused on the effects of individual choices on individual lives» (Henry, 2006: 72). En qualsevol cas, el producte acaba fent la sensació d’una peripècia per a re conciliar les fractures de l’ideal vigent. La defensa de la independència de les do nes, per tant, se supeditarà a aquest desig d’unió romàntica. Des d’una perspectiva narrativa, els trencaments sentimentals de l’inici són la disrupció que clourà al final amb la reconstitució d’altres unions sentimentals. Amb tot, la sèrie finalitza amb certa obertura; com es fa evident en la reconciliació entre la Cruz i el nuvi que no es presenta a l’altar, els ideals romàntics són una aspiració que els humans no as soleixen: «Cruz, no som perfectes», li dirà després, i la relació prosseguirà, per bé que sense boda, i amb la constatació de les traïcions. Aquesta assumpció final s’alinea amb un retorn dels personatges cap a l’estabilitat i relacions que mesclen trets nous i trets tradicionals: la parella de lesbianes voldrà un fill biològic i l’acaba ran dotant d’un pare, la Lídia i el Toni romandran junts, el fill adoptiu els serà retor nat per la mare empobrida, i la Paula trobarà una parella que desitjarà que sigui per sempre, com explicitarà a la dedicatòria del seu llibre —i per bé que aquest sigui un capellà que penja els hàbits. Només la Joana no tancarà la sèrie emparellada, per

C 162

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 162

16/05/13 08:16

Feminitat i individualisme a Infidels

bé que la seva funció simbòlica com a dona queda coberta per la maternitat. Així, la sèrie sembla apostar per un delicat equilibri entre la fractura de l’amor romàntic mitjançant el fracàs de la parella heterosexual procreadora i, alhora, l’establiment de noves relacions que encara s’hi emmirallen. Beck i Beck-Gernsheim ja havien plantejat parcialment les contradiccions dels processos d’individualització i les transformacions de les relacions sexuals i afectives quan parlaven de la contraindi vidualització o la «religió terrenal de l’amor», que allunyen els subjectes de la post modernitat de la pretesa racionalitat de l’amor confluent (Beck i Beck-Gernsheim, 1998: 322-323). Aquest retorn al model romàntic se sustenta en la divisió per gè neres del desig, de manera que es planteja un panorama complex on les dones han de compaginar les exigències del seu èxit individual (professional però, sobretot, d’autorealització i independència) amb els somnis amorosos de trobar l’home per fecte. Aquesta posició podria portar implícit un rebuig del feminisme, que seria representat com una força censuradora: «feminism is a psychic policewoman, dis allowing girls from the pleasure of imagining the pleasures of pre-feminist woman hood» (McRobbie, 2006b: 92). En relació amb la feminitat prefeminista, l’aspecte físic de les dones continua sent un aspecte important al guió de la sèrie, subratllat pels comentaris dels perso natges masculins: «No hi ha cap client que es pugui resistir a uns llavis tan sensuals i unes cames tan sexis» (Jesús i Robert, sobre la Cruz, capítol 3), o «Aquesta tia està boníssima [...]. És una llàstima que la teva amiga sigui lesbiana. Té un polvo» (Manu, sobre l’Arlet, capítol 25). En relació amb aquestes aspiracions tradicionals (ser guapa, en relació amb aconseguir un home), les dones d’Infidels reïfiquen en alguns casos els codis clàssics de la feminitat i, com observa Gill (2009) en el seu estudi de noves feminitats en les revistes de moda, les protagonistes parlen sovint del vestuari, la cosmètica, el Botox o altres productes de consum. Amb tot, cap de les protagonistes no se sotmet a cirurgia estètica a la sèrie —es planteja més aviat com una broma— i són escasses les escenes en què les veiem efectivament en re lació amb el consum cosmètic o de moda, sobretot si ho comparem amb d’altres sèries globals per a dones com Sex and the City. D’aquí que sigui interessant plan tejar-se les variacions regionals de les noves representacions de dones postfeminis tes, en relació també amb els valors de les cadenes i productores, i amb el seu vincle amb conglomerats empresarials. Televisió de Catalunya és un ens públic i Catalunya no té una economia de consum tan desenvolupada com la dels Estats Units, cosa que constitueix un marc molt diferent de producció que el que tenen les grans sèries del gènere. Així, gèneres transnacionals com les sèries per a dones prenen formes diverses en els diferents contexts transnacionals. Finalment, cal observar algunes qüestions subjacents: sota l’aposta per l’indivi dualisme meritocràtic i liberal, l’eix de classe social s’interseca amb el gènere per tal com les possibilitats econòmiques que «es guanyen» les protagonistes no són abastables per a la majoria de dones catalanes. Un cas notable n’és la Joana, mes tressa de casa amb dos fills que és abandonada pel seu marit i decideix renunciar

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 163

163

16/05/13 08:16

NÚRIA ARAÜNA

a la pensió de l’home, buscar feina, estudiar a la universitat i obrir el seu propi negoci. Si bé la seva actitud és positiva en tant que rebutja el victimisme i la depen dència, i té en aquest sentit una voluntat exemplificadora, també pot resultar un model frustrant per a moltes dones en situacions semblants per l’òbvia dificultat d’acomplir aquest projecte en les condicions materials de la Catalunya actual. És cert que el guió de la sèrie destaca part d’aquestes dificultats. Igualment només dones amb cert poder adquisitiu poden permetre’s l’estil de vida que duen les infidels (per exemple, anar-se’n a viure a un àtic al centre de Barcelona per escriure una novel·la i freqüentar la piscina). Per tant, una darrera pregunta que emergeix de la narrativa i les representacions de la sèrie és en quines estructures socioeconò miques es fonamenta. Si els cossos desitjosos de la parella heterosexual sempiterna eren funcionals al desenvolupament de sistema industrial i capitalista, és difícil de dir a quines transformacions socials i econòmiques respon la nova pluralitat relaci onal i fins i tot l’anunciada crisi de la parella heterosexual monògama. Sens dubte, totes les dones de la sèrie tenen un nivell benestant que es palesa en els decorats que representen les cases on viuen i la roba amb què van vestides, a més de la piscina que els fa de punt de trobada i la parla que utilitzen. Així, és interessant de plantejar-se el biaix de classe en relació amb la permissivitat sexual de la sèrie. Com suggeriria Eva Illouz (2009), potser la bescanviabilitat de la parella en el nou model de l’aventura respon a una fase específica de l’economia capitalista o, com diu ella mateixa, «contiene una “estructura de sentimiento” que presenta afinidades (en el sentido de Max Weber) con las emociones y los valores culturales promovidos por la esfera del consumo» (Illouz, 2009: 232). En aquest sentit, les representacions d’aventures esporàdiques no serien transgressores sinó una refermança de l’indivi dualisme igualitari, l’experiència romàntica més propera als «profesionales y nue vos intermediarios culturales que, ubicados en los grandes centros urbanos, cuen tan con el mayor grado de competencia para alternar entre el placer sexual y la racionalidad económica» (Illouz, 2009: 235). En aquest sentit, la sèrie treballa com batent algunes exclusions tradicionals del feminisme i reproduint-ne d’altres. Per exemple, es problematitza que la Paula marqui una línia divisòria entre ella, dona amb estudis i treballadora, i la seva germana mestressa de casa, quan aquesta vol gestionar un bar: «Tu ets una mestressa de casa i això està molt bé. Sigues feliç: vés de compres, passeja, cuina pel teu nou marit... però no desvariegis» (Paula, capítol 41). Però, en canvi, la sèrie reforça la línia divisòria entre les protagonistes i la mare del Manu, que no encaixa en els estàndards de feminitat (i maternitat) de classe mitjana. Com a bona elecció maternal, aquest personatge de condició marginal només pot cedir el seu fill a la Lídia, de qui s’acomiada dient: «Segur que no vas néixer amb el vestit jaqueta posat? Jo crec que sí» (Isabel, capítol 42). Tot i que es visibilitza la tensió entre classes, la sèrie no planteja cap reflexió entorn dels meca nismes d’exclusió que porten la mare del Manu a situacions complicades, sinó que sols possibilita una solució per al jove a través del seu traspàs a una família benes tant.

C 164

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 164

16/05/13 08:16

Feminitat i individualisme a Infidels

Aquest article ha pretès fer una anàlisi en clau de gènere de les relacions sexuals i afectives que presenta un producte com Infidels, observant més els models relaci onals que presenta la sèrie que no la representació isolada de les dones. En tot cas, com suggeriria encara Illouz, un millor coneixement dels productes culturals que versen específicament sobre les relacions sexuals i afectives en contexts contempo ranis pot ajudar a comprendre els repertoris d’imatges, productes i històries entorn de l’amor disponibles en diferents contexts culturals. En el cas de productes com Infidels, que es plantegen ser transgressors dins d’una graella de programació con vencional i generalista catalana, seria necessari complementar les anàlisis del pro ducte amb etnografies de consum que permetessin observar per a quins públics són acceptables les propostes de la sèrie i, més acuradament, veure quins signifi cats donen les audiències a les narracions proposades.

Agraïments A Iolanda Tortajada i Jordi Roca, perquè moltes de les seves idees teòriques entorn de les relacions sexuals i afectives inspiren aquest article; a Mireia Gallardo, Anna Roig, Anna Serrano i Laia Vilauvi per fer-me veure que la sèrie Infidels plantejava qüestions d’interès sociològic, i als revisors anònims d’aquesta revista, que han aportat suggeriments valuosos.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 165

165

16/05/13 08:16

NÚRIA ARAÜNA

Notes [1 Adreça de correspondència: Núria Araüna. Departament d’Estudis de Comunicació, Universitat Rovira i Virgili. Despatx 321. Av. Catalunya, 35. E-43002, Tarragona, UE. [2 Els autors, a més, encara afirmaran que l’estudi podria haver rebaixat les xifres reals del sexe extramarital entre les dones, que l’haurien minimitzat en respondre les entrevistes. La raó: la consideració de la infidelitat femenina com una «socially disapproved sexual activity» (Kinsey et al., 1998 [1953]: 416). [3 Aquestes sèries per a dones enfronten problemes específics dins el camp audiovisual. Alguns autors defensen que la televisió, enfront del cinema (de mirada patriarcal, o patriarchal gaze), ha tingut una història més feminitzada (de cop d’ull heterogeni, o heterogeneous glance), precisament per la seva audiència formada, en gran mesura, per dones a l’espai domèstic. Per l’audiència (femenina) implícita a la qual s’han adreçat, semblaria que les produccions televisives tradicionalment han ofert més espai per a personatges femenins i certa ambigüitat en els discursos de gènere respecte a les representacions cinematogràfiques (Kim, 2001). [4 Fins i tot les sèries dedicades a públics adolescents i joves reprodueixen estereotips tradicionals entorn del gènere (Damme, 2010), com també d’altres productes mediàtics adreçats a aquests públics, que afectarien les seves percepcions entorn de les relacions sexuals i afectives (Ward, Hansbrough i Walker, 2005; Ward, 2002). [5 Aquest punt és problematitzat a les conclusions, com a part dels elements de classe social que interactuen amb el discurs de gènere.

Bibliografia Akass, K.; McCabe, J. (ed.) (2006). «Introduction». A: Reading ‘Sex and the City’. Londres: IB Tauris, p. 1-16. Araüna, N. (2012). «Gender violence and the representation of sexual and affective relationships: Reflections on cross-media research». Catalan Journal of Communication and Cultural Studies, vol. 4, núm. 2, p. 239-248. Barker, C. (2008). Cultural studies. Los Angeles; Londres; Nova Delhi; Singapur; Washington: Sage. Beck, U.; Beck-Gernsheim, E. (1998). El normal caos del amor. Barcelona: El Roure. Bernárdez, A. (2007). «Representación cinematográfica de la violencia de género: femenino y masculino en el cine comercial español». Circunstancia, núm. 12. També disponible en línia a: <http://www.ortegaygasset.edu/fog/ ver/266/circunstancia/ano-v---numero-12---enero-2007/ensayos/representacion-cinematografica-de-la -violencia-de-genero--femenino-y-masculino-en-el-cine-comercial-espanol> [Consulta: 15 agost 2012]. Botton, L. de; Oliver, E. (2009). «Teoría crítica del radical love». Teoría de la Educación: Educación y Cultura en la So ciedad de la Información, vol. 10, núm. 3, p. 90-102. Butler, J. G. (2007). Television: Critical methods and applications. Nova Jersey: Lawrence Erlbaum. Capdevila, A.; Tortajada, I.; Araüna, N. (2011). «Els rols de gènere, les relacions d’amor i de sexe en les sèries de ficció. El cas de Sin tetas no hay paraíso». Quaderns del CAC, vol. 14, núm. 36, p. 63-69. Carter, C.; Steiner, L. (2004). Critical readings: Media and gender. Londres: McGraw-Hill. Coltrane, S.; Adams, M. (1997). «Work-family imagery and gender stereotypes: Television and the reproduction of difference». Journal of Vocational Behavior, núm. 50, p. 323-347. Courtney, A.; Whipple, T. (1974). «Women in TV commercials». Journal of Communications, núm. 24, p. 110-117. Damme, E. van. (2010). «Gender and sexual scripts in popular American teen series. A study on the gendered dis courses in One Tree Hill and Gossip Girl». Catalan Journal of Communication and Cultural Studies, vol. 2, núm. 1, p. 77-92. Di Mattia, J. (2006). «“What’s the harm in believing?” Mr Big, Mr Perfect, and the romantic quest for Sex and the City’s Mr Right». A: Akass, K.; McCabe, J. (ed.). Reading ‘Sex and the City’. Londres: IB Tauris, p. 17-32. Eco, U. (1993). Lector in fabula: La cooperación interpretativa en el texto narrativo. Barcelona: Lumen.

C 166

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 166

16/05/13 08:16

Feminitat i individualisme a Infidels Foucault, M. (2002 [1976]). Historia de la sexualidad. Vol. 1: La voluntad del saber. Buenos Aires: Siglo XXI. Galician, M. L. (2004). Sex, love and romance in the mass media: Analysis and criticism of unrealistic portrayals and their influence. Filadèlfia: Lawrence Erlbaum. Giddens, A. (2006 [1992]). La transformación de la intimidad: Sexualidad, amor y erotismo en las sociedades modernas. Madrid: Cátedra. Gill, R. (2008). «Empowerment/sexism: figuring female sexual agency in contemporary advertising». Feminism and Psychology, 18, p. 35-60. — (2009). «Mediated intimacy and postfeminism: a discourse analytic examination of sex and relationships advice in a women’s magazine». Discourse and Communication, 3, p. 345-368. Gill, R.; Herdieckerhoff, E. (2006). «Rewriting the romance. New femininities in chick lit?». Feminist Media Studies, vol. 6, núm. 4, p. 487-504. Goffman, E. (1979). Gender advertisements. Londres: Macmillan. Gómez, J. (2004). El amor en la sociedad del riesgo: Una tentativa educativa. Barcelona: El Roure. Hall, S. (2003). «The work of representation». A: Hall, S. (ed). Representation: Cultural representations and signifying practices. Londres: Sage, p. 13-74. Henry, A. (2006). «Orgasms and empowerment: Sex and the City and third wave feminism». A: Akass, K.; McCabe, J. (ed). Reading ‘Sex and the City’. Londres: IB Tauris, p. 65-82. Hermes, J. (2009). «Women’s media genres». A: Donsbach, W. (ed.). The International Encyclopedia of Communication [en línia]. Blackwell. <http://www.communicationencyclopedia.com> [Consulta: 15 maig 2011]. Illouz, E. (2009). El consumo de la utopía romántica: El amor y las contradicciones culturales del capitalismo. Buenos Aires: Katz. Inness, S. A. (1999). Tough girls: Women warriors and wonder women in popular culture. Pennsilvània: University of Pennsylvania Press. — (2004). «Introduction. ‘Boxing gloves and bustiers’: New images of tough women». A: Innes, S. A. (ed.). Action chicks: New images of tough women in popular culture. Nova York: Palgrave Macmillan, p. 2-17. Jhally, S. (1987). The codes of advertising. Nova York: St. Martin’s. Kellner, D. (1995). Media culture: Cultural studies, identity and politics between the modern and the postmodern. Londres: Routledge. Kim, L. S. (2001). «‘Sex and the Single Girl’ in postfeminism: The F word on television». Television & New Media, núm. 2, p. 319-334. Kinsey, A. C.; Pomeroy, W. B.; Martin, C. E.; Gebhard, P. H. (1998 [1953]). Sexual behaviour in the human female. Bloomington: Indiana University Press. Lazar, M. (2009). «Entitled to consume: postfeminist femininity and a culture of postcritique». Discourse & Communication, núm. 3, p. 371-400. Livingstone, S. (2009). «Soap operas». A: Donsbach, W. (ed.). The International Encyclopedia of Communication [en línia]. Blackwell. <http://www.communicationencyclopedia.com> [Consulta: 15 maig 2011]. McRobbie, A. (2006a). «Post-feminism and popular culture. Bridget Jones and the new gender regime». A: Curran, J.; Morley, D. (ed.). Media and cultural theory. Nova York: Routledge, p. 59-69. — (2006b). «No woman, no cry? Judith Butler and the politics of post-feminist cultural studies». A: The uses of cultural studies. Londres: Sage, p. 67-96. Roca, J. (2008). «Ni contigo ni sin ti: cambios y transformaciones en los roles de género y las formas de convivencia». A: Téllez, A.; Martínez, J. E. (ed.). Sexualidad, género, cambio de roles y nuevos modelos de familia. Universidad Miguel Hernández, p. 13-31. Scodari, C. (2009). «Drama in media content». A: Donsbach, W. (ed.). The International Encyclopedia of Communica tion [en línia]. Blackwell. <http://www.communicationencyclopedia.com> [Consulta: 15 maig 2011]. Tortajada, I.; Araüna, N. (2010). «La representació de les relacions sexuals i afectives a les sèries televisives i als vídeos musicals». Observatori de les Dones en els Mitjans de Comunicació [en línia]. <http://www.observatoridelesdones. org> [Consulta: 15 setembre 2012].

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 167

167

16/05/13 08:16

NÚRIA ARAÜNA Vidmar-Horvat, K. (2005). «The globalization of gender: Ally McBeal in post-socialist Slovenia». European Journal of Cultural Studies, 8, p. 239-255. Ward, L. M. (2002). «Does television exposure affect emerging adults’ attitudes and assumptions about sexual relationships? Correlational and experimental confirmation». Journal of Youth and Adolescence, vol. 31, núm. 1, p. 1-15. Ward, L. M.; Hansbrough, E.; Walker, E. (2005). «Contributions of music video exposure to black adolescents’ gender and sexual schema». Journal of Adolescence Research, núm. 20, p. 143-166.

C 168

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 168

16/05/13 08:16

Comunicació: Revista de Recerca i d’Anàlisi [Societat Catalana de Comunicació] http://revistes.iec.cat/index.php/TC. Vol. 30 (1) (maig 2013), p. 169-192 ISSN (ed. impresa): 2014-0304 / ISSN (ed. electrònica): 2014-0444 / DOI: 10.2436/20.3008.01.111 Data recepció: 29/10/12 Data acceptació: 20/11/12

Una mirada alternativa? Les dones migrades en els programes sobre migracions de TV3 An alternative gaze? Migrated women in TV3’s programmes on international migrations

Luciana Pontes Pinto1 Doctoranda en mitjans, comunicació i cultura de la Universitat Autònoma de Barcelona. pontes.luciana@gmail.com

C 1 69

Rev de Recerca_maig 2013.indd 169

16/05/13 08:16

LUCIANA PONTES PINTO

Una mirada alternativa? Les dones migrades en els programes sobre migracions de TV3 An alternative gaze? Migrated women in TV3’s programmes on international migrations RESUM: La representació audiovisual de les migracions ha estat un tema de recerca molt debatut en els darrers anys, i ha donat cabuda a fortes crítiques al quefer periodístic sobre aquest particular. Com a conseqüència, es van crear recomanacions sobre el tractament de les migracions i, fins i tot, ens com la Mesa per a la Diversitat en l’Audiovisual. Tot i que aparentment aquestes mesures no van arribar a canviar espectacularment els noticiaris televisius, s’observen noves propostes d’apropament al fet migratori. Els programes divulgatius de no-ficció sobre l’experiència migratòria representen així una tendència innovadora en la programació televisiva tant catalana com espanyola. En aquest article, es discuteixen les representacions sobre les dones migrades en aquesta mena de programes emesos per TV3, cadena que el 2005 va crear, internament, una Comissió per a la Diversitat.

PARAULES CLAU: gènere, migracions internacionals, audiovisual, Catalunya, no-ficció.

C An alternative gaze? Migrated women in TV3’s programmes on international migrations Una mirada alternativa? Les dones migrades en els programes sobre migracions de TV3 ABSTRACT: The audiovisual representation of international migration in our country has been hotly debated in recent years, leading to sharp criticisms of journalistic practices in this respect. This has given rise to recommendations on the treatment of migrations and even to organizations such as the Committee for Audiovisual Diversity. Although these measures have not apparently worked any dramatic change in television newscasts, new ways of approaching migration have been observed. Along this line, non-fiction outreach programmes on the migratory experience represent an innovative trend in the television programming of both Catalonia and Spain at large. This paper considers the representations of migrated women in this type of programmes which have been broadcast on TV3, the Catalan channel that created an internal Diversity Commission in 2005.

KEYWORDS: gender, international migrations, audiovisuals, Catalonia, non-fiction.

C 170

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 170

16/05/13 08:16

UNA MIRADA ALTERNATIVA?

Introducció Des de l’adhesió de l’Estat espanyol2 a la Unió Europea (1986), la representació de les migracions internacionals ha estat dominada per imatges negatives, molt vincu lades a la legislació d’estrangeria i el control de la circulació de persones a través de les fronteres (Santamaría, 1993). Aquestes representacions, enfocades en la perse cució de la migració irregular, han establert una perspectiva del fenomen migrato ri com una amenaça per a l’ordre públic, la qual impregna els discursos tant polítics com mediàtics (King i Wood, 2001). La televisió ha tingut un paper decisiu en aquesta construcció discursiva de l’«immigrant»3� com un altre perillós. La representació dels ciutadans extracomuni taris en termes d’il·legalitat, pobresa, criminalitat i ignorància4 es troba associada amb la insistent recurrència de les imatges d’arribades en pastera i l’adscripció freqüent de les persones migrades a les seccions d’esdeveniments policials. A més, es banalitzen pràctiques que expressen un fort rebuig cap aquestes persones, com l’ús de la paraula il·legal per a anomenar la situació d’indocumentació imposada5 a part d’aquesta població, així com la utilització sensacionalista d’expressions catas trofistes com allau o onada per a referir-se als moviments migratoris. Malgrat que les dones representen prop de la meitat de la migració total i fins i tot dominen els moviments migratoris de diverses nacionalitats, les migrades han estat més aviat absents en les representacions articulades pels mitjans. A més, la minsa presència femenina sol estar relacionada amb la seva presentació com a víctima de la violència masclista, amb la respectiva culpabilització/criminalització dels homes migrats com a (únics) responsables del maltractament de les migrades (Carracedo, 2008). En l’únic estudi específic sobre la representació de les migrades a la televisió loca litzat fins al moment, queda palès com la perspectiva androcèntrica de les migracions encara és força present en aquest mitjà (Rodríguez Breijo, 2009). Les migrades aparei xen menys temps en pantalla, poques vegades ho fan sense companyia masculina i són associades més sovint amb esferes afectives que professionals, etc. La construcció de l’«immigrant» com a home, simultàniament a la representació de la migració fe menina al voltant de la prostitució i altres estereotips negatius (Argote, 2003),6 reve len que els mitjans sovint fan servir una perspectiva androcèntrica de les migracions. Nogensmenys, en els darrers anys diversos estudis també s’han fet ressò de les crítiques a les pràctiques periodístiques en matèria de migracions, cosa que ha provocat un moviment de creació d’unes recomanacions deontològiques i fins i tot d’ens com la Mesa per a la Diversitat en l’Audiovisual. Aquesta recerca s’interessa per la posada en pràctica d’aquestes mesures, especialment a TV3, cadena que el 2005 va crear, internament, una Comissió per a la Diversitat. Així, en aquest ar ticle s’analitzen els programes divulgatius de no-ficció dedicats a les migracions internacionals produïts per TV3,7 i s’observen, en particular, les representacions al voltant de les dones migrades.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 171

171

16/05/13 08:16

LUCIANA PONTES PINTO

1. Conceptes clau i metodologia D’una manera general, les definicions emprades en aquesta recerca respecte als programes televisius es fonamenten en el sistema de classificació segons les dimen sions intenció, format i contingut de la Unió Europea de Radiodifusió.8 És a dir, grosso modo aquest article se centrarà en aquells programes que tenen la intenció d’informar, enriquir culturalment i entretenir, concebuts sota el format documen tal/no-ficció i en què el contingut es refereix a les humanitats (on s’insereixen tots els programes relacionats amb la cultura, la tradició, l’antropologia i els estudis ètnics). D’altra banda, una de les principals qüestions conceptuals d’aquest treball és la definició de dones migrades. Com fan notar les autores Sipi i Araya (2005), l’ús de la categoria dones immigrants comporta alguns riscos, especialment de reïficació, si s’empra un tractament superficial. Entre altres pressuposicions que orienten la perspectiva d’aquest article, en termes de gènere és important tenir en compte que no es pot reduir gènere a dones, ni tampoc negligir tota la diversitat existent entre aquestes. Així doncs, s’ha de tenir clar que les dones migrades no formen un col· lectiu homogeni, puix que també hi afloren diferències considerables de classe, nacionalitat, etnicitat, religió, edat, formació i opció sexual, entre d’altres.9 També el concepte d’«immigrants» és qüestionat en l’àmbit d’aquest article, especialment perquè té connotacions de transitorietat i desarrelament (Rodrigo Alsina, 2006). Cal recordar que, des del començament de les migracions cap a països com Alemanya, Anglaterra i França, es generà una retòrica sobre les migra cions al voltant dels guest workers. És a dir, des de llavors, l’«immigrant» és discur sivament construït com un home sol que faria de temporer i tornaria al seu país d’origen després d’haver reunit alguns estalvis (Mills-Affif, 2004). Nogensmenys, històricament ha quedat clar que molts processos migratoris són definitius o de molt llarga durada, i impliquen projectes familiars i diferents generacions. Tanma teix, mentre que autores com Sipi i Araya (2005) fan servir la paraula immigrades, prefereixo emprar el terme migrat/des,10 perquè el prefix in- parla des de la pers pectiva del país d’acollida. A més, malgrat que l’aspecte formal i jurídic d’adscripció de la nacionalitat tin gui el seu pes específic i no pugui ser ignorat, aquesta també és considerada en el seu aspecte relacional de procés identitari que interactua amb altres marcadors socials, com el gènere, la classe, l’etnicitat, etc. Així doncs, es consideren les iden titats nacionals en la seva dimensió performativa, ja que les tradicions són inventa des (Andersen, 1991), apropiades i reelaborades (Gilroy, 1993) segons el camp discursiu en el qual es mouen els actors socials. Respecte a aquesta temàtica, queda palès que les representacions en l’àmbit televisiu es troben força relacionades amb les categories socials de la societat que genera aquests discursos. Tot i que en principi es tracta de jerarquies força establer tes, no és del tot exempt de problemes el fet de definir qui és de fora i en quina

C 172

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 172

16/05/13 08:16

UNA MIRADA ALTERNATIVA?

mesura és foraster, com esdevé en les definicions de estrangera i migrada. Tampoc és indiscutible definir qui és de dins, atès que la societat catalana ha estat formada al llarg de processos històrics en què la contribució demogràfica de les migracions és inqüestionable. Com ja s’ha esmentat, la posició més habitual, dins i fora de la petita pantalla, és la de fonamentar-se en el criteri de la Unió Europea de classificar les persones en comunitàries i extracomunitàries. Tanmateix, també és freqüent diferenciar els ciutadans comunitaris entre espanyols i estrangers, així com se sol distingir entre persones catalanes i d’altres parts d’Espanya. A més, la pràctica de classificar les persones entre descendents de catalans de «tota la vida» i descendents d’espanyols o de matrimonis mixtos entre catalans i espanyols també és corrent (Clua i Fainé, 2011). D’aquesta manera, malgrat la nacionalitat formal atorgada per l’Estat espanyol, l’existència de reivindicacions d’altres llengües, nacionalitats i idiosincràsies a part de l’espanyola dins el territori estatal fa que les categories socials siguin força més complexes que la seva definició legal. Les categories amb les quals es classifiquen les persones com a migrades o autòctones es va reelaborant al llarg dels diferents processos migratoris. Parlant només de migracions cap a Catalunya, a mitjan segle xx hi va haver una important migració espanyola,11 especialment andalusa, la qual representava el concepte d’«immigrants» anteriorment. Com se sap, amb la incorporació de l’Estat espanyol a la Unió Europea i la posterior intensificació de l’arribada de persones extracomunitàries a finals del segle xx i començaments del xxi, aquest concepte es va redefinir. Així, a l’hora de classificar l’origen dels protagonistes dels programes, una difi cultat és que, de vegades, hi sorgeixen personatges que representen clarament aquesta situació de complexitat històrica de les fronteres. Per exemple, les persones d’altres parts d’Espanya de vegades apareixen com a migrades i d’altres com a autòctones, depenent especialment de si parlen català i de quin és el rol narratiu que ocupen en l’audiovisual. En aquest cas, la classificació d’aquestes persones com a migrades evoca una reivindicació de la memòria històrica, al mateix temps que les apropa a les migracions extracomunitàries. Però també parla de les catego ries socials que tampoc han deixat d’existir completament en la societat catalana, malgrat que hagin passat per clares transformacions. D’una manera general, com que la intenció és analitzar els discursos emesos, en un primer moment es classifi quen els personatges segons les definicions proposades pels mateixos audiovisuals. És a dir, si un personatge és tipificat com a migrat/da, se segueix aquesta classifica ció de manera que es pugui mesurar la recurrència de determinades representaci ons, rols narratius, etc. No obstant això, hi ha uns pocs casos en què no s’esmenta ni la nacionalitat dels protagonistes, ni tampoc hi ha cap indicació clara de si se’ls considera autòctons, estrangers o migrats. En aquestes situacions, s’empra l’auto identificació dels protagonistes. Per tal d’esbrinar quines són les representacions articulades al voltant de les migrades en els programes divulgatius sobre les migracions produïts per TV3, vaig

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 173

173

16/05/13 08:16

LUCIANA PONTES PINTO

mirar 530 capítols dels cinc programes d’aquest gènere emesos entre el 2008 i el 2011. A partir d’aproximadament tres visionaments de cada audiovisual, combi no mètodes quantitatius i qualitatius per extreure dades de tots i cadascun dels capítols. Posteriorment, faig una anàlisi de contingut dels programes protagonit zats per dones migrades. Per a facilitar la recollida i el tractament de la informació, s’ha creat una base de dades formada per fitxes amb les informacions extretes de cada episodi. En l’elabo ració d’aquestes fitxes, les primeres dades apuntades són purament descriptives, ja que s’indica el nom, la quantitat total de programes per any, la quantitat de capí tols de cada programa, el títol de cada episodi, etc. La segona part de les fitxes presenta la classificació dels programes segons categories temàtiques, sexe i origen dels protagonistes, així com la sinopsi de cadascun d’ells (feta per la mateixa cade na). Tot seguit, es fan consideracions més interpretatives: 1) Qui són els protago nistes? 2) Qui porta el punt de vista? Posteriorment, es fa l’anàlisi de les represen tacions dels personatges, mitjançant unes preguntes de recerca que s’apliquen als quatre tipus bàsics de personatges presentats en els programes (migrats, migrades, autòctons i autòctones). Aquestes preguntes es responen marcant o no marcant la casella corresponent. Tot i que en principi les respostes són bàsicament binàries, sí o no, hi ha espais per a detallar amb observacions al final de cada secció.

No hi ha dones migrades No parla Papers tradicionals Papers moderns Actor Espectador Articulen el discurs del vídeo El seu discurs ratifica el vídeo Es parla de les seves relacions personals Es parla del seu entorn domèstic Apareixen com a treballadores? O com a expertes / professionals qualificades? O no es menciona la seva situació laboral? Apareixen com a esposes, acompanyants? Surten com a mares? Apareixen cuinant o fent tasques domèstiques? Formen part d’associacions o moviments socials? Són educadores socials / mediadores? Rebens cursos / prestacions dels serveis socials? Es troben integrades socialment Es troben integrades laboralment Apareixen en situació de conflicte? Apareixen en situació d’irregularitat administrativa? Apareixen en situació d’atur o precarietat? Un dels temes destacats és l’ús del català

Taula 1. Representació de les dones migrades. Preguntes de recerca

C 174

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 174

16/05/13 08:16

UNA MIRADA ALTERNATIVA?

Tot un món

Programa Número registre total

Núm. reg. parcial

Títol episodi

«L’aualé»

URL 1

http://www.tv3.cat/videos/2103459/Lauale

Data emissió

27 desembre 2009

Categoria específica

Jocs

Cat. general

Costums i tradicions

Sexe protagonista

Ambdós sexes

Observacions sexe prot.

Origen prot.

Senegal

Obs. origen.

I Catalunya

Descripció contingut

L’aualé és el conjunt de jocs més estès al continent africà. La Laurence Monteiro i en Bernat Casanova comparteixen la passió per aquest joc, que els ha arribat seguint camins ben diferents. La Laurence hi juga des de petita i el va aprendre al Senegal per tradició familiar.

Forma part de la mostra?

Sí

Qui parla

Home autòcton / Dona migrada

Obs. sobre qui parla

Qui porta el punt de vista

Home autòcton / Dona migrada

Obs. sobre qui porta el punt de vista

Especialment l’home autòcton

Representació de les dones migrades

Papers tradicionals / Espectador / Actor / El seu discurs ratifica el vídeo / Es parla de les seves relacions personals / Es parla del seu entorn domèstic / Apareixen com a esposes / acompanyants? / O no es menciona la seva situació laboral? / Surten com a mares?

Obs. rep. migrades

És una experta de l’experiència. No hi ha dades sobre la seva integració social o laboral.

Representació de les autòctones

No hi ha dones autòctones.

Obs. rep. autòctones

Representació dels homes migrats

Espectador / No parlen / Es parla del seu entorn domèstic / Apareixen com a esposos / acompanyants? / O no es menciona la seva situació laboral? / Surten com a pares

Obs. rep. migrats

Rep. dels homes autòctons

Espectador / Actor / Papers moderns / Articulen el discurs del vídeo / Es troben integrats socialment? / Es troben integrats laboralment? / O com a experts / professionals qualificats?

Obs. rep. autòctons

És ell qui fa el paper d’expert teòric.

Taula 2. Exemple de resum d’una fitxa de recerca

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 175

175

16/05/13 08:16

LUCIANA PONTES PINTO Programa

Tot un món

Estil

Veu en off / Bust parlant / Escenes del país d’origen? / Escenes quotidianes / Posada en escena / Entrevista encoberta

Obs. estil

Escenes d’homes jugant a Àfrica (pla picat) i panoràmica del públic.

Escala i angulació

Pla general, pla figura, pla americà, pla mitjà, pla detall, a l’alçada dels ulls, escorç, lateral, frontal, pla conjunt (amb altres estrangers), pla conjunt (amb homes autòctons), pla conjunt amb nens (propis)

Obs. escala i angulació

Altres estrangers = la seva família Els plans que toquen a l’home autòcton són més propers (hi ha dos primers plans d’ell i cap d’ella).

Taula 2. Exemple de resum d’una fitxa de recerca (continuació)

Amb aquests primers visionaments, es fa la selecció dels programes en què les migrades es perfilen com a personatges principals; a partir d’aquests programes es realitzen els visionaments posteriors. L’objectiu dels visionaments següents s’ha orientat més cap a la interpretació i l’anàlisi: s’observen les situacions en què apa reixen les migrades, així com quina és la seva relació amb els altres personatges de cada capítol. A més, se cerca establir relacions entre forma i contingut, de manera que s’anoten els plans en què apareixen les migrades i se seleccionen les seqüènci es i escenes que s’han d’analitzar, mirant d’extreure exemples clars d’aquells aspec tes discursius i visuals més importants. En aquest article, es presenta un breu resum d’algunes de les característiques més significatives observades en la recerca. D’una manera general, l’anàlisi propo sada parteix d’un tractament que cerca tenir en compte especialment la perspecti va que orienta les representacions, explorant «el rerefons ètnic i racial que de ma nera més o menys encoberta “freqüenta” el text» (Shohat i Stam, 2002: 222).

2. Les representacions sobre les migrades en els programes divulgatius de no-ficció de TV3 En aquest apartat es consideren qüestions com: qui parla i qui porta el punt de vista en els programes divulgatius de no-ficció sobre les migracions de TV3? Aquests programes són esbiaixats en termes de gènere? Amb quins papers són associades les migrades? Hi ha alguna característica estilística que ens ajudi a des cobrir la perspectiva amb la qual es construeixen aquests audiovisuals? Quins tipus de relacions s’observen entre les persones autòctones i les migrades? Els programes analitzats són cinc: 10 cites, D’aquí d’allà, Karakia, NOtòpic i Tot un món.12 D’una manera general, tots aquests programes es basen en reportatges de diferent durada, amb una relativa diversitat temàtica i d’enfocament. Per exem

C 176

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 176

16/05/13 08:16

UNA MIRADA ALTERNATIVA?

Figura 1. Captura de pantalla del web del programa Tot un món

ple, 10 cites és un programa dedicat a les polítiques de normalització de la llengua catalana i al tractament de la integració dels nouvinguts mitjançant l’experiència de les parelles lingüístiques. La característica distintiva de D’aquí d’allà és la incorpora ció d’una perspectiva de transversalitat en el tractament dels temes de migració que s’escampa cap a altres espais de la cadena. D’altra banda, mentre que Karakia cerca persones migrades que cuinen plats estrangers, o restaurants i professionals de la restauració «exòtica», Tot un món treballa més aviat amb històries de vida i/o persones vinculades al tercer sector. Finalment, NOtòpic és un programa protago nitzat per joves i que té en aquest col·lectiu el seu públic objectiu.

Tot un món Tot un món va començar a ser emès l’octubre del 2004. És un programa que tracta diferents aspectes relacionats amb les migracions, especialment les extracomunità ries. En el seu tractament de les cultures que conviuen a Catalunya, s’emfatitza la feina d’entitats i administracions que treballen per l’acollida i la integració de la població nouvinguda. Tanmateix, hi ha anys en què hi prevalen les històries de vida i altres temàtiques com la llengua, els conflictes internacionals, etc. Així, el programa cerca donar a conèixer tant les bones pràctiques com les problemàtiques relacionades amb les migracions.

NOtòpic NOtòpic és un programa que mostra la vida, les preocupacions i les opinions de joves migrats i migrades que fa anys que resideixen a Catalunya. El programa va ser emès el 2008 i 2009 i presenta un estil més juvenil i de proximitat. En cada episodi, hi ha una part dedicada a la història de vida d’un o una protagonista, i es mostra el seu entorn, amics, família, relacions. La segona part mostra una mena de pluja

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 177

177

16/05/13 08:16

LUCIANA PONTES PINTO

Figura 2. Captura de pantalla del web del programa NOtòpic

d’idees, en la qual el grup de joves opina sobre alguns temes relacionats amb les migracions.

10 cites El programa 10 cites és una sèrie que ensenya, en tretze capítols, històries de con vivència entre parelles lingüístiques. Aquest intercanvi, una pràctica habitual del programa de «Voluntariat per la llengua», posa en contacte persones que volen llançar-se a parlar català i voluntaris que parlen català habitualment i volen ajudar els primers. Aquest programa es va emetre en els anys 2008 i 2009.

Figura 3. Captura de pantalla del web del programa 10 cites

C 178

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 178

16/05/13 08:16

UNA MIRADA ALTERNATIVA?

Figura 4. Captura de pantalla del web del programa Karakia

Karakia La proposta de Karakia consisteix en una aproximació a la diversitat cultural mitjan çant la gastronomia. Segons el web del programa: «Karakia es va plantejar com un retrat amable, intimista i proper de diferents comunitats culturals», de manera que aquest programa tracta el menjar com un element aglutinador universal. Així, mit jançant la preparació dels plats típics nacionals, s’enfoquen els costums i tradicions de les diferents cultures.

D’aquí d’allà Segons el mateix web del programa: D’aquí d’allà és una iniciativa de la Comissió de la Diversitat de Televisió de Catalunya que té com a objectiu mostrar la realitat quotidiana de les principals comunitats d’immi grants que viuen a Catalunya i donar a conèixer amb més profunditat les seves cultures i societats de procedència. Cada mes una comunitat immigrant i el seu país d’origen han estat el centre d’aten ció al 33 a través de tot tipus de programes: documentals, reportatges, cinema, maga zins culturals, programes d’entrevistes, de debat... S’han fet dues temporades amb aquests països protagonistes: Marroc, Equador, Xina, Colòmbia, Romania, Bolívia, Argentina, Pakistan, Perú, Brasil i Senegal-Gàmbia.

Anàlisi Els anys 2008 i 2009 es van emetre quatre dels cinc programes analitzats: 10 cites, Karakia, NOtòpic i Tot un món. El 2010, els programes 10 cites i NOtòpic van deixar de ser produïts, tot i que aparentment algun dels episodis ja emesos s’ha repetit puntualment per tapar algun forat en la programació. El mateix any, començà el

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 179

179

16/05/13 08:16

LUCIANA PONTES PINTO

Figura 5. Captura de pantalla del web del programa D’aquí d’allà

programa D’aquí d’allà. Així, el 2010 i el 2011 s’analitzen els programes D’aquí d’allà, Karakia i Tot un món. De l’any 2008 es van mirar noranta-nou capítols dels quatre programes abans esmentats. D’aquest total, seixanta-tres formen part de la mostra analitzada, qua ranta dels quals protagonitzats per dones migrades i vint-i-tres per ambdós sexes. S’observa, llavors, un predomini femení en la distribució dels programes segons el sexe del protagonista. A més, les migrades són les persones que tenen veu en més ocasions i també les que porten el punt de vista més sovint. Tot i que els autòctons parlen més que els migrats, les xifres respecte al punt de vista són paritàries. En contrapartida, les autòctones són les més callades i les que porten el punt de vista menys vegades, de manera que, a causa d’això, en la suma total els homes acaben parlant i portant el punt de vista més sovint que les dones. Dels noranta-dos episodis emesos durant l’any de 2009, només trenta-nou te nen dones migrades entre els protagonistes. En aquest any, s’observa que la repre

Anys

Total de capítols mirats

Episodis amb protagonistes migrades

2008

2009

2010

180

101

2011

160

Taula 3. Els programes analitzats

C 180

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 180

16/05/13 08:16

UNA MIRADA ALTERNATIVA?

sentació de les migrades és no tan sols minoritària respecte a la presència en pan talla dels seus corresponents masculins, sinó que també és força freqüent que aquestes dones hagin de compartir el protagonisme amb homes tant migrats com autòctons. A més, als audiovisuals analitzats, tant migrades com autòctones parlen en menys ocasions que els seus homòlegs masculins. Això contribueix al fet que les dones migrades i autòctones portin menys sovint el punt de vista dels capítols ana litzats, la qual cosa fa que la perspectiva dels programes relatius al 2009 pugui ser considerada androcèntrica. Les característiques dels anys 2010 i 2011 són força similars. Dels cent vuitanta episodis emesos el 2010, cent un posseeixen protagonistes migrades. A més del considerable augment de capítols protagonitzats per aquestes dones, es nota un clar descens en el nombre de programes amb el protagonisme compartit. El 2011 s’han mirat cent seixanta capítols, dels quals vuitanta-nou presenten dones migra des com a protagonistes, i s’observa un cop més un predomini femení en la distri bució dels programes respecte al sexe del protagonista. En aquests anys, novament són les migrades les persones que més parlen i més porten el punt de vista, mentre que el silenci i l’absència del punt de vista de les autòctones són encara més remar cables. En aquest període crida l’atenció la minva de la importància dels homes autòctons i el creixement de la participació dels migrats. Així, el 2010 i 2011 aquests programes tenen per protagonistes principals les persones migrades d’ambdós sexes. Finalment, cal dir que el 2008, 2009 i 2010 és la veu en off la que efectivament porta el punt de vista dels programes en general. Això vol dir que, tot i que apa rentment les persones migrades tenen veu i s’expressen lliurement, la perspectiva dels programes és fortament orientada pels professionals i per la cadena que els produeixen. En aquest període l’única excepció és NOtòpic, programa que s’absté d’emprar la veu en off. El 2011 aquesta tendència presenta una clara davallada, ja que Tot un món, el programa que presenta més episodis en tots els anys estudiats, deixa de fer servir aquest recurs en la presentació dels personatges. La presència de la veu en off fent de narrador omniscient sol ser una de les característiques més comunes i més criticades tant de l’estil expositiu com del peri odístic, tal com són definits per Nichols (1991). Amb la veu en off, també irònica ment coneguda com la «veu de Déu», el narrador simultàniament exposa i inter preta el tema, i cobreix els possibles intersticis de les entrevistes. Així, es condueix l’espectador cap a una determinada recepció del contingut,13 i es deixa poc espai per a l’ambigüitat i l’expressivitat. Malgrat això, també es troba força representat l’ús de la veu en off dels prota gonistes intradiegètics; és a dir, hi ha molts moments en què la narració la fan en primera persona els personatges que veiem a la pantalla. Aquest recurs sorgeix de la dessincronització entre àudio i vídeo: així, apareix en moments en què es veuen altres accions, siguin del personatge o no, però en què la narrativa segueix mitjan çant el discurs en off de la persona entrevistada. Aquest mecanisme es constitueix

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 181

181

16/05/13 08:16

LUCIANA PONTES PINTO

com una alternativa al bust parlant, en què tenim un pla fix de la persona entrevis tada parlant directament a la càmera. Així, aquesta estratègia emprada pels audiovisuals representa una aportació de moviment i dinamisme, però també una manera de trencar una perspectiva exclu sivament ventríloqua establerta pel narrador extradiegètic: és a dir, mitjançant aquest recurs accedim de primera mà als pensaments i sentiments de les persones representades. D’aquesta manera, es nota que els programes intenten arribar a un compromís entre una mirada exterior, objectiva, i una altra de més propera i sub jectiva, potser amb la intenció de perseguir una visió amb els personatges. D’altra banda, per esbrinar si les representacions de les dones són sexistes, vaig emprar alguns dels indicadors suggerits per les autores d’El ABC del periodismo no sexista (Valle, Hiriart i Amado, 1996). És a dir, prenc nota de si les protagonistes apareixen associades amb aquelles tasques considerades típicament femenines, com la maternitat, les relacions de parella, la cuina i/o les tasques domèstiques, les relacions personals, l’entorn domèstic, etc. En aquest sentit veiem que, el 2008, les persones migrades, tant dones com homes, apareixen molt més associades amb les relacions de parella, la maternitat/ paternitat i la cuina i/o tasques domèstiques que les persones autòctones.14 Mentre que les dades respecte a homes migrats i dones migrades en aquests aspectes són força paritàries, la diferència entre persones migrades i dones autòctones ja és quelcom més marcada, i la diferència entre tots aquests personatges i els homes autòctons és realment enorme. Respecte a les relacions personals i al vincle amb l’entorn domèstic, aquesta tendència es repeteix de manera semblant: les dades respecte a homes migrats i dones migrades en aquests aspectes són semblants i la diferència entre persones migrades i dones autòctones ja és una mica més marca da, mentre que la diferència entre tots aquests personatges i els homes autòctons és accentuada. També el 2009, les migrades apareixen més associades amb les relacions de parella, la maternitat, les tasques domèstiques, les relacions personals i l’entorn domèstic que els altres personatges. Malgrat que els homes són els personatges que més parlen i porten el punt de vista, són també els menys associats amb el que tradicionalment ha estat considerat femení pel fet de tenir un estatus inferioritzat en la societat (relacions personals, tasques domèstiques, cura de persones depen dents, etc.). Els homes autòctons no apareixen relacionats amb l’entorn domèstic i molt menys amb la realització de tasques domèstiques; a més, la seva associació amb la paternitat és més aviat minsa. El 2010, les dones, tant migrades com autòctones, apareixen més vinculades a les relacions de parella, a la maternitat/paternitat i a la cuina i/o tasques domèsti ques que els homes. Tot i que les autòctones apareixen més associades amb les relacions de parella, les migrades apareixen bastant més associades amb la mater nitat i, encara més, amb la cuina i les tasques domèstiques. Entre els homes, els migrats novament apareixen més associats amb aquestes esferes que els autòc

C 182

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 182

16/05/13 08:16

UNA MIRADA ALTERNATIVA?

tons, tot i que en ambdós casos l’evasió de les tasques domèstiques és molt acusa da. Tanmateix, són especialment els homes autòctons els qui gairebé mai són re presentats cuinant i/o netejant. El 2011, les persones migrades, tant dones com homes, apareixen molt més associades amb les relacions de parella i amb la maternitat/paternitat. Aquest any, són les dones autòctones les que apareixen menys vinculades a les relacions de parella i a la maternitat. A més, cal remarcar que tant les autòctones com els homes migrats i autòctons no apareixen gens relacionats amb les tasques domèstiques. Així, novament, els homes autòctons són especialment poc representats en termes familiars i domèstics, mentre que les migrades són sempre les més representades cuinant i/o netejant. Relativament a la identificació amb les relacions personals i l’entorn domèstic, tant el 2010 com el 2011 les persones migrades hi apareixen més associades que les autòctones. Novament, són les migrades les qui apareixen més associades amb l’entorn domèstic i, encara més fortament, amb les relacions personals. Les autòc tones apareixen vinculades a les relacions personals més o menys amb la mateixa proporció que els migrats respecte a l’ambient domèstic. D’altra banda, aquestes dones pràcticament no apareixen al seu entorn domèstic. Els homes autòctons no apareixen gens vinculats ni a les relacions personals ni al seu entorn domèstic, tot i que són més representats en termes de les relacions que de l’entorn domèstic, el qual és més aviat absent en els programes. Un altre indicador considerat revelador tant del paper atorgat a les persones migrades com de l’estatus social d’aquestes és la situació professional. Respecte a l’àmbit professional, en tot el període analitzat tots els personatges apareixen més aviat associats amb el treball especialitzat que amb el treball sense qualificació. Malgrat això, són els homes migrats i les dones autòctones les persones que domi nen en aquesta imatge professional, ja que estan representats com a tals més fre qüentment que els altres personatges. D’altra banda, hi ha elements que indiquen que se cerca activament donar una imatge positiva del treball de les migrades. Visualment, un exemple clar de valorit zació del treball de les migrades és el pla contrapicat del minut 01.33 del capítol «Escriptors colombians» del programa Tot un món. Aquest primer pla (llarg), amb fulles d’arbre i cel de fons, apareix en aquest episodi evocant el procés creatiu de la poetessa. El contrapicat té l’efecte d’engrandir el personatge als ulls del públic; el fons transmet transcendència; el primer pla, proximitat. Aquesta mena de plans afavoridors també apareix repetidament a «Xinesos de Qingtian», de Tot un món. En aquest cas es reconeix el paper d’experta de la dona xinesa, reforçat pel pla conjunt amb un reconegut acadèmic autòcton. En ambdós casos aquests plans con trapicats apareixen associats amb persones amb un nivell educatiu alt. Però, tot i aquest reconeixement del treball especialitzat desenvolupat per migrades, aquestes dones són les persones que més apareixen associades amb el treball sense qualificació.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 183

183

16/05/13 08:16

LUCIANA PONTES PINTO

Figura 6. Pla contrapicat del capítol «Escriptor colombians»

Figura 7. Pla contrapicat del capítol «Xinesos de Qingtian»

Al contrari, tant homes com dones autòctones són presentades com a persones molt allunyades d’aquesta mena d’ocupacions. Mentre que les autòctones són les menys representades com a treballadores no qualificades el 2008, els anys 2010 i 2011 són els homes autòctons els qui gairebé mai surten com a treballadors no qualificats.

C 184

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 184

16/05/13 08:16

UNA MIRADA ALTERNATIVA?

Tots els indicadors abans esmentats, siguin relatius a l’esfera pública o a la pri vada, evoquen concepcions de tradició i modernitat. Malgrat que aquests concep tes siguin força interpretatius, parteixen d’un consens més o menys explícit respec te al fet que determinades pràctiques (com el folklore) són considerades tradicionals, mentre que d’altres (com l’ús de la tecnologia) són considerades modernes. D’una manera general, tots els personatges són representats en termes de modernitat, però les dones autòctones són definitivament les que predominen en aquest aspec te. Al contrari, les persones migrades, especialment les dones, es relacionen molt més amb la tradició; mentre que els homes autòctons gairebé mai no hi són asso ciats. Tal com afirmen Shohat i Stam (2002), sovint l’estudi de les representacions dóna moltes pistes sobre qui representa què sobre les persones representades. En aquest sentit, Gallego (1999) suggereix que en la ficció televisiva catalana s’«ofereix la imatge d’una societat democràtica, integradora, oberta als altres, [...] i amb uns trets específics que la fan una entitat diferent dins del territori polític on s’ubica». Aquesta recerca confirma aquestes afirmacions en l’àmbit estudiat, i suggereix que, tot i que els continguts sobre les migracions són més aviat positius, sens dub te les representacions més afavoridores són aquelles destinades als mateixos cata lans i catalanes. En els audiovisuals estudiats, s’observa com això és particularment cert en el cas de les dones marroquines, especialment respecte a l’ús del hijab. A «Sota el vel» (Tot un món), capítol dedicat exclusivament a tractar el tema del vel, s’entrevisten (per separat) dues dones marroquines, una que no porta mocador i l’altra que sí que en porta. A «Històries de vida» (Tot un món), del minut 00.16 al 00.20, una estudiant demana a la participant marroquina: «Y cómo ve ella la visión de hoy, de hoy en día, en este país, de la mujer?». Al mateix capítol, una altra estudiant pre gunta: «Y tu, por ejemplo, estás con un hombre que puede tener dos mujeres más, os complace a todas igual. Tu eso lo crees bien? O sea, realmente te sientes querida por esta persona que está queriendo aparte a dos personas más?» (04.08 a 04.20). Finalment, al capítol «Obrir la ment» (Tot un món) (03.04 a 03.12), una altra estudiant pregunta a la protagonista què opina sobre «és cert que les dones musulmanes estan esclavitzades per l’home sota la seva submissió?». Així, s’observa que, almenys entre les joves estudiants autòctones, les marro quines són vistes des de la perspectiva de l’ús del hijab, de la poligàmia i d’altres trets sovint interpretats com a inacceptables per a una dona «moderna». Ja en termes del llenguatge audiovisual fet servir en els programes, la imatge de les mi grades musulmanes freqüentment és emprada per a representar la diversitat. En aquest sentit, s’observen plans que cerquen les musulmanes entre el públic de festes o actes institucionals adreçats a persones migrades com a il·lustració de l’al teritat. Aquests plans es troben presents en capítols com «Ramadà popular» (01.20, 01.31, 02.08), «Cloendes» (05.11, 05.14, 05.22, 05.32, 05.41) i «Tots som la Pau» (03.30, 04.31, 04.44, 05.40) de Tot un món.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 185

185

16/05/13 08:16

LUCIANA PONTES PINTO

Figures 8, 9 i 10. Captures de pantalla de «Sota el vel», «Històries de vida» i «Obrir la ment»

C 186

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 186

16/05/13 08:16

UNA MIRADA ALTERNATIVA?

Figures 11, 12 i 13. Captures de pantalla de «Ramadà popular», «Cloendes» i «Tots som la Pau»

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 187

187

16/05/13 08:16

LUCIANA PONTES PINTO

Així, quan tractem la relació entre les dones autòctones i les migrades, sovint entrem al complicat terreny dels judicis emesos sobre la diversitat. Fins i tot quan aquests judicis són positius, això comporta els seus perills. En aquest sentit, hom pot observar en diferents capítols exemples de seqüències semblants en què les persones autòctones, probablement amb bones intencions, fan una definició de qui és la persona migrada (en un nivell discursiu). D’aquesta manera, al capítol de Tot un món «Raku» (00.16 a 00.25), la dona japonesa és representada com el nou artista, mentre que al capítol, també de Tot un món, «Familiaritat» (02.31 a 02.37 i 03.47 a 04.41), la jove búlgara és descrita com a oberta, treballadora i integrada a la societat. Aquest darrer capítol fins i tot acaba amb la frase d’un home autòcton que afirma: «Som casi família». Aquesta mena d’afirmacions també s’extrapola a enunciats sobre el comporta ment dels col·lectius migrats. Així, al capítol de Tot un món «L’aualé» (03.28 a 04.11) l’home autòcton teoritza sobre la psicologia del joc a «Àfrica», i afirma que allà s’estimen més els jocs occidentals a causa de la seva «baixa autoestima». Ja a «Teranga» (02.58 a 03.20), també de Tot un món, l’autòctona fa afirmacions sobre la relació dels senegalesos amb les noves tecnologies, tot i que per a dir que són uns usuaris experts a causa de la seva comunicació amb la família a través d’Internet. Malgrat que aquestes representacions són fonamentalment positives, posen les persones migrades sota la tutela de les autòctones, com si necessitessin la seva aprovació. Així, les persones autòctones fan d’especialistes sobre les migra cions i les persones i col·lectius que les formen: siguin o no expertes sobre el tema, la seva condició d’autòctones els confereix gran part de la seva autoritat per a emetre opinions.

3. Conclusions Els programes divulgatius de no-ficció sobre les migracions internacionals produïts per TV3 sorgeixen en un context en què les representacions dominants sobre la migració i les migrades han estat criticades per diferents actors socials. Amb aquests programes, la cadena catalana incorpora algunes d’aquestes reflexions en la seva política de representació d’aquest fenomen i de les persones que hi participen. En aquest sentit, la creació de programes com 10 cites, D’aquí d’allà, Karakia, NOtòpic i Tot un món representen per se un pas important en la recerca d’unes representa cions més respectuoses amb la diversitat. En aquests programes, les migrades apareixen com a personatges amb veu i es discuteixen diferents aspectes del fet migratori. Aquestes persones hi són presen tades d’una manera propera i les migracions s’enfoquen sota una mirada positiva o, almenys, políticament correcta. Així, d’una manera general, els programes divul gatius de no-ficció sobre les migracions internacionals produïts per TV3 compleixen

C 188

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 188

16/05/13 08:16

UNA MIRADA ALTERNATIVA?

la proposta de presentar una visió alternativa a la xenofòbia i els discursos més explícitament discriminatoris respecte a les migracions. En aquest sentit, cal emfatitzar el protagonisme de les migrades en tres dels quatre anys analitzats, fet insòlit fins al moment en la televisió. A més, les migrades freqüentment porten o ajuden a portar el punt de vista dels episodis i també són representades com a professionals qualificades. Malgrat aquests mèrits evidents, també s’ha d’evitar l’autocomplaença. En aquest sentit, el predomini de la veu en off com a portadora del punt de vista dels programes tres dels quatre anys analit zats indica que, malgrat un gran apropament a les persones migrades, encara emergeix una perspectiva més aviat autòctona de les migracions internacionals. Tot i això, la gran davallada en l’ús de la veu en off extradiegètica en el darrer any analitzat és una tendència prometedora. Malgrat això, en els programes analitzats es copsen certs trets d’una represen tació androcèntrica. En aquest sentit, s’observa l’associació recurrent de les migra des amb trets com la maternitat, la relació de parella heterosexual, la domesticitat, l’èmfasi en les relacions personals, etc. Al contrari, malgrat la injustificable presèn cia minoritària de les dones autòctones en aquests programes, s’ha observat que la seva representació es troba molt menys marcada en aquests termes tradicionals. Cal remarcar també que les representacions dels homes autòctons continuen sent les més allunyades dels àmbits considerats tradicionalment femenins. Així, s’observa com els programes divulgatius de no-ficció de TV3 reflecteixen algunes de les contradiccions i ambivalències dels discursos sobre les migracions, especialment en termes de gènere. En aquest sentit, l’ús de la imatge de les dones amb el hijab com a índex visual de la diversitat és comprometedor, així com les velles polèmiques al voltant del vel, la poligàmia, etc. Nogensmenys, potser un dels trets més difícils de superar en la recerca d’una representació menys esbiaixada de les migracions és la superació del paternalisme. En aquest sentit, els testimonis ben intencionats de les persones autòctones sovint posen les persones migrades sota la seva tutela, com si les migrades necessitessin bones referències. Així doncs, aquests programes encarnen les contradiccions inhe rents a la representació políticament correcta de les minories; hi ha una cerca acti va i ben estructurada per a transmetre una imatge menys esbiaixada de les migra cions internacionals, però hi ha punts que continuen, de manera més o menys evident, mereixent alguna reflexió.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 189

189

16/05/13 08:16

LUCIANA PONTES PINTO

Notes [1 Adreça de correspondència: Luciana Pontes. Departament de Mitjans, Comunicació i Cultura, Facultat de Ciències de la Comunicació, Universitat Autònoma de Barcelona. Edifici I. E-08193, Bellaterra (Cerdanyola del Vallès), UE. [2 Aquest treball cerca reconèixer la diversitat interna present tant en aquest com en altres estats, de manera que no es reprodueixi ni explícitament ni implícitament el nacionalisme metodològic. [3 Es fa servir el terme entre cometes per a emfatitzar la crítica que se’n fa en l’àmbit d’aquest article. [4 Vegeu Bastida (2006) i Lorite (2004). [5 Es diu imposada per a explicitar que la situació d’irregularitat administrativa no és una «qualitat» o «mancança» que presenten les persones migrades per se: hi ha una sèrie d’obstacles burocràtics que restringeixen els drets de ciutadania d’aquestes persones que no són ni accidentals ni contingents, sinó que es defineixen des de les esferes polítiques, legislatives i administratives de la societat receptora.

[6 Són algunes de les conclusions del seu estudi sobre la presència de les migrades en el cine espanyol del començament del segle xxi. [7 En aquest article es presenten els resultats parcials d’una recerca doctoral proposada al Departament de Mitjans, Comunicació i Cultura de la Universitat Autònoma de Barcelona. Tanmateix, part d’aquest projecte ha estat emparat pel finançament de l’Institut Català de les Dones (l’anàlisi referent a l’any 2009).

[8 Vegeu Unió Europea de Radiodifusió (2007). [9 Tot i això, a l’hora de classificar els programes segons el protagonista, es va seguir un criteri més aviat biològic. Malgrat que hi hagués una clara preferència per una orientació més cap al gènere, havent estat creades a la base de dades categories GLBT (gais, lesbianes, bisexuals i transsexuals), ha estat impossible emprar aquest enfocament. La dificultat està relacionada amb el fet que aquestes qüestions no s’esmenten en els programes, sia perquè les temàtiques presentades no solen tocar temes d’opció sexual o, senzillament, perquè els programes es plantegen sota una òptica heteronormativa. Aquesta és una hipòtesi que guanya força especialment quan es verifica que les parelles sentimentals clarament presentades com a tals són invariablement heterosexuals.

[10 Curiosament, aquesta paraula ja existeix en la llengua catalana. Segons el Diccionari de la llengua catalana en línia de l’Institut d’Estudis Catalans (2007), la definició de migrat/des és: «adj. [LC] Que no arriba de molt al tant que caldria. Reben una subvenció migrada. Té un coneixement migrat de les coses ». L’ús d’aquest concepte és previ al coneixement d’aquesta definició, perquè originalment era emprat en castellà, llengua en què no hi ha aquesta connotació. Malgrat tot, tenint en compte tot el procés de vulnerabilització al qual aquestes ciutadanes són sotmeses, l’única reserva adient és emfatitzar que aquesta «mancança» no és inherent a les persones migrades per una «deficiència» seva: es tracta d’un desapoderament promogut per les lleis, els mitjans de comunicació, la discriminació laboral, etc. No obstant això, migrat/da també es pot interpretar com el participi del verb migrar, que vol dir «Anar d’un lloc a un altre, especialment d’una regió a una altra per residir-hi» (Institut d’Estudis Catalans, 2007).

[11 Malgrat que aquesta comprensió bàsica de les migracions internes aporta una dimensió històrica fonamental per a entendre el context català actual, es considera que l’aprofundiment en la recerca d’aquests moviments no es troba dins de l’àmbit d’aquesta recerca.

[12 Hi ha altres programes que tracten de les migracions internacionals, però no compleixen els criteris de selecció de la mostra definits al projecte de recerca, és a saber, adreçar-se a un públic adult i tenir els programes disponibles per a consulta gratuïta via web. A més, un altre criteri de selecció és que els programes siguin de producció pròpia de TV3, és a dir, que estiguin realitzats «amb els recursos humans, tècnics i pressupostaris d’una empresa de televisió. [...] La producció pròpia o interna es finança amb els recursos de l’emissora, la procedència dels quals dependrà del caràcter públic o privat d’aquesta emissora» (Díez i Abadía, 2007: 49). Així doncs, mentre que el programa Jugamón ha estat exclòs perquè s’adreça a un públic infantil, no ha estat possible mirar City Folk, perquè aquest programa no és produït per TV3, de manera que tampoc és possible consultar-ne els episodis mitjançant el web.

[13 Això no vol dir que l’espectador no pugui tenir una altra interpretació. [14 Les xifres són arrodonides i el càlcul es fa dividint el número d’episodis en què els personatges de cada categoria han aparegut com a personatge amb veu pel número de capítols en què aquesta categoria ha sortit desenvolupant un rol determinat. Per exemple, el 2008 les migrades parlen en seixanta-sis episodis i apareixen com a

C 190

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 190

16/05/13 08:16

UNA MIRADA ALTERNATIVA? mares en vint-i-sis, de manera que el resultat de la divisió és, aproximadament, 2,5. El 2008, les migrades apareixen associades amb les relacions de parella i amb la maternitat a cada 2,5 episodis en què tenen un paper rellevant, mentre que apareixen cuinant o fent tasques domèstiques aproximadament a cada 3,5 capítols. Els migrats surten com a companys sentimentals a cada 2,4 episodis en què apareixen parlant, mentre que surten com a pares aproximadament a cada 2,7 capítols, i cuinant i/o fent tasques domèstiques a cada 3,7. Les autòctones surten com a esposes a cada 3,3 capítols, com a mares a cada 3,7 episodis, i cuinant o fent tasques domèstiques a cada 5,5. Els autòctons són els que menys s’associen amb els àmbits domèstics i familiars: apareixen casats a cada 5,9 episodis, com a pares a cada 11,8 capítols i cuinant o fent tasques domèstiques una única vegada en cinquanta-nou episodis.

Bibliografia Andersen, B. (1991). Imagined communities. Londres: Verso. Argote, R. (2003). «La mujer inmigrante en el cine español del inaugurado siglo xxi». Feminismo/s [Alacant], núm. 2, p. 121-138. Baget i Herms, J. M. (1999). Quaranta anys de televisió a Catalunya. Barcelona: Pòrtic. Bastida, M. L. (2006). Medios de comunicación e inmigración. Múrcia: Caja de Ahorros del Mediterráneo. Carracedo, L. (2008). «Obstáculos y oportunidades para mejorar la cobertura de la inmigración en femenino en los medios». Mujeres en Red [en línia], vol. 32, núm. 1 (gener). <http://www.mujeresenred.net/spip.php?article1058> [Consulta: 5 abril 2008]. Clua i Fainé, M. (2011). «Catalanes, inmigrantes y charnegos: “raza”, “cultura” y “mezcla” en el discurso nacionalista catalán». Revista de Antropología Social, núm. 20, p. 55-75. Consell de l’Audiovisual de Catalunya (2002). Quaderns del CAC [Barcelona: Consell de l’Audiovisual de Catalunya], núm. 12: Mitjans de comunicació i immigració. — (2006). Quaderns del CAC [Barcelona: Consell de l’Audiovisual de Catalunya], núm. 23-24: Televisió i immigració. Díez, F.; Abadía, J. (2007). Estudi del projecte. Barcelona: Eureca Media. Gallego, J. (1999). «Els serials catalans: un nou producte amb denominació d’origen». Anàlisi: Quaderns de Comunicació i Cultura, núm. 23, p. 17-24. Gentz, N.; Kramer, S. (2006). Globalization, cultural identities, and media representations. Albany: State University of New York Press. Gilroy, P. (1993). The Black Atlantic: Modernity and double consciousness. Cambridge: Harvard University Press. Gregorio Gil, C. (2002). «Procesos migratorios y desigualdad de género». A: García-Mina, A.; Carrasco, M. J. (ed.). Cues tiones de género en el fenómeno de las migraciones. Madrid: Universidad Pontificia Comillas, p. 11-38. Institut de la Comunicació (2011). Informe de la comunicació a Catalunya 2009-2010. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona. Institut de la Comunicació; [Barcelona]: Generalitat de Catalunya. Institut d’Estudis Catalans (2007). Diccionari de la llengua catalana [en línia]. 2a ed. Barcelona: IEC. <http://dlc.iec.cat/> [Consulta: 28 octubre 2012]. Juliano, D. (2006). Mujeres migrantes, viajeras incansables. Bilbao: Harresiak Apurtuz. King, R.; Wood, N. (2001). Media and migration: Constructions of mobility and difference. Londres: Routledge. Lario Bastida, M. (2006). Medios de comunicación e inmigración. Múrcia: Caja de Ahorros del Mediterráneo. Lorite, N. (dir.) (2004). Tratamiento informativo de la inmigración en España. 2002. Madrid: Ministerio de Trabajo y Asuntos Sociales. Mills-Affif, É. (2004). Filmer les immigrés: Les représentations audiovisuelles de l’immigration à la télévision fran çaise 1960-1986. Brussel·les: De Boeck & Larcier: Institut National de l’Audiovisuel. Moreno, A.; Rovetto, F.; Buitrago, A. (2007). ¿De quién hablan las noticias?: Guía para humanizar la información. Barcelona: Icaria.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 191

191

16/05/13 08:16

LUCIANA PONTES PINTO Munsó Cabús, J. (2001). La otra cara de la televisión: 45 años de historia y política audiovisual. Barcelona: Flor del Viento. Nichols, B. (1991). Representing reality: Issues and concepts in documentary. Bloomington: Indiana University Press. Rodrigo Alsina, M. (2006). «Posmodernidad y crisis de identidad». Revista Científica de Información y Comunicación, núm. 3, p. 125-146. Rodríguez Breijo, V. (2009). «La imagen de la mujer inmigrante en televisión». Actas del I Congreso Internacional Latina de Comunicación Social, 9-11 de diciembre de 2009. La Laguna, Tenerife: Universidad de La Laguna. Facultad de Ciencias de la Información: Sociedad Latina de Comunicación Social. [CD-Rom] Santamaría, E. (1993). «(Re)presentación de una presencia. La «inmigración» en y a través de la prensa diaria». Archipiélago, núm. 12, p. 5-72. Santaolalla, I. (2005). Los «otros»: Etnicidad y «raza» en el cine español contemporáneo. Saragossa: Prensas Universitarias de Zaragoza. Shohat, E.; Stam, R. (2002). Multiculturalismo, cine y medios de comunicación: Crítica del pensamiento eurocéntrico. Barcelona: Paidós. Sipi, R.; Araya, M. (2005). Les dones immigrades: Apunts, històries, reflexions, aportacions... Barcelona: Institut Català de les Dones. Stolke, V. (1995). «Talking culture: New boundaries, new rhetorics of exclusion in Europe». Current Anthropology, vol. 36, núm. 1, p. 1-24. Unió Europea de Radiodifusió (ed.) (2007). SCORT 2007: EBU System of Classification of Radio and Television Pro grammes. Ginebra: UER. Valle, N.; Hiriart, B.; Amado, A. M. (1996) El ABC de un periodismo no sexista. Santiago de Xile: Fempress/ILET.

C 192

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 192

16/05/13 08:16

Comunicació: Revista de Recerca i d’Anàlisi [Societat Catalana de Comunicació] http://revistes.iec.cat/index.php/TC. Vol. 30 (1) (maig 2013), p. 193-216 ISSN (ed. impresa): 2014-0304 / ISSN (ed. electrònica): 2014-0444 / DOI: 10.2436/20.3008.01.112 Data recepció: 03/07/12 Data acceptació: 18/09/12

Gender-based violence and the challenge of visual representation La violència de gènere i el repte de la representació visual

Birgit Wolf1 Investigadora de la Universitat del Danubi de Krems (Àustria) i del Grup de Recerca HERMES de la Universitat Autònoma de Barcelona. Llicenciada en periodisme i ciències de la comunicació per la Universitat de Viena wolf.Birgit@a1.net

C 1 93

Rev de Recerca_maig 2013.indd 193

16/05/13 08:16

BIRGIT WOLF

Gender-based violence and the challenge of visual representation La violència de gènere i el repte de la representació visual Abstract: Considering the efforts to resolve the societal phenomenon of violence against women (VAW), universal in all countries, information, awareness-raising and the role of the media are regarded as key targets. According to the European Commission (2010), the audiovisual sector is the most important source of information. Consequently, this paper aims to discuss the attitudes towards and the manifestations of the visual representation of violence against women. The discussion is based on existing findings about depictions in the mainstream media and on the analysis of visuals provided by the anti-violence against women movement.

Keywords: gender-based violence, violence against women, representation, symbolic violence, visual communication, media.

C La violència de gènere i el repte de la representació visual Gender-based violence and the challenge of visual representation Resum: Tenint en compte els esforços per resoldre el fenomen social de la violència contra les dones, universal en tots els països, la informació, la sensibilització i el paper dels mitjans de comunicació es consideren com un dels objectius clau. Segons la Comissió Europea (2010), el sector audiovisual és la font més important d’informació. En conseqüència, aquest treball té com a objectiu analitzar les actituds cap a i les manifestacions de la representació visual de la violència contra les dones. L’article es basa en treballs que examinen les representacions dels mitjans tradicionals i l’anàlisi dels efectes visuals de les representacions dels moviments de lluita contra la violència de gènere.

Paraules clau violència de gènere, violència contra les dones, representació, violència simbòlica, comunicació visual, mitjans de comunicació.

C 194

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 194

16/05/13 08:16

GENDER-BASED VIOLENCE AND THE CHALLENGE OF VISUAL REPRESENTATION

Considering the representation of gender-based violence in the media, we can observe how different genres and formats depict rather similar (visual) narratives with the clichéd imagination of the physical masculine act of a monstrous or insane perpetrator against the weak and helpless woman, whereas the systemic nature of violence against women remains mostly hidden (Bonilla Campos, 2008; Boyle, 2005; Carter and Weaver, 2003; Eiter, 2006; Frus, 2001; Geiger, 2008; Guarinos, 2003; López Díez, 2005; Lorente Acosta, 2003; Taylor, 2009). These types of media narratives in fiction and news formats tend to represent an imagery of genderbased violence through repetitive stereotypes, myths and victimisation. Thus, this article aims to outline the visual patterns deduced from a literature review of visual studies and then proceed to discuss the results of the author’s visual analysis of representations provided by organisations in their effort to eradicate violence against women.

1. Introduction: the imaginary world of gender-based violence The beginnings of awareness-raising and the public discourse on male violence against women within society are closely related to the second-wave women’s movement at the end of the 1960s. The recognition of the worldwide dimensions of this societal phenomenon finally gave rise to the Declaration on the Elimination of Violence against Women (DEVAW) by the United Nations in 1993. Since then, enormous efforts have been made to overcome VAW. Despite the acknowl edgment of gender-based violence as a societal problem by international and Eu ropean declarations, rates continue to be high in all countries (Bloom, 2008; Schröttle and Martinez, 2006). Worldwide studies have shown that 10 to 70 per cent of all women have reported being physically assaulted by an intimate male partner at some point in their lives, and intimate partners commit 40 to 70 percent of femicides (Bloom, 2008; UNIFEM, undated; WHO, 2005). The 2010 Euro-Ba rometer study indicates that one in every four European women experience do mestic violence (European Commission, 2010). The United Nations has gone as far as to deem it a “problem of pandemic proportions” (UNIFEM, undated). Information, awareness-raising and the role of the media are key targets in precluding an end to violence against women,2 therefore the importance of images and information becomes obvious. According to Euro-Barometer, the mass media account for the most important source of information regarding domestic violence against women among European Union citizens (European Commission, 1999b, 2010). Consequently, the media play a crucial role in shaping public awareness and opinion with regard to victims and perpetrators. Representations of gender-based violence against women in news reports are criticised by the feminist academia and

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 195

195

16/05/13 08:16

BIRGIT WOLF

by women’s NGOs engaged in helping. The women cited by news reports as hav ing been maltreated by their (former) partners are represented as weak, helpless and vulnerable. Moreover, they often seem to be blamed for their own victimisa tion. The crime of intimate partner violence is determined as being limited to a ‘family tragedy’, somewhat individualised and cut off from its societal contexts. Intimate partner violence as a form of violation of human rights is misused for sensationalistic media representations. Besides mainstream representations, information is provided by NGOs, govern ments and by the European and international human and women’s rights organisa tions through an enormous range and variety of materials: flyers, brochures, posters, video spots, exhibitions and web portals. However, activities in the sectors of media art, films and documentaries, art for political change to put an end to violence against women also play an import role as a source of information and awarenessraising, and may be regarded as a potential alternative source to commercial news based on andocentric and hegemonic (Meyers, 1997) values and selection criteria. This paper, based on my explorative study Gender Violence and the Visual (Wolf, 2010),3 discusses the issue of representations of intimate partner violence in different media formats, as well as the analysis of depictions found in visuals pro vided by governmental and non-governmental organisations in their efforts to eradicate intimate partner violence. The objective of this pre-study to my PhD thesis is (a) to provide a synopsis of existing findings on imagery of violence against wom en and (b) to analyse an explorative sample of the visual material provided to pre vent and/or put an end to intimate partner violence. A sample of visuals from Spain and Austria have been selected for this visual research, as both countries have similar and progressive anti-violence legislations,4 and examples of international and European campaigns are also used. Research into the subject is rather fragmented, examining certain films or ad vertising, or representation in newspapers or television channels, and there is a clear research gap concerning the visuals provided by awareness-raising and infor mation activities and the eradication of gender-based violence in different media, genres and formats to obtain a more comprehensive view of how intimate partner violence is represented in visual culture.

1.1. Objective and methodological approach The study aims (a) to explore the major tendencies in depicting gender-based vio lence in the media by state-of-the-art on visual representations in news reporting, advertising and films, i.e. representations driven by a more or less economic back ground. Thus, to contrast the findings of the state of the art, a visual analysis (b) to obtain insights on the visual material provided by initiatives to end violence against women is carried out. This visual research into anti-violence images focuses on the questions of whether these visuals (1) portray gender stereotypes, (2) use images of victimisation of women, (3) represent intimate partner violence as more of an

C 196

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 196

16/05/13 08:16

GENDER-BASED VIOLENCE AND THE CHALLENGE OF VISUAL REPRESENTATION

individual problem, lacking any societal complexity. As a hypothesis, I propose that visuals provided by the anti-violence initiatives depict victimisation and stereotypes of the battered woman rather than a vision of a life free of violence for every woman and girl. The methodological approach to answer these questions consists of three steps: firstly, I encompass the complexity of the societal problem, showing its inter personal and structural dimensions as the basis for the examination of visual infor mation on the subject of gender-based domestic violence in the media. This is fol lowed by (a) an explorative synopsis deduced from the findings of the Spanish and Austrian research, as well as the Anglo-American empirical literature and crossnational research on the representation of gender-based violence in the news, advertising and films. After this approximate summary of the state of the art, (b) I go on to discuss the findings of my visual research, the analysis of an explorative sample of 14 visual units (video, film, documentary, poster, artwork) with a total of 30 images disseminated by the anti-violence women’s movement at interna tional and European level, as well as in Austria and Spain between 2005 and 2010. Limitations have to be considered in the context of the different research traditions in the Anglo-American and Spanish academic community, as well as in the feminist communication sciences of Austria and Germany.

2. The phenomenon: theorising violence against women In order to examine how news, advertising and films, as well as the women’s antiviolence movement, represent the imagery of gender-based violence, we need to have a deeper understanding of the problem and clarify the complexity and real contexts of this global phenomenon. Violence against women is subject to differ ent disciplines, with multiple theoretical approaches and definitions, a preference towards multidimensional theories (Barnett et al., 2011; Jasinski, 2001), and no common definition or coherent agreement as to what actually constitutes violence against women (DeKeseredy and Schwartz, 2011; Jasinski, 2001). The next section expounds and contextualises common definitions, terms and approaches derived from feminist theory and practice to illustrate the complexity of the phenomenon of violence against women, as feminist theory had a major impact on sociological study (DeKeseredy et al., 2005, Dekeseredy and Schwartz, 2011) and constitutes the most important theoretical approach (DeKeseredy et al., 2005).

2.1. Notes on terms, definitions The World Health Organisation states: “Intimate partner violence refers to behav iour in an intimate relationship that causes physical, sexual or psychological harm, including physical aggression, sexual coercion, psychological abuse and controlling

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 197

197

16/05/13 08:16

BIRGIT WOLF

behaviours.” (WHO, 2011). The Council of Europe regards violence against women as a form of gender-based violence, a violence committed against women because they are women, and contains the following definition in the Convention on pre venting and combating violence against women and domestic violence from 2011; “violence against women” is understood as a violation of human rights and a form of discrimination against women and shall mean all acts of gender based violence that re sult in, or are likely to result in, physical, sexual, psychological or economic harm or suf fering to women, including threats of such acts, coercion or arbitrary deprivation of lib erty, whether occurring in public or in private life (CoE, 2011: 8).

The terminology on the phenomenon of violence against women (VAW) con sists of a rather broad range of expressions such as family violence, domestic vio lence, wife battering, partner abuse and so on. In studies on representations or in representations of the anti-violence movement the terminology used to denomi nate specific violence against women in intimate relationships is rarely clarified in any depth, but rather is mixed up with more general terms such as domestic vio lence. Sandra Bloom, in her article on domestic violence, refers to the Family Vio lence Prevention Fund, defining IPV: as a pattern of assaultive and coercive behaviours that may include inflicted physical in jury; psychological abuse; sexual assault; progressive social, physical, or financial isola tion; stalking; deprivation; extreme jealousy and possessiveness; and intimidation and threats perpetrated by someone who is, was, or wishes to be involved in an intimate or dating relationship with an adult or adolescent, and are aimed at establishing control by one partner over the other. (Bloom, 2008)

More specifically, intimate partner femicide is in fact one of the leading causes of premature death in women (Bull, 2003; Campbell, 2008; UNIFEM, undated), and thus as a notion makes it possible to designate gender indicated violence as a serious public health problem. The term femicide has been promoted by several authors (Caputi and Russell (1992); Boyle (2005), in a more general comprehension of all forms of violence against women, and Campbell (2008) especially for intimate partner violence) for it to be appropriated, denominated and to render the veiled misogynistic murder of women visible. Accordingly, I have defined intimate partner violence or intimate partner femicide interchangeably with gender-based or sexist violence (Bloom, 2008; Caputy and Russell, 1998; Campbell, 2008) as ap propriate terms for my work.

2.2. Gender discourse: en-gendering the problem Concerning the gender perspective in VAW and its (visual) representation as the selected field of research, we have to consider the repeat use of terms like woman,

C 198

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 198

16/05/13 08:16

GENDER-BASED VIOLENCE AND THE CHALLENGE OF VISUAL REPRESENTATION

female, man, male as rooted in heterosexual dichotomy. This indicates a clarifica tion based on a feminist perspective to provide a profound comprehension of sex and gender, as well as to reveal the implicit limitations in reflecting the complexity of the field of violence against women and gender theory.5 Terms such as ‘masculine’ and ’feminine’ are notoriously changeable; there are social his tories for each term; their meanings change radically depending upon geopolitical boundaries and cultural constraints on who is imaging whom, and for what purpose (Butler, 2004: 10)

Women as a societal category initiated feminist interest and constituted (and still do) the subject for pursuing political representation and gender equality. On the other hand, the term woman is still problematic, it is not exhaustive, misidenti fying the intersection of the social category of gender with racial, ethnic, sexual and regional modalities of discursively constituted identities; “gender is impossible to separate from political and cultural intersections” (Butler, 1999: 6). In other words; “Being a woman can mean many different things, at different times and in different circumstances” (Ang and Hermes, 1994: 122). Judith Butler (1999: 12) concludes; “there is no recourse to a body that has not always already been interpreted by cultural meanings; hence sex could not qualify as a prediscursive anatomical facticity”. This very determination of the category of women is to be understood as constituting the gendered subjects represented in language, legal systems and politics. According to Butler (1999: 3), representation serves as an operative term within a political process, and as a normative function of a language. So, whenever we use en-gendered determinations, perceiving rep resentations of gendered subjects, they should be considered within these ac knowledgements of the non-existence of a pre-discursive, natural foundation of any sex or gender. Thus, we have to acknowledge performative gender doing pro cesses within certain cultures and juridical systems and their intersections with other social categories such as class, ethnicity, religion, and different sexual prac tices. Thus, gender-based violence, as well as its representation in visual culture, must always be considered and acknowledged within the matrix of a discursively en-gendered legal, political and societal system. Consequently, Rachel Jewkes (2002: 253) is right when she states, according to her review of the international literature, that domestic violence is “substantially a product of gender inequality and the lesser status of women compared with men in society.”

2.3. Complexities: contextualising gender-based violence Besides explaining the social construction of the sex/gender system we need to comprehend how gender-based violence is built in social structures in order to en compass the complexity of intimate partner femicide as a societal problem. In the following pages, gender-based violence will be discussed more deeply in the con texts of culture, power relations and the symbolic sphere.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 199

199

16/05/13 08:16

BIRGIT WOLF

The distinction between direct and structural violence is particularly important in the context of intimate partner violence. If there is a sender, a protagonist pursu ing these consequences, we may call it direct violence; otherwise we may talk about indirect or structural violence (Galtung, 1996: 2). Referring to representation and the correlation of direct, structural violence and the patriarchal formation of society, Galtung (1996: 40) explains patriarchy as “an institutionalisation of male dominance in vertical structures”, highly correlating with gender and position, “le gitimised by culture (e.g. in religion and language), and often emerging as direct violence with males as subjects and females as objects”. Patriarchy [...] combines direct, structural, and cultural violence in a vicious triangle. They reinforce each other in cycles starting from any corner. Direct violence, such as rape, intimidates and represses; structural violence institutionalizes; and cultural violence inter nalizes that relation, especially for the victims, the women, making structure very dura ble. (Galtung, 1996: 40)

On an individual level, abusive behaviour and economic/structural violence sup port the maintenance of male power and control over women; moreover, physical and/or economic abuse or threats harm women’s ability to work or escape, so de pendence on resources and economic dependence lead to the probability of wom en remaining in a violent relationship. Religious beliefs, cultural ideals, moral dilem mas may additionally aggravate this amount of hindering constellations, apart from institutional barriers that prevent women from obtaining sufficient help. The powerful fear element caused by physical and emotional threats and abuse leads to death, anxiety, fear of another beating, fear of revenge, mixed up with ideas of hope that the situation may change through behavioural and psychological changes in the victims, creating a chronic low-level fear and affecting women’s decisionmaking (Barnett and LaViolette, 1993; Thorpe and Irwin, 1996). A woman living in or leaving a violent relationship generates self-doubts as to her capability, her self-blame is frequently reinforced by family members, friends and institutions (Schechter, 1982: 19). Male perpetrators are often better-accepted and excused for their responsibility than female victims (Shepard, 1990; Adler, 1927; cited in Bar nett and LaViolette, 1993: 77). The insensitive behaviour and personal beliefs of victim-blaming are also to be found in the media, in public services such as the police force, legal and criminal systems, etc. and are responsible for a secondary victimisation, causing the victim further trauma (Campbell and Raja, 1999; Barnett and LaViolette, 1993: 76). On a societal level, structural and symbolic violence is inherent in society, invis ible and naturalised in its violent and dominant character. Moreover, symbolic vio lence “is instituted through the adherence that the dominated cannot fail to grant the dominant (and therefore to the domination)” (Bourdieu, 2001: 35).

C 200

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 200

16/05/13 08:16

GENDER-BASED VIOLENCE AND THE CHALLENGE OF VISUAL REPRESENTATION

Regarding the concept of domination, Hunnicutt (2009: 60) stresses that theo ries of violence against women must focus on male power but by placing that power within a patriarchal order, to see “how men are situated in their own scheme of domination relative to males and other groups of domination.” Thus, she advo cates theorising varieties of patriarchy, and defines; “Violence against women is a product of patriarchal social arrangements and ideologies that are sustained and reinforced by other systems of domination.” (Hunnicutt, 2009: 567). Throughout history, violence comes along with power visualised, pictured, demonstrated by images of battles, heroes and subordinated subjects, and the cultivation of reporting on violence is quite obvious (Carter and Weaver, 2003). Hence, the representation of violence and violent acts is rather common, and func tions as a social code for power relations, leaving the ‘Other’6 aside. Consequently, this symbolic violence is reflected and inscribed in the visual. The making visible and articulating the complexity of intimate partner violence in its structural, cultural and not only interpersonal dimensions is rather difficult, since generally complex contents are difficult to explain. I thus return to the initial questions of this study: considering these inscribed complexities of violence in society and its symbolic or der, (a) how do the media portray the phenomenon and (b) how do anti-violence initiatives represent this phenomenon of IPF in its societal complexities and its sym bolic order?

3. Revisiting representations of gender-based violence The cultivation of reporting violence, as well as the representation of sexual vio lence, is endemic in Western culture, deeply rooted in patriarchy (Boyle, 2005; Carter and Weaver, 2003). News media are never neutral or objective, as we knew already from Stuart Hall (1989: 135); consciously or unconsciously, reporters and journalists interpret reality or, as Judith Butler (2004: 10) puts it, depending on “who is imaging whom, and for what purpose”. Journalists are socialised within structures and ideologies of a patriarchy that still exists. Media and audiovisual communication provide a range of pre-selected opinions, pictures and facts as ‘re ality’. They create a certain view on VAW, particularly on IPF, without further con texts. Thus, gender functions as an important structuring factor. Given that mass culture functions as a device of recognition and expropriation of popular experience and dominant groups, capable of progressive or reactionary representations, cinema as a mass medium is also ambiguous in that sense. Movies — with their inherent capacity of assimilating or rearticulating social issues and discourses, of presenting an imaginary world to us — can accept or reject, recog nise or refuse, negate or extol, they can convert something into a social “reality” or represent a social reality existing in the social imagery (Bernárdez et al., 2008: 80).

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 201

201

16/05/13 08:16

BIRGIT WOLF

Gillian Rose (2001: 6) states that the visual is a key in the “cultural construction of social life in contemporary Western societies” and that the production of the image(s) is never innocent. Images are not “transparent windows” but rather inter pret the world. Media representations, together with the immediate impact of images, play a crucial role in shaping public awareness of the societal problem as well as opinions on victims and perpetrators. For the exploration of imagery in intimate partner vio lence daily surrounding us, this chapter provides a synopsis, a meta-analysis on findings as to how gender-based violence is conveyed in news formats, film and advertisements. The diverse ranges of publications, as well as the inclusion of con ference proceedings and project reports, are intended to further perspectives, since the issue of the (visual) representation of intimate partner violence is a rather un der-researched one.

3.1. Representations in the news media The Global Media Monitoring places the figure of female news subjects portrayed as victims as 18 % compared to 8 % of male victims (Macharia et al., 2010: 15) in news reporting, although the prevalence shows that men are more likely to be come victims — and perpetrators — of violence, although male-on-male violence is less newsworthy than male violence against women. Apart from women being over-represented as victims of violence, they are also more likely to be personified or even more often filmed in close-ups and be depicted in a sensationalised form of news coverage (Carter and Weaver, 2003; European Commission, 1999a; Gei ger, 2008; Kunczik and Zipfel, 2006; López Díez, 2005; Marin et al., 2011). More over, intimate partner violence is more likely to be represented in the news when it can be related to an individual person (European Commission, 1999a; Geiger, 2008; Marin et al., 2011). On the one hand, female victims are portrayed as ‘help less’, ‘weak’, or they are even blamed for their own victimisation; on the other hand, male perpetrators are represented as ‘monsters’ or ‘pathological obsessions’ or ‘men who couldn’t help themselves’ (Almansa and Postigo, 2003; Byerly and Ross, 2006; Condon and Schröttle, 2006; Funk, 2002; Geiger, 2008; Jiménez Víl chez, 2003; López Díez, 2005; Meyers, 1997; Marin et al., 2011). Concerning TV Channels in Spain, cases of intimate partner femicide tend to be shown in a sensationalistic and dramatic way, depicting blood and injuries, when possible images of blood (see Visual 1) are routinely presented as a key im age when the location of the crime is accessible (Migracom, 2008: 267). A recent study on the impact of recommendations for the treatment of gender violence in the media in Spain shows a tendency towards information on the issue tapering off in the press over the last 5 years,7 and articles focus rather on hard facts (con crete assaults, murder, sentences, etc.) and less on awareness-raising or contexts (Carrasco et al., 2011). In Television, attention to gender violence remains stable (CAC, 2011).

C 202

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 202

16/05/13 08:16

GENDER-BASED VIOLENCE AND THE CHALLENGE OF VISUAL REPRESENTATION

An aggravating factor is that in the media, television, with 92 %, is the place where most people hear about domestic violence against women in every EU coun try, and 59 % from the press (European Commission, 2010). Although news (televi sion) continues to provide the most important source of information, societal con textualisation and the media’s responsibility for delivering knowledge are lacking. Media blaming and secondary victimisation of women is quite common, male re sponsibility is concealed by suggesting that violent men are monstrous, insane, and intimate partner violence as the exception, the ‘other’ (Hunnicutt, 2009; Boyle, 2005; Taylor, 2009) and continues to represent domestic violence as an individual problem (Berns, 2004; Richards et al., 2011), blaming the victims (Richards et al., 2011; Taylor, 2009).8 The mostly hidden systemic nature of intimate partner violence in the news media leads to the reconstruction of stereotypes and causes re-victimisation and obscuration of social roots and dimension.

3.2. Representations in advertisements Advertising reproduces thousands and thousands of images, reinforcing the het erosexual gender dualism with its stereotypes of masculinity and femininity, mostly relating to men’s sexual desires. The objectification of women is materialised in symbolic codes of sexualised gender roles, chopping them up into parts (thighs, legs, breasts, etc.) and fetishising the female body, comparable to pornographic representations (Selva and Solà, 2003). Consequently, these dominant construc tions of ‘desirable’, ‘ideal’ femininity to attract male fantasies have been criticised as contributing to male violence against women (Carter and Weaver, 2003: 123). Turning a human being into a thing, an object, is almost always the first step toward justifying violence against that person.[...] This step is already taken with women. The violence, the abuse, is partly the chilling but logical result of objectification. (Kilbourne, 1999: 278)

Marcia Castillo Martín (2008: 126) quotes that violence has become an aes thetic space appearing repeatedly in advertising in recent years, as well as in the work of internationally recognised fashion photographers. In a similar way, Ampa ro Bonilla Campos (2008) draws attention to the mistreatment of women found in representations of masculinity and femininity and relationships between women and men in cultural imagery. Symbolic violence through sexist representations in advertisements is also stressed as one of the main conclusions of the Spanish Observatory of the Image of Women9 (Instituto de la Mujer, 2008). In the context of the 2010-launched 4th edition of Killing us softly,10 Hodgson (2010) states, “The most dangerous image is one that eroticises violence”. Many ads feature women in bondage, battered, or even murdered.” One example relat ed to intimate partner violence is the commercial for adhesive plasters of the HANSAPLAST (see Visual 2) trade mark, classified as justifying and trivialising gen

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 203

203

16/05/13 08:16

BIRGIT WOLF

der violence in the annual report on the image of women of 2008, a study on the gender variable in public broadcasting advertisements published by the Spanish Institute for Women (Instituto de la Mujer, 2008). The Network of Women’s and Girl’s Counselling in Austria reported a TV commercial by the BIPA cosmetic trade mark for its glorification of violence against women to the Austrian Advertising Council. The TV commercial under the slogan ‘Disturbing yet’ showed a threat ened, chained and gagged women in the opening sequence, surrounded by sy ringes and photos in a basement, with two men mistreating her, presenting her with top-class-styling at the end. The women’s counselling network insistently criticised this sexist aestheticism trivialising and justifying violence against women as being worth it for beauty. Due to public pressure, BIPA had to withdraw its com mercial.11 The recent documentary by Isabel Coixet “La mujer, cosa de hombres” [The woman, a man’s thing] (Spain 2010) illustrates the longstanding tradition of representation of sexist advertising related to gender-based violence. Violence in advertisements is manifest in performances against our gaze, in adaptations where there is no room for a different perception, making us accom plices of a sadistic spectacle in which women are depicted as objects, things, na ked, fragmented, injured, marked by their skinniness, tortured by beauty treat ments, enclosed in cages, threatened and persecuted by assassins (Selva and Solà, 2003: 87). Therefore, Bonilla Campos (2008: 18) rightly criticises the glorification and reinforcement of violence by the media, blending reality and fantasy. This so cial misogynist codification makes it clear how symbolic violence is deeply en grained in audiovisual culture.

3.3. Violence against women in film and narrative In film narratives we find similar representations to those already observed in news formats, displaying male violence against women as a core narrative element, de picting the violent act as abnormal and not as a daily occurrence in women’s lives, in which incidents and the victims are sensationalised and eroticised (Bernárdez et al., 2008; Carter and Weaver, 2003; Frus, 2001; Guarinos, 2003). Moreover, Karen Boyle (2005: 193) assumes, “popular forms can be more amendable to feminist understandings of men’s violence against women than news programmes, which rarely explicitly acknowledge feminist expertise or analysis.” In fictional formats, as in news media violence against women, “domestic violence” is displayed as some thing exceptional, perpetrators are connoted as insane, and explanations for vio lent behaviour are sought on an individual level, the responsibility for suffering violence lies mainly with the woman, of whom it is said she is free to leave if she does not accept violence from her partner (Frus, 2001). Guarinos (2003: 81) as sumes gender-based violence in films as patriarchally accepted. Finally, like other news and entertainment media, movies cooperate in repressing the hierarchical and gendered power relations that undergird our society. Films disseminate

C 204

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 204

16/05/13 08:16

GENDER-BASED VIOLENCE AND THE CHALLENGE OF VISUAL REPRESENTATION

the ideology of the male-centred happy family and the safe and peaceful home, reinforc ing as natural the man as authority figure while overlooking the reality that millions of households are unsafe places for women and children. (Frus, 2001: 227)

Bernárdez et al. (2008: 83) state that personal violence not only appears in abuse, but constitutes an implicit and constant element in the narrative structures of all the movies analysed in their study.12 The authors conclude that personal and institu tional gender violence cannot exist without the support or the foundation of the symbolic or cultural one. Film narratives not only tell a story, but also stand for an oft- displayed and depicted symbolic order, reinstalling engendered power relations, providing myths of monstrous male batterers and the liberation of female heroines by simply leaving their perpetrators,13 and at the same time lacking in any clarity about the real facts involved in violence against women (Frus, 2001; Eiter, 2006). Gertraud Eiter (2006) argues that particularly in mainstream cinema and television (action movies, thrillers, etc.), violence against women is a recurring element of rep resentation, and most films contain a one-sided view and are devoid of any further context. VAW is shown as the single fate of an individual woman in a sensational way and for voyeuristic gaze. Visual representation in film narratives stands for a symbolic order of normalised violence within en-gendered power relations and lacks context as to the complexity of violence against women, or as Wheeler (2009: 172) says, “[c]inematic depictions of the problem have, at the best, a nebulous relation ship to real-life incidents”. Wheeler acknowledges the increased visibility and repre sentation of the issue of domestic violence in English-language cinema, admitting that the underlying beliefs are neither neutral nor innocent, and he advocates reflec tion on the cinematic representation of the problem. Beyond this synopsis of main stream production, it must be mentioned that there are some exceptional produc tions as well, showing the societal contexts and ways out of intimate partner violence such as the extraordinary film by Icíar Bollaín Te doy mis ojos (Spain, 2003) or the feature film project Auswege [Ways out] directed by Nina Kusturica (Austria, 2003) initiated by the Autonomous Austrian Women’s Shelter Network. In summary, although the exposure of intimate partner violence as an issue of public interest has increased its prominence in mainstream and commercial depic tions, the subject continues to be represented more as an individual problem than in its cultural and social context and complexity. Loss-making news reports and vast evidence of symbolic violence are stimulating and reaffirming the clichéd imagina tion of the physical masculine act against the weak and helpless woman. De Keseredy (2011: 123) states that belief in gender inequality is promoted by Holly wood movies, video games and certain music videos. These biases are transmitted by the media, reproducing, instead of clarifying, common myths and stereotypes. Violent media messages tend to increase tolerance of sexism, including violence against women (Barnett, 2011; DeKeseredy, 2011).

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 205

205

16/05/13 08:16

BIRGIT WOLF

4. Visual research: analyzing anti-violence representations The analysis of images provided by the anti-violence movement is a simplified pretest14 conducted to obtain insights into the characteristics of representations by examining the visual material provided by national or supra-national institutions and organisations of the anti-violence against women movement in their efforts to eradicate intimate partner violence. The research design is based on the above theoretical discussion and methodological approaches by Hall (1980), van Zoonen (1994) and Rose’s (2001: 3) approach to “critical visual methodology”, “an ap proach that thinks about the visuals in terms of the cultural significance, social practices and power relations in which it is embedded”. The visual research is con ducted (1) to examine a range of different formats; (2) to explore visuals initiated/ provided/launched by well-established institutions within the anti-violence against women movement; (3) to reflect the hypotheses introduced about stereotypes, myth and victimisation, (4) to contrast the findings and explanations for represen tations in the mainstream media (see part a above), as well as to generate more insights for further reflection in my PhD thesis. The categories for the analysis are concluded from the previous discussion of theory and the state of the art to examine the images referring to: ‘gender stereo types and victimisation’, ‘depicted violence’, ‘complexity of GBV’, ‘ambivalences/ contradictions’ and ‘visions/perspectives towards a life free of violence’. I applied these categories to an explorative sample of 14 visual units with a total of 30 im ages:15 2 video spots (5 stills); 1 feature film (6 stills); 1 documentary (3 stills); 7 campaign posters, 3 event posters; and 6 images from an exhibition. The visuals launched in the time period from 2003 to 201016 were selected from international and European institutions and organisations, as well as on the country level of Spain and Austria, and prominence and establishment were selection criteria.17 The analysis is comprised of a chart with 3 major categories with sub-categories for each visual unit: DESCRIPTION (technical, aesthetics, item); STUDY CONTEXT (back ground, history; target); INTERPRETATION (original meaning; analysis and interpre tation of the categories as mentioned above). The following tendencies can be deduced from the analysis of the explorative sample of visual materials from differ ent institutions, areas and formats.

4.1. From depicted violence to ambivalent messages Referring to how violence is represented, I found ten out of 14 visuals using repre sentations of violence (four explicitly, six implicitly), as opposed to four visuals with out any reference to violence. As an initial tentative conclusion, we might say that policies of visualising intimate partner violence seem to follow a necessity of dis playing violence. Victimisation of women or the female is found in six visuals, two of them are linked implicitly to victimisation, but could be read in a resistive, alter

C 206

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 206

16/05/13 08:16

GENDER-BASED VIOLENCE AND THE CHALLENGE OF VISUAL REPRESENTATION

native or myth-breaking sense as well. Of the total, only two visuals clearly refer to a non-stereotypical representation, and three use a rather stereotype-neutral form of representation. We also can observe tendencies of ambivalent messages or pa ternalistic patterns torpedoing the idea of a woman as an autonomous human being. For instance, in the poster and video in the CoE campaign (see Visual 1): the poster shows a realistic close-up of a female face, abstractly deformed, crumpled, with a challenging title and facts and figures about domestic violence. The title of the poster says ”it starts with a scream, but it must never end in silence”, giving an outlook of hope of an end to violence, but there is no image that corresponds to this message. The CoE states in the poster and video that they want to know if one is a victim or witness, but it lacks the facilitation of low-threshold access to respond to their question. The vision of the CoE claiming “it is time to find a way out” shows a paternal attitude, as the agency is not given to the woman. On the other hand, it does away with a myth — and makes it clear that the most dangerous place is at home in 30 seconds. Contradictions or ambivalences are left aside only in six of 14 visuals.

Visual 1. “Stop domestic violence against women”, 2006. Campaign poster. By Getty Images Source: Council of Europe.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 207

207

16/05/13 08:16

BIRGIT WOLF

4.2. Lacking complexity towards opening up new visions Concerning representations of the complexity of VAW, the video spot launched by UNIFEM announces the different forms of violence and that gender is the reason for women suffering violence. The Council of Europe (CoE) campaign relates to the complexity by quoting the figures of women suffering “domestic violence” and by challenging the myth of the home as a safe place for women. The campaign Maltrato Zero [Maltreatment Zero] by the Spanish Ministry of Equality in 2009 and the documentary on survivors of IPV Heridas-Ferides [Wounds] by Susanna Barranco in 2008 are the two examples referring to the social and cultural dimension. Maltrato Zero deals with close-ups of popular men and women through their testimo nies of no male superiority and no female inferiority in intimate relationships. Im portance is attached to equality in relationships — this is visionary, a new way of looking at IPV, with prominent role models. Heridas-Ferides demonstrates the com plexity of the problem — including the cultural and symbolic dimension — as a documentary on women and transgender persons as survivors of intimate partner violence shown in their strength and braveness, with their vulnerability, their expe riences and visions, as individuals and in society (see Visual 2). Five visuals (three posters by the Austrian Women’s Helpline and two by the Platform against gender violence in Barcelona) contain no reference to the societal dimension at all — the fact that these visual products are provided by two very important NGOs is a rather surprising result, all the more so as NGOs usually aim to convey the structural dimensions of IPV.

Visual 2. Still, survivor speaking out Source: Heridas [Wounds], 2009. Documentary. Directed by Susanna Barranco. Spain.

C 208

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 208

16/05/13 08:16

GENDER-BASED VIOLENCE AND THE CHALLENGE OF VISUAL REPRESENTATION

The visions or new perspectives represented by the visuals of the anti-violence movement seem rather simple; in five we find the more or less self-evident wish to stop violence against women; true for UNIFEM, CoE, Women’s helpline in Austria, Platform against Gender Violence, whereby the last one is also about empower ment, presenting a strong, active woman. The Austrian Women’s Helpline addi tionally refers to the help provided. UNIFEM offers a new and positive form of representation by contrasting scenes of war and conflicts with happy and healthy female faces — supporting the vision of the end of violence. The CoE articulates its wish to find a way out, but does not provide any (visual!) vision for this wish. The feature film and documentary show different ways out of a life in violence as a vi sion. In the case of Auswege, this is contradicted by also displaying ambivalent contents such as presenting more severe violence taking place in the relationship of the migrant couple and a rather poor performance by social workers in the NGOs, who are supposed to be experts. Heridas-Ferides is outstanding as it gives a voice to survivors of IPV and demonstrates, in a very complex and authentic fash ion, individual ways of overcoming violence. As outliers, there is also the vision of Maltrato Zero, referring to equality between woman and man, and 18 segundos with its visionary “light” and “peace” as a perspective for women suffering vio lence (see visual 3).

Visual 3. Art Work Source: “18 segundos” [“18 seconds”], 2005. Exhibition. Directed by Alejandro Marcos, Spain.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 209

209

16/05/13 08:16

BIRGIT WOLF

5. Conclusion: visuals as innovative pointers The objective of this paper according to the previous study Gender Violence and the Visual (Wolf, 2010), is to outline and explore the imaginary world in which representations of intimate partner violence are embedded, while considering its complexity in the context of the social and symbolic sphere. As preconditions for the understanding of representation of gender violence, we have to acknowledge, whenever using en-gendered determinations, perceiving representations of gen dered subjects, that they are to be understood within the acknowledgement of the non-existence of a pre-discursive, natural foundation of any sex or gender. If women demand the elimination of intimate partner femicide, representing the phenomenon through language, art and politics, this actually indicates taking action within the system of this very violence, seeking representation and libera tion, and at the same time being torpedoed by the same system. As a further pre condition, the whole complexity of interpersonal, structural and cultural violence, represented in symbolic violence, has to be taken into account. Symbolic violence refers to the violence of representation based on the subordination of the “Other” in an en-gendered, en-classed, en-raced society of male, white, Western, Christian domination. As a fourth understanding, we have to bear in mind that neither fic tion programs nor news-information formats are value-free and should always be considered as contextualised within interpretative (ideological) frames, deeply rooted in gender hegemony and the cultural and symbolic violence of masculine domination. This tendency is nourished by misogynist codification, the objectification of women and the use of VAW for economic ends in the media, particularly in adver tisements. We find loss-making news reports and vast evidence of the cultural and symbolic violence deeply engraved in the audiovisual culture and codes. The space between ‘objective’ information and created/fictional representation of VAW and its cultivation within audiovisual production and news reporting functions like a perpetuum mobile, in the myth-based and myth-reproducing narratives, and the social use of different representations of VAW. Mainstream representations of in timate partner violence reinforce gender hegemony and the stereotype of female victimisation; stimulating and affirming the clichéd imagination of the physical masculine act against the weak and helpless woman. The social use of displaying and reproducing sexist violence in the visual is com pletely normalised in mainstream media. The cultivation of violence, its visual codes and its social use to structure gender relations are perpetuated through the power ful impact of narrative and images. Regarding similarities and differences between mainstream and anti-violence representations, the samples of visuals analysed show tendencies of ambivalent messages which also tend to display paternal attitudes torpedoing the idea of a woman as an autonomous human being. Moreover, there is a tendency towards

C 210

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 210

16/05/13 08:16

GENDER-BASED VIOLENCE AND THE CHALLENGE OF VISUAL REPRESENTATION

reproducing stereotypes and victimisation similar to mainstream visuals. Visual po licies of anti-violence initiatives seem to follow a necessity of displaying visual refer ences to violence. In contrast to mainstream representation, the anti-violence visu als also have an inherent potential to challenge myths and stereotypes, to refer to the social dimension, to point at symbolic violence, as well as to provide visionary and innovative images towards a life free of violence. The most progressive and complex references to the issue of IPV are represented by moving pictures and artwork (the feature film Auswege, the documentary Herides-Ferides and the exhi bition 18 segundos). If a visual has to offset the complexity of IPV in a single image, it lacks an adequate representation of this complexity, although positive and po tential examples have been found, such as in the campaign Maltrato Zero. The visual contains the potential for reinforcing, reproducing or challenging, rupturing the phenomena of sexist violence. The ‘outliers’ of new, visionary and resistive images are visual key, are the innovative and progressive pointers to break with the imaginary world of stereotypes and myth about gender violence and nat uralised symbolic violence.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 211

211

16/05/13 08:16

BIRGIT WOLF

Notes [1 Correspondence address: Birgit Wolf. Departament de Comunicació Audiovisual i Publicitat, Universitat Autònoma de Barcelona. Edifici I, Campus de la UAB. E-08193, Bellaterra (Cerdanyola del Vallès), UE. [2 For instance the Un Declaration on the Elimination of Violence against Women or the Council of Europe’s Convention On Preventing And Combating Violence Against Women and Domestic Violence. [3 An explorative study on the representation of intimate partner violence, conducted as pre-study 2010 for the author’s PhD thesis, approved with distinction in November 2010, Dep. for Audiovisual Communication and Advertising; Autonomous University of Barcelona (UAB). [4 Austrian Federal Act on Protection Against Domestic Violence from 1997 (changed and amended in 1999, 2002 and 2004) and the Spanish Law of comprehensive integral protection measures against gender-based violence (1/2004). [5 Realising that feminist theory differentiates between various concepts and consists of rather a diverse discourse, comprising sex and gender in all contexts, this work will stick to and adopt mainly the ideas of Judith Butler, as appropriation for the research objectives due to her complex and broad comprehension of gender in societal, political and cultural contexts. This seems to be legitimate, as Judith Butler, in Gender Troubles, first published in 1990, critically discusses the works of Simone de Beauvoir, Julia Kristeva, Sigmund Freud, Jacques Lacan, Luce Irigaray, Monique Wittig, Jacques Derrida, Michel Foucault and had a major impact on discussions of gender and politics. Moreover, Butler’s conception of non-normative sexual practices and the gender category intersecting with class, ethnicity, culture, religion is to be seen as the comprehension of the author of this work. [6 The ‘Other’ as different, marginalised, and excluded from the dominant culture, ‘race’, gender, class, ethnic group, sexual practice, etc. [7 Content analysis in January and September of 4 Spanish dailies from 2006 to 2008, and 5 dailies from 2009 to 2010. In 2010 there was a reduction in the amount of information published, of more than 40 % over the same period last year. The tendency to publish hard facts rather than contexts or articles for awareness-raising remains more or less the same since 2006. (Carrasco et al., 2011) [8 In general, the myth practice through “othering” or “culturalising” female victims or male perpetrators as exception and/or by certain social/cultural/ethnic attributes is evidenced as such as IPV can happen to any women perpetrated by any man without any regard to their education/economic/social level or ethnic/cultural background. [9 Last annual monitoring available from 2008. [10 Killing Us Softly 4, Advertising’s Image of Women (2010) Video, 45min. directed by Sut Jhally. Jean Kilbourne is the creator of the award-winning Killing Us Softly: Advertising’s Image of Women film series 1-4; distributed by the Media Education Foundation.

[11 Report to the Austrian Advertising Council, “Verherrlichung von Gewalt gegen Frauen [Glorification of violence against women]“ (15.6.2010), available from: http://www.werberat.or.at/beschwerdedetail.aspx?id=2507 ; accessed July 16, 2010.

[12 A sample of 20 of the most popular Spanish films from 1998 to 2002. [13 The most prominent example is the film Enough (USA 2002), directed by Michael Apted starring Jennifer Lopez as a victim of intimate partner violence, who after escaping takes intensive combat classes to kill her violent husband.

[14 The visual research of an extended sample and a more profound analysis will be elaborated in my PhD thesis, to have a more detailed and scholarly insight on the subject of disseminated visuals and contribute to the communication activities of the anti-violence against women movement, to which the author of this article is related in Catalonia as well as in Austria and in Europe.

[15 As the sample includes moving pictures and exhibitions, the term visual unit is used for a specific product, and the term image for the specific depiction which can be stills, an artwork, a poster, a photo, etc. The sample consists of 14 visual units with 30 images: 2 video spots (5 stills); 1 feature film (6 stills); 1 documentary (3 stills); Posters and artworks: 6 campaigns (7 posters); 3 events (3 posters); 1 exhibition (2 pictures and 4 artworks). The 14 units in detail: (1) Video Spot “Let’s End Violence against Women”. Source: UNIFEM (2007). Public Service Announcement by Leo Burnett. (2) Poster “Stop domestic violence against women” Source: Council of EUrope (2006). Campaign Poster. (3) Video Spot “Stop domestic violence against women” Source: Council of Europe (2007). Public-service TV spot. (4)

C 212

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 212

16/05/13 08:16

GENDER-BASED VIOLENCE AND THE CHALLENGE OF VISUAL REPRESENTATION Poster “Halt der Gewalt” [Stop violence] Source: Autonomous Women’s Shelter Network Austria. (undated) (5) Poster “Verliebt. Verlobt. Verprügelt.“ [Enamoured. Engaged. Battered.] Source: Autonomous Women’s Shelter Network Austria (2007) (6) Poster of Frauenhelpline gegen Männergewalt 0800/222 555 [Women’s helpline against male violence] Source: Austrian Women’s Helpline (2010). (7) Feature fiction Auswege (2003); directed by Nina Kusturica; produced by Vienna’s Film Academy (University of Music and Performing Arts.), DVD, Austria. (8) Poster “Constantes Vitales” [Vital Signs] Source: Gobierno España, Ministerio de Igualdad (2007). Campaign. Spain. (9) Posters Maltrato Zero [Maltreatment Zero] Source: Ministerio de Igualdad, Gobierno España (2009): Campaign Maltrato Zero. Spain (10) Blueprint - III Fòrum Contra les Violències de Gènere de l’any 2007. Source: Plataforma unitària contra les violències de gènere (2007) Barcelona. (11) Poster - IV Fòrum Contra les Violències de Gènere de l’any 2008; Source: Plataforma unitària contra les violències de gènere (2008) Barcelona. (12) Blueprint - VI Fòrum Contra les Violències de Gènere de l’any 2010 Source: Plataforma unitària contra les violències de gènere (2010) Barcelona. (13) Exposición “18 segundos”. [Exhibition “18 seconds”] Source: Women’s Institute of the Spanish Ministry of Equality (2005). (14) Documentary Heridas-Ferides [Wounds] ; by Susanna Barranco, Associació Teatral Mousiké, Barcelona 2008. DVD

[16 According to changes in anti-violence legislation in Spain and Austria in 2002 and 2004, the CoE Campaign from 2006 to 2008, where Austria and Spain participated as member states.

[17 Selected organisations/institutions: United Nations Development Fund for Women (UNIFEM), Council of Europe, Autonomous Women’s Shelter Network Austrian (AOEF), Spanish Women’s Institute and the Spanish Ministry of Equality; Platform Against Gender Violence of Catalonia (Spain). For Austria, no governmental unit has been chosen, because the Minister for Women (the Federal Chancellery Austria, BKA), as responsible authority has mandated the Autonomous Women’s Shelter Network for many years, whenever they wanted to launch a campaign. Another special case to mention: the feature film Auswege was directed by Nina Kusturica and produced by Vienna’s Film Academy, however the Autonomous Women’s Shelter Network initiated the film project and collaborated intensively in the production, hence it was selected for being strongly related to the NGO. Similarly, the Catalonian documentary Heridas-Ferides was selected for its relation to collaborating and counselling NGOs forming part of the Platform Against Gender Violence.

Visuals “18 segundos” [“18 seconds”], 2005. Exhibition. Directed by Alejandro Marcos, photography Iván Hidalgo. Spain: Women’s Institute of the Spanish Ministry of Equality Exhibition. Available from: <http://www.inmujer.migualdad.es/mujer/publicaciones/exposiciones/docs/18%20segundos.pdf> [Downloaded: 17 September 2010].

Heridas [Wounds], 2009. Documentary, DVD. Directed by Susanna Barranco. Spain: Associació Teatral Mousiké. “Stop Domestic Violence against Women”, 2006. Poster. Luxemburg: Council of Europe. Available from: <http:// www.coe.int/t/dg2/equality/domesticviolencecampaign/Source/Affiche_violencedomestique_A2_GB_high. pdf> [Downloaded: 3 June 2010].

References Almansa, A.; Postigo, I. (2003). Medios de comunicación y violencia de género : Análisis del tratamiento informativo en el caso español. Violence and Media : Resources and Discourses. II International Conference, Communication and Reality. Barcelona: Universitat Ramon Llull. Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna. Ang, I.; Hermes, J. (1994). “Gender and/in media consumption”. In: Angerer, M.-L.; Dorer, J. (eds.). Gender und Medien. Wien: Braumüller, p. 114-131. Barnett, O. W. [et al.] (2011). Family violence across the lifespan : An introduction. Thousand Oaks: Sage. Barnett, O. W.; LaViolette, A. D. (1993). It could happen to anyone : Why battered women stay. London: Sage.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 213

213

16/05/13 08:16

BIRGIT WOLF Bernárdez, A.; García, I.; González, S. (2008). Violencia de género en el cine español. Análisis de los años 1998 a 2002 y guía didáctica. Madrid: Complutense. Berns, N. (2004). Framing the victim : Domestic violence, media, and social problems. New York: Aldine de Gruyter. Bloom, S. L. (2008). “Domestic violence” [online]. Encyclopedia of Gender and Society. SAGE. Available from: <http:// www.sage-ereference.com/gender/Article_n121.html> [Accessed: 5 May 2011]. Bonilla Campos, A. (2008). “Género, identidades y violencia”. In: Ministerio de Igualdad. Imaginario cultural, cons trucción de identidades de género y violencia: formación para la igualdad en la adolescencia. Madrid: Instituto de la Mujer, p. 15-34. Available from: <http://www.inmujer.migualdad.es/mujer/publicaciones/docs/Imaginario _cultural.pdf> [Accessed: 18 July 2010]. Bourdieu, P. (2001). Masculine domination. Stanford: Stanford University Press. Boyle, K. (2005). Media and violence. Gendering the debates. London: Sage. Bull, S. D. (2003). “Violence Against Women: Media (Mis)Representations of Femicide” [online]. Presented at “Women Working to Make a Difference”, IWPR’s Seventh International Women’s Policy Research Conference, June. Available from: <http://www.iwpr.org/pdf/Bull_SabrinaDenney.pdf> [Accessed: 5 May 2011]. Butler, J. (1999). Gender trouble. Feminism and the subversion of identity. New York: Routledge. — (2004). Undoing gender. New York: Routledge. Byerly, C. M.; Ross, K. (2006). Women and media : A critical introduction. Oxford: Blackwell. CAC (Consell de l’Audiovisual de Catalunya) (2011). Informe IST2. Barcelona: Servei d’Anàlisi de Continguts. Campbell, J. C. (2008). “Femicide” [online]. Encyclopedia of Interpersonal Violence. SAGE. Available from: <http:// www.sage-ereference.com/violence/Article_n193.html> [Accessed: 5 May 2011]. Campbell, R.; Raja, S. (1999). “Secondary Victimization of Rape Victims: Insights from Mental Health Professionals Who Treat Survivors of Violence”. Violence and Victims [University of Illinois at Chicago], vol. 14 (3), p. 261-275. Caputi, J.; Russell, D. E. H. (1992). “Femicide: Speaking the Unspeakable” [online]. In: Radford, J.; Russell, D. E. H. (eds.). Femicide: The politics of woman killing. New York: Twayne. Longer version available from: <http://www. dianarussell.com/femicide.html> [Accessed: 15 August 2010]. Carrasco, M. [et al.] (2011). Memòria del projecte: Impacte de les recomanacions sobre el tractament de la violència masclista als mitjans de comunicació. Barcelona: Associació de Dones Periodistes de Catalunya. Available from: <http://www.adpc.cat/05_ComFem/recerques/ViolenciaMitjans_2010.pdf> [Accessed: 12 June 2011]. Carter, C.; Weaver, C. K. (2003). Violence and the media. Buckingham; Philadelphia: Open University Press. Castillo Martín, M. (2008). “La representación de las mujeres en la publicidad gráfica de las grandes marcas”. In: Ministerio de Igualdad. Imaginario cultural, construcción de identidades de género y violencia: formación para la igualdad en la adolescencia. Madrid: Instituto de la Mujer, p. 115-134. Available from: <http://www.inmujer. migualdad.es/mujer/publicaciones/docs/Imaginario_cultural.pdf> [Accessed: 18 July 2010]. CoE (Council of Europe) (2011). Council of Europe Convention on preventing and combating violence against women and domestic violence. Available from: <http://www.coe.int/t/dghl/standardsetting/convention-violence/ texts/Convention_en.pdf> [Accessed: 21 December 2011]. Condon, S.; Schröttle, M. (2006). “Violence against immigrant women and their daughters: comparing data. A first comparative study using data from the French and German national survey on violence against women”. In: Schröttle, M. [et al.]. Comparative reanalysis of prevalence of violence against women and health impact data in Europe. Obstacles and possible solutions. Testing a comparative approach on selected studies. Project Report, CAHRV, p. 40-45. DeKeseredy, W. S. (2011). Violence against women: Myths, facts, controversies. New York: University of Toronto Press. DeKeseredy, W. S. [et al.] (2005). Deviance and crime: Theory, research and policy. Cincinnati: LexisNexis. DeKeseredy, W. S.; Schwartz, M. D. (2011). “Theoretical and definitional Issues of Violence against Women”. In: Renzetti, C. M. [et al.] (eds.). Sourcebook on violence against women. London: Sage, p. 3-30. Eiter, G. (2006). “Gewalt an Frauen im Film”. AEP-Informationen - Feministische Zeitschrift für Politik und Gesellschaft, Nr. 4. Available from: <http://wolfsmutter.com/artikel426> [Accessed: 19 August 2010]. European Commission (1999a). Images of women in the media. Report on existing research in the European Union. Luxembourg: Office for Official Publications of the European Communities.

C 214

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 214

16/05/13 08:16

GENDER-BASED VIOLENCE AND THE CHALLENGE OF VISUAL REPRESENTATION European Commission (1999b). Europeans and their views on domestic violence against women. Eurobarometer 51 [online]. Brussels: Women’s Information Sector, DG X. Available from: <http://ec.europa.eu/public_opinion/ archives/ebs/ebs_127_en.pdf> [Accessed: 5 November 2011]. — (2010). Special Eurobarometer 344. Domestic violence against women [online]. Brussels: TNS Opinion & Social. Available from: <http://ec. Europa. Eu/public_opinion/archives/ebs/ebs_344_en.pdf> [Accessed: 3 May 2011]. Frus, P. (2001). “Documenting domestic violence in American Films”. In: Slocum, J. D. (ed.). Violence and the American cinema. London: Routledge: p. 245-270. Funk, S. (2002). “Ver-rückte Tatsachen. Die Darstellung sexueller Gewalt gegen Kinder in den Medien”. In: Dorer, J.; Geiger, B. (eds.). Feministische Kommunikations- und Medienwissenschaft. Wiesbaden: Westdeutscher, p. 124-137. Galtung, J. (1996). Peace by peaceful Means : Peace and conflict, development and civilization. Oslo: International Peace Research Institute; London: Sage. Geiger, B. (2008). “Die Herstellung von Öffentlichkeit für Gewalt an Frauen”. In: Dorer, J. [et al.] (eds.). Medien-PolitikGeschlecht, Feministische Befunde zur politischen Kommunikationsforschung. Wiesbaden: VS Verlag für Sozialwissenschaften, p. 204-217. Guarinos, V. (2003). “Violencia de género y cine”. In: Instituto Andaluz de la Mujer; Fundación Audiovisual de Andalucía (ed.). Medios de comunicación y violencia de género contra las mujeres. Sevilla: J. de Haro Artes Gráficas, p. 77-81. Hall, S. (1980). “Encoding/decoding”. In: Centre for Contemporary Cultural Studies (ed.). Culture, media, language: Working Papers in Cultural Studies, 1972-79. London: Hutchinson, p. 128-138. — (1989). Ideologie, Kultur, Rassismus. Ausgewählte Schriften. Vol. 1. Berlin: Argument. Hodgson, K. (2010). Killing us softly 4 : Advertising’s image of women. Media Education Foundation Study Guide [online]. Available from: <http://www.mediaed.org/assets/products/241/studyguide_241.pdf> [Accessed: 29 January 2012]. Hunnicutt, G. (2009). “Varieties of Patriarchy and Violence Against Women: Resurrecting ‘Patriarchy’ as a Theoretical Tool”. Violence Against Women [SAGE Journals], vol. 15, iss. 5 (May), p. 553-573. Instituto de la Mujer. Observatorio de la Imagen de las Mujeres (2008). Tratamiento de la variable género en la publicidad que se emite en los medios de titularidad pública [online]. Madrid. Available from: <http://www.inmujer. migualdad.es/mujer/medios/publicidad/informes/2008/Informe%202008.pdf> [Accessed: 18 July 2010]. Jasinski, J. L. (2001). “Theoretical Explanations for Violence against Women”. In: Kennedy Bergen, R. [et al.] (eds.). Sourcebook on violence against women. London: Sage, p. 5-22. Jewkes, R. (2002). “Preventing domestic violence: Most women welcome inquiries, but doctors and nurses rarely ask about it”. British Medical Journal, vol. 324 (7332) (February 2), p. 253-254. Available from: <https://xpv.uab.cat/ pmc/articles/PMC1122187/pdf/,DanaInfo=.awxyCrhhpHwvxL0wwPx6C+253.pdf> [Accessed: 31 January 2012]. Jiménez Vílchez, T. (2003). “Por unos medios de comunicación sensibilizados contra la violencia de género”. In: Instituto Andaluz de la Mujer; Fundación Audiovisual de Andalucía (ed.). Medios de comunicación y violencia de género contra las mujeres. Sevilla: J. de Haro Artes Gráficas, p. 53-60. Kilbourne, J. (1999). Can’t buy me love. How advertising changes the way we think and feel. New York: Touchstone Book. Kunczik, M.; Zipfel, A. (2006). Gewalt und Medien. Ein Studienhandbuch. Köln: Böhlau. López Díez, P. (2005). 2.o Informe de la investigación: Representación de género en los informativos de radio y televisión [online]. Instituto Oficial de Radio y Televisión (IORTV): Instituto de la Mujer (MTAS). Available from: <http:// www.inmujer.migualdad.es/mujer/medios/comunicacion/informeiortv.pdf> [Accessed: 26 July 2010]. Lorente Acosta, M. (2003). “La violencia contra las mujeres en los medios de comunicación: entre la noticia y la información”. In: Instituto Andaluz de la Mujer; Fundación Audiovisual de Andalucía (ed.). Medios de comunicación y violencia de género contra las mujeres. Sevilla: J. de Haro Artes Gráficas, p. 33-44. Macharia, S. [et al.] (2010). Who makes the news? Global Media Monitoring Project 2010, GMMP Report [online]. London: World Association for Christian Communication (WACC). Available from: <http://www. whomakesthenews.org/images/stories/restricted/global/global_en.pdf> [Accessed: 12 January 2011]. Marin, F. [et al.] (2011). “El tratamiento informativo de las víctimas de violencia de género en Euskadi: Deia, El Correo, El País y Gara (2002-2009)”. In: Comunicación y Sociedad, vol. XXIV, n. 2, p. 435-466.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

215

BIRGIT WOLF Meyers, M. (1997). News coverage of violence against women : Engendering the blame. London: Sage. MIGRACOM (2008). “Tratamiento informativo de la inmigración en España” [online]. Observatorio y Grupo de Investigación de Migración y Comunicación, Departamento de Comunicación Audiovisual y Publicidad. Barcelona: Universidad Autónoma de Barcelona. Available from: <http://www.migracom.com/publicaciones/fichero_56.pdf> [Accessed: 7 August 2010]. Richards, T. N. [et al.] (2011). “Exploring News Coverage of Femicide: Does Reporting the News Add Insult to Injury?”. Feminist Criminology, vol. 6, n. 3, p. 178-202. Available from: <http://fcx.sagepub.com/content/6/3/178> [Accessed: 24 September 2012]. Rose, G. (2001). Visual methodologies : An Introduction to the interpretation of visual materials. London: Sage. Schechter, S. (1982). Women and male violence : The visions and the struggle of the Battered Women’s Movement. Cambridge: South End Press. Schröttle, M.; Martinez, M. (2006). State of European research on the prevalence of interpersonal violence and its impact on health and human rights. CAHRV. Selva, M.; Solà, A. (2003). “Publicidad y violencia de género”. In: Instituto Andaluz de la Mujer; Fundación Audiovisual de Andalucía (ed.). Medios de comunicación y violencia de género contra las mujeres. Sevilla: J. de Haro Artes Gráficas, p. 85-88. Taylor, R. (2009). “Slain and Slandered. A Content Analysis of the Portrayal of Femicide in Crime News”. Homicide Studies, vol. 13, n. 1, p. 21-49. Available from: <http://hsx.sagepub.com/content/13/1/21> [Accessed: 29 September 2012]. Thorpe, R.; Irwin, J. (1996). Women and violence : Working for a change. Sydney: Hale & Iremonger. UNIFEM (undated). Factsheet; provided in the campaign “Say NO — unite!”. Available from: <http://www.UNIFEM. org/campaigns/sayno/docs/SayNOunite_FactSheet_VAWworldwide.pdf> [Accessed: 21 November 2010]. Wheeler, D. (2009). “The representation of domestic violence in popular English-language cinema”. In: New Cinemas : Journal of Contemporary Film, vol. 7, n. 2, p. 155-175. WHO (World Health Organization) (2005). WHO Multi-country Study on Women’s Health and Domestic Violence against Women, Summary report. Available from: <http://www.who.int/gender/violence/who_multicountry _study/summary_report/summary_report_English2.pdf> [Accessed: 21 April 2010]. — (2011). Violence against women. Intimate partner and sexual violence against women. Fact sheet n. 239. Update September. Available from: <http://www.who.int/medacentre/factsheets/fs239/en/index.html> [Accessed: 10 April 2010]. Wolf, B. (2010). Gender violence & the visual. An explorative study on the representation of intimate partner violence. Research project, PhD Pre-Study. UAB, Spain. Zoonen, L. van (1994). Feminist media studies. London; Thousand Oaks; New Delhi: Sage.

C 216

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 216

16/05/13 08:16

NOVETATS BIBLIOGRÀFIQUES Reinald Besalú Secretari de Redacció

Rev de Recerca_maig 2013.indd 217

16/05/13 08:16

Rev de Recerca_maig 2013.indd 218

16/05/13 08:16

NOVETATS BIBLIOGRÀFIQUES

Trends in communication policy research. New theories, methods and subjects. Perspectives from Europe

FITXA: NATASCHA JUST I MANUEL PUPPIS (ED.) Bristol: Intellect, 2012

ResSENYA: Aquest llibre recull les aportacions de professionals de la indústria de la comunicació i acadèmics sobre els darrers desenvolupaments en les teories, mètodes i aplicacions pràctiques en l’àmbit de les polítiques de comunicació a Europa. Amb contribucions d’autors com Peter Humphreys, Karol Jakubowicz o Katharine Sarikakis, aquesta obra fa evident el paper de les polítiques de comunicació a l’hora de donar forma als sistemes mediàtics i dóna claus per a poder afrontar millor els nous reptes plantejats en relació amb la liberalització televisiva, la legitimitat de les institucions reguladores, les polítiques de suport al cinema o el desenvolupament de les infraestructures de telecomunicacions, entre altres.

C Crossmedia innovations. Texts, markets, institutions

FITXA: INDREK IBRUS I CARLOS A. SCOLARI (ED.) Frankfurt [etc.]: Peter Lang, 2012

ResSENYA: Les estratègies de comunicació transmèdia han existit sempre, però amb l’aparició dels mitjans digitals en xarxa aquest fenomen s’ha intensificat i ampliat enormement, tot convertint-se en una font molt important d’innovació cultural i empresarial. En aquest llibre diversos acadèmics i professionals del sector reflexionen sobre aquestes estratègies des de punts de vista diversos com la semiòtica, la narratologia, els estudis culturals o l’economia política. Hi participen autors com el suec Göran Bolin, la catalana Rosa Franquet o el desenvolupador de continguts finlandès Simon Staffans.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 219

219

16/05/13 08:16

NOVETATS BIBLIOGRÀFIQUES

Industrias culturales. El modelo nórdico como referencia para España

FITXA: MARIANO CEBRIÁN, JAVIER MAESTRO I ÁNGEL RUBIO (ED.) Sevilla: Comunicación Social, 2011

ResSENYA: En aquest llibre s’analitzen en profunditat diversos aspectes dels models nòrdic i espanyol d’indústries culturals, amb una atenció especial a les noves formes de monetitzar continguts en l’entorn digital. L’obra compta amb la col·laboració de diversos estudiosos que analitzen com la situació de la indústria del llibre, la premsa, la ràdio, la televisió, el cinema i els videojocs als països nòrdics es pot prendre com a referència a l’Estat espanyol. El llibre també s’ocupa de qüestions controvertides com els drets d’autor i la pirateria.

C Los menores y el mercado de las pantallas: una propuesta de conocimiento integrado

FITXA: JORGE TOLSÁ Madrid: Foro Generaciones Interactivas: Fundación Telefónica, 2012

ResSENYA: D’acord amb els resultats d’una investigació doctoral, en aquest llibre s’aporten dades sobre el consum de videojocs, Internet i telefonia mòbil entre els menors d’edat als Estats Units, Llatinoamèrica i Europa, i es conclou que les pautes d’ús d’aquestes tecnologies són molt similars en tots els territoris, a pesar de les diferències quant als índexs de possessió. En la segona part, l’autor se centra específicament en el cas dels menors espanyols i ofereix una categorització d’usuaris de pantalles basant-se en quatre grups de variables: les característiques sociodemogràfiques, el grau d’alfabetització mediàtica, les actituds i preferències, i l’entorn familiar i escolar dels infants i adolescents.

C 220

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 220

16/05/13 08:16

NOVETATS BIBLIOGRÀFIQUES

La campanya fragmentada. Comunicació política i comportament electoral a les eleccions catalanes de 2010

FITXA: ARANTXA CAPDEVILA I CARLES PONT (ED.) Girona: Documenta Universitaria, 2012

ResSENYA: Per cinquena vegada consecutiva diversos experts en comunicació política analitzen en un llibre la campanya electoral de les eleccions autonòmiques a Catalunya. I ho fan centrant-se en aspectes com les estratègies persuasives desplegades pels partits; l’agenda temàtica de la campanya; el desenvolupament de la campanya a la premsa, la televisió i Internet; els espots electorals, o el tractament mediàtic de les enquestes preelectorals. El títol de l’obra respon a un dels principals trets de la campanya de 2010, que, amb més partits que mai en disputa pel vot, es va caracteritzar per la fragmentació de posicions i discursos polítics i mediàtics.

C Estrategias de comunicación en redes sociales. Usuarios, aplicaciones y contenidos

FITXA: MIGUEL ÁNGEL NICOLÁS I MARÍA DEL MAR GRANDÍO (COORD.) Barcelona: Gedisa, 2012

ResSENYA: Amb una orientació molt pràctica encaminada a proporcionar eines per a millorar la comunicació de marques, empreses i institucions a través de les xarxes socials, els autors del llibre reflexionen sobre qüestions cabdals en l’àmbit del màrqueting a la Xarxa. Entre altres, en el llibre es tracten aspectes com les eines per a mesurar l’ús dels mitjans socials, la regulació publicitària a les xarxes socials, les característiques i oportunitats de la narració cross-media, la comunicació de crisi en les xarxes socials o l’ús de xarxes socials infantils.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 221

221

16/05/13 08:16

NOVETATS BIBLIOGRÀFIQUES

Redes y periodismo. Cuando las noticias se socializan

FITXA: JOSÉ MANUEL NOGUERA Barcelona: UOC, 2012

ResSENYA: Les xarxes socials han capgirat la manera de fer periodisme i de consumir la informació. En aquest llibre Noguera reflexiona sobre aquest fenomen a través de diversos casos d’estudi, explica com cal enfrontar-s’hi des del periodisme i apunta quins són els nous perfils professionals a què pot donar lloc. Servint-se d’una aproximació a la temàtica directa i concisa, l’autor tracta qüestions com la necessitat de gestionar conscientment la identitat digital del periodista, l’adequació de les pràctiques professionals als nous consums fragmentats o els canvis en la gestió de les fonts informatives.

C Changing journalism

FITXA: PETER LEE-WRIGHT, ANGELA PHILLIPS I TAMARA WITSCHGE Londres; Nova York: Routledge, 2012

ResSENYA: Els autors fan una anàlisi dels canvis que està experimentant el periodisme i reflexionen sobre les transformacions necessàries perquè el periodisme esdevingui un veritable instrument d’enfortiment de la democràcia. Combinant estudis sobre el panorama empresarial, la situació laboral, la normativa, les audiències, la tecnologia i la deontologia periodística, Changing journalism analitza el periodisme dels diaris, els tabloides i la televisió al Regne Unit basant-se en el material empíric recollit en entrevistes, etnografies i anàlisis de contingut.

C 222

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 222

16/05/13 08:16

NOVETATS BIBLIOGRÀFIQUES

‘La Llumanera de Nova York’. Un periòdic entre Catalunya i Amèrica

FITXA: LLUÍS COSTA Barcelona: Llibres de l’Índex, 2012

ResSENYA: Lluís Costa analitza el naixement i la història del primer periòdic editat en català a Nova York: La Llumanera de Nova York. Amb un pròleg de Joan Manuel Tresserras, el llibre explica el recorregut d’aquesta publicació mensual, des de 1874 fins a 1881, i, de retruc, parla també de les relacions de l’època entre Catalunya i Amèrica i del paper que va tenir La Llumanera a l’hora de donar a conèixer la realitat catalana a fora.

C Histoire de la télévision française de 1935 à nos jours

FITXA: MONIQUE SAUVAGE I ISABELLE VEYRAT-MASSON París: Nouveau Monde, 2012

ResSENYA: El llibre fa un repàs exhaustiu a la història de la televisió francesa i els reptes que ha hagut d’anar afrontant al llarg dels anys; entre altres, el control polític, l’aparició de la competència privada o la digitalització i la multiplicació de suports i formes de consum. Les autores, que combinen coneixements acadèmics i professionals sobre el mitjà, divideixen el llibre en cinc apartats que corresponen a les cinc grans etapes de la televisió a França. A través d’aquests apartats es tracten tant aspectes d’estructura i economia política dels mitjans com qüestions relatives a les polítiques de programació, l’evolució tecnològica o el consum.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 223

223

16/05/13 08:16

NOVETATS BIBLIOGRÀFIQUES

Un país de chiste. El humor gráfico durante la Transición

FITXA: FRANCISCO SEGADO BOJ Madrid: Rialp, 2012

ResSENYA: Segado estudia el tractament mediàtic de la Transició espanyola (1974-1977) a partir de l’anàlisi de les vinyetes gràfiques dels diaris Informaciones, Ya, Abc, La Vanguardia i El Alcázar. El llibre es fixa en qüestions com la coronació de Joan Carles I, la legalització del Partit Comunista, el nomenament d’Adolfo Suárez, la crisi econòmica o el moviment feminista, que serveixen de reflex dels canvis experimentats per la societat espanyola.

C Cuerpo a cuerpo. Radiografías del cine contemporáneo

FITXA: DOMÈNEC FONT Barcelona: Galaxia Gutenberg, 2012

ResSENYA: En aquest assaig publicat pòstumament i editat per Carlos Losilla, Domènec Font reflexiona sobre el cos en el cinema contemporani, des de 1980 fins a l’actualitat. Amb un pròleg en què traça les principals línies que es desenvoluparan i vincula el procés d’escriptura del llibre amb la seva pròpia malaltia, Font planteja, en quatre grans apartats, reflexions sobre el cos representat, el cos analitzat i el cos mutant, i es pregunta on trobar el cos en el cinema contemporani. El llibre conté reflexions sobre un centenar de pel·lícules de cineastes com Cronenberg, Ferrara, Kiarostami, Kurosawa, Tarantino o Von Trier, entre molts altres.

C 224

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 224

16/05/13 08:16

normes de presentació dels articles

Envieu els originals a:

Societat Catalana de Comunicació (filial de l’Institut d’Estudis Catalans) Carrer del Carme, 47 - 08001 Barcelona http://scc.iec.cat • http://revistes.iec.cat/index.php/TC revistacomunicacio@iec.cat Tel.: 933 248 580

Rev de Recerca_maig 2013.indd 225

16/05/13 08:16

Rev de Recerca_maig 2013.indd 226

16/05/13 08:16

NORMES DE PRESENTACIÓ DELS ARTICLES

PRESENTACIÓ D’Originals Es publicaran articles inèdits, que no estiguin en procés de publicació en altres revistes, escrits en català, altres llengües romàniques o anglès, la temàtica dels quals analitzi els múltiples aspectes i àmbits de la comunicació com a ciència social. Els originals es presentaran a través del web de la revista (http://revistes.iec.cat/ index/TC), amb el registre previ de l’autor. Els articles han d’anar acompanyats d’una carta de presentació en què l’autor faci constar per a quina secció de la revista presenta l’article i també d’una declaració en què l’autor s’atribueix l’autoria de l’article, en certifica l’originalitat i dóna permís a comunicació . revista de recerca i d ’ anàlisi

per fer-hi els canvis formals oportuns.

Els originals seran examinats per dos experts (peer review), que en faran una revisió cega, i seran acceptats, refusats o acceptats amb revisions. En aquest últim cas, els autors hauran d’atendre les revisions i retornar els originals degudament modificats.

Característiques formals dels articles  Títol de l’article en català, en anglès i en l’idioma de l’article al principi.  Nom, càrrec o professió, departament o unitat d’adscripció, ciutat, país i correu electrònic de l’autor al final. En el cas de l’autor de correspondència, també cal proporcionar una adreça de correu postal.  S’ha d’incloure a la primera pàgina un resum en català, en anglès (abstract) i en l’idioma de l’article d’entre 100 i 150 paraules cadascun, i sis paraules clau en català, en anglès (keywords) i en l’idioma de l’article.  Els articles han de tenir un mínim de 6.000 paraules i un màxim de 8.000.  Lletra del cos 12 (de l’estil Arial o Times New Roman).  Interlineat d’1,5.  Pàgines numerades.

Característiques de les notes, les citacions i la bibliografia Les notes han d’anar al final del document amb numeració contínua al llarg de tot l’article (sense iniciar numeració a cada pàgina) i cos 10. Les citacions textuals han d’anar en rodona, entre cometes i amb la referència bibliogràfica al final, de la manera següent: (Autor, any: pàgines). Exemple: (Moragas, 1992: 25). Si la citació no és textual, sinó només una referència al tema o a l’obra en general, es pot prescindir de la pàgina. La bibliografia recomanada i/o amb la qual heu treballat ha de seguir els criteris que habitualment s’apliquen a l’Institut d’Estudis Catalans: [1 Totes les dades s’han d’escriure en català, excepte el títol de l’obra i els noms propis que no siguin topònims que hagin estat catalanitzats (per exemple, no es poden traduir els noms de les editorials). [2 Ens estalviem «SA», «SL» i «Cia.» en relació amb les editorials i «Edicions», «Editorial», excepte en casos en què es pugui produir confusió o aquests mots estiguin íntimament lligats al nom, com ara «Edicions 62», «Edicions del País Valencià», etc. [3 La manera de citar un llibre és: Izuzquiza, I. (1990). La sociedad sin hombres. Barcelona: Anthropos.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 227

227

16/05/13 08:16

NORMES DE PRESENTACIÓ DELS ARTICLES [4 La manera de citar un capítol de llibre és: Díaz Nosty, B. (1989). «La proyección multimedia en España». A: Timoteo Álvarez, J. (ed.). Historia de los medios de comunicación en España. Madrid: Ariel. (Ariel Comunicación), p. 60-120. I un article d’una revista: Bustamante, E. (1995). «El sector audiovisual. Grandes expectativas, profundas incertidumbres». Telos [Madrid], núm. 41 (març), p. 12-25. [5 La manera de citar recursos electrònics o parts de recursos electrònics és: Institut d’Estudis Catalans (1997). Diccionari de la llengua catalana [en línia]. 2a ed. Barcelona: IEC. <http://dlc.iec.cat/> [Consulta: 28 abril 2010]. Codina, L. (2010). «Diagrama y directorio sobre Ciencia 2.0 / E-Ciencia (v. 2010)» [en línia]. <http://www.mindomo.com/view.htm?m=d4d1f77be0d04af0804c719038144de8> [Consulta: 15 març 2010]. [6 Quan hi hagi més d’una obra o d’un article del mateix autor cal ordenar les referències cronològicament i, a partir de la segona, substituir l’autor per un guió llarg seguit d’un espai: Zallo, R. (1988). Economía de la comunicación y de la cultura. Madrid: Akal. (Akal, Comunicación; 3) — (1992). El mercado de la cultura: Estructura económica y política de la comunicación. Donostia: Tercera Prensa. (Gakoa Liburuak; 15) [7 Si, a més de l’autor, en les referències coincideix l’any de publicació, s’han d’ordenar alfabèticament pel títol, i afegir una lletra a l’any per poder-les distingir quan s’hi faci referència dins el text: Zallo, R. (1989a). «Evolución en la organización de las industrias culturales». A: Timoteo Álvarez, J. (ed.). Historia de los medios de comunicación en España. Madrid: Ariel. (Ariel Comunicación) — (1989b). «Las formas dominantes de concentración en las industrias culturales». Telos [Madrid], núm. 18, p. 25-55. [8 Si no coincideixen exactament tots els autors, s’ha de fer una nova entrada: Bustamante, E. (1982). Los amos de la información en España. Madrid: Akal. Bustamante, E.; Zallo, R. (coord.) (1988). Las industrias culturales en España. Madrid: Akal. (Akal, Comunicación; 2) Observeu que després de l’editorial hi va el nom de la col·lecció («Akal, Comunicación», «Biblioteca A Tot Vent», «Ariel Comunicación», «GG MassMedia», etc.), seguit del número que l’obra hi ocupa (si en té). [9 Tal com es pot observar en els exemples exposats fins aquí, en alguns casos, després del nom de fonts, consta si és l’editor, el coordinador o el compilador de l’obra: Bolòs, O. de [et al.] (comp.) (1998). Atlas corològic de la flora vascular dels Països Catalans. Vol. 8. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. (ORCA: Atlas Corològic; 8) [10 Si l’obra que se cita té més d’un volum, es pot indicar després de l’editorial. Si volem citar específicament un dels volums, ho hem de fer després del títol de l’obra, i en el cas que aquest volum tingui algun títol concret, també l’hem d’indicar a continuació: Tasis, R.; Torrent, J. (1966). Història de la premsa catalana. Barcelona: Bruguera. 2 v. Martínez Sancho, V. (1991). Fonaments de física. Vol. 1: Mecànica, ones i electromagnetisme clàssics. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. (Biblioteca Universitària; 9)

C 228

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 228

16/05/13 08:16

NORMES DE PRESENTACIÓ DELS ARTICLES [11 Després del títol de l’obra cal esmentar quina edició és, en el cas que no sigui la primera. Dickens, Ch. (1972). Pickwick: documents pòstums del club d’aquest nom. 2a ed. Barcelona: Proa. 2 v. (Biblioteca A Tot Vent; 154) [12 Quant a l’edició, les abreviatures més emprades són:  ed. augm.

edició augmentada

 ed. corr.

edició corregida

 ed. rev.

edició revisada

 2a ed. (3a, 4a, etc.)

segona (tercera, quarta, etc.) edició.

Les reimpressions no cal esmentar-les. [13 Altres abreviatures freqüents són:  [s. n.] sense nom (quan no hi ha editorial, poseu-ho en el seu lloc)  [s. ll.] sense lloc (quan no hi ha lloc d’edició, poseu-ho en el seu lloc)  [s. a.] sense any (quan no hi ha any, poseu-ho en el seu lloc).

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 229

229

16/05/13 08:16

Rev de Recerca_maig 2013.indd 230

16/05/13 08:16

publicacions de la societat catalana de cOMUNICACIÓ

Rev de Recerca_maig 2013.indd 231

16/05/13 08:16

Rev de Recerca_maig 2013.indd 232

16/05/13 08:16

PUBLICACIONS DE LA SOCIETAT CATALANA DE COMUNICACIÓ Societat Catalana de Comunicació. Història i directori (1990). Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana. V Àrea. Àmbit 4: Mitjans de comunicació i noves tecnologies (1989). Edició de la Fundació Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana, d’Edicions 62 i de la SCC (IEC). Actes del Primer Congrés de la Ràdio a Catalunya. Edició de la Direcció General de Radiodifusió i Televisió de la Generalitat de Catalunya, del Departament de Comunicació Audiovisual i Publicitat de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona i de la SCC (IEC).

Treballs de Comunicació Núm. 1: Pioners de la recerca sobre comunicació a Catalunya. 25 anys d’Informe sobre la informació, de Manuel Vázquez Montalbán. Art/Comunicació i Tecnologies Avançades (1991). Núm. 2: I Conferència Anual de la SCC - Girona 1991 (Patrimoni comunicatiu. Història de la comunicació. Pràctiques periodístiques) (1992). Núm. 3: II Conferència Anual de la SCC - Girona 1992 (Patrimoni comunicatiu. Història del periodisme. Les noves tecnologies en l’àmbit de la comunicació). Ricard Blasco, soci d’honor. Ignacio Ramonet, conferència inaugural del curs (1992). Núm. 4: Régis Debray, conferència inaugural de curs. Joan Fuster, homenatge pòstum. Llengua, comunicació i cultura. Treballs d’història de la premsa a Catalunya: segles

xvii - xviii

(1993).

Núm. 5: III Conferència Anual de la SCC - Girona 1993 (Ètica i credibilitat de la comunicació). Mitchell Stephens, conferència inaugural del curs. Treballs d’història de la premsa: premsa valenciana (1994). Núm. 6: IV Conferència Anual de la SCC - Girona 1994 (Comunicadors i comunicació). Homenatge en memòria de Joan Crexell i Playà. Maria Antonietta Macciocchi, conferència inaugural del curs. Miquel de Moragas, Informe sobre l’estat de la comunicació 1995. Treballs d’història de la premsa: premsa clandestina (1995). Núm. 7: V Conferència Anual de la SCC - Girona 1995 (Periodisme i cinema). Avel·lí Artís-Gener, Tísner, soci d’honor. Ricard Muñoz Suay, conferència inaugural del curs. Josep Maria Casasús, Informe sobre l’estat de la comunicació 1996. Treballs d’història de la premsa: premsa en la Guerra Civil. Núm. 8: VI i VII Conferència Anual de la SCC - Girona 1996 (Internet, el quart mitjà) Girona 1997 (Les autoritats de la informació). Informe sobre l’estat de la comunicació 1997. Documentació sobre Josep Serra Estruch. L’editor Innocenci López Bernagossi. El periodista Antoni Brusi Ferrer. Les memòries de Joan Vinyas i Comas. Núm. 9: Algunes reflexions sobre la problemàtica de la recerca en comunicació social a Catalunya. La societat de la informació a Catalunya l’any 2000. Una mirada als sistemes d’interactivitat televisiva. L’ensenyament del periodisme als Estats Units. Els sistemes interactius on-line: eines potenciadores de comunicació. La ràdio privada a Catalunya: implantació geogràfica i rendibilitat econòmica. Núm. 10: VIII Conferència Anual de la SCC - Girona 1998. Informe sobre l’estat de la comunicació 1998. Què fan els mitjans amb la llengua? La investigació a Catalunya. Presentació de tesis doctorals. Secció oberta. Núm. 11: Jornada Anual dels Periodistes Catalans i la Societat Catalana de Comunicació: La ràdio i la televisió públiques al segle

xxi .

La premsa, documentació històrica en

perill. El Punt al País Valencià. Un projecte de premsa. Núm. 12: IX Conferència Anual de la SCC - Girona, 1999. Informe sobre l’estat de la comunicació 1998-1999. Comunicacions. La investigació a Catalunya. Presentació de tesis doctorals. Monogràfic: 75 anys de ràdio. Secció oberta.

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 233

233

16/05/13 08:16

PUBLICACIONS DE LA SOCIETAT CATALANA DE COMUNICACIÓ Núm. 13 i 14: Conferència inaugural del curs 1999-2000. Periodismo electrónico y los señores del aire. X Conferència Anual a Girona. Especial Deu anys de conferències, deu anys d’investigació. Secció oberta. (Desembre 2000) Núm. 15: Conferència inaugural del curs 2000-2001. Jay Rosenblatt i el cinema independent als Estats Units. Sessions científiques. Secció oberta. (Juny 2001) Núm. 16: XI Conferència Anual de la SCC - Girona, 2001. Xarxes i continguts. Sessió científica. Secció oberta. Tesis. (Desembre 2001) Núm. 17: Conferència inaugural del curs 2001-2002. Un nuevo medio de comunicación: Internet. Secció oberta. (Juny 2002) Núm. 18: XII i XIII Conferència Anual de la SCC. Sessió científica. Secció oberta. VI Col·loqui Aula d’Història del Periodisme Diari de Barcelona. (Desembre 2003) Núm. 19: XIV Conferència Anual de la SCC. Informació, manipulació i poder. Secció oberta. (Setembre 2005) Núm. 20: VII Congrés de l’Associació d’Historiadors de la Comunicació. (Desembre 2005) Núm. 21: XVI Conferència Anual de la SCC. L’audiovisual públic en el context de la globalització. Secció oberta. (Desembre 2006) Núm. 22: La recerca en comunicació en el País Valencià. (Juny 2007) Núm. 23: XVII Conferència Anual de la SCC. L’audiovisual públic en el context de la globalització. Secció oberta. (Desembre 2007) Núm. 24: Mitjans de comunicació i memòria històrica. (Juny 2008) Núm. 25: XVIII Conferència Anual de la SCC. Poder (polític, econòmic) i comunicació. Secció oberta. (Desembre 2008) Núm. 26: XIX Conferència Anual de la SCC. La comunicació en temps de crisi. Comunicació dels socis. Presentació de tesis doctorals. El paper de la televisió pública al segle

xxi .

(Desembre 2009)

Comunicació. Revista de Recerca i d’Anàlisi Volum 27: Les transformacions de les indústries culturals. (Novembre 2010) Volum 28 (1): Les transformacions en l’exercici de la comunicació: periodisme, publicitat, ficció i entreteniment. (Maig 2011) Volum 28 (2): La comunicació política. (Novembre 2011) Volum 29 (1): Els nous formats audiovisuals en cinema, ràdio, televisió i Internet. (Maig 2012) Volum 29 (2): La redefinició del servei públic dels mitjans audiovisuals. (Novembre 2012)

Comunicar en l’era digital Monogràfic dirigit per Gemma Larrègola i Rosa Franquet. Inclou versió en català, castellà i anglès. (1999) Primer Congrés Internacional: La Pedrera, 24 i 25 de febrer de 1999. La universitat com a fòrum de discussió i reflexió sobre l’impacte que tenen les tecnologies de la informació i la comunicació a la societat.

Periodística Revista acadèmica dirigida per Josep M. Casasús i Guri. Núm. 1: Història i metodologia dels texts periodístics (1989). Núm. 2: Teoria i anàlisi dels esdeveniments periodístics (1990). Núm. 3: La primera tesi doctoral sobre periodisme (Leipzig, 1690), de Tobias Peucer (1991). Núm. 4: Pragmàtica i recepció del text periodístic (1992). Núm. 5: Noves recerques i estudis sobre periodisme antic (1992). Núm. 6: Estratègies en la composició dels textos periodístics (1993). Núm. 7: Retòrica i argumentació en el periodisme actual (1994).

C 234

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 234

16/05/13 08:16

PUBLICACIONS DE LA SOCIETAT CATALANA DE COMUNICACIÓ Núm. 8: Avenços en l’anàlisi de mitjans de comunicació (1995). Núm. 9: Nous enfocaments en l’estudi de l’actualitat (2000). Núm. 10: Noves recerques històriques i prospectives (2001). Núm. 11: Aportacions a la història i a l’anàlisi del periodisme científic (2008). Núm. 12: L’evolució del disseny periodístic: estudi especial de les aportacions de Josep Escuder a la premsa catalana dels anys trenta del segle

(2010).

Núm. 13: Nous reptes de l’ètica i de la deontologia (2011). Núm. 14: Comunicació de risc i crisi: nova recerca (2012).

Cinematògraf Revista acadèmica dirigida per Joaquim Romaguera i Ramió. Publicada amb la col·laboració de la Federació Catalana de Cine-Clubs. Núm. 1: Primeres Jornades sobre Recerques Cinematogràfiques: La historiografia cinematogràfica a Catalunya (1992). Núm. 2: Segones Jornades sobre Recerques Cinematogràfiques: Infrastructures industrials del cinema a Catalunya (1995). Núm. 3: Terceres Jornades sobre Recerques Cinematogràfiques: El cinema espanyol, de l’adveniment i la implantació del cinema sonor (1929) a l’esclat de la Guerra Incivil (1936) (2001).

GAZETA Revista acadèmica dirigida per Josep M. Figueres i Artigues. Núm. 1: Actes de les Primeres Jornades d’Història de la Premsa (1994). Núm. 2: La premsa d’Esquerra Republicana de Catalunya, 1931-1975 (2010).

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 30 (1) (MAIG 2013)

Rev de Recerca_maig 2013.indd 235

235

16/05/13 08:16

COMUNICACIÓ. Revista de Recerca i d’Anàlisi

Sumari

omunicacio

revista de recerca i d’anàlisi

30 (1)

Miscel·lània científica

Gender-based violence and its challenge of visual representation Birgit Wolf

Novetats bibliogràfiques Reinald Besalú

Revista semestral de la Societat Catalana de Comunicació, filial de l’Institut d’Estudis Catalans http://scc.iec.cat

Societat Catalana de Comunicació

Una mirada alternativa? Les dones migrades en els programes sobre migracions de TV3 Luciana Pontes Pinto

Societat Catalana de Comunicació

Institut d’Estudis Catalans

VOLUM 30 (1) (maig 2013) · issn (ed. impresa): 2014-0304 · issn (ed. electrònica): 2014-0444 http://revistes.iec.cat/index.php/TC

Institut d’Estudis Catalans