Comunicació. Revista de recerca i d'anàlisi

COMUNICACIÓ. Revista de Recerca i d’Anàlisi

Revista semestral de la Societat Catalana de Comunicació

ComuniCaCió revista de reCerCa i d’anàlisi és una revista científica editada per la Societat Catalana de Comunicació que publica articles inèdits relacionats amb la comunicació com a ciència social contribuint a difondre la tasca científica i d’anàlisi que es du a terme en el si de la comunitat acadèmica. La revista té una periodicitat semestral i es regeix d’acord amb la seva política editorial pel sistema d’avaluadors anònims i externs.

ComuniCaCió. revista de reCerCa i d’anàlisi és el resultat de la renovació de la revista Treballs de Comunicació, editada per la Societat Catalana de Comunicació des de l’any 1991 fins al desembre de 2009.

La revista està referenciada en les bases de dades següents: Journal Citation Report (Web of Science), Latindex (complerts tots els criteris), MIAR, DICE, RESH, ISOC-CSIC, RACO, Dialnet, CCUC, DOAJ i e-Revistas, i disposa del segell de qualitat FECYT. ComuniCaCió revista de reCerCa i d’anàlisi ocupa el lloc 321 al rànquing EC3 de revistes de comunicació i figura com a Treballs de Comunicació a Carhus Plus 2010 i IN-RECS.

La revista proporciona accés lliure immediat als seus continguts, d’acord amb el compromís amb els valors de la ciència oberta, a través de l’URL http://revistes.iec.cat/index.php/TC, abans que siguin publicats en paper.

La revista està disponible en línia des dels webs: http://revistes.iec.cat i http://publicacions.iec.cat.

ComuniCaCió. revista de reCerCa i d’anàlisi no es fa responsable de les idees i opinions exposades pels autors dels articles publicats.

ComuniCaCió. revista de reCerCa i d’anàlisi Societat Catalana de Comunicació. Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona Tel.: 933 248 580 • Fax: 932 701 180

Adreça d’Internet: http://scc.iec.cat • Adreça electrònica: revistacomunicacio@iec.cat

Direcció:

Joan-Francesc Fondevila-Gascón, Universitat Ramon Llull i Universitat de Girona

Bertran Salvador i Mata, Universitat Pompeu Fabra

Secretari de Redacció:

Marc Angrill Jordà

Comitè Editorial:

Núria Almiron Roig, Universitat Pompeu Fabra

Jordi Bèrrio Serrano, Universitat Autònoma de Barcelona

Josep Maria Casasús i Guri, Universitat Pompeu Fabra

Laura Cervi, Universitat Autònoma de Barcelona

Maria Corominas Piulats, Universitat Autònoma de Barcelona

Rosa Franquet Calvet, Universitat Autònoma de Barcelona

Josep Gifreu Pinsach, Universitat Pompeu Fabra

Jaume Guillamet i Lloveras, Universitat Pompeu Fabra

Joaquín Marqués Pascual, EAE Business School

Josep Maria Martí Martí, Universitat Autònoma de Barcelona

Miquel de Moragas i Spà, Universitat Autònoma de Barcelona

Comitè Científic:

Natalia Abuín, Universitat Complutense de Madrid

Elisenda Ardèvol, Universitat Oberta de Catalunya

Almudena Barrientos Báez, Universitat Complutense de Madrid

Dulcília Buitoni, Faculdade Cásper Líbero (Brasil)

Joan Catà, Universitat Pompeu Fabra

Marta Civil, Universitat Autònoma de Barcelona

Sergi Cortiñas Rovira, Universitat Pompeu Fabra

Clàudia Diviu, Universitat Pompeu Fabra

Mònica Figueras-Maz, Universitat Pompeu Fabra

Josep Lluís Gómez, Universitat de València

Margarita Ledo, Universitat de Santiago de Compostel·la

Sheila Liberal, Universitat Francisco de Vitòria

Javier Marzal, Universitat Jaume I

Frederic Pahissa, Universitat Autònoma de Barcelona

Manuel Palacio, Universitat Carlos III de Madrid

Dolors Palau-Sampio, Universitat de València

Nel·lo Pellicer, Universitat de València

Jordi Pericot, Universitat Pompeu Fabra

Carles Pont, Universitat Pompeu Fabra

Emili Prado, Universitat Autònoma de Barcelona

Giuseppe Richeri, Universitat de la Suïssa Italiana (Suïssa)

Magdalena Sellés, Universitat Ramon Llull

Begoña Zalbidea, Universitat del País Basc

Aida María de Vicente, Universitat de Màlaga

Delegat de l’IEC:

Josep Maria Casasús i Guri, Universitat Pompeu Fabra

© dels autors dels articles

© Societat Catalana de Comunicació, filial de l’Institut d’Estudis Catalans

Text revisat lingüísticament per la Unitat d’Edició del Servei Editorial de l’IEC

Fotocomposició i impressió: Fotoletra, SA

ISSN: 2014-0444 (edició electrònica)

ISSN: 2014-0304 (edició impresa)

Dipòsit Legal: B 46328-2010

ISSN: 1131-5687 (Treballs de Comunicació)

Els continguts de comunicació revista de recerca i d’anàlisi estan subjectes —llevat que s’indiqui el contrari en el text, en les fotografies o en altres il·lustracions— a una llicència Reconeixement - No comercial - Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons, el text complet de la qual es pot consultar a http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/deed.ca. Així, doncs, s’autoritza el públic en general a reproduir, distribuir i comunicar l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada.

Del postfeminisme al feminisme neoliberal i popular a través dels continguts compartits per les influencers de TikTok i Instagram entre 2017 i 2021

Els fets d’octubre de 2017 a Catalunya, a Instagram. Enquadrament i motius visuals durant el període

Guerra y uso político del vídeo en Instagram: la estrategia del presidente Zelenski en el conflicto Ucrania-Rusia

La gestió de la comunicació a les universitats catalanes. Una anàlisi des de la perspectiva de les relacions públiques

de les audiències de la televisió de proximitat: el cas de La Xarxa abans i després de la pandèmia

audiovisuales en los comunes educativos

C

ARTICLES

Comunicació: Revista de Recerca i d’Anàlisi [Societat Catalana de Comunicació]

http://revistes.iec.cat/index.php/TC. Vol. 40 (1) (maig 2023), p. 9-27

ISSN (ed. impresa): 2014-0304 / ISSN (ed. electrònica): 2014-0444 / DOI: 10.2436/20.3008.01.225

Data recepció: 02/07/2021

Data acceptació: 08/03/2022

2017 i 2021

From postfeminism to neoliberal and popular feminism through content shared by TikTok and Instagram influencers between 2017 and 2021

Maria

Castellví Lloveras

Estudiant de doctorat a la Universitat Pompeu Fabra. Departament de Comunicació. Grup de recerca MEDIUM. maria.castellvi@upf.edu

Del postfeminisme al feminisme neoliberal i popular a través dels continguts compartits per les influencers de TikTok i Instagram entre

Maria Castellví lloveras

Del postfeminisme al feminisme neoliberal i popular a través dels continguts compartits per les influencers de TikTok i Instagram entre 2017 i 2021

From postfeminism to neoliberal and popular feminism through content shared by TikTok and Instagram influencers between 2017 and 2021

RESUM:

l es influencers són una de les figures de les xarxes socials amb més capacitat per impactar una àmplia audiència juvenil, especialment femenina. Mitjançant l’exposició de la seva intimitat, sumen milions de seguidors i assoleixen una visibilitat que les trasllada de l’anonimat a l’esfera pública i esdevenen microcelebritats (Hearn, 2008; Marwick, 2015). a quest article proposa un estudi comparatiu, aplicant la semiòtica social i del discurs, dels continguts publicats per dues generacions d’ influencers femenines entre 2017 i 2021. l’objectiu és analitzar-ne l’evolució per identificar similituds, canvis i contradiccions a l’hora de representar la seva identitat femenina. e n les imatges, els vídeos i els textos que comparteixen aquestes joves hi ha implícits elements que il·lustren la revisió i l’actualització de la sensibilitat postfeminista cap a nous paradigmes com el feminisme neoliberal o popular, que presenta una nova concepció de l’empoderament femení basat en la individualitat.

PARAULES CLAU:

TikTok, Instagram, postfeminisme, neoliberalisme, influencers, xarxes socials.

Cbetween 2017 and 2021

Del postfeminisme al feminisme neoliberal i popular a través dels continguts compartits per les influencers de TikTok i Instagram entre 2017 i 2021

ABSTRACT:

i nfluencers are one of the social media figures with the greatest ability to impact a wide audience of young people, especially women. By laying bare their intimacy to millions of followers, they obtain social status and visibility, becoming microcelebrities (Hearn, 2008; Marwick, 2015). Using social semiotics, this paper presents a comparative study of the contents published by two generations of female influencers between 2017 and 2021. t he aim is to analyse the evolution of these influencers in order to identify similarities, changes and contradictions with respect to the representation of their feminine identity. t he images, videos and texts shared by these young people contain implicit elements that illustrate the revision and updating of postfeminist sensitivity towards new paradigms, such as neoliberal or popular feminism, which presents a new conception of female empowerment based on individuality.

KEYWORDS:

TikTok, Instagram, postfeminism, neoliberalism, influencers, social media.

From postfeminism to neoliberal and popular feminism through content shared by TikTok and Instagram influencers

1. Introducció1

L’adolescència és un moment vital en el qual s’adquireixen i se sedimenten els valors, comportaments i hàbits que conformaran la pròpia identitat en l’etapa adulta, i en què la cerca de referents externs a l’entorn familiar és constant (Aran-Ramspott, Fedele i Tarragó, 2018). En l’informe publicat pel Butlletí d’Informació sobre l’Audiovisual a Catalunya el gener de 2017 s’observava una penetració d’Internet del 92,9 % entre els joves de 14 a 19 anys. Segons dades de la mateixa font publicades el passat mes de gener de 2021, aquesta xifra s’ha incrementat fins al 98,5 %. Tenint en compte aquests hàbits de consum, el present estudi es focalitza en l’anàlisi d’un dels subjectes de l’ecosistema mediàtic en línia amb més capacitat per arribar al públic juvenil, especialment femení: les influencers. Es tracta de noies joves que exposen la seva intimitat, l’espai domèstic, l’entorn familiar, les parelles i les amistats als seus perfils de xarxes socials, en els quals acumulen milions de seguidors. A canvi d’aquesta exposició, obtenen estatus social i visibilitat, que les transformen en microcelebritats (Hearn, 2008; Marwick, 2015). Així, en l’era digital, les influencers són un bon exemple de la microcelebritat entesa com a pràctica cultural, en la qual la fama i la popularitat són elements que es construeixen (Driessens, 2015: 140).

Prenent com a referència el marc que proposen els estudis de la cultura popular, les celebritats són objectes d’estudi rellevants perquè són subjectes mediàtics que «ens envolten, ens envaeixen i donen forma als nostres pensaments, accions i estils de vida» (Cashmore, 2006: 6). Es tracta de figures públiques que encarnen diverses maneres de ser, sentir i pensar, i la societat hi assigna de manera col·lectiva valors positius o negatius, abocant-hi judicis morals i ètics. Tal com assenyalava Richard Dyer (1986), pioner en l’anàlisi de l’star-system de Hollywood, les estrelles personifiquen els debats socials de l’època en què viuen. Analitzar el contingut que generen i comparteixen les influencers pot contribuir a identificar temes, codis, pràctiques, tensions i contradiccions sobre la identitat femenina juvenil actual.

Per realitzar aquest estudi comparatiu s’han seleccionat sis perfils d’influencers espanyoles, tres d’elles considerades de primera generació (Fromm i Read, 2018), que concentren la seva activitat a Instagram i Youtube, i tres que comparteixen contingut principalment a TikTok. Com s’explicarà amb més detall en la descripció de la metodologia, la selecció de la mostra s’ha dut a terme a partir d’una enquesta feta en dues ocasions, el 2017 i el 2020, a noies d’entre 14 i 18 anys. A partir dels resultats obtinguts el 2017, es van seleccionar tres perfils: Dulceida (@dulceida), Laura Escanes (@lauraescanes) i Paula Gonu (@paulagonu). I un cop aplicada la segona enquesta, el 2020, es van seleccionar tres perfils més: Mónica Moran (@monismurf), Lucía Bellido (@itsbellido) i Lola Moreno (@lolaloliitaaa), que en els tres casos són influencers que han emergit a partir de l’aparició de l’aplicació TikTok. Sorgida el 2016 a la Xina, TikTok és una xarxa social basada en la compartició de vídeos breus, d’entre 3 i 60 segons, en els quals predominen els efectes

Maria Castellví lloveras

audiovisuals i la música. L’any 2018, aquesta aplicació mòbil va ser la més descarregada al món, i actualment té vuit-cents milions d’usuaris actius cada mes globalment (Iqbal, 2020). Diversos estudis assenyalen una relació directa entre el confinament de la població arran de la crisi sanitària de la covid-19 i un increment exponencial de les descàrregues de l’aplicació al món. Per exemple, al Regne Unit, durant la primera setmana de confinament, les descàrregues de TikTok van augmentar un 34 % (Kale, 2020) i als Estats Units, durant les tres primeres setmanes del mes de març de 2020, es van registrar un 27 % més de descàrregues que al mateix període del mes anterior (Stassen, 2020). La investigadora Melanie Kennedy, en la seva anàlisi sobre l’auge de Charli D’Amelio2 durant el període de confinament, planteja que aquests models de noies joves apareixen com el revulsiu perfecte a la crisi social i econòmica del coronavirus i deixen fora del focus mediàtic l’impacte de la pandèmia global en milions de noies a tot el món (2020: 1073). L’autora assenyala una relació directa entre aquestes influencers i el model de les can-do girls (‘noies capaces’) que proposa Anita Harris (2004), fonamentat en la creença que les noies, actualment, tenen més confiança que mai en elles mateixes i en les seves capacitats. La can-do girl és una noia resilient, que té a la seva disposició un ampli ventall d’oportunitats professionals i personals, i, per tant, pot aconseguir tot allò que es proposi. A l’altra cara de la moneda d’aquest subjecte trobem les at-risk girls (‘noies en risc’): joves amb poques ambicions, problemes de salut mental com depressions i desordres alimentaris, o patrons de consum inapropiats. En la presentació d’aquesta dicotomia, Harris posa en relleu la invisibilització dels factors estructurals en l’avaluació de l’èxit de les joves, que s’interpreta sempre com un fruit de l’esforç i les capacitats individuals. Es tracta d’un marc que encaixa amb el que autores com Gill (2007 i 2016), McRobbie (2009) o Rottenberg (2014 i 2018) defineixen com les aspirational subjects of capacity, és a dir, joves que treballen de manera individual i es fan autoresponsables del seu creixement personal. Tant les influencers de primera generació com les sorgides arran de l’auge de TikTok encaixen en aquest paradigma, que es caracteritza per fer valer l’individu, deixant de banda el context. I resulta significatiu assenyalar que les sis influencers analitzades en aquest estudi comparteixen uns mateixos elements de representació: són noies normativament femenines, joves, no racialitzades i d’origen benestant. Com es reflectirà en l’apartat de resultats, aquestes joves encarnen molts dels elements que formen la sensibilitat postfeminista (Gill, 2007): la centralitat de la imatge corporal femenina, la sexualització de la cultura, la retradicionalització de la identitat femenina i la vinculació amb valors centrals de les ideologies neoliberals. Malgrat que les sis influencers analitzades comparteixen elements comuns a l’hora de representar la seva identitat femenina a les xarxes, hi ha algunes diferències que posen de manifest el salt generacional que les separa. I es tracta d’un salt, un canvi, que també s’observa de manera paral·lela en el marc teòric postfeminista, que es troba en procés d’actualització, d’ajust i de redefinició. Si bé el postfeminisme argumentava que el feminisme ja no era quelcom que s’hagués de reivindicar,

perquè ja s’havia assolit la igualtat de gènere i les dones podien actuar i decidir amb total llibertat, els nous corrents teòrics, com el feminisme popular (Banet-Weiser, 2018) o el feminisme neoliberal (Rottenberg, 2014), abracen de manera explícita valors i idees feministes. Els nous corrents reconeixen que la igualtat de gènere encara no és una realitat, però presenten un tipus de feminisme que, lluny de necessitar ser defensat, és accessible i pot ser celebrat amb alegria. En aquest sentit, el subjecte feminista popular i neoliberal és algú que «desitja no estar enfadada, no resultar complicada i no ser massa seriosa» (Gill, 2016: 618). Així, és una figura que es pot entendre com l’antagonista de la feminist killjoy (‘feminista aixafaguitarres’) de Sara Ahmed (2010), que no només no suposa una amenaça per al sistema capitalista i les estructures que perpetuen les desigualtats, sinó que abraça els valors propis del neoliberalisme. El feminisme popular i neoliberal es materialitza com quelcom àmpliament visible i accessible, i les xarxes socials són plataformes ideals per a la seva circulació (Banet-Weiser, 2018).

Aquest canvi de paradigma teòric coincideix plenament amb el creixent interès pel feminisme que s’ha produït en l’àmbit global, especialment entre la gent jove, potenciat pels mitjans de comunicació i la cultura popular. Pel que fa al context espanyol, esdeveniments com les manifestacions del 8 de març de 2018, 2019 i 2021, així com les reivindicacions arran del cas de la Manada, han posat el feminisme en el punt de mira de l’esfera pública espanyola en un moment de reactivació transnacional (Willem, Araüna i Tortajada, 2019). Així, l’anàlisi de les imatges i els vídeos que generen i comparteixen les sis influencers seleccionades en aquesta comunicació, amb especial atenció a la manera de presentar-se com a subjectes femenins, illustra aquest canvi de paradigma teòric. Les influencers que pertanyen a la primera generació són encara hereves directes dels elements de la sensibilitat postfeminista (Gill, 2007), mentre que les noves generacions encarnen els nous feminismes presents en la cultura popular, empeltats de valors propis del neoliberalisme.

2. Objectius i metodologia

L’objectiu principal d’aquest article és identificar els elements i codis de representació que fan servir les influencers d’Instagram i TikTok en els continguts compartits als seus perfils, posant especial atenció a la construcció de la seva identitat com a dones. S’han analitzat les seves pràctiques d’autorepresentació, els hàbits de consum, els estils de vida i els valors que prescriuen a través dels continguts que pengen en aquestes xarxes socials.

2.1. Mostra d’anàlisi

La mostra s’ha seleccionat amb la intenció de realitzar una anàlisi comparativa entre les influencers espanyoles de primera generació, actives principalment a Instagram

Maria Castellví lloveras

i Youtube, i les noves figures que han emergit a partir de la popularització de TikTok. D’aquesta manera, l’objectiu secundari és traçar patrons comuns, canvis, desajustos i contradiccions en la representació de la identitat femenina per part de les dues generacions d’influencers. La selecció de la mostra d’anàlisi s’ha dut a terme a partir d’una enquesta feta a noies d’entre 14 i 18 anys amb l’objectiu de determinar les influencers més rellevants per a aquest públic objectiu (target) en concret. L’enquesta s’ha realitzat de manera telemàtica en dues ocasions: el novembre de 2017, en què van participar 90 noies procedents de diversos barris de Barcelona, totes amb un compte actiu a Instagram, i el novembre de 2020, en què van participar un total de 129 joves de la mateixa franja d’edat, de diversos barris de la ciutat i amb comptes actius a Instagram i TikTok. L’enquesta s’ha reproduït fent servir les mateixes preguntes, combinant una estructura majoritàriament quantitativa però mantenint també les qüestions de tall qualitatiu. Les qüestions quantitatives han permès determinar els perfils d’influencers amb més seguiment en cada cas, i els aspectes qualitatius s’han enfocat a recollir informació sobre els usos i hàbits de consum de les participants respecte a les xarxes socials. Se’ls ha preguntat quins continguts compartits per les influencers els resulten més inspiradors i els elements que menys els agraden, i els resultats s’han tingut en compte a l’hora de seleccionar les imatges i els vídeos de la mostra i en elaborar la fitxa d’anàlisi.

Pel que fa als perfils amb més seguiment, com s’ha comentat en el punt anterior, les sis influencers que s’han seleccionat per a aquest estudi són Dulceida (@dulceida), Laura Escanes (@lauraescanes) i Paula Gonu (@paulagonu), considerades influencers de primera generació, juntament amb Mónica Moran (@monismurf), Lucía Bellido (@itsbellido) i Lola Moreno (@lolaloliitaaa), com a exemple de les noves generacions d’influencers. La selecció de les imatges i els vídeos que formen el corpus d’anàlisi s’ha fet de manera intencional, i s’estructura de la manera següent: en el cas de les tres influencers de primera generació, s’han seleccionat un total de 60 fotografies i 9 vídeos (20 imatges provinents dels perfils d’Instagram i 3 vídeos publicats als respectius canals de Youtube). En aquest cas, el període cronològic comprèn des de novembre de 2017 fins al mes de maig de 2018. Pel que fa a les influencers que tenen TikTok com a principal canal de comunicació, s’han seleccionat un total de 60 fotografies i 60 vídeos breus (20 imatges provinents dels perfils d’Instagram i 20 vídeos breus, d’entre 3 i 15 segons de durada, extrets dels perfils de TikTok). El període de temps s’ha definit entre gener de 2020 i juny de 2021. Les fotografies s’han escollit de manera intencional, buscant diversitat temàtica pel que fa al contingut i adaptant els criteris a la lògica de cada xarxa social.

2.2. Metodologia d’anàlisi

L’anàlisi de la mostra s’ha abordat a partir de les tècniques de l’anàlisi textual qualitativa proposada per Casetti i Di Chio (1991), entenent que el llenguatge audiovisual, més enllà de consideracions purament lingüístiques, porta implícits elements socials i culturals (Fiske i Hartley, 2004). Per tal d’analitzar el significat profund de

les imatges s’ha aplicat la teoria de la semiòtica de la imatge, que ha permès fer una anàlisi progressiva i acumulativa de les imatges i els significats que contenen. Per dur a terme l’anàlisi de forma sistemàtica s’han elaborat dues fitxes, una per a les imatges fixes i l’altra per als vídeos extrets dels canals de Youtube i de TikTok de les influencers seleccionades. Tant per als vídeos com per a les fotografies, primer s’ha analitzat la dimensió morfològica de les imatges, tenint en compte ítems com l’enquadrament, la il·luminació, les dinàmiques compositives, els personatges i elements principals, i els espais que ocupen. Una vegada classificat el contingut del corpus d’anàlisi en funció de l’àmbit temàtic i morfològic de la imatge, s’ha procedit a analitzar la representació de la sensibilitat postfeminista, per identificarne no únicament la presència, sinó les contradiccions, fissures i negociacions que s’estableixen amb elements com la centralitat i sexualització del cos, la retradicionalització de la figura femenina, la capitalització de la joventut i els valors propis de la cultura neoliberal. S’ha posat especial atenció als productes i marques que apareixen de manera constant als continguts compartits per les influencers, i als discursos de les joves sobre els seus hàbits de consum.

3. Resultats i discussió

3.1. Les influencers com a microcelebritats

Les sis influencers analitzades encaixen amb la definició de microcelebritats (Hearn, 2008; Marwick, 2015), és a dir, noies joves sense experiència laboral prèvia, que provenen de l’anonimat i que, a través de la creació i gestió dels seus perfils a xarxes socials, han aconseguit mobilitzar milers de persones que consumeixen els seus continguts diàriament. Aquests continguts es concreten en imatges i vídeos protagonitzats per elles, en què visibilitzen la seva quotidianitat, i a partir dels quals construeixen la seva imatge pública. Extrapolant la teoria proposada per Mazzoleni i Shulz (1999) en l’àmbit de la comunicació política, en les imatges i els vídeos compartits per les influencers es poden identificar alguns elements que contribueixen a conformar la seva identitat com a microcelebritats i que es discutiran a continuació.

3.1.1. Visibilització de la vida personal i familiar

El fet de mostrar la vida personal i familiar és capital en els continguts compartits per les influencers, i forma part de l’estratègia d’autoconstrucció com a figures públiques. El cas de Dulceida, influencer de primera generació, és especialment paradigmàtic perquè el seu entorn familiar forma part activa de la seva vida laboral: el seu germà, Àlex Domenech, i la seva parella, Alba Paul, també són influencers, i la seva mare exerceix com a representant seva i d’altres joves que es dediquen professionalment a les xarxes socials. Mostrar la família funciona com a recordatori dels orígens humils d’aquestes joves i legitima el procés d’ascensió social que han fet,

Maria Castellví lloveras

atribuït a l’esforç, dedicació i passió per la seva feina. Pel que fa a la nova generació d’influencers, hi ha una continuïtat en la família com un dels pilars de la seva identitat en línia. En el cas de Lola Moreno, la seva germana Sofia també té perfils a Instagram i TikTok, en els quals suma més d’un milió de seguidors, i sovint publiquen contingut amb el seu germà petit, Enzo. La mare de les joves també té perfils actius en aquestes xarxes socials i és habitual que comparteixin vídeos i imatges juntes. El mateix passa amb les altres dues influencers analitzades en aquest estudi, Mónica Moran i Lucía Bellido, que mostren de manera habitual les seves relacions familiars. Així doncs, hi ha una continuïtat entre les influencers de primera generació i les de més recent aparició en el tractament de l’entorn familiar, però en el terreny de les parelles afectives hi ha una diferència significativa. En les noves generacions, la figura de la parella romàntica gairebé s’ha eliminat i, com s’exposarà més endavant, el discurs sobre l’amor romàntic està en ple procés de renegociació i no queda exempt de contradiccions.

3.1.2. Identitat vinculada a productes i marques

Un altre factor clau en el procés de celebrificació és la vinculació a determinats estils de vida per construir la pròpia identitat, que en el cas de les influencers fa referència als productes i marques amb què estableixen una relació comercial. Les joves inclouen de manera constant mencions a productes i marques, principalment de roba, complements, maquillatge i cosmètica, decoració i alimentació, que s’imbriquen en la seva pròpia identitat com a subjectes en línia. Les característiques i els valors associats als productes i marques amb què col·laboren s’assimilen automàticament a la definició d’elles mateixes i, per tant, elaboren la seva imatge a partir del consum. Per ser és imprescindible consumir. Es tracta d’una idea dominant en l’era de la transició entre postfeminisme i feminisme neoliberal i popular, en la qual impera la necessitat d’empoderar les joves principalment com a consumidores (Mukherjee i Banet-Weiser, 2012). El concepte empoderament femení que sovint es troba als continguts compartits per les influencers analitzades es vincula al poder de consumir, cosa que genera un vincle inseparable entre la identitat femenina i el consum (Bae, 2011).

Si es posa l’enfocament en la tipologia de productes i marques amb què les influencers es vinculen, es pot identificar un canvi entre els tres perfils analitzats el 2017 i 2018 i les noves generacions. Les influencers de primera generació sovint es vinculen a productes de gamma mitjana o alta, i a mesura que han anat guanyant notorietat s’han relacionat amb marques de més prestigi. En aquest sentit, els seus hàbits de consum encaixen amb l’estereotip de la pija, que es construeix a partir de marques de roba exclusives i productes de cosmètica i maquillatge de gamma alta.

D’altra banda, els tres perfils d’influencers pertanyents a les noves generacions analitzats en aquest estudi promocionen majoritàriament productes assequibles, com ara les marques de roba Pull&Bear o Bershka, de maquillatge com Kiko o NYX, i altres marques relacionades amb l’estètica urbana i esportiva. En els tres casos, les joves tenen contractes comercials amb marques d’alimentació industrial com Bolly-

cao o Nocilla, i, com es comentarà amb més detall en l’apartat vinculat a la centralitat del cos, presenten elements que les acosta a l’estereotip de la choni

3.1.3. Estil de comunicació: buscant l’autenticitat

Un dels elements centrals en els continguts que comparteixen les sis influencers analitzades és la voluntat de presentar-se com a autèntiques. Es tracta d’un valor molt rellevant en la construcció d’aquestes joves com a microcelebritats i es basa principalment en l’estil de comunicació que duen a terme. En les influencers de primera generació es pot detectar un esforç per mantenir un vincle proper i directe amb els seguidors, especialment a mesura que la seva popularitat augmenta. És habitual trobar vídeos en els quals donen explicacions sobre les marques amb què tenen acords comercials, deixant clar que, més enllà de la contrapartida econòmica que reben, elles seleccionen cadascun dels productes que promocionen perquè hi confien i els agraden. Combinen constantment contingut publicitari amb trets propis d’una comunicació íntima, per generar un efecte de proximitat i d’autenticitat (Jerslev i Mortensen, 2015). En la mostra analitzada és comú trobar publicacions en què les influencers parlen sobre temes íntims que els serveixen de pretext per promocionar algun producte.

Així doncs, l’autenticitat és un valor que aquestes joves construeixen a partir de mostrar, aparentment sense filtres, les seves emocions i la seva vida personal, posant elements en joc com l’ús del temps present, el to confessional, la immediatesa i l’abundància de contingut. Més enllà dels temes que tracten (moda, bellesa, estil de vida —lifestyle—, família o relació de parella), el fil conductor de tot el contingut que comparteixen és sempre la seva subjectivitat. En aquest sentit, les noves generacions d’influencers han donat continuïtat a aquesta obertura emocional fomentant l’aproximació individual a qualsevol tipus de problemàtica. En el cas de Dulceida, Paula Gonu o Laura Escanes, era habitual que al llarg de 2017 i 2018 compartissin vídeos als seus canals de Youtube en els quals se sinceraven amb els seguidors, explicant alguna situació difícil que havien viscut. Actualment, les noves generacions d’influencers van un pas més enllà. En lloc d’explicar que s’han sentit malament, ho mostren directament a càmera. Exemples d’aquestes pràctiques són els vídeos que trobem al perfil de TikTok de Lucía Bellido, en els quals apareix en primer pla plorant (figura 1).

Tot i que mostrar malestar davant de situacions complicades s’ha fet més explícit en les noves generacions d’influencers, la manera d’abordar qualsevol problemàtica continua sent la mateixa. En tots els casos, la solució als problemes d’aquestes joves recau sempre en elles mateixes, fent valer les seves capacitats individuals i deixant fora de camp qualsevol element estructural. En una publicació compartida al perfil d’Instagram de Lucía Bellido (@labelliido, 9 novembre 2020) amb motiu del seu aniversari, la jove posa de manifest aquest argumentari centrat en les capacitats individuals: «Este año ha venido cargado de cambios en mi vida. Empezó con muy mal pie y poco a poco he ido superando todos los baches que

Font: a) i b) Lucía Bellido (@its.bellido), «♥ ♥», TikTok (2 juny 2021), <https://www.tiktok.com/ @its.bellido/video/6969214079479205126?is_from_webapp=1&sender_device=pc&web _id=6963222646653732358>; c) Lucía Bellido (@its.bellido), «Cada día me intento querer más…», TikTok (2 juny 2021), <https://www.tiktok.com/@its.bellido/video/6969231328650808581?is_from _webapp=1&sender_device=pc&web_id=6963222646653732358>.

se me han cruzado por delante. Me siento mejor que el año pasado, siento que he evolucionado mucho como persona, soy más feliz, sonrío más, simplemente he vuelto a ser yo y eso es lo que me enamora de mí». A més, a banda de l’obertura emocional, les noves influencers aconsegueixen transmetre autenticitat i proximitat fent ús d’un estil comunicatiu basat en l’ús d’un llenguatge directe, simple, que inclou incorreccions ortogràfiques i espontaneïtat. Visibilitzen el procés de creació del contingut que comparteixen, demanen constantment l’opinió als seguidors i potencien els errors o fracassos (fails).

3.2. La centralitat del cos femení

Si hi ha un element que es repeteix en els sis perfils de les influencers analitzades en aquest estudi són els seus cossos. Tant les imatges compartides a Instagram com els vídeos penjats a Youtube i a TikTok tenen el cos de les noies com a centre temàtic i compositiu. En els sis casos, es tracta de joves que mostren cossos hegemònics, que encaixen amb els cànons de bellesa establerts. El seu cos esdevé la seva marca personal i principal font de poder, seguint l’associació que fa el feminisme popular entre el fet de mostrar el cos femení i l’empoderament individual de les dones. El cos visible és també el cos mercantilitzable, tot i que no tots els cossos són mercantilitzables de la mateixa manera (Banet-Weiser, 2018: 25), en funció de si s’acosten o s’allunyen dels cànons que estableixen què és un cos desitjable. Per una banda,

Figura 1. Lucía Bellido mostra explícitament el seu malestar en diversos vídeos de TikTok

a) b) c)

els cossos d’aquestes joves representen la seva font de poder, el centre del seu procés de celebrificació. I al mateix temps, l’exposició constant del seu físic a les xarxes socials, plataformes que precisament es caracteritzen per permetre que els usuaris opinin constantment sobre els continguts, provoca que la seva imatge estigui monitorada constantment pels milions de seguidors que acumulen als seus perfils.

Es poden identificar patrons de representació comuns entre les sis influencers en l’àmbit de la morfologia de les imatges, com ara les línies compositives que emfatitzen la centralitat dels cossos de les joves, els tons brillants i saturats de les paletes cromàtiques i els motius visuals que es repeteixen. Però, més enllà d’aquests patrons de representació que generen lligams entre les imatges, es poden identificar diferències a l’hora de presentar els cossos de les influencers que divideixen un cop més les dues generacions. Com s’ha mencionat anteriorment, la contraposició de les influencers de primera generació amb les joves sorgides de TikTok posa en relleu la dicotomia entre els estereotips choni/pija, tot i que amb alguns matisos. Observant les imatges generades i protagonitzades per Lola Moreno, Mónica Moran i Lucía Bellido, ressonen codis de representació de figures femenines de la cultura popular espanyola actual com La Zowi, Bad Gyal o Rosalía. Aquestes figures han legitimat i actualitzat elements propis de la identitat choni, tradicionalment vinculada a classes baixes i molt estigmatitzada, tant en el pla estètic (ungles llargues postisses, extensions de cabell, maquillatge excessiu, accessoris d’or i roba molt ajustada) com en el discursiu, que permeten explicitar el desig sexual, parlar obertament de diners, tenir una actitud segura (Martínez-Jiménez, 2020) i trencar l’estereotip femení que defineix les noies com a subjectes amables i complaents. Així, mentre que les imatges compartides per les influencers de primera generació s’acosten als codis propis de la fotografia de moda, amb una il·luminació suau i uns espais fotogènics, en el cas de les noves generacions d’influencers sovint trobem imatges amb llums massa dures, colors excessivament contrastats i escenaris que resulten quotidians i descuidats (figura 2).

En aquest sentit, és significativa la diferència entre les dues generacions d’influencers a l’hora de representar-se com a objectes i subjectes sexuals. En el cas de Dulceida, Laura Escanes i Paula Gonu, quan comparteixen imatges en què apareixen nues o seminues, ho fan a través de fotografies que mostren el seu cos sencer com a centre compositiu de la imatge. Habitualment es repeteix un mateix patró de les joves mirant a càmera, mantenint una actitud segura i seductora. En aquest tipus d’imatges, les influencers acostumen a cobrir-se alguna part del cos amb una gestualitat similar, de manera que la representació del seu cos no és explícita i té un punt d’ingenuïtat i reserva.

Mentre que als perfils d’Instagram de Lola Moreno, Mónica Moran i Lucía Bellido es poden identificar alguns patrons en comú amb les influencers de primera generació, el canal de continguts (feed ) de TikTok presenta una objectificació molt més agressiva dels cossos de les joves. Per la dinàmica de la mateixa xarxa social, més

Font: a) Lucía Bellido (@labelliido), «Somos instantes», Instagram (9 març 2020), <https://www. instagram.com/p/B9hpVh8JQ9V/>; b) Mónica Moran (@monismurf), «Yo que se bro se feliz», Instagram (16 maig 2020), <https://www.instagram.com/p/CO70ID2Ncg7/>; c) Lola Moreno (@lolalolita), «I hope you miss me. No m gustaba nada la luz pero wueno ��», Instagram (16 maig 2020), <https://www.instagram.com/p/B-z3gk7q8_C/>.

frenètica i immediata, la necessitat de captar l’atenció dels usuaris és més gran, i una de les vies per aconseguir-ho és potenciar aquesta sexualització dels cossos femenins. D’aquesta manera, als perfils de TikTok de les influencers trobem que mostren fotografies de parts del seu cos (figura 3).

Figura 3. Captures de pantalla del perfil de TikTok de Lucía Bellido

Font: a) Lucía Bellido (@labelliido), «No asimilo lo que me gusta este look todavía», TikTok (31 maig 2021), <https://www.tiktok.com/@its.bellido/video/6968521091815902469?is_from _webapp=1&sender_device=pc&web_id=6963222646653732358>; b) Lucía Bellido (@labelliido), «Tal cual», TikTok (17 maig 2021), <https://www.tiktok.com/@its.bellido/video/6963264021298 449670?is_from_webapp=1&sender_device=pc&web_id=6963222646653732358>; c) Lucía Bellido (@labelliido), TikTok (28 abril 2021), <https://www.tiktok.com/@its.bellido/video/695631749632 4476166?is_from_webapp=1&sender_device=pc&web_id=6963222646653732358>; d) Lucía Bellido (@labelliido), «No me sé el baile pero el brum brum lo hago si o si», TikTok (10 juny 2021), <https://www.tiktok.com/@its.bellido/video/6972270635582016774?is_from_webapp=1&sender _device=pc&web_id=6963222646653732358>.

Maria Castellví lloveras

Figura 2. Codis de representació propis de l’estereotip choni en imatges compartides per les noves generacions d’influencers

a)

b)

c) d)

3.3. De l’amor romàntic a la solteria com a forma d’empoderament femení

L’amor i les relacions de parella són un dels temes principals que il·lustren el canvi de paradigma entre les dues generacions d’influencers, i les situa en punts antagònics. Per una banda, Dulceida, Laura Escanes i Paula Gonu, en els continguts compartits entre 2017 i 2018, presenten les seves relacions de parella com un element indestriable de la seva pròpia identitat. Les relacions que exposen a les xarxes socials encaixen totalment amb els cànons tradicionals de l’amor romàntic, seguint la línia de la retradicionalització del subjecte femení que proposa la sensibilitat postfeminista (Gill, 2007). Es tracta de parelles monògames, que comparteixen un projecte de vida estable en comú i que es presenten jeràrquicament com el vincle més important i més especial de la seva esfera íntima. Tot i que en el cas de Dulceida és una relació homosexual, lluny de ser un element disruptiu, es representa recreant els mateixos patrons i rols normatius. Pel que fa a la mostra d’imatges, tant les fotografies com els textos que les acompanyen estan marcats pels estereotips de l’amor romàntic (figura 4), que estableixen la parella com la mitja taronja i la font màxima de felicitat a la qual una noia pot aspirar. En el pla compositiu, hi ha determinades línies i posicions que es repeteixen a mode de patró.

Pel que fa als textos que acompanyen les imatges, hi ha diversos termes que es repeteixen, cosa que contribueix a construir una imatge idealitzada de la relació de parella: paradís, per sempre, felicitat, família, casa o llar. Aquests dos últims conceptes, casa i llar, resulten interessants per les connotacions que tenen en relació amb l’espai domèstic, un àmbit tradicionalment femení. Tant en les publicacions d’Instagram com de Youtube, es fa explícit que les influencers són les que es responsabilitzen de la cura i la decoració a la seva llar, i, lluny de presentar-se com una càrrega, això esdevé la materialització d’un somni. Les cases de Dulceida, Laura Escanes i Paula Gonu són espais luxosos, que representen les idees aspiracionals que tenien aquestes noies i que han aconseguit assolir gràcies a la seva condició de microcelebritats. Dulceida, en el vídeo en què ensenya casa seva, titulat Dulcehome housetour – Dulceida (2017, 13:32, 2.897.779 visualitzacions), ho manifesta així: «Todo lo que yo soñaba ahora está en nuestra casa». D’altra banda, tant Dulceida com Laura Escanes estan casades, i tenen contingut als seus canals de Youtube en els quals expliquen cada moment rellevant vinculat al matrimoni. Un bon exemple és el vídeo de Dulceida titulat Nos casamos (2017, 11:28, 4.331.711 visualitzacions), en què apareixen ella i la seva parella, Alba, explicant el moment de la proposició de matrimoni. Els rols que s’estableixen són típicament tradicionals: es caracteritza Dulceida com una persona emocional, a la qual Alba es refereix com a «princesa», mentre que ella respon a atributs més masculins. Dulceida defineix el moment com un somni acomplert: «Muchos ya habéis visto algún vídeo de la pedida más alucinante del mundo, la mía. […] Me conoce muchísimo porque yo desde pequeña siempre decía “yo quiero que me lo pidan de una manera de película”, y al final, a pesar de que lo vergonzosa que es, lo consiguió. Es que yo creo

Font: a) Dulceida (@dulceida), «Nuestro sitio �� @albapaulfe #Efmoment #byronbay», Instagram (19 gener 2018), <https://www.instagram.com/p/BeITciXHGdc/>; b) Dulceida (@dulceida), «Cada día me enamoro más de ti �� @albapaulfe #rimmelgirlincoachella #coachella», Instagram (14 abril 2018), <https://www.instagram.com/p/Bhj-YuwHsXs/>; c) Laura Escanes (@lauraescanes), «MUERO DE ILUSIÓN ⚠ NOS MUDAMOS d Te has convertido en mi hogar, mi familia...», Instagram (06 febrer 2018), <https://www.instagram.com/p/Be3BKUXHrwj/>; d) Paula Gonu (@paulagonu), «Me encanta que nos juntemos miles de personas en los directos », Instagram (29 novembre 2017), <https://www.instagram.com/p/BcF7eiph8py/>.

que es un momento que solo pasa una vez en la vida y tiene que ser alucinante y muy especial, y que lo recuerdes como me está pasando ahora y quieras volver otra vez a ese momento. Esta mujer ha cumplido mi sueño». Pel que fa a Laura Escanes, al seu canal de Youtube va compartir el vídeo Las alianzas de nuestra boda (2017, 6:02, 1.116.430 visualitzacions), en què explica el procés de confecció de les aliances del seu casament. Es tracta d’un procés artesanal en el qual van participar ella i la seva parella, Risto. En el vídeo destaca el fet que les aliances estan elaborades a partir de joies que pertanyen a les seves famílies, i destaca aquesta herència tradicional com un element molt rellevant per a ella: «Es muy importante para mí poder tener las alianzas de mis padres en nuestras alianzas». Si es contraposa aquesta representació de l’amor romàntic de parella amb el tractament que en fan les noves generacions d’influencers, es pot observar un canvi significatiu. Mentre que amb elements com l’obertura emocional, la centralitat del cos i la sexualització s’ha pogut observar una continuïtat entre les dues generacions d’influencers, en aquest cas es pot detectar un canvi en l’ordre de valors. En els continguts compartits a TikTok i a Instagram per part de Lucía Bellido, Mónica Moran i Lola Moreno no hi ha rastre de l’apologia de l’amor romàntic, sinó al contrari. És habitual que les tres noies estableixin vincles afectius amb altres influencers, però, en tots els casos, són relacions esporàdiques o de curta durada, i sempre són relacions heterosexuals. Són molt poques les fotografies o els vídeos en què apareixen aquestes parelles esporàdiques, i quan ho fan, la representació és més pròpia d’una relació d’amistat que de parella (figura 5).

Aquestes publicacions en què apareixen les influencers amb les seves parelles van acompanyades de peus d’imatge en clau humorística, i fan servir expressions que poden ser ambigües com «partner in crime» o «best mate». Els continguts en

Maria Castellví lloveras

Figura 4. Les influencers de primera generació encarnen l’estereotip de l’amor romàntic

Font: a) Mónica Moran (@monismurf), «Partner in crime 5», Instagram (19 agost 2020), <https://www.instagram.com/p/CEEi9XtiEXc/>; b) Mónica Moran (@monismurf), «SOULMATE feliz cumpleaños a mi compañero de casa, de viaje y de vida te quiero», Instagram (14 abril 2018), <https://www.instagram.com/p/CH-eu2NBPrn/>; c) Mónica Moran (@monismurf), «Partner in crime ♥», Instagram (18 juny 2020), <https://www.instagram.com/p/CBlD0nrCl7c/>.

què les influencers de primera generació mostraven les virtuts de l’amor romàntic ara s’han transformat en imatges i vídeos en els quals es reivindica la solteria com a camí per aconseguir l’empoderament femení. Però és un tipus de reivindicació que deixa fora de camp l’acció col·lectiva i es concentra en el procés individual segons el qual cal aprendre a estar sola, prescindir de la parella i estimar-se a una mateixa com a objectiu principal a assolir. En aquest sentit, destaquen continguts de to humorístic compartits per les tres influencers en què parlen sobre la solteria, les ruptures sentimentals, les exparelles i tècniques per seduir o lligar (figura 6).

Font: a), b) i c) Mónica Moran (@monismurf), «8», TikTok (06 juny 2021), <https://www.tiktok. com/@monismurf/video/6970700766759734533?is_from_webapp=1&sender_device=pc&web_id =6963222646653732358>; d) i e) Lucía Bellido (@labelliido), «F», TikTok (27 maig 2021), <https:// www.tiktok.com/@its.bellido/video/6966746058030419206?is_from_webapp=1&sender_device =pc&web_id=6963222646653732358>

Figura 5. Mónica Moran i Lola Moreno amb les seves parelles en actitud despreocupada, amistosa

Figura 6. Continguts en clau d’humor sobre les exparelles i la solteria

Maria Castellví lloveras

Tot i aquesta unanimitat en el rebuig de les parelles marcades per l’amor romàntic tradicional, resulta interessant observar algunes contradiccions que experimenten les influencers en relació amb la seva vida amorosa. Un bon exemple és un vídeo compartit per Lola Moreno al seu perfil de TikTok (26/05/2021, 183.300 visualitzacions) en què fa una coreografia mentre apareix el text següent: «Le fallé a la generación Z. Estoy enamorada. Me quiero casar. No he dejado la universidad para ser stripper». Tot i que el to del vídeo és còmic, hi ha implícita la noció que l’amor romàntic i totes les convencions socials que comporta han quedat obsoletes per a la generació Z.

4. Conclusions

Després d’analitzar els continguts compartits per les influencers seleccionades, posant especial atenció a la seva representació com a subjectes femenins, es poden identificar tendències que encaixen amb l’actualització i la renegociació dels elements de la sensibilitat postfeminista (Gill, 2007) cap a nous paradigmes. En el cas de Dulceida, Laura Escanes i Paula Gonu, els pilars de la seva identitat femenina inclouen molts dels elements postfeministes, com ara la centralitat del cos, la retradicionalització de la identitat femenina, el fet de fer valer les pròpies capacitats i els discursos emprenedors. Els seus cossos, que en els tres casos segueixen cànons de bellesa normatius, esdevenen la seva marca personal i és el motiu visual que més es repeteix en els continguts que publiquen. En les imatges, els vídeos i els textos que comparteixen trobem els ingredients per assolir la felicitat plena: un cos desitjable, en el qual cal invertir esforços i recursos perquè esdevingui la millor versió possible; una parella romàntica estable i normativa amb qui construir un projecte en comú, que es materialitza en l’espai domèstic, la casa somniada, i una vida laboral apassionant, marcada per l’emprenedoria i l’oci productiu. Establint una comparativa amb el cas de Lola Moreno, Lucía Bellido i Mónica Moran, que formen part de les noves generacions d’influencers femenines, es poden detectar elements disruptius que anuncien el canvi de generació. Un bon exemple és el rebuig cap a l’amor romàntic, que en el cas de les influencers de primera generació constituïa un dels elements més rellevants en la seva construcció identitària. En les noves fornades d’influencers femenines l’amor de parella ja no s’idealitza i no s’assenyala com l’objectiu últim a perseguir, sinó que és l’amor cap a una mateixa, l’autoestima, el que s’ha d’aconseguir. En aquest sentit, aquest imperatiu d’estimar-se a una mateixa s’acompanya d’imatges en què apareixen de manera reiterada els cossos normatius de les joves influencers, que continua sent el motiu principal dels seus perfils a xarxes socials. Així doncs, el fet de substituir l’amor romàntic per l’amor cap a una mateixa, lluny de ser un relat disruptiu, esdevé un discurs que perpetua els cànons hegemònics i promou els valors neoliberalistes.

L’empoderament femení individual, que representa el centre del feminisme popular, ha esdevingut la fita obligatòria a assolir, i els mitjans per aconseguir-ho passen únicament per les pròpies capacitats. Les noves generacions d’influencers, a través dels seus continguts, prescriuen la necessitat d’estimar-se i confiar en una mateixa, i presenten l’empoderament femení com un camí individual. Així, el que és personal deixa de ser polític, i el que abans era una lluita col·lectiva, és a dir, política, ara és quelcom que passa únicament per l’àmbit personal (Banet-Weiser, 2018: 17). Resulta interessant identificar aquest canvi de paradigma com un moment de risc i també d’oportunitat, tal com assenyalen Nancy Fraser, Cinzia Arruzza i Tithi Bhattacharaya (2019). Per una banda, el feminisme i la reivindicació de l’empoderament femení passen un ressorgiment transnacional que ja es qualifica de quarta onada (Zimmerman, 2017; Chamberlain, 2017), i que al mateix temps coexisteix i conflueix amb l’auge del neoliberalisme. En un context de recessió social i econòmica que ha esclatat amb la crisi derivada de la covid-19, els continguts que comparteixen les influencers contenen un missatge clar, únic i repetitiu: estima’t a tu mateixa, i fes-ho tu sola, sense tenir res més en compte. Així, en un moment de crisi que requeriria més que mai fer valer la col·lectivitat, les cures i la reparació conjunta, aquestes joves proposen la individualitat com a antídot a qualsevol dificultat.

5. Finançament

L’autora, Maria Castellví Lloveras, rep finançament del programa d’ajuts per a la contractació de personal investigador novell FI de l’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i de Recerca (AGAUR).

Maria Castellví lloveras

Notes

[1 La reproducció de les imatges extretes dels perfils de les xarxes socials de les sis influencers analitzades té una finalitat estrictament d’anàlisi i comentari crítics en l’àmbit científic. Les persones interessades poden exercir el dret d’accés, rectificació, supressió, oposició i limitació d’aquestes imatges enviant un correu electrònic a Comunicació. Revista de Recerca i Anàlisi (editada per la Societat Catalana de Comunicació, filial de l’Institut d’Estudis Catalans), a l’adreça revistacomunicacio@iec.cat

[2 Charli D’Amelio va ser la persona amb més seguidors al món a TikTok fins al juny de 2022. El mes d’abril de 2020 es va convertir en la primera usuària a assolir la xifra de cinquanta milions de seguidors, i el mes de novembre del mateix any va arribar als cent milions de seguidors.

Bibliografia

Ahmed, S. (2010). The promise of happiness. Durham, NC: Duke University Press.

ArAn-rAmspott, S.; Fedele, M.; tArrAgó, A. (2018). «Youtubers’ social functions and their influence on pre-adolescence». Comunicar, 26 (57), p. 71-79.

ArAünA, N. [et al.] (2019). «Discursos feministes i vídeos de youtuberes: límits i horitzons de la politització jo-cèntrica». Quaderns del CAC, 23, p. 25-34.

BAe, M. S. (2011). «Interrogating girl power: Girlhood, popular media, and postfeminism». Visual Arts Research, 37 (2), p. 28-40.

BAnet-Weiser, S. (2018). Empowered: Popular feminism and popular misogyny. Durham, NC: Duke University Press.

CAsetti, F.; Chio, F. di (1991). Cómo analizar un film. Barcelona: Paidós.

CAshmore, E. (2006). Celebrity culture. Londres: Routledge.

ChAmBerlAin, P. (2017). The feminist fourth wave: Affective temporality. Londres: Palgrave Macmillan.

driessens, O. (2015). «The democratization of celebrity: Mediatization, promotion, and the body». A: mArshAll, D.; redmond, S. (ed.). A companion to celebrity. Nova Jersey: John Wiley & Sons, p. 371-384.

dyer, R. (1986). Heavently bodies: Film stars and society. Londres: MacMillan Press.

Fiske, J.; hArtley, J. (2004). Reading television. 2a ed. Londres: Routledge.

FrAser, N.; ArruzzA, C.; BhAttAChArAyA, T. (2019). Feminism for the 99%: A manifesto. Nova York: Verso Books.

Fromm, J.; reAd, A. (2018). Marketing to gen Z: The rules for reaching this vast and very different generation of influencers. Nova York: AMACON.

gill, R. (2007). «Postfeminism? New feminist visibilities in postfeminist times». Feminist Media Studies, 16 (4), p. 610-630. (2016). «Post-postfeminism? New feminist visibilities in postfeminist times». Feminist Media Studies, 16 (4), p. 610-630.

hArris, A. (2004). Future girl: Young woman in the twenty-first century. Nova York; Londres: Routledge.

heArn, A. (2008). «Meat, mask, burden: Probing the contours of the branded “self”». Journal of Consumer Culture, 8 (2), p. 197-217.

iqBAl, M. (2020). «TikTok revenue and usage statistics (2020)». Business of Apps [en línia] (9 juny). <https://www. businessofapps.com/data/tik-tok-statistics/> [Consulta: 16 juny 2021].

Jerslev, A.; mortensen, M. (2015). «What is the self in the celebrity selfie? Celebrification, phatic communication and performativity». Celebrity Studies, 7 (2), p. 249-263.

kAle, S. (2020). «How coronavirus helped TikTok find its voice». The Guardian [en línia] (26 abril). <https://www. theguardian.com/technology/2020/apr/26/how-coronavirus-helped-tiktok-find-its-voice> [Consulta: 20 juny 2021].

kennedy, M. (2020). «If the rise of the TikTok dance and e-girl aesthetic has taught us anything, it’s that teenage girls rule the internet right now: TikTok celebrity, girls and the coronavirus crisis». European Journal of Cultural Studies, 23 (6), p. 1069-1076.

Del PostFeMiNisMe al FeMiNisMe NeoliBeral i PoPUlar

mArtínez-Jiménez, L. (2020). «Neoliberal postfeminism, or some other, sexier thing: Gender and populism in the Spanish context». European Journal of Cultural Studies, 23 (6), p. 998-1004.

mArWiCk, A. E. (2015). «Instafame: Luxury selfies in the attention economy». Public Culture, 27 (1), p. 137-160.

mAzzoleni, G.; shulz, W. (1999). «Mediatization of politics: A challenge for democracy?». Political Communication, 16 (3), p. 247-261.

mCroBBie, A. (2009). The aftermath of feminism: Gender, culture and social change. Londres: Sage Publications Ltd.

mukherJee, R.; BAnet-Weiser, S. (2012). Commodity activism: Cultural resistance in neoliberal times. Nova York: NYU Press.

rottenBerg, C. (2014). «The rise of neoliberal feminism». Cultural Studies, 28 (3), p. 418-437. (2018). The rise of neoliberal feminism. Nova York: Oxford University Press.

stAssen, M. (2020). «Coronavirus quarantine appears to be driving a global TikTok download boom». Music Business Worldwide [en línia] (24 març). <https://www.musicbusinessworldwide.com/coronavirus-quarantine-appears -to-be-driving-a-global-tiktok-download-boom/> [Consulta: 20 juny 2021].

Willem, C.; ArAünA, N.; tortAJAdA, I. (2019). «Chonis and pijas: Slut-shaming and double standards in online performances among Spanish teens». Sexualities, 22 (4), p. 532-548.

zimmermAn, T. (2017). «#Intersectionality: The fourth wave feminist Twitter community». Critical Studies in Gender, Culture & Social Justice, 38 (1), p. 54-70.

Comunicació: Revista de Recerca i d’Anàlisi [Societat Catalana de Comunicació]

http://revistes.iec.cat/index.php/TC. Vol. 40 (1) (maig 2023), p. 29-72

ISSN (ed. impresa): 2014-0304 / ISSN (ed. electrònica): 2014-0444 / DOI: 10.2436/20.3008.01.226

Data recepció: 02/07/2021

Data acceptació: 25/04/2022

Els fets d’octubre de 2017 a Catalunya, a Instagram. Enquadrament i motius visuals durant el període

The events of October 2017 in Catalonia, on Instagram. Framing and visual motifs during the period

Laura Garriga Sagalés Comunicadora audiovisual. Universitat Pompeu Fabra. laura.garriga.s@gmail.com

l aUra GarriGa saGalés

Els fets d’octubre de 2017 a Catalunya, a Instagram. Enquadrament i motius visuals durant el període

The events of October 2017 in Catalonia, on Instagram. Framing and visual motifs during the period

RESUM:

a quest estudi s’endinsa en la representació que es fa de la relació entre Catalunya i e spanya el mes d’octubre de 2017 a través de la plataforma i nstagram des dels perfils dels principals actors polítics i socials que van tenir incidència durant el període. s ’utilitza l’enquadrament ( framing ) com a eina metodològica i, a través d’aquest, s’analitza quins marcs mentals evoquen les imatges, quins predominen i per quins actors són transmesos. també es fa una anàlisi de motius visuals identificats en algunes de les imatges. Finalment, es reflexiona sobre la naturalesa d’ i nstagram i com aquesta plataforma condiciona la transmissió de missatges polítics. a lgunes conclusions de l’estudi són la infrautilització de la plataforma, la visió parcial dels esdeveniments i la identificació de set marcs mentals, entre els quals predomina el de conflicte/guerra. a quest és majoritàriament transmès pels perfils independentistes, mentre que els perfils unionistes vehiculen el marc de família/amor/ amistat.

PARAULES CLAU:

Instagram, comunicació política, enquadrament, 1-O, octubre de 2017, motius visuals, narratives.

The events of October 2017 in Catalonia, on Instagram. Framing and visual motifs during the period

CEls fets d’octubre de 2017 a Catalunya, a Instagram. Enquadrament i motius visuals durant el període

ABSTRACT:

t his study looks at the representation of the relationship between Catalonia and s pain in o ctober 2017 through the i nstagram platform, from the standpoint of the profiles of the main political and social stakeholders who exerted an impact during this period. Framing is used as a methodological tool to analyze which mental frameworks are evoked by the images, which frameworks predominate, and which stakeholders convey them. a n analysis is also made of the visual motifs identified in some of the images. l astly, we reflect on the nature of i nstagram and on how this platform conditions the transmission of political messages.

t he conclusion is reached that the platform is underused and that it gives a biased view of events. seven mental frameworks are identified, predominated by the conflict/war framework, which is primarily conveyed by the pro-independence profiles, while the unionist profiles convey a family/love/friendship framework.

KEYWORDS:

Instagram, political communication, framing, 1-O, October 2017, visual motifs, narratives.

els Fets D’oC tUBre De 2017 a CatalUNYa , a iNstaGraM

1. Introducció1

A Catalunya vivim immersos des de fa anys en un conflicte polític que, sens dubte, ha deixat una petjada en la societat catalana i espanyola. El treball, doncs, neix de l’interès en la recerca envers la relació de la comunicació política i les xarxes socials, i parteix de l’estudi del mes d’octubre de 2017, període que va suposar un abans i un després en la dialèctica del conflicte. L’anàlisi, però, es focalitza en Instagram, plataforma en què es prioritza el component visual. La plataforma el 2017 a Espanya fou usada per tretze milions d’usuaris, sent la segona xarxa social més usada per darrere de Facebook (Galeano, 2018). Tot i que el perfil dels usuaris d’Instagram és de mitjana força jove, s’ha detectat una creixent incorporació de gent més gran, en especial entre els 55 i els 65 anys (Selva-Ruiz i Caro-Castaño, 2017).

Hi ha escassetat d’estudis sobre la plataforma en relació amb la política i especialment amb la política espanyola (Selva-Ruiz i Caro-Castaño, 2017), i CaseroRipollès (2018) esmenta que la majoria d’estudis sobre Instagram i política espanyola s’han focalitzat en períodes d’eleccions i que un dels reptes de nous estudis hauria de ser aprofundir en la visió crítica de les conseqüències i els reptes que introdueixen les esferes digitals.

Els estudis que s’han fet fins ara sobre el Procés2 tampoc no han tractat a fons la relació d’aquest amb la plataforma Instagram ni han aplicat la teoria de l’enquadrament al terreny visual.

Tot i partir de l’anàlisi visual, el text del peu de fotografia serà un altre punt clau del treball. Autors com Van Leeuwen i Kress (1996) apunten, en aquest sentit, la relació semiòtica de paraula i imatge. A l’estudi, doncs, s’analitza el retrat visual del conflicte dels fets d’octubre de 2017 a Instagram des dels perfils dels principals actors polítics i socials que tingueren incidència en el període i, alhora, s’explora la dialèctica entre imatge i text i la vertebració de motius visuals.

2. Marc teòric

2.1. Els canvis en la comunicació política

La comunicació política ha anat canviant al llarg de les dècades i s’ha anat adaptant a les noves tendències tecnològiques. La ràdio, com a mitjà revelador en la relació entre el polític i ciutadà en termes de proximitat i ubiqüitat, es va veure aclaparada per les noves possibilitats que oferia la televisió pel que fa a la imatge del polític (Delli Carpini, 1993).

Amb l’arribada d’Internet, hi tornà a haver un canvi de paradigma. Les xarxes socials condicionen moltes de les relacions actuals i les noves tecnologies, sens dubte, tenen un rol important en la política. L’escenari polític i mediàtic actual generalitzat arreu del món és caracteritzat per l’espectacularització i la mediatització,

l aUra GarriGa saGalés

i es mou en certes tensions envers fets i opinió, polarització, partidisme i veracitat. Això porta que la gent processi com a veritat fets que estan exposats sota una mirada en concret. Acadèmics parlen que cada vegada més ens dirigim a una societat polaritzada i en què les cambres d’eco (echo chambers) i l’exposició selectiva determinen el consum mediàtic dels individus (Jomini Stroud, 2010). Això s’intensifica amb les xarxes socials, on es produeixen comunitats fragmentades d’usuaris del mateix perfil.

Aquest escenari ha fet proliferar els estudis sobre com les xarxes socials afecten la relació entre la política i el ciutadà i, de retruc, quins efectes tenen en la democràcia, la participació ciutadana i l’opinió pública. L’expansió d’Internet dugué a un retrocés de la salut democràtica de les societats occidentals i a un increment de la desconfiança envers els governs (Masip i Ruiz-Caballero i Suau, 2019), i les xarxes socials no acaben de teixir una nova esfera pública representativa de la societat, ja que no tothom hi té accés i no hi ha una participació real del ciutadà (Papacharissi, 2002). Al nostre territori cal destacar l’estudi de Rodríguez-Andrés i Álvarez-Sabalegui (2018), el qual conclou que els parlaments autonòmics espanyols han incorporat les xarxes socials per tal de fomentar la comunicació amb els seus ciutadans d’una forma més directa, però encara hi ha mancances en l’ús i la majoria de perfils s’usen com a canals unidireccionals d’informació, fet que produeix baixos nivells d’interacció. És rellevant en aquesta línia també el treball d’Adi, Gerodimos i Lilleker (2018) sobre les eleccions presencials de 2014 a Romania, en què es conclou que Instagram reflecteix la naturalesa de les noves tecnologies, les quals presenten una gran càrrega d’emotivitat i de participació col·lectiva, però que, alhora, no són necessàriament una eina d’activisme durador. Els estudis referents a l’ús d’Instagram per part de polítics espanyols arriben a la conclusió que la plataforma està infrautilitzada. A Selva-Ruiz i Caro-Castaño (2017) es constata que els diputats no aprofiten la naturalesa visual del mitjà i que hi ha un excés de presència del polític en l’exercici de les seves funcions, especialment entre els partits de la «vella política». Els nous, per la seva banda, transmeten més la idea del candidat com a «persona normal» publicant imatges de la seva vida personal. Quevedo-Redondo i Portalés-Oliva (2017) apunten que durant les campanyes del 20-D i del 26-J3 també es pot observar a Instagram aquesta celebritat del polític i la presència de contingut emocional per tal d’apel·lar al vot del ciutadà. L’estudi posa en relleu les estratègies de persuasió produïdes pel fenomen fan aplicat a la política (political fandom). Hernández Álvarez (2019) afegeix que els polítics usen Instagram com a eina d’autopromoció de la seva figura amb missatges curts, sovint avorrits, i que causen poca connexió amb el ciutadà.

2.2. Estudis anteriors

L’estudi de l’enquadrament aplicat a la política espanyola és encara un terreny força primerenc comparat amb altres països, com ara els Estats Units. A més, la teoria de l’enquadrament generalment ha estat emprada en l’anàlisi de la paraula,

els Fets D’oC tUBre De 2017 a CatalUNYa , a iNstaGraM mentre que la qüestió visual en aquests termes ha quedat més en un segon pla. Enquadrament i Instagram, per la seva banda, és una relació pràcticament inexplorada. La recerca sobre política catalana o el procés independentista en relació amb Instagram és pràcticament inexistent. Cal destacar, però, el treball de Cartes Barroso (2018), un estudi sobre l’ús d’Instagram durant el referèndum d’independència de l’1 d’octubre de 2017, en què es constata un major ús de la plataforma per part dels partits independentistes i sobretot una major preponderància d’imatges per sobre de vídeos. És especialment rellevant per a aquest estudi també el treball de López-Rabadán i Doménech-Fabregat (2018), en què s’analitza l’espectacularització de la política en el marc del procés independentista a través de l’anàlisi de deu perfils d’Instagram de polítics catalans i espanyols, tot i que no s’usa l’enquadrament com a mètode d’anàlisi. L’estudi conclou que hi ha una intensificació de la personificació del polític, i que els perfils exposen el conflicte i evoquen l’apel·lació emocional positiva. Tanmateix, es diu que hi ha falta d’humanització del polític i que no s’usa Instagram per mobilitzar l’electorat o criticar l’adversari.

L’anàlisi del procés d’independència en l’àmbit comunicatiu s’ha encarat principalment des de la valoració del tractament que en fan els mitjans de comunicació, sobretot premsa, línia de treball en què s’emmarca la tesi de Ricard Gili (2017), una anàlisi exhaustiva dels rols narratius i marcs (frames) adoptats des de la premsa escrita sobre el Procés de 2006 a 2015. Tanmateix, usa com a mètode la categorització de marcs genèrics adoptats per Semetko i Valkenburg (2000), fet que difereix d’aquesta recerca. La tesi conclou que el tractament periodístic que es fa del procés català i la seva legitimació depèn del lloc on es publica el diari i la seva línia editorial. Pel que fa a la línia d’anàlisi periodística, també cal destacar el treball de PontSorribes (2017), enfocat a la cobertura del procés a la premsa internacional. N’hi ha d’altres que apunten la teoria de l’establiment d’agenda (agenda setting) (Guillen i Rodríguez-Diaz, 2017) i demostren que els mitjans de comunicació fan un seguiment sovint sobredimensionat del tema, fet que influeix en l’agenda ciutadana. Tanmateix, autors com Scheufele i Tewksbury (2007) assenyalen que l’anàlisi dels missatges predominants que forces o grups de la societat transmeten per donar forma al discurs de l’opinió pública sobre un tema és més interessant des de la perspectiva de l’enquadrament que des de la d’establiment d’agenda.

Cal tenir en compte que sí que s’ha fet recerca sobre enquadrament i metàfores conceptuals en relació amb Twitter. A la tesi de Moragas-Fernández (2016) es fa un repàs a Twitter de les metàfores conceptuals i els marcs que configuren la narrativa i els discursos dels processos d’independència de Catalunya i Escòcia. Moragas-Fernández i Capdevila Gómez (2017) també parlen sobre la metàfora en el tractament informatiu del procés català en diaris, i en aquesta línia a MoragasFernández, Montagut Calvo i Capdevila Gómez (2018) es posa en relleu, en especial, la metàfora del viatge per explicar el procés català, tot i que les mateixes autores apunten actualment que la metàfora del conflicte l’ha substituït en predominança. Moragas-Fernández (2014), en un estudi previ a la publicació de la

l aUra GarriGa saGalés

seva tesi, conclou que les metàfores més rellevants són les que presenten el Procés com una batalla i com un viatge.

Davant de la constatació de la manca de recerca sobre la relació d’Instagram i la política catalana o el procés d’independència, aquest estudi pot ser rellevant per tal d’aportar noves línies d’investigació a la comunitat acadèmica.

3. Metodologia

3.1. Objectius

Els propòsits de la recerca són els següents:

1. Identificar, en els perfils d’Instagram dels actors polítics i socials més representatius del període d’octubre de 2017, quins marcs mentals relacionats amb la situació entre Catalunya i Espanya estan vehiculats a través de les imatges publicades.

1.1. Avaluar quins marcs són més presents i quins perfils lideren la narració a la plataforma.

1.2. Analitzar com es vehiculen els motius visuals relacionats amb la situació entre Catalunya i Espanya a través dels perfils analitzats.

1.3. Estudiar quina relació s’estableix entre imatge i text en les fotografies dels perfils de la mostra.

2. Entendre les característiques d’Instagram com a mitjà de missatges polítics.

3.2. Definició de la mostra d’anàlisi

Durant el mes d’octubre, en el total de 38 perfils analitzats,4 hi ha 524 publicacions relacionades amb la situació a Catalunya, de les quals s’han descartat les que eren cartells per anunciar actes, les portades de diari i els vídeos. En total, doncs, s’analitzen 404 fotografies (taules 1, 2 i 3). Les publicacions en què n’hi ha més d’una, és a dir, en què s’ha de fer lliscar el dit cap a la dreta per veure totes les fotografies, s’ha optat per comptabilitzar i analitzar només la primera, ja que és la que apareix a primer cop d’ull.

els Fets D’oC tUBre De 2017 a CatalUNYa , a iNstaGraM

Taules 1 i 2. Nombre global de fotografies i nombre de fotografies de la mostra Font: Elaboració pròpia.

l aUra GarriGa saGalés

els Fets D’oC tUBre De 2017 a CatalUNYa , a iNstaGraM

Taula 3. Perfils analitzats Font: Elaboració pròpia.

l aUra GarriGa saGalés

3.3. Mètode emprat

La metodologia emprada en aquesta recerca és l’enquadrament en la seva vessant qualitativa i constructivista, i també s’analitzen dades quantitatives. L’enquadrament (framing) és troncal en la teoria de la comunicació i en la política i ha estat analitzat a bastament per diferents acadèmics des de múltiples perspectives. S’atribueix a Erving Goffman l’encunyació del terme a Frame analysis. An essay on the organization of experience (1974), en què explica el fenomen amb què, a través d’estructures cognitives i patrons mentals, l’individu interpreta la realitat que l’envolta.

Els marcs, així, defineixen problemes i identifiquen causes, conseqüències i els agents que provoquen aquestes problemàtiques. A més, també fan judicis morals i justifiquen actuacions davant els conflictes (Entman, 1993). Per a aquesta recerca serà rellevant el treball de Van Gorp, acadèmic que proposa el concepte paquets o empaquetament de marcs (frame package), el qual és una estructura composta per un marc mental central, fenomen cultural que defineix el marc de manera generalitzada, com ara un valor o un arquetip. També inclou el que el teòric anomena dispositius o eines d’enquadrament (framing devices), elements dins el missatge que són indicadors del marc com ara aspectes de vocabulari—, i, a l’últim, també hi ha els dispositius de raonament (reasoning devices), que teixeixen una ruta de raonament que és evocada pel marc (Gorp i Vercruysse, 2012). Van Gorp (2007) també vincula aquests paquets de marcs mentals a la memòria col·lectiva i a un procés cultural no individual.

Per la seva banda, el lingüista i sociòleg George Lakoff, a Don’t think of an elephant (2004), incideix en la influència que té la teoria de l’enquadrament en l’àmbit de la política i, en especial, en la definició de conceptes i realitats. Expressa que atacar els marcs de l’enemic només fa que reforçar aquests esquemes mentals. Per evitar-ho, cal reformular el marc i aportar una nova visió a la parcel·la de realitat que l’oponent ha definit prèviament.

És interessant també com la teoria dels marcs mentals s’entrellaça amb la narratologia, fet que és especialment rellevant en el terreny de la política. Lakoff (2008) diu que no ens podem entendre a nosaltres mateixos sense reconèixer com ens encabim en narratives culturals.

Un dels dispositius clau que serveix per construir marcs són les metàfores conceptuals. Tot i que la teoria sobre aquestes, de la qual Lakoff és un dels teòrics principals, es pot analitzar de manera independent a la dels marcs mentals, ambdues mantenen un lligam estret. A Metáforas de la vida cotidiana (1986), Lakoff i Johnson n’identifiquen un reguitzell que són part de la nostra quotidianitat.

Al territori espanyol trobem l’estudi de Negro Alousque (2015) sobre les metàfores de la corrupció a Espanya i també sobre les metàfores a vinyetes de mitjans espanyols (2014). També són rellevants els estudis de Cortés de los Ríos (2010) o el de Muñiz, Igartua i Otero (2006), sobre com les portades de The Economist reflecteixen la crisi econòmica i la representació de la immigració a la premsa, respecti-

els Fets D’oC tUBre De 2017 a CatalUNYa , a iNstaGraM vament. Per a l’anàlisi de metàfores en els elements visuals es tindran especialment en compte les consideracions dels articles compresos a The handbook of visual analysis (2000), editat per Van Leeuwen i Jewitt.

3.4. Fases de l’anàlisi

A Dekavalla (2018) es diu que alguns estudiosos consideren els elements visuals com a estratègies pròpies de la teoria de l’enquadrament, com ara Entman, Gamson i Modigliani, mentre que d’altres consideren aquest fenomen més propi de l’anàlisi textual. Dekavalla expressa que els marcs mentals en l’esfera visual poden passar desapercebuts. En aquest treball, doncs, l’anàlisi de contingut es farà bàsicament en imatge, tot i que també es faran certs apunts en la qüestió textual per posar en diàleg els dos llenguatges. Cal tenir en compte que els missatges i les definicions d’un text visual no són sempre evidents i que cal valorar la possible influència entre text i imatge i quins són els límits dels dos llenguatges (Refaie, 2003). No s’han analitzat altres elements propis d’Instagram com les reaccions, «m’agrades» (likes), etiquetes (hashtags) o emoticones.

3.4.1. Identificació de marcs

L’anàlisi de la identificació dels marcs mentals s’ha fet des d’una lògica deductiva/ inductiva, ja que, primerament, s’ha partit de marcs de recerques anteriors, en concret dels marcs específics de la tesi de la doctora Moragas-Fernández (2014) i, posteriorment, a través d’una aproximació a la naturalesa de les imatges, s’han establert altres categories específiques per a aquesta recerca (taula 4).

Tal com apunten Gamson i Modigliani (1989), l’anàlisi inductiva de l’enquadrament es fa a través dels paquets de marc interpretatius (interpretative frame packages), i aquesta interpretació força l’investigador a ser conscient que els seus propis esquemes mentals poden interferir en la identificació dels marcs. Per a això, cal la justificació i l’aportació d’evidències per tal que el lector pugui acceptar la validesa dels resultats (Gorp, 2007).

l aUra GarriGa saGalés

Marc

Definició del problema

Viatge/camí S’avança cap a un objectiu comú, que és assolir la independència.

Família/amor/ amistat Som tot un poble, i la unió ens fa forts per avançar. // La independència ens farà dividir i trencar famílies.

Conflicte/guerra La pàtria està amenaçada, de manera que s’ha de defensar de l’enemic.

Causa  Conseqüències

La legitimació democràtica i el full de ruta.

Hi ha consciència de poble únic, que va a l’una. // Els independentistes i el seu projecte trencador.

L’Estat espanyol i els seus atacs a Catalunya. // Les forces independentistes i el seu projecte trencador.

La polarització entre blocs/(joc).

S’ha de seguir el full de ruta.

El poble vol constituir-se en llibertat en un país nou. // Fractura social.

Ens ataquen i ens veiem amenaçats per la força de l’Estat. // Ens volen separar de la resta d’Espanya i renunciar a una nacionalitat.

Hi ha una competició i només pot haver-hi un guanyador (joc).

Diàleg/mediació Hi ha conflicte polític i es necessita diàleg o mediació per resoldre el conflicte.

Democràcia No hi ha una autèntica democràcia i hi ha presos polítics. // La democràcia espanyola és posada en qüestió.

La polarització entre blocs.

L’Estat espanyol, l’herència del franquisme, la no regeneració del país. // Els independentistes fan perillar les llibertats aconseguides durant la Transició.

No hi ha entesa possible entre blocs perquè cap no vol cedir.

No hi ha llibertat d’expressió i, per tant, no hi ha una democràcia plena. // S’ataca la Constitució i la democràcia espanyola.

Grup/líder El poble és qui impulsa el projecte. // El líder és qui guia la mobilització.

Legalitat La llei està per sobre de tot i no permet la proposta independentista.

La situació del país. La població és mobilitzada i es mobilitza.

Els independentistes que no compleixen amb la Constitució.

Taula 4. Descripció de marcs i contramarcs (contraframes)

Font: Elaboració pròpia.

La Constitució i l’ordre democràtic es veuen amenaçats.

els Fets D’oC tUBre De 2017 a CatalUNYa , a iNstaGraM

Solucions i accions Conceptes i metàfores Motiu visual

Es van assolint diversos objectius del full de ruta. L’horitzó és la independència.

Cal avançar junts cap a la independència. // Cal evitar junts que ens separin.

Cal lluitar per una república catalana i defensar les institucions pròpies i la voluntat del poble. // Cal lluitar per defensar la unitat de l’Estat.

Cal batre el contrincant (joc).

El camí, l’horitzó, la ruta, el temps, els passos.

Un camí, l’estelada, actes polítics simbòlics.

El poble com a unitat, la família s’uneix / se separa.

Persones abraçant-se, fent-se petons, rient.

La discussió és una guerra, defensa/atac/lluita, Catalunya com a víctima, Espanya com a víctima, independentistes com a colpistes, Estat espanyol és opressor, amenaça, llenguatge militar, llibertat, guanyadors/ perdedors (joc).

Banderes, tractors, bombers, persones agafades de les mans.

Violència física, intervenció policial.

La situació fa necessària una intervenció i diàleg i trobar solucions pacífiques.

Referèndum i alliberament dels presos. // Complir la Constitució, un símbol de la Transició democràtica.

Trencar el gel, parlar, restablir comunicació, pau.

Dret a decidir, llibertat, pres polític.

La llei per sobre de tot, Transició.

Bandera blanca, cartells, mans alçades, colom de la pau, clavell.

Les urnes, els Jordis.

Mobilitzar-se per canviar l’statu quo o mantenir-lo.

El poble amb legitimitat, el líder salvador de la pàtria.

Manifestacions al carrer, el líder com a celebritat, ciutadans amb pancartes.

Cal defensar la Constitució i erigir-la com la garantidora de l’ordre.

La llei garant de l’ordre democràtic.

Posada en escena institucional, càrrecs i forces de l’Estat.

l aUra GarriGa saGalés

3.4.2. Anàlisi visual

L’anàlisi visual de contingut es tracta d’un mètode sistemàtic, en què s’avalua com grups d’imatges, no materials individuals —tot i que ocasionalment es poden isolar—, representen persones, esdeveniments o situacions, entre altres. Això permet la quantificació, i així es poden fer comparacions entre categories (Bell, 2000).

L’anàlisi de contingut no demostra com l’audiència entén o valora allò que veu o sent, sinó que exposa a quins elements es dona prioritat i quina és la relació entre imatges (Bell, 2000). En aquesta línia, Entman (1993) apunta que és important tenir en compte quins són els elements i marcs més influents. Aquesta recerca, a part d’haver-hi apartats de quantificació, també es basarà en l’anàlisi qualitativa, a través de la qual es podrà fer una reflexió més completa i menys encasellada de la naturalesa de les imatges.

Un cop feta la separació d’imatges segons el marc que transmeten, s’ha fet una descripció dels tipus d’imatges que predominen a cada un dels marcs seguint l’esquema desenvolupat per López-Rabadán i Doménech-Fabregat (2018), el qual parteix de les cinc preguntes tradicionals del periodisme: què, qui, quan, on i com. Tanmateix, les dades resultants no són prou rellevants per a aquest tipus de recerca, ja que es tracta de categories massa generals i no permeten descriure els motius visuals de les imatges. S’ha optat, doncs, per fer una segona anàlisi per evidenciar com es transmeten més concretament al terreny visual els marcs mentals. S’han elaborat, a partir del patró proposat per Van Leeuwen i Kress a Reading images (1996), unes taules d’anàlisi de 113 imatges que s’han considerat rellevants visualment per la seva simbologia o riquesa visual en termes d’intencionalitat discursiva.

4. L’anàlisi

La primera valoració versa sobre qui té més nombre de publicacions a la xarxa durant el període i, consegüentment, estableix una clara intencionalitat per tal de liderar la valoració dels episodis. Les entitats socials Assemblea Nacional Catalana (ANC) i Òmnium, i la campanya «Crida per la democràcia» tingueren gran presència pública en aquell moment, i també ocupen les primeres posicions pel que fa a nombre de publicacions: 44, 22 i 27, respectivament. Pel que fa a Parlem/Hablemos, publicaren moltes imatges cada dia (29) fins al dia 16 de novembre, quan els Jordis5 entraren a presó, que deixaren de tenir presència a la plataforma. Nuet, per la seva banda, és el polític amb més presència (25), seguit de Puigdemont (22). Del bloc unionista la persona que invertí més publicacions en la situació catalana fou Albert Rivera (18), seguit d’Albiol (16), i més endarrere trobem la cap de l’oposició, Inés Arrimadas (10). Pedro Sánchez també va fer més ús de la xarxa per parlar de Catalunya que Iceta, que no va publicar cap imatge durant aquell mes. El fet que líders o partits no emmarcats en la política catalana posin més el focus en Catalu-

els Fets D’oC tUBre De 2017 a CatalUNYa , a iNstaGraM nya que polítics o formacions elegides al Parlament de Catalunya és una qüestió important per a la discussió del treball. Cal destacar, doncs, la manca de publicacions de la formació de Junts pel Sí, partit majoritari al Parlament durant el període, i de Catalunya Sí que es Pot, o de publicacions en relació amb els esdeveniments d’octubre al compte de la Generalitat de Catalunya i la Moncloa (figura 1).

Pel que fa al nombre de fotografies que es varen publicar cada dia, hi ha certa correspondència amb els episodis que estaven succeint aquells dies i la seva importància. El dia 1 d’octubre, jornada del referèndum, és quan se’n publicaren més. També hi hagué més trànsit d’imatges el dia 3, el 8, el 17, el 21, el 27 i els dies posteriors a aquesta (figures 2 i 3).

Tanmateix, és cert també que Instagram no té la mateixa naturalesa de Twitter quant a immediatesa de reacció, i algunes fotografies es publiquen el dia següent al qual fan referència.

DIA 19

DIA 1

Referèndum

DIA 3

DIA 4 Discurs de Puigdemont

Aturada del país

DIA 3

Discurs del rei

Figura

DIA 6 Trapero i els Jordis a l’Audiència

DIA 5

Banc Sabadell anuncia que marxa

DIA 10 Proclamació/ suspensió de la independència

DIA 8

Manifestació contra la independència

Font: Elaboració pròpia.

DIA 16

Els Jordis entren a presó

DIA 12 Dia de la Hispanitat

Puigdemont diu a Rajoy que no va proclamar la independència

DIA 17

Manifestació d’espelmes pels Jordis

DIA 26 Compareixença Puigdemont. Es descarten eleccions

DIA 21

Anunci de l’aplicació imminent del 155

DIA 28 155 i suspensió del Govern

DIA 27

Proclamació de la independència

DIA 31

Roda de premsa des de Brussel·les

DIA 29

Exili a Brussel·les

Figura 1. Nombre de fotografies publicades pels actors de la mostra durant el període Font: Elaboració pròpia.

2. Fris cronològic d’esdeveniments del període

4.1. Categorització de marcs

Pel que fa als marcs, seguint el model de la recerca de Van Gorp (2005 i 2007) i Van Gorp i Vercruysse (2012) s’han utilitzat taules per descriure’ls.

Els marcs que s’han extret de la tesi de Moragas-Fernández (2014) són els següents: conflicte/guerra, viatge/camí, família/amor/amistat.

El marc de conflicte/guerra s’ha centrat en la qüestió de la política de xoc de trens, d’atac directe i de defensa fervorosa dels propis postulats, en línia amb la confrontació que es va fer evident durant el mes d’octubre (figura 4). Es vehicula a través de la metàfora que la discussió és una guerra, i encara que no hi hagi una baralla física, sí que s’adopta una batalla verbal. Això s’evidencia amb l’ús de termes bèl·lics sobre una estructura metafòrica, amb conceptes com els de l’enemic, la defensa, l’atac, el cop d’estat, l’opressió o la víctima. Aquest marc, però, no es vincula explícitament a la violència. De fet, a la plataforma la confrontació es tradueix en un terreny força simbòlic, retòric i de cartellisme. És a dir, pràcticament no trobem imatges en què es faci referència explícita a una violència física o vandalisme al carrer. Se’n poden trobar al compte de Nuet (figura 5), una al de Podemos i en un vídeo de Junqueras en què es reflecteix la violència policial de l’1-O. Pel que fa al bloc unionista, podem trobar un vídeo d’Albiol en què surten independentistes xiulant-lo en sortir d’un acte, i també un altre en què es xiula els policies de Pineda de Mar. Rivera, per la seva banda, publica una foto en què apareix una pintada que l’amenaça de mort, i Ciutadans, un vídeo en què gent del carrer els increpa.

Figura 3. Nombre de fotografies publicades per dia durant el període

els Fets D’oC tUBre De 2017 a CatalUNYa , a iNstaGraM

Bell (2000) parla de les imatges de violència com a categoria que pot generar diverses interpretacions. En el marc d’aquesta recerca es considera conflicte allò que imposa una confrontació més que una reivindicació o un atac directe a les posicions del contrari. Violència es considera allò que agredeix físicament o verbalment la moralitat o integritat de l’oponent.

Subcategoria d’aquest marc de conflicte/guerra és el que hem anomenat «vetlla» (figura 6), que està relacionat amb la pèrdua i s’associa també amb «els caiguts» en un conflicte. La idea de joc o competició (figura 7) també s’ha valorat com a subcategoria, ja que, en el cas dels fets d’octubre, la competició era un conflicte de blocs.

Font: CUP Nacional (@cupnacional), «Serà un dia que durarà anys», Instagram (1 octubre 2017), <https://www.instagram. com/p/BZrz5wJh1te/>.

Font: Joan Josep Nuet (@jjnuet), «#1O #Democràcia #rajoydimisión», Instagram (1 octubre 2017), <https://www.instagram. com/p/BZs03YGljg7/>.

Font: Assemblea Nacional Catalana (@assembleacat), «Aquest dissabte, tothom a Barcelona en defensa dels drets i les llibertats!», Instagram (19 octubre 2017), <https://www. instagram.com/p/BabZqtKFo7L/>.

Font: Carles Puigdemont (@carlespuigdemont), «#RepúblicaCatalana», Instagram (11 octubre 2017), <https://www.instagram. com/p/BaG2snFB4sv/>.

Figura 4. Marc de conflicte/guerra

Figura 7. El joc, subcategoria del marc de conflicte/guerra

Figura 6. La vetlla, subcategoria del marc de conflicte/guerra

Figura 5. La violència, que es podria trobar, tot i que no sempre, al marc de conflicte/guerra

El marc de viatge/camí fa referència a la concepció del procés cap a la independència com un camí, amb diversos estadis i passos a seguir que s’articulen a través d’un full de ruta. Les metàfores conceptuals que s’hi vehiculen són les del camí, ruta, obstacles, temps. S’han identificat en aquest marc imatges que representen punts del full ruta, com ara, la mateixa declaració d’independència (figures 8 i 9).

Font: Súmate (@asociacionsumate), «Hoy es el gran día de la democracia. Disfrutadlo!», Instagram (1 octubre 2017), <https://www. instagram.com/p/BZsjjngBd_4/>.

Font: Oriol Junqueras (@junqueras), «Avui els més convençuts hauran d’acompanyar especialment a aquells que tenen dubtes i inquietuds. Amb serenitat, humilitat i respecte», Instagram (28 octubre 2017), <https://www. instagram.com/p/BazF_WHBZSl/>.

El marc de família/amor/amistat és aquell que fa referència a vincles propis de les relacions d’amistat, amoroses o familiars, i és per això que els conceptes d’unió, d’amor, de complicitat o de compassió hi estan emmarcats (figures 10 i 11).

Font: Ciutadans (@ciutadanscs), «Quiero que los catalanes volvamos a darnos la mano y caminemos juntos por un futuro mejor», Instagram (29 octubre 2017), <https://www. instagram.com/p/Ba1LiTflQnk/>.

Font: Esquerra Republicana de Catalunya (@esquerrarepublicana), «Ens hem guanyat el dret a constituir una nova República independent, democràtica, social i de dret», Instagram (2 octubre 2017), <https://www. instagram.com/p/BZvvY2-l7uE/?igshid=YmMy MTA2M2Y%3D>.

Després de la fase deductiva de l’anàlisi, s’han identificat de manera inductiva altres marcs que han servit per tornar a fer una segona aproximació deductiva a la mostra. S’han introduït els de diàleg/mediació, democràcia, mobilització grup / líder

l aUra GarriGa saGalés

Figura 8. Marc de viatge/camí

Figura 9. Marc de viatge/camí

Figura 10. Marc de família/amor/amistat

Figura 11. Marc de família/amor/amistat

els Fets D’oC tUBre De 2017 a CatalUNYa , a iNstaGraM i legalitat. El marc de diàleg/mediació, contramarc del de conflicte/guerra, és resultat de l’evidència que hi hagué, durant el període, molts intents per part de diversos actors de trobar una solució dialogada al conflicte o de buscar una intervenció externa (figures 12 i 13). Les metàfores que es vehiculen són les que fan èmfasi en el canal de comunicació i alhora fan referència a objectes com el telèfon o símbols propis del pacifisme com el colom de la pau, la bandera blanca o el clavell.

Font: Hablemos/Parlem (@hablemos _parlem), «Nos vemos mañana», Instagram (6 octubre 2017), <https:// www.instagram.com/p/BZ6wp-BnXE6/>

El marc de democràcia s’ha optat per separar-lo del de conflicte, tot i que estan relacionats perquè la defensa de la democràcia en aquest cas inclou la denúncia del retrocés de llibertats. Tanmateix, el marc de democràcia s’ha proposat de manera diferenciada per emmarcar aquella narrativa que es vincula amb les demandes d’alliberament dels presos i de la regeneració democràtica, les quals estan més arrelades a la història de reivindicacions de Catalunya davant els greuges de l’Estat. Com a subcategoria del marc de democràcia s’ha considerat incloure la del pres polític. En aquest marc també s’han inclòs les imatges que fan explícitament referència a una acció pròpia de la democràcia com és votar. Cal destacar, però, que aquest marc també és compartit per les posicions de l’unionisme, de manera que, en aquest cas, el marc de democràcia encaixa amb les reivindicacions de la consecució de drets i llibertats arran de l’època de la Transició, els quals es recullen a la Constitució, el marc garant de la democràcia espanyola. Les metàfores conceptuals que s’usen en aquest marc es vinculen al dret a decidir, al pres polític, a la llibertat, i també es relacionen amb la Transició i la Constitució (figures 14, 15 i 16).

Figura 12. Marc de diàleg/mediació

Figura 13. Marc de diàleg/mediació

Font: Assemblea Nacional Catalana (@assembleacat), «Foto de fa uns dies, a Arenys de Mar», Instagram (12 octubre 2017), <https://www.instagram.com/p/ BaKOZ2AlVdj/>.

Font: Joan Josep Nuet (@jjnuet), Instagram (8 octubre 2017), <https://www.instagram. com/p/BZ-i2GAlftI/>.

Font: Partido Popular (@partidopopular), «El president Tarradellas fue un ejemplo de responsabilidad y búsqueda de la unidad y el consenso», Instagram (23 octubre 2017), <https://www.instagram.com/p/Balf5l7h25E/>.

Font: Joan Josep Nuet (@jjnuet), «#LlibertatJordis #NoTenimPor», Instagram (16 octubre 2017), <https://www.instagram.com/p/BaUsY2IFIaI/>

El marc incorporat de mobilització respon a les imatges que vehiculen la idea que el moviment és impulsat per un grup o contràriament per una sola figura, conegut això últim com el fenomen de la celebritització de la política. D’aquesta manera, sobretot entre els líders unionistes, es poden trobar moltes imatges en què el líder de la formació és qui lidera el col·lectiu que es manifesta, mentre que el moviment independentista es teixeix en imatges que apel·len a la força del poble i a la mobilització popular (figures 17 i 18). En el cas del marc de mobilització, doncs, els elements conceptuals que s’articulen són els de moviment, d’unió, de gent o de líder.

Figura 14. Marc de democràcia

Figura 15. Marc de democràcia

Figura 16. Marc de democràcia

Font: Assemblea Nacional Catalana (@assembleacat), «#LlibertatJordis! crida la gent», Instagram (17 octubre 2017), <https:// www.instagram.com/p/BaXAZHkl0ew/>.

Font: Inés Arrimadas (@inesarrimadas), «Emocionada con tanto cariño», Instagram (29 octubre 2017), <https://www.instagram. com/p/Ba1nC1FldW7/?igshid=YmMyMTA2 M2Y%3D>.

El marc de legalitat és important per emmarcar la narrativa de l’Estat, que usa la llei per defensar les seves actuacions: «la llei és la llei», quelcom objectiu que no es pot qüestionar. La llei com a ens superior és la metàfora principal en aquest marc, i la llei es personifica de manera que la llei «diu», «protegeix» o «és» (figures 19 i 20).

Font: Partido Popular (@partidopopular), «Activamos el artículo 155 para rescatar a Cataluña», Instagram (27 octubre 2017), <https://www.instagram.com/p/Bavyyq _BlGd/?igshid=YmMyMTA2M2Y%3D>.

Font: Partido Socialista Obrero Español (@psoe), «Ha llegado la hora de que abordemos la reforma constitucional en nuestro país, y así lo hemos acordado con el presidente del Gobierno», Instagram (11 octubre 2017), <https://www.instagram. com/p/BaHdhXDF9Gq/>.

S’ha introduït també una categoria d’imatges que es denomina mítings / presència pública, que no evoquen un marc mental en concret i per això no s’han inclòs dins la categorització de marcs. Són imatges en què el líder apareix dirigint-se a una audiència, mitjà de comunicació o és acompanyat de membres del seu grup polític (figures 21 i 22).

Figura 17. Marc de mobilització

Figura 18. Marc de mobilització

Figura 19. Marc de legalitat

Figura 20. Marc de legalitat

l aUra GarriGa saGalés

Font: Ciutadans (@ciutadanscs), «Gran expectación mediática hoy en el Parlament. Ahora, en directo hablando para BBC», Instagram (10 octubre 2017), <https://www. instagram.com/p/BaEPRu1FXwA/>.

Font: CUP Nacional (@cupnacional), «Moments abans d’engegar la trobada internacionalista de diumenge», Instagram (31 octubre 2017), <https://www.instagram. com/p/Ba56lXgBGFU/>.

És rellevant el comentari del funcionament dels marcs mentals pel que fa a la qüestió narrativa. I és que sovint el mateix marc és usat tant per l’independentisme com per l’unionisme, però canvien els rols dels actors implicats. Un exemple clar és el marc de conflicte. Lakoff (2008: 36) exposa, per exemple, com la metàfora de la guerra és útil per defensar la nació o rescatar-la, i qui qüestioni la metàfora està considerat com a antipatriòtic. Aquesta conclusió posa en relleu la voluntat dels dos blocs de voler vincular la seva opinió amb la narrativa de la defensa o del rescat i atorgar-se un rol o un altre.

Aquesta vinculació també passa en els altres marcs. En el marc de democràcia, tots dos blocs senten que la seva legítima democràcia està sent amenaçada. En el de família/amistat/amor, cada bloc reivindica la seva pròpia unitat en termes familiars i amistosos i defensa els vincles que els uneixen. Per als independentistes, però, aquesta unió familiar és per encarar el projecte d’un nou país, mentre que per als unionistes la narrativa d’aquest marc és que els independentistes volen trencar els vincles familiars que uneixen els ciutadans, i que el projecte de mantenir la unió del país és també la defensa de l’estimació dels uns amb els altres i de la família, que és el vincle entre Catalunya i Espanya.

4.1.1. Resultats de la categorització

Els resultats atorguen el domini al marc de conflicte/guerra (22 %), seguit del de democràcia (20 %). La mobilització apareix en tercera posició (17 %), i aquí es podria afegir un petit percentatge més que faria referència als cartells que anunciaven les convocatòries de manifestacions, els quals han estat eliminats de la mostra. De fet, el tema de la mobilització és inherent tant al text com a la imatge al llarg del mes, tot i que a vegades no és el marc principal. El marc de família/amor/amistat va a continuació amb un 15 %, i el de diàleg/mediació el segueix amb un 14 %. Aquest percentatge, però, és degut a l’immens volum de fotografies (29) que un mateix

Figura 21. Mítings / presència pública

Figura 22. Mítings / presència pública

els Fets D’oC tUBre De 2017 a CatalUNYa , a iNstaGraM perfil (el de Parlem/Hablemos) va publicar en aquesta línia. El de viatge/camí (9 %) i el de legalitat (3 %) van a la cua. Aquest baix percentatge de l’últim marc es podria explicar per la dificultat de transmetre visualment el concepte de legalitat (figura 23).

Legalitat 3 %

Diàleg/mediació 14 %

Viatge/camí 9 %

Conflicte/guerra 22 %

Família/amor/amistat 15 %

Mobilització 17 %

Font: Elaboració pròpia.

Democràcia 20 %

Pel que fa als marcs de democràcia, conflicte i mobilització, aquests són els percentatges entre subcategories (figures 24, 25 i 26):

Democràcia 45 %

Pres polític 55 %

Font:

Figura 23. Marcs i percentatges

Figura 24. Subcategories del marc de democràcia

Elaboració pròpia.

Mobilització líder 44 %

Mobilització

És important esmentar que en aquests gràfics s’han comptabilitzat totes les imatges segons què transmetien visualment. Tanmateix, també s’ha fet una separació de les fotografies que presentaven diferències entre text i imatge quant a quin marc evoquen en primer lloc per extreure reflexions rellevants per a l’anàlisi

(figures 27 i 28).

l aUra GarriGa saGalés

Figura 25. Subcategories del marc de conflicte/guerra Font: Elaboració pròpia.

%

Figura 26. Subcategories del marc de mobilització Font: Elaboració pròpia.

popular 56 %

Conflicte/guerra 5 %

Família/amor/amistat 9 %

Mobilització 16 %

Viatge/camí 1 %

Legalitat 0 %

Diàleg/mediació 0 %

Democràcia 25 %

Democràcia 7 %

Diàleg/mediació 10 %

Mobilització 1 %

Mítings / presència pública 44 %

Viatge/camí 11 %

Família/amor/amistat 14 %

Legalitat 18 %

Mítings / presència pública 0 %

Conflicte/guerra 39 %

Figura 27. Marcs visuals en què predomina la discordança amb el text

Font: Elaboració pròpia.

Figura 28. Marcs textuals en què predomina la discordança amb la imatge

Font: Elaboració pròpia.

l aUra GarriGa saGalés

Els resultats demostren que les imatges de mítings / presència pública són les que divergeixen més en la interpretació del missatge, que depèn de la lectura del peu de fotografia, la qual cosa es podria explicar pel fet que les imatges del polític davant una audiència sovint s’han de reforçar pel text per descriure què es vol dir. El peu de fotografia de les que evoquen el concepte de democràcia també sembla anar en una altra línia.

En les imatges de les figures 29 i 30 es pot observar una clara intencionalitat en el text (en aquest cas s’apel·la al conflicte i a la legalitat) i, en canvi, no es trasllada a la imatge.

Font: Ciudadanos (@ciudadanos), «¿La solución para Cataluña? Que el Gobierno aplique el 155 para convocar elecciones autonómicas», Instagram (2 octubre 2017), <https://www.instagram. com/p/BZwu_sUBD4v/?igshid=YmMyMTA2M2Y%3D>.

Font: Partido Socialista Obrero Espa ñ ol ( @psoe ), « Los que tenemos principios y valores firmes somos los que podemos encabezar el diálogo », Instagram (7 octubre 2017), <https://www. instagram.com/p/BZ9DwjQFhqq/ >.

Figura 30. Imatge de presència pública i text de diàleg

Figura 29. Imatge de presència pública i text de conflicte

els Fets D’oC tUBre De 2017 a CatalUNYa , a iNstaGraM

Pel que fa a l’anàlisi inversa, moltes imatges en si mateixes no transmeten conflicte, però a través del text sí que es dona aquesta sensació. En segon terme, s’apel·la a la legalitat.

Per exemplificar aquestes reflexions són il·lustratives les imatges del referèndum del dia 1 d’octubre, en què la imatge en si mateixa transmet un missatge de festa de la democràcia i al text es trasllada explícitament que ha estat una jornada de violència i repressió, fet que apel·la al conflicte i denuncia la violència exercida per les forces de l’Estat (figures 31 i 32).

Font: Jordi Cuixart ( @jcuixart ), «La societat civil unida pels drets civils i polítics que avui l’Estat ha violat per la força », Instagram (1 octubre 2017), <https://www.instagram.com/p/BZtWc-fh _SY/?igshid=YmMyMTA2M2Y%3D >.

Font: Crida per la Democràcia (@cridademocracia), «Tot i les dificultats, hi ha molts col·legis del país on la gent està podent votar la seva opció. No ens faran callar», Instagram (1 octubre 2017).

Figura 31. Imatges de democràcia i text de conflicte

Figura 32. Imatges de democràcia i text de conflicte

l aUra GarriGa saGalés

És oportú prestar atenció sobretot a una imatge publicada per Nuet en el seu perfil d’Instagram, que il·lustra especialment aquesta qüestió de la dialèctica entre imatge i text (figura 33). Aquesta imatge ha estat identificada dins el marc de família/amor/amistat, mentre que els comentaris apunten cap a una altra banda, tot i que, si es coneix la trajectòria de Nuet, es pot intuir que ell opina de manera similar. Tanmateix, si només s’analitza la imatge, i en cas que no hi hagués comentaris, es podria entendre un missatge diferent.

Un cop recollides les dades s’ha cregut oportú fer una relació entre els marcs mentals i quins són els actors que els articulen. Els gràfics següents evidencien que el marc de diàleg/mediació va ser pràcticament monopolitzat pel compte de Parlem/ Hablemos, seguit, però a distància, del de Podemos i Pedro Sánchez (figura 34). El de conflicte/guerra, per la seva banda, va ser encapçalat per Nuet, que publicà moltes imatges de la violència policial, seguit dels comptes d’ANC, «Crida per la democràcia», Podemos i, en general, els perfils independentistes, els quals, a través de la protesta ciutadana, evoquen la confrontació (figura 35). La mobilització protagonitzada pel líder és transmesa, en primer lloc, per Rivera, seguit d’Albiol, Arrimadas, Cuixart i, en general, els partits unionistes (figura 36). D’altra banda, la mobilització popular és fortament present en els perfils independentistes (figura 37). El marc del viatge/camí és principalment evocat per l’ANC (figura 38) i el de democràcia és força repartit, però sobretot l’encapçalen ANC, Òmnium i «Crida per la democràcia» (figura 39). El marc de legalitat és evocat, en primer lloc, per Rajoy, seguit del Partit Popular (PP) i de la Guàrdia Civil (figura 40). El marc de família/ amor/amistat és també molt repartit, però majoritàriament és transmès des de l’unionisme, amb Albiol al capdavant (figura 41). Pel que fa a les imatges de mítings o aspectes relacionats amb la comunicació dels partits, el PDeCat i Ciutadans són els que utilitzen més aquestes imatges (figura 42).

Figura 33. Imatge de família i text discordant

Font: Joan Josep Nuet ( @jjnuet ), Instagram (29 octubre 2017), <https://www.instagram.com/p/ Ba1xZHtlN3D/ >

Parlem/Hablemos Podemos Sánchez, Pedro CUP PSC Puigdemont ANC «En peu de pau» Nuet PP Albiol Arrimadas Catalunya Sí que es Pot Ciudadanos Ciutadans «Crida per la democràcia» Cuixart ERC Generalitat Guàrdia Civil Iceta Iglesias Junqueras Junts pel Sí Millo Moncloa Mossos d’EsquadraÒmnium PDeCAT Policia Nacional PPC PSOE Rajoy Reguant Rivera Sànchez, Jordi SCC Súmate

Nuet ANC «Crida per la democràcia» Podemos CUP Junqueras PDeCAT Puigdemont Parlem/Hablemos ERC Òmnium Rivera Arrimadas PSC «En peu de pau» Albiol Sánchez, Pedro Ciutadans Junts pel Sí PSOE Súmate Guàrdia Civil Policia Nacional Ciudadanos Cuixart Generalitat PP Iceta Iglesias Millo Moncloa Mossos d’Esquadra PPC Rajoy Reguant Sànchez, Jordi SCC

Figura 35. Fotografies del marc de conflicte/guerra

Figura 34. Fotografies del marc de diàleg/mediació Font: Elaboració pròpia.

l aUra GarriGa saGalés

Rivera Albiol Arrimadas Cuixart PSC Ciutadans Ciudadanos Nuet ANC Podemos «Crida per la democràcia» CUP Junqueras Puigdemont PDeCAT Parlem/Hablemos ERC Òmnium Sánchez, Pedro PSC «En peu de pau» Junts pel Sí PSOE Súmate PP

Font: Elaboració

ANC Súmate «Crida per la democràcia» PDeCAT ERC Nuet PuigdemontÒmnium Rivera Albiol Ciutadans Ciudadanos Generalitat Podemos CUP Junqueras Parlem/Hablemos Sánchez, Pedro PSC «En peu de pau» Arrimadas Junts pel Sí PSOE PP

Font: Elaboració

Catalunya Sí que es Pot Generalitat Guàrdia Civil Iceta Iglesias Millo Moncloa

Mossos d’Esquadra Policia Nacional Rajoy Reguant Sànchez, Jordi SCC

Catalunya Sí que es Pot Cuixart Guàrdia Civil Iceta Iglesias Millo Moncloa

Mossos d’Esquadra Policia Nacional PPC Rajoy Reguant Sànchez, Jordi SCC

Figura 37. Fotografies del marc de mobilització (grup)

pròpia.

Figura 36. Fotografies del marc de mobilització (líder)

pròpia.

els Fets D’oC tUBre De 2017 a CatalUNYa , a iNstaGraM

Puigdemont CUP Òmnium ERC Junqueras Reguant «Crida per la democràcia» PDeCAT Arrimadas Parlem/Hablemos Rivera Albiol Ciutadans Ciudadanos Generalitat Podemos Nuet Sánchez, Pedro PSC «En peu de pau» Junts pel Sí PSOE PP

Catalunya Sí que es Pot Cuixart Guàrdia Civil Iceta Iglesias Millo Moncloa Mossos d’Esquadra Policia Nacional PPC Rajoy Sànchez, Jordi SCC

ANC Òmnium «Crida per la democràcia» ERC Nuet Junqueras Puigdemont CUP PP Ciudadanos Parlem/Hablemos PDeCAT Cuixart Iglesias Arrimadas Rivera Albiol Ciutadans Generalitat Podemos Sánchez, Pedro PSC «En peu de pau» Junts pel Sí PSOE

Font: Elaboració pròpia.

Catalunya Sí que es Pot Reguant Guàrdia Civil Iceta Súmate Millo Moncloa Mossos d’Esquadra Policia Nacional PPC Rajoy Sànchez, Jordi SCC

Figura 38. Fotografies del marc de viatge/camí

Figura 39. Fotografies del marc de democràcia

l aUra GarriGa saGalés

Rajoy PP Guàrdia Civil PSOE ANC «Crida per la democràcia» Òmnium ERC Nuet Puigdemont Junqueras CUP Ciudadanos Parlem/Hablemos Súmate Reguant PDeCAT Arrimadas Rivera Albiol Ciutadans Generalitat Podemos Sánchez, Pedro PSC «En peu de pau» Junts pel Sí Catalunya Sí que es Pot Cuixart Iceta Iglesias Millo Moncloa PPC Sànchez, Jordi SCC

Ciudadanos Ciutadans Policia Nacional Rivera Arrimadas Junqueras PP PSC PPC Reguant Millo ANC Òmnium ERC Puigdemont CUP Súmate Podemos Iglesias Nuet Mossos d’Esquadra Rajoy Guàrdia Civil «Crida per la democràcia» PSOE Parlem/Hablemos PDeCAT Generalitat Sánchez, Pedro «En peu de pau» Junts pel Sí Catalunya Sí que es Pot Cuixart Iceta Moncloa Sànchez, Jordi SCC

Figura 41. Fotografies del marc de família/amor/amistat Font: Elaboració

Figura 40. Fotografies del marc de legalitat Font:

PDeCAT Ciutadans Òmnium Nuet CUP Arrimadas Ciudadanos Albiol PSC Rajoy PP Guàrdia Civil PSOE ANC «Crida per la democràcia» ERC Puigdemont Junqueras Parlem/Hablemos Súmate Reguant Rivera Generalitat Podemos Sánchez, Pedro «En peu de pau» Junts pel Sí Catalunya Sí que es Pot Cuixart Iceta Iglesias Millo Moncloa Mossos d’Esquadra Policia Nacional PPC Sànchez, Jordi SCC

4.2. Anàlisi visual de casos

Tal com hem apuntat prèviament, es va fer una primera anàlisi visual seguint l’esquema desenvolupat per l’estudi de López-Rabadán i Doménech-Fabregat (2018), però va ser més profitós el model de Van Leeuwen i Kress a Reading images (1996).

Per justificar l’elecció de les imatges, s’han identificat diferents recursos i motius visuals recurrents en el conjunt d’aquestes, els quals s’exposen a continuació.

4.2.1. La bandera

El símbol de la bandera és especialment usat per l’unionisme i els cossos policials de l’Estat com a element únic en algunes de les seves publicacions, o acompanyat de representants del poder de l’Estat. En canvi, l’independentisme usa l’estelada acompanyada de la ciutadania, associant-la al moviment popular (figures 43, 44 i 45).

Figura 42. Fotografies de presència pública / mítings

Font: Elaboració pròpia.

Font: Mariano Rajoy (@marianorajoy), «Pido tranquilidad a todos los españoles. El Estado de Derecho restaurará la legalidad en #Cataluña», Instagram (27 octubre 2017), <https://www.instagram.com/p/BawRZxNl o3Z/>.

Font: Albert Rivera (@albertriveradiaz), «Siempre supe que algún día los catalanes que queremos seguir siendo españoles y europeos diríamos basta...», Instagram (8 octubre 2017), <https://www.instagram. com/p/BZ_gohHFzwr/>.

4.2.2. La gent

Font: Assemblea Nacional Catalana (@assembleacat), «Recordeu tot el que hem fet per arribar fins aquí?», Instagram (11 octubre 2017), <https://www.instagram. com/p/BaHo6J9lHlT/>.

La gent és un símbol per a l’independentisme, i l’aglomeració de persones, majoritàriament fotografiades en angle picat, és un motiu recurrent en les publicacions. Quan l’unionisme publica fotografies amb més gent a part dels líders hi predomina el color de les banderes, mentre que, tot i que l’independentisme durant l’11 de Setembre normalment usa el joc visual de colors o moviments, durant l’octubre les imatges defugen, en part, aquesta posada en escena. Sí, però, que s’intensifica l’aspecte visual amb les espelmes (figures 46, 47, 48 i 49).

Figura 45. L’estelada com a motiu visual

Figura 43. La bandera com a motiu visual

Figura 44. La bandera com a motiu visual

Font: Assemblea Nacional Catalana (@assembleacat), «#LlibertatJordis! crida la gent», Instagram (17 octubre 2017), <https:// www.instagram.com/p/BaXAZHkl0ew/>.

Font: Carles Puigdemont (@carlespuigdemont), «La força del poble #CatalanRepublic», Instagram (29 octubre 2017), <https://www. instagram.com/p/Ba1atXmBp4v/>.

Font: Albert Rivera (@albertriveradiaz), «Buenos días, hoy los catalanes que respetamos las leyes democráticas y la convivencia salimos a la calle en Barcelona de nuevo», Instagram (29 octubre 2017), <https://www.instagram.com/p/Ba0eFjxlJzi/>.

4.2.3. La reivindicació al carrer

Font: Carles Puigdemont (@carlespuigdemont), «En vindran més. Estiguem preparats», Instagram (18 octubre 2017), <https://www. instagram.com/p/BaXiLQoBLIL/>.

La violència al carrer no és un aspecte que es presenti extensament, però s’ha cregut pertinent analitzar-ne algunes imatges. En aquestes es deshumanitzen les figures dels agents policials, ja que no els veiem la cara i, en canvi, sí que es mostra la dels manifestants, els quals, alguns, acaben ferits (figura 50). Pel que fa a la confrontació vinculada a la protesta civil al carrer, aquesta es relaciona amb el cartellisme i la reivindicació de la llibertat d’expressió i l’alliberament dels Jordis, els quals esdevingueren un símbol (figures 51, 52 i 53).

Figura 46. La gent

Figura 47. La gent

Figura 48. La gent

Figura 49. La gent

Font: Joan Josep Nuet (@jjnuet), Instagram (2 octubre 2017), <https://www.instagram. com/p/BZwlqqklQRY/>.

Font: Assemblea Nacional Catalana (@assembleacat), «Ells també hi són presents!», Instagram (27 octubre 2017), <https://www.instagram.com/p/ BawrsS6lQjV/>.

Font: Joan Josep Nuet (@jjnuet), Instagram (30 octubre 2017), <https://www.instagram. com/p/Ba4voSGFfZ9/>.

4.2.4. El poder i les figures simbòliques

Font: Carles Puigdemont (@carlespuigdemont), «Avui hi ha més repressió que la setmana passada», Instagram (30 octubre 2017), <https://www.instagram.com/p/ BaWaXVaB5mG/>.

El poder i l’esfera política també són motius representats, i majoritàriament es presenten amb composicions força estàtiques i equilibrades (figura 54). També hi ha presència de publicacions en què es representen figures històriques que aporten un simbolisme a la imatge (figures 55 i 56).

Figura 50. La reivindicació al carrer

Figura 51. La reivindicació al carrer

Figura 52. La reivindicació al carrer

Figura 53. La reivindicació al carrer

Font: Partido Popular (@partidopopular), «Unidos somos mejores», Instagram (13 octubre 2017), <https://www.instagram.com/p/BaLp6QLh-Qj/?igshid=YmMyMTA2M2Y%3D>.

Font: Joan Josep Nuet (@jjnuet), «#77anys #PresidentCompanys», Instagram (15 octubre 2017), <https://www.instagram.com/p/ BaRx6JJF2Im/>.

Font: En peu de pau (@enpeudepau), «[Referents no-violents]», Instagram (23 octubre 2017), <https://www.instagram. com/p/BamjKF8BrMN/>.

4.2.5. Els objectes simbòlics

Els objectes són elements utilitzats al llarg del mes amb una intencionalitat clarament simbòlica, la majoria dels quals apel·len al diàleg i a la pau, com el clavell (figura 57), però d’altres també a la qüestió del conflicte, com el tractor, vehicle que es convertí en el «tanc» de l’independentisme (figura 58). De fet, alguns elements poden arribar a evocar diàleg i conflicte a la vegada, com és el cas de la bandera blanca, ja que s’emmarca en el conflicte bèl·lic tot i demanar treva.

Figura 54. Les figures simbòliques

Figura 55. Les figures simbòliques

Figura 56. Les figures simbòliques

Font: Carles Puigdemont (@carlespuigdemont), «Demostrem una vegada més el millor civisme al món davant la política de la repressió i la bunquerització de l’Estat espanyol», Instagram (3 octubre 2017), <https:// www.instagram.com/p/BZxmDjdhHBF/>.

4.2.6. Els elements compositius

Font: Crida per la Democràcia (@cridademocracia), «A Mataró, els tractors defensen els col·legis i la gent crida: “Els carrers seran sempre nostres”», Instagram (1 octubre 2017).

En general s’ha pogut observar gran presència de diagonals en les imatges analitzades, fet que crea dinamisme en les composicions. Pel que fa a línies verticals, trobem cossos que creen columnes o que evoquen la figura del peó, quelcom vinculable amb els conceptes de conflicte, poder i legalitat. Pel que fa al marc de mobilització, es troba una gran presència del líder a la dreta de la imatge, on l’ull de l’observador majoritàriament para més atenció (figura 59). Trobem excepcions en les imatges de Cuixart i de Pedro Sánchez. En les fotografies de Puigdemont o en les dels líders unionistes especialment, els altres personatges de la imatge miren el líder, fet que intensifica la qüestió de la celebritització del polític.

En bona part de les fotografies analitzades predominen els colors rojos i grocs, característics de la bandera espanyola i de la senyera. És rellevant esmentar que moltes de les fotografies presenten un angle alçat, a l’altura dels símbols, sobretot les imatges de les manifestacions independentistes.

En diverses imatges referents a la mobilització, al conflicte o al diàleg hi ha personatges que miren directament a càmera, fet que intensifica la interpel·lació a l’espectador. Altres mirades entre personatges mostren complicitat entre ells.

També s’han posat en relleu les composicions gràfiques de partits com Podemos o la CUP, les quals combinen text i imatge en les seves publicacions: els uns reproduint el patró d’una portada de diari i els altres amb una tècnica més propera al cartellisme, quelcom que s’allunya del llenguatge d’Instagram (figura 60). Així s’eviten les confusions o contradiccions entre imatge i text que s’esmentaven anteriorment. A més, en el cas de Podemos, posen una etiqueta a dalt a l’esquerra que indica el tema principal de la imatge, quelcom equivalent al hashtag.

Figura 57. Els objectes simbòlics

Figura 58. Els objectes simbòlics

Font: Podemos (@ahorapodemos), Instagram (10 octubre 2017), <https://www.instagram. com/p/BaEYyfagaUT/>.

5. Conclusions

Font: CUP Nacional (@cupnacional), «En Catalunya el pueblo se levanta democráticamente contra un Régimen autoritario», Instagram (14 octubre 2017), <https://www.instagram.com/p/BaOWz C7BPI0/>.

L’anàlisi ha permès identificar set marcs mentals en els quals es poden incloure les imatges de la mostra. Són els següents: conflicte/guerra, viatge/camí, família/amor/ amistat, diàleg/mediació, democràcia, mobilització grup / líder i legalitat.

El marc més present és el de conflicte/guerra, amb un 22 % de les fotografies, fet que demostra que a l’octubre de 2017 predominà la narrativa de confrontació, tot i que, tal com s’ha apuntat, això no vol dir violència. A més, és quelcom rellevant el fet que s’invisibilitzi l’adversari visualment, ja que d’aquesta manera l’internauta ni tan sols pugui identificar en imatge contra qui es dirigeix el missatge de confrontació. Potser és perquè Instagram funciona com una galeria visual personalitzada en què només es posa allò que agrada, els «teus» i allò «teu».

Pel que fa a la simbologia, durant el mes d’octubre fou un element troncal per a l’articulació del conflicte. Tanmateix, tot i que sí que hi ha presència de tal simbolisme, com, per exemple, a través d’elements com els escacs, la bandera, el clavell, el colom de la pau, les urnes, els tractors o els mateixos Jordis, o a través de la bandera espanyola, els líders, el cor o la Constitució, no hi ha tanta presència simbòlica visual com la que es va traslladar al carrer. O, si més no, tot i que Instagram ofereix la possibilitat d’explotar visualment el simbolisme d’un conflicte, revolta o mobilització, hi hagué una infrautilització de la plataforma per aconseguir que les imatges anessin més enllà. Sí que és cert, però, que la força de la imatge de mobilització és quelcom rellevant en termes de simbolisme. La figura de la policia, en aquesta línia, també es convertí aquell mes en una peça simbòlica des de l’òptica unionista.

Des d’una perspectiva general, cap dels comptes d’Instagram analitzats no aporten una visió completa del que va passar a l’octubre de 2017, ni tan sols trans-

Figura 59. Els elements compositius

Figura 60. Els elements compositius

l aUra GarriGa saGalés

meten una visió unificada de l’opinió del polític o força política en relació amb la situació. Potser el perfil de Podemos és el que el més s’hi acosta, ja que fa servir la plataforma gairebé com a mitjà de comunicació.

En aquesta línia, sobta que no es parli pràcticament del discurs del rei (només apareix al perfil de Podemos i de Puigdemont) i sorprèn que el dia 1 d’octubre no es mostri pràcticament la violència, almenys en el format de fotografia. Pel que fa al 155, hi ha vídeos publicats des del PP per explicar en què consisteix, però des de l’independentisme no se li dona el ressò que sí que va tenir en els seus discursos públics. La declaració d’independència del dia 27 tampoc no surt pràcticament representada, ni tampoc l’intent de declaració del dia 10. Instagram, doncs, no és un canal d’informació principalment (tot i que Podemos ho intenta i el PP com a partit al Govern també), fet que fa que no hi hagi seguiment del dia a dia, com potser sí que passa a Twitter. Els partits polítics, doncs, no han sabut articular una narrativa prou potent perquè una persona que no coneix el tema se’n faci una idea. A més, com passa amb les xarxes socials en general, s’afegeixen a aquest fet els conceptes d’exposició selectiva i partidisme. Així doncs, Instagram no és una font d’informació com Twitter, en la qual l’usuari sovint busca diversos punts de vista seguint perfils fins i tot contradictoris, sinó que Instagram és una eina més social per seguir l’activitat d’algú en concret i sentir-se part d’una comunitat social. Això encara intensifica més el fet que l’internauta tingui una visió fragmentada de la realitat. Twitter té un caràcter més immediat, de participació activa en el debat polític, mentre que Instagram funciona més com una galeria personalitzada del polític o formació política. A Instagram hi ha poc espai per al debat; és un canal força unidireccional pel que fa a l’ús que en fan els polítics, i alguns l’utilitzen com a eina de promoció personal.

Aquesta recerca, en la línia de les recerques anteriors en relació amb Instagram i política espanyola, pot concloure que es fa una infrautilització de la plataforma quant a la transmissió de missatges polítics i en aquest cas, especialment, en un context en què la polarització fou evident. Actualment, partits emergents com Vox estan invertint molts esforços en la plataforma, fet que pot propiciar un canvi de paradigma. Per a futures recerques, es podria aprofundir en la qüestió de la recepció i com es reben aquests marcs mentals identificats. També es podria incidir en la línia de recerca sobre la polarització i l’exposició selectiva en les xarxes socials, de manera que es podria demostrar si això té incidència en la dialèctica entre Catalunya i Espanya. Les reflexions obtingudes de la comparació entre imatge i text també obren una línia d’investigació interessant, i es podria incidir en els comentaris de les imatges o les etiquetes com a marcs mentals i avaluar si es produeixen contradiccions de missatges respecte a la fotografia. Si es volgués continuar amb la línia d’aquest estudi, es podria incloure el material que s’ha eliminat de la mostra, com ara els vídeos.

En definitiva, aquesta és una recerca que pretén aportar quelcom més al debat, amb humilitat però amb el convenciment que voler parlar amb sinceritat sobre allò

els Fets D’oC tUBre De 2017 a CatalUNYa , a iNstaGraM que ens inquieta és la millor forma d’avançar en la recerca acadèmica en comunicació i esbrinar qui som com a societat.

6. Agraïments

Voldria fer un especial agraïment a Mercè Oliva Rota, doctora i professora agregada Serra Húnter al Departament de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra, per la seva tutorització i orientació durant el transcurs de la recerca i de la redacció d’aquest article.

l aUra GarriGa saGalés

Notes

[1 Totes les imatges reproduïdes en l’article tenen una finalitat estrictament d’anàlisi crítica en l’àmbit científic. Les persones interessades poden exercir el dret d’accés, rectificació, supressió, oposició i limitació d’aquestes imatges enviant un correu electrònic a Comunicació. Revista de Recerca i Anàlisi (editada per la Societat Catalana de Comunicació, filial de l’Institut d’Estudis Catalans), a l’adreça revistacomunicacio@iec.cat

[2 Terme que fa referència als esdeveniments promoguts pel moviment independentista català, moviment que prengué força l’any 2009 amb les primeres consultes a municipis sobre l’autodeterminació de Catalunya i el 2010 amb la gran manifestació sobiranista en resposta a la sentència de l’Estatut. Tal procés es consolidà a l’esfera política l’any 2012, amb la resolució de convocar una consulta sobre la qüestió, i el terme procés es plasmà el 2015, quan se signaren els preacords per tal d’encetar un procés de transició democràtica cap a un estat independent («Procés independentista català», 2022).

[3 Eleccions del 20 de desembre de 2015 i eleccions del 26 de juny de 2016, ambdues amb Mariano Rajoy com a guanyador, tot i que les segones són fruit de la falta d’acord a les negociacions posteriors a les primeres.

[4 Són els caps de llista de cada partit (o el primer diputat del partit amb perfil d’Instagram seguint l’ordre de la llista), les entitats sobiranistes principals, els partits amb representació al Parlament o al Congrés dels Diputats i els cossos policials. Els marcats de color groc són perfils de perspectiva clarament independentista, els de color blau són d’òptica unionista, els verds es mantenen a part de la lògica de blocs i els no seleccionats són perfils suposadament neutres.

[5 Terme que fa referència a Jordi Sànchez Picanyol, president de l’Assemblea Nacional Catalana del maig de 2015 al novembre de 2017, i a Jordi Cuixart i Navarro, president d’Òmnium Cultural del desembre de 2015 al febrer de 2022.

Bibliografia

Adi, Ana; gerodimos, Roman; lilleker, Darren G. (2018) «“Yes we vote”: Civic mobilisation and impulsive engagement on Instagram». Javnost - The Public [en línia], 25, p. 315-332. <https://doi.org/10.1080/13183222.2018.1464706>.

Bell, Philip (2000). «Content analysis of visual images». A: leeuWen, Theo van; JeWitt, Carey. The handbook of visual analysis. Estats Units: SAGE Publications Ltd.

CArtes BArroso, Manuel Jesús (2018). «El uso de Instagram por los partidos políticos catalanes durante el referéndum del 1-O». Revista de Comunicación de la SEECI [en línia], 47, p. 17-36. <https://doi.org/10.15198/seeci. 2018.0.17-36> [Consulta: 10 gener 2019].

CAsero-ripollés, Andreu (2018). «Research on political information and social media: Key points and challenges for the future». El Profesional de la Información [en línia], 27 (5), p. 964-974. <https://doi.org/10.3145/epi.2018. sep.01> [Consulta: 10 gener 2019].

Cortés de los ríos, María Enriqueta (2010). «Cognitive devices to communicate the economic crisis: An analysis through covers in The Economist». Ibérica, 20, p. 81-106.

dekAvAllA, Marina (2018). «Visualizing the game frame: Constructing political competition through television images in referendum coverage». Visual Communication [en línia], 19 (4), p. 483-505. <https://doi.org/10.1177/ 1470357218801395> [Consulta: 13 febrer 2019].

delli CArpini, Michael X. (1993). «Radio’s political past». Media Studies Journal, Radio: TheForgottenMedium [en línia], 7 (3), p. 23-36. <https://repository.upenn.edu/asc_papers/23> [Consulta: 14 febrer 2019].

driessens, Oliver [et al.] (2010). «Personalization according to politicians: A practice theoretical analysis of mediatization». Communications [en línia], 35, p. 309-326. <https://doi.org/10.1515/comm.2010.017> [Consulta: 3 gener 2019].

entmAn, Robert M. (1993). «Framing: Toward clarification of a fractured paradigm». Journal of Communication [en línia], 43, p. 51-58. <https://doi.org/10.1111/j.1460-2466.1993.tb01304.x> [Consulta: 18 novembre 2018].

els Fets D’oC tUBre De 2017 a CatalUNYa , a iNstaGraM

gAleAno, Susana (2018). «Instagram España (casi) duplicó su número de usuarios en dos años». Marketing Ecommerce [en línia]. <https://www.google.com/amp/s/marketing4ecommerce.net/instagram-espana-numero-usuarios -the-social-media-family-2018/amp/> [Consulta: 22 gener 2019].

gAmson, William A.; modigliAni, Andre (1989). «Media discourse and public opinion on nuclear power: A constructionist approach». American Journal of Sociology [en línia], 95 (1), p. 1-37. <https://doi.org/10.1086/229213> [Consulta: 17 gener 2019].

gili Ferré, Ricard (2017). Els mitjans de comunicació com a legitimadors o deslegitimadors d’un projecte polític per mitjà dels frames i les estructures narratives: El cas del procés català en el període 2006-2015. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra.

goFFmAn, Erving (1974). Frame analysis. Nova York: Harper & Row.

gorp, Baldwin van (2005). «Where is the frame? Victims and intruders in the Belgian press coverage of the asylum issue». European Journal of Communication [en línia], 20 (4), p. 484-507. <https://doi.org/10.1177/0267323 105058253> [Consulta: 11 novembre 2018].

(2007). «The constructionist approach to framing: Bringing culture back in». Journal of Communication [en línia], 57, p. 60-78. <https://doi.org/10.1111/j.0021-9916.2007.00329.x> [Consulta: 11 novembre 2018].

gorp, Baldwin van; verCruysse, Tom (2012). «Frames and counter-frames giving meaning to dementia: A framing analysis of media content». Social Science & Medicine [en línia], 74, p. 1274-1281. <https://doi.org/10.1016/ j.socscimed.2011.12.045> [Consulta: 15 gener 2019].

guillen, Alberto; rodríguez-diAz, Raquel (2017). «Frames y agendas durante el proceso soberanista catalán (20132015)». Sobre Jornalismo [en línia], 6 (2), p. 140-157. <https://doi.org/10.25200/SLJ.v6.n2.2017.321> [Consulta: 17 desembre 2018].

hernández álvArez, Isaac Manuel (2019). «El uso de Instagram en la política». Diario 16 [en línia] (27 març). <https:// diario16.com/el-uso-de-instagram-en-la-politica/> [Consulta: 20 abril 2019].

Jomini stroud, Natalie (2010). «Polarization and partisan selective exposure». Journal of Communication [en línia] (27 març), 60, p. 556-576. <https://doi.org/10.1111/j.1460-2466.2010.01497.x> [Consulta: 14 març 2019].

lAkoFF, George (2004). Don’t think of an elephant. Estats Units: Chelsea Green Publishing Co. (2008). The political mind. Londres: Penguin Books.

lAkoFF, George; Johnson, Mark (1986). Metáforas de la vida cotidiana. Madrid: Cátedra.

leeuWen, Theo van; JeWitt, Carey (2000). The handbook of visual analysis. Estats Units: SAGE Publications Ltd.

leeuWen, Theo van; kress, Gunther (1996). Reading images: The grammar of visual design. Nova York: Routledge.

lópez-rABAdán, Pablo; doméneCh-FABregAt, Hugo (2018). «Instagram y la espectacularización de las crisis políticas. Las 5W de la imagen digital en el proceso independentista de Cataluña». El Profesional de la Información [en línia], 27 (5), p. 1013-1029. <https://doi.org/10.3145/EPI> [Consulta: 16 març 2019].

mAsip, Pere; ruiz-CABAllero, Carlos; suAu, Jaume (2019). «Active audiences and social discussion on the digital public sphere. Review article». El Profesional de la Información [en línia], 28 (2), p. 16-55. <https://doi.org//10.3145/ epi.2019.mar.04> [Consulta: 17 abril 2019].

morAgAs-Fernández, Carlota M. (2014). Discurs, metàfores i valors emprats pels actors polítics pro-sobiranistes en la construcció de la Catalunya independent a Twitter. Tarragona: Universitat Rovira i Virgili. (2016). Claiming independence in 140 characters: Uses of metaphor in the construction of Scottish and Catalan political discourses on Twitter. Tarragona: Universitat Rovira i Virgili.

morAgAs-Fernández, Carlota M.; CApdevilA gómez, Arantxa (2017). «La mediatización del proceso independentista de Cataluña: el rol de la metáfora en tratamiento informativo de El Mundo, El País y La Vanguardia». Revista Dígitos, 3 (2), p. 11-35.

morAgAs-Fernández, Carlota M.; montAgut CAlvo, Marta; CApdevilA gómez, Arantxa (2018). «The process en route: The metaphor of the journey as the dominant narrative for the political discourse in Catalonia». Critical Discourse Studies [en línia], 15 (1), p. 1-23. <https://doi.org/10.1080/17405904.2018.1468787> [Consulta: 16 novembre 2018].

muñiz, Carlos; igArtuA, Juan José; otero, José Antonio (2006). «Imágenes de la inmigración a través de la fotografía de prensa. Un análisis de contenido». Comunicación y Sociedad, 19 (1), p. 103-128.

negro Alousque, Isabel (2014). «Pictorial and verbo-pictorial metaphor in Spanish political cartooning». Círculo de Lingüística Aplicada a la Comunicación [en línia], 57, p. 59-84. <http://dx.doi.org/10.5209/rev_CLAC.2014.v57. 44515> [Consulta: 10 novembre 2018].

l aUra GarriGa saGalés

negro Alousque, Isabel (2015). «“Corruption is dirt”: Metaphors for political corruption in the Spanish press». BHS [en línia], 9 (2). <https://doi.org/10.3828/bhs.2015.15> [Consulta: 3 desembre 2018].

pApAChArissi, Zizi (2002). «The virtual sphere: The Internet as a public sphere». NewMediaSociety [en línia], 4. <https:// doi.org/10.1177/14614440222226244> [Consulta: 17 gener 2019].

pont-sorriBes, Carles (2017). Catalunya als ulls del món: Anàlisi de la presència i construcció del relat del context sociopolític de Catalunya a la prensa internacional (2010-2015). Barcelona: Universitat Pompeu Fabra.

«Procés independentista català» (2022). Viquipèdia [en línia]. <https://ca.wikipedia.org/wiki/Proc%C3%A9s_indepen dentista_catal%C3%A0> [Consulta: 20 abril 2022].

quevedo-redondo, Raquel; portAlés-olivA, Marta (2017). «Imagen y comunicación política en Instagram. Celebrificación de los candidatos a la presidencia del Gobierno». El Profesional de la Información [en línia], 26 (5), p. 916-927. <https://doi.org/10.3145/epi.2017.sep.13> [Consulta: 17 març 2019].

reFAie, Elisabeth el (2003). «Understanding visual metaphor: The example of newspaper cartoons». Visual Communication [en línia], 2 (1), p. 75-95. <https://doi.org/10.1177/1470357203002001755> [Consulta: 14 abril 2019].

rodríguez-Andrés, Roberto; álvArez-sABAlegui, David (2018). «Presencia y actividad de los parlamentos autonómicos en las redes sociales: pocos avances en el fomento de la participación ciudadana». El Profesional de la Información [en línia], 27 (5), p. 994-1003. <https://doi.org/10.3145/epi.2018.sep.04> [Consulta: 9 novembre 2018].

sCheuFele, Dietram A.; teWksBury, David (2007). «Framing, agenda setting, and priming: The evolution of three media effects models». JournalofCommunication[en línia], 57, p. 9-20. < https://doi.org/10.1111/j.0021-9916.2007.00326.x> [Consulta: 5 febrer 2019].

selvA-ruiz, David; CAro-CAstAño, Lucía (2017). «Uso de Instagram como medio de comunicación política por parte de los diputados españoles: la estrategia de humanización en la “vieja” y la “nueva” política». El Profesional de la Información [en línia], 26 (5), p. 903-915. <https://doi.org/10.3145/epi.2017.sep.12> [Consulta: 7 febrer 2019].

semetko, H.; vAlkenBurg, P. M. (2000). «Framing European politics: A content analysis of press and television news». Journal of Communication [en línia], 50, p. 93-109. <https://doi.org/10.1111/j.1460-2466.2000.tb02843.x> [Consulta: 3 gener 2019].

Comunicació: Revista de Recerca i d’Anàlisi [Societat Catalana de Comunicació]

http://revistes.iec.cat/index.php/TC. Vol. 40 (1) (maig 2023), p. 73-99

ISSN (ed. impresa): 2014-0304 / ISSN (ed. electrònica): 2014-0444 / DOI: 10.2436/20.3008.01.227

Data recepció: 08/7/2022

Data acceptació: 25/11/2022

Guerra y uso político del vídeo en Instagram: la estrategia del presidente Zelenski en el conflicto Ucrania-Rusia

Guerra i ús polític del vídeo a Instagram: l’estratègia del president Zelenski en el conflicte Ucraïna-Rússia

War and political use of video on Instagram: President Zelensky’s strategy in the Ukraine-Russia conflict

Maite Plazas-Olmedo

Personal investigador en formació de la Universitat Jaume I. plazas@uji

Pablo López-Rabadán

Professor titular i vicedegà del grau de periodisme de la Universitat Jaume I. rabadan@uji.es

Guerra y uso político del vídeo en Instagram: la estrategia del presidente Zelenski en el conflicto Ucrania-Rusia

Guerra i ús polític del vídeo a Instagram: l’estratègia del president Zelenski en el conflicte Ucraïna-Rússia

War and political use of video on Instagram: President Zelensky’s strategy in the Ukraine-Russia conflict

RESUMEN:

l a figura del presidente ucraniano volodímir z elenski ha logrado una notable repercusión internacional a raíz del estallido de la guerra entre r usia y Ucrania en febrero de 2022. Uno de los factores que lo ha propiciado ha sido la efectiva gestión de su imagen en i nstagram. Por ello, este trabajo profundiza en la estrategia comunicativa de z elenski en dicha plataforma a través del análisis de sus vídeos durante el primer mes del conflicto. l a muestra la forman 142 vídeos publicados en su perfil personal y se revisa su formato, impacto y nivel de espectacularización. e l presidente de Ucrania utiliza el vídeo de manera preferente y difunde dos tipos de formatos: discursos profesionalizados para reforzar su imagen de hombre de estado y testimonios (selfis) para mostrarse próximo al pueblo, que generan interés en la audiencia. se observan rasgos de espectacularización política en la gestión estratégica de la espontaneidad o la elevada personalización del líder.

PALABRAS CLAVE: comunicación política, redes sociales, vídeo, Instagram, espectacularización, Zelenski.

CGuerra i ús polític del vídeo a Instagram: l’estratègia del president Zelenski en el conflicte Ucraïna-Rússia

Guerra y uso político del vídeo en Instagram: la estrategia del presidente Zelenski en el conflicto Ucrania-Rusia

War and political use of video on Instagram: President Zelensky’s strategy in the Ukraine-Russia conflict

RESUM:

la figura del president ucraïnès volodímir zelenski ha aconseguit una notable repercussió internacional arran de l’esclat de la guerra entre r ússia i Ucraïna el febrer del 2022. Un dels factors que ho ha propiciat ha estat la gestió efectiva de la seva imatge a i nstagram. Per això, aquest treball aprofundeix en l’estratègia comunicativa de z elenski en aquesta plataforma a través de l’anàlisi dels seus vídeos durant el primer mes del conflicte. l a mostra la formen 142 vídeos publicats al seu perfil personal i se’n revisa el format, l’impacte i el nivell d’espectacularització. e l president d’Ucraïna utilitza el vídeo de manera preferent i difon dos tipus de formats: discursos professionalitzats per reforçar la imatge d’home d’estat i testimonis (autofotos — selfies —) per mostrar-se proper al poble, que generen interès en l’audiència. s ’observen trets d’espectacularització política en la gestió estratègica de l’espontaneïtat o l’elevada personalització del líder.

PARAULES CLAU: comunicació política, xarxes socials, vídeo, Instagram, espectacularització, Zelenski.

Maite Plazas-olMeDo i PaBlo lóPez-r aBaDáN

War and political use of video on Instagram: President Zelensky’s strategy in the Ukraine-Russia conflict

Guerra y uso político del vídeo en Instagram: la estrategia del presidente Zelenski en el conflicto Ucrania-Rusia

Guerra i ús polític del vídeo a Instagram: l’estratègia del president Zelenski en el conflicte Ucraïna-Rússia

ABSTRACT:

t he figure of the Ukrainian president volodymyr z elensky has had a major international impact as a result of the outbreak of the war between r ussia and Ukraine in February 2022. o ne of the factors that has led to this has been the effective management of his image on i nstagram. For this reason, this study takes a closer look at z elensky’s communication strategy on that platform through an analysis of his videos during the first month of the conflict. t he sample is made up of 142 videos published on his personal profile, and a review is made of their format, impact and level of spectacularization. t he President of Ukraine preferentially uses video and broadcasts in two types of formats: professionalized speeches to reinforce his image as a statesman and testimonials (selfies) to show that he is close to the people. Both of them generate interest in the audience. Features of political spectacularization are observed in the strategic management of spontaneity and in the high level of personalization of the leader.

KEYWORDS:

political communication, social networks, video, Instagram, spectacularization, Zelensky.

Plazas-olMeDo i PaBlo lóPez-r aBaDáN

1. Introducción1

El 24 de febrero de 2022, el presidente de Rusia, Vladímir Putin, anunció el inicio de una ofensiva en el este de Ucrania tras varios meses de movimientos militares en la frontera y el reconocimiento como estados independientes de las repúblicas de Donetsk y Lugansk. Como respuesta, el jefe de estado ucraniano, Volodímir Zelenski, ordenó la movilización de las tropas en su país para frenar la invasión y decretó la ley marcial. La guerra había comenzado (El Confidencial, 2022).

La invasión rusa que ha propiciado esta nueva guerra ha hecho emerger la figura de Volodímir Zelenski en el plano político y mediático en el ámbito internacional. El mandatario forma parte de la agenda preferente en el espacio geopolítico de Occidente, ante el que ha proyectado una imagen de resistencia (Molina, 2022) y de heroísmo (Pfleger, 2022). Su liderazgo y comunicación beben de un contexto en el que las imágenes, especialmente los vídeos, han sido clave para informar y movilizar la opinión pública ucraniana y de otros países, sirviéndose de la capacidad de viralización de las redes sociales (Specia, 2022). Tal y como valoran los analistas, Zelenski ha utilizado el espacio digital para desplegar una estrategia de comunicación fuerte y construir un relato que forma parte de un conflicto tanto como la propia fuerza militar: las guerras también se libran ahora en las redes sociales (Gutiérrez-Rubí, 2022).

El presente trabajo pretende arrojar luz sobre una cuestión de plena actualidad que todavía no ha sido examinada por la literatura: la comunicación del actual presidente de Ucrania en Instagram en tiempos de guerra. En concreto, se estudia su estrategia en dicha red social a partir del uso que hace del vídeo, una herramienta en auge en el contexto digital fruto de la ya consolidada videopolítica (Sartori, 1998). Este análisis puede complementar los trabajos que ya han abordado la comunicación digital de Volodímir Zelenski durante su reciente mandato para valorar hasta qué punto se produce una continuidad en su estrategia con una guerra de por medio y también sumarse a los estudios globales sobre comunicación 2.0 en conflictos bélicos.

La estructura de este artículo comprende una primera aproximación teórica y empírica al modelo comunicativo actual, donde se han reconfigurado los roles y posibilidades de los actores de la comunicación política. La aparición de redes sociales como Instagram ha permitido dinamizar el intercambio de información, opinión y propaganda en la esfera pública y poner en contacto a gobernantes y gobernados al margen de los medios, aunque igualmente influidos por sus dinámicas y estilos. Tras revisar el estado de la cuestión se presenta la metodología, que tiene un enfoque triple: el análisis de los formatos de vídeo en el perfil de Zelenski, su impacto y los rasgos de espectacularización política presentes en ellos. El trabajo lo cierran la exposición de los resultados y un apartado final que aúna las principales conclusiones y una discusión con la literatura previa.

Maite

2. Estado de la cuestión

2.1. Nuevas tendencias en la estrategia digital de partidos y líderes políticos

El escenario comunicativo ha sufrido importantes transformaciones en los últimos años. La aparición de las nuevas tecnologías de la comunicación e Internet ha revolucionado por completo la manera en que se relacionan ciudadanos, actores políticos y medios. En este sentido, gracias a espacios como las redes sociales, tanto los representantes públicos como la sociedad civil en su conjunto pueden interactuar en el marco de la esfera pública sin tener que pasar necesariamente por el tradicional filtro de los medios de comunicación (Blumler y Gurevitch, 2001).

En paralelo, tanto medios tradicionales como plataformas de la llamada web 2.0 (Castells, 2009) conviven en un escenario comunicativo híbrido (Chadwick, 2017) donde ambos se retroalimentan y se necesitan mutuamente. Al fin y al cabo, los medios de comunicación tradicionales siguen teniendo una importancia capital. Son la fuente principal de información política de la ciudadanía (Block, 2013) y acaparan una gran audiencia a la que tanto líderes como partidos aspiran a llegar y persuadir, así que estos deben plegarse a sus exigencias en términos de lenguaje, ritmo y formatos si quieren recibir atención mediática. En definitiva, el carácter híbrido del sistema actual provoca dos dinámicas que funcionan al mismo tiempo: la desintermediación (Chadwick, 2007) y la mediatización de la política (Mazzoleni, 2008; Strömbäck, 2008).

El uso de las redes sociales por parte de los actores políticos para comunicarse con el electorado de forma directa está generalizado en la actualidad en el ámbito internacional, desde su puesta en práctica en las elecciones estadounidenses de 2008 (Bimber, 2014). Estos espacios permiten a los representantes mejorar la efectividad de los mensajes de sus campañas, generar compromiso (engagement) tanto en el espacio digital como en el analógico y conocer mejor las necesidades y opiniones del electorado (Bor, 2014). Y no solo en momentos de campaña electoral propiamente dicha, sino también durante los períodos entre elección y elección: la comunicación política es una actividad constante y tiene lugar una campaña permanente (Blumenthal, 1982), profesionalizada y espectacularizada.

2.2. Instagram como plataforma clave en la espectacularización política

Una de las herramientas del ecosistema digital participativo que tienen a su disposición los políticos para desplegar sus estrategias comunicativas es Instagram. Esta red social, creada por Kevin Systrom y Mike Krieger en 2010, se ha convertido en los últimos años en una importante aliada de partidos y candidatos en el ámbito internacional (Lalancette y Raynauld, 2020). Esto se debe a que Instagram permite a los actores políticos construir su imagen y performatividad de manera activa, sin tener que pasar por el filtro de los medios de comunicación tradicionales (Poulaki-

Maite Plazas-olMeDo i PaBlo lóPez-r aBaDáN

dakos y Giannouli, 2019; Baptista, Ferreira y Ferreira, 2021). Además, la audiencia potencial a la que pueden llegar organizaciones y líderes a través de este canal es muy amplia: Instagram es la cuarta red social con mayor número de usuarios activos mundialmente, 1.478 millones (Statista, 2022). Tampoco debe subestimarse la capacidad de Instagram para activar emociones y atención en el público a través de influyentes funcionalidades como las historias (Fondevila-Gascón et al., 2020).

El éxito de Instagram como herramienta de comunicación política contrasta con el declive de otros espacios en línea como los blogs o Facebook (Gamir-Ríos, CanoOrón y Lava-Santos, 2022), lo que denota la importancia de las redes sociales visuales sobre las textuales en este ámbito. Precisamente, la imagen visual tiene un papel central en la construcción de la imagen política (Schill, 2012) y su carácter cautivador permite a los actores políticos crear vínculos casi personalizados con la audiencia (Lalancette y Raynauld, 2020). Viounnikoff-Benet (2018) también atribuye este éxito de la imagen en la actualidad a tres factores:

— La saturación informativa, que obliga a los ciudadanos a buscar atajos cognitivos para aproximarse a una realidad inabarcable.

— La llegada de la era digital, que contribuye a inundar todavía más de información el panorama comunicativo debido a Internet y las redes sociales.

— Un estilo de vida activo en nuestras sociedades, que impide a la población atender a todos los estímulos por falta de tiempo y hace que se reconfiguren las prioridades.

Así, la naturaleza visual de Instagram la convierte en un medio idóneo para la autorrepresentación de los candidatos, que pueden darse a conocer con imágenes desde un enfoque profesional o personal a través de la selección deliberada de elementos como el espacio o los símbolos (Gordillo-Rodríguez y Bellido-Pérez, 2021; Bellido-Pérez y Gordillo-Rodríguez, 2022). En consecuencia, el público al que se dirigen estos mensajes puede modificar su percepción del desempeño de un líder y asociarlo a determinados atributos positivos, como la honestidad, la sinceridad, la credibilidad, la amabilidad o la capacidad de liderazgo (Lalancette y Raynauld, 2019). Las publicaciones políticas en Instagram admiten múltiples funciones: difundir propuestas políticas, atacar al rival, movilizar, indicar presencia, crear comunidad o humanizar al líder, entre otras (Marcos-García y Alonso-Muñoz, 2018). Sin embargo, los candidatos suelen anteponer la creación de una marca personal atractiva a otros objetivos en el marco de sus estrategias. El uso que se le da a esta red social tiene que ver más con la idea de escaparate que con la de interacción, a pesar de la naturaleza dialógica y bidireccional de este tipo de plataformas (Ekman y Widholm, 2017; Marcos-García y Alonso-Muñoz, 2018). Instagram funciona como una «valla publicitaria virtual» (Muñoz y Towner, 2017: 22) donde se despliega la escenificación autorreferencial y se dejan de lado los contenidos programáticos (FerréPavia y Codina, 2022). En cualquier caso, en los últimos años también se observa un incremento de la función explícita de movilización, al menos en partidos de corte populista (López-Rabadán y Doménech-Fabregat, 2021).

GUerra Y Uso PolítiCo Del víDeo eN iNstaGraM

En Instagram se puede trabajar con imágenes estáticas o vídeos. En el caso de los actores políticos, algunos estudios ya han detectado que el vídeo empieza a cobrar protagonismo frente a la fotografía en sus perfiles (Gamir-Ríos, Cano-Orón y Lava-Santos, 2022). De hecho, partidos políticos populistas como VOX en España han dado preferencia a lo audiovisual para acercarse a la audiencia en las redes y son un ejemplo de gestión exitosa de este formato (López-Rabadán y DoménechFabregat, 2021), que parece estar orientado a audiencias jóvenes (Aladro-Vico y Requeijo-Rey, 2020). Pese a ello, se detecta una escasez de investigaciones que estudien específicamente el vídeo como herramienta de comunicación política en redes sociales y, en concreto, en Instagram. Es ese hueco en la literatura el que se pretende llenar con este trabajo.

El papel de Instagram en la arena política está muy ligado a la espectacularización. Este estilo comunicativo ha permeado a la política (política espectáculo o politainment) desde los medios de comunicación (infoentretenimiento o infotainment), a los cuales se asocia frecuentemente por el auge de programas televisivos de infoentretenimiento, que buscan captar audiencia a toda costa en un contexto de intensa competencia audiovisual y bajas audiencias (Berrocal-Gonzalo, QuevedoRedondo y García-Beaudoux, 2022).

La política espectáculo se caracteriza por un tratamiento de los temas políticos basado en la personalización, el entretenimiento, la emotividad y la banalización (Durántez-Stolle y Martínez-Sanz, 2019). En el ámbito de Instagram, la espectacularización puede identificarse a partir de cuatro rasgos clave: la centralidad de la imagen, la simplificación de los mensajes, la personalización intensa y el uso estratégico de la vida privada (López-Rabadán y Doménech-Fabregat, 2021). Como consecuencia, los políticos se ven inmersos en un proceso de celebrificación (Oliva, Pérez-Latorre y Besalú, 2015) que aprovechan para humanizar su figura (Selva-Ruiz y Caro-Castaño, 2017) y activar la empatía y la movilización ciudadana (QuevedoRedondo y Portalés-Oliva, 2017). Las características de Instagram, asociadas, como se ha dicho, a la imagen y la performatividad visual, favorecen esta construcción de la autenticidad que puede desembocar en la despolitización de los contenidos (Ekman y Widholm, 2017).

2.3. La estrategia digital de Volodímir Zelenski en tiempos de paz

Volodímir Zelenski ejerce como presidente de Ucrania desde 2019, año en el que sucedió a Petró Poroshenko en el poder tras vencer en las elecciones presidenciales por una amplia mayoría de votos. A pesar de que Zelenski carecía de experiencia política, su figura había alcanzado notoriedad pública en el país gracias a su faceta de productor y actor, al haber protagonizado la exitosa serie Servidor del pueblo, en la que él mismo ejercía como presidente (Ryabinska, 2020). A esta condición de celebridad se le unía el desgaste del sistema político en Ucrania, que propició en Zelenski la imagen de un independiente, conciliador y prooccidental, dispuesto a renovar las instituciones y dar un nuevo rumbo a Ucrania (Rohozinska y Shpak, 2019).

Maite Plazas-olMeDo i PaBlo lóPez-r aBaDáN

La estrategia comunicativa de Zelenski durante la campaña electoral que le llevó a la Presidencia estuvo plenamente volcada en el ámbito digital y dejó de lado los medios de comunicación (Liubchenko et al., 2021). Instagram, de hecho, fue su red social preferente por dos motivos: el elevado grado de polarización de otras plataformas como Facebook y la presencia de audiencia joven a la cual hacer llegar su mensaje (Dorosh, Nocon´ y Zakaulova, 2021). También cabe tener en cuenta que el mandatario ya contaba con una gran popularidad en esta red social antes de su salto a la política. Por el contrario, el papel de Twitter fue poco relevante en la campaña (Tkachenko et al., 2020).

Volodímir Zelenski planteó el desarrollo en dos fases: en la primera parte de la campaña, el candidato compartió fragmentos de la serie protagonizada por él, Servidor del pueblo, con la que el público estaba familiarizado; en la segunda parte, la atención se centró en su principal rival político para retarle a debatir (Hamel, 2020). En cualquier caso, Dorosh, Nocon´ y Zakaulova (2021) explican que Zelenski orientó sus mensajes en clave positiva (incidiendo en la cobertura del día a día de la campaña), evitó la confrontación y se defendió de las críticas con memes. Según estos mismos autores, el vídeo fue una herramienta clave, así como las historias (stories) de Instagram y los anuncios segmentados en Facebook.

Hamel (2020) califica el estilo político y comunicativo de Zelenski como un «movimiento social populista performativo». Primero, porque ha construido su posición política a partir de su perfil televisivo y no tanto de una ideología, acentuando su naturaleza de hombre corriente e incorruptible. Segundo, porque su enfoque durante la campaña presidencial fue conceder protagonismo a la audiencia, animándola a participar y opinar a través de las redes. A esto puede añadirse su estilo comunicativo emocional, marcado por la atracción, la teatralidad y el entretenimiento (Likarchuk et al., 2022). En definitiva, el mandatario articuló su estrategia digital en torno a dos ejes: espectacularización y populismo (Hamel, 2020). Gracias a esta lógica conectiva de su comunicación digital impregnada de rasgos populistas, Zelenski logró un elevado nivel de compromiso entre los usuarios y cosechó un gran éxito electoral (Doroshenko, 2022). Dentro y fuera de la red, el fenómeno Zelenski impulsó la movilización política de una manera insólita en Ucrania (Nyquist et al., 2020).

3. Objetivos y metodología

El presente trabajo se marca como objetivo general examinar el uso del vídeo en el perfil de Instagram del presidente ucraniano Volodímir Zelenski en un contexto de guerra para tratar de identificar su estrategia comunicativa. A partir de este propósito, se definen tres objetivos de investigación específicos:

1. Proponer una tipología de formatos de vídeo político en redes sociales e identificar los más empleados por Volodímir Zelenski en Instagram.

2. Identificar los vídeos con más interacciones (reproducciones y «me gusta» likes—) para determinar qué formatos cosechan más éxito entre los seguidores de Zelenski.

3. Evaluar el nivel de espectacularización en las publicaciones del presidente ucraniano teniendo en cuenta cuatro factores: quién se muestra en el vídeo (análisis del protagonismo), cuándo lo hace (puesta en escena), dónde (espacio) y cómo (aspectos técnicos).

En definitiva, este estudio del vídeo se detiene en tres variables: su formato, su nivel de espectacularización y su impacto. Para profundizar en ellas y conseguir los objetivos marcados se ha decidido aplicar la técnica del análisis de contenido, un «método que estudia y analiza la comunicación de manera sistemática, objetiva y cuantitativa con el propósito de encontrar variables de medida» (Busquet y Medina, eds., 2017: 231) tomando como referencia todo tipo de mensajes comunicativos. En este caso, el objeto del análisis han sido todas las publicaciones en forma de vídeo compartidas en el perfil personal oficial del presidente de Ucrania, Volodímir Zelenski, en Instagram (@zelenskiy_official), desde el 24 de febrero de 2022 hasta el 20 de marzo del mismo año, ambos inclusive. Estas fechas se corresponden con el primer mes de la invasión rusa de los territorios del este de Ucrania en el marco del conflicto ruso-ucraniano iniciado en 2014 y comprenden hechos tan relevantes en el aspecto informativo como el anuncio oficial de la guerra, el ataque a la planta de energía nuclear de Zaporiyia, la ofensiva sobre Mariúpol o la intervención del presidente Zelenski en el Congreso de los Estados Unidos. La selección de esta franja temporal se justifica, del mismo modo, porque durante esos días la figura del mandatario ucraniano se popularizó en los medios de comunicación occidentales y, por tanto, adquirió protagonismo en la opinión pública.

La muestra engloba un total de 142 unidades de análisis extraídas y gestionadas manualmente mediante el programa Google Sheets. Se han descartado el resto de redes sociales empleadas por Zelenski, en la medida que los vídeos publicados en sus cuentas de Facebook y Twitter son una mera réplica reducida de los contenidos de Instagram. Así, se puede determinar que esta plataforma ocupa el lugar central de su estrategia comunicativa digital.

El protocolo de análisis del formato audiovisual es una propuesta propia que toma como referencia metodológica básica los trabajos de López-Olano, SánchezCastillo y Marín-Pérez (2020) y López-Meri (2018). Esta última autora clasifica los vídeos de los partidos políticos en Twitter en siete categorías: vídeo informativo, vídeo mediático, streaming, spot, vídeo social, vídeo móvil y GIF. Por su parte, López-Olano y su equipo identificaron posteriormente en Facebook, Twitter e Instagram ocho categorías audiovisuales utilizadas por diferentes líderes: corte de medios, total, corte de mitin, spot, ambiente, selfi, emisión en directo y noticia informativa, además de otros formatos de difícil clasificación. A partir de estas dos tipologías y de la propia observación sistemática de la muestra, se elabora una clasificación adaptada mediante inducción que fusiona, redefine o suprime algu-

Discurso Vídeo profesionalizado2 que presenta al líder dirigiéndose directamente a la ciudadanía.

Spot clásico Pieza audiovisual profesional pensada tradicionalmente para ser emitida por televisión.

Spot digital Pieza audiovisual similar al spot clásico, de producción menos profesional y pensada para ser emitida por redes sociales.

Intervención mediática Vídeo que promociona la relación del líder con los medios de comunicación.

Intervención institucional Vídeo que promociona la presencia del líder interviniendo en sedes parlamentarias o países extranjeros.

Testimonio Pieza grabada con teléfono móvil o cámara que recoge hechos o intervenciones aparentemente espontáneos.

Otro Formato que no encaja en las categorías anteriores.

Tabla 1. Propuesta tipológica de formatos del vídeo digital Fuente: Elaboración propia.

nos de los formatos anteriores, cuantificada posteriormente para extraer los resultados (tabla 1).

Por otro lado, el estudio de los rasgos espectaculares se realiza a partir del modelo configurado por López-Rabadán y Doménech-Fabregat para el análisis de la imagen digital, tanto del vídeo (López-Rabadán y Doménech-Fabregat, 2021) como de la fotografía (López-Rabadán y Doménech-Fabregat, 2018 y 2019). Se trata de un modelo inspirado en las cinco preguntas clásicas del periodismo, las llamadas 5W, que asigna a cada una de ellas diferentes categorías:

— El qué se refiere al tema de la imagen y a sus funciones.

— El quién hace referencia a los protagonistas y se detiene también en los atributos asignados al líder, tanto personales como profesionales.

— El cuándo se corresponde con la puesta en escena.

— El dónde examina el espacio mostrado en la imagen.

— El cómo identifica los aspectos técnicos y el tipo de apelación utilizada, racional o emocional.

Esta propuesta se ha adaptado al estudio de caso concreto que nos ocupa de la siguiente manera: en primer lugar, se descarta el análisis del qué y de la apelación enmarcada en el cómo al tratarse de cuestiones que requieren la comprensión plena del mensaje para ser rigurosas. Esto no se ha podido cumplir debido al desconocimiento del idioma ucraniano en los vídeos. En segundo lugar, se sustituye la categoría posado artificioso, dentro de la puesta en escena, por cinematográfica, que sí se ha podido observar claramente en algunas unidades de la muestra. Por último, se tienen en cuenta categorías específicas ligadas al contexto concreto de la investigación para examinar aspectos como el origen de los vídeos o el protagonista. Esta adaptación desemboca en el siguiente modelo (tabla 2):

Maite Plazas-olMeDo i PaBlo lóPez-r aBaDáN

GUerra Y Uso PolítiCo Del víDeo eN iNstaGraM

Quién Protagonista:

Coprotagonista (sí/no):

Atributos del líder:

• Zelenski

• Sociedad civil

• Otro

• Sociedad civil

• Miembros del Gobierno

• Otros políticos

• Otro

• Hombre de estado

• Líder de masas

• Héroe

• Protector

• Comunicador

• Personal

• Otro

Cuándo Puesta en escena:

• Institucional

• Espontaneidad estratégica

• Amateur

• Cinematográfica

• Otra

Dónde Espacio:

• Oficial

• Público

• Mediático

• Privado

• Otro

Cómo Aspectos técnicos:

• Duración

– Igual o menos de 30 segundos

– Igual o menos de 1 minuto

– Igual o menos de 3 minutos

– Igual o menos de 5 minutos

– Más de 5 minutos

• Origen de las imágenes

– Gobierno

– Zelenski

– Sociedad civil

– Instituciones externas

– Medios

– Otro

• Plano predominante

– Entero/medio

– General

– Primer plano

• Ángulo predominante

– Neutro

– Picado

– Contrapicado

• Iluminación

– Clave alta

– Clave baja

– Neutra

• Uso de música (sí/no)

• Uso de subtítulos (sí/no)

Tabla 2. Adaptación del modelo de las 5W de la imagen digital Fuente: Elaboración propia.

Maite Plazas-olMeDo i PaBlo lóPez-r aBaDáN

Finalmente, para lo relativo al impacto se han recogido y ordenado en la muestra las 20 publicaciones más vistas y las 20 publicaciones con más «me gusta» a fecha de 20 de mayo de 2022.

4. Resultados

Del 24 de febrero al 20 de marzo de 2022, Volodímir Zelenski3 difundió en su cuenta oficial de Instagram un total de 246 publicaciones, lo que supone hablar de 11,7 entradas (posts) de media al día. De ellas, 142 son vídeos, por lo que esta herramienta se impone sobre la fotografía y constituye un 58 % del universo (gráfico 1).

104; 42 %

142; 58 %

Fotografías Vídeos

Gráfico 1. Proporción de vídeos y fotografías publicados en el período del 24 de febrero al 20 de marzo de 2022

Fuente: Elaboración propia.

4.1. Formato

La mayoría de los 142 vídeos publicados por Zelenski que conforman la muestra de esta investigación corresponde a discursos (62 %), vídeos de carácter oficial en los que el mandatario aparece interviniendo desde su despacho, en la tribuna de instituciones gubernamentales o incluso en la calle para dirigirse de forma directa a la ciudadanía (figura 1).

El segundo formato más utilizado es el testimonio, que representa un 16 % de la producción. Generalmente, estos vídeos se presentan como selfis de baja calidad grabados con el propio móvil del presidente, quien aparece solo o en compañía, en su despacho o en la calle; con todo, puntualmente están grabados con una cáma-

Figura 1. Ejemplo de discurso

Fuente: Volodímir Zelenski (@zelenskiy

_official), «Ми будемо боротися стільки, скільки потрібно, щоб звільнити країну.

Якщо діти вже народжуються в укриттях, навіть коли тривають обстріли, то у ворога

немає жодного шансу в цій безперечно

народній війні», Instagram (26 febrero 2022), <https://www.instagram.com/p/CacuZ0bAHh7/>.

Figura 2. Ejemplo de testimonio

Fuente: Volodímir Zelenski (@zelenskiy _official), «Не вірте фейкам», Instagram (26 febrero 2022), <https://www.instagram. com/p/Cabe-u9FUaf/>.

ra profesional que sigue a Zelenski como un espectador discreto. En estos casos, la puesta en escena es natural (la cámara no está fija sobre un trípode) y el montaje es sencillo, pues el objetivo es captar un momento personal del presidente de manera espontánea, de ahí su carácter testimonial (figura 2).

Zelenski concede una importancia poco significativa a las intervenciones mediáticas, es decir, a las ruedas de prensa o entrevistas concedidas a periodistas, que son solo el 6 % de la muestra. De estos vídeos cabe señalar que el presidente nunca está presente en el propio terreno de juego de los medios (en los platós de televisión). En cambio, estos encuentros con los periodistas se dan de forma telemática o, en el caso de las ruedas de prensa y ciertas entrevistas, en la sede presidencial. En el primer caso, las imágenes se toman directamente del programa televisivo e incluyen sus propios rótulos; en el segundo, es el equipo de Zelenski el que aparentemente graba la escena.

Un papel similar, aunque algo más relevante, tienen las intervenciones institucionales (11 %), donde el presidente de Ucrania lanza un mensaje en el marco de parlamentos o espacios civiles extranjeros como parte de su estrategia de internacionalización del conflicto. A diferencia del discurso, en estos casos Zelenski se dirige a los parlamentarios o ciudadanos de otra nación y aparece sentado, no de pie tras un atril mirando directamente a los ciudadanos a través del objetivo de la cámara. Tampoco aquí el líder ucraniano se desplaza y acude presencialmente a las cámaras legislativas, sino que se graban sus palabras en el contexto de una videoconferencia cuya calidad de imagen suele ser baja.

Finalmente, se comparten spots tanto clásicos (2 %) como digitales (1 %). Se trata de las piezas más completas y elaboradas, pues combinan recursos visuales (imágenes fijas y en movimiento), textuales (rótulos) y sonoros (voz en off, música) para transmitir un mensaje con dinamismo y emotividad. Los spots clásicos (figura 3)

Fuente: Volodímir Zelenski (@zelenskiy _official), «#БудемоЖити», Instagram (28 febrero 2022), <https://www.instagram. com/p/CahpqhklDSS/>.

Fuente: Volodímir Zelenski (@zelenskiy _official), «Дякую нашій креативній спільноті за те, що розповідаєте правду про Україну в ці дні. Ваші ідеї неймовірні Ваша творчість надихає!», Instagram (28 febrero 2022), <https://www.instagram.com/p/ CaiCFHigelG/>.

son de una calidad mayor que sus homólogos digitales, pues estos últimos están concebidos para las redes sociales y no para la televisión, por lo que su producción está menos profesionalizada. De hecho, los spots clásicos que aparecen en la muestra forman parte de una campaña de comunicación oficial promovida por el Estado ucraniano (para reclamar el cierre del espacio aéreo o animar a la pobla-

Gráfico 2. Formatos de vídeo publicados en el período del 24 de febrero al 20 de marzo de 2022

Fuente: Elaboración propia.

Figura 3. Ejemplo de spot clásico

Figura 4. Ejemplo de spot digital

GUerra Y Uso PolítiCo Del víDeo eN iNstaGraM

ción), mientras que el único spot digital compartido procede de la propia sociedad civil, es decir, es de creación ciudadana (figura 4). En el gráfico 2 se presenta una síntesis de la proporción de uso de cada formato.

4.2. Impacto

Las publicaciones de Volodímir Zelenski en Instagram tienen una repercusión notable y logran que el público interactúe hasta alcanzar millones de «me gusta» y reproducciones en algunas ocasiones. En este estudio se han identificado los vídeos que han generado más impacto en términos absolutos durante el primer mes del conflicto, seleccionando los veinte vídeos con más reproducciones y los veinte con más «me gusta» para identificar qué formatos suscitan más interés por parte de los usuarios (gráfico 3).

La mayoría de los vídeos incluidos entre los veinte más vistos también son los que consiguen mayor cantidad de «me gusta». Sin embargo, hay ciertos casos para los que esta condición no se cumple. Un vídeo del ataque a la central nuclear de Zaporiyia, un discurso sobre las relaciones con Bielorrusia, un spot sobre el cierre del espacio aéreo y un autovídeo del presidente anunciando que proporcionará información actualizada cada hora son algunas de las piezas más vistas, pero no están entre las veinte con más número de «me gusta». Por el contrario, los vídeos mejor posicionados en esta última clasificación que no se incluyen en la otra son una pieza en la que se habla de las conversaciones con Lukashenko, una que muestra a Zelenski con miembros de su gobierno en Kiev, un discurso sobre la lucha popular y otro autovídeo pronosticando la victoria de las tropas ucranianas.

Gráfico 3. Número de vídeos (según formato) con más impacto entre los veinte vídeos con más reproducciones y los veinte con más «me gusta» en el período del 24 de febrero al 20 de marzo de 2022 Fuente: Elaboración propia.

Maite

Plazas-olMeDo i PaBlo lóPez-r aBaDáN

Atendiendo a los formatos, observando sendas clasificaciones se comprueba que:

— En el caso de los vídeos con más «me gusta», el 65 % son testimonios, el 15 % son discursos, el 10 % son spots clásicos, el 5 % spots digitales y el 5 % restante, intervenciones mediáticas.

— Entre los vídeos más reproducidos, el 60 % son testimonios, el 15 % son spots clásicos, el 10 % son discursos, el 5 % son spots digitales, otro 5 % son intervenciones mediáticas y el 5 % restante, otro tipo de formatos.

4.3. Espectacularización

El análisis del protagonismo en los vídeos, es decir, el quién, revela que Zelenski es protagonista en la mayoría de los casos, concretamente en un 95 %. El resto de vídeos ponen el foco en exclusiva en la sociedad civil (4 %) u en otros aspectos (1 %). De ese 95 %, Volodímir Zelenski comparte espacio con otros grupos sociales en segundo término en un 15 % de las piezas (gráfico 4). En concreto, la gran mayoría de coprotagonistas son políticos extranjeros (11 %), seguidos por ciudadanos (3 %) y miembros del Gobierno (1 %).

El presidente de Ucrania utiliza Instagram para promocionar su figura desde múltiples perspectivas, asociando su liderazgo a atributos profesionales de carácter positivo que puedan ser percibidos como tales por el público con el objetivo de conseguir su adhesión (gráfico 5). Para cuantificar la gestión de estos atributos se han tenido en cuenta los vídeos en los que está presente el líder (95 %), así que los porcentajes indicados a continuación se calculan sobre esa parte de la muestra.

Sociedad civil (protagonismo único) 4 % 11 % 80 % 15 %

Zelenski

Otros

y miembros del Gobier no 1 %

y sociedad civil

(protagonismo único)

Zelenski

y otros políticos

Gráfico 4. Gestión del protagonismo y el coprotagonismo en los vídeos publicados en el período del 24 de febrero al 20 de marzo de 2022

estado

Fuente: Elaboración propia.

Según los resultados obtenidos, se pone de manifiesto que Zelenski pretende destacar sobre todo como hombre de estado (74 %), lo que se observa en los abundantes discursos en los que se dirige a la nación y al mundo informando de los últimos acontecimientos en el frente, apelando a la resistencia y a la movilización, rechazando al enemigo, solicitando ayuda a otras potencias, etc. (figura 5). De igual modo, esa faceta sobresale en los diversos encuentros telemáticos que el presidente mantiene con otros mandatarios. Por otro lado, son relevantes los vídeos en los que se presenta como héroe (13 %), que generalmente se corresponden con los selfis grabados desde su despacho para humanizarse y en la calle para demostrar al pueblo, por ejemplo, que no ha huido del país ni lo piensa hacer. Otros valores destacables son los de protector (6 %) y comunicador (7 %). En el primer caso, un ejemplo claro es la visita de Zelenski a civiles o soldados enfermos, a los que se acerca y con los que conversa para mostrarles su apoyo y solidaridad. En el segundo, son las relaciones con los medios las que aprovecha el líder para desplegar sus habilidades comunicativas (figura 6). Llama la atención que Zelenski no haga suyo el atributo de líder de masas en ningún caso, algo quizá comprensible teniendo en cuenta el contexto trágico y caótico de la guerra, que dificulta organizar eventos multitudinarios, y que tampoco utilice sus vídeos para enfatizar algún rasgo de carácter personal.

La segunda cuestión que se ha estudiado es la puesta en escena audiovisual, el cuándo (gráfico 6). En consonancia con el tipo predominante de vídeo (discurso impregnado de valores profesionales), la puesta en escena mayoritaria se acomoda

Gráfico 5. Gestión de los atributos en los vídeos protagonizados por Zelenski

Fuente: Volodímir Zelenski (@zelenskiy _official), «Народ Украины хочет мира. Власть Украины хочет мира. Хочет и делает», Instagram (24 febrero 2022), <https://www.instagram.com/p/CaVnBz_Fs55/>.

Fuente: Volodímir Zelenski (@zelenskiy _official), «Big interview for @cnn. About negotiations with Russia, compromises that Ukraine will not accept, accession to NATO and other important issues», Instagram (20 marzo 2022), <https://www.instagram. com/p/CbVQj83ApvV/>.

a la institucionalidad (78 %). En otras palabras, se muestra al líder bien encuadrado, con un ángulo neutro e iluminado por focos, en un escenario político clásico (generalmente, un atril, banderas oficiales, fondo impersonal o con simbología institucional…). Esta ortodoxia se rompe ocasionalmente para difundir vídeos de naturaleza amateur (11 %), que contrastan con la profesionalización anterior y

Gráfico 6. Gestión de la puesta en escena (cuándo visual)

Figura 5. Ejemplo del atributo hombre de estado

Figura 6. Ejemplo del atributo comunicador

GUerra Y Uso PolítiCo Del víDeo eN iNstaGraM están grabados al natural, sin montajes ni filtros, con un móvil, sin tener en cuenta la calidad de la imagen o la estabilidad del plano. Se prioriza más el contenido que la forma; por ejemplo, transmitir la emotividad de Zelenski hablando por teléfono en su despacho con el alcalde de Melitopol recientemente liberado. Por otro lado, tampoco se prescinde de la espontaneidad estratégica (7 %), un estilo a caballo entre la naturalidad de la escenografía amateur y la profesionalización de la institucional. En este caso, los elementos visuales se cuidan y planifican al detalle, pero la apariencia del vídeo final es espontánea. Algunos vídeos de Zelenski, como los que siguen al líder en las calles o trabajando, están marcados por este estilo. Finalmente, la puesta en escena cinematográfica (2 %) es propia de los spots clásicos y digitales, cuya posproducción y narrativa es más propia del cine.

En cuanto a la gestión de los espacios, el dónde, el 84 % de los vídeos se graban en lugares de carácter oficial, es decir, en instituciones tanto ucranianas como extranjeras. Solo uno de los vídeos (1 %) se ha clasificado como espacio mediático porque en una parte considerable se muestra el plató de televisión de la cadena CNN desde el que entrevistan a Zelenski, aunque él no esté presencialmente allí, sino en su despacho. Finalmente, el 15 % de las piezas muestran espacios públicos (tanto la calle como edificios no institucionales, véanse las figuras 7 y 8) y no aparece ningún lugar de carácter privado en la muestra estudiada. Por último, cabe detenerse en cómo se han elaborado los vídeos. En lo relativo a la duración, se observa que el 71 % de las piezas dura 5 minutos o más. A bastante distancia se encuentran los vídeos de entre 1 y 3 minutos, que representan el 11 % de la muestra y se amoldan más a los estándares de la plataforma. Los ví-

Fuente: Volodímir Zelenski (@zelenskiy _official), «Відчуваю безмежну гордість за Збройні Сили України. Завдяки нашим захисникам і захисницям українці не стали рабами й ніколи не стануть», Instagram (13 marzo 2022), <https://www.instagram. com/p/CbDEplzg0m1/>.

Figura 8. Ejemplos de puesta en escena amateur

Fuente: Volodímir Zelenski (@zelenskiy _official), «Маріуполь Прямий удар російських військ по пологовому будинку.

Люди під завалами. Діти під завалами.

Це звірство! Скільки ще світ буде співучасником, ігноруючи терор? Негайно

закрийте небо! Негайно зупиніть убивства!

Ви маєте силу Але, схоже, втрачаєте людяність», Instagram (9 marzo 2022), <https://www.instagram.com/p/Ca40hSxgocy/>.

Figura 7. Ejemplo de espontaneidad estratégica

Maite Plazas-olMeDo i PaBlo lóPez-r aBaDáN

deos de entre 3 y 5 minutos de duración son un 10 % del total y, por último, los de naturaleza breve son la excepción: un 4 % los que se reproducen entre 30 segundos y 1 minuto, y un 4 % aquellos cuya duración es igual o inferior a 30 segundos.

La proporción más grande de imágenes procede del propio gobierno ucraniano, un 79 %, pues ya se ha visto que la mayoría de la muestra son discursos. Con todo, también se incluyen aquí otros formatos elaborados con material procedente de fuentes gubernamentales, como las intervenciones mediáticas en las que Zelenski se reúne con periodistas que graba el equipo de comunicación presidencial. En segundo lugar, aunque con mucha menos frecuencia, se utilizan imágenes producidas por el propio Zelenski con su móvil (10 %), sin intermediación institucional o mediática. Todas ellas corresponden al formato testimonio. Además, otros vídeos se crean con material de la ciudadanía (3 %): algunos spots o testimonios; instituciones externas (6 %): intervenciones en otros parlamentos; medios de comunicación (1 %): entrevistas tomadas directamente del canal de televisión, y otras fuentes (1 %).

A la hora de enmarcar la imagen, predominan los planos medios o enteros (75 %) en los que el protagonista se presenta de un modo estándar. Puntualmente se graban la calle y otros espacios públicos o institucionales utilizando planos generales (8 %) que enseñan diversos elementos y, con algo más de frecuencia, la escena tiene forma de primer plano (17 %), sobre todo cuando Volodímir Zelenski graba su rostro de cerca con su móvil. Respecto a la iluminación, no hay vídeos en clave baja o mal iluminados; por el contrario, la mayoría cuidan la luz en clave alta

Fuente: Volodímir Zelenski (@zelenskiy_official), «Breaking!», Instagram (6 marzo 2022), <https://www.instagram.com/p/Caw9MiBAuOW/>.

Figura 9. Ejemplo de vídeo amateur con subtítulos

GUerra Y Uso PolítiCo Del víDeo eN iNstaGraM para que la escena tenga una apariencia profesional (65 %) o aprovechan una luz neutra o natural (35 %) que pasa desapercibida. Por otro lado, la gran mayoría de planos tiene un ángulo neutral (88 %) y, solo excepcionalmente, en los vídeos más amateur, el ángulo está picado (3 %) o contrapicado (9 %).

Para finalizar el análisis de los recursos técnicos, se obtienen resultados sobre el uso de subtítulos y música. Esta última no suele emplearse (97 %) y solo se escucha en spots (3 %). En cuanto a los subtítulos, un tercio de los vídeos los incluye (35 %). Se trata de vídeos duplicados (generalmente discursos) subtitulados en inglés desde el ucraniano (figura 9) para que sean comprendidos globalmente. El resto prescinde de ellos (65 %).

5. Discusión y conclusiones

Volodímir Zelenski explota de manera intensa y exitosa Instagram durante la guerra ruso-ucraniana. Esta plataforma visual es utilizada de manera estratégica por el presidente para promocionar su imagen como líder, rendir cuentas ante la ciudadanía de su mandato en tiempos de excepción, difundir partes de guerra, internacionalizar el conflicto, persuadir a la opinión pública, movilizar a la población ucraniana y mundial, atacar y exigir responsabilidades al enemigo o reclamar ayuda de otros países. La guerra, por tanto, es el eje principal de su discurso, que canaliza mediante una comunicación digital que le ha servido para mostrarse como un mandatario comprometido e implicado en el contexto bélico.

Contrariamente a lo que apuntan algunos estudios referidos al uso de Instagram como herramienta de comunicación política en los últimos años (CartesBarroso, 2018; Moreno-Díaz, 2022), la imagen en movimiento se utiliza en este caso más que la imagen estática. Así, se confirma la importancia creciente del vídeo sobre la fotografía, un formato que acentúa el efecto de realidad y proximidad espacio-temporal a los acontecimientos. La guerra es trasmitida en directo y la población de todo el mundo la puede seguir en tiempo real, al margen de las noticias prefabricadas de los medios de comunicación y con el valor añadido de la comunidad, con la que se pueden comentar los hechos (Asmolov, 2019).

Zelenski hace una apuesta estratégica por dos formatos de vídeo diferenciados, cuya nomenclatura y características surgen de una propuesta taxonómica propia. Así, de manera preferente, el presidente ucraniano se decanta por el discurso, vídeo extenso profesionalizado con una puesta en escena institucional que resulta idóneo para enfatizar el atributo de hombre de estado. Para complementar esta faceta más oficial se utiliza el testimonio, vídeo breve donde es el propio líder quien se graba a modo de selfi o aparece en pantalla de tal modo que el espectador es testigo cercano de sus movimientos, con una puesta en escena amateur o marcada por la espontaneidad estratégica. Este formato permite a Zelenski destacar atribu-

Maite Plazas-olMeDo i PaBlo lóPez-r aBaDáN

tos como los de héroe o protector con los que obtener un valor añadido ante la ciudadanía. Ocasionalmente se difunden intervenciones mediáticas e institucionales, además de spots tanto en formato clásico como concebidos para el medio digital.

A la vista de las reproducciones y «me gusta» obtenidos por las publicaciones del mandatario en Instagram durante el primer mes del conflicto bélico, es posible afirmar que ha obtenido un significativo impacto, hasta tal punto que los medios de comunicación se han hecho eco de sus vídeos en un proceso de hibridación (Baptista, Ferreira y Ferreira, 2021). Aunque la mayoría de vídeos publicados en la red por Zelenski son discursos, el formato que más triunfa es el testimonio, precisamente el más amateur y fácil de producir. Esto sugiere que una producción más exhaustiva no implica necesariamente mayor interés del público, y que el carácter cercano del selfi ayuda a conectar con la audiencia. En segundo lugar, despiertan el interés de los usuarios los discursos, a los que siguen los spots en sus versiones tradicional e innovadora.

En cuanto al nivel de espectacularización en los contenidos de Zelenski en Instagram, destaca especialmente el hiperliderazgo: su figura, casi siempre sin compañía, está presente en la inmensa mayoría de los vídeos difundidos. Solo puntualmente el protagonismo se desplaza a la población civil o se comparte con miembros del Gobierno, ciudadanía u otros políticos. Esta intensa personalización se da en clave profesional, bajo la forma de individualización y no de privatización (Aelst, Sheafer i Stanyer, 2011): la vida íntima y la faceta más personal de Zelenski no trascienden, a diferencia de otros mandatarios de ámbito internacional como Alexander van der Bellen y Justin Trudeau (Liebhart y Bernhardt, 2017; Lalancette y Raynauld, 2019 y 2020). Por el contrario, es su actividad política la que está en el centro de su estrategia comunicativa, una tendencia habitual en el uso político de Instagram (Filimonov, Russmann y Svensson, 2016; Pineda, Barragán-Romero y Bellido-Pérez, 2020; Peng, 2021).

Otro rasgo claro del estilo espectacular en los vídeos de Zelenski es la ya comentada gestión de la espontaneidad y el amateurismo. Aunque la puesta en escena dominante es institucional, poco dinámica, el líder utiliza deliberadamente y de manera puntual el autovídeo (de peor calidad en cuanto a resolución, encuadre, iluminación…) para articular una comunicación más directa y natural con el público, algo arriesgado, pero efectivo. También la espontaneidad estratégica se pone al servicio de la cercanía con sus seguidores, a través de piezas tan cuidadas como sencillas que resultan óptimas para una plataforma como Instagram (López-Rabadán y Doménech-Fabregat, 2021). Del mismo modo, es interesante la gestión de los espacios; si bien las acciones se desarrollan, por lo general, en lugares oficiales, los espacios públicos se utilizan estratégicamente para mostrar a Zelenski cercano al pueblo, no recluido en una torre de marfil, sino paseando por la capital o visitando a enfermos en hospitales.

Con todo, el presidente de Ucrania desaprovecha esta red social abusando de los vídeos largos, rígidos y previsibles en cuanto a la construcción de la escena y

GUerra Y Uso PolítiCo Del víDeo eN iNstaGraM

sobrios en el empleo de recursos como la música. El único recurso destacado son los subtítulos, que se incluyen en un tercio de la muestra para trasladar el mensaje a una audiencia global más allá de las fronteras ucranianas. Esta investigación tiene limitaciones que pueden ser solventadas con futuros trabajos. La más evidente es que se ha tratado un estudio de caso particular y las conclusiones extraídas no se pueden extrapolar a otros líderes en otros países y contextos bélicos. Además, la muestra se reduce a un período temporal de únicamente un mes en una única red social. Por otro lado, este trabajo tiene un carácter exploratorio y el modelo metodológico referente al formato está todavía en desarrollo, por lo que se sugiere consolidarlo y enriquecerlo asentando las categorías audiovisuales y vinculándolas a su impacto en cada plataforma digital. En síntesis, se sugiere ampliar la investigación de aspectos como el formato y la espectacularización a través del vídeo a otros dirigentes en el marco de diferentes conflictos bélicos y en varias redes sociales, para trazar un análisis comparativo que pueda obtener conclusiones más sólidas y globales. Al mismo tiempo, se propone, como línea de investigación próxima, analizar la evolución de la comunicación digital de Volodímir Zelenski durante el transcurso de la guerra y complementar el enfoque cuantitativo con el cualitativo para obtener una imagen completa de su estrategia.

6. Financiación

Esta investigación se enmarca dentro del desarrollo de la ayuda predoctoral FPU20/01008 (2021-25) y del proyecto UJI-B2020-14 financiado por la Universitat Jaume I (Plan de Fomento de la Investigación 2020). Los autores declaran no tener ningún conflicto de interés.

Maite Plazas-olMeDo i PaBlo lóPez-r aBaDáN

Notas

[1 Las imágenes incluidas en este artículo cumplen con los dos requisitos necesarios para su publicación que amparan el derecho de citación sin obtener el consentimiento explícito de los autores (artículo 32.1 de la Ley de Propiedad Intelectual, RDL 1/1996). Por un lado, se utilizan con fines de investigación para ilustrar las diferentes categorías de formato identificadas en nuestro trabajo y que el lector pueda contrastarlas; estas imágenes, de hecho, constituyen el objeto de estudio y es conveniente aportarlas. Por otro lado, se menciona de manera completa la fuente y autoría de todas ellas. La justificación académica y científica también se aplica a los vídeos no directamente producidos por Volodímir Zelenski, pero que tienen carácter público y relevancia social. En cualquier caso, se ha evitado mostrar rostros de personas anónimas y especialmente vulnerables. Las personas interesadas pueden ejercer el derecho de acceso, rectificación, supresión, oposición y limitación de estas imágenes enviando un correo electrónico a Comunicació. Revista de Recerca i Anàlisi (editada por la Societat Catalana de Comunicació, filial del Institut d’Estudis Catalans), a la dirección revistacomunicacio@iec.cat

[2 El grado de profesionalidad de los vídeos viene marcado por aspectos como la calidad de la imagen (resolución), el cuidado de los planos (estables, bien enmarcados), el montaje, el enfoque, etc.

[3 Las alusiones a Volodímir Zelenski han de entenderse hechas tanto al presidente como a su equipo de Comunicación.

Bibliografía

Aelst, P. van; sheAFer, T.; stAnyer, J. (2011). «The personalization of mediated political communication: A review of concepts, operationalizations and key findings». Journalism, 13 (2), pp. 203-220.

AlAdro-viCo, E.; requeiJo-rey, P. (2020). «Discurso, estrategias e interacciones de Vox en su cuenta oficial de Instagram en las elecciones del 28-A. Derecha radical y redes sociales». Revista Latina de Comunicación Social, 77, pp. 203-229. <https://doi.org/10.4185/RLCS-2020-1455>.

Asmolov, G. (2019). «The effects of participatory propaganda: From socialization to internalization of conflicts». Journal of Design and Science, 6. <https://doi.org/10.21428/7808da6b.833c9940>.

BAptistA, C.; FerreirA, A. H.; FerreirA, A. C. T. C. (2021). «Hybridity and transmediality in the political communication of the Portuguese parties on Instagram and on television political journalism». Media and Jornalism, 21 (38), pp. 123-142. <https://doi.org/10.14195/2183-5462_38_6>.

Bellido-pérez, E.; gordillo-rodríguez, M. T. (2022). «Elementos para la construcción del escenario del candidato político en Instagram. El caso de las elecciones generales del 28 de abril de 2019 en España». Estudios sobre el Mensaje Periodístico, 28 (1), pp. 25-40. <https://doi.org/10.5209/esmp.75870>.

BerroCAl-gonzAlo, S.; quevedo-redondo, R.; gArCíA-BeAudoux, V. (2022). «Política pop online: Nuevas estrategias y liderazgos para nuevos públicos». Index.comunicación, 12 (1), pp. 13-19. <https://doi.org/10.33732/IXC/12/01POLITI>.

BimBer, B. (2014). «Digital media in the Obama campaigns of 2008 and 2012: Adaptation to the personalized political communication environment». JournalofInformationTechnologyandPolitics, 11 (2), pp. 130-150. <https://doi. org/10.1080/19331681.2014.895691>.

BloCk, E. (2013). «A culturalist approach to the concept of the mediatization of politics: The age of “media hegemony”». Communication Theory, 23 (3), pp. 259-278.

BlumenthAl, S. (1982). The permanent campaign. Nueva York: Beacon Press.

Blumler, J. G.; gurevitCh, M. (2001). «The new media and our political communication discontents: Democratizing cyberspace». Information, Communication & Society, 4 (1), pp. 1-13.

Bor, S. E. (2014). «Using social network sites to improve communication between political campaigns and citizens in the 2012 election». American Behavioral Scientist, 58 (9), pp. 1195-1213. <https://doi.org/10.1177/0002764213490698>.

Busquet, J.; medinA, A. (eds.) (2017). La investigación en comunicación: ¿Qué debemos saber? ¿Qué pasos debemos seguir?. Barcelona: UOC.

GUerra Y Uso PolítiCo Del víDeo eN iNstaGraM

CArtes-BArroso, M. J. (2018). «El uso de Instagram por los partidos políticos catalanes durante el referéndum del 1-O». Revista de Comunicación de la SEECI, 47, pp. 17-36. <https://doi.org/10.15198/seeci.2018.0.17-36>.

CAstells, M. (2009). Comunicación y poder. Madrid: Alianza Editorial.

ChAdWiCk, A. (2007) «Desintermediation». En: Bevir, M. (ed.). Encyclopedia of governance. Thousand Oaks, CA: SAGE, pp. 232-233.

(2017). The hybrid media system: Politics and power. Nueva York: Oxford University Press.

dorosh, L.; noCon, J.; zAkAulovA, Y. (2021). «Social networks in electoral campaigns: A comparative analysis of the cases of Donald Trump (USA) and Volodymyr Zelensky (Ukraine)». European Journal of Transformation Studies, 9 (2), pp. 52-71.

doroshenko, L. (2022). «Populists and social media campaigning in Ukraine: The election of Volodymyr Zelensky». En: tArAs, D.; dAvis, r (eds.). Electoral campaigns, media, and the new world of digital politics. Michigan: University of Michigan Press, p. 221-243.

durántez-stolle, P.; mArtínez-sAnz, R. (2019). «Politainment in the transmedia construction of the image of politicians». Communication and Society, 32 (2), pp. 111-126. <https://doi.org/10.15581/003.32.2.111-126>.

ekmAn, M.; Widholm, A. (2017). «Political communication in an age of visual connectivity. Exploring Instagram practices among Swedish politicians». Northern Lights, 15, pp. 15-32. <https://doi.org/0.1386/nl.15.15_1>.

el ConFidenCiAl (2022). «¿Cuándo empezó la guerra entre Ucrania y Rusia? Cronología, inicio y fechas del conflicto». El Confidencial [en línia] (10 marzo). <https://www.elconfidencial.com/mundo/europa/2022-03-10/cuando -empezo-guerra-ucrania-rusia-cronologia_3387297/> [Consulta: 21 junio 2022].

Ferré-pAviA, C.; CodinA, M. (2022). «Narrativa de campaña en Instagram: espectáculo y autorrepresentación de candidatos. El caso de las elecciones generales 2019». Index.comunicación, 12 (1), pp. 77-98. <https://doi.org/ 10.33732/IXC/12/01NARRAT>.

Filimonov, K.; russmAnn, U.; svensson, J. (2016). «Picturing the party: Instagram and party campaigning in the 2014 Swedish elections». Social Media and Society, 2 (3), pp. 1-11. <https://doi.org/10.1177/2056305116662179>.

FondevilA-gAsCón, J.-F.; gutiérrez-ArAgón, Ó.; Copeiro, M.; villAlBA-pAlACín, V.; polo-lópez, M. (2020). «Influencia de las historias de Instagram en la atención y emoción según el género». Comunicar, 28 (63). <https://doi.org/10.3916/ C63-2020-04>.

gAmir-ríos, J.; CAno-orón, L.; lAvA-sAntos, D. (2022). «De la localización a la movilización. Evolución del uso electoral de Instagram en España de 2015 a 2019». Revista de Comunicación, 21 (1), pp. 159-179. <https://doi.org/ 10.26441/RC21.1-2022-A8>.

gordillo-rodríguez, M. T.; Bellido-pérez, E. (2021). «Politicians self-representation on Instagram: The professional and the humanized candidate during 2019 Spanish elections». Observatorio (OBS*) Journal, 15 (1), pp. 109-136.

gutiérrez-ruBí, A. (2022). «La otra guerra de Zelenski se libra en las redes sociales». El País [en línia] (17 marzo). <https://elpais.com/opinion/2022-03-17/la-otra-guerra-de-zelenski-se-libra-en-las-redes-sociales.html> [Consulta: 27 juny 2022].

hAmel, E. (2020). The populist’s performed social movement: Analysis of Volodymyr Zelensky’s 2019 presidential campaign [en línea]. Tesis doctoral. Cracovia: Jagiellonian University in Kraków. <https://dspace.ut.ee/handle/ 10062/69863> [Consulta: 1 marzo 2023].

lAlAnCette, M.; rAynAuld, V. (2019). «The power of political image: Justin Trudeau, Instagram, and celebrity politics». American Behavioral Scientist, 63 (7), pp. 1-37. <https://doi.org/10.1177/0002764217744838>. (2020). «Politicking and visual framing on Instagram: A look at the portrayal of the leadership of Canada’s Justin Trudeau». Études Canadiennes, 89, pp. 257-290. <https://doi.org/10.4000/eccs.4273>.

lieBhArt, K.; BernhArdt, P. (2017). «Political storytelling on Instagram: Key aspects of Alexander Van der Bellen’s successful 2016 presidential election campaign». Media and Communication, 5 (4), pp. 15-25. <https://doi.org/ 10.17645/mac.v5i4.1062>.

likArChuk, N.; AndrieievA, O.; likArChuk, D.; BernAtskyi, A. (2022). «Impression marketing as a tool for building emotional connections in the public administration sphere». Studies in Media and Communication, 10 (1), pp. 9-16. <https://doi.org/10.11114/SMC.V10I1.5463>.

liuBChenko, Y.; miroshnyChenko, P.; sirinyok-dolgAryovA, K.; tupAkhinA, O. (2021). «Political communication in the posttruth era: Mind mapping values of Ukraine’s Volodymyr Zelensky». Communication Today, 12 (2), pp. 146-167.

Maite Plazas-olMeDo i PaBlo lóPez-r aBaDáN

lópez-meri, A. (2018). «Tendencias y nuevos formatos del vídeo electoral en Twitter. Los casos de PP y Podemos en las elecciones generales de 2016». En: sierrA-sánChez, J.; liBerAl-ormACheA, S. Usoyaplicacióndelasredessociales en el mundo audiovisual y publicitario. Madrid: McGraw-Hill España, pp. 95-106.

lópez-olAno, C.; sánChez-CAstillo, S.; mArín-pérez, B. (2020). «El uso del vídeo en las redes sociales de los candidatos a la Generalitat Valenciana 2019». Debats, 134 (1), pp. 117-132. <https://doi.org/10.28939/IAM.DEBATS.134-1.7>.

lópez-rABAdán, P.; doméneCh-FABregAt, H. (2018). «Instagram y la espectacularización de las crisis políticas. Las 5W de la imagen digital en el proceso independentista de Cataluña». Profesional de la Información, 27 (5), pp. 10131029. <https://doi.org/10.3145/epi.2018.sep.06>.

(2019). «Gestión estratégica de Instagram en los partidos españoles. El avance de la política espectáculo en el proceso independentista de Cataluña». Trípodos, 45, pp. 179-207. (2021). «Nuevas funciones de Instagram en el avance de la “política espectáculo”. Claves profesionales y estrategia visual de Vox en su despegue electoral». Profesional de la Información, 30 (2). <https://doi.org/10.3145/ epi.2021.mar.20>.

mArCos-gArCíA, S.; Alonso-muñoz, L. (2018). «La gestión de la imagen en campaña electoral. El uso de Instagram por parte de los partidos y líderes políticos españoles en el 26J». A: sierrA-sánChez, J.; liBerAl-ormACheA, S. (eds.). Uso y aplicación de las redes sociales en el mundo audiovisual y publicitario. Madrid: McGraw-Hill España, pp. 95-106. mAzzoleni, G. (2008). «Mediatization of politics». The International Encyclopedia of Communication. <https://doi. org/10.1002/9781405186407.wbiecm062>.

molinA, C. (2022). «Comunicar en tiempos de guerra: la eficaz estrategia de Zelenski». Público [en línea] (20 marzo). <https://www.publico.es/internacional/guerra-rusia-ucrania-comunicar-tiempos-guerra-eficaz-estrategia -zelenski.html#analytics-noticia:relacionada> [Consulta: 27 junio 2022].

moreno-díAz, J. (2022). «Estrategia programática en Instagram de los candidatos en las elecciones autonómicas de la Comunidad de Madrid 2021». Index.comunicación, 12 (1), pp. 47-75. <https://doi.org/10.33732/IXC/12/ 01ESTRAT>.

muñoz, C. L.; toWner, T. L. (2017). «The image is the message: Instagram marketing and the 2016 presidential primary season». Journal of Political Marketing, 16 (3-4), pp. 290-318. <https://doi.org/10.1080/15377857.2017.1334254>.

nyquist, L.; neuBurger, M.; pAtel, M.; lutsyshynA, O.; orr, M.; mAldonAdo, M.; dJordJeviC-kisACAnin, M.; kuChek, A. (2020). «The Zelensky phenomenon: Youth, social media and political engagement in Ukraine». Вісник Прикарпатського університету Політологія, 1 (14).

olivA, M.; pérez-lAtorre, Ó.; BesAlú, R. (2015). «Celebrificación del candidato. Cultura de la fama, marketing electoral y construcción de la imagen pública del político». Arbor, 191 (775). <https://doi.org/10.3989/arbor.2015. 775n5009>.

peng, Y. (2021). «What makes politicians’ Instagram posts popular? Analyzing social media strategies of candidates and office holders with computer vision». International Journal of Press/Politics, 26 (1), pp. 143-166. <https:// doi.org/10.1177/1940161220964769>.

pFleger, S. (2022). «La construcción simbólico-discursiva de Volodymir Zelensky: la actualización del mito de héroe». Lengua y Sociedad, 21 (1), pp. 53-72. <https://doi.org/10.15381/lengsoc.v21i1.22584>.

pinedA, A.; BArrAgán-romero, A. I.; Bellido-pérez, E. (2020). «Representación de los principales líderes políticos y uso propagandístico de Instagram en España». Cuadernos.info, 47, pp. 80-110. <https://doi.org/10.7764/cdi.47. 1744>.

poulAkidAkos, S.; giAnnouli, I. (2019). «Greek political leaders on Instagram: Between “soft” and “hard” personalization». A: veneti, A.; JACkson, D.; lilleker D. G. (eds.). Visual political communication. Nueva York: Springer International Publishing, pp. 187-206. <https://doi.org/10.1007/978-3-030-18729-3_10>.

quevedo-redondo, R.; portAlés-olivA, M. (2017). «Imagen y comunicación política en Instagram. Celebrificación de los candidatos a la presidencia del Gobierno». Profesional de la Información, 26 (5), pp. 916-927. <https://doi. org/10.3145/epi.2017.sep.13>.

rohozinskA, J.; shpAk, V. (2019). «Ukraine’s post-maidan struggles: The rise of an “outsider” president». Journal of Democracy, 30 (3), pp. 33-47. <https://doi.org/10.1353/JOD.2019.0040>.

ryABinskA, N. (2020). «Politics as a joke: The case of Volodymyr Zelensky’s comedy show in Ukraine». Problems of Post-Communism, 69 (2), pp. 179-191. <https://doi.org/10.1080/10758216.2020.1816836>.

sArtori, G. (1998). Homo videns: La sociedad teledirigida. Buenos Aires: Taurus.

GUerra Y Uso PolítiCo Del víDeo eN iNstaGraM

sChill, D. (2012). «The visual image and the political image: A review of visual communication research in the field of political communication». Review of Communication, 12 (2), pp. 118-142. <https://doi.org/10.1080/15358593. 2011.653504>.

selvA-ruiz, D.; CAro-CAstAño, L. (2017). «Uso de Instagram como medio de comunicación política por parte de los diputados españoles: la estrategia de humanización en la “vieja” y la “nueva” política». Profesional de la Información, 26 (5), pp. 903-915. <https://doi.org/10.3145/epi.2017.sep.12>.

speCiA, M. (2022). «“Like a weapon”: Ukrainians use social media to stir resistance». The New York Times [en línea] (25 març). <https://www.nytimes.com/2022/03/25/world/europe/ukraine-war-social-media.html> [Consulta: 27 junio 2022].

stAtistA (2022). «Redes sociales con mayor número de usuarios activos a nivel mundial en enero 2022». Statista.com [en línea]. <es.statista.com/estadisticas/600712/ranking-mundial-de-redes-sociales-por-numero-de-usuarios/> [Consulta: 27 junio 2022].

strömBäCk, J. (2008). «Four phases of mediatization: An analysis of the mediatization of politics». The International Journal of Press/Politics, 13 (3), pp. 228-246. <https://doi.org/10.1177/1940161208319097>. tkAChenko, O.; yAnenko, Y.; sydorenko, O.; sypChenko, I.; dudChenko, L.; rudenko, N. (2020). «Marketing communications in election campaigns». International Journal of Advanced Research in Engineering and Technology, 11 (6), pp. 525-533.

viounnikoFF-Benet, N. (2018). La imagen del candidato en la era digital: Cómo gestionar la escenografía política Barcelona: UOC.

Comunicació: Revista de Recerca i d’Anàlisi [Societat Catalana de Comunicació] http://revistes.iec.cat/index.php/TC. Vol. 40 (1) (maig 2023), p. 101-119

ISSN (ed. impresa): 2014-0304 / ISSN (ed. electrònica): 2014-0444 / DOI: 10.2436/20.3008.01.228

Data recepció: 08/07/2022

Data acceptació: 16/11/2022

Communication management in the Catalan universities. An analysis from a public relations perspective

Marc Compte-Pujol

Doctor en estudis avançats de comunicació, professor responsable en els estudis de ciències de la informació i de la comunicació de la Universitat Oberta de Catalunya i professor associat a Blanquerna - Universitat Ramon Llull. Especialitzat en comunicació estratègica i relacions públiques. mcomptepuj@uoc.edu

Cristina Feixas-Sibila

Màster en estratègia i direcció de relacions públiques i tècnica del Servei d’Orientació Universitària de la Facultat de Comunicació i Relacions

Internacionals de Blanquerna - Universitat Ramon Llull. cristinafs@blanquerna.url.edu

Joan Cuenca-Fontbona

Doctor en estudis avançats de comunicació i professor a Blanquerna - Universitat Ramon Llull. Especialitzat en comunicació estratègica, comunicació interna i relacions públiques.

joancf@blanquerna.url.edu

La gestió de la comunicació a les universitats catalanes. Una anàlisi des de la perspectiva de les relacions públiques

La gestió de la comunicació a les universitats catalanes. Una anàlisi des de la perspectiva de les relacions públiques

Communication management in the Catalan universities. An analysis from a public relations perspective

RESUM:

l’estudi presenta informació detallada i actualitzada sobre la praxi dels departaments de comunicació de les universitats catalanes i de com el sector universitari català planteja la funció comunicativa en els seus organigrames. s ’ha realitzat una investigació qualitativa a partir d’entrevistes en profunditat a una mostra representativa (67 %) dels directors de comunicació de les universitats catalanes. Com a resultats més destacats, s’observa que només una de les vuit universitats de la mostra elabora plans estratègics de comunicació. l es tècniques de comunicació prevalents són la relació amb els mitjans i la publiinformació ( publicity ). l a situació dels departaments de comunicació en l’organigrama general de les universitats catalanes, la denominació dels seus responsables i la formació que se’ls requereix constaten la insuficient rellevància que les universitats atorguen als seus departaments de comunicació. Com a conclusions de l’estudi, s’observa una manca d’orientació dels departaments de comunicació de les universitats catalanes cap a la perspectiva de la direcció estratègica especialitzada en relacions públiques.

PARAULES CLAU:

comunicació corporativa, departaments de comunicació, direcció estratègica, funció comunicativa, relacions públiques, universitats catalanes.

Communication management in the Catalan universities. An analysis from a public relations perspective

CLa gestió de la comunicació a les universitats catalanes. Una anàlisi des de la perspectiva de les relacions públiques

ABSTRACT:

t his study presents detailed up-to-date information on the practice of the communication departments of the Catalan universities and on how the Catalan university sector proposes the communicative function in its organizational charts. Qualitative research has been carried out on the basis of in-depth interviews with a representative sample (67 %) of the communication directors of the Catalan universities. r esults show that only one of the eight universities in the sample is developing strategic communication plans. t he prevailing communication techniques are media relations and publicity. t he situation of the communication departments in the general organization chart of the Catalan universities, the names of their managers and the training required of them confirm the insufficient importance that the universities attribute to their communication departments. t he study concludes that the Catalan universities are not oriented towards the strategic direction specialized in public relations.

la Gestió De la CoMUNiCaCió a les UNiversitats CatalaNes

KEYWORDS:

corporate communication, communication departments, strategic direction, communicative function, public relations, Catalan universities.

1. Introducció

L’estudi de la gestió de la comunicació corporativa i les relacions públiques de les universitats és un tema que ha anat guanyant interès acadèmic en els darrers anys (Ayman, Kaya i Kuruç, 2020; Alcolea Parra, Rodríguez Barba i Núñez Fernández, 2020; Blázquez, Rodríguez i Teijeiro, 2020; Castillo Esparcia i Almansa Martínez, 2004; Bustos, 2013; Aguilera-Moyano, Farias Batlle i Baraybar Fernández, 2010; Elken, Stensaker i Dedze, 2018; Fernández Torres, Chamizo Sánchez i Sánchez Villarrubia, 2021; Figueira, 2018; García Caballero i Herranz de la Casa, 2021; García-García, 2018; Gil Sanromán, 2021; Paniagua-Rojano, Gómez-Calderón i Fernández-Sande, 2012; Herranz de la Casa, Tapia Frade i Vicente Lázaro, 2009; Maltese, 2018; Mogaji, Watat, Olaleye i Ukpabi, 2021; Palencia-Lefler-Ors, 2008; Pérez-Bonaventura, Tárrega i Vilajosana, 2021; Quindemil Torrijo i Rumbaut León, 2014; Romero, 2018; Shukla i Bhasin, 2022; Simancas-González i García-López, 2017; Simancas-González i Blanco-Sánchez, 2022; Swarts i Seitz, 2022).

Com a punt en comú, la gran majoria d’aquests estudis conclouen que la gestió de la comunicació i de les relacions públiques de les universitats té molt marge de millora i, en general, qüestionen el plantejament estratègic dels seus departaments de comunicació.

Bustos (2013), per exemple, assenyala que els departaments de comunicació de les universitats espanyoles acostumen a interactuar amb el públic gairebé sempre de manera unidireccional. A més a més, tot i que en alguns casos es vinculin els objectius del departament de comunicació amb els objectius de l’organització, només segueixen ocasionalment un pla de comunicació (Bustos, 2013: 641). També conclou que els directors de comunicació de les institucions d’educació superior se solen centrar en la difusió de missatges, deixant de banda les etapes d’avaluació, de planificació i, sobretot, la d’investigació, pròpies de la planificació estratègica. Segons l’autora, la pàgina web i les xarxes socials són les eines més habituals per comunicar-se amb els diferents públics, tot i que la comunicació en aquests canals només se centra en la projecció i l’exposició de missatges i no tant en les opinions i actituds dels públics o en les seves accions i comportaments.

Simancas-González i García-López (2017) detecten grans dèficits en la planificació estratègica de la comunicació i una manca de continuïtat en la gestió comunicativa de les universitats públiques espanyoles. També conclouen que la principal funció comunicativa és la projecció de la imatge de marca universitària, és a dir, té un caire instrumental i finalista que cerca la competitivitat empresa-

MarC CoMP te-PUjol, CristiNa Feixas-siBila i joaN CUeNCa-FoNtBoNa

rial a través de criteris quantitatius. Els grups d’interès són considerats receptors passius de missatges. Es fuig del diàleg i no es fomenta la participació de la comunitat.

Les universitats tenen un gran nombre de públics en el seu mapa genèric: estudiants, professorat a temps complet i a temps parcial, investigadors, personal administratiu i de serveis, futurs alumnes, antics alumnes, universitats nacionals i internacionals, ocupadors, organitzacions d’acollida de pràctiques, famílies de futurs estudiants, etc., per tant, la comunicació amb cadascun d’ells suposa una gran complexitat.

En la literatura consultada, és especialment recurrent la crítica a com les universitats es comuniquen amb els seus públics interns (Herranz de la Casa, Tapia Frade i Vicente Lázaro, 2009; Palencia-Lefler-Ors, 2008; Simancas-González i BlancoSánchez, 2022). Dit d’una altra manera, les universitats semblen centrades exclusivament en els públics externs i els estudis no detecten voluntat perquè això canviï.

La freqüent concepció de la comunicació com un instrument del màrqueting en les universitats espanyoles (Losada Díaz, 2011) fa que moltes tinguin com a únic objectiu la captació de nous clients (alumnes). Això explicaria que els principals públics universitaris siguin tres, tots ells d’una mateixa categoria vinculada al consum dels serveis oferts: els futurs estudiants, els estudiants i els antics alumnes. L’autor afegeix que les fórmules comunicatives per contactar-los acostumen a ser de dubtosa eficàcia:

En ese sentido, por ejemplo, siguen magnificando su política comunicativa mucho más al «decir», esto es, la comunicación de lo que hace y dice la institución universitaria a sus públicos, y mucho menos al «hacer», es decir, utilizar la comunicación como un instrumento que provoque acción en la comunidad universitaria, que ejerza una influencia directa sobre los que «son» y «hacen» la universidad (personal de administración, profesorado…). (Losada Díaz, 2011: 323)

Les universitats viuen un procés de transformació digital com mai abans no s’havia viscut (Baladrón Pazos, Correyero-Ruiz i Manchado Pérez, 2020; Maltese, 2018). En aquest context, és especialment abundant la literatura que analitza l’ús que aquestes organitzacions fan dels mitjans i canals digitals, posant el focus bé en les webs corporatives (Amey, Plummer i Pickering, 2020; Chapleo, Carrillo Durán i Castillo Díaz, 2011), o bé en els seus mitjans socials (García-García, 2018; Pérez-Bonaventura, Tárrega i Vilajosana, 2021). La majoria dels estudis, però, acaben centrant-se exclusivament en determinades xarxes socials, com ara Facebook (Blázquez, Rodríguez i Teijeiro, 2020; Figueira, 2018; Shukla i Bhasin, 2022), Twitter (Gil Sanromán, 2021; Mogaji, Watat, Olaleye i Ukpabi, 2021), Instagram (Alcolea Parra, Rodríguez Barba i Núñez Fernández, 2020) o Youtube (Simancas-González i Blanco-Sánchez, 2022).

En general, les conclusions d’aquests treballs apunten a un ús insuficient i poc diversificat de les eines digitals per part de les universitats. I és que, tot i el seu

la Gestió De la CoMUNiCaCió a les UNiversitats CatalaNes potencial dialògic, les xarxes socials acostumen a emprar-se per difondre notes de premsa i compartir esdeveniments, sense fomentar la participació de la comunitat.

L’objecte d’estudi del nostre treball són les universitats catalanes, que, com la resta d’organitzacions, es qüestionen aspectes com la notorietat, la reputació, la imatge i la identitat corporatives, etc. En definitiva, com són percebudes pels seus públics estratègics i per la societat en general, i d’aquí la necessitat de creació d’àrees de comunicació ben estructurades que assessorin el rectorat i els propis òrgans de govern i que coordinin processos comunicatius que permetin la construcció i gestió d’actius intangibles per construir i/o mantenir una relació propera i de confiança amb els seus públics.

Davant d’aquest panorama present i futur immediat, les universitats tenen la necessitat d’explicar-se i emetre missatges que destil·lin confiança i evidències de qualitat de la seva organització. Per tant, les relacions públiques (Castillo Esparcia, 2010; García-Nieto, Viñarás-Abad i Cabezuelo-Lorenzo, 2020; Otero i Pulido, 2018; Wilcox, Cameron i Xifra, 2012; Xifra, 2005 i 2006) haurien d’anar guanyant terreny en l’estructura i en el pes dels departaments de comunicació de les universitats per assolir la millora de les relacions existents entre organitzacions i públics.

Donat que el sistema universitari català va passar d’estar format per tres a dotze universitats en menys d’una dècada, hi ha una clara necessitat per part de les institucions de visibilitzar-se i obtenir notorietat.

Val a dir, però, que les universitats catalanes gaudeixen d’una reputació internacional mitjana-alta, ocupant les primeres posicions de l’Estat espanyol en l’Academic Ranking of World Universities (ARWU) (Shanghai Ranking Consultancy, 2021), en el Times Higher Education (THE) World University Rankings (THE, 2022a) i en el Times Higher Education (THE) Young University Rankings (THE, 2022b), entre d’altres. Concretament, a l’ARWU 2021, tres universitats catalanes apareixen entre les cinc-centes millors del món (Universitat de Barcelona —UB—, Universitat Autònoma de Barcelona —UAB— i Universitat Pompeu Fabra —UPF—); al THE World University Rankings 2022, cinc se situen entre les cinc-centes primeres posicions (UPF, UAB, UB, Universitat Ramon Llull —URL— i Universitat de Vic - Universitat Central de Catalunya —UVic-UCC—), i al THE Young University Rankings 2022, fins a nou centres figuren entre els cinc-cents millors del món de menys de cinquanta anys (UPF, URL, UVic-UCC, Universitat Rovira i Virgili —URV—, Universitat Oberta de Catalunya —UOC—, Universitat Politècnica de Catalunya —UPC—, Universitat de Girona —UdG—, Universitat Internacional de Catalunya —UIC— i Universitat de Lleida —UdL—).

Amb tot, l’objectiu principal de la nostra recerca és comprovar si existeix una orientació estratègica en els departaments de comunicació de les universitats catalanes. Com a objectius secundaris hem fixat:

— Conèixer si aquests departaments treballen amb mapes de públics.

— Detectar les tècniques comunicatives emprades pels departaments de comunicació de les universitats catalanes.

MarC CoMP te-PUjol, CristiNa Feixas-siBila i joaN CUeNCa-FoNtBoNa

— Conèixer l’estructura organitzativa d’aquests departaments.

— Conèixer la vinculació funcional d’aquests departaments amb els òrgans directius de les universitats.

— Detectar els canals a través dels quals es comuniquen amb els seus públics.

2. Marc teòric

2.1. La planificació estratègica en relacions públiques

Per una banda, el Diccionari de comunicació empresarial del TERMCAT, Centre de Terminologia (2019) defineix les relacions públiques com:

Programa deliberat, planificat i sostingut que comprèn un conjunt de decisions i accions, fonamentalment de comunicació, que tenen l’objectiu d’establir i mantenir un clima de confiança mútua i de relació positiva entre una persona o una organització i els seus públics.

Grunig i Hunt (1984, cfr. Xifra, 2005: 76) detallen quatre models en relacions públiques segons la seva aplicació pràctica i el moment històric d’aparició: el model d’agent de premsa o publiinformació (1850-1900); el model d’informació pública (1900-1920); el model asimètric bidireccional (a partir dels anys vint del segle xx) i el model simètric bidireccional (a partir dels anys seixanta i setanta del segle xx). Els quatre models són vigents encara, essent el darrer el més ideal, ja que té en compte la interacció entre l’organització i els seus públics.

Per una altra banda, la planificació estratègica es concep com la manera que tenim de gestionar el futur en sentit ampli. I des de la perspectiva de les relacions públiques, s’entén com «una filosofia supeditada al credo fundacional corporatiu, i mai com una funció, ja que l’estratègia és un repte humà i no pas tècnic» (Matilla, 2008: 103).

Matilla (2008) destaca la necessitat d’ajuda que tenen les direccions de les empreses quant a la presa de decisions quotidianes i com disposar d’un model a seguir resulta de gran ajuda, sempre que no sigui un instrument de constrenyiment que impedeixi reconèixer les necessitats i les demandes al servei de les quals hi haurà el procés estratègic i després l’acció a seguir:

[…] la utilització d’un model, en tant que forma de construcció teòrica de la realitat, permetrà el visionament hipotètic de noves formes de pensament, properes a prediccions de possibles resultats futurs […]. Així, l’apliació d’un model estratègic proporcionarà major fiabilitat a l’adopció decisional i conduirà a l’acció més eficaçment, atès que es fonamentarà en una construcció d’hipòtesis de caire prospectiu. (Matilla, 2008: 103)

la Gestió De la CoMUNiCaCió a les UNiversitats CatalaNes

Existeixen gairebé un centenar de models de plans estratègics de relacions públiques i comunicació, la gran majoria dels quals tenen com a base el model que John Marston va difondre el 1963 en el seu llibre The nature of public relations Aquest model, conegut com a RACE (en espanyol, IACE), estableix quin és el procés de presa de decisions estratègiques en l’àmbit de les relacions públiques i s’estructura al voltant de quatre etapes: recerca (research), acció (action), comunicació (communication) i avaluació (evaluation). D’aquí el nom del model de Marston, conegut també com el model de l’espiral per la seva concepció cíclica de les quatre etapes i el seu ordenament tancat en passar d’una fase a una altra.

El doctor Jordi Xifra (2005) sosté que l’aplicació del mètode RACE a la pràctica professional estarà condicionada per la valoració que la direcció d’una organització atorgui a la funció de les relacions públiques, segons si l’alta direcció les entén com una filosofia —orientació estratègica— o com una funció —orientació exclusivament tàctica.

2.2. Els departaments de comunicació

Un departament de comunicació és el «departament responsable de la gestió i el control de les comunicacions d’una organització» (TERMCAT, 2019).

Per a la doctora Ana Almansa (2011), els departaments o gabinets de comunicació són:

[…] el organismo que gestiona la comunicación de forma global, centralizada y unitaria, debiéndose ocupar de todas las necesidades en esta materia y no sólo unas pocas (por ejemplo, no debe centrarse únicamente en satisfacer las necesidades informativas de los medios de comunicación, como sucedía en un principio). De esta manera, los gabinetes se ocupan en la actualidad de las relaciones informativas con los medios de comunicación, también, de las relaciones institucionales, la organización de eventos, las relaciones con la sociedad en general, la comunicación interna, etc. En definitiva, se trata de satisfacer las demandas de todos los públicos de la organización para la que trabaja el gabinete de comunicación. (Almansa, 2011: 7-8)

Els departaments de comunicació són un fenomen relativament nou, almenys a l’Estat espanyol, i reben denominacions molt diverses (gabinet de premsa, gabinet de comunicació, departament de comunicació, àrea de comunicació, assessoria de comunicació, etc.) que, en principi, tenen a veure amb les funcions que assumeixen aquests departaments en el si de les seves organitzacions.

Segons Almansa (2005), és l’ampliació de funcions que han assumit aquests departaments la que ha provocat aquesta evolució. Concretament, s’hauria passat d’unes funcions exclusivament informatives amb els mitjans de comunicació —per això inicialment s’anomenaven gairebé sempre gabinets de premsa— a una concepció de la comunicació de manera més global i més propera al concepte de relacions públiques en l’actualitat.

MarC CoMP te-PUjol, CristiNa Feixas-siBila i joaN CUeNCa-FoNtBoNa

Segons Martín (1998: 39, cfr. Almansa, 2005: 124), les funcions d’aquests «nous» departaments de comunicació són les relacions amb els mitjans de comunicació, la imatge corporativa, la comunicació de crisi, el lobbisme (lobbying), la comunicació interna i les relacions públiques, en general.

Ramírez (1995) concreta el nombre estimat de persones que es necessiten per treballar en un departament de comunicació. Són quinze, repartides de la manera següent:

[…] director de comunicació, quatre persones per a comunicació interna, cinc persones per a comunicació externa, una per a gestió de crisi, dos per a identitat, imatge i reputació i una per a la responsabilitat social. Tot i admetre que les xifres són orientatives, depenen no només dels recursos humans de la universitat o institució, sinó també de la seva personalitat. (Ramírez, 1995: 54)

L’estructura no serà el principal escull dels departaments de comunicació per portar a terme les seves funcions, sinó la seva posició en l’organigrama de l’organització. Per aconseguir una comunicació estratègica, el departament de comunicació i, particularment, el director de comunicació haurien de tenir un vincle directe amb els òrgans de govern de l’organització, que, en el cas del nostre estudi, és la universitat.

2.3. Les funcions de la direcció de comunicació

Un director o una directora de comunicació és «el director del departament de comunicació que té la responsabilitat executiva de la gestió i el control de la comunicació d’una organització» (TERMCAT, 2019).

L’associació Dircom Catalunya (2019: 4-5) defineix el director o la directora de comunicació (dircom) com aquella persona que, partint dels objectius, visió, missió i valors organitzacionals, assumeix la responsabilitat de definir i concretar la política de comunicació corporativa d’una organització i vetlla per l’increment del seu capital d’actius intangibles: la notorietat, la marca, la imatge i la reputació corporatives. Segons la mateixa font, el dircom seria el màxim responsable del disseny i de la gestió del pla estratègic de comunicació corporativa de les organitzacions, que ha d’anar indissolublement vinculat als objectius de negoci corporatius. Com a tasques estratègiques característiques, el dircom hauria d’identificar els públics estratègics (stakeholders); dirigir i planificar els temes (issues) i les idees força, i gestionar els missatges clau específics que lliurarà a cada col·lectiu en cada moment, establint els canals, els suports, els fluxos, els ritmes, les cadències, els tons i els estils de comunicació més adequats a cada escenari d’intervenció, per generar estats d’opinió favorables als objectius corporatius entre els seus públics rellevants. De manera similar, l’Asociación de Directivos de Comunicación - Dircom (2022), d’àmbit estatal, defineix el director o la directora de comunicació com una figura altament heterogènia, estratègica, amb una visió global, amb alta capacitat de

la Gestió De la CoMUNiCaCió a les UNiversitats CatalaNes gestió i que ha d’estar present en el comitè de direcció. En termes generals, és la persona que protegeix i trasllada la imatge de l’empresa als diferents públics; escolta, analitza i comprèn; estableix la relació amb els diferents grups d’interès sobre la base de la veritat i la transparència; anticipa tendències socials i polítiques emergents; és un agent del canvi i de la inclusió; actua com a consciència ètica, social i mediambiental de l’organització; genera confiança i compromís a través de la gestió de la comunicació interna; connecta l’organització amb el món digital (xarxes socials i webs corporatives); és el responsable dels assumptes públics o hi està involucrat, i pot actuar com a contador d’històries, investigador i creador de continguts per dotar l’organització d’una narrativa pròpia que connecti amb la seva realitat actual, amb els seus orígens i amb els seus valors corporatius.

3. Preguntes d’investigació i hipòtesi

A partir dels objectius de la recerca han sorgit les preguntes d’investigació (PI) següents:

— PI1. On se situen els departaments de comunicació dins l’organigrama general de cadascuna de les universitats catalanes?

— PI2. Com s’estructuren els departaments de comunicació d’aquestes universitats?

— PI3. Els departaments de comunicació de les universitats catalanes treballen amb un mapa de públics?

— PI4. Quins canals utilitzen per comunicar-se amb els seus públics estratègics?

— PI5. Quines tècniques fan servir en cadascun dels equips?

Finalment, s’ha fixat una hipòtesi (H) general de treball:

— H1. Els departaments de comunicació de les universitats catalanes inclouen en la seva praxi les quatre etapes del pla estratègic de comunicació.

4. Metodologia

L’univers de l’estudi són els departaments de comunicació de les dotze universitats que configuren el sistema universitari català. D’aquestes dotze, vuit són institucions públiques i quatre privades, i onze són de modalitat presencial i una a distància (Generalitat de Catalunya, 2021). No existeix cap universitat catalana que no disposi d’un departament de comunicació propi.

S’ha optat per una investigació de caire qualitatiu, fent entrevistes en profunditat semiestructurades (Robles, 2011: 39-49) als dircoms de les universitats catalanes, la font més fiable i directa per portar a terme aquesta investigació.

MarC CoMP te-PUjol, CristiNa Feixas-siBila i joaN CUeNCa-FoNtBoNa

Malgrat haver contactat directament o indirectament amb tots els directius de cadascuna de les dotze universitats, el nombre d’entrevistats assolit ha estat el de vuit responsables de comunicació. Concretament, els de la Universitat Autònoma de Barcelona, la Universitat de Girona, la Universitat Oberta de Catalunya, la Universitat Politècnica de Catalunya, la Universitat Pompeu Fabra, la Universitat Ramon Llull, la Universitat Rovira Virgili i la Universitat de Vic - Universitat Central de Catalunya.

Aquesta representació, que significa el 67 % del total, engloba totes les tipologies d’universitats existents a Catalunya: tant públiques com privades, i tant presencials com en línia, i constitueixen, amb escreix, una mostra més que suficient per desenvolupar el treball de camp qualitatiu.

Degut a les restriccions imposades per la pandèmia, totes les entrevistes han estat realitzades per videoconferència durant els mesos de maig i juny de 2021. En alguns casos, la manera de contactar els directius ha estat de manera directa, a través d’una sol·licitud per correu electrònic i trucades telefòniques. En d’altres, s’ha fet de manera indirecta, tot aprofitant contactes personals per poder arribar a la persona interessada.

Cada entrevista s’ha estructurat en temàtiques o categories vinculades a les preguntes i la hipòtesi de la recerca, que han permès l’ordenació i la posterior comparació per extreure’n resultats.

5. Resultats i discussió

En la majoria dels casos, les funcions comunicatives no les coordina un sol departament, i en molts pocs casos, les universitats tenen en els òrgans de govern un representant que vetlla pels temes de comunicació, ja sigui mitjançant un vicerectorat o amb la presència directa del dircom en òrgans directius.

Pel que fa a la denominació dels departaments de comunicació de les vuit universitats entrevistades, quatre reben el nom de àrea, dos el nom de gabinet, un el nom de unitat i un altre el nom de servei. Aquestes divergències en el nom ens permeten qüestionar si aquests departaments són una àrea funcional o estratègica dins l’organigrama de la universitat.

De manera similar, s’observa que les denominacions dels càrrecs que lideren aquests departaments no són homogènies, sent majoritària la de cap de gabinet —en tres universitats—, seguida de director/a d’àrea/servei i de cap de la unitat/ àrea —en dues. La denominació menys emprada, curiosament, és la de director/a de comunicació, en un únic cas.

Quant a la seva posició i dependència jeràrquica dins l’organigrama de la universitat (PI1), quatre dels vuit departaments de comunicació de les universitats entrevistades depenen del rectorat o vicerectorat de comunicació i de l’àrea gerencial;

la Gestió De la CoMUNiCaCió a les UNiversitats CatalaNes tres depenen directament del rectorat, i els seus directors participen en les reunions de l’equip rector, i un altre depèn del vicerectorat de comunicació:

L’Àrea de Comunicació penja directament del Rectorat, penja directament de l’estratègia. Com a director, tinc relació directa i setmanal amb la vicerectora de Comunicació i amb el cap de gabinet del Rectorat. De fet, el director de l’Àrea de Comunicació és l’únic director d’àrea que penja del Rectorat. La resta de departaments pengen de Gerència. [Entrevistat 3]

En l’organigrama actual de la universitat, el Servei de Comunicació penja del Rectorat i de Gerència. El cert és que durant la història recent […], aquesta estructura ha anat canviant. Hi ha hagut etapes en què el Servei de Comunicació ha penjat exclusivament de Gerència; en altres, ha penjat directament del rector i, en altres moments, hi ha hagut un gabinet del rector que ha fet d’enllaç entre el rector i el Servei de Comunicació. […] En funció de la importància que els diversos òrgans directius que han passat per la universitat han donat a la comunicació, aquest servei ha tingut una relació més o menys directa amb el rector. [Entrevistat 4]

És majoritària —en sis universitats— la manca de representació dels directors de comunicació en els consells rectors de les seves universitats. I, consegüentment, en alguns casos, és possible elucubrar sobre una incorrecta denominació del càrrec. Quant a la seva organització interna (PI2), la majoria d’universitats catalanes estructuren el seu departament en tres o quatre subàrees diverses. Cinc universitats tenen una de les branques destinada a la promoció, que en alguns casos anomenen màrqueting i promoció o, simplement, màrqueting. Quatre universitats tenen una altra de les branques centrada en els mitjans de comunicació, que en alguns casos rep el nom de mitjans i recerca, i en d’altres, el de comunicació externa. Quatre universitats també tenen una branca destinada al disseny gràfic, sota aquest mateix nom, o sota el de disseny i marca o publicacions corporatives. Tres universitats destinen una branca del departament a l’entorn web, dues tenen una altra branca destinada a mitjans audiovisuals, i una té una branca destinada a relacions institucionals, a marca i reputació, a comunicació corporativa, a responsabilitat social corporativa, a serveis lingüístics, a producció, a xarxes socials i a comunicació interna i protocol:

Amb l’entrada del nou director de comunicació […] es creà l’actual Gabinet de Comunicació i Màrqueting. En la part de comunicació, hi treballen nou persones i a màrqueting, tres, més el director del Gabinet. Aquestes dues àrees treballen de forma independent però contínuament coordinades per la figura del cap del Gabinet […]. Les funcions generals de l’equip de comunicació són de comunicació corporativa, tant interna com externa, fent tasques d’entorn web, xarxes socials, comunicació científica, relacions amb els mitjans de comunicació, agenda i diari digital. Màrqueting s’encarrega de les campanyes de captació, tant de graus com de màsters. [Entrevistat 7]

El perfil professional dels directors de qualsevol àrea funcional està directament condicionat per la formació acadèmica superior i l’experiència professional prèvies. En l’objecte d’estudi s’observa que cinc dels vuit directors de comunicació de les universitats catalanes provenen de formacions universitàries en periodisme i tres provenen d’altres formacions acadèmiques, allunyades de la comunicació. Destaca el fet que cap d’ells no té estudis de grau o de postgrau especialitzats en relacions públiques:

Jo [com a responsable de comunicació] soc periodista i la resta de membres de la Unitat de Comunicació tenen perfils acadèmics diversos, passant per la psicologia, la biblioteconomia, les ciències polítiques i, evidentment, el periodisme. Però no tots venen de l’àmbit de la comunicació. [Entrevistat 5]

En gran part som periodistes. Jo [com a responsable de comunicació] tinc una llicenciatura en periodisme […]. La persona que porta la comunicació externa i relació amb els mitjans també està graduada en periodisme. La responsable de Comunicació Interna i Protocol és llicenciada en periodisme […] i la pròxima responsable de Publicacions és llicenciada en filologia catalana. [Entrevistat 8]

S’identifica una gran confusió sobre la funció dels departaments analitzats, atès que és prevalent —en cinc dels vuit casos— que l’objectiu fonamental de la majoria d’ells està orientat a tasques exclusivament comercials per captar l’interès de futurs estudiants i la consegüent obtenció de matrícules:

La Unitat de Promoció està formada per més persones que la de la Comunicació donat que aquesta, a banda de centrar-se en la promoció dels estudis, a través de la relació amb els centres educatius i amb la participació a fires, engloba el punt d’informació de l’estudiant. [Entrevistat 1]

També és prevalent —en cinc de les vuit universitats— el nombre de departaments de comunicació que desenvolupen la seva funció des d’un punt de vista unidireccional i no pas bidireccional, és a dir, com una qüestió de simple emissió de missatges i no dels efectes derivats de la seva recepció. Prenent com a referència els models de relacions públiques de Grunig i Hunt (1984, cfr. Xifra, 2005: 76), tot apunta que el model d’agent de premsa o publiinformació originat a finals del segle xix seguiria sent el predominant en el dia a dia professional de les institucions analitzades. Uns resultats consistents amb els obtinguts anteriorment per SimancasGonzález i García-López (2017) i per altres autors consultats.

Quant a la fase d’investigació del procés de planificació estratègica, només una universitat afirma que fa investigació empírica de públics. Ara bé, totes diferencien entre públics interns i externs.

En relació amb els públics interns, tots els departaments de comunicació de les universitats entrevistades inclouen el personal docent i investigador (PDI) i el perso-

MarC CoMP te-PUjol, CristiNa Feixas-siBila i joaN CUeNCa-FoNtBoNa

la Gestió De la CoMUNiCaCió a les UNiversitats CatalaNes

nal d’administració i serveis (PAS) en el seu mapa de públics interns; set hi compten els mateixos estudiants; quatre, els consells de direcció i patronats, i dos, altres òrgans de govern de la universitat. Tots els professionals entrevistats afirmen tenir en compte els públics interns; uns resultats que contrasten amb diversos estudis recents que critiquen la comunicació interna a les universitats de l’Estat espanyol (Herranz de la Casa, Tapia Frade i Vicente Lázaro, 2009; Palencia-Lefler-Ors, 2008; Simancas-González i Blanco-Sánchez, 2022).

Pel que fa als públics externs, destaquen sobretot els mitjans de comunicació —en set casos—, els «clients potencials» —en sis— i els antics alumnes —en sis—, uns resultants consistents amb els obtinguts anys abans per Losada Díaz (2011), que ja apuntava una visió excessivament centrada en el màrqueting de la comunicació de les universitats espanyoles, reflectida en la tria d’uns públics estratègics de tipologia majoritàriament consumidora.

Tres dels vuit dircoms entrevistats inclouen també els centres de batxillerat i cicles formatius, els pares i les mares dels futurs estudiants, i les empreses dels sectors vinculats als àmbits d’estudi de cada universitat. Dos consideren com a públics les administracions públiques i un, els centres escolars de primària i educació secundària obligatòria (ESO), els ocupadors, les agències de qualitat, les oficines d’orientació juvenil, els familiars del PDI i PAS, i el PDI i PAS jubilat.

Totes les universitats catalanes treballen amb un mapa de públics (PI3), però aquest no és tan similar com podria preveure’s. Si bé, després de les entrevistes, s’ha pogut detectar un ventall de més de divuit públics diferents, només set són compartits per més de la meitat de la mostra participant en l’estudi:

La Unitat de Comunicació se centra en mitjans de comunicació, estudiants, PDI i PAS. La Unitat de Promoció s’adreça a futurs estudiants, centres educatius i famílies de futurs estudiants. [Entrevistat 1]

Tenim un mapa de públics molt ampli i segmentat. Els públics interns són els estudiants, PDI i PAS. Els públics externs són els mitjans de comunicació generalistes, els mitjans de comunicació especialitzats en tecnologia, futurs estudiants, famílies, centres educatius de secundària i empreses tecnològiques. [Entrevistat 4]

Com a públics interns tenim els òrgans de govern de la universitat i les seves institucions federades, professorat dels centres, personal d’administració i serveis, i entorn familiar i social de la comunitat universitària. I, com a públics externs, la societat en general, els mitjans de comunicació, representants institucionals (públics i privats), governs estatal i autonòmic, estudiants universitaris, graduats professionals, investigadors, directors de centres docents, tutors i professors de batxillerat i ESO, estudiants d’ESO, CFGS i batxillerat, i assessors pedagògics de serveis d’informació juvenil. [Entrevistat 6]

Els nous hàbits de consum comunicatiu i els nous canals de comunicació obliguen els departaments de comunicació de les universitats catalanes a fer un replan-

tejament dels continguts que comuniquen, així com dels canals que fan servir per adreçar-se a una part dels seus públics.

Quant als canals (PI4), és on hi ha més unanimitat entre totes les universitats de la mostra. Totes se serveixen de la web, dels butlletins d’informació (newsletters), del correu electrònic, de les notes i rodes de premsa, i de les xarxes socials. Aquests resultats confirmen, però alhora matisen estudis previs com el de Bustos (2013), que apuntava que la pàgina web i les xarxes socials eren les eines més habituals de comunicació:

[…] la web corporativa, webs específiques orientades a públics específics (mitjans de comunicació, ocupadors…), xarxes socials, butlletins setmanals per a la comunitat universitària, butlletins mensuals, etc. [Entrevistat 3]

Utilitzem els canals a l’abast de tothom: web, xarxes socials, notes de premsa, esdeveniments i pantalles informatives a les diferents facultats i campus. [Entrevistat 5]

Fem servir notes de premsa, web institucional, butlletí mensual de recerca, e-mailing, xerrades informatives a les escoles, fires i organització d’esdeveniments. [Entrevistat 6]

Sis dels entrevistats utilitzen els esdeveniments, i un reconeix fer prospecció de noves eines que proporcionen els canals de comunicació digitals, com pot ser el cas del Twitter Space, sobretot, per arribar al públic jove.

Pel que fa a les tècniques comunicatives (PI5), tots els departaments utilitzen la relació amb els mitjans i la publiinformació, set fan servir la gestió de la identitat visual corporativa i la comunicació interna, set la creació d’esdeveniments, i un el protocol o la comunicació de crisi.

Quant als continguts per comunicar, tots els entrevistats centren la majoria dels seus continguts a la divulgació de la recerca de la mateixa universitat i a la informació institucional; en sis casos, a la promoció dels estudis, i en un cas, a informar sobre l’agenda del rector:

S’ha posat un focus molt centrat en la divulgació de la recerca. L’Àrea de Comunicació té un mandat del Rectorat per treballar exhaustivament en aquesta divulgació de la recerca, més que no pas en la comunicació estrictament institucional. Des de la Direcció de la universitat, veuen el tema de la recerca com un tema clau que ens pot ajudar a fer marca. […] Hem fet un pla espefíc de comunicació de la recerca i ho estem treballant seriosament. [Entrevistat 2]

Ja fa anys que s’ha notat un clar descens d’interès per part dels mitjans pel que fa a la comunicació corporativa de les universitats. El principal motiu pot ser l’alt nombre d’emissors, de diferent dimensió i qualitat acadèmica, que ha provocat una sobresaturació de missatges que arriben als mitjans de comunicació des de les universitats. En canvi, la recerca universitària i la transferència de coneixement per part de les universitats tenen

la Gestió De la CoMUNiCaCió a les UNiversitats CatalaNes una qualitat i una consistència per si mateixa, on altres centres acadèmics de menor rellevància no poden competir. [Entrevistat 4]

Per finalitzar, tots els departaments afirmen fer avaluació dels seus plans d’acció i dos diuen utilitzar mètriques. Ara bé, des del punt de vista del model RACE (Marston, 1963), no s’entén parlar d’avaluació si prèviament no hi hagut investigació social preliminar. Per tant, des d’aquest punt de vista, podem considerar que només un dels vuit departaments preveu la quarta etapa del model RACE, ja que només un elabora plans estratègics de comunicació:

A partir d’aquest curs, l’equip de l’Àrea de Comunicació i de Relacions Institucionals està rebent formacions per aprendre a formular i establir objectius mesurables que facilitin l’avaluació de les accions comunicatives. [Entrevistat 2]

Quan un pla finalitza, es fa un balanç. Cada any, l’Àrea de Comunicació es proposa uns objectius del pla de comunicació. Aquests objectius es concreten per departaments i per persones. Per tant, cada objectiu està relacionat amb un objectiu del pla de comunicació i amb un punt del pla estratègic. Un dels reptes que té l’àrea és un pla de comandament per millorar el sistema d’interpretació de mètriques, malgrat que fa anys que treballem amb elles, per tal que puguin ajudar tant l’àrea com el Consell de Direcció a l’hora d’interpretar els resultats assolits en comunicació. [Entrevistat 3]

Dit d’una altra manera, són majoritaris —set de vuit— els departaments de comunicació de les universitats catalanes que no tenen una orientació estratègica. L’orientació de la seva funció, doncs, és bàsicament tàctica, si no merament instrumental. La principal hipòtesi del treball (H1) queda refutada.

6. Conclusions finals

Com a qualsevol altra tipologia d’organització, les universitats necessiten comunicar-se per arribar als seus públics i la gestió d’aquesta comunicació fa necessari comptar amb un departament de comunicació integrat en l’estructura organitzativa de les institucions universitàries.

Són una àmplia majoria els departaments de comunicació que no elaboren plans estratègics de comunicació perquè, si bé alguns al·ludeixen a raons pressupostàries, la raó principal i més estesa és la poca convicció, per part dels directors d’aquests departaments, de la necessitat d’una investigació prèvia a l’elaboració d’un mapa de públics i de la formulació d’uns objectius. És a dir, de la necessitat d’elaborar un pla estratègic de comunicació.

Si bé alguns directors d’aquests departaments parlen de la manca de temps com la principal raó per no portar a terme aquests plans estratègics, alguns, fins i

MarC CoMP te-PUjol, CristiNa Feixas-siBila i joaN CUeNCa-FoNtBoNa

tot, consideren ineficaç preveure una fase d’investigació per la rapidesa dels canvis socials i, en concret, comunicatius que estem vivint (entorn VUCA, acrònim anglès de volatility, uncertainty, complexity i ambiguity), que provoquen que els esforços econòmics, de temps i de recursos humans que s’hi haurien de dedicar no compensin els resultats de la investigació, que, segons la seva opinió, quedarien ràpidament obsolets.

Aquesta primera conclusió ens porta a la segona, que evidencia el desconeixement del significat i de la importància de l’estratègia en comunicació. És precisament davant de moments de canvis i de temps convulsos i extremament competitius com els que viuen actualment les institucions universitàries quan més necessària s’esdevé l’elaboració de plans estratègics per assolir una acció comunicativa eficaç.

La literatura acadèmica sobre estratègia, relacions públiques i departaments de comunicació va per un costat i la pràctica professional dels departaments de comunicació de les universitats catalanes va per un altre. Probablement sigui necessària una presència més important d’especialistes en relacions públiques en els càrrecs directius d’aquests departaments si, com reconeixen, volen i necessiten millorar la seva relació amb els seus públics, tant interns com externs.

Amb tot el que hem esmentat, podem concloure que, mentre no es produeixi un canvi radical en la consideració plenament directiva, estratègica i especialitzada de la funció de gestió de la comunicació per part dels màxims òrgans directius, no sembla que es puguin produir canvis substancials respecte a l’actual panorama dels departaments de comunicació de les universitats catalanes i que s’orientin a la perspectiva de la direcció estratègica —preconitzada per la literatura acadèmica i professional— especialitzada en relacions públiques.

la Gestió De la CoMUNiCaCió a les UNiversitats CatalaNes

Bibliografia

AguilerA-moyAno, M. de; FAriAs BAtlle, P.; BArAyBAr Fernández, A. (2010). «La comunicación universitaria: modelos, tendencias y herramientas para una nueva relación con sus públicos». Icono 14: Revista de Comunicación y Nuevas Tecnologías, 8 (2), p. 90-124. <https://doi.org/10.7195/ri14.v8i2.248>.

AlColeA pArrA, M.; rodríguez BArBA, D.; núñez Fernández, V. (2020). «El uso corporativo de Instagram en las universidades privadas españolas. Estudio comparativo de treinta y cinco universidades». Ámbitos: Revista Internacional de Comunicación, 47, p. 109-134. <http://dx.doi.org/10.12795/Ambitos.2020.i47.06>.

AlmAnsA, A. (2005). «Relaciones públicas y gabinetes de comunicación». Anàlisi [en línia], 32, p. 117-132. <https:// raco.cat/index.php/Analisi/article/view/15175/179895> [Consulta: 2 juny 2022].

(2011). Del gabinete de prensa al gabinete de comunicación: La dirección de comunicación en la actualidad Salamanca: Comunicación Social. Ediciones y Publicaciones. (Periodística; 45)

Amey, L.; plummer, R.; piCkering, G. (2020). «Website communications for campus sustainability: An analysis of Canadian universities». International Journal of Sustainability in Higher Education, 21 (3), p. 531-556. <https://doi. org/10.1108/IJSHE-04-2019-0137>.

AriAs vAlle, M. B.; BerBegAl-mirABent, J.; mArimon, F. (2021). «¿Son las universidades socialmente responsables?». Archivos Analíticos de Políticas Educativas, 29 (54), p. 1-30. <https://doi.org/10.14507/epaa.29.5399>.

AsoCiACión de direCtivos de ComuniCACión – dirCom (2022). El dircom en 10 viñetas [en línia]. <https://gmv38udq. sibpages.com/> [Consulta: 25 novembre 2022].

AymAn, U.; kAyA, A. K.; kuruç, U. K. (2020). «The impact of digital communication and PR models on the sustainability of higher education during crises». Sustainability, 12 (20), p. 8295. <https://doi.org/10.3390/su12208295>.

BAlAdrón pAzos, A. J.; Correyero ruiz, B.; mAnChAdo pérez, B. (2020). «La transformación digital de la docencia universitaria en comunicación durante la crisis de la COVID-19 en España: una aproximación desde la perspectiva del alumnado». Revista Latina de Comunicación Social, 78, p. 265-287. <https://www.doi.org/10.4185/RLCS-2020 -1477>.

Blázquez, F.; rodríguez, C.; teiJeiro, M. (2020). «A new era of communication in higher education. Facebook as a marketing tool». Revista Espacios [en línia], 41 (6), p. 23-33. <https://www.revistaespacios.com/a20v41n06/ a20v41n06p23.pdf> [Consulta: 2 juny 2022].

Bustos, L. (2013). «University communication departments. Analysis of the situation in Spain». Estudios sobre el Mensaje Periodístico, 19, p. 641-649.

CAstillo espArCiA, A. (2010). Introducción a las relaciones públicas. Màlaga: Instituto de Investigación en Relaciones Públicas.

CAstillo espArCiA, A.; AlmAnsA mArtínez, A. (2004). «Estudio sobre la estructura y el funcionamiento de los gabinetes de comunicación en España». Anagramas: RumbosySentidosdelaComunicación [en línia], 2, p. 47-62. <https:// dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=5234343> [Consulta: 2 juny 2022].

CeA esteruelAs, N. (2018). «Responsabilidad social universitaria: el papel de los medios de comunicación y sus stakeholders». Retos, 8 (16), p. 95-105. <https://doi.org/10.17163/ret.n16.2018.07>.

ChApleo, C. (2010). «What defines “successful” university brands?». International Journal of Public Sector Management, 23 (2), p. 169-183. <https://doi.org/10.1108/09513551011022519>.

ChApleo, C.; CArrillo durán, M. V.; CAstillo díAz, A. (2011). «Do UK universities communicate their brands effectively through their websites?». Journal of Marketing for Higher Education, 21 (1), p. 25-46. <https://doi.org/10.1080 /08841241.2011.569589>.

dirCom CAtAlunyA – AsoCiACión de direCtivos de ComuniCACión (2019). El decálogo dircom: 10 preguntas y 10 respuestas sobre la función de dirección de comunicación [en línia]. <https://www.dircom.org/wp-content/uploads/2021/ 03/decalogo-dircom.pdf> [Consulta: 25 novembre 2022].

elken, M.; stensAker, B.; dedze, I. (2018). «The painters behind the profile: The rise and functioning of communication departments in universities». Higher Education, 76, p. 1109-1122. <https://doi.org/10.1007/s10734-018-0258-x>.

Fernández torres, M. J.; ChAmizo sánChez, R.; sánChez villArruBiA, R. (2021). «Universidad y pandemia: la comunicación en la educación a distancia». Ámbitos: Revista Internacional de Comunicación, 52, p. 156-174. <https://dx.doi. org/10.12795/Ambitos.2021.i52.10>.

MarC CoMP te-PUjol, CristiNa Feixas-siBila i joaN CUeNCa-FoNtBoNa

FigueirA, A. (2018). «Uncovering social media content strategies for worlwide top-ranked universities». Procedia Computer Science, 138, p. 663-670. <https://doi.org/10.1016/j.procs.2018.10.088>.

gArCíA CABAllero, S.; herrAnz de lA CAsA, J. M. (2021). «La agenda 2030 en las universidades españolas: la estrategia comunicativa de los objetivos de desarrollo sostenible». Revista Iberoamericana de Economía Solidaria e Innovación Socioecológica, 4, p. 127-147. <http://dx.doi.org/10.33776/riesise.v4i1.5246>.

gArCíA-gArCíA, M. (2018). «Universidad y medios sociales. Gestión de la comunicación en la universidad española». Revista Prisma Social [en línia], 22 (3r trimestre), p. 20-36. <https://revistaprismasocial.es/article/view/2535> [Consulta: 4 maig 2022].

gArCíA-nieto, M. T.; viñArás-ABAd, M.; CABezuelo-lorenzo, F. (2020). «Medio siglo de evolución del concepto de relaciones públicas (1970-2020)». El Profesional de la Información, 29 (3). <https://doi.org/10.3145/epi.2020.may.19>.

generAlitAt de CAtAlunyA depArtAment de reCerCA i universitAts (2021). Pla d’acció de les universitats catalanes [en línia].

Barcelona: Generalitat de Catalunya. <https://recercaiuniversitats.gencat.cat/ca/01_departament_recerca_i _universitats/recerca_i_universitats_de_catalunya/politiques_i_principals_actuacions/agenda-2030/pla-daccio -de-les-universitats-catalanes/> [Consulta: 21 juny 2022].

gil sAnromán, I. (2021). «Gestión de Twitter por parte de universidades españolas en tiempos de crisis de la covid-19: el comienzo del curso 2020-21». A: sierrA sánChez, J.; BArrientos Báez, A. (ed.). Cosmovisión de la comunicación en redes sociales en la era postdigital. Madrid: McGraw Hill, p. 949-975.

herrAnz de lA CAsA, J. M.; tApiA FrAde, A.; viCente lázAro, A. (2009). «La comunicación interna en la universidad. Investigar para conocer a nuestros públicos». Revista Latina de Comunicación Social, 64, p. 262-274. <https://doi. org/10.4185/10.4185/RLCS-64-2009-822-262-274>.

losAdA díAz, J. C. (2011). «Los nuevos públicos en la comunicación universitaria: una reflexión imprescindible sobre las prioridades del renovado escenario universitario» [en línia]. A: Fernández, A. B.; gArCíA, F. (ed.). Icono 14: VI Congreso Internacional de Investigación y Relaciones Públicas: Actas (5 i 6 de maig de 2011) Pontevedra: Universidad de Vigo, p. 309-325. <http://airrpp.org/wp-content/uploads/2012/12/actas_VIcongreso_AIRP.pdf> [Consulta: 2 juny 2022].

mAltese, V. (2018). «Digital transformation challenges for universities: Ensuring information consistency across digital services». Cataloging & Classification Quarterly, 56 (7), p. 592-606. <https://doi.org/10.1080/01639374.2018. 1504847>.

mArston, J. E. (1981). Relaciones públicas modernas. Mèxic: McGraw Hill.

mAtillA, K. (2008). «Un nou model estratègic aplicat a les relacions públiques i a la comunicació corporativa». Treballs de Comunicació [en línia], [Societat Catalana de Comunicació], 25 (desembre), p. 101-130. <http://revistes.iec. cat/index.php/TC/article/view/40672> [Consulta: 4 maig 2022].

mogAJi, E.; WAtAt, J. K.; olAleye, S. A.; ukpABi, D. (2021). «Recruit, retain and report UK Universities’ strategic communication with stakeholders on Twitter». A: CAmilleri, M. A. (ed.). Strategic corporate communication in the digital age. Bingley, Regne Unit: Emerald, p. 89-114. <https://doi.org/10.1108/978-1-80071-264-520211006>.

otero, M. T.; pulido, M. (2018). Planificación y técnicas de relaciones públicas. Madrid: Síntesis.

pAlenCiA-leFler-ors, M. (2008). «La incomunicación interna en la universidad española». Revista Latina de Comunicación Social, 63, p. 277-286. <https://doi.org/10.4185/RLCS-2008-766-277-286>.

pAniAguA-roJAno, F. J.; gómez-CAlderón, B. J.; Fernández-sAnde, M. (2012). «La incorporación de los departamentos de comunicación de las universidades españolas al entorno digital. Un análisis cuantitativo». Estudios sobre el Mensaje Periodístico, 18, p. 691-701. <http://dx.doi.org/10.5209/rev_ESMP.2012.v18.40948>.

pérez-BonAventurA, M.; tárregA, S.; vilAJosAnA, J. (2021). «Análisis del uso de las redes sociales de las instituciones de educación superior catalanas». REIRE: Revista d’Innovació i Recerca en Educació, 14 (1), p. 1-20. <https://doi. org/10.1344/reire2021.14.131558>.

quindemil torriJo, E. M.; rumBAut león, F. (2014). «La información y la comunicación en la gestión organizacional: retos en el contexto universitario». Bibliotecas Anales de Investigación, any 10, 10, p. 54-67.

rAmírez, T. (1995). Gabinetes de comunicación: Funciones, disfunciones e incidencia. Barcelona: Bosch Casa.

r i BA , C. (2014). Mètodes d’investigació qualitativa [en línia]. Barcelona: UOC. <http://cv.uoc.edu/annotation/ 475364da13fc487b002fb9218ade5ca9/487521/PID_00212200/modul_1.html> [Consulta: 15 juny 2022].

roBles, B. (2011). «La entrevista en profundidad: una técnica útil dentro del campo antropofísico». Cuicuilco [en línia], 18 (52), p. 39-49. <https://www.redalyc.org/articulo.oa?id=35124304004> [Consulta: 1 juny 2022].

la Gestió De la CoMUNiCaCió a les UNiversitats CatalaNes

romero, C. (2018). Las universidades como empresas de comunicación: Análisis de los procesos de información [en línia]. Tesi doctoral. Madrid: Universidad Complutense de Madrid. <https://eprints.ucm.es/id/eprint/49332/ 1/T40247.pdf> [Consulta: 4 maig 2022].

shAngAy rAnking ConsultAnCy (2021). ARWU - Academic ranking of world universities 2021 [en línia]. <https://www. shanghairanking.com/rankings/arwu/2021> [Consulta: 15 juny 2022].

shuklA, A.; BhAsin, K. (2022). «Social media usage in higher education: Role in marketing and communication during covid-19». Transnational Marketing Journal (TMJ) [en línia], 10 (1), p. 87-101. <https://www.ceeol.com/search/ article-detail?id=1035204> [Consulta: 2 juny 2022].

simAnCAs-gonzález, E.; BlAnCo-sánChez, T. (2022). «Impacto de la pandemia de la covid-19 en los canales de YouTube de las universidades públicas españolas». Doxa Comunicación, 35 (juliol-desembre), p. 1-19. <https://doi.org/ 10.31921/doxacom.n35a1508>.

simAnCAs-gonzález, E.; gArCíA-lópez, M. (2017). «Gestión de la comunicación en las universidades públicas españolas». El Profesional de la Información, 26 (4), p. 735-744. <https://doi.org/10.3145/epi.2017.jul.17>.

sWArts, E.; seitz, C. M. (2022). «Universities’ communication of covid-19 cases through online dashboards». Journal of American College Health [en línia] (12 maig). <https://doi.org/10.1080/07448481.2022.2074277> [Consulta: 20 juny 2022].

termCAt Centre de terminologiA (2019). Diccionari de comunicació empresarial [en línia]. Barcelona: TERMCAT. Centre de Terminologia. <https://www.termcat.cat/ca/diccionaris-en-linia/276> [Consulta: 16 juny 2022]. (Diccionaris en Línia)

the = times higher eduCAtion (2022a). Worlduniversitiesrankings2022[en línia]. <https://www.timeshighereducation. com/world-university-rankings/2022#!/page/0/length/25/sort_by/rank/sort_order/asc/cols/stats> [Consulta: 17 juny 2022].

(2022b). Young university rankings 2022 [en línia]. <https://www.timeshighereducation.com/world-university -rankings/2022/young-university-rankings#!/page/1/length/25/sort_by/rank/sort_order/asc/cols/stats> [Consulta: 17 juny 2022].

WilCox, D.; CAmeron, G.; xiFrA, J. (2012). Relaciones públicas. 10a ed. Madrid: Pearson Educación.

xiFrA, J. (2005). Planificacion estratégica de las relaciones públicas. Barcelona: Paidós. (2006). «¿Es marketing todo lo que reluce? La pluralidad de perspectivas conceptuales de las relaciones públicas». Anàlisi [en línia], 34, p. 163-180. <https://raco.cat/index.php/Analisi/article/view/55450> [Consulta: 2 juny 2022].

Webs de les universitats del sistema universitari català

[Consulta: 1 juny 2022]

Universitat Autònoma de Barcelona. https://www.uab.cat

Universitat de Barcelona. https://www.ub.edu

Universitat de Girona. https://www.udg.edu

Universitat Internacional de Catalunya. http://www.uic.es

Universitat de Lleida. http://www.udl.cat

Universitat Oberta de Catalunya http://www.uoc.es

Universitat Politècnica de Catalunya. http://www.upc.es

Universitat Pompeu Fabra. http://www.upf.es

Universitat Ramon Llull. http://www.url.edu

Universitat Rovira i Virgili. https://www.urv.cat

Universitat de Vic - Universitat Central de Catalunya. http://uvic.cat

Comunicació: Revista de Recerca i d’Anàlisi [Societat Catalana de Comunicació]

http://revistes.iec.cat/index.php/TC. Vol. 40 (1) (maig 2023), p. 121-164

ISSN (ed. impresa): 2014-0304 / ISSN (ed. electrònica): 2014-0444 / DOI: 10.2436/20.3008.01.229

Data recepció: 08/07/2022

Data acceptació: 12/12/2022

Evolució de les audiències de la televisió de proximitat: el cas de La Xarxa abans i després de la pandèmia

Evolution of local television audiences: The case of La Xarxa before and after the pandemic

Josep Lluís Micó

Catedràtic de periodisme de la Universitat Ramon Llull i degà de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals

Blanquerna - Universitat Ramon Llull. JosepLluisMS@blanquerna.url.edu

Joan Sabaté Salazar

Llicenciat en comunicació audiovisual per la Universitat Ramon Llull i coordinador de màsters i postgraus a la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna - Universitat Ramon Llull. joanss@blanquerna.url.edu

Alba Sabaté Gauxachs

Periodista i doctora en comunicació per la Universitat Ramon Llull i sotsdirectora de l’Observatori Blanquerna de Comunicació, Religió i Cultura. Coordinadora del grau en gestió de la comunicació global a la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals

Blanquerna - Universitat Ramon Llull. albasg@blanquerna.url.edu

Verónica Israel Turín

Doctora en comunicació per la Universitat Ramon Llull i investigadora de l’Observatori Blanquerna de Comunicació, Religió i Cultura. veronicait@blanquerna.url.edu

joseP llUís MiCó, joaN saBaté salazar, alBa saBaté GaUxaCHs i veróNiCa israel tUríN

Evolució de les audiències de la televisió de proximitat: el cas de La Xarxa abans i després de la pandèmia

Evolution of local television audiences: The case of La Xarxa before and after the pandemic

RESUM:

e ls responsables de les televisions locals sempre han sabut que l’impacte en la seva comunitat de referència era tan o més rellevant que el dels mitjans de més abast, però la dificultat del mesurament de les seves audiències ho feia difícil de demostrar quantitativament.

Gràcies a l’anàlisi de les dades de les televisions connectades (Hbb tv ) de l a x arxa és possible quantificar l’impacte de les televisions locals de manera precisa. a l’estudi s’han seleccionat diferents moments rellevants de l’actualitat des de gener de 2020 fins a gener de 2021, en el context de tres períodes derivats de les mesures sanitàries per aturar l’expansió de la covid-19: els mesos previs al confinament domiciliari, el període de confinament i l’inici de l’anomenada nova normalitat .

l’estudi destaca com l’audiència s’adreça a les televisions locals en moments de crisi de més proximitat territorial o quan aquests poden tenir més impacte en la seva quotidianitat.

PARAULES CLAU:

televisors connectats, audiències locals, mesurament d’audiències, HbbTV, La Xarxa, covid-19.

CEvolution of local television audiences: The case of La Xarxa before and after the pandemic

Evolució de les audiències de la televisió de proximitat: el cas de La Xarxa abans i després de la pandèmia

ABSTRACT:

l ocal television managers have always been aware that the impact of local television on their reference community was just as large or even larger than that of wider-reaching media, but the difficulty of measuring their audiences did not make it possible to test this impact quantitatively.

the analysis of data from the connected tvs (Hbbtv) of la xarxa makes it possible to start quantifying the impact of local tvs accurately. this study has selected significant moments in the news from january 2020 to january 2021 in the context of the following three periods resulting from health measures aimed to prevent the spread of CoviD-19: the months preceding the lockdown, the lockdown itself, and the start of the so-called new normality

this study highlights the finding that audiences turn to local television in times of crises of territorial proximity or when such crises may have a significant impact on their daily lives.

KEYWORDS:

connected TVs, local audiences, audience measurement, HbbTV, La Xarxa, COVID-19.

evolUCió De les aUDiÈNCies De la televisió De ProxiMitat

1. Introducció

Els responsables de les televisions locals sempre han sabut que l’impacte en la seva comunitat de referència era tan o més rellevant que el dels mitjans de més abast. La dificultat del mesurament de les seves audiències, l’únic indicador de referència vàlid des de la perspectiva de mercat, no feia possible demostrar de manera quantitativa aquesta influència (Casero-Ripollés, 2009; Sabaté, 2011 i 2015; Sabaté i Micó, 2019). La Xarxa Audiovisual Local (XAL), l’empresa pública de la Diputació de Barcelona1 per al suport del sector audiovisual local català, ha estat una de les institucions pioneres a intentar millorar aquesta situació, gràcies a l’anàlisi de les dades de les televisions connectades (HbbTV, hybrid broadcast broadband television), que permet quantificar l’impacte de les televisions locals de manera molt precisa. Des de l’any 2016, la XAL monitora el consum i el comportament de les audiències de les televisions locals a Catalunya integrades a La Xarxa, la seva plataforma multimèdia de continguts i serveis, mitjançant un programari d’anàlisi de dades massives (big data) que registra en temps real els consums dels mitjans adherits. Les dades es poden agregar per programes d’emissió simultània o explotar-se de manera individual, canal per canal. Cada mes, la plataforma registra una mitjana d’1,3 milions de dispositius únics connectats i el consum mensual agregat és de 23 milions de minuts.2 Aquest sistema de mesurament permet a les televisions de La Xarxa fonamentar amb dades objectives la presa de decisions sobre la programació i mesurar l’impacte real de les emissions de les televisions locals per donar valor a les seves estratègies comercials.

D’aquesta manera, la XAL incorpora una tecnologia que permet, d’una banda, expandir l’experiència televisiva de l’usuari i, d’una altra, atendre les demandes dels sectors periodístic i publicitari (Fondevila Gascón, Polo López, Vilajoana Alejandre i Miotto, 2019). Segons Joan Francesc Fondevila Gascón, «el repte dels continguts per a l’HbbTV serà la seva monetització».3 L’expert apunta que, malgrat que «Catalunya es troba en una fase avançada d’introducció d’aquest sistema en l’àmbit de la televisió de proximitat, aquest procés serà lent i demanarà una forta inversió en l’experimentació en nous formats que associïn periodisme i publicitat i en el treball en xarxa d’aquests mitjans que permeti la suma de les seves audiències».4

D’altra banda, la crisi sanitària de la covid-19 ha tingut també un impacte en el consum de mitjans de comunicació pel creixement generalitzat de les seves audiències, l’increment del valor de la informació i el canvi d’hàbits de consum (CaseroRipollés, 2020; AIMC, 2020; Laferrara, Justel-Vázquez, 2020; Sierra Sánchez, Laferrara i Díez-Bosch, 2021). L’estudi d’aquest fenomen també és de molt interès per als responsables de la gestió dels mitjans locals i, com es veurà al llarg de l’article, aquest impacte també s’ha traslladat a les televisions locals, que s’han convertit sovint en els mitjans de referència de la ciutadania durant la pandèmia.

En aquest context de creixement global del consum d’informació derivat de la pandèmia, el periodisme local es manté com l’eina clau per a la definició de la seva

joseP llUís MiCó, joaN saBaté salazar, alBa saBaté GaUxaCHs i veróNiCa israel tUríN comunitat de referència i es caracteritza per la seva especialització en les temàtiques de més proximitat i coneixement de la seva audiència (Alces-Alcalde i Amezaga, 2016; Rivas-de-Roca, 2022). L’audiència s’adreça a mitjans locals en moments de crisi de més proximitat territorial o quan aquests poden tenir més impacte en la seva quotidianitat. A més, en un entorn informatiu digital dominat per les notícies falses (fake news), el periodisme de proximitat es converteix en un dels valors per reforçar la credibilitat de la informació.

2. Objectius i metodologia

En aquest estudi s’ha analitzat el consum de les televisions locals integrades a La Xarxa en diferents moments rellevants de l’actualitat des de gener de 2020 fins a gener de 2021, en el context de tres períodes derivats de les mesures sanitàries per aturar l’expansió de la covid-19: un primer període que es correspon amb els mesos previs al confinament domiciliari (gener de 2020 - març de 2020); un segon període delimitat pel confinament, després ampliat pel decret de l’estat d’alarma (març de 2020 - juny de 2020), i un tercer període corresponent a l’inici de l’anomenada nova normalitat (juliol de 2020 - gener de 2021), que es tanca amb les dades de gener de 2021.

Dins d’aquests tres períodes, s’han identificat diferents esdeveniments informatius de fort impacte local:

— Esdeveniment 1: explosió al complex petroquímic de Tarragona (14 de gener de 2020).

— Esdeveniment 2: temporal Gloria (del 19 al 23 de gener de 2020).

— Esdeveniment 3: Setmana Santa en pandèmia (del 6 al 13 d’abril de 2020).

— Esdeveniment 4: confinament perimetral a Lleida (de l’11 al 12 de juliol de 2020).

A més, s’han comparat les dades d’audiència de les dates en què es van produir aquests fets el 2020 amb les dades del mateix període de 2021.

Els objectius principals han estat els següents:

1. Analitzar l’evolució del consum de les televisions locals de La Xarxa durant el confinament en relació amb els períodes previ i posterior a la pandèmia.

2. Observar la variació de les audiències de les televisions locals quan es produeixen esdeveniments d’actualitat propers al seu territori.

3. Comprovar com el periodisme de proximitat reforça la credibilitat de la informació.

4. Determinar si els instruments de mesurament condicionen la visualització dels mitjans locals en el seu territori de referència.

La metodologia utilitzada en la recerca es basa principalment en una combinació de tècniques quantitatives i qualitatives. S’ha treballat sobre una selecció de nou ca-

evolUCió De les aUDiÈNCies De la televisió De ProxiMitat nals de televisió locals catalans seleccionats amb criteris d’equilibri territorial i consensuats amb la XAL prèviament. Els canals seleccionats són els següents:

— Betevé

— Canal 21 Ebre

— Canal Reus

— Canal Terres de l’Ebre

— L’Hospitalet TV

— Lleida TV

— TAC 12

— TV Girona

— Vallès Oriental Televisió (VOTV).

2.1. Anàlisi qualitativa

Pel que fa a la vessant qualitativa, s’han dut a terme deu entrevistes semiestructurades a onze directors i/o caps de serveis informatius dels diferents canals de televisió local que integren la mostra analitzada:

— Albert Jordana i Clara Armengol, director i cap d’informatius de Vallès Oriental Televisió, respectivament.

— Àlex Martí, director de TV Girona.

— Joana Vallès, cap de l’àrea de continguts de la XAL.

— Josep Maria Arasa, director de Canal Terres de l’Ebre.

— Juan Cal, director de Lleida TV.

— Òscar Sánchez, director de L’Hospitalet TV.

— Sergi Vallhonrat, director de Canal Reus.

— Sergi Vicente, director de Betevé.

— Sílvia Alarcón, cap d’informatius i programes a Canal 21 Ebre.

— Xavier Abelló, director de TAC 12.

A més, s’ha fet una entrevista a Joan Francesc Fondevila Gascón, referent internacional en l’estudi de la televisió i, específicament, de l’HbbTV, que aporta la mirada acadèmica i transversal a l’estudi.

Les entrevistes esmentades han permès contrastar, ampliar i entendre les dades analitzades a través de la tècnica quantitativa. Realitzades amb aquesta finalitat, són una tècnica adequada per a situacions en què l’equip de recerca necessita fer preguntes obertes a un grup selecte de persones (pel seu perfil, posició o grau d’expertesa) que porten a respostes qualitatives (Gunter, 2000; Johnson, 2002; Guion, Diehl i McDonald, 2011).

Per a les entrevistes s’ha fet servir un qüestionari configurat per onze preguntes prèviament estructurades (taula 1) que cadascun dels entrevistats ha respost en el mateix ordre. D’aquesta manera, s’ha pogut analitzar el contingut a partir d’establir una simetria de criteris. Totes les persones entrevistades, que ocupen càrrecs equivalents a canals de televisió diferents, han contestat les mateixes qüestions segons els seus casos i experiències. Les preguntes tenien com a objectiu determi-

Preguntes Objectius

Quina diríeu que és la influència de les televisions locals en l’audiència?

Com mesureu qualitativament la influència o l’impacte dels continguts en l’audiència?

Relació audiència i influència.

Relació audiència i influència.

Com es tradueix aquesta influència a les xifres d’audiència? Relació audiència i influència.

Com mesureu quantitativament l’audiència? Relació audiència i influència; impacte d’esdeveniments extraordinaris.

Quin diríeu que és l’impacte dels grans esdeveniments (com el temporal Gloria, la covid-19 o l’explosió de l’empresa IQOXE a Tarragona) en l’audiència i la influència de les televisions locals en l’audiència?

Relació audiència i influència; impacte d’esdeveniments extraordinaris.

Quins formats es consumeixen més, informació o entreteniment? Impacte d’esdeveniments extraordinaris.

Quina mena de públic us segueix amb més freqüència i a quin públic us plantegeu arribar?

Canvia el tipus de públic que us segueix habitualment i el que ho fa davant d’un gran esdeveniment?

Veieu una relació entre audiència i xarxes socials? Ho treballeu en conjunt?

Quins han estat els vostres reptes durant la transició a la TDT? I després a la TV intel·ligent?

Què creieu que heu perdut i què heu guanyat amb la pandèmia de la covid-19?

Relació audiència i influència; impacte d’esdeveniments extraordinaris.

Impacte d’esdeveniments extraordinaris.

Relació audiència i influència; impacte d’esdeveniments extraordinaris.

Reptes i oportunitats per a la XAL.

Reptes i oportunitats per a la XAL.

Taula 1. Preguntes fetes a les entrevistes amb els responsables dels canals de la XAL Font: Elaboració pròpia.

nar la importància de l’audiència en relació amb la influència en els seus territoris de cobertura, analitzar l’impacte dels moments d’actualitat extraordinària i identificar els reptes i les oportunitats per a la XAL derivats d’aquest període d’excepcionalitat social i informativa.

2.2. Anàlisi quantitativa

L’anàlisi quantitativa ha tingut en compte les xifres d’audiència de les diferents cadenes seleccionades. Així, en aquest estudi utilitzem principalment les dades extretes d’un programari d’anàlisi de dades amb el qual treballa La Xarxa, anomenat Konograma. Tant l’anàlisi com la majoria dels gràfics es van fer utilitzant dades extretes directament d’aquest programari i altres dades van ser facilitades per La Xarxa, que va proveir l’equip d’investigació amb l’arxiu de les dades de la plataforma que s’utilitzava anteriorment, anomenada Koovic 5

L’extracció de dades va presentar algunes dificultats relatives a la capacitat de baixada de les dades des de la plataforma Konograma, perquè calia descarregar períodes màxims d’un mes i cada període era entès com un bloc. És per això que

joseP llUís MiCó, joaN saBaté salazar, alBa saBaté GaUxaCHs i veróNiCa israel tUríN

evolUCió De les aUDiÈNCies De la televisió De ProxiMitat per a l’anàlisi de les dades diàries s’utilitza una aplicació prèvia a Konograma. En aquesta nova font no es disposava de les dades de tot el període estudiat, sinó només des de març fins a juliol, fet que va fer necessària la combinació de les dades obtingudes amb les de Konograma. Tanmateix, les dades baixades des de Konograma i les de l’arxiu de Koovik presenten algunes diferències en el mesurament. Aquestes variacions es deuen a la manera de calcular de cada plataforma i afecten principalment els minuts de cada sessió.6

Posteriorment a l’extracció de les dades, s’ha treballat en la seva anàlisi (Vogt, Vogt, Gardner i Haeffele, 2014) per poder comprendre tendències i patrons (Dodge, 2005; Mahrt i Scharkow, 2013), i així entendre la incidència de la proximitat en les audiències davant grans esdeveniments noticiables.

3. Resultats

L’anàlisi qualitativa, les dades i les reflexions dels directors i caps d’informatius de les diferents televisions entrevistats corroboren la principal hipòtesi de la recerca presentada: la ciutadania necessita el servei informatiu de proximitat de les televisions locals en situacions informatives extraordinàries. A més, de l’anàlisi qualitativa se’n va obtenir diferent informació que es pot agrupar en la relació entre audiència i influència; la identificació dels moments informativament rellevants i les dades d’audiència (taula 2), i els reptes i les oportunitats que la pandèmia ha suposat per a les televisions locals de La Xarxa.

En relació amb les dades quantitatives, analitzem primer l’evolució de l’audiència del total agregat de La Xarxa durant l’any 2020 (gràfic 1).

Abans del confinament Confinament domiciliari Nova normalitat

Gener 2020 - 12 març 2020

12 març 2020 - juny 2020 Juliol 2020 - desembre 2020

Taula 2. Períodes analitzats

Font: Elaboració pròpia.

1-1516-31gener gener

1-1516-29febrer febrer

1-1516-31març març

1-1516-30abril abril

1-1516-31maig maig

1-1516-30juny juny

1-1516-31juliol juliol

1-1516-31agost agost

1-1516-30setembre setembre

1-1516-31octubre octubre

1-1516-30novembre novembre

1-1516-31desembre desembre

Sessions

Konograma.

En general, es pot observar que destaca un pic de sessions durant la segona quinzena de febrer i en la segona quinzena de març, que podem associar a l’inici de la pandèmia de la covid-19. Els pics de sessions més importants es van donar en la segona quinzena de març i en la primera quinzena de maig.

Una vegada analitzada la visualització general del total de La Xarxa de l’any 2020, es presenta l’estudi de casos concrets dels diferents esdeveniments extraordinaris de necessitat informativa que han estat objecte de la present recerca en ordre cronològic.

Esdeveniment 1: explosió al complex petroquímic de Tarragona

Data: 14 de gener de 2020

Analitzem les dades de minuts i sessions dels canals de la demarcació de Tarragona: TAC 12, Canal Reus, Canal Terres de l’Ebre i Canal 21 Ebre —els espais geogràfics més propers a la zona de l’esdeveniment— entre els dies 11 i 17 de gener, de les 00.00 hores a les 23.59 hores.

Tant a TAC 12 com a Canal Reus veiem un clar augment de minuts i sessions el dia de l’accident de la petroquímica (gràfics 2 i 3). En aquest cas, els directors corresponents d’ambdós canals, Xavier Abelló i Sergi Vallhonrat, respectivament, expliquen el cas d’èxit de la col·laboració entre les dues televisions a partir de l’intercanvi de reporters i el programa en directe de més de cinc hores amb periodistes locals donant informació des de primera línia dels fets.7

No obstant això, a Canal Terres de l’Ebre i Canal 21 Ebre veiem que no hi ha una alteració de minuts i sessions en aquest dia concret (gràfics 4 i 5). La proximitat al succés mostra ser un factor que impacta en les audiències. Xavier Abelló, des de

joseP llUís MiCó, joaN saBaté salazar, alBa saBaté GaUxaCHs i veróNiCa israel tUríN

Gràfic 1. Resultats d’audiència segons sessions del total agregat de La Xarxa l’any 2020

Dades de la plataforma

evolUCió De les aUDiÈNCies De la televisió De ProxiMitat

Gràfic 2. Resultats d’audiència segons minuts i sessions de TAC 12 les dates corresponents a l’explosió al complex petroquímic de Tarragona

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de la plataforma Konograma.

Gràfic 3. Resultats d’audiència segons minuts i sessions de Canal Reus les dates corresponents a l’explosió al complex petroquímic de Tarragona

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de la plataforma Konograma.

joseP llUís MiCó, joaN saBaté salazar, alBa saBaté GaUxaCHs i veróNiCa israel tUríN

Gràfic 4. Resultats d’audiència segons minuts i sessions de Canal Terres de l’Ebre les dates corresponents a l’explosió al complex petroquímic de Tarragona

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de la plataforma Konograma.

Gràfic 5. Resultats d’audiència segons minuts i sessions de Canal 21 Ebre les dates corresponents a l’explosió al complex petroquímic de Tarragona

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de la plataforma Konograma.

evolUCió De les aUDiÈNCies De la televisió De ProxiMitat

TAC 12, va explicar que, quan passa un gran esdeveniment, la gent necessita ser informada amb rapidesa i credibilitat, i «no hi ha res que doni més credibilitat que explicar les coses des d’on han passat».

Dels quatre canals de la zona podem observar que a TAC 12 i Canal Reus es produeixen pics marcats de minuts i sessions en el dia de l’accident de la petroquímica, mentre que aquest fenomen no succeeix a Canal Terres de l’Ebre ni al Canal 21 Ebre. Els primers dos canals són els que es troben més propers al succés, mentre que els de l’Ebre es troben més allunyats de la zona dels fets, la qual cosa confirma la sensibilitat de l’audiència a la proximitat i mostra que aquesta proximitat es presenta com un factor que afecta les audiències de les televisions locals. En el gràfic 6 es mostren els quatre canals analitzats anteriorment agregats.

Gràfic 6. Resultats d’audiència segons minuts i sessions del total dels canals analitzats de la demarcació de Tarragona les dates corresponents a l’explosió al complex petroquímic de Tarragona

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de la plataforma Konograma.

L’agregat de canals de La Xarxa sense els canals de Tarragona no presenta un pic el dia de l’accident de la petroquímica, com es pot observar en els minuts i les sessions dels canals de la demarcació de Tarragona (gràfic 7).

Durant el dia de l’accident de la petroquímica a Tarragona, podem observar un percentatge de creixement de minuts elevat en el territori de Tarragona, sent aquesta l’única zona en què es pot apreciar aquest creixement (gràfic 8). Tot plegat constata i reforça la hipòtesi plantejada en la present recerca.

joseP llUís MiCó, joaN saBaté salazar, alBa saBaté GaUxaCHs i veróNiCa israel tUríN

11 gener

12 gener 13 gener 14 gener 15 gener 16 gener 17 gener

Minuts Tarragona agregat Sessions Tarragona agregat Minuts La Xarxa agregat sense Tarragona agregat Sessions La Xarxa agregat sense Tarragona agregat

Gràfic 7. Resultats d’audiència segons minuts i sessions de l’agregat de canals de La Xarxa sense els canals de Tarragona, d’una banda, i de l’agregat dels canals de la demarcació de Tarragona, de l’altra, les dates corresponents a l’explosió al complex petroquímic de Tarragona

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de la plataforma Konograma.

Gràfic 8. Mapa del percentatge de creixement de minuts del 13 al 14 de gener corresponents a l’explosió al complex petroquímic de Tarragona

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de la plataforma Konograma.

(1) (MAIG

evolUCió De les aUDiÈNCies De la televisió De ProxiMitat

Esdeveniment 2: temporal Gloria

Dates: del 19 al 23 de gener de 2020

A continuació es mostren els gràfics segons el total de minuts i sessions d’audiència total de La Xarxa durant les dates de l’esdeveniment i les setmanes anteriors i posteriors (gràfics 9 i 10).

Podem observar que tant els minuts com les sessions van augmentar considerablement entre el 19 i el 23 de gener, els dies del temporal Gloria. Els canals de La Xarxa mostren sensibilitat a un gran succés informatiu local.

A continuació es visualitzen els efectes del temporal a les diferents televisions analitzades.

Gràfic

9. Resultats d’audiència segons minuts del total de La Xarxa agregat les dates corresponents al temporal Gloria

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de la plataforma Konograma.

Gràfic 10. Resultats d’audiència segons sessions del total de La Xarxa agregat les dates corresponents al temporal Gloria

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de la plataforma Konograma.

Al Canal Terres de l’Ebre podem observar un augment marcat de minuts consumits en els dies en què va tenir lloc el temporal Gloria (gràfic 11). Com recorda el seu director, Josep Maria Arasa, el fet de ser a la zona abans que ningú i oferir imatges que cap altre canal no tenia va influir en aquest augment clar de l’audièn-

Gràfic 11. Resultats d’audiència segons minuts i sessions del Canal Terres de l’Ebre les dates corresponents al temporal Gloria

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de la plataforma Konograma.

joseP llUís MiCó, joaN saBaté salazar, alBa saBaté GaUxaCHs i veróNiCa israel tUríN

evolUCió De les aUDiÈNCies De la televisió De ProxiMitat cia. Ho confirmen també els resultats obtinguts a l’altra televisió local destacada de la zona, Canal 21 Ebre.

Al Canal 21 Ebre també hi podem observar un augment de minuts i sessions en les dates del temporal Gloria (gràfic 12). Sílvia Alarcón, cap d’informatius i programes a Canal 21 Ebre, subratlla que, «quan un esdeveniment té lloc prop de casa, la ciutadania ens ve a veure a nosaltres».

Dins de la mateixa demarcació territorial, a Canal Reus, cal assenyalar que s’observen pics d’audiència en aquelles dates, però no precisament en els dies concrets del temporal Gloria (gràfic 13).

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de la plataforma Konograma.

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de la plataforma Konograma.

Gràfic 12. Resultats d’audiència segons minuts i sessions del Canal 21 Ebre les dates corresponents al temporal Gloria

Gràfic 13. Resultats d’audiència segons minuts i sessions del Canal Reus les dates corresponents al temporal Gloria

joseP llUís MiCó, joaN saBaté salazar, alBa saBaté GaUxaCHs i veróNiCa israel tUríN Igualment passa quan ens fixem en TAC 12, a la ciutat de Tarragona. Es pot veure un pic d’audiència en els dies previs al temporal i un altre el 29 de gener, però no s’observa un augment de minuts ni sessions en els dies del temporal Gloria (gràfic 14).

Gràfic 14. Resultats d’audiència segons minuts i sessions de TAC 12 les dates corresponents al temporal Gloria

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de la plataforma Konograma.

El temporal Gloria va fer estralls també a la demarcació de Girona. Les dades d’audiència de TV Girona, en què ens fixem a continuació, també ho mostren (gràfic 15).

Gràfic 15. Resultats d’audiència segons minuts i sessions de TV Girona les dates corresponents al temporal Gloria

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de la plataforma Konograma.

evolUCió De les aUDiÈNCies De la televisió De ProxiMitat

TV Girona presenta una marcada variació de minuts i sessions els dies del temporal Gloria. Àlex Martí, director de TV Girona, explica, en aquest sentit, que «el temporal va afectar molt les nostres comarques i en vam fer un seguiment molt continuat, amb moltes connexions en directe». Tot plegat es tradueix en un augment d’audiència als informatius.

Cal destacar que aquest augment d’espectadors es va donar fins i tot a les terres de ponent, on el Gloria no havia afectat tan directament. Malgrat això, els resultats són els que es mostren en els gràfics 16 i 17.

Gràfic 16. Resultats d’audiència segons minuts i sessions de Lleida TV les dates corresponents al temporal Gloria

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de la plataforma Konograma.

A Lleida TV hi ha un augment de minuts i sessions en la data del temporal Gloria en comparació amb els quatre dies previs i posteriors, però podem observar que altres dates van presentar pics i augments més grans.

Si ens fixem en el Vallès Oriental, cal destacar que a Vallès Oriental TV podem veure un augment de minuts i sessions els dies del temporal Gloria, encara que trobem un pic de minuts més marcat entre el 29 de gener i el 2 de febrer.

Gràfic 17. Resultats d’audiència segons minuts i sessions de Vallès Oriental TV les dates corresponents al temporal Gloria

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de la plataforma Konograma.

Esdeveniment 3: Setmana Santa en pandèmia

Dates: del 6 al 13 d’abril de 2020

La Setmana Santa del 2020 va coincidir amb les dues setmanes de confinament domiciliari decretades pel Govern espanyol sota la primera declaració d’estat d’alarma per la pandèmia de la covid-19. A la necessitat informativa que el coronavirus ja havia causat, se li va unir la suspensió —per primera vegada— de multitud d’actes relatius a la Setmana Santa, molts d’àmbit local i de gran tradició.

En aquest context, el total d’audiència segons minuts i sessions de totes les cadenes membres de La Xarxa es mostra en el gràfic 18.

joseP llUís MiCó, joaN saBaté salazar, alBa saBaté GaUxaCHs i veróNiCa israel tUríN

Gràfic 18. Dades d’audiència segons minuts i sessions del total de televisions locals de La Xarxa durant la Setmana Santa del 2020 i les setmanes anterior i posterior Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de la plataforma Koovic.

En l’agregat de canals de La Xarxa podem observar un pic el dia 10 d’abril de 2020, que coincideix amb el Divendres Sant en confinament domiciliari. En aquest sentit, destaca com han contribuït a aquesta pujada d’audiència les retransmissions dels diferents actes locals de Setmana Santa, que no van poder acollir públic a causa de la pandèmia. Els diferents directors entrevistats, com Sergi Vallhonrat o Josep Maria Arasa, destaquen que aquestes retransmissions han estat un servei públic i molt ben rebudes per la ciutadania. En concret, els directors també posen en relleu que la mitjana d’edat del públic majoritari de les televisions locals és sempre de més de trenta-cinc anys, i relacionen de manera directa l’edat amb l’interès per aquests esdeveniments religiosos. Joana Vallès subratlla que, habitualment, la missa de Montserrat és el programa més vist de La Xarxa.

A continuació es detallen les dades d’audiència segons les sessions i els minuts en els diferents canals analitzats.

Gràfic 19. Dades d’audiència segons minuts i sessions de Betevé durant la Setmana Santa del 2020 i les setmanes anterior i posterior

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de la plataforma Koovic.

En el cas de Betevé s’observa un pic d’audiència els dies 10 i 11 d’abril, així com el 18 d’abril, i un de menor el 25 d’abril. En les sessions es poden observar diversos pics: el 28 de març, i el 4, 8, 11 i 25 d’abril (gràfic 19). Tot plegat coincideix amb l’anunci, el desenvolupament i la flexibilització de les mesures de confinament domiciliari per la pandèmia de la covid-19.

Es presenten a continuació els resultats obtinguts a les Terres de l’Ebre durant les mateixes dates.

joseP llUís MiCó, joaN saBaté salazar, alBa saBaté GaUxaCHs i veróNiCa israel tUríN

Gràfic 20. Dades d’audiència segons minuts i sessions de Canal Terres de l’Ebre durant la Setmana Santa del 2020 i les setmanes anterior i posterior

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de la plataforma Koovic.

A Canal Terres de l’Ebre podem veure diversos pics: n’hi ha els dies 9 i 10 d’abril, però també, i més pronunciats, el 5 i el 12 d’abril. En els minuts podem veure pics també el 27 i 31 de març, i el 19 i 26 d’abril. Quant a les sessions, podem identificar també diversos pics el 28 i 31 de març, i el 5, 9, 10, 12, 18, 19, 25 i 26 d’abril (gràfic 20). Tot plegat, en coincidència amb el confinament domiciliari durant la Setmana Santa i els dies posteriors a l’anunci de flexibilització de les restriccions decretades en aquell moment concret.

Gràfic 21. Dades d’audiència segons minuts i sessions de Canal 21 Ebre durant la Setmana Santa del 2020 i les setmanes anterior i posterior

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de la plataforma Koovic.

En el cas de Canal 21 Ebre no hi ha cap pic marcat, encara que s’observen diversos dies amb més minuts i sessions, que inclouen del 9 al 13 d’abril, i també el 25 de març i el 30 i 31 de març (gràfic 21).

joseP llUís MiCó, joaN saBaté salazar, alBa saBaté GaUxaCHs i veróNiCa israel tUríN

Gràfic 22. Dades d’audiència segons minuts i sessions de Canal Reus durant la Setmana Santa del 2020 i les setmanes anterior i posterior

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de la plataforma Koovic.

Dins de la mateixa demarcació, a Reus, veiem un pic molt marcat el dia 10 d’abril. Si bé destaca un pic tant en sessions com en minuts el 10 d’abril, podem observar que hi ha un increment més marcat en els minuts consumits aquest dia (gràfic 22). En aquest sentit, el director de la cadena, Sergi Vallhonrat, subratlla l’èxit de la retransmissió de les Tres Gràcies. Es tracta d’un esdeveniment de gran tradició a la ciutat —data del segle xviii—, que té lloc el Divendres Sant i que consisteix en el trasllat de la imatge del Sant Crist de la Sang. És un esdeveniment de gran càrrega emotiva, sobretot quan es gira la imatge de cara al públic.

El director de Canal Reus remarca la importància de l’esdeveniment a la localitat i com des de la Congregació de la Puríssima Sang —a càrrec de la processó— es va comptar amb la televisió local per enregistrar les Tres Gràcies sense públic i televisar-les.

Cal destacar que, en el cas de TAC 12, les xifres són molt similars (gràfic 23).

Gràfic 23. Dades d’audiència segons minuts i sessions de TAC 12 durant la Setmana Santa del 2020 i les setmanes anterior i posterior

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de la plataforma Koovic.

A Lleida TV es produeix un fenomen similar durant les dates esmentades. Es detecten molts pics d’audiència, sent el més alt en minuts l’1 d’abril —coincidint amb els primers dies de confinament domiciliari— i el més elevat en sessions el 10 d’abril, com en altres casos, el Divendres Sant (gràfic 24).

joseP llUís MiCó, joaN saBaté salazar, alBa saBaté GaUxaCHs i veróNiCa israel tUríN

Gràfic 24. Dades d’audiència segons minuts i sessions de Lleida TV durant la Setmana Santa del 2020 i les setmanes anterior i posterior

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de la plataforma Koovic.

A TV Girona també es poden observar pics el 9 i 10 d’abril, i del 25 al 27 de març, el 30 de març i el 22 d’abril (gràfic 25). Tot plegat, com en els casos anteriors, en el marc de l’anunci, el desenvolupament i la flexibilització del confinament domiciliari total a causa de la pandèmia.

Gràfic 25. Dades d’audiència segons minuts i sessions de TV Girona durant la Setmana Santa del 2020 i les setmanes anterior i posterior

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de la plataforma Koovic.

A Vallès Oriental TV s’observen molts pics regulars en dies continuats. El més alt en minuts és el 30 de març i en sessions també el 10 i 12 d’abril (gràfic 26). Des de la direcció i la coordinació dels serveis informatius de la cadena, Albert Jordana i Clara Armengol destaquen que la ciutadania ha valorat el servei públic de Vallès Oriental TV en un moment de necessitat informativa tan clara. Segons ells, el fet d’haver-hi estat quan els espectadors ho requerien ha incrementat la xifra de ciutadans que fan confiança a les televisions locals.

joseP llUís MiCó, joaN saBaté salazar, alBa saBaté GaUxaCHs i veróNiCa israel tUríN

Gràfic 26. Dades d’audiència segons minuts i sessions de Vallès Oriental TV durant la Setmana Santa del 2020 i les setmanes anterior i posterior Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de la plataforma Koovic.

Esdeveniment 4: confinament perimetral a Lleida

Dates: 11 i 12 de juliol de 2020

El darrer cas d’anàlisi de la present recerca és el decret, per part de la Generalitat de Catalunya, d’un segon confinament a Lleida i set municipis més de la comarca del Segrià a causa d’un brot de covid-19 a la zona.

Gràfic 27. Dades d’audiència segons minuts i sessions de Lleida TV durant l’any 2020

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de la plataforma Koovic.

L’any 2020, a Lleida TV s’observa un primer pic de minuts al març, mes en què comença la pandèmia per coronavirus, i un altre encara més elevat al juliol, període que es correspon amb el moment del segon confinament en aquest territori (gràfic 27).

En el gràfic 28 es poden observar les dades d’audiència segons minuts i sessions de Lleida TV en les dates de l’anunci del segon confinament perimetral a Lleida i la setmana anterior i posterior.

Gràfic 28. Dades d’audiència segons minuts i sessions de Lleida TV durant les dates de l’anunci del segon confinament perimetral a Lleida i la setmana anterior i posterior

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de la plataforma Koovic.

joseP llUís MiCó, joaN saBaté salazar, alBa saBaté GaUxaCHs i veróNiCa israel tUríN

evolUCió De les aUDiÈNCies De la televisió De ProxiMitat

Podem veure l’augment clar de minuts i sessions el dia 11 de juliol, moment en què s’anuncia el segon confinament i creix de manera destacada l’interès de l’audiència per saber què passarà i què podran fer i què no al costat de casa. Tal com va exposar Juan Cal, de Lleida TV, en les entrevistes en profunditat: «en els esdeveniments de gran impacte informatiu es generen allaus d’audiència». En el cas de Lleida TV, recorda especialment el tancament de Lleida i set municipis del Segrià a causa d’un brot de la pandèmia de la covid-19 a la zona: «no hi ha un mitjà més rellevant que nosaltres a l’hora de triar com s’informa la gent del que està passant a escala local», comenta.

Quan es desglossen les dades per minuts i sessions, es pot observar que tots dos paràmetres s’incrementen en la data esmentada, i que, quan hi ha una necessitat informativa per un fet extraordinari, com és el cas, interès i fidelitat són indestriables (gràfic 29).

Gràfic 29. Dades d’audiència desglossades segons minuts i sessions de Lleida TV durant les dates de l’anunci del segon confinament perimetral a Lleida i la setmana anterior i posterior Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de la plataforma Koovic.

joseP llUís MiCó, joaN saBaté salazar, alBa saBaté GaUxaCHs i veróNiCa israel tUríN

Per tal de reforçar la confirmació de la hipòtesi inicial d’aquesta recerca —la ciutadania recorre a les televisions locals quan s’esdevenen fets informatius extraordinaris—, es procedeix a continuació a comparar les dades d’audiència de Lleida TV amb les dades de les altres cadenes analitzades durant les dates del segon confinament perimetral causat per la pandèmia de la covid-19 (gràfic 30).

Gràfic 30. Dades d’audiència desglossades segons minuts de les diferents cadenes analitzades durant les dates de l’anunci del segon confinament perimetral a Lleida i la setmana anterior i posterior

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de la plataforma Koovic.

Canal Terres de l’Ebre

evolUCió De les aUDiÈNCies De la televisió De ProxiMitat

En el cas de TV Girona, per exemple, no es pot observar un pic destacat en els dies concrets del confinament esmentat, tal com es pot veure en el gràfic 31.

Gràfic 31. Dades d’audiència segons minuts de Lleida TV i TV Girona durant les dates de l’anunci del segon confinament perimetral a Lleida i la setmana anterior i posterior Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de la plataforma Koovic.

En aquest gràfic comparem Lleida i Girona tenint en compte que són les zones més allunyades entre si, i podem observar que a Girona no hi ha una variació el dia del pic de minuts a Lleida. Per contra, analitzem els casos de Canal 21 Ebre (gràfic 32) i Canal Reus (gràfic 33), que es troben més propers a Lleida, i sí que podem observar pics de minuts l’11 de juliol, la qual cosa ens dona la pauta que la proximitat a l’esdeveniment incideix en el consum de minuts per part de les audiències de la zona. Com va dir Sílvia Alarcón, cap d’informatius i programes a Canal 21 Ebre: «és la nostra responsabilitat ser-hi en aquests moments».

Canal 21 Ebre

segons minuts de Canal 21 Ebre durant les dates de l’anunci del segon confinament perimetral a Lleida i la setmana anterior i posterior

Gràfic

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de la plataforma Koovic.

joseP llUís MiCó, joaN saBaté salazar, alBa saBaté GaUxaCHs i veróNiCa israel tUríN

32. Dades d’audiència

Gràfic 33. Dades d’audiència segons minuts de Canal Reus durant les dates de l’anunci del segon confinament perimetral a Lleida i la setmana anterior i posterior Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de la plataforma Koovic.

Finalment, es pot veure també com territorialment augmenta el nombre de minuts consumits durant les dates del segon confinament de Lleida, a partir d’aquest mapa de les quatre demarcacions territorials catalanes (gràfic 34). Els resultats mostren clarament que el màxim interès es va concentrar a Lleida, però també a les comarques adjacents de la demarcació de Barcelona.

Comparació 2020-2021

A continuació es mostra una comparativa entre les dades del 2020 i les del 2021 en les dates concretes en què van tenir lloc els fets informatius extraordinaris estudiats, amb l’objectiu de reforçar la importància de les cadenes locals en el seu seguiment.

Esdeveniment 1: explosió al complex petroquímic de Tarragona

A continuació, es comparen les audiències per minuts i sessions dels dies del fet l’any 2020 amb els mateixos dies de l’any 2021 als dos canals que van mostrar més variació de minuts i sessions en el seu moment: TAC 12 i Canal Reus.

A TAC 12, els pics de sessions i minuts del dia 14 de gener de 2020 no es reprodueixen el 2021, ja que no hi ha cap fet noticiable a la zona. Sí que es produeix el 2021 un pic el dia 17 de gener (gràfic 35).

joseP llUís MiCó, joaN saBaté salazar, alBa saBaté GaUxaCHs i veróNiCa israel tUríN

Gràfic 34. Mapa de minuts consumits al total de televisions locals per demarcació territorial durant les dates de l’anunci del segon confinament perimetral a Lleida Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de la plataforma Koovic.

Minuts consumits el 12 de juliol

Gràfic 35. Dades d’audiència segons minuts i sessions a TAC 12 en les mateixes dates de l’explosió al complex petroquímic de Tarragona l’any 2020 i l’any 2021

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de la plataforma Koovic.

De la mateixa manera que va succeir amb TAC 12, a Canal Reus podem veure que el pic del 14 de gener de 2020 tampoc no es repeteix el 2021 ni en el nombre de minuts ni en el de sessions (gràfic 36).

Esdeveniment 2: temporal Gloria

Els canals en els quals es van poder visualitzar els pics més marcats en la data del temporal Gloria, del 19 al 23 de gener, són TV Girona, Canal Terres de l’Ebre i Canal 21 Ebre, que coincideixen amb els canals de les zones més afectades pel temporal. Fem la comparació d’aquests canals el 2020 i 2021 amb la finalitat de corroborar que fos a causa del temporal Gloria la pujada de sessions i minuts.

joseP llUís MiCó, joaN saBaté salazar, alBa saBaté GaUxaCHs i veróNiCa israel tUríN

Gràfic 36. Dades d’audiència segons minuts i sessions a Canal Reus en les mateixes dates de l’explosió al complex petroquímic de Tarragona l’any 2020 i l’any 2021

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de la plataforma Koovic.

evolUCió De les aUDiÈNCies De la televisió De ProxiMitat

A TV Girona va haver-hi un pic de minuts entre el 4 i el 8 de gener de 2021. El pic de les dates del Gloria es veu marcat el 2020 però no el 2021. Aquesta diferència es pot observar encara més bé en el gràfic de sessions, on veiem el pic de sessions del 2020 clarament marcat entre el 19 i el 23 de gener, mentre que l’any 2021 les sessions estaven baixant en aquestes mateixes dates (gràfic 37).

Gràfic 37.

segons minuts i sessions a TV Girona en les mateixes dates del temporal Gloria l’any 2020 i l’any 2021

Dades d’audiència

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de la plataforma Koovic.

A Canal Terres de l’Ebre podem veure que el pic que pujava el 2020 en les dates del temporal Gloria no marca un augment pronunciat l’any 2021. Sí que podem veure un lleu augment en comparació amb els dies previs i una marcada caiguda en els dies posteriors, però el pic de minuts el 2021 també es pot veure entre el 4 i el 8 de gener, dies que es corresponen amb un altre fenomen meteorològic que no va tenir tant impacte a Catalunya, la borrasca Filomena. Al gràfic de sessions podem observar que el pic de sessions del 2020 en les dates del Gloria no es produeix el 2021 (gràfic 38).

joseP llUís MiCó, joaN saBaté salazar, alBa saBaté GaUxaCHs i veróNiCa israel tUríN

Gràfic 38. Dades d’audiència segons minuts i sessions a Canal Terres de l’Ebre en les mateixes dates del temporal Gloria l’any 2020 i l’any 2021

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de la plataforma Koovic.

evolUCió De les aUDiÈNCies De la televisió De ProxiMitat

En el cas de Canal 21 Ebre veiem que l’any 2021 es produeixen dos pics de minuts, un entre el 4 i el 8 de gener i un altre entre el 14 i el 18 d’aquest mes, i un pic de sessions, entre el 9 i el 13 de gener. Cap d’aquestes dates no coincideixen amb les del temporal Gloria, moment en què produeixen els pics l’any 2020 (gràfic 39).

Gràfic 39. Dades d’audiència segons minuts i sessions a Canal 21 Ebre en les mateixes dates del temporal Gloria l’any 2020 i l’any 2021

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de la plataforma Koovic.

4. Conclusions

A partir de la metodologia desenvolupada i l’obtenció dels resultats exposats prèviament, la present recerca planteja les conclusions següents en relació amb la vinculació entre informació de proximitat i audiència:

— L’audiència confia en les televisions locals en moments de necessitat informativa extraordinària. A través dels diversos esdeveniments analitzats, podem constatar la sensibilitat que mostra la ciutadania a la proximitat davant d’uns fets de gran rellevància. Aquesta proximitat i, per tant, les repercussions que els fets poden tenir en la població, semblen un factor d’elevada importància a l’hora de consumir televisió. D’aquesta manera, el binomi audiència versus influència es manté més equilibrat a les televisions locals en aquests moments concrets de necessitat informativa. Habitualment, l’audiència quantitativa és menor que la influència qualitativa que aquestes cadenes exerceixen sobre el territori.

— La proximitat a l’esdeveniment es presenta com un factor clau per a les audiències. En cada gran succés podem observar que les televisions més pròximes als fets són les que mostren variacions més grans en minuts i sessions.

— Els grans esdeveniments generen un gran impacte en les audiències que busquen informació local en el moment dels fets.

— La proximitat reforça la credibilitat. Tal com s’ha comprovat amb l’anàlisi qualitativa i quantitativa, la confiança dels espectadors en les televisions locals en moments de necessitat informativa extraordinària s’incrementa i, en part, la causa és comptar amb elements informatius i amb professionals de la informació que comparteixen referents amb els espectadors. El fet que la informació i els informadors siguin de proximitat augmenta la confiança de la ciutadania, que troba en les televisions locals un sentit de pertinença que no és en altres cadenes generalistes.

— El sistema de mesurament de l’audiència condiciona com les televisions locals es visualitzen en el seu territori de referència. Disposar de les dades dels televisors connectats permet valorar les televisions locals, no només en termes qualitatius (influència), sinó també de manera quantitativa (audiència). Aquest fet permet a aquests mitjans disposar de l’opció de competir en el mercat publicitari en condicions similars als mitjans de més abast.

A més, de l’anàlisi qualitativa es poden destacar les conclusions d’interès per a l’organització i la producció de la informació de proximitat següents:

— La pandèmia ha presentat més oportunitats que reptes al món de les televisions locals. Malgrat la disminució d’anunciants i ingressos, la necessitat informativa d’un moment de crisi sanitària i la gran capacitat d’innovació, agilitat i flexibilitat dels professionals de les televisions locals han suposat una oportunitat per al sector. De la covid-19 han sortit nous formats, iniciatives al món digital, noves maneres d’interaccionar amb l’audiència i noves aliances i col·laboracions institucionals.

Les cadenes analitzades comparteixen que es queden amb les lliçons apreses i que ha estat un gran pas per avançar i fer front als reptes conjunts.

joseP llUís MiCó, joaN saBaté salazar, alBa saBaté GaUxaCHs i veróNiCa israel tUríN

evolUCió De les aUDiÈNCies De la televisió De ProxiMitat

— La coordinació és la clau davant els reptes de present i de futur. L’arribada de les plataformes digitals i ser competitius també de cara a un públic objectiu jove són dos grans reptes que comparteixen les televisions locals analitzades. Malgrat tenir presència i activitat a les xarxes socials i connectar amb els més joves sobretot en moments de gran necessitat informativa, totes comparteixen la necessitat de consolidar-se en aquests dos aspectes. En aquest sentit, resultats quantitatius i qualitatius apel·len a la coordinació i la cooperació com a elements clau per seguir avançant.

joseP llUís MiCó, joaN saBaté salazar, alBa saBaté GaUxaCHs i veróNiCa israel tUríN

Notes

[1 La Diputació de Barcelona és una de les quatre institucions de govern local que configuren l’organització política del conjunt dels municipis de Catalunya. En el cas de Barcelona, aquesta institució dona serveis de suport tècnic, econòmic i tecnològic a tres-cents onze municipis (més informació a https://www.diba.cat/).

[2 Informació proporcionada pels responsables del seguiment de les audiències de La Xarxa.

[3 Elaboració pròpia. Entrevista realitzada a Joan Francesc Fondevila Gascón en la qual es van tractar temes associats a l’impacte de l’HbbTV a les televisions de proximitat.

[4 Elaboració pròpia. Entrevista realitzada a Joan Francesc Fondevila Gascón.

[5 Les plataformes de dades massives d’on s’han extret les dades són desenvolupades per l’empresa Konodrac, proveïdora d’aquest servei a La Xarxa.

[6 S’han utilitzat dues mètriques de mesurament: les sessions úniques, és a dir, cada vegada que un televisor sintonitza un canal, i els minuts consumits per cada televisor connectat.

[7 Els resultats destacats de les entrevistes efectuades en l’anàlisi qualitativa apareixen incorporats en l’explicació dels resultats quantitatius en el moment en què són necessaris per a la interpretació de les dades.

Bibliografia

AIMC (AsoCiACión pArA lA investigACión de medios de ComuniCACión) (2020). Cuaderno de bitácora [en línia]. <https:// www.aimc.es/otros-estudios-trabajos/aimc-cuaderno-bitacora-estudio-medios-la-espana-confinada/> [Consulta: 15 maig 2022].

AlCes-AlCAlde, G.; AmezAgA, J. (2016). «Mediacentric spaces and physical spaces in minority language use: A case study on the Basque language press». Catalan Journal of Communication & Cultural Studies, 8 (2), p. 227-243. <https:// doi.org/10.1386/cjcs.8.2.227_1>.

BertrAnd, I.; hughes, P. (2005). Media research methods: Audiences, institutions, texts. Nova York: Palgrave Macmillan.

CAsero-ripollés, A. (2009). «Transparency in the structure of the Catalan communication system: The communication and culture barometer». Catalan Journal of Communication & Cultural Studies, 1 (1), p. 111-117. (2020). «Impact of covid-19 on the media system. Communicative and democratic consequences of news consumption during the outbreak». El Profesional de la Información, 29 (2), e290223. <https://doi.org/10.3145/ epi.2020.mar.23>.

dodge, M. (2005). «The role of maps in virtual research methods». A: hine, C. (ed.). Virtual methods: Issues in social research on the Internet. Oxford: Berg, p. 113-127.

etteme, J. S.; Whitney, D. C. (1994). Audiencemaking: How the media create the audience. Thousand Oaks: Sage.

FondevilA gAsCón, J. F. (2009). «La televisión IP (IPTV) y la transmisión mediante VDSL: realidad y perspectivas de negocio». Vivat Academia: Revista Académica y de Investigación del Grupo CONCILIUM, 105, p. 9.

(2012). «Connected television: Advantages and disadvantages of the HbbTV standard». Cuadernos de Información, 32, p. 11-20.

(2014). «El uso de hipertexto, multimedia e interactividad en periodismo digital: propuesta metodológica de ranking de calidad». ZER: Revista de Estudios de Comunicaciónn (Journal of Communication Studies), 19 (36), p. 55-76.

FondevilA gAsCón, J. F.; Botey lópez, J.; rom rodríguez, J. (2017). «Formats emergents en televisió: anàlisi comparativa d’aplicacions publicitàries interactives en HbbTV». Comunicació: Revista de Recerca i d’Anàlisi, 34 (1), p. 67-81.

FondevilA gAsCón, J. F.; Botey lópez, J.; rom rodríguez, J.; muñoz gonzález, M. (2017). «Posibilidades comunicativas del HbbTV: un nuevo escenario para la publicidad interactiva». A: CAstelló-mArtínez, A.; Pino-romero, C. del (coord.).

evolUCió De les aUDiÈNCies De la televisió De ProxiMitat

Publicidad y convergencia mediática: Nuevas estrategias de comunicación persuasiva. Sevilla: Egregius Ediciones, p. 11-28.

FondevilA gAsCón, J. F.; Botey lópez, J.; rom rodríguez, J.; ordeix, e. (2017). The European television of the future and HBBTV: A new interactivity scenario. ECREA Television Studies Section Conference 2017 «The future of European television: Between transnationalism and euroscepticism» (Màlaga, 15-17 novembre 2017).

FondevilA gAsCón, J. F.; Botey lópez, J.; rom rodríguez, J.; vilA, F. (2018). «Monetización en publicidad digital: interactividad para HbbTV». Hipertext.net: Revista Académica sobre Documentación Digital y Comunicación Interactiva, 16, p. 22-31.

FondevilA gAsCón, J. F.; polo lópez, M.; Botey lópez, J. (2019). Multi-user virtual environments in HbbTV. CISTI’201914th Iberian Conference on Information Systems and Technologies. Coimbra.

FondevilA gAsCón, J. F.; polo lópez, M.; vilAJoAnA AleJAndre, S. (2019). Digital inclusion policies about interactivity: The HbbTV phenomenon. DIPRC2019: Digital Inclusion Policy and Research Conference 2019. Liverpool.

FondevilA gAsCón, J. F.; polo lópez, M.; vilAJoAnA AleJAndre, S.; miotto, G. (2019). «Nuevas narrativas publicitarias televisivas: la interactividad y la métrica en el HbbTV». Comunicació: Revista de Recerca i d’Anàlisi, 37 (2) (novembre 2020), p. 77-92.

FondevilA GAsCón, J. F.; Rom Rodríguez, J.; Miotto, G.; Polo López, M. (2018). «Audiencias en el ecosistema móvil: periodismo y HbbTV». A: Meso Ayerdi, K.; PeñA Fernández, S.; LArrondo UretA, A. (ed.). X Congreso Internacional de CIberperIodIsmo: Profesionales y audiencias en el ecosistema móvil. Bilbao: Universidad del País Basco, p. 227-235

guion, L.; diehl, D.; mCdonAld, D. (2011). Conducting an in-depth interview [en línia]. University of Florida. <https:// www.betterevaluation.org/tools-resources/conducting-depth-interview> [Consulta: setembre 2020].

gunter, B. (2000). Media research methods: Measuring audiences, reactions and impact. Londres: Sage.

huertAs BAilén, A. (2015). Yo soy audiencia: Ciudadanía, público y mercado. Barcelona: Editorial UOC.

JAuset BerroCAl, J. A. (2000). La investigación de audiencias en televisión: Fundamentos estadísticos. Barcelona: Paidós.

(2008). Les audiències a la televisió. Barcelona: UOC.

Johnson, J. M. (2002). «In-depth interview». A: guBrium, J. F.; holstein, J. A. (ed.). Handbook of interview research: Context, and method. Londres: Sage, p. 103-119.

kent, R. A. (1994). Measuring media audiences. Londres: Routledge.

lAFerrArA, V.; Justel-vázquez, S. (2020). «The health crisis on Instagram: How the media are building their agenda on the visual social network during the covid-19 pandemic». Trípodos, 47 (1), p. 123-134. <https://doi.org/10.51698/ tripodos.2020.47p123-134>.

livingstone, S; lunt, P. (1994). Talk on television: Audience participation and public debate. Londres: Routledge.

mAhrt, M.; sChArkoW, M. (2013). «The value of big data in digital media research». Journal of Broadcasting and Electronic Media, 57 (1), p. 20-33. <https://doi.org/10.1080/08838151.2012.761700>.

mCquAil, D. (1997). Audience analysis. Thousand Oaks: Sage.

nApoli, P. M. (2003). Audience economics: Media institutions and the audience marketplace. Nova York: Columbia University.

(2005). «Audience measurement and media policy: Audience economics, the diversity principle, and the local people meter». Communication Law and Policy, 10 (4), p. 349-382.

(2007). Media diversity and localism: Meaning and metrics. Mahwah, NJ: Lawrence Erlbaum.

(2011). Audience evolution: Newtechnologiesandthetransformationofmediaaudiences. Nova York: Columbia University Press.

nightingAle, V. (2011). The handbook of media audiences. Malden, MA: Wiley-Blackwell.

rivAs-de-roCA, R. (2022). «La polarización en la información local sobre la Unión Europea: un estudio transnacional». Comunicació: Revista de Recerca i d’Anàlisi, 39 (1) (maig 2022), p. 41-60.

sABAté, J. (2011). «Els estudis d’audiència i la seva incidència en el sistema de comunicació. La situació dels estudis d’audiència». A: Informe de la comunicació a Catalunya 2009-2010. Barcelona: InCom-UAB: Generalitat de Catalunya. Direcció General de Difusió, p. 31-36.

joseP llUís MiCó, joaN saBaté salazar, alBa saBaté GaUxaCHs i veróNiCa israel tUríN

sABAté, J. (2015). «Els sistemes de mesurament d’audiències» A: Informe de la comunicació a Catalunya 2013-2014 Barcelona: InCom-UAB: Generalitat de Catalunya. Direcció General de Difusió, p. 73-84.

sABAté, J.; miCó, J. L. (2019). «Measuring the small in the digital landscape». Catalan Journal of Communication and Cultural Studies, 11 (1), p. 79-98. <https://doi.org/10.1386/cjcs.11.1.79_1>.

sáez, A.; sABAt, J.; perAltA, M. (2015). «From active audiences to communities of meaning». A: meso, K.; AgirreAzkuenAgA, I.; lArrondo, A. (ed.). Active audiences and journalism: Analysis of the quality and regulation of the user generated contents. Bilbao: Servicio Editorial de la Universidad del País Vasco, p. 163-181.

sierrA sánChez, J.; lAFerrArA, V.; díez-BosCh, M. (2021). «Covid-19 pandemic in Italian digital media: Media behavior and citizen information consumption during the health crisis». Media & Jornalism, 21 (38), p. 261-276.

sullivAn, J. L. (2013). Media audiences: Effects, users, institutions, and power. Thousand Oaks: SAGE.

vogt, W. P.; vogt, E. R.; gArdner, D. C.; hAeFFele, L. M. (2014). Selecting the right analyses for your data. Nova York; Londres: The Guilford Press.

zABAletA, i.; xAmArdo, n.; gutierrez, A.; urrutiA, s.; FernAndez, i. (2010). «Assessment and comparison of current media and journalism systems in the Catalan, Galician and Basque languages». Catalan Journal of Communication & Cultural Studies, 2 (1), p. 3-21. <https://doi.org/10.1386/cjcs.2.1.3_1>.

Comunicació: Revista de Recerca i d’Anàlisi [Societat Catalana de Comunicació]

http://revistes.iec.cat/index.php/TC. Vol. 40 (1) (maig 2023), p. 165-181

ISSN (ed. impresa): 2014-0304 / ISSN (ed. electrònica): 2014-0444 / DOI: 10.2436/20.3008.01.230

Data recepció: 08/07/2022

Data acceptació: 13/12/2022

El papel de las herramientas audiovisuales en los comunes educativos

El paper de les eines audiovisuals en els comuns educatius

The role of audiovisual tools in educational commons

María José Palacios

Investigadora predoctoral (FI-AGAUR) en el doctorat en comunicació de la Universitat Pompeu Fabra i membre del Grup de Recerca en Joventut, Societat i Comunicació (Jovis.com). mariajose.palacios@upf.edu

Sonia Páez de la Torre

Investigadora postdoctoral Margarita Salas al Departament d’Educació de la Universitat de Girona i al Departament de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra. Membre del Grup de Recerca en Joventut, Societat i Comunicació (Jovis.com).

sonia.paezdelatorre@upf.edu

Mittzy Arciniega-Cáceres

Investigadora postdoctoral a la Universitat Pompeu Fabra i membre del Grup de Recerca en Joventut, Societat i Comunicació (Jovis.com).

mittzy.arciniega@upf.edu

Mònica Figueras-Maz

Professora titular del Departament de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra i coordinadora del Grup de Recerca en Joventut, Societat i Comunicació (Jovis.com).

monica.figueras@upf.edu

El papel de las herramientas audiovisuales en los comunes educativos

El paper de les eines audiovisuals en els comuns educatius

The role of audiovisual tools in educational commons

RESUMEN:

e ste artículo se basa en un caso de estudio realizado con jóvenes de 16 a 18 años en el marco del proyecto europeo Horizon 2020 « e ducational Common s paces. Passing through enclosures and reversing inequalities» ( s M oot H). 1 Partiendo de la investigaciónacción participativa, se hace uso de herramientas audiovisuales para potenciar las capacidades participativas y colaborativas de los jóvenes, buscando que sean protagonistas y coinvestigadores del trabajo ( a lberich, 2008). Dar el control de la elaboración del producto audiovisual empodera a la vez que sitúa en una posición de igualdad a los jóvenes con respecto a los investigadores.

PALABRAS CLAVE: comunes educativos, empoderamiento, inclusión social, juventud, metodología audiovisual, investigación-acción.

El paper de les eines audiovisuals en els comuns educatius

El papel de las herramientas audiovisuales en los comunes educativos

CThe role of audiovisual tools in educational commons

RESUM: a quest article es basa en un cas d’estudi realitzat amb joves de 16 a 18 anys en el marc del projecte europeu Horizon 2020 « e ducational Common s paces. Passing through enclosures and reversing inequalities» ( s M oot H). Partint de la recerca acció participativa, es fa ús d’eines audiovisuals per potenciar les capacitats participatives i col·laboratives dels joves, buscant que siguin protagonistes i coinvestigadors del treball ( a lberich, 2008). Donar el control de l’elaboració del producte audiovisual empodera alhora que situa en una posició d’igualtat els joves respecte als investigadors.

PARAULES CLAU: comuns educatius, empoderament, inclusió social, joventut, metodologia audiovisual, recerca acció.

MARÍA JOSÉ PALACIOS, SONIA PÁEZ DE LA TORRE, MITTZY ARCINIEGA-CÁCERES I MÒNICA FIGUERAS-MAZ

EL PAPEL DE LAS HERRAMIENTAS AUDIOVISUALES EN LOS COMUNES EDUCATIVOS

The role of audiovisual tools in educational commons

El papel de las herramientas audiovisuales en los comunes educativos

El paper de les eines audiovisuals en els comuns educatius

ABSTRACT:

t his article is based on a case study carried out with young people aged 16 to 18 within the framework of the e uropean Project Horizon 2020 “ e ducational Common s paces. Passing through enclosures and reversing inequalities” ( s M oot H). Based on the participatory action research approach, it makes use of audiovisual tools to enhance the participatory and collaborative capacities of the group, seeking to make its members the protagonists and co-investigators of the study ( a lberich, 2008).

Giving them control of the development of the audiovisual product empowers young people while placing them in a position of equality with respect to researchers.

KEYWORDS:

educational commons, empowerment, social inclusion, youth, audiovisual methodology, investigation-action.

1. Introducción

La Universidad Pompeu Fabra participa, junto con universidades y organizaciones no académicas de siete países (Portugal, Suecia, Bélgica, Alemania, Italia, España y Grecia), en el proyecto «Educational Common Spaces. Passing through enclosures and reversing inequalities» (SMOOTH)». El objetivo del proyecto es comprender y desarrollar el impacto que los comunes educativos (educational commons) pueden tener en la reversión de las desigualdades sociales de niños y jóvenes en situación de riesgo en Europa. El concepto comunes educativos hace referencia a un sistema educativo alternativo que promueve la cogobernanza, la igualdad, los valores democráticos y la construcción colectiva del conocimiento (Bauwens, Kostakis y Pazaitis, 2019) y surge como respuesta a un modelo cultural, político y económico neoliberal en decadencia. Es una forma de organizar la sociedad a través del compartir comunitario y la toma de decisiones mutua, desafiando las exclusiones y desigualdades presentes en el modelo capitalista (Bollier y Helfrich, 2015).

En este sentido, con la finalidad de cumplir con los objetivos del proyecto, cada una de las entidades participantes tuvo la misión de aplicar la propuesta de los comunes educativos en diferentes casos de estudio y desde diferentes disciplinas, por lo que los investigadores de la Universidad Pompeu Fabra plantearon la aplicación de la metodología participativa audiovisual que comparte los principios de cogobernanza, inversión de roles jerárquicos y construcción colectiva de los comunes educativos

De este modo, el objetivo de la presente comunicación es exponer la experiencia y los resultados de la aplicación de la metodología audiovisual participativa (MAP) en el caso de estudio desarrollado en una entidad socioeducativa de contexto no formal con jóvenes de 16 a 18 años en un alto contexto de vulnerabilidad socioeconómica.

Así, en el marco del paradigma de los comunes educativos, el proceso de aprendizaje, la transmisión y la adquisición de conocimiento, la participación y la toma de decisiones son gestionados y construidos por toda la comunidad educativa —profesores, alumnos y, probablemente, sus familias— en términos de apertura, diversidad y horizontalidad, donde el tutor se convierte en un acompañante y un facilitador que ayuda al alumnado a convertirse en individuos creativos y autodirigidos (commoners).

Por su parte, la MAP se enmarca en la investigación-acción participativa (IAP), que propone la construcción de la investigación fomentando la participación de los colectivos en el proceso. Se toma como punto de partida esta perspectiva, buscando que los grupos que se quiere conocer y comprender dejen de ser objeto de estudio para convertirse en protagonistas de la investigación (Alberich, 2008). Esto concuerda con los postulados de Freire (1970), quien deconstruye la jerarquía investigador-investigado y plantea un proceso horizontal en el que el conocimiento se genera de manera conjunta y los saberes no tradicionales de las personas investigadas pasan a tener especial relevancia.

MARÍA JOSÉ PALACIOS, SONIA PÁEZ DE LA TORRE, MITTZY ARCINIEGA-CÁCERES I MÒNICA FIGUERAS-MAZ

EL PAPEL DE LAS HERRAMIENTAS AUDIOVISUALES EN LOS COMUNES EDUCATIVOS

En esta línea, de la misma manera que, desde una perspectiva crítica, los comunes educativos asumen en todos y en cada uno el mismo potencial para aprender, inventar, comunicar, gobernar y desarrollarse, la MAP propone la construcción de la investigación en igualdad de condiciones, rompiendo la jerarquía investigadorinvestigado; para ello toma como punto de partida dos conceptos clave: las producciones narrativas y el método fotovoz (photovoice).

Por una parte, las producciones narrativas se refieren al proceso de negociación de la narrativa a partir de varios encuentros que permiten la construcción o el afianzamiento del vínculo entre investigadores y participantes. En este entorno de confianza, se busca ceder una mayor agencia a las personas participantes, brindándoles un espacio para que modifiquen, supriman y elijan cómo quieren que sus posiciones sean presentadas en la narrativa final (Figueras-Maz, Arciniega-Cáceres y Santos-Andreu, 2021). Así, participantes e investigadores se convierten en «coautores en una práctica articulada con otras compañeras sociales diferentes, pero vinculadas» (Haraway, 1992: 138, citado en Gandarias y García, 2014).

Por otro lado, la fotovoz se articula a partir de un doble proceso: el de encuadrar visualmente una determinada problemática social para reflexionar sobre las imágenes que representan las diferentes preocupaciones y el de empoderar a los participantes (Wang, 2006).

Esta combinación de elementos contribuye a un empoderamiento tanto individual como colectivo (Hur, 2006). Nos referimos a empoderamiento individual especialmente en lo referente a la autonarración audiovisual que permite a las personas tomar conciencia de sus propias fortalezas y debilidades y, por tanto, liberarse de sus propias barreras, y al empoderamiento colectivo centrado en la unión y un apoyo mutuo que desencadena el aprendizaje colectivo y la elaboración de herramientas para la acción colectiva (Hur, 2006).

Todo ello, entendiendo que el empoderamiento supone un proceso «[…] de crecimiento, fortalecimiento, habilitación y desarrollo de la confianza de los individuos y las comunidades para impulsar cambios positivos en el contexto, ganar poder, autoridad, capacidad de decisión y cambio tanto individualmente como de forma colectiva» (Soler-Masó et al., 2014: 54).

De este modo, el componente audiovisual dentro de la IAP permite que las personas no solo sean protagonistas de su propia historia, sino además de la construcción y producción de la misma. Dar el control de la elaboración del producto audiovisual a las personas jóvenes las sitúa en una posición de igualdad con los investigadores, no solo en términos de comunicación (imagen y narración), sino también en su función de «creadoras», al dotarlas de habilidades técnicas. Teniendo en cuenta que los jóvenes en su vida cotidiana crean y distribuyen contenidos a través de sus teléfonos móviles y de la red, el audiovisual como herramienta es un campo cómodo y seguro para ellos (Fernández-Planells, Masanet y Figueras-Maz, 2016).

En esa línea, los resultados apuntan a que la aplicación de la metodología participativa audiovisual contribuyó en cierta medida a promover el empoderamiento

de las personas participantes en dos niveles: a nivel discursivo y a nivel relacional. En cuanto al nivel discursivo, nos referimos a la evolución de su visión de futuro, que va de una visión más individualista y con perspectiva neoliberal, por ejemplo, enfocada básicamente a la profesión y estatus económico, a una visión colectiva, con una mirada crítica a los aspectos sistémicos que condicionan su presente y futuro, y una reflexión holística del futuro, incluyendo ideas vinculadas a la familia, salud, medio ambiente, entre otros.

Por otra parte, a nivel relacional se vincula el empoderamiento con aspectos referentes a los comunes (commons) y específicamente al trabajo en comunidad. En este sentido, destacan cambios en la participación de las personas jóvenes, así como en la capacidad de negociación. La aplicación de la metodología participativa audiovisual permitió que surgieran diferentes roles en el proceso y que cada persona encontrara el lugar donde se sentía más cómoda participando, desde la cámara y el sonido, hasta el guion, las notas de campo, entre otros. Por otro lado, la constante puesta en común de ideas diversas y a veces contradictorias permitió llegar a consensos importantes, a preferir adaptar propuestas en lugar de votar por ellas, a optar por construir colectivamente.

2. Metodología

La metodología participativa audiovisual (MPA) consiste en generar procesos participativos a través del audiovisual en donde las personas jóvenes sean productoras de conocimiento. Esta metodología se basa en dos técnicas de enfoque feminista con una larga trayectoria en el campo de la investigación-acción: las producciones narrativas y la técnica de la fotovoz.

Por un lado, las producciones narrativas proponen la creación conjunta de un texto híbrido pasando por tres fases: i) en una primera etapa, participantes e investigadores discuten sobre el fenómeno que se pretende estudiar; ii) en una segunda etapa, se pasa a la textualización, donde las discusiones se traducen a un texto organizado que refleja las posiciones y los argumentos de los participantes; iii) por último, los participantes corrigen y modifican el texto hasta validar la narración (Balasch y Montenegro, 2003). De esta forma, las producciones narrativas, «en lugar de representar cómo las participantes comprenden el fenómeno, buscan expresar cómo quieren que un tema particular sea visto» (Pujol, Montenegro y Balasch, 2003: 67). Los investigadores no buscan ser representantes de la voz de los participantes, sino que se trata de un trabajo conjunto en el que ambas partes son coautoras (Figueras-Maz, Arciniega-Cáceres y Santos-Andreu, 2021).

Por otro lado, la técnica de la fotovoz se apoya en el poder de las imágenes, sabiendo que pueden influir en el ámbito político, y propone que las personas de una comunidad participen del proceso de definición de políticas públicas al enmar-

MARÍA JOSÉ PALACIOS, SONIA PÁEZ DE LA TORRE, MITTZY ARCINIEGA-CÁCERES I MÒNICA FIGUERAS-MAZ

EL PAPEL DE LAS HERRAMIENTAS AUDIOVISUALES EN LOS COMUNES EDUCATIVOS car visualmente una determinada problemática, seleccionando y creando imágenes que les permitan expresar sus ideas. Al igual que las producciones narrativas, la fotovoz se puede resumir en tres momentos distintos: i) se pide a los participantes que registren y representen su cotidianidad a través de fotos; ii) se promueve el diálogo entre los participantes a raíz de las fotografías tomadas, discutiendo preocupaciones y problemáticas a solucionar en la comunidad; iii) finalmente, se proponen líneas de acción a los responsables políticos (Wang, 2006).

En ese sentido, en el marco de la lógica que promueve la investigación-acción, la MPA, nutrida de estas dos técnicas, potencia la implicación de los grupos participantes. Se trabaja a partir de la producción de un texto que emerge de las discusiones colectivas de las personas participantes, y el texto se plasma en un formato visual, mediante imágenes en movimiento creadas por los grupos. Así, podemos decir que la MPA es un proceso que se compone de cuatro momentos:

1. Discusión de la temática: los participantes discuten una problemática, intercambiando ideas y opiniones hasta consensuar un discurso colectivo.

2. Construcción de la narrativa: a raíz de las discusiones, los participantes construyen una narrativa de manera consciente. Es decir, deben decidir qué aspectos de la problemática quieren abordar y en qué formato audiovisual lo quieren plasmar. La finalidad de este segundo momento es construir un guion y/o guion ilustrado (storyboard) del producto.

3. Producción audiovisual: una vez que los grupos han construido una narrativa en el formato que se adapta a sus intereses, se organizan, es decir, gestionan las coordinaciones necesarias para la grabación, la grabación en sí y la edición del producto final.

4. Proyección a la comunidad: al finalizar la elaboración del producto audiovisual, se comparten los resultados con la comunidad.

3. El caso de estudio: contexto y aplicación de la MPA

El caso de estudio tiene como objetivos explorar los imaginarios de futuro de los jóvenes, potenciar sus habilidades participativas y colaborativas a través de un proyecto audiovisual, y entender los productos audiovisuales como herramientas de cambio. De esta forma, el caso de estudio se desarrolló en la Asociación Educativa Integral del Raval (AEIRaval), situada en Barcelona. Esta entidad sin ánimo de lucro trabaja en el marco de la educación no formal, implementando programas de intervención socioeducativa con niños y adolescentes de entre 3 y 18 años del barrio del Raval. Se trata de una de las áreas con mayor demanda de acción social, con un 50 % de población de origen migrante, especialmente de países como Paquistán, Filipinas y Bangladés. El caso de estudio trabajó específicamente con el programa Aula Oberta, que brinda acompañamiento académico y psicológico a jóvenes de

entre 16 y 18 años. Dicho programa se organiza en dos grupos con los que trabajamos de manera paralela: un primer grupo formado por entre 8 y 12 jóvenes que acuden al centro los lunes y miércoles, y un segundo grupo formado por entre 16 y 18 jóvenes que acuden los martes y jueves.

La problemática que se les planteó a los dos grupos para discutir fue el futuro. Se buscó un tema lo suficientemente amplio para que fuesen los participantes quienes decidieran qué enfoque darle, de qué y cómo hablar. El tema se presentó de manera abstracta para no condicionarlos y dar espacio para que fuesen ellos los que le dieran forma. En ese sentido, los objetivos que se plantearon para el caso de estudio fueron explorar los imaginarios de futuro de los jóvenes de AEIRaval, potenciar las capacidades de participación y colaboración, y entender los productos audiovisuales como herramientas de cambio.

El proceso contempló el desarrollo de dieciséis talleres organizados en cinco etapas diseñadas en relación con los cuatro momentos de la MPA, como muestra la tabla 1. Durante los seis meses (enero-junio de 2022) de implementación los dos grupos de jóvenes construyeron colaborativamente un proyecto audiovisual.

Momentos de la MPA Etapas del caso de estudio

Discusión de la temática

1. Reflexión sobre los imaginarios de futuro

2. Diseño del proyecto audiovisual

Descripción de las etapas

El grupo exploró sus propios imaginarios de futuro, los contrastó entre sí y los vinculó al futuro de la comunidad (tres talleres).

Se indagó en la relación de los jóvenes con los productos audiovisuales y en la autopercepción de ellos como productores de contenido. Además, se prepararon para explorar los imaginarios de futuro de los más pequeños en la entidad (tres talleres).

Construcción de la narrativa

Producción audiovisual

Proyección en la comunidad

3. Exploración con los distintos grupos de edad

Las personas jóvenes adquirieron el rol de coinvestigadores diseñando y llevando a cabo actividades para explorar los imaginarios de futuro de los niños (cuatro talleres).

4. Reflexión y acción Se discutió y elaboró el guion y/o guion ilustrado (tres talleres).

Grabación y edición de los productos audiovisuales (tres talleres).

5. Proyección en la comunidad

Durante dos días se realizó una exhibición interactiva para la comunidad. Participaron tanto padres y madres de familia como educadores y vecinos del Raval. Se proyectaron los productos audiovisuales y se expuso todo el proceso de trabajo de las personas participantes.

Tabla 1. Implementación de la MPA en el caso de estudio

Fuente: Elaboración propia.

MARÍA JOSÉ PALACIOS, SONIA PÁEZ DE LA TORRE, MITTZY ARCINIEGA-CÁCERES I MÒNICA FIGUERAS-MAZ

EL PAPEL DE LAS HERRAMIENTAS AUDIOVISUALES EN LOS COMUNES EDUCATIVOS

4. Resultados

La introducción del componente audiovisual generó diversos cambios y favoreció, en cierta medida, la emergencia de espacios de reflexión y negociación colectiva. Estos resultados corresponden a dos niveles: uno a nivel discursivo, relacionado con la visión que tienen los jóvenes del futuro, y otro al nivel relacional, vinculado a los distintos aspectos de los comunes educativos que tienen que ver con el trabajo en comunidad.

En el nivel discursivo, se pudo ver cómo a partir de las discusiones entre sí los jóvenes fueron complejizando su visión sobre el futuro. En las primeras etapas del proyecto predominó una visión muy individualista, teñida de una mirada crítica a sí mismos en tanto únicos responsables. En las etapas posteriores, la reflexión y la evolución de las reflexiones permiten que esa mirada cambie y que el discurso pase a ser crítico con las estructuras y el sistema. Esto les permitió despojarse de la presión que sentían frente al futuro.

Así, antes de incluir el componente audiovisual (etapas 1 y 2), ambos grupos proyectaban su futuro desde el «yo»; en este imaginario no aparece una mirada colectiva. Las evidencias más claras en relación con este resultado se expresan en: a) la asociación «futuro = profesión», y b) «futuro = formar una familia». Tanto los chicos como las chicas construyen su imaginario de futuro en torno a la profesión, a la pareja (estar acompañados o no) y la posibilidad de formar una familia (tener hijos o no). La mayoría logra proyectarse de aquí a unos diez años, mientras que otros se imaginan cómo serán de adultos mayores (tercera edad). Otro punto interesante es que ninguno se imagina viviendo y desenvolviéndose en Barcelona. Muchos de ellos y ellas expresan querer vivir en distintas ciudades europeas, así como también en sus ciudades de origen. Como hipótesis, podemos pensar que esto revela poco sentido de pertenencia comunitaria. De este modo, podríamos pensar que esta desvinculación es la que no les permite imaginar un futuro colectivo. Sus expectativas, emociones y sentimientos respecto al futuro son poco optimistas y hay una sensación generalizada de incertidumbre. Esto genera incomodidad para hablar y para compartir sus proyecciones frente a los demás. En este sentido, una de las dinámicas que se les propuso consistía en meterse en una caja de cartón que simulaba una «máquina del tiempo» y visualizar su futuro: la mayoría manifestó que preferiría viajar al pasado, pues el futuro les da miedo. En otra actividad, por ejemplo, se les pidió nombrar una palabra relacionada con las sensaciones que les genera el futuro; la mayoría mencionó aspectos negativos como «miedo», «ansiedad», «dolor de cabeza», «incertidumbre», etc.

Por otro lado, al hablar sobre los obstáculos que dificultan alcanzar este futuro deseado, muchos hicieron referencia a sí mismos como el principal problema, sobre todo porque se autocalifican como «perezosos». El dinero y los problemas familiares también fueron nombrados como problemáticas importantes. Al reflexionar sobre las motivaciones o los soportes, la mayoría consideraban a su familia, a los amigos

más cercanos y a la asociación como agentes que tienen un rol importante en sus proyecciones y sus posibilidades de conseguir aquello que imaginan sobre su futuro. En cambio, a partir de la cuarta etapa, cuando se empezó a trabajar en mayor medida el componente audiovisual, se construyó un discurso más colectivo. La necesidad de tener que poner en papel un guion, pensar una estructura o un guion ilustrado, les permitió reflexionar sobre el futuro desde su lugar de jóvenes. Es decir que el desarrollo del producto audiovisual los hizo pensar en los puntos en común y pudieron advertir que esto es compartido por ellos en la medida que son parte de un sistema. En este proceso desarrollaron una mirada más crítica sobre la juventud como grupo social y sobre sus posibilidades y limitaciones respecto al futuro en el marco de la sociedad en la que viven.

Los dos grupos construyeron este discurso a su manera. Tomando el carácter de denuncia que caracteriza a los productos audiovisuales, el grupo de los miércoles optó por hacer una crítica al sistema educativo como uno de los componentes más importantes que influyen en su futuro. Es por eso que el formato que eligieron, porque se adaptaba mejor al discurso que querían construir y transmitir, fue el pódcast. La principal crítica que se desprende del pódcast es que el sistema educativo no tiene en cuenta los intereses y necesidades de las personas jóvenes ni se adecua al contexto en el que se desenvuelven. De ahí el título escogido para este producto: «Mucho piden, poco dan», que sintetiza el sentimiento de la juventud como grupo social. El pódcast está compuesto por cuatro episodios; cada uno de ellos cuestiona diversos aspectos del sistema educativo: la imposición i/o obligación de estudiar algo que no quieren; las múltiples normas del instituto, que consideran muchas veces innecesarias; las trabas que impone el sistema educativo, y, por último, los aspectos que se pueden mejorar y que los jóvenes creen que deben incorporarse. Por su parte, el grupo de los jueves optó por construir una reflexión sobre las aspiraciones y los deseos de las personas jóvenes en relación con su futuro y cómo muchas veces esto puede ir cambiando a lo largo de la vida. Para ello, se apoyaron en el formato de videoentrevistas e interpelaron a los adultos indagando qué querían ser cuando eran jóvenes y qué son ahora. Además, buscaron cuestionar el concepto de felicidad que tienen las personas. En este producto se pone de relieve la incertidumbre como una problemática de la juventud. Esto se refleja tanto en el título del vídeo —Futuro sin título— como en la frase final —«El futuro no está escrito».

Así, el planteamiento y la ejecución de los productos audiovisuales favorecieron a las personas jóvenes en el proceso de construcción de un discurso colectivo. Proceso que les ha permitido también advertir que sus problemas tienen que ver asimismo con el sistema y la sociedad en la que viven. Este resultado se plasma en el producto final (pódcast y videoentrevistas), pero para alcanzarlo ha sido necesario que se impliquen en el proceso de planificación y preproducción, producción y postproducción: las decisiones de qué temas y subtemas tratar; qué preguntas hacer a jóvenes y adultos, a quiénes entrevistar, qué títulos poner; el orden, la es-

MARÍA JOSÉ PALACIOS, SONIA PÁEZ DE LA TORRE, MITTZY ARCINIEGA-CÁCERES I MÒNICA FIGUERAS-MAZ

EN LOS COMUNES EDUCATIVOS

tructura del producto, etc. Las decisiones tomadas y cómo las determinan forman parte del proceso de construcción del discurso.

Los resultados correspondientes al nivel relacional están vinculados a los comunes y al trabajo en comunidad. La influencia del componente audiovisual se manifiesta en dos grandes aspectos: la participación y la negociación. La elaboración de los productos audiovisuales permitió incentivar más participación y espacios de negociación en los que las personas jóvenes pudieron intercambiar opiniones de manera horizontal y en mayor profundidad que en las etapas posteriores.

En las etapas 1 y 2 se observó que los dos grupos eran muy distintos entre sí en cuanto a la dinámica grupal. En el caso del grupo de los miércoles, la participación solía ser más activa y era generada a raíz de las intervenciones de ciertos perfiles de líderes. La presencia de estos chicos y chicas hacía que el diálogo entre investigadores y jóvenes fuera muy fluido y horizontal. Sin embargo, también ocurría que la opinión de jóvenes de perfil más introvertido quedara opacada. En el caso del segundo grupo, los jóvenes solían tener una participación más pasiva, no destacaban perfiles de jóvenes líderes y la toma de decisiones era más difícil y no tenían un diálogo retroalimentativo entre ellos. En este grupo funcionaban mejor las actividades individuales y lúdicas, ya que impulsaban diferentes tipos de participación y reflexión.

La etapa 3, la concerniente al trabajo con cada grupo de edad, ayudó a que las personas de perfil más introvertido pudieran asumir tareas y responsabilidades igual de necesarias que las que tenían un perfil más extrovertido. Roles como el de observador, fotógrafo y camarógrafo fueron asumidos voluntariamente por aquellos que se sentían más cómodos, mientras que los que tenían un perfil más extrovertido prefirieron ser dinamizadores. Aun así, la actividad dependía del rol del dinamizador. En cambio, los roles asumidos por jóvenes de perfil introvertido se mantenían en un plano secundario. Además, las decisiones más importantes y finales eran tomadas por las personas dinamizadoras, con lo cual la negociación se concretaba entre las personas con perfiles más extrovertidos.

La etapa 4 fue clave para que, tanto en la participación como en la negociación, hubiera una mayor presencia y protagonismo de jóvenes con perfiles introvertidos. En cuanto a la participación, los roles como los de cámara, fotografía, sonido, etc., tuvieron un mayor protagonismo y relevancia para la realización del producto final. El carácter audiovisual del producto final incrementó el valor de estos roles y, por lo tanto, la mirada de las personas jóvenes sobre sí mismas, así como también la de los demás hacia ellas.

En el grupo de los jueves (videoentrevistas), los niveles de responsabilidad de los distintos roles fueron más o menos homogéneos. Es decir que ninguno destacaba particularmente. Esto permitió que cada uno sintiera que lo que hacía era importante y que dentro del equipo se valorara lo que cada uno hacía. Sin embargo, fue interesante observar cómo las personas jóvenes decidían intercambiar roles cada cierto tiempo para probar cada una de las experiencias.

Si bien en el grupo de los miércoles (pódcast), los jóvenes que participaron como invitados y moderadores eran los que tenían mayor protagonismo, los demás roles también eran relevantes para desarrollar el producto final que incluía imagen. Además, los temas y subtemas que trataron habían sido consensuados por todos, por lo que había una idea de creación comunitaria. La elaboración del pódcast contó con la participación de todo el equipo, a pesar de los distintos roles. Lo interesante fue que las personas de perfil introvertido decidieron asumir roles ante las cámaras. De los cuatro episodios del pódcast, dos fueron moderados por chicos y chicas que solían ser más introvertidos. Además, los jóvenes de perfil introvertido, a pesar de que en un primer momento quisieron ser cámara para no aparecer en el vídeo, también decidieron participar como invitados en el pódcast, adquiriendo un rol más visible. En cuanto a la negociación, la elaboración del producto audiovisual requirió diversos espacios de discusión entre los jóvenes para la toma de decisiones. Al sentir familiaridad con el lenguaje audiovisual, pudieron llegar a consensos de forma natural, discutiendo aspectos relacionados con lo que se adaptaba mejor a lo que querían; durante este proceso fueron capaces de desprenderse de sus propias ideas para priorizar la de otros.

5. Conclusiones

Tal como mencionan Figueras-Maz, Arciniega-Cáceres y Santos-Andreu (2021), la metodología audiovisual participativa a partir de la aplicación de las técnicas de las producciones narrativas y la fotovoz ha permitido construir una reflexión colectiva en el trabajo con jóvenes. Para llegar a esta reflexión colectiva, ha sido necesario que los grupos tomen conciencia sobre aquellos problemas que los afectan estructuralmente. Se construye así una mirada crítica y se consigue pasar del plano personal al político. Tal como se ha señalado, en las primeras etapas del desarrollo del caso de AEIRaval prevalecía una visión neoliberal sobre el futuro, donde lo que preocupaba a los jóvenes era la carrera profesional o la constitución de una familia, dejando de lado aspectos colectivos o comunitarios. Además, tendían a pensar que la responsabilidad frente al futuro y sus estudios era solamente de ellos (e incluso de sus condiciones económicas).

Al introducir el componente audiovisual en las etapas posteriores y contrastar sus reflexiones de futuro de manera colectiva, los participantes pasaron a tener una mirada más crítica, advirtieron que ciertas problemáticas los afectan a todos; adquirieron así conciencia como grupo social. Como también señalan Montenegro y Pujol (2013), más que generar activismo, lo que se consigue es transformar la posición inicial de los participantes.

Plasmar las reflexiones en un formato audiovisual, siguiendo la lógica de las producciones narrativas, implica empoderarse, tomar un fenómeno en particular y re-

MARÍA JOSÉ PALACIOS, SONIA PÁEZ DE LA TORRE, MITTZY ARCINIEGA-CÁCERES I MÒNICA FIGUERAS-MAZ

EL PAPEL DE LAS HERRAMIENTAS AUDIOVISUALES EN LOS COMUNES EDUCATIVOS presentarlo desde la perspectiva de las personas participantes (Pujol, Montenegro y Balasch, 2003). Asimismo, en este proceso se convierten en autores del relato (Figueras-Maz, Arciniega-Cáceres y Santos-Andreu, 2021). En el caso de los jóvenes de AEIRaval, los investigadores y educadores pusieron sobre la mesa el tema sobre el cual discutir, que fue el futuro. Los jóvenes decidieron darle la perspectiva que vieron más adecuada, que no necesariamente concordaba con las expectativas del grupo investigador. El grupo de los miércoles decidió hablar sobre el sistema educativo después de valorar este tema como uno de los principales aspectos que afecta su futuro. El grupo de los jueves resolvió tratar el tema de las dudas, aspiraciones y expectativas que pueden sentir los jóvenes sobre el futuro. La producción narrativa audiovisual permitió que los jóvenes se apropiaran del discurso y sintieran la libertad de llevarlo al terreno que quisieran.

La apropiación del relato va de la mano del proceso de evolución de la participación, vinculado a los comunes y el trabajo en comunidad. La elaboración de los productos audiovisuales incentivó el paso de una participación simple a una consultiva o metaparticipativa, siguiendo las clasificaciones de Trilla y Novella (2001). Al realizar los productos audiovisuales, los jóvenes empezaron a tener mayor voz y poder de decisión que en las etapas anteriores a la elaboración de los productos audiovisuales. Dejaron de responder a estímulos que consistían en actividades impuestas por el equipo investigador y educador. Pasaron a tener mayores espacios en los que la escucha y la consulta fueran vinculantes (es decir que sus opiniones sí se veían reflejadas en la elaboración del producto audiovisual) y se dio paso, sobre todo en el caso del grupo de los miércoles, a exigir y demandar cambios, lo cual representa la última fase de metaparticipación. El grupo que escogió realizar la crítica al sistema educativo buscaba denunciar y demandar cambios concretos.

Esto está relacionado con el hecho que los procesos tradicionales de empoderamiento y participación no funcionan, ya que solo favorecen la voz y la participación activa de las personas con un carácter extrovertido, reforzando así la dinámica que ya existe dentro de cualquier colectivo. Los procesos tradicionales no necesariamente permiten que las personas jóvenes de carácter introvertido tengan la oportunidad de participar y se empoderen. El tipo de participación simple que primaba en las primeras etapas del proyecto se debía a dos cosas importantes. Por un lado, las personas jóvenes están acostumbradas a recibir una educación tradicional por encontrarse en la sociedad en la que se encuentran, por lo que les era difícil salir de esa estructura donde el alumnado es receptor de conocimientos, a pesar de que dentro de la entidad de AEIRaval existe una relación más horizontal. Pero, por otro lado, el equipo de investigadoras también se veía influenciado por las estructuras tradicionales que cargan. La expectativa del equipo investigador era brindar, desde el comienzo del caso de estudio, un espacio totalmente horizontal y poco tradicional. Esto quiere decir que la metodología audiovisual participativa no solo fue un recurso para las personas jóvenes, sino, sobre todo, para el equipo investi-

gador. Esta metodología permitió romper con la relación investigador-investigado para pasar a ser ambos productores y coinvestigadores.

La metodología audiovisual participativa ha permitido incentivar mayores espacios de negociación y consenso en las personas jóvenes de AEIRaval. En este sentido, hay que señalar que el grupo de jóvenes estaba dispuesto a participar activamente en estos espacios, a discutir y consensuar, pero no estaba acostumbrado a que se le diera la oportunidad de trabajar con esa autonomía de no solo participación, sino un empoderamiento real. A partir de nuestras observaciones y de los resultados obtenidos, creemos que la educación tradicional limita estos aspectos que son importantes. La propuesta de los comunes educativos es útil para impulsar el desarrollo de comunidades autogestionadas no solo desde la práctica, sino también discursivamente. Y en ese sentido, el ámbito de la comunicación, de la mano del audiovisual, se ve como una disciplina esencial para trabajar dentro de la educación, ahondando así en la necesidad de buscar enfoques interdisciplinarios. Es interesante apuntar que esta metodología propicia espacios para que, a partir de la participación, las personas jóvenes potencien su capacidad crítica, fortalezcan su autoestima, desarrollen su autonomía y sus capacidades para trabajar en equipo, todos aspectos necesarios para desarrollar procesos de empoderamiento (Soler Masó et al., 2017). Tal como menciona Páez de la Torre (2020), el empoderamiento implica un proceso tanto individual —de autoconciencia y autodeterminación— como colectivo, de participación social, responsabilidad política y toma de decisiones en relación con su entorno. En ese sentido, los jóvenes de AEIRaval han podido reflexionar y advertir que sus visiones sobre el futuro y las problemáticas con las que se encuentran como colectivo son parte de un problema estructural.

6. Líneas de futuro y propuestas de mejora

Es necesario resaltar ciertos aprendizajes a tener en cuenta para la segunda ronda del caso de estudio que se implementará a partir de enero del 2023:

— Adultocentrismo. Durante las primeras sesiones, los investigadores y educadores intervinieron con mayor frecuencia por temor a ceder el poder y a no tener el control total del espacio. Esto también impidió involucrar más a las personas jóvenes desde el inicio del proceso. Una propuesta que nace de esta autocrítica es la de involucrarlas desde el primer momento de la investigación en la siguiente ronda.

— Edición. Por cuestiones de tiempo, fueron los investigadores quienes se dedicaron a esta tarea. En ese momento, se advirtió que, al editar los productos audiovisuales, se podía afectar el discurso construido por las personas jóvenes, por lo que se optó por ceñirse lo más posible a la visión de ellas. Sin embargo, para una segunda ronda, es importante saber que este trabajo lleva tiempo y que es un proceso que hay que hacer con los participantes.

MARÍA JOSÉ PALACIOS, SONIA PÁEZ DE LA TORRE, MITTZY ARCINIEGA-CÁCERES I MÒNICA FIGUERAS-MAZ

EL PAPEL DE LAS HERRAMIENTAS AUDIOVISUALES EN LOS COMUNES EDUCATIVOS

— Difusión. El final del proceso fue el momento en el que los participantes estuvieron más implicadas con el tema que abordaron y con sus productos audiovisuales. A pesar de que la exhibición interactiva que dio cierre al caso permitió dar mayor visibilidad a su trabajo, hizo falta una parte dedicada exclusivamente a que las personas jóvenes pudieran planificar distintas estrategias de difusión.

7. Financiación

Este artículo ha sido financiado por el programa de investigación e innovación Horizon 2020 de la Unión Europea mediante el acuerdo de subvención 101004491.

MARÍA JOSÉ PALACIOS, SONIA PÁEZ DE LA TORRE, MITTZY ARCINIEGA-CÁCERES I MÒNICA FIGUERAS-MAZ

Nota

[1 European Union’s Horizon 2020 —SC6— Research and Innovation Framework Programme - TRANSFORMATIONS. Grant agreement no. 101004491. Además del Departamento de Comunicación de la Universidad Pompeu Fabra, participan en el programa universidades y organizaciones no académicas de siete países (Portugal, Suecia, Bélgica, Alemania, Italia, España y Grecia).

Bibliografía

AlBeriCh, T. (2008). «IAP, mapas y redes sociales: desde la investigación a la intervención social». Postularía, 8 (1), pp. 131-151.

BAlAsCh, M.; montenegro, M. (2003). «Una propuesta metodológica desde la epistemología de los conocimientos situados: las producciones narrativas». Encuentros en Psicología Social, 1 (3), pp. 44-48.

BAuWens, M.; kostAkis, V.; pAzAitis, A. (2019). Peer to peer: The commons manifesto. Londres: University of Westminster Press.

Boehm, A.; stAples, L. H. (2004). «Empowerment: The point of view of consumer». Families in Society, 85 (2), pp. 270-280.

Bollier, D.; helFriCh, S. (2015). Patterns of commoning. Amherst: Levellers Press.

BourAssA, G. N. (2017). «Towards an elaboration of the pedagogical common». En: meAns, D.; Ford, R.; slAter, G. (eds.). Educational commons in theory and practice. Nueva York, NY: Palgrave Macmillan, pp. 75-93.

Fernández-plAnells, A.; mAsAnet, M. J.; FiguerAs-mAz, M. (2016). «TIC i joves: reflexions i reptes per al treball educatiu» [en línea]. Generalitat de Catalunya, Departament de Treball, Afers Socials i Famílies. <https://dretssocials.gencat. cat/ca/detalls/Article/Aportacions_54-00001> [Consulta: 30 junio 2022].

FiguerAs-mAz, M.; ArCiniegA-CáCeres, M.; sAntos-Andreu, A. (2021). «El audiovisual como aportación a las producciones narrativas feministas». Discurso & Sociedad, 15 (3), pp. 601-621.

Freire, P. (1970). Cultural action for freedom. Cambridge: Harvard Educational Review.

gAndAriAs, I.; gArCíA, N. (2014). «Producciones narrativas: una propuesta metodológica para la investigación feminista». En: mendiA, I.; luxán, M.; legArretA, M.; guzmán, G.; zirion, I.; AzpiAzu, J. (eds.). Otras formas de (re)conocer: Reflexiones, herramientas y aplicaciones desde la investigación feminista. San Sebastián: Hegoa, pp. 97-110.

hArAWAy, D. (1992). «Las promesas de los monstruos: una política regeneradora para otros inapropiados/bles». Política y Sociedad, 30, pp. 121-163.

hur, M. H. (2006). «Empowerment in terms of theoretical perspectives: Exploring a typology of the process and components across disciplines». Journal of Community Psychology, 34 (5), pp. 523-540.

mAssChelein, J.; simons, M. (2013). In defense of the school: A public issue. Lovaina: Education, Culture & Society Publishers.

montenegro, M.; puJol, J. (2013). «Producciones narrativas: una propuesta teórico-práctica para la investigación narrativa». En: luis pAulín, H.; rodigou noCetti, M. (eds.). Coloquios de investigación cualitativa: Desafíos en la investigación como relación social. Córdoba: Universidad Nacional de Córdoba, pp. 15-42.

páez de lA torre, S. (2020). El proceso de empoderamiento en jóvenes originarios del cono sur latinoamericano a partir de sus experiencias migratorias en Catalunya. Tesis doctoral. Girona: Universitat de Girona. [Inédita]

puJol, J.; montenegro, M.; BAlAsCh, M. (2003). «Los límites de la metáfora lingüística: implicaciones de una perspectiva corporeizada para la práctica investigadora e interventora». Política y Sociedad, 1 (40), pp. 57-70.

soler-mAsó, P.; plAnAs, A.; CirAso-CAli, A.; riBot-horAs, A. (2014). «Empoderamiento en la comunidad: el diseño de un sistema abierto de indicadores a partir de procesos de evaluación participativa». Pedagogía Social: Revista Interuniversitaria, 24, pp. 49-77.

EL PAPEL DE LAS HERRAMIENTAS AUDIOVISUALES EN LOS COMUNES EDUCATIVOS

soler mAsó, P.; trillA-Bernet, J.; Jiménez-morAles, M.; úCAr-mArtínez, X. (2017). «La construcción de un modelo pedagógico del empoderamiento juvenil: espacios, momentos y procesos». Pedagogía Social: Revista Interuniversitaria, 30, pp. 19- 34.

trillA, J.; novellA, A. (2001) «Educación y participación social en la infancia». Revista Iberoamericana de Educación, 26, pp. 137-164.

WAng, C. (2006). «Youth participation in photovoice as a strategy for community change». Journal of Community Practice, 14 (12), pp. 147-161.

Comunicació: Revista de Recerca i d’Anàlisi [Societat Catalana de Comunicació]

http://revistes.iec.cat/index.php/TC. Vol. 40 (1) (maig 2023), p. 183-207

ISSN (ed. impresa): 2014-0304 / ISSN (ed. electrònica): 2014-0444 / DOI: 10.2436/20.3008.01.231

Data recepció: 09/03/2022

Data acceptació: 22/12/2022

Telephone communication with patients’ relatives: A meta-synthesis

Comunicació telefònica amb familiars de pacients: una metasíntesi

Ara Ayora

Màster en comunicació i informació científica i doctoranda en comunicació de la Universitat Pompeu Fabra. Membre del Grup de Recerca en Comunicació Científica (GRECC).

ara@ayora21.com

Carme Nogueras

Doctora en psicologia. Metgessa especialista en geriatria i medicina interna.

Departament de Geriatria de l’Hospital Universitari Germans Trias i Pujol. mcnogueras.germanstrias@gencat.cat

ara aYora i CarMe NoGUeras

Telephone communication with patients’ relatives: A meta-synthesis

Comunicació telefònica amb familiars de pacients: una metasíntesi

ABSTRACT:

t he relationship between doctor and patient has evolved over time and the paternalistic attitudes that were held for centuries have been progressively superseded by patientcentred medicine, in which communication plays a key role. t he C ovi D-19 pandemic has introduced serious challenges in this field.

t his investigation aims to review the scientific literature dealing with this issue, from 2015 to the end of 2021. t he methodology employed has been a meta-synthesis, allowing the review and analysis of different qualitative studies. s ome differences have been found between the pre- and post-pandemic periods, together with a lack of theoretical corpus.

telehealth will grow in the years to come and so will distance communication, so it is necessary to consider all possible drawbacks and risks and mitigate them before they may turn into serious problems, such as issues related to patient safety, security, and confidentiality; hidden costs; lack of training; or the digital breach.

KEYWORDS:

patient-centred communication, telehealth, healthcare professional-family relations, telephone communication, patient-centred care, hidden costs.

Comunicació telefònica amb familiars de pacients: una metasíntesi

CTelephone communication with patients’ relatives: A meta-synthesis

RESUM:

l a relació metge-pacient ha canviat al llarg de la història i, en l’actualitat, s’ha abandonat progressivament el tipus paternalista que s’ha mantingut durant centenars d’anys fins a arribar a la medicina centrada en el pacient. e n aquesta, la comunicació té un paper principal. l a pandèmia de la covid-19 ha suposat importants reptes en aquesta matèria. a questa recerca pretén revisar la literatura científica sobre el tema, des de 2015 fins a finals del 2021. l a metodologia emprada ha estat una metasíntesi, que ha permès revisar i analitzar diferents estudis qualitatius. s ’han trobat diferències entre els períodes pre- i postcovid-19, a més d’una manca de cos teòric. l a telemedicina creixerà en els pròxims anys i també la comunicació a distància, per la qual cosa és necessari considerar tots els possibles inconvenients i riscs que puguin presentar-se i mitigar-los abans que es converteixin en problemes greus, com podrien ser qüestions relacionades amb la seguretat dels pacients, la confidencialitat, la seguretat física, els costos ocults, la falta de formació del personal o la bretxa digital.

PARAULES CLAU: comunicació centrada en el pacient, telemedicina, relacions professional-família, comunicació telefònica, medicina centrada en el pacient, costos ocults.

1. Introduction

Communication skills are fundamental in allowing health professionals to carry out their work in the best possible way: this is an incontrovertible fact and it has always been the case. Although it is not advisable to lose sight of the need to maintain good relationships between health professionals themselves, or of the importance of health communication with society as a whole, the most important aspect of communication in the health field is undoubtedly the so-called doctor-patient communication, which, despite its name, encompasses all health professionals, on the one hand, and patients and their relatives or representatives, on the other.

This is the type of communication that this study deals with and to understand its importance and characteristics it is necessary to review how its purpose has changed over hundreds, if not thousands, of years.

Laín Entralgo (1969) explores the relationship between doctors and patients from Classical Greece to the middle of the 20th century and speaks of four main moments of the medical act, namely: the cognitive moment (diagnosis), the operative moment (treatment), the affective moment (friendship) and the ethical-religious moment (habits and beliefs in force at the time and place of the medical act). Moreover, he explicitly points out the need for the relationship between doctor and patient to be based on what he calls “medical friendship”, the specific mode of which is trust.

This relationship is particularly important because, as Rodríguez Marín (2010) says, “the form and content of communication between doctor and patient depend on the nature of the relationship established between them”. It must be said that this author considers the usefulness of information simply as a means to achieve a good diagnosis and as a tool to ensure that the patient follows the treatments correctly, something which, as we will see further on, is not enough for what is considered today to be a good doctor.

This is the result, however, of a historical evolution in this type of relationship that has directly influenced how health professionals communicate with the people who need their services, i.e., with each and every member of society at some point in their lives. According to Siegler (2011) – although, as he points out, his vision is deeply influenced by his American culture – this evolution involves the passage through four different ages: the age of paternalism, which lasted from the dawn of medicine until the 1960s, in which the relationship was practically unidirectional and the doctor held complete control based on his autoritas, even though his technical capacity was actually very limited; the age of autonomy, in which it was the patient who had all the power and the doctor was simply devoted to satisfying his needs, something which occurred with the improvement of treatments and which in some cases continues today; the age of bureaucracy, which began when public organisations started to pay for medical services and ended up imposing economic issues and the common good over the wishes or needs of the doctor and his

ara aYora i CarMe NoGUeras

patient; and lastly, the fourth, usually referred to as patient-centred medicine, which arose from the 1960s onwards and prioritised the relationship between doctor and patient, leading to shared decision-making.

However, from a European point of view, these phases or ages are not apparent and some characteristics clearly overlap. One may speak of the existence of a paternalistic age, involving a kind of relationship that was maintained for thousands of years, but due to the creation of public health systems in Western Europe at the end of the 19th and beginning of the 20th century, the age of autonomy is not observed there except in the field of aesthetic medicine, where many of the procedures are performed in compliance with patients’ wishes and are not fully based on health needs, although we can nevertheless recognise some of the characteristics that Siegler attributes to the age of paternalism (Paoli & Procacci, 2019).

On the other hand, the so-called bureaucratic age is not such in reality either, being rather an economic and functional scheme that is superimposed on the doctor-patient relationship in its paternalistic version or its patient-centred version.

At present, restricting our scope to the situation in Spain, despite having a healthcare system with differences in terms of its services and management in the various autonomous regions, we can see that doctors carry out many administrative procedures typical of the so-called bureaucratic age while the relationship with the patient tends to move beyond paternalism – a paternalism which undoubtedly persists in some professionals (Herreros et al., 2020) and not only among doctors (Taleghani et al., 2022) – to a patient-centred or shared decision-making model.

Now we may ask, what is meant by shared decisions? In the second half of the past century, it became apparent that the growing standardisation of medical procedures was increasingly influencing the doctor-patient relationship, making it more distant and colder, with the emergence of informed consents, apparently replacing the previous relationship based on paternalism, which was nevertheless a much closer relationship. Informed consents gave greater autonomy to the patient while limiting potential legal problems (Slim & Bazin, 2019). The compulsory use of these consents ended up, in many cases, reducing them to simple administrative formalities that were only applied when a surgical or therapeutic procedure involving a certain risk was to be performed.

From the 1980s onwards, the need for patients to receive information that is truly appropriate to their knowledge and capacities began to be raised, so that they could be involved in making decisions about their health and thus respect the principles of bioethics: autonomy, beneficence, non-maleficence and justice (Beauchamp, 2003). This concern was embodied in what is now known as the shared decision-making model or SDM (Childress & Childress, 2020). In this model we have, on one hand, the doctor – an expert in technical medical issues – who presents the different options as well as the advantages and consequences of each of them, and on the other hand, the patient – an expert on his or her vision of life and personal circumstances – who explains his or her preferences, wishes and values,

telePHoNe CoMMUNiCatioN WitH PatieNts’ relatives: a Meta-sYNtHesis with a collaborative relationship being established between the two to find a satisfactory response to the patient’s needs. There is no single way to achieve this type of collaborative relationship and multiple options have been proposed with different steps to achieve it (Coulter & Collins, 2011; Elwyn et al., 2012; Eder et al., 2021), including tools for decision-making support (Scalia et al., 2018).

In 1988, a further step was taken: “the Picker/Commonwealth Program for Patient-Centered Care (now the Picker Institute) coined the term ‘patient- centred care’ to call attention to the need for clinicians, staff, and health care systems to shift their focus away from diseases and back to the patient and family” (Barry & Edgman-Levitan, 2012; Gerteis, 1999). This implied a new paradigm as it not only took the patient and his or her needs, wishes and values into account when decisions had to be made, but also placed the patient at the centre of all medical practice. Even the principles of so-called evidence-based medicine or EBM include the idea that medical evidence is not sufficient to make a clinical decision and that the needs, preferences and values of patients have to balance the evidence to make the best decision in each case (Guyatt et al., 2015). There is sufficient evidence that, when adopted by health systems, this is a good approach both in terms of improving patients’ quality of life and from the standpoint of economics (Oshima Lee & Emanuel, 2013).

In order to practice patient-centred medicine, it is necessary to pay attention to multiple issues such as carrying out personalised medicine or having good coordination between the different professionals involved in the care, but what is perhaps most important is that all this cannot be achieved without adequate communication between all actors in the process and this includes the patients themselves or, as appropriate, their relatives, bearing in mind that the term “relative” must be defined in a very broad way, as proposed by the experts of the American Geriatrics Society: “Family is broadly defined to include all the individuals whom the patient wants involved in his/her care, regardless of whether they are related biologically, legally, or otherwise; if the patient is noncommunicative, health professionals will make their best effort to identify and include the individuals whom the patient would want involved in his/her care” (American Geriatrics Society Expert Panel on Person-Centered Care et al., 2016). In this way, a concept of central importance emerges, namely patient-centred communication (PCC). This type of communication strengthens the doctor-patient relationship in aspects such as mutual trust, respect, and commitment. It is defined by a process that involves:

“— Eliciting, understanding, and validating the patient’s perspective (e.g., concerns, feelings, expectations).

— Understanding the patient within his or her own psychological and social context.

— Reaching a shared understanding of the patient’s problem and its treatment.

— Helping a patient share power by offering him or her meaningful involvement in choices relating to his or her health.” (Epstein & Street Jr. 2007)

ara aYora i CarMe NoGUeras

There is ample evidence of the benefits of PCC, including patient satisfaction, improved adherence to treatments and patient understanding of treatments, improved health outcomes, as well as reduced claims (King & Hoppe, 2013).

Often, due to the inability to communicate effectively with the patient (such as in the case of minors, people with dementia or unconscious people) or when a fatal outcome is to be communicated, health professionals must contact the patient’s relatives, and this involves a number of very specific issues to be considered, such as those relating to confidentiality (Geiderman et al., 2006) or difficulties in contacting the right person (Furlong & Leggatt, 1996).

In early 2020, the world was shaken by the emergence of a virus that eventually proved to be pandemic, SARS-CoV-2 (Gorbalenya et al., 2020). It was not the first time that humanity as a whole had been struck by a pandemic, and it is unlikely to be the last (Huremovic´, 2019), as there are active viruses with the potential to become epidemic or even pandemic at any time, as can be seen in the surveillance protocols that the UN has been implementing for years (WHO, 2022). Nevertheless, it was the first time that many countries decreed strict confinements for the whole population (Koh, 2020) and that the families of patients were not allowed access to the hospitals where the patients were being treated and where many of them died without their families being able to say goodbye to them (Hugelius et al., 2021).

This situation forced health professionals to contact relatives by telephone, video call or email, whereas using these means would previously have been considered bad practice and would have been avoided as far as possible. Thus, the man who is considered by many as the ultimate reference in the communication of bad news says: “Unless it is absolutely unavoidable, an interview about bad news should be carried out in person and not over the telephone” (Buckman, 1992: 68).

In this review, we have analysed publications dealing with telephone communication with relatives of patients in order to look for differences in the research conducted before and after the pandemic and to extract the main ideas of the articles.

2. Methodology

A qualitative analysis has been carried out in the form of a meta-synthesis, which allows the study and interpretation of different likewise qualitative studies in order to generate new lines of research, detect knowledge deficits and clarify concepts (Carrillo-González et al., 2007) in the field of distance communication with patients’ relatives. For this analysis, we followed the steps proposed by Finfgeld (2003): first the focus of the study was determined, then the data were collected and lastly they were analysed.

Thus, the focus of this study has been defined as understanding the state of research on medical communication conducted remotely by telephone with the relatives of patients, regardless of whether the latter were hospitalised or not.

To select relevant articles, SCOPUS, WoS and MEDLINE were searched according to the following concepts and keywords: relatives or family, communication, by telephone and doctor or physician or nurse or health professional. In addition, the search was restricted to between 1 January 2015 and 30 September 2021 to analyse the 5 years prior to the COVID-19 pandemic and a certain period following it.

The next step was to select relevant articles for the study, which had to meet the following inclusion criteria:

1. The articles were to deal with communication between health professionals and patients’ families.

2. They had to deal with communication carried out by telephone.

3. They were articles as such.

4. They were written in English or Spanish.

A first selection was made by reading the abstracts, after which the selected articles were analysed, starting with a review of the references to see if more articles could be found that fit the inclusion criteria and that had not been located in the initial search due to the limitation of the search words used.

In order to analyse the data obtained in the previous steps, a careful study was carried out by decontextualising the findings and referencing them, looking for patterns, contradictions, and unanswered questions.

3. Results

3.1. Article search and selection

A total of 28 articles were found that met the chosen criteria (see figure 1), of which 12 (42.9%) correspond to the 5 years prior to the COVID-19 pandemic. The other 16 (57.1%) were published between 1 January 2020 and 30 September 2021, showing a large increase in the number of articles devoted to this subject after the pandemic. The number of articles per year before the pandemic shows an average of 2.4, while after the outbreak of COVID-19 an average of 9.1 articles were published on the subject of this study, implying an increase of 380% (see figure 2).

Records identified through WoS searching (n = 135)

Records identified through Medline searching (n = 56)

Records identified through SCOPUS searching (n = 88)

Records after duplicates removed (n = 123)

Records screened (n = 123)

Full-text articles assessed for elegibility (n = 24)

Articles included in review (n = 19)

Records excluded (n = 99)

Full-text articles excluded (n = 5)

Records identified in references (n = 13)

Full-text articles excluded (n = 4)

Articles included in review (n = 9)

Total records included in review (n = 28)

Source:

All articles, without exception, were published in scientific journals devoted to medicine.

In addition, 24 of the 28 articles (85.7%) have a female first author and the only 4 articles with a male first author are among those published post-COVID-19.

Figure 1. Articles selection flowchart

Own elaboration.

3.2. Analysis results

A number of key themes emerged from the analysis of all the articles included in this study and these themes are shared by the articles published pre- and postCOVID-19.

— Patient safety. Patient safety is a healthcare discipline that emerged with the evolving complexity in health care systems and the resulting rise of patient harm in healthcare facilities. It aims to prevent and reduce risks, errors and harm that occur to patients during the provision of healthcare (WHO, 2019). This theme is addressed in several of the reviewed articles, like [B7], “If we can further support and educate carers by providing support delivered by a nurse, this may reduce carer distress, increase preparedness for caring and in turn assist patients throughout their disease trajectory through reducing unplanned healthcare visits and hospital admissions” (Halkett et al., 2018), or in [A6], “To manage the lack of visual cues, telenurses have developed alternative interactional skills, such as voice modulating, transposing care over the phone and listening for physical signs and background sounds. Good communication skills are essential for telenursing and help to improve patient safety” (Yliluoma & Palonen, 2020).

— Confidentiality and data security issues including legal derivatives. Data safety relies on three basic principles: confidentiality, integrity and accessibility (Kim, 2022), and this is dealt with in depth in article [B2], but only with reference to US law. There are other references both in pre- and post-pandemic articles like [A3], “Paying attention to professional confidentiality builds” (Mistraletti et al., 2020).

—

The

generation of a relationship of trust between professionals and

families Most articles analysed refer to this trust relationship owing to the great importance it has in the proper care of patients. The relevance for SDM is specifically stressed

Figure 2. Number of articles published per year (normalised)

ara aYora i CarMe

in [B4]: “The recommended model for decision-making in the ICU requires that families have trust in the clinical team to engage in collaborative decision-making and to genuinely consider the team’s recommendations” (Seaman et al., 2017).

— Economic issues, in terms of savings both for health providers, such as reduced needs for infrastructure, and for families, by avoiding travel costs.

— Problems arising from potential digital divides. Some of the potential digital divides are dealt with in most articles by pointing out issues arising from a lack of technical skills or means, and there is also mention of socioeconomic and cultural factors in families [B12].

— Family members’ satisfaction with this type of communication. This may be the theme that is addressed the most, with only 7 of the 28 articles not mentioning the satisfaction of families.

3.3. Pre-COVID-19 articles

In the articles studied whose publication was prior to 2020 (see table 1), communication with patients’ relatives by telephone is not usually the main topic but it is included as part of long-distance patient follow-up studies in which the valid interlocutor was a family member or other close relative. The patients in these cases usually belong to one of three groups: severe cases in ICU or ED unable to communicate [B2, B4], patients with chronic diseases and/or dementia and/or people under palliative care [B3, B6, B7, B10, B11, B12] and, lastly, paediatric patients [B5, B9].

In the case of the first group, the communication normally consists of a single event motivated either by immediate urgency, such as a serious life-threatening accident, or by the inability of the relatives to travel to the hospital, and in both cases these are articles that propose protocols for action.

In the second and third groups, remote communication often involves families residing in highly isolated rural environments [B12] and the focus is on convenience for families since calls are often limited to routine follow-ups or triage of paediatric patients [B9]. In some of the articles reviewed, cost-saving issues are cited as the main motivation for such remote consultations.

Most of the articles studied are nursing-oriented, including 4 of the 5 articles that have telephone communication as a focus, or health professionals in general, while only 2 have physicians as their protagonists. All articles are research articles except for 3 which are guides on how to communicate with relatives, but none of them have the telephone as the main medium.

3.4. Post-COVID-19 articles

From the time of the COVID-19 pandemic onwards, an increase in the number of published articles related to telephone communication with patients’ relatives was detected. This was foreseeable, since, with the decreeing of generalised confinement which resulted in severe or complete restrictions on hospital visits by relatives, the need for telephone communication increased dramatically and, in addition, the nature of such communications was modified since, in another situation, a visit in person would have been expected by default.

Most of the post-COVID-19 articles fall into three categories (see table 2):

Firstly, there are guides and protocols for making calls to relatives, either of patients with COVID-19 or of patients with any other pathologies whose relatives, due to mobility restrictions, could not attend hospitals or consultations in person [A1, A3, A7, A15]. Most of the protocols found are adaptations of existing protocols for face-to-face communication [A15], usually involving the SPIKES protocol (Buckman, 2005), as it is the most common, and only a few included specific aspects related to the communication medium used. A single article presents a set of good practices proposed by a panel of experts for both telephone and video calls [A3].

Secondly, there were articles emphasising the need for specific training for health professionals [A11, A13]. Communication as a whole is a skill that usually receives little attention in the training of health professionals, and the little attention it receives is often addressed to physicians, yet the professionals who are most often involved in long-distance communication are usually nurses, who do the bulk of the follow-up in chronic patients or in those whose care must be discussed with the family, such as elderly people with dementia or young children. This is also apparent in the training articles studied, which are focused on medical students.

Thirdly, some articles presented the setups established in medical centres to provide information about inpatients to families [A5, A10, A12]. It is noteworthy that, although most of the training material emphasised video calls or certain computer platforms, the documented cases in which these devices were used show that the main means of communication was the telephone.

The increase in articles devoted to communication with family members after the pandemic is very significant and it seems clear that this is due precisely to the pandemic since, of the 16 articles studied from this period, a total of 10 (62.5%) refer to COVID-19 and its consequences.

ID Authors Title

B1 (Hodgson et al., 2016) Outcomes of a randomised controlled trial of a complex genetic counselling intervention to improve family communication

B2 (Francis et al., 2017) A clinician’s guide to privacy and communication in the ICU

B3 (Nashef & Leach, 2017) SUDEP, the aftermath: Supporting the bereaved

B4 (Seaman et al., 2017) An Integrated framework for effective and efficient communication with families in the adult Intensive care unit

B5 (Geissler et al., 2018) Individualised short-term therapy for adolescents impaired by attention-deficit/hyperactivity disorder

B6 (Gusdal et al., 2018) Family health conversations conducted by telephone in heart failure nursing care

B7 (Halkett et al., 2018) Feasibility testing and refinement of a supportive educational intervention for carers of patients with high-grade glioma

B8 (Overby, 2018) Stakeholders’ qualitative perspectives of effective telepractice pedagogy in speech-language pathology

B9 (Payne et al., 2018) Interventions to improve response time to nurse triage phone calls in a tertiary care pediatric otolaryngology practice

B10 (Wittenberg et al., 2018) Pilot study of a communication coaching telephone intervention for lung cancer caregivers

B11 (Hermosilla-Ávila & Sanhueza-Alvarado, 2019)

Intervention of humanized nursing accompaniment and quality of life in people with advanced cancer

B12 (Paul et al., 2019) Web-based videoconferencing for rural palliative care consultation with elderly patients at home

Health professionals

All

Medical doctors (MDs)

All

MDs

All

Nurses

Nurses

Others

Nurses

Nurses

Nurses

All

Table 1. Articles before COVID-19 pandemic Source: Own elaboration.

telePHoNe CoMMUNiCatioN WitH PatieNts’ relatives: a Meta-sYNtHesis

ID Authors Title

A1 (Belli, 2020) Recommendations for communicating bad news by phone during the SARS-CoV-2 pandemic

A2 (Hagi-Pedersen et al., 2020) Comparison of video and in-hospital consultations during early in-home care for premature infants and their families: A randomised trial

A3 (Mistraletti et al., 2020) How to communicate with families living in complete isolation

A4 (Rowett & Christensen, 2020) Oncology nurse navigation: Expansion of the navigator role through telehealth

A5 (Wammes et al., 2020) Evaluating perspectives of relatives of nursing home residents on the nursing home visiting restrictions during the COVID-19 crisis: A dutch cross-sectional survey study

A6 (Yliluoma & Palonen, 2020) Telenurses’ experiences of interaction with patients and family members: Nurse-caller interaction via telephone

A7 (Galway et al., 2021) Fifteen-minute consultation: A practical approach to remote consultations for paediatric patients during the COVID-19 pandemic

Health professionals

Medical doctors (MDs)

Nurses

All

Nurses

Nurses

Nurses

MDs

A8 (Hastings et al., 2021) Video-enhanced care management for medically complex older adults with cognitive impairment Nurses

A9 (Kim et al., 2021) Do post-operative phone calls enhance family satisfaction and outcomes after outpatient paediatric urological surgeries? A prospective study

A10 (Lopez-Soto et al., 2021)

The role of a liaison team in ICU family communication during the COVID-19 pandemic

A11 (Ludwig et al., 2021) Telephone-based communication training in the era of COVID-19

A12 (Piscitello et al., 2021) Family meetings in the intensive care unit during the coronavirus disease 2019 pandemic

A13 (Rivet et al., 2021) Video-mediated breaking bad news simulation

A14 (Santos et al., 2021) Case report: Parental loss and childhood grief during COVID-19 pandemic MDs

A15 (Vitto et al., 2021) Teaching toolbox: Breaking bad news with virtual technology in the time of COVID

A16 (Wenderlich & Herendeen, 2021)

Telehealth in paediatric primary care MDs

Source: Own elaboration.

Table 2. Articles after COVID-19 pandemic

4. Discussion

From the study of the results obtained in the two phases, pre- and post-COVID-19, a series of topics may be observed that are common to both periods. Moreover, although in the articles published from 2020 onwards the pandemic was the main issue mainly due to the lack of general training among healthcare personnel who had to provide information on admitted patients to families, and to the lack of protocols to carry out this task, sometimes without the appropriate infrastructure or resources, the truth is that there is a series of general aspects that should be considered regarding this type of telemedicine, such as patient safety, economic issues, confidentiality and data security or the different ways in which a digital divide can arise.

It is also noteworthy that, although many articles focus on means of communication such as video calls or web-based applications, it is observed that, whether or not it may be due to technical difficulties (Hagi-Pedersen et al., 2020), most communication is by telephone: “Family meetings continued to occur during the COVID-19 pandemic with the majority occurring by telephone rather than in-person or by video.” (Piscitello et al., 2021). There is no consensus on which is better as a means of communication and contradictory results are presented with respect to satisfaction, comparing phone calls with video calls. For example, in favour of the telephone we find the study by Gusdal et al. (2018), while in which nurses feel less vulnerable than if they were to use visual media, in contrast with that we have the study by Hastings et al. (2021), which states that the advantages of using video calls “included relationship building and enhanced communication, and patient engagement”.

The kind of telemedicine discussed in this study, focusing on remote communication with patients’ relatives, is not something that arose with the pandemic, but it has certainly increased markedly in its wake. It should not be assumed, however, that once the pandemic is over there will be a return to the situation in which this type of communication was anecdotal, as health providers have found that it allows them to reduce costs and some users appreciate the advantages of accessing health services remotely: “Conducting rural palliative care consultations by WBVC, instead of in-person, saved the time and cost of travel for consultants. These savings could enable consultants to see more patients in a day, improving patient access and health system efficiency, an observation mirrored by others.” (Paul et al., 2019). All in all, it is reasonable to assume that such practices will continue to be commonplace in the future. Nevertheless, as previously mentioned, there are some obvious benefits, such as ease of access for people living in remote locations or for those with travel difficulties: “Likewise, phone updates are especially valuable to family members who cannot travel to the hospital because of health issues, distance, or transportation difficulties. Daily communication via updates, both bedside and by telephone, can help to build trust with clinicians.” (Seaman et al., 2017).

telePHoNe CoMMUNiCatioN WitH PatieNts’ relatives: a Meta-sYNtHesis

In addition, there are potential cost reductions in both time (calls are often shorter than face-to-face visits) and infrastructure (as facilities in remote areas are reduced and can be smaller by eliminating or reducing the need for waiting rooms or other equipment), but there are some disadvantages that need to be mitigated before they become serious problems, some of which are outlined by Hjelm (2005): “The main ones that can be envisaged are: a breakdown in the relationship between health professional and patient, a breakdown in the relationship between health professionals themselves, issues concerning the quality of health information, and organisational and bureaucratic difficulties.”

Patient safety must remain the focus of any medical intervention whether in person or by telephone. The availability of telephone triage services provides families reassurance and advice for simple questions, ranging from such matters as managing postoperative pain to more complex issues, such as airway concerns (Payne et al., 2018), although it is also clear that some interventions cannot be carried out over the phone or even by video call, such as, for example, conducting a proper examination of the patient. Likewise, there are aspects of the face-toface visit that are complicated or unfeasible over the phone, including such matters as simply taking a pulse or observing symptoms that the patient’s relatives or carers do not mention such as a tremor in the hands or difficulty walking. However, Asch (2015) maintains that “the innovation that telemedicine promises is not just doing the same thing remotely that used to be done face-to-face but awakening us to the many things that we thought required face-to-face contact but actually do not”.

Developing and maintaining a trusting relationship with the patient (and/or families) can be more difficult, and trust is a fundamental part of successful treatment, as Lee (2008) explains: “Within the health-care system, patient trust is not just a lubricant to decrease disputes with the physician, prevent possible lawsuits, and increase a patient’s satisfaction, but may also play a critical role in the one thing physicians are concerned with most, patient health outcomes.” On the other hand, the telephone can facilitate more constant and fluid contact, enhancing this relationship of trust: “Telephone contact – destined to strengthen interpersonal communication, secure the person with cancer-caregiver-nursing professional transpersonal relationship and remote accompaniment” (Hermosilla-Ávila & Sanhueza-Alvarado, 2019).

The digital divide is an issue that remains unresolved, although in the past the only population group that was mentioned in this respect were the elderly, in what was called the generational digital divide (Levy et al., 2015). As Narasimha (2017) rightly says: “Telemedicine system designers need to consider the age-related issues in cognition, perception, and behaviour of geriatric patients while designing telemedicine applications”. However, it has become clear that there are also genderbased (Macaya et al., 2021) or educational and socio-economic gaps (Kontos et al., 2014). Therefore, a widespread implementation of this type of telemedicine could

ara

aggravate the discrimination suffered by the most vulnerable groups and have a negative impact on their health: “Rather than reducing existing rural-urban inequities, conducting all consults by WBVC could deepen the divide by depriving rural patients of access to real doctors, in-person care, and the human touch available to their urban counterparts.” (Paul et al., 2019). Neither should it be forgotten that this type of discrimination would also be suffered by certain groups of patients with disabilities such as hearing impairments, since the implemented IT platforms often lack accessible options.

On the other hand, medical consultations must remain in the private sphere, so attention must be paid to confidentiality and physical security of data as sensitive information about a person’s health is exchanged and stored. As Kahn (2020) says, “patient confidentiality is not only an ethical imperative, it is a legally protected right”. The irruption of technology implies a new challenge in the protection of patients’ data, which, in many cases, are subject to rules imposed by large technological companies that are barely comprehensible: “Information use and disclosure is largely determined by technology companies, with few (if any) legal limits or meaningful opportunities for individuals to control information flow.” (Hall & McGraw, 2014). Information must remain secure from cyber-attacks (Seh et al., 2020), something made difficult when one end of the communication is in the hands of users who may not necessarily have the knowledge to keep their devices safe from such attacks. Another aspect to be taken into account is the lack of privacy that a patient may have at home for different reasons: “Maintaining privacy and confidentiality can be worrisome, especially for large families living in small houses, where it can be difficult to find an isolated place to talk openly and freely with the psychiatrist.” (Santos et al., 2021). This would disproportionately affect patients who are vulnerable for socioeconomic reasons.

The legal issues involved are addressed differently depending on the legal systems of the country concerned, and each health system should strive to ensure that its professionals are aware of and apply appropriate safeguards.

Perhaps what has been most evident with the COVID-19 pandemic is the widespread lack of skills and insufficient training in communication, and this lack has been exacerbated by the fact that distance communication has specific key characteristics and aspects, and that an effort is needed to provide health professionals with the knowledge and tools necessary to carry out their work in the best possible way, thereby increasing both patient and self-satisfaction. As Steiner-Hofbauer (2018) says, “it should not be left to chance if and how this core element of the doctor-patient relationship works out”.

In addition, communication skills tend to decrease as medical training progresses: “The attitudes of students in the later years of medical school are more doctorcentred or paternalistic than those of students in earlier years. Doctor-centred attitudes have been shown to be associated with lower patient satisfaction and may contribute to decreased trust in the doctor-patient relationship.” (Haidet et al., 2002).

On the other hand, professionals may have an inadequate perception of their own skills and “many doctors tend to overestimate their ability in communication” (Ha & Longnecker, 2010).

Even in those cases in which there is time devoted to training in communication, the specific aspects of remote communication, whether by videoconference or telephone, are rarely dealt with or practiced as they should be: “Telephone calls are proposed to improve communication, but effective telephone communication is also a skill that requires practice.” (Rivet et al., 2021). In the case of communication via telephone, one must be aware of the loss of non-verbal communication that has to be replaced by verbal or paraverbal communication, not only in terms of the information obtained by the professional but also and not least in terms of the information received by the patient or, where appropriate, the relative. As we may see in (Marcinowicz et al., 2010), this has to do with eye contact, facial expressions, gestures and postures, interpersonal distance, physical contact, the professional’s clothing and even the characteristics of the physical space of the doctor’s practice.

It should be added that patients and professionals often have hugely different perceptions of the importance of interpersonal communication: “Communicative competences are therefore clearly in focus of patient satisfaction questionnaires while doctors’ opinions rated ‘medical competence’ and ‘ethics’ most important. ‘General interpersonal qualities’ and ‘communication and patient involvement’ are much less valued. In none of the included studies was communication rated as the most important attribute of a good doctor” (Steiner-Hofbauer et al., 2018).

5. Conclusion

It is clear that technology facilitates many aspects of life today and that the use of the telephone as a means of communication between healthcare professionals and patients’ families, whether in an emergency situation or due to different circumstances such as the patients’ incapacitation or age, has proved its usefulness before and after the COVID-19 pandemic. However, telemedicine, in any of its versions, presents challenges that must be taken into account to avoid dysfunctionalities that could end up causing harm to patients, their families and, therefore, to society as a whole. Indeed, despite the economic advantages on which managers focus their attention, there are also some hidden costs that may not be apparent at first glance but which can have a major impact, such as costs in infrastructure and IT platforms, those arising from the need to provide specific training to professionals and, above all, those that can have an impact on the health of patients if errors occur due to the failure to detect issues that would be immediately apparent in a face-to-face examination. In effect, due to the fact that a remote examination may

ara aYora i CarMe

not detect issues that would be immediately apparent in a face-to-face examination, there is a risk of errors, above all including those that may have an impact on the health of patients, or those which arise because some people are not comfortable with remote interaction and postpone their consultation or do not adhere correctly to the prescribed treatment. As Kahn (2015) says, “in solving some problems, telemedicine will surely create others. Our job is to minimise the potential harms by insisting that implementation of telemedicine is based on solid data. That way, it can lead to health care that is not just different and more modern but also better”. Beyond all this, however, if we focus on what strictly refers to communication, there is a lack of theoretical corpus in the field of doctor-patient-family communication at a distance, something which does not seem to attract much attention from communication researchers. This is shown by the fact that all the articles found for the review were led by health professionals and published in medical journals and no literature was found in scientific journals belonging to the field of communication and social sciences. For this reason, the availability of this kind of theoretical material could perhaps improve the training offered to health science students and thus make communication as important as it should be in the context of health care.

References

AmeriCAn geriAtriCs soCiety expert pAnel on person-Centered CAre; Brummel-smith, K.; Butler, D.; Frieder, M.; giBBs, N.; henry, M.; koons, E.; loggers, E.; poroCk, D.; reuBen, D. B. (2016). “Person-centered care: A definition and essential elements”. Journal of the American Geriatrics Society, 64 (1), pp. 15-18. <https://doi.org/10.1111/jgs.13866>.

AsCh, D. A. (2015). “The hidden economics of telemedicine”. Annals of Internal Medicine, 163 (10), pp. 801-802. <https://doi.org/10.7326/m15-1416>.

BArry, M. J.; edgmAn-levitAn, S. (2012). “Shared decision making – The Pinnacle of Patient-Centered Care”. New England Journal of Medicine, 366 (9), pp. 780-781. <https://doi.org/10.1056/NEJMp1109283>. [Short survey]

BeAuChAmp, T. L. (2003). “Methods and principles in biomedical ethics”. Journal of Medical ethics, 29 (5), pp. 269-274. <http://dx.doi.org/10.1136/jme.29.5.269>.

Belli, L. F. (2020). “Recommendations for communicating bad news by phone during the SARS-CoV-2 pandemic”. Pan American Journal of Public Health, 44, article e69. <https://doi.org/10.26633/rpsp.2020.69>.

BuCkmAn, R. A. (1992). How to break bad news: A guide for health care professionals. JHU Press. (2005). “Breaking bad news: The SPIKES strategy”. CommunityOncol [on line], 2 (2), pp. 138-142. <https://medicine. usask.ca/documents/pgme/educational-resources/breaking-bad-news-spikes-model---psychosocial -onc---2005.pdf>.

CArrillo-gonzález, G. M.; gómez-rAmírez, O. J.; vArgAs-rosero, E. (2007). “Meta-synthesis: A research methodology”. Revista de Salud Pública, 9 (4), pp. 609-617. <https://doi.org/10.1590/S0124-00642007000400014>. [Review]

Childress, J. F.; Childress, M. D. (2020). “What does the evolution from informed consent to shared decision making teach us about authority in health care?”. AMA Journal of Ethics, 22 (5), pp. 423-429. <https://doi.org/10.1001/ amajethics.2020.423>.

Coulter, A.; Collins, A. (2011). Making shared decision-making a reality [on line], The King’s Fund. <https://ugc. futurelearn.com/uploads/files/19/40/19408460-e688-4a99-84bb-d5114eca9c97/2.3_Making-shared-decision -making-a-reality-paper-Angela-Coulter-Alf-Collins-July-2011_0.pdf>.

eder, M.; ivlev, I.; lin, J. S. (2021). “Supporting communication of shared decision-making principles in US Preventive Services Task Force Recommendations”. MDM Policy and Practice, 6 (2). <https://doi.org/10.1177/23814683 211067522>.

elWyn, G.; FrosCh, D.; thomson, R.; Joseph-WilliAms, N.; lloyd, A.; kinnersley, P.; Cording, E.; tomson, D.; dodd, C.; rollniCk, S.; edWArds, A.; BArry, M. (2012). “Shared decision making: A model for clinical practice”. Journal of General Internal Medicine, 27 (10), pp. 1361-1367. <https://doi.org/10.1007/s11606-012-2077-6>.

epstein, R. M.; street Jr., R. L. (2007). Patient-centered communication in cancer care: Promoting healing and reducing suffering. <https://doi.org/https://doi.org/10.1037/e481972008-001>.

FinFgeld, D. L. (2003). “Metasynthesis: The state of the art – so far”. Qualitative Health Research, 13 (7), pp. 893-904. <https://doi.org/10.1177/1049732303253462>.

FrAnCis, L.; vorWAller, M. A.; ABoumAtAr, H.; FrosCh, D. L.; hAlAmkA, J.; rozenBlum, R.; ruBin, E.; lee, B. S.; sugArmAn, J.; turner, K.; BroWn, S. M.; gordon Betty moore, F. (2017). “A clinician‘s guide to privacy and communication in the ICU”. Critical Care Medicine, 45 (3), pp. 480-485. <https://doi.org/10.1097/ccm.0000000000002190>.

Furlong, M.; leggAtt, M. (1996). “Reconciling the patient‘s right to confidentiality and the family‘s need to know”. Australian & New Zealand Journal of Psychiatry, 30 (5), pp. 614-622. <https://doi.org/10.3109/00048679609 062656>.

gAlWAy, N.; steWArt, G.; mAskery, J.; Bourke, T.; lundy, C. T. (2021). “Fifteen-minute consultation: A practical approach to remote consultations for paediatric patients during the COVID-19 pandemic”. Archives of Disease in Childhood –Education and Practice Edition, 106 (4), pp. 206-209. <https://doi.org/10.1136/archdischild-2020-320000>.

geidermAn, J. M.; moskop, J. C.; derse, A. R. (2006). “Privacy and confidentiality in emergency medicine: Obligations and challenges”. EmergencyMedicineClinicsofNorthAmerica, 24 (3), pp. 633-656. <https://doi.org/https://doi. org/10.1016/j.emc.2006.05.005>.

geissler, J.; JAns, T.; BAnAsCheWski, T.; BeCker, K.; renner, T.; BrAndeis, D.; doepFner, M.; dose, C.; hAutmAnn, C.; holtmAnn, M.; Jenkner, C.; millenet, S.; romAnos, M. (2018). “Individualised short-term therapy for adolescents impaired by attention-deficit/hyperactivity disorder despite previous routine care treatment (ESCAadol) – Study protocol of

ara aYora i CarMe NoGUeras

a randomised controlled trial within the consortium ESCAlife”. Trials, 19, article 254. <https://doi.org/10.1186/ s13063-018-2635-2>.

gerteis, M. (1999). “Conference overview: Through the patient’s eyes – Improvement strategies that work”. The Joint Commission Journal on Quality Improvement, 25 (7), pp. 335-342. <https://doi.org/10.1016/S1070-3241(16)30448-5>.

gorBAlenyA, A. E.; BAker, S. C.; BAriC, R. S.; de groot, R. J.; drosten, C.; gulyAevA, A. A.; hAAgmAns, B. L.; lAuBer, C.; leontoviCh, A. M.; neumAn, B. W.; penzAr, D.; perlmAn, S.; poon, L. L. M.; sAmBorskiy, D. V.; sidorov, I. A.; solA, I.; zieBuhr, J.; CoronAviridAe study group (2020). “The species Severe acute respiratory syndrome-related coronavirus: Classifying 2019-nCoV and naming it SARS-CoV-2”. Nature Microbiology, 5 (4), pp. 536-544. <https://doi.org/10.1038/ s41564-020-0695-z>.

gusdAl, A. K.; JoseFsson, K.; AdolFsson, E. T.; mArtin, L. (2018). “Family health conversations conducted by telephone in heart failure nursing care: A feasibility study”. Sage Open Nursing, 4. <https://doi.org/10.1177/23779608 18803383>.

guyAtt, G.; JAesChke, R.; Wilson, M. C.; montori, V. M.; riChArdson, W. S. (2015). “What is evidence-based medicine?”. In: guyAtt, G.; rennie, D.; meAde, M. O.; Cook, D. J. (eds.). Users‘ guides to the medical literature: A manual for evidence-based clinical practice. 3rd ed. McGraw-Hill Education. <https://jamaevidence.mhmedical.com/ content.aspx?aid=1183875473>.

hA, J. F.; longneCker, N. (2010). “Doctor-patient communication: A review”. The Ochsner Journal [on line], 10 (1), pp. 38-43. <https://www.ochsnerjournal.org/content/10/1/38>.

hAgi-pedersen, M.-B.; dessAu, R. B.; norlyk, A.; stAnChev, H.; kronBorg, H. (2020). “Comparison of video and in-hospital consultations during early in-home care for premature infants and their families: A randomised trial”. Journal of Telemedicine and Telecare, article 1357633x20913411. <https://doi.org/10.1177/1357633x20913411>.

hAidet, P.; dAins, J. E.; pAterniti, D. A.; heChtel, L.; ChAng, T.; tseng, E.; rogers, J. C. (2002). “Medical student attitudes toward the doctor-patient relationship”. Medical Education, 36 (6), pp. 568-574. <https://doi.org/10.1046/j.1365 -2923.2002.01233.x>.

hAlkett, G. K. B.; loBB, E. A.; miller, L.; shAW, T.; moorin, R.; long, A.; king, A.; ClArke, J.; FeWster, S.; noWAk, A. K. (2018). “Feasibility testing and refinement of a supportive educational intervention for carers of patients with high -grade glioma – a pilot study”. Journal of Cancer Education, 33 (5), pp. 967-975. <https://doi.org/10.1007/ s13187017-1175-x>.

hAll, J. L.; mCgrAW, D. (2014). “For telehealth to succeed, privacy and security risks must be identified and addressed”. Health Affairs, 33 (2), pp. 216-221. <https://doi.org/10.1377/hlthaff.2013.0997>.

hAstings, S. N.; mAhAnnA, E. P.; BerkoWitz, T. S. Z.; smith, V. A.; ChoAte, A. L.; hughes, J. M.; pAvon, J.; roBinson, K.; hendrix, C.; vAn houtven, C.; gentry, P.; rose, C.; plAssmAn, B. L.; potter, G.; oddone, E. (2021). “Video-enhanced care management for medically complex older adults with cognitive impairment”. Journal of the American Geriatrics Society, 69 (1), pp. 77-84. <https://doi.org/10.1111/jgs.16819>.

hermosillA-ávilA, A. E.; sAnhuezA-AlvArAdo, O. I. (2019). “Intervention of humanized nursing accompaniment and quality of life in people with advanced cancer”. Aquichan, 19 (3), e1933-e1933. <https://doi.org/10.5294/ aqui.2019.19.3.3>.

herreros, B.; Benito, M.; gellA, P.; vAlenti, E.; sánChez, B.; velAsCo, T. (2020). “Why have advance directives failed in Spain?”. BMC Medical Ethics, 21 (1), pp. 1-13. <https://doi.org/10.1186/s12910-020-00557-4>.

hJelm, N. M. (2005). “Benefits and drawbacks of telemedicine”. Journal of Telemedicine and Telecare, 11 (2), pp. 60-70. <https://doi.org/10.1258/1357633053499886>.

hodgson, J.; metCAlFe, S.; gAFF, C.; donAth, S.; delAtyCki, M. B.; Winship, I.; skene, L.; Aitken, M.; hAllidAy, J. (2016). “Outcomes of a randomised controlled trial of a complex genetic counselling intervention to improve family communication”. European Journal of Human Genetics, 24 (3), pp. 356-360. <https://doi.org/10.1038/ejhg. 2015.122>.

hugelius, K.; hArAdA, N.; mArutAni, M. (2021). “Consequences of visiting restrictions during the COVID-19 pandemic: An integrative review”. International Journal of Nursing Studies, 121, article 104000. <https://doi.org/10.1016/j. ijnurstu.2021.104000>.

huremoviC ´, D. (2019). “Brief history of pandemics (pandemics throughout history)”. In: Psychiatry of Pandemics. Springer, pp. 7-35. <https://doi.org/10.1007/978-3-030-15346-5_2>.

telePHoNe CoMMUNiCatioN WitH PatieNts’ relatives: a Meta-sYNtHesis

kAhn, J. H. (2020). “Confidentiality and capacity”. Emergency Medicine Clinics of North America, 38 (2), pp. 283-296. <https://doi.org/10.1016/j.emc.2020.01.003>.

kAhn, J. M. (2015). “Virtual visits – confronting the challenges of telemedicine”. New England Journal of Medicine, 372 (18), pp. 1684-1685. <https://doi.org/10.1056/NEJMp1500533>.

kim, J. K.; lee, M. J.; ChuA, M. E.; ming, J. M.; lorenzo, A. J.; FArhAt, W. A.; BAgli, D. J., pApAnikolAou, F.; koyle, M. A. (2021). “Do post-operative phone calls enhance family satisfaction and outcomes after outpatient pediatric urological surgeries? A prospective study”. Pediatric Surgery International, 37 (1), pp. 161-167. <https://doi.org/10.1007/ s00383-020-04770-5>.

kim, L. (2022). “Cybersecurity: Ensuring confidentiality, integrity, and availability of information”. In: hüBner, U. H.; mustAtA Wilson, G.; morAWski, T. S ; BAll, M. J. (eds.). Nursing informatics: A health informatics, interprofessional and global perspective. Springer International Publishing, pp. 391-410. <https://doi.org/10.1007/978-3-030 -91237-6_26>.

king, A.; hoppe, R. B. (2013). “‘Best practice’ for patient-centered communication: A narrative review”. Journal of Graduate Medical Education, 5 (3), pp. 385-393. <https://doi.org/10.4300/JGME-D-13-00072.1>.

koh, D. (2020). “COVID-19 lockdowns throughout the world”. Occupational Medicine-Oxford, 70 (5), pp. 322-322. <https://doi.org/10.1093/occmed/kqaa073>.

kontos, E.; BlAke, K. D.; Chou, W.-Y. S.; prestin, A. (2014). “Predictors of eHealth usage: Insights on the digital divide from the health information national trends survey 2012”. Journal of Medical Internet Research, 16 (7), e172. <https://doi.org/10.2196/jmir.3117>.

lAín entrAlgo, P. (1969). El médico y el enfermo. Ediciones Guadarrama.

lee, Y.-Y.; lin, J. L. (2008). “Linking patients‘ trust in physicians to health outcomes”. British Journal of Hospital Medicine, 69 (1), pp. 42-46. <https://doi.org/10.12968/hmed.2008.69.1.28040>.

levy, H.; JAnke, A. T.; lAngA, K. M. (2015). “Health literacy and the digital divide among older Americans”. Journal of General Internal Medicine, 30 (3), 284-289. <https://doi.org/10.1007/s11606-014-3069-5>.

lopez-soto, C.; BAtes, E.; Anderson, C.; sAhA, S.; AdAms, L.; AulAkh, A.; BoWtell, F.; BuCkel, M.; emms, T.; sheBl, M.; metAxA, V. (2021). “The role of a liaison team in ICU family communication during the COVID 19 pandemic”. J Pain Symptom Manage, 62 (3), E112-E119. <https://doi.org/10.1016/j.jpainsymman.2021.04.008>.

ludWig, C.; stoevesAndt, D.; ludWig, C.; FritsChe, V. (2021). “Telephone-based communication training in the era of COVID-19”. Gms Journal for Medical Education, 38 (1), article Doc20. <https://doi.org/10.3205/zma001416>.

mACAyA, J. F. M.; riBeiro, M. M.; JereissAti, T.; limA, C. D. R.; CunhA, M. A. (2021). “Gendering the digital divide: The use of electronic government services and implications for the digital gender gap”. Information Polity, 26 (2), pp. 131-146. <https://doi.org/10.3233/ip-200307>.

mArCinoWiCz, L.; konstAntynoWiCz, J.; godleWski, C. (2010). “Patients‘ perceptions of GP non-verbal communication: A qualitative study”. British Journal of General Practice, 60 (571), pp. 83-87. <https://doi.org/10.3399/ bjgp10X483111>.

mistrAletti, G.; gristinA, G.; mAsCArin, S.; iACoBone, E.; giuBBilo, I.; BonFAnti, S.; FioCCA, F.; Fullin, G.; Fuselli, E.; BoCCi, M. G.; mAzzon, D.; giusti, G. D.; gAlAzzi, A.; negro, A.; de iACo, F.; gAndolFo, E.; lAmiAni, G.; del negro, S.; monti, L.; sAlvAgo, F.; di leo, s.; neFeli griBAudi, m.; piCCinni, m.; riCCioni, l.; giAnnini, A.; livigni, s.; mAglione, C.; vergAno, m.; mArinAngeli, F.; lovAto, l.; mezzetti, A.; drigo, e.; vegni, e.; CAlvA, s.; Aprile, A.; losi, g.; FontAnellA, l.; CAlegAri, g.; AnsAloni, C.; roCCo pugliese, F.; mAnCA, s.; orsi, l.; moggiA, F.; sCelsi, s.; CorCione, A.; petrini, F. (2020). “How to communicate with families living in complete isolation”. BMJ Supportive & Palliative Care. <https://doi.org/10.1136/bmjspcare-2020-002633>.

nArAsimhA, S.; mAdAthil, K. C.; AgnisArmAn, S.; rogers, H.; WelCh, B.; Ashok, A.; nAir, A.; mCelligott, J. (2017). “Designing telemedicine systems for geriatric patients: A review of the usability studies”. Telemedicine and e-Health, 23 (6), pp. 459-472. <https://doi.org/10.1089/tmj.2016.0178>.

nAsheF, L.; leACh, J. P. (2017). “SUDEP, the aftermath: Supporting the bereaved”. PracticalNeurology, 17 (6), pp. 489492. <https://doi.org/10.1136/practneurol-2017-001729>.

oshimA lee, E.; emAnuel, E. J. (2013). “Shared decision making to improve care and reduce costs”. New England Journal of Medicine, 368 (1), pp. 6-8. <https://doi.org/10.1056/NEJMp1209500>.

overBy, M. S. (2018). “Stakeholders‘ qualitative perspectives of effective telepractice pedagogy in speech-language pathology”. International Journal of Language & Communication Disorders, 53 (1), pp. 101-112. <https://doi. org/10.1111/1460-6984.12329>.

ara aYora i CarMe NoGUeras

pAoli, B.; proCACCi, M. (2019). “Motivation and expectations of aesthetic patients”. Minerva Psichiatrica, 60 (4), pp. 180-190. <https://doi.org/10.23736/S0391-1772.19.02035-1>.

pAul, L. R.; sAlmon, C.; sinnArAJAh, A.; spiCe, R. (2019). “Web-based videoconferencing for rural palliative care consultation with elderly patients at home”. SupportiveCareinCancer, 27 (9), pp. 3321-3330. <https://doi.org/10.1007/ s00520-018-4580-8>.

pAyne, L.; JustiCe, L.; lemle, S.; elmArAghy, C. A.; rudA, J.; JAtAnA, K. R. (2018). “Interventions to improve response time to nurse triage phone calls in a tertiary care pediatric otolaryngology practice”. Jama Otolaryngology – Head & Neck Surgery, 144 (6), pp. 507-512. <https://doi.org/10.1001/jamaoto.2018.0308>.

pisCitello, G. M.; FukushimA, C. M.; sAulitis, A. K.; tiAn, K. T.; hWAng, J.; guptA, S.; sheldon, M. (2021). “Family meetings in the Intensive Care Unit during the Coronavirus disease 2019 pandemic”. American Journal of Hospice and Palliative Medicine®, 38 (3), pp. 305-312. <https://doi.org/10.1177/1049909120973431>.

rivet, E. B.; CholyWAy, R.; edWArds, C.; WishnoFF, M.; rAzA, O.; hAynes, S.; FeldmAn, M. (2021). “Video-mediated breaking bad news simulation”. The Clinical Teacher, 18 (4), pp. 424-430. <https://doi.org/10.1111/tct.13387>.

rodríguez mArín, J. (2010). “La relación entre médico y paciente: una vida en común”. Anales Reial Acadèmia de Medicina de la Comunitat Valenciana, 11. <https://core.ac.uk/reader/71020334>.

roWett, K. E.; Christensen, D. (2020). “Oncology nurse navigation: Expansion of the navigator role through telehealth”. Clinical Journal of Oncology Nursing, 24 (3), pp. 24-31. <https://doi.org/10.1188/20.Cjon.S1.24-31>.

sAntos, S.; sA, T.; AguiAr, I.; CArdoso, I.; CorreiA, Z.; CorreiA, T. (2021). “Case report: Parental loss and childhood grief during COVID-19 pandemic”. Frontiers in Psychiatry, 12, article 626940. <https://doi.org/10.3389/fpsyt.2021. 626940>.

sCAliA, P.; durAnd, M.-A.; kremer, J.; FABer, M.; elWyn, G. (2018). “Online, interactive option grid patient decision aids and their effect on user preferences”. Medical Decision Making, 38 (1), pp. 56-68. <https://doi.org/10.1177/027 2989X17734538>.

seAmAn, J. B.; Arnold, R. M.; sCheunemAnn, L. P.; White, D. B. (2017). “An integrated framework for effective and efficient communication with families in the adult Intensive Care Unit”. Annals of the American Thoracic Society, 14 (6), pp. 1015-1020. <https://doi.org/10.1513/AnnalsATS.201612-965OI>.

seh, A. H.; zArour, M.; Alenezi, M.; sArkAr, A. K.; AgrAWAl, A.; kumAr, R.; AhmAd khAn, R. (2020). “Healthcare data breaches: Insights and implications”. Healthcare, 8 (2), 133. <https://doi.org/10.3390/healthcare8020133>.

siegler, M. (2011). Las tres edades de la medicina y la relación médico-paciente [on line]. Fundació Víctor Grífols i Lucas. <https://www.fundaciogrifols.org/es/web/fundacio/-/26-the-three-ages-of-medicine-and-the-doctor -patient-relationship>.

slim, K.; BAzin, J. E. (2019). “From informed consent to shared decision-making in surgery”. Journal of Visceral Surgery, 156 (3), pp. 181-184. <https://doi.org/https://doi.org/10.1016/j.jviscsurg.2019.04.014>.

steiner-hoFBAuer, V.; sChrAnk, B.; holzinger, A. (2018). “What is a good doctor?”. Wiener Medizinische Wochenschrift, 168 (15-16), pp. 398-405. <https://doi.org/10.1007/s10354-017-0597-8>.

tAleghAni, F.; FArzi, S.; yAzdAnnik, A.; esFAhAni, M. S. (2022). “The shadow of paternalism on patient-centeredness in oncology nursing care: A barrier of health-care promotion”. Journal of Education and Health Promotion, 11. <https://doi.org/10.4103/jehp.jehp_793_21>.

vitto, C.; del Buono, B.; dAniel, L.; rivet, E.; CholyWAy, R.; sAnten, S. A. (2021). “Teaching toolbox: Breaking bad news with virtual technology in the time of COVID”. Journal of Cancer Education. <https://doi.org/10.1007/ s13187021-01975-7>.

WAmmes, J. D.; kolk, D.; vAn den BesselAAr, J. H.; mACneil-vroomen, J. L.; BuurmAn-vAn es, B. M.; vAn riJn, M. (2020). “Evaluating perspectives of relatives of nursing home residents on the nursing home visiting restrictions during the COVID-19 crisis: A Dutch cross-sectional survey study”. Journal of the American Medical Directors Association, 21 (12), p. 1746-1750. <https://doi.org/10.1016/j.jamda.2020.09.031>.

WenderliCh, A. M.; herendeen, N. (2021). “Telehealth in pediatric primary care”. Current Problems in Pediatric and Adolescent Health Care, 51 (1), article 100951. <https://doi.org/10.1016/j.cppeds.2021.100951>.

WHO (2019). Patient safety. [Retrieved 21/12/2022 from <https://www.who.int/news-room/fact-sheets/detail/ patient-safety>]

(2022). Disease surveillance. [Retrieved 5/12/2022 from <https://www.who.int/emergencies/surveillance>]

telePHoNe CoMMUNiCatioN WitH PatieNts’ relatives: a Meta-sYNtHesis

WittenBerg, E.; Ferrell, B.; koCzyWAs, M.; del FerrAro, C.; ruel, N. H. (2018). “Pilot study of a communication coaching telephone intervention for lung cancer caregivers”. CancerNursing, 41 (6), pp. 506-512. <https://doi.org/10.1097/ ncc.0000000000000535>.

yliluomA, P.; pAlonen, M. (2020). “Telenurses‘ experiences of interaction with patients and family members: Nurse-caller interaction via telephone”. Scandinavian Journal of Caring Sciences, 34 (3), pp. 675-683. <https:// doi.org/10.1111/scs.12770>.

C

ARTICLE CONVIDAT

Comunicació: Revista de Recerca i d’Anàlisi [Societat Catalana de Comunicació]

http://revistes.iec.cat/index.php/TC. Vol. 40 (1) (maig 2023), p. 211-219

ISSN (ed. impresa): 2014-0304 / ISSN (ed. electrònica): 2014-0444 / DOI: 10.2436/20.3008.01.232

Data recepció: 22/02/2023

Cinquanta anys d’Ideología y análisis de medios de comunicación, obra pionera de Josep Maria Casasús

Pere-Oriol Costa

Catedràtic emèrit de comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Pere.Costa@uab.cat

Pere-oriol Costa

Acaba de fer cinquanta anys que Josep Maria Casasús va publicar el seu primer text sobre periodisme, Ideología y análisis de medios de comunicación. La bibliografia del professor Casasús en l’àmbit dels mitjans de comunicació és extensa, però aquest treball inicial té una rellevància especial perquè va significar una aportació molt notable en un camp en el qual, pel que fa a producció catalana, només es podien comptabilitzar el llegendari llibre de 1966 Història de la premsa catalana, de Rafael Tasis i Joan Torrent, algunes aportacions de Salvador Giner des de la sociologia i el llibre de Manuel Vázquez Montalbán Informe sobre la información, publicat el 1963, que havia tingut un gran impacte en els àmbits polítics i va ser també un instrument molt útil en l’ensenyament del periodisme.

Eren anys en què el franquisme intentava maquillar l’extrema duresa amb què havia controlat els mitjans de comunicació amb la censura prèvia de tots els continguts, amb el control del nomenament dels directors dels diaris i amb el monopoli de la titulació de professionals mitjançant l’Escuela Oficial de Periodismo de Madrid.

Una nova llei de premsa, la Llei de premsa i impremta de 1966, coneguda com a Llei Fraga Iribarne, va eliminar el control previ dels continguts i el va substituir per pressions directes, amenaces i sancions a periodistes i a empreses. En l’àmbit de l’ensenyament, la influent Conferència Episcopal va aconseguir que l’Estat renunciés al monopoli i permetés l’obertura de l’Escola de Periodisme de l’Església, a Madrid, l’any 1960, i quatre anys més tard, sota la seva cobertura, l’Escola de Periodisme del Centre d’Influència Catòlica Femenina (CICF) a Barcelona. Els alumnes, igual que feien els que estudiaven a l’Escuela Oficial de Periodismo de la nostra ciutat, estaven obligats a revalidar les seves notes finals en els tribunals acadèmics de Madrid. Com recorda l’equip de recerca Periodistes en Temps Difícils, l’escola del CICF estava menys controlada que l’Escuela Oficial. I, com han assenyalat alguns dels seus exalumnes, era una espècie de tapadora per impartir un tipus d’estudis més progressistes.

En l’entorn del CICF es van formar una bona part dels periodistes que, tres anys més tard, un cop acabats els estudis, van anar poblant les redaccions dels mitjans de comunicació catalans fins a l’arribada dels primers llicenciats de la Facultat de Ciències de la Informació.

L’escola del CICF va acollir com a professors periodistes que sempre s’havien mostrat interessats en la reflexió teòrica sobre la seva professió, com Santiago Nadal, Josep Pernau i Manel Ibáñez Escofet. Allà es van produir interaccions molt profitoses entre ells i alumnes que, com Josep Maria Casasús, estaven interessats en la investigació i la docència. Jo mateix, com a professor, vaig introduir en el programa del CICF una assignatura que es deia hemerografia i que havia anat desenvolupant com a professor ajudant del professor Ángel Benito a la Universitat de Navarra. L’hemerografia de llavors ja se centrava en les teories de Jacques Kayser que Casasús, amb una visió més amplificada que inclou altres procediments d’anàlisi de contingut, recull en el llibre que commemorem en aquest article. Posteriorment, Casasús, ja com a professor, es va encarregar de l’hemerografia i això segurament està en l’origen d’aquest llibre.

CINQUANTA ANYS D’IDEOLOGÍA Y ANÁLISIS DE MEDIOS DE COMUNICACIÓN

Durant aquests cinquanta anys, Ideología y análisis de medios de comunicación ha vist quatre edicions: la primera, l’any 1972; les dues següents, el 1979 i el 1985, i la quarta edició, ampliada i precedida d’un pròleg de Luis Núñez Ladevéze, el 1998. En el moment de la seva aparició, si la llista dels llibres que s’havien publicat a Catalunya era escassa, podem dir que el conjunt de la bibliografia sobre comunicació i periodisme editada a Espanya i Llatinoamèrica en llengua castellana era també desolador. Només tenim registrat un text sobre opinió pública del professor Juan Beneyto, una obra d’Antonio Pasquali, Comunicación y cultura de masas, i una d’Eliseo Verón, Lenguaje y comunicación social, i la traducció del francès de les obres de Moles i la d’El espíritu del tiempo, d’Edgar Morin.

Referència habitual en la docència del periodisme

En la primera onada d’assajos i investigacions que es van publicar uns anys després de la creació de la Facultat de Ciències de la Informació, el treball de Josep Maria Casasús va ser una referència habitual dels autors José Luis Martínez Albertos a Redacción periodística (1974) i El mensaje informativo (1977), Pedro Orive a Estructura de la información, volum 2, Comunicación y sociedad democrática (1978), Ángel Benito a Fundamentos de la teoría general de la información (1982), Jaume Guillamet a La premsa comarcal (1983), Josep Gifreu a Mass communication research in Catalunya (1988), Héctor Borrat a la revista Anàlisi (1989) i Fernando López

Pan a Sphera Pública (2010). També ha estat citat per professors estrangers com ara els suecs Jan Ekecrantz i Tom Olsson a la seva obra Mellan makt och marknad. En estudie av nyhetsjournalistiken (1990).

En la primera part del llibre de Casasús hi trobem una descripció extensa de com han evolucionat els estudis sobre mitjans de comunicació en aquells països on, al segle xx, o fins i tot en segles anteriors, com és el cas d’Alemanya, és possible registrar activitat investigadora, publicacions, i en països com França o els Estats Units, on hi ha activitat docent institucionalitzada per a la formació de periodistes. Ideología y análisis de medios de comunicación és el primer text que de manera sistemàtica va donar a conèixer el treball d’Otto Groth i la seva teoria del diari, formulada a Die Zeitung l’any 1928. També va ser el primer treball d’investigació que ens va aportar una panoràmica dels inicis de la recerca sobre mitjans a l’Amèrica del Nord, Gran Bretanya, França, Itàlia i Llatinoamèrica. El paradigma de Lasswell, la teoria sobre els efectes dels mitjans de Klapper, les anàlisis de contingut de Berelson, les innovadores investigacions de Lazarsfeld i de Schramm sobre la formació de l’opinió pública van quedar reflectits per primera vegada en un text que va servir de suport a la docència dels professors que donàvem classe sobre teoria dels mitjans en les escoles de periodisme i a la universitat. Aquesta presentació dels diversos corrents investigadors s’estenia també als treballs de Moles, Kayser,

Pere-oriol Costa

Barthes i Violette Morin a França; Fatorello o Umberto Eco a Itàlia, i Marshall McLuhan al Canadà.

En la segona part del llibre, Casasús se centra a presentar-nos les diferents metodologies sobre anàlisi de contingut i en l’elaboració d’una proposta pròpia en la qual integra, amb una mirada inclusiva, els aspectes més útils de cada una d’aquestes metodologies.

Parlar a començaments dels anys vuitanta d’anàlisi de contingut als mitjans de comunicació presentava una dificultat addicional, ja que el que s’havia fet fins llavors estava enfocat majoritàriament als mitjans impresos. Només alguns funcionalistes nord-americans havien fet estudis que tenien per objecte la radiodifusió. Era evident que els mitjans audiovisuals requerien una aproximació diferent de la que era adequada per analitzar els mitjans impresos. En la manera com va afrontar aquests reptes és com es reflecteix millor l’aportació teòrica del text que comentem, construïda a partir de conceptes com matèria significant, infraestructura material, articulació…, però sobretot en descriure el procés de semantització que realitzen els mitjans quan incorporen als seus continguts determinades dades, fets o esdeveniments concrets que han ocorregut en la realitat social.

Una teoria global sobre l’anàlisi de contingut

La disposició del llibre no amaga, però, la preferència de l’autor per estudiar els fenòmens que afecten la premsa escrita per damunt de les anàlisis de contingut en el camp de la radiodifusió i la televisió. Això es manifesta en l’esforç que trobem en el text per precisar el que entenem com a diari, que ell defineix com un mitjà de comunicació de massa amb una matèria significant d’ordre visual, amb una infraestructura material espacial i amb unes sèries informacionals, lingüístiques, paralingüístiques, icòniques i no lingüístiques. És una definició vigent avui dia, que és com un avançament que, anys més tard, Casasús va desenvolupar de manera extensa en un llibre sobre models de diari escrit conjuntament amb Xavier Roig. En aquell text, els autors establien l’existència de tres tipus de rotatius a partir sobretot dels seus continguts i la seva forma de presentació: diaris informativointerpretatius, diaris populars sensacionalistes i diaris d’opinió, una classificació que avui es manté vigent i és extensible als nous diaris consolidats a la Xarxa.

La proposta del professor Casasús en presentar una metodologia global d’anàlisi de contingut partia dels treballs elaborats per Jacques Kayser, un periodista i investigador francès que també va exercir de polític com a dirigent del Partit Radical i membre del Comitè Central de la Lliga dels Drets Humans de les Nacions Unides. Kayser va ser qui per primera vegada va utilitzar una metodologia per a l’anàlisi sistemàtica dels continguts dels diaris impresos. La seva hemerografia avaluava el pes dels diaris com a producte cultural basant-se en dades estadístiques com la

Y ANÁLISIS DE MEDIOS DE COMUNICACIÓN difusió, el preu de l’exemplar, l’extensió de la superfície informativa i de la publicitària. Els instruments que utilitzava per a aquesta finalitat els va presentar com l’«expedient d’identitat» i el «registre d’identificació» del diari. Casasús va enriquir la utilitat d’aquests instruments a partir de l’anàlisi estructural de la morfologia i de l’anàlisi estructural del contingut, els resultats de les quals permetien emetre diagnòstics ben fonamentats sobre l’eficàcia i sobre la ideologia dels diaris.

La manca d’innocència dels mitjans i la teoria de la regressivitat

Quelcom que està present en tota la lectura del llibre del professor Casasús és la denúncia de manca d’innocència dels mitjans de comunicació i el seu paper d’instrument de la classe dominant per explicar la realitat en funció dels seus interessos. Sabem que el marxisme mai no va elaborar una teoria completa sobre els mitjans de comunicació, però va proporcionar instruments útils per analitzar-los. El llibre que commemorem s’alinea amb les tesis dels autors que, ja en aquells anys, van fonamentar una consideració dels mitjans de comunicació com a transmissors de la visió de la societat que convenia a la classe hegemònica. És interessant assenyalar que, en el pròleg a la quarta edició, que Josep Maria Casasús va encomanar al professor Núñez Ladevéze, aquest manté posicions totalment oposades a les de l’autor del llibre i a les que també mantenien Vázquez Montalbán amb Informe sobre la información, Antonio Pasquali amb Comunicación y cultura de masas i Eliseo Verón amb Lenguaje y comunicación social, que ja havien alertat des d’un punt de vista progressista del component ideològic de l’activitat comunicativa.

A Comunicación y cultura de masas, Pasquali havia denunciat fins a quin punt els productes culturals nord-americans difosos sobretot pel cinema i la incipient televisió, però també pels mitjans escrits, a part de buscar grans audiències amb productes populars, estructuraven la realitat amb els codis i els valors vigents a l’Amèrica del Nord i mostraven personatges que transmetien sistemàticament l’estil de vida nord-americà com un model a seguir. Però el mateix Pasquali afirmava que una terapèutica social no podia basar-se únicament a asseure’s en un sofà i criticar emotivament els continguts dels mitjans de comunicació, sinó que era necessari aprofundir en la seva pròpia naturalesa. Com si agafés aquest guant, Casasús va formular la hipòtesi que, en valorar els continguts dels mitjans, cal tenir en compte una sèrie de factors tècnics com les operacions de selecció i de combinació dels missatges que, sobretot en el cas dels mitjans populars, els porta a un reaccionarisme inevitable. Això és el que es mostra quan s’analitza la semantització dels seus missatges, i no n’hi ha prou amb les imposicions dels propietaris dels mitjans sobre els continguts per explicar-ho.

Pere-oriol Costa

És fàcil constatar que els programes de televisió i ràdio i les publicacions periòdiques destinades a xafarderies, a successos i a esports tenen molt bona acollida entre el públic, però, si bé aconsegueixen grans tiratges, són portadors d’uns continguts profundament reaccionaris, tot i que no tinguin una influència política directa perquè són molts pocs els líders d’opinió que apareixen a les seves pàgines. En desenvolupar aquesta teoria, l’autor es referma en la idea que la regressivitat dels mitjans està íntimament relacionada amb el seu èxit popular. Per demostrar-ho, el llibre utilitza dos instruments que ha desenvolupat en la primera part: l’anàlisi hemerogràfica de Kayser i les tècniques d’anàlisi de contingut desenvolupades per l’escola funcionalista nord-americana, sobretot Berelson, a les quals afegeix conceptes com redundància, innovació, soroll i banalitat, i que alguns sociòlegs de l’època havien extrapolat al seu camp des de la teoria matemàtica de la informació que els enginyers Claude E. Shannon i Warren Weaver havien presentat l’any 1948.

Casasús inclou en el llibre diversos treballs d’anàlisi de premsa rosa, de publicacions de successos i de revistes femenines elaborats amb tots aquests instruments que li serviran de suport de les seves tesis.

Les conclusions a les quals va arribar eren rigoroses i van oferir una explicació fonamentada en l’èxit, perllongat en alguns casos fins als nostres dies, de publicacions amb molt poc nivell intel·lectual, didàctic i informatiu. La necessitat que tenen de retenir un públic fidel i sostenir un alt índex d’audiència obliga que els continguts dels mitjans populars presentin altes càrregues de redundància, un factor altament regressiu. La redundància cal administrar-la bé, ja que el seu abús porta a la banalitat. Tot mitjà i totes les peces informatives que conté han de saber combinar la dosi necessària de redundància per tal que el lector o l’espectador senti que trepitja terreny conegut, amb una certa quantitat d’innovació per despertar l’interès dels públics populars i no caure en la banalitat del missatge, que provocaria l’avorriment i el distanciament del públic. El llibre apuntala les seves teories amb un exemple de l’època, en què assenyala que l’armador Onassis i la seva dona, Jacquie Kennedy, obsessivament presents en la premsa rosa, van perdre espais en caure en l’absoluta redundància sense poder aportar mai la innovació que hauria significat l’anunci del naixement d’un fill de la parella.

La teoria de la regressivitat dels mitjans va atraure l’atenció d’alguns crítics culturals de l’època, sobretot per la relació que es mostrava entre la regressivitat dels continguts i la seva difusió, ja que això els obria una nova dimensió en l’anàlisi de les funcions que desenvolupaven els mitjans de comunicació en el territori de la cultura. Josep Maria Carandell, un dels crítics literaris més notables del moment, afirmava en un dels seus articles que la teoria de la regressivitat, en realitat, involucrava tots els que, com ell, col·laboraven en els mitjans, però també sociòlegs, polítics, crítics i els mateixos lectors, i recollia la pregunta que s’havia formulat el mateix Casasús en el llibre de si són els mitjans de comunicació, per la seva pròpia naturalesa, els que imprimeixen necessàriament un caràcter regressiu als seus continguts i a la manera de presentar-los.

Comunicació, matèria interdisciplinària

Entre la primera edició d’Ideología y análisis de medios de comunicación, l’any 1972, i la quarta i última, apareguda el 1998, van passar vint-i-sis anys, en els quals es va produir un creixement explosiu de l’interès per la comunicació com a camp d’investigació científica. Van multiplicar-se els centres acadèmics en què es va compaginar l’ensenyament i la recerca sobre periodisme i comunicació, cosa que es va traduir en un augment impactant de la bibliografia sobre aquestes qüestions i en l’ampliació dels camps en els quals les aportacions de la comunicació es consideraven valuoses. La comunicació es va mostrar també com una matèria amb uns fonaments i una especificitat propis que deixaven clara la seva força i la seva eficàcia en la conjunció de mirades provinents d’altres sabers del coneixement científic. Van quedar superats alguns enfocaments que volien centrar en una sola aproximació, ja fos des de la psicologia, la sociologia o la semiòtica, el compendi de tots els coneixements. La realitat va anar imposant que, dins l’àmbit de les ciències socials, la teoria de la comunicació, quan es configurava com una matèria interdisciplinària, és com més responia als seus fonaments i a la seva essència. Com a conseqüència d’això, avui podem parlar amb propietat de teoria de la comunicació, periodística, antropologia de la comunicació, història de la comunicació, lingüística, teoria matemàtica de la informació, propaganda i altres matèries que, de manera transversal, reserven un espai dels seus coneixement a l’enfocament comunicatiu. El creixement exponencial de la comunicació i la seva configuració com a matèria interdisciplinària van trobar uns grans aliats en els investigadors que van elaborar models per al seu estudi. Maxwell, Schramm, Berlo, el mateix Shannon des de la matemàtica i alguns més coincidiren que la comunicació calia estudiar-la com un procés en què sempre es podia detectar l’existència d’emissors, de missatges, de canals, de descodificadors, de codis i de receptors. Aquesta coincidència de conceptes, encara que no tots els autors els van expressar amb la mateixa terminologia, va facilitar que des d’aproximacions molt diferents es produïssin uns resultats bàsicament unívocs i de validesa universal.

Origen i desenvolupament de la periodística

En els anys posteriors a la constitució d’aquest consens sobre la interdisciplinarietat que va catapultar els estudis de comunicació, Josep Maria Casasús va donar continuïtat al seu dilatat treball investigador reorganitzant científicament un grup de coneixements que s’havien anat desenvolupant a partir de 1972, tenint com a eix la redacció periodística i els gèneres periodístics, als quals va donant una nova dimensió que entroncava amb l’antiga periodística alemanya d’Otto Groth i integrava la producció investigadora més moderna de José Luís Martínez Albertos, Luis

Pere-oriol Costa

Núñez Ladevéze, Llorenç Gomis, Héctor Borrat o Amparo Moreno com a autors més rellevants. La proposta d’integrar tots aquests coneixements en la periodística va obrir noves dimensions a l’estudi del periodisme i va rebre una gran acceptació. Borrat va definir encertadament la periodística com una disciplina que estudia la pràctica professional del periodisme, distingint-la de la teoria de la comunicació, més centrada en la dimensió política, històrica i social. L’important creixement i la consolidació de la periodística es van traduir en una abundant bibliografia i en la creació d’una activa societat professional, la Societat Espanyola de Periodística, en la qual hi ha inscrits més de tres-cents professionals.

Els sòlids fonaments amb què es va construir la disciplina no l’alliberen dels grans dilemes que avui dia afecten el seu objecte principal d’estudi. En el si de la periodística dominen els debats sobre la transformació soferta pels clàssics gèneres periodístics i els nous reptes investigadors generats pel gran creixement de les xarxes socials. Però els investigadors saben també que tot el món de la comunicació de massa està patint un gran trasbals pel gran impacte que ha tingut la revolució tecnològica en la manera de fer periodisme i els grans canvis que l’aplicació de la doctrina neoliberal ha imposat a les empreses de comunicació i als seus professionals. Són dilemes que s’hauran d’anar aclarint en el futur.

Centrats novament en Ideología y análisis de medios de comunicación, volem ressaltar que les seves aportacions en el camp de l’anàlisi dels mitjans i la seva tesi sobre la regressivitat de la premsa popular que l’autor va fonamentar en diversos treballs d’investigació ocupen un lloc important en el conjunt de les investigacions sobre comunicació. Però, en commemorar els cinquanta anys de la sortida de la primera edició del llibre, hem de destacar també l’important paper que ha tingut en les tasques docents de les escoles de periodisme i les facultats de comunicació. Ideología y análisis de medios de comunicación va significar un inici reeixit en la brillant trajectòria docent i investigadora del professor Casasús.

Bibliografia

Benito, Á. (1982). Fundamentos de la teoría general de la información. Madrid: Pirámide.

BorrAt, H. (1989). «El Periódico, actor del sistema político». Anàlisi, 12, p. 67-80.

CAsAsús, J. M. (1972). Ideología y análisis de medios de comunicación. Barcelona: Dopesa.

EkeCrAntz, J.; Olsson, T. (1990). Mellan makt och marknad: En studie av nyhetsjournalistiken. Estocolm: Regeringskansliets offsetcentral.

GiFreu, J. (1988). Mass communication research in Catalunya. Bellaterra: Serveis de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona.

GuillAmet i LloverAs, J. (1983). La premsa comarcal: Un model català de periodisme popular. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

López pAn, F. (2010). «La Periodística y sus partes. La propuesta de Josep Maria Casasús». SpheraPública, 10, p. 237-258.

MArtínez AlBertos, J. L. (1974). Redacción periodística, los estilos y los géneros en la prensa escrita. Barcelona: A.T.E. (1977). El mensaje informativo: Periodisme en radio, TV y cine. Barcelona: A. T. E.

Orive, P. (1978). Estructura de la información. Vol. 2: Comunicación y sociedad democrática. Madrid: Pirámide.

PAsquAli, A. (1963). Comunicación y cultura de masas. Caracas: Universidad Central de Venezuela.

Torrent, J.; TAsis, R. (1966). Història de la premsa catalana. Barcelona: Bruguera.

Vázquez MontAlBán, M. (1963). Informe sobre la información. Barcelona: Fontanella.

Verón, e. (1969). lenguaje y comunicación social. Buenos Aires: Nueva Visión.

NORMES DE PRESENTACIÓ DELS ARTICLES C

Societat Catalana de Comunicació Institut d’Estudis Catalans

Envieu els originals a: Societat Catalana de Comunicació (filial de l’Institut d’Estudis Catalans)

Carrer del Carme, 47 - 08001 Barcelona

http://scc.iec.cat • http://revistes.iec.cat/index.php/TC

revistacomunicacio@iec.cat

Tel.: 933 248 580

PRESENTACIÓ D’ORIGINALS

Es publicaran articles inèdits, que no estiguin en procés de publicació en altres revistes, escrits en català, altres llengües romàniques o anglès, la temàtica dels quals analitzi els múltiples aspectes i àmbits de la comunicació com a ciència social.

Els originals es presentaran a través del web de la revista ( http://revistes.iec.cat/ index/TC ), amb el registre previ de l’autor.

Els articles han d’anar acompanyats d’una carta de presentació en què l’autor se n’atribueix l’autoria, en certifica l’originalitat i dona permís a comunicació . revista de recerca i d ’ anàlisi per fer-hi els canvis formals oportuns.

Els originals seran examinats per dos experts (peer review), que en faran una revisió cega, i seran acceptats, refusats o acceptats amb revisions. En aquest últim cas, els autors hauran d’atendre les revisions i retornar els originals degudament modificats.

CARACTERÍSTIQUES FORMALS DELS ARTICLES

 Títol de l’article en català, en anglès i en l’idioma de l’article al principi.

 Nom, càrrec o professió, departament o unitat d’adscripció, ciutat, país i correu electrònic de l’autor al final. En el cas de l’autor de correspondència, també cal proporcionar una adreça de correu postal.

 S’ha d’incloure a la primera pàgina un resum en català, en anglès ( abstract ) i en l’idioma de l’article d’entre 100 i 150 paraules cadascun, i sis paraules clau en català, en anglès ( keywords ) i en l’idioma de l’article.

 Els articles han de tenir un mínim de 6.000 paraules i un màxim de 8.000.

 Lletra del cos 12 (de l’estil Arial o Times New Roman).

 Interlineat d’1,5.

 Pàgines numerades.

CARACTERÍSTIQUES DE LES NOTES, LES CITACIONS I LA BIBLIOGRAFIA

Les notes han d’anar al final del document amb numeració contínua al llarg de tot l’article (sense iniciar numeració a cada pàgina) i cos 10.

Les citacions textuals han d’anar en rodona, entre cometes i amb la referència bibliogràfica al final, de la manera següent: (Autor, any: pàgines). Exemple: (Moragas, 1992: 25). Si la citació no és textual, sinó només una referència al tema o a l’obra en general, es pot prescindir de la pàgina.

La bibliografia recomanada i/o amb la qual heu treballat ha de seguir els criteris que habitualment s’apliquen a l’Institut d’Estudis Catalans:

[1 Totes les dades s’han d’escriure en català, excepte el títol de l’obra i els noms propis que no siguin topònims que hagin estat catalanitzats (per exemple, no es poden traduir els noms de les editorials).

[2 Ens estalviem «SA», «SL» i «Cia.» en relació amb les editorials i «Edicions», «Editorial», excepte en casos en què es pugui produir confusió o aquests mots estiguin íntimament lligats al nom, com ara «Edicions 62», «Edicions del País Valencià», etc.

[3 La manera de citar un llibre és: i zuzquiza , I. (1990). La sociedad sin hombres . Barcelona: Anthropos.

NorMes De PreseNtaCió Dels artiCles

NorMes De PreseNtaCió Dels artiCles

[4 La manera de citar un capítol de llibre és: d íaz n osty , B. (1989). «La proyección multimedia en España». A: Timoteo Á lvarez , J. (ed.). Historia de los medios de comunicación en España . Madrid: Ariel. (Ariel Comunicación), p. 60-120.

I un article d’una revista: B ustamante , E. (1995). «El sector audiovisual. Grandes expectativas, profundas incertidumbres». Telos [Madrid], núm. 41 (març), p. 12-25.

[5 La manera de citar recursos electrònics o parts de recursos electrònics és: i nstitut d ’ e studis c atalans (1997). Diccionari de la llengua catalana [en línia]. 2a ed. Barcelona: IEC. <http://dlc.iec.cat/> [Consulta: 28 abril 2010]. c odina , L. (2010). «Diagrama y directorio sobre Ciencia 2.0 / E-Ciencia (v. 2010)» [en línia]. <http://www.mindomo.com/view.htm?m=d4d1f77be0d04af0804c719038144de8> [Consulta: 15 març 2010].

[6 Quan hi hagi més d’una obra o d’un article del mateix autor cal ordenar les referències cronològicament i, a partir de la segona, substituir l’autor per un guió llarg seguit d’un espai: z allo , R. (1988). Economía de la comunicación y de la cultura . Madrid: Akal. (Akal, Comunicación; 3)

(1992). El mercado de la cultura : Estructura económica y política de la comunicación . Donostia: Tercera Prensa. (Gakoa Liburuak; 15)

[7 Si, a més de l’autor, en les referències coincideix l’any de publicació, s’han d’ordenar alfabèticament pel títol, i afegir una lletra a l’any per poder-les distingir quan s’hi faci referència dins el text:

z allo , R. (1989 a ). «Evolución en la organización de las industrias culturales». A: t imoteo Á lvarez , J. (ed.). Historia de los medios de comunicación en España . Madrid: Ariel. (Ariel Comunicación)

(1989 b ). «Las formas dominantes de concentración en las industrias culturales». Telos [Madrid], núm. 18, p. 25-55.

[8 Si no coincideixen exactament tots els autors, s’ha de fer una nova entrada:

B ustamante , E. (1982). Los amos de la información en España . Madrid: Akal.

B ustamante , E.; z allo , R. (coord.) (1988) . Las industrias culturales en España. Madrid: Akal. (Akal, Comunicación; 2) Observeu que després de l’editorial hi va el nom de la col·lecció («Akal, Comunicación», «Biblioteca A Tot Vent», «Ariel Comunicación», «GG MassMedia», etc.), seguit del número que l’obra hi ocupa (si en té).

[9 Tal com es pot observar en els exemples exposats fins aquí, en alguns casos, després del nom de fonts, consta si és l’editor, el coordinador o el compilador de l’obra:

B olòs , O. de [ et al. ] (comp.) (1998) . Atlas corològic de la flora vascular dels Països Catalans. Vol. 8. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. (ORCA: Atlas Corològic; 8)

[10 Si l’obra que se cita té més d’un volum, es pot indicar després de l’editorial. Si volem citar específicament un dels volums, ho hem de fer després del títol de l’obra, i en el cas que aquest volum tingui algun títol concret, també l’hem d’indicar a continuació: t asis , r .; t orrent , J. (1966). Història de la premsa catalana . Barcelona: Bruguera. 2 v. m artínez s ancho , V. (1991). Fonaments de física . Vol. 1: Mecànica, ones i electromagnetisme clàssics . Barcelona: Enciclopèdia Catalana. (Biblioteca Universitària; 9)

NorMes De PreseNtaCió Dels artiCles

[11 Després del títol de l’obra cal esmentar quina edició és, en el cas que no sigui la primera.

d ickens , Ch. (1972). Pickwick: documents pòstums del club d’aquest nom . 2a ed.

Barcelona: Proa. 2 v. (Biblioteca A Tot Vent; 154)

[12 Quant a l’edició, les abreviatures més emprades són:

 ed. augm. edició augmentada

 ed. corr. edició corregida

 ed. rev. edició revisada

 2a ed. (3a, 4a, etc.) segona (tercera, quarta, etc.) edició. Les reimpressions no cal esmentar-les.

[13 Altres abreviatures freqüents són:

 [s. n.] sense nom (quan no hi ha editorial, poseu-ho en el seu lloc)

 [s. ll.] sense lloc (quan no hi ha lloc d’edició, poseu-ho en el seu lloc)

 [s. a.] sense any (quan no hi ha any, poseu-ho en el seu lloc).

DRETS D’AUTOR I RESPONSABILITATS

La propietat intel·lectual dels articles és dels respectius autors. En el moment de lliurar els articles a comunicació revista de recerca i d’anàlisi per sol·licitar-ne la publicació, els autors accepten els termes següents: Els autors cedeixen a la Societat Catalana de Comunicació (filial de l’Institut d’Estudis Catalans) els drets de reproducció, comunicació pública (incloent-hi la comunicació a través de les xarxes socials) i distribució dels articles presentats per a ser publicats a comunicació revista de recerca i d’anàlisi, en qualsevol forma i suport, i per qualsevol mitjà, incloses les plataformes digitals. El Comitè Editorial es reserva els drets d’acceptar o de refusar els treballs presentats i, igualment, es reserva el dret de fer qualsevol modificació editorial que consideri convenient. De ser acceptada pels autors, aquests hauran de lliurar l’article amb els canvis suggerits. Els autors responen davant la Societat Catalana de Comunicació de l’autoria i l’originalitat dels articles presentats. És a dir, els autors garanteixen que els articles lliurats no contenen fragments d’obres d’altres autors, ni fragments de treballs propis publicats anteriorment; que el contingut dels articles és inèdit, i que no s’infringeixen els drets d’autor de tercers. Els autors accepten aquesta responsabilitat i s’obliguen a deixar indemne la Societat Catalana de Comunicació de qualsevol dany i perjudici originats per l’incompliment de la seva obligació. Així mateix, han de deixar constància en els articles que enviïn a la revista de les responsabilitats derivades del contingut dels articles.

És responsabilitat dels autors obtenir els permisos per a la reproducció sense restriccions de tot el material gràfic inclòs en els articles, així com garantir que les imatges i els vídeos, etc., han estat realitzats amb el consentiment de les persones que hi apareixen, i que el material que pertany a tercers està clarament identificat i reconegut dins del text. Així mateix, els autors han d’entregar els consentiments i les autoritzacions corresponents a la Societat Catalana de Comunicació en lliurar els articles.

La Societat Catalana de Comunicació està exempta de tota responsabilitat derivada de l’eventual vulneració de drets de propietat intel·lectual per part dels autors. En tot cas, es compromet a publicar les correccions, els aclariments, les retraccions i les disculpes si escau.

Els continguts publicats a la revista estan subjectes —llevat que s’indiqui el contrari en el text o en el material gràfic— a una llicència Reconeixement - No comercial - Sense obres derivades

3.0 Espanya (by-nc-nd) de Creative Commons, el text complet de la qual es pot consultar a http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/deed.ca. Així doncs, s’autoritza el pú-

normes de presentació dels articles

blic en general a reproduir, distribuir i comunicar l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada.

La revista no es fa responsable de les idees i opinions exposades pels autors dels articles publicats.

PROTECCIÓ DE DADES PERSONALS

L’Institut d’Estudis Catalans (IEC) compleix el que estableix el Reglament general de protecció de dades de la Unió Europea (Reglament 2016/679, del 27 d’abril de 2016). De conformitat amb aquesta norma, s’informa que, amb l’acceptació de les normes de publicació, els autors autoritzen que les seves dades personals (nom i cognoms, dades de contacte i dades de filiació) puguin ser publicades en el corresponent volum de comunicació revista de recerca i d’anàlisi Aquestes dades seran incorporades a un tractament que és responsabilitat de l’IEC amb la finalitat de gestionar aquesta publicació. Únicament s’utilitzaran les dades dels autors per a gestionar la publicació de la revista i no seran cedides a tercers, ni es produiran transferències a tercers països o organitzacions internacionals. Un cop publicada la revista, aquestes dades es conservaran com a part del registre històric d’autors. Els autors poden exercir els drets d’accés, rectificació, supressió, oposició, limitació en el tractament i portabilitat, adreçant-se per escrit a l’Institut d’Estudis Catalans (carrer del Carme, 47, 08001 Barcelona), o bé enviant un correu electrònic a l’adreça dades.personals@iec.cat, en què s’especifiqui de quina publicació es tracta.

PUBliCaCioNs De la soCietat CatalaNa De CoMUNiCaCió

Societat Catalana de Comunicació. Història i directori (1990).

Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana. V Àrea. Àmbit 4: Mitjans de comunicació i noves tecnologies (1989). e dició de la Fundació s egon Congrés i nternacional de la l lengua Catalana, d’ e dicions 62 i de la s CC ( ie C).

Actes del Primer Congrés de la Ràdio a Catalunya. e dició de la Direcció General de r adiodifusió i televisió de la Generalitat de Catalunya, del Departament de Comunicació a udiovisual i Publicitat de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat a utònoma de Barcelona i de la s CC ( ie C).

TREBALLS DE COMUNICACIÓ

Núm. 1 : Pioners de la recerca sobre comunicació a Catalunya. 25 anys d’ Informe sobre la informació , de Manuel vázquez Montalbán. a rt/Comunicació i tecnologies avançades (1991).

Núm. 2 : i Conferència a nual de la s CC - Girona 1991 (Patrimoni comunicatiu. Història de la comunicació. Pràctiques periodístiques) (1992).

Núm. 3 : ii Conferència a nual de la s CC - Girona 1992 (Patrimoni comunicatiu. Història del periodisme. l es noves tecnologies en l’àmbit de la comunicació). r icard Blasco, soci d’honor. i gnacio r amonet, conferència inaugural del curs (1992).

Núm. 4 : r égis Debray, conferència inaugural de curs. j oan Fuster, homenatge pòstum. l lengua, comunicació i cultura. treballs d’història de la premsa a Catalunya: segles xvii - xviii (1993).

Núm. 5 : iii Conferència a nual de la s CC - Girona 1993 (Ètica i credibilitat de la comunicació). Mitchell s tephens, conferència inaugural del curs. treballs d’història de la premsa: premsa valenciana (1994).

Núm. 6 : iv Conferència a nual de la s CC - Girona 1994 (Comunicadors i comunicació). Homenatge en memòria de j oan Crexell i Playà. Maria a ntonietta Macciocchi, conferència inaugural del curs. Miquel de Moragas, i nforme sobre l’estat de la comunicació 1995. treballs d’història de la premsa: premsa clandestina (1995).

Núm. 7 : v Conferència a nual de la s CC - Girona 1995 (Periodisme i cinema). avel·lí a rtís-Gener, Tísner , soci d’honor. r icard Muñoz s uay, conferència inaugural del curs. j osep Maria Casasús, i nforme sobre l’estat de la comunicació 1996. treballs d’història de la premsa: premsa en la Guerra Civil.

Núm. 8 : vi i vii Conferència a nual de la s CC - Girona 1996 ( i nternet, el quart mitjà)Girona 1997 (les autoritats de la informació). informe sobre l’estat de la comunicació 1997. Documentació sobre j osep s erra e struch. l’editor i nnocenci l ópez Bernagossi. e l periodista a ntoni Brusi Ferrer. l es memòries de j oan v inyas i Comas.

Núm. 9 : a lgunes reflexions sobre la problemàtica de la recerca en comunicació social a Catalunya. l a societat de la informació a Catalunya l’any 2000. Una mirada als sistemes d’interactivitat televisiva. l’ensenyament del periodisme als e stats Units. e ls sistemes interactius on-line : eines potenciadores de comunicació. l a ràdio privada a Catalunya: implantació geogràfica i rendibilitat econòmica.

Núm. 10 : viii Conferència a nual de la s CC - Girona 1998. i nforme sobre l’estat de la comunicació 1998. Què fan els mitjans amb la llengua? l a investigació a Catalunya. Presentació de tesis doctorals. s ecció oberta.

Núm. 11 : j ornada a nual dels Periodistes Catalans i la s ocietat Catalana de Comunicació: l a ràdio i la televisió públiques al segle xxi . l a premsa, documentació històrica en perill. El Punt al País valencià. Un projecte de premsa.

Núm. 12 : ix Conferència a nual de la s CC - Girona, 1999. i nforme sobre l’estat de la comunicació 1998-1999. Comunicacions. l a investigació a Catalunya. Presentació de tesis doctorals. Monogràfic: 75 anys de ràdio. s ecció oberta.

PUBliCaCioNs De la soCietat CatalaNa De CoMUNiCaCió

Núm. 13 i 14 : Conferència inaugural del curs 1999-2000. Periodismo electrónico y los señores del aire. x Conferència a nual a Girona. e special Deu anys de conferències, deu anys d’investigació. s ecció oberta. (Desembre 2000)

Núm. 15 : Conferència inaugural del curs 2000-2001. j ay r osenblatt i el cinema independent als e stats Units. s essions científiques. s ecció oberta. ( j uny 2001)

Núm. 16 : xi Conferència a nual de la s CC - Girona, 2001. x arxes i continguts. s essió científica. s ecció oberta. tesis. (Desembre 2001)

Núm. 17 : Conferència inaugural del curs 2001-2002. Un nuevo medio de comunicación: i nternet. s ecció oberta. ( j uny 2002)

Núm. 18 : xii i xiii Conferència a nual de la s CC. s essió científica. s ecció oberta. vi Col·loqui a ula d’Història del Periodisme Diari de Barcelona. (Desembre 2003)

Núm. 19 : xiv Conferència a nual de la s CC. i nformació, manipulació i poder. s ecció oberta. ( s etembre 2005)

Núm. 20 : vii Congrés de l’ a ssociació d’Historiadors de la Comunicació. (Desembre 2005)

Núm. 21 : xvi Conferència a nual de la s CC. l’audiovisual públic en el context de la globalització. s ecció oberta. (Desembre 2006)

Núm. 22 : l a recerca en comunicació en el País valencià. ( j uny 2007)

Núm. 23 : xvii Conferència a nual de la s CC. l’audiovisual públic en el context de la globalització. s ecció oberta. (Desembre 2007)

Núm. 24 : Mitjans de comunicació i memòria històrica. ( j uny 2008)

Núm. 25 : xviii Conferència a nual de la s CC. Poder (polític, econòmic) i comunicació. s ecció oberta. (Desembre 2008)

Núm. 26 : xix Conferència a nual de la s CC. l a comunicació en temps de crisi. Comunicació dels socis. Presentació de tesis doctorals. e l paper de la televisió pública al segle xxi . (Desembre 2009)

COMUNICACIÓ. REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI

Volum 27 : l es transformacions de les indústries culturals. (Novembre 2010)

Volum 28 (1) : l es transformacions en l’exercici de la comunicació: periodisme, publicitat, ficció i entreteniment. (Maig 2011)

Volum 28 (2) : l a comunicació política. (Novembre 2011)

Volum 29 (1) : e ls nous formats audiovisuals en cinema, ràdio, televisió i i nternet. (Maig 2012)

Volum 29 (2) : l a redefinició del servei públic dels mitjans audiovisuals. (Novembre 2012)

Volum 30 (1) : l a història de la comunicació en els àmbits de la premsa, la publicitat, el cinema, la ràdio i la televisió. (Maig 2013)

Volum 30 (2) : Ètica i comunicació. (Novembre 2013)

Volum 31 (1) : Noves línies de recerca en publicitat i relacions públiques. (Maig 2014)

Volum 31 (2) : (Novembre 2014)

Volum 32 (1) : (Maig 2015)

Volum 32 (2) : (Novembre 2015)

Volum 33 (1) : (Maig 2016)

Volum 33 (2) : (Novembre 2016)

Volum 34 (1) : (Maig 2017)

Volum 34 (2) : (Novembre 2017)

Volum 35 (1) : (Maig 2018)

Volum 35 (2) : (Novembre 2018)

Volum 36 (1) : (Maig 2019)

Volum 36 (2) : (Novembre 2019)

Volum 37 (1) : (Maig 2020)

Volum 37 (2) : (Novembre 2020)

PUBliCaCioNs De la soCietat CatalaNa De CoMUNiCaCió

Volum 38 (1) : (Maig 2021)

Volum 38 (2) : (Novembre 2021)

Volum 39 (1) : (Maig 2022)

Volum 39 (2) : (Novembre 2022)

Volum 40 (1) : (Maig 2023)

COMUNICAR EN L’ERA DIGITAL

Monogràfic dirigit per Gemma l arrègola i r osa Franquet. i nclou versió en català, castellà i anglès. (1999)

Primer Congrés i nternacional: l a Pedrera, 24 i 25 de febrer de 1999. l a universitat com a fòrum de discussió i reflexió sobre l’impacte que tenen les tecnologies de la informació i la comunicació a la societat.

PERIODÍSTICA

r evista acadèmica dirigida per j osep M. Casasús i Guri.

Núm. 1 : Història i metodologia dels texts periodístics (1989).

Núm. 2 : teoria i anàlisi dels esdeveniments periodístics (1990).

Núm. 3 : la primera tesi doctoral sobre periodisme (leipzig, 1690), de tobias Peucer (1991).

Núm. 4 : Pragmàtica i recepció del text periodístic (1992).

Núm. 5 : Noves recerques i estudis sobre periodisme antic (1992).

Núm. 6 : e stratègies en la composició dels textos periodístics (1993).

Núm. 7 : r etòrica i argumentació en el periodisme actual (1994).

Núm. 8 : avenços en l’anàlisi de mitjans de comunicació (1995).

Núm. 9 : Nous enfocaments en l’estudi de l’actualitat (2000).

Núm. 10 : Noves recerques històriques i prospectives (2001).

Núm. 11 : a portacions a la història i a l’anàlisi del periodisme científic (2008).

Núm. 12 : l’evolució del disseny periodístic: estudi especial de les aportacions de j osep e scuder a la premsa catalana dels anys trenta del segle xx (2010).

Núm. 13 : Nous reptes de l’ètica i de la deontologia (2011).

Núm. 14 : Comunicació de risc i crisi: nova recerca (2012).

Núm. 15 : o bjectivitat i rigor en la formació i la praxi periodístiques (2013).

Núm. 16 : Qualitat informativa i ètica periodística (2014-2015).

Núm. 17 : Nous mitjans : continguts i recepció (2016-2017).

CINEMATÒGRAF

r evista acadèmica dirigida per j oaquim r omaguera i r amió. Publicada amb la col·laboració de la Federació Catalana de Cine-Clubs.

Núm. 1 : Primeres j ornades sobre r ecerques Cinematogràfiques: l a historiografia cinematogràfica a Catalunya (1992).

Núm. 2 : s egones j ornades sobre r ecerques Cinematogràfiques: i nfrastructures industrials del cinema a Catalunya (1995).

Núm. 3 : terceres j ornades sobre r ecerques Cinematogràfiques: e l cinema espanyol, de l’adveniment i la implantació del cinema sonor (1929) a l’esclat de la Guerra i ncivil (1936) (2001).

GAZETA

r evista acadèmica dirigida per j osep M. Figueres i a rtigues.

Núm. 1 : a ctes de les Primeres j ornades d’Història de la Premsa (1994).

Núm. 2 : l a premsa d’ e squerra r epublicana de Catalunya, 1931-1975 (2010).

Sumari

Articles

Del postfeminisme al feminisme neoliberal i popular a través dels continguts compartits per les influencers de TikTok i Instagram entre 2017 i 2021

Maria Castellví Lloveras

Els fets d’octubre de 2017 a Catalunya, a Instagram. Enquadrament i motius visuals durant el període

Laura Garriga Sagalés

Guerra y uso político del vídeo en Instagram: la estrategia del presidente Zelenski en el conflicto Ucrania-Rusia

Maite Plazas-Olmedo i Pablo López-Rabadán

La gestió de la comunicació a les universitats catalanes. Una anàlisi des de la perspectiva de les relacions públiques Marc Compte-Pujol, Cristina Feixas-Sibila i Joan Cuenca-Fontbona

Evolució de les audiències de la televisió de proximitat: el cas de La Xarxa abans i després de la pandèmia

Josep Lluís Micó, Joan Sabaté Salazar,Alba Sabaté Gauxachs i Verónica Israel Turín

El papel de las herramientas audiovisuales en los comunes educativos María José Palacios, Sonia Páez de la Torre, Mittzy Arciniega-Cáceres i Mònica Figueras-Maz

Telephone communication with patients’ relatives: A meta-synthesis Ara Ayora i Carme Nogueras

Article convidat

Cinquanta anys d’Ideología y análisis de medios de comunicación, obra pionera de Josep Maria Casasús

Pere-Oriol Costa

Revista semestral de la Societat Catalana de Comunicació, filial de l’Institut d’Estudis Catalans

http://scc.iec.cat