Comunicació. Revista de recerca i d'anàlisi

CCOMUNICACIÓ. Revista de Recerca i d’Anàlisi

Revista semestral de la Societat Catalana de Comunicació

ComuniCaCió revista de reCerCa i d’anàlisi és una revista científica editada per la Societat Catalana de Comunicació que publica articles inèdits relacionats amb la comunicació com a ciència social. La revista té una periodicitat semestral i es regeix pel sistema d’avaluadors anònims i externs.

ComuniCaCió. revista de reCerCa i d’anàlisi és el resultat de la renovació de la revista Treballs de Comunicació, editada per la Societat Catalana de Comunicació des de l’any 1991 fins al desembre de 2009.

La revista està referenciada en les bases de dades següents: Journal Citation Report (Web of Science), Latindex (complerts tots els criteris), MIAR, DICE, RESH, ISOC-CSIC, RACO, Dialnet, CCUC, DOAJ i e-Revistas, i disposa del segell de qualitat FECYT. ComuniCaCió revista de reCerCa i d’anàlisi ocupa el lloc 321 al rànquing EC3 de revistes de comunicació i figura com a Treballs de Comunicació a Carhus Plus 2010 i IN-RECS.

La revista proporciona accés lliure immediat als seus continguts a través de l’URL http://revistes. iec.cat/index.php/TC, abans que siguin publicats en paper.

La revista està disponible en línia des dels webs: http://revistes.iec.cat i http://publicacions.iec.cat.

ComuniCaCió. revista de reCerCa i d’anàlisi

Societat Catalana de Comunicació. Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona

Tel.: 933 248 580 • Fax: 932 701 180

Adreça d’Internet: http://scc.iec.cat • Adreça electrònica: revistacomunicacio@iec.cat

Direcció:

Sergi Cortiñas Rovira, Universitat Pompeu Fabra Bertran Salvador i Mata, Universitat Pompeu Fabra

Consell de Redacció:

Núria Almiron Roig, Universitat Pompeu Fabra Jordi Bèrrio i Serrano, Universitat Autònoma de Barcelona Josep Maria Casasús i Guri, Universitat Pompeu Fabra Laura Cervi, Universitat Autònoma de Barcelona Maria Corominas Piulats, Universitat Autònoma de Barcelona Rosa Franquet Calvet, Universitat Autònoma de Barcelona

Josep Gifreu Pinsach, Universitat Pompeu Fabra Jaume Guillamet Lloveras, Universitat Pompeu Fabra

Josep Maria Martí Martí, Universitat Autònoma de Barcelona Miquel de Moragas i Spà, Universitat Autònoma de Barcelona

Secretari de Redacció: Miguel Gómez Fernández, Universitat Pompeu Fabra

Comitè Científic: Natalia Abuín, Universitat Complutense de Madrid Elisenda Ardèvol, Universitat Oberta de Catalunya Dulcília Buitoni, Universitat de São Paulo (Brasil)

Joan Catà, Universitat Pompeu Fabra Marta Civil, Universitat Autònoma de Barcelona Clàudia Diviu, Universitat Pompeu Fabra Mònica Figueras-Maz, Universitat Pompeu Fabra Joan-Francesc Fondevila Gascón, Universitat Ramon Llull Josep Lluís Gómez, Universitat de València

Margarita Ledo, Universitat de Santiago de Compostel·la Sheila Liberal, Universitat Francisco de Vitòria Joaquín Marqués Pascual, EAE Business School Javier Marzal, Universitat Jaume I Pere Masip, Universitat Ramon Llull

Frederic Pahissa, Universitat Autònoma de Barcelona

Manuel Palacio, Universitat Carlos III de Madrid

Dolors Palau-Sampio, Universitat de València Nel·lo Pellicer, Universitat de València

Jordi Pericot, Universitat Pompeu Fabra Carles Pont, Universitat Pompeu Fabra

Emili Prado, Universitat Autònoma de Barcelona

Giuseppe Richeri, Universitat de la Suïssa Italiana (Suïssa)

Magdalena Sellés, Universitat Ramon Llull Begoña Zalbidea, Universitat del País Basc

Aida María de Vicente, Universitat de Màlaga

Delegat de l’IEC:

Josep Maria Casasús i Guri, Universitat Pompeu Fabra

© dels autors dels articles

© Societat Catalana de Comunicació, filial de l’Institut d’Estudis Catalans

Text revisat lingüísticament per la Unitat d’Edició del Servei Editorial de l’IEC Fotocomposició i impressió: Fotoletra, SA

ISSN: 2014-0444 (edició electrònica)

ISSN: 2014-0304 (edició impresa)

Dipòsit Legal: B 46328-2010

ISSN: 1131-5687 (Treballs de Comunicació)

Els continguts de COMUNICACIÓ estan subjectes —llevat que s’indiqui el contrari en el text, en les fotografies o en altres il·lustra cions— a una llicència Reconeixement - No comercial - Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons, el text complet de la qual es pot consultar a http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/deed.ca. Així, doncs, s’autoritza el públic en gene ral a reproduir, distribuir i comunicar l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada.

Sumari

Articles

Comunicació participativa pel canvi social: la despatriarcalització del relat del Museu Marítim de Barcelona Catalina Gayà Morlà i Marta Rizo García 9

Viure dins de la notícia. Covid-19 i fotografia de premsa a Catalunya Pere Freixa i Mar Redondo-Arolas 31

Ecología de medios para el éxito en las campañas de micromecenazgo político: el caso del Sindicat de Llogateres Bruno González-Cacheda 65

De la grip de 1918 a la covid-19: la utilització de referents literaris (més enllà de Josep Pla) a la premsa actual Francesc Montero Aulet 89

Tres dècades de Comunicació. Revista de Recerca i d’Anàlisi Joaquín Marqués-Pascual 109 Normes de presentació dels articles 121

Publicacions de la Societat Catalana de Comunicació 127

ARTICLES

Comunicació: Revista de Recerca i d’Anàlisi [Societat Catalana de Comunicació] http://revistes.iec.cat/index.php/TC. Vol. 39 (2) (novembre 2022), p. 9-29

ISSN (ed. impresa): 2014-0304 / ISSN (ed. electrònica): 2014-0444 / DOI: 10.2436/20.3008.01.219

Data recepció: 02/07/2021

Data acceptació: 19/02/2022

Comunicació participativa pel canvi social: la despatriarcalització del relat del Museu Marítim de Barcelona 1

Participatory communication for social change: The depatriarchalization of the narrative of the Barcelona Maritime Museum

Catalina Gayà Morlà Professora lectora Serra Húnter del Departament de Mitjans, Comunicació i Cultura de la Facultat de Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona. catalina.gaya@uab.cat

Marta Rizo García Professora investigadora de l’Acadèmia de Comunicació i Cultura de la Universitat Autònoma de la Ciutat de Mèxic. mrizog@gmail.com

Catalina Gayà Morlà i Marta rizo GarCía

Comunicació participativa pel canvi social: la despatriarcalització del relat del Museu Marítim de Barcelona

Participatory communication for social change: The depatriarchalization of the narrative of the Barcelona Maritime Museum

RESUM:

En el marc de l’ a genda 2030, la reflexió s’endinsa en com la comunicació participativa pel canvi social esdevé un camp fèrtil perquè les institucions culturals públiques puguin afrontar les tres principals crisis que viuen: l’accés (participació), el reconeixement (interacció) i la representació (relat). S’entén així que la comunicació participativa procura l’accés i la participació de subjectes exclosos del relat patriarcal. a l’article es presenta també el cas pràctic que ajuda a posar a prova si la comunicació participativa és un marc que possibilita aquest canvi: el procés engegat pel Museu Marítim de Barcelona (MMB) amb l’objectiu de replantejar com ha de canviar el relat per tal de fer-lo més igualitari. En el cas del MMB, la recerca s’estructura entorn de cinc grups de discussió integrats per dones que treballen en el camp marítim. l a participació de les dones obre la possibilitat d’unes narratives que poden configurar-se com a nous relats i noves formes de memòria. l a recerca, a més, mostra la idoneïtat dels grups de discussió com a pràctica metodològica que propicia la comunicació participativa.

PARAULES CLAU: comunicació participativa, democràcia cultural, canvi social, relats, igualtat, mediació.

Participatory communication for social change:

CThe depatriarchalization of the narrative of the Barcelona Maritime Museum

Comunicació participativa pel canvi social: la despatriarcalització del relat del Museu Marítim de Barcelona

ABSTRACT: Within the framework of the 2030 agenda, thought is given as to how participatory communication for social change is currently assisting public cultural institutions to face three of their main problems: access (participation), recognition (interaction) and representation (narrative). it is generally accepted that participatory communication involves providing access to groups of people who are excluded from the patriarchal narrative, and securing their participation. this paper also presents a case study that helps to test whether or not participatory communication is a framework that enables this change. the Barcelona Maritime Museum (MMB) engaged in a process to rethink its narrative in order to make it more egalitarian. in the case of the MMB, the research was structured around five focus groups comprising women working in the maritime field. the participation of women allowed the possibility of narratives that could be configured as new stories and new forms of memory. the research also highlighted the suitability of focus groups as a methodological practice that promotes participatory communication.

KEYWORDS: participatory communication, cultural democracy, social change, narratives, equality, mediation.

CoMUniCaCiÓ PartiCiPatiVa PEl CanVi SoCial

Introducció

La comunicació és, abans que qualsevol altra cosa, un procés de mediació, un meca nisme que permet la construcció col·lectiva de sentits. Partint d’aquesta definició general de comunicació, a la primera part d’aquest text es proposa una reflexió en torn de la comunicació participativa i la seva relació amb el canvi social i la democrà cia cultural. La comunicació participativa s’erigeix en una condició de la cultura —com a pràctica social construïda en el diàleg— i de les polítiques de la cultura.

En el marc de l’Agenda 2030, la comunicació participativa pel canvi social esde vé un camp fèrtil perquè les institucions culturals públiques puguin afrontar les tres principals crisis que viuen avui dia: l’accés (participació), el reconeixement (resultant de la interacció) i la representació (relat). S’entén així, ja que la comunicació parti cipativa procura l’accés i la participació de subjectes fins ara exclosos del relat he gemònic. Aquesta participació genera la possibilitat d’unes narratives que poden configurar-se com a nous relats i noves formes de memòria si les institucions cultu rals es comprometen com a agents en la consolidació d’una societat igualitària.

La segona part presenta el cas pràctic que posa a prova si la comunicació parti cipativa facilita el canvi: s’exposa el procés engegat pel Museu Marítim de Barcelo na (MMB) amb l’objectiu de replantejar com ha de canviar el seu relat per tal de fer-lo més igualitari.

L’article, per tant, presenta una reflexió teòrica i conceptual a l’entorn de la co municació participativa i la seva relació amb la democràcia cultural, per una banda, i la il·lustració d’un cas empíric concret en el qual el trinomi comunicació-participació democràcia adquireix sentit a partir de la incorporació de la perspectiva feminista en el relat d’una institució cultural concreta, per una altra banda.

El debat situa el rol de la comunicació al centre de les institucions públiques i conceptualitza la comunicació participativa com a eina per a la transformació social en general i del relat patriarcal en particular.

D’aquesta manera, l’objectiu principal de la reflexió presentada és demostrar que la comunicació participativa, com a comunicació comunitària, és eficaç per a la transformació del relat patriarcal de les institucions culturals. D’altra banda, el cas empíric planteja com es pot reorientar el relat del museu incorporant la perspectiva feminista a través de generar un canvi de mirada en els treballadors i les treballa dores del Museu.

La comunicació participativa pel canvi social

En el marc de l’Agenda 2030, i el rol que els objectius del desenvolupament sos tenible (ONU, 2015) atorguen a la cultura en les noves agendes de desenvolu pament, s’imposa una reflexió entorn del paper de la comunicació en la cultura,

Catalina Gayà Morlà i Marta rizo GarCía

entesa la comunicació no només com una eina de difusió, sinó com un procés sim bòlic d’interacció, de participació i de mediació de subjectes (Martín-Barbero, 1987) que possibilita la construcció de la vida en societat, és a dir, la cultura. Així entesa, la cultura ja no respon a una definició canònica o allò construït com a relat hegemò nic, sinó que esdevé «taller creatiu» —com recull la Carta de Roma, amb el qual els ciutadans poden «imaginar respostes als nostres desafiaments comuns» (Ciutats i Governs Locals Units, 2020: 1).

El canvi d’escenari és radical i respon a una política transnacional. De fet, en la definició dels objectius de desenvolupament sostenible (ONU, 2015), la cultura apareix com a element facilitador dels objectius proposats: és, per tant, central, transversal i, s’hi pot afegir, element clau per a engegar processos creatius que donin resposta als objectius de l’agenda. Des de la perspectiva culturalista de la comunicació, la cultura es defineix com un principi organitzador de l’experiència humana (González, 1987). La cultura es construeix col·lectivament, de forma me diada, i és fruit d’un procés d’interacció, per tant, de diàleg. És per això que, partint de la premissa que la comunicació possibilita la cultura, la comunicació ha de ser vista com el procés facilitador de la cultura i, per tant, del canvi social: aquell que ha de facilitar la construcció de societats diverses, equitatives, igualitàries, sosteni bles, justes i pacífiques (ONU, 2015). Aquell que no es pot iniciar al marge de la participació i la inclusió i l’escolta i el diàleg.

La Declaració Universal dels Drets Humans (1948) ja fa referència al dret de totes les persones a participar en la vida cultural. L’afirmació d’aquest dret es tras llada a documents jurídics d’àmbit internacional, però no és fins a la Declaració de Friburg sobre els Drets Culturals (2007) que s’explicita que la participació no només s’ha d’entendre com a consum, sinó com el dret de les comunitats a crear i a ser part de la creació. És a partir d’aquesta declaració que les institucions públiques han d’afrontar inevitablement un debat entorn de la participació, la representació i el relat (Subirats, 2017).

Si es té en compte l’origen etimològic de la paraula comunicació, s’ha de fer referència a aquesta com a ‘posar en comú’. La comunicació real, com a trobada i com a posada en comú, només es pot entendre com a comunicació participativa. La comunicació suposa una relació en la qual es comparteixen continguts cogni tius, per tant, és un fenomen que és indissociable de l’explicació de la humanitat i el significat de la seva existència (Moreno Pérez, 2008). En la intenció de significar cal prèviament la voluntat de compartir per a reconèixer-se, vincular-se i comunicarse. En definitiva, la voluntat de posar en comú amb l’altre amb qui s’interactua. Aquesta forma d’entendre la comunicació deu molt a les premisses de l’escola de l’interaccionisme simbòlic, que destaca sobretot la capacitat interpretativa dels és sers humans i la necessitat de la interacció i la comunicació entre les persones per tal de construir significats sobre elles mateixes, sobre els altres i sobre l’entorn.

Luis Ramiro Beltrán defineix la comunicació com «el procés d’interacció social democràtica que es basa sobre l’intercanvi de símbols pels quals els éssers humans

CoMUniCaCiÓ PartiCiPatiVa PEl CanVi SoCial comparteixen voluntàriament les seves experiències sota condicions d’accés lliure i igualitari, diàleg i participació» (Ramiro Beltrán, 2005: 65).

Fuglesang i Chandler (1986) sostenen que «el reconeixement dels interessos en comú, la rendició de comptes i la facilitació dels processos de preses de deci sions en un entorn comú d’interessos constitueixen una veritable comunicació i participació». Capriles, citat per Simpson Grinberg (1986), es refereix a la democra tització de la comunicació com a condició sine qua non de totes les democràcies possibles.

Seguint la reflexió dels autors citats, es planteja que la comunicació participati va és imprescindible en el plantejament d’una democràcia cultural, ja que suposa una forma d’entendre la comunicació en la qual estan implicades totes les persones afectades per una situació de manera activa, és a dir, no són concebudes tan sols com a receptores. Els implicats i implicades ja no només tenen veu, sinó que són escoltats i prenen part en la presa de les decisions dels processos que els afecten.

És per això que es pot dir que la comunicació participativa no s’ha d’entendre únicament des de la relació participació-comunicació, sinó com una manera de fer comunicació. Aquesta aproximació s’emmarca en les línies de recerca d’autors com Robert Craig, que planteja el camp de les teories de comunicació des d’una visió teoricopràctica i es pregunta no només què s’ha dit sobre la comunicació des de diverses perspectives teòriques, sinó, sobretot, què es pot fer amb la idea de comunicació que emana de cada una d’aquestes mirades.

Craig planteja que «les diferents tradicions de la teoria de la comunicació ofe reixen diferents camins per a conceptualitzar i discutir les pràctiques i problemes comunicatius» (Craig, 1999: 120). L’autor proposa un metamodel per organitzar les teories de la comunicació a partir de set paradigmes, i cada paradigma planteja una concepció de comunicació determinada. A continuació es presenta una síntesi d’aquesta proposta:

— Tradició retòrica: la comunicació s’entén com l’art pràctic del discurs.

— Tradició semiòtica: la comunicació es defineix com la mediació intersubjecti va mitjançant signes.

— Tradició fenomenològica: la comunicació es concep com l’experiència de la identitat i l’alteritat mitjançant el diàleg

— Tradició cibernètica: la comunicació es presenta com el processament i la transmissió d’informació.

— Tradició sociopsicològica: la comunicació és un procés d’expressió, interacció i influència.

— Tradició sociocultural: la comunicació s’entén com un procés simbòlic mit jançant el qual la realitat és produïda, mantinguda, recuperada i transformada.

— Tradició crítica: de la comunicació sorgeixen les formes materials i ideològi ques que impedeixen o distorsionen la reflexió crítica.

En el plantejament d’aquest text, la comunicació és un procés de mediació que emergeix com a dispositiu de construcció col·lectiva de sentits i significats. I ho fa a

Catalina Gayà Morlà i Marta rizo GarCía

través de a) visibilitzar els interessos i les necessitats dels grups que participen en processos socials i culturals; b) generar eines per a la transformació social, tant dels subjectes com dels contextos, i c) entendre la comunicació com a acció política per a la transformació social (Tufte, 2015), ja que construeix acció i discurs en l’espai públic a través de les mediacions que acaben configurant la cultura. D’aquesta manera, proposa una epistemologia que beu de les tradicions fenomenològica, sociocultural i crítica.

La comunicació entesa com a eina de mediació simbòlica (Martín-Barbero, 1987) permet a la ciutadania participar en pràctiques culturals compartides amb finalitats d’emancipació. És a dir, participar en processos d’intercanvi i de construc ció de significats i sentits. En aquest procés ja es possibilita posar en dubte els dis cursos hegemònics (García Canclini, 2001), és a dir, aquells que responen al patriarcat, i visibilitzar-ne de no hegemònics, que proposin nous imaginaris com partits (Rizo García, 2010), més enllà de les estructures del patriarcat, construïts des del relat comunitari contemporani i amb la intenció que siguin compartits.

Atenent aquesta possibilitat de transformació, la reflexió teòrica entorn de la comunicació participativa incorpora ben aviat la reflexió sobre la transformació social. Gumucio-Dagron exposa que la «comunicació per al canvi social apareix a finals del segle com un paradigma reformulat, que rescata i aprofundeix el camí recorregut per la comunicació per al desenvolupament i per la comunicació participativa, mentre incorpora algunes nocions innovadores i progressistes dels models de modernització. L’essencial és que qüestiona el concepte d’un desenvolupament que no compti amb la participació dels sectors directament afectats, i promou una comunicació que faci efectiva la participació comunitària, particularment dels sec tors més exclosos i aïllats» (Gumucio-Dagron, 2011: 28).

En si mateixa, la comunicació participativa és una forma de comunicació comu nitària: suposa un model circular que, en el mateix procés, crea comunitat, ja que es fonamenta en la participació activa, el diàleg i l’escolta. I, si bé és cert que no tots els subjectes participants tenen les mateixes habilitats, també ho és que parti cipen en igualtat de condicions i, sobretot, tenen el mateix dret de prendre part en el procés.

La proposta s’emmarca en l’ètica feminista, en tant que neix per a denunciar la desigualtat estructural que afecta les dones, assumeix la seva responsabilitat amb la comunitat i promou la diversitat i l’empatia. És més, des d’una visió crítica, assu meix un compromís polític amb la visibilitat de les dones, s’emmarca en una meto dologia d’escolta activa, genera mecanismes de reconeixement, suposa una denúncia dels mecanismes de subordinació i opressió patriarcal, defuig de les lògi ques de reproducció que legitimen el patriarcat i proposa noves narratives, ente nent les possibilitats de canvi que aquestes suposen en el relat si són concebudes com a acció política.

CoMUniCaCiÓ PartiCiPatiVa PEl CanVi SoCial

El rol de la comunicació participativa en la revisió del relat museístic

Des del feminisme, el patriarcat es defineix com la forma d’organització política, econòmica, religiosa i social basada en la idea d’autoritat i lideratge de l’home, en la qual es dona el predomini dels homes sobre les dones, del marit sobre la muller, del pare sobre la mare i els fills i les filles, i de la línia de descendència paterna sobre la materna.

Marcela Lagarde defineix el patriarcat com «el poder fonamentat en la domina ció genealògica (tribal, clànica, familiar i personal) dels homes sobre les seves do nes, els seus descendents, els seus esclaus i els seus animals, és a dir, la seva família» (Lagarde, 2012: 360). D’altra banda, i segons la mateixa autora, el patriarcat com a categoria analítica permet evidenciar que les formes d’organització social se sus tenten en la dominació del gènere masculí sobre el femení.

El patriarcat sorgeix d’una presa de poder històric per part dels homes, els quals s’apropien de la sexualitat i reproducció de les dones i del seu producte, els fills i filles, creant al mateix temps un ordre simbòlic a través dels mites i la religió que el perpetuen com a única estructura possible. Com a construcció intel·lectual, el pa triarcat necessita —i desenvolupa— un relat androcèntric en què allò masculí és el model a seguir en les pràctiques, relacions i institucions que caracteritzen la nostra societat. S’ha de recordar que un relat comunica uns fets des d’un lloc d’enunciació concret.

Reflexiona David Vidal (2018) que, des que Paul Ricoeur va escriure Tiempo y narración (1995), se sap que «el relat és el recurs inevitable pel qual els éssers ens instal·lem (i ens humanitzem) en el temps. El relat ens situa en un temps i en un lloc i ens atorga una identitat. El relat ens aporta consciència del temps (un aquí i un ara en oposició a un abans i un després); de la topografia (i no ens referim a un lloc físic, sinó a l’espai simbòlic que ocupen l’individu i el grup del qual forma part), i de la cronografia (descripció del temps en què es viu, un cop més des d’un punt de vista simbòlic)».

És a dir, el relat ajuda a explicar els subjectes socials col·lectivament de manera retrospectiva, a pensar-se en el present i, en un escenari de canvi, a repensar-se prospectivament. Dit d’una altra manera, el relat ofereix les claus per a interaccio nar entre l’allò per conèixer i el jo; entre el nosaltres i el jo, i, inevitablement, entre el vosaltres i el jo.

Pensar el relat des del feminisme ajuda a visibilitzar els mecanismes que privile gien tot allò masculí —o construït amb l’etiqueta de masculí— i menystenen les dones i altres expressions de gènere. El relat patriarcal es converteix en la doxa —les idees que no es qüestionen, diria Bourdieu—2 de la societat actual: amaga i és perpetuador de les opressions i violències patriarcals necessàries per a perpetuar uns privilegis. Pensar el relat des del feminisme suposa inevitablement repensar com es construeix el relat, com el relat patriarcal ha situat —instal·lat— les persones

Catalina Gayà Morlà i Marta rizo GarCía

en el temps i l’espai; com ha identificat i ha explicat la societat col·lectivament, i com ha fet partícips els homes i les dones de trames argumentals que s’han assimi lat com a estructures de significació i d’interpretació de la identitat i l’experiència sense qüestionar qui ha tingut accés en la construcció d’aquest relat, a qui ha re conegut i a qui —encara— representa.

Així, a banda de ser una condició de l’existència humana, el relat també es configura en una possibilitat per a comprendre l’entorn, i comprendre’s les perso nes les unes a les altres, en la complexitat de l’esdevenir social al llarg de la història. El relat situa ( posiciona, en sentit bourdià) els subjectes en relació amb la comu nitat i l’imaginari social —entès com a eina de canvi (Carretero Pasín, 2005)— que aquests subjectes comparteixen i, al mateix temps, ajuda a articular un relat: un relat que pot ser homogeneïtzador i excloent o, per contra, igualitari, equitatiu i divers.

Avui dia, sobretot a partir de la quarta onada feminista, el relat patriarcal està sotmès a una demanda social de revisió. Encapçalades pel feminisme, però també amb l’impuls dels moviments descolonials, ecologistes i la lluita LGTBIAQ+, entre d’altres, han sorgit narratives que qüestionen el relat que, fins ara, s’havia configurat com a hegemònic i que es distingeix per ser «autoritzat de manera permanent, i fictíciament immodificable i intergeneracional» (Gayà Morlà i Seró Moreno, 2020: 21). Així, en els últims cinc anys, a tot el món milions de persones han pres consciència de la importància de visibilitzar les dones i, en aquest procés, ha sorgit un movi ment intergeneracional i transnacional que, de moltes maneres, posa en dubte els discursos tradicionals i aquelles institucions que són instruments de reproducció de la norma social i cultural imperant (Cuesta Davignon, 2013).

Aquesta exigència ha suposat la visibilització de narratives emergents que, des de diferents àmbits, qüestionen el relat patriarcal. De fet, en el moment actual, a la demanda per a la visibilització de les dones en el relat públic s’hi suma la denúncia dels mecanismes d’opressió que el relat patriarcal perpetua. S’assisteix, es pot dir, a una eclosió de narratives emergents, sense encara poder dir que s’ha configurat un relat feminista que hagi transformat massivament (i popularment) el relat pa triarcal.

En el cas dels museus, Isabel Izquierdo parla de l’absència de les dones en el relat museístic, per tant, en la memòria col·lectiva: «La visió del passat, […] consti tueix una referència per a successives generacions; és realment un model. D’aques ta manera, allò que el museu no conta esdevé marginal, de manera que les dones es transformen moltes vegades en subjectes invisibles, sense cap capacitat d’agèn cia i participació en la construcció d’aquesta memòria col·lectiva que el museu re presenta» (Izquierdo Peraile, 2014: 19).

Les institucions culturals públiques com els museus, si bé són reproductores del relat patriarcal, poden desenvolupar també un relat propi més d’acord amb el can vi de paradigma en política cultural que proposa la democràcia cultural. Un relat que es pot construir de forma participativa i néixer amb una intencionalitat inclusi

CoMUniCaCiÓ PartiCiPatiVa PEl CanVi SoCial va, igualitària i diversa. Aquest relat pot trencar amb les lògiques de creació d’un discurs dominant, ja que suposa «emparaular» (Mèlich, Moreta i Vega, 2011) l’ex clòs, qui resta al marge (García Canclini, 2001), el subjecte no hegemònic —en aquest cas les dones—, que aporta coneixement per a ordenar el present, però és exclòs o, en alguns casos, incorporat com a anècdota o exotisme. És aquell relat que contempla la complexitat i la contradicció emergint com a necessari per a do nar sentit al que succeeix i aporta les claus per a interaccionar entre l’alteritat i el jo; entre el nosaltres i el jo; entre el vosaltres i el jo. Aquest relat configurarà noves narratives, és a dir, portarà al centre —a través de processos participatius— relats fins ara al marge o, fins i tot, no formulats com a relats. La comunicació pot generar noves maneres —creatives i imaginatives— de construir coneixement sobre un determinat fenomen. Per tant, el paper de la co municació participativa és clau, ja que aquesta, com s’ha argumentat, procura l’ac cés i la participació de subjectes fins ara exclosos del relat patriarcal. Aquesta participació genera la possibilitat d’unes narratives que poden configurar-se com a nous relats i noves formes de memòria col·lectiva, entenent aquesta com a genera dora de sentit, si les institucions culturals es comprometen com a subjectes actius en la consolidació d’una societat igualitària.

Les dones i el relat de la mar: una proposta de canvi en el marc del Museu Marítim de Barcelona

Arran de les mobilitzacions feministes globals i la demanda d’igualtat el 2017, el Museu Marítim de Barcelona (MMB) es planteja la necessitat de canviar el relat per a fer-lo més igualitari. Així, la institució engega una recerca per tal d’incorporar les dones de forma transversal a les seves narratives i a totes les accions plantejades per la institució: investigació, documentació, conservació, restauració, exposició, educació i extensions. D’aquesta manera, accepta així la invisibilització de les dones del relat i planteja la necessitat d’un canvi radical en la institució: canviar la mirada —com a filtre inherent a la construcció de la realitat narrada (Seró Moreno, 2017)— de les treballadores i treballadors del Museu, seguint els objectius del Pla d’Igualtat aprovat pel mateix museu el 2016.3

Per a això, la recerca proposa els objectius específics següents:

a) Generar una reflexió que ajudi a entendre com s’explica la mar, què es fa visible i què s’invisibilitza per a fer una proposta per a un relat inclusiu.

b) Fer visible una narrativa feminista contemporània al voltant dels principals reptes que té la dona que es dedica a la mar avui dia.

c) Abordar el relat museístic amb un nou marc conceptual crític i inclusiu que permeti, des del feminisme, fer noves preguntes i esbossar una metodologia per canviar a mitjà i a llarg termini la mirada i el relat del Museu.

Catalina Gayà Morlà i Marta rizo GarCía

La recerca havia de possibilitar, per una banda, aprofundir en la reflexió sobre si la comunicació participativa és eficaç per a la transformació del relat patriarcal de les institucions culturals. Per l’altra, aprofundir en com una institució cultural —en aquest cas un museu— pot generar eines per tal que els treballadors i les treballa dores qüestionin el relat hegemònic, identifiquin els elements patriarcals d’aquest relat i, a través d’aquest procés d’autoreflexió, siguin capaços d’incorporar les do nes com a part del seu relat.

Plantejament i estratègia metodològica

Es va dissenyar una metodologia que vinculava la teoria estructuralista de Pierre Bourdieu amb el feminisme. Aquesta vinculació va permetre un acostament a la invisibilització de les dones en el relat del Museu amb preguntes que relacionaven els processos de socialització en el camp marítim amb les experiències que han viscut les dones, precisament per ser dones, i la invisibilització d’aquestes de la memòria de camp, és a dir, del relat museístic. Es partia de la hipòtesi que, si bé les dones sempre han estat vinculades laboralment amb la mar, aquestes han estat invisibilitzades del relat hegemònic de la mar. La pregunta de recerca aprofundia en quines narratives hauria de recollir el Museu de les dones que treballen a la mar avui dia per tal de poder reorientar el seu relat i fer-lo igualitari.

Per a això es va plantejar una estratègia metodològica que tenia com a principal eina de recerca els grups de discussió,4 formats en aquest cas per dones que treba llen a la mar. La tècnica permetia mostrar l’experiència individual, però també col lectiva, a partir dels consensos i dissensos que s’establien en els grups. A més, feia observable la doxa de camp marítim, visibilitzava les regles de camp i les negocia cions que les dones establien per formar-ne part, així com els mecanismes d’incor poració de la doxa, que Bourdieu entén com a habitus. 5

La proposta es va estructurar al voltant de tres eixos:

a) El coneixement social compartit i les regles de camp: plantejar com era la presència de la dona en l’àmbit marítim.

b

) El relat per ser dona: com s’ha visibilitzat o s’ha invisibilitzat la dona en aquest camp, i què suposa aquesta visibilització o invisibilització per a elles.

c) Les narratives possibles al Museu: quins punts destacaven les treballadores perquè la dona estigui present en el relat de la mar.

Per a formular les guies de tòpics i preguntes, la recerca va partir de tres premis ses bàsiques: a) la dona sempre ha estat present a la mar i a les comunitats maríti mes, però el seu paper ha estat invisibilitzat, estereotipat i ocultat pel relat hegemònic sobre la mar; b) en els darrers cinc anys hi ha un clar intent de visibilitzar la dona del mar, i aquesta visibilització copia les estructures narratives del relat clàssic de la mar: la dona sola, la dona com a exemple, la dona descontextualitzada;6

CoMUniCaCiÓ PartiCiPatiVa PEl CanVi SoCial

c) la representació social de la mar que s’ha fet fins ara (assumint la figura del pater al centre) ja no és plausible, i s’han de generar noves teories a l’entorn de la mar i del seu relat com a representació.

Per a abordar el camp marítim es va organitzar la dinàmica dels grups de discus sió en cinc àrees de treball o camps, que eren àrees d’interès per al MMB: marina professional, nàutica recreativa, expedicions oceanogràfiques, pesca i operacions de rescat.

Es va plantejar la realització de cinc grups de discussió al voltant de les àrees exposades i amb els indicadors següents: a) Indicadors propis del feminisme: pa triarcat, estereotips de gènere, rols de masculinitat i feminitat, privilegis, violències; b) els indicadors bourdians: camp, regles de joc, habitus i doxa, i c) les narratives del camp i les narratives del Museu: oficials i disruptives.

Algunes de les preguntes que van guiar les discussions van ser les següents: quines desigualtats experimenten les dones a la mar?, com s’incorporen a la mar?, quina posició adopten?, quines estratègies posen en marxa?, quins canvis ha ex perimentat el camp marítim a partir de la presència més visible de les dones?, quin és el relat oficial de la mar?, quins temes invisibilitza aquest relat?, quin relat cons trueixen elles del camp marítim?

Els grups de discussió es van celebrar en sessions d’una hora el primer dijous de cada mes, des de maig fins a octubre, exceptuant agost. En cada grup van participar entre quatre i sis dones especialitzades en els camps escollits:7

— Grup de discussió 1 (GD1). Marina professional: hi participen dues capitanes de la marina mercant, una mecànica major naval de la marina mercant, una arma dora.

— Grup de discussió 2 (GD2). Nàutica recreativa: hi participen sis capitanes de vaixells recreatius.

— Grup de discussió 3 (GD3). Expedicions oceanogràfiques: hi participen sis científiques que han dirigit expedicions a l’Antàrtida o hi han participat.

— Grup de discussió 4 (GD4). Pesca: hi participen quatre pescadores i una ob servadora de pesca.

— Grup de discussió 5 (GD5). Refugiats: hi participen quatre dones que han fet tasques de rescat a la Mediterrània oriental, algunes amb titulació marítima (una capitana de la marina mercant i una mecànica nàutica).

Com a estratègia per a involucrar els treballadors i les treballadores del Museu, els grups de discussió van ser oberts, és a dir, el personal del Museu hi podia assis tir de manera voluntària, escoltar i, un cop finalitzats, formular preguntes. Es va fer també una narrativa de Twitter des de les xarxes socials del Museu. Es va plantejar també una explicació de les conclusions de cadascun dels grups de discussió adreçada al personal del Museu, dues setmanes després d’haver realitzat cada grup. Es tractava de sessions obertes de treball, és a dir, es presentaven les conclu sions i es treballava amb dinàmiques obligatòries que afavorissin el canvi de mirada per part dels treballadors i de les treballadores.

Resultats de la recerca

De l’anàlisi dels grups de discussió es van obtenir els consensos següents a l’entorn de com reorientar les narratives del Museu incorporant-hi les dones que treballen a la mar. Hi va haver un consens general en tots els grups sobre el fet que el Museu no recollia ni la seva presència ni la seva contribució. La frase: «No hi som, als mu seus marítims» es va repetir a tots els grups. Preguntades sobre com hi voldrien ser, als cinc grups sorgeix un acord general: la importància de fer èmfasi en allò que aporten les dones al camp. A tall d’exemple, la participant 1 del grup de discussió 1 exposava: «Jo sé que considero que aportem alguna cosa diferent. Hi haurà homes que no els agradarà, però tenim una manera diferent d’aconseguir les coses. Ens ho guanyem d’una altra manera. El respecte es guanya d’una altra manera, probablement amb la manera de dir, de fer les coses, de parlar», reflexionant sobre què aporten les dones al camp. Explicant què aporten, la participant 2 del GD1 s’hi referia en els termes següents: «Nosaltres tendim a ser més negociadores, a impo sar menys, a negociar d’una altra manera». En la resta de grups el model s’amplia va: «Potser som més empàtiques a l’emoció dels altres», exposava la participant 2 del GD2. Apareixen també referències a com es dirigeixen a la resta d’embarcats a diferència de com ho fan els homes: «Som més didàctiques o pedagògiques», ex posava la participant 1 del GD2. En el GD2, dedicat a la nàutica recreativa, les ca pitanes parlaven de la relació amb els clients: «Animes a què s’expressin, a què si els fa por la mar, no passa res. Acompanyem més, les dones», exposa la partici pant 4 del GD2. En el cas de les oceanògrafes (GD3), exposaven que «aportem cooperació i col·laboració». Ho afirmava la participant 3 del GD3 i totes hi estaven d’acord. En el cas del grup de pesca (GD4), s’arribava al consens que si el sector les hagués tingut en compte fins i tot el present d’aquest seria diferent, precisament pel model que elles aporten: «Crec que compaginant amb les dones es podrien treure noves maneres de portar la pesca diferents, que ajudin una mica a la difícil situació, no? […]. La pesca seria una altra cosa si ens haguessin tingut en compte», exposava la participant 3 del GD4. En el cas del GD5, dedicat a les dones que tre ballen a la Mediterrània oriental, apareixia també el tracte amb les dones refugia des: «Però a una dona sí ja la pots ajudar, et pots apropar i, a més, ets una dona i hi ha com més fraternitat, diguem-ne», exposa la participant 2 del GD5.

D’altra banda, tots els grups van exposar la necessitat de visibilitzar l’opció de voler ser marinera, capitana, pescadora. En tots els casos es va arribar al consens que el fet de ser una minoria en el camp només es pot capgirar si hi ha més refe rents femenins. Per exemple, la participant 2 del primer grup de discussió va afir mar que «som aquí, i existim, s’ha d’explicar que hi ha dones i que és normal», fent èmfasi en la necessitat de visibilitzar les dones de la comunitat marítima. En el mateix sentit, la participant 4 del mateix grup va apuntar que «s’han de mostrar experiències, dones, mostrar dones». En la reivindicació de la necessitat de refe rents, la participant 1 del grup de discussió 1 explicava que era important que elles

Catalina Gayà Morlà i Marta rizo GarCía

CoMUniCaCiÓ PartiCiPatiVa PEl CanVi SoCial mateixes mostressin la feina que fan: «Quan demanen a l’escola si algun pare vol anar a l’escola, jo hi vaig! I explico per què floten els barcos». I també reconèixer que elles mateixes eren referents, tot i que els costava «emparaular-ho»: «Hem estat referents per altres dones, que potser pensaven que era impossible ser dona i ser capitana. Això s’ha de reconèixer», expressava la participant 4 del GD2. En el cas de la pesca (GD4), es feia la mateixa reflexió: «Nosaltres hem obert camí, hem trencat un mur i s’ha de reconèixer», exposava la participant 1. Així i tot, en tots els grups també apareixia la necessitat d’obrir el focus de forma plural i no centrar-se en una única persona. Ho resumeix la participant 4 del GD3: «S’ha de parlar de pioneres, no de pionera». I la representació de les dones implica la imatge, mos trar-ne l’existència: «Veure-ho amb imatges, amb vídeos, que mostrin que hi som», exposava la participant 5 del grup de discussió 2. La participant 5 del grup de dis cussió 5 afirmava: «S’han de trobar formats que parlin de les dones de la mar». Un consens general també era creure’s que podien fer la seva feina, que estaven capa citades per a fer-la tot i l’opinió contrària del camp: «Està clar que hi som perquè hi podem ser», exposava la participant 1 del GD2.

Tots els grups van considerar necessari que el relat ha d’incloure la quotidiani tat, explicant les diferents violències masclistes que han patit les dones per tal d’estar presents al camp. La participant 3 del GD2 feia referència a mostrar allò que ella anomenava dificultats: «S’han de mostrar les dificultats que et posen per ser dones», i la participant 3 del GD3 ho expressava de la manera següent: «Aquest any ha estat una explosió arran del Me Too o del que sigui, ara estam més acostu mades. Aquests tics que es repeteixen, saber-ho i poder-ne parlar». Apareixia tam bé la síndrome de la impostora: «Les dones tenim un complex o falta d’autoestima que jo crec que està amagada», expressava la participant 5 del GD3. De la mateixa manera s’hi referia la participant 4 del GD5: «La història ens fa sentir així [mala ment i insegures], perquè la dona no feia aquests rols i encara ho tenim integrat, ens sentim petites». La participant 3 del grup de discussió 5 afirmava: «Però sí que és cert que [la incorporació de la dona] es veu com una diferència encara, no com una norma».

L’opció de fer-se a la mar les enfronta a la doxa social, en temes com la mar com a territori masculí per defecte, les creences i supersticions dels mariners, la maternitat i la conciliació familiar. A tall d’exemple, exposaven situacions que ha vien viscut des que van decidir fer-se a la mar fins avui dia.

La participant 1 del GD1 exposava: «En una companyia que vaig estar jo, va estar prohibit durant molt de temps que hi treballéssim. No agafaven dones. N’hi va haver una abans que jo, que va obrir el pas (la filla del capità)». La mateixa capi tana (participant 1 del grup de discussió 1) es referia al present: «Quan lidero ins peccions a vaixells i vaig amb un home, el miren a ell. Cada vegada menys». Les dones també explicaven la relació amb la resta de tripulants: «Companys embar cats que em deien directament que no veien bé que una dona estés embarcada», exposava la participant 2 del grup de discussió 1. Apareixia, de nou, el qüestiona

Catalina Gayà Morlà i Marta rizo GarCía

ment: «Et qüestionen la capacitat per ser dones [a les escoles nàutiques]», explica va la participant 4 del grup de discussió 2. En la mateixa línia, s’hi referia la participant 3 del mateix grup: «Et fan sentir com a impostora».

En el cas de la pesca, el qüestionament començava per la mateixa família i per la confraria: «La meva mare quan vaig aprovar [unes oposicions] estava molt con tenta i a mi em feia mal que estàs tan contenta que pogués deixar el mar i tenir una “bona feina”», exposava la participant 2 del grup de discussió 4.

En el cas de les capitanes de la marina mercant o la nàutica recreativa, els obs tacles també els troben a les escoles o facultats: «Hi havia cartells de feina on po dies llegir: “No s’admeten dones”», coincidien les participants 1 i 2 del grup de discussió 1. També les capitanes del grup de discussió 2 es referien a les escoles: «Hi havia professors que et desencoratjaven», expressava la participant 3 del grup de discussió 2. I la participant 2 del grup de pesca explicava que un instructor li havia dit: «No, no, estic molt sorprès, no m’ho puc creure perquè realment he in tentat que em diguessis que no podies».

D’altra banda, expressaven la necessitat de demostrar la seva capacitat i d’ama gar sentiments o dolor, considerats debilitats: «Has de demostrar el doble que qualsevol home», exposava la participant 1 del grup de discussió 2.

En el cas de la pesca apareixien les creences i supersticions associades a la dona i la mar: «Ets com un talismà, si pesquen és gràcies a tu. Si no pesquen, és per culpa teva», exposava la participant 4. A totes les dones de la pesca els han dit di rectament en algun moment de la seva vida professional que porten mala sort embarcades. La resta expressava que no els ho havien dit directament, però que la creença era arrelada en el camp.

Aquest model els enfronta a temes de cura: «“I si te’n vas al mar, qui cuida dels nens?”. Aquesta pregunta a un senyor no l’hi fan i és pare, és pare dels seus fills, te la fan a tu […] i la fan i la fan, i pesa una mica, i dius: “Quina mala mare que soc”. A aquesta època, que tens fills petits, m’ha passat, i avis grans, també pesen perquè també pesa, perquè és feina de les senyores», expressava la participant 2 del GD3. Una de les capitanes del grup de discussió 1 exposava: «Quan em vaig quedar embarassada, vaig pensar: “Plego del mar”».

Els relats de les dones fugen de les figures de l’aventurer, de la travessia, i ge neren noves trames que inclouen el model de la cura; un altre model de resolució de conflictes, menys jeràrquic i violent; els aprenentatges i els valors de la mar, i temes com la solidaritat. Les dones ho resumeixen d’aquesta manera: «S’ha de valorar la feina que feim, i que aquesta és una feina dura», exposava la participant 1 del grup de discussió 2.

La cura també apareix com a element necessari de representació: «S’ha de posar la cura en el centre com a embrió d’un nou model», explicava la participant 3 del grup de discussió 2. I, per suposat, la necessitat de treure el focus de la indivi dualitat i treballar amb el col·lectiu: «S’ha de mostrar to, no només un o una. Així surten les diferents professions», expressava la participant 3 del grup de discussió 3.

CoMUniCaCiÓ PartiCiPatiVa PEl CanVi SoCial

El fet d’introduir dones canviaria l’agenda de temes. A tall d’exemple, la veu de les dones que van participar en el grup de discussió 5: «És important quan parlem de temes de rescat, temes humanitaris, tenir sensibilitat i tenir la visió més humana, sobretot», exposava la participant 4. I la participant 3 ho resumia: «I jo crec que si fos la cara d’una dona [parla del rescat] potser se li començarien a atribuir més te mes en gènere femení: potser la humanitat, el tema aquest de la sensibilitat».

Aquest relat suposa convertir l’èpica en descobriment, és a dir, substituir els adjectius de conquesta, d’acció, de duresa, per altres que estan relacionats amb el coneixement, la sorpresa i l’aprenentatge. Si el relat es construeix a través d’una mirada humana, pot incorporar l’excepció com a mecanisme de relat, però el que atorga sentit a l’excepció és el context, i en aquest hi ha homes i dones. El relat així ha de ser coral i factual; excepcional i normalitzat. Les dones han de ser les protagonistes de les accions: part activa, i no passiva, del relat. La participant 1 del GD1 ho resumeix de la manera següent: «S’ha d’explicar la quotidianitat i aprofitar per visibilitzar altres sectors marins». I la participant 4 del grup de dis cussió 3 ampliava la reflexió: «S’ha de reconèixer que les dones que ens van precedir eren pioneres, però ara ja toca parlar de totes, d’obrir el focus i mostrar que hi ha més dones».

Arran de la recerca, i en alguns moments en paral·lel a aquesta, el mateix museu va generar una sèrie d’intervencions en les pròpies narratives que van implicar un canvi de relat. Destaquen els resultats següents:

— Es va fer una intervenció a l’exposició Set vaixells / Set històries. Es van instal lar set fulls de sala, un per àmbit d’aquesta exposició, per a explicar quin havia estat el paper de les dones en cada temàtica que s’aborda (el lleure a la mar, el transport de mercaderies, l’exploració del món, la cartografia…). Aquests fulls volien fer valer una sèrie de dones com a referents en el seu camp.

— La recerca va servir perquè la conservadora de l’arxiu fotogràfic del Museu donés la veu d’alarma sobre la manca d’imatges de dones treballant a la mar que conserva el Museu. A partir d’aquí es va fer una crida a les xarxes socials convidant qui tingués imatges d’aquesta temàtica a fer-les-hi arribar amb l’objectiu de docu mentar la presència professional de la dona a la mar. En un parell de mesos el Museu va rebre més d’un centenar d’imatges, moltes de les quals es van incorporar a l’arxiu. Fotos de capitanes, marineres, remolcadores, pescadores, biòlogues ma rines, armadores, estibadores, regatistes… Si bé no estava previst, per a agrair aquesta participació social, es va inaugurar Dones i mar, una petita exposició que explicava el projecte i que mostrava les imatges rebudes, que es va poder visitar durant els mesos de març, abril, maig i juny de 2019 i que avui dia és itinerant per diversos museus de Catalunya. Aquest resultat, de fet, és un exemple clar de co municació participativa.

— L’equip de la Unitat de Programes Educatius va revisar cada una de les acti vitats del programa pedagògic per tal d’incorporar-hi les dones i fer revisió del llenguatge androcèntric.

Catalina Gayà Morlà i Marta rizo GarCía

— Es va elaborar una guia de treball per a tot el personal del Museu, en la qual s’expliquen els principis bàsics de la incorporació de la perspectiva de gènere a un relat: Canviant la mirada: guia pràctica per als treballadors del Museu

— El maig de 2021 es va publicar el llibre Ulisses era un dona Capitanes, ob servadores, pescadores, oceanògrafes, patrones i tantes altres dones. Un relat no oficial de la mar, que es va distribuir a la xarxa de museus de la mar de Catalunya, Illes Balears i València, i es va fer arribar a instituts de secundària de Catalunya.

— Els mitjans de comunicació es van fer ressò del projecte i les principals capça leres (El Periódico de Catalunya, La Vanguardia, EFE, eldiario.es) van tractar el tema.

Conclusions: la comunicació participativa, clau en la despatriarcalització dels relats

L’objectiu principal de la reflexió presentada és demostrar que la comunicació par ticipativa és eficaç com a eina que transforma el relat patriarcal de les institucions culturals. Aquest objectiu col·loca la discussió en un espai possible —un espai ima ginatiu— on la institució cultural assumeix el canvi de paradigma en política cultu ral que proposa la democràcia cultural i se’n responsabilitza. I que no és cap altre que procurar l’exercici dels drets culturals a la ciutadania, facilitant-hi l’accés i la participació i el reconeixement d’aquesta. La comunicació, com es planteja aquí, és clau en aquest procés d’accés, de participació i de reconeixement.

De fet, s’entén que, en abordar una investigació d’aquest tipus, el Museu assu meix un compromís polític amb la denúncia dels privilegis i amb la visibilitat i el reconeixement de les dones. Per tant, es mostra disposat com a institució cultural a fer una revisió crítica de les seves pràctiques i del seu relat i generar una altra agenda de temes inclusius, equitatius i igualitaris. Així, la recerca permet incorporar les dones en un relat museístic més d’acord amb una definició de memòria col·lec tiva que amb la de discurs patriarcal.

Es conclou que l’estratègia de comunicació participativa desenvolupada va ser l’adequada, ja que, en el procés d’escolta dels grups de discussió i també amb la interacció amb les dones, els treballadors i les treballadores van tenir accés amb unes narratives fins ara desconegudes per a ells i elles i s’hi van relacionar. Així, a través d’un exercici actiu d’escolta i de diàleg, els treballadors i les treballadores prenen consciència que l’exclusió de les dones del relat de la mar és conseqüència d’una política concreta, ja que, com s’expressa en els resultats, les dones hi han estat sempre, a la mar. El procés de recerca va servir perquè el personal desenvo lupés una mirada crítica al voltant del relat de la mar que feia el Museu, i ho fes entenent per què les dones havien estat invisibilitzades, per tant, qüestionant els mecanismes d’invisibilització i, finalment, incorporant-les al relat a partir d’unes narratives noves.

CoMUniCaCiÓ PartiCiPatiVa PEl CanVi SoCial

Vincular la teoria estructuralista de Pierre Bourdieu amb el feminisme va ajudar a visibilitzar com les dones havien experimentat la doxa del camp marítim, com s’havien adaptat a les regles del camp i com aquest les incloïa o excloïa pel fet de ser dones. «L’emparaulament» de les violències viscudes, les opressions, els rols de feminitat i masculinitat establerts amb els prejudicis i estereotips que comporten van fer que l’exercici d’escolta, impulsat pels grups discussió i les dinàmiques poste riors, es convertís en una situació de comunicació participativa comunitària, no només per a les mateixes dones participants, sinó també per als treballadors i les treballadores del Museu.

La dinàmica dels grups de discussió —construïda a través d’una matriu de pre guntes que vinculava el camp en què estan immerses i la denúncia dels mecanis mes d’opressió i de subordinació com a dones— va fer que es construís una comunitat de dones de mar: és a dir, en el procés de trobar-se elles mateixes cons trueixen significat col·lectiu en un procés d’empoderament i emancipació del relat que fins ara se’ls imposava. Algunes d’elles engeguen l’Associació de Dones de la Mar de Catalunya, la presidenta de la qual és una de les participants dels grups.

Es considera que els grups de discussió són la tècnica qualitativa adequada en un procés de comunicació participativa com a tècnica dialògica i que permet, a través de l’anàlisi de contingut, visibilitzar consensos i dissensos entorn de la pregunta principal de recerca: com es pot reorientar la narrativa del Museu, incorporant-hi la perspectiva del gènere.

Les accions endegades pel Museu —i que s’exposen com a resultats— mostren que la institució, en paral·lel a la celebració dels grups de discussió, es va responsa bilitzar dels resultats d’aquests i va iniciar canvis en el mateix museu, atenent els resultats dels processos de mediació que van suposar els grups de discussió.

Per tant, la participació de les dones com a protagonistes de l’acció cultural a partir dels seus interessos i de la denúncia de la invisibilitat va impregnar accions i discursos amb capacitat transformadora, és a dir, amb capacitat de trencar el relat hegemònic de la mar i l’imaginari que es desprèn d’aquest. De fet, les accions em preses pel Museu es configuren en si mateixes com a narratives emergents que visibilitzen els privilegis, les violències i les opressions del discurs hegemònic i con figuren un nou relat de la mar no patriarcal.

En els resultats dels grups de discussió es mostren algunes de les temàtiques d’aquest nou relat: és a dir, la narrativa que s’abstreu dels grups de discussió mos tra que, després de la narrativa de la denúncia de les desigualtats estructurals i de les violències que aquestes comporten per a les dones, s’ha de generar un relat que ha d’incloure —com s’exposen als resultats— el context i la diversitat; ha de fer visibles les dones com a referents, però ha de fugir de la narrativa del vencedor, descobridor; ha de fer de la cura un eix vertebrador del relat, i ha de ser conseqüèn cia d’una mirada humana.

Les intervencions posades en marxa pel Museu són, en realitat, les mostres empíriques del canvi de mirada que el procés de recerca aconsegueix. És interes

Catalina Gayà Morlà i Marta rizo GarCía

sant, en aquest sentit, entendre que el procés de recerca no només és amb les dones; el procés de recerca inclou dones de mar i treballadors i treballadores de la institució.

Els resultats s’emmarquen en la definició de cultura que proposa la Carta de Roma: la cultura com a taller imaginatiu per als desafiaments actuals. La proposta teòrica i metodològica de la comunicació participativa s’entén, en aquest context, com una epistemologia per al canvi social.

La recerca s’emmarca en l’agenda de la quarta onada feminista: la denúncia de la invisibilitat de les dones com a subjectes polítics en tots els àmbits de la vida i, per tant, la lluita per la paritat (Miyares, 2021); la denúncia de les desigualtats es tructurals i la reivindicació de la presència de les dones en igualtat de condicions en tots els àmbits de la vida (McAfee, 2021), i la necessitat de desconstruir les narrati ves hegemòniques patriarcals. Properes recerques ajudaran a aprofundir en la construcció d’un relat igualitari, clau en el canvi social i en el qual, sense dubte, les institucions culturals públiques han de tenir un paper motor en la popularització d’aquest, ja que s’han de responsabilitzar com a subjectes actius en la consolidació d’una societat igualitària.

Notes

[1 «Dona’m la mar» és una recerca finançada pel Museu Marítim de Barcelona (MMB), dirigida per la doctora Cata lina Gayà Morlà i la doctoranda Laia Seró Moreno. Ambdues són membres de Xahrazad. Grup de Pensament i Acció Narrativa en Cultura i Comunicació del Departament de Mitjans, Comunicació i Cultura (UAB).

[2 És esclaridora la definició de González quan assegura que el concepte de doxa al·ludeix «als esquemes d’inter pretació de primer ordre, generalment irreflexius, apresos i viscuts com a naturals, obvis i evidents. Operen en la base de tota pràctica i s’aprenen o assumeixen per simple familiarització» (1998: 161).

[3 El Pla d’Igualtat aprovat el 2016 no tenia plantejada una recerca associada sobre com treballar específicament amb el canvi de mirada dels treballadors i de les treballadores, però la Direcció va trobar necessari, més enllà del document, engegar un procés de recerca per entendre com es podia reorientar la narrativa del Museu incorporant la perspectiva feminista a través de generar un canvi de mirada en els seus treballadors i treballadores. És a dir, es plantejava com havia de canviar el relat per tal de fer-lo més igualitari, equitatiu i divers.

[4 Els grups de discussió, com a tècnica dialògica col·lectiva, ens permeten engegar un procés discursiu orientat a la producció de consensos a l’entorn d’un determinat tema. Aquesta aproximació a aquesta tècnica qualitativa s’emmarca en la proposta del sociòleg Jesús Ibáñez (1992).

[5 Bourdieu conceptualitza com a habitus «aquell sistema de disposicions durables, transferibles, estructurades, predisposades a funcionar com a estructures estructurants; això és, com a principis de generació i d’estructuració de pràctiques, així com de representacions que poden ser objectivament reglamentades i regulars, sense ser en absolut el producte de l’obediència a les regles; i que és adaptada objectivament a la seva meta sense pressuposar la visió conscient dels fins i de destresa explícita de les operacions necessàries per a aconseguir-les; sent tot allò col·lectivament orquestrat, sense ser el producte de l’acció organitzadora d’un director d’orquestra» (1972: 175).

[6 En el procés de documentació, es va fer una revisió de com els principals museus marítims, en l’àmbit occi dental europeu, han visibilitzat les dones que treballen a la mar. Així, es troba que, des de 2015, hi ha exemples d’exposicions no permanents en què l’objectiu és mostrar les dones de la mar. Algunes d’aquestes mostres són: el 2015, al Regne Unit, el National Maritime Museum va inaugurar Mermaids, women at sea, exposició centrada en històries concretes de dones que van desafiar l’establishment i van marcar la seva empremta en un món dominat pels homes. També el 2015, a Irlanda, el National Maritime Museum va inaugurar Women and the sea, una proposta de treball que girava a l’entorn d’un simposi de dos dies en què expertes i testimonis debatien entorn del rol de la dona de mar en diferents camps: la cultura, la història, la indústria i la ciència. La proposta l’organitzaven conjunta ment el National Maritime Museum i la Universitat de Dublín. Altres mostres s’havien fet sobre la presència de la dona a la mar en un període històric concret o en un espai geogràfic. Per exemple: el 2015-2017, a Islàndia, al City Museum de Reykjavík es va exposar Women at sea, una exposició etnogràfica a l’entorn de dones islandeses que treballen al mar, en què es reflexionava sobre el seu present, passat i futur, fent un èmfasi especial en la perspec tiva històrica. El 2017 el mateix National Maritime Museum del Regne Unit va inaugurar Haenyeo:Womenofthesea, una exposició sobre la vida de les dones bussejadores a Jeju, a Corea del Sud. En aquests anys també es troben mostres que són un intent de desconstruir els mites i les creences a l’entorn de la dona i la mar. Així, el 2016, al País Basc, l’Untzi Museoa - Museo Naval Donostia inaugura Las mujeres y el mar, una exposició entorn del paper de les dones en l’economia marítima i que denuncia la perspectiva androcèntrica predominant en els estudis marítims. [7 Per tal de seleccionar les dones es fa una crida oberta a través de les xarxes socials del Museu, principalment Twitter, en què s’explica el projecte i es convida a participar en les sessions de treball. Les dones contacten amb el Museu i totes elles parlen d’altres dones. S’escull les participants de cada grup per l’expertesa en el camp concret.

Catalina Gayà Morlà i Marta rizo GarCía

Bibliografia

Bourdieu, P. (1972). Esquisse d’une theorie de la practique. Ginebra: Droz.

Carretero Pasín, A. E. (2005). «La religiosidad futbolística desde el imaginario social. Un enfoque antropológico». A Parte Rei: Revista de Filosofía, 41 (setembre), p. 1-18.

Ciutats i Governs LoCaLs units (CGLU) (2020). «La carta de Roma 2020: El derecho a participar libre y plenamente en la vida cultural es vital para nuestras ciudades y comunidades» [en línia]. [S. ll.]: Roma Capitale: Comissió de Cultura de CGLU. <http://agenda21culture.net/sites/default/files/2020_rc_spa_0.pdf> [Consulta: 1 juliol 2022].

CraiG, R. T. (1999). «Communication theory as a field». Communication Theory, 9 (2), p. 119-161.

Cuesta daviGnon, L. (2013). «De la adquisición a la educación: la gestión de la diversidad sexual y de género en los museos». ICOM: Revista del Comité Español de ICOM, 8: Museos, Género y Sexualidad, p. 10-14.

FriBourG GrouP (2007). Cultural rights declaration [en línia]. Friburg: Fribourg Universtiy. <https://culturalrights.net/ descargas/drets_culturals377.pdf> [Consulta: 1 juliol 2022].

FuGLesanG, A.; ChandLer, D. (1986). «The open snuff-box: Communication as participation». Media Development (2), p. 2-4.

GarCía CanCLini, N. (2001). Culturas híbridas. Buenos Aires: Paidós.

Gayà MorLà, C.; seró Moreno, L. (2020). Dona’m la mar: La incorporació de la perspectiva de gènere al Museu Marítim de Barcelona (MMB) [en línia]. <https://www.mmb.cat/projectes/donam-la-mar/> [Consulta: 1 juliol 2022].

GonzáLez, J. (1987). «Los frentes culturales. Culturas, mapas, poderes y lucha por las definiciones legítimas de los sentidos sociales de la vida». Estudios sobre las Culturas Contemporáneas, I (3), p. 5-44. (1998). «Educación, tecnología y cultura: una propuesta de investigación exploratoria». Estudios sobre las Culturas Contemporáneas, II (7, IV), p. 153-164.

GuMuCio daGron, A. (2011). «Comunicación para el cambio social: clave del desarrollo participativo». Signo y Pensa miento, 58, p. 26-39.

iBáñez, J. (1992). Más allá de la sociología: El grupo de discusión: técnica y crítica. Madrid: Siglo XXI. izquierdo PeraiLe, I. (2014). «A vueltas con el género… Hablando de mujeres en los museos de arqueología». Museos, Arqueología y Género, 9, p. 14-26.

LaGarde, M. (2012). El feminismo en mi vida: Hitos, claves y utopías. Ciutat de Mèxic: Horas y Horas. Martín BarBero, J. (1987). De los medios a las mediaciones: Comunicación, cultura y hegemonía. Barcelona: Gustavo Gili.

MCaFee, N. (2021). Feminismo: Una inmersión rápida. Barcelona: Tibidabo.

MèLiCh, J. C.; Moreta, I.; veGa, A. (2011). Empalabrar el mundo: El pensamiento antropológico de Lluís Duch. Barcelo na: Fragmenta Editorial.

Miyares, A. (2021). Distopías patriarcales: Análisis feminista del «generismo queer». Madrid: Ediciones Cátedra.

Moreno Pérez, A. (2008). «¿Son las ciencias de la comunicación esencialmente incompletas?». La Flecha: Tu Diario de Ciencia y Tecnología [en línia]. <https://laflecha.net/son-las-ciencias-de-la-comunicacion-esencialmenteincompletas/> [Consulta: 1 juliol 2022].

naCions unides (onu) (1948). «Declaració universal dels drets humans» [en línia]. Resolució 217 A (III) de l’Assemblea General de les Nacions Unides de 10 de desembre de 1948. <http://www.unhchr.ch/udhr/lang/cln.htm> [Consulta: 1 juliol 2022].

— (onu) (2015). «Transformar nuestro mundo: la Agenda 2030 para el desarrollo sostenible» [en línia]. Resolució aprovada per l’Assemblea General el 25 de setembre de 2015. <https://unctad.org/system/files/official-document/ ares70d1_es.pdf> [Consulta: 1 juliol 2022].

raMiro BeLtrán, L. (2005) «La comunicación para el desarrollo en Latinoamérica: un desencuentro de medio siglo». A: III Congreso Panamericano de la Comunicación, 12-16 julio. Buenos Aires: Argentina.

riCoeur, P. (1995). Tiempo y narración. Buenos Aires: Siglo XXI.

rizo GarCía, M. (2010). «Intersubjetividad y diálogo intercultural. La sociología fenomenológica y sus aportes a la co municación intercultural» [en línia]. Comunicación y Medios, 21, p. 13-23. <https://doi:10.5354/0719-1529.2011. 17446>.

CoMUniCaCiÓ PartiCiPatiVa PEl CanVi SoCial

seró Moreno, L. (2017). Etnografiainouperiodisme: Unaaproximacióalesfrontereslàbilsentreelperiodismeliterari i l’etnografia realista. Treball final de màster. Barcelona: Universitat de Barcelona. Departament d’Antropologia Social.

siMPson GrinBerG, M. (1986). «Trends in alternative communications research in Latin America». A: atwood, R.; MCanany, E. G. (ed.). Communication and Latin America society: Trends in critical research, 1960-1985. Wisconsin: Univer sity of Wisconsin Press, p. 165-189.

suBirats, J. (2017). Innovación social, cambio tecnológico y gobierno abierto: La coproducción de políticas públicas.

Santiago de Xile: Comisión Económica para América Latina y el Caribe (Cepal).

tuFte, T. (2015). Comunicación para el cambio social: La participación y el empoderamiento como base para el de sarrollo mundial. Barcelona: Icaria.

vidaL, D. (2018). Document inèdit sense títol. Barcelona.

Comunicació: Revista de Recerca i d’Anàlisi [Societat Catalana de Comunicació] http://revistes.iec.cat/index.php/TC. Vol. 39 (2) (novembre 2022), p. 31-64 ISSN (ed. impresa): 2014-0304 / ISSN (ed. electrònica): 2014-0444 / DOI: 10.2436/20.3008.01.220 Data recepció: 02/07/2021 Data acceptació: 05/05/2022

Viure dins de la notícia. Covid-19 i fotografia de premsa a Catalunya 1

Living inside the news. Covid-19 and press photography in Catalonia

Pere Freixa

Doctor i professor del Departament de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra i membre del grup de recerca DigiDoc. pere.freixa@upf.edu

Mar Redondo-Arolas

Doctora i professora del Departament d’Arts Visuals i Disseny de la Universitat de Barcelona i membre del grup de recerca Poció. redondo@ub.edu

PErE FrEixa i Mar rEdondo-arolaS

Viure dins de la notícia. Covid-19 i fotografia de premsa a Catalunya Living

inside the news. Covid-19 and press photography in Catalonia

RESUM:

l es situacions de crisis col·lectives, com ara la pandèmia de la covid-19, insten a recuperar un conjunt de trops visuals específics que faciliten com explicar-les. Els periodistes els utilitzen per relatar situacions complexes a una societat que, aclaparada per la circumstància, demana informació que ajudi a fer comprensible allò que s’està vivint. Es tracta de recursos visuals, patrons preestablerts que s’han mostrat eficaços anteriorment. Per la seva durada, dimensió internacional i afectació transversal, la pandèmia de la covid-19 ha esdevingut una crisi singular, que ha demanat revisar les maneres d’explicar les situacions de conflicte. l a pandèmia ha posat en relleu les diferents estratègies de visibilitat i invisibilitat adoptades per institucions, administracions i mitjans de comunicació, i ha evidenciat la dimensió política de les imatges. En aquesta investigació, per mitjà d’una triangulació metodològica basada en entrevistes i anàlisi de contingut, s’ha cartografiat l’experiència dels fotògrafs de premsa de tres dels principals mitjans impresos de Catalunya durant les primeres set setmanes de pandèmia. l a covid-19 ha posat de manifest les transformacions que està vivint el fotoperiodisme, el rol de les agències i els gabinets de comunicació.

PARAULES CLAU: fotoperiodisme, iconologia, trops visuals, covid-19, comunicació de crisi, mitjans de comunicació.

Living inside the news. Covid-19 and press photography

Cin Catalonia

Viure dins de la notícia. Covid-19 i fotografia de premsa a Catalunya

ABSTRACT:

Situations of collective crisis, such as pandemics, urge the recovery of a series of specific visual tropes that help to explain them. Journalists use these visual tropes to narrate complex situations to a society which, overwhelmed by the circumstances, demands information that helps it to understand what it is experiencing. t hese are visual resources and preestablished templates that have proved effective in the past. Because of its duration, international scope and cross-cutting impact, the Covid-19 pandemic has become a unique crisis, and this has led to the need to review the way in which situations of conflict are explained. t he pandemic has highlighted different strategies of visibility and invisibility adopted by institutions, public administrations and the media, and it has underlined the political dimension of images. i n this research, methodological triangulation based on interviews and analysis of content was used to map the experience of press photographers from three major print media in Catalonia during the first seven weeks of the pandemic. Covid-19 has highlighted the transformation which photojournalism and the role of the news agencies and press offices are undergoing.

KEYWORDS: photojournalism, iconology, visual tropes, Covid-19, crisis communication, media.

1. Presentació

Àlex Garcia, fotògraf de La Vanguardia, explica que durant les primeres setmanes de la pandèmia es va adonar que «per una vegada, vivíem dins d’una notícia» (en trevista a Àlex Garcia, 2021). A diferència d’altres esdeveniments noticiables, la pandèmia ens va convertir a tots en protagonistes d’una situació que ens afectava individualment i col·lectiva. Tothom i qualsevol context eren o podien ser escenari de la covid-19 i, alhora, com mai, la notícia resultava especialment difícil d’ubicar en un sol lloc, en una localització específica. Durant les primeres setmanes de con finament l’espai informatiu es va veure ocupat per imatges de balcons amb perso nes aplaudint, al vespre, de carrers i places buides (Pérez-Daza, 2020), de pantalles dels ordinadors fent videoconferències i dels discursos oficials retransmesos insis tentment pels mitjans de comunicació. El volum i flux de dades, incessant, obligaven a repensar la significació —social, discursiva, personal, política— de les mateixes imatges (Pintor, 2020).

Com en tota situació de crisi, la demanda d’informació s’accentuava progressi vament (Casero-Ripollés, 2020; Masip et al., 2020). Se cercava a través de les xar xes socials i els mitjans de comunicació (Nielsen et al., 2020). Mentrestant, en paral·lel, els gabinets de crisi —de les administracions, dels centres mèdics, dels mitjans de comunicació— activaven mecanismes de control sobre què es podia i què no es podia enregistrar i mostrar (Maciá-Barber, 2020). Professionals i ciutada nia s’adonaven que faltaven imatges en comprovar que els missatges de les xarxes socials no es corresponien amb el que s’estava veient en els mitjans de comunica ció. No s’estava sabent allò que realment estava passant a la zona zero de la pan dèmia (Aguiló, 2020). Com nombrosos fotoperiodistes han manifestat, durant els primers dies de la pandèmia, es va haver de retransmetre i narrar visualment el dia a dia des del carrer, ja que l’accés als hospitals, les residències i els tanatoris, on l’epidèmia es feia present de forma més severa i mostrava els seus efectes més devastadors, estava fortament vedat.

El confinament més estricte va durar set setmanes, durant el període comprès des de la declaració de l’estat d’alarma decretat pel president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, el dia 14 de març, fins al 28 d’abril de 2020, quan s’inicià la des escalada per tornar al que es va designar com la nova normalitat.

Les tragèdies, els episodis de crisis col·lectives com les anomenades catàstro fes naturals —terratrèmols, tsunamis o huracans—, activen l’ús d’uns recursos visuals, els trops, que ajuden a construir els relats dels fets. Són patrons, marcs conceptuals, que codifiquen en categories preestablertes allò que està succeint i que, degut a l’excepcionalitat del moment, pot resultar inabastable o, fins i tot, incomprensible. En situacions en què l’anàlisi dels fets es torna especialment complexa, on no hi ha suficient distància per poder realitzar una mirada crítica i escrutadora de la realitat, els trops permeten organitzar allò què s’està vivint en formes comprensibles. D’aquesta manera els fotògrafs poden abordar els fets

PErE FrEixa i Mar rEdondo-arolaS

mitjançant pautes, convertint-los en imatges, i, gràcies a aquestes, generar el relat dels esdeveniments.

Es tracta de recursos iconogràfics, temàtics i compositius, els quals s’han mos trat reeixits en crisis anteriors, i tant els mitjans de comunicació com els fotògrafs i l’audiència els reconeixen amb facilitat. Hereus de la tradició medieval dels relats de les tragèdies (Juneja i Schenk, 2014), la fotografia els ha convertit en patrons fle xibles, adaptables i eficaços. Les víctimes, els efectes de la catàstrofe, els herois anònims o la solidaritat són alguns dels trops més recurrents des de principis del segle  xx (Freixa i Redondo-Arolas, 2020a, 2020b i 2022). Tanmateix, alguns dels trops han resultat insuficients per construir la narració visual d’aquesta pandèmia. Tres aspectes han convertit la covid-19 en singular: la dimensió internacional, la llarga durada i la transversalitat a totes les classes socials, col·lectius i grups d’edat, tot i que l’afectació ha estat especialment cruenta en la població més gran. La pandèmia ha permès la reformulació de patrons vells i la creació de noves iconolo gies. També ha evidenciat les diferents estratègies de visibilitat i invisibilitat adop tades per institucions, administracions i mitjans de comunicació, cosa que posa en relleu la dimensió política de les imatges. A Barcelona, però també a Nova York o a Londres, els fotògrafs van reclamar poder registrar imatges d’una crisi que en alguns moments semblava que es volia invisible. Àlex Garcia explica que «la pan dèmia ha estat absolutament transversal. Molt visible al carrer, però molt poc visi ble a la zona zero d’aquesta pandèmia», perquè, com corroboren també altres fotògrafs, «en els primers mesos ens va costar molt entrar als llocs on realment estava passant la notícia. Ens va costar molt arribar a les UCI» (entrevista a Àlex Garcia, 2021).

En aquesta comunicació, per mitjà d’una triangulació metodològica basada en l’anàlisi de contingut, les entrevistes en profunditat i la revisió documental, s’expo sa l’experiència viscuda pels fotògrafs de premsa dels principals mitjans impresos de Catalunya durant les primeres set setmanes de pandèmia i es mostren les seves aportacions visuals i reconfiguracions de l’imaginari universal de les tragèdies. La covid-19 ha explicitat algunes de les transformacions que, a poc a poc, es van pro duint en l’àmbit del fotoperiodisme, així com el rol cada vegada més important de les agències de notícies i dels gabinets de comunicació de les corporacions, admi nistracions i empreses.

2. Objectius

Aquesta investigació s’inscriu en l’estudi de cas exploratori (Yin, 2013; Gerring, 2017) i té per objectiu l’observació de l’aplicació de trops visuals en la construcció del relat visual de la pandèmia de la covid-19 per part de tres dels principals mitjans de comunicació impresos de Catalunya: La Vanguardia, El Periódico i l’Ara. Es parteix

ViUrE dinS dE la notíCia . CoVid-19 i FotoGraFia dE PrEMSa a CatalUnya de la hipòtesi implícita que les situacions de crisi, tal com hem pogut constatar (Freixa i Redondo-Arolas, 2020a i 2020b), activen l’ús de trops específics, recursos retòrics preestablerts, que faciliten l’articulació de relats concisos i entenedors tant per part dels mitjans com de l’audiència. Així doncs, els objectius específics són els següents:

1. Constatar si s’han utilitzat els trops visuals propis de la comunicació de crisi amb motiu de la pandèmia de la covid-19.

2. En el cas que així sigui, observar quins trops visuals s’han usat i en quins moments.

3. Observar l’ecosistema i les dinàmiques del fotoperiodisme dels principals mitjans impresos a Catalunya en un escenari de pandèmia.

L’objectiu principal de la investigació busca dibuixar, a partir de les diferents veus implicades, una primera cartografia sobre la cobertura fotogràfica de la pan dèmia a Catalunya durant el que s’ha anomenat la primera onada. Considerem que aquesta cartografia mostrarà la idoneïtat i l’eficàcia dels trops visuals i que l’escenari provocat per la crisi permetrà també realitzar una radiografia sobre el fotoperiodisme a Catalunya en un moment d’estrès i observar els actors i els agents implicats en la cobertura de crisis fotoperiodístiques a Catalunya.

3. Metodologia

Aquesta investigació s’articula a partir de la triangulació metodològica. Combina la revisió documental, l’estudi de cas exploratori i les entrevistes. Cadascuna de les eines permet una observació parcial de l’objecte d’estudi, facilita visions que són complementàries entre elles i que, combinades, ofereixen una mirada de conjunt crítica sobre les pràctiques fotogràfiques publicades pels principals mitjans im presos a Catalunya (Comunicacio21, 2021) durant la pandèmia. Amb cada recurs metodològic es posa de manifest algun aspecte sobre l’aplicació dels trops visuals, sobre la seva redefinició per tal d’adaptar-los als escenaris d’ara i poder representar la crisi mitjançant imatges fotogràfiques. Com a univers de mostra, per a l’estudi de cas s’han analitzat les portades de tres dels principals diaris editats a Catalunya: La Vanguardia, El Periódico i l’Ara. En un primer sondeig es va analitzar també el diari El Punt Avui, però se’n va descartar la inclusió a l’estudi pel poc ús d’imatges fotogràfiques en les portades del diari durant les primeres setmanes de confina ment. La tria d’aquests mitjans es fa assumint que els principals mitjans de comu nicació actuen com a mitjà refugi en situacions de crisi, quan els usuaris mostren dubtes sobre la fiabilitat de les informacions que reben a través de les xarxes socials (Xifra, 2020; Arguiñano i Goikoetxea-Bilbao, 2020). S’ha optat per focalitzar l’es tudi en les imatges de portada pel seu alt valor ideològic (Davara et al., 2004, entre altres) i per la confluència de decisions editorials que pressuposa. De manera com

PErE FrEixa i Mar rEdondo-arolaS

plementària, també s’han avaluat les fotografies publicades en les pàgines interiors relacionades amb la pandèmia, tot i que finalment s’ha descartat la seva inclusió en el treball, ja que oferien informació redundant. Considerem que, en un escenari canviant com el provocat per la covid-19, l’estudi de cas (Stake, 1995; Yin, 2013) fa possible una aproximació inicial. Suposa una primera observació que pot servir per fonamentar hipòtesis que les altres eines poden ajudar a corroborar. Amb les entrevistes als especialistes (Wengraf, 2001; Gubrium i Holstein, 2002) s’incorpora el criteri dels experts al debat que l’objecte d’estudi provoca. S’han tingut en compte les declaracions dels professionals recollides en mitjans de comu nicació i estudis acadèmics. Aquestes s’han complementat amb entrevistes a fotò grafs i directors de Comunicació de centres hospitalaris especialment significatius pel seu paper durant les set setmanes analitzades en l’estudi. És el cas de Xavier Francàs, cap de Comunicació de l’Hospital Clínic de Barcelona, i David Collantes, de l’Hospital del Mar de Barcelona. S’ha entrevistat també els fotògrafs David Ramos (Getty Images), Emilio Morenatti (AP, The Associated Press), Àlex Garcia (La Vanguardia) i Enric Fontcuberta (EFE). S’han aprofitat les entrevistes i declara cions d’Anna Surinyach (AP), així com les aportades per Aguiló (2020) en l’informe Una pandèmia a cegues. Finalment, la revisió documental ha permès fonamentar aspectes teòrics de la recerca, així com posar en context les observacions que s’han anat realitzant.

La seqüència analitzada s’inicia el dia 13 de març, quan el president espanyol, Pedro Sánchez, va anunciar l’inici de l’estat d’alarma i la restricció de mobilitat de la ciutadania en decretar el confinament domiciliari. Aquest període es va prolon gar set setmanes (mostra de 49 dies; 147 portades; n = 147). La millora de les dades mèdiques fruit de la reclusió van permetre que el 28 d’abril de 2020 es comencés el pla de desescalada i s’iniciés el que es va anomenar la nova normalitat, moment en què tanquem l’anàlisi (30 abril 2020).

4. Fotografia de crisi, iconologies i trops visuals. Marc teòric i definicions

Durant els primers anys del segle xx la fotografia va compondre els trops visuals, que, gràcies al seu èxit, s’han anat utilitzant reiteradament per narrar les tragèdies mitjançant imatges. Es tracta d’un conjunt de formalitzacions codificades que per meten construir les narratives d’esdeveniments traumàtics. Els relats de les ca tàstrofes, d’aquesta manera, se simplifiquen i es presenten a partir de patrons discursius de comprensió fàcil, avalats pel fet d’haver tingut èxit amb anterioritat, sovint de forma acrítica. La fotografia de catàstrofes ha ampliat l’imaginari visual iniciat per la fotografia de guerra. A les fotografies dels morts i la destrucció, les crisis humanitàries han permès configurar altres pautes que han mostrat la tragèdia

ViUrE dinS dE la notíCia . CoVid-19 i FotoGraFia dE PrEMSa a CatalUnya humana desvinculada de l’eix reduccionista dels vencedors i el vençuts. En un pe ríode que podem situar entre 1906 i 1923 es defineixen la majoria de trops visuals associats a les tragèdies. Es creen a partir dels terratrèmols de San Francisco, de 1906, i Messina, de 1908 (Taylor, 2016; Görgen, 2020); també amb les inunda cions de París, de 1910 (Jackson, 2011), i el terratrèmol de Mèxic, de 1920 (Freixa i Redondo-Arolas, 2020b). Durant el terratrèmol de Tòquio de 1923 (Weisenfeld, 2012), s’inicia el registre cinematogràfic, el qual esdevindrà hegemònic a partir d’aleshores.

L’anàlisi de la cobertura visual d’aquestes catàstrofes ha permès identificar i descriure els sis principals motius que a partir d’aleshores han servit per construir el relat visual de la tragèdia en la premsa. No són categories úniques i estanques, ja que sovint s’hibriden entre elles i s’adapten a la singularitat de cada succés que es vol enregistrar i muten (Freixa i Redondo-Arolas, 2022).

Els trops, com assenyalen Marta Zarzycka i Martijn Kleppe, «resulten particu larment efectius en cas de cobertura d’atrocitats: mentre que el trauma s’entén culturalment com una forma de pèrdua de dades o buit representatiu, els trops reemplacen l’impensable pel recognoscible, transportant sensacions internes a un món extern cognoscible» (Zarzycka i Kleppe, 2013: 979-980). Es pot considerar que els trops responen, en certa manera, a estereotips en tant que són fórmules que assignen significat als esdeveniments fotografiats prescindint de la seva pròpia significació. Per a Pepe Baeza, són «fórmules rígides, que anomenem estereotips i que […] defineixen el model de comportament de l’espectador, per sobre del qüestio nament dels continguts específics» (Baeza, 2001: 29).

Així doncs, el trop visual fa possible identificar el conjunt d’elements que carac teritzen una representació concreta que, en cada nou ús, en cada nova instància que els fotoperiodistes realitzen, s’actualitza i es perpetua (Kedra i Sommier, 2018; Wilkes, 2016, entre d’altres). Quan Kempf refereix la difusió mediàtica que els mitjans de comunicació van fer del pas de l’huracà Katrina per Nova Orleans, el 2005, constata que les imatges que es van utilitzar responien a «codis de repre sentació […] que van ser elaborats fa gairebé vuitanta anys tant per fotògrafs com per editors d’imatges» (Kempf, 2011: 2). Els trops fotogràfics s’estableixen una vegada estan publicats i l’audiència els reconeix com a tals. Codifiquen i delimiten el seu significat amb els peus d’imatge i els textos que els acompanyen (Freixa i Redondo-Arolas, 2020a).

5. Resultats

L’anàlisi de les portades dels diaris permeten constatar la utilització de trops visuals per tal de narrar la crisi provocada per la pandèmia de la covid-19. A continuació es presenten els principals trops visuals que ha usat tradicionalment la fotografia de

PErE FrEixa i Mar rEdondo-arolaS

premsa en escenaris de crisi i s’exposa l’ús que n’han fet els fotògrafs i els mitjans de comunicació catalans en la cobertura de la covid-19. Al final de l’apartat es re cullen els resultats relacionats amb els rols dels actors que hem pogut obtenir mit jançant entrevistes.

5.1. Els efectes de la catàstrofe

El trop més recurrent i més utilitzat en la comunicació de tragèdies és segurament el que mostra els efectes devastadors de la catàstrofe. La fotografia que explica els desastres naturals, com per exemple els terratrèmols o les inundacions, ha utilitzat a bastament aquest trop caracteritzat per la dimensió excepcional d’allò que es representa. L’eficàcia del trop recau en la capacitat que tingui el fotògraf per com pondre l’escena mostrant la dimensió extraordinària dels esdeveniments. Aquesta és la clau del seu èxit, perquè l’enorme magnitud de la tragèdia serà l’element que facilitarà que la població no qüestioni i assumeixi la pèrdua, i promourà les respos tes empàtiques envers les víctimes i els afectats. Les imatges de la ciutat negada per les aigües a París (1910) i de les cases i esglésies completament derruïdes a Mèxic (1920) van avalar les autoritats locals per realitzar col·lectes a través dels mitjans de comunicació, les quals van servir per sufragar les despeses de la reconstrucció. A San Francisco (1916) i a Tòquio (1923), la descomunal devastació generada, pri mer, pel terratrèmol i, després, pels incendis va accionar ambiciosos plans nacionals de reconstrucció i millora urbana.

La pandèmia de la covid-19 no ha fet possible l’activació convencional d’aquest trop. Els estralls provocats no han donat lloc a una representació de la runa física, de la destrucció localitzable en un territori i en un moment temporal. Potser el més emblemàtic d’aquesta ha estat, precisament, la manca d’imatges desoladores de runes, d’escenaris on focalitzar la mirada. Els fotoperiodistes, però, han sabut reu bicar el trop i han convertit aquesta absència en protagonista. Els efectes de la tragèdia s’han formalitzat mitjançant la imatge de la buidor: la falta d’activitat i de vida al carrer. En l’àmbit internacional un dels mitjans que va presentar aquesta formulació del trop va ser The New York Times. El 23 de març de 2020 va publicar en la versió digital el reportatge The great empty. Professionals de tot el món van escollir fotografiar espais emblemàtics de les seves ciutats completament buits, deshabitats. Les imatges evocaven el silenci. «Totes les fotografies expliquen una història similar, […] el buit prolifera com el virus. El Times va enviar fa poc desenes de fotògrafs per capturar imatges de places públiques, platges, recintes firals, res taurants, cinemes, destins turístics i estacions de tren que normalment estan plens de vida» (Kimmelman, 2020: 1).

De fet, el trop s’adopta arreu ben aviat. A Catalunya, el 15 de març, Elisenda Pons, d’El Periódico, fotografia el passeig de Gràcia buit, observat per un agent de la Guàrdia Urbana des de la vorera. El Periódico va dedicar dues portades més a la ciutat deserta: una imatge de la Via Laietana buida, tirada per Alejandro García, de l’Agencia EFE, el 29 de març, amb motiu de l’enduriment de les mesures restrictives

del confinament, i una imatge de la Rambla buida, de Ferran Nadeu, el 24 d’abril, Diada de Sant Jordi, per mostrar el contrast de la celebració amb qualsevol altre any (figura 1).

La resta de mitjans també van utilitzar el trop dels efectes de la pandèmia representats per la buidor. La Vanguardia va publicar el 22 de març una primera portada sobre el tema, d’Àlex Garcia, en la qual una dona sola camina per la Rambla. Posteriorment va publicar tres portades més del trop: la del 31 de març, en ple confinament domiciliari, una fotografia de Mañé Espinosa de l’avinguda Meridiana completament buida; el dia 11 d’abril, durant les festes de Setmana Santa, una imatge d’Andreu Dalmau en què es veu Sitges sense ningú pel carrer i, finalment, el dia de Sant Jordi, com va fer El Periódico, una fotografia de Xavier Cervera en què apareix una noia amb una rosa a les mans, sola enmig de la Ram bla, que mostra l’excepcionalitat de la celebració d’aquest any (figura 2).

Figura 1. Tres portades del diari El Periódico corresponents als dies 15 de març (passeig de Gràcia buit, Elisenda Pons), 29 de març (Via Laietana buida, Alejandro García, EFE) i 24 d’abril (la Rambla buida, Ferran Nadeu).

Figura 2. Portades del diari La Vanguardia corresponents als dies 22 de març (dona a la Rambla, Àlex Garcia), 31 de març (la Meridiana, Mañé Espinosa), 11 d’abril (Sitges, Andreu Dalmau, EFE) i 24 d’abril (la Rambla el dia de Sant Jordi, Xavier Cervera).

El diari Ara va dedicar tres portades al trop de la buidor, emprant variants que els altres mitjans no van considerar com, per exemple, la seva dimensió econòmica i social (figura 3). El 25 de març va publicar una fotografia de Nova York buida, de Carlo Allegri, de l’agència Reuters, la qual sembla una clara referència al reportatge de The New York Times. Tres dies més tard, el dia 28, va publicar una imatge dels passadissos buits del mercat de la Boqueria, de Dani Ríos. L’efecte de la pandèmia al comerç i, en general, a l’economia s’introdueix per primera vegada amb aquesta portada. El diari dels dies 9 i 10 d’abril, coincidint amb l’inici de la Setmana Santa, publica una foto de Francesc Melcion d’un home sol, sense sostre, al bell mig del passeig de Gràcia. Aquesta presentació del passeig de Gràcia dista molt de la pu blicada setmanes abans per El Periódico. Les diferents formulacions que els fotò grafs fan del trop permeten observar els matisos de la seva configuració i de les significacions que se li volen donar.

Figura

5.2. L’heroi anònim i la seva representació

En totes les situacions de crisi els mitjans de comunicació intenten identificar i fotografiar herois anònims, persones corrents que es lliuren als altres més enllà de les seves obligacions —laborals, polítiques, familiars— o que demostren capacitats excepcionals. Tant si sobresurten pels seus actes com per les seves aptituds, esde venen icones mediàtiques. No són persones escollides a priori. Apareixen i els mit jans els transformen en herois. La fotografia ha demostrat des de mitjans del segle passat una enorme capacitat per reivindicar personatges desconeguts i convertirlos en símbols. Eugene Smith, a les pàgines de Life, va convertir en èpica la feina abnegada del metge rural Ernest Ceriani. Walker Evans va perpetuar per sempre

ViUrE dinS dE la notíCia . CoVid-19 i FotoGraFia dE PrEMSa a CatalUnya

3. Tres portades del diari Ara corresponents als dies 25 de març (Nova York, Carlo Allegri, Reuters), 28 de març (la Boqueria, Dani Ríos) i 9-10 d’abril (home sol al passeig de Gràcia, Francesc Melcion).

PErE FrEixa i Mar rEdondo-arolaS

Floyd i Allie Mae Burroughs amb els seus fills, completament arruïnats, davant la paret de fusta desgastada de la seva casa buida, a Alabama. Els mitjans s’encarre guen d’amplificar els personatges, donar-los intrahistòria i compartir-los amb l’au diència. En coneixem els noms i cognoms i la biografia vital. Excepcionalment, els herois anònims resten desconeguts i no transcendeix qui són ni les seves moti vacions, com exemplifica el cas del jove que es va encarar als tancs a la plaça de Tiananmen, a Pequín, el 1989, fotografiat per Jeff Widener i convertit en llegenda precisament per aquesta manca d’informació publicada.

De manera generalitzada, durant les primeres setmanes de la pandèmia de la covid-19, els mitjans van assignar al personal sanitari el paper d’heroi anònim. A mesura que van anar passant els dies, s’hi van anar incorporant altres actors: la resta de treballadors sanitaris —zeladors, auxiliars, administratius, personal de ne teja, etc.—, fabricants de mascaretes i voluntaris d’ONG, com Open Arms. També persones concretes, persones grans, exemplars per alguna raó especial. Segons el mitjà de comunicació i la fase de la pandèmia, l’heroi va aparèixer com a personat ge triomfador, derrotat, solidari, exhaust o sobrehumà. La seva existència es va fer present en les portades dels mitjans i, a bastament, en les pàgines interiors dels diaris.

El Periódico (figura 4) va activar ben aviat les diferents variants del trop en les seves portades. El 27 de març va publicar una fotografia de Pau Barrena, d’AFP, presa a la porta de l’Hospital Clínic de Barcelona, en què apareixia un nombrós grup de sanitaris aplaudint. L’eloqüent peu de foto, «Gràcies, gràcies, gràcies», no ofereix dubtes sobre el significat que es volia donar a la imatge i la seva inscripció al trop dels herois anònims. Els diaris dels dies 9-10 i 11 d’abril van mostrar de nou dues imatges del trop en la portada. El diari dels dies 9-10 d’abril, per mitjà de dos retrats d’Anna Mas i de Laura Guerrero, van presentar un ramader i una caixera sota el títol «Treballadors essencials, els altres herois». El dia 11, va compondre una pàgina amb quatre retrats (fotografies de Jordi Cotrina, Jordi Ribot, ICONNA, i Joan Cortadellas) relacionats amb la versió del trop que fa valer els atributs de la força i la resistència, la dimensió que Walker Evans va saber codificar tan bé. En els peus de foto va reproduir frases dites per les persones fotografiades, de manera que es convertia el muntatge fotogràfic en una presentació estàtica d’una entrevista. Fi nalment, el 19 d’abril va publicar una fotografia de Ferran Nadeu dels voluntaris de l’ONG Open Arms atenent persones grans ingressades en residències geriàtriques.

Figura 4. Portades del diari El Periódico corresponents als dies 27 de març (sanitaris a l’Hospital Clínic, Pau Barrena, AFP), 9-10 d’abril (treballadors essencials, Anna Mas i Laura Guerrero), 11 d’abril (quatre retrats de persones grans, Jordi Ribot, ICONNA; Jordi Cotrina i Joan Cortadellas) i 19 d’abril (Open Arms, Ferran Nadeu).

El diari Ara va dedicar tres portades al trop de l’heroi anònim, clarament identi ficat per aquest mitjà amb el personal sanitari (figura 5). El dia 29 de març va pu blicar una fotografia d’Alejandro García, d’EFE, amb el peu «L’aplaudiment etern als sanitaris». La fotografia va encapçalar el reportatge «12 testimonis representen els milers d’herois d’aquesta crisi». L’endemà, el dia 30, els sanitaris van tornar a ocupar la portada, en aquesta ocasió, en una imatge de l’Hospital de la Vall d’He bron. La imatge va buscar l’empatia dels lectors en presentar l’altra cara dels pro tagonistes: «Estem esgotats». La portada del dia 17 d’abril es va fixar en el personal de les residències geriàtriques. La fotografia, de Quique García, d’EFE, va presentar de forma força ambigua l’escena: enmig d’un espai molt fosc hi sobresortien dues persones, un resident en una cadira de rodes i un cuidador completament vestit amb un equip de protecció individual (EPI) que el guiava. El text afegia, però, espai per a l’esperança: es farien més tests a les residències.

El diari La Vanguardia va destinar només dues portades al reconeixement dels sanitaris com a herois anònims (figura 6), tot i que des de la primera setmana de la pandèmia l’agraïment a la seva feina va estar molt present en les pàgines interiors. El dia 24 de març va publicar una fotografia d’infermeres de l’Hospital d’Igualada que donaven missatges d’ànim a la població. Va ser una portada important perquè de la zona d’Igualada, en confinament perimetral des de l’inici de la pandèmia, pràcticament no s’havien vist imatges. Tan sols les que mostraven els controls poli cials i la ciutat deserta. El dia 16 d’abril va dedicar la portada a Silvana Bonino, ginecòloga barcelonina, a qui un veí va pintar el cotxe i punxar els pneumàtics pel fet de ser sanitària i, per tant, per possibilitar el contagi a la comunitat de veïns. La fotografia fou tirada per Marta Pérez, d’EFE. El peu de la fotografia va explicitar la dimensió èpica del trop: «D’herois a malvats: l’assetjament de sanitaris».

Figura 5. Portades del diari Ara corresponents als dies 29 de març (Hospital de Sant Pau, Alejandro García, EFE), 30 de març (Hospital de la Vall d’Hebron, Comunicació, Hospital de la Vall d’Hebron) i 17 d’abril (residència geriàtrica, Quique García, EFE).

5.3. La imatge de la solidaritat

Les mostres de solidaritat entre la ciutadania afectada per la tragèdia de l’huracà Katrina enmig d’un paisatge completament desolat (Mayer, 2008; Kempf, 2011) o les xarxes de suport veïnal creades a Fukushima (Jung, 2019) permeten establir pa ral·lelismes amb respostes fraternals anteriors. A París, l’any 1910, amb motiu de les inundacions que van negar la ciutat, la població va construir ponts per poder creuar carrers i es va organitzar en sometents per tal d’evitar pillatges i robatoris (Jackson, 2011). A Mèxic, el 1920, els habitants de José Cardel, amb l’alcalde al capdavant, van construir palissades al riu per poder recuperar els cossos mutilats que arrossegaven les aigües desbordades per culpa del terratrèmol (Freixa i Redondo-Arolas, 2020b). Onetto (2018) ha demostrat que, a Xile, país amb una altíssima afectació sísmica, la solidaritat mediatitzada ha servit històricament per fonamentar la identitat nacional i els vincles de pertinença entre els ciutadans.

La solidaritat ha estat un dels trops més reeixits en la comunicació de les tragè dies i ha estat un dels arguments principals esgrimits per la premsa. La comunicació visual de la pandèmia de la covid-19 es va veure condicionada enormement per la dificultat d’accedir a l’epicentre de la crisi: les residències i les unitats de cures in tensives (UCI) dels hospitals. L’anonimització i la invisibilitat (McCormick, 2020) es van fer presents com a resultat d’una comunicació en què les dades i les proclames bel·licistes van aïllar encara més els ciutadans als seus domicilis, atomitzats, reclosos

Figura 6. Portades del diari LaVanguardia corresponents als dies 24 de març (Hospital d’Igualada, redacció) i 16 d’abril (Silvana Bonino, Marta Pérez, EFE).

PErE FrEixa i Mar rEdondo-arolaS

i desproveïts de les xarxes veïnals, entrellaçats únicament per les xarxes socials. Ana Cervio (2020), en una investigació realitzada a l’Argentina, va confirmar que la solidaritat va ser un dels pocs sentiments positius de la pandèmia. Els mitjans van participar en l’exaltació del voluntariat, tant de les xarxes or ganitzades per proveir articles de primera necessitat com de les actuacions d’orga nitzacions socials i del tercer sector que van mantenir els seus serveis, tot i el confinament i el risc de contagi. Els mitjans es van fer ressò d’iniciatives com la d’#AplausoSolidario, una convocatòria anònima que es va iniciar a les xarxes socials el primer dia de tancament, el 13 de març de 2020, i que durant setmanes va acon seguir congregar milers de persones a les finestres i balcons de les ciutats d’Espa nya. En la seva investigació, Laura Fontana recull mostres de com els ciutadans van activar el sentiment de col·lectivitat: «Quan en el meu pati de veïns […] a les 20 h se surt a aplaudir, s’observa estar junts, habitar l’espai i les relacions que s’establei xen en compartir mirades i crits d’ànim, ja que l’aplaudiment ja no és només per als i les sanitàries, és un moment d’efervescència col·lectiva en el qual les consciències individuals es relacionen entre elles i es fonen» (Fontana, 2020: 107).

El trop de la solidaritat va estar molt present en les pàgines interiors dels diaris i les edicions digitals durant les primeres set setmanes de la pandèmia, però va tenir poc ressò en les portades. En la figura 7 es reprodueixen tres portades, una de cada diari, en què el trop presenta dues dimensions: l’ajuda bàsica als més necessitats i l’afirmació col·lectiva de pertinença per mitjà de la presència simultània i solidària als balcons.

El Periódico va publicar el diumenge 22 de març una fotografia d’Elisenda Pons d’una façana d’un bloc de pisos de Barcelona amb tots els veïns mostrant-se als balcons i finestres. Mentre un tocava una guitarra, altres prenien el sol. Un parell

Figura 7. Portades de tres diaris: El Periódico, 22 de març (façana amb veïns, Elisenda Pons); LaVanguardia, 1 d’abril («Comer contigo», Àlex Garcia), i Ara, 23 d’abril (repartiment de menjar, Cèlia Atset).

ViUrE dinS dE la notíCia . CoVid-19 i FotoGraFia dE PrEMSa a CatalUnya llegien llibres i, en un balcó, una pancarta proclamava #joemquedoacasa i #alfinal totanirabe. A La Vanguardia, l’1 d’abril, la fotografia de la portada, d’Àlex Garcia, va presentar un grup de persones fent una cadena per transportar aliments des d’un local fins a un vehicle. Formaven part del projecte «Comer contigo», una iniciativa proposada des del mateix diari que convidava restauradors a preparar menjar per a persones afectades per la pandèmia. A finals d’abril de 2020, la iniciativa havia ser vit prop de 23.000 menjars. El diari Ara també va destinar una portada al repar timent solidari de menjar. El 23 d’abril, la fotografia de Cèlia Atset va mostrar un home repartint carmanyoles de menjar al barri de Sant Roc, de Badalona.

5.4. El lideratge i els seus actors

Les crisis pertorben el ritme quotidià de la gent, commouen i precipiten les respos tes —irades, atemorides, reivindicatives, esporuguides— de la població afectada. En totes les catàstrofes fotografiades, des del terratrèmol de San Francisco de 1906 fins al present, l’Estat s’ha mostrat de manera explícita i es manifesta al carrer i als mitjans de comunicació en forma de patrulles dels cossos de seguretat, policia i exèrcit, i amb la presència continuada dels dirigents polítics en els llocs dels fets i en les pantalles mediàtiques.

A Messina, el 1908, els soldats britànics, acabats d’arribar de Malta per ajudar en el rescat de les víctimes del terratrèmol, van posar davant les càmeres després de salvar una nena d’entre la runa (Taylor, 2016). El 1923 l’emperadriu Teimei del Japó i el seu seguici van visitar els nens i les nenes orfes víctimes del sisme i de l’incendi posterior que va assolar la ciutat, en un gest d’interès per al seu Estat (Weisenfeld, 2012). En tots els casos, de manera reiterativa, el personatge que la premsa presentava i identificava amb el lideratge posava davant la càmera i parti cipava activament en la posada en escena. Els fotògrafs van acompanyar l’empera driu mentre va durar el seu recorregut pels carrers de Tòquio (García-Gómez, 2006).

Encara avui, els mitjans i les autoritats, en connivència, elaboren de forma con junta el relat de l’estabilitat institucional i del manteniment del control social. Com a contrapunt a la ruptura de la normalitat, les càmeres s’esforcen per mostrar amb contundència l’existència d’estaments, d’institucions i de personatges públics ca pacitats per guiar el retorn a l’ordre establert, a la represa de la quotidianitat per duda. Les crisis provoquen que l’Estat es visualitzi en l’espai públic.

Durant les dues primeres setmanes de confinament, la imatge dels cossos de seguretat al carrer va ser omnipresent en els mitjans analitzats. Es va iniciar amb motiu del tancament perimetral de la conca d’Òdena i dels controls que es van establir per assegurar el compliment del confinament. Va prosseguir amb fotogra fies de l’Exèrcit realitzant tasques de suport, com la desinfecció d’espais públics i la construcció d’hospitals de campanya. El dia 20 de març els tres diaris van publicar pràcticament la mateixa portada. L’Ara, La Vanguardia i El Periódico van mostrar fotografies de membres de la Unitat Militar d’Emergències (UME) completament equipats amb indumentària de protecció biològica desinfectant l’Aeroport del Prat.

PErE FrEixa i Mar rEdondo-arolaS

Com si es tractés d’una coreografia, els soldats es van distribuir pel gran vestíbul, de cara a les càmeres dels periodistes agrupats en un mateix indret. La tercera va riant del trop escollida per representar la rellevància dels cossos de seguretat va ser la construcció d’hospitals de campanya. Els mitjans van reproduir a bastament imatges oficials dels enormes hospitals i dels centres d’acollida preparats per rebre ma lalts i persones necessitades.

Al llarg de les set setmanes estudiades, l’Ara no va presentar cap líder polític en la fotografia principal de la portada del diari. Hi van aparèixer de manera secundà ria. En les pàgines interiors, no obstant això, la seva presència va ser continuada. La meitat de les portades dels primers quinze dies de l’estat d’alarma es van dedicar als cossos de seguretat o als resultats de les seves actuacions (figura 8). El dia 13 de març el diari va publicar una fotografia de Jordi Roviralta d’una patrulla dels Mos sos d’Esquadra bloquejant, al vespre, l’accés a Igualada. El dia 17 de març va repro duir la fotografia d’Álex Zea, d’Europa Press (EP), dels membres de l’UME realitzant

Figura 8. Portades del diari Ara corresponents als dies 13 de març (accés a Igualada, Jordi Roviralta), 17 de març (estació de Renfe de Màlaga, Álex Zea, EP), 20 de març (Aeroport de Barcelona, Cristina Calderer), 23 de març (hospital militar de l’IFEMA, AFP) i 26 de març (centre d’acollida de Fira de Barcelona, Cristina Calderer i Manolo García).

ViUrE dinS dE la notíCia . CoVid-19 i FotoGraFia dE PrEMSa a CatalUnya feines de desinfecció a l’estació de Renfe de Màlaga. El dia 20, com ja s’ha avançat, Cristina Calderer va enregistrar l’UME a l’Aeroport de Barcelona. El dia 23, la pri mera pàgina, atribuïda de forma genèrica a l’agència AFP, va presentar l’hospital militar construït a les instal·lacions de la Fira de Madrid (IFEMA). Finalment, el dia 26, va publicar dues imatges juntes de Cristina Calderer i Manolo García, respectiva ment. En la primera s’hi veia el recinte habilitat per l’Exèrcit i la Creu Roja a la Fira de Barcelona per acollir persones sense sostre, encara buit, i, en la segona, la cua de persones preparades per entrar-hi.

El Periódico va dedicar deu de les primeres catorze capçaleres del diari a situa cions i escenaris on apareixien els membres dels cossos de seguretat i també els re sultats de les seves actuacions. El líders polítics van comparèixer poc a la portada del diari, però van figurar de manera constant en les pàgines interiors. En la figura 9 es

Figura 9. Portades d’El Periódico corresponents als dies 15 de març (Mossos d’Esquadra a Igualada, Joan Mateu, AP), 17 de març (UME a València, Miguel Lorenzo), 20 de març (UME a l’Aeroport del Prat, Jordi Cotrina), 21 de març (Mossos d’Esquadra a l’autovia del Maresme, Sergi Conesa), 23 de març (hospital militar de l’IFEMA, Reuters i Comunitat de Madrid) i 26 de març (centre d’acollida de Fira de Barcelona, Ferran Nadeu).

PErE FrEixa i Mar rEdondo-arolaS

mostren sis de les deu portades dedicades a aquest trop. En dues s’expliquen els controls que els agents dels Mossos d’Esquadra van realitzar: la del dia 15 de març, l’endemà del tancament, feta per Joan Mateu, d’AP, a l’accés de la carretera que porta a Igualada, i la del dia 21, de Sergi Conesa, a l’autovia del Maresme. Els dies 17 i 20 va publicar dues portades referides a les tasques de desinfecció de l’UME: a Va lència, en una fotografia presa per Miguel Lorenzo, i a l’Aeroport del Prat, de Jordi Cotrina. El dia 23 la primera pàgina la va ocupar una fotografia atribuïda a Reuters i la Comunitat de Madrid de l’hospital militar de l’IFEMA. La del dia 26, de Ferran Nadeu, va mostrar l’interior del centre d’acollida de persones sense sostre que es va aixecar a les instal·lacions de la Fira de Barcelona, a Montjuïc. En la primera quinzena de confinament, La Vanguardia va utilitzar les tres for mulacions del trop (figura 10). Va presentar els líders polítics, els cossos de segure

Figura 10. Portades

LaVanguardia corresponents als dies 14 de març (president Sánchez,

AFP), 16 de març (UME a Madrid, Dani Duch), 17 de març (UME a Màlaga, Álex Zea, EP), 20 de març (UME a l’Aeroport del Prat, Àlex Garcia), 23 de març (centre d’acollida de Fira de Barcelona, Xavier Cervera) i 27 de març (membres del G20,

del diari

José María Cuadrado Jiménez,

Gary Ramage, AFP).

tat i el resultat de les actuacions d’aquests cossos. El primer dia de confinament, el 14 de març, la imatge de la portada, de José María Cuadrado Jiménez, d’AFP, va mostrar el president espanyol, Pedro Sánchez, en una videoconferència amb al guns membres del seu govern. Els dies 16, 17 i 20 les fotografies de Dani Duch, Álex Zea (EP) i Àlex Garcia, respectivament, van evidenciar el desplegament i les actuacions de l’UME a Madrid, Màlaga i Barcelona. El dia 23 el diari va destinar la primera pàgina a la fotografia de Xavier Cervera del centre d’acollida per a perso nes sense sostre que es va habilitar a la Fira de Barcelona. El dia 27 va publicar la imatge de Gary Ramage, d’AFP, de diversos membres del G20 durant la videocon ferència en la qual van prometre ajudes milionàries per combatre la covid-19.

5.5. La imatge de la restitució

Al final del cicle informatiu els mitjans publiquen les imatges de la restitució. Moltes vegades aquest trop es reprèn quan ja fa temps que ha finalitzat la tragèdia o el conflicte. Aquestes fotografies o bé anuncien el final de la crisi, en el primer cas, o bé mostren les actuacions que s’han realitzat per tal de tornar a la normalitat, en el segon. A San Francisco i a Tòquio, el 1906 i el 1923, respectivament, els mitjans van activar ràpidament aquest trop i van participar molt activament en el debat sobre el disseny de les noves ciutats que calia construir. En el cas de la covid-19, la restitució o resolució de l’escenari de crisi es va focalitzar a projectar els avantatges del vaccí que permetria immunitzar tota la població, la qual, d’aquesta manera, quedaria protegida de la pandèmia. En finalitzar el confinament del primer brot del coronavirus, es va poder observar la publicació de fotografies que anunciaven l’anomenada nova normalitat. El retorn de la gent al carrer i la represa de la feina i els negocis van ser els dos motius visuals que es van utilitzar per donar forma a aquest trop.

El Periódico va iniciar el trop de la restitució el dia 14 d’abril amb una imatge de treballadors de la construcció equipats amb mascaretes tornant a la feina, en un edifici de Màlaga. La fotografia pertanyia a Álex Zea, d’EP. El dia 18 va publicar una fotografia, de Martí Fradera, d’una dona amb el seu fill sols passejant davant de l’Ajuntament de Barcelona, acompanyada d’un titular sobre l’inici del desconfina ment per als menors d’edat. El diumenge 26 la portada va mostrar el mercat del Ninot en plena activitat, en una fotografia de Jordi Cotrina, i el 27 d’abril una imatge d’Emilio Morenatti, d’AP, va copsar tot de persones gaudint de l’aire lliure al moll de la Fusta de Barcelona (figura 11).

La Vanguardia també va anunciar el desconfinament i va celebrar el retorn a la nova normalitat, etiqueta que va afegir al peu de foto d’una de les seves imatges (vegeu la figura 12). En quatre dies consecutius, del 26 al 29 d’abril, les portades van girar al voltant d’aquest trop, focalitzat en la recuperació de l’activitat econòmica, la possibilitat de sortir al carrer i la reocupació col·lectiva de l’espai públic. El dia 26 d’abril la imatge escollida va mostrar una família al balcó de casa seva, expectant per sortir a passejar al carrer. L’endemà, la portada la va ocupar una vista panoràmica

ViUrE dinS dE la notíCia . CoVid-19 i FotoGraFia dE PrEMSa a CatalUnya

Figura 11. Portades d’El Periódico corresponents als dies 14 d’abril (construcció a Màlaga, Álex Zea, EP), 18 d’abril (dona amb nen, Martí Fradera), 26 d’abril (mercat del Ninot, Jordi Cotrina) i 27 d’abril (moll de la Fusta de Barcelona, Emilio Morenatti, AP).

Figura 12. Portades del diari LaVanguardia corresponents als dies 26 d’abril (família en un balcó, Àlex Garcia), 27 d’abril (Arc de Triomf, Àlex Garcia), 28 d’abril (operaris de la Seat, ACN) i 29 d’abril (passeig Marítim, Barcelona, Àlex Garcia).

que mostrava nens i adults al passeig de Lluís Companys de Barcelona, amb l’Arc de Triomf i la ciutat al fons. Ambdues fotografies van ser fetes per Àlex Garcia. El dia 28, amb una imatge distribuïda per l’Agència Catalana de Notícies (ACN), el diari va retratar els treballadors que van tornar a la cadena de muntatge de cotxes de la Seat, a Martorell. I el dia 29, amb una altra fotografia d’Àlex Garcia, va mostrar di verses persones al passeig Marítim de Barcelona, prenent el sol. Entre elles, una sa nitària passejant amb un refresc a la mà. La imatge anava acompanyada d’un peu de foto que deia: «Cap a una nova normalitat».

El diari Ara també va tancar el mes d’abril preconitzant la fi del confinament i la represa de l’activitat social i econòmica (figura 13). Es presenten tres portades que mostren les mateixes dimensions del trop: la recuperació col·lectiva de l’espai pú blic, el retorn gradual a l’activitat econòmica i el retrobament familiar. La fotografia seleccionada per a la portada del dia 27 d’abril, de Manolo García, va mostrar un gran nombre de famílies amb nens, carretons i bicicletes passejant. L’endemà, la imatge d’Alejandro García, d’EFE, va incidir en el retorn a la feina dels treballadors de la Seat. I el 29 d’abril, la portada va reproduir una foto de Xavi Bertral d’una mare i el seu fill mirant els seus avis des del carrer, mentre aquests els saludaven des del balcó de casa seva, a Cornellà de Llobregat.

5.6. Les víctimes i la seva representació

Es tracta d’un dels trops més importants que s’activen en la comunicació de les tragèdies. Històricament, els efectes de la destrucció i les víctimes han estat els dos trops imprescindibles en els reportatges visuals de catàstrofes. En totes les oca sions. Es tracta d’un trop ampli, sovint codificat amb subcategories. Engloba la re presentació dels morts, la lluita i la resistència, així com la imatge dels recuperats, els que sobreviuen.

Figura 13. Portades del diari Ara corresponents als dies 27 d’abril (passejada al carrer, Manolo García), 28 d’abril (Seat, Alejandro García, EFE) i 29 d’abril (família i avis, Cornellà de Llobregat, Xavi Bertral).

La figura dels cossos morts de les víctimes no va aparèixer en els mitjans de comunicació que van donar cobertura als terratrèmols de Messina i San Francisco. Aquesta invisibilitat, segons Leikam (2019), va facilitar que s’utilitzés ben aviat el trop de la recuperació. Els cossos embolcallats o entre les runes van veure’s només en la comunicació horitzontal, en les targetes postals que van editar els comerços fotogràfics. Els morts es van mostrar de forma explícita en la premsa durant els anys vint, en la cobertura del sisme de Puebla i Veracruz de 1920, i en la del de Tòquio de 1923. Posteriorment, assimilant formes establertes per la fotografia de guerra, les víctimes s’han representat, en molts casos, a partir de motius visuals fortament codificats, com, per exemple, el de la pietat, representat per la mare i el fill mort (Zarzycka i Kleppe, 2013).

La pandèmia de la covid-19 va restringir la representació de les víctimes mortals a la imatge dels taüts, decisió que va provocar un gran debat entre els fotoperio distes de tot el món, que van qüestionar fortament aquesta invisibilitat forçada (Freixa i Redondo-Arolas, 2020a i 2022).

Sis portades del diari Ara permeten observar els tres aspectes més habituals del trop: la mort, la resistència i la recuperació (figura 14). El dia 18 de març va publicar una fotografia d’una pacient rere el vidre de la finestra d’un geriàtric d’Olesa de Montserrat, on la pandèmia va provocar nombroses morts. La fotografia era d’Ale jandro García, de l’agència EFE. El dia 24 de març va ser la imatge de Cristina Calderer en la qual es veia com carregaven un taüt en un cotxe funerari a les portes de l’Hospital de Mataró. La portada del 27 de març, amb crèdit del mateix diari, va mostrar els passadissos de l’Hospital Universitari 12 d’Octubre de Madrid plens de pacients. El 4 d’abril Cristina Calderer va presentar el treball dels operaris de la fune rària de Montjuïc. El 22 d’abril es va publicar la fotografia del transport d’un cadàver mitjançant una funda mortuòria a Harlem, Nova York. La imatge va ser feta per Andrew Kelly, de Reuters. El 30 d’abril, la portada de l’Ara la va ocupar una imatge de Cristina Calderer de la sortida d’un malalt de l’UCI entre els aplaudiments dels sanita ris, després d’haver estat ingressat durant un mes a l’Hospital Clínic de Barcelona.

ViUrE dinS dE la notíCia . CoVid-19 i FotoGraFia dE PrEMSa a CatalUnya

Figura 14. Portades del diari Ara corresponents als dies 18 de març (residència geriàtrica, Alejandro García, EFE), 24 de març (trasllat de taüt, Cristina Calderer), 27 de març (Hospital Universitari 12 d’Octubre, Ara), 4 d’abril (funerària, Cristina Calderer), 22 d’abril (transport de cadàver a Nova York, Andrew Kelly, Reuters) i 30 d’abril (malalt d’UCI, Hospital Clínic de Barcelona, Cristina Calderer).

Quatre portades de La Vanguardia van permetre també copsar les variants d’aquest trop (figura 15). El dia 2 d’abril el diari va obrir amb una imatge d’Àlex Garcia en la qual es podien veure nombroses rengleres ordenades de taüts a l’apar cament del tanatori de Collserola, convertit en dipòsit de cadàvers del sistema sa nitari català. L’endemà va publicar una fotografia de residents i assistents d’un centre geriàtric que miraven al carrer des de les finestres obertes. La fotografia que va encapçalar el diari el dia 7 d’abril, d’Ana Jiménez, va donar una mica d’espai a l’esperança en mostrar la reducció del nombre de pacients de l’Hospital del Mar de Barcelona. El 17 d’abril la imatge d’Àlex Garcia va presentar l’interior de la residèn cia Los Tilos de Barcelona. En una habitació del geriàtric dos avis conversaven, ajudats per una assistent, amb els seus familiars mitjançant una videotrucada. El Periódico també va publicar portades relacionades amb el trop de les víctimes i les seves variants (figura 16). El dia 30 de març la fotografia d’Amit Dave, de Reuters,

Figura 15. Portades del diari LaVanguardia corresponents als dies 2 d’abril (tanatori de Collserola, Àlex Garcia), 3 d’abril (residència geriàtrica, Àlex Garcia), 7 d’abril (Hospital del Mar, Ana Jiménez) i 17 d’abril (geriàtric Los Tilos, Àlex Garcia).

Figura 16. Portades del diari El Periódico corresponents als dies 30 de març (tren amb migrants a l’Índia, Amit Dave, Reuters), 3 d’abril (Hospital Universitari Doctor Josep Trueta, fotografia institucional), 5 d’abril (dona guarida, Jordi Cotrina), 17 d’abril (tanatori de Collserola, Ferran Nadeu), 23 d’abril (UCI de l’Hospital de la Vall d’Hebron, Ferran Nadeu) i 30 d’abril (carícies de vidre al geriàtric, Thierry Roge, DPA).

va mostrar treballadors migrants amuntegats en un vagó de tren, a l’Índia, en el viat ge de retorn als seus pobles després de perdre la feina. En la portada del 3 d’abril, distribuïda pel servei de premsa de l’Hospital Universitari de Girona Doctor Josep Trueta, s’hi podia veure una pacient conversant amb els seus familiars a través d’una tauleta digital, ajudada per una sanitària. Tres setmanes després de l’inici del confi nament, el dia 5 d’abril, el diari va publicar una portada reconfortant. La fotografia de Jordi Cotrina va mostrar una dona somrient, fent el signe de la victòria amb els dits, després d’haver superat la quarantena. Dies més tard, el 17 d’abril, l’aparca ment del tanatori de Collserola ple de taüts, fotografiats per Ferran Nadeu, va ocu par la primera pàgina. El 23 d’abril el mateix fotògraf va poder entrar a l’UCI de l’Hospital de la Vall d’Hebron. Hi va realitzar la imatge que l’endemà va ser portada: els sanitaris tractant un pacient greu dins l’UCI. El Periódico va finalitzar el mes pu

ViUrE dinS dE la notíCia . CoVid-19 i FotoGraFia dE PrEMSa a CatalUnya blicant una fotografia de Thierry Roge, de l’agència alemanya de premsa DPA, d’un home i una dona fent-se una carícia a través d’una pantalla en un geriàtric belga.

5.7. Resultats de les entrevistes i anàlisi dels actors implicats

La pandèmia va posar de manifest els rols que han adquirit els actors implicats en la informació: els mateixos mitjans, els fotoperiodistes i redactors, les agències d’in formació i els gabinets de comunicació de les empreses. La pandèmia va mantenir el sistema sanitari en el focus informatiu durant les setmanes de confinament. Durant els primers dies d’aquest període, el control de la informació va condicionar com la població confinada a casa construïa el relat de la tragèdia.

En l’informe Una pandèmia a cegues (Aguiló, 2020), sis fotoperiodistes expli quen les dificultats que van tenir per fotografiar com estava afectant la covid-19 a la població. Denuncien com se’ls va negar l’accés als escenaris més crítics: les ur gències dels hospitals, les UCI i els interiors dels centres geriàtrics infectats. Durant tot el mes de març els fotoperiodistes no van poder copsar què estava passant a la zona zero de la pandèmia.

Certament, el repàs de les portades i els reportatges dels diaris analitzats en aques ta investigació mostren fotografies preses majoritàriament des del carrer, i no és fins a finals del confinament que comencem a veure fotografies d’interiors de centres so ciosanitaris. La invisibilitat informativa sembla que va ser consensuada per les auto ritats polítiques i sanitàries. El president de Col·legi de Metges de Catalunya, Jaume Padrós, entrevistat per El Nacional, confirmava el bloqueig periodístic: «No crec que ensenyant imatges impactants de persones intubades a l’UCI puguem aprendre, de fet, no crec que s’hagin de mostrar. El que cal és informar més, traslladar la responsa bilitat a la ciutadania i seduir, convèncer els ciutadans» (Casas, 2020: 1).

En la taula de la figura 17 s’han ordenat cronològicament totes les cobertures fotogràfiques realitzades a les UCI dels hospitals catalans publicades en els mitjans de comunicació analitzats. S’han agrupat els reportatges que han fet els fotoperiodistes per colors: en verd, les fotografies institucionals; en blau, els treballs realitzats o dis tribuïts per agències de notícies, i en taronja, els reportatges fets per mitjans de co municació. És molt significatiu que fins ben entrat el mes d’abril tota la cobertura fotogràfica de les UCI catalanes la van produir fotògrafs institucionals o fotògrafs d’agències de notícies. Com s’hi pot veure, durant les dues primeres setmanes de confinament, cap mitjà de comunicació ni agència de notícies no va poder entrar als centres mèdics per fotografiar-los. Les úniques imatges que es van veure publicades són les que va realitzar Francisco Avia, fotògraf de l’equip de comunicació de l’Hos pital Clínic de Barcelona. El conjunt de fotografies, format per quaranta-set imatges i titulat Atenció casos de coronavirus, es va posar a disposició de tots els mitjans de comunicació amb una llicència Creative Commons 2.0, és a dir, es va permetre l’ús lliure de les imatges, sempre que s’informés de l’autoria i no se’n realitzessin obres derivades. S’hi pot veure el personal sanitari vestint-se amb els protectors especials, prenent mostres PCR, fent analítiques i preparant les cambres de l’hospital.

Figura 17. Taula de les cobertures fotogràfiques realitzades en els principals hospitals catalans durant les set primeres setmanes de la pandèmia. S’ha utilitzat una escala de tres categories: institucionals (verd), agències de notícies (blau) i mitjans de comunicació (taronja). Font: Elaboració pròpia.

Xavier Francàs, cap de Comunicació de l’Hospital Clínic de Barcelona, relata com van actuar a l’inici del confinament:

Al principi, quan va començar la covid-19, ningú en sabia res. Ni el doctor Trilla. Nosaltres érem l’hospital de referència. De seguida es va tancar l’aixeta a què entressin mitjans als hospitals. Aleshores, nosaltres vam decidir que enviaríem bruts a tots els mit jans. Cada setmana, Francisco Avia anava per tot l’hospital. Anava a les UCI, a les sales, es vestia d’astronauta, feia fotos de tot, perquè també volíem documentar-ho […]. Ho vam enviar a tots els mitjans i també a agències internacionals. Va funcionar molt bé, la veritat. Les fotos d’en Francisco Avia han sortit a mitjans xinesos, coreans i japonesos, i també al Financial Times. (Entrevista a Xavier Francàs, 2021)

ViUrE dinS dE la notíCia . CoVid-19 i FotoGraFia dE PrEMSa a CatalUnya

La falta de coneixement sobre el virus, la seva perillositat i la manca de material sanitari per equipar els periodistes són arguments que van esgrimir també els cen tres sanitaris per prohibir l’accés als fotògrafs. David Collantes, cap de premsa de l’Hospital del Mar de Barcelona, ho explica així:

La gestió comunicativa dels primers mesos o setmanes de la pandèmia va ser molt dura […] entenc la queixa dels fotoperiodistes, sobretot que no se’ls deixés entrar als hospitals, però és que no era una cosa que decidís Comunicació. Mèdicament, en una situació en què coneixíem poca cosa del virus amb què estàvem, que patíem, es va deci dir que era un risc deixar entrar als mitjans. (Entrevista a David Collantes, 2021)

El fotògraf Àngel García ho corrobora:

Tots els discursos dels caps de Comunicació deien el mateix: prioritzaven la feina que estaven fent els treballadors sanitaris i el dret a la intimitat dels pacients. (Aguiló, 2020: 7)

Alguns professionals van decidir prescindir de les UCI i dedicar-se a fotografiar altres aspectes que la covid-19 estava provocant. És el cas, per exemple, d’Emilio Morenatti, fotògraf d’AP, el qual va retratar l’afectació en les persones sense sostre de la ciutat de Barcelona:

En els xats dels fotògrafs es comenta que no ens deixen entrar a les UCI, que no ens deixen entrar enlloc. Em sento una mica frustrat per no poder fer aquesta feina, però el que faig és centrar-me en els sensesostre. Durant dies ni intento entrar perquè la cosa està complicada i sabia que estaria encara molt més complicada. (Entrevista a Emilio Morenatti, 2021)

David Ramos, de Getty Images, va ser dels pocs fotoperiodistes que van qüestio nar l’interès informatiu d’aquestes imatges per l’impacte que podien tenir en els moments de crisi, si bé considerava que era convenient fer-les. Defensava l’existèn cia d’un doble moment informatiu, el de la notícia i el de la documentació:

La demanda d’aconseguir imatges de gent morint a una UCI era tremenda. Aquesta tensió, ara mateix, ja ha passat […]. Hi ha una corba claríssima de tensió informativa que quan comença a decréixer permet que creixi la documental, la històrica. Les imatges te nen això. Aquest grau de potència documental, que, a vegades, la potència informativa fa desaparèixer […]. Hi ha imatges que ara, després de tres mesos, començaré a publicar perquè quedin com a document. (Entrevista a David Ramos, 2020)

Finalment, el dia 27 de març la fotògrafa Anna Surinyach va accedir a l’Hospital Trias i Pujol de Badalona. Una selecció de les seves fotografies les va distribuir l’agèn cia AP. Pocs dies més tard, Surinyach va publicar al seu compte de Twitter: «En can Ruti han casi triplicado las camas de UCI. El trabajo que realizan los trabajadores sanitarios merecería un aplauso cada hora» (Surinyach, 2020).

6. Conclusions

Finalment, voldríem finalitzar aquest estudi amb les conclusions següents:

1. La cobertura fotoperiodística dels principals mitjans impresos sobre la pan dèmia de la covid-19 ha posat de manifest la perpetuació dels trops fotogràfics de les tragèdies. Aquests recursos visuals s’han mostrat novament eficaços per articu lar les diferents dimensions que ha tingut la crisi. Han servit per identificar visual ment els efectes, les víctimes, la presència d’herois anònims, la solidaritat, el lideratge i el retorn a la normalitat.

2. L’ús de trops fotogràfics va estar present en els tres mitjans analitzats. A mesura que van anar passant setmanes, uns trops van guanyar presència, mentre que d’altres progressivament van anar desapareixent de les pàgines dels diaris, com va ser el cas de les imatges del lideratge, omnipresents els primers dies i desapare gudes després d’un mes de pandèmia.

3. Constatem com en situacions de crisi els trops permeten bastir relats sim plificats, acrítics. Les queixes dels fotoperiodistes reclamant poder accedir als esce naris de la pandèmia van xocar amb les restriccions institucionals. Aquesta negativa va impedir la possible mirada crítica dels fotoperiodistes (Aguiló, 2020; Freixa i Redondo-Arolas, 2020c).

4. L’estudi exploratori ha permès detectar canvis importants en l’ecosistema informatiu al voltant dels actors que realitzen, subministren i condicionen l’accés a la informació visual dels esdeveniments. El creixent pes dels responsables de comu nicació de les grans institucions, la major presència de fotògrafs d’agència i, en conseqüència, la cada vegada menor presència de professionals independents co brint els escenaris de crisis provoquen una alarmant pèrdua de mirades crítiques.

5. En aquest sentit, la dualitat plantejada pel fotògraf David Ramos entre l’in terès informatiu o documental de les imatges accentua la tensió existent entre una visió il·lustrativa de la fotografia, còmoda amb els trops i dominant en els mitjans de comunicació, i una altra en què les imatges construeixen relats crítics sobre la realitat i permeten a la ciutadania eixamplar la seva visió del món, fent evident el combat ideològic (Rosler, 2007) que poden exercir les fotografies en els mitjans de comunicació.

Nota

[1 Aquesta comunicació forma part del projecte de recerca «Narración interactiva y visibilidad digital en el docu mental interactivo y el periodismo estructurado», RTI2018-095714-B-C21 (MICINN/FEDER), Ministeri de Ciència, In novació i Universitats (Espanya), i «Poéticas liminales en el mundo contemporáneo: creación, formación y compro miso social», PID2019-104628RB-I00 (MICINN/FEDER), Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats (Espanya).

Bibliografia

aGuiLó, B. (2020). Unapandèmiaacegues: Conseqüènciesdelbloqueigfotoperiodísticdurantlesprimeressetmanes de confinament per la Covid-19. Barcelona: Grup de Periodistes Ramon Barnils: Fundació Catalunya Fons. arGuiñano, J.-L.; Goikoetxea-BiLBao, U. (2020). «Análisis de los titulares y las fotografías de portada en España en el contexto de la crisis del coronavirus: protagonistas, frames y lenguaje bélico». Revista de Comunicación y Salud [en línia], 10 (2), p. 1-23. <https://doi.org/10.35669/rcys.2020.10(2).1-23>.

Baeza, P. (2001). Por una función crítica de la fotografía de prensa. Barcelona: Gustavo Gili. Casas, n (2020). «Padrós: Debemos prepararnos, las próximas cuatro semanas serán muy duras». El Nacional [en línia] (25 octubre). <https://www.elnacional.cat/es/salud/padros-medico-coronavirus-setmanes-dures-colegio _549741_102.html> [Consulta: 30 desembre 2021].

Casero riPoLLés, A. (2020). «Impacto del covid-19 en el sistema de medios. Consecuencias comunicativas y demo cráticas del consumo de noticias durante el brote». Profesional de la Información [en línia], 29 (2), p. e290223. <https://doi.org/10.3145/epi.2020.mar.23>.

Cervio, A. (2020). En cuarentena, en casa: Prácticas y emociones durante el aislamiento social, preventivo y obligato rio por COVID-19 en hogares urbanos de Argentina. Buenos Aires: Centro de Investigaciones y Estudios Socio lógicos.

CoMuniCaCio21 (2021). «La caiguda de la difusió dels diaris impresos s’intensifica». Comunicació21 [en línia]. <https:// comunicacio21.cat/a-fons/la-caiguda-de-la-difusio-dels-diaris-impresos-sintensifica/> [Consulta: 30 desembre 2021].

davara, J.; LóPez, P.; Martínez-Fresneda, h.; sánChez rodríGuez, G. (2004). España en portada. Madrid: Fragua. Fontana, L. (2020). «Pandemia y rearticulación de las relaciones sociales». Perifèria: Revista de Recerca i Formació en Antropologia [en línia], 25 (2), p. 101-114. <https://doi.org/10.5565/rev/periferia.770>.

Freixa, P.; redondo aroLas, M. (2020a). «COVID-19, medios de comunicación y fotografía. ¿Una crisis sin víctimas?». A: Desinformación y credibilidad en el ecosistema digital: Actas del XII Congreso Internacional de Ciberperiodis mo. Bilbao: Euskal Herriko Unibertsitatea / Universidad del País Vasco: Argitalpen Zerbitzua / Servicio Editorial, p. 198-216. (2020b). «De El Dictamen al mundo: el periplo de las primeras fotografías del terremoto de 1920». Balajú [en línia], 12, p. 98-129. <https://doi.org/10.25009/blj.v0i12.2612>. (2020c). «Seducción, propaganda y mirada crítica: la fotografía y el retrato del poder». A: Pont, C.; Gutiérrez ruBi, A. (ed.). Instagram en la estrategia de construcción de liderazgo político. Barcelona: Gedisa, p. 23-48. (2022). «Mirando al mar. Tropos visuales de resiliencia y superación en la COVID-19». Arte, Individuo y Sociedad [en línia], 34 (2), p. 777-798. <https://dx.doi.org/10.5209/aris.75517>.

GarCía-GóMez, A. (2006). «La estructura narrativa de sucesos catastróficos en los medios de comunicación». A: I Jor nada sobre Gestión de Crisis. La Corunya: Universidade da Coruña, p. 125-134.

GerrinG, J. (2017). Case study research: Principles and practices. 2a ed. Cambridge: Cambridge University Press.

GörGen, C. (2020). «Everyday photography? Politicizing a “vernacular” photo album of the San Francisco earthquake and fire of 1906». Interfaces [en línia], 44, p. 29-51. <https://doi.org/10.4000/interfaces.1458>.

GuBriuM, J. F.; hoLstein, J. A. (2002). Handbook of interview research: Context and method. Thousand Oaks; Londres; Nova Delhi: Sage.

PErE FrEixa i Mar rEdondo-arolaS

JaCkson, J. H. (2011). «Envisioning disaster in the 1910 Paris flood». Journal of Urban History, 37 (2), p. 176-207.

JuneJa, M.; sChenk, G. J. (2014). Disaster as image: Iconographies and media strategies across Europe and Asia Regensburg: Schnell & Steiner.

JunG, J. y (2019). «Socio-psychological recovery from disasters through the neighborhood storytelling network: Empirical research in Shinchimachi, Fukushima». International Journal of Communication [en línia], 13 (21), p. 5927–5947. <https://ijoc.org/index.php/ijoc/article/view/11145> [Consulta: 30 desembre 2021].

ke ˛ dra, J.; soMMier, M. (2018). «Children in the visual coverage of the European refugee crisis: A case study of the World Press Photo 2016». Journal of Applied Journalism & Media Studies [en línia], 7 (1), p. 37-58. <https://doi. org/10.1386/ajms.7.1.37_1>.

keMPF, J. (2011). «Picturing the catastrophe. News photographs in the first weeks after Katrina» [en línia]. Hall Archive Ouvertes.fr. <https://halshs.archives-ouvertes.fr/halshs-00874994> [Consulta: 30 desembre 2021].

kiMMeLMan, M. (2020). «The great empty. Photographs by The New York Times». The New York Times [en línia] (23 març). <https://www.nytimes.com/interactive/2020/03/23/world/coronavirus-great-empty.html> [Consul ta: 30 desembre 2021].

LeikaM, S. (2019). «Of human seismographs: The multifaceted roles of pictures in the meaning making of earth quakes». Open Cultural Studies [en línia], 3, p. 485-493. <https://doi.org/10.1515/culture-2019-0041>.

MaCiá-BarBer, C. (2020). «COVID-19 en portada: radiografía ética de la cobertura fotográfica de la pandemia en Es paña». RevistaEspañoladeComunicaciónenSalud [en línia], 11, suplement, p. 42-58. <https://doi.org/10.20318/ recs.2020.5435>.

MasiP, P.; aran raMsPott, s.; ruiz-CaBaLLero, C.; suau, J.; aLMenar, e.; Puertas-GraeLL, d. (2020). «Consumo informativo y cobertura mediática durante el confinamiento por el Covid-19: sobreinformación, sesgo ideológico y sensaciona lismo». El Profesional de la Información [en línia], 29 (3), p. e290312. <https://doi.org/10.3145/epi.2020.may.12>.

Mayer, A. (2008). «Aesthetics of catastrophe». Public Culture [en línia], 20 (2), p. 177–191. <https://doi.org/10.1215/ 08992363-2007-022>.

MCCorMiCk, L. (2020). «Marking time in lockdown: Heroization and ritualization in the UK during the coronavirus pandemic». American Journal of Cultural Sociology [en línia], 8, p. 324-351. <https://doi.org/10.1057/s41290 -020-00117-8>.

nieLsen, r k.; FLetCher, r.; newMan, n.; Brennen, J. s.; howard, P. n. (2020). Navigating the «infodemic»: How people in six countries access and rate news and information about coronavirus. Oxford: Reuters Institute.

onetto, M. (2018). Discursos desde la catástrofe: Prensa,solidaridadyurgenciaenChile,1906-2010. Santiago de Xile: Acto.

Pérez daza, J. (2020). «Imágenes, metáforas y representaciones visuales de la pandemia COVID-19». Temas de Comu nicación, 4, p. 33-53.

Pintor, I. (2020). «Iconografías de la pandemia». CCCBLAB [en línia] (28 abril). <https://lab.cccb.org/ca/iconografies -de-la-pandemia/> [Consulta: 30 desembre 2021].

rosLer, M. (2007). Imágenes públicas: La función política de la imagen. Barcelona: Gustavo Gili. stake, R. E. (1995). The art of case study research. Thousand Oaks; Londres; Nova Delhi: Sage.

tayLor, W. M. (2016). «Assembling ruin: Rubble photography of the 1908 Messina earthquake». Transformations: Journal of Media, Culture & Technology, 28.

weisenFeLd, G. (2012). Imaging disaster: Tokyo and the visual culture of Japan’s great earthquake of 1923. Berkeley, Los Angeles: University of California Press.

wenGraF, T. (2001). Qualitative research interviewing: Biographic narrative and semi-structured methods. Thousand Oaks; Londres; Nova Delhi: Sage.

wiLkes, R. (2016). «Political conflict photographs and their keyword texts». Journalism Studies [en línia], 17 (6), p. 703-729. <https://doi.org/10.1080/1461670X.2015.1006908>.

xiFra, J. (2020). «Comunicación corporativa, relaciones públicas y gestión del riesgo reputacional en tiempos del Covid-19». Profesional de la Información [en línia], 29 (2), p. e290220. <https://doi.org/10.3145/epi.2020.mar.20>.

yin, R. K. (2013). Case study research: Design and methods. 5a ed. Thousand Oaks; Londres; Nova Delhi: Sage.

zarzyCka, M.; kLePPe, M. (2013). «Awards, archives, and affects: Tropes in the World Press Photo contest 2009-11». Media, Culture & Society, 35 (8), p. 977-995. <https://doi.org/10.1177/0163443713501933>.

Comunicació: Revista de Recerca i d’Anàlisi [Societat Catalana de Comunicació] http://revistes.iec.cat/index.php/TC. Vol. 39 (2) (novembre 2022), p. 65-88

ISSN (ed. impresa): 2014-0304 / ISSN (ed. electrònica): 2014-0444 / DOI: 10.2436/20.3008.01.221 Data recepció: 02/07/2021

Data acceptació: 20/05/2022

Ecología de medios para el éxito en las campañas de micromecenazgo político: el caso del Sindicat de Llogateres

Ecologia de mitjans per a l’èxit en les campanyes de micromecenatge polític: el cas del Sindicat de Llogateres

Media ecology for success in political crowdfunding campaigns: The case of the Sindicat de Llogateres

Bruno González-Cacheda Profesor interino del Área de Ciencia Política y de la Administración y miembro del Observatorio de la Gobernanza G3 de la Universidad de Vigo. bruno.gonzalez.cacheda@uvigo.es

BrUno GonzálEz-CaChEda

Ecología de medios para el éxito en las campañas de micromecenazgo político: el caso del Sindicat de Llogateres

Ecologia de mitjans per a l’èxit en les campanyes de micromecenatge polític: el cas del Sindicat de Llogateres

Media ecology for success in political crowdfunding campaigns: The case of the Sindicat de Llogateres

RESUMEN:

En el presente trabajo analizamos la ecología de medios y las claves para el éxito de las campañas de micromecenazgo político ( political crowdfunding ). El objetivo principal se centra, a modo de aproximación, en describir y determinar los medios y formatos utilizados para el suministro y difusión de la información relativa a la campaña de financiación promovida por el Sindicat de l logateres en 2017, así como el impacto de las acciones y las interacciones en línea articuladas con otros actores. d e esta forma, pretendemos delimitar los canales y los elementos que contribuyeron al éxito financiero de la iniciativa analizada. Para ello, realizaremos una matriz configurada por diversas categorías y variables establecidas con la finalidad de recoger información relevante a través de la página web de Goteo, de redes sociales y de motores de búsqueda. l os resultados revelan una configuración compleja articulada a través de múltiples medios y formatos, basada en un encuadre ( frame ) claramente delimitado y sostenida sobre una organización perfectamente estructurada y articulada en red con su entorno. Como conclusión, debemos señalar la potencialidad de twitter como herramienta para establecer lazos cooperativos con actores colectivos para la difusión, haciendo llegar así de forma potencial el mensaje de campaña a audiencias definidas por su elevado compromiso sociopolítico.

PALABRAS CLAVE: micromecenazgo político, ecología de medios, Sindicat de Llogateres, éxito, acción colectiva.

Ecologia de mitjans per a l’èxit en les campanyes de micromecenatge polític: el cas del Sindicat de Llogateres

Ecología

Media

RESUM:

En el present treball analitzem l’ ecologia de mitjans i les claus per a l’èxit de les campanyes de micromecenatge polític ( political crowdfunding ). l’objectiu principal se centra, a manera d’aproximació, a descriure i determinar els mitjans i formats utilitzats per al subministrament i la difusió de la informació relativa a la campanya de finançament promoguda pel Sindicat de l logateres el 2017, així com l’impacte de les accions i les interaccions en línia articulades amb altres actors. d ’aquesta manera,

de medios para el éxito en las campañas de micromecenazgo político: el caso del Sindicat de Llogateres

Cecology for success in political crowdfunding campaigns: The case of the Sindicat de Llogateres

ECOLOGÍA DE MEDIOS PARA EL ÉXITO EN LAS CAMPAÑAS DE MICROMECENAZGO POLÍTICO

pretenem delimitar els canals i els elements que van contribuir a l’èxit financer de la iniciativa analitzada. Per a això, realitzarem una matriu configurada per diverses categories i variables establertes amb la finalitat de recollir informació rellevant a través de la pàgina web de Goteo, de xarxes socials i de motors de cerca. Els resultats revelen una configuració complexa articulada a través de múltiples mitjans i formats, basada en un enquadrament ( frame ) clarament delimitat i sostinguda sobre una organització perfectament estructurada i articulada en xarxa amb el seu entorn. Com a conclusió, hem d’assenyalar la potencialitat de twitter com a eina per establir llaços cooperatius amb actors col·lectius per a la difusió, i així, de manera potencial, es fa arribar el missatge de campanya a audiències definides pel seu elevat compromís sociopolític.

PARAULES CLAU:

micromecenatge polític, ecologia de mitjans, Sindicat de Llogateres, èxit, acció col·lectiva.

CMedia ecology for success in political crowdfunding campaigns: The case of the Sindicat de Llogateres

Ecología de medios para el éxito en las campañas de micromecenazgo político: el caso del Sindicat de Llogateres

Ecologia de mitjans per a l’èxit en les campanyes de micromecenatge polític: el cas del Sindicat de Llogateres

ABSTRACT:

i n this paper we analyze media ecology and the keys to the success of political crowdfunding campaigns. t he main objective is focused, by way of an approximation, on describing and determining the means and formats used for the supply and dissemination of information on the financing campaign promoted by the Sindicat de l logateres ( tenants a ssociation) in 2017, and the impact of its actions and of its online interactions with other stakeholders. i n this way, we seek to define the channels and elements that contributed to the financial success of the initiative under study. to do this, we prepare a matrix comprising various categories and variables which are established to collect relevant information through the Goteo website, social networks and search engines. t he results reveal a complex configuration articulated through multiple media and formats, based on a clearly delimited frame and sustained on an organization that is perfectly structured and networked with its environment. i n our conclusions, we point out the potential of twitter as a tool for establishing cooperative ties with collective stakeholders for the purposes of dissemination, thus potentially conveying the campaign message to audiences defined by their high degree of sociopolitical commitment.

KEYWORDS:

political crowdfunding, media ecologies, Sindicat de Llogateres, success, collective action.

1. Introducción

Aunque la aparición del micromecenazgo (crowdfunding) como mecanismo de financiación alternativa en el ámbito de los negocios y el emprendimiento ha dado lugar a un buen número de publicaciones científicas, su aplicación a causas de carácter sociopolítico no ha sido suficientemente abordada desde el ámbito aca démico. El presente trabajo, desde un enfoque aproximativo, pretende mejorar la comprensión de la articulación de los distintos medios y materiales que configuran las campañas de recaudación, y determinar cuáles contribuyen de manera más intensa a la obtención del objetivo financiero planteado. Para ello, nos detendre mos en el análisis de un caso de éxito cuyo volumen de recaudación aparece por encima de la media de recaudación de las campañas de micromecenazgo político. En concreto, en el proyecto diseñado y promovido por el Sindicat de Llogateres que ha conseguido recaudar un total 36.051 euros a través de un total de 859 aportaciones individuales en el año 2017. Esta iniciativa ha sido dirigida a la captación de fondos y de donantes para la consolidación organizativa de la nueva entidad puesta en marcha por una red de organizaciones de la ciudad de Barcelona como la Assemblea de Barris pel Decreixement Turístic, 500 × 20, Federació d’Associa cions Veïnals de Barcelona (FAVB), La Hidra Cooperativa, Assemblea de Deslloga des y el Observatori DESC. La actividad central del Sindicat de Llogateres se ha articulado desde su fundación a través de un repertorio orientado a frenar la cre ciente especulación alrededor del mercado de alquiler, a detener la subida de precios y a, en definitiva, defender los derechos de las personas alojadas en régimen de alquiler.

Para la descripción y el análisis de la articulación de la campaña y de los elemen tos clave para el éxito, en primer lugar, anotaremos los instrumentos informativos y comunicativos empleados, esto es, los canales orientados a la difusión, y los ma teriales y formatos que dan soporte a la información y a los contenidos. En segun do lugar, cuantificaremos diversas variables que recogen el impacto comunicativo de la campaña en los distintos canales y medios utilizados para difundir la infor mación. Previamente, definiremos el encuadre articulado para la campaña, y la estructura organizativa sobre la que se desarrolló el proyecto y la campaña de mi cromecenazgo político objeto de estudio. Antes de abordar los resultados y las conclusiones de nuestra investigación, nos centraremos en el apartado teórico en el que, a través del desarrollo de conceptos como ecología de medios, sostendre mos las preguntas de investigación del presente trabajo.

ECOLOGÍA DE MEDIOS PARA EL ÉXITO EN LAS CAMPAÑAS DE MICROMECENAZGO POLÍTICO

2. La difusión en las campañas de micromecenazgo político para la acción colectiva: una ecología de medios

Las técnicas para la movilización de recursos financieros orientadas al desarrollo y sostenimiento de las estructuras organizativas y la actividad contenciosa orientada al cambio social han ido evolucionando a lo largo del tiempo, condicionadas por diversos cambios de carácter social y tecnológico. Partiendo de la necesidad de un nivel mínimo de recursos para la acción colectiva (Selander y Jarvenpaa, 2016), los teóricos de la movilización de recursos, desde un enfoque próximo a la racionalidad weberiana, centraron su análisis en organizaciones profesionalizadas de carácter burocrático (Tilly y Wood, 2011). De esta forma, desde esta corriente resaltan la relevancia de la formalización de estructuras y normas para la obtención de recur sos sobre la base de un incremento de la eficiencia vinculada a una mayor rapidez para la toma de decisiones y a una minoración de la conflictividad interna en las organizaciones (Edwards y McCarthy, 2004).

Desde este punto de vista, la clave para movilización de recursos estaría relacionada con el grado de diferenciación interna articulada a través de liderazgos formales, reglas escritas y de la asignación de tareas y actividades. La toma de deci siones, por lo tanto, se ejercería de forma centralizada y unitaria (Kriesi, 1999). En este marco, la vida y supervivencia de las organizaciones caracterizadas en las an teriores líneas estarían vinculadas a la obtención de recursos financieros, orientando de esta forma sus estructuras a tal fin a través de diversos sistemas e instrumentos. Al cobro de las tradicionales cuotas periódicas, las organizaciones incorporaron de forma externalizada y profesionalizada diversos instrumentos adaptados de las tec nologías para la comunicación existentes en la época como el telemarketing o el correo directo (Edwards y McCarthy, 2004).

La debilidad del paradigma de la movilización de recursos (Edwards y McCarthy, 2004) es evidenciada por autores como Della Porta y Diani (2011). Así, la configu ración organizativa descrita no respondería a la diversidad y heterogeneidad de las estructuras orientadas a la acción colectiva. Prueba de ello resulta el surgimiento de los denominados nuevos movimientos sociales (NMS) en los años sesenta y setenta. Tal y como señalan Della Porta y Diani (2011), en la época señalada surgen una multiplicidad de grupos y organizaciones articulados alrededor de esquemas dis tantes de los modelos jerárquicos y burocráticos, fundados sobre valores vincula dos a la participación y a la autonomía de base.

Así, la estructura dominante entre las nuevas organizaciones sociales respon dería a formas de carácter asambleario, flexibles, cambiantes y poco profesionali zadas. En relación con la movilización de recursos para el desarrollo de las actividades asociadas a la acción colectiva, las organizaciones de los NMS orienta rían sus estructuras a la captación de «tiempo» a través del reclutamiento de acti vistas y simpatizantes dotados de altos niveles de compromiso militantes. En este

BrUno GonzálEz-CaChEda

caso, la baja profesionalización reduciría significativamente la dependencia de fon dos de carácter financiero.

La aparición de las tecnologías para la información y la comunicación (TIC) trajo consigo un importante cambio en las posibilidades y en la forma para la interacción y la comunicación de las organizaciones de base y los movimientos sociales con su entorno. Según diversos autores, los nuevos canales de comunicación digitales, sobre la base de su estructura en red, mejorarían las posibilidades para la acción colectiva mediante la introducción de instrumentos movilizadores y participativos (Haro y Sampedro, 2011; Cotarelo, 2010). Como señala Castells (2009), las TIC modificarían las formas de sociabilidad e interacción individual e institucional como consecuencia de la alteración de las variables espacio-temporales permitiendo el contacto en tiempo real desde cualquier punto geográfico. Así, la flexibilidad ca racterística de las TIC se adaptaría de forma notable a las propias estructuras que configuran la realidad social y organizativa de los colectivos de base. De esta forma, diversos mecanismos e instrumentos digitales no tardaron en ser adoptados por dichas organizaciones dentro de su repertorio, tal y como señalan Haro y Sampe dro (2011: 161):

Los NMS han figurado entre las primeras organizaciones transnacionales en operar en red y aprovechar sus características para organizar acciones directas, compartir infor mación y recursos, y coordinar campañas mediante la comunicación a distancia en tiem po real.

Dentro de las primeras experiencias relacionadas con la aplicación de las estruc turas digitales a la acción colectiva debemos señalar la importancia del movimiento contra la globalización neoliberal (Echart, 2008; Juris, 2006). Como señalan López, Roig y Sádaba (2003), las organizaciones que conformaron el ecosistema del movi miento usaron las TIC con dos objetivos fundamentales. En primer lugar, fueron utilizados el correo electrónico y las listas de distribución de correo con el objetivo de coordinar diversas acciones, actividades y grupos de trabajo. En segundo lugar, se habilitaron todo tipo de páginas web para la creación y difusión de información alternativa a los grandes grupos de comunicación. El ejemplo más citado es del portal Indymedia (Treré, 2011; Pastor, 2007). Más recientemente Mundt, Ross y Burnett (2018) señalan la relevancia de las redes sociales y de los canales digitales para la movilización de recursos orientada a la acción colectiva a través de la articulación de apoyos y la creación de coaliciones.

En España encontramos como primer antecedente relativo a la digitalización de los medios para la acción colectiva al Movimiento por una Vivienda Digna (MVD). Este movimiento, integrado por una pluralidad de organizaciones y centrado en la recurrente problemática social de acceso a la vivienda, recurrió a Internet para la organización, la coordinación, la movilización y la difusión de un discurso alter nativo al oficial (Haro y Calvo, 2018). El MVD, junto al Movimiento contra la Ley

ECOLOGÍA DE MEDIOS PARA EL ÉXITO EN LAS CAMPAÑAS DE MICROMECENAZGO POLÍTICO

Sinde, son subrayados como el antecedente directo del 15M (Haro y Calvo, 2018; Haro y Sampedro, 2011). Así, siguiendo la estela de los movimientos precedentes, el 15M supo impulsar sus actividades a través de la multiplicación de las herramien tas digitales como la web 2.0, las redes sociales o los teléfonos inteligentes (smartphones) con la finalidad de aumentar y mejorar la participación, la deliberación, la movilización de recursos financieros, la organización de acciones puntuales o la elaboración de información alternativa. A este respecto, Toret (2013) señala la importancia de las redes sociales Facebook y Twitter, de las listas de distribución, de los Etherpad o de las retransmisiones en continuo (streaming).

Respecto a nuestro objeto de estudio, podemos observar los primeros ejemplos de movilización de recursos financieros a través de campañas de micromecenazgo político promovidas por actores encuadrados dentro del 15M. Así, diversos colecti vos y organizaciones financiaron proyectos articulados sobre diversas temáticas y finalidades. Entre otros, podemos señalar las campañas promovidas por la Platafor ma de Afectados por la Hipoteca (PAH), Juventud sin Futuro, la Asamblea Tribunal Ciudadano del 15M o por la Plataforma 15mpaRato (Ramos y González-Cacheda, 2016; Flesher-Fominaya, 2014). Al mismo tiempo, diversas plataformas y organiza ciones como Assemblea Nacional Catalana (ANC) u Òmnium Cultural, adscritas al movimiento soberanista catalán, recurrieron a esta modalidad de financiación en línea. La recurrencia del micromecenazgo político para la movilización de recursos por parte del movimiento soberanista quedaría patente con el lanzamiento en el 2013 de la web Totsuma, orientada a la financiación de campañas en clave so beranista y progresista (Totsuma, 2013).

El surgimiento del micromecenazgo es situado en el año 2003 con el nacimien to de la plataforma ArtisShare (Jovanovic´, 2019). En realidad, los antecedentes di rectos de esta modalidad de financiación se remontan mucho tiempo atrás. Así, mediante campañas de subscripción popular promovidas a través de la prensa tra dicional, diversas causas fueron financiadas mediante pequeñas aportaciones de carácter puntual. El ejemplo más emblemático tiene que ver con la financiación a finales del siglo xix de la Estatua de la Libertad de Nueva York promovida a través del periódico New York World (Sedlitzky y Franz, 2019; Lee, Zhao y Hassna, 2016; Stiver et al., 2015). Respecto a este modelo de recaudación aplicado a causas de carácter político, podemos señalar como ejemplo la movilización de recursos de la comunidad de gallegos exiliados en Argentina con el fin de apoyar al gobierno re publicano y a las víctimas del fascismo. Dichas iniciativas desarrolladas en los años treinta fueron difundidas a través del semanario Galicia, dirigido por el escritor Eduardo Blanco Amor (Fernández-García, 1990).

Pero aunque la esencia del micromecenazgo no resulte novedosa por completo, la introducción de las TIC y la adaptación de las campañas de recaudación popular al ámbito digital trajeron consigo una ruptura de las variables espacio-temporales. Así, la arquitectura en red de las campañas de micromecenazgo implicó la posibili dad de alcanzar audiencias que superan los entornos sociales directos de las orga

BrUno GonzálEz-CaChEda

nizaciones y las escalas geográfico-políticas tradicionales, convirtiéndose así en un instrumento altamente eficiente. En esta línea, los analistas más optimistas señalan la potencialidad de los canales de comunicación digitales para llegar a un público de carácter transnacional (Sedlitzky y Franz, 2019; Lehner, 2014) y posibilitar sin ninguna duda el establecimiento de relaciones y alianzas puntuales y temporales sobre campañas y cuestiones específicas (Vromen, 2017). Este tipo de interacción líquida y puntual, establecida a través de canales de carácter digital, es denomina da por Bennet y Segerberg (2012) como acción conectiva. A mayores, y como elemento clave para el desarrollo y la proliferación de las campañas de micromece nazgo, la digitalización facilitó la realización de aportaciones directas mediante servicios como Paypal, Google Wallet o mediante tarjeta de crédito, hecho que a su vez posibilitó evitar los servicios de los tradicionales intermediarios y agentes fi nancieros (Mollick, 2014; Belleflamme, Lambert y Schwienbacher, 2013).

Desde una perspectiva conceptual debemos subrayar la inexistencia de una única definición de la idea de micromecenazgo, probablemente como consecuen cia de las distintas variantes y tipologías que adopta dicho mecanismo de financia ción (Jovanovic´, 2019; Mollick, 2014). La revisión de algunos intentos de definición pone de manifiesto el diferente énfasis analítico realizado por los diversos autores que abordan dicha cuestión. Así, mientras que algunos textos inciden en la estruc tura y el carácter distribuido y descentralizado de las audiencias (Gerber y Hui, 2013; Lehner y Nicholls, 2014), otros autores señalan como elemento diferencial la es tructuración de los proyectos sobre diferentes objetivos (Ahlers, Cumming, Gün ther y Schweizer, 2015; Belleflamme, Lambert y Schwienbacher, 2013). Otro de los rasgos diferenciales recogidos en diversas investigaciones tiene que ver con el ta maño de las aportaciones realizadas por los financiadores (Thies, Wessel y Benlian, 2016; Mollick, 2014). En todo caso, y más allá de las diferencias observadas, pode mos encontrar una serie de elementos comunes en los distintos intentos de con ceptualización. En primer lugar, es pertinente señalar la centralidad de Internet y de las TIC en la configuración del micromecenazgo como instrumento de financiación. En segundo lugar, es señalado el carácter compuesto que da forma a las campañas de micromecenazgo a través de la participación de una plataforma web intermedia ria, de un promotor beneficiario de los fondos recaudados y de una pluralidad de agentes financiadores a través de pequeñas o medianas aportaciones (Jovanovic´, 2019; Sedlitzky y Franz, 2019).

Si nos adentramos en la especificidad del micromecenazgo político, podemos observar dos hechos diferenciales que dan lugar a un modo particular dentro de las múltiples orientaciones de esta herramienta de financiación. En primer lugar, debe mos observar el objetivo central que da lugar al lanzamiento y puesta en marcha de las iniciativas de financiación. Así, los objetivos de las campañas de micromecenaz go político estarán orientados por el posicionamiento entorno a un determinado conflicto social adecuando su actividad al cambio sociopolítico o al mantenimiento del statu quo. En segundo lugar, atenderemos a la naturaleza del actor o actores

ECOLOGÍA DE MEDIOS PARA EL ÉXITO EN LAS CAMPAÑAS DE MICROMECENAZGO POLÍTICO

que ponen en marcha las campañas, siendo común que estos puedan ser categori zados como movimientos sociales, ONG, grupos de interés (advocacy groups), orga nizaciones del movimiento social, sindicatos, asociaciones y partidos políticos. Por lo tanto, los proyectos estarán promovidos por actores que tratan de influir en la toma de decisiones a través de acciones reivindicativas o de ejercer el poder desde posicio nes institucionales (González-Cacheda y Cancela, 2021).

Descritos los principales rasgos y componentes que dan forma a los proyectos y campañas de micromecenazgo político, debemos observar además que nos en contramos ante un artefacto de carácter híbrido. Siguiendo la definición de Chad wick (2007), las campañas de micromecenazgo político implican el desarrollo de formas de organización, interacción y comunicación que tiene lugar tanto en el espacio digital (online) como fuera de Internet (offline). A este respecto es per tinente destacar, por una parte, el papel de las organizaciones promotoras en el diseño de la campaña a través de la definición de los objetivos y de la elección y construcción del encuadre y de los instrumentos para la difusión. Esta fase, desa rrollada en ocasiones de forma colaborativa con las plataformas intermediarias, se desarrolla de forma combinada en el ámbito digital y fuera de Internet (Lehner y Harrer, 2019; Cumming y Zhang, 2018). Además, en relación con los instrumentos de comunicación, los formatos híbridos propios de la cuarta era de la comunicación política (Blumler, 2016) aparecen asociados a la combinación de fórmulas de comunicación tradicionales y digitales.

De esta forma, los mensajes que articulan el encuadre de la campaña, entendi do sobre la base de la definición colectiva de un diagnóstico y un pronóstico alre dedor de una determinada problemática social, así como por la determinación de los actores antagonistas (Chihu Amparán, 2016), es difundido y comunicado me diante un mix de instrumentos y tecnologías que se configura de forma no dicotó mica entre lo digital y lo analógico, adoptando un formato de ecología de medios, tal y como sostienen Treré y Mattoni (2015: 13) en relación con el movimiento 15M:

The appropriation of communication technologies within the 15M movement per fectly demonstrates the overcoming of simplistic dichotomies, as the communicative practices of the movement crossed the main Spanish public squares and streets, and at the same time conquered old and new communication technologies. A multiplicity of continuously interconnected online/offline and old/new communication technologies composed the repertoire of communication of the movement.

Por lo tanto, tal y como sostiene Mattoni (2017), los enfoques que se funda mentan en la ecología de medios reconocen la utilización de diversos medios, ca nales y contenidos para la movilización de recursos y la acción colectiva, a través de la combinación acumulativa de nuevas y tradicionales tecnologías para la comuni cación. La ampliación del repertorio tecnológico y comunicativo aparece ejemplifi

BrUno GonzálEz-CaChEda

cado en la incorporación del 15M al repertorio comunicativo de herramientas de comunicación interna como los blocs de notas en línea, las listas de correo, la pla taforma N-1 o servicios de mensajería como WhatsApp o Telegram. También por la utilización de plataformas audiovisuales como YouTube, la elaboración de pód casts, carteles, pegatinas, pancartas y grafitis o la difusión a través de redes sociales como Twitter o Facebook (Treré y Mattoni, 2015). Finalmente debemos tener en cuenta el papel de las asambleas, reuniones y repartos informativos, así como de la prensa comercial y, sobre todo, de los medios nativos digitales surgidos en el en torno del movimiento, muy activos a la hora de dar difusión a sus demandas (Ba rranquero y Sánchez, 2018; Barranquero y Meda, 2015).

Señalados los principales elementos conceptuales sobre los que articulamos la presente investigación, sostenemos que las campañas de micromecenazgo político encajan por sus características dentro de las ideas de hibridez y ecología de medios. Como venimos subrayando, las campañas analizadas se articulan sobre la base de tres elementos fundamentales que desarrollan sus tareas de forma híbrida en el espacio digital y fuera de Internet: el colectivo promotor, la plataforma intermedia ria y las personas que participan a través de donaciones. En el caso que nos ocupa, es necesario prestar atención a la centralidad en su rol de promotor del Sindicat de Llogateres. La estructura organizativa y las tecnologías para la comunicación de dicho colectivo siguen la estela de los movimientos y organizaciones surgidos tras el 15M y descritos en el anterior apartado, combinando así los ámbitos digital y analógico (Treré y Mattoni, 2015). Por otra parte, también se debe tener en cuenta el papel de la plataforma Goteo en calidad de intermediario que proporciona asesoramiento y el soporte web que aloja el espacio central a través del cual se difunden las características centrales del proyecto y se ejecutan las donaciones que hacen posible alcanzar el objetivo previamente determinado.

En los siguientes apartados de este trabajo, trataremos de describir y analizar los principales canales e instrumentos que conforman la ecología de medios articu lada alrededor de la exitosa campaña de micromecenazgo político promovida por el Sindicat de Llogateres, así como las principales interacciones establecidas para la difusión del mensaje de campaña. También cuantificaremos el impacto de las di versas acciones de comunicación llevadas a cabo a través de los distintos canales utilizados. De forma preliminar, trataremos de desentrañar el encuadre sobre el que se articula el mensaje central de la campaña. A través del análisis de los ele mentos señalados en relación con el estudio de caso seleccionado, trataremos de responder a las siguientes cuestiones:

— ¿Cómo se articula la ecología de medios en los proyectos de micromecenaz go político que alcanzan el éxito en su financiación?

— ¿Cuáles son las interacciones y los canales de comunicación clave a la hora de explicar el éxito de los proyectos de micromecenazgo político?

3. Descripción metodológica y trabajo de campo

Para responder a las preguntas de investigación formuladas, en primer lugar, ela boraremos una matriz que recoja y acote los medios y canales utilizados para difun dir el mensaje de campaña. La recogida de la información se ha realizado a través del método de observación sistemática, a través de la cual se ha anotado de forma cuantitativa las acciones directamente relacionadas con las variables recogidas en la matriz de datos. La observación sistemática se ha desarrollado entre los meses de febrero a abril del 2020. En dicha matriz serán incluidos los siguientes instrumentos de comunicación directa: a) Twitter b) Facebook c) Página web del proyecto en Goteo d ) Página web del colectivo promotor e) Canal de YouTube f ) Instagram

Una vez delimitados los espacios digitales utilizados en la campaña, y descarta dos Instagram y YouTube como consecuencia de su puesta en marcha en fechas posteriores al lanzamiento de la campaña, para la recogida de información exami naremos las comunicaciones e interacciones producidas a través de los canales para la difusión durante el rango temporal1 en el cual se llevó a cabo la campaña de financiación promovida por el Sindicat de Llogateres. A tal fin, y una vez añadi das a la matriz elaborada para la agrupación de información, mediremos la inten sidad y el impacto de las comunicaciones producidas de forma directa a través de la cuantificación de las siguientes variables:

a) Número de tuits. b) Número de «me gusta» (likes) y retuits.

c) Número de tuits externos con etiqueta.

d ) Número de apoyos en forma de retuit y tuits externos con etiqueta recibidos por parte de organizaciones de carácter sociopolítico.

e) Número de publicaciones en Facebook.

f ) Número de reacciones en Facebook.

g) Número de veces en que fueron compartidas las publicaciones de Facebook. h) Número de apoyos recibidos en Facebook por parte de organizaciones socio políticas, a través del número de publicaciones relativas a la campaña compartidas o con etiqueta.

i ) Número de actualizaciones en la página web de Goteo.

j ) Herramientas y formatos de comunicación presentes en la página web de Goteo.

k) Número de publicaciones en la página web del Sindicat de Llogateres.

A continuación, se realizará una indagación a través de Google con el objetivo de recabar información relativa a la difusión obtenida en medios de comunicación escritos de carácter digital. De esta forma, se pretende contabilizar el número de

BrUno GonzálEz-CaChEda

noticias relacionadas con la campaña publicadas en prensa. Para ello se introdu cirán en el motor de búsqueda los siguientes términos: «crowdfunding», «Sindicat de Llogateres», «Goteo», «campaña de financiación». Para completar la descrip ción y el análisis de la ecología de medios articulada en la campaña, aprovechare mos la búsqueda en redes para anotar posibles eventos de difusión producidos en el espacio fuera de Internet, tales como asambleas, reuniones o repartos informa tivos a pie de calle.

Para la realización de nuestro estudio, y sobre la base de las comunicaciones contenidas en los distintos canales utilizados, de forma gráfica, audiovisual o escri ta, llevaremos a cabo un análisis de encuadre articulado para la campaña. Para al canzar dicho objetivo nos detendremos en el diagnóstico, el pronóstico y en los antagonistas determinados en relación con la problemática social del acceso a la vivienda.

4. Los resultados de nuestra investigación

4.1. Estructura organizativa del Sindicat de Llogateres y características del proyecto

El Sindicat de Llogateres, promotor de la campaña analizada, nace el 12 de mayo de 2017, poco antes del lanzamiento de la campaña objeto de estudio. El proyec to de financiación colectiva se dirige precisamente al fortalecimiento y al crecimiento de la organización de tal forma que, a diferencia de otras campañas de financia ción, esta no se dirige a un objetivo puntual, sino que es promovida con el objetivo de captar nuevos afiliados que aportarán su primera cuota al Sindicat a través de la campaña promovida en la plataforma Goteo. Tal y como recoge la descripción de proyecto en Goteo (2021), el colectivo se articula sobre dos ejes de trabajo fun damentales:

a) El desarrollo de acciones reivindicativas orientadas a la mejora de las condicio nes de acceso a la vivienda de alquiler.

b) El asesoramiento jurídico y técnico y otras tareas vinculadas a la mediación y al suministro de información a través de talleres.

Los valores sobre los que se edifica la organización se inspiran en los principios clásicos de los nuevos movimientos sociales, tales como la participación, la horizon talidad, el asamblearismo y la autonomía. Precisamente este último concepto se conecta directamente con la campaña de micromecenazgo promovida, en la medi da en que los principios fundacionales establecen la autofinanciación y la no de pendencia financiera de agentes externos que puedan condicionar la actividad del Sindicat de Llogateres.2 Para el desarrollo de las actividades, la entidad se organiza en una asamblea general y cuatro comisiones de trabajo abiertas a la participación de cualquier persona afiliada (Sindicat de Llogateres, 2017):

ECOLOGÍA DE MEDIOS PARA EL ÉXITO EN LAS CAMPAÑAS DE MICROMECENAZGO POLÍTICO

a

) Contenidos: orientada a la elaboración del argumentario y el relato.

b) Acción sindical: encargada de dar las tareas de organización asamblearia, asesoramiento técnico y jurídico y gestión de la información.

c

) Comunicación: encargada de la gestión de redes, de la relación con la pren sa, de la agenda de los portavoces, de la estructura digital y de la estrategia de comunicación.

d ) Organización y extensión: encargada de la gestión de las finanzas, de las actividades y acciones de la organización y de la relación con los afiliados y el en torno.

La configuración de la organización deja patente la importancia que adquiere la comunicación para el Sindicat de Llogateres. A este respecto, Anzano (2018) señala cómo la estrategia seguida es orientada a la captación de la atención por parte del conjunto de la ciudadanía de la ciudad de Barcelona, tratando de superar el posicio namiento del mensaje en los espacios tradicionalmente reivindicativos y tratando de ir más allá de la utilización de redes sociales. Para ello, se pretende captar la atención del mayor número de personas mediante la difusión de un relato alternativo al domi nante, a través del acceso a todos los canales de comunicación disponibles.

Para la gestión y el lanzamiento de la campaña de micromecenazgo político analizada, la todavía incipiente estructura organizativa implicó activamente a las comisiones de micromecenazgo y redes sociales, tal y como señala la propia organización a través de la plataforma Goteo (2021):

Hasta ahora, el grupo impulsor ha trabajado en comisiones: comunicación, organiza ción, relato y datos, servicios y crowdfunding. Esta última comisión, junto con un equipo de redes, coordinará la campaña de Goteo. Todas somos personas voluntarias pero con mucho entusiasmo por el proyecto y con el apoyo de entidades y movimientos que han tenido experiencias previas de mecenazgo colectivo.

Así, cabe señalar como elementos relevantes la experiencia previa de las perso nas implicadas en las comisiones señaladas en el desarrollo de campañas de finan ciación colectiva y el apoyo externo y la cooperación de entidades y colectivos ya existentes y próximos en la visión alrededor de los problemas relacionados con el acceso a la vivienda de alquiler y a las condiciones abusivas establecidas por parte del sector inmobiliario.

4.2.

El encuadre de la campaña

Señalados los objetivos, los ejes de acción y las unidades que dan forma organiza tiva a la entidad, nos detendremos brevemente en el encuadre principal de la cam paña de micromecenazgo político analizada, enfocada a la captación y movilización de recursos para la consolidación de la actividad de la organización. Para ello, como ya hemos señalado, nos centraremos en determinar el diagnóstico, el pronóstico y los antagonistas señalados por el Sindicat de Llogateres.

BrUno GonzálEz-CaChEda

Respecto al diagnóstico sobre el que se articula el discurso que muestra la necesi dad de dotar al Sindicat de Llogateres de los recursos necesarios para el desarrollo de sus actividades, la organización alude a la insostenibilidad de los precios del mercado de alquiler en la ciudad de Barcelona. Así, la burbuja inmobiliaria creada en torno a las viviendas de alquiler como consecuencia de la especulación, del aumento desme surado de los precios y de una ley de arrendamientos injusta, estaría aumentado la precariedad material de las personas, expulsando a los vecinos de sus barrios y pro duciendo un incremento de los desahucios. Esta situación es descrita por el Sindicat de Llogateres en la web del proyecto con las siguientes palabras (Goteo, 2021):

¡Ayúdanos a hacer realidad el sindicato de inquilinos e inquilinas! […]. La situación se ha vuelto insostenible. La ciudad de Barcelona y su área metropolitana sufren una nueva burbuja inmobiliaria, esta vez asociada a las viviendas de alquiler, que expulsan a las ve cinas de sus barrios y que hace indispensable actuaciones colectivas inmediatas para parar la espiral. No podemos esperar más, después de meses de trabajo en silencio te pedimos que nos eches una mano, que te unas a nosotros y afrontar los enormes retos que nos hemos marcado contra adversarios que cuentan con muchos recursos y contra los que sólo podremos luchar juntas […]. ¡Por unos alquileres justos, colabora! ¡Por unos alquileres justos, únete al Sindicato de Inquilinos e Inquilinas!

Una vez realizado el diagnóstico y definido el problema, el apartado de pro nóstico se articula a través de un mensaje centrado en la reivindicación de la fun ción social de la vivienda. Para ello el Sindicat de Llogateres pretende influir en los poderes públicos para el desarrollo de medidas de carácter legal orientadas a la regulación y al control del mercado del alquiler (Goteo, 2021):

Queremos sumar las fuerzas de los Inquilinos y las Inquilinas para parar los abusos inmobiliarios, exigir cambios legislativos y el control del mercado de alquiler […]. A largo plazo, lucharemos por un cambio de leyes a favor de los inquilinos e inquilinas y por una regulación del mercado de alquiler que no expulse el vecindario de la ciudad.

Para la determinación de los antagonistas señalados en campaña, la cartelería utilizada en redes sociales como Twitter resulta muy elocuente y clarificadora (Sin dicat de Llogateres, 2017):

Figura 1. Campaña de micromecenazgo promovida por el Sindicat de Llogateres (2017)

Fuente: Sindicat de Llogateres (2017).

Figura 2. Campaña de micromecenazgo promovida por el Sindicat de Llogateres (2017)

Fuente: Sindicat de Llogateres (2017).

BrUno GonzálEz-CaChEda

Así, en el origen del problema, tal y como muestran las figuras 1 y 2, el Sindicat de Llogateres sitúa el abuso de poder ejercido por los sectores financieros e inmo biliarios, a través de un discurso de clara confrontación con el objetivo de movilizar apoyos para la financiación de la campaña de micromecenazgo político.

4.3. El ecosistema de medios para la difusión de la campaña promovida por el Sindicat de Llogateres

Realizada la descripción de las características organizativas y del encuadre principal de la campaña analizada, nos detendremos en la ecología de medios utilizada para difundir el mensaje entre los potenciales simpatizantes de la causa financiable pro movida. En primer lugar, nos detendremos en la plataforma web Goteo donde se alojó el proyecto promovido por el Sindicat de Llogateres.3

4.3.1. La plataforma Goteo

La plataforma web de la entidad de micromecenazgo Goteo fue utilizada como soporte matriz de la campaña liderada por el Sindicat de Llogateres. En ella, ade más de estar recogido el medio de pago para la realización de aportaciones mone tarias, aparece la información general y detallada de las diferentes dimensiones del proyecto.

Enlaces Audiovisual Infografía Texto

Objetivo

— Difundir la información contenida en la web a través de redes sociales

— Sensibilizar sobre el problema social de la vivienda de alquiler

— Informar acerca de la evolución de la campaña

— Actualizar la información sobre el desarrollo de la campaña

— Describir el objetivo principal de la campaña

— Especificar las recompensas ofrecidas a las personas que realicen una donación

— Informar acerca de las características, estructuras, objetivos y actividades de la organización

Tabla 1. Formatos y objetivos para la comunicación presentes en la plataforma Goteo

Fuente: Elaboración propia a partir de la información contenida en Goteo (2021).

ECOLOGÍA DE MEDIOS PARA EL ÉXITO EN LAS CAMPAÑAS DE MICROMECENAZGO POLÍTICO

Tal y como se puede observar en la tabla 1, la página web de Goteo se empleó para ofrecer el grueso de la información de interés acerca del proyecto con el ob jetivo de generar confianza y movilizar a las personas potencialmente identificadas con la causa. En primer lugar, debemos señalar la intensidad con la que el Sindicat de Llogateres actualizó la información relativa a las novedades que se fueron pro duciendo a lo largo del desarrollo de la campaña, generando un total de dieciséis actualizaciones a través del apartado habilitado a tal fin en la web. Orientado a una finalidad similar, también debemos mencionar la presencia de un elemento gráfico capaz de ofrecer información acerca del importe de la financiación obtenida en tiempo real.

En segundo lugar, la página web de Goteo recoge el objetivo y las característi cas del proyecto, haciendo énfasis en la gravedad del problema de la vivienda en la ciudad de Barcelona y en la necesidad de dar una respuesta organizada desde la sociedad civil. En este sentido cobra protagonismo en el espacio central de la web un vídeo que recoge los testimonios de diversas situaciones particulares que con tribuyen a definir el problema que da origen a la articulación del Sindicat de Lloga teres. Además, mediante un formato de carácter textual, podemos observar la descripción de la organización promotora a través de la puesta en valor de la arqui tectura organizativa y de la experiencia del equipo de campaña, así como la con creción de las recompensas ofrecidas por la entidad promotora del proyecto a aquellas personas donantes, materializadas sobre elementos de carácter simbólico, tales como llaveros, camisetas o pósters.

En tercer y último lugar, debemos señalar la presencia de enlaces directos para la difusión por parte de terceros de la información del proyecto en las redes Face book y Twitter.

4.3.2. Las redes sociales

En la ecología de medios conformada para la campaña analizada cobran particular importancia las redes sociales como medio para la difusión de la información clave que se halla en la matriz del proyecto alojada en la web de Goteo. Respecto a la relevancia de estos instrumentos de comunicación, resulta elocuente la disposición en el ámbito organizativo de un equipo orientado en exclusiva a la gestión de las redes sociales. Debemos subrayar que los resultados se refieren en exclusiva a Facebook y Twitter ya que fueron estas las herramientas utilizadas.4

Como se puede ver en la figura 3, el Sindicat de Llogateres utilizó de forma directa Facebook a través de publicaciones realizadas con contenidos y material propio hasta en 20 ocasiones. El impacto de las publicaciones, medido a través del número de personas que se hicieron eco en sus cuentas personales, resulta nota ble, alcanzando la cifra de 649 comparticiones. Por el contrario, la actividad del Sindicat de Llogateres recibió escaso apoyo durante la campaña por parte de colec tivos y organizaciones sociales y políticas próximas. En concreto, 3 de las publicacio nes realizadas fueron compartidas por organizaciones promotoras del Sindicat de

Publicaciones propias

1.816 649

«Me gusta» «Me encanta» Comparticiones (individuales) Comparticiones (colectivos)

Figura 3. Actividad e impacto

en Facebook

Llogateres, como FAVB, y por las entidades sociales como La Barceloneta Pla Co munitari y Sostre Cívic. Por último, y también en relación con el impacto, las publi caciones han alcanzado un total de 1.816 «me gusta» y 22 «me encanta». En Twitter, como podemos observar en la figura 4, la actividad propia de la organización fue similar en términos de intensidad, con una producción total de 22 publicaciones de producción propia. En términos de impacto observamos una menor intensidad que en Facebook, con un total de 579 «me gusta» y retuits procedentes de personas individuales. En todo caso, el resultado de estos apoyos resulta pre sumiblemente más efectivo en Twitter en la medida en que el tipo de interacción generada por esta red social contribuye de forma directa a la difusión del mensaje. Por otra parte, resulta reseñable el nivel de cooperación obtenido en la campaña a través de Twitter por parte de colectivos y entidades sociales y políticas próximas. Así, la iniciativa de financiamiento promovida por el Sindicat de Llogateres ha su mado un total de 23 tuits producidos por organizaciones externas que han apoya do la campaña a través de publicaciones con etiqueta. Entre estos colectivos, más allá de los promotores FAVB o La Hidra, encontramos partidos políticos como Es querra Unida i Alternativa o Anticapitalistes, cooperativas como Voltes Cooperativa o Cooperativa La Unió, asociaciones de vecinos como XSM la Marina - Zona Franca, sindicatos como UGT Barcelona Activa o el Sindicat de Músics Activistes de Cata lunya y organizaciones de barrio vinculadas a la problemática de la vivienda o el Sindicat d’Habitatge de Vallcarca.5

Fuente: Elaboración propia a partir de la información presente en la cuenta de Facebook del Sindicat de Llogateres.

579

23 29 22

Tuits propios Retuits y «me gusta»

Figura 4. Actividad e impacto en Twitter

Tuits externos (individual con etiqueta)

Tuits externos (colectivo con etiqueta)

Fuente: Elaboración propia a partir de la información presente en la cuenta de Twitter del Sindicat de Llogateres.

4.3.3.

La prensa digital

Para finalizar el análisis de la ecología de medios conformada durante la campaña de financiación no podemos obviar el papel de la prensa. A este respecto, podemos docu mentar la convocatoria de una rueda de prensa por parte del Sindicat de Llogateres para la difusión de la información y el objetivo del proyecto al inicio de la campaña.

Según los resultados reflejados en la figura 5, podemos cuantificar el impacto de la campaña en prensa en un total de 13 apariciones en distintos formatos y medios.6 Por un lado, de forma mayoritaria diversos diarios de carácter comercial, como El Periódico, Europa Press o Noticias de Navarra, se hicieron eco de la inicia tiva promovida por el Sindicat de Llogateres. También medios digitales de natura leza cooperativa y finalidad social, como el Elcritic.cat o Social.cat, y militante como Esquerrarevolucionaria.cat, Poderpopular.info y Llibertat.cat. Por otra parte, la apa rición en medios no escritos resulta anecdótica, registrándose únicamente una no ticia en el canal público local de Barcelona btv.cat

5. Discusión y conclusión

Los resultados de nuestra investigación muestran la pluralidad de canales de comu nicación utilizada por el Sindicat de Llogateres en su campaña de financiación, mediante la articulación de una ecología de medios conformada por la página web de Goteo como elemento matriz, diversos instrumentos para la difusión como las redes sociales Facebook y Twitter, y una pluralidad de medios de comunicación escrita y audiovisual (Treré y Mattoni, 2015; Mattoni, 2017). En dicha articulación consideramos clave la calidad y la profundidad de la información contenida en la página web de Goteo, resultando condición necesaria para la generación de un nivel de confianza suficiente para la obtención de aportaciones financieras. En este sentido, cabe señalar la intensidad de las actualizaciones relativas al desarrollo de la campaña, realizadas por el Sindicat de Llogateres a través de este canal, aportan do información periódica entre las personas potencialmente simpatizantes. A este fin, también resulta interesante señalar la infografía realizada, a través de la cual se informó acerca de la evolución de la recogida de fondos en tiempo real. Además, y para completar la información ofrecida a los potenciales donantes, se realizó un ejercicio de transparencia mediante la descripción de las estructuras, los objetivos y las actividades de la organización y de la campaña.

Destacan también los materiales orientados a la movilización. Como hemos observado, el Sindicat de Llogateres ha elaborado un mensaje circunscrito dentro de un encuadre articulado sobre un claro diagnóstico, pronóstico e identificación de los antagonistas (Hunt, Benford y Snow, 1994). Con este objetivo, encontramos en la página de Goteo un vídeo de elaboración propia orientado a la sensibilización de la problemática que sufren los inquilinos alojados en viviendas de alquiler. Ade más, el diagnóstico y el pronóstico aparecen claramente especificados de forma

Figura 5. Impacto en prensa según el formato y la naturaleza de los medios

Fuente: Elaboración propia a partir de información recopilada en redes sociales y motores de búsqueda.

Prensa digital cooperativa

3 1 2

ECOLOGÍA DE MEDIOS PARA EL ÉXITO EN LAS CAMPAÑAS DE MICROMECENAZGO POLÍTICO

escrita en la parte central de la página web. Pero quizá el elemento más elocuen temente movilizador tiene que ver con la cartelería utilizada en redes sociales, en focada a la creación de una serie de mensajes centrados en los antagonistas definidos por la organización.

Para la difusión de la información y de los mensajes orientados a la movilización digital, hemos constatado la realización por parte del Sindicat de Llogateres de una rueda de prensa con un impacto en trece medios de distinto perfil y formato. Asi mismo, han sido utilizadas las redes sociales Facebook y Twitter para enlazar la in formación presente en la página de Goteo, y lanzar mensajes movilizadores a través, fundamentalmente, de cartelería de elaboración propia. Bajo nuestro punto de vista, Twitter ha adquirido una mayor importancia para el éxito de la campaña, como consecuencia de la colaboración y cooperación establecida con hasta 29 colectivos organizados, tales como partidos políticos, sindicatos, cooperativas o asociaciones. La propagación del mensaje y de la información de campaña entre audiencias con un sistema de valores similar, y altamente comprometidas con di versas problemáticas sociopolíticas, ha sido probablemente determinante para la obtención de apoyos a la causa promovida por el Sindicat de Llogateres. En todo caso, y más allá del ámbito puramente comunicativo, los apoyos recibidos para la difusión no se podrían explicar sin conocer el proceso de gestación del Sindicat de Llogateres sobre la base de una red de colectivos plenamente asentados en la ciudad de Barcelona, hecho que sin duda facilitó la presentación y el lanzamiento de la campaña y la obtención de recursos para la consolidación de la organización.

Las limitaciones del presente estudio se derivan de la metodología y de las fuen tes utilizadas. En próximos trabajos, con el objetivo de determinar qué canales de comunicación resultan más efectivos para la difusión de las campañas de microme cenazgo político, serán necesarias nuevas pesquisas ejecutadas a través de entre vistas y cuestionarios a personas que hayan realizado donaciones a este tipo de causas sociopolíticas.

BrUno GonzálEz-CaChEda

Notas

[1 La campaña fue desarrollada entre el 12 de mayo y el 31 de julio del año 2017.

[2 En todo caso, en la pestaña de financiación, el Sindicat de Llogateres establece la siguiente excepción: «No recibiremos subvenciones para gastos estructurales del sindicato, pero en determinadas ocasiones nos presentare mos a concursos públicos para proyectos o estudios concretos» (Goteo, 2021).

[3 Aunque el Sindicat de Llogateres ya disponía de página web propia cuando se llevó a cabo la campaña, esta no fue utilizada como elemento de información y comunicación. Los primeros comunicados publicados datan del 24 junio y del 4 de julio de 2017, pero en ellos no se alude a la campaña de micromecenazgo.

[4 La puesta en funcionamiento de una cuenta de Instagram fue posterior a la financiación de la campaña. En concreto, el Sindicat de Llogateres abrió su cuenta en esta red social el 3 de noviembre de 2017.

[5 Las organizaciones que apoyaron la campaña a través de Twitter son las siguientes: Anticapitalistes, FAVB, PSC Sants-Montjuïc, PSUC Barcelona, Fem Sant Antoni, Xnet, Joves Esquerra Verda, UGT, Barcelona Activa, Sarrià Sant Gervasi 15M, AGDH (Asociación por la Garantía de los Derechos Humanos), Fundación de los Comunes, La Hidra Coo perativa, Arç Cooperativa, Voltes Cooperativa, Cooperativa La Unió, Poble Lliure Barcelona, Associació de Veïnes Clot - Camp de l’Arpa, EUiA, XSM la Marina - Zona Franca, Sindicat d’Habitatge de Vallcarca, Ateneu L’Engranatge, AAVV Som Santa Eulàlia, Sindicat de Músics Activistes de Catalunya.

[6 Los medios que se hicieron eco de la campaña fueron los siguientes: btv.cat, Vilaweb, esquerrarevolucionaria. net, poderpopular.info, llibertat.cat, elcritic.cat, elperiodico.com, viaempresa.cat, social.cat, Europa Press, Catalu nyapress, playgroundmag.net, aldia.cat, noticiasdenavarra

Bibliografía

ahLers, G. K.; CuMMinG, D.; Günther, C.; sChweizer, D. (2015). «Signaling in equity crowdfunding». Entrepreneurship Theory and Practice, 39 (4), pp. 955-980.

anzano, X. (2018). «Sindicat de Llogaters i Llogateres. El inquilinato insumiso». Documento de trabajo. Barcelona: Universitat Oberta de Catalunya.

Barranquero, A.; Meda, M. (2015). «Los medios comunitarios y alternativos en el ciclo de protestas ciudadanas desde el 15M». Athenea Digital, 15 (1), pp. 139-170.

Barranquero, A.; sánChez, M. (2018). «Cooperativas de medios en España. Un periodismo emprendedor y ciudadano en tiempos de crisis». REVESCO: Revista de Estudios Cooperativos, 128, pp. 36-58.

BeLLeFLaMMe, P.; LaMBert, T.; sChwienBaCher, A. (2013). «Individual crowdfunding practices». Venture Capital, 15 (4), pp. 313-333.

Bennett, L.; seGerBerG, A. (2012). «The logic of connective action: Digital media and the personalization of conten tious politics». Information, Communication & Society, 15 (5), pp. 739-768.

BLuMLer, J. G. (2016). «The fourth age of political communication». Politiques de Communication, 1, pp. 19-30.

CasteLLs, M. (2009). Comunicación y poder. Madrid: Alianza Editorial.

ChadwiCk, A. (2007). «Digital network repertoires and organizational hybridity». Political Communication, 24 (3), pp. 283-301.

Chihu aMParán, A. (2016). «Marcos de acción colectiva en el movimiento de El Barzón». Región y Sociedad, 28 (66), pp. 321-337.

CotareLo, R. (2010). La política en la era de Internet. Valencia: Tirant lo Blanch.

CuMMinG, D. J.; zhanG, Y. (2018). «Are crowdfunding platforms active and effective intermediaries?». SSRN Electronic Journal [en línea] <https://doi:10.2139/ssrn.2819845>.

eChart, E. (2008). Movimientos sociales y relaciones internacionales: La irrupción de un nuevo actor. Madrid: Los Li bros de la Catarata.

ECOLOGÍA DE MEDIOS PARA EL ÉXITO EN LAS CAMPAÑAS DE MICROMECENAZGO POLÍTICO

edwards, B.; MCCarthy, J. (2004). «Resources and social movement mobilization». En: snow, D.; souLe, C.; kriesi, H. (eds.). The Blackwell companion to social movements Oxford: Blackwell Publishing, pp. 116-152.

Fernández GarCía, A. (1990). «Los círculos de emigrantes ante la guerra de España: la colonia gallega en Buenos Aires». Quinto Centenario, 16, pp. 121-134.

FLesher FoMinaya, C. (2014). «Debunking spontaneity: Spain’s 15-M/Indignados as autonomous movement». Social Movement Studies, 14 (2), pp. 142-163.

GerBer, E.; hui, J. (2013). «Crowdfunding: Motivations and deterrents for participation». ACM Transactions on Com puter-Human Interaction (TOCHI), 20 (6), pp. 1-32.

GonzáLez CaCheda, B.; CanCeLa, C. (2021). «Political crowdfunding and resource mobilization for collective action: The keys to success». Technology in Society, 67, 101743.

Goteo (2021). Sindicat de Llogaters i Llogateres [en línea]. <https://www.goteo.org/project/sindicat-de-llogaters -i-llogateres> [Consulta: 1 noviembre 2020].

haro, C.; CaLvo, D. (2018). «Evolución de los movimientos sociales en la red: un análisis de las webs del 15M y del Movimiento por la Vivienda Digna en España». Ação Midiática - Estudos em Comunicação, Sociedade e Cultura, 1 (15), pp. 21-40.

haro, C.; saMPedro, V. (2011). «Activismo político en red: del Movimiento por la Vivienda Digna al 15M». Teknokultura, 8 (2), pp. 157-175.

hunt, S.; BenFord, R.; snow, D. (1994). «Identity fields: Framing processes and the social construction of movement identities”. En: Laraña, E.; Johnston, H.; GusFieLd, J. (eds.). New social movements: From ideology to identity Filadelfia: Temple University Press. Pp. 185-208.

JovanoviC, T. (2019). «Crowdfunding: What do we know so far?». International Journal of Innovation and Technology Management, 16 (01), 1950009.

Juris, J. (2006). «Movimientos sociales en red: movimientos globales por una justicia global». En: CasteLLs, M. (ed.). La sociedad red: una visión global. Madrid: Alianza, pp. 415-439.

kriesi, H. P. (1999). «La estructura organizacional de los nuevos movimientos sociales en su contexto político». En: MCadaM, D.; MCCarthy, J.; zaLd, M. (eds.). Movimientos sociales: perspectivas comparadas: Oportunidades políti cas, estructuras de movilización y marcos interpretativos culturales. Madrid: Istmo, pp. 221-261.

Lee, C. H.; zhao, J.; hassna, G. (2016). «Government-incentivized crowdfunding for one-belt, one-road enterprises: Design and research issues». Financial Innovation, 2 (1), pp. 1-14.

Lehner, O. (2014). «The formation and interplay of social capital in crowdfunded social ventures». Entrepreneurship & Regional Development, 26 (5-6), pp. 478-499.

Lehner, O.; harrer, T. (2019). «Crowdfunding platforms as focal actors in an entrepreneurial ecosystem: An interdis ciplinary value perspective». En: Proceedings of the 52nd Hawaii International Conference on System Sciences [s. d.].

Lehner, O. M.; niChoLLs, A. (2014). «Social finance and crowdfunding for social enterprises: A public-private case study providing legitimacy and leverage». Venture Capital, 16 (3), pp. 271-286.

LóPez, S.; roiG, G.; sádaBa, I. (2003). Nuevas tecnologías y participación política en tiempos de globalización. Bilbao: Hegoa.

Mattoni, A. (2017). «A situated understanding of digital technologies in social movements. Media ecology and media practice approaches». Social Movement Studies, 16 (4), pp. 494-505.

MoLLiCk, E. R. (2014). «The dynamics of crowdfunding: An exploratory study». Journal of Business Venturing, 29 (1), pp. 1-16.

Mundt, M.; ross, K.; Burnett, M. (2018). «Scaling social movements through social media: The case of Black Lives Matter». Social Media + Society, 4 (4). <https://doi.org/10.1177/2056305118807911>

Pastor, J. (2007). «El movimiento antiglobalización y sus particularidades en el caso español». Revista de Estudios de Juventud, (76), pp. 39-52.

Porta, D. della; diani, D. (2011). Los movimientos sociales. Madrid: CIS: Complutense.

raMos, J.; GonzáLez CaCheda, B. (2016). «Crowdfunding and employment: An analysis of the employment effects of crowdfunding in Spain». En: BrüntJe, D.; GaJda, O. (eds.). Crowdfunding in Europe: State of the art in theory and practice. Bruselas: Springer, pp. 97-114.

BrUno GonzálEz-CaChEda

sedLitzky, R.; Franz, Y. (2019). «What if we all chip in? Civic crowdfunding as alternative financing for urban develop ment projects». Built Environment, 45 (1), pp. 26-44.

seLander, L.; JarvenPaa, S. (2016). «Digital action repertoires and transforming a social movement organization». MIS Quarterly, 40 (2), pp. 331-352.

sindiCat de LLoGateres (2017). Sindicat de Llogateres [en línea]. <https://sindicatdellogateres.org/es/> [Consulta: 15 noviembre 2020].

stiver, A.; BarroCa, L.; MinoCha, S.; riChards, M.; roBerts, D. (2015). «Civic crowdfunding research: Challenges, oppor tunities, and future agenda». New Media & Society, 17 (2), pp. 249-271.

thies, F.; wesseL, M.; BenLian, A. (2016), «Effects of social interaction dynamics on platforms». JournalofManagement Information Systems, 33 (3), pp. 843-873.

tiLLy, C.; wood, L. (2011). Los movimientos sociales, 1768-2008: Desde sus orígenes a Facebook. Barcelona: Crítica. toret, J. (2013). «Tecnopolítica: la potencia de las multitudes conectadas. El sistema red 15M, un nuevo paradigma de la política distribuida». IN3 Working Paper Series

totsuMa (2013). Totsuma, qui som [en línea]. Xarxa Digital Catalana. <https://www.totsuma.cat/qui-som> [Consulta: 15 septiembre 2020].

treré, E. (2011). «Nuevos movimientos sociales, activismo digital y nuevas tecnologías de la comunicación». En: Jornadas de Comunicación de la Facultad de Ciencias Políticas y Sociales: Actas de las Cuartas Jornadas: La Co municación como Objeto de Estudio: Teorías y Prácticas en las Ciencias Sociales. Querétaro: UAQ.

treré, E.; Mattoni, A. (2015). «Media ecologies and protest movements: Main perspectives and key lessons». Informa tion, Communication & Society, 19 (3), pp. 290-306.

vroMen, A. (2017). Digital citizenship and political engagement: The challenge from online campaigning and advo cacy organisations. Londres: Palgrave Macmillan.

Comunicació: Revista de Recerca i d’Anàlisi [Societat Catalana de Comunicació] http://revistes.iec.cat/index.php/TC. Vol. 39 (2) (novembre 2022), p. 89-108

ISSN (ed. impresa): 2014-0304 / ISSN (ed. electrònica): 2014-0444 / DOI: 10.2436/3008.01.222 Data recepció: 02/07/2021 Data acceptació: 31/01/2022

De la grip de 1918 a la covid-19: la utilització

de

referents literaris (més enllà de Josep Pla) a la premsa actual 1

From the 1918 influenza pandemic to Covid-19: The use of literary references (beyond Josep Pla) in the current press

Francesc Montero Aulet

Professor associat. Institut de Llengua i Cultura Catalanes. Càtedra Josep Pla de la Universitat de Girona. francesc.montero@udg.edu

FranCESC MontEro aUlEt

De la grip de 1918 a la covid-19: la utilització de referents literaris (més enllà de Josep Pla) a la premsa actual

From the 1918 influenza pandemic to Covid-19: The use of literary references (beyond Josep Pla) in the current press

RESUM:

d avant la pandèmia de covid-19, els mitjans de comunicació s’han ajudat de precedents històrics i de les seves representacions artístiques per interpretar la situació. d ins d’aquest marc, i tenint en compte la seva proximitat i l’abundància de testimonis, l’epidèmia de grip de 1918 ha constituït un episodi de referència obligada, amb nombrosos paral·lelismes explotats pels mitjans de comunicació. l’estudi analitza com la premsa catalana ha tractat aquest precedent, orientant l’anàlisi en els testimonis literaris de la grip de 1918 citats en el període més cru de la pandèmia de covid-19. En clau majoritàriament catalana, s’interpreten els factors que han conduït els mitjans a decantar-se per uns testimonis —principalment El quadern gris , de Josep Pla—, i a no tenir-ne en compte d’altres també valuosos, i s’aporten reflexions en clau de futur sobre els mecanismes que condicionen la utilització mediàtica de la literatura per a la construcció del record col·lectiu d’episodis traumàtics com el de la covid-19.

PARAULES CLAU:

covid-19, literatura i periodisme, grip de 1918, Josep Pla, El quadern gris.

From the 1918 influenza pandemic to Covid-19: The use of literary references (beyond Josep Pla) in the current press

CDe la grip de 1918 a la covid-19: la utilització de referents literaris (més enllà de Josep Pla) a la premsa actual

ABSTRACT:

i n response to the Covid-19 pandemic, the media have used historical precedents and artistic representations to interpret the situation. Within this framework, and given its proximity and the abundance of testimonies, the 1918 influenza pandemic has been an ineluctable reference episode, with numerous parallels exploited by the media. t his study analyzes how the Catalan press has treated this precedent, focusing the analysis on the literary testimonies of the 1918 influenza pandemic cited in the harshest period of the Covid-19 crisis. From a primarily Catalan viewpoint, an interpretation is made of the factors that have led the media to choose certain specific testimonies – mainly Josep Pla’s The grey notebook – and not to take into account others that are also valuable. l ikewise, considerations are made about the future and the mechanisms that determine the media’s use of literature for the construction of the collective memory of traumatic episodes such as the Covid-19 pandemic.

KEYWORDS:

Covid-19, literature & journalism, 1918 flu, Josep Pla, The grey notebook

En record i homenatge a tots aquells i aquelles que se’ns ha endut la covid 19

1. La mirada retrospectiva dels mitjans: hipòtesi de partida

Durant el 2020, la pandèmia de covid-19 ha posat contra les cordes la posició de l’ésser humà contemporani dins el planeta. El seu impacte global ha afectat totes les estructures de la humanitat, i ens ha portat a explorar estratègies per afrontar la situació i evitar caure purament i simple en el pànic. Mentre els dirigents polítics acordaven mesures i recursos —amb més o menys fortuna, aquí no és el lloc per dilucidar-ho—, els professionals sanitaris s’abocaven a la resposta assistencial i la recerca mèdica, i els treballadors essencials vetllaven per abastir la població de les primeres necessitats. En període de confinament, quan el futur era més negre, calia trobar eines i estratègies per suportar la pressió i oferir llums d’esperança a l’horitzó. En aquest context, i com succeeix sempre que es produeixen situacions de gran tensió i alarma social, els mitjans de comunicació han tingut un paper crucial en l’orientació de la societat. Una de les fórmules utilitzades pels mitjans per interpre tar la realitat durant l’etapa més crua de la covid-19 ha estat, com és obvi, mirar el passat per trobar-hi referents i claus per a l’anàlisi. D’aquesta manera, les grans epidèmies de la història, com les epidèmies de l’antiguitat o la pesta negra, han estat els precedents antics amb paral·lelismes amb la situació actual més citats. Amb notables diferències respecte a la covid-19, altres infeccions massives citades han estat la tuberculosi o la sida. No obstant això, hi ha hagut un referent que ha tingut una ressonància extraordinària: la grip de 1918. Les característiques especí fiques d’aquesta epidèmia respecte a les esmentades, els nombrosos paral·lelismes amb la situació actual i l’abundància de dades a l’abast —tant estudis com la pos sibilitat d’accedir a fonts directes a través de les hemeroteques— l’han convertit en el precedent més directe i rellevant.

En el present article analitzarem el retrat que n’ha perfilat la premsa actual, i de quina forma l’ha utilitzat per comentar la situació present. No obstant això, donada l’amplitud de perspectives des de les quals s’ha abordat, centrarem l’anàlisi en la interpretació del record literari d’aquella pandèmia. Davant la sensació sorgida en la lectura habitual de diaris que els exemples catalans recollits a la premsa actual es reduïen a El quadern gris, de Josep Pla, hem volgut, primerament, comprovar si aquesta impressió personal estava esbiaixada o bé tenia fonament. Aquí rau la voluntat de sistematitzar les referències a la grip de 1918 en la premsa actual. No més havent inventariat els testimonis comentats pels periodistes d’avui podíem valorar l’amplitud del record literari —especialment català— que s’ha projectat a la premsa durant els mesos de més impacte de la pandèmia de covid-19, i interpretar els motius que han dut els professionals a utilitzar aquests testimonis i, potser, no tenir-ne en compte altres de rellevants. I, en darrer terme, davant la manca de va rietat dels textos recollits, hem volgut exhumar una sèrie de materials valuosos de

FranCESC MontEro aUlEt

la història literària catalana avui oblidats, que complementen i eixamplen la pers pectiva dels referents més coneguts.

Finalment, volem consignar que aquesta hipòtesi de partida es fonamenta en la ferma convicció que examinar amb perspectiva històrica les conseqüències de la grip de 1918 ens pot ajudar a encarar l’escenari postpandèmia actual. I, en aquest aspecte, el record —o l’absència de record— que els escriptors ens van llegar en els seus testimonis escrits reflecteix amb quin grau va marcar la seva trajectòria vital. Des de la distància temporal d’unes memòries, o bé amb la mesura que imposa la reflexió en el dietari o en una correspondència, es pot copsar amb major nitidesa la profunditat de l’impacte de l’experiència viscuda. Tenint en compte els matisos i les diferències, aquests testimonis, l’experiència embrionària dels quals ens porta un segle d’avantatge, ens poden aportar claus per valorar el record col·lectiu de la pandèmia actual. En definitiva, ens pot ajudar, també, a corregir o evitar errors comesos en el passat.

2. La grip de 1918, el fenomen més letal del segle xx

La pandèmia de grip coneguda com a grip de 1918 o grip espanyola es va originar la primavera de 1918 a Kansas (Estats Units), per la infecció d’uns soldats ameri cans. En un context marcat per l’esforç bèl·lic de bona part del món provocat per la Primera Guerra Mundial, les estructures governamentals estaven molt preocupades per evitar els missatges pessimistes a la població, i per això els mitjans oficials es van dedicar a minimitzar l’impacte de l’epidèmia. No obstant això, el virus A(H1N1) causant de la infecció es va estendre ràpidament per tot el món. Aquella grip va acabar convertint-se en la pandèmia més important que es recorda en tota la his tòria de la humanitat: alguns càlculs indiquen que va infectar un terç de la població i va causar la mort d’entre 50 i 100 milions de persones, una mortalitat molt més elevada que la provocada pel conflicte bèl·lic de la Gran Guerra i la Segona Guerra Mundial: «Fue la mayor oleada desde la peste negra, tal vez de toda la historia de la humanidad» (Spinney, 2018: 14). Malgrat que l’afectació va estendre’s entre 1918 i finals de 1920, va tenir tres moments àlgids, que ja ens hem acostumat a definir en forma d’onades: la primera va tenir lloc a la primavera de 1918. La segona, que va afectar principalment la població d’entre vint i quaranta anys i va ser la més letal i d’abast més global, va tenir lloc entre octubre i novembre d’aquell any. Finalment, entre febrer i març de 1919, es va produir la tercera, que es va acumular a la grip estacional (Barry, 2020; Spinney, 2018; Porras-Gallo i Davis, 2014; Phillips i Killin gray, 2003).

Espanya, i de retruc Catalunya, no van ser immunes a la infecció. Malgrat no participar en la guerra, la circulació de treballadors temporers entre el sud de Fran ça i Portugal va afavorir els contagis de la població catalana. Pel que fa al coneixe

dE la GriP dE 1918 a la CoVid-19: la UtilitzaCiÓ dE rEFErEnt S litErariS

ment i difusió, Espanya va ser el país on va tenir més ressò: «El país se mantuvo neutral durante la guerra. Esto suponía que el Gobierno no censuraba la prensa y que, a diferencia de los periódicos franceses, alemanes o británicos, que no impri mían nada negativo ni que pudiera hundir la moral de los suyos, los españoles es taban plagados de informes sobre la enfermedad» (Barry, 2020: 226). Com explica J. L. Ruiz Domènec (2020), els mitjans espanyols no van tenir cap reserva a tractar amb profusió «la enfermedad reinante». No ens hi estendrem aquí, però les heme roteques mostren com els diaris van contribuir a generar una sensació d’alarma i pànic.

En aquest sentit, la premsa va posar el país sota el focus d’atenció mundial, especialment a partir del moment que el corresponsal de The Times a Madrid va denominar la malaltia com la grip espanyola: «El fet d’anomenar-la així fins avui indica el pes dels mitjans de comunicació en aquesta època» (Ruiz Domènec, 2020: 91). De conseqüències nefastes per a la reputació del país, el debat posterior sobre la inadequació d’aquesta etiqueta recorda molt la polèmica actual sobre la denominació virus xinès per referir-se a la covid-19. No obstant això, la grip també va adoptar altres noms: el genet pàl·lid o la dama blanca van ser alguns que van fer fortuna arreu del món, i a Espanya, va ser coneguda com a la mort dolça, la legio nària i, especialment, el soldado de Nápoles, el nom d’una cançó d’una sarsuela molt coneguda, que cantava tothom i que era molt «contagiosa» i «encomanadissa» (Trilla, Trilla i Daer, 2008: 669).

Les dades de letalitat a Espanya i Catalunya per la grip de 1918 revelen unes xifres estremidores: 8 milions d’infectats a tot l’Estat, i uns 260.000 morts. D’aquests, un 75 % van ser durant la segona onada, i un 45 % del total va tenir lloc només durant l’octubre de 1918. La taxa de mortalitat a Espanya el 1918 va ser la més alta de tot el segle xx , i l’any següent el creixement de població va ser negatiu —al segle xx aquesta circumstància només es va repetir una vegada, el 1939 (Trilla, Trilla i Daer, 2008: 671-672). Si ens cenyim a Catalunya, i especialment Barcelona, podem constatar que, segons l’anuari estadístic de la capital catalana, dels 641.000 habitants de la ciutat, 6.209 van morir l’octubre de 1918, una xifra sis vegades superior a l’habitual. D’aquests, 1.175, segons les fonts oficials, ho van fer a causa de la grip —l’any anterior havien estat només 135 (Martínez, 2020).

Més enllà de la fredor de les xifres, l’ambient era de pànic al contagi, com va sentenciar J. L. Ruiz Domènec: «Hi va haver, per tant, un moment en què l’expres sió “estar infectat amb la grip” era una realitat clínica d’alt risc» (Ruiz Domènec, 2020: 93). És precisament sobre el record d’aquesta atmosfera sobre el qual cen trarem una part del present article. No obstant això, i per acabar el retrat amb una nota d’optimisme, afegirem que els estudiosos del fenomen han constatat que, en contrast amb la por davant l’amenaça, la grip també va generar una resposta en forma d’aposta decidida per l’esperit d’innovació, la confiança en la ciència i la recerca mèdica per superar aquest tipus d’adversitats, l’aplicació d’una raó pràctica a la vida —que va propiciar l’assentament del model capitalista— i una orientació

FranCESC MontEro aUlEt

vers la reflexió per superar els traumes culturals que es deriven d’aquestes situa cions. Unes reaccions que en bona manera també hem pogut copsar davant la covid-19, i de les quals el temps segurament acabarà confirmant l’abast.

3. La grip de 1918 en temps de covid-19 als mitjans de Catalunya

Com hem dit, a mesura que l’amenaça del coronavirus anava prenent cos, els mit jans de comunicació van llançar-se a la recerca de referents històrics per intentar explicar l’escenari que es plantejava. I, com no podia ser d’altra manera, el prece dent més directe va ser la grip de 1918.

Davant aquesta constatació, hem abordat l’anàlisi sistematitzada de la presèn cia de la grip de 1918 als mitjans de Catalunya, prenent de base principal la prem sa escrita. Hem cenyit la investigació a un marc temporal i un nombre concret de capçaleres que es publiquen a Catalunya per elaborar un inventari de referències a la pandèmia del segle passat. A partir d’aquí, tenint en compte l’amplitud dels resultats, i donat que el nostre interès per la qüestió prové dels estudis literaris, ens hem centrat en el rastreig i interpretació de les referències corresponents a aquest àmbit: concretament, a les experiències viscudes o records d’escriptors i literats, preferiblement catalans, que han quedat recollits en dietaris o volums de memòries. No podem aportar exemples de textos de ficció o novel·les, com ens hauria agradat, perquè senzillament no se’n coneixen de rellevants dins la tradició catalana.

La cerca s’ha centrat en les capçaleres de diaris publicats a Catalunya, tant d’abast nacional ( Ara, El Punt Avui, El Periódico i La Vanguardia), com edicions més locals: Diari de Girona, Diari de Sabadell, Diari de Tarragona, Diari de Terrassa, El 9 Nou, Hora Nova, La Mañana, Regió7 i Segre. S’han recollit de forma sistemàtica, doncs, dades de tretze publicacions radicades a Catalunya. Hem deixat de banda diaris locals com Ripollès o Mataró, entre d’altres, perquè només disposen d’edi cions digitals, o Empordà, perquè les dades eren coincidents amb les del Diari de Girona. Així mateix, es va ampliar l’anàlisi amb les dades de quatre capçaleres d’abast estatal que tenen edicions en paper a Catalunya: ABC, El Mundo, El País i La Razón. En total, dades recollides de disset capçaleres, de les quals vuit presenten una distribució al conjunt del territori català, i nou són d’abast més limitat.

El període de referència analitzat abraça des de l’1 de març fins al 31 de maig de 2020. S’ha decidit comprendre un marc temporal de tres mesos exactes, remun tant l’inici de recollida de dades a dues setmanes abans del decret d’estat d’alarma a l’Estat espanyol de 14 de març de 2020. D’aquesta manera, hem posat en relleu com, a mesura que s’anava constatant la gravetat de la pandèmia, els mitjans ja començaven a buscar referents històrics. Així mateix, s’ha tancat la cerca a 31 de

dE la GriP dE 1918 a la CoVid-19: la UtilitzaCiÓ dE rEFErEnt S litErariS

maig, en un moment en el qual la primera onada de la covid-19 començava a anar de baixa, i ja s’havia començat el procés de desconfinament i la desescalada de mesures restrictives. S’ha considerat, doncs, un moment oportú per tancar el perío de, havent constatat, a més, que les referències a la grip de 1918 havien baixat considerablement.

Com és natural, les noves tecnologies i els recursos i eines de recollida de prem sa (recull de premsa institucional de la Universitat de Girona, però també la plata forma My News Online, de la qual la Universitat de Girona té llicència institucional d’ús, així com les hemeroteques digitals de determinats diaris com La Vanguardia, ABC o El Punt Avui) han estat de gran ajuda per a un primer buidatge, per fer cer ques combinades i temporalment acotades a partir de paraules clau ajustades a l’anàlisi com «grip de 1918» o «grip espanyola», tant en català com en castellà, així com altres termes vinculats a la temàtica del present estudi. Ara bé, una vegada obtingut el primer inventari, s’han filtrat les dades segons la llengua i les diverses edicions territorials per evitar repeticions innecessàries. I, d’entre totes aquestes dades, ha estat necessari també identificar a través de la lectura directa les referèn cies literàries.

Com a darrer apunt sobre la recollida de dades, hem d’indicar que, en aquesta darrera fase centrada en les referències literàries a la grip de 1918, vam ampliar l’espectre d’anàlisi amb alguns mitjans que només tenen versió digital (El Nacional, Vilaweb, El Español…), per poder afinar al màxim la relació de referències dedica des a la literatura, i perquè vam detectar casos rellevants per a l’orientació del present article. No obstant això, el volum considerable de dades que implicava treballar amb els mitjans indicats inicialment i la manca d’eines de recollida siste matitzada de dades per a aquests mitjans digitals, ens han portat a descartar in cloure les dades en la mostra global, perquè no n’hem pogut garantir l’exhaustivitat. Per això, només en comentarem els exemples més importants quan s’ajustin als aspectes d’interès per a l’article.

Pel que fa als resultats, hem de consignar un total de 263 articles amb referèn cies a la grip de 1918. En bona manera, són referències escadusseres o tangen cials, però cal remarcar que un percentatge important, prop d’un 25 %, s’enfoquen de forma substancial vers l’anàlisi de la grip de 1918. Respecte al detall de diaris, cal dir que, dels catalans d’abast nacional, La Vanguardia és el que s’hi ha referit en més ocasions, en un total de 43 articles, seguit d’Ara, amb 28, i El Periódico, amb 27. Tanca la sèrie El Punt Avui, amb 15 articles. Pel que fa als comarcals, Segre ha estat el més orientat al precedent de fa un segle, amb 16 referències, per davant d’El 9 Nou o el Diari de Tarragona, amb 10, o el Diari de Terrassa, amb 6. En la resta de casos, les mencions són puntuals, amb menys de 5 esments. Cal dir que, en bona manera, aquests textos han tingut una mirada local, de gran interès per anar teixint un repàs més panoràmic de la incidència de la grip de 1918 al conjunt de Catalunya. Finalment, pel que fa al repàs dels diaris d’àmbit estatal amb edició catalana, el major nombre de citacions de la grip de 1918 ha estat a

FranCESC MontEro aUlEt

càrrec d’El País, amb 45, tan sols dues més que La Vanguardia. Cal dir, però, que aquest darrer mitjà ha dedicat una atenció molt especial al fenomen del segle pas sat des d’una perspectiva cultural —una quarta part de les seves referències són d’aquest àmbit i, per tant, és el més destacat per a la nostra anàlisi. Seguint amb el repàs numèric, la resta de diaris estatals es troben a molta distància: hem comptat 24 referències a ABC, 15 a La Razón i 11 a El Mundo

Respecte al marc temporal, del total de 263 referències, 169 corresponen al mes de març. D’aquestes, tan sols 13 són anteriors al decret d’estat d’alarma. En la segona quinzena de març, es detecta un ritme constant d’aparicions. El referent de la grip de 1918 comença a decaure a l’abril, amb 63 referències. Durant aquest mes es detecta un cert creixement de la vinculació amb la literatura degut a la coincidència amb la Diada de Sant Jordi. El mes de maig presenta un descens més accentuat, quan s’acumulen tan sols 31 referències. Les últimes referències recolli des corresponen al 30 de maig: es troben als articles «L’home que coneix més bé els ratpenats», d’Antoni Cerrillo, aparegut a La Vanguardia, i «Estem vivint una epidèmia del segle xxi, amb els supermercats plens», de Jaume Claret, publicat a El Punt Avui. Aquest darrer posa en relleu una visió més optimista i de superació de la pandèmia, i constitueix una bona coda a l’anàlisi.

4. Els testimonis literaris: El quadern gris, referent indiscutible

Pel que fa a l’àmbit literari, com és natural, el nombre de referències recollit en l’anàlisi decau ostensiblement. Orientats específicament a la grip de 1918, trobem 25 articles. Signifiquen, per tant, un 9,51 % del total d’articles recollits. No obstant això, donada l’especificitat de l’àmbit, el nombre no és gens menyspreable. Cal indicar, però, que hem trobat 26 articles més en diaris amb edició en paper, i 2 en digitals, amb referències a altres epidèmies històriques, però les deixarem de ban da, perquè queden fora de l’objecte de la present anàlisi.

Pel que fa a les capçaleres, destaca molt per sobre de la resta La Vanguardia, amb 12 articles, seguida d’El País i El Punt Avui, amb 3 articles, ABC, amb 2, i Ara, El Periódico, Diari de Terrassa, Diari de Girona i Hora Nova, amb 1, respectivament.

Ara bé, si repassem amb detall aquests articles, ens adonem de seguida que un testimoni destaca per sobre de la resta: El quadern gris, de Josep Pla. Apareix en 19 dels 25 articles. A continuació en detallarem els motius, però primer acabarem el repàs general. Detectem un article amb àmplia referència a l’experiència de la grip de Virginia Woolf, expressada a On being ill i Mrs. Dalloway, i el reconeixement que segurament el testimoni més conegut de la grip de 1918 més enllà de les lletres catalanes és Pálido caballo, pálido jinete (1939), de Katherine Anne Porter. Altres noms citats de forma puntual són Guillaume Apollinaire, Franz Kafka, T. S. Eliot,

dE la GriP dE 1918 a la CoVid-19: la

UtilitzaCiÓ dE rEFErEnt S litErariS

John Dos Passos, William Carlos Williams, Ernest Hemingway o Scott Fitzgerald. Insistim, però, que no es tracta de referències àmplies.

A més, caldria afegir cinc referències addicionals en mitjans digitals (Vilaweb, El Español, El Confidencial i elDiario.es), en les quals trobem tres citacions de Josep Pla, dues d’Apollinaire i una de l’escriptor i periodista Julio Camba.

És evident, per tant, que a partir de la sistematització de dades, es confirma la impressió inicial, i s’arriba a una primera conclusió: El quadern gris, de Josep Pla, ha estat el gran referent literari davant la pandèmia de covid-19. Cap altre autor no ha estat més citat a Catalunya sobre aquest tema, i la seva obra ha estat profusa ment mencionada. Per dilucidar els motius que han conduït a aquesta situació, in tentarem examinar alguns factors que l’han afavorit.

En primer lloc, és evident que Josep Pla (Palafrugell, 1897-1981) no és un autor menor dins la literatura catalana. És el prosista més important del segle xx, i comp ta amb el favor de públic i de crítica. Les 30.000 pàgines de la seva Obra completa definitiva, deixant de banda la resta d’obres publicades, constitueixen un monu ment literari d’ampli reconeixement en el camp cultural català. A més, els darrers anys hem assistit a una renovació de l’interès per la seva producció, gràcies a les publicacions de textos inèdits, així com a estudis complementaris del seu periple vital i professional. En aquest sentit, l’ascendència de Pla dins les lletres catalanes constitueix un primer element que explica el nombre elevat de referències detecta des. Cal afegir, a més, que Pla també va escriure en castellà, tant en l’exercici de periodista com en el terreny literari, i que una part important de la seva obra en català ha estat traduïda al castellà —inclòs El quadern gris— i és àmpliament cone guda en la literatura espanyola. Aquest fet justifica que l’autor sigui profusament citat també per periodistes de l’àmbit espanyol.

Així mateix, un factor difícilment mesurable és la dilatada dedicació professio nal de Pla al periodisme. Des de ben jove, com a corresponsal, fins a reporter i ar ticulista a la revista Destino, Pla va conrear diversos gèneres i es va erigir en mestre d’un bon nombre de joves aprenents de periodista. Probablement, aquest fet afa voreix la complicitat d’aquest sector professional envers la seva figura.

Seguint amb aquest fil, cal afegir que El quadern gris no és una obra menor de Josep Pla. Publicada per primera vegada el 1966, es tracta del primer volum de la seva Obra completa de Destino, una obra inèdita en aquell moment, però que es va convertir en el màxim exponent de la seva producció. Indiscutible dins el cànon de la literatura catalana contemporània, és el títol més llegit i aplaudit de Pla, ja que conté una síntesi de tota la seva poètica. Escrit en forma de dietari entre 1918 i 1919, recull l’entrada a la maduresa de l’autor i els seus inicis i primeres tempta tives en l’escriptura.

Els arguments exposats, però, no justificarien per si sols la rellevància d’El qua dern gris per al cas que ens ocupa, sinó que constitueixen uns preliminars paratex tuals que acrediten el reconeixement de l’obra planiana. No obstant això, el factor crucial és la presència rellevant de la grip de 1918 en aquesta obra, que sintetitza

FranCESC MontEro aUlEt

les preocupacions de Pla per la mort durant la seva joventut, tal com va explicar Xavier Pla: «Pla va aconseguir aïllar un element que havia tingut una gran repercus sió social a l’època, i que va contribuir a fer convergir la majoria dels temors i de les ansietats que el van perseguir durant la seva joventut: es tracta de les epidèmies de grip que, durant aquells anys, van causar un gran nombre de morts. […] Així, la por és present, per exemple, en tot El quadern gris» (Pla, 1997: 156-159). Vegem-ne tot seguit alguns exemples amb més detall.

Com és sabut, El quadern gris comença amb la famosa frase «8 de març. - Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la Universitat. D’ençà d’aquest fet, el meu germà i jo vivim a casa, a Palafrugell, amb la família. Som dos estudiants des vagats» (Pla, 1966: 87). El tancament de la Universitat empeny Pla a l’escriptura per intentar suportar el tedi durant l’estada a la seva vila natal. El fet que la referència a la grip es trobi ja a la primera frase, i que traspassi bona part del volum, és un argument determinant perquè el text de Pla hagi estat tan profusament citat als diaris en el període analitzat. Així, no és estrany que hi trobem citacions en els ar ticles de Josep M. Fonalleras «Yo voy tirando» l’11 de març a El Periódico, en els de Josep Playà «La ‘grippe’ según Josep Pla» a La Vanguardia i Sergi Doria «Pla y el cuaderno de la gripe», a ABC, corresponents al 20 de març, o el de David Cirici «A la manera de Josep Pla», publicat a Ara un dia després, a banda de cinc referències directes més sense citar el text. En el cas de Fonalleras, el text coincidia amb un confinament per contacte estret en els dies previs al decret d’estat d’alarma, i as socia la seva pròpia experiència amb la de l’autor de Palafrugell.

A El quadern gris, al cap de pocs dies, el 14 de març, Pla ja comença a donar mostres de la seva ironia, una característica singular del seu estil: «Ara, finalment, dóna gust de viure a Catalunya. La unanimitat és completa. Tothom està d’acord. Tots hem tingut, tenim o tindrem, indefectiblement, la grip» (Pla, 1966: 104). Aquest és el fragment utilitzat per Josep M. Casasús en el seu article d’El Punt Avui de 13 de març, titulat «Pla en grip», per facilitar un retrat de context de la situació general.

Pot sorprendre a un lector poc iniciat en la literatura de Pla que aquestes refe rències a la grip siguin tan primerenques, fins i tot abans que s’haguessin detectat els primers casos. Això és degut al fet que El quadern gris de 1966 és en realitat una reelaboració de maduresa d’un dietari original primigeni, com va detallar Xavier Pla a la introducció d’El primer quadern gris. Dietaris 1918 1919 (Pla, 2004: vii-xxi). L’inici del text de joventut sí que correspon clarament a la segona onada de la grip. Concretament, se situa al 13 d’octubre de 1918, quan l’epidèmia passa una de les pitjors fases a Barcelona, amb la citació original corresponent a l’emprada per Ca sasús al seu article: «Almenys ara, a Catalunya, hi ha unanimitat: tots tenim la grippe». Tres dies més tard, Pla continua obsessionat per la malaltia: «Cada dia, per altre part, em prenc la temperatura» (Pla, 2004: 4-6). A la versió final de 1966, doncs, com va indicar Lluís Bonada, Josep Pla va utilitzar el gènere dietarístic com una convenció, al servei de la seva llibertat literària, per construir un inici impactant

dE la GriP dE 1918 a la CoVid-19: la UtilitzaCiÓ dE rEFErEnt S litErariS

que quedava impregnat a la memòria del lector gràcies a l’associació d’un esdeve niment d’afectació general —l’epidèmia— amb una circumstància individual —l’inici de l’escriptura—, i situava clarament així l’inici del dietari en unes circums tàncies determinades i particulars (Bonada, 1985: 150-164). Certament, aquest recurs implicava com a peatge la fidelitat històrica, un aspecte que, d’altra banda, es recupera a mesura que avança la versió de maduresa: les referències a la grip reapareixen a la tardor, i ja tenen una clara correspondència amb el dietari original.

En el llibre trobem altres mencions a l’epidèmia, que posen de manifest la seva presència rellevant al volum. Esmentarem l’amargor de la nota de 22 d’octubre de 1918, en la qual Pla reflexiona sobre els seus sentiments davant la mort, i que a grans trets coincideix amb el quadern original: «La grip continua matant implacable ment la gent. Aquests últims dies he hagut d’assistir a diversos enterraments. Això sens dubte fa que comenci de sentir una minva d’emoció davant de la mort —que sentiments reals i autèntics se’m transformin en una mena de rutina administrativa. Els nostres sentiments estan sempre afectats pel poc i pel massa —són d’una mobi litat indecent. Encara que només fos per aquesta raó convindria que aquest escàndol de la patologia tingués una fi —que la grip no matés ningú més» (Pla, 1966: 383). Aquest fragment va servir a Antoni Puigverd per reflexionar sobre la prepotència de l’ésser humà occidental contemporani en el seu article «1918/1920» (La Vanguar dia, 26 febrer 2020): «102 anys després, un virus arriba carregat de pors i d’histèria mediàtica, tal vegada tan sols per recordar-nos que la mort existeix». No obstant això, destaca l’absència a la premsa de 2020 de la por experimen tada per Pla quan ell mateix va acabar contagiat de la grip durant la tercera onada de l’epidèmia. En el dietari primigeni, trobem l’anotació de 23 de febrer de 1919: «La gent parla de les vagues i de la revifalla de la grippe» (Pla, 2004: 128). Dos dies després, la fatalitat: «Ahir al llit amb la grippe. He suat 36 hores seguides, fort. Avui em llevo pàl·lid i desfet. He passat just. M’hauria pogut morir. Aquests dies han mort mossèn Clascar i el poeta J. Folguera. Fa venir pell de gallina» (Pla, 2004: 128130). Aquestes notes preses al vol coincideixen amb les del volum de l’Obra com pleta, fet que constitueix, unida a les anteriors, una prova més de la fidelitat del text a l’experiència íntima de l’autor. No obstant això, la distància temporal i la re elaboració estilística permetien a Pla dotar el testimoni d’una major càrrega sensual i poètica, com podem veure a la nota corresponent a 24 de febrer de 1919: «He passat tot el dia d’ahir i una part del d’avui al llit, amb la grip. He suat com un ca vall. Trenta-sis hores seguides. Em llevo pàl·lid i desfet. D’un cantó em sembla que m’hauria pogut morir i que he passat just. Quan constato que malgrat la fatiga em puc llevar, penso que potser ha estat una grip benigna. Aquests dies han mort mossèn Clascar i el poeta Joaquim Folguera. I tanta gent! Les esqueles són nom brosíssimes. Fa venir pell de gallina» (Pla, 1966: 524).

A banda d’El quadern gris, Pla va esmentar la grip de 1918 de forma puntual en altres volums, dels quals volem destacar Per passar l’estona, en el qual la refe rència adopta de nou un to sorneguer. Després de comentar breument els estralls

FranCESC MontEro aUlEt provocats per la malaltia, es concentra a ironitzar sobre el nom amb què popular ment és coneguda, per acabar concloent que la denominació col·loquial catalana per a la grip és la més adequada: «en català i sobretot en els pobles, la grip l’ano menen ‘la passa’, que és una paraula popular molt gràfica, ja que en definitiva el que fem és anar-nos passant el desconegut microbi dels uns als altres, amb la in consciència natural» (Pla, 1979: 223-224). Aquest exemple evidencia de nou com Pla era capaç d’utilitzar la ironia com un mecanisme estilístic de distanciament respecte a l’experiència viscuda, per poder relatar-la amb un to més distès i planer, però no per això exempt de profunditat reflexiva. Amb aquest repàs sumari hem volgut ratificar amb exemples la qualitat de l’obra de Pla i la presència directa de la grip al dietari. Aquesta presència recurrent, amb un tractament tenyit en uns casos d’ironia, en altres de reflexió introspectiva, i en altres de pànic i pessimisme, és l’element principal que, afegit als anteriorment esmentats vinculats a la transcendència de l’autor i de la seva obra, ha propiciat l’entronització d’El quadern gris com el referent literari principal de les lletres cata lanes i, fins i tot, hispàniques, de la grip de 1918. En conseqüència, no ha d’estra nyar que hagi estat tan profusament utilitzat en la premsa actual. En el seu article «Una mirada atrás» (La Vanguardia, 17 març 2020) Màrius Carol en recomanava la lectura per extreure’n reflexions vàlides per al context del moment: «és una joia que té reflexions d’utilitat pública». En l’article ja esmentat, David Cirici recomanava seguir els passos de Pla i utilitzar el confinament per conèixer-se un mateix: «Gràcies a la grip, va connectar amb ell mateix, va fer memòria dels seus records més tendres, es va interessar pel paisatge i per la gent de l’Empordà petit i va construir un relat realment deliciós, molt adequat per llegir, 100 anys després». Al seu torn, el malaguanyat Manuel Cuyàs es preguntava a «Lectures» (El Punt Avui, 22 març) si de la covid-19 naixeria un nou monument literari: «Tindrem doncs el quadern gris del coronavirus com hi va haver el de la grip?». Miquel Echarri, a l’ar ticle «Si tras la última pandemia inventamos la novela moderna, ¿qué surgirá de esta?» (El País, 15 maig 2020), es feia la mateixa pregunta, però amb un caràcter més general. De totes maneres, la renovació del gènere que comentava, amb refe rents com James Joyce, Marcel Proust —fill d’un epidemiòleg, i que va viure amb temor la grip durant el seu període de reclusió provocat pels atacs d’asma— o John Dos Passos, segurament no va ser derivada de la grip, sinó d’una crisi més profunda de valors i de model general. El món havia quedat sacsejat, totes les estructures s’havien esfondrat, arran també de la Gran Guerra, la consolidació de les reivindica cions obreres, l’eclosió del feminisme i una crisi política general, entre altres fac tors. Potser, quan tinguem la distància suficient, si sumem al retrat global la crisi econòmica de 2008, la crisi política actual i l’ascens dels populismes, la crisi dels refugiats, el temor del terrorisme islamista, la renovació de la conflictivitat racial i la pandèmia, ens podem trobar de nou amb un canvi de paradigma.

5.

Més

enllà de Josep Pla: testimonis literaris catalans de la grip de 1918

Hem certificat la presència de l’obra de Josep Pla a la premsa catalana durant el període més crític de la pandèmia de covid-19. Ara bé, Pla és l’únic referent on acudir? Aquesta quasi exclusivitat del precedent pot portar a creure que realment és l’únic testimoni literari en català de què disposem. Aquesta mateixa constatació seria la que es derivaria de l’anàlisi que han dut a terme els autors de l’article «The Spanish flu and the fiction literature» (Vázquez Espinosa, Laganà i Vázquez, 2020). Molt centrats en la literatura anglosaxona, els autors van intentar contradir l’afir mació queixosa sobre la manca de testimonis literaris de la grip de 1918 que va expressar Virginia Woolf a De la enfermedad: «Resulta en verdad extraño que la enfermedad no haya ocupado su lugar con el amor, la batalla y los celos entre los principales temas literarios. Cabría esperar que se hubieran dedicado novelas a la gripe; poemas épicos, a la fiebre tifoidea; odas, a la neumonía; elegías, al dolor de muelas. Pero no; con escasas excepciones […], la literatura procura sostener por todos los medios que se ocupa de la mente; que el cuerpo es una lámina de vidrio plano por el que el alma se ve directa y claramente» (Woolf, 2014 [1926]: 26-27). De totes maneres, tenint en compte l’amplitud del marc examinat, els resultats que aporten no són gaire nombrosos i les referències textuals són sovint molt tangen cials, excepte en el cas de Katherine Anne Porter. Al nostre entendre, aquest fet resta solidesa a la seva conclusió que existeixen un nombre important d’obres amb referències a la grip. Amb tot, l’estudi és útil perquè aporta alguns exemples des tacats de la literatura universal que no hem vist citats en cap moment a la premsa catalana: Edmond Rostand, que va morir de grip; la novel·la The fox (1922), de D. H. Lawrence; el volum Tempestes d’acer (1920), d’Ernst Junger, o Carta d’una desconeguda (1922), de Stefan Zweig, que té com a punt de partida la mort del fill. En l’escenari hispànic, a l’article s’esmenten les memòries de Luis Buñuel, extractes d’una carta de Valle-Inclán, un text de Rosa Chacel o la novel·la Mi idolatrado hijo Sisí (1953), de Miguel Delibes, entre d’altres, tots ells casos on la grip té una presèn cia molt tangencial. No obstant això, els autors destaquen de nou com a exemple més rellevant El quadern gris, de Josep Pla, una dada que podria corroborar la hi pòtesi esmentada que el text de Pla és l’únic que tenim a l’abast.

Per comprovar la certesa d’aquesta darrera impressió, hem rastrejat els records en altres textos de la literatura catalana. Com hem indicat anteriorment, hem re corregut als dietaris, llibres de memòries i correspondències, gèneres molt conreats en la literatura catalana del segle xx (Madrenas Tinoco, 2001: 8-20), i entre els quals trobem nombrosos exemples que inclourien el període que ens ocupa.

D’entrada, sorprèn que no hi hagi referències a l’epidèmia de grip als llibres de memòries potser més coneguts i citats de polítics que van tenir responsabilitats a l’època, com els de Francesc Cambó, Claudi Ametlla o Pere Coromines, que no tracten la qüestió. Aquests se centren en l’esclat d’alegria ocasionat per la signatu

FranCESC MontEro aUlEt

ra de l’armistici, la convulsa situació política i social a Catalunya i Espanya amb les revoltes obreristes i l’auge del pistolerisme, i la campanya autonomista catalana, uns esdeveniments que segurament van eclipsar l’impacte de la grip. En aquest sentit, i com podem constatar globalment, el fet que l’epidèmia de grip tingués lloc en un període tan reduït de temps, i que a més es manifestés de forma individual —el contagi afectava unes persones i no unes altres, de forma que l’experiència podia ser molt diferent segons cada cas, tal com ha succeït també durant l’actual pandèmia—, segurament va emboirar el record i el va sepultar sota uns fets consi derats pels seus protagonistes de major transcendència general.

Tampoc no hi fan referència altres intel·lectuals, escriptors i periodistes que in clouen els seus records de 1918 en les seves memòries. Serien els casos de Josep M. de Sagarra, Eugeni Xammar, Vicenç Riera Llorca o Pere Bosch Gimpera, que segueixen la mateixa tònica que els anteriors esmentats en la crònica del moment. Així mateix, la grip no apareix en cap de les sis entrades corresponents a 1918 del Dietari dispers (1918 1984), de Marià Manent —ocupen tan sols tres pàgines, cap de corresponent als moments de major duresa de l’epidèmia—, ni en les de 1919, ja més extenses. Tampoc no hi trobem cap referència a la novel·la Servitud. Memò ries d’un periodista (1926), de Joan Puig i Ferreter, focalitzada en la vida del prota gonista Andreu Rojals a La Llanterna —La Vanguardia—, i que engloba també diversos capítols emmarcats en el període 1918, però més centrats en el final de la guerra i les vagues obreristes i el conflicte social de 1919.

Malgrat aquestes absències destacades, en aquest buidatge hem localitzat al guns testimonis, de rellevància diversa. Entre els menys destacats, trobem la refe rència continguda a les Memòries d’Aurora Bertrana, en la qual s’esmenta que «Es moria molta de gent», i la promesa del violinista amb qui compartia orquestra va morir contagiada (Bertrana, 2013: 222); o bé les referències de Josep Carner al contagi de la seva esposa, filla i minyones de servei, en diverses cartes a Maria An tònia Salvà, corresponents a octubre i novembre de 1918, en les quals copsem la seva angoixa: «Li escric aquestes ratlles en ben tristes circumstàncies. La meva muller es troba en perill de mort, Anna Maria també sofreix altes temperatures. De les dues noies del servei, una ja ha rebut els sacraments, i l’altra està també allita da» (Carner, 1997: 307). Sortosament, tant Carmen de Ossa com la nena es van recuperar —no dona, però, noves notícies del servei.

Al seu torn, a Quaranta anys d’advocat, Amadeu Hurtado emmarca la referèn cia a l’epidèmia de grip dins el relat de l’escenari geopolític postarmistici de novem bre de 1918, quan els sectors nacionalistes catalans van iniciar una campanya d’actuació davant les potències aliades vencedores per demanar-los la seva inter venció per resoldre el «plet català» davant d’Espanya, reivindicant el compromís català a favor de la causa aliada, que havia pres diverses formes: voluntariat a la Legió Estrangera —és famós el mite dels 12.000 voluntaris—, campanyes propa gandístiques, etc. Com és sabut, l’acollida va ser poc receptiva i la resposta molt freda, i no va cristal·litzar en cap mesura concreta (Fuentes i Montero, 2018; Mar

dE la GriP dE 1918 a la CoVid-19: la UtilitzaCiÓ dE rEFErEnt S litErariS

tínez Fiol i Esculies, 2014, i Fuentes, 2014). Hem de llegir en aquest context, retratat amb ironia per Hurtado, la referència a la grip espanyola: «Sobre aquest tema de les històriques complicacions ultrapirinenques, s’havia fet, segons es contava, alguna broma macabra a propòsit de la terrible grip tan estesa aleshores que, potser per una reminiscència dels escàndols de la darrera epidèmia tifòidica de Barcelona, havia pres el nom de grip espanyola i que, envaint tot el món, portava causades des de l’estiu més víctimes que tota la guerra, de les quals corresponien, per cert, prop de nou mil a la nostra ciutat» (Hurtado, 1969: 349). Com a darrer exemple en aquest apartat, esmentarem el record de Gaziel a la seva Història de ‘La Vanguardia’ (Gaziel, 2016 [1971]), centrat en l’auge de la publicació d’esqueles al diari.

Tot i que també puntual, trobem un testimoni literàriament més reeixit a les memòries de Rossend Llates. Amb la seva sornegueria habitual, recorda com l’epi dèmia de grip va comportar una actuació de les autoritats municipals sobre la desinfecció de les aigües, que va ser decisiva per evitar noves malalties: «El pobre T. va morir l’any següent, d’una de les ‘passes’ de la Barcelona d’abans de 1918 —l’any de la famosa grip dita espanyola, que va provocar una política enèrgica de desinfecció de les aigües. D’aleshores ençà, no hi ha hagut cap més malura epidè mica ni han rebrotat les endèmies de començaments de segle. Això sí: l’aigua té gust de clor, d’algues; demà potser en tindrà de petroli o d’escarxofes; però el principal, que és la salut pública, s’ha aconseguit» (Llates, 1969: 190).

A aquest conjunt de testimonis cal afegir-ne un altre de rellevant, més per la condició de metge del seu autor que per la literarietat. Es tracta de les memòries de Josep Trueta, escrites amb un to fred, objectiu, i en les quals es detalla com ell mateix i alguns familiars van passar la grip, i un avi va morir: «Era d’una virulència extraordinària que comportava com a complicació freqüent la broncopneumònia en una època en la qual estàvem mancats de medicacions específiques com són les sulfamides i els antibiòtics. A casa van caure malalts l’avi Josep, la meva germana Júlia i jo. Ells van tenir una broncopneumònia seriosa, que de fet es va emportar l’avi, molt a prop dels seus vuitanta anys». A més, també trobem una referència clara a les conseqüències de l’epidèmia a la universitat, fet que relaciona aquest testimoni amb el de Pla: «Jo vaig tenir també una altra complicació, menys seriosa, però amb un agreujament que em va impedir durant més d’una mesada d’aproparme a la Facultat, precisament a l’època que precedia els exàmens. Com que en la mateixa situació que jo es trobaven centenars d’estudiants, la Facultat decidí ajor nar els exàmens i convocar-ne uns altres durant el mes d’agost. […] Vaig passar setmanes estudiant, i el dia que em tocava d’examinar-me, em van despertar mas sa tard, de forma que vaig haver de baixar de Vallvidrera a l’Hospital Clínic, molts dels trossos corrent. Això demostra que ja m’havia refet del tot» (Trueta, 1980: 71). Aquests exemples ja ens servirien per il·lustrar que El quadern gris no és l’únic testimoni sobre la grip de 1918 de la literatura catalana. No obstant això, sí que hauríem de convenir que l’obra de Pla és la més substanciosa i aconseguida des del punt de vista literari. Hem deixat per al final, però, un altre dietari que caldria rei

FranCESC MontEro aUlEt

vindicar: el monumental Dietari 1918 1961, de Joaquim Renart, iniciat arran de l’armistici de l’11 de novembre de 1918. La regularitat del testimoni, les inquietuds culturals i vel·leïtats literàries de l’autor, així com la coincidència en les dates amb l’epidèmia de grip, el converteixen en un cas molt rellevant, i de gran utilitat, que cal situar ben a la vora d’El quadern gris com a testimoni literari de primer ordre de la grip de 1918 dins les lletres catalanes. A més, la dedicació artística de l’autor el va portar a complementar les impressions escrites amb acurats dibuixos —per al cas que ens ocupa, comitives de viàtics, presa de medicaments…—, que constitu eixen un complement gràfic del testimoni que el doten d’una categoria encara més singular.

En aquest dietari, l’epidèmia fa la seva primera aparició al tercer dia d’anota cions, i les setmanes següents la presència de la grip és un degoteig constant. En aquella primera nota, l’autor s’esgarrifa dels estralls causats per l’epidèmia: «13 de novembre 1918: […] A La Vanguardia he vist l’esquela dels funerals dels germans Massó i Morros, morts en un mateix dia del passat octubre, sense dubte de la grip. […] Quants records en aquesta esquela!» (Renart, 1995: 23-24). El 26 de novem bre comenta horroritzat un enterrament en el qual es va produir una confusió de fèretres, provocada per la gran mortaldat del moment. En el moment d’obrir el taüt per a l’últim comiat, en comptes de la difunta, va aparèixer «el cos d’un torero vestit amb el traje de luces i amb una ganyota esgarrifosa. No devia ser el primer cas de canvis semblants» (Renart, 1995: 28-29). En acabar l’any, la nota de cloenda acumula els fets d’índole diversa que havien sacsejat la humanitat: «Últim dia de l’any 1918, any de guerra, de pesta, d’agitacions, de freds intensos, de trastorns mundials, any que quedarà ben gravat en la història dels segles» (Renart, 1995: 61). Aquest text es complementa amb la reflexió del dia següent, que inclou un record més ampli: «Quins records deixa l’epidèmia de grip, vulgarment dita la pas sa. Fa esgarrifar la llista dels coneguts i amics que en foren víctimes. Vam viure dies de miracle en aquelles setmanes alarmants i tràgiques del mes d’octubre. Famílies que quedaren liquidades, pares que perderen tots els fills, pisos que quedaven oberts per malaltia de tots els estadants. I aquell espectacle dels enterraments, de les caixes de morts amuntegades, del pessimisme dels metges, dels enterraments de nit…, de les esqueles de La Vanguardia» (Renart, 1995: 65-66).

Durant la primavera, en plena tercera onada de la malaltia, reneixen la por i l’angoixa —«Es reproduiran els dies anguniosos del passat octubre?» (Renart, 1995: 98)— i aquesta amenaça dona un valor renovat a la vida: «20 de febrer de 1919: […] Mai com en aquests darrers anys no havíem capit tant el poc valor de la vida. Tal volta això sigui un avís per a no aferrar-nos-hi gaire i fer-nos comprendre com el valor de la vida té un límit molt reduït. Lluitem per una insignificància i hem de donar la vida a la millor ocasió» (Renart, 1995: 105). Amb tot, en el balanç anual al final de 1919, Renart ja no recull la grip com un fet transcendental de l’any, i en la seva valoració queda eclipsada per la tensió política i social. Aquest fet és una evidència palpable de com el record de l’epidèmia es va mantenir tan sols a curt

dE la GriP dE 1918 a la CoVid-19: la UtilitzaCiÓ dE rEFErEnt S litErariS

termini, i va quedar soterrat pels esdeveniments generals i pel mateix curs de la vida.

En definitiva, els testimonis aportats il·lustren que, tot i no ser extremament rica en exemples, la literatura catalana també conté un record de la grip de 1918 més enllà de Josep Pla. Es tracta de referències en alguns casos puntuals o tangencials, però que tenen valor a l’hora de descriure el context d’aquell moment i, especial ment, donar claus per interpretar l’escenari de futur.

6. Conclusió: una pandèmia oblidada?

En el repàs de la premsa catalana, s’observa que les referències a records personals d’antics supervivents de la grip de 1918, tots ells centenaris, sovint prenen major relleu que les referències a textos literaris. Tal com va apuntar Barry, «La enferme dad ha sobrevivido en la memòria más que en cualquier texto sobre ella» (Barry, 2020: 522). Al seu torn, l’estudiosa Monica Müller va identificar un record latent, que havia callat durant anys una experiència única i traumàtica. Des del seu punt de vista, aquest buit és habitual després de les grans catàstrofes: «Es común que las tragedias masivas sean seguidas por un vacío de silencio. Tal vez la negación sea una estrategia para poder seguir una vida de apariencia normal. Pero no hay me canismos de defensa tan herméticos que duren cien años» (Müller, 2020: 102). Respecte a la grip de 1918, tot apunta que la coincidència amb la Gran Guerra va propiciar que no s’insistís més en el relat de sofriments i s’apostés per un oblit de liberat (Belling, 2009). Per explicar també aquesta manca de record, a l’assaig De la enfermedad y sus metáforas (2008 [1978]: 85) Susan Sontag assenyalava que els novel·listes tendeixen a focalitzar-se en les malalties que puguin usar com a «metà fores», com les plagues medievals, el càncer o la tuberculosi, les quals, a diferència de la grip, comporten la construcció d’una sèrie de mitificacions propenses per a l’apropiació literària. Aquesta idea explicaria que aquestes altres malalties dotin d’una determinada aura amb rendiment literari els seus afectats. Nombrosos exem ples de la literatura universal ratificarien aquesta percepció. Sense menystenir aquestes aproximacions, en una de les darreres contribucions sobre la grip, Laura Spinney facilita noves claus per a la interpretació del fenomen d’oblit aparent de la grip de 1918 davant l’omnipresència de la Gran Guerra: en contrast amb el conflic te bèl·lic, que va durar quatre anys, la grip es va reproduir en unes onades que, en conjunt, van abraçar tan sols tretze setmanes. A més, la guerra estava molt localit zada geogràficament, cosa que afavoria un relat concret en aquests territoris i cultures, mentre que la grip es va estendre per tot el món i va diluir la memòria col·lectiva. Així mateix, en els països bel·ligerants, la letalitat per grip va ser molt més baixa que la provocada per la guerra, mentre que a la resta del món va ser a la inversa. No obstant això, el relat del moment va ser capitanejat per aquests paï

FranCESC MontEro aUlEt

sos occidentals, i la resta del món, molt més afectat per la grip, en va quedar al marge. En conclusió, s’apunta la necessitat d’una narrativa diferent per aproximarnos a aquest fenomen: el relat col·lectiu, coral, en forma alveolar i concèntrica, que permet anar ampliant i incorporant nous records del passat (Spinney, 2018: 14-15). Segons l’autora, aquests testimonis restaran amb major solidesa que el record bèl·lic: «Las guerras y las enfermedades se recuerdan de manera diferente. Los re cuerdos colectivos de la guerra parecen nacer al instante, plenamente formados aunque sometidos, obviamente, a un embellecimiento y una manipulación perpe tuos, y después se desvanecen con el tiempo. Los recuerdos de la plaga catastrófi ca se forman más lentamente y una vez que se han estabilizado en una especie de equilibrio, determinado, tal vez, por la escala de las muertes, suelen ser más resis tentes a la erosión» (Spinney, 2018: 296).

Seguint la seva estela, el present estudi pretén contribuir a ampliar i consolidar el record literari i històric català de la grip de 1918, i eixamplar també els testimonis recollits fins avui. De forma complementària, busca ser útil per abordar l’anàlisi i interpretació del retrat que se n’ha fet des de la premsa escrita durant els mesos més crus de la pandèmia recent.

Així, doncs, creiem haver assolit els objectius que ens havíem marcat: evidenciar com la grip de 1918 va ser el referent històric principal davant la covid-19, i com dins d’aquest retrat els testimonis literaris han estat utilitzats per afrontar les dificultats del moment present. També hem pogut constatar i interpretar els motius que han convertit El quadern gris en el principal exponent literari català d’aquella epidèmia, i alhora comprovar que no és l’únic de què disposem. Finalment, estem convençuts que aquest collage de testimonis ens ajudaran a afrontar l’escenari de postpandè mia i a construir el record de la covid-19. Al capdavall, tots els relats esmentats il·lus tren la superació d’una experiència traumàtica a través de diverses estratègies: homenatjant els difunts amb un record sentit plasmat a les pàgines dels dietaris, reflectint l’alegria del restabliment i la recuperació de la salut, aplicant els coneixe ments científics per descriure la situació o, fins i tot, adoptant un to irònic en el relat dels fets. Tots ells són mecanismes vàlids, que denoten com fa un segle van conviu re diverses formes d’afrontar l’experiència i el seu record, en un escenari que té moltes similituds amb l’actual. Com dèiem a l’inici, el passat ens pot ajudar a enten dre la nostra reacció present i preveure —o prevenir— determinades respostes de futur. Al capdavall, també, ens ha de poder ajudar a corregir un dels errors comesos, que aquest estudi també posa en relleu: la manca de record, deliberat o no, assumi da com un peatge per a la supervivència. Només prenent-ne consciència a temps podrem evitar-lo. Com va passar el 1918 i 1919, però ara amb major amplitud de dades, la literatura —i l’art en general— ens ajuden a recordar i a llegar aquest testimoni a les noves generacions, i l’hem de posar a l’abast dels estudiosos, i també dels periodistes, perquè es pugui divulgar. Tant de bo que en un futur haguem de recórrer a aquests records només amb finalitats d’estudi històric o per a commemo racions d’homenatge o efemèrides, i no com a resposta a noves pandèmies.

Notes

[1 El present article s’emmarca en els resultats dels projectes de recerca de la Universitat de Girona «Josep Pla y el periodismo literario en Cataluña, España y Europa (1918-1981)», ref. PGC2018-101783-B-I00, i «De la gripe de 1918 al COVID-19: representaciones y consecuencias en perspectiva comparada (Europa y América Latina)» (Funda ción BBVA).

Bibliografia

Barry, J. (2020). La gran gripe: La pandemia más mortal de la historia. Traducció d’A. Pérez de The great influenza (2005). Madrid: Capitán Swing.

BeLLinG, C. (2009). «Overwhelming the medium: Fiction and the trauma of pandemic influenza on 1918». Literature and Medicine, 28 (1), p. 55-81.

Bertrana, a. (2013). Memòries fins al 1935 Girona: Diputació de Girona.

Bonada, L. (1985). «L’inici d’El quadern gris de Pla». A: GaroLera, N. (ed.). Anàlisis i comentaris de textos literaris cata lans. Vol. IV. Barcelona: Curial, p. 150-164.

Bou, E. (1993). Papers privats: Assaig sobre les formes autobiogràfiques. Barcelona: Edicions 62.

Carner, J. (1997) Epistolari de Josep Carner. Edició a cura d’A. Manent i J. Medina. Barcelona: Curial. Cassany, E. (2007). «De dietaris i d’un dietari». Els Marges, 82, p. 47-55.

FresnadiLLo Martínez, M. J. (2015). «Las enfermedades infecciosas en la literatura. Una larga historia sin final». Revista de Medicina y Cine, I (11), p. 41-53.

Fuentes, M. (2014). España en la Primera Guerra Mundial: Una movilización cultural. Madrid: Akal.

Fuentes, M.; Montero, F. (ed.) (2018). Flames a la frontera: Catalunya i la Gran Guerra. Barcelona: Museu d’Història de Catalunya.

GazieL (2016 [1971]). Història de ‘La Vanguardia’. Barcelona: L’Altra.

hurtado, A. (1969). Quaranta anys d’advocat. Barcelona: Ariel.

LLates, R. (1969). Trenta anys de vida catalana. Barcelona: Aedos.

Madrenas tinoCo, M. d. (2001). Los géneros periféricos en la literatura catalana del siglo xx: Ensayo, memorias, dieta rios, libros de viajes. Madrid: IGC Siglo XXI.

Martínez, L. (2020). «Lluny de la pandèmia del 1918». La República: Dossier (13 març).

Martínez FioL, d.; esCuLies, J. (2014). 12.000!: Els catalans a la Gran Guerra. Barcelona: Ara Llibres.

MüLLer, M. (2020). Pandemia, virus y miedo: Una historia desde la gripe española hasta el coronavirus COVID-19 Barcelona: Paidós.

PhiLLiPs, h.; kiLLinGray, d. (2003) The Spanish influenza pandemic of 1918-1919. Londres; Nova York: Palgrave. PLa, J. (1966). El quadern gris. A: Obra completa. Vol. I. Barcelona: Destino. (1979). Per passar l’estona. A: Obra completa. Vol. XXXVII. Barcelona: Destino. (2004). El primer quadern gris: Dietaris 1918-1919. Edició a cura de X. Pla. Barcelona: Destino. PLa, x. (1997). Josep Pla, ficció autobiogràfica o veritat literària. Barcelona: Quaderns Crema. Porras-GaLLo, I.; davis, R. A. (2014). The Spanish influenza pandemic of 1918-1919. Suffolk: University of Rochester Press.

PuiG, e. (2020). «La grip del 1918 i Josep Pla». Revista de Girona, 321, p. 22-26. renart, J. (1995). Diari (1918-1961). Vol i Barcelona: Curial. ruiz doMèneC, J. E. (2020). L’endemà de les grans epidèmies. Barcelona: Rosa dels Vents. sontaG, s. (2008 [1978]). De la enfermedad y sus metáforas: El sida y sus metáforas. Traducció de M. Muchnik. Bar celona: Debolsillo.

FranCESC MontEro aUlEt

sPinney, L. (2018). El jinete pálido: 1918: La epidemia que cambió el mundo. Barcelona: Crítica. triLLa, a.; triLLa, G.; daer, C. (2008). «The 1918 ‘Spanish flu’ in Spain». Critical Infectious Diseases, 47, p. 668-673. trueta, J. (1980). Fragments d’una vida: Memòries. Barcelona: Edicions 62.

vázquez esPinosa, e.; LaGanà, C.; vázquez, F. (2020). «The Spanish flu and the fiction literature». Revista Española de Quimioterapia, 33 (5), p. 296-312.

wooLF, V. (2014 [1926]). De la enfermedad. Traducció d’A. Pérez. Palma: José J. De Olañeta.

Referències hemerogràfiques

CaroL, M. (2020). «Una mirada atrás». La Vanguardia (17 març), p. 51.

Casasús, J. M. (2020). «Pla en grip». El Punt Avui (13 març), p. 5.

CerriLLo, A. (2020). «L’home que coneix més bé els ratpenats». La Vanguardia (30 maig), p. 34.

CiriCi, D. (2020). «A la manera de Josep Pla». Ara (Criatures) (21 març), p. 9.

CLaret, J. (2020). «Estem vivint una epidèmia del segle xxi, amb els supermercats plens». El Punt Avui (30 maig), p. 40.

Cuyàs, M. (2020). «Lectures». El Punt Avui (22 març), p. 2.

doria, S. (2020). «Pla y el cuaderno de la gripe». ABC (20 març), p. 43.

FonaLLeras, J. M. (2020). «Yo voy tirando». El Periódico (11 març), p. 6. PLayà, J. (2020). «La ‘grippe’ según Josep Pla». La Vanguardia (20 març), p. 35.

PuiGverd, A. (2020). «1918/1920». La Vanguardia (26 febrer), p. 16.

Comunicació: Revista de Recerca i d’Anàlisi [Societat Catalana de Comunicació] http://revistes.iec.cat/index.php/TC. Vol. 39 (2) (novembre 2022), p. 109-119

ISSN (ed. impresa): 2014-0304 / ISSN (ed. electrònica): 2014-0444 / DOI: 10.2436/3008.01.223

Data recepció: 18/06/2019

Data acceptació: 03/09/2021

Tres dècades de Comunicació. Revista de Recerca i d’Anàlisi

Joaquín Marqués-Pascual Professor agregat de l’EAE Business School

JoaqUín MarqUéS-PaSCUal

Ens hem reunit avui, malauradament en format digital, per dues raons ben diferen ciades: una d’elles ben trista, recordar la figura del company Pere Masip, recentment traspassat, que acaba de ser molt ben glossada pel professor Javier Díaz-Noci. L’altra, ben joiosa, celebrar els èxits d’una publicació científica com és Comunicació. Amb dues s’entrellacen, ja que el doctor Masip havia estat també membre del Comitè Científic d’aquesta revista. Comunicació. Revista de Recerca i Anàlisi —aquest és el seu nom complet mal grat que moltes vegades l’abreugem— és la continuació d’un altre esforç col·lectiu, la revista Treballs de Comunicació . Ambdues revistes són fruit de l’esforç de la Societat Catalana de Comunicació (SCC), filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), que des de l’abril de 1984 agrupa els investigadors catalans en comunicació social i es dedica a promoure l’estudi i la recerca en aquest camp. Formalment la SCC es va constituir l’any 1986, però, com sol dir l’actual president de la Societat, el doctor Sergi Cortiñas, aquesta és una tasca col·lectiva molt meritòria en la qual tots i totes, vosaltres, heu tingut un paper fonamental.

Comunicació és una revista científica capdavantera, juntament amb Anàlisi. Quaderns de Comunicació i Cultura —editada des de 1980 per la Universitat Autò noma de Barcelona (UAB)—, en apostar per la defensa de la llengua catalana, signe d’identitat de l’IEC, on ens aixopluguem. Val a dir que aquesta defensa de la llen gua dins l’àmbit de la literatura científica cada vegada es fa més difícil enfront de l’omnisciència de l’anglès.

Treballs es va crear el 1991, sota la direcció de Joaquim Romaguera, com a primer director, i tenint al capdavant de la Presidència de la SCC Jaume Guillamet. Va perdurar fins al desembre de 2009 i va aconseguir publicar vint-i-sis números, en què s’alternaven les tapes verdes dels números imparells amb les liles dels nú meros parells. Amb aquest canvi de color es volia visibilitzar que els exemplars verds acollirien una miscel·lània de continguts, mentre que els de tapa lila tindrien un caràcter monogràfic amb la reproducció dels treballs presentats a la conferència anual de la SCC, habitualment celebrada a Girona a l’inici de l’estiu de cada any. Però, malgrat que les tapes de colors van anar alternant-se al llarg dels anys, els continguts van acabar sent una barreja de diferents tipus de produccions, des d’històries o teories del periodisme fins a les noves tecnologies (en tot moment hi són presents les tecnologies de la informació i la comunicació —TIC—, tant avui com fa tres dècades).

Comunicació, com a continuació de Treballs, es focalitzà a donar a conèixer la recerca científica sobre la matèria comunicacional, principalment en català, raó de ser de la SCC. Des dels seus inicis va adoptar una periodicitat semestral, una carac terística que no ha perdut al llarg dels anys.

Encara que es va continuar la numeració d’una publicació a l’altra, es modificà el criteri, en el cas de Comunicació, i es va establir la norma d’editar un únic volum per any, amb dos números (i i ii), que apareixen tots els mesos de maig i novembre. Des d’aleshores mai no s’ha incomplert aquesta periodicitat.

TRES DÈCADES DE COMUNICACIÓ REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI

L’evolució, expressada en el canvi de nom, pretenia adaptar la publicació als estàndards dels journals internacionals, un tipus de publicacions indexades pròpies de l’àmbit de la recerca de qualitat. Amb una aposta decidida cap a la selecció dels articles basada en el sistema d’avaluació d’experts (peer review). Tots els articles presentats se sotmeten a un procés de revisió d’experts pel sistema del doble cec. També es va obrir la publicació a tots els acadèmics, fossin o no membres de la SCC. Comunicació es va endegar sota la direcció conjunta dels doctors Rosa M. Fran quet Calvet (catedràtica de la UAB) i Carles Pont Sorribes (actual degà de la Facultat de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra —UPF—). Seguint els estàndards citats, es va decidir acceptar només treballs inèdits, fossin presentats en català o en altres llengües romàniques. La intenció, tal com ja s’indicava en el número 27 (2010), primer d’aquesta nova etapa, era constituir-se en un referent a casa nostra dins de l’àmbit de les ciències socials. Deien els directors en aquells moments: «la voluntat és que, en un termini raonable, formi part de les publicacions més ben situades en els índexs de referència». També es va crear un comitè científic, format per reconeguts experts especialistes en les diverses matèries que conformen el sec tor de la comunicació, perquè es vigilés el compliment dels paràmetres definits. Una eina que ha perdurat al llarg de la dècada passada amb les renovacions neces sàries.

En trenta anys de vida han passat per la Direcció de la publicació diversos professionals, que mereixen un reconeixement explícit. La primera etapa (1991-2009) va tenir-ne tres:

Directors i directores de Treballs de Comunicació

Període Nom i cognoms (director) Número

1991-1997 (set anys) Joaquim Romaguera i Ramió 1-8 1998-2006 (nou anys) Josep-Maria Martí i Martí 9-21 2007-2009 (tres anys) Maria Corominas i Piulats 22-26

En aquest període també cal remarcar el paper de les editores:

Període Nom i cognoms Número

1999-2003 Montse Bonet Bagant 12-18 2005-2009 Magda Sellés i Quintana 19-26

JoaqUín MarqUéS-PaSCUal

La segona etapa (2010-2021) es va configurar sota la idea d’una codirecció:

Directors i directores de Comunicació Revista de Recerca i Anàlisi

Període

Nom i cognoms (codirectors) Número

2010 (nov.) / 2015 (juny) Rosa Franquet Calvet 27-32

Carles Pont Sorribes (fins al 31-2) Maria Corominas Piulats 32 (1) 2015 Maria Corominas Piulats / Sergi Cortiñas Rovira 32 (2) 2016-2018 Sergi Cortiñas Rovira / Reinald Besalú Casademont 33-35 2019-2021 Sergi Cortiñas Rovira / Joaquín Marqués Pascual 36-38

Val a dir que tant els integrants de les diferents juntes de la SCC com els direc tors de Comunicació han desenvolupat les seves tasques de manera totalment des interessada. Sense cobrar res. De fet, podem qualificar la SCC com una ONG, una entitat sense ànim de lucre, guiada per voluntaris en tot moment. Molts han estat els autors al llarg de les tres dècades d’existència. L’exministre d’Universitats Manuel Castells, per exemple, que és soci honorari de la SCC, n’és un. Com tants d’altres. La història de la publicació també pot ser vista a través dels seus continguts. Josep Maria Cadena i Catalán va tenir l’honor de ser l’autor del primer article en el primer número que va sortir («Els pioners dels estudis sobre periodisme a Catalunya»), sota la direcció de Joaquim Romaguera i Ramió, vocal de Publicacions de la SCC, historiador, amant del cinema i instigador de la creació de la revista. Des de 1988 portava al cap la necessitat que la Societat tingués una re vista en què es poguessin aplegar «els treballs científics esparsos que els seus mem bres presenten durant el curs acadèmic». Ho explicava ell mateix en el primer número de Treballs (internament conegut com a TdC ), que va veure la llum l’octubre de 1991 amb la intenció de ser una publicació semestral. Però aquesta voluntat només es va poder acomplir el 1992, 1998, 1999, 2001, 2005, 2007 i 2008. La resta només es va publicar un únic volum, excepte el 2004, quan no se’n va publicar cap. Per contra, Comunicació no ha faltat mai a la cita semestral, incloent-hi en la majoria de les ocasions sis articles per número, dotze l’any.

S’han publicat prop de mig miler d’articles. A Treballs gairebé tots han estat en llengua catalana (336 articles), excepte dos en italià i vuit en castellà. A Comunicació les dades són les següents:

Gràfic 1. Total d’articles de la revista Comunicació per idiomes

Font: Elaboració pròpia. 9,1 % 24,5 % 66,4 %

Gràfic 2. Percentatge d’articles de la revista Comunicació per idiomes

Font: Elaboració pròpia.

Com es pot observar, el català ha estat la llengua majoritària en totes dues èpoques. En conjunt podem dir que representa gairebé el 90 % del total. Comunicació aposta per una política d’accés obert. El repositori de tota la col lecció és de lliure disposició i d’accés gratuït. La publicació no aplica cap càrrec. És de les poques publicacions que encara s’edita també en paper, tot i tenir-ne edició digital des de 1997. El cost d’aquesta decisió és car, però encara hi ha per

Català Castellà Anglès

Català Castellà Anglès

JoaqUín MarqUéS-PaSCUal

sones, jo mateix, que agraeixen poder olorar i tocar el producte. És un debat obert en el si de la SCC i, fins i tot, del mateix IEC.

Tant Treballs com Comunicació sempre han tingut un problema amb els volums de citacions dels articles publicats si els comparem amb altres revistes científiques de parla anglesa o castellana. De totes maneres, s’han anat consolidant dins els ràn quings, com es pot veure a les dades de l’Índex Compost de Difusió Secundària (ICDS), segons la Matriu d’Informació per a l’Anàlisi de Revistes (MIAR)1 de la Uni versitat de Barcelona, que evidencia una tendència a l’alça:

Any ICDS

2011 0 2012 2,5 2015 3 2014 3 2013 3 2016 6,5 2017 7,9 2018 7,9 2019 7,9 2020 8

L’ICDS és un indicador que mostra la visibilitat de la revista en diferents bases de dades científiques d’abast internacional d’avaluació de publicacions periòdi ques. Un ICDS elevat significa que la revista és present en diferents fonts d’infor mació de rellevància internacional.2

Si ens fixem en Carhus+, de l’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i de Recer ca (AGAUR), un altre índex de classificació de les revistes científiques, veiem com Comunicació està al mateix nivell que la resta de revistes catalanes de comunicació. Estem esperançats que les dades d’aquest any i posteriors seran sensiblement millors gràcies a haver aconseguit, aquest exercici, el segell de qualitat que atorga la Fundación Española para la Ciencia y la Tecnologia (FECYT) a les millors revistes científiques espanyoles. També per haver aconseguit entrar al Journal Citation Re ports (JCR), una base de dades multidisciplinària inclosa a la plataforma Web of Science (WOS) Core Collection de Clarivate Analytics, que, de ben segur, tots els assistents coneixen. La darrera versió del JCR (30 juny 2021) introdueix una nova mètrica: el Journal Citacion Indicator (JCI), del qual sentirem a parlar els propers anys i que s’afegeix al ja conegut Journal Impact Factor (JIF).

Cal esmentar aquí també, abans de finalitzar l’acte, l’existència al llarg dels anys d’altres revistes sota la protecció també de la SCC. Especialment vull esmentar

TRES DÈCADES DE COMUNICACIÓ REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI

Periodística, una publicació més antiga encara (1989), fundada per Josep Maria Casasús, i que podeu trobar al web de l’IEC (versió digital) i a la seva llibreria (carrer de M. Aurèlia Capmany, 14), si preferiu el paper. És molt interessat recuperar, per exemple, un excel·lent article del sociòleg alemany Niklas Luhmann sobre l’opinió pública, que obria el primer número. Periodística ha publicat disset volums en tots aquests anys i està centrada en l’estudi del periodisme en totes les seves variants. Malgrat no haver assolit la periodicitat anual amb la puntualitat que seria desitja ble, està indexada en diverses bases de dades nacionals i internacionals. Casasús la va dirigir en una primera etapa, per encarregar-se’n després Sergi Cortiñas i, poste riorment, Xavier Ramon.

Altres publicacions germanes sorgides de la iniciativa de la Societat van ser Gazeta o Cinematògraf, avui desaparegudes Potser molts dels assistents se’n deuen recordar o, fins i tot, han pogut contribuir en alguna de les tres.

Aprofito l’avinentesa per anunciar-vos que el número 38 ha estat el meu darrer número com a codirector de Comunicació. El proper tindrà ja un altre responsable, Bertran Salvador, que fins ara s’havia encarregat de la Secretaria de la revista. Des prés de tres anys al capdavant d’aquesta responsabilitat, dins de la Junta de la SCC, passaré a assumir altres tasques.

A l’últim, ara sí, en nom de tota la Junta Directiva de la SCC, vull tornar a donar les gràcies a totes les persones que, al llarg dels últims tres decennis, han fet possible aquesta fita, pel seu esforç i per la seva dedicació. Al darrere hi ha hagut la voluntat de fer perdurar la nostra llengua, també en l’àmbit de la comunicació científica. Una feina molt feixuga.

JoaqUín MarqUéS-PaSCUal

Annex. Trenta anys de vida en dades

Núm. Data Articles Idioma Continguts Director/a 1 10/1991 11 català tots Vint-i-cinc anys de l’Informe sobre la informació, de Manuel Vázquez Montalbán

Joaquim Romaguera i Ramió

2 06/1992 17 català tots I Conferència Anual de la SCC - Girona, 13 juny 1991 3 10/1992 15 català tots II Conferència Anual de la SCC - Girona 4 10/1993 16 català 15 espanyol 1 Treballs d’història de la premsa a Catalunya. Segles xvii i xviii

5 10/1994 17 català 15 espanyol 2 III Conferència Anual de la SCC - Girona 6 10/1995 17 català 16 italià 1 IV Conferència Anual de la SCC - Girona 7 10/1996 17 català 14 espanyol 2 italià 1

V Conferència Anual de la SCC - Girona 8 10/1997 21 català tots VI i VII Conferències anuals 9 10/1998 6 català tots La problemàtica de la recerca en comunicació social a Catalunya

10 12/1998 17 català tots VIII Conferència Anual de la SCC 11 06/1999 14 català tots La ràdio i la televisió públiques al segle xxi 12 12/1999 15 català tots IX Conferència Anual de la SCC 13-14 12/2000 16 català 15 espanyol 1 X Conferència Anual de la SCC 15 06/2001 10 català tots Conferència Jay Rosenblatt: el cinema independent als EUA 16 12/2001 9 català tots XI Conferència Anual de la SCC 17 06/2002 6 català 5 espanyol 1 Conferència de Manuel Castells: «Un nuevo medio de comunicación: Internet» 18 12/2003 18 català tots XII i XIII Conferències anuals de la SCC

Josep-Maria Martí i Martí

TRES DÈCADES DE COMUNICACIÓ REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI

Núm. Data Articles Idioma Continguts Director/a

19 09/2005 10 català tots XIV Conferència Anual de la SCC

20 12/2005 13 català tots VII Congrés de l’Associació d’Historiadors de Catalunya (AHC)

21 12/2006 10 català 9 espanyol 1 XVI Conferència Anual de la SCC

22 06/2007 17 català tots Maria Corominas i Piulats

23 12/2007 11 català tots XVII Conferència Anual de la SCC

24 06/2008 11 català tots Monogràfic sobre mitjans de comunicació i memòria històrica

25 12/2008 10 català tots XVIII Conferència Anual de la SCC

26 12/2009 13 català tots XIX Conferència Anual de la SCC

27 11/2010 6 català tots

28 5 i 11/2011 7/9 28 (1) català 5 anglès 1 espanyol 1 28 (2) català 8 espanyol 1

29 5 i 11/2012 7/6 29 (1) català tots 29 (2) català 5 espanyol 1

30 5 i 11/2013 9/4 30 (1) català 7 espanyol 1 anglès 1 30 (2) català 3 espanyol 1

31 5 i 11/2014 5/5 31 (1) català 4 espanyol 1 31 (2) català tots

Rosa Franquet Calvet / Carles Pont Sorribes

JoaqUín MarqUéS-PaSCUal

Núm. Data Articles Idioma Continguts Director/a

32 5 i 11/2015 6/7 32 (1) espanyol 4 català 2 anglès 1 32 (2) espanyol 4 català 2 anglès 1

33 5 i 11/2016 6/6 33 (1) català 3 espanyol 2 anglès 1 33 (2) català 3 espanyol 2 anglès 1

34 5 i 11/2017 6/6 34 (1) català 3 anglès 2 espanyol 1 34 (2) català 5 anglès 1

35 5 i 11/2018 6/6 35 (1) català 5 espanyol 1 35 (2) català 4 espanyol 1 anglès 1

36 5 i 11/2019 6/6 36 (1) català 5 espanyol 1 36 (2) català 4 espanyol 2

37 5 i 11/2020 6/6 37 (1) espanyol 4 anglès 2 37 (2) català 2 espanyol 4

38 5 i 11/2021 5/6 38 (1) català 3 espanyol 1 anglès 1 38 (2) català 4 espanyol 2

Sergi Cortiñas Rovira / Reinald Besalú Casademont

Sergi Cortiñas Rovira / Joaquín Marqués Pascual

Rosa Franquet Calvet / Maria Corominas

REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI

Notes

[1 https://miar.ub.edu/issn/2014-0304

[2 Segons la MIAR, els criteris de ponderació són els següents:

— Si la revista apareix als índexs de cites de Web of Science Core Collections (AHCI, SCIE, SSCI o ESCI) o Scopus, s’assigna una puntuació de 3,5.

— Si la revista apareix als índexs clàssics de Web of Science (AHCI, SCIE o SSCI) i també a Scopus, s’assigna una puntuació de +1.

— Si la revista apareix a una base de dades d’indexació i resum (especialitzada o multidisciplinària) o a DOAJ, s’assigna una puntuació de +3.

— Si està inclosa en dues o més bases de dades especialitzades o multidisciplinàries, s’assigna un total de 5 punts (3 + 2).

— Si no apareix a cap base de dades d’indexació però sí al catàleg Latindex (no s’ha de confondre amb el direc tori Latindex) o en un repertori d’avaluació (CARHUS Plus, ERIHPlus, REDIB o segell de qualitat FECYT), s’assigna una puntuació de 2,5.

— Si apareix únicament a la base espanyola de sumaris DIALNET, s’assignen 0,4 punts.

— Per acabar, el càlcul es completa amb l’índex de pervivència de la revista, que es calcula sobre la base del logaritme del total d’anys de vida del títol des de l’inici de la publicació, considerant un màxim de trenta anys en el càlcul.

NORMES DE PRESENTACIÓ DELS ARTICLES

Societat Catalana de

Institut d’Estudis Catalans

Envieu els originals a: Societat Catalana de Comunicació (filial de l’Institut d’Estudis Catalans) Carrer del Carme, 47 - 08001 Barcelona http://scc.iec.cat • http://revistes.iec.cat/index.php/TC revistacomunicacio@iec.cat Tel.: 933 248 580

norMES dE PrESEntaCiÓ dElS artiClES

PRESENTACIÓ D’ORIGINALS

Es publicaran articles inèdits, que no estiguin en procés de publicació en altres revistes, escrits en català, altres llengües romàniques o anglès, la temàtica dels quals analitzi els múltiples aspectes i àmbits de la comunicació com a ciència social.

Els originals es presentaran a través del web de la revista ( http://revistes.iec.cat/ index/TC ), amb el registre previ de l’autor.

Els articles han d’anar acompanyats d’una carta de presentació en què l’autor se n’atribueix l’autoria, en certifica l’originalitat i dona permís a comunicació . revista de recerca i d ’ anàlisi per fer-hi els canvis formals oportuns.

Els originals seran examinats per dos experts (peer review), que en faran una revisió cega, i seran acceptats, refusats o acceptats amb revisions. En aquest últim cas, els autors hauran d’atendre les revisions i retornar els originals degudament modificats.

CARACTERÍSTIQUES FORMALS DELS ARTICLES



Títol de l’article en català, en anglès i en l’idioma de l’article al principi.

 Nom, càrrec o professió, departament o unitat d’adscripció, ciutat, país i correu electrònic de l’autor al final. En el cas de l’autor de correspondència, també cal proporcionar una adreça de correu postal.

 S’ha d’incloure a la primera pàgina un resum en català, en anglès ( abstract ) i en l’idioma de l’article d’entre 100 i 150 paraules cadascun, i sis paraules clau en català, en anglès ( keywords ) i en l’idioma de l’article.



Els articles han de tenir un mínim de 6.000 paraules i un màxim de 8.000.



Lletra del cos 12 (de l’estil Arial o Times New Roman).

 Interlineat d’1,5.

 Pàgines numerades.

CARACTERÍSTIQUES DE LES NOTES, LES CITACIONS I LA BIBLIOGRAFIA

Les notes han d’anar al final del document amb numeració contínua al llarg de tot l’article (sense iniciar numeració a cada pàgina) i cos 10.

Les citacions textuals han d’anar en rodona, entre cometes i amb la referència bibliogràfica al final, de la manera següent: (Autor, any: pàgines). Exemple: (Moragas, 1992: 25). Si la citació no és textual, sinó només una referència al tema o a l’obra en general, es pot prescindir de la pàgina.

La bibliografia recomanada i/o amb la qual heu treballat ha de seguir els criteris que habitualment s’apliquen a l’Institut d’Estudis Catalans:

[1 Totes les dades s’han d’escriure en català, excepte el títol de l’obra i els noms propis que no siguin topònims que hagin estat catalanitzats (per exemple, no es poden traduir els noms de les editorials).

[2 Ens estalviem «SA», «SL» i «Cia.» en relació amb les editorials i «Edicions», «Editorial», excepte en casos en què es pugui produir confusió o aquests mots estiguin íntimament lligats al nom, com ara «Edicions 62», «Edicions del País Valencià», etc.

[3 La manera de citar un llibre és: i zuzquiza , I. (1990). La sociedad sin hombres . Barcelona: Anthropos.

norMES dE PrESEntaCiÓ dElS artiClES

[4 La manera de citar un capítol de llibre és: d íaz n osty , B. (1989). «La proyección multimedia en España». A: Timoteo Á lvarez , J. (ed.). Historia de los medios de comunicación en España . Madrid: Ariel. (Ariel Comunicación), p. 60-120.

I un article d’una revista: B ustamante , E. (1995). «El sector audiovisual. Grandes expectativas, profundas incertidumbres». Telos [Madrid], núm. 41 (març), p. 12-25.

[5 La manera de citar recursos electrònics o parts de recursos electrònics és: i nstitut d ’ e studis c atalans (1997). Diccionari de la llengua catalana [en línia]. 2a ed. Barcelona: IEC. <http://dlc.iec.cat/> [Consulta: 28 abril 2010]. c odina , L. (2010). «Diagrama y directorio sobre Ciencia 2.0 / E-Ciencia (v. 2010)» [en línia]. <http://www.mindomo.com/view.htm?m=d4d1f77be0d04af0804c719038144de8> [Consulta: 15 març 2010].

[6 Quan hi hagi més d’una obra o d’un article del mateix autor cal ordenar les referències cronològicament i, a partir de la segona, substituir l’autor per un guió llarg seguit d’un espai: z allo , R. (1988). Economía de la comunicación y de la cultura . Madrid: Akal. (Akal, Comunicación; 3) (1992). El mercado de la cultura : Estructura económica y política de la comunicación . Donostia: Tercera Prensa. (Gakoa Liburuak; 15)

[7 Si, a més de l’autor, en les referències coincideix l’any de publicació, s’han d’ordenar alfabèticament pel títol, i afegir una lletra a l’any per poder-les distingir quan s’hi faci referència dins el text: z allo , R. (1989 a ). «Evolución en la organización de las industrias culturales». A: t imoteo Á lvarez , J. (ed.). Historia de los medios de comunicación en España . Madrid: Ariel. (Ariel Comunicación) (1989 b ). «Las formas dominantes de concentración en las industrias culturales». Telos [Madrid], núm. 18, p. 25-55.

[8 Si no coincideixen exactament tots els autors, s’ha de fer una nova entrada: B ustamante , E. (1982). Los amos de la información en España . Madrid: Akal. B ustamante , E.; z allo , R. (coord.) (1988) . Las industrias culturales en España. Madrid: Akal. (Akal, Comunicación; 2) Observeu que després de l’editorial hi va el nom de la col·lecció («Akal, Comunicación», «Biblioteca A Tot Vent», «Ariel Comunicación», «GG MassMedia», etc.), seguit del número que l’obra hi ocupa (si en té).

[9 Tal com es pot observar en els exemples exposats fins aquí, en alguns casos, després del nom de fonts, consta si és l’editor, el coordinador o el compilador de l’obra: B olòs , O. de [ et al. ] (comp.) (1998) . Atlas corològic de la flora vascular dels Països Catalans. Vol. 8. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. (ORCA: Atlas Corològic; 8)

[10 Si l’obra que se cita té més d’un volum, es pot indicar després de l’editorial. Si volem citar específicament un dels volums, ho hem de fer després del títol de l’obra, i en el cas que aquest volum tingui algun títol concret, també l’hem d’indicar a continuació: t asis , r .; t orrent , J. (1966). Història de la premsa catalana . Barcelona: Bruguera. 2 v. m artínez s ancho , V. (1991). Fonaments de física . Vol. 1: Mecànica, ones i electromagnetisme clàssics . Barcelona: Enciclopèdia Catalana. (Biblioteca Universitària; 9)

norMES dE PrESEntaCiÓ dElS artiClES

[11 Després del títol de l’obra cal esmentar quina edició és, en el cas que no sigui la primera.

d ickens , Ch. (1972). Pickwick: documents pòstums del club d’aquest nom . 2a ed. Barcelona: Proa. 2 v. (Biblioteca A Tot Vent; 154)

[12 Quant a l’edició, les abreviatures més emprades són:

ed. augm. edició augmentada

ed. corr. edició corregida

ed. rev. edició revisada

2a ed. (3a, 4a, etc.) segona (tercera, quarta, etc.) edició. Les reimpressions no cal esmentar-les.

[13 Altres abreviatures freqüents són:  [s. n.] sense nom (quan no hi ha editorial, poseu-ho en el seu lloc)

[s. ll.] sense lloc (quan no hi ha lloc d’edició, poseu-ho en el seu lloc)

[s. a.] sense any (quan no hi ha any, poseu-ho en el seu lloc).

DRETS D’AUTOR I RESPONSABILITATS

La propietat intel·lectual dels articles és dels respectius autors. Els autors en el moment de lliurar els articles a comunicació revista de recerca i d’anàlisi per a sol·li citar-ne la publicació accepten els termes següents:

Els autors cedeixen a la Societat Catalana de Comunicació (filial de l’Institut d’Estudis Catalans)

els drets de reproducció, comunicació pública i distribució dels articles presentats per a ser publicats a comunicació revista de recerca i d’anàlisi

Els autors responen davant la Societat Catalana de Comunicació de l’autoria i l’originalitat dels articles presentats.

És responsabilitat dels autors l’obtenció dels permisos per a la reproducció de tot el material gràfic inclòs en els articles.

La Societat Catalana de Comunicació està exempta de tota responsabilitat derivada de l’even tual vulneració de drets de propietat intel·lectual per part dels autors.

Els continguts publicats a la revista estan subjectes —llevat que s’indiqui el contrari en el text o en el material gràfic— a una llicència Reconeixement - No comercial - Sense obres derivades 3.0 Espanya (by-nc-nd) de Creative Commons, el text complet de la qual es pot consultar a http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/deed.ca. Així doncs, s’autoritza el pú blic en general a reproduir, distribuir i comunicar l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada. La revista no es fa responsable de les idees i opinions exposades pels autors dels articles publi cats.

PROTECCIÓ DE DADES PERSONALS

L’Institut d’Estudis Catalans (IEC) compleix el que estableix el Reglament general de protecció de dades de la Unió Europea (Reglament 2016/679, del 27 d’abril de 2016). De conformitat amb aquesta norma, s’informa que, amb l’acceptació de les normes de publicació, els autors autorit zen que les seves dades personals (nom i cognoms, dades de contacte i dades de filiació) puguin ser publicades en el corresponent volum de comunicació revista de recerca i d’anàlisi Aquestes dades seran incorporades a un tractament que és responsabilitat de l’IEC amb la finalitat de gestionar aquesta publicació. Únicament s’utilitzaran les dades dels autors per a ges

norMES dE PrESEntaCiÓ dElS artiClES

tionar la publicació de la revista i no seran cedides a tercers, ni es produiran transferències a tercers països o organitzacions internacionals. Un cop publicada la revista, aquestes dades es conservaran com a part del registre històric d’autors. Els autors poden exercir els drets d’accés, rectificació, supressió, oposició, limitació en el tractament i portabilitat, adreçant-se per escrit a l’Institut d’Estudis Catalans (carrer del Carme, 47, 08001 Barcelona), o bé enviant un correu elec trònic a l’adreça dades.personals@iec.cat, en què s’especifiqui de quina publicació es tracta.

PUBLICACIONS DE LA SOCIETAT CATALANA DE COMUNICACIÓ

Societat Catalana de Comunicació Institut d’Estudis Catalans

Societat Catalana de Comunicació (filial de l’Institut d’Estudis Catalans) Carrer del Carme, 47 - 08001 Barcelona http://scc.iec.cat • http://revistes.iec.cat/index.php/TC revistacomunicacio@iec.cat Tel.: 933 248 580

PUBliCaCionS dE la SoCiEtat Catalana dE CoMUniCaCiÓ

Societat Catalana de Comunicació. Història i directori (1990).

Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana. V Àrea. Àmbit 4: Mitjans de comunicació i noves tecnologies (1989). Edició de la Fundació Segon Congrés i nternacional de la l lengua Catalana, d’Edicions 62 i de la SCC ( i EC).

Actes del Primer Congrés de la Ràdio a Catalunya. Edició de la d irecció General de r adiodifusió i televisió de la Generalitat de Catalunya, del d epartament de Comunicació a udiovisual i Publicitat de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat a utònoma de Barcelona i de la SCC ( i EC).

TREBALLS DE COMUNICACIÓ

Núm. 1 : Pioners de la recerca sobre comunicació a Catalunya. 25 anys d’ Informe sobre la informació , de Manuel Vázquez Montalbán. a rt/Comunicació i tecnologies avançades (1991).

Núm. 2 : i Conferència a nual de la SCC - Girona 1991 (Patrimoni comunicatiu. h istòria de la comunicació. Pràctiques periodístiques) (1992).

Núm. 3 : ii Conferència a nual de la SCC - Girona 1992 (Patrimoni comunicatiu. h istòria del periodisme. l es noves tecnologies en l’àmbit de la comunicació). r icard Blasco, soci d’honor. i gnacio r amonet, conferència inaugural del curs (1992).

Núm. 4 : r égis d ebray, conferència inaugural de curs. Joan Fuster, homenatge pòstum. l lengua, comunicació i cultura. treballs d’història de la premsa a Catalunya: segles xvii xviii (1993).

Núm. 5 : iii Conferència a nual de la SCC - Girona 1993 (Ètica i credibilitat de la comunicació). Mitchell Stephens, conferència inaugural del curs. treballs d’història de la premsa: premsa valenciana (1994).

Núm. 6 : i V Conferència a nual de la SCC - Girona 1994 (Comunicadors i comunicació). h omenatge en memòria de Joan Crexell i Playà. Maria a ntonietta Macciocchi, conferència inaugural del curs. Miquel de Moragas, i nforme sobre l’estat de la comunicació 1995. treballs d’història de la premsa: premsa clandestina (1995).

Núm. 7 : V Conferència a nual de la SCC - Girona 1995 (Periodisme i cinema). avel·lí a rtís-Gener, Tísner , soci d’honor. r icard Muñoz Suay, conferència inaugural del curs. Josep Maria Casasús, i nforme sobre l’estat de la comunicació 1996. treballs d’història de la premsa: premsa en la Guerra Civil.

Núm. 8 : V i i V ii Conferència a nual de la SCC - Girona 1996 ( i nternet, el quart mitjà)Girona 1997 (les autoritats de la informació). informe sobre l’estat de la comunicació 1997. d ocumentació sobre Josep Serra Estruch. l’editor i nnocenci l ópez Bernagossi. El periodista a ntoni Brusi Ferrer. l es memòries de Joan Vinyas i Comas. Núm. 9 : a lgunes reflexions sobre la problemàtica de la recerca en comunicació social a Catalunya. l a societat de la informació a Catalunya l’any 2000. Una mirada als sistemes d’interactivitat televisiva. l’ensenyament del periodisme als Estats Units. Els sistemes interactius on-line : eines potenciadores de comunicació. l a ràdio privada a Catalunya: implantació geogràfica i rendibilitat econòmica.

Núm. 10 : V iii Conferència a nual de la SCC - Girona 1998. i nforme sobre l’estat de la comunicació 1998. q uè fan els mitjans amb la llengua? l a investigació a Catalunya. Presentació de tesis doctorals. Secció oberta.

Núm. 11 : Jornada a nual dels Periodistes Catalans i la Societat Catalana de Comunicació: l a ràdio i la televisió públiques al segle xxi . l a premsa, documentació històrica en perill. El Punt al País Valencià. Un projecte de premsa.

Núm. 12 : ix Conferència a nual de la SCC - Girona, 1999. i nforme sobre l’estat de la comunicació 1998-1999. Comunicacions. l a investigació a Catalunya. Presentació de tesis doctorals. Monogràfic: 75 anys de ràdio. Secció oberta.

PUBliCaCionS dE la SoCiEtat Catalana dE CoMUniCaCiÓ

Núm. 13 i 14 : Conferència inaugural del curs 1999-2000. Periodismo electrónico y los señores del aire. x Conferència a nual a Girona. Especial d eu anys de conferències, deu anys d’investigació. Secció oberta. ( d esembre 2000)

Núm. 15 : Conferència inaugural del curs 2000-2001. Jay r osenblatt i el cinema independent als Estats Units. Sessions científiques. Secció oberta. (Juny 2001)

Núm. 16 : xi Conferència a nual de la SCC - Girona, 2001. x arxes i continguts. Sessió científica. Secció oberta. tesis. ( d esembre 2001)

Núm. 17 : Conferència inaugural del curs 2001-2002. Un nuevo medio de comunicación: i nternet. Secció oberta. (Juny 2002)

Núm. 18 : xii i xiii Conferència a nual de la SCC. Sessió científica. Secció oberta. V i Col·loqui a ula d’ h istòria del Periodisme Diari de Barcelona. ( d esembre 2003)

Núm. 19 : xi V Conferència a nual de la SCC. i nformació, manipulació i poder. Secció oberta. (Setembre 2005)

Núm. 20 : V ii Congrés de l’ a ssociació d’ h istoriadors de la Comunicació. ( d esembre 2005)

Núm. 21 : x V i Conferència a nual de la SCC. l’audiovisual públic en el context de la globalització. Secció oberta. ( d esembre 2006)

Núm. 22 : l a recerca en comunicació en el País Valencià. (Juny 2007)

Núm. 23 : x V ii Conferència a nual de la SCC. l’audiovisual públic en el context de la globalització. Secció oberta. ( d esembre 2007)

Núm. 24 : Mitjans de comunicació i memòria històrica. (Juny 2008)

Núm. 25 : x V iii Conferència a nual de la SCC. Poder (polític, econòmic) i comunicació. Secció oberta. ( d esembre 2008)

Núm. 26 : xix Conferència a nual de la SCC. l a comunicació en temps de crisi. Comunicació dels socis. Presentació de tesis doctorals. El paper de la televisió pública al segle xxi . ( d esembre 2009)

COMUNICACIÓ. REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI

Volum 27 : l es transformacions de les indústries culturals. ( n ovembre 2010)

Volum 28 (1) : l es transformacions en l’exercici de la comunicació: periodisme, publicitat, ficció i entreteniment. (Maig 2011)

Volum 28 (2) : l a comunicació política. ( n ovembre 2011)

Volum 29 (1) : Els nous formats audiovisuals en cinema, ràdio, televisió i i nternet. (Maig 2012)

Volum 29 (2) : l a redefinició del servei públic dels mitjans audiovisuals. ( n ovembre 2012)

Volum 30 (1) : l a història de la comunicació en els àmbits de la premsa, la publicitat, el cinema, la ràdio i la televisió. (Maig 2013)

Volum 30 (2) : Ètica i comunicació. ( n ovembre 2013)

Volum 31 (1) : n oves línies de recerca en publicitat i relacions públiques. (Maig 2014)

Volum 31 (2) : ( n ovembre 2014)

Volum 32 (1) : (Maig 2015)

Volum 32 (2) : ( n ovembre 2015)

Volum 33 (1) : (Maig 2016)

Volum 33 (2) : ( n ovembre 2016)

Volum 34 (1) : (Maig 2017)

Volum 34 (2) : ( n ovembre 2017)

Volum 35 (1) : (Maig 2018)

Volum 35 (2) : ( n ovembre 2018)

Volum 36 (1) : (Maig 2019)

Volum 36 (2) : ( n ovembre 2019)

Volum 37 (1) : (Maig 2020)

Volum 37 (2) : ( n ovembre 2020)

PUBliCaCionS dE la SoCiEtat Catalana dE CoMUniCaCiÓ

Volum 38 (1) : (Maig 2021)

Volum 38 (2) : ( n ovembre 2021)

Volum 39 (1) : (Maig 2022)

Volum 39 (2) : ( n ovembre 2022)

COMUNICAR EN L’ERA DIGITAL

Monogràfic dirigit per Gemma l arrègola i r osa Franquet. i nclou versió en català, castellà i anglès. (1999)

Primer Congrés i nternacional: l a Pedrera, 24 i 25 de febrer de 1999.

l a universitat com a fòrum de discussió i reflexió sobre l’impacte que tenen les tecnologies de la informació i la comunicació a la societat.

PERIODÍSTICA

r evista acadèmica dirigida per Josep M. Casasús i Guri.

Núm. 1 : h istòria i metodologia dels texts periodístics (1989). Núm. 2 : teoria i anàlisi dels esdeveniments periodístics (1990). Núm. 3 : la primera tesi doctoral sobre periodisme (leipzig, 1690), de tobias Peucer (1991). Núm. 4 : Pragmàtica i recepció del text periodístic (1992). Núm. 5 : n oves recerques i estudis sobre periodisme antic (1992). Núm. 6 : Estratègies en la composició dels textos periodístics (1993). Núm. 7 : r etòrica i argumentació en el periodisme actual (1994). Núm. 8 : avenços en l’anàlisi de mitjans de comunicació (1995). Núm. 9 : n ous enfocaments en l’estudi de l’actualitat (2000). Núm. 10 : n oves recerques històriques i prospectives (2001). Núm. 11 : a portacions a la història i a l’anàlisi del periodisme científic (2008). Núm. 12 : l’evolució del disseny periodístic: estudi especial de les aportacions de Josep Escuder a la premsa catalana dels anys trenta del segle xx (2010). Núm. 13 : n ous reptes de l’ètica i de la deontologia (2011). Núm. 14 : Comunicació de risc i crisi: nova recerca (2012). Núm. 15 : o bjectivitat i rigor en la formació i la praxi periodístiques (2013). Núm. 16 : q ualitat informativa i ètica periodística (2014-2015). Núm. 17 : n ous mitjans : continguts i recepció (2016-2017).

CINEMATÒGRAF

r evista acadèmica dirigida per Joaquim r omaguera i r amió. Publicada amb la col·laboració de la Federació Catalana de Cine-Clubs. Núm. 1 : Primeres Jornades sobre r ecerques Cinematogràfiques: l a historiografia cinematogràfica a Catalunya (1992). Núm. 2 : Segones Jornades sobre r ecerques Cinematogràfiques: i nfrastructures industrials del cinema a Catalunya (1995). Núm. 3 : terceres Jornades sobre r ecerques Cinematogràfiques: El cinema espanyol, de l’adveniment i la implantació del cinema sonor (1929) a l’esclat de la Guerra i ncivil (1936) (2001).

GAZETA

r evista acadèmica dirigida per Josep M. Figueres i a rtigues. Núm. 1 : a ctes de les Primeres Jornades d’ h istòria de la Premsa (1994). Núm. 2 : l a premsa d’Esquerra r epublicana de Catalunya, 1931-1975 (2010).

Sumari

Articles

Comunicació participativa pel canvi social: la despatriarcalització del relat del Museu Marítim de Barcelona Catalina Gayà Morlà i Marta Rizo García

Viure dins de la notícia. Covid-19 i fotografia de premsa a Catalunya Pere Freixa i Mar Redondo-Arolas

Ecología de medios para el éxito en las campañas de micromecenazgo político: el caso del Sindicat de Llogateres Bruno González-Cacheda

De la grip de 1918 a la covid-19: la utilització de referents literaris (més enllà de Josep Pla) a la premsa actual Francesc Montero Aulet

Tres dècades de Comunicació. Revista de Recerca i d’Anàlisi Joaquín Marqués-Pascual

Revista semestral de la Societat Catalana de Comunicació, filial de l’Institut d’Estudis Catalans http://scc.iec.cat