Talia2018

XXVè Premi Literari

TALIA 2018

Ciutadella de Menorca, abril 2019

1

2

PRESENTACIÓ

25 ANYS D’EMOCIONS Auques, poemes, teatre, històries, reflexions, imatges… Preparauvos per entrar en aquest món ric i divers que, un any més, el llibret dels Talia us posa a les mans. Els nostres alumnes i, per primera vegada, també els professors ens n’obren les portes.

Aquest recull que teniu a les mans s’edita per vint-i-cinquena vegada. Són vint-i-cinc generacions de membres de la comunitat educativa del Maria Àngels Cardona que han participat d’aquesta festa literària que cada any celebram. Vint-i-cinc promocions que deixen empremta i comparteixen emocions.

D’aquesta fita literària n’han participat una gran quantitat de persones. Volem agrair la seva generositat als autors de les obres publicades i a tots aquells que s’han presentat al llarg de les diferents edicions, als coordinadors que s’encarreguen de materialitzar la iniciativa i a tots els professors que s’impliquen en el guiatge dels alumnes i en les celebracions i que proposen noves iniciatives. També volem fer un sentit agraïment a les famílies que hi han col·laborat: als membres de l’APIMA, que fan realitat la publicació i als pares, mares i tutors que acompanyen els seus fills en el procés creatiu i l’aprenentatge. I, finalment, volem agrair als membres dels successius jurats, alumnes, pares, mares, tutors, professors, que any rere any han gaudit de la lectura i l’anàlisi de les obres presentades i han assumit la difícil tasca de seleccionar les que finalment emplenaran les pàgines d’aquest llibret.

No vull acabar sense recordar a tots aquells que durant aquests vint-i-cinc anys han format part de la nostra comunitat educativa i ja no hi són. La seva empremta hi és ben present.

Tancam una edició i obrim la història de la propera, un nou llibre d’emocions. De manera ben especial, Sergi, Nasi i Iñaki, aquest és per voltros.

Maria Josep Rebassa i Giménez Directora 3

4

NOTA DE L’EDICIÓ Publicam en aquest llibret, les obres guanyadores i finalistes del XXVè Premi Literari Talia de l’IES M. Àngels Cardona, en les diferents modalitats i nivells.

Aquesta edició ha respectat, tant com ha estat possible, la redacció i l’estil propis dels alumnes. Només s’han corregit alguns errors ortogràfics i sintàctics. Esperam que els autors ho entenguin.

Dins aquest llibret també hi trobareu l’Auca premiada de 1r d’ESO, i les fotografies guanyadores del IXè Concurs de Fotofilosofia, en les categories d’ESO i de Batxillerat.

Enguany també hi hem inclòs algunes il·lustracions que acompanyen les obres guanyadores i que han fet alumnes de 4t d’ESO a l’àrea d’Educació Plàstica i Visual, a partir de la lectura dels textos.

Al final hi ha la relació dels alumnes que hi han participat.

Com ja és habitual, hem comptat amb la col·laboració preuadíssima del Departament d’Educació Plàstica i Visual per al disseny de la portada i la contraportada del llibret, que enguany s’ha fet a partir de la commemoració del centenari del naixement del poeta, dramaturg i artista plàstic Joan Brossa.

Des d’aquí volem agrair la dedicació i la paciència als professors Lluís Antem i Clara Cussó d’aquest departament, per haver fet que la creativitat de la portada del llibret també ens animi a la lectura del seu contingut.

Aquesta edició es pot publicar gràcies a l’APIMA de l’institut. Volem remarcar que és a partir de la col·laboració entre tots els membres de la Comunitat Educativa en les activitats del centre, que podem aconseguir dur endavant un projecte engrescador per a tots.

Gaudiu, un cop més, de la lectura d’aquest nou Talia!

5

ACTA DEL JURAT XXVè PREMI TALIA 2018 Reunit el jurat del premi Talia 2018, de l’IES M. Àngels Cardona de Ciutadella, format pels professors Xim Llorens, Ana Sánchez, Anna M. Gomila, Héctor Sánchez, Maite Bosch i Sili Florit; la representant de l’APIMA Lali Juaneda; els representants del alumnes Francesc Xavier Marquès, Paula Cavaller, Laura Servera i Clara Mercadal i Lina Coll com a secretària, amb veu i sense vot, manifesten els següents punts: 1. En aquesta edició han estat presentades 65 obres, 10 més que a la convocatòria de l’any passat. No obstant açò, cal destacar que, s’ha afegit una nova categoria (professorat i personal no docent) i que en algunes categories la participació ha estat menor que en passades edicions.

2. La rigorositat en el compliment dels requisits exigits a les bases han fet desqualificar algunes obres per presentar una extensió superior, o bé inferior, a la permesa.

3. El jurat ha decidit que a la categoria de Narrativa de Batxillerat i Cicles Formatius hi hagi dos finalistes, mentre que ha deixat deserta la de Poesia de 2n, 3r i 4t d’ESO. 4. També es vol destacar que el jurat ha gaudit de la lectura tant per l’originalitat de les obres com pel domini de l’expressió escrita que, un any més, demostren els nostres alumnes.

5. A la categoria de professorat i personal no docent, que encetam en aquesta nova edició, el jurat agraeix l’esforç i la implicació dels companys en aquesta nova iniciativa i espera que de cara a pròximes edicions hi hagi més col·laboracions.

6

6. Per acabar, tant el jurat com la secretària d’aquests premis anima tothom a seguir participant en els nostres Premis Talia.

Un cop fetes aquestes consideracions, el jurat decideix donar els següents premis: AUQUES 1r ESO Primer premi Ulls grans d’Aurora Vegazo Sintes de 1r ESO D Finalista Com treure un 10 de Pau Forcada Rebassa i Sasha Procajlo Martínez, de 1r ESO E

NARRATIVA 2n ESO Primer premi Història de por d’Àgueda Vivó Pons de 2n ESO E Finalista La història de por del segle XX de Mar Florit Torrico NARRATIVA 3r ESO Primer premi Un infern sense sortida de Rut Cardona Pons Finalista Brúixoles que cerquen el sentit a la vida de Nayara Martínez López

7

NARRATIVA 4t ESO Primer premi Aquest treball no el pot fer una màquina de Natàlia Mascaró Salord Finalista A la recerca del paradís d’Óscar Pérez Massanet NARRATIVA BATXILLERAT I CICLES FORMATIUS Primer premi Un dia més, un dia menys de Clara Taltavull Balaguer de 2n de batxillerat C Finalista Ànsies de valor de Judit Llufriu Seguí de 2n de batxillerat A Finalista The wolf and the sunflower de Roser Moll Mascaró de 2n de batxillerat A POESIA BATXILLERAT I CICLES FORMATIUS Primer premi Perpetuïtat del que és fugaç i Fugaç perpetuïtat de Roser Moll Mascaró de 2n de batxillerat A DIÀLEG TEATRAL BATXILLERAT I CICLES FORMATIUS Primer premi El delicte d’Iris Rayo Torrens de 1r de batxillerat C

8

NARRATIVA PROFESSORAT I PERSONAL NO DOCENT Primer premi Silenci d’Oriol Baradad Baldomà Finalista Com un dia qualsevol? de Caterina Moll Benejam POESIA PROFESSORAT I PERSONAL NO DOCENT Primer premi Elegia per la joventut i El dia del part de Joan Xavier Juaneda Arriarán

Finalista Spleen de Ciutadella, El quadern daurat i El árbol de oro d’Assumpta Gorrias Pons

Lina Coll Llufriu Coordinadora de la Comissió Lingüística

Ciutadella de Menorca, 16 d’abril de 2018

9

HISTÒRIA DE POR

Àgueda Vivó Pons, Primer Premi de Narrativa de 2n d’ESO De molt enfora jo la sent, açò vol dir que està molt a prop. Estic tancat dins d’un edifici fosc, brut, abandonat, antic refugi de guerra, on encara es poden notar les ànimes de les persones que han mort aquí.

Soc aquí perquè no hi ha enlloc on pugui estar segur; em persegueix una dona, d’uns trenta o trenta-cinc anys, que només duu com a vestimenta un camisol brut de sang, amb una gran taca a l’estómac i romput, molt romput. Té els ulls negres, buits, i amb molta tristor; la mateixa tristor que es pot palpar en l’ambient quan la tens a prop.

Us demanareu moltes coses, però segurament el que voleu saber és com m’he ficat en aquesta situació… És difícil d’explicar, però tot va començar un dia normal i corrent: em vaig aixecar, com cada dia, a un quart de vuit del matí per anar a l’institut, però quan entrava al bany, tot adormit, vaig veure al mirall el reflex de la dona que ara em persegueix. Vaig sortir a corre-cuita del bany, i quan se’m va regularitzar la respiració i el cor em va bategar a ritme normal, vaig tornar a entrar al bany, tot pensant que la meva ment m’havia enganyat i m’havia fet passar un mal moment; però quan vaig obrir la porta la vaig tornar a veure.

Aquesta vegada va ser pitjor, molt pitjor, perquè no estava sola, sinó que l’acompanyava un nen d’uns deu o dotze anys, amb un pijama tot estripat, i amb talls per tota la cara; no tenia ulls, encara que del forats a on tocaven haver els globus oculars hi rajaven gotes de sang, que pareixien llàgrimes; tenia la boca entreoberta, i d’ella regalimava un líquid color blau turquesa. Però el pitjor de la situació era que coneixia molt bé el nen; més que bé es podria dir, ja que era el meu germà petit.

Després que se’m passés l’estat de xoc, vaig anar corrents a l’estudi dels meus pares, intentant fugir d’allà, pensant que si no o veia no podia ser cert. Vaig ficar-me dins del llit; però hi havia un

10

11

líquid molt espès envoltant els meus pares. Quan em vaig girar per descobrir que era aquella estranya substància, vaig veure que al llit no només hi havia els meus pares i jo, sinó que també hi havia la dona. En aquell precís instant els va clavar un ganivet a cada un, al mig del pit; vaig sentir una por i uns remordiments per no haver fet res; el sentiment de culpa em cremava el pit. Vaig anar corrent cap a la cotxeria, on el meu pare guardava les armes. Vaig agafar una pistola i vaig apuntar a la dona, que ja estava a la porta de la cotxeria. Em tremolaven les mans, i em queia un suor molt fred per la esquena. Aquella dona havia matat als meus pares i també al meu germà; havia de pagar pel que havia fet, però vaig ser incapaç de disparar. Vaig començar a córrer bosc endins, al meu amagatall de sempre; on estic ara mateix tancat.

Pareix que va a per la meva família per alguns motius, per exemple la venjança, però no, és per simple diversió. Ho he esbrinat quan corria cap aquí, ja que la sentia amb una veu molt fina i aguda demanar-me el meu nom i els llinatges, per apuntar-me a la estranya llista de la dona.

Pero no fii acabar-ho així, sino que li plantaré cara.

A les palpentes intent trobar alguna cosa per guiar-me. Amb la pistola a l’alçada del cor. Però el que trob no és una paret, sinó que és la dona. I li dispar, però no la mat, sinó que se’n va, supòs que buscant una altra família.

Quan he explicat la meva història a la gent, alguns m’han pres per boig; d’altres m’han cregut, ja que no era la primera vegada que passava una cosa semblant.

Passaré el que em queda de vida amb els meus oncles, que em respecten i em creuen, perquè saben que no soc un mentider; però sobretot m’estimen, tot i que no tant com els meus pares i el meu germà m’estimaven, i jo a ells. Però sí, ens estimam.

12

LA HISTÒRIA DE POR DEL S. XX

Mar Florit Torrico, Finalista de Narrativa de 2n d’ESO Em dic Almudaina Quartz i tinc un do que per a mi és una maledicció. Puc abandonar el meu cos, viatjar cap el passat i reviure les situacions que visqueren els meus avantpassats. Sempre retorn a situacions conflictives que em fan patir i pensar. Aquesta vegada va ser la més dolorosa i angoixant i crec que aquesta experiència m’ha marcat per a tota la vida.

Vaig viatjar al cos del germà de la meva besàvia, n’Albert Mäller, un noi jueu que va viure les penúries de l’Alemanya nazi.

El primer dia com a Albert, vaig despertar dins una habitació diminuta, fosca, sense cap finestra que donés a l’exterior ni que em donés cap pista sobre si era de dia o de nit. No semblava l’habitació d’un noi de deu anys. No hi havia cap joguina, cap llibre, pintures ... Sols hi havia una pissarra penjada a la paret que deia: “cent trenta-set dies sense veure el sol i dos-cents quaranta-dos dies sense ser atrapats”. En veure aquella habitació, un calfred em va recórrer tot el cos. Vaig notar com el meu cos s’accelerava i una suor freda em queia pel front. Quan em vaig recuperar de la impressió, vaig baixar per un corredor petit i estret que conduïa a una petita cuina.

Allà vaig trobar el meu pare, n’Ernest. Era un home alt i ben plantat, però amb una mirada melancòlica que reflectia una profunda tristesa.

Les hores van anar passant i vaig anar coneixent la resta de la meva família. Tenia tres germanes: na Margot, na Margarete i n’Ana. Aquesta era la meva besàvia de la qual tant havia sentit a parlar. Les tres eren belles, però el seu rostre demacrat i pàl·lid denotava que vivien en la foscor i la por més opressora.

La meva mare nomia Clara i era una dona molt dolça que sempre intentava mantenir la calma. Érem una família molt unida, encara que les circumstàncies en les quals vivíem complicava la convivència. Sis persones compartint dos cubicles minúsculs, amb un forat per on passar per amagar-se

13

dins la doble paret en cas de perill, una pica, una cuina improvisada i un racó on poder fer les necessitats bàsiques creava una tensió a vegades insuportable.

Els mesos anaven passant i era més difícil seguir dins aquella ratera. Una tarda vaig començar a remenar en una caixa vella que vaig trobar en un racó i en el fons vaig descobrir un mirall. Em vaig adonar que no hi havia cap mirall en aquella presó voluntària. El vaig agafar entre les meves mans ossudes i me’l vaig col·locar davant de la cara. El que vaig veure reflectit va ser el rostre de la mort. Fins aquell moment no vaig saber realment com era n’Albert físicament i el que vaig veure em va fer tremolar tot el cos. Un atac de bogeria s’apoderà de mi i no vaig poder aguantar més: havia de sortir de la meva presó, del meu captiveri, respirar aire fresc, veure la llum del sol. Inconscientment, vaig córrer cap al forat que era l’accés al nostre amagatall, vaig desclavar els taulons que el segellaven i sense pensar-ho dos cops vaig sortir al carrer.

Segons els meus càlculs, ja era el mes de maig, però l’ambient encara era gèlid i el dia fosc, sense sol i sense esperança. Els carrers estaven deserts, sense el xivarri propi d’una ciutat gran.

Jo anava distret observant com havia canviat el meu petit barri jueu, quan vaig veure que, unes passes més endavant, es trobaven els carrers de la raça ària. Em vaig aturar a la sortida del carrer en veure una furgoneta nazi plena de nens i nenes jueus, ja que duien una estrella groga aferrada al pit, com jo.

En veure’ls, el cor em va bategar amb força com mai ho havia fet. Les cames se’m van quedar paralitzades. Per molts esforços que feia per fugir, no em responien. Al cap de pocs segons, van passar per davant meu, però, sortosament, no es fixaren en mi.

Vaig vomitar només de pensar que em podrien haver enxampat.

-Rata jueva! –sentí de sobte, i em vaig girar instantàniament.

Era un noi un parell d’anys major que jo. Darrere ell hi havia un grupet de nens que semblaven fotocòpies: tots eren rossos, amb els cabells rapats i ulls clars que em traspassaren l’ànima com a punyals afilats. Un somriure malèvol es dibuixava als seus rostres que em va deixar glaçat. Em sentia impotent i abatut sense saber com reaccionar. No tenia cap oportunitat davant aquella colla de cans rabiosos.

14

-Et donam avantatge! –digué un dels nois amb un riure burleta.

Sense pensar-m’ho dues vegades, vaig començar a córrer i a donar gràcies que el cos de n’Albert corria de pressa. Vaig córrer desesperadament fins que ja no em va quedar alè al meus pulmons.

Em vaig intentar amagar dins un carreró estret que vaig divisar i al qual em va semblar impossible arribar donat l’estat d’esgotament en què em trobava. Vaig fer el darrer esforç i vaig arribar fins allà.

Vaig entrar i em vaig estalonar contra la paret. Vaig tancar els ulls amb força, com si el fet de no veure-hi pogués esborrar la realitat.

Desgraciadament, una pluja de cops em va fer tornar a la crua realitat i em van fer viure unes de les pitjors hores com a Albert Mäller i, sens dubte, com a Almudaina Quartz.

Aquells dimonis em van pegar, bufetejar, insultar mentre deixaven caure les seves porres contra els meus ossos. En aquell moment vaig pensar que havia arribat la meva hora, però es van aturar.

Després em van despullar sense miraments, em van agafar de les espatlles i em van anar passejant per tota la ciutat cridant satisfets i plens d’orgull.

-Aquí en tenim un! Veniu a veure una rata jueva!

De sobte, moltíssimes persones van sortir de casa seva i van començar a apallissar-me, tirar-me ous, tomàtigues... cada cop que rebia em feia xisclar i retorçar-me de dolor... semblava que tothom estava sota els efectes d’una bogeria descontrolada. Jo només demanava clemència! Abans de desmaiar-me, l’únic que vaig sentir va ser: -Et penediràs d’haver nascut, rata fastigosa!, i llavors vaig sentir un cop molt fort al cap.

Quan em vaig despertar, anava vestit amb un sac i estava dins una cambra que semblava una tomba de parets estretes, fosques i tacades de sang. No hi havia cap finestra. La porta era de ferro oxidat i molt reforçada. Al sòl hi havia terra, porqueria i algun cuc.

Cada hora que passava, semblava que les parets s’anaven apropant més i més i la fosca tornava més opressora i tenebrosa.

Era una situació angoixant, insuportable... Però el cos humà resisteix més del que pensam. L’instint de supervivència ens fa aguantar situacions límit.

15

Al cap d’uns dies, que per a mi van ser segles, va entrar un soldat i em va dir que era al camp de concentració més proper a la meva ciutat. Va dir-me que em jutjaria el general Strauss. Quan vaig sentir el nom, vaig quedar completament atemorit. Havia sentit a parlar d’aquell home com si fos un monstre. Deien que era cruel i implacable i que, fins i tot, els llops se sentien atemorits en la seva presència. I els rumors van ser ben certs...

El dia del judici em van traslladar a una gran sala il·luminada amb uns potents focus que no em deixaven obrir els ulls, acostumats a tanta foscor. Quan el general Strauss va entrar, només el seu aspecte em va deixar glaçat. D’ulls grans, blaus i penetrants, rodejats de petites venes roges, pupil·les dilatades i fosses nasals molt pronunciades. Tenia els llavis vermells com la sang i la boca era tan gran i ampla que semblava que et podria menjar només obrint-la. El seu rostre era pàl·lid com el d’un vampir. Tenia una cicatriu que li creuava la cara de dalt a baix i que ressaltava sobre la seva blanca cara. Les seves mans eren grans i fortes, marcades per moltes cicatrius i amb elles podria estrangular perfectament una persona sense esforçar-se gaire. Anava vestit amb una camisa verd caqui amb els punys arromangats i bruta. Duia uns calçons llargs i botes negres i lluentes. Tenia una expressió severa.

Quan va entrar dins la cambra, duia una cadira que col·locà davant meu i començà l’interrogatori.

-Qui són els teus pares i on són? -digué secament.

-No ho diré -vaig dir. Només de veure-li la cara vaig adonar-me que el seu caràcter era terrible.

Aixecà la seva grandiosa mà i l’estampà bruscament contra la meva cara.

-Qui són els teus pares i on són? -va cridar. El seu alè pestilent va fer-me quasi més mal que el segon cop que va donar-me.

Durant quasi quatre hores em va tenir reclòs dins aquella maleïda habitació i cada vegada que ell rebia una negativa per part meva, descarregava un cop implacable que impactava durament contra el meu cos.

Al final, fastiguejat, em va dir que al cap d’una setmana se’m comunicaria la meva sentència.

16

Aquella nit vaig tenir un somni molt estrany. Hi havia una esvelta figura vestida de negre que xiuxiuejava paraules, però no vaig poder esbrinar el que deia.

Els dies passaven lents i tensos, però a les nits tot eren malsons.

El segon vespre, la figura fantasmagòrica s’anava apropant i vaig poder distingir algunes paraules com “diumenge” i “fusell” acompanyades d’un aire fred que em fregava el clatell i que em posava els pèls de punta. Cada vespre anava desxifrant noves paraules que no feien més que augmentar la meva inseguretat i m’anaven advertint que el camí cap a la meva fi era cada vegada més curt. El cinquè vespre de malsons, la figura que em visitava estava molt a prop meu, semblava quasi real. Un poc més i hauria aconseguit albirar el seu rostre. Aquella nit no va parlar, però l’aire que l’acompanyava era gèlid i se’m va fer inaguantable. A la fi, la figura es va girar cap a mi i va clavar la seva mirada buida sobre els meus ulls. Petrificat, vaig contemplar la tenebrosa figura. Era la mort! I aquest cop no va xiuxiuejar aquelles paraules que en un principi eren inintel·ligibles, sinó que va cridar amb una horrorosa veu metàl·lica i tètrica el meu nom. Aquell crit se’m clavà en el meu cor com un enorme i afilat punyal. Les paraules que seguiren a continuació van acabar d’enfonsar-me: “Aquest diumenge moriràs tu i centenars de presos, afusellats per ordre del capità”. De sobte, aquell aire fred, que sempre acompanyava aquella aparició, es va convertir en la mà sense vida de la Mort. Em va agafar pel clatell i em va empènyer amb força fins que se’m va tallar la respiració i vaig despertar. Realment, la mà d’un soldat m’estava sacsejant amb força i em va obligar a posar-me dret i sortir de la meva cel·la.

Aquell matí era diumenge i jo sabia que moriria juntament amb moltíssimes persones més empresonades en el mateix camp de concentració. Sí, persones, no animals com pensaven els nazis.

Mancaven deu minuts per a les dotze quan, a empentes, em van col·locar davant una paret llarguíssima al costat de tots els jueus mascles d’aquell camp.

Tan sols uns segons abans del migdia, van apropar-se una filera de soldats amb els seus fusells carregats i amb una exactitud militar es van situar davant la paret amb els seus fusells apuntant-

17

nos, esperant l’ordre de disparar. Al cap de poc, va aparèixer el capità encarregat d’executar l’ordre d’afusellament. Al seu costat, el general Strauss amb una rialleta diabòlica i una espurna de foc reflectida en els seus ulls de gel. A l’altre cap, la Mort esperava pacient les seves noves víctimes.

L’afusellament va ser ràpid, però dolorós. Va ser com si cada part del cos s’estripés i es cremés a l’hora. I de cop, foscor. Foscor i una pau profunda que es va apoderar de la meva ànima.

En un tres i no res, vaig obrir els ulls i tornava a ser jo, n’Almudaina!

Mai no oblidaré aquella terrible experiència. Durant el temps en què vaig viure com a Albert Mäller vaig poder experimentar en primera persona la més terrible història de por del segle XX: el Nazisme.

18

UN INFERN SENSE SORTIDA

Rut Cardona Pons, Primer premi de Narrativa de 3r d’ESO Tenc 23 anys. Em dic Júlia i visc a Barcelona amb la meva parella.

El seu nom és Aaron i vam començar a estar junts quan jo tenia 17 anys. Ell en tenia 20 i treballava al bar de davant casa meva.

Però, en realitat, no ens vam conèixer gràcies a això. Ens vam conèixer a la discoteca més coneguda del meu barri. Jo estava ballant quan, de sobte, se’m va acostar un jove que no parava de molestar-me i d’intentar tocar-me. Ell em va ajudar a treure’m aquell noi del damunt. Finalment, vam parlar una estona i ens vam donar els nombres de telèfon. Vam xerrar un parell de vegades i vam quedar. Ens vam enamorar molt ràpid.

Jo encara feia el segon curs de batxillerat. Per aprovar necessitava estudiar molt i aquell curs el vaig perdre. Vaig haver de repetir.

Passava molt de temps amb ell i va desaparèixer la preocupació pels estudis.

El següent curs em va ajudar molt. Venia gairebé cada dia a casa meva a ajudar-me a estudiar i alguns dies em deixava tota sola perquè em concentrés més. Vaig passar el curs i el que més desitjava era continuar amb una carrera universitària. Volia estudiar Psicopedagogia. Però l’Aaron em va proposar d’anar a fer feina amb ell al bar i deixar els estudis. M’estimava molt. Almenys això era el que pensava. Després d’uns dies de pensar-ho i que ell m’animés a fer-li cas, vaig decidir anar a fer feina al bar i no fer la carrera que des de petita havia desitjat fer. Tanmateix, el que més m’importava en aquell moment era ell i com més a prop el tingués, millor.

Això va ser el principi de tot i, realment, important. A partir d’aquí, tot va canviar. El següent va ser que em va voler allunyar dels meus amics i la meva família. Volia que passés tot el meu temps lliure amb ell i no li agradava que sortís amb les amigues i els amics.

També em va dir que preferia que no xerrés amb altres nois, ja que si ho feia se sentia menys estimat. Però en aquell moment, estava

19

tan enamorada que em deia a mi mateixa que tot això ho feia per nosaltres, per estar més junts i perquè res ens pogués separar.

Quan jo tenia 20 anys vam anar a viure junts al mateix pis que vivim ara. A prop del centre de Barcelona. Llavors, li va ser molt més fàcil

20

controlar-me. Es va començar a fixar en la roba que portava. No volia que vestís amb roba massa curta o massa provocadora, com deia ell. I jo, òbviament, vaig pensar que era per la meva seguretat i la meva protecció. Vaig complir els 21 i em vaig adonar que només el tenia a ell. Ja no parlava quasi mai amb la meva família. I les amigues i els amics... ja no en tenia. Ells m’ho havien advertit, però jo no els vaig fer cas. Ell m’havia allunyat de tothom. Va ser en aquest moment que em vaig començar a adonar que no em tractava com mereixia, i que potser el millor era deixar aquella relació.

Però no vaig poder. Tenia por de com reaccionaria, i vaig decidir esperar. També vaig pensar que eren bogeries meves i que no era per tant. Però la nit següent vam discutir. Em va insultar com altres vegades ja havia fet i, finalment, em vaig endur una bufetada. Vaig quedar petrificada i no vaig poder pronunciar cap paraula. Llavors,

21

es va posar a plorar i em va demanar perdó. Però aquell perdó no va servir de res. Aquell perdó estava buit. No era sincer.

La propera vegada ja no va ser una bufetada, en van ser més. Però ja era massa tard. El volia deixar, volia marxar d’allà, però no podia.

La por em guanyava. I això era el que més mal em feia. Les bufetades es van convertir en un costum, i jo ja no tenia forces per lluitar.

Millor dit, ja no tenc forces per lluitar. Encara visc aquí, en aquesta casa, amb aquest monstre. Fa 8 mesos que no surt de casa. Al principi, les ferides es podien dissimular, però ara ja no. Ja no faig feina i tampoc em puc comunicar amb ningú. Em fa por aquest home, que tant estimava, però que s’ha convertit en la persona més odiada del meu pobre món. L’únic que vull és desaparèixer per sempre.

Ara mir enrere i veig que, des de la primera cosa que em va fer, ja hauria d’haver acabat amb aquesta relació. Però ho veig ara, que ja és tard. No em queden forces, però faré tot el que pugui per marxar d’aquí i, si no ho aconseguesc, sé que ho farà una altra dona per jo. Perquè abans veia la violència de gènere des d’un altre punt. Ho veia lluny del meu entorn. Però sempre comença amb petites coses. Petites coses a les que no donam importància.

Petites coses que, al final, no ens deixen viure i ens atrapen en un infern sense sortida.

22

BRÚIXOLES QUE CERQUEN EL SENTIT A LA VIDA Nayara Martínez López, Finalista de Narrativa de 3r d’ESO Pot ser aquesta història no tengui el sentit que li fa falta a una gran narració per ser presentada a un dels concursos més importants de tot l’any. Pot ser res en aquesta vida tengui sentit; de fet, crec que tots intentam cercar sentit a les coses i no ens adonam que el significat és ben davant dels nostres nassos.

Tinc tantes preguntes que ningú em pot contestar i així com ha anat passant el temps ja entenc per què ningú me les ha pogudes contestar abans: és perquè tu mateix ets qui vas responent a tot a mesura que vas vivint i creixent, tot i que això de créixer és molt relatiu.

La meva primera pregunta que més em va costar respondre per jo mateixa va ser “per què tothom és criticat per tothom? Per què no feim res més que posar-nos etiquetes?” Fa tan sols un any que he respost aquesta pregunta i crec que és una pregunta que ens hauríem de fer tots, ja que a tots i a totes ens poden canviar molt la manera de veure les coses i de viure-les.

Jo, des que em vaig respondre aquesta gran pregunta he pogut fer coses que abans no hagués fet, ara em vesteixo, em pentino, penso i em pinto al meu gust i no al gust dels altres. Anteriorment, sempre intentava anar a la moda, i tot per encaixar en una societat a la qual m’hagués agradat no entrar mai però, si no hi hagués entrat mai, no hagués fet mai aquest canvi. Crec que aquelles persones que són capaces de sortir del món on tot és igual es mereixen una medalla, ja que sortir del normal està mal vist tot i que a poc a poc t’hi vas acostumant; això sí, he de dir que no és fàcil. Al principi costa molt, tens moltes pors, tens molts d’obstacles al davant, tens por de moltes coses, però jo crec que la major por és perdre les persones que realment estimes... He de dir que és normal si aquestes persones estan incloses al món on tothom és

23

igual, ja que aquella societat és com una persecució zombi on es mengen els cervells entre ells. Mentre que el món on tot és diferent, les persones ho respecten més tot, respecten els pensaments, la manera de vestir, de pintar-se, de qualsevol cosa. Per això, estimat lector o lectora, et convido a passar-te al bàndol dels diferents, per molt que et costi, si t’esforces podràs amb qualsevol cosa que et passi per davant i intenti frenar-te.

Perquè a qualsevol persona li convé un canvi d’aires. La meva segona pregunta va ser “per què l’amor de la meva vida encara no ha picat a la meva porta?”. Aquesta, si soc sincera, em va costar molt ja que a l’hora d’expressar-me sobre temes d’amor em costa més. Sembla estúpid, però una vegada t’han fet mal, després et costa molt expressar-te i dir el que realment sents, però d’això tracta la vida, d’estampar-se mil i una vegades i aixecar-se mil i una més. Realment, si soc sincera, em queixo que no trobo ningú, que no trobo l’amor de la meva vida, però la veritat és que ara mateix no crec que fos el més adequat per a mi, més que res perquè potser no estic preparada, però la meva cosina em repeteix sempre: -Escolta’m, sempre hi serà, aquesta por, però anima’t a arriscar-te, perquè si no apostes no guanyes.

Després d’escoltar aquesta frase, les meves idees s’aclareixen un poc més, però, segons la RAE, la definició d’amor és “Sentiment intens de l’ésser humà que, partint de la seva pròpia insuficiència, necessita i busca la trobada i unió amb un altre ésser.” Sent sincera, aquesta definició és el que tocaria ser, però, a mi, en cap moment m’ha passat res d’açò. Al contrari, quasi totes les vegades he estat jo qui n’ha sortit ferida. Finalment, la meva conclusió va ser: -Soc boja, si encara no ha arribat deu ser perquè encara no he trobat el correcte. Veus, estimat lector o lectora, de vegades cercam respostes tan boges que no ens adonam que són ben senzilles i són ben davant els nostres nassos. Segurament encara no li veus el sentit a res del que estàs llegint ara mateix, no t’amoïnis, ja et dic jo que ni l’Albert Einstein podria trobar-li el sentit a la vida.

La meva tercera pregunta més freqüent és (ho dic en present perquè encara me la faig amb molta freqüència): “Per què existesc?

24

Què passaria si ara me’n vaig i no torno mai més? Realment sé qui soc?”.

De moment la meva resposta és: -Soc qui soc, en realitat no sé qui soc ni perquè soc aquí, el que sí sé és que si existesc és per cosa així que sempre intento viure al màxim per molt que em pugui costar molt, perquè si soc sincera més d’una vegada m’ha pesat la vida al màxim i he volgut deixar aquest món pensant que, si jo partia possiblement tot aniria millor.

Sí senyor lector o senyora lectora, he arribat a voler deixar d’existir però, ara que llegesc el que acab d’escriure, em sembla un disbarat molt gran perquè no ens hi fixam però tots som grans i únics, jo, tu, ella o ell, nosaltres, vosaltres, ells i elles tots aquests pronoms personals són tan únics com tots els que vivim en aquest lloc anomenat món. Per això, valora’t de tot cor, t’ho dic, valora’t, estima’t, fes-te veure, fes que el teu cor bategui fort perquè el món sàpiga que existeixes, però, sobretot, no vulguis frisar a saber quin serà el teu futur, valora cada moment com si fos l’únic moment que et queda, viu el present i deixa enrere el passat i viu, viu amic meu, viu perquè d’això tracta la vida.

I finalment, la meva última pregunta que mai em sabré respondre és: “Per què la meva àvia va morir? Per què la mort fa tant de mal?”. Mai sabré respondre aquestes preguntes, però el que sí sé és que, després d’haver perdut la meva àvia per sempre, la meva vida ha fet un gir de 360°, tot ha canviat, el meu estil de vida, la meva manera de pensar, el saber valorar les coses abans que sigui massa tard, aprendre a valorar les pessigolles, a saber valorar la vida en general.

Perquè un dia hi ets i un altre ja no te n’adones i estàs morint lentament, i cuida del que t’omple, però, sobretot, mai deixis de ser tu mateix i mai deixis de viure.

Això no és un final, simplement és que les brúixoles se m’han descontrolat i ara ja sí que han perdut tot el sentit de la vida.

25

AQUEST TREBALL NO EL POT FER UNA MÀQUINA

Natàlia Mascaró Salord, Primer Premi de Narrativa de 4t d’ESO Tres dies abans del gran cop.

Avui m’han fet fora de la feina, mira què bé!

- Em sap greu però ja no ens fas falta aquí, recull les teves coses, per favor - em deia ell, mentre jo mirava aquella planta al costat de la finestra que havia estat allà des que vaig arribar, però mai havia vist regar-la. Fa uns anys veia notícies que deien que prest les màquines ens llevarien el treball a tots però mai m’hauria imaginat que això em passés a mi. No puc tornar a casa tan prest, així que he anat a fer temps a un bar. Estic asseguda a la barra, pensant què faré ara que no tinc res a fer. Un home se m’atraca i em sorprèn que no sigui a fer feina en aquestes hores. Em sorprèn que jo no sigui a fer feina en aquestes hores. Ens posem a xerrar una estona i em conta que treballa els vespres de taxista. Li conto el que m’ha passat i em dona ànims, m’ha caigut bé. El bar està desert, només hi som nosaltres i un senyor major que llegeix el diari. Segurament ja està jubilat, quina sort... o no. Ja és hora de dinar. Habitualment menjava allà. Ell em convida a anar a casa seva, segurament li he fet pena. Normalment diria que no, però què més pot anar malament?

La seva casa és gran, més del que és normal. Dinam de pollastre al forn. No sé si estem tot sols a la casa perquè té moltes habitacions.

Després de dinar confirmo que no, no estem tot sols. Em conta que viu amb la seva germana però que no me la vol presentar perquè ara està molt enfeinada amb un projecte de classe. Jo insisteixo però no serveix de res. Ell va a dutxar-se i em deixa mirant la televisió. Vaig a passejar per la casa perquè em sorprèn que un simple taxista que viu amb una estudiant es pugui pagar això. Caminant per un passadís em trobo amb la germana, em saluda com si res.

Em presento i li dic que no la vull molestar mentre fa els deures, se’m queda mirant confusa.

26

- Deures? T’ho ha dit el meu germà, no? Sempre està igual, quin pesat. No tenc deures, ja vaig acabar a l’institut. Es pensa que no faig res amb la meva vida i s’avergonyeix de jo però no és així, faig el que és necessari. Jo de tu no m’hi barrejaria gaire amb ell, això de fer feina de vespre el té trastornat.

Segurament té raó. Al cap i a la fi, l’he conegut fa només unes hores. Xerram un poc més i descobreixo que ella solia ser mecànic però una màquina la va suplantar, igual que a mi. Li menteixo i li dic que encara soc caixera a un supermercat, no vull veure a una altra persona sentint llàstima per mi.

Dos dies abans del gran cop.

Estic a punt de sortir de casa meva per anar a cercar feina quan rep un missatge al mòbil que diu “No treballes a un supermercat, per què em menteixes? Sé el que t’ha passat, vine a veure’m a casa aquesta tarda, t’interessarà el que t’he de dir. No toquis el timbre, avisa’m quan siguis defora.” Això m’ha deixat molt confusa, decideixo no sortir. Com ha aconseguit el meu nombre?

Soc defora casa seva, m’obre i em convida a passar. La seguesc fins al seu estudi i en entrar veig que ja hi ha algú. Hi ha un home assegut al llit, ella em diu que m’assegui. Ho faig, no ens presenta i la situació és un poc incòmoda. De fons, sona la hipnotitzant veu de Marlene Dietrich. L’home al meu costat es gira i em diu.

- Preciosa veu no trobes? - jo no sé què dir, no sé que hi faig allà.

Ella em mira.

- Oblida’t del nom que et vaig dir ahir, és fals. A partir d’ara jo soc Iogurt - diu. Senyala l’home.

- Ell és Formatge.

“On m’he ficat?” penso jo mentre m’explica que ell solia ser repartidor i el van reemplaçar per un dron. Ella segueix.

- Això no pot seguir així i tu ho saps, prest els robots ens ho faran tot i nosaltres serem tots obesos i inútils. Els llibres han passat a ser mòbils, els instruments han passat a ser ordinadors, els anys 20 han passat de ser 1920 a ser 2020. És ara quan tot comença, primer una màquina pot ser caixera de supermercat però després una màquina podrà ser president del govern. Per això ens hem

27

reunit, per això hem creat el “Pla Declaració d’Intencions”. Com més seguem, millor sortirà tot. Ara és decisió teva unir-te o no.

El cap em dona voltes, què està passant? Què és això?

- No ho entenc - responc jo - què m’esteu oferint exactament?

- Tenim una aliada dins les oficines centrals de la xarxa elèctrica del país, l’escola no ens haurà ensenyat gaire però ja et dic jo que les pel·lícules ens han ben ensenyat com fabricar explosius.

Venim d’una generació amb el cervell rentat per la tecnologia, ja és hora d’actuar, no creus? S’asseu i se’m queda mirant, esperant una resposta. Em limito a assentir amb el cap, la seva presència imposa, em costa creure la situació. Li dic que me n’he d’anar.

- El cop es farà en dos dies, ja fa estona que està pensat. Si hi vols participar ens veiem demà a les quatre en punt a un lloc que ja et confirmaré - m’explica ella mentre caminem cap a la porta.

28

- Si decideixes no formar-hi part, no diguis res a ningú o la cosa acabarà pitjor del que esperem. Sé el teu nom, i això és tot el que em fa falta. Ets lliure per decidir, el “Pla Declaració d’Intencions” és l’única sortida, pensa que amb nosaltres sempre seràs útil - somric subtilment i la porta es tanca.

Un dia abans del gran cop.

M’aixeco tan prest com surt el sol i em dono una dutxa per acabar de despertar-me. La meva companya de pis està de viatge i me n’alegro perquè necessito tranquil·litat. A més, encara no sé com li diré que a la feina m’han canviat per un tros de metall. Em poso el barnús i em faig un cafè. Surto a la terrassa, el carrer és ben buit, feia estona que no em sentia tan relaxada. Intento no pensar que la decisió que prengui avui pot canviar totalment la meva vida. En realitat, és així cada dia. Si no hagués anat a aquell bar no hagués conegut mai aquesta gent. Si no hagués conegut la meva companya de pis mai hauria fet feina al supermercat d’on em van fer fora.

Ella torna demà, menys mal que no hi és perquè si s’assabentés, segur que ho diria tot a la policia.

Ja són les dotze del migdia, Iogurt m’envia un missatge que diu “El carreró de darrere l’hospital”. Allà és on es trobaran, o ens trobarem. Què passa si hi vaig? Si hi form part? Segur que ho tenen tot molt organitzat, no se’ls pot escapar cap detall. Però no els podria fer això a tota la gent que hi fa feina allà. O sí? I si ho dic a la policia? No em crec que només amb el meu nom ja ho sàpiga tot sobre jo. Si no hi anés ni digués res, segurament em sentiria culpable pel que pot passar, ja que en realitat, ho seria culpable. Faci el que faci jo hi perdré, i ja són les dues. He de sortir d’aquí, m’estic marejant molt. Soc al carrer, tot ple de cares desconegudes, em pregunto si alguna d’aquestes persones coneix algú que fa feina a les oficines que em va dir.

Recordo quan va morir el meu padrastre, jo devia tenir uns cinc o sis anys. La meva mare solia tenir una fotografia d’ell sobre la tauleta de nit, la va llevar quan va tenir l’accident. Fa tanta estona que no veig la seva cara que no sé si el reconeixeria, a casa meva

29

és el tema tabú per excel·lència. Aquest buit no el desitjo a ningú, ni al meu pitjor enemic.

Estic asseguda a un parc, no vull pensar, necessito solucions. No em decepciona la causa però aquesta no és manera, almenys no amb aquest objectiu.

Hi falten cinc minuts per les quatre quan rep un missatge “Canvi de plans, hi ha hagut un contratemps. Tothom a casa seva, no sortiu al carrer, no us feu notar.” No sé què està passant. L’ansietat m’atropella com un tren a mil per hora. He de tornar a casa el més ràpid possible. Se n’ha pogut assabentar la policia? No entenc res, qui ho ha pogut dir? Almenys sap que no he estat jo ja que m’ha enviat el missatge. Intento no cridar l’atenció però tenc la sensació que tothom em mira. Començo a córrer, les cares desconegudes es van girant així com pas, soc un espectacle. Jo no volia ser part d’això i puc acabar a la presó per culpa d’un taxista trastornat.

Arribo a ca meva i em quedo allà la resta del dia.

El dia del gran cop.

El sol matiner entra per la finestra i no he pogut dormir. Què faig ara? Esper a veure l’atemptat per les notícies? No pot ser així perquè encara compten amb mi. Em preparo el quart cafè quan, de sobte, comencen a picar molt fort i repetidament a la porta. Ja està, és la policia, estic acabada, vaig a la presó per conspiració.

Obro la porta i és el taxista, està suant i se’l veu nerviós.

- Has de sortir d’aquí, no t’hi pots quedar. Venen a per tu! Corre, vine amb mi! - m’estira del braç i es vessa un poc de cafè de la tassa. - Deixa-ho tot i vine, estan de camí! - crida ell, no atura de mirar sobre l’espatlla per veure si ve algú.

- Què? Ve la policia? Merda, merda, ho sabia! - crido jo, el cafè ja és tot pel terra.

- No, pitjor! Deixa la tassa d’una vegada i vine, no tenim gaire temps.

-m’agafa tan fort del braç que puc sentir els cop blaus creant-se.

Entro, deixo la tassa damunt la taula, em poso el primer que trobo ràpidament i surto. Puc notar el meu cor bategar acceleradament, estem corrent escales avall i no m’atreveixo a demanar-li res.

Arribem baix i d’una revolada entram dins el seu taxi que està mal

30

aparcat davant la porta. - Què està passant? Qui ens persegueix?

- li crido des del seient de darrere mentre miro per la finestra.

- Et vaig dir que no volia que xerressis amb la meva germana, t’ho vaig advertir! - em crida ell enfadat, té raó.

- Tu ho sabies això de l’atemptat? - dic amb un to de sorpresa.

- Mai hi ha hagut cap atemptat, tu ets l’atemptat! Tot això era una farsa per mantenir-te preocupada i que no xerressis amb altra gent, per assegurar-se que faries tot el que et deien. En veure que no anaves a la reunió de les 4 et van fer tornar a casa, i com esperaven, els vas obeir.

- Però per què jo? Què he fet? - crido amb ànsia.

- A algú li deus haver fet cosa molt desagradable perquè et desitgen esborrada del mapa, no són ells qui trien la víctima, és el client. Ells només es diverteixen un poc abans de fer la seva feina. - se’l veu més tranquil. No sé qui ha pogut ser que ha pagat perquè m’assassinin una panda de bojos. El cor em va a mil. Deu ser per això que tenen tant de doblers? Hi ha alguna cosa que no em quadra. -Tu creus amb la coincidència? - em demana ell amb una veu hostil.

- No massa – responc.

-Jo menys - diu ell mentre frena en sec enmig d’un descampat.

Les nostres mirades es creuen en el mirall retrovisor, intento obrir la porta però el piu està posat. Per quan em torno a girar cap endavant, ell ja té una pistola en la mà, noto com em cau una llàgrima per la galta.

- No ploris - diu ell amb un mig somriure - aquest treball no el pot fer una màquina.

31

32

A LA RECERCA DEL PARADÍS

Óscar Pérez Massanet, Finalista de Narrativa de 4t d’ESO – Desperta, geni.

Bill no volia despertar. Dins el seu somni, massa bo per ser interromput, apareixien ell i el seu germà petit, George, uns mesos abans de caure malalt. Era el nen més dolç del seu barri. Tots el coneixien, ell parlava amb tothom i tothom parlava amb ell. Mai no hauria fet o volgut mal a ningú. En el somni estaven els dos estirats amb la panxa mirant al cel en un prat verd com el paradís que la Bíblia descrivia en les seves primeres pàgines.

Bill, de catorze anys, i George, de deu, eren els millors germans que uns pares com els seus podrien haver somiat mai, això sí, si estaven junts, ja que Bill es portava malament a l’escola i a qualsevol lloc al que anés sense George. Si George no hi era, Bill es convertia en una horrible persona, odiosa i a la que ningú volia.

Mal contestava, pegava als nens més petits i insultava a qualsevol persona a la que pogués. Però quan estava amb George, tot era diferent. Eren els dos germans més feliços del món.

Dins els pensaments mig adormits de Bill, ell ja feia dos dies que havia estat expulsat de l’institut. Això no li importava a George, que se l’estimava davant qualsevol circumstància. Encara que Bill hagués fet la malifeta més gran del món, a George no li importava, sempre s’estimaven, fes el que fes l’altre.

De sobte, George li va allargar la mà cap a la part que era més fàcil d’ agafar: el sentiment d’amor mutu que es tenien. Però, en aquell mateix instant algú li va sacsejar el braç i el seu somni es va destruir com una bombolla de sabó.

– Desperta Bill, hem d’anar a veure el teu germà a l’hospital. Ens hem d’acomiadar.

Aquelles paraules van caure com el plom que cau a l’aigua després de llençar la canya. Aquella va ser l’única ordre de la mare que Bill va obeir en tot el que duien d’any, que no era molt, tot i que es trobaven a dia sis de març. Era un matí fresc i feia un sol que

33

brillava com les constel·lacions més grans en la nit més fosca. Van agafar el cotxe, un Nissan Micra vermell i vell. Eren les set del matí i feia poc que el sol havia sortit a brillar. Bill estava callat, no volia parlar, sabia que en arribar a l’hospital podia passar qualsevol cosa i que probablement no seria gens bona. A l’arribar a la primera rotonda des de casa seva, van començar a passar molts de pensaments, clars i concisos, pel cap de Bill: “Què faré jo si no el torno a veure? Què serà de mi? Per favor, George, recupera’t”.

Bill sabia que sense George no era la mateixa persona, ell sabia com era per dins i per fora. Bill sense George no era ningú, i George sense Bill tampoc. Es necessitaven l’un a l’altre. Si un estava malalt, l’altre sofria igual o més; si un es feia mal al genoll, l’altre se’l feia al cor. Es necessitaven,sí, però sabien que qualque dia aquell sentiment de dependència que es tenien s’ havia d’acabar.

No era la primera vegada que el visitava, ja hi va anar la setmana anterior i va dir que no hi volia tornar més perquè mai havia vist el seu germà tan malament i li feia vergonya que el veiessin plorant.

Però aquest dia era diferent, necessitava veure’l, podia ser una vegada com qualsevol altre, però també podia ser la darrera. No feia molt que George estava malalt, però els tractaments no van funcionar com s’esperava i la malaltia va seguir el seu curs. Des del primer dia que va passar a l’hospital, el comportament de’n Bill a l’escola va empitjorar, i alguns dies va enganar als seus pares i quan el van deixar davant la porta de l’escola, ell es va escapar per anar a veure’l a l’hospital.

Cinc mesos després d’aquell primer dia, George ja era tombat a un llit de l’hospital amb una màscara d’oxigen.

Després de girar la rotonda per ja anar directes a l’hospital, el seu pare el va mirar com mai ho havia fet. Estava plorant, amb la mirada fixa en els ulls del seu fill.

– Has de ser fort, Bill. Sé que nosaltres no t’importem, però has de ser fort.

El que deia el seu pare era cert, ho va dir amb un to de veu tan imponent que va el fer tremolar. O era pel fred que sentia? Ell tampoc no ho sabia. en aquell moment els seus sentits no funcionaven com haurien funcionar i no ho tenia clar.

34

Havien arribat. Era el darrer lloc de la Terra, més ben dit, de l’Univers amb tota la seva immensitat, on volia estar en aquell moment.

Quan van entrar a l’hospital van pujar fins al tercer pis i es van dirigir a l’habitació 3-14, on estava, on vivia el seu germà. La mare va llençar una mirada preocupada a la doctora.

– Tranquil·la, arriben a temps –va dir la doctora. Bill es va atracar, sabia que arribava el final.

– No et preocupis per mi, Billy –va intentar dir George encara que no se’l sentís molt bé culpa de la màscara d’oxigen.

–Tu sempre em dius que estàs cercant el paradís, però el paradís ets tu Billy, el paradís ets tu. Que no et faci por el que diran o el que faran de tu, tu pots arribar allà on et proposis i així ho faràs.

Jo sempre t’estimaré, encara que et portis malament o no facis el que toca, però sempre recorda que el paradís ets tu, que tu tens el paradís en les teves mans, que només has de saber veure’l.

Espero que sempre ens estimem com ho hem fet fins ara.

George va tombar el cap i va tancar els ulls per darrera vegada. Bill va esclatar a plorar, va obrir la porta i va sortir corrents.

I en aquell mateix moment, Bill va tornar a despertar.

35

UN DIA MÉS, UN DIA MENYS

Clara Taltavull Balaguer, Primer Premi de Narrativa de Batxillerat i Cicles formatius Matí rere matí et despertes amb l’esperança que avui potser sí serà un bon dia, que avui afrontaràs el dia a dia amb un gran i radiant somriure, com sempre feies abans. Prest aquest bri de coratge marxa, tan efímer com ha aparegut, quan amb el nou dia comença una nova lluita. “Que ingènua, no val la pena que ho tornis a intentar, queda’t dins el llit. I fes un favor a tothom”.

Intentes sufocar aquest comentari tan absurd mentre et vas vestint, encara amb son als ulls. Et dirigeixes lentament al mirall per intentar que el teu rostre pàl·lid no sembli tan exhaust. Amb la punta dels dits acaricies lentament les tímides violetes situades baix els teus ulls. Avui no ha estat un bon vespre, la seva maleïda veu no et deixava dormir. “No veus que ja no t’estima”, “Has vist com ha mirat a la noia d’ulls blaus que ha passat pel vostre costat quan estàveu parlant? A tu ja no et mira així”,“Estúpida, t’has cregut totes i cada una de les seves mentides”. Ha estat tota la nit rememorant cada petit instant confús del dia anterior. “Calla”, crides al teu propi reflex, intentant evitar tornar a sentir aquella esgarrifant veu.

Amb la ment un poc més desperta i els ulls un poc més oberts baixes les escales, disposta a agafar els llibres i partir tan aviat com et sigui possible a buscar la teva amiga, amb la qual ja fa cinc minuts que hauries d’haver-te reunit al portal de casa seva. “Tan tard com sempre, no ets capaç de fer res bé o què et passa?”, rondina la veu.

-Em sap greu-mussites just la teva estimada amiga obre la porta.

Ella ignora la teva disculpa i et rep amb un somriure mentre t’estira de l’abric.

-Vinga, no tenim temps de penedir-nos, en deu minuts comencen les classes i si no ens espavilam no arribarem a temps!

“Segur que l’has decebuda. Mira’t, no et mereixes a algú com ella”.

36

De camí cap al centre aneu recitant les diferents teories filosòfiques, avui teniu examen a tercera hora i les dues esteu bastant nervioses. Ella sembla que ho du bastant bé, però tu no pots dir el mateix. La teva ment suscita el record d’ahir a la tarda, quan intentaves estudiar. “És inútil que estudiïs, al cap i a la fi ets incapaç d’aprovar un sol examen”, “Val més que ho deixis anar, no vals la pena, això és massa per algú tan estúpid com tu”. Vas acabar tan frustrada que et vas posar a cridar-li a la teva mare quan aquesta va entrar a la teva habitació per preguntar-te si tenies gana. Amb aquest record tan cruel i amarg notes una estrident punxada al cor, encongit de dolor i vergonya. Estàs farta de fer mal als que et rodegen. “El millor per a tots seria que desapareguessis, ells són bons amb tu perquè els fas pena, no saps fer res que no sigui fer mal als altres”, rondina la teva ment tan positiva com sempre.

Amb l’alè faltant, arribeu a temps, just quan la campana anuncia el començament d’una nova jornada escolar. Et fixes en la situació tan irònica que és haver d’invertir tantes hores asseguda en una cadira incòmoda, intentant apuntar tot el possible d’una explicació teòrica, per després memoritzar els fets més importants i escriure’ls amb força pressa damunt una fulla de paper en blanc, que teòricament puntua els teus coneixements, els quals potser

37

acabes de memoritzar mitja hora abans de l’examen. I amb aquestes divagacions van passant les dues primeres hores de classe. De tant en tant, la teva eterna i odiada companya et recorda que “No et mereixes estar aquí, tu hauries d’estar sola, passant gana i fred enmig del carrer, o lluitant per la teva vida dins un hospital”, però per sort o per desgràcia tu ja estàs mitjanament acostumada als seus tan encoratjadors comentaris, així que inverteixes totes les teves forces a ignorar-la.

Les dues primeres hores s’esfumen i arriba el tan temut examen.

El teu cap treballa a mil quilòmetres per segon, intentant recordar quins eren els tres tipus de substància que definia Aristòtil i amb què es diferenciaven aquests de la teoria de Hume. Tens la sensació que l’examen t’està anat bé, fins que et llegeixes la tercera pregunta. En aquest moment la teva memòria et juga una mala passada, una suor freda et recorre l’espina dorsal i sols pots sentir l’eco d’una veu estrident que t’està intentant foradar el timpà. “Ets una pringada, no ets capaç ni de contestar aquesta pregunta, no arribaràs a res en la vida”, “tothom es burlarà de tu, no serveixes per a res”, “has decebut la teva família, ells encara creien en tu i els has fallat”. Intentes fer-la callar, prement les teves orelles amb les mans i tancant els ulls amb força, però és inútil, la veu ve del teu interior i com més intentes sufocar-la, més forta es fa. Notes com a poc a poc l’ansietat et va dificultant la respiració, com si una massa densa i espessa s’estàs desplaçant per la teva laringe, taponant les vies respiratòries. Enmig d’aquest estat d’ofegament sents l’estrepitós timbre, tan odiat quan estàs a mig examen i tan buscat quan el teu estómac comença a queixar-se. “Fuig, corre, marxa abans que no et vegin plorar, covarda” t’escridassa abans que ni tu mateixa t’adonis que un líquid fi i transparent t’està acariciant les teves galtones rosades. Amb la mà damunt el pit lliures la prova, intentant que no vegin la transformació que han sofert els teus ulls verds, ara vermells de ràbia i frustració.

Surts de la classe tan ràpid com pots i et tanques dins un dels banys, que miraculosament, estaven buits quan has arribat i, una vegada allà, deixes que el teu cor i la teva ment sagnin llàgrimes fins que no els quedin forces. “Inútil”, “Falsa”, “Estúpida”, “Ingènua”,

38

“Acuseta”, “Babau”, “Beneita”, la teva ment decideix bombardejar-te amb totes les paraules malsonants que sap per fer-te sentir encara més miserable. “No sóc l’única que ho pensa, tothom sap que ets una fracassada”. Tu, arraulida en un costat de la minúscula estança et limites a tancar els ulls i a esperar que un miracle succeeixi en qualsevol moment, abans que la teva ment s’ennuvoli i facis alguna bestialitat a la teva blanca pell, de la qual et puguis penedir. I així passa.

- Reina, ets aquí.

- Doncs clar que és aquí, no la sents?

- Feu el favor d’aturar de discutir, hi ha algú que us necessita, ja us escridassareu després.

Estaves esperant un sol miracle, però n’han aparegut tres. “No et mereixes que t’ajudin”, “Es burlaran de tu, quan et vegin li ho contaran a tota l’escola perquè quan et vegin pels passadissos et senyalin i et reconeguin com la pringada que es va tancar dins un lavabo plorant”. Amb les poques forces que et queden obres el pestell i en menys de deu segons estàs dreta enmig de la sala amb sis braços dispostos a fer-te costat que t’estan envoltant. Sents com un munt de paraules tranquil·litzadores surten de les seves boques per consolar-te, però no aconsegueixes interioritzar-les perquè et facin sentir millor. Aquí t’adones que alguna cosa s’ha trencat en el teu interior. “Els fas pena, estan aquí per llàstima, no t’estimen”.

A poc a poc vas recuperant l’alè, la massa espessa de la tràquea pareix que s’ha dissolt una mica, però encara la notes allà, punxant i disposta a no marxar. Esbosses un fals somriure amb la intenció de fer creure als deu teu voltant que ja estàs millor, i amb l’esperança que algun dia sigui així.

Sortiu les quatre dels banys per anar al pati. Llavors mires al teu voltant sense entendre res, al teu costat tens a la teva millor amiga, a una de les persones més importants de la teva vida, però no ets capaç d’empatitzar amb ella. “No te n’has adonat? La vostra amistat té els dies comptats, prest es cansarà de les teves ximpleries i et substituirà per algú millor. I fes-me cas, no li costarà gaire esforç trobar-la”. I de sobte, t’adones que ja fa temps que entre vosaltres hi ha alguna cosa que no funciona, la mires, perduda

39

en els teus pensaments, i la veus tan diferent de com la recordaves, que et fa mal. Ella ha crescut, ha madurat, ha canviat, però tu estàs tan perduda dins el teu propi infern que no has estat allà per acompanyar-la. “Sense ella no ets res, inútil, mai trobaràs a algú com ella”, “No et mereixes el seu consol, tu no has estat allà per ella quan més t’ha necessitat”.

L’única cosa que pots fer és acotar el cap i penedir-te del teu comportament tan cruel i egoista. “Les teves amigues no es mereixen que les arrosseguis dins el teu infern, allunya’t d’elles i deixa-les ser felices”.

Cansada, afrontes amb la poca energia que et queda les tres següents hores, esperant poder marxar prest a casa. Et sents molt cansada i sense ganes ni de parlar, una onada d’emocions ha envaït la teva ment i no et deixa pensar amb claredat.

Per fi arriba l’esperada hora de marxar cap a casa. Un aire lleuger amb olor de primavera acaricia els teus daurats cabells mentre les teves cames fan un últim esforç per arribar a la teva càlida llar.

Els tímids rajos de sol acaronen amb delicadesa les teves mans,

40

adornades amb anells platejats. T’encanta dur anells, collars i anelletes, et fan sentir més segura i desvien l’atenció de la resta del teu cos. O això t’agrada pensar. “Res pot desviar l’atenció del teu enorme ventre, gorda”. Estàs exhausta d’escoltar la seva veu, has intentat de totes les formes possibles fer-la callar però res funciona.

Entre reflexió i reflexió, per fi has arribat a casa. Et notes molt cansada, sense energies, cada vegada et costa més i més seguir així. Emocionalment et sents fràgil, destruïda, atrapada en un cicle sense fi de tristesa. Cada vegada trobes menys motius per seguir endavant, els dies es fan més i més cansats per a tu i qualsevol simple i petita acció pot engegar les paranoies del teu interior fins a despertar un núvol negre de desesperació que t’engoleix més i més. Sents com et vas tancant dins tu mateixa, ja no et fa ganes parlar amb ningú del que et passa, només vols dormir, potser cinc minuts, potser eternament.

I amb aquests pensaments, la petita princesa que abans eres s’ha anat convertint en una llar de cendres, dispostes a cremar a qui s’atreveixi a cedir-te una mínima esperança de millora. Amb els mesos has vist com cada cop hi ha menys moments de felicitat que s’escapin damunt les teves mans, i com la tristesa va enterrant les seves llavors disfressades de culpes, retrets i inseguretats dins la teva ànima. Lentament, aquestes llavors s’han nodrit de les teves relacions, tant amb la família com amb els amics i, fins i tot, amb la teva parella. Aquestes llavors han aprofitat qualsevol innocent situació per explotar en forma de por i ràbia, destruint totes les persones que tens al voltant.

I és ara quan realment t’adones que només et queden dues opcions, o demanes ajuda professional i tornes a reconstruir-te, tirant a terra tots els murs de tristesa que et bloquegen, o fas cas a les veus i deixes aquest món d’una vegada per totes.

41

ÀNSIES DE VALOR

Judit Llufriu Seguí, Finalista de Narrativa de Batxillerat i Cicles Formatius Vaig prémer el gallet. Al clatell, un tir net.

Em dic Daniel i em considero una persona molt observadora, minuciosa i empàtica. Cada dia pujo al mateix tren, recorro la mateixa ruta i m’encreuo amb les mateixes persones. Aquesta monotonia em permet portar a terme la meva tasca. Això no ho faig pel meu gust, no penso en mi quan m’embruto les mans. Em poso al lloc de l’altre.

Recordo el meu temps passat, la vida que duia, les depressions, l’alcohol i altres males companyies de vida. No m’agrada veure rostres amargats, com d’aquells que estan dins el cicle de la monotonia. No m’agraden les cares llargues, tan transparents que pots contemplar a través seu la classe de persones de què es rodegen: tòxiques, infidels, manipuladores o verinoses. Tampoc m’agraden els ulls vermells i inflats com globus, com aquells que han passat la nit entre llàgrimes i malsons plens de realitat.

M’hagués agradat conèixer algú fa uns quinze anys. Algú coratjós i valent. Necessitava ajuda, algú que fes per jo el que jo no gosava, vaig ser un covard, ho admeto. Per aquest motiu, no penso deixar que aquestes persones, que els falta el valor necessari per portarho a terme, segueixin inundades en la mateixa penúria cada dia.

Perquè del dolor no se’n surt, i si se’n surt, deixa marca. El dolor es convertirà en record, aquest es cicatritzarà, però la cicatriu roman.

El dolor romandrà per sempre. Amarrat al més profund racó de l’ànima. Però permanent i present, sempre. I viure així, no és viure.

M’agrada pensar que porto tranquil·litat, felicitat i comoditat a la gent. Que els porto a un lloc millor. Sé que m’ho agrairan, ho sé, perquè jo en el seu lloc ho faria. Són uns covards, i els ajudo, els porto valor, gosadia i valentia. Els faig lliures, lluny de les desgràcies, lluny de les cadenes que els retenien en la misèria. Els desencadeno, els allibero, els obro les portes a la despreocupació.

42

La Berta, o el que jo anomeno Subjecte 16. Porto ja quatre setmanes observant-la: els seus moviments, les seves expressions i gestos, intento entrar dins el seu pensament. Porto dies pensant que hauria de ser la pròxima. Tan sols la veig al tren. Algun cop l’he seguida a casa i he esbrinat amb qui es relaciona. Ella no em coneix.

Se sent sola, ho noto. S’autolesiona, ho he vist. Té problemes a casa, ho he suposat pels crits que sento quan parla amb la seva mare pel mòbil. També sé que duu temps esperant amb la mirada perduda a l’estació del tren, i mai no ve ningú.

M’armo de valor i porto a terme el que havia planejat des de la darrera lluna nova. Des de feia quatre setmanes. La segueixo discretament, em puja un aire per la columna i se’m forma un nus a la gola. Com sempre, com si fos la primera vegada. Ja en fa quinze, d’aquesta. Després, quan em començo a sentir més còmode, em vaig calmant; i jo, la veritat, ho trobava a faltar.

Observo la casa, sé com és, m’he recorregut el seu perímetre tants cops com he necessitat. Entro. Aire intens, em pesa com un sac a sobre. Camino. És al sofà. El sofà es troba d’esquena a la porta principal. Respiro. Premo el gallet. Al clatell, un tir net.

43

THE WOLF AND THE SUNFLOWER Roser Moll Mascaró Finalista de Narrativa de Batxillerat i Cicles Formatius

Once upon a time, when there was less pollution, when there was less crime, a father told a story to his fourteen-year-old son.

- Oh, dear son. I wish it was another chapter of the TV program “How I met your mother”. But it is not. Because a mother doesn’t abandon her child or her husband. She’s just another unknown human being.

Let me tell you about her magnificence. Let me tell you about her painful departure.

Lora was the name of that woman, with whom I completely fell in love. She was physically stunning. Radiant. Much more than these words could ever describe.

I obtained her phone number. Later, her love. Our love was peculiar.

Because it was based, mostly, on talking. This way, we could reach real orgasms. So we used to have sex exchanging words. It was just extremely pleasurable.

Even her way of being was delightful. I would say more than her appearance. Because she had all those trails which I had never been provided before. She told me the meaning of friendship, fullness or love. Every single afternoon we met.

- Wait a second. Do not real lovers meet at night? -Interrupted his son, shocked.

- You are right, dwarf. That fact made obvious our only and untenable problem: opposition.

Well, this extrovert person, who loved the sun and to live her life to the max, was not conscious of my weirdness.

- You are truly an unusual dude. -He added, with a rare chuckle.

His father pretended not to have heard him. But his son delved into that topic.

- Well, I mean that you have never liked to go out during the day or being in touch with the solar radiation. As a matter of fact, you

44

used to prefer to find yourself at home. In solitude. Doing whatever.

Without worrying about anything or anyone.

- That’s it. -he said, suddenly. -That’s because we met every single afternoon. In order to balance our contrary situations: it was not during the day, neither during the night. So both were partially happy.

- Interesting. And how did she finally realize about the singular nature of yours?

- To be exact, when we got married. I prefer just to say that she did not like it so much.

Maybe her brightness could not stand my darkness. Maybe black souls dull golden ones. I repeat: maybe. Because she left. With no explanations. Speedily. As her shooting star essence.

Anyway, I like to think that my marriage was just a parenthesis. A break in my life. Because, although it smelt good and ended up reeking, nowadays I continue advancing down my path as I have always done. As a lonely wolf.

- Exactly! That’s the word, which I have been waiting for! Thanks, daddy.

His father got confused. But not his overexcited son. The child ran, as fast as he could, towards his desk. Then he took a Superman’s pen and started writing: Thank you, God. Thank you destiny. You both led me to the answers, which I thought I would never get. At last, I have known about my parents’ past.

So I am grateful. Because of that precious knowledge. About them.

About myself.

I’m the sunset, son of the night and the day. Or the grey colour, a mixture of the black and white ones. Hereinafter, my different and neutral behavior will no longer scare me.

I love you, wolf. I love you, sunflower.

Two months later, his father found this private letter in his messy bedroom. He also took his quaint pen and kept on writing: I’m so glad that I have helped you. I had no idea about the existence of this breathtaking letter. And neither about your concern for being yourself.

45

Let me tell you, dear son, that differences are enriching. They complete each other in a friendship or in a love relationship. But your mum and I were harmful, for you and for ourselves. Because we were opposites.

And this kind of people are made in order to follow opposite paths.

With their respective backpacks, in which are carried completely different essentials. As their souls and songs. For this reason, Lora followed the Moskva, singing Walking on sunshine. On the contrary, I walked up to Gorky Park, singing City of Stars.

But the real wind of change of my entire life was you. The most charismatic and adorable human being in the world. You can’t believe how relieving you were. And how painful this physical separation is. Don’t forget my face, because we will meet again up there.

Your father loves you with all his heart, dwarf.

46

47

LA PERPETUÏTAT DEL QUE ÉS FUGAÇ

Roser Moll Mascaró, Primer Premi de Poesia de Batxillerat i Cicles Formatius

Pau total, al llarg d’una curta durada, experimento en ser regenerada.

Aquest fet pot ser obra de Pigmalió?

O de Moisès, d’Egipte alliberador?

Plaent instant, de vida intensificada; és tan reconfortant, veure-la daurada...

Com quan som duts a una altra dimensió, com al Món de les Idees de Plató.

Impressió il·lustríssima i desitjada, estàs tan inestablement subjectada...

Tens una intermitent aparició.

Hi ets o no hi ets; aquesta és la qüestió.

Assaboreixo sens tu una estança fada.

En tenir etern sol, voldràs la nuvolada.

Anhelo amb ella una eterna evasió!

Cal que d’això te’n torni a fer menció?

Un dia se’t serà per sempre donada, tot i que al món se’t prohibirà la tornada.

Desisteix, doncs, de ta predilecció; disfrutant de l’actual estació.

48

FUGAÇ PERPETUÏTAT

Roser Moll Mascaró, Primer Premi de Poesia de Batxillerat i Cicles Formatius

La meva infància, il·lusió em va fer parir.

Peregrinant muntada al formós Pegàs, d’abastir tota proposta era capaç.

I perdurable es presentava el destí.

Progressivament vaig començar a afeblir; ma decadència era un fet més que veraç.

A partir del bosc, se’m traslladava al ras.

I el cel, de cada cop més, veia ennegrir.

Relliscava, en el sentit de descendir; pertanyent a un conte amb un brusc desenllaç.

Per què hauria de ser la vida tan mordaç?

El cinturó del valor s’ha de cenyir.

Ara ho accepto; començo a empetitir. Únicament envellint som eficaç.

Si no puc oposar-m’hi, hauré de ser audaç prosseguint la tasca final; que és morir.

49

EL DELICTE

Iris Rayo Torrens Primer premi de Diàleg Teatral de Batxillerat i Cicles Formatius

ACTE I

Ens trobem a la llar dels Garcia, on ha tingut lloc una malifeta. La sala, de mida petita, té parets blanques, una xemeneia revestida de pedra pissarra i sofàs gris marengo. Sobre aquests està asseguda la família, que fins al moment, tots els membres són sospitosos.

ROSER: Toni, veritat? (El Toni assenteix) ROSER: Sóc la detectiu del cas. Vaig a procedir a fer-li unes preguntes, si us plau intenti ser el més detallista possible.

ORIOL: Però què ...? (La seva mare l’interromp) JOANA MARIA: No interrompis la detectiu. Deixa que continuï.

(L’Oriol gira els ulls) ROSER: En fi ... Digui, Toni, què feia entre dos quarts de quatre i les cinc?

TONI: Era a la feina.

ROSER: Pot algú verificar això?

TONI: Sí, el meu cap.

ROSER: (Li dona un paper) Posi aquí el nombre del seu cap i després comprovaré si el que diu és veritat. (El Toni agafa el paper i escriu alguna cosa incerta) ROSER: Bé ... seguim. (L’Oriol esbufega) ROSER: Jove, li recordo que és tan sospitós com qualsevol dels aquí presents. (L’Oriol posa cara d’espant) ROSER: Digui, Joana Maria...

JOANA MARIA: Només Joana, si us plau.

ROSER: D’acord, Joana, on era vostè quan va ocórrer el delicte?

JOANA MARIA: (Amb enuig) Retirant els plats de la taula, ja que alguns (mira la seva família) s’han oblidat de com es col·loquen al rentavaixelles.

ROSER: Llavors confessa que ha estat en el lloc dels fets?

50

JOANA MARIA: (Amb retret) I quin remei?

ORIOL: Me’n puc anar ja? He quedat amb el Pau i arribaré tard.

ROSER: Però com s’atreveix? Encara no hem solucionat el cas.

JOANA MARIA: Roser, filla, per què no ho deixes estar?

TONI: Si vols avui en compro més.

ROSER: (Indignada) D’això res! D’aquí no se’n va ningú fins que algú confessi qui s’ha menjat el meu flam.

TELÓ

51

SILENCI

Oriol Baradad Baldomà Primer premi de Narrativa de professorat i personal no docent

Un matí més el renou molest de l’alarma la va despertar de cop.

Va mirar l’hora. Com cada dia el despertador del mòbil marcava les 6.15h. Ell encara dormia al seu costat. Ella es va asseure al llit, lentament i sense fer renou va obrir el primer calaix de la tauleta de nit, va treure la pistola i li va posar el silenciador. Es va aixecar.

Descalça i silenciosa va fer la volta al llit. Quan va arribar al seu costat el va mirar fixament. Ell seguia dormint. Ella li va apuntar la pistola damunt del pit i de cop ell va obrir els ulls. Els dos es van mirar un segon. Ella li va disparar tres trets. Va respirar i li va tornar a disparar tres trets més. Aquell ja no era un dia com els altres.

Mirava el seu cos immòbil damunt del llit. Va pensar en els bessons, que ara ja estudiaven a la universitat. –Entendran el que he fet? – es va preguntar–. Li agradàs o no, per a ells ell era el seu pare.

Havien estat moltes les nits que els cops, els plors i els crits els havien despertat. I també havien estat moltes les nits que ells no s’havien mogut de la seva llitera per por de saber què passava realment a l’habitació dels seus pares. Ara la mare hauria de justificar el que havia fet contant-los tota la veritat.

Després dels bessons li va venir al cap la seva mare. –Ara la mare respirarà tranquil·la –va pensar mentre li queia una llàgrima–.

Sempre li havia dit que ell no era el seu tipus d’home i que es mereixia una cosa millor per a ella i per als seus fills. Sa mare mai havia entès què era el que l’atreia d’aquell home i ella mai li ho havia sabut explicar. Les mares sempre tenen raó. Les filles no els fan mai cas. Una rebel·lia que havia pagat molt cara, massa cara, però que ara ja havia arribat a la seva fi.

52

I la seva cunyada? No li perdonaria el que acabava de fer, però ho entendria. Sabia com era el seu germà i l’havia vist en acció més d’una vegada. De jove ella mateixa havia estat la primera víctima.

Ni el fet de ser la germana major l’havia fet recular. De gran havia trobat el seu germà a punt d’estrangular la seva dona un dia de festa major d’estiu. –Ell és així, alguns cops perd els papers, però és bona persona –el va justificar aquell cop, com tants altres, la seva germana.

– El company de bufet no s’ho creurà –es va dir mentre anava cap al bany–. Li havia demanat més d’un cop que deixés el seu marit. La volia convèncer perquè fes el pas endavant. Ell també sabia que sota d’aquell excés de maquillatge que molts dies es posava per anar a la feina hi havia les marques dels cops. Ella sempre va pensar que li deia aquelles coses perquè l’estimava.

Moltes vegades li havia dit que desmaquillada estava més guapa, però sempre havia dubtat si li ho deia per veure-li les marques o perquè realment ho creia. Ara li hauria de demanar que l’ajudés a preparar la seva defensa.

Mentre pensava en les amigues se li va escapar un somriure. Eren les úniques que coneixien la realitat. Tota. Amb tots els detalls.

Elles li havien proposat de tot i més, però mai no havien fet res. Bé, sí, li havien comprat un altre mòbil perquè pogués tenir intimitat.

Ara s’adonarien que una d’aquelles idees boges que havien tingut s’havia fet realitat.

Havia posat el silenciador per no molestar el veí de baix, l’únic que tenien. Un senyor que despŕes de telefonar dues vegades a la policia i de veure que no havia estat efectiu havia decidit dormir amb taps a les orelles, posar la tele molt forta i evitar creuar-se’ls per l’escala. Ara podria seguir dormint amb els taps, però segur que ho faria més tranquil, com ella.

En silenci mirava la pistola que encara tenia a les mans. En aquell moment només li venien els bons moments que havien passat junts: quan s’havien conegut, el dia que s’havien casat, el naixement dels

53

bessons, el dia que havien comprat aquell pis... Va aixecar la mà que tenia la pistola, es va mirar al mirall del bany i se la va apuntar al cap. Va disparar. No li quedaven bales.

Un matí més el renou molest de l’alarma la va despertar de cop.

Va mirar l’hora. Com cada dia el despertador del mòbil marcava les 6.15h. Ell encara dormia al seu costat.

54

55

COM UN DIA QUALSEVOL?

Caterina Moll Benejam, Finalista Narrativa professorat i personal no docent Un parell d’hores després de dinar, tenc feina de preparar classes o corregir, no ho sé ara mateix, no me’n record. Quan m’hi posi ho sabré.

Fa massa fred per anar dalt, davant l’ordinador, millor que em quedi a la sala, que aquí hi ha la xemeneia encesa i s’està calentet.

Mentre corregesc, passa el temps sense adonar-me’n, ràpid.

Massa ràpid. He de fer moltes coses. Hauré d’anar al llit tard. Ja ho tenc assumit. Com cada dia.

Gir el cap i mir cap el pati... Oh! Quin cel tan preciós! Un cel ple de colors. Colors de posta de sol que entren pels grans finestrals tenyint tota la sala de colors vermellosos. Mir l’hora, passades les sis, sí que s’ha allargat el dia, però prest es farà fosc, el sol s’està posant.

Continui corregint. Només han passat dos minuts, torn a girar el cap i mir el llum del cel, no m’ho puc perdre. Amoll el boli vermell, puj per amunt, em canvii la roba: vambes, mitges, camiseta i dessuadora. Cap avall agaf claus, mòbil (he de posar l’endomondo).

Ja som al carrer, corr, al ritme de sempre, tanmateix arribaré a temps, encara que se m’ha fet tard.

Fa fresqueta, l’oratge és fred, però corrents, prest m’escalfaré, inclús arribaré a suar. Pas el primer carrer, arrib a la Contramurada, baix pel pont d’Es Canal, gir cap el carrer Santa Bàrbara i enfil cap a Cala en Busquets. En aquest tros de pins fa més fosca, em mir l’hora i ja són quasi les sis i mitja. El sol ja deu ser post. Pas la platgeta de sa farola. El comptador em canta dos quilòmetres en 10’ 43’’ (no està malament). És que estic ansiosa. Puj la petita costa de sa farola, i allà és, l’horitzó, imponent, de mil tonalitats.

Sí, he fet tard, el sol és post, però l’estela que ha deixat la seva presència només es pot descriure amb els ulls. Les muntanyes de Mallorca sempre hi són, i enmig, sé que hi ha la badia d’Alcúdia,

56

allà és justament on s’ha amagat el sol, fins demà matí no tornarà.

Però demà ja serà un altre dia, si Déu vol.

M’atur de córrer, ara ja hi som, camin, em basta per gaudir del moment.

I allò què és? Un, dos, tres..., fins a una vintena de llumetes dins del mar. Avui farà bon pescar calamars, la mar està ben plana, es pot dir que ni rua. Però deu fer un fred, allà enmig! Tanmateix, segur que ni se n’adonen, amb el que deuen gaudir!

Encara em falta un altre element important per acabar l’estampa: la lluna. Està creixent sense encara arribar al quart, però ella ja es fa veure, i participa en el joc de llums cada vegada més, així com torna fosc.

Ja estic quasi al final del passeig marítim de sa farola, arribant a la platja de Cala en Blanes. Què faig? Torn enrere o seguesc pel camí més curt? Ja fa fosca i demà he de mostrar els exercicis corregits.

Em torn a posar a córrer i enfil la carretera nova. Quatre kilòmetres més i ja seré a casa. Plena, satisfeta, amb l’ànima renovada.

En arribar, dutxa, pijames i a fer feina una estona més.

57

RECULL DE DOS POEMES

Xavier Juaneda Arriarán Guanyador de Poesia de professorat i personal no docent

ELEGIA PER LA JOVENTUT

Trenta anys de ma vida volaren de pressa (Joan Alcover) Joventut eterna desig anhelat missió paterna deure complicat.

Polida l’estona que he sigut petit.

Que passen els anys, tothom se n’adona res no és infinit.

Sembla que era ahir que el temps no importava, que el present floria jugàvem al pati cantàvem i rèiem, de nit i de dia.

Fèiem berenetes de pa amb xocolati rodàvem baldufes, xutàvem les llaunes damunt de les roques, deixàvem la roba per mirar la fauna marina reunida de dintre la cova.

Ens va sortir nou i pèls al mostatxo tornarem borratxos no en teníem prou les majors festasses, m’han costat un sou.

Fa temps que feim feina, tothom torna adult, és inevitable i saber emprar l’eina és indispensable.

58

Vam viure la vida, com una aventura no hi ‘via demà, no hi ‘via amargura volàvem pel cel tastàvem les proves que la vida et posa tant de bo tornés ser tot color rosa i amb gust de car’mel.

L’origen me crida arriba el moment d’engendrar la vida sembrar la llavor, fer el meu campament tenir una persona dormint a la vora la dona es confessa dur anys esperant, fa temps que ho implora.

Trenta anys de ma vida volaren de pressa i encara me manca cuidar d’una tanca saber pescar peixos, fer foc amb rostolls ja arriben sorolls d’un ordre que muda, la mare governa.

Joventut eterna desig anhelat missió paterna deure complicat.

59

60

RECULL DE DOS POEMES

Xavier Juaneda Arriarán Guanyador de Poesia de professorat i personal no docent

EL DIA DEL PART De bon matí s’ha romput la fina membrana fetal i com si fos molt normal percebre el desconegut t’he mirat i somrigut i amb un minut m’he aixecat molt tranquil i disposat a començar un nou viatge feliç i armat de coratge en Martí prest serà nat.

Prop de les onze hem partit i havent dinat te ve el mal molt fort brutal bestial no pots ni jeure en el llit ni respirar, tot són crits i a la nit, per fi el calmant i a poc a poc va eixamplant el camí que tu dilates i empenys a mort fins que esclates per fer néixer el nostre infant.

61

62

RECULL DE POEMES

Assumpta Gorrias Pons Finalista de Poesia de professorat i personal no docent

SPLEEN DE CIUTADELLA Quan el cel baix, feixuc, pesa com una llosa damunt el cor que es despert i encara és de nit, mentre vessa el cafè hi va bé aquest vers del geni parisenc de lúcida tristesa. És ben ver, em va colpir com l’Esperança fuig talment un ratpenat i el pendó de l’angoixa se’t clava dalt el cap enmig d’aquesta toixa que rumia la fosca d’un poema enlluernat.

Enfiles el camí de la Ronda plomosa encalçant la bellesa d’una llum invisible que encara ha d’arribar de la grisor boirosa, immensa tapadora d’un pes massa terrible.

Pluviós, fred de glaç, Ciutadella sencera és una ombra irada que vaig deixant al costat quan acab el poema. Entr i aparc amb frissera, mentre creuem mirades entre lleu claredat.

63

RECULL DE POEMES

Assumpta Gorrias Pons Finalista de Poesia de professorat i personal no docent

EL QUADERN DAURAT En aquella cuina blanca de taula de fòrmica, jo me la vaig imaginar així, Doris, de contínua discussió política i personal, tot en u, de cerca de la coherència necessària del debat permanent, tot era sota l’anàlisi de dones diferents que volen ser presents en aquest món.

Paral·lel al dinamisme d’uns quaderns jo també volia posar sobre el paper la vida que vivia, les reflexions d’una utopia que m’engrescava com una nova primavera amb una força que semblava sortida de la joventut primera.

Per què sempre recordaré aquesta llum?

Si llegir-te canvia alguna cosa dins teu, encara que l’Anna s’ha desdibuixat amb el temps, dignitat i humanitat se’m fan presents.

Gràcies a ella, perquè va voler fer la vida que volia, les dones que ho llegíem trobàvem natural que les dones tenguin dret a fer la vida que vulguin i que sigui tan normal.

64

65

66

RECULL DE POEMES

Assumpta Gorrias Pons Finalista de Poesia de professorat i personal no docent

EL ÁRBOL DE ORO N’Ivo va travessar el mirall i es va endinsar dins el bosc, però ell era dins la torreta vella on guardaven els llibres en aquella escola quieta.

N’Ivo Márquez tenia deu anys i va ser la seva mestra qui li van donar, només a ell, la clau.

No era possible, però ell veia per una escletxa a la paret un arbre d’or talment de flames que li feia tancar els ulls de tanta resplendor.

No és possible, no existeix, es diu la nena que ho llegeix, mentre l’arbre d’or, tronc i branques i fulles, més i més lluu i creix.

67

68

TALIA D’ON VE EL NOM DELS NOSTRES PREMIS LITERARIS? TALIA, en grec antic és Θάλεια, “la que floreix, la festívola”. Era una de les muses, la vuitena per ordre de naixença.

En origen, no tenia cap funció específica però acabà inspirant la comèdia. Per això se la representa amb la màscara pròpia d’aquestes representacions. Després va passar a inspirar també la poesia bucòlica o pastoral, per això porta a les mans un bastó de pastor.

Porta al cap una corona d’heura, com a símbol d’immortalitat (la comèdia durarà sempre) i de lligam amb la natura (pels temes rurals de la poesia).

69

70

ALUMNES QUE HAN PARTICIPAT EN LES IL·LUSTRACIONS: PORTADA Xavier Serrano Llorens CONTRAPORTADA Hasna Boulghalegh Boufenaya ACTA DEL JURAT Àngela Gornés Florit HISTÒRIA DE POR Alba Moll Anglada i Laura Muñoz Pérez UN INFERN SENSE SORTIDA Primera il·lustració: Mª Immaculada Vegazo Sintes Segona il·lustració: Rut Cardona Pons AQUEST TREBALL NO EL POT FER UNA MÀQUINA Esteve Sánchez Olivé UN DIA MÉS, UN DIA MENYS Primera il·lustració: Claudia Serena Bargaño Segona il·lustració: Dora Apesteguía Díaz FUGAÇ PERPETUÏTAT Aida Lobato García EL DELICTE Mónica Delgado Coll SPLEEN DE CIUTADELLA Tomás Cleofé Valle QUADERN DAURAT Maria Isabel de Urrutia Vallet 71

Gemma Pons Marquès Guanyadora ESO - Curs 2017-18 Sandra Pérez Mascaró Guanyadora BatxCF - Curs 2017-18

M. Aurora Vegazo Sintes - 1er D

72