Talia2017

IES M.ÀNGELS CARDONA XXXIVè Premis Talia

XXIVè Premi Literari TALIA 2017

Ciutadella de Menorca, abril 2018

2

PRESENTACIÓ En obrir les primeres pàgines d'aquest volum obriu la porta a pàgines d'històries, de poemes i versos, de situacions, de reflexions i pensaments i d'il·lustracions i dibuixos. Obriu la porta al món creatiu dels nostres alumnes.

Enguany aquesta porta s'obre per 24a vegada.

Són ja 24 edicions dels Premis Talia. Enguany ens correspon donar l'enhorabona a tots els guanyadors de la passada edició, que veuran les seves obres publicades, però també ens correspon fer un merescut reconeixement a totes les persones que han fet possible aquest quasi quart de segle de convocatòries. Moltes gràcies a tots els alumnes que heu participat amb les vostres obres, als professors que heu sabut engrescar els al·lots i sembrar la llavor i tenir cura del plançó que fruitarà en els seus treballs.

Gràcies també a totes les persones que han format part dels successius jurats, alumnes, pares, professors. Que el nostre agraïment arribi també a tots aquells que heu participat dels actes de lliurament (presentadors, cantants, músics, mags, rapsodes… artistes) i en darrer lloc, però no el menys important, un agraïment ben sentit a les persones que curs rere curs han assumit les labors organitzatives amb il·lusió, amb dil·ligència i amb perseverança.

La musa Talia i l'IES Maria Àngels Cardona van de la mà i ho fan amb la quotidianitat d'aquells que saben que en començar el curs hem d'explicar als nous alumnes de primer que tenim una musa que ens acompanya, que al segon trimestre hem de començar a preparar, a escriure, a dibuixar… surten les bases! Que saben que al mes d'abril tenim una cita, un esdeveniment important: L'abril és el mes dels Talia!

M. Josep Rebassa Giménez Directora

3

4

NOTA DE L'EDICIÓ

Publicam en aquest llibret, les obres guanyadores i finalistes del XXIVè Premi Literari Talia de l'IES M. Àngels Cardona, en les diferents modalitats i nivells.

Aquesta edició ha respectat, tant com ha estat possible, l'estil i la redacció pròpies dels alumnes. Només s'han corregit alguns errors ortogràfics i sintàctics. Esperam que els autors ho entenguin.

Dins aquest llibret també hi trobareu l'Auca premiada de 1r d'ESO, i les fotografies guanyadores del VIIIè Concurs de Fotofilosofia, en les categories d'ESO i de Batxillerat.

També hi hem inclòs algunes il·lustracions que acompanyen les obres guanyadores i que han fet alumnes de 2n i 3r d'ESO a l'àrea d'Educació Plàstica i Visual, arran de la lectura dels textos. Al final hi ha la relació dels que han participat.

Com sempre, hem comptat amb la col·laboració preuadíssima del Departament d'Educació Plàstica i Visual. Des d'aquí volem agrair la dedicació i la paciència dels professors Francesc Casasnovas i Elena Sintes d'aquest departament, per haver fet que la creativitat de la portada del llibret, també ens animi a la lectura del seu contingut.

Aquesta edició es pot publicar gràcies a l'ajuda de l'APIMA de l'institut.

Volem remarcar que és a partir de la col·laboració entre tots els membres de la Comunitat Educativa en les activitats del centre, que podem aconseguir dur endavant un projecte engrescador per a tots.

Gaudiu, idò, de la lectura d'aquest nou Talia!

5

6

ACTA DEL JURAT DEL XXIVè PREMI TALIA 2017 Reunit el jurat del premi Talia 2017, de l'IES M. Àngels Cardona de Ciutadella, format pels professors Vicen Estada, Ana Hermo, Teresa Ortueta, Elena Sintes i Enric Tur; les representants de les famílies Lali Juaneda i Mariana Rotger; les representants del alumnes Júlia Moll, Júlia Saura i Clara Taltavull, i Marga Seguí com a secretària, amb veu i sense vot, manifesten els següents punts: 1. En aquesta edició han estat presentades 55 obres i, per tant, s'ha de destacar que en algunes de les categories, hi ha hagut una menor participació que en altres edicions.

2. La rigorositat en el compliment dels requisits exigits a les bases han fet desqualificar algunes obres per diferents motius: extensió superior a la permesa, incompliment de les bases d'identificació o de presentació i duplicitat.

3. Tal vegada, per la necessitat dels estudis o del treball diari, s'ha notat una certa relaxació en l'exigència personal a l'hora d'elaborar les narracions dels nivells postobligatoris, mostrant uns resultats que podrien haver estat millors amb un poc més de dedicació.

4. El jurat ha decidit que a la categoria de Narrativa de 4t d'ESO hi hagi dos finalistes, mentre que ha deixat deserta la de Poesia de Batxillerat i Cicles Formatius.

7

5. Tambe es vol destacar que el jurat ha gaudit de la lectura tant per l'originalitat de les obres com pel domini de l'expressió escrita que, un any més, demostren els nostres alumnes.

6. Per acabar, tant el jurat com la secretària d'aquest premi anima tot l'alumnat a seguir participant en el nostre Premi Talia.

Un cop fetes aquestes consideracions, el jurat decideix donar els següents premis: AUQUES 1r ESO - Finalista a

LA HISTÒRIA DEL CINE,

de JAIRO LOBATO CAMPS,

MAR FLORIT TORRICO, ALBA PIRIS AGUSTÍ, ÀGUEDA VIVÓ PONS

de 1r E

-Primer premi d'auques a la titulada

ELS REFUGIATS, d'ANDREU FORCADA REBASSA de 1r D.

NARRATIVA 2n ESO - Finalista de narrativa de 2n d'ESO al relat

8

LA POR, de JOSÉ SOTO MOYA de 2n C

-Primer premi de narrativa de 2n d'ESO al relat CORRE, de LUCÍA SOL MARQUÉS CASTAÑOS de 2n D n

POESIA 2 ESO n

Primer premi de poesia de 2 d'ESO al poema

EN TI, de INMA VEGAZO SINTES de 2n B

NARRATIVA 3r ESO -Finalista de narrativa de 3r d'ESO a la història SILENCI OCULT, de PAU TALTAVULL MENÉNDEZ de 3r C - Primer premi de narrativa de 3r d'ESO a la història MEMORIAS DE UN DESCONOCIDO, de NATALIA MASCARÓ SALORD de 3r C

NARRATIVA 4t ESO -Finalista de narrativa de 4t d'ESO a la història EL MUR, de CRISTINA ENRICH PERICÁS, de 4t B -Finalista de narrativa de 4t d'ESO a la història L'ORIGEN DE LA VIDA, de MARTA MELER TARLOWSKI de 4t A

9

-Primer premi de narració de 4t d'ESO al relat

EN LA CLAROR DE L'ALBA, de GEMMA VERA TRIAY

de 4t C DIÀLEG TEATRAL DE 4t ESO - Primer premi de diàleg teatral de 4t d'ESO a l'obra

EL PSICÓLOGO, de IRIS RAYO TORRENS, de 4t C

NARRATIVA BATXILLERAT I CICLES FORMATIUS - Finalista a la història

ABRIC O MUR, de ANDREA AGUSTÍ HERNÁNDEZ, de 2n A

-Primer premi de Narrativa de Batxillerat i Cicles Formatius al relat

UNA PUNXADA DE DOLOR A LA CAMA DRETA, de PERE

MANEL MARQUÈS CARRERAS, de 2n A

Margarida Seguí Enrich Ciutadella de Menorca, 6 d'abril de 2017 Coordinadora de la Comissió Lingüística

10

CORRE Lucía Sol Marqués Castaños Primer Premi de Narrativa de 2n d'ESO Com sempre, tornava a casa i com sempre, aquella veu m'acompanyava no deixava de parlar des que sortia de casa fins que tornava a entrar, mai entenia el que deia, era com un xiuxiueig a la llunyania. L'únic que aconseguia escoltar bé era aquella rialla de boig, normalment em posava a córrer quan escoltava aquell riure a proposar-se, però aquest dia no ho va ser així. I crec que va ser el pitjor que vaig poder fer.

Quan aquella veu va estar molt a prop meu vaig poder sentir una freda respiració al meu clatell per després escoltar amb una ronca i gastada veu unes paraules del que ja no recordo, només pel que sé, és que aquella sensació no l'oblidaré, després tot es va tornar negre.

Quan vaig despertar estava en una habitació, era totalment blanca i no avia res, només un vell quadre en el qual havia una nena pintada, tenia el pèl color negre i ulls del mateix color, la seva pell era molt pàl·lida gairebé pareixia de porcellana i els seus llavis eren d'un color rosa pàl·lid, portava un llarg vestit blau marí amb flocs d'un blau més fort, però el que més em va cridar l'atenció va ser aquesta aparença trista que tenia. Vaig mirar la porta que hi havia sota el quadre i em vaig apropar a ella, en això aquell riure psicòpata i em començava a posar nerviosa, els llums d'aquell lloc començaren a a parpellejar, vaig escoltar una veu que em deia: - Corre

En aquest moment no sé per què però vaig començar a córrer, vaig obrir la porta i vaig corre per aquell passadís gris amb llums intermitents, hi havia sang a terra i parets, enmig del passadís es trobava un quadre exacte al de la nena de l'habitació però les seves mans, que en l'anterior quadre es trobaven sobre les seves cames, ja no estaven i el vestit estava tacat de sang, em vaig aturar a mirar-lo ignorant per complet aquell riure, però la veu que anterior ment m'havia parlat es va tornar a escoltar: -No et paris, corre

Sense saber per què obeí aquella veu i segui corrent, en arribar al final del passadís hi havia una porta, la vaig obrir amb cura i sigil·losament, vaig entrar i em vaig quedari observant. Al contrari que 11

un llençol blanc amb taques de sang i damunt d'aquestes, una nina de porcellana sense mans ni l'ull dret, me la vaig quedar mirant i un calfred em va recórrer el cos quan vaig escoltar un cop a la porta i aquell riure darrere d'ella, no hi vaig pensar ni un minut i em vaig acostar a la porta, obrint ràpidament per seguir corrent per un altre passadís, el qual gairebé no tenia llum, amb una mica de por, vaig mirar enrere per primer cop, i vaig veure una silueta uns metres més enrere meu, estava vestida amb gavardina i una caputxa que impedia veure la meitat superior del seu rostre, deixant a la vista la seva boca amb un somriure burleta mentre reia, i les seves mans tacades de sang. Abans de poder fer res, aquella veu va tornar a sonar en el meu cap: - No miris enrere, segueix corrents

I jo només la vaig obeir. En arribar a la la porta del passadís vaig veure novament el quadre. La nena ja no era una nena, sinó que era mes gran, devia tenir uns 20 anys, no tenia ulls i els seus llavis estaven cosits en un somriure. Com en l'anterior quadre, li faltaven les mans; amb por, vaig obrir la porta de davant meu, entrant en una habitació de parets vermelles, que no era una habitació, sinó una sala de jocs? Hi havia una casa de nines al mig del saló era una gran casa de color blanc i dins es veien diverses nines, les quals estaven igual que la noia del quadre, sense ulls, sense mans, amb la boca cosida, a part la mirada, i vaig veure una taula plena de nines de porcellana rompudes, o sense ulls, o parts del cos, no li vaig donar importància al calfred que sentí recorrent-me el cos i buscant una porta per sortir ... no en vaig trobar cap i vaig començar a posar-me nerviosa, a mirar per totes bandes, preocupada i, de sobte, vaig sentir obrir-se la porta juntament amb aquell riure de psicòpata, em vaig girar de manera lenta per quedar cara a cara amb aquell ser i, amb la mateixa veu que es escoltava en el meu cap, em va dir somrient de manera cínica: - S'ha acabat el joc, i he guanyat

Aixeco la vista i els ulls de la noia eren dues escudelles buides i el seu cabell negre deixava caure uns flocs a la cara i aquell somriure que 12

tenia pintat a la cara, es va engrandir, era la noia del quadre, Vaig començar a retrocedir fins vaig xocar contra la paret. De les seves mans començaren a desprendre's uns fils que em van lligar al coll, canells, turmells i cintura. Després d'això, tot es va tornar negre.

Ja han passat més de 20 anys i jo em vaig convertir en una simple nina més en aquesta casa.

13

LA POR José Soto Moya, Primer Premi de Narrativa de 2n d'ESO

No era a tots els llocs ni totes les hores, perquè la foscor no era sempre la mateixa. Tenia textura, color i es bellugava per les parets i l'enterra.

Molts cops era humida i tenia una olor semblant als armaris tancats. El seu lloc preferit era el passadís. Allà esperava amb paciència que tu volguessis anar al bany o que et manessin a tirar el fems. Allà esperava ella, al sostre, aferrada sense cap dificultat.

No recordo quan el passadís, aquell passadís terrible, va tenir llum. El pare mai va aconseguir arreglar la làmpada. Jo ja tenia onze anys i, clar, amb onze anys, la gent no té por de la foscor. La gent normal, deia la mare, no tenia por de la foscor. I jo desitjava ser un nen normal. Així que callava, m'aguantava i estrenyia el cul cada cop que passava per allà.

Aquell maleït passadís era i nterminable. Un dia va caure algun suc al terra i la mare va fregar. I com sempre, em tocava a mi anar a tirar el f ems. Duia unes xancletes que m'anaven una mica grans, vaig patinar i vaig acabar al terra. De sobte, una escalfor em va pujar a la cara. Tenia tanta por que no em vaig atrevir a moure'm, però aleshores, t ot i que sabia que era allà i s'estava acostant amb lentitud, com si li agradés assaborir la meva por, em vaig girar, i tremolant, vaig enfocar a f i de poder-la veure. Mentre la buscava amb la mirada, una part de mi em deia que em calmés i l'altra deia que sortís corrents. Per un moment vaig pensar que el cor em sortia per la boca, fins i tot vaig notar un regust de sang. Llavors, vaig sentir un crit de l meu pare: “Au, alça't, 14

no voldràs que la gent pensi que ets un covard?”. No sé què em feia més por, aquell lloc o les crítiques seguides del cinturó del pare. Em vaig alçar, vaig enganxar la bossa, tot mirant cap a la saleta, i vaig començar caminar. Quan em vaig girar vaig ensopegar amb la seva cara. No tenia ulls, però em mirava amb aquells dos forats, somreia amb la boca mig oberta que desprenia una olor fètida, com una bossa de pets o com la boca de l'àvia quan es treia la dentadura postissa. El meu cap estava al límit, crec que em vaig desmaiar i vaig perdre la consciència per uns moments. Recordo un líquid calent vora l'orella i que em relliscava per la cara. Vaig creure morir. Ella, la foscor, ja no m'enganxaria. Em van despertar les bufetades del pare; no se bé que em va dir. Recordo com la mare em passava una tovallola amb aigua calenta per la cara i el cap.

Quina història! Una història pròpia de nens porucs. Però la meva història amb la foscor em va deixar la marca de les seves urpes al pit, quatre urpes que van quedar marcades com si fossin l'àcid d'un vorm i em van trencar per sempre el poc que em quedava de nen innocent.

Ara ja sóc un home i visc a una casa sense passadissos ni parets, amb un sostre ben amunt que dia i nit està sempre il·luminat.

15

MEMORIAS DE UN DESCONOCIDO Natalia Mascaró Salord Primer Premi de Narrativa de 3r d'ESO

Eran las dos y media de la madrugada y el silencio reinaba en el hogar. Ella, una simple ama de casa, se levantó en plena noche para beber un vaso de agua. Llegó a la cocina con los ojos entreabiertos por el sueño. Al abrir la nevera con pocas fuerzas, dio un paso hacia atrás y cerró los ojos rápidamente dada la intensa luz que, de pronto, iluminaba su cara medio dormida. En ese instante de abstracción, un hombre escondido en la oscuridad de la sala aprovechó la ocasión y se abalanzó sobre ella. Rodeó su frágil cuello con una elegante corbata roja y la estranguló silenciosamente durante varios intensos segundos. Ella cayó muerta, tendida en el frío suelo de invierno, mientras que él huyó sin dejar rastro.

Todo comenzó cuando las noches se me empezaron a hacer largas. Eran las siete y media de la mañana, yo estaba leyendo encima de mi cama mientras un cielo ya enrojeciéndose, iluminaba mi habitación y daba paso a un nuevo día. En toda la noche solamente dormí tres cuartos de hora, y no me sorprendió, ya hacía tiempo que la cosa iba así. Me levanté de la cama y me fui a lavar los dientes. Al mirarme al espejo no me reconocía, yo solía ser un hombre alegre, con sueños y con ganas de vivir. Todo lo que quedaba ahora de esa persona era un ser apático, solitario, sin la más mínima capacidad de estar entusiasmado. El mundo seguía dando vueltas mientras que a mi parecer, había parado hace tiempo. Debo decir que la soledad es peligrosa pero a la vez adictiva porque una vez ves lo pacífica y tranquila que es, ya no quieres lidiar más con la gente. Recuerdo cuando era solo un niño, con tanta vitalidad y esperanzas. Yo de pequeño soñaba con ser explorador, y pasaba las tardes buscando lugares secretos por el patio de mi casa. Supongo que nací demasiado tarde para explorar la tierra y demasiado pronto para explorar el universo. Todos esos recuerdos se iban desvaneciendo poco a poco asi como pasaban los días. Aparté la mirada del espejo, no podía verme así, me había convertido en la peor versión de mi mismo. Ese fue el día que decidí ir al médico, no podía seguir así, no lo aguantaría.

Pedí cita y me la dieron para después de tres días. Al llegar, me senté en la sala de espera, al lado de una mujer con no muy buena cara. Había un silencio sepulcral, era bastante incómodo. Solo oías a 16

alguien ojear un folleto sobre enfermedades de vez en cuando. Todos sabíamos que estábamos allí por algo malo, obviamente nadie se dignó a articular palabra. Minutos después me llamaron por mi apellido y entré. El doctor era muy joven, seguramente recién salido de la universidad. Me llamó la atención una pequeña estatua de la Virgen María que tenía encima de su mesa. No me fio de la gente que necesita ayuda de divinidades para hacer bien su trabajo, y mucho menos si su trabajo es salvar vidas. Este chico me recetó unas nuevas pastillas que acababan de salir al mercado, diseñadas por un supuesto revolucionario científico inglés llamado Charles, nombre que puso al medicamento en su honor.

Antes de llegar a casa me paré en la farmacia a comprarlas. La farmacéutica me dijo que nadie las compraba porque eran muy caras, supuse que la gente prefería comprar la última tecnología que no necesita y no dormir en toda la noche a adquirir cultura despegando sus tristes caras de las pantallas y dormir sin problemas. Yo sí las compré, tengo mi lista de prioridades bien clara. Al llegar a casa me tomé una cápsula como decía en el prospecto, soy de esos que no le temen a una sobredosis pero aún así se lo leen. En él decía que uno de los varios efectos secundarios era el sonambulismo, no le dí importancia, la cuestión era conciliar el sueño. Antes de ir a la cama me tomé otra cápsula y leí un poco. El sol ya se había puesto hacía tiempo pero era imposible divisar alguna estrella debido a la gran cantidad de luz que salía de la ciudad.

Esa noche fue la primera en mucho tiempo que realmente dormí bien. Fuese como fuese, esas pastillas funcionaban de maravilla. Por la mañana me levanté sudado y ligeramente mareado, lo primero en que me fijé fue que el armario estaba abierto. Recordaba haberlo cerrado antes de ir a dormir pero quién sabe, en ese momento de mi vida, cualquier recuerdo podía ser falso. Me arreglé y bajé a la cafetería. Por la calle había menos gente de lo normal, podías sentir el vacío en el ambiente. Toda la gente tenía sus manos en los bolsillos y se tapaban la cara con el pelo o el sombrero. A penas se podía ver la piel, todo lo que se veía eran narices rojas y labios secos. Todos miraban al suelo mientras caminaban porque si alzaban la cabeza, el aire frío les daría en la cara. La calle estaba muy silenciosa, todo lo que podía oír eran pasos ligeros y el viento soplando. Si prestaba atención incluso podía oír la respiración de las personas así como iban pasando a mi lado.

17

Al llegar, entré y fui a la barra. Había muy poca gente, la propia de una mañana de invierno. La mayoría eran personas como yo, seres mediocres sin rumbo, sin nada que hacer, solamente existiendo.

También había soñadores leyendo libros y artistas escribiendo novelas. Recuerdo que de pequeño también quería ser artista, hoy en día a todo el mundo se lo considera uno. Para mi, un artista es alguien que crea algo, mientras no sea miedo, tristeza o dinero. Pedí mi café de cada día y me senté en una mesa. Por la ventana podías ver las palomas haciendo su vida, a veces desearía ser una de ellas y volar lejos de la humanidad. Removía la cuchara, con la mirada perdida, cuando escuché una voz de fondo hablando sobre la ciudad donde vivía yo. Levanté la mirada y ahí estaba la televisión dando las noticias.

Por lo visto encontraron a una mujer asesinada en su propia casa, a solamente una manzana de la mía. Se ve que alguien entró en plena noche y la mató. La encontraron asfixiada en el suelo de la cocina, curiosamente con la nevera abierta. En la cafetería se hizo un silencio de repente, nadie se lo esperaba. Por la televisión salió una vecina llorando, dijo algo como “Es una gran pérdida, era una gran mujer.

Buena, cariñosa, amable, te alegraba las mañanas solo de verla sonreír.” Esto de la muerte siempre me ha parecido muy curioso, dicen que los seres humanos son los más egoístas de todas las especies, yo me lo creo. Incluso cuando alguien muere, lloras solamente porque esa persona ya no está ahí para proporcionarte lo que sea que te proporcionaba por tanto tiempo. Yo no conocía a esa mujer así que no me afectó mucho. Los días iban pasando y el medicamento funcionaba a la perfección, me sentía vivo de nuevo.

Cuatro días después hubo otra muerte, me lo contó una vecina.

Al parecer un hombre de mediana edad fue encontrado degollado en el baño de su casa. No me afectó de nuevo porque tampoco conocía al tipo, pero debo admitir que sí me entusiasmó un poco. Un asesino en serie rondaba por la ciudad y podía ser cualquiera, eso no pasa cada día Me sentía como en el juego Cluedo, todas y cada una de las personas a las que veía cada día podían ser el asesino, y tal vez alguien tenía más información que los demás. Podía incluso ser la persona más cercana a mi, no me podía fiar de nadie.

La verdad es que a mí, los asesinos en serie me fascinan. Ni siquiera estoy interesado en los asesinatos en sí, sino más bien en los asesinos como personas. Lo que pasó por su mente, por qué lo hicieron y lo que tienen que decir después. Es todo fascinante. Aunque 18

por muy interesante que fuera todo, el miedo no me lo quitaba nadie.

No iba a dejarme morir en manos de algún psicópata, yo tenía que morir por todo lo alto. Esa misma noche llamé a una empresa de cámaras de vigilancia. Al día siguiente vinieron tres hombres a instalarlas. No podía dejar de pensar que en ese momento era posible que el asesino estuviera dentro de mi casa, esto me estaba volviendo paranoico. Quería creerme que ninguno de ellos lo era pero siempre hay esa pequeña posibilidad. Siempre estaba muy atento a qué sacaban de la caja de herramientas y de sus mochilas. Juzgando por la poca sutileza con la que usaban las herramientas y por cómo me estaban dejando el salón, era imposible que alguno de ellos fuese el asesino que se iba sin dejar el mínimo rastro. Acabaron de instalarlo todo, recogieron sus cosas y se fueron. Ya me sentía más protegido, aunque la cuestión seguía siendo que de quién me estaba protegiendo.

Yo estaba contentísimo con mis milagrosas pastillas mientras que la policía echaba humo por encontrar al causante de todas esas escenas de película. Día tras día iban apareciendo nuevos casos. Un martes se encontraron a una anciana ahogada en la bañera, causado por alguien ya que presentaba varios moretones y marcas de haber intentado resistirse a una fuerza mayor. Una semana después, apareció el cuerpo de un hombre. Según la policía, tenía los brazos atados a la cama y el asesino le tapó la nariz para hacerle beber lejía.

Toda la ciudad estaba muerta de miedo y las investigaciones no avanzaban. Eso sí, las empresas de cámaras de vigilancia se estaban forrando. Me pregunto si se alegraban de tener a esta persona suelta por la ciudad atemorizando a la gente. Ya había pasado casi un mes desde que todo este caos empezó, y la curiosidad me carcomía por dentro.

Una mañana como cualquier otra, me decidí a repasar las cintas de vídeo de las cámaras de vigilancia, nada más que para pasar el rato. Por sorpresa de todos, vi como yo mismo salía de mi casa sonámbulo entre las dos y las tres de la madrugada de cada noche.

Nunca hubiera pensado que la persona más cercana a mí, era yo mismo.

19

SILENCI OCULT

Pau Taltavull Menéndez, Finalista de Narrativa de 3r d'ESO

Silenci, no se sent cap soroll. Obro els ulls i em trobo sol dins del lavabo del costat de la meva aula. Per fi sol. Fa fred, el terra està un poc humit. Em fa mal tot, crec que no tinc res trencat però, així i tot, em fa mal tot el cos. Em miro, no tinc cap morat ni veig sang. Quina sort, perquè ja no sé què més inventar-me. Em sento sol, però no és un sentiment nou. Fa temps que em sento així tot i estar rodejat de gent.

Em sento un estrany, estic perdut enmig d'un mar ple d'emocions. No sé qui sóc ni què sento. No em trobo bé, em sento fràgil, cansat, sense força ni ganes de seguir endavant. Qui sóc? Per a què serveixo? M'he equivocat? Per què em tracten així? Realment em mereixo que em facin això? Crec que és el moment, ja ho he decidit.

Aquest matí, com cada dia, passant pel pont de l'Àngel per anar a l'institut m'he parat a mirar el paisatge i m'he fixat en els ocells, són lliures...Jo també vull ser lliure. En aquest moment és quan ho he decidit, però abans necessito donar una explicació dels meus fets als qui m'estimen, els meus pares. Ells són els únics que m'estimen però crec que no m'entendrien, no els ho puc dir. Amb ells estic pagant tota la ràbia sabent que no són culpables, jo sóc l'únic culpable per consentir que els altres em tractin com un sac de boxa, sense sentiments.

On és la motxilla? M'he l'han agafada? No... és a aquell racó, ja la veig.

Necessito agafar un full en blanc, ara és el moment.

“Pare i mare, Porto un any que no tinc vida, no tinc amics, no em sento feliç. Els companys de classe (l'Eduard, l'Enric, el Ricard i la Gemma) em tracten com una merda, com si no fos res. Em peguen i m'insulten. No us ho volia dir perquè creia que no m'entendríeu. Tenia por a confessar el que em feien perquè tothom em miraria malament i em tractarien pitjor.

No volia quedar com un covard davant de tots.

Ja sé que sou els meus pares i que faríeu qualsevol cosa per mi, però crec que en aquest moment no em podeu ajudar. Em sento invisible, sol i sense ganes de seguir amb aquesta situació que ja em supera. No vull sofrir més, vull que em deixin en pau i descansar, no puc aguantar més 20

aquesta tensió. Vull fer-los feliços i sortir de les seves vides, que és el que ells realment volen.

Us vull demanar perdó per si en algun moment he estat dolent amb vosaltres i sobretot pel mal que us estaré fent a partir d'ara. Espero que em perdoneu algun dia.

Recordeu que sempre us estimaré.

David” David, assecant-se les llàgrimes, doblega la carta als seus pares i se la posa a la butxaca. S'aixeca del terra del lavabo i marxa cap a casa. Allà, deixa la carta damunt la taula del menjador, agafa una corda del garatge i marxa amb la bicicleta direcció a un bosc a prop de casa on de petit anava a jugar.

Els pares en arribar a casa, es troben la carta, la llegeixen i, molt preocupats, van a buscar el David.

David, en aquell mateix moment, arriba al seu arbre preferit, escala uns dos metres i col·loca la corda. Al moment de posar-la al voltant del seu coll, observa un dibuix que va fer a l'escorça de l'arbre amb un llapis quan tenia cinc anys. Aquell dibuix l'havia fet amb el seu avi. Era un intent de dibuixar-ne la seva silueta. El seu avi. Un home fort, valent com ningú, i que morí després d'una llarga batalla. Un home optimista, que feu front a una malaltia duríssima i que, malgrat tot, no es rendí mai.

Fins el final.

I en aquell precís moment es va adonar que el que estava a punt de fer no era la solució. Havia de seguir lluitant. David, d'un salt, baixa de l'arbre, agafa la bicicleta i va a buscar els seus pares. Els tres es troben a la cantonada de casa. David deixa la bicicleta i corre cap als seus pares acabant els tres amb una gran abraçada.

Què anava a fer? Com se m'ha pogut ocórrer? La vida té un sentit i no la puc deixar passar. Alguns moments són difícils i no veus la llum, et poses negatiu, però després veus que petites coses et compensen, aquelles que et fan sentir satisfet i donen sentit a la vida, que són úniques i irrepetibles. La majoria de les coses tenen solució si demanes ajuda. No vull, ni voldré deixar de viure.

21

EN LA CLAROR DE L'ALBA Gemma Vera Triay, Primer Premi de Narrativa de 4rt d'ESO

Un silenci desolador m'envolta en la claror de l'alba. Només puc sentir els batecs del meu cor. Un cor que em va a mil per hora. Només puc percebre l'aire congelat. Una gelor que em deixa immòbil i una brisa que se'm clava com ganivets per tot el cos. La incertesa em desconcerta. Uns sorolls repetitius em perforen les orelles. Des de la llunyania m'arriba el cruixir de les flames que desprèn el foc.

Una olor de fum em fa accelerar la respiració. Tanco els ulls.

Tinc mobilitat. Però no la suficient. El dolor s'apodera de mi. Obro els ulls. Intento parpellejar. Els primers raigs del dia em travessen la còrnia. Raigs que donen pas a imatges aterradores. M'intento situar.

No sé on soc. No sé on em trobo. Només veig molts de munts. Munts d'escombres. Escombres de pertinences cremades. Pertinences que són objectes mig desintegrats. Estic rodejada de metalls, de vidres, de munts, de cendres, de gent. Gent amb cossos destrossats. Sobre les meves cames hi ha aterrat una peça metàl·lica dura i pesada que no sé ben bé de què es tracta. Em talla la circulació. No puc impedir no moure el tronc. El tronc, l'única part amb mobilitat que em queda. Estic submergida en un fons en el que no veig sortida, però sí final. Un final tràgic del que no podré escapar. Estic atrapada. Atrapada en un paisatge esgarrifador. M'intento desplaçar amb les mans per sortir de sota les escombraries. No puc. Molts obstacles m'ho impedeixen.

Començo a tremolar. No puc parar. Les llàgrimes em cauen. Em vull moure. És impossible. Em costa respirar. La cama raja sang. Mil preguntes m'envolten. Totes sense resposta. Perd forces. No tinc esperances. Veig un mon destrossat. Miro per darrera vegada el blau cel que ens rodeja. El cel clar, l'únic que puc visualitzar amb claredat.

Oloro per darrera vegada l'aire de foc. No puc sentir res. El cor se'm para. Faig l'últim sospir. Em relaxo completament. Em deixo portar per les darreres imatges que pot retenir el meu cervell.

Les agulles del meu rellotge marcaven les onze en punt. No pas gaire prest, però tampoc tan tard com haguera desitjat estar. Eren les onze en punt de la nit. Hora en què va començar el terror d'aquell vespre que s'esdevenia amb força tempesta i es plantejava també d'allò més ventós. Estàvem en mig de l'oceà Atlàntic. Ja portàvem vàries hores de trajecte. L'ambient estava tranquil, alguns dormien i els

22

altres intentàvem passar el millor possible l'estància allà. Sols podies escoltar el soroll constant del motor del K-12. Aquell soroll que en poques hores desapareixeria. Aquell so que amb pocs instants es traslladaria en records del nostre subconscient. Estàvem allunyant-nos cada vegada més de París. La meva ciutat. Era la primera vegada que viatjava sola. Els meus pares estan separats, i anava a passar una temporada a casa de la meva mare, a Canadà. Desitjava amb totes les meves forces creuar ja, el mar sense fi que veia per la finestreta. Quan de cop i volta unes sacsejades interrompien la quietud que es respirava en aquell moment. Uns minuts de tensió envaïren els vint metres quadrats de superfície sòlida. Seguidament, anunciaren pel micròfon la causa de les turbulències. Acte, que tranquil·litzà als passatgers. La situació estava controlada. Tot estava fora de perill, segons el que ens informaren membres de la tripulació. Solament estàvem sobrevolant uns fortes ràfegues de vent. Tothom tornà a la calma. Alguns no tornaren a agafar el son.

Una hostessa molt simpàtica s'atracà a mi i es va asseure al meu costat. La situació va ser estranya, però necessitava companyia just en aquell precís moment. La jove, m'agafà la mà suaument. Jo li vaig prémer amb força i seguidament, vaig mirar-la amb un rostre de por i els ulls inundats de llàgrimes. Ella em va correspondre amb un gest de compassió. Em sentia molt sola en aquells instants d'angoixa.

Ella guardava informació. Es notava en el seva aparença, en el seu gest cap a mi, en el seu rostre. Jo sabia que ella n'estava assabentada d'alguna cosa, la qual, ni jo ni els que viatjàvem en aquell avió, excepte els pilots i la tripulació podien saber. Era la més jove que romania allà dins, però de les poques que se n'adonava, que el vol no estava anant bé. Algun problema hi havia. I no pas acabaria bé. Vaig recolzar-me al seient, intentant no donar-li més voltes al que estava succeint.

La posició de l'avió pareixia estar estabilitzada. L'incident anterior ja ocupava una part de les memòries de la gent. Va caure en l'oblit poques hores després d'ocórrer. Per segona vegada, el silenci va ser alterat per una sèrie més de turbulències consecutives, que cada vegada anaven augmentat amb més intensitat. Els nirvis es podien palpar en l'ambient. L'ambient tornà a estar revoltat, tens. Ara sí, no volia sentir més el motor d'aquell avió. Vaig agafar els cascs i el reproductor de música, per tal de no sentir més renous desagradables.

23

La música substituí almenys durant pocs segons, alguns pensaments catastròfics que navegaven sense rumb dins el meu cervell.

L'hostessa, seguia acariciant-me la meva petita mà. Jo mateixa em feia creure coses que no eren certes, per evitar anticipar-me a pensaments negatius que acabarien amb un accident. Però la realitat era més senzilla que tots els meus pensament. La realitat ens tenia atrapats dins aquell avió. De sobte, les mascaretes d'oxigen es van desprendre amb molta potència cap als passatgers i la tripulació. Vaig llevar-me els cascs. Els crits de desesperació, acompanyaven el clima d'ansietat en què ens trobàvem. Presa del pànic vaig tancar els ulls el més fort que vaig poder, mentre mantenia el meu alè, gràcies a la mascareta. I una altre desestabilització encara més forta que l'anterior, em deixà mig descol·locada sobre el braç del seient. Em vaig recol·locar i l'avió començà a fer voltes. L'equipatge va relliscar del seu compartiment, quedant estès per tot arreu. Gent cridant. Persones plorant. Homes i dones desesperats. Les meves orelles només eren capaces de captar intensos sorolls que em perforaven el cervell. L'avió començà a descendir. Estava morta de por. Volia que s'acabés tot ja. Els segons abans d'impactar es feien eterns. Només esperava el moment del xoc.

Mils d'imatges em recorregueren amb mil·lèsimes de segons, cada minut viscut de tota la meva vida. El cor em va començar a palpitar.

Notava una dolorosa pressió sobre el pit que no em deixava respirar.

Em faltava aire. L'aclaparament em feia sentir calfreds. Un nus a l'estómac em provocava vòmits. Estava tremolant. Volia fugir d'aquell lloc. Vaig caure presa d'un atac de taquicàrdia...

Un silenci desolador m'envolta en la claror de l'alba. Només puc sentir els batecs del meu cor. Un cor que va a mil per hora. Només puc percebre l'aire congelat. Una gelor que em deixa immòbil i una brisa que se'm clava com ganivets per tot el cos...

24

EL MUR Cristina Enrich Pericàs, Finalista de Narrativa de 4t d'ESO

Estic aquí, mirant aquest mur de pedra que em tanca del món on jo volia fer la meva vida, on volia enamorar-me i tenir tres fills, comprar-me una casa i berenar de cafè a la terrassa cada de matí, anar a visitar la meva mare els cap de setmana i viatjar per tot arreu. On volia gaudir de la meva feina i caminar per carrers que no em duguessin a cap lloc. Jo volia fer tot això, però em trobo davant d'aquest lleig, gris i tacat mur que m'ho impedeix. Em trobo aquí i em demano què he fet per merèixer tot el que em passa, per haver d'anar de blanc i dormir en un llit blanc, caminar per uns passadissos blancs, on hi ha gent amb roba igual a la meva, blanca. Per què he d'anar al metge cada mes i prendre fàrmacs que només em fan sentir cansada i dolguda; per què he de mirar un cel blau que no puc arribar a tocar; per què he de veure la televisió i observar totes aquelles persones lliures, si jo no ho puc ser; per què he d'escoltar el vent, si no l'entenc; per què he de jugar amb nois, que no saben jugar; per què he d'estar tancada, si puc sortir i ser lliure. Per què he de seguir les normes, si no em beneficien; per què he de dutxar-me, si ja m'he dutxat l'hora anterior; per què he d'escoltar, si sempre diuen el mateix; per què he de ser jo, si no vull ser jo.

Ja estic cansada de viure en la rutina, ja estic cansada de fer sempre el que em diuen, de dutxar-me cada hora, d'escoltar el vent, de veure la televisió, de jugar amb els nens, de no complir somnis, de vestir de blanc, de veure el cel blau i no atrapar-lo, d'escoltar la monotonia en veus agudes, de no ser lliure, vull sortir, vull sortir...Deixeu-me sortir...

Feia dos anys que tenia els mateixos somnis, desitjos, expectatives i ningú me'ls deixava complir. Feia dos anys que mirava aquell mur i em preguntava el que m'estava preguntant ara: per què?

Quin era l'error que havia comès per acabar en aquell lloc? Quin era el meu mal perquè ningú no em fes cas? Quina era la meva diferència perquè a ningú no li preocupés? Quina era la meva deformitat per què ningú no em mirés a la cara sinó al terra? Quina era la meva malaltia per haver de prendre tantes pastilles i tantes begudes estranyes?

29

No veuen que no em sento bé? No veuen que no necessito estar aquí dins? Que no necessito tantes cures, ni una dieta sana, per què ja ho estic, que no se n'adonen que sola em sé cuidar, que no sóc com els altres, que no pico a la paret, ni dibuixo coses estranyes, que no camino a quatre potes o que no tallo els cabells als companys que s'asseuen al meu costat.

Però i si... i si de veritat els altres són els que estan sans i jo estic malalta. I si sóc jo la que ha d'estar a qui dins i no ells. I si necessito tots els fàrmacs que em donen, per què si no puc fer mal a algú, o si menjar tanta fruita m'ajuda a estar tranquil·la. I si de veritat estic boja. Això tindria molt més sentit, oi? I si els homes i les dones que es passegen per la meva habitació quan cau la nit, i si són allà per controlar-me mentre dormo, i si fins i tot en somnis puc fer mal a algú. I si puc ferir, matar o torturar. I si de veritat, necessito tot allò perquè vull sortir d'aquest camp de control. No ho puc creure... No ho puc creure... no! Jo no estic boja, perquè jo no menjo carn crua, ni veig coses rares en els objectes de la meva habitació, jo no estic boja perquè no em mossego les ungles, ni em tallo les venes, jo no necessito estar aquí. Escolteume, jo no necessito estar aquí, perquè jo no estic boja.

Li dono un cop al mur, i un altre, i un altre, i un altre fins que el gris brut es converteix en vermell, fins que tota la ràbia i frustració es queden aferrats a l'únic obstacle que m'impedeix viure, perquè el que ara tinc no és vida, el que ara tinc és una obra de teatre que algú ha organitzat sense consultar-me. On a mi, tant sols, se'm dona el guió cada de matí en obrir els ulls, i jo, com una noia atemorida, obeeixo, faig tot el que em diuen fins arribada la nit, que em dormo esperant el guió del dia següent, on un altre cop obeiré, com gos a l'amo. I seguiré obeint i obeint.

Em miro els punys que ara tenen taques d'un vermell fosc als artells i no entenc per què de tants cops que he donat a la paret, no em fan mal. No em piquen, ni em noto els ossos adolorits, no hi sento res.

Dono un altre cop, però el dolor no apareix, només l'angoixa que em recorre tot el cos, i torno a donar-li un altre cop encara més desesperada, i res. I de sobte, una mà damunt la meva espatlla que em diu que em tranquil·litzi, que no passa res, que el sopar està fet, que ja és hora de prendre la medicació. Tant sols amb un toc a la meva 30

espatlla sé què significa aquella mà que tantes vegades m'ha tocat al mateix lloc. Em giro i em trobo amb el metge de cada dia que sempre em diu: - Bon dia, així que ara anirem al menjador i et prendràs les teves medicacions per demà estar bé, val Borgiana? – mirant-me amb aquells ulls negres que m'aterren – El sopar t'encantarà em somriu.

I les ganes de córrer cap un altre lloc sense mirar enrere em dominen, però la seva mà dura i freda no em deixa, m'atrapa i m'emporta a un lloc on jo no vull anar.

El menjador, blanc, com tot l'edifici, espaiós i solemne com una tarda de pluja al carrer en ben entrada la nit. Moltes taules del mateix color que les parets, l'omplen i en elles nens, avis, dones i homes mengen sense fer ni una mica de soroll. L'home que encara em té subjecta, m'asseu a la mateixa cadira de sempre, la que té una ratlla al respatller feta amb un ganivet, em deixa sola i jo miro la taula que per estrany que pareixi no té cap gravat, ni dibuix. És llisa i bonica, en el que cap. Ell torna amb una safata on hi ha un líquid que anomenen sopa, un got amb la meitat d'aigua, la necessària per prendre les pastilles que es troben en un platet de plàstic col·locades, la vermella a l'esquerra i la blava a la dreta, com sempre. També un t ros de pa, una taronja i els coberts a dins d'una bosseta allargada, es troben col·locades estratègicament damunt de la safata. El metge s'asseu a la cadira al costat de la meva i em mira mentre jo agafo la cullera i la poso dins del plat. Menjo i el metge no em lleva el seu mirar gelat i sense ànima se sobre, i quan començo a veure el fons del plat, l'home obre la boca per dir-me: 31

Ja quasi m'he acabat el sopar, quan l'home em diu: - Les pastilles.

I un altre cop l'angoixa, perquè sé que si em prenc les pastilles tornaré a passar pel mateix infern durant hores un altre cop, fins que l'efecte se m'acabi, i les preguntes em tornin a girar pel cap, i llavors jo pegui al mur i no noti res per què les meves mans ja hauran perdut la sensibilitat de tants cops que hagi fet durant els dos anys que m'hagin tingut tancada dins d'aquest esgarrifós, endimoniat i il·localitzable psiquiàtric, però jo agafo el got i la pastilla vermella i amb la supervisió de l'home, me l'empasso i un altre cop entro dins del túnel que no té sortida i que m'ofega cada vegada, més i més, i més...

32

L'ORIGEN DE LA VIDA Marta Meler Tarlowski, Finalista de Narrativa de 4t d'ESO

La catedràtica Kagumi, especialista en química orgànica de la NASA, fa una conferència, l'any 2009 a Kobe, sobre els orígens de la vida a la Terra. Aquesta té una gran repercussió perquè s'han filtrat dades que poden capgirar les teories conegudes fins ara. A causa de l'expectació de la xerrada, hi ha una quantitat de gent immensa. Això, més la humitat que hi ha a Kobe, crea certa sensació d'asfíxia i una olor d'humanitat aspectant. El silenci dins la sala contrasta amb el ressò dels grups religiosos que es manifesten en contra de les conclusions que s'han filtrat de l'estudi de la japonesa Kagumi. Entre els espectadors, hi ha un jove de trets caucàsics que l'observa, atentament, durant l'exposició. En acabar la presentació, el jove insisteix a parlar amb la catedràtica. Ella declina la trobada fins que Slam li diu que la seva teoria de l'origen de la vida terrestre és errònia.

La vida a la terra no es va originar a partir dels virus que contenien els meteorits que van impactar a la terra, sinó d'exoplanetes que contenien vida. En sentir aquestes paraules se li desperta certa curiositat i accepta la cita a l'hotel Fuh, on ell està allotjat. El que un principi havia de ser una xerrada professional, deriva cap a una relació amorosa sabent Slam, que aquesta atracció podria dur a conseqüències tràgiques.

Un any després, a l'exoplaneta Argó, a la galàxia Orió, en una enorme sala reial formada la gran part d'or i amb uns grans finestrals, on hi passa una llum nítida i rosada, entra un jove home de dos metres d'altura, ben plantat, fornit i amb uns grans ulls blaus. Aquest es dirigeix al monarca, rei de vàries galàxies de l'univers, inclosa la Via làctia, i li diu:

-Pare, a la Terra desconeixen totalment el seu origen.

Després d'un silenci, Sig Fix, el rei, seriosament, li contesta: -Fill meu, tu saps que m'enganyes. La persona que tu ja saps, ho coneix tot. I de fet, ha sofert les conseqüències de saber-ho.

33

Ell, enfadat sorprès i terroritzat, renuncia als seus drets dinàstics i se'n torna a anar cap a la Terra.

Deu mesos després, Slam torna a la Terra amb la intenció de trobar la seva enamorada. Desesperat de no localitzar-la, se'n va a la comissaria de Kobe. Allà l'inspector en cap li diu que Kagumi va ser trobada morta, dos mesos enrere, a casa seva. La causa de la mort no va ser natural, sinó intencionada. A més a més, havia tingut un bebè feia tres setmanes, però aquest, també havia desaparegut. L'inspector li explica que les investigacions que estan fent sobre el cas estan anant en bon camí i sospiten sobre els assassins. Slam, seguidament d'assabentar-se d'aquesta notícia, queda derrotat i amb moltes ganes de venjança, ja que a més de la mort de Kagumi té la certesa que es el pare del bebè. El comissari li conta que l'ha matada un grup religiós extremista, que ja l'havia amenaça a les conferències que ella havia fet. El jove embogeix i prepara la gran revenja contra l'espècie humana. En aquell moment, surt de la comissaria i sense mesurar els seus poders extraterrestres per mobilitzar les forces naturals provoca, en un atac d'ira irrefrenable, el tsunami que va destruir la costa est del Japó i el desastre atòmic de Fukushima.

Dos mesos després del desastre del tsunami, Slam desesperat per trobar el petit nen, vaga per la zona on vivia Kagumi demanant als veïns si havien vist alguna cosa estranya aquell vespre que no coincidís amb la versió oficial sobre l'assassinat i el robatori del bebè. Cap dels veïns havia vist res. Però, per casualitat, una vella centenària, a qui ningú feia cas, sí que va veure les persones que acudiren aquell vespre.

34

La velleta li explica que els assassins no eren persones normals, sinó homes molt alts i amb uns rostres que no eren asiàtics. Aquests van sortir amb el nen petit als braços i marxaren dins una espècie de nau. La versió de la vella no es va tenir en compte perquè els investigadors consideraven que era una bogeria d'una persona senil, però Slam sí que s'ho va creure.

Mentre, al palau reial del planeta Orió, un grup de soldats comunica al rei que la feina està realitzada i el bebè ha estat donat en adopció a una família del planeta Trappist-1 C, ja que el monarca sospita de les extraordinàries capacitats que pot haver heretat el petit nen del seu fill i de la humana.

35

UNA PUNXADA DE DOLOR A LA CAMA DRETA Pere Manel Marquès Carreras Primer Premi de Narrativa de Batx i CF

Fred, humitat, malsons, pertorbació i, de sobte una punxada de dolor a la cama dreta, que en contacte amb el terra fred i emmacat es ressent de la seva ferida ensangonada. Obro els ulls d'improvís, inquiet, atemorit, advertit pel dolor que es torna doble quan m'envaeix fins al límit una punxada al cap, que m'obliga a prendre'l amb les mans i estrènyer fort per tal d'assossegar-lo. Es fa intolerable el dolor que no cessa i l'angoixa que s'apodera de mi, fins que en l'assossec de la penombra, caic rendit de nou en un son inquiet i discontinuat, atacat per idees confuses i estranyes que em fan retorçar pel terra. I de sobte, tot negre.

Estic conscient. En el meu món hi predomina la foscor, foscor d'atzabeja intensa, però estic conscient al cap i a la fi. Obrir els ulls esdevé una tasca titànica, apta sols per a deïtats mentre que la foscor del meu món és el jaç confortable si recordo el dolor constant que flagel·la la meva extremitat inferior. El martiri cefàlic ha acabat, tan sols en queden vestigis superflus, però la cama continua essent víctima d'estomacades severes, que es fan notar en mi cada cop que emeto un gemec ofegat, més propi d'un animal ferit, agonitzant i moribund que d'una persona humana. I així, entre queixes de dolor incontrolades i fruit de l'esgotament més extrem, em pren el son amb l'esperança vana que tot haurà finit en el despertar.

Alterat, amarat de suor sentint com el meu cor batega com si em volgués sortir del pit. Em desperto aclaparat, un cop més, per atroços malsons de figures oníriques terrorífiques i esgarrifoses que em turmenten com si haguessin sorgit de la ment de Dant en un cercle infernal encara més cruel i més horripilant. Però roman allà, estès sobre el paviment humit i brut d'aquella cel·la, que sembla ser, des de fa algun temps, el meu lloc de residència. És curiós, però abstret de la resta del món i atent tan sols als 36

meus dolors i penes, he fet cas omís a les meves necessitats bàsiques, i de manera sobtada, com una sensació familiar, però llunyana, escomet contra budells i panxa com si d'un exèrcit armat contra l'enemic es tractés, i un ronc pregon i enfurismat surt de dintre meu.

Tinc gana.

Instintivament i com a acte de supervivència faig un repàs ràpid amb la mirada al meu voltant, anhelant trobar alguna cosa de menjar.

Per primera vegada, amb aquesta anàlisi nerviosa del terreny, m'adono de com és el lloc on sóc: una habitació quadrada de pocs metres de grandària, però bastant alterosa. A uns dos metres per damunt de mi s'hi troba una petita finestra per la qual penetren els dèbils rajos de sol, característics de l'alba. L'habitació té una porta bigarrada que dona a un pobre i estret passadís envaït per lúgubres tenebres que impedeixen veure on condueix. Es tracta d'una cel·la humida i bruta, i en adonar-me'n, en un acte reflex dirigesc l'atenció cap a la meva persona i observo la despulla humana en què m'he convertit, i en prenc consciència en el moment en què veig que la meva vestimenta s'ha vist reduïda a uns draps infectes i llardosos propis d'un captaire desproveït ja de qualsevol indici de dignitat.

No hi ha menjar i la insistent proclama de rebel·lia del meu estómac es fa notar cada cop amb més insistència. No obstant això, la resignació és obligada i per primer cop des que em trobo aquí dins, em veig amb forces per intentar desplaçar-me, tot tenint cura de la ferida que tinc a la cama, ferida, per cert ja infectada i de la qual emana purulència, producte del clapoteig intern.

I, en el meu afany per avançar, arribo a posar-me dempeus, o millor dit, sobre una sola cama, l'esquerra, la sana. És difícil mantenir l'equilibri, però després de trontollar uns segons m'estabilitzo. Avanç de coix de coix fins a la finestra, la qual està massa amunt. Tant s'hi val, necessito veure la llum del dia i que l'aire em pegui a la cara. Faig força des de la base de la finestra i m'impulso cap amunt. La ferida de la cama rasca contra la paret i un tremolor travessa com un llampec la meva cama dreta. Amb un crit esgarrifós caic al terra. Em costa aixecar-me i amb els ulls espirejant pel mal intento tornar a pujar a la finestra, ja que necessito veure què hi ha defora. Aquest cop amb més 37

cura de no ferir la paret. Aconsegueixo veure el cel, i en guaitar un poc més veig el mar, el veig però de rampillada a causa de la gran alçada a la qual em trobo.

Aquest instant efímer en què el mar i jo intercanviem mirades, l'un de llàstima, l'altre d'anhel, és el mateix instant en què un bri de brisa marina frega els meus trets facials amb delicadesa i espurnes de saladura arriben a la meva cara com un do diví, com una il·lusió d'esperança, com una abraçada paternal en un moment de sotsobre. Un instant fugaç de perible felicitat.

Un toc sec, rígid, eficaç, colpeja el meu cap amb notada violència. Caic al terra i albir una ombra que parteix amb parsimònia, amb aires d'haver fet una feina pendent. La negror envaeix de nou el meu món i la penombra torna a ser protagonista de la meva realitat.

38

ABRIC O MUR? Andrea Agustí Hernández, Finalista de Narrativa de Batx. i CF 17 de juliol de 1936.

“Estem en guerra! Espanya està en guerra!” Eren les úniques paraules que es sentien avui pel carrer. No entenc massa bé què signifiquen, aquestes paraules. La guerra per a un noi de nou anys és que et barallaves amb els germans per la pilota. Però no crec que tot Espanya estigui enfadat amb els seus germans per una pilota.

He demanat als pares què significa això de la guerra, però no m'ho volen dir, “Són coses de grans”- em diuen.

30 de juliol de 1936.

Avui el pare ha sortit de casa, però no ha tornat. Ha vingut un home a casa, “L'han tancat a la presó del quarter general” – li ha dit fluixet a la mare.

No entenia per què era a la presó. Ell no era dolent.

3 d'agost de 1936.

Avui he tornat a veure el pare. Li he portat el menjar amb la bicicleta, com cada dia. Estava tancat, i hi havia més homes amb ell. Hi ha homes estranys vigilant la presó, vestits de militars, amb uniforme tots iguals, amb pistoles i barret, i per saludar-se sempre es fan un senyal entre ells, i jo sempre que arribo a la presó, també els el faig. No somriuen mai, sembla que no són feliços. El pare diu que són dolents, diu que el tenen tancat allà perquè no pensa igual que ells.

No ho entenc, per què tanquen al meu pare per no pensar igual que ells. En Pere, el meu germà creu que els reis mags no existeixen, i jo sé que sí que existeixen, però no per això el tancaria a la presó.

28 d'agost de 1936.

Passen els dies i són molt avorrits. Avui he anat a dur-li el menjar al pare i no hi era, no era al lloc de sempre. Els homes d'uniforme m'han dit que me n'anés, que al pare l'havien canviat de lloc i no podia veure'l.

Quan he arribat a casa la mare estava plorant. Estava parlant amb un home. He sentit unes poques paraules, abans que em veiessin i em fessin fora de l'habitació. “Els han traslladat i està previst que ho facin

39

dimarts a la matinada”. Són les úniques paraules que he pogut sentir.

No entenc què passarà, dimarts. Falten tres dies, ningú fa els anys ni res especial.

30 d'agost de 1936.

Fa dos dies que no veig el pare. Avui vespre tornava a haver-hi un home, però no era el d'ahir. Era un home d'uniforme, un home dels dolents. No sé què hi feia, a casa. Parlava amb la mare. Estava molt nerviosa i ha tret un abric de pell de l'armari. Era un abric nou, bo, de la nostra botiga. Li ha donat a l'home i ha dit aquestes paraules: “He complit el tracte, esper que vostè també ho faci”. I l'home d'uniforme ha agafat l'abric i ha partit ràpidament, com si no volgués que ningú el veiés, amb l'abric sota el braç, dins un sac.

31 d'agost d 1936.

Avui ja hi tornava a haver el pare, a la presó, i he anat a dur-li menjar. Però m'ha estranyat perquè no estava amb els homes de sempre. “Qui són aquests homes nous? Per què no estàs amb els de sempre?” He preguntat al pare, una mica confús. Però en lloc de contestar-me ha abaixat la mirada i no m'ha dit res. No ho he entès, però ja estic acostumat a no rebre cap resposta quan pregunto alguna cosa relacionada amb la “guerra”.

15 de desembre de 1936.

He estat molta estona a escriure, però no passa res interessant.

Els dies passen i res no canvia. El pare encara no ha tornat a casa.

Espanya continua en “guerra”.

La gent segueix parlant de la guerra, parlen d'esquerres i dretes, que el veí de la filla de no sé qui és d'esquerres i el pare de la filla de la noia és de dretes... No sé què significa, això d'esquerres i de dretes. El meu pare és de dretes diuen, suposo que ho és perquè escriu amb la dreta, però jo sóc de les dues perquè escric amb l'esquerra, però xut la pilota amb la dreta. Els homes d'uniformes deuen ser tots esquerrans perquè el meu pare diu que són d'esquerres i que són els dolents. Jo sóc esquerrà, però intent escriure amb la dreta perquè no vull que el pare em digui que sóc dolent.

3 de març de 1937.

Avui no hi tornava a haver el meu pare, quan he anat amb la 40

bicicleta a dur-li el menjar. No hi era el meu pare, però tampoc cap dels seus companys de presó. He tornat a casa ràpidament per preguntar-li per què no hi havia el pare, però com sempre, no he obtingut cap resposta.

5 de març de 1937.

Avui hi tornava a haver l'home d'uniforme a qui la mare va donar un abric. Parlaven i la mare li ha donat un altre abric i també uns jerseis, tot roba nova de la botiga. No entenc per què la mare dona roba nova a aquell home d'uniforme. És dels dolents, dels qui tenen tancat el pare.

6 de març de 1937.

El pare era on tocava altra vegada, però també amb companys nous. Estic confús, no sé per què se l'han emportat, ni per què ara té nous companys de presó. Però prefereixo no preguntar perquè sé que no em respondran.

20 de novembre de 1937.

Ja fa més d'un any que estem “en guerra”, però segueixo sense entendre massa bé per què hi estem.

3 de maig de 1938.

No hi tornava a haver el pare. La mare plorava altra vegada, i parlava amb la veïna. “Se l'han tornat a emportar al mur”. Havia sentit altres vegades parlar del “mur”. Era un lloc on els homes d'uniforme hi portaven homes, i després no se'ls tornava a veure. La mare em deia que el mur era un lloc on hi portaven homes perquè poguessin anar a un altre país a treballar, però que no els passava res dolent. No m'ho acabo de creure, però si és així, no veuré el pare en molt temps.

4 de maig de 1938.

Ha tornat l'home estrany, el d'uniforme, que ja ha estat dues vegades a casa. Aquest cop la mare li ha donat un abric, dos jerseis i uns pantalons. I, com les dues vegades anteriors, se n'ha anat ràpidament, com si fugís.

5 de maig de 1938.

El pare tornava a ser al lloc de sempre, i amb companys nous.

8 de juny de 1938.

Avui faig 11 anys, i ja en fa dos que ha esclatat la guerra i ja entenc millor el que significa.

41

També sé una mica millor què significa ser d'esquerres o de dretes, no té res a veure amb la ma amb què pintes.

A més, entenc una mica millor el significat de de la paraula guerra, o almenys sé que no estem amb guerra per la baralla de germans per la pilota, ni perquè un ha molestat a l'altre, però segueixo sense entendre què ha pogut passar perquè un país estigui en guerra.

1 d'abril de 1939.

“S'ha acabat la guerra!”, “Espanya ja no està en guerra!” Ja fa més de dos anys i mig que esclatà la guerra, i per fi s'ha acabat.

Ja no soc aquell noi petit de nou anys, baixet i magre, amb els cabells curts, innocent i que pensava que estàvem en guerra per una pilota. Ja entenc moltes coses. Sabia que els homes d'uniforme eren els dolents, per al meu pare, però per a ells el dolent era el pare per pensar diferent. Aquesta és la part que no acabo d'entendre, per què no podem pensar diferent sense que esclati una guerra?

El que m'ha costat més d'entendre és per què van traslladar al meu pare tres cops. Per què havia vingut a casa aquell home d'uniforme, i per què la mare li havia donat roba. Per què quan el pare tornava a ser a la presó, no hi havia els seus companys. Què era el famós “mur”.

He començat a entendre totes aquestes coses, i la meva trista conclusió és que la vida del meu pare valia un abric.

1 de setembre de 1939.

“Estem en guerra! La Segona Guerra Mundial ha esclatat”. La guerra mai no s'acaba.

42

EL PSICÓLOGO Iris Rayo Torrens, Primer Premi de Diàleg Teatral 4t d'ESO ACTO I Nos encontramos en la consulta de Juan, un conocedor psicólogo.

La habitación es amplia e iluminada, con paredes color beige y en el centro una gran alfombra color tostado. Sobre esta, tres sillones y un diván donde está tumbado Sergio, un hombre de unos treinta y pico años con apariencia fatigosa.

SERGIO: (Tiene las manos sobre su pecho en modo reposo) He vuelto a tener problemas en el trabajo… Estaba preparándome un capuchino con mucha canela cuando he oído que el jefe quiere despedir a alguien…

JUAN: (Descansando su pierna izquierda sobre la derecha.

Afirmando y no preguntando) Y usted cree que será el despedido.

SERGIO: Sí, sí, segurísimo. Ese hombre me tiene manía desde que me vio por primera vez. No hay más que ver el modo en que me evita; si estoy en el ascensor cuando viene usa siempre la misma excusa: (Imitando a su jefe) ¡Los papeles! Me he dejado los papeles. Y si no son los papeles es una bobada como (con tono de burla) su lápiz de la suerte, ¿qué tontería es esa? (Burlándose) Un lápiz de la suerte, (ríe) como si fuera un niño pequeño.

JUAN: (Sereno) Y no cree usted… (Sergio le interrumpe) SERGIO: (Tenaz) Lo digo en serio, ese tío me tiene manía. (Más calmado) Perdone mi vocabulario.

43

JUAN: No se preocupe, estando tan abrumado no me extraña de usted ese carácter.

(Juan quiere hablar, pero Sergio vuelve a interrumpir).

SERGIO: (Apenado) ¿Qué dirá mi mujer si me despiden?

(Juan quiere decir algo, pero vuelve a ser interrumpido) SERGIO: (Agobiado) No se lo puedo decir… y… ¿y si se entera qué? Seguro que me manda a dormir en el sofá… (Alarmado) o peor… (Deja de estar tumbado para sentarse) me mandará a visitar a mi suegra.

(Juan levanta una ceja confundido) SERGIO: (Se levanta y se mueve histérico) Con esa mujer no, por favor. Me… me pone de los nervios, ¡siempre intenta hacerme quedar mal delante de los niños…!

JUAN: (Empuja cuidadosamente a Sergio para que se siente) Siéntese por favor.

(Sergio se sienta en el diván y se tranquiliza) JUAN: Yo le prepongo… (Sergio le interrumpe) SERGIO: ¡La pelota!

JUAN: (Confundido) ¿Disculpe?

SERGIO: Hacer la pelota al jefe. (Se levanta) ¡Eso es! (Se acerca a Juan) Es usted un genio.

JUAN: (En shock) Pero yo…

SERGIO: Gracias. (Abraza a Juan) (Se aparta y pone una mano en el hombro de Juan) Gracias.

JUAN: (Aún en shock) De… de nada.

SERGIO: (En la puerta) Gracias. (Se marcha) (Juan se acerca al teléfono y presiona un botón. Se oye la voz de una mujer, es Marta, su secretaria) 44

MARTA: ¿Sí?

JUAN: (Se masajea las sienes con los dedos) Marta, ¿podría traerme una infusión?

MARTA: Sin azúcar, ¿verdad?

JUAN: Sí, por favor.

TELÓN

45

EN TI Inma Vegazo Sintes, Primer Premi de Poesia de 2n d'ESO

Mírame en secreto, al menos,

Mas obedece tus ansias

como miro yo tu rostro,

y sáciate de amargura

mendigando ser deseo

aspirando a quien no te ama

de quien por otra me escondo.

pudiendo tener la luna.

Aunque me duela lo intento

Ciegos estamos los dos

porque el doler es amar

si desechamos la suerte

si por amarte en silencio

de enamorarnos tú y yo

sufro al tener que callar.

mientras la vida se pierde.

Mi triste suerte te atrapa

Ojalá la luz del sol

al querer sin ser querido

hasta dentro te penetre

igualándonos a nada

y descubras la emoción

cuando a todo te convido.

de querer a quien te quiere.

46

LA TRISTEZA Hace ya algún tiempo que me acompaña, sin ser entre mis amigas ninguna, por gusto de verme en su telaraña, donde no lucen ni el sol ni la luna.

Allí siempre detiene mis palabras mucho antes de que sean pronunciadas, o, envidiosa, acorrala como cabras, todas mis secretas corazonadas.

Quiero, pero no puedo ni atreverme a dejar de ser otra por mí misma; no ser yo sin que tenga que dolerme o provoque en mis personas un cisma.

Si no puedo salir de mí contenta o no ser presa de mi carcelera, ¿dónde encuentro la fuerza que alimenta el deseo de cruzar mi frontera?

47

48

ALUMNES QUE HAN PARTICIPAT EN LES IL.LUSTRACIONS DE LES OBRES GUANYADORES

•

La por: Emma Febrer 2n d'ESO

•

Corre: Imogene Saeta 3r d'ESO

•

El mur: Marta Bosch 3r d'ESO

•

L'origen de la vida: Miquel Pons 2n d'ESO

•

Una punxada de dolor a la cama dreta: Inma Vegazo 3r d'ESO

49

50

D'ON VE EL NOM DEL NOSTRES PREMIS LITERARIS?

TALIA, en grec antic és Θάλεια, "la que floreix, la festívola". Era una de les muses, la vuitena per ordre de naixença.

En origen, no tenia cap funció específica però acabà inspirant la comèdia. Per això se la representa amb la màscara pròpia d'aquestes representacions. Després va passar a inspirar també la poesia bucòlica o pastoral, per això porta a les mans un bastó de pastor. Porta al cap una corona d'heura, com a símbol d'immortalitat (la comèdia durarà sempre) i de lligam amb la natura (pels temes rurals de la poesia).

51

52