Talia2016

XXIIIè Premi Literari TALIA 2016 I.E.S.

M. Àngels

Cardona

Ciutadella de Menorca, abril 2017

PRESENTACIÓ

Un any més ens trobam amb la publicació dels treballs guanyadors del concurs literari TALIA. Aquesta ja és la 23a edició, la qual cosa ens demostra la importància que té aquest esdeveniment en la vida del nostre centre.

Es tracta d'un concurs que, emparat en el treball de les aules i la motivació per la literatura, fa possible que fluesqui la creativitat dels nostres alumnes. Una creativitat que cada vegada es fa més necessària per desenvolupar l'esperit emprenedor que volem transmetre als nostres al·lots i al·lotes per ajudar-los a créixer com a persones honestes, tolerants, responsables i solidàries.

Enhorabona a tots els que heu participat i, especialment a tots els guanyadors.

Hem d'agrair l'ajuda imprescindible que ens dóna l'Associació de Pares i Mares, envers les diferents activitats del centre i, especialment, en l'edició d'aquest llibret que s'ha convertit en una publicació esperada per poder gaudir de la riquesa creativa dels nostres alumnes.

Així, us deixam amb el convenciment que gaudireu d'aquesta lectura i esperam que els alumnes que no han participat aquest any, s'animin a ferho el curs pròxim.

Rebeu una cordial salutació del vostre director

Joan Lluís Pons Director

3

NOTA DE L'EDICIÓ

Publicam en aquest llibret, les obres guanyadores i finalistes del XXIIIè Premi Literari Talia de l'IES M. Àngels Cardona, en les diferents modalitats i nivells.

Aquesta edició ha respectat, tant com ha estat possible, l'estil i la redacció pròpies dels alumnes. Només s'han corregit alguns errors ortogràfics i sintàctics. Esperam que els autors ho entendran.

Dins aquest llibret també hi trobareu l'Auca premiada de 1r d'ESO, i les fotografies guanyadores del VIIè Concurs de Fotofilosofia,en les categories d'ESO i de Batxillerat.

Enguany també hi hem inclòs algunes il·lustracions que acompanyen les obres guanyadores i que han fet alumnes de 3r d'ESO a l'àrea d'Educació Plàstica i Visual, arran de la lectura dels textos. Al final hi ha la relació dels que han participat.

Com sempre, hem comtat amb la col·laboració preuadíssima del Departament d' Educació Plàstica i Visual, per al disseny de la portada del llibret que enguany s'ha fet a partir de la Candidatura de Menorca Talaiòtica a Patrimoni Mundial de la UNESCO. Des d'aquí volem agrair la dedicació i la paciència als professors Elena Sintes i Lluís Antem d'aquest departament, per haver fet que la creativitat de la portada del llibret, també ens animi a la lectura del seu contingut.

Aquesta edició es pot publicar gràcies a l'ajuda de l'APIMA de l'institut.

Volem remarcar que és a partir de la col.laboració entre tots els membres de la Comunitat Educativa en les activitats del centre, que podem aconseguir dur endavant un projecte engrescador per a tots.

Gaudiu, idò, de la lectura d'aquest nou Talia!

5

ACTA DEL JURAT DEL XXIIIÈ PREMI LITERARI TALIA 2016 Acta del jurat del XXIIIè premi literari TALIA 2016 Reunit el jurat del premi Talia 2015 de l'IES M. Àngels Cardona de Ciutadella format pels professors Núria Mercadal, Elena Sintes, Teresa Ortueta i Joan Camps; les representants de les famílies Marga Coll i Mariana Rotger; i Vicenta Estada com a secretària, amb veu i sense vot, s'acorden els següents punts: 1. El jurat considera molt favorable i de gran ajuda tenir a la seua disposició unes pautes per valorar les obres presentades i per tant s'acorda que a les properes edicions es continuï fent així.

2. També vol manifestar que de les obres que hi han participat s'ha valorat sobretot l'originalitat, a més del domini de l'expressió escrita.

3. El jurat reconeix la gran qualitat de les auques presentades, fet que ha complicat la decisió final. Aprofita l'ocasió per felicitar les professores que hi dediquen hores per fer aquesta feina a l'aula i dóna l'enhorabona a elles i als seus alumnes.

4. En aquesta edició han estat presentades 64 obres, i a causa de la seua diferent qualitat i a l'exigència que requereix el premi, el jurat decideix que en algunes categories hi hagi dos finalistes.

Per acabar, tant el jurat com la secretària d'aquest premi anima tot l'alumnat a seguir participant en el nostre Premi Talia.

Un cop fetes aquestes consideracions, el jurat decideix donar els següents premis: AUQUES 1r ESO -Primer premi d'auques a la titulada Llegenda d'en Xoroi d'Inma Vegazo Sintes i Jack Vinnie Stuart de 1r B. -Premi finalista a l'auca titulada l'Auca de l'Odissea de Pere Eladi Pons Pascual i Tóbal Bosch Bosch de 1r B. 7

NARRATIVA 2n ESO -Primer premi de narrativa de 2n d'ESO al relat El secreto de Adom de Gibet Marquès Pascual de 2n B. - Finalista de narrativa de 2n d'ESO al relat El espejo de Núria Bosch Mir, de 2n C. - Finalista de narrativa de 2n d'ESO al relat La meva realitat de Gibet Marquès Pascual de 2n B.

NARRATIVA 3r ESO - Primer premi de narrativa de 3r d'ESO a la història Una taca de cafè va canviar el meu destí de Marta Méler Tarlowski de 3rB. - Finalista de narrativa de 3r d'ESO al relat Una il·lusió d'esperança de Joan Marc Marquès Carreres.

NARRATIVA 4t ESO -Primer premi de narració de 4t d'ESO al relat Diari d'un boig d'Isaac Camps Bocquet de 4t D. - Finalista de narrativa de 4t d'ESO al relat 1944 de Júlia Moll Pons de 4t B. - Finalista de narrativa de 4t d'ESO al relat Si ho arribo a saber de Cristina Allès Coll de 4t C. NARRATIVA BATXILLERAT I CICLES FORMATIUS -Primer premi de Narrativa de Batxillerat i Cicles Formatius al relat Èxode de Júlia de la Fuente Carbonero de 2n Batxilerat A. - Finalista a la història Les mans de l'avi de Júlia Llufriu Roman de 2n Batxilerat C. - Finalista al relat Un cas més de Clara Marquès Bagur de 2n Batxilerat C. 8

POESIA BATXILLERAT I CICLES FORMATIUS -Primer premi de Poesia de Batxillerat al poema Ciutadella, o de la meva pàtria de Víctor López Capó de 2n Batxilerat C. - Finalista al poema Illa del vent de Natàlia Moll Goulter 2n Batxilerat A.

Ciutadella de Menorca, 13 d'abril de 2016

9

EL SECRETO DE ADOM Gibet Marqués Pascual, Primer Premi de Narrativa de 2n D'ESO La visita al museo fue maravillosa. Me apasionan las historias de objetos antiguos, de símbolos egipcios con un gran misterio...Me gustan tanto que yo formo parte de una de ellas.

Me llamo Adom Akins pero me llaman Adom, que significa “el que recibe ayuda de los dioses”.

Soy de origen egipcio pero vivo en Barcelona. Me adoptaron cuando sólo tenía un año, así que no me acuerdo de mis padres biológicos ni del motivo por el cual me dieron en adopción. Cuando me entregaron a mi nueva familia, les dieron un cofre lleno de cartas y libros.

Ahora tengo trece años y hace tres que sé un poco más sobre mi origen y de la historia de mi familia biológica. Tengo la sensación de que aquellos símbolos y jeroglíficos que vi en las vasijas del museo, las había visto antes en algún libro del cofre. Lo que dicen esas cartas, documentos y libros es alucinante, intrigante y a la vez difícil de creer. Sólo yo puedo acceder al cofre, mis padres nunca lo han tocado ni me han preguntado sobre el tema.

Todas las noches antes de acostarme, me siento en el sillón de mi habitación, abro el cofre e intento asimilar todo lo que leo. Me he leído y releído todas las hojas, y me parece que es algo parecido a un diario, pero aún así estoy lejos de entenderlo.

Nos remontamos a miles de años atrás, a la época en que aún había faraones. Hasta hace poco sólo había oído hablar de Tutankamón, Nefertiti, Cleopatra y poco más. Según lo que había entendido en el diario, éste habla de uno de mis antepasados. Es increíble que los documentos todavía sigan intactos, ya que estoy hablando del siglo XIV a.C. Sinhué Akins es el autor de este diario y de los demás documentos.

También aparece el nombre de su hijo, Sinhué II. Después de muchas generaciones, mi abuelo fue el siguiente elegido para poseer el cofre que hoy me siento tan afortunado de tener en mis manos.

Según todos esos documentos, Sinhué fue uno de los hombres de confianza y uno de los leales sirvientes de Akenatón, el supuesto padre de Tutankamón.

11

Ahí está el misterio, escondido entre estos papiros. Toda la verdad sobre los verdaderos padres del famoso faraón Tutankamón. Sólo me falta entender y descubrir el significado de todos los símbolos escritos.

Volviendo al diario de mi antepasado, he podido saber que su amo Akenatón fue un faraón herético y revolucionario, ya que no creía en la divinidad politeísta. Éste, generó un quiebro en la cultura, la política, el arte y la religión de Egipto. Sinhué lo apoyaba y le ayudaba a tomar las decisiones más importantes.

Sinhué fué elegido a los 19 años por Amenhotep III, padre de Akenatón, como su sirviente y el que se encargaría de transmitirle sus conocimientos. Mi antepasado iba escribiendo todas las anécdotas y avances de Akenatón, con el propósito de dar a conocer a las generaciones futuras la parte más humana del futuro faraón.

El tiempo transcurría y Akenatón iba creciendo. Su abuelo, el faraón Amenhotep, muy unido a él, y por el que sentía una gran admiración, le enseñaba los secretos del arte y le transmitía sus conocimientos en ciencias como la astronomía o las matemáticas. Según Sinhué, su padre Amenhotep III era tan estricto con su hijo y tan ambicioso que sólo quería que estuviera lejos de su abuelo. Quería hacerlo crecer como un gran guerrero y que formase parte del ejército. Que fuera el más grande en estrategias militares, algo en lo que Amenhotep estaba en contra.

Amenhotep murió en el año 31º de Amenhotep III, cuando contaba con unos 81 años, quizás alguno más. El padre de Akenatón lo sucedió en el trono con muchísimas ganas. Algunos creen que murió por la edad, pero Sinhué escribió en su diario que las ganas y la envidia que tenía Amenhotep III por su padre, le convirtieron en su asesino. Eso era algo que Akenatón desconocía.

Mi antepasado dice que Akenatón quedó destrozado por la muerte de su abuelo. Sinhué le dio todo su apoyo e innumerables consejos y le transmitió sus conocimientos, al igual que había hecho su abuelo. Cuenta que se fue forjando una estrecha relación con Akenatón mantenida en secreto porque su padre, si lo hubiera sabido, no lo hubiese permitido. Así que mi antepasado y Akenatón mantuvieron durante toda su vida una verdadera y secreta amistad, que sólo las páginas de este diario cuentan como cierta.

Sinhué explicó que una noche de verano estaban conversando sobre las estrellas y el universo, cuando Akenatón le preguntó si creía que su abuelo estaba ahí arriba con los dioses, cuidando de él.

12

Fue en ese momento en el que mi antepasado le reveló la verdad sobre la muerte de su abuelo Amenhotep.

Esa noche, Akenatón plantó cara a su padre y se autoproclamó faraón. Egipto entró en una división interna entre padre e hijo. Sinhué escribió que Akenatón nunca volvió a ser el mismo y se volvió igual de estricto que su padre, algo que hizo que su relación se distanciase.

Sinhué iba anotando día a día las disputas entre los dos faraones. Así se sucedieron hasta diez años, después murió Amenhotep III y Akenatón ocupó el trono como único faraón de Egipto.

Todas esas páginas eran increibles, pero no sabía si eran ciertas. El diario estaba cerrado con un símbolo muy extraño, era un escarabajo. Pero no azul como los que habían encontrado siempre los arqueólogos y científicos. Era amarillo, de unos cinco centímetros, en el centro había dibujado un gran sol azul. Este símbolo fue el que vi dibujado en las vasijas del museo, el que nunca había sido encontrado, el que se veía dibujado en la tumba del faraón Akenatón. Era el símbolo que confirmaría si todas esas páginas de Sinhué eran ciertas o no.

Seguí leyendo su diario. No entendía qué tenía que ver la historia que había escrito Sinhué con la famosa identidad del padre de Tutankamón.

Akenatón se casó con la bella y joven Nefertiti, aclamado por el pueblo egipcio. Akenatón murió por causas naturales y Nefertiti ocupó su lugar como faraona.

Sinhué escribió en sus páginas que Nefertiti nunca quiso revelar la verdadera identidad del padre de su primogénito Tutankamón. Escribió que sólo Nefertiti y él sabían que Akenatón había muerto sin conocer la existencia de su futuro hijo.

Akenatón era el padre de Tutankamón y durante miles de años, científicos y especialistas no habían podido demostrar lo que yo tenía en mis manos.

El cofre contenía un papiro diferente a los demás, era una carta escrita por Sinhué a su hijo. Dediqué meses a descifrar el mensaje de la carta, pero al final comprendí que Sinhué II creció sin la compañía de su padre. Antes de que Sinhué muriera fue a visitar a su familia. Le regaló a su esposa dos vasijas doradas con oro puro, para que su hijo pudiera ir a la escuela y estudiar. Le dio el cofre con libros que había escrito sobre sus conocimientos, cuentos, juegos, y el diario y la carta para Sinhué II. 13

En el cofre había un diario en blanco para que su hijo pudiera escribir como había hecho él. Le dijo a su esposa que guardara ese valioso tesoro para cuando su hijo fuese mayor. Era una manera de compensar su ausencia, por haber dedicado su vida al faraón y no a su propia familia.

A los pocos días, mi antepasado murió. Sinhué II fue sirviente y gran amigo de Tutankamón, como lo había sido su padre de Akenaton y siguió escribiendo más páginas del diario.

En el cofre había muchísimos libros, pero comprendí que todos eran diarios de mi familia. Cada historia y cada vida de mis antepasados estaba en el cofre.

No sabía qué hacer con tanta información y con tantos secretos, así que reflexioné. Estaba convencido de que si iba al museo para hablar con el director no me iba a creer. ¿Quién cree a un niño de trece años?. Si lo entregaba a los científicos iba a traicionar un secreto que había perdurado durante miles de años en mi familia. Tenía muy claro que no iba a ser yo quién rompiera con la tradición.

A la mañana siguiente me fui al museo para c o m p r o b a r s i m i s t e o r i a s e r a n c i e r t a s . Y, efectivamente, no me sorprendí al confirmarlo cuando pude ver que mi escarabajo amarillo encajaba perfectamente en un hueco lateral de ambas vasijas.

Aún así, no era consciente del inmenso tesoro que tenía en mis manos.

Decidí guardar el secreto como lo hicieron mis antepasados. Cogí un cuaderno en blanco y empecé a e s c r i b i r. E x p l i c a b a l o q u e m e p a s a b a , l o s descubrimientos que hacía, lo que investigaba, qué quería hacer y qué había hecho ya.

Quería ser científico especializado en los misterios y la arqueología egipcia. Nunca nadie iba a saber las verdaderas historias que esconde Egipto, mientras el cofre y su contenido siguieran conmigo.

14

EL ESPEJO Núria Bosch Mir, Finalista de Narrativa de 2n d'ESO Era el año 1992. En las afueras de una gran ciudad vivían un abuelo de 86 años y una abuela de 84 con sus dos nietos: Irene de 8 años y Cristian de 10. La ciudad era muy ruidosa porque había mucho tráfico. Los abuelos aborrecían esta ciudad y querían ir a vivir a otra más tranquila. Los padres de Irene y Cristian habían muerto en un accidente de coche hacía poco. Vivían en una casa pequeña y humilde en las afueras de la ciudad, aun así, el ruido de la ciudad llegaba hasta la casa. No tenían mucho dinero pero los abuelos hacían un gran esfuerzo para ir a trabajar. Los niños ayudaban a los abuelos, iban al bosque a buscar leña para estar calientes en las noches de invierno, también iban a recoger agua del pozo. Un día, mientras estaban jugando en el bosque, llamó alguien a la puerta. Los abuelos se sorprendieron, ya que casi nunca recibían visitas. La abuela dejó de amasar el pan y fue a abrir la puerta. En la casa entró un hombre alto y delgado, al que no habían visto nunca. El desconocido les dijo: - ¡Buenos días!, soy un funcionario del banco. Les informo de que tendremos que desahuciarlos de la casa por no haber pagado en los últimos meses.

- ¡Esto no es posible, no puede ser! -respondió el abuelo.

En la cara del hombre se podía ver alegría, como si decir a dos pobres ancianos que les iban a quitar la casa le hiciera feliz. El hombre se marchó dejando a los abuelos muy tristes y preocupados. Cuando los nietos volvieron de la escuela, decidieron contarles lo que ocurría. A pesar de que los niños eran muy pequeños, comprendían perfectamente la situación. Dijeron a sus abuelos que no se preocuparan, que ellos irían en busca de un hogar para todos. Los cuatro miraron a su alrededor, contemplando la casa, la mayoría de los objetos eran de madera y los había hecho el abuelo. En el suelo había juguetes, también de madera que había hecho con mucha ilusión.

Se fueron a dormir temprano, sabiendo que por la mañana esta casa ya no sería suya. Recogieron lo poco que tenían y decidieron ir al bosque. Allí construyeron como pudieron una cabaña con trozos de madera. Irene y Cristian dejaron a sus abuelos allí, para poder ir en busca de una casa.

15

Estaban caminando por el bosque e Irene vio el reflejo de un objeto.

Fueron corriendo hasta allí y descubrieron que era un trozo viejo de un espejo. Los niños sintieron curiosidad y cogieron el espejo. Allí vieron reflejados los zafiros de sus caras. En ese momento, los dos recordaron su antigua casa y como si fuese magia, aparecieron cerca de la casa. Se escondieron detrás de un árbol y vieron a muchas personas del banco, alrededor de la casa. Los niños se sorprendieron mucho, con aquel extraño espejo podían viajar a diferentes lugares. Llegaron a la conclusión de que si estaban los dos juntos y pensando en un mismo lugar, aparecerían en ese sitio. Ellos siempre habían pensado que había otros mundos aparte del suyo.

Pensaron en un mundo todo de color azul y aparecieron en ese lugar.

Se dieron cuenta de que realmente funcionaba y fueron visitando muchos mundos, pero ninguno les gustaba para sus abuelos. Visitaron mundos de lo más diverso: mundos de los colores, mundos en el espacio, mundos en el que había casas bajo el mar y podías respirar bajo el agua, mundos con animales que hablaban, mundos en que las casas flotaban, mundos en que las casas están encima de volcanes y muchos más. Después, pensaron en ir a un mundo lleno de seres fantásticos y cuando llegaron allí vieron un montón de gigantes de más de dos metros de altura. Irene corrió a verlos de cerca y de repente un gigante la cogió por la cintura y se la llevó. Cristian que se había escondido detrás de unos matorrales, no sabía qué hacer. Los gigantes se habían llevado a su hermana pequeña. Irene tenía el espejo pero no podía marcharse sin su hermano. Cristian siguió a los gigantes, que se adentraban en las profundidades de un bosque. A cada paso que daban, el bosque se hacía más frondoso y espeso. El gigante se detuvo y ató a Irene a un árbol. Cristian sabía que con la música podías hacer que cualquier animal se durmiera. No sabía si funcionaría con el gigante, pero tenía que intentarlo. Sacó una flauta de madera y empezó a tocar música. Tuvieron suerte y el gigante se durmió.

Cristian cogió una piedra afilada del suelo y cortó las cuerdas que sujetaban a su hermana. Irene le dio las gracias y continuaron buscando un hogar.

Seguro que con esta casa acertarían: pensaron en una casa de campo, en un sitio desierto. Aparecieron en un valle, cerca de unas montañas. El sitio no podía ser más tranquilo, no se oía ningún ruido molesto, lo único que se escuchaba era el sonido de los pájaros y de algunos animales.

Allí sí que apetecía ir a vivir. Los niños, muy contentos por haber encontrado una casa perfecta, pensaron en el bosque donde estaban sus abuelos.

Cuando llegaron, vieron a sus abuelos en la cabaña, tapados con mantas.

Cristian les dijo: 16

- ¡Hemos encontrado una casa perfecta para los cuatro!

- Venid a verla -añadió Irene.

Los niños les contaron la historia del espejo y de los mundos que habían visitado. Los abuelos se quedaron sorprendidos, pero creyeron a sus nietos y, con el espejo, los cuatro viajaron a otro mundo; a su nuevo hogar.

Los abuelos miraron la casa encantados, no era gran cosa, pero a ellos les valía. Siempre habían querido vivir en el campo y deseaban ir allí.

- Gracias niños. ¡Sois increíbles! Nunca olvidaremos todo lo que habéis hecho por nosotros.

Esta es la fantástica pero cierta historia de esta familia que vivió feliz en ese lugar durante mucho tiempo.

17

LA MEVA REALITAT Gibet Marquès Pascual, Finalista de Narrativa de 2n d'ESO Em dic Alícia i, en Nil, el meu germà petit, se'n va anar un 23 d'agost.

Crec que va ser un accident, però no ho recordo molt bé.

Va ser un dia d'estiu d'aquells que fa mal temps i plou. Un dia en què quasi no tens forces i hi ha molta humitat i xafogor.

Els pares se'n van anar a treballar i en Nil i jo ens vam quedar a casa.

Vam veure una sèrie de dibuixos animats que li encantava. Després vaig llegir-li un conte i com que li apassionava el futbol, vaig posar-li el partit Atlètic de Bilbao - FC Barcelona que no havia pogut veure el vespre anterior i que el pare li havia gravat.

Em vaig asseure al meu llit, com que no m'agrada el futbol vaig pensar que per deixar-lo “sol” una estoneta no passaria res, però desgraciadament...Va passar!

Ningú creu el que explic, la meva versió sobre el dia en què ells troben que va morir, és el que recordo i el que sé, però els records d'aquell dia són a la vegada borrosos i confusos.

El Nil es va aixecar i va entrar a la meva habitació, em va dir que el partit havia acabat i que volia dutxar-se. Vaig contestar-li que si volia que l'acompanyàs, que jo també ho necessitava. Em va dir que no. Quan ell anava cap al bany em vaig avançar i em vaig posar a dins la dutxa abans que ell. Vam tenir una petita discussió i, al final, es va banyar ell primer.

Mentrestant vaig anar al menjador i vaig encendre el televisor. Em vaig mirar un capítol d'una sèrie policíaca, fins que em va estranyar que el Nil trigués tant a baixar.

Vaig decidir anar a cercar-lo. Ara em tocava a mi fer-me un bany. I el Nil ja feia massa temps que era a dalt. Em va sobtar sentir encara la renou de l'aigua i veure al Nil assegut a la banyera.

Es veia la seva ombra darrera la cortina. La vaig fer córrer i allà estava ell!

Semblava adormit, assegut sobre ell mateix. Vaig tocar-li el cor i no vaig sentir cap batec, al coll tampoc es notava com l'artèria caròtide bombejava.

Em vaig espantar moltíssim! Vaig treure el Nil de la banyera i, com vaig poder, el vaig portar al sofà.

Vaig anar a cercar una tovallola per tapar-lo i allà va quedar com si estigués dormint.

Vaig pensar que tot eren imaginacions meves i que en realitat el meu germà sols estava desmaiat, que no era tan greu.

18

No sabia què fer...No sabia com reaccionar. El vaig posar damunt les meves cuixes i vam quedar un al costat de l'altre al sofà. Encara sentia els seus batecs...Potser eren els meus.

No m'ho explicava, tenia por que el meu cap em tornés a fer una mala jugada.

Feia anys que hi havia alguna cosa a dintre del meu cap que no em funcionava. Sento veus que em diuen el que he de fer, i no em puc controlar. És una cosa diabòlica que em fa creuar els cables. Quan m'agafen aquests atacs no sóc jo, és com si el dimoni em posseís, però està tot a dintre de la meva ment.

Teníem una gosseta que es deia Duna i la meva ment la va matar.

Sense voler la vaig empènyer a la xemeneia de casa en un dels meus atacs descontrolats...I es va cremar.

Va ser en aquell moment quan la mare i el pare em van portar al psiquiatre. Ells en diuen esquizofrènia d'això que tinc. És una malaltia mental que es va despertar a dintre meu quan va morir l'àvia.

No vaig poder aguantar la pressió de viure sense ella. Jo pensava que ella encara parlava amb mi, la sentia com em deia que em despertés o que m'acabés el menjar, fins que un dia la vaig veure.

Em portava i em venia a cercar de l'escola. Però quan els hi vaig dir als pares...Tot va canviar.

Em van diagnosticar la malaltia, prenc antipsicòtics diàriament.

Cada dimecres vaig a parlar amb el psicòleg.

Això és el que diuen que tenc, però ja fa un any de la mort de l'àvia i de la mort de la Duna. Ho tenc totalment superat i crec que no necessito prendre més aquella porqueria de pastilles. Si les prenc l'àvia no ve!

La mare i el pare m'obliguen i el que faig és tirar-les perquè ja no les necessito. Fa poc va tornar l'àvia a visitar-me, i m'agrada molt. Els pares no ho poden saber, perquè em tornaran a fer prendre la porqueria.

També hi era l'àvia el dia de la mort del Nil, ella em va ajudar a eixugar-lo i em deia el que havia de fer. Sempre ens cuidava quan els pares no hi eren.

Em vaig adormir i quan em vaig despertar, era estirada al meu llit amb el pare assegut i plorant devora meu.

-Què et passa pare? Per què plores? -vaig preguntar-li.

-El Nil és mort i tu ho sabies -em va contestar.

-Però què dius? S'ha desmaiat mentre es banyava, però sols ha estat un ensurt. Després ens hem adormit junts al sofà.

-Espera't.

19

Va anar a buscar a la mare, van tardar uns deu minuts a tornar a entrar a l'habitació. Mentre li vaig preguntar a l'àvia el per què de les llàgrimes del pare, i sols em va dir que el Nil faria uns dies amb ella.

La mare va entrar també plorant, però amb tranquil·litat em va dir que havia de parlar amb mi: -Filla, recordes que ahir el pare i jo vam estar molt enfeinats?

-Sí, i ens vam quedar el Nil i jo a casa.

-Quanta estona vau estar sols?

-No molta, la veritat, als vint minuts va entrar l'àvia amb la Duna i vam posarli al Nil el partit de futbol que el pare li havia gravat la nit abans. Jo vaig anar a l'habitació amb la Duna i l'àvia es va quedar amb el Nil al sofà.

La mare es va quedar mirant-me molt fixament, tenia un rostre pàl·lid i semblava desen queixada. Em va preguntar: -Llavors què va passar? Se'n va anar l'àvia?

-Recordo que ens volia fer la coca preferida del Nil, la de tomàquet. I va partir al supermercat a comprar els ingredients que li faltaven.

-Quanta estona va estar fora?

-No ho sé.

-On era el Nil? -Era al menjador que es mirava al partit. Quan va acabar va anar a fer-se un bany, ja t'ho he dit!

-I com saps que es va adormir a la banyera?

-Perquè ho sé! Mare m'estàs posant nerviosa, em vols dir què està passant?

-Tranquil·la nena. Com és possible que es quedés adormit el Nil? -No ho sé. Feia estona que estava dutxant-se, i com que era el meu torn, vaig anar al bany.

-I després?

-Vaig estar un quart banyant-me, i vaig aprofitar per banyar a la Duna. Quan vaig tornar al menjador el Nil seguia dormint, així que me'l vaig posar sobre les cuixes i ens vam quedar ben adormits els dos. Per un moment em vaig preocupar, em semblava que no respirava. Però després, va entrar l'àvia i ens va portar a l'habitació. Em va contar històries de quan ella era petita i també va preguntar com m'anava l'escola i com eren els meus amics. El Nil no es despertava i seguia dormint.

La mare va esclatar a plorar desconsoladament. Em va agafar fort dels braços, i contra la meva voluntat em va portar a l'habitació del Nil. Allà també hi havia el pare, i al damunt del llit s'hi trobava el relleu del meu germà tot cobert de llençols. La mare els va llevar tots, no sabia per què ho feia. Jo veia a un nen de set anys dormint com un tronc.

Vaig suposar que volien que el despertés, i això és el que vaig fer. Vaig posar les mans sobre les seves galtes i vaig xiuxiuejar-li que es llevés, que la mare i el pare ja havien arribat.

20

De sobte la Duna va saltar sobre el Nil i li va llepar la cara com solia fer, vaig cridar a l'àvia perquè fes fora a la Duna, que el Nil havia de despertar-se. En aquell moment van entrar tres homes vestits de policia i em van treure de l'habitació. El pare va venir darrera. Mentre em forçaven vaig veure que la casa era plena de gent que no havia vist en la meva vida.

Escorcollant i fotografiant tot el que trobaven. Vaig preguntar-li al pare què passava, però ell em va fer callar.

Dos homes i una dona entraven a l'habitació del meu germà. La mare encara no n'havia sortit. En aquell moment va venir un policia alt i robust, em va fer por i em vaig posar a cridar i plorar. El pare va partir amb aquell home al menjador, mentre que a mi em fermaven en una cadira molt dura i m'injectaven un calmant.

Quan vaig estar més tranquil·la va venir una dona rossa i ben plantada. Em va demanar què havia passat, i vaig explicar-li exactament el que li havia dit als meus pares detall per detall, paraula per paraula. En acabar va treure una llibreta petita i va escriure-hi. Vaig sentir el pare que explicava a l'altre policia que quan van arribar a casa em van trobar dormida al sofà, van buscar al Nil i el varen trobar ofegat a la banyera. Vaig pensar que com era possible que el pare estigués mentint.

Ningú va matar al Nil, no estava mort, dormia. Pensava que el pare i la mare m'estimaven, però em vaig adonar que sols volien fer-me fora de les seves vides.

Vaig enfadar-me moltíssim i vaig començar a cridar. Cridava amb totes les meves forces i els deia traïdors. Els vaig dir mentiders i que el Nil no estava mort, i l'àvia tampoc. I que la Duna havia tornat!

Vaig dir-los tot el que em va sortir de l'ànima. Ja no recordo res més d'aquell dia.

A l'endemà em vaig despertar a una mena d'hospital, fermada a un llit. Dins d'una habitació petita i blanca. No em podia moure.

De sobte van entrar el meu psicòleg i un psiquiatre, els vaig dir que els pares eren uns mentiders i que si el Nil era mort havia estat culpa seua. No em van dir res, van agafar-me i vam sortir de l'habitació. Vam anar per un passadís molt llarg, portava una camisa de força. Sé que ho era perquè quan va morir la Duna també me'n van posar una.

No em van dir res en tot el camí. Vam arribar a una sala gran, amb cadires i una màquina de begudes, era com una sala d'espera. Allà em vaig posar nerviosa quan vaig veure als pares, encara ploraven.

Van venir cap a mi, no em vaig moure i els vaig mirar molt fixament.

També em va entrar plorera. El pare i la mare em van abraçar molt fort. Va ser una abraçada tan sincera i em transmetia tan d'amor que no vaig aguantar i vaig esclatar a plorar. No els vaig poder tornar l'abraçada per culpa de la camisa de força, però sabia que ells sentien el meu amor en aquell moment.

Quan van haver passat deu minuts els vaig dir: -Per què ho vau fer? Jo estimo al Nil, jo us estimo molt.

-Ets la nostra vida, t'estimam moltíssim, necessites estar sola i fer les paus amb la teva ment.

21

-Ja ho entendràs- em va dir la mare- amb els ulls plens de llàgrimes.

-No podem aguantar més, nosaltres també necessitem un temps. -va afegir el pare.

-No us entenc, no vull estar aquí. Vull marxar amb vosaltres, veure al Nil i a l'àvia i jugar amb la Duna.

-Adéu Alícia -van dir alhora els pares amb un nus al coll.

Se'n van anar i em van deixar sola i perduda en aquell lloc desconegut per a mi. Els metges van tornar i vam anar cap a una altra habitació, em fan fer estirar al llit, em van injectar la medicina i sèrum perquè no em deshidratés.

A poc a poc, em vaig anar calmant. Vaig perdre la consciència del temps. Vaig despertar i recordar tota la vertadera realitat. Vaig pensar amb la meva realitat, tot era molt confús i estressant.

En aquell moment la meva ment no va poder aguantar més, estava esgotada i tampoc podia suportar la pressió. El cap em va explotar per dins i el cor se'm va desintegrar. No podia respirar, em faltava l'aire. Vaig cridar amb totes les meves forces però ningú venia ni em sentia... i vaig tancar els ulls.

I aleshores els vaig veure. L'àvia, el Nil i la Duna... Érem a casa!

22

UNA TACA DE CAFÈ VA CANVIAR EL MEU DESTÍ Marta Meler Tarlowski, Primer Premi de Narrativa de 3r d'ESO Era un hivern fred i espantós. Aquell 2015 va ser molt nefast per a mi. Tota la meva vida era negativa: Després de cinc anys amb la meva parella em va enganar amb una altra dona, mai havia tingut sort amb els homes; vivia molt enfora de la meva família, ells a Espanya i jo a Nova York; l'empresa on treballava, anomenada Kiok, va fer fallida; el meu gos, Newton, va morir de torsió d'estómac... Ja no tenia il·lusions ni esperances.

Ni de trobar treball, ni parella, ni de ser feliç...Els meus dies eren horribles, aixecar-me per tornar al llit sense cap alegria. Durant aquells mesos només pensava en trobar feina. Les meves amigues m'intentaven relacionar amb algun home, però mai tenia sort. Tots eren uns cap d'ases o això era el que jo pensava. No estava preparada per a començar una nova relació. La meva prioritat era trobar feina. Intentava fer les màximes entrevistes possibles.

Però era molt difícil ja que hi havia moltes persones amb el mateix objectiu que jo. Però el fet d'estar negativa ajudava als meus fracassos.

Dia 4 de febrer, em van trucar d'una multinacional anomenada Bayer. Em van comunicar que jo, Eva Jiménez, tenia una gran oportunitat de treball com a subdirectora del departament de publicitat i imatge de Bayer. Me convocaven a una entrevista. Després de la telefonada vaig tornar a sentir el meu cor bategar i vaig somriure per primera vegada després de molts mesos. No m'ho podia creure. Dia 5 de febrer tenia l'entrevista. El matí em vaig aixecar de prest, em vaig arreglar i vaig repassar la meva presentació, però com que hi faltaven hores vaig decidir dormir una estona més al sofà fins que fos hora de partir. El problema va ser que em vaig adormir. I, quan me vaig aixecar, hi faltaven 20 minuts per començar l'entrevista i encara era al sofà de casa. Em vaig posar a córrer,vaig baixar al carrer i vaig demanar un taxi. Quan vaig baixar del taxi m'hi faltaven 50 metres per arribar a la porta de Bayer, era girar al carrer i ja hi era.

23

Però abans necessitava un cafè. El vaig comprar al quiosc de la cantonada de l'edifici. Al girar cap a l'entrada, me vaig envestir amb un home, ben plantant i ben vestit que també corria a buscar un cafè. Quan vam xocar me va trabucar el cafè damunt la brusa blanca que acabava d'estrenar. Em vaig posar histèrica. Només sentia la veu d'aquell home que me repetia que li sabia greu. Jo li deia que no es preocupés, però ell insistia en comprar-me un cafè. Vaig pensar que no podia ser tant perfecte el dia i que alguna cosa negativa m'havia de passar. Definitivament era una persona gafe. El jove no aturava de dir-me que havia d'acceptar un cafè amb ell i alhora escrivia un missatge. Jo li deia que no feia falta a més tenia una entrevista. Però de tant insistir vaig acceptar quedar amb ell al mateix lloc al cap de 40 minuts.

Pujant l'ascensor cap a l'entrevista vaig rebre un missatge, deia que me convocaven per d'aquí dues hores. Decidit que avui tampoc era el meu dia. Però la meva intuïció em deia que havia d'anar el quiosc a fer el cafè amb aquell jove que m'havia embrutat la brusa blanca nova. No volia tornar a casa ni tampoc esperar dues hores sola.

Quan vaig arribar, ell hi era. Parlava pel mòbil. Vam anar a la cafeteria del davant, ens vam seure a una taula i vam passar les dues hores parlant de coses de la vida, però no de nosaltres. Què estrany, em trobava bé, molt bé.

Disposada a menjar-me el món. Ens vam intercanviar telèfons i vam quedar per sopar aquell mateix dia i continuar la nostra conversa.

Vaig anar cap a l'entrevista i ell seguí el meu camí. Vaig pujar l'ascensor i ell també. Vaig entrar a la sala d'espera on hi havia els altres candidats i ell va girar a la dreta. “Fins a la nit”, ens vam dir. Què estrany, era el primer home que m'acompanyava fins a la sala d'una entrevista. La secretària va dir el meu nom i vaig entrar al despatx i, qui hi havia allà dintre?

L'home que me va tirar el cafè a sobre i va canviar el meu destí. Aquell dia no importa si vaig triomfar en la meva entrevista, l'únic que enso es que a vegades les adversitats poden dur a coses molt bones.

24

25

26

27

28

UNA IL·LUSIÓ D'ESPERANÇA Joan Marc Marquès Carreres, Finalista de narrativa de 3r d'ESO Dia 24 de maig de 1938 Em dic Bartomeu Carreras. Mestre i director de música a Ciutadella.

Aquesta és la meva primera nit isolat a La Mola per les meves idees i la injustícia de la guerra... Els guàrdies civils han tocat a la porta de casa meva a les 07:00 del llostre. A darrere de mi deix una estelada de vagits per part de la meva dona Manuela, la qual, està embarassada de vuit mesos.

Tinc fred. Mir per la finestra, i només veig la nit negra, com un pou insondable. Tanc els ulls, i encara sent els cops rebuts ara fa disset hores.

L'esperança de sortir d'aquí es va fent cada vegada més frèvola, només em calma el pensament d'un nou fill que ha de venir al món, i el record de la meva dona.

Dia 30 de maig de 1938 L'espera es fa sempre eterna, i el fred s'allunya com els coloms quan t'acostes a ells. Fa sis dies que som aquí, i encara tenc els somics de Manuela dins el cap. No em puc imaginar la paüra que estaran passant. Aquí quasi tot és rutina. Ni un àpex de llibertat, com un alè endut per un tifó.

Avui ha arribat a la Mola un nou pres. Es diu Toni Benejam, no parla amb ningú. És un home robust, però petit, té els cabells negres com l'atzabeja i els ulls marrons com el tronc d'un arbre. Es diu que quan el van agafar, la seva dona enduta per la complexitat de la desgràcia, es va disparar. És per això que des d'aquell moment no parla amb ningú.

Han passat unes hores i no puc evitar pensar que més enllà d'aquest lloc de furor i plors es troba la foscor amb el seu horror. Intentaré dormir unes hores. Sovint em vénen al cap pensaments que farien que tot acabés, però el record de la meva dona i el de la música abans escrita per les mans que ara deixen caure aquestes paraules, em consola i em tranquil·litza.

Dia 10 de juny de 1938 Avui s'ha acostat a mi Toni Benejam, som la primera persona amb qui parla des de fa onze dies, i les seves paraules m'han aldehidat les orelles, m'ha preguntat si era cert que jo era músic, jo, naturalment, li he dit que “sí”. M'ha dit que ell abans de ser empresonat tenia un somni, el de fer-se músic, m'ha preguntat si jo li mostraria música, la meva resposta ha estat una altra pregunta: Que és per a tu la música?

29

Una volta dit això he quedat impressionat de la resposta, m'ha dit que per ell la música és l' idioma de Déu, i que és la paraula que necessita tota ànima tancada.

Paraules d'aquest tipus són les que fan que tingui esperança...

S'acosta la nit, i com cada dia em vénen al cap mil coses, i em record de com era poder llevar-me i sortir al carrer.

Ciutadella ja no és com era, no és el meu poble, i aquest pensament m'inspira per escriure un poema:

Adéu poble que vaig néixer Adéu hermós cel blau Adéu fills de ma terra Adéu, adéu siau.

Lluny de la terra que més estimo L'enyorança m'està matant Record la blancor dels pobles i les platges que estimo tant Què hermosa és nostra terra Quins camps plens de verdor Sempre que record amb ella m'entra molta tristor.

Adéu poble que vaig néixer Adéu hermós cel blau Adéu fills de ma terra Adéu, adéu siau.

O velleta dels cabells blancs Tu que em servaves dins els faldons, ja que no em tens al teu costat Escolta les meves cançons O mare terra estimada El teu fill no es ingrat El destí l'ha llançat mar enfora.

Però ell mai t'ha oblidat.

Adéu poble que vaig néixer Adéu hermós cel blau Adéu fills de ma terra Adéu, adéu siau.

*Aquest poema el va escriure Mestre Bartomeu Carreras durant el seu captiveri

Dia 20 de juny de 1938 Mentre Ciutadella es prepara per a la festa, jo i en Toni hem començat les classes. Esper que aquest sigui el començament d'una nova forma de lleure interior per en Toni.

El pas de les hores es fa enutjós. La solidesa que presentava els primers dies del captiveri és fa més i més feble. Acab de rebre una carta dient que el meu fill és nat, Tolo és el seu nom... Una nova motivació neix en la sabana que era la meva esperança.

30

És el vespre, el dia ha estat meu, ja que no tinc por, només tenc ànsia de veure el meu primogènit, com he dit abans, el dia és meu, però no hi ha cap cançó per cantar...

Dia 30 de juny de 1938 Avui ha vingut la meva dona Manuela a visitar-me i a mostrar-me la nova flor que ha crescut al jardí de l'esperança. M'han hagut de desferrar de la meva família a cops de vara. M'he posat a plorar i quan han tancat la porta de la meva cel·la i he vist desaparèixer la meva dona i el meu fill, ha estat com si em tanquessin els ulls, sense veure la llum, només obscuritat.

Quan ha tornat la nit, com cada vespre tenc por. Què serà de mi, mir les estrelles i veig la meva família.

Durant la meva estança aquí he après una cosa; ni tots els tresors de tots els reis, ni el poder dels vuit vents menorquins són comparables a l'amor, a la llibertat i a la il·lusió. Ara mateix la il·lusió és l'únic que em mou. Però som fort, en les urpes de les circumstàncies, no he gemit ni he plorat, i el meu cap ensangonat mai s'ha postrat...

Dia 6 de juliol de 1938 Ha arribat un avís de la península, i em sent sol, desolat; ja que l'avís diu que em duen a Barcelona, enfora de casa meva...

Ara en la planura d'aquesta Menorca irreconeixible em vénen al cap les paraules de la meva dona: “Quan et sentis sol escriu, canta, sona, riu...”

“Adéu poble que vaig néixer” En Toni s'ha indignat, ja que, si jo marxava, també marxava la seva il·lusió per la música. A Menorca hi deix moltes coses, una família, una il·lusió, i ara també hi deix el somni d'una persona que només volia viure la música com l'he viscuda jo. Li he dit “recorda, tota ànima tancada que entoni una cançó serà una ànima lliure”.

Dia 9 de juliol de 1938 Aquest és el meu primer dia a Barcelona. La por que sentia els primers dies del meu captiveri s'accentua quan estic tan enfora de casa i de la meva família.

Una carta rebuda a les 19:00 no em deixa dormir, diu que el senyor Toni Benejam, endut per la falta de motivació, ha decidit deixar de ser una ànima tancada, per ser una ànima lliure en el regne dels Cels.

En el vespre que s'acosta, com els ulls d'un llop afamat, don gràcies a Déu per la meva ànima inconquerible. L'amenaça dels anys m'agafa, i m'agafarà sense por; per tot el temps que he estat pres.

31

Dia 20 d'agost de 1943 Feia temps que no escrivia, i ho faig perquè un fet gloriós es deixa caure per la meva existència. He complert condemna, torn a casa. Les meves pregàries han estat escoltades, el cel s'ha obert i amb ell els desitjos de veure la meva família i la meva ciutat...

Dia 22 d'agost de 1943 L'espera es fa eterna. El desig de veure la meva dona m'omple de goig. Ara m'estic encaminant cap a Menorca, la meva Menorca. M'he posat a pensar en el que he après en el captiveri; he après que el somriure d'un infant, les paraules d'amor d'una dona, o les simples notes d'una cançó poden salvar-te la vida. “No sigueu ambiciosos de coses materials, perquè si algú us les pren, quedareu sense res. Sigueu ambiciosos d'amor i de bondat”.

Mestre Bartomeu Carreras “Mestre Bartomeu Carreras Llambies, va néixer el 5 d'abril de 1899 a Alaior.

De pare músic va rebre formació musical, i va començar a dedicar-se a la docència, interpretació i composició. Empresonat a la Mola a causa de les seves idees durant la guerra el 25 de febrer de 1939. Va ser portat a Barcelona, on va acabar el seu captiveri l'any 1946. Allà, a la presó, la seva tasca musical no es va aturar. Va continuar composant i fent música, quan es va reincorporar a la vida civil a Ciutadella, va destacar com a mestre a l'escola de música de Ciutadella, director de la Banda, i reconegut compositor.

Va morir el 4 de febrer de 1971 després d'una vida dedicada a la música i a la seva família.”

32

DIARI D'UN BOIG Júlia Moll Pons, Primer Premi de Narrativa de 4rt d'ESO 0. Introducció Aquest és el principi d'una idea estúpida. Tenir un diari i escriure-hi?

Pot ser que sigui un estúpid, sempre he pensat que sóc un boig estúpid o algú més intel·ligent que els altres. Bé, més que intel·ligent ho entenc com «amb el cap més obert» i amb més consciència del que m'envolta, les accions i les conseqüències. La gran pregunta que em formulo quasi cada dia.

Posant-me a la pell d'un adult veig un paio adolescent amb les hormones ben agitades, tal vegada amb un aire de superioritat, victimista i condescendent.

El meu nom és Miquel, però em coneixen com ''Mike'', amant del cine, del Heavy Metal, el teatre i la tecnologia. Tinc setze anys i visc a Ciutadella de Menorca, una bonica illa però que la considero molt endarrerida en mentalitat, havent de ressaltar la gent de la meva edat amb la que he de conviure dia a dia. Tornant al tema principal, jo, sóc alt o això crec. A la meva edat, a qui no li diuen res de la seva gran altura i els seus recents canvis físics és perquè no té família, també tinc el cabell curt i castany obscur; com a cosa important és que els meus ulls són una mescla de color verd i blau, la qual cosa m'ha fet aconseguir mil lloances. No sabria si considerar-me tímid; el teatre m'ha llevat la vergonya en totes les seves formes, però no m'ha ajudat a expressar el que penso o el que sento, el que fa que m'ho guardi tot. El que més detesto són les persones victimistes i, per tant, no vull caure en el que odio, convertint-me en un hipòcrita. I aquí és on volia arribar, per algun motiu faig això i no expresso el que penso en veu alta. I ja que no tinc la força per parlar-ne, ho escriuré per a mi mateix, caient en el mateix de sempre, no obrir-me. ...

1. Brots depressius No sé si sóc l'únic, però tinc alguns dies en què estic depressiu, cosa que intent amagar perquè no es preocupin per mi.

Amb depressiu no vull dir que he tingut un mal dia on m'hagin passat coses que hagin detonat aquesta sensació en el meu interior, com per exemple un mal examen, una baralla, bullying... De fet, no sé ni jo mateix allò que ho detona, és com un interruptor màgic.

M'acabo d'adonar que estic descrivint com comença aquesta sensació que encara no he explicat i no sé si la podré plasmar. En aquests moments em sento com si les meves accions fossin en certa forma estúpides, com si no em 33

conegués a mi mateix, com si tot el món tingués l'objectiu d'estar en la meva contra... Hores com aquestes em fan demanar-me si import en aquest gran univers i a la vegada penso en l'egocentrisme que representa dir això, el que em fa demanar-me encara més coses.

Sóc egoista?

Em penso que sóc molt especial?

2. Escepticisme Ha passat una setmana des que vaig escriure per darrera vegada i desconec el motiu: masses idees o massa poca inspiració?

Inspiració? En els nombres no importa la inspiració ni la subjectivitat, potser per això m'aferro a la lògica i la racionalitat i m'agraden les matemàtiques i a la física? Sí, les matemàtiques i la física, aquelles típiques assignatures odiades per molts i de les quals jo en gaudeixo per la simple lògica.

No importa el que jo opini, ni el que opini l'home més intel·ligent del món, ni el més boig. Hi ha unes normes, unes fórmules que se sustenten per elles mateixes, i ho podem observar a diari amb coses tan ximples com la gravetat, la velocitat, l'equilibri o l'estàtica de fluids. Aquí és on vull arribar, en aquest capítol, totes aquestes coses s'expliquen per elles mateixes i no perquè ho digui algú, i amb això estic referint-me a la religió i al gran escèptic que sóc.

Sóc ateu, no crec en cap divinitat ni en res màgic, crec en el que tinc davant, en el que veig dia a dia i amb tot el que puc tocar amb les meves mans.

3. Màscares Avui, dia 10 de desembre, m'han comunicat que un amic ha mort.

Aquest amic que es podria anomenar com company, ni jo sabia que m'importava tant i la vida m'ha demostrat, una vegada més, que no valores realment a algú fins que el perds. ...

Han passat uns mesos des que vaig escriure el darrer fragment, tres línies m'havien costat més que cent redaccions. M'he estat torturant d'alguna manera escoltant una cançó que li encantava a aquest amic: Gary Joules – Mad World. Durant aquest temps he estat trist i menys comunicatiu del que és habitual, sí, encara més. Ara que estic millor, m'agradaria escriure sobre les màscares, les que tots ens posem cada dia i, fins i tot, que anem canviant depenent del moment. Em refereixo a la forma d'actuar canviant en cada situació, realment tenim moltes màscares, una quan parlem amb la mare, una altra quan estem amb els amics, quan som a escola, quan estem amb algú desconegut...

34

Una altra vegada, no sé si sóc l'únic que veu que entre cada màscara hi ha molta diferència, el que em fa dubtar respecte a si hi ha alguna cosa definida davall la immensa quantitat de màscares. Em sorgeixen preguntes com: Fins a quin punt coneixem les persones? I a nosaltres mateixos?

En pensar en màscares, tal vegada t'ha vingut al cap el teatre.

M'encanta el teatre. Perquè? La resposta la tinc ben clara, el teatre permet evadir-se d'un mateix, ser personatges que mai podries ser, adoptar altres mentalitats i entendre el que pensen i perquè fan les accions que fan. Pujar a un gran escenari o estar cinc persones en una habitació actuant no importa, la teva vida no importa, les teves preocupacions no importen, la teva condició no importa! Interpretes un personatge.

El cine és una sensació semblant però molt més lleu i no tan intensa.

Observes històries en les que no participes però t'ajuda a evadir-te de l'avorrida rutina.

4. Final, turmentat presoner d'un mateix Pensava que tot el que em passava pel cap eren tonteries que se'm passarien. De fet vaig aconseguir fer un amic que tenia en comú amb mi el gust pel cine. Dia 15 de març, els meus pares van morir en un accident de tràfic. Ara vivia a ca la meva àvia, l'única funció vital que ella realitzava era la nutrició, no parlava ni es relacionava amb ningú. Les úniques persones en què podia posar la meva confiança han marxat per sempre; he començat a fumar; a plorar tota la nit, algunes nits, amb sort em dormo; a passar de l'escola i de les notes... Davant tot això, ningú es preocupà, de fet els amics es van distanciar de mi i em vaig quedar sol. Estic escrivint això assegut al balcó, ja he firmat el meu final, no puc tornar enrere. Un final poètic, un temps turmentós i ennuvolat, damunt un balcó vell i desgastat amb una gran altura. Tota la meva vida m'he estat turmentant a mi mateix i ni jo conec el motiu. Ja sé que sóc un egoista, que polida seria la vida amb total ignorància… …

Però no, no ho faig!

Em quedo en aquest món, per estudiar el que m'apassiona, per escoltar un altre “solo” de guitarra, per veure més pel·lícules, per veure el sol anar-se'n però al següent dia tornar a sortir, per tot lo bo i tot lo dolent, perquè un dia turmentós i ennuvolat acaba passant…

(S'allunya mentre sona la canço The Unforgiven III - METALLICA) 35

1944 Júlia Moll Pons, Finalista de Narrativa de 4t d'ESO

És un dia fosc. No entenc res. Estic atrapat dins aquest petit vagó on no hi ha espai ni per respirar. Tots compartim la mateixa galleda per fer les nostres necessitats, no ens donen menjar ni aigua. Puc apreciar la por a les cares de totes aquestes famílies, la desesperació. Tres han intentat escapar, però han mort en l'intent. De quaranta que érem només n'hi quedem quinze.

Tothom es pregunta on anem, què faran amb nosaltres, però ningú en té la resposta. Veig un gran recinte, amb grans barraques al seu interior i només hi ha una paraula que omple tots els meus pensaments: Auschwiz. Intento escapar, però ja és massa tard. Els soldats ens treuen dels vagons com si no fóssim res, petits insectes menyspreables a qui se'ls ha forçat a deixar enrere els seus somnis, les seves ànsies de futur, de felicitat i estar atrapats dins aquest camp, sotmeses a tortures, experiments i treballs forçats només per ser d'una religió diferent o per anar en contra del règim. Intento escapar, però ja és massa tard. Ens classifiquen en dos grups i sóc l'únic de la meva família que va al grup de les barraques. Em lleven la maleta, diuen que me la tornaran, però jo sé que no és cert. És aquí quan m'adono que estic sol contra aquests monstres, i que, ara, l'únic que em preocupa és sobreviure. De cop i volta, sóc dins una habitació, ens rapen i ens fan posar un conjunt de retxes blanques i blaves i, de sobte, ens posen a fer feina. No entenc el que hem de fer, no hi ha instruccions, només hi ha soldats i des de la primera passa que he fet quan he entrat aquí, m'ha quedat clar que no puc dirigir-los la paraula, sinó, et maten. De cada vegada sento més tirs, més crits, plors, por. Necessito escapar d'aquí, necessito tornar a ser lliure, tornar a tocar aquell gran piano que possiblement ara estigui destruït pels nazis, tornar a abraçar-la, a sentirla, a estimar-la. La vaig deixar enrere, sense poder acomiadar-me'n, sense fer-li aquell últim petó. La necessito, necessito saber que està bé, que està viva. No vull que passi pel mateix que estic passant jo.De sobte, un soldat em treu dels meus pensaments, em diu que he de tornar a fer feina. Un cop de puny, dos. M'amenaça dient que la pròxima vegada serà pitjor. Aquí no valem res, no som ni persones. Segueixo treballant fins que criden el meu nombre, 35874. No sé què fer, ni on anar. L'únic que sent és confusió. Els soldats m'agafen pels dos braços i m'estiren cap a una sala obscura. L'únic que puc apreciar és una gran cadira i a Josef Menguele al costat. M'agafen, em lliguen al seient i em tiren a sobre del cap un martell mecànic d'uns vint quilos cada dos segons. El dolor és insuportable, crido, m'intento aixecar però cada

36

vegada que ho faig els soldats m'apunten amb una pistola. El martell segueix caient i ningú fa res per aturar-ho, sent que el meu crani està a punt d'explotar, el dolor és massa fort, necessito desfer-me d'aquell martell. I després l'únic que veig és foscor. No sé què m'ha passat. Possiblement he perdut el coneixement, fart ja de tanta pressió al cap. Obro els ulls i m'adono que sóc a dins d'una banyera amb aigua gelada. Començo a tremolar, a plorar, a pensar en ella. Ara sé que no la tornaré a veure, que farà una nova vida sense mi, que trobarà un altre home millor, que es casarà i tindrà fills. I jo, aquí, a punt de morir congelat, sense poder tocar-la per últim cop. La necessito més que res en aquesta vida. Necessito sobreviure només per estar amb ella però ja és massa tard. Sento que el meu cos defalleix, que ja no em queden forces per continuar lluitant, per aguantar tot això. Els soldats m'agafen, em treuen d'aquella banyera i m'arrosseguen fins a arribar a un passadís i, allà, la veig. La veig per últim cop i em dedica aquell somriure amable i trist que posa sempre que les coses no van com ella vol, quan tot el seu camí construït es destrueix. Em crida, em diu que sobrevisqui, però ja és massa tard. Un soldat l'apunta amb una pistola i dispara. Segons més tard, amb les galtes banyades per les llàgrimes, tanco els ulls i, lentament, exhalo el meu últim sospir.

37

SI HO ARRIBO A SABER… Cristina Allès Coll, Finalista de Narrativa de 4rt d'ESO Des d'aquell dia res tornà a ser el que era. Jo m'estava tan tranquil al ventre de la meva mare, quan, de cop i volta, vaig decidir venir al món.

Em dic Jan o... em diuen Jan. Aquest és el nom que els meus pares van escollir per a mi. El dia que vaig néixer va ser molt especial per a tota la meva família, però per a mi, no n'estic tan segur. Aquí comença el meu malson. A l'hospital les infermeres, els metges i tot el personal anava en revolt amb el meu naixement. Un em mesurava, l'altre em pesava, un més que m'aspirava el nas i la comare atenia la meva mare. I llavors, a l'habitació.

Aquella tarda s'acabà la tranquil·litat. Trucades, visites... I jo anava, i encara vaig, d'una mà a l'altra com una pilota. Ni un moment en pau.

Jo em creia que en arribar a casa meva tot seria diferent, però no.

Allà m'esperava la meva germana. Ella es diu Sara i té tres anys, i crec que es pensa que sóc el seu “pepo” preferit. Em vol tenir en braços i... ostres, tu, es que no en sap gens!

Per fi se'n va a l'escola i quan gairebé m'adormo: «Ding Dong». El timbre. Ja torna a ser aquí aquella senyora tan ben pentinada i maquillada.

Mira Jan -diu la meva mare- ha arribat la iaia.

Què fa el meu reiet preferit?

“Intentava dormir, però com sempre, no puc”. M'agafa, m'abraça, em besa i quan ja no puc més, em poso a plorar.

Què li passa? Té gana? –pregunta la iaia.

No ho crec. Havia menjat just ara. Li canviarem el bolquer.

“Nooooo!!!” Tu saps què és que et treguin la roba (amb el fred que fa), et rentin el cul amb aquella tovalloleta tan freda i a més aprofitin per fer-te pessigolles? Què hi puc fer jo? L'única arma que em queda és compixarles. I hauríeu d'haver vist la cara de la meva àvia. I, millor encara, la seva camisa. Amb això he aconseguit que, per fi, se n'anés a casa seva. Quan la iaia ha marxat i la casa estava tranquil·la, he aprofitat per dormir un poquet, però la quietud ha durat poc i és que ja és l'hora de dinar.

“No tinc gana, només tinc son. Com us ho puc fer entendre?”. Bé, la qüestió és que tant si vull com no, la meva mare ja m'ha tret del bressol i em té en braços a punt d'anar a dinar. Quan acabo, com sempre em dóna copets a l'esquena per veure si faig “el rotet” com diu ella.

38

“Para de donar-me cops, per favor”, però ella no es cansa fins que no el faig.

Quan he aconseguit adormir-me una altra vegada, sent una altra veu coneguda.

“Qui deu ser ara?”. Ha arribat la meva germana d'escola. Em posa de mal humor quan ve i, mentre jo dormo, engega el televisor i posa el volum molt alt, canta cançons perquè em desperti, crida... Ella diu que és perquè vol jugar amb mi, però ja no sé què pensar. Bé, el tema és que, com gairebé sempre, ja no torno a dormir. Ella i la seva dèria de donar-me el xumet; i és que: quan no el vull, no el vull i punt.

“Deu ser que no se'n recorda de quan ella era petita i per això no em deixa descansar?”.

I, quan per fi arriba la nit..., arriba la tranquil·litat a casa meva. La Sara dorm a la seva habitació des de fa un parell d'hores i jo m'estic a la dels meus pares, doncs, després sóc jo que dono pel sac i em poso a plorar i a cridar. Estic cansat que tot el dia em molestin: primer la iaia, després la meva mare amb el rotet i per acabar la meva “estimadíssima” germana i el meravellós xumet. I quan sóc jo el que els molest: Jan, què et passa? Apa, no ploris. –intenten consolar-me.

I, és que s'hi estava tan bé dins el ventre de la meva mare.

Si ho arribo a saber...

39

ÈXODE Júlia de la Fuente Carbonero, Primer Premi de narrativa de Batx. i Cicles F.

Els rajos de sol calents m'acaronen la pell i la suau brisa em fa moure la meva onada cabellera. Aquest matí el meu pare està cuidant les oliveres i l'hort, com fa cada dia. La meva mare diu que hem d'estimar i cuidar la terra perquè aquesta és la nostra fortuna i el nostre aliment i, per aquest mateix motiu, hem de respectar-la com ens respectem entre germans i amics. Davant la nostra humil caseta hi tenim dos llimoners, un magraner i, ja fa uns anys, també hi vam sembrar tres rosers que donen molt color i vida al nostre petit jardí. A part d'això, els meus pares també sembren verdures i ens ensenyen a mi i als meus germans com poder-los ajudar a cuidar la nostra estimada terra, que és fèrtil i ens dóna el que necessitem. Tanco els ulls i dono les gràcies per tot el que podem gaudir. No m'imagino viure en un altre lloc que no sigui aquest perquè crec que és on podem viure millor jo i la meva família, units i somrients. La meva mare està preparant la massa per poder fer el pa que avui menjarem hora de dinar tots junts. Per mi és la mare més guapa que existeix i sempre ens demostra tot l'amor que ens té a la nostra família per igual. El meu pare diu que m'assemblo molt a ella. Jo sempre intento ajudar-la en tot el que puc. He fet un castell per a les formigues amb pedres i branques perquè hi puguin viure a dins. Els he posat miques del pa de fa dos dies perquè puguin menjar i així estiguin més contentes. Les flors fan olor de primavera i les fulles dels arbres són d'un color verd que m'agrada molt. Al meu pare també li agrada aquest color verd, sempre m'ho recorda.

Dues papallones ballen vora el llimoner i s'aturen a descansar damunt les seves fulles. M'agradaria molt poder volar com elles, molt amunt, més amunt que les oliveres. La meva germana més petita encara no sap caminar i jo la duc als meus braços perquè vegi tota la vida que hi ha al jardí de casa nostra mentre el pare i la mare estan treballant. Assec la meva germaneta devora el castell que he construït i mirem juntes 40

la filera de formigues que s'enduen les miques de pa cap al seu formiguer que no està massa enfora de nosaltres dues.

No els hi ha agradat massa el meu castell de pedres i branques perquè s'estimen més anar al seu forat subterrani. Sé moltes coses sobre les formigues gràcies al meu germà que m'ho ha explicat del que ha après a l'escola i li ho explico a la meva germana. La meva mare diu que ella encara no entén totes aquestes coses que li sol explicar, però jo crec que sí perquè sempre em mira molt atentament. De cop, sento un renou. La meva germana ha tirat a terra el meu castell d'un cop de puny. Totes les formigues comencen a córrer, totes en direccions diferents, i donen voltes sense sentit. Sento més renou, cops forts. Una filleta plora, però no és la meva germana que em segueix mirant als ulls. Tampoc són cap dels meus altres germans perquè uns encara no han tornat de l'escola i els altres no són a prop meu en aquest moment. Sento plors d'altres fillets. La panxa em comença a fer mal i la vista se m'emboira progressivament. No veig bé la meva germana ni el jardí i de fons sento la veu de la meva mare que m'intenta dir alguna cosa, però no l'entenc. No hi ha color, tot és fosc.

Em desperto de sobte. No sé on sóc. Començo a recordar. Només veig els ulls grans i tristos de la meva mare que em mira fixament. Està molt pàl·lida i té dos grans clots a la cara que li fan aparentar molts més anys dels que té. Ja fa dies que no menja perquè jo i els meus sis germans ho puguem fer amb el poc que podem aconseguir. Estem envoltats de molta gent que es troba a la mateixa situació que nosaltres, enmig del no res, sense poder-nos moure ni endavant ni enrere, entre l'espasa i la paret. Els fillets 41

ploren, les mares ploren, els pares ploren. Tinc la boca molt seca, només la pluja podria calmar la meva set. Aquí el vent és fred, molt diferent del vent càlid que bufa a les nostres terres. A les nits fem fogueres amb fustes, plàstics i peces de roba per poder mantenir l'escalfor. El fum que aquestes fogueres desprenen em fa tossir tota la nit fins que em cou el pit.

L'ambient és de color cendra, monòton, i les nostres pells pàl·lides formen part d'aquest trist paisatge.

Estiro la vista entre els caps de la gent i topo amb l'alta i infinita tanca espinosa que durant tant temps m'he mirat. Davant d'ella hi segueixen havent molts d'homes parats, tots vestits igual, que ho vigilen tot. Ja fa molts dies que estem aquí parats, tants que no sabria dir quants en fa. Uns altres homes i dones, molt diferents dels vigilants, ens han muntat tendes perquè hi puguem dormir. Diuen que ara també ens muntaran escoles perquè tots els fillets puguem aprendre a llegir i escriure. Em fa la sensació que estarem en aquest lloc parats per molt de temps més. Nosaltres no volem ser aquí, només volem tornar a casa. Em ve al cap un record del meu pare que encara segueix clar a la meva ment malgrat el temps que fa que no el veig. Em poso molt trista perquè no estic segura de si el podré tornar a veure qualque dia. Els meus germans també l'enyoren molt, però la persona que més l'enyora és la meva mare que resa tot el temps perquè ens puguem tornar a reunir tots junts una altra vegada i tornem a la normalitat. Així i tot, la nostra mare és la més valenta de totes i sé que no ens abandonarà. Vam haver de fugir tots del nostre país, Síria, perquè la guerra l'ha convertit en un cementeri de persones i edificis. Avionetes, explosions, morts.

Tota la vida, tot el color, tot és mort. Per què ens han volgut fer això? Què hem fet de dolent? Aquí els vigilants de la tanca ens tracten malament, no som benvinguts en aquestes terres llunyanes on hem anat a caure guiats per la desesperació. No som tots persones? Per què no ens volen ajudar? Així i tot saben el que ens està passant i el que ens estan fent sense tenir-ne nosaltres la culpa. On és la justícia?

On són els cors de les persones? On són?

On...

No... aquí no hi ha res, tot és fosc, tot és buit.

42

UN CAS MÉS Clara Marquès Bagur, Finalista de Narrativa de Batxillerat i Cicles F. Un cop més em trobava absent, immersa en els meus pensaments mentre l'Imam repetia una vegada i una altra aquella oració que, desafortunadament, ja em sabia de memòria. De tant en tant, per no cridar l'atenció i complir amb la meva obligació com a musulmana, recitava juntament amb els altres presents a la mesquita l'oració interminable de l'Alcorà. Gairebé sense donar-me'n compte em va caure una llàgrima que va recórrer el meu ros rostre abatut per la desesperació. Amb un gest àgil vaig eixugar-la i vaig intentar mantenir la serenitat per aparentar que tot anava bé, però no era així. El meu cap donava voltes i era bombardejat constantment per mil pensaments que m'ofegaven i que em feien sentir miserable i, el meu cor, anava tan ràpid que semblava un cavall desbocat.

Tot això era degut a l'angoixa que em causaven les meves decisions que en un passat em varen semblar meravelloses.

Tot va començar just un any enrere quan, dolguda per la ruptura amb la meva parella, vaig conèixer un noi a la sortida de l'institut on estava cursant el darrer any de Batxillerat. Un noi que en aquell moment em va semblar preciós. Hassan era de pell fosca, amb les faccions ben marcades i una barba que li cobria bona part del rostre. Tenia un aire juvenil i aparentava tenir uns divuit anys, com jo en aquell moment. Se li notava un accent estranger, però això a mi em va semblar molt atractiu, ja que era un accent exòtic que mai havia sentit. Tot aquest conjunt va fer que em sentís inevitablement atreta per ell.

Vam començar a quedar freqüentment i em sentia molt a gust al seu costat. Em feia riure i em va fer oblidar la meva ex-parella a qui havia estimat molt. Sense ser gaire conscient em vaig enamorar d'ell. Em feia tan feliç el seu somriure i les seves mirades penetrants amb aquells ulls foscos que tant m'agradaven. En fi, vam iniciar una relació. Em tractava bé, em regalava flors i m'escrivia poemes. Tot això va fer que sentís la necessitat de marxar amb ell quan em va dir que havia de deixar Espanya i que havia de tornar alseu país d'origen, Síria. Ja no podia viure sense la seva companyia, estava perdudament enamorada. Abans de marxar em va dir que m'havia de convertir a l'Islam, ja que, d'aquesta manera la nostra relació seria més ben vista per la societat musulmana. Això no em va suposar cap inconvenient, ja 43

que jo no seguia cap altra religió perquè mai havia sentit la necessitat de ferho i els meus pares tampoc m'havien forçat a seguir la seva religió, el cristianisme.

En poc menys de dos mesos em vaig convertir a l'Islam i vaig començar a vestir el hijab. Ell em deia que amb aquest mocador islàmic em veia especialment maca. Naturalment, tot això d'anar a viure a Síria era un secret entre ell i jo, els meus pares no en sabien res. En teoria, el curs vinent havia de començar dret a la Universitat de Barcelona. Pel que fa a la meva conversió a l'Islam, ells ho van trobar estrany perquè mai m'havia interessat per cap religió però ho van acceptar perquè era la meva decisió. Sempre havien estat molt oberts i respectaven les meves decisions, ja que creien que era molt responsable per a la meva edat.

Hassan va fer-se càrrec de totes les despeses del viatge i ho va preparar tot per a marxar quan el meu curs acabàs. La nit que em vaig escapar de casa per anar a Síria amb Hassan vaig sentir un sentiment d'alegria per poder passar la resta de la meva vida amb aquell noi que tant estimava, però alhora em va venir un sentiment de tristesa perquè no sabia quan tornaria a veure els de casa. Abans de marxar vaig escriure una carta als meus pares explicant-los-ho tot.

Quan vam arribar a l'aeroport, la realitat em va sobrepassar i tot aquell món de fantasies que m'havia promès Hassan es va desfer. A l'aeroport em vaig trobar amb un grup de noies acompanyades per homes de pell fosca com Hassan. Allà no hi havia ningú més que nosaltres. Hassan es va posar a riure d'una manera aterradora i em va deixar amb les noies i els altres homes que ens dirigien cap a una avioneta. Les altres noies estaven en la mateixa situació que jo. Havíem caigut en l'engany d'islamistes que reclutaven noies joves per anar a Síria, casar-se, tenir fills i educar-los per tal que arribassin a ser jihadistes.

Encara em deman com vaig ser incapaç de veure tot l'engany d'aquest noi que m'havia promès una vida junts. Com vaig poder estar tan cegament enamorada d'una persona que no m'estimava i no adonar-me'n de tot el que estava passant? Com va poder actuar tan bé? Com no va poder sentir res després de tots els moments i somriures compartits junts? Sens dubte en realitat era una persona frívola que lluitava per un déu al qual no havia vist mai. Tot això em donava voltes al cap i no em deixava pensar amb claredat.

Em trobava dins un malson que no s'acabaria mai sense ser conscient que acabada l'oració em convertiria en l'esposa d'un jihadista que em faria tenir molts fills i que em prohibiria sortir de casa sense ell.

44

CIUTADELLA, O DE LA MEVA PÀTRIA Víctor López Capó, Primer Premi de Poesia de Batxillerat i Cicles Formatius

Disset anys fa, que m'ha vist néixer, terra antiga i senyorial, petita població noble i vella, els carrers de Ciutadella, així com eren, tal qual.

Plaça des Born i ses Voltes, es Palau Episcopal, es carrer de ses Andrones, la Plaça de la Catedral.

Tants records de la infantesa: Els dematins passejant, la mare, la seva tendresa, agafat de la maneta, caminant carrer avall.

Deixem enrere tantes coses, creiem que no són importants...

Pàtria, fe, amor... mai ens abandonaran!

45

ILLA DEL VENT Natàlia Moll Goulter, Finalista de poesia de Batxillerat i Cicles Formatius

El sol surt de llevant i es pon a ponent, aire refrescant si tramuntana és el seu vent.

En el nord pedra viva i en el sud és el marès la teva bellesa em captiva i sempre em qued sorprès.

Aigües cristal·lines mar amb aroma de sal amb les seves arenes fines i cap platja és igual.

Orgull de viure orgull de mirar-te mil coses a descriure per poder somiar-te.

46

ALUMNES QUE HAN PARTICIPAT EN LES IL.LUSTRACIONS DE LES OBRES GUANYADORES

•

Poesia Ciutadella: Nerea Llorens Sintes de 3 ESOC

•

Èxode:

-Èxode 1: Emma Mir Mascaró 3 ESO D -Èxode 2: Núria Bosch Mir 3 ESO C

•

Taca de cafè: - Taca cafè 1: Andrea Saeta Taylor. 3 ESO D

•

Adom: Núria Picó Marquès: 3 ESO B

48

D'ON VE EL NOM DEL NOSTRES PREMIS LITERARIS?

TALIA, en grec antic és Θάλεια, "la que floreix, la festívola". Era una de les muses, la vuitena per ordre de naixença.

En origen, no tenia cap funció específica però acabà inspirant la comèdia. Per això se la representa amb la màscara pròpia d'aquestes representacions. Després va passar a inspirar també la poesia bucòlica o pastoral, per això porta a les mans un bastó de pastor. Porta al cap una corona d'heura, com a símbol d'immortalitat (la comèdia durarà sempre) i de lligam amb la natura (pels temes rurals de la poesia).

50

52