Xermada46

la

Estiu 2014 | Núm. 46 | 2€

ermada

revista municipal de cultura popular Sitges

L’herència del Noucentisme a Sitges Maricel, Terramar i el turisme flamant en una època de construcció 1714 Com era la vila fa 300 anys?

1814 Els balls surten en processó

1914 Cultura i urbanisme s’abracen

1

presentació Una commemoració nacional i local Catalunya viu aquest 2014 una commemoració especial. La celebració del Tricentenari és un dels fets més rellevants en la vida social, cultural i institucional del país. Ho és pel caràcter històric d’aquesta data, en la qual el nostre país va perdre les seves llibertats, però especialment perquè coincideix amb l’obertura d’una nova etapa que, inevitablement, ha de traduirse en poder decidir col·lectivament el nostre futur com a nació.

A aquesta significativa commemoració nacional –de la qual Sitges hi pren part de manera activa– se sumen dues celebracions centenàries locals singulars: el 1814 es va celebrar una processó per dur la imatge de la Mare de Déu del Vinyet al santuari, en la qual hi apareixen referenciats els balls populars. I el 1914, en plena transformació urbana i cultural, la vila enllestia la construcció del conjunt de Maricel que, pos-

teriorment, resultaria determinant en la projecció cultural de Sitges. Era l’any en què Catalunya recuperava el seu autogovern de la mà de la Mancomunitat i de la institucionalització del discurs del Noucentisme, que va tenir a Sitges un punt de referència. Per aquest motiu, la nostra vila organitzarà el proper mes de novembre el primer Simposi Internacional del Noucentisme.

En aquest número de La Xermada repassem aquestes tres dates significatives des d’un prisma local: el 1714, el 1814 i el 1914. També ens endinsem en altres temes d’interès de la nostra cultura popular, com els múltiples rostres que presenta la Festa Major, la tradició de les pubilles o la història de la Confraria del Roser. Una revisió al passat per mantenir la identitat i guanyar el futur.

3. Coses vistes i coses escrites // Miquel Marzal i Ortiz / Josep Milán i Parellada 5. 1714: Com era Sitges abans de la caiguda de l’11 de setembre? // Ignasi M. Muntaner 8. 1814: Les festes commemoratives a Sitges del final de la Guerra del Francès // Francesc Parra i Mestres 11. 1914: El Noucentisme a Sitges // Vinyet Panyella 14. Marronada, marronada? // Àngels Parés i Corretger 16. Llinatge de Llucifers // Berta Chacón i Argerich 20. De hashtag #FestaMajorDeSitges // Alba Gràcia i Pañella 22. Noves mirades a la Festa de sempre // Jordi Castañeda 24. Pubilles: la informació és amor // Jofre Vilà i Soler 26. Les cançons de pandero quadrat i la Confraria del Roser // Jordi Milà 29. Pros: MANTENIR VIU EL SENTIT DE LA TRADICIÓ // Joan Duran i Ferrer 30. Contra: LA FESTA HA DE SER INDEPENDENT, ESPONTÀNIA I LLIURE // Jordi Milà la

ermada

La Xermada, Revista Municipal de Cultura Popular de Sitges, té com a objectiu contribuir a l’estudi i la divulgació del folklore, l’etnografia i les tradicions sitgetanes. El nom triat ens evoca l’antic café la Xarmada i té la seva explicació en un costum agrícola propi de Sitges i la resta de la regió del Penedès.

La publicació convida a totes les persones que vulguin col·laborar a enviar els seus estudis o propostes al correu electrònic cultura@sitges.cat.

EDITA: Ajuntament de Sitges. Regidoria de Cultura. Adreça: Edifici Miramar (Davallada, 12, 08870 Sitges). CONSELL DE REDACCIÓ: Jordi Castañeda, Jordi Cubillos, Alba Gràcia, Montserrat Gutiérrez, Miquel Marzal, Josep Maria Matas, Jordi Milà, Josep Milán, Xavier Miret, Valentí Mongay, Francesc Parra, Jordi Surià i Jofre Vilà. COORDINACIÓ I PRODUCCIÓ: Hydra Media. IMPRESSIÓ: L’Eco de Sitges.

DIPÒSIT LEGAL: B-16143-06 Les opinions expressades en els articles són responsabiltat exclusiva dels seus autors.

PORTADA: Un detall del Palau de Maricel. És obra de Lambert Gràcia.

www.laxermada.com

MIQUEL MARZAL I ORTIZ JOSEP MILÁN I PARELLADA

coses vistes E

nguany, l’Exposició de Clavells ha arribat a la 75a edició. Aquesta mostra i les catifes de flors aglutinen la major participació popular a la festivitat del Corpus Christi de la vila. Ambdues activitats han esdevingut, amb el pas del temps –en el cas de l’exposició de clavells, des de bon principi, i en el de les catifes de flors, mitjançant una evolució dels seus dissenys–, una mostra de la sensibilitat dels sitgetans, i sobretot les sitgetanes, per a oferir un poble atractiu i acollidor als que hi viuen i als que el visiten.

Amb motiu d’aquesta darrera edició especial de l’Exposició de Clavells, els autors d’aquesta secció li dediquen les dues parts que conté.

H

abitualment, les exposicions de clavells es muntaven de forma alterna als jardins del Casino Prado Suburense i de la Societat Recreativa El Retiro. De forma excepcional, l’any 1957, la XVIII Exposició de Clavells es va celebrar als jardins privats de la torre Alícia-Margarida, situada al carrer de Jesús, on després hi hagué el Park Hotel i actualment l’Hotel Medium Sitges Park.

Aquesta seqüència d’imatges fou publicada al programa de la Festivitat del Corpus Christi de l’any 1958.

3

coses escrites L

a iniciativa d’organitzar una exposició de clavells va ser idea de Miquel Utrillo i Morlius. Utrillo la va exposar als seus companys de tertúlia al cafè de la Xarmada, els quals eren, entre d’altres: Antoni Clarà, Marià Carbonell, Josep Serra, Francesc Ferret i Rossend Bartés. Fou acceptada amb entusiasme i el 30 de maig de 1918 es va inaugurar la I Exposició de Clavells, al Pavelló de Mar. Les condicions per a participar-hi eren les següents: les flors havien d’estar en una torreta, només s’admetien dues varietats de clavell –reventón i calze unit– i els participants havien de residir a Sitges o formar part de la colònia estiuenca. El jurat qualificador estava format per Rafael Llopart i Vidaud, Pau Roig i Montaner, i Miquel Utrillo i Morlius. El guanyador del primer certamen floral va ser Gaietà Bori i Benaprès.

El 2 de juny d’aquell any fou clausurada l’exposició. El Eco de Sitges, que va sortir aquell mateix dia, ja va incloure una crònica de la mostra, on se’n feia una primera valoració.

Exposición de claveles Estamos orgullosos de que Sitges haya realizado un certamen tan superiormente hermoso como el inaugurado en el Pabellón de Mar el día de la solemnidad de Corpus. Una inteligencia privilegiada se ofreció a la decoración de los salones, a la instalación de las macetas y a la agrupación de los claveles, siendo forzoso reconocer que su alma de artista se ha excedido a sí misma presentando una exposición de la referida preciada flor que causa la admiración de cuantos la visitan; nadie podía sospechar que los amantes de la floricultura en esta villa se dedicaran a la especialidad de cultivar con supremo cariño el clavel en sus más interesantes variedades; de procurarse sin reparar en sacrificios ejemplares soberbios por el matizado de sus flores, por la delicadeza de sus matices, por el gigantesco desarrollo de sus capullos y por la ufanía de la planta.

El entusiasmo de los iniciadores fue creciendo a medida que se aproximaba la fecha del concurso; todo el mundo reservaba sus planes ante el convencimiento de que su colección de claveles sería merecedora de toda loa, llegándose a temer un fiasco precisamente porque, aún en los días inmediatos a la fecha señalada para la exposición, se ignoraba el número de los concursantes, la importancia de sus macetas y la esplendidez de sus flores. Llegó, sin embargo, la vigilia, constituyendo un verdadero espectáculo observar el ir y venir de vehículos de toda clase con la preciosa carga que, desbaratando los cálculos mejor fundados, hizo insuficiente la cabida del local, al extremo de que muchos dueños de claveles debieron limitar sus envíos y otros renunciar a exponerlos, pues, aprovechando los locales disponibles, pudieron admitirse solo un millar de macetas. ¡Qué preciosidades! La mirada se extraviaba atraída ante claveles de capullo uniforme; a lo lejos contemplaba reventones gigantes de los más variados colores; algo más cerca sorprendíanle ejemplares notabilísimos por la finura de sus matices, por los pliegues de sus pétalos, por el desarrollo de la planta y finalmente por la exhuberancia de las flores.

Instaladas las macetas en montantes uniformes, perfectamente decorados, su visualidad sorprende, causando admirable efecto tanto la profusión de gallardetes y trofeos, como la restauración del local, al que da realce magnífico alumbrado eléctrico.

Sobresale, sin embargo, a los ojos del visitante la riquísima vitrina guardadora de un jarrón con claveles cortados, siendo la nota dominante del ornato tan hermoso mueble, pródigo seguramente en recuerdos de grandeza.

Los afanes de los organizadores del concurso viéronse satisfechos al declararse oficialmente inaugurado; para ello la Alcaldía, accediendo a los requerimientos recibidos, cumpliendo el acuerdo consistorial de patrocinar la fiesta y asumiendo la representación de nuestra villa, cursó las invitaciones correspondientes, uniéndose al Ilmo. Ayuntamiento, al salir corporativamente de las Casas Consistoriales a las 12 horas del gran día de Corpus Christi, las más significadas personalidades de la población, precediendo a todos los

4

Gigantes de Sitges y la nutrida banda de El Retiro que personifica D. Francisco Montserrat, dirigiéndose la comitiva al Pabellón de Mar por las calles Mayor, Parelladas y Bonaire entre los plácemes de todo el vecindario.

Reunidos en uno de los salones, en el que figuran expuestos los valiosos regalos ofrecidos a los expositores, don Buenaventura Juliá Masó, en su dignidad de Alcalde-Presidente, pronunció un bello parlamento que sintetizamos así: «Aquí tienen, señores, la espiritualidad de nuestro pueblo; bastó que uno de nuestros soñadores echara un día en nuestra fecunda tierra la preciosa semilla de sus delicadas iniciativas para que ella fructificara exuberante proporcionándonos el goce de estas notabilísimas colecciones de claveles; estas significan cuidados exquisitos, perseverancias incomprensibles, entusiasmos persistentes; no es el adinerado quien más contribuye al éxito, el principal esfuerzo es debido a algunos individuos de alma grande que reservan a las flores sus horas de ocio y aún instantes robados al diario trabajo. Felicitémonos a todos como patriotas de una tan sorprendente Exposición de claveles, a la cual me cabe, como Alcalde de mi pueblo, la alta honra de declarar inaugurada».

Entusiastas aplausos galardonaron tales frases, recorriendo autoridades e invitados los departamentos, causando a todos una verdadera sensación de grandioso éxito.

Permitiose, en seguida, el despacho de entradas, invadiéndose el Pabellón de Mar de familias suburenses y de visitantes distinguidos, todos los cuales elogiaron el espectáculo de ser una localidad pequeña la que, con solo sus propios elementos, ha realizado el propósito de dedicar a los claveles una fiesta instructiva, patriótica y digna de las grandes capitales.

Entre los turistas de aquel día contáronse varios jardineros de Barcelona y otros aficionados de reconocida nombradía, todos los cuales hicieron el viaje con cierta desconfianza suponiendo carecíamos aquí de elementos para organizar una exposición de floricultura, pero reconocieron muy pronto su error, ponderando la hermosura de los claveles, su acertada instalación y la variedad extraordinaria de los ejemplares expuestos, fundados en todo lo cual cantaron un himno a la iniciativa de Sitges y rindieron homenaje a su Alcalde para que, como representante de esta villa, recibiera sus más calurosas felicitaciones.

Durante todos los días la exposición de claveles se ha visto muy visitada, amenizando las músicas locales en determinadas horas la visita, contribuyendo ello no solo a imprimir realce a la fiesta, sino también a aumentar la animación de los deliciosos paseos durante las primeras horas de la noche.

Con tales antecedentes la ceremonia de repartir los premios y de clausurar la exposición, señalada para las 17 horas de hoy, promete constituir un grandioso éxito, congratulándose de todo ello EL ECO DE SITGES. L. I. S.

1714 Com era Sitges abans de la caiguda de l’11 de setembre?

Dibuix de Josep Vidal i Vidal amb la visió ideal de com devia ser l’església de Sitges en el s. XVIII (Arxiu Històric de Sitges)

IGNASI M. MUNTANER

E

nguany farà tres-cents anys que Barcelona va caure en poder de Felip V. Va ser l’11 de setembre de 1714. A Sitges, els borbònics havien entrat un any abans, el 27 de juliol de 1713. Però, com era aquell Sitges que va veure entrar les tropes invasores i va experimentar els primers rigors d’un règim sota el qual ara, tres segles més tard, encara hi som?

El 1713, Sitges era un poble petit, d’uns 1.500 habitants. Una part dels sitgetans vivia fora del nucli urbà, a les masies del terme, però la majoria tenia casa al poble, que estava dividit en dues parts ben diferenciades: el nucli antic i el raval. El nucli antic era a dalt, al puig de Sitges. Una muralla de pedra, ben construïda, defensava les cases que hi havia al voltant del castell i de la parròquia, i una segona muralla tancava l’eixample, edificat en el segle XIV; és a dir, els carrers de Sant Joan i d’en Bosc. A l’entrada d’aquest recinte emmurallat, on hi havia la porta que hi havia al costat de la torre de les Hores, arribava l’antic camí que portava a la vila, convertit en el carrer Major.

A banda i banda del carrer Major s’havien fet cases i també n’hi havia entre el carrer Major i la platja. Eren les dels carrers Nou, d’en Tacó, de la Carreta i de Jafre (l’avui carrer de Pau Barrabeitg). I, a la banda de llevant, hi havia els carrers de l’Aigua i de Sant Domingo. El conjunt d’aquests carrers tenia el nom de Raval. Si algú s’acostava a Sitges per a entrar-hi pel portal del Cap de la Vila, podia veure les parets exteriors d’aquestes cases del Raval, sense portes que donessin al camp i amb només algun petit finestró, de manera que tenien l’aspecte d’una muralla. Una muralla no gaire forta, però muralla a fi de comptes. Encara avui, el carrer d’Àngel Vidal, que passa pel costat de la part posterior de les cases de l’antic Raval, és conegut com a carrer de la Muralla.

Fora del Raval, des de l’hort de Can Falç fins a la riera de Ribes, des del Cap de la Vila fins a la carena que separa Sitges de Ribes, i des del carrer d’Àngel Vidal fins a Sant Sebastià, tot eren camps de conreu, horts, sínies i vinyes. Els camps cultivats més propers al del poble, allà on ara hi ha els carrers de Sant Pau, de Sant Pere, de Sant Francesc i les terres que van del carrer de l’Aigua al carrer de Rafael Llopart, tenien el nom de les Parellades. Encara avui, hi ha un carrer que recorda aquest nom. Una parellada havia començat essent el nom d’una

mesura de terra –la que tenia un camp que podia ser llaurat per una parella de bous en un dia–, però va acabar essent el nom de qualsevol terra de llaurada, fos quina fos la seva extensió.

La majoria dels sitgetans del segle XVIII eren mariners o pagesos. O, molt sovint, les dues coses alhora. Les tres quartes parts de les terres cultivades eren vinyes, i una tercera part d’aquestes vinyes era de malvasia. Del quart restant de terres de conreu, la meitat eren camps de blat; l’altra meitat, horts i plantacions de garrofers, un arbre molt important per a poder alimentar adequadament els animals que treballaven al camp o que tiraven dels carros. Podem imaginar els camps del terme amb pagesos que tenien cura de les vinyes o segaven els camps de blats. Els ceps encara no havien patit l’atac de l’oïdi –que arribaria un segle més tard– ni de la fil·loxera –que tardaria cent cinquanta anys–, i l’èxit de les vinyes només depenia del bon o mal temps. I, en arribar la verema, un tràfec constant de carros que portaven el raïm a les bodegues que hi havia a la majoria de cases del poble, per trepitjar-lo i guardar-lo en els cups perquè fermentés i es convertís en vi.

L’ocupació principal dels mariners era la pesca. Encara no era possible fer viatges a Amèrica (que Carles III no va autoritzar fins a l’any 1765) i, fins a l’ocupació borbònica de 1714, tampoc no hi hagué mariners sitgetans a l’armada reial. I tampoc no havia començat la moda d’anar a altres costes de la península a fer diners per a millorar, amb la pesca, l’economia familiar, tendència que, no gaires anys més tard, portaria molts sitgetans a Ayamonte i a Isla Cristina. De manera que els mariners de Sitges es limitaven a sortir a mar a pescar per portar peix a les taules de la família o vendre’l al mercat. O, alternativament, a fer navegació de cabotatge en la costa que va de Barcelona a Tarragona. Cal remarcar, però, que també hi havia uns quants mariners responsables de la fragata de Sitges, que s’havia creat per a defensar la població dels atacs dels pirates moriscos i que va tenir un paper destacat en les guerres catalanes, des de la dels Segadors fins a la que va acabar el 1714, la de Successió.

Pel que fa al comerç, a la vila hi havia mitja dotzena d’adroguers que, com solia passar fins no fa gaire en la majoria de pobles, venien de tot: menjar, eines del camp, estris per a la casa, adobs, llavors, teixits, vaixella, etc. Sense oblidar el mercat que 5

es feia al voltant del castell, i que tenia com a dia important de la setmana el dijous, en què venia gent de tot el terme –i també de Ribes i Vilanova– des que Pere el Cerimoniós va autoritzarne la celebració l’any 1346. Entre els menestrals –és a dir, la gent que tenia un taller i un ofici manual–, hi havia sastres, passamaners, sabaters i teixidors per a la indumentària, fusters, un ferrer i un paleta per a fer i reparar cases, i una bona quantitat de boters, necessaris en un poble amb tanta activitat vinícola. Per al manteniment i reparació de les naus de la vila, hi havia corders, calafats i mestres d’aixa. Finalment, hi havia dos apotecaris que feien també de metges, i un parell de cirurgians per als casos més greus.

Si distribuïm els habitants del Sitges de principis del segle XVIII entre aquests diferents oficis i professions, cal destacar com a fet notable que la meitat de la població, un 50%, era gent de mar; en la seva majoria, pescadors. Dels altres sitgetans, els pagesos eren a un 30% del total, i el 20% restant es repartia entre menestrals, comerciants i professions liberals (metges, advocats, apotecaris, etc.). En aquells temps, la vida a Sitges devia ser –en temps de pau– tranquil·la. Tothom coneixia tothom i tots sabien el que passava al poble. Cert que no faltaven les baralles i enveges de poble i els escàndols familiars que tothom comentava però, en conjunt, dominaven la pau i la tranquil·litat.

Durant l’any es feien més festes i celebracions; moltes més de les que es fan ara. A part dels diumenges, hi havia una vintena de dies festius a l’any, en què no es treballava i es feien actes religiosos. La vida devia ser semblant a la que, un segle i mig més tard, descriuria amb nostàlgia Emerencià Roig en El Sitges dels nostres avis.

Tot això era en temps de pau, perquè molt sovint hi havia guerres que ho trastocaven tot. Ja en el segle XVII, Sitges havia hagut de sofrir les malvestats de la Guerra dels Segadors, amb els abusos per part de les tropes de pas per Catalunya, castellanes o no castellanes, i sobretot amb l’ocupació, saqueig i gairebé destrucció de la vila per les tropes de Felip IV des del 13 d’octubre al 22 de novembre de 1649. I en el segle XVIII, del que estem parlant, la guerra més important va ser la de Successió.

Va començar quan Carles d’Àustria va decidir no respectar el que Carles II, l’Embruixat, havia establert en el seu testament del 3 d’octubre de 1700 i, l’octubre de 1703, es va proclamar rei d’Espanya, desafiant un Felip V que en aquell moment ocupava el tron.

Això, als catalans ja els va semblar bé, perquè sentien una profunda antipatia pels francesos en general i per Felip V en particular, i els moviments de suport a Carles III van anar augmentant a Catalunya. Els sitgetans s’hi van afegir força tard, quan l’opinió favorable a Carles III era pràcticament unànime a Catalunya, i va ser el 31 d’agost de 1705 quan van enviar a Castelldefels, on en aquell moment era el rei, una delegació a manifestar-li la seva submissió i obediència.

Felip V, que no estava d’acord, evidentment, amb la rebel·lió de Catalunya, es va presentar, l’abril de 1706, amb un exèrcit davant de Barcelona. Va passar per l’interior, per Vilafranca, de manera que Sitges no es va veure afectada, però els sitgetans sí que van ajudar com van poder la ciutat assetjada: enviant homes i, sobretot, armant amb cinc homes un llagut que va anar a trobar la flota anglesa per guiar-la cap a Barcelona. Amb l’arribada dels anglesos, els castellans van emprendre una retirada desastrosa, atacats i perseguits arreu per on passaven fins que van sortir de Catalunya tenint darrere seu les tropes de Carles III, que el 25 de juny de 1706 van arribar a Madrid.

Semblava que la guerra havia tingut una solució fàcil i ràpida, però no va ser així.

Carles III va anar a Madrid a ser coronat rei, però llavors s’hi va presentar Felip V i Carles va marxar –podríem dir que va 6

Plànol de com devia ser Sitges al S. XVII publicat a l’Assaig Històric sobre la Vila de Sitges, de Joan Llopis i Bofill (Arxiu Històric de Sitges)

fugir– a València. I, després d’aquesta retirada de Carles, tot va anar malament. El 25 d’abril de 1707, les tropes austriacistes van ser derrotades de manera clara a Almansa per les borbòniques, que poc després van ocupar València i Aragó. I la conseqüència va ser que València i Aragó van deixar d’existir com a estat independent i es van convertir en una part del regne de Castella. A continuació, els borbònics van entrar a Lleida, si bé, curiosament, no van avançar més i la guerra es va parar des de l’estiu de 1707 a l’estiu de 1709. Llavors va continuar. Però el desembre de 1711, Carles III va ser elegit emperador d’Àustria i va renunciar a les seves pretensions a la corona espanyola.

Darrere seu, es van retirar de la lluita els països que li donaven suport.

D’aquesta manera, Catalunya va quedar sola davant de l’avanç dels exèrcits de Felip V que es van dirigir cap a Barcelona. I, mentre ho feien, Catalunya va convocar la Junta de Braços.

La Junta de Braços eren les Corts Catalanes quan no estaven presidides pel rei. I, el juny de 1713, la Junta de Braços va decidir solemnement no rendir-se i lluitar fins al final en “defensa del

Sota l’amenaça de saquejar i cremar la població les tropes castellanes van distribuir armes obligant a lluitar contra els qui encara lluitaven contra els ocupants (Arxiu Històric de Sitges)

1714 Principat, per la conservació de les Dos mesos i mig més tard, l’11 de llibertats, privilegis i prerrogatives setembre de 1714, queia la ciutat dels catalans, que nostres de Barcelona. El llibre d’actes antecessors, a costa de la seva del Consell de la Trenta-sisena, sang, gloriosament alcansaren, que és el que avui anomenaríem i que nosaltres devem, doncs, Ajuntament, no en diu res. L’anotació mantenir”. Era, però, una decisió més propera a l’11 de setembre que que afectava principalment la ciutat hi ha és del dia 15. Es refereix a una de Barcelona, emmurallada, ben ordre del militar borbònic navarrès poblada, ben armada, però que José de Armendáriz, que anys difícilment podien acomplir els més tard seria virrei del Perú, que pobles i ciutats petites, com Sitges. manava que els pobles de Sitges, El 14 de juliol de 1713, els Vilanova, Ribes, Canyelles, Olivella, borbònics van entrar a Tarragona i, Cubelles, Cunit i Calafell reunissin una setmana més tard (sembla que tropes per “perseguir los sediciosos el 23 de juliol), van entrar a Sitges. que, robant i maltractant, inquieten No tenim cap informació de què i perturben la quietud pública de El setge borbònic sobre Barcelona el 1714, segons va passar, però no hi degué haver les presents viles i llocs”. És a dir, un gravat del segle XIX (Museu d’Història de la Ciutat. resistència. Els sitgetans havien fet que seguia havent-hi conflictes i Barcelona) el gest inútil de tapiar tots els portals partides armades a Catalunya. de la vila menys els del carrer d’en La història dels 300 anys següents Tacó i els del carrer de l’Aigua; és a és prou coneguda. En la primera dir, un que donava a mar i l’altre al camp. Per un d’ells degueren meitat del segle XVIII, Catalunya va patir una repressió brutal, entrar les tropes enemigues, i els representants del nou règim que va acabar eliminant tota resistència. Però, després, van advertir que, des d’aquell moment, el sitgetans eren l’esperit de treball i la iniciativa dels catalans va afavorir una súbdits de Felip V i estaven obligats a obeir les ordres dels seus creixent prosperitat econòmica. I amb aquesta prosperitat representants. I la primera ordre dels nous amos va arribar el econòmica va revifar-se el desig català de recuperar la seva 31 de juliol. L’intendent José Patiño manava que els sitgetans capacitat d’autogovern. Primer, hi va haver la Renaixença enviessin 50 treballadors a Barcelona a cavar trinxeres per a cultural i literària. A finals del segle XIX, van aparèixer els l’exèrcit que assetjava la ciutat. primer partits catalanistes. L’any 1914, la Mancomunitat, sota Com és prou sabut, Barcelona va resistir sola durant 13 mesos, la presidència de Prat de la Riba, va administrar, precàriament del 25 de juliol de 1713 a l’11 de setembre de 1714, davant de però esperançadorament, una Catalunya finalment unificada. l’admiració d’Europa. Mentrestant, la resta de Catalunya i, per Amb la República i la Generalitat, després del període repressiu tant, també Sitges, vivia una situació confusa i caòtica. Partides de la dictadura de Primo de Rivera, es va tornar a assajar la d’homes armats recorrien les comarques atacant i hostilitzant possibilitat d’un autogovern. Va seguir el període tràgic i sinistre l’exèrcit de Felip V. Sitges també es va trobar enmig d’aquests de la dictadura franquista i, amb la mort del dictador l’any 1975, conflictes. El mes de juny de 1714, les tropes catalanes d’Antoni va ser possible recuperar una Generalitat que ha governat més Desvalls, marquès de Poal, van voler entrar a la part alta de la de trenta anys el país. Primer, gaudint del respecte del govern vila per treure’n els soldats castellans, que s’hi van resistir. En central i, després, cada vegada més amb més problemes i els dies 27, 28, i 29 de juny van disparar canonades contra les dificultats. I en aquest punt estem. El futur és impossible de muralles i van encendre, sense èxit, tres mines, però el 30 van preveure, però la majoria de catalans desitja que s’assembli arribar 2.000 soldats castellans a ajudar els assetjats. Poal va com més possible a la Catalunya d’abans de l’11 de setembre encendre una última mina i el 31 es va retirar. del 1714.

PRESÈNCIA AUSTRIACISTA A SITGES El darrer número de La Xermada publicava un article de Jordi Milà sobre la pervivència de simbologia de caràcter austriacista als panys de les portes d’edificis de Sitges. Gràcies a la difusió de la publicació i a la gentil informació aportada per col·laboradors, aportem altres mostres en aquest sentit, que s’han d’afegir a les aportades en el mateix article. Tot plegat confirma el fet que la simbologia de caràcter austriacista era molt més habitual als carrers de la vila durant els segles XVI i XVII del que fins al moment havíem conegut.

Parròquia

Rectoria

Casa de Campdàsens

7

1814

200 anys de la processó religiosa i dels balls populars al Vinyet

Les festes commemoratives a Sitges del final de la Guerra del Francès

El Vinyet a finals del segle XIX. Fons de L’Abans. Col·lecció Jordi Mirabent i Castiel

FRANCESC PARRA I MESTRES

A

Sitges, com en moltes de les viles i ciutats catalanes, la vida en els primers anys del segle XIX fou força precària. Si el 1796 s’iniciava una nova guerra declarada contra Anglaterra per part d’Espanya i França, l’endeutament progressiu de l’Estat espanyol havia frenat la fase expansiva de l’economia catalana de la segona meitat del segle XVIII. L’exportació d’aiguardents i teixits cap a Amèrica s’aturà en aquests primers anys del segle XIX i al damunt va caure la popularment anomenada Guerra del Francès el 1808, que ho paralitzà gairebé tot.

Espanya entrà en un estat de “misèria general”. A Sitges, doncs, es degué aturar la creixent exportació de vins, licors i malvasies. La població, marinera i pagesa, no va poder gaudir de la tranquil·litat massa temps, si no hagués estat per 8

aquells sis anys d’invasió napoleònica que acabaren el 1814, fa tot just dos-cents anys. I, si bé no hi hagueren combats a la pròpia vila, sí que hi hagueren diverses estades de soldats francesos, que reclamaven o exigien els estalvis dels vilatans.

Així, doncs, la nostra vila va estar, com la resta del país, assetjada pels francesos, que entraren a Catalunya el 9 de febrer de 1808 com a conseqüència del Tractat de Fontainebleau de 1807, segons el qual Espanya i França es repartien Portugal. Sitges era un bon lloc per als desembarcaments. Eren anys d’ocupació i de por, on van ser habituals els saquejos d’hisendes, l’escassetat d’aliments i les contribucions elevades. El 6 d’agost de 1811, entraren els francesos a la població i exigiren 30.000 duros. En no ser pagats, s’emportaren set hisendats en garantia pels diners

Relación de las fiestas. Arxiu Històric de Sitges

que hi mancaven, ja que només van poder reunir-ne la quantitat de 2.300.

Amb tot, entre juliol i setembre de 1813, la situació semblava indicar que la retirada de les tropes franceses era una realitat i es començaren a fer les cerimònies religioses i misses per les victòries que les armes aliades havien realitzat contra els francesos.

Una de les accions que va determinar el poble de Sitges fou el trasllat de la imatge de la Verge del Vinyet, des del seu santuari fins a l’església Parroquial. Sabem que “en el mes de mayo de 1808 viendo la villa de Sitges invadido el Reyno de España por las tropas de Napoleón, y cautivo su Rey Don Fernando VII con toda la Familia Real, elevó sus votos al Trono del Altísimo, y su Magnifico Ayuntamiento acordó hacer públicas rogativas para alcanzar la bendicion del Señor sobre la Villa y toda España, valiendose de la intercesion de la Santísima Virgen, á cuyo fin determinó trasladar la Imagen de la Virgen del Viñet de su Capilla á la Iglesia Parroquial”.

A Sitges, el 25 de març de 1814, tres dies després de passar el rei la frontera de França, a l’església Parroquial es cantaren les lletanies majors “per lo bon camí del rei Ferran”.

LA PROCESSÓ DEL VINYET DE 1814 El passat mes de maig va tenir lloc el 200 aniversari d’una de les processons més antigues i ben documentades de què podem disposar. Es publicà un llibret, molt ben redactat i amb tota mena de detall de les celebracions que hi hagueren a Sitges els dies 14, 15 i 16 de maig de 1814. La processó, deduïm, es dugué a terme per l’antic camí fondo i se celebrà el dia 15 d’aquest mes. Consistí en el trasllat de la imatge

Primitiva imatge de la Verge del Vinyet

de la Verge del Vinyet des de l’església Parroquial, on des de 1808 estigué resguardada, fins al santuari del Vinyet, ubicantla d’aquesta manera en el seu emplaçament original.

La publicació que tenim a mans és un facsímil editat el 1929, imprès amb molta cura a la impremta de L’Eco de Sitges a partir d’un exemplar original de Cristòfol Rovirosa.

Afortunadament, comptem amb una edició original dipositada a l’Arxiu Històric de Sitges.

El títol: Relación de las Fiestas que la villa de Sitges en los dias 14, 15, y 16 de Mayo del Año 1814 dedicó á la Santisima Virgen Maria, con motivo de la traslación de la prodigiosa Imagen del Viñet de la Iglesia Parroquial de dicha Villa à su propia Capilla. Siendo administradores los Señores: Miguel Febrer, y Manuel Seriol. Custodio de dicha Capilla el Reberendo Josef Casacubierta Presbitero. Barcelona : Imprenta de Rubió, en la calle de la Librería año 1814.

Per diversos motius, i segons es desprèn del text original, el temps en què la imatge de la Verge del Vinyet va estar a la Parròquia es realitzaren diverses processons pels carrers de la vila, com la que hi va haver el 1809 per tal d’evitar malalties contagioses que havien causat mortaldat a Tarragona; o la que hi va haver el 1810, quan havia afligit una sequera important.

Ja el dia primer, el 14 de maig, començà la festa, la qual va consistir en la celebració d’un solemne Ofici amb música de la capella de Vilafranca i sermó en acció de gràcies que predicà el R. D. Josef Féu, Presbitero, vicari de la vila. A la tarda, un cop cantades les Vísperas amb la major solemnitat i ajuda de la mateixa música, es va fer una solemne processó que no es va poder acabar, ja que una pluja la va interrompre i, precipitadament, es retornà a la Parròquia.

9

1814 Durant la nit, es realitzaren il·luminacions per tots els barris de la vila. Els carrers foren adornats de “primorosas enramadas”, que formaven airosos arcs i altres figures, semblant talment un jardí.

Arribats al dia 15, tingué lloc la processó, que en aquesta ocasió fou ben lluïda i on s’esmenta que l’obrien “los gigantes, la tarasca y los bayles” que, com ja sabem, ara per ara és la primera referència a Sitges d’uns gegants. I que probablement eren sitgetans, tot i que desconeixem si aquests foren construïts expressament per a tal esdeveniment. Altra cosa són la tarasca, que podria ser un drac o un altre tipus de bèstia, i los bayles –en plural–, cosa que ens fa pensar que n’hi havia més d’un, sense fer altra descripció. Com veiem en el text, els Imatge actual de la Mare de Déu del Vinyet balls i entremesos acostumaven a no tenir gaire importància dins del seguici; no així la part religiosa, explicada amb tota mena de detalls: “Venían despues las banderas de las Cofradias: una Caeli. Aquesta fou col·locada al seu cambril i s’entonà el Teporcion de antorchas: las Reliquias de los Santos Patronos Deum i els goigs del Vinyet. En tornar a la vila, es formà altre San Bartolomé y Santa Tecla en un rico Relicario de plata, cop la processó, probablement amb els gegants al capdavant, sobre un Tabernaculo: seguia otra partida de antorchas, portant sota pali les relíquies dels Sants Patrons que havien quatro niños vestidos con alba, con una corona de flores acompanyat la imatge de la Verge del Vinyet.

A la nit, es disparà una formosa torre de foc i la il·luminació que cantaban el himno Ave maris stella: un pendoncito de tafetan blanco orleado de oro, y el nombre de Maria en medio, dels carrers i cases fou igual a la de la nit anterior. L’endemà, tambien de oro que llevaban unos niños de siete años: seguian dia 16, se solemnitzà una festa en el temple de la Verge del en medio de una multitud de antorchas otros niños vestidos Vinyet, amb Ofici amb música i sermó que va predicar el R rica y primorosamente de Angeles que llevaban la Letania .P. Lector Fr. Bruno Casals, Trinitari Calçat i Ministro del de la Virgen en geroglificos. Despues quince niñas de seis Convento de Tarragona. La vila quedà gairebé deserta, ja que á siete años vestidas de blanco, con manto de tafetan azul tot el poble es congregà de nou al Santuari del Vinyet. A la nit ricamente adornadas, y con cirios en las manos, y cerraba es repetiren focs artificials a la ribera del mar, provocant la este paso otro pendoncito asimismo de tafetan blanco y oro, mateixa il·luminació que en les nits anteriors. Així acabaren con quatro cordones y borlas de oro, que llevaban cinco niñas les festes d’aquests tres dies d’alegria i de felicitat, després que figuraban el dulce nombre de Maria, y cada una de ellas de tants anys de sofriment. El text, però, acaba de la manera trahia una letra de este santísimo nombre, de plata en un següent: “Aunque se ha hecho sensible la privacion de la Santa Imagen, después de seis años en que, colocada en escudito de razo azul”.

“Venia otra multitud de antorchas, interpolados los Coros de la Iglesia Parroquial, se havian acostrumbrado á verla y música, despues el Clero en gran número del seglar y regular obserquiarla continuamente estos vecinos, se consuelan al asi de la Villa, como de forasteros que habian venido para ver tan felizmente terminada la lucha, y conseguido el objeto acompañar la Santa Imagen, y cantaban el Ave maris stella por el qual se habian acogido bajo su protección, y no se les alternando con la música. Una porcion de antorchas de las hace pesado el camino de su Templo, en el que todos los Cofradias la precedian é iluminaban. Aparecia la Santa Imagen dias se presentan á visitarla, y rogarla la continuacion de sus baxo palio que se hizo nuevo, y llevaban sus varas seis de los favores, viendo premiada su constante devoción con el logro Señores del Ayuntamiento. Estaba colocada en un magestuoso de las gracias que la pide”. (...). Si a aquests fets li sumem Tabernaculo compuesto de un ataud de raso carmesi con que en aquest mateix any 1814 es formalitzà l’alliberament una cenefa de canalé blanco guarnecido de un flueco de oro del vincle que la Pia Almoina, que actuà com a propietària de brillante; se levantaba una hermosa peaña que finalizaba en la vila de Sitges i que la mantingué durant sis llargs segles un grupo de Angeles entre nubes, y servia de trono á la Santa (incorporant-se així a la corona), la vila de Sitges es troba, Imagen. Quatro Sacerdotes vestidos de sobrepelliz sostenian doncs, a l’inici d’una nova etapa que ja pertany a un altre el ataud asidos de otros tantos cordones con borlas de oro; y episodi de la història sitgetana. dos niños vestidos de Angeles tenian la falda del ataud detrás del qual iban antorchas de las Cofradias, y despues el gremial, BIBLIOGRAFIA y por fin cerraba la procession el señor Alcalde con el resto de Carbonell i Gener, Josep. Esquema històric dels sis anys napoleònics a Sitges.

Sitges: Grup d’Estudis Sitgetans, 1980 (Estudis Sitgetans; 6) los Señores Regidores”.

Forns i Fusté, Miquel. Uns balls forasters l’any 1734. Primera referència documental Com veiem, la descripció està feta minuciosament amb tot dels balls populars a Sitges a La Xermada, núm. 16 (Festa Major 2000), pàgs. 3-7 Història de Sitges. IV. Època contemporània (I) 1800-1939. Sitges: Ajuntament de detall i la processó fa el mateix curs que en el dia de les Festes Sitges, 2013, pàgs. 37-45 del Corpus Christi. Els carrers eren plens d’innumerables Marzal i Ortiz, Miquel. Els Gegants. Sitges, L’Encant de la tradició. Sitges: Ajuntament gents de la vila i de forasters que havien acudit a la solemnitat de Sitges, 2001, pàgs. 89-101 Llopis i Bofill, Joan. Assaig històric sobre la vila de Sitges. Sitges: Grup d’Estudis de la processó.

Sitgetans, 1980 (Estudis Sitgetans; 1), pàg. 84 Al final, la Santa Imatge arribà per fi al seu santuari. Amb Relacion de las Fiestas que la villa de Sitges en los dias 14, 15, y 16 de Mayo del Año 1814 dedicó á la Santisima Virgen Maria, con motivo de la traslacion de la prodigiosa l’església decorada i il·luminada, clamorós repic de campanes, Imagen del Viñet de la Iglesia Parroquial de dicha Villa à su propia Capilla. Barcelona: i la suau melodia de sonores veus que entonaven el Regina Imprenta de Rubió, en la calle de la Libreria año 1814. [Arxiu Històric de Sitges] 10

1914

11

1914

12

1914

13

MARRONADA, MARRONADA? ÀNGELS PARÉS I CORRETGER

F

a força temps que volia parlar-ne. Un dia per naps, l’altre per cols, ha anat passant el temps i ara, potser esperonada, sense que ell ho sàpiga, per l’article Tenca la professó, de Toni Aira, a L’Eco renovat del 21 de febrer d’enguany, he aprofitat unes hores de calma casolana per parlar-ne. I em preguntareu: parlar de què? Ara us ho explico.

Tot va començar la Festa Major del 2012. Tinc el costum, encara que em sàpiga de memòria tots els actes de la Festa Major, els horaris i els recorreguts (llevat del de la Bandera), llegir-me el programa de la festa. I vet aquí que anava llegint quan, a la pàgina 53, just a l’inici del text, llegeixo: “Commemoració del Centenari de l’edifici de l’Hospital”. La marronada del centenari donarà el tret de sortida […]. La cita és textual i la cursiva de la paraula és meva. Marronada, marronada?

D’on carai surt aquesta paraula? No l’havia vista mai. Sí que havia sentit: “té un marrón, sempre es fot en marrons”. Però, en el sentit que es desprenia en el programa, no. Un substantiu que expressa “conjunt de”, conjunt de marrons, caldria entendre, però marró? A què es refereix? Què és un marró?

Jo que encara sóc de la vella escola, vaig anar directe al DIEC i allí hi surt marro [u]: embolic, solatge del cafè ja fet, joc popular i de marró [o] color castany” i s’han acabat les entrades.

Res més. Faig una nova cerca a l’Alcover-Moll (el meu llibre de capçalera, estimat Alcover) i, si fa no fa, em surt el mateix.

Marronada, inexistent. No sé per on tirar i, tossuda de mena, davant d’un mot que no he sentit mai a Sitges, i en sóc –per tant, conec Endimari; dic tenca, boi i tomata; comparo algú molt pintat amb la Cartrona; uso “en” davant els noms propis masculins, etc.–, decideixo indagar i me’n vaig a veure en Ramon Soler, de L’Eco, expresident de les comissions de Festa Major i Carnaval. En Ramon em dóna una pista: en les factures de l’empresa Igual, quan parlen dels coets d’una traca, escriuen marrons. Això ja comença a agafar forma; si us hi fixeu, la informació lliga amb el que vàrem sentir el dissabte 25 d’agost a les 11 del matí: una forta tronada o mascletada. Però com és que s’ha fet servir aquesta paraula enguany?

Per acabar de rematar la recerca, vaig anar a veure en Josep Pascual, director tècnic del celler de l’Hospital. Resulta que, abans de ser-ne, havia treballat a la Pirotècnia Igual. I ell em confirma la pista d’en Soler: als trons en diuen marrons i, per tant, si de tro en diem tronada, de marró en diem marronada.

I aquell 2012, Sitges va estrenar una paraula nova en el seu programa de Festa Major.

No satisfeta amb aquest petit descobriment, m’assec davant l’ordinador i escric: marronada, marró, coet… I res. Entro a distints webs de pirotècnies, a part de la Igual, i res: el terme no surt. Segueixo a Internet i trobo en el web del PSC de Mataró un text del 9 de novembre de 2010 que diu: “l’acte va acabar amb una marronada a càrrec de la Pirotècnia Tomàs i amb una xocolatada […]”. En el dels actes de la Mercè 2013 també surt la parauleta: “[…] Mitja hora abans, a les 20h, marronada, trabucada i solemne aparició del Mascle Cabró”. Per tant, queda clar que hem incorporat una paraula nova a la parla local. Tot i que jo em pensava que era utilitzada 14

Encesa de carretilles per Festa Major

per primera vegada a Sitges, en altres pobles també s’ha fet servir i, fins i tot, està avalada pel Termcat. Encara que no surt en el seu diccionari en línia, sí que va avalar el mot l’any 1995 en el programa Diables del Vallès Oriental. Una colla de mots de foc i festa (CNL del Vallès Oriental, Voluntariat per la Llengua). En el fulletó llegim, en l’apartat Material pirotènic: “[…] Els marrons o masclets són els trons que provoquen l’explosió més potent […]”. Per tant, marronada és una tronada o mascletada o llençada de morterets. I així acaba la recerca de la paraula en qüestió. Vet aquí! Ja tenim una paraula nova a la parla catalana. Ara caldrà veure si l’Institut d’Estudis Catalans la incorpora o no.

TRACA, MASCLET(AD)A O MARRONADA Moltes persones saben que, com diu la dita, “cada terra fa sa guerra”, i el cas de la parla no n’és pas una excepció.

La nostra comarca, junt amb les veïnes (també penedesenques) comparteix –a part del ball de bastons, l’amor als gegants i la rivalitat carnavalesca– trets lingüístics diferenciadors de l’estàndard i dels col·loquials d’altres vegueries i àmbits territorials. I és una llàstima que es perdin a causa de la uniformització escolar i dels mitjans. La parla també és un tret d’identitat –si voleu, també patrimonial– i caldria pensar de quina manera podem salvar els mots que ens són propis i genuïns, paraules que ens personalitzen. Cal deixar ben clar als ja pocs parlants que els usen que són “joies de la llengua”; no pas, com de vegades creuen, formes incorrectes. Recordaré sempre la cara de sorpresa del secretari de l’Ajuntament quan en un Ple vaig etzibar “que el poble estava ple d’endimaris”. Endimari és un dels mots més bonics del Penedès marítim. O escataret, referint-nos a un minyó o minyona entremaliat/da. O les fesoletes, volgudament fe-

menines. O la dita “la Paula té unes mitges comprades aquí Sitges, que costen un ralet i m’arriben al genollet. I fa uns encara pocs anys, dir-se Vinyet era motiu de sorpresa per als de can Fanga: creien que era el teu cognom i ara, fins i tot, es bateja nenes d’altres contrades.

Marronada no és una paraula pròpia, ni penedesenca, ni sitgetana. Em sap greu perquè jo creia que havia fet la gran descoberta, però no passa res. En tenim d’altres i, des de fa un temps, hi ha estudiosos que les recullen i les analitzen.

Per tal de fer una feina conjunta, s’ha creat la secció Parlar Penedesenc de l’Institut d’Estudis Penedesencs, la qual vam presentar l’any passat al Grup d’Estudis Sitgetans.

Vinga, doncs. Si algú sap, descobreix o té interès per aquesta identitat lingüística nostra, pot fer-nos-la saber a través del web de l’IEP (www.iepenedesencs.org). Jo, si en descobreixo alguna altra, prometo dir-vos-la.

15

BERTA CHACÓN I ARGERICH

llucifers

Llinatge de 16

Festa Major de 1961: l’Oleguer Gràcia fent de Llucifer i en Gari, amb 11 anys, co

E

l Ball de Diables de Sitges, amb 161 anys documentats d’existència, demostra any rere any la rellevància de la continuïtat d’aquest entremès dins la Festa Major. La passió per la pólvora, les carretilles i el foc són una tradició molt arrelada i hereditària entre els sitgetans. La transmissió de la cultura popular a les noves generacions preserva les manifestacions folklòriques i els entremesos de la vila, com es constata tant per Festa Major com per Santa Tecla. Moltes famílies exemplifiquen la devoció vers el ric folklore sitgetà, però la família Gràcia ha esdevingut la primera en tenir tres generacions de llucifers. Un fet insòlit dins del Ball de Diables i, alhora, rellevant dins el folklore i les tradicions populars.

Sitges va veure per primer vegada a la Festa Major del 2013 un Llucifer de tercera generació encarnat per Oriol Gràcia i Buela. Des de l’any passat, el jove sitgetà es posa en la pell del Llucifer de la Colla Vella del Ball de Diables i segueix, doncs, els passos del seu pare, Lambert Gràcia i Garcia, i del seu avi, Oleguer Gràcia i Brunet.

L’Oriol Gràcia va gaudir la seva primera Festa Major com a Llucifer amb molts nervis i molta il·lusió: “va ser molt intensa encara que estava una mica cohibit. Després de tants anys esperant aquest moment, i tenint dos referents com el meu pare i el meu avi, no m’acabava de creure que ara fos jo el Llucifer i que era el meu moment. Per una banda, després de tants anys, es van obrir les portes de l’infern i volia sortir a cremar-ho tot, tirant foc fins i tot pels queixals. Per

om a diable

l’altra, estava cohibit, vergonyós i conscient de la responsabilitat que tenia davant del foc. Al final ho vaig intentar portar amb la temperància exterior que em caracteritza, encara que la processó també anés per dintre i em digués: ‘A cremar-ho toooooot!’. Valoro molt positivament l’experiència viscuda perquè vaig rebre molt de carinyo i suport per part de la colla, la família i la gent”.

El relleu generacional va quedar simbolitzat en un moment molt emotiu coincidint amb la Sortida d’Ofici de l’any passat.

L’Oriol Gràcia i el seu pare –en Gari, entre amics i coneguts– van fer l’entrada junts com a llucifers (actual i veterà) a la plaça de l’Ajuntament, per fer l’encesa de ceptrots en un gest simbòlic i de record també cap a la figura del seu respectiu avi i pare, ben present amb sentiments a flor de pell barrejats entre la pólvora i les espurnes del foc. Per al jove sitgetà, aquest moment va barrejar sorpresa, emoció i orgull. “Poder sortir de Llucifer per a mi és molt gran, però sortir amb el meu pare encara ho és més. Sentir el llegat de la família tan a prop és una experiència de la qual em sento afortunat de poder viure”.

En Lambert Gràcia recorda especialment també la Sortida d’Ofici: “El meu fill no en sabia res i quan em vaig apropar a ell, me’l miro i li vaig dir: ‘Estàs a punt?’. I ell em respon sorprès: ‘Què hi fas, aquí?’. Va ser molt emotiu i vaig pensar que a mi m’hauria agradat fer aquest relleu amb el meu pare. És molt significatiu per a mi, perquè l’Oriol és Llucifer pels seus mèrits i no pas per ser el fill d’en Gari. La seva elecció va ser

a través d’una votació a mà alçada entre tots els membres de la colla”.

1958: INICI DE LA NISSAGA DE LLUCIFERS Oleguer Gràcia i Brunet va entrar al Ball de Diables de Sitges el 1934, amb 14 anys, interpretant el paper de l’Àngel i seguint les passes del seu germà gran. Amb 21 anys va passar a fer de diable, però no va obtenir el ceptrot de Llucifer fins a l’any 1958. Durant 21 anys, va ser el comandant de l’estol de diables i el cap de colla. El seu fill, Lambert Gràcia i Garcia, recorda que ”acompanyava el meu pare el dia abans de Festa Major a la Pirotècnia Igual de Canyelles i, en arribar a casa, l’ajudava a comptar les carretilles i a distribuir-les per als 12 diables en una habitació que habitualment no es feia servir”.

Resulta paradoxal que, abans d’esdevenir un mític Llucifer, en Gari –aleshores un nen– tingués por de la pirotècnia. En Gari afegeix: “aleshores, jo tenia por i m’amagava sota la taula i sota el llit però, tot i així, l’ajudava. Segurament, havia de ser diable, convivia de manera directa amb el fet que el meu pare fos Llucifer i cap de colla”. Amb 11 anys, però, va fer el canvi i un dia li va dir al seu pare “Vull sortir al Ball de Diables”. La primera vegada que es va vestir amb roba de sac i maça a la mà va ser l’any 1961. “Vaig entrar a la Colla Vella amb 11 anys i fent el Ball Parlat. Ara, això seria impensable”.

Després de dues dècades llargues, l’Oleguer Gràcia i Brunet es va retirar i volia com a successor del càrrec el seu fill Lam17

Oriol Gràcia i el seu pare, Lambert, a la Festa Major de 2013

bert, que portava 19 anys com a diable. Però en Gari recorda què li va dir al seu pare: “‘la gent gran de la colla té preferència’ i vaig posar el meu càrrec sobre la taula. Els veterans van dir-me: ‘ja que estàs a dins i que acumules una experiència, fes tu de Llucifer i cap de colla’”. I dit i fet: l’any 1980 va assumir els dos rols. En Lambert Gràcia rememora el primer dia que va fer el ball com a màxim representant dels diables: “estava a l’Ajuntament i em tremolaven fins i tot les pestanyes, perquè estava molt nerviós. No tenia la figura del meu pare davant i et vénen al cap un munt de responsabilitats. El primer problema que vaig tenir va ser no poder encendre la primera carretilla, perquè estava tan nerviós que el puro que portava em tremolava i no encertava la metxa per encendre-la. Tenia un neguit terrible perquè imposa molt a causa de la mateixa emoció. Has de perdre la por a la pirotècnia però li has de tenir respecte. Cal tenir seny i actuar amb responsabilitat”.

En Lambert Gràcia recorda que durant la seva primera sortida, el 23 d’agost de l’any 1980 a les 2 del migdia, el seu pare es va col·locar al seu darrere, ja que va continuar com a diable fins que es va retirar definitivament a la Festa Major de l’any 1984: “El meu pare em va observar com ho feia i, amb la seva mirada, em va donar la seva aprovació”.

En Lambert Gràcia i Garcia va ser Llucifer durant 26 anys i, seguint l’exemple del seu progenitor, també va fer partícip al seu fill Oriol Gràcia i Buela del ritual de repartir les carretilles als diables. “L’Oriol m’ajudava tal com havia fet jo amb el meu pare i la seva il·lusió era fer el paper de Llucifer. Jo vaig fer el ceptrot de l’Oriol quan va sortir com a Llucifer a la Matinal infantil de l’any 1980. Em vaig sentir orgullós que el petit de la casa volgués imitar-me”.

En Gari va continuar la seva trajectòria com a Llucifer fins que es va veure obligat per problemes de salut a retirar-se l’any 2006, després de 45 anys a la colla. La retirada va coinci18

Festa Major de 1980: primer any de Lambert Gràcia com a Llucifer

dir en un acte de comiat durant la mostra de balls de diables centenaris. Des d’aleshores, viu la Festa Major des d’una altra òptica, amb la seva càmera fotogràfica. Però, tot i això, agafa el ceptrot i tira carretilles de les tres colles actuals: la Vella –la seva–, la Jove i la de l’Agrupació de Balls Populars. Un privilegi que només pot gaudir un veterà carismàtic com ell.

Fa un any, el destí va obrir una nova etapa quan l’Oriol Gràcia i Buela va esdevenir Llucifer, després de ser el més votat en l’assemblea de la Colla Vella, celebrada el mes de març del 2013. Aquest paper ja l’havia interpretat de ben petit: “amb quatre o cinc anys, ja sortia de Llucifer a la Matinal infantil, però sentia pànic del foc. Podem dir que no em va servir de teràpia de xoc perquè vaig trigar tres o quatre anys més fins que vaig veure el foc com una gran diversió”. Per Santa Tecla, “tirava piuletes i al segon any ja utilitzava carretilla amb tro normal i era de xispeta daurada, que gairebé no crema. Un any, a mitja processó, vaig dir al meu pare que ja en tenia prou perquè em feia mal el cap però, en realitat, era perquè la por em podia. I deixar-ho a mitja processó ja va ser tot un mèrit per mi”.

Des de ben menut, l’Oriol Gràcia ha viscut la Colla Vella des de dins: “anant a l’Igual a buscar la pirotècnia, ajudant a fer piles de carretilles i aprenent alguns trucs per no descomptar-me comptant les carretilles dels diables que venien a casa a recollir el seu feix, acompanyant el meu pare a les reunions i acompanyant la colla als diversos correfocs arreu de Catalunya. Per tot això, no li dono molta importància al fet que fos membre actiu oficialment, però crec recordar que oficial va ser cap a l’any 1998. Vaig començar com a fogall (qui encén les carretilles dels diables i va amunt i avall). Tenia clar que, si no podia ser Llucifer i em donaven a escollir, preferia ser fogall i no diable. M’agradava molt fer de fogall i també poder substituir, de tant en tant, algun diable durant les sortides a

Oleguer Gràcia i Brunet fent d’angelet a la Festa Major de 1934

fora”. Des de fa un any, l’Oriol Gràcia és el Llucifer de la Colla Vella del Ball de Diables. Una feina que compagina amb la de cap de pirotècnia: “estudio com estructurar les enceses, m’encarrego de fer el pressupost i la compra de la pirotècnia des de fa 4 anys”.

CADA COP AMB MÉS POTENCIAL PIROTÈCNIC La figura mítica del Llucifer és un paper molt especial: permet a molt pocs ficar-se intensament dins d’un personatge que atrapa completament però, al mateix temps, requereix molt de seny. Segons en Gari: “et transformes, adoptes un paper de seriositat, fermesa i aplom. Sóc el que imposa la llei i, alhora, he de ser molt responsable per preservar la seguretat tant dels membres de la colla com dels espectadors al llarg de les diferents cercaviles i processons de la Festa Major i Santa Tecla”. L’Oriol Gràcia coincideix amb el seu pare: “La pólvora t’incita més i t’embriaga. Quan més encens, més en vols”. Per això, reivindica la importància de “posar límits a la quitxalla, que sembla no tenir por ni respecte pel foc”. Segons en Lambert Gràcia, “el perill sempre hi és, perquè es porta massa pirotècnia. Per evitar ensurts, la Colla Vella va reincorporar la figura del fogall l’any 1997. L’any 2000 també va introduir el carretó per primera vegada, amb l’objectiu de portar la pirotècnia per reposar les bosses sense haver de portar-ne tantes al damunt i, així, minimitzar el risc per si se n’encenia una”.

L’evolució del Ball de Diables ha consistit en la introducció d’un element coreogràfic conegut amb el nom d’encesa, el qual consisteix en la disposició dels diables, la Diablessa i el Llucifer en forma de rotllana –principalment a les places– i encenent les seves maces tots alhora. Altres diferències vénen donades per l’augment de la pirotècnia, per la pròpia evolució tecnològica i per les normatives europees que han provocat un canvi en el tema del foc.

En Gari recorda que, antigament, els diables tiraven entre 25 i 30 carretilles durant tota la Festa Major, i el Llucifer les anava repartint. Les cercaviles eren més curtes i les carretilles duraven més que no pas avui dia, que duren com a molt 11 segons. En canvi, ara tiren moltes carretilles. “En l’època del meu pare, als anys 60, el foc per a tota la colla de diables es limitava a 18 dotzenes de carretilles i a dues dotzenes de sortidors. L’any 1980, jo només portava dues o tres carretilles amb el ceptrot i, més endavant, vaig arribar a tirar-ne fins a 45. Quan vaig començar de Llucifer, l’any 1980, l’Ajuntament pagava 2.500 carretilles per colla i un centenar de sortidors. A més a més, la colla comprava de la seva butxaca 1.500 carreti-

Santa Tecla de 1980: Oriol Gràcia fent de Llucifer a la Matinal infantil

lles més i també 80 sortidors blancs francesos, perquè volíem que la festa lluís més i perquè nosaltres teníem ganes de tirar més foc. Consideràvem que ens donaven poques carretilles. Si només haguéssim utilitzat les 2.500 carretilles que ens donava l’Ajuntament, a mitja Matinal ja no n’hauríem tingut”.

Al llarg de la Festa Major, i en llocs especials, el Llucifer omple el ceptrot amb 40 o 45 carretilles. Actualment, l’Ajuntament paga 3.500 carretilles a cada colla de diables. Però, per poder fer totes les cercaviles, tant la Colla Vella com les altres dues colles del Ball de Diables compren de la seva butxaca una part important de pirotècnia extra.

Amb el temps, aquest entremès ha variat pel que fa la pirotècnia. Oriol Gràcia reconeix que “no volem perdre la manera tradicional de fer la cercavila, però a les enceses puntuals com al Cap de la Vila, al davant del Cable o a la plaça de l’Ajuntament, la cosa ja canvia. I en aquests escenaris poso tots els sentits per tal d’aconseguir cada cop una encesa millor, que no vol dir més foc (que també, si s’escau), sinó més segura, sincronitzada, que llueixi més i, així, fer gaudir el poble al mateix temps que gaudim nosaltres”.

PASSIÓ COMPARTIDA La passió pel foc i el fort vincle lligat a la Colla Vella del Ball de Diables ha unit simbòlicament l’Oriol Gràcia amb el seu pare i el seu avi. El jove sitgetà llueix un barret amb els mateixos motius que portaven tant el seu pare com el seu avi: la calavera al davant i dues cobres al costat (una vermella i l’altra verda) i un sol al darrere. El cas de la família Gràcia, amb tres llucifers, representa un fet inèdit al Ball de Diables de Sitges però, alhora, mostra com es viu intensament la Festa Major des del vincle familiar i com les tradicions es perpetuen per contribuir a mantenir el ric folklore sitgetà.

19

De hashtag #FestaMajorDeSitges ALBA GRÀCIA I PAÑELLA

@albaGari facebook.com/alba.graciapanella

Hashtag: etiqueta (en anglès: “hash”, coixinet; i “tag”, etiqueta) és una paraula o una cadena de paraules introduïda pel símbol #, interconnectada en diferents portals i que l’usuari identifica de forma ràpida amb un contingut determinat.

#UnaParticipacióMésOberta. Sitges ha augmentat els seus habitants i al 2013 ja comptàvem amb més de 29.000 empadronats2. Què significa això? Doncs que la participació directa als balls i entremesos de la Festa Major cada vegada és més limitada, ja que progressivament hi ha més sitgetans i sitgetanes que busquen sentir-s’hi partícips. Les xarxes socials aporten un canal nou de participació a tots els qui no formen part d’un ball en concret o no tenen una tasca determinada al llarg de la festa. Aquesta contribució és gràcies a la potencialitat de la xarxa social per a les relacions horitzontals i no pas verticals.

“La Festa Major està capacaiguda”. Fotografia guanyadora del I Concurs Fotogràfic via Instagram organitzat per l’ABPS. L’autora és Núria Sales, perfil d’Instagram.

Font: http://instagram.com/p/dcegN1HgWw/.

A

mb les noves tecnologies, és evident que el nostre dia a dia ha canviat. Amb Internet, aquest canvi ha estat encara molt més fugaç i eclèctic. I, amb les xarxes socials i la comunicació 2.0, encara ha estat transformat, redefinit i adaptat a les infinites possibilitats.

Primordialment, i entenent que els canals tradicionals no s’han de substituir, les relacions entre les persones (des d’una relació amic-amic, passant per les relacions més oficials, com pot ser la relació entre un partit polític i un ciutadà) s’han traslladat als nous canals via online. La comunicació 2.0 és una nova realitat que s’ha consolidat. A més, s’han gestat tot un seguit de professions al voltant d’aquesta activitat: és el cas dels especialistes en màrqueting en línia.

La principal eina que s’està utilitzant dins d’aquest innovador sector són les xarxes socials. Si mirem l’entrada a l’Enciclopèdia.cat, la “xarxa social” està definida com: “estructura social feta de nodes, que són els actors o usuaris, i arestes, que són les relacions entre ells1”. En el que ens hem de fixar és en aquesta relació horitzontal, sense jerarquia tancada, on tothom pot accedir-hi tan sols amb una connexió a Internet. També és important ressaltar la diversificació dels suports: tauletes, portàtils, ordinadors d’escriptori o el mòbil.

Quina vinculació hi ha entre la comunicació 2.0 i la nostra Festa Major? Les diferents festivitats de Sitges també s’han vist influenciades per aquest sector comunicatiu? En quina mesura està canviant la nostra Festa Major amb aquests nous canals de comunicació? Què ens aporten les xarxes socials a la nostra Festa?

20

#UnaPrèvia/PostFestaMajorMésIntesa. Ja des del més de juliol, potser coincidint amb la presentació oficial de pendonista, pregoner i altres informacions esperades, les xarxes socials s’omplen de comentaris, posts, imatges i actualitzacions referents a la Festa Major. Això provoca una prèvia molt més intensa, viscuda i compartida pels vilatans i vilatanes, que anys passats, i tradicionalment des del 5 d’agost, Festivitat de la Verge de Vinyet, ja feien el compte enrere per arribar al 23 d’agost. El canvi important és que aquest compte enrere no només comença abans, sinó que es comparteix amb les amistats via xarxes socials. Molts són els que actualitzen el seu estat dels perfils personals restant els dies que queden per a l’Entrada de Gralles. O n’hi ha d’altres que pugen a la xarxa fotografies d’altres anys. Totes aquestes accions són compartides i comentades entre les amistats i aproximen tots aquells que tenen un objectiu comú: participar de la festa. I això lliga amb el següent hashtag. #UnaProximitatMésDirecta. La gran majoria dels grups i associacions vinculats amb la Festa Major i Santa Tecla tenen perfils a les xarxes socials. Un exemple és l’Agrupació de Balls Populars de Sitges, present a Facebook, Twitter i Instagram.

Altres col·lectius també són els balls i entremesos, com per exemple, la Colla Vella de Diables de Sitges, amb perfil al Facebook. D’aquesta manera, ja sigui a nivell oficial o a nivell més oficiós, comissions i balls es comuniquen amb el poble d’una manera més directa que no pas des dels canals oficials.

Poden informar d’horaris dels actes, localitzacions, novetats en els balls... i, a través de fotografies, la informació és molt més visual. A més, les xarxes socials apropen la Festa Major a aquells que per motius diversos es troben fora del nostre país. Per tant, gràcies a la espontaneïtat d’aquest nou canal,

des de la Comissió de Festa Major i Santa Tecla, fins als propis balls protagonistes de la festa, poden comunicar-se directament amb els sitgetans i sitgetanes. I això és gràcies a la multiplicitat de suports en qualsevol lloc amb connexió a Internet. Avui dia, amb els mòbils i les tauletes, és quasi a tot arreu, les 24 hores del dia. #MésEficàcia/Rapidesa. Quantes vegades ens hem preguntat, amb quatre núvols voltant pels nostres caps, si sortiria o no la processó del 24 d’agost a la tarda? Fins ara, la solució podria haver estat: “li preguntem al veí que de tot s’assebenta”, “truquem a aquell amic, el germà el qual és membre de la Comissió” o, senzillament, “ens esperem”.

Doncs bé: ara, les xarxes socials donen la possibilitat als òrgans organitzadors que gestionen els actes de la festa de tenir una comunicació instantània i oficial amb el poble. Això ho veiem, per exemple, quan es va haver de suspendre l’actuació de DJ’s al ball del dia 24 d’agost de 2013. La Comissió de Festa Major i Santa Tecla va estar en constant comunicació, via tuits, amb el poble, anunciant les possibilitats de seguir amb el programa previst o haver de suspendre l’acte per a causa de la pluja.

Veiem, doncs, com la informació oficial arriba instantàniament al poble i facilita l’organització de la Festa. #CreativitatMésFresca. Els nous canals ens donen la possibilitat de crear plataformes artístiques més fresques i obertes a la participació ciutadana. Trobem dos camins. Per una banda els concursos canalitzats a través de plataformes ja creades, amb unes característiques de la promoció de la creativitat individual amb poques eines. És el cas d’Instagram i el concurs que l’Agrupació de Balls Populars va organitzar l’any passat. L’altre camí és el que les xarxes socials han agafat com a plataforma per projectar tot una varietat de productes relacionats amb la nostra festa: bijuteria, samarretes, bosses, barrets i tot tipus de complements. Un perfil d’Instagram, un tuit o una actualització del Facebook pot ser el millor anunci per a un marxandatge al voltant de la Festa Major.

I, abans, com es feia? El boca a boca, els canals més tradicionals (un anunci a L’Eco) o les paradetes del Cap de la Vila –que tan sols estan durant el mes d’agost– eren els mecanismes per anunciar aquests productes. En certa manera, aquestes paradetes, que tradicionalment estaven en mans dels balls que necessitaven d’uns ingressos extres per fer front les despeses de la festa (majoritàriament, el foc), ara s’han obert a tothom i molt aviat en el calendari, tant fins quan un vulgui. Els ingressos poden ser a títol propi, a títol col·lectiu

Perfil de la Comissio de Festa Major i Santa Tecla el 24 d’agost del 2013. Es veuen les actualitzacions al voltant de la suspensió del concert de baix a mar. Font: https://twitter.com/fmsitges

Comença la Festa: les xarxes socials han fet l’espera menys eterna

i a títol de ball. Però, sigui quin sigui el cas, les xarxes socials són el principal canal perquè la gent interessada xafardegi productes de la Festa.

De tots els hashtags exposats més a dalt, el més important és el de #CompartirLaFesta. En efecte, l’aportació més rellevant de l’arribada de les xarxes socials a la Festa Major i a Santa Tecla és el fet de compartir, share, pujar-ho al Facebook, al Twitter o pujar una foto a l’Instagram. Què és, si no, la nostra festa? Compartir emocions i experiències ludicofestives amb amics, familiars i veïns.

NOTES 1

http://www.enciclopedia.cat/cerca?s.q=xarxa+social&mode=federated &search-go=Cerca#.U2e-9rSKDIU 2 http://www.idescat.cat/pub/?id=aec&n=250&lang=es

Perfil de Twitter de l’ABPS. Font: https://twitter.com/fmsitges

21

Noves mirades a la JORDI CASTAÑEDA

T

enen entre 25 i 30 anys, conviuen amb les xarxes socials i molts d’ells estan vinculats al món del sector audiovisual. Treballen amb normalitat amb càmeres amb diferents tipus d’enregistraments, veuen pel·lícules amb 3D i perceben la qualitat d’una imatge HD. I són de Sitges. I s’han volgut mirar la Festa Major amb els seus paràmetres. Tots aquests factors coincideixen amb noms com els de Xavier Salmerón, Jordi Aumatell, Víctor Bregante o Xavi Trilla.

Formen part d’una generació de sitgetans que s’han educat i han conviscut amb aparells i eines difícils d’imaginar per la generació dels seus pares. I ells han volgut fer servir tot això per deixar un llegat en forma de mirada pròpia a la Festa Major. És el documental Sitges. Sentiment de festa, gravat a la Festa Major del 2013 i estrenat enguany.

Xavier Salmerón, en qualitat de president de l’Agrupació de Balls Populars, però sense desentendre’s del seu treball en publicitat i comunicació, va ser l’encarregat de mesclar-ho tot per acabar tirant endavant el documental de la Festa Major.

Salmerón comenta que “sempre que volíem explicar a algú de fora de Sitges com és la nostra Festa Major, no trobàvem el material que buscàvem. Sí que hi havia fotografies, retransmissions de Maricel Televisió o vídeos fets amb mòbil, però nosaltres no buscàvem exactament això”. I així és com es van posar a treballar per crear aquest producte: “No volíem un documental amb tota la informació de la festa, perquè ja

La Moixiganga, durant la passada Festa Major

22

hi ha llibres i altres formats que ho expliquen. Volíem captar i transmetre com es viu la nostra festa”, assegura Salmerón, que afegeix que “avui vivim la festa d’una manera diferent a com la podien viure fa uns anys. Avui ens posem sota el foc, anem a totes les sortides, a tots els balls, fem samarretes i ens volem sentir partíceps de la festa”.

Sota aquest prisma, amb aquest enfocament, aquesta generació al voltant dels 25-30 anys ha volgut plasmar la seva mirada de la Festa Major. És el seu llegat a la festa: “Abans, la Festa Major potser es vivia amb més solemnitat, però emocionalment crec que igual que ara. La diferència potser està en què abans era una vivència més individual, mentre que ara hi ha col·lectius, sobretot joves, que no reprimeixen el sentiment que viuen i es volen implicar i sentir-se part activa de la Festa Major”, indica Salmerón, que ha fet de productor executiu d’aquest treball.

La direcció ha estat compartida entre Jordi Aumatell, Xavi Trilla i Víctor Bregante, que han treballat amb càmeres que pretenien buscar aquests moments més personals i íntims.

Amb una càmera lenta s’han volgut captar detalls al voltant del foc i execucions concretes dels balls populars (salts dels balladors, per exemple).

Amb la càmera aèria, a vista d’ocell, s’han obtingut imatges inèdites de la festa, que han servit per contextualitzar, però també per donar espectacularitat als plans. Víctor Bregante,

festa de sempre director d’art i codirector del documental, es mostra entusiasmat per alguns plans concrets: “En un moment, la càmera aèria ens ensenya els gegants a la seva alçada, s’hi acosta i s’hi apropa tant que sembla que hi vagi a xocar!

Aquestes són les imatges que volíem veure, per anar més enllà del que veiem quan som uns espectadors a peu de carrer”.

Aquesta recerca d’imatges diferents va fer pensar en un altre tipus de càmeres subjectives, instal·lades en punts particulars, com la cua de l’Àliga, el front d’un graller o el pal del Ball de Gitanes. Per Xavier Salmerón, “hi ha càmeres que ja es fan servir molt en certs esports i ens vam preguntar per què no fer-les servir a la Festa Major. I ens han donat unes imatges molt bones”. És de la mateixa opinió que Víctor Bregante, que tenia clar que “no volíem les càmeres habituals de reportatge i per això vam triar aquestes càmeres de fotografia que et donen una òptica molt més cinematogràfica”.

Bregante afegeix que “les càmeres han complert les expectatives. Han plasmat la visió que nosaltres tenim de la festa i que volíem que tingués el documental”. La desena de càmeres que van fer servir han generat el material d’una desena de festes majors, per la qual cosa la feina de selecció i edició ha estat feixuga. En aquest procés, però, ha primat la voluntat de l’espectacularitat, les ganes de mostrar una Festa Major diferent, viscuda intensament, però amb respecte per la tradició i els tempos de la festa. En aquest sentit, Bregante analitza que “el rodatge del documental era un enregistrament no controlat, on passen coses i on no es pot repetir. Per tant, a vegades hem tingut la sort de tenir un pla molt bo de la càmera aèria perquè ha arribat a temps al lloc on volíem, però d’altres vegades no ho hem aconseguit.

Depeníem de l’habilitat i rapidesa dels operadors de càmera”. És el risc i, al mateix temps, la màgia d’una festa viscuda en directe.

La mirada sobre la Festa Major també ha tingut capítols trencadors, com la presentació del tràiler sense incloure cap composició musical de la festa. La seva mirada sobre la Festa requeria una música que no trobaven entre les hores de gravació i no van tenir contemplacions: “En dos minuts, que és el que dura el tràiler, algunes músiques de gralla quedaven curtes i altres donaven un ritme massa lent”, comenta Salmerón, que assegura que “havia de ser un so modern, amb el ritme que teníem al cap” i per això van comprar una composició que els va donar el punt d’emoció, intensitat, rapidesa i intriga que buscaven del tràiler. Aquesta música sense gralles, però amb un ritme precís de tensió, també buscava afavorir la circulació per Internet i les xarxes socials del tràiler: va aixecar l’expectativa que es buscava.

Ara bé, el documental sí que respecta bona part dels sons de la festa. I és que, malgrat la mirada d’aquests joves, amb els seus formats sobre la Festa Major, la festa és la festa. Si la tradició continua emocionant generació rere generació és que la base és ben sòlida.

Cartell del DVD ‘Sitges. Sentiments de Festa’

23

PUBILLES ... la informació és amor Eugeni D’Ors (Glossaris)

JOFRE VILÀ

C

ertament, quan el mestre Josep Pla proposava un text adient per manifestar l’orgull inofensiu d’explicar les coses dels altres, però tement la vanitat idiota de creure’ns incompresos, segueix ben convençut que, en nom dels principis higiènics més elementals, tothom n’hauria de dir la seva. Després, el temps continua i, amb garbell de granet fi, és el moment de dir l’última paraula.

Arribat aquest instant –complerts 50 anys campant pel món del folklore–, puc celebrar les activitats que marca la tradició amb més plenitud i coneixement de gaudir-les cercant el costumari i la gent que les envolta. El seu caliu i aquest record té un camp d’acció dels nostres tresors populars i així, tot xino xano, farem camí.

Cal que entenguem que aquest afany és necessari per ser patrimoni de tothom i de les entitats que les acullen. Caldria que les nostres pubilles guardin el record de ben vestides i enjoiades. Faria falta, també, acompanyar-les tal com pertoca amb l’acolliment i el respecte que es mereix l’entorn, amb empeny i necessària bonhomia.

El vestit típic de la pubilla catalana segueix un ordre informal que detallarem seguidament. La indumentària estudiada participa en molt de l’inefable seny, paraula de significat quelcom complicat que ve a expressar, així com cal, el geni d’una gent cenyida a la particular manera de veure, entendre, sentir i enfocar les coses de la terra natal.

Caputxa. Peça de vestir, generalment en forma cònica, destinada a cobrir el cap. A la Catalunya Vella, era usada preferentment en les celebracions, distingint entre solteres o casades en funció del color triat.

Davantal. Servia per a protegir la part davantera de la falda.

Podia ser peça de treball o confeccionada en tela de tul i enriquida amb brodats.

Faldilles. Assenyalades en plural pel costum establert d’utilitzar-ne vàries –fins a onze–, canviant-se cada dia “la de sota” durant el temps de la recol·lecció agrícola. Entre les peculiaritats dels costums de les colles, s’ajustaven el pas al caminar de la dona, compassant el moviment al ritme de va i ve del cos. Aquesta subtilesa rebia el simpàtic nom de “dilluns24

dimarts, dilluns-dimarts”. Les faldilles també podien dir-se “enagos”, ubalta o refajos, segons el lloc i moment apropiats.

Les amples faldilles poden estar folrades i adornades al gust amb serrells, brocats puntes, etc... o confeccionades en forma de calçó.

Gipó. Cos de vestir cenyit fins la cintura i amb mànigues.

Aquesta peça femenina era motiu de lluïment i fantasia al confeccionar-se. Curiosament, variava segons la condició social de la dona que la feia servir. Així, entre la gent humil i menestral, les mànigues acostumaven a ser cenyides; en canvi, les classes acomodades assenyalaven la seva presència amb gipons d’amples mànigues arrugades, molt cenyides de cos, fins i tot a extrems exagerats. De vegades, el gipó es presentava escotat amb mànigues curtes, que deixaven veure les puntetes de la camisa, sobretot en les dones joves. La abundància de randes, puntes, etc., com també de mocadors de pit, va promoure la necessitat de cobrir una demanda cada vegada major del tipus d’ornaments. Així fou com es van fundar, a la costa catalana, les indústries artesanes de puntaires.

Mantellines. El seu origen és moresc i servia per cobrir part del cap i el rostre, essent una de les particularitats estimades i preferides des del segle XV. El comerç dels mariners catalans amb les Antilles va fer pujar summament tal indústria fins al segle XIX per la fama i el prestigi reconeguts i, per extensió, per la puntaire, que també va representar el model de la dona catalana. Les velles mantellines lluïen una graciosa borla que muntava damunt del front, essent aquest detall distinció de les noies joves. El gambuix de caixmir negre va ser conservat a les Illes Balears com a motiu funerari i va perdre la seva utilitat, utilitzant-se a les hores i, sobretot, en els duels d’honor. En aquestes ocasions, es cobria completament el rostre amb una mantellina de grans dimensions. Aquest tocat fúnebre no es treia ni tan sols per menjar. Es portava sense peineta i estava caiguda damunt del cap, sobre l’espatlla, arribant fins i tot més avall de la cintura.

Mocador de pit. Forma part del vestuari masculí, però és adoptat per les dones, que l’usaven com a complement funerari. Els teixits que s’utilitzaven eren seda o tul; es preferien sempre en colors verds, grocs, rosa fort, blancs o negres.

Ret. Equivalent a bossa de malla col·locada al cap per recollir el cabell. Estava confeccionada a manera de xarxa amb fil de seda i ornaments. Una gran fantasia era estar

Les pubilles sitgetanes, durant una visita al Vinyet

Ret

Mantellina Gipó curt

Mitenes

Mitenes

Joiells

Davantals

Faldilles Sabates

acabat i adornat en cinta atavellada; o sigui, en plecs amb ruixes (així com puntes de coixí i randes de fil ros). Des del segle XVII i fins a mitjans del segle XIX, l’ús de la ret estava molt generalitzada entre les dones catalanes, influïdes per les tendències de la Cort francesa. La ret femenina canviava el nom per gandaia quan es confeccionava més curta que la mida considerada normal.

Mitenes. Guants en forma de xarxa que cobrien l’avantbraç des de la màniga curta del gipó fins els dits, amb el propòsit de resguardar les mans del fred sense impedir-ne el tacte.

Estaven cenyits prop del colze amb una cinta de vellut.

Sabates. El cordobán confeccionat en pell utilitzat pel calçat femení va resultar un considerable progrés, ja que realçava la figura femenina també al combinar-lo amb les mitges blanques. En l’aixovar de les pubilles era gairebé obligat regalar les sabates, conjunt que es definia popularment com rompecotxes.

Joiells. Completament indispensable per lluir els vestits foren les joies. Els joiells foren l’apartat de clar signe rural i amb possibilitats, pel qual se’ls anomenaven pagesric: demostrava l’estatus a què pertanyia la usuària i, a la vegada, la mostrava admirativa i gentil als pretendents, reflectint la devoció feta pública per la dona escollida. Una joia de tres parts d’or i plata, dita per tal raó arracades de tres cossos, eren d’utilització seguint la pauta següent: un sol penjoll a l’orella era d’ús quan feinejava per la casa; dues, quan se sortia al carrer de passeig; i l’última, per festes i cerimònies.

Altres joies de casada eren les creus penjades i el cenyidor o cinto. La diversitat dels muntats de pedreria indicaven la

Mitges

classe social i assenyalava l’abundància de topazis, ametistes, jacints, maragdes, etc.

El pentinat, conjuntament amb el calçat, també classificava les dones. Per regla general, els cabells es portaven estirats, lligats o trenats. La tradició dels pentinats complicats rebien diversos apel·latius, anomenats monyo, rodet, roda, rosa, rosca, truita, plat, cistell, picaportes, estrenyecaps, etc..., essent els últims més propis de les joves.

En resum, els estils naturals són i seran creacions de les persones –ja siguin adaptades en qualsevol ramificació de sentit pràctic o d’ornamentació festera– i estaran condicionats per les costums determinades i, a la vegada, pels propis llocs d’origen.

L’imperi francès va instaurar un estil propi basant-se principalment en influències gregues o romanes. Aquest període clàssic, fonamentat per les campanyes napoleòniques, fou simultaniejat amb idees exòtiques procedents del Pròxim Orient, marcant una pauta general dirigida cap a la restauració que va portar a Catalunya, de cop i volta, a vestir segons els sentits propis de l’època romàntica. Una característica que marca per oposició negativament la tradició, iniciant-se d’aquesta manera la decadència del vestit costumista català adoptat del país francès del rei Lluís XVI, però el bon sentit femení va fer evolucionar la línia que en temps del directori ja havia canviat.

El comportament i l’exactitud elegant de la línia que per carta de naturalesa hem triat a Catalunya és patrimoni de tothom, començant per la societat que li dóna vida. Perquè la informació és amor.

25

Les cançons de pandero quadrat i la Confraria del Roser Una nova i desconeguda aportació a la història del folklore local La festa del Roser, en una pintura d’Albrecht Dürer (1506), exposat a la Galeria Nacional de Praga

JORDI MILÀ

U

na de les grans virtuts que penso que té una publicació com la que teniu a les mans és que, mercès a les aportacions que des de la modèstia i la voluntat de col·laboració es fan, creix el nivell de coneixements, a vegades, en àmbits inicialment no pretesos. Així, aportacions fetes en una direcció, amb el tractament i contextualització adients, poden aportar claror en un àmbit molt llunyà a la seva inicial motivació i oferir una nova perspectiva en determinada qüestió. Dic això perquè el present article pren com a punt de partida un article publicat en el passat número d’aquesta publicació i, a la seva vegada, l’article esmentat començava amb una reflexió feta per Ignasi Maria Muntaner en una altra publicació local.

Així, doncs, entre tots, uns reflexionant, altres aportant, altres reflexionant sobre les aportacions fetes i, perquè no, altres rebatent afirmacions fetes, construïm plegats el coneixement en matèria popular. Bona metàfora del que hauria de ser la construcció en plegat del coneixement sobre un territori.

Anem al tall. El darrer número d’aquesta publicació incorporava un interesantíssim article de Montserrat Esquerda on es recopilaven diverses referències a Sitges en la literatura de viatges, no recollides fins el moment1. En la primera d’aquestes referències, Esquerda recull un text de Jean Sarrazin, abat del monestir de Saint Vaast (nord de França), escrit l’any 1582, on descriu el viatge per Espanya i Portugal d’un grup de persones en missió oficial2. Després d’una estada a Barcelona, comencen el viatge a Madrid, que el seu guia proposa fer travessant les costes del Garraf. Així arriben a Sitges, on s’aturen a refer-se.

Gràcies al text reportat per Esquerda, a la traducció inicial de Lluís d’Estrées i a la gentil traducció facilitada per Ignasi Maria 26

Muntaner, podem afirmar que el 1582, a Sitges, no era cosa estranya que unes nenes cantessin cançons acompanyantse d’un pandero de forma quadrada, i que ho fessin tot plegat demanant almoina a uns desconeguts en nom d’una confraria.

Recordem el fragment al que fem esment: “A Sitges, com que, com en qualsevol dels altres pobles o províncies, normalment els fidels cristians se solen repartir en diverses confraries, els companys de viatge van comprovar que a Espanya hi ha més diligència a demanar almoina que el que sol passar en les nostres contrades. Perquè, mentre estaven menjant, van entrar a l’habitació tres o quatre noies amb una vella que les dirigia, cosa que no hauríem esperat a Espanya, i van començar a fer sonar amb els dits una pandereta que tenia forma de rombe, sobre la qual hi havia la imatge de la santa Verge, presentant, repetidament la bacina de l’almoina. Això va fer que els companys es posessin a riure, i més perquè no entenien la cançó i perquè allò no els era habitual”.

“De totes maneres, es pot dir que és difícil trobar altre sistema que mogui més dolçament els hostes a posar la mà a la bossa. I també es diu que aquesta activitat de les confraries és arrendada i que cada arrendatari s’esforça a augmentar la col·lecta amb invencions com aquesta, cosa que podria ser dolenta si no s’hi té l’ull vigilant, que és el que ha passat amb les col·lectes suprimides pel Concili de Trento, encara que, en un principi, la seva creació s’havia considerat bona”. És probable que, fins aquí, molts lectors es preguntin què té això de particular més enllà d’esdevenir una exhibició folklòrica mostrada a uns il·lustres visitants a canvi d’una aportació pecuniària.

dels cants que oferien les joves confrares (majorales en moltes poblacions), utilitzant un pandero de forma quadrada que tocava rítmicament amb les mans i que sovint era guarnit amb la imatge del Roser i amb cintes de colors que en penjaven. Aquestes noies anaven per les cases –fos durant la festivitat del Roser, en ocasió d’unes noces, d’un bateig, altres efemèrides o la presència d’algun foraster– i en el llevant de taula cantaven cançons de lloança als assistents en general o bé a algú en particular. A un cap Pandero conservat al Museu de Reus, que pro- de taula posaven la bacina on els assistents dipositaven el seu òbol. Freqüentment, bablement procedeix de Mont-roig del Camp les majorales recaptaven no sols diners, sinó també espècies i altres donatius.

Feien aquesta activitat en companyia de la fadrina (majorala, pabordessa, cambrera o administradora), l’encarregada titular de la confraria –és de creure que la vella a qui fa menció el text de Serrazin–. D’aquesta manera, les cançons de pandero obeïen a RELIGIOSITAT POPULAR AL SEGLE XVI un motiu molt concret: la capta d’almoina Tot i ser dubtosa l’atribució tradicional per al sosteniment del culte de la Mare de de l’origen de la devoció al Roser a Sant Déu de Roser.

Domènec (a inicis del segle XIII), sembla Altrament al fet merament folklòric, que no ho és gens que l’expansió del seu aquesta forma d’expressió ha estat culte és obra de l’ordre Dominica. Però és Pandero de Torroja (Priorat) conservat al considerada rellevant pel fet que constitueix durant els segles XVI i XVII quan la cultura una de les poques expressions en què les Museu Diocesà de Tarragona religiosa d’arrel popular va créixer de dones van prendre el protagonisme i alhora manera important gràcies, entre altres coses, a les mesures la iniciativa, per bé que en un context molt determinat. Com bé diu racionalitzadores aportades pel Concili de Trento (1645-1663), l’historiador especialitzat en cultura popular Salvador Palomar, a les quals el mateix text de Serrazin fa menció. Amb elles es “la pràctica del cant en públic per part de les dones hauria volia posar ordre a les manifestacions religioses i tradicions estat força mal vista per l’església de no ser per la vinculació populars força degradades3 i, alhora, fer la religió més propera de les cantaires a un confraria o pel fet que els diners aplegats a la població amb, per exemple, la imposició de noves devocions es destinaven a fins pietosos”. I afegeix: “(…) aquest embolcall com la del Roser, la de la Minerva o la del Santíssim Sagrament, que suposava una finalitat pietosa –l’obtenció d’uns recursos que amb la fundació de noves confraries i la creació de capelles i per al manteniment del culte– possibilitava unes practiques que atorgaven a les noies un protagonisme en l’expressió dels altars va aconseguir arraconar-ne altres d’arrel medieval.

Aquesta religiositat de caràcter popular va prendre forma en la sentiments (…)”. 4 formació de les confraries, enteses ja com la reunió de fidels d’una determinada expressió de religiositat. Les confraries, fossin de LA CONFRARIA DEL ROSER A SITGES caire assistencial o bé merament dedicades a un determinat culte, No és gaire la informació que d’aquesta confraria disposem a van anar fent seves determinades responsabilitats establertes en Sitges. Segons Llopis i Bofill5, aquesta devoció disposava ja d’un l’àmbit religiós i, amb el temps, cadascuna agafaria atribucions altar propi el 1608, cosa que no implica que el pogués tenir temps pròpies a cada població en relació amb l’advocació reverenciada. abans. De fet, Carbonell i Gener6 llença la possibilitat que el 1508 A Catalunya, i en general als Països Catalans, la confraria del ja tingués culte propi a l’església parroquial.

Roser va arrelar fortament des de finals del segle XVI, estenentLlopis i Bofill també recull les celebracions de les quals va se de manera ràpida a partir de 1570. Segurament, el fet de no tenir constància que antigament s’encarregava la confraria: haver de pagar cànon per entrar, i que alhora constituís una de la de la dominica del Roser; la de Santo Domingo, diada en la les poques vies de socialització que tenia la gent, hi va tenir molt qual els administradors devien proveir de productes beneïts a veure. com panellets, sal i aigua a clergues, regidors i al poble; la De tota manera, el gran impuls al culte del Rosari el va donar de la primera Dominica d’Octubre; i la de Santa Caterina. l’atribució que se li va fer de la victòria a la batalla de Lepant Responsabilitats semblants a les d’altres confraries del territori.

(1571), gràcies a la qual el seu culte va experimentar una expansió El que no esmenta Llopis i Bofill en cap moment és cap mena de considerable i ràpida: florint les confraries en el seu culte arreu tradició com la que avui tractem. Per tal cosa, hem d’entendre i esdevenint en moltes zones del país la devoció més popular i que aquesta, en cas de no ser una cosa puntual, no tingué una activa durant aquells anys. excessiva prolongació en el temps o, almenys, no deixà cap Habitualment, aquestes confraries estaven formades constància. Però el fet que aquesta activitat necessités de certa bàsicament per dones –grans i joves–, que tenien les preparació, formació i intencionalitat, podria fer-nos pensar que responsabilitats de cuidar de la imatge i l’organització de es tracta d’una activitat reglada per la mateixa confraria i no pas determinades activitats en el seu honor. Per aquest motiu, era d’un fet puntual. preceptiu que poguessin recollir diners a través de diferents El culte a la Verge del Roser es va mantenir actiu a Sitges durant captes. Però una singularitat de la confraria del Roser era els segles XVI i XVII, malgrat el que va recollir el mateix Carbonell que aquestes captes acostumaven a fer-se acompanyant-se i Gener d’una visita pastoral de 1635. En ella, el bisbe Manrique Doncs resulta molt més interessant i remarcable del que podria semblar. El text sembla referir-se a una de les pràctiques que en aquells moments tenien per costum realitzar les devotes de la confraria del Roser, en plena expansió en aquell temps.

Es tracta d’una activitat de la qual fins ara no teníem notícia a Sitges, que fou molt estesa i important des de finals del segle XVI, i que encara avui és present en el record en alguns indrets de Catalunya.

Però la notícia d’aquesta pràctica a Sitges resulta sorprenent en la mida que aquesta activitat era desconeguda fins avui –d’igual manera que ho és en tot l’àmbit penedesenc– i que és gairebé contemporània a les més antigues referències de les que se’n té notícia. Alhora que reforça el paper històric d’una confraria com la del Roser, a la qual sembla referir-se’n el text (malgrat no mencionar-la explícitament).

27

va mostrar la seva queixa pel descuit del culte a l’altar del Roser la seua elevació, i la noblesa de la seua forma, això és, la seva (i a gairebé tot els altres), no pas per part de la confraria, sinó per exquisidesa”.

Com a gènere, aquestes cançons acostumen a presentar part del responsable del seu culte, el reverend Joan Ordeig, qui sembla s’absentava de les seves responsabilitats eclesiàstiques una morfologia variada pel que fa la mètrica i la versificació.

Essencialment, però, es tracta d’una estrofa sola –en general, davant l’altar de la Verge del Roser.

Malgrat això, la presència del culte rosarià a Sitges queda de vuit versos–, amb combinació rimada gairebé sempre força palesa en el fet que l’actual parròquia, oberta al culte el 1672, simple i amb la repetició constant d‘un vers en el cos de la cobla.

Hi ha qui pensa, i no és forassenyat, que aquestes pràctiques incorpora una imatge de la verge en una de les claus de volta. folklòriques tan arrelades eren prèvies i són Cosa molt habitual a moltes esglésies formes adaptades d’expressions populars bastides en aquell mateix període. més antigues. Així, com en general el culte Sembla que la confraria del Roser va a les flors, a la bellesa i a l’amor, el culte al gaudir a Sitges d’un cert potencial econòmic.

Roser de Maig esdevé una festa de celebració El fet quedà evidenciat pocs anys després de primaveral, quedant relacionada, doncs, la inauguració de l’actual temple parroquial, amb les altres celebracions del mateix caire quan fou bastit el magnífic retaule barroc en –com la Pasqua–. És a dir, podem arribar a honor de la verge del Roser (1684), el més relacionar simbòlicament aquestes cançons antic dels que encara avui podem admirar i elaborades al voltant de la festa del Roser de un dels més ben elaborats7. El seu potencial maig amb una altra de les nostres tradicions: ens el confirma també una referència les caramelles. recollida per Artigas i Coll. Segons ella, el L’escrit, doncs, de Jean Serrazin recollit 1710, els administradors de la confraria per Esquerda ens trasllada a un Sitges van demanar permís per fer una imatge de llunyà i a l’existència d’uns hàbits lligats plata de la verge del Roser. Per tal de fer-la, presumiblement a la confraria del Roser. necessitaven poder vendre una llàntia que Retaule barroc de la Verge del Roser a la La necessària intencionalitat i preparació es trobava a la seva capella i unes arracades parròquia de Sant Bartomeu i Santa Tecla requerida ens porta a suggerir l’existència, d’or i perles8.

Aquest va ser, probablement, el període més àlgid d’aquesta ja en un reculat 1582, d’un corpus musical (molt elemental, veneració a Sitges. Qui sap si captes com les que avui comentem òbviament) propi d’una tradició oral i vinculat a la confraria del van contribuir a estalviar diners amb la intenció futura de poder Roser de Sitges.

Finalment, i per analogia amb altres expressions populars, realitzar obres com aquestes i fer més lluïda la veneració local a podem suggerir que, en ser Sitges una de les més antigues la Mare de Déu del Roser. referències a aquesta expressió popular (el que vol dir que va ser un dels primers llocs on va arrelar), la vila també seria un dels LES CANÇONS Si poques són les dades que tenim de la confraria del Roser, primers llocs on va desaparèixer, puix cap referència fins ara no en tenim cap de les activitats, tradicions i consuetuds que hi aportava aquesta informació. Per contra, en zones més reculades practicava. Però, com hem vist, tot sembla apuntar que aquesta del país –zones de ponent i del sud–, on més va costar segurament d’arribar aquesta tradició, hi va perviure fins no fa gaires dècades tenia certa activitat en l’àmbit de la religiositat popular.

Aquestes pràctiques que han estat curosament recollides i i, encara avui, el seu record és present entre la gent.

Recentment, en el món de la música popular del país s’està vivint estudiades per gent com Valeri Serra i Boldú o Dolors Sistac i Sanvicén són extremadament riques i interessants en altres una certa revitalització del fenomen de la música amb pandero. indrets del Principat. Gràcies a la tasca d’aquets folkloristes, Són diverses les iniciatives que estan treballant per recuperar i sabem que aquestes cançons de pandero acostumaven a estudiar més acuradament aquest gènere tan antic i tan especial, ser cançons de lloança a persones, coses o actituds. La seva desposseïdes ara, això sí, de la seva original funció religiosa.10 temàtica, molt diversa, era determinada pel destinatari de la deferència, fos un visitant o algú que havia tingut una bona nova, NOTES esdevingut el centre del fet festiu. Serra i Boldú diu, referint- 1 Montserrat Esquerda-Bosch, “Sitges, Rusiñol i la Malvasia en els llibres de se a aquestes cançons, que “allí es manifesta tot l’enginy de la viatgers estrangers de 1582 a 1926”. La Xermada núm. 45 Hivern 2013 musa popular, allí reviu la gràcia, la forma del ben dir i la frescor i 2 Jean Serrazin, Ambassade en Espagne et en Portugal. [En 1582]. Per Philippe llestesa en la combinació dels llocs comuns aplicables a totes les de Caverel. Typ. D’A. Courtin. Arras, 1860 manifestacions de la vida, de les lluites de l’amor, de les fineses 3 Resulta il·lustrativa la menció que fa el text a algunes col·lectes anteriors al que es poden dir en lloança de una persona, sia de la condició que Concili de Trento com a sovint sospitoses de “irregularitats”.

4 es vulga”.9 Salvador Palomar, “Les cançons de Pandero. Música i ritual”, a Caramella.

I, referint-se merament al fet musical, el descriu així: “La Revista de música i cultura popular. Núm. X, 2004 Mare de Déu presideix la festa; la cantaora manoteja un singular 5 Joan Llopis i Bofill. Assaig històric de la vila de Sitges. Grup d’Estudis Sitgepandero o tambor de vora tres palms de quadre i quatre dits de tans. 1980. pg.110 gruix amb la pells en totes dues cares. En la una hi ha pintada 6 Josep Carbonell i Gener. Siete ensayos de historia suburense. Sitges 1961. la imatge de la Mare de Deu del Roser, i en l’altre, hi sol haver pg.173 la del Sant tutelar de la parròquia, tot plegat amb flors pintades 7 Isabel Coll i Mirabent. Els retaules barrocs i l’orgue de l’església parroquial de per les vores, amb cintes que pengen del llom del bastiment, i Sitges. Grup d’Estudis Sitgetans. Quadern 27. ben sovint amb uns rengs de cascabells que salten de vegades 8 Isabel Artigas i Isabel Coll. “El llegat urbanístic arquitectònic i mobiliari”, a sobre la pell a cada percudida que s’hi dóna, i altres posats a dins Història de Sitges III Edat Moderna. Sitges 2010. pg.214. de l’instrument, que am llur so metàl·lic no fan tant sec lo del 9 Valeri Serra i Boldú. Llibre popular del Rosari. Folklore del Roser. Publicapandero, i a l’acord de una melodia calmosa que no deixa perdre cions de l’Abadia de Montserrat. 1988. pgs 132-133 cap paraula, van trenant-se cançons, l’encisi més gran de les 10 A www.lopanderodelesmosses.cat trobareu informació referent a inciatives quals –ha dit lo poeta Carner–, és la seua noblesa anímica, o sia que es duen a terme en aquest sentit.

28

pros Mantenir viu el sentit de la tradició JOAN DURAN I FERRER

E

scrivia Miguel Delibes que el patrimoni natural i cultural té necessitat d’ésser estimat. I estimar el patrimoni –material i immaterial– que ens afaiçona el caràcter i ens arrela al lloc d’on som ha de voler dir quelcom més que viure’l fugaçment. La cultura popular sitgetana –el nostre folklore, la nostra manera d’entendre la festa i les relacions humanes que se’n deriven– és tan rica i polièdrica que tots els qui en som dipositaris hauríem d’assumir, amb responsabilitat, el compromís de preservar-lo, estudiar-lo, divulgar-lo i convertir-lo en un dels principals puntals del futur col·lectiu que, indefectiblement, construïm amb les accions que emprenem i les decisions que prenem. I és aquest repte el que, d’un temps ençà i cada vegada amb un convenciment més clar, ha mogut l’Agrupació de Balls Populars de Sitges, les regidories de Tradicions i Festes i de Cultura de l’Ajuntament de la vila i el nostre Consorci del Patrimoni a endegar un projecte ambiciós: la creació d’un Centre d’Interpretació de la Festa que reuneixi, en un espai ampli, patrimonialment significatiu i funcional, un discurs museogràfic modern i un espai polivalent dedicat a la pedagogia i la celebració de la tradició. Un espai que, a l’ensems, posi de relleu l’extraordinari valor cultural i d’identitat de les nostres manifestacions festeres.

Des del passat mes de setembre, una Comissió Municipal formada per persones vinculades amb el moviment associatiu de la festa, amb l’estudi de les tradicions i la història de la vila de Sitges, amb la gestió cultural, la pedagogia i la museografia, la qual tinc l’honor de presidir, està treballant per idear, estructurar, pressupostar, dissenyar i escriure el projecte en base el qual creiem que hauria de materialitzarse el futur Centre d’Interpretació de la Festa. En fer-ho, tenim present que, com escriu Paul Risk, “la interpretació té la finalitat de crear en el visitant una sensibilitat, consciència, enteniment, entusiasme i compromís envers el patrimoni que s’interpreta”. I, seguint aquesta màxima, ens reafirmem amb una convicció: que el gaudi, la valorització i la comprensió de les nostres arrels ha d’anar més enllà del que ja fem, per Sant Bartomeu i Santa Tecla, amb entusiasme i una suma esplèndida i insòlita d’esforços. En efecte, projectar un Centre d’Interpretació elevarà a les cotes que li corresponen l’immens valor patrimonial de la nostra Festa i atorgarà al ritual de treure al carrer, any rere any, la imatgeria i els balls que configuren el seguici de les nostres Festes Major la transcendència que li correspon.

L’alcalde, el regidor de Tradicions i Festes i la regidora de Cultura, amb els integrants de la Comissió que treballa en la implantació del Centre d’Interpretació de la Festa, el dia de la seva presentació, el 29 de juliol passat

El Centre d’Interpretació de la Festa de Sitges neix, a més, amb la voluntat d’esdevenir transversal i d’interès per al màxim nombre de sitgetans i sitgetanes. I també de ser-ho a ulls dels qui ens visiten. En aquest darrer sentit, subscrivim les paraules de la Countryside Comission for Scotland, que ben encertadament diu que “la interpretació és l’art d’explicar al públic el caràcter d’un lloc, especialment als visitants casuals, de manera que prenguin consciència de la significació del lloc que visiten i desenvolupin un afany envers la seva conservació”.

I si Sitges significa és, sobretot, perquè ha sabut mantenir viu el sentit de la seva tradició, de la seva idiosincràsia.

Ara és a les nostres mans l’oportunitat de donar-li el valor que li correspon. I la de treballar per conservar-lo, perquè és un patrimoni fràgil, malgrat la seva vitalitat. N’estem convençuts: fer realitat un Centre d’Interpretació de la Festa que ens ha de permetre divulgar, exposar i fer pedagogia de la tradició i el folklore sitgetà, tot posant de relleu el seus elements centrals –els balls populars, la imatgeria, els actes rituals, les músiques–, sense oblidar, ans el contrari, tot el corpus artístic, literari i bibliogràfic que aquest ha generat, serà la pedra de toc d’aquest necessari homenatge a la cultura popular i al sitgetanisme que, amb tanta riquesa, ens defineix. I del qual, i amb raó, ens n’enorgullim.

29

contra La festa ha de ser independent, espontània i lliure JORDI MILÀ

E

n començar aquest escrit, qui el fa té l’estranya sensació d’haver-li tocat ballar amb la més lletja. És a dir, que entenc que aquesta reflexió d’entrada ho té tot, o gairebé tot, en contra. Però, mira, si voleu que us sigui sincer, això encara m’esperona més…

Abans d’entrar en matèria, però, hauria de deixar ben clares dues coses: d’una banda, el meu desconeixement respecte el projecte, més enllà d’allò que els mitjans de comunicació han recollit i els seus gestors han divulgat; de l’altra, que considero les persones que estan al seu davant prou vàlides i amb el meu total reconeixement. Tot això no treu, però, que es pugui enriquir el debat amb una sèrie de reflexions. Doncs, som-hi.

En el món cultural actual, el concepte centre d’interpretació comença a estar en decadència, per la implicació subjectiva que aporta. Cal plantejar-se, doncs, si aquest punt de partida és el més adient. Mentre les visions unificadores i monolítiques estan francament de baixa, la interpretació representa un valor poc aglutinador, doncs comporta una única visió magistral del fet. I si una cosa és evident és que a Sitges no tothom sent ni viu la festa de la mateixa manera. Així, el fet que, en algun moment, algú hagi de decidir quina és la interpretació de la festa que s’ha de desenvolupar és ficar-se en un terreny, com a poc, relliscós.

Una altra cosa ben diferent és si el que volem és un punt de referència ludicoturístic per donar a conèixer la oferta festiva de Sitges i/o donar aixopluc a elements patrimonials, perquè aleshores el debat potser seria un altre. És a dir, si volem un Parc Temàtic de la Festa, millor que ens traiem la careta i ens deixem arrossegar sense miraments per la validesa efectiva de l’espectacularitat estètica, que acabarà –com està acabant ja– convertint la tradició festiva en una barreja de xou i business. I un cop més, i ja van molts –potser massa–, arraconant l’essència del concepte festiu.

Crec honestament que el que menys necessita Sitges és una d’aquestes instal·lacions turisticodivulgadores de factura institucional. Aquesta institucionalització dels elements festius en determina i alhora en qüestiona la seva essència. D’igual manera que la seva dependència econòmica en determina i en rebaixa la seva potencial expressió d’espontaneïtat.

L’essència de l’expressió popular festiva ha d’anar deslligada de tota connexió institucional. La festa té sentit en quant és independent (cosa de la qual aquests dies se’n torna a parlar, i molt, a Sitges) i ha de ser espontània i lliure; mai reglada ni determinada per tècnics de Cultura d’oficina (cosa que no té res a veure amb perdre l’educació).

I deixo arraconats altres debats, ben legítims, com si és el moment d’engegar econòmicament un projecte d’aquesta en-

30

vergadura. Més, quan ni tan sols s’han complert les promeses fetes a entitats de la vila en aquest sentit. O perquè la custòdia de l’essència festiva ha de portar sempre els mateixos noms.

A Sitges, i és la meva humil opinió, més li valdria deixarse d’organismes internacionals i qualificacions obtingudes d’entitats –que, tot sigui dit, més val que s’ho facin mirar– i patejar-se més la festa (la nostra i altres) per mirar d’endreçar el desori en què en molts moments es converteix tot. I que, de retruc, fa augmentar el desencís de molta gent al carrer.

Tot plegat corre el perill que la festa acabi formant part d’un esplèndid expedient o d’un projecte expositiu brillant que, alhora, ensorri el sentit original de la festa.

Cal, doncs, interpretar menys, parlar menys i viure-la més a la pràctica. La festa només té sentit quan es realitza, mai en un marc teòric en què algú reflexiona en lloc dels altres i diu el que està bé i el que no. Així com una partitura no té cap mena de valor per se si no és executada, una interpretació cultural de la festivitat no en tindrà mai valor si no és al carrer i posada en escena.

Certament, l’espectacularitat mediàtica és rendible, però fa de mala companya a l’hora de subratllar i voler treballar les essències per millorar. Sembla que Sitges, en qüestió festiva, ha emprès des de fa anys el camí de l’espectacularitat, el del més i més, tan propi de tot el que es fa a la vila: picar més fort, saltar més alt, petar més fort. Però té això alguna cosa a veure amb el sentit originari de la festa? Crec que aquest és cada dia més lluny d’aquesta aposta per la magnitud i la espectacularitat.

De totes maneres, desitjo bona sort a un projecte que, coneixent el que conec, només puc qualificar com a imparable.

Els grallers, tocant a la plaça de l’Ajuntament tot just començar la Festa Major

31