__MAIN_TEXT__

Page 1

la

ermada

Hivern / primavera 2015 | Núm. 47 | 2€

revista municipal de cultura popular Sitges

Rostres i paisatges sitgetans del Maricel Un recorregut per la història moderna de la vila través de l’art Preshistòria de Sitges L’escrit de Gibert del 1908

Patrimoni bibliogràfic Col·leccions de la Biblioteca

Quan la santa porta pluja L’aiguat de Santa Tecla de 1874 1


presentació Uns museus del segle XXI que conserven el seu esperit originari La reobertura del Cau Ferrat i el Museu de Maricel ha estat una de les grans notícies que ha viscut Sitges en els darrers anys. El resultat de l’actuació de la reforma, la protecció patrimonial i el nou discurs museogràfic han captivat els milers de sitgetans i visitants que han rebut els museus en els dos primers mesos (prop de 20.000) i ha entusiasmat la premsa i els professionals de les arts. La reforma del Cau Ferrat i el Museu de Maricel ha permès rehabilitar els edificis, restaurar-los, adaptar-los a les necessitats del segle XXI i fer lluir les seves col·leccions amb una nova dimensió. El Cau Ferrat ha aconseguit recuperar l’esperit que Santiago Rusiñol va traçar en convertir-lo en el Temple del Modernisme, mentre que el Museu de Maricel ha esdevingut un petit però complet itinerari per la història de 1.000 anys d’art, gràcies a les col·leccions del doctor Pérez-Rosales i d’Art de la

Vila, i les aportacions rebudes d’altres museus, i que ja ha estat batejat com un Mini-MNAC. En aquest sentit, el llarg i intens treball en la reforma dels museus ha pilotat sobre un doble eix. D’una banda, la protecció del patrimoni, tant arquitectònic com artístic, i, d’una altra, la projecció de les col·leccions, a través d’uns circuits que reforcin la seva visualització i capacitat d’atracció. L’actuació de la reforma dels museus s’emmarca en una política de protecció del patrimoni aplicada per l’Ajuntament de Sitges, a partir d’un dels punts centrals del Pla de Mandat. A més dels museus, altres actuacions incloses en aquesta política han estat la reforma de la biblioteca i de l’edifici del Prado, la recuperació del Pont d’en Domènech, la futura rehabilitació de Can Falç i la redacció d’un nou Pla de Protecció del Patrimoni, que permeti ampliar els elments i edificis a conservar.

3-4. Coses vistes i coses escrites // Jordi Milà 5. Sitges al Museu de Maricel // Vinyet Panyella i Balcells 9. L’escrit de Manel Gibert i Miret de 1908 sobre la prehistòria a Sitges // Magí Miret - Xavier Miret 12. Patrimoni bibliogràfic sitgetà // Francesc Parra i Mestres 16. ‘De et super confratrie vulgariter nuncupate dels bergants’: els orígens de la primera confraria sitgetana (1433) // Carme Muntaner i Alsina

20. ‘Consuelo. El ángel de la virtud’ // Montserrat Esquerda-Bosch 23. La Guerra dels Segadors i la troballa del tresor de Sitges l’any 1962 // Josep Jansana i Ferrer 26. L’aiguat de Santa Tecla de 1874 // Jordi Milà 28. Pros: EN DEFENSA DE LA PROTECCIÓ DEL MAL // Ferran Martínez Sancho 29. Contra: EN DEFENSA D’UN SUPOSAT LÍMIT EN ELS VERSOTS DE DIABLES // Jordi Cubillos la

ermada

La Xermada, Revista Municipal de Cultura Popular de Sitges, té com a objectiu contribuir a l’estudi i la divulgació del folklore, l’etnografia i les tradicions sitgetanes. El nom triat ens evoca l’antic café la Xarmada i té la seva explicació en un costum agrícola propi de Sitges i la resta de la regió del Penedès. La publicació convida a totes les persones que vulguin col·laborar a enviar els seus estudis o propostes al correu electrònic cultura@sitges.cat. EDITA: Ajuntament de Sitges. Regidoria de Cultura. Adreça: Edifici Miramar (Davallada, 12, 08870 Sitges). CONSELL DE REDACCIÓ: Jordi Castañeda, Jordi Cubillos, Alba Gràcia, Montserrat Gutiérrez, Miquel Marzal, Josep Maria Matas, Jordi Milà, Josep Milán, Xavier Miret, Valentí Mongay, Francesc Parra, Jordi Surià i Jofre Vilà. COORDINACIÓ I PRODUCCIÓ: Hydra Media. IMPRESSIÓ: Indugraf. DIPÒSIT LEGAL: B-16143-06 Les opinions expressades en els articles són responsabiltat exclusiva dels seus autors. PORTADA: Mirador del Museu de Maricel. Foto: Jesus París.

www.laxermada.com


JORDI MILÀ

coses vistes L

’any 1915, Sitges ja esdevé un punt d’atracció per a forasters. L’encant de la vila, i les suggestives i atraients accions que els artistes hi realitzen, la situen ja com un punt d’atracció de l’elit barcelonina. Des dels darrers anys del segle XIX, són comunes les excursions de gent que es desplaça des de la capital per tal de passar el dia en una localitat propera i, alhora, encara una mica inhòspita. Visitar la població, i alguna de les atraccions que els artistes ja tenien disposades, permetia passar un dia trencant la rutina fora de la capital, gaudint d’una esplèndida jornada. Excursions que generalment eren fetes per terra, amb els cada vegada més freqüents automòbils, o amb la comoditat que aportava el ferrocarril. A la imatge que avui gaudim, però, veiem una excursió organitzada pel Reial Club Marítim de Barcelona a Sitges per via marítima. En ella veiem com les damisel·les són dutes a terra ferma per part de la soferta tripulació del canoner Marqués de la Victoria, que els havia dut a Sitges, sota la encuriosida mirada dels banyistes situats a la platja i a la Punta. La imatge pertany a la Il·lustració Catalana del 5 de setembre de 1915.

3


JORDI MILÀ

coses escrites E

l text avui reproduït constitueix un exquisit viatge al Sitges idíl·lic dels americanos, de les tavernes, dels balls i de la parsimoniosa navegació a vela. Un exercici retrospectiu, una oda al Sitges bucòlic i ja desaparegut que un jove Josep Maria Massip devia haver conegut pels comentaris dels seus majors. Josep Maria Massip (Sitges, 1904 - Washington, 1973) fou, probablement, el periodista de més influència que va donar Sitges al segle XX. Arribant a posicionar-se a l’Ajuntament de Barcelona i al Govern de la Generalitat, on serà un home de confiança de Lluís Companys. Als anys cinquanta s’estableix als Estats Units, on arriba a ser un periodista de referència. En aquest text, aparegut a La Punta del 4 de desembre de 1927 arrel de les noces d’or del Prado, Massip confecciona un escenari idíl·lic del Sitges vuitcentista, del Sitges tranquil i parsimoniós, anterior a l’esclat en què el submergeixen els visitants forans. Uns Sitges (en femení) que defineix en l’inici del text com a: dolça, simple, tèbia, sincera i sentimental, tota una declaració d’intencions…

Una estampa vuitcentista Les noces d’or de la nostra casa pairal –noces eternes perquè són amb els temps, que és etern- m’han fet pensar, i no sense un tió d’enterniment, en la Sitges vuitcentista, dels nostres avis, que si us hi fixeu, era una Sitges dolça, simple, tèbia, sincera i sentimental. Les coses que passaven en aquell temps, per petites, per insignificants que fossin, els nostres avis havien descobert la manera de fer-les tornar transcendentals. Això deu ésser, probablement, un pas cap a la felicitat. Era una cosa innocent, purificada, infantil i, sobretot, una mica lassa, mandrosa sensual... En aquells temps, a Sitges, de cara al mar i embolcallat en aquella tèbia claror blava, hom pensava que la vida era una cosa molt important i que els seus pares –besavis nostres- tingueren la gran idea en portar-lo a ell al món. La sonsònia monocorde i profunda –bum bum bum– del rasclet del boters afinant la panxa humida de les bótes, devia contribuir en gran manera a fer aquests pensaments amables i poc complicats. A la Ribera, quan els boters tenien força feina, feien unes grans esteses de tartrà, color de sang de bou presa, i aleshores tot el poble feia fortor de vinassa. En aquells moments una persona de mitjana imaginació podia, amb una gran facilitat, posar-se de cara a mar, tancar el ulls i pensar que tota la mar era vi. Com que la gent no era gaire amiga de discussions violentes, els federals de Sitges, que no eren molts, feien unes juntes turbulentes i agitades a La Fragata, tots asseguts a terra per arrecerar-se del vent i no motivar protestes del veïnat. Hi havia, prop del mar, unes admirables tavernes que feien baf d’arengada a la brasa, que era un pura delícia l’anar-hi a matar les tardes d’hivern, i mentre a fóra bufava el vent de garbí, hom parlava de petites coses puerils i veia, mentrestant, a través de les vidrieres, les boires vermelles de la posta que corrien per el cel i semblaven enrogir la mar glauca. Això augmentava considerablement la sensació confortable del local i hom pensava que al cel també hi deuen existir tavernes. Més ençà, hom hi tirà els dau a bones i males i aquella tranquil·litat anà perdent-se. Als dematins, el pas d’un vaixell navegant amb totes les vels al vent era motiu de llargues conversacions, escatint-se –sense enrabiarse mai, però- si es tractava d’’una goleta o d’un bergantí, la mena de càrrega que devia portar a les sentines i si la seva ruta era la d’Amèrica o bé algun altre punt de la bola del món. Això venia a donar caires més extensos a les converses i hom començava a parlar de negres, d’En Prim, de lloritos, de la guerra d’Àfrica, de la malvasia i de tres o quatre coses més. Quan s’esdevenia, corria de seguida la veu de què la setmana entrant arribava l’americano de tal casa, i se’n parlava molt dies seguits i es feien grans preparatius per a rebre’l dignament. Un dels números del programa consistia en la banda de música, i al só d’una havanera aquell feliç mortal feia la seva entrada a la població,

4

s’enternia i petonejava a la família. Un americano, en aquell temps, era una persona molt important i, a la gruixuda cadena d’or del rellotge, portava un dije com una casa. A més parlava un castellà un xic estrany i feia badar les criatures. N’hi havia que, al capdamunt del bastó, s’hi feien posar una moneda d’or, i això era senyal de què el sucre donava per molt. Fumaven a tothora uns cigars formidables, amb una gran faixa vermella i daurada i aleshores, amb aquella fumera, tot el poble quedava perfumat de tabac bo. Eren un barreja estranya d’aventurers i de sentimentals, un xic gruixuda, rasposa, i mes tard algun d’ells arribà a general, a la guerra de Cuba, i, sota els cocoters, mataven insurrectes. Els sitgetans, quan s’enteraven de totes questes coses, meditaven i sentien una satisfacció semblant a la que hom deu sentir quan casa una filla ben casada, i tornaven a pensar que, efectivament, la vida era molt important i molt agradable. Els diumenges a la tarda, el jovent ballava els llanceros, que consistien en uns quadros senyorials i complicats, que no hi havia més que mirar. Era un ball enraonat i pulcre, en el que hom no hi podia riure pas, i les noies, d’un elegant gest trencadís, s’aguantaven amb la mà dreta la faldilla inacabable, per a no aixecar pols. A voltes, tot marcant un pas de dansa algun jove deia paraules incendiàries a una noia i aquesta no es descuidava mai d’abaixar la vista. Això era un bona senyal i els que s’hi fixaven pensaven ràpidament en l’epístola de Sant Pau. Els joves, en aquell temps, portaven una gran barbassa romàntica i abans d’anar al ball se la pentinaven bé. Les noies, -unes admirables noies brunes, gentils, de formes fabulosescompareixien al ball que semblaven reines, amb uns vestits amb tot de puntes i farbalans i uns pentinats monumentals i enrevessats, i la concurrència es perdia en divagacions. S’aclaria amb un gran interès si aquella portava el polissón massa amunt o massa avall, o bé si aquella altra, que s’havia tornat tota vermella, era per les paraules enceses d’un jove, o per l’exagerada pressió de la cotilla. Si algun ballador, per aquelles casualitats, arribava a llucar quatre dits de cama de la seva balladora, ja no podia dormir en tota la nit pensant en aquells quatre dits... Tot ben intencionat, cordial, amable, entre cacauet i cacauet. Aquest conjunt era una cosa enraonada, amical, senzilla i delicada. Després, les coses anaren canviant i començaren a venir, als estius, uns senyors que portaven gorra blanca amb visera de xarol, que semblaven els amos... Això ja era una mala senyal. Els americanos ja no portaven cap moneda d’or al capdamunt del bastó, perquè s’adonaren que la música no els anava a rebre; els sitgetans s’oblidaren d’èscatir si el vaixell que passava era una goleta o bé un bergantí i, finalment els joves s’afaitaren la barba. Josep Maria Massip La Punta, 4 de desembre de 1927


Paisatges i personatges

Sitges al Museu de Maricel La processó de Corpus (1887), d’Arcadi Mas i Fondevila, i La processó de Sant Bartomeu (1884), de Felip Masó, al renovat Museu de Maricel

VINYET PANYELLA I BALCELLS

E

l Museu de Maricel ofereix el doble atractiu de l’edifici –primera gran construcció del Noucentisme arquitectònic a Sitges– i del seu contingut –dues col·leccions d’art complementàries–. 1 La Col·lecció del Dr. Jesús PérezRosales, d’art i antiguitats, presenta el seu fort en les obres d’art antic: Romànic, Gòtic, Renaixement, Barroc, Neoclàssic i Romanticisme, amb un notable conjunt d’escultura moderna. 2 Històricament, la Col·lecció d’Art de la Vila s’inicia formalment amb l’adquisició de Maternitat (1908), de Joaquim Sunyer, per subscripció popular (1911).3 Per bé que va prendre forma com a tal el 1935, quan n’entra a formar part La processó Sant Bartomeu, de Felip Masó (1884), procedent del dipòsit de la Junta de Museus de Barcelona, i s’instal·la al Palau de Maricel, que havia estat llogat recentment als hereus de Charles Deering pel Patronat del Cau Ferrat com a ampliació del museu, amb posterior opció de compra.4 Cronològicament, la Col·lecció d’Art de la Vila comença amb el Romanticisme, continuant la Col·lecció Pérez-Rosales amb obres de Joaquim Espalter, i segueix fins a l’actualitat, amb les obres que ingressen a l’Ajuntament de Sitges. Cal afegir a la col·lecció permanent del Museu un conjunt d’obres en dipòsit procedents del Fons d’Art de la Generalitat, de la Diputació de Barcelona, del Museu de Montserrat i del MNAC, rellevants a efectes del present article i que van ser sol·licitades amb motiu de la reobertura del museu per tal de completar la mostra en relació amb les etapes estètiques i, sobretot, amb la seva vinculació a la història cultural de la vila. Ambdues col·leccions configuren un conjunt únic que permet transcórrer per cadascun dels períodes de l’art occidental des del segle X califal fins a la figuració de la pintura catalana de postguerra directament entroncada amb el darrer Noucentisme estètic. El període dedicat a l’Art Modern mostra, a més, com Sitges i els seus personatges han esdevingut protagonistes de la

inspiració artística des de l’Escola Luminista fins als realismes i la figuració de la primera meitat del segle XX. El paisatge sitgetà, els personatges de la vila i l’evocació en el pla al·legòric constitueixen les tres constants temàtiques que permeten afirmar que Sitges és present al Museu de Maricel, més enllà de la titularitat de les obres que conté, i que hi és representat en totes les etapes estètiques que transcorren des de mitjans del segle XIX fins als anys cinquanta del segle XX. El valor de la representació i de la iconografia s’integren en l’imaginari popular de la vila igual com succeeix amb alguns personatges sitgetans al Museu del Cau Ferrat: Teresa Mirabent i Planes (La nena de la clavellina), Francesc Camps (El senyor Panxo Xicarrons), els músics de la Banda del Pensil, tots amb nom, cognom i motiu; Rosa Muntané i Sardà (Noia suburenca), Lluís Marcet… En el cas del Museu de Maricel, la nomenclatura és bastant més extensa. REALISME, LUMINISME, RETRATS CORALS I UN PAISATGE EN PROCÉS DE CANVI Amb Joaquim Espalter arrenca la història de la pintura sitgetana, però els retrats que va realitzar a Sitges no formen part dels fons de Maricel. Les escenes de la vida col·lectiva configuren l’inici de la representació sitgetana en les arts visuals. La processó de Sant Bartomeu (1884) de Felip Masó i La processó de Corpus (1887) d’Arcadi Mas i Fondevila, dues obres pràcticament coetànies, configuren amb La Festa Major de Sitges (1883, col·lecció particular) de Joaquim de Miró el gran retaule coral de la vila en tota la seva extensió social. Situades una al costat de l’altra, les dues processons que marquen dos dels esdeveniments religiosos més notables de la vida col·lectiva sitgetana assenyalen les dues visions socials dels artistes. Masó ofereix una imatge solemnial –presidida per mossèn Fèlix Clarà i Carbonell– on la visió és fins i tot forçada 5


Maternitat (1908), de Joaquim Sunyer, és una prefiguració plàstica de la mediterraneïtat noucentista que forma part del Museu de Maricel

Teresa Mirabent i Planes és La nena de la clavellina de Santiago Rusiñol, obra emblemàtica del Cau Ferrat

6

presentant un Sitges benestant i una imatge de la vila de difícil identificació: un Cap de la Vila transformat en escenari que doni cabuda a tot el que vol mostrar. Mas, per contra, descriu amb un realisme sense concessions l’escenari –carrer Parellades– i els diversos protagonistes: capellans mudats, portants del tàlem i músics amb la millor roba possible, i les classes populars que contemplen la processó en tota la seva casuística: des del soldat fins al vell, la canalla trapassera, les dones devotes… La minuciositat de l’un i de l’altre, i dels luministes en general, uns més que altres, els remet directament a la pintura de la llum d’influència italiana. Els anys vuitanta, els anys de la gran pintura luminista, són a Sitges moments de canvis socials pel que fa la forta emigració a Amèrica i el retorn d’alguns americanos amb fortunes que permeten la transformació urbanística i arquitectònica de de la vila.5 Canvis de forma de vida perquè la platja –la dels boters de l’oli de Joan Batlle i Amell (1884), la d’en Plats i Olles que porta la terrissa a vendre al llarg de tota la costa de Llevant, la de Ponent que està representada per una visió impecable i entranyable de Joaquim de Miró (1885) i la del tràfic de cabotatge de les bótes de vi i malvasia cap a Barcelona o més enllà– tenia els dies comptats com a indret de transaccions comercials, perquè l’arribada del ferrocarril que Joan Roig i Soler retrata en una més que primigènia i polsegosa estació de Sitges (1882) havia de canviar per sempre més el transport de mercaderies i humans. El Cementiri de Sitges d’Antoni Almirall o la platja solitària de Joan Batlle i Amell, procedent de Can Falç i exposada a la sala de l’Escola Luminista, són visions més intimistes però no per això exemptes del desafiament que comporta la recerca constant de l’impacte de la llum. MODERNISME: RETRATS I AL·LEGORIES La coincidència produïda entre 1892 i 1895, i que fa que Rusiñol i els luministes comparteixin ambients i amistats, comporta l’existència d’una influència mútua. S’ha considerat que l’Exposició de Belles Arts (1892) de la Primera Festa Modernista tancava una etapa de l’Escola Luminista6 o n’era el seu cant del cigne.7 Però, amb tot, fins el 1895 –i també posteriorment, en alguns casos–, el Luminisme es mostra en plena vigència. El conjunt d’obres que van decorar la Cerveseria Cau Ferrat, de 1895, en són un exemple.8 Cal destacar com Mas i Fondevila i Joaquim de Miró representen Sitges per mitjà de dues al·legories, traslladant el realisme dels temes que tracten al nivell de la representació col·lectiva sobre dues de les formes de vida sitgetana: La pesca (1895), en el cas de Mas, La recol·lecció de la malvasia (1895), per part de Miró. Càndid Duran, amb la cornucòpia d’Els pintamones, el retrat col·lectiu de tots els que van participar en la decoració de les parets del cafè d’en Cuca (Rusiñol, Mas, Miró, Utrillo, Almirall i el mateix Duran), s’endinsa també en el terreny simbòlic amb les galledes de pintura blanca –la calç per a les parets– i blava –per fer la vieta, la ratlla blava entre el terra i la paret emblanquinada, característiques de l’arquitectura popular de Sitges–. Les altres obres de Càndid Duran i Antoni Almirall, sengles cornucòpies, representaven un altre dels indrets emblemàtics de Sitges, com eren les vistes de i des de l’Hort d’en Falç. Altres indrets van ser pintats per Rusiñol i per Utrillo el mateix any. La Galeria blanca per part del primer (molt probablement, als interiors dels patis de Can Falç, on la lluminositat blanca dels murs és l’únic tema compositiu). I l’Interior del Cau Ferrat per part d’Utrillo al seu retorn de París, el primer oli conegut de l’interior de la casa-taller rusiñoliana amb el brollador a primer terme. Una visió intimista que el seu autor va voler conservar amb ell de per vida.


Dos esplèndids retrats de Ramon Casas, força més tardans, perllonguen una visió entre subjectiva i simbòlica, tot i la forta càrrega realista que ostenten. El primer és el de l’industrial, magnat, filantrop i col·leccionista d’art nord-americà Charles Deering (1914), realitzat en un dels moments de més esplendor de la seva propietat de Maricel. La visió austera i severa del personatge enforteixen el seu caràcter d’home fort i poderós. L’altre el va realitzar per a Lola Vidal, muller de Miquel Utrillo, com a regal de noces (1911). Es tracta d’un retrat de fort impacte psicològic, que retrata la protagonista remarcant la seva procedència sitgetana, amb la imatge de la Punta i les barques a la platja, i amb tonalitats sorprenentment enfosquides, per tal que la figura de Lola aparegui magnificada, subratllant la seva elegància i imatge de dona de bandera. En darrer terme, cal considerar l’escultura modernista d’Ismael Smith representant el retrat de cos sencer de Miquel Utrillo, una de les obres més singulars i reeixides que, malgrat les concessions formals –estilització, dandisme…–, acompleix la seva funció figurativa.

Els pintamones, de Càndid Duran, retrata els qui van participar en la decoració de les parets del Cafè d’en Cuca: Rusiñol, Mas, Miró, Utrillo, Almirall i el mateix Duran

Els retrats pintats per Rusiñol que figuren a Maricel corresponen a tres importants personatges del Sitges del darrer terç del segle XIX: en Cuca, el Tirano i en Malavida.9 Tots tres formen part de la vida popular sitgetana: el primer, l’amo de la Cerveseria de Cau Ferrat; el segon, jardiner i músic amateur; el tercer, un pescador. En el cas dels dos primers, són retrats de cos sencer (amb rerefons llis l’un, en un interior l’altre). El tercer, un retrat apaisat de mig cos. Tots tres fan referència al seu ofici o afició, i Rusiñol en copsa els trets psicològics que reverteixen en la respectiva descripció física.

FIGURACIONS: NOUCENTISME, NOVA OBJECTIVITAT, REALISMES Joaquim Sunyer, el més important dels pintors del Noucentisme, és representat al Museu de Maricel en diferents estadis de la seva pintura. La Maternitat (1908) és una pintura doblement simbòlica. Pel que representa del cicle de la vida, amb la mare alletant la criatura i les tres veles blanques –els tres cicles vitals– de rerefons, i també per la representació de la mar, que esdevé l’escenari atemporal i prefiguració plàstica de la mediterraneïtat noucentista. No en va, el crític Tyge Möller considerava que l’obra expressa tota la joia de pintar i de l’ésser i, a partir d’aquesta obra, Sunyer va començar a rebre el qualificatiu de pintor mediterrani. Altrament, dos retrats obra de Sunyer cauen de ple en l’estètica de la Nova Objectivitat de l’època d’entreguerres. Es tracta d’Amadeu Bertran (1923), cunyat seu i marit de Sara Carbonell.10 L’obra s’inscriu al cicle temàtic de la vida familiar; destaca la masculinitat de les faccions cercant un traç compositiu que remarqui la seva estructura física contrastant amb el rerefons llis que no té altra funció que emfasitzar

En Cuca, de Santiago Rusiñol; La pesca, d’Arcadi Mas i Fondevila; i La recol·lecció de la malvasia, de Joaquim de Miró: simbologia sitgetana de tombant de segle, al Museu de Maricel

7


Vista de platja amb una figura femenina, de Joan Batlle i Amell, procedeix de Can Falç i avui llueix al Maricel

la funció del retrat. L’altre, de Montserrat Gorgas i Ferrer (1930), és un retrat de la mateixa estètica però més exagerat formalment en el sentit que, en ser un retrat de posat, és de traça i composició més convencional. L’únic paisatge sunyerià i del Noucentisme existent ara per ara al Museu de Maricel és una vista rural amb l’ermita de Santa Bàrbara i les carenes grisenques del Garraf de rerefons, un dels darrers paisatges sitgetans pintats vers 1920. Les obres de Sunyer que figuren a Maricel formen part del Gran art local de l’artista –en paraules de Josep M. Junoy–11 perquè va ser qui projectà els paisatges i els personatges sitgetans en tota la dimensió de la pintura moderna. Molt més, per exemple, del que havia fet en el seu moment Santiago Rusiñol. Dins l’estètica del Noucentisme, cal destacar el retrat de personatges als capitells esculpits per Pere Jou.12 Es tracta del conjunt dedicat als constructors de Maricel. El capitell esquerre representa Utrillo traçant els plànols, Deering mirant-los i dos obrers. Al de la dreta hi surten els mestres d’obres Magí i Anton Pascual, el picapedrer Fíguls i el mateix Jou, que s’autoretrata esculpint els capitells. L’obra d’Alfred Sisquella, integrant del denominat grup dels evolucionistes i un dels més genuïns representants de la figuració del segle XX, presenta dos retrats: el de l’infant que representa el seu fill Josep13 i la Maternitat, en la qual la muller Antònia Rambla i el fill Josep en són protagonistes. Les dues obres que tanquen el recorregut sitgetà pel Museu de Maricel són una vista de la platja de Sitges dels anys de la postguerra, d’Agustí Ferrer i Pino, i el retrat del Dr. Jesús Pérez-Rosales, donant de la col·lecció d’art i antiguitats que porta el seu nom, que apareix representat tocant el violoncel, una de les seves grans aficions. L’obra de Ferrer i Pino clou de forma simbòlica el llarg període estètic dels Realismes, que transcorre més enllà de l’etapa històrica del Noucentisme. És una visió de la platja que a l’època responia a la realitat de les barques de pesca que feinejaven a la mar de Sitges, una escena costumista amb barques, xarxes, pescadors i dones sargint. La realitat de llavors queda fixada com el record d’un Sitges el retrat del qual ha esdevingut, també, una visió idealitzada.

REFERÈNCIES Coll i Mirabent, Isabel. 2002. “L’Escola Luminista de Sitges” L’Escola Luminista de Sitges: Els Precedents Del Modernisme, p. 29-68. Sitges : Consorci del Patrimoni de Sitges. Folch i Torres, Joaquim. 1912. “Maricel” Pàgina Artística de La Veu de Catalunya, 8.VIII.

8

Panyella, Vinyet. 1998. Maternitat, de Joaquim Sunyer. Sitges: Consorci del Patrimoni de Sitges. Varis autors. 2005. Recull de Motius de la Vila de Sitges: (segles XVIXX). Pròleg d’August Bover i Font. 2a. ed. Sitges: Grup d’Estudis Sitgetans (Estudis Sitgetans; 17). Varis autors. 2009. “Miquel Utrillo i les Arts” A Miquel Utrillo i les Arts, de Vinyet Panyella, p. 17-49. Sitges: Ajuntament de Sitges. Varis autors. 2013. “La Col·lecció Pérez-Rosales. Un capítol de la història dels Museus de Sitges” A Antiquaris, experts, col·leccionistes i nuseus. El comerç, l’estudi i la salvaguarda de l’art a la Catalunya del segle XX., editat per Bassegoda, Bonaventura (ed), Domènech, Ignasi 177–203. Memoria Artium. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona. Sierra i Farreras, Roland. 2002. “El Sitges dels Luministes.” L’Escola Luminista de Sitges: Els Precedents Del Modernisme, p.19-26. Sitges: Consorci del Patrimoni de Sitges. Utrillo, Miquel. 1912. “De com fou fet Marycel.” Pàgina Artística de La Veu de Catalunya, 22.VIII.

NOTES L’edifici actual del Museu de Maricel té els seus orígens en l’antic Hospital de Sant Joan (1326), que va ser objecte de diverses modificacions, adaptacions i afegits fins 1909, quan va ser adquirit per Charles Deering. Miquel Utrillo va reformar-lo entre 1910 i 1912, adaptant-lo a residència del magnat i col·leccionista nord-americà, inspirant-se en els models arquitectònics i decoratius del taller-museu del Cau Ferrat, propietat de Santiago Rusiñol, i de les cases sitgetanes de Can Falç de Mar (s. XVI-XVIII) i Can Llopis (1793) (Folch i Torres 1912), (Utrillo 1912). El 1914 va reformar la façana i l’interior del rebedor principal, col·locant a la façana exterior un Sant Miquel procedent del cap de l’antic pont de Balaguer i altres elements d’ornamentació arquitectònica. La residència de Deering és el primer recinte del complex de Maricel. Va ser adquirida el 1968 per la Diputació de Barcelona per tal d’ubicar-hi la col·lecció d’art i antiguitats de Pérez-Rosales i, per a adaptar la residència particular al nou ús s’hi va portar a terme una intervenció bastant dràstica, però conservant els elements més significatius. El projecte de re habilitació i remodelació (2009-2014) n’ha recuperat alguns elements, amb la voluntat de reconstruir la unitat conceptual i arquitectònica de tot Maricel. 2 (Panyella 2013) 3 (Panyella 1998) 4 El Palau de Maricel va ser comprat per l’Ajuntament de Sitges l’any 1954, quan era alcalde Antoni Almirall Carbonell. 5 (Sierra i Farreras 2002). 6 (Coll i Mirabent 2002), p. 49. 7 (Sierra i Farreras 2002), p. 26 8 . L’estiu de 1895 l’amo del fins llavors Cafè Continental, Pere Forment, dit Pere Cuca, va voler renovar el seu local i li va canviar el nom pel de Cerveseria Cau Ferrat, i va demanar als seus amics artistes que li decoressin les parets. La totalitat de les obres que van figurar-hi formen avui la Sala de la Cerveseria Cau Ferrat al Museu de Maricel, llevat de l’obra de Miquel Utrillo, El Sitges del futur (1895), que forma part del MNAC. (Panyella 2009), p. 29. 9 . Sobre aquests personatges i els integrants de la Banda del Pensil, v. (Panyella 2005). 10 . L’obra va ser donada a l’Ajuntament de Sitges el 1997 per la filla d’aquest, Maria Dolors Bertran Carbonell, neboda de Sunyer i una de les primeres models sitgetanes, en memoria del seu pare i del seu oncle. 11 . El 1925 el crític Josep M. Junoy va pronunciar una conferència monogràfica, El gran art local de Joaquim Sunyer, a l’Ateneu Barcelonès, en la que concloïa: “ L’art d’en Sunyer és un gran art, perquè ha sabut copsar els ritmes més genuins del seu paisatge. És un gran art, sobretot, perquè ha sabut escoltar i fer plàstiques les veus inconfusibles de la seva sang.” 12 . Si bé están situats a l’exterior de l’edifici, a la façana del Palau de Maricel, al carrer de Fonollar, s’inclouen en el discurs museístic de Maricel ja que formen part de l’edifici. 13 . Aquest retrat, juntament amb un interessant conjunt de dibuixos, va ser donat a l’Ajuntament de Sitges amb destinació als museus per Josep Sisquella i Rambla, fill de l’artista, el noviembre de 2014. 1


Una nova aportació a la historiografia de Sitges

L’escrit de Manuel Gibert i Miret de 1908 sobre la

Prehistòria a Sitges MAGÍ MIRET I MESTRE La muralla de Sitges, a tocar de la Davallada

D

eixem per a una altra ocasió parlar de l’autor del manuscrit que ara transcrivim i comentem. Ara com ara, només direm que va ser una de les personalitats actives en el camp de la cultura a Sitges a la fi del segle XIX i principis del XX. Malgrat els seus diversos treballs, no és gaire conegut. Potser perquè, com diu Ramon Planes i Izábal a les seves memòries, va ser un “home que fou engolit abans d’haver trobat el seu camí”. Sigui com sigui, val la pena oferir l’esbós fins ara inèdit d’una peça escultòrica que, tot i la seva simplicitat, aporta alguns elements que, tal volta, algun dia permetran identificar-la si hi ha la sort de localitzar-la. Per altra banda, el text historiogràfic és per ell mateix d’interès. Ni la prehistòria de la Humanitat ni la de Catalunya –i encara menys la de Sitges– eren conegudes fins al grau que ho són ara. Ja s’havia deixat de banda que la història s’iniciés fil per randa segons la Bíblia i amb un esment inevitable al Diluvi Universal, però tot just s’havien començat a fer investigacions arqueològiques i estudis en camps com la lingüística i a fer-ne deduccions per a anar avançant fins als nivells de la recerca arqueològica i científica actual. En els seus apunts, Gibert fa una aproximació a la prehistòria des d’un punt estrictament científic, basant-se en les dades arqueològiques i els textos clàssics, i defugint les fonts bíbliques. Gibert, però, com es feia a l’època, assimilava cultures, pobles i llengües, i atribuïa els canvis culturals a migracions de pobles, més que a transformacions de les pròpies cultures o per contactes amb cultures veïnes. Hem de tenir present que si la Humanitat ha superat fronteres espacials amb l’exploració de totes les terres emergides per llunyana que sigui la seva situació –encara que estiguin isolades enmig d’oceans o cobertes de gel, o a alçades de milers de metres–; si ha observat els fons marins, les coves i avencs subterranis, i ha fet incursions a l’espai interestel·lar; si ha fet grans avenços en el coneixement de tots els vessants del coneixement científic; també ha obert camí en els descobriments de la dimensió temporal,

XAVIER MIRET I MESTRE

esbrinant allò que s’ha esdevingut abans nostre. El document que transcrivim és un fidel testimoni del punt de partida i dels avenços historiogràfics del darrer segle. Cal comentar també que Gibert, a partir de l’existència del poblat fortificat d’Olèrdola junt a la riera de Vilafranca, planteja la hipòtesi que a Sitges hi pogués haver un establiment que exercís les funcions de port d’aquell establiment. Tot i que les troballes de destrals prehistòriques fetes per Gibert al nucli antic de Sitges no són una demostració d’aquest fet, sí que les excavacions arqueològiques realitzades en els darrers anys han confirmat l’existència a la Punta de Sitges d’una ocupació continuada des de la primera Edat del Ferro fins a l’època romana (segle VII aC - segle II dC). Aquestes troballes podrien ser d’origen prehistòric i reaprofitades en temps posteriors (ibèrics, romans, medievals o moderns) a causa del seu ús com a amulet contra la caiguda de llamps i, a més, s’han extraviat. L’atribució de la imatge de Santa Margarida pel turista anglès com un ídol celta no és estranya. A molts capitells, mènsules i gàrgoles d’edificis religiosos romànics i gòtics europeus hi ha representacions humanes grotesques com podien ser les de Santa Margarida. A Irlanda i Gal·les es denominen amb el terme gaèlic Sheela-na-gig (veure Viquipèdia) les representacions femenines grotesques que

Monedes romanes trobades a Sitges i reproduïdes en la història de Sitges de Llopis i Bofill (1891)

9


Ermita de Santa Margarida, dins l’actual camp de golf

exhibeixen obscenament els seus genitals i que es localitzen en un centenar d’esglésies i castells medievals. Segons els autors, el seu significat pot ser una al·legoria sobre els pecats de la carn i la luxúria. O una figura màgica per guarir la infertilitat de les dones i protegir-se del mal. O, fins i tot, un ressò d’una antiga deessa mare delta. El caràcter grotesc

ASSAIG I NOTES PREHISTÒRIQUES APLICADES A SITGES

de la imatge femenina situada a la dovella superior de la porta d’entrada de Santa Margarida podria haver fet pensar a l’erudit anglès que es tractava d’una representació com les de les illes britàniques, atribuïdes per molts a ídols celtes. No creiem que es tracti en absolut d’un ídol celta o pagà, sinó d’una imatge escultòrica rústica com hi ha en molts altres monuments romànics o gòtics. Cal tenir present que l’ermita de Santa Margarida es troba a tocar del mar i que, molt probablement, l’escultura estaria molt erosionada a causa de les partícules salines transportades pel vent. La qual cosa explicaria que, si bé Joan Llopis la identifica amb una imatge femenina, Gibert –en canvi– la va dibuixar amb una cara més animal que humana, anys després que s’hagués ensorrat l’ermita i que la dovella fos recuperada pel rector de Ribes, de qui depenia l’ermita. També a Olesa de Montserrat es van localitzar uns capitells romànics, coneguts com les Pedres d’Olesa, als quals els erudits Jaume Caresmar al segle XVIII i André Laborde a principis del segle XIX van atribuir una gran antiguitat. La dovella de Santa Margarida seria un cas semblant. Gibert també fa referència a què, regirant “el que el Dr. Benaprès guardava”, va trobar uns “mosaics romans”.

per l’Iber, Arrago i Aracas que al conquerir Europa es dividí en tres grans pobles. a triple divisió de les civilitzacions antigues en edats Els uns s’internaren fins Escandinàvia, altres restaren al de pedra, bronze i ferro –la primera de les quals es migdia d’Europa i, per últim, vingueren a la península Ibèrica, subdivideix en paleolítica, neolítica– es deu a en Thomsen 1, si establint-se primerament pel litoral de la vessant llevantina bé ja en èpoques molt llunyanes les cantà l’epicur Lucreci en del Mediterrani. el seu poema De rerum natura. Les abundants troballes d’armes paleolítiques i neolítiques en aquest terme, em fa, doncs, presumir de si les mateixes són “arma antiqua manus ungues dentesque fuerunt obra dels precitats èuskars, si bé el no haver trobat fins ara un et lapides et item silvarum fragmina rami crani que m’afermés en la meva creença m’impedeixen ara per et flamma atque ignes, post quam sunt cognita primum. ara sostenir-la amb fermesa. posterius ferri vis est aerisque reperta. La meva opinió no passa, doncs, de senzilla hipòtesi, més et prior aeris erat quam ferri cognitus usus” per raó d’ésser-ne la major de les destrals recollides de treball Lib. V 2 molt rudimentària, les crec pertanyents a una de les races que primitivament passaren per eixes encontrades, i puig que Aquestes divisions les admetem com una fórmula que en els que més les van utilitzar –a més dels èuskars– foren els pelàgics i els celtes. Bé podríem afirmar certs casos pot aportar llum a un estudi, que una d’aquestes tres races degué si bé gran part dels resultes resulten deixar-nos-les en penyora de son pas per arbitràries. eixes terres. Tampoc sóc del parer de l’abbé Fins avui tinc coneixement de 23 destrals Hamard3, que basat en les excavacions de de basalt, diorita i jaspi verd (de jaspi sols Schliemann a Ilión 4, on dessobre de les ne tinc 1 i sens dubte és romana per lo tant armes i objectes de ferro, hi trobà destrals devem descomptar-la) alguna que altre neolítiques i per aquest fet dedueix que de schisto cristal·lí, pocs exemplars de l’Edat de pedra fou posterior a la de ferro. El que més sembla en relació amb els sílex piròmac, palets de diorita en nombre descobriments moderns és que ambdues de vuit i fragments punxeguts de schistos civilitzacions foren coexistents. (fig, 4, 2 i 3) que, per raó de la sua forma i El Dr. Cruel 5 no trobà en les llengües dimensions, els crec prehistòrics 6. basques i úgriques paraules expressant No obstant, aquestes troballes de relativa el nom dels metalls; hi deduí que no les importància, m’és impossible de moment utilitzaven. En canvi, el mot aitza (pedra) formar un cos sòlid que pugui acompanyari els seus compostos són abundosos. Per me envers les conseqüències desitjades. això se’ls considerà de l’Època paleolítica. De resultar autèntica, lo que podria És opinió admesa que els èuskars de donar-ne molta llum fora la pedra que raça turanesa foren els primitius habitants segons opinió d’un intel·ligent turista Ressenya de Josep Carbonell i Gener de l’antiga Hespèria, als que més tard els anglès té gravada de relleu un ídol celta (fig. a L’amic de les arts l’any 1927 sobre grecs donaren el nom d’ibers. Fou una raça 1), la qual fou trobada prop de les coves en el manuscrit de Manuel Gibert provinent de les regions asiàtiques regades la enrunada capella de Santa Margarida. En

L

10


Malauradament, no sabem les característiques d’aquests paviments, ni en quin lloc del terme es van localitzar. Posteriorment, l’arqueòleg vilanoví Albert Ferrer i Soler va recollir la cita d’aquesta troballa d’un mosaic a Sitges, però sense afegir cap dada complementaria, així com la troballa d’alguns fragments ceràmics romans a l’entorn de Santa Margarida (A, Ferrer, El sarcófago romano de Sitges; Ampurias, VII-VIII, 1945-46, Barcelona, p. 141-142). Al voltant de l’ermita de Santa Margarida, que actualment es troba dins les instal·lacions del Golf Terramar, s’han efectuat algunes troballes superficials de materials ceràmics d’època romana (segles I aC – II dC), que poden ser un indici de l’existència d’una vil·la o un petit establiment agropecuari romà. És adient comentar que aquest escrit està cronològicament situat entre la publicació, el 1891, de l’Assaig Històric sobre la Vila de Sitges, de Joan Llopis i Bofill, i les famoses troballes de ceràmica campaniforme al jaciment situat a Sitges de la Cova de Sant Llorenç, dutes a terme

per Miquel Utrillo i Morlius el 1919. Aquelles van ser les primeres fites dels avenços en el camp de l’arqueologia, que ens han portat fins a les importants troballes de neandertals a les Coves i al jaciment romà de Sitges en els darrers anys. El manuscrit de Manuel Gibert i Miret va ser recollit i comentat per Josep Carbonell i Gener (Vegeu L’Amic de les Arts, núm 15, 30 de juny de 1927, pg. 1, i Siete Ensayos de Historia Suburense, Sitges, 1961, pgs. 141-142) i comentat per Josep Serra i Ciré (L’Eco de Sitges, del 6 de març del 1966 p. 3) en mans del qual es conservà fins que la seva filla Eulàlia Serra i Ferrer en va fer donació a l’Arxiu Històric de Sitges. Tal vegada, algun dia es podran localitzar les monedes, les destrals, l’escultura i el mosaic romà esmentats per Manuel Gibert i Miret i, juntament amb les troballes posteriors, les podrem contemplar com a elements de formació pedagògica i cultural.

aquest cas, es podrien donar per més probables les suposicions d’en Milà i Fontanals quant després de narrar la troballa a Olèrdola d’unes muralles que “donen mostra del darrer període de les fàbriques ciclòpies i com una transició entre elles i la construcció regular” i suposant que allí antigament hi existí una acròpolis celtíbera afegeix que el poble que les construí degué abordar a la platja de Sitges i d’aquí pujar fins a Olèrdola, que domina gran part del Penedès 7. De trobar-se a Olèrdola una colònia o ciutat celtíbera i tenint en compte la topografia de la regió compresa entre dita població i el mar i, puig que el camí més fàcil per aconduirhi, n’era la riera de Ribes, sembla que aquest seria el que escollirien, ja fos per posar-se en relació amb els pobles laietans o cossetans de la costa, o bé solsament per a vigilarla avisant amb temps qualsevol invasió. En aquest últim cas, es faria necessària una construcció a manera d’avançada i, puig que el lloc dominant mellor l’horitzó a l’ensems que es troba prop de la riera per part de la Creu, n’era la Punta, crec que allí degué haver-hi alguna construcció. Aquesta suposició poca força tindria presentant-la sense un argument sòlid, més sortosament puc presentar-ne un que si bé no és irrefutable, mai podem rebutjar-lo. En moltes cases de la part vella de la vila s’han trobat les pedres muntant les parets destrals i masses neolítiques i també pedres de 1 metre de llarg que podrien ésser armes i restes d’aquella construcció. Res més puc presentar-te, Antonio. He perdut mon temps estudiant la prehistòria en general i el que més m’hauria plagut fer ha sigut precisament el que més he oblidat: l’estudi de les races i colònies que s’establiren i fundaren per aquestes encontrades. Bé saps prou la fredor que m’enrotlla somiant inscripcions ibèriques, cranis prehistòrics i objectes que poguessin esquinçar d’un cop el vell t que m’encega. Fins avui la fosca persisteix sarcàstica i crudel. Sols un feble raig esmortuït pel dubte m’ha desvetllat de ma dissort: l’ídol celta de què et parlo més amunt. I amb la pobrissalla que enriqueix ma migrada col·lecció d’armes prehistòriques, podia tal volta presentar-te un

argument ara pe rara de més valia que el desconegut origen de les mateixes? Ja prou saps que la prehistòria catalana no està feta encara. Mes per això tampoc vull defallir, vagant amb noves energies i noves esperances, molt serà que de les negrors incompreses de l’antigor no s’aixequi un feble besllum preludi de majors claredats. Regirant el que el Dr. Benaprès guardava n’he trobat uns mosaics romans que resulten legítims de tota legitimitat. Ja així les monedes amb l’efígie de Tiberi no són trobades a Sitges per un atzar com volia mig suposar el Dr. J. Llopis i Bofill i la meva opinió un xic més assegurada.

Reproducció de la figura dibuixada per Gibert per a referir-se als antics ídols celtes

Deu de cor Manuel Gibert Sitges 28 de febrer de 1908

NOTES Fa referència a Christian Jürgensen Thomsen, director del Museu de Copenhaguen, que ja el 1830 va proposar dividir la prehistòria en els tres períodes esmentats. (2) Titi Lucretii Cari De rerum natura. En català podem disposar de la traducció que en féu Miquel Dolç el 1986, publicada per l’editorial Laia, així com la realitzada per Joaquim Balcells, publicada el 1923 per la Fundació Bernat Metge,. Així mateix existeix una traducció del Llibre primer, publicada per l’editorial La Magrana en 1994 que és deguda al sitgetà Ventura Sella. (3) L’Abbé Hamard publicà a París en 1883 L’âge de la pierre et l’homme primititf, pàg. 240. i el 1891 el Dictionnaire apologétique de la foi catholique, p. 230. (4) Fa referència a Heinrich Schliemann, que a la dècada dels 70 del s. XIX excavava la ciutat d’Ilió, més coneguda amb el nom de Troia. (5) R. Cruel: Die sprachen und volker Europas Vor der arischen einwanderung. 1879. (6) Aquestes figures 4, 2 i 3 no apareixen al manuscrit localitzat. (7) Apuntes históricos sobre Olèrdola. Memorias de la Academia de Buenas Letras de Barcelona Tom. II. 1868. i Vol. III, de 1880. (1)

11


PATRIMONI

BIBLIOGRÀFIC

SITGETÀ LES COL·LECCIONS DE LA BIBLIOTECA SANTIAGO RUSIÑOL FRANCESC PARRA I MESTRES

12


Sala Lolita Mirabent de la Biblioteca Santiago Rusiñol, inaugurada el 1995

S

ovint parlem de patrimoni quan esmentem tot allò vinculat amb l’art o bé allò que resulta bell o valuós: béns mobles, mobiliari, peces de decoració, quadres... per citar exemples. La nostra vila s’ha vist beneficiada en els darrers tres segles d’una situació privilegiada pel que fa el patrimoni artístic i cultural. Si parlem de col·leccions d’art, ens hem de situar en qualsevol dels museus sitgetans –el Cau Ferrat, el Maricel, el Romàntic o la Fundació Stämpfli– i en la recent reobertura del Cau Ferrat i el Museu de Maricel, gestionats pel Consorci del Patrimoni de Sitges. Un ens que, des de 1995, ha sabut apropar autòctons i visitants als museus sitgetans i ha treballat per la gestió, conservació i divulgació de les seves col·leccions artístiques. Si a finals del segle XIX –que és quan Rusiñol va arribar a Sitges– hi tenien lloc les celebrades Festes Modernistes, impregnant la nostra vila d’un aire bohemi del qual ja no es tornaria a desprendre mai més, a principis del segle XX

arribaria, de la mà de Ramon Casas, el seu mecenes, Charles Deering, enamorant-se també dels antics racons del barri vell. Aquí va ser on, de seguida, es va fer construir el seu palau d’estiu –el Palau de Maricel–, acompanyat de Miquel Utrillo i Morlius, encarregat de tota la tasca administrativa i constructiva de l’edifici. Deering, multimilionari nord-americà, va venir a Sitges, on va quedar encantat fins a tal punt que va encarregar a Utrillo la construcció de Maricel allà on hi havia l’antic hospital i el barri de Sant Joan, barri vell de cases de pescadors. Maricel serviria per acollir les col·leccions d’art de Deering –sobretot, d’art hispà– i comptaria amb salons sumptuaris per a espais de lleure i contemplació, com el claustre i les terrasses. Per desavinences amb Utrillo, Deering es va endur tota la seva col·lecció d’art, però conservant la propietat dels seus edificis que, anys més tard, van ser llogats per la Junta de Museus (1932) i, posteriorment, adquirits per l’Ajuntament de Sitges i per la Diputació de Barcelona. La seva col·lecció d’art –que el 1921 s’emportaria als Estats Units– incloïa quadres de Velázquez, El Greco, Zurbarán, Goya, Rusiñol, Mas i Fondevila, Casas, Sunyer... i escultures de Blay, Clarà, Llimona, Casanovas... i murals de Josep M. Sert, entre d’altres. Per altra banda, actualment, també cal destacar la laboriositat que realitza Pere Stämpfli amb la Fundació que porta el seu nom, que treballa per a l’art contemporani d’abast internacional. Stämpfli és un reconegut artista, valorat especialment a França, Suïssa, Bèlgica i els Estats Units, i la seva obra forma part de col·leccions tant públiques com privades d’Europa, els Estats Units, Japó i Corea, havent realitzat prop de seixanta exposicions individuals i prop de 230 de col·lectives al llarg de la seva trajectòria. Pere Stämpfli i la seva muller, Anna Maria, es van vincular a Sitges des del primer moment que hi van arribar. Es van enamorar del seu casc antic –molt especialment, del carrer d’En Bosch–, on a partir de 1977 van organitzar les primeres festes de l’esmentat carrer. Des d’aleshores, el matrimoni ha realitzat nombroses iniciatives culturals i de mecenatge, constituint finalment la Fundació Stämpfli l’any 2006. A banda d’aquests, també hem de sumar els llegats i donacions de diverses personalitats, com ara la il·lustradora Lola Anglada, el Dr. Jesús Pérez-Rosales o la col·lecció marinera d’Emerencià Roig, per posar només tres exemples. I també hem d’esmentar les donacions de particulars que s’han fet al llarg dels anys per tal d’engrandir la Col·lecció d’Art de la Vila, que forma part del Museu de Maricel. Gràcies a tots ells, tenim al nostre abast una gran col·lecció d’art que podem gaudir als museus reformats. Tot aquest llegat està directament vinculat amb una bona part del fons patrimonial i bibliogràfic que actualment té la Biblioteca Santiago Rusiñol. A l’Arxiu Històric de Sitges ens trobem amb documentació de tipus administratiu (que genera l’Ajuntament de Sitges) i patrimonial, ja que acull tota una sèrie de fons vinculats directament –i estrictament– a la vila de Sitges i el seu terme municipal. La seva línia de treball continua essent la mateixa de quan es va crear: treball de classificació, ordenació, catalogació i inventari; intent d’ampliació dels fons referents a Sitges, sigui quina sigui la seva procedència; i difusió i potenciació al màxim de la riquesa i coneixement dels fons documentals de la vila de Sitges. Alguns del llegats i arxius patrimonials són Artur Carbonell i Carbonell, Josep Carbonell i Gener, Josep Vidal i Vidal, Antoni Català i Vidal, Amell de la Muntanya, Pau Farret i Raventós, José de Zamora, Ramon Planes, Francesc Moreu i Oliver, Jaume Sunyer i Juncosa, i Manel Torrens, entre altres particulars diversos. 13


Construcció del Maricel, l’any 1915, amb Miquel Utrillo dirigint les obres

PATRIMONI BIBLIOGRÀFIC A LA BIBLIOTECA SANTIAGO RUSIÑOL El tema que ens ocupa està directament vinculat amb la Biblioteca Popular Santiago Rusiñol, actualment tancada per les obres de remodelació i millora. Unes obres molt esperades i que suposaran la posada al dia d’aquesta institució de la cultura i de la literatura, amb prop de 80 anys d’història. El seu fons, que detallarem tot seguit, ha estat consultat per investigadors i estudiants. Un fons que, tot i que en un primer moment va estar mancat de mitjans, ha sabut posar-se al dia pel que fa a mitjans de consulta electrònica i de reprografia, amb una part important del fons patrimonial disponible en suport digital. És per això que detallem el que ben aviat es podrà consultar a la Biblioteca Santiago Rusiñol. Hem de tenir en compte que a Sitges disposem d’un fons de col·lecció local molt ben proveït, amb tot allò publicat referent a la població i àmbit penedesenc. Col·lecció que va iniciar Lolita Mirabent, que va ser directora de la biblioteca fins el 1990 i que va plantejar dita secció, la qual ha anat creixent al llarg de tots aquests anys. Per tant, farem una breu relació del llegat bibliogràfic que ens ha arribat a partir d’aquesta col·lecció i de les donacions de les diferents personalitats del món de la cultura i de les arts que han estat cedides a la biblioteca. Primerament, ens endinsarem a la que va ser la primera biblioteca sitgetana com a servei públic, ubicada en una planta de les dependències de l’Ajuntament, amb Gaietà Benaprès i Mestre com a primer bibliotecari i nascuda d’una donació de Víctor Balaguer. Molts dels exemplars eren duplicats que l’autor i historiador tenia a la seva Biblioteca-Museu de Vilanova i la Geltrú. Tanmateix, aquesta biblioteca no va reeixir, però alguns dels seus primers llibres encara es troben en el fons inicial. Santiago Rusiñol, per altra banda, havia promès la donació de dos milers de llibres per a la futura biblioteca de Sitges. Promesa que mostra la generositat de Rusiñol i la voluntat de 14

Sala Utrillo a la Biblioteca

contribuir al progrés cultural de la vila, a través de l’estima i valoració dels llibres. La mort del sitgetà Emerencià Roig i Raventós –un dels primers investigadors de la nostra marina vuitcentista, de la pesca a Catalunya i del nostre vocabulari mariner–, el mes de febrer de 1935, va significar la donació de les seves col·leccions d’embarcacions en miniatura, llibres i dibuixos relacionats amb la marina a la nostra vila, així com una part de la seva biblioteca i llibres de marineria, que va disposar el seu germà Josep Roig i Raventós i que van anar directament a la Biblioteca. Antoni de Semir –conegut per haver estat directiu de la firma Roche i que formava part de la colònia estiuenca– va donar la seva biblioteca i així ho va fer la seva vídua, Amèlia de Togores, que en va facilitar el seu lliurament. Va ser col·leccionista de llibres d’art, de clàssics francesos, italians, anglesos i peninsulars. Així, doncs, s’inaugurava la sala Semir, situada al costat del pati de la biblioteca i, des de l’any 1995, al costat de la Sala Lolita Mirabent.


A finals dels anys setanta, la biblioteca va rebre una donació molt particular: la de la biblioteca de la il·lustradora nascuda a Tiana, Lola Anglada i Sarriera, que va ser adquirida per la Diputació de Barcelona i destinada a Sitges per voluntat expressa de l’artista. La Biblioteca de Lola Anglada consta d’una bona part de llibres de finals del segle XIX, amb enquadernacions d’època i també alguns del segle XVIII, així com altres bons llibres de la joventut de l’artista. El mes de juny de 1981 es va inaugurar la Sala Utrillo, al segon pis de l’edifici de la biblioteca, que conté la col·lecció de llibres i de documentació de Miquel Utrillo i Morlius, que va ser adquirida per l’Ajuntament de Sitges al seu fill, Miquel Utrillo i Vidal. Juntament amb el fons de llibres – alguns d’ells, primeres edicions d’autors molt remarcables i, bona part d’ells, amb dedicatòries i autògrafs molts interessants–, cal destacar l’aspecte documental, format per documentació familiar, un interessant epistolari, una bona col·lecció fotogràfica sobre l’antic Palau de Maricel i altra documentació sobre Utrillo i Rusiñol. La inauguració d’aquesta nova sala marca, en la història de la biblioteca, com el final d’una primera etapa perquè, amb ella, la biblioteca va passar a ocupar gairebé íntegrament el que va ser en l’època d’esplendor de Maricel, la casa de Miquel Utrillo i Morlius. També cal destacar la incorporació als fons de la biblioteca de tot un fons de llibres i documentació de l’advocat, submarinista i historiador Frederic Malagelada i Benaprès, que ofereix un conjunt de llibres, manuscrits, cartells i mapes sobre la vila de Sitges i de l’àrea i territori penedesenc. La biblioteca té un volum aproximat de 3.000 llibres –a més de la documentació de la família Benaprès– i tot un conjunt de publicacions periòdiques, programes i fulletons relacionats amb Sitges des de tots els seus vessants. Així, doncs, hi trobem des de manuscrits del doctor Gaietà Benaprès i Mestre, fins a documents sobre medicin i apunts diversos de la poeta Rita Benaprès i Mestre i del doctor Joan Ramon Benaprès i Palet. La part de documentació familiar, tant impresa com manuscrita, més antiga data del ssegle XVII. Val a dir que la biblioteca també ha rebut diversos lots de procedència diversa que també han engrandit el seu fons. L’escriptor i crític literari Josep Maria Castellet també va fer

donació d’alguns dels seus llibres, dedicats especialment a literatura i a les ciències socials –alguns d’ells, d’italians i francesos– i també s’han rebut diversos lots de temàtica artística, com els de Mimó-Mena o de la Galeria d’Art Foz, entre d’altres. Per últim, podem destacar que el fons bibliogràfic de l’escriptor sitgetà Ramon Planes ha estat donat a la vila de Sitges. Juntament amb mitja dotzena de textos inèdits –en la seva majoria, obres de teatre–, la biblioteca de Planas consta de molts volums d’història de Catalunya, de la col·lecció completa de clàssics llatins i grecs publicats en versió original amb traducció al català per la Fundació Bernat Metge i del recull tots els grans autors de la literatura francesa.

Coberta d’un llibre de poemes de Salvador Soler i Forment, del 1928, que forma part de la Col·lecció Local de la Biblioteca

Exlibris de Frederic Malagelada, que va donar el seu fons a la Biblioteca

La Fundació Stämpfli ha estat la darrera col·lecció d’accentuat valor donada a Sitges

15


«De et super confratrie vulgariter nuncupate dels bergants»: els orígens de la primera confraria sitgetana (1433)

CARME MUNTANER I ALSINA

A

finals del segle XIX, Llopis i Bofill deia que la confraria de mariners de Sant Telm o Sant Elm, fundada el 1500, era “la més antiga de totas” las confraries sitgetanes. Una afirmació que s’ha mantingut com a certa, amb alguna variació, fins avui dia. Curiosament, el mateix autor anomena en la seva obra, unes pàgines abans, la confraria de la qual tractarem a continuació. Però no va més enllà2, tot i que sabem per notícies posteriors que va existir durant segles una confraria dedicada a la Verge de la Concepció3. Amb tot, recentment, i arran de la tasca de recuperació de la documentació de l’Arxiu Històric Parroquial de Sitges (AHPS), duta a terme per Blai Fontanals, la revisió dels pergamins d’època medieval que s’hi conserven ha permès recuperar la documentació que Llopis i Bofill esmentà de passada: parlem de la Confraria dels Bergants, fundada el 1433, de la qual es conserven els capítols fundacionals4. LES CONFRARIES MEDIEVALS Amb diferents matisos, es pot afirmar que, a l’Edat Mitjana, una confraria era “una associació voluntària de fidels de caràcter religiós [...] o bé que simultàniament contemplés finalitats religioses i professionals”5. A diferència de les corporacions d’oficis (les quals, a partir d’època moderna, es coneixerien amb el nom de gremis), que tenien un caràcter fonamentalment professional i de regulació del treball, a les confraries, el component religiós i assistencial era fonamental. Dedicades sempre a un sant, hi havia confraries purament religioses, mentre que en d’altres s’hi agrupaven persones que exercien el mateix ofici. És el que es coneixen com a confraries d’ofici, i no eren excloents; és a dir: eren d’associació voluntària –els qui exercien aquella activitat no estaven obligats a inscriure-s’hi– i mai l’admissió estava reservada exclusivament a membres de l’ofici, sinó que acceptaven tothom qui s’hi volgués apuntar, tant homes com dones6. Les confraries religioses eren les més antigues. A Catalunya, les primeres referències es remunten al segle XI7. On van prendre un fort impuls, però, des del segle XII, és en els ambients urbans. És en aquest àmbit urbà, certament, on s’han desenvolupat les recerques més importants sobre confraries medievals, moltes vegades en relació amb el móns del treball. L’embranzida en la formació d’aquest teixit associatiu també s’ha de relacionar, per aquells mateixos anys, amb la predicació efectuada per les noves ordes religioses que sorgiren a 16

El pergamí que conté els capítols fundacionals de la Confraria dels Bergants. 1433. (AHPS, Pergamins, s/n)

Europa i que van difondre una religiositat més connectada amb la caritat i la devoció cristiana8. Els puntals d’aquestes confraries eren la pietat i una funció caritativa o beneficoassistencial. Les seves atribucions podien ser molt variades, adaptades al context social en el qual es creaven. Tot i això, tenien totes certs punts en comú, com ara la celebració de misses d’ofici solemne dedicades al sant protector; el manteniment d’altars, imatgeria i objectes litúrgics; assegurances de caràcter mutualista a malalts i captius; o el pagament d’enterraments i funerals als confrares, entre d’altres9. Els seus esforços, per tant, es concentraven en la devoció religiosa i l’ajuda mútua, el perdó i la paciència enfront les misèries i les afliccions de l’època. És en aquest context, el 1433, que neix la confraria dels bergants de Sitges. EL DOCUMENT DE LA FUNDACIÓ Els capítols fundacionals de la confraria dels bergants de Sitges es conserven en un pergamí conservat a l’AHPS. De fet, se’n conserva el document original, datat del 5 d’abril de 1433


La clau de volta de la Immaculada Concepció, situada a la nau lateral dreta de la parròquia, al quart espai entre pilastres. Es tracta, però, de la clau de volta feta a finals del segle XVII, amb la construcció de la nova església.

i escrit sobre un pergamí de 755x589 mil·límetres i un trasllat –una còpia autèntica feta per un notari– del qual no coneixem l’any de redacció (encara que, per la lletra en què està escrit, possiblement és de pocs anys després), fet sobre un pergamí de 528 x 575 mil·límetres. Ambdós pergamins, que presentaven diversos forats i estrips, han estat restaurats recentment. El document està escrit en llatí, excepte els capítols pròpiament dits, que estan redactats en el català de l’època. Aquests estatuts fundacionals estan formats per divuit capítols que ens permeten saber quins avantatges oferia als seus

confrares, com s’organitzaven els seus membres i d’on provenien els seus recursos econòmics. Es tracta d’un document de fundació i, per tant, dels objectius i les normes per les quals s’havia de regir aquella confraria. Que es conservi una documentació d’aquest tipus és força excepcional, i més en l’àmbit rural. De fet, de l’època medieval no es coneixen massa exemples de capítols fundacionals de confraries10. El document de fundació cita, encapçalats pel batlle de la vila Martí Jordà i els tres jurats de la universitat, el nom dels vint-i-set sitgetans11 –tots homes– que van intervenir en la fun17


dació i que es denominen a si mateixos com a bergants. Per tant, abans de res, caldrà aclarir què entenem per ‘bergants’, un mot sota el qual s’amagaven diversos significats: des de ‘brètol, mal subjecte, brivó’12 a ‘home jove, adolescent’, com també ‘jornaler que treballava en bergada’ [o brigada] (d’aquí el seu nom) i els ‘minyons ajudants dels barquers de Barcelona i de València’13. Cal aturar-se en aquest punt. D’entre totes les definicions donades, en un context com el sitgetà, seria fàcil pensar que són precisament aquest tipus de bergants els que ens ocupen: homes o joves que treballaven al port de Sitges ajudant a carregar i descarregar barques o en altres tasques. De fet, a Tarragona existeix un Gremi de Bergants, tot i que de cronologia posterior. Malgrat això, el text fundacional no ajuda a corroborar aquesta afirmació perquè no hi ha cap capítol que faci referència específica al mar i amb prou feines a l’ofici exercit per aquests bergants. En aquest sentit, l’únic element en què ens podem sustentar és el moment en què es diu que s’aniran a buscar amb bèstia els confrares accidentats a una distància màxima de dues llegües –s’entén, doncs, que són dues llegües terrestres–. En aquestes circumstàncies, es fa difícil delimitar qui i què eren els bergants que es van unir per fundar la present confraria. LA CONFRARIA DELS BERGANTS Com hem comentat, una de les característiques bàsiques de les confraries era que es posaven sota advocació d’un sant protector. En el seu cas, els bergants sitgetans van triar l’advocació de la Concepció de Maria, que aleshores se celebrava, com ara, el 8 de desembre: “Capítols hordonats e acordats per los bergants de la vila de Citges sobre una confraria la qual los dits bergants volen fer a honor e a reverència de la Concepció de la Verge Maria en la església de la dita vila de Citges”.14 Eren molt comunes les confraries dedicades a la Verge Maria, però ja no ho eren tant les dedicades a la Concepció15. A banda dels esmentats firmants, es necessitava l’aprovació del poder jurisdiccional, que en aquest cas era l’Almoina dels Pobres de Barcelona o Pia Almoina i, en nom seu, els administradors, que d’aquell any eren els canonges Guillem Ponç de Fenollet i Miquel Formós, que donaren la seva aprovació amb la seva firma al final del document. A més, donat que la confraria es posava sota l’advocació de la Concepció de Maria de la parròquia, es necessitava també l’assentiment del rector. Tractant-se d’una confraria d’ofici, els qui en primer lloc estaven cridats a formar-ne part eren els bergants, sense distinció d’origen: podia ser confrare tot bergant que habités a Sitges (estadant) o que fos de fora la vila (estranger), mentre provingués d’un lloc a una distància de no més d’una llegua. Amb tot, també qualsevol altre home –sense distinció d’ofici– o dona podien acollir-s’hi, amb l’única condició, en aquest cas, que fossin sitgetans. Aquesta diferent provinença dels seus membres es materialitzava dins la confraria en dos grups diferenciats: els confrares bergants (fossin estadants o estrangers) i els confrares de la vila. Cadascun d’aquests dos grups havia d’elegir un administrador, que es renovava anualment. Ambdós administradors havien de regir la confraria i actuar com a representants davant les autoritats senyorials i religioses. Sembla, pels capítols, que el confrare bergant tenia una certa preeminència per sobre del de la vila, ja que era ell l’encarregat de posar els diners a la caixa cada diumenge i tenir-ne una de les claus. L’altra clau no la tenia el confrare administrador de la vila, sinó els jurats. Representants d’una i altra banda havien de ser presents sempre que s’obrís la caixa: «e que los jurats no y pusquen obrir sense los dits bergants ne los bergants sense los jurats». 18

Detall del pergamí fundacional, amb l’inici dels capítols que regirien la confraria. A la tercera línia es pot llegir: “Primo, concordaren los dits bergants que lo bergant estadant ho estranger ho qualque altre persona...”.

Detall del calendari del mes de desembre del Lunari e repertori del temps de Bernat de Granollacs (+1478 ca) (es tracta d’una edició impresa de 1513). A la vuitena línia, corresponent al 8 de desembre, es pot llegir “La Concepció de Nostra Dona”, és a dir la festivitat de la Concepció de la Verge Maria.

Com s’ha dit, una de les principals funcions de les confraries era la beneficoassistencial i, concretament, l’assistència a malalts i accidentats al treball o en cas de mort. L’assistència en aquests moments difícils era de vital importància en un moment en què l’accés a la sanitat era cara i escassa i quan els vincles solidaris familiars podien mancar16. En aquest sentit, la confraria dels bergants segueix clarament aquestes pautes. Una de les seves principals funcions era la de l’ajuda en cas d’accident: «que si algun confrare qui siga de la dita confraria serà malalt, encare que sia dues leugues entorn de Citges, que si vol venir a la dita vila li hajen enviar dos homes amb una bèstia». D’aquests dos homes, un havia d’ocupar-se del malalt i l’altre havia de portar la bèstia. S’ha de tenir en compte, però, que aquest servei no era gratuït, sinó que el que feia la confraria era avançar els costos del trasllat. El bergant malalt tenia un any de temps per tornar-los i, en cas que no pagués, podia ser forçat a fer-ho. L’altre puntal de la caritat de la confraria era quan es produïa la mort d’un confrare, contribuint amb la presència dels altres confrares i de lluminària per donar solemnitat a l’acte. El ritual estava estipulat amb tota precisió en els capítols: el difunt havia d’anar acompanyat de quatre ciris, dos davant i dos darrere, que s’afegien als ciris que per costum acompanyaven el cos si es tractava d’un parroquià. Els confrares havien d’assistir obligatòriament a l’enterrament –o, en cas contrari, se’ls imposava una multa d’un sou, excepte si estaven malalts o impedits per forces majors–. Cadascun dels assistents confrares havia de portar una candela a la mà i oferir un diner i la candela al rector o vicari que oficiés l’enterrament. A més, aquell dia havien de resar cinc parenostres i set avemaries. S’estipulava també que, si algun confrare moria fora de la parròquia, li fos fet «cos


present e honor»17. La confraria disposava, a més, d’un carner –un vas sepulcral– propi, en el qual no es podien enterrar altres cossos o albats, a no ser que es tingués llicència de la confraria. Pel que fa al capítol piadós, el seu punt culminant era, cada any, la festa de la Concepció de la Verge Maria, el 8 de desembre. Aquell dia, tots els confrares estaven obligats a assistir a l’ofici i havien d’oferir al rector o vicari una candela i un diner. Un cop acabada la celebració, els capítols estipulaven que “los preveres hisquen aquela jornada al solre sollempnament sobre lo carner dels dits bergants”. La confraria feia un donatiu d’1 sou al prevere celebrant i de 6 diners als concelebrants. A banda d’aquesta celebració anual, la confraria contribuïa al manteniment de la parròquia i de la solemnitat de la seva advocació amb objectes liútgics com ara “joyell, drap, calzes, vestiments o creu ho pali o qualque altre joyell”, la compra dels quals s’havia d’aprovar en reunió del consell dels confrares dels dos grups (bergants i de la vila) i del procurador de l’Almoina o el seu batlle. Totes aquestes ajudes als necessitats i solemnitats en els enterraments, però, necessitaven d’una font d’ingressos. La bàsica era la que aportaven els propis confrares, que es materialitzava en tres quotes: una primera quota d’entrada, d’1 sou i 6 diners, una quota anual d’1 sou (que es pagava el dia de l’ofici de la Concepció de Maria) i una quota setmanal d’1 diner (que es pagava cada diumenge). A més d’aquestes quotes, la major part de les confraries buscaven finançament d’altres bandes per fer front a les seves funcions: amb les captes18, la compra de censals o amb l’obtenció de patrimoni que els seus confrares o altres persones feien. En els casos de les confraries més puixants, podien arribar a posseir grans patrimonis, com ara senyorius de quadres o de castells19. EPÍLEG Durant el segle XX, en un article aparegut a L’Eco de Sitges,20 es relacionava directament la Confraria dels Bergants que hem estat tractant aquí amb la confraria de la Puríssima Concepció, de la qual es té constància entre els segles XVI i XVIII. Malgrat que l’advocació de la primera i el nom de la segona semblen evidenciar-ho, és també curiós que Llopis i Bofill no vinculés una amb l’altra, i també fa dubtar-ho el fet que no es donés continuïtat a la denominació Bergants. Tot i que en els moments de la constitució de la confraria, la Concepció de Maria no tenia un altar dedicat a la parròquia21, posteriorment se n’hi dedicà un, possiblement pagat per aquesta segona confraria, fos o no continuïtat de la primera. En tenim constància almenys des del segle XVII quan, després de construir-se el nou temple barroc, es féu fer l’altar també barroc dedicat a la Immaculada Concepció, que encara existeix avui amb algunes modificacions22. Data també del moment de la construcció de la nova església la clau de volta amb la imatge de la Immaculada23. Seria interessant consultar, si s’ha conservat, la documentació abans esmentada i altra que encara pugui existir a l’Arxiu parroquial. Sigui com sigui, tant si la Confraria dels Bergants tingué continuïtat amb la de la Immaculada Concepció, com si no fou així, és interessant valorar el fet que, en una data tant primerenca en un context rural, es creés una confraria amb aspiracions piadoses però, sobretot, amb l’objectiu de prestar ajuda als confrares necessitats en moments de dificultat. En un moment en què a vegades les solidaritats familiars no aconseguien fer-se càrrec de les dificultats derivades de les misèries del moment, és interessant veure que despuntà un element de solidaritat entre veïns, que en realitat deuria formalitzar ajudes que ja es prestaven informalment en el si de la comunitat.

NOTES Llopis i Bofill, Joan (1980). Assaig Històric sobre la vila de Sitges. Sitges: GES, p.110. Tot i l’afirmació d’aquest autor, David Jou situa la constitució d’aquesta confraria el 1584 (Jou, David (2009). “La marina de Sitges”. Història de Sitges. III. Història Moderna. Sitges: Ajuntament de Sitges, p.136). 2 Llopis i Bofill, Assaig històric…, p.103. 3 L’Eco de Sitges, 8.XII.1935, p.1. 4 AHPS, pergamins, s/n. 14 5 Marquès, Josep Ma (1994). “Confraries medievals del bisbat de Girona”. Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, vol. 34, p. 335. 6 Iradiel, Paulino (1993), “Corporaciones de oficio, acción política y sociedad civil en Valencia”. Cofradías, gremios, solidaridades en la Europa Medieval. XIX Semana de Estudios Medievales. Estella ’92. Pamplona: Gobierno de Navarra, p.261. 7 Marquès (1994). “Confraries medievals…”, p. 337. 8 Benítez, Manuel (1998). Las cofradías medievales en el Reino de Valencia (1329-1458). Alacant: Publicaciones de la Universidad de Alicante, p.15. 9 Torrella Niubó, Francesc (1961). Gremios y cofradías. Terrassa: Cámara Oficial de Comercio e Industria, p.40-44. 10 Al bisbat de Girona, per exemple, només es coneixen els de vuit confraries i cinc gremis. Marquès (1994). “Confraries medievals…”, p. 342. 11 Antoni Coll, Antoni Olivella, Gabriel Serra, Bernat Carç, Berenguer Bofill, Bonanat Amat, Berenguer Martí, Francesc Novella, Jaume Gibert, Pere Roig, Arnau Amat, Antoni Vidal, Antoni Guitart, Pere Gibert, Bernat Samar, Joan Clapers, Jaume Piquer de Campdàsens, Pere Guitart major de dies, Antoni Carbonell, Bartomeu Guitart, Antoni Gibert, Bartomeu Puig, Guillem de Quart, Jaume Anglès, Joan Garcer, Joan Medina i Jaume Font. 12 És l’ús del mot que adopta Francesc Eiximenis en el seu Regiment de la cosa pública: «Si los hòmens apellats vagabunts, ço és qui van e estan ociosos, són gitats fora la comunitat, llavors cessa tota paor de lladres, e de bargants, e de murmuradors e de gastants lo pa debades» (cap. XXXVII). 13 Les dues primeres i la darrera accepció s’ha extret del Vocabulari de la llengua catalana medieval de Lluís Faraudo de Saint-Germain, mentre que el tercer significat s’ha extret del Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB) d’Alcover i Moll. 14 A Valls, per exemple, la confraria de la Puríssima Concepció, coneguda almenys des de 1503, estava formada per caputxers i calceters. Fabra, Ma Ester (2000). “Organització i estructura de treball de les confraries de Valls”. Organització del treball preindustrial: confraries i oficis. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat (Biblioteca Milà i Fontanals, 36), p.104. 15 Es coneix l’existència d’una confraria dedicada a la Concepció, de 1409, a Sant Martí de Llémena, al Gironès. Marquès (1994). “Confraries medievals…”, p. 352. 16 En un àmbit semblant, el 1407 els jurats de la vila contractaven un metge de Tortosa, Joan Andreu, perquè durant tot el mes de novembre exercís l’ofici de medicina als pacients de la universitat, amb la condició que els cobrés el just i convenient i que més endavant els jurats li pagarien una ajuda extra (ACB, Pia Almoina, Sitges, Llibres de cort, 1404-1414, f.98r). 17 Ofici funeral amb el cadàver exposat (DCVB). 18 Com feia la confraria del Roser existent també a Sitges. Milà, Jordi. (2014) “Les cançons de pandero quadrat i la Confraria del Roser. Una nova i desconeguda aportació a la història del folklore local”. La Xermada, 46, pp. 26-28. 19 Com es pot veure a Riu Riu, Manuel (2009). Història de la confraria laïcal de la Mare de Déu dels Colls, de Sant Llorenç de Morunys (segles XIII-XX). Barcelona: Reial Acadèmia de les Bones Lletres (Series Minor 13). 20 L’Eco de Sitges, 8.XII.1935, p.1. 21 En la visita pastoral de 1421 consta que hi havia, a més de l’altar major, els altars de Sant Vicenç, Sant Bartomeu, Sant Macari, el de Sant Pere Màrtir, el de Sant Miquel i el de Sant Llorenç. ADB, Visites pastorals, T. 14, f.274vbis. 22 Coll i Mirabent, Isabel (1993). Els retaules barrocs i l’orgue de l’església parroquial de Sitges. Sitges: GES, pp.11-14. 23 Muntaner i Pasqual, Ignasi Ma (2006). “Les claus de volta de la Parròquia (5)”. Butlletí del Grup d’Estudis Sitgetans, any XXXI, núm. 119, pp.1-2. 1

19


‘Consuelo.

El ángel de la virtud’ Primera novel·la a la sitgetana

Coberta de Consuelo. El ángel de la virtud

MONTSERRAT ESQUERDA-BOSCH

F

ins fa ben poc, em pensava que Blanco refugio (1913), de Dídac Ruiz, era el primer llibre de narrativa amb Sitges com a referent (això, si no tenim en compte La malvasia de Sitges (1866), del vilanoví Francesc de Sales i Vidal, que correspon al gènere teatral). Tanmateix, he tingut la grata sorpresa de trobarne una altra mostra molt anterior –i diria que ben desconeguda– dels sitgetans lletraferits. Em refereixo a la novel·la Consuelo. El ángel de la virtud, de l’escriptor, periodista i historiador Francesc Gras i Elías (Reus, 1850 – Barcelona, 1912), firmat com a Francisco. La pista me la va donar un opuscle del mateix autor de 1895, un llibret de record d’un viatge a Vilanova i a la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer. Com que Sitges es troba de camí entre Barcelona i Vilanova, l’autor va fer-hi parada i ens en parla al capítol segon. Aquest va ser publicat a La Voz de Sitges el dia de Sant Sebastià de l’any següent, en senyal d’agraïment per haver-los

tingut en compte. Diu la guia: “Sitges es una tacita de plata que las olas de la mar depositaron en la costa de Levante, rodeándola de palmeras y de jardines para preservarla del sol. [...] En esta población todo es bello. Hasta su campo santo es un jardín de flores, que convertí en nido de amor en una de las novelas más leídas y apasionadas que han brotado de mi pluma. [...] Es un cementerio como gustaba á la Jorge Sand y deberían tomar por modelo todas las poblaciones”. Aquells mateixos dies, Víctor Balaguer també parla de la novel·la de Gras en el seu article Sitges la blanca (setembre de 1895). Tinguem en compte que eren amics, que es tractaven i que la novel·la acabava de sortir, bé calia fer-ne propaganda: “Su iglesia parroquial se encumbra sobre un grupo de rocas dominando el mar, y á lo lejos, escalando una loma, aparece el cementerio con su muro blanco y sus cipreses verdes, presentándose, no como lugar de tristeza y muerte, sino como sitio de

La Ribera, a començament del segle XX, és un dels escenaris on succeeix la novel·la

20


encantos y delicias, en el que Franco Gras ha colocado la principal acción de una de sus novelas”. La novel·la en qüestió, classificada per l’editor com a “moral recreativa”, fou editada a Barcelona en dos volums de 890 i 964 planes respectivament, i amb nou il·lustracions d’Eusebi Planas en cadascun. Va ser publicada per l’editorial Maucci de Barcelona, a un preu de 7’5 pessetes cada volum. No hi ha data d’edició, però no pot ser anterior a 1890, car les il·lustracions porten data de 1889 i 1890, i la dedicatòria té data de 1888. Els fets narrats són anteriors i contemporanis a l’Exposició Universal. Si tenim en compte que són gairebé 2.000 pàgines escrites a mà, i la feinada de la impremta després, jo situaria l’edició entre 1890 i 1894. La novel·la, del més pur estil romàntic, es converteix en un compendi d’usos i costums de Barcelona –que de “ciudad de los Condes” ha passat a “ciudad de los pintores”–, Sant Cugat del Vallès, Cuba i Sitges i, de retruc, també la Conca de Barberà, que l’autor coneix bé. Concretament, Sitges hi apareix al segon llibre del primer volum i al setè del segon. I n’és el marc i la protagonista principal. Novel·la costumista amb molts detalls de la realitat contemporània: referència al carrer de la Llibreteria on hi ha la redacció del Diario de Barcelona, “el periódico de avisos y notícias más antiguo de España”, també es parla de La Publicidad. O que “eran los hilos telegráficos, los nervios de la civilización, como dijo Castelar”. O comentaris tan actuals com aquest: “el cigarro es un veneno oficial que revienta á uno”, i que si no fumes, “eres mal español. Es necesario proteger al gobierno, pues él se desvela por nosotros quitándonos, con estos coraceros [tipus de tabac], los cuartos y la salud”. I encara aquest altre: “un cigarro más un cigarro menos no perjudica la laringe. Toma, no son los cigarros de nuestro país, que con tanta gracia fabrican los negritos para los ingleses; eso es un veneno oficial que se expende, sin temor alguno, en los estancos nacionales”. Molt bo, el comentari. Sabem també que la xocolata és el desdejuni de gairebé tots els personatges, llevat dels treballadors més populars, i que el 99% de les dones es desmaien per qualsevol motiu que les alteri mínimament. El narrador s’esplaia en les descripcions i dóna al lector informacions ben precises. Per exemple, quan descriu l’ambient de les Rambles al vespre, després de tancar les botigues. I, quan sols queden oberts els cafès i les xocolateries, els personatges que s’hi passegen són els “trasnochadores de oficio”: periodistes, militars, estudiants, forasters, cavallers d’indústria, cecs, guàrdies municipals, serenos, nens saboyans i “pilletes”. I a continuació la valoració moral de tot plegat: “Aquellas aceras parecían ser las pendientes del vicio, suaves y alfombradas de flores, conduciendo á un hediondo lodazal”. El capítol introductori ens situa l’acció al mes de desembre. No en sabem l’any. La protagonista es troba a la capital en una situació ben desesperada i sola en ple ambient prenadalenc: “Consuelo era un alma puramente española, y como tal novelesca y religiosa al mismo tiempo. Esa dulce y poética mezcla constituye la fisonomía moral de la mujer de nuestra tierra. Sin el amor y sin la religión nuestras mujeres no concebirían la existencia”, així ens descriu el narrador, omniscient, la protagonista que ha fugit de Sitges –“la morigerada villa de Sitjes”–, segons Doña Peregrina, que la voldrà veure “arder por sus cuatro costados” el dia que es trunquen els seus plans: “Tú no conoces este pueblo. Merecen ser ahorcados todos sus vecinos; ¡que gentuza! ¡que vecindad! Cuando don Fabián vivía, porque era espléndido, porque tenía su bolsa abierta á todas horas le hubieran llevado bajo palio; pero una vez muerto, como ya no pueden sacar ningún provecho de él, le recriminan. ¿Sabes por qué murió don Fabián?”. El narrador sentencia: “Murió como había vivido, como un zorro. Aquel ser injurioso, finchado, materializado, en que no

El llibre està ple d’il·lustracions com aquesta

había otro Dios, otro cielo, otro paraíso que el vil metal, las mujeres y la gula, moría al peso de sus mismos crímenes”. Al capítol primer, l’acció ens trasllada nou mesos enrere, fins al mes de setembr; ara ens presenta el xicot, vestit amb barret de jipi-japa, americana i armilla de piqué blancs. El jove enamorat, “como buen americano de nuestras bellas Antillas, dotado de alma soñadora, de corazón de fuego, de ardiente y febril imaginación”. I encara un tercer personatge, aquest “de mirar siniestro” i amb males intencions que sentencia: “Ya tenemos el lobo cogido en la trampa”, referint-se al jove Prudencio. La trama és presentada i dosificada amb totes les característiques de les novel·les de misteri. Ja us aviso que no es tracta d’un simple triangle amorós; tot un catàleg de relacions amoroses seran els grans desllorigadors de la trama. Fins a tretze d’importants, n’he ressenyat. És molt més complex. Tanmateix, aquest article no dóna per a explicar-ho tot com cal, us en faré un tastet perquè us engresqueu a llegir-la (quan s’hagi digitalitzat i estigui disponible a la biblioteca de Sitges –això vol dir que els pressupostos municipals ho han de contemplar primer–, car de moment sols n’existeixen dos exemplars: un a la Biblioteca de Catalunya i l’altre a la Biblioteca Víctor Balaguer). Al llibre segon del primer volum, que és el que ens interessa perquè s’hi concentra l’acció sitgetana, ens trobem en una casa amb jardí i tàpia a la Ribera on ha estat confinada la protagonista, Consuelo Montserrat, per tal que no pugui mantenir relacions amb la persona que estima, Prudencio Lafuente, un americano o antillano –usa els dos termes– que “ni va ni viene”. Això perquè, essent fill de Cienfuegos, es troba a Barcelona des de fa quatre anys per a estudiar Lleis. Que viu al carrer de l’Asalto, nom antic encara usat malgrat el nou que ja existeix, Nuevo de la Rambla. Aquestes relacions no són viables perquè existeix un altre pretendent –aquest, triat pel pare– que vol casar-la amb un de Manresa, Ezequiel Peñadura. 21


Un dels capítols de Consuelo

A Sitges, però, les trobades clandestines que els enamorats han organitzat al cementiri aviat són descobertes i la vida de la noia es converteix en un infern quan un segon pretendent, l’americano Fabián Zurcido –“concejal, propietario y accionista de los ferrocarriles directos de Barcelona a Madrid”–, que va fer els diners amb una botiga a Pinar del Río. Casat “con una mujer muy bella y virtuosa, hija de un propietario venido a menos y persona muy decente, que habita en la calle del Buenaire”, però que vol totes les dones joves. El narrador omniscient reconeix que és un gran “libertino, vicioso, incontinente”, amb casa a la Creu de Ribes i que els farà la vida impossible. És tan atrevit que gosa proposar a Consuelo de segrestar-la el dia que la portin al convent –aquest és el càstig per haver contradit la voluntat de Doña Peregrina, la tutora– i que visqui en un xalet a Barcelona com a querida. Alhora, proposa “galanteos” a una altra jove a canvi d’un dot, una feina per al cunyat i un vestit “de merino” per a la cunyada. Ho té tot calculat, l’americano: “Setenta reales me cuesta la visita pero adquiriré dos palomas que constituiran la gloria de mi palomar.” Consuelo és una protegida de Doña Peregrina Bocanegra, una soltera milionària i tirana, per a qui treballa el pare, Santiago Montserrat, com a administrador. La seva divisa és: “Soy, tengo y quiero”. És tan rica que compra a Fabián Zurcido una casa a Ribes per la qual paga 30.000 duros i, a més, li dóna una caseta petita, blanca i amb “balcones a la moderna” que tenia al portal de l’Àngel de Barcelona. En tancar la compra, diu a Zurcido: “en ellos [es refereix als balcons] su esposa podrá lucir el palmito como un lorito real”. Déu-n’hi do del comentari! Sabem que és tan rica perquè, a més de ser filla única, el pare, “un acaudalado banquero procedente de Mahón”, havia fet “negocios no muy santos” que li comportaren diverses propietats, una quinta a Sant Cugat i cases a Barcelona, al carrer Alta de San Pedro; a Sitges, a la Ribera; amb propietats també en un altre poble de la costa, etc. Quan la filla descobreix al cap dels anys l’origen de tants diners, té un esglai. Aquest serà majúscul quan sàpiga que el promès –ja difunt, motiu pel qual decidí quedar-se soltera– també volgué fer de “negrero”, però que morí a mans dels seus mariners amotinats. Altres referents sitgetans són la Fonda de Sebur (inaugurada per Carcolse el 1883), on es refugia l’amant que es fa passar per pintor andalús de Priego de Córdoba, la qual cosa no estranya ningú, car els luministes ja fa dies que volten pel poble; la Creu dels Escarabats; el tren de Vilanova a Barcelona, que triga una hora llarga; la famosa casa d’hostes del carrer del Progrés (l’hostal de l’Anton Pagès segons la Guia itineraria d’Artur Osona, de 1890); els balls de disfresses al Prado i al Retiro, on toquen la 22

Marsellesa de Cuba, “una indolente americana, que había constituído el encanto de los filibusteros y que solamente en Sitjes es conocida. Es una habanera que parece un canto guerrero y la cual asimila el estampido del cañón, que fué prohibida por las autoridades españolas residentes en la isla”; el santuari del Vinyet, darrere del qual tindrà lloc el duel entre els dos americanos pretendents. Una curiositat, l’ermità ofereix pastes i malvasia als joves mentre esperen el duel! Finalment, guanya l’amor i Doña Peregrina mor d’ira, enveja, gelosia i venjança “que estallaron en su corazón”. En Fabián i en Sebastián, els altres dos dolents del serial, també són morts. Curiosament, a Sitges neva intensament el dia que mor Fabián. Pare i filla, després de deixar la quinta de Sant Cugat, s’instal·len en una caseta de l’eixample, prop dels jardins d’Euterpe fundats per J. A. Clavé. Viuen de les rendes perquè el pare havia estalviat: “la Bolsa le inspiraba horror, y nunca compró papel del Estado”, és a dir, no va arriscar mai, “tenía su capital empleado en buenas hipotecas, al rédito del cinco por ciento”. Un any després d’iniciar-se la trama, els protagonistes aconsegueixen realitzar el seu amor a l’altar. Entremig, amors, morts, venjances, traïcions, de tot i més. Fins i tot una caixa russa d’històries ambientades des de Vimbodí fins a Guadix, i moltes casualitats originals i novel·lesques que engresquen la trama. Per exemple, quan Santiago Montserrat aconsegueix Mercedes, la mare de Consuelo, per un matrimoni de conveniència malgrat que ella estava enamorada d’un jove que anys més tard serà el metge que salvarà Consuelo de morir congelada als peus de Santa Maria del Mar. La narració és plena de referències literàries, musicals i artístiques: Fortuny, Lord Byron, el doctor Mata de Reus, Echegaray, Espronceda, Zorrilla, Shakespeare, Campoamor, Dumas, Cervantes, etc. Tanmateix l’autor també té lapsus, sobretot amb els noms dels personatges, per exemple quan nomena Pepa la Rúbia i després passa a ser Pepa la Roja al segon volum. Qui s’endú la pitjor part és Eudaldo que al segon volum és confós amb Felipe –el promès d’Asunción– i de daurador a l’ermita del Vinyet passa a ser-ho de Sant Joan i encara de la parròquia, o potser és que és molt treballador i actua als tres llocs. No m’estranyen les confusions car amb tantes pàgines com té la novel·la, i sense ordinador, és fàcil fer-se un embolic. El més flagrant és quan situa Consuelo a Sitges acollida a casa de l’enterramorts després de ser foragitada de ca la Peregrina, quan de fet es troba fent repòs a Santa Maria del Mar. I acabo amb aquesta valoració de l’autor: “Los novelistas nos servimos muchas veces de caballos pegasos. La imaginación también tiene alas y recorre el mundo en un segundo”.

Edicions castellana i anglesa de Tarragona en 1811, també de Francisco Gras y Elías


LA GUERRA DELS SEGADORS I LA TROBALLA DEL TRESOR DE SITGES L'ANY 1962 JOSEP JANSANA I FERRER

S

ota la protecció naval francesa, Barcelona era un dels objectius de la Real Armada. Un dels propòsits per part espanyola durant la Guerra dels Segadors era recuperar-la i accedir a la Catalunya Nord per mar. Es va establir a Cadis el port de reagrupament de vaixells espanyols, procedents de Flandes, Nàpols, Dunquerque i galions de la Carrera de les Índies, sota comandament del Duc de Ciutat Reial, per proveir-se de queviures i posar rumb al Mediterrani, cap a Barcelona. Salparen de Cadis el 18 de maig del 1642 un total de 31 vaixells, als quals en diversos ports de la costa de Llevant es van anar afegint contingents de tropes, material bèl·lic i vaixells a l’esquadra espanyola. Aquests ports foren Màlaga, Cartagena, Alacant, Vinaròs i Tarragona. El 22 de juny ja estava formada la seva dotació: 36 vaixells de guerra, 6 vaixells de foc, 3 fragates i 3 embarcacions de les anomenades pataches, que es caracteritzaven per ser molt lleugeres i de poc calat. Segons dades documentals, cita també l’embarcament a Cadis d’argent per pagar a les tripulacions de l’Armada de Levante. EL COMBAT NAVAL Dilluns, 30 de juny del 1642, s’inicià l’ofensiva contra Barcelona per part de la Real Armada. La batalla naval abraçà el litoral de Barcelona fins les costes del Garraf. La disposició de

les naus franceses estava formada per 44 vaixells de guerra, 14 vaixells de foc i 17 galeres. A les 15 hores, s’iniciaren les maniobres de combat, durant les quals els espanyols perderen un galió per rendició –el Santo Tomás de Aquino– i tres vaixells de foc. Tanmateix, per part francesa van perdre un vaixell de foc i diversos vaixells quedaren desarborats. Vaixell de foc, o brûlot, era una nau plena de brea amb la finalitat de dirigir-la cap als vaixells enemics una vegada encesa per calar-hi foc. Les flames traspassaven ràpidament al velam i arboradura, i quedaven sense possibilitat de maniobra amb l’opció de perforar-lo a canonades o deixar que el foc el consumís. Hi havien dos tipus de vaixells de foc: les naus velles en desús recuperades per a aquesta funció i les especialment fabricades per a aquesta finalitat. Els segles XVI i XVII foren l’època daurada d’aquesta tàctica naval. Dimarts, 1 de juliol del 1642, durant les primeres hores, les dues armades intentaren reagrupar-se per continuar el combat. La zona de les hostilitats comprengué el sector de les costes del Garraf. El De Guise –vaixell almirall de l’esquadra francesa de Llevant, amb una potència de foc de 48 canons i amb una dotació de 540 homes, comandat per Hercule de Conigan de Cangé– es veié implicat en el combat amb el vaixell almirall de l’esquadra espanyola, La Magdalena, de 66 canons, sota les odres del comte de Tirconel, i amb una dotació d’aproximadament 800 homes. La Magdalena interceptà el De Guise amb la intenció de realitzar maniobra d’abordatge, però un altre vaixell francès acudí en ajuda del De Guise i el vaixell

Monedes de diverses seques i valors del tresor de Sitges 23


Xavier Sardà i en Frederic Malagelada amb la troballa de 1962

espanyol Ángel Gabriel anà a ajudar l’altre bàndol. Tot plegat formaren un grup de quatre naus. El vent era pràcticament inapreciable en aquesta situació, però de sobte començà a entrar, i degut a la posició de les naus, els francesos enviaren un vaixell de foc cap a la Magdalena. Tanmateix pogueren maniobrar a temps i evitar que anés a incendiar-la, però degut a l’hàbil maniobra dels espanyols, el vaixell de foc va anar rumb cap el galió De Guise, on es trobaven aquest grup de quatre vaixells en disposició d’abordatge. Les conseqüències foren que el De Guise s’incendià i el foc traspassà La Magdalena per proximitat. L’altre vaixell francès i l’Ángel Gabriel aconseguiren maniobrar i sortir-ne a temps. La Magdalena intentà sense èxit apartar-se del costat del De Guise, però malauradament les flames traspassaren al velamen i l’arboradura, que seguidament prengueren tot el vaixell. Les tripulacions de les dues naus patiren les conseqüències. Per part espanyola moriren 205 tripulants, entre els quals el comte de Tirconel, l’almirall Francisco Feijó de Sotomayor i el capità Andrés de Herrera. També hi hagué 417 ferits. Molts dels supervivents aconseguiren salvar-se saltant per la borda cap a mar, i foren recollits per embarcacions menors. La Magdalena sense govern i en flames, deuria arribar prop de la platja de Sitges, a causa del corrent marí, on possiblement embarrancà. 24

El foc consumí la nau fins la línia de flotació on finalment les restes es perderen en el fons marí. La tripulació del galió De Guise va patir pitjor sort. Les morts foren nombroses, entre les quals el vicealmirall Hércule de Conigan de Cangé. D’una dotació de 540 homes, només se’n salvaren 40. El galió De Guise també tingué un final semblant: se suposa que s’enfonsà prop de la rada de Sitges. Transcorreguts 320 anys d’aquests fets bèl·lics, de forma casual uns nois van trobar a Sitges (a l’indret de la Barra) unes monedes d’argent, que perfectament es podrien relacionar amb aquesta batalla naval o bé del setge de la vila de l’any 1649. Això despertà interès en diverses persones de Sitges que van decidir cercar aquest tresor l’any 1962.

Algunes de les peces de la troballa

LA TROBALLA DEL TRESOR DE SITGES EL 1962 L’abril del 1962 es va cercar el tresor de Sitges, la troballa de quasi 3.000 monedes d’argent de diversos valors i seques de la monarquia espanyola del període comprés de Felip II a Felip IV. Segons les emissions d’aquestes monedes són de les seques de Sevilla, Toledo, Mèxic i Potosí. Podrien ser procedents del derelicte del galió La Magdalena, per les coincidències de les dates en relació de les emissions de les monedes recuperades d’aquest període convuls de la nostra història.


Una altra hipòtesi és que podrien procedir d’algun desembarcament o bé d’un altre combat naval. Sitges fou atacada pels castellans per terra i mar, del 13 al 15 d’octubre del 1649. Davant la rada de Sitges hi hagué 27 vaixells i 11 galeres que bombardejaren la vila en un combat que durà 48 hores. Depenent dels temporals i l’onatge part de la càrrega devia quedar dispersa pel fons de sorra. En el transcurs dels anys les corrents marines s’encarregaren de cobrir-lo de sorra i els objectes de més pes –com és el cas dels canons– quedaren coberts sota de moltes capes. Els forts temporals de llevant transcorreguts durant molts anys s’encarregaren de desplaçar la sorra i alguns objectes quedaren al descobert. La força de les corrents i les ones devien dispersar-los, com és el cas de les monedes d’argent, moltes de les quals van quedar retingudes en l’indret rocós de la Barra, prop de la mateixa platja. Hem de tenir en compte el canvi de morfologia de les platges i el fons marí d’aquests darrers 320 anys. Segons se cità en diverses publicacions de l’any 1962, la troballa corresponia a una part de les monedes que devia portar el vaixell naufragat. En Rafael Espinós fa esment al seu llibre Sólo el mar lo sabe (1991), quan fa referència a La Magdalena. “Oficialmente, no consta que quede nada del pecio, pero Malagelada lo ha visto no demasiado lejos del lugar del hallazgo del tesoro, tras otro temporal de levante que removió el fondo. “Pude divisar perfectamente los restos de madera del barco. Un poco más allá, un cañón, y varios clavos de bronce que corresponden al mismo tipo empleado en la época de la construcción de “La Magdalena”. Malagelada está firmemente convencido de que el tesoro hallado es sólo una mínima parte del que debe haber. “Y no sólo de La Magdalena, sino de otros muchos pecios, porque Sitges ha sido pródigo en naufragios”. La troballa va ser casual. Va ser per part d’uns nois que van extreure del fons marí de la Barra les primeres monedes –tan sols 1,5 a 2 metres de profunditat–.José Pal, va contactar amb ells per aconseguir una d’aquestes peces i així emprendre les gestions pertinents per a la recuperació del tresor. Pal es va posar en contacte amb Frederic Malagelada, expert submarinista i estudiós del litoral de Sitges, que juntament amb Rafael Padrol i Xavier Sardà van efectuar les immersions a prop de la platja. Hi van recuperar aproximadament 3.000 monedes d’argent de diversos valors i seques. Aquestes monedes van ser lliurades a les autoritats de la Comandància de Marina. La troballa d’aquest tresor va tenir una difusió en bona part dels diaris i setmanaris de l’època, així com en revistes especialitzades de submarinisme, tant nacionals com internacionals. Entre aquestes, cal citar la revista Cris (març del 1963) i l’anglesa Triton (gener i febrer del 1964). Segons el doctor Ripoll Perelló, director del Museu d’Arqueologia de Barcelona aquell 1962, la recuperació d’aquest tresor va ser una troballa excepcional a Europa. L’abril del 2012, es va complir el cinquantè aniversari de la localització i recuperació del tresor de Sitges. Gran part d’aquestes monedes es van lliurar al Museu d’Arqueologia de Catalunya, on hi són actualment. Segons la documentació referent als tràmits del lliurament d’aquest tresor per part de les autoritats de Marina, hi haviaal museu 2.498 monedes, amb un pes net de 20.535 quilos. Àngels Casanovas, responsable del servei de conservació del Museu d’Arqueologia ha precisat que s’ha iniciat el servei de restauració d’algunes d’aquestes peces, ja que la major part estan afectades per l’òxid d’argent i concrecions marines. Així vaig tenir l’oportunitat de comprovar-ho personalment. Fins el dia d’avui es desconeix la procedència amb garanties del vaixell al qual pertanyien aquestes monedes, ja que no s’ha realitzat, fins el moment, cap campanya arqueològica subaquàtica a la recerca del jaciment que ho pugui confirmar.

Restes de la torre verdesca, al Baluard, inicialment enderrocada pels castellans en el setge de Sitges l’any 1649

Revista anglesa Triton, de gener-febrer del 1964, on parla de la troballa (Arxiu Històric de Sitges)

Dibuix de Mingote publicat al diari ABC de l’11 de maig de 1962. (Arxiu Històric de Sitges)

FONS DOCUMENTAL: Arxiu Històric de Sitges, Biblioteca Santiago Rusiñol (Fons Frederic Malagelada), Museu Marítim de Barcelona (Biblioteca i Centre de Documentació Marítima), Association des Amis du Mussée National de la Marine (París), Museu d’Arqueologia de Catalunya, Arxiu Històric de Barcelona, Biblioteca de Montserrat (biblioteca digital).

25


L’aiguat de Santa

Plànol antic de la vila de Sitges (Arxiu Històric de Sitges)

Tecla de 1874

JORDI MILÀ

N

o és cosa estranya que, pels volts del 23 de setembre, tothom miri el cel o l’aplicació adient a l’smartphone, tot preguntant-se si es podran celebrar els actes a l’aire lliure que en honor de la seva copatrona Santa Tecla s’organitzen a Sitges. No és cosa estranya perquè, en més d’una i dues ocasions –com la del darrer any, per exemple–, alguns actes han hagut de ser ubicats en locals sotacobert, traspassats a diades posteriors o directament suspesos. La climatologia mediterrània té aquestes coses. Tant ens ofereix un setembre ben eixut, com temporals sobtats que de manera oficiosa ens indiquen l’arribada del final de l’estiu, fent bona la dita El setembre s’endú els ponts o eixuga les fonts. Aquestes sovintejades pluges de finals d’estiu assoliren, l’any 1874, un nivell excepcional per la seva intensitat i virulència. Van arribar en molts indrets del país a agafar un sentit realment tràgic. Les tristes conseqüències d’aquest temporal el situen entre els que han causat històricament més perjudicis i, sobretot, ha deixat la seva empremta en bona part del sud del país, on aquella jornada quedà tristament guardada a la memòria col·lectiva com l’Aiguat de Santa Tecla o la Rubinada de Santa Tecla. La dimensió d’aquesta tragèdia en algunes ciutats com Tarragona o Tàrrega fou paorosa. Les dades recollides al text que hi dedicà Josep Iglésies1 així ho demostren. Amb uns 570 morts, més de 700 cases ensorrades i bona part de les infraestructures de transport (ponts, vies de tren...) fetes malbé, les conseqüències trigarien força temps a esvair-se. Durant molt dies, es varen descobrir cadàvers al llarg dels torrents i rius… I, encara temps després, se’n recuperaven en els llocs més inhòspits. Objectes de difícil transport foren trobats a desenes de quilòmetres del lloc d’origen; pedres de tones i tones foren mogudes, i la destrucció de molts ponts impossibilità l’arribada d’ajuda a llocs on es necessitava. A la nostra comarca, Sitges i Vilanova foren les que més patiren els estralls de l’aiguat, en convertir-se en final de trajecte dels diferents torrents que arrossegaven objectes i aigües des de les parts interiors del Penedès. Amb tot, ni a Sitges ni a Vilanova es comptabilitzaren pèrdues humanes. 26

A Vilanova, el desbordament dels torrents que baixaven direcció mar inundaren el centre de la vila causant-hi gran destrucció. Unes vint cases ensorrades, destrucció de bona parts dels tallers de boters vora la platja, molts murs caiguts i pèrdua d’animals de granja i inundació de cups de vi. L’AIGUAT A SITGES Sitges no fou, ni de bon tros, una de les poblacions que en sortí més mal parada, però també rebé part dels estralls. Malgrat no tenir estesos els registres científics, que com a conseqüència de l’aiguat quedaren instituïts pocs temps després, sabem que fou cap a la primera hora de la matinada del 23 de setembre de 1874 quan es confirmà el que feia estona es veia a venir. El cel rúfol ho vaticinava, havia de caure una gran tempesta; i així fou. Cap a la 1 de la matinada, el cel es tancà i començà a caure l’aiguat acompanyat de forts vents, que feia hores venia caient per la part meridional del país i que avançava de sud a nord i d’oest a est com ho acostumen a fer les més fortes tempestes que isolen aquesta part del Principat. Durant unes cinc hores, no deixà de ploure a bots i barrals. En qüestió de poc temps, els dos torrents que envolten el nucli de la vila començaren a baixar plens d’aigua, emportant-se tot allò que trobaven en el seu camí, cosa que dificultà encara més el camí de l’aigua cap a mar. D’aquella nit, vigília de la diada de Santa Tecla, es diu que a Sitges molta gent era encara desperta, en ser vigília de la celebració de la diada de la copatrona, i d’aquesta manera pogué escoltar les demandes d’ajut de la gent amb problemes, gràcies a les campanes i els dispars en l’aire que prevenien de la forta avinguda d’aigua que baixava de les zones més muntanyenques. Però, en realitat, la vigília d’una festivitat com Santa Tecla al Sitges de 1874 no era, ni de lluny, tan popular com ho pot ser avui dia. De fet, la festivitat en aquells anys era reducte de l’Església i poc més. Pel que resulta més plausible creure que era l’estat de guaita que, en aquells dies, i com a conseqüència del temor a una incursió de partides carlines tenia a la gent mig desperta, el que feu que la gent restés en estat d’alerta, i que les


guarnicions de milicians que restaven de guàrdia s’adonessin lienzo del portal de la bassa rodona, tuvieron pronta salida por el de la perillositat de la situació i actuessin alertant a la població. puente levantado recientemente en la Ribera, al que destrozaron Tot i no constatar danys personals, els danys materials sí que bastante (quizá por la mala dirección de su construcción) y no foren importants. L’epicentre dels danys a Sitges foren, com ocasionaron peores daños. Los almacenes de piperia quedaron continua sent habitual en circumstàncies semblants, els dos llenos de vino se perdieron completo siendo los que sufrieron torrents naturals que envoltaven al centre habitat de la vila. más los de D. Salvador Vilanova y el de casa Tayó; murieron en Així, els carrers que vorejaven el torrent de la Bassa Rodona –la un corral varias reses ahogadas y la corriente arrastró al mar zona coneguda en aquells dies com l’Eixample (actuals carrers algunas pipas depositadas en la playa listas para embarcarse. de Joan Tarrida, Primer de Maig, Sant Antoni i Santa Tecla)– La fábrica de calzado de D. Juan Tarrida fué la que tuvo mas quedaren negats per la força amb que baixava el torrent de Can considerables pérdidas pues las aguas invadiendo los talleres Milà, i força cases veieren com l’aigua entrava per on podia. de maquinaria de trabajo y almacenes deterioro en estos També el tram final del carrer de les Parellades i les cases que géneros y calzado por un valor crecido y en aquellos infinidad donaven al que poc després seria el carrer Espalter –on corria de máquinas y artefactos. Gracias a la serenidad y bravura del hijo del dueño de la lliurement el torrent– s’inundaren amb el trànsit de troncs i tota fábrica y de dos dependientes más no hicieron las aguas mayor classe d’objectes duts per l’aigua. el daño ni se tuvo que lamentar ninguna S’hagueren de fer diferents forats a desgracia personal, pues cogidos los tres la muralla per tal que l’aigua evacués repentinamente dentro los vastos talleres amb celeritat el recinte emmurallat que con agua hasta el cuello tuvieron que en aquells dies constituïa Sitges. Uns hacer inauditos esfuerzos para salvarse y trams de muralla que havien estat fets dar salida a las aguas.(…).3 o reformats a corre cuita tot just un any abans, quan es decidí tornar a fortificar Aquesta crònica de 1877 ens pot donar la vila davant el perills de les incursions una idea del que degué significar, tres carlines. anys abans, l’aiguat de Santa Tecla, Especial afectació tingueren els tallers presumiblement més intens. del carrer de Sant Salvador, on vora la Amb posterioritat, a Sitges s’estengué mar es treballava a l’aire lliure en la una creença popular segons la qual la confecció i emmagatzematge de tota població, enutjada per les conseqüències mena bótes i bocois, dipositades sovint a dels recurrents aiguats, canvià la data de l’aire lliure. Molts acabaren perdent part la celebració de la Festa Major, passantdels seus materials i estris emportats per la de la diada de Santa Tecla a la de Sant l’aigua mar endins. I cal no oblidar la més Bartomeu. Però és ja ben conegut que que probable inundació de nombrosos la realitat no és aquesta i que la diada cups, amb la pèrdua total del vi que hi de Sant Bartomeu constituïa la diada de El cel rúfol acompanya Santa Tecla allotjaven. màxima expressió popular força temps L’altra part de la vila, a l’est del nucli abans de 1874.4 habitat, també rebé les conseqüències de Malgrat el que hem dit fins aquí, és de l’aiguat. L’avinguda dels torrents dels Ases i d’en Damià inundà creure que aquell aiguat del 23 de setembre de 1874 no tingué les cases de la platja de Sant Sebastià. cap afectació en la diada de la copatrona local, donat que aquell Fora vila, camins agrícoles que portaven a les xermades i any, així com l’anterior, les festes patronals no se celebraren. terres de cultiu quedaren impracticables, i foren diversos els En aquells anys, les festivitats foren suspeses a causa de la marges de vinya que cediren. Tanmateix, el pont del camí a guerra que tenia lloc a bona part de país, i que impregnava el Barcelona a l’alçada de Vallcarca quedà inutilitzat. dia a dia de la població. Una conseqüència inesperada de l’aiguat fou la descoberta Aquest panorama de guerra, però, no el podem convertir gràcies a la recerca d’afectacions de l’aiguat i juntament en l’únic responsable que no es realitzés la festivitat de la amb alguna delació, d’una bona quantitat de materials bèl·lic copatrona sitgetana. De fet, ja feia una colla d’anys que la que les partides carlistes tenien amagades a la Cova Negra, festivitat de Santa Tecla havia quedat reduïda a una celebració vora de Sitges. Concretament, es capturaren 38 cartutxeres merament religiosa, desproveïda de festejos folklòrics. I així i 60 baionetes. I no seria aquesta la darrera vegada que això restarà sumida en un cert declivi fins ben entrat ja el segle XX, succeiria; poques setmanes després, es repetiria la troballa.2 quan comença el procés de recuperació. Fins arribar a l’estrall No tenim dades més concretes ni cròniques locals coetànies de color, festa i mainada que representa avui dia. Això sí, com d’aquest aiguat. Però, com que hem dit que els aiguats en que hi ha coses que afortunadament no podem controlar, aquestes dates de l’any són tossudament recurrents i com sempre amb l’oportú permís de la meteorologia. que la natura s’entesta a repetir cíclicament el mateix, només tres anys després –la nit de 17 de setembre de 1877–, tornà a descarregar una forta tempesta sobre Sitges. Presumiblement NOTES menys important, però amb la diferència que aquell any ja és 1 Josep Iglésies. L’aiguat de Santa Tecla. Episodis de la Històra 156. Rafael publicada la Revista Suburense, i gràcies a ella podem conèixer Dalmau Editor. 1971 2 de primera mà la crònica del succeït: Per conèixer més bé el context local d’aquells anys en els seus diversos (…) El agua penetró en las casas hasta una altura casi aspectes és imprescindible: Josep Torelló i Junyent, Sitges 1865-1877: Rede dos metros dando lugar a fundados temores y escenas volució, Guerra i Música. Grup d’Estudis Sitgetans, Sitges, 2001 desgarradoras: lo vecinos cogidos de improviso saltaban del 3 Revista Suburense. 23 de setembre 1877 lecho despavoridos clamando socorro desde las azoteas y los 4 Miquel Forns, Santa Tecla: Vaivens de la Festa Major petita de Sitges. Grup tejados. Fortuna fué que la fuerza de las aguas rompiendo el d’Estudis Sitgetans. Sitges. 2004. Analitza detalladament el procés de dedique que las detenia, derribando y arrastrando consigo un clivi i recuperació d’aquesta festivitat local. 27


pros En defensa de la protecció del mal FERRAN MARTÍNEZ SANCHO

D

ues vegades l’any, el Llucifer i la seva cort infernal pugen a la terra per recordar als sitgetans que, malgrat la protecció del sant patró, el “mal” segueix present a la vila. El ball que escenifiquen el 23 d’agost, el dia abans de la processó en la qual Sant Bartomeu beneeix cases i habitants, fan recompte selecte i versificat de pecats comesos durant l’any per alguns dels habitants de la localitat; denúncia i memorial a la vegada. Acabat l’inventari, el Llucifer arenga la poc lluïda tropa: “aneu i feu tant mal com pugueu”. Pobre ingenu. Que tot el mal que s’ha fet, es faci i se seguirà fent a Sitges fossin el que fan els versos del diables! Si així fos, i per posar un exemple que ens afecta a molts, potser no caldria enyorar les imatges del paisatge urbà i d’edificis i carrers del Sitges d’abans desfigurats per la cobdícia de l’especulació davant la indiferència o complicitat d’alguns dels que s’esquincen la camisa ofesos per la barroeria dels versos pretesament infernals. Fem memòria dels temps de la negror franquista on la cultura popular no era massa més que coros y danzas; els versos dels diables en l’època eren blancs, amb rimes intemporals i estereotipades com la d’aquell diable xic que per un tall de botifarra ballava tota la nit, segons deia un vers que recitàvem de petits. Quan la nuvolada va començar a escampar, a partir de la fi dels 70 i els 80, la creació cultural, la culta i la popular, va ocupar les praderies de la terra recent descoberta de la llibertat d’expressió. Els versos dels nostres diables locals van prendre un to satíric per tractar i criticar temes o situacions de la vida del dia a dia. Personatges, personalitats, càrrecs i institucions del nostre poble eren passades per l’adreçador any rere any sense massa èxit, com el temps s’ha encarregat de demostrar. Amb bon o mal gust, segons la visió de cadascú, es van convertir, però, en altaveu d’una certa vida local reflectida en el mirall, de vegades grotesc, de la tafaneria i de la farsa popular, tractada amb l’humor gruixut i corrosiu que li són pròpies. De la cultura popular a Catalunya hi ha format part, històricament, aquesta vessant satírica que ve de lluny –com a mínim, des de l’últim quart del segle XIX–. N’eren representatives revistes prou conegudes com L’Esquetlla de la Torratxa o La Campana de Gràcia –més recentment, El Papus i El Jueves, nascudes a Barcelona–. O el teatre d’en Pitarra i les

28

novel·letes o poesies festives que formaven part d’aquell món cultural català. Un dels seus reis incontestables va ser, per cert, aquell que a Sitges ens posem tan sovint a la boca com a garantia de qualsevol cosa: en Santiago Rusiñol. Encara fins fa pocs anys, regirant les paradetes dominicals del Mercat de Sant Antoni de Barcelona, es podien trobar algunes perles en discursos recitats en tertúlies, homenatges i banquets que aquells intel·lectuals organitzaven. No sense polemitzar amb els defensors d’una altra idea de cultura més sofisticada i elitista, comprensible en el context del primer terç del segle XX, on la voluntat de donar alçada a la llengua i la cultura catalana portava aquell altre sector a valorar exclusivament allò que anomenaríem alta cultura. Avui, i des dels anys 60 del segle XX, la distinció entre alta i baixa cultura pràcticament ha desaparegut, tot i la permanent nostàlgia del passat. També ha canviat el tractament de la naturalesa oral de gran part de la cultura popular; en aquells dies no existia l’actual obsessió de documentar exhaustivament amb enregistraments i transmissions mediàtiques fins i tot la més modesta llufa que a qualsevol se li pugui escapar. La major part d’aquella creació bufonesca es va perdre, cosa que personalment tampoc em sembla gens malament, donat que la seva raó de ser tan sols es devia a circumstàncies estrictament conjunturals. Avui, bons sitgetans es poden sentir incòmodes amb alguns versos dels dimonis amb paraulotes i expressions que ofenen el seu bon gust i, de vegades, també el meu. Tot i que, d’altra banda, les celebrem en boca d’actors o humoristes en programes i serials ben coneguts de televisió, ràdio o cinema. Però ja sabem que tendim a confondre el bon o mal gust amb el que ens agrada i el que no. Tot i que en castellà diuen que “sobre gustos, no hay nada escrito”, també sabem que és una afirmació rotundament falsa; és un dels temes sobre el que més s’ha escrit i s’escriurà. En fi, que qualsevol de nosaltres podem sortir qualsevol dia als versos dels diables; fins i tot, alguns en presumeixen. Tinc per a mi que no estan mancats de raó els que creuen que si tota una vida de rectitud pot ser desmuntada pel vers d’un diable i precipitar-nos al deshonor i el descrèdit, potser ens hauríem de començar a preocupar pel rastre que hem anat deixant al llarg de la nostra vida.


contra En defensa d’un suposat límit en els versots de diables JORDI CUBILLOS

S

óc del parer que, en la sàtira dels versots dels diables, es pot dir de tot a tothom. En paraules de Salvador Palomar (antropòleg i etnòleg; membre fundador del centre de documentació i divulgació del patrimoni etnològic Carrutxa; autor de llibres i nombrosos articles sobre folklore i tradicions, considerat una de les persones que més hi entén en això dels diables i els seus versots): “…el diable pot criticar la morali-

tat de les persones o l’actuació dels polítics, fer explícites les relacions sexuals que es volen amagar o denunciar les irregularitats de la gestió municipal. Pot, a més, exagerar, afirmar sense proves i deformar la realitat, perquè la seva és una visió grotesca i provocadora dels fets que pot despertar inquietuds, però que no té validesa, diguem-ne, en la legalitat”. I quan explica la funció dels diables, diu: “aquests parlaments dels diables burlescs són, junt amb els versots que reciten els components dels balls de diables amb parlaments, l’expressió viva d’una funció dels diables festius que ve d’antic i que avui és plenament vigent: l’exercici de la sàtira vers les persones i la societat que els envolta. Una funció que constitueix un clar referent per entendre la nostra tradició de diables festius”. I en paraules de Manel Carrera (etnògraf vocacional; creador, el 1999, de l’espai web Festes.org, possiblement l’espai amb més i més acurada informació sobre tota mena de celebracions festives a les terres de parla catalana; autor de llibres i nombrosos articles sobre la matèria), defineix la sàtira com a “l’expressió de paraules amb què es censuren o ridiculitzen severament els defectes d’algú… utilitzant recursos com la ridiculització, els dobles sentits, l’exageració, el sarcasme, la paròdia o la comparació, entre altres”. I els diccionaris acadèmics defineixin la sàtira així: “composició poètica que posa al descobert i colpeix, amb l’escarni o amb la burla ridiculitzadora, passions, maneres de viure i comportaments comuns a tota la humanitat, o característics d’una categoria de persones, o d’un sol individu, que contrasten o estan en discordança amb la moral comuna o amb l’ideal ètic de l’escriptor. En aquest sentit, es poden emprar: ironia, sarcasme, indirecta i paròdia”. És possible que –pel que fa als versots dels diables sitgetans–, en alguns casos, el problema no sigui “ultrapassar els límits de la sàtira”. És possible que, en alguns casos, allò que reciten, mancat d’ironia, de sarcasme i de paròdia, i, fins i tot, mancat de composició poètica, no pugui considerar-se com a sàtira, pròpiament. Un exemple força conegut: diuen que l’insigne autor Francisco de Quevedo li va etzibar a la reina la següent sàtira: “Entre el clavel blanco y la rosa roja, su Majestad es-coja.” També hauria pogut dir (sense fer servir sàtira, ni ironia, ni res semblant): “Oye, tía; eres una lisiada de mierda”. Heu advertit la subtil diferència? És possible, doncs, que més que posar no sabem quina mena de “límits” a no sabem on, es procuri que en els versots s’hi declami, en lloc d’improperis i bestieses sense solta ni volta, sàtira de debò, amb tots els ets i uts. Sense límits. Sàtira lírica, en lloc de bajanada toixa. Aquest és el límit.

29


recomanem El Parc Escultòric de Sitges: un museu al carrer

E

l passat 22 de desembre, Sitges va recuperar el Cau Ferrat i el Museu de Maricel, plenament reformats i adaptats a les necessitats d’uns moderns museus del segle XXI. Però uns mesos abans va estrenar un altre museu: el Parc Escultòric de Sitges. Aquest cinquè museu de Sitges no és, òbviament, un museu com a tal, tot i que la riquesa artística i patrimonial que acumula permet atorgar-li el caràcter d’exposició pública permanent de notable valor. El Parc Escultòric de Sitges és una iniciativa de la Regidoria de Cultura, destinada a aportar una plural unitat a l’heterogeni mapa d’escultures públiques repartides pels carrers de la vila. L’actuació ha permès recollir i documentar com a conjunt monumental obres d’estils, autors i procedències diverses, que contribueixen a enriquir el teixit urbà de Sitges. Les 43 escultures que integren el parc han estat deguda-

30

ment documentades amb unes plaques informatives i codis QR per a facilitar l’accés a aquesta informació als visitants. Paral·lelament, s’ha editat un llibret en diferents idiomes, que aporta informació diversa i contextualitza cada obra en la seva època i característiques. Al mateix temps s’ha creat un web propi, que penja del web municipal amb tota la informació, recorreguts i fotografies de les diferents obres. Entre les escultures que integren el Parc n’hi ha dedicades a figures del món de les arts (Santiago Rusiñol, G. K. Chesterton, El Greco…), de la política (Dr. Robert), de la història de la vila (la indústria sabatera, Facund Bacardí, Francesc Armengol…) o el conjunt escultòric que el doctor Pérez-Rosales va llegar a Sitges, a més de l’emblemàtica sirena dissenyada per Pere Jou i que ara compleix cinquanta anys. www.sitges.cat/parcescultoric


31


Profile for Hydra Media

Laxermada47  

Laxermada47  

Advertisement