__MAIN_TEXT__

Page 1

Hivern / primavera 2016 | Núm. 48 | 2€

L’arqueologia de Sitges demana pas Les recents troballes revelen la intensitat del passat més antic Amb lletra sitgetana Les impressions de Joan Puig i Metre

La fortificació del segle XVIII La bateria que defensava la vila

Una llegenda D.O. Sitges La pesca del fluix i l’amor impossible 1


JORDI MILÀ I FRANCO

presentació

coses vistes

El Modernisme i el Noucentisme han distingit el perfil cultural de Sitges i han marcat el prestigi del patrimoni, recollit en els museus del Cau Ferrat i Maricel, però també en l’arquitectura i part de l’urbanisme heretat de l’època. El Sitges contemporani que ha traspassat fronteres i ha actuat com a imam i generador de manifestacions culturals és conseqüència directa de l’eclosió artística de finals del XIX i començament del XX. Però, darrerament, el Sitges més antic ha reivindicat el seu determinant paper en la història local. Les recents troballes arqueològiques estan posant de manifest un passat ric, intens i, fins i tot, esplendorós, que constitueixen una ocasió excepcional per obrir una porta a la història més antiga. En aquest número de La Xermada ens en fem ressò. En aquest número, Xavier Miret ens parla sobre les fortificacions desaparegudes fa més de 200 anys. Montserrat EsquerdaBosch ens explica la intensa relació d’Eugeni d’Ors amb el Penedès. Quan fa poc més de 50 anys de la mort de Pere Jou, Jordi Surià ens detalla una anècdota en primera persona amb l’il·lustre escultor. Francesc Parra ens transporta a l’època esplendorosa de les impremtes i Jordi Milà, ens apunta una nova llegenda de les costes sitgetanes. Les seccions habituals de Coses vistes i escrites, Pros i contra i Recomanem, completen aquesta edició de La Xermada, que el 2016 celebra vint anys de trajectòria.

3-4. Coses vistes i coses escrites // Jordi Milà i Franco 6. L’hora de l’arqueologia sitgetana // Pere Izquierdo i Tugas 10. Don Eugenio i el Penedès // Montserrat Esquerda-Bosch 14. Impressions de Joan Puig i Mestre // Francesc Parra 16. La bateria de Sant Bartomeu // Xavier Miret i Mestre 21. La Pesca del Fluix // Jordi Milà i Franco 26. Pere Jou, un tret de bon humor // Jordi Surià 28. Pros: En defensa de l’hereu // Jordi Cubillos 29. Contra: La figura de l’hereu // Jordi Milà i Franco 30. Recomanem: El repte d’integrar l’intinerari del Cau Ferrat i el Museu Maricel

A

lmenys des dels anys deu, Sitges té intents, més o menys reeixits, d’incorporar la Fiesta Nacional al programa festiu local. Aquells intents passarien, després de la guerra, a quedar establerts per la tradició imperant, i almenys des de 1945 la tradició torera pren forma a Sitges, que amb l’arribada massiva d’un turisme estranger àvid de sol, platja i oci, pren una altra direcció. Cap als anys 60 s’estableix una plaça de toros a Can Perico, que al anys setanta era coneguda com La Arenas de Sitges, i que juntament a la instal·lada a Les Torres a Ribes generaven una activitat merament estiuenca i turística. Pòsters i flyers en diferents idiomes, anunciaven flamenc, sangria i toros, formant part del dispositiu comercial de la plaça, i donant al turisme local un plus molt freqüent en aquells moments en moltes localitats turístiques de la costa. Tot aquest negoci merament turístic no pot però ocultar la verdadera afició que a la vila seguiren tenint els toros. Localitzada en fòrums com el del Bar Andalucía, on una munió de sitgetans, fills de la immigració, però també d’origen local, s’arreceraven i compartien la seva afició, organitzant a també sortides a Barcelona per veure els ídols del moment.

La Xermada, Revista Municipal de Cultura Popular de Sitges, té com a objectiu contribuir a l’estudi i la divulgació del folklore, l’etnografia i les tradicions sitgetanes. El nom triat ens evoca l’antic café la Xarmada i té la seva explicació en un costum agrícola propi de Sitges i la resta de la regió del Penedès. La publicació convida a totes les persones que vulguin col·laborar a enviar els seus estudis o propostes al correu electrònic cultura@sitges.cat. EDITA: Ajuntament de Sitges. Regidoria de Cultura. Adreça: Edifici Miramar (Davallada, 12, 08870 Sitges). CONSELL DE REDACCIÓ: Jordi Castañeda, Jordi Cubillos, Alba Gràcia, Montserrat Gutiérrez, Miquel Marzal, Josep Maria Matas, Jordi Milà, Josep Milán, Xavier Miret, Valentí Mongay, Francesc Parra, Jordi Surià i Jofre Vilà. COORDINACIÓ I PRODUCCIÓ: Hydra Media. IMPRESSIÓ: Indugraf. DIPÒSIT LEGAL: B-16143-06 Les opinions expressades en els articles són responsabiltat exclusiva dels seus autors. PORTADA: Vista de la platja i el barri de St. Sebastià, l’any 1958. Foto: L’Abans.

www.laxermada.com

Cartell col·lecció Jordi Milà

3


JORDI MILÀ I FRANCO

coses escrites Toros sí, toros no S

i crèieu que l’eterna discussió al voltant de la tauromàquia era cosa més o menys recent, o que la nostra vila havia fugit aquest debat sobre la Fiesta Nacional, anàveu ben errats. Tot just el plàcid estiu d’ara fa cent anys, Sitges va viure una d’aquelles polèmiques a les que la vida social local ens té acostumats, i que de pas donen una mica de salsa a les xafogoses jornades estiuenques…, en aquell cas va ser la instal·lació d’una plaça de toros per Festa Major. La polèmica va arribar quan bona part de la gent amb recursos de la vila va proposar la instal·lació d’una plaça de toros a Sitges per gaudir de l’art taurí. La reacció va ser immediata, diferents veus en contra es van manifestar, alguna també a favor, i inclús alguna a la que els hi era igual i veien estèril la discussió. Però les discussions no van acabar en una qüestió de principis morals. Un cop ja instal·lada la plaça, els tècnics no donaren el vistiplau a l’obra i reclamaren unes obres d’adaptació que van posposar la corrida una setmana. Però el més curiós va ser la fugida d’un dels toros just en el moment de dirigir-se del caixó al corral. Fet que va generar tota mena de situacions. Imagineu-vos un brau corrent pel carrer Espanya avall i endinsant-se pel passeig direcció al Vinyet. Des d’allí va pujar per la riera fins als boscos que rodejaven Ribes, fins que va ser abatut pels trets de la Guàrdia Civil i del sometent. L’Eco, El Baluard, i fins i tot publicacions foranies se’n van fer ressò del fet. També pasquins anònims van ser impresos. Tot plegat per posicionar-se a favor o en contra de les corrides. D’entre els diversos textos que van recollir la inversemblant situació, uns es van centrar en la poca idoneïtat cultural d’instal·lar una plaça de braus a Sitges, -a la plaça d’Espanya, curiosament…-, d’altres, fent mullader de la situació creada per la fugida del brau, parlen del tema amb un to més humorístic. Reproduïm dos textos. El primer signat per Pòl·lux i publicat a Renovació, setmanari nacionalista republicà el 5 de setembre de 1915, en ell es critica la idea d’haver instal·lat una plaça de braus a Sitges,

Toros a Sitges Sitges, la hermosa població del Mediterrani tantes voltes cantada per les excelses plomes dels celebrats escriptors acava de sofrir una taca que ha ferit de ple la cultura de que fins ara havía donat proves de tenir. Uns forasters que tenen diners i teníen afany de divertir-se (?) demanaren una cosa que no podia permetre ningú que estimés Sitges, çò és, que’s fes una corrúa de toros, i com que no teníen plassa ne feren montar una expressament per aquell dia, perque, si cap, fos mes grossa la vergonya per a la blanca i riallera vila. I això es feu, segons sembla, amb bastant gust per molta part de Sitges, i es, doncs, que ho sentim amb mes dolor perque entranya una mes grossa importancia, àdhuc que la ferida revesteix ja caracter de gravetat. Ah! Qui t’ha vist i que et veu, bella i jovial i encisadora Sitges, amb al teva historia, des de llunyanes dates renombrada; amb els teus monuments al Greco i al Doctor Robert; amb les teves festes d’art; amb “la Fada”; amb el “Cau Ferrat”, curull de belleses; amb tantes i tantes coses que mereixen l’enamorament d’artistes de tota mena… ara, ajudant, contribuint a la festa nacional (?), a la festa barbre, inculta, que a tant baix nivell ha col·locat allà ont se fan i molt especialment a nostre país!...

En un altre text publicat al Baluard de Sitges el 4 de setembre de 1915, en Gaspar Virella es fa ressò dels fets, utilitzant ara un considerable to irònic,

El postre del disgust Pobres organitzadors! Pobres tauròfils! Tot són obstacles i entrebancs que s’interposen entremig de la bona voluntat de l’Empesa, Quan ja tenien l’escorxador quasi llest, se’ls presenta qui no’s pensaven, ordenant que‘s desmontés una bona part d’ell, puig estava un mica massa assegurat. La cursa de braus es sospés fins el vinent diumenge degut a aquell bon home que amb cara de pocos amigos els maná desmontar la part més ben construida del escorxador, segons els tècnics i enginyers de l’Empresa. I, lo més sensible, un brau que en mig de la fosca nit se escapà , però despert, deixant bocabadats als membres de la Directiva. Després de quatre hores i mitja de cursa per entre boscos, els vinticinc o trenta toreros, amb perdó sia dit, que’l perseguien conseguiren donarli mort però amb banderilles de foc de fusell i amb espases que maten des de mitja hora lluny: ja veieu si devien ser llargues! Va morir onze hores abans del tracte. Siguent així els altres braus que resten per a la festa tenen dret a reclamar una indemnització per la via diplomática; cosa que me sembla que’s complirá, pagant als braus amb la mateixa moneda que al primer. Aquests últims no poden queixarse del tot; vuit dies més de vida, abans d’entrar en capella… “Algo es algo!” Modificació de l’escorxador, compra de un altre brau, indemnisació del mort abans d’hora (e.p.d.), i manutenció dels restants durant vuit dies més… Manoi..! vès quin recárreg tindra la empresa en el pressupost de gastos! Això no val, gent del Olé! Organitzeu una subscripció entre vosaltres per a cubrir el déficit maleit. Deu vulga que aqueixos inconvenients i obstacles amb que ensopega la culta Empresa, els serveixin de l’experiencia per a que una altra volta no tinguen humor de repetir en nostra vila tan pobre i brutal espectacle.

Val a dir que la jornada va ser un èxit relatiu de públic, fet que, afegit als entrebancs sorgits, va aconsellar no repetir de moment l’experiència empresarial.

Sitges, qui seràn els encarregats de posar-te allà ont eres? Per molt que fassin no ti podràn posar-hi pas. Podràn reindivicar-te? Tenen la paraula els teus fills, si es que t’estimen com fins ara predicaven. Si no ho fan, de Catalunya tota tindràn la mes forta de les vituperancies i am ella la de aquest modest.

4

5


Mostra d’algunes de les troballes arqueològiques més recents a Sitges

PERE IZQUIERDO I TUGAS

S

itges ha estat considerada des de fa més d’un segle com a vila d’art i de cultura, i aquest ha estat un dels seus principals atractius, per no dir el principal, per a turistes i per a forans que s’hi han acabat instal·lant. De platges, mar i muntanyes, en tenen gairebé tots els pobles de la costa. Però és el fort caràcter de la vila vella i l’atracció que va exercir per a diverses generacions d’artistes allò que ens ha vinculat al patrimoni, a la creativitat, al modernisme i al noucentisme. Com si cada lloc només pogués tenir un únic referent cultural, aquesta vinculació amb les arts ha eclipsat d’altres valors patrimonials que, conjuntament, fan de Sitges un dels llocs més interessants de la Mediterrània. Un d’aquests valors que han quedat ocults a la vista dels visitants i de la població local és el patrimoni arqueològic, que en el cas sitgetà té una importància enorme. Qualsevol altre municipi europeu que tingués un patrimoni arqueològic com el sitgetà, n’hauria fet una bandera, un element de la identitat local, i n’hauria derivat un museu o centre d’interpretació capaç de valoritzar-lo davant del públic i de rendibilitzar-lo des del punt de vista turístic. I la majoria dels sitgetans -malgrat que la recerca arqueològica local té gairebé un segle- ignora que la seva 6

pròpia vila no tan sols és un lloc privilegiat actualment, sinó que ho ha estat sempre, i que les seves particularitats geogràfiques han motivat que els humans hi hagin viscut amb intensitat i hi hagin deixat nombrosos testimonis materials de nivell excepcional. Sitges està a redós del Massís de Garraf, que ens protegeix del fred del vent del nord; orientat al sud, com estipulen els clàssics que s’han d’ubicar els bons llocs per a viure; és la sortida natural al mar des de bona part del Penedès i les terres de l’interior que hi ha més enllà; disposa dels únics ports naturals que existeixen entre la desembocadura del Llobregat i Tarragona; té els penya-segats més grans de la costa catalana al sud del Montgrí, i plens de coves ben orientades que incentivaven l’hàbitat prehistòric. No hi ha cap altre lloc a Catalunya que tingui més restes de l’espècie que ens va precedir a Europa, els homes de neandertal, que van fer estada a la cova del Gegant i no tan sols hi van deixar les seves eines, com és habitual en altres jaciments, sinó que hi van quedar també restes òssies que pertanyen, com a mínim, a dos individus. La peça més important, la mandíbula d’un infant de vuit a deu anys que hi va morir fa entre 50.000 i 55.000 anys, s’exposa actualment

al Museu d’Arqueologia de Catalunya. Va ser descoberta per Mn. Santiago Casanova i Giner a mitjans del segle XX i fins l’any 2008 era custodiada a l’Arxiu Històric de Sitges. Aquell any es van remodelar les sales de Prehistòria del Museu d’Arqueologia, i com a director vaig demanar a l’Ajuntament de Sitges que la hi diposités durant uns anys, perquè una peça així havia de ser-hi. L’equip que treballa a la cova del Gegant, encapçalat per Joan Daura, Montserrat Sanz i Josep Maria Fullola, està desenvolupant-hi encara el seu projecte de recerca, de manera que cal esperar que seguirà donant importants novetats en els propers anys. Però la cova del Gegant no és l’únic referent important de la Prehistòria local. Dins el terme de Sitges hi ha nombroses cavitats subterrànies que contenen o poden contenir jaciments arqueològics del màxim interès. Entre aquestes cal destacar-ne la cova de Sant Llorenç, el lloc on han estat trobades les ceràmiques més antigues de tota la comarca del Garraf, que ha estat treballada als darrers anys per un equip format per Ferran Borrell, Anna Gómez, Miquel Molist i Oriol Vicente, amb resultats molt interessants, ja que aporta informació sobre els primers moments d’activitat agrícola

i ramadera a la Mediterrània Occidental. Hi han identificat restes de blat nu i d’espelta. La mateixa cova va servir de lloc d’emmagatzematge durant un segon moment del Neolític antic i de sepulcre d’un mínim de quinze individus durant el Calcolític. Aquest és un fenomen comú a la majoria de coves del Garraf, que han estat habitades o utilitzades repetidament en diversos períodes i per a activitats diferents. Entre la fi del Neolític i les edats dels metalls, coneixem nou jaciments al terme de Sitges, entre els quals hi ha sis coves (les de Sant Llorenç, Verda, del Duc, del Gegant, dels Musclos i del Maset d’en Quadre), una balma (Covarrons) i dos hàbitats a l’aire lliure (la Falconera i les Pruelles). És del tot segur, d’acord amb les troballes dels darrers anys, que el nucli antic de Sitges va començar a ser habitat, com a mínim, des del segle VII aC, al final de l’Edat del Ferro. Des d’aquell moment fins al segle III dC, l’assentament del Puig de Sitges va rebre importacions d’arreu de la Mediterrània Occidental. Ja en època ibèrica, aquestes importacions, que llavors venien de Grècia, Eivissa, el sud d’Itàlia i el sud de la Península Ibèrica, revelen un ús intensiu dels ports naturals que flanquegen a banda i banda el Puig de Sitges, el d’en Tacó 7


i el de n’Alegre, avui platges de la Fragata i de Sant Sebastià. Durant bona part de l’antiguitat, Sitges serà el punt d’entrada de productes exòtics cap al Penedès, i el punt de sortida dels excedents productius d’una vasta regió interior. Aquests excedents de blat que els ibers exportaven cap a les ciutats gregues, púniques i després romanes, són a l’arrel del topònim Sitges mateix. Per conservar els cereals que s’utilitzaven com a pagament de les importacions fins que arribava el moment de comercialitzar-los, es van excavar centenars de cavitats esferoïdals –sitges- que un cop plenes es taponaven hermèticament, de manera que una primera fermentació del gra n’absorbia tot l’oxigen. La presència d’aquestes cavitats devia ser tan evident a l’Edat Mitjana, que el lloc mateix va prendre el nom d’aquestes sitges. Sobre quin era el topònim anterior, hi ha discussió i ens hem de basar en especulacions. Des d’antic, s’ha associat Sitges a la població antiga de Subur que les fonts clàssiques situen a la costa catalana entre Barcelona i Tarragona i classifiquen com a parvum oppidum, petita ciutat emmurallada i encimbellada. Entre les fonts que esmenten Subur hi ha una inscripció trobada a Tarragona que en certifica el seu caràcter municipal, a més dels esments de Pomponi Mel·la i de Plini el Vell, i de les coordenades que facilita Ptolomeu i que coincideixen aproximadament amb Sitges. En les darreres dècades, aquesta associació s’ha posat en qüestió, en part per la poca precisió de les fonts, que permetrien situar Subur també a Olèrdola o a Darró (Vilanova), i en part per l’absència de troballes antigues importants en el nucli antic de Sitges. Fins fa poc temps, l’únic jaciment important d’època romana que es coneixia a Sitges era la vil·la romana del Vinyet. Aquesta vil·la, o gran residència amb instal·lacions agrícoles annexes, va ser ocupada fins a l’antiguitat tardana, però en cap cas no es tracta d’un nucli urbà. Des del segle XIX, però, hi ha notícies de troballes de materials antics al Puig de Sitges, on després es bastiria la vil·la medieval i moderna. Encara que hi ha esments de diverses troballes casuals a l’ajuntament en el transcurs d’obres dels anys setanta del segle XX, no va ser fins a 1988 que s’hi va fer la primera intervenció arqueològica, on ara hi ha l’Arxiu Municipal, i s’hi va localitzar el fons de dues sitges, una d’època moderna i l’altra d’època ibèrica. Actualment, el mapa de troballes antigues al nucli antic de Sitges s’ha anat fent dens i ens dibuixa un espai habitat que podria superar les sis hectàrees, on hi ha nombroses restes d’edificis i centenars de sitges excavades a la roca. En els darrers anys han aparegut les primeres evidències d’urbanisme d’època ibèrica, i no hi ha motiu per a pensar que damunt d’un poblat gran s’hi instal·lés una altra gran casa de camp com la del Vinyet. El Puig de Sitges ha de ser una altra cosa. Les troballes que s’hi han fet revelen que era un indret comercial privilegiat, on arribaven productes d’arreu i objectes de luxe com l’anell d’or del carrer Bernat de Fonollar, que vaig tenir la sort i l’honor de trobar. Malauradament, moltes de les obres que s’han fet al nucli antic, fins i tot algunes d’iniciativa pública, no han comptat amb cap mena de supervisió arqueològica, ni està prou estesa la consciència que, en cas de troballes fortuïtes, cal avisar immediatament els serveis de patrimoni. Moltes evidències arqueològiques han estat destruïdes, i alguns objectes que no han estat llençats ni destruïts es guarden gelosament a les cases sense mostrar-los a ningú. Una actitud que ens impedeix saber més coses sobre el nostre passat col·lectiu. 8

Si el nucli antic de Sitges és o no l’antiga Subur, és un problema insoluble fins que avanci més la recerca. La intuïció em diu que és molt probable, però els arqueòlegs i els historiadors no ens podem basar en intuïcions, encara que aquestes sovint acabin esdevenint fets. Les restes arqueològiques del nucli antic de Sitges estan generalment a poca profunditat sota terra. A Sitges no ha passat com a Barcelona o a d’altres ciutats antigues, on s’ha acabat formant un turó –allò que a l’Orient Mitjà en diuen Tell- per acumulació de nivells arqueològics. Aquí el nivell del sòl gairebé és el mateix que en època ibèrica, i hi ha estructures ibèriques que han servit de fonamentació a les romanes, medievals, modernes i contemporànies. Les pedres s’han reutilitzat una vegada i una altra per bastir les cases a mesura que passaven les generacions. I les deixalles, que en altres jaciments arqueològics constitueixen bona part dels estrats, aquí s’havien llençat tradicionalment a mar. I és a la mar on esperem que apareguin les novetats arqueològiques més sorprenents, tant d’època prehistòrica com de totes les èpoques posteriors. La revisió de la Carta Arqueològica Subaquàtica de Sitges que s’ha iniciat al llarg de 2015 des del Consorci de Patrimoni de Sitges ha identificat una dotzena de cavitats al peu dels penya-segats que tenen moltes possibilitats d’haver estat ocupades i de conservar registre arqueològic. També s’han localitzat uns forats artificials a la roca, al peu del baluard de la Torreta, que podrien haver estat sitges que han quedat submergides per l’erosió, o bé peixeres per a conservar-hi peix viu. En època romana, per exemple, hi havia naus que portaven cap a Roma peix viu, en grans gerres amb aigua de mar. Quan la platja de Sant Sebastià està disminuïda per les llevantades, s’hi veuen nombrosos fragments d’àmfores romanes i de gerres medievals i modernes. El mateix passaria a la Platja de la Fragata si hi excavéssim. I tota la façana de mar del Puig de Sitges, entre totes dues platges, està farcida de restes de construccions, fragments de columna i objectes que quan s’hi van llençar es van considerar deixalles, però que al cap dels segles han esdevingut un testimoni preciós del nostre esdevenir històric. Si l’arqueologia urbana sitgetana d’època clàssica és un fenomen recent, que s’inicia el 1999 de la mà d’en Joan Garcia-Targa, l’arqueologia medieval és encara a les beceroles. Tan sols s’han excavat algunes sitges, estrats i estructures que estaven associats a restes d’època antiga, però queda pendent un estudi rigorós de la muralla, del castell i de les estructures medievals que encara s’han de conservar integrades dins dels edificis contemporanis. Una excepció en són les excavacions que van fer Joan Garcia-Targa i Xavier Miret al castell de Miralpeix entre 1990 i 1992, i les que va fer Javier Fierro a Can Rocamora, dins el procés de remodelació del Museu de Maricel i el Cau Ferrat. Els resultats van ser enormement interessant perquè s’hi podia resseguir l’evolució dels edificis i de l’ocupació humana en aquell punt des de l’edat mitjana i al llarg de l’edat moderna i contemporània. Malauradament, es va considerar que no era necessari excavar els nivells arqueològics que hi ha a Can Rocamora per sota dels medievals, i tampoc a la resta del conjunt museístic, perquè les obres no els havien d’afectar. No en sabrem res fins que calgui pavimentar de nou els museus, d’aquí a bastants anys. Una novetat important respecte a l’arqueologia d’època moderna, ha estat la localització de les naus enfonsades a la tarda de l’1 de juliol de 1642 a la batalla dita de Barcelona. Al mes d’abril d’enguany vem destapar de sorra la Pedra Negra, a 80 metres de la platja de l’Estanyol, que ha resultat ser allò

Àmbit de l’antiga muralla i punts de trobada de restes arqueològiques

que queda del brulot –o vaixell de foc- De Marsay, que aquell dia fatídic va causar 570 morts entre les tripulacions dels galions de Guisa i Mare de Déu de la Victòria, nau almirall de la flota francocatalana, i La Madalena, nau almirall de la flota castellana. La campanya de magnetometria de protons que hem desenvolupat a primers de setembre ha permès localitzar tres grans concentracions de ferro enterrat sota més de tres metres de sorra, que han de correspondre a les restes d’aquestes dues naus i d’una tercera naufragada el mateix dia, probablement la urca Testa de Oro. Disposar de les dues naus almirall de les dues flotes més poderoses del segle XVII, enfonsades ràpidament el mateix dia amb tot allò que contenien, és un fet extraordinari amb un potencial arqueològic impressionant. D’altra banda, tant l’ajuntament com el Consorci del Patrimoni de Sitges havien mantingut una actitud que podríem qualificar de distant respecte al patrimoni arqueològic. La política patrimonial local se centrava en els museus i en el modernisme i el noucentisme, i ni ajuntament ni consorci no disposaven de recursos tècnics per a ocupar-se’n. A partir del moment que el Consorci de Patrimoni de Sitges disposa d’un arqueòleg que se’n pot ocupar, la institució assumeix que les gestió del patrimoni arqueològic forma part de la seva missió de protegir, conservar, investigar i difondre el patrimoni sitgetà. Com a conseqüència, s’encarrega un estudi per investigar i relacionar amb detall tot el material arqueològic d’origen sitgetà que actualment es troba dispers per diversos museus i magatzems de la Generalitat de Catalunya. El Consorci també s’implica en l’arqueologia urbana i realitza ell mateix excavacions per tal de garantir que l’arribada als museus de les noves escomeses de serveis no puguin malmetre cap resta arqueològica i que se’n perdi la informació. Una implicació que es vol mantenir i incrementar en el futur per tal de recuperar aquest patrimoni i integrarlo en la identitat local. A mitjà termini, és previst que una de les funcions de Can Falç sigui justament la de presentar als

sitgetans i als visitants la història de la vila i el seu patrimoni arqueològic. Mentre, comencem un estudi arqueològic del propi edifici de Can Falç, per tal de determinar la història de l’edifici i de cadascuna de les seves parets, abans de fer cap projecte arquitectònic que el pugui alterar. Així, a l’hora d’estudiar la rehabilitació de l’edifici, es disposarà de tota la informació necessària abans de prendre una decisió. La idea és que és possible enderrocar o modificar estructures antigues, però només i estan perfectament documentades i som realment conscients del significat exacte d’allò que es destrueix. Perquè el patrimoni és una cosa fràgil. I el patrimoni arqueològic, molt més. Es degrada tot sol, per l’erosió i processos químics i biològics naturals, i també per l’acció humana, sovint involuntària. Qualsevol moviment de terres pot destruir un document preciós per conèixer la nostra història. I no oblidem que hi ha destruccions voluntàries, i que tan bàrbars són els milicians de l’Estat Islàmic als jaciments de Síria com els paletes, constructors i promotors que decideixen tirar pel dret quan troben alguna cosa. O els responsables administratius que no fan la seva feina i miren cap a una altra banda. I també d’altres destruccions voluntàries provocades pels espoliadors, que s’emporten objectes dels jaciments per a gaudir-ne privadament o per a treure’n rendiment econòmic. Cal que tots prenguem consciència que cada vegada que això passa, ens estan robant un tros insubstituïble del nostre passat col·lectiu, estan destruint un patrimoni que és de tots i que tots tenim dret a gaudir-ne, i esborrant una pàgina de la història. Per molts mitjans que tingués l’administració, que no en té, mai no serà capaç de controlar el patrimoni cultural sense una intensa col·laboració ciutadana. Són els ciutadans, i en el nostre cas, tots els sitgetans, els què han de ser els guardians del patrimoni. I així, entre tots, ciutadans, institucions i especialistes, farem que arribi l’hora de l’arqueologia sitgetana.

9


Ors i família

MONTSERRAT ESQUERDA-BOSCH

“Era una deliciosa nit de tardor i, sortint a passos furtius, de la casa en silenci, baixàrem a les vinyes a menjar, sota la llum lletosa de la lluna, blancs raïms freds i mullats per la rosada nocturna.” (L’Eco de Sitges, 26-1-1913)

N

o sabem si aquesta breu i deliciosa nota la va trametre l’autor mateix o si la redacció del diari va prendre la iniciativa, en tot cas ens serveix per introduir Eugeni d’Ors (1881-1954) a Sitges. Tot i que avui no parlarem del Xènius noucentista, l’escriptor català compromès amb la causa liderada per Prat de la Riba, que publica una glossa dedicada a Joaquim Sunyer (1908), que representarà l’inici cronològic del noucentisme sitgetà; sinó de Don Eugenio, l’escriptor espanyol identificat amb el règim vencedor de la Guerra Civil, que havent retornat de l’exili madrileny, decideix instal·lar-se a Vilanova i la Geltrú amb escapades per tot el Penedès. Ors arriba a Vilanova a finals d’estiu de 1943, sembla que de Sitges estant –explica Joan Rius— on visitava l’amic Gustau Gili, decideix arribar-se a Vilanova per a visitar uns altres coneguts, el doctor Farrerons-Co i la seva muller Rosario de Velasco. Segons Miquel Altadill, aquell estiu es va allotjar a la finca la Casa del Mar, propietat de Felip Bertran Güell, fill de Bertran i Musitu. És a dir, té lloc el procés invers viscut per Rusiñol, la visita fortuïta. L’enamorament s’ha produït, la decisió és presa. L’any següent, Ors compra un terreny adossat a l’ermita de Sant Cristòfol, al barri de la Farola. Va encomanar-ne la construcció al seu fill gran, 10

l’arquitecte Víctor d’Ors, i es va inaugurar el 1946. L’ermita no la va adquirir fins l’any 1951. A partir de llavors, la de Vilanova i la Geltrú o de “Villanueva y Pirelli” –deia fent broma— es convertirà en la seva residència devocional, la d’esbarjo, “para pasar las épocas de descanso, uno escoge siempre los lugares que más le placen y donde mejor se encuentra”. Hi passarà les vacances de Pasqua i de Nadal, i una bona part de l’estiu, amb els tres fills i la seva nova companya, oficialment la secretària, perquè de cara al públic guardaven les aparences, la senyora Josefa Fernández Castillejo, Nucella. De fet, ell sempre deia que era vidu, quan en realitat s’havia separat l’any 1932 de Maria Pérez Peix (1879–1972), la mare dels seus tres fills. Segons Miquel Altadill, la seva va ser la primera sentència de divorci duta a terme durant la República. Ella presumia d’haver estat l’única persona que havia guanyat un judici a Eugeni d’Ors. Aquest, fins i tot va enganyar el notari en l’escriptura de compra dels terrenys on es va fer la casa, i on va fer constar que era vidu. Curiosament, quan Ors ja era mort, Maria Pérez Peix també decideix instal·lar-se a Vilanova per a passar-hi els últims anys de la seva vida, al carrer de Pàdua, núm. 11. Hi va continuar la seva carrera musical i artística fins a la seva mort, i és enterrada al nínxol núm. 417 de la via de Sant Josep del cementiri de Vilanova. És a dir, dos barcelonins de naixement esdevindran vilanovins per residència i defunció malgrat els més de vint anys de divorci que els separen. Per a Enric Jardí, “el que és important de tot això, però, és el fet que Eugeni d’Ors, en fincar-se a Vilanova i restablir

contacte amb determinades personalitats barcelonines, demostrava una voluntat d’aproximar-se, àdhuc físicament, a la terra natal i a la qual havia dedicat, amb més il·lusió, els millors temps de la seva producció intel·lectual”. Ramon Planes pensa el mateix: que Ors, com Ruano, no tenia amics però sí deixebles, i que “des de l’ermita de Sant Cristòfol, sobre les roques del mar de Vilanova, Xènius tornava content a Catalunya, en això era sincer”. De Vilanova estant, després de la segona defenestració, va escriure noranta-dos articles entre 1945 i 1948, apareguts al diari Arriba sota l’epígraf Crónicas de la Ermita. Francesc-Marc Àlvaro les anomena “cròniques d’un retrobament”. Són recollides i publicades en un volum el 1966 per Plaza&Janés i el 1982 per Ediciones El Cotal, aquest sols en recull trenta-tres. Una d’aquestes cròniques, Amaneceres sucios, guardava, fins que la vaig llegir, un secret per als sitgetans: Montserrat Mirabent n’era la musa inspiradora, el contrapunt. Ors li dedica una gran “floreta” que supera la que s’inventa Pelairea, (“ets més guapa que el Cau Ferrat”). I no m’estranya, va conèixer una jove de disset anys preciosa. Per a ella també va ser un gran què però per altres motius. La Montserrat recorda a les seves memòries: “Me’l presentaren una tarda que vingué a Sitges, l’any 1944, i em semblà trobar-me en presència d’un mite. M’escriví una de les dedicatòries més boniques de totes les que guardo al meu llibre d’autògrafs”; ella i la Mercè Sella perseguien famosos i els demanaven autògrafs.

pegajosas, esto aún mejora su apariencia, asemejándola a la de los musgosos tritones que hay, por ejemplo, en las fuentes de Roma. Lo peor es que, encima de no poseer casi nunca los “rosados dedos” que le atribuye el arquetipo, promiscua el amanecer el carmín de unas uñas pintadas a la moda, es decir, un carmín casi morado, con las más lívidas y plomizas coloraciones marineras, mal pegadas sobre fondos amarillentos, así vieja hepática desmesuradamente empolvada con polvos de arroz. Para más exactitud en el símil unas manchas –ya éstas, violáceas enteramente—, señalarán en estas auroras, los encharcamientos y abultamientos sanguíneos de la mala circulación. Tiene cara, la aurora, de tronada jugadora de Montecarlo, con sus visos de consumidora de estupefacientes. Y ya no digo nada, cundo el tiempo está o se va a poner malo. Y unas nubes a estilo de rebeldes greñas colman la suciedad del sinéreo rostro. Entonces, si apuntan mástiles de barca a estas nubes, uno cree ver la semicalvicie de una pelambrera agravada por un erizamiento de bigudíes… Es muy posible que, en aquellos tiempos románticos, las gracias femeniles se apreciaran en lunar parentesco con tales auroras… ¡Hoy, entre las bañistas sin afeite y con el cuerpo dorado por el sol! ¡Qué pagaría la misma Aurora Rododáctilos por parecerse a Montserrat Mirabent!

Montserrat Mirabent: mira-el-vent Fuetejar i fer riure les onades... Tant van ferides com enjogassades; La seva joia és feta de turment.” AMANECERES SUCIOS Lo que los poetas han cantado son unos amaneceres convencionales; o, como diría un sabio, el caso-límite del amanecer; al cual han dado el bello nombre de Aurora, como yo pude bautizar de Teresa a mi Bien Plantada. Aquel nombre se ha vuelto más ilustre todavía que su apellido auténtico, de de Rododáctilos. Los amaneceres de la realidad se parecen a Aurora Rododáctilos como se pueden parecer a Canon Doríforo, en la anatomía, los bañistas varones de estas playas. Alguno y alguna salen, de cuando en cuando, que se aproximan más o menos al arquetipo. El común recuerda –y este parangón no puede ser más adecuado, si se establece entre la clásica estatua y el hombre desvestido— como, a un huevo, una castaña. Pero, siquiera al salir del mar, el hombre de la playa está limpio; y si en alguna ocasión han venido a adornarle algas

Montserrat Mirabent

Ignasi Agustí també el recorda en aquells darrers anys: “Le veía en Madrid y en Barcelona, indistintamente. En los últimos años le vi, sobre todo, en Sitges y en Villanueva y Geltrú, durante el veraneo. [...] Todos los años, en el día del Santo Ángel de la Guarda nos reuníamos a cenar con Eugenio d’Ors. Aquellas cenas se convirtieron en un auténtico rito de la amistad dorsiana. Los comensales eran numerosos, casi un centenar. Conspicuos de tales reuniones eran el doctor Farrerons-Co y su mujer, Rosario de Velasco; el matrimonio Comas-Valls, Nicolás Barquet de Villanueva, Pedro Pruna [...] Eugenio d’Ors tenía una serie de costumbres que repetía todos los años por las mismas fechas. En realidad, su vida era una sucesión de ritos. Aparte del hábito de las cenas en la festividad del 11


Ángel de la Guarda, nos reuníamos también todos los años en la noche “dels focs” de San Bartolomé, el 23 de agosto, en Sitges. Cada año reservaba una mesa en el Mare Nostrum, uno de los restaurantes de la Ribera, y allí –no más que ocho o diez comensales—, una vez que habíamos cenado, esperábamos que se encendiera la magia de los fuegos de artificio. [...] Otra vez estuvo en mi casa de Sitges presidiendo una reunión más numerosa. Acababa yo de inaugurar mi casa, construida bajo la dirección y el proyecto del arquitecto Sostres. Año de 1954. [...] Tenim un segon text d’Ors d’aquesta època que Miquel Utrillo inclou en un article seu (L’Eco de Sitges, 21-5-1944) i en què explica que Ors ha acceptat fer una conferència a Sitges –però que finalment no va tenir lloc—, i ho ha fet amb una epístola en vers, escrita en el tren, de tornada a Caravaca, enmig de la polèmica d’aquells dies entre sitgetano o sitgesano, Ors opta per suburense: ¿Cómo, entre sitgesano y sitgetano, Requerís un dictamen tan profano... Yo, mis latines estudié con fruto Y academici nihil alienum puto, Pero, nunca alcancé los horizontes Que exploró, por lo visto Eugenio Montes. No extrañéis, pues, que, rutinario, piense No haber nada mejor que suburense. […] Hi ha un tercer text de la secció Estilo y Cifra –que Miquel Utrillo cita i comenta (L’Eco de Sitges, 11-31945)— dedicat als sitgetans però que no hem aconseguit localitzar. Diu Utrillo que Ors dedica als fills de Sitges i als seus passavolants –que molts atrets per les belleses del campanar, aquí es van quedar i van formar una llar—, “un adjetivo e invectiva un tanto exagerada, y desde luego, muy d’orsiana”. El cas és que Ors diu que ha sentit “reprimidos caníbales aullar”: No’n volem de bacallà, De bacallà... Que’n volem carrrn... Carrrn... Comenta Utrillo que Ors ha mal interpretat o no ha acabat d’entendre aquest acompanyament tradicional als Gegants, transmès de pares a fills, i que es refereix a l’abús del bacallà i al desig de variar i menjar carn, precisament els dies de festa populars. I encara hem trobat un quart text al primer número de Maricel (24-8-1945): DICE EUGENIO D’ORS: SU PREHISTORIA ESTÉTICA Mi formación estética tuvo, históricamente, tres fuentes primeras. La primera entre todas me dio el gusto de la belleza natural. Consistía, simplemente, en lo que llamamos aquí una «torre». En el menguado jardín de la misma, supe, criatura del «casco antiguo» de Barcelona, de la frescura de una rosa en su rosal, de los colores de una mariposa en su vuelo y de la vivacidad multiforme de un rabo de lagartija. Y de lo que era un crepúsculo, y de lo que era un otoño. Si «la torre» me enseñó el secreto de la belleza natural, el de la belleza clásica lo aprendí en un destartalado galpón, que, en nuestro Parque de la Ciudadela, servía de Museo de Reproducciones. Vaciados del Auriga de Delfos, de la Venus de Milo, de la Victoria de Samotracia, etc. A quien no haya 12

visto estas cosas antes de los diez años de edad, siempre le faltará algo. Pero el tercer secreto de una formación estética, el de la belleza inquieta, moderna, problemática, se lo debo a Sitges. A Sitges y a las fiestas de arte, que se celebraban allí, cuando el siglo empezaba. La primera a que tuve proporción de acudir era, creo recordarlo, una representación de Maurice Maeterlinck. O, tal vez, unos «Juegos Florales modernistas». Esta proporción iba a aprovecharla junto con mi compañero de bachillerato, Claudio Güell y López, fallecido prematuramente después. Pero, ni él ni yo obtuvimos, en este primer golpe, la indispensable autorización paterna para la excursión. Después, nos vengamos. Una altra troballa molt curiosa que he fet, són els poemes que es dediquen Eugeni d’Ors i Manuel Machado. Tots dos van coincidir a Madrid formant part de la comissió nomenada per l’Ajuntament responsable dels canvis de retolació dels carrers. Cronològicament és Ors el primer a escriure en la seva secció de La Vanguardia (almenys així apareix al recull de la Selecta), i Manuel Machado aprofita les planes de la revista sitgetana Maricel de 1946 per a contestar.

A MANUEL MACHADO Perdida entre los montes Burlatinos, última Thules, tu soñada Tiebla, encapucha sus torres en la niebla y diluye en penumbras sus caminos. ¿Siempre callada? ¿Acaso un canto leve, música y voz de vaga lejanía, cuando a esta parte va naciendo el día, llama al medroso, si a avanzar se atreve?... Vamos, Manuel. La voz nos ha llamado, en duermevela a ti, yo desvelado: igual consigna a desigual destino.

El dia 7 de gener de 1951, Ors havia presidit el banquet amb què es va celebrar l’estrena d’Antología de Sitges al restaurant La Cala. Des de les pàgines de La Vanguardia del dia 18, saluda l’aparició de la nova revista i valora que allò que té de bo és l’equilibri entre els elements de la tradició comarcal i la modernitat cosmopolita, la ponderació entre allò local i allò universal. La seva col·laboració a la revista es redueix, però, a una obra de teatre, Guillermo Tell, al núm. 2. Després del banquet, Ors va haver de fer llit per una afecció gripal i va passar dos mesos a l’Hotel Miramar –ho confirma una nota de L’Eco de Sitges del dia 4 de març—, de la qual no es queixa –segons Planes—, ans al contrari, està content pels continus descobriments espirituals que ha fet aquests dies; allà va rebre moltes visites de deixebles i admiradors. Explica el mateix Ramon, que en sortir de fer-li una visita es troba en Ruano que duia sota el braç la Vida secreta de Salvador Dalí... [Ruano havia estat a Sitges al novembre per a fer una conferència sobre les seves memòries, si torna un altre cop per a fer visita a Ors, L’Eco de Sitges no se’n fa ressò]. Sentencia Planes per acabar el capítol: “L’Ors tenia de comú amb González Ruano que tant l’un com l’altre haurien donat qualsevol cosa per a ésser homes populars, estimats per “l’home que treballa i que juga”. Breu: haurien volgut ésser estimats com ho havia estat Rusiñol en el Sitges del seu temps, i el de molts més ençà encara. Segurament que imantat per aquelles imatges Eugeni d’Ors havia retrobat Catalunya en el punt precís en què s’ajuntaven, vora mar, les roques de Vilanova amb les de Sitges. Ruano, per la seva part, en aquell moment en què no era massa ben vist pel règim, girava els ulls cap al poble que Rusiñol havia capgirat. Ni l’un ni l’altre no en tenien prou amb l’admiració d’uns quants. Tant l’un com l’altre es veien dalt de cavall, com Labarta i companyia, fent costat als dos Grecos. Oblidaven una petita cosa: que Rusiñol havia comprat a un preu molt alt l’amor d’un poble: regalant-li com a present de noves el Cau Ferrat. En semblants casos, els pobles s’ho fan valdre, es cotitzen a preus molt alts. Ni Ors ni Ruano no estaven disposats a pagar, i si semblaven d’allò més amorosos era a base que els estalviessin tornabodes.”

Ni nos vendrá a nuevas la pesquisa de lágrimas tieblanas o de risa, al burlar de algún monte Burlatino.

Aquells dies Salvador Soler i Forment (L’Eco de Sitges, 28-1-1951) ens recorda l’últim desig de Don Eugenio, que havia expressat en vers: Más quizá Dios no permita que sea en el mar mi tumba. Yo la quisiera tener en tierras de Cataluña. Y que a su vera pusiesen una fuente y un laurel, por medicina del sol y de la luna, también... Fuente de clara razón, laurel de clásica sombra; (nunca supe reposar sin la una y sin la otra). El dia 2 d’octubre de 1954 la redacció del diari sitgetà dóna la notícia que Ors ha mort a Vilanova el 25 de setembre i que ha estat enterrat a Vilafranca. El cadàver va ser portat, dos dies més tard, a aquell cementiri de Vilafranca del Penedès al qual havia dedicat tantes lloances. Havia triat per a la posteritat el poble d’on era originària la família materna i que tenia el cementiri amb els xiprers més bells d’Europa, on l’esperava Matilde... La saba del terrer de Vilafranca m’empenyia a enfilar-me a d’altres cels i a l’hora de florir l’última branca tot d’un cop em floreixen les arrels. I aprofita l’avinentesa per a fer un repàs del que va representar Sitges en el moviment noucentista i en la creació de l’Escola Mediterrània, la renovadora de les Arts i les Lletres, en la qual professaven Eugeni d’Ors, Quim Borralleras, Diego Ruiz, Romà Jori, J. M. Junoy, V. Solé de Sojo, Alexandre Plana, Santigo Vinardell, Enrique Dieste, Luis Valeri i els sitgetans Joaquim Sunyer, Trinitat Catasús i Miquel Martínez Mestre, i que van triar aquest diari com a portaveu, tots hi publicaren. Carles Soldevila, a les seves memòries, el descriu dient: “bressa amb natural elegància la seva còrpora vagament wildesca per les antesales de la Mancomunitat i somriu tot dient frases enginyoses on les es xiuxiuegen de faisó particularíssima”.

A EUGENIO D’ORS Profunda claridad, luz a la entraña... Tu magisterio enciende cada día la antorcha de saber y de poesía, hoy por ti, universal faro de España. Espíritu feliz de todo arte, potentado de amor y entendimiento, heridas al pensar y al sentimiento tu pluma –espada angélica— reparte. Trazo seguro y fuerte colorido, que no empecé los vuelos a la audacia del ensueño más alto y atrevido, tiene tu arte un don de aristocracia tan singular, que sólo en ti no ha sido la perfección veneno de la gracia.

César González Ruano i Eugeni d’Ors

Bibliografia: Miquel Altadill (2013): La finestra indiscreta d’Eugeni d’Ors. Enric Jardí (1967): Eugeni d’Ors. Àlvaro, Francesc-Marc (1988): “Eugeni d’Ors a Vilanova i la Geltrú”, dins Miscel·lània Penedesenca, 1988/2, volum XII. Montserrat Mirabent (2001): La meva gent. Ignasi Agustí (1974): Ganas de hablar. Ramon Planes (1987): Memòries.

13


FRANCESC PARRA

Un capítol de la història de la impremta a Sitges a revolució del llibre va ser cosa important a Catalunya. A partir de l’aparició de la impremta, els catalans s’introdueixen als nous cànons tipogràfics i poden començar a gaudir de diferents exemplars d’una mateixa edició, amb les noves tècniques de realització del llibre, allunyant-se de les anteriors formes de producció manuscrita i de tot allò que de nou plantejava la nova tècnica d’impressió. Tenim documentat que el primer tipògraf català va ser Pere Posa i que la seva primera publicació va ser el 1481. Tanmateix, no sabem com ni quan a Catalunya es va rebre l’invent, i es creu que ja s’havien difós algunes publicacions de la mà d’impressors alemanys des d’almenys l’any 1473, o fins i tot abans.  Amb tot, la impremta barcelonina no va deixar de regir-se per unes característiques concretes i un desenvolupament propi: amb l’arrelament de la nova manera de difondre, de comunicar-se i de transmetre, va aplegar recursos fins aleshores limitats als manuscrits, a l’oralitat i a certes pràctiques xilogràfiques; es va sumar a d’altres cultures en un procés de sociabilitat; i, tot i que no podia competir amb els grans centres editorials de l’estranger, va assolir amb èxit el mercat local. Gràcies a la Revolució Industrial, va ser possible entrar en una nova etapa, iniciada a principis de segle XIX, on es perfeccionaven els aparells, a partir d’utilitzar paper continu, de manera que tecnològicament es va anar desenvolupant el periodisme de masses. El primer imprès sobre Sitges data de 1618: Iuris responsum pro Pia Elemosina insignique Capitulo Ecclesiae Barcinonensis contra procuratorem fiscalem patrimonialem et Syndicum oppidi de Sitges. Super – praetensa reductione iurisdicionis dicti oppidi ad coronam Regiam. Barcinone, Laurentius Deu, 1618.

L

14

I tot just fa 200 anys, es va publicar el que va ser el primer llibre imprès a Sitges. Es tracta d’un fulletó de vint pàgines: Carta del señor Maestro Cosme cirujano de Bolina, pueblo de la montaña, al doctor Don Josef Soler, ex-cirujano, etc., sobre su papel titulado Respuesta – en contextacion al Oficio, etc. Va ser realitzat a la impremta de Francesc Vilalta, el 1813. No és fins setanta anys més tard que trobem que, al març de 1888, apareix la impremta de El Eco de Sitges, setmanari del qual es funda dos anys abans, el 1886 i que s’imprimia a la impremta de Josep A. Milà i Ramon Raldua, que temporalment van estar instal·lats a la nostra vila. A més de realitzar setmanalment el diari, entre 1890 i 1930, El Eco de Sitges va funcionar com una editorial, imprimint llibres i opuscles que són fets amb autèntic ofici i coneixement. La Puntual de Joan Puig i Mestre, impressor Joan Puig i Mestre, que de ben jove va treballar com a aprenent a la fusteria de Joan Marsal, va poder observar de manera privilegiada el procés de construcció del Maricel, veient la transformació d’aquell barri de pescadors, amb les seves antiquíssimes cases blanques, en el palau que es va convertir, de nom Maricel, i que tot just per aquestes dates té lloc el centenari d’aquella efemèride. Ell, que provenia d’una família treballadora, de seguida va anant aprenent de forma autodidacta tota la producció literària catalana, des de Maragall fins a Carner. De mica en mica es va anar apropant al món literari d’aquell Noucentisme que brollava. Les seves amistats amb el seu cosí, en Magí Albert Cassanyes i el fill del seu patró, en Salvador Marsal van ajudar a familiaritzar-se amb aquell món cultural, ell, que ja tenia una personalitat bellugadissa i inquieta.   Amb gran esforç i tenacitat, Joan Puig i Mestre, el 1927 funda La Puntual, de títol ben russinyolià. Queda palès

que el senyor Puig va ser un home de caràcter, doncs va poder tirar endavant l’empresa gràcies a la venda de la casa paterna. A més de servir als seus clients els impresos comercials i publicitaris, realitzava des de factures i fulls de comanda, passant per targetes de visita o de programes, especialment els del Casino Prado Suburense. Va disposar de la màquina plana Marinoni, amb la qual va poder publicar alguns setmanaris locals, com ara la Gaseta de Sitges, La Punta i finalment el Baluard de Sitges, setmanari que si bé es va fundar l’any 1901, ell el continua a partir de 1930, just després de la fi de la dictadura de Primo de Rivera i que publica al servei de les seves idees catalanistes i culturals, i que fins l’any 1936, en va ser el redactor principal i director. En aquells anys difícils de la dictadura, el senyor Puig no va poder desenvolupar aquella activitat periodística i cultural que havia iniciat ja a mitjans dels anys vint i trenta, amb la seva Puntual primer i el seu Baluard de Sitges després. Ell, com a tants d’altres, la Guerra Civil els va fer emmudir i tota la il·lusió i esperança es va esberlar. Amb el trencament de la Guerra Civil, la impremta Puig va ser temporalment confiscada i es publica, des de les cooperatives, sindicats i col·lectivitzacions, pamflets i propagandes republicanes. Malgrat tot, en anys posteriors, va ser impulsor de l’Agrupació Fotogràfica de Sitges (Sitges Foto Film), essent un dels seus capdavanters, i en els darrers anys va ser membre de la consultiva del Casino Prado, soci de Joventuts Musicals i un dels socis fundadors del Grup d’Estudis Sitgetans, Sempre va estar relacionat amb els intel·lectuals sitgetans, els quals protagonitzarien algunes de les millors iniciatives culturals de vila, sobretot abans de la guerra, amb Salvador Soler i Forment, Ramon Planes i Izabal o Josep Maria Massip.

Les seves filles encara se’n recorden de la botiga del carrer de Sant Francesc, el popular Can Puig, que era com s’anomenava, on el recordaven com una persona molt endinsada a la seva feina i amb les idees molt clares, i també amb una de les dependentes, l’Olga Mestres, quan, de manera continuada, es posaven a relligar revistes i llibres, tasca que va dur a terme els darrers anys de la seva vida, i on es conversava de mil i un temes, de com anava el país, de les coses que succeïen de Sitges, i tantes i tantes anècdotes. Els seus treballs d’impressor tenen una pulcritud i també un segell propi, amb un aire de qualitat i de factura moderna que encara avui dia es pot apreciar. La seva feina queda reflectida en els centenars de treballs que han quedat conservats en targetes, programes, opuscles, i com hem dit abans, setmanaris de caràcter local… Per assolir un bon cop d’efecte, aquesta simplificació en el disseny, marcadament diferent als giravolts i formes gràcils del modernisme, es contraposaven amb el grafisme, típic dels anys trenta, més a prop de les arts avantguardistes, amb dibuixos i colors i elements tipogràfics de gran qualitat. D’entre les seves filigranes, va editar un llibret de 56 pàgines amb el títol de Memòria dels diversos actes que varen tenir lloc durant els dies 17, 18, 19 i 20 de novembre de l’any 1927 amb motiu de les “Noces d’or” del Casino Prado Suburense. Llegim com feia publicitat del seu negoci: “És la impremta el lligam més ferm de la civilització. És la impremta qui més ha contribuït al progrés del món. És la impremta, en les seves diverses expressions d’estils, el reflex de l’art en el decurs del temps. Es pot prescindir dels impressors? No. Cal aprofitar els avantatges de la impremta. Cap industrial ni comercial ha d’oblidar tan poderós auxiliar. Serviu-vos de la impremta i feu que els vostres impresos portin el segell de l’època en que vivim.” 15


LA BATERIA DE SANT BARTOMEU Una fortificació desapareguda de finals del segle XVIII a Sitges XAVIER MIRET I MESTRE

E

l canó del Baluard ens recorda que allà hi va haver una bateria de fins a 8 vuit canons, però no ha estat pas l’única que ha tingut Sitges. Avui dia no ens en resta cap rastre material, però historiadors com Joan Llopis i Bofill, Josep Carbonell i Gener i sobretot David Jou i Andreu ens han fet esment de la bateria de Sant Bartomeu aportant tot un seguit de documents. David Jou en el seu article “Les bateries de costa sitgetanes a últims del s. XVIII” ens en fa un extens i detallat historial i conclou l’article dient: “L’emplaçament d’aquesta bateria de Sant Bartomeu el podem situar avui de manera imprecisa en el lloc on més tard s’hi va plantar el pinar i a l’altura de l’última botiga de boters del que fou carrer de Sant Salvador i més tard avinguda de Bernardo Fernàndez. El “repuesto“ o

magatzem de la pòlvora i altres efectes, peça auxiliar de la bateria, es trobava més endarrera i.....seguia la línia de les antigues botigues de boters i magatzem”. Segons en Llopis i Bofill, quan va escriure l’Assaig Històric l’any 1885, “encara se’n conservava quelcom” (1). Mercès a un treball col·lectiu de recerca sobre llacunes costaneres la part documental del qual pertocava a Magí Miret i Mestre, José Ignacio Muro Morales i a Xavier Miret i Mestre, i concretament a la recerca dels dos primers, que es van poder desplaçar personalment a l’arxiu on es trobava, es va localitzar un plànol del projecte de bateria de Sant Bartomeu. Es tenia referències de la seva existència però cap imatge. Després de la seva troballa al Servicio Histórico Militar (2), calia donar-lo a conèixer a Sitges ja que creiem

que és tota una aportació d’interès per les moltes dades que aporta tant visuals con documentals a la història de Sitges i pels detalls específics de la ubicació i característiques de la nova bateria de canons. El plànol ve datat el 31 de maig de 1797 i signat pel capità d’enginyers Joan Bouligny, també per Josep Torras i Pellisser el 27 de juny de 1797, i encara porta la signatura de supervisió d’Antonio López Sopeña. Com a encapçalament porta el text següent: “Plano del frente de la Villa de Sitges que mira al Mar y porción de las Costas colaterales en que se manifiesta el paisaje en donde se propone colocar una Bateria de tres Cañones de grueso calibre que ofrece costear aquel Vecindario para el mejor resguardo y defensa de su Fondeadero y Población.”

Plànol de la nova bateria que es projectava ubicar a la Ribera (Archivo General Militar de Madrid) 1. “Explicación 2. Colina de arena suelta quatro, y cinco varas mas alta que el nivel del Mar hasta cuio pie llega este en los fuertes temporales.

16

3. Playa en donde han solido varar los Barcos acosados por los enemigos. 4. Parage en que se propone colocar la Bateria que ofrecen construir à sus expensas los vecinos de esta Villa.

5. Tinglado para custodiar las cureñas y juegos de Armas, dentro del qual deveria hacerse un pequeño repuesto para dos, ò tres barriles de polvora.

6. Almacenes de particulares. 7. Camino de Vilafranca. 8. Villa de Sitges que consta de mil vecinos, y se extiende à la parte del Norte.

9. Parage en donde se varan los pequeños barcos del trafico. 10. Muelle para lanchas. 11. Iglesia Parroquial.

12. Bateria para tres, ò quatro cañones cuio piso està 14 varas mas alto que el nivel del mar. 13. Pequeño repuesto para dos ò tres barriles de polvora.

14. Parage en donde conviene formar una esplanada para un cañon que descubra y defienda la avenida de la parte de Levante.

16. Hermita de S.n Sebastian. 17. Molino de Viento. 18. q. Peñasco à flor de agua.”

15. Playa en donde varan los Barcos de Pescadores.

17


El mapa completa les pertinents explicacions amb unes notes que detallen tant aspectes de la costa com qüestions referents a la bateria ja existent al Baluard i a la nova que es projectava construir que va rebre el nom de Sant Bartomeu:

“Notas 1ª..... El Fondeadero regular es al Sur de la Bateria de la Yglesia sobre seis à siete brazas de agua, y à dos millas de distancia: solo pueden aguantarse las embarcaciones en tiempos bonancibles, por no ofrecer abrigo alguno esta costa sino contra los vientos de tierra: à una milla se encuentran dos brazas y media à tres de fondo que disminuye à proporcion hasta la orilla. 2ª ..... Tanto en la Bateria que existe como en la que se proyecta solo deverà existir una corta cantidad de polvora, guardando la demas en el repuesto principal en los corrales de la Villa un quarto distantes de las Baterias, pero es preciso mejorarlo, y si fuese posible mudar su situacion colocandolo à la parte de poniente de dichos corrales con las precauciones correspondientes de cerca, entarimador, aforo, respiraderos, y doble puerta; pues con esto se aseguraria la conservacion de la polvora, que ahora se deteriora con facilidad. 3ª ..... La Bateria de la Iglesia necesita que se reparen sus parapetos; que se alargue dos varas la esplanada, y que se cierre por su gola con una estacada, y rastrillo: tambien deveràn quitarse quatro cañones de los ocho que ahora existen, y de los restantes trasladar uno quando convenza al punto M.”

Aquest plànol és una peça cartogràfica interessant per si mateixa i que a més aporta tot un seguit de dades. Pel que fa a toponímia són d’interès els noms de les quatre puntes que consten al mapa que respectant els seus noms originaris en català són, d’oest a est: punta de Cap de Grills, punta de la Cova de Llop Marí, punta de Mabres i punta de Badomí (sic: hauria de dir Balomí). Una dada destacable que conté el plànol és l’existència d’un antic molí de vent davant mateix de l’ermita de Sant Sebastià. D’entre els aspectes físics remarcables es documenta que a la part de la costa, a ponent de la vila, hi havia un desnivell sobtat entre la plana i la platja de sorra que entrava en contacte directe amb el mar. El torrent que baixava fins al Pou Vedre i d’allà a la Bassa Rodona hi consta com a

18

Detall del projecte de nova bateria de canons que amb el nom de st. Bartomeu va ser inaugurada en 1799. (Archivo General Militar de Madrid)

19


camí de Vilafranca, era doncs la part final de la via directe per fer arribar fins arran de mar de Sitges, els vins i esperits alcohòlics que eren transportats des de l’interior del Penedès per a ser exportats cap a Amèrica i països del nord d’Europa. Cal destacar també la distribució que indica els usos de la costa: lloc d’eventual recer per a vaixells perseguits per enemics, indrets per a avarar barques de pescadors, moll per a llanxes de càrrega i descàrrega al peu de la Fragata i zona on avaraven els petits vaixells de tràfic. Pel que fa a l’urbanisme, al plànol, la vila de Sitges apareix simplificada, només es detallen amb precisió les construccions de la primera línia de mar. Fixem-nos que les edificacions de la platja de Sant Sebastià no consten com a habitatges sinó com a magatzems, com també les de més a ponent del torrent de la Bassa Rodona. Cal dir que mentre que les primeres serien de pescadors, les darreres corresponien a comerciants que aplegaven els productes als afores, però a tocar de la vila i de la via de comunicació des d’on arribaven per a ser exportats per mar. Pel que fa als aspectes militars cal tenir present que no es tractava de protegir directament la vila, sinó la seva base material, el comerç. Si fins llavors el secular perill d’atacs de pirates moros o el d’un exèrcit que ataqués per terra, com els dels castellans durant la guerra dels Segadors i la de Successió s’intentava d’evitar amb muralles i tancament de les obertures dels carrers a mar, ara el que estava en perill i es tractava de protegir era el transport marítim del qual en vivia directa o indirectament tota la vila. A l’abril de 1797 des del Baluard es va establir un llarg combat amb dues fragates angléses fortament armades que volien assaltar una pollacra que tot just acabava de fer un carregament de vi a Sitges. Aquell fet havia posat en evidència que per a garantir la seguretat del comerç calia renovar la bateria del Baluard i, sobretot que calia construir-ne una altra a l’extrem de ponent de la vila, arran de mar. Era l’opció que va ser valorada com a més pràctica si es volia, que si més no en el seu punt de partida, els vaixells estiguessin segurs, així com també els magatzems de boters, vins i altres mercaderies. Els anys 1794-1795 hi va haver l’anomenada Guerra Gran contra el directori francès. El juny de 1794, Sitges, davant dels perills, ja va demanar millores en la bateria del Baluard i poder disposar d’un gran nombre de fusells per a que els propis sitgetans, armes en mà, poguessin defensar la vila (3). Si el 1796 s’establia una aliança amb França, el 1797 esclata la guerra amb Gran Bretanya. Per a saber quin era el context de l’època, convé recordar que Menorca, que va estar ocupada pels britànics des de 1712, va passar a mans franceses el 1756-1763, per retornar als britànics aquell any fins al 1782 quan va passar als borbons hispànics mercès a un atac franco-espanyol. Els britànics frisaven per recuperar el domini sobre l’illa, cosa que aconseguirien el 1798 i fins al 1802. L’armada britànica va intentar infructuosament aconseguir altre cop el control de l’illa amb un bloqueig marítim el 1805. Si els conflictes amb Algèria, on fins al 1791 els borbons hispans ocupaven la ciutat d’Orà, afectaven cada cop menys el comerç, les guerres amb potències com França i sobretot Gran Bretanya, que controlaven els mars, dificultaven o quasi impedien el comerç marítim, base del notable creixement econòmic que experimentaven Sitges i Catalunya des de feia unes dècades. Sitges, que havia de sostenir les tropes castellanes que des de la fi de la guerra de successió ocupaven Catalunya, i que a les acaballes del s. XVIII estaven aquarterades a les casernes de Vilanova, Vilafranca i Barcelona, va haver d’iniciar per si mateixa i finançar amb un repartiment la 20

construcció d’aquesta nova bateria. Es feia evident que l’estat no era ni prou modern ni prou eficaç pel que fa a la protecció de les costes i el comerç marítim. El comerç d’alta mar i transoceànic va estar anys en perill però si més no Sitges havia fet el possible per a defensar-lo a les seves pròpies costes. Sabem que si més no l’octubre de 1799 els canons de Sitges van tornar a actuar per defensar dos vaixells de l’atac per part d’un vaixell i un bergantí anglès (4).

(1) Jou i Andreu, David: “Les bateries de costa sitgetanes a últims del s. XVIII”. Butlletí del Grup d’Estudis Sitgetans nº 18. Desembre de 1980. (2) Servicio Histórico Militar. B-/9 plànols 29 i 31 (actual Archivo General Militar de Madrid). (3) Document donat a l’Arxiu Històric Municipal de Sitges per Josep Carbonell i Gener en 1978. (4) Comptes municipals 1799.

La redescoberta d’una llegenda d’origen sitgetà, transcrita per Maria de Bell-lloc el 1874, ens permet conèixer una narració inscrita en la tradició romàntica de la Renaixença, que parla d’un amor impossible amb un tràgic final, i que té per marc la costa sitgetana.

21


JORDI MILÀ I FRANCO

L

a llegenda, en si mateix, és tot un gènere que gaudeix d’un inqüestionable èxit per, entre d’altres qüestions, la connexió popular que li és implícita. Aquesta mena de relats, transmesos per tradició oral, i que el pas del temps farceix amb tot tipus de condiments, tenen un èxit inqüestionable en tota mena de societat. Sigui pel seu caire alliçonador, o per l’element cohesionador que aporten, acaben esdevenint un gènere propi, que ha donat importants mostres que resten en el nostre subconscient col·lectiu. Sitges és rica en aquest gènere narratiu. De tots són conegudes les diverses llegendes que han estat recollides per estudiosos i divulgadors de la cultura popular com Teodor Creus i Coromines, Joan Amades, o ja més recentment Pere Sadurní o Bienve Moya, i que amb diversos noms tracten temes com: l’origen del Vinyet, de la Malvasia, de l’orgue parroquial, o que estan ambientades en paratges locals misteriosos com: el Pas de la Mala Dona, les Coves, Campdàsens, el Castell de Miralpeix. Un gens menyspreable entramat narratiu amb referències locals que sovint pretén alliçonar, tant sobre suposats esdeveniments històrics com sobre qüestions de caire més moral. Avui però, traiem a la llum una llegenda oblidada, que ha quedat fora dels diversos reculls d’aquest tipus que s’han fet. Una llegenda que conté tots els elements propis d’una llegenda romàntica: un amor impossible, un final tràgic i finalment unes misterioses aparicions. Tot plegat ambientat en les costes sitgetanes, tant les de llevant com les de ponent. I que pren per títol un antic art de pesca molt popular entre les classes modestes i avui gairebé oblidat, la pesca amb fluix (arrossegament manual d’un esquer format per una ploma). La llegenda va ser recollida per l’escriptora i folklorista Maria del Pilar Maspons i Labrós (1841-1907), una de les primeres autores en català. Una escriptora romàntica, molt vinculada amb la gent de la Renaixença, que va signar amb el sobrenom de Maria de Bell-lloc. Maspons, a més de la seva obra poètica i narrativa, reconeguda amb diferents premis, va dedicar un temps de la seva vida a la recerca de llegendes i costums pròpies de diferents indrets catalans, per tal de bastir un cos de llegendes catalanes. Destacant sobretot la sèrie que va recollir pel Vallés Oriental i el Montseny. Desconeixem la connexió de Maspons amb Sitges, per bé que sabem que va guanyar un dels accèssits del certamen 22

científic literari de Sitges de 1886, amb un poema titulat ¿Qué diuhen las onades? Fos doncs una recreació literària, o una recopilació més o menys literal d’una llegenda anterior transmesa oralment, La Pesca del Fluix ens endinsa en un Sitges de pescadors valents i arrauxats, i en les excursions que les jovenetes de bona família feien per distreure’s. És en una d’elles, quan després d’haver-se endinsat dins les Coves, i davant la dificultat de retornar a l’embarcació, un noia, la Vinyets, (així apareix escrit a les versions del text) desapareix sota l’aigua. L’Adrià, un dels joves i valents pescadors que acompanyaven el grupet, es llença al mar enfurismat per rescatar-la. En aconseguir-ho neix un amor que serà Fluixa. prohibit. Ella, de bona família sitgetana, ell, un simple i pobre pescador. Davant la impossibilitat de la relació ella es troba afligida i trista, i ell li promet anar a fer les Amèriques i tornar amb molts diners que mai més impossibilitin la relació. Durant molt de temps la Vinyets és a l’aguait de les embarcacions que arriben a la costa tot esperant la tornada del seu amat. Finalment una nit des de les costes de Garraf, sota l’ermita de la Trinitat, reconeix l’embarcació de l’Adrià, però és testimoni de com un terrible temporal s’atansa sobre la nau, fent-la malbé i arribant a enfonsar-la, amb la desaparició dels seus tripulants. Ella desconsolada, creient mort el seu estimat, es deixa caure pels feréstecs penya-segats del Garraf, trobant la mort en la caiguda. Amb tot, el protagonista masculí, l’Adrià, aconsegueix sobreviure al naufragi. Sembla, segons diu la llegenda, que el cadàver de la Vinyets mai va ser trobat, i que encara avui dia, en nits turmentoses, els pescadors veuen la imatge d’una jove que segueix recorrent les costes del Garraf. La llegenda va ser publicada originalment a La Renaixensa al febrer de 1874, i recopilada posteriorment dins el volum Llegendes Catalanes que va signar la mateixa autora el 1881. Les dues versions són exactament iguals, escrites òbviament, en català prenormatiu, i conserven l’aire romàntic de les històries d’amor impossible, tan pròpies de finals del segle XIX. Esperem doncs que l’aportació d’aquesta oblidada llegenda engrandeixi el cos narratiu de les llegendes de Sitges.

La barqueta ‘s balancejava graciosament en la hermosa platja de Sitjes esperant á una comitiva de joves y alegres sitjetanas que á la pesca anomenada del fluix volian anar. La nit era clara, y la lluna ab melancólica llum feya brillar lo floch de plometas blancas ab cascabells, que s’ usa en aqueixa mena de pesca, com si fos de plata. Quan las donzellas foren dins la barca, eixa s’ allunyá deixant enrera la blanca vila, que desde lluny semblava la espuma de la mar que incessantment la banya, y l’ alt campanar de la iglesia que, situada dalt d’una inmensa roca mitj ficada dins del mar, se dibuixava fantástich y majestuós. Gran era la joya de las bellas sitjetanas cada volta que algun gormant peixet mossegava las blancas plomas lligadas al capdevall de la canya de cadascuna d’ ellas, fent sonar lo cascabell: aquell só del cascabell que ‘ls anunciava un presoner á qui la lluhentor de plata que dava á las plomas la lluna havia enganyat, era freqüent: ben plena tenian ja una cistelleta que per lo cás duyan, quan passant per vora las covas que’s troban entre mitj de Sitges y Vilanova determinaren de desembarcarhi. Encengueren foch y ab sa mateixa pesca y alguna altre cosa que portavan s’ arreglaren ellas mateixas un sopar, alegres y descuydadas; després s’ en entraren a seguir las covas; los pescadors havent amarrat sa llanxa en lo sortint d’ una punxaguda roca s’ en hi entraren també. Las covas eran al promte de gran elevació, mes després anavan abaixant abaixant la roca, fins á tenir de passarhi molt acotats: devian anar á parar molt lluny, mes era impossible ab tot y sa gran bona voluntat, ó curiositat, seguirlas, puig l’ ayre ‘ls faltava y se ‘ls apagava la llum; tingueren de tornar enrera després de haver arrivat ja molt per enllá. Sobte, y al esser ja prop de la sortida, un dels pescadors que duya la devantera cridá ab forta y seguida veu, tot apretant á corre envers la barca. —A la barca! á la barca! ó som perduts. Y efectivament, mentres ells feyan sa escursió subterránea, lo cel s’ havia enfosquit, la mar s’havia alterat, y grossas onadas s’atansavan y reculavan ab forsa per entre las rocas ab feréstega remor; la barca, incapás de resistir als seus embats, havia trencat la corda que la subjectava y s’anava allunyant y tornant segons lo vayvé de las onadas. Perillós era tornarshi á embarcar, puig si ‘ls remers no tenian prou forsa pera dominarla, era fácil que s’ esberlés al topar contra alguna roca, pero ab tot mes perillós era quedarse allí; las onas anavan avansant avansant per moments y prompte taparian la plasseta y la boca de la cova, y qui sab si la invadirian y arrastrarian ab ellas algun tros de pedra com

havia succehit altres vegadas, ó ab ella obstruirian la sortida quedant aixís enterrats en vida los que s’ hi quedessen, puig ningú’ ls havia de anar á treure d’allí ahont no ‘ls savian. Perduts per perduts, tots se llensaren dins la barca aixís que un pescador poguent cullir lo cap de la trenada corda, la feu atansar prop de la roca. —No hi ha por, deyan ells; un cop haguém entrat un xich endins no hi haurá que témer, las onadas no naixen pas molt lluny d’aquí, prompte las haurém travessadas; sobretot serenitat y tenirse fort á la barca, que per la maror que hi há, no hi ha perill que ‘s tombe encara, pero aném depressa sino potser després seria tart. La nau aná allunyantse d’aquellas isardas y peladas rocas, en mitj de mil perills; las donzellas mes mortas que vivas, no gosavan á tornar l’ alé y seguian agafadas á la débil embarcació que tan aviat semblava volguer arrivar als núvols dalt d’ alguna enfurismada ona, com semblava que devallés al fons del mar ab sa rápida devallada. —¿Y Vinyets? ¿ahont es Vinyets? Preguntá de prompte una de las espedicionarias. —¡Vinyets! repetiren las altres ab sorpresa y cercantla entre ellas. Mes Vinyets, la hermosa pubilla de una de las mes ricas casas de Sitjes, no hi era. —S’haurá quedat en la cova, deya una, puig anava derrera de totas examinant la roca, y no s’ haurá atalayat de la nostra pressa al fugir. —No; tal volta ‘ns l’haja arrebassada alguna onada, y no ‘ns en haguém atalayat nosaltres. -No, repetia una tercera; aixó no pot ser, hauriam sentit son crit, hauriam vist alguna cosa uns ó altres, y jo no ‘m recordo d’ haverla vista d’ ençá que som aquí. ¿Qué fer, donchs? Las donzellas comensaren á plorar y ‘ls pescadors després de haverlos costat tant d’ apartarse de aquell indret no ‘s veyan ab ánimo de tornarhi, mes á mes quan la marejada s’ anava fent mes forta cada cop, y ‘l tornarhi era perdrerse tots: pero deixar á la pobre donzella, allí, sola y abandonada, tampoch era possible. Sobte, entre’l plant de las donzellas y la remor de la agitada mar, se sentí un cos que queya á l’ aygua. Era Adriá, lo mes brau y gentil pescador de la comarca. Un crit d’ esglay s’escapá de tots los pits, mes lo intrépit minyó, partint las enfurismadas onas ab sos brassos y bregant ab ellas, s’atansava envers las rocas; tots contenian la respiració, ni un mot s’ ohigué, y, fixos los ulls en el nadador, seguian ab afany tots los seus mohiments, oblidantse fins de son mateix perill: á voltas una negra y encrespada ona ‘l feya desapareixer de sa vista, com lo veyan un xich després nadar 23


demunt la blanca escuma d’ una altre; després desaparegué de sos ulls. —Adriá haurá trobat sa sepultura en la mar, digué una d’ ellas. Mes lo vell mariner, amo de la barca, remená lo cap. —No hi ha mes bon nadador en totas eixas riveras, digué, y molt havia de poder la mar pera fer de ell presa; esperém ab la misericordia de Deu que prompte ‘l tornarém á veure. Ab aqueixa ansietat passá una llarga estona: sobte, un crit de joya sortí de tots los llavis: Adriá portant ab seu devant lo cos de la desmayada Vinyets, s’atansava nadant ab totas las forsas que li permetia sa carga. Los pares de Maria de las neus ó del Vinyet, com las anomenen á Sitjes, se desfeyan pera veurer de alegrar á sa filla que desde ‘l dia de sa escursió á las covas ditas no havia tornat may mes á somriure; no podian atinar qué era lo que tenia ni de qué provenia semblant tristesa. Per fí després de molt temps vegeren emporprarse las galtas de sa filla y brillarli sos ulls de joya al trovarse ab lo pescador Adriá: llavoras ho comprengueren tot, y mes que haguessen de causar la mort de sa filla, resolguéren apartarla d’ell. En va fou que la donzella’ls digués que sense ell no podia viurer, que ‘s recordessen que ell li havia salvat la vida; tot fou en vá, ella era rica, y ell no era mes que un miserable pescador de familia, de bens y posició molt diferent de la seva, y jamay hi consentirian. Un dia, la donzella trista y sola dirigí sos passos per lo camí de las Costas de Garraf, y al ser al pich de la roca dita la Bufera, anomanada aixís perqué al estrellarshi las onas se fican dintre d’un forat que en ella hi ha, y surten bufant enlayre, sentí remor entre las rocas de mes avall, y Adriá se presentá á sa vista. Al trobarse devant d’aquell que li havia tornat la vida mes que s’ en hi havia dut en cambi ‘l cor, la donzella se sentí sens forsas pera sostindres y ‘s deixá caurer demunt la enlayrada penya. Adriá en tant anava pujant per aquells rischs ágil y lleugé com un isart y atansantse á ella li digué: —Vinyets, lo nostre estat es diferent, la nostra fortuna també: ja sé que los richs senyors no consenten may en unions com la nostra, ni jo puch desitjarla tampoch; mes jo vos amo tant que no puch viure sense veureus, y no poguent ser aixís, vull morir. Hi havia tanta tristesa en lo tó ab que ell pronunciá aqueixas paraulas, que la donzella baixá son bell front y duas llágrimas lliscaren de sas palpebres. —Ploreu? digué ell; llavoras puch esperar encara que alguna volta vos recordareu de mí! —Alguna volta Adriá? alguna volta? oh! no, sempre. —Jo havia resolt anarmen lluny, ben lluny, en algun lloch ahont lo perill fos gran pera veure si trobava la mort que fentnos iguals, al cel nos juntaría quan vos hi anesseu; mes ara que m’haveu dat una esperansa, ara que se que mon recort no fugirá tant facilment de la vostra memoria, vull viure, mes vull ser rich, y ho seré. Molts dels fills d’aqueixa 24

terra, be ho sabeu, han travessat la mar y han anat á treballar á aquella terra verge y rica, tornant després ab fortunas tan grans que cap de ‘ls mes richs d’aquí pot igualar; prometeume, amada mia, guardar la meva memoria, y jo ab la fé d’ eixa promesa, treballaré ab totas mas forsas y haig de tornar tan rich que’l vostres pares no me podrán negarvos. Molt de temps feya que Adriá s’ havia embarcat cap á América, y ‘ls pares de la Vinyets havian intentat casarla moltas vegadas sense poderho lograr may. Totas las nits de bella nit anava la donzella cap al camí de las costas passejant fins que ‘s feya dia, desde ‘l peu de la ermita de la Trinitat fins á la roca de la Bufera ahont havia vist á son amat. Un dia, cap al tart, aparegué allá al lluny de la mar salada una nau que semblava vingués de ben llunyas terras; la mar estava també aquell dia avalotada per lo que ‘l barco no podia pendre terra. Com mes tart s’anava fent, mes creixia la maror y grossas gotas seguidas de llamps y trons queyan del cel amenassant gran tempestat: tractás de donarli aussili, mes se conegué que ja era tart; la fosca impedia veure lo que allí passava, y sols de tant en tant, quan lo vent venia de aquell cantó, se sentia algun crit de mando ó alguna imprecació dels mariners. La campana de la ermita de la Trinitat tocava á temps, y divagant pel peu d’ ella com una ánima en pena, s’ hi veya la blanca figura d’ una dona, destrenat son cabell que onejava ‘l fort vent. Sobte s’higué un crit horrorós d’ agonía repetit per cent veus, que venia de la embarcació, y la claror d’ un llamp deixá veurer la combatuda nau feta deu mil trossos y homens y cosas que queyan dins la mar. Com lo ressó d’ aqueix crit, s’ en sentí un altre al peu de la ermita de la Trinitat; y una cosa blanca aná rodolant rocas avall fins á enfonsarse en las feréstegas onas. Lo ensendemá, la mar llensá á la platja gran munió de cadavres, mes ab tot molts mariners hi hagué que se salvaren, y entre ells, lo pescador Adriá, que molt rich venia. Lo cadavre de la Vinyets no aparegué, mes moltas nits al passar los pescadors pel peu de la ermita, han vist una ombra blanca nadar demunt las escumosas onas ó pasejarse per entre aquellas detras y peladas rocas.

MARIA DE DELL-LLOCH

25


JORDI SURIÀ

E

ls poders polítics centrals i centralistes, ja siguin dictatorials, monàrquics absolutistes o monàrquics constitucionals, sempre han demostrat una gran sensibilitat pel nostre país, la nostra parla i la nostra cultura. I no pas per recolzar-los! No caldria gaire esforç demostrar-ho. Tampoc ara, d’ençà que tornem a ser monàrquics per la gràcia de Déu i el testament polític d’aquell general que, guanyant una guerra va enterrar una República, els successius governs i les majories parlamentàries, amb l’alternança i canvis de colors que els ciutadans dels pobles d’Espanya han anat triant, no han abdicat del seu pretès paternalisme i de la seva obsessiva voluntat de fer-nos iguals, això sí, omplint discursos buits tot glossant la rica pluralitat de la pell del brau. Llegint fins aquí, algú em voldrà recordar que La Xermada és una publicació cultural i em dirà que m’arrisco

Pere Jou. El Prado

26

a quedar fora de joc. Òbviament el terreny de joc, les nostres pàgines i els nostres lectors, és el que ens motiva. Estimem La Xermada, que també ha patit a causa de la política. Perquè també es fan polítiques de via estreta a casa nostra. I escrivint-hi en aquests termes deixem constància del nostre temps. No calia aquesta introducció. O potser sí, perquè l’anècdota que vull referir recula a aquells temps de la dictadura, quan s’havien de fer tantes coses contracorrent si es volien mantenir els nostres costums, les nostres tradicions i fins i tot la nostra cultura i la nostra llengua. I aquesta breu pinzellada del seu bon humor, l’escultor Pere Jou la va donar en aquest context de repressió política i en un modest, modestíssim cercle de resistència. Perquè sempre he considerat que aquells joves que van organitzar sardanes al Vinyet els estius, en aquells temps foscos, per molt que

tinguessin l’aixopluc de l’Acció Catòlica i l’empara dels administradors del santuari, van ser també uns resistents. Més avall cito el llibre de les vivències de Montserrat Mirabent, i recercant el passatge on fa referència al senyor Jou, he pogut rellegir també, quan parla de l’estretor econòmica que passava en la postguerra la família del mestre Morera, que en denuncia una de les causes : “Les sardanes estaven prohibides, no se’n tocaven…”. Uns anys després, poc a poc, va arribar la tolerància... la normalitat quedava lluny, però. L’audició al Vinyet es feia amb els mitjans de l’època, que eren molt modestos: el primer tocadiscs de segona mà, un amplificador de làmpades que era muntat per algun tècnic aficionat, i un altaveu protegit per una caixa de fusta que es penjava a la branca d’una morera propera a l’era on es ballaven les sardanes. Les plaques o discs, anteriors al vinil i el capçal de reproducció equipat amb una agulla d’acer… Mantenir-ho requeria bona voluntat i esforç. En una renovació, diguemne, generacional, qui escriu aquest relat, comptant amb d’altres companys de l’equip de tramoia del malaguanyat teatre del Patronat d’ASC, va rebre d’en Manuel Correa i Raventós, el darrer responsable dels que havien iniciat l’aventura, l’honorable encàrrec de continuar-la. Malgrat la meva dèria de guardar papers… en desordre, no puc concretar dates de quan això va succeir ni tampoc quin estiu vaig poder creuar quatre paraules amb l’escultor que admirava com una personalitat local i que no coneixia. És llàstima que no hagi res escrit d’aquestes activitats sardanistes. Però si que puc afirmar que l’estiu de 1958 en van ser responsables en Sebastià Gimenez Aparicio i en Josep

Ripoll Muiño i que els beneficis de les rifes setmanals del tortell aportaren 915 pessetes i la de la festa del Vinyet, 417. Aquests eren els petits ingressos per mantenir l’equipament i adquirir algun disc, pagar un taxi per traslladar els aparells al Vinyet al començament de temporada i pel seu retorn. Aquests diners van eixugar el dèficit de l’estiu anterior. De fet tot aixó és l’introit al que vull referir i que indica el títol, i tot havent-ho dit de passada, deixa una llapissada d’una época. I d’uns joves que han restat anònims i que en temps difícils feien país a la nostra vila. La nostra dansa tradicional no era considerada innòcua pel règim. Potser per això en les etiquetes d’aquells discs podíem llegir-hi: Las hojas secas, La sardana de las monjas o La procesión de San Bartolomé. Del breu intercanvi de paraules amb el senyor Jou, va ser un curt diàleg només, jo ja n’hauria volgut parlar en aquell temps i sempre he pensat que estaria bé difondre’l. Roland Sierra i Antoni Sella van recollir les vivències de la senyora Montserrat Mirabent, que els referia com el nostre escultor sabia endreçar floretes a les noies maques, en el llibre La meva gent. I deia d’ell que era un home amb bones sortides. David Jou i Mirabent diu del seu avi, en el seu llibre L’escultor Pere Jou, després de definir-lo com un home tímid: “Un cop havia fet coneixença d’algú, però, es convertia en una persona oberta, faceciosa i enginyosa, amb un arsenal d’anècdotes.” Aquestes citacions, també m’incitaven a escriure. Vet-ho aquí, doncs. Aquell diumenge d’estiu a la tarda l’audició i ballada de sardanes al Vinyet estava ja engegada i jo n’era l’encarregat d’anar canviant els discs, la meva modesta carrera de discjòquei, anunciant els títols i les tirades. Sovint, entre nois i noies es creuaven peces dedicades que jo mateix anunciava. I no era en cap rotllana, fent la meva feina vaig veure com el senyor Jou venia passejant per l’avinguda del Vinyet que tenia tant a prop de casa seva. Després de passar per l’església i de saludar els ermitans va venir cap el meu cau, un taulellet amb el plat del tocadiscs, unes quantes plaques i el tortell que es rifava. Al costat, l’amplificador, que era aconsellable tenir-lo connectat a terra perquè a vegades picava, i una cadira de boga de les que es guardaven en aquell magatzem pels dies de més afluència de fidels. Just on ara hi ha els serveis sanitaris. Les mútues salutacions i comentaris sobre el terreny de les ballades i el modest equipament. Ja he dit abans que els discs eren etiquetats en castellà. No sé si el senyor Jou va tenir l’enginy d’encunyar l’acudit tot donant una llambregada al minso assortiment que teníem o si ja era del seu repertori. El va començar dient que la senyora dels collars (Donya Carmen, per entendre’ns), en una visita a terres catalanes acompanyada de la seva filla Carmencita, va assistir a un dels aplecs populars on es ballaven sardanes. Ho va vestir explicant que els van agradar a totes dues la música i el ritme de les rotllanes. Com que també hi havia dedicatòries, la senyora mamá va creure que seria bonic que la seva filla en rebés una. Un dels membres del servei de seguretat va ser l’encarregat de fer la gestió. Introduïnt la propera peça es va sentir per la megafonia: “Un admirador dedica a la gentil señorita Carmencita Franco, la sardana Per tu, lloro.” No ho va allargar més, va seguir el seu passeig de diumenge a la tarda el senyor Jou i jo em vaig quedar amb la satisfacció d’haver-lo conegut, perquè amb aquest acudit també es donava a conèixer. Ara penso que Joan Maragall i Pep Ventura, autors de lletra i música de Per tu ploro, haurien somrigut complaguts. 27


pros

contra

JORDI CUBILLOS

C

om en tot allò que té quelcom a veure amb el tarannà, els costums i el modus operandi dels sitgetans, la novetat de la proclamació d’un hereu, al costat d’una pubilla, provoca debat, discussió i opinions enfrontades (sense arribar mai, això sí, a crear cap mena d’alarma social). Quan es tracta d’opinar sobre tradicions, llavors la cosa ja s’escalfa més. Els sitgetans som així. I sobre el tema que ens ocupa, la proclamació d’un hereu, hi ha hagut –i hi ha- debat i discussió. I en aquesta revista es pretén exposar, en pro i en contra, l’enfrontament de les diferents opinions. Acabarem aviat, doncs crec que la meva exposició a favor és molt senzilla i no requereix de grans disquisicions. Bàsicament perquè no hi trobo cap argument per estarhi en contra. O, si més no, cap argument de pes, cabdal o prou significatiu, com per poder-s’hi oposar de forma mínimament enraonada. I ja està. Es pot afegir que els detractors del fet, pel que he pogut escatir, basen la seva posició tot intentant fer valer que: “Sitges, que si que té tradició de pubilla, no té tradició d’hereu”. I és cert. Però és que tradició de nomenament d’hereu, no la té cap poble de Catalunya, encara. La Pubilla de Sitges es ve proclamant, com a tal, des de fa més de 35 anys, a l’aixopluc de la Festa de La Verema, que es celebra des de l’any 1961, si no m’erro. En aquesta festa s’escollia una “Reina de la Verema”, denominació i format que es van canviar per “elecció de la pubilla”, l’any 1979, coincidint amb la fundació de l’associació “Foment de les Tradicions Catalanes”, entitat que vetlla pel pubillatge (i altres tradicions) arreu de Catalunya. L’any 2000 apareix la primera reivindicació popular per a proclamar també l’hereu, al costat de la pubilla, i així s’accepta per part del “Foment de les Tradicions Catalanes”. I per primer cop s’anuncia la celebració de “Pubilla i Hereu de Catalunya”, l’any 2003, en l’edició celebrada a Tordera. Com veieu, poca “tradició” hi ha. 28

JORDI MILÀ I FRANCO

A Sitges, des de fa un parell d’anys, també es reivindica la figura de l’hereu, i per consens de totes les entitats que ja venen presentant pubilla, es va acordar incorporar la figura de l’hereu” (i amb prou encert, atès que l’actual Hereu de Catalunya és sitgetà). Entenent l’actual pubillatge com una figura jovenívola representativa de la nostra història, cultura i tradicions festives, és símptoma de la més absoluta normalitat que tingui representació tan femenina com masculina. I com a colofó, es pot argumentar que, per un cop que les entitats sitgetanes arriben a un consens en un tema festiu... no ho espatllem!

L

a figura de l’hereu és la darrera figura incorporada recentment al panorama folklòric local, i que a més enguany ens dignifica amb l’elecció del representant local com Hereu de Catalunya. Càrrec que hores d’ara deu ser el més alt que un sitgetà exerceix a nivell nacional…–i ho deixo aquí–. La figura, que originalment reconeix el dret del fill primogènit a ser el receptor únic de l’herència familiar, i que constitueix un element propi i singular del dret civil català, no deixa de ser avui dia en l’àmbit folklòric una figura merament representativa d’un municipi que conté en el seu mateix fet certs tics, diguem-ne anacrònics o almenys d’aire poc modern. L’origen –en el que al folklore incumbeix-, no és ni de bon tros llunyà, sinó de principis d’aquest mateix segle, quan, en un rampell de reclamació paritària, uns assistents a l’elecció de la pubilla de Catalunya van reclamar insistentment la creació de la figura de l’hereu, com a contrapunt a la figura de la pubilla. I així va ser com aquesta figura folklòrica, d’escassa tradició a nivell nacional, obtingué un ràpid aixopluc en les reclamacions paritàries d’algunes poblacions, i com no a Sitges, on tot just ara un parell d’anys que existeix, revestit tot plegat, això si, de concurs cultural. Vista doncs l’escassa relació d’aquesta figura amb el pòsit cultural local, no seré jo qui critiqui l’aportació de nous elements al bigarrat panorama folklòrico-festiu local, però el que sí cal reclamar és el fer-ho amb un cert coneixement de causa i amb una contextualització respecte a una tradició de la que l’element local no fa excessiva gala. La nul·la tradició local d’aquesta figura, més pròpia d’una societat rural, preindustrial, em fa pensar en la inserció i creació d’un substrat no mancat de certa artificialitat que serveixi, o doni raó, per defensar altres interessos, també nostrats, però amb una idiosincràsia ben diferent. Barrejat tot plegat, i això sí que no es pot negar, amb la pressió d’una societat que reconeix resignadament un passat vergonyosament masclista i pretén buscar solucions en una paritat que ens pot portar a ser “més papistes que el Papa”.

Molt més útil en aquest sentit seria, crec, el treballar en molts altres àmbits de la societat. Però ja se sap, aquí hem de fer gala d’un aire tant cosmopolita com ancorat en el passat, per artificial que aquest sigui. La figura de l’hereu ve a ser un exemple de com tot allò referit a la tradició i a la cultura popular és transformat per un new folklorisme, per una reinterpretació, adaptació o inclús invenció de manifestacions que tenen el segell d’antany, ara però inserides en societats molt diferents a aquelles que les van generar, és a dir, societats marcades per aspectes com el consum, els mitjans de comunicació, el turisme i sobretot per l’oci, i acaba esdevenint una simple cerca de referents col·lectius que esdevinguin nous elements referencials. De fet, cada cop més, tot el que està relacionat amb la cultura popular i tradicional, i això és el que resulta verdaderament preocupant, és vist com una mera forma de producció cultural del present que recorre al passat, per fantasiós i imaginatiu que aquest resulti. En una societat on Sant Bartomeu és per molts un simple objecte de merchandising, les transformacions de les manifestacions de caire folklòric poden ser elogioses, però cal tenir molta cura alhora de tractar-les per no caure en el parany del sense sentit, creant una realitat artificial. Perquè ja posats a adquirir noves formes d’aquesta expressió, i sent imaginatius, es podria proposar a les autoritats reconvertir la nit de pubilles-hereus en un acte públic que garanteixi la parcialitat -i deixi de banda les patètiques discrepàncies entre les entitats aportants dels candidats-, a través d’una votació popular via WhatsApp, mentre que el mestre de cerimònies bé podria ser en Jordi Hurtado, o millor, l’Òscar Dalmau, per tal de dinamitzar així la carrincloneria de l’acte, i on els candidats hagin de portar obligatòriament barba de hipster i ulleres de pasta. I ja posats podríem encabir-ho tot en una festa de la verema modernitzada, en una mena d’Oktoberfest, amb carpes i actuacions en viu que dinamitzin encara més el ja atapeït panorama festiu local. Només és una suggerència. 29


L

a reobertura del Museu del Cau Ferrat i del Museu de Maricel, ara fa un any, han estat determinants en la projecció cultural de Sitges aquest 2015. Durant el primer any després de la seva reobertura, els dos museus han rebut 55.000 visitants, que arriben als 87.000 si es compten tots els que han visitat el Palau de Maricel i la Fundació Stämpfli i han participat en les seves activitats. El Cau Ferrat i el Museu de Maricel reformats són el millor exponent del que J. V. Foix va clamar com “m’exalta el nou, m’enamora el vell”. El Cau Ferrat reprodueix el que va ser l’estudi-taller de Santiago Rusiñol, respectant el seu 30

esperit i recuperant bona part dels elements patrimonials originals, mentre que el Museu de Maricel constitueix un itinerari sintètic per 1.000 anys d’art, gràcies a les col·leccions del Doctor Pérez-Rosales, de la Vila i del fons Cau Ferrat. És el que un diari d’àmbit estatal va titular com “El mini-MNAC”. A més de recuperar i restaurar patrimoni i adaptar les instal·lacions a les necessitats d’uns museus del segle XXI, la reforma del Cau Ferrat i el Museu de Maricel ha estat una ocasió excepcional per a redissenyar el discurs museogràfic i elaborar un itinerari comú, que uneix dos

fons profundament singulars. L’actual visita al Cau Ferrat i al Museu de Maricel és un únic recorregut, que integra les respectives col·leccions en una mateixa visita clarament diferenciada. L’inici pel Cau Ferrat (amb entrada per Can Rocamora, on hi ha una magnífica botiga dels museus, tant a l’inici com al final del recorregut) condueix el visitant a una immersió plena en l’estudi de Santiago Rusiñol –primer, la planta baixa i, a continuació, el gran saló– i l’elevada concentració d’obres que s’hi acumulen, tant dels artistes del Modernisme com les procedents de la seva completa col·lecció. Del primer

pis del Cau es passa a Can Rocamora, on s’ha reproduït l’antiga cuina i s’ha obert una nova sala d’exposicions, que permet ampliar els fons exposats. Acte seguit, el visitant entra al recinte de Maricel i comença un recorregut de 1.000 anys d’història de l’art de manera cronològica: Romàntic, Gòtic, Renaixement, Barroc, Neoclassicisme, Modernisme i Noucentisme. El mirador sobre el Mediterrani, la galeria de les escultures i la sala Sert culminen un recorregut que aconsegueix traçar un itinerari coherent i equilibrat, amb un discurs museogràfic que enllaça estètiques i períodes diferents en un mateix circuit. 31


32

Profile for Hydra Media

Laxermada48  

Laxermada48  

Advertisement